3INTRO_ Tot recordant un Sant Jordi gai 5BREUS 7CULTURA_Avís per a navegants 8 El cavaller Jordi, la princesa, la rosa i el drac. Recomanacions 11QUEER_Totdom i tothom12MOVIMENT_El dimoni a casa 14AUTODETERMINACIÓ_El Parlament, a favor de la consulta 16OPINIÓ_El concepte “família”17EXPOSICIÓ_ “Pegates” 18OPINIÓ_Javier Horcajo i el neofeixisme mediàtic 20 El monument de la discòrdia. Finalment a la Ciutadella 21 Monument inaugurat 21 Monument gai represaliat 22ASSOCIACIÓ_Crònica del dia de l’homofòbia en el futbol 24RELAT_L’al·lotriofàgia de la Dolores 27PROPOSTA_Gai i confidencial 29CONTE ERÒTIC_Si les rajoles parlessin 30ON POTS TROBAR-NOS 31MARIGRAMA_ACTIVITATS_
subscreu-t’hi Sí, vull associar-m’hi Nom i cognoms ......................................................................... Adreça ......................................................................... Localitat ......................................................................... Codi Postal ......................................................................... Telèfon ......................................................................... e-mail .........................................................................
Compte bancari Entitat
Oficina DC
Núm. de compte
Banc o caixa............................... Adreça ........................................... Localitat ................... Signatura i data: Envieu aquesta butlleta a Infogai/Col·lectiu Gai de Barcelona Ptge. valeri Serra, 23 08011 Barcelona
EDITOR_Col·lectiu Gai de Barcelona (CGB) REDACCIÓ_Ptge. Valeri Serra, 23 - 08011 Barcelona Tel. 93 453 41 25 - Apartat de Correus 32016 08080 Barcelona infogai@colectiugai.org - cgb@colectiugai.org www.colectiugai.org - Dipòsit legal B- 25886/81 redacció_Gaspar Ramón. COL·LABORACIONS_ Óscar Ruiz, José M. de la Fuente, Pablo Cáceres, Albert Bosch, Àlex Casademunt, Jordi Cirach, mikimiquel sendero luminoso, Laurentino Vélez, Òscar Banegas, Jan Clar, Francesc More, Carlos Siles, Xavier Ribas, Martí Delclot. FOTOGRAFIES_ DISSENY PORTADA_ DISSENY GRÀFIC_Joan Picazo. IL·LUSTRACIÓ_Jesús Ramos ADMINISTRACIÓ_Álex San Rafael, Josep M. Díaz CORRECTORS_Joan Nadal, Urtx DISTRIBUCIÓ_Josep M. Díaz PUBLICITAT_Ferran Pereda · 616 944 918 IMPRESSIÓ Pereda Impressor S.L. - 93 309 45 17 * Infogai és membre de l’Associació de Publicacions Periòdistiques en Català (APPEC). * Infogai és una revista al servei del Moviment d’Alliberament Gai. * L’opinió de l’Infogai es reflecteix als editorials i articles sense signar. * S’accepten i agraeixen col·laboradors. * L’Infogai s’imprimeix amb paper ecològic. * Els articles i imatges de l’Infogai els podeu reproduir, copiar, piratejar sense permís, només cal citar les fonts.
intro
Tot recordant un Sant Jordi gai Per: Óscar Ruiz
Amb l’arribada del dia de Sant Jordi voldria recordar un llibre que va ser un bestseller al Regne Unit l’any 1991, tot i que aquí va passar sense pena ni glòria. Es tracta de la novel·la del periodista anglès Oscar Moore intitulada Un asunto de vida y sexo. L’argument de la novel·la és senzill, explica les peripècies d’un jove gai, anomenat Hugo, des de les seves primeres experiències als 14 anys en lavabos públics, fins a la seva mort a causa de la SIDA l’any 1989, als 28 anys. Totes aquestes dades tan específiques ens podrien fer pensar que hi ha un cert caràcter biogràfic en l’obra, un suposició errònia perquè es tracta d’un llibre purament ficcional. Malgrat tot, la sexualitat d’Hugo i la seva manera de viure-la és tan comuna a la majoria dels gais, que en molts moments qualsevol de nosaltres s’hi podria veure reflectit. Hugo sospita des de petit que ell és diferent a la majoria dels nens, encara que no sap ben bé per què, és conscient que aquesta diferència rau en la seva manca d’inerès per les nenes. Als 14 anys, i per pura casualitat, un desconegut li proposa sexe en uns lavabos públics. A partir d’aquí, Hugo començarà a adaptar la seva vida quotidiana a aquests encontres fortuïts, i per tal de no ser descobert, la mentida i el fingiment passaran a un primer pla en la seva vida. Menteix a la seva família i als seus amics, arribarà tard a classe o farà campana, i la seva credibilitat personal es va mermant cada vegada més, a mesura que deixa plantats als seus amics o
arriba irremissiblement tard, i per justificar-se fa servir unes excuses cada cop més ridícules i forasenyades. Als 18 anys, Hugo marxa a Londres per estudiar a la Universitat, i a la gran ciutat espera poder gaudir d’una sexualitat més satisfactòria i per què no, trobar un company de qui enamorar-se. Hugo aprofitarà la seva nova independència per viatjar a Estats Units, Alemanya i Itàlia, però arreu on va la seva sexualitat queda irremeiablement frustrada.
“Els lavabos públics són substituïts per cambres fosques, saunes, parcs, i llocs d’ambient on la possibilitat de relacionarse queda reduïda a l’interès sexual que es pugui suscitar en els altres.” Els lavabos públics són substituïts per cambres fosques, saunes, parcs, i llocs d’ambient on la possibilitat de relacionar-se queda reduïda a l’interès sexual que es pugui suscitar en els altres. A partir de llavors Hugo comença a follar per costum, per avorriment, no per desig ni per plaer. L’habilitat de l’escriptor alhora de narrar les escenes sexuals és d’una
fredor pròpia d’un manual d’instruccions, el sexe és descrit d’una forma rude, sense sentimentalismes ni tendresa, al món d’Hugo no hi ha cabuda pel sentiment, només importa l’excitació espontània i maquinal, que desapareix amb la mateixa rapidesa després d’haver-se corregut. Hugo es cansa d’aquest tipus de vida i d’aquesta manera de viure la sexualitat,
4
intro
“…el menyspreu cap a ell mateix per ser incapaç d’aferrar-se a uns valors que el puguin ajudar a sobreposar-se a la seva compulsió.” però quan es dóna compte ja és massa tard, és incapaç de desprendre’s o de trobar un equilibri entre la promiscuïtat i la castedat. Com a solució al seu conflicte inicia una fugida cap endavant, el sexe es convertirà en el centre de la seva vida, de nou el fingiment i la mentida, i com a conseqüència, el menyspreu cap a ell mateix per ser incapaç d’aferrar-se a uns valors que el puguin ajudar a sobreposarse a la seva compulsió. Avui dia es qualificaria el personatge d’Hugo d’addicte sexual, un terme que l’any 1991 era pràcticament desconegut, i per això es va veure a Hugo com un neuròtic obsessiu. Malgrat això, la crítica no es va centrar en el personatge d’Hugo, que en molts moments
pot ser un transsumpte de qualsevol gai, fins i tot podríem parlar d’un estereotip que es dóna amb més freqüència de la que ens agradaria admetre. La crítica, però, es va fixar en els tipus d’ambients (parcs, saunes, urinaris, pubs, discoteques, ...), per on transcorre la vida sexual d’Hugo, i els tipus de pràctiques sexuals que s’hi descriuen. Curiosament, l’autor, Oscar Moore, va haver d’enfrontarse a un doble atac. Els crítics heterosexuals van dir que tot el que s’hi descrivia era una exageració, que la realitat gai no podia ser tan burda i freda, i que la novel·la no era res més que un llibre pornogràfic que tenia com a única finalitat vendre exemplars. Els crítics homosexuals, en canvi, eren conscients que el que s’hi descrivia era un reflex fidedigne d’una part de la realitat gai; però en aquells moments, l’any 1991, com que la SIDA encara era un tema que originava molta por, no van creure que fos convenient donar una imatge tan esfereïdora de la nostra sexualitat, sinó que el que convenia era fer pinya per lluitar contra l’estigma que havia caigut en el món gai degut a la malaltia, per aquest motiu, van titllar l’obra d’excessivament cruda i reaccionària.
Per la seva banda, Oscar Moore, que des de llavors s’ha dedicat de manera gairebé exclusiva al periodisme, va ser un dels primers a atrevir-se a fer autocrítica de nosaltres mateixos. Va adonar-se, probablement amb anys d’antel·lació, que després de la legalització de l’homosexualitat i un cop controlada la pandèmia, els gais ens podíem arribar a convertir en els nostres pitjors enemics, si no érem capaços de transformar, ni que fos lleugerament, la frivolitat i el sexe descarnat per unes relacions més càlides i empàtiques.
“els gais ens podíem arribar a convertir en els nostres pitjors enemics, si no érem capaços de transformar, ni que fos lleugerament, la frivolitat i el sexe descarnat per unes relacions més càlides i empàtiques.”
breus 5 Sud-àfrica, Namíbia, Botswana, Zimbàbue i Moçambic s’han compromès davant l’ONU a lluitar per eradicar la violència i l’assetjament a les minories sexuals. El Consell de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) acaba d’aconseguir que el països d’Àfrica del sud es comprometin a lluitar pel progrés dels drets de la comunitat LGTB. Sudàfrica, Namíbia, Botswana, Zimbabwe i Moçambic, ha garantit el seu suport davant l’ONU que implementessin amidades per a acabar amb la violència i l’assetjament que pateix la seva població per temes d’orientació sexual i identitat de gènere. Sud-àfrica, que és el membre més destacat del continent africà en relació als drets que posseeixen les
minories sexuals, ha mostrat les seves intencions de mostrar el camí a seguir a la resta de països d’Àfrica del Sud perquè comencin a treballar en favor de la igualtat. El Ministre Adjunt de Relacions Internacionals i Cooperació de Sudàfrica, Fransman Marlus, ha comentat respecte al compromís del seu país que “Sud-àfrica ha triat aquest enfocament com una demostració del seu compromís per l’eradicació de la violència en contra de tots els éssers humans, independentment de la seva orientació sexual i identitat de gènere”.
La FELGTB ha engegat una recollida de signatures per impedir que l’actual ambaixador d’Espanya al Vaticà sigui nomenat defensor del poble a Madrid.
