3INTRO_Sant Jordi no salvaria una princesa lesbiana 4BREUS_ 8ALLIBERAMENT_Termòmetre LGBT 9SUPORT_La Fundació Enllaç 10OPINIÓ_Respondre a una agressió oferint les natges12MOVIMENT_Homofòbia viral 14OPINIÓ_LA VIOLÈNCIA (els convergents) 15Testimonis 29M, Jordi 16Vitòria, 3 de març de 1976. Símbol de la lluita treballadora 19Gràcies, Lluís 20MOVIMENT_ L’ànima en venda 21RELAT_La melancolia d’en Sylver Galaxy 22OPINIÓ_Jo em desbatejo 24Surto a la matinada d’Arena i me’n vaig a l’església 25PROPOSTA_L’anti-Juani homosexual o l’altra cara de la Jenifer 26CULTURA_Adéu a l’assignatura 29CONTE ERÒTIC_ SF30ON POTS TROBAR-NOS_ 31ACTIVITATS_MARIGRAMA_
subscriu-t’hi
Sí, vull associar-m’hi Nom i cognoms ......................................................................... Adreça ......................................................................... Localitat ......................................................................... Codi Postal ......................................................................... Telèfon ......................................................................... e-mail .........................................................................
Compte bancari Entitat
Oficina DC
Núm. de compte
9 € / Any Banc o caixa............................... Adreça ........................................... Localitat ................... Signatura i data: Envieu aquesta butlleta a Infogai/Col·lectiu Gai de Barcelona Ptge. valeri Serra, 23 08011 Barcelona
EDITOR_Infogai + Col·lectiu Gai de Barcelona (CGB) REDACCIÓ_Ptge. Valeri Serra, 23 - 08011 Barcelona Tel. 93 453 41 25 - Apartat de Correus 32016 08080 Barcelona infogai@colectiugai.org - cgb@colectiugai.org www.colectiugai.org - Dipòsit legal B- 25886/81 redacció_Gaspar Ramón. COL·LABORACIONS_ Mikimiquel Kamarada, Pablo Cáceres, Àlex Madueño, Vicent Canet , Nouel Eldelbar, Jan Clar, Albert Bosch, , Te Maturana, Sylver Galaxy, Francesc More , Jordi Cirach, Glycerine Queen (el Clot), Òscar Banegas, Xavier Ribas, Martí Delclot. DISSENY GRÀFIC_Joan Picazo. IL·LUSTRACIÓ_Marcià Q ADMINISTRACIÓ_Álex San Rafael, Josep M. Díaz CORRECTORS_Miquel Deulofeu, Urtx DISTRIBUCIÓ_Josep M. Díaz PUBLICITAT_Alex San Rafael · 649 172 911 IMPRESSIÓ_Pereda Impressor S.L. - 93 309 45 17 * Infogai és membre de l’Associació de Publicacions Periòdistiques en Català (APPEC). * Infogai és una revista al servei del Moviment d’Alliberament Gai. * L’opinió de l’Infogai es reflecteix als editorials i articles sense signar. * S’accepten i agraeixen col·laboradors. * L’Infogai s’imprimeix amb paper ecològic. * Els articles i imatges de l’Infogai els podeu reproduir, copiar, piratejar sense permís, només cal citar les fonts.
intro
Sant Jordi no salvaria una princesa lesbiana
Per: Pablo Cáceres
Diu la llegenda que als voltants de Montblanc hi vivia un drac terrible que causava estralls entre la població i el bestiar. Cada vegada que entrava en acció, els vilatans intentaven calmar-lo amb el sacrifici de dos animals, però, tot i això, el monstre continuava atemorint-los. Aleshores van decidir que havia arribat el moment de no només sacrificar bèsties per al monstre sinó també persones: un membre de cada família per cada atac del drac.
“El dia de Sant Jordi es respira amor, un amor divers, i la ciutat s’omple de tactes, de dits plens de desitjos, de gust de sexe”
s’hi refugien els enamorats per escapar de la quotidianitat, intentant vèncer al déu Cronos -o qui sap si al déu Nóos, que significa, curiosament, “inteligència” en grec-. Per Sant Jordi, el poble es vesteix de diversitat i obre les finestres a la primavera. L’amor homosexual passeja agafat de la mà de mar a muntanya, abans que els partits de la dreta no sentenciïn que el matrimoni LGTB és inconstitucional. Potser en aquesta data, les organitzacions que defensen els drets humans de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals conjuminin esforços per plantar cara a l’allau homofòbic que percebem que és a les portes.
Com és sabut, a la família reial mai no li tocava lliurar a ningú (qualsevol similitud amb la realitat és pura coincidència). Fins que un dia va tocar-li a la princesa: no sabem si l’atzar l’escollí per al sacrifici perquè aquell dia el sorteig no va ser manipulat o perquè el poble –en plena crisi econòmica- estava decidit a no deixar passar més injustícies. La imatge de Sant Jordi es presenta amb capa i espasa en mà, no, però, per salvar els fills/es oferts pel poble sinó per salvar la princesa, membre cobejat de la reialesa. Podem dir, doncs, que el nostre protagonista va ser molt selectiu i fins i tot discriminador, ja que no va sortir a defensar una vilatana qualsevol sinó la filla del rei. Però més enllà de la llegenda –i la seva actualitat-, el 23 d’abril, com cada Sant Jordi, Barcelona torna a embellir-se amb roses vermelles i multicolor, i en cada racó
El dia de Sant Jordi es respira amor, un amor divers; amor d’home a home, de dona a dona..., i la ciutat s’omple de tactes, de dits plens de desitjos, de gust de sexe. La llibertat va ser conquerida per aquells que van lluitar, els nostres predecessors, i ara la defensarem sense que ningú no ens la pugui arrabassar . El 23 d’abril també se celebra mundialment el Dia de llibre. Tot i que sempre
tenim a mà una biblioteca, les estadístiques assenyalen que el nivell de lectura al país encara és molt baix. Curiosament, discriminativament, són les dones qui reben les roses, quan són elles les que més llegeixen, mentre que el llibre fa per l’home, quan és el que menys llegeix. En aquest sentit, els homes també haurien de regalar flors entre ells per desfer el clixé sexista i deixar-nos de patrons encarcarats.
“La llibertat va ser conquerida pels nostres predecessors i la defensarem sense que ningú ens la pugui arrabassar” Per acabar, des del Col·lectiu Gai de Barcelona, volem fer una crida a regalar llibres que vehiculitzin la nostra llibertat, roses o totes dues coses però, per damunt de tot, tenim una prioritat: visibilitzar l’amor divers en una diada cívica i cultural com aquesta, especialment en el context dels temps que corren. Fem, doncs, una crida a comprometre’ns amb l’eradicació de l’homofòbia a la ciutat i a Catalunya, a fer de Barcelona un lloc no solament de festa gai, sinó una també una urbs revolucionària, disposada a defensar els drets humans dels gais, lesbianes i transsexuals. Feliç dia de l’amor divers! Ah! Gairebé me n’oblidava: si la sortejada per al sacrifici hagués estat la filla lesbiana del rei, creieu que Sant Jordi hauria aparegut?
4
breus Per la diversitat sexual i de gènere
El passat 31 de gener la fundació Nous Horitzons a través de la seva publicació, va fer public el seu 203è número sota aquest lema, aquesta edició tracta a fons algunes
de les problemàtiques i nous reptes que afecten a dia d’avui al nostre col·lectiu. El coordinador d’aquesta edició, en Gerard Coll, fa un treball excel·lent en plantejar una perspectiva actual i real a la situació en la qual es troben les diferents lluites del col·lectiu LGBTI. Amb alguns col·laboradors de pes com la Doctora en Sociologia Marta Roca, aborden diferents temàtiques que sovint passen desapercebudes per els medis generalistes. A la seva presentació, que es va fer a la seu de la fundació Nous Horitzons, i varen assistir un gran nombre de personalitats del moviment LGBT de la ciutat i alguns dels col·laboradors que hi varen participar en l’edició. Quins son els nous reptes que es plantegen després
de l’aprovació del dret de matrimoni per a persones del mateix sexe? quina perspectiva i reptes tenen els gais immigrants que arriben a la nostra ciutat? quines problemàtiques afronten les persones LGBTI en arribar a la 3ª edat? Aquestos i d’altres son alguns dels temes que proposa la publicació, sense dubte obren els ulls a una realitat diferent i poder marquin el camí a les noves fites a assolir com col·lectiu en lluita. Tot plegat l’acte va ser un èxit d’assistència, com tan mateix esperem que ho sigui la publicació! Una abraçada, Alex Madueño Naranjo @maxcervella
José Mourinho qualifica de “maricones” els responsables de la FIFA Canal Cuatro ha gravat José Mourinho, entrenador del Reial Madrid, mostrant els prejudicis que encara en l’actualitat persisteixen en el món del futbol. Durant l’estada de Mourinho a la capital de Rússia, Moscou, amb motiu del partit celebrat el passat 21 de febrer entre el Real Madrid i l’equip rus CSKA, han gravat com l’entrenador portuguès qualifica de “marietes” als responsables de la Federació Internacional d’Associacions de Futbol (FIFA). “I aquests marietes,
no diuen amb quina pilota es juga?”, va manifestar Mourinho a Moscou, sent gravades aquestes expressions per part de les càmeres de l’equip d’Esports Quatre. Les paraules de l’entrenador del Reial Madrid han reavivat la polèmica entorn dels prejudicis que continuen existint en l’àmbit esportiu i que impedeixen que els jugadors homosexuals donin a conèixer obertament la seva orientació sexual per la por a perdre el suport dels seus equips i dels afeccionats.
El Parlament de Portugal ha rebutjat que les parelles homosexuals puguin adoptar
El Parlament de Portugal, va dur a votació la possible modificació de les lleis d’adopció del país amb l’objectiu de permetre que les parelles homosexuals puguin adoptar de manera conjunta,
cosa que no ofereix l’ultima llei de matrimoni. La votació va obtenir el suport dels membres ecologistes i socialistes del Parlament, encara que a causa de la posició dels conservadors amb el president del país Aníbal Cavaco Silva i els comunistes...(!) Van impedir la modificació de les lleis d’adopció per a garantir els drets de les parelles homosexuals i dels nens. Bernardino Soares, president del Partit Comunista de Portugal, ha defensat l’oposició del partit que dirigeix a la modificació de les lleis d’adopció al considerar que l’accés de les parelles
homosexuals a les adopcions és una mica que “no està suficientment parlat i instaurat en la societat portuguesa”. El Partit Social Demòcrata (PSD), la principal formació de centredreta de Portugal, es va oposar de forma majoritària a la modificació de les lleis d’adopció, al contrari que els polítics del Partit Socialista, que es van mostrar a favor que les parelles homosexuals puguin accedir a les adopcions. El Tribunal Constitucional de Portugal ja va examinar en el passat la llei de matrimoni que va ser aprovada pels socialistes al país.
breus 5 El president de La Rioja ha criticat que les parelles homosexuals criïn nens Pedro Sanz, president de La Rioja, del PP, ha condemnat la criança de nens per part de parelles homosexuals a Espanya, considera que no conten amb les mateixes oportunitats dels nens que són criats per parelles heterosexuals. Ha manifestat que és “de l’opinió, que un nen d’una unió de parelles del mateix sexe no té les mateixes oportunitats, no té una educació exactament igual que un nen que neix dintre d’una família, o d’un matrimoni, o d’un entorn de parelles heterosexuals”. Pedro Sanz, en el transcurs d’una entrevista a la Televisió de la Rioja, no va voler criticar el matrimoni entre persones del mateix sexe, considerant que “el matís de dir unió o matrimoni em dóna igual”. Inmaculada Ortega, diputada del PSOE en el
Parlament de La Rioja, ha condemnat les paraules de Sanz, exigint que demani disculpes per les declaracions. “Sanz ens posa novament en el punt de mira de tota Espanya, donant una imatge retrògrada i neoconservadora de la nostra terra quan les seves afirmacions no les compartim una gran part de la societat de la Rioja, més aviat tot el contrari, des del PSOE sentim vergonya que ens representi una persona amb aquestes idees”, ha manifestat Ortega. La diputada socialista ha recordat que “els nens el que necessiten en les seves llars és afecte, equilibri, seguretat, normes compartides i això ho poden donar totes les persones de la família independentment de la seva condició sexual”.
