Revista Infogai Nº 184 Maig - Juny 2012 by Hugo Nuñez

3INTRO_Manifest 28 de juny 2012 4BREUS_ 6ACTIVITATS_Activitats del CGB al juny 7Premis Triangle i Totxo rosa 8OPINIÓ_Contra tota diferència 10OPINIÓ_Mort a la intel·ligència. Visca la mort!12ENTREVISTA_ Paulo Belzebitchy 14DOSSIER_Masculinitats i orientació sexual 16OPINIÓ_La bella Itàlia 17MOVIMENT_La llibertat d’expressió i l’homofòbia no són compatibles 18OPINIÓ_L’infern, el bisbe d’Alcalá i tenir humanitat 19Que cremin al seu infern20RELAT_L’aquari d’en Sylver Galaxy 22PROPOSTA_Grup de suport... 24Terror i misèria heterosexual 26CULTURA_La tercera ploma: ‘dos-esperits’ nord-americans 29CONTE ERÒTIC_SF30ON POTS TROBAR-NOS_ 31ACTIVITATS_MARIGRAMA_

subscriu-t’hi

Sí, vull associar-m’hi Nom i cognoms ......................................................................... Adreça ......................................................................... Localitat ......................................................................... Codi Postal ......................................................................... Telèfon ......................................................................... e-mail .........................................................................

Compte bancari Entitat

Oficina DC

Núm. de compte

9 € / Any Banc o caixa............................... Adreça ........................................... Localitat ................... Signatura i data: Envieu aquesta butlleta a Infogai/Col·lectiu Gai de Barcelona Ptge. valeri Serra, 23 08011 Barcelona

EDITOR_Infogai + Col·lectiu Gai de Barcelona (CGB) REDACCIÓ_Ptge. Valeri Serra, 23 - 08011 Barcelona Tel. 93 453 41 25 - Apartat de Correus 32016 08080 Barcelona infogai@colectiugai.org - cgb@colectiugai.org www.colectiugai.org - Dipòsit legal B- 25886/81 redacció_Gaspar Ramón. COL·LABORACIONS_ Te Maturana, Mikimiquel Kamarada, Francesc Serra , Alfons Romero , Àlex Madueño, Francesc Moré, Jordi Cirach ,Albert Bosch, , Sylver Galaxy, Sergi Lobemir, Daniel O’Hara, Humbert Burcet. Xavier Ribas, Martí Delclot. DISSENY GRÀFIC_Joan Picazo. MAQUETACIÓ_Joan Picazo. DISSENY PORTADA_Joan Picazo. IL·LUSTRACIÓ_Marcià Q ADMINISTRACIÓ_Álex San Rafael, Josep M. Díaz CORRECTORS_Miquel Deulofeu, Urtx DISTRIBUCIÓ_Josep M. Díaz PUBLICITAT_Alex San Rafael · 649 172 911 IMPRESSIÓ_TU grupo gráfico - 935 747 400 * Infogai és membre de l’Associació de Publicacions Periòdistiques en Català (APPEC). * Infogai és una revista al servei del Moviment d’Alliberament Gai. * L’opinió de l’Infogai es reflecteix als editorials i articles sense signar. * S’accepten i agraeixen col·laboradors. * L’Infogai s’imprimeix amb paper ecològic. * Els articles i imatges de l’Infogai els podeu reproduir, copiar, piratejar sense permís, només cal citar les fonts.

intro

Manifest 28 de juny 2012 El 28 de juny és el dia que sortim al carrer per commemorar els fets d’Stonewall que van tenir lloc la nit del 28 de juny del 1969, a la ciutat de Nova York. Enguany, a casa nostra, celebrem 35 anys de la primera manifestació per l’Alliberament LGTB que va tenir lloc a les Rambles de Barcelona, l’any 1977. Han estat 35 anys de lluita constant i incessant en la defensa dels nostres drets i llibertats. Drets que han tingut un llarg i difícil recorregut fins a bastir una equiparació legal que encara no és plena. A l’any 2005 s’aprovava la Llei de Matrimoni per a persones del mateix sexe, assolint-ne, sens dubte, un marc legal important, Ara aquesta llei es troba davant el Tribunal Constitucional recorreguda pel PP, creant, així, una inseguretat jurídica greu a milers de persones i famílies LGTB que han fet ús de la llei de matrimoni igualitari. La Llei d’Identitat de Gènere s’aprovava poc després. Aquesta llei tracta les persones transsexuals com a casos de ‘disfòria de gènere’. Aquest concepte, del qual estem absolutament en contra, considera la diferència sexual com un trastorn tot fent de la transsexualitat una patologia, la qual cosa demostra una ignorància profunda i l’oportunisme de la indústria clínica i farmacèutica, cosa que no acceptarem de cap manera. També rebutgem les declaracions de diversos líders polítics que, de la mà de jerarques de l’església catòlica, han desplegat tot un ampli altaveu mediàtic situant l’homosexualitat i la transsexualitat al centre del discurs patologitzant. Sabem, però, que la veritable malaltia és aquest discurs paranoic i les fòbies dels seus portaveus; les úniques malalties són l’homofòbia i la transfòbia.

L’homofòbia és actualment el recurs legal que molts països utilitzen contra el nostre col·lectiu. Cal recordar que encara n’hi ha almenys 5 al món on es condemna les persones homosexuals amb la pena de mort. I a molts altres, es persegueixen les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals pel la seva opció sexual i/o identitat de gènere. Denunciem l’assassinat i la persecució de lesbianes, gais i transsexuals a països com Sud Àfrica, Iran, Hondures, Rússia o Jamaica. A Catalunya continuem sense tenir una llei contra l’homofòbia, demanada constantment pels col·lectius LGTB. Llei que ha d’assentar les bases per a combatre l’homofòbia i la transfòbia que nosaltres patim cada dia.

a les persones amb VIH. Denunciem la no universalitat dels tractaments i la manca de suport efectiu a la lluita contra la Sida, fent èmfasi també a la destinada als homes gais seropositius immigrants sense papers. Aquest 28 de juny volem cridar ben fort “ni un pas enrere”!. No volem retrocedir ni un pam en tot el que s’ha aconseguit durant els darrers anys gràcies a la lluita de moltes persones i activistes LGBT. Guanys que no es poden tocar ni retallar si volem construir una societat realment lliure, alliberadora, amb igualtat real d’oportunitats i justícia social. No podem concebre un món on hi hagi manca de llibertats individuals i on es trepitgen els drets fonamentals de les persones. Els drets són la base per a bastir les llibertats. Volem un 28 de juny creatiu, crític i combatiu. Cal donar resposta a tot allò que ens afecta en la vida diària. No podem adormir-nos.

El bullying homòfob a les escoles és una amenaça constant per als adolescents que pateixen a la carn l odi més inhumà, violència que gairebé sempre queda impune per la manca de regulació legal. Exigim una Llei que també ha d’incloure polítiques clares i fermes contra el mobbing laboral, l’homofòbia a l’esport, la lesbofòbia, etc. Com que som part de la societat en què vivim, també ens afecten les retallades i la crisi econòmica que ha creat el sistema capitalista: bancs, polítics i empresaris. No només ha afectat els nostres sous, sinó les nostres llibertats i les nostres vides a tots els nivells. També les retallades socials han portat a una gravíssima situació en tot el que fa referència als tractaments necessaris per

Aquest 28 de juny diem: ni un pas enrere davant l’ofensiva conservadora que vol liquidar totes les conquestes socials adquirides durant aquests 35 anys de lluita!

Aquest 28 de juny diem: ELS DRETS I LES LLIBERTATS NO ES TOQUEN! Per tot això gais, lesbianes, homes i dones transsexuals, bisexuals, intersexuals, queer i totes les persones amb sexualitats i/o identitats no normatives diem: NI UN PAS ENRERE!!!

breus

L’ILGA ha publicat un informe sobre la situació dels drets LGTB a Europa

L’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuales (ILGA) ha desenvolupat un nou informe anual en el qual avalua la situació dels drets de la diversitat sexual al continent europeu. L’organització defensora dels drets de la comunitat LGTB ha tingut en compte la situació legal de les minories sexuals en els dife-

rents països europeus per a realitzar el llistat de països en funció del seu respecte dels drets de la ciutadania LGTB. L’organització ha situat a Regne Unit com el país que més respecta els drets de la diversitat sexual, atorgant 21 punts al país gràcies a les seves lleis contra la discriminació, entre altres mesures, i malgrat que encara no es permeti el matrimoni gai. Espanya i Alemanya ocupen el segon lloc, amb 20 punts cadascun, mentre que Suècia, amb 18 punts, Bèlgica, amb 17 punts, Holanda, amb 16 punts, Noruega i Portugal, amb 15 punts, i Hongria, amb 14 punts, copen els següents llocs en la llista dels set països que més compleixen amb els drets de

la diversitat sexual. Àustria i Islàndia (12 punts), Finlàndia (11 punts), Croàcia (10 punts), Dinamarca, Irlanda, Eslovàquia, Eslovènia i República Txeca (9 punts), Luxemburg i Montnegre (8 punts), Suïssa (6,5 punts), Albània, Bulgària, França, Romania i Sèrbia (6 punts), Bòsnia i Hercegovina (5 punts), Andorra i Lituània (3 punts), Itàlia (2,5 punts), Estònia, Grècia, Kosovo i Polònia (2 punts), Xipre, Geòrgia i Letònia (1 punt), Malta (0 punts), Bielorússia i Liechtenstein (-1 punt), Mònaco, San Marino i Turquia (-3 punts), Armènia, Azerbaitjan i Ucraïna (-4 punts) i Moldàvia i Rússia (-4,5 punts) completen el llistat.

El nou primer ministre de França s’ha compromès amb els drets de la diversitat El nou Primer Ministre de França, JeanMarc Ayrault, ha enviat un comunicat a diferents mitjans de comunicació francesos declarant el seu ferm compromís amb el reconeixement dels drets de la diversitat sexual. El polític ha defensat que el compromís del Partit Socialista, guanyador de les recents eleccions presidencials que han tingut lloc a França, amb les minories sexuals és indiscutible. El nou Primer ministre, com ja ha manifestat el president francès, Francois Hollande, ha

dit que el govern aprovarà el matrimoni igualitari i les adopcions homoparentals. Ha manifestat que el Govern “posarà en pràctica el compromís adquirit pel president de la República amb el dret de les parelles homosexuals al matrimoni i a les adopcions”. El polític francès ha manifestat que reafirma el seu “compromís amb la lluita contra la violència i la discriminació com resultat de l’orientació sexual o identitat de gènere” dels ciutadans.

La filla del president de Cuba es reunirà a San Francisco amb organitzacions LGTB Mariela Castro, filla del president cubà Ral Castro i responsable del Centre Nacional d’Educació Sexual (Cenesex), aprofitarà la visita que farà aquest mes de maig als Estats Units per a reunir-se amb organitzacions LGTB del país nord-americà. El 24 de maig participarà en una trobada de l’Associació d’Estudis Llatinoamericans (LASA). El Partit Republicà ha condemnat enèrgicament que el president nordamericà Barack Obama lliuri un visat a la filla del dictador cubà per a visitar Estats Units. L’activista va ser notícia

recentment a l’afirmar que el president del país caribeny, Raül Castro, està a favor del reconeixement de les parelles homosexuals, afirmant que els mitjans no han pogut fer reso d’aquest suport perquè el dictador cubà “no ho ha fet públic. Segurament és part de la seva tàctica i de la seva estratègia. És el seu estil. No el vaig a pressionar perquè ho fes públicament perquè m’importa més que es treballi en accions concretes que en paraules”.

breus 5 Un regidor del Partit Popular va comparar a Twitter el matrimoni gai amb la zoofília Cayetano Ros, regidor del Partit Popular (PP) a la localitat murciana de Molina de Segura, ha causat polèmica al relacionar la zoofília amb el matrimoni gai en un comentari que va realitzar en el seu compte de la xarxa social Twitter. El polític va fer aquestes declaracions entorn del recent suport mostrat pel president d’Estats Units, Barack Obama, al matrimoni entre persones del mateix sexe. El regidor del Partit Popular a Molina de Segura va considerar que si els homosexuals podran unir-se en matrimoni, s’haurà de permetre que es casin “un home amb una cabra o una dona amb

un gos”. El polític va esborrar poc temps desprès el seu missatge de la xarxa social, tot i que això no va evitar que altres usuaris de Twitter fessin una captura de pantalla de les seves declaracions i diferents mitjans de comunicació hagin difós les seves polèmiques paraules. Ros ha manifestat que tot es tracta d’un error, al·legant que el seu missatge estava incomplet, ja que al·lega estar a favor de la igualtat, manifestant que aquest era el seu “pensament que, per excedir els 140 caràcters, no vaig poder completar...

