3INTRO_ Crònica 28 de Juny de 2011 5BREUS 7MOVIMENT_Més enllà del cercle… Un altre món és possible! 8OPINIÓ_ Sota la pell del corder... s’amaga l’homofòbia10OPINIÓ_Amb l’esglèsia hem topat11MOVIMENT_Cal celebrar encara a Espanya i a Catalunya el dia de l’Alliberament, Orgull o Pride?12ACTIVITATS_1r Concurs fotogràfic: “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample”14QUEER_La caputxeta vermella 16ACTIVITATS_ 18OPINIÓ_La crisis, ser gai i la feina 20RELAT_La Dolores, més truja que mai!!!23OPINIÓ_Rajoy: tossut que tossut! 24ALLIBERAMENT_Petites memòries de la pandèmia als 80 29CONTE ERÒTIC_El xat 30ON POTS TROBAR-NOS 31ACTIVITATS_MARIGRAMA_ subscriu-t’hi
Sí, vull associar-m’hi Nom i cognoms ......................................................................... Adreça ......................................................................... Localitat ......................................................................... Codi Postal ......................................................................... Telèfon ......................................................................... e-mail .........................................................................
Compte bancari Entitat
Oficina DC
Núm. de compte
9€ / Any Banc o caixa............................... Adreça ........................................... Localitat ................... Signatura i data: Envieu aquesta butlleta a Infogai/Col·lectiu Gai de Barcelona Ptge. valeri Serra, 23 08011 Barcelona
EDITOR_Infogai + Col·lectiu Gai de Barcelona (CGB) REDACCIÓ_Ptge. Valeri Serra, 23 - 08011 Barcelona Tel. 93 453 41 25 - Apartat de Correus 32016 08080 Barcelona infogai@colectiugai.org - cgb@colectiugai.org www.colectiugai.org - Dipòsit legal B- 25886/81 redacció_Gaspar Ramón. COL·LABORACIONS_ Mikimiquel de Masquefa, Pablo Cáceres, Alex Madueño, Laurentino Pelligrini, Òscar Banegas, Te Maturana, Jan Clar, Javier Saez, Carlos Siles, Jordi Cirach, Xavier Ribas, Martí Delclot. FOTOGRAFIES_ Salvador Badiella FOTO PORTADA_Salvador Badiella DISSENY CONTRAPORTADA_Joan Picazo DISSENY GRÀFIC_Joan Picazo. IL·LUSTRACIÓ_Jesús Ramos ADMINISTRACIÓ_Álex San Rafael, Josep M. Díaz CORRECTORS_Joan Nadal, Urtx DISTRIBUCIÓ_Josep M. Díaz PUBLICITAT_Alex San Rafael · 649 172 911 IMPRESSIÓ Pereda Impressor S.L. - 93 309 45 17 * Infogai és membre de l’Associació de Publicacions Periòdistiques en Català (APPEC). * Infogai és una revista al servei del Moviment d’Alliberament Gai. * L’opinió de l’Infogai es reflecteix als editorials i articles sense signar. * S’accepten i agraeixen col·laboradors. * L’Infogai s’imprimeix amb paper ecològic. * Els articles i imatges de l’Infogai els podeu reproduir, copiar, piratejar sense permís, només cal citar les fonts.
intro
Crònica 28 de Juny de 2011
Per: Mikimiquel de Masquefa És dissabte 25 de Juny, una de les primeres tardes radiants de l’estiu i novament ho hem fet: hem sortit del ghetto on mai havíem entrat -tret de quan ens ha donat la gana- i hem anat a voltar per la Rambla... Ens hem manifestat com cada any des de fa dècades: de la mateixa manera com, durant segles, d’altres van fer-ho abans. Hem tornat a sortir al carrer, commemorant un 28 de Juny en record del dia que algunes van dir PROU, a l’Stonewall Inn, l’any seixanta-nou del segle vint. El record d’un dia que nosaltres, modesta o contundentment, cada dia repetim. A la ciutat del prodigis, avui el prodigi som nosaltres, com sempre ho és qui lluita per les llibertats, de manera indignada o bé mort del riure, malgrat tot. Així és com som. Seguim aquí i mai ens rendirem: seguirem aportant el que puguem al prodigi de fer de la ciutat decrèpita una rosa de foc, com cadascuna de nosaltres hagi somniat o decidit, però sempre a partir d’un cert grau d’insubordinació: ni ens han integrat ni ens hem desintegrat malgrat els intents. No ens han acovardit i mai ens podran domesticar! Això és el que li hem cridat al Poder aquesta tarda...
Hem cridat per a que tothom ho senti que les nostres sexualitats no estan en venda. Que no volem ser pura mercaderia dins el joc d’interessos de certs empresaris pretesament “roses” que els darrers tres anys han treballat per tal de recollir i suplantar la tradició de mobilització de la data, aquest 28 de Juny símbol de la nostra lluita d’alliberament, convertint-la en una cita a l’agenda dels assistents a la Fira del Turisme, en una descarada promoció de la “marca Barcelona” i d’una imatge, reduccionista, grotesca i autocomplaent del fet homosexual i, en menor mesura, també lesbià i transsexual. Hem cridat que no participarem en un model acrític de masses que res té a veure amb les nostres lluites d’alliberament: ben al contrari, el model PRIDE ens les eclipsa i trepitja fent ús de la seva maquinària de propaganda, ben greixada econòmicament, amb la pretensió de fer de nosaltres simples consumidors, simples fonts de beneficis per a alguns. No participarem d’aquest model i el combatrem, en coherència amb les lluites contra l’homofòbia que, a data d’avui, donen més sentit que mai a la nostra feina i ens carreguen de raó. Mai comptarem, nosaltres,
el nombre d’<<assistents>> o <<participants>> a les nostres mobilitzacions... Seguirem comptant, per contra, amb el grau de compromís de persones sensibles i militants: cadascú es defineix per si sol. Provinents d’arreu dels Països Catalans, enguany ens hem reunit, cap a les sis de la tarda, prop d’un miler de nosaltres a la Plaça Universitat, on un cop més ens hem reconegut i esperat fins que, tot d’una, hem engegat a caminar juntes carrer Pelai endavant tot cridant consignes com: “Contra l’homofòbia, ara, sempre i arreu”, “Pel dret a unes sexualitats lliures a totes les comarques”, etc. Transsexuals, intersexuals, lesbianes, queers, homosexuals, gent afí en general... Cap de nosaltres i cap dels nostres amics ens hem cansat de repetir-ho davant de les botigues i del fals prestigi dels aparadors que ens emmirallaven: “Volem la revolta sexual”, i per aquest motiu apostem per una revolta social en què la igualtat de totes sigui l’origen just de la nostra inevitable diversitat. Totes juntes hem cridat, hem rigut i hem ballat. És així com, de seguida, hem arribat al capdamunt de la Rambla amb les nostres
4
intro
banderes, els nostres camions, els nostres megàfons i la nostra lúcida disbauxa. Si algú havia estat capaç d’avergonyir-se de res a la vida -de res absolutament- en aquest punt se’n deu haver oblidat definitivament.
ens hem despullat. Amb tot plegat, no hem sigut conscients que érem ja a la plaça fins que hi érem dins, finalment: la plaça de la República, la plaça de Sant Jaume. Fi de trajecte.
D’aquesta manera, sense pausa, hem encetat la davallada de la Rambla. El més bonic passeig ha esdevingut la més bonica barreja: la de totes nosaltres entre la varietat inabastable de vianants, de la font de Canaletes al carrer de Ferran. Per moments no se sabia qui era qui, on anava aquell pakistanès amb les seves llaunes -i la vertiginosa capacitat de somriure- ni on anava aquell japonès -o pot ser que fos anglès-, amb la seva càmera... I aquell nen? I aquella àvia? És que venien amb nosaltres?
Hora dels parlaments. Han pres la paraula les companyes i el companys: primer de tot, el poeta Josepmiquel Servià ha llegit el manifest d’enguany de la Comissió Unitària. Qui ho vulgui llegir sabrà de quina manera han quedat al lloc que els correspon, certs personatges, fonamentalment de l’Ajuntafems i la Generalitat, així com el Bisbat. La profunda homofòbia dels qui es permeten governar-nos ha estat denunciada, un cop més, amb veu ferma. Res que per desgràcia no sabéssim totes nosaltres.
En tombar pel carrer Ferran, pels volts de les vuit del vespre, seguíem igual -seguíem liant-la-, petardes com som quan ho volem, lliures i descarades... reivindicatives sempre, per tot allò que ens hi va a cadascuna de nosaltres. Hem respost a qui ens insultava i ens n’hem rigut a la cara: hem rebut a qui se’ns sumava,
Seguidament, ha pres la paraula el nostre company Arturas Rudomanskis, vingut de Lituània per tal de posar de relleu de quina manera la pròpia Unió Europea és escenari d’una involució preocupant en matèria de drets de les persones GLTBIQ+... Una bateria d’arguments que ens han ajudat a contextualitzar, en àmbit europeu, el moment en què ens trobem i, en
conseqüència, el sentit que pren l’actualitat de les nostres lluites. També sobre la importància de continuar la lluita ha tractat la darrera intervenció. Dues companyes, militants de l’associació universitària Sin Vergüenza han tancat la ronda de parlaments, fent referència també a molts d’altres assumptes, com per exemple trentè aniversari, acomplert enguany, de l’aparició de la SIDA i com aquesta epidèmia ha marcat el nostre col·lectiu tot aquest temps. Reflexions totes aquestes, i moltes altres que ara oblido, que han servit com a cloenda d’aquesta Manifestació per l’Alliberament GLTBIQ+ que un any més situa el nostre moviment enfront dels defensors de l’obscurantisme i la ignorància.
Per la dignitat dels i les que lluiten! Pels i les que ja no hi són! 28 de Juny de 2011
En record de la Patrícia, sempre amb nosaltres
breus 5 Els crims contra la població LGTB han augmentat un 13% als Estats Units
La organització nord americana “National Coalition of Anti-violence Projects” a publicat aquest mes de juliol el seu informe sobre la violència que ha patit la comunitat LGTB durant l’any 2010 als Estats Units. L’organització ha comparat les xifres obtingudes durant el passat any amb les que van tenir lloc l’any 2009, coneixent que els crims d’odi violents vinculats amb la LGTBfòbia han augmentat un 13% l’any 2010 respecte al mateix període de l’any anterior. L’any 2010 van tenir lloc 27 assassinats vinculats amb l’homofòbia i la transfòbia, davant de 22 homicidis que van
tenir lloc l’any 2009. Aquesta xifra només és superada pels 29 assassinats contra la comunitat LGTB que van tenir lloc en els anys 1999 i 2008. Dels crims violents que han patit les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals en l’any 2010 als Estats Units, el 44% correspon a la població transsexual, gairebé cinc de cada deu assassinats. Jake Finney, un dels responsables de l’informe, ha manifestat respecte a la situació de la comunitat transsexual que no “canviarà, sense donar a conèixer aquesta brutalitat i adoptem mesures contundents per fer front a la transfòbia”.
El 40% dels homes homosexuals espanyols han estat discriminats per la seva orientació sexual S’han publicat nous resultats de l’Enquesta d’Hàbits i Opinió de la Població Homosexual a Espanya realitzada pel portal OcioGay. Segons els resultats el 14,4% de la població homosexual masculina, 1 de cada 10, ha estat “agredit” a causa de l’homofòbia. Al preguntar si ha patit “discriminació” per ser homosexual la resposta positiva es del 40%, quatre de cada deu. Segons l’estudi, la mitjana d’edat per a
sortir de l’armari entre la població homosexual masculina està situada en els 24 anys, sent principalment els amics qui són informats sobre l’orientació sexual, en el 83,8% dels casos, enfront d’un 60,6% en referència a la família i un 45,5% en l’àmbit laboral. Encara que la mitjana d’edat per a donar a conèixer l’homosexualitat masculina està situada als 24 anys, ja existeix un 10% que ho conta als 18 anys o fins i tot abans.