L’Ajuntament de Sevilla ha deixat de difondre un servei d’assessorament lèsbic
L’organització d’ultradreta Hazte Oír va sol·licitar recentment a les seves més de 230.000 seguidors que pressionessin
l’Ajuntament de Sevilla per a aconseguir que deixi de donar suport a Punto Visible, un servei d’assessorament per a dones lesbianes. És una iniciativa desenvolupada per l’organització Defrente amb l’objectiu d’ajudar les dones lesbianes que necessiten informació per a poder visibilitzarse en diferents àmbits de les seves vides. La mateixa organització ha donat a conèixer que les usuàries del servei d’assessorament lèsbic solament han sortit de l’armari en el 37% dels casos en l’àmbit familiar, reduint-se aquesta xifra al 15% a la feina i elevant-se fins
al 78% entre les seves amistats. Malgrat la necessitat del servei, l’Ajuntament de Sevilla, controlat pel partit Popular (PP), ha decidit esborrar de la seva pàgina web el logotip del programa d’assessorament lèsbic, cedint amb això a les exigències homòfobs de l’organització. La mateixa organització extremista assegura a la seva pàgina web que “després de l’alerta llançada per Hazte Oir, l’alcalde de Sevilla es fa ressò de la queixa dels ciutadans, que protestaven per l’ús indegut dels recursos públics”.
Una dona transsexual ha estat agredida brutalment a Catània, Itàlia
La premsa italiana ha publicat la greu agressió que va patir una jove transsexual de 22 anys el passat 14 de febrer en la població italiana de Catània, la segona ciutat més gran de Sicília. Michelle Santamaria va ser atacada per una dotzena de joves mentre es trobava ballant en un local de Catania, sense rebre l’ajuda dels allí presents. La jove, després de ser agredida i amenaçada de mort per part de persones armades amb navalles si no abandonava el local, va acudir feri-
da a una comissaria de policia, lloc en el qual va presentar una denúncia davant l’altercat del que va ser víctima. Va ser traslladada a les urgències d’un hospital proper perquè els metges tractessin les ferides que presentava. Els metges han diagnosticat a la jove una fractura de les vèrtebres toràciques, a més d’una lesió en el cap i altres danys menors, desconeixent-se encara si la violència que va patir està vinculada amb la transfobia...
6
breus El ministre britànic d’Educació defensa els col·legis que condemnen l’homosexualitat
El passat mes de desembre es va donar a conèixer que un col·legi catòlic de la població britànica de Lancashire va repartir entre els seus alumnes distints
fulletons homòfobs on es condemnava l’homosexualitat. Els fullets, sota el títol de Com convertir-se en l’home que Déu desitja que siguis, defensaven davant els alumnes del centre escolar que l’homosexualitat és el resultat de “una relació problemàtica amb el pare, alguna incapacitat de relacionar-se amb altres homes o fins i tot els abusos sexuals”. El centre catòlic afirmava en els fullets distribuïts entre els seus alumnes que les relacions homosexuals “són desordenades, igual que el sexe amb preservatiu entre heterosexuals. Els dos casos van
en contra del propòsit natural que Déu ha donat al sexe”. Michael Gove (foto), ministre d’Educació del Regne Unit, ha defensat ara l’actitud del centre escolar després que diferents activistes defensors dels drets humans condemnessin la política homòfoba del centre. Gove ha manifestat que les lleis en contra de la discriminació existents a Regne Unit no prohibeix als col·legis i instituts religiosos del país la distribució de continguts en contra de l’homosexualitat, pel que qualsevol centre escolar britànic podria portar a terme aquesta homofòbia.
Un tribunal britànic ha condemnat un home per haver agredit a una parella gai
Un jutge britànic ha condemnat a un ciutadà del país per agredir e insultar a una parella homosexual el passat 2011,
imposant-li una pena de presó, a més d’obligar-li a indemnitzar a les víctimes El jutge Peter Hughes, responsable del judici entorn de l’altercat homòfob, ha condemnat a Christopher Tormey, un ciutadà britànic de 32 anys, per la violència física i psicològica en contra d’una parella gai a la ciutat anglesa de Penrith, a Anglaterra. L’altercat va tenir lloc quan Tormey va agredir a Ryan Llig i Andrew Kane després de trobar a la parella besant-se en un carrer de la ciutat. Tormey ha declarat al judici que no recorda el moment en que es va produir l’atac, encara que ha acceptat la versió
donada per Ryan i Andrew, responsabilitzant-se d’aquesta manera dels càrrecs dels quals era acusat. El jutge ha condemnat a Tormey a una pena de sis mesos a la presó, 150 hores de treball no remunerat per a la comunitat i una multa de 900 euros en concepte d’indemnització a les víctimes de l’altercat. “Això és realment vergonyós. Pot ser que no recordi l’altercat, pot ser que no accepti que es va comportar d’aquesta manera, però està bastant clar del desagradable que va ser per a la parella i el lamentable discurs homòfob que va emprendre”, ha manifestat el jutge en la sentència.
Sarkozy rebutja el matrimoni igualitari perquè és “la moda del moment” Sarkozy, en el seu primer acte electoral després d’anunciar la seva candidatura a les eleccions presidencials, ha defensat que les lleis de matrimoni entre persones del mateix sexe aprovada en diferents països són “una moda del moment”. “La família i el matrimoni segueixen sent punts de referències, les referències arrelades en la nostra consciència col·lectiva i que formen part de la nostra identitat. No volem sacrificar la nostra identitat per les modes del moment”, ha dit Sarkozy. N Gougain, portaveu de l’organització Inter-LGBT, ha declarat que “la igualtat de drets no és passatgera. Creure que
es tracta d’una moda momentània és menysprear als ciutadans que aspiren a una major igualtat”. “Una república que protegeix a la seva població no pot permetre’s una societat que ignora a milers de gais i lesbianes en nom d’algunes creences”, ha expressat Gougain davant la premsa francesa. “Simplement, el fet que Sarkozy ens ataqui demostra que pel que sembla ha decidit utilitzar-nos com arma de campanya, una mica que és molt preocupant”, ha manifestat Gougain entorn del discurs d’ultra dreta que està utilitzant Sarkozy para atreure vots.
8
alliberament
Termòmetre LGTB
Des del Col·lectiu Gai de Barcelona volem fer difusió del nou Termòmetre LGTB, on s’exposa quines són actualment les prioritats pel que fa a drets i llibertats de les persones LGTB.
Prioritats: Ratificació pel Tribunal Constitucional de l’absoluta legalitat del matrimoni entre persones del mateix sexe. - Elaboració i aprovació de la llei contra l’homofòbia. - Exigir que els recursos per a la prevenció, el diagnòstic i l’assistènciade la sida es destinin prioritàriament al col·lectiu d’homes que tenen sexe amb homes i persones transsexuals. - Elaboració d’un protocol en l’àmbit de l’ensenyament que aturi el bullying que pateixen milers de nens i nenes en edat escolar a Catalunya. - Facilitar recursos i eines contra l’homofòbia i la transfòbia als professionals i les persones que intervenen en els diferents àmbits educatius. - Estudiar fórmules per prevenir les diferents formes de violència domèstica, sobretot en del marc de les parelles homosexuals. - Total despatologització de la transsexualitat i reforma de la llei d’identitat de gènere. - Generar mecanismes encaminats a abolir la pena de mort per homosexualitat en els diferents països on és vigent.
Aquestes prioritats són el resultat d’un procés participatiu de més de 1.000 visites en un període de 30 dies a Facebook i Blogger i els webs del FAGC i de l’Observatori contra l’Homofòbia, on tothom podia fer arribar dues propostes que considerés prioritàries en l’àmbit dels drets i les llibertats del col·lectiu LGTB. Mes informació: http://rompearmarios.blogspot.com/2011/12/ termometre-lgtbenvia-les-teves.html
suport 9
La Fundació Enllaç obre diàriament el seu local de Rosselló 328 en aquest any 2012 Hi ha moments de la vida d’una persona que poden ser molt durs. A vegades ens podem trobar davant de circumstàncies que ens poden dur a dependre dels altres: malalties, abandonaments, envelliment, crisis... Ens aquests moments, ens sentim vulnerables i en perill i necessitem saber que algú vetlla per nosaltres i ens atén amb tendresa i professionalitat.
Amb aquesta intenció ja fa tres anys que la Fundació Enllaç treballa calladament, fent rodatge dels seus serveis d’ajuda. Un cop acabat aquest període de rodatge, la Fundació Enllaç obre les seves portes del carrer Rosselló 328 de Barcelona a totes les persones LGBT i les seves famílies per protegir-les en situacions de vulnerabilitat i dependència. A partir d’aquest any 2012 la
Aquesta és precisament la missió de la Fundació Enllaç: protegir les persones LGBT en situacions de risc, dependència o de potencial marginació. Per tant, el principal objectiu de la Fundació Enllaç és garantir la dignitat de totes les persones LGBT i del seu entorn tot protegint-les en els moments més difícils de la vida. O dit d’una altra manera: Que cap persona LGTB hagi de tornar a tancar-se a l’armari o viure una vida indigna pel fet de viure una situació de dependència. Per això el servei més important de la Fundació Enllaç és el suport emocional i personal a persones que travessen una situació de crisi, tot oferint un acompanyament individual en un triple procés: una acollida personalitzada i càlida, un diagnòstic professional de la seva situació i l’elaboració d’un pla personal per fer front a la situació.
Fundació Enllaç obre la seu de dilluns a dijous a la tarda, o els divendres al matí. També els podeu localitzar a través del telèfon 93 457 37 39 i del correu electrònic informacio@ fundacioenllac.cat La Fundació Enllaç vol ser un punt d’ajut i suport a Catalunya en assessorament a persones gais, lesbianes i trans en temes relacionats amb la dependència, la vellesa, la
pobresa i la malaltia, entre d’altres. I gràcies al telèfon, a skype i al correu electrònic, volem ser d’ajut a qualsevol persona LGBT de Catalunya. A banda d’això, la Fundació Enllaç ja ha començat a realitzar formacions a residències de la tercera edat, universitats, ajuntaments, associacions, empreses, entitats... de manera que les persones que habitualment atenen persones grans, malaltes, dependents, en risc d’exclusió social i d’altres ho facin tot integrant també la perspectiva LGTB. Si visiteu el web de la Fundació www.fundacioenllac.cat , podreu veure un petit documental elaborat per la Fundació de cara a la sensibilització d’aquests equips professionals. Però filosofia d’aquest projecte pioner va molt més enllà de l’assistencialisme. En paraules del seu president, que també és soci i expresident del Casal Lambda, Ignasi Pujades “La Fundació Enllaç vol ser un exemple de solidaritat i ajuda mútua dins el col·lectiu LGTB”. Per tant, també és un espai on fer voluntariat, on oferir els nostres serveis professionals de forma altruista, informarnos, oferir-nos i seguir construint una societat on les persones LGBT visquem amb orgull i solidaritat. www.fundacioenllac.cat informacio@fundacioenllac.cat
10
opinió
Respondre a una agressió oferint les natges Per: Mikimiquel Kamarada
Els darrers anys, en concret, durant el període iniciat per la legalització del matrimoni entre persones homosexuals, l’Església Catòlica espanyola ha experimentat una mena d’èxtasi blasfem. Heus aquí una breu relació d’exemples, que no pretén ser exhaustiva, però sí il·lustrativa: L’arquebisbe de Madrid Rouco Varela, president de la Conferencia Episcopal, considera que “el matrimoni gai nega la pròpia raó humana” o que és “responsable de la crisi econòmica”.
Per la seva banda, l’arquebisbe de València, Agustín García Gasco, és de l’opinió que “la ignorància, el menyspreu o l’animadversió contra el matrimoni i la família comporten funestes conseqüències per al futur de la societat, per al fonament de la convivència democràtica i per al benestar i la felicitat de les persones”. També ha sentenciat que “manifestar-se a favor que es respecti l’aliança conjugal entre l’home i la dona, que s’aposti per les famílies amb un sòlid fonament matrimonial indissoluble, és manifestar-se pel bé de tots, pel bé de la humanitat”. El jesuïta portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, pensa que “la conducta homosexual és desordenada”. Segons el bisbe de Còrdova “la UNESCO té programat per als propers 20 anys fer que la meitat de la població mundial sigui homosexual”. El seu company, Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife, diu dels nens de tretze anys que “si et descuides et provoquen”. Però, en cas de rendir-se a la temptació “hom no seria homosexual, seria només un tipus diferent de sexualitat”. Aquest darrer bisbe podria, si no fos per motius evidents d’edat, haver estat víctima de l’educació sexual a les aules, la qual es limita, almenys en el darrer període de govern del PSOE, “a fer exaltació de la homosexualitat”, en paraules del pietós bisbe de SegorbeCastelló, Juan Antonio Reig Pla.