L’Iran ha condemnat a la pena de mort quatre homes per càrrecs de “sodomia”

L’Agència de Notícies d’Activistes pels Drets Humans d’Iran (HRAN) ha difós la

sentència emesa recentment per un tribunal iranià en contra quatre ciutadans homosexuals. Saadat Arefi, Vahid Akbari, Javid Akbari i Houshmand Akbari són els quatre homes que han estat condemnats per un tribunal del país islàmic a la pena de mort després de ser acusats de “sodomia”. Mehri Jafari, advocada iraniana pels Drets Humans que treballa amb Amnistia Internacional ha expressat que “hi ha dos aspectes importants en aquest cas: La ubicació i la interpretació de la Sharia. Espero que les organitzacions internacionals actuïn amb rapidesa i eficàcia

en aquest cas concret”. L’activista Gorji Marzban, president de l’Oriental Queer Organization (ORQOA) ha manifestat que “la condemna a mort dels quatre homes iranians és una realitat impactant que demostra la discrepància entre la percepció occidental i islàmica de la vida gai”. “La pena de mort no ha assolit eradicar l’homosexualitat d’Iran, però ha tingut èxit obligant a els homes i dones gais a no sortir de l’armari. Tard o d’hora la comunitat islàmica es veurà obligada a integrar a les persones homosexuals.

Les autoritats de Moscou no permetran els actes del 28 de Juny a la capital russa

Les autoritats de Moscou han tornat a prohibir, per setè any consecutiu, els actes del 28 de juny a la capital russa.

Els organitzadors han condemnat la persistent violació del dret de manifestació de la diversitat sexual a Rússia. El Cap Adjunt del Departament de Seguretat Regional de Moscou, Vasily Oleynik, ha declarat que l’esdeveniment no podrà portar-se a terme ja que “les fins especificades en la petició provoquen una reacció negativa de la societat. Per a l’opinió dels ciutadans, les activitats relacionades amb les relacions sexuals, en àrees d’accés públic, són una provocació, causant danys morals als nens i als

adolescents, sent també un insult religiós i moral”. “El lloc triat per a la marxa i el míting es troba en ple centre històric de Moscou, un lloc important per als nens i les famílies moscovites, així com per als seus visitants.” L’activista Nikolai Alekseev, ha manifestat que, passi el que passi, seguiran endavant amb les activitats previstes, malgrat que les autoritats puguin detenir als participants per violar la prohibició governamental.

activitats Cantina CGB

Activitats del CGB al juny 16 J

Dimarts, dimecres i dijous de 19:00 a 21:30 Divendres, dissabtes i vigílies de festius de 23:00 a 2:30 Ptge. Valeri Serra 23 Barcelona

17H Trobada sobre l’homofòbia a BCN.

21 J

23 J

30 J

Xerrada “Homofobia a Hondures i Centreamerica”

21h Premis Triangle i Totxo rosa + 23h Festa al Karrer. DJ’s i actuacions

18.30h Manifestació 21h i Festa per l’Alliberament GLTBIQ+

Lloc: Passatge Valeri Serra

Pça Universitat

Premis triangle i totxo rosa

15 edició ~ “PREMI TRIANGLE ROSA 2012” marqueu la persona o entitat que hagi realitzat al vostre parer una millor tasca social a favor dels gais, lesbianes i transexuals, entre les següents opcions:

⬚ ~ al Dr. Bonaventura Clotet i el seu equip

El Dr. Clotet és un prestigiós metge i un investigador de referència internacional pel que fa a la recerca científica en la lluita contra la SIDA, al davant del seu equip de la Unitat de VIH i del Laboratori de Retrovirologia a l’Hospital Universitari “Can Ruti” de Badalona. Es tracta d’un pioner per les seves investigacions de molts anys en aquest àmbit tant sensible per al col·lectiu LGTB+.

~ a Lluís Llach

⬚

En Lluís Llach és el famós músic i cantautor, la implicació política i militant del qual a diferents lluites socials al nostre país, com l’antimilitarisme o els moviments d’alliberament LGTB+, és prou coneguda. Tractant-se per a molts d’un referent pel que fa a la visibilització i la reivindicació LGTB+, la recent publicació de la seva novel·la “Memòria d'uns ulls pintats” ha estat acollida com una nova mostra del compromís humà i artístic de Lluís Llach amb nostre col·lectiu.

⬚ ~ al Moviment lesbià a Catalunya

(Grup Elles, TND, Dones del Casal, GLF, GLG,... )

Els històrics moviments d’alliberament lesbià, en la seva diversitat, han sabut consolidar-se al llarg dels anys, nodrir-se de la pròpia experiència i reinventar-se contínuament. A Catalunya tenim bons exemples de la tenacitat d’aquestes dones en lluita, amb les seves múltiples propostes i, sobre tot, les seves reivindicacions. Són diferents grups de dones (grup Elles, Te N'aDones?, les Dones del Casal, el Grup de Lesbianes Feministes o el Grup de Lesbianes de Girona, etc...) militants contra el sexisme i el patriarcat que tenen, entre moltes altres coses, un importantíssim paper de visibilitzador del fet homosexual femení.

15 edició ~ “PREMI TOTXO ROSA 2012” marqueu la persona o entitat que hagi expressat al vostre parer unes actituds o opinions més declaradament HOMÒFOBES, entre les següents opcions:

⬚ ~ a les retallades de la despesa social en sanitat

A Boi Ruiz, conseller de Salut, i a Ana Mato, ministra de Sanitat, com a responsables als respectius governs –Generalitat i Govern Espanyol- en l’àmbit sanitari. Amb motiu de les brutals i intolerables retallades que CiU i PP han aplicat al pressupost de la sanitat pública (tancament d’equipaments, acomiadament de personal, copagament de serveis i medicació, ofegament de la investigació i la recerca –i en concret de la recerca sobre l’VIH-, exclusió dels immigrants del sistema de salut, etc.).

~ al casal feixista “Tramuntana” (+ web feixista n-europa.org )

⬚

Al casal neonazi inaugurat fa uns mesos al barri del Clot (C/ Independència, 333), una expressió local evident del ressorgir dels moviments feixistes arreu d’Europa. Perquè aquest local és un perill per a la nostra llibertat i integritat física. En rebuig de tota mena d’expressió neonazi, violenta i antiautoritària, com la que al nostre entorn suposa també el partit polític PxC o, a internet, diversos webs com n-europa.org

⬚ ~ a Alícia Sánchez Camacho (PP)

A tots els exhabruptes i declaracions grolleres, homòfobes, lesbòfobes i transfobes amb què –dia a dia- la sra. Alícia Sánchez-Camacho i molts altres membres del seu partit falten impunement el respecte de les persones LGTB+. Especialment a les declaracions en què la Sra. Schez.-Camacho demanava que les cirurgies de reassignació de gènere quedessin fora de la cobertura sanitària pública. Com a denúncia de l’hostilitat i animadversió del PP a les llibertats de les persones i la seva identitat sexual.

Votacions a: LLIURAMENT DE PREMIS:

C.G.B. – Ptge. Valeri Serra, 23·08011 BCN · www.colectiugai.org · cgb@colectiugai.org DISS. 23/06/2012 (REVETLLA SANT JOAN) · 21h · AL COL·LECTIU GAI DE BCN

opinió

Contra tota diferència Per: Te Maturana

Una vegada més les conseqüències de les invasions bàrbares han quedat al descobert, ara, quan aquest odi que només ha porta més odi, passeja a pler pels carrers esquitxant-ho tot al seu pas. Això és el que succeïx a l’Iraq, on les ferides de la invasió bel·licista capitanejada per Estats Units, per enderrocar el govern de Saddam Hussein, encara segueixen sagnant, nou anys després. Ser homosexual a Bagdad mai no ha estat fàcil, però últimament s’han intensificat les agressions i vexacions cap a aquest col·lectiu, i cap a uns altres que no són del gust de la milícia religiosa que controla els carrers en els enfrontaments sectaris. No pertànyer a l’heteronorma mai no ha estat tan perillós per als iraquians. I així és com a l’odi pel sexe contra-natura, se li suma tota persona que vesteixi, s’expressi o assegui de manera diferent a de la majoria dominant. Des de començaments de 2012 s’han intensificat les agressions contra joves identificats amb el moviment i l’estètica

Hurriya coneixia 66 de les més de 200 persones que han estat assassinades els últims anys per ser homosexual o tenir aparença femenina a l’Iraq. I el seu únic consol és que no caiguin en l’oblit.

‘emo’. L’’emo’ és hereva de la cultura punkrock, el gòtic i el romanticisme, i sent una gran atracció per allò fosc, sensible i androgin. Des de fa alguns anys, s’ha convertit en una tribu urbana important a Occident i la seva explosió traspassa fronteres. A l’Iraq són molts els joves que veuen en aquesta estètica una forma de rebel·lia enfront de la cultura

“A l’Iraq, des de començament d’any, ‘esquadrons de la mort’ han acorralat tant homosexuals com joves ‘emo’” conservadora i sovint violenta en què viuen. Una opció estètica que es caracteritza pel color negre, les calaveres, els pantalons ajustats i el cabell llarg, i que a l’Iraq pot ser letal. Però els fets no queden en l’oblit, gràcies a la valentia d’activistes homosexuals com Roby Hurriya, que sota pseudònim fa ressò dels crims contra els drets humans tan comuns en els carrers de Bagdad. Hurriya, que significa llibertat en àrab, assegura que l’onada de matances dels últims mesos és la pitjor que ha vist mai. Des del començament de l’any, ‘esquadrons de la mort’ han acorralat tant homosexuals com joves ‘emo’, que s’han vist obligats a canviar la seva forma de vestir, a amagar-se o a mudar-se de les seves llars.

“És ara quan les milícies, en zones controlades per xiïtes, han intensificat la situació, assassinant almenys 14 joves, apallissats fins a la mort” Cap recordar que el règim “laic” de Saddam Hussein no oferia un final tan despietat per als homosexuals iraquians. És ara quan les milícies, en zones controlades per xiïtes, han intensificat la situació assassinant almenys 14 joves, que van ser apallissats fins a la mort, a l’est de Bagdad. És preocupant que aquest tipus de matances també es repeteixen en altres ciutats del país, de tal manera que han esdevingut comunes les amenaces que citen “dones i homes obscens”, en referència a gais i ‘emos’. Els

assassinats no són catalogats en cap categoria especial, per la qual cosa no es coneix el total de persones que han perdut la vida a l’Iraq per la seva condició homosexual, fet que recorda que tampoc no es va conèixer mai la xifra de víctimes civils provocades per l’exèrcit dels Estats Units durant la invasió.

opinió

Mort a la intel·ligència. Visca la mort! (*) Per: Mikimiquel Kamarada www.infogai.cat

Les retallades pressupostàries del PP (i CiU) a la despesa social pública, educació i sanitat fonamentalment, han estat presentades al públic espectador (el Poble) com la conseqüència inevitable de la crisi, com un seguit de mesures esforçades, sense possible alternativa, motivades com per una calamitat, sempre per factors aliens a la voluntat i la ideologia dels governs que les decreten. I aquest raonament se’ns repeteix fins a la sacietat sense gaires explicacions ni detalls addicionals, de ja fa anys. Aquesta visió tecnocràtica de la crisi econòmica (i la corresponent forma pragmàtica de sortir-ne) està prou estesa, d’altra banda, arreu d’Europa i els EUA, als partits de govern i d’oposició -els progressistes i els conservadors-. Pertot arreu s’argumenta de manera semblant, amb un fanatisme proper al dogma religiós: La lletania neoliberal de l’austeritat i el sostre de dèficit no és patrimoni dels polítics espanyols. L’engany sobre la inexistència d’alternatives, tampoc. És més aviat la grolleria populista, de nou, la principal aportació espanyola, del Partit Popular, a aquest corrent teòric neoliberal. Un partit acorralat, cada vegada més menyspreable, cada vegada més servil amb l’oligarquia financera mundial i, alhora, cada cop més makarra amb el poble al què governa. Un partit que, a més, aporta al discurs econòmic mundial el seu granet exòtic d’acudits franquistes i eructes autoritaris.