Paco Vázquez, actual ambaixador d’Espanya al Vaticà, ha presentat la seva candidatura per ocupar el càrrec de Defensor
del Poble del govern central a Madrid. Vázquez és conegut per les seves idees en contra les persones LGTB. Segons ell, el matrimoni és únicament la unió d’un home i una dona. L’ambaixador, també va ser alcalde de Coruña durant 7 anys ens els que no va permetre canviar el Registre de Parelles de fet de la localitat perquè quedessin recollits els drets de les parelles del mateix sexe. La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB) ha creat una recollida de signatures a la plataforma online Actuable,
amb l’objectiu d’arribar a 10.000 signatures i contribuir que l’actual candidatura de Vázquez sigui rebutjada. En un comunicat s’exigeix al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, que no s’accepti la candidatura del polític homófob, ja que s’oposa a lleis com la del matrimoni gai, l’adopció per parelles del mateix sexe, o l’avortament. La campanya es titula “Ell no ens defensa!”. http://actuable.es/peticiones/no-queremos-paco-vazquez-sea-nombrado-defensor-del-pueblo.
Surt al mercat la novel•la espiritual El elixir, de José M. de la Fuente. En ella es recrea un espai oníric —una tenda en el cel— en la que un ancià venerable ven a qui el visita un “elixir” que els transformarà la vida. Això sí, els visitants han de pagar un preu molt alt pel que reben, ja que han de donar al vell un record, una part de la seva memòria que no podran tornar a recordar. Cadascú dels quinze personatges que arriben a aquesta tenda representa un aspecte molt definit de la condició humana en el qual tothom ens podem veure fàcilment reconeguts. La saviesa de l’ancià contrasta amb les històries dels personatges que
arriben a al seva tenda, gent necessitada d’una nova perspectiva que els permeti transformar un aspecte de la seva vida. Tot contat amb un estil senzill i proper, ple d’una tendresa i un coratge que emocionen el lector. José Mª de la Fuente és un poeta, dramaturg i novel•lista que resideix des de fa anys a Barcelona. Compagina les seves tasques docents amb la de productor de l’Associació Teatral Mousiké. Ha escrit i produït nombroses obres teatrals per a nens i per a adults. Ha publicat dos poemaris i tres novel•les.
6
breus Josep Maria Portavella, director de The Chanclettes, presenta el seu segon treball literari:
La tendresa del paper higiènic.
En un to àcid, carregat d’humor i una certa tendresa, l’autor s’endinsa en un univers real que repassa les ironies de la família, la religió, el sexe, el poder polític, la cultura, l’homosexualitat, la popularitat, les malalties o el freakisme... El llibre recull una setantena d’articles que l’autor ha publicat en els darrers dos anys a la revista Time Out. Temes sovint difícils de parlar en públic amb sinceritat, però ideals per gaudir-ne en la intimitat del lavabo! Josep Maria Portavella, artista multidisciplinari català (músic, escriptor i actor), és director i actor de la companyia de teatre
The Chanclettes. Els seus espectacles, que s’han presentat a festivals tan prestigiosos com el d’Edimburg o la Fira de Tàrrega, han comptat amb el favor del públic arreu on s’han presentat, i han estat reconeguts amb diversos premis teatrals. Al 2006 va publicar el seu primer llibre: Tirant Lo Fúcsia, un relat en clau d’humor de les experiències i aventures que l’autor va viure a Austràlia. En Portavella ha estat també l’encarregat de la creació i direcció de l’espectacle de reinauguració del Molino de Barcelona, Made in Paral•lel.
En la lluita trans: molt bé per Portugal, malament per Lituània.
El Parlament Europeu ha valorat els últims avanços i reculades que han portat a terme els països membres de
la unió quant a la igualtat i la lluita per la discriminació de les persones LGTB. Portugal ha avançat aquest mes de març en l’àmbit de les persones transexuals, aprovant una llei que habilita els procediments que cal portar a terme per a canviar de nom i sexe en el registre civil. Un membre del Parlament Europeu, en representació de Portugal, Rui Tavares, va dir estar “content de que Lisboa hagi posat fi a la inseguretat jurídica que envolta als procediments de reassignació de gènere. Portugal es manté al capdavant com un país progressista amb les
persones LGBT a Europa, i els ciutadans transexuals poden beneficiar-se ara d’una de les lleis més progressistes del món”. En el costat negatiu està Lituània, que recentment ha manifestat les seves intencions d’aprovar una llei que prohibiria els tractaments de reassignació de gènere dintre del seu país. El Parlament Europeu va mostrar les seves intencions de mostrar que encara conserven poder de decisió, emprant els seus mandats per a evitar que Lituània aprovi aquesta llei.
El CGB s’adhereix a la petició de la Creu de Sant Jordi 2011 per a Ferran Pujol. En Ferran Pujol porta vint anys de militància i activisme de lluita contra la sida. El 1993, va crear el Projecte dels Noms, una idea que venia d’Estats Units. Consisteix en un tapis en el que es broden els noms dels desapareguts per l’enfermetat. El tapís ha anat creixent, i la seva exposició és un acte que convoca a milers de persones a Barcelona cada any. Des de Projecte dels Noms també gestiona BCN Checkpoint, un centre comunitari de detecció del Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) i
altres Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) per a homes gais i altres homes que fan sexe amb homes, únic per les seves característiques a tot l’estat espanyol. El Col•lectiu Gai de Barcelona i des de la publicació que teniu a les mans, l’InfoGai, sempre em volgut donar recolzament a les campanyes e iniciatives que BCN Checkpoint desenvolupa i ens complau poder adherir-nos a la campanya de petició de la Creu de Sant Jordi per Ferran Pujol.
cultura 7
Avís per a navegants Per: José M. de la Fuente Quan em van demanar que escrivís aquest article sobre els llibres que han estat importants a la meva vida, em vaig adonar —amb no poca perplexitat— que no tenia res a dir. En tot cas, i a desgrat del que em va semblar en un principi, vaig intuir que aquesta indeterminació meva devia ser senyal d’alguna cosa bona. Faltaria greument a la veritat si no reconegués el meu deute amb gran quantitat de llibres, de pel·lícules i d’obres d’art, moltes de les quals m’ajudaren a construir un món propi emocional, ideològic, afectiu i, fins i tot, sexual. El que succeeix, però, és que totes aquestes influències han optat per seguir un camí comú: el de desaparèixer, o, si més no, el d’amagar-se amb una commovedora discreció.
“No guardo ja cap passió incondicional per cap d’aquelles obres que —amb tanta passió, precisament!— vaig rebre en altre moment.” No guardo ja cap passió incondicional per cap d’aquelles obres que —amb tanta passió, precisament!— vaig rebre en altre moment. Totes elles han preferit esfumar-se, gairebé per complet, d’entre els referents que, avui en dia, em serveixen per comprendre el que em passa i el que els passa als altres. Després de pensar una mica en tot això, m’ha semblat també que potser hi havia certa engruna de saviesa en el fet de que, sense pretendre-ho, no hagi volgut seguir aferrantme a aquelles balises que em portaren fins on ara sóc. Com a bons amants — fidels mentre ho van haver de ser—, tots aquells llibres, totes aquelles pel·lícules i totes aquelles obres d’art han tingut l’elegància d’apartarse de l’aldarull amb el que tragina la meva consciència per deixar lloc, al meu interior, a noves fonts de fascinació.
Sigui com sigui, i per no resultar massa descortès —o, el que seria encara pitjor, massa esnob—, voldria rescatar de la memòria un d’aquells llibres; no tan sols per vindicar-lo aquí sinó, si m’ho permeteu, per recomanar-vos-el encaridament. Es tracta de «L’amant lesbià», de José Luis Sampedro, un dels llibres que amb més intensitat han arribat a sorprendre’m i colpir-me alhora. De fet, segons han anat passant els anys, la meva admiració no ha fet més que augmentar al reparar en la magnitud creativa, intel·lectual i moral que ben pocs escriptors, com ell, han estat capaços d’aconseguir en una obra literària. El primer deure d’un intel·lectual és el d’ajudar els seus coetanis a comprendre millor el seu present per tal de propiciar un futur més esperançat. Però el segon, i immediat, és el de mostrar la miríada de febleses i estereotips amb els que tots
“El primer deure d’un intel·lectual és el d’ajudar els seus coetanis a comprendre millor el seu present per tal de propiciar un futur més esperançat.” omplim les nostres vides. «L’amant lesbià» és un prodigiós joc d’inconveniències en el que les opcions sexual del protagonista naveguen emportades per la seva curiositat i el seu desig de sentir-se, tant com és capaç de descobrir, conforme amb ell mateix. Un desig en el que molts, estic segur, ens podrem veure reconeguts. Feliç Sant Jordi per a tothom! I feliç viatge... per als qui s’atreveixin!
8
cultura
El cavaller Jordi, la princesa, la rosa i el drac Recomanacions Per: Pablo Cáceres La màgia de l’amor! Perquè en un racó de la nostra intimitat encara hi tenim amagada la princesa bonica que necessita ser rescata del drac famolenc, o potser el cavaller valent amb el cavall blanc. Rosa en mà, aquest dia de San Jordi visitem les llibreries de temàtica LGTB Antinous i Còmplices, i les biblioteques del Casal Lambda i del Col·lectiu Gai de Barcelona, per fer-te les recomanacions dels llibres que pots triar-hi.
La mejor parte de los hombres de Tristán Gracia. Anagrama. 2011.
Quan cau la nit de Michael Cunningham. Edicions 62. 2011.
Donde nadie te encuentre d’Alicia Giménez Bartlett. Destino. 2011.
De la mateixa manera, hem visitat Helle Bruun de la llibreria Còmplices i en una xerrada molt agradable ens selecciona cinc llibres per a la diada de San Jordi, títols destacats de la literatura lèsbica
Tocando tierra d’Emma Donoghue. Egales. 2010.
No imagino otra vida de Shamin Sarif. Egales. 2010.
Tot prenent un cafè, xerrem amb en Josep Vitas de la llibreria Antinous. Aquest any es decanta per recuperar alguns dels llibres més assenyalats que s’han publicat aquest any, juntament amb algun clàssic. En una entrevista amena ens recomana aquests cinc llibres:
Mikael d’Herman Bang. Egales. 2011.
Diari del lladre de Jean Genet. Edicions 62. 1996.
d’edició recent. Posa especial èmfasi en la novel·la Atrévete, un text sàfic “pujat de to”, com ella en diu. Les seves recomanacions són:
Dos amigas de Mary Renault. Egales. 2009.
Solo un negocio de Julie Cannon. Egales. 2010.
Atrévete de Rose. 2011.
