Independenciatotal#1

Editorial ··················································································

E

ls mitjans de comunicació estan al servei del poder. L’estat els utilitza com a mecanisme de dominació i control sobre la població, manipulant la informació segons els seus interessos polítics i econòmics i perpetuar el sistema capitalista.

Per tant, ens calen mitjans alternatius que mostren totalment la veritat —sense manipulacions!— i que, a l’hora, servisquen per a desemmascarar el poder, traure a la llum tot allò que amaguen les elits situades en el poder i que siga, també, un estímul de pensament crític per al lector.

En aquests context de desinformació social, apareix Independència total. El fanzine naix com una eina d’informació alternativa als mitjans de comunicació que estan al servei del poder, i té com a objectiu la difusió i la potenciació del pensament crític en la societat i, a més, propagar idees revolucionàries que ajuden a trencar amb els esquemes i les estructures del sistema actual.

Independència total és un recull de textos crítics —i demés— que carreguen amb contundència contra les injustícies socials i contra el poder que les manté. El capitalisme, l’estat al seu servei, l’esquerra venuda al sistema, només són algunes de les temàtiques que s’intenten donar a conèixer en aquesta revista. És un crit, llençat per escrit, per a contribuir a la conscienciació popular amb l’objectiu de mobilitzar la societat per dur a terme un procés revolucionari que trenque amb les estructures del sistema i acabe amb les desigualtats.

El nom del fanzine, Independència total, fa referència a la necessita de les persones d’independitzar-se totalment del poder establert, on cap autoritat exercisca les relacions de dominació, explotació i alienació sobre elles. Entenem que la independència total es manifesta a tres nivells: individual (potenciant l’individu, crític, ètic i estètic), nacional (potenciant la cultura de les col·lectivitats nacionals, lliures de qualsevol estat) i social (on els individus es convertiran en subjectes participatius en les tasques politiques, econòmiques, ecològiques...). És la major manifestació de llibertat que pot assolir un individu o una col·lectivitat i només amb independència total es pot arribar al complet desenvolupament de l’ésser humà.

Jordi Garcia Miravet www.independenciaxtotal.blogspot.com | jordi_toxa@hotmail.com

1 | Independència total

15-M: Valoració, aportacions i objectius ·······················································

E

l 15 de Maig —data per a la historia— milers de persones van eixir als carrers de l’Estat espanyol per demostrar la seua indignació davant la pèssima situació que patim.

Els focus de les critiques s’han centrat sobretot sobre dos eixos fonamentals: els polítics i els banquers. La classe política ha demostrat massa vegades que no compleix la seua tasca de representació popular, sinó que està descaradament al servei del capitalisme (banquers, patronal...). Els banquers tampoc se salven de la crema.

La gent està farta d’haver de pagar hipoteques desorbitades mentre aquests paràsits s’enriqueixen amb els interessos, a més dels diners públics que el govern destina als bancs —en comptes de destinar-los per a millorar les condicions de vida de les classes més desafavorides, que són les vertaderes perjudicades de la crisi—.

Aquests dos factors, sumats a la falta de treball, les retallades de les pensions i demés, han provocat que la gent haja dit prou i estiga, des de fa dos mesos, als carrers demostrant la seua justificada indignació.

Les places dels Països Catalans —i de la resta de l’Estat— s’omplin de persones indignades que s’organitzen mitjançant assemblees per buscar una alternativa coherent a aquesta situació tan desagradable a la que, com sempre, ens han condemnat “els dels maletins i les corbates”, i poder decidir democràticament el seu futur.

Si analitzem el moviment des del seu inici fins els nostres dies, podrem extraure més d’una conclusió. Per una banda –la més important, al meu parer-, la gent s’ha llençat al carrer demostrant que han perdut la por i que la causa no és cosa de “quatre gats”. A més, hi ha que valorar molt positivament que s’haja començat a descentralitzar el moviment, perquè a les places és reunia molta gent i això dificultava la representació de tothom a les assemblees. Amb la descentralització, les assemblees es porten als barris (en assemblees més xicotetes) i, després, representants reals de cada assemblea es reuneixen a les places de les ciutats per coordinar-se.

|2

Per altra banda, cal ser realistes i fer una crítica constructiva, ja que tota aportació és bona i un moviment no ha de ser una cosa estàtica, sinó que ha d’estar en continua evolució i ha d’anar perfeccionant-se per consolidar els seus objectius. Dit això, algunes de les aportacions que m’agradaria fer són aquestes:

1. Crítica a l’arrel del problema:

Com deia, les crítiques s’han centralitzat sobre dos focus concrets: la banca i els polítics. Personalment pense que, junt a la patronal, aquests serien els vertaders culpables de la situació que patim, perquè són els gestors i els beneficiats del capitalisme.

Des de les assemblees del moviment no han minvat propostes per a retallar privilegis a banquers i polítics. Són xicotets detalls que, poc a poc, van convertint-se en canvis importants. Tot i la importància d’aquests canvis i sent conscients que una revolució no es fa en un dia, cal tindre present que els problemes que sofrim no s’arreglaran en xicotetes reformes, perquè el problema és estructural, de base. El problema és el sistema capitalista, en el que una minoria s’enriqueix a costa de la pobresa de la majoria de la humanitat i dels recursos del planeta. Per tant l’objectiu ha de ser tallar l’arrel del problema: acabar amb el capitalisme. Per això cal una radicalització del conflicte. Però també hem de tindre ben clar que per a portar a terme aquesta tasca s’han de donar una sèrie de condicions que potser avui encara no disposem d’elles.

Cal anar poc a poc però sense oblidar l’objectiu, perquè no hem d’oblidar que l’única manera de salvar la humanitat de les garres d’aquest capitalisme salvatge és la radicalització del conflicte, mitjançant una revolució. Una revolució necessàriament –i trista- violenta, perquè els Estats capitalistes no estaran disposats a repartir els seus privilegis entre tots, i seran ells els primers que faran ús de la violència. Per tant, cal tindre clar que la violència és un mecanisme de lluita que, tard o d’hora, haurem d’utilitzar per conquerir els nostres objectius.

2. Conscienciació col·lectiva: Per a un desenvolupament d’un procés revolucionari, en el que cal un canvi radical en les estructures socials i polítiques, cal una conscienciació ideològica forta de les persones que participen en l’esmentat procés. Allò essencial en la conscienciació ideològica dels individus es aprendre a pensar fora dels esquemes de pensament que se’ns ha imposat durant la història del sistema capitalista. Per exemple, cal substituir els valors de l’egoisme per la solidaritat, la competència per la cooperativitat, l’autoritarisme per l’assemblearisme, etc. En definitiva, cal canviar els valors establerts per uns de nous i més justos, perquè si enderroquem el sistema però seguim pensant i actuant amb els esquemes d’aquest, el nou projecte s’ensorrarà de seguida. Per això pense que la presa de consciència dels indignats és un pas previ i necessari per a dur a terme una tasca revolucionària de canvi en les estructures socials i polítiques.

Ens cal informació i difusió de projectes alternatius al sistema actual, que resolga les inquietuds de les persones i que servisca per a crear subjectes crítics capaços de pensar per si mateixos i adonar-se’n de què cal canviar aquesta societat que està podrida.

