3INTRO_Crisi econòmica i regeneració democràtica 5BREUS 8ENTREVISTES_Festa a l’aire lliure 11ACTIVITATS_Activitats Festes de l’Esquerra de l’Eixample14 1r Concurs fotogràfic: “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample”16OPINIÓ_És clar, que sí, Carles!!! 18 El papa i l’homosexualitat 20ALLIBERAMENT_L’alliberament gai en públic: el petó i anar agafats de la mà 22MOVIMENT_Els no-canvis 23RELAT_La Dolores, un producte ibèric? 25ASSOCIACIÓ_Una mirada arc de Sant Martí sobre Mèxic i a casa nostra 26QUEER_Murs, ponts i ficcions visuals 29CONTE ERÒTIC_Tot per una cigarreta 30ON POTS TROBAR-NOS_ 31ACTIVITATS_MARIGRAMA_
subscriu-t’hi
Sí, vull associar-m’hi Nom i cognoms ......................................................................... Adreça ......................................................................... Localitat ......................................................................... Codi Postal ......................................................................... Telèfon ......................................................................... e-mail .........................................................................
Compte bancari Entitat
Oficina DC
Núm. de compte
9€ / Any Banc o caixa............................... Adreça ........................................... Localitat ................... Signatura i data: Envieu aquesta butlleta a Infogai/Col·lectiu Gai de Barcelona Ptge. valeri Serra, 23 08011 Barcelona
EDITOR_Infogai + Col·lectiu Gai de Barcelona (CGB) REDACCIÓ_Ptge. Valeri Serra, 23 - 08011 Barcelona Tel. 93 453 41 25 - Apartat de Correus 32016 08080 Barcelona infogai@colectiugai.org - cgb@colectiugai.org www.colectiugai.org - Dipòsit legal B- 25886/81 redacció_Gaspar Ramón. COL·LABORACIONS_ Àlex Casademunt Monfort, Laura Rebollo, Francesc More, Òscar Banegas, Jordi Cirach, Albert Bosch, Carlos Siles, Pablo Cáceres, Eduardo Nabal, Xavier Ribas, Martí Delclot. DISSENY PORTADA_Joan Picazo DISSENY CONTRAPORTADA_Joan Picazo DISSENY GRÀFIC_Joan Picazo. IL·LUSTRACIÓ_Jesús Ramos ADMINISTRACIÓ_Álex San Rafael, Josep M. Díaz CORRECTORS_Joan Nadal, Urtx DISTRIBUCIÓ_Josep M. Díaz PUBLICITAT_Alex San Rafael · 649 172 911 IMPRESSIÓ Pereda Impressor S.L. - 93 309 45 17 * Infogai és membre de l’Associació de Publicacions Periòdistiques en Català (APPEC). * Infogai és una revista al servei del Moviment d’Alliberament Gai. * L’opinió de l’Infogai es reflecteix als editorials i articles sense signar. * S’accepten i agraeixen col·laboradors. * L’Infogai s’imprimeix amb paper ecològic. * Els articles i imatges de l’Infogai els podeu reproduir, copiar, piratejar sense permís, només cal citar les fonts.
intro
Crisi econòmica i regeneració democràtica Per: Àlex Casademunt Monfort En aquest article sostindré la idea que aquesta crisi econòmica -malgrat ser la crònica d’una crisi anunciada- ha estat deliberadament silenciada i posposada per tal d’afavorir determinats poders polítics i econòmics; quan ja ha estat ineludible, aquesta ha servit de pretext per a retallar drets socials i per a fer més simple i manipulable la nostra societat. En canvi, en cap moment s’ha volgut interpretar aquesta crisi com la oportunitat de regenerar democràticament la nostra societat. Per tant, sostindré que aquesta crisi és, abans que tot, una crisi moral, que posa de manifest la necessitat d’una regeneració democràtica. Els qui avui es consideren cronistes d’aquesta crisi (polítics, periodistes, empresaris) intenten, per una banda, destacarne el seu caràcter imprevist i inevitable, alhora que la circumscriuen a paràmetres exclusivament econòmics. Mai, tan ben dirigits, els mitjans de comunicació massius ens han interpretat una mateixa partitura! Primer fou la bombolla immobiliària, la crisi financera i creditícia (amb l’afer de les subprimes), després l’excessiu endeutament dels Estats i ara, finalment, sembla acceptar-
se que és tot el sistema econòmic el que trontolla. Però, malgrat tot, la culpa del que està passant no la té el capitalisme, sinó el pensament polític i els valors que el sostenen. Aquesta fugida cap endavant ja fa massa temps que dura, és clar, però els nostres dirigents polítics i econòmics semblen encara entestar-s’hi, i continuen establint rànquings entre països, sacralitzant vells indicadors com el PIB o la taxa de creixement, seguint i acatant informes d’institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o, pitjor encara, d’agències de qualificació del deute com Standard and Poors… Penso que ens calen noves partitures si volem evitar el desastre. Unes partitures que posin de manifest que aquesta és, sobretot, una crisi política, social i cultural, en definitiva, una crisi civilitzatòria. A ningú se li escapa que els valors difosos implacablement pels nostres mitjans de comunicació i pels nostres polítics, han fomentat conductes en vers la riquesa social i econòmica ben peculiars: el culte a la aparença i la banalitat, a la immediatesa o rapidesa, a la possessió material, al despreci cultural i intel·lectual.
Aquests valors també han entrat insidiosament en els col·lectius LGTB, és clar. Manifestacions com el Circuit Gay de Barcelona, a més a més d’excloents, són absolutament caduques en un context de crisis econòmica: són intents ridículs d’omplir bars i discoteques, massa buits darrerament. I és que el capitalisme no és moral, perquè el món que prejutja no és el dels sentiments. Fixem-nos que nosaltres, a nivell individual, podem mantenir conductes que creiem ètiques, en vers el sistema econòmic: donem propines, paguem solidàriament la nostra quota a una Oenagé, posem els diners en una banca ètica, consumim just i ecològic, etc…. Però, a nivell col·lectiu, el sistema econòmic farà que aquestes propines serveixin per a compensar uns salaris massa baixos, que les nostres quotes solidàries a Oenagés facin més sostenibles les retallades de la despesa pública, que el consum just i ecològic acabi desplaçant cap a d’altres mercats més pobres els productes de més baixa qualitat. Per tant, el que cal moralitzar no és el sistema econòmic –com havia proclamat,
4
intro
en el seu moment, el senyor Sarkozy- sinó els valors socials i polítics que, des de determinades instàncies econòmiques i polítiques, es difonen en benefici propi. És el consumisme el que sosté el capitalisme i no a l’inrevés; és una conducta moral la que sosté un determinat sistema econòmic. Per tant, als qui els interessi que pervisqui un determinat sistema econòmic (perquè els afavoreix) faran el possible per a inculcar uns valors que el facin compatible.
Perquè no veure en aquesta crisi una oportunitat de canvi real? Perquè no interpretar-la “en positiu”? Perquè no deixem de contemplar amb vertigen o estupor la caiguda del PIB o de la taxa d’ocupació, d’atemorir-nos davant els informes internacionals que ens parlen de recessió, i comencem a construir alternatives més viables. Us heu fixat en les ganes que tenen d’atemorir-nos, els mitjans massius de comunicació?
Mai com ara els interessos particulars han tingut el govern dels interessos generals i, amb la connivència dels poders públics, mai com ara, se’ns ha fet passar bou per bèstia grossa. En aquest sentit, la domesticació dels mitjans de comunicació és avui ja escandalosa.
Però, és clar, políticament resulta molt poc popular parlar de beneficis o d’oportunitats quan aquesta crisi està colpejant el gruix de la nostra societat. Avui sabem prou bé que la contenció del consum és també la contenció (o recessió) del capitalisme, però també és l’oportunitat de capgirar un procés que ens porta inevitablement al col·lapse com a civilització.
En tant que global –política, ecològica, social i cultural- perquè no aprofitar la integralitat d’aquesta crisi per a afavorir un canvi també integral i civilitzatori? Enlloc de mitificar herois salvadors com el senyor Obama o la senyora Merkel, o confiar en organismes com el FMI o la BM, potser ja seria hora de proposar un canvi des de més a baix, molt més participatiu.
És hora, per tant, de construir altres indicadors de riquesa i de benestar; uns indicadors que ens serveixin per a mesurar comportaments basats en nous valors i principis; que ens ajudin en definitiva a construir, entre tots i des de baix, una nova cultura de la riquesa. I, en aquesta empresa,
penso que els gais i les lesbianes tenim molt a dir. Com a comunitat que, enmig de l’adversitat, s’ha hagut de construir a si mateixa, té molts elements a aportar.
breus 5 Activistes LGTB preparen una gran manifestació contra la visita del papa a Alemanya
Amb motiu de la pròxima visita oficial de Joseph Ratzinger a Alemanya, nombro-
sos col·lectius LGTB han convocat una manifestació aquest 22 de setembre a Berlín per a protestar contra la doctrina catòlica en matèria d’orientació sexual, identitat de gènere i prevenció del VIH. Estava previst que la protesta arrenqués a les 16:00 hores de la Porta de Brandemburg, encara que la Policia alemanya ha prohibit aquesta localització. Es la primera visita d’estat del Papa que fa al seu propi país. Una visita que ha provocat considerable malestar, no solament entre grups LGTB. Cristians de base, teòlegs catòlics dissidents de la línia oficial (nombrosos a Alemanya) i grups laics han mostrat la seva oposició
tant a les despeses que la visita generarà a les arques públiques com al fet que se li hagi convidat a dirigir-se al Parlament. Els partidaris de la visita al·leguen no obstant això que Ratzinger es dirigirà al Parlament en qualitat de cap d’estat, no de líder religiós. La manifestació, que pretén mobilitzar a milers de berlinesos en un clima festiu, té el suport oficial dels grups LGTB de socialdemòcrates i verds, així com de la formació d’esquerres Die Linke i diferents col·lectius socials. http://derpapstkommt.lsvd.de/wp-content/uploads/2011/05/espa%C3%B1olResoluci%C3%B3n.pdf
Denuncien abusos policials contra parelles homosexuals que es van besar durant la visita del papa a Madrid
La organització madrilenya GLBT Fundacion Triangulo va exigir a la Delegació del Govern que porti a terme una investigació entorn dels suposats abusos policials que van patir joves homosexuals durant la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid (JMJ). Nombrosos joves, entre 16 i 22 anys anaven caminant pel carrer madri-
leny de Barquillo, besant-se i portant la bandera de l’arc de sant Martí, van ser detinguts per la policia malgrat la inexistència de violència per part d’ells. Una vegada detinguts contra la paret, els van mantenir allí durant 40 minuts dempeus i separats entre ells, permetent que joves de la JMJ que passaven per la zona els cridessin insults i intentessin agredir-los. Els policies es van negar a donar explicacions per la detenció dels joves, limitant-se a expressar que estaven sent retinguts “perquè jo ho dic”, amenaçant posteriorment, abans de permetre que seguissin caminant, que si tornaven a la zona serien detinguts immediatament. És molt greu, en el cas que sigui cert, que un policia amenacés a un jove amb “trencar-li les cames” sembla injustifica-
ble que se’ls mantingués de peu i aïllats quan era evident que no eren violents ni suposaven cap perill, era una simple forma de càstig per estar manifestant-se. No s’entén per què si els pelegrins podien passejar-se al costat de les manifestacions laiques, onejar banderes de l’Estat Vaticà per sobre dels manifestants o agenollar-se a resar al mig del recorregut, no poden de la mateixa forma els joves LGBT onejar banderes de l’arc de sant Mart i besar-se pel carrer de forma normalitzada. No hi ha notícia de que cap dels pelegrins que cridaven i onejaven les seves banderes, incloent banderes feixistes, durant les manifestacions laiques hagi estat retingut, aïllat, de peu sense permetre-li ni asseure’s, exhibits, pretenen avergonyir-los.
El ministeri de Sanitat es compromet a lluitar contra la violència existent en parelles gais
El passat 26 de juliol el guàrdia civil
Ángel Luis J.T va assassinar a la seva exparella, Marco Hernández, i posteriorment es va suïcidar. Aquest succés va provocar la demanda de les organitzacions de minories sexuals del estat perquè les administracions públiques es comprometin en l’eradicació de la violència domèstica que també pot sorgir en les parelles del mateix sexe. Leire Pajín, ministra de Sanitat, Política Social i Igualtat, ha expressat que es crearà “de
forma immediata” un grup de treball que buscarà les mesures mitjançant les quals lluitar contra la violència domèstica en parelles homosexuals. La ministra va dir que la iniciativa “serà no només per a analitzar les dades, sinó per a abordar la millor resposta i veure paral·lelament amb organitzacions de minories sexuals la manera de treballar per a eradicar aquesta violència i posar damunt de la taula les necessitats que pugui haver.