Larkin
cultura 9 També hem visitat la Biblioteca del Casal Lambda, una de les més completes en temàtica GLTB, tant en llibres com
en pel·lícules. Com a les lectures recomanades de enguany, ens assenyalen tres llibres:
La Casa de los herejes de El humo en la botella Curvas peligrosas de Gengoroh Tagame.2010. de Juan Ramón Biedma. Susana Hernández. La Cúpula. 2010. Salto de página. 2010. Odisea. I com no, hem mantingut una interessant conversa amb en Ferran Castillo, responsable de la Biblioteca del Col·lectiu Gai de Barcelona, que, tot enfeinat i amb
llibres fins al sostre, ens té preparats tres dels llibres que ens recomana amb els seu bon gust habitual:
Com a primera recomanació pel Sant Jordi de enguany, tenim Glamur i resistència, ed. El Tangram (2011). Dues entrevistes, a la Itziar Ziga i Del LaGrace Volcano, en les quals es tracten temes com, les diferències entre els nous feminismes bandarres (que es reapropien de conceptes com ara gossa o puta) i les primeres revoltes queer dels Estats Units, el transfeminisme, la campanya per despatologitzar la transsexualitat, entre d’altres. Lectura en català indispensable!
Com a segona recomanació tenim el llibre Becoming, ed. Mark Batty (2010) en el qual l’artista israelí Yishay Garbasz explora un dels grans tabús socials, com és el canvi de gènere. Fotografiant durant dos anys el seu propi cos, documenta els canvis físics que experimenta a causa del tractament d’hormonació i de la cirurgia per esdevenir dona. L’original format del llibre (Flip book) resulta un interessant estri precinematogràfic que ens permet apreciar tot d’una el procés. No us deixarà indiferents!
Com a darrera recomanació, Assume Nothing, ed. Shoemaker & Hoard, Berkeley (2010). En paraules de Del LaGrace Volcano, el treball fotogràfic de Rebecca Swan ens ensenya “com es veu” quan la teoria es posa en pràctica amb amor i molta destresa. Amb aquest seguit d’imatges, la fotògrafa emprèn una investigació per tal de comprendre el gènere arreu del món. Assume Nothing exposa de manera fascinant els retrats de trenta-cinc participants i llurs reflexions pel que fa a la significació d’existir a les afores de la identitat de gènere tradicional. Recomanable, recomanable!
10
cultura I per acabar tres perles que de ben segur us faran frisar:
La tendresa del paper higiènic, de Josep Maria Portavella, 2011 (Ed. Ven y te lo cuento).
El elixir, de Josep Mª de la Fuente, 2011 (Ed Luciérnaga).
Amb aquests llibres suggerits encertaràs en la lectura o compra que facis. Visita la biblioteca del Col·lectiu Gai de Barcelona i també la del Casal Lambda; tria i remena a les llibreries.
Por el culo, Políticas anales, de Javier Sáez i Sejo Carrascosa, 2011 (Ed. Egales).
Celebra el dia de Sant Jordi lliurant-te a la passió de la lectura. Que en gaudeixis! I, per cert, recorda també de regalar una rosa ben bonica...
11
queer
TOTDON i TOTHOM Per: Albert Bosch Les parlants de llengües llatines estem sotmeses a reflexar el gènere gramatical personal. Si dic que estic cansada, m’identificareu com a femella, i si dic que n’estic fart de tanta mania amb el gènere, com a mascle. Tant en singular com en plural, encara no hem trobat manera de desfer-nos de la marca diferencial de gènere. Una marca que ens acompanya des que comencem a enraonar, però que pot canviar si així ho decidim els parlants. De fet, la nostra mare, el llatí, que tenia 3 gèneres, s’horroritzaria en veure que vam eliminar-ne un. Sí, totes les llengües filles del llatí s’han quedat amb la dualitat que marca masculí i femení, i han fet desaparèixer el gènere extra, el neutre, que tenia el llatí. Ho dic pels qui creuen que les llengües no són flexibles i que el que hi ha actualment durarà per sempre. No senyora.
“...totes les llengües filles del llatí s’han quedat amb la dualitat que marca masculí i femení, i han fet desaparèixer el gènere extra, el neutre”
La marca de gènere suposa en les persones un marc psicològic a l’hora de parlar, comunicar-se i per tant de pensar. Tots els substantius estan sotmesos a ser etiquetats com a masculins o femenins.
“...el masculí plural és incloent, i el femení és excloent, amb les derivacions psicològiques que això suposa.” Els objectes, els conceptes, els animals, les plantes, fins i tot les persones. No hi ha espai lliure de gènere. Sembla que si no assignem un gènere no ens quedem satisfets. Una obligació generitzadora que ens ve dictada per la llengua mateixa. És cert que la noció lingüística de gènere gramatical es distingeix de la noció biològica i social de gènere natural, tot i que es relacionen estretament en molts idiomes. La diferenciació i els prejudicis de gènere poden interferir en el llenguatge, i viceversa. Per exemple, el mascle s’endú allò que en diuen el plural genèric, victoriós. Si jo dic que hi som totes, el mascle se sentirà exclòs. Si dic que tots hi som, les femelles no tenen dret a sentir-se excloses. El marc lingüístic normalitza que el masculí plural és incloent, i que el femení és excloent, amb les derivacions psicològiques que això suposa. Interioritzem com a norma la supremacia masculina a través de la llengua. Ens ha de semblar correcte que en una reunió de 10 dones i un home haguem de fer servir el masculí? És simplement una formalitat, sí, però té derivacions que penso que són determinants. L’evolució de la llengua no només és possible, sinó que és un fet continu i constant.
També en referència al gènere hi ha evolució. Les necessitats de les llengües són les que dicten en molts casos la seva evolució. També és cert que hi ha poders i autoritats que poden transformar una llengua, però la societat i els parlants hi juguem també un paper decisiu. Per exemple, hem tret la càrrega de gènere a la paraula matrimoni amb un canvi legal. I ho hem fet per la necessitat de canviar una injustícia social, que era el fet de reconèixer només un tipus de parella i no tota la resta. Ara un matrimoni és un contracte entre dues persones, sense cap càrrega de gènere. Hi ha llengües sense gènere gramatical. La més propera, el basc. La majoria de llengües a l’Àsia funcionen també sense gènere gramatical. Les llengües eslaves, com l’alemany, en tenen 3, inclòs el neutre. Les llatines, masculí i femení. Una llengua sense gènere gramatical no separa els nens
“Les necessitats de les llengües són les que dicten en molts casos la seva evolució.” i les nenes, els homes i les dones, tracta tothom (i totdon) per igual. No exerceix cap pressió, cap discriminació, al menys a través de la paraula. Les llengües sense gènere són potser la referència que hem de prendre si volem alliberar la llengua del gènere, i de pas alliberar una societat que encara va plena d’obsessió pel gènere.
12
moviment
Per: Àlex Casademunt
No cal anar a cercar països amb dubtosos estats de dret per veure com es continuen violant els nostres drets LGTB. Aquesta és una de les conclusions que vaig treure de la xerrada que ens va oferir l’eurodiputat Raül Romeva a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia. Aprofitaré aquest Info per a presentar alguns problemes que, al voltant dels nostres drets, es continuen plantejant en la Unió Europea. Des de la vella Europa observem, sovint complaents i de vegades esgarrifats com en determinats Estats es violen, sistemàticament, els drets humans més fonamentals. Això ens fa ser potser massa poc exigents amb el que està passant a casa nostra (Unió Europea). En el Parlament europeu existeix actualment una comissió parlamentària, anomenada “intergrup” –és a dir, formada per diferents grups d’europarlamentaris- que s’ocupa específicament dels drets LGBT (ww. lgbt-ep.eu) en la Unió Europea.
El dimoni a casa Després d’esmentar els fets gravíssims al voltant de la mort d’un activista LGTB a Uganda, l’europarlamentari va abordar la situació en la Unió Europea. Evidentment,
“En la França del senyor Sarkozy sembla ser que s’han començat a retallar alguns drets LGTB adquirits.” la violació flagrant dels nostres drets no és tan brutal a casa nostra: ja no parlem de pena de mort, de linxaments públics o de desaparicions, afortunadament. Aquí el problema no és tan bèstia, és clar, malgrat la gravetat dels casos lituà -i la seva llei homòfoba que feliçment no va prosperar- o el de les contramanifestacions homòfobes de Sèrbia o Croàcia.
A la vella Europa, podríem parlar de problemes més subtils, però no per això més inofensius. Potser es tracta d’una homofobia un xic “més civilitzada” però no inexistent, com intentaré fer veure a continuació.
moviment 13 L’experiència d’en Raül Romeva, en aquesta comissió europarlamentària, li va permetre presentar-nos una sèrie de problemàtiques que posen en evidència la manca de voluntat, de determinats Estats i grups parlamentaris europeus, de posar fi a les discriminacions per orientació sexual i/o gènere. Va destacar el cas italià i la posició “cavernícola” dels eurodiputats “berlusconians” davant de possibles reformes que ampliessin els drets LGTB. I va posar un exemple: un matrimoni o parella homosexual amb membres de diferent nacionalitat (i part tant, amb diferents marcs legals) pot tenir inextricables dificultats jurídiques per regularitzar la vida dels seus fills, si aquests resideixen en un tercer Estat. Es tracta en aquests casos de legislar per a fer compatibles els drets adquirits en un Estat o altre, simplement. Podríem dir que, com ha passat amb d’altres temàtiques, l’ecologia, especialment, es tractaria d’igualar a l’alça els estàndards normatius dels Estats membre. Davant de propostes en aquest sentit, el front “berlusconià” ha reiterat el seu descarat desinterès, situant-se, en posicions encara més reaccionàries, que la resta dels seus socis en el Partit Popular Europeu; mentre, el seu líder Silvio, se les ha d’haver amb la justícia per proxenetisme...
A l’Estat espanyol les coses no semblen anar gaire millor. La reelecció de Rouco Varela, com a President de la Conferencia Epsicopal Española, reafirma l’existència d’un conservadorisme social d’allò més retrògrad. Un conservadorisme que també practiquen, és clar, els eurodiputats del Partit Popular Español. En la França del senyor Sarkozy sembla ser que s’han començat a retallar alguns drets LGTB adquirits.