La conscienciació és necessària. Sense ella el moviment fracassarà perquè no serem capaços d’entendre un nou món si no canviem la mentalitat capitalista que ens han imposat al llarg de la història i, per tant, el projecte s’ensorrarà.

3. El dret a l’autodeterminació dels pobles:

Per a entendre aquest punt partisc de la idea de què la independència no és un privilegi, sinó un dret inqüestionable dels pobles i, sense ell, la democràcia queda incompleta.

El dret a l’autodeterminació expressa el dret dels pobles oprimits a decidir lliurement

3 | Independència total

el seu futur polític, econòmic... com a comunitat cultural diferenciada de la resta del món.

Per altra banda, cal deixar clar que, amb el dret a l’autodeterminació, no s’intenta crear divisions ni confrontacions al si del moviment, sinó tindre la possibilitat de què els pobles puguen decidir lliurement el seu futur, alliberant-se d’estats que no els deixen realitzar-se com a col·lectivitat i que intenten acabar amb ells per consolidar el seu projecte imperialista d’estat.

Els Països Catalans som un exemple de poble oprimit. Els Estats espanyol i francés no ens deixen ser un poble com qualsevol altre. Diàriament ho demostren perseguint la nostra llengua i cultura arraconant-les al mer folklorisme per a desposseir-nos de la nostra manera de viure com a col·lectivitat cultural. Per això, per a preservar la nostra cultura, que representa la nostra manera de viure, exigim el dret a l’autodeterminació dels pobles i, en concret, del poble català.

Com deia, aquesta idea no representa el desig de dividir el moviment. És més, crec en l’internacionalisme com a via per aconseguir el nostre objectiu d’alliberament nacional.

Això vol dir que ens hem d’organitzar amb altres pobles oprimits de l’Estat espanyol (Euskal Herria, Galiza...) o de fora de l’Estat (Escòcia, Irlanda...) per aconseguir la llibertat dels pobles i preservar, així, la nostra manera de viure.

Hem d’avançar cap a una societat sense privilegis en la que tothom tinga els mateixos drets i en la que s’abolisquen actituds com l’egoisme o la competivitat i siguen substituïdes per la solidaritat i la cooperatiitat. Una societat en que les persones, els animals i la naturalesa estiguen per sobre del benefici personal.

Al meu parer, la societat ha d’aspirar a alliberar-se a tres nivells: individual, nacional i social.

Pel que fa a l’aspecte individual, hem de lluitar per un món on les persones visquen amb total llibertat i siguen considerades com un concepte anterior a la societat. Això vol dir que seran les persones, directament, les que trien si volen –o no- participar en l’organització d’una col·lectivitat, sense que cap autoritat els obligue a fer-ho.

Cal potenciar l’individu crític amb tot allò que l’envolta i ètic a l’hora d’actual al si d’una col·lectivitat, de manera que les seues accions vagen encaminades a fer el bé comú, deixat de banda actituds egoistes més pròpies del sistema capitalista. També cal potenciar l’individu estètic i la seua capacitat de crear. Aquestes noves actituds, sense cap poder que exercisca les relacions d’explotació, opressió o alienació pel benefici personal de les minories elitistes, ajudaran al desenvolupament total de les persones per a realitzar-se com a tals.

Aquesta serà una societat justa i, per això, s’hauran de promoure el respecte entre persones per fomentar la igualtat entre sexes (ja que no hem d’oblidar que, al llarg de la història, la dona ha estat –i està- subordinada al poder i a la dominació de l’home, i ja és hora d’acabar amb aquesta manera de pensar), de raça (perquè totes les persones hem de tindre els mateixos drets i oportunitats, independentment de la nostra procedència o del color de la nostra pell), de pensament...

A nivell nacional, ens cal lluitar per aconseguir una societat on totes les cultures visquen lliures sense estar sotmeses per altres, perquè les cultures representen la manera de viure d’una col·lectivitat de persones que es concreten amb la llengua com a vehicle fonamental de comunicació. Per tant, i entenent els Països Catalans (de Sales a Guardamar i de Fraga a Maó) com la nostra nació (ja que compartim trets culturals, paisatge, història i llengua com a element fonamental), lluitarem pel

|4

reconeixement del nostre poble com a nació diferenciada de la resta de nacions del món, i per alliberar-lo dels estats que no ens deixen desenvolupar-nos com a tal. Així doncs, cal treballar la potenciació i normalització de la cultura catalana a tots els àmbits de la vida: lingüístic, literari, musical, gastronòmic...

També m’agradaria deixar clar que la lluita d’alliberament nacional s’ha de recolzar amb l’internacionalisme entre poble. Cal la solidaritat entre els diferents pobles del món per aconseguir l’alliberament, perquè la força dels estats és molt més potent i disposen de molt més mitjans per a lluitar que els pobles oprimits. Per tant, cal aplicar aquesta consigna: la unitat fa la força, junts els podem vèncer.

A nivell social, cal diferenciar altres tres branques: Política: És la manera d’organitzar la societat. L’organització ha de ser radicalment democràtica i duta a terme horitzontalment on tothom participe tenint la mateixa veu.

Ha de ser una política en què no hi hagen polítics professionals, sinó que cada persona ha d’exercir com un polític més. La política s’ha de realitzar constantment mitjançant assemblees de veïns, de barris, pobles, comarques... L'organització es farà de baix cap a dalt amb xarxes superiors connectades amb representants de cadascuna de les unitats inferiors, que es coordinaran per a portar a terme les accions que interessen en àmbits d’interés més general. La participació de les persones en la política serà possible per la reducció a la meitat de l'horari laboral (això sí, mantenint el sou que cobraven treballant les vuit hores) i, també, per les noves tecnologies (per exemple, internet) que facilitaran aquesta tasca fent-la més dinàmica i funcional.

Economia: S’ha d’utilitzar per al repartiment igual de la riquesa i satisfer, d’aquesta manera, les necessitats bàsiques de la humanitat. Per tant, cal acabar amb l’economia capitalista de mercat que ens condemna a la desigualtat i l’explotació de la majoria de les persones. La solució rau en canviar l’economia capitalista de mercat per l’economia d’equivalències. Heinz Dieterich ens ho explica millor al seu llibre El socialisme del segle XXI: “El salari equivaldria al temps de treball invertit, independentment de l’edat, el sexe, l’estat civil, el color de la pell, la nacionalitat, la preparació escolar, la duresa del treball i els perills que aquest implica. El salari equival absolutament al temps treballat. D’aquesta manera es tanca el circuït de l’economia de valors, que substitueix a la dels preus. S’ha acabat l’explotació dels homes pel proïsme. Cada ésser humà rep el valor complet que va agregar als béns o als serveis.

Aquest procés senzill que canvia les bases de l’economia està subjecte a algunes condicions. S’haurà d’incloure en la teoria sobre el valor del treball totes les activitats humanes que transcendeixin l’autoabastament de l’individu (activitats de serveis), que són aquelles activitats que els seus resultats no entren directament en els béns.

Després de l’anàlisi del temps invertit i, en conseqüència, el valor de cada bé, podrem reduir-lo a un comú denominador amb els serveis mitjançant el càlcul del temps invertit. Aquesta commensurabilitat dels serveis amb els treballs de la producció, posa tota l’economia sota un principi uniforme i el seu circuït pot tancar-se sobre una base equivalent: que sempre comença amb l’individu i conclou amb ell.

