Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, 1 (1) by Institut d'Estudis Catalans

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 1

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 2

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 3

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008 IX TROBADA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA GIRONA, 16-19 DE NOVEMBRE DE 2006

Consell de redacció: Carles Puig-Pla (curador) Josep Batlló Ortiz Pasqual Bernat López Jordi Ferran Boleda Pere Grapí Vilumara Maria Rosa Massa Esteve Alfons Zarzoso Orellana

Consell directiu de la SCHCT: President: Antoni Roca i Rosell Vicepresidenta: Mercè Piqueras Carrasco Secretària: Mònica Rius Piniés Tresorer: Pere Grapí Vilumara Vocals: Francesc X. Barca i Salom, Pascual Bernat López, Àngel Calvo Calvo, Josep M. Camarasa i Castillo, Ricard Duran i Pineda, Jordi Ferran Boleda, Pere de la Fuente i Collell, Lluís Garrigós Oltra, Nèstor Herran Corbacho, Àlvar Martínez Vidal, José Pardo i Tomàs, Josep Manel Parra i Serra, Roser Puig i Aguilar, Carles PuigPla, Xavier Roqué i Rodríguez, Emma Sallent Del Colombo, Josep M. Vidal i Hernàndez, Alfons Zarzoso Orellana

SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

00 PORT PRESENT.qxd

28/10/08

11:18

Página 4

Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat Disseny gràfic: Maria Casassas © dels autors de les ponències © Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: novembre de 2008 Tiratge: 500 exemplars Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Carrer del Rosselló, 33. 08029 Barcelona Imprès a Limpergraf, SL Polígon industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31. 08210 Barberà del Vallès ISSN: 2013-1666 Dipòsit Legal: B. 47665-2008 Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcialen bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests dretsestan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 5

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008

SUMARI

Presentació............................................................................................

PATRIMONI CIENTÍFIC I TÈCNIC Josep BATLLÓ ORTIZ; Carme CLEMENTE; Francisco PÉREZ-BLANCO; José MORALES: Els sismògrafs de l’Observatori de Cartuja (Granada). Recuperació del «Macrosismògraf Cartuja» ........................................................

Josep BATLLÓ ORTIZ; Montserrat HOSTA: L’Observatori Meteorològic de Girona. Història i documentació..............................................................

Marc BOADA I FERRER: Rèpliques d’instruments científics. Entre ciència i tècnica...................................................................................................

Carme CLEMENTE; Francisco PÉREZ-BLANCO; Santiago VALLMITJANA RICO: La restauració d’instruments de física de la Universitat de Barcelona ......

Antonio GARCÍA BELMAR; José Ramón BERTOMEU SÁNCHEZ: Les col·leccions universitàries d’instruments científics. El cas de la Universitat de València .................................................................................................

Lluís GARRIGÓS OLTRA: Los comienzos de la determinación colorimétrica de la hemoglobina en la sangre: ¿innovación o evolución? .....................

Pere GRAPÍ VILUMARA: L’electrificació de la química al segle XVIII. Una xarxa de guspires ............................................................................................

Ignacio de la LASTRA GONZÁLEZ: Las colecciones de instrumentos científicos en instituciones no museísticas ......................................................

Pedro RUIZ CASTELL: Patrimonio científico y tecnológico del siglo XX: problemas y retos para una nueva historia ...................................................

Josep SIMÓN CASTEL: Les col·leccions de física i química dels instituts de secundària: catalogació, estudi i metodologies.......................................

Jaume VALENTINES ÁLVAREZ: L’arxiu històric de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona (AhEIB). Planificació estratègica ..................................

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 6

SUMARI

Jaume VALENTINES ÁLVAREZ; Santiago VALLMITJANA RICO; Stefano D’ARGENIO; Joan MUÑOZ; Jaume PERARNAU: La nova etapa pedagògica de la Mentora Alsina. Documentació i divulgació del patrimoni científic i tècnic al mNACTEC .........................................................................................

103

José Joaquín VARELA RESTREPO: La Biblioteca del Museo Martorell y los orígenes del coleccionismo zoológico en Barcelona ...............................

111

Santiago VALLMITJANA RICO: El refractòmetre d’Abbe, una eina important en la recerca i en la indústria. Estudi d’un exemplar de principis del segle XX ..................................................................................................... Borja VILALLONGA; Albert RUHÍ: Inventariant els instruments científics de l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona...................................................

129

Alfons ZARZOSO ORELLANA: Barcelona sense museu universitari: el cas de la Facultat de Medicina...........................................................................

141

119

HISTÒRIA DE LA TECNOLOGIA I DE LES XARXES TECNOLÒGIQUES Joan Carles ALAYO MANUBENS; Josep SURIOL CASTELLVÍ: El sistema d’il·luminació durant l’excavació del túnel ferroviari de l’Argentera...................

151

Marià BAIG I ALEU: Estudi de l’alt forn de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga i la seva producció (segle XVIII)...............................................

161

Ángel CALVO CALVO: Cambio tecnológico en la telefonía de Cataluña durante el monopolio de CTNE, 1924-1936 ...........................................

169

Ricard DURAN I PINEDA: Manufactura dels Gobelins: la seva importància en el context de la tintura a la perifèria europea en el llindar del segle XX .......

177

Jordi FERRAN BOLEDA: La difusió de la il·luminació elèctrica a Barcelona en la primera meitat del segle XX ..................................................................

185

Annette MÜLBERGER; Marta VILARÓ; Francisco TIRADO; Miquel DOMÈNECH: Aproximació històrica al debat sobre la gestió de l’aigua a la política espanyola dels segles XIX i XX ......................................................................

195

Josep M. PONS POBLET; Lluís TORRES: Els codis tècnics de càlcul d’estructures metàl·liques a l’Estat espanyol al segle XX i el seu context històric ......

203

Josep M. PONS POBLET; Lluís TORRES: L’evolució dels mètodes de càlcul d’estructures durant el segle XX: dels mètodes gràfics a la irrupció dels computadors .........................................................................................

209

Jesús SÁNCHEZ MIÑANA: La Hispana de Barcelona (1852), una fábrica de ladrillos innovadora ................................................................................

217

Josep SURIOL CASTELLVÍ: El túnel ferroviari de l’Argentera .........................

231

Josep TARRÉS I TURON: El Vapor Burés d’Anglès, un patrimoni industrial rellevant de Catalunya ...............................................................................

243

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 7

SUMARI

CIÈNCIA ÀRAB Mercè COMES MAYMÓ: Influències de la cartografia mallorquina a la carta nàutica d’Ibrāhı̄m al-Mursı̄ .............................................................

257

Mònica RIUS PINIÉS: Mesurar el temps al Magrib: la determinació de les hores d’oració........................................................................................

261

JORNADA INTERCONGRESSUAL DE METGES I BIÒLEGS DE LLENGUA CATALANA Carlos ACOSTA RIZO: La teoría de la evolución y la censura en TVE. Entre el fijismo, el finalismo ¿y el neodarwinismo?............................................

271

Antoni ADAM DONAT; Àlvar MARTÍNEZ VIDAL: Homosexualitat i perillositat social: bases mèdiques i científiques d’una llei tardofranquista ..................

279

Eva CANALETA SAFONT; Joana Maria PUJADES MÓRA: La producció científica d’un metge que féu política: Emili Darder i Cànaves (1895-1937) ......

285

Ximo GUILLEM-LLOBAT: El paper dels laboratoris municipals valencians en el control de qualitat dels aliments (1881-1936) .....................................

293

M. Pilar LARA GARCÉS: Els orígens de la Casa Santiveri. Jaime Santiveri i la Lliga Vegetariana de Catalunya (Barcelona, 1908) .............................

301

Francesc BUJOSA HOMAR; Joan MARCH NOGUERA: Pere Felip Monlau i els epidemiòlegs i higienistes italians ...........................................................

307

José Luis PATERNAIN SUBERVIOLA; Maria CABRÉ BARGALLÓ; Antoni ROMEU FIGUEROLA: Un record a Severo Ochoa: importància de la seva obra i llegat científic ..................................................................................................

321

Anton PUJOL BERTRAN: L’ús terapèutic del gel. Una aproximació històrica.....

333

CENTENARI DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. L’ACTIVITAT CIENTÍFICA AL SEGLE XX Jordi BOHIGAS I MAYNEGRE: La geologia catalana, entre els estudis universitaris i l’Institut d’Estudis Catalans .........................................................

343

Trinidad CADEFAU SURROCA; Maria Assumpció CATALÀ POCH: El cometa 32P .......................................................................................

351

Agustín CEBA HERRERO: Joaquín Catalá i l’origen de la investigació experimental en física nuclear i de partícules a Espanya .................................

359

Luis ESPAÑOL GONZÁLEZ: El cálculo infinitesimal y su historia en la obra de Julio Rey Pastor entre 1921 y 1940 ........................................................

367

Maria GENESCÀ I SITJES: Ibérica: primera revista de divulgació científica i tecnològica de l’Estat, editada a l’Observatori de l’Ebre (1913-1925)......

377

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 8

SUMARI

Xavier MAÑES BELTRÁN: Ciència en el seu context: la introducció de la difracció de raigs X a Catalunya (1912-1936) ............................................

387

Juan RIERA PALMERO; Luis RIERA CLIMENT: La revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia (1913-1934) ..........................................................

395

Emma SALLENT DEL COLOMBO: Ciència catalana a Madrid: el discurs de Jesús M. Bellido Golferichs a la Biblioteca Nacional (1927) .....................

401

LA CIÈNCIA I EL MÓN DE LES PROFESSIONS Jordi CARTAÑÀ I PINÉN: Recerca i ensenyament agronòmic a la Catalunya del vuit-cents. La Granja Experimental de Barcelona ..............................

413

Jesús I. CATALÀ GORGUES: El primer viatge de l’enginyer portuguès Nery Delgado a Espanya (1872) i l’establiment de relacions entre els Serveis Geològics Ibèrics ...................................................................................

421

Inés PELLÓN GONZÁLEZ: Noticia biográfica de algunos químicos del siglo XIX ..................................................................................................

429

Carles PUIG-PLA; Jesús SÁNCHEZ MIÑANA: Josep Antoni Balcells: la ambigüedad política de un catedrático de Física-Química ..............................

443

Lluís VIRÓS I PUJOLÀ: La difusió tecnocientífica al Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa (1955-2005) ................................................

455

CIÈNCIA I TECNOLOGIA AL MÓN RURAL Pasqual BERNAT LÓPEZ: Les visions del bosc a la Catalunya de la Il·lustratració .....................................................................................................

467

Miquel Àngel CHAMORRO TRENADO: La tecnologia constructiva en època medieval. L’exemple de l’església de Sant Feliu de Girona ......................

479

Josep Vicent MAROTO I BORREGO: La moderna agronomia a les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, d’Antoni Josep Cavanilles (1745-1804)...............

491

Ramon RIPOLL I MASFERRER: L’església de Torrent: organització i construcció d’una església catalana del segle XVIII ..........................................

501

ENTITATS COL·LABORADORES DE LA IX TROBADA ......

519

LLISTA DE PARTICIPANTS .........................................................

521

NORMES D’EDICIÓ .......................................................................

525

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA.............................................

527

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 9

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 9-10

PRESENTACIÓ

Des dels seus inicis la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) ha tingut la voluntat de celebrar conferències, seminaris, congressos i reunions científics per afavorir la posada en comú, la discussió, l’intercanvi i la difusió del coneixement i de la recerca en història de la ciència, de la tècnica i de la medicina. En aquest sentit, un dels aplecs paradigmàtics ha estat el de les Trobades, les quals, al llarg dels darrers anys, han arribat a generar vuit voluminosos toms de les corresponents actes. Amb l’aparició d’aquest primer número de la revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica es vol encetar una nova època. El consell directiu de la SCHCT va decidir, d’una banda, que la revista fos una continuació natural de les antigues actes de les trobades i, d’altra banda, que esdevingués una publicació periòdica on es recollissin els treballs generats en el si de les diverses activitats realitzades (trobades, jornades d’història de l’astronomia i de la meteorologia, jornades sobre la història de la ciència i l’ensenyament, col·loquis, etc.) i altres contribucions. A més, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) té una política ferma de promoció de les revistes de les seves seccions i societats filials, amb la creació d’un portal de revistes a Internet dins el web de l’Institut. Com hem esmentat, s’ha volgut que la nova revista mantingui, inicialment, una certa continuïtat amb el que s’havia fet fins ara a les actes de les trobades. En aquest primer exemplar d’Actes, coordinat per Jordi Ferran, Carles Puig i Alfons Zarzoso membres del consell de redacció, es publiquen només articles de comunicacions presentades a les IX Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, que la SCHCT va organitzar a Girona del 16 al 19 de novembre de 2006. No hi apareixen, però, articles de totes les comunicacions ni de totes les seccions. N’hi apareixeran més en els números següents. També es publicaran en els propers exemplars articles relacionats amb les comunicacions presentades a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, celebrada el 29 de setembre de 2007 a Vic, així

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 10

PRESENTACIÓ

com a la III Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament, que va tenir lloc durant la IX Trobada. Voldríem que la revista esdevingués un referent de la recerca en història de la ciència, la tècnica i la medicina no només al nostre país, sinó en l’àmbit europeu i internacional. Per aconseguir aquest objectiu caldrà una progressiva exigència de rigor professional, la qual cosa, sens dubte, ha de revertir en benefici dels historiadors de la ciència i, per tant, de la disciplina a la qual dediquem la nostra recerca i els nostres esforços.

Consell de Redacció

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 11

PATRIMONI CIENTÍFIC I TÈCNIC

00 PORT PRESENT.qxd

27/10/08

18:49

Página 12

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 13

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 13-2027

ELS SISMÒGRAFS DE L’OBSERVATORI DE CARTUJA (GRANADA). RECUPERACIÓ DEL «MACROSISMÒGRAF CARTUJA» JOSEP BATLLÓ ORTIZ;1 CARME CLEMENTE;2 FRANCISCO PÉREZ-BLANCO;2 JOSÉ MORALES3 1 INSTITUT GEOLÒGIC DE CATALUNYA. jbatllo@obsebre.es 2 ESCOLA D’ART I DISSENY DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA A TORTOSA. cclemente@altanet.org 3 INSTITUTO ANDALUZ DE GEOFÍSICA, CAMPUS UNIVERSITARIO DE CARTUJA, GRANADA.

Paraules clau: sismògraf, sismologia, disseny d’instruments, Observatori de Cartuja The seismographs of the «Observatorio de Cartuja» (Granada, Spain). Restoration of the «Cartuja macroseismograph» Summary: The Cartuja observatory, in Granada, was founded by the Society of Jesus in 1902. Soon it was widespread known for its research in seismology. Special attention should be drawn to the different seismographs designed and built at the centre. This task spread for forty years and more than twenty different models arose from its workshop. They covered all faces of seismic recording: from big earthquakes to ambient noise and industrial vibrations and even pedagogical instruments. Cartuja observatory was the most important institute in Spain dealing with seismograph design and one of the leading centres in Europe. Its designs spread to different seismic observatories in Central and South America and to Italy. Almost all the instruments designed and built at the centre have been lost. But, recently, what is remaining of the last built seismograph in year 1949, the «Cartuja macroseismograph», was found. This instrument has been restored at the restoration workshop of the Tortosa School of Art and Design. Priority in the restoration has been given to didactical insight and some parts of the instrument have been built a new to allow a good understanding of how it

DOI: 10.2436/20.2006.01.1

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 14

J. BATLLÓ ORTIZ; C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; J. MORALES

was operated. Present work analyzes the importance of the seismographs built at the Cartuja Observatory, its influence in the development of the instrumental seismology and shows the results of the restoration of the «Cartuja macroseimograph». Key words: seismograph, seismology, Instrument design, Cartuja Observatory

L’Observatori de Cartuja, a Granada, va ser fundat per la Companyia de Jesús l’any 1902. Les seves arrels es troben a l’interès general que els jesuïtes tenien per la ciència i, especialment, per la geofísica (Udías & Stauder, 1996; Udías, 2003). El nou centre havia de dedicarse a tres camps: astronomia, meteorologia i sismologia, però va ser l’últim el més desenvolupat. La secció sísmica va independitzar-se l’any 1908 i l’observatori sismològic de Cartuja va esdevenir conegut internacionalment pels seus treballs. Mereixen especial atenció els diferents sismògrafs dissenyats i construïts al centre. Dels seus tallers van sortir més de vint models diferents al llarg de més de quaranta anys. Els aparells desenvolupats cobrien totes les facetes de l’enregistrament sísmic: des de l’enregistrament dels grans terratrèmols fins al registre de soroll i vibracions industrial, passant per aparells amb finalitat pedagògica. L’Observatori de Cartuja va ser la institució espanyola més important pel que fa al disseny de sismògrafs i una de les més rellevants d’Europa. Aparells dissenyats a Cartuja es van utilitzar també a l’Amèrica Central i del Sud, i a observatoris d’Itàlia. Els sismògrafs de l’Observatori de Cartuja

Per al lector interessat, hi ha diferents aproximacions a la història de l’observatori sismològic de Cartuja (e. g.: Sánchez, 1915, 1928; Due, 1958; Espinar et al., 2003). Molt breument, apuntem que la figura crucial en l’expansió de la recerca sismològica va ser Manuel M. Sánchez Navarro-Neumann (1867-1941). Va incorporar-se a la secció sísmica l’any 1906 i va ser durant els seus anys com a director (1908-1932) quan es van desenvolupar els principals dissenys i es van obtenir els millors resultats. Després de la seva mort, un altre jesuïta, A. Due (1895-1975), va continuar la seva tasca, però la creixent manca de recursos i de personal va portar a un progressiu decaïment del centre i, en concret, del disseny d’aparells. L’any 1971 l’observatori va ser transferit a la Universitat de Granada, que va reorganitzar-lo i va crear, posteriorment, l’actual Instituto Andaluz de Geofísica (IAG, 2006). Centrant-nos en el disseny d’aparells, sota la direcció de Sánchez Navarro, a l’observatori de Cartuja van estudiar-se i construir-se sismògrafs de tots els tipus coneguts en aquell moment. Ja l’any 1907 va construir-se el primer aparell, l’Omori modificat (Sánchez, 1915), reproduït a la figura 1a. Aquest i altres dels primers models desenvolupats, essent aparells acurats, eren de construcció simple i d’acabats barroers, però l’experiència i l’habilitat tècnica es van acumular ràpidament i, ben aviat, van produir-se models més elaborats.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 15

ELS SISMÒGRAFS DE L’OBSERVATORI DE CARTUJA. RECUPERACIÓ DEL «MACROSISMÒGRAF CARTUJA»

Batlló (2003, 2004) ha estudiat els sismògrafs de l’Observatori de Cartuja. En línies generals, els primers dissenys corresponien a instruments mecànics amb registre sobre paper fumat. Tots eren còpies de models ja existents, encara que amb recreacions força interessants, com és el cas del Berchmans, una imaginativa reelaboració del clàssic sismògraf Wiechert. D’aquest període cal destacar dues innovacions importants. La primera és la suspensió inferior de la massa del Cartuja bifilar. En aquests tipus d’instruments la làmina que subjecta la massa al suport vertical i que permet la seva oscil·lació en un pla horitzontal es troba en tensió. En canvi, a l’instrument de Cartuja es trobava sota pressió. La segona innovació important va ser el disseny del sistema inscriptor del pèndol vertical Cartuja. Es tractava d’un sistema d’amplificació extraordinàriament lleuger, amb un sistema de doble palanca que permetia una amplificació elevada amb masses relativament reduïdes. El seu autor va ser M. Descotes (1877-1964), futur director de l’observatori sismològic de La Paz, a Bolívia, i llavors estudiant de sismologia a Cartuja. Aquest sistema d’amplificació va utilitzar-se en diferents observatoris, com La Paz i Sucre, a Bolívia, i als observatoris Ximeniano i de Valle di Pompei, a Itàlia. Així mateix, aparells construïts a Cartuja van enviar-se a Cienfuegos, a Cuba, i a Bogotà, a Colòmbia.

Figura 1. a) Sismògraf Omori modificat. Va ser el primer instrument construït a l’observatori l’any 1906. Com pot veure’s, es tracta d’una construcció molt barroera. b) Sismògraf Belarmino de l’any 1924. Aparell electromagnètic que enregistrava el moviment vertical del sòl. Potser va ser l’instrument més reeixit de tots els construïts a l’observatori, i resulta molt instructiu comparar-lo amb el primer disseny de 1906 (fotografia inferior). S’aprecia com, ultra la millora dels coneixements sismològics, també els procediments tècnics havien millorat a bastament.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 16

J. BATLLÓ ORTIZ; C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; J. MORALES

L’any 1924 va assolir-se una altra fita amb la construcció del primer aparell amb transductor electromagnètic, el sismògraf Javier, inspirat en els instruments de tipus Galitzin. Els sensors electromagnètics horitzontals construïts més tard, anomenats Canisio, tenien una estructura oscil·lant rígida, suspesa per làmines d’acer, en lloc de l’habitual suspensió de tipus Zollner amb fils. Així mateix, l’ordre de les bobines sensores i el sistema esmorteïdor es trobava invertit per aconseguir una amplificació més gran. El sismògraf electromagnètic vertical Belarmino pot considerar-se el millor instrument construït a l’observatori. Es fa molt interessant comparar aquest aparell amb l’Omori modificat, divuit anys anterior (figures 1a i 1b). Una part dels dissenys utilitzats per l’Observatori de Cartuja en els seus aparells electromagnètics va ser adoptada per l’Osservatorio Ximeniano, a Florència, llavors sota la direcció de G. Alfani, en el disseny dels seus propis sismògrafs electromagnètics de tipus Galitzin. Una part important de l’èxit dels aparells construïts a Cartuja ha d’imputar-se a Antonio Sola, el primer mecànic del centre durant molts anys i constructor d’una part molt important dels aparells. L’alt nivell dels sismògrafs construïts es confirma quan la International Seismological Association va invitar Sánchez (1927) a publicar una àmplia nota sobre els instruments desenvolupats a l’observatori; o quan els mateixos aparells van posar-se com a exemples a l’obra de referència Handbuch der Geophysik (Berlage, 1932). L’observatori de Cartuja també va dissenyar i construir aparells amb objectius diferents de l’enregistrament dels terratrèmols. Entre ells trobem instruments pedagògics per utilitzar a classe (Sánchez, 1909) i altres per camps nous en aquell moment com eren la geofísica aplicada i les aplicacions industrials (Sánchez, 1911, 1916, 1921). Una altra vegada, Alfani va mostrar el seu interès en aquests dissenys en un cas de va i ve tecnològic, ja que els primers dissenys de Sánchez en aquests camps eren còpies d’instruments anteriors d’Alfani. L’any 1932 la Companyia de Jesús va ser dissolta pel nou govern republicà i l’Estat va ferse càrrec de l’Observatori de Cartuja. La nova administració va millorar les condicions materials de l’observatori i va introduir algunes millores en els aparells, però el disseny de nous instruments va quedar parat. Acabada la Guerra Civil (1936-1939), el jesuïta A. Due va assumir la direcció de l’observatori. El centre no va recuperar mai l’esplendor dels anys anteriors. De tota manera, durant aquest període van construir-se dos aparells mecànics, pèndols horitzontals, del tipus Mainka: un de gran, anomenat Cartuja Máximo (Due, 1949a), i un petit instrument per a l’enregistrament dels moviments forts, el macrosismògraf Cartuja (Due, 1949b). No aportaven desenvolupaments nous i, en línies generals, no eren instruments especialment reeixits comparats amb altres de contemporanis. En els anys que seguiren l’observatori va sofrir un lent decaïment que va acabar l’any 1971, quan la Companyia de Jesús va traspassar la seva gestió a la Universitat de Granada i va començar una nova època (Esteban Carrasco & López Casado, 2003).

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 17

ELS SISMÒGRAFS DE L’OBSERVATORI DE CARTUJA. RECUPERACIÓ DEL «MACROSISMÒGRAF CARTUJA»

Els instruments conservats. El macrosismògraf Cartuja

La quasi totalitat d’instruments dissenyats i construïts a l’Observatori de Cartuja han desaparegut. Només l’estructura del Cartuja Máximo es troba instal·lada al jardí de l’observatori. Però, recentment, de forma casual, van trobar-se les restes de l’últim sismògraf construït l’any 1949, el petit macrosismògraf Cartuja. La peça recuperada és l’armadura que sostenia la massa oscil·lant. Com ja s’ha dit, aquest instrument no era un model molt reeixit i, a més, es troba molt mal documentat. Però, per una altra part, és l’únic aparell que ens resta de la llarga sèrie de dissenys fets al centre, i les seves mides reduïdes el fan perfecte per a exposicions didàctiques. Per aquestes raons, va decidir-se la seva reconstrucció. Els treballs s’han fet al taller de restauració de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Tortosa, que ja acumula experiències prèvies en aquest camp (Batlló et al., 2003, 2004, 2006). L’ instrument original estava pensat per enregistrar terratrèmols forts, amb epicentre prop de l’observatori. Per aquest motiu, en el seu disseny es va adoptar el format d’un instrument amb una massa oscil·lant de només 15 kg amb un sistema inscriptor que només funcionava quan es produïa un terratrèmol (un sismoscopi detectava el terratrèmol incident i iniciava el sistema d’enregistrament). L’amplificació de l’equip era baixa, només vint vegades el moviment del sòl. Disposem d’una única referència escrita sobre l’aparell (Due, 1949b), amb una única fotografia de l’instrument. Com es veu, una minsa informació, que aporta poques dades de parts importants com el sistema inscriptor. Per aquest motiu es va descartar la reproducció exacta de l’instrument i va donar-se prioritat a una restauració amb caire didàctic. S’han reconstruït parts de l’instrument amb la finalitat de permetre una millor comprensió de com funcionava. S’han conservat les dimensions aproximades i l’aparença original de les diferents parts, però s’han introduït simplificacions en el sistema inscriptor. Així mateix, s’ha reconstruït la massa oscil·lant amb fusta, rebutjant la construcció original amb plom. La figura 2 ens mostra l’única fotografia conservada de l’instrument original, de molt mala qualitat, i la figura 3 mostra l’armadura de l’instrument tal com va trobar-se i l’estat actual de la restauració, encara inacabada.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

Figura 2.

27/10/08

18:50

Página 18

J. BATLLÓ ORTIZ; C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; J. MORALES

L’única imatge conservada del macrosismògraf Cartuja (Due, 1949b).

Figura 3. A l’esquerra, el suport de la massa oscil·lant del macrosismògraf Cartuja, única part que va trobarse de l’aparell en l’estat en què va arribar al taller de restauració. A la dreta, estat actual de la reconstrucció de l’instrument.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 19

ELS SISMÒGRAFS DE L’OBSERVATORI DE CARTUJA. RECUPERACIÓ DEL «MACROSISMÒGRAF CARTUJA»

Sismògrafs utilitzats a l’Observatori de Cartuja Instrument

Comp.

Període

Tipus

Massa

Stiattesi (*)

N-S

1903-08

208

Stiattesi (*)

E-W

1903-08

208

Vicentini Pacher (*)

Horitzontal

1903-08

308

Vicentini vertical (*)

1903-07

Vicentini vertical

1907-08

Omori modificat

NNW-SSE

Vicentini Cartuja

1907-13

106

1908-09

125

Cartuja bifilar

NNW-SSE

1908-16

305

Wiechert (*)

E-W; N-S

1908-12

200

Cartuja bifilar

ENE-WSW

1909-16

425

Cartuja bifilar

NNW-SSE

1910-11

Cartuja bifilar

N-S

1919-60

340

Cartuja bifilar

E-W

1919-60

340

Alhambra

NE-SW

1920?

Pèndol vertical Cartuja

NNW-SSE

1909-24

280

Pèndol vertical Cartuja

ENE-WSW

1911-23

Pèndol vertical Cartuja

N-S

1924-33

280

Pèndol vertical Cartuja

E-W

1934-60

370

Berchmans

N-S; E-W

1920-33

3.060

Berchmans

N-S; E-W

1934-48

4.260

Javier

ENE-WSW

1924

7,5

Javier

E-W

1924-28

7,5

Belarmino

1924-60

3,5

Canisio

E-W

1929-60

1,5

Canisio

N-S

1931-60

1,5

Cartuja Máximo

E-W

1949-60

4.500

1949?

Macrosismògraf Cartuja Hiller-Stuttgart vertical (*)

1966-

~0,5

Hiller-Stuttgart horitzontal (*)

N-S

1966-

~0,5

Hiller-Stuttgart horitzontal (*)

E-W

1966-

~0,5

Sismògrafs utilitzats a l’Observatori de Cartuja. Primera columna («Instrument»): consigna el nom convencional utilitzat pel sismògraf. L’asterisc que segueix alguns noms indica que es tracta d’un instrument adquirit; els altres es van construir o reformar a l’observatori. Segona columna («Comp.»): consigna la direcció del moviment del sòl que enregistra l’aparell (horitzontal vol dir que la mateixa ploma enregistra els dos components). Tercera columna («Període»): mostra els anys de funcionament de l’aparell. Quarta columna («Tipus») subdividida en dues: la primera indica el tipus de sensor, mecànic –M– o electromagnètic –E–; la segona indica el tipus d’enregistrament (paper fumat –S–, paper fotogràfic –P– o tinta –T). Cinquena columna («Massa»): consigna la massa oscil·lant del sismògraf.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 20

J. BATLLÓ ORTIZ; C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; J. MORALES

Bibliografia BATLLÓ, J. (2003), «Los sismógrafos del Observatorio de Cartuja». A: ESPINAR, M.; ESQUIVEL, J. A.; PEÑA, J. A. (ed.), Historia del Observatorio de Cartuja 1902-2002. Nuevas investigaciones, Granada, Instituto Andaluz de Geofísica, Universidad de Granada, 61 p. [CD-ROM] BATLLÓ, J.; CLEMENTE, C.; PÉREZ-BLANCO, F.; VIDAL, F. (2003), «Estudi i reconstrucció d’un sismògraf Bosch-Omori». A: BATLLÓ, J.; BERNAT, P.; PUIG, R., Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, IEC, 559-567. BATLLÓ, J. (2004), Catálogo - Inventario de sismógrafos antiguos españoles, Madrid, Instituto Geográfico Nacional, 414 p. BATLLÓ, J.; CLEMENTE, C.; PÉREZ-BLANCO, F.; VIDAL, F. (2004), «Reconstruction of a BoschOmori Seismograph», Nuncius, vol. 19, 701-711. BATLLÓ, J.; CLEMENTE, C.; PÉREZ-BLANCO, F.; SUSAGNA, T. (2004), «La restauració dels antics sismògrafs de l’Observatori Fabra». A: BATLLÓ, J.; BOLEDA, F.; PIQUERAS, M., Actes de la VIII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, IEC, 329-336. BERLAGE, H. P. (1932), «Seismometer». A: GUTENBERG, B. (ed.), Handbuch der Geophysik, Band IV, Berlín, Verlag von Gebrüder Borntraeger, 299-528. DUE, A. (1949a), «El nuevo sismógrafo de la estación sismológica de Cartuja», Rev. de Geofísica, 8, 470-474. — (1949b), «Dos nuevos aparatos registradores del Observatorio de Cartuja», Las Ciencias, 14, 205-213. — (1958), «En el cincuentenario de la estación sismológica de Cartuja», Rev. de Geofísica, 17, 83-88. ESPINAR, M.; ESQUIVEL, J. A.; PEÑA, J. A. (ed.) (2003), Historia del Observatorio de Cartuja 19022002. Nuevas investigaciones, Granada, Instituto Andaluz de Geofísica, Universidad de Granada. [CD-ROM]

ESTEBAN CARRASCO, L.; LÓPEZ CASADO, C. (2003), «Inicio de la etapa universitaria del observatorio de Cartuja». A: ESPINAR, M.; ESQUIVEL, J. A.; PEÑA, J. A. (ed.), Historia del Observatorio de Cartuja 1902-2002. Nuevas investigaciones, Granada, Instituto Andaluz de Geofísica, Universidad de Granada, 8 p. [CD-ROM] IAG (2006), <http://www.ugr.es/~iag/>. SÁNCHEZ, M. M. (1909), «Le séisme Hispano-Portugais du 23 Avril enregistré a Cartuja (Grenade) par un petit jouet scientifique», Cosmos, LX, 568569. — (1911), «Tromomètre Cartuja», Cosmos, LXIV, 289-291. — (1915), «1903-1912. Diez años de actividad de la estación sismológica de Cartuja», Asociación española para el progreso de las ciencias, Congreso de Madrid, tom III, secció 2a, «Astronomía y física del globo», 245-264. — (1916), «Tromómetro Cartuja (pequeño modelo)», Asociación española para el progreso de las ciencias, Congreso de Madrid, tomo IX, secció 8a, «Ciencias de aplicación», 183-196. — (1921), «Un appareil pratique de sismologie appliquée», Ciel et Terre, XXVI, 14-20. — (1927), «Les Séismographes de la Station Séismologique de Cartuja (Granada)», Publ. du Bureau Central Séismologique International, Série A, Travaux Scientifiques, 4, 119-131. — (1928), «Un quart de siecle d’activite seismologique a Grenade (1903-1928)», Ciel et Terre, XLIV, 53-59. UDÍAS, A.; STAUDER, W. (1996), «The Jesuit contribution to Seismology», Seismological Research Letters, 67 (3), 10-19. UDÍAS, A. (2003), Searching the heavens and the earth: the history of Jesuit observatories, Dordrecht, Kluwer Academic Publishers.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 21

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 21-27

L’OBSERVATORI METEOROLÒGIC DE GIRONA. HISTÒRIA I DOCUMENTACIÓ JOSEP BATLLÓ ORTIZ;1 MONTSERRAT HOSTA2 1

INSTITUT GEOLÒGIC DE CATALUNYA. jbatllo@obsebre.es 2 ARXIU HISTÒRIC DE GIRONA.

Paraules clau: meteorologia, instruments meteorològics, Girona The Girona Meteorological Observatory: history and documentation Summary: Several meteorological observatories have been operated at the city of Girona; but, from the scientific and social point of view, the most important one was that operated at the «Institut» (secondary school) at least from 1884 and closed down on 1973. The names of important professors on physical and natural sciences are related to it. At present, an important documentary heritage of this observatory is preserved at the Girona Historical Archive. Present work uses all available information to sketch a short history of the Girona Meteorological Observatory, its cultural context and to perform a preliminary evaluation of its pedagogical and scientific importance. Key words: meteorology, meteorological instruments, Girona

La ciutat de Girona ha tingut, al llarg de la seva història, diferents observatoris meteorològics; només a Febrer (1930) en trobem tres. Però no queda cap dubte que l’estació meteorològica per antonomàsia, a més de ser la que ha constat oficialment a tots els butlletins meteorològics, ha estat sempre l’Observatori de l’Institut. L’Institut, el vell institut, instal·lat al carrer de la Força, ha representat durant més d’un segle la màxima institució educativa a Girona. La presència de l’observatori en la seva destacada torre ha tingut una

DOI: 10.2436/20.2006.01.2

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 22

J. BATLLÓ ORTIZ; M. HOSTA

considerable repercussió ciutadana, tant per la seva incorporació com a element arquitectònic al paisatge urbà, com per la publicació de les dades obtingudes en els mitjans de comunicació. L’observatori ha tingut, però, una història amb els seus alts i baixos. Passà per diverses vicissituds abans de consolidar-se i va evolucionar al llarg dels anys. No sabem amb certesa quan van començar les observacions meteorològiques a l’Institut. El naixement legal se situa als voltants de 1850, quan l’Estat ordenà que els instituts de segon ensenyament, disposats a les capitals de província, efectuessin observacions meteorològiques que havien de comunicar-se a l’Observatori Astronòmic de Madrid. El funcionament de les estacions s’encarregava als catedràtics, generalment de física, dels instituts, però en realitat aquests només coordinaven i supervisaven la feina, deixant les observacions als bidells i porters dels centres. Aquesta situació, a Girona, es va mantenir mentre l’observatori romangué a l’Institut. L’ordre de creació dels observatoris meteorològics no aportà, però, els mitjans necessaris per al seu compliment i el desplegament de les estacions va ser molt lent. De tota manera, l’Institut de Girona sempre va ser un dels capdavanters de tot Espanya, i sembla que cap a 1860 ja existia un rudimentari servei d’observació meteorològica. Ens ho confirma la memòria del curs 1861-1862 (Instituto General y Técnico de Gerona, 1862: 57), on es consigna separadament, en l’inventari dels instruments de què disposava l’Institut, els que pertanyien a l’observatori meteorològic. No hem pogut, però, trobar cap registre meteorològic d’aquell temps. Per la descripció dels instruments existents, suposem que es mesuraven temperatures, pressió, humitat, velocitat del vent i precipitació. Tampoc sabem com estaven instal·lats els instruments. En aquella època no existia la torre meteorològica. La presència a l’inventari d’un termòmetre de mínima «sobre gespa» ens fa pensar que, com a mínim, una part estarien situats al pati de l’Institut. No és un lloc especialment adequat, ja que es trobava envoltat d’edificis i es fa difícil considerar aquest lloc com a «espai obert lliure d’obstacles», però no s’ha de descartar. També és molt possible que altres instruments (pluviòmetre, anemòmetre, etc.) estiguessin en un terrat. L’any 1880, segons consta al llibre d’actes del claustre de professors de l’Institut de Girona, es decideix la construcció de la característica torre de l’Institut que ha perdurat fins avui. No coneixem els motius de la decisió, però sabem que des del primer moment estava destinada a allotjar l’observatori meteorològic. L’any 1881, segons consta en el llibre, en acta del dia 21 de març, es consigna una primera partida de 2.500 ptes. (actualment, 150 €) per a la seva construcció. També s’adquireixen nous instruments. Entre les novetats trobem un evaporímetre i un nefoscopi. L’arribada com a catedràtic de física i química, l’agost de 1882, de Bonaventura Ribera, fins llavors responsable de l’observatori existent a l’Institut de Lleida, sembla que accelerà els fets. Les obres de la torre s’acaben a finals de l’any 1882, i a principis del curs 1883-1884 s’instal·len els nous instruments. A partir de l’any 1884 es publiquen les dades meteorològiques al Diari de Girona, a la Revista de Girona i també a l’anuari estatal que edita l’Observatorio Astronómico. La Revista de Girona de l’època porta una descripció detallada dels ins-

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 23

L’OBSERVATORI METEOROLÒGIC DE GIRONA. HISTÒRIA I DOCUMENTACIÓ

truments i de la seva instal·lació (Vivas, 1884). No s’augmenta el nombre de variables mesurades (si més no, les que apareixen als butlletins), però s’assegura una millor qualitat de les observacions. Seguint les directrius internacionals de l’època, es feien dues observacions al dia: a les 9 hores i a les 15 hores. Suposem que la prematura mort de Ribera (Instituto General y Técnico de Gerona, 1889: 5-8), el juny de 1888, va deixar orfe l’observatori. Les dades deixen de publicar-se, però de ben segur l’observatori continuà funcionant. A les memòries de l’Institut en trobem, de tant en tant, referències. Entre d’altres, el curs 1894-1895 es refà el terrat de «la torre»; el curs 1897-1898 s’instal·là a la mateixa torre el laboratori de mineralogia i micrografia. El curs 1900-1901 trobem una nota que s’adquireixen bandes de paper per al termògraf i el barometrògraf. Això ens indica per primera vegada que l’observatori ja disposava d’aparells registradors, que donaven un registre continu de l’evolució de les variables meteorològiques al llarg del dia. El curs 1905-1906 sabem que els alumnes, sota la direcció del catedràtic Josep Estalella, feien les observacions de temperatura, pressió, humitat, vents i pluja. Aquestes observacions es publicaven novament al Diari de Girona amb el nom dels alumnes responsables de cadascuna. Per tant, en aquells moments l’estació tenia també una funció pedagògica. (Vegeu taula 1.) Taula 1. Encarregats (directors) de l’observatori meteorològic de l’Institut. S’indica l’any i el mes en què prengueren possessió del càrrec. Sembla que Josep Estalella no va ser mai nomenat oficialment director • Bonaventura Ribera Alvareda

(1884-01)

• [Josep Estalella Graells]

(1906-02)

• Joaquim d’Espona Nuix

(1911-07)

• Joan Camps Bellapart

(1920-04)

• Josep Gener Salord

(1940-02)

Cal mencionar aquí que, a la mateixa època, l’any 1909, el servei meteorològic de l’Institut es veu completat per la posada en marxa d’un sismògraf, sota la responsabilitat de Manuel Cazurro, catedràtic de Ciències Naturals (Batlló, 1997, 2003). El període de decaïment s’acabà definitivament l’any 1911, quan el servei es refà totalment i es dóna una nova empenta. L’ oportunitat va ser la crida feta pel Servicio Meteorológico Nacional (SMN), sota la direcció de J. Galbis, per establir una xarxa meteorològica densa a Espanya (Fontserè, 1911). De l’organització de la nova estació se’n fa responsable directament el director de l’Institut i catedràtic d’Agricultura Joaquim d’Espona. El SMN col·labora, ni que sigui mínimament, en el manteniment de l’estació aportant aparells, cobrint les seves despeses de funcionament i dotant el director i la persona encarregada de les observacions, que són nomenats oficialment, amb un complement de sou. Per primera vegada trobem el nom d’un

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 24

J. BATLLÓ ORTIZ; M. HOSTA

ajudant de l’Observatori, es tracta de Narcís Busquets, porter de l’Institut. Des de llavors, les dades es transmeten novament al SMN i als diaris i, exceptuant uns poc dies de l’any 1939 i a causa de la Guerra Civil, no ens manca una sola dada de les mesures meteorològiques fetes a l’Institut fins la clausura de l’estació. Al principi, les observacions es fan a les 8 hores i a les 16 hores, però a partir de 1921 se’n fan tres, a les 7 hores, a les 13 hores i a les 18 hores. Ja a partir de 1935, i motivat principalment per l’expansió de l’aviació comercial, s’instaura un sistema d’observacions molt més seguides (1, 4, 7, 10, 13, 16 i 18 hores). (Vegeu taula 2.) Taula 2. Ajudants de l’observatori meteorològic de l’Institut. S’indica l’any i mes de presa de possessió i de renúncia o baixa • Narcís Busquets Mollera

(1913-01/1914-10)

• Guillem Gispert Ferran

(1921-03/1922-10)

• Pedro Santiago Suárez

(1925-12/1927-04)

• Miquel Franch Vila

(1927-06/1943-05)

• José Luis Ranero Peral

(1939-12)

• Santiago Echeverría Vicente

(1940-06/1946-01)

• Bonifacio Echeverría Muruzabal

(1943-06/1958-01)

• José Vicente Iglesias

(1958-04/1973-12)

En el període que va de 1911 a 1939 l’observatori meteorològic de l’Institut col·laborà en totes les iniciatives meteorològiques que s’endegaren a Catalunya. Trobem les seves dades de precipitació a la xarxa pluviomètrica catalana mantinguda pel santfeliuenc Rafel Patxot (Patxot, 1912), col·laborà en la xarxa pluviomètrica de la Societat Astronòmica de Barcelona, hereva de l’anterior, i continuà, a partir de 1921, la seva col·laboració amb el Servei Meteorològic de Catalunya, d’Eduard Fontserè. Al mateix temps, continuà la seva col·laboració amb el servei estatal, el SMN. Als anys trenta, amb la creació de Ràdio Girona, trobem l’estació meteorològica de l’Institut com a responsable del contingut dels primers butlletins meteorològics que s’emetien, a imatge dels pioners del Servei Meteorològic de Catalunya a Ràdio Barcelona (Batlló, 2002). Després de la Guerra Civil, la desfeta moral i material deixà el Servicio Meteorológico Nacional com única entitat a càrrec de la meteorologia de tot l’Estat. L’ estructura de funcionament es torna molt més jeràrquica i l’instrumental i procediments dels observatoris esdevenen molt més unificats. En aquesta època, i fins al final de la dictadura, el servei meteorològic depenia del Ministeri de l’Aire i estava militaritzat. A Girona, i dins del nou ordre, l’any 1940 és nomenat responsable de l’Observatori el director i catedràtic Josep Gener Salord i com a ajudant, Miquel Franch (que ho era des

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 25

L’OBSERVATORI METEOROLÒGIC DE GIRONA. HISTÒRIA I DOCUMENTACIÓ

de 1927). En els primers anys de la postguerra es refà tota l’estació i s’instal·len aparells registradors de quasi totes les variables (termògraf, barògraf, higrògraf...) i també un heliògraf de Campbell. Fins i tot, a part de l’observador, els primers anys hi havia un soldat de lleva adscrit a l’observatori meteorològic. Pot assegurar-se que en aquella època era l’estació més completa que hi havia a tota la província. (Vegeu figures 1 i 2.) Va ser durant aquest llarg període, molt més burocratitzat i, per tant, amb menys iniciatives individuals i novetats, que l’Observatori de l’Institut va enregistrar les temperatures mínimes de les fredorades de

Figures 1 i 2. Dues imatges de l’observatori meteorològic dels anys cinquanta o primers seixanta. Es veu el catedràtic de física i director de l’observatori des de 1940, Josep Gener Salord, ensenyant els aparells que es trobaven al terrat de la torre als observadors. A la part superior, el pluviògraf d’intensitats. A la part inferior, l’heliògraf de Campbell-Stokes. A la part posterior de la fotografia es veu el sensor de l’anemòmetre.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 26

J. BATLLÓ ORTIZ; M. HOSTA

l’any 1956, de les quals ara es compleixen cinquanta anys (Hosta & Serna, 2006), i en va deixar constància a la història meteorològica del país. El gener de 1967 es produeix un canvi important a la vida de l’estació meteorològica; després de més de cent anys al mateix edifici, l’observatori, seguint l’Institut, es mou als nous locals de l’IES Vicens Vives, a la pujada de la Pedrera. Les observacions continuaren regularment al nou emplaçament, però per poc temps. El gener de 1973, com a símbol dels canvis dels temps i seguint una tendència general a les grans ciutats, l’observatori oficial de l’Institut es mou a l’aeroport, que esdevindrà la nova estació de referència de Girona. La meteorologia es professionalitza i des d’aquest moment l’Instituto Nacional de Meteorología disposà de personal contractat a Girona. De tota manera, i durant uns pocs anys més, encara van continuar les mesures a l’Institut. De l’antic observatori ens queden les seves sèries d’observacions publicades i el record de tants professors i alumnes que van col·laborar a obtenir-les. Però no sols això, també ens queda una part molt important del seu fons documental. L’Arxiu Històric de Girona custodia en l’actualitat el fons AHG 8. Observatori Meteorològic 1911-1978. L’ origen d’aquest fons rau en què una part molt important de la documentació que havia generat l’activitat quotidiana de l’Observatori quedà, quan va ser clausurat, desada a les instal·lacions de l’IES J. Vicens Vives. El 21 de gener de 1992 la direcció de l’Institut la lliurà a l’Arxiu per a la seva classificació i conservació. El fons conté, a més de documentació d’administració de l’Observatori (correspondència, normativa, comprovants de comptabilitat), una bona quantitat de fulls i formularis de recollida i resum de dades que són un reflex de l’activitat científica quotidiana. També s’hi pot trobar informació sobre els procediments per elaborar els butlletins, les relacions amb l’Instituto Nacional de Meteorología o les demandes dels particulars. La sèrie central és la formada pels fulls d’observacions diàries, que s’inicia el juliol de 1911 i acaba el desembre de 1977. Aquestes dades han estat la base per establir l’estudi de la ja esmentada onada de fred de 1956 i les seves conseqüències, així com per poder fer la comparació amb les onades de fred successives (Calbó, 2005). També trobem resums setmanals i mensuals de les dades enregistrades, resums específics de precipitacions, d’hores de sol, màximes i mínimes de temperatures o gràfics d’alçades baromètriques. Manquen, però, les gràfiques obtingudes amb els aparells enregistradors, que van quedar en poder de l’Instituto Nacional de Meteorología per al seu estudi. La importància de la documentació conservada rau en la gran quantitat de dades meteorològiques que aporta i en la seva regularitat i periodicitat. L’ Observatori de l’Institut de Girona és el centre que aporta la sèrie de dades meteorològiques més reculades i més seguides dels que han existit a les comarques gironines, i per això és bàsic per estudiar la història del clima a Girona. També ens ha permès, creuant la informació del fons amb la pròpia de l’Institut, recopilar la llista de directors i observadors de l’observatori meteorològic, que reproduïm a les taules 1 i 2.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 27

L’OBSERVATORI METEOROLÒGIC DE GIRONA. HISTÒRIA I DOCUMENTACIÓ

Bibliografia BATLLÓ, J. (1997), «Els antics sismògrafs de l’Institut de Girona». A: BLANES, G.; GARRIGÒS, L., Actes de les IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, IEC, 479-486. — (2002), «Setanta-cinquè aniversari del primer comunicat meteorològic a Ràdio Barcelona». A: ARÚS, J.; BECH, J.; LÓPEZ, A.; LLORET, R.; MESTRES, A. (ed.), VIII Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè, Barcelona, Associació Catalana de Meteorologia, 17-50. — (2003), «Els antics sismògrafs de l’Institut de Girona», Revista de Girona, 216, 36-43. CALBÓ, J. (2005), «El clima a les comarques de Girona. L’onada de fred de 1956». A: HOSTA, M.; SERNA, E. (comps.), 1956. L’Any de la fred: l’Observatori Meteorològic de Girona, Figueres, Consell Comarcal de l’Alt Empordà, 10-17.

FEBRER, J. (1930), Atlas pluviomètric de Catalunya, Barcelona, Institució Patxot, 522 p. FONTSERÈ, E. (1911), «La nueva red pluviométrica española», Boletín de la Sociedad Astronómica de Barcelona, I, 206-208. HOSTA, M.; SERNA, E. (2005), 1956. L’Any de la fred: l’Observatori Meteorològic de Girona, Figueres, Consell Comarcal de l’Alt Empordà, 47 p. INSTITUTO GENERAL Y TÉCNICO DE GERONA (1862). Memoria del curso 1862-63, Girona. — (1889). Memoria del curso 1888-89, Girona. PATXOT, J. (1912), Pluviometria catalana: resultats del cinqueni 1906-1910, Sant Feliu de Guíxols, Observatori Català, 311 p. VIVAS I BACÓ, E. (1884), «El Observatorio Meteorológico del Instituto de Gerona», Revista de Girona, VIII, 123-126.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 28

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 29

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 29-34

RÈPLIQUES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS. ENTRE CIÈNCIA I TÈCNICA MARC BOADA I FERRER ESCOLA MASSANA. mboada@pendulum.es

Paraules clau: rèplica, facsímil, tradició constructiva, paleotècnica Scientific Instrument Replicas, between science and technology Summary: The scientific instrument is an intellectual fossil. It allows, through its study, to understand its function in the experimentation area. But beyond this, there is also a technical reading. Its goal is the analysis of piece, making an orderly reading. For this the author proposes to study parameters like the technical tradition of the moment, that of his constructor, the aesthetic style, its form or its function. This process allows to rescue paleotechniques, to verify the artifact performances and to relate it with its social environment. Key words: replica, facsimile, constructive tradition, paleotechnique

Quan Anton van Leewenhoek mirava una preparació amb un dels seus cèlebres microscopis, què observava exactament? Prenguem una vareta de vidre i amb un Bunsen proveïm-nos d’una petita perla de vidre. Muntem-la adequadament i observem. El que veiem és el mateix del que podia gaudir el reconegut microscopista holandès? És difícil saber-ho. El vidre no era, òbviament, exactament igual. La font de calor, tampoc, i l’enfocament... Per què aquest model de microscopi enfoca com ho fa? Certament és primitiu; cal una gran habilitat manual per utilitzar-lo adequadament.

DOI: 10.2436/20.2006.01.3

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 30

M. BOADA I FERRER

Realitzar aquestes accions pot situar l’historiador de la ciència en la pell del constructor d’un element singular: l’artefacte, l’instrument científic. El valor inqüestionable d’aquest ha permès la seva conservació en diverses institucions: escoles, museus, col·leccions privades, instituts... Molts centres custodien artefactes inigualables. Per altra banda, la comprensió de la ciència implica la comprensió del seu desenvolupament, i aquesta comprensió, fins i tot amb una visió superficial, denota un comportament acumulatiu. Els artefactes, com les idees, són superats per l’avenç, quasi inevitable, del saber científic. El desenvolupament científic pot ser interpretat per part dels especialistes i posat en coneixement de la societat utilitzant els testimonis, sovint abandonats, que constitueixen els instruments científics acumulats per obsolescència. Els processos de pensament propis de l’activitat científica són objecte d’estudi freqüent. Com pensen els matemàtics? Com ho fan els químics? En general, és molt difícil fer-ne una descripció precisa, però en alguns camps el pensament és menys abstracte i pot ser mínimament caracteritzat. En el cas que ens ocupa, l’estudi del desenvolupament de l’instrument científic al llarg de la història, el pensament del constructor és materialitza en un objecte, és a dir, el camí de pensament, sovint tortuós, condueix a un aparell real, amb una funció també real. Per exemple, Galileu s’assabenta de l’existència del telescopi i decideix construir-ne un (amb ajuda, segurament) i utilitzar-lo per investigar el cel. La idea d’observar l’espai es materialitza en una experimentació real amb la interposició d’un element «connector»: l’instrument. En el trajecte serà necessari resoldre els problemes tècnics propis de tot procés constructiu, de forma suficient com per materialitzar una idea i crear una nova disciplina: l’astronomia òptica. Aquest és un bon exemple de tecnologia que ja en el seu primer moment produeix resultats notables i transcendents, és a dir, la tècnica està prou desenvolupada. Quan observem un instrument científic i en fem l’estudi, en el fons realitzem un examen del procés de construcció, que permet un itinerari per la ment del seu artífex i per l’estat de la tècnica en el seu moment. L’ artefacte és un fòssil del moment en què va ser produït i està tenyit per factors sovint poc tinguts en compte. Com a constructor d’artefactes distingeixo, a l’hora de fer la lectura de la peça, entre dos grans grups d’aspectes a considerar (vegeu figura 1): En primer lloc, els aspectes ambientals, és a dir, paràmetres socials, de tradició, d’estil o de cultura tecnològica. Divideixo aquest grup en dos àmbits: l’estat de la tècnica, que defineix la capacitat d’aquesta incloent, per tant, les fonts d’energia i la capacitat de mecanitzaciómida-precisió-maquinària, així com la disponibilitat al mercat de matèries primeres naturals, artificials o sintètiques. Tot filtrat per una transmissió d’informació sovint insuficient en alguns períodes històrics. Un segon grup a considerar dins els aspectes ambientals, l’anomeno tradició constructiva, i pot tenir dues vessants: del model o del constructor (vegeu figura 2). La tradició constructiva del model defineix l’adscripció de l’artefacte al model o disseny d’un d’anterior, és a dir,

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 31

RÈPLIQUES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS. ENTRE CIÈNCIA I TÈCNICA

Estat de la tècnica Aspectes ambientals Funció

Cost Aspectes intrínsecs de l’objecte Artefacte

Temps

Forma

Tradició constructiva

Figura 1.

Lectura de la peça.

la fidelitat amb què s’ha replicat. Per exemple, les magnetites, grans blocs de pedra imant, es fabriquen amb un disseny molt similar durant 300 anys o més, o el microscopi de Leewenhoek, que és copiat àmpliament en un primer estadi, per després ser millorat a tota velocitat. En el cas de la tradició constructiva del constructor i els seus ajudants o col·laboradors (disculpeu la reiteració), es defineix l’abast del domini tècnic del constructor, és a dir, la seva especialització i habilitat utilitzant materials o tècniques específiques. Per exemple, qui fa autòmats? Aquell que sap fer rellotges. Qui comença fent rellotges? Aquell que domina els metalls, el ferrer, almenys en algunes regions...

Estat de la tècnica

Tradició constructiva

Del model

Del constructor

Transmissió de la informació Forma

Cost

Objecte

Funció

Estat de la ciència Figura 2.

Materialització d’un objecte.

Temps

Tendència estètica

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 32

M. BOADA I FERRER

Més encara: diferents artesans de diversos oficis solucionen de forma diferent els mateixos mecanismes, ja que tenen com a materials de primera elecció productes molt distints en prestacions. S’explica així com, en una època on els metalls es mecanitzaven amb una excel·lent precisió, John Harrison (1693-1776) construeix força components dels seus cronòmetres amb fusta. El segon dels dos grans grups d’aspectes crítics en un artefacte a l’hora de fer la lectura de la peça són els aspectes intrínsecs: funció és allò per a què s’ha construït l’objecte, la seva utilitat, i condiciona la mida, l’estructura o els materials, etc.; cost és la inversió econòmica en l’aparell, que permet l’adquisició de materials i la subcontractació que, sumada a l’esforç del constructor, dóna el «preu de venda». Aquest condiciona la mida, les prestacions, els acabats, etc.; temps és el període durant el qual es realitza l’esforç humà, manual, intel·lectual. És el temps invertit en la construcció de l’aparell i condiciona la precisió, l’acabat, les prestacions. Així, per exemple, trobem algun astrolabi pràcticament en fase d’assaig o quasi no acabat o, al contrari, molt decorat... (pensem en els cronòmetres de Harrison que hem citat abans); i, per acabar, la forma, que ve determinada per la funció, però sempre marcada per la tendència estètica en voga en el moment de la construcció, decoracions específiques, acabats superficials, materials... Aquest aspecte s’afegeix a la tradició constructiva. Per exemple, algunes llanternes màgiques conserven el disseny inicial, fins i tot quan en el mercat n’existeixen versions molt millorades. Aquest conjunt de paràmetres, certament reduccionista, té com a única funció facilitar un procés ordenat d’estudi que, per altra banda, no és en absolut d’aplicació universal. En efecte, instruments molt antics, com el disc de Nebra, o contemporanis, com els utilitzats per la Big Science, escapen a aquesta categorització de paràmetres, tant per llur simplicitat com per la seva extraordinària complexitat. Observem com, a mesura que ens acostem a l’actualitat, l’estat de la tècnica és més àmpliament conegut, apareix el treball en equip, compost per especialistes en diverses tècniques, comprovem que, quan se segueix un model, aquest no és tan determinant, la innovació és més fàcil i menys influïda per les tendències estètiques en voga. Finalment, el cost econòmic i el temps invertit en l’execució estan cada cop més marcats per la millora en els recursos energètics, les comunicacions i la ràpida evolució de l’entorn social. L’ exemple del principi és una bona mostra de tot això. Observem un cop més el telescopi de Galileu que es troba a Florència. Quin era l’estat de la tècnica en el moment de la seva construcció? Resulta interessant observar que en la mateixa època ja existien aparells de mesura topogràfica i astronòmica amb sòlides tradicions constructives capaces de manipular metalls amb gran precisió, bastint sistemes d’orientació, ròtules, eixos, escales graduades... Per què Galileu va construir, doncs, el seu telescopi utilitzant cartró? Potser perquè era lleuger, però per què recobert de pergamí i, a més, decorat delicadament amb daurats? Podem percebre que el conjunt mostra poca precisió dimensional, peces sobredimensionades, tornejades o mecanitzades per aproximació que no responen a un pla constructiu gaire precís.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 33

RÈPLIQUES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS. ENTRE CIÈNCIA I TÈCNICA

De fet, és lògic, en aquell moment no existia tradició tècnica en la construcció dels components d’un telescopi. Seria més endavant quan s’arribaria a bones solucions constructives per muntar les lents i per al sistema d’enfocament. Per a un projecte com aquest i per construir allò que va imaginar, potser Galileu va necessitar només l’ajut hipotètic d’uns pocs oficis: un vidrier o un fabricant d’ulleres, un torner o fuster, i algú que treballés el paper i el cuir amb una tècnica molt similar a l’enquadernació. El resultat és un telescopi prou lleuger com per ser manipulat amb una certa comoditat. Dissortadament, però, poc lluminós i amb un camp molt reduït, encara que suficient, en qualsevol cas, per mostrar un firmament menys perfecte del que es pensava, cosa que incentivava, per tant, la seva millora. Quines conclusions permet aquest exemple? Fixeu-vos que l’artífex està perfectament connectat a l’entorn intel·lectual i tècnic, s’assabenta (amb cert retard) de l’invent del tub òptic i, amb un gran pragmatisme constructiu, no exempt d’un cert disseny, materialitza un aparell clarament prototípic, embrionari. Com hem dit, podríem trobar molts altres exemples en la microscòpia, la topografia, la física, la colorimetria... Aquesta lectura té un interès considerable quan s’aplica a la realització d’una rèplica de l’artefacte en estudi i, quan aquesta té com a objectiu la verificació de les prestacions de l’instrument, és fonamental per orientar la recerca paleotècnica necessària. En efecte, sovint la reconstrucció purament material inclou l’ús de tècniques i processos avui quasi oblidats simplement per obsolescència tecnològica. La seva recuperació, d’un altíssim valor cultural i científic, és força més fàcil quan es realitza amb un bon coneixement dels paràmetres que hem citat abans, cosa que permet obtenir facsímils amb prestacions molt properes als originals. Un últim pla, menys tecnològic i força més centrat en els resultats mateixos de la recerca científica, pot valorar l’instrument no per les seves peculiaritats constructives, sinó per la seva adequació a la funció. És la ciència, potser, el resultat dels artefactes que construeix? Són aquests artefactes, doncs, els que permeten copsar com es construeix la ciència? L’ estudi pautat dels instruments permet, precisament, respondre aquestes preguntes, incorporant la recerca paleotècnica, preservant de l’extinció el coneixement dels processos constructius, ja en desús, i vinculant a la fi l’experimentació científica a l’entorn social.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 34

M. BOADA I FERRER

Bibliografia ÁLVAREZ-GAUMÉ, L. et al. (2006), Física de l’estètica, Barcelona, KRTU, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

GARRIGÓS, L.; MILLÁN, C.; BLANES, G. (2006), El color líquido. Instrumentos y útiles de la colorimetría en el siglo XIX, Alacant, Aguaclara.

BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (ed.) (2002), Obrint les caixes negres, València, Universitat de València.

LAFUENTE, A.; VALVERDE, N. (2003), Los mundos de la ciencia en la ilustración espanyola, Madrid, Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología.

DIRECCIÓN GENERAL DE BELLAS ARTES Y ARCHIVOS (1985), Instrumentos astronómicos en la España medieval, Santa Cruz de Tenerife, Ministeri de Cultura.

MELLER, H. (2004), «El disco celeste de Nebra», Investigación y Ciencia [Barcelona], 335 (agost).

DURANT, J. (2001), Museums and the Public Understanding of Science, Londres, Science Museum. EGIDO RODRÍGUEZ, Á. et al. (2000), Instrumentos científicos para la enseñanza de la física, Madrid, Ministeri d’Educació, Secretaria de Cultura. FERRIOT, D.; JACOMY, B.; ANDRÉ, L. (1998), Le Musée des Arts et Métiers. Catálogo, París, Fundación Paribas.