Aquesta llista d’estupideses dites per la cúria catòlica espanyola (a qui segurament ningú havia preguntat en la majoria dels casos) podria ser sis vegades més llarga, però com a tast il·lustratiu la donarem per bona en aquest punt. No entrarem a valorar si comentaris tan necis com els que hem citat, propis de persones mesquines properes a l’ultra-dreta, poden haver estat o no inspirats per l’Esperit Sant o per una demència senil que, en tot cas, no ha estat diagnosticada que nosaltres sapiguem.
“diu dels nens de tretze anys que si et descuides et provoquen” Fer aquesta llista és un exercici fàcil per al qual no cal excavar gaire els principals diaris. Fins i tot davant les càmeres de TV3, el beatíssim membre de l’Opus Dei, Jaume Soler, arquebisbe de Tarragona, va escopir: ‘hi ha comportaments (referint-se a gais i lesbianes) que no són adequats ni per a la persona ni per a la societat’. No es tallen ni un pèl. Això és el que sobta. La pregunta és: Se’ls ha acudit que pogués ser necessari contractar algú amb capacitat literària que els polís els discursos? No creuen en l’eufemisme i estan relaxats. Relaxació pròpia de gent rica, dominadora, asseguda al sofà del seu ranxo Crawford, com Aznar quan va estar a cal Mr. Danger i va posar les camperes –triomfalment– damunt
agressió, Jesucrist ens ensenya a oferir l’altra galta, però no veuen cap mal en estar sempre de banda de l’agressor. Són dels que foten les hòsties. Sempre estan de banda del poder, perquè ells són al poder. Ells també hi són.
opinió 11 Cantina CGB
Aquesta manera desacomplexada de dir el que pensen potser indica que se senten en un bon moment. Potser és que objectivament vivim una època propícia a aquests sauris franquistes de l’encens i les faldilles. Potser el creixent malestar social per la crisi i les retallades ha donat la conseqüència paradoxal de la tauleta de cafè: els bisbes parlen a llurs diòcesis com els “señoritos” parlen als respectius “cortijos”.
“S’acosta la primavera. La primavera àrab? La primavera grega? O la nostra primavera?”
Primers terratinents de l’estat espanyol, pervertits que van convertir una rebel·lió traïdora en una santa croada, l’any 1936 i, feien entrar Franco, cabdill “por la Gracia de Diox”, sota pal·li, a la “Casa del Señor”, els quals no s’han penedit mai de tot plegat, sinó ben al contrari –com comprovem ben sovint als mitjans de comunicació–, aquests cínics psicòpates prediquen que davant d’una
que la dreta eterna s’hagi consolidat al poder i al voltant del poder indefinidament... Potser tenen raó d’expressar-se com allò que són. Són els que manen. O potser deu ser més cert que les desbarrades de ses santedats els bisbes d’Espanya siguin indicadors de la decadència greu d’un règim, el règim postfranquista, que agonitza pornogràficament davant la nostra mirada.
Dimarts, dimecres i dijous de 19:00 a 21:30 Divendres, dissabtes i vigílies de festius
S’acosta la primavera. La primavera àrab? La primavera grega? O la nostra primavera?
de 23:00 a 2:30 Ptgr. Valeri Serra 23 Barcelona
Carta del lector
M A G I
11 I
I
10
R
I
T
9 I
U R
A G A
8 R
E
7 A P
S
6 N
5 O O S
T
4 I
I
3 L
D I
2 I
S
V
G A I I A L
O P H
A L E
I R
O T
Z
A T
D
O N A
M A N A C
O R T
O
A S Z I
O
F T
A N A N E A
S
E R
R O
T T
T
A
N O S
3 4 5 6 7 8 9 10 11 U C A R I U R E M A R I G R A M A
1 2 1 M E
N A C I
S O L U C I O N S
Carta per evitar robatoris a la comunitat gai
“Que et robin pel carrer, al metro o en un bar ja no és cap notícia rellevant, però si el fet ocorre al guarda-roba d’un local on has pagat 1,5 euros pel servei, i on deixes les pertinences per evitar que en una distracció et voli alguna cosa, el succés ja és una mica més nou i sorprenent. Afirmo rotundament: al local que funciona com a after Ácido Óxido (Joaquim Costa, 61, Barcelona) roben al guarda-roba. La matinada de diumenge 22 de gener vaig deixar-hi la jaqueta amb la cartera amb documentació, diners i targes de crèdit, mòbil, guants i claus, en butxaques tancades amb botó. Vaig agafar diners i vaig mirar l’hora al mòbil just abans de dipositar la jaqueta i, per tant, tot hi era en el moment de l’entrega. Quan la vaig recollir me la van tornar sense la cartera ni el mòbil. Me’n vaig adonar al
cap de 15 segons just fora del local. Quan vaig entrar a dir-ho al personal del local em van dir que impossible, que mai havia passat, que jo feia mitja hora que havia marxat, que m’ho devien haver robat abans, que si ho podia demostrar, que el guarda-roba mai està desatès, que quan deixes la jaqueta has de comentar que conté, que era un mentider i gairebé em van treure a puntades de peu. Després d’avisar a tots els amics avui m’he assabentat que hi ha clients que no deixen la jaqueta en aquest antre perquè ja corre el rumor que roben al guarda-roba. He fet denúncia als mossos i a l’Oficina del consumidor i faré les instàncies que calguin, sense moltes esperances que serveixi de res. Confio, però, en que la difusió que se’n pugui fer d’aquest fet alerti la clientela, a la qual animo a deixar d’anar a l’Ácido Óxido.” Moltes gràcies JCM
12
moviment
Homofòbia viral o com fer una campanya gratis a partir de les esquerdes homofòbiques dels mitjans Per: Vicent Canet
La difusió del llibre “Comprender y sanar la homosexualidad” posa en evidència el poder que encara té l’homofòbia en la societat i els mitjans de comunicació. Algú s’imagina comercialitzar un llibre dient que els negres o les dones són inferiors? O malalts? Oi que no? Algú s’imagina que, a més, li facin una entrevista a l’autor del llibre explicant la seva versió racista o masclista a un diari de referència internacional com El País? Doncs això és el que ha passat amb el llibre “Comprender y sanar la homosexualidad”, de Richard Cohen, un senyor que es defineix com un exgai. Un dels problemes que té l’homosexualitat és que no ha estat assumida com una part igual per a tota la societat i amb els mateixos drets. Encara hi ha molta gent que es creu amb dret a opinar si és correcta, lícita o reversible, entre altres coses, per la manca d’autoestima i “orgull” d’un col·lectiu que no s’hi enfronta. El desig homosexual encara no és lliure, encara és jutjat i condemnable: encara està subjecte a examen.
“Dir que un gai opta lliurement per reconvertirse en heterosexual és pensar que l’homofòbia ha desaparegut totalment de la societat...” L’autor del llibre es basa en l’argument que un gai, per ser lliure, ha de tenir l’opció de curar-se i esdevenir heterosexual, sempre que sigui sense cap pressió i per voluntat pròpia. Una perspectiva individualista que obvia la influència que en les nostres decissions tenen els condicionaments socials. Aquesta afirmació, sota l’aparença de llibertat individual, no entén en què ha consistit l’opressió que han patit els homosexuals durant segles. A més de ser causat pel rebuig social, l’opressió s’ha caracteritzat per l’obsessió per curar-se o negar-se a ells mateixos o amagar-se i tenir doble vida. Dir que un gai opta “lliurement” per “reconvertir-se” en heterosexual és pensar
Mama, vull ser gai!
que l’homofòbia ha desaparegut totalment de la societat i que ser gai no és mal vist: quan importants sectors socials (encapçalats per l’extrema dreta i l’integrisme cristià) encara rebutgen aquesta orientació de forma activa. Per què ha de voler un homosexual esdevenir heterosexual si no és per la por a ser marginat? Que és allò que ha fet que milers d’homosexuals intentessin (casantse) ser heterosexuals durant segles i els ha dut a la infelicitat? I per això no cal que algú et pressioni directament: hi ha la pressió social que fa que tu mateix t’amaguis o et reprimeixis sense necessitat que ningú més t’ho digui directamente a tu: és l’autoodi, un mecanisme pel qual un assumeix com a propis els valors socials dominants que l’inferioritzen i intenta negar-se a un mateix i vol ser allò que no és realment, en aquest cas, vol ser heterosexual quan s’és gai. Vivim en uns temps que en nom de la lliberat s’estan començant a defensar moltes barbaritats: s’està protegint el més fort i atacant el més
feble, s’estan defensant els abusos i s’està culpabilitzant les víctimes. Casualment, la “reconversió” és de gai a “hetero” i no de “hetero” a gai. Casualment, també, l’opció sexual reprimida socialment i històrica ha estat l’homosexual. Casualitat? Es fàcil veure la relació entre la repressió històrica de l’homosexualitat i la voluntat que poden tenir alguns, per tal d’evitar la repressió directa i l’hostilitat social, d’esdevenir “normals” amb esposa i fills per evitar que et discriminin. O fins i tot, aspirar a un model que és del tot aliè a ell mateix com a gai: una família heterosexual (quan hi ha, diguem-ne, homofamílies). És més, el gai que vulgui fer pràctiques heterosexuals no ha de curar-se, senzillament és lliure de fer-les: siguin només sexe o en parella o família. Qui es vol “curar” d’homosexual és que vol reprimir una part d’ell mateix, en aquest cas el seu desig sexual i això no pot ser defensat en nom de la llibertat sexual, sinó tot el contrari, en nom del control social i la repressió.
moviment 13
Curiosament, l’autor del llibre ha passat de gai a “hetero” perquè “tenía el sueño de tener mujer e hijos”, però ell mateix reconeix que quan aspirava a això “reprimía los deseos homosexuales”, segons deia a l’entrevista d’El País, que era un tema que no havia resolt, indica. És això l’alliberament? És això sa? No podria haver-se plantejat tenir una homofamília? No és aquest un cas evident de l’autoodi que abans citàvem? Tot i el discurs d’aparent llibertat individual de Cohen, que sembla voler respectar els homosexuals que “ho vulguin ser”, conclou a l’entrevista: “En las biografías de los famosos queda claro también: tuvieron experiencias similares. Rosie O’Donnell, Greg Luganis, Elton John, Ricky Martin, Ellen DeGeneres... todos tienen historias similares. Es algo clínico. Decir que alguien ha nacido así es contrario a la naturaleza”. Cal dir alguna cosa més?