“A Itàlia el Vaticà està jugant un paper ben galdós amb tot l’afer “Berlusconi”, però en canvi es mostra intransigent amb la seva homofobia... ” Penso que aquestes observacions ens haurien de fer reflexionar seriosament. A Europa, però també als Estats units, aquesta nova ona nacional-catòlica, que ara sembla acompanyar el neoliberalisme i especialment la seva crisi actual, no té, òbviament, res de favorable per al dret a les minories i entre aquestes les LGTB. Perquè es tracta d’un sentiment reaccionari i defensiu, davant les conseqüències no desitjades de
la globalització (immigració massiva, crisis econòmiques, fragilitat del status social,...). També ens haurien de fer actuar. A Itàlia el Vaticà està jugant un paper ben galdós amb tot l’afer “Berlusconi”, però en canvi es mostra intransigent amb la seva homofobia...Aquí, els italians semblen tenir molt poca talla moral, com passa amb els valencians per a d’altres assumptes. Potser ja comença a ser hora d’advertir-los, a través de les nostres coneixences i contactes, que reflexionin una mica sobre la seva classe política. Al marge, també es poden fer totes les manifestacions que calguin per a posar en evidència que aquests sectors tan retrògrads encara retenen el poder. A l’Estat Espanyol també comença a ser urgent fer callar aquests llops amb sotanes...i tot el seguit de polítics que de vegades els fan de cor...Tinc la impressió que aquesta “bravuconeria episcopal” no és res més que els darrers estertors de la seva mort...però, i si no fos així? I si aquest nacional-catolicisme estigués més arrelat del que sembla, com passa a Itàlia, o fins i tot a la pàtria laica dels francesos?
14
autodeterminació
El Parlament, a favor de la Consulta Per: Barcelona Decideix La moció, considerada com una fita històrica sense precedents, ha estat presentada per Solidaritat i pactada amb la resta de grups, i reconeix el dret d’autodeterminació com a dret irrenunciable del poble català i la cambra «com a seu de la sobirania del poble de Catalunya». Hi han votat a favor SI, CiU, Esquerra i ICV-EUiA (que hi ha donat un suport parcial) i Esquerra, després que Solidaritat Catalana per la Independència presentés una moció de suport al moviment civicopopular de les consultes sobre la independència i, en concret, a la que hem de celebrar a Barcelona el proper 10A.
“ ...el Parlament considera el «dret d ’a u t o d e t e r m i n a c i ó dels pobles com a dret irrenunciable del poble de Catalunya».” La moció aprovada avui, afirma que el Parlament considera el «dret d’autodeterminació dels pobles com a dret irrenunciable del poble de Catalunya». Així
mateix, expressa que la cambra «defensa» el dret de la societat catalana a expressarse lliurement, a través de les consultes a la ciutadania, a qui agraeix la seva implicació. Barcelona Decideix expressa la seva satisfacció per l’aprovació de la moció i felicita els representants del poble de Catalunya per la seva claredat i el seu coratge. També agraeix a la Cambra Catalana, expressió sobirana del poble de Catalunya, el seu suport a la Consulta de Barcelona. Amb aquesta aprovació, Barcelona Decideix anima tots els barcelonins i barcelonines a anar a votar, un cop s’ha aclarit
“la iniciativa no està de cap manera al marge de la llei, sinó que, fins i tot la màxima institució del país l’empara i reconeix.” que la iniciativa no està de cap manera al marge de la llei, sinó que, fins i tot la màxima institució del país l’empara i reconeix. Així mateix, Barcelona Decideix ofereix al Parlament de Catalunya la possibilitat de muntar un sistema de seguiment i avaluació, de la Consulta del 10 d’abril, destinant-hi observadors o una comissió o el que la Cambra cregui pertinent. Seria difícil d’entendre que els únics observadors de la Consulta fossin procedents d’institucions internacionals.
autodeterminaci贸 15
16
opinió
El concepte “família” Per: Jordi Cirach Cada vegada són menys –i jo estic segur que d’aquí a uns anys seran una espècie protegida– les famílies “tradicionals”, és a dir, aquelles que des de la bíblia ens pregonen la figura del pare, la mare i els fills. Això ja és quasi història, ja que moltes famílies ara s’uneixen amb pares separats que conviuen plegats amb els fills que van tenir amb parelles anteriors –casades o no–, o bé parelles homosexuals que decideixen adoptar un fill... I no us penseu que això passa a una determinada edat, ja que cada vegada més homes vidus i dones vídues de la tercera edat recomponen les seves vides amb persones de parelles anteriors. I és que l’entramat familiar actual pot tenir infinites combinacions.
“...l’entramat familiar actual pot tenir infinites combinacions...” Aquests nous conceptes de família al segle XXI són deguts a un allunyament del concepte catòlic “família”. I és que segons la moral catòlica tradicional els homes i les dones s’han de casar segons la mirada de Déu (és a dir, l’església) i concebre fills per portar-los al món (ja que aquesta ha de ser la seva descendència). És interessant veure com la societat ha agafat un rumb diferent en relació a aquests rols, tant per part de l’home com de la dona. I no és fins a la llei del divorci i als matrimonis civils que aquest tipus de famílies comencen a estendre’s. Actualment el concepte família ja no és interpretat tan tradicionalment com abans, ja que la llibertat de l’individu pot vèncer la moral cristiana.
“ el concepte família ja no és interpretat com abans... la llibertat de l’individu pot vèncer la moral cristiana.” Ara moltes parelles homosexuals poden fer realitat el somni d’adoptar un nen o una nena, parelles divorciades que decideixen viure plegades amb els fills que van tenir amb parelles anteriors, i fins i tot tenir els seus propis fills, parelles que veuen en la inseminació artificial l’oportunitat de ser pares, dones que decideixen ser mares
solteres, i un llarg etcètera. És per això que estem en un moment de transició, en un moment en què es comencen a definir les famílies del futur, i benvingudes siguin.
exposició 17
“PEGATES”
Exposa: Arnau Lorite
Per: mikimiquel sendero luminoso Acostumem a veure’ls arreu, sobre qualsevol superfície... arrencats per un civisme mal entès, mig cremats o, acabats d’adherir, en la plenitud del propi color. Són al metro, a bústies qualsevol o en un trist fanal... pertot. Adhesius de tot tipus formant, és així, part de certs paisatges generals, de carrer, de porta de WC, de carpeta d’escolar adolescent: fins a tal punt són part del nostre paisatge quotidià que sovint hom els mira sense veure’ls, com tantes desenes d’altres coses... L’art i la victòria per a un adhesiu -el triomf- arriba en el moment de reeixir, potser en dura competència, d’entre els altres... Fins i tot d’entre aquells altres, els adhesius de les persianes i els panys de porta, les dels manyans i els drapaires... El triomf d’una
mirada, uns segons de l’atenció d’algú en què la imatge, els colors o el lema, les convocatòries, l’homenatge o el sentit record brollen del vinil o el paper directament a la consciència de qui se la mira. Un curt instant rere el qual de vegades arriba l’oblit, com per a quasi tot i per a quasi tothom. De vegades.
“com les parets, les enganxines han cridat i criden allò que en molts casos se silencia”
[MOSTRA D’ADHESIUS POLÍTICS] Del 2 d’abril al 31 de maig Perquè cada adhesiu reivindica una causa o difon una consigna. És alhora un canal i un codi del llenguatge, una forma delicada de comunicació eminentment popular... i per tant política. Aquesta mostra és una bateria d’exemples d’aquesta característica política, junts tots ells gràcies a la feina del recopilador, que ha reunit un a un, una a una, mostres d’aquella expressivitat i imaginació que les persones no poden estar-se d’esbombar, rastres d’aquella necessitat de diàleg o de reivindicació que caracteritza les persones militants... Aquesta és la mena de qüestions que aquí es plantegen, pedaç a pedaç, qüestions polítiques, raons ideològiques...
“aquest recull és un rutilant tast de llibertat, de diversitat, de voluntat...” Exposar-se i exposar fins i tot aquelles peces que expressen una ideologia ferotgement contrària a la mateixa llibertat d’expressió. Perquè allò que representa fonamentalment aquest recull és un rutilant tast de llibertat, de diversitat, de voluntat... Perquè, com les parets, els adhesius han cridat i criden allò que en molts casos se silencia, donant fe de l’existència ara i sempre de la inesgotable capacitat humana de pensar de forma diversa. Tenim oportunitat de valorar com a veritable llenguatge (un dels llenguatges) el de qui només disposa del carrer. Llenguatge rotund com el mateix carrer, l’espai que de veritat és comú a tothom i que ressona a la lletra d’aquella cançó d’Hàbeas Corpus:
Bienpensantes son los que piensan bien. Esto es, los que no piensan. Los que repiten como papagayos lo que oyen por televisión. Son los que duermen el sueño de las verdades oficiales. Son los esclavos, los que para no poner en juego su vida renunciaron a la libertad.
LLEGEIX, PENSA, DIFON !!!
18
opinió
Javier Horcajo i el neofeixisme mediàtic Per: Laurentino Vélez Aquí hi ha una cosa clara: seria ingenu pensar que el tal Francisco Franco Bahamonde no té encara seguidors. També seria ingenu pensar que no hi ha gent a qui li sembla normal la transfòbia, gent que estaria ben contenta amb el retorn de la famosa Ley de peligrosidad social, d’igual manera que hi ha qui continua defensant les essències d’Espanya enfront del roigseparatisme roig de bascos i catalans. A mi la polèmica al voltant de Carla Antonelli no m’ha agafat de sorpresa i la veritat és que no es podia esperar altra cosa. Tampoc va sorprendre’m l’estupidesa de qui afirma que els Premis Goya atorgats a Pa Negre són el producte d’un lobby catalanista. Deu ser que a l’extrema dreta mediàtica li molesta que Agustí Villaronga hagi fet una descripció extraordinària d’una Catalunya víctima de la repressió i d’aquella Espanya fosca que ens va tocar viure a catalans i castellans després de 1939 i a la qual amenacen fer-nos tornar els senyors del Partit Popular. No cal dir que la putrefacció és sempre amatent i això no és excepció pel que fa als neofranquistes que avui s’esplaien per la deixalla mediàtica que respon al nom d’Intereconomía. En principi, sobre l’energumen Javier Horcajo no tenia cap idea preestablerta i, com que en general simpatitzo amb la gent lletja i físicament espatllada (producte del meu rebuig a la identitat escombraria que ens ven
el gay business), em vaig prendre la molèstia d’escoltar-lo alguna vegada tot fent zapping. Fins el nom d’Intereconomía em resultava moderníssim i d’allò més cosmopolita. Fins i tot vaig arribar a pensar que potser podria ésser una contrapartida casolana de The Wall
Doncs no: va resultar que Intereconomía no tenia resa a veure-hi i que allò que semblava un signe de cosmopolitisme era, en realitat, una cosa de pa sucat amb oli. Amb aquesta cadena de televisió passa el mateix que amb els productes de marques de luxe fabricats a Xina : són males imitacions.
“Que la podridura camina sempre pels racons està clar i això no és excepció en el que fa referència als neofranquistes que avui campan per l’escombraria mediàtica que respon al nom d’Inter-economia.”