El comerç es limita a la distribució dels béns, el seu transport i emmagatzematge; aquestes activitats necessàries, es converteixen en una part del valor i s’han de remunerar amb qualsevol altre treball: conforme al temps treballat. Normes semblants s’han d’aplicar als amos de les empreses que no pertanyen al comerç, sinó a l’àmbit de la producció. Després que desapareguen els seus guanys, la seua activitat empresarial s’ha de pagar de manera igual, mentre l’economia tinga una estructura jeràrquica i, per tant, es mantinga una organització militar que tinga necessitat de la seua activitat.

5 | Independència total

En socialitzar-se els mitjans de producció, aquest percentatge del valor que forma part de qualsevol bé afavoreix la comunitat representada per l’estat. Si es mantingues la propietat privada en els mitjans de producció, el percentatge del valor podria seguir essent part dels ingressos de l’empresari.

Per poder assegurar el dret a l’habitatge per a tothom, la comunitat ha d’ordenar l’ús del sòl i dels immobles segons les necessitats generals. Totes les activitats públiques que no creen valors (educació, l’atenció mèdica...) es podrien pagar mitjançant els impostos conforme el temps treballat.

La transició cap a l’economia equivalent és facilitada i activada per la ràpida computarització de l’economia, administració i vida privada, ja que els lligams de la producció, la distribució, el consum i la prestació de serveis pot garantir per mitjà de la computadora.”

Per que fa a l’horari laboral, val a dir que es reduirà a la meitat. Si en el sistema capitalista l’individu treballa vuit hores, en una societat justa, en quatre hores tindria suficient per a satisfer les seues necessitats bàsiques. Aleshores, que passa amb aquestes quatre hores que treballem de més en el sistema capitalista? La resposta és ben fàcil: en aquestes quatre hores de més, els treballadors generen un plustreball (treball més del necessari) que es converteix en un plustroducte (més productes dels necessaris) que, al seu torn, generen una plusvàlua (quantitat de diners generats que supera la quantitat necessària per a satisfer les necessitats bàsiques, quan l’amo ven el producte), que seran els diners que es quedarà l’empresari capitalista. Per tant, podem dir que les quatre hores de més que es treballen en el sistema capitalista van destinades per a crear un producte que, més tard, l’amo capitalista vendrà per a obtindre uns guanys que s’apartaran de les seues necessitats bàsiques i que utilitzarà per enriquir-se a costa dels treballadors explotats, que són qui han fer el producte venent la seua força de treball.

La solució està en reduir la jornada laboral en quatre hores i en què treballe tothom.

D’aquesta reforma també s’acabarà amb els problemes de l’atur, ja que l’atur que patim actualment és, en part, per culpa de què unes persones (les que treballen vuit hores) fan la feina d’altres que estan aturades. Si tots treballem quatre hores, tothom tindrà un lloc de treball i els sous seran els mateixos perquè seran equivalents a les hores treballades i ningú obtindrà guanys desorbitats com passa al sistema capitalista.

A més a més, si treballem només quatre hores, al llarg del dia podem participar activament en la vida política dels nostres barris, pobles comarques, etc. També fomentant activitats de lleure o culturals, en comptes de ser subjectes explotats dintre d’una fàbrica.

Ecologia: A nivell ecològic, tampoc ens salvarem amb el sistema actual. Els capitalistes prefereixen un cèntim més a les seues butxaques que protegir qualsevol espècie en perill d’extinció. És un sistema que explota en excés els recursos del planeta per l’enriquiment personal, contaminant l’aire, les aigües i tot el que creguen necessari per continuant sumant ingressos al seu compte bancari. Un sistema que fa autèntiques barbaritats als animals, a les granges de producció càrnica, per estalviar-se passos en matar els animals i obtindre més guanys. Un sistema que estalvia en l’alimentació i en l’espai d’aquests animals, i això provoca, a més, que després, quan ens mengem aquests animals, l’aliment no siga gens saludable per al nostre organisme.

Molts són els exemples que podria enumerar, a nivell ecològic, en què el sistema capitalista descuida el medi ambient per obtindre més guanys, explotant al màxim els seus recursos. Per poder acabar amb aquesta situació, ens cal una societat en què el valor de la moneda no estiga per sobre de la natura, els animals o les persones. |6

Només així salvarem un món que està condemnat a la seua extinció si seguim pel camí que ens condueixen els porcs de sempre.

Com ja he dit anteriorment, cal acabar amb l’arrel del problema, el sistema que ens organitza les vides: el capitalisme. Un sistema, que mitjançant els estats (per tindre un major control de les persones), ens controla, ens manipula, ens explota, ens oprimeix... Ens obliga a ser simples productors i, al mateix temps, consumidors dels productes que nosaltres hem creat. Hem de tindre clar que per a ells sol som això: simples peces de producció i de consum del seu sistema, que quan ja ens fem majors i no servim per a produir, ens deixen de costat. Si nosaltres som els productors, els animals són vistos pel sistema com uns productes més que no tenen cap dret a la vida.

Hem d’aspirar a una societat més justa, més solidària, i més lliure, eliminant els valors que se’ns imposen actualment. Una societat en la que les persones, les cultures, els animals i la natura es respecten i ,sobretot, no estiguen per baix del valor de la moneda.

Una societat que no estiga basada en el treball com activitat bàsica, sinó que es treballe el temps necessari per a satisfer les necessitats bàsiques de les persones i la resta del temps s’utilitze per realitzar activitats de lleure i cultura i per a participar activament en l’organització política...

Fem junts aquests esperançador projecte, si volem salvar la humanitat.

··················································································

··················································································

7 | Independència total

És la dona un home inacabat? ··················································································

E

n les darreres setmanes, en Literatura medieval I, Josep Rubio està parlantnos de Francesc Eiximenis a les seues classes. Ens conta que, aquest gironí contemporani a Sant Vicent Ferrer, intentava explicar per mitjà de la ciència de l’època que la dona és –o eranaturalment inferior a l’home, com ell diu: “un home inacabat”. Aquesta manera de pensar demostra clarament la posició d’inferioritat que patia la dona respecte a l’home en aquesta època, que arribava fins i tot, a l’odi extremat i a considerar la dona com la culpable dels mals de la humanitat, concepte que és coneix com a misogínia.

En l’actualitat el concepte de misogínia, per sort, ha desaparegut del nostre vocabulari quotidià. Tot i això, vivim en una societat en què la dona segueix patint discriminacions en tots els àmbits de la seua vida. El masclisme, després de segles de suposada evolució, continua present en la nostra societat del «benestar». Desenes de dones són assassinades tots els anys a mans dels seus companys sentimentals; al treball el sexe femení és veu clarament discriminat, per exemple a l’hora de repartir el pastís on rep un sou més inferior; o masclisme en forma de prejudicis que introdueixen els amos del sistema en les ments femenines, per trencar amb l’actitud combativa d’aquestes, que acaben sent víctimes de malalties tan dolentes com l’anorèxia.