“Qui es vol “curar” d’homosexual és que vol reprimir una part d’ell mateix, en aquest cas el seu desig sexual, i això no pot ser defensat en nom de la llibertat sexual...” En el llibre, però, malauradament, també molts dels enfocaments dels discursos socials, polítics i mediàtics sobre l’homosexualitat són heterocèntrics: és a dir, el genèric és heterosexual, l’excepció és homosexual. L’homosexualitat és l’altre, l’exòtic, l’estrany, el desconegut i el fàcilment estereotipable, el que ha de donar explicacions. És el que també s’ha anomenat “pressumpció d’heterosexualitat”: qualsevol és heterosexual fins que no es demostri el contrari. Això invisibilitza l’homosexualitat i és el que fa que els homosexuals “hagin de sortir de l’armari”: algú els hi ha ficat. Una altra manera d’entendre la sexualitat humana que no pressuposés l’heterosexualitat sinó que fos
més oberta i en la qual qualsevol pogués ser heterosexual, homosexual bisexual seria més igualitària. Cohen analitza a l’entrevista d’El País per què els gais ho són, un plantejament que pot semblar innocent però que en realitat és discriminatori. Parteix de la base que ser heterosexual és el normal i ser gai és l’estrany. Per això ha investigat el perquè d’aquesta “raresa” per poder subsanar-la. Aquest plantejament parteix de la inqüestionabilitat de l’heterosexualitat. No cal investigar per què la gent és o es fa heterosexual (és considera que és allò natural quan potser no ho és tant), ni si l’heterosexualitat o l’homosexualitat són categories que limiten la lliure expressió d’una sexualitat humana més àmplia. Una visió més progressista investigaria el perquè de les orientacions sexuals: com es configuren, quins elements influeixen i partiria de la base que l’ésser humà té una infinitud d’impulsos sexuals que es van modelant a partir del control social i la repressió, però també d’allò que s’impulsa i que pot arribar a configurar l’opció sexual. El debat no és tant si es neix o no gai (és neix hetero?) sinó quines formes utilitza la societat per controlar la sexualitat de la gent, per reprimir-la i reconduir-
la cap a una norma social castradora: en aquest cas l’heterosexualitat, però també (l’heterosexualitat és molt diversa) la monogàmia i la constitució d’una família com a finalitat única possible. I per mi és clar que investigar el perquè algú és gai té la darrera voluntat de “reconvertir-lo” i reprimir-lo. La reacció del col·lectiu a les xarxes socials va ser immediata i fulminant: una iniciativa a Actuable.es, la denúncia pública dels col·lectius, repercussió mediàtica i retirada del llibre entre alguns dels que el venien. Aquí el que han fallat és una part dels mitjans de comunicació que encara no estan compromesos amb la igualtat i de les distribuïdores que no rebutgen aquest tipus de llibres. No és bon periodisme ni és un bon llibre el que dóna veu a qui desinforma, i menys si ho fa un diari tan prestigiós com El País. El seu testimoni no té valor informatiu. Qui intoxica informativament sobre una opció sexual i li atribueix ser una malaltia no pot tenir tribuna als mitjans: com no ho tindría algú que defensés el maltractament envers les dones o l’extermini nazi. Mentre no tinguem un periodisme que sigui rigorós, qualsevol oportunista i discriminador pot aprofitar-se d’aquesta esquerda homofòbica per fer-se una campanya gratuïta de màrqueting viral via internet.
edicions lo cancaneig cerca manuscrits inèdits de temàtica gai, lesbi, trans o queers. (Novel·la o Assaig)-(En català o castellà)
14
opinió
LA VIOLÈNCIA (els convergents) Per: Mikimiquel Kamarada
Si entreu a www.youtube.com i hi piqueu “Testimonis 29M Jordi” tindreu accés al relat de l’agressió patida pel nostre company el dia de la vaga general. Una de tantes agressions indiscriminades, encara que ben premeditades, que van tenir lloc aquell dia contra masses de gent que pacíficament exercien els seus drets civils, manifestant-se contra la reforma laboral i les retallades.
En Jordi ens descriu una plaça de Catalunya en plena jornada de vaga, atapeïda de gent de tot tipus d’edat i ideologia. Ens descriu l’evidència: la fredor tàctica del dispositiu policial, que rodejà estratègicament els concentrats, colpejant sense cap control qualsevol que tenien a l’abast sense que hi hagués provocació prèvia... i fins i tot dificultant l’accés dels ferits a les ambulàncies...
Una societat autoritària on el poble sobirà és apallissat a ple dia, la societat catalana actual, queda reflectida en aquest i en altres testimonis. Més encara: l’evidència de la regressió totalitària ens és cada vegada més quotidiana. Al nostre voltant, dia a dia, podem anar copsant testimonis semblants que les càmeres no capten. Humiliacions, abusos de poder i autoritat com el degoteig que de mica en mica va omplin la pica. Fins que, algun dia, la ràbia vessi...
Recordem ara que des dels mitjans de comunicació institucionalitzats s’insisteix que el Departament d’Interior de la Generalitat té identificat i sota algun tipus de control un suposat “grup de violents” que, segons diuen, aprofiten qualsevol
Què volen, l’estat i els seus partits? Per tal de reprimir les nostres reclamacions de Justícia... seran capaços de posar sobre la taula un dels nostres cadàvers? La mobilització i la protesta són algunes de les eines de lluita al servei de les classes populars. Sembla ben clar, vista l’actitud dels Mossos d’Esquadra el 29 de Març (similar a la que mostren a cada mobilització popular els darrers anys, també sota el comandament d’Iniciativa-Verds) que la policia catalana és, per contrapartida, la millor eina de l’estat i els partits polítics (a dreta i esquerra) per intimidar les nostres reivindicacions col·lectives. L’estratègia de la por, de nou i com sempre, servida a cops de pilota pels propietaris del monopoli de la violència.
preventives... Els mitjans institucionalitzats acostumen a ignorar tot això: segueixen inventant mentides sobre la “connexió anarco-italiana”... Aquí tenim, en definitiva, la descripció d’un nou bany de sang. Sang de companys nostres, a mans de la molt democràtica policia catalana, aquella que havia de fer que superéssim la imatge de policia franquista amb què vèiem la policia nacional. Els qui se superen són els mossos: res tenen a envejar de la policia de Franco... Per acabar, uns quants enllaços en recolzament dels dos vaguistes empresonats preventivament encara avui: · La jutgessa denega la llibertat a dos dels vaguistes del 29-M empresonats preventivament http://www.setmanaridirecta.info/ noticia/jutgessa-denega-llibertatdos-dels-vaguistes-del-29-m-presopreventiva MANU SIMARRO | 10/04/2012 ...de José Miguel Esteban Lupiañez, el company discapacitat que en una protesta posterior al 29M, en solidaritat amb els dos empresonats, va ser agredit i detingut pels mossos d’esquadra:
mobilització política o celebració esportiva per a fer esclatar, com per diversió, la violència a Barcelona. Es descriu aquest grup (format per 200, 400 o 2000 membres segons el dia) com un conglomerat d’individus despolititzats assedegats de foc, nihilistes, lumpens... Ningú coneix ningú d’aquest grup, a la vida real. Però coneixem en canvi agressions, com la d’en Jordi, com la de moltes persones que s’han trobat amb un ull menys, amb ingressos hospitalaris o amb presons
· Jordi Arasa, el sotsinspector que detenia persones discapacitades http://www.setmanaridirecta. info/noticia/jordi-arasasotsinspector-que-detenia-personesdiscapacitades DAVID FERNÀNDEZ | 03/04/2012 . .. i del company italià que ha perdut un ull a causa de l’ús de piloteres durant les càrregues policials del 29M: · Pilotes fora: 6 ulls i un mort http://www.setmanaridirecta.info/ noticia/denunciades-ue-interior-lessegueix-adquirint DAVID FERNÀNDEZ | 09/04/2012
SERVEIXI AQUEST DARRER ENLLAÇ TAMBÉ COM A HOMENATGE A ÍÑIGO CABACAS, ASSASSINAT RECENTMENT PER L’ERTZAINTA, PRECISAMENT A CAUSA DE L’IMPACTE D’UNA PILOTA DE GOMA AL CAP, A BILBAO, DESPRÉS D’UN PARTIT DE FUTBOL. L’ÚS DE PILOTERES COM LES DELS MOSSOS O L’ERTZAINTZA ÉS PROHIBIT A LA MAJORIA D’ESTATS EUROPEUS (+Info: http://stopbalesdegoma.org/ )
opinió 15
Testimonis 29M, Jordi Per: Nouel Eldelbar
La idea del vídeo va sorgir després dels fets ocorreguts en el decurs de la jornada de Vaga General convocada arreu de l’Estat espanyol el 29 de març d’enguany per tota mena de sindicats (institucionals, CGT, CNT, etc.) amb el suport de diverses organitzacions i moviments socials, com per exemple el 15M.
Posant en situació (tot i que potser no cal), la protesta es va organitzar davant el decret de reforma laboral del govern espanyol del Partit Popular que suposa un greu perjudici als drets laborals de tota la gent treballadora. Tanmateix, especialment a Catalunya es va afegir el sentiment de protesta per les retallades socials i al funcionariat per part del govern de Convergència i Unió des que va arribar a la Generalitat. Tot aquest ambient va propiciar que dijous 29 de març sortíssim centenars de milers de persones al carrer, i sobretot a Barcelona, a les diverses manifestacions convocades a la tarda. La gran quantitat de gent ha facilitat el gran nombre de vídeos existents a internet sobre aquell dia i els fets que hi van succeir i gràcies als quals en part s’ha pogut muntar aquest vídeo. Segurament molts de vosaltres ja sabeu què va passar aquell dia perquè la majoria de “mitjans de comunicació?” radiotelevisius i de premsa escrita van dedicar força temps a recordar-nos-ho després. Davant d’això, vam voler oferir una altra visió de la realitat que no és “comunicada tant sovint” amb la importància ni dedicació que es mereix per part d’aquests mateixos mitjans i retornar als motius originals que van provocar la vaga: les retallades laborals,
socials i econòmiques que afecten greument a la major part de la població treballadora, jubilada, aturada, estudiant i empobrida per part d’un petit però violent grup de banquers, grans empresaris i polítics professionals. Així doncs, al muntatge videogràfic es pot observar diversos escrits i vinyetes sobre aquesta violència quotidiana del sistema derivada d’aquestes polítiques i accions econòmiques que patim i que enriqueixen aquest petit grup mentre que a nosaltres ens empobreix i ens priva de drets i llibertats. Un altra qüestió a considerar és la dels agents de policia infiltrats a les manifestacions, i que alguns d’ells van ser descoberts aquell dia, obrint severs i grans dubtes sobre les garanties policials i judicials que hem de tenir la ciutadania a un Estat de Dret i sobre l’origen dels disturbis al carrer. Alhora també hi apareixen diversos vídeos del 29 de març on es pot percebre la violència i brutalitat dels “cossos de seguretat”
“població empobrida per part d’un petit però violent grup de banquers, grans empresaris i polítics professionals” de l’Estat amb la població de Barcelona que estava exercint el seu dret constitucional de vaga general i de manifestació sembrant el pànic i el desconcert entre la gent. Cal recordar que aquesta violència i brutalitat
dels Mossos d’Esquadra ha deixat sense un ull a una persona, una altra colpejada a la melsa i diverses persones amb fractures a vàries parts del cos només a Barcelona; hi ha també Bombers, ferits per les pilotes de goma, que estaven al carrer en hores de servei amb l’uniforme ajudant a mantenir l’ordre i atenent a les persones que ho necessitaven. Una d’aquestes persones ferides és el nostre amic i company del Col·lectiu Gai de Barcelona, en Jordi, que estava en actitud pacífica quan va ser durament colpejat tal i com es pot veure a l’entrevista d’aquest vídeo.
Assemblea de
l’Esquerra de l’Eixample L’assemblea de l’Esquerra de l’Eixample està constituïda per veïnes i veïns que han decidit trobar-se i sumar forces per la seva voluntat de lluita per la dignitat. Neix arrel de l’acampada de Plaça Catalunya iniciada el passat 15 de Maig amb l’objectiu de fer extensiu el moviment i facilitar la lluita a cada barri segons les seves pròpies necessitats. Ens uneix un desig, el desig de fer front a un sistema capitalista i a les consequències de la seva crisi. No representem a cap partit o associació. Perquè ningú ens representa. Estem aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics.
Participa i transforma el Barri!
S’aposta per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Així us convidem a totes i tots a participar activament a les assemblees de barri cada dimecres a les 20.15 a l’Avinguda de Roma 139 (entre Villarroel i Casanova) El canvi depèn de nosaltres! Us hi esperem. www.esquerraeixample.org assemblea@esquerraeixample.org
16
opinió
Vitòria, 3 de març de 1976. Símbol de la lluita treballadora Per: Jan Clar
El 3 de març va ser l’aniversari de la massacre de Vitòria-Gasteiz en què la policia va dissoldre a trets, ràfegues de metralladora, bombes de fum i cops de porra, una assemblea de treballadors que s’organitzava a una església. Van ser assassinades 5 persones i hi va haver 100 ferits. Fraga era aleshores Ministre d’Interior. Hi havia convocada una vaga general. Els drets de reunió, expressió, manifestació, vaga i el dret a escollir els propis representants estaven prohibits. Era la “modèlica” Transició, per a alguns. Aquests treballadors demanaven un augment salarial igual per a tothom de 5.000 pessetes (equivalent a l’IPC, que estava disparat mentre els sous estaven congelats), una jornada laboral de 40 o 42 hores, un mes de vacances, pensió complerta per jubilació als 60 anys, 100% del sou en cas d’accident laboral i mitja hora per a l’entrepà. Rebutjaven les pujades per percentatges perquè ampliaven les diferencies i dividien. Són drets, tots aquests, que s’han conquerit amb sang i que hem tingut reconeguts fins fa poc. Ara ens els estan
Despietada repressió per part del cossos de seguretat Ús indiscriminat d’armes letals contra la multitud: pilotes de goma, gas lacrimogen i porres.