MINIATI, M. (1991), Museo di Storia della Scienza. Catálogo, Florència, Giunti. TURNER, A. (1987), Early scientific instruments: Europe 1400-1800, Londres, Sotheby’s Publications. VILCHIS, J.; ARIAS, V. (1992), Ciencia y técnica entre viejo y nuevo mundo, siglos XV-XVIII, Madrid, Ministerio de Cultura.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 35

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 35-44

LA RESTAURACIÓ D’INSTRUMENTS DE FÍSICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA CARME CLEMENTE;1 FRANCISCO PÉREZ-BLANCO;1 SANTIAGO VALLMITJANA RICO2 1

ESCOLA D’ART I DISSENY DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA A TORTOSA.

cclemente@altanet.org 2

LABORATORI D’ÒPTICA, DEPARTAMENT DE FÍSICA APLICADA I ÒPTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.

santi.vallmitjana@ub.edu

Paraules clau: restauració d’instruments científics, instruments científics antics, instruments per a la física experimental The restoration of physics instruments of the Physics Faculty of the University of Barcelona Summary: According to our archives, in the later years of the 19th century it is on record that classes of Physics, Astronomy and Experimental Physics among others were taking place in the University of Barcelona. For this reason, at that time the University acquired the first instruments for the teaching of Physics which increased notably in number until the end of the century and have continued to do so since then. The Faculty of Physics of the University of Barcelona has collected along his years of existence an important collection of scientific instruments, related both for research and for teaching. A small part has been restored but there is still a lot of work to do. Key words: scientific instruments restoration, antique scientific instruments, instruments for experimental physics

DOI: 10.2436/20.2006.01.4

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 36

C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; S. VALLMITJANA RICO

1. Introducció: rerefons històric. Procedència dels instruments

Encara que la Universitat de Barcelona data del 1550, no existeixen evidències d’ensenyament de física experimental en els primers anys. Cal recordar que el trasllat decretat per Felip V, de la Universitat de Barcelona a Cervera el 1714, creà un buit a la ciutat (Simposi, 1990). Com a reacció, i també per raons pràctiques, apareixen ensenyaments i escoles amb caràcter universitari com la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques (1720-1803), el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760-1843) i la Junta de Comerç (1769-1851), en les quals hi ha l’ensenyament de la matèria de física (Puig Pla, 2000). Nombrosos estudis (Balari Jovany, 1985), (Nieto Galan & Roca Rosell, 2000) (per exemple) reflecteixen que l’interès per la física experimental, a més d’altres motivacions, propicia la creació de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1764 (inicialment amb el nom de Conferència Físico-Matemàtica Experimental), marcant una primera fita en la física experimental. L’ ensenyament de la Física també es troba present el 1814, quan la Junta de Comerç crea l’Escola de Física Experimental (Puig Pla, 2000) i, finalment, cal també recordar que el 1842 es realitza la restauració de la universitat a Barcelona, primerament a l’edifici del convent del Carme de les Rambles, i el 1879 es fa la inauguració del nou edifici, encara que d’una manera provisional i progressiva es va anar traslladant des del 1871, mentre seguia endavant la construcció (Universitat de Barcelona, 1898: 161). En principi, totes les entitats esmentades podrien ser un possible origen de la procedència dels instruments considerats. Però, segons els primers estudis i aproximacions realitzats, descrits en el proper paràgraf, sembla que els instruments més antics daten de la tercera i quarta part del segle XIX. Aquest fet indica que es van adquirir durant i després de la construcció de l’edifici actual, amb destinació al Gabinet de Física Experimental, associats a la recerca en certes àrees o bé a la docència. 2. La física experimental a la Universitat de Barcelona a finals del segle XIX

Consultant en els anuaris dels cursos acadèmics de la Universitat de Barcelona, es pot trobar que en aquesta època existeixen, a la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, assignatures com física, física superior, mecànica racional i ampliació de física experimental, entre d’altres relacionades amb matemàtiques, astronomia, química i història natural. Si mirem el professorat implicat en la matèria experimental que ens interessa, en el curs acadèmic 1878-1879 l’assignatura Ampliación de física experimental és impartida per Antonio Rave Bergnes. En el curs 1887-1888, l’assignatura equivalent (de fet, canvia a Ampliación de física) la dóna Bartolomé Feliu Pérez i, més tard, el curs 1896-97 ho fa Eduardo Lozano y Ponce de León. Antonio Rave Bergnes va ser professor (com a substitut temporal) a l’Escola de Física de la Junta de Comerç i fou el primer catedràtic de Física Experimental de la restaurada Universitat de Barcelona. Bartolomé Feliu Pérez va guanyar, el 1879, la càtedra de Fluidos imponderables de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, assignatura que va im-

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 37

LA RESTAURACIÓ D’INSTRUMENTS DE FÍSICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

partir; més tard va ensenyar Ampliación de física i les seves pràctiques, fins al 1899, que marxà a la Universitat de Saragossa. Pel que fa a Eduardo Lozano y Ponce de León, guanyà la càtedra de Física superior de la Facultat de Ciències de Barcelona el 1884, que va impartir fins al 1898; també va explicar Ampliación de física i les seves pràctiques, i marxà a Madrid el 1901. Una idea de com seria l’ambient relatiu als instruments per a la física experimental, la podem trobar a l’anuari del curs 1897-1898 (Universitat de Barcelona, 1898: 163), que presenta les instal·lacions de la Facultat de Ciències i descriu el Gabinet de Física amb les paraules següents: Se halla instalado en un salón del piso principal, de regulares dimensiones, rodeado de grandes y sólidos armarios repletos de instrumentos y aparatos, casi todos modernos, perfectamente ordenados y dispuestos, algunos de ellos inventados por el inolvidable Profesor D. Antonio Rave Bergnes, primer catedrático de Ampliación de Física de la Facultad. Tiene en el centro una espaciosa vitrina para los aparatos de mayor tamaño, y, en local contiguo, un pequeño laboratorio para pilas eléctricas y preparaciones fotográficas, y un departamento donde se dan las Prácticas de Ampliación de Física Superior (1º y 2º curso).

És important ressaltar que una bona part dels instruments existents més antics són fàcilment identificables en figures dels llibres de text de l’època, com ara el llibre de Ganot (Ganot, 1890) o d’altres que també contenien figures de l’anterior. Això es fa ben patent en els llibres de text que varen escriure els dos últims catedràtics citats (Feliu, 1922) (Lozano, 1898). 3. Estat actual dels instruments

Exceptuant els exemplars ja restaurats, descrits més endavant, el conjunt d’instruments del magatzem de la Facultat de Física, que totalitzen prop de dos-cents, es poden classificar en tres grups, atenent l’estat de conservació: un grup en bones condicions, que necessita solament un treball de neteja, poliment, desmuntatge i muntatge; un segon grup, en pitjor estat, que necessita treball de restauració dels components bàsics de fusta i metall, i cal afegir petites peces, o parts que són reproduïbles; un tercer grup, en condicions crítiques, en què manquen parts importants i que, a causa de la complexitat o raresa, necessiten una recerca per poder fabricar els elements necessaris per a ser restaurats. Les causes del mal estat són diverses. El continu i natural avenç en la ciència ha anat propiciant una constant renovació i substitució de la instrumentació emprada, motivant un arraconament i emmagatzematge del material obsolet. Malauradament, no hi ha hagut mai cap normativa sobre el concepte de material obsolet ni sobre el destí d’aquest material. Això ha propiciat que, depenent de la sensibilitat del professorat, el material hagi estat conservat, simplement arraconat, destruït o llençat. Un altre gran problema al llarg dels anys ha estat

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 38

C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; S. VALLMITJANA RICO

el desmuntatge i desmantellament dels aparells, com a font de parts i components per a reciclar en altres instruments més moderns o per a nous muntatges experimentals. La manca d’oculars i objectius en alguns instruments òptics n’és un bon exemple. Els trasllats són també una possible font de detriment de material (Egido Rodríguez et al., 2000: 32-33). Cal tenir en compte que hi ha hagut nombrosos canvis de seccions, classes, laboratoris i departaments dins l’edifici, i que el 1969 la Secció de Física de la Facultat de Ciències es traslladà al nou edifici de la Diagonal, constituint-se definitivament com a nova facultat el 1974. 4. La restauració dels instruments 4.1. Primeres restauracions

Desconeixem si en algun moment al llarg del segle XX es va fer alguna acció de protecció o cura dels instruments emmagatzemats. Durant la dècada de 1985 a 1995, el degà Pere Seglar i Comas va iniciar la restauració d’una part d’uns exemplars força emblemàtics, aconseguint amb èxit una cinquantena d’instruments que actualment són en cinc vitrines de la Sala de Juntes de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona (figura 1). Aquests instruments, de diverses seccions (mecànica, termologia, astronomia, òptica, acústica i electromagnetisme), van ser restaurats per un industrial especialitzat en la comercialització, manteniment i reparació de material òptic de laboratori.

Figura 1. Detall d’una vitrina de la Sala de Juntes de la Facultat de Física.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 39

LA RESTAURACIÓ D’INSTRUMENTS DE FÍSICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

4.2. Restauracions més recents

Durant el curs acadèmic 2004-2005, la Facultat de Física va establir un conveni de col·laboració amb el taller de restauració de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Tortosa. L’ esmentat taller va començar l’any 1995 una nova experiència docent pionera dedicada a la conservació i restauració del patrimoni historicocientífic (Clemente, 2000). Diverses entitats de caire científic han anat col·laborant en aquest projecte formatiu, cedint obres per a la seva restauració, com l’Observatori de l’Ebre (Batlló et al., 2003), després l’Observatori Fabra, l’Instituto Geográfico Nacional, l’Instituto Andaluz de Geofísica de la Universitat de Granada, a part de l’esmentada en el present treball. Les pautes o principis generals que segueix en el conjunt dels treballs de conservació i restauració, i que són útils i fonamentals per assegurar la preservació d’aquesta tipologia d’obres, es poden resumir en els punts següents: a) Respecte per l’original. Els aparells científics històrics són un testimoni de la mestria, enginy i tècnica dels seus inventors i constructors, i cal conservar tots els seus elements i acabats per no perdre la identitat i la història de l’obra. b) Mínima intervenció. Limitar i reduir la intervenció garanteix la supervivència material de l’obra. c) Reversibilitat dels tractaments. Els materials aplicats han de ser fàcilment eliminables per poder-se substituir en cas necessari, tant de forma immediata com al cap del temps i retornar la integritat anterior a la restauració. d) Estabilitat dels materials. S’han d’aplicar materials experimentats, compatibles amb els elements originals, estables en condicions normals, i han de presentar bona resistència a l’envelliment. e) Recuperació dels aspectes formals i funcionals. El funcionament és una part constitutiva dels instruments científics, una qualitat que els diferencia de la resta de béns culturals i, per tant, és de gran rellevància reconstruir les parts perdudes. f ) Discernibilitat. Hi ha d’haver un fàcil reconeixement entre les parts reconstruïdes i les originals, per tal de no interferir o falsejar les dades històriques. Pel que fa a la sistemàtica seguida en les obres intervingudes, s’han portat a terme en el procés les fases següents: documentació fotogràfica i estudi de les alteracions de l’obra; disseny dels mecanismes perduts; desmuntatge de l’aparell; neteja superficial dels diferents materials; reconstrucció d’elements desapareguts; adreçament d’elements metàl·lics deformats; consolidació, adhesió de materials; integració formal i cromàtica de la fusta; integració cromàtica de la fusta; protecció dels diferents components matèrics; muntatge i posada en funcionament (Giatti, 1988) (Masetti, 1993) (Baldini, 1997). 4.3. Alguns exemples

El conjunt d’instruments, que cobreix pràcticament la totalitat de les matèries de la física, es poden agrupar en seccions com mecànica, termologia, pressió, acústica, òptica, astronomia, electricitat i magnetisme.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 40

C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; S. VALLMITJANA RICO

D’aquest important bagatge històric de la Facultat de Física hi ha exemplars molt interessants, sota diferents punts de vista, ja sigui per l’aspecte de raresa com pel de complexitat o d’espectacularitat. Podem ressaltar un espectroscopi de prismes, unes llanternes màgiques, un espectroscopi de cua d’escorpí, estudiats i descrits en detall (Vallmitjana & Juvells, 2000) (Vallmitjana, 2004) (Vallmitjana & Juvells, 2002) (vegeu figures 2, 3 i 4). També hi ha elements força característics dels gabinets de Física, com ara: teodolit, sextant, cronòmetre amb base Cardan, galvanòmetres, electrodinamòmetres, components per a experiències d’electrostàtica, espectrògrafs, goniòmetres, lent de Fresnel, microscopis (Chevalier, Leitz Weitzler, Reichert Wien), sirenes acústiques, esfera i anella de Gravesande, esferes de Magdeburg, baròmetre registrador i càmera de boira Wilson, entre d’altres. Cal afegir que recentment, commemorant el centenari, s’ha restaurat un telescopi refractor equatorial Grubb de cinc polzades, adquirit el 1906, que es troba al vestíbul de la Facultat de Física. A la figura 1 es veu una de les vitrines de la Sala de Juntes de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, on destaquen, per la seva grandària, un espectrògraf i una lent de Fresnel. Els instruments intervinguts recentment per l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Tortosa són: una màquina electrostàtica de Bonetti (figura 5), de llautó cromat, llautó lacat en negre, serrells de fil de llautó, acer, vidre, cos de fusta de noguera, corretges de cuir... que ara es troba al vestíbul de la primera planta de la Facultat; un reflector per a experiències de so i de calor, de llautó amb pèrdua de lacat, peu de fusta de noguera (figura 6); un tub de buit o de la pluja de Diana, de llautó amb pèrdua de lacat, vidre, fusta, ca-

Figura 2.

Espectroscopi de prismes Dubosq-Pellin.

Figura 3.

Llanterna màgica Dubosq.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 41

LA RESTAURACIÓ D’INSTRUMENTS DE FÍSICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Figura 4.

Espectroscopi de cua d’escorpí Grubb.

mussa; un galvanòmetre de Bourbouze (figura 7), de llautó lacat en groc or i negre, fusta, imant, carret bobinat amb fil de coure revestit; una manxa de buit per introduir o extreure gasos en una campana de buit, de llautó lacat en groc or i negre, ferro, acer, fusta; un electrodinamòmetre de Weber (figura 8), del fabricant E. Ducretet & L. Lejeune de París, de llautó lacat en groc or, escales de plata, ferro, vidre, baquelita.

Figura 5.

Màquina electrostàtica de Bonetti.

Figura 6.

Reflector per a experiències de so i calor.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Figura 7.

Página 42

C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; S. VALLMITJANA RICO

Galvanòmetre de Bourbouze.

Figura 8.

Electrodinamòmetre de Weber.

5. Conclusions

La Facultat de Física de la Universitat de Barcelona ha reunit, al llarg dels seus anys de funcionament, una col·lecció important d’instruments científics de laboratori directament relacionats amb la física, tant en l’aspecte de recerca com en el de docència. Una reduïda part s’ha anat restaurant, però encara queda una tasca molt voluminosa a fer. Aquesta immensa tasca a realitzar preveu un pla d’actuació que comporta avançar paral·lelament en varis fronts. Cal una revisió de l’inventari provisional existent, cal una exhaustiva recerca sobre cada instrument respecte a l’origen, funció, datació, funcionalitat, fabricant, procedència, etc. Cal fer una selecció i priorització del material, establir un calendari i pla de restauració. Cal una catalogació amb l’objectiu d’aconseguir una fitxa per a cada aparell amb fotografia i característiques, i una edició final electrònica, amb possibilitats de ser consultada a través d’Internet. Cal també condicionar un lloc amb bones condicions d’emmagatzematge i adquirir vitrines. Tot aquest conjunt d’objectius requereix una injecció important de recursos que encara no es tenen.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 43

LA RESTAURACIÓ D’INSTRUMENTS DE FÍSICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

La col·lecció d’instruments científics de la Facultat de Física representa un gran valor patrimonial de la Universitat de Barcelona que cal recuperar, conservar i mantenir, que pot aportar informacions importants en la recerca històrica de la ciència i de la tecnologia. Presenta, també, un gran valor didàctic i de divulgació científica, ja que els instruments són elements entenedors de principis bàsics de la física. Cal afegir que, en quantitat i qualitat de components, es tracta, sens dubte, d’una de les col·leccions més importants d’instruments científics i constitueix una part de la història de la ciència a Catalunya.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 44

C. CLEMENTE; F. PÉREZ-BLANCO; S. VALLMITJANA RICO

Bibliografia BALARI JOVANY, J. (1985), Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes. Memoria inaugural del año académico de 1893 á 1894, Barcelona, L’Avenç.

MASETTI BITELLI, L. (coord.) (1993), Restauro di strumenti e materiali: scienza, musica, etnografia, Florència, Nardini.

BALDINI, U. (1997), Teoría de la restauración y unidad de metodologia, Madrid, Nerea / Nardini, vol. 1 i 2.

NIETO GALAN, A.; ROCA ROSELL, A. (coord.) (2000), La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles XVIII i XIX: història, ciència i societat, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

BATLLÓ, J.; CLEMENTE, C.; PÉREZ-BLANCO, F.; VIDAL, F. (2003), «Estudi i reconstrucció d’un sismògraf Bosch-Omori». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (ed.), Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Barcelona, 2002), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 559-567. CLEMENTE, C. (2000), «La restauració d’aparells científics. L’experiència del taller de restauració de l’Escola d’Art de Tortosa». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (ed.), Actes de la V Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. (Roquetes, 1998), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 167-174. EGIDO RODRÍGUEZ, Á. et al. (2000), Instrumentos científicos para la enseñanza de la física: estudio realizado por el Museo Nacional de Ciencia y Tecnología de la colección histórica de instrumentos científicos de la Facultad de Ciencias Físicas de la Universidad Complutense de Madrid, Madrid, Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. Subdirecció General d’Informació i Publicacions. FELIU PÉREZ, B. (1922), Curso de Física, 12a ed., Madrid, Imprenta hijos de Gómez Fuentenebro. [3a ed. 1886, i una edició anterior a Viuda e Hijo de Eusebio Aguado el 1878] GANOT, A. (1890), Tratado elemental de física experimental y aplicada y de meteorología, Madrid, Librería de Carlos Bailly-Baillière. [1a ed. francesa 1851] GIATTI, A.; MINIATI, M. (1988), Il restauro degli strumenti scientifici, Florència, Alinea. LOZANO Y PONCE DE LEÓN, E. (1898), Elementos de Física, 6a ed., Barcelona, Jaime Jepús y Roviralta. [3a ed. 1893]

ORTIZ, J. et al. (ed.), Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. (Barcelona, 2002), Barcelona, SCHCT, Institut d’Estudis Catalans, 553-558. PUIG-PLA, C. (2000), «De la física experimental a la física industrial (1814-1851). Anàlisi d’una càtedra barcelonina», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, IV, 119-172. SIMPOSI D’HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (1990), Història de la Universitat de Barcelona: I Simposium, 1988, Barcelona, Universitat de Barcelona. UNIVERSITAT DE BARCELONA (1898), Anuario de la Universidad Literaria de Barcelona, 1897-1898, Barcelona, Imprenta de Jaime Jepús. VALLMITJANA RICO, S.; JUVELLS PRADES, I. (2002). «L’espectroscopi: un instrument bàsic a la recerca del segle XX. Característiques d’un expectroscopi de primers de segle». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (ed.), Actes de la VI Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. (Vic, 2000), Barcelona, SCHCT, Institut d’Estudis Catalans, 505-511. — (2003), «Característiques d’un espectroscopi de cua d’escorpí utilitzat en astronomia». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (ed.), Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. (Barcelona, 2002), Barcelona, SCHCT, Institut d’Estudis Catalans, 553-558. VALLMITJANA RICO, S. (2006), «La llanterna màgica en la recerca. Alguns exemples de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (ed.), Actes de la VIII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. (Palma de Mallorca, 2004), Barcelona, SCHCT, Institut d’Estudis Catalans, 505-511.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 45

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 45-52

LES COL·LECCIONS UNIVERSITÀRIES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS. EL CAS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA ANTONIO GARCÍA BELMAR;1 JOSÉ RAMÓN BERTOMEU SÁNCHEZ2 1

UNIVERSITAT D’ALACANT.

belmar@ua.es 2 INSTITUT D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DOCUMENTACIÓ LÓPEZ PIÑERO, UNIVERSITAT DE VALÈNCIA ; CONSELL SUPERIOR D’INVESTIGACIONS CIENTÍFIQUES.

bertomeu@uv.es

Paraules clau: instruments científics, Universitat de València, facultats de ciències, cultura material de la ciència University collections of scientific instruments: the case of the University of Valencia Summary: This paper analyses the value of university collections of scientific instruments, their preservation, uses and improvement. It mostly relies on the data obtained by a research project on the scientific heritage of the University of Valencia. Key words: scientific instruments, University of Valencia, faculty of science, material culture of science

Les universitats són institucions que compten amb un patrimoni bibliogràfic, arxivístic i material molt important per a l’estudi de la història de la ciència. Fruit de les activitats d’investigació, ensenyança i popularització de la ciència efectuades dins d’aquestes institucions són

DOI: 10.2436/20.2006.01.5

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 46

A. GARCÍA BELMAR; J. R. BERTOMEU SÁNCHEZ

les seves excel·lents col·leccions de documents, llibres i instruments, que fan de les universitats un dels principals llocs de conservació del patrimoni cultural de la ciència. Aquesta condició no sempre s’ha assumit de manera explícita, ni de forma igual per a cadascun dels tipus de fons conservats (llibres, documents, instruments). Així, els rics fons bibliogràfics i documentals han estat tradicionalment atresorats a les seves biblioteques i arxius, més o menys organitzats i catalogats. Tanmateix, són molt pocs els exemples de museus universitaris que hagin possibilitat l’estudi i la preservació de la cultura material de la ciència. En molts casos, aquest patrimoni es troba dispers i en condicions extremadament precàries. El nostre treball pretén donar una visió de conjunt d’aquest problema al nostre país i plantejar algunes reflexions sobre les possibilitats que s’obrin en el context actual d’intervenir en les col·leccions d’instruments de les universitats. Les nostres reflexions i propostes estaran basades, en primer lloc, en l’experiència realitzada a la Universitat de València, on es va completar un projecte de catalogació i exposició d’instruments científics l’any 2002. També tindrem en compte el context dels projectes internacionals de recuperació del patrimoni científic universitari i les vies de treball que han estat definides. Els instruments científics i les universitats

Els estudis al voltant dels instruments científics són ja una línia de treball plenament consolidada dins de la història de la ciència. Una comissió particular (Scientific Instrument Commission), dins de la Societat Internacional d’Història de la Ciència, s’encarrega d’organitzar congressos i editar bibliografies que reflecteixen el creixent interès per aquest tema.1 Existeixen catàlegs col·lectius en línia com Epact, que reuneix instruments anteriors a 1600 de quatre dels principals museus europeus, o l’Online Register of Scientific Instruments, que inclou disset col·leccions i més de sis mil referències.2 Durant els últims anys han aparegut també diverses obres importants dedicades al tema, des d’enciclopèdies (Bud, 1998) fins a llibres col·lectius (Hankins, 1994; Holmes, 2000), volums especials de revistes (Nuncius, 2002; Endoxa, 2005) i nombroses monografies i estudis (Pantalony, 2005; Reinhardt, 2006) que permeten conèixer les variades tendències predominants en aquesta àrea. Com a centres de recerca i ensenyament de la ciència, les universitats són institucions que compten amb un important patrimoni material d’instruments científics, especialment dels segles XIX i XX, quan es va produir el desenvolupament de les facultats de ciències. Al contrari del que és habitual als grans museus de ciència, on les col·leccions han estat cons1.

Vegeu <http://www.sic.iuhps.org/in_bibrm.htm/>. Malauradament, aquesta bibliografia recull molt poques publicacions

escrites en castellà i català. En aquest cas, cal consultar la Bibliografía española de historia de la ciencia y de la técnica <http://161.111.141.93/hcien/> i la bibliografia sobre instruments científics recollida per la Comissió d’Instruments Científics (COMIC) de la SCHCT: <http://www.vv.es/=comic/biblio.htm>. 2.

<http://www.mhs.ox.ac.uk/epact/> (Epact: Scientific Instruments of Medieval and Renaissance Europe) i <http://www.isin.org/>

(Online Register of Scientific Instruments).

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 47

LES COL·LECCIONS UNIVERSITÀRIES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS

truïdes per donacions i compres més o menys atzaroses, les col·leccions d’instruments universitaris formen part de la cultura material d’una mateixa institució dedicada a la recerca i l’ensenyament de les ciències. Presenten, doncs, característiques comunes, tendències que poden estudiar-se i trets que mostren el seu ús i l’adaptació a la institució on varen ser utilitzades. L’estudi d’aquestes característiques és possible perquè les universitats disposen molt sovint de bones biblioteques, amb llibres de text i altres publicacions relacionades amb els instruments, i arxius amb abundant informació respecte als laboratoris, les pràctiques experimentals, els estudiants, els professors, els fabricants dels instruments, les compres i, fins i tot, catàlegs fets pels científics del passat que permeten reconstruir les col·leccions que han desaparegut pel pas del temps (Simon et al., 2005). Les universitats són institucions vives, que continuen produint recerca i oferint formació en ciència, i, aleshores, renoven constantment els seus instruments científics i eliminen els que queden obsolets, si no hi ha una política clara de preservació del patrimoni cultural de la ciència (Lourenço, 2005). Per tractar d’abordar aquesta particular problemàtica, la Scientific Instrument Comission ha organitzat un congrés particular dedicat a l’estudi del patrimoni científic de les universitats. La primera reunió d’aquest tipus (Scientific Instruments Collections in the University, SICU) es va celebrar el juny de 2004 a la Universitat de Darmouth (EUA), que compta amb una excel·lent col·lecció d’instruments.3 L’objectiu d’aquest congrés fou la creació d’una xarxa d’institucions per a l’intercanvi d’experiències respecte a la conservació dels instruments i al seu ús com a eines didàctiques i objectes museístics, així com a fonts materials per a la història de la ciència. Entre les experiències analitzades, podem esmentar el museu d’història de la física de la Universitat italiana de Pàdua, que compta amb un catàleg plenament integrat amb les altres col·leccions patrimonials italianes; la recent catalogació dels ins-truments de la Universitat d’Estrasburg desenvolupada sota la direcció de Sebastian Souberain, dins d’un projecte més ample d’inventariat, conservació i estudi de fonts documentals i materials que permetran reconstruir la història de la física del segle XX dins d’aquesta universitat, o les activitats desenvolupades per Richard Kremer i els seus col·laboradors del Darmouth College, amb més de 3.000 instruments d’aquesta universitat, alguns dels quals provenen dels anys de la seva fundació a la darreria del segle XVIII. Com en moltes altres institucions universitàries, aquesta impressionant col·lecció ha sobreviscut gràcies a la tasca desenvolupada per un professor de física, Allen King, que, des dels anys quaranta del segle XX, va iniciar la reunió i preservació dels instruments més antics, tot i que el seu estudi i catalogació per part d’historiadors de la ciència s’ha iniciat fa pocs anys.4 El congrés va comptar amb diferents taules rodones que analitzaren, entre altres qüestions, les possibilitats ofertes pels instru3.

<http://www.dartmouth.edu/~sicu/>.

<http://www.musei.unipd.it/fisica/> (Universitat de Pàdua); <http://www.hp-physique.org/> (Universitat d’Estrasburg);

<http://projectsx.dartmouth.edu/DARTsico/> (Universitat de Dartmouth). El catàleg de Dartmouth apareixerà en forma de llibre (Kremer et al.).

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 48

A. GARCÍA BELMAR; J. R. BERTOMEU SÁNCHEZ

ments científics antics com a eines didàctiques per a l’ensenyament de la ciència, tal com mostren les experiències de prestigioses universitats com Harvard o Cambridge.5 Al juny del 2007 estava prevista la celebració de la segona conferència de SICU, a Oxford (Mississipí). Amb ella es pretén consolidar l’impuls aconseguit amb el primer congrés i intentar agrupar un nombre més gran d’investigadors i conservadors implicats en la cura, estudi i difusió del patrimoni científic. Un esforç especial s’ha fet per arribar a les col·leccions de les universitats llatinoamericanes. Els temes sobre els quals se centrarà el treball són l’estudi dels processos de creació de les col·leccions, els reptes de la conservació en l’actualitat i les noves propostes d’explotació didàctica, museogràfica i científica.6 Durant els darrers anys, també s’han desenvolupat al nostre voltant diferents projectes de catalogació, preservació i aprofitament de les col·leccions universitàries d’instruments científics. Un projecte recent desenvolupat a la Facultat de Ciències Físiques de la Universidad Complutense de Madrid ha permès recuperar més de 800 peces que es trobaven en diferents localitzacions. L’estudi de les peces i la documentació de l’arxiu de la universitat ha permès identificar la major part dels instruments, oferir una datació aproximada (moltes peces varen ser construïdes als darrers anys del segle XIX i principis del XX) i analitzar les diferents tendències pel que fa als fabricants d’instruments, la qual cosa mostra, per exemple, la dependència de la ciència espanyola respecte a la indústria de precisió estrangera (només un 7% dels instruments estan signats per fabricants espanyols, enfront del 41% signats per fabricants estrangers). L’estudi editat (Egido et al., 2000) és una bona mostra dels avantatges d’utilitzar els instruments com a font material per reconstruir la història de la física, sempre amb el suport d’altres fonts documentals, com les que poden trobar-se a les universitats i altres institucions. Altres estudis semblants s’han iniciat en altres centres com la Universitat de Barcelona, l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona o, com veurem més endavant, la Universitat de València.7 Una bona part de les col·leccions universitàries d’instruments científics pertanyen a facultats de medicina o de farmàcia, algunes de les quals compten amb museus i dipòsits per a la preservació dels instruments.8 Un exemple recent de la importància d’aquestes col·leccions per a la història de la química és el catàleg dels instruments de l’antiga Facultat de Farmàcia de Granada (Thomas et al., 2003). Es tracta d’una col·lecció de més de cent instruments que inclouen molts aparells de vidre per fer experiències de química (els quals són rarament conservats), balances, areòmetres, baròmetres i termòmetres, i una gran quantitat d’instruments 5.

<http://www.fas.harvard.edu/~hsdept/chsi.html> (Harvard); <http://www.hps.cam.ac.uk/whipple/> (Cambridge).

Més informació, a <http://home.olemiss.edu/~sicu2web/>.

Vegeu, per exemple, Valentines (2002). No podem descriure tots els projectes. Per a més informació, bibliografia i enllaços d’al-

tres projectes de l’àmbit català, vegeu <http://www.uv.es/comic/projects.htm>, així com els altres estudis dins d’aquest volum. 8.

Vegeu, per exemple, el Museu d’Història de la Medicina de la Universitat de València (Micó-Salavert, 2002), el Museo de la

Farmacia Hispana <http://www.ucm.es/info/farmacia/Museo/El_museo_de_la_Farmacia_Hispana1.html> o el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya <http://www.museudelamedicina.cat/>, que ofereix una gran quantitat d’informació i enllaços a altres col·leccions semblants.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 49

LES COL·LECCIONS UNIVERSITÀRIES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS

d’anàlisi química, com ara colorímetres, polarímetres i espectroscopis de diferents models fabricats en la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. També hem de recordar que un altre grup important d’instruments científics de gran valor patrimonial es troba als instituts d’ensenyament secundari, particularment als més antics, creats als anys trenta i quaranta del segle XIX, moltes vegades amb una forta connexió amb les universitats locals.9 Un exemple de treball integrat en aquest sentit ha estat desenvolupat pel Servei de Patrimoni Històric de la Diputació Foral de Biscaia. El projecte ha inclòs diferents institucions educatives (instituts d’ensenyament secundari, escoles de nàutica, escoles universitàries d’enginyeria, etc.) i també algunes col·leccions particulars. El grup Espiral ha dirigit un equip multidisciplinari de científics, professors, historiadors i informàtics que ha elaborat una exposició, oberta al públic entre gener i març de 2003, junt amb un espectacular catàleg imprès i un CD-ROM amb abundant informació històrica i gràfica al voltant de les col·leccions (Espiral, 2003). Els instruments científics de la Universitat de València

La col·lecció d’instruments de la Universitat de València està íntimament lligada al desenvolupament de la Facultat de Ciències durant el segle XIX. La major part dels instruments que han sobreviscut varen ser comprats després de la consolidació definitiva d’aquesta institució (inicialment limitada a la secció de ciències químiques), a la darreria del segle XIX.10 La documentació dels arxius universitaris permet constatar la gran quantitat d’instruments de gran valor que han desaparegut per diferents raons: incendis, trasllats, indiferència, desconeixement, etc. Alguns instruments antics han estat conservats gràcies a alguns professors i tècnics de laboratori que han comprès el seu valor patrimonial o les seves potencialitats didàctiques. Fins temps recents, la major part dels instruments estaven dispersos en una gran quantitat de llocs, sense cap inventari i en constant perill de desaparició. La situació va canviar els darrers anys del segle XX, quan, amb motiu de la celebració dels cinc segles de la seva creació, la Universitat de València desenvolupà tot un ventall d’actuacions respecte al seu patrimoni cultural, dins del qual, per primera vegada, quedaren inclosos els instruments científics antics. Aquesta decisió va permetre la catalogació de més de mil dos-cents instruments científics corresponents a quatre grans col·leccions que ocupaven diferents departaments i despatxos de la Facultat de Física, la Facultat de Química, l’Escola Universitària de Magisteri i l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.11 9.

Hem revisat els estudis recents respecte a les col·leccions d’instruments d’aquestes institucions en un treball recent (Si-

món et al., 2005b). 10.

Hem estudiat l’origen de la col·lecció (Bertomeu & García, 2002; Simón et al., 2005). Respecte a la història de la Facultat

de Ciències de València, vegeu Sánchez Santiró (1998). 11.

El catàleg es pot consultar a <http://www.uv.es/=bertomeu/material/museo/instru/index.htm>. En aquest treball d’inven-

tariat participaren, en diferents moments i activitats, Cristina Sendra Mocholí, Jesús Catalá Gorges, Pedro Ruiz Castell i Josep Simón Castel. També col·laboraren moltes altres persones (professors i tècnics de laboratori) de diferents departaments de les facultats de ciències. A tots ells voldríem manifestar altra vegada el nostre agraïment.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 50

A. GARCÍA BELMAR; J. R. BERTOMEU SÁNCHEZ

Tant la situació com les característiques generals de cada grup d’instruments varien notablement. El fons més nombrós es trobava a la Facultat de Ciències Físiques, on varen ser inventariats més de sis-cents instruments que estaven dispersos per diverses dependències adscrites als departaments de Física Aplicada, Termodinàmica, Òptica i Física Atòmica, Molecular i Nuclear, a més del Laboratori de Física General Fernando Senent, dependent del deganat de la Facultat. Molts d’ells es trobaven en locals poc adequats, amb un risc important pel que fa a la seva conservació. Pel que fa a la Facultat de Ciències Químiques, es varen inventariar més de dos-cents instruments, també dispersos per diferents magatzems i despatxos, llevat de més de seixanta que es trobaven ja dipositats al Museu Historicomèdic del Departament d’Història de la Ciència i Documentació. La situació era força diferent en les altres dues institucions. Els instruments científics de l’Escola de Magisteri es troben encara al seu laboratori de física i, fins i tot, hi havia un breu inventari previ, dins del qual figuraven petites descripcions dels objectes més valuosos, la major part dissenyats amb intenció didàctica durant el primer terç del segle XX, procedents de l’antiga Escola Normal de Mestres. Encara que formada per un nombre molt menor de peces (al voltant de trenta), la col·lecció d’instruments de l’Observatori Astronòmic constitueix una de les parts més valuoses del conjunt inventariat, tots ells relacionats amb l’observació astronòmica i la meteorologia, i fabricats per importants constructors d’instruments del segles XIX i XX. Com hem dit, tant la col·lecció de l’Observatori Astronòmic com la de l’Escola de Magisteri presenten característiques específiques que permeten diferenciar-les de la resta. La primera reuneix instruments relacionats amb l’observació astronòmica, mentre que en la segona varen ser confeccionats amb finalitat didàctica. Les col·leccions de les facultats de Física i de Química són molt semblants. Ambdues procedeixen de les antigues facultats de ciències i els instruments estan dissenyats tant per a la recerca com per a l’ensenyament de les ciències. El grup més nombrós de peces, el constitueixen els instruments de mesura elèctrica (galvanòmetres, polímetres, amperímetres, voltímetres, potenciòmetres, oscil·loscopis, etc.) i els components elèctrics com ara resistències, reòstats, condensadors, circuits elèctrics, etc. El grup abraça una àmplia franja temporal, incloent des de dispositius de mesura dissenyats a finals del segle XIX fins als més actuals dotats amb tecnologia digital, cosa que permet reconstruir perfectament la història de les tècniques de mesura de l’electricitat. Encara que una bona part d’aquest instrumental es trobava al Departament de Física Aplicada, hi havia instruments d’aquest tipus en gairebé tots els espais inventariats, ateses les seves variades aplicacions en el mesurament de propietats físiques i químiques. Un altre grup important, encara que format per una quantitat molt menor de peces (al voltant de noranta), són els instruments d’anàlisi química. És un grup molt més heterogeni que inclou una bona col·lecció de pH-metres, colorímetres, cromatògrafs de gasos, espectroscopis i balances. Aquestes últimes constitueixen una interessant col·lecció, especialment les que conserven els seus recipients de fusta i vidre i, a vegades, els jocs de pesos. Com és lògic, aquestes peces es troben principalment als departaments de la Facultat de Químiques, on s’ha recuperat també una gran quantitat de material de vidre (buretes, pipetes, matrassos, etc.), que encara es troba en

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 51

LES COL·LECCIONS UNIVERSITÀRIES D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS

procés de catalogació. L’ interès d’aquest material rau principalment en els procediments que van ser utilitzats per a la seva realització, moltes vegades consistents en mètodes de treball del vidre que en l’actualitat han caigut en desús. També s’ha conservat un gran nombre de termòmetres i baròmetres, alguns d’ells en urnes de fusta per penjar a la paret. Com és lògic en una col·lecció universitària, hi ha nombrosos instruments o dissenys experimentals dirigits a la realització d’experiències didàctiques. A més dels ja esmentats de l’Escola de Magisteri, n’hi ha uns altres relacionats amb la termodinàmica, com ara calorímetres o banys termostàtics, o amb l’acústica, en particular, els ja assenyalats ressonadors de Helmholtz i la sèrie de diapasons de fusta del Laboratori de Física General, que s’utilitzaven amb finalitats didàctiques. El treball de catalogació també va fer possible la recuperació de nombrosos fulletons, quaderns didàctics, catàlegs d’instruments o instruccions d’ús dels objectes científics. Aquesta documentació, junt amb els inventaris, factures i altres documents conservats a l’arxiu de la Universitat, permeten reconstruir, per exemple, la relació d’aquesta universitat amb els fabricants i els distribuïdors d’instruments. Una petita anàlisi quantitativa de la col·lecció mostra aquestes relacions canviants entre la Universitat de València i els principals fabricants d’instruments locals, nacionals i estrangers. Si durant el segle XIX, gran part dels objectes els feien fabricants francesos, a partir de l’inici del segle XX guanyaren importància els fabricants centreuropeus, entre els quals destaquen Leybold i Max Kohl. Més tard, especialment després de la Segona Guerra Mundial, els instruments produïts als EUA per fabricants com Beckman apareixen reflectits en la col·lecció, malgrat que els instruments europeus (principalment, de fàbriques alemanyes, suïsses o daneses) continuaren sent el grup més important. Així mateix, la col·lecció ofereix una interessant informació sobre els instrumentistes valencians (Juan Lubat, Agustín Molina Ibars) i sobre el paper desenvolupat per l’Institut Torres Quevedo i ENOSA, després de la Guerra Civil Espanyola. Es tracta, doncs, d’una important col·lecció d’instruments que permet reconstruir una part important de la història de la Facultat de Ciències de la Universitat de València. Molts instruments tenen una gran potencialitat didàctica i podrien ser utilitzats per exposicions temporals o permanents en museus de divulgació de la ciència. Malgrat el treball ja fet, i tot i l’esforç econòmic i humà ja invertit en aquesta col·lecció, encara hi ha moltes coses que caldria fer per a assegurar la supervivència de la col·lecció: la creació d’un magatzem on custodiar els instruments (molts encara estan en llocs molt perillosos), una política de selecció i conservació dels instruments que queden obsolets, la renovació constant del catàleg amb els nous instruments i amb la informació dels nous estudis, la contractació de personal tècnic i científic de suport a la col·lecció i als investigadors que puguin utilitzar-la, la preparació d’activitats de divulgació amb els instruments mitjançant exposicions o recursos electrònics, etc. Moltes d’aquestes activitats no suposen despeses econòmiques o inversions d’infraestructura importants, només una mica de coordinació, bona voluntat, professionalitat i, el que és encara més important, la continuïtat de les actuacions en el marc d’una política coherent respecte al patrimoni universitari, que miri més enllà de les celebracions i les exposicions públiques, per donar suport al treball silenciós de recerca, catalogació i restauració, molt poc espectacular però imprescindible.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 52

A. GARCÍA BELMAR; J. R. BERTOMEU SÁNCHEZ

Bibliografia BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (ed.) (2002), Abriendo las cajas negras: Los instrumentos científicos de la Universidad de Valencia, València, Universitat de València. BUD, R.; WARNER, J. D. (ed.) (1998), Instruments of science: an historical encyclopedia, Nova York, Science Museum. EGIDO RODRÍGUEZ, Á. et al. (2000), Instrumentos científicos para la enseñanza de la física, Madrid, MECD. ESPIRAL (ed.) (2003), OCNI – Objetos científicos no imaginados. Fisikaren irakaskuntzarako tresnak Bizkaian, Bilbao. HANKINS, T. L.; HELDEN, A. van (1994), «Instruments», Osiris, 9, 1-243. HOLMES, F. L.; LEVERE, T. (2000), Instruments and Experimentation in the History of Chemistry, Cambridge, MIT Press. KREMER, R. et al., Study, Measure, Experiment: The Allen King Collection at Dartmouth College, Norwich, VT: Terra Nova Press. [En premsa] LOURENÇO, M. (2005), Between two worlds. The distinct nature and contemporary significance of university museums and collections in Europe, París, CNAM, Ph.D. MICO, J. A.; SALAVERT FABIANI, V. L. (2002), «El Museo Histórico-médico». A: BERTOMEU SÁNCHEZ J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (ed.), Abriendo las cajas negras: Los instrumentos científicos de la Universidad de Valencia, València, Universitat de València, 195-205.

PANTALONY, D. (2005), «Rudolph Koenig’s Workshop of Sound: Instruments, Theories, and the Debate over Combination Tones», Annals of Science, 62, 57-82. REINHARDT, C. (2006), Physical Methods and the Transformation of Modern Chemistry, Sagatore Beach, Science History Publications. SÁNCHEZ SANTIRÓ, E. (1998), Científics i professionals. La Facultat de Ciències de València (18571939), València, Universitat de València. SENDRA MOCHOLÍ, C. et al. (2001), «Los instrumentos científicos de la Universidad de Valencia: primeros resultados de un catálogo de la cultura material de la ciencia», Cronos, 4, (1-2), 29-61. SIMÓN, J. et al. (2005), «Instrumentos y prácticas de enseñanza de las ciencias físicas y químicas en la Universidad de Valencia durante el siglo XIX», Endoxa, 19, 59-121. — (2005b), «Els instruments científics dels instituts d’ensenyament mitjà: un extraordinari patrimoni cultural que hem de preservar i estudiar». A: GRAPI, P. (ed.), Actes de la I Jornada sobre la història de la ciència i l’ensenyament Antoni Quintana Marí, Barcelona, SCHCT, 109-114. THOMAS GÓMEZ, J. et al. (2003), Un siglo de instrumentación científica (1851-1950), Granada, Universidad de Granada. VALENTINES ÁLVAREZ, J. (2002), El Museu de l’Enginyeria de Catalunya: bases conceptuals per a la creació d’un museu universitari, treball de recerca, Barcelona.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 53

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 53-63

LOS COMIENZOS DE LA DETERMINACIÓN COLORIMÉTRICA DE LA HEMOGLOBINA EN LA SANGRE: ¿INNOVACIÓN O EVOLUCIÓN? LLUÍS GARRIGÓS OLTRA ESCUELA POLITÉCNICA SUPERIOR DE ALCOI. lfgarrig@fis.upv.es

Palabras clave: colorimetría, espectroscopia, química clínica, química analítica, siglo XIX The beginnings of colorimetric analysis of haemoglobin in blood: Innovation or evolution? Summary: This is a short history of the beginnings of colorimetric analysis of haemoglobin in blood specially of instruments used for the development of these methods. Key words: colorimetry, spectroscopy, clinical chemistry, analytical chemistry, 19th century

Introducción

La publicación en 1852 de una serie de tres artículos firmados por Karl Vierordt en la revista Archives für Physiologie marca el comienzo de las técnicas de «cuenteo» en los análisis de sangre, las cuales, en esencia, pretendían establecer la riqueza de glóbulos rojos por unidad de volumen de la sangre considerada; a tal fin fueron diseñados un conjunto de instrumentos denominados genéricamente «hemocitómetros».La evolución de estos instrumentos a lo largo del siglo XIX fue estudiada

DOI: 10.2436/20.2006.01.6

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 54

L. GARRIGÓS OLTRA

en 1964 por M. L.Verso, quien incluye en este grupo de instrumentos los fundamentados en comparaciones turbidométricas (Verso, 1964: 153, 155), aunque no aporta noticia alguna sobre los utensilios de base colorimétrica,1 instrumentos que se diseñaron para la práctica cotidiana en los hospitales y en los que la disyuntiva entre precisión y rapidez se decantó por esta segunda opción, surgiendo diseños como los de Mantegazza, Hoppe-Seyler, Malassez, Hayem o Henocque, capaces de determinar con suficiente precisión la riqueza en glóbulos rojos de una determinada sangre mediante técnicas rápidas y enormemente sencillas. Aunque dos de estos instrumentos han sido recientemente descritos (Garrigós et al., 2006: 252-253, 289-280), dicha reseña no agota la cuestión planteada. La presente comunicación pretende completar en lo posible la información proporcionada en la mencionada relación previa. Opacidad de la sangre y riqueza en glóbulos rojos: primeros intentos de relacionar el color de la sangre con su constitución

Las tentativas encaminadas a determinar la cantidad de glóbulos rojos por unidad de volumen de sangre a partir de las propiedades ópticas de una determinada muestra arrancan en 1843, cuando Alfred Donné propuso la idea de que la concentración de grasa en la leche se debía a los glóbulos blanquecinos y opacos contenidos en ella; idea que desarrolló en la práctica mediante el diseño de un instrumento que determinaba el espesor mínimo de una capa de leche para que la muestra fuera opaca a unas determinadas condiciones de iluminación ambiental, concretadas en la no percepción de la luz de una candela situada a un metro de distancia del observador (Garrigós et al., 2006: 276-279). Esta hipótesis —la de la opacidad de una capa líquida como consecuencia de la presencia de glóbulos de materia— aplicada a la sangre fue explotada por Paolo Mantegazza, quien en 1865 presentó su globulímetro,2 instrumento que es morfológicamente idéntico al lactoscopio de Donné, según se puede apreciar en las figuras 1a y 1b; si bien la determinación de la opacidad del líquido de ensayo se realiza por un procedimiento diferente: en el caso del lactoscopio de Donné el punto final se logra incrementando el espesor de la capa de leche interpuesto entre la luz y el observador (para ello el recipiente que contiene la muestra —un cilindro de caras planoparalelas— se halla limitado por dos láminas de vidrio que pueden aproximarse mediante un sistema de tornillo micrométrico); en el globulímetro de Mantegazza, si bien el espesor de la capa de disolución sanguínea puede variar igualmente, se suele mantener una distancia fija de 2,5 mm, considerada como óptima para la realización de las medidas, por lo que la opacidad se consigue interponiendo vidrios azules, todos ellos de idéntica coloración y del mismo espesor, entre el depósito de la muestra y la bujía. El argumento central es que 1.

Curiosamente en un trabajo posterior (Verso, 1971: 64) destaca la aportación de Joseph Lovibond al desarrollo de la he-

matología. 2.

Según señala el propio autor, el instrumento fue construido en los talleres Dell’Acqua.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 55

LOS COMIENZOS DE LA DETERMINACIÓN COLORIMÉTRICA DE LA HEMOGLOBINA EN LA SANGRE

cuando más transparente sea la sangre, es decir, cuanta menos cantidad de glóbulos rojos contenga, mayor será el número de vidrios azules que será necesario interponer para lograr la condición de opacidad al observar una candela situada a 1 metro del observador en una habitación a oscuras.

Figura 1a.

Globulímetro de Mantegazza (1865).

Figura 1b. Lactoscopio de Donné (1843), según Chevalier (1854-1855).

Según se aprecia en las figuras 1a y 1b, el instrumento de Mantegazza constaba de un recipiente limitado en sus extremos por dos vidrios transparentes, uno fijo y el otro móvil, como ya se ha dicho, desplazándose uno dentro del otro por fricción. En la parte superior de dicho recipiente existía un pequeño embudo por donde se introducía la muestra, la cual estaba constituida por sangre diluida, siempre a un valor constante, en una solución alcalina.3 Por delante del recipiente existía un disco, capaz de girar alrededor de un eje central, al que se le habían practicado cinco aberturas también circulares, las cuales podían ser sucesivamente situadas delante del recipiente al ir girando el disco. El recipiente se hallaba sustentado por un mango al cual se sujetaba también el eje del disco giratorio. Normalmente, el aparato se empleaba para determinaciones rápidas, aunque poco precisas, ya que permitía estimar en poco tiempo valores medios de la riqueza de una sangre en glóbulos rojos. Para ello, cada uno de estos orificios, a excepción del denominado Pletora, 3.

Las muestras se preparaban diluyendo 1 gramo de sangre con 96 centímetros cúbicos de una disolución de carbonato

sódico en agua que contenía una parte de sal por cada dos de agua.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 56

L. GARRIGÓS OLTRA

estaba dotado de un conjunto fijo de láminas de vidrio azul, todas ellas de idéntica coloración y de idéntico espesor, habiéndose calibrado las láminas de manera que cada una de ellas correspondiera a una riqueza de 125.000 glóbulos rojos por milímetro cúbico de sangre. El sistema de medida era el siguiente: a) Se asignaba a la abertura Pletora (sin vidrios azules) un valor de 5.625.000 glóbulos rojos por milímetro cúbico de sangre. b) Las otras aberturas proporcionaban lecturas promedio, obtenidas al restar a la riqueza de Pletora la cantidad obtenida al multiplicar 125.000 por el número de vidrios fijado a cada abertura, de acuerdo con la siguiente tabla: Número de vidrios

Glóbulos rojos / mm3 de sangre

Plétora

5.625.000

Media del hombre

5.125.000

Media de la mujer

4.500.000

Anemia ligera

3.875.000

Anemia

3.125.000

Nombre de la abertura

c) Se prueba con cada posición, de menor a mayor cantidad de vidrios, si es visible la llama de una candela situada a 1 metro del observador hasta llegar a la situación en la que la llama no es visible; en ese momento se toma como lectura la que corresponde a la posición inmediatamente anterior. Así pues, se trataba de un utensilio de fácil manejo y lectura rápida (no se tardaba más de cinco minutos en preparar la disolución y realizar la medida correspondiente) de gran utilidad para el médico de cabecera, si bien los valores obtenidos se hallaban condicionados por el valor de partida y por la falta de precisión inherente a un valor medio. El aparato, no obstante, podía ser empleado también como instrumento de precisión si la ocasión lo requería: para ello se analizaba una sangre determinada y se establecía su riqueza en glóbulos rojos; a continuación se ajustaba la pared móvil del recipiente para que un determinado espesor de capa líquida fuera opaco al emplear el orificio Pletora (sin vidrio); seguidamente, se acoplaba a este orificio un tubo especial, que Mantegazza denominaba científico, el cual podía sustentar una cantidad variable, entre 1 y 40, de vidrios azules. Dicho complemento se destinaba, por lo general, a determinaciones en sangres consideradas como «Anemia grave», donde la determinación de la riqueza en glóbulos rojos requería una mayor precisión.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 57

LOS COMIENZOS DE LA DETERMINACIÓN COLORIMÉTRICA DE LA HEMOGLOBINA EN LA SANGRE

No hubo posteriores intentos de relacionar opacidad y riqueza de una sangre hasta veinte años después, cuando Albert William Hénocque presentó en 1886 su hematoscopio, diseño que guarda una gran semejanza con el del lactoscopio de Rheineck, según se ha puesto de manifiesto recientemente (Garrigós et al., 2006: 289-280). Estas iniciativas acabaron cuajando con el desarrollo de los métodos nefelométricos y turbidométricos, los cuales escapan a los objetivos de la presente comunicación. Espectroscopia, colorimetría y análisis hematológico

El interés por aplicar la espectroscopia de absorción al análisis hematológico comienza prácticamente desde el mismo momento en que se publican las experiencias de Bunsen y Kirchoff; así, a principios de la década de 1860 Wilhem Preyer tuvo la idea de aplicar el análisis espectral a la determinación de la hemoglobina en sangre, ya que al diluir con agua una solución concentrada de sangre —o de hemoglobina— llega un momento en que su espectro, que inicialmente presenta sólo dos bandas de absorción entre las líneas D y E, manifiesta una coloración verdosa de separación entre dichas bandas (Malassez, 1877a: 9-10). El momento en que aparecía dicha zona verdosa era tomado como el punto de referencia para poder comparar dos soluciones: una de concentración de hemoglobina conocida, patrón; y otra problema, cuya concentración en hemoglobina era desconocida. El análisis espectral cuantitativo de la hemoglobina en sangre4 tuvo un desarrollo centrado en la cuestión de la precisión de las medidas y paralelo al de los métodos colorimétricos; concretamente, cabe citar la tesis doctoral de Edouard Branly (1882) y los trabajos de Maurice de Thierry (1885a, 1885b, 1885c, 1886, 1895), quienes llegaron a diseñar montajes espectroscópicos específicos para estos fines. También Hénocque (1886: 818-819) propone el empleo de su hematoscopio coadyuvado con el uso de espectroscopios específicos. Obviamente, este instrumental tampoco es objeto de esta comunicación. Los métodos colorimétricos de análisis cuantitativos de hemoglobina en sangre comienzan con el procedimiento propuesto por Hermann Welcker, quien en 1854 recurrió a la comparación de una muestra de sangre de concentración desconocida en hemoglobina con una escala de disoluciones líquidas de concentraciones conocidas. Este mismo autor propuso una variante del método inicial consistente en utilizar no patrones líquidos, sino sólidos. Dichos patrones los obtenía mediante manchas de sangre desecadas en papel blanco; en este caso, la muestra problema debía ser observada sobre una pantalla del mismo papel (Malassez, 1877a: 11-14). En 1858, Felix Hoppe propuso comparar una solución de hemoglobina, cuya concentración era conocida, con la sangre a analizar, la cual se iba diluyendo con una solución sódica 4.

La aplicación del análisis espectral cuantitativo a la fisiología es tratado de manera genérica por vez primera por Karl Vierordt,

en 1876, en su obra Die quantitative Spectralanalyse in ihrer Anwendung auf Physiologie, Physik, Chemie und Technologie. Este autor ya se había interesado por la cuantificación de los procesos de absorción de la luz mediante el empleo de espectroscopios (Vierordt, 1870).

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 58

L. GARRIGÓS OLTRA

en agua hasta lograr la equiparación de la coloración de los líquidos contenidos en dos tubos especiales denominados hematinómetros. El procedimiento era el siguiente: se introducen volúmenes idénticos (10 cc) de sangre defibrinada y diluida a una veintésima parte de su volumen inicial en una solución sódica y de una solución patrón de hemoglobina5 en sendos tubos de vidrio de caras planoparalelas separadas entre sí 1 centímetro,6 posteriormente se va añadiendo agua destilada a la sangre poco a poco, agitando tras cada adición, hasta lograr la misma coloración en ambos tubos. Según Malassez (1877a: 6-8), un sencillo cálculo posterior posibilitaba la determinación de la concentración de la disolución problema:7 Soient: n [sic, debería decir x] la quantité inconnue de hémoglobine que possède le sang analysé par chaque unité de volume, s le volume du sang employé, e celui de l’eau ajoutée, h la richesse en hémoglobine de la solution titrée. La richesse de la solution sanguine est égale á la quantité d’hémoglobine, s . x, divisée par la masse du liquide, s+e; or, cette richesse est égale à h; on a donc: h=

s.x s+e

;

d’où:

(s+e).h s

Un procedimiento idéntico, aunque inverso, al de Hoppe-Seyler es el propuesto por el danés Jacob Worm Müller, quien hacia 1875 sugiere comparar dos disoluciones: una, cuya concentración en hemoglobina es desconocida, con otra, integrada por agua destilada a la que paulatinamente se le van añadiendo cantidades conocidas de una solución patrón de hemoglobina en agua (Malassez, 1877a: 10-11). El procedimiento de Welcker inspiró, sin lugar a dudas, el método propuesto por Hayem (1877: 947-950) hacia 1875 (Malassez, 1877a: 14) y ya descrito en la bibliografía (Garrigós et al., 2006: 289-280). La diferencia entre ambas propuestas estriba en que el procedimiento de Hayem emplea dos recipientes de cristal de fondo plano y compara una muestra de sangre problema situada sobre una hoja de papel blanco y una muestra de agua destilada que desliza sobre un mapa de manchas de tintes impresos sobre papel blanco de la misma naturaleza.8

La dificultad de mantener estable en el tiempo una disolución de hemoglobina llevó a Hoppe-Seyler a proponer como so-

lución patrón una solución valorada de hematina, obtenida según el procedimiento de Wittich, en una solución sódica. 6.

Según Mantegazza (1865: 40), estos tubos de comparación, construidos por la casa Franz Schmidt de Berlín, fueron, po-

siblemente, idea del cuñado de Hoppe, el Dr. Seyler, quien actuó como su padre adoptivo. Hoppe, en reconocimiento, modificó su apellido adoptando la forma Hoppe-Seyler a la muerte de su benefactor (Verso, 1971: 60). 7.

El procedimiento y el cálculo descritos por Malassez respecto del método de Hoppe-Seyler son exactamente los mismos

que propuso en 1826 François Joseph Houtou de Labillardière para la determinación de la riqueza de índigo en índigos comerciales (Garrigós Oltra & Millán Verdú & Blanes Nadal, 2006: 94-100), si bien cabe reseñar la mejor calidad y diseño de los tubos empleados en el proceso de medida respecto del colorímetro de Labillardière. 8.

Este procedimiento será el que utilice Joseph Salleron en su «vino-colorímetro» presentado tan sólo un par de años des-

pués (Garrigós et al., 2006: 244-249).

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 59

LOS COMIENZOS DE LA DETERMINACIÓN COLORIMÉTRICA DE LA HEMOGLOBINA EN LA SANGRE

Irrupción de los colorímetros de cuña. Colorímetro de Malassez

En alguno de los tratados sobre colorimetría que aparecieron en el primer cuarto del siglo XX (Snell, 1921; Snell & Snell, 1936-1937) se describen, como un grupo diferenciado, los denominados colorímetros de cuña, instrumentos de balance introducidos en el último cuarto del siglo XIX en los que el recorrido óptico se varía mediante el empleo de un recipiente en forma de cuña, pudiendo variar la posición del recipiente «de cuña» respecto del ocular (Leeds, 1878; Crookes, et. al., 1881); o bien el ocular respecto la posición del recipiente «de cuña» (Gallemkamp, 1891). No obstante, y a pesar de estas reseñas, parece ser que el primer colorímetro «de cuña» fue diseñado por Louis Malassez, quien en 1877 dio a conocer un aparato destinado a determinar la riqueza de hemoglobina en sangre en una memoria publicada en Archives de Physiologie Normale et Pathologique; en dicho texto, sin embargo, el propio Malassez reconoce que concibió su procedimiento hacia finales de 1872 y ensayó su primer prototipo en el verano de 1873, aclarando las razones de su tardanza en presentarlo en público: Si j’ai tardé si longtemps à faire connaître publiquement mon colorimètre, c’est que j’ai beaucoup tâtonné, beaucoup experimenté avant d’en arrêter le type définitif; c’est que j’ai voulu en assurer la fabrication industrielle et me rendre un compte exact de son degré de précision.

De acuerdo con la descripción del autor (Malassez, 1877a: 19-24), el instrumento, que se representa en la figura 2, estaba constituido por una base plana rectangular de madera de 36 cm de base por unos 20 cm de altura. Dicha pantalla presentaba en su centro dos orificios circulares de 5 mm de diámetro, situados en una misma línea horizontal muy próximos uno de otro. La base plana estaba concebida como un conjunto de piezas móviles que constituían el desarrollo de un paralelepípedo, de manera que todo el conjunto podía plegarse y constituir una caja de 20 × 10 × 3 cm, fácilmente transportable. Un obturador, ubicado delante de los orificios, permitía cerrar completamente el conjunto. Detrás de uno de los orificios —en la figura, el de la derecha— se colocaba el depósito de un «mélangeur Potain»,9 si bien en este caso dicho depósito era de un diseño especial ya que, en lugar de ser esférico u ovoide, era de tipo prismático con dos caras planoparalelas separadas una distancia fija de 5 mm; por lo que al utilizar una pipeta para cada muestra, el espesor observado en cada una de ellas era siempre de 5 mm, y si las disoluciones de sangre en agua se realizan siempre con la misma concentración, las diferencias de coloración observadas entre ellas serán debidas exclusivamente al poder colorante de la sangre empleada. 9.

El «mélangeur Potain» es una pipeta de dilución diseñada por Pierre Potain para el recuento de glóbulos rojos mediante pro-

cesos de dilución de la sangre.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 60

L. GARRIGÓS OLTRA

Figura 2a.

Colorímetro de Malassez (1877).

Figura 2b.

Colorímetro de Gallenkamp (1891).

La pipeta de observación («mélangeur») se sujeta verticalmente pegada a la pantalla por medio de un anillo elástico a través del cual pasa su parte estrecha. El extremo inferior de la pipeta se halla obturado por medio de una lámina de caucho. Detrás del segundo orificio (el de la izquierda en nuestra figura) se ubica una cubeta rectopiramidal con una abertura de 10º, una altura de 75 mm y una anchura de base de 6 mm (dimensiones interiores). En dicha cubeta se introduce una disolución de picrocarminato de amónico,10 sustancia que presenta un espectro extremadamente similar al de la hemoglobina, y cuyas disoluciones son poco alterables con el tiempo (Malassez, 1877b). Ante la inevitable pregunta de si era correcto comparar el color de un recorrido limitado por dos caras paralelas con el limitado por dos caras en forma de cuña, Malassez afirma: Il est inutile de placer un second prisme en sens inverse du premier dans le but de produire une couche colorée partout d’égale épaisseur; dans mes appareils le trou de l’écran ets si petit, l’angle du prisme si aigu que les variations de coloration sont insignificantes.

Esta cuña se ubica sobre un carrito que puede ser desplazado verticalmente con la ayuda de un sistema de rosca y cremallera; esta libertad de movimiento permite lograr la equipa-

10.

El picrocarminato amónico era un reactivo empleado en tinciones celulares e integrado por una mezcla de ácido pícrico,

carmín y amoniaco (Editorial, 2003: 454).

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 61

LOS COMIENZOS DE LA DETERMINACIÓN COLORIMÉTRICA DE LA HEMOGLOBINA EN LA SANGRE

ración del color de las dos muestras observadas. Una escala graduada se halla pegada sobre uno de los lados de la cuña, mientras que una aguja situada en la mitad de la línea que une los centros de los dos orificios permite leer sobre la escala la posición del prisma, o lo que es lo mismo, la concentración de la solución problema respecto de la disolución patrón (Garrigós et al., 2006: 172). El observador se sitúa en la parte posterior de la pantalla que sustenta todo el entramado instrumental observando los dos agujeros practicados en ella. Por detrás del recipiente de cuña y de la pipeta se coloca una lámina de vidrio esmerilado con la intención de difundir y «homogeneizar» la luz que debe atravesar ambas muestras; dicha lámina de vidrio se halla sujeta a la pantalla por una pestaña metálica dotada de una bisagra, lo que permite separarla de las cubetas de muestras cuando se trata de maniobrar con ellas. ¿Invención o innovación?; ¿«Mediating machines» o creación múltiple?

Una comparación, incluso superficial, entre los instrumentos de Malassez y Gallenkamp (véase la figura 2) permite evidenciar la gran similitud existente entre ellos, ya que la única diferencia a constatar es que mientras en el instrumento de Malassez se desplaza la cubeta «de cuña», permaneciendo fijo el ocular (posición del observador), en el de Gallenkamp se desplaza el ocular permaneciendo fijas las posiciones de ambas cubetas de muestras. Por otra parte, la introducción de un prisma de reflexión total en el instrumento de Gallenkamp significa una mejora ergonómica respecto del instrumento de Malassez. No obstante, aún siendo importantes y significativas las innovaciones introducidas por la Gallenkamp and Company en su colorímetro, lo cierto es que la idea central alrededor de la cual se estructura este diseño es la misma que la empleada por Malassez; y posteriormente por Leeds (1878) y por Crookes, Odling y Tidy (1881) en sus respectivos diseños. Resulta, pues, evidente que la Gallenkamp and Company comenzó a fabricar su propio instrumental partiendo de las necesidades del mercado y de los prototipos existentes, lo que nos lleva a una cuestión básica: ¿quién detentaría la paternidad del colorímetro «de cuña»? Por lo general, los procesos de transferencia suelen ser procesos de adaptación en los que se transita de lo general a lo particular, tal y como se evidencia en casos como la transformación del polarímetro en sacarímetro o del espectroscopio en hemoespectroscopio. Sin embargo, en este caso nos hallaríamos en un proceso inverso: primero se diseñan los utensilios específicos (Malassez; Leeds; Crookes; Holding; Tidy) y, por último, se concreta todo en un instrumento de empleo genérico (Gallenkamp). Por otra parte, las diferentes tentativas de establecer una relación entre el color de la sangre y su composición tuvieron algo que ver con otras experiencias anteriores o posteriores vinculadas a parcelas del quehacer técnico cotidiano, estableciéndose recorridos desde unas aplicaciones concretas a otras, proceso en el que la aplicación de llegada guardaba poca o nula relación con la de partida. Una comparación entre el esquema de empleo del hemocromatómetro de Hayem (1877) y el vinocolorímetro de Salleron (1878) evidencia las gran-

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 62

L. GARRIGÓS OLTRA

des similitudes conceptuales existentes entre ellos, y ello a pesar de la constatación de la evolución ergonómica de uno a otro diseño, y de la especificidad de las escalas de tintes empleadas (Garrigós et al., 2006: 247-248, 252-253). Por último, y no por ello menos interesante, conviene señalar la similitud entre los diseños del lactoscopio de Donné (1843) y del globulímetro de Mantegazza (1865), similitud descrita en este mismo trabajo, y del lactoscopio de Rheineck (1871) y el hematoscopio de Hénocque (1886); casos en los que, al igual que con los diseños de Salleron y de Hayem, se transita de una circunstancia particular (contenido en grasa de la leche, o coloración del vino) a otra (contenido en hemoglobina de la sangre) (Garrigós et al., 2006: 284, 289-291), circunstancias que se repiten al comparar las experiencias de Hotou de Labillardière, destinadas a la determinación del poder colorante de los índigos y otras materias tintóreas comerciales (Garrigós et al., 2006: 94-99), y las de Hoppe-Seyler (1858) destinadas a cuantificar la hemoglobina en sangre (Malassez, 1877a: 9-11); así como las de Hermann Welcker (1854), destinadas a este mismo fin (Malassez, 1877a: 11), y las de Lampadius (1838), Heine (1845), Herapath (1852) y Blodget-Britton (1870), destinadas a la determinación de iones metálicos en disoluciones acuosas (Garrigós Oltra & Millán Verdú & Blanes Nadal, 2006: 115-116). Todo ello nos permite conjeturar que nos hallamos en una situación en la que no existe una dirección evolutiva clara, ya que todas las técnicas colorimétricas del siglo XIX (dilución, balance y diafanometría) participan en el diseño de utensilios y procedimientos tendentes a relacionar el color de la sangre y la riqueza en hemoglobina; por ello, más bien podría identificarse una base conceptual común caracterizada por dos ideas fuerza: a) la intensidad de color que presenta un determinada muestra líquida transparente depende de la cantidad de materia colorante contenida en ella; b) la percepción que se tiene de que la intensidad de color de una disolución coloreada y transparente depende del espesor de la capa líquida observada. Estas ideas, con el tiempo, acabarán formalizándose en la Ley de Lambert-Beer. A dicha base conceptual se le yuxtaponen algunos conceptos de nuevo corte, como las ideas de Von Helmholtz sobre los colores, o más concretamente sobre la mezclas sustractivas (empleo de filtros de colores complementarios para lograr sensación de opacidad), empleadas por Mantegazza en el diseño de su globulímetro. Llegados a este punto, resulta en extremo difícil aventurar la paternidad de un determinado diseño, máxime si se tiene en cuenta el papel jugado por las empresas constructoras de instrumental científico que, en muchos casos, construían prototipos por encargo, los cuales, posteriormente, comercializaban con autorización de los propios diseñadores, por lo que no queda claro el papel de la protección de la propiedad intelectual o industrial ya que, en tales casos, las empresas constructoras, sin detentar la paternidad del diseño, jugaban sus bazas exclusivamente en función de acabados, precio y precisión.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 63

LOS COMIENZOS DE LA DETERMINACIÓN COLORIMÉTRICA DE LA HEMOGLOBINA EN LA SANGRE

Bibliografía BRANLY, E. (1882), «Dosage de l’hémoglobine dans le sang par les procedes optiques», Annales de Chimie et de Physique, 27 (5º fascículo), 238-273. CHEVALLIER, A. (1854-1855), Dictionnaire des alterations et falsifications des substances alimentaires, Madrid, Imprenta Manuel Álvarez, 2 v. [Trad. Ramón Ruis Gómez]

MANTEGAZZA, P. (1865), Del globulimetro, nuovo strumento per determinare rapidamente la quantita del globetti rossi del sangue, et nuove ricerche ematologiche, Milán, Tip. Giussepe Chiusi. SNELL, F. D. (1921), Colorimetric analysis, Nueva York, Van Nostrad Company.