6
breus Pressionen Facebook perquè inclogui la possibilitat de triar un gènere neutre en el seu registre
Des que Google+ va afegir recentment un gènere “neutre” elegible en el moment de registrar-se, han augmentat les crítiques i la pressió cap a Facebook perquè inclogui una alternativa similar
que ajudi, entre altres col·lectius, a les persones trans. Facebook, que segueix liderant àmpliament el sector, ha omès agregar una funció similar al seu registre d’usuaris, pressionant als mateixos a triar entre un gènere determinat. Portaveus de la popular xarxa social haurien rebutjat la inclusió de la possibilitat perquè això suposaria violar la política publicitària de l’empresa. Una política que preval la definició dels usuaris per a oferir un target enfocat a les necessitats del client. La plataforma de recollida de signatures online “All Out” ha acollit la campanya “Facebook: Les nostres
identitats no caben en les teves caselles”, amb la qual busca aconseguir que 35.000 persones donin suport la inclusió d’un gènere “neutre” elegible en la xarxa social. La iniciativa, que fins al moment ha aconseguit més de 31.600 signatures, exigeix a Facebook que reconegui formalment a les milions de persones al voltant del món el gènere del qual va més enllà de masculí i femení, i reconegui altres identitats de gènere en els perfils de Facebook. Es tracta d’un canvi molt simple però significatiu que permetria a usuaris trans i de gènere variable a ser visibles, reconeguts i respectats.
Roben a Uganda una llista dels membres d’una organització LGBT
El passat 30 de juliol a la matinada, van saltar l’oficina de Freedom and Roam
Uganda (FARUG), una de les principals organitzacions GLBT del país Africà. L’associació, que duu treballant des de l’any 2003, ha ocultat sempre on està situada la seva oficina, amb la intenció d’evitar atacs contra el local com el que ha passat ara. La cap de l’organització, Jacqueline Nabagesera, una destacada activista lesbiana, ha explicat als mitjans que “cinc ordinadors, dues impressores, servidors, microones i documents, inclosos els dels membres, van ser robats”. Aquest robatori ha posat en perill als
membres de l’organització, ja que la publicació dels seus noms comportarà, probablement, ser víctimes de la violència d’una societat homófoga presidida per uns dirigents obsessionats amb penar a la població homosexual amb la pena de mort. Nabagesera ha denunciat públicament la falta de suport policial, ja que els mateixos, sabent que el succés ha tingut lloc en una organització LGTB, s’han negat a acudir al local i iniciar la corresponent investigació...
Suècia retira la transsexualitat del llistat de trastorns de les seves institucions sanitàries
La Junta Nacional de Salut i Benestar de Suècia ha anunciat que ha deixat de considerar a la transsexualitat com un trastorn en els llistats que emet l’organisme a les diferents institucions mèdiques del país. La desclasificació s’ha produït de forma conjunta amb altres sectors, ja que també s’ha informat que a més de la transsexualitat, s’ha eliminat dels llistats de trastorns al fetitxisme i al trans-
vestisme, entre altres. El director de la Junta Nacional de Salut i Benestar, Lars Erik Holm, ha defensat la decisió que ha pres l’organisme al·legant que amb això col·laboren a eliminar els prejudicis que encara en l’actualitat existeixen contra la població transsexual. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara té a la transsexualitat en els seus llistats de trastorns...
breus 7 Un membre del Partit Popular amenaça un activista gai mitjançant les xarxes socials
Un membre del PP de Salamanca ha amenaçat a l’activista gai Sanghay Lily
mitjançant la xarxa social Twitter. El polític popular vadir: “un dia t’en duràs el teu merescut. Gent com tu sobra en aquest món”. L’activista gai Shangay Lily va ser fotografiat parlant amb joves de la madrilenya Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) que es van agenollar a resar a la meitat de la marxa laica que es va convocar en contra de l’esdeveniment. La fotografia ha estat motiu d’amenaces per part del polític del Partit Popular
Pablo Bonilla, que ha amenaçat a l’activista mitjançant les xarxes socials en referència a la imatge de l’activista en la marxa laica. L’activista ha expressat al diari Publico que això ja ens diu bastant dels valors que està impulsant el Partit Popular. El PP ha expressat que les paraules de Bonilla no representen l’opinió del partit, al·legant que es podrien produir “sancions, inclosa l’expulsió” contra el polític per les seves paraules.
Una organització francesa llança una campanya per conscienciar els joves que cal fer-se la prova del VIH
L’organització francesa Aides ha publicat a Internet la campanya més important que ha portat a terme fins al moment per a conscienciar a la ciutadania en la realit-
zació de proves ràpides que els permetin conèixer si són portadors del VIH/Sida, i així ajudar a evitar que altres persones es contagiïn per ignorar que són portadors del problema. La campanya, titulada “Sexy Fingers”, va especialment dirigida al col·lectiu juvenil francès, al que, a més d’un vídeo en el qual d’una manera dinàmica i divertida mostra la senzillesa de realitzar-se una prova per a conèixer si són portadors del VIH, els permet jugar
amb les imatges que componen la campanya (genitals, culs, pits...) mitjançant una pàgina web habilitada per a la iniciativa i la seva pròpia aplicació disponible per als mòbils amb sistema Android. A Barcelona disposem del servei de proves ràpides que ofereix Checkpoint, un centre comunitari de detecció del VIH i altres Infeccions de Transmissió Sexual al carrer Comte Borrell, 164-166, telèfon 933 182 056.
Manifestació de lluita transgènere, transsexual i intersex Un any més sortim al carrer per reinventar el sistema de gènere i l’ordre patriarcal. Un any més volem posar al centre del debat la realitat que viuen cada dia aquells cossos que incompleixen les normes sobre gènere o transgredeixen la sexualitat hegemònica, la imposició dels models de masculinitat i feminitat segons l’ordre social patriarcal, capitalista i etnocentrista establert, que, a més a més, forma part de la violència de gènere, és una imposició violenta i un dispositiu de control social. El gènere en si mateix és una categoria que genera violència. El proper 8 d’octubre a les 18.00h t’hi esperem a Pl. Universitat per a lluitar con-
tra l’heteropatriarcat i la TRANSFÒBIA, una lluita des del carrer amb todxs nosaltrxs, les histèriques, les depressives, lxs trans, lxs marikas i bolleras, lxs seropositius, les putes i en definitiva tots aquells que es neguin a viure en aquesta falsa pau normativa i essencialitzat. LA TRANSFÒBIA ÉS UNA ALTRA VIOLÈNCIA DE GÈNERE, Contra la patologització de les identitats, l’autogestió dels cossos i els desitjos. Més info sobre les activitats de l’octubre trans a Barcelona: www.octubretransbcn.wordpress.com
8
entrevistes
Festa a l’aire
lliure Per: Laura Rebollo El proper dissabte 1 d’octubre, el Col·lectiu Gai de Barcelona i dins els actes commemoratius de la Festa Major de l’Esquerra de l’Eixample, organitza una gran festa a l’aire lliure, concretament, al Passatge Valeri Serra. A la festa comptarem amb la col·laboració de grans artistes que ens faran gaudir de moments inoblidables. Començarem a les 21.00h, al carrer, convertit en cabaret, on podràs prendre una copa mentre escoltes als grans artistes que aniran actuant en directe deixant-t’hi envoltar per les seves cançons. Cap a mitjanit, prendrà el relleu a la música en directe la DJ, en aquesta ocasió tindrem la sessió de la DJ sueca DJanna que ens portarà un ventall de cançons de tots els temps per gaudir de la nit a la pista de ball. Per conèixer una mica millor a alguns d’aquestos grans professionals que participaran, els hem fet unes preguntes. Per un costat sabrem una mica més de la seva faceta artística i personal i per l’altra la seva faceta més compromesa amb la societat i el col·lectiu GLTBIQ+. Esperem que us agradi i no us perdeu les actuacions. A més tenim moltes altres activitats molt interessants que podeu consultar a la nostra web (www.colectiugai. org) US HI ESPEREM A TOTES I TOTS!! Explica’ns una mica, com va sorgir la teva vocació de cantant? Holi di Burbon: La meva vocació com a cantant sorgeix prematurament. Sempre he estat estudiant música, composant,
presentant-me a concursos de solistes, fent “covers” d’altres cantants… en poques ocasions he fet un playback de la Mónica Naranjo. La meva expressió artística va de com vaig maquillada a la cançó en directe. Manel Farré: En els moments difícils de la meva vida la música i especialment cantar m’ha servit per evadir-me d’una realitat que no m’agradava, em passava hores escoltant música i cantant. Vaig començar anant a alguns concursos de cant de tipus karaoke i després vaig començar en una orquestra. Actualment canto a La Blanes Orquestra, es una gran escola, ja que es música cent per cent directe i amb musics que toquen dos o tres instruments diferents cada un. Em sento un privilegiat de poder cantar amb violins, mandolina, contrabaix, trompetes, saxofons, clarinet … Explican’s una mica, com va sorgir el teu grup? ALGAR: Va ser tot molt natural. Mon germà va comprar-me una guitarra acústica i li vaig agafar el punt. Vaig aprendre a tocar mal que bé gràcies a Internet. Poc a poc vaig començar a composar temes sense tenir consciencia de que estava fent música. Quan ja portava una trentena de concerts a les esquenes en els que jo tocava i cantava, vaig conèixer a Sergi Rosell i es va convertir en el meu guitarrista i arranjador. Explica’ns una mica com va sorgir la teva vocació com a DJ? DJanna: No recordo exactament quan vaig descobrir la meva vocació ja que des de sempre he tingut molt interès per la música. Al 1997, uns amics que tenien un club gai a Estocolm em van proposar punxar allà, després d’aquesta sessió van anar sorgint d’altres fins ara.
Com descrius el teu estil? HdB: El meu estil principalment es pop, tot i que m’agrada introduir sons o ritmes procedents d’altres estils com el house, el pop dels 80 o l’electro. A: Es un estil sincer i proper, o això intento. A l’hora d’escriure no soc massa retòric i ho faig d’una manera directa: si vull t’estimo no faré servir altres paraules per intentar semblar mes culte. I pel que fa a la música i les melodies, en aqueta maqueta em treballat principalment amb la guitarra i la veu, una mica arriscat però juga a favor del concepte de proximitat i sinceritat. MF: El meu estil es una mescla de tot allò que m’agrada cantar, m’encanta la lírica, rythm & blues, soul. Suposo que podríem dir que després del clàssic es la música negra la que mes m’ha influenciat i la que més m’agrada escoltar i cantar. DJ: Pinxo tot tipus de música, els i les assistents a la Festa Major es trobaran amb una barreja de cançons des dels 50 fins a l’actualitat. Diferents estils segons l’any, pop, rock, electrònica ... música per ballar, recordar i sentir-se molt feliç! Com reacciona el públic al escoltar les teves cançons / sessions? HdB: Això es una cosa que els hauríeu de preguntar, però mai m’he trobat una mala cara, tot el contrari. En cas de que no agradés, no passa res, sóc conscient que no puc agradar a tothom i, en aquests món si no acceptes les crítiques estàs perduda jeje. A: Per sort sol reaccionar bé. Crec que es un estil molt assequible que sol agradar a gent a gent molt diversa. De vegades m’ha sorprès el tipus de gent que ha vingut als concerts, però això tan sols em ve a donar
entrevistes 9 A: No tinc metes gaire marcades, vaig fent. Tocant on puc, composant noves cançons...Els somnis son coses que fem dia a dia i que pensava que mai podria fer. MF: El meu somni musical es viure exclusivament de la música. Cantant cançons meves i/o d’altres autors però fent arribar als demés aquelles coses que tinc dins i que necessito dir als demes. I fer molts concerts, es clar que m’agradaria treure un disc i que la gent el comprés, però m’agradaria molt més que la gent vingués als meus concerts. Un music viu del directe. DJ: Tenir el meu propi club és alguna cosa amb la que he fantasiejat algunes vegades, però tampoc és un somni fonamental a la meva vida. Somio que la música sigui present i seguir participant perquè així sigui. Creus que amb la llei de matrimoni ja ho tenim tot?
la raó: la gent cada vegada es mes eclèctica musicalment i no es tenca tan sols en un estil. MF: Un dels primers concerts que vaig fer amb l’orquestra amb la que actuo ara, em va sorprendre. Un concert amb fragments de sarsuela, sardanes, tot molt líric i de responsabilitat. En acabar l’audició el públic es va posar de peu i va estar una bona estona aplaudint i s’escoltaven “bravos” de fons. Es una sensació que no es pot descriure. La veritat cantant, mai he tingut una mala experiència. A vegades el públic es mes efusiu que d’altres, s’aixeca o simplement aplaudeix, però mai m’han tirat tomàquets. DJ: Feliços !!!!!! Amb molta fecilitat!!!!!! A qui admires? DJ: En el món dels i les Dj’s admiro qui és capaç de barrejar diferents estils aconseguint una música innovadora i que soni bé. Personalment admiro tots i totes aquestes persones que lluiten per allò que creuen, com els moviments d’indignació que estem veient actualment o els i les activistes GLTBIQ +. Has tingut algun problema per ser gai o lesbiana? HdB: Mai he tingut un problema seriós, greu, per la meva condició sexual. Fins ara el que m’he trobat a ma vida és gent que no accepta, no comprèn, no vol comprendre que hi ha gent a la qual ens agrada el nostre mateix sexe i per això mateix ho manifesten de manera pejorativa, vandàlica en ocasions, agressiva de tant en tant… Amb tot, tot i que jo no hagi patit tan explícitament aquest rebuig, ho he viscut al meu entorn, amb amics i coneguts. A: Mai. Potser he tingut sort amb els amics, la família... crec que la base de tot es prendre-ho com a quelcom natural; que t’agradin els homes o les dones no canvia res. MF: Em sembla que si sabéssim realment tots els cantants, actors, ballarins, que son
gais... sembla un topic però en aquestes professions del mon de la faràndula, abunden els gais. El que es trist es que cantants que son gais hagin d’amagar-ho per a poder vendre discos i omplir concerts. Espero que mai un contracte m’obligui a fingir allò que no sóc. Encara que seria una mica inútil a hores d’ara que ho sap tothom de sempre. DJ: No, no he tingut problemes. De vegades alguns homes fan comentaris quan veuen dues dones juntes pel carrer, però la veritat és que ni els escolto. Quin és el teu somni al mon musical / dels DJ? HdB: El meu somni musical es moure les cançons, que a la gent els hi aporti alguna cosa per petita que sigui, des de la lletra, al ritme, als sons, la veu, etc. El meu somni és poder transmetre amb les meves cançons i que es moguin molt, que arribin a tots els racons.