En definitiva, jo, aquesta cosa de Interconomía, no la veig mai. Vaig tenir-ne prou amb descobrir-la un dia i trobar-me que en el programa El gato al agua, dirigit per Antonio Jiménez, hi participaven: 1.Carlos Dávila, director de La Gaceta, diari d’un estil que recorda la pitjor premsa feixista de l’Espanya de la República o, en el millor dels casos, al rotatiu francès Minute o la revista Valeurs Actuelles, ambdós tribuna per excel·lència de l’ultradreta lepenista ; 2. l’ordinària Carmen Tomás, bona representant de la dreta mediàtica i a la qual vam haver de suportar a Televisió Espanyola en temps de l’Urdaci ; 3. Jiménez Losantos, el qual, després de tant presumir d’haver alternat amb la flor i nata del món gai i trans barceloní dels 70, ha protagonitzat un atac d’odi transfòbic no només contra Carla Antonelli sinó també contra la Veneno i Carmen de Mairena; 4. Miguel Durán, pixatinters que s’aprofità del bon cor dels ciutadans quan era president de l’ONCE ; 5. el lladre Mario Conde ; 6. el famós Juan Manuel de Prada , el qual actua com si fos Ramiro de Maeztu,
Street Journal o de Financial Times, dos dels grans santuaris ideològics del neoliberalisme i capitalisme salvatge, als quals, però, cal reconèixer una certa qualitat periodística i analítica i la signatura de columnistes de cert prestigi i bona ploma, els quals demostren una certa finor i agudesa, fins i tot per defensar les mesures econòmiques més aberrants.
“Amb aquesta cadena de televisió passa el mateix que amb els productes de marques de luxe fabricats a Xina : que són dolentes imitacions.” tot mereixent el mateix destí que l’imitat; 7. Isabel San Sebastian i Isabel Durán, representants del pitjor aznarisme a qui només escoltar et vénen ganes de penedir-te d’haver-te solidaritzat amb grups com Basta Ya o d’haver mostrar simpatia per coses com l’Asociación de víctimas del terrorismo, els membres de la qual, com ja se sap, mai no han deixat d’ensenyar la poteta ideològica.
Potser oblido alguns dels personatges de la dreta que participen en aquesta cadena de la política-escombraria; com ja dic, però, és que no la miro. A més, hi ha alguna gent procedent de l’esquerra, renegada i revengista, com Albert Boadella, el qual suscitava alguna simpatia en temps del Foro Babel i que ara, en crisi creativa, es dedica a dir barbaritats per suscitar una atenció que ja no aconsegueix com a director teatral. Hi ha altres figures com Javier Nart, home també d’esquerres, però que, essent un marginal, només té cabuda en llocs marginals. Per aquí també hi corren altres personatges esperpèntics, igualment procedents de l’esquerra. Cristina Alberdi, advocada feminista, que es va pujar al PSOE a mitjans dels vuitanta aprofitant el debat sobre l’avortament i que, després de xuclar de la mamella com a membre del Consejo General del Poder Judicial -sense un currículum que justifiqués la seva presència en una institució tan honorable-, va acabar essent diputada i posteriorment Ministra d’Assumptes Socials; això sí: per després passar-se a les files d’Aguirre. Trajectòries com aquesta confirmen de qui va nodrir-se el felipisme i quin és l’origen de la seva perdició: l’arribisme, les accions dels grimpadors i l’oportunisme d’alguns dels seus pretesos seguidors. Tampoc cal oblidar Pablo Castellano, antic líder d’Izquierda Socialista a l’època de Felipe González, el qual, després de criticar l’evolució a la dreta del PSOE, condescendeix ara amb l’ultradreta en una cadena d’orientació neofeixista. Bravo per la coherència! N’hi ha d’altres, com professors d’universitats de tercera fila, sociòlegs als quals no coneix ni la mare que els va parir, catedràtics que no han publicat un article en la seva vida, crítics literaris i de cinema de pacotilla, còmics sense talent. És clar que no podem deixar de citar Alicia Sánchez-Camacho, de qui tothom deia que seria la modernitzadora del PP català i que, després d’haver quasi convençut alguns que
era una dona “centrada”, ha resultat ésser un llop amb pell d’anyell. Tampoc no m’oblido d’Albert Rivera, com no, el qual pren allò que li donen i que, per mi, està esdevenint un dels pitjors fraus i un dels pitjors estafadors, sobretot per aquella gent de bé que vam cometre el grandíssim error de votar-lo.
“Alicia SánchezCamacho, del que tots deien que anava a ser la modernitzadora del PP català ...ha resultat ser un llop amb pell d’anyell.” Aquest és el pa que s’hi dóna i suposo que no explico res que alguns no hagueu tingut ocasió de comprovar amb els propis ulls. És a dir, l’existència d’un periodista energumen -que respon al nom de Javier Horcajo- i de tota l’escòria mediàtica neofeixista (a qui s’honora en excés quan se l’anomena Tea Party). Ja no vull tornar a la polèmica del cas Antonelli, perquè, com he dit, no m’esperava una altra cosa d’una cadena televisiva com aquesta. De fet, de no haver estat mort de cansament, el dissabte en qüestio, després de passar-me el dia estudiant per a unes oposicions que em traguessin de marieta pobra i precaritzada, m’hauria vestit amb la indumentària pertinent per anar a algun bar leather on em trenquessin el cul, em violessin o peguessin una pallissa. Tanmateix, vaig quedar-me en pilotes al sofà de casa posant al devedé totes les pel·lícules pornogais que em quedaven; si no hagués estat per això i l’esgotament que van provocar-me les
opinió 19
manoles, no hauria acabat la nit fent zapping i anant a parar al programa La Noria. Per tant, no m’hauria assabentat de la polèmica sobre la candidatura de Carla Antonelli a la llista de Tomás Gómez, ni de la deixalla verbal que sortia de la boca d’un fill de puta com Javier Horcajo, i m’hauria perdut la més que justificada reacció de Jordi González al Twitter; alguns van prendre aquesta reacció ( no sé si amb raó o sense ella) com una defensa comunitarista del col·lectiu LGTB; altres, com la resposta d’un periodista progressista i d’esquerres indignat per l’esperpèntica línia editorial d’Intereconomía; i d’altres van entendre-la com totes dues coses alhora. Com que en la meva condició de polític frustrat hi queda alguna cosa de les meves passions de joventut, el tema em va encendre la metxa i ni l’esgotament que em va produir el temari de les oposicions, ni la despesa d’energia que van suposar-me les manoles, van amansir-me aquell dissabte a la nit. Evidentment, vaig tenir tota la setmana per reflexionar sobre el tema. Jo compartiria gustós amb Enric Sopena la idea que a la gent com Horcajo caldria matar-la, i que és una llàstima que aquest personatget no hagués viscut el 1936, perquè un bon milicià gaudís del plaer d’engegar-li un tret al cap. Això, en calent, però, en fred, vaig dir-me que odiar i després matar és patrimoni d’aquesta extrema dreta espanyola de la qual tan bona hereva política és la cadena Intereconomía i el personatge en qüestió. Tot i això, està per contestar la pregunta del milió, és a dir: en quina mesura la dreta, o sigui el PP, el triomf del qual treu el cap amenaçador en l’horitzó, serà receptiva a les pressions d’aquest neofeixisme mediàtic? I, sobretot, en quin grau les gents d’esquerres podrem oposar resistència a un futur govern mogut per vel·leïtats ultraconservadores, les intencions del qual respecte les llibertats civils -sobretot les de les minories- són ben deduïbles?
edicions lo cancaneig cerca manuscrits inèdits de temàtica gai, lesbi, trans o queers. (Novel·la o Assaig)-(En català o castellà)
20
opinió
El monument de la discòrdia Finalment a la Ciutadella Per: Òscar Banegas (http://oscarbanegas.blogspot.com) La notícia que Barcelona serà la primera ciutat espanyola a tenir un monument dedicat als represaliats LGTBI, de pedra, amb forma triangular i de color rosa ens va sorprendre a final de l’any passat. Però la polèmica per la ubicació d’aquesta escultura d’homenatge a un col·lectiu desfavorit com és el nostre, i més en altres temps llunyans, va fer tant renou que l’ajuntament de la ciutat comtal ja cerca un lloc alternatiu a la Sagrada Família per col·locar-la.
probablement futur president del Govern espanyol -molt a desgrat meu- no té clar si mantindrà o derogarà la llei de matrimoni homosexual, el seu súbdit Fernández Díaz s’ha d’oposar, siga com siga, a la instal·lació d’un monument a favor de la llibertat i de la igualtat de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals davant la Sagrada Família, al bell mig del passeig de Gràcia, a Montjuïc, a la Barceloneta o a la Cotxinxina.
Hi ha coses d’aquesta absurda i innecessària controvèrsia que no acabe d’entendre. Què més fa que el monòlit es col·loque als jardins que hi ha davant la basílica més coneguda de Gaudí? Que té a veure una cosa amb l’altra? És que no pot haver-hi res que tinga a veure amb els gais, les lesbianes, els i les bisexuals, els i les transsexuals i els i les intersexuals a una certa distància d’un edifici religiós?
“És que no pot haver-hi res que tinga a veure amb els gais, les lesbianes, els i les bisexuals, els i les transsexuals i els i les intersexuals a una certa distància d’un edifici religiós?”
Alberto Fernández Díaz, portaveu del Partit Popular en l’Ajuntament de Barcelona, va dir textualment: «levantar un monumento en nuestra ciudad dedicado a los gays me parece un auténtico despropósito.» La reacció d’un bon grup d’entitats LGTB de Catalunya va ser immediata i, fins i tot, es van reunir per a mostrar el rebuig més absolut a les declaracions d’aquest representant polític del partit de les gavines. Llevat del de Berlusconi fa uns quants mesos, no he vist comentari més homòfob que aquest en els últims temps. Em sembla carpetovetònic que un representant polític diga una cosa així i, damunt, no se li sancione. Perquè és d’una homofòbia colossal impròpia d’un dirigent d’un partit polític suposadament tan democràtic i respectuós com és el que presideix el senyor Rajoy. És evident que si el líder de l’oposició i més que
Aquesta actitud, malgrat disfressar-la sota l’aparença de no tenir res en contra de l’opció sexual de ningú, és un indicador de la invisibilitat que vol aquest sector conservador i retrògrad d’aquelles altres orientacions que no són l’heterosexualitat. Perquè mentre que l’emplaçament d’aquest monòlit en record de les persones LGTBI siga per als puritans del Partit Popular o de l’Església catòlica un motiu més de crispació social i un exemple evident d’una intolerància grinyolant, d’una ignorància supina i d’una homofòbia majúscula, senyal -i símptoma- que alguna cosa no va bé en el procés de normalització d’una realitat que no acaba d’arribar. Per això, els defensors dels drets humans i especialment del col·lectiu de
què formem part lluitarem, amb els mitjans al nostre abast, perquè l’homosexualitat deixe de ser considerada una orientació sexual de segona categoria. Si depenguera de mi, l’escultura que ens ha d’homenatjar aniria, no davant de la Sagrada Família, sinó a la part més alta del temple expiatori, perquè fóra visible des de tota la ciutat de Barcelona, i amb una bandera amb els colors de l’arc de sant Martí a l’estil d’aquella de 20 m que oneja a la plaça de Colom de Madrid. O a la famosa Rambla, o a la plaça de Catalunya, a la plaça Universitat o al parc de la Ciutadella, on sembla que serà col·locada finalment. Allò important no és el punt de la ciutat en què vol ser posada, sinó la incomoditat que per al Partit Popular, el bisbat i tota la gent de ment tancada comporta que hi haja un monument en memòria dels represaliats per la seua orientació sexual. Finalment la cordura que han perdut aquelles i aquells que des d’un principi s’hi han oposat torne a prevaldre per damunt de tot i aquest 20 de març s’inaugura el monument. No ho oblidem, una causa més que justa.