El Parlament alemany rebutja protegir la població LGTB de la discriminació des de les lleis Els polítics alemanys van decidir impedir recentment en el seu Parlament la millora de la situació en la qual viuen en l’actualitat les minories sexuals alemanyes. Els diputats no solament van rebutjar la inclusió de l’orientació sexual en les lleis que en l’actualitat ja ofereixen mesures per a lluitar contra la discriminació basada en el gènere, la raça o la llengua, entre altres aspectes, sinó que es va evitar implantar la igualtat. Els democristians
i els liberals, que conten amb suficients vots per a impedir el pas de qualsevol projecte en el Parlament, van decidir votar en contra d’igualar els drets que adquireixen les parelles homosexuals mitjançant les unions civils, una iniciativa que pretenia oferir els mateixos drets a qualsevol parella, encara que continuant amb la denominació de “matrimoni” per a les parelles heterosexuals i de “unió civil” per a les parelles homosexuals.
6
breus Dos homes van patir una agressió homofòba en el passat Orgullo de Madrid
A l’Orgullo a Madrid d’enguany va tenir lloc un nou cas d’homofòbia. Va pas-
sar durant la matinada del 3 de juliol, moment en què dos homes, que són germans, BH de 49 anys i J.H. de 63 anys, van començar a patir diferents insults homòfobs de dues persones. Els dos homes no van voler donar-li importància al cas, però els agressors van començar a colpejar per l’esquena a JH, colpejant tot seguit a la cara fins a deixar a terra. L’altre home, BH, va intentar ajudar al seu germà, sent víctima de noves agressions per part dels dos agressors homòfobs. Un furgó de la Policia Nacional va poder
detenir un dels agressors per impedir que el succés acaba tràgicament, encara que el segon criminal va aconseguir escapar. Amb l’ajuda de la associació COGAM, les víctimes del succés homòfob han procedit a denunciar el cas, cosa que ha remarcat la importància de denunciar els casos d’homofòbia, ja que només el 11% de les víctimes denuncien les agressions, cosa que suposa col laborar en la reproducció d’una discriminació que es cobrarà noves víctimes.
El principal partit polític rus ha agraït les detencions d’activistes LGTB a França Multitud d’activistes locals i estrangers es van manifestar aquest mes de juliol davant de l’ambaixada de Rússia a París per mostrar el seu rebuig a la política homòfoba que viu el país. La manifestació, que ja s’havia realitzat anteriorment amb èxit davant de l’ambaixada de Rússia a Alemanya i Regne Unit, va comportar la detenció dels activistes per part de la policia francesa, es desconeix el motiu d’aquestes detencions.
El principal partit polític rus, ‘Rússia Unida’, mitjançant la seva divisió juvenil ‘Jove Guàrdia de Rússia Unida “, ha felicitat la policia francesa per les detencions. El partit ha aprofitat les detencions a França i la importància geopolítica del país en l’escena internacional, per defensar davant el seu electorat que les pràctiques homòfobes e il.legals davant els tribunals europeus que porten a terme els polítics russos són compartides per les autoritats franceses.
El president de Ghana vol imposar noves lleis per criminalitzar l’homosexualitat
A primers d’aquest juliol el president de Ghana, John Evans Atta Mills, després d’aconseguir una gran victòria electoral dins del Congrés Democràtic Nacional (NDC), va acudir a un acte religiós. La celebració era dirigida pel capella Joseph Bosom, religiós conegut per pressionar a favor d’una legislació que augmenti la criminalització de les minories sexuals del país africà. El president de Ghana, que es trobava a l’església per celebrar la seva victòria
electoral, va acceptar les peticions del lider religiós declarant que el “govern establirà mesures per tancar l’amenaça de l’homosexualitat i el lesbianisme”. El polític va reafirmar i defensar posteriorment el seu suport a una major criminalització de l’homosexualitat expressant que “la paraula de Déu és clara i sense ambigüitats, el que és correcte és el correcte i el que està malament, està malament”.
moviment 7
Més enllà del cercle… Un altre món és possible! Visita d’Artüras Rudomanskis, militant gai de l’Associació Tolerantiako Jaunimo Asociacija de Lituània
Per: Pablo Cáceres
Lituània ha passat a formar part de la Unió Europea. Per tant, es converteix en un país més del primer món amb qualitat de vida, benestar social i beneficis i responsabilitats en un context de drets d’igualtat, assolits fa ja molts anys a través de la reivindicació de la ciutadania de la resta de països que conformen la Unió Europea. Així doncs, sembla que, pel simple fet d’entrar a la Unió Europea, els drets polítics, socials i econòmics s’hagin d’instaurar com per art de màgia en països amb poca trajectòria en cultura democràtica. En realitat una de les exigències per unirse a la comunitat europea és complir les demandes que els altres països requereixen en els àmbits de dret i sistema econòmic. Que lluny que som d’aquesta realitat! Ni una Unió Europea lliure de violacions dels drets humans ni una Lituània en plena democràcia que gaudeixi de tots els drets d’igualtat. Al contrari; i per posar un exemple: la repressió que viuen les organitzacions GLTBIQ lituanes pel simple fet de manifestar-se a favor de les seves reivindicacions. No podem oblidar que a Catalunya, a l’estat espanyol, hi ha seriosos riscos de reculada en els nostres drets. No ens podem
instal·lar en el “tot està fet” i adormir-nos sobre els llorers. En aquest sentit el Col·lectiu Gai de Barcelona pretén estendre la seva lluita i les seves propostes dins i fora de les fronteres, perquè més enllà també hi ha persones que dia a dia van construint la societat justa i igualitària que desitgem. Dins de les activitats del 28 de Juny d’enguany el CGB ha convidat
Lituània en què demana de forma oficial i urgent la instauració a Lituània dels drets GLTBIQ establerts en els acords de la Unió Europea. El dimecres 28 de juny es va celebrar una concentració a la plaça Universitat (no va poder ser davant del consolat lituà, que hauria estat més adient, ja que Barcelona no en té) amb Artüras Rudomanskis, en representació de l’organització To l e r a n t i a ko Jaunimo Asociacija, i membres del Col·lectiu Gai de Barcelona en record de les persones víctimes de persecució per la seva opció sexual i de gènere. Rudomanskis va llegir un manifest en què es demanava el respecte irreversible als drets humans GLTBIQ arreu. En acabat, es va celebrar a la seu del CGB una reunió entre Artüras i activistes GLTBIQ que va constituir un acte enriquidor ple d’emoció i complicitat.
l’activista lituà Artüras Rudomanskis perquè comparteixi amb nosaltres els seus èxits i les seves dificultats, i per poder transmetre-li el nostre suport i coratge a l’hora d’enfrontarse amb les velles estructures autoritàries i homòfobes del seu país. El Col·lectiu Gai de Barcelona ha tramitat una comunicació escrita a l’ambaixada de
És un compromís del Col·lectiu Gai de Barcelona fer el seguiment del respecte als drets de les persones GLTBIQ a tot arreu, i vol posicionar-se com un actor social per plantar cara a qualsevol grup, individu o entitat que atempti contra la dignitat, la tolerància i la llibertat.
8
opinió
Sota la pell de be... s’amaga l’homofòbia Per: Alex Madueño @maxcervella A l’anterior article faig referència el tema de l’aïllament, que sembla que estem submergits, o la bombolla en la que vivim al nostre col·lectiu en general a les grans ciutats... doncs bé, un bon exemple d’això el trobem a un poble de Saragossa. Segons sa sabut recentment, l’estiu passat va morir en mans d’un camioner, un home de la zona amb el que suposadament va accedir a tindre relacions sexuals. Lo mes trist d’això no es la tràgica fi d’aquest persona, sinó que l’agressor i causant d’aquest fet, ha sortit impune d’aquest delicte. Segons el jutge, això es degut a que “l’home va actuar en legítima defensa” per una “por insuperable” a que aquesta persona el pogués “robar, violar o fins i tot matar”!! ¿?? Com?? o sigui... que ara som violadors, lladres o assassins?? com senten això?? quina idea te aquesta persona del col·lectiu gai?? com pot ser que al segle XXI la gent encara sigui tan homòfoba?? (l’homofòbia es la por o aversió als gais) increïble però real. Per molts encara som uns “bitxos raros” hi això no hem sorprèn, lo que hem sorprèn es que
una persona que es suposa que te uns estudis superiors i una experiència a l’àmbit de la llei encara avui en dia pugui caure en aquest parany que li han fet empassar. Si aquesta persona hagués tingut tanta “por” a un gai, primer no hagués parlat amb ell... no hagués deixat la cabina del camió oberta (com es el cas) i tot això no hagués passat... una mica massa hipocresia i veig jo aquí...
“Per molts encara som uns bitxos raros i això no sorprèn, el que hem sorprèn és que un jutge …encara avui en dia pugui caure en aquest parany” La discriminació, la por i ignorància en vers el nostre col·lectiu esta inherent dins de la social en general, degut a la forta pressió
religiosa i cultural exercida a aquesta durant dècades. Segons l’associació per la lluita del drets humans, Human Rights Watch, en el seu dossier evidencia les mancances de llibertats de la població LGBT per culpa d’aquestos fets a reu del mon. Com exemple tenim les pallisses esponsoritzades per la policia a Hondures als transsexuals o la repressió mes ferotge com es done a l’Afganistan o l’Iran que algunes vegades pot acabar amb condemnes de mort per el simple fet de ser gai. Segons ens demostra HRW i les vivències que recullen dels activistes que lluiten per els seus drets a països tan hostils com l’Iran, Hondures o Rússia l’arrel d’aquestos problemes està dins de la família i la projecció d’aquesta a la societat. Cal entendre lo que passe arreu del mon, per entendre lo que passe a casa nostra. Un activista transsexual comenta que “el principal repte ja que a les petites províncies i actituds socials no han canviat
a Rússia es la por” pobles les des de fa
opinió 9 dècades i per molt que la llei no prohibeixi les relacions amb gent del mateix sexe, els temes relacionats amb aquest col·lectiu semblen llunyans.. Poder ens passe lo mateix aquí a casa? poder hem guanyat molt en drets i acceptació però dins de l’imaginari social continua latent l’estigma de ser gai?
“poder hem guanyat molt en drets i acceptació però dins de l’imaginari social continua latent l’estigma de ser gai” Jo no ho se... però si que se, que jo elegeixo amb qui vaig, amb qui mantinc relacions, com hem relaciono amb la resta de la societat, però MAI seré culpable de qui soc... i això ni cap prejudici ni cap jutge ho podrà canviar!!! Sincerament, espero que tot això ho millorem a casa ven aviat si es que volem ser un país “modern” i “democràtic” Una abraçada i bon estiu a tots i totes!!
!
ALERTA S’ha vist un grup d’extrema dreta pel barri. Aneu amb compte quan torneu a casa.
10
opinió
Amb l’església hem topat Per: Te Maturana
A l’escriure aquest article m’he adonat de la raó que té la frase “amb l’Església hem topat”, perquè dos dels pesos pesats del panorama polític espanyol es donen cita en aquesta història, l’Audiència Nacional, nom que a Euskadi causa calfreds, i Intereconomía, mitjà de comunicació ultra dretà i ultra catòlic.
Una vegada més s’han donat la mà i aquesta vegada en defensa de la Llibertat d’Expressió... Una vegada més els perjudicats són un col·lectiu minoritari, perseguit i jutjat, que ha tingut a veure com la Justícia no és tan justa... A primers de juny apareixia la sentència de la Sala del Contenciós Administratiu de l’Audiència Nacional que declarava nul·la la sanció del Ministeri d’Indústria a Intereconomía a pagar 100.00 euros. Tot ho va motivar un spot de promoció de la cadena on qüestionava la celebració del dia de l’Orgull Gai sota el lema: “un dia de l’orgull gai, 364 d’orgull de la gent corrent”, el vídeo, que va ser emès 273 vegades entre juliol i setembre de 2009, reproduïa imatges d’homosexuals; així que jutgin vostès mateixos. La denúncia formulada pel consell Audiovisual de Andalusia va ser admesa a tràmit per Indústria, que va considerar “il·lícita” la campanya per considerar que va en contra del que estableix la llei: “la publicitat televisiva no pot atemptar contra el degut respecte a la dignitat de les persones o a les seves conviccions religioses i polítiques ni discriminar-les per motius de naixença, raça, sexe, religió, nacionalitat i opinió”.