Tanmateix, encara que ho considere un problema dels grossos, no és el que més em preocupa. És molt més preocupant el masclisme que generen les dones. Vull dir, que si el masclisme del que parlava abans el generaven homes contra dones, el que intente explicar ara, el generen les dones contra la seua condició sexual, el qual anomenarem autoodi. Per a explicar aquesta teoria posaré un exemple que pense que resultarà clarificador. El divendres, després d’haver passat la

setmana a València estudiant a Eiximenis, Sant Vicent i altres personatges de la nostra història, vaig tornar al poble, com sempre, atret pel deliri de veure a la meua neboda. Vaig arribar a casa i de seguida vaig entrar al menjador guiat pels seus plors desconsolats. Quan em va veure va parar de plorar i, mentre reia, la vaig notar un poc diferent. La vaig repassar de dalt a baix i quan vaig arribar a les orelles la ràbia s’apoderà de mi, allò que tant intentava retardar havia succeït: sa mare l’havia marcat —ni que fora un bou!— amb dues arracades brillants. De seguida em va vindre al cap Eiximenis i vaig pensar que les coses no han canviat tant des de la seua època. A la meua neboda li havien foradat les orelles, als quatre mesos d’edat, simplement per ser una dona, i el més trist de tot és que la jugada havia estat efectuada per dones: ma mare va acompanyar a la meua germana, aquesta va prendre la decisió i la farmacèutica va executar aquella barbaritat. Aquest és només un exemple de com les dones poden arribar a autoodiar-se: elles mateixa es marquen per diferenciar-se de l’ésser superior, l’home.

Pot ser té raó Eiximenis, és la dona un home inacabat? No, ni de bon tros. Però sí que cal reflexionar, defensar-se i estimarse més com a dones en tots els àmbits, ja siga al treball, en les relacions sentimentals, en qüestions de la llar, etc.

Perquè és trist el masclisme que pateixen les dones a mans dels homes, però encara és més trist l’autoodi que s’apliquen algunes persones del sexe femení.

Però no seria just culpar només a les dones d’autoodiar-se, perquè tots en odiem en certa manera. A nivell social ho podem comprovar dia a dia, on la classe treballadora —els dèbils, per dir-ho d’alguna manera— ha perdut la seua consciència social de classe i, en comptes de lluitar per la igualtat de drets socials |8

amb els forts, aspira a ser igual que aquests: intenta enriquir-se al preu que siga i gaudir del model de vida que implica ser dels forts, tot i saber que aquest comportament no és ètic; a nivell nacional no cal explicar l’autoodi que s’apliquen alguns catalans del País Valencià -sobretot a la ciutat de València-, que reneguen de la seua catalanitat nacional, parlant d’imposicions i imperialisme, contaminats pel nacionalisme estatista espanyol.

Crec que ni la dona ni l’home estan inacabats, sinó maleducats. Els amos del sistema ens han encaminat cap a certes conductes, segons els seus interessos

econòmics polítics i socials, que es basen en deixar fora de joc a l’ésser humà. Ens intenten desposseir de la nostra identitat col·lectiva (nacional i social) i individual, per a deixar nul el nostre poder d’organització, de rebel·lia i de lluita contra tot allò que no ens deixa evolucionar com a persones. Intenten desencaminar a l’individu dels seus drets més elementals com són els de convertirse en un subjecte ètic, crític, artístic i racional, perquè saben que si l’ésser humà aconsegueix fer-se amb aquests drets, els seus interessos s’enderrocaran juntament amb aquest sistema desigual i salvatge.

··················································································

Me siento ya una casa enferma, una casa leprosa.

Es necesario que alguien venga a recoger los mangos que se caen en el patio y se pierden sin que nadie les tiente la dulzura.

Es necesario que alguien venga a cerrar la ventana del comedor, que se ha quedado abierta, y anoche entraron los murciélagos...

Es necesario que alguien venga a ordenar, a gritar, a cualquier cosa.

DULCE MARÍA LOYNAZ Últimos días de una casa

9 | Independència total

La violència estatal ··················································································

Víctor Alexandre

C

ontra els desitjos inconfessos del Partit Popular i del Partit Socialista, ha començat una nova etapa en la història del País Basc. Una etapa en què els partits esmentats ja no podran servir-se d'ETA per emmordassar una part de la societat i manipular les eleccions per obtenir el poder. Lleis profundament antidemocràtiques com la llei antiterrorista o la llei de partits quedaran neutralitzades pel pes de la realitat de la mateixa manera que la tortura policial i la política de dispersió de presos —per què deu ser que no hi ha presos polítics bascos a Catalunya?— perdran la coartada sobre la qual tan galdosament descansen.

La violència s'ha acabat i ja ningú no podrà utilitzar-la per obtenir rèdits polítics. Ni a favor d'ETA ni contra ella. Dol girar-se enrere i observar el nombre de morts i la desolació que la reivindicació d'uns drets ha deixat, però sempre és així. N'hi ha prou de rellegir la història de la humanitat i veure les seves espirals de violència. Tot comença a partir del moment que un poble es declara superior a un altre i, mitjançant l'annexió, intenta destruir-ne la història, la cultura, la llengua i, en definitiva, la identitat. Aquesta és la raó per la qual el PSOE i el PP no es cansen de repetir que el poble basc no existeix, que només hi ha poble espanyol. I és que si no hi ha poble basc, tampoc no hi ha autodeterminació basca.

Per altra banda, que els pares ideològics de la banda terrorista GAL estiguin còmodament a casa seva i que alguns, fins i tot —com el presumpte senyor X—, tinguin el desvergonyiment de passejar-se per «desayunos informativos» dient al govern espanyol que és el que ha de fer mentre es processa Arnaldo Otegi per haver cercat la fi de la violència no pot ser més escandalós. Però és així. Al capdavall, no és cap secret que no hi ha violència més perversa que la que exerceixen molts governs per mitjà de lleis falsament democràtiques i fetes a mida a fi de perpetuar el sotmetiment de col·lectivitats. Es demanen catorze anys de presó per a Otegi pel sol fet d'haver entrat en contacte amb ETA amb la intenció de substituir la violència armada per la confrontació política, pacífica i democràtica. Però Espanya, amb una classe política i judicial totalment desprestigiada, jutja criminal aquesta acció. Deu ser que li fa pànic la pau.

MÉS INFO: www.victoralexandre.cat

| 10

Aclariment sobre la nació i l'estat ··················································································

Estat institucional i estat territorial

La nació i l’estat no són sinònims. L’estat és la institució de govern i d’administració i el territori on aquesta institució exerceix el seu govern i la seua administració.

A l’estat institucional trobem els grups dominants exercint el poder, uns cossos repressius per mantenir-lo, una moneda per pagar-los, un lloc (l’escola) d’ensinistrament moral i altres llocs per aparcar les diferències dels dissidents (manicomi, presó...), i el treball com a activitat bàsica. L’estat territorial, com a resultat geogràfic de l’estat institucional, inclou tot un seguit d’individus i els força a tenir un devenir històric, social, econòmic, cultural, etc., i els separa, mitjançant les fronteres, de la resta de la humanitat.

Nació/estat L’individu, enganyat per l’escola i els mitjans de comunicació, pot arribar a considerar l’estat territorial on està inclòs com una cosa natural i pròpia. Aquesta identificació de l’individu amb l’estat vindrà delimitada per la capacitat d’aquest de perpetuar-se.