Posarem dos exemples. Tenen a veure tots dos amb les retallades a l’àmbit sanitari i, més concretament encara, són dos exemples relacionats amb els drets de les persones transsexuals: 1) El sr. León de la Riva, pepero destacat, va declarar a mitjans del passat Abril que, atesa la situació de crisi econòmica, la sanitat pública d’Essssspaña havia de “deixar de finançar les cirurgies de reassignació de gènere” ja que, al seu parer, l’estat no es pot permetre aquestes cirurgies que “no són cap necessitat bàsica”. Més recentment, la darrera setmana de Maig, s’ha reiterat en els seus eructes intel·lectuals amb declaracions públiques com: “Si uno tiene una crisis de apendicitis debe poder ir al servicio nacional de salud”, però si alguna comunitat autònoma “quiere florituras, cambios de sexo o trasplantes de cerebro”, que no digui després que no li quadren els comptes i busqui com pagar-ho. Segons aquest sr., batlle de Valladolid i metge de professió, aquestes intervencions són una mena de caprici. Es devia quedar tan ample, l’alcalde de Valladolid. Altres persones, segurament avergonyides, li devien haver de recordar que la comunitat autònoma de Castella i Lleó mai no ha finançat les cirurgies en qüestió. Però ell mira per Essssspaña. I sempre que a Espanya hi mana gent ignorant i ultradretana com el sr. León de la Riva, Mariano Rajoy o el mateix Franco, per

exemple, els pervertits, els rojos i els pobres les passem putes. D’altra banda la fama de nauseabund sexista de León de la Riva, com a bon fatxa, el precedeix fa molt anys. Per comprovarho, si teniu humor i curiositat de fer-ho, les hemeroteques guarden constància del seu degotall de declaracions tavernàries/ cavernàries.

“I a sobre tenen la barra i la total falta de dignitat humana de permetre’s comentaris sobre els transsexuals i les seves cirurgies!!!” 2) Lluny de ser una mera anècdota o l’escarafall decadent d’un feixista val·lisoletà, l’exemple anterior és característic d’un corrent de pensament, per dir-ho així, ben arrelat dins el PP. La nostra amiga Sánchez Camacho, aquella senyora, ja l’Agost passat va despenjar-se amb uns comentaris prou semblants, que éren a més exigències. La sra. Camacho pretenia posar com a condició sine qua non per al recolzament del seu partit als pressupostos de la Generalitat del 2012 que la conselleria de Sanitat deixés

opinió 11 Cal afegir que, amb la reforma del model sanitari públic que properament ens imposaran, els botxins de masses del PP fulminen el principi de Sanitat Universal, expulsant els col·lectius socials més vulnerables (immigrants en situació irregular i ciutadans majors de 26 anys que no cotitzin) del sistema sanitari públic, així com exigint el pagament farmacèutic també als qui de menys recursos econòmics disposen. Tot plegat és inaudit. Només ens queda treballar per a que malfactors com els que integren el PP rebin un dia, de retorn, tot l’odi de classe que han generat. Que no ens enganyin!!! Hi ha alternativa i nosaltres la construirem.

de (precisament!) finançar les cirurgies de reassignació de gènere, ja que aquestes cirurgies (endevineu-ho) no són prioritàries en temps de crisi. Mancada de tota prevenció i/o vergonya (sembla que els franquistes no obliden mai qui va guanyar la guerra), la Sra. Camacho va posar veu a aquesta execrable exigència. No va aclarir què en pensa el seu partit, posats a criticar, sobre el finançament públic a la reproducció assistida. NOTA: Es dóna la circumstància que entre les múltiples declaracions controvertides de l’energumen de l’exemple (1), hi ha unes que afecten directament la vida personal de l’energúmena de l’exemple (2). El passat mes de Març va declarar que les dones solteres haurien de ser excloses dels tractaments sanitaris de fecundació in vitro, novament a causa de no tractar-se, en la seva opinió, de casos prioritaris en temps de crisi. Senyors i senyores del PP, benvolguda escòria, feu el favor! D’acord que heu guanyat unes eleccions i que gràcies a deu milions de votants molt simpàtics (tres milions de votants més que Hitler!) portem mesos tement l’arribada dels divendres i la tisorada fatal dels vostres consells de ministres... D’acord, fins i tot, que els vostres avis guanyessin una guerra amarant de bombes aquesta Espanya resseca que tant estimeu. D’acord que us agradin les curses de braus, les dones i el vi. Al cap i a la fi, en tot això no sou tan diferents dels vostres companys del PSOE... Però cal ser tan explícit en mostrar-nos aquesta incontenible aversió que ens teniu

als transsexuals i tota la resta de pervertits??? No us sentiu MOLT PETITS, d’anar atacant sempre els més desfavorits, els indefensos, els qui viuen i treballen, els que reivindiquen els seus drets??? La dreta més cavernícola d’Europa, com ja els hem definit mil vegades, els hereus de l’únic règim militar feixista mai derrotat ni processat judicialment de tot el continent europeu. Això són. Els pilotes de la Merkel, que juguen sempre amb una baralla apanyada, silenciant i criminalitzant quan els convé.

“Que no ens enganyin!!! Hi ha alternativa i nosaltres la construirem.” Recordem a aquesta gentussa que la informació que pretenen passar per alt és de domini públic. El sistema sanitari a d’Espanya no ha estat mai digne del que s’anomena “Estat del benestar”. No perquè la societat no compti amb bons professionals, sinó perquè la despesa social sanitària d’Espanya ha estat històricament molt per sota de la mitja de la UE-15, als últims llocs del ranking. La sanitat a aquest país és de les més infra-finançades d’Europa. Malgrat això, repetim, quantitat de professionals vàlids i esforçats han donat sempre el millor de sí, en les pitjors condicions de finançament, oferint qualitat en l’assistència mèdica i en la investigació i recerca. I és a aquesta gent, als que s’han deixat la pell per a fer la seva feina amb les molletes pressupostàries d’Espanya, als que han retallat. Retallen metges, retallen infermeres, retallen quiròfans, retallen serveis d’urgències, retallen la investigació sobre el càncer, la recerca sobre la SIDA... ho retallen tot!!! I A SOBRE TÉNEN LA BARRA I LA TOTAL FALTA DE DIGNITAT HUMANA DE PERMETRE’S COMENTARIS SOBRE ELS TRANSSEXUALS I LES SEVES CIRURGIES!!!

(*) Paraules pronunciades pel militar feixista, general José Millán-Astray, el 12 d’Octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca. http://es.scribd.com/ doc/94008230/Unamuno-y-el-incidente-enla-Universidad-de-Salamanca

Alguns articles relacionats: 20minutos.es. León de la Riva quiere excluir de la sanidad los cambios de sexo y la ‘in vitro’ de mujeres solteras. http://www.20minutos.es/ noticia/1368625/0/alcalde-de-la-riva/ excluir-sanidad/cambio-sexo-in-vitro Dosmanzanas.com. Medios afines al PP dan por hecho que la cirugía de reasignación de las personas transexuales será víctima de los recortes. http://www.dosmanzanas. com/2012/04/medios-afines-alpp-dan-por-hecho-que-la-cirugiade-reasignacion-de-las-personastransexuales-sera-victima-de-losrecortes.html Catalunyapress.cat. SánchezCamacho indigna a los transexuales, que piden audiencia a Boi Ruiz http://www.catalunyapress.cat/es/ notices/2011/08/sanchez-camacho_ indigna_a_los_transexuales__que_ piden_audiencia_a_boi_ruiz_52517.php V. Navarro. El fracaso de los recortes. V. Navarro. El subdesenvolupament social d’Espanya i Catalunya. www.vnavarro.org La proposta socio-econòmica presentada per l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba, “Hay salida”: http://www.haysalida.net/wpcontent/uploads/2012/04/Liburuxka_ GAZTELERAZ.pdf

I un llibre: J. Torres, A. Garzón. Hay alternativas (descarrega .pdf) http://www.rebelion.org/docs/138182. pdf

entrevista

Entrevista a Paulo Belzebitchy Per: Francesc Serra

He conegut el treball d’en Paulo gràcies a un documental sobre un projecte anterior (Solange, tô aberta! [estic oberta]). Vaig decidir fer-li una entrevista. El resultat és el testimoni en primera persona d’un treball sòlid, agosarat, divertit i excitant, però també sobre l’homofòbia i la xenofòbia, la infantesa a Brasil i la vida a Alemanya, la música i el cos. Lluny dels academismes i les etiquetes però sense ressentiments ni concessions, aquest és en Paulo Belzebitchy. “Exotic Animal”, la seva nova gira, es va estrenar el 18 de maig.

força a altres països i internacionalitzant-te ha tingut molta influència en la forma com conceps aquest equilibri entre el text, que es més difícil de traduir, i la música i recursos visuals, que son més universals? Sí, absolutament! Jo vaig nèixer i crèixer als afores de Fortaleza, en el Nordest brasiler, vivia en un barri que no tenia sanejament bàsic, no teníem transport públic regularitzat, no teníem accés a la cultura, bancs, correus, hospitals, no teníem res! Per això la meva experiència com a artista queer anava molt enfocada en la meva vida com a brasiler, tant pel fet que Brasil és un país molt gran, com perquè jo mai hagués imaginat que un dia podria conèixer altres països.

La lletra juga un paper important en els teus espectacles, però també li dones molta importància a la música i als aspectes erències visuals (roba, maquillatge, escenari, elements El fet que estiguis 39, 18/6/04 Avui dia, després de dos anys vivint oletín oficial de las Cortes escènics…). Generales, Senado, VIIIno legislatura,nº SE, PP y UPyD rechazan 3 de marzo entreamb las “víctimas del les meves visions i perspectives vivint aincluir Brasil,a las quedelestiguis arribant a Europa, orismo”, Gara, 16 de junio de 2011. de la Asociación de Víctimas y familiares de Víctimas del 3 de marzo w.3demarzo.org/hechos.html pèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Sucesos_de_Vitoria ria. 3 de marzo de 1976

s’han eixamplat de debò, però jo no sóc pas europeu ni vull ser-ho! La meva forma de parlar és diferent, la meva forma de ballar és diferent, la meva música i l’actitud en l’escenari també són diferents. Veig que molt sovint Europa encara és molt conservadora relativament a arts i artistes que esquiven aquests models de cossos que ballen, canten o bé es mouen plens de tècnica i perfecció. A més, encara roman aquest pensament ignorant segons el qual una persona només pot comprendre què diu una altra quan ambdues parlen el mateix idioma. Tot això em sembla pèssim! Principalment quan veig com aquest tipus de comportament es reprodueix dintre d’espais i esdeveniments que teòricament serien queers. No desitjo que el meu treball sigui entès per tothom, però per a mi és extremadament

13 important que sempre sigui accessible a qualsevol persona que s’hi vulgui apropar i comprendre’l. I quan parlo de comprensió, estic parlant d’una visió particular que cada persona tindrà sobre la meva música, sobre el meu show i sobre la forma com em comunico. No hi ha cap idioma més universal que el cos i com a immigrant he après que comprensió i integració són sinònims de disponibilitat per ambdues parts!

A Berlin, un parell d’amics van ser gairebé apedregats simplement perquè s’estaven fent petons al carrer. Per això, els fanatismes i l’heteronormativitat afecten directament la meva vida en tots els sentits! I cada vegada que em passa alguna cosa o amb qui sigui, només penso en seguir lluitant pel meu dret a existir no només com a artista sinó, principalment, com a persona! I ara ve aquest tema que ja sobra… En un documental sobre Solange, tô aberta!, van preguntar si aquell projecte era queer i, fa poc, al Pragatecno vas contestar amb algunes reticències a las qüestions plantejades per Gisele Nussbaum y Leandro Colling sobre una possible cultura queer i les seves característiques. Diries que hi ha un art de la fuga per a no deixar-te atrapar per l’Acadèmia i la burgesia?

Com és la teva experiència en l’escenari? Hi ha quelcom que t’excita en el públic, en la dualitat entre exhibició i voyeurisme? M’encanta veure el públic interactuant entre si, els somriures, les mirades i els contactes corporals entre persones que no es coneixen. És una atmòsfera de pell i suor que em fa superar qualsevol cansament o dificultat! Em sembla maquíssim veure com balla la gent sense preocupar-se pels models o qualsevol merda que la societat ens imposa! La llibertat fa la gent més sexy i, afortunadament, bona part del meu públic és força lliure!

Realment no sóc el tipus de persona que s’atura a pensar com defugir les qüestions. La vida m’ha ensenyat a encarar-ho tot, a mirarho tot de front. Si he de fer un escàndol el faig, si he de lluitar lluito, si haig de perdre un amic el perdo. Jo ni tinc carrera, per això la meva feina no està ni ha estat mai lligada a l’acadèmia, però sempre que em conviden a participar en un event acadèmic, jo hi vaig de la mateixa manera que com si em conviden a tocar a una casa okupa. Si no ocupes els espais que t’ofereixen, després no et queixis de manca de visibilitat! (...)