La cadena es justifica dient que no estan en contra dels homosexuals només de la celebració del dia de l’Orgull Gai, i mira quina ironia, en això coincideixen amb molts homosexuals que tampoc estan d’acord amb aquesta celebració. Realment l’única qualificació que ens dediquen és “gent no corrent”, pel que l’Audiència sosté que “no tota crítica o percepció negativa entranya per si sola discriminació” i afegeix que si l’Estat de Dret accepta aquest precepte, “els continguts de
“un espot de promoció d’Intereconomia qüestionava la celebració del 28 de Juny sota el lema: un dia d’orgull gai, 364 d’orgull de la gent corrent...” la llibertat d’expressió i el dret a la crítica quedarien reduïts fins a la seva virtual desaparició”. Així que sota aquest precepte ens colen imatges d’altercats a Grècia per a fer passar al moviment 15-M per violent. Aquesta ha estat l’última “equivocació” de Telemadrid que també cal mencionar-la, perquè les imatges mostraven clarament banderes i policies grecs. També està per aclarir perquè els altercats de Barcelona els van provocar individus d’excel·lent forma
física, indumentària impossible, i alló que penja?… no pot ser un auricular?. Però lo veritablement greu d’aquesta sentència és veure com ells mateixos declaren en boca de Juan José Aizcorbe, director general jurídic de la cadena, que la principal preocupació no eren els 100.000 euros de multa, sinó que dintre de les concessions de les cadenes de televisió, tenir una sanció pot implicar la no renovació de la llicència.
“sembla que la justícia ...anteposa el dret a la llibertat d’expressió d’aquesta televisió privada al de les persones” La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals ha expressat que “la Justícia ha actuat desproporcionalment, amb una arbitrarietat clara, quan anteposa el dret a la llibertat d’expressió d’aquesta televisió privada però no el de les persones”, a Intereconomía es mou molta pasta com el seu propi nom indica, i a ningú que estigui a dalt de tot del sistema social actual li interessa perdre un mitja de comunicació com aquest. Una vegada més el poder i el capital no entenen de principis.
moviment 11 Cal celebrar encara a Espanya i a Catalunya el dia de l’Alliberament, Orgull o Pride? Per: Jordi Cirach
Pensem un segon, després de fernos aquesta pregunta, en els països en què l’homosexualitat significa presó o fins i tot mort. Trobaríem persones que no tenen llibertats, persones que no poden dur la quotidianitat amb naturalitat per por a les represàlies.
Ara tornem a pensar en el panorama econòmic que viu el nostre país: complicat, oi? Trobaríem una societat que manifesta obertament que està indignada pels seus sous, per la precarietat laboral, per les retallades que afecten tothom, etc.
Amb aquestes dues reflexions ja n’hi ha prou per contestar amb un SÍ (amb majúscula) la pregunta que encapçala l’article. I és que en aquest context de crisi econòmica les persones que al seu lloc de feina diuen
l’acomiadament. Fa alguns anys a la feina es deia més obertament que eres homosexual, però ara per por a la dificultat de trobar feina i per por que canviïn les relacions amb els altres companys, sembla que cada vegada més ens amaguem, i en aquest sentit retrocedim en llibertats.
“...les persones que al seu lloc de feina diuen obertament que són homosexuals han baixat en nombre considerablement segons els últims estudis”
I sobretot un motiu fonamental per considerar afirmativament aquesta pregunta és la manca de llibertats que tenen els homosexuals en molts països del món. És per això que és important proclamar des d’on som que tenim una llibertat legal equiparable al món heterosexual, i denunciar la falta de llibertats dels homosexuals d’altres països, la qual cosa priva de sentit la seva existència. Igualment, fer sentir la nostra veu des d’aquí és donar riquesa a un nou món més respectuós amb els i les altres.
obertament que són homosexuals han baixat en nombre considerablement segons els últims estudis per por a les represàlies per part de l’empresa, com per exemple,
Encara trobaríem mil i una raons més per respondre afirmativament a aquesta pregunta, però això ho exposaré en un altre article. Moltes gràcies.
12
activitats
1r Concurs fotogràfic: “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample” L’Assemblea de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, en la sessió celebrada el dia 10 de juny de 2011, ha aprovat la convocatòria i les bases del Concurs de Fotografia amb el títol “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample”, que tindrà lloc dins dels actes que es portaran a terme en el marc de la Festa Major del barri de l’Esquerra de l’Eixample, alhora que s’aproven també les bases per l’esmentat concurs que resten amb el següent tenor literal: “CONCURS FOTOGRÀFIC: “EL TEU BARRI, L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE” L’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona convoca un concurs fotogràfic, sobre el tema “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample “, amb les següents BASES DE LA CONVOCATORIA Primera.- Objecte L’objecte d’aquestes bases és regular l’organització del concurs fotogràfic, la presentació del material i l’atorgament de premis a les imatges guanyadores relacionades amb “ El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample”, en la primera edició del premi fotogràfic de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, dins dels actes que es portaran a terme en el marc de la Festa Major del Barri de l’Esquerra de l’Eixample. Segona.- Temàtica Les fotografies hauran de tenir com a tema qualsevol aspecte relacionat amb els diferents actes organitzats al voltant de la festa major de l’Esquerra de l’Eixample de l’any 2011, des d’un vessant de la diversitat. Les imatges que es presentin hauran de ser fetes en l’àmbit geogràfic del barri de l’Esquerra de l’Eixample.
Tercera.- Concursants Podran participar en aquest concurs qualsevol persona física, ja sigui professional de la fotografia o aficionat. Quarta.- Condicions, forma de presentació i prohibicions Cada participant podrà presentar un màxim de 2 fotografies, en color o blanc i negre, en paper fotogràfic, i obligatòriament sobre un suport rígid de cartolina o cartró de color negre de 20x26 cm, amb un gruix màxim de 2 mm i deixant-se un marge d’almanac de 2 cm per cada costat, no es pot, per tant, excedir en cap cas cada fotografia els 18x24 cm. La fotografia haurà d’anar degudament protegida per tal que no es malmeti en la seva tramesa. Per a cadascuna de les fotografies presentades al concurs s’haurà d’adjuntar una còpia en format digital (en suport DVD o CD o Pen Drive o un altre suport digital) amb la major qualitat possible. Cada fotografia es presentarà en un sobre tancat, consignant: “Concurs Fotogràfic: El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample” amb el següent contingut: - En el dors de la corresponent fotografia, presentada segons s’especifica anteriorment, hi constarà el títol de la mateixa i el lloc on s’ha fet. - En un altre sobre tancat, les dades personals de l’autor/a (nom i cognoms, DNI, passaport o targeta de residència, adreça, telèfon i adreça de correu electrònic); fent referència al títol de la fotografia a l’exterior. -El suport digital amb la còpia digital, amb el títol de la fotografia. - A l’exterior del sobre només s’hi farà constar el títol de la fotografia.
Les fotografies presentades al concurs hauran d’ésser originals, inèdites i sense cap tipus de retoc de cap tipus, passant a formar part del fons del concurs des del mateix moment de la seva presentació formal, no admetent-se cap tipus de reclamació, independentment que hagin estat premiades o no. No s’acceptaran fotografies que hagin estat premiades en altres concursos o exhibides públicament o que, a judici de l’organització del concurs, suposin vulneració dels drets humans; o estiguin presentades a altres concursos que no hagin finalitzat. No s’acceptaran fotografies on surti en primer pla una persona menor d’edat. Les persones participants assumeixen tota la responsabilitat davant qualsevol tipus d’acció o reclamació que pugui arribar al concurs, feta per qualsevol persona, tant física com jurídica, pública o privada, que es consideri amb drets sobre l’obra. Les fotografies seran tractades amb la màxima cura. No obstant això, l’organització del concurs no es farà responsable dels accidents, pèrdues o danys que puguin sofrir les fotografies durant el seu transport, tramesa i manipulació. El fet de participar en el concurs implicarà: - El coneixement i la plena acceptació d’aquestes bases i de les decisions tant de l’organització com del jurat. - Que els autors ostenten els drets d’autor i imatge. - L’organització del concurs resoldrà unilateralment les circumstàncies no previstes en aquestes bases, sent les seves decisions inapel·lables.
activitats 13 Cinquena.- Inscripció i admissió. La inscripció al concurs és gratuïta, però les despeses derivades de l’enviament, mitjançant correu postal o missatgers, van a càrrec del/la participant. La presentació de les obres es farà o enviarà a un dels següents llocs: - L’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, Passatge Valeri Serra, 23 local, 08011 de Barcelona, dins de l’horari de dilluns a divendres de 19.00 fins les 21.00 hores. - Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, Av. Roma, 139 local, 08011 Barcelona, dins de l’horari de dilluns a divendres de 17.00 fins les 21.00 hores
Gai de Barcelona, un altre vocal de la mateixa Àrea. El Secretari: En Lluis Bradineras, sense vot i als sols efectes d’aixecar Acta de la presa de decisió. El Jurat quedarà vàlidament constituït amb la presència del President, cuatre vocals i el secretari. La decisió del Jurat serà indiscutible i no susceptible de recurs. Setena.- Criteris de valoració
El període d’admissions de fotografies finalitzarà a les 21:00 hores del dia 11 d’octubre de 2011, i s’inicia amb la publicació de les presents bases en qualsevol mitjà de comunicació.
Els premis del concurs es concediran a aquells treballs que expressin major qualitat artística i tècnica, valorant-ne la seva originalitat, alhora que provoquin major impacte i suposin una major dimensió didàctica sobre el bosc vers la seva importància com a ecosistema i el paper rellevant que desenvolupa en les nostres vides, i les dels altres éssers vius que l’integren.
Sisena.- Jurat
Vuitena.- Premis
El Jurat es reunirà el dia 14 d’octubre per decidir el Concurs a les 18.00h, podentse prorrogar la reunió en funció de les fotografies presentades a una altra data a decisió pròpia del Jurat, i estarà format pels membres següents:
Es concediran tres premis:
President: En Felip González Martínez, membre de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona
Els premis, a criteri del Jurat, es podran declarar deserts, no podent recaure més d’un premi en la mateixa persona.
Vocals:
El veredicte, indiscutible i inapel·lable, es donarà a conèixer el mateix dia de l’acte de lliurament dels premis.
Quatre persones relacionades amb el barri: - María González Álvarez, membre de l’associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample. - Aina Vernetta, membre de l’assemblea d’indignats del barri. - Maribel Mata, una de les responsables l’Espai de Fotografia “Francesc CatalàRoca” al Centre Cívic Golferichs. - Oriol Pallarés Romeu, coordinador cultural del Centre Cívic Urgell En cas que renunciés algun dels vocals, es designarà per part de l’Associació Col·lectiu
1r. Premi: 200,00 EUR i una placa 2n. Premi: 100,00 EUR i una placa 3r. Premi: 50,00 EUR i una placa
Novena.- Lliurament dels premis En concordança amb els actes que es portaran a terme en el marc de la Festa Major del Barri de l’Esquerra de l’Eixample, a celebrar a la nostra ciutat, es lliuraran els premis el dissabte dia 26 de novembre de enguany a les 12.00h, a l’auditori del Centre Cívic Urgell, per part de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona i representacions d’altres associacions i entitats del barri. Les fotos s’exhibiran en funció de la participació o bé totes les fotografies presentades a concurs o bé una selecció de les mateixes.