CROOKES, W.; HOLDING, W.; TIDY, C. M. (1881), «London Supply», Chemical News, 14, (abril), 174.

SNELL, F. D.; SNELL, C. T. (1936-1937), Colorimetric methods of analysis, 2ª ed., Londres, Chapman Hall, 2 v.

EDITORIAL (2003), «Orceína y fibras elásticas», Medicina (Buenos Aires), 63, (5/1), 453-456.

THIERRY, M. de (1885a), «Héma-spectroscope», La Nature, 13 (2), 170-171.

GALLENKAMP, A. (1891), «Ein neues colorimeter», Neue Zeitschrift für Rübenzucker-Industrie, 27, 220-223.

— (1885b), «Sur un nouvel appareil dit héma-spectroscope», Comptes Rendus, 100, 1244-1246.

GARRIGÓS-OLTRA, L.; MILLÁN-VERDÚ, C.; BLANES NADAL, G. (2006), El color líquido. Instrumentos y útiles de la colorimetría en el siglo XIX, Alicante, Aguaclara.

— (1885c), «Sur un nouveau spectroscope d’absorption», Comptes Rendus, 101, 811-813.

HAYEM, G. (1877), «Du dosage de l’hémoglobine par le procede des teintes coloriées», Archives de Physiologie Normale et Pathologique, 4 (2º fascículo), 946-970. HÉNOCQUE, A. W. (1886), «L’hématoscopie, méthode nouvelle d’analyse du sang, basée sur l’emploi du spectroscope», Comptes Rendus, 103, 817-820. LEEDS, A. R. (1878), «Colour-comparator for quantitative Analyses», Chemical News, 7 (junio), 229-230. MALASSEZ, L. (1877a), «Sur les diverses méthodes de dosage de l’hémoglobine et sur un nouveau colorimètre», Archives de Physiologie Normale et Pathologique, 4 (2º fascículo), 1-40. — (1877b), «Note sur le spectre du picrocarminate d’ammoniaque», Archives de Physiologie Normale et Pathologique, 4 (2º fascículo), 40-43.

— (1886), «La recherche médico-légale du sang. Grand spectroscope d’absorption», La Nature, 14 (2), 3-6. — (1895), «Sur un nouvel appareil dit héma-spectroscope comparateur», Comptes Rendus, 120, 775-777. VERSO, M. L. (1964), «The evolution of blood-counting techniques», Med. Hist., 8, 149-158. — (1971), «Some nineteenth-century pioneers on hematology», Med. Hist., 15, 55-67. VIERORDT, K. (1870), «Die Messung der Lichtabsorption durchsichtiger Medien mittelst Spectralapparates», Annalen der Physik und Chemie, 140, 172-175. — (1876), Die quantitative Spectralanalyse in ihrer Anwendung auf Physiologie, Physik, Chemie und Technologie, Tübingen, H. Laupp.

01 PATRIMONI CIENT TECN.qxd

27/10/08

18:50

Página 64

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 65

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 65-74

L’ELECTRIFICACIÓ DE LA QUÍMICA AL SEGLE XVIII. UNA XARXA DE GUSPIRES PERE GRAPÍ VILUMARA CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. pgrapi@xtec.cat

Paraules clau: electricitat, química, Priestley, Cavendish, Monge, Volta, eudiòmetre, mescles gasoses The electrification of chemistry in the eighteenth century. A net of sparks Summary: Although Volta’s uncovering of the electric pile in 1800 opened the frontiers of a new territory for chemistry that resulted to be very fruitful along the century, it was during the previous century that electricity in the form of sparks invaded the practice of chemistry. This process of electrification happened in a quite complex stage that can be viewed as a net with its main nodes in Italy, England, France and Holland. In these neuralgic centers prestigious men of science like Beccaria, Volta, Monge, Berthollet, Lavoisier, Priestley, Cavendish, and Martinus van Marum adopted theories for both the nature of electricity and the nature of chemical change in order to explain the observed changes when electric sparks were triggered on substances. The intrusion of electricity into chemistry was not alien to two great challenges: the nature of «airs» and its purity or breathiness. It was in these two aspects that the electrification of chemistry fostered a new instrumentation that had in Volta’s eudiometer its more emblematic instrument at the end of the XVIIIth century but that reached its top in the next century with the analysis of gaseous samples. Key words: electricity, chemistry, Priestley, Cavendish, Monge, Volta, eudiometer, gaseous mixtures

DOI: 10.2436/20.2006.01.7

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 66

P. GRAPÍ VILUMARA

Introducció

És prou conegut que el descobriment de la pila elèctrica per part de Volta al 1800 va obrir als químics les fronteres d’un nou territori, que al llarg del segle XIX va resultar força fructífer en exploracions pràctiques, innovacions teòriques, descobriments de nous elements i disseny d’una nova instrumentació de laboratori. No obstant això, va ser durant el segle XVIII que l’electricitat en forma de guspires va entrar en el territori dels químics. A principis d’aquest segle no es coneixia de l’electricitat gaire més que allò que ja era conegut a l’antiga Grècia, però a meitat de segle va haver-hi una proliferació d’experiments elèctrics amb l’ajut d’uns instruments cada cop més potents. No és exagerat dir que l’electricitat1 a meitat del segle XVIII estava de «moda». Una manera d’aproximar-se al procés d’electrificació de la química en el segle XVIII és considerar-lo sota dos grans àmbits: el de les característiques de l’ús de l’electricitat en la química i el del paper que van tenir els instruments elèctrics en aquest procés. Complexitat, territorialitat i instruments

Amb relació al primer àmbit, cal apuntar algunes consideracions. Primer, l’electrificació de la química va trobar-se amb un escenari teòric complex marcat per aspectes tan determinants com la naturalesa de l’electricitat (un debat obert entre la teoria de Franklin —d’un sol fluid elèctric— i la de Nollet —de dos fluids elèctrics) i la naturalesa del canvi químic. En aquest sentit, cal tenir en compte que és justament a finals del XVIII quan l’omnipotent teoria del flogist es veu amenaçada per la teoria de l’oxigen de Lavoisier a l’hora d’interpretar la constitució de la matèria i del canvi químic. I, naturalment, altres aspectes més vinculats al nou escenari inaugurat per la ingerència de l’electricitat en les pràctiques químiques. En concret, la naturalesa de l’«electricitat química»: què era aquella electricitat capaç d’alterar la naturalesa de les substàncies? I com actuava? Una segona consideració a tenir en compte amb relació a l’expansió de l’electricitat en la química és la seva territorialitat. És a dir, l’electrificació de la química durant el segle XVIII va tenir un abast interterritorial, constituint allò que podríem visualitzar com una «xarxa de guspires» que va tenir els seus principals nodes a Itàlia, França, Anglaterra i Holanda, i entre els quals va existir un intercanvi relativament fluid d’informació atenent els mitjans de l’època. En aquests centres neuràlgics van conviure personatges amb interessos variats com Beccaria, Volta, Monge, Berthollet, Lavoisier, Priestley, Cavendish, Martinus van Marum, per citar-ne els més significatius. En tercer lloc, cal considerar que l’electrificació de la química va suposar un apropament del seu territori amb el de la física experimental. D’alguna manera, els instruments elèctrics van començar a ser habituals en les pràctiques químiques al costat d’altres instruments 1.

Al segle XVIII el terme electricitat es referia a allò que actualment coneixem com «electricitat estàtica». El terme electricitat en

el sentit de «corrent elèctric» no apareixeria fins al segle XIX.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 67

L’ELECTRIFICACIÓ DE LA QUÍMICA AL SEGLE XVIII. UNA XARXA DE GUSPIRES

—com la bomba de buit, el termòmetre o el baròmetre. Tots ells acompanyant la química cap a la seva aproximació a la física experimental.2 Finalment, caldria valorar les característiques de la instrumentació elèctrica utilitzada en les pràctiques químiques: les màquines elèctriques, l’ampolla de Leiden i l’electròfor de Volta. Les màquines elèctriques (figura 1) generaven electricitat per fricció i n’hi havia de mides diferents. Això feia que algunes no tinguessin massa mobilitat, per la qual cosa l’experiment havia de fer-se in situ, on estava la màquina. Però tenien el gran avantatge de poder proporcionar descàrregues d’intensitat considerable.

Figura 1. Gravat del segle XIX que mostra dues persones utilitzant una màquina elèctrica de Ramsden per carregar una ampolla de Leiden (Science Museum Library / Science&Society Picture Library).

En contrapartida, les ampolles de Leyden podien emmagatzemar electricitat i, per les seves mides, tenien la facilitat de la seva mobilitat. Tanmateix, es podien agrupar en bateries —amb la qual cosa es podien aconseguir descàrregues respectables. Aquesta autonomia, però, es veia limitada pel fet de dependre d’una màquina elèctrica que havia de carregar-les (figura 1). Per últim, l’electròfor de Volta era un instrument capaç de generar i, a la vegada, emmagatzemar electricitat. Era un estri simple, totalment autònom i d’una gran mobilitat per les seves mides. L’únic inconvenient podia ser que no generava descàrregues tan intenses com les màquines elèctriques o les bateries d’ampolles de Leiden, si no és que es construïen amb unes mides grans, la qual cosa no en facilitava tant la seva mobilitat. 2.

Durant el primer quart del segle XIX, les màquines elèctriques —juntament amb la pila de Volta— encara formaven part de la

instrumentació «elèctrica» habitual als laboratoris de química.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 68

P. GRAPÍ VILUMARA

Amb relació al segon àmbit d’aproximació al procés d’electrificació de la química, la qüestió central seria: quin va ser el paper que va tenir la instrumentació en el procés d’electrificació de la química durant l’últim quart del segle XVIII? El desenvolupament dels aspectes següents pot servir per entendre millor aquest paper i, al mateix temps, permetrà conèixer els principals protagonistes d’aquest procés i les teories que es van adoptar per explicar els canvis observats per l’efecte de les descàrregues elèctriques sobre diversos materials. Electricitat i aires que exploten

Va ser el sacerdot escolapi Giambattista Beccaria qui primer va reconèixer, en una sèrie d’experiències publicades el 1758, que les guspires elèctriques podien provocar la calcinació d’alguns metalls com el zinc i, recíprocament, l’acció de l’electricitat sobre aquestes calçs també les podia metal·litzar de nou. Beccaria va identificar el «foc elèctric» amb el «foc comú», ja que ambdós eren capaços de calcinar metalls i de metal·litzar algunes calçs. Aquesta reciprocitat d’efectes va intentar ser reinterpretada per la teoria del flogist en termes d’un «foc elèctric» capaç tant d’alliberar flogist del metalls per calcinar-los com també d’aportar el flogist necessari a les calçs per metal·litzar-les. Evidentment, el fet que una mateixa causa —l’electricitat— intentés explicar efectes oposats era difícilment conciliable per qualsevol teoria: la del flogist, primer, i la de l’oxigen, després (Beccaria, 1758: 247, 255, 282; 1772: 311-312; Sudduth, 1978: 131-132). L’ obra de Beccaria no va trigar a ser coneguda a Anglaterra. Quan el 1767 Joseph Priestley va publicar la seva història de l’electricitat, ja havia tingut ocasió de conèixer part de les experiències de Beccaria (Priestley, 1767). Compromès amb una visió utilitarista de les ciències, Priestley va apostar per la química com la branca dels coneixements que prometia ser més útil per als «electricistes»3 en considerar que tant la química com l’electricitat s’interessaven per les propietats (ocultes o manifestes) dels cossos. Per altra banda, però, Priestley també es lamentava del desconeixement generalitzat que hi havia de les relacions entre ambdues disciplines atribuïble al poc coneixement que hi havia de les pràctiques elèctriques entre els qui practicaven la química (Priestley, 1771: 3, 37-40). En començar la dècada del 1770, les accions químiques de l’electricitat tan sols havien estat experimentades sobre materials sòlids i líquids. Va ser precisament en aquest període quan els filòsofs naturals anglesos (Hales, Priestley, Cavendish, Black) varen començar a interessar-se pels materials aeris —els «aires». És, doncs, en aquest context on també cal situar les primeres experiències elèctriques en la química. Tant Priestley com Henry Cavendish varen acceptar l’existència d’una «matèria elèctrica» —una substancialització de l’electrcitat— com a quelcom semblant al flogist i que actuava com un veritable «agent químic, com ho podia fer el 3.

El terme electricista s’utilitzava en el segle XVIII per referir-se a aquells filòsofs naturals que experimentaven amb l’electrici-

tat estàtica. El terme ha arribat als nostres temps amb el significat canviat.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 69

L’ELECTRIFICACIÓ DE LA QUÍMICA AL SEGLE XVIII. UNA XARXA DE GUSPIRES

carbó (Schofield, 1966: 212). Aquesta idea coexistia, però, amb una concepció més fisicalista, en la qual la «matèria elèctrica» —com si fos la matèria de la calor— facilitava la transferència del flogist. D’aquesta manera, les guspires elèctriques es contemplaven com una font de calor variable, inigualable en comparació amb el foc comú (Priestley, 1790: 3, 359). El Museu Tyler de Haarlem. Un centre de replicacions experimentals

La instrumentació elèctrica en mans dels químics va estar també al servei dels debats teòrics en què va entrar la química a finals del segle XVIII entorn a les teories del flogist i de l’oxigen. Un personatge clau en aquesta situació va ser el químic holandès Martinus van Marum. Van Marum s’havia iniciat en la filosofia natural amb recerques sobre botànica i fisiologia vegetal, tot aspirant a obtenir la càtedra de botànica de la Universitat de Groningen, que finalment no va guanyar. Van Marum es va trobar totalment decebut per aquest fet, i això el va apartar de la botànica. Va ser aleshores quan enfocà els seus interessos envers l’electricitat estimulat per l’obra de Priestley (Levere, 1969: 158-159).

Figura 2.

La gran màquina elèctrica del Museu Tyler de Haarlem (Van Marum, 1785: 1).

El 1784 es va fer càrrec de la direcció dels gabinets de física i història natural del Museu Tyler de Haarlem, on va fer construir una gran màquina elèctrica convençut que el fet de disposar d’una gran força elèctrica permetria avançar en l’estudi de l’electricitat (figura 2). El fet de disposar d’un instrument tan potent va afavorir que Van Marum rebés encàrrecs d’arreu per fer o per repetir experiments a gran escala amb l’objectiu, entre d’altres, d’esbrinar si la identificació de l’electricitat amb el flogist era consistent amb la teoria d’aquest últim. Una de les sèries d’experiments duts a terme per Van Marum va consistir a repetir les descàrregues elèctriques que Beccaria havia realitzat sobre metalls i calçs metàl·liques per determinar la causa del revifament de les calçs (Van Marum, 1785: 49). A partir del 1785, aquest tipus d’experiments van començar a perdre interès perquè Van Marum va començar

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 70

P. GRAPÍ VILUMARA

a dubtar seriosament de la validesa de la teoria del flogist, mostrant-se gradualment més a favor de la de l’oxigen. Una de les preocupacions de Van Marum durant els quinze anys següents va ser confirmar la composició de l’aigua de forma concloent, ja que aquest era un aspecte clau per acabar de validar la teoria de l’oxigen de Lavoisier. El fet és que després de la seva visita a París, el 1785, Van Marum va prosseguir els seus experiments amb la gran màquina elèctrica amb la col·laboració del seu amic Adrian Paets van Troostwijk, no tan sols per produir nous fets experimentals sinó, també, per avaluar les teories del flogist i de l’oxigen. L’experiment definitiu es va fer esperar fins al 1789, quan Paets van Troostwijk i Jan Rudolph Deiman van dur a terme la descomposició de l’aigua mitjançant l’electricitat friccional,4 un experiment que va ser força concloent per admetre la naturalesa composta de l’aigua. Descàrregues elèctriques. Potencial analític i contratemps teòric

Les descàrregues elèctriques sobre gasos també van dur problemes i incerteses teòriques a la nova química de l’oxigen. Així, Van Marum va repetir el 1795 l’experiment de Monge del 1788 —descàrregues sobre l’aire fix (diòxid de carboni).5 Van Marum va obtenir el mateix resultat de Monge i va intentar acomodar-lo a la nova teoria de l’oxigen acceptant que el carbó no tan sols contenia el principi de l’aire fix, sinó també el principi de l’aire inflamable. Tot això va suposar un contratemps6 per a la nova teoria de l’oxigen, ja que era difícil afirmar, al mateix temps, que el carbó era una substància simple i explicar que podia alliberar un aire inflamable.7 Si bé l’obra de Beccaria va ser aviat coneguda a Anglaterra, no ho va ser tant a França, on aparentment poques persones hi van tenir accés. Durant la dècada del 1780 es va anar succeint a França la replicació d’experiments sobre els efectes de les descàrregues elèctriques sobre metalls i calçs metàl·liques en relació, sobretot, amb les especulacions teòriques sobre la naturalesa de la matèria elèctrica involucrada en els canvis observats (Tressan, 1786:1, 4.

«Lettre de M. M. Paets van Trootswijk et Deiman, à M. De la Méthrie, sur une manière de décomposer l’Eau en Air inflama-

ble & en Air vital», Observations sur la Physique, (1789), 35, 369-378. Vegeu Ostwald, 1980: 1, 21-25. 5.

Aquest experiment de Monge era a la vegada una rèplica d’un que ja havia fet Priestley.

Aquest no va ser pas l’únic contratemps que l’ús de guspires elèctriques va introduir en la nova química. Quan Lavoisier i

Laplace van repetir la síntesi de l’aigua a gran escala els dies 27 i 28 de febrer de 1785 per confirmar de manera pública el seu resultat, es va detectar cert caràcter àcid en l’aigua obtinguda. Laplace va suggerir, aleshores, que aquesta acidesa era deguda a la formació d’àcid nítric. Les explosions dutes a terme per Cavendish el juny següent sobre mescles d’aire deflogisticat (oxigen) i flogisticat (nitrogen) utilitzant descàrregues elèctriques —en què va identificar la formació d’àcid nítric— va permetre a Lavoisier atribuir l’acidesa de l’aigua sintetitzada a la formació d’àcid nítric provinent d’impureses o de restes d’aire atmosfèric (Bertomeu-Sánchez, J. R. & García-Belmar, A., 2006: 102-103, 106, 109). 7.

No va ser fins al 1811 que William Cruickshank va demostrar que la descàrrega elèctrica sobre el diòxid de carboni produïa,

entre altres gasos, el monòxid de carboni que, en combinar-se amb l’oxigen de l’aire, s’inflamava o explotava com un aire inflamable més.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 71

L’ELECTRIFICACIÓ DE LA QUÍMICA AL SEGLE XVIII. UNA XARXA DE GUSPIRES

349-350; Sudduth, 1978: 133-138). Més transcendència varen tenir a França els experiments iniciats a Anglaterra amb les explosions de mescles gasoses amb descàrregues elèctriques i, molt particularment, les experiències de Cavendish dels anys 1784 i 1785 sobre les explosions de mescles d’aire inflamable amb aire comú (Cavendish, 1784; 1785). A França, Gaspard Monge va ser un dels primers a realitzar descàrregues elèctriques sobre mescles gasoses. Tot i que Monge és reconegut en el camp de les matemàtiques i la geometria, a més d’ensenyar matemàtiques a l’École du Génie de Mézièrs, el 1768 també va començar a donar cursos de física i de ciències naturals a la mateixa escola, i va ser a partir del 1777 quan va començar a mostrar interès per les ciències fisicoquímiques. Entre juny i juliol de 1783, Monge, a Mézièrs, va començar els experiments entorn a la combustió dels aires vital (oxigen) i inflamable (hidrogen) que el 1784 havia comunicat Cavendish. A partir del novembre de 1784, Monge fixà la seva residència a París, on entre setembre i novembre de 1785 va dur a terme experiments per estudiar l’efecte de les guspires elèctriques sobre l’aire fix, tot destacant la utilitat de les deflagracions elèctriques com a instrument analític. Depuis la découverte de la composition de l’acide nitreux par m. Cavendish, & de celle du gaz alkali volatil pour M. Berthollet, les etincelles électriques étant devenues entre les mains des Physiciens un instrument au moyen duquel ils pouvoient composer certains gaz, & en décomposer d’autres, plusieurs d’entre eux se sont empressés de soumettre à cette épreuve la plupart des fluides élastiques connus. (Monge, 1788: 430-434)8

Les paraules de Monge no tan sols resulten rellevants per la referència a l’experiència duta a terme per Berthollet l’any 1785 per determinar la proporció dels principis de l’àlcali volàtil (amoníac) mitjançant l’ús de guspires elèctriques, sinó, també, perquè revelen el potencial analític que augurava a les deflagracions elèctriques. De fet, Monge ja havia estat utilitzant des del 1783 un nou instrument per determinar la composició de la mescles gasoses residuals després d’una explosió (Monge, 1786: 78). Aquest nou instrument no era altre que l’eudiòmetre de Volta. El programa de la bonesa de l’aire. L’eudiometria

A final del segle XVIII apareix un nou tema en l’agenda dels filòsofs naturals anglesos: determinar la bonesa de l’aire. Aquest interès cal situar-lo en una concepció higienista de l’aire atmosfèric que li atribuïa la capacitat de ser portador d’exhalacions nocives per a la salut. A partir del 1775, el professor de física a la Scuole Palatine de Milà Marsilio Landriani i el metge Pietro Moscati van conèixer un article de Priestley sobre una espectacular reacció entre l’aire nitrós i l’oxigen de la qual en van preveure la seva potencialitat com a eina 8.

L’emfasitzat és meu.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 72

P. GRAPÍ VILUMARA

analítica (Priestley, 1775: 1, 25-28). Per tal de millorar els primers resultats de Priestley, Landriani va construir un instrument força sofisticat que va anomenar, per primera vegada, eudiòmetre (Landriani, 1775). El mateix any 1775 Felice Fontana reivindicaria a Florència la prioritat de la construcció d’un eudiòmetre que havia designat amb el nom d’evaeròmetre (Fontana, 1775). El primer a reaccionar a l’invent de Landriani va ser Alessandro Volta qui, tot i sent amic de Landriani, va rebre l’invent amb certa fredor. Per a Volta, s’havia de distingir entre salubritat i respirabilitat, i l’eudiòmetre de Landriani s’havia de prendre com un estri destinat tan sols a detectar la presència o l’absència d’aire vital; és a dir, la respirabilitat de l’aire, però no la seva salubritat. Així doncs, el nom eudiòmetre va ser poc afortunat, ja que les causes de la salubritat de l’aire escapaven a qualsevol intent d’anàlisi química quantitativa. A partir del 1776 Itàlia tornaria a fer-se visible a la xarxa de guspires a Europa de les mans d’Alessandro Volta. Aquest havia entrat oficialment al territori de la química el 1776 en descobrir, descriure i analitzar l’aire inflamable (metà) dels pantans. L’interès de Volta pels aires cal situar-lo, en bona part, en el context de les seves relacions científiques fora d’Itàlia. No s’ha d’oblidar que Volta vivia a la perifèria en relació amb els poderosos centres de producció científica de Londres i París. A partir del 1763 havia intentat fer-se visible a l’escenari científic iniciant certa correspondència amb Beccaria a Torí i amb Nollet a París, que no va acabar de consolidar-se. Les coses li van anar millor a partir de 1767, quan va establir els primers contactes amb Priestley a Anglaterra. Però el 1776, Volta va percebre que Priestley estava més interessat en els seus estudis sobre els aires que no pas en qüestions relatives a l’electricitat, i abans que la connexió científica amb Anglaterra es deteriorés va diversificar la seva atenció cap al territori dels aires. Probablement, doncs, no va ser una coincidència que Volta s’interessés en aquells dies per l’estudi dels gasos (Home, 2000: 121). Va ser mentre Volta estava estudiant l’aire inflamable dels pantans quan va observar que el volum de l’aire inflamable disminuïa en fer-lo explotar mesclat amb l’aire atmosfèric mitjançant una guspira elèctrica. L’assaig tenia força analogies amb el de l’aire nitrós, però amb una diferència important, entre d’altres més: feia falta una guspira elèctrica per combinar l’aire inflamable amb l’atmosfèric. Descontent com estava Volta amb l’eudiòmetre de Landriani, va començar a rumiar nous estris útils per experimentar amb els aires inflamables. D’aquesta manera, l’abril del 1777, Volta va anunciar la invenció d’una «pistola elettrica» que funcionava induint una descàrrega elèctrica en presència d’aire inflamable. Volta va acabar modificant aquesta pistola en un nou instrument que el 1778 es coneixeria com un eudiometro ad aria infiammabile (Beretta, 2000: 54-58; Seligardi, 2000: 33-34). L’eudiòmetre de Volta és l’instrument que, problablement, de manera més genuïna representà millor les primeres interaccions entre l’electricitat i la química, i que va propiciar l’aparició d’una nova instrumentació que projectà la seva utilitat durant segle XIX en l’anàlisi quantitativa de mescles gasoses.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 73

L’ELECTRIFICACIÓ DE LA QUÍMICA AL SEGLE XVIII. UNA XARXA DE GUSPIRES

Conclusions

La irrupció de l’electricitat en el camp de la química va ser un pas endavant més per a l’apropament de la química a la física experimental. Aquest procés d’electrificació de la química va ser complex pel que fa, sobretot, a les implicacions teòriques que van abocar incerteses tant sobre la naturalesa de l’electricitat mateixa com sobre la naturalesa dels canvis químics que provocava. L’electrificació de la química va ser una empresa interterritorial en què des de diferents centres (Anglaterra, Itàlia, França i Holanda) es va teixir una xarxa d’interessos i recerques compartides. En aquest sentit, el Museu Tyler a Haarlem es va convertir en un centre de referència a Europa, de manera semblant a com actualment ho és el CERN de Ginebra. Tot i que en aquestes recerques van participar personalitats que aconseguirien un determinat prestigi en el món de la química, cal puntualitzar que van ser persones alienes, en principi, a les pràctiques químiques les que van obrir el pas de l’electricitat a la química. La instrumentació elèctrica que la física experimental va incorporar als laboratoris dels químics era poc sofisticada i econòmicament assequible, llevat de casos excepcionals com el de la gran màquina del Museu Tyler. Aquesta instrumentació va resultar determinant a l’hora d’aportar evidències —com la de la naturalesa composta de l’aigua— a favor d’una definitiva acceptació de la química de l’oxigen de Lavoisier. L’altra cara de la moneda van ser els contratemps —com el de la hipotètica naturalesa composta del carboni— que també va proporcionar. Probablement, però, va ser l’eudiòmetre de guspira elèctrica ideat per Volta l’instrument que representa millor l’acoblament de l’ús de l’electricitat en la química amb els problemes que més interessaven als químics de finals del segle XVIII, en particular el d’esbrinar la salubritat de l’aire. L’eudiòmetre, tot i no haver estat concebut amb aquesta finalitat, va esdevenir un excel·lent instrument per determinar la composició de mescles gasoses i va acabar projectant tota la seva eficàcia analítica en el primer quart del segle XIX.

02 Pere Grapi Vilumara.qxd

27/10/08

18:51

Página 74

P. GRAPÍ VILUMARA

Bibliografia BECCARIA, G. B. (1758), Elettricismo atmosferico. Lettere di Giambattista Beccaria. Alla Sacra Reale Maestà del Re di Sardegna, 2a ed., Bolonya, Colle Ameno. BERETTA, M. (2000), «Pneumatics vs. “Aerial Medicine”: salubrity and Respirability of Air at the End of the Eighteenth Century». A: BEVILACQUA, F.; FREGONESE, L. (ed.), Nuova Voltiana. Studies on Volta and his Times, vol. 2, Università degli Studi di Pavia, Milano Editore Ulrico Hoepli, 49-71. [5 v.] BERTOMEU-SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA-BELMAR, A. (2006), La revolución química. Entre historia y memoria, València, PUV. CAVENDISH, H. (1784), «Experiments on air», Philosophical Transactions, 74 (1), 119-153. — (1785), «Experiments on air», Philosophical Transactions, 75 (2), 372-285. FONTANA, F. (1775), Descrizione ed Usi di Alcuni Stromenti per Misurare la Salubrità dell’Aria, Florència, Gaetano Cambiagi. HOME, R. W. (2000), «Volta’s English Connections». A: BEVILACQUA, F.; FREGONESE, L. (ed.), Nuova Voltiana. Studies on Volta and his Times, vol. 1, Università degli Studi di Pavia, Milano, Editore Ulrico Hoepli, 115-132. [5 v.] LANDRIANI, M. (1775), Richerche fisiche intorno alla salubrita dell’aria, Milà, Stamp. di G. Marelli. LEVERE, T. H. (1969), «Marinus van Marum and the Introduction of Lavoisier’s Chemistry into the Netherlands». A: FORBES, R. J. (ed.), Martinus van Marum. Life and Work, vol. 1, Haarlem, H. D. Tjeenk Willink & Zoon, 158-286. [6 v.] MONGE, G. (1786), «Mémoire sur le résultat de l’inflammation du gaz inflammable & de l’air déphlogistiqué, dans des vaisseaux clos», Histoire de l’Acadèmie Royale des Sciences, 78-88. — (1788), «Mémoire sur l’effet des étincelles électriques excitées», Histoire de l’Acadèmie Royale des Sciences, 430-439.

OSTWALD, W. (1980), Electrochemistry. History and Theory, Nova Delhi, Amerind Publishing, 2 v. PRIESTLEY, J. (1767), The history and present state of electricity, with original experiments, J. Dodsley; J. Johnson; B. Davenport; T. Cadell, London. (1771), Histoire de l’électricité, París, Chez Herissant, 3 v. — (1772), «Observations on Different Kind of Airs», Philosophical Transactions, 62, 147-252. — (1775), «An account of further discoveries in air», Philosophical Transactions, 65, 384-394. — (1790), Experiments and Observations of Different Kinds of Air, and other Branches of Natural Philosophy Connected with the Subject, Birmingham, Thomas Pearson, 3 v. [Kraus Reprint Co., Nova York, 1970] SCHOFIELD, R. E. (1966), A Scientific Autobiography of Joseph Priestley (1733-1804), Massachusetts, The MIT Press. SELIGARDI, R. (2000), «Volta and the Synthesis of Water: Some Reasons for a Missed Discovery». A: BEVILACQUA, F.; FREGONESE, L. (ed.), Nuova Voltiana. Studies on Volta and his Times, vol. 2, Università degli Studi di Pavia, Milano Editore Ulrico Hoepli, 33-48. [5 v.] SUDDUTH, W. M. (1978), «Eighteenth-Century Identifications of Electricity with Phlogiston», Ambix, 26 (II), 131-147. TRESSAN, L. E. (1786), Essai sur le fluide électrique, consideré com agent universel, París, Buisson, 2 v. VAN MARUM, M. (1785), «Description of a Very Large Electrical Machine Installed in Teyler’s Museum at Haarlem, Haarlem, Joh. Enschedé en Zoonen & Jan Van Walré». A: FORBES, R. J. (ed.), Martinus van Marum. Life and Work, vol. 5, Haarlem, H. D. Tjeenk Willink & Zoon, 1-56. [6 v.]

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 75

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 75-79

LAS COLECCIONES DE INSTRUMENTOS CIENTÍFICOS EN INSTITUCIONES NO MUSEÍSTICAS IGNACIO DE LA LASTRA GONZÁLEZ DEPARTAMENTO DE DOCUMENTACIÓN E INVESTIGACIÓN, MUSEO NACIONAL DE CIENCIA Y TECNOLOGÍA, MADRID. museo.mnct@mcyt.es

Palabras clave: instrumentos científicos, instituciones de enseñanza Collections of scientific instruments in institutions not denoted to museology Summary: This contribution tries to show how the Spanish National Museum of Science and Technology both participates and helps in the study and preservation of collections of scientifc instruments in institutions not devoted to museology. Key words: scientific instruments, teaching institutions

Colección: qué guardar Cómo inventariar Catalogar o no Cómo conservar En la propia institución En un museo Cómo dar a conocer Exposiciones permanentes en la institución Pequeña exposición en la institución Exposiciones temporales En otros lugares (museo)

DOI: 10.2436/20.2006.01.8

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 76

I. DE LA LASTRA GONZÁLEZ

Problemas

Las instituciones se encuentran principalmente con dos graves inconvenientes: 1. Son conscientes de que tienen un patrimonio que es necesario conservar, pero no saben a ciencia cierta en qué consiste. Preguntan: tenemos una colección, pero ¿cuáles son los instrumentos interesantes?, ¿cuáles guardamos?, ¿merece realmente la pena conservarlos?... 2. Y el segundo problema surgido de su conservación: ¿una vez inventariados qué hacemos con ellos? Seleccionar y valorar

El Museo como centro de referencia en el patrimonio científico no sólo ayuda, sino que también impulsa que las instituciones se enfrenten a sus colecciones y que sean conscientes de que esos instrumentos forman parte del patrimonio científico español. En muchos casos las instituciones no son capaces de valorar si realmente estas piezas son patrimonio, si merece la pena su conservación y, en definitiva, qué hacer con esos objetos que llevan mucho tiempo en el instituto, en muchos casos arrinconados o simplemente mezclados con otros materiales. Es en estos casos cuando se solicita ayuda al museo para clarificar estas valoraciones y definir las líneas de actuación con la colección. Una vez puesta de manifiesto la importancia de la colección y de las piezas que lo forman, se debe seleccionar la parte que debe ser conservada y atendida correctamente, ya que en la mayoría de los casos están mezclados instrumentos antiguos del siglo XIX con los de uso diario de finales del siglo XX. Para un determinado tipo de instrumentos existe la consciencia general de que hay que conservarlos; son aquellos más antiguos (hasta aproximadamente principios del siglo XX) y que suelen tener madera y latón. Pero, ¿qué se hace con los demás?, ¿dónde se pone el límite de hasta cuando hay que conservar? Llegado a este punto, el Museo introduce nuevos criterios ampliando el rango de fechas de las piezas a mantener. Muchos instrumentos de los años cincuenta y sesenta pueden ser más interesantes que algunos anteriores, como es el caso de los fabricados por el Instituto Torres Quevedo,1 los hechos en la propia institución o los construidos por pequeñas empresas que, aunque de poca calidad y malos materiales, son representativos de una época. Al realizar esta labor hay que tener en cuenta que en España encontramos una gran variedad de instrumentos, fabricantes y países de origen. Esto es debido a que al no disponer de una gran industria propia se realizaban importaciones de los más diversos lugares, a di1.

Uno de ellos es el interesante armario de física, presente en todos los institutos de enseñanza media pero completo en muy

contadas ocasiones. En realidad es un compendio de instrumentos que abarca muchas materias: magnetismo, óptica, electromagnetismo, electricidad, mecánica, etc.

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 77

LAS COLECCIONES DE INSTRUMENTOS CIENTÍFICOS EN INSTITUCIONES NO MUSEÍSTICAS

ferencia de Alemania, Francia o Inglaterra, cuyas colecciones tienen un sesgo muy importante hacia los instrumentos del propio país. El Museo selecciona los instrumentos en base a dos criterios: la antigüedad y el interés o rareza, entendiendo por interesantes o raros aquellos instrumentos que por cualquier motivo se han distribuido poco en España, han sido claves en el desarrollo de alguna disciplina o investigación científica o simplemente por estar fabricados por algún constructor español del que se conocen pocos ejemplos. Para la realización de esta selección hay que tener presente que estos instrumentos no son objetos aislados, sino que pertenecen a una institución, forman parte de su historia y son elementos necesarios para la reconstrucción de esa historia. 2 Inventario y catalogación de la colección

Una vez hecha la primera selección, el Museo recomienda realizar el inventariado, siglado y fotografiado de las piezas. Para llevar a cabo esta labor, el Museo aporta métodos de trabajo, un modelo de ficha de inventario con los campos necesarios, junto con apoyo técnico para la identificación y catalogación de las mismas. La catalogación, aunque recomendable, a diferencia del inventario no es fundamental para la conservación y conocimiento de la colección. Un instrumento inventariado es más difícil que se pierda que otro sin inventariar; en cuanto las piezas tienen número hay más respeto hacia ellas. Estas acciones también son promovidas por otro tipo de instituciones como las comunidades autónomas que han desarrollado inventarios y catalogaciones de colecciones en instituciones de enseñanza dentro del ámbito de su comunidad, o las propias universidades y con las cuales hemos participado en su elaboración. Conservación

El Museo siempre recomienda su conservación in situ, aparte de por cuestiones técnicas (los instrumentos están adaptados a unas condiciones de humedad y temperatura que, aunque no sean las teóricamente adecuadas, son buenas para su conservación), para que no pierdan el vínculo con la institución que los adquirió, utilizó y conservó. La propia institución tiene que ser consciente del patrimonio que atesora y debe ser capaz de conservarlo. Pero por otro lado la función principal de los institutos, escuelas o facultades es la enseñanza. Por ello, en muchos casos, se crea un conflicto entre el espacio ocupado por la colección (originariamente en amplias vitrinas) y la necesidad de espacio para las actividades ordinarias (aulas, despachos, etc.), perdiendo generalmente las primeras. Las colecciones estuvieron en sus vitrinas y con buena conservación hasta los años sesenta y setenta, en los que el aumento de la población estudiantil, obligó a la transformación de los 2.

No es lo mismo un instrumento de origen desconocido que otro idéntico, que se sabe ha sido utilizado por determinados

profesores (sean famosos o no) y ha aprendido con él una determinada generación de alumnos

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 78

I. DE LA LASTRA GONZÁLEZ

espacios dedicados a albergar los instrumentos, en nuevas aulas y despachos, siendo en muchos casos tirados o destruidos, en otros amontonados y en contadas ocasiones mantenidos en el lugar original. Hay que tener en cuenta que los instrumentos necesitan para su conservación un espacio propio, en el que estén protegidos del polvo, la humedad, etc., y a salvo de daños y robos. Por todo ello, en la mayoría de los casos la propia institución no es capaz de asumir la conservación de la colección con los medios adecuados, por lo que en ocasiones se ha optado por el depósito de la misma en el Museo, asegurando de esta forma la conservación en el futuro, su estudio, su catalogación y su difusión como parte de los objetos expuestos en el propio Museo. Restauración

En restauración, la recomendación que solemos dar es la no intervención sobre las piezas, ya que una restauración realizada por una persona no profesional puede resultar catastrófica. Hay una corriente bastante extendida en la que se entiende por restaurar el pulir y pintar la pieza para devolverla a su «estado original» con el fin de ponerla en funcionamiento. Este «estado original» es, cuando menos, discutible, ya que en la mayoría de los casos se desconoce su verdadero «estado original». Las piezas son registros del pasado, nos muestran sus vicisitudes y modificaciones para su uso continuado. Las huellas de uso nos dan pistas de cómo se cogían y manejaban, los restos de sustancias en ellos contenidas nos pueden mostrar para qué se utilizaban, los desgastes interiores de las piezas nos indican con bastante precisión cómo funcionaban; todos estos datos pueden ser muy útiles a la hora de catalogarlos y reconstruir su historia. Por ello es mejor dejar los instrumentos como se encuentran, salvo en casos de extrema necesidad, en los que peligre la integridad física del instrumento. Exposición

Como he comentado anteriormente, la exposición de los instrumentos se debería realizar preferentemente en la propia institución, aunque en la mayoría de los casos es prácticamente imposible. Fundamentalmente, hay tres posibilidades de exposición permanente: — Efectuarla en la propia institución, opción que no siempre es posible por la falta de medios y condiciones. — Hacer un depósito de la colección en un museo, asegurando de esta forma la conservación a lo largo del tiempo y su difusión como parte de los objetos mostrados en la exposición del mismo. — Por último, una solución intermedia en la que la institución destina un pequeño espacio para albergar una selección de piezas representativas de la colección, que se muestran como parte de la historia de la institución, manteniéndose el grueso de la colección en los almacenes de un museo.

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 79

LAS COLECCIONES DE INSTRUMENTOS CIENTÍFICOS EN INSTITUCIONES NO MUSEÍSTICAS

Un tipo de exposiciones temporales bastante interesantes son las promovidas por las comunidades autónomas (País Vasco, Andalucía, Valencia, etc.), como resultado de los trabajos de inventariado y catalogación anteriores. En ellas se acercan al público los instrumentos científicos, para que no se vean como meros objetos artísticos, sino como parte de la historia de la enseñanza en su región o comunidad autónoma, y gracias a los cuales sus padres y abuelos aprendieron ciencia en la escuela. Conclusión

Los instrumentos son un patrimonio que merece la pena ser conservado, las instituciones propietarias deben implicarse en su conservación y la administración debe poner los medios adecuados para que esto así ocurra (bien de forma directa o subsidiaria a través de los museos).

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 80

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 81

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 81-83

PATRIMONIO CIENTÍFICO Y TECNOLÓGICO DEL SIGLO XX: PROBLEMAS Y RETOS PARA UNA NUEVA HISTORIA PEDRO RUIZ CASTELL DEPARTAMENTO DE DOCUMENTACIÓN E INVESTIGACIÓN, MUSEO NACIONAL DE CIENCIA Y TECNOLOGÍA, MADRID. pedro.ruiz@mec.es

Palabras clave: museos de ciencia, patrimonio científico, siglo XX Twentieth-century scientific and technological heritage: problems and challenges for a new history Summary: The acquisition and preservation of the twentieth-century scientific and technological heritage are one of the main problems of science museums nowadays. This poster presents some of the results of different research projects on twentiethcentury scientific instruments developed at the Spanish National Museum of Science and Technology and their relevance to historiographical debates in the history of science. Key words: science museums, scientific heritage, twentieth century

Introducción

El estudio del patrimonio científico y tecnológico del siglo XX ha cobrado gran importancia durante los últimos años, tanto por los problemas específicos que su conservación, restauración, estudio y difusión comportan, como por las novedades que aportan al debate historiográfico. Esta preocupación se refleja en el Museo Nacional de Ciencia y Tecnología (MNCT) mediante nuevas políticas de adquisi-

DOI: 10.2436/20.2006.01.9

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 82

P. RUIZ CASTELL

ción y líneas de investigación que facilitan acercamientos inéditos a la historia de la ciencia y la tecnología en la España del siglo XX. Trabajos del MNCT

Entre los diferentes trabajos realizados en los últimos años desde el MNCT, destaca la comunicación de Ignacio de la Lastra González en las VII Jornadas Internacionales de Patrimonio Industrial, celebradas en Gijón en 2005, titulada «Óptica de precisión en la artillería». Dicho trabajo es un estudio de los telémetros de la colección del MNCT, procedentes del Taller de Precisión del Ejército y Centro Electrotécnico de Artillería, y fabricados por Zeiss, Somet y el propio Taller de Precisión en las décadas de 1930 y 1940. Los diferentes tipos de telémetros fueron empleados por la artillería naval, antiaérea o de costa en un ejército como el español, donde se utilizaron entre la década de 1890 y la de 1960. Por su parte, la comunicación «Instrumentos científicos para la enseñanza en la España de principios del siglo XX», presentada en la conferencia Who needs scientific instruments?, celebrada ese mismo año en Leiden, es una primera aproximación a partir de los instrumentos de la colección del MNCT al desarrollo de la industria de instrumentos científicos para la enseñanza en la España de la primera mitad del siglo XX. En efecto, el creciente interés de los gobiernos por promocionar la educación científica impulsó un aumento en la demanda de aparatos con los que realizar experiencias pedagógicas, lo que propició la aparición de distribuidores y constructores españoles como las casas madrileñas Antonio Pérez y «Perlado, Páez y Compañía» o los catalanes Jacinto Esteva Marata y Luis Soler Pujol. Posteriormente surgieron grandes empresas como Sogeresa y Cultura, cuyos orígenes se remontan a la década de 1920. Finalmente, la comunicación presentada en el XXV SIC Symposium celebrado en Cracovia en 2006 y titulada «Un instrumento de la Europa comunista en la España de Franco» se centra en el estudio de un microscopio electrónico de fabricación checoslovaca adquirido en la década de 1960 por la Fundación Jiménez Díaz. A partir de este instrumento no sólo se reconstruye la historia de la marca Tesla y las ventajas que ofrecía este aparato en particular frente a otros modelos de microscopio electrónico, sino que además se pone de manifiesto el cada vez mayor uso de la microscopía electrónica, especialmente con fines médicos, en la España de aquellos años. Del mismo modo, también se abordan algunos aspectos desatendidos por la historiografía general, como el establecimiento de relaciones comerciales entre España y diferentes países comunistas de Europa del Este. Conclusiones

El estudio del patrimonio del siglo XX nos permite abordar nuevas cuestiones como: —La gran implicación de la industria militar en el desarrollo de proyectos de investigación. —La producción masiva de instrumentos científicos con fines que van más allá de la enseñanza de las ciencias experimentales y supeditada a agendas ideológicas y propagandísti-

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 83

PATRIMONIO CIENTÍFICO Y TECNOLÓGICO DEL SIGLO XX: PROBLEMAS Y RETOS PARA UNA NUEVA HISTORIA

cas específicas, así como un desarrollo de la actividad científica y tecnológica estrechamente ligado a conceptos como el de prestigio nacional, etc. —El cambio del concepto mismo de instrumento científico a partir de la realización de grandes proyectos de investigación (big science), que requieren instrumentos de grandes dimensiones y enorme complejidad con los que a menudo interactuaban numerosos científicos y técnicos de diferentes nacionalidades. (El uso de equipos electrónicos ha hecho cada vez más complejo e inescrutable su funcionamiento.) —La importancia de países periféricos en el contexto científico internacional en relación con determinadas industrias de producción.

03 Ignacio de la Lastra.qxd

27/10/08

18:52

Página 84

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 85

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 85-94

LES COL·LECCIONS DE FÍSICA I QUÍMICA DELS INSTITUTS DE SECUNDÀRIA: CATALOGACIÓ, ESTUDI I METODOLOGIES* JOSEP SIMÓN CASTEL INSTITUT D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DOCUMENTACIÓ LÓPEZ PIÑERO , CONSELL SUPERIOR D’INVESTIGACIONS CIENTÍFIQUES. phljs@leeds.ac.uk

Paraules clau: instruments científics, ensenyament, física, química, historiografia The secondary school physics and chemistry collections: cataloguing, study and methodologies Summary: The aim of this paper is to briefly describe the major primary sources available for cataloguing scientific instruments in secondary schools, while driving attention to the need of using them critically and of framing this task in the context of historiographical debate. Key words: scientific instruments, education, physics, chemistry, historiography

Introducció

Durant els últims anys han sorgit un nombre considerable d’iniciatives per preservar i catalogar els instruments científics antics existents en diverses institucions educatives al País Valencià, Catalunya i les Illes, i a altres indrets de l’Estat espanyol. Aquestes esperançadores empre*

Aquesta comunicació s’inscriu dins del projecte en desevolupament Comic i ha sigut possible

gràcies a diverses ajudes de la Fundació Bancaixa.

DOI: 10.2436/20.2006.01.10

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 86

J. SIMÓN CASTEL

ses han produït en molts casos publicacions en format imprès o electrònic1 que estan contribuint a la conscienciació pública i professional de la necessitat de conservar aquest tipus de patrimoni. Altres projectes estan ara mateix en vies de desenvolupament en el context de l’escola, la història de l’educació i la història de la ciència i de la tècnica. Tanmateix, existeix un dèficit de coordinació tant en el vessant polític com en el metodològic, museològic i historiogràfic, que impedeix que aquests esforços puguen tindre l’abast i els resultats que es mereixen. La recentment creada Comissió d’Instruments Científics (Comic), projecte en desenvolupament adscrit a la SCHCT, pretén contribuir a resoldre aquest problema oferint eines de coordinació, assessorament i documentació tant a noves iniciatives com a les ja existents.2 Aquest article s’inscriu dins d’aquest context, tenint com a objectiu divulgar les principals eines documentals disponibles per a la catalogació i estudi de les col·leccions de física i química de les institucions d’ensenyament secundari, tot emmarcant-les en el context de la discussió historiogràfica. Les fonts documentals que permeten catalogar i documentar una col·lecció de física i química d’institut de secundària són nombroses i, en molts casos –com les mateixes col·leccions–, es conserven en els mateixos instituts, junt amb les peces o en altres parts de l’edifici com l’arxiu, la biblioteca, el laboratori, la sala de professors o els despatxos de direcció. El procés de catalogació té com a objectiu preservar i documentar les peces. Tanmateix, cal no oblidar que les peces, junt amb la documentació associada conservada al centre, formen un conjunt de fonts interrelacionades. Així, és essencial vetllar per la conservació no només dels instruments, sinó també de tota la documentació associada en format imprès i manuscrit que està associada a aquests. De fet, des del punt de vista de l’historiador, del museòleg i del pedagog, la catalogació no és més que un primer pas de preparació de les fonts per al seu estudi i ús subsegüent. Una doble tensió lliga, per una banda, les fonts materials i documentals i, per l’altra, els resultats de la recerca i de l’ús actual que hom fa d’elles. Instruments científics, llibres de text, inventaris manuscrits o impresos de col·leccions, manuals de legislació escolar, apunts de professors, quaderns d’estudiants, catàlegs de fabricants d’instruments científics, fulletons tècnics o registres de mesura produïts amb els instruments: es tracta d’un conjunt de fonts interrelacionades per a l’ús conjunt que d’elles feren els actors històrics que les crearen i les utilitzaren. Com totes les fonts històriques, han de ser emmarcades en el seu context i utilitzades de manera crítica i, per tant, no poden ser considerades com eines neutres quan són emprades per catalogar instruments científics. Per altra banda, el nostre treball no hauria d’aturar-se en la catalogació. L’objectiu és donar un nou ús als instruments científics més enllà de la seva mera conservació i registre. Per a l’historiador aquestes fonts materials i documentals són el punt de partida per reconstruir les pràctiques artesanals, industrials, pe1.

Un bona recopilació d’aquesta producció (fins a 2002) es pot trobar a Bertomeu & García Belmar (2002) i a Simón Castel (2002).

Vegeu <http://www.uv.es/=comic/>.

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 87

LES COL· LECCIONS DE FÍSICA I QUÍMICA DELS INSTITUTS DE SECUNDÀRIA

dagògiques i investigadores a les quals l’existència i ús dels instruments i registres associats contribuïren. En els apartats següents discutiré aquestes qüestions en relació amb les fonts principals que formen el conjunt de fonts interrelacionades en el cas de les col·leccions d’instruments científics dels instituts d’ensenyament secundari.3 No dedicaré, però, un apartat específic a la descripció de les fonts materials, puix que són el focus obvi del tipus d’estudi en què s’inscriu aquest article i ja existeixen bones síntesis amb l’objectiu de promoure el seu ús.4 L’interès creixent per l’ús de les fonts materials en història de la ciència és ben clar. Un exemple clarament il·lustratiu d’aquesta tendència és la seva presència en llibres com el bestseller Leviathan and the Air Pump (Shapin & Schaffer, 1985). Tanmateix, aquest exemple mostra també les mancances més comunes de les aproximacions que es fan des de la història de la ciència generalista: els instruments són introduïts en les narratives, però els historiadors no treballen amb fonts materials sinó només amb les tradicionals fonts manuscrites i impreses. Tot i que el focus d’aquest article són precisament aquestes últimes, el nostre objectiu no és pas separar-les o prioritzar-les front a les fonts materials, sinó al contrari, mostrar que totes les fonts formen part d’un corpus consistent que l’historiador hauria d’explotar en tots els seus vessants. En aquest sentit, ens identifiquem més amb l’orientació il·lustrada pel llibre sobre els instruments de l’abat Nollet editat per Pyenson & Gauvin (2002), que amb la seguida per Shapin & Schaffer. Les fonts manuscrites

Les fonts manuscrites principals que permeten documentar la presència i ús dels instruments als instituts d’ensenyament secundari són inventaris, registres de compra als llibres de comptabilitat, correspondència amb fabricants d’instruments i amb les autoritats educatives municipals o estatals, quaderns de professors i d’estudiants, exàmens i, en alguns casos, els registres produïts mitjançant els instruments mateixos. Amb la creació de càtedres de física i química als instituts d’ensenyament secundari el 1845, els establiments hagueren de planificar la provisió de material per al seu gabinet de física i laboratori de química. En molts casos aquests foren inicialment proveïts amb peces provinents de la facultat de filosofia de la universitat de la qual depenien. En altres, les col·leccions es formaren a partir dels fons provinents dels col·legis religiosos i seminaris de nobles que, arrel de la desamortització impulsada per Mendizábal el 1837, passaren a ser de propietat estatal o municipal, o a partir de donacions (Simón, 2002). Per altra banda,

El punt de partida d’aquestes reflexions és sempre l’experiència acumulada en el projecte de catalogació dels instruments

científics de la Universitat de València i dels instituts d’ensenyament secundari al País Valencià. Els principals resultats d’aquest projecte estan sintetizats a Bertomeu & García Belmar (2002). El projecte de les col·leccions dels instituts continua desenvolupant-se en l’actualitat. 4.

Vegeu, per exemple, Sendra Mocholí et al. (2002).

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 88

J. SIMÓN CASTEL

el 1845, des del Ministeri d’Instrucció Pública s’organitzà una compra general de material a París per a les universitats i els instituts (Egido, 2000; Moreno, 1988). En moments de transició com aquests, els establiments compongueren inventaris de les seves col·leccions de material científic per tal d’organitzar les sol·licituds de fons i realitzar les compres necessàries per constituir col·leccions completes apropiades per a l’ensenyament de les càtedres de física i química. Alguns dels inventaris generals conservats actualment als arxius dels instituts d’ensenyament secundari (vegeu figura 1) foren, doncs, confeccionats amb aquest objectiu. Al mateix temps, els llibres de comptabilitat general i en alguns casos llibres de comptabilitat específicament associats als gabinets i laboratoris dels instituts ofereixen registres de les compres efectuades a partir de la inauguració d’aquests. Aquests registres de compra, junt amb els inventaris, permeten, per una banda, fer una anàlisi qualitativa dels instruments i productes que compongueren una col·lecció de física i química per a l’ensenyament secundari. Per altra banda, és possible fer una anàlisi quantitativa que establesca quina fou la despesa en material científic i quina proporció representà respecte a altres despeses en els instituts. Al mateix temps, l’existència d’aquests documents ofereix la possibilitat de fer un estudi comparat que establesca i explique les similituds i diferències qualitatives i quantitatives amb les col·leccions de les institucions d’ensenyament secundari a altres països. El cas de França, donada la importància del seu vincle amb el cas espanyol, especialment pel que fa al material científic, és particularment rellevant. La tasca

Figura 1.

Exemple d’inventari de material científic, IES Lluís Vives, València.

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 89

LES COL· LECCIONS DE FÍSICA I QUÍMICA DELS INSTITUTS DE SECUNDÀRIA

és particularment propícia pel fet que existeixen també inventaris i registres de compra d’instruments científics a les seves escoles i al seu arxiu nacional. Igualment, la disponibilitat d’inventaris realitzats en diversos períodes hauria de permetre un estudi diacrònic de l’evolució de les col·leccions i l’anàlisi de les conseqüències i relacions que pogué tindre amb les pràctiques pedagògiques associades al seu ús. Als instituts espanyols es pot també trobar correspondència entre fabricants i distribuïdors d’instruments científics nacionals o estrangers i el director o el catedràtic de física i química del centre. En molts casos es tracta de cartes breus en què un fabricant ofereix els seus productes mitjançant l’enviament d’un catàleg comercial, o esborranys de cartes en què el catedràtic de física i química de l’institut contacta amb un fabricant pel mateix motiu. En certs casos, però, els continguts són més específics: el catedràtic del centre contacta amb un fabricant per demanar-li detalls sobre les característiques d’un instrument, sobre el seu funcionament o li proposa desenvolupar un tipus de peça necessària per al seu treball docent o investigador. Aquests documents tenen un gran valor, particularment per poder realitzar un inventari dels fabricants nacionals que treballaren durant la segona meitat del segle XIX i els inicis del XX, puix que en la majoria dels casos han quedat poques traces de la seva activitat. Al mateix temps, un estudi d’aquestes fonts hauria d’avaluar quantitativament i comparativament quins foren els fabricants estrangers que proveïren amb més freqüència els instituts espanyols. Si bé sembla que determinats fabricants francesos tingueren la supremacia durant el segle XIX i que els alemanys prengueren el relleu cap a finals de segle (Ruiz Castell et al., 2002), encara és necessari un estudi de detall que analitze comparativament les situacions particulars d’un cert nombre d’instituts per tal de produir una imatge més acurada. L’estudi dels quaderns d’estudiants i de professors és una de les tendències més innovadores que en l’última dècada han sigut incorporades a la història de la ciència, exemplarment il·lustrada per treballs com el d’Olesko (1991) o per projectes en desenvolupament com Le cours magistral: modalités et usages (XVIe-XXe siècles), hostatjat per l’Institut National de la Recherche Pédagogique.5 Aquest tipus de fonts és difícil de trobar a les biblioteques i arxius espanyols, tot i que projectes com el Servei d’Arxius de la Ciència són un excel·lent punt de partida.6 Tanmateix, la tasca és encara més complexa pel que fa a fonts associades a professors i estudiants de l’ensenyament secundari. No obstant això, en alguns instituts es poden trobar documents manuscrits lligats al treball de professors i estudiants. En el cas dels instituts de València, Castelló i Alacant, fins al moment s’han trobat alguns treballs d’estudiants, probablement conservats pel professor de l’assignatura (vegeu figura 2). Per altra banda, pel que fa als estudiants també existeixen col·leccions parcials d’exàmens d’admissió i de grau conservats de manera independent o inclosos als llibres de graus, dels quals en 5.

Vegeu <http://www.inrp.fr/she/cours_magistral/>, on s’ofereix una introducció a la historiografia i problemàtiques d’aques-

ta línia de recerca. 6.

Vegeu <http://www.sac.cat/>.

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 90

J. SIMÓN CASTEL

general es conserva una sèrie completa en cada institut. Com ha mostrat Warwick (2003) per al cas de les matemàtiques a Cambridge, els exàmens són una font important de gran ajuda per reconstruir les pràctiques pedagògiques. Tant els exàmens com els quaderns de professors i d’estudiants, ens permeten aproximar-nos de manera més directa a la realitat de les pràctiques que tenien lloc a l’aula. Finalment, durant el segle XIX es desenvoluparen instruments científics que produïen registres gràfics amb finalitat pedagògica o investigadora. És el cas dels aparells de Morin o els barògrafs, presents amb freqüència en les col·leccions dels instituts de secundària. Tanmateix, és molt rar que s’hagen conservat aquests registres. En general, però, les fonts manuscrites no són sempre suficients per aconseguir respondre a les preguntes que comporta l’estudi de la constitució i ús d’una col·lecció d’instruments científics. Junt amb les fonts materials, les fonts impreses ens poden ajudar a aconseguir aquest objectiu i, en el cas de les col·leccions d’ensenyament secundari, la disponibilitat d’aquestes és també important. Les fonts impreses

Les fonts impreses principals que junt amb les fonts materials i les fonts impreses completen el corpus documental per a l’estudi històric de les col·leccions de física i química de l’ensenyament secundari són memòries anuals, catàlegs comercials de fabricants i distribuïdors d’instruments, fulletons tècnics, inventaris impresos i llibres de text.

Figura 2.

Exemple de treball d’estudiant, IES Francesc Ribalta, Castelló.

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 91

LES COL· LECCIONS DE FÍSICA I QUÍMICA DELS INSTITUTS DE SECUNDÀRIA

Les memòries són publicacions anuals realitzades pels instituts d’ensenyament secundari per iniciativa del Ministeri d’Instrucció Pública, van aparèixer per primera vegada cap a 1849 i foren una pràctica regular de tots els instituts durant les dècades següents. La memòria anual s’obria amb un discurs d’inauguració del curs per part del director de l’institut i una presentació general dels continguts de la publicació. Aquesta es componia del llistat del personal de l’institut, dades estadístiques de les matrícules d’estudiants, de les assignatures impartides, els seus horaris i els llibres de text emprats, comptabilitat: despeses i ingressos, llistat i característiques d’escoles associades a l’institut, registres de les despeses de material científic o mobiliari i, en ocasions, inventaris complets de les col·leccions del centre. Les memòries compliren un rol d’instrument de control de la gestió i desenvolupament pedagògic en l’àmbit local i nacional. Però també tingueren un rol públic, ja que eren presentades i llegides en les cerimònies d’inauguració de cada curs, i la inspecció de les col·leccions d’alguns instituts fa pensar que probablement s’establí un intercanvi d’aquestes entre diversos instituts. Els inventaris d’instruments científics inclosos són sovint versions impreses dels esborranys manuscrits que es poden trobar als arxius dels instituts, però com hem vist foren també una mostra pública de les possessions dels instituts i les seves càtedres, i, en certa mesura, circularen a través de la xarxa nacional d’instituts. Els registres de compra de material científic inclosos a les memòries, tot i ser ben concisos, són de gran ajuda per datar les peces materials que s’han conservat en les col·leccions dels instituts.7 Com ha senyalat Olesko per al cas de l’ensenyament secundari a Alemanya, documents com les memòries són fonts privilegiades per a reconstruir la vida escolar (Olesko, 1985). A més dels inventaris inclosos en les memòries anuals dels instituts, en algunes ocasions els catedràtics de física i química d’alguns instituts publicaren separadament inventaris de les col·leccions de llur càtedra, que sovint anaven precedits d’una introducció de la seva història i una descripció de l’espai físic en què es guardaven i s’utilitzaven els instruments: gabinets, laboratoris, tallers. Aquestes publicacions pogueren tindre diverses funcions. Per una banda, eren mostres públiques dels recursos d’una càtedra. Per l’altra, com els programes i llibres de text de física i química, mostraven les concepcions del professor sobre l’estructura disciplinar i pedagògica de la física i la química. Finalment, tenien una funció d’eina pedagògica permetent als estudiants familiaritzar-se amb les col·leccions de l’assignatura.8 Els catàlegs de fabricants, com els llibres de text –que descriurem en l’apartat següent–, són una de les fonts més utilitzades en les tasques de catalogació dels instruments científics. En els dos casos, la presència d’il·lustracions permet al catalogador identificar ràpidament les peces d’una col·lecció. Tanmateix, cal tindre en compte que, com ha suggerit 7.

De fet, són tan concisos com els inventaris, que només donen noms d’instruments i rara vegada fabricant, model o número

de sèrie. 8.

Exemples d’aquests són Santisteban (1872; 1875) i Alcolea (1889).