Malgrat això, sóc totalment conscient que el meu treball pot ser plaent amb la mateixa intensitat en què pot ser molest. Per això puc dir que tinc la sensació de deure complert sempre que algú m’estima o m’odia! El fanatisme i l’heteronormativitat afecten el teu treball? De quina manera? Fanatisme i heteronormativitat són típics de persones ignorants, però no podem tancar els nostres ulls davant del fet que aquests comportaments exclouen, violenten i maten milions de persones en tot el món i que quasevol de nosaltres podria ser la propera víctima! Brasil és un país que bat els seus propis rècords mundials en número de crims homofòbics i els partits polítics vinculats a les esglésies sempre són responsables per la més gran quantitat de vots contra l’aprobació de quasevol llei o projecte que tingui com a objectiu donar visibilitat i protegir els drets de les persones que no tinguin una identitat heteronormativa. Sabent això, és realment esgarrifós pensar que una gran part de la població brasilera està encara molt influenciada i alienada per l’església! A Alemanya, sento diàriament el prejudici en les mirades i en les actituds de les persones.

Si queer segueix sent un armari, postqueer podria ser un armari amb més espai, però tot i així un armari. En la teva opinió, què podem fer amb aquestes institucions que insisteixen en domesticar les nostres posicions subversives tot reduint-les a etiquetes inofensives? Mira, honestament penso que postqueer és una forma més que les persones han trobat per complicar les coses i mantenir les seves posicions intel·lectuals. El món és heterosexista! El binarisme home/dona predomina nítidament en la majoria de grups socials. És fàcil parlar de postqueer quan estàs protegit pels murs de la universitat o tens les condicions per a freqüentar espais i relacionar-te amb grups que ja estan ficats en aquest context.

La vida necessita pràctica i qui es passa molt de temps vivint només de teories pensant què és i què podria ser, al final acaba no sent res! Per això, la gent que vol ser molt intel·lectual hauria de prendre més pel cul, literalment! Intel·lectuals, per mi, són les trans que aprenen a modificar els seus cossos, construeixen noves identitats, són discriminades, marginades, llençades com a residu de la societat i tot i així sobreviuen belles i meravelloses! Hi ha molta gent que prefereix sortir de l’armari directament o fins i tot romandrehi per tal de ser acceptada. A aquestes persones, quins arguments donaries a favor de la reivindicació de la màxima visibilitat, del màxim dret a expressar-se, i a l’exuberància estètica?

Ara visc a Alemanya, un país que també és masclista i homòfob, però que em permet viure en condicions molt més favorables per a assumir les meves identitats. Si em preguntes si m’agrada viure aquí, jo et diria que no! No és fàcil ser un estranger, sobre tot en un país que sovint es nega a assumir que té prejudicis! Pero jo he nascut i crescut a Brasil, un país extremadamente masclista, falsamente moralista i violent! On les persones estan completament alienades per institucions com l’església i els mitjans de comunicació! On nombrosos atacs i crims d’homofòbia són tan cruels que costa de creure. I tot i que és molt trist i fa molt por, sé que hi ha països on la situació és molt pitjor... Així doncs és difícil argumentar sobre aquest tems, tenint en compte que existeixen situacions extremes i jo mai podria invisibilitzar-les. La única cosa que puc dir és que val molt la pena no desistir de lluitar pels seus drets! Tant si és vivint al lloc on vas néixer como si te’n vas a viure a d’altres, com ho vaig fer jo, lluita pel dret a ser respectat per allò que ets de debò, no pas per allò que la gent exigeix que tu siguis! Som bombardejats pel sexisme des del nostre naixement; arran d’això, sovint acabem desenvolupant prejudicis contra nosaltres mateixos. Busca coneixement, intenta informar-te i resistir de la manera que puguis. Les dificultats sempre hi són, i tots en tenim unes quantes, però acceptar que elles ens paralitzin és una covardia!

Entrevista completa:

teorificios.com/2012/04/27/paulobelzebitchy-2

dossier

Masculinitats i orientació sexual Per: Dr. Alfons Romero alfons.romero@udg.edu

En aquest article analitzo la relació entre orientació sexual i masculinitat en base a tres grans agrupacions teòriques: 1. Quan la masculinitat es recolza en l’orientació sexual: analitzant com l’homofòbia és un dels pilars sobre els que es recolza la masculinitat hegemònica. 2. Quan l’orientació sexual es recolza en el gènere: analitzant com gais i lesbianes jerarquitzem en base al gènere i denunciant la participació activa dels homes gais en el patriarcat.

En aquest context té sentit la queixa d’Edwards (2005), segons la qual la història de l’homosexualitat continua sense tenir prou en compte el paper del gènere. Per a ell, el gènere i la sexualitat, com a pràctiques i discursos, són constructes intrínsecament vinculats. Edwards proposa, concretament, parlar en termes de gendered sexualities i sexualized genders, i no de gènere i sexualitat com si fossin categories separades.

3. La teoria queer i la desvinculació del gènere i la diversitat sexual: analitzant l’alliberament que implica desfer-se de les etiquetes i els dualismes implícits en les dicotomies masculí-femení o heterosexual-homosexual.

Quan l’orientació sexual es recolza en la masculinitat Si en la literatura sobre gènere s’ha tendit a separar en termes analítics els conceptes de sexe, gènere, identitat sexual i orientació sexual, les teories de la masculinitat fan una referència constant a la forta vinculació de la masculinitat hegemònica(1) amb l’homofòbia (Borillo, 2001).

Les primeres investigacions sobre la «cultura gai» i els estils de vida associats amb els homosexuals mostraven una àmplia diversitat en la seva relació amb el gènere i la masculinitat hegemònica, i destacaven que la hipermasculinitat –o exageració de la masculinitat– per part d’alguns gais esdevenia un factor definitori de la seva identitat o maneres de viure la seva homosexualitat. Tant és així, que la negació del «femení» vinculat amb el que és «gai» produeix una discriminació entre els homosexuals mateixos; una mena de jerarquia que situa al capdamunt els «molt masculins» i en la base els «molt femenins» (Guasch, 2006). Podríem afirmar que aquest comportament no deixa de ser «còmplice» (en terminologia de Connell) de la masculinitat hegemònica. En la mateixa línia, Sheila Jeffreys analitza el moviment gai des d’una perspectiva feminista, i afirma que la celebració de la masculinitat i de la sexualitat masculina per part dels gais contribueix a l’explotació de les dones i a la reproducció de les desigualtats de gènere (Jeffreys, 1990).

Aquest i molts altres factors indiquen que l’homosexualitat no està renyida amb el patriarcat, sinó tot el contrari: que els homosexuals són homes i que, per consegüent, no són immunes a la força de la socialització masculina.

Quan la masculinitat es recolza en l’orientació sexual Si Edwards reclama un major paper de la masculinitat en els estudis sobre homosexualitat, Carrigan, Connell i Lee (1985) reclamaven tot el contrari: reconèixer el paper de l’alliberament gai en el canvi de la masculinitat hegemònica. O, dit d’una altra manera: destacar el paper de l’heterosexualitat en el manteniment de la dominació masculina. Així, en oposició a la masculinitat hegemònica, hi hauria les «altres masculinitats», de manera que els que es «desvien» de l’ideal hegemònic poden incórrer en alts costos emocionals i socials i que, a més a més, se’ls qualifiqui de «marginats» o «subordinats» (Connell, 1995; Pattman, Frosh i Phoneix, 1998).

A escala teòrica, Henning Bech (1997) ens ofereix una anàlisi nova en el seu llibre When Men Meet, on analitza de quina manera la masculinitat depèn a la vegada de la permanent presència i absència de l’homosexualitat. Dit d’una altra manera: la masculinitat es construiria sobre la possibilitat constant i (simultàniament) la prohibició contínua de l’homosexualitat. Així, l’homosexualitat actuaria com un mecanisme primari en el manteniment de la masculinitat.

directament amb els homes, només amb els homes, i Sedgwick recupera una concepció del gènere centrada en la androgínia –tal com va explorar prèviament Sandra Bem (1974)–, en què alguns homes i dones tenen més, o menys, masculinitat i/o feminitat. Això no només aniria en contra dels dualismes de gènere, sinó que també implicaria una altra qüestió nova: fins a quin punt la masculinitat té alguna cosa a veure amb els homes, gais o heterosexuals. En una línia semblant, el treball de Judith Butler (1990) ressalta que la política d’identitat (de gènere o d’orientació sexual) va en contra de l’alliberament real de les persones i de les consegüents desigualtats de gènere o d’orientació sexual que pateixen realment en les seves vides.

Referències bibliogràfiques Bech, Henning (1997). When men meet: Homosexuality and modernity. Cambridge, England: Polity. Bem, S. (1974). The measurement of psychological androgyny, Journal of Conulting and Clinical Psychology, 42:155-162. Borillo, Daniel (2001). Homofobia. Barcelona: Edicions Bellaterra. Butler, J. (1990). Gender Trouble: Feminism and the Subversion of Identity. New York: Routledge. Carrigan, T., Connell, R.W.; Lee, J. (1985). Toward a new sociology of masculinity, Theory and Society, 14: 551-604. Connell, R.W. (1995). Masculinities. Cambridge: Polity Press

En l’altre extrem, la identitat homosexual dependria més de la masculinitat que de l’heterosexualitat.

Connel, R. (1997). La organización social de la masculinidad en Masculinidad/ es. Poder y Crisis. Santiago de Chile. Isis Internacional- FLACSO.

Ni masculinitats, ni orientacions sexuals: celebrant la diversitat La teoria postestructural ofereix un marc més flexible per a l’anàlisi de la diversitat. Segons aquesta teoria, les identitats individuals i grupals es perceben, semànticament, com iguals i, socialment, com dinàmiques, obertes, plurals, coincidents i divergents, no fixes, tancades, unitàries i consensuals. Així, la posició d’un jove negre homosexual i advocat, per exemple, resultaria incatalogable amb les teories anteriors. A més a més, es critica que les polítiques identitàries hagin aconseguit (encara que de manera inintencionada) reforçar els binaris blanc-negre, home-dona, gai-homosexual, en comptes de desafiar-los.

En aquesta línia, Segdwick (1995) separa clarament els conceptes de sexe i gènere, i de masculinitat i homosexualitat, i els interpreta com dos conceptes que, des de la seva òptica, no cal que estiguin directament relacionats en cap sentit. La masculinitat no està vinculada

Conclusió Tot i que és veritat que un món més lliure és aquell en el que ens desprenem de les etiquetes, la realitat s’imposa: en la vida real la masculinitat hegemònica continua recolzantse sobre l’homofòbia; i al revés, homosexuals i lesbianes continuem jerarquitzant-nos en base al gènere (major masculinitat o feminitat com a quelcom de positiu). Dit d’una altra manera, tant el patriarcat com la masculinitat hegemònica es basen en la discriminació per motius d’orientació sexual. De manera que la discriminació de gènere va de la mà de la transfòbia, la lesbofòbia i l’homofòbia. Però com hem vist no n’hi ha prou de culpabilitzar els altres (els homes hegemònics). Els homosexuals masculins també discriminem per motius de gènere quan castiguem la ploma i jerarquitzem en funció del “grau” de masculinitat (o a l’inrevés en el cas de les lesbianes). Sense oblidar la nostra participació activa en el patriarcat: els homes gais també som homes i participem sovint de la discriminació de gènere sobre les dones. (1) Connell defineix la masculinitat hegemònica com “una configuració de practiques de gènere que donen sentit a la legitimitat del patriarcat, que garanteix la posició dominant dels homes i la subordinació de la dona” (Connell, 1997: 39).

Edwards, Tim (2005). Queering the Pitch? Gay Masculinities. A Kimmel, M.S.; Hearn, J.; Conlle, R.W. Handbook of Studies on Men and Masculinities. London: Sage. Guasch, O. (2006). Héroes, científicos, heterosexuales y gays. Los varones en perspectiva de género. Barcelona: Edicions Bellaterra. Jeffreys, S. (1990). Anticlimax: Feminist perspectives on the sexual revolution, London: Women’s Press. Pattman, R., Frosh, S., & Phoenix, A. (1998). Lads, machos and others: Developing “boy-centred” research. Journal of Youth Studies, 1(2), 125-142. Sedgwick, E.K. (1995). “Gosch, Boy George, you must be awfully secure in your masculinity!” In M. Berger, B. Wallis, & S. Watson (Eds.), Constructing masculinity. London: Routledge.

opinió

La bella Itàlia Per: Alex Madueño

Recentment, s’ha produït una fita que podem considerar històrica, ja que fins ara cap president dels EEUU s’havia posicionat obertament a favor dels matrimonis entre persones del mateix sexe. Doncs sí: sembla que en el món de crisi en què vivim, també hi ha lloc per a les notícies encoratjadores. Per desgràcia, però, no totes són així i fa poc Itàlia ha viscut una onada de declaracions polítiques dignes de l’Edat Mitja. Hi ha governants que no assimilen tan bé el procés de canvi com ho fa el senyor Obama, el qual, afortunadament, considera que és just que dues persones adultes es casin si s’estimen, siguin del sexe que siguin. Doncs vagi vostè a explicar-ho als nostres veïns del Mediterrani... Amb les seves declaracions homòfobes, aquests polítics italians no fan sinó augmentar el rebuig que generen entre la ciutadania, perquè precisament ells han estat sovint acusats de corrupció i de comportar-se sense ètica ni moral; si no, que l’hi preguntin a Il Cavaliere: tots ells pertanyen al mateix partit. En la polèmica recent, hi ha intervingut un dels cap regionals del sud d’Itàlia , de Calàbria, el qual ha argumentat que a la seva terra tots són ben mascles, a diferència dels homentes del Nord, que són tan tous que permeten que les parelles homosexuals es manifestin i expressin en públic els seus sentiments.