El lloc on s’exhibiran les fotografies serà: Del dilluns 21 al dimecres 30 de novembre a la sala d’exposicions del Centre Cívic Urgell (c. Comte d’Urgell, 145) Del dijous 1 al dissabte 31 de desembre a la seu del Col·lectiu Gai de Barcelona (Ptge. Valeri Serra, 23) Altres indrets que estiguin interessats. Els participants podran obtenir més informació sobre l’acte de lliurament de premis i l’exposició a través de la pàgina web: www.colectiugai.org. Desena.- Devolució de l’obra presentada a concurs i drets d’autor Totes les fotografies premiades o no premiades passaran a ser propietat de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, formant part del seu fons documental, integrant-se al seu arxiu i tenint els drets de les fotografies premiades, inclosos els de reproducció, edició i exhibició, sempre esmentant el seu autor i el concurs, sense ànim de lucre i amb fins promocionals, culturals i artístics, atenent, en tot cas, al disposat a la legislació vigent aplicable sobre propietat intel·lectual. Onzena.- Protecció de dades de caràcter personal D’acord amb el disposat per la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de dades de caràcter personal, les dades dels participants s’incorporaran a un fitxer automatitzat propietat de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, podent exigir-se, en qualsevol moment i a la seu de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona (Passatge Valeri Serra, 23), el dret d’accés, rectificació i cancel·lació. Dotzena.- Publicitat de la convocatòria Les presents Bases es publicaran a la revista Infogai dels mesos juliol-agost i setembreoctubre la seva publicació íntegra, a la web de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona (www. colectiugai.org), al facebook de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona i a qualsevol mitjà de comunicació que afavoreixi la seva difusió,
Barcelona, 18 de juliol de 2011
ió: Jesús Ramos
edicions lo cancaneig cerca manuscrits inèdits de temàtica gai, lesbi, trans o queers. (Novel·la o Assaig)-(En català o castellà)
14
queer
La Caputxeta Vermella Per: Javier Sáez
Al Manolo li encantava el Llop, però estava segur que era hètero (el Llop). Sempre que parlava del Llop amb la mare, aquesta li explicava les gestes amatòries del Llop, la gran quantitat de dones que havia seduït als boscos i a les basses on les noies solien banyar-se a l’estiu. Aquestes gestes, que eren conegudes al poble des de feia molt de temps, eren més aviat llegendes rurals, atès que ningú coneixia bé el Llop; la gent el veia fent voltes pels afores del poble, o se’l creuaven al bosc de tant en tant, però gairebé no hi tenien contacte.
cova del Llop. A la Maria li agradava molt el cinema antic. De vegades convidava el Llop a casa per veure pel·lícules mudes o comèdies americanes dels anys 40.
El McDonald’s del poble produïa tants residus que el Llop menjava de les escombraries des de feia molt de temps, de manera que ja no atacava els humans ni els ramats. De fet s’havia engreixat bastant a força de menjar escombraries, i ja no estava en condicions de caçar ningú. Vivia tranquil a la seva cova, i era més aviat reservat. Al Llop li encantava el Manolo, però estava segur que era hètero. Només calia veure’l anant amb la BTT pel bosc, o jugant a futbol amb els amics amb la bufanda del Barça per adonarse que aquest xaval no podia entendre. El Llop l’observava sovint, quan es creuaven pel bosc, i el Manolo sempre s’aturava i també el mirava, i tot seguit arrencava a córrer. El Llop s’avorria bastant, ja que feia anys que havien tancat la sauna finlandesa, i amb la moda d’Internet ja gairebé ningú anava a fer cruising al bosc. Només s’avenia amb la Maria, l’àvia del Manolo, que era lesbiana i vivia en una casa al bosc, no gaire lluny de la
El Manolo també es creia aquesta fama hètero del Llop, així que un dia va decidir vestir-se de noia per intentar lligar-se’l. Vestit
amb una capa i una caputxa vermella, una perruca rossa i un vestit blanc estil La casa de la pradera, i més pintat que una porta, es va adreçar a la cova del Llop, amb una cistella plena de Cialis, condons i tubs de KY. Quan ja era a prop va veure que el Llop sortia de la cova i va decidir seguir-lo. Aquell dia el Llop i la Maria havien quedat per veure una pel·lícula. Quan el Llop va arribar a la casa de la Maria van preparar dos gintònics, es van ajeure damunt del llit, van apagar el llum i van començar a veure la pel·lícula. El Manolo observava l’escena per la finestra des de l’exterior, sense saber què fer. En un moment donat sent l’àvia que diu al llop: “Se’ns ha acabat la ginebra. Me’n vaig al súper a comprar una ampolla i després seguim amb la pel·li”. El Manolo va pensar: “Aquesta és la meva: ara o mai”. Quan la Maria va sortir de la casa, el Manolo hi va entrar i, aprofitant la foscor, va dir al Llop: “Hola, àvia, sóc la teva néta, la Caputxeta Vermella. T’he portat unes coses per sopar. El Llop va reconèixer de seguida la veu del Manolo i es va quedar (se li va posar) de pedra. “Vine aquí, maca, fica’t al llit amb mi, que fa molt de fred”, li va dir el Llop. El Manolo es va despullar encantat i es va ficar al llit: “Àvia, quins braços més grossos que tens!”. “És per abraçar-te millor”. “Àvia, quines cames més grosses que tens!”. “És per córrer millor”. “Àvia, quines orelles més grosses que tens!”. “És per sentirhi millor”. “Àvia, quins ulls més grossos que tens!”. “És per veure-hi millor”. “Àvia, quina polla més grossa que tens!”. “És per cardar-te millor!”. I tot dient aquestes paraules, el Llop es va llançar sobre la Caputxeta Vermella i van ser feliços i van menjar anissos.
EX P O S I C I Ă&#x201C;
16
activitats
18
opinió
La crisi, ser gai i la feina Per: Alex Madueño
En temps de crisis tots sabem que tenim que reduir costos, ens tenim que ajustar lo cinturó? però ha costa de que? o de qui?? Com sempre qui paga el plats trencats son aquells que menys ho mereixen. Fa cosa d’uns mesos m’entres tornava a mirar la pel·lícula Philadelphia, hem vaig adonar del gran canvi que hem tingut en la nostra societat en els últims deu anys. Com ha col·lectiu hem avançat moltíssim en tema de drets i d’acceptació dins la societat . Tenim molts mes locals d’oci, comencem a tindre representants en les institucions obertament gais i hem aconseguit poder casar-nos amb qui vulguem sense prejudicis ni diferencies
amb el matrimoni “ortodox”. No tenim por de dir qui som o com som, això sembla que està ja assumit per la societat.
“Les mirades de menyspreu, les rialletes, el tracte diferent, etc... van fer que hagués que deixar la feina” Però, que passa quan tenen que reduir plantilla o tenen que elegir qui fer fora a una
empresa? doncs passa que continuem sent un dels objectius d’acomiadament dins de les empreses. Per molt que passi el temps i haguem guanyat molts drets en molt aspectes dins d’aquesta societat, continuem essent discriminats a l’hora de ser acomiadats en un lloc de treball. No es possible que a dia d’avui passi això, però per desgracia es un problema que tots ho tenim que assumir. No podem fer un “re-closet” i tindre que patir per la nostra orientació en el lloc de treball. I ho dic amb motiu. Com a jove de l’interior del país, mai a cap lloc havia estat “capaç” de dir les meves preferències sexuals
opinió 19 obertament, sempre me trobat en ambients hostils a on era difícil ser diferent, per això com molts he tingut que passar desapercebut i seguir fent com si no passés res . Però després d’acabar els estudis i marxar fora hem vaig dir que mai mes amagaria qui soc ho com soc, fins realment fa poc. En els darrers treballs tothom sabia com era jo i no hi havia cap problema. Fins fa molt poc, al meu nou lloc de treball. I la veritat es que hem sentia oprimit, sense ser realment
“Per molt que passi el temps i haguem guanyat molts drets en molt aspectes dins d’aquesta societat, continuem essent discriminats a l’hora de ser acomiadats en un lloc de treball.” qui soc jo, fins que un dia no forçat vaig dir qui era i les coses varen començar a canviar. A molts no els hi va agradar i en particular a un dels d’adalt. Per molt que sigues igual o mes
eficaç que els meus companys les coses no eren el mateix. Les mirades de menyspreu, les rialletes, el tracte diferent etc.. varen fer que tingués que deixar el treball. Realment, per fortuna, ni a Lleida hem vaig sentir mai tan malament per qui era. Pensava que venint a la ciutat tothom seria “tolerant” però com he pogut comprovar això no es així. Igualment, no hem trobo malament he fet el que creia mes bé per a mi. Ja se que corren uns temps difícils per al treball i l’economia, però això no te que representar un “recloset” no podem retrocedir en els nostres drets, de cap tipus. Per que al final sempre, paguem qui no ho mereixem. Ells ho han provocat i els que es tenen que amagar, no parlar o reclamar els seus drets som nosaltres i això no ho podem tolerar. Sincerament no crec que deixar el treball sigui la solució, jo entre d’altres coses no mera rentable, però si que no ens podem deixar atemorir per el que ens puguin dir o pensar de nosaltres. Si algú te dubtes que miri o remiri la pel·lícula Philadelphia, per que molts ja hem crescut dins de la “normalitat” i l’acceptació a la societat, però no fa gaire que les coses eren molt diferents. Segur us donareu compte en quant han canviat les coses, o no? Sigueu lliures!! Una abraçada!!
20
relat
La Dolores, més truja que mai!!!
Il:lustració: A Jesús Ramos
Per: Carlos Siles http://dolorespeyton.blogspot.com
La Dolores estava molt excitada; l’olor de terra humida i l’assassinat d’aquell malparit l’havia posada ben calenta. Tot i que s’havia passat tota la nit cardant, tenia una sensació de buit, era com si li faltés alguna cosa. La Dolores es va vestir amb un vestit de cuir blanc ultra-cenyit, es va posar les sabates blanques de taló i va començar a llepar-se les mans, mentre pensava en silenci... I és que no sabia què fer amb el cadàver d’aquell pobre xicot. La veritat és que a la Dolores li feia gràcia la cara que tenia amb la marca de la seva sabata de taló clavada al front. Segurament trigarien mesos a trobar el cos d’aquell beneit, però no es podia permetre cap errada, eren molts assassinats i fins ara se n’havia sortit. Tot i que estava molt cansada, la Dolores va començar a cavar amb les pròpies mans i ungles un forat per intentar enterrar aquell cos sense vida i per un moment aquella olor de terra humida, el contacte amb les fulles
podrides, la va posar encara més calenta... Tot i així, va continuar i en un parell d’hores aquell pobre noi ja estava enterrat i qualsevol rastre de l’assassinat havia estat eliminat. La Dolores ja era tota una experta; eren molts i molts els crims que havia comès, tot i que aquelles veus mai estaven contentes. La Dolores estava cansada, però va iniciar la baixada de la muntanya caminant. Era lluny del centre però segurament trobaria alguna parada de bus, qualsevol taxi, qualsevol camí o carretera o el que fos, per tornar a casa seva. I és que sempre era igual, des que la Dolores tenia catorze anys havia anat a gran nombre de cases d’altri i a vegades es recordava de com tornar, altres no, altres li sonava -- en algun moment hi havia passat perquè havia estat a casa d’un altre home que hi vivia a prop--. De fet cada vegada que passejava per la ciutat, cada porteria, cada hotel, cada casa li sonava o li portava algun record. La Dolores s’havia trobat en situacions ben estranyes i
diverses, però la Dolores sempre havia tornat a casa i aquella vegada no havia de ser una excepció. Així que molt digna, ella, va començar a baixar. S’havia desfet de les sabates de taló i havia de baixar descalça, la qual cosa l’excitava més encara i el vestit estava fet una pena encara que l’havia intentat netejar una mica en una font propera... La Dolores portava una bona estona caminant per la muntanya, baixant arribaria a algun lloc conegut, va pensar, i de sobte va sentir una olor ben estranya, era molt forta i d’alguna manera li era familiar, era una olor de bèstia... com de porc i és que la Dolores estava molt a prop d’una granja de porcs... Sí, era una granja de porcs i la Dolores sentia els crits dels porcs com si li estiguessin dient: - Vine Dolores, vine amb nosaltres.
relat 21 I no va poder contenir-se, va saltar una tanca metàl·lica i es va ficar en aquella granja; de sobte ja estava amb ells, i va sentir- se, per primera vegada des de feia molt i molt de temps, feliç i relaxada. Una truja que alletava les seves cries li va provocar una sensació de tendresa que no podia entendre, i lentament va començar despullarse per tal de no embrutar-se. Va començar a rebolcar-se sobre els fems de porc, va jugar amb els nous amics a menjar del seu menjar, a ferlos petons. Aquella olor i aquella sensació la va excitar molt; per primera vegada se sentia lliure, no havia de donar explicacions a ningú, era ella mateixa i se sentia estimada per aquelles bèsties. De sobte va sentir una veu humana:
PREMIATS: TRIANGLE ROSA a la persona o entitat que ha realitzat la millor tasca social a favor de gais, lesbianes i transexuals. BCN Checkpoint
- Què està passant aquí? Hi ha algú? La Dolores es va vestir com va poder i va sortir corrents. Va aprofitar i va robar un sac de menjar per tal de tenir provisions per als dies a venir; segurament tindria gana i aquell menjar li agradava molt i el més important: On podria comprar aquell menjar tan deliciós?