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 92

J. SIMÓN CASTEL

Brenni, aquestes il·lustracions no es corresponen sempre als instruments reals que produí el fabricant en qüestió (Brenni, 1989). De fet, durant el segle XIX hi hagué una circulació important d’il·lustracions entre catàlegs comercials, llibres de text i revistes que fa més complexa la seva utilització que, en tot cas, ha de ser sempre crítica. Per altra banda, els catàlegs comercials de fabricants, quan el més comú és que no hagen sobreviscut altres registres materials que documenten llur activitat, són una font de vital interès per aquest propòsit. Es tracta d’un tipus de publicació poc considerat i, per tant, amb poca presència en les biblioteques universitàries o d’altres institucions educatives o de recerca. Però en molts casos, els instituts han conservat bones col·leccions de catàlegs que per al cas de fabricants nacionals són, en ocasions, còpies rares donades les condicions de preservació citades. Així doncs, és necessària una tasca bàsica de catalogació i digitalització d’aquests catàlegs que són un dels pocs testimonis existents de l’activitat de fabricació d’instruments científics al nostre país. Finalment, els llibres de text de física i química són potser les fonts documentals més habituals emprades per identificar instruments durant el procés de catalogació. Sense negar llur gran utilitat, és necessari ser conscient de llurs limitacions. Els llibres de text documenten i il·lustren en molts casos col·leccions específiques d’instruments científics que existiren en institucions particulars. El popular tractat d’Adolphe Ganot, per exemple, pot ser considerat en les seves primeres edicions com un catàleg de les col·leccions que posseïa la seva escola privada a París, on preparava estudiants per a un examen ben específic, el baccalauréat ès-sciences. Un altre popular llibre de física francès, el de Charles Drion i Émile Fernet, utilitzà les col·leccions de l’École Normale a París per a il·lustrar les seves pàgines. Tot i l’òbvia connexió de les col·leccions espanyoles amb la indústria de precisió francesa durant la segona meitat del segle XIX, no és evident que aquestes col·leccions hagen de ser idèntiques a les franceses, i més encara a certes col·leccions dissenyades per a propòsits pedagògics molt específics. Al mateix temps caldria determinar amb cura quins llibres de text foren utilitzats junt amb certes col·leccions en els instituts espanyols d’ensenyament secundari i, en aquest sentit, en general no és suficient comprovar quins llibres es conserven en les seves biblioteques, sinó que cal estudiar fonts com els quaderns de professors i estudiants. Com hem vist, però, la relació entre llibres de text, programes, catàlegs comercials, inventaris, exàmens, memòries impreses i instruments reals és ben visible. Així, seria desitjable disposar d’estudis comparats dels llibres de text de física i química publicats a Espanya que tinguen en compte la seva connexió amb col·leccions espanyoles i estrangeres. Els llibres de text completen el corpus de fonts dels quals els instruments científics formen part i que ens poden donar l’oportunitat de reconstruir la història de l’ensenyament de la física en l’ensenyament secundari a Espanya. Es tracta d’un conjunt de fonts interrelacionades que es complementen entre si i que permeten explorar i fer història en un gran nombre de direccions. Són necessaris més estudis que al mateix temps que utilitzen aquestes

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 93

LES COL· LECCIONS DE FÍSICA I QUÍMICA DELS INSTITUTS DE SECUNDÀRIA

fonts les emmarquen críticament. Aquest objectiu és particularment important per als projectes en marxa que promouen la catalogació d’instruments científics. Dissenyar un projecte de catalogació necessita la formulació d’objectius ben clars connectats amb la historiografia actual per tal d’augmentar l’eficàcia del seu desenvolupament i la qualitat dels seus resultats. Així, no es tracta només de catalogar o de col·leccionar, sinó de fer-ho com a mitjà per a poder contribuir a respondre preguntes específiques que connecten el nostre passat amb l’actualitat.

04 Josep Simon Castel.qxd

27/10/08

18:53

Página 94

J. SIMÓN CASTEL

Bibliografia ALCOLEA Y TEJERA, J. (1889), Catálogo de los aparatos, máquinas e instrumetnos contenidos en el Gabinete de Física del Instituto Provincial de Cádiz, Cadis, Instituto Provincial. BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (ed.) (2002), Obrint les caixes negres: instruments científics de la Universitat de València, València, Universitat de València. BRENNI, P. (1989), «The illustrated catalogues of scientific instrument-makers». A: BLONDEL, C. (ed.), Studies in the history of scientific instruments, Londres, Roger Turner Books, 169-178. EGIDO, A. et al. (2000), Instrumentos científicos para enseñanza de la física, Madrid, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. MORENO, A. (1988), Una ciencia en cuarentena. La física académica en España (1750-1900), Madrid, CSIC. OLESKO, K. (1985), «The mental world of Physiklehrer: Subject and method in history of mathematics», Recherches en Didactique des Mathématiques, 2-3 (6), 347-362.

RUIZ CASTELL, P. et al. (2002), «Els fabricants d’instruments de la Universitat de València». A: BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (ed.) (2002), Obrint les caixes negres: instruments científics de la Universitat de València, València, Universitat de València. SANTISTEBAN, M. (1872), catálogo de los instrumentos de física y química que existen en los respectivos gabinetes del Instituto de San Isidro de Madrid, Madrid, Imprenta de la Viuda de Aguado é Hijo. — (1875), Breve historia de los gabinetes de Física y Química del Instituto de S. Isidro de Madrid, Madrid, Imprenta de la Viuda de Aguado e Hijo. SENDRA MOCHOLÍ et al. (2002), «Los instrumentos científicos de la Universidad de Valencia: primeros resultados de un catálogo de la cultura material de la ciencia», Cronos, 4 (1-2), 29-61. SHAPIN, S.; SCHAFFER, S. (1985), Leviathan and the air-pump: Hobbes, Boyle, and the experimental life, Princeton, Princeton University Press.

— (1991), Physics as a Calling. Discipline and Practice in the Königsberg Seminar for Physics, Ithaca; Londres, Cornell University Press.

SIMÓN CASTEL, J. (2002), Els instruments científics de l’IES Lluís Vives: Primers resultats d’un catàleg de la cultura material de la ciència, tesina de DEA, València, Universitat de València.

PYENSON, L.; GAUVIN, J. F. (2002), The art of teaching physics : the eighteenth-century demonstration apparatus of Jean Antoine Nollet, Sillery, Septentrion.

WARWICK, A. (2003), Masters of Theory: Cambridge and the Rise of Mathematical Physics, Chicago, Chicago University Press.

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 95

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 95-101

L’ARXIU HISTÒRIC DE L’ESCOLA D’ENGINYERIA INDUSTRIAL DE BARCELONA (AhEIB). PLANIFICACIÓ ESTRATÈGICA JAUME VALENTINES ÁLVAREZ CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. jaume.valentines@upc.edu

Paraules clau: arxius, patrimoni documental, centres d’ensenyament tècnic, ETSEIB, divulgació científica The historical archive of the school of industrial engineering of Barcelona (AhEIB). Strategic planning Summary: The Integral Management Project of the Historical Archive of the School of Industrial Engineering of Barcelona (ETSEIB) was started in September of 2004. In order to make visible the definition and implementation of this project, and to formulate its evaluation and redefinition, we have used marketing languages and techniques, like auxiliary methodologies for the archivistic and historiographic sciences. Key words: archives, documental heritage, technical schools, ETSEIB, scientific diffusion

Amb l’udol d’una guineu —solitari, llunyà, exasperat— arrenca Una trucada per a la 2, el vídeo de divulgació de l’arxiu històric de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona (AhEIB), que es va presentar el novembre passat en aquesta mateixa escola. Aquest udol volia representar el clam de socors d’un patrimoni que durant molt temps ha estat tancat dins d’una gàbia, si bé ha estat oberta més o menys regularment per alguns historiadors i alguna historiadora, com Guillermo Lusa o Emma Sallent.

DOI: 10.2436/20.2006.01.11

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 96

J. VALENTINES ÁLVAREZ

El patrimoni documental de l’Escola T. S. d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) ha estat —i és— testimoni i actor de la història d’aquest centre acadèmic, al voltant del qual s’ha anat generant (des de la seva creació, el 1851, fins a l’actualitat). I, per conseqüent, també ho ha estat —i ho és— del desenvolupament de l’ensenyament tècnic i de la investigació científica a Catalunya. A partir del setembre de 2004, arran d’una actuació de preservació d’emergència, es va començar a gestar el projecte de gestió integral de l’AhEIB, seguint els criteris de l’arxivística actual. El nou projecte ha donat ja fruits saborosos (per a documentalistes i historiadores) com l’Inventari del patrimoni documental de l’ETSEIB o la Guia de l’AhEIB. Per tal de visualitzar la definició i la implementació del projecte arxivístic en qüestió, així com per a acomplir-ne l’avaluació i redefinició, s’ha optat per emprar un llenguatge que no és propi ni de la historiografia ni de l’arxivística, sinó de les ciències d’organització d’empreses i del màrqueting (ciències que òbviament tenen la seva història, inscrita en el desenvolupament de l’economia i el treball des del segle passat). Val a dir, però, que llurs tècniques analítiques associades (DAFO, diagrames de Venn, piramidals, radials, etc.) han estat adoptades per altres sectors acadèmics i no-acadèmics per a l’avaluació de grups i actuacions (per exemple, dins els moviments socials i les cooperatives de producció o de consum). De la mateixa manera, aquestes ciències són vàlides com a ciències auxiliars de la història i com a ciències auxiliars de ciències auxiliars de la història, com l’arxivística. En aquestes Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, ara fa 4 anys, vaig presentar el projecte museològic de l’ETSEIB, el Museu de l’Enginyeria de Catalunya (mEC). En fa 2, el sistema de documentació patrimonial de l’ETSEIB. Enguany, el projecte de patrimoni documental de l’ETSEIB. Tot plegat, pretén constituir un cos flexible, però unitari, de conservació, tractament, accés i difusió del llegat històric —i, per tant, potencialment historiogràfic— moble, immoble i documental de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona. *

Heus ací les eines d’anàlisi i disseny del projecte de gestió integral de l’arxiu històric de l’ETSEIB, que es mostren a les figures següents: 1. Cicle de vida del projecte de l’AhEIB. Retroalimentació del projecte (figura 1).

Projecció Implementació

Figura 1 Avaluació

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 97

L’ARXIU HISTÒRIC DE L’ESCOLA D’ENGINYERIA INDUSTRIAL DE BARCELONA (AhEIB)

2 i 3. Diagrames de Venn. Relacions internes (2) i externes (3) de l’AhEIB amb diferents òrgans, i les seves àrees de coincidència (en activitats, capacitats, espais, recursos o persones). Amb la finalitat d’obtenir l’estructura arxivística adequada, l’Arxiu de l’ETSEIB ha de saber aprofitar els recursos, estratègies i trajectòries que una triple integració orgànica li ofereix potencialment: estem parlant de la interrelació (en diversos àmbits) d’aquest arxiu amb l’Arxiu de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) (Oficina de Documentació i Arxius), amb el Servei d’Arxius de Ciència, i amb la mateixa ETSEIB (Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica-CRHT, Fons Històric de Ciència i Tecnologia-FHCT, mEC, Secretaria, altres) (figures 2 i 3).

difusio acció cultural connexió d’inventaris serveis i recursos didáctica

AhEIB

mEC

programari classificació avaluació arxiu post. 1971

reproducció doc. fons bibliogàfic (EIB/Archivistica) exposicions

Biblioteca FHCT

Servei d’Arxius de Ciència

Arxiu UPC

página electrònica centre de publicacions sales d’exposicions aules de seminaris àrees de descans espais d’acollida seguretat personal

difusió tractament xarxa imatges recerca

AhEIB

ETSEIB

Figura 2

Figura 3

4. Diagrama radial i retroalimentacions. Les diferents àrees de treball interrelacionades i definides pel projecte de gestió arxivística. La implementació de totes elles, al seu torn, va redefinint el projecte (figura 4).

Identificació Condicionament de les àrees de conversació

Avaluació Tria Eliminació

Projecte de Gestió integral de l’AhEIB

Difusió Divulgació

Accés

Clasificació Ordenació

Descripció Arxivament de les unitats d’instal·lació

Figura 4

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 98

J. VALENTINES ÁLVAREZ

5. Diagrames piramidal i piramidal invertit. Les àrees dels sectors piramidals corresponen als volums documentals de les diferents fases del cicle de vida dels documents. Quant a la piràmide invertida i el seu equilibri inestable, podem citar: «El centre de gravetat cau en pic el cos se separa un xic de la seva posició. Per conseqüent, les alteracions minses de la posició primitiva fan tombar el cos», Kleiber, J.; Estadella, J. (1928), Compendio de física y química, Barcelona, Gustavo Gili, p. 55 (figura 5).

AhEIB

Arxiu gestió

documental

Arxiu de gestió

Arxiu administratiu intermedi

avaluació

Arxiu administratiu intermedi

Equilibri estable

Equilibri inestable Figura 5

6. Diagrama de fluxos del procés de gestió arxivística de l’AhEIB (en línia contínua, el recorregut dut a terme des de 2004) (figura 6). 7. DAFO. Una vegada acabada la primera fase d’actuació del projecte de gestió, l’anàlisi DAFO (SWOT) de l’arxiu permet percebre els seus punts febles (D) i forts (F), fer front a riscos (A) i incentivar potencialitats (O). Tot plegat, amb la finalitat de millorar-ne el funcionament i la gestió de recursos, i escollir les estratègies més adequades de tractament, accés i difusió arxivístics (figura 7). 8. Projecció d’estratègies. En tres eixos desdoblats: Tractament&Integració - Accés&Difusió - Ampliació&Revisió (figura 8).

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 99

L’ARXIU HISTÒRIC DE L’ESCOLA D’ENGINYERIA INDUSTRIAL DE BARCELONA (AhEIB)

Figura 6

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 100

100

J. VALENTINES ÁLVAREZ

Aspectes positius

Aspectes negatius Factors interns

D - Debilitats

F - Fortaleses

Manca d’infraestructura, espais i horaris de consulta Recursos econòmics limitats

Existència d’un pla-memòria de gestió arxivistica

Manca de documents i eines de classificació i tractament històrics

Protocols i documents-guia de l’AhEIB

Difusió escassa

Instruments de descripció eficaços

Gestió inconnexa amb els arxius intermedis i de gestió

Condicions millorades de conservació - compactes

Inexistència d’una arxivera o arxiver fix

Material de sensibilització

Manca de formació en arxivística del personal de l’administració central

A - Amenaces

O - Oportunitats Inscripció dins l’ETSEIB, participació amb els seus centres i recursos: CRHT, Serveis Informàtics, La Factoria, FHCT, Secretaria

Invisibilització del fons i relativització de l’interés patrimonial

Projecte del mEC + Invntari del Patrimoni històric de l’ETSEIB

Capacitat minsa d’actuació de l’Arxiu UPC envers fons històrics

Interrelació amb l’Arxiu UPC: programari, avaluació

Sistema de classificació i tractament de l’Arxiu de la UPC no adecuat per a fons històrics

Consolidació del Servei d’Arxius de Catalunya

Interrupció o dilatació de la segona fase del projecte Canvis en els òrgans de l’administració de l’ETSEIB

Reforma de l’edifici de l’escola: partides pressupostàries Grau alt de desenvolupament de l’arxivistica (metodologies i recursos) Maduresa de la historiografia de la ciència i la tècnica a Catalunya Sensibilització social i legal

Factors externs (entorn: ETSEIB, UPC, SCHCT, societat...)

FCE - factors critics d’èxit - negreta

Figura 7

ESTRATÈGIES

TRACTAMENT UNITARI, CONTINUAT, CIENTÍFIC

DIFUSIÓ-DIVULGACIÓ-ACCÉS

AMPLIACIÓ I REVISIÓ DEL FONS HISTÒRIC

Sensibilització dels òrgans dependents Integració i gestió conjunta arxius de gestió, intermedi i històric de l’ETSEIB Integració i gestió conjunta Arxiu ETSEIB i Arxiu UPC Formació arxivistica de personal de secretaria de l’ETSEIB

Pla de divulgació de l’arxiu i les seves tipologies documenals Integració de l’Inventari i la Guia a la pàgina-e de l’ETSEIB, així com a la documentació generada Servei d’Arxius de Ciència (en procés): catàlegs de fons de ciència, reproducció documental en línia Pla de condicionament d’espais i instruments de consulta Gestió conjunta de la reproducció documental amb el Fons històric de la Biblioteca de l’ETSEIB

GESTIÓ INTEGRAL DEL PATRIMONI DOCUMENTAL DE L’ETSEIB

Figura 8

Avaluació i integració de doc. a l’AhEIB (Dipòsit I) Desdoblament d’expedients compostos en expedients més acotats Catalogació i ordenació de la documentació

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 101

L’ARXIU HISTÒRIC DE L’ESCOLA D’ENGINYERIA INDUSTRIAL DE BARCELONA (AhEIB)

101

Agraïments Antoni Salamero Salas, Departament d’Organització d’Empreses, ETSEIB-UPC.

Bibliografia MIGUEL FERNÁNDEZ, E. de (1993), Introducción a la gestión (Management), València, Universidad Politècnica de Valencia. NÚÑEZ FERNÁNDEZ, E. (1999), Organización y gestión de archivos, Gijón, Trea. TARRAGÓ SABATÉ, F. (1986), «La economía de la empresa como ciencia». A: Fundamentos de economía de la empresa, Barcelona, Librería Hispano Americana, 139-196. VERNIS DOMÈNECH, A. et al. (1998), La gestión de las organizaciones no lucrativas, Bilbao, Deusto. Arran dels treballs realitzats des del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica, s’han elaborat diverses publicacions i materials que estan a la vostra disposició i que, properament, estaran disponibles en línia a la pàgina electrònica de la Càtedra UNESCO de Tècnica i Cultura, promoguda per aquest centre, <http://www.upc.edu/ cutc/> - «el CRHT». Assenyalem, del mateix autor:

VALENTINES ÁLVAREZ, J. (2006), El patrimoni històric de l’Escola Tècnica d’Enginyeria Industrial de Barcelona, Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica Francesc Santponç i Roca, ETSEIB. — (2006), Guia de l’Arxiu Històric de l’ETSEIB. Descripció del subfons històric de l’ETSEIB - Fons ETSEIB de l’Arxiu de la UPC, Barcelona, 8 de març de 2006, CRHT-ETSEIB. — (2006), L’Inventari de l’Arxiu Històric de l’ETSEIB Fons ETSEIB de l’Arxiu de la UPC (SGDA 240-ETSEIB), Barcelona, UPC. [Format electrònic (Access), 974 entrades] — (2006), Projecte de Gestió Integral de l’Arxiu Històric de l’ETSEIB. Memòria i trajectòria, Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica Francesc Santponç i Roca, ETSEIB, 64+158 p. — (2007), «El nostre patrimoni», Memòria 2004-2005, ETSEIB, Barcelona, CPDA, 17-24. [CD-ROM que conté: I. Memòria. II. Guia. III. Llibre de registre]

05 Jaume Valentines Alvarez.qxd

27/10/08

18:54

Página 102

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:55

Página 103

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 103-109

LA NOVA ETAPA PEDAGÒGICA DE LA MENTORA ALSINA. DOCUMENTACIÓ I DIVULGACIÓ DEL PATRIMONI CIENTÍFIC I TÈCNIC AL mNACTEC JAUME VALENTINES ÁLVAREZ;1 SANTIAGO VALLMITJANA RICO;2 STEFANO D’ARGENIO;3 JOAN MUÑOZ;3 JAUME PERARNAU3 1

CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.

jaume.valentines@upc.edu 2

LABORATORI D’ÒPTICA, DEPARTAMENT DE FÍSICA APLICADA I ÒPTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.

santi.vallmitjana@ub.edu 3

MUSEU DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA DE CATALUNYA.

jperarnau@gencat.net

Paraules clau: instrumentació científica, ensenyament experimental de la física, arqueologia contemporània, museografia, Mentora Alsina The new pedagogical stage of Mentora Alsina collection. Documentation and diffusion of scientific and technological heritage in mNACTEC Summary: The Mentora Alsina permanent exhibition was inaugurated on 23th May 2006 at mNACTEC. Reproducing the Physics Experimental Laboratory Mentora Alsina (1906-1991) —objects, practices, spaces, educational methodologies—, we have tried to reproduce knowledge, skills, interests and amazements in the new audienc of the new century. At once, the historical trajectories of the collections have permitted to show scientific contexts and critical reviews. Key words: scientific instruments, experimental education of Physics, contemporary archaeology, museography, Mentora Alsina

DOI: 10.2436/20.2006.01.12

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

104

27/10/08

18:55

Página 104

J. VALENTINES ÁLVAREZ; S. VALLMITJANA RICO; S. D’ARGENIO; J. MUÑOZ; J. PERARNAU

By examining the historical record of public demonstration and spectacle, recreating it, and putting it on show, we can not only investigate the past of public science but represent it to a contemporary public. Stephen Johnston, a la conferència inaugural de les IX Trobades History of Science in the Museum: Public Space & Virtual Presence

Aquesta citació verbalitza l’objectiu museològic central de l’exposició permanent del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) «El Laboratori de Física Experimental Mentora Alsina». Mitjançant l’ambientació dels espais (instruments, models, mobiliari) i la reproducció d’experiències clàssiques (animacions, tallers pedagògics), recuperem —com a testimoni— i usem —com a eina— la vocació divulgadora de molts gabinets experimentals, com a centres d’oci, de màgia, de ciència. De fet, la re-presentació de la Mentora té antecedents: estem parlant, per exemple, de l’apropiació en clau magicopoeticoescultòrica del mirall parabòlic per Joan Brossa. La Mentora Alsina (1907-1991, 2006-)

El laboratori de física experimental Alsina —que ben aviat es conegué com la Mentora— fou creat pel tècnic tèxtil i amateur científic Ferran Alsina i Parellada (1861-1908), el 1907. Després de la seva mort, un patronat, primer, i l’Ajuntament de Barcelona, posteriorment, en prengueren la responsabilitat de la gestió, fins que tancà les seves portes el 1991. Tanmateix, fou Ramon Llobregat, ajudant i confident d’Alsina, qui impulsà de primera mà el projecte durant més de mig segle, un projecte que va esdevenir la referència de la divulgació científica barcelonina fins a principis de la dècada de 1980, moment en el qual es va crear el Museu de la Ciència. A més a més, després de la Guerra Civil, donades les mancances dels laboratoris d’ensenyament primari, secundari i universitari, es dugueren a terme experiments escolars, pràctiques acadèmiques i treballs de recerca científica, com Ramon Parés ho ha testimoniat. Així doncs, ens trobem davant d’un espai de ciència que s’inscriu entre el darrer esbufec dels gabinets físics del segle XIX i les iniciatives museogràfiques pròpies dels museus científics i tècnics del XX. El 23 de maig de 2006, el mNACTEC prengué el testimoni de Ramon Llobregat i n’inaugurarà l’exposició permanent. Àmbits del Gabinet de Física de la Mentora: àmbits expositius

La museïtzació s’ha centrat en l’ambientació fidedigna de la Mentora Alsina (una única sala), a partir de seva col·lecció d’instruments científics i maquetes de màquines que romania dipositada al mNACTEC des del 1993. En aquest sentit, s’han mantingut i reconstruït les àrees disciplinàries que organitzaven els espais, els instruments i l’activitat del citat gabinet (àmbits: 1. Mecànica; 2. Pressió; 3. Hidrostàtica; 4. Acústica; 5. Òptica; 6. Electricitat). En

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:55

Página 105

LA NOVA ETAPA PEDAGÒGICA DE LA MENTORA ALSINA

105

total, s’exposen uns 130 objectes. Els inventaris i fotografies històriques que s’han conservat han permès aconseguir aquests objectius. Elaboració de fitxes: arqueologia i documentació patrimonial

Les tasques d’estudi —arqueològic i bibliogràfic— del patrimoni que s’ha conservat d’aquesta institució s’han orientat vers la identificació dels aparells, la funció i la funcionalitat experimental, les cases constructores, la datació, la procedència i els materials. Tot plegat, ho ha possibilitat un conjunt heterogeni de fonts disponibles, com: 1) inventaris mobles, fotografies i publicacions de la Mentora; 2) catàlegs de cases constructores d’instrumentació científica (Dalmau, Becker, Leybold’s, Hartmann & Braun...); 3) manuals històrics de física (Lozano, Feliu, Ribera, Ganot, Valdés, Péclet...); 4) bibliografia general contemporània (Enciclopedia Espasa-Calpe); 5) recursos electrònics (On-line Register SI-ISIN, Websters’ Instrument Makers Database...); 6) catàlegs de col·leccions científiques (Universitat de València, Universidad Complutense, Universidad de Granada...); 7) bibliografia historiogràfica (Bud & Warner, Trinder, Cerdà & García, Bertomeu, Simón...), i 8) l’anàlisi arqueològica. Com a equip documentalista, s’ha col·laborat amb la secció de conservació-restauració del mNACTEC a l’hora d’avaluar i projectar la integració de peces disperses d’un conjunt, així com el muntatge i restauració de les parts d’objectes compostos. Alhora, cal agrair a aquest grup les seves valuoses aportacions en termes d’identificació de materials i objectes. Descripcions, animacions, objectes: exposició

Al nou muntatge expositiu, la presència instrumental, les descripcions, les fotografies, les experiències (simulades o reals, mitjançant tallers) es complementen per tal de despertar inquietuds entorn de les qüestions físiques i històriques que els objectes havien plantejat i que, a hores d’ara, tornen a plantejar més o menys diferentment (figura 1).

Figura 1.

Portada del catàleg de l’exposició.

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

106

27/10/08

18:55

Página 106

J. VALENTINES ÁLVAREZ; S. VALLMITJANA RICO; S. D’ARGENIO; J. MUÑOZ; J. PERARNAU

Per tal d’aconseguir aquest repte, s’ha optat per l’heterogeneïtat en l’escriptura de les descripcions expositives dels objectes, tant formal com de contingut. Formal, amb relació al llenguatge (preguntes, admiracions, citacions, estructuració del contingut...). De contingut, amb relació a les temàtiques que, des de l’objecte, emergeixen (qüestions més enllà del funcionament pràctic i de l’explicació teòrica, comuns als science centers). De fet, quan totes les fitxes d’una exposició tenen els mateixos tipus de forma i fons (malgrat que la seva escriptura és més fàcil), el públic tendeix a sentir ensopiment envers el text i, conseqüentment, a prescindir del recurs museogràfic que se li ofereix (la seva lectura ni és més fàcil ni més plaent). Alhora, s’ha defugit d’una percepció i explicació supraintracientífica (funcional) dels aparells i del laboratori de Ferran Alsina, tot incorporant elements diversos d’història de la ciència i la tècnica (no obviant la naturalesa del mNACTEC), tant des d’un vessant intrínsec ampli com extrínsec (contextual). Els textos dels objectes exposats es troben publicats a la Guia de l’exposició, presentada al mNACTEC el 25 de gener de 2007. Pel que fa als elements intrínsecs de les ciències i les tècniques (si bé, entenem la separació instrument/funcionament / context científic / context global com a construcció purament formal), hi són presents els àmbits següents: a) la composició dels instruments científics (p. e., objecte 6070); b) el seu funcionament (6061); c) els contextos cientificotècnics (6102); d) la quotidianitat dels laboratoris històrics (5555); e) el concepte de gabinet com a centre ludicomàgic i educatiu (6019); f ) el vincle entre ciència i fenòmens naturals singulars (6028.2); g) la divulgació científica i els llibres de text (6044); h) les disciplines i subdisciplines històriques (6051); i) les relacions interdisciplinàries (6007); j) la revisió del concepte d’invenció i dels «grans homes» (6001); k) el relativisme científic (6028.1); l) les evolucions tecnològiques (6093); m) les tecnologies punteres i energies renovables (6097); n) les projeccions temporals cientificotecnològiques (6100), etc. Quant als factors que participen d’un caràcter extrínsec més visiblement, s’han inclòs apunts entorn de: a) els contextos socials i polítics (p. e., objecte 6116); b) els bescanvis interculturals de tecnologia (6172); c) les relacions ciència-cultura-societat (6138); d) les relacions ciència-tecnologia-indústria (6046); e) les relacions ciència-gènere: ciència masculina i dones científiques (6064); f ) les biografies de científics (6083); g) les cases constructores d’instruments de didàctica i de recerca (6173); h) les fonts històriques i historiogràfiques (6182), etc. Enllaços instrumentals: itineraris museològics personalitzats

Donada la rigidesa museogràfica pel vessant reconstructiu dels espais històrics del laboratori, els textos dels objectes esdevenen (juntament amb les animacions de funcionament d’alguns d’ells) cabdals en la complementació dels continguts, formes i itineraris de l’exposició. En aquest sentit, cada descripció complementa l’observació directa de l’objecte exposat, de l’animació corresponent i del conjunt instrumental i espacial. I viceversa.

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:55

Página 107

LA NOVA ETAPA PEDAGÒGICA DE LA MENTORA ALSINA

107

Val a dir que no existeix un fil conductor directe, lineal i únic entre els diferents textos. Ans al contrari, l’opció projectada d’establir enllaços (hyperlinks) amb altres instruments (i, per tant, amb els textos de les seves fitxes corresponents) ha de permetre resseguir itineraris textuals i materials d’una manera personalitzada. És a dir, es tractaria de donar la possibilitat de transitar nombrosos recorreguts museogràfics textuals-instrumentals, atès que els itineraris fisicoespacials són fixos per les característiques esmentades del muntatge expositiu. De totes maneres, els textos són singulars i significatius per ells mateixos. D’aquesta manera, l’exposició ha de passar de ser monolítica a ser calidoscòpica, dinàmica, desdoblant-se, modelant-se segons la voluntat dels i les visitants, que esdevenen

Figura 2.

Model de fitxa del catàleg de l’exposició.

agents actius. Atès que es tracta d’una exposició de caràcter permanent, aquest plantejament li confereix la possibilitat que una persona pugui visitar-la més d’una vegada, retrobant-la transformada (aquesta tesi ve refermada per l’apriorisme —contrastat en estudis de públic— que els o les visitants no llegiran les 685 línies de les descripcions en una visita). A la figura 2 (fitxa objectes + imatges animacions), els enllaços estan assenyalats amb un signe «→» al davant del número de l’objecte que li correspon. Llenguatges científics de l’exposició. Llenguatges dels públics

De fet, tant amb els enllaços com amb l’heterogeneïtat dels textos, s’ha cercat que cada visitant surti amb preguntes diferents i hipòtesis diferents, tot provant d’aconseguir la finalitat proposada de personalitzar. En aquesta línia, doncs, sempre s’ha tingut com a referència la vocació divulgadora dels museus, sense caure en la manca de rigor (tant físic i químic com

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

108

27/10/08

18:55

Página 108

J. VALENTINES ÁLVAREZ; S. VALLMITJANA RICO; S. D’ARGENIO; J. MUÑOZ; J. PERARNAU

historiogràfic) i en la perpetuació de tòpics força qüestionats per les comunitats científiques, però reproduïts constantment. Igualment, el llenguatge col·loquial i proper utilitzat ha tractat d’incentivar el dinamisme i la participació. S’ha valorat emprar un llenguatge i un discurs no uniformador ni excloent de minories o majories (vegeu fitxa 6037). Tot plegat, amb l’ànima de fer fruir els públics potencials de l’exposició (en plural, ja sigui per les condicions generacionals, socials, ètniques o de gènere) i, al mateix temps, de fomentar la sensibilitat i l’esperit crític per les construccions humanes entorn de la natura i del passat. Una vegada acabades les descripcions de les fitxes i les animacions corresponents, es va dur a terme una preavaluació de públic, mitjançant la col·laboració de diferents persones no versades en els àmbits descrits (com a representants de públic potencial), que ha permès observar dificultats en la lectura (sintaxi, llenguatge científic, apriorismes), interessos i desinteressos, inquietuds suscitades... Tot plegat ha permès fer modificacions preables a alguns textos. De totes maneres, aquestes actuacions no es podrien considerar un estudi de públic, segons les metodologies museològiques i estadístiques establertes. Conclusió

Reproduint el mètode divulgatiu de la Mentora (i no tan sols els instruments, els fenòmens experimentals, els espais físics), s’ha provat de «re-produir» coneixements, habilitats, expectació i sorpresa en el nou públic. A més a més, la posició present en front de la trajectòria històrica de les col·leccions ha permès contextualitzar aquests instruments, aquests fenòmens, aquests espais i llurs ciències associades. En aquest sentit, ha estat objectiu fonamental en l’elaboració de les eines i textos expositius el fet d’intentar crear inquietuds i oferir algunes eines interpretatives entorn del coneixement de les qüestions físiques i històriques que els objectes i el laboratori plantegen. D’aquesta manera, la Mentora Alsina continua acomplint la seva funció divulgativa centenària. Abans, al Tibidabo. Ara, al Vapor Aymerich de Terrassa.

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:55

Página 109

LA NOVA ETAPA PEDAGÒGICA DE LA MENTORA ALSINA

109

Bibliografia ARTIMETRIA (1999), Estudi qualitatiu sobre el no-públic dels museus de Catalunya: anàlisi de resultats, Barcelona, ARTImetria.

Llegats i donacions a la ciutat de Barcelona per obres de cultura (1922), Ajuntament de Barcelona, Comissió de Cultura, abril, 32-49 (Ferran Alsina i Parellada).

ASENSIO, M.; POL, E.; GOMIS, M. (2001), Planificación en museología: el caso del Museu Marítim de Barcelona, Barcelona, Angle.

ROCA ROSELL, A. (2002), «Musées, technique et identité culturelle. L’exemple catalan», Alliage. Culture-Science-Technique, 50-51 («Le spectacle de la technique»), 151-164.

Guia de l’exposició El Laboratori de Física Experimental Mentora Alsina (2006), mNACTEC, Terrassa. HOOPER-GREENHILL, E. (1998), Los museos y sus visitantes, Gijón, Trea.

VALENTINES ÁLVAREZ, J. (2002), El Museu de l’Enginyeria de Catalunya: bases conceptuals per a la creació d’un museu universitari, Barcelona, CRHT, ETSEIB (UPC).

06 J Valenti S Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:55

Página 110

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 111

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 111-118

LA BIBLIOTECA DEL MUSEO MARTORELL Y LOS ORÍGENES DEL COLECCIONISMO ZOOLÓGICO EN BARCELONA JOSÉ JOAQUÍN VARELA RESTREPO UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. jjoaquinv@hotmail.com

Palabras clave: gabinetes de curiosidades, museos de ciencias, coleccionismo, zoología, Barcelona, siglo XIX The library of the Martorell Museum and the origins of zoological collections in Barcelona Summary: This paper studies the library of one of the two scientific institutions that turned into museum of sciences in the last third of 19th-Century Barcelona. The analysis of the library of the so-called Martorell Museum, which was the Barcelona public museum of science, shows significant features regarding how natural history consolidated alongside some specific areas such as malacology. Key words: cabinets of curiosities, science museums, collections, zoology, Barcelona, 19th century

Los «gabinetes de curiosidades» o «cámaras de maravillas» son el origen de muchos de los museos de historia natural actuales. Estos espacios de ciencia mostraban la magnificencia de la naturaleza y los prodigios de la humanidad para asombrar a sus visitantes exponiéndoles colecciones de objetos —tanto naturales como artificiales— de manera ordenada y estableciendo clasificaciones que obedecían a las modas y tendencias del momento o a los intereses particulares del coleccionista.

DOI: 10.2436/20.2006.01.13

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 112

112

J. J. VARELA RESTREPO

Los gabinetes surgieron en el Renacimiento en Italia, donde cobraron fama los de Ulises Aldrovandi [1522-1605] en Bolonia y el de Ferrante Imperato [1550-1631] en Nápoles. Posteriormente, el afán por coleccionar, exhibir y ordenar la naturaleza se extendió por Europa llegando a lugares como Holanda (Gabinete Worm) e incluso a Barcelona (Familia Salvador). J. B. Lamarck hace una diferenciación entre dos tipos de gabinetes, pues para él los gabinetes de curiosidades eran lugares para la diversión, mientras que los gabinetes de historia natural estaban destinados al progreso de la ciencia (Findlen, 1994). Esta actividad científica en progreso a la que hacía referencia Lamarck revierte en el trabajo de los naturalistas del siglo XVIII dedicados, muchos de ellos a la creación de nuevos sistemas de clasificación para los seres vivos e inertes.1 Fue en este momento cuando los gabinetes de curiosidades comenzaron su período de declive. El porqué de estos procesos de transición desde los antiguos gabinetes hacia museos ha sido explicado como una cuestión de «contextos» dado que las políticas ilustradas y la exploración del globo tienen un papel preponderante, y de «públicos», dado que el gabinete deja de ser un lujo de nobles (pedigree people) para ser sitios de enseñanza e investigación (Picksone, 2000). Hacia finales del siglo XIX, durante un período conocido en la historia catalana como Renaixença,2 dos gabinetes barceloneses se transformaron en museos de ciencias gracias a iniciativas de coleccionistas particulares y de políticas de educación, investigación y divulgación surgidas desde la Iglesia o el Estado. Estos procesos de transición fueron diferentes en cuanto a circunstancias y ambientes, y desembocaron en objetivos comunes relacionados con la zoología. Un primer caso de transición es el Museo de Geología del Seminario Conciliar de Barcelona, que tuvo origen en el Gabinete de Historia Natural del Seminario fundado en 1818. El proyecto de transformar el viejo gabinete de ciencias naturales en un museo geognósico y paleontológico destinado a la educación secundaria de los alumnos del seminario fue ideado por el rector del seminario, el obispo Salvador Casañas i Pagès [1834-1908], y desarrollado en 1874 por el sacerdote Jaume Almera Comas [1845-1919]. Almera recibió su título de bachiller en artes en 1967 y en ciencias, en 1869, por la Universidad de Barcelona, luego se licenció en la sección de Físicas y en la sección de Naturales en 1871 en la misma Universidad de Barcelona y, posteriormente, realizó en la Universidad de Madrid los estudios que le hicieron recibir el título de Doctor en la sección de Naturales en 1874.3 La actividad científica de Almera abarcó la botánica, el dibujo y la física, y su aportación al estudio de la geología y paleontología catalana va ligada al trabajo 1.

Sistemas como el de Tournefort, que clasificaba las plantas según sus corolas, o la nomenclatura binominal de Linneo.

También aparecen ideas como las de Buffon y el transformismo de las especies por degeneración de sus caracteres. 2.

La Renaixença fue un movimiento cultural catalán surgido para hacer renacer —como su nombre lo indica— el catalán

como lengua literaria y cultural después de un período de «decadencia» respecto al castellano. 3.

Expediente Académico de Jaume Almera (Archivo Histórico Universitat de Barcelona).

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 113

LA BIBLIOTECA DEL MUSEO MARTORELL Y LOS ORÍGENES DEL COLECCIONISMO ZOOLÓGICO

113

como director del museo, labor que desempeñó desde 1874 hasta su muerte. La Biblioteca del Museo del Seminario en sus primeros años, comprendidos desde 1874 hasta 1919 —Período Almera— contaba con un total de 120 obras. Un 37,5 % de estos libros estaban dedicados a la paleontología, un 15,8 % se dedicaba a la malacología e igual porcentaje para la geología. El 30,9 % restante se centraba en obras referentes a cosmología, historia natural, astronomía, mineralogía y zoología (Aragonés, 2004). El segundo caso, del que se ocupa con más detalle este trabajo, es el paso de una colección privada, la de Francesc Martorell y Peña [1822-1878], hacia un museo público, el Museo Martorell, abierto al público desde 1882. El Museo Martorell fue fundado y construido por el Ayuntamiento Constitucional de Barcelona siguiendo la última voluntad de Francesc Martorell y Peña, «Corredor real de cambios, comerciante, viajero, naturalista aficionado y arqueólogo de renombre», quien al morir dejó por testamento a la ciudad su colección de objetos, su biblioteca personal y una considerable suma de dinero, para que se construyera un museo y se premiara bianualmente los mejores trabajos en arqueología (Gómez Alba, 1990). La colección Martorell es ecléctica en su contenido, y puede ser considerada como uno de los últimos gabinetes de curiosidades vigentes hacia el final del siglo XIX, ya que no sólo se encontraba conformada por piezas relativas a la historia natural, sino que agrupaba también la historia de Cataluña y el mundo a partir de piezas de tipo etnográfico, arqueológico, numismático y obras de arte.4 El museo tiene en la actualidad una superficie aproximada de 900 m2 y está conformado por dos naves laterales y un cuerpo central de tres plantas, destinado al pórtico, oficinas y biblioteca. Presenta en su fachada cuatro columnas dóricas sosteniendo la cornisa y el ático con el escudo de la ciudad rodeado de motivos florales en altorrelieve de yeso. Destaca en él la entrada de estilo «neo-Pompeià entre dues escultures», según consta en la ficha del inventario de protección del Patrimonio Cultural Europeo IPCE realizada por Josep Sánchez Ferré en junio de 1979.5 El edificio fue construido bajo los preceptos del estilo neoclásico por el arquitecto catalán Antoni Rovira i Trias [1816-1889], arquitecto municipal de Barcelona desde 1867. Fue ayudado por Josep Fonteserè i Mestres [1829-1897], quien se encargó de la remodelación del Parc de la Ciutadella en 1871. Las dos esculturas realizadas por Eduard B. Alentorn [1855-1920] entre 1882 y 1887 para la fachada del museo representan a Jaume Salvador i Pedrol [1649-1740], el más representativo de los miembros de una familia barcelonesa dedicada a la botánica y el naturalismo, y a Félix de Azara [1742-1821], un militar y naturalista aragonés que viajó por América del Sur encargado de delimitar las posesiones españolas en el continente. 4.

El archivo del Museo de Ciencias de Barcelona guarda copia del testamento de Francesc Martorell y Peña ante Jaume Bur-

guerol, notario de Barcelona, el 20 de noviembre de 1883. 5.

Archivo Histórico de Urbanismo, Arquitectura y Diseño del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Cataluña.

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 114

114

J. J. VARELA RESTREPO

El edificio del museo cumple con buena parte de los requerimientos estéticos y técnicos del momento, según los dictámenes del arquitecto Louis Sullivan [1856-1924], de la escuela de Chicago6 —la forma obedece a la función—, interpretados por el ictiólogo y museólogo George Brown Goode [1851-1896] en 1895 en su ensayo para la Asociación de Museos de Newcastle. En dicho ensayo se plantea cómo debería ser un museo de ciencias: «Simple, digno y apropiado. Moderado en el ejercicio de su embellecimiento interno, dejándolo simple y relajante», «Los accesorios necesarios para cualquier Museo incluyen una biblioteca de referencia, laboratorio, cuarto de almacenaje, una sala de reuniones y talleres» (Sheets-Pyenson, 1987). El Museo Martorell coincide con muchas de las características propias de los templos clásicos destinados a la dignidad y permanencia, como son el efecto de grandiosidad que transmiten las columnas dóricas del pórtico, y el estar situado dentro de un parque, en este caso el Parc de la Ciutadella. Es así como surge la primera Cathedral of Science7 de Barcelona. Los museos son espacios comprometidos social y educativamente con la ciencia, y uno de sus objetivos es explicarle al gran público cómo se relacionan la ciencia, la sociedad y la educación. Los visitantes de los museos decimonónicos entenderían, a partir de las impresiones que les transmitía el edificio, tanto por sus características arquitectónicas como por la manera en que se encontraban dispuestas las colecciones, el quehacer de la ciencia del momento y lugar que ocupaban las diferentes disciplinas científicas en la vida cotidiana (Bennett, 2005). En el Museo Martorell las connotaciones «catalanistas»8 están presentes tanto en el edificio como en las colecciones, y desde su fase inicial uno de sus objetivos fue el coleccionar y clasificar el material geológico, paleontológico, zoológico y botánico de Cataluña, generando de esta manera una estrecha relación de pertenencia con la materia de estudio. La biblioteca del Museo Martorell se origina con el legado testamentario de la biblioteca particular de Francesc Martorell y Peña, que estaba compuesta por 342 títulos y fue organizada según las materias de las que tratan dichos libros.9 Dichas materias se listan a continuación: arqueología (84 obras), agricultura (2 obras), astronomía (2 obras), arquitectura (7 obras), bellas artes (8 obras), comercio (4 obras), geografía (4 obras), geología (11 obras), 6.

La escuela de Chicago reúne a los arquitectos encargados de reconstruir la ciudad norteamericana tras el incendio de 1871,

y representa el paso de las estructuras de madera a las de hierro y concreto; del estilo decimonónico a los grandes rascacielos. 7.

El término, propuesto por Sheets-Pyenson, hace referencia a las connotaciones ideológicas y estéticas de los grandes edi-

ficios destinados a divulgar y popularizar la ciencia en ubicaciones coloniales y periféricas. 8.

Se entiende por catalanismo «el movimiento doctrinal y político del despertar de la nacionalidad catalana, que se traduce

en la demanda del reconocimiento de los derechos de la personalidad nacional, tras un período de desnacionalización, de pérdida de la conciencia nacional, por parte del pueblo catalán» (Trías Vejarano, 1975). 9.

Copia de acta en el archivo histórico del Museo de Ciencias de Barcelona. En el inventario, con la descripción de todos los

libros y demás publicaciones del donativo de Francisco Martorell y Peña. Acta notarial del 30 de noviembre de 1883 ante Jaime Burguerol, notario público del Colegio del Territorio de la Audiencia de Barcelona.

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 115

115

LA BIBLIOTECA DEL MUSEO MARTORELL Y LOS ORÍGENES DEL COLECCIONISMO ZOOLÓGICO

historia (36 obras), historia natural (71 obras), legislación (8 obras), literatura (47 obras), medicina (9 obras), numismática (29 obras), paleontología (4 obras), religión (3 obras) y viajes (13 obras). El gráfico 1 muestra la importancia de la malacología en la biblioteca de Francesc Martorell, representada por 52 ejemplares (un 15,2 % del total de la colección), seguida de lejos por la zoología general, donde se agruparon libros de historia natural. La presencia de este número de obras de malacología se relaciona con la ordenada colección compuesta por más de 6.000 ejemplares de conchas de moluscos provenientes de diferentes lugares de Europa que también fue donada al museo.

Mastozoología Ictiología Entomología Zoología general Malacología 0 Gráfico 1.

Libros de historia natural en la Biblioteca Martorell divididos según las materias propias de la zoología.

Podemos encontrar títulos y autores muy representativos de la ciencia decimonónica en la biblioteca de la colección Martorell, donde sobresalen el Manuel de geologie elementaire, ou changements ancienes de la terre et de ses habitants tels qu’ils sont representes par les monuments geologiques, de Lyell [1797-1875], editado en París en 1856, y la Histoire naturelle des animaux sans vertebres, de Lamarck [1744-1829], editado en París en 1835. Estas dos obras influenciaron a Charles Darwin [1809-1882] para el posterior desarrollo de sus postulados acerca de la evolución de las especies a través de procesos de selección natural. También aparecen autores como Alcide d’Orbigny [1802-1857], médico y malacólogo francés que viajó a América enviado por el Museo de Historia Natural de París; Jules Rene Bourguignat [1829-1892], fundador de una nueva escuela malacológica francesa basada en los postulados neo-Lamarckianos;10 el médico y malacólogo Joaquín González Hidalgo [1839-1923], que fue conservador de la colección malacológica del Museo de Ciencias Naturales de Madrid y perteneció a múltiples sociedades científicas en el extranjero. 10.

El término neo-Lamarckismo fue empleado por primera vez por el norteamericano Alpheus Packard en 1885 y explica la

evolución mediante la herencia de los caracteres adquiridos durante la vida de los organismos.

07Jose Joaquin Varela.qxd

116

27/10/08

18:56

Página 116

J. J. VARELA RESTREPO

Otras obras que destacan en esta biblioteca son las de divulgación científica para grandes públicos, y encontramos La pluralité des mondes habites, escrito por el astrónomo y espiritista Camille Flamarion [1842-1925] y editado en París en 1873, y La terre avant le deluge, escrito por el médico y fisiólogo Louis Figuier [1819-1894], editado en París en 1864. Las obras de este tipo, generalmente dirigidas a la juventud, gozaron de gran aceptación entre el público de su época, ya que al igual que ocurrió con los gabinetes en el siglo XVII, su objetivo era entretener y sorprender, todo a partir de una estructura narrativa de tipo científico-literario, que a la vez que se valía de las ideas científicas de la actualidad, también hacía uso de los mitos originados en el imaginario colectivo, altamente influenciado por la tradición de los bestiarios, las fantasías bíblicas, las crónicas de viajes y exploración y la tradición popular. La mayoría de libros de la Biblioteca Martorell fueron editados en la segunda mitad del siglo XIX en diversos lugares del mundo, de lo cual se puede inferir que era una biblioteca con carácter actual y cosmopolita en la que primaban las obras recientes. Al analizar los idiomas que la componían, encontramos que la mayor parte de las obras están escritas en castellano (aproximadamente un 55 % del total), seguidas por el francés (32,7 % aprox.), el italiano (6,7 % aprox.) y el inglés (3,2 % aprox.), aunque se encuentran en menor proporción obras escritas en catalán, alemán, portugués y latín. Haciendo un seguimiento de las fechas de edición de los libros, podríamos organizarlas en tres grandes grupos, de lo cual se desprende que los intereses literarios/científicos de Francesc Martorell fueron cambiando a lo largo de su vida, presentándose inicialmente un interés notable por las obras de historia, arqueología, geología y geografía, donde casi la totalidad de las obras está editada cerca de la década de 1840; posteriormente, un interés por la arquitectura, numismática y medicina, con las obras editadas alrededor de 1850, y un marcado interés por la historia natural, la zoología y en particular la malacología, con obras editadas alrededor de la década de 1860. El final del siglo XIX se revela como la época de mayor cambio dentro de las disciplinas científicas, dado que éstas empezaron a desmarcarse de la actividad meramente descriptiva de las antiguas colecciones buscando una aproximación analítica y pragmática (Pickstone, 2000). A partir del estudio del origen de la Biblioteca del Museo Martorell y de su paralelismo con la colección bibliográfica del Museo del Seminario Conciliar de Barcelona, nos hacemos una idea global de la literatura científica disponible en ambas instituciones, y de cómo dedicaron sus recursos y esfuerzos al estudio y la divulgación de la historia natural en el sentido amplio de la palabra. Los principales intereses científicos del momento fueron la geología, dada su utilidad en las diferentes ramas de la ingeniería; la paleontología, que trataba de aportar respuestas acerca de la evolución de la fauna y al mismo tiempo de los ecosistemas, y la zoología, con gran interés puesto sobre la malacología. El objetivo es continuar con el análisis histórico de la colección de libros de la llamada biblioteca auxiliar del Museo Martorell, principalmente durante el período en el que la

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 117

LA BIBLIOTECA DEL MUSEO MARTORELL Y LOS ORÍGENES DEL COLECCIONISMO ZOOLÓGICO

117

dirección del mismo estuvo a cargo de Artur Bofill i Poch [1844-1929]. Se usarán datos como fechas de ingreso de los ejemplares, origen o procedencia de las obras, los principales distribuidores de libros de la época y los precios del material adquirido, los editores locales y extranjeros y los idiomas en los que se divulgaba el conocimiento científico. A partir de esta información se podrá establecer el quehacer científico del Museo Martorell en relación con los objetivos de su fase inicial, así como realizar diversas aportaciones útiles para el estudio de la historia de la zoología en Barcelona.

07Jose Joaquin Varela.qxd

27/10/08

18:56

Página 118

118

J. J. VARELA RESTREPO

Bibliografía ARAGONÈS, E. (2004), «La biblioteca del Museu d’Història Natural del Seminari de Barcelona», Notícies de Natura, 7. BENNETT, J. (2005), «Museums and the History of Science. Practitioner’s Postscript», Isis, 96, 602-608. FINDLEN, P. (1994), Possessing nature: museums, collecting and scientific culture in early modern Italy, Berkeley, University of California Press, 398. GÓMEZ-ALBA, J. (1990), El Museo de Geología de Barcelona: desde su fundación a la Junta de Ciencias Naturales (1872-1905), Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 1: 7-34, 8-10) MASRIERA, A. (1978), El Museo de Geología (Museo Martorell): un siglo de historia 1878-1978, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Museu de Geologia.

— (2003), «El Museu Martorell: 125 anys d’un museu històric i la seva aportació a la geologia catalana». En: Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT Institut d’Estudis Catalans, 569-577. PICKSTONE, J. V. (2000), «Chapter 3. Natural History». En: Ways of Knowing, Manchester University Press. p. 60-82. SALA-CATALÀ, J. (1988), «Ciencia Biológica y polémica en la España de la Restauración». En: SÁNCHEZ-RON, J. M. (ed.), Ciencia y sociedad en España: de la ilustración a la Guerra Civil, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. SHEETS-PYENSON, S. (1987), «Cathedrals of Science: The Development of Colonial Natural History Museums During the Late Nineteenth Century», History of Science, 25, 279-300. TRÍAS VEJARANO, J. J. (1975), Almirall y los orígenes del catalanismo, Madrid, Siglo XXI, 5.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:56

Página 119

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 119-128

EL REFRACTÒMETRE D’ABBE, UNA EINA IMPORTANT EN LA RECERCA I EN LA INDÚSTRIA. ESTUDI D’UN EXEMPLAR DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX SANTIAGO VALLMITJANA RICO LABORATORI D’ÒPTICA, DEPARTAMENT DE FÍSICA APLICADA I ÒPTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. santi.vallmitjana@ub.edu

Paraules clau: refractòmetre d’Abbe, mesura de l’índex de refracció, instruments científics The Abbe refractometer. An important tool in the research and in the industry. Study of an example from the beginning of the XXth century Summary: Along the XIXth century there were great advances in the astronomy and the microscopy fields thanks to the improvements in the image quality obtained through the objectives of the telescopes and microscopes. This improvement was accomplished by the suitable combination of lenses with different refraction index reaching the correction of optical aberrations. In all this process it was essential to measure with precision the refraction index. Ernst Abbe in 1872 design his first model of refractometer based on the measure of the limit angle. The great advantage of his instrument was the simplicity of the design, the compactness, the good precision and the reduced size which was able to be a portable device. In this work a description, a study and analysis, including measurements, of an Abbe refractometer from the beginning of the XXth century are made. Key words: Abbe refractometer, measurement of the refraction index, scientific instruments

DOI: 10.2436/20.2006.01.14

08 Santiago Vallmitjana.qxd

120

27/10/08

18:56

Página 120

S. VALLMITJANA RICO

1. Introducció

Al llarg del segle XIX es desenvolupen grans avenços en el camp de l’astronomia i de la microscòpia gràcies a les millores en la qualitat de les imatges obtingudes a través dels objectius de telescopis i de microscopis. Aquest guany es va aconseguir per l’adequada agrupació de conjunts de lents amb diferent índex de refracció i diferent distància focal, amb la qual cosa s’obtenia la correcció d’aberracions òptiques, principalment l’esfèrica i la cromàtica. En tot aquest procés va ser fonamental l’aparició de vidres amb composicions noves (i diferents índexs de refracció) conjuntament amb els avenços en els càlculs matemàtics associats a l’òptica geomètrica. La mesura de l’índex de refracció es feia a través de mesures angulars, que tenien una bona precisió, però exigien una gran cura en la posada en estació dels goniòmetres, en les mesures i en els càlculs posteriors. El 1872 Ernst Abbe, que s’ha associat amb Carl Zeiss uns anys abans, fabrica el primer refractòmetre basat en la mesura de l’angle límit, que anirà millorant durant les dècades següents. El gran avantatge de l’aparell es concreta en què era precís, senzill i portàtil. En aquesta comunicació es fa la descripció, estudi i anàlisi, incloent la precisió de les mesures, d’un refractòmetre d’Abbe de principis del segle XX, de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. 2. Limitacions en la qualitat de la imatge òptica en els instruments òptics

Al voltant de l’última dècada del segle XVI i als inicis del segle XVII es marca una importantíssima fita en la història de la ciència i de la tècnica amb la invenció del microscopi i del telescopi. Malgrat uns avenços notables i espectaculars inicials, conseqüència lògica de la novetat, ja es va constatant que, a mesura que es muntaven combinacions de lents amb augments majors, la qualitat de la imatge no millorava i fins i tot minvava, de manera que apareix un clar límit en les possibilitats a descobrir. Aquestes limitacions eren degudes al fet que en augmentar les capacitats teòriques dels instruments, també augmentaven les aberracions òptiques. Per causa de les aberracions òptiques, la imatge d’un punt objecte deixa de ser puntual i passa a ser una taca, o bé la imatge de dos punts pròxims queda en un punt difós, i provoca una pèrdua de qualitat i de resolució. Un bon exemple de com aquestes limitacions de qualitat podien conduir a resultats erronis, el podem trobar si s’analitza la història del descobriment del planeta Saturn, en què inicialment Galileu, el 1610, després Gassendi, el 1641, i Hevelius, el 1656, descriuen formes en la seva perifèria que identifiquen com a satèl·lits, perquè la feble qualitat d’imatge deformava l’estructura de l’anell (Arcimis, 1901: 360-361). Les aberracions òptiques més decisives en la pèrdua de qualitat són bàsicament l’aberració cromàtica i l’aberració esfèrica. Les dues es manifesten amb més amplitud a mesura que s’augmenta l’obertura relativa dels objectius, factor important que, per altra banda, es desitja per augmentar la quantitat de llum que entra en l’instrument.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 121

EL REFRACTÒMETRE D’ABBE, UNA EINA IMPORTANT EN LA RECERCA I EN LA INDÚSTRIA

121

Si s’examinen els avenços en astronomia i en biologia, a part dels descobriments inicials, es troba un estancament a finals del segle XVII i meitat del XVIII per les limitacions dels intruments òptics degudes a les esmentades aberracions òptiques. Les correccions de les aberracions comencen passada la meitat del segle XVIII, i van millorant al llarg de tot el segle següent. 3. La correcció dels objectius 3.1. L’índex de refracció i l’índex de dispersió

L’òptica geomètrica es basa en les lleis de la reflexió i de la refracció. L’índex de refracció d’un medi es defineix com la relació entre la velocitat de la llum en el buit i la velocitat de la llum en el medi. Quan la llum canvia de medi, es desvia segons la llei de la refracció, enunciada el 1621 per Willebrod Snellius (1591-1625) i més tard publicada, el 1637-38, a Dioptrica per René Descartes (1596-1650). Tal com Newton va demostrar el 1666 amb la descomposició de la llum en un prisma, l’índex n depèn del color o longitud d’ona. Aquesta petita diferència en l’índex de refracció per les diferents longituds d’ona de l’espectre visible fa que les lents focalitzin en diferent lloc els diferents colors, cosa que provoca l’aberració cromàtica. Per quantificar aquest fenomen es defineix un paràmetre molt important que dóna compte del grau de descomposició (pròpiament dispersió) anomenat índex de dispersió o nombre d’Abbe d’un medi com: Vd =

nd –1 nF –nc

On nd, nF, nC són valors de l’índex de refracció de l’esmentat medi (normalment un vidre) per tres valors de la longitud d’ona diferents, corresponents, respectivament, a la part groga 587,6 nm, vermella 656,3 nm i blava 486,1 nm de l’espectre (Hecht & Zajak, 1986). El nombre d’Abbe permet classificar els vidres en dos grans grups: els poc dispersius o crown, amb un valor major que 50, i els més dispersius o flint, amb valor menor que 50. 3.2. La mesura de l’índex de refracció

La mesura de l’índex de refracció es feia sempre indirectament, a través de mesures angulars, dels angles d’incidència i de refracció, i per la llei de la refracció. Altres mètodes es basaven en mesurar els diferents angles de desviació a través d’un prisma, en condicions de mínima desviació. Per tant, calien bons goniòmetres o teodolits, i el procés era lent, cosa que exigia una gran cura en la posada en estació dels goniòmetres, en les mesures i en els càlculs posteriors. Entre les mesures basades en la llei de la refracció hi ha un cas particular, que és a partir de la mesura de l’angle límit, que és la base del funcionament del refractòmetre d’Abbe, tal com es descriu posteriorment.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 122

122

S. VALLMITJANA RICO

3.3. La correcció dels objectius en telescopis i microscopis

L’aberració cromàtica és la que més afecta la qualitat de les imatges dels objectius dels telescopis. La correcció es fa mitjançant un doblet (en context òptic, la paraula doblet indica una combinació de dues lents) que compleix: f1 vd1 + f2 vd2 = 0

i les focals:

1 = 1 + 1 f f1 f2

On f1 i f2 són les focals de les dues lents del doblet, de focal equivalent total f. Les dues equacions impliquen que una focal sigui positiva i l’altra negativa, que tinguin valors diferents i també que cada component del doblet tingui valors diferents de nd (un flint i un crown). En el cas dels microscopis, la correcció exigeix més càlculs i combinacions més complexes, però també combina lents amb valors de nd diferents. Es pot fer correcció acromàtica (focalització de manera que hi ha correcció exacta per dues longituds d’ona), o bé apocromàtica (per tres longituds d’ona), o correcció aplanàtica, (amb correcció de curvatura de camp). Com a exemple, un objectiu actual de gamma alta pot arribar a tenir 10 lents (lent, doblet, triplet, doblet i doblet). En conclusió, el coneixement i mesura de l’índex del vidre era fonamental i va ser molt important per poder produir vidres amb un ampli rang de valors de l’índex de dispersió. 3.4. Evolució en la correcció dels objectius

El primer d’afrontar la correcció cromàtica per a ulleres astronòmiques és Chester Moor Hall (1703-1771), que el 1733 descriu el problema i fabrica un objectiu acromàtic de dues lents. Més tard, el 1758, John Dollond (1706-1761) patenta el doblet acromàtic per a telescopi. A partir d’aquest moment i al llarg del tot el segle XIX, s’inicia tota una nissaga de grans telescopis refractors, que podríem dir que comença amb els primers telescopis fets per Frauhofer al voltant de 1812, culminant en els telescopis refractors més grans del món (encara que aquí no considerem els telescopis reflectors, que aconseguien major diàmetre en no estar afectats per l’aberració cromàtica), el de Lick (San José, Califòrnia), amb doblet acromàtic de 91 cm d’obertura i 18,3 m de focal, el 1888, i el de Yerkes (Chicago), amb objectiu de 101 cm, focal de 18 m, acabat el 1897 (Asimov, 1975). En el cas dels objectius dels microscopis, a causa de la major complexitat per ser de diàmetres i focals molt menors, les combinacions de lents per corregir arriben més tard. El 1759, Benjamin Martin presenta treballs teòrics per acromatitzar, i s’aconsegueixen els primers resultats, bastant mediocres, el 1791. El 1811, Fraunhofer realitza proves i després, el 1823, també ho fa Selligue, que treballa per al fabricant francès de microscopis Chevalier, fa crown biconvex i flint bicòncau. El 1827, Giovanni Battista Amici (1786-1863) fa un objectiu de 6 lents i experimenta amb objectius d’immersió en aigua el 1855. Entre els construc-

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 123

EL REFRACTÒMETRE D’ABBE, UNA EINA IMPORTANT EN LA RECERCA I EN LA INDÚSTRIA

123

tors anglesos, Andrew Ross (1831), Hugh Powell (1834) i James Smith (1839), presenten objectius corregits. La culminació d’aquesta etapa, la podem fixar quan el 1873 Ernst Abbe dissenyà l’objectiu apocromàtic (Bradbury, 1968). A partir d’aquest moment, s’ha arribat al límit. No és una limitació tecnològica, sinó una limitació per les lleis naturals, a causa de la naturalesa ondulatòria de la llum, és a dir, la limitació per difracció. Aquesta qüestió no es resoldrà fins que es proposa un canvi en la longitud d’ona, que donarà pas, el 1938, al naixement del microscopi electrònic. 3.5. La important activitat d’Abbe

Ernst Abbe (Eisenach, 23-01-1840-Jena, 14-01-1905) va estudiar a la Universitat de Jena, on es va doctorar el 1861 amb un treball sobre termodinàmica, i el 1863 ja és contractat com a professor en la mateixa universitat. El 1866 pren contacte amb l’industrial Carl Zeiss i entra a la seva empresa per dirigir la secció d’òptica. Conscient de la necessitat d’experimentar amb lents de diferents característiques (índex de refracció i dispersió), contacta amb el fabricant de vidre Otto Schott. La relació fructífera d’aquests tres personatges culmina oficialment el 1884, quan funden Glastechnisches Laboratorium (que després seria Jenaer Glasswerk), on poden fabricar vidres de gran qualitat amb diferents valors de dispersió. En el camp de la microscòpia, cal ressaltar que el 1868 produeix els primers objectius acromàtics i, més tard, el 1886 es millora amb els objectius apocromàtics. El 1872 fabrica el primer refractòmetre basat en la mesura de l’angle límit, dissenyat tres anys abans, que anirà millorant durant les dècades següents. 4. El refractòmetre d’Abbe 4.1. Base del funcionament

El refractòmetre d’Abbe es basa en el fenomen de la reflexió total, que es produeix quan la llum passa d’un medi d’índex major a un altre de menor, amb una incidència major que el valor de l’angle límit. L’angle límit α1 depèn dels índexs de refracció de la mostra n, i de l’altre medi nv que correspon al portamostres de l’aparell, segons: sin αl = n/nv ; n<nv. En el portamostres del refractòmetre, la llum entra formant tots els possibles angles. A partir d’un cert valor, que és l’angle límit, hi ha reflexió total i la llum entra en un ocular, on s’observa una zona clara (per la llum reflectida) i una zona fosca (sense llum), tal com es veu en la figura 1. Si l’índex és baix, l’angle límit és menor, mentre que si és alt, el corresponent angle límit és major, com es mostra en la figura 2. Mitjançant el moviment del conjunt, es posiciona (figura 3) fins que es veu la zona que separa la part clara i fosca centrada. En el moviment del conjunt, una part que consta d’una placa amb una ratlla que fa d’índex llisca sobre un semicercle graduat fix, on es registra directament el valor de l’índex.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 124

124

S. VALLMITJANA RICO

Figura 1.