HdB: No. És que els heterosexuals es casen i prou? Ells viuen sense els encorsetaments d’un rebuig social, oi? Nosaltres demanem exactament els mateixos drets. Sí, el de matrimoni és un, però en volem una igualtat. ¡¡A sobre haurem de donar les gràcies per fer-nos el “favor” de deixar-nos casar!! A: En principi sembla que a nivell legislatiu, a Espanya, estem bastant bé. Crec que ara el que falta es temps i educació; a un senyor de 80 anys que ha nascut a la Espanya Grande i Libre no li pots fer entendre quelcom que des de petit li han fet veure que es una aberració, però estem a temps d’educar a les noves generacions en la tolerància per a que, al créixer, vegin l’homo, la lesbo, la bi i la transsexualitat com una cosa normal. MF: La llei del matrimoni ha set un gran avenç que va arribar una mica per sorpresa, i tret d’alguns sectors més conservadors, la societat ha demostrat estar preparada de sobres. A vegades tendim a pensar que les coses son mes negres del que són en
10
entrevistes HdB: Suposadament per que ni ha un model i és el model de família cristiana i no accepten la possibilitat de desmarcar-se del model de família que va erigir aquesta força suprema per la qual viuen, el seu Déu. El cristianisme és una religió tancada, amb regles inflexibles, quadriculada… i mai acceptaran que dos homes o dos dónes formin una família. És una bajanada sota el meu punt de vista.
realitat. La societat en general no es tan homòfoba com ens pensem. DJ: No, encara hi han moltes fòbies vers el col·lectiu GLTBQI +. Què creus aconseguir?
que
falta
per
MF: Agilitzar els processos d’adopció. Tot i que es legal i possible, es més difícil adoptar sent parella homosexual. També ens hem de sentir responsables dels demés països que encara no han aconseguit l’ igualtat de drets. També personalment crec que la llei de violència de gènere discrimina, la persona maltractada te que tenir el mateix tracte, seguiment i drets, sigui home o dona, i sigui parella homosexual o heterosexual. Mai he cregut en la discriminació positiva, la discriminació mai es positiva, l’ igualtat si.
A: Crec que el motiu es molt senzill: el catolicisme es basa en un llibre anomenat bíblia on posa coses com “Si un hombre yace con otro, los dos morirán” (Levític 20:13). Es normal que una persona que viu segons les normes d’aquest llibre ataqui tot el que no funcioni segons aquestes normes. Que consti que no els defenso ni de lluny, però entenc perquè ho fan.
A: No. Sempre hi ha la típica persona que riu sota el nas quan vas pel carrer amb la teva parella però mai he sofert un atac directe (ni físic ni verbal). MF: Mai he estat en una situació de perill. Al institut tenia bastant caràcter i era bastant solitari, no es ficaven amb mi. Es clar que estar sol perquè cap noi vol que el vegin parlar amb el gai es dur. Vaig patir el que es diu exclusió social. Però forma part del seu aprenentatge, en aquesta edat han de reafirmar la seva masculinitat davant del grup i competeixen a veure qui es mes “gilipolles”. Jo me’ls mirava com si veies un documental de fauna salvatge.
E
R
10
A
8 A 7 R
N C O S
M E A L
A
I T
A R
A N C H E
6 O V
I
A L
5 C
L
4 I
I
3 V
A N V
I
O O L
A E R I
N O P
A R
1 2 3 4 5 1 X A T E J 2 A S O S
O
M I T
B R
A R
A
E
N A
T Y
N
O N A
A Ç A R T
I
O R
M O E
O L
N
R
A I
8 9 10 11 X A I
6 7 A R
M A R I G R A M A
9 L
E
G
S O L U C I O N S
HdB: Quan vas a l’escola sempre hi ha el típic descerebrat que dona la nota i insulta, sí que es veritat, però res més.
L
MF: Per l’experiència que tinc la gent fa comentaris homòfobs mentre tu t’avergonyeixes de la teva condició. Quan tu ets segur de tu mateix i els hi contestes: “Si, em van els tios però no et preocupis que m’agraden guapos” de seguida s’acaben les gracies.
Has patit algun atac d’homofòbia a l’escola, al carrer, al treball o a algun altre lloc?
E
Llavors, consideres que hi ha homofòbia en el teu entorn?
DJ: Crec que sí hi ha, encara que no m’afecti directament amb les persones del meu entorn.
11 V
DJ: Crec que és necessària més informació per uns/es i més visibilitat per part d’altres/as, perquè la gent tingui més coneixement sobre altres formes de viure. Crec que actualment els gais i les lesbianes som, en general, acceptats/ades però això no passa tant entre altres opcions sexuals, altres gèneres, models de família diferents ...
El Papa va visitar Barcelona l’any passat i ara torna a Madrid. Per que creus que l’església no accepta i ataca als altres models de família que s’allunyen del tradicional?
MF: L’església només té poder en aquests sectors radicals així que es retroalimenten en el seu discurs. Jo vaig cantar fa uns dies en una església i no em va caure cap sant al cap, no em vaig cremar al entrar, ni res de res, al contrari el públic de peu, així que puc estar tranquil, que si hi ha un Deu, no em vol cap mal. Els que diuen que parlen en el seu nom tenen els dies comptats en una societat moderna. Nomes cal entrar en una església i veure quants joves hi van. DJ: Em sembla que és perquè no els interessa veure més enllà. Que opines sobre la apostasia (deixar de pertànyer al catolicisme)? HdB: ¿pots deixar de pertànyer al catolicisme com si es tractés de deixar de pertànyer del Futbol Club Barcelona? ¿què ni ha de dolent en tot això? ¡¡És que la vida dóna moltes voltes i mai se sap n aniràs a parar!! ¡¡Avui ets catòlic i demà canvies la capella per la sauna!! ¡¡Tant se val!! Però si un dels valors catòlics és el de casar-se fins que la mort separi aquest “contracte” i més d’un 80 % de la població que es casa es divorcia abans de que arribi la mort amb la seva falç. La gent es canviant i em sembla bé que el catolicisme no sigui un estatus vitalici, més sectari, si no que deixi entrar i sortir a qui vulgui. A: A mi em sembla perfecte, sobretot per a persones que han estat batejades de ben petites i després han fet la comunió a una edat on encara no es te la suficient consciencia (com es el meu cas). Tinc entès que l’església funciona com una companyia de telefonia; que es fàcil entrar però difícil sortir. MF: Be, es un bon mètode de protesta. Jo estic batejat, encara que no vaig fer ni la comunió. No sento la necessitat de fer-me apostata, no em considero catòlic encara que estigui batejat però entenc que algunes persones ho facin. DJ: No hauria de fer falta apostatar! Això passa perquè algú tria per nosaltres quina és “la nostra religió” entre altres coses ... Mentre sigui així, és clar que estic a favor que
activitats 11 “polvo”, així que hem de saber com tenir sexe de forma segura i no discriminar a aquells que no han tingut tanta sort, ja que li pot passar a qualsevol. DJ: Hi ha informació sobre el virus però tot i així hi ha gent que no està ben informada o no ho aplica o no ho aplica correctament. Quan es parla de VIH tothom pensa immediatament en homes homosexuals oblidem que el virus afecta també altres col·lectius. Em sembla important començar a ser realment conscients i practicar sexe segur, falta vèncer la por a realitzar-s’hi la prova i que els i les portadors del virus puguin expressar lliurement la seva experiència sense tabús. Podeu seguir a aquests artistes a les adreces d’Internet: qui vulgui pugui renunciar, també penso que hauria de ser un tràmit més accessible. La sida no recula, avança, que creus que manca? HdB: Manca informació de com prevenir-la. Manca mentalització de que existeix, que no és tan difícil descobrir un bon dia que ets positiu i que podies haver-ho evitat. Manca una conscienciació de que la sida existeix i és real… ¡És que a vegades em dona la impressió de que es parla de la sida com si d’un mite o d’una rondalla és tractés i no ho comprenc! A: Informació. Per exemple, qui mes o qui menys coneix els mètodes per evitar infectar-se (o això m’agrada pensar) però
el que per exemple, no se sap tant, es que passa quan una persona està infectada: hi ha gent que no sap ni si li pot fer un petó, o si pot mantenir una relació sexual... i aquesta desinformació pot portar a una marginació. MF: Algunes persones diuen que avança per que la gent ja no li te tanta por. No hi estic d’acord, jo faig un voluntariat amb la CGL, 900 rosa i gais positius, i puc dir que és el pànic al VIH/Sida el motiu pel qual no s’informen degudament, no prenen les precaucions correctes, o la informació de la que disposen es errònia. La informació es la millor eina que tenim per a combatre la sida i, importantíssim, combatre la serofòbia, que existeix dins el nostre col•lectiu també. La diferencia entre ser seropositiu o seronegatiu es tan sols un
Holi di Burbon Actualment es troba gravant el seu primer disc compost per ella mateixa i produït per Stigma (Argentina). Serà un CD ple de cançons ballables, amb lletres en anglès i molt madur respecte als dos senzills que va treure el 2010 “Possess me” i “No te quiero volver a ver”. www.myspace.com/soylaburbon facebook/holidiburbon Canal youtube/holidiburbon Algar: www.algar.bandcamp.com/ www.algarmusic.es www.myspace.com/algarmusic www.youtube.com/algarmusic
Activitats Festes de l’Esquerra de l’Eixample Consell de Cent
Diputació
Muntaner
Passatge Valeri Serra, 23
Casanova
+ info: www.colectiugai.org
Gran Via de les Corts Catalanes
14
activitats
1r Concurs fotogràfic: “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample” L’Assemblea de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, en la sessió celebrada el dia 10 de juny de 2011, ha aprovat la convocatòria i les bases del Concurs de Fotografia amb el títol “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample”, que tindrà lloc dins dels actes que es portaran a terme en el marc de la Festa Major del barri de l’Esquerra de l’Eixample, alhora que s’aproven també les bases per l’esmentat concurs que resten amb el següent tenor literal: “CONCURS FOTOGRÀFIC: “EL TEU BARRI, L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE” L’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona convoca un concurs fotogràfic, sobre el tema “El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample “, amb les següents BASES DE LA CONVOCATORIA Primera.- Objecte L’objecte d’aquestes bases és regular l’organització del concurs fotogràfic, la presentació del material i l’atorgament de premis a les imatges guanyadores relacionades amb “ El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample”, en la primera edició del premi fotogràfic de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, dins dels actes que es portaran a terme en el marc de la Festa Major del Barri de l’Esquerra de l’Eixample. Segona.- Temàtica Les fotografies hauran de tenir com a tema qualsevol aspecte relacionat amb els diferents actes organitzats al voltant de la festa major de l’Esquerra de l’Eixample de l’any 2011 (del 30 de setembre al 9 d’octubre de 2011), des d’un vessant de la diversitat. Les imatges que es presentin hauran de ser fetes en l’àmbit geogràfic del barri de l’Esquerra de l’Eixample.