TS! A T I C FELI
La Dolores va continuar corrent. Segur que algun d’aquells camins la portarien a casa seva, i de sobte i a pocs metres va trobar una carretera que coneixia i, per tant, la portaria a casa.
TOTXO ROSA a la persona o entitat que per les seves actituds o opinions és considerada homòfoba.
L’endemà la Dolores ja a casa, no podia entendre el que li passava. No es va voler dutxar, va llançar el vestit i nua va començar a menjar-se el pinso per a porcs que havia robat de la granja.
Rajoy: Voler canviar la Llei del matrimoni Vol que tornem a tenir un estatus de ciutadà de segina. Ha anunciat al seu electorar arcaic i retrògrad que no es compromet a mantenir la Llei del matrimoni homosexual, ni tan sols si el Tribunal Constitucional la troba legal! No el deixem fer i diguem-l’hi el que pensem!
Va començar a menjar fent soroll com una truja i la Dolores es va sentir més truja que mai. Què li passava a la DOLORES?
C O T
I
11 X
I
R
10
O L
A D A
I
L
S
S
R
N
A M E
8
R
7
A S
T
6
S
A S
5
S
L
4
O R
3
D O R
2
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 I N D E P E N D E N T
1
E E
N E
A C A
A
L
9
O C
A L A E
I
A R
A R
A R
N S
O T I
M U E X I
A T
E
A R P E
T
E L
A D A B
R
A M
L
M O N M A R I G R A M A
E
R
P
U I S O L U C I O N S
Qui no ha estat mai nerviós assegut davant el metge esperant saber els resultats de la prova del VIH/sida o altras MTS? El centre comunitari BCN Checkpoint està format per un grup d’eficients professional que et fan la prova en un pim-pam! Fan de l’atenció als pacients una oportunitat per informar amigablement de tots els aspectes relacionats amb la malaltia i t’ajuden a reflexionar compartint amb tu les seves experiències professionals. Tot el que busques però no ho torbes al sistema sanitari.
opinió 23
Rajoy: tossut que tossut! Per: Òscar Banegas http://oscarbanegas.blogspot.com
El president del Partit Popular —que de popular, la veritat, té ben poc— i candidat a la presidència del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat que, pel que fa a la Llei 13/2005, coneguda com de matrimoni homosexual, respectarà allò que dictamine el Tribunal Constitucional, però, en canvi, no està d’acord amb l’adopció de nenes i nens per part d’aquests matrimonis tal com permet la legislació vigent, raó per la qual ha assegurat que «les quitaría ese derecho» en cas de guanyar les eleccions el 9 de març de l’any que ve. Des del meu punt de vista, molt malament comença el gallec la carrera a la Moncloa si, nou mesos abans de les votacions, ja anuncia mesures tan poc socials com aquesta o com la derogació de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. És a dir, tot allò que hem aconseguit el col·lectiu LGTBI en els últims anys amb la nostra incessant lluita i les nostres constants reivindicacions —i, tot cal dir-ho, amb la bona voluntat del govern socialista actual s’ho vol carregar aquest miserable en un tres i no res. Em sembla vergonyós, patètic i d’una hipocresia sense límits allò que aquests carques volen fer, llevar-nos drets que tant han costat d’assolir i que, lògicament, donem ja totes i tots com a consolidats. Ja n’hi ha prou!
La pregunta és molt senzilla: per què els fot tant que ens estimem? A mi em fa igual que ells es casen, que tinguen set fills i que siguen infidels a les seues nóvies i mullers en els llocs d’ambient els caps de setmana. O no
“No està d’acord amb l’adopció de nenes i nens per part de matrimonis homosexuals... ha assegurat que «les quitaría ese derecho»” deu ser que no els agrada que puguem viure la nostra vida de manera oberta i natural, sense remordiments i amb els nostres drets? Perdoneu-me, però això té un nom: enveja. O covardia.
Fa uns quants anys, en un debat electoral televisiu i de màxima audiència, el de Pontevedra ens va sorprendre amb unes paraules finals que van donar la volta al món per esperpèntiques i ridícules. Parlava d’una nena, a la qual desitjava que tinguera una família va ometre l’adjectiu tradicional , un habitatge i uns pares se sobreentenia, lògicament, home i dona amb treball. Ai las! Tots aquests pepetrònics s’emparen en els drets dels nens per a preservar un model familiar clàssic que no té res a veure amb la realitat actual. Al meu parer, és un dret i, sobretot, un deure molt més important que la criatura cresca en un entorn feliç i harmoniós, que estiga envoltada de persones que l’estimen, que l’eduquen en valors com ara la tolerància, el respecte i la diversitat, que la socialitzen i que li mostren el màxim
suport en les seues decisions. I això ho donen les persones independentment de la seua condició sexual. Fa igual amb qui ens gitem cada nit. Ho fem amb qui ho fem, no determinarà que siguem millors o pitjors pares o mares. El que em sorprén és que el probable futur president del Govern espanyol «no amb el meu vot!» ignore una cosa tan bàsica i elemental com aquesta, i això sí que és preocupant i molt perillós. A l’altre costat, als antípodes de Rajoy, hi ha la barcelonina Carme Chacón, ministra de Defensa i que en el seu discurs de renúncia a competir en eleccions primàries per a convertir-se en candidata del PSOE a la presidència d’Espanya va fer una referència explícita als drets de les persones homosexuals: «Quería encabezar un proyecto que preservara los aciertos de la última década; los avances, enormes, alcanzados por las mujeres, por los homosexuales, por las personas dependientes...» Amb Carme Chacón com a presidenta, ens lluiria més el pèl...
“una criatura ha de creixer en un entorn feliç i harmoniós, que estiga envoltada de persones que l’estimen ....I això ho donen les persones independentment de la seua condició sexual.” Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Ana Botella, María Dolores de Cospedal, Rita Barberà, Jaime Mayor Oreja i la resta de la cúpula carpetovetònica del color blau i la gavina, però també l’església catòlica, apostòlica i romana i les persones simpatitzants amb aquestes idees que promulguen la dreta i Benet XVI des del Vaticà sobre la família i l’homosexualitat: quan comprendran que per a formar una vertadera família només cal una cosa: amor? Amor de parella i amor als fills, simplement.
24
alliberament
Petites memòries de la pandèmia als 80
Una història explicada als meus amics Per: Laurentino Pelligrini Crec que em segueixo identificant del tot amb les problemàtiques polítiques que van sorgir a finals dels anys 80 i principis dels 90, sobretot amb els reptes que va imposar la pandèmia de la sida i fins i tot amb els temes originals que van emergir de les comunitats queer (que cal distingir justament de la teoria). I és del principi d’aquella època de la qual vull parlar-vos. Si ho faig és també perquè aquest any s’ha complert el 30è aniversari del descobriment del virus de la sida. No vull comentar els debats teòrics que va generar i que tots coneixem, sinó el context en què la gent de la meva generació va trobar-se amb la pandèmia, així com del procés en si de la presa de consciència del fenomen com a marica de peu. Us vull parlar de la meva experiència perquè, si la història de la sida no pot desvincular-se de la memòria col·lectiva LGTBQ+, tampoc pot desentendre’s de les memòries individuals.
Les primeres notícies que vaig tenir de la sida em van arribar arran d’una entrevista que a mitjans dels 80 la revista Cambio 16 va fer a l’odiós Alberto Cardín. Aleshores jo vivia a Ponferrada, a l’Espanya profunda. Per a mi, encara molt jove, la sida només era una
estranya malaltia sobre la qual em creia totes les bajanades que se’n deien. Eren els anys crus del reaganisme i de la Moral Majority. Per acabar-ho d’adobar, s’acabava de produir el pronunciament del Tribunal Suprem nordamericà en el cas Bowerds v. Hardwick, amb una sentència feixista, emparada en una vella llei de l’estat de Geòrgia que declarava constitucional les penes per delicte de sodomia. El meu pare, que anava de comunista i idolatrava la Unió Soviètica, em va dir : “Jo penso que el cul només serveix per a cagar i m’alegro del que els estan fent a Amèrica als marietes!!!”. Quins nassos, un home d’esquerres, que deia estar contra l’OTAN i la política imperialista dels Estats Units, però que, no obstant, subscrivia l’onada de conservadorisme i fonamentalisme religiós imperant en terres de l’enemic! Allò em va espantar. No sé si ho va dir perquè era un home autoritari, masclista i homòfob o perquè s’havia empassat aquella beneiteria dels comunistes que l’homosexualitat era un vici petit burgés, o per tots dos motius alhora. Per a mi -noi amb ploma i apocat-, suposo que allò va ser una resposta avançada a una possible “sortida de l’armari”. Aquesta homofòbia també la vaig viure a les Joventuts Socialistes del PSOE de Castella-Lleó. El partit que se suposava que era el de la justícia, la igualtat, la democràcia i la ciutadania, permetia discriminacions al seu propi si!!! He de reconèixer que ha estat gràcies al PSOE que els darrers anys hem obtingut els majors progressos en qüestió de drets civils, però va caldre tot un canvi generacional dintre del socialisme perquè l’homofòbia d’esquerres comencés a eradicar-se. Paradoxalment és gràcies a un dirigent d’origen castellà-lleonès, Zapatero, o sigui d’un líder procedent de l’Espanya més reaccionària, més fosca, com dirien aquí a Catalunya, que hem aconseguit alguns drets. La política té coses curioses!!! En aquella turmentada adolescència meva, l’homofòbia que vivia tots els dies anava acompanyada de multitud d’imatges espantoses i mòrbides de gais en fase terminal, sobretot aparegudes a la televisió. Tampoc cal oblidar totes les coses que s’explicaven sobre les vies de transmissió del VIH. Un dia, una companya d’institut -el reaccionari Institut de Batxillerat
de Ponferrada, Gil Carrasco!- va dir-me amoïnada que no sabia si asseure’s al pupitre que jo havia ocupat perquè havia sentit que si t’’asseies al mateix lloc que un homosexual podies encomanar-te la sida. Com a prova de la força que tenia el discurs tanàtic, així com el vincle entre mort i homosexualitat -que tan magistralment va analitzar Ricardo Llamas a
“Un noi de províncies com jo no tenia altra sexualitat que la de les manolas que es feia inspirant-se en els efebus de la revista Party.” Construyendo Sidentidades-, vaig arribar-me a creure que fins i tot jo també podia estar malalt, fet que no deixava de tenir conya per a un noi de províncies que no tenia altra sexualitat que la de les manolas inspirades en els efebus de la revista Party, comprada d’amagat. Encara sento fred a l’esquena quan penso en la por i la vergonya amb què anava al quiosc a comprar la revista i com l’ocultava per després buscar llocs discrets on mirar-la, fora del control dels meus pares i sobretot de la Gestapo de la sexualitat que teníem tots en la nostra ment. En aquells anys, la situació d’un gai a Ponferrada era com la d’un jueu a l’Alemanya nazi. I amb això no crec que exageri, perquè la destrucció d’un individu, abans que física -que és efectivament la fase final- és psicològica, moral i social. Recordo els malnoms que em posaven a l’institut : “Mónica”, “Lou,Lou”, tots noms de dona, més encara per la meva condició de noi efeminat. El meu bon amic Francisco Vázquez ha escrit un magnífic llibre amb Richard Cleminson, Els invisibles (que us recomano molt vivament) en el que s’analitza la discursiva sobre l’homosexualitat a Espanya i demostra com la desviació de gènere ha estat l’eix central del discurs homòfob. Allí a Ponferrada hi havia marietes, com a tot arreu, però estaven molt enquadrats, en efecte, en les normes de gènere. I així es van salvar.