AHIR 1976...
abolint. Ens els treuen amb violència, la violència dels acomiadaments, les hipoteques, els desnonaments, les retallades de drets com la sanitat i l’educació, els sous precaris, la violència de la reforma laboral, les porres, la criminalització, la manipulació mediàtica i la destrucció del nostre futur. Aquella va ser una massacre de gent pacífica, terrorisme d’estat. La raó que de veritat explica que els esdeveniments acabessin així va ser la decisió política de tallar una dinàmica de lluita força desestabilitzadora que podia crear escola. El “tres de març” és un símbol de la repressió. I ho és també d’una lluita obrera que es desenvolupava exemplarment. Es van assolir alts nivells d’autoorganització, combativitat i politització, amb una dinàmica assembleària: assemblees de fàbrica, de conjunt de fàbriques, assemblees de dones, assemblees conjuntes amb treballadors no aturats i assemblees de barri.
El poble, conscient que el seu poder és la unió i la solidaritat entre els treballadors, exigia alhora, amb la resta de reivindicacions, justícia per als represaliats: la readmissió dels acomiadats i l’alliberament dels detinguts i els presos. En un exemple de dignitat, va dir prou, prou a tanta misèria, explotació, terror i mentida. Cridant ¡EL PUEBLO UNIDO JAMÁS SERÁ VENCIDO! És el nostre deure no oblidar el seu sacrifici ni el seu esperit de lluita, i ser conscients que els drets que hem gaudit els hem gaudit gràcies a ells i elles.
ARA i SEMPRE La reivindicació de drets ha tingut com a resposta de l’Estat i la patronal, acomiadaments, detencions, brutalitat i assassinats
Capitalismo: una historia de amor Per entendre la situació actual on es rescaten els que han causat la crisi; precarietat, atur, desnonaments, deslocalitzacions, crisi democràtica, retallades de drets...
- Molt recomenada -
FLINT, ESTATS UNITS El 30 de desembre de 1936 centenars de treballadors havien ocupat la fàbrica de General Motors a Flint durant 44 dies. Els “matons” a sou de l’empresa units amb la policia van enfrontar-se sagnantment amb els treballadors. El governador de Michigan, amb l’autorització del President Roosvelt va enviar la Guàrdia Nacional per a defensar els treballadors, perquè Roosvelt creia en el dret dels treballadors a exigir reparació de greuges. Va ser el primer sindicat que va vèncer els interessos empresarials. Durant la Guerra Civil espanyola, General Motors va ajudar Franco des de el primer moment, sobretot amb vehicles de transport.
...COM AVUI 2012
Foment de la por per tal de sotmetre Silenci i manipulació informativa Criminalització de les protestes
A l’actualitat, què? No s’ha demanat perdó. Un cop investit Zapatero, el grup del Partit Nacionalista Basc va presentar el 19 de maig de 2004 una pregunta al Senat en la que s’interessava per l’aclariment dels fets de Vitòria (1). El 16 de juny de 2011, va ser rebutjada amb els vots del PSE, PP i UPyD (2) una proposició no de llei al Parlament Basc per tal de declarar “víctimes del terrorisme” les persones que resultaren afectades en els fets de Vitòria i instar al Govern espanyol el reconeixement de la responsabilitat de l’Estat. Mort Fraga, hem escoltat com el lloaven els reis, Felipe, Letizia, Rouco Varela, dirigents del PP, membres destacats del PSOE com Rubalcaba i Chacón, també de CiU i d’UGT. Sí que es va declarar, en canvi, ‘víctima de terrorisme’ Carrero Blanco, i Melitón Manzanas (un reconegut torturador franquista mort a mans d’ETA). Mentre els repressors de la dictadura són lloats, els botxins queden impunes i se’ls homenatja, les víctimes són ignorades i el dictador designa l’actual cap de l’estat democràtic. És el que tenen les transicions “modèliques”...
Portem 20 anys de retallades de drets, privatitzacions de les empreses construïdes amb l’esforç del treballadors, i reformes laborals per part de l’autoanomenat Partit Socialista Obrer Español, el PP i CiU. Cada dia amb feines més precàries, amb cada cop menys sou, més hores, sense cap estabilitat, en pitjors condicions, cada vegada més coartats i amenaçats Colpegen persones que reivindiquen els seus drets i les seves necessitats bàsiques, joves, nens i nenes, avis, persones en cadira de rodes, crosses... en nom del govern democràtic. I ho fan impunement. És de justícia reivindicar i defensar els nostres drets, els drets de tots (també del desgraciat que et colpeja i juga amb la teva vida). No tenen una altra forma d’acabar amb les reivindicacions que la violència, perquè no tenen raons ni raó. La seva violència és la reacció a la por que tenen a que ens mobilitzem, que defensem i reivindiquem els nostres drets.
Volen ficar-nos la por al cos a cop de porra, pilotera o telenotícies. Aquesta violència no és lícita. És injustificable. Formem part de la primera generació en tota la història que viu pitjor que la dels seus pares. Mentre, es pretén criminalitzar la resistència passiva, l’exercici dels nostres drets de manifestació, vaga i llibertat d’expressió. Es pretén reprimir les legítimes protestes ciutadanes a la vegada s’indulta i amnistia els lladres rics. Per a qui ens governa abans que les persones hi ha els bancs, els reis abans que els treballadors, l’enriquiment propi abans que les necessitats bàsiques de les persones, l’avarícia del poderosos abans que els drets de les persones. No ens faran creure Aixeca’t ara que encara pots, esborra les nits de debilitat i ràbia, i de pensar que sempre ens tocarà perdre.
Vídeos al Youtube SUCESOS DE VITORIA 1976 (1ª i 2ª part) www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=wZIurkLo2P0 www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=i2DEadZ-d_I LOS ASESINATOS DE VITORIA-GASTEIZ EL 3 DE MARZO DE 1976.avi 1’30’37H www.youtube.com/watch?v=FZA8df8t4I4&feature=related Lluis Llach Campanades a Morts ...Vitoria 3 Marzo 2006 www.youtube.com/watch?v=2P5tEEJ5T7s Llach, La revolta permanent - Vitoria-Gasteiz (3/3/76) Terrorismo de Estado www.youtube.com/watch?v=gIzOSru79x8&feature=related
Referències 1: Boletín oficial de las Cortes Generales, Senado, VIII legislatura,nº 39, 18/6/04 2: PSE, PP y UPyD rechazan incluir a las del 3 de marzo entre las “víctimas del terrorismo”, Gara, 16 de junio de 2011. Web de la Asociación de Víctimas y familiares de Víctimas del 3 de marzo www.3demarzo.org/hechos.html Wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Sucesos_de_Vitoria Vitoria. 3 de marzo de 1976 www.rebelion.org/hemeroteca/sociales/vitoria290501.htm El día en que la policía de Fraga disparó contra una asamblea www.publico.es/espana/417425/el-dia-en-que-la-policia-de-fraga-disparocontra-una-asamblea
Gràcies, Lluís
opinió 19
Per: Albert Bosch
Hi ha persones que no són prou sensibles a la necessitat de lluitar per les causes justes. Ja sigui perquè viuen bé i no els afecta, o per acomodament, desmobilització, repressió, por o per altres raons, és cert que un dels objectius que busquen les forces repressores i conservadores és no només imposar la seva visió del món, sinó també garantir que futures generacions no aixequin el cap i no protestin. És aleshores quan pren més valor la tasca no només dels lluitadors per les llibertats, sinó d’aquells que desperten consciències.
“Un bon dia, als anys 80, vaig llegir una pintada a la paret de la Universitat de Barcelona. “La teva por és la seva força”, deia. …A mi la frase m’ha acompanyat des d’aleshores” Un bon dia, als anys 80, vaig llegir una pintada a la paret de la Universitat de Barcelona. “La teva por és la seva força”, deia. Estava signada pel FAGC. El poder d’una pintada pot ser molt gran. Potser va durar només unes hores en aquella paret fins que ho va esborrar el servei de neteja, però a mi la frase m’ha acompanyat des d’aleshores. Sortir de l’armari depenia de mi mateix. Estava a les meves mans, havia d’enfrontar-me a les meves pors i no donar força a aquells que m’odiaven, i que segurament em continuen odiant després de tots aquests anys. En la militància vaig veure que hi havia moltes més coses a perdre a part de la por, i
a guanyar a part de força. I que hi havia altres lluites germanes, com la de les persones transsexuals i la de les lesbianes, que anaven de bracet. Amb el pas dels anys, també vaig aprendre que aquestes lluites tampoc anaven soles. La lluita per les llibertats és plural i transversal, i s’estenia a la lluita de les minories, de les persones treballadores, de l’ecologia, del respecte a la vida en general. Em va ajudar a tenir una visió més justa del món. M’adono que la meva vida ha estat més feliç i més plena sent conscient que la lluita no s’acaba mai, i que si la meva petita batalla està algun dia guanyada, en queden moltes d’altres per guanyar.
“La lluita per les llibertats és plural i transversal, i s’estén a la lluita de les minories, de les persones treballadores, de l’ecologia, del respecte a la vida en general…” polítiques, de lluita contra el feixisme, contra el neoliberalisme, d’objecció de consciència, d’amor homosexual, d’utopia, han acompanyat la vida d’unes quantes generacions. La seva lluita no va acabar amb la fi de la dictadura. La seva lluita, la nostra, no s’acaba mai. Sembla que la lluita pot ser poc agraïda. És per això que de tant en tant potser cal aturar-nos un moment per agrair a la gent que, de manera voluntària, anònima en molts casos, es dediqui a lluitar per les llibertats. Gent que, amb el seu exemple, ajuda a fer que molts d’altres obrin els ulls i vegin que sí, que segueix havent-hi discriminacions, abusos de poder, odi entre pobles, violència de gènere, guerra, abús policial, governs que ajuden els bancs i obliden la gent, terrorisme d’estat, injustícies de tota mena. Que la lluita ens afecta a totes. Que la revolta és permanent.
Uns anys abans, també despertava consciències en format de música en Lluís Llach. Ho va fer contra la dictadura, però un cop va caure l’estaca, ell va seguir cantant i agitant consciències fins fa un parell d’anys. Les seves cançons líriques, de protesta,
Al Lluís, li desitjo que tingui sort amb la seva aventura literària. A ell, i als de la pintada, i a totes les que treballen i dediquen una mica del seu temps a participar en la revolta permanent, a despertar consciències, a no abandonar la lluita, gràcies. Gràcies de tot cor.
20
moviment
L’ànima en venda Per: Te Maturana
El començament de 2012 ha portat una nova ofensiva ultracristiana que utilitza un mitjà tan lliure com és Internet. La notícia publicada a El País el 20 de gener ens va informar que, des de la unitat d’identitat de gènere dels hospitals madrilenys Ramón y Cajal i La Paz, s’havien filtrat no només els noms de 22 transsexuals sinó també la naturalesa de les seves intervencions. Aquesta notícia -sens dubte, una agressió a la agressió a la intimitat dels pacients- va generar en
“ ...des de la unitat d’identitat de gènere dels hospitals madrilenys Ramón y Cajal i La Paz, s’havia filtrat els noms de 22 transsexuals i la naturalesa de les seves intervencions” l’àmbit nacional un debat polític sobre les llibertats socials. El diari també explicava que aquesta unitat va ser inaugurada el 2007 per la presidenta de la Comunitat, Esperanza Aguirre, afí, políticament i religiosa, als pensaments i accions de la web cristiana Religión en libertad, on es parlava de les esmentades intervencions sota el titular “Aquestes operacions les ha pagat Esperanza
Aguirre, PP, amb els teus diners”. A més, amb arguments sensiblers i demagogs, el text contraposava els suposats privilegis dels transsexuals amb els de la resta dels pacients, tot dient que “es fan aquestes intervencions mentre no hi ha diners per als nens i avis que necessiten operacions dentals, audiòfons o ulleres, o mentre les llistes d’espera per a prevenir o sanar les malalties de les persones normals s’allarguen fins a l’eternitat per falta de mitjans materials i humans”. Sens dubte, amb la publicació d’aquestes dades s’han sodomitzat –tot i que ells odiïn tant aquesta paraula- els més elementals drets democràtics, així com també les llibertats socials de la seva anomenen-ho-democràciaperò-no-ho-és. I el més important és que s’ha comès un delicte, ja que s’ha vulnerat la Llei de Protecció de Dades, i s’ha revifat la flama d’un odi que en aquest cas no és recíproc.