Reflexió total cap a l’ocular.

Figura 2.

Angle límit menor i major.

Figura 3.

Posicionament en dos casos: índex baix, angle límit menor; índex alt, angle límit major.

4.2. Descripció i estat

La figura 4 mostra el refractòmetre d’Abbe que pertany a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, que té el número de sèrie 4691. Consta d’una base similar a l’estructura d’un microscopi, amb un mirall per dirigir la llum que arriba a un conjunt de dos prismes. El prisma de base té una superfície plana, on es col·loca la mostra a analitzar o una gota, si

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 125

EL REFRACTÒMETRE D’ABBE, UNA EINA IMPORTANT EN LA RECERCA I EN LA INDÚSTRIA

125

es tracta d’un líquid, i el segon prisma, que és mòbil, tapa la mostra. A continuació hi ha un tub amb l’ocular. Tal com s’ha descrit, girant el conjunt del tub i els prismes, s’aconsegueix veure una zona clara-fosca, que enrasa en un reticle en creu, també visible en l’ocular, tal com es veu en la figura 5.

Figura 4.

Dues vistes del refractòmetre d’Abbe. Una, amb el termòmetre muntat.

Un cop centrat el canvi fosc-clar en el reticle, es pot veure directament en un cercle graduat la lectura de l’índex de refracció, amb l’ajut d’un petit ocular que actua de lupa, figura 6. L’escala està graduada en un interval de valors entre 1,3 i 1,7, amb subdivisions que poden donar tres xifres decimals. La zona del portamostres té entrada i sortida d’aigua amb un termòmetre, per tal de mantenir-se a temperatura controlada. També té un mecanisme que permet, mitjançant la rotació d’uns altres prismes amb un botó, donar informació de l’índex de dispersió, quan en girar l’esmentat botó s’anul·la la dèbil irisació que apareix en la línia de separació. El conjunt es troba en molt bon estat de conservació, a excepció d’una part de la base, en què la pintura s’ha desprès, i del tub de goma que permet l’entrada d’aigua per a la conservació de la temperatura, que està malmès. Només ha calgut engreixar la part mòbil per posarlo en funcionament.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 126

126

Figura 5.

S. VALLMITJANA RICO

Reticle vist a través de l’ocular.

Figura 6.

Escala de lectura de l’índex i lupa auxiliar.

4.3. Precisió de les mesures obtingudes amb el refractòmetre

S’han pres mesures de diferents líquids i els valors s’han comparat amb els obtinguts amb un refractòmetre actual. Els tres primers decimals es poden llegir amb exactitud. La quarta xifra cal deduir-la per interpolació entre les divisions corresponents a la xifra anterior. Resultats de mesures obtingudes a la temperatura de 22º: Aigua destil·lada: Oli per a objectiu d’immersió:

1,3330 1,5125

Per comparació s’han mesurat les mateixes mostres amb un refractòmetre actual: Aigua destil·lada: Oli per a objectiu d’immersió:

1,3329 1,5126

Com es pot veure, la mesura és molt fiable. La discrepància de l’última xifra no és significativa, ja que, com s’ha dit, és un valor aproximat. 4.4. Datació

Per a la datació, es pot fer una aproximació per l’observació dels detalls estructurals i consultant catàlegs, ja que, progressivament, s’anaven incorporant millores en l’aparell, a mesura que es perfeccionaven els models. Encara no hem pogut accedir a un catàleg real, però es troben algunes referències i extractes de catàlegs a Internet que correlacionen algunes numeracions de sèrie amb els anys de fabricació (<http://www.humboldt.edu>, per exemple). En el present cas, l’aparell té clarament marcat el número de sèrie, 4691, i en principi ens diu que l’instrument ha estat fabricat entre l’any 1906 i el 1911.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 127

EL REFRACTÒMETRE D’ABBE, UNA EINA IMPORTANT EN LA RECERCA I EN LA INDÚSTRIA

127

5. Conclusions

El 1872, Ernst Abbe dissenyà un refractòmetre basat en la dependència de l’angle límit amb l’índex de refracció. El gran avantatge d’aquest refractòmetre es pot concretar en què era un aparell simple de funcionament precís, senzill i de poc pes. Aquesta última característica va fer que fos portàtil, detall de gran importància. Es tracta d’un aparell que utilitzaren físics, químics, farmacèutics, enginyers, metges i naturalistes, que va mostrar una bona utilitat com a auxiliar per a anàlisi en diferents camps, com en farmàcia, en medicina, en geologia, en indústria, en general com a element per caracteritzar materials. Ha estat aplicat a l’anàlisi de productes com olis, greixos, xocolates, mantegues, essències i altres substàncies d’interès industrial i ha ofert, de vegades, dades fiables sobre la composició quantitativa de mescles de dos cossos (Bertomeu, 2002). El fet que la concentració de sucre en una dissolució afecti el valor de l’índex de refracció de la mateixa, va fer que el refractòmetre fos d’aplicació important en anàlisis, especialment les clíniques, o per exemple, en la indústria vinícola, en el control de la qualitat del raïm, per conèixer el moment òptim per a la verema, mitjançant el coneixement de la riquesa de sucre. En aquest sentit, fou el precursor dels sacarímetres, aparells especialment construïts per a mesurar la concentració de sucre. Cal afegir, finalment, que el disseny dels actuals refractòmetres, exceptuant aspectes secundaris, com ara la posició de l’escala de lectura, no ha canviat i manté la mateixa geometria òptica bàsica que, ara fa més de cent trenta anys, Ernst Abbe va projectar.

08 Santiago Vallmitjana.qxd

27/10/08

18:57

Página 128

128

S. VALLMITJANA RICO

Bibliografia ARCIMIS, A. T. (1901), Astronomía popular, Barcelona, Montaner y Simón.

BRADBURY, S. (1968), The microscope. Past and Present, Londres, Pergamon Press.

ASIMOV, I. (1975), Historia del telescopio, Madrid, Alianza.

HECHT, E.; ZAJAK, A. (1986), Optica, Wilmington (EUA), Addison Wesley Iberoamericana.

BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R. (2002), «Refractòmetres i interferòmetres». A: BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A., Obrint les caixes negres. Col·lecció d’instruments científics de la Universitat de València, València, Universitat de València.

<http://www.humboldt.edu/~scimus/Essays/ EvolAbbeRef/EvolAbbeRef.htm>

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 129

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 129-140

INVENTARIANT ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS DE L’INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA BORJA VILALLONGA;1 ALBERT RUHÍ2 1

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.

bvilallonga@mac.com 2

UNIVERSITAT DE GIRONA.

albertruhi@cdgir.com

Paraules clau: patrimoni científic, instruments científics, inventari, IES Jaume Vicens Vives Making the inventory of the Jaume Vicens Vives secondary school’s scientific heritage Summary: This paper presents the first results from the inventory of scientific instruments of Institut Jaume Vicens Vives of Girona. It consists of a sparse collection that has been subjected to several historical changes that affected both its integrity and state of conservation. Key words: scientific heritage, scientific instruments, inventory, IES Jaume Vicens Vives

1. Presentació

L’Institut Jaume Vicens Vives de Girona fou un dels primers instituts de segona ensenyança fundat a l’Estat espanyol pel «plan Pidal» del 17 de setembre de 1845, que ordenava els estudis preuniversitaris i creava un centre educatiu d’aquestes característiques a cada capital de província (Condom et al., 1995: 19). Per als usos pedagògics i docents del centre, la direcció general d’instrucció pública enviava als instituts provincials

DOI: 10.2436/20.2006.01.15

09 Borja Vilallonga.qxd

130

27/10/08

18:57

Página 130

B. VILALLONGA; A. RUHÍ

unes llistes de material educatiu de compra recomanada (Llach i Soliva, 1849: 7). D’aquesta manera, els instituts de l’estat s’anaren fornint d’aquest material pedagògic, dins el qual hi ha els instruments científics: instruments de física i química, exemplars d’espècies vegetals i animals dissecats, manuals i llibres de disciplines diverses, etc. Malauradament, l’estat no assumí les despeses de manteniment dels nous centres fins al 1886 (Condom et al., 1995: 36). Fins aleshores, les diputacions provincials i els ajuntaments hagueren de portar el pes dels salaris del cos docent i auxiliar, de la subvenció de les matrícules dels discents i de la compra del material necessari per als instituts, entre ell els instruments científics. A Girona, fou la Diputació provincial i l’Ajuntament de la ciutat els qui assumiren esplèndidament els costos del centre d’ensenyament durant els anys fundacionals, els més importants en allò que concerneix la creació del patrimoni científic de l’Institut. La història de l’Institut ha causat la fragmentació del patrimoni científic, juntament amb els avatars més diversos. Així, al curs 1966-1967 arribà la primera divisió amb el trasllat de l’Institut a unes noves i modernes instal·lacions, per bé que l’institut vell romangué com a dipòsit de tot aquell material antic, sense utilitat o sense espai al nou centre. Quan l’immoble de l’institut vell fou cedit a l’Ajuntament de Girona l’any 1974 per allotjar-hi el museu d’història de la ciutat, l’Institut ho aprofità per desempallegar-se d’una gran part del seu patrimoni científic, a més de tot un seguit de mobiliari vetust i envellit. Un total de 771 instruments passaren al nou propietari de l’edifici, que els catalogà i emmagatzemà seguint patrons museològics. D’aquests 771 instruments, 363 pertanyen al domini de la física, la química o altres ciències, i 408 són espècimens animals dissecats. Dels 363 instruments que es quedaren al museu d’història de la ciutat, sis es troben a l’exposició permanent, cinc a expositors del pavelló d’esports de Fontajau i tres a despatxos del personal del museu. Per la seva banda, aquests 408 foren dividits en dues parts desiguals que se cediren en dipòsit a dues institucions: 382 anaren al museu Darder de Banyoles —passant abans per la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona—, on foren en part restaurats i emmagatzemats —o exposats— a les seves instal·lacions; els 26 restants es quedaren a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. Aquesta divisió és molt important, per tal com significà un transvasament de patrimoni molt remarcable vers una institució que, a diferència de l’Institut, podia —i pot— vetllar mínimament per la seva conservació. Amb tot, el museu d’història de la ciutat «donà de baixa de l’inventari» 51 instruments en molt mal estat. Finalment, la darrera divisió arribà al 1999 amb la cessió a la Universitat de Girona de l’herbari de Joan Isern i Josep Oriol de Bolòs donat al 1848. És en aquest punt en el qual ens trobem avui: quatre institucions diferents són dipositàries del patrimoni científic de l’Institut Jaume Vicens Vives. S’afegeix a la dispersió la manca de registres o inventaris de la part guardada a les instal·lacions de l’Institut actual. Igualment, molts cops els magatzems habilitats no disposen de cap de les condicions necessàries per a la bona conservació dels instruments, com és el cas de l’improvisat magatzem de l’Institut. D’ací neix la necessitat d’iniciar un procés d’inventari de les diverses parts del patrimoni científic, davant la dispersió i mala conserva-

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 131

INVENTARIANT ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS DE L’INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA

131

ció dels fons. En aquest estudi hom presenta un primer procés d’inventari parcial, a fi de poder oferir una visió general de l’estat del patrimoni a partir d’un dels fons fruit de les successives divisions. 2. Metodologia

Abans de començar a abordar i valorar la indexació dels instruments científics de les diferents col·leccions, hom partí d’uns condicionants previs. D’antuvi, tal volta l’objectiu més fonamental era definir què és un instrument científic. S’optà per considerar instrument científic tot objecte relacionat amb alguna disciplina científica i que s’usava amb finalitats pedagògiques. Això inclou aparells, exemplars d’espècies animals dissecades i vegetals —en qualsevol sistema de conservació—, mostres geològiques i llibres i manuals dedicats a l’ensenyament de les ciències, sempre que el criteri dels recercadors així ho estableixi. Igualment, la definició d’instrument científic obria les portes a la definició del que hom volia entendre per ciència en aquesta tasca d’inventariat. S’acordà d’entendre el concepte ciència per qualsevol de les disciplines següents, o les que procedeixin de la seva imbricació: biologia (història natural, zoologia, botànica, ecologia i els seus vessants aplicats respectius), geologia, química, física i matemàtiques. Finalment, davant la fragmentació evident i palesa del patrimoni científic de l’Institut Jaume Vicens Vives, s’hagué de recórrer a definir també el terme patrimoni científic. L’opció que en aquell moment —i que encara hom defensa— s’adoptà fou la de veure el patrimoni científic en el seu conjunt original, tot obviant les divisions administratives actuals. Per consegüent, en parlar de patrimoni científic s’inclou el patrimoni ubicat a les instal·lacions actuals de l’Institut, al Museu d’Història de la Ciutat de Girona, al Museu Darder de Banyoles i a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona, sense perjudici de tot altre objecte del patrimoni que, per causes extraordinàries, pugui trobar-se en una altra localització i que, en tot cas, es determinaria al llarg de la recerca. 2.1. Mètode de treball

Per a un guiatge més ferm del procés d’inventariat, es dissenyaren uns punts clau en el mètode de treball que superen a bastament no solament els resultats presentats en aquest primer procés d’inventariat, sinó tot el procés en si, atès que un mètode aital serviria per a una feina continuada en aquesta àrea, ja que es tracta d’un mètode de treball a llarg termini, que només s’ha començat a desenvolupar en aquesta primera fase. El primer pas fou recollir informació sobre treballs precedents en altres instituts de la geografia catalana i els mètodes de catalogació i classificació emprats, a més d’establir paral·lelismes entre el patrimoni d’aquests instituts i l’Institut de Girona. Seguidament, calia confeccionar una fitxa de registre estandarditzada que pogués recollir tota la informació extreta d’un instrument científic. Finalment, un pas a l’avenir seria redactar un informe on es detallin les mesures que, eventualment, calgui prendre per garantir —en cas que no sigui massa tard— un bon estat de conservació d’aquests instruments, així com establir, de manera aproximada, les prioritats

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

132

18:57

Página 132

B. VILALLONGA; A. RUHÍ

d’actuació. En aquesta darrera fase, hom solament ha esbossat les línies generals de l’estat de conservació i les mesures a adoptar. 3. Procés d’inventariat

L’objectiu inicial de la realització de l’inventari era centrar-se sobretot en la col·lecció actual de l’IES Jaume Vicens Vives, per tal com és la que es troba en més males condicions. Es deixava per a una segona fase l’inventariat de les col·leccions més controlades del museu d’història de la ciutat o la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. Paradoxalment, a la fi, les col·leccions que s’han hagut d’inventariar han estat les de les dues institucions anteriors, ja que no ha estat possible de treballar amb la col·lecció de l’IES Jaume Vicens Vives, per bé que és la que corre més perill de degradació. La direcció del centre educatiu té altres prioritats i no ha valorat la confecció —lliure, voluntària i no vinculant— que els signants d’aquest article proposaren. S’espera que, arrel de la presentació de totes les dades ací recollides, pugui posar en marxa l’inventariat més urgent i necessari. Davant aquesta situació, hom es dedicà en exclusiva a les col·leccions del museu d’història de la ciutat i de la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. S’ha treballat amb tots els 389 instruments que s’hi troben i se n’ha fet l’entrada corresponent a l’inventari. La informació sobre els instruments s’ha extret dels inventaris o llistes precedents fetes al museu d’història de la ciutat o a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. A la fi, s’ha intentat que cada instrument tingui una signatura estandarditzada i unificada (amb el prefix «JVV-»), un nom que pugui descriure succintament l’objecte, la data del registre, la localització, el número del registre precedent (si s’escau), la data d’ingrés a l’Institut (si es pot saber), el fabricant, el model de l’instrument, la ciutat de fabricació, l’estat de conservació (amb graus estandarditzats: bo, regular o correcte), les mides (en mil·límetres), les fonts emprades per a la redacció de l’entrada, anotacions amb tota observació envers l’instrument i una fotografia. El procés d’inventariat ha estat senzill, en general, a les dependències del museu d’història de la ciutat. Les condicions d’emmagatzematge són les adequades i els instruments no es troben exposats a inclemències. A partir de l’inventari del museu s’han pogut confegir les entrades per a l’inventari unificat del patrimoni científic de l’Institut. Amb tot, els qui en aquell moment portaren a terme la catalogació desconeixien el nom i la utilitat dels instruments de física, i molts cops les descripcions són genèriques. A partir d’ací, ho ha hagut d’iniciar, apuntar, un futur procés d’identificació més exhaustiu, en previsió de la confecció d’una catalogació més completa del patrimoni. Al magatzem del museu d’història de la ciutat hom pot trobar la col·lecció més important d’instruments de física, que supera amb escreix la que avui es pot trobar al mateix IES Jaume Vicens Vives, ja que entre els prestatges es poden veure la màquina pneumàtica amb el sistema de Babinet, la seva homòloga de majors dimensions, una pila de Wollaston, una màquina elèctrica de Ramsden, una màquina d’Atwood, ressonadors, etc. El seu estat de conservació es mou entre regular i bo. Puntualment, algun instrument pot tenir greus problemes de conservació.

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 133

INVENTARIANT ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS DE L’INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA

133

Per la seva banda, La Facultat de Ciències de la Universitat de Girona acull una part del fons de biologia que restà al museu d’història de la ciutat. Segons mostren els registres de sortida de la Universitat de Girona i els d’entrada del museu Darder de Banyoles —coincidents—, hi destaquen grans espècimens com el que inicialment fou batejat com a Caiman sclerops i després de la revisió taxonòmica es descobrí que era un al·ligàtor americà (Alligator mississipiensis), un xacal comú (Canis aureus), una lleona (Panthera leo) o un jaguar (Panthera onca), que són encara recordats pel personal universitari i que pertanyen, actualment, al Museu Darder. Els 26 espècimens restants sembla que ingressaren a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona i s’hi quedaren. Allà es barrejaren amb els exemplars propis de la Universitat i altres espècimens que anaven arribant, provinents de naturalitzacions esporàdiques que el professorat encarregava amb finalitats pedagògiques. Actualment, s’han trobat tots els 26 espècimens esmentats, a la Universitat de Girona (compresos entre els registres 8755 a 8780 del catàleg «Fons de l’Institut Vell»), repartits en diverses aules, laboratoris i mostraris exposats al públic, que han pogut ser identificats —i discriminats de la resta d’exemplars— pel número de registre de les anelles del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Altres espècimens que la Universitat traslladà al Museu Darder, sense saber-ne del segur el seu origen inicial (podrien haver estat igualment propietat de l’Institut Jaume Vicens Vives, en moments anteriors), sembla que no foren d’interès per al museu i retornaren a les instal·lacions universitàries, com és el cas d’un dofí comú (Delphis delphis) provinent de la «Costa Brava» que es troba en molt mal estat en un laboratori de la Facultat. Dels 26 espècimens localitzats i inventariats, 8 són mamífers —3 gats mesquers (Genetta genetta), una marta (Martes foina), una llúdriga (Lutra lutra) i 3 teixons (Meles meles)— i els 18 restants, ocells, entre els quals es pot destacar un colibrí no identificat ni registrat, un bitó (Botaurus stellaris) i un bec de serra petit (Mergus albellus), entre d’altres. 4. Casos d’estudi

A continuació, hom detalla alguns instruments en els quals s’ha aprofundit més en el seu inventariat per disposar de casos d’estudi tipus en una hipotètica catalogació futura de tot un patrimoni instrumental unificat. S’han escollit instruments que poden representar el conjunt d’objectes de les col·leccions en totes les seves característiques. Igualment, per tenir una certa paritat, s’han seleccionat dos instruments de física i dos espècimens dissecats de biologia. a) Màquina pneumàtica amb el sistema de Babinet (JVV-0026)

Comprada al 1846 (Llach i Soliva, 1849: 6) a la casa Deleuil de París, aquesta màquina pneumàtica amb dos cossos de cristall i el sistema de Babinet (560 x 530 x 270 mm) era emprada per crear el buit en un espai donat. No era un aparell que pogués crear el buit absolut i, en paraules de Ganot (Ganot, 1857: 147), servia per «fer escadusser l’aire» en l’espai que hom cloïa i del qual s’extreia l’aire. (Vegeu figura 1.)

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

134

18:57

Página 134

B. VILALLONGA; A. RUHÍ

Figura 1.

Màquina pneumàtica amb el sistema de Babinet (JVV-0026).

Aquesta màquina fou inventada per Otto de Guericke al 1650 i perfeccionada pel físic anglès Hawksebee, que ajuntà un segon cos a la bomba i un sistema d’extracció més còmode i que requerís menys esforç. L’aparell es compon de dos cilindres de cristall, cadascun amb un pistó amb volanderes de cuir que han de tancar hermèticament els cilindres i permetre l’extracció de l’aire. Cada pistó es troba unit a una tija en cremallera que engrana un pinyó mogut d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra per mitjà d’una manovella. La base dels dos cilindres és de coure, a l’extrem de la qual hom situa un plat —la platina. A sobre d’aquesta platina es col·loca el recipient, la campana de vidre dins la qual hom farà el buit. Al centre de la platina hi ha una obertura que comunica l’interior del recipient amb els cossos de la bomba. Un baròmetre estroncat comunica amb la bomba i el recipient per mesurar-ne la pressió. Jacques Babinet incorporà a la màquina pneumàtica una clau que afavoreix la connexió entre els cossos de la bomba per obtenir el màxim buit possible (Ganot, 1857: 147-152; Bertomeu & García Belmar, 2002: 353). La màquina pneumàtica apareix a la memòria de 1849 (Llach i Soliva, 1849: 6) i a les llistes d’instruments de l’Institut, de la memòria de 1861 (Ametller i Marill, 1861: 45). Fou donada al museu d’història de la ciutat amb la resta d’instruments, catalogada per la nova

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 135

INVENTARIANT ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS DE L’INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA

135

institució i emmagatzemada. El seu estat de conservació és regular: els cossos de vidre de la bomba són trencats, les volanderes de cuir, molt desgastades i esquinçades —tot i que els pistons, les tiges i els pinyons funcionen correctament—, i no es conserva la campana de vidre que ha de fer de recipient del qual extreure l’aire. Per la seva banda, el baròmetre estroncat i la clau de Babinet no presenten grans desperfectes. Hom pot trobar, també, al museu d’història de la ciutat una màquina pneumàtica semblant, de dimensions molt majors i amb un sistema d’extracció de l’aire diferent —mitjançant rodes dentades—, que fou adquirida després de 1861. Tot i la poca informació de la qual es disposa sobre aquest instrument, ha estat un giny molt visible per les seves mesures rellevants al llarg de la història de l’Institut, per la qual cosa encara és recordat avui (Ganot, 1857: 598-599). b) Pila de Wollaston (JVV-0022)

Comprada entre 1848 i 1849 (Llach i Soliva, 1849: 9), aquesta pila de grans dimensions de sis elements és una variant modificada de la pila de Volta (1.010 x 105 x 240 mm). Les plaques de zenc i coure es troben unides per les vores, o per una part de les vores. Se submergeixen verticalment dins els bocals plens d’aigua acidulada (Ganot, 1857: 598). William Hyde Wollaston, en el si de les seves experiències al camp de l’electricitat, desenvolupà aquesta pila a fi d’endarrerir la polarització de la pila voltaica. A la seva pila, Wollaston afegeix una fina làmina de coure que envolta l’elèctrode de zenc, connectat alhora a dues llengüetes de coure. La primera llengüeta de la sèrie d’elèctrodes —soldada a la primera placa de zenc— representa el pol negatiu i la darrera —soldada a la làmina de coure–, el pol positiu. Tots els elèctrodes es troben fixats a una barra de fusta que permet d’apujarlos o abaixar-los en relació amb els bocals d’aigua acidulada. Aquests bocals poden contenir 1/16 d’àcid sulfúric o 1/20 d’àcid azòtic. La pila de Wollaston apareix a la memòria de 1849 (Llach i Soliva, 1849: 9) i a les llistes d’instruments de l’Institut, de la memòria de 1861 (Ametller i Marill, 1861: 48). Fou donada al museu d’història de la ciutat amb la resta d’instruments, catalogada per la nova institució i emmagatzemada. El seu estat de conservació és bo i es podria tornar a emprar sense gaire problemes. Els elèctrodes de zinc són complets i en bon estat, tenen la làmina de coure i no falta cap dels sis bocals de vidre. La fusta tampoc presenta gaire problemes i resisteix encara el pes dels elèctrodes. (Vegeu figura 2.) c) Bitó (Botaurus stellaris) (id. DARP: 14838, JVV-0364)

Es tracta d’un ardeids molt escàs als Països Catalans que, segurament, degué ser naturalitzat a mitjan segle passat, quan es caçava amb freqüència (Maluquer, 1987: 207). Tot i així, no acostuma a ser una peça gaire comuna a les col·leccions. L’estat de conservació de l’espècimen és, en general, bo, malgrat que està emmagatzemat sense cap cura en un armari massa estret i amb altres exemplars (una geneta i un aligot), a l’aula C2-021 de la Facultat de

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 136

136

Figura 2.

B. VILALLONGA; A. RUHÍ

Pila de Wollaston (JVV-0022).

Figura 3.

Bitó (Botaurus stellaris) (JVV-0364).

Ciències de la Universitat de Girona. Amida, aproximadament, 1 m d’alçada per 40 cm de profunditat i amplada, i el suport és de fusta massissa. L’afectació més important la presenta a les plomes del dors, un xic esgrogueïdes, i li manquen algunes rèmiges. La coloració és prou correcta —sembla que ha estat a recer de llum i/o temperatures elevades— i el plomatge no aparenta haver estat atacat per organismes degradadors. Es desconeix el lloc i data de naturalització, i el taxidermista que l’efectuà. Per la seva localització, ara mateix no és utilitzat com a instrument científic i es fa urgent protegir-lo de la pols i els agents que, sense una vitrina protectora, el poden atacar. (Vegeu figura 3.) d) Llúdriga (Lutra lutra) (id. DARP: 14882, JVV-0365)

Aquest bonic exemplar és molt similar a un altre que, sense anella de registre del DARP, es trobà a l’aula C2-021 sense una procedència coneguda. L’individu està exposat al primer dels mostraris del passadís de la planta baixa de la Facultat de Ciències (Universitat de Girona), en companyia d’altres mamífers que també provenien de l’Institut: teixó, geneta i guineu. L’estat de conservació s’ha qualificat com a bo, malgrat algunes clapes que s’observen al seu pelatge, a l’àrea de l’abdomen, probablement causades per fongs i/o larves d’algun in-

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 137

INVENTARIANT ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS DE L’INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA

137

vertebrat. Amida 1 m de llarg per uns 30 cm d’ample i d’alt, i la base també és de fusta massissa. Es desconeix el lloc i data de naturalització, així com el taxidermista que l’efectuà però, per la seva similitud amb l’exemplar comentat al principi, fa pensar que també fou obra de José Nogués, de Barcelona. Aquesta llúdriga està actualment acompanyada d’una fitxa explicativa que en mostra el nom i la distribució geogràfica, del Laboratori de zoologia de l’Estudi General de Girona. Segurament, l’espècimen no ha gaudit de gaire manteniment però la vitrina on està desat i tancat actualment garanteix que l’estat de conservació actual, si no hi entra cap plaga que pugui malmetre’l, continuarà essent correcte. Estant a la vista dels estudiants, sí que pot ser utilitzat com a element pedagògic, però se li desconeix qualsevol aplicació específica en alguna assignatura. (Vegeu figura 4.)

Figura 4.

Llúdriga (Lutra lutra) (JVV-0365).

5. Primeres conclusions

Les conclusions que hom pugui extreure ací seran parcials, atès que no afecten la totalitat de les col·leccions disperses amb instruments de l’Institut, sobretot la de significança més especial que és la de l’IES Jaume Vicens Vives. Això comporta que tot esment al patrimoni científic que es faci aquí es referirà només a les col·leccions estudiades. Naturalment, una

09 Borja Vilallonga.qxd

138

27/10/08

18:57

Página 138

B. VILALLONGA; A. RUHÍ

conclusió òbvia és la de la necessitat de continuar l’inventari i convertir el verb del títol d’aquest article, en gerundi —inventariant—, a participi passat —inventariat. El repte més important fóra accedir a les col·leccions situades a l’actual Institut i poder apreciar d’una manera sistematitzada el que hom ja ha pogut palesar en treballs anteriors: la degradació sense aturador que sofreix el patrimoni científic que allà es troba. Semblantment, caldria abordar la incorporació a l’inventari unitari i estandarditzat de tots els 408 espècimens que es troben actualment al Museu Darder de Banyoles, amb la tranquil·litat que no corren la sort dels seus companys a l’IES Jaume Vicens Vives. Nogensmenys, de l’inventariat dels 389 instruments cal remarcar que s’haurien de prendre algunes mesures de marcatge i conservació a curt termini. D’una banda, veient la sensibilitat del museu d’història de la ciutat envers aquesta qüestió i la seva voluntat de restaurar alguns instruments, caldria aprofitar aquesta força emprenedora per adoptar un perfil actiu en la conservació i salvaguarda del patrimoni de l’Institut, i acceptar la seva oferta de restauració per a les màquines pneumàtiques i tot altre instrument que hom consideri de rellevància museogràfica. Tot tenint la certesa de l’acceptable estat de conservació dels instruments en aquesta institució, aquesta política permetria de recuperar-los i de tenir en òptimes condicions alguns dels instruments més significatius de la història del patrimoni. Alhora, fóra bo de vetllar per a un manteniment mínim que no fes empitjorar l’estat d’aitals aparells. D’altra banda, el patrimoni situat a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona requereix algunes mesures addicionals, veient que està en pitjors condicions en comparació al patrimoni científic emmagatzemat al museu d’història de la ciutat. En primer lloc, caldria elaborar un marcatge diferenciat per als espècimens provinents de l’Institut, per evitar les barreges amb altres espècimens provinents de col·leccions diferents. Tanmateix, possiblement la mesura més urgent per als espècimens que es troben a l’esmentada facultat seria adequar un magatzem amb les condicions necessàries per a la conservació dels animals dissecats. Avui els espècimens es troben mal emmagatzemats —tal com s’ha vist amb els que hi ha a PB7 i a C2-021— i necessiten urgentment la seva instal·lació en vitrines que els protegeixin de les inclemències i frenin la degradació. En un altre ordre de coses, hom veu positivament dotar de funció pedagògica aquests instruments que estan en una institució educativa com la Universitat de Girona. A tall de conclusió final, hom vol destacar el perill que significa a l’actualitat per al patrimoni científic de l’Institut el mateix Institut. Els centres educatius secundaris dels nostres temps es veuen sobrepassats pel dia a dia i tenen problemes per adquirir una perspectiva històrica de la seva institució. És per això que no es troben en condicions de garantir la continuïtat del seu propi patrimoni. No es pot afirmar que en el cas de l’Institut Jaume Vicens Vives aquest no disposi dels mecanismes per a la conservació mínima dels instruments científics; existeix la Fundació Institut Jaume Vicens Vives, que podria dirigir una hipotètica recuperació del patrimoni científic; existeixen institucions externes que ja al seu moment van

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 139

INVENTARIANT ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS DE L’INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA

139

expressar la seva intenció de rebre les restes del patrimoni científic que es mor en aquests moments a l’Institut; existiria, fins i tot, un interès prou gran de les administracions per salvar el patrimoni que va merèixer de passar a les noves instal·lacions de 1966. Potser, l’únic remei a aquest problema és la voluntat. Des d’ací reclamem la força de voluntat i la determinació necessàries per evitar una pèrdua que és al davant nostre. Ara és el moment. Altrament, serà massa tard. Agraïments Els autors de l’inventari i d’aquest article volem agrair fortament a les persones següents la seva ajuda i dedicació en tot el procés: Jordi Busquets, Narcís Casteyo, Dani Boix, Josep Maria Bas, Laia Badia i Laura Córcoles.

09 Borja Vilallonga.qxd

27/10/08

18:57

Página 140

140

B. VILALLONGA; A. RUHÍ

Bibliografia AMETLLER I MARILL, M. (1861), Discurso leído en la apertura del curso académico de 1861 a 1862 en el Instituto Provincial de 2ª enseñanza de Gerona, Girona, Imprenta de F. Dorca sucesor de J. Grases. BERTOMEU, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (2002), Abriendo las cajas negras. Colección de instrumentos científicos de la Universitat de València, València, Universitat de València. CONDOM, D.; MIRAMBELL, E. et al. (1995), Miscel·lània I. B. «Jaume Vicens Vives»: 150 anys, Girona, Eix. Inventaris «Museu Institut Vell» i «Facultat de Ciències», Universitat de Girona, Facultat de Ciències, Departament de Biologia Animal.

GANOT, A. (1857), Traité élémantaire de Physique, París, Ganot. LIMNOS (2001), Col·lecció Institut Vell de Girona, Banyoles, Museu Darder. LLACH I SOLIVA, J. (1849), Memoria leída en la solemne apertura del año escolar de 1849 á 1850 en el Instituto Provincial de Gerona, Girona, Imprenta de Don Vicente Oliva. — (1850), Memoria leída en la solemne apertura del año escolar de 1850 á 1851 en el Instituto Provincial de Gerona, Girona, Imprenta de la Viuda de Grases. MALUQUER, J. (1987), Els ocells de les terres catalanes, Barcelona, Barcino.

10 Alfons Zarzoso.qxd

27/10/08

18:58

Página 141

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 141-147

BARCELONA SENSE MUSEU UNIVERSITARI: EL CAS DE LA FACULTAT DE MEDICINA ALFONS ZARZOSO ORELLANA MUSEU D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE CATALUNYA. azarzoso@museudelamedicina.org

Paraules clau: museu, universitat, institucions d’ensenyament, col·leccions científiques Barcelona without a university museum: the case of the medical faculty Summary: This paper tries to ascertain in the history of the University of Barcelona why such an institution did not develop a university museum. It is analyzed the case of the Medical Faculty in order to see how the medical museum stood as one of its teaching institutions in a long period between the end of the 18th century and the first third of the 20th century. This case considers several heritage resources —spaces, archive evidences, textbooks and scientific objects— not only to show the richness of a material culture and history of the university, but also to express the need of developing at least a plan to recover, inventory, study and preserve the scientific heritage of the University of Barcelona. Key words: museum, university, teaching institutions, scientific collections

Introducció

Per què la Universitat de Barcelona no té un museu universitari? No és gens fàcil trobar respostes a aquesta pregunta. No obstant això, la pertinència d’aquesta pregunta s’escau en tractar la qüestió de la pèrdua del patrimoni històric científic més enllà de les respostes habituals per a la major part d’institucions científiques. És a dir, respostes relaciona-

DOI: 10.2436/20.2006.01.16

10 Alfons Zarzoso.qxd

142

27/10/08

18:58

Página 142

A. ZARZOSO ORELLANA

des amb les conseqüències de les guerres o els incendis i, sobretot, amb el caràcter utilitari i efímer atorgat als objectes amb els quals han practicat ciència els seus propis usuaris. Una possible resposta es podria trobar en la particular història contemporània de la Universitat de Barcelona. Això no obstant, l’absència de museus universitaris arreu d’Espanya ens podria portar a establir una relació entre les formes de producció i difusió de coneixement i el caràcter perifèric, emulador i poc original de la ciència espanyola. L’absència, en el conjunt del territori, de museus o col·leccions científiques, amb significació històrica, podria portar més enllà aquest tipus de plantejament. És un fet que un bon conjunt d’universitats europees disposen de museus o col·leccions universitàries, que centralitzen les iniciatives de les diferents facultats. La creació d’aquests museus ha variat en funció de cada context local, des de l’obertura de gabinets, galeries, col·leccions i museus en els segles XVI i XVII fins a la inauguració de projectes com ara el Museu d’Història de la Universitat d’Oslo el 2001. L’època daurada en la creació d’aquests museus universitaris fou des de finals del segle XVIII fins als anys 1930, tot excel·lint un llarg segle XIX. Un període de creació d’allò que s’han anomenat les «ciències museològiques» (Pickstone, 1994). El cas de Barcelona mostra que hi ha elements històrics de caràcter polític, econòmic i cultural que també han influït de manera decisiva en l’absència d’un museu universitari. En aquest sentit, convindria recordar com a fet determinant la supressió de l’Estudi General de Barcelona el 1714 —institució aleshores depenent de la ciutat de Barcelona— fins la restauració de la universitat a la ciutat de Barcelona a mitjan segle XIX —una institució provincial aleshores depenent de l’Estat espanyol. Podem considerar aquest, el trànsit del segle XVIII al segle XIX, com un període crucial a l’hora de consolidar el desenvolupament dels ensenyaments superiors de les ciències i, alhora, d’un patrimoni científic lligat a aquells. La liquidació de la Universitat de Cervera el 1837 i la creació de la Universitat de Barcelona el 1842 inauguraren, sota el nou estat liberal, el desenvolupament d’una universitat perifèrica, sotmesa a la Universitat Central de Madrid, al llarg d’un període extens que abraçà, amb la interrupció republicana de la Universitat Autònoma (1931 i 1933 fins 1936-39), les dècades de 1840 a 1970. Encara més evident, aquest període constituí un temps fonamental en el desenvolupament de l’ensenyament universitari de la ciència, amb els recursos didàctics i experimentals disponibles aleshores. Una altra explicació, també de caràcter històric, pot estar relacionada amb la feble implantació de la història de la ciència en el teixit universitari i en l’escàs interès que ha suscitat entre els mateixos professionals de la història l’estudi de la cultura material de la ciència. Altres raonaments haurien de tenir en compte, ja en el marc de l’actual període democràtic, i malgrat les commemoracions pròpies, les inexistents polítiques de recuperació del patrimoni històric científic i de sensibilització sobre la conservació dels instruments científics emprats en l’ensenyament i en la recerca.

10 Alfons Zarzoso.qxd

27/10/08

18:58

Página 143

BARCELONA SENSE MUSEU UNIVERSITARI: EL CAS DE LA FACULTAT DE MEDICINA

143

Des d’un punt de vista museístic, l’extraordinària influència i atracció que des dels anys 1980 han tingut els museus de la ciència de Barcelona —actual CosmoCaixa— i de la tècnica i la indústria —Terrassa i xarxa per la Catalunya industrial— podria haver contribuït a mantenir aquest desinterès pel propi patrimoni científic universitari. La situació actual mostra, malgrat tot, l’existència a la Universitat de Barcelona d’unes poques i fragmentades col·leccions universitàries —de biologia, zoologia, física, medicina legal i criminologia— i d’un museu —farmàcia—, lligades completament a la iniciativa i voluntarietat de determinats professors (<http:www.ub.es/ge96museus.html>). La inexistència d’un museu o la situació crítica en què es pot trobar el patrimoni científic a la Universitat de Barcelona no impedeix que es puguin proposar iniciatives destinades a la recuperació i estudi de la cultura material de les pràctiques científiques universitàries semblants a les que s’han dut a terme en els darrers anys a la Universitat de València (Bertomeu & García, 2002), a la Universitat de Granada (Thomas, 2003) o a la Universitat Politècnica de Catalunya (Valentines, 2002, 2006). En aquest sentit, a continuació fem una proposta, en la línia de recuperació i estudi del patrimoni científic impulsat per la Comissió d’Instruments Científics (<http://www.uv.es/=comic/>), a partir de l’estudi de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. La Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona

A continuació presentem una proposta d’estudi del patrimoni mèdic de la Universitat de Barcelona a partir de quatre elements: els espais físics on ha tingut lloc l’ensenyament de la medicina; la documentació d’arxiu relacionada amb aquell patrimoni; els llibres de text emprats en l’ensenyament, i els objectes o instruments mèdics. La cronologia d’estudi d’aquesta proposta abraça des del darrer terç del segle XVIII fins al primer terç del segle XIX, és a dir, el període de constitució i consolidació de les «ciències museològiques» i dels museus universitaris, entesos com a llocs d’ensenyament i de producció de coneixement. El coneixement dels espais de producció de coneixement, mitjançant plànols, gravats, fotografies i informes tècnics, permet esbrinar la genealogia dels instruments científics emprats o creats en aquestes institucions, els usos o les pràctiques científiques dutes a terme amb aquests objectes —docència o recerca—, els usuaris i llur paper i posició respecte de la resta de la institució. No han sobreviscut instruments de l’Estudi General de Barcelona o de l’Hospital General de Santa Creu, entesos com a institucions municipals on es produí l’ensenyament de la medicina i de la cirurgia fins al segle XVIII. La Universitat de Cervera fou liquidada el 1837, tot recuperant la ciutat de Barcelona la universitat al convent del Carme. La Facultat de Ciències Mèdiques fou restaurada a la ciutat de Barcelona el 1843, tot aplicant el pla d’estudis dissenyat per Pere Mata el 1843. Aquesta restauració no se cimentà en el no-res, sinó que ocupà els locals fins aleshores propis del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona. En aquella institució s’havia produït una veritable revolució en l’ensenyament des de llur constitució a

10 Alfons Zarzoso.qxd

144

27/10/08

18:58

Página 144

A. ZARZOSO ORELLANA

finals del segle XVIII: un dels trets més característics fou la disposició d’un gabinet d’instruments i peces museològiques (Usandizaga, 1964; Zarzoso, 2004). L’arquitectura de l’edifici creat per a l’ensenyament de la cirurgia condicionava el conjunt arquitectònic al teatre anatòmic, considerat el lloc principal de producció de coneixement científic. Alhora, es crearen espais auxiliars, com ara la biblioteca, el gabinet d’espècimens anatòmics i el gabinet d’instruments per a la física experimental. Cadascun d’aquests àmbits fou professionalitzat amb la creació de càrrecs i responsabilitats específiques: el bibliotecari, el conservador i el professor. Desconeixem com evolucionaren aquests espais al llarg del segle XIX i, en especial, un cop la Facultat de Medicina de la Universitat de Cervera fou «re-creada» en aquest mateix edifici en ser restablerta la Universitat de Barcelona des de la dècada de 1840. Aquest és un tema que requereix un estudi en profunditat, atesa la importància del període en la constitució de les «noves ciències analítiques» i en el paper que tingueren els museus universitaris en aquell desenvolupament (Pickstone, 2000: 73). De manera semblant a com succeí en altres universitats europees, la Facultat de Medicina de Barcelona mantingué i promocionà el museu anatòmic com a part del seu programa d’ensenyament i recerca des de mitjan segle XIX, tot consolidant la figura del professor-conservador, encarregat de tenir cura de les col·leccions. En medicina, hom ha considerat que al costat del laboratori, el museu va gaudir d’una posició fonamental en la instrucció mèdica. Així, la forma medicina de museu ha estat recentment encunyada per la historiografia per definir la contribució del museu mèdic a l’educació universitària des del segle XIX fins als anys 1950 (Reinarz, 2005). Les col·leccions del museu anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona compartien els mateixos pressupòsits que s’havien estès arreu d’Europa des de finals del segle XVIII. En aquest sentit, la representació realista de l’anatomia humana i animal, en condicions normals i patològiques, produïda a partir de diferents productes materials —fusta, guix, cartrópedra, paper— no només permetia accedir a models objectius que complementaven el complicat recurs de la visió directa en el cadàver, sinó també consolidar el paradigma mèdic anatomoclínic. Les col·leccions anatòmiques foren atorgades d’aquesta manera amb la consideració d’instruments pedagògics. Els teatres anatòmics havien entrat en el camí de pèrdua de significat davant les formes de fer ciència del segle XIX (Schnalke, 1995, 2004; Chadarevian & Hopwood, 2004). Només coneixem restes de les col·leccions anatòmiques del museu de la Facultat de Medicina que han sobreviscut el pas del temps, una bona part de les quals es troba en l’actualitat dipositada al Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (Zarzoso, 2005). Una forma d’accedir al contingut d’aquella institució és el recurs a la documentació d’arxiu que encara es conserva als fons de reserva de la biblioteca de la Universitat de Barcelona. Tenim constància d’alguns dels inventaris realitzats a finals del segle XVIII i durant el primer terç del segle XIX pels responsables del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona (Usandizaga, 1964; Zarzoso, 2004). Aquesta mena de materials ens permeten avaluar els usos concedits a

10 Alfons Zarzoso.qxd

27/10/08

18:58

Página 145

BARCELONA SENSE MUSEU UNIVERSITARI: EL CAS DE LA FACULTAT DE MEDICINA

145

aquells objectes, conèixer llur evolució històrica, explorar la recepció i adaptació de teories i de tècniques. Ens trobem, però, davant d’una font gairebé inexplorada. Tenim constància de l’existència d’una extraordinària documentació en els arxius esmentats que recull els inventaris, factures, tarifes, pressupostos, fulls de comandes, notes de reparacions, etc., originada durant el procés de trànsit i consolidació de les facultats de la Universitat de Barcelona des de mitjan segle XIX. Aquests arxius són dipositaris, també, de la documentació relacionada amb la instrumentació científica dels instituts de segon ensenyament de Catalunya i, en algun cas, també de les Illes Balears (Grapí, 2005). El museu anatòmic de la Universitat de Barcelona restà lligat a la càtedra d’anatomia des de mitjan segle XIX. No obstant això, el museu restava en mans del professor assistent, encarregat de l’ensenyament a la sala de disseccions. Així, malgrat l’extensa presència de Carlos Silóniz al capdavant de la càtedra d’anatomia, entre 1847 i 1898, diferents professorsconservadors es feren càrrec del museu, tot destacant Ignasi Pusalgas Guerris, fins que morí el 1874; Jaume Ramon Coll Domènech, fins que ocupà una càtedra el 1882, i Antoni Riera Villaret, assistent de Silóniz des del 1887 i nomenat per a aquest càrrec des del 1892. A tall d’exemple dels materials que proposem en aquest projecte de recuperació de la cultura material de la medicina de la Universitat de Barcelona, volem fixar l’atenció en alguns dels llibres de text o discursos programàtics realitzats per aquells professors-conservadors, amb la intenció de mostrar com faciliten la comprensió del context històric on tingueren lloc les pràctiques científiques associades als instruments i objectes mèdics del museu. Pusalgas i Riera foren autors de textos fonamentals en aquest sentit, ja que permeten situar l’estat del museu anatòmic en la dècada del 1860, en un període de consolidació de la facultat i de recepció de nous models teòrics i pràctics de comprensió de la malaltia, i a primers del segle XX, just en el període de transformació cap a una medicina més experimental (Pusalgas, 1862, 1869; Riera & Riera, 1917). Els textos de Pusalgas i de Riera presenten el museu anatòmic com a lloc complementari a la sala de dissecció: el primer lloc d’aprenentatge de l’anatomia era el cadàver. El museu i les seves peces, però, permetien l’observació de tot tipus de malaltia de manera permanent, a diferència de la sala de dissecció. Els textos de Pusalgas mostren com el museu anatòmic ha d’estar ordenat a partir d’un mètode basat en uns principis científics. Un ordre proporcionat, en el seu cas, pels textos mèdics dels grans anatomistes del segle XIX, començant, però, per Ignacio Lacaba i Jaume Bonells. El museu es dividia en tres seccions: la primera mostrava la col·lecció d’anatomia descriptiva, topogràfica i quirúrgica, i també la d’anatomia i patologia obstètriques; la segona secció mostrava les malalties exantemàtiques i sifilítiques, i la tercera estava dedicada a la medicina interna i donava suport a la pràctica clínica hospitalària. D’altra banda, el llibre de text de Riera mostra una nova concepció del museu, atès el trasllat de la facultat al carrer de Casanova, en unes instal·lacions més grans. Rebatejat com a institut d’anatomia, l’estructuració d’arrel germànica caracteritzà el conjunt del departament. El museu i el taller de models mantingueren un lloc, al costat de la sala de fred,

10 Alfons Zarzoso.qxd

146

27/10/08

18:58

Página 146

A. ZARZOSO ORELLANA

les sales d’autòpsia, els laboratoris de recerca, ensenyament i demostracions, les aules-teatre, la sala de projecció. Els instruments del vell museu s’augmentaren amb nous ítems, com ara gravats, diapositives, fotografies, radiografies i filmacions. Si bé el conjunt de l’institut anatòmic es mantingué a la planta baixa, el museu, atesa la necessitat d’oferir un accés independent, fou instal·lat a la primera planta: «Como los museos son muchas veces visitados por personas profanas en los estudios médicos, es conveniente estén en punto aislado de los demás servicios y tengan acceso independiente» (Riera & Riera: 1917, I-35). El museu anatòmic va romandre en el mateix edifici del carrer del Carme fins que l’any 1906 fou inaugurat el nou Hospital Clínic a Barcelona, que tenia annexa la Facultat de Medicina. El museu anatòmic marxà cap al nou establiment i el seu conservador, Antoni Riera Villaret, fou nomenat aquell mateix any de 1907 catedràtic de tècnica anatòmica i, des del 1932 fins al 1973, Manuel Taure ocupà la càtedra i la cura de la col·lecció. (Arqués, 1985; Corbella, 1996). Altres museus foren creats al nou establiment durant el primer terç del segle XX, però totes les col·leccions entraren en un procés de decadència, pèrdua d’ús i perill de desaparició després de la guerra. A diferència d’altres universitats europees, la major part del patrimoni mèdic de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona ha desaparegut i només una petita part d’aquelles col·leccions roman ara a les instal·lacions del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (<http://www.museudelamedicina.cat>).

10 Alfons Zarzoso.qxd

27/10/08

18:58

Página 147

BARCELONA SENSE MUSEU UNIVERSITARI: EL CAS DE LA FACULTAT DE MEDICINA

147

Bibliografia ARQUÉS, J. (1985), Cinc estudis històrics sobre la Universitat de Barcelona, 1875-1895, Barcelona, Columna. BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (eds.) (2002), Abriendo las cajas negras. Colección de instrumentos científicos de la Universidad de Valencia, València, Universitat de València. CHADAREVIAN, S.; HOPWOOD, N. (ed.) (2004), Models: the third dimension of science, Stanford, SUP. CID, F.; GORINA, N. (1986), «El Museo Anatomopatológico Ferrer y Cagigal (1924-1942), un fondo científico perdido», Actas del VIII Congreso Nacional de Historia de la Medicina, Múrcia; Cartagena, Universidad de Murcia, 254-262. CORBELLA, J. (1996), Història de la Facultat de Medicina de Barcelona, 1843-1985, Barcelona, Fundació Uriach 1838. GRAPÍ, P. (ed.) (2005), I Jornada d’Història de la Ciència i Ensenyament, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. PICKSTONE, J. V. (1994), «Museological science? The place of the analytical/comparative in nineteenthcentury science, technology and medicine», History of Science, XXXII, 111-138. — (2000), Ways of Knowing. A new history of science, technology and medicine, Manchester, MUP. PUSALGAS GUERRIS, I. (1862), Ensayo sobre la formación y arreglo de un museo anatómico: orden científico de las piezas naturales y artificiales para el fácil y completo estudio de la organografía humana descriptiva, general, topográfica, quirúrgica y patológica, obstetricia, clínica médica, etc., Barcelona, Lib. de Joaquín Verdaguer. — (1869), Pensamientos acerca un reglamento para los departamentos de anatomía práctica y sus mu-

seos anatómicos de las facultades de medicina del reino, Barcelona, Est. Tip. Jaime Jepús. REINARZ, J. (2005), «The age of museum medicine: the rise and fall of the Medical Museum at Birmingham’s School of Medicine», Social History of Medicine, 18 (3), 419-437. RIERA VILLARET, A.; RIERA CERCÓS, A. (1917), Tratado de técnica anatómica, Barcelona, Librería Médica de Juan Bautista Aragonés, 2 v. SCHNALKE, T. (1995), Diseases in wax. The history of the medical moulage, Berlín, Quintessence Publishing, 15-52. — (2004), «Dissected limbs and the integral body: on anatomical wax models and medical moulages», Interdisciplinary Science Reviews, 29 (3), 312-322. THOMAS GÓMEZ, J. et al. (2003), Un siglo de instrumentación científica (1851-1950), Granada, Universidad de Granada. USANDIZAGA, M. (1964), Historia del Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843), Barcelona, Institut Municipal d’Història de Barcelona. VALENTINES ÁLVAREZ, J. (2002), El Museu de l’Enginyeria de Catalunya: bases conceptuals per a la creació d’un museu universitari, treball de recerca, Barcelona. — (2006), El patrimoni històric de l’Escola Tècnica d’Enginyeria Industrial de Barcelona, Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica Francesc Santponç i Roca, ETSEIB. ZARZOSO, A. (2004), Medicina i il·lustració a Catalunya. La formació de l’Acadèmia Mèdico-Pràctica de Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera. — (2005), Les col·leccions del Museu, Barcelona, COMB.

10 Alfons Zarzoso.qxd

27/10/08

18:58

Página 148

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 149

HISTÒRIA DE LA TECNOLOGIA I DE LES XARXES TECNOLÒGIQUES

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 150

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 151

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 151-159

EL SISTEMA D’IL·LUMINACIÓ DURANT L’EXCAVACIÓ DEL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA JOAN CARLES ALAYO MANUBENS;1 JOSEP SURIOL CASTELLVÍ2 1 GRUP D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. jc.alayo@eic.ictnet.es 2 ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERS DE CAMINS, CANALS I PORTS, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. jose.suriol@upc.es

Paraules clau: túnel, enllumenat elèctric, arc voltaic, dinamo The lighting system during the excavation of the railway tunnel of the Argentera Summary: The tunnel has a length of 4.044 m, the excavation was done between April, 1887 and March, 1890 being at the time that of more Spain length. The construction was directed by Eduard Maristany i Gibert. The length made necessary the utilization of electrical system of illumination and there were in use lamps of voltaic arch of the type Puydt connected to two dynamos of the type Gramme L5. The present communication tries to show the innovation that supposed applying this system to a tunnel with the characteristics of that of the Argentera. Key words: tunnel, electric lighting system, voltaic arch, dynamo

1. Introducció: aspectes relacionats amb la il·luminació de túnels

Des de l’antigor se sap que la combustió de diversos materials proporciona llum. Aquest ha estat un procediment habitualment usat a les

DOI: 10.2436/20.2006.01.17

11 Joan Carles Alayo.qxd

152

27/10/08

18:59

Página 152

J. C. ALAYO MANUBENS; J. SURIOL CASTELLVÍ

galeries subterrànies per tal de veure-s’hi. Els materials cremats tradicionalment han estat: l’oli vegetal, els materials tipus betum procedents del carbó i del petroli, les resines vegetals i també diversos greixos i olis de procedència animal. D’altra banda, l’ús de la combustió dins de les galeries d’excavació comporta la necessitat d’oxigen per a la combustió i el consegüent perill d’exhauriment i, per tant, possible pèrdua de vides humanes, i també el perill d’explosió dels gasos combustibles presents al subsòl, especialment en explotacions mineres en jaciments carbonífers. Aquesta darrera possibilitat és més aviat minsa als túnels dedicats a vies de comunicació, atès que habitualment es fan en zones muntanyoses on és poc probable la presència de bosses de gasos combustibles. Fins l’aparició de la llum de procedència elèctrica, els perills anteriors han estat presents en totes les obres subterrànies al llarg de molts segles; de tota manera, amb l’electricitat no desapareixen del tot, però sí que són més controlables. Cal assenyalar que Maristany (1891: II, 255) fa una descripció acurada de la tècnica tradicional d’il·luminació dins de l’experiència minera i la trasllada a l’aplicació que se’n pot fer en l’excavació de túnels. Es fa un repàs als tipus de làmpades disponibles, així com dels combustibles habituals. Quant a les làmpades, considera que les més primitives no són apropiades atès que són molt vulnerables als cops i a les caigudes; cal un disseny apropiat al tipus de treball; al llarg del temps s’han aconseguit làmpades més robustes i segures. Pel que fa al combustible emprat, considera que aquells que necessiten una sortida d’aire forçada no són apropiats per al treball al túnel; entre ells hi ha els derivats dels quitrans de carbó o de petroli. Es considera que els més apropiats són els olis lleugers d’origen vegetal, siguin d’oliva o de colza. Un dels problemes que es presenta en l’excavació de túnels és, segons Maristany, el control del consum d’oli per a les làmpades. Considera que si no hi ha un control per part de la direcció de l’obra, aleshores el consum es dispara i, en conseqüència, el cost de l’obra. Aquest problema es pot resoldre, segons ell, calculant la quantitat d’oli que el minaire necessita i llavors incrementar-li el seu en la quantitat equivalent; si en gasta més, llavors és a càrrec seu. Aquest sistema pot evitar aleshores un consum desmesurat de combustible. En el cas que ens ocupa, la quantitat era de 0,25 ptes. per dia, amb les quals l’obrer podia comprar l’oli que necessitava per a 10 hores de treball. Als moments de màxima activitat podia haver-hi un total de 150 làmpades d’oli enceses. També considera que cal fer responsable l’obrer del possible deteriorament injustificat de la làmpada, així com d’una pèrdua eventual. Tots aquests aspectes contribueixen a posar de manifest la importància que té el sistema d’il·luminació per a les obres subterrànies. En el cas del túnel de l’Argentera, a banda de l’ús de làmpades tradicionals, que Maristany descriu amb detall, es van tenir en compte els recents avenços pel que fa a l’ús del corrent elèctric en la producció de llum. A l’època hi havia dues possibilitats: la làmpada d’incandescència i la d’arc voltaic: el filament de carbó es desgastava amb molta celeritat i la làmpada d’arc voltaic necessitava un sistema de regulació força complex. Tot i aquests problemes tècnics, hi havia hagut algunes experiències positives amb aquest sistema i això va fer que Maristany es decantés pel seu ús al túnel de l’Argentera.

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 153

153

EL SISTEMA D’IL· LUMINACIÓ DURANT L’EXCAVACIÓ DEL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

2. L’enllumenat elèctric l’any 1887

La primera conseqüència del descobriment de Faraday va ser la màquina elèctrica generadora de corrent, i a partir d’aquella màquina es va iniciar una etapa d’innovacions fins que la potència de les màquines va superar amb escreix la de les piles elèctriques, i llavors es van considerar aptes per a determinats processos industrials, com és el cas de l’enllumenat, encara que les piles no van desaparèixer amb el perfeccionament de les màquines elèctriques. El primer enllumenat elèctric públic utilitzant piles elèctriques i reguladors d’arc es va realitzar a París l’any 1844. Anys després, amb la influència de les necessitats de la navegació marítima, les màquines elèctriques junt amb reguladors d’arc més perfeccionats van prendre el relleu. En els anys previs a la construcció del túnel, les màquines que es consideraven més útils van ser, a Europa, les Siemens i les Gramme. Màquina

Any

Pes de la màquina

Volum de la màquina

Potència

Gramme

1873

1.300 kg

0,8 m3

5,3 CV

Siemens

1876

590 kg

0,5 m3

9,8 CV

No obstant això, abans de les obres del túnel de l’Argentera ja es va utilitzar l’electricitat per a la perforació del túnel del Guadarrama. Es van utilitzar piles, més incòmodes d’usar però possiblement l’única solució pràctica que es va trobar a la Península en aquells anys: Lloc

Enllumenat

Màquina

Llum

Guadarrama

octubre 1862 - juny 1863

Piles Bunsen

20 llums d’arc

Argentera

abril 1887 - març 1890

Dinamo Gramme L5

10 llums d’arc Puydt

Maristany coneixia les aplicacions de l’electricitat perquè des de 1875 a Espanya s’estaven utilitzant sistemes d’enllumenat elèctric a diverses instal·lacions, principalment industrials, i sobretot a Catalunya. A més, des de 1881, la Sociedad Española de Electricidad era la que impulsava l’electrificació amb central elèctrica pròpia a la ciutat de Barcelona. Tant és així que l’any 1887, quan es reprenen els treballs de perforació del túnel de l’Argentera, a Espanya ja hi havia cinc empreses elèctriques que estaven produint i comercialitzant l’energia elèctrica a cinc poblacions, i per tant les solucions tècniques eren conegudes. Les de Catalunya eren: Barcelona, amb una central tèrmica de la Sociedad Española de Electricidad i màquines Gramme, i Girona, amb una central hidràulica de l’Ajuntament de Girona i amb alternadors

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

154

Página 154

J. C. ALAYO MANUBENS; J. SURIOL CASTELLVÍ

Ganz. Les màquines Gramme, de procedència francesa, s’estaven utilitzant a Espanya i eren prou conegudes, motiu pel qual Maristany les va escollir, a més que eren de les millors d’Europa quant a rendiment i durabilitat, dues de les característiques que eren molt preuades. 3. El sistema d’enllumenat del túnel de l’Argentera

Una bona il·luminació era la condició necessària per a un treball eficient, i a més calia tenir en compte el tipus de treball i les condicions externes, com ara el color de les parets. Al túnel de l’Argentera es va fer servir la làmpada Puydt, un regulador d’arc similar als utilitzats usualment que disposava d’un mecanisme apropiat per tal de mantenir la distància entre els carbons. Aquests tenien un diàmetre de 10 mm i estaven fabricats tot tractant de minimitzar el desgast; no obstant això, calia fer-los reposar amb certa freqüència. Habitualment es fabricaven amb carbó de coc barrejat amb negre de fum. Els que van ser usats al túnel havien estat fabricats per la casa Siemens i es desgastaven a raó de 50 mm/hora, incloent-hi el positiu i el negatiu. Cal assenyalar que el carbó corresponent al pol positiu estava format de dues capes concèntriques de densitats diferents per tal de mantenir el cràter a la seva punta i afavorir, així, el funcionament i estabilitat de l’arc. Per tal de mantenir la distància entre els carbons s’havien dissenyat diversos mecanismes. Maristany (1891: II, 318) mostra una taula on pren en consideració diverses solucions donades al problema. Però el més important era conservar la tensió a la làmpada per tal que no s’apagués i poder mantenir el ritme de treball. Les làmpades d’arc voltaic usades al túnel de l’Argentera mantenien una intensitat lluminosa de 100 carcels. Cal assenyalar que un carcel fa referència a la brillantor d’una làmpada d’oli de colza refinat quan consumeix 42 grams d’oli per hora i que en l’actualitat equivaldria a 9,74 candeles. La làmpada usada al túnel funcionava amb un corrent de 15 A i una tensió d’arc de 50 V, que en conseqüència mobilitza una potència de 750 W (aproximadament, 1 CV). El sistema d’enllumenat es recolzava en les màquines Gramme tipus L5, que permetien alimentar fins a 5 làmpades d’arc a la vegada en una connexió sèrie; les màquines giraven a 1.441 rpm i proporcionaven una tensió màxima de 250 V i una intensitat màxima de 15 A cada una, és a dir, 3,75 kW. Acoblades en sèrie, alimentaven 10 làmpades d’arc voltaic Puydt que funcionaven a 45 V i 12 A, i donaven una intensitat lluminosa de 100 carcels cada una, és a dir, 540 W. La central d’energia, que disposava d’una màquina de vapor, tenia quatre màquines Gramme L5, dues en funcionament i dues de reserva per si de cas s’avariaven una o dues de les primeres.