Per nació entenem una comunitat humana que neix de la identificació que es concreta en una mateixa llengua com a element fonamental per a entendre’s.

Mentre l’estat es basa en la possessió d’uns elements de poder, la nació ho fa en la possessió d’uns factors, també comuns, a una població, però expressen la seva realitat ètnica, la seva personalitat col·lectiva.

L’estat és sempre un ofegador i un entrebancador i sovint conté més d’una nació o una nació es veu repartida entre diferents estats. Quan és plurinacional adopta com a idioma oficial el d’una de les nacions, iniciant així un procés de substitució de tots aquells elements que configuren el seu tarannà característic.

Nacionalisme/estatalisme: l’opressió nacional L’estat territorial necessita segregar una ideologia patriòtica que el legitimi davant la població i per aparentar una cohesió entre els diferents territoris que el composen.

Distingim dos nacionalismes: el de l’estat i el de la nació.

El nacionalisme estatalista es converteix en la ideologia de l’estat i intenta eliminar la consciència diferencial entre les dues nacions sotmeses per aquell, amb la finalitat d’evitar qualsevol intent de secessió i consolidar un ordre social classista. L’estatalisme pren formes agressives quan veu en perill la continuïtat de la “pàtria” de l’estat.

L’opressió nacional és la incidència de l’estat sobre la nació i es manifesta a dos nivells. De manera directa (amb l’ocupació militar, amb les divisions administratives aberrants, repressió oberta...) i de manera indirecta, duna forma més perillosa (amb l’alienació de la població a partir de la introducció sistemàtica de l’estatalisme, el reconeixement de la pàtria estatal). Mentre que el nacionalisme de la nació intenta redescobrir la identitat nacional.

Info extreta del llibre Anarquisme i alliberament nacional 11 | Independència total

El regionalisme valencià ··················································································

E

l regionalisme valencià, també anomenat valencianisme o tercera via, és un petit moviment format als voltants del cap i casal i de l’Horta que defensa la independència del País Valencià constituït en un estat estrictament valencià. Aquest moviment s’aglutina al voltant dels partits Estat Valencià, República Valenciana i, també, en algun sector del Bloc Nacionalista Valencià. Els tercerviïstes senten el País Valencià com la seua nació i utilitzen com a simbologia la senyera de la ciutat de València (la senyera amb la franja blava). Diuen ser defensors de la unitat de la llengua catalana però, això sí, li diuen llengua valenciana. En definitiva, utilitzen qualsevol detall per diferenciar-se de la resta de catalans.

Factors: Al País Valencià, al quedar articulat com a regne amb institucions pròpies i per la confusió dels termes «nació» (fenomen poblacional) i «estat» (fenomen polític), es creu, des d’algun sector, que els valencians som una comunitat nacional diferenciada de la resta del món. Aquest fet —el de confondre nació i estat—està originat, generalment, pels estats plurinacionals i, en el nostre cas, per l’Estat espanyol, al qual li interessa que els individus, que viuen dintre de les seues fronteres polítiques, es senten nacionalment espanyols per a evitar la fragmentació de l’estat que puguen originar les diferents comunitats nacionals que viuen oprimides en aquest. És incorrecte afirmar que una comunitat d’individus siga una nació simplement per viure sotmesa baix les fronteres polítiques d’un estat. La nació és un fenomen natural, una comunitat humana que naix de la identificació que es concreta en una mateixa llengua com a element fonamental per a entendre’s; i l’estat és un instrument de poder, en mans de les classes dominats, per a perpetuar l’apropiació desigual de la riquesa. Per tant, és tan incorrecte afirmar que Espanya és una nació per posseir institucions pròpies, com pensar que el País Valencià ho és per haver-les posseït anteriorment.

Altre element que sens dubte ha contribuït a fer que alguns individus del País Valencià creguen que els valencians som una nació ha estat el localisme de la ciutat de València, com bé deia Joan Fuster al llibre Nosaltres, els valencians. Cap al segle XV, els habitants de la ciutat de València sentien el desig d’equiparar-se a Barcelona i Saragossa: dos capitals de nació articulades en institucions pròpies. Per tant, tenim a Saragossa, capital d’Aragó, que compta amb un poble aragonés; i Barcelona, capital del Principat de Catalunya, que compta amb un poble català. València era capital de regne però pertanyia —i pertany— al poble català i, per tant, per eixa rivalitat municipal, intentà crear el seu poble valencià segregant el seu propi patriotisme que els diferenciés del poble català. Una de les primeres conseqüències que va provocar aquella inútil rivalitat va ser, que en el segle XV, els valencians començaren a denominar la llengua que parlaven, el seu català, com a «llengua valenciana» (fins i tot es va arribar a dir que el valencià i el català eren dues llengües germanes filles d’una llengua mare: el llemosí).

Tot i això, per molt que els regionalistes recalcitrants actuals s’empenyen a dir que, a partir del segle XV, es creà un poble valencià, el particularisme valencià va tenir —i té — una vida precària. La capital havia suggerit i animat aquest patriotisme localista però li faltava força estimulant i l’única cosa amb la qual els valencians podien defensar-se que eren un poble diferenciat del català era per la seva condició de regne i, això, no és cap argument de pes per a demostrar que els valencians som un poble | 12

diferent al català.

L’últim factor és l’autonomisme, que va ser introduït per l’Estat espanyol quan s’instaurà la democràcia després de la dictadura de Francisco Franco. L’Estat, amb aquest procés (l’Estado de las Autonomias), amb el qual dividia en autonomies tot el marc polític, va dividir la nació catalana en diferents comunitats autònomes. Amb aquest fet, els valencians van tornar a quedar-se aïllats de la resta de la nació. Això ha provocat que, per mitjà de les confusions que creen les fronteres, la majoria de la població valenciana haja quedat desproveïda de la seva catalanitat nacional, sentint-se la majoria espanyols (per l’alienació de l’estat) o valencians, una minoria molt reduïda que només es contempla a la ciutat de València i pels voltants (per les fronteres autònomes que ha provocat l’autonomisme i l'antiga condició de regne). Tot i això, el nacionalisme majoritari que es practica actualment al País Valencià defensa que la nació dels valencians s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Arguments d’alguns regionalistes per a demostrar l’existència de la nació valenciana: 1.

«El Regne de València tenia lleis pròpies i estava separat per fronteres dels altres territoris». Sí, el Regne de València tenia lleis i institucions pròpies, és cert, però aquestes característiques no demostren que el País Valencià siga una nació. Aquell regne equivaldria, com a molt, a un estat dels que observem en l’actualitat (el francés, l’espanyol...) però no a una nació. Una nació és un fenomen natural, una comunitat humana que neix de la identificació que es concreta en una mateixa llengua com a element fonamental per a entendre’s. Per tant, tot i que el Regne de València gaudia d’institucions pròpies, pertanyia —i pertany— a la nació catalana ja que compartia —i comparteix—, amb la resta dels Països Catalans, uns trets culturals comuns, que es concreten amb la llengua catalana com a element fonamental, que els diferencien de la resta de pobles del món. A més, la intenció de Jaume I, a l’hora constituir el regne, no era la independència del Regne de València sinó frenar l’expansió del feudalisme aragonés, ja que la iniciativa de conquesta de les terres valencianes havia partit per part d’Aragó. Aquest fet, ens deixà un nou regne amb institucions pròpies però sense cap intenció de diferenciar-se nacionalment de la resta de catalans.