“...a la part més alta de la Sagrada Família... visible des de tota la ciutat i amb una bandera amb els colors de l’arc de sant Martí a l’estil d’aquella de 20 m que oneja a la plaça de Colom de Madrid.”
opinió 21
Monument inaugurat
Monument gai represaliat
Jordi Valls i Fuster Director del Pla Municipal per al col·lectiu LGTB Ajuntament de Barcelona El passat diumenge 20 de març Barcelona consolidava el seu lideratge com a ciutat oberta i acollidora, ciutat de llibertat, amb la inauguració del monument als gais, les lesbianes i les persones transsexuals que han patit persecució i repressió al llarg de la història. El primer moviment d’alliberament gai de l’estat espanyol es va fundar a Barcelona el 1970. Aquesta ciutat també acollí (és un dir per l’època política i les càrregues policials) la primera manifestació gai, lesbiana i transsexual, el 26 de juny de 1977, contra la Ley de Peligrosidad y rehabilitación social. Perquè “gràcies” a aquesta llei i d’altres de semblants, les persones LGTB hem estat perseguides i represaliades al llarg de la història. Primer érem considerats pecadors (i ho poso en masculí perquè les dones lesbianes han estat invisibles durant molts segles), després delinqüents, i també perillosos socials. L’època democràtica a l’estat espanyol ha augmentat l’acceptació social del col·lectiu LGTB, i s’ha completat amb una sèrie de lleis que han fet del nostre país un dels més avançats del món en el reconeixement dels drets a la lliure orientació sexual i identitat de gènere. Però encara hi ha molta feina per fer. És per això que l’Ajuntament de Barcelona s’ha dotat d’un Pla Municipal per al col·lectiu LGTB, que ha de fixar les polítiques que l’administració local ha de dur a terme dins les seves competències per garantir la plena igualtat dels seus ciutadans i ciutadanes, en la plena diversitat que signifiquen les sigles LGTB. Els treballs d’elaboració del Pla van començar amb una ampli diagnòstic de la situació del col·lectiu a la ciutat. Aquest primer pas va constatar que la gran majoria de la ciutadania estava oberta a la realitat LGTB, però també posava de manifest els aspectes que calia millorar per assolir una societat oberta, lliure i plural en la diversitat. Perquè els nuclis de persones amb dificultats o fins i tot amb actituds hostils cap a nosaltres eres justament aquells que no havien tingut contacte o coneixença amb cap persona del col·lectiu LGTB. Calia doncs continuar amb accions de visibilització de la diversitat d’orientació sexual i d’identitat de gènere. I calia treballar sobretot amb quatre grups de persones que encara avui pateixen discriminació i repressió: les persones transsexuals, les persones grans LGTB, els i les joves LGTB que reben assetjament a les escoles, a les famílies i als llocs d’esbarjo i de treball i les persones LGTB que pertanyen a minories ètniques o religioses. El monument que s’ha inaugurat no és més que una de les 228 accions que preveu el Pla Municipal i que s’han d’anar implementant fins el 2015. Encara hi ha molta feina per fer. Encara són possibles passos enrere. Per això cal que tothom, des del seu lloc (entitats, administracions, persones) segueixi vigilant per tal de seguir en el camí de la llibertat.
Per: Jan Clar Quan vaig saber que inaugurarien un monument en memòria de les persones LGBT represaliades vaig pensar que era una altra maniobra propagandística de l’Ajuntament. Hores més tard em va sorprendre la notícia que l’Ajuntament rectificava i finalment no s’instal·laria el monument a la plaça de la Sagrada Família degut a les pressions del PP (partit de Rajoy “hilillos de plastelina”) i un bisbe, s’hi havien oposat rotundament al·legant que era una provocació. A qui li pot semblar una provocació instal·lar un monument en homenatge a persones represaliades? Estem parlant de persones engarjolades i assassinades per la seva orientació sexual! Qui pot sentir-se ofès? Potser aquells que van participar en (o en són hereus de) la repressió de persones en funció de la seva orientació sexual, o bé, aquells que en són partidaris. [FOTO] S’han sortit amb la seva. El més preocupant i vergonyós és que Jordi Hereu ha cedit a les seves pressions, i servilment, ha acatat les seves ordres. Formen part de l’equip de govern el PP i l’església? El PP ja sabem que és hereu del franquisme i són a l’oposició. I l’església? No s’ha presentat a les eleccions, sembla. Si l’opinió del bisbe està per sobre de la decisió presa per representants d’un ajuntament democràtic, que instal·lin el bisbe a un despatx de l’Ajuntament i no cal que convoquin eleccions. Que potser l’església és alguna autoritat moral o exemple que cal tenir en compte? Exemple de què?
“...es tracta de democràcia, de drets humans i de drets civils.” L’església no és cap exemple moral, es caracteritza pel masclisme, la homofòbia, l’autoritarisme, fer prevaldre superstició per sobre de la lògica i la raó, per no treballar i dedicar-se a viure de la nostra feina, per sermonejar i no mostrar interès per acabar amb la pedofília de la que sovint són acusats els seus membres, o altres escàndols sortits a la llum recentment. Per cert, han demanat disculpes per la repressió de les persones LGBT i les persones ideològicament diferents? Han condemnat aquesta repressió? Encara surten al carrer negant els nostres drets... És molt greu que l’alcalde rectifiqui degut a les pressions de persones que no es caracteritzen pel respecte als drets humans i civils de les persones. Cal recordar que és el mateix que va promoure el fracàs de la visita del “papa” finançada per tots nosaltres. No es tracta només d’un tema LGBT, es tracta de democràcia, de drets humans i de drets civils. Disculpin que signi amb pseudònim, però no vull que em cremi qualsevol brètol extremista radical que resa a un home invisible. I si els he ofès, prediquin amb l’exemple i perdonin-me. No ens faran creure.
22
associació
Crònica del dia de l’homofòbia en el futbol
Per: Francesc More Els esports sempre han estat un tema pendent en la lluita contra l’homofòbia. En el món del futbol, un dels esports més coneguts, practicats i seguits arreu del planeta, encara podem detectar amb freqüència conductes discriminatòries i marginadores. Hem pogut sentir o llegir, amb tanta estupefacció com indignació, certes declaracions de diversos entrenadors, jugadors, presidents i seleccionadors que s’han pronunciat explícitament en contra que gais i lesbianes practiquin aquest esport de forma oberta, sobretot pel que fa a l’àmbit professional. Si a tot això hi afegim les pressions de les marques, les grans aficions i els contractes milionaris, no és estrany que la por i la inseguretat s’apoderin d’aquells jugadors que volen fer pública la seva condició. Sempre existeix, però, una excepció, un precedent; i aquest va ser Justin Fashanu, un jugador anglès d’origen nigerià que passà per les files del Nottingham i el Manchester City i que va declarar públicament la seva homosexualitat. És una llàstima que aquest gest tant valerós tan sols li portés conseqüències nefastes, que conclogueren, lamentablement, amb el seu suïcidi l’any 1998. Es fa palès, doncs, que és necessària l’existència d’associacions dedicades a eradicar l’homofòbia dels esports des de la base; és a dir, des de l’educació, des
de l’exemple, trencants tòpics i esquemes, i en una d’aquestes iniciatives, cap al 1994, nasqué a Barcelona Panteres Grogues.
“...és necessària l’existència d’associacions dedicades a eradicar l’homofòbia dels esports des de la base; és a dir, des de l’educació...” Quan vaig deixar de jugar a futbol per un temps indefinit, una de les raons principals, entre moltes d’altres, fou el descontentament (i per què no dir-ho, també: la por) amb tot el que rodejava l’esport. Acabava de descobrir la meva sexualitat, i poc després vaig començar a sentir-me incòmode, i no va ser pas perquè ningú m’increpés de forma directa, ni res d’això, sinó perquè sentia que, de cop i volta, se m’acceptava tan sols com a jugador, i no en la totalitat de la meva persona. El problema de la llibertat radica en l’opció, i en aquest cas sabia perfectament on em conduiria el fet d’explicar-ho obertament. Des d’aleshores, vaig seguir l’exemple d’aquells jugadors que tenen una lesió a la cara: vaig començar a posar-me una màscara, fins que, un cop
finalitzada la temporada, lamentant-ho molt, vaig decidir plegar. En el mateix instant en què vaig prendre aquesta decisió, vaig pensar que si tornava a jugar volia fer-ho en un equip on s’acceptés els jugadors tal com són, sense distinció entre races, sexes, però sobretot sense distinció entre orientacions sexuals. Ben aviat vaig desistir de seguir amb aquella idea; creia que tan sols es tractava d’una utopia idíl·lica localitzada exclusivament dins el meu cap. Per sort, estava equivocat. Altra gent que s’havia trobat en la mateixa situació
havia anat més enllà que jo: havien decidit fundar un club on la diversitat i la lluita contra l’homofòbia eren els pilars. A Barcelona, a la resta de la Península i també a Europa, aquests clubs començaven a esdevenir una realitat. Anys més tard, vaig assabentar-me que existia i no vaig tardar gaire a contactarhi. El primer dia que vaig poder sortir al camp sent jo mateix vaig recobrar la il·lusió, la passió per aquest esport. El resultat ja no importava: em sentia un guanyador, perquè marcar un gol a l’homofòbia era el més important. S’han organitzat diverses campanyes en contra de l’homofòbia en el futbol, però la més important i que fins ara ha obtingut més ressò ha estat la Justin Campaign, que porta el nom de pila del mateix Justin Fanashu. A
través d’aquesta aquesta campanya, iniciada el 2010, s’han organitzat diversos actes durant tot l’any en els quals s’ha fet ressò de la història de Justin i al mateix temps s’ha remarcat l’existència de l’homofòbia en aquest esport, actes que han portat a instaurar el Dia
“El primer dia que vaig poder sortir al camp sent jo mateix vaig recobrar la il•lusió, la passió per aquest esport...”
associació 23
Internacional contra l’Homofòbia al Futbol. El passat diumenge 20 de febrer, amb motiu d’aquesta celebració, el club esportiu Panteres Grogues va organitzar un partit de futbol a la ciutat Esportiva Municipal Vall d’HebronTeixonera, on es van enfrontar les seccions masculines i femenines pertanyents al mateix club. L’esdeveniment va ser presenciat per diversos representants de diferents grups polítics de la ciutat de Barcelona amb el consegüent seguiment d’alguns mitjans. Actes com aquest i declaracions recents com les del porter de la selecció alemanya, Manuel Neuer, que va animar els jugadors gais i les jugadores lesbianes a fer pública la seva condició sexual, són petites victòries en la lluita contra l’homofòbia, però, com tots sabem, encara queda camí per recórrer.