Màquines

Connexió

Tensió/Intensitat

Aplicació

2 Gramme tipus L5

En sèrie

500 V / 15 A

10 llums de 100 carcels

2 Gramme tipus L5

En sèrie

500 V / 15 A

reserva

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 155

EL SISTEMA D’IL· LUMINACIÓ DURANT L’EXCAVACIÓ DEL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

155

4. La xarxa de distribució del corrent elèctric

La xarxa usada constava del sistema generador de corrent i d’un sistema de regulació basat en resistències, els cables de distribució i les làmpades d’arc voltaic. La xarxa de distribució es va dissenyar utilitzant el sistema sèrie, que era l’usual en les connexions de làmpades d’arc. No obstant això, per assegurar la màxima independència possible de funcionament de la xarxa respecte d’una làmpada individual, la distribució es feia a base de tres fils, de forma que a cada làmpada hi havia un commutador que permetia desviar el corrent a la resta si calia canviar els carbons o si eventualment en quedava alguna fora de servei; òbviament, aleshores calia actuar sobre les resistències de regulació del quadre de control de la dinamo per tal de mantenir una mateixa càrrega elèctrica sobre la màquina i treballar de forma estable junt amb la màquina de vapor que la movia. Els cables usats eren, segons el càlcul que el mateix Maristany mostra, de 3 mm de diàmetre (secció efectiva de 7 mm2). Cal indicar que en el seu càlcul es va tenir en compte un escalfament addicional del cable de 5 ºC sobre l’atmosfera i que la densitat de corrent fos apropiada, atesos els 15 A que havien de circular-hi, i que en definitiva s’aproximava a la densitat de corrent pel conductor de 2 A/mm2. El corrent emprat va ser del tipus continu, atès que es considerava perillós usar el corrent altern, fonamentalment perquè aleshores els dos cables eren actius respecte del terra i, en conseqüència, es va desestimar aquesta possibilitat, ja que els treballadors havien de moure’s entre els cables. Hi havia, al túnel i entorns, un total de deu làmpades en funcionament associades principalment als pous 3 i 4, atès que era el tram que representava la màxima dificultat en l’obra d’excavació. S’ha esmentat que la làmpada usada necessitava mantenir 50 V a l’arc; en conseqüència, la tensió elèctrica neta havia de ser de 500 V. Òbviament era una tensió elevada, però es va considerar que es donaven totes les garanties de seguretat per als treballadors. Els cables eren de coure estanyat amb una protecció tèxtil feta en tres capes. El total de cables s’apropava a una longitud d’11 km, i cal ressaltar el fet que per anar del pou núm. 3 al núm. 4 els cables havien de passar per sobre la collada del Peiró. En síntesi: el sistema de distribució era relativament simple però extens, i el mateix Maristany indica que el seu funcionament al llarg de tota l’obra va ser força acceptable. 5. Consideracions sobre l’obra de Maristany

Al text El túnel de la Argentera. Tratado de construcción de túneles, al qual s’ha fet referència al llarg del treball, hi ha algunes de les afirmacions que mereixen ser considerades a la llum dels coneixements actuals. De forma breu es poden sintetitzar en els apartats següents: a) Preocupació pel tema de les unitats. És interessant fer un comentari sobre un paràgraf que s’insereix a peu de pàgina quan es tracta sobre el sistema elèctric per a l’enllumenat del túnel (Maristany, 1891: II, 260):

11 Joan Carles Alayo.qxd

156

27/10/08

18:59

Página 156

J. C. ALAYO MANUBENS; J. SURIOL CASTELLVÍ

No pudiendo prescindir, como hemos dicho, de una explicación de la teoría de las unidades, por lo mismo que su empleo, de fecha recientísima, en todas las cuestiones referentes a la ciencia eléctrica es lo que dificulta más su estudio, y no queriendo tampoco traspasar los límites del cuadro marcado por este libro, creemos que lo más práctico y más en armonía con lo que acerca de la electricidad aún hemos de hablar, es exponer aquí con toda sencillez el sistema de unidades en uso, ya que un conocimiento de la teoría general de las mismas sólo podrá tener interés desde un punto de vista puramente especulativo. Pero como pudiera suceder que alguno de nuestros lectores estuviese ya familiarizado con este estudio, y además, por ser él ajeno, hasta cierto punto, al objeto principal de la obra, vamos a indicar todo lo que el sistema C. G. S. pueda convenir a un Ingeniero en su práctica diaria, en forma de nota, para no distraer la atención de los primeros, tomando de la excelente obra de electricidad industrial publicada por los Sres. Cadiat y Dubost.

L’electricitat no estava en els seus inicis, però pel que fa a les unitats de les magnituds elèctriques i al seu coneixement dins del domini tècnic encara estaven implantant-se. D’altra banda, es percep que Maristany ressalta la posició de l’enginyer respecte dels coneixements que ell considera no-associats a la pràctica diària, i la nota esmentada és tan extensa que fa pensar en un interès divulgador del coneixement sobre l’electricitat als seus companys de professió. A més, cal esmentar que al Congrés d’Electricistes realitzat el setembre de l’any 1881 a París, a proposta de la British Association, tractà d’arribar a un acord sobre les unitats que calia emprar per a l’electricitat i vincular-les amb les unitats fonamentals de longitud, massa i temps. Dins del domini de l’electricitat s’havien derivat dos sistemes d’unitats: el sistema electrostàtic, basat en la idea de quantitat d’electricitat, i l’electromagnètic, basat en el moviment de les càrregues. El Congrés va prendre la decisió de recomanar el segon; segons el mateix Maristany, l’electrostàtic no tenia cap aplicació pràctica. També, a la mateixa nota, es fa esment de la precarietat de les unitats fotomètriques a l’ús aleshores al domini de l’enllumenat. És interessant assenyalar que l’any 1891 es va pensar en un sistema d’enllumenat elèctric al Port de Barcelona. Es pretenia complementar el que ja existia i que funcionava amb gas. El projecte, el va presentar l’enginyer de camins Julio Valdés. La instal·lació elèctrica era superior a la del túnel de l’Argentera, malgrat que utilitzà una dinamo tipus Gramme (fabricada al 1878) que alimentava una sèrie de làmpades d’arc voltaic. L’enginyer de camins i director d’obres del Port, Mauricio Garrán, va dirigir la realització d’un assaig per tal d’optimitzar la instal·lació. Cal esmentar que a l’estudi hi ha una preocupació similar a la de Maristany pel que fa a les unitats i als conceptes elèctrics emprats (Valdés, 1892: 281 i s.). b) Resulta també força sorprenent la comparació que fa Maristany entre la dinamo i el motor de vapor, que avui ens pot semblar desencertada, però que denota l’interès a fer comprendre al lector la casuística de l’electricitat (Maristany, 1891: II, 301):

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 157

EL SISTEMA D’IL· LUMINACIÓ DURANT L’EXCAVACIÓ DEL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

157

En una dinamo el trabajo eléctrico producido es proporcional a: A la velocidad de rotación. A la masa de cobre útil del inducido. A la cantidad de electricidad que circula durante la unidad de tiempo. A la intensidad de campo magnético en el cual se mueve el inducido. En un motor de vapor el trabajo mecánico producido es proporcional a: A velocidad de rotación. A la capacidad del cilindro. Al grado de admisión, por el cual se mide la cantidad de vapor que circula en 1” (en 1 ciclo). A la presión de vapor a su entrada en el cilindro.

I afegeix: De este paralelo deducimos que los inducidos son en las dinamos lo que el cilindro en los motores de vapor, y que la intensidad del campo puede asimilarse al timbre de la caldera. La potencia de un cilindro de vapor depende del volumen y de la presión que ha de soportar; la potencia del inducido depende de su masa útil y de la intensidad de campo magnético en que se mueve.

Afirmacions com que la massa de coure que conté l’induït és la responsable directa de la potència mobilitzada a la dinamo eren usuals en l’època i no van ser rebatudes fins a l’última dècada del segle XIX. c) Finalment, es considera interessant fer un comentari sobre les afirmacions que fa de la ventilació, en vistes a la refrigeració, de l’induït de la dinamo (Maristany, 1991: II, 306). Las causas de enfriamiento provienen del movimiento de rotación, y claro es que, variando el número de vueltas, aumentará o disminuirá la ventilación del inducido, originada por la fuerza centrífuga que aquél desarrolla.

I més endavant afegeix (a peu de pàgina): La velocidad lineal de un punto de la periferia del anillo, depende, como es sabido, de sus dimensiones y número de vueltas por 1’; y como esta es función del tamaño de la máquina a causa de las resistencias mecánicas que se originan, se deduce que función del tamaño es también la velocidad periférica. En nuestro caso, después de lo que hemos dicho, respecto de la modificación de los Sres. Xifrá i Cª, podemos admitir la de 17,58 metros que resulta, pues al calentamiento producido por el gran número de vueltas se opone en gran parte el enfriamiento que dicha modificación facilita.

11 Joan Carles Alayo.qxd

158

27/10/08

18:59

Página 158

J. C. ALAYO MANUBENS; J. SURIOL CASTELLVÍ

Al text no queda clar qui origina la força centrífuga i com aquesta intervé, almenys de forma directa, en la refrigeració de l’induït. Quant a la velocitat lineal a la qual es refereix, hom suposa que és la d’un punt a la perifèria de l’induït, però és difícil lligar-la conceptualment a les resistències mecàniques i al fet originari d’aquestes. La modificació al·ludida consistia a treure de l’induït un reforç de fusta per a les bobines que sembla que impedia la circulació d’aire. 6. Conclusions

Els aspectes considerats en el capítol anterior no invaliden el bon nivell tècnic de l’obra de Maristany, que va esdevenir de consulta obligada pel que fa a la construcció de túnels i que va ser traduïda a diversos idiomes. L’enllumenat elèctric ja era conegut a Catalunya quan Maristany el va utilitzar, el que no coneixem és qui va assessorar-lo per adquirir la màquina Gramme, i encara més la làmpada d’arc Puydt, perquè aquesta última era una làmpada molt poc coneguda no tan sols a Espanya, sinó a Europa. No obstant això, el tipus de sistema regulador era similar al que sí que s’utilitzava llavors, però tenia la característica d’utilitzar la regulació diferencial molt més innovadora que la utilitzada a les làmpades conegudes tipus Serrin o Gramme. També va utilitzar llums d’incandescència, però aquests eren portàtils i anaven alimentats amb piles. Pel que fa a les màquines, va adquirir les que més s’utilitzaven en aquell moment, que eren les Gramme L5 fabricades als tallers de Barcelona, i que havia «re-dissenyat» Narcís Xifra.

Figura 1.

A l’esquerra, la làmpada Puydt i, a la dreta, la màquina Gramme L5.

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 159

EL SISTEMA D’IL· LUMINACIÓ DURANT L’EXCAVACIÓ DEL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

159

Bibliografia MARISTANY, E. (1891), El túnel de la Argentera. Tratado de construcción de túneles, Barcelona, Imprenta de Henrich y Cia, 3 v.

VALDÉS, J. (1892), «Alumbrado eléctrico del Puerto de Barcelona», Revista de Obras Públicas, X, Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos.

11 Joan Carles Alayo.qxd

27/10/08

18:59

Página 160

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 161

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 161-168

ESTUDI DE L’ALT FORN DE LA REIAL FONERIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA MUGA I LA SEVA PRODUCCIÓ (SEGLE XVIII) MARIÀ BAIG I ALEU CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. baig@ifae.es

Paraules clau: foneria, artilleria, metal·lúrgia, arqueometria, Catalunya al segle XVIII Study of the blast furnace of the royal foundry of Sant Sebastià de la Muga and its production (XVIII century) Summary: In this communication we review the evolution of blast furnace techniques in Europe in order to place in its historical context the foundation of the royal foundry of Sant Sebastià de la Muga (1768-1794). We justify also the interest of the military estate in promoting the cast iron foundries for ammunition production and the role of the French engineers into the Spanish technical developments in the XVIII century. Finally, we present an original scheme of the main furnace of the royal foundry of Sant Sebastià de la Muga and the chemical analysis of some recovered materials. Key words: foundry, artillery, metallurgy, archaeometry, Catalonia in XVIIIth century

1. Introducció i antecedents

En una comunicació anterior vàrem presentar un breu resum de la història de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga (Baig, 2003) que estigué en funcionament en el terme de la vila empordanesa de

DOI: 10.2436/20.2006.01.18

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 162

162

M. BAIG I ALEU

Sant Llorenç de la Muga, entre els anys 1768 i 1794. Vàrem veure com, a partir d’un projecte inicial d’explotació de les mines de ferro de les muntanyes de Montdevà, situades entre els termes de Sant Llorenç de la Muga, Darnius i Maçanet de Cabrenys, es decidí la construcció d’una gran instal·lació militar per a la fabricació de munició d’artilleria que s’anomenà Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, per ésser edificada prop l’ermita de Sant Sebastià, terme de Sant Llorenç de la Muga. Dissenyada per l’enginyer suís Jean Maritz de la Barollière, llavors director de les foneries militars espanyoles, estigué sota el control de la Secretaría del Despacho de Guerra. Veiérem també com estigué en funcionament ininterromput fins l’any 1794, quan en el transcurs de la guerra entre la monarquia espanyola i la república francesa —guerra gran— fou desmantellada per les tropes del general Augereau. En una recent comunicació presentada al congrés «El paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa», hem estudiat l’impacte que l’activitat de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga comportà sobre els boscos empordanesos (Baig, 2007). Hem vist com el fet que l’alt forn s’alimentés exclusivament de carbó vegetal requerí la definició d’un perímetre de salvaguarda d’un radi d’uns 25 km entorn la fàbrica dins del qual els boscos quedaren reservats per a la producció de carbó per a la foneria. La sobreexplotació forestal causada per la foneria portà el territori empordanès a una situació molt delicada, amb enfrontaments entre les autoritats militars —responsables del funcionament de la foneria— i les civils —batlles i síndics de la seixantena de municipis afectats—, que fou provisionalment resolta gràcies a l’assenyada intercessió davant del monarca del ministre d’Hisenda, Pedro Rodríguez de Campomanes, futur comte de Campomanes. En la present comunicació estudiem amb més detall els processos metal·lúrgics que es portaven a terme a la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, especialment alguns detalls del seu alt forn que hem pogut deduir a partir de diversos esquemes de l’època, així com una sèrie d’anàlisis químiques de materials metàl·lics recentment recuperats que permetran poder-nos fer una idea més aproximada del procés productiu de la foneria i la qualitat dels materials produïts. La major part de la documentació estudiada procedeix de l’arxiu de l’antiga Secretaría de Guerra, dipositat a l’Archivo General de Simancas.1 2. La introducció dels alts forns en la siderúrgia espanyola

José Alcalá-Zamora y Queipo de Llano, en el seu estudi sobre la siderúrgia espanyola, resumí, d’una forma molt taxativa, l’opinió generalitzada sobre la introducció dels alts forns a l’Estat espanyol: «La opinión corriente y la historiografía general desconocen la existencia en España de altos hornos hasta la década postrera del siglo XVIII o incluso después» (AlcalàZamora, 1972). A Catalunya la situació és encara més greu, ja que l’opinió generalitzada és que el primer alt forn de Catalunya fou l’instal·lat a Camprodon l’any 1844 per la societat El Veterano Cabeza de Hierro. La realitat, però, és que els primers assaigs per a la instal·lació 1.

Archivo General de Simancas, Secretaría de Guerra. Leg. 459-463.

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 163

ESTUDI DE L’ALT FORN DE LA REIAL FONERIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA MUGA I LA SEVA PRODUCCIÓ

163

d’alts fons a l’Estat espanyol daten del segle XVI (estan documentats des de l’any 1574), i hi ha alts forns en producció almenys des de l’any 1617. A Catalunya, la construcció del primer alt forn —precisament el de Sant Sebastià de la Muga— data del 1768. El desconeixement de la història «antiga» dels alts forns de l’Estat espanyol, juntament amb l’observació de la progressiva desaparició de les fargues catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX, ha portat a considerar que en certa manera els alts forns serien la versió «industrial» de les fargues «artesanals» dels Pirineus. La realitat, però, és que es tracta de dos processos completament diferenciats i que han evolucionat en paral·lel al llarg de molts segles. Efectivament, està documentada l’existència d’alts forns a la regió de les Ardenes ja a l’any 1517. Es tractava d’una evolució del primitiu baix forn incloent-hi, però, elements mecànics per injectar aire a pressió i fent el disseny del forn més alt (stückofen). R. F. Tylecotte, en la seva història de la metal·lúrgia a Europa, escriu: «The development of the blast furnace in Europe is one of the most interesting subjects in the history of ferrous metallurgy» (Tylecote, 1987). I és que no es tracta «només» d’una evolució cap a una producció a major escala, sinó que la producció de ferro en un alt forn té unes característiques completament diferents del ferro obtingut en un baix forn. En un baix forn (bloomery), com en el cas de la farga catalana, hi ha un procés de reducció directa, ja que en una sola etapa es passa de l’òxid de ferro al ferro metàl·lic. Atès que no s’arribava a la temperatura de fusió, el ferro s’extreia del gresol en estat semisòlid. Un cop extret es copejava amb el martinet per expulsar-ne les escòries i deixar-lo preparat per a la forja. Es tracta, per tant, d’un procés discontinu, i un reduït nombre d’operaris podia mantenir una farga en funcionament. Aquest ferro de farga (wrought iron) tenia un contingut molt baix en carboni i unes extraordinàries qualitats mecàniques. En un alt forn (blast furnace) de carbó vegetal dels segles XVII o XVIII s’arribava a la temperatura de fusió del ferro de tal manera que la sortida del gresol era líquida, cosa que permetia disposar la colada en motlles. El procés de fosa era continu, sense aturar-se en cap moment al llarg de diversos mesos. A més, el flux d’aire requerit per arribar a la temperatura de fusió del ferro necessitava un complex sistema mecànic de manxes mogudes per energia hidràulica. Un nombrós personal resultava, doncs, indispensable per atendre el funcionament continuat de la foneria. Malgrat que les escòries suraven sobre el ferro líquid i podien ser fàcilment extretes, el ferro colat obtingut així (cast iron) portava en dissolució una elevada quantitat de carboni i altres elements químics, i resultava inadequat per a un procés de forja. No ha d’estranyar, doncs, que en els seus inicis els principals usos del ferro colat fossin per a la fabricació de munició d’artilleria i que fos l’exèrcit el principal impulsor dels alts forns, tant a Europa en general com a l’Estat espanyol en particular. No fou fins ben entrat el segle XIX que es desenvolupà a gran escala el procés d’afinament del ferro colat, és a dir, l’eliminació del seu excés de carboni, per convertir-lo en ferro dolç o en acer. De totes maneres, entorn dels alts forns del segle XVIII es disposaren també petits forns d’afinament o ferreries.

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 164

164

M. BAIG I ALEU

A principis del segle XIX s’aconseguí la substitució del carbó vegetal per carbó de coc, al temps que les dimensions dels forns augmentaven considerablement. Aquests avenços, però, ja no arribarien a la foneria de Sant Sebastià de la Muga, destruïda el 1794. A l’Estat espanyol foren els nous alts forns de Trubia (Astúries) els primers a funcionar amb carbó de coc. La història de la siderúrgia del ferro, però, rebria una nova transformació a partir de la introducció dels convertidors Bessemer i els forns Siemens-Martin per a la producció d’acer, però això ja és tota una altra història que va molt més enllà dels primitius alts forns de carbó vegetal (Nadal, 1975). 3. La producció de munició d’artilleria de ferro colat

Les peces d’artilleria dels segles XVII i XVIII eren bàsicament de bronze. L’artilleria de ferro, més lleugera, donava encara molts problemes de seguretat i es restringia el seu ús a la marina, per raó del seu menor pes (Vigón, 1947). Al llarg del segle XVIII s’introduí el mètode de fosa dels canons en sòlid, amb la perforació de l’ànima del canó amb mètodes mecànics. La perforació en sòlid assegurava una major uniformitat en la massa de bronze i augmentava la seva seguretat a l’hora de disparar-la repetidament. L’inventor del procediment havia estat l’enginyer suís Jean Maritz I (1680-1743), i l’havia divulgat a França el seu fill Jean Maritz II (1711-1790). Aquest darrer fou cridat a Espanya l’any 1766 i, juntament amb tota una sèrie d’operaris francesos que l’acompanyaren, instal·là a Barcelona les seves màquines de barrinar canons. Poc després es traslladaren a Sevilla, on hi havia una altra fàbrica de canons. Sembla que aquest fet no fou molt ben rebut per part d’alguns militars espanyols, ja que en paraules de Jorge Vigón: «Para conseguir este resultado había habido que nombrar a Maritz “Mariscal de campo de los Ejércitos de S. M. e Inspector general de sus fundiciones, tanto de bronce como de fierro”, pagarle muy generosamente, soportar sus impertinencias, de la que él no fue avaro, y pasar por que todas las piezas fabricadas bajo su dirección resultaran inútiles, cambio de que quedaran aquí las máquinas que, en mejores manos, dieron un rendimiento considerable, hasta el punto de que en los años 1794 y 1795 entrega la fundición, concluidas, más de 800 piezas» (Vigón, 1947). La munició d’artilleria en els segles XVII i XVIII era sempre de ferro, perquè les primitives boles de pedra havien quedat ja en total desús. Les primeres bales de canó de ferro del segle XVII —boles esfèriques massisses— estaven fetes de forja, essent la seva confecció un procés lent, difícil i molt car. La progressiva implantació dels alts forns tot al llarg dels segles XVII i XVIII facilità enormement la confecció d’aquests tipus de munició, gràcies al procés molt més simple de vessar el ferro colat en estat líquid en els motlles (figura 1). De totes maneres, les boles de ferro colat encara s’havien de polir una a una per eliminar les rebaves que hi poguessin quedar i, també, per sotmetre-les a un procés de tremp per tal d’aportar més solidesa a la superfície de les mateixes. Pensem que si la bala no era perfectament esfèrica podia quedar atrapada en el canó i rebentar-se la peça d’artilleria. D’altra banda, si la bola de canó era més petita del que estava previst, l’efectivitat de la peça era molt menor, ja que la força expansiva de la pólvora no s’aprofitava totalment.

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 165

ESTUDI DE L’ALT FORN DE LA REIAL FONERIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA MUGA I LA SEVA PRODUCCIÓ

165

Figura 1. Motlles per a la fabricació de bales de canó. A sobre, una barra de ferro colat. Maison de la Métallurgie et de l’Industrie de Liège (Bèlgica).

L’artilleria del segle XVIII distingia entre canons, que disparaven boles de ferro colat, i morters, molt més curts i de boca ampla que disparaven granades, és a dir, esferes buides amb càrrega interior de pólvora i metralla. Els canons es classificaven pel seu calibre en termes del pes de la corresponent bala de ferro massissa expressat en lliures —les més grans— o en unces —les més petites—, mentre que els morters es classificaven segons el diàmetre de les granades expressat en polzades. Els calibres de les diferents peces d’artilleria anaren canviant al llarg dels anys i se succeïren diverses ordenances per tal d’unificar els sistemes emprats (Carrasco, 1888). Per això, a l’artilleria del segle XVIII se la coneix com artillería de ordenanza. En la taula 1 hem resumit les característiques bàsiques de les municions de ferro colat segons les dades extretes d’un manuscrit del mateix Jean Maritz, recentment editat en facsímil (Maritz, 1758), sobre les característiques de l’artilleria de marina francesa. Hem de comentar que, almenys durant la segona meitat del segle XVIII totes les mesures que apareixen en els documents militars espanyols sobre artilleria fan referència a les unitats de mesura franceses, possiblement conseqüència de la importància que tingueren els tècnics francesos en la creació de l’artilleria espanyola. En aquest sentit, tal com vàrem veure a l’anterior comunicació, hem de ressaltar que la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga fou dissenyada pel mateix Jean Maritz i que feu nombrosos viatges i estades a la foneria (Baig, 2003). 4. L’alt forn de Sant Sebastià de la Muga

A la figura 2 es pot veure un detall del plànol de l’alt forn de Sant Sebastià de la Muga segons fou dibuixat per l’enginyer Juan del Rey l’any 1771. Alguns detalls d’aquesta instal·lació foren posteriorment emprats per Tomás de Morla en la redacció del seu tractat d’artilleria que estigué en ús a l’acadèmia d’artilleria de Segòvia (Morla, 1784; Herrero, 1992).

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 166

166

M. BAIG I ALEU

Taula 1. Diàmetres de les bales de canó, segons el seu calibre (en pes de la bala) en unitats franceses de l’època (Maritz, 1758) i la seva equivalència en centímetres Calibre

Polzades

Línies

Punts

36 lliures

16,86

14,74

13,27

11 1/4

11,77

4 1/2

10,34

2 1/4

9,34

7,16

6,26

5,02

12 unces

4,57

4,06

3,16

8,12

En la figura es pot veure el complex sistema hidràulic d’injecció d’aire i la rampa lateral que portava a la boca superior del forn on s’introduïa tant la mena (òxid de ferro triturat i torrat prèviament en forns de calcinació) com el combustible (carbó vegetal), així com el fundent adequat.

Figura 2. Detall del plànol del 1771 de l’alt forn de Sant Sebastià de la Muga. Archivo General de Simancas, Secretaria de Guerra.

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 167

167

ESTUDI DE L’ALT FORN DE LA REIAL FONERIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA MUGA I LA SEVA PRODUCCIÓ

Taula 2.

Anàlisi semiquantitativa d’elements minoritaris en les mostres de la figura 3

Mostra

Núm.

Bala de 6 lliures

0,1 %

0,7 %

<0,05

Bala de 24 lliures

0,2 %

0,1 %

<0,1 %

0,3 %

Bala de 4 unces

0,1 %

0,4 %

<0,1 %

<0,05

Bala de 4 unces

<0,1 %

<0,05 %

0,4 %

<0,1 %

<0,05

Fragment de colada

0,1 %

0,4 %

<0,1 %

0,8 %

A la taula 2 es poden veure els resultats d’una sèrie d’anàlisis, realitzades pel Servei d’Anàlisi Química de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre diferents mostres d’elements metàl·lics (figura 3) recollides totes a les proximitats de la foneria, excepte la bala de 4 unces número 4, que fou recollida al terme de Llers, a uns 10 km de la foneria. A part del contingut majoritari en ferro, totes les mostres recollides prop de la foneria mostren un contingut de carboni d’un 3-4%, que es correspon perfectament amb el que esperem d’una mostra de ferro colat. Per contra, la bala número 4 resulta ser de ferro forjat, amb una composició química de ferro d’una gran puresa, ja que tampoc conté la proporció de manganès observada en les altres bales. Els resultats de la taula 2 ens suggereixen que un estudi quantitatiu dels components minoritaris en les mostres de bales de canó pot resultar molt útil de cara a la determinació de l’època o a la procedència d’aquestes mostres que de vegades resulten de molt difícil classificació i són sovint menystingudes en els museus i en les excavacions.

Figura 3.

Bales de canó de ferro i restes de colada analitzades a la taula 2.

12 Maria Baig i Aleu.qxd

27/10/08

19:00

Página 168

168

M. BAIG I ALEU

Bibliografia ALCALÁ ZAMORA Y QUEIPO DE LLANO, J. (1972), «Aportación a la historia de la siderurgia española», Moneda y Crédito, 120, 99-124. — (1974), «Producción de hierro y altos hornos en la España anterior a 1850», Moneda y Crédito, 128, 219-224. BAIG, M. (2003), «La Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, 1768-1794». Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 181-187.

rro», Memorial de Artillería, XVIII, 571-609, XIX, 42-72, XIX, 559-579.

HERRERO FERNÁNDEZ-QUESADA, M.D. (1992), Tomás de Morla, artillero ilustrado, Patronato del Alcázar de Segovia. MARITZ, J. (1758), Artillerie de la marine, Niça, Omega. [Manuscrit reproduït en facsímil a cura de Jean Boudriot] MORLA, T. (1784), Tratado de artillería para el uso de la Academia de caballeros cadetes, vol. I, Segovia, Antonio Espinosa.

— (2007), «L’impacte de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga sobre els boscos empordanesos a finals del segle XVIII». Actes del congrés: «El paisatge element vertebrador de la identitat empordanesa, vol. II, Figueres, Institut d’Estudis Empordanesos, 383-396.

TYLECOTTE, R. F. (1987), The early history of metallurgy in Europe, Londres, Longman.

CARRASCO, A. (1888), «Apuntes para la historia de la fabricación de la artillería y proyectiles de hie-

VIGON, J. (1947), Historia de la artillería española, Madrid, CSIC, 3 v.

NADAL, J. (1975), El fracaso de la Revolución industrial en España, 1814-1913, Barcelona, Ariel.

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 169

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 169-176

CAMBIO TECNOLÓGICO EN LA TELEFONÍA DE CATALUÑA DURANTE EL MONOPOLIO DE CTNE, 1924-1936* ÁNGEL CALVO CALVO UNIVERSITAT DE BARCELONA. angel.calvo@ub.edu

Palabras clave: teléfono catalán, teléfono español, Compañía Telefónica Nacional de España, teléfonos de la Mancomunitat, monopolio telefónico español Technological change in the telephony of Catalonia during the monopoly of CTNE, 1924-1936 Summary: Catalonia led the principal episodes of transference of the telephone to Spain, typical phenomenon of the Second Technological Revolution. Before the creation of the monopoly of the National Telephone Company of Spain (CTNE), Catalonia was kept at the top of the Spanish regions in endowment of telephones. This owed basically to the impulse given by the Mancomunitat to the construction of infrastructures of telecommunication. CTNE’s appearance in 1924 stamped a substantial draft on the Spanish telephony. This paper analyzes how the program of amplification and modernization supported by CTNE took form when it obtained the grant of the monopoly. The basic support of the paper lays in the sources of the company, especially the Minutes of the Board of Directors and the Minutes of the Managerial Committee. Key words: Catalan telephone, Spanish telephone, Compañía Telefónica Nacional de España, Mancomunitat telephones, Spanish telephone monopoly

* Este estudio ha sido financiado por los proyectos BEC2002-03890 y SGR2000-00009. Estoy profundamente agradecido a N. Serra, exvicepresidente del Gobierno y presidente de la Fundación CIDOB, a A. Alonso y a R. Sánchez de Lerín, sucesivos secretarios del Consejo de Adminis-

DOI: 10.2436/20.2006.01.19

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 170

170

Á. CALVO CALVO

Cataluña protagonizó los principales episodios de transferencia del teléfono a España, fenómeno típico de la Segunda Revolución Tecnológica. Antes de la creación del monopolio de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE), Cataluña se mantuvo en la avanzadilla de las regiones españolas en dotación de teléfonos. Esto se debió primordialmente a la suma de la actividad privada y pública en la construcción de infraestructuras de telecomunicación. La aparición de la CTNE imprimió un giro sustancial a la telefonía española. La comunicación analiza el cambio de orientación que supuso la entrada en escena de la CTNE y cómo se plasmó en Cataluña el programa de ampliación y modernización propugnado por la compañía en el momento de obtener la concesión del monopolio. El soporte básico de la misma hay que buscarlo en las fuentes de la empresa, en especial las actas del Consejo de Administración y las actas del Comité Directivo, así como en otras fuentes públicas y privadas. 1. Cataluña en la transferencia y difusión del teléfono en España

Cataluña tuvo un papel decisivo en la primera transferencia del teléfono en España. Los diferentes episodios han sido repetidamente narrados por los especialistas y no es esta la ocasión de extenderse sobre el tema (Calvo, 1996: 243-255; Lusa & Roca, 1999: 78; Lusa, 1997: 99 y ss.). Tan solo parece oportuno apuntar que el protagonismo les correspondió a técnicos locales (Dalmau y Xifra), a instituciones públicas de enseñanza (la Escuela de Ingenieros de Barcelona) y a las sinergias con redes de telecomunicación ya establecidas, es decir el telégrafo. A su vez, Cataluña tuvo un papel destacado en la expansión del teléfono por un doble motivo. Para empezar, porque allí la difusión de la entonces nueva tecnología de la telecomunicación tuvo una intensidad mayor que en otras zonas. En segundo lugar, porque una parte sustancial de las iniciativas que afectaron al conjunto de España partieron de Cataluña, gracias a la creación de empresas como la Sociedad General de Teléfonos o la Compañía Peninsular de Teléfonos. La primera gran etapa de la difusión del teléfono en Cataluña, que se cierra en 1924, coincide con la convivencia de redes pertenecientes a compañías privadas y a organismos públicos, es decir el Estado, los municipios y la Mancomunitat de Catalunya. Otra característica esencial del periodo tiene que ver con el predominio aplastante de la tecnología manual, hasta el punto que la automatización se había limitado exclusivamente a una sola central automática: la de Balaguer.

tración de Telefónica, por hacer posible con su decisiva intervención el acceso a los archivos de la empresa. C. Barbé Capdevila y Mª Victoria Cerezo, subdirectora general de Órganos Societarios y jefa del área, junto con su equipo, se han esmerado por garantizar el éxito de la consulta. He contraído también una deuda con R. Romero por abrirme las puertas a documentación muy valiosa depositada en Fundación Telefónica, y con A. Roca, que me ha puesto en la pista del archivo E. Terradas. Vaya también mi gratitud por los comentarios y sugerencias de los asistentes a la sesión correspondiente de la IX Trobada, en especial a Pau Senra, de la cátedra Victoriano Muñoz Oms (VMO).

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 171

CAMBIO TECNOLÓGICO EN LA TELEFONÍA DE CATALUÑA DURANTE EL MONOPOLIO DE CTNE, 1924-1936

171

Existía una fuerte asimetría entre la base económica de España y de Cataluña, ésta última más industrializada y terciarizada (Recolons i Arquer, 1976: 198). Cataluña gozaba de una buena posición en la telefonía española según el número de abonados por habitante. Dos provincias catalanas estaban situadas entre las cinco primeras posiciones. Barcelona, igualada con Madrid en teléfonos por habitante, lo superaba en teléfonos por kilómetro cuadrado. De los datos disponibles también se desprende una clara diferenciación entre las cuatro provincias catalanas. Bajo los reglamentos telefónicos de 1903, 1909 y 1914 se habían creado en Cataluña1 diversos grupos telefónicos urbanos. Quizás valga la pena notar la diferente articulación territorial de estos grupos respecto a otras industrias de red. Mientras en el sector eléctricocomarcas como el Baix Llobregat se insertaban más bien en el espacio del Bages, en la telefonía crearán un espacio propio que se ampliará al Anoia (Calvo, 2007 (en prensa)). Además de las señaladas, existían las líneas privadas, creadas gracias a las distintas reglamentaciones permisivas y algunas de las cuales afloran a partir de fuentes primarias. 2. El impulso del sector público: clara expansión y tímido cambio tecnológico durante la Mancomunitat

Uno de los factores de cambio en la telefonía de Cataluña se presentó cuando, al amparo de la política de descentralización puramente administrativa del Gobierno Dato, las cuatro diputaciones provinciales de Cataluña crearon un organismo mancomunado, que propugnó una política intervencionista (Termes, 1987: 251; Ainaud de Lasarte, et al., 1977: 19-53; González Casanova, 1974; Solé Tura, 1967; Balcells, 1974: 8). Bajo la batuta de la sección técnica de teléfonos, dirigida por el ingeniero E. Terradas (Roca, 1988: 223-252; Roca & Sánchez Ron, 1990: 111-116; Roca, 1995: 1179-1207; Roca, 1996: 234; Grup de Treball d’Història de la Ciència (IEC), Grup d’Història de la Ciència i de la Tècnica (ETSEIB), 1987),2 la Mancomunitat reunió una red de comunicaciones telefónicas a partir de orígenes y trayectorias diversas. En el momento de su liquidación se extendía a lo largo de 5.932,2 km. y contaba con 3.189 abonados.3 De la longitud total de líneas señaladas 4.037,7 km. habían sido construidos entre abril de 1916 y junio de 1920. Sin embargo, el período más intenso en actividad había sido el inicial.

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), 7813, 11.

Bases de inteligencia entre la Mancomunitat de Cataluña y la Compañía Peninsular de Teléfonos, para el establecimientos

en Cataluña de un servicio telefónico general. Como hipótesis se puede afirmar que la extensión de la red telefónica se apoyó en la existencia del Laboratori General d’Assaigs, instrumento necesario para efectuar comprobaciones y desarrollos en elementos diversos de baja tensión. En varias gestiones intervenía otro ingeniero notable, R. Campalans, oficial de la Sección Administrativa de Fomento. 3.

AHDB, 7813, 11.

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 172

172

Á. CALVO CALVO

Durante el quinquenio 1920-1924, los grupos telefónicos habían pasado de 15 a 21, mientras el número de abonados se había multiplicado por 1,6. No todas las áreas habían experimentado idéntico crecimiento: áreas rurales se habían beneficiado más intensamente de la innovación que otras con mayor presencia urbana. De esta manera, habían tenido lugar cambios en la distribución de los abonados. Por ejemplo, Lérida, que en 1920 tenía más de la tercera parte, en 1920 pasó a tener el 27,8 % en 1924, aun habiendo aumentado en cifras absolutas. Parte de los esfuerzos se volcaron en emprender planes de transformación tecnológica de cierta envergadura. Con la autorización del Consejo Permanente de la Mancomunitat, E. Terradas firmó un contrato en Madrid con la casa Siemens-Halske. El contenido del contrato no era otro que la adquisición de una central automática con capacidad para mil abonados y destinada a la central de Balaguer. Las cláusulas fijaban el precio convenido, plazos de pago, derechos de demora o perturbación, entrega y garantías de calidad por un año.4 Pese a su empeño, la Mancomunitat no pudo cumplir la totalidad de sus objetivos por causas diversas. A todas luces, se inclinaba por financiar la expansión de sus líneas vía ingresos. En vísperas de su disolución, una proyección para el período 1925-1955 cifraba los gastos de instalación por intensificación de las redes existentes en una partida inmensamente inferior a las de gastos de explotación y reparación.

Figura 1.

AHDB, Obras públicas, 5813, 18.

Teléfono manual de sobremesa, 1885.

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 173

CAMBIO TECNOLÓGICO EN LA TELEFONÍA DE CATALUÑA DURANTE EL MONOPOLIO DE CTNE, 1924-1936

173

3. La automatización del teléfono en Cataluña bajo el monopolio, 1924-1936

La creación del monopolio en 1924 supuso un cambio de orientación decisivo y de largo alcance en la telefonía española. Por una Real Orden de 15 de mayo, el Gobierno decidió entregar a una entidad de nueva creación –Compañía Telefónica Nacional de España, impulsada por la multinacional norteamericana ITT– el servicio telefónico del país, con ligeras excepciones (Calvo, 2007: 67-96; Calvo, 2002: 1-26; Calvo, 1998: 59-81; Álvaro, 2007; Borderías, 1993; Carballo, 1979: 580 y ss.). Por el Real Decreto de 25 de agosto de 1924, el Estado se incautó de la red telefónica de la Mancomunitat de Cataluña para traspasarla a una entidad no estatal. Suprimida la Mancomunitat, el servicio telefónico fue vendido a la Compañía Telefónica Nacional en 1925.5 De acuerdo con las cláusulas del contrato entre CTNE y el Estado, la automatización de la red telefónica se aceleró, a la vez que cambió de orientación. La inclinación por la tecnología procedente de Siemens-Halske, que dejaba entrever la primera intervención de la Mancomunitat en Balaguer, fue sustituida por la tecnología de la Western Electric. Más en concreto, los aparatos adoptados a partir de entonces fueron los del tipo Rotary 7-A. Tal como sucedía con la expansión del teléfono en los distintos territorios, la automatización varió. Los datos disponibles muestran un grado de automatización más intenso en la zona telefónica que incluía a Cataluña, por encima incluso de Madrid. Así, mientras

Figura 2.

Teléfono automático de la Western Electric, 1920-1930.

La escritura pública de venta (5 noviembre) está recogida por la Comisión Gestora Interina de los Servicios Coordinados

(1926), pp. 197-209.

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 174

174

Á. CALVO CALVO

en 1930 Madrid presentaba un 31,7 % de teléfonos automáticos, el distrito 2, en el que estaba Cataluña, alcanzaba el 39 %.6 4. Realismo y colaboración Generalitat-CTNE

El proceso de automatización atravesó fases de intensidad diferente en los años 1924-1936, siempre de acuerdo con los planes de expansión de la CTNE. Sin embargo, en 1936 se produjo un episodio de extraordinario interés. Esto se debe no tanto a los logros efectivos, que las circunstancias de la Guerra Civil hicieron inviables, sino a la intencionalidad y al cambio de orientación en las políticas públicas y privadas, representadas en este caso por el Gobierno catalán y por la CTNE. Si empezamos por el planteamiento desde el lado de la demanda, nos encontramos con la declaración de principios siguiente: Nosaltres ens vam proposar que a Catalunya hi hagués un telèfon cada quatre o cinc quilòmetres, però ens vam trobar que hi havia un monopoli i no teníem llibertat d’actuació. Malgrat tot, estudiant molt bé la legislació vam descobrir una escletxa per la qual podíem penetrar i treballar. Aleshores, vam parlar amb els de Telefónica i, efectivament, amb uns tècnics americans vam arribar a un acord per tal que dissenyessin el projecte d’actuació a càrrec nostre. Un mes abans de la guerra teníem els contractes firmats. (Muñoz Oms, 1936)

Desde la oferta, las actas del Consejo Directivo de la CTNE recogen las negociaciones con la Generalitat de Cataluña. Se trataba ni más ni menos que de un plan para difundir el teléfono en 766 pueblos que carecían de él con obras por un total cercano a los 5 millones de pesetas.7 Diversos movimientos indicarían la continuidad de las negociaciones en noviembre de 1936. En efecto, las actas del Consejo de la CTNE se hacen eco del viaje de un representante de la CTNE a Barcelona para entrevistarse con el presidente de la Generalitat.8 No sabemos si hubo contactos personales una vez que la dirección general de la CTNE se trasladó a Barcelona, nueva sede del Gobierno de la República y en lo sucesivo lugar de reunión del Consejo de la CTNE.9 Determinadas decisiones dejan entrever un trato deferente de la CTNE con Cataluña. Tal fue el caso del cambio de criterio de la dirección y la decisión de

Calvo (2007). La distribución de distritos era la siguiente: Distrito 1: Salamanca, provincia de Madrid, Toledo, Ciudad Real;

Distrito 2: Cataluña, Aragón, Valencia, Baleares; Distrito 4: Bilbao, Oviedo, Vigo, Valladolid; Distrito 5: Granada, Córdoba, Sevilla y Mérida; Distrito 10: Canarias: CTNE, Informe mensual, 7A, julio 1930. 7.

CTNE, libros de actas del Comité Ejecutivo (LACD), 577, 22 enero 1936.

Libros de actas del Consejo de Administración (LACA), 618, 4 noviembre 1936.

LACD, 5 enero 1938.

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 175

CAMBIO TECNOLÓGICO EN LA TELEFONÍA DE CATALUÑA DURANTE EL MONOPOLIO DE CTNE, 1924-1936

175

trasladar desde Madrid a Barcelona y no a Valencia determinadas secciones de intervención general de la compañía.10 En definitiva, junto a tantas y tantas cosas, la Guerra Civil arruinó los proyectos que implicaban una colaboración estrecha entre el sector privado y el público. Con todo, ahí queda este episodio a través del cual constatamos que ambas entidades aparcaron los enfrentamientos recientes provocados por la actitud intervencionista de la Generalitat en 1934 y se avinieron a colaborar.11

10.

LACD, 26 enero 1938.

11.

CTNE decidió comunicar al Gobierno la actitud intervencionista de la Generalitat de Catalunya en las centrales y servicios

telefónicos y los problemas que plantea: posible lesión a los derechos de la compañía y garantía de comunicación con el Gobierno de la República: LACD, 494, 13 junio 1934.

13 Angel Calvo.qxd

27/10/08

19:00

Página 176

176

Á. CALVO CALVO

Bibliografía ÁLVARO, A. (2007), «Redes empresariales, inversión directa extranjera y monopolio: el caso de Telefónica, 1924-1965», Revista de Historia Industrial, 2, 65-96. BALCELLS, A. (1974), Cataluña contemporánea II (1900-1939), Madrid, Alianza. BORDERÍAS, C. (1993), Entre líneas, Barcelona, Icaria. CALVO, Á. (1996), «La escuela de ingenieros de Barcelona y la transferencia de tecnología: el teléfono», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, I, 243-255. — (1998), «El teléfono en España antes de Telefónica (1877-1924)», Revista de Historia Industrial, 13, 59-81. — (2002), «The Spanish Telephone Sector (18771924): A Case of Technological Backwardness», History and Technology, 18 (2), 77-102. — (2006), «Telefónica toma el mando. Monopolio privado, modernización y expansión de la telefonía en España, 1924-1945», Revista de Historia Industrial, 32 (3), 69-98. — (2007), «Catalunya y la difusión del teléfono en España, 1877-1936», Cuadernos de Historia Contemporánea, 29, 57-74. CARBALLO, R. (1979), «El capital extranjero y la Dictadura: la ITT en España», Cuadernos Económicos de I.C.E., 10, 580 y ss. GONZÁLEZ CASANOVA, J. A. (1974), Federalisme i autonomia a Catalunya (1968-1938), Curial, Barcelona. GRUP DE TREBALL D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (IEC); GRUP D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÉCNICA (ETSEIB) (1987), Cinquanta anys de ciència i tècnica a Catalunya. Entorn l’activitat científica d’E. Terradas (1883-1950), Barcelona, IEC.

LUSA, G. (1997), «Alarma en Barcelona: el traslado a Madrid de la Escuela de Ingenieros Industriales (1881)», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, 2, 99 y ss. LUSA, G.; ROCA, A. (1999), «Doscientos años de técnica en Barcelona: la técnica científica académica», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, 3, 78. MUÑOZ OMS, V. (1936), Pla de telèfons de la Generalitat. [Document inèdit; cortesia de Pau Senra] RECOLONS I ARQUER, L. (1976), La població de Catalunya, Barcelona, IEC. ROCA, A. (1988), «Ciencia y sociedad en la época de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923)». En: SÁNCHEZ RON, J. M. (ed.), Ciencia y sociedad en España, Madrid, El Arquero-CSIC, 223-252. — (1995), «Esteve Terradas i Illa». En: Ciència i Tècnica als Països Catalans, Barcelona, FCR, 1179-1207. — (1996), «L’enginyeria de laboratori: un repte del nou-cents», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, 1, 234. ROCA, A.; SÁNCHEZ RON, J. M. (1990), Esteban Terradas. Técnica y sociedad en España (1883-1950), Barcelona, INTA- Serbal, 111-116. TERMES, J. (1987), De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939), Barcelona, Edicions 62. (Història de Catalunya; VI) SOLÉ TURA, J. (1967), Catalanisme i revolució burgesa, Barcelona, Edicions 62. LASARTE, A. de et al. (1977), «La Mancomunitat de Catalunya», L’Avenç, 3, 19-53.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 177

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 177-184

MANUFACTURA DELS GOBELINS: LA SEVA IMPORTÀNCIA EN EL CONTEXT DE LA TINTURA A LA PERIFÈRIA EUROPEA EN EL LLINDAR DEL SEGLE XX RICARD DURAN I PINEDA CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. ricardduran@hotmail.com

Paraules clau: manufactura dels Gobelins, taller de tintura, cursos de química, pensionats d’estudi, cercle cromàtic de Chevreul, classificació i contrast dels colors, transferència tecnològica a la perifèria europea La Manufacture des Gobelins: its importance in the context of dyeing techniques in the European periphery at the turn of the XXth century Summary: Since 1827, the applications of chemical science to textile-dyeing processes were taught at the Chemistry School located in the «Atelier de teinture des Gobelins», in Paris. The school’s director was Michel-Eugène Chevreul, whose renown brought to Paris students from several countries. Among them were Catalan an Spanish students, who attended the courses on fellowships endowed by their provincial governments («Diputaciones»). The new techniques those students learned with Mr. Chevreul were then taught in local schools and subsequently adopted by Catalan textile mills, becoming part of their ordinary procedures. This is an example of the transfer of scientific and technical knowledge to the European periphery in the second half of the nineteenth century. On the other hand, there is evidence pointing to a lasting association between Mr. Chevreul and one of his Catalan students, Josep Vallhonesta. Key words: manufacture des Gobelins, dyeing workshop, chemistry course, scholarship, Chevreul’s colour-circle, classification and contrast of colours, transfer of scientific and technical knowledge to the European periphery

DOI: 10.2436/20.2006.01.20

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 178

178

R. DURAN I PINEDA

1. Introducció. Sinopsi històrica

A la França del segle XIX, París, amb els tallers de tintura de la Manufacture des Gobelins, i la figura del seu director Michel-Eugène Chevreul (1786-1889), i Mulhouse, amb la seva École de Chimie i la Société Industrielle,1 eren dos punts de referència pel coneixement científic i industrial no solament de la seva tintoreria, sinó per la d’arreu. La Manufacture des Gobelins2 fou fundada l’any 1662 per Lluís XIV, a proposta de JeanBaptiste Colbert (1619-1683).3 Sota el nom de Manufacture Royal des Meubles de la Couronne, Colbert hi centralitzà els diversos tallers de tapisseria de París, afegint-hi també tallers de fusteria i d’argenteria. Al principi, doncs, estava dedicada a la fabricació dels mobles de la Corona. La direcció d’aquesta nova institució es va encarregar a Gédéon Berbier du Mets, amb el títol de contrôleur général des meubles de la Couronne (Lachat, 1993). Malgrat això, els Gobelins deuen la seva reputació i importància no pas a la tapisseria francesa, sinó a la tintura, gràcies al taller de tintura, reorganitzat pel mestre tintorer holandès Josse Kerchove. El seu emplaçament dins del recinte històric, a la dreta de la capella, encara roman avui en dia. 2. L’Escola de Química i el taller de tintura

El taller de tintura subministrava als tapissers les llanes de diferents colors destinades a teixir les tapisseries i els tapissos. Les dues principals dificultats eren de caràcter tècnic: la primera, obtenir colors estables i resistents al pas del temps i la segona, que aquests colors tinguessin un valor constant d’un bany a l’altre, permetent la juxtaposició de peces teixides amb llanes que provenen de banys diferents. Fins al segle XIX, les matèries tintorials provenien dels colorants naturals, i destacaven, entre d’altres: la galda, el quermes, l’orxella, el pastel i la rèvola o roja, juntament amb les noves tonalitats aportades per la flora i fauna descobertes en el Nou Món: anyil o indi, palo del Brasil, campetx, palo amarillo, quercetina, cotxinilla. Altres colorants d’origen vegetal i l’elaboració de colors més complexos, com per exemple el blau de Prússia i el roig turc o d’Andrinòpolis, completaven la paleta de colors. Durant la segona meitat del segle XIX, els experts en tintures naturals, sovint d’origen vegetal, esdevingueren testimonis d’un complex canvi tecnològic cap als colorants sintètics de laboratori que havien de proporcionar noves fonts de color fins llavors inèdites a la natura, o imitar amb gran precisió les antigues matèries tintòries d’origen vegetal. El 1856, amb la

«...la Société Industrielle de Mulhouse nació como resultado de la gran actividad relacionada con las indianas que se venía

desarrollando en esa región [Alsacia] desde el siglo XVIII y que armonizaba con gran éxito la química, la mecánica y la estética, las tres bases del arte de los estampados de algodón.» (Nieto-Galan, 1996: 11-37) 2.

Jean Gobelin, tintorer de la Champagne, es va establir als voltants de l’any 1440 en aquesta petita vall verda del riu Bièvre,

a París. Més tard, l’any 1601, Enric IV hi va fer instal·lar dos tapissers flamencs. 3.

Home de confiança de Mazarin i Lluís XIV. Desenvolupà la seva activitat en totes les àrees de l’administració pública, afa-

vorint la indústria i el comerç. Membre de l’Académie francesa i fundador, l’any 1666, de l’Académie des Sciences.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 179

MANUFACTURA DELS GOBELINS: LA SEVA IMPORTÀNCIA EN EL CONTEXT DE LA TINTURA

179

descoberta de la mauveïna per part de William Henry Perkin (1838-1907), s’inicià un llarg període d’introducció progressiva de nous colorants de síntesi en coexistència i competència amb els naturals. La seva síntesi i comercialització va començar amb la fabricació del primer gran grup de colorants sintètics desconeguts a la natura: la família de les anilines, de gran èxit comercial en la dècada del 1860 (Travis, 1993: 37). El debat sobre les virtuts i defectes dels nous colorants i la seva competència amb els d’origen natural estava servit i es mantingué molt actiu en l’àmbit internacional durant tota la segona meitat del segle XIX. En aquest context, la formulació i la classificació de la gran varietat de colors existents (inclosos els primers artificials) representava un repte difícil però de gran importància. De fet, malgrat la innovació que van generar els colorants sintètics, la demanda comercial de noves tonalitats i la sòlida estructura tecnològica aportada pel sistema dels colorants naturals, és important assenyalar la seva coexistència amb els colorants naturals. Els sintètics tenien una bellesa i una brillantor amb la llum artificial, i les seves combinacions permetien modificar els seus matisos, mentre que els tints colorants naturals eren preats per la puresa del seu matís, la resistència als agents exteriors i als reactius químics (Travis, 1993). Malgrat això, la conservació dels vells procediments de tintura per part dels Gobelins feia que el Ministère de la Maison de l’Empereur et des Beaux-Arts rebés demandes per part de fabricants de teixits de seda, sobretot per al mobiliari de la Corona, per tenyir amb colors sòlids impossibles d’obtenir al comerç. Segons ells, els tintorers, fins i tot els més hàbils, havien perdut completament el secret de tenyir els colors sòlids més corrents, com els verds, els grocs i alguns vermells. Aquests teixits, sovint de preu molt elevat, no podien doncs ser sotmesos a procediments de tintura poc acurats, ja que:4 Nos teinturiers les plus habiles, [sont] absorbés par la teinture des couleurs éclatantes que l’on demande pour les étoffes de toilette et de fantaisie et auxquelles il suffit de durer autant qu’un objet de toilette... On trouve à Venise des velours coloriés des XVIè et XVIIè siècles dont les tons verts ont conservé tout leur éclat. Nos verts, après quelques mois, jaunissent et se ternissent, après quelques années ils deviennent absolument jaunes...

Aquesta petició s’afermava també en què, d’acord amb això, al taller el procés de tintura dels colors principals es feia amb tota la perfecció i solidesa, sota la vigilància del seu destre i il·lustre director, entre els anys 1824 i 1883, Michel-Eugène Chevreul (1786-1889). Ens podem imaginar doncs, fàcilment, la importància de la química en els treballs del taller dels Gobelins, un dels pocs que utilitzava principalment els colorants naturals. En el transcurs dels segles i en etapes successives, va passar del mètode pragmàtic dels secrets de fabricació dels adroguers a la metodologia dels químics. D’aquesta manera, el saber tradicional rebia l’ajut del saber científic. 4.

A. N. F/21/679. Archives Nationales, París.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 180

180

R. DURAN I PINEDA

Els primers matisos de les graduacions dels colors, resultants de les recerques fetes amb pinzell, van ser substituïdes pel cercle cromàtic preparat l’any 1838 per Michel-Eugène Chevreul. El cercle, fet a partir dels tres colors primaris (groc, vermell, blau) i de tres colors binaris (ataronjat, verd i violeta), presenta 72 tons que, multiplicats per 200 matisos per cada tonalitat, ens donen 14.400 colorits amb referència i codificats. Aquest cercle es va presentar a l’Académie des Sciences el 12 de maig de 1851, i va obtenir, a més, la gran medalla d’or a l’Exposició Universal de Londres (Mobilier, 1993: 68-70). 3. Importància dels cursos de química. Perfil dels alumnes

Des de l’any 1827, Michel-Eugène Chevreul impartia a la Manufacture des Gobelins dos cursos de química aplicats, especialment, a la tintura de llanes. Aquests cursos tenien per objecte l’ensenyament teòric i pràctic dels procediments químics aplicats a la tintura. D’altra banda, veient que la teoria del contrast dels colors de Chevreul tenia una creixent aplicació a la indústria i l’ensenyament a Anglaterra i arreu, representants de la indústria francesa demanaren que, com a complement d’aquests cursos, s’expliqués el contrast dels colors, a causa de la seva importància per a l’aplicació dels colors tant a la tintura com a qualsevol sistema de colors artístics o industrials. El mateix Chevreul escriu l’any 1853:5 […] ce cours a été jugé assez important par la ville de Lyon, pour que la chambre du commerce de cette ville ait demandé à M. Le Ministre du Commerce que j’allasse le faire à Lyon, ce cours est tout original.

Un dels cursos tenia un interès general, es feia cada any amb una durada de tres mesos i estava dedicat a fer experiències públiques per part del professor. S’hi tractaven les diverses aplicacions dels principis colorants a les matèries tèxtils emprades a la indústria i a les recerques per fer-les avançar. L’altre era permanent i d’un caire més pràctic. Per les seves característiques, només permetia que el fessin tres alumnes a la vegada, durant un o dos anys.6 Incloïa un curs oral, manipulacions de laboratori i treballs al taller de tintura, amb la finalitat de formar tintorers tant per a la Manufactura mateixa com per a la indústria privada, i podien rebre alumnes francesos i alumnes estrangers autoritzats a seguir els treballs pel Ministère de l’Instruction Publique et des Beaux-Arts, però això no els donava cap dret per ésser admesos a la Manufactura. Atesa la seva importància, alumnes no només de França i Europa, sinó d’arreu, desitjaven fer-los; com per exemple del Brasil, Turquia i Egipte; d’Espanya, n’hi ha documentats set. 5.

A. N. F/21/674-1853-1854. Archives Nationales, París.

A. N. F/21/679. Archives Nationales, París.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 181

MANUFACTURA DELS GOBELINS: LA SEVA IMPORTÀNCIA EN EL CONTEXT DE LA TINTURA

181

Pel que fa als nostres alumnes, tots gaudien d’una pensió d’estudi a l’estranger, obtinguda en les oposicions convocades per les diputacions provincials. El fet que una de les pensions fos per estudiar l’art de la tintura i l’estampació a París i a Mulhouse només refermava la importància de les plantes tintòries en aquest període de creixement de la indústria, en particular, dels nous colorants artificials. La tasca dels futurs pensionats tenia facetes molt suggerents perquè, a part de l’atractiu del viatge en si mateix, havia d’acarar l’aspecte acadèmic i l’industrial, esquitxat, aquest, amb una certa dosi d’espionatge, que ja es deixava entreveure en les condicions de la convocatòria corresponent:7 [...] practicando el ramo a que se le destina hasta donde lo permitan las especiales condiciones de esta clase de Establecimientos.

És interessant assenyalar que l’espionatge industrial de les tècniques de tintatge i d’estampat, a més de les del filat i el teixit, eren un dels principals objectius dels viatges de fabricants i tècnics catalans al país veí, sota la protecció i amb el suport econòmic de la Junta de Comerç i de la seva Escola de Química (Benaul, 2003: 290; Maluquer, 1999: 1089-1098; Nieto-Galan, 1999: 101-128). Sempre mitjançant la demanda de la representació diplomàtica espanyola a París, la majoria de vegades per part de l’ambaixador, hi trobem les sol·licituds per fer el curs de química dels alumnes següents: Sr. Pérez Gisbert (1851);8 Sr. Traveria (1853); Sr. Gasté (1854); Sr. Isidoro Canadell (1856); Sr. Enrique Codina (1857); Sr. Josep Vallhonesta (1861), i Sr. Caro Meléndez (1866) que, a més, demana autorització per construir el cercle cromàtic de Chevreul.9 Així, per exemple, el Sr. Alejandro Mon, ambaixador d’Espanya a París, escriu el 21 d’agost de 1861 al mariscal Jean-Baptiste Vaillant, ministre de la Maison de l’Empereur et des Beaux-Arts:10 [...] M. Vallhonesta, Ingénieur Industriel Espagnol, ayant été commissionné par la Députation Provinciale de Barcelone pour venir étudier en France les perfectionnements apportés dans la Chimie appliquée a l’Industrie, je viens prier Votre Excellence de vouloir bien autoriser M. Vallhonesta, si cela est possible, à assister, comme élève, aux opérations qui ont lieu à la Manufacture Impériale des Gobelins, et spécialement à celles qui intéressent la fabrication des couleurs employés dans les tissus.

Expedient 1, lligall 1389. Any 1860-1865. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

Miguel Pérez Gisbert fou director de l’Escola Industrial d’Alcoi i primer catedràtic de física i química, química aplicada a les

arts i francès (1862-1867). De nissaga alcoiana, era metge de professió (Garrigós, 2000: 302). 9.

Boîte G53/54/57. Archives de la Manufacture National des Gobelins.

10.

F/21/679. Archives Nationales, París.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 182

182

R. DURAN I PINEDA

Àdhuc el marquès de Lerma, duc de Ripalda, tramet el 25 de juliol de 1866 una carta a Vaillant per demanar-li l’admissió de l’enginyer industrial Sr. Caro Meléndez, pensionat de la província de Sevilla:11 [...] j’ai pensé que le meilleur moyen de compléter son éducation serait de le faire suivre un cours comme élève a la Manufacture Impériale des Gobelins. Votre Excellence a bien voulu autoriser précédemment l’admission dans cet établissement d’un autre jeune homme espagnol qui se trouvait dans une situation analogue, m’a fait penser qu’il me serait permis d’espérer la même faveur pour le Sr. Caro.

Del context i de les dates de les dues cartes, és factible deduir que l’altre jove espanyol és Vallhonesta. A més, l’esforç i la tasca de Vallhonesta fou model per a altres propostes d’admissió; com ja hem vist, la de l’enginyer industrial Caro Meléndez, pensionat l’any 1867 per la província de Sevilla. Essent així, en el comunicat de la seva acceptació, Chevreul escriu: «je serai en mesure de recevoir M. Melendez, je désire qu’il suivre l’exemple de son compatriote M. Vallhonesta».12 A part del seu treball com a pensionat en el laboratori i tallers de les Manufactures, cal esmentar que, durant tres anys, va preparar tots els experiments per als mencionats cursos de química aplicada a l’art de la tintura.13 De l’aprofitament del curs de tots aquests alumnes, està documentat que, sens dubte, el treball de Josep Vallhonesta va ser molt meritós, ja que va perllongar la seva estada, prevista inicialment per dos anys, a quatre, segons ho demostra un certificat del mateix Chevreul:14 [...] Paris le 24 de Juillet 1864...certifie que M. Vallhonesta âgé de 29 ans, né à Barcelone, a travaillé pendant quatre ans dans mes laboratoires des Gobelins, a de plus suivi mes cours au Muséum; que sa conduite a été parfaite...j’ai vivement désiré qu’il put continuer encore ses études avec moi.

Ultra això, és molt important evidenciar que la relació entre Chevreul i Vallhonesta ultrapassà el mestratge del curs de química, ja que l’obra de l’enginyer català Clasificación y contraste de los colores según el Sr. Chevreul. Texto y Atlas, fou presentada pel mateix Chevreul a l’Académie des Sciences en la sessió del dilluns 10 d’agost de 1874 i, en els seus Comptes Rendus Hebdomadaires de Séances, ens dóna testimoni de la divulgació europea del seu treball:15 11.

Archives Nationales.

12.

F/21/670. F/21/671. Archives Nationales.

13.

Expedient 6, lligall 4289. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

14.

Expedient 1, lligall 1389, Any 1860-1865. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

15.

Comptes Rendus Hebdomadaires des Séances de l’Académie des Sciences. Tome soixante-dix-neuvième. Juillet-Décembre

1874, París, Gauthier-Villars, 1874: 418-419. Bibliothèque du Laboratoire de Chimie, Muséum National d’Histoire Naturelle, París.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 183

MANUFACTURA DELS GOBELINS: LA SEVA IMPORTÀNCIA EN EL CONTEXT DE LA TINTURA

183

C’est avec satisfaction que j’offre à la bibliothèque de l’Institut, au nom de l’Auteur, M. Vallhonesta i Vendrell, jeune ingénieur civil, et proffesseur...un Ouvrage, écrit en espagnol, intitulé.

Endemés, Vallhonesta, en una carta de data 2 de desembre de 1880 que va dirigir a Chevreul, li demana consell assenyalant totes les inquietuds i objectius que es planteja en la confecció d’El arte del tintorero, que és, probablement, la seva obra més important:16 J’avais été chargé, il y a quelque temps, par un éditeur, d’écrire un manuel propre pour les teinturiers... Le plus grand défaut que je trouvais dans les ouvrages modernes de teinture était le désordre qui régnait dans l’exposition. Pour moi il n’y a qu’une seule méthode rationnelle à suivre, c’est de se baser sur les lois de mélanges des couleurs que vous avez si nettement fait connaître...En publiant cet ouvrage, j’ai cru pouvoir vous être agréable. Veuillez accepter, Monsieur, les voeux de votre ancien élève, pour votre centenaire.

A part de la clara exposició dels criteris que vol fer servir per desenvolupar el seu llibre, crec que la lectura d’aquesta carta fa palesa la hipòtesi que la relació entre Vallhonesta i Chevreul va ser molt més durable, forta i profunda que la dels altri alumnes. 4. Conclusions

Aquest article vol mostrar, d’una banda, els esforços esmerçats per l’Escola de Tintura de la Manufactura dels Gobelins en la conservació dels vells procediments de tintura per tenyir amb colors sòlids. Chevreul estava convençut de la solidesa del sistema de colorants naturals i es mostrava poc confiat en la seva substitució pels nous productes de síntesi. Segons la seva opinió, la prioritat era establir i reforçar els criteris de control de qualitat per a tot tipus de matèries colorants amb independència del seu origen (Emptoz, 1999: 43-70). A més, Chevreul creia que la majoria dels colors extrets de plantes gaudien d’una millor solidesa (fixació tela-colorant) que no pas els artificials i, si més no en els anys 1860, no tenia la impressió que s’estigués produint un canvi tecnològic, i que la llarga experiència artesanal no justificava la substitució de la cotxinilla o de l’indi pels nous colors d’anilina (Nieto-Galan: 2001). D’altra banda, aquest article vol fer parar esment de la influència de l’Escola de Tintura en la tintoreria catalana i espanyola, tant en l’àmbit acadèmic com industrial, per mitjà dels alumnes que van rebre el mestratge del seu director Michel-Eugène Chevreul. Àdhuc es fa palès que el treball d’un dels pensionats, Josep Vallhonesta, va ésser tan meritori que fou emprat com a exemple per admetre altres alumnes, sent el seu vincle amb Chevreul molt més intens i durable que el dels altres pensionats.

16.

Fons Chevreul. Correspondance M. Chevreul. S-2. Arxiu de la Bibliothèque Centrale du Muséum National d’Histoire Naturelle.