Els fets van ser denunciats per la diputada autonòmica Carla Delgado (Carla Antonelli), del PSOE, a l’Assemblea de Madrid, on va demanar “la depuració de responsabilitats del centre hospitalari i de les persones que van filtrar les dades”. Els pacients afectats han declarat que alguns dels noms–alguns són amics o coneguts entre ells- són “tan peculiars que aquells que ens coneixem no hem dubtat de a qui es referien”; fins i tot alguns dels pacients han estat avisats per amics que havien llegit el seu nom a la notícia. La vida programada que ofereixen els governs es representa i es ven com a normalitat, i en ella, l’homosexualitat la transsexualitat o el transgènere no hi tenen
cabuda. Per tant, aquestes condicions sexuals representen uns dels seus molts enemics, si bé és innegable que existeixen, paguen els seus impostos i col·laboren en la societat de consum; contra el capitalisme, no hi ha partit polític democràtic que no es doblegui.
“No seria tan absurd pensar que en pròxims lliuraments ens delectin mostrant el registre d’homosexuals, sostret d’algun jutjat, o persones infectades amb el VIH...” La publicació d’aquesta notícia ha propiciat dues lectures molt interessants. La primera és que ha fet palesa la necessitat dels estats de tenir registrats els seus súbdits -perdó, ciutadans-, recollint-ne totes les dades possibles: per descomptat, una cosa tan rellevant com haver estat home o dona en una altra vida és una informació massa preuada per no tenir-la controlada. L’altra lectura és que l’autor d’aquesta demagògia feixista ha demostrat la seva estupidesa en mossegar la mà que els dóna de menjar, fent onejar una vegada més la bandera de l’odi i la transfòbia. No seria estrany pensar que, en pròxims lliuraments, ens delectin mostrant el registre d’homosexuals, sostret d’algun jutjat, o el registre de persones infectades de VIH, a les quals prèviament haurien robat el tractament. El que no arribo a comprendre és per què a ningú no se li ha ocorregut fer el mateix amb els noms de pedòfilxs i violadorxs, els quals representen la veritable aberració sexual de la societat, en jugar amb els sexes i les vides alienes, a partir de l’únic punt censurable que guarda la sexualitat: l’abús.
relat 21
La melancolia d’en Sylver Galaxy Per: Sylver Galaxy http://sylvergalaxy.blogspot.com/
Aquest matí m’ha costat aixecar-me més que mai. Tinc un mal de cap bestial i una sensació molt rara per tot el cos, sobretot al pit, que m’oprimeix tant que gairebé no puc ni respirar. Tinc tres llibres a la tauleta de nit, que he intentat llegir però cap no m’enganxa i ja fa dies que em poso el mateix CD, ja que no tinc ganes de canviar-lo ni puc fer-ho. No sé si estic en aquest món per alguna raó en especial, ni tampoc tinc ganes de plantejar-me aquestes coses. Per sort avui és divendres! Les setmanes passen ràpid, perquè intento no pensar gaire en les coses que he de fer; si no fos així, segurament no ho podria suportar. De tota manera, l’únic al·licient que tinc ara mateix, i el que avui em dóna forces per anar a la feina i tirar endavant, és saber que ja és divendres!!! Ja sóc a la feina. Tothom parla del partit d’ ahir, crec que va ser important, els meus companys parlen massa... De cop i volta, em truquen per telèfon: és la Directora General, i jo no tinc ganes de fer res. Per què no em deixa tranquil? Vaig al seu despatx i no para de parlar i parlar, però jo només penso en la cara d’euga que té, només estic pendent del rellotge que va més lent que mai. No puc evitar mirar-la amb cara de fàstic, perquè porta un vestit realment espantós i no sé per què no para de demanar-me informes, cartes, protocols... No para de moure la seva boca torta de ruca... És tan pesada! Estic tant cansat que no puc més i me’n vaig al lavabo, es l’únic lloc on estaré relaxat. Allà segur que ningú no em molestarà i decideixo dormir-hi una estoneta, d’aquesta manera el temps passarà més ràpid i podré sortir abans. Ja són les tres passades, hora de plegar, un company ha vingut a despertar-me, surto immediatament al carrer sense dir res, tots em miren malament, no se per què. Què passa? No puc ni dormir una estona a la feina? No veuen que realment estic fatal?
Per mi és més important estar bé a la nit per poder sortir! Quin mal de cap que tinc. Avui tota la gent crida molt, al metro, al carrer, tothom xerra massa, tinc ganes d’arribar a casa i dormir fins a la mitjanit, només tinc ganes de sortir de festa, de descontrol, de Frenesí; de farra. Estic tan nerviós!!! Per sort ja és hora de sortir de festa, he quedat amb els meus amics, tots estem contents, perquè és divendres.
De sobte, no tinc mal de cap i tinc una estranya sensació de felicitat: tinc tot el cap de setmana per davant. La nit continua i tot és ideal! Ja puc respirar perfectament i no tinc ganes de dormir, tinc ganes de ballar, de riure, de parlar amb tothom, de viure, de conèixer molta gent. Tothom parla de coses superinteressants i ningú no m’aclapara, no puc parar de beure i de fumar, de riure de felicitat, tothom és genial i de cop tot té sentit. A les tantes del matí, i a poc a poc, els meus amics i jo ja ens en anem cap a casa. Jo he hagut d’ agafat un taxi. No sé si tinc prou
diners, però estic tant passat de tot que no em veig amb cor d’agafar el nit bus. No sé com hi he arribat, però finalment estic a casa i em quedo adormit al sofà. Ja és dissabte, són les quatre de la tarda, em costa molt aixecar-me i em fa mal tot, sobretot el cap, vaig a la dutxa i veig que tinc tres blaus al cos, però jo no recordo cap cop. Ara que hi penso hi han moltes coses que no recordo d’ahir a la nit! No tinc ganes de menjar, m’he mirat al mirall i estic horrorós, em fa mal tot. Quin mal rotllo! No puc ni pensar! Déu meu, he de deixar de fumar! Tinc la pantalla del mòbil plena de missatges i de trucades perdudes, que pesats que estan tots! Em truca un amic per explicarme que ahir va conèixer no sé qui i que ha passat tota la nit amb ell, i bla, bla... Estic tan marejat que tot em dóna voltes! No sé com penjar el telèfon, i no sé com he tingut forces per dir- li: -Ho sento, he de penjar, ja parlarem, ara no puc. Em marejo!!! Què passa avui? Per què tots parlen tant? Per què em tremolen les mans? Me’n vaig a dormir, no tinc forces per res, hauria de netejar la casa, anar a comprar i posar una rentadora, però no puc, ja ho faré demà! O un altre dia! Em costa dormir perquè no puc respirar i no sé per què no puc parar de plorar, perquè em sento sol. Finalment he pogut dormir una estoneta, i estic cansat d’estar al llit, al cap i a la fi és dissabte nit i tinc ganes de sortir, ja no estic trist i no em fa mal el cap. El mòbil està ple de missatges dels meus amics, avui celebrem alguna cosa, crec que un aniversari, no recordo de qui, tant se val, hem quedat per sortir una altra vegada. Estic molt content! Ja estic de festa amb tots els meus amics, estem ballant i els llums de la pista de ball m’il·luminen la cara, penso en la feina i en la Directora General i em fa gràcia, no puc parar de riure.
22
opinió
“Jo em desbatejo, en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant” Per: Francesc More
13.266.216,12 d’euros, ni més ni menys. Aquesta és la quantitat de diners que l’estat entregarà mensualment a l’església catòlica aquest 2012. Ja ho veieu, si de cas l’església apliqués la caritat cristina que predica amb la mateixa passió que expandeix l’homofòbia, els més afectats i desfavorits per aquesta crisi no haurien de patir gens ni mica. Sembla que l’austeritat que darrerament se’ns ve imposant, no té cabuda dins d’aquesta institució. Llegint aquestes dades i veient l’entrega amb què les autoritats de Barcelona, en el seu dia, i les de Madrid, més recentment, van rebre el papa. Assabentant-nos dels costos que la visita va suposar en diferents àmbits, o coneixent certes facilitats que els inscrits a la visita van obtenir, com ara descomptes
“...si l’església apliqués la caritat cristina que predica amb la mateixa passió que expandeix l’homofòbia, els més afectats i desfavorits per aquesta crisi no haurien de patir gens ni mica.” pel transport, entre d’altres (una rebaixa en el preu del transport de fins a un 80%). Tenint en compte tot plegat, és lògic que comencem a qüestionar-nos si la relació entre l’estat i l’església no és, ara per ara, massa estreta, tenint en compte que vivim en un estat laic, on (suposadament), per definició, les relacions entre la societat, l’estat i la religió s’haurien de mantenir totalment independents. En unes declaracions recents, la ministra d’Assumptes socials i Salut pública de Bèlgica va demanar un distanciament envers l’església després de les declaracions del Bisbe líder de l’església catòlica d’aquest país, en què posà en dubte l’autoritat dels
membres del Parlament belga per legislar a favor dels drets de la diversitat sexual. En un context democràtic, aquestes actituds no es poden tolerar. Menystenir el poder actual de l’església seria un error. Per molt que el nombre d’assistents a missa hagi disminuït considerablement, el poder eclesiàstic, però, és ben palpable: mitjans de comunicació, col·legis concertats, centres sanitaris concertats, etc... És indubtable que tot aquest pes en l’economia, sense sumar-hi tot el patrimoni cultural (que no és pas poc), els atorga una especial influència.
Actualment les formacions que governen, tant a Catalunya com a Espanya, són reconegudament catòliques, i, francament, això no em fa augurar res de bo (almenys per la part que a alguns ens toca; d’altres, suposo que estaran la mar de contents).
“...és lògic que comencem a qüestionar-nos si la relació entre l’estat i l’església no és, ara per ara, massa estreta tenint en compte que vivim en un estat laic...” Jo us vull proposar un acte individual de petita envergadura però de molta importància: desbatejar-nos. La gran majoria de la població, seguint la tradició, està batejada, però mitjançant un tràmit burocràtic és possible invertir el procés (tot i que no t’ho posen en safata de plata). Si més no, proposo aquest acte individual sense entrar a discutir si realment és útil o no. És a dir, si el fet de desbatejar-te té un efecte directe en les retribucions cap a l’església, o si realment el teu nom queda esborrat de la llista. L’important, si més no, és fer-los sentir la teva disconformitat envers la seva manera d’actuar.
Fonts Boe (Boletin oficial del estado, 31 de desembre de 2011) La visita del Papa no sale gratis http://elpais.com/diario/2011/08/11/ sociedad/1313013602_850215.html
24
moviment
Surto a la matinada d’Arena i me’n vaig a l’església Per: Jordi Cirach www.jordicirach.blogspot.com
El que tenia clar era el que s’havia de posar: uns pitillos que sobretot li marquessin bé el culet, també una samarreta molt escotada de punta en direcció a la pelvis, i un cardigan per si després refrescava. Sortia de casa escoltant la nova cançó de Lady Gaga a màxim volum, agafava el metro i baixava a Universitat. Allà l’esperaven els seus amics. Tots junts anaven cap a Arena, una de les discoteques d’ambient més populars de la ciutat. Després d’una nit boja, cansat de ballar i de no poder seure a la discoteca, que era plena, segur que s’adormia una mica al metro de retorn a casa. Quan ja hi era, es dutxava i es canviava de roba: aquesta vegada escollia, potser, alguna cosa així com una dessuadora i uns texans, i se n’anava a l’església.
Jo sempre he sigut molt respectuós amb les religions i creences d’un mateix, ja que és material sensible, sempre i quan no siguin ni imposades ni suposin un atac a les altres religions. I dic “amb tota naturalitat” perquè no són gaires els homosexuals que es designen creients en Déu o en el Catolicisme. De vegades sembla que està mal vist ser homosexual i dir obertament que ets creient, com si tots els homosexuals estiguessin en contra de Déu, però s’ha de saber diferenciar Déu i Església. És veritat que els homosexuals creients en Déu són una minoria i pot ser que ells no comparteixin la distinció que jo faig entre Déu i Església. Fa poc a tothom va sorprendre
“De vegades sembla que està mal vist ser homosexual i dir obertament que ets creient. Sembla com si tots els homosexuals estiguessin en contra de Déu, però s’ha de saber diferenciar entre Déu i Església” Vaig tenir una amistat –perduda per la distància que ens separava- que parlava amb tota naturalitat de la seva creença en Déu i del fet d’anar a missa els diumenges.
la notícia que recollia el diari 20 minutos referent al grup Betania en colores, una associació d’homosexuals i creients que es reuneix en un pis de Madrid, que fan servir
com a punt trobada per donar-se suport. De fet, segons un estudi recent, el 30% de monges i mossens són homosexuals.