Sens, dubte, quan vaig viure a Itàlia no fa gaire, vaig poder comprovar que el polític calabrià no anava errat: els homosexuals que no podien demostrar la seva condició, havien de fugir dels seus pobles per buscar-se la

“Al sud d’Itàlia... els homosexuals no podien demostrar la seva condició, havien de fugir dels seus pobles per buscar-se la vida al Nord o en alguna altra ciutat europea...” vida al Nord o en alguna altra ciutat europea més oberta, com Londres o Barcelona.. Així són aquests governants, ben mascles, però en les seves declaracions s’obliden d’esmentar les conseqüències de la seva intolerància... Fa anys que estan creant una

cultura obsoleta de rebuig al diferent i al progrés social. Per això no és estrany que ells aprovin la “rectitud moral” de la fe cristiana, segon declaren. No és que tingui res en contra del credo de ningú, cadascú que cregui el que cregui, però sense ficar-se a la vida dels altres, filosofia, precisament, que l’Església no ha practicat mai. Al llarg dels segles, ha el Vaticà ha estès la seva influencia política i econòmica al llarg de la península itàlica, projectant-hi una doble moral, que pregona apartar el diferent perquè no hi té cabuda. Es difícil de creure que en ple segle XXI aquesta institució encara tingui un pes i una influència tan gran en una nació europea moderna.

De tota manera, continuo opinant que no pot qüestionar-se la fe de ningú, però si l’estament: la cúria catòlica.Itàlia significa molt per a mi perquè hi he passat dels millors anys de la meva. Per això ara m’entristeix la classe política que la governa. Ara bé, la situació que viuen no és gaire millor que la que passem nosaltres, que tampoc no hem sortit del tot de l’òrbita de la repressió moral: només cal sentir les declaracions dels prelats catòlics respecte l’homosexualitat, i tot gràcies a una església que es va posicionar durant dècades amb el règim franquista. Sembla ser, però, que el partit de Berlusconi s’enfonsa cada vegada més i que la gent comença a estar tipa d’uns polítics que els ha ficat en una situació que ni de bon tros es mereixen. Esperem que no triguin massa en canviar les coses allí.

moviment 17

La llibertat d’expressió i l’homofòbia no són compatibles Per: Francesc Moré actup.org/news actuable.es change.org

“Disparo a mariques amb una pistola”. “Crema els homes que tenen sexes per darrere”, “Boom, boom! Els mariques han de morir”. Aquestes frases són fragments extrets d’algunes de les cançons de Sizzla, un cantant de reggae d’origen jamaicà. Sizzla ha sigut denunciat reiteradament per promoure de forma explícita la violència contra les persones homosexuals a través de la seva música, així com durant les seves actuacions. L’Abril del 2002, a la ciutat de Chicago, Sizzla va presumir de “matar mariques” i va incitar el públic a matar gais i lesbianes, acusant-los directament de la propagació del SIDA i altres “malalties”. El passat 12 d’Abril, Sizzla tenia prevista una actuació en directe a la sala Apolo de Barcelona. L’actuació formava part d’una gira de concerts que també passava per Málaga, València i Madrid. En assabentar-se del tema, la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals va iniciar una campanya a través de la plataforma

actuable.es per impedir que es fessin els concerts. Progressivament, les sales van anar cancel·lant els concerts previstos fins que la gira pel territori espanyol va quedar totalment anul·lada. En el marc europeu, el concert de Estocolm quedà suspès, també gràcies a les pressions del col·lectius.

“...cantants, la majoria de Jamaica, han tingut nombrosos problemes tant a Europa com als EUA, arran del contingut explícitament homòfob d’algunes de les seves lletres” Aquest no és la primera vegada que sorgeix polèmica amb algun artista de reggae; altres cantants, procedents la majoria de Jamaica, han tingut nombrosos problemes tant a Europa com als EUA, arran del contingut explícitament homòfob d’algunes de les seves lletres; a més a més, en les seves declaracions als mitjans han aprofitat per refermar obertament el rebuig a la homosexualitat. Tanmateix, cal que tinguem en compte, sense que això serveixi de justificació, que Jamaica és un país on l’índex de creients és notòriament alt i que la majoria de les seves creences religioses, com per exemple la cristiana, basen la seva doctrina en l’Antic Testament, el qual repudia i castiga la homosexualitat de forma brutal . L’any 2007 Sizzla va firmar un document, juntament amb altres cantants de reggae, on es comprometia a “respectar i defensar el drets de tots els individus a viure sense violència, fos quina fos la seva religió, orientació sexual, raça, ètnia o gènere”. El

compromís del cantant però, no durà gaire. Mesos més tard, en una gira per Europa, Sizzla cantà la cançó Nah Apologize en la qual diu textualment: “Mai demanaré perdó a un gai”. En el transcurs dels anys 2008 i 2009, foren suspesos diversos dels seus concerts per Alemanya i Canadà a causa de les diverses polèmiques. De fet, la venda de dos dels seus àlbums ha estat prohibida a Alemanya pel seu contingut d’apologia a la violència.

“No seria tan absurd pensar que en pròxims lliuraments ens delectin mostrant el registre d’homosexuals, sostret d’algun jutjat, o persones infectades amb el VIH...” Un debat què va obrir-se al llarg d’aquesta darrera campanya, pretén plantejar si prohibir les actuacions de Sizzla constitueix un abús de la llibertat d’expressió, tal com clamen alguns dels seus seguidors, però, sens dubte, la llibertat d’expressió no pot emparar, de cap de les maneres, la incitació al crim.

opinió

L’infern, el bisbe d’Alcalá i tenir humanitat Per: Jordi Cirach www.jordicirach.cat

He carregat moltes vegades contra l’església catòlica i la seva visió de la sexualitat, és clar que no ho he fet tantes vegades com aquesta institució medieval ha condemnat, castigat i torturat qualsevol tipus de llibertat sexual i, amb especial devoció, l’homosexualitat.

de l’any passat -tot i que l’Església fa anys que pregona sempre el mateix- per un de nou, en què enviava a l’infern no només els homosexuals -com ha fet assíduament- sinó també les prostitutes, els que fan “botellón” i els homes que visiten “clubs de hombres nocturnos” -que vaig pensar “Mira que bé, que acompanyadets que estarem!”-.

“La indignació no arriba pel que digui un bisbe de qui no sabem res la resta de l’any sinó perquè TVE va retransmetre en directe aquest espectacle”

El que passa és que m’agradaria saber -i em faria un gran favor Juan Antonio si em pogués contestar- si aniran o no a l’infern els pederastes, els que blasfemen en contra de persones iguals que ells, els que van pregonant que el condó és pecat a països on la SIDA s’escampa com l’atur a Espanya, o els que gasten milers de diners en actes protocol·laris i que alhora pregonen austeritat.

L’últim dels característics espectacles propis de la cúria catòlica l’ha protagonitzat el bisbe d’Alcalá, Juan Antonio Reig Pla, que va tenir la genial idea de canviar el discurs

“Publicar aquestes cartes a la seva pàgina web, tal com ha fet Juan Antonio Reig, és propi d’una mala persona, una traïció a les persones que s’adrecen a ell en cerca d’ajuda espiritual” La indignació no la provoquen les paraules d’un bisbe de qui durant la resta de l’any no sabem res, i que, d’un dia per l’altre, envia uns quants a l’infern, sinó que la desencadenen fets com que la televisió pública espanyola va retransmetre en directe aquest espectacle o perquè el prelat en qüestió va passar de pregonar humanitat a convertir-se en una persona que vol fer mal, publicant cartes de persones que no s’accepten i que troben en l’església un refugi i una pau espiritual que, tanmateix, mereixen

tot el meu respecte. Sempre he defensat públicament que trobo magnífic que qui ho desitgi pugui professar una religió; això sí, sempre que la respecti i que la religió també respecti les persones. Trobo, per tant, que publicar aquestes cartes és propi d’una mala persona, tal com ha fet el senyor Juan Antonio Reig en la seva pàgina web, a través de la qual se li adrecen algunes persones en cerca d’ajuda espiritual i personal, sense adonar-se que l’ajuda poden trobar-la en la seva pròpia ment i personalitat, en l’acceptació i l’estima de si mateixos, així com en l’assumpció dels seus propis valors. Per tant, no diré que espero que l’església se’n retracti i demani disculpes, perquè ja sé que ni se’ls passa pel cap fer alguna cosa així, però sí que demano explicacions als dirigents de TVE per l’emissió d’aquesta vergonya, ja que milers de ciutadans i jo hem pagat aquesta emissió, i no volem veure un bisbe que renega de la humanitat i que fa de la seva homilia una condemna de la llibertat humana, i, en concret, de la llibertat de ser homosexual.

Que cremin al seu infern

opinió 19

Per: Albert Bosch

No ens hem de cansar de denunciar els atacs que rebem. L’església, els fills de Satanàs, tornen a l’atac. Aquest cop ha estat el monsenyor Reig Pla (pla com el seu encefalograma, suposo), qui segueix amb la seva creuada obsessiva contra els homes gais. El monsenyor (li diré “monse” per a estalviar espai) es veu que coneix molt bé el tarannà dels homes gais, i parla en els seus sermons dels clubs per a homes i el patiment que s’hi sofreix. Només li falta parlar de la foscor de les saunes, de la humitat dels quartos foscos o del preu de les copes als locals d’ambient. No ens facis riure, monse. Qui porta la vida sòrdida, monse, ets tu. La teva repressió ja la coneixem. La teva mentida, la teva agressió, la teva doble moral, el teu odi, malauradament també els coneixem. Hem hagut d’aguantar els vostres comentaris tota la vida. La vostra persecució, el vostre odi, la vostra força, continua. I, tot i que ens pesa, us haurem de seguir aguantant encara un temps, sembla.

“Menys seguidors us escolten. Menys gent us fa cas. Menys i menys gent està d’acord amb la vostra vomitera homofòbica” El món, però, ha canviat. La societat, també. Amb el temps, a poc a poc, la vostra influència ha anat minvant. Menys seguidors us escolten. Menys gent us fa cas. Menys i menys gent està d’acord amb la vostra vomitera homofòbica. Més gent sap que mentiu, que abuseu de nens per un cantó mentre critiqueu els homosexuals per l’altre. Ara ja hi ha gent que reacciona i us denuncia als tribunals per incitar a l’odi contra el nostre col·lectiu. La situació legal ha canviat, i ara s’us ha acabat dir el que us roti. O així ho hauran de decidir els tribunals. No pot ser que seguiu escampant l’odi contra nosaltres impunement.

M’agradaria que les denúncies que t’han posat et posin al teu lloc, monse, i que t’empassis les teves paraules d’odi. Per què el teu lloc és entre reixes, callat. N’estic fart del teu odi i del teu soroll da fa molt de temps. Vull que et silenciïn a tu i a tots els teus, monse. Encara tens massa ressò mediàtic, et donen temps i veu a la televisió pública i l’aprofites. No m’interessa que et vestissis de dona fent teatre per a capellans, com han revelat a Interviu. Tampoc no em sorprèn. Ja ho sé que ets un armariat, monse, però la veritat no m’interessa. L’important és que callis i que deixis de sembrar odi. Espero que la propera notícia teva que sentim, monse, sigui que hagis de pagar per incitar a l’odi contra nosaltres. Saps que estàs fent mal a molts joves, i que alguns acabaran armariats com tu. A aquells joves gais necessitem explicar-los imatges positives i no inculcar-los la por i l’autoodi. Explicar-los que, a part de capellans reprimits, també hi ha gais amb vides felices i plenes; solters, casats, promiscus, de tots colors. I que dependrà de la seva valentia

enfrontar-se a la vida per a assolir la felicitat. Els que acabin reprimits com tu, renunciant a una vida sexual sana o fent-ho veure, o vivint una mentida, ja ho sabem que seran infeliços.