Tercera.- Concursants Podran participar en aquest concurs qualsevol persona física, ja sigui professional de la fotografia o aficionat. Quarta.- Condicions, forma de presentació i prohibicions Cada participant podrà presentar un màxim de 2 fotografies, en color o blanc i negre, en paper fotogràfic, i obligatòriament sobre un suport rígid de cartolina o cartró de color negre de 20x26 cm, amb un gruix màxim de 2 mm i deixant-se un marge d’almanac de 2 cm per cada costat, no es pot, per tant, excedir en cap cas cada fotografia els 18x24 cm. La fotografia haurà d’anar degudament protegida per tal que no es malmeti en la seva tramesa. Per a cadascuna de les fotografies presentades al concurs s’haurà d’adjuntar una còpia en format digital (en suport DVD o CD o Pen Drive o un altre suport digital) amb la major qualitat possible. Cada fotografia es presentarà en un sobre tancat, consignant: “Concurs Fotogràfic: El teu barri, l’Esquerra de l’Eixample” amb el següent contingut: - En el dors de la corresponent fotografia, presentada segons s’especifica anteriorment, hi constarà el títol de la mateixa i el lloc on s’ha fet. - En un altre sobre tancat, les dades personals de l’autor/a (nom i cognoms, DNI, passaport o targeta de residència, adreça, telèfon i adreça de correu electrònic); fent referència al títol de la fotografia a l’exterior. -El suport digital amb la còpia digital, amb el títol de la fotografia. - A l’exterior del sobre només s’hi farà constar el títol de la fotografia.
Les fotografies presentades al concurs hauran d’ésser originals, inèdites i sense cap tipus de retoc de cap tipus, passant a formar part del fons del concurs des del mateix moment de la seva presentació formal, no admetent-se cap tipus de reclamació, independentment que hagin estat premiades o no. No s’acceptaran fotografies que hagin estat premiades en altres concursos o exhibides públicament o que, a judici de l’organització del concurs, suposin vulneració dels drets humans; o estiguin presentades a altres concursos que no hagin finalitzat. No s’acceptaran fotografies on surti en primer pla una persona menor d’edat. Les persones participants assumeixen tota la responsabilitat davant qualsevol tipus d’acció o reclamació que pugui arribar al concurs, feta per qualsevol persona, tant física com jurídica, pública o privada, que es consideri amb drets sobre l’obra. Les fotografies seran tractades amb la màxima cura. No obstant això, l’organització del concurs no es farà responsable dels accidents, pèrdues o danys que puguin sofrir les fotografies durant el seu transport, tramesa i manipulació. El fet de participar en el concurs implicarà: - El coneixement i la plena acceptació d’aquestes bases i de les decisions tant de l’organització com del jurat. - Que els autors ostenten els drets d’autor i imatge. - L’organització del concurs resoldrà unilateralment les circumstàncies no previstes en aquestes bases, sent les seves decisions inapel·lables.
activitats 15 Cinquena.- Inscripció i admissió. La inscripció al concurs és gratuïta, però les despeses derivades de l’enviament, mitjançant correu postal o missatgers, van a càrrec del/la participant. La presentació de les obres es farà o enviarà a un dels següents llocs: - L’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, Passatge Valeri Serra, 23 local, 08011 de Barcelona, dins de l’horari de dilluns a divendres de 19.00 fins les 21.00 hores. - Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, Av. Roma, 139 local, 08011 Barcelona, dins de l’horari de dilluns a divendres de 17.00 fins les 21.00 hores El període d’admissions de fotografies finalitzarà a les 21:00 hores del dia 11 d’octubre de 2011, i s’inicia amb la publicació de les presents bases en qualsevol mitjà de comunicació. Sisena.- Jurat El Jurat es reunirà el dia 14 d’octubre per decidir el Concurs a les 18.00h, podentse prorrogar la reunió en funció de les fotografies presentades a una altra data a decisió pròpia del Jurat, i estarà format pels membres següents: President: En Felip González Martínez, membre de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona Vocals: Quatre persones relacionades amb el barri: - María González Álvarez, membre de l’associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample. - Aina Vernetta, membre de l’assemblea d’indignats del barri. - Maribel Mata, una de les responsables l’Espai de Fotografia “Francesc CatalàRoca” al Centre Cívic Golferichs. - Oriol Pallarés Romeu, coordinador cultural del Centre Cívic Urgell En cas que renunciés algun dels vocals, es designarà per part de l’Associació Col·lectiu
Gai de Barcelona, un altre vocal de la mateixa Àrea. El Secretari: En Lluis Bradineras, sense vot i als sols efectes d’aixecar Acta de la presa de decisió. El Jurat quedarà vàlidament constituït amb la presència del President, cuatre vocals i el secretari. La decisió del Jurat serà indiscutible i no susceptible de recurs. Setena.- Criteris de valoració Els premis del concurs es concediran a aquells treballs que expressin major qualitat artística i tècnica, valorant-ne la seva originalitat, alhora que provoquin major impacte i suposin una major dimensió didàctica sobre la Festa Major del barri i el paper rellevant que desenvolupa en la vida de la gent del barri o que participen a la Festa Major. Vuitena.- Premis Es concediran tres premis: 1r. Premi: 200,00 EUR i una placa 2n. Premi: 100,00 EUR i una placa 3r. Premi: 50,00 EUR i una placa Els premis, a criteri del Jurat, es podran declarar deserts, no podent recaure més d’un premi en la mateixa persona. El veredicte, indiscutible i inapel·lable, es donarà a conèixer el mateix dia de l’acte de lliurament dels premis. Novena.- Lliurament dels premis En concordança amb els actes que es portaran a terme en el marc de la Festa Major del Barri de l’Esquerra de l’Eixample, a celebrar a la nostra ciutat, es lliuraran els premis el dissabte dia 26 de novembre de enguany a les 12.00h, a l’auditori del Centre Cívic Urgell, per part de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona i representacions d’altres associacions i entitats del barri. Les fotos s’exhibiran en funció de la participació o bé totes les fotografies presentades a concurs o bé una selecció de les mateixes.
El lloc on s’exhibiran les fotografies serà: Del dilluns 21 al dimecres 30 de novembre a la sala d’exposicions del Centre Cívic Urgell (c. Comte d’Urgell, 145) Del dijous 1 al dissabte 31 de desembre a la seu del Col·lectiu Gai de Barcelona (Ptge. Valeri Serra, 23) Altres indrets que estiguin interessats. Els participants podran obtenir més informació sobre l’acte de lliurament de premis i l’exposició a través de la pàgina web: www.colectiugai.org. Desena.- Devolució de l’obra presentada a concurs i drets d’autor Totes les fotografies premiades o no premiades passaran a ser propietat de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, formant part del seu fons documental, integrant-se al seu arxiu i tenint els drets de les fotografies premiades, inclosos els de reproducció, edició i exhibició, sempre esmentant el seu autor i el concurs, sense ànim de lucre i amb fins promocionals, culturals i artístics, atenent, en tot cas, al disposat a la legislació vigent aplicable sobre propietat intel·lectual. Onzena.- Protecció de dades de caràcter personal D’acord amb el disposat per la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de dades de caràcter personal, les dades dels participants s’incorporaran a un fitxer automatitzat propietat de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona, podent exigir-se, en qualsevol moment i a la seu de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona (Passatge Valeri Serra, 23), el dret d’accés, rectificació i cancel·lació. Dotzena.- Publicitat de la convocatòria Les presents Bases es publicaran a la revista Infogai dels mesos juliol-agost i setembreoctubre la seva publicació íntegra, a la web de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona (www. colectiugai.org), al facebook de l’Associació Col·lectiu Gai de Barcelona i a qualsevol mitjà de comunicació que afavoreixi la seva difusió,
Barcelona, 18 de juliol de 2011
ió: Jesús Ramos
edicions lo cancaneig cerca manuscrits inèdits de temàtica gai, lesbi, trans o queers. (Novel·la o Assaig)-(En català o castellà)
16
opinió
És clar, que sí, Carles!!! Per: Francesc More
Recentment, sento que a dintre hi tinc molta indignació, tanta que no cap dins meu. Però unes declaracions m’han fet creure què la Igualtat, actualment llunyana en el horitzó immediat, pot estar apropant-se. Aquestes declaracions no són altres que les realitzades per Charles Barkley, exjugador de la NBA que formà part del mític “Dream Team” (La selecció nacional de Basquet d’Estats Units als jocs olímpics de Barcelona 92), on hi figuraven d’altres jugadors històricament coneguts com ara Michael Jordan, o Magic Johnson. Barkley digué: “Tot jugador ha jugat en algun club amb jugadors gais a les seves files… El que digui que no, és un idiota”. Clar, què si Carles!!! Ben dit!! Alt i clar! No solsament va dir això sinó que en les mateixes declaracions va refusar la homofobia sobretot en els atletes
masculins i també afegí què els vestidors dels equips haurien d’estar preparats per rebre els jugadors obertament gais.
“Sents la veu de la ignorància en expressions com: “Cada cop hi ha més gais”. I ara!!! Sempre n’hi ha hagut. Només que ara se’ns comença a reconèixer ,i, francament, ja era hora” El nostre col·lectiu ha estat sempre castigat amb una arma silenciosa i efectiva: la invisibilitat, alguns els pot molestar que existim, però…negar què existim? Això ja és massa!! Els que temen la diversitat destrossi el pilars d’aquesta societat basada en un sol model, aplicaren aquesta regla: Si no és veu, no existeix. Poc a poc, ens anem alliberant, i ens mostrem tal com som. Aleshores sents la veu de la ignorància transformada en expressions com: “Cada cop hi ha més gais”. I ara!!!! Sempre hi han estat, ara se’ns comença a reconèixer i francament, ja era hora. El millor de tot és que les declaracions de Barkley no es quedaren aquí, segueix de la següent manera: “Em molesta sentir que certs reporters i esportistes diguin què cap jugador pot sortir del armari perquè la resta de l’equip es tornarien bojos[…] Jo prefereixo tenir a un jugador gai que juga, que no pas a un heterosexual que no juga”. Em trec el barret davant teu Carles. Algú havia desmitificar aquestes mentides fundades en vers la por al desconeixement. Però ho havia de fer algú com tu, què s’ha guanyat el prestigi a la pista de basquet,(i amb aquestes declaracions, la meva particular admiració, algú amb un cert
renom, algú que tingués resó en un món amb mitjans tan supeditats a interessos econòmics i polítics. Algú ho havia de fer algú però ningú ho havia fet. Gràcies Carles. Has dit obvietats però lo trist era que eren necessàries. Aquesta és una petita gran victòria. En la meva opinió no sols pel contingut sinó pel posicionament de Barkley, en aquesta cas, en vers els drets GLTBIQ+ , i en general en pro de les persones davant de tot. El que verdaderament el lloa és aquesta actitud. ja no ens podem quedar en la posició còmode del discurs sobre el respecte, si algú és discriminat i tu no hi estàs a favor, fes-te escoltar. Si existeixen mentides i fal·làcies que perjudiquin a les persones, denunciales! Es precisa de més gent què es desmarqui a favor de les persones, i en contra de la discriminació, sigui en la forma que sigui i vingui d’on vingui, ho sento ja em val allò de que “simpatitzin”, cal prendre partit.
“Ja no ens podem quedar en la posició còmode del discurs sobre el respecte. Si algú és discriminat i no et sembla bé estàs a favor, fes-te escoltar” Per acabar m’agradaria esmentar unes últimes frases extretes de la seva declaració: “Jo he estat un gran defensor del matrimoni entre persones del mateix sexe durant molt de temps perquè com a persona negra, estic en contra de qualsevol forma de discriminació”. Ens llevarem un dia i la diversitat serà una realitat però, això no succeeix per atzar, seguim lluitant i ho farem fins que arribi aquest dia, fins que triomfin les persones.
18
opinió
El papa i l’homosexualitat Per: Òscar Banegas http://oscarbanegas.blogspot.com No feia ni deu mesos de l’última visita del Papa a terres espanyoles i va tornar-hi de nou a l’agost. Dues estades a Espanya del cardenal alemany Ratzinger en menys d’un any, en plena crisi econòmica i amb el conseqüent desemborsament en matèria de seguretat que va implicar l’últim viatge d’aquest senyor de blanc per presidir, ni més ni menys, la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) del 2011. De la joventut catòlica, és clar. Perquè no tots els joves som catòlics ni creients. I, fins i tot, entre aquells que ho són, no tots se senten partícips de la celebració ja que que han de viure l’afectivitat i la sexualitat d’una manera que la doctrina oficial, del Vaticà estant, desaprova. No tots combreguem amb una església que es proclama posseïdora única de la veritat absoluta i que considera l’ateisme anar contra l’ètica i el civisme. Una església, cal dir-ho clar i net, homòfoba, amb pederastes, contrària a l’avortament, al divorci i a l’ús del preservatiu per a evitar l’extensió de la sida i, malgrat això, amb una potent capacitat de mobilització. I una jovenalla, també s’ha de dir, acrítica, dòcil i conservadora que segueix els camins que els reporta només seguretat, amb unes normes de comportament molt pautades que els conduirà a la salvació eterna, segons estableixen determinats grups religiosos un tant sectaris.