14 Ricard Duran i Pineda.qxd

27/10/08

19:01

Página 184

184

R. DURAN I PINEDA

Bibliografia BERNAUL, J. M. (2003), «Transferts technologiques de la France (Normandie, Languedoc et Ardenes) vers l’industrie lainière espagnole (1814-1870)». A: BECCHIA, A. (dir.), La drapeire en Normandie du XIIIème au XXème siècle, Rouen, Université de Rouen, 290. EMPTOZ, G. (1999), «Chimie des colorants et qualité des couleurs face au changement technique dans les années 1860». A: FOX, R.; NIETO-GALAN, A. (ed.), Natural dyestuffs and industrial culture in Europe, 17501880, Canton, Science History Publications, 43-70. GARRIGÓS i OLTRA, L. et al. (2000), Orígenes de la enseñanza técnica en Alcoy, Alacant, Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 302. LACHAT, R. (dir.) (1993), Mobilier National. Manufactures nationales des Gobelins, de Beauvis et de la Savonnerie, París, Union, 9-16. MALUQUER DE MOTES, J. (1999), «El desenvolupament regional i la teoria dels milieux innovateurs: inno-

vació tecnològica i espionatge industrial a Catalunya als inicis dels segle XIX». A: NADAL, J., La industrialització i el desenvolupament econòmic a Espanya, vol. 2, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1089-1098. NIETO-GALAN, A. (1996), «Industria textil e historia de la tecnología: las indianas europeas de la primera mitad del siglo XIX», Revista de Historia Industrial, 9, 11-37. — (1999), «Dyeing, calico printing, and technical travels in Spain: The Royal Manufactures and the Catalan textile industry, 1750-1820». A: FOX, R.; NIETOGALAN, A. (ed.), Natural Dyestuffs and Industrial Culture in Europe, 1750-1880, Canton, Science History Publications, 101-128. — (2001), Colouring Textiles, Dordrecht, Kluwer. TRAVIS, A. (1993), The Rainbow Makers. The Origins of Synthetic Dyestuffs Industry in Western Europe, Londres i Toronto, Lehigh Associated University Press.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 185

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 185-193

LA DIFUSIÓ DE LA IL·LUMINACIÓ ELÈCTRICA A BARCELONA EN LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX JORDI FERRAN BOLEDA UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA. jferranb@uoc.edu

Paraules clau: electrificació, il·luminació elèctrica, difusió científica, Barcelona The spread of the electric lighting in Barcelona during the first half of the 19th century Summary: At last 20s, beginnings of 30s of the last century, Catalonia completed the industrial stage in its electrification. The supply companies, interested in increasing the number of subscribers, fixed their objective in individual users. Diverse initiatives were launched to convince potential clients of the electrical illumination advantages as well as the goodness of new household electrical technologies. This paper analyses some of this initiatives in the framework of the new approximations to popularization of science and technology. Key words: electrification, electric lighting, scientific popularization, Barcelona

Introducció

L’estudi de la divulgació i/o popularització de la ciència i la tecnologia pretén, en l’actualitat, anar més enllà de la visió clàssica que separava en compartiments estancs els continguts científics destinats a experts, dels destinats als profans (Hilgartner, 1990: 525). Aquests nous enfocaments busquen donar resposta a preguntes relacionades tant amb

DOI: 10.2436/20.2006.01.21

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 186

186

J. FERRAN BOLEDA

els productors de coneixement com amb les audiències.1 Així, a més d’estudiar els continguts que es transmeten i d’identificar i estudiar els seus productors, caldrà identificar i estudiar les audiències a les quals es destinen aquests continguts, els efectes que sobre aquestes audiències tenen aquests continguts i, al mateix temps, l’efecte que la recepció per part del públic té sobre el discurs de popularització. Això vol dir, específicament en el cas de la tecnologia, fer una anàlisi que no inclogui només el discurs dels creadors de la tecnologia, sinó també el de la resta d’agents implicats, empreses, governs, particulars, etc., que prendran posicions en funció dels seus interessos per tal de convèncer de la seva utilitat o per legitimar la seva utilització, establint una interacció entre creadors i públics que modularà els continguts de difusió tecnològica. Des d’aquest punt de vista, en aquest treball es descriuen algunes iniciatives relacionades amb la il·luminació elèctrica en particular, i amb l’electrificació domèstica en general, que tenen lloc al voltant de 1930 a Barcelona. En primer lloc, l’Exposició de la Llum, una instal·lació efectuada en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 amb l’objectiu de difondre l’ús de la il·luminació elèctrica. Molt relacionada amb aquesta primera iniciativa es presenten, en segon lloc, algunes publicacions que amb el mateix objectiu apareixen en la primera meitat dels anys trenta. L’Exposició de la Llum

A finals d’octubre de 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona, s’inaugurà en la planta superior del Palau de l’Art Tèxtil d’aquesta exposició el Palau de la Llum o l’Exposició de la Llum. Aquesta instal·lació se situa dins l’estratègia habitual que, des del segle XVIII, tendeix a divulgar els avenços científics i tecnològics mitjançant l’espectacle, i de la qual també formen part les exposicions universals (Nye, 1994: 141). L’organització de l’exposició corre a càrrec de l’Asociación Española de Luminotecnia, entitat constituïda l’abril de 1929 amb la finalitat «d’interessar i estimular l’estudi i la recerca de tot el relacionat amb els problemes de la il·luminació i difondre pels diferents sectors de la vida nacional, els mètodes moderns i les regles per a la utilització científica de la llum, així com els seus avantatges i importància per a l’economia nacional i privada, higiene, seguretat en el trànsit, ornament, confort, etc.».2 L’exposició organitzada a Barcelona és una de les primeres activitats muntades per a la difusió i/o propaganda de la il·luminació elèctrica, de l’enllumenat racional o de la tècnica de la llum que es fan a Espanya. De forma pràcticament simultània, l’Asociación instal·là una 1.

Exemples d’aquest enfocament els podem trobar en el volum Expository Science: Forms and Functions of Popularisation

de Terry Shinn i Richard Whitley, Reidel Publishing Company, 1985. 2.

«Nota sobre la finalidad y funcionamiento de la Asociación Española de Luminotecnia», document annex a una carta d’E-

duardo Carvajal, president de la Asociación Española de Luminotecnia, a Wolter Wolthers, de Phillips Ibérica, S. A. E., el 18 d’octubre de 1932 (Biblioteca de Catalunya).

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 187

LA DIFUSIÓ DE LA IL·LUMINACIÓ ELÈCTRICA A BARCELONA EN LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

187

sala de demostracions a Madrid, i posteriorment d’altres en altres ciutats com Còrdova o Gijón.3 Aquestes iniciatives són una reacció més o menys tardana al que s’estava fent a Europa amb relació a la il·luminació, i que des de 1923, en què s’inicia aquesta tendència a França i Anglaterra, havia sembrat el continent amb agrupacions d’enginyers especialitzats en il·luminació i sales de demostracions instal·lades per aquestes agrupacions o fins i tot per les empreses de fabricació de làmpades, com Phillips o Osram.4 La instal·lació es concep a parts iguals com a espectacle i com a exposició divulgativa. La Memòria Diària Oficial de l’Exposició la descriu de la manera següent: En la instalación, notable por todos los conceptos, se han tenido en cuenta los factores esenciales y novísimos que podían influir en despertar el interés de los visitantes en la doble clasificación de técnicos y profanos. Para los primeros, la sola demostración de algunos efectos esenciales en el Arte y en las Ciencias hubiera bastado. Para los segundos —que constituyen la gran masa de público— era imprescindible hermanar aquellos efectos con alguna combinación ornamental o espectacular que atrajese su atención, tanto por la novedad como por los efectos más o menos sorprendentes que se lograsen.5

El visitant accedia a l’exposició per una escala il·luminada i, un cop a la planta superior, jocs de llums li donaven la benvinguda (Diario de Barcelona, 1 de novembre de 1929): El criterio que se ha seguido ha sido el de instalar una sala de recepción con alumbrado indirecto de gran efecto, en el centro de la cual se halla una antorcha símbolo de la luz y en cuyas paredes se hallan diversos nichos repartidos en la sala en los que se han combinado diversas escenas del proceso seguido en su aplicación desde su origen hasta nuestros días.

L’ exposició estava dividida en diverses seccions (figura 1). Una de les més espectaculars era un teatre construït només per utilitzar-lo com a exemple d’il·luminació per a sala d’es3.

La sala de Còrdova va ser inaugurada el mes de juny de 1932. L’octubre d’aquell mateix any estaven projectades sales

d’exposicions a Saragossa, Bilbao, Gijón i Oviedo, segons consta al «Boceto de la situación del movimiento luminotécnico de Cataluña el día de la fecha, en relación con la urgencia de que las Cías. De Electricidad de Barcelona le presten su apoyo económico anunciado», document annex a una carta d’Eduardo Carvajal, president de la Asociación Española de Luminotecnia a Wolter Wolthers de Phillips Ibérica, S.A.E., el 18 d’octubre de 1932 (Biblioteca de Catalunya). No obstant això, Sintes Olives (1934b) només cita explícitament com a construïdes les sales de Còrdova i Gijón. 4.

Alguns exemples d’aquestes experiències són: França (1923), sala d’exposicions de la Compagnie des Lampes a París;

Anglaterra (1923), sala d’exposicions de la British Thomson Houston a Londres; Alemanya (1925), La casa de la llum d’Osram a Berlín; Itàlia (1925), sala d’exposicions de la Societat Edison Clerice a Milà; Àustria (1925), sala d’exposicions de la Watt A. G. a Viena; Bèlgica (1925), sala d’exposicions de la Societat Phillips a Brussel·les (Sintes Olives, 1934b: 189-192). 5.

Inauguració del Palacio de la Luz, 8 de novembre de 1929, Memòria Diària (Arxiu Històric Administratiu de Barcelona, Arxiu

de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, Caixa 69-2). Aquest mateix text apareix en diverses notes de premsa al Diario de Barcelona, El Progreso i La Vanguardia del dia 1 de novembre de 1929.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 188

188

J. FERRAN BOLEDA

pectacles. A l’escenari es podien veure diversos efectes pràctics d’escenografia com tempestes, postes de sol, canvis de color del cel, l’arc de Sant Martí, núvols, etc. En una altra secció, anomenada El carrer de la llum, cridava l’atenció «un aparador experimental en què mitjançant un dispositiu automàtic, van desfilant davant dels ulls de l’espectador i amb les corresponents observacions escrites, els diferents sistemes, bons i dolents, que per a la il·luminació de tan important element del comerç es vénen utilitzant» (Vidal i Españó, 1930: 597). El carrer presentava aparadors per a diversos tipus de comerços: de teixits, sabates, queviures, etc. Així mateix, qualsevol petit detall d’aquest carrer tenia relació amb la il·luminació. Els números del carrer o els senyals de trànsit eren lluminosos, i el sostre simulava el cel amb bombetes fent el paper d’estels. A l’altra banda del carrer de la llum, la secció domèstica imitava, al voltant de la reproducció d’un pati a cel obert, diverses habitacions de la llar, mostrant els avantatges d’una bona il·luminació sobre una de dolenta mitjançant un sistema automàtic que encenia alternativament una o altra il·luminació a intervals de cinc segons. A la secció industrial, a la qual s’accedia passant per sota «d’una grandiosa estrella» (Diario de Barcelona, 1 de novembre de 1929), sistemes automàtics mostraven, alternativament,

Figura 1.

Plànol de la planta primera de l’Exposició de la Llum.

FONT: Vidal i Españó, 1930.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 189

LA DIFUSIÓ DE LA IL·LUMINACIÓ ELÈCTRICA A BARCELONA EN LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

189

la forma correcta i incorrecta per il·luminar una fàbrica o un taller. En aquest cas el missatge a transmetre resta molt clar: amb millors condicions d’il·luminació, el rendiment de l’obrer d’una fàbrica és superior: [...] hom pot veure de seguida la capdal importància que en un taller ben organitzat juga la llum, puix al costat de artefactes correntment emprats hom pot veure els esplèndids dispositius moderns amb els que s’obtenen rendiments insospitats, degut a què no molesten la vista del treballador i a què al mateix temps són orientables, ço que permet dirigir-los al lloc on més necessària és la llum amb la qual cosa s’aconsegueix d’aquesta un aprofitament molt superior al que s’obté generalment. (Vidal i Españó, 1930: 602)

Finalment, la secció científica disposava de vàries sales dedicades a diferents experiments: il·lusions òptiques, combinacions de color, luminiscència, enlluernament, fotometria, qualitat de la llum, efectes sobre els colors i relleus, influència en l’apreciació de velocitats, projecció d’ombres, potència lluminosa... Part d’aquestes instal·lacions van ser cedides pel Laboratorio de Investigaciones de Química Industrial y Fototecnia de Madrid. En aquests espais es realitzaven demostracions de caràcter eminentment pràctic i proper a la vida quotidiana. Aquestes demostracions es completaven amb conferències sobre temes relacionats amb la il·luminació i un servei tècnic a disposició dels visitants que aconsellava i assessorava gratuïtament. Aquestes activitats les realitzava personal tècnic de l’Asociación. Posteriorment a aquesta exposició, l’Asociación Española de Luminotecnia continua la seva activitat amb la publicació de diversos volums sobre tècniques d’il·luminació i campanyes per promocionar la il·luminació correcta en diversos àmbits.6 La il·luminació en publicacions de divulgació

A més de l’impuls que l’Exposició de la Llum i també, no cal oblidar-ho, l’Exposició Internacional de Barcelona pretenien donar a la implantació de l’electricitat com a energia de consum dels particulars,7 diverses publicacions que poden catalogar-se dins de la categoria de divulgatives perseguien els mateixos fins. Exemple d’aquesta mena de publicacions és la revista Electricidad Industrial y Doméstica que apareix a Barcelona a mitjan de 1930, i que era distribuïda de forma gratuïta per algunes empreses de subministrament elèctric o instal·ladors, arribant a tirades de fins a 30.000 exemplars.8

Aquestes activitats tenen lloc majoritàriament a Madrid. No obstant això, a través del Comitè Català de Luminotècnia, l’A-

sociación col·labora en les activitats de difusió que tenen lloc a Barcelona (Asociación Española de Luminotecnia, 1932). 7.

La indústria catalana havia arribat a un electrificació superior al 90 %. L’expansió del nombre de clients de les companyies

elèctriques havia de passar necessàriament pels abonats particulars (Burdills, 1931). 8.

La capçalera d’aquesta publicació, a partir del seu número 14, on s’anomena ja Progreso Eléctrico, dóna aquesta xifra com

a tiratge garantit.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

190

27/10/08

19:02

Página 190

J. FERRAN BOLEDA

Quan comença a aparèixer aquesta publicació, malgrat que la majoria dels edificis nous que es fan a Barcelona preveuen la instal·lació elèctrica d’entrada (Capel, 1994), no és així en els edificis ja construïts, en els quals cal realitzar una instal·lació que en alguns casos pot ser costosa. I no només pot representar un problema la instal·lació en si, sinó també el preu del kilowatt. No obstant això, el missatge també aporta elements que fan referència a aquest fet, concloent que, malgrat tot, els avantatges superen els inconvenients (Volta, 1930): Respecto al coste del alumbrado eléctrico, ocioso es decir que es la comodidad más económica del hogar, a pesar de las tarifas vigentes, juzgadas quizá, dicho sea de paso, con excesiva severidad. Compárese en efecto el coste del alumbrado actual al de otros tiempos (cuando las candilejas y las lámparas de petróleo), recuérdese sus molestias y véanse sus intensidades de iluminación.

Aquests tipus de publicacions defensen no només l’electrificació per a la il·luminació, sinó que també postulen a favor de l’electrificació domèstica i de tot el ventall d’aparells elèctrics que estan a la disposició del públic: forns, teteres, torradores, planxes, escalfadors d’aigua, estufes, màquines de cosir, rentadores de roba o de plats, aspiradores, etc. Un altre text de l’època, La electrificación del hogar doméstico, de Francisco Sintes Olives, defensa aferrissadament la instal·lació de l’electricitat a les llars. Per aquest autor, les dificultats que s’oposen a la utilització de les aplicacions de l’electricitat a la llar són el preu, tant dels aparells com del servei, però sobretot la ignorància del públic respecte a aquest potencial. Exposa els arguments següents per vèncer aquestes dificultats (Sintes Olives, 1934b:13): 1. Siempre está en condiciones de prestar servicio sin preparativos de ninguna clase. 2. Servicio cómodo y sencillo; vigilancia casi nula. 3. Limpieza absoluta; nada de malos olores ni polvo. 4. Máxima seguridad de funcionamiento. 5. Fácil regulación de la corriente. 6. Ausencia completa de humo y gases, nada de residuos (cenizas). 7. No hay necesidad de almacenar agentes motores ni combustibles de ninguna clase. 8. Los aparatos ocupan muy poco espacio. 9. Pueden emplearse sin estar sujetos a lugar fijo (chimeneas). 10. Los gastos de instalación no son exagerados, el desgaste tiene poca importancia y las pérdidas en el servicio son mínimas.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 191

LA DIFUSIÓ DE LA IL·LUMINACIÓ ELÈCTRICA A BARCELONA EN LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

191

No podem obviar, en aquest cas, que l’autor està vinculat a la indústria elèctrica, concretament a Riegos y Fuerzas del Ebro i, per tant, és part interessada en l’augment del consum elèctric. Aquest text pertany a la col·lecció de Manuales Gallach publicats a partir de 1918 per l’Editorial Calpe i més tard per Espasa-Calpe. Provenen de la compra per part de Calpe de l’Editorial Gallach, que a la vegada els havia adquirit com a fons editorial de l’Editorial Manuel Soler, on es va començar a publicar la col·lecció com Manuales Soler.9 Un altre títol de la col·lecció segueix la línia oberta per l’Exposició de la Llum. Es tracta d’Iluminación y alumbrado eléctrico, del mateix Sintes Olives, que es publica l’any 1934 «en atención al notable avance experimentado en el campo de la aplicación de la luz artificial [...] tanto más cuando son contadísimas las obras de esta índole publicadas en nuestro idioma» (Sintes Olives, 1934a: 11). Part dels textos d’aquest volum són exactament iguals a algunes de les entrades que fan referència a la il·luminació i a l’enllumenat de l’Enciclopèdia Espasa (Enciclopedia, 1930 i 1932). Tenint en compte que l’autor figura en els llistats de col·laboradors de l’enciclopèdia que es publiquen en els volums 21 i 70, dels anys 1923 i 1930, podem arribar a la conclusió que ell mateix és l’autor d’aquestes entrades de l’enciclopèdia. Aquests textos tenien un doble vessant. Per un costat, el divulgatiu, que s’utilitza per justificar la utilitat de la tecnologia. Així, en l’entrada Iluminación inclosa en l’apèndix 6 de l’any 1932 (p. 19 del manual), diu el següent: El fin que persigue esta ciencia no es otro que fomentar el uso racional de la luz artificial interesando y estimulando el estudio y la investigación de cuanto se relaciona con los problemas de la visión en conexión con la iluminación y difundir en todos los sectores de la vida moderna los conocimientos de los modernos métodos y reglas de una utilización científica de la luz, así como sus ventajas e importancia para la economía privada y pública: Higiene, seguridad en el tráfico, ornato, comodidad, etc., es decir una finalidad eminente, cultural y social.

I, per un altre costat, s’exposen consells sobre com cal il·luminar diversos espais, tant públics com privats. Entre els espais públics hi ha exemples d’oficines, aparadors, magatzems, escoles, biblioteques, teatres, escenaris, esglésies, tallers, fàbriques, etc. Pel que fa als privats, hi ha un repàs exhaustiu de les diverses estances de la llar: cuina, menjador, dormitori, salons, banys, vestíbuls o despatx. Així, si volem il·luminar correctament un dormitori, segons l’entrada Alumbrado de l’apèndix 1 de l’Enciclopèdia Espasa, publicat el 1930 (p. 85 del manual), haurem de fer el següent: 9.

Encara que els manuals publicats als anys trenta s’editen a Madrid, l’origen català de la col·lecció es pot veure en la llista

d’autors.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

192

27/10/08

19:02

Página 192

J. FERRAN BOLEDA

Por regla general se emplean lámparas que dan una luz amortiguada, suave, agradable y que ejerce, en suma, un efecto calmante sobre los nervios cansados del día. En todo caso se recomienda evitar para el dormitorio aparatos de alumbrado que den una luz dura, deslumbrante y que produzcan sombras molestas y perjudiciales. Además del alumbrado principal deberá existir una o más lámparas especiales junto a la cama o en el sitio más adecuado. […] Ahora bien, como el dormitorio es, en la mayoría de los hogares domésticos, el sitio donde suele vestirse la gente, […] se recomienda colocar a ambos lados del espejo brazos de pared que den la luz conveniente para el fin que se persigue, siendo así que el alumbrado en la forma descrita al principio no es ni puede ser suficiente para vestirse. Conclusions Els exemples que s’han presentat són només una primera aproximació a la popularització de l’electrificació al voltant del primer terç del segle XX. No obstant això, se’n poden treure algunes conclusions. En primer lloc, els agents implicats en la difusió de la tecnologia elèctrica han canviat el seu públic objectiu. Un cop la indústria ja està electrificada, la nova font de clients potencials són els particulars, i a ells es dirigeix el discurs. En segon lloc, si bé no sorprèn que el discurs d’aquests agents sigui absolutament favorable a la nova tecnologia, ja que el seu interès és vendre més electricitat, sembla sorprenent el fet que, com a mínim a les fonts consultades fins ara, no hi hagi cap posició de resistència a aquest discurs, més enllà de les reticències que provoca el seu preu. Finalment, hem vist com el missatge es repeteix en diferents canals, exposicions o textos amb uns continguts idèntics. Per obtenir una visió més àmplia de la popularització de l’electrificació cal que entrin en escena més fonts de les aquí presentades. D’una banda, més activitats similars a l’Exposició de la Llum com podrien ser les sales de demostració de les empreses elèctriques i, d’altra banda, altres tipus de fonts documentals. Hem vist com tractaven el tema una enciclopèdia, una revista de divulgació o una col·lecció de llibres de divulgació, però hi ha altres fonts, com per exemple la premsa diària i, dins d’aquesta, la publicitat d’articles elèctrics que incorpora. L’anàlisi de la publicitat ha de fer incorporar un nou element al nostre estudi, el gènere. I és que la majoria d’anuncis sobre equipament domèstic elèctric estan dirigits a les dones. Un altre tipus de publicació és la revista especialitzada, amb un contingut més tecnològic dirigit a persones formades en la matèria. O els llibres dirigits a què un mateix resolgui els problemes generats per fallades en el sistema elèctric: com posar un endoll, com arreglar un interruptor. L’objectiu d’aquest treball, del qual acabem de presentar les primeres conclusions provisionals, és obtenir una visió al més àmplia possible del procés de transmissió de coneixements, informacions i tècniques que van popularitzar l’electrificació en els domicilis al voltant dels anys trenta del segle passat.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 193

LA DIFUSIÓ DE LA IL·LUMINACIÓ ELÈCTRICA A BARCELONA EN LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

193

Bibliografia ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE LUMINOTECNIA (1932), Memoria correspondiente al ejercicio de 1º de julio de 1931 a 1º julio de 1932, Madrid, Gráficas Reunidas, S. A. BURDILLS, V. (1931), «El futuro de la difusión de la energía eléctrica en Europa», Progreso Eléctrico. Revista Mensual dedicada al fomento de la Electricidad en el hogar la Industria y el Comercio, 15 (1 octubre), 1.

HILGARTNER, S. (1990), «The Dominant View of Popularization: Conceptual Problems, Political Uses», Social Studies of Science, 20, 519-539. NYE, D. (1994), «Electrifying Expositions, 18801939». A: RYDELL, R. W.; GWINN, N. (ed.), Fair Representations: World’s Fairs and the modern world, Amsterdam, VU University Press (European Contributions to American Studies; XXVII), 140-156. SINTES OLIVES, F. (1934a), Iluminación y alumbrado eléctrico, Madrid, Espasa-Calpe. (Manuales Gallach; 77)

CAPEL, H. (dir.) (1994), Les tres xemeneies: implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d’un espai urbà, Barcelona, FECSA.

— (1934b), La electrificación del hogar, Madrid, Espasa-Calpe. (Manuales Gallach; 53)

ENCICLOPEDIA (1930) Enciclopedia universal ilustrada europeo americana, Madrid, Espasa-Calpe, vegeu: «Alumbrado», apèndix 1, 431-457.

VIDAL I ESPAÑÓ, M. (1930), «El palau de la llum de la nostra exposició», Ciència. Revista Catalana de Ciència i Tecnologia, 36 (març-juny), 596-603.

— (1932) Enciclopedia universal ilustrada europeo americana, Madrid, Espasa-Calpe, vegeu: «Iluminación», apèndix 6, 201-218.

VOLTA, F. (1930), «Sobre el alumbrado eléctrico. Argumentos a favor de mayores intensidades de iluminación», Revista Electricidad Industrial y Doméstica, 3 (octubre), 4.

15 Jordi Ferran Boleda.qxd

27/10/08

19:02

Página 194

16 Annette Mulberger.qxd

27/10/08

19:02

Página 195

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 195-201

APROXIMACIÓ HISTÒRICA AL DEBAT SOBRE LA GESTIÓ DE L’AIGUA A LA POLÍTICA ESPANYOLA DELS SEGLES XIX I XX* ANNETTE MÜLBERGER; MARTA VILARÓ; FRANCISCO TIRADO; MIQUEL DOMÈNECH FACULTAT DE PSICOLOGIA, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. Annette.Mulberger@uab.es

Paraules clau: debat, gestió de l’aigua, plans hidrològics, Espanya, segles XIX i XX Historical assessment of the debate about the management of water resources in the XIXth and XXth century in Spain Summary: Our paper gives a panoramic picture of the debates that have taken place in Spain about the distribution of water resources. The historic review starts with the colonial crisis and the emergence of reform projects at the end of the XIXth century and ends with the breakdown of the Second Republic in the XXth century. Our research shows the changes of policies undertaken by different governments a long this period and the kind of actors that got active in the debates about how to fight against the country’s dryness and drought. Key words: debate, water management, hydrologic plans, Spain, XIXth and XXth century

Aquest treball ha estat possible gràcies al finançament del Ministeri d’Educació i Ciència (pro-

jecte SEJ 2005-09319-C03-01/SOCI).

DOI: 10.2436/20.2006.01.22

16 Annette Mulberger.qxd

196

27/10/08

19:02

Página 196

A. MÜLBERGER; M. VILARÓ; F, TIRADO; M. DOMÈNECH

1. Introducció

La construcció d’un gran embassament de retenció no representa simplement una obra hidràulica susceptible d’anàlisis des del punt de vista tecnològic; suposa, a més a més, un impacte ecològic més o menys intens en el medi ambient; un important benefici econòmic per a les empreses constructores; una sèrie de repercussions socioeconòmiques diferencials per a les poblacions situades als costats del pantà, i una decisió política presa a partir d’una ideologia concreta i d’un joc d’interessos no sempre clar. Aquestes decisions, des que són publicades tant en forma de projectes, com en fases posteriors de realització del pla, sovint donen peu a debats i polèmica. Els conflictes socials que sorgeixen al voltant de la política de distribució de l’aigua al nostre país constitueixen un exemple interessant de controvèrsies cientificotecnològiques públiques que convé analitzar per conèixer, amb més detall, el paper que tenen diferents agents socials com ara els tècnics-experts i altres persones implicades. Un dels aspectes característics de la societat contemporània assenyalats pels sociòlegs de la ciència és precisament la proliferació de controvèrsies entorn a qüestions científiques o tecnològiques que esdevenen públiques, aconseguint un impacte social a través dels mitjans de comunicació (Aibar & Quintanilla, 2002). En el present treball estudiarem les característiques dels debats que han tingut lloc en el nostre país sobre el problema de la distribució de l’aigua des de finals del segle XIX fins al final de la Segona República. 2. El problema d’Espanya i el problema de l’aigua

Un eslògan com el que utilitzà Mendizábal, «España no será rica mientras los ríos desemboquen en el mar», mostra que la preocupació pel proveïment hidrològic ocupa un paper central en l’agenda política del nostre país des de fa més d’un segle. A finals del segle XIX, en el moment àlgid del pensament regeneracionista, una de les propostes centrals era desenvolupar un programa de política hidràulica que possibilités una àmplia expansió dels regadius espanyols. En aquesta matèria destaca la ideologia de Joaquim Costa, la qual va estimular que el problema es tractés a escala nacional plantejant una política hidràulica com a alternativa al fracàs bèl·lic. El programa regeneracionista, en primer lloc, proposa fer una anàlisi dels punts febles de la pàtria per, després, poder buscar els remeis convenients. Aquesta anàlisi provoca un canvi en la imatge del país i un acord en què els punts febles són, en gran mesura, geogràfics. Però en el discurs de Costa, el pessimisme geogràfic vindrà acompanyat d’un optimisme reformista basat en la idea que el règim pluvial desigual pot ser corregit a través d’un «sistema arterial hidràulic» que creui el país i d’una xarxa nacional de pantans i canals que aconsegueixi, d’alguna manera, «crear» naturalesa. Tal com afirma Ortega, (1999: 160) «en los años del cambio de siglo, la política hidráulica adquirió un protagonismo inusitado, y no fueron pocos los que insistieron en que de ella dependía en gran medida el feliz desenlace de la regeneración que se estimaba imprescindible».

16 Annette Mulberger.qxd

27/10/08

19:02

Página 197

APROXIMACIÓ HISTÒRICA AL DEBAT SOBRE LA GESTIÓ DE L’AIGUA A LA POLÍTICA ESPANYOLA

197

3. Els primers plans hidrològics

D’acord amb aquesta idea, El Cos d’Enginyers de Camins va elaborar una primera proposta d’obres hidràuliques per millorar i ampliar el regadiu titulada «Avance de un plan general de Pantanos y Canales de riego» i entregada al ministre de Foment l’abril de 1899. Per a Ortega (1999), l’«Avance» ofereix una perspectiva interessant i constitueix un antecedent que influenciarà les propostes ministerials posteriors. Les veus crítiques no es fan esperar i de seguida es va qüestionar la visió fonamentalment tècnica de la proposta, que atribueix una importància excessiva a les grans obres tècniques, sempre costoses, de construcció de pantans i canals. També hi ha qui adverteix d’una falta d’atenció cap a les condicions geogràfiques concretes en les quals s’han d’emmarcar aquestes obres (Ortega, 1999). Més enllà de les crítiques, la presentació de l’«Avance» coincideix amb l’inici de campanyes regulars i sistemàtiques a favor de les idees i recomanacions que es presenten en la proposta. El periodista Rafael Gasset, director d’El Imparcial, va participar activament en la campanya pressionant els poders públics per posar-les en pràctica. Al juliol de 1899 Rafael Gasset i sis parlamentaris més van presentar en el Congrés dels Diputats una proposició favorable a la realització de les obres hidràuliques per part de l’Estat, dedicades als recs, que va ser aprovada a la cambra. Quan un any més tard el mateix Rafael Gasset va ser nomenat ministre d’Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques, va tenir l’ocasió de reorganitzar el servei hidrològic mitjançant un reial decret, creant set «divisiones de trabajos hidráulicos». Així mateix, es constitueix la Inspección General de Trabajos Hidráulicos, de la qual dependrà la redacció final d’un pla hidrològic. Amb el suport de més de tres-centes memòries preparades pels enginyers de les «divisiones de trabajos hidráulicos», el Plan general de canales de riego y pantanos va ser aprovat l’any 1902. Els redactors del pla fan més de 200 propostes d’actuació i afirmen que l’Estat ha d’intervenir directament (Ortega, 1999). La idea del caràcter universalment beneficiós del regadiu, la ignorància de les condicions geogràfiques concretes que adopten un paper essencial, juntament amb altres característiques com l’única consideració del cost de les obres principals per hectàrea transformada, compliquen l’execució del pla. 4. Els congressos nacionals de regadius

Al llarg dels anys de vigència del Plan general de canales de riegos y pantanos s’organitzen diversos congresos nacionales de riegos (Saragossa, 1913; Sevilla, 1918; València, 1921; Barcelona, 1927, i Valladolid, 1934), que aconsegueixen reunir entre 700 i 1.000 participants. El primer objectiu dels congressos queda clarament explicat des del principi (López Ontiveros, 1992: 271-272): La causa de la convocatoria del Congreso por la Federación Agraria Aragonesa fue la campaña contra las obras hidráulicas a raíz del canal de Aragón y Cataluña y pantano de la Peña. Por ello el Congreso había de ostentar por necesidad el carácter de congre-

16 Annette Mulberger.qxd

27/10/08

19:02

Página 198

198

A. MÜLBERGER; M. VILARÓ; F, TIRADO; M. DOMÈNECH

so de propaganda, de forma que la importancia, ventaja y fomento del riego sean debida y serenamente estudiados y discutidos... y el libro del Congreso llegue a ser como arsenal donde cuantos las necesiten hallen enseñanzas y armas con que defender sus intereses y aspiraciones contra ataques [...].

El 1918, un cop aconseguit aquest objectiu primari, els promotors dels primers congressos varen constatar satisfactòriament que ningú dubtava ja dels beneficis d’una política de regadiu. Tot i això, queden molts objectius que José Nicolau (president del cinquè congrés) explicita en el tercer congrés dient que les funcions dels congressos nacionals de regadius representen fonamentalment una obra nacional de propaganda d’una idea patriòtica (López Ontiveros, 1992). Els congressos es presentaven com un fòrum políticament neutral d’acció ciutadana sense lligams amb classes socials particulars, formada per una ciutadania ocupada a tractar aspectes purament tècnics, administratius i jurídics, motivada per un clar sentiment d’amor a la pàtria. Clar que la veritat queda lluny d’aquesta idea. Tal com assenyala López Ontiveros (1992), els interessos que van ser representats en els congressos foren els de grans terratinents il·lustrats, petits propietaris, tècnics de recs i obres públiques, juristes i intel·lectuals. Podem interpretar la celebració dels congressos nacionals de regadius com una estratègia molt eficaç per construir un fòrum de discussió on els experts podien dominar amb certa facilitat, mitjançant discursos cientificotècnics, l’opinió d’una audiència de propietaris i, d’aquesta manera, influir en l’opinió pública. 5. Les confederacions hidrogràfiques

Un cop Primo de Rivera s’instal·la al capdavant del poder polític, l’any 1923, el comte de Guadalhorce encarrega a un enginyer expert, Manuel Lorenzo Pardo, un projecte coordinat per tractar el problema del proveïment de l’aigua des de noves directrius. Després de l’elaboració de vàries propostes, dos reials decrets aprovats l’any 1926 preveien finalment la fundació de vàries confederacions hidrogràfiques. Immediatament, l’autor d’aquestes confederacions comença una intensa campanya de propaganda que va portar a impartir conferències a diverses localitats. En menys de tres mesos es va aconseguir la constitució de La Assemblea de la Confederación Hidrológica del Ebro a través d’unes eleccions que partien d’un mapa electoral i un cens de representació. Davant l’anterior actuació descoordinada, el nou enfocament es basa en les paraules de Lorenzo Pardo (1930: 100), director tècnic de la Confederació Hidrològica de l’Ebre: [...] en la armonía, en el acoplamiento de intereses, en la suma de esfuerzos bien orientados. El estímulo nuevo depende de la perspectiva clara de un beneficio próximo... Los mismos interesados son artífices del propio beneficio, que, al generalizarse, se hace nacional; el Estado ayuda con el apoyo de su aval y acepta una participación en los gastos que corresponde a la que en su día ha de tener en los beneficios.

16 Annette Mulberger.qxd

27/10/08

19:02

Página 199

APROXIMACIÓ HISTÒRICA AL DEBAT SOBRE LA GESTIÓ DE L’AIGUA A LA POLÍTICA ESPANYOLA

199

Tot i així, de totes les confederacions que es van crear al llarg de les dècades següents l’única que va arribar a resultats significatius va ser la Confederació Hidrològica de l’Ebre (Cano, 1992). El canvi més important va ser que l’enfocament general i uniforme plantejat pel pla del 1902 va ser substituït per un plantejament obertament regional, que entenia la conca hidrogràfica com una unitat fonamental i diferenciada de l’actuació hidràulica. Aquesta nova política no va quedar exempta de problemes i controvèrsies, que especialment es van manifestar al final de la dictadura. Va ser durant aquest període de transició política quan es llançaren campanyes en contra les confederacions, posant en perill el projecte de Lorenzo Pardo. Des de la revista Finanzas (4.3.1930) es critica la falta d’esperit democràtic i, des de La Tribuna Econòmica i Financera, el que anomenen «despilfarro». Els nombrosos discursos de Lorenzo Pardo a partir de 1930 mostren l’esforç d’aquest enginyer tècnic per salvar la institució que ell mateix va crear. Intenta mostrar que no hi ha desordre, recorda els èxits als quals s’ha arribat i reclama la confiança en ell i la seva institució com a òrgan democràtic i eficaç per tractar els temes del proveïment de l’aigua a Espanya. Tot i els esforços de Lorenzo Pardo, va quedar clar que, en posar-se en pràctica la gestió de l’aigua a través de les confederacions, es fomentaven desigualtats territorials. 6. El pla de 1933

Amb l’arribada de la República l’any 1931, s’anuncia un canvi de direcció en la política hidrològica del país. El juny del mateix any se suprimeix el funcionament original de les confederacions. Poc després, Indalecio Prieto, com a ministre d’Obres Públiques, va manifestar la seva voluntat d’elaborar un plantejament conjunt i coordinat per a la realització d’obres hidràuliques, encarregant l’elaboració d’aquest projecte a la Direcció General d’Obres Hidràuliques, en el Servei de Plans de la qual es trobava com a enginyer en cap Lorenzo Pardo, que llavors seria nomenat director del Centre d’Estudis Hidrogràfics. Tal com sosté Ortega (1992), el nou pla aprovat l’any 1933 sostenia una concepció hidràulica unitària que suposava la supeditació de qualsevol interès particular a un interès nacional. Es tractava de compensar els desequilibris en el benefici de la zona llevantina (des de Castelló fins a Almeria), considerada apta per al cultiu de regadiu amb major potencialitat productiva. Per aquest fi seria precís derivar, a través d’un transvasament, les aigües dels rius Tajo i Guadiana cap a la Mediterrània. No va trigar a esdevenir-se la polèmica sobre els continguts del pla de 1933, que va enfrontar, sobretot, dos especialistes en el tema: Manuel Lorenzo Pardo i José Nicolau (un dels màxims inspiradors i responsables de les orientacions del pla de 1902). Des de les pàgines d’El Norte de Castilla es va desplegar una intensa campanya en contra el pla de 1933. Es parlava de «la preterición de Castilla» i es va demanar la retirada del pla i l’elaboració d’un altre que fos «vertaderament nacional, no només mediterrani».

16 Annette Mulberger.qxd

200

27/10/08

19:02

Página 200

A. MÜLBERGER; M. VILARÓ; F, TIRADO; M. DOMÈNECH

7. Conclusions

La revisió històrica de les iniciatives i debats que s’han generat entorn el tema de la distribució de l’aigua a Espanya entre finals del segle XIX i principis del segle XX mostra aspectes interessants. Tot i que Costa va començar a promocionar la necessitat de construir obres hidràuliques per estendre el regadiu en els anys 1880, no va ser fins més endavant que el seu ideari va tenir major impacte, quan després del «desastre colonial» el seu discurs i el dels seus seguidors va quedar lligat a una reflexió sobre el «problema de l’aigua a Espanya». Els experts (enginyers) es van sentir al·ludits i, aprofitant el clima d’opinió favorable, es van avançar desenvolupant un primer pla hidrològic que, com a tal, resultaria decisiu per a propostes posteriors. L’«Avance» va proporcionar un recurs eficaç als simpatitzants de la ideologia costiana com Gasset per promoure una política d’estat de grans obres hidràuliques que, a la vegada, oferia una gran oportunitat de treball i beneficis econòmics a generacions d’enginyers i tècnics adjunts. Tot i que desvirtuant la ideologia original de Costa, la figura del pensador regeneracionista va proporcionar el mite que va servir de bandera a una política que semblava buscar grans solucions per als grans problemes del país. La veneració de Costa arriba intacta fins als nostres dies, tal com comprovem en l’acte organitzat per la Comunitat General de Regants del Canal d’Aragó i Catalunya, en el qual van intervenir la ministra de Medi Ambient (I. Tocino), el president de la Generalitat (J. Pujol) i altres personalitats polítiques, celebrat l’any 1996 per commemorar el 150è aniversari del seu naixement (Bardají, 1997). A través del nostre recorregut històric, també hem observat com els congressos nacionals de recs van resultar un instrument molt eficaç per donar veu als enginyers en una estratègia de persuasió clarament dirigida a influir sobre l’opinió pública i les decisions polítiques. Un altre aspecte que destaca és el fet que, justament en el règim de la dictadura de Primo de Rivera, té lloc una política clarament descentralitzada en matèria hidrològica a través de la creació de les confederacions hidrogràfiques. Des de l’àmbit polític es busca una proposta elaborada per un expert, que en aquest cas seria l’enginyer M. Lorenzo Pardo qui, una vegada firmats els acords en forma de reials decrets, s’encarregaria de portar a terme unes campanyes propagandístiques sistemàtiques per convèncer els propietaris afectats i altres ciutadans de la conveniència d’aquesta política. Considerada producte del règim polític anterior i amb l’arribada d’una major llibertat d’expressió d’idees, la política hidrològica de les confederacions es va veure sotmesa a dures crítiques i atacs durant l’època de la Segona República. Curiosament, torna a ser Lorenzo Pardo qui, ara en el període liberal, s’encarrega de desenvolupar una política en matèria de l’aigua de signe oposat, és a dir, centralista! El debat posterior és un dels més violents, un cop més essent els protagonistes els enginyers/tècnics i alguns economistes i polítics, segons mostren les pàgines de diaris i revistes de l’època com El Norte de Castilla, Revista de Obras Públicas, Finanzas, La Tribuna Econòmica, etc. La Guerra Civil va suposar un sobtat final a les controvèrsies sobre aquesta matèria, i és a la darrera dècada del segle XX quan tornen a aparèixer, aquest cop comptant amb una nova protagonista: la veu del ciutadà.

16 Annette Mulberger.qxd

27/10/08

19:02

Página 201

APROXIMACIÓ HISTÒRICA AL DEBAT SOBRE LA GESTIÓ DE L’AIGUA A LA POLÍTICA ESPANYOLA

201

Bibliografia AIBAR, E.; QUINTANILLA, M. A. (2002), Cultura tecnológica. Estudios de Ciencia, Tecnología y Sociedad, Barcelona, ICE / Horsori.

LES GIL, A. (ed.), Hitos históricos de los regadíos españoles, Madrid, Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, 263-308.

BARDAJÍ, R. (comp.) (1997), Conmemoración del 150 aniversario del nacimiento de Joaquín Costa: Tamarite de Litera, 14 de diciembre de 1996, Comunidad General de Regantes del Canal de Aragón y Cataluña.

LORENZO PARDO, M. (1930), La Confederación del Ebro: nueva política hidráulica, Madrid, Compañía Ibero-Americana de Publicaciones.

CANO GARCÍA, G. (1992), «Confederaciones hidrográficas». A: GIL OLCINA, A.; MORALES GIL, A. (ed.), Hitos históricos de los regadíos españoles, Madrid, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 309-334. LÓPEZ ONTIVEROS, A. (1992), «Significado, contenido, temática, ideología de los congresos nacionales de riegos (1913-1934)». A: GIL OLCINA, A.; MORA-

ORTEGA CANTERO, N. (1992), «El plan nacional de obras hidráulicas». A: GIL OLCINA, A.; MORALES GIL, A. (ed.), Hitos históricos de los regadíos españoles, Madrid, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 309-334. — (1999), «La política hidráulica española hasta 1936». A: GARRABOU, R.; NAREDO, J. M. (ed.), El agua en los sistemas agrarios. Una perspectiva histórica, Madrid, Visor, 159-180.

16 Annette Mulberger.qxd

27/10/08

19:02

Página 202

17 J M Pons Poblet.qxd

27/10/08

19:03

Página 203

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 203-207

ELS CODIS TÈCNICS DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES METÀL·LIQUES A L’ESTAT ESPANYOL AL SEGLE XX I EL SEU CONTEXT HISTÒRIC JOSEP M. PONS POBLET; LLUÍS TORRES DEPARTAMENT D’ENGINYERIA MECÀNICA I DE LA CONSTRUCCIÓ INDUSTRIAL, UNIVERSITAT DE GIRONA. josepm.pons@ udg.es; lluis.torres@ udg.es

Paraules clau: instruccions, codi tècnic, restriccions del ferro, eurocodis The technical codes for the design of metallic structures in Spain in XXth century and their historical context Summary: The consequences associated to the potential accidents derived from collapse of structures or facilities throughout the time, have caused that the official organisms have developed specific codes to which the environment associated to that technology has had to adapt. Although it is evident that one of the fundamental purposes of these developed codes has been to guarantee the security of the people and the goods, we can not be conscious enough that usually they are bound to the socioeconomic environment and also to the historical context. In this article the case of the technical codes for structural design in Spain during XXth century will be exposed. Initially they were closely related to the railway industry,

followed by the adaptation to the iron constraints at the conclusion of the Spanish Civil War and ending with the publication of Eurocodes, as a result of the European integration. Key words: guides of design, technical codes, iron constraints, Eurocodes

DOI: 10.2436/20.2006.01.23

17 J M Pons Poblet.qxd

204

27/10/08

19:03

Página 204

J. M. PONS POBLET; LL. TORRES

Les repercussions associades als potencials accidents derivats de col·lapses d’estructures o d’instal·lacions han fet que al llarg del temps els organismes oficials hagin desenvolupat codis específics, normalment de compliment obligat, als quals ha hagut d’ajustar-se l’entorn associat a aquella tecnologia. Si bé és evident que una de les finalitats fonamentals d’aquest desenvolupament de normatives ha estat la de garantir la seguretat de les persones i dels béns, potser ens passa per alt que solen estar molt lligades a l’entorn socioeconòmic i també al context històric. En aquesta comunicació s’exposarà el cas dels codis tècnics de càlcul d’estructures metàl·liques a l’Estat espanyol durant el segle XX, primerament molt relacionats amb l’entorn ferroviari, seguint per l’adaptació a les restriccions del ferro posteriors a l’acabament de la Guerra Civil i acabant amb l’aparició dels eurocodis fruit de la integració europea. Les primeres normatives d’àmbit metàl·lic que trobem al segle XX fan referència, bàsicament, al món ferroviari, món que estava molt avançat a començament de segle. • 1902: «Instrucción para la redacción de proyectos de puentes metálicos». Gaceta de Madrid, 5.06.1902. Ministeri d’Agricultura, Indústria Comerç i Obres Públiques. • 1925: «Instrucción para el cálculo de tramos metálicos».Gaceta de Madrid, 24.10.1925. Ministeri de Foment. La primera normativa per a la redacció de projectes i construcció d’estructures metàl·liques, la trobem a l’any 1930. Podem considerar-la una normativa generalista i que té en compte conceptes que fins llavors no apareixien a les normatives espanyoles. • 1930: «Instrucción para la redacción de proyectos y construcción de estructuras metálicas». Gaceta de Madrid, 17.04.1930. Ministeri de Foment. Aquesta normativa estarà vigent tota la dècada dels anys trenta i la seva substitució es deurà no al fet que hagués quedat obsoleta, sinó a la Guerra Civil que es produí a l’Estat espanyol. Aquesta plantejà una escassetat de ferro per a la construcció i la indústria. És llavors que el Ministeri de la Governació i la Direcció General d’Arquitectura aproven un decret on es restringeix l’ús del ferro en la construcció. Las circunstancias de toda índole porque atraviesan un gran número de industrias que requieren el empleo del hierro como materia primera, unido a la puesta en marcha de obras de reconstrucción, aconseja limitar el uso de este material en todos aquellos casos en que pueda tener sustitución adecuada. Es función del Gobierno regular su empleo en las obras oficiales y orientar la libre iniciativa privada en materia de construc-

17 J M Pons Poblet.qxd

27/10/08

19:03

Página 205

ELS CODIS TÈCNICS DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES METÀL·LIQUES A L’ESTAT ESPANYOL AL SEGLE XX

205

ción para evitar que determinadas industrias de interés nacional en que su utilización es insustituible puedan ser afectadas gravemente por una escasez evitable. (Decreto de 11 de marzo de 1941 sobre restricciones del hierro en la edificación, BOE, 11.03.1941. Govern de la Nació, Presidència del Govern)

Aquest decret estarà vigent fins que a final de la dècada dels anys cinquanta i principi dels seixanta el creixement de l’economia espanyola demanarà un enfocament diferent del sistema constructiu. Queda derogado el Decreto de la Presidencia del Gobierno de once de marzo de mil novecientos cuarenta y uno por el que se establecían restricciones en el uso del hierro en la edificación. Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Barcelona a cuatro de mayo de mil novecientos sesenta.

Apareixen llavors dues referències importants en el càlcul metàl·lic: la instrucció per a estructura metàl·lica i la sèrie de normatives del Ministeri de l’Habitatge (sèrie M. V.). • «Instrucción e. m. 62 para estructuras de acero.», Instituto Eduardo Torroja. • NBE MV 102-1964: «Acero laminado para estructuras de edificación». • NBE MV 103-1972: «Cálculo de las estructuras de acero laminado en la edificación». • NBE MV 104-1966: «Ejecución de las estructuras de acero en la edificación». • NBE MV 105-1967: «Roblones de acero». • NBE MV 106-1968: «Tornillos ordinarios y calibrados, tuercas y arandelas de acero para estructuras de acero laminado». • NBE MV 107-1968: «Tornillos de alta resistencia y sus tuercas y arandelas». • NBE MV 108-1976: «Perfiles huecos de acero para estructuras de edificación». • NBE MV 109-1979: «Perfiles conformados de acero para estructuras de edificación». • NBE MV 110-1982: «Cálculo de las piezas de chapa conformada de acero en edificación». • NBE MV 111-1980: «Placas y paneles de chapa conformada de acero para edificación». Les normatives de la sèrie M. V. estaran vigents fins l’any 1995. Hasta la fecha, la normativa de obligado cumplimiento relacionada con las estructuras de acero en la edificación ha estado formada por una serie dispersa de normas NBE MV aprobadas entre los años 1966 y 1982. Por ello, resulta aconsejable, para su más fácil manejo, la agrupación de todas esas normas en una sola norma básica de la edificación con estructura similar a la de otras normas básicas, a la vez que se introducen algunas

17 J M Pons Poblet.qxd

206

27/10/08

19:03

Página 206

J. M. PONS POBLET; LL. TORRES

modificaciones que resultan necesarias, particularmente, en relación con las referencias a normas UNE que a lo largo de estos años han sufrido revisiones y modificaciones, consecuencia, en algunos casos, de la incorporación de normas europeas...Por todo ello, este Real Decreto tiene por objeto aprobar la Norma Básica de la Edificación NBE EA-95 «Estructuras de acero en edificación»… («Estructuras de acero en edificación», NBE-EA-95. BOE, 18.01.1996. Ministeri d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient)

Cap a finals de segle ens trobem amb els anomenats eurocodis o normes europees. Segons la secretaria tècnica del Ministeri de Foment, «[e]ls [e]urocodis estructurals són un conjunt de normes europees de caràcter voluntari, encarregades per la Comissió Europea al Comitè Europeu de Normalització (CEN), i que es preveu que recolliran mètodes comuns a tots els Estats Membre de la Unió Europea per al càlcul i dimensionat d’estructures i de productes prefabricats estructurals». Els eurocodis els trobem estructurats en les parts següents: • Eurocodi 0: Bases de càlcul d’estructures. • Eurocodi 1: Accions en estructures. • Eurocodi 2: Projecte d’estructures de formigó. • Eurocodi 3: Projecte d’estructures d’acer. • Eurocodi 4: Projecte d’estructures mixtes de formigó i acer. • Eurocodi 5: Projecte d’estructures de fusta. • Eurocodi 6: Projecte d’estructures de fàbrica (obra de paleta). • Eurocodi 7: Projecte geotècnic. • Eurocodi 8: Projecte per a resistència al sisme de les estructures. • Eurocodi 9: Projecte d’estructures d’aliatge d’alumini.

17 J M Pons Poblet.qxd

27/10/08

19:03

Página 207

ELS CODIS TÈCNICS DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES METÀL·LIQUES A L’ESTAT ESPANYOL AL SEGLE XX

207

Bibliografia Gaceta de Madrid, 5.06.1902, Ministerio de Agricultura, Industria, Comercio y Obras Públicas. Gaceta de Madrid, 24.10.1925, Ministerio de Fomento. Gaceta de Madrid, 17.04.1930, Ministerio de Fomento.

BOE, 11.03.1941, Gobierno de la Nación, Presidencia del Gobierno. BOE, 8.01.1996, Ministerio de Obras Públicas, Transporte y Medio Ambiente.

17 J M Pons Poblet.qxd

27/10/08

19:03

Página 208

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

Página 209

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 209-215

L’EVOLUCIÓ DELS MÈTODES DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES DURANT EL SEGLE XX: DELS MÈTODES GRÀFICS A LA IRRUPCIÓ DELS COMPUTADORS JOSEP M. PONS POBLET; LLUÍS TORRES DEPARTAMENT D’ENGINYERIA MECÀNICA I DE LA CONSTRUCCIÓ INDUSTRIAL, UNIVERSITAT DE GIRONA. josepm.pons@ udg.es; lluis.torres@ udg.es

Paraules clau: mètodes de càlcul d’estructures, mètodes gràfics, mètode de Cross, mètode dels elements finits The evolution of the methods of structural analysis during the 20th century: from the graphic methods to the irruption of computers Summary: The methods of calculation used in engineering, and specifically in structural design, have experienced a great development throughout the 20th century. From the manual methodologies to the present systems, mainly based on computer calculations, they have increased of unimaginable way the calculation capacity, as well as the precision, reliability and speed of calculation. The methods at the beginning of the century, that followed the previous graphical methods, with which they coexisted a long time, gave rise to iterative systems for solving equations. These methodologies evolved with the appearance of first computers, and the increase of the capacity of calculation, memory and speed, lead to an increase of the degree of sophistication and complexity of the used methods. In this article the basic characteristics of the evolution of the methods of analysis of structures and its implications for the professional and educational world are exposed. This evolution is exemplified through three significant methods: the graphical methods, the Cross method and the Finite Element Method Key words: methods of structures calculation, graphic methods, Cross method, finite element method

DOI: 10.2436/20.2006.01.24

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

210

Página 210

J. M. PONS POBLET; LL. TORRES

Els mètodes de càlcul emprats a l’enginyeria, i concretament en el disseny estructural, han experimentat un gran desenvolupament en el decurs del segle XX. Des de les metodologies manuals als sistemes actuals basats gairebé de manera exclusiva en el càlcul per computador, han augmentat, de manera inimaginable per als tècnics de principis de segle, la capacitat de càlcul, la precisió, la fiabilitat i la rapidesa. Els mètodes de principis de segle, que van prendre en gran mesura el testimoni dels mètodes gràfics anteriors, amb els quals van coexistir durant un llarg temps, van donar pas a sistemes iteratius de resolució d’equacions. Aquests van evolucionar amb l’aparició dels primers ordinadors i, en la mesura que la capacitat de càlcul, memòria i rapidesa d’aquests ha anat augmentant, també ho ha fet el grau de sofisticació i complexitat dels mètodes emprats. En aquesta comunicació es mostren els trets bàsics que marquen l’evolució dels mètodes de càlcul d’estructures i les seves implicacions en el món professional i docent. Aquesta evolució s’exemplifica amb tres mètodes significatius: els mètodes gràfics, el mètode de Cross i el mètode dels elements finits. 1. Mètodes gràfics

A principis de segle el mètode més usual per al càlcul d’elements estructurals era el mètode gràfic. Amb aquest mètode es resolien, amb l’ús dels elements gràfics habituals (escaires, cartabons...), les bigues o les estructures que es plantejaven segons es mostra a la figura 1.

Figura 1.

Diagrames d’esforços fets gràficament.

Entre aquests mètodes trobem: • Mètode de Cremona. Serveix per trobar tots els esforços en un sistema triangulat. Està basat en la combinació de forces exteriors i reaccions amb els esforços de les barres, en un diagrama format per triangles i que es refereix a tota l’estructura. Exemple mostrat a la figura 2.

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

Página 211

L’EVOLUCIÓ DELS MÈTODES DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES DURANT EL SEGLE XX

Figura 2.

211

Exemple d’aplicació del mètode de Cremona.

• Mètode de Ritter. Degut a Ritter l’any 1860. El seu principal avantatge es troba en què pot determinar aïlladament l’esforç d’una barra sense esbrinar la resta. Per calcular la tensió d’una barra, prenem moments de totes les forces exteriors que actuen sobre les parts conservades respecte del punt en què es tallen les altres dues barres tallades. Exemple mostrat a la figura 3.

Figura 3.

Exemple d’aplicació del mètode de Ritter.

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

212

19:04

Página 212

J. M. PONS POBLET; LL. TORRES

• Mètode de Cullman. Consisteix a fer un tall que afecti tres barres i equilibrar la resultant de les forces exteriors que actuen sobre la part fixada amb les tensions de les tres barres les direccions de les quals són conegudes. 2. Mètode de Cross

L’any 1932 es presenta l’anomenat mètode de Cross degut a Hardy Cross, catedràtic de la Universitat d’Illinois. Fou publicat a la revista Transactions of the American Society of Civil Engineers, volum 96. És un bon mètode per al càlcul d’estructures intranslacionals, bigues contínues i estructures hiperestàtiques senzilles. Està basat en el mètode de l’equilibri i el seu càlcul és senzill (Prenzlow, 1960:1). […] hace mucho tiempo que se han ido buscando procedimientos de cálculo más sencillos y más fáciles, de resultados más o menos exactos, y afortunadamente se han hallado tales métodos […]

Quan l’estructura és translacional el mètode es complica quant més translacional és l’estructura (Prenzlow, 1960: 4). […] el campo de aplicación del método de Cross puede subdividirse en dos grandes dominios: 1. Estructuras sustentantes porticadas con nudos que si bien giran, no pueden desplazarse. Para ellos resulta particularmente sencillo el cálculo. 2. Estructuras sustentantes con nudos que tanto pueden girar como desplazarse. En este caso es preciso efectuar cálculos supletorios (estados de carga auxiliares), pero las consideraciones en que se fundan no son mucho más complicadas […]

És un mètode d’aproximacions successives i per tant es pot escollir l’exactitud. El mètode, tal com el va il·lustrar Pey Cuñat (1954), consisteix, bàsicament, a desenvolupar l’evolució de l’estructura en quatre etapes fins arribar a l’estructura real: — Etapa I (nusos sense girs): l’estructura és indeformable. Les barres estan completament encastades pels seus extrems en els nusos i aquests ni giren ni es desplacen. Apareixen, per tant, parells d’encastament perfecte. (figura 4) — Etapa II (nusos giratoris però indesplaçables): es desfà la rigidesa i es permet el gir als nusos. (figura 5) — Etapa III (nusos desplaçables però no giratoris): els nusos es consideren desplaçables però rígids; sense cap gir. (figura 6) — Etapa IV (nusos giratoris desplaçats): s’admet que l’estructura s’ha desplaçat i ha girat. (figura 7) Si l’estructura és indesplaçable, n’hi ha prou amb les etapes I i II; en cas de ser desplaçable calen, a més, les etapes III i IV. A la figura 8 es mostra el diagrama de Cross d’un pòrtic.

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

Página 213

L’EVOLUCIÓ DELS MÈTODES DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES DURANT EL SEGLE XX

Figura 4.

Etapa I del mètode de Cross.

Figura 5.

Etapa II del mètode de Cross.

Figura 6.

Etapa III del mètode de Cross.

Figura 7.

Etapa IV del mètode de Cross.

Figura 8.

213

Diagrama de Cross d’un pòrtic.

3. Mètode dels elements finits

La teoria de l’elasticitat ens dóna les equacions necessàries per resoldre el problema elàstic. Aquest problema és a voltes irresoluble o bé molt complicat. Així doncs, i gràcies a l’ús de la informàtica, han aparegut nous mètodes per a la seva resolució. El mètode dels elements finits n’és un d’ells.

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

Página 214

214

J. M. PONS POBLET; LL. TORRES

La filosofia del mètode dels elements finits consisteix a substituir el medi continu per un conjunt d’elements que estaran relacionats entre si pels nodes. Aquests elements tenen dimensions finites i el seu nombre també és finit. Estant aquests elements relacionats entre si únicament pels nodes, la resolució de l’equilibri del model es reduirà a la resolució d’un sistema finit d’equacions d’equilibri nodal abordable numèricament. Podem estudiar un sòlid continu com el mostrat a la figura 9. A la figura 10 es mostra el model discretitzat. Aquest mètode també és aplicable a problemes amb geometria complexa que serien inabordables amb els mètodes convencionals.

Figura 9.

Node

Figura 10.

Sòlid continu.

Element finit

Model discretitzat en elements finits, segons apareix a Roure (1989: 5).

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

Página 215

L’EVOLUCIÓ DELS MÈTODES DE CÀLCUL D’ESTRUCTURES DURANT EL SEGLE XX

215

Bibliografia FORNONS, J. M. (1982), El método de los elementos finitos en la ingeniería de estructuras, Barcelona, Boixareu Editores. — (1990), Teoría de estructuras, Barcelona, CPDA, UPC. PEY CUÑAT, A. (1954), Apuntes de construcciones industriales y proyectos, Terrassa, Publicaciones de la Escuela Especial de Ingenieros de Industrias Textiles.

PRENZLOW, C. (1960), Cálculo de estructuras por el método de Cross, Buenos Aires, G. Gili. RODRÍGUEZ AVIAL, F. (1962), «Resistencia de materiales», Madrid, CPDA. — (1982), Resistencia de materiales, Madrid, Dossat. ROURE FERNÁNDEZ, F. (1989), Introducción al método de los elementos finitos, Barcelona, CPDA, UPC. SALIGER, R. (1950), Estática aplicada, Barcelona; Madrid, Labor.

18 Pons Poblet L Torres.qxd

27/10/08

19:04

Página 216

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 217

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 217-229

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA JESÚS SÁNCHEZ MIÑANA UNIVERSIDAD POLITÉCNICA DE MADRID; CENTRO DE INVESTIGACIÓN PARA LA HISTORIA DE LA TÉCNICA FRANCESC SANTPONÇ I ROCA, UNIVERSIDAD POLITÉCNICA DE CATALUNYA. jsm@ etsit.upm.es

Palabras clave: historia de los materiales de construcción, ingenieros militares del siglo XIX en España, Barcelona a mediados del XIX La Hispana (1852), innovative Barcelona brickworks Summary: The origins of ancient La Hispana brickworks in Barcelona are described as well as some developments that took place during its first years of successful operation. Military engineer Ambrosio Garcés de Marcilla designed the factory on the basis of an English machine that he saw at the 1851 London universal exhibition, intended to mould the newly introduced hollow bricks as well as other more traditional building materials. He was also the promoter and main partner of the company established in 1852 and later provided the factory with another machine that he claimed to have invented to mould solid bricks by compressing the clay soil directly instead of the mud made with it. La Hispana produced the first hollow bricks used in Barcelona and very likely in Spain. Key words: history of building materials, military engineers in 19th century Spain, Barcelona in the 1850’s

Introducción

La fabricación de ladrillos, tejas y otros elementos cerámicos para la construcción, realizada manualmente desde la más remota antigüedad, conoció en las décadas iniciales del siglo XIX una incipiente me-

DOI: 10.2436/20.2006.01.25

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 218

218

J. SÁNCHEZ MIÑANA

canización de algunas de sus tradicionales operaciones de preparación de las tierras, elaboración de la pasta y moldeado, secado y cocción de las piezas. Según Émile Lejeune, autor de una guía o manual de este arte publicada por primera vez en 1870 y de la que se hicieron varias ediciones,1 ya en 1807 funcionaba en San Petersburgo una máquina de moldear, ideada por un consejero del zar, haciéndolo poco después en Francia otra debida a un estadounidense, y fue a partir de 1840 cuando las innovaciones comenzaron a proliferar en diversos países. En España, el archivo histórico de la Oficina de Patentes y Marcas (OEPM) registra entre 1838 y 1852 catorce solicitudes de privilegio de máquinas o procedimientos para hacer ladrillos, tejas o baldosas comunes, diez de las cuales son de introducción y cuatro de invención. Particular atención recibió el moldeado, apareciendo máquinas que permitían no sólo aumentar la producción de artículos tradicionales como los ladrillos macizos, sino también abordar la de otros nuevos como los denominados huecos, con interesantes cualidades de ligereza y aislamiento. Estos elementos fueron una de las novedades presentadas en la primera exposición universal, celebrada en Londres en 1851, a juzgar por el testimonio de los ingenieros militares españoles que la visitaron, recogido en una memoria que se publicó en la revista del cuerpo.2 Los tejares o fábricas de ladrillos de la época en que la mecanización estaba en sus comienzos, debieron ser, en su mayoría, pequeñas instalaciones que extraían su materia prima, la arcilla, de la propia parcela de terreno en que se levantaban, ubicándose lo más cerca posible de los lugares donde colocaban sus productos. A este respecto es muy significativa la inclusión por Lejeune en su libro de una muy sencilla «machine des briquetiers temporaires des environs de Paris». Al igual que en otras ciudades donde las necesidades de alojamiento de la creciente población originaban una fuerte actividad constructora, en Barcelona estas fábricas debieron ser numerosas. Una guía de la ciudad de 1849, en el epígrafe «Fabricantes de yeso y cal y las tejeras o tejares que fabrican tejas o ladrillos comunes», recoge veinticuatro nombres con sus correspondientes direcciones, en su mayor parte de calles o lugares situados extramuros. Otra publicación similar de 1857 incluye sólo diecisiete «Fábricas de ladrillos y tejas», pero advierte que este número es tan reducido «porque hallándose situados la mayor parte de dichos establecimientos en el término de las poblaciones inmediatas, no están incluidos en la matrícula de esta capital».3 1.