“Els que acabin reprimits com tu, renunciant a una vida sexual sana o fentho veure, o vivint una mentida, ja ho sabem que seran infeliços” El temps està ja posant l’església al seu lloc, però encara cal que seguim lluitant contra ells. La gent ha abandonat massivament les esglésies, però encara cueja la seva ràbia. Com és que tenen encara subvencions, i veu a la televisió? Ja és hora que pleguin, no hem de deixar d’assenyalar-los i denunciar-los fins que callin. I fins que cremin al seu infern. http://www.interviu.es/reportajes/ articulos/cuando-el-obispo-se-vestia-demujer

relat

L’aquari d’en Sylver Galaxy Per: Sylver Galaxy http://sylvergalaxy.blogspot.com

Fa temps que vaig decidir viure tot sol, sense ningú, només amb els peixos del meu aquari, que em parlen i m’entenen. He tingut moltes parelles, he compartit pis amb altres, fins i tot he estat casat molts anys. Però un bon dia vaig veure la llum: jo amb el meu gos sóc feliç, no necessitem a ningú que ens digui què hem de fer, ni quin programa hem de posar a la televisió,

si és massa tard per anar al llit, si posem la música massa alta. No necessitem a ningú que ens parli hores i hores de la seva feina. Sí! Nosaltres no donem explicacions a ningú, anem a comprar quan i què volem i estem les hores que faci falta parlant per telèfon! Molta gent pensa que sóc estrany, fins i tot trist, però a mi m’agrada aquesta vida. Això no vol dir que sigui solitari, més aviat al contrari.

Altres, quan em pregunten, donen per descomptat que no tinc parella i que no puc compartir res amb ningú, però això no és cert. De fet, tinc parella, i és clar que comparteixo moltes coses amb ell; ens agrada estar junts, de tant en tant, però també necessitem el nostre espai físic. Pensant en tot això, me’n vaig anar a dormir un dia com qualsevol altre. Són les nou del matí i, com cada matí, em desperto amb el soroll de la ràdio, és

un anunci d’alarmes...“Viu sol? Té por que qualsevol entri a casa mentre hi està sol? Què passaria si de sobte es trobés malament?... Qui trucaria a l’hospital?... Amb les noves alarmes XTY Plus i prement un botó...”. He parat la ràdio despertador d’un cop de puny... Quin mal rotllo llevar-se amb aquest anunci! Com si res, faig la meva rutina de sempre, però reconec que aquesta publicitat m’ha impactat i m’ha deixat amb un mal cos que no vegis! I penso: “És per això que la majoria de gent viu amb la seva parella aguantant tantes coses, per por que qualsevol dia els passi alguna cosa?”.

mort tan dolenta que deuria tenir, la pobra... I pensant tot això, ha passat el dia, he arribat a casa i, com sempre, els peixets del meu aquari m’han saludat: “Hola, Sylver Galaxy! Glub, glub, volem menjar, glubb! Benvingut a casa! Glub!”. Em faig el sopar i encenc la televisió. Fan un reportatge que diu: “Hi ha un 45% dels catalans que moren d’infart o de malalties cardíaques però, per sort, no tothom que pateix aquests mals mor: un tant per cert molt gran se salva perquè les seves parelles truquen a urgències i els serveis sanitaris els agafen a temps!”.

Mentre pensava tot això, el soroll del telèfon m’ha fet tornar un altre cop a la vida real. És un amic meu que em truca i m’explica: “Sylver, te’n recordes de la Margot Davison? Sí, darling, aquella noia tan rara que anava amb nosaltres a l’institut... Doncs resulta que portava una setmana sense anar a la feina i els companys, estranyats han pogut localitzar un familiar i, que fort, resulta que se l’han trobat morta a casa seva. Sí, portava dies morta, quina por! Resulta que estava separada i vivia sola, com tu, i ..bla, bla ,bla!!!”.

Per avui serà millor apagar el televisor i no agafar més el telèfon, ha sigut un dia massa dur. Estic sol a casa mirant el meu aquari, tinc por d’agafar el telèfon! I no penso: “Si em passés alguna cosa..., qui trucaria l’ambulància? Deu ser molt angoixant morirte a poc a poc, sense que ningú pugui fer-hi res, perquè estic sol!”.

El meu col·lega m’ha deixat amb un mal rotllo que no vegis! I no paro de pensar en la pobre Margot: era molt moderna, i la

He intentat trucar al meu xicot, per explicar-li el que m’està passant, però està fora treballant, i als meus amics, però no he

Si tinc la meva independència, faig el que vull, però m’estic morint i ningú ho sap. Déu meu, quina vergonya morir en aquestes circumstàncies, i els meus peixos em miren i no fan res, quines bestioles més inútils!

relat 21

trobat a ningú, fins i tot a la meva família, que sempre estan a casa, sense obtenir cap mena de resposta... Què passa avui? És el meu final? I la dona vestida de negra amb la dalla? M’apareixerà?

He deixat mil missatges a tothom i ningú em truca, i, si ho fan, el meu telèfon no té identificador de trucades, perquè vaig decidir tenir un dels anys setanta, al seu moment vaig pensar que quedava chic i que, si la humanitat havia estat tants anys sense saber qui trucava, jo també ho faria, i que fins i tot tindria la seva emoció. Ara em sap greu tenir aquesta merda antiga de telèfon i també, la pasta que em vaig gastar amb el rollo que era vintage. Millor me’n vaig a dormir, tinc una pressió al pit que no em deixa respirar i un estrany formigueig als braços...Déu meu, serà un infart? Començo a suar i tinc un nus a la gola que no em deixa ni parlar. Déu meu, no sé si arribaré al telèfon, i els peixos del meu aquari no poden marcar el 061 !!! Finalment hi arribo, sí, trucaré a l’Hospital de Sant Pau i els avisaré que m’estic morint , que vinguin de seguida, que em queda poc temps! Auxili, socors!!! Quina angoixa! M’ofego! Començo a donar voltes com els peixos del meu aquari! No veig res, no puc veure els números i no puc marcar ni trucar!

proposta

Grup de suport a Barcelona per a persones amb addicció a les relacions Per: Sergi Lobemir

Des que tinc ús de raó he sofert per amor. Les relacions de parella que he mantingut, una després d’una altra (en ocasions s’han succeït en menys de 24 hores), m’han portat a un estat de depressió cada vegada més profund. L’última de poc que acaba amb la meva vida, i no parlo només de la vida física sinó també de la vida anímica. Obrir els ulls cada matí solament per descobrir-me en una existència que no valia la pena ser viscuda... perquè Ell ja no és amb mi. Em vaig aprimar 21 quilos en un parell de mesos. Vaig veure com la calavera es començava a intuir en el meu rostre. Llavors vaig saber que ja no hi havia marxa enrere: m’havia mort, m’havia mort per dins. Aquesta patologia no es manifesta sempre d’una manera tan òbvia i compulsiva, a vegades avança d’una manera callada i sorda, de vegades, fins i tot, ho fa en la relació amb un company de pis, una amiga o un professor, i potser en aquests casos es més difícil de detectar i reconèixer. Es curiós que quan he parlat sobre la creació del grup amb amics, que clarament presenten símptomes de dependència, la reacció ha estat enriure-se’n o no prendres’ho seriosament. Poso alguns exemples. La Mònica viu aïllada en la seva relació de parella. S’ha tornat pràcticament inexpugnable per a totes aquelles persones que des de l’exterior podrien cobrir les seves necessitats socials i intel·lectuals, i

insisteix d’una manera obsessiva a trobar aquest alleujament en el seu company, cosa que resulta aclaparadora i porta la parella a extrems d’autodestrucció. Curiosament, quan intentes parlar-li d’alguna cosa teva, invariablement, la utilitza d’excusa per parlar-te dels seus problemes, exposar-te les

acaba ofegant-se en llàgrimes. Però té tanta por que viu tancada en la relació, on se sent “protegida” perquè allí manega, manipula, fa i desfà, sense creure’s tan dèbil. Quan li vaig comentar que crearia el grup, va riure i fins i tot va bromejar dient que vindria a veure quina pinta fèiem. Quan la relació de parella de la Lluïsa, relació en què havia basat tota la seva vida, s’estava acabant, va prendre la determinació de casar-se amb l’home amb qui estava en crisi. I, al cap d’un temps, quan la cosa encara estava pitjor, el pas següent va ser quedarse’n embarassada. Ella havia sigut una dona amb possibilitats brillants, i ara està clarament frustrada i carregada de ràbia. Em trenca el cor veure que s’ha convertit en l’ombra d’aquella jove, bella i intel·ligent, que vaig conèixer. A aquesta ni tant sols m’atreveixo comentar-li l’existència del grup.

seves queixes... No t’escolta mai perquè està massa plena d’ella mateixa. Necessita poder compartir el seu patiment. Ho necessita tant que, les poques vegades que s’ho permet,

L’Enric està vivint una relació tormentosa en la qual de poc perd la vida. S’hi ha obsessionat fins al punt d’emmalaltir greument. Tot i això, quan vaig comentar-li que el grup podria servir-nos d’ajuda va riure i em va deixar anar: “Mira, quina gràcia!”. Riguin o no, el fet és que jo he estat testimoni de com algunes amigues han perdut el seny de tan desesperades que han arribat a estar, d’igual manera que he comprovat com han hagut d’aguantar davant dels nassos infidelitats humiliants. Però, sobretot, he hagut d’enterrar amics a causa d’aquesta

edicions lo cancaneig cerca manuscrits inèdits de temàtica gai, lesbi, trans o queers. (Novel·la o Assaig)-(En català o castellà)

opinió 23

Però alguna vegada que he tingut el valor d’afrontar el problema, m’he preguntat: “I per què he d’estar amb algú? Per què anteposar sempre l’altre? Per què sempre m’haig de sotmetre i fer-ho tot per por? No podria ser que allò que tant enyoro ja estigui present en la meva vida? No podria ser que jo ja fos una persona completa que no hagués d’estar buscant sempre la mitja taronja? No podria ser que jo realment tingués la llibertat d’escollir si vull estar amb algú o no? I llavors,

10 I

És com quan tens gana i imagines plats de menjar. La imaginació, les imatges del desig, ahir dipositades en el Pere, avui cerquen en Juan i demà en Josep. Aquesta successió només acaba produint-te més gana que mai no es sadolla, perquè mai s’atén la gana real, mai s’atén el buit, la necessitat, que és l’única cosa amb què podem treballar. En canvi, sempre intentem omplir el forat de fora endins, posant tiretes, que, en ser arrencades per la realitat, deixen novament la ferida oberta, fresca, sagnant dolorosament.

El problema, el gran problema, que tenim els dependents és que no ens adonem del que ens passa, no ho acceptem, ni la patologia ni la seva gravetat. Així que aquest cap de setmana em tornaré a vestir sexy per sortir a lligar amb altres nois, intentant dissimular que no m’estic divertint en absolut, intentant dissimular que per a mi això és una qüestió de vida o mort. Necessito estar amb algú; en cas contrari, agonitzo, em falta l’aire i sento un terrible buit que em desespera. Per això, quan estic a la discoteca no solament ofereixo el meu cos, sinó també a mi mateix, com si es tractés d’una venda d’esclaus, perquè no sóc lliure, i, com que la llibertat em resulta aterridora, fabulo amb lligams, enllaços i unions, amb la parella perfecta, la casa perfecta, la família perfecta... Desitjo lliurar-me a algú per no haver d’afrontar la meva vida, aquesta vida que a mi em sembla mediocre.

Mentre sí que existeix l’alerta social sobre altres tipus de dependències (alcohol, drogues, menjar, joc...) i es disposen de mitjans per al seu tractament, l’addicció a les relacions, com és poc visible, no es considera tan alarmant. Immers en la patologia, l’addicte es veu en l’obligació moral d’encadenar les relacions, perquè, ja se sap, un clau treu un altre clau, i un acaba repetint el mateix error. La mateixa ferida s’obre una vegada i una altra, i així, amb el cor sagnant, la persona, conscient o inconscientment, es va morint per dins.

Sens dubte, l’única manera d’atendre veritablement aquest sofriment és mirar d’atendre’l de dins a fora, la qual cosa suposa ser conscient de la patologia, responsabilitzarse’n i fer el que calgui per tractar-la.

11 X

problemàtica. Per això, a dia d’avui, no em queda cap dubte que “estimar massa” mata.