24
relat
L’al·lotriofàgia de la Dolores Per: Carlos Siles http://sylvergalaxy.blogspot.com
Un vespre d’hivern no incita molt a fer res pel món.... –Ja ho faré demà. Avui no tinc forces!!! –es va dir entre dents la Dolores.
Dolores com cada matí es va llevar amb malestar general, potser causat pels quilos de silicona, botox i residus d’anestèsia que havia anat repartint per tota la seva anatomia perfecta durant tots aquests anys. Quatre diazepams i tres tranxiliums era el que la Dolores s’havia de prendre, abans de res, per poder resistir aquesta vida que li havia tocat de viure. Aquesta barreja era el que la Dolores entenia per un “esmorzar continental”. I amb barretes i batuts energètics la Dolores anava alimentant el seu cos fràgil durant la resta del dia. I és que la Dolores, de petita, havia estat vegana, però un dia va descobrir que no sols els animals tenien sentiments, també en tenien les carxofes, els enciams i els cogombres. Ella parlava amb els seus cactus, els ocells, i fins i tot amb una salamandra que vivia a la terrassa de casa seva des de feia anys. Dolores patia per tots els vegetals i tots els animals i també per alguns éssers humans –ben pocs– d’aquest món que igual que ella havien nascut per intentar construir un món perfecte dins de la seva realitat. A la Dolores cada dia li costava més lluitar amb aquesta angoixa i per a ella aquesta filosofia de vida era molt dura, i lluitava per tal d’esborrar del seu cap tot el que li havien dit els arbres, les injustícies que li havien explicat els gossos del carrer, el patiment dels gats i de les persones amb un cor tan gran com el seu, capaç de fer qualsevol cosa per un ideal. El gos del veí li havia explicat molts secrets i ara entenia el que aquelles veus li deien des que era ben petita. El canari del botiguer li havia xiulat que havia de deixar les barretes energètiques, ja que no era menjar i que era com una mena de menjar per a animals i que s’havia de plantejar de menjar terra..., sí, argila verda. El canari li deia que era molt bona per als mamífers com ella i amb un aparell digestiu com el seu... –Potser ho provaré, però avui no... Demà aniré a comprar argila verda a la botiga d’aquella neohippie! –va pensar.
Però aquelles veus no s’aturaven dins seu. Aquella mena d’angoixa i d’asfíxia era insuportable i sabia que només marxaria si matava algú. I és que quan la Dolores li venien imatges dels ulls lúbrics d›algun malparit, amb aquella mirada aterrida, del que sap que està a punt de morir, i més sabent que ha estat ella.... Pensant en tot això la Dolores es relaxava. Tenia un sentiment molt semblant a la pau quan recordava les mirades tenebroses de totes les seves víctimes o un pols apagant-se a poc a poc entre les seves mans... La Dolores era ben conscient que tenia molta feina per fer. Encara havia de fer molta neteja i és que hi havia tantes persones que no mereixien viure en el seu món perfecte... Però avui no podia. Era massa feina per a ella tota sola, i avui no tenia forces.... –Ja ho faré demà... Sí, demà serà un altre dia!!!
DEFINICIÓ D’AL·LOTRIOFÀGIA: Es tracta d’un comportament peculiar que es caracteritza per ingerir substàncies no nutritives, com ara terra, guix, paper, cabells o plàstic de manera habitual, i pot presentar-se en nens i adults. Es deu a problemes nutricionals, afectius o mentals. Moltes persones solen recordar que durant la infantesa van consumir algun tipus de producte no alimentós, o bé descobreixen amb sorpresa que el seu fill ingereix la terra dels tests i grata les parets de la casa per consumir-ne el guix, com si es tractés d’una llaminadura. Tot i això, no deuen faltar joves i adults que reconeixen, potser amb certa vergonya, que encara es mengen les ungles o roseguen fulles de paper amb avidesa. Tots aquests hàbits, i d’altres de similars, es coneixen com pica o al·lotriofàgia, que pot definir-se com el consum incontrolable de substàncies sense valor alimentós durant un període d’almenys un mes, sense que hi hagi aversió per al menjar. Se sap que és més freqüent en nens que en adults, encara que també arriba a ser comú entre dones embarassades, i l’origen continua plantejant diversos interrogants no resolts per part de la medicina. Tot i que s’han identificat algunes causes freqüents, com ara trastorns
nutricionals, malalties mentals i problemes psicològics, en molts casos es desconeix per complet quin és el desencadenant, per la qual cosa ha donat lloc a tota mena de suposicions. No obstant això, és important atendre aquest problema per evitar el risc de patir malalties gastrointestinals i inadaptació social. Tret de: http:// www.medicinas.com.mx Il·lustració: A. Jesús Ramos Lucena
R A N C U N I O S
11
A J U N T O T E S I
10
N
F E S A S M A E
9
E R O S F I N E S A
8
L I O S S A R E N
7
A R D O R S A R A
6
A
5
L O U N G E S I R B
4
L I T R E A R T
3
A V I O
2
P A S T O R A E L L
1
3
4
5
S
E R A S M E
6 7
8
9 10 11
M A R I G R A M A
1 2
A A R O N M A I S O L U C I O N S
25
Gai i confidencial
proposta 27
teorificios.wordpress.com Tens un dubte. Vols fer un canvi. O no. T’has enamorat. No saps què vols. O si que ho saps. T’entenc en català, castellà, anglès, francès i portuguès. Siguin quins siguin els teus motius, ara pots fer la teva consulta “psi” particular, gratuïta i confidencial al Col•lectiu Gai i explicar el que vulguis - sense judicis morals, sense cap mena de compromís, sense formularis ni estadístiques, sense vergonya, sense por.
Per contactar amb mi, em pots escriure a: cgb@colectiugai.org indicant com a títol del missatge: “Gai i confidencial”. Foto de David Crespo. http://iamdavidcrespo.blogspot.com
Senzillament indica’m la teva disponibilitat de 20h a 21h entre setmana o el dissabte per la tarda i el nom pel qual vols que et tracti durant la teva cita. A mi em pots dir Francesc.
conte eròtic 29
SI LES RAJOLES PARLESSIN !! Per: Xavier Ribas L’Albert està revolucionat. Aquest vespre té els seus amics a sopar i el més calent és a l’aigüera. Sort que és un expert cuiner i en un moment et munta un sopar exquisit. Es posa mans a la obra . A les 9 ja ho té tot a punt i una taula perfectament parada. Al cap de pocs minuts arriben en David i en Julián. En David observa que hi ha quatre plats a la taula. L’Albert els explica que ha convidat un amiguet molt mono que ha conegut per internet i se’l vol treballar després del sopar. En pocs minuts arriba el noi. És alt, fibradet i amb un somriure encisador. En David corre a saludar-lo mentre pensa que aquest coi de meuca de l’Albert té un bon gust impressionant. Després el saluda en Julián, que no pot apartar la mirada del seu abultat paquet. Comencen a sopar amb una amanida fastuosa. Tot amanint -la amb l’oli i el vinagre en Julián taca sense voler al convidat. En Julián li treu la camisa per tal de netejar-la amb el llevataques. No pot evitar fixar-se en aquells pectorals tan bén posats i aquelles abdominals on s’hi pot rentar roba. Sense pensar-s’ho dues vegades s’hi llança de cap. No és capaç de dominar les seves mans, que comencen a explorar tot el cos mentre li fa petits petons al coll. Gaudeix d’allò més tocant tot el seu tors i ho fa d’una manera molt sensual. Li descorda els pantalons i arriba al gran premi. La tenia tota dura de tant calent com l’havia posat en Julián. L’alça i el posa de cara a la paret. Sense cap mena de preàmbul li introdueix tota sencera. La sentida és impressionant, però evita cridar perquè no vinguin els altres a destorbar. El noi segueix fent la seva feina amb eficiència. Mentre l’Albert va a escalfar el segon, que ja està fred, el David aprofita per anar al bany a veure què està passant amb aquell parell. Un cop hi és, se’ls troba a tots dos en plena acció. El nano li està fent passar una bona estona. Com en David és solidari de mena, decideix col.laborar en la bona obra. Es masturba sense dir res. Un cop la té bén dura comença a passejar-la pels voltants del darrere del xicot. Donat-li petits copets per tal de fer-se notar. El noi primer es mostra impassible, però al cap de pocs segons canvia d’idea i la busca. Un cop la troba se la fica a dintre d’una tirada. La imatge era de pel.licula, el David donant al convidat que al mateix temps dóna a en Julián. Tots tres funcionen com una maquinària de rellotge suís. Tot un
garbuix de mans magregen els tres cossos indistintament. L’ardor del moment i el reduit espai fa que tots tres suin de valent. La suor de tots tres es fon en una de sola. La tensió sexual és màxima, els nois n’estan gaudint d’allò més. Mentrestant, a l’Albert li esta pujant la mosca al nas. Va cap al bany. Es troba el panorama i també hi participa. Poc espai li queda lliure per explorar del xaval. Decideix enfilar-se a la banqueta del bany es treu el menbre. El nano, que va una mica atabalat, triga en adonar-se’n. En David li agafa i la hi posa a la boca. Ja han aconseguit la quadratura del cercle. Tots quatre tenen la seva funció en un escenari digne de pel.lícula. El convidat és realment l’estrella de la nit i tots tres es desfan per fer el millor possible el seu paper. El Julián rebent i masturbant-se alhora, el David donant i l’Albert posant la seva polla a disposició del noi. Dóna la sensació que ho hagin assajat abans, perquè la sincronització és perfecta i la compenetració també. Cap dels quatre se’n recorda del suculent sopar que ha preparat l’Albert i segueix fent la seva feina. Després d’un crit, el noi s’escorre deixant lliure en Julián. Llavors, el David s’atura i es posa davant d’ell masturbantse. L’Albert la treu de la seva boca i fa el mateix. El Julián, per últim, també els imita. Tots tres es masturben davant del noi que han deixat estès a terra i, com si es tractés de les fonts de Montjuïc, tots tres s’escorren alhora i deixen el convidat tot emblanquinat. Els quatre nois estan amb les cames tremoloses, prenen una dutxa ràpida i segueixen amb el sopar com aquell que res. Qui sap, potser en una estoneta convidaran a un altre noi a fer el cafetó i tornara a començar l’espectacle.