“La postura que ha pres l’Església en contra els homosexuals no ha de ser un fre per a les nostres creences, i menys per a la nostra llibertat d’escollir en què volem creure” L’Església catòlica és una institució vella i antiquada que no és capaç d’entendre que les civilitzacions canvien i la societat avança cap a móns més lliures i igualitaris. La seva postura contra els homosexuals no ha de ser, però, un fre per a les nostres creences, i menys per a la nostra llibertat d’escollir en què volem creure. És per això que un no és més o menys homosexual si va a l’Església o creu en Déu. Hi haurà un dia que l’Església acceptarà els homosexuals. Aquell dia milers d’homosexuals de tot el món veuran com no se’ls discrimina, aquell dia el món haurà fet un gran pas endavant, estimant sobretot les persones per damunt de la seva condició. Aquell dia està per arribar i potser llavors les nostres esglésies o catedrals estaran més plenes. I també hi haurà un dia que l’Església haurà d’acceptar el preservatiu, el divorci, els avortaments...: encara tenen molt per acceptar.
proposta 25
L’anti-Juani homosexual o l’altra cara de la Jenifer Daniel O’Hara publica El poder excloent de la essa sonora
Per: Glycerine Queen (el Clot) “Avui l’Oriol ha de celebrar Sant Valentí per no disgustar el nòvio. Si fos una relació com Déu mana, li aclariria que ell celebra el Dia dels enamorats català: Sant Jordi, però no vol resultar desagradable amb una afirmació nacionalista que la història no necessita de moment. No és que el nòvio de l’advocat no sigui català, també ho és, però de Cornellà del Llobregat, concretament de Sant Ildefons, el
Així comença El poder excloent de la essa sonora (editorial 3i4), la nova novel·la de Daniel O’Hara, autor de qui no sabíem res des que escrivia les columnes gailèsbiques del Time Out Barcelona. Amb aquest melodrama social i sexual, l’escriptor ha obtingut el
“O’Hara retrata aspectes com l’autohomofòbia i la discriminació -o autodiscriminació- dels seropositius” Premi Octubre de Narrativa de València, al qual va presentar-se després que vàries editorials barcelonines rebutgessin el text. Amb aquesta tercera novel·la, O’Hara narra la història del Robert, un jove cornellanenc castellanoparlant que renega dels seus orígens i vol prosperar a la Barcelona burgesa i nostrada. El seu somni sembla fer-se realitat quan coneix l’Oriol Recasens, un homenàs madur i encorbatat, català de soca-rel, més guapo que el president del Barça, advocat
barri del grup musical Estopa, coincidència que no omple el xicot precisament d’orgull. Per això més val no recordar-l’hi com va fer l’Oriol quan es van conèixer,si bé el comentari els va permetre descobrir que, a més de l’atracció física, els unia el menyspreu pels germans Muñoz: xarnegos per un, garrulos per l’altre”.
romàntics... Amb un to potser més cínic que el d’El dia del client (2005) o La cançó de l’estiu (2008), O’Hara ens hi explica una mena de conte de fades al revés on poden trobar-se ressonàncies d’Últimas tardes con Teresa, Pretty Woman, My Fair Lady o La llei
“Reflecteix prejudicis socials i lingüístics que la fal·làcia bonista acostuma a silenciar” de maneres distingides, les quals perdrà al llit després de convidar-lo a luxosos sopars
Llegir us farà lliures
del més fort. La novel·la ofereix un retrat poc usual de Catalunya, tot reflectint prejudicis socials i lingüístics que la fal·làcia bonista, o políticament correcta, acostuma a silenciar; a més, reflecteix aspectes controvertits de l’homosexualitat com l’autohomofòbia i la discriminació –o autodiscriminació- dels seropositius, sense adoptar, però, mai -de cap de les maneres-, una actitud victimista o de denúncia. No és la primera vegada que el Premi Octubre de Narrativa reconeix un text de contingut homosexual i maneres explícites: el 2007 premià l’esplèndida L’aprenentatge de la soledat de David Vilaseca.
26
cultura
Adéu a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans (EpC) Per: Òscar Banegas Garrido http://oscarbanegas.blogspot.com
Poc més d’un mes ha tardat el nou ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, a anunciar l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans (EpC) del currículum escolar, la qual, segons ell, havia creat una divisió seriosa en la societat i en el món educatiu. En el seu lloc n’hi haurà altra, Educació Cívica i Constitucional, que a parer del nou responsable en matèria educativa no tractarà qüestions controvertides i no inclourà cap adoctrinament ideològic. Dues primeres reflexions ràpides. Primera: per Wert, ensenyar i aprendre a tolerar sembla que és sinònim d’adoctrinar. Segona: per què no elimina també Religió si l’Estat és aconfessional i aquesta assignatura sí que tracta, clarament, temes espinosos i moralitzadors?
“...l’educació dels nostres adolescents depèn d’un senyor que és capaç d’inventar-se un fals manual per justificar les seues idees tan sols un mes després del seu nomenament...” La polèmica, però, no acaba ací. A l’hora de justificar les raons de la supressió de l’assignatura, el ministre, en una entrevista a la cadena SER el dia 1 de febrer, va citar literalment paràgrafs d’un suposat llibre de text d’EpC que, en la seua opinió, eren totalment adoctrinadors. Que fort! Però si els únics que adoctrinen en aquest país són els fonamentalistes de la Conferència Episcopal i els capitostos del PP! A més a més, les cites no eren d’un manual de l’assignatura, sinó d’un assaig de l’editorial Akal que, certament,
conté una visió crítica de la matèria que va introduir l’any 2006 la ministra Mercedes Cabrera en el currículum de l’últim cicle de l’educació primària i de tota l’educació secundària obligatòria. Errada? Manipulació? Falsedat? No ho sé. L’únic que tinc clar és que és impropi d’un ministre mentir descaradament com ho ha fet Wert, ell que de segur sap fil per randa els manaments de la llei de Déu, excepte, segons sembla, el vuitè: «no diràs fals testimoni ni mentiràs». Impropi i poc seriós. Si l’educació dels nostres adolescents depèn d’un senyor que és capaç d’inventar-se un fals manual per justificar les seues idees tan sols un mes després del seu nomenament, em pregunt, amb preocupació, en quines mans hem deixat la instrucció d’aquelles i aquells que són el futur de la societat. Com un ministre d’Educació parla sense documentar-se de quins llibres de text s’usen en una disciplina? Ho trobe, senzillament, escandalós! No m’ha sorprès gens ni mica, sincerament, la decisió del nou titular
d’educació. De fet, el PP va mostrar sempre un rebuig sistemàtic a aquesta matèria i, fins i tot, el Govern valencià presidit per Camps va voler impartir-la en anglès amb la finalitat de desprestigiar-la. La dreta, amb el suport de l’Església catòlica, va promoure, reiteradament, campanyes d’objecció de consciència que van xocar amb les resolucions de diversos tribunals de justícia autonòmics i també del Tribunal Suprem que n’avalaren la legalitat. Veig clarament en l’eliminació de la que per mi és una assignatura important una maniobra del nou govern conservador per acontentar els seus votants més radicals, la jerarquia catòlica i organitzacions com el Foro de la Familia. No en tinc cap dubte. ¿On encabirà ara el senyor ministre l’ensenyament d’un aspecte tan important de la vida, sobretot per als adolescents entre 12 i 16 anys, com és la diversitat afectivosexual i familiar, la discriminació per orientació sexual i identitat de gènere? EpC podia tenir les seues mancances, no ho negaré, però és evident que també tenia un efecte positiu a
27 l’hora de reduir l’assetjament per homofòbia, transfòbia o bifòbia entre els joves que estan, justament, descobrint-se i que, per això mateix, constitueixen un col·lectiu vulnerable. Eliminar aquesta assignatura és, a parer meu, tota una equivocació. Perquè el govern de Mariano Rajoy realment està perdent una oportunitat única i valuosa de treballar la discriminació, a l’aula, contra gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. Els joves LGTB necessiten protecció, no desemparament. No sap això el senyor Wert, ell que és sociòleg?
“l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania... tenia un efecte positiu a l’hora de reduir l’assetjament per homofòbia o transfòbia entre els joves que estan descobrint-se i que constitueixen un col·lectiu vulnerable” La nova assignatura s’anomenarà Educació Cívica i Constitucional. Cívica perquè ensenyaran als nens a creuar quan el semàfor del vianant està verd i a fer-ho pels passos zebra. Constitucional perquè tot allò que explicarà la mestra o el mestre, la professora o el professor s’adequarà a un text que va ser escrit, ni més ni menys, fa més de trenta-tres anys, però que, precisament per la distància temporal, convé recordar-ho, no conté cap al·lusió a l’orientació sexual ni a la identitat de gènere. Cap ni una. ¿Parlaran aleshores els nous manuals de Manuel Fraga Iribarne, ara que ha mort i estan de dol els seus companys de partit, que fins i tot la senyora d’Aznar, nova alcaldessa de Madrid, vol que un carrer de la capital porte el nom d’aquest ministre franquista? ¿Contaran els nous llibres de text que Fraga es va oposar l’any 1977 a la derogació de la coneguda llei sobre perillositat i rehabilitació social, que substituïa principalment la també famosa ley de vagos y maleantes que incloïa, per exemple, els homosexuals, els quals anaven a la presó perquè el règim els considerava persones invertides i depravades amb una orientació sexual errònia? Explicaran
totes aquestes coses a Educació Cívica i Constitucional? Potser és que a partir d’ara tots els col·legis i instituts, sobretot els privats catòlics, ensenyaran que l’homosexualitat és natural i que els gais, les lesbianes, els i les bisexuals i els i les transsexuals tenen els mateixos drets que aquelles i aquells que no ho són. Potser. Però, perquè em quede clar, en quin títol o article de la Constitució de 1978 s’explica el dret al matrimoni homosexual que recull el Codi Civil de l’any 2005? Estem davant d’un retrocés històric sense precedents. Amb aquest nou govern anem cap arrere, com els crancs. Aquells avanços socials que hem aconseguit en els últims anys s’aguanten per un fil. No solament és l’eliminació d’EpC, són també les reformes que va anunciar el ministre de Justícia pocs dies abans: l’avortament durant les primeres setmanes tornarà a estar penalitzat, com abans de la reforma socialista; les menors d’edat que vulguen avortar hauran de tenir una autorització signada pels pares per a poder fer-ho. I molt tem que la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe també corre perill, però no vull ara ser un mal averany. En conclusió, el PP i el seu braç ideològic nacionalcatòlic ens condueixen irremeiablement als temps de les cavernes. I qui no ho crega, temps al temps. Tenim, quasi obligatòriament, quatre anys per davant per a comprovar-ho.
“...el PP i el seu braç ideològic nacionalcatòlic ens condueixen irremeiablement als temps de les cavernes. I qui no ho crega, temps al temps.” Amb el país com el tenim, amb les coses que cal solucionar urgentment i José Ignacio Wert no té altra cosa més important a fer que eliminar una assignatura del currículum (amb tota la polèmica, però, sobretot, amb tota la transcendència que la decisió comporta) i substituir-la per una de nova que, a falta de saber què proposarà la dreta que s’hi ensenye, estic quasi convençut que serà totalment asèptica i sense capacitat crítica. Més trellat és el que li falta al ministre i a tota
la colla de carques que ens governen, que fan l’efecte que tan sols desitgen desmantellar ràpidament l’estat de benestar social que els seus predecessors van aconseguir. Jo els convidava un dia a assistir a una classe d’EpC i que vegen què s’hi ensenya i què hi aprenen els xavals. I, després, que valoren si suprimeixen o no l’assignatura. Però amb coneixement de causa i no des d’un luxós despatx del ministeri de torn o de la Moncloa. L’educació és la base de la llibertat i de la igualtat. Ho sabem bé totes les persones que ens dediquem a la docència. Educació per a la Ciutadana i els Drets Humans pretén, precisament, fer els nostres adolescents més lliures i més iguals. Una matèria que inculca uns valors exemplars com són la tolerància i el respecte a la diversitat, que ensenya que les societats poden i han de ser millors cada dia i que arracona la humiliació contra qui no és com nosaltres no hauria de desaparèixer del currículum escolar. Quina frivolitat la del ministre Wert, que no sap el dany que fa amb aquesta mesura! Quin mal que professa el govern de Rajoy amb tanta LGTBfòbia! Quin cinisme més gran! Quin despotisme més feroç! Quanta pobresa moral...