2.

«La societat valenciana no es sent catalana des del segle XV».

És cert que la majoria de la societat valenciana ha quedat desproveïda de la seua catalanitat nacional i això es deu a l’alienació que patim els valencians (com la resta de catalans i de pobles oprimits per l’Estat) per l’espanyolisme imperialista, el qual vol consolidar el seu projecte d’estat: Espanya. És una mica trist que els regionalistes utilitzen aquest fet en el seu favor fent-nos creure, indirectament, que aquesta gent no es senten catalans sinó valencians tot i que també espanyols. Doncs no. La majoria de la societat valenciana es sent espanyola, tot i que algú pot sentir una certa simpatia pel folklore bien entendido al qual ens deixa participar l’Estat, però, per damunt de valencians, “són” espanyols: “nacionalment” espanyols.

Una justa comparació seria comprovar quin percentatge de la societat valenciana es sent nacionalment catalana o nacionalment valenciana, però, clar, amb aquesta comparació el nacionalisme català (al País Valencià) guanya per majoria i això ja no interessa al regionalisme per la seua escassa existència. Un exemple el trobem en els actes per la commemoració del 25 d’abril el 2010: a la manifestació d’ACPV, només els joves de l’Esquerra Independentista (que, a més de ser pancatalanistes, són revolucionaris) van reunir, al darrere de la seua pancarta, 3.000 persones;

13 | Independència total

mentre que a la manifestació convocada pels regionalistes valencians a penes es van combregar vint persones. No cal dir res més.

3.

«Els valencians denominen al català parlat al País Valencià “llengua valenciana”».

Per tractar aquest apartat comentaré un fragment de Maria Josep Cuenca, al seu llibre El valencià és una llengua diferent?, que pense que és molt aclaridor: «La llengua, les llengües són, com les persones, diversitat, però en aquesta diversitat sempre hi ha denominadors comuns que cap llei no pot modificar. Si un decret diu que les pomes ja no són pomes, sinó un tipus de taronja, perquè en aquestes terres només es poden conrear cítrics, els direm taronges, però continuaran essent pomes, Els altres, des de fora, ens miraran entre sorpresos i divertits, i pensaran que som uns estúpids.

D’altra banda, que guanyà el valencià «essent» (pretenent ser) una llengua diferent? De ser part d’una de les majors llengües sense estat, una de les que té més parlants, una de les que compta amb una literatura més forta —gran part de la qual la van fer els valencians i encara hi contribueixen—, una de les que es coneix al món, passa a ser una «llengua» més que minoritària, incapaç de competir ni mínimament amb el castellà, destinada, doncs, a desaparèixer sota la força d’una llengua amb estat i amb projecció internacional. A qui pot convenir aquest canvi més que als que no volen que el valencià es puga situar en nivell d’igualtat amb altres llengües?»

4.

«La societat valenciana ha acceptat la senyera amb el blau com la de tots els valencians i, a més a més, és l’actual bandera oficial del País Valencià. No cal obrir més debats estúpids sobre banderetes, els valencianistes tenim un projecte més important que discutir sobre banderetes, etc.».

Pot ser que la majoria de la societat valenciana (la que es considera nacionalment espanyola o, simplement, la que és políticament passiva) haja acceptat la “blavera” com a senyera de tots els valencians, però és així, no ho oblidem, perquè ho va decidir Espanya. L’Estat espanyol, sense consultar a la societat valenciana, va decidir que aquesta devia ser la senyera del País Valencià (decidint també que el nom oficial del territori valencià havia de ser «Comunitat Valenciana») amb tota la malícia d’intentar diferenciar-nos de la resta de catalans. Per tant, és ben trist que, ara, els regionalistes s’aprofiten d’aquesta oficialitat espanyola (la qual critiquen tant, quan els convé) per a fer el mateix que l’espanyolisme: diferenciar-nos de la resta de catalans amb una bandera diferent. Diuen que «no cal obrir més debats estúpids sobre banderetes», clar, a ells no els interessa, ja els val com estan i, damunt, la seua senyera és oficial! Prefereixen perdre el temps (el que guanyen passant dels debats sobre les banderes) canviant el nom a un idioma que ja en té.

| 14

Independència ··················································································

S

egons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la paraula «independència» significa «qualitat d’independent. Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres».

Tanmateix, a l’Estat espanyol, quan es parla d’«independència», la gent ho relaciona solament en el context polític que els ha marcat l’estat: per a ells la independència consisteix en la tossuderia de bascos i catalans que s’empenyen en trencar la unidad de la patria. Per tant, aquests individus, alienats pel propi estat al qual li interessa que la societat tinga una mala imatge de les dissidències independentistes, tindran una òptica negativa de la paraula «independència».

Per altra banda, també es sol creure que la independència consisteix en independitzarse d’un estat i crear-ne un de nou, un de diferent. Doncs no. Amb un altre estat, un poble no aconsegueix la independència —la independència total— ja que segueix sotmès per la minoria elitista del nou estat, tot i compartir la mateixa cultura. Aquesta minoria seguirà, en aquest nou estat, exercint les relacions de dominació, explotació i alienació que fan que l’individu no puga realitzar-se com a tal. Per tant, la completa independència sols s’aconseguirà amb l’abolició de tots els estats del món. Un món en què els individus i les cultures viuran lliurement sense ser trepitjats per altres individus o pobles. Un món on l’individu, anterior a la societat, serà la primera peça d’engranatge i decidirà, amb total independència i sense ninguna autoritat que l’obligue a res, si vol formar part —o no— de qualsevol projecte, organització, etc. Per a nosaltres la independència, com deia, va molt més enllà de l’autodeterminació d’un poble oprimit. L’entenem com la màxima manifestació de llibertat que pot assolir l’ésser humà i, per això, ha de començar amb aquest.

A partit d’aquí, també entenem la independència com la voluntat d’un conjunt d’individus d’alliberar-se nacionalment i social. A nivell nacional, representaria la manifestació de preservar i potenciar la cultura pròpia d’una col·lectivitat de persones, ja que aquesta representa la seua manera de viure amb una llengua comuna per a tota la col·lectivitat que serà el vehicle de comunicació i l’element més identificador d’aquesta. La preservació i potenciació de la cultura pròpia mai pot vindre d’una minoria elitista que exercisca les relacions d’explotació, dominació i alienació, perquè utilitzarà la cultura segons els seus interessos polítics, econòmics... Aquesta tasca ha de nàixer de la col·lectivitat, lliure de qualsevol estat, ja que són les persones les que representen la cultura i la fan seua com a forma de viure al llarg de la vida i utilitzen la mateixa llengua per a comunicar-se entre si.

A nivell social, la independència representa el desig de trencar, d’independitzar-se del sistema actual que no ens deixa realitzar-nos com a ésser humans. Representa el desig d’acabar amb el capitalisme i la seua forma de vida que fa de les persones simples productors i consumidors al servei de la minoria. La voluntat de prendre les pròpies decisions en la vida política i decidir lliurement el nostre futur, amb una democràcia real, directa i horitzontal, en la que tots els ciutadans que vulguen participar tinguen la mateixa veu. Representa, també, la voluntat de controlar nosaltres mateixos els assumptes econòmics, trencar amb l’economia capitalista de mercat i arribar a una economia equivalent i justa, substituint l’oferta i la demanada pel valor dels béns produïts...