P I

E R P

A A

A A R

R T

R O N

R O L

T O C A A

I E

C A

S O

O N

R O U R

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 E L E F A N T S O N

A N K L

O V N

A T I

M A R I G R A M A

R O S

O S

R S

C R

C A

S O L U C I O N S

sense l’ansietat de llançar-me als braços del primer que em pica l’ull, no podria optar per mantenir relacions autèntiques d’intimitat i respecte?...”. Ara mateix tinc massa por per poder estimar d’una manera franca i desinteressada, però seria preciós poder-ho fer. La meva crida és per a altres persones en la meva mateixa situació, interessades en crear un grup de suport. Els que hi ha ara mateix estan formats per “dones” i per a “dones”. Ja he pertangut a grups “de similars” com a resultat d’una discriminació positiva, i la meva experiència és que només serveixen perquè en un espai més petit les seves veus (també petites) semblin més grans, més segures, cosa que no acondueix a una major consciència de la realitat, sinó més aviat a tot el contrari. Per això proposo un grup que no sigui ni per a homes ni per a dones, sinó per a persones. Perquè el que realment importa aquí, siguis de la raça, orientació sexual, estatus, creença, o nacionalitat que sigui, és...: “Sofreixes per amor?”.

Per contactar amb el grup podeu visitar el blog http://grupoapoyoemo. blogspot.com.es/ (Grup de suport a Barcelona per a persones amb addicció a les relacions).

Llegir us farà lliures

proposta 25

Terror i misèria heterosexual Monòleg Aquest és un fragment dels monòlegs de l’obra Sóc Poupée de Beauvoir de Daniel O’Hara , protagonitzada per una vedet de protesta que explica al públic la seva vida i filosofia. Podrà veure’s a l’Almeria Teatre del 28 de juny a l’1 de juliol, interpretada per Ferran Castells i dirigida per Dani Claramunt

Per: Daniel O’Hara

VEDET: (Enrient-se’n una mica de si mateixa.) Sé que sorprèn que una persona del meu èxit i bellesa tingui uns plantejaments vitals tan esborronadors com els que he exposat abans. Però sorprendre-se’n és com estranyar-se que una dona com Marilyn Monroe fos infeliç i acabés tràgicament. Diuen que l’aparença no ho és tot, però jo m’he adonat que aquesta màxima només funciona en una direcció: quan ets lleig, perquè quants ets guapa, jove i rica com jo –a més de cantant, actriu i escriptora- el públic t’obliga a ser feliç. I si no n’ets, te’n culpabilitza perquè només ells, com a simples mortals, tenen dret a ser infeliços. Però la qüestió no s’acaba aquí: el meu públic és molt complex.

que és plural i diversa.) Ara bé, això no m’impedeix acceptar que els assimilats tinguin l’oportunitat de vestir-se a Pronovias i

Així doncs, alhora que em censuren la infelicitat, també es consolen sabent que jo, que tinc tot el que mai no tindran, sóc, en realitat, tan desgraciada com ells. M’apassiona la psicologia de les masses, però aquest és un tema que avui ja no abordaré i que us endureu a casa de deures... Si us he de ser sincera, ja ha arribat el moment de l’espectacle en què començo a cansar-me de mi mateixa i només vull sortir del teatre per reprendre a casa les lectures habituals. Ara només apuntaré algunes idees que vull que us vinguin al cap els propers dies i que seran la prova que l’espectacle us ha estat de profit. (Fa que rumia per improvisar unes conclusions.) Per exemple, recordeu que aquest meu ressentiment social heterofòbic, no és més que memòria històrica, o potser instint de supervivència: sí, jo sóc de les que està a favor que s’obrin totes les fosses del terror i misèria heterosexual perquè la història no es torni a repetir. (Fent veure

de fer de papes i de mames, (seriosament) tot i que sovint em costi distingir qui fa d’home i qui fa de dona. (Aclariment enjogassat.)

M’encanten el prejudicis patriarcals perquè són una inesgotable font de censura. Tot i que ben mirat, el matrimoni homosexual també té algun avantatge, com per exemple que per ser pare has de superar un examen previ, una mesura que, sens dubte, hauria d’aplicar-se a tota mena de parella, perquè que ho facin com Adam i Eva no és garantia de res. Tots sabem que després passa el que passa... Si és que avui en dia estan més protegits els nens adoptats o homoparentals que els biològics. És clar que qualsevol ho diu en veu alta: hi ha heterosexuals que es creuen enviats de Déu a la Terra per perpetuar-hi l’espècie humana. (Canviant el to) La veritat és que no he conegut gaires matrimonis dignes de ser copiats; sens dubte, si algun hagués estat un model prou estimulant –començant pels papes- (donant la culpa infantilment als pares -i amb consciència de fer-ho així-), jo m’hauria vist naturalment inclinada a recrear una unió fèrtil i madura. D’altra banda, no m’ha ajudat gaire practicar una sistemàtica anàlisi psicomarxista de les parelles per furgar-hi les misèries i posar de relleu la diferència entre allò que pretenen ser i allò que realment són. Tot plegat m’ha impedit de creure en la institució amorosa. Quan em sento malament, no hi ha res per refermarme en la meva solitud que preguntar-me què deuen estar fent les parelles amigues en aquest moment. Quan em responc, m’adono que estic molt bé tota sola menjant Sugus, l’un darrere l’altre, asseguda al banc d’un parc de qualsevol ciutat, on m’ha portat la gira del meu darrer l’espectacle.

cultura

Autor: George Catlin (1796-1872). Imatge de La Dansa dels Berdatxes. La va dibuixar a les grans planures, entre els indis Sac i Fox. La imatge mostra una dansa ritual per celebrar la persona amb dos esperits.

La tercera ploma: ‘dos-esperits’ nord-americans Identitats sexuals i de gènere

Per: Humbert Burcet

Amb el nom de ‘dos esperits’, “TwoSpirit” en anglès, és com es coneixen actualment els antics berdaches, indis nordamericans que trenquen amb el binarisme dels rols de gènere masculí/femení i que tradicionalment podem trobar entre moltes comunitats indígenes del Canadà i dels Estats Units.

“És un concepte tant de gènere i sexualitat com d’etnicitat i espiritualitat” Els ‘dos esperits’ són persones que mostren simultàniament un esperit masculí i femení. No és exactament ser gai, lesbiana, transsexual, transvestit, androgin o intersexe, però hi ha solapaments. És un concepte tant de gènere i sexualitat com d’etnicitat i espiritualitat. El seu cos pot mostrar aquesta

simultaneïtat, i fa referència al tercer gènere. El doble esperit pot aplicar-se, en termes més generals, i depenent de la cultura de què parlem, a dos esperits que coexisteixen en una mateixa persona en forma de dualitat d’esperit animal (coiot i àguila) o humà (guerrer i líder del clan). Va ser a la dècada dels 90 que es va proposar aquest terme com a paraigua d’aquestes terceres identitats de gènere que hom trobava entre les comunitats indígenes nord-americanes. Aquesta proposta dels ‘dos esperits’, feta durant la III Conferència Intertribal de Nadius Americans i Primeres Nacions Gais i Lesbianes el 1990, reemplaça el terme gai o berdache, aquest últim amb connotacions negatives i desfasat en el temps. El terme berdache és d’origen francès i és el que s’utilitzava més sovint abans del segle XX en cercles antropològics per referirse als ‘dos esperits’. De totes maneres, la seva

“Les persones que naixien amb cos d’home i desenvolupaven un gènere femení, i havien d’anar a la guerra, tant aviat podien fer tasques de lluita com funcions domèstiques i de cuina” etimologia té unes connotacions que poden induir a error (significa en francès prostitut masculí, evolucionat del préstec de l’àrab bardaj, captiu). S’ha de destacar que cada comunitat tribal té els seus propis termes per a persones ‘dos-esperits’, com per exemple wíŋkte pels indis Dakota, nádleehé pels navaho o hwame pels mohawe.

Moltes de les tasques relacionades amb les persones del tercer gènere implicaven, tradicionalment, la confecció de roba. La presència tant d’homes com de dones ‘dos esperits’, en termes biològics, ha estat documentada a cada regió i tipus de cultura nadiua arreu d’Amèrica del Nord, i se’ls atribueix un estatus d’alt rang social en la majoria de les comunitats tribals. Moltes persones ‘dos esperits’ vestien amb robes tradicionalment emprades tant pels homes com per les dones. Entre els rols que poden tenir els ‘dos esperits’ amb cos d’home podem trobar, segons Sabine Lang, rols específics com el de sanador, endevins del futur, coneixedors de les tradicions orals i càntics, infermers de les expedicions

bèl·liques i, fins i tot, alcavots. També són coneguts per confeccionar articles fets amb plomes per a les danses tribals o bé per les seves dots per actuar en algunes cerimònies.

“Moltes persones ‘dos esperits’ vestien amb robes tradicionalment emprades tant per homes com per dones” El fet de vestir d’una manera més masculina o femenina no era sempre un indicador del seu comportament,

particularment a la infància. A l’adolescència, la manera de vestir sí que podia començar a designar d’una manera més clara la inclinació masculina, femenina o intersexe de l’individu. De totes maneres, les persones ‘dos esperit’ que naixien amb cos d’home i desenvolupaven un gènere femení i havien d’anar a la guerra, tant aviat podien desenvolupar tasques de lluita com funcions domèstiques i de cuina. Val a dir que, malgrat l’alta consideració social que podien tenir dins les seves comunitats -tant inspirant respecte com temor-, els ‘dos esperits’ no es lliuraven del càstig corresponent si no complien amb les seves funcions, càstig, però, que mai no els era imposat per la seva condició de ‘dos esperits’. Hi ha casos documentats de dones

cultura

‘dos esperits’ acusades de bruixeria, d’haver provocat una mala collita o la mort d’un membre del clan, o d’un home ‘dos esperits’ condemnat per haver estat enxampat robant cavalls.

“Els dos esperits amb cos d’home es consideraven “germanes” entre si i, per tant, s’especula si una relació entre ‘dos esperits’ era ser percebuda com a incestuosa”

Per saber-ne més: Two Spirits, el documental Fred Martinez era un noi navaho que alhora era una noia. En una època anterior, hagués estat reverenciat/da. En lloc d’això, el/la van assassinar. Així es presenta aquest documental de Lydia Nebley que va veure la llum el 2009 i explica la història real de Fred Martinez, jove ‘dos esperits’ que va ser assassinat als 16 anys per ser diferent. Si voleu veure el tràiler: http://twospirits. org/about-the-film/trailer.

Les persones ‘dos esperits’ poden mantenir relacions amb persones de qualsevol sexe. Segons uns estudis, les dones ‘dos-esperits’ només mantenien relacions amb dones. Entre els indis Lakota, els ‘dos esperits’ només es casaven amb persones vídues. També podien adoptar els fills de la seva parella vídua. És curiós que no es coneguin relacions entre ‘dos esperits’ en els estudis, només entre els indis Tewa. Els ‘dos esperits’ amb cos d’home es consideraven “germanes” entre si i per tant s’especula si una relació entre ‘dos esperits’ era percebuda com a incestuosa. Les parelles dels ‘dos esperits’ no rebien cap consideració especial, tot i que en alguns indrets es creia que mantenir relacions sexuals amb un/a ‘dos esperits’ atorgava certes habilitats màgiques. Tampoc hi havia una concepció d’aquesta relació com a homosexual o heterosexual, tal i com entenem en l’actualitat aquests termes, tot i que des de la perspectiva europea sí que van ser vistes sota el prisma de l’homosexualitat.

Becoming Two-Spirit, de Brian Joseph Gilley (Univesity of Oklahoma Press, 2006). En aquest llibre, Gilley explica com la persona ‘dos esperits’ ocupa un lloc singular dins la cultura dels indis americans, equilibrant els esperits masculins i femenins. L’autor fusiona la

seva identitat com a ‘dos esperits’, d’ètnia ameríndia i gai, i explora les ambigüitats de gènere i cultura de forma detallada. Aquest procés en què s’esdevé ‘dos esperits’ implica, segons l’autor, una fase

inicial d’acceptació pels diferents cercles socials (on un mostra o amaga part de la seva identitat amb una finalitat d’encaixar en tots els contextos), una segona on s’estableixen els propis valors com a individu i una tercera on s’equilibren els estàndards de les diferents cultures on les persones ‘dos-esperits’ es troben, sigui en ambients tribals, occidentals o mixtes. En definitiva, un procés d’asseveració de la pròpia identitat de la qual sentir-se orgullosos i orgulloses.