“Una Església homòfoba, amb pederastes, contrària a l’avortament, al divorci i a l’ús del preservatiu per evitar l’extensió de la sida i, malgrat això, amb una potent capacitat de mobilització.” De tots és sabut per què va viatjar Benet XVI a Madrid el passat estiu. Era important que ens recordara dues coses, per si de cas algú les havia oblidades: que «Jesucrist és el camí, la veritat i la vida» i que «el matrimoni és la unió entre un home i una dona oberta a la vida». Oblida sa santedat que al nostre país hi ha, en aquests moments, una legislació molt més avançada i justa que amplia els drets més enllà del clàssic i poc atraient missatge catòlic, que xoca de front amb la nostra realitat social actual.
tothora, poca proximitat entre el cap del col·legi episcopal i els assistents, més aviat el contrari, el successor de Pere es mostrava constantment com una figura totpoderosa, superior, allunyada dels feligresos. No era la Jornada Mundial de la Joventut? Em fa l’efecte que l’església de Roma, amb aquest pontífex, ha tornat tant en la forma com en el fons als principis anteriors al Concili Vaticà II. Per exemple, que tot el prefaci de la missa de cloenda fóra en llatí no crec que fóra, precisament, la llengua més adequada per a una litúrgia juvenil.
Dos milions de peregrins de cent noranta-tres països del món van venir a la capital d’Espanya, atrets pel denominador comú de la fe, a sentir la paraula de Déu i, també, a passar-hi no poca calor. Segons la premsa escrita, «va ser la concentració de joves més gran que s’ha produït fins ara al món»; Madrid es va convertir, durant quatre dies, en el «centre espiritual de la cristiandat»; la missa de Cuatro Vientos va ser, de moment, «l’acte més multitudinari del pontificat de Benet XVI i la mobilització cristiana més gran de la història d’Espanya». Un vertader i autèntic espectacle, en definitiva. Pel que fa a la cobertura informativa que va tenir l’esdeveniment per part de la televisió pública, voldria saber quin desplegament hi hauria hagut si, en comptes del Papa, hi haguera vingut un imam o un aiatol·là a reunir-se amb els joves islàmics. Com és possible que un estat aconfessional done tanta importància al representant d’un país antidemocràtic com és el Vaticà? No és aquesta una mostra de l’actuació covarda i claudicant del govern socialista, sobretot després de les nombroses manifestacions organitzades per la jerarquia eclesiàstica en els últims anys? Com pot ser que les forces de l’ordre públic aporrejaren, literalment, els convocants de la manifestació laica, que van estar a punt de no poder recórrer l’itinerari previst? En una trobada mundial entre el líder del catolicisme i els joves seguidors de Crist he trobat, mentre feia zàping fugint de la retransmissió dels actes religiosos a
Però allò que la gent no sap, a causa de l’habitual manipulació a què ens tenen sotmesos els mitjans de comunicació, són els actes d’intolerància que ens va deixar el pas de Benet XVI per la terra d’Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. Pocs saben, per exemple, que un grup de quaranta joves que es dirigien al barri de Chueca a protagonitzar una besada pública i col·lectiva va patir una injustificable repressió policial pròpia dels temps del franquisme i van ser retinguts durant quasi una hora a la plaça de Colom, identificats i arraconats com si foren delinqüents. Encara a hores d’ara cap representant polític n’ha donat explicacions. Les volem i les exigim des d’ací en nom de tot el col·lectiu LGTBI. En segon lloc, un jove mexicà de 24 anys, homòfob i més papista que el Papa, va ser detingut per amenaçar de
“Com pot ser que les forces de l’ordre públic apallissessin els convocants de la manifestació laica, que van estar a punt de no poder recórrer l’itinerari previst?” cometre un atemptat contra els assistents a la manifestació «Dels meus impostos, al Papa, zero. Per un estat laic». Per últim, l’actor i activista LGTBI Shangay Lily va ser agredit per un grup de peregrins de la JMJ a la Porta del Sol; prèviament havia rebut amenaces a través d’Internet. Evidentment, no es pot generalitzar, però aquesta és una petita mostra de la joventut catòlica actual. Xiques i xics que, amb la llum del sol, recorrien els cèntrics carrers madrilenys agafats de la mà amb cara de no haver trencat mai un plat, pijos
opinió 19 i pijes de col·legi de pagament (on eren els fills dels obrers i de les classes desfavorides?) que cantaven cançons religioses, rebutjaven els preservatius que els oferien en diversos punts estratègics de la ciutat, assistien a tots i cadascun dels actes programats i, si els quedava temps, passaven pel parc del Retir una vegada i altra a confessar els seus pecats. Joves que, mentre el Papa i tota la cúria dormia, organitzaven botellots, s’emborratxaven, pixaven en la via pública i cometien altres actes de gamberrisme, com molt bé van captar les càmeres d’un programa de televisió. Tot plegat, peregrins de dia, festers de nit.
moment, fer sobrepassar el límit màxim de decibels, no? Doncs que Ana Botella, regidora de Medi Ambient de la villa y corte, sancione també l’organització de la JMJ com va fer amb les festes del MADO, oi? Se li ha vist el llautó a la senyora d’Aznar, coneguda per la seua famosa, cèlebre ja frase de les pomes i de les peres que forma part dels annals de les estupideses més grans mai abans dites i que, per descomptat, reproduiré a continuació per a vergonya seua: «si se suman dos manzanas, pues dan dos manzanas. Y si se suman una manzana y una pera, nunca pueden dar dos manzanas, porque es que son componentes distintos. Hombre y mujer es una cosa, que es el matrimonio, y dos hombres o dos mujeres serán otra cosa distinta». Impressionant!
“Joves que, mentre el papa i tota la cúria dormien, organitzaven botellonets, s ’e m b o r r a t x a v e n , pixaven a la via pública i cometien altres actes de gamberrisme”
Ja n’hi ha prou de condemnes moralistes de la sexualitat del col·lectiu LGTBI per part d’uns polítics retrògrads i carques i d’una església catòlica, apostòlica i romana cínica, cruel i inhumana. Blasma el cel, mai millor dit, sobretot quan un nombre elevat de capellans són gais; quan la dona no pot ocupar cap càrrec al si de la jerarquia religiosa en la que és una demostració de masclisme sense justificació en ple segle XXI; quan les xifres de sacerdots pederastes no fan més que créixer en els últims anys i els escàndols en moltes diòcesis europees, un rere altre, són el pa de cada dia; quan el Papa nega l’ús del preservatiu en un continent com l’africà en què diàriament moren milers de persones
Supose que aquesta concentració de cristians a Madrid proferint càntics i cridant el nom del pontífex fortament degué, en algun
per l’epidèmia mentre proposa l’abstinència i l’oració com a remeis al contagi; quan considera que la humanitat està en perill a causa de l’homosexualitat i la transsexualitat... Em pregunte si queda dignitat i compassió en aquesta església hipòcrita, atroç i sense humanitat. La resposta és evident: gens ni mica! Que Déu els agafe confessats!
Vet ací la vertadera, l’autèntica església catòlica: la que considera l’homosexualitat un mal abominable, una malaltia que no ho és i que, en tot cas, patiria la majoria dels seus membres. Aquesta és la institució que dirigeix el bisbe de Roma i vicari de Crist, exprefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, sa santedat Benet XVI per als amics: la que no predica amb l’exemple! Molt fort, no, fortíssim!
20
alliberament
L’alliberament gai en públic: el petó i anar agafats de la mà Per: Jordi Cirach Dos nois entren en una cafeteria agafats de la mà en una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com que hi ha molta gent passen desapercebuts, tot i que el fet d’anar agafats de la mà ja suscita alguna o altra mirada. Els nois s’asseuen i demanen dos cafès calents, ja que la temporada d’hivern d’enguany és molt freda. Mentrestant els nois conversen i s’agafen de la mà. Quan ja tenen els cafès damunt la taula i se’ls prenen, es fan un petó. En aquell moment tothom calla i es miren la parella de nois que s’han besat. La incomoditat d’aquell instant fa que un dels nois abaixi el cap i miri fixament el cafè que té sobre la taula alhora que mou la cullereta amb els colors a la cara. L’altre noi, davant aquell standby, es disposa a resseguir les mirades amb la mateixa cara de sorprès que el miren a ell i el seu company, i quan les mirades xoquen, els observadors retiren la mirada de sorpresa avergonyits.
Aquesta narració podria ser una novel·la situada el 2000 o el 2005, però no, narro una història real experimentada en primera
“Als centres educatius, ser homosexual encara té un valor discriminatori important, ja que la paraula maricon s’utilitza com a insult i amb l’objectiu d’avergonyir algú.” persona el 2011. A qui no ha passat un fet tan molest i incòmode com aquest alguna vegada? Perquè a mi, desgraciadament
moltes. L’experiència personal que introdueix aquest article només volia situar en un context actual uns fets remarcables que encara passen en la nostra societat. Aquests fets, cada vegada, per sort, més escadusser, situa la discriminació a persones homosexuals i el seu alliberament en la societat com a punt de partida. La notícia del 27 de juliol passat a Madrid sobre l’agressió d’un home a una parella gai en un restaurant d’aquesta ciutat no només revela de manera alarmant que encara continuen passant aquestes coses, sinó que encara es produeixen moltes més agressions que no són denunciades. I reconeguem que encara en matèria d’educació a escoles i instituts la feina no ha estat aprovada. Encara en moltes de les nostres escoles i instituts, i altres centres educatius, ser homosexual té un valor discriminatori important, ja que la
alliberament 21 paraula maricón s’utilitza com a insult i amb l’objectiu d’avergonyir algú. I això encara és una assignatura pendent que s’ha d’introduir amb força als centres, amb ajuda de pares i mares, però també amb el suport de professorat i tutors. I també, desenganyem-nos, tinc força amics homosexuals ̶ i aquest és tema de conversa recurrent en tertúlies i debats
“Segons a quins barris de Barcelona o ciutats de la seva àrea metropolitana, i en segons quines hores, anar amb la parella (noinoi, noia-noia) agafada de la mà pot ser perillós i contraproduent” ̶ que en segons en quins barris de la ciutat de Barcelona i ciutats de la seva àrea metropolitana, i segons quins horaris, anar amb la teva parella (noi-noi, noia-noia) agafat de la mà pot ser perillós i contraproduent. I jo, com a persona de mentalitat liberal i que
aspiro a consagrar una pau global on cadascú exerceixi la seva llibertat sexual com li plagui, em llevo cada dia amb la voluntat de lluitar i de fer d’aquest món un món més respectuós i amb uns valors.
ASSEMBLEA DE
L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE
Aquesta és una feina de tots. Per això també, a tu, estimat lector, t’encarrego la tasca d’educar, respectar i gaudir.
Assemblea de l’Esquerra de l’Eixample L’assemblea de l’Esquerra de l’Eixample està constituïda per veïnes i veïns que han decidit trobar-se i sumar forces per la seva voluntat de lluita per la dignitat. Neix arrel de l’acampada de Plaça Catalunya iniciada el passat 15 de Maig amb l’objectiu de fer extensiu el moviment i facilitar la lluita a cada barri segons les seves pròpies necessitats.
cada dimecres a les 20.15h a Avinguda de Roma 139 assemblea@esquerraeixample.org
www.esquerraeixample.org
Ens uneix un desig, el desig de fer front a un sistema capitalista i a les consequències de la seva crisi. No representem a cap partit o associació. Perquè ningú ens representa. Estem aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics.
S’aposta per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Així us convidem a totes i tots a participar activament a les assemblees de barri cada dimecres a les 20.15 a l’Avinguda de Roma 139 (entre Villarroel i Casanova) El canvi depèn de nosaltres! Us hi esperem. www.esquerraeixample.org assemblea@esquerraeixample.org També us convidem a participar als Tallers i activitats de la FESTA MAJOR INDIGNADA que tindrà lloc el dia 1 d’Octubre al Parc de l’escorxador i a l’Avinguda de Roma 139
Participa i transforma el Barri!
22
moviment
Els no-canvis Per: Albert Bosch
Observant la societat a través de les estadístiques, amb el pas dels anys podem veure els canvis que vivim. Però també podem veure els canvis que no vivim; aquells canvis que esperem que es donin, però que no tenen lloc. Un dels canvis que no s’ha donat és la desaparició de l’homofòbia a les escoles. Així, una enquesta recent diu que Tres de quatre joves catalans ha escoltat insults homofòbics.
“La realitat és que l’homofòbia continua present a les escoles, creant armaris entre el jovent i fent molt de mal a les llibertats sexuals i personals” Els insults homofòbics eren una arma del jovent per a agredir, humiliar i discriminar algun jove per ser efeminat, amanerat o per tenir ploma. Se li feia el buit, o se l’atacava, i és
que ser gai, amanerat o diferent era una falta greu pels nens dels anys 70 i 80. Sortíem d’una dictadura que castigava els homosexuals i transsexuals, a qui es podia empresonar amb la llei de “vagos y maleantes”. Era així com estava educada la societat. Ser gai, lesbiana o transsexual era una vergonya familiar, una lacra social, una raó per acabar a la garjola, assetjat per la policia o per bandes juvenils, i que a més d’una li va costar fins i tot la vida durant la dictadura. És a dir, un fet a amagar i a practicar en la clandestinitat. A les escoles, qualsevol nano que gosés identificar-se com a gai o que ho semblés era vilipendiat, vexat, criticat i impropi per a estar-ne gaire aprop. Els no heterosexuals, així, eren blanc de les agressions físiques i verbals en un marc d’una societat homòfoba i trànsfoba. Tot i que han passat molts anys plens de canvis legals, socials i de tot caire, sembla que els fills d’aquella generació no han canviat gaire en la seva actitud homofòbica.