15 | Independència total

«Independència» significa maduresa, responsabilitat, solidaritat, desenvolupament humà, dignitat, dret a la secessió, llibertat, ajut mutu... En definitiva, «independència» significa no-autoritat (ningú es sotmès per ningú). És la major manifestació de llibertat que pot assolir un individu o una col·lectivitat i només amb independència total es pot arribar al complet desenvolupament de l’ésser humà. ··················································································

EDICIONS EL JONC www.eljonc.com

Llegir? Per què?

Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queda dubte que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intel·lectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, per als moviments populars o senzillament per a tota persona que discrepi de l'ordre imperant.

La lectura esdevé en aquest context una arma imprescindible per aquelles persones que estimen la seva pròpia llibertat. La lectura, l'adquisició d'uns coneixements, és absolutament necessària per generar una consciència crítica.

La lectura és el mitjà que ens ha de permetre trencar el setge informatiu i conèixer la realitat d'altres pobles i processos emancipadors. La lectura és la nostra eina per combatre la mediocritat del pensament únic. La lectura és la nostra eina de llibertat.

Voleu més raons per començar a llegir?

Edicions El Jonc? Per què?

Els Països Catalans necessiten editorials pròpies que en garanteixin la sobirania cultural i informativa, i Edicions El Jonc treballa per tal de cobrir aquesta necessitat.

Per editar textos que, des dels gèneres més diversos, recuperin i mantinguin viva la memòria. Per donar instruments d'independència als i les nostres joves, als intel·lectuals crítics o als treballadors i treballadores. Per servir d'altaveu per comunicar-nos amb altres pobles i obrir una finestra a la literatura compromesa de tot el món.

Edicions El Jonc, com a editorial independentista, d'esquerres i fermament compromesa amb la llengua catalana, treballa en aquest sentit. En el sentit de donar instruments de crítica, reflexió i creació d'espais de llibertat.

| 16

L'«esquerra capitalista» a l'Estat espanyol ···················································

A

l’estat no li interessa tindre un enfrontament directe amb els treballadors i, per això, utilitza un intermediari per a què faça creure al treballador que els seus drets com a tal són defensats, aquest és el paper dels «sindicats grocs» (UGT i CCOO). El treballador deixa de banda la lluita directa (vagues, manifestacions, implicació sindical de manera directa sense intermediaris...) contra els seus enemics (l’Estat, la patronal, el capitalisme), deixant aquesta tasca vital i personal en mans d’uns sindicats, creient que defendran els seus interessos laborals.

Però, la realitat és molt més negra: els sindicats; controlats per l’Estat, actuen a favor de la minoria elitista d’aquest. Es dediquen a fomentar la passivitat dels treballadors (fent veure que la situació econòmica i política és adequada) i només es mobilitzen quan la situació és extremadament complicada i, d’aquesta manera, disfressen la seua actitud i segueixen amb la farsa.

A més, aquests dos sindicats han acaparat tota l’atenció de la societat i juguen a un “bisindicalisme” que recorda al bipartidisme de PP i PSOE. Aquest fet provoca que, tant al Països Catalans com a la resta de l’Estat, la societat crega que només té dos opcions: CCOO i UGT, i si aquestes dues opcions fallen no cal buscar més i deixen de confiar en el sindicalisme. Per a ells totes les forces sindicals els haurien traïcionat, Aquesta és una altra tasca que s’han encarregat de dur a terme els sindicats majoritaris de l’Estat i, com els resultats indiquen, els va força bé: fent una societat passiva i no-crítica per a què deixe de lluitar pels seus interessos.

17 | Independència total

No hem d’oblidar que aquest sindicalisme ranci i traïdor, que patim a l’Estat espanyol, és l’herència directa d’aquella rentada de cara que es va fer a la dictadura després de la mort de Francisco Franco i que coneixem amb el nom de Transición española. Cal recordar que els dos partits majoritaris, que representaven l’«esquerra oficial», es van vendre per un plat de llenties al franquisme i a tota aquella colla de polítics i «intel·lectuals» que ens volien fer creure que el canvi que s’anava a produir anava encaminat a assolir una autèntica democràcia, apartada del sistema dictatorial del moment. El preu que van haver de pagar els dirigents del PSOE i PCE va ser acceptar els Pactes de la Moncloa, amb els quals es desactivava el moviment obrer (abandonant pràctiques de democràcia directa, silenciant el republicanisme vertaderament revolucionari...).

Per tant, podem dir, que aquesta esquerra amnèsica, amb la que s’encontrava l’Estat, va ser el millor aliat per conservar l’essència del sistema, amb la intenció d’acabar amb tota la memòria socialista, republicana, nacionalista, anarquista dels sectors populars, mentre la burgesia franquista anava construint l’estructura del nou Estat «democràtic» espanyol.

Tant Carrillo (màxim dirigent del PCE) com Felipe Gonzalez (del PSOE) volien entrar al joc Iŀlustració : Carrillo, cap del PCE a la transició, parlant amb el d’aquell nou Estat espanyol que s’estava coent. Però per a seu amic el rei aconseguir que els seus partits entraren a formar part d’aquesta «democràcia» i ells gaudir d’una poltrona a les institucions de l’Estat, havien d’acceptar una mena de principis bàsics: la sagrada unidad de España, la defensa del capitalisme i la monarquia borbònica.

No és d’estranyar que, després de l’acceptació del capitalisme, l’«esquerra oficial espanyola» haja perdut “un poc” de credibilitat entre els que aspirem a un vertader canvi social. I és que al llarg de la història han evidenciat aquests pactes amb el poder franquista de la dictadura. El Partido «Socialista» «Obrero» Español ha demostrat massa vegades, des del poder, que la seua política s’allunya moltíssim del que representen les seues sigles, aplicant una política basada en les retallades socials a les classes populars i en la defensa agosarada del capitalisme i dels seus beneficiats (banca, patronal...).

Per tant, hem de tindre clar que aquests partits, i els dos sindicats que controlen, no ens representen, sinó que fan la feina bruta a la burgesia de l’Estat, intentant desactivar la vertadera esquerra revolucionaria per a que el seu sistema capitalista (abans amb dictadura i ara amb una falsa democràcia) no se’ls ensorre.

Els nostres enemics són la burgesia i el seu sistema capitalista que no ens deixa desenvolupar-nos com a persones (ni com a individus ni com a col·lectiu), però sobretot són aquells que, des de casa nostra, els fan la feina bruta a aquesta gent, aquells que, mitjançant l’etiqueta de comunistes o socialistes, ens intenten desactivar com a lluitadors i intenten fer-nos creure que el que vivim actualment és una democràcia justa. Per tant, no em d’oblidar que l’enemic el tenim a casa. No ens descuidem. | 18

Que no ens venguen la moto

····················································

L

’article 138.1. de la Constitución española ens diu: «El Estado garantiza la realización efectiva del principio de solidaridad, consagrado en el artículo 2 de la Constitución (“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre ellas”), velando por el establecimiento de un equilibrio económico, adecuado y justo, entre las diversas partes del territorio español, y atendiendo en particular a las circunstancias del hecho insular».