Assemblea de

l’Esquerra de l’Eixample

L’assemblea de l’Esquerra de l’Eixam-ple està constituïda per veïnes i veïns que han decidit trobar-se i sumar forces per la seva voluntat de lluita per la dignitat. Neix arrel de l’acampada de Plaça Catalunya iniciada el passat 15 de Maig amb l’objectiu de fer extensiu el moviment i facilitar la lluita a cada barri segons les seves pròpies necessitats. Ens uneix un desig, el desig de fer front a un sistema capitalista i a les consequències de la seva crisi. No representem a cap partit o associació. Perquè ningú ens representa. Estem aquí perquè volem una nova

Participa i transforma el Barri!

societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. S’aposta per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Així us convidem a totes i tots a participar activament a les assemblees de barri cada dimecres a les 20.15 a l’Avinguda de Roma 139 (entre Villarroel i Casanova) El canvi depèn de nosaltres! Us hi esperem. www.esquerraeixample.org assemblea@esquerraeixample.org

conte eròtic 29

Tarda a la comissaria Per: Xavier Ribas

Fa poc més d’un any, en Benja i la Marta anaven a l’enèssima manifestació en contra de les retallades. Tots dos eren funcionaris i ja no tenien nòmina, tant sols nomi i si seguien així ja no els quedaria ni la n. La mani tenia un caire entre festiu i reivindicatiu. La Parelleta va anar junta tota l’estona i s’ho estava passant d’allò més bé mentre es feien petonets. En arribar a la plaça Sant Jaume i sense saber ben bé per què, els mossos van carregar. La confusió del moment va fer que es separessin. La Marta, feta un sac de nervis, va anar cap al metro per poder tornar a casa. El Benja, més blanc que el paper de fumar, va acabar a la furgoneta dels mossos.

Un cop a comissaria, els identificaven un a un i els anaven deixant lliures. El Benja no duia el DNI i va haver d’esperar. El Mosso encarregat va començar a interrogar-lo tot preguntant-li pels actes violents de les últimes manifestacions. El pobre nano, cada cop més nerviós, no savia res de res i va demanar la presència d’un advocat. El Mosso va dir que el deixaria parlar amb el seu advocat, però que seria millor que confessés. Li va mostrar unes fotos on hi sortia un noi clavat al ell destrossant un caixer mentre li deia :“ara, nega’m que siguis tu!!”. El noi ho va negar tot, va dir que no era ell, que no estava tan fibrat ni tenia aquella taca a la pell.

El mosso li va treure la samarreta. Va poder observar que realment no tenia aquella taca mentre li deia “tampoc estàs tant malament” tot agafant-lo pels seus primets braços. Els nervis van poder amb el Benja i va esclatar a plorar. El mosso va alçar-lo i li va donar un mocador mentre li deia que mai més hauria de patir per res, tot acaronant-lo. El Benja va reposar el cap en el seu prominent pectoral mentre l’altre el consolava. Tots dos estaven fosos en una abraçada. Sense si saber com, el mosso li va agafar la cara per la barbeta tot elevant-la cap a la seva. El va besar. El Benja li va dir que era heterosexual i se’n va desfer. El mosso li va respondre que ell també n’era i va tornar a atacar. Ja no hi va haver cap més resistència. Va treure-li la camisa. El va començar a magrejar per tot arreu. Es besaven sense repòs. No els importaven el més mínim les càmeres que hi havia a la sala. El mosso va agafar el Benja i el va asseure sobre la taula. El noi, que estava famèlic de mascle, va obrir les seves cames tot rodejant el cos del policia. Seguien besant-se mentre el mosso li clavava unes batzegades, cada cop mes fortes a l’entrecuix del Benja. L’escalfor era cada vegada més intensa. El noi volia més. Volia descobrir allò que el colpejava. Va baixar de la taula i va agenollar-se davant del mosso. Li va descordar els pantalons i va anar a la recerca del gran premi. Tot i no ser la més grossa del món, no estava gens malament per ser la primera. Va obrir la boca de bat a bat i va comerçar la feina. L’altre col.laborava tot agafant-li el cap. El Benja, amb una destresa inusual per ser el primer cop, s’hi va aficionar. Repetidament, va anar llepant tots i cadascun dels racons del penis del seu carceller. Realment, s’hi estava abonant. No només llepava, sinó que magrejava el magnífic cos del seu oponent. Tots dos es desitjaven i volien anar a més.

Sabien però, que no s’hi podien entretenir massa. El mosso la va retirar de la seva boca i li va posar la mà per què el masturbés. El noi hi va accedir mentre intentava incorporarse, però l’altre li va impedir. Va estar-s’hi una bona estona fins que al final li va deixar anar la gran lleterada. La cara i el cos del Benja van quedar emblanquinats. Sense temps per a res, van vestir-se ràpidament. El Mosso li va donar una targeta i el va deixar anar. En arribar a casa la Marta estava desconsolada. Ell la va abraçar i va fer com aquell que res mentre anava a la dutxa. Aquella va ser la primera trobada amb l’autoritat, però no l’última. Cada cop anava a més fins que a la fi, la Marta els va Enxampar i el va deixar. Avui, un any més tard, han quedat tots tres per anar a la festa al carrer del col.lectiu, fer unes cervesetes i tancar antigues ferides.

on pots trobar-nos

BARCELONA ALLOTJAMENT · Barcelona City Hotel Universal - C/ Aragó, 281, 2º 1ª · Hotel Axel - C/ Aribau, 33 · Hotel Califórnia - C/ Rauric, 14

ENTITATS · Antic Teatre - C/ Verdaguer i Callís, 12 · Àrea pel Col·lectiu GLTB - Avda. Paral·lel, 52, Edifici Santa Madrona , 4º· Associació de Casals i Grups de

+ LLOCS

Joves de Catalunya - C/ Avinyó, 44

· Associació de Publicacions Periódiques Escrites

ALACANT

en Català APPEC - Rambla deCatalunya, 10 4º

Associació Decide-T (Centre 14) - C/ Labradores, 14

· Associació de veïns i veïnes de l’Esquerra

BARS · Átame - C/ Consell de Cent, 257 · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · Belladona - C/ Diputació, 222 · Butch Bear - C/ Diputació, 206 · Cafè de les Delícies - Rambla del Raval, 47 · Casual Cafè - C/ Independència, 278 · Cine Arenas - C/ Tarragona, 3-5 · Dacksy - C/ Consell de Cent, 247 · El Cangrejo Eixample - C/ Villarroel, 88 · La Bata de Boatiné - C/ d’en Robador, 23 · La Cueva - C/ Calabria, 91 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · La Penúltima - C/ Riera Alta, 40 · Lust - C/ Casanova, 75 · Moeem Barcelona - C/ Muntaner, 11 · Museum - C/ Sepúlveda, 178 · Museum Retro - C/ Urgell, 106 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · People Lounge - C/ Villarroel, 71 · Robadors 23 - C/ d’en Robador, 23 · Trash - C/ Consell de cent, 223 · Bim bam bum - C/ Casanova, 75 BOTIGUES DE ROBA · American Man - C/ Consell de Cent, 253 · Boxer - C/ Diputació, 167-169 · Celestino Muñoz - Gran Vía de les Corts Catalanes, 588

· DGM - C/ Casanova, 74 · ES-Collection - C/ Consell de Cent, 218 · ES4U - C/ Casanova, 56 · Interior Primera - C/ Aribau, 26 · Next Level - C/ Diputació, 189 · Obsesión Outlet - C/ Consell de Cent, 230

CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Pge. Prunera, 18 · La Base - C/ Casanova, 201 · Open Mind - C/ Aragón, 130 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185

de l’Eixample - Avda. Roma, 139

AMPOSTA

· Ateneo Chino - C/ d’en Robador · BCN Checkpoint - C/ Comte Borrell, 164 - 166 · Casal Lambda - C/ Verdaguer i Callís, 10

Llibrería La Gavina - C/ Major, 21

· FAGC

Bar La Fada Ignorant - C/ Fiter i Rossell, 2, bajos

ANDORRA LA VELLA

· GAG - C/ Virgili, 24 08030 BCN

CARDEDEU LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm Clavé, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 · LoKal - C/ Cera, 3

Lliberia Pla de la Calma - C/ Teresa Oller, 5

NOIES · Dora Ópera Café - C/ Villarroel, 86

MADRID

LLEIDA Associació EAGLE - C/ Artur Mor, 1

Librería Berkana - C/ Hortaleza, 64

· Kódigo G - C/ Muntaner, 24

· La Rosa - C/ Brusi, 39 (Pge. Interior)

PALMA DE MALLORCA Associació Ben Amics - C/ Conquistador, 2, Pral.

PERRUQUERIES · Esclusif - C/ Diputació, 159 · Hair Club - C/ Muntaner, 22 · Tön Vanguard - C/ Diputació, 191

REUS Associació H2O

SARAGOSSA RESTAURANTS · Castro - C/ Casanova, 85 · D-Divine - C/ Balmes, 24 · El Bierzo a Tope - C/ Diputació, 159 · Iurantia - C/ Casanova, 42 · Santutxo - C/ Provença, 571 · Sinensis - C/ Aragó, 159 · Único - C/ Diputació, 176 · Xalupada - C/ Diputació, 200

Associació Towanda - C/ Liñán, 8, Local Treziclo

SITGES Hotel Romántic - C/ Sant Isidre, 33

VALÈNCIA Col·lectiu Lambda - C/ Vivons, 26 Café de la Seu - C/ Santo Cáliz, 7, bajos Terra (Centro Social Bar) - C/ Baró de Santpetrillo, 9, bajos Esquerra - C/ Erudito Orellana, 10, 1º

SAUNES · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46 SEX SHOP · Boyberry - C/ Calabria, 96 · Kistch - C/ Muntaner, 17-19 · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20

I a les 335 Biblioteques de tot Catalunya!

VILA JOIOSA Llibreria Vila Llibres - C/ Ciutat de València, 14, Baix

· Si esteu interessats a tenir disponible L’Infogai a la vostra entitat, només cal que truqueu al 93 453 41 25.

activitats 31

Estigues sempre informat de les nostres activitats Ara pots estar al corrent de totes les nostres activitats donant-t’hi d’alta al nostre web: www.colectiugai.org

També pots accedir a les nostres pàgines del facebook. Tan sols has d’entrar als enllaços, corresponents, que posem a sota, i prémer el botó “M’agrada” de cada pàgina.

Col•lectiu Gai de Barcelona: www.facebook.com/Col.lectiuGaiDeBarcelona Carnaval Gai de Barcelona: www.facebook.com/CarnavalGaiDeBarcelona La revista Infogai: www.facebook.com/Infogai Ecogais: www.facebook.com/Ecogais Grup de dones Te n’aDones?: www.facebook.com/pages/Te-naDones/226768714055301 Comissió Unitària 28 de Juny:

www.facebook.com/pages/Comissió-Unitària-28-de-juny/408606336616 www.facebook.com/pages/28-de-juny-Diada-per-lalliberament-GLTBIQ/378682717688

Horari CGB: -De dilluns a divendres de 19h a 21.30h -Divendres, dissabtes i vigílies a la nit de 23.00h a 2.30h

marigrama

Per: Martí Delclot 1 2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11

6 7

9 10 11

HORITZONTALS 1. Innocent animaló a qui el rei té afició de caçar. El que tens cada dia a les set del matí quan et lleves. 2. Expressió que fas després de cagar-la. Platets volants. Gos mallorquí. 3. Després d’anar tant al gimnàs, t’has posat com un... Després d’haver après tant amb ell, vas anar a la competència per diners, el vas... 4. Encès. Talava a València. Sense contestar. 5. Moneda argentina. Guapíssima presentadora i model catalana. Com poses la boca per menjar-li en aquell noi. 6. Popular model d’Opel. És un pal. Fa falta. 7. Alcohòlics anònims. Ets tant fastigós que no ho faria ni amb un pal (sense guionet). 8. Capital de París. Aquests nois són molt estranys. No puc suportar sentir-lo d’un nen (al’inrevés). 9. Ens indica el lloc. Santes d’una població. 10. Itàlia. És el camí a seguir per tal d’arribar a un bon fi (a l’inrevés). 11. Als que vas a buscar quan fa mesos que no suques el melindro. De cognom Farrow. VERTICALS 1. És d’on en faran fora Espanya si l’economia segueix tant malament. És el símbol dels evangelistes. 2. Boníssim pastisset petit normalment farcit de nata. El principi del no. És l’únic que tenen en comú la Maria i l’Eva. 3. Per mi, la que porto a la matrícula vol dir Esparreguera. És el final del teu sou. Estrella californiana. És com l’adreça del teu ordinador. 4. Fa una pudor insuportable. És un bon començament per aprendre. 5. Part del teatre romà on s’hi troben les grades (sense principi). Vols enganxar aquest noi, però no es deixa (sense P). 6. Emmig de l’anna. Article. No vol dir res, però algún figura diria que és el marit de l’ostra. 7. Per moltes pel.lícules que en facin, els passatgers d’aquest vaixell acaben igual de malament. Amb tanta retallada, és el que queda als nostres comptes corrents a final de mes. 8. Verd personatge marit de la Fionna. Enemiga natural de la sogra ( a l’inrevés). 9. A sants es repeteix. Albacete. Sigles que es pronuncien sil.làbicament. 10. Diversions. El guanyador de la lliga europa tal com el pronunciaria el seu difunt expresident. 11. Malaltia que patia l’argentí de Moulin Rouge.