25 En aquella ciutat vaig passar els pitjors anys de la meva vida; de la meva adolescència. És recordant aquells maleïts anys que em vaig adonar que el pitjor error que he comès en aquests últims temps en el meus textos ha estat ficar-me amb Eduardo Nabal amb la brutalitat que vaig fer-ho. Des d’aquí li demano disculpes públicament. Perquè igual que Beatriz Preciado i Javier Sáez, suposo que Nabal va haver de viure la brutalitat de l’homofòbia en aquesta tremenda terra de l’Espanya profunda. Tots sabeu les reserves que tinc respecte a Preciado i Sáez, però no deixo de reconèixer l’enorme valentia política que va tenir això que, en els cercles de debat teòric LGTBQ+, es denomina, no sé si amb malícia o no, el Grup de Burgos. Avui dono poca importància a aquests records, que reflecteixen a la perfecció l’estupidesa col·lectiva que imperava en els anys 80 en general i a Castella-Lleó en particular. Però estupidesa o no, tot el tipus de manifestacions que vaig haver de sentir sobre la sida i l’homosexualitat no només informaven dels imaginaris col·lectius sobre els quals tan eloqüentment va reflexionar la nostra plorada Susan Sontag, en La Sida i les seves metàfores, sinó que també informaven del rebrot homòfob i del perill en què es trobaven uns drets civils molt precaris, tot just conquerits amb la derogació de la tristament famosa Ley de Peligrosidad Social. És per aquesta raó que li he donat tanta importància al tema de la seropositivitat política, que va ser l’instrument discursiu a través del qual els transmaricabollos aconseguim, a més de desfer el mite tanàtic, reapropiar-nos dels nostres cossos i de les nostres sexualitats i emprendre una lluita que va marcar tota una etapa determinant en la història política del moviment LGTBQ+. Per descomptat, per a mi, l’actor central d’aquesta història política va ser Act-Up-París. Però abans d’aquesta experiència, va haver-hi una etapa de joventut en el qual encara molts de nosaltres no ens havíem fet càrrec de l’envergadura de la pandèmia i tampoc havíem pres consciència política d’ella. La meva arribada a Barcelona a la segona meitat dels 80 i l’adéu definitiu a aquell infern que havia estat Ponferrada (no he tornat a posar els peus a Castella-Lleó i espero no haver de fer-ho mai), va obrir-me les portes de la llibertat. No vull dir que a Barcelona no tornés a trobar l’homofòbia. Vaig trobarla a la pròpia Universitat de Barcelona: la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials era, al costat de la de Dret, la més conservadora de totes. Encara vaig haver de patir algun prejudici, fins i tot en les associacions estudiantils anomenades progressistes. Conservo un record també agredolç d’Estudiants Progressistes, el famós EP. A l’associació hi havia algun marica a l’armari, que sempre marcava distàncies amb mi i presumia de xicota. Tinc un vell amic que era precisament un d’ells; anava de mascle i d’ homòfob. Al final va sortir de l’armari i quan, anys més tard, me’l vaig tornar a trobar, va reconèixer que a la Universitat hi havia homofòbia i que ell, a l’armari com estava, es cuidava prou que no l’identifiquessin amb
mi. Avui riem junts de molts altres mariques de l’associació, també a l’armari, que després van acabar a la Comissió per la Llibertat Sexual del PSC i erigint-se en els abanderats de la Llei de Parelles de fet i del matrimoni... No els tinc cap rancúnia, perquè la gestió de l’armari , o sigui, la mentira vital -com hagués dit la nostra benvolguda Sedgwick-, devia ser insuportable per a ells. Jo, d’armaris, mai en vaig tenir, perquè la meva pròpia condició de noi amb ploma em delatava. L’armari és una forma d’auto-odi i de dubte sobre la nostra legitimitat social com a Subjectes.
Veure’ls avui fora d’ell, em confirma que la nostra lluita no va ser en va. Perquè un dels objectius primordials de qui vam formar part en moviments com Act-Up-París i altre tipus de comunitats queer va ser trencar silencis. I avui m’alegro que els mariques d’aquella homofòba associació que va ser Estudiants Progressistes acabessin finalment per tenir la valentia d’autoafirmar-se.
”L’Armari” és una forma d’auto-odi i de dubte sobre la nostra legitimitat social com a Subjectes.” Pel que fa a mi, i a diferència del que havia passat en aquelles terres de les essències nacionals que va ser Castella-Lleó, els meus marges de maniobra a Barcelona van ser més amplis. Puc dir que vaig serhi feliç, perquè els efectes de l’homofòbia subtil i no confessa que em professaven els companys d’EP, vaig esmorteir-la amb altres cercles i xarxes de sociabilitat. Anava d’oïdor a la Facultat de Filosofia, més en concret a la classe de Miguel Morey entorn a Nietzsche . També vaig assistir als seminaris de Fina Birulés, que arribaria a ser una de les més rellevants representants del feminisme de la diferència a Espanya, a més d’una de les
més grans especialistes en el pensament de Hannath Arenth. Allí vaig trobar un ambient molt més liberal, propi de l’univers de les ciències humanístiques. Miguel Morey era un dels grans especialistes en Foucault i és a ell a qui li dec l’interès pel pensador postestructuralista. Als 80 havia publicat un llibre que va fer època, Lecturas de Foucault. Crec que tinc un gran deute amb ell. Quan li vaig comentar a la meva germana que les classes de Morey em semblaven fascinants, em va regalar el llibre biogràfic de Didier Eribon sobre Foucault, que era una obra de supervendes a França en aquella època. El conservo com una joia. Fina Birulés , en aquell temps, feia un seminari sobre modernitat i contextualitat. Va ser allí on vaig començar a escoltar a parlar de Derrida i de la interpretació que se’n feia des del pragmatisme de Richard Rorty. Jean François Lyotard era també el gran pensador de moda, per la polèmica que havia generat La condició postmoderna. El debat sobre la postmodernitat havia també reobert l’interès per Heiddeger, sobretot després de l’èxit de públic que havia tingut Gianni Vattimo amb el llibre La fine della modernità. Precisament un altre llibre d’aquella època que conservo com una joia és Heiddeger y el Nazismo, de Victor Farias, que també va ser un dels polèmics assajos de l’època, sobretot arran del famós discurs del rectorat de Martin Heidegger, l’autor d’Ésser i Temps. Havia altres autors, una mica més fàcils per a mi, com Baudrillard i Lipovetsky; ells també em van fascinar. Jo estava tant assedegat de saber, de lectures i, sobretot, d’oblidar-me de tota aquella mediocritat que havia viscut a Castella-Lleó, que devorava tot allò que arribava a les meves mans. No tenia prou pressupost per a llibres. Els que no podia comprar, els robava. El meu primer gran atracament va ser a El Corte Inglés de la Diagonal, d’on em vaig dur un gran botí : The Open Society and Its Enemies, de Karl Popper i La estupidez, de André Glusckmann. Em vaig convertir en un lladre professional de llibres i vaig arribar a tenir una multitud de títols que mai van passar per caixa. Fins que em van enxampar!!! Crec que m’ho mereixia: avui penso que robar a un pobre llibreter és una falta moral. La de llibreter no crec que sigui ni una professió, ni activitat empresarial que posi a ningú en el llistat de la revista Fortune. Bogeries de joventut, però és que un Lyotard o Vattimo bé valien un robatori! Aquelles lectures i seminaris com oient compensaven amb escreix el conservadorisme que imperava a la Facultat d’Econòmiques i, per descomptat, la frivolitat que caracteritzava els meus companys d’Estudiants progressistes. I aquí era evident que les meves inquietuds intel·lectuals eren sobretot humanístiques. L’única cosa que em va aportar aquella Facultat d’Econòmiques va ser l’assignatura de Teoria de l’Estat, que impartia Rosa Virós. Virós va ser una de les impulsores del primer Equip de Sociologia Electoral a Catalunya. Estava casada amb el prestigiós professor de Dret Constitucional José Antonio González Casanova i amb ella vaig forjar en aquells anys una relació molt maternal. A González Casanova el vaig
26
alliberament
conèixer anys més tard, quan ja havia acabat a París la meva tesi doctoral sobre el Pujolisme. Tinc un grat record de Rosa Virós i és gràcies a ella que em va entrar el cuquet de la teoria política. Feia un seminari sobre Sociologia Electoral. De seguida vam sintonitzar i es va crear entre nosaltres una certa amistat. Rosa va percebre de seguida en mi el tarannà d’un noi turmentat per la seva adolescència i es va convertir així en una espècie de confident, fet una mica impensable en el sempre tan impersonalitzat ambient universitari. Amb ella vaig aprendre a fer entrevistes qualitatives i sobretot vaig descobrir als grans pensadors de la filosofia política que estaven en voga per aquell temps. Recordo que vaig fer un treball sobre A Theory of Justice i el seu autor John Rawls, que aleshores era un dels grans teòrics nord-americans del neocontractualisme. “Ets realment un noi inquiet i intel·ligent”, em va dir la Rosa, per l’excel·lent treball que havia fet. No és que jo sigui una persona que no m’hagi pres massa seriosament, però aquells elogis no eren poca cosa per a un noi de províncies a qui havien destruït l’autoestima. Rosa Virós m’apreciava de debò i jo a ella. Bona gestora, va ser la primera dona rectora d’una universitat catalana, la Pompeu Fabra, i
Presidenta del Consell Econòmic i Social (era socialista i catalanista) . L’última vegada que la vaig veure va ser el 2002, quan caminava buscant editor per a la publicació de la meva tesi doctoral sobre el pujolisme. Vam anar perdent el contacte o en teníem de forma indirecta a través de la revista El Ciervo i de Toní Comín. La seva mort, el 2010, em va commoure de debò i d’alguna manera lamento no haver pogut parlar amb ella abans que morís. Una vegada em va dir que per a ella l’important era la intensitat de les relacions i no la seva continuació en el temps, i que l’important era romandre fidel en la memòria a allò que s’havia viscut. Per la meva banda, així ho penso i així ho he fet respecte a ella. La Rosa Virós va ser algú que va formar part de la meva joventut i seguirà en el meu record. Em vaig llicenciar superant amb èxit els exàmens, però el meu temps el vaig passar