Llegint aquests dos articles de la Constitución española, el primer que podem traure en clar és, que mitjançant la llei, ens obliguen a ser solidaris per a garantir l’equilibri econòmic a tot l’Estat. Això de ser solidaris està molt bé. Tanmateix, cal dir-los que s’obliden d’un principi bàsic en la solidaritat: que la solidaritat ha de ser sempre voluntària, ha de nàixer de les persones, però mai es pot obligar a ningú a ser solidari. Pot ser els «pares» de la Constitució no han practicat mai la solidaritat amb ningú i no tenen massa clar en què consisteix el concepte. Sí. Sí que ho tenen clar. El que passa és que, darrere d’aquesta suposada solidaritat, s’amaga l’espoli fiscal. Espoli fiscal que patim, sobretot, els Països Catalans, ja que només una tercera part del que ens roba l’Estat torna a casa nostra. A més, hem de tindre clar que aquests diners no van destinats a millorar la condició de vida de les persones més necessitades de l’Estat, sinó que s’utilitzen per mantenir les forces repressives i comprar material de guerra i, d’aquesta manera, continuar amb l’opressió de la nostra terra i enriquir el poder a costa dels diners de la classe treballadora del poble català. Quina solidaritat ens volen vendre? Que quede claret, senyors: l’Estat espanyol ens roba una gran quantitat de diners a l’any!

19 | Independència total

És una espoliació a nivell nacional (perquè roben descaradament al nostre poble per ser una nació oprimida per les seues forces d’ocupació, som una possessió seua per «justo derecho de conquista») i de classe (perquè els diners que marxen de casa nostra no van destinats a millorar les condicions de vida de les més desafavorides, sinó per a mantenir els òrgans administratius i repressius del poder). I per si de cas ens neguem a ser solidaris, s’han pres la molèstia de redactar l’article 2 de la Constitución, per allò de la «indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles».

Per altra banda, també ens demanen integració dintre de la Nación española. No sé si no se s’adonen, pobrets, que a l’oprimit no se li pot demanar integració –ni paciència, que deia Pedrolo. Com hem d’integrar-nos dins d’un Estat que, dia a dia, intenta acabar amb la nostra forma de vida? Un Estat que ens vol vendre que és democràtic amb joies d’articles com aquest a la seua Constitució: Art. 3.3 «La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objecto de especial respeto y protección». Però, després, actua totalment al contrari, intentant acabar amb les diferents cultures de l’Estat, menys l’oficial: la castellana.

L’estat vol acabar amb les diferents cultures del territori perquè, aquestes, representen la manera de viure de cada poble i, per tindre més controlada la població, l’interessa que dintre del territori on exerceix el poder hi haja només una manera de viure: l’oficial, la que ells imposen.

Els catalans podem ser molt solidaris i integrar-nos amb qui calga, però sempre amb la llibertat d’escollir com a persones lliures.

Que els quede clar que ningú es mostra solidari o afectiu amb aquelles persones que l’espolien econòmicament i que volen acabar amb la seua identitat col·lectiva i, que a més, l’obliguen a ser solidari i a què s’integre en un projecte que no li convé.

Segurament ens tracten així perquè per a ells som una possessió més... per allò d’aquella guerra que ens guanyaren fa ara uns tres-cents anys.

| 20

Ressenya de Nosaltres, els valencians ··················································································

N

osaltres, els valencians és una de les obres més ambicioses de Joan Fuster. El mestre de Sueca ens mostra des d’una perspectiva històrica, "el fet valencià" i estableix com a element definidor la catalanitat del seu país, però remarcant, alhora, les diferències amb el Principat. És un llibre provocador amb una contundent càrrega política que va marcar un abans i un després en la societat valenciana. Fa la funció d’un espill: els valencians, què no s’havien mirat mai a l’espill, ho fan amb Nosaltres, els valencians i se n’adonen de la seua realitat i comencen a prendre consciència del que són. Podríem parlar d’un instrument generador d’una consciència civil i, des del cas valència particularment, generador de la construcció d’un àmbit nacional més ample. Fuster ens parla sense complexos del «cas valencià»: de la seua història, dels seus problemes, de les seues possibles solucions... És un repàs crític de la història dels valencians.

Un dels temes principals del llibre és el de la catalanitat del País Valencià. Joan Fuster ens diu, sense cap tipus de complexos, que els valencians som nacionalment catalans, això sí, amb la nostra pròpia personalitat. Ens diu que, malgrat quedar articulats políticament com a regne independent de la resta de la nació, els valencians som fills dels catalans que van vindre a repoblar l’antic Regne de València, aquells que van portar amb ells la seva llengua i cultura, la que nosaltres hem fet nostra.

Fuster carrega contra aquells que diuen que valencians i catalans són comunitats nacionalment diferents i demostra amb bons arguments que el fet de quedar articulats en diferents marcs polítics no té res a veure amb la identitat nacional d’una comunitat de persones. A més, destaca la importància d’una futura unió política amb la resta de territoris nacionalment catalans per a la supervivència del País Valencià, ja que sense aquesta unitat els valencians perdríem part de la nostra identitat com a poble.

També destaca la problemàtica de la manca d’un nom distint per al conjunt dels Països Catalans i per al Principat, que ha tingut greus conseqüències per referir-se a les pertinences de tota la nació catalana però també per a referir-se només a les pertinences particulars del Principat de Catalunya. Així ens ho explica en les seues pròpies paraules: «el fet que el mot català haja quedat restringit per referir només les pertinences estrictes del Principat, acostuma a produir confusions estúpides. Dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans».

21 | Independència total

El de Sueca també destaca la voluntat, per part de l’estat espanyol, de separar-nos com a valencians i com a catalans. L’Estat ens té por si estem junts, té por que els catalans (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) consolidem un moviment d’alliberament nacional fort que ens done la independència. Per tant, des de Madrid, s’intenta crear un conflicte entre nosaltres, fent veure a la gent que catalans i valencians són dues comunitats regionals que pertanyen a una única nació: Espanya.

Personalment pense que aquest llibre és imprescindible en la biblioteca de qualsevol valencià, ja que ningú mai no havia reflectit tan bé la realitat valenciana com ho fa Joan Fuster en Nosaltres, els valencians. L’assagista de Sueca ens diu sense complexos que els valencians som nacionalment catalans, idea amb la qual combregue al 100%. És, possiblement, el millor llibre que he llegit fins ara, un llibre que m’ha aportat molts coneixements nous i que m’ha ajudat a clarificar millor els que ja tenia sobre la realitat valenciana. És una obra magnífica, provocadora, crítica i clara, on Fuster s’atreveix a dir ben clarament el que pensa del seu poble en un moment molt difícil per als catalans.

Joan Fuster, amb aquest llibre, es va convertir en una persona perillosa per al govern i per a l’espanyolisme perquè posava en evidència l’Estat espanyol i, alhora, mostrava als valencians la seva realitat, tot incitant-los a despertar del malson al qual els condemnava Espanya i a lluitar pel seu futur com a poble.

FUSTER, Joan (1962): Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62.

Les multituds es revolten o obeeixen, però no raonen. Aquest és el problema. Cal esperar...

Joan Fuster | 22

23 | Independència total