29
conte eròtic 29
SF Per: Xavier Ribas
Dia de Champions League. En Lluís va al gimnàs, com de costum. Tot i ser futboler, el partit és en obert i el veurà mentre fa esport. Un cop hi arriba, el panorama és desolador: Hi ha quatre gats al gimnàs. Comença per la cinta, va corrent una bona estona, després fa alguna cosa de màquines i acaba amb la bici. Sense ni adonar-se’n s’ha quedat a soles amb el monitor. En Lluís li comenta de plegar, però el monitor li respon que no pot plegar fins a quarts d’onze. En Lluís se n’apiada i decideix fer-li companyia tot fent uns estiraments. El monitor, content de la solidaritat d’en Lluís
Ha arribat l’hora de plegar. La secretaria va a advertir-los. L’ SF diu que no s’amoïni, que ja tancarà ell. En Lluís fa l’acció de plegar, però el monitor l’agafa ràpidament i li demana que l’esperi. Comença a tancar tots els llums mentre li comenta que sortiran pel darrera. El noi assenteix amb el cap. L’altre s’hi apropa mentre li deixa anar un prometedor “no passarà res que no vulguis”.
decideix ajudar-lo. Primer, només l’indica, però mica en mica, s’hi acosta i s’hi arramba cada cop més.Tants estiraments i, sobretot, tants arrambaments, fan que el noi perdi el món de vista. Els nervis van creixent en el primet cos del noi. L’altre, tot un Subjecte Follable, se n’adona i arramba més. En Lluís no sap com posar-s’hi, però s’hi abona ràpidament.
En Lluís somriu temerós. Acte seguit l’SF li fa la traveta tot fent que caigui al matalàs. S’hi asseu a sobre mentre li etziba un “defensa’t” desafiant. El noi està bloquejat. En veure-ho, el monitor l’allibera i el fa posar de quatre grapes. Ell es situa al darrera seu. L’agafa d’un braç i el fa caure panxa enlaire. S’hi torna a posar a sobre. En Lluís està atònit. El contrincant es treu la samarreta tot deixant a l’aire els lluents músculs suats. El monitor vol seguir pressionant. Li fa una altra clau que el fa parar de bocaterrosa. Conscient de la incomoditat del noi, el fa tombar de cara amunt. S’hi estira a sobre mentre l’agafa dels braços. En Lluís està espantat, immòbil i calent alhora. Tant sols pot alçar una mica el cap fins a donar-li un petó. Ho fa. Aixo desferma tot el fervor del seu adversari. El deixa anar i comença a besar-lo. Els petons cada vegada són més intensos. Van rodolant per tota la sala. Tots dos nois s’han fusionat en un de sol. Es besen i es magregen sense control. Han acabat arribant a la porta del vestidor. S’alcen. L’SF agafa en Lluís com fi fos un nen petit i entren el vestidor. Sense deixar-lo anar van cap a la dutxa. Deixa rajar l’aigua i et torna a besar mentre el deixa a terra. La poca roba que encara duien queda tota amarada. Se la treuen. Se segueixen besant mentre comencen a masturbar-se. Funcionen com un rellotge. Les arrambades són constants. Es van empotrant l’un a l’altre contra la paret de la dutxa.
Aquí ja no hi ha força que valgui. L’escalfor del moment els iguala a tots dos. L’aigua de la dutxa segueix refrescant l’incendi corporal de tots dos nois. Es masturben, es toquen, es besen, tot alhora. Com si fos el darrer dia de les seves vides. El desfici es fa notar. Al cap d’una estona ja no poden més. Com si estiguessin cronometrats, s’escorren tots dos alhora. La immensa taca que s’han deixat es perd ràpidament entre l’aigua. Després d’una rialla, es besen altre vegada tots dos i surten de la dutxa d’allò més arrugats. Amb tant de petó no se n’han adonat i ja són més de les dotze. Els dos nois es canvien intercanviant-se somriures de complicitat. Han gaudit d’allò més el vespre de Champions League. L’endemà en Lluís torna a anar al gimnàs. Es torna a trobar el seu desitjadíssim SF. En veure’l només li pregunta si tancarà ell. L’altre li respon que sí amb un somriure maliciós. El gimnàs tornarà a tancar tard aquesta nit.
30
on pots trobar-nos
BARCELONA ALLOTJAMENT · Barcelona City Hotel Universal - C/ Aragó, 281, 2º 1ª · Hotel Axel - C/ Aribau, 33 · Hotel Califórnia - C/ Rauric, 14
ENTITATS · Antic Teatre - C/ Verdaguer i Callís, 12 · Àrea pel Col·lectiu GLTB - Avda. Paral·lel, 52, Edifici Santa Madrona , 4º· Associació de Casals i Grups de Joves de
+ LLOCS
Catalunya - C/ Avinyó, 44
· Associació de Publicacions Periódiques Escrites en Català
ALACANT
APPEC - Rambla deCatalunya, 10 4º
Associació Decide-T (Centre 14) - C/ Labradores, 14
· Associació de veïns i veïnes de l’Esquerra de l’Eixample -
BARS · Átame - C/ Consell de Cent, 257 · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · Belladona - C/ Diputació, 222 · Butch Bear - C/ Diputació, 206 · Cafè de les Delícies - Rambla del Raval, 47 · Casual Cafè - C/ Independència, 278 · Cine Arenas - C/ Tarragona, 3-5 · Dacksy - C/ Consell de Cent, 247 · El Cangrejo Eixample - C/ Villarroel, 88 · La Bata de Boatiné - C/ d’en Robador, 23 · La Cueva - C/ Calabria, 91 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · La Penúltima - C/ Riera Alta, 40 · Lust - C/ Casanova, 75 · Moeem Barcelona - C/ Muntaner, 11 · Museum - C/ Sepúlveda, 178 · Museum Retro - C/ Urgell, 106 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · People Lounge - C/ Villarroel, 71 · Robadors 23 - C/ d’en Robador, 23 · Trash - C/ Consell de cent, 223 · Bim bam bum - C/ Casanova, 75 BOTIGUES DE ROBA · American Man - C/ Consell de Cent, 253 · Boxer - C/ Diputació, 167-169 · Celestino Muñoz - Gran Vía de les Corts Catalanes, 588
· DGM - C/ Casanova, 74 · ES-Collection - C/ Consell de Cent, 218 · ES4U - C/ Casanova, 56 · Interior Primera - C/ Aribau, 26 · Next Level - C/ Diputació, 189 · Obsesión Outlet - C/ Consell de Cent, 230
CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Pge. Prunera, 18 · La Base - C/ Casanova, 201 · Open Mind - C/ Aragón, 130 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185
Avda. Roma, 139
AMPOSTA
· Ateneo Chino - C/ d’en Robador · BCN Checkpoint - C/ Comte Borrell, 164 - 166 · Casal Lambda - C/ Verdaguer i Callís, 10
Llibrería La Gavina - C/ Major, 21
· FAGC
Bar La Fada Ignorant - C/ Fiter i Rossell, 2, bajos
ANDORRA LA VELLA
· GAG - C/ Virgili, 24 08030 BCN
CARDEDEU LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm Clavé, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 · LoKal - C/ Cera, 3
Lliberia Pla de la Calma - C/ Teresa Oller, 5
NOIES · Dora Ópera Café - C/ Villarroel, 86
MADRID
LLEIDA Associació EAGLE - C/ Artur Mor, 1
Librería Berkana - C/ Hortaleza, 64
· Kódigo G - C/ Muntaner, 24
· La Rosa - C/ Brusi, 39 (Pge. Interior)
PALMA DE MALLORCA Associació Ben Amics - C/ Conquistador, 2, Pral.
PERRUQUERIES · Esclusif - C/ Diputació, 159 · Hair Club - C/ Muntaner, 22 · Tön Vanguard - C/ Diputació, 191
REUS Associació H2O
SARAGOSSA RESTAURANTS · Castro - C/ Casanova, 85 · D-Divine - C/ Balmes, 24 · El Bierzo a Tope - C/ Diputació, 159 · Iurantia - C/ Casanova, 42 · Santutxo - C/ Provença, 571 · Sinensis - C/ Aragó, 159 · Único - C/ Diputació, 176 · Xalupada - C/ Diputació, 200
Associació Towanda - C/ Liñán, 8, Local Treziclo
SITGES Hotel Romántic - C/ Sant Isidre, 33
VALÈNCIA Col·lectiu Lambda - C/ Vivons, 26 Café de la Seu - C/ Santo Cáliz, 7, bajos Terra (Centro Social Bar) - C/ Baró de Santpetrillo, 9, bajos Esquerra - C/ Erudito Orellana, 10, 1º
SAUNES · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46 SEX SHOP · Boyberry - C/ Calabria, 96 · Kistch - C/ Muntaner, 17-19 · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20
I a les 335 Biblioteques de tot Catalunya!
VILA JOIOSA Llibreria Vila Llibres - C/ Ciutat de València, 14, Baix
activitats 31
31
Estigues sempre informat de les nostres activitats Ara pots estar al corrent de totes les nostres activitats donant-t’hi d’alta al nostre web: www.colectiugai.org
També pots accedir a les nostres pàgines del facebook. Tan sols has d’entrar als enllaços, corresponents, que posem a sota, i prémer el botó “M’agrada” de cada pàgina.
Col•lectiu Gai de Barcelona: www.facebook.com/Col.lectiuGaiDeBarcelona Carnaval Gai de Barcelona: www.facebook.com/CarnavalGaiDeBarcelona La revista Infogai: www.facebook.com/Infogai Ecogais: www.facebook.com/Ecogais Grup de dones Te n’aDones?: www.facebook.com/pages/Te-naDones/226768714055301 Comissió Unitària 28 de Juny:
www.facebook.com/pages/Comissió-Unitària-28-de-juny/408606336616 www.facebook.com/pages/28-de-juny-Diada-per-lalliberament-GLTBIQ/378682717688
Horari CGB: -De dilluns a divendres de 19h a 21.30h -Divendres, dissabtes i vigílies a la nit de 23.00h a 2.30h
marigrama
Per: Martí Delclot 1 2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
3
4
5
6 7
8
9 10 11
HORITZONTALS 1. Cada dia vas amb un home diferent, ets una... Acte que va fer aquell noi tan maco que et vas lligar quan et vas treure la roba. 2. Persona propensa a fer poca-soltades. Aquest moble no fa cap servei, és una ... 3. Pronom. Segon fill de la Mercè Riera. Posa els braços en creu. 4. La Primera dama francesa n’és una. El final del pendent. 5. Onomatopeia pròpia de les sèries del Batman. Variant d’un color. Thor n’es el déu. 6. Navarra. Insuportable de tant avorrit com és. 7. Un simi en versió original. Calendari. 8. De nom Adam, campió del món de trial indoor. Enmig del mig. Tant se val si és blava o verda, sempre et tocarà pagar. 9. Eurodiputat del PP basc. Telediario. 10. A l’altra banda d’aquest arc hi ha el país d’Oz. Got. L’Amanda la té repetida. 11. El que hem de posar tots els treballadors per arribar a final de mes. VERTICALS 1. Vas boig per casart-te amb un d’aquests i deixar de patir pels calers. Un pal. 2. Arranjo la foto per la revista. Ho fem, i molt quan se’ns acosta un guàrdia urbà amb la llibreta. 3. T’has fet mal. Afirma que el que diu és veritat. 4. Escriptor brasiler. ( a l’inrevés ) Dóna la volta. 5. Pati principal d’un domus. Has de suar molt per guanyar-te’l cada dia. Tipus de motor. 6. Península on s’hi troba Ankara. El principi de la novetat. 7. Roma. És tan gran que no té fi. Impost que ens tornaran a pujar d’aquí a poc per gran satisfacció de tots els soferts contribuents. 8. Aquest aire no és gens sa. ( a l’inrevés) Moltes polles italianes amb una a gairebé al final. 9. ( a l’inrevés) flonjo. Abreviació espanyola de telèfon. Sigles del partit de López tena. 10. Domini a internet de Sèrbia. Un dels primers monstres introduits a les primeres edicions de Dungeons and Dragons. Plaça Francesc Macià del d’un helicòpter. 11. Com menja un anglès. Acte propi d’una orca.