a Filosofia, on, tot i no estar matriculat, em vaig nodrir intel·lectualment. Era evident que les finances i l’economia no m’interessaven. Al final vaig posar en ordre les meves idees, a mesura que anava madurant intel·lectualment; les dues grans disciplines per les quals vaig optar de debò van ser la Ciència Política i la Sociologia -i aquest és el gran deute que tinc amb la Rosa Virós-. També vaig trobar els meus mestres: Alain Touraine i Michel Wieviorka. Avui em queda un bon record d’aquella pedrera de sabers que vaig trobar quan vaig arribar a Barcelona i en la qual jo gratava des de la ingenuïtat i l’entusiasme, però, per descomptat, des de la inquietud intel·lectual i el compromís polític amb el col·lectiu LGTBQ+ que acabaria de prendre forma a París. A Barcelona va allunyar-se de mi el record d’aquell ambient gris i pobre que havia viscut a Ponferrada. Vaig trobar sortida al record d’una adolescència turmentada, enmig de l’homofòbia i la discriminació. Espais de llibertat i felicitat, que de forma col·loquial dèiem “l’Ambient”. El filòsof Didier Eribon, a Réflexions sur la question gay, deia que la ciutat era per als gais l’espai de l’emancipació i de la autorealització. I quin millor exemple que la meva pròpia experiència. Perquè “l’Ambient” va encarnar per a mi la possibilitat de no amagar-me i de viure la meva homosexualitat lliurement. Encara que Javier Ugarte , intel·lectual orgànic de la Fundació Triangulo i ex- director de la revista Orientaciones, digui que “l’Ambient” és un “armari col·lectiu”. “ Armari col·lectiu” o no, l’ambient barceloní va ser per a mi un espai en què em vaig autoafirmar com a individu. Mantinc en el meu record les entranyables estacions de Sants i Passeig de Gràcia, així com del parc de Montjuïc. Allí vaig cardar el que vaig voler, a l’aire lliure, pantalons abaixats i amb la morbositat del perill que ens enxampessin. Tota la set de sexe i la solitud que vaig viure en la maleïda Ponferrada la vaig compensar amb escreix davant l’àmplia oportunitat que a Barcelona se’ns presentava de veure homes en pilotes i bons aparells en acció, homes menjant-se les polles i cardant sense immutar-se per qui fos al seu costat. Els divendres berenàvemsopàvem a l’Institut Lambda (avui Casal Lambda), que tenia seu en un pis d’allò més cutre, però també entranyable. M’encantava la llibertat amb què parlàvem de sexe, de culs, de polles, d’estar o no estar amb aquest i aquell. A molts d’aquells amics de berenarsopar se’ls va endur la pandèmia, a altres els vaig perdre de vista en marxar a París. Però una vegada més, i com m’havia dit la plorada Rosa Virós, l’important a la vida era la intensitat de les vivències, encara que no duressin, i la fidelitat a elles. A tots aquells amics tampoc els oblidaré mai. Però per descomptat, el lloc més entranyable de tots va ser la discoteca Martin’s. A la pista de ball s’hi movia l’esquelet al ritme de la millor música, que els dj’s importaven del món anglosaxó. A part de la seva cambra fosca i el vídeocinema porno (que van ser el gran reclam de la discoteca),
el que hi havia a Martin’s era un ambient festiu, on cadascun trobava el seu lloc. Encara em ve a l’esperit el record de la barreja entre perfum car i popper’s que es respirava a l’aire. I sobretot em vénen també a la memòria aquells “mascles” que eren una barreja dels nois de Village People i dels còmics de Tom of Finland. Quins bigotis, quins paquetorros sota aquells texans, quines camises de quadres de llenyataires!!! No és que no haguessin reines, però fins i tot aquestes eren simpàtiques, perquè si et negaven sexe (“Para gustos, los colores.”), en canvi, et brindaven amistat. I a força d’anar-hi cada dissabte a la nit, acabaves per fer els teus col·legues, que no tenien inconvenient en pagar-te una copa (sobretot a qui érem estudiants) o d’acompanyar-te a casa amb el seu cotxe i fins i tot deixar-te quedar a casa seva. Jo no és que pretengui fer una apologia del gueto, però, ja que és de l’experiència de la pandèmia que vull parlar, he de dir que “l’Ambient” va ser un important espai de reconscienciació política. I evidentment, de politització d’”allò personal”. Perquè la pèrdua dels amics i dels coneguts va ser allò que ens va conduir a molt de nosaltres a incorporar-nos a la lluita contra la sida. En el meu llibre, Minorías sexuales y Sociología de la diferencia, he tractat la qüestió de les xarxes de solidaritat i reconscienciació col·lectiva que es van teixir en els propis espais lúdics. Això, una vegada més, fou així perquè la política emanava de manera directa de les nostres subjectivitats i històries de vida. Per la meva banda, va ser Martin’s, i la desaparició de tants amics als quals havia estimat, allò que em va dur a pensar que era el moment de la política. I és que va ser el dolor
“ L’important a la vida és la intensitat de les vivències, encara que no durin, i la fidelitat a elles.” i la ràbia, la pèrdua de la vergonya davant del nostre propi sofriment i el dels semblants a nosaltres, allò que va forjar la nostra identitat i consciència col·lectiva i que, per tant, ens va dur a la mobilització. “L’Ambient” em va convèncer que era un marica i de la necessitat de superar aquest auto-odi que per moments m’havia dominat en aquell infern de l’Espanya profunda en què vaig haver de viure l’adolescència. Per aquest motiu, el gueto, font de segregació i discriminació, però també d’autoafirmació, ha estat, en efecte, una peça clau en la constitució de la pròpia consciència de la nostra opressió social i cultural; per tant, també de la nostra consciència política. Martin’s avui és en mans del grup d’oci Tunnel, que ho ha convertit en un local hetero, tancant un quart de segle de felicitat i d’història social de “L’Ambient”. Res és etern i, com se sol dir, el passat està per a ser recordat i no reviscut. És evident que
27 la fi d’aquest local encarna el de la nostra generació. Òscar Guasch i jo rememorem sovint aquells anys, sobretot per la qualitat humana que caracteritzava “l’Ambient” i la xarxa de seguretat que va ser per a molts gais, víctimes de la solitud i la discriminació. Avui tot això ha desaparegut, i l’única cosa que tenim és un gueto que ha perdut la seva dimensió política per convertir-se en un simple espai comercial. No és que ho retregui als nois joves, frívols i metrosexuals que gaudeixin de la felicitat, perquè molts de nosaltres hem lluitat per a això. No hi ha res que em produeixi més orgull que veure a molts d’ells amb la seva desimboltura i seguretat i saber que ja ningú no els podrà retornar a la clandestinitat. Particularment no els demano que assumeixin el passat de la pandèmia, però sí que es facin càrrec que el pes de la seva actual felicitat i llibertat va ser equivalent al sofriment i l’opressió que van haver de suportar molts altres. El Gaixample i Chueca són avui espais de visibilitat, però en ells hi manca precisament aquella qualitat humana va néixer arrel del drama de la pandèmia. No vull malparlarne d’aquests barris perquè avui viuen sota l’amenaça del conservadorisme i de l’homofòbia ambiental que es desprenen de l’Ajuntament de Barcelona, caiguda en mans dels Catalans de Franco, i d’un Ruíz Gallardón que, tot i el seu tarannà liberal, ja està ensenyant les orelles, pretenent restringir el desenvolupament de la comunitat gai en aquest espai degradat que va ser el madrileny barri de Chueca i que molts empresaris LGTBQ+ van contribuir a reconstruir. Després de l’època de la Facultat d’Econòmiques, va venir París. Vaig anar-hi a finals dels 80, per iniciar un nou periple en l’Institut d’études politiques, on em vaig llicenciar als dos anys en Ciències polítiques. Els diplômes en les famoses Grandes écoles
«Rememoren aquells anys per la qualitat humana que ca ra c te r i t zava ‘l’Ambient’ i la xarxa de seguretat que va ser per a molts gais, víctimes de la solitud i la discriminació.” són curts, però duríssims. Però aleshores jo ja tenia una personalitat intel·lectual ben constituïda i em movia amb facilitat amb les teories dels grans pensadors, als quals havia llegit com a fruit de la meva condició de lladre professional. Gràcies a la llicenciatura en Econòmiques, van convalidar-me un dels tres anys que durava la titulació. Quan vaig acabar vaig decidir fer el doctorat amb Michel Wieviorka a l’École des hautes études en Sçiences sociales, que també era un altra de les Grandes écoles i en el marc del
departament d’Alain Touraine. Wieviorka i Touraine van marcar una altra etapa en la meva vida intel·lectual, que deixaven ja lluny a Miguel Morey, a Fina Birulés i a l’entranyable Rosa Virós. Van ser dos dels grans defensors, a França, del moviment de lluita contra la sida. L’any 1988 vaig evidenciar el que estava suposant de debò la pandèmia. Aquell any moriria de la sida l’emblemàtic líder francès del Front homosexuel d’action revolutionnaire FHAR, Guy Hocquenheim. La mort de Hocquenheim tancava la història política de tota una generació, la dels 70 i obria la d’una altra: la dels 90. A ella li va tocar portar a terme el procés de mobilització. I així van néixer moviments com Act-Up-París, La Radical Gai, LSD a Espanya i el gran principi polític: “La supervivència com a revolució”. Justament, crec que el record que tinc, i que conservaré tota la meva vida, és el dels militants d’Act-Up-París col·locant un preservatiu gegant a l’obelisc de París. Crec que va ser un acte que va marcar una fita en la història política del moviment gai, ja no només francès, sinó del món sencer. Perquè allò va ser un al·legat a favor de la vida i contra el mite tanàtic. Però també una interpel·lació a tota la societat. Mai no ho oblidaré. El meu periple a Act-Up-París és una altra història. Allò que va caracteritzar a
aquell singular moviment va ser l’anonimat i el compromís col·lectiu de la gent que va estar allí. Si alguna vegada en parlo, és sobretot per recordar que els sectors assimilacionistes, els teòrics del matrimoni i dels Nous Models Familiars han contribuït molt a empobrir el debat polític i intel·lectual LGTBQ+. També per a recordar als Queer que, tot i les meves crítiques, ens uneixen més coses que les que ens separen. A part d’això, he de dir que van ser els anys més feliços de la meva vida, en què em vaig afirmar com a marica i en què vaig adquirir la consciència política i les postures intel·lectuals que avui em caracteritzen. I torno a repetir-ho, si bé la teoria queer ha estat per a mi una font de decepcions, sí em mantinc fidel a l’esperit de les comunitats queer com a actors polítics, socials i culturals. Amb això, vull tornar a insistir en el fet que l’experiència de la pandèmia va ser fonamental en el procés de reconscienciació del col·lectiu LGTBQ+ i de la seva mobilització política. A través d’aquesta petita història de joventut, també he volgut reflectir el periple de molts altres gais que com jo, originàriament turmentats i subjectes passius de l’homofòbia i de la injúria, van anar superant-se a si mateixos i construint-se com a Subjectes.
conte eròtic 29
A la recerca de l’àrea perduda Per: Xavier Ribas solfa. Hi entra sense cap impediment. Es nota que el molt podrit té un currículum d’allò més extens. La veritat és que això de follar-me un tio m’està agradant d’allò més.