“El canvi està a aconseguir comprendre que hem d’abandonar la crítica constant i viure en el respecte mutu. Per a això cal vexar, vilipendiar i arraconar les fòbies en general” Igual que fa 30 anys, ser gai, lesbiana o transsexual segueix sent una raó per a ser agredit, atacat o insultat. Així ho diuen les enquestes. També es repeteixen alguns esquemes de la postdictadura: les noies són menys homofòbiques que els nois, les mares més comprensives que els pares. Tot plegat és un gran fracàs, si tenim en compte que molts s’omplen la boca per haver aprovat lleis d’igualtat, matrimonis
i romanços. La realitat és que l’homofòbia segueix estant present a les escoles, creant armaris entre el jovent i fent molt de mal a les llibertats sexuals i personals. La feina no està feta, així ho demostren les estadístiques. Cal un canvi molt més profund i radical. El canvi rau en aconseguir comprendre que hem d’abandonar la crítica
“Ser homòfob, com ser racista, és una actitud que s’ha de castigar i impedir. Qualsevol broma, insult o atac homòfob ha de tenir resposta i ser tallat d’arrel, sense por.” constant i viure en el respecte mutu. Per a això cal vexar, vilipendiar i arraconar les fòbies en general. I en particular les fòbies que ataquen els individuals que desenvolupen actituds o maneres d’expressar-se diferents a la majoria, a la norma. Cal perseguir i castigar els malalts d’homofòbia. Ser un homòfob, com ser un racista, és una actitud que s’ha de castigar i no permetre. Qualsevol broma, insult o atac homòfob ha de tenir resposta i ser tallat d’arrel, sense por. A les escoles i al carrer. És una lluita també individual, en el nostre entorn de feina, familiar, cercle d’amics. Seguim estant malalts d’homofòbia. No és cap utopia creure en el respecte mutu, algunes societats ho han entès i el practiquen. Cal tenir-ho clar, però.
La Dolores, un producte ibèric?
relat 23
Il:lustració: A Jesús Ramos
Per: Carlos Siles dolorespeyton.blogspot.com
Què li passava a la Dolores? No podia parar de menjar pinso de porca, “pinso la marranota”.... La Dolores, farta com una truja, es va quedar adormida al terra de la terrassa. Li semblava molt confortable el terra humit i brut, tapada amb els tímids rajos de sol d’aquell dia ennuvolat. Cinc hores dormint panxa amunt ja n’hi havia prou. El dia al final es va aclarir i va acabar sent calorós i la Dolores va decidir anar a fer una passejada. Cercant ombra, la Dolores va acabar a la muntanya de Collserola, que era molt a prop de casa seva. De mica en mica s’hi va endinsar, va veure tres porcs senglars molt simpàtics que li van dir coses molt boniques i va trobar a terra una gla, diferents llavors molt gustoses i arrels exquisides que va menjar fent molt de soroll. Farta i amb l’estómac ben ple, la Dolores va començar a baixar i caminant caminant, sense adonar-se’n, ja la trobem passejant pels carrers de la ciutat comtal. La gent la mirava estupefacta i fins i tot un nen petit va començar a plorar quan la va veure, però la Dolores estava contenta amb la seva panxa plena i la pudor que desprenia; aquella pudor l’excitava molt. Sense saber com, va acabar davant d’una botiga enorme, que a la Dolores li va cridar molt l’atenció... Era una botiga d’embotits ibèrics enorme. A la porta de la botiga la Dolores, HORRORITZADA, no podia creure el que veia... Les cames dels seus germans penjades del sostre amb preus i cartells que deien : “Tasti els nostres pernils ibèrics”. Hi havia les tripes seques dels seus familiars plenes de carn picada, que anomenaven
“xoriço”, “llonganisses”, “secallones”!!! No s’ho podia creure. La gent es menjava la carn seca del seus amics, de tots els seus amics, els únics que l’entenien...
El carrer es va omplir de curiosos i de gent tafanera, i la policia no va trigar gaire a arribar. Mentrestant la Dolores no parava de matar gent...
La Dolores va començar a plorar davant d’una dona que estava comprant l’orella del seu amic preferit per fer escudella. I es va posar molt nerviosa veient com un home fastigós es menjava els bocins de la cama d’una amic seu convertit en pernil salat. A l’altra banda del taulell, un home gras, amb la cara suada, no parava de tallar en rodanxes les cames seques i salades dels seus amics amb un ganivet molt gran i esmolat...
̶ Tu vols tripes seques per sopar? Té secallona crua ̶ deia mentre esbudellava una noia que comprava secallones per al seu entrepà...
̶ NO PUC MÉS!!! EM FEU FÀSTIC!!!!!!! De sobte i plena de ràbia, la Dolores va saltar al damunt d’aquell desgraciat i li va treure el ganivet tot dient: ̶ Malparit, deixa de tallar en rodanxes les cames dels meus amics ̶ i li va tallar la gola d’una ganivetada... ̶ Tu, meuca fastigosa, deixa l’orella del meu amic i agafa aquesta per la teva escudella de merda ̶ i d’un cop li va tallar l’orella... La gent de la botiga d’embotits ibèrics va començar a córrer cridant i dient: ̶ Auxili, socors, uns dona amb cara de porca esta matant la gent i està dient coses molt estranyes! ̶ Una boja fastigosa, amb pudor de truja, ens vol matar perquè ens estem cruspint als seus amics... Està pirada!!!!!
̶ Menja’t aquest xoriço, bandarra ̶ deia a un altra home mentre li tallava la cigala... ̶ La vols en rodanxes? Rodanxes primetes, mal parit??? La gent no parava de cridar i l’escenari era digne de la pel·li més sanguinolenta de sèrie B. Els policies van agafar la Dolores, la van emmanillar i la van ficar dins del cotxe de policia. La gent no parava de cridar i de donar cops al cotxe dient: ̶ Porca, més que porca, assassina, malparida. El policia que la va ficar al cotxe no va poder evitar començar a vomitar... La Dolores no entenia res. Per què la gent l’insultava? És que ningú l’entenia? Ella no era cap assassina; en tot cas els assassins eren ells, tots els que havia mort s’estaven menjant els seus amics... Mentrestant els policies no paraven de cridar i anaven a mil per hora. On la portarien? Per què es tapaven el nas? La Dolores es va mirar al mirall retrovisor i es va veure diferent... Ja no tenia cabells... I es va palpar al pit i alguna cosa li estava passant, ja que ara tenia catorze mugrons!!!!
L L I S TAT P R O V I S I O N A L , A C T UA L I T Z AT A L A W E B : W W W. C O L E C T I U G A I . O R G
· Col·lectiu Gai de Barcelona Passatge Valeri Serra, 23 Baixos
BARS · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · La Bata de Boatinè - C/ d’en Robador, 23 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · People Lounge - C/ Villarroel, 71
BOTIGUES ROBA · American Man - C/ Consell de Cent, 253 · ES4U - C/ Casanova, 56 CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Pge. Prunera, 18 · La Base - C/ Casanova, 201 · Open Mind - C/ Aragón, 130 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185
LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm ClavÈ, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 RESTAURANT · Xalupada - C/ Diputació, 200
SAUNES · Sauna Barcelona - C/ Tuset, 1 · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Bruch - C/ Bruch, 65 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46 SEX SHOP · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20
ALTRES · Pastiseria- Banista - C/ Diputació 188
ENTITAT · Casal Lambda - C/Verdaguer i Callìs, 10 · Obsesion - C/ Consell de cent, 230
· Papereria Emilio Segarra C/ Muntaner 63
· Serralleria - C/ Consell de Cent, 261
· Supermercat Pròxim - C/ Consell de Cent 243
associació 25
Una mirada arc de Sant Martí sobre Mèxic i a casa nostra Per: Pablo Cáceres
A finals del mes de juliol el Col·lectiu Gai de Barcelona dintre del marc la proposta de la realització de videoconferències amb organitzacions GLTBIQ de diferents països del món, com segon contacte s’ha establert comunicació amb la Red Orgullo de Mèxic. En aquesta videoconferència hem tingut com interlocutors a Paulina Martínez de l’organització Musas de Metal, Miriam Britoz de Opción Bi i Alonso Hernández del grup Archivo y Memorias Diversas,i un dels coordinadors de la Red Orgullo, tots ells van abordar la situació, legal, polític i social en temàtica de sexualitat i de gènere.
“La realitat mexicana no és tan de color de rosa com la pinten la publicitat turística. La organització Red Orgullo ha denunciat 600 crims d’odi al llarg d’aquest any” Si bé Internet ens ha permès un amè intercanvi d’experiències la realitat mexicana no es tan color de rosa com ho pinten les publicitats de turisme, ja que el coordinador de Red Orgullo ha denunciat 600 crims d’odi al llarg d’aquest any. Han assenyalat que la tolerància dintre de Distrito Federal és molt major que fora de la capital ja que DF compte amb Unió Civil o Matrimoni, i sobretot la Constitució Nacional ha estat modificada per a establir la
no discriminació per preferència sexual, i com tota capital rep la immediatesa de l’impacta legal, però fora d’ella la Carta Magna pot ser paper mullat. Sostenen que el masclisme és la font dels crims d’odi, i que l’homofòbia dominant és una reacció a les pseudo llibertats que es viuen a la capital. Les grans croades contra els moviments gais, lèsbics i transs vénen inspirades en la resistència a no variar l’ordre establert i el incorruptible nucli familiar que sosté la moral dels pobles i la fe cristina. Han manifestat a més que es troben en temps de poca militància GLBTQI per part dels més joves, qui consideren que les reivindicacions d’altres èpoques ja estan assolides i el que toca en aquest moment és capbussar-se en la diversió oblidant, tal vegada, que la història de les llibertats de les societats mai han estat lineals, han tingut alts i baixos i el pitjor es que poden tenir reculades. Fent una comparativa amb el nostre país, s’evidencià que si que comptem amb òrgans de justícia pràctics, legalment tangibles en la realitat i que es nota aquesta experiència de la Barcelona lliure però en els pobles propers regna el silenci, la doble moral i la por a ser jutjats. Mentre molts dels partits polítics anuncien temps de retallades, no solament pressupostaris sinó també legals, de drets adquirits després d’anys de lluita, i altres sumits en el mutisme a l’aguait dels vots que els situï en els llindars del govern. Tenen molta raó els activistes de Mèxic dient que hi ha molta feina per realitzar, i en aquest procés dóna alegria compartir les experiències encara que siguin doloroses, a ells correspon seguir plantant cara a la discriminació. La lluita pels drets GLTBQI
té major sentit des de la seva perspectiva global, sense oblidar, clar, els desafiaments a l’interior de cada país. A nosaltres ens correspon entendre que no tot està fet, aguditzar l’observació perquè compartim el mateix enemic, encara que aquí esta camuflat de discursos políticament correctes, l’anonimat de la gran ciutat, “el benestar” i aquesta sensació fictícia del tot està bé i que aquí no passa res.
“S’acosten temps electorals... Que els llums estiguin encesos i ens trobin enfortits en la defensa dels drets, organitzats i units en els ideals de democràcia i respecte dels drets humans” S’aproximen temps electorals i nous dies per a les organitzacions socials, que els llums estiguin encesos i ens trobin enfortits en la defensa dels drets, organitzats i units en els ideals de democràcia i respecte dels drets humans. Sense cap dubte una conversa amb companys d’altres moviments socials, encara que sigui a través d’Internet, ens permet furgar en la nostra intimitat. Amb ells i amb altres països també lluitem. Visca la solidaritat entre els pobles!