30
on pots trobar-nos
BARCELONA AGENCIA PUBLICITAT · Hispapúblic - Av. Meridiana, 350, 12C
ENTITATS · Antic Teatre - C/ Verdaguer i Callís, 12 · Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya -
+ LLOCS
C/ Avinyó, 44
Associació Decide-T (Centre 14) - C/ Labradores, 14
ALACANT
· Associació de Publicacions Periódiques Escrites en Català
ALLOTJAMENT · Barcelona City Hotel Universal - C/ Aragó, 281, 2º 1ª · Hotel Axel - C/ Aribau, 33 · Hotel Califórnia - C/ Rauric, 14
- APPEC - Rambla deCatalunya, 10 4º
AMPOSTA
· Ateneo Chino - C/ d’en Robador · BCN Checkpoint - C/ Comte Borrell, 164 - 166 · Casal Lambda - C/ Verdaguer i Callís, 10
Llibrería La Gavina - C/ Major, 21
ANDORRA LA VELLA
· GAG - C/ Virgili, 24 08030 BCN
BARS · Átame - C/ Consell de Cent, 257 · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · Belladona - C/ Diputació, 222 · Butch Bear - C/ Diputació, 206 · Cafè de les Delícies - Rambla del Raval, 47 · Casual Cafè - C/ Independència, 278 · Cine Arenas - C/ Tarragona, 3-5 · Dacksy - C/ Consell de Cent, 247 · El Cangrejo Eixample - C/ Villarroel, 88 · La Bata de Boatiné - C/ d’en Robador, 23 · La Cueva - C/ CAlabria, 91 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · La Penúltima - C/ Riera Alta, 40 · Lust - C/ Casanova, 75 · Moeem Barcelona - C/ Muntaner, 11 · Museum - C/ Sepúlveda, 178 · Museum Retro - C/ Urgell, 106 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · People Lounge - C/ Villarroel, 71 · Robadors 23 - C/ d’en Robador, 23 · The Boss - C/ Consell de cent, 245 · Trash - C/ Consell de cent, 223 · Bim bam bum, Z:eltas - C/ Casanova, 75 BOTIGUES DE ROBA · American Man - C/ Consell de Cent, 253 · Boutique Bizzarre - C/ Casanova, 80 · Boxer - C/ Diputació, 167-169 · Celestino Muñoz - Gran Vía de les Corts Catalanes, 588
· DGM - C/ Casanova, 74 · -ES- Collection - C/ Consell de Cent, 218 · ES4U - C/ Casanova, 56 · Interior Primera - C/ Aribau, 26 · Next Level - C/ Diputació, 189
· Programa pel Col·lectiu GLTB - Avda. Paral·lel, 52, Santa Madrona , 4º
Bar La Fada Ignorant - C/ Fiter i Rossell, 2, bajos Edifici
ARGENTINA Luz Gonzalez Camperi - C/ Anasagasti 2046 - Casa 1425 -
LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm Clavé, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 · LoKal - C/ Cera, 3
Ciudad Antónoma de Buenos Aires I a les 335 Biblioteques de tot Catalunya
CARDEDEU Lliberia Pla de la Calma - C/ Teresa Oller, 5
NOIES · Dora Ópera Café · Kódigo G - C/ Muntaner, 24 · La Rosa - C/ Brusi, 39 (Pge. Interior)
CASTELLÓ DE LA PLANA Oriol Flors Mas - C/ Peñíscola, 2, 1º 2ª
GANDIA PERRUQUERIES · Esclusif - C/ Diputació, 159 · Hair Club - C/ Muntaner, 22 · Tön Vanguard - C/ Diputació, 191
Col·lectiu de Lesbianes, Gais i Transsexuals de la Safor “Casal de laDiversitat” - C/ Joan Andrés, 9, 1º
LLEIDA Associació EAGLE - C/ Artur Mor, 1
RESTAURANTS · Castro - C/ Casanova, 85 · D-Divine - C/ Balmes, 24 · El Bierzo a Tope - C/ Diputació, 159 · Iurantia - C/ Casanova, 42 · Santutxo - C/ Provença, 571 · Sinensis - C/ Aragó, 159 · Tafino - C/ Consell de Cent, 193 · Único - C/ Diputació, 176 · Xalupada - C/ Diputació, 200 SAUNES · Sauna Barcelona - C/ Tuset, 1 · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46
MADRID Librería Berkana - C/ Hortaleza, 64z
PALMA DE MALLORCA Associació Ben Amics - C/ Conquistador, 2, Pral. Sauna Spartacus - C/ Santo Espíritu, 8, Baixos
REUS Associació H2O - Av. Carrilet, 29
SARAGOSSA Associació Towanda - C/ Liñán, 8, Local Treziclo
SITGES Hotel Romántic - C/ Sant Isidre, E 33
VALÈNCIA Col·lectiu Lambda - C/ Vivons, 26
CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Pge. Prunera, 18 · La Base - C/ Casanova, 201 · Open Mind - C/ Aragón, 130 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185
I a les 335 Biblioteques de tot Catalunya
SEX SHOP · Kistch - C/ Muntaner, 17-19 · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20
Café de la Seu - C/ Santo Cáliz, 7, bajos Terra (Centro Social Bar) - C/ Baró de Santpetrillo, 9, bajos Pepín Martínez - C/ Salas Quiroga, 14, Puerta 3 Esquerra - C/ Erudito Orellana, 10, 1º
VILA JOIOSA Llibreria Vila Llibres - C/ Ciutat de València, 14, Baix
- 33a. ed ició del El c
- Premis Triangle i Totxo Rosa
arnaval és Gai·
· Entrega dels premis: 23 de juny de 2011 - 21h Oberta la votació
- Revista
· Cada 2 Infogai m d’agafar -l esos, no t’oblidis a
- Festa al Karrer
· 23 de juny de 2011 - 23h
- Reunions setmanals del Col∙lectiu Gai de Barcelona, Infogai i Ecogais
- Acolliment
· Cal deman ar cita prèvia cgb@colectiug ai.org
· Obertes a tothom · Divendres no festius a les 20h
sa i - Taller d’autodefen Antiagressions
ana el teu · Si ja l’ha fet dem DVD. plaça pel ‘11 . Reserva la teva iugai.org · autodefensa@colect
Barri de - Festa Major dEelixample l’Esquerra de l’ re 2011. · Dissabte 8 d’Octub Tot el dia
- Assessora ent en Casos d’Agressionm s o D is cr iminacions. · Comissió Jurí dica
denuncies@cole ctiugai.org
- Diada per l’ GLTBIQ+ alliberament
· Dissabte 25 d e juny de 2011 · Plaça Univers itat · 16.00h Mostr a d’entitats i cult ura · 18.30h Man ifestació · 22.00h Festa
activitats 31
31
adal - Loteria de Nen 69!) 19669 t · (hum! acaba ctubre o a la venda a l’
a Decideix n lo e rc a B : a lt - Consu il del 2011 0 d’abr · Diumenge 1 u t a la nostra se Decideix votan i DVD’s
libres - Préstec de Lleg:
tà · Demana el ca g i.or cgb@colectiuga
Si vols rebre còmodament al teu email la informació de les nostres activitats només t’has de registrar al nostre web:
www.colectiugai.org
i rebràs cada setmana un email amb totes les nostres activitats i nosaltres.
- Accions, Campanyes, Concentracions, Manifestacions, etc. Específiques Kontra la GLTBIQ-Fòbia a Nivell Local i Internacional. Horari CGB: -De dilluns a divendres de 19h a 21.30h -Divendres, dissabtes i vigílies a la nit de 23.00h a 2.30h
marigrama
Per: Martí Delclot
1 2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
3
4
5
6 7
8
9 10 11
HORITZONTALS 1. Ens convia a fer un viatge en noria. En qui penses tot el dia. 2. Faig fora la gent. Natural de Rotterdamm, titular de les beques europees. 3. Te’n vas beure més d’un d’alcohol per carnaval. Pintar bé és tot un… serp. 4. Local amb sofas i música tranquila. Aquest airet no té fi. 5. El principi de l’arquitectura. Nom del creador de Melrose Place. Quan et faràs ric? 6. Calor molt elevada. Pastisset recobert d’ametlla. 7. Un dels noms més comuns a la Xina. Aquesta noia és tan peluda, sembla una... Animal que treballa la nit de nadal. 8. Déu de l’antiga Grècia encarregat de l’amor i l’atracció sexual. Delicadesa exquisida. 9. Tercera ciutat del marroc. Única cosa en comú entre Albacete i Andorra. La téns foradada de tant gastar. Europa. 10. Estic molt enfadat amb tu, ja no t’...Treball molt laboriós per obtenir el doctorat. 11. Això no m’ho perdonarà mai, és molt ...Principi del no. VERTICALS 1. La meva àvia deia que si me’n fèia una em quedaria cec. Deixar anar tota la lleterada a algú. 2. El del tibidabo fa anys que dóna voltes. Escampa tots els draps bruts. 3. Acabo d’arribar a la feina, encara m’he de...Faig un nus (a l’inrevés). 4. Fenòmen metereològic, molt comú als estats units que s’ho emporta tot pel davant (plural). No contesta. 5. Forat del cul. Familiar que no desitges mai que se t’instal.li a casa (a l’inrevés). Aquesta meuca no té principis. 6. Nota . Estudiants obesos rebotats sense fronteres. En funcionament. 7. Nou diari en català. Navarra. Ex d’en Woody. Un pal. 8. Cadena de cafeteries a les autopistes. Salamanca. Organització militar dels països aliats (a l’inrevés). 9. Encara que ja no hi sigui sempre l’... Indicatiu d’espanya a internet. 10. Marca de tabac. La ...d’una cosa la fa cara (plural). 11. Com diria més d’un feixista: dona invertida. A l’última.