Estic molt content. La Sònia arriba avui del seu congrés als Estats Units. Aniré a recollir-la al Prat en una estoneta. Només cal que passi per casa de mon cunyat i llestos. Les 5 de la tarda, puntual com un rellotge, tinc en Víctor esperant-me a la porta. Des de Girona tenim una bona tirada, així que més val arribar a temps. Enfilo l’AP-7 i cap a l’aeroport. En Víctor ha portat una mica de música per fer el viatge més amè. Comencem amb Bon Jovi, el viatge promet. Ha fet el cd amb música rockera, és un xaval molt detallista. De sobte hi ha un canvi brusc i sona “French Kiss”. Em quedo tot sorprès, però no hi dono més importància fins que noto que una mà s’acosta al meu entrecuix. Només pot ser la seva. “Que fots, tio?” li dic jo tot espantat. “Res, res, tu deixa’m fer” em respon amb un to de veu sospitós. M’abaixa la bragueta i me la treu. M’estic posant molt nerviós i només penso en trobar la següent àrea de servei. Ell continua la seva feina, acota el cap i comença a mamar-me-la. Encara tindrem un accident, està boig. Intento deslliurar-me’n, però és inútil. Per fi un cartell d’àrea de servei. Ja queda poc, mentrestant ell segueix fent el fet. La veritat és que hi té molta traça, ha conseguit empalmar-me. Feia molt de temps que ningú no me la mamava d’aquesta manera. El molt puta ho fa millor que sa germana. Sembla mentida però m’agrada. Arribem a l’àrea de servei. El meu cap només pensa el clavar-li una bona bronca, però el cos em demana a crits una altra cosa. Me l’enduc al lavabo d’una revolada. Ens tanquem en una cabina. Sense creuar ni mitja paraula li abaixo els pantalons i l’amorro a la paret. Li entro tota la meva polla. Fa un lleu crit. M’ha posat tot calent i la tinc a punt de
Continuo follant-me’l mentre el vaig masturbant. Quin trasto ! Faria gaudir a molta gent, i prosat a tastar noves experiències, crec que seré el primer. Li dono la volta i m’ajupo. Començo a fer-li la felació. La veritat és que em costa, perquè tot i no ser excessivament llarga, és molt gruixuda. Aconsegueixo que em càpiga i començo l’acció. M’encanta! Li ressegueixo totes i cadascunes de les parts del seu gran instrument. Estic gaudint d’allò més. Li llepo amb ganes, com si fes molt de temps que no em mengés res de res. En Víctor té ganes d’interactuar i fa que m’alci. Ens comencem a besar. Ens magregem. Ens masturbem mútuament. Tots dos ens fonem en un de sol. Les nostres suors es barregen. Seguim masturbantnos mentre ens besem amb desfici. Com si estiguessim desesperats. Estem arribant al climax, quan, de sobte m’acota el cap i em fa posar d’esquena. La idea que m’entri tot allò em causa terror, però ja hi estic ficat. Primer em posa lubricant, que farà que el trasto entri més bé. Després, i sense demanar permís, me la fica tota de cop. El meu crit se sent des de l’aeroport. Ell em tapa la boca. Em deixo fer. Quina sensació. M’està posant el cul com la bandera de Japó. Introdueix i perfora dins meu una i altra vegada, cada cop amb més intensitat i rapidesa. Noto com les seves gotes de suor cauen sobre meu i llisquen degut a les fortes embrenzides que em propina. Està fent-me tot un home. Noto com me la treu. Em tombo de cara a ell. Està a punt d’esclatar. Li agafo fort i el començo a masturbar mentre deixa anar tota la lleterada sobre meu. Sense necessitat que em toqui ningú també m’he escorregut tot. Les cames em tremolen, tot jo faig figa. Anem al bar a prendre alguna coseta per tal d’agafar forces. Tots dos ens demanem un redbull. Seiem en una taula mentre comentem la jugada. Sense ni adonar-me’n li començo a tocar el seu paquet. Ell somriu i em pica l’ullet. Ens prenem les begudes d’un glop. M’agafa la mà i tornem cap al bany sense pensar-ho dos segons. Em sembla que farem tard a l’aeroport...
30
on pots trobar-nos
BARCELONA ALLOTJAMENT · Barcelona City Hotel Universal - C/ Aragó, 281, 2º 1ª · Hotel Axel - C/ Aribau, 33 · Hotel Califórnia - C/ Rauric, 14
ENTITATS · Antic Teatre - C/ Verdaguer i Callís, 12 · Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya C/ Avinyó, 44
· Associació de Publicacions Periódiques Escrites en Català
+ LLOCS
APPEC - Rambla deCatalunya, 10 4º
ALACANT
· Associació de veïns i veïnes de l’Esquerra de l’Eixmaple -
Associació Decide-T (Centre 14) - C/ Labradores, 14
Avda. Roma, 139
BARS · Átame - C/ Consell de Cent, 257 · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · Belladona - C/ Diputació, 222 · Butch Bear - C/ Diputació, 206 · Cafè de les Delícies - Rambla del Raval, 47 · Casual Cafè - C/ Independència, 278 · Cine Arenas - C/ Tarragona, 3-5 · Dacksy - C/ Consell de Cent, 247 · El Cangrejo Eixample - C/ Villarroel, 88 · La Bata de Boatiné - C/ d’en Robador, 23 · La Cueva - C/ Calabria, 91 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · La Penúltima - C/ Riera Alta, 40 · Lust - C/ Casanova, 75 · Moeem Barcelona - C/ Muntaner, 11 · Museum - C/ Sepúlveda, 178 · Museum Retro - C/ Urgell, 106 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · People Lounge - C/ Villarroel, 71 · Robadors 23 - C/ d’en Robador, 23 · Trash - C/ Consell de cent, 223 · Bim bam bum, Z:eltas - C/ Casanova, 75 BOTIGUES DE ROBA · American Man - C/ Consell de Cent, 253 · Boxer - C/ Diputació, 167-169 · Celestino Muñoz - Gran Vía de les Corts Catalanes, 588
· DGM - C/ Casanova, 74 · ES-Collection - C/ Consell de Cent, 218 · ES4U - C/ Casanova, 56 · Interior Primera - C/ Aribau, 26 · Next Level - C/ Diputació, 189 · Obsesión Outlet - C/ Consell de Cent, 230
CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Pge. Prunera, 18 · La Base - C/ Casanova, 201 · Open Mind - C/ Aragón, 130 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185
· Ateneo Chino - C/ d’en Robador · BCN Checkpoint - C/ Comte Borrell, 164 - 166 · Casal Lambda - C/ Verdaguer i Callís, 10
AMPOSTA
· GAG - C/ Virgili, 24 08030 BCN
ANDORRA LA VELLA
· Programa pel Col·lectiu GLTB - Avda. Paral·lel, 52,
Llibrería La Gavina - C/ Major, 21
Edifici
Bar La Fada Ignorant - C/ Fiter i Rossell, 2, bajos
Santa Madrona , 4º
CARDEDEU LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm Clavé, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 · LoKal - C/ Cera, 3
Lliberia Pla de la Calma - C/ Teresa Oller, 5
NOIES · Dora Ópera Café - C/ Villarroel, 86
LLEIDA
CASTELLÓ DE LA PLANA Oriol Flors Mas - C/ Peñíscola, 2, 1º 2ª
Associació EAGLE - C/ Artur Mor, 1
· Kódigo G - C/ Muntaner, 24
· La Rosa - C/ Brusi, 39 (Pge. Interior)
MADRID Librería Berkana - C/ Hortaleza, 64
PERRUQUERIES · Esclusif - C/ Diputació, 159 · Hair Club - C/ Muntaner, 22 · Tön Vanguard - C/ Diputació, 191
PALMA DE MALLORCA Associació Ben Amics - C/ Conquistador, 2, Pral.
REUS RESTAURANTS · Castro - C/ Casanova, 85 · D-Divine - C/ Balmes, 24 · El Bierzo a Tope - C/ Diputació, 159 · Iurantia - C/ Casanova, 42 · Santutxo - C/ Provença, 571 · Sinensis - C/ Aragó, 159 · Único - C/ Diputació, 176 · Xalupada - C/ Diputació, 200
Associació H2O - Av. Carrilet, 29
SARAGOSSA Associació Towanda - C/ Liñán, 8, Local Treziclo
SITGES Hotel Romántic - C/ Sant Isidre, 33
VALÈNCIA Col·lectiu Lambda - C/ Vivons, 26
SAUNES · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46
Café de la Seu - C/ Santo Cáliz, 7, bajos Terra (Centro Social Bar) - C/ Baró de Santpetrillo, 9, bajos Pepín Martínez - C/ Salas Quiroga, 14, Puerta 3 Esquerra - C/ Erudito Orellana, 10, 1º
VILA JOIOSA Llibreria Vila Llibres - C/ Ciutat de València, 14, Baix
SEX SHOP · Boyberry - C/ Calabria, 96 · Kistch - C/ Muntaner, 17-19 · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20
I a les 335 Biblioteques de tot Catalunya!
- Acolliment
- Premis Triangle i Totxo Rosa
· Cal deman ar cit cgb@colecti a prèvia ugai.org
· Entrega dels premis: 23 de juny de 2011 - 21h Oberta la votació
- Taller d’a Antiagres utodefensa i sions
- Festa al Karrer
· 23 de juny de 2011 - 23h
· Si ja l’ha fe t demana e DVD. l teu . Reserva la · autodefen teva plaça pel ‘11 sa@colectiu gai.org
- Reunions setmanals del Col∙lectiu Gai de Barcelona, Infogai i Ecogais · Obertes a tothom · Divendres no festius a les 20h
l Barri de - Festa Major deix mple l’Esquerra de l’E a
re 2011. · Dissabte 1 d’Octub taner i Casanova tre Mun ________ Gran Via en 16h Fira d’entitats degustació __CGB 16h Mostra de ________ __ __ __ __ __ ____ 21h Concerts Cançons Franceses Jazz Grup instrumental de 22h Festa amb DJ anna
- Assessorament en Casos d’Agressions o D iscriminacions. · Comissió Ju
rídica denuncies@co lectiugai.org
- Préstec de Llibre s i DVD’s ·D emana el catàleg : cgb@colectiugai .org
re 2011. · Dissabte 8 d’Octub erència d’edat” s amb dif 19h Xerrada“Parelle
- Revista Info
g
· Cada 2 meso ai s, no t’oblidis d’agafar-la
activitats 31
31
adal - Loteria de Nen 69!) 19669
t · (hum! acaba tubre als principals c a la venda a l’o locals
erament ib ll a l’ r e p - Diada GLTBIQ+ 2012
de juny de · Dissabte 30 rsitat · Plaça Unive cultura ra d’entitats i st o M h 0 .0 2 ·1 ifestació · 18.30h Man a · 22.00h Fest Carnaval
del
- 33ª ediciócelona.
Gai de Bar
Si vols rebre còmodment al teu email la informació de les nostres activitats només t’has de registrar al nostre web:
www.colectiugai.org i rebràs cada setmana un email amb totes les nostres activitats i nosaltres.
- Accions, Campanyes, Concentracions, Manifestacions, etc. Específiques Kontra la GLTBIQ-Fòbia a Nivell Local i Internacional.
Horari CGB: -De dilluns a divendres de 19h a 21.30h -Divendres, dissabtes i vigílies a la nit de 23.00h a 2.30h
marigrama
Per: Martí Delclot 1 2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
3
4
5
6 7
8
9 10 11
HORITZONTALS 1. El Sudan del Sud ara ho és. 2. Usuari del casquet volador. Exclamació. 3. Resar. (a l’inrevés)Objecte que fan servir molt els corruptes, sempre bén ple, per tal de sortir-se amb la seva. 4. Article femení plural. Diari dirigit per Carles Capdevila. El principi de la raó. Barcelona. 5. Vols ser una gran empresària, però de moment no deixes de ser una vulgar.. 6. Posa els braços en creu i ho veuràs. (a l’inrevés) . Aquesta noia n’obtindrà un bon resulat, en sortirà... Única cosa en comú entre Lleida i Lyon. 7. En dius un cada cinc segons, així no tindràs mai nòvio. En anatomia, cavitat o estructura que divideix una cavitat en dues més petites. 8. Tingui raó o no, és el que acabes dient cada cop que et diu una cosa el teu cap. Tal com poses la boca per tal de mamar-la bé. Navarra. Reina dels matins de la televisió. 9. El que téns cada matí de diumenge al llevar-te. Sembles una vaca, només et falta dir... 10. Roma. Noia molt enfurismada. De nom Jet, especialista en arts marcials. 11. Allò que cerques desesperadament per ser feliç i no ho trobes. Quan ho vegis escrit pensaras una altra cosa, però és la dona del poll. VERTICALS 1. Venerar a algú. Principi de l’alcalde de Barcelona. 2. Les dones dels teus dos fills. Cognom de l’entrenador del València. 3. Seu del museu marítim de Barcelona. A Càceres es repeteix. 4. (al l’inrevés) Real academia española. Cognom del fundador del grupo zeta. 5. Mot popular de la dona del Bardem. (a l’inrevés)Allò que esnifaves quan eres petit. Obra de Yasmina Reza. 6. País de l’emir. Joc de taula. 7. Aquells que et cobraran una pasta per l’escriptura del pis. És com un ordinador, però de butxaca. 8. (a l’inrevés) Un bon final per Sir Arthur Conan Doyle. Colla de valencianes que surten. Final d’un andalús cansado. 9. Europa. ( a l’inrevés) Perla del Regne Unit. El principi del mal. Al bell mig de la colla. 10. Completament conilla. Pel Juli Cesar són 500. Poble de L’Alta Ribagorça famós per les seves esglésies romàniques. 11. El del Bruc és el més famós. Inteligència Artificial.