26
queer
Murs, ponts i ficcions visuals
El cinema, la qüestió sexe/gènere i les identitats difuses Per: Eduardo Nabal El cinema, com la literatura, s’ha interessat sempre per les fronteres socials entre el considerat masculí i el anomenat femení. Però varem haver d’esperar al modern feminisme perquè aquesta qüestió, latent o visible en el nostre imaginari, es tornés una qüestió de debat i creació i deixés de ser “un problema” o “un objecte d’estudi”, termes que sempre han estat a prop del tradicional concepte de “patologia” tan estimat per la medicina, la psiquiatria, la psicologia clínica i altres dispositius de regulació. “El diferent ets tu” van respondre en altre temps les gents d’altres races, les dones sàvies, silenciades o estigmatitzades, les persones discapacitades que seguim cridant, els desocupats i els immigrants enfront al capitalisme feroç com única manera d’organització “socioeconòmica” o els gais i lesbianes enfront d’un règim obsessivament homogeni i heterosexual, que segueix posant etiquetes al considerat anòmal…. Des del vell psicoanàlisi –amb tan dolenta premsa avui, però tan vigent en alguns aspectesa la moderna sexologia i els seus joves doctors, el sexe, el cos, els dimorfismes i les excepcions segueixen sent objecte de
preocupació, estudi o sa interès. L’anomalia existeix solament enfront d’una “norma”, una frontera, un mur i un marge, a una exclusió o a una inclusió reguladora. També enfront del blanc d’una pantalla de cinema. El cinema gai, lèsbic, transs, queer, o si volem resumir-lo en les seves interminables sigles, el cinema i les arts visuals LGTBQ, neixen amb força a finals dels anys noranta enfront de qüestions com l’auge dels nous subjectes polítics, les subcultures i els rodatges de baix pressupost; també a la necessitat de filmar, gravar i protestar com reacció a l’arribada del VIH, el silenci dels poders públics i l’estupefacció social o enfront de la mandra dels dispositius mèdics i econòmics davant l’avanç de la pandèmia. I creix posteriorment enfront de l’avanç de la nova dreta i a la crisi del subjecte “dona” del feminisme clàssic i/o burgès o el qüestionament -cada vegada
“Cal filmar, gravar i protestar com a reacció a l’arribada del VIH, el silenci dels poders públics, l’estupefacció social i la passivitat dels dispositius mèdics i econòmics davant l’avanç de la pandèmia” més irrefrenable- de la heterosexualitat obligatòria, la masculinitat dominant, els rols prefixats i el sexisme amb les seves formes més o menys subtils com règim polític universal . En el primer, segon, tercer i quart mons els realitzadors i realitzadores lesbianes, gais o transs prenen la paraula, no se senten còmodes en els seus compartiments estancats i articulen discursos i ficcions en primera persona que posen en qüestió fins i tot el funcionament mateix de l’aparell cinematogràfic com productor de plaer, inquietud o distòpies i recreador de realitats
corporals i sociosexuals aparentment immutables. A EEUU: John Cameron Mitchell “Hedwig and the Angry Inch” “Shortbus”, Jennifer Livingston “Paris is Burning” i Kimberley Pierce “Boys don’t cry”, a França: François Ozon “Une robe d´ été” “Sitcom” “8
femmes” “Potiche” al Marroc: Remi Lange “Tarik el Hob” “Strassos, le magnifique” a Bèlgica, encara que procedent del nord d’Àfrica, Chantal Akerman “Demain on Demenage” “La Captive”, Catherine Corsini “La répétition” a Espanya: Pedro Almodóvar, a Anglaterra: Derek Jarman, a Irlanda: Neil Jordan posen en evidència, a través de la saturació dels “gèneres” i de la diversitat de subjectes, identitats i individus, (amb sobredosis o absència de masculinitat i/o feminitat), que les ficcions entorn de cossos “no marcats” són més que possibles o necessàries: són ja imprescindibles Pel·lícules recents, vingudes de latituds diverses, com l’argentina “El último verano de la Boyita” els treballs de Lucía Puenzo “XXY” “El niño pez” la irlandesa “Breakfast on Pluto” les nord-americanes “Boys don’t cry” “Welcome to the Dollhouse” i “Mysterious
27 skin” les canadenques “The haming garden” i “Three Needles” o l’oriental “Beautiful Boxer” han posat en primer terme les conseqüències d’aquest debat, filosòfic però també polític, econòmic i sociocultural sobre aquesta violència que un règim binari de sexe exerceix sobre els subjectes al néixer, en l’adolescència/joventut i/o al llarg de tota la seva vida. Espais inhabitables que poblen ficcions i realitats candents. La casa de l’amo i els seves afores, les eines de l’art i les eines dels creadors de ficcions, la qüestió de l’humà i l’inhumà, les fronteres socials del masculí i el femení, lo acadèmic i lo del carrer, l’art i la vida són assumptes que es plasmen en el cel·luloide de ficció o documental. El cinema va, en ocasions, per davant de la societat, és un pàl·lid, tèrbol o fidel reflex d’ella o un testimoniatge clar de les realitats i contradiccions que han sorgit amb força en les nostres societats. Els nens marietes i les nenes bolleres són gairebé tan antics com el cinema mateix i han de lluitar contra l’estranya i no sempre reconfortant herència del psicoanàlisi, una “ciència” o tendència que va arribar al cap de munt en els albors del cinematògraf. Però haurem d’esperar a la dècada dels noranta i al qüestionament del moviment asimilacionista de gais i lesbianes perquè ocupin el seu
lloc més enllà del morbo, la compassió, la patologia, la mera curiositat o l’estranyesa. De Vicente Aranda “Cambio de sexo” de Narciso Ibañez Serrador “La residencia” o del primer Almodóvar “Que he hecho yo para merecer esto”, de Kazan “A Streetcar named Desire”, de Losey “The Boy with Green Hair”, de William Wyler “The Children’s Hour”, les jovenetes curioses de “Corrupció a l’interna’t/ Mädchen in Uniform” (pàl·lid remake en techinocolor de “Noies d’uniforme”) o l’efebus caníbal ploricó de Bergman “Vargtimmen” la seva monstruositat, patologia, solitud o aberració poc té a veure amb els joves protagonistes de “Ma vie en rose” de Alain Berlinier, amb el descarat adolescent de “Breakfast on Pluto” o amb els protagonistes que apareixen a “Hedwig and the angry inch”, “Edward II” de Derek Jarman o la més recent “El último verano de la Boyita” de Julia Solomonoff , que amb el seu comportament vénen a sacsejar els fonaments de la construcció cultural i el model mèdic i falócrata de la masculinitat. També les nenes bolleres de “The Hanging Garden” de Thom Fizgerald, de “La niña santa”
“Hi ha personatges que segueixen poblant el nostre inconscient col·lectiu que es resisteix a ser renovat i és aixafat sota capes i capes de silenci de psiquiatria, psicologia social o fins i tot d’activisme d’esquerres” de Lucrecia Martel, la vampira hermafrodita de “Låt den rätte komma/Deixa’m entrar” versió sueca el nen hipersensible del seu remake de hollywood. Les adolescents afroamericanes de “Precious” de Llig Daniels semblen no respondre al que s’espera d’elles com a subjecte dones/comportament dones, amb gorra de beisbol, atraient-se mútuament o renunciant a “ser” o “semblar femenines” per a agradar a ningú han donat el salt de l’anonimat a la gran pantalla, encara que sigui en versions edulcorades, incompletes o
esbiaixades. Així les nenes de “Fire” de Deepa Metha, la jove transsexual pre operació de la desesperançada “Boys don´t cry” o les nenes salvatges i a la vora de l’abisme de Lucía Puenzo o les de Peter Jackson “Heavenly Creatures” o les adolescents precoces? de “Eloise” de Jesus Garay han d’enfrontarse encara a un discurs mèdic o a un entorn social que adquireix l’estatus de discurs punitiu, constricció o sentència vitalícia. Han d’aguantar el fet de ser etiquetades com malaltes, desviades, rares, o fins i tot considerades com el que no són dintre d’un univers lingüístic més contemporani. El protagonista de “Boys don’t. Cry” de Kimberley Pierce és definida com “lesbiana” pel seu amic gai o com “malalt” per la mare de la seva xicota, mentre que el jove “Hedwig” o l’adolescent intersexual de “El último verano de la Boyita“ han de veure com les seves infàncies, adolescències i primeres joventuts es veuen parcialment frustrades per dispositius mèdics que s’alarmen davant la diversitat corporal, el anomenat dimorfisme sexual o la pretesa disfòria de gènere tractant de corregir quirúrgicament els seus defectes i medicalitzar els seus cossos. De nou la anomenada naturalesa i la anomenada cultura xoquen amb violència quan molts d’ells i elles no volen entrar en cap caseller,
28
queer
o fins i tot s’atreveixen a negar la veracitat, honestedat i cientificitat d’aquestes caselles o categories. Apareix al mateix temps altra sèrie de personatges no menys desestabilitzadors per a l’imaginari heterosexista com el gai masculí i sense complexos de “En malas compañías” d’Antonio Hens, el jove femení però heterosexual d’algunes pel·lícules d’Almodóvar: “Matador” “Hable con ella” “Los abrazos rotos” les monges lesbianes de “Entre tinieblas” les joves bisexuals i sense problemes d’identitat “Goldfish memory”
“El cinema i les arts visuals LGTBQ, neixen amb força a finals dels anys noranta arran de plantejar-se qüestions com l’auge dels nous subjectes polítics, les subcultures i els rodatges de baix pressupost” d’Elizabeth Gill o la deliciosa “Caramel” de la franc/libanesa Nadine Labaki, les ancianes que descobreixen el sexe amb la seva vella amiga de l’ànima “80 egunean”, les autoestopistes unides per una destinació fatal “Thelma & Louise”, “Butterfly Kiss” o les adolescents lesbianes delicades i femenines de films com “El niño pez” o la ja mencionada “Eloise” de Jesus Garay, així com els ex soldats sexys i sensibles de “Yossi & Jagger” o “The Bubble”. El travestí mascle i sense complexos de “Kinky Boots”, el androgin mestre de cerimònies de “Shortbus”, el masculí massatgista i motero de “Azul oscuro casi negro”, els xaperos/buscavides adolescents de Gus Van Sant “Mala Noche” “My Own Private Idaho”, les autoestopistes lesbianes i vaqueres de “Even Cowgirl get the blues”, els rudes però sensibles pescadors peruans a “Contracorriente”, les dones llançades, contradictòries, turmentades o ambigües del cinema de Ozpetek “Le fate ignoranti” “Mine vaganti”, les lesbianes mares de família de Lisa Chodovenko “The kids are all rigth” o els masculinísims vaquers trists i bojament enamorats de “Brokeback mountain”
29 desmuntant , a la seva manera, categories i continus de sexe, gènere, desig i orientació sexual. Conceptes com la ploma, el efeminament, la masculinització o la renovació contínua dels conceptes de masculí i femení, el homo i el hetero, que ja van aparèixer en el cinema en pel·lícules com “Morocco” de Josef Von Stenberg o “Tea and Sympathy” de Vicente Minnelli, “Dog Day Afternoon” de Sídney Lumet o “A Taste of Honey” de Tony Richardson, “Cabaret” de Bob Fosse o fins i tot els personatges de “Lezte Ausfahrt Brooklyn / Last Exit to Brooklyn” de Uli Edel ja no tenen la mateixa vigència. Tots i totes podem ser objectes d’estudi o anàlisi o negar-nos rotundament a ser-ho, o a ser classificats o observats sota cap telescopi, perquè la galàxia és ja massa àmplia encara que grans sectors de la societat, liderats per la religió i les seves institucions, la medicina i els seus derivats, l’escola i la família més tradicionals, les forces de seguretat i higiene social de l’estat que encara avui practiquen intervencions a bars gais camuflades de batudes antidroga o duen a comissaria als que es manifesten contra la maquinaria catòlica a les universitats i arreu, s’obstinin amb fúria gairebé bel·licosa a acabar amb aquestes desviacions. Quan el pare del jove bisexual de “Crazy” descobreix al seu fill de set anys amb els llavis pintats i una bata “de noia” el protagonista pensa encertadament: “Sense saber-ho, li havia declarat la guerra al meu pare”. No falten les mirades compassives o els crits desesperats a la integració, la comedieta típicament nord-americana o el ressuscitar de vells fantasmes, com pasa amb el protagonista de “Madre amadísima” o l’anciana lesbiana de “Vier Minuten”, Èdip, Medea, Electra, Narcís, les amazones, les bruixotes, les tortilleres, els vells pedòfils, els jovenets precoços, l’androgen, la camionera, la sílfide, la Medusa, els Budes, les nimfòmanes, els castrati, els crists asexuats, les verges suïcides, els autistes inhibits, els capellans reprimits, les mares dominants, els pares febles, les vampiresses, els donjuans, els óssos sense cau, les marujes, els superpasius, les hiperactives, els futboleros, les tennistes, els discapacitats obesos o inhibits , els perruquers amanerats, les frígides, les calentabraguetes, els calentapollas, els desvirgadors, els joves
amb dubtes i els marietes infeliços segueixen poblant d’una manera o un altre el nostre inconscient col·lectiu que es resisteix a ser renovat, aixafat sota capes i capes de silenci, de discursos que travessen la medicina, la psiquiatria, la psicologia social o fins i tot l’activisme d’esquerres (al de dretes no l’anomeno precisament activisme) o de crides a actituds del públic que van des de l’empatia al morbo, passant per la naturalitat, la reivindicació, la repulsa, l’escarni, la fascinació o la desnaturalització. També la maleïda “normalització”, una paraula que avui espanta tant com espantava la foto del General Franco als col·legis, com la més ombrívola de les presons o cases de salut, o el pitjor malson sortit de la ploma de Michel Foucault. O els divans/confessionaris tan mal utilitzats que fins el mismísim doctor Freud es regiraria en la seva tomba. Les ficcions es diversifiquen i amb això també els debats, els corrents polítics entorn del cos, al sexe o la identitat i els propis subjectes són ara els quals han de ser escoltats farts de visitar capellans, monges, sessions de teràpia mèdica, xerrades amb el psicòleg/a, riures en el col·legi, alarma en el correccional, llargues medicacions, intimidació, desastres íntims o batusses familiars.
conte eròtic 29
Tot per una cigarreta Per: Xavier Ribas Aquell agost se’m va passar volant. No me’n vaig adonar que ja em tocava tornar a la feina en pocs dies. Per tal de relaxar-me els últims dies vaig decidir anar casa de mons pares, a Blanes. En aquell temps, el poble començava a agafar l’encantadora forma que té tot l’any: tranquil.la i amb pocs turistes. Vaig arribar a mig matí, un banyet ràpid a Sa Palomera i cap a dinar. En acabat, vaig endreçar una mica els trastos i vaig anar a fer una orxata al passeig de dintre. Tot i que no volia sortir de nit, no vaig poder evitar enrecordar-me d’en Joan, aquell noi tan maco que vaig conèixer l’any passat. Vaig anar en la seva recerca i captura. Feia de guàrdia de seguretat d’una discoteca del centre de Lloret i hi vaig anar. A la porta em vaig trobar el Tom, el seu inseparable col.lega. Quin disgust vaig tenir quan em va dir que s’havia casat i havia anat a viure a Sidney, amb la seva dona. Sidney? Una dona? No entenia res. Primer em pensava que em prenia el pèl, però de seguida me’n vaig adonar que era d’allò més cert. Vaig entrar a fer-hi una copa. Inconscientment, vaig encendre’m una cigarreta. De seguida em va sortir un segurata que me’n va fer fora de males maneres. Quina torpesa la meva! Ni que fos nou que no podia fumar dintre d’un local. Ja a fora, el Tom va intercedir per mi i em van tornar a deixar entrar. Al cap d’una estona vaig tornar a sortir a fumar. Estava el segurata nou a soles. Vaig aprofitar per demanar-li disculpes. Aquella massa de músculs, poc més alta que el Messi i del mateix país, em va dir que no passava res, però que anés amb compte. No ens vam adonar i, tot xerrant, ja havia acabat la sessió. Li vaig comentar que tenia el cotxe al passeig, em va respondre que ell també i si volia hi podiem anar junts. Un cigarret més tard, va sortir. Estava tot suat. Es va treure la samarreta. Quin espectacle! Vam arribar al passeig, primer hi havia el meu cotxe. Es va acomiadar de mi amb una abraçada i va anar
cap al seu. No vaig poder evitar seguir-li el caminar amb el retrovisor. Vam marxar tots dos. Vaig aparcar a casa meva. Ell ho va fer una mica més endavant. Va venir corrent i em va dir que havia perdut les claus de casa i si es podia quedar a casa meva. No m’hi podia negar. El vaig convidar a prendre una dutxa. Al cap de pocs segons vaig entrar al bany i li vaig deixar una tovallola neta. Va sortir-ne tot lluent. Li vaig oferir una cerveseta mentre em dutxava. Vaig acabar tot moll perquè no tenia una tovallova. En veureho es va alçar rapidament per embolicar-me amb la seva. Les nostres pells es tocaven i ens miràvem amb complicitat. Les mans no obeien el cap i van començar a magrejar aquells espectaculars músculs. Va deixar caure la tovallola i em va respondre besant-me mentre em masturbava. Com si balléssim un tango, compaginant els passos i sense deixar de besar-nos i magrejar-nos vam anar cap al llit. Vaig agafar unes velles manilles i el vaig lligar al capçal. Els seus músculs van quedar en tensió. Començava el festival. Vaig agafar un cinturó de cuir i li vaig donar petits cops al pit. Ni ho notava. Després el vaig colpejar amb la mà repetidament mentre li col.locava alguna pinça al mugró. Una cossa em va dir que això no li havia agradat massa, així que li vaig treure. Vaig optar per seguir-lo magrejant i per treure-li una manilla. Amb una mà en va tenir prou per dominar-me i posar-me boca terrosa al llit. Es va deslligar l’altra mà. Amb les dues mans lliures feia de mi el que volia. M’encantava ! Em va agafar les dues mans amb una de sola posant-me-les per damunt del meu cap. Amb l’altra em va començar a magrejar tot el meu petit cos mentre em llepava el coll. Veia com el seu entrecuix, tot i no ser massa gran, anava engreixant-se. Es va posar sobre meu. Me la va posar pel mig de les dues cames i va començar a ficar-me-la mentre em besava per tot arreu. Acte seguit em va donar la volta i va atacar pel darrere. Amb suavitat, sense pressa. Tot una delícia. S’hi recreava. Feia que la notés i la sentís tota
dins meu. Poc a poc, les embrenzides anaven augmentant d’intensitat. De força no n’hi faltava. De l’energia que hi posava, tots els seus músculs anaven rebotant en el meu cos. Una i altra vegada. Sense fi. M’estava posant a mil. Feia temps que ningú em feia això. Sense ni tant sols tocar-me-la, va fer que m’escorrés. Llavors, em va donar mitja volta altra vegada i, tot dret, amb un peu a cada cantó del cos, va deixar anar la seva gran lleterada. Tots dos estàvem amarats de suor. Vam anar a prendre una dutxa junts. A la sortida em va tornar a embolicar amb la tovallola i em va fer petonets pel coll. Aquella nit no seria l’última sense claus.
30
on pots trobar-nos
BARCELONA ALLOTJAMENT · Barcelona City Hotel Universal - C/ Aragó, 281, 2º 1ª · Hotel Axel - C/ Aribau, 33 · Hotel Califórnia - C/ Rauric, 14
ENTITATS · Antic Teatre - C/ Verdaguer i Callís, 12 · Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya C/ Avinyó, 44
· Associació de Publicacions Periódiques Escrites en Català
+ LLOCS
APPEC - Rambla deCatalunya, 10 4º
ALACANT
· Associació de veïns i veïnes de l’Esquerra de l’Eixmaple -
Associació Decide-T (Centre 14) - C/ Labradores, 14
Avda. Roma, 139
BARS · Átame - C/ Consell de Cent, 257 · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · Belladona - C/ Diputació, 222 · Butch Bear - C/ Diputació, 206 · Cafè de les Delícies - Rambla del Raval, 47 · Casual Cafè - C/ Independència, 278 · Cine Arenas - C/ Tarragona, 3-5 · Dacksy - C/ Consell de Cent, 247 · El Cangrejo Eixample - C/ Villarroel, 88 · La Bata de Boatiné - C/ d’en Robador, 23 · La Cueva - C/ Calabria, 91 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · La Penúltima - C/ Riera Alta, 40 · Lust - C/ Casanova, 75 · Moeem Barcelona - C/ Muntaner, 11 · Museum - C/ Sepúlveda, 178 · Museum Retro - C/ Urgell, 106 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · People Lounge - C/ Villarroel, 71 · Robadors 23 - C/ d’en Robador, 23 · Trash - C/ Consell de cent, 223 · Bim bam bum, Z:eltas - C/ Casanova, 75 BOTIGUES DE ROBA · American Man - C/ Consell de Cent, 253 · Boxer - C/ Diputació, 167-169 · Celestino Muñoz - Gran Vía de les Corts Catalanes, 588
· DGM - C/ Casanova, 74 · ES-Collection - C/ Consell de Cent, 218 · ES4U - C/ Casanova, 56 · Interior Primera - C/ Aribau, 26 · Next Level - C/ Diputació, 189 · Obsesión Outlet - C/ Consell de Cent, 230
CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Pge. Prunera, 18 · La Base - C/ Casanova, 201 · Open Mind - C/ Aragón, 130 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185
· Ateneo Chino - C/ d’en Robador · BCN Checkpoint - C/ Comte Borrell, 164 - 166 · Casal Lambda - C/ Verdaguer i Callís, 10
AMPOSTA
· GAG - C/ Virgili, 24 08030 BCN
ANDORRA LA VELLA
· Programa pel Col·lectiu GLTB - Avda. Paral·lel, 52,
Llibrería La Gavina - C/ Major, 21
Edifici
Bar La Fada Ignorant - C/ Fiter i Rossell, 2, bajos
Santa Madrona , 4º
CARDEDEU LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm Clavé, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 · LoKal - C/ Cera, 3
Lliberia Pla de la Calma - C/ Teresa Oller, 5
NOIES · Dora Ópera Café - C/ Villarroel, 86
LLEIDA
CASTELLÓ DE LA PLANA Oriol Flors Mas - C/ Peñíscola, 2, 1º 2ª
Associació EAGLE - C/ Artur Mor, 1
· Kódigo G - C/ Muntaner, 24
· La Rosa - C/ Brusi, 39 (Pge. Interior)
MADRID Librería Berkana - C/ Hortaleza, 64
PERRUQUERIES · Esclusif - C/ Diputació, 159 · Hair Club - C/ Muntaner, 22 · Tön Vanguard - C/ Diputació, 191
PALMA DE MALLORCA Associació Ben Amics - C/ Conquistador, 2, Pral.
REUS RESTAURANTS · Castro - C/ Casanova, 85 · D-Divine - C/ Balmes, 24 · El Bierzo a Tope - C/ Diputació, 159 · Iurantia - C/ Casanova, 42 · Santutxo - C/ Provença, 571 · Sinensis - C/ Aragó, 159 · Único - C/ Diputació, 176 · Xalupada - C/ Diputació, 200
Associació H2O - Av. Carrilet, 29
SARAGOSSA Associació Towanda - C/ Liñán, 8, Local Treziclo
SITGES Hotel Romántic - C/ Sant Isidre, 33
VALÈNCIA Col·lectiu Lambda - C/ Vivons, 26
SAUNES · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46
Café de la Seu - C/ Santo Cáliz, 7, bajos Terra (Centro Social Bar) - C/ Baró de Santpetrillo, 9, bajos Pepín Martínez - C/ Salas Quiroga, 14, Puerta 3 Esquerra - C/ Erudito Orellana, 10, 1º
VILA JOIOSA Llibreria Vila Llibres - C/ Ciutat de València, 14, Baix
SEX SHOP · Boyberry - C/ Calabria, 96 · Kistch - C/ Muntaner, 17-19 · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20
I a les 335 Biblioteques de tot Catalunya!
activitats 31
31
Debat amb els partits polítics “Avenços i retrocessos en polítiques socials pels propers anys”
Dissabte 12 de novembre de 18:30 a 21h Centre Cívic Urgell (c. Comte d’Urgell, 145)
Horari CGB: -De dilluns a divendres de 19h a 21.30h -Divendres, dissabtes i vigílies a la nit de 23.00h a 2.30h
marigrama
Per: Martí Delclot 1 2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
3
4
5
6 7
8
9 10 11
HORITZONTALS 1. Estas tot el dia enganxat al Chueca, deixa de... . Tan rebel com ets, al final et convertiran en un ... 2. Si tens un poker d’això ningú et guanyarà. ( a l’inreves) Nom de qui cantava allò d’ I will survive 3. Allò que voldries fer-li a aquell tio tant bo que t’ignora. Les monges ho fan tot el dia 4. Article italià. El forat del cul. Web molt útil per tal de poder-hi fer consultes, sense final. 5. És el nom que portes gravat a tots els teus calçotets, pija ! (a l’inrevés) Ètnia. 6. (a l’inrevés) En castellà és un vaixell molt fortificat. Cetona oliosa i olorosa que ocorre a l’arrel de les violetes, emprada em perfumeria. 7. Especialitat de la Rocio Durcal i teva quan vas molt begut. ( a l’inrevés) Sigles de la capital econòmica mundial. 8. Es repeteix a l’Amadrava. Unica cosa en comú entre Andorra i Àlaba. Hi vas cada cap de setmana a fer la petarda. El final d’allò pendent. 9. Article femení. La Sigourney Weaver n’és molt. Si ets anglès l’has de prendre a les cinc. 10. Amb la pinça birmana et feia arribar al cel. Aquell noi tant maco no ho fa perquè li agradis sino perquè s’ha sorprès molt de com t’has engreixat. 11. Cognom del superxicot de la kylie Minogue. Primer pas per ser un burro. VERTICALS 1. Per ell, cada tarda és divendres. Sargantanes enormes que surten per la tele. 2. Refugiava nois desvalguts a casa seva. ( a l’inrevés) Si no vols pols, no hi vagis. 3. Això, per un anglès és massa. Nom de la tonta del bote. Segons la lucia, tenia lliure de vuit a deu 4. El veí d’un txec. A l’església ho dius molt sense final. 5. És el començament del joc. Alacant. Aspiren aquella substància que tant els agrada. 6. Nom del creador de beverly hills 90210. Qualitat de ser dret i rígid. 7. Abreviació del Ripollès. En el Papa s’hi repeteix. (a l’inrevés) Des de monistrol et porta a veure la Moreneta. Començament per tenir un òscar. 8. Es canviaran els torns. Marta Sánchez 9. El dioni n’és un. Animo el foc 10. Habitant de Mallorca. (a l’irevés) Entre do i mi. 11. La fada de la pel.licula n’era. Forma antiga d’amb.