«Guide du briquetier, du fabricant des tuiles, carreaux, tuyaux et autres produits en terre cuite, suivi du guide du chaufour-

nier et du platrier [...] par Émile Lejeune, ancien élève de l’École Centrale des Arts et Manufactures [...] Paris [...] 1870.» Se ha encontrado hasta una quinta edición, sin indicación de año (la cuarta es de 1906). 2.

«Ladrillos huecos», Memorial de Ingenieros, tomo VII (1852).

«Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo o sea guía general de Barcelona [...] por Manuel Saurí y José Ma-

tas [...] Barcelona [...] 1849», 393. «El consultor. Nueva guía de Barcelona [...] por J. A. S. y M. Ll. Barcelona [...] 1857», 338.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 219

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA

219

Precisamente grandes extensiones de terreno fuera de las murallas, las denominadas zonas polémicas, eran celosamente vigiladas para evitar que cualquier actuación en ellas no aprobada por las autoridades militares afectara supuestamente a la defensa de la plaza. Así pues, para establecer nuevos tejares en estas zonas o modificar, por poco que fuese, los existentes, debía pedirse autorización, correspondiendo informar la solicitud a los ingenieros militares. En el Archivo de la Corona de Aragón (ACA) se encuentra el fondo documental de la antigua Comandancia de Ingenieros de Barcelona, que incluye gran número de expedientes de zonas polémicas, entre los que hay muchos relativos a fábricas de ladrillos, cuyo estudio exhaustivo seguramente permitiría conocer mejor el desarrollo de esta industria hasta bien entrada la segunda mitad del siglo XIX. Una de las fábricas de la guía de 1857, identificada por el nombre y domicilio del que fue su director: «Miquel, Francisco. c. Dormitorio de S. Francisco, 7», es La Hispana, objeto de esta comunicación, que resume lo averiguado sobre las circunstancias de su establecimiento y primeros años de funcionamiento. El estudio realizado tiene su origen en una investigación más amplia en torno a la figura del fundador de la empresa, el ingeniero militar Ambrosio Garcés de Marcilla y Cerdán (Valencia, 1816 - Barcelona, 1859), a cuyos resultados ya publicados se remite al lector interesado.4 Protagonista de los primeros pasos de la telegrafía y otras aplicaciones de la electricidad en España, Garcés fue también destacado introductor de tecnología en esta otra actividad bien dispar, pero que no le era en absoluto ajena, habida cuenta de su formación profesional, su actividad en la construcción y reparación de fortificaciones en la Primera Guerra Carlista y posteriormente, y sobre todo, su «Memoria sobre cales, morteros y yeso», notable trabajo de puesta al día que publicó en 1849 en el Memorial de Ingenieros y en forma de libro. Génesis de la fábrica

Garcés fue comisionado, a petición propia, para estudiar la Exposición Internacional de Londres de 1851, que visitó en los meses de agosto y septiembre, coincidiendo allí con otros compañeros de armas desplazados con el mismo fin. Tres de éstos, Gregorio Verdú, Luis de Castro Díaz y Ramón Méndez Vigo, firmaron en París el 1 de diciembre un informe sobre algunos de los objetos presentados, cuya parte relativa a ladrillos huecos se publicó al año siguiente, como queda dicho, en el Memorial de Ingenieros. El primer párrafo indica claramente que se trataba de un material nuevo para ellos: Las varias máquinas que hemos observado en la Exposición para fabricar estos ladrillos, y los modelos de construcciones de este género presentados dentro y fuera del edi4.

Del autor de este artículo, en Quaderns d’Història de l’Enginyeria, «El ingeniero militar Ambrosio Garcés de Marcilla (1816-

1859) y su contribución a la introducción del telégrafo eléctrico en España», vol. VI (2004), 161-223, y «Las primeras aplicaciones de la electricidad en Barcelona en torno a 1850», vol. VII (2006), 115-195.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

220

19:04

Página 220

J. SÁNCHEZ MIÑANA

ficio, nos han hecho ver desde luego la importancia de esta novedad en el arte de las construcciones, y habiendo estudiado, en cuanto nos ha sido posible, los pormenores de ella, no hemos podido menos de reconocer las notables ventajas que en muchos casos presentan estos ladrillos sobre los ordinarios.

La memoria, de diecinueve páginas de texto y acompañada de tres láminas de figuras, tiene apartados relativos a formas de los ladrillos huecos y sus ventajas y empleo en las construcciones, elección y preparación del barro, descripción e instrucciones para el manejo de la máquina de moldeo, y disposición del cobertizo para secar los productos, y del horno (sencillo o doble) para cocerlos. La máquina es la presentada por el inglés Henry Clayton, considerada por los autores como la más sencilla, versátil y de mejor precio («no llega a 3.000 reales», dicen), entre las expuestas por Inglaterra y Francia, todas «construidas bajo los mismos principios», y capaces de producir ladrillos, baldosas, tubos, desagües, etc. Con ella, «en el espacio de una hora pueden fabricarse de 4.000 a 5.000 ladrillos».5 A Garcés seguramente se le ocurriría en la Exposición la idea de montar una fábrica basada en esta máquina. A su regreso a Barcelona encontró socios para llevarla a cabo y pidió datos a Verdú, quien le remitió al informe que había enviado a sus superiores. Inmediatamente escribió a su amigo y compañero de promoción Pedro Andrés Burriel y Linch, destinado en la Dirección General del Cuerpo, el 5 de enero de 1852: Hoy me escribe Verdú diciéndome que por conducto de Méndez Vigo remitió a ésa noticias muy extensas sobre ladrillos huecos, manifestando su uso, construcción, etc., y acompañando varios diseños en 8 láminas; como todas estas noticias me son sumamente necesarias para una empresa en que me he metido asociado con otros, y Verdú, a quien se las pedí, me remite a lo que ha enviado a ésa, quisiera me hicieras el favor, si te es posible, de mandar sacar una copia de las 8 láminas y de las noticias relativas a los ladrillos huecos, remitiéndome todo ello a la mayor brevedad...

El 26 de enero, uno de los socios, Francisco de Miquel,6 «deseando introducir en España el mecanismo para elaborar toda clase de ladrillos llenos o huecos, así como los tubos, tejas, canales, cornisas y demás objetos de barro tan necesarios en el ramo de construcciones de edificios», solicitó privilegio de introducción «de los aparatos propios para 5.

Los autores dicen también que acaban de enterarse de que la máquina ha obtenido el primer premio de la exposición a las

de su clase. 6.

Francisco de Miquel y Mestanza de Santisteban, nacido en 1814 en Santpedor (Barcelona), teniente de infantería retirado,

colaboró también con Garcés en alguna de sus realizaciones telegráficas. Más información sobre él, en los citados artículos del autor publicados en Quaderns.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 221

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA

221

la indicada construcción de objetos de barro llenos o tubulares», acompañando con ese objeto «los modelos y descripción de los que le parecieron de mejor utilidad y construcción, ya en Francia y ya en la [E]xposición [U]niversal de Londres». Lamentablemente esta preceptiva memoria no se encuentra en el expediente del archivo histórico de la OEPM,7 por lo que no es posible saber con exactitud el alcance de la solicitud. Sin embargo, es muy verosímil que comprendiera la máquina de Clayton y quizá otras similares. A ello apunta que la concesión del privilegio, el 19 de abril, lo fuera por un «procedimiento mecánico [...] introducido del extranjero para elaborar toda clase de ladrillos y otros objetos de barro», y también que Garcés hiciera a Burriel en carta del 22 de junio la siguiente petición: Hazme el favor de averiguar qué trata de hacer D. Antonio8 con una máquina para construir ladrillos huecos que ha hecho traer de Londres, pues es igual a la nuestra, y, según la ley, teniendo nosotros el privilegio de introducción, no puede nadie hacerla funcionar sin nuestro consentimiento. No digas esto a nadie, pero tenme al corriente de lo que haya sobre el particular, para hacer que el representante de la compañía obre conforme haya lugar, a fin de ver qué partido se puede tomar.

Mientras tanto Garcés reclamaba a su amigo la copia de las láminas; la última vez, el 4 de abril, en que le decía que deseaba tenerlas en su poder «para principiar las obras preparatorias». Y el 5 de mayo le contaba que ya había comenzado la construcción «con arreglo a los planos». Lo había hecho sin permiso, pues la fábrica se ubicaba en zona táctica de la plaza y de Miquel había pedido autorización el 25 de abril, que no se le concedió de real orden hasta el 26 de junio.9 Ocho días antes de esta fecha, Garcés, inquieto, reiteraba a Burriel que se interesara en Madrid por la solicitud: «llevamos la obra muy adelantada –le escribía–, y sería un chasco nos dijeran algo». Por el expediente conservado en el ACA se sabe que las primeras instalaciones proyectadas para la fábrica eran simplemente un cobertizo, un horno y un pozo situados en la propiedad de un Antonio de Gayolas, fuera de la Puerta Nueva, junto al camino que dividía los términos de Barcelona y Sant Martí de Provençals, y cerca de su entronque con el de Horta.10

Exp. PR 908. El propio Clayton obtuvo el 14 de febrero de 1854 privilegio de invención por cinco años de otra máquina

suya mucho más complicada y capaz de mayor producción, pero no consta en el expediente (PR 1079) su puesta en práctica. Es aparentemente la misma que, movida a motor, figura en el libro de Lejeune. 8.

El ingeniero general, Antonio Remon Zarco del Valle.

Con la condición de que «las excavaciones que se hagan sean inspeccionadas por las autoridades militares de la misma

plaza y que se rellenen sucesivamente, dejándose el terreno en igual estado que tiene hoy en día cuando se concluya de utilizar la tierra a propósito para la construcción de ladrillos». 10.

Comandancia de Ingenieros, caja 29.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 222

222

J. SÁNCHEZ MIÑANA

Los socios tampoco esperaron al permiso para formalizar su acuerdo. El 19 de junio Manuel Ramón García y Francisco de Casanova11 constituyeron con Garcés y de Miquel la sociedad colectiva Miquel y Compañía, cuyo objeto era «el establecimiento de una fábrica de ladrillos y otros objetos de barro, construidos por un procedimiento mecánico», que se llamaría La Hispana. Garcés era el socio fundador y presidente, con voto particular para los casos de empate. De Miquel, que reconocía a favor de la sociedad el privilegio de introducción que había obtenido a nombre propio, era el administrador y representante, y tenía la firma. El fondo social ascendía a 60.000 reales de vellón, desembolsados a partes iguales por los socios. 12 La Hispana debió empezar a funcionar a finales del mismo año 1852 o principios del siguiente. El 31 de octubre, en una de las últimas cartas conservadas de su correspondencia,13 Garcés podía escribir a Burriel: «Los ensayos con la máquina ladrillera van dando buenos resultados, pues después de algunas pruebas hemos dado con la verdadera composición y consistencia del barro; ayer hicimos unos tubos muy buenos». Por otra parte, el 23 de enero de 1853 de Miquel interesó la verificación oficial de la puesta en práctica de su privilegio, preceptiva para mantener su vigencia, sin agotar el plazo de un año de que disponía a partir de su concesión. El inspector designado vio hacer en la fábrica el 10 de febrero «con la máquina que funcionó, ladrillos huecos de diferentes formas y dimensiones, y tubos de varias medidas para conducción de aguas y otros objetos». Progresos de la fábrica

Todo parece indicar que la nueva fábrica prosperó rápidamente. El 18 de abril del mismo 1853, de Miquel pidió autorización «para aumentar y modificar el establecimiento», que le fue concedida por real orden de 30 de julio. A juzgar por la documentación militar conservada, se trataba de levantar dos nuevos hornos y diversos cobertizos. Las dimensiones de todo lo construido a 2 de febrero de 1854 figuran en una hoja suelta de esa fecha, quizá resultado de alguna inspección. El 3 de febrero se disolvió la sociedad para constituir acto seguido otra en comandita del mismo nombre, con más capital y nuevos socios. A los antiguos, entre los que Narciso de Foxá había sustituido a Manuel Ramón García,14 se unieron José, Francisca, Francisco e Ivo 11.

Manuel Ramón García y Herrera, natural de Almería, era coronel de Ingenieros y, desde el 28 de abril de 1852, director faculta-

tivo de los telégrafos militares de Cataluña. En 1846 había sido destinado a Barcelona, donde ostentaba la jefatura de una comisión topográfica y de ensanche de la plaza, de la que formó parte Garcés en su última etapa. Murió en la ciudad en 1856, al poco de haber sido designado para trabajar en un proyecto de mejora del puerto. Francisco de Casanova era comandante del mismo cuerpo y desde 1850, socio de la Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, para cuyo ingreso en ella había propuesto a Garcés en 1851. 12.

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), notario Joaquín Ódena, 1852, tomo II, fols. 85-87v.

13.

Se encuentran en el expediente personal de Garcés en el Archivo General Militar de Segovia.

14.

La cesión se formalizó el 16 de noviembre de 1852 (AHPB, notario Joaquín Ódena, 1852, tomo III, fols. 266v-268). Narci-

so de Foxá figura en la escritura como natural de Girona. Quizá fuera pariente político de De Miquel, quien estaba casado con María Luisa de Basols y de Foxá.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 223

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA

223

Milá de la Roca, Juan Pardo y José Barba, que declararon haber desembolsado entre todos 12.000 duros (240.000 reales) de un capital establecido en 50.000, a razón de 1.200 cada uno, menos Garcés (1.800) y Barba (600). José Milá sería el depositario de los fondos y De Miquel, el «socio gestor y director». Éste reconocía que Garcés interesaba tres vigésimas partes en su privilegio, Barba, una y los demás socios, incluido él mismo, dos.15 El 8 de septiembre el Diario de Barcelona insertó un anuncio de La Hispana, recomendando a los constructores sus productos y especialmente los ladrillos huecos, «material nuevo en España pero muy generalizado en el extranjero», cuyas ventajas enumeraba. El texto es particularmente interesante porque menciona dos de las edificaciones en que ya se habían utilizado estos ladrillos: «la casa del señor D. Juan María Tresserra (plazuela de Medinaceli) y la estación del ferro-carril del Centro (puerta de Isabel II)».16 El 14 de mayo de 1855 De Miquel solicitó se procediera en su fábrica a la verificación de la puesta en práctica de un privilegio de invención. Se trataba del concedido el 3 de octubre anterior a Augustin Jullienne, ingeniero mecánico de París, por una máquina portátil de moldear ladrillos y otros objetos por el procedimiento de comprimir directamente la tierra, sin hacer antes barro con ella. Cabe suponer que esta máquina se quedaría en La Hispana después de la comprobación oficial realizada el 9 de junio, e incluso que para entonces ya llevara algún tiempo funcionando.17 Indicativo de la buena marcha del negocio resulta también que el 5 de noviembre del mismo año se produjera un cambio de manos de participaciones, vendiendo Foxá la suya a Garcés por 9.600 duros, ocho veces su valor nominal.18 Máquina ladrillera de Garcés

El 19 de septiembre de 1855 Garcés pidió privilegio de invención de su propia «máquina o cric para la confección de ladrillos y otros materiales sin necesidad de convertir la tierra en barro». En la memoria que adjuntó a la solicitud comenzaba explicando que el deseo de 15.

AHPB, notario José Falp y Robert, 1853, fols. 9-21. Los Milá figuran en la escritura como naturales de «Villanueva» (¿Vila-

nova i la Geltrú?); Barba, de «Musquerolas» (¿Mosqueroles?); y Juan Pardo como residente en Madrid, apoderado por Manuel Bach, de Barcelona. Un José Joaquín de Milá de la Roca figura como abogado en ejercicio en Barcelona en la citada guía de la ciudad de 1849. 16.

La estación del ferrocarril de Martorell o del Centro empezó a construirse en enero de 1854 y se inauguró oficialmente con

la primera sección de la línea hasta Molins de Rei el 26 de noviembre. 17.

Archivo histórico de la OEPM, exp. PR 1169. La descripción de la máquina de Jullienne contenida en la memoria de la so-

licitud de privilegio coincide con la que hace Lejeune en su obra citada. Según éste la versión más primitiva habría funcionado cerca de Rouen en 1838. 18.

AHPB, notario José Torrent y Juliá, 1855, fols. 470-470v. Garcés y de Foxá anularon la operación el 18 de enero siguien-

te y la rehicieron acto seguido en los mismos términos porque la primera vez «no se tuvieron presentes algunos requisitos que eran de interés de ambos otorgantes y además se produjeron algunas inexactitudes en la narración de algunos hechos» (notario Falp, 1856, fols. 43v-45v).

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 224

224

J. SÁNCHEZ MIÑANA

conseguir ladrillos de calidad, que fueran tan duraderos como los antiguos, había llevado a ingeniar diversos procedimientos para moldearlos, de los cuales resultaba más económico el empleado en los tapiales, es decir el prensado de la tierra, sin reducirla a barro, y que con tal fin se habían ideado diversas máquinas, pero que unas eran demasiado complicadas para una mano de obra no cualificada y otras demasiado delicadas para un trabajo continuo, y requerían constantes reparaciones. A continuación Garcés describía con detalle su propuesta, con referencia a dos vistas cuidadosamente dibujadas, y terminaba resumiendo así sus ventajas: La sencillez del mecanismo empleado para imprimir movimiento a los émbolos, y la solidez de las partes que lo componen, dan a estas máquinas una conocida superioridad sobre las que emplean cadenas que se enrollan alrededor de un eje, pues estas cadenas se rompen continuamente, ocasionando cada ruptura perjuicios de consideración por tener que suspender la fabricación.19

Precisamente la mencionada máquina de Jullienne utilizaba la tracción de unas cadenas para convertir el giro manual de un eje, producido mediante una larga palanca, en desplazamiento de los émbolos que comprimían la tierra en el molde. La de Garcés conseguía lo mismo con un juego de piñón y cremallera, es decir el mecanismo de un gato o cric para levantar pesos. Garcés obtuvo el privilegio con fecha 15 de diciembre, y a los pocos días, el 14 de enero de 1856, lo vendió para Cuba y Puerto Rico por dos mil duros a Manuel de Luque, «ingeniero metalúrgico», natural y vecino de Cádiz. Éste se comprometía además a comprarle cuantas máquinas necesitase en aquellas islas, bien para su uso o para vender por su cuenta, al precio de trescientos duros en el depósito de Barcelona, «convenientemente empaquetadas».20 Quizá animado por este éxito, Garcés anunció su invento en mayo en el Diario de Barcelona, ofreciendo tratar directamente con los interesados en la compra «tanto de las máquinas como del privilegio».21 Cabe suponer que si el inventor colocó más máquinas fuera igualmente donde no pudieran hacer la competencia a su fábrica. También parece muy verosímil que el cric se desarrollara en La Hispana, precisamente a la vista de las deficiencias de la máquina de Jullienne, y que en ella se explotara por primera vez. Desde luego allí se certificó la puesta en práctica del privilegio el 13 de diciembre de 1856, ratificada el 29 del mes siguiente por una comisión de la Junta de Comercio.

19.

Archivo histórico de la OEPM, exp. PR 1338.

20.

AHPB, notario Falp, 1856, fols. 31v-32v.

21.

El anuncio se publicó seis veces a lo largo del mes, comenzando el día 3.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 225

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA

225

La última noticia encontrada sobre La Hispana pertenece a una reseña biográfica de Garcés escrita poco después de su temprana muerte en los primeros días de 1859. Es interesante, a pesar de sus evidentes imprecisiones, como testimonio del sexto año de funcionamiento de la fábrica: En el escaso espacio de tres años, desde 1855 al 58, estableció en Barcelona, donde residía, una fábrica de ladrillos, hueco y sólido, hechos a máquina y sin agua, de invención suya, por lo que obtuvo privilegio de S. M., que mereció la mejor acogida del público, estando aun funcionando en aquella capital con la mayor aceptación.22

22.

Manuel OVILO Y OTERO, Manual de biografía y de bibliografía de los escritores españoles del siglo XIX. París, 1859.

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 226

226

J. SÁNCHEZ MIÑANA

Figura 1. La máquina de Clayton de la Exposición Universal de Londres de 1851, dispuesta para funcionar en el plano vertical (Memorial de Ingenieros, 1852).

Figura 2.

Vista lateral de la máquina cric de Garcés de Marcilla (OEPM, exp. PR 1338).

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 227

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA

227

Figura 3. Plano de La Hispana firmado por Francisco de Miquel el 25 de abril de 1852, adjunto a su solicitud de permiso para construir la fábrica en zona polémica (ACA, Comandancia de Ingenieros, caja 29).

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

228

27/10/08

19:04

Página 228

J. SÁNCHEZ MIÑANA

Figura 4. Plano de La Hispana firmado por Francisco de Miquel el 18 de abril de 1853, adjunto a su petición de permiso para ampliarla. Lo ya construido, coincidente con lo solicitado un año antes, está marcado con la letra «A». La ampliación pretendida, dibujada en rojo en el original, lleva la letra «B» (ACA, Comandancia de Ingenieros, caja 29).

Figura 5. Relación fechada el 2 de febrero de 1854, quizá hecha por los ingenieros militares, de las construcciones de La Hispana después de la ampliación realizada, con sus dimensiones (ACA, Comandancia de Ingenieros, caja 29).

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 229

LA HISPANA DE BARCELONA (1852), UNA FÁBRICA DE LADRILLOS INNOVADORA

229

Figura 6. Plano de situación de La Hispana de 10 de junio de 1853, realizado por los ingenieros militares, en el que se indica la planta de lo ya edificado y de lo que se quiere añadir (ACA, Comandancia de Ingenieros, caja 29).

19 Jesus Sanchez Miñana.qxd

27/10/08

19:04

Página 230

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 231

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 231-241

EL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA JOSEP SURIOL CASTELLVÍ ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERS DE CAMINS, CANALS I PORTS, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. jose.suriol@ upc.es

Paraules clau: túnel, ferrocarril, excavació The railway tunnel of the Argentera Summary: The railway tunnel of Argentera has a length of 4.044 m. This construction was directed by civil engineer Eduard Maristany i Gibert between April, 1887 and March, 1890 being at the time the largest in Spain. The tunnel is included into the project of the railway line from Madrid to Barcelona and it crosses a difficult area, especially under the section mountain pass of «portell del Peiró». The present communication tries to show the innovation that was implied at that time perforation system with Ferroux type drilling machine which working with compressed air. The coal was used as a generic power source to obtain vapor and move machinery. Key words: tunnel, railway, excavation

1. Introducció

La Llei general de ferrocarrils de l’any 1855 recull un acord entre el Govern i les companyies ferroviàries per tal de situar el ferrocarril en una modalitat de transport preferent a Espanya; es preveien inversions notables i calia harmonitzar els interessos de l’Estat amb els de les companyies ferroviàries. En aquest sentit, el túnel de l’Argentera, amb un sol sentit de circulació i amb una longitud de 4.044 m, i situat a la línia de ferrocarril Madrid-Saragossa-Barcelona entre les estacions del Pradell-Fontaubella (el Priorat) i de l’Argentera-Duesaigües (el Baix Camp), va resoldre el problema de connexió des de la vall de l’Ebre

DOI: 10.2436/20.2006.01.26

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

232

19:05

Página 232

J. SURIOL CASTELLVÍ

cap a Reus i Barcelona. Cal assenyalar que a l’actualitat el túnel forma part d’una branca secundària on circulen trens regionals que van i vénen de Saragossa passant per Casp; també hi circulen alguns trens de mercaderies. L’any 1864 es va proposar un avantprojecte a càrrec dels enginyers de camins Carlos Mª Castro, Calixto Santa Cruz, Jacobo González Arnao i Gabriel Rodríguez; l’estudi va quedar aparcat atesa la complexitat de l’obra i el cost previsible. A l’any 1881 es va proposar un túnel entre Capsanes i Pratdip amb una longitud de 7.700 m, però la proposta va quedar desestimada. Va ser a l’any 1882 quan la Compañía de Ferrocarriles Directos Madrid - Zaragoza - Barcelona (CFDMZA) va esdevenir concessionària del projecte de túnel entre la Torre de Fontaubella i l’Argentera, amb una longitud prevista de 2.735 m. A l’any següent, però, es va replantejar el traçat amb un túnel de 4.050 m. Cal indicar que al 1882 va proposar-se una alternativa pel coll de la Teixeta i al 1884, una altre pel coll d’Alforja. Finalment, després de l’elevat nombre de projectes desestimats, la CFDMZA va iniciar les obres el 27 d’octubre de 1883 amb el projecte de túnel de 4.050 m. La CFDMZA havia obtingut un primer crèdit el 10 de març de 1883 del Crédito Español a favor de Ramón Miralles per a tots els túnels de la línia. Les incongruències financeres per tal de valorar el treball realitzat i poder fer els pagaments necessaris van obligar a redactar un nou crèdit a l’any 1885 amb la mateixa societat financera i a favor del mateix Miralles. De tota manera, nous problemes financers van fer aturar les obres a l’any 1887. Atesa la importància del projecte, l’Estat va rescindir el contracte i va atorgar una altra concessió, en aquest cas, a la Compañía de Ferrocarriles Tarragona - Barcelona - Francia (CFTBF), que va subscriure un crèdit amb el Crédito Español l’1 d’abril de 1887. Al novembre del mateix any es va subscriure un contracte amb el Sr. Garavetti que es va rescindir el gener del 1888. Finalment, es va subscriure un nou contracte, ja definitiu, amb el mateix Crédito Español. També van signar-se altres contractes, entre els quals destaca el subscrit amb la Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) per a la instal·lació de calderes i màquines de vapor. Des de l’abril de 1887 fins al març de 1890 l’obra va ser dirigida per l’enginyer de camins Eduard Maristany i Gibert, i va donar peu a la publicació, als anys 1891-92, d’un text que ha esdevingut clàssic en la construcció de túnels i que va ser traduït a diversos idiomes. Es tracta d’El túnel de la Argentera. Tratado de construcción de túneles. Maristany va esdevenir una autoritat en ferrocarrils, va arribar a ser director general de la Compañía de Ferrocarriles Madrid Zaragoza - Alicante i, a instàncies d’un nombre elevat de persones lligades al ferrocarril, l’any 1918 va ser nomenat marquès de l’Argentera pel rei Alfons XIII (Suriol, 2000: 98). 2. Definició del traçat

El traçat es va decidir a partir dels condicionaments de la línia i de la geologia del terreny en vista que l’excavació fos al més eficient possible i amb un cost raonable. Va iniciar-se una campanya d’estudis sobre el terreny amb un conjunt de reconeixements geològics i geotècnics. El per-

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 233

233

EL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

fil longitudinal del túnel quedava caracteritzat pels materials següents, des de la boca d’entrada (estació del Pradell - Fontaubella) fins la de sortida (estació de l’Argentera - Duesaigües): 1. Un tram de 1.210 m de roca calcària tova amb margues i argiles. 2. Un tram de 315 m d’arenassa vermella. 3. Un tram de 330 m d’esquistos de quars. 4. La resta, de 2.185 m, de granit dur amb inclusions de quarsites molt dures. Cal assenyalar que l’homogeneïtat del terreny té una importància decisiva a l’hora d’elegir el sistema de perforació, atès que cada canvi en el tipus de terreny comporta una readaptació dels mitjans de perforació i d’excavació. Un altre aspecte molt important és la presència d’aigua al subsòl, atès que si el túnel s’ha de fer per sota o per sobre del nivell freàtic és quelcom que condiciona els mitjans d’excavació. En el cas de filtracions importants d’aigua cap a la galeria, cal estimar el cabal que s’infiltra i, en conseqüència, calcular el sistema de drenatge i de bombeig, si és el cas. El traçat adoptat per la CFTBF va ser pràcticament el mateix que ja havia iniciat la CFDMZB. Pel que fa a les alineacions, es poden resumir en: 1. Corba de 1.000 m de radi al llarg de 52 m a partir de la boca d’entrada. 2. Tram recte de 3.908 m. 3. Corba de 600 m de radi al llarg de 80 m fins la boca de sortida. Quant a les rasants: 1. Boca d’entrada: 349,63 m. 2. Tram horitzontal des de la boca d’entrada fins als 1.149,52 m de longitud. 3. Portell del Peiró: 648,08 m (cobertura màxima de 317,34 m). 4. Tram amb un pendent de l’1,5 % des del punt anterior fins a la boca de sortida. 5. Boca de sortida: 308,98 m Tal com s’ha indicat, abans que Maristany es fes càrrec de l’obra ja s’havien realitzat diversos treballs a càrrec de la CFDMZA, que va treballar-hi al llarg de 1.253 dies. A la taula I es presenta un resum de l’activitat realitzada per l’esmentada companyia (Maristany, 1891: I, 12 i s.). Taula 1. Resum dels treballs realitzats al túnel de l’Argentera entre 1883 i 1887 per la CFDMZA Treballs

Galeria (m)

Destrossa (m)

Revestiment (m)

Boca d’entrada

383

376

Boca de sortida

287

283

Total

670

659

152

Avanç/dia (túnel)

0,534

0,525

0,171

Avanç/dia (boca)

0,267

0,262

0,060

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 234

234

J. SURIOL CASTELLVÍ

Quant al procediment d’excavació del túnel de l’Argentera, i tenint en compte els aspectes geològics i constructius, es va planificar amb els condicionants següents: 1. Atacar la perforació per les boques, una a l’entrada i una altra a la sortida. De forma paral·lela s’excavarien pous verticals per atacar, des del fons dels mateixos, en direcció a les boques. 2. La perforació es realitzaria amb una galeria d’avançament de 6 m2 de secció. Tot seguit es faria la destrossa fins arribar a la secció completa de 35 m2. Després es faria el revestiment en tota la longitud; de tota manera, quan la roca ho permetés se’n prescindiria. 3. Els pous verticals s’atacarien amb una secció rectangular de 2 × 4 m, excepte el núm. 5 que seria d’1,5 × 3 m. Calia apuntalar la paret de l’excavació revestint-la amb totxo. A banda de la geologia i topografia de la zona, l’elecció de la situació dels pous va fer-se en base al mínim cost d’extracció del material excavat i a la garantia d’una ventilació apropiada. 4. Els sistemes de perforació emprats van ser el manual i el mecànic. Amb la perforació manual l’avançament es faria mitjançant una galeria superior (a la clau del túnel), mentre que amb la perforació mecànica es faria mitjançant galeria inferior (a la solera del túnel). Segons Maristany (1891: I, 91) el manteniment de les alineacions previstes no va resultar especialment complicat atès que se situaven marques dins del túnel i, a més, hi havia el referent dels pous que connectaven l’exterior amb el sostre de la perforació. La cobertura mitjana del terreny sobre la clau del túnel se situa prop dels 150 m. La figura 1 mostra el perfil longitudinal del túnel, on es pot apreciar la fondària dels pous i el repartiment d’aquests al llarg de l’excavació. 700

Portell del Peiró 650 600

Cobertura mitjana: 150 m

cota (m)

550

Pendent: 1,5% 500

P3: 129m 450

P1: 44m 400

P4: 106m

P2: 70m

P5: 58m P6: 38m

350

300 0

500

1.000

1.500

2.000

2.500

3.000

3.500

4.000

distància horitzontal (m) Figura 1.

Perfil longitudinal de l’excavació on es percep la situació dels pous respecte de la traça.

4.500

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

EL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

19:05

Página 235

235

3. Sistema de perforació

Tal com era habitual en la construcció de túnels d’una certa longitud, s’extreia una part del material excavat per la galeria d’avançament i l’altra mitjançant un sistema de pous que connectaven la clau del túnel fins l’exterior. Els pous podien ser verticals o bé inclinats; la decisió depenia de les diverses condicions geològiques i pràctiques; a l’època, i amb la tècnica disponible, es considerava factible arribar de forma satisfactòria a una profunditat de 300 m. Cal considerar que els pous contribuïen decididament a la ventilació del túnel i permetien una major eficiència en l’avanç, atès que es disposava, aleshores, de diversos punts d’atac al llarg del túnel que permetien treballar en paral·lel. En la decisió de situar els pous es va tenir en compte especialment la part central del traçat, atesa la cobertura de terreny que hi havia al portell del Peiró. Quant als recursos energètics disponibles per tal de realitzar l’excavació, les fonts primàries utilitzades poden resumir-se en: 1. Força humana: barrinadors, picadors, carregadors, etc. 2. Bestiari: cavalls i mules que movien les vagonetes dins del túnel a través de rails provisionals col·locats a la solera. 3. Carbó mineral per a la producció del vapor per tal de moure els compressors d’aire, ventiladors, elevadors utilitzats als pous, dinamos, etc. 4. Dinamita, encara poc utilitzada a Espanya, en forma de petards que es feien explotar amb un sistema de tret elèctric. Per tal de garantir la seguretat de l’obra i dels treballadors, el projecte havia previst la utilització d’apuntalaments al llarg de la secció del túnel durant la perforació. Es feien servir puntals de fusta o bé metàl·lics; de tota manera, la qualitat global del material extret feia preveure una raonable estabilitat de la perforació i, per tant, pocs problemes amb el sosteniment del terreny. Tan sols de manera puntual van produir-se despreniments al primer tram de l’excavació. El sistema d’avanç consistia essencialment a perforar la roca amb barrines, col·locar-hi els petards de dinamita i provocar explosions controlades; els picadors i els carregadors retiraven el material, s’excavava la galeria d’avanç i després es feia la destrossa fins arribar a secció completa. Es van utilitzar perforadores mecàniques accionades amb aire comprimit del tipus Ferroux, ja utilitzada l’any 1874 en la perforació del túnel del Sant Gotard (14.920 m) que connecta Itàlia i Suïssa a través dels Alps. La perforadora Ferroux estava formada per un carro que contenia sis barrines orientables; el carro disposava d’un dipòsit d’aire comprimit que s’alimentava des de l’exterior; la pressió de l’aire era de 400 kPa. El sistema d’accionament de les barrines que es va fer servir era el de rotació; a l’època hi havia sistemes de percussió, però al túnel de l’Argentera no es van utilitzar. Es va pensar a utilitzar perforadores del tipus Humboldt (de la mateixa casa que els compressors d’aire) però es van preferir les Ferroux. Cal destacar el fet que durant la utilització de les barrines el nombre d’avaries era molt elevat i calia tenir un taller de re-

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

236

19:05

Página 236

J. SURIOL CASTELLVÍ

paració a l’obra mateixa. També estaven previstes les barrines de tipus Bornet accionades manualment, en les quals hi havia un sistema, també manual, que permetia aplicar una pressió normal a la perforació per tal de facilitar la penetració de la barrina. Cal esmentar que amb les perforadores mecàniques del tipus Ferroux es feia un avanç mensual de 72 m i amb les manuals, de 36 m; Maristany no fa constar, quan calcula el cost de la perforació, la partida corresponent a les barrines manuals atès que, segons ell, no es van fer servir pràcticament. Al túnel del Sant Gotard la relació era de 20 m d’avanç en les manuals i 95 m en les mecàniques. Òbviament, en aquest tipus de comparacions caldria tenir en compte les condicions de l’obra i el tipus concret de maquinària, atès que al túnel del Sant Gotard s’havien fet servir altres tipus de perforadores mecàniques. De tota manera, cal reiterar que les perforadores mecàniques tenien moltes avaries i això comportava una mà d’obra al taller que calia comptabilitzar. Una opció alternativa eren les perforadores en què les barrines eren mogudes amb aigua comprimida; aleshores el problema estava a desfer-se de l’aigua que s’acumulava a la galeria. Pel que fa a l’extracció del material excavat cap a l’exterior, d’una banda es feia per les boques mitjançant cavalleries que tiraven dels vagons al llarg d’una via provisional situada a la solera i, de l’altra, pels pous amb el sistema de politja que, moguda amb una màquina de vapor, pujava els vagons fins la superfície; el mateix sistema permetia pujar i baixar els obrers. En aquest sentit, és interessant indicar que al túnel del Sant Gotard, un referent per al de l’Argentera, en lloc de cavalleries s’havia emprat una locomotora de 12 CV que funcionava amb aire comprimit a 700 kPa i que portava un dipòsit d’aire de 16 m3 (ROP, 1876: 91 i s.). Un aspecte important era el d’estimar la temperatura dins de l’excavació abans d’iniciar l’obra. Es van fer diversos estudis previs basant-se en dades geològiques sobre l’evolució de la temperatura en profunditat; els resultats permetien considerar els valors acceptables per al treball humà. Al llarg de la perforació es va registrar una temperatura mínima de 16 ºC al març de 1888 i una màxima de 24 ºC a l’octubre de 1889, confirmant-se aleshores el rang de les previsions inicials. 4. Instal·lacions accessòries

Una obra amb la complexitat de la del túnel de l’Argentera necessita un seguit d’instal·lacions auxiliars que contribueixin a la tasca principal: la perforació del túnel. Dins de les instal·lacions imprescindibles es troben els camins d’accés des de les poblacions properes. En aquest sentit es van gestionar diversos contractes amb empreses i particulars per tal de garantir l’accés, especialment als pous 3 i 4. Els accessos havien de garantir tant el pas de les persones que treballaven a l’obra com dels materials necessaris. Pel que fa a la maquinària d’ús generalitzat a l’obra, com ara calderes de producció de vapor, màquines de vapor, compressors d’aire, dinamos, entre d’altres, calia construir coberts per tal de garantir un bon funcionament. D’altra banda, materials com ara el carbó, la dinamita i l’oli per a les làmpades de mà havien d’estar resguardats. També es va construir un ta-

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 237

EL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

237

ller per a la reparació de les màquines, especialment les barrines que, com s’ha indicat, s’espatllaven sovint. Es van construir casernes per a les diverses necessitats dels treballadors i un hospital de campanya per tal d’atendre els ferits i aplicar primers auxilis en els casos d’accident, atès que la zona poblada era relativament lluny. La figura 2 mostra una vista de les instal·lacions al pou núm. 4.

Figura 2.

Vista general de les instal·lacions al pou núm. 4 (Maristany, 1892a: III, làmines).

El sistema de ventilació era mogut amb màquines de vapor de 15 CV a 1.000 rpm. L’aire fresc es transportava a les galeries mitjançant una conducció forçada on s’anaven empalmant canonades de palastre estanyat de 2 mm de gruix, 40 cm de diàmetre i 6 m de llargada. També es comptava, segons Maristany, amb l’aire comprimit que deixaven anar les barrines; de tota manera al túnel del Sant Gotard es considerava que aquesta possibilitat només calia emprar-la en casos extrems atès que, òbviament, l’aire estava contaminat amb vapors d’oli procedents dels compressors (ROP, 1876: 106). Pel que fa al sistema d’enllumenat amb làmpades de combustió i atesa la poca salubritat dels gasos de la combustió, es va optar per fer servir, de forma complementària, làmpades elèctriques d’arc voltaic del tipus Puydt que s’alimentaven amb dues dinamos del tipus Gramme mogudes amb màquina de vapor i situades a les instal·lacions del pou núm. 4. Cal assenyalar que, per tal d’il·luminar el pou núm. 3, va caldre passar un cable elèctric per sobre del portell del Peiró. Malgrat que el sistema elèctric d’il·luminació per arc voltaic era aleshores conegut i ja hi havia hagut diverses experiències al nostre país, les dificultats per tal d’aplicar-lo a una obra subterrània presenten interès en l’àmbit dels estudis històrics sobre la tècnica.

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

238

Página 238

J. SURIOL CASTELLVÍ

Cal fer èmfasi a un dels problemes habituals en excavacions subterrànies, que és el d’extreure l’aigua que brolla del terreny cap a la galeria. En el cas del túnel de l’Argentera aquest problema va arribar a ser important especialment als pous 3 i 4; així, a una fondària d’uns 100 m calia esgotar un cabal d’aigua que arribava a ser de 300 m3/dia. L’aportació era deguda al règim hidrològic de la zona i es manifestava visible als punts on hi havia petites falles que connectaven els aqüífers amb la galeria del túnel. L’esgotament de l’aigua es feia a través de bombes mogudes amb màquines de vapor de 15 CV construïdes per la Maquinista Terrestre i Marítima. Puntualment també s’utilitzaven les vagonetes per tal d’enviar l’aigua a l’exterior barrejant-la amb el material de l’excavació. Durant la construcció, i mentre s’estava realitzant la perforació del túnel, es va presentar un problema d’inestabilitat a la vessant esquerra de la boca d’entrada, al costat de la futura estació de Pradell - Fontaubella. La causa del problema es va associar al tipus de terreny argilós que, en tenir un angle de fregament intern baix, provocava esllavissaments al talús excavat. Així, entre els mesos de gener i agost de 1889 es van haver de retirar 146.000 m3 de terreny que s’havia desprès. Per tal de protegir la via i no fer un talús excessivament estès, es va decidir construir un túnel a cel obert, conegut com fals túnel, de 410 m de longitud; cal precisar que en aquest cas el túnel a cel obert actua mecànicament com un gran mur de contenció. Dins del fals túnel es va preveure fer-hi doble via per tal que una d’elles servís d’aparcament en el cas d’una eventual reparació de trens (Maristany, 1896: 355-359). 5. Treball personal i cost de l’obra

La perforació del túnel de l’Argentera va suposar per a la zona d’influència una autèntica convulsió, en el sentit que molts pobles van veure augmentada la seva població de forma notable. Tot es va esdevenir amb una certa improvisació, calia allotjar els obrers sense família i aquells que en portaven. Els diferents serveis, com ara sanitat i ensenyament, van haver de ser reforçats. Un cop acabada l’obra, la zona va tornar a la seva ruralia tradicional. El nombre de persones que van treballar a l’obra rondava el mig miler i s’anaven tornant per tal que l’obra pogués estar enllestida en el termini previst. El director de l’obra, Eduard Maristany, va organitzar-la de forma que el personal que hi operava es dividís en diverses seccions, tant a les galeries com als pous. En particular, i molt especialment als pous números 3 i 4, la logística va ser un centre d’atenció permanent. A cada secció s’organitzaven brigades i, atenent a la tasca que calia realitzar, s’estructuraven en base a: 1. Un cap de secció amb un ajudant i un sobreestant. 2. Un inspector de maquinària. 3. Quatre vigilants i un ordenança. 4. Un enginyer de manteniment de la Maquinista Terrestre i Marítima. 5. Un capatàs per a cada brigada. El nombre d’operaris de cada brigada variava segons les diferents tasques: barrinadors, picadors, carregadors, transportistes, etc.

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

EL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

19:05

Página 239

239

Maristany presenta un estudi sobre el nombre de jornals emprats a l’obra en les diverses tasques realitzades. A la distribució següent es pot apreciar la magnitud de la mà d’obra: 1. Capatassos: 27.239 jornals 2. Cavadors: 225.031 jornals 3. Paletes: 51.238 jornals 4. Ferrers i fusters: 19.617 jornals 5. Barrinadors i minadors: 241.678 jornals 6. Auxiliars: 41.455 jornals 7. Maquinistes i fogoners: 14.676 jornals 8. Transportistes: 38.103 jornals Això suposa un total de 662.067 jornals i equival a 163,88 jornals per metre lineal de túnel excavat. Cal remarcar, de forma especial, que al túnel de l’Argentera van coexistir dues tecnologies força diferenciades: d’una banda la tradició, caracteritzada per la utilització de molta mà d’obra, i de l’altra la modernitat, caracteritzada per la utilització de maquinària moguda amb el vapor obtingut a les calderes a partir del carbó. Pel que fa al cost de l’obra realitzada per la CFTBF, es pot sintetitzar en les dades següents (en pessetes): 1. Cost de la perforació: 3.550.940 ptes. (3.380,50 m 3 1.080 ptes./m) 2. Cost del revestiment: 348.378,25 ptes. (1.266,83 3 275 ptes./m) 3. Modificació de les rasants: 12.000 ptes. 4. Dues façanes a les boques: 4.000 ptes. 5. Cost del material pel P1: 33.900 ptes. 6. Cost del material pel P2: 22.100 ptes. 7. Cost del material pel P3: 123.750 ptes. 8. Cost del material pel P4: 176.670 ptes. 9. Cost del material pel P5: 22.100 ptes. 10. Cost del material pel P6: 18.250 ptes. El cost total de l’obra va ser, en conseqüència, de 3.915.318,25 ptes. Si s’hi suma la part gastada en els treballs de perforació realitzats prèviament per la CFDMZB, la quantitat ascendeix a un total de 4.945.650,41 ptes. Es pot deduir que el cost és d’aproximadament unes 1.200 ptes./m. En tota obra de complexitat com la del túnel de l’Argentera hi havia riscos, i era probable l’aparició d’accidents deguts a situacions difícils de preveure i també, en ocasions, a badades dels responsables de la tasca a realitzar. Segons Maristany (1891: III, 31), es van comptabilitzar 31 accidents en els quals va haver-hi morts i ferits. A la taula II es mostra una comparació amb el túnel del Sant Gotard; hom pot ponderar l’accidentalitat al túnel de l’Argentera.

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 240

240

Taula 2.

J. SURIOL CASTELLVÍ

Distribució de persones accidentades al túnel de l’Argentera i al del Sant Gotard

Túnel

Longitud (m)

Núm. de morts

Núm. de ferits

Argentera (1887-1890)

4.044

177

Sant Gotard (1872-1881)

14.920

403

6. Resum i conclusions

1. La línia de ferrocarril Madrid - Barcelona era, al darrer terç del segle XIX, una prioritat en la connexió entre ambdues ciutats. El túnel de l’Argentera era un punt estratègic per tal de connectar la vall de l’Ebre amb Reus i Barcelona. 2. L’empresa CFDMZB va excavar 659 m en el període 1883-1887 però, a causa de problemes tècnics i financers, es va rescindir el contracte. Es va atorgar una nova concessió a la CFTBF que va acabar l’obra en el període 1887-1890, amb una longitud total del túnel de 4.044 m. El pressupost total de l’obra va ser de 4.945.650,41 ptes. 3. El sistema d’avanç es feia tot excavant una galeria de 6 m2, després a secció completa de 35 m2 i, posteriorment, es revestia el túnel per tal d’evitar despreniments. En la perforació es van emprar barrines mogudes amb aire comprimit del tipus Ferroux. S’utilitzaven explosius, en concret la dinamita. L’extracció del material excavat es feia per les boques i pels pous que connectaven l’exterior amb la clau del túnel. 4. És de destacar la coexistència de la tradició, representada pel treball manual al capdavant de l’excavació, amb la modernitat, representada per la utilització de la força motriu que proporcionava el vapor i que movia compressors d’aire, ventiladors i dinamos.

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 241

EL TÚNEL FERROVIARI DE L’ARGENTERA

241

Bibliografia MARISTANY, E. (1891), El túnel de la Argentera. Tratado de construcción de túneles, volums: I, II, III i IV (text), Barcelona, Imprenta de Henrich y Cía. — (1892a), El túnel de la Argentera. Tratado de construcción de túneles, volums: I, II i III (làmines), Barcelona, Imprenta de Henrich y Cía. — (1892b), «El túnel de la Argentera», Revista de Obras Públicas, 40, X (6-24), Madrid, CICCP.

— (1896), «Túneles a cielo abierto», Revista de Obras Públicas, 43, II, Madrid, CICCP. REVISTA DE OBRAS PÚBLICAS (1876), «El túnel de San Gotardo», Revista de Obras Públicas, 24, I, Madrid, CICCP. SURIOL, J. (2000), Els enginyers de camins a Catalunya a la segona meitat del segle XIX. Anàlisi històrica de la seva presència a la societat catalana, tesi doctoral, Barcelona, UB.

20 Josep Suriol Castellvi.qxd

27/10/08

19:05

Página 242

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 243

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 243-253

EL VAPOR BURÉS D’ANGLÈS, UN PATRIMONI INDUSTRIAL RELLEVANT DE CATALUNYA* JOSEP TARRÉS I TURON DEPARTAMENT D’ARQUITECTURA I ENGINYERIA DE LA CONSTRUCCIÓ, UNIVERSITAT DE GIRONA. joseptarres@telefonica.net

Paraules clau: industrialització, vapor The Burés steam machine at Anglès, an exceptional example of Catalunya industrialization Summary: The industrialization of Catalunya was also important at Anglès, a village located near the town of Girona. There, you can find the Burés steam machine with 200 HP manufactured by La Maquinista Terrestre y Marítima by beginning 20th century. The results of the preliminary research indicates that, within its category in Catalunya and Spain, it is the best preserved, complete and at its original location. The same research at European level has not been completed; however there are signs that has a very preeminent place at continental Europe. Key words: industrialization, steam machine

En aquest article es mostra que la industrialització de Catalunya també va ser important a Anglès, una població propera a Girona, aigües amunt del riu Ter (Riquer, 1995: 8-147; Hurtado et al., 1998: * El present article està basat en la comunicació «El patrimoni del Vapor Burés dins la història de la tècnica a Catalunya» presentada el 17 de novembre de 2006 dins la IX Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica i en l’article «De la industrialització de les comarques de Girona al vapor Burés» que en transcriu parts.

DOI: 10.2436/20.2006.01.27

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 244

244

J. TARRÉS I TURON

226; Tarrés, 2005a). Allí es conserva el vapor Burés, una màquina de vapor de 200 CV de força del sistema Corliss fabricada per La Maquinista Terrestre y Marítima al voltant de 1900. Els resultats preliminars de la recerca indiquen que, dins la seva categoria a Catalunya i Espanya, és segurament el vapor més ben conservat, complet i en el seu lloc original. La mateixa recerca feta en l’àmbit europeu no s’ha pogut completar, si bé hi ha indicis que el vapor Burés d’Anglès ocupa un dels llocs preeminents de l’Europa continental. La industrialització a les comarques de Girona

La industrialització ha estat un fet que ha marcat el desenvolupament econòmic, polític, social i tecnològic de la Catalunya actual. D’acord amb diferents estudiosos, el principal indicador de l’inici de la industrialització d’un país és la implantació generalitzada de la màquina de vapor. A Catalunya això es va esdevenir a mitjan segle XIX, bastants anys més tard que a Anglaterra (el país capdavanter) i bastant més aviat que a Espanya (Nadal, 2000: 210; Riera, 1996). Al segle XVIII —abans de la màquina de vapor—, a les comarques de Girona destacaven la construcció naval a Blanes, Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols; els molins paperers als trams alts dels rius Fluvià i Terri; el sector del suro a redós de les Gavarres; la indústria tèxtil a la Garrotxa, i el metall al Ripollès. Les dues concentracions preindustrials més importants de les comarques gironines estaven al voltant de les ciutats d’Olot i Girona (Barceló, 2003). L’energia hidràulica era la més apreciada pels empresaris de final del segle XIX. Les fàbriques amb salts d’aigua i les colònies industrials es varen anar escampant per les ribes del Llobregat, el seu afluent, el Cardener i, més endavant, els trams mitjà i alt del Ter. En aquella època, una concessió d’aigua era un actiu molt preuat. Aviat es varen acabar les possibilitats dels rius abans esmentats, i els empresaris d’aquella època varen buscar noves àrees d’aprofitament hidràulic sense explotar. Només els quedava el tram del riu Ter entre la seva sortida de les Guilleries i Girona. La industrialització a la vall d’Anglès

La vall d’Anglès és una àrea que ha evolucionat del sector primari, l’agricultura i la mineria, cap a l’industrial. Amb relació a l’agricultura, cal assenyalar la importància del conreu de la vinya. Del mapa de Juli Serra, fet l’any 1888 per un equip de militars, es comprova que unes 250 hectàrees del terme municipal d’Anglès era per a vinyes (Tarrés, 2005b). Però, a la segona meitat del segle XIX, la febre inversora va arribar a la vall d’Anglès. Es varen potenciar les activitats de la mineria i, fins i tot, es van construir uns alts forns que no van funcionar per manca de subministrament de mineral de ferro de bona qualitat. L’empresa Pege, Jordà y Compañía explotava el lloc que després es va anomenar les Mines del Sant Pare (Rams, 1998). L’any 1866, la vídua Jordà com a successora de l’empresa va comprar a La Maquinista Terrestre y Marítima dos vapors de 6 i 4 CV per a extracció de l’aigua de les mines (Nadal, 1999). Més endavant, el nou propietari, la Santa Seu de Roma i el bisbe de

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 245

EL VAPOR BURÉS D’ANGLÈS, UN PATRIMONI INDUSTRIAL RELLEVANT DE CATALUNYA

245

Girona en la seva representació, varen llogar les dues màquines de vapor a la mina Rosa de Sant Julià de Llor que era bastant més productiva (Rams, 1998). L’ any 1855 es va constituir a Barcelona la societat La Ferreria Catalana per a l’explotació de mines de ferro i la seva fabricació (Cabana, 1992). Els meners de ferro estaven a Puig Ventòs, a la vall d’Anglès, i es van construir els alts forns que encara es poden veure a l’entrada del poble davant de la gasolinera. La baixa qualitat del mineral no va fer possible l’explotació comercial i l’empresa va subhastar totes les seves propietats el 1867. A finals del segle XIX, empresaris vinguts de fora varen comprar terrenys per edificar-hi la fàbrica Burés i la colònia Bonmatí. Aquests mateixos empresaris, juntament amb algun propietari local, varen comprar concessions d’aigües i varen aixecar la presa del Pasteral, per garantir-ne el subministrament hidroelèctric. Amb tota aquesta nova activitat, la comunicació ferroviària entre Olot i Girona es va fer per Amer en comptes de fer-se per Banyoles, on hi havia més fàbriques tèxtils preindustrials (Banyoles, Besalú, Tortellà…). I curiosament, al llogaret del Pasteral es va construir una estació de tren quan, en realitat, li corresponia només un baixador. De fet, els constructors del ferrocarril pensaven en una potencial línia ferroviària que portés a Vic, i els empresaris consideraven establir-hi fàbriques (caldria estudiar el motiu pel qual no se n’hi va instal·lar cap). La presa del Pasteral va ser construïda als voltants de 1900 i va tenir un pes important en la producció elèctrica de Catalunya (un 10 %), però va anar minvant a mesura que es varen anar construint les grans centrals dels Pirineus: un 1% l’any 1923, com diuen Àngel Calvo i Jean Sagnes (Riquer, 1995, 8: 133). Tanmateix, els empresaris de la Burés varen capgirar tota la vall d’Anglès. La industrialització era un senyal de modernització. En els anys venidors això es va notar amb les construccions de cases senyorials a l’entorn de la fàbrica Burés (Villa Eulàlia i la casa del director), la casa de la torre al carrer Major, can Cendra… i indirectament, a Sant Hilari Sacalm, el Soler de Montsolís. Totes aquestes mansions es varen fer amb diners relacionats amb les operacions industrials o especulatives de la industrialització. De la mateixa manera que els burgesos barcelonins varen buscar arquitectes de renom, a Anglès i Sant Hilari, hi varen fer venir l’arquitecte Rafael Masó. Altres personalitats de l’època també varen tenir relació amb la vall d’Anglès: l’enginyer de camins Pere Garcia Fària, el pare del sanejament de Barcelona (Tarrés, 2004: 50-53); l’enginyer Rodrigo de Varo (pare de la pintora Remedios Varo)... Per iniciar l’activitat industrial a la vall d’Anglès es necessitava la força motriu de l’aigua. Però hi havia ja moltes concessions a les dues ribes del Ter; la més significativa era el Rec Gros, que agafava aigua del Pasteral, regava els camps per on passava i alimentava el molí fariner d’en Savench a la Cellera de Ter. La dificultat per aconseguir una concessió d’aigua va fer que els fundadors de la fàbrica Burés busquessin llocs lliures, com el tram del Ter que surt del desguàs del Rec Gros i arriba fins al terme d’Anglès. Però, entremig hi passava la riera d’Osor. Aquesta dificultat va quedar resolta amb una solució molt innovadora per l’època: un sifó que travessés la riera. Així, els empresaris de la Burés es varen establir en una petita elevació de terreny que els va proporcionar el desnivell necessari per al salt d’aigua.

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

246

19:06

Página 246

J. TARRÉS I TURON

Encara que inicialment es varen instal·lar a Sant Julià del Llor, ràpidament es varen concentrar a Anglès. Per complementar aquesta energia hidràulica irregular, es va preveure dues màquines de vapor de La Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona, una a cada nau extrema del complex fabril. De fet, la distribució de les edificacions de la Burés presenta una estructura molt lògica en termes industrials: tres naus industrials paral·leles i, fent escaire, una nau frontal de serveis logisticohumans i una nau posterior de serveis industrials. En les diferents consultes que es poden fer sobre la industrialització de les comarques de Girona i la seva localització, sempre apareix en un lloc destacat Anglès i, en un sentit ampli, l’àrea que inclou des del Pasteral fins a Bonmatí (la vall d’Anglès). De fet, es tracta d’una àrea industrial liderada pel sector tèxtil amb una llarga tradició històrica. Al voltant de la fàbrica Burés, s’hi van desenvolupar un seguit d’activitats i empreses relacionades (proveïdors, industrials, serveis...). Però també va potenciar altres empreses: tèxtils, de la fusta, manyeries..., i va generar un moviment cultural i associatiu molt important. Aquesta importància industrial es veu reflectida en la localització dels vapors de La Maquinista Terrestre y Marítima feta a partir del seu llibre de registre (Nadal, 2000: 236). Entre Anglès i Bonmatí sumaven sis vapors fixos, i per quantitat venien després les comarques del Gironès i el Ripollès, amb cinc cada una. Però el més sorprenent és que la potència disponible del conjunt fabril de la vall d’Anglès era superior a la suma de totes les altres localitzacions a les comarques de Girona. A més, hi ha indicis que fan pensar que la primera gran implantació del vapor a les comarques de Girona, exceptuant el Ripollès amb una llarga arrel industrial però una forta interrelació amb Osona, va tenir lloc a la Burés (la Bonaplata gironina?). Amb aquests elements es podria afirmar que el tram del Ter des del Pasteral fins a Girona és el bressol de la industrialització d’aquestes comarques. El vapor Burés d’Anglès

El 18 de febrer de 2000, Emili Rams (autor dels llibres Anglès, de la pagesia a la industrialització) i el sotasignat, acompanyats del gerent de Filatures Burés d’Anglès, vam realitzar una visita al vapor Burés. En una edificació industrial (13 3 14 metres de planta) de finals del segle XIX, aïllada de la resta de les instal·lacions fabrils de la Burés, s’hi troben la caldera i el vapor de La Maquinista Terrestre y Marítima separats per una paret. Algunes dades identificatives són les següents: la caldera porta el número 542, alguns instruments de mesura (manòmetres?) indiquen la data de 1900 i 1901 i, com a curiositat, hi ha una placa de registre d’inspecció d’Indústria de l’any 1955 (fet que confirma els testimonis orals que durant la postguerra es va fer servir). El setembre de 2002, Filatures Burés fa suspensió de pagaments. Unes setmanes més tard tres persones, relacionades amb el nom de Grup d’Estudis de la Vall d’Anglès, presenten un document a l’Ajuntament d’Anglès sol·licitant que actuïn en relació amb el vapor Burés. Així, el 7 d’octubre l’Ajuntament demana la qualificació de Bé Cultural d’Interès Nacional per al vapor Burés. Un any més tard, l’acció combinada de diferents estudiosos locals i ex-

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 247

EL VAPOR BURÉS D’ANGLÈS, UN PATRIMONI INDUSTRIAL RELLEVANT DE CATALUNYA

247

perts en patrimoni industrial informen l’Ajuntament i li demanen l’adquisició de la maquinària. Això s’aconsegueix en la subhasta pública que va tenir lloc a Girona el 26 de novembre de 2003. Aquest fet va condicionar tots els esdeveniments fins a la data (servituds públiques...). Efectivament, amb la compra de la màquina de vapor s’afectava l’ús de la nau per tractar-se d’un bé públic que es manifesta clarament inamovible des de la perspectiva de valor patrimonial. A més, això també afectava els accessos que han de ser defensats per l’Ajuntament com a garant de l’ús públic. Finalment, la propietat pública del vapor obtinguda per l’Ajuntament va ser possible per actuacions de la societat civil anglesenca que difícilment veurien bé que es desmillorés el vapor Burés. La compra de les naus de Filatures Burés en subhasta pública va passar per la compra privada sense el compliment de les condicions establertes i, en conseqüència, el retorn de la propietat als antics treballadors de l’empresa. La intervenció de l’Ajuntament d’Anglès, la situació legal establerta i la voluntat dels treballadors de trobar una solució varen permetre l’adquisició de les naus per part d’Antex S. A., l’empresa més important d’Anglès, els directius i tècnics de la qual van entendre, des del primer moment, la situació. Així, el pragmatisme tant patrimonial com econòmic es va imposar: les parts implicades (Ajuntament d’Anglès, Antex S. A. i Buretex S. A.) troben la solució amb el conveni urbanístic del 5 de juliol de 2006 per tot el conjunt vapor-nau-accessos, amb la propietat pública, per part de l’Ajuntament, de la nau a on s’ubica el vapor Burés i de la nau contigua, així com l’establiment d’un accés públic raonable amb l’enderrocament d’un annex a la nau contigua sense cap valor arquitectonicoindustrial. Finalment, cal indicar que encara no hi ha suficient perspectiva històrica per a anàlisis més profundes (reversió del vapor, anàlisi cost-benefici...) que millorin el rigor de la informació existent. Un encadenat d’esdeveniments estan posicionant el vapor Burés en un lloc preeminent dins el patrimoni industrial de Catalunya. En primer lloc, el premi Bonaplata atorgat l’any 2005 en la categoria de Restauració de Béns i Mobles; l’obertura al públic i l’engegada per la Fira de Sant Antoni de 2006 i 2007 combinada amb la concentració de vehicles i maquinària antiga; les visites guiades a diferents col·lectius relacionats amb la cultura (Centre d’Estudis Selvatans...) i amb la tècnica tant de Catalunya (col·legis d’enginyers i enginyers tècnics industrials...) com de fora (col·lectiu d’interessats portats per mNACTEC...). El vapor Burés i el patrimoni industrial a Catalunya, Espanya i Europa

Diferents experts han expressat la importància del vapor Burés dins el patrimoni industrial de Catalunya. Així, Conxa Bayó (2004), del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), en col·laboració amb Jordi Vidal, indiquen que és el vapor de Catalunya més ben conservat dels trenta que tenen catalogats i, per extensió, d’Espanya. Les consultes a experts internacionals (Patrick E. Martin, Universitat Tecnològica de Michigan, als EUA; Derek Rayner, editor tècnic d’Old Glory, al Regne Unit...) han confirmat la seva importància. Finalment, cal indicar que no existeix un catàleg de vapors, ni bibliografia con-

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 248

248

J. TARRÉS I TURON

creta sobre el «valor» concret de cada vapor; és per aquesta raó que l’opinió dels experts és la prevalent. Per tant, es pot afirmar que el vapor Burés d’Anglès és el vapor més ben conservat, complet i en el seu lloc original de Catalunya i Espanya; en definitiva, un patrimoni industrial rellevant de Catalunya. D’altra banda, la recerca preliminar feta per posicionar el vapor Burés dins el patrimoni industrial d’Europa no ha donat cap resultat concloent. La documentació consultada en l’àmbit paneuropeu no és exhaustiva, és heterogènia; aquest és el cas de llibres (Stationery Steam Machines, etc.), catàlegs (The European Traction Engine Register, de Roy et al. (2005), etc.) o fitxers com ara FDM Dampfmaschinenregister (engine list of machines in Europe done in Germany, document subministrat per l’expert Derek Rayner), etc. A més, les visites (Espace d’Archéologie Industrielle, a Chavigny...) i les consultes (Markham Grange Steam Museum, a Doncaster, al Regne Unit...) a vapors que el sotasignat ha fet permeten indicar que hi ha indicis que el vapor Burés d’Anglès ocupa un dels llocs preeminents de l’Europa continental. No així del Regne Unit, ja que va ser el bressol de la industrialització amb la conseqüent proliferació de vapors sense les destrosses que les guerres mundials van fer a altres països. Anteriorment s’ha assenyalat que el principal indicador històric de la industrialització d’un país és la màquina de vapor. Per tant, la màquina de vapor és un símbol de la industrialització. I, com a símbol, el vapor Burés d’Anglès ha de tenir el seu lloc en la història de la tècnica, en la cultura, en la difusió... El patrimoni industrial de la vall d’Anglès, propostes

Les propostes relacionades amb el patrimoni industrial de la vall d’Anglès passen per potenciar les interrelacions amb tots els seus actors implicats (universitats, associacions...). Així, per exemple, caldria aprofundir l’experiència de Marià Baig (2003), del Centre d’Estudis d’Història de les Ciències (Universitat Autònoma de Barcelona), en la història dels alts forns. L’abril de 2005, el sotasignat va publicar l’article «De la industrialització de les comarques de Girona al Vapor Burés». S’hi mostraven unes propostes que ara, amb la perspectiva de dos anys, cal analitzar i actualitzar. A l’article s’exposava que les propostes més agosarades anirien cap a la creació d’un museu. La creació d’un museu en el segle XXI requereix un pressupost important i un plantejament innovador. Per aconseguir-ho, l’Ajuntament d’Anglès no ha d’anar sol en aquest projecte. Llavors, cal un plantejament seriós que aprofiti les possibilitats a curt termini i no limiti les potencialitats a llarg termini. En aquest sentit, cal reforçar el paper dels diferents actors i crear una entitat que els articuli. La figura de la constitució d’un patronat és la més adient (com, per exemple, el del Museu de la Tècnica de Manresa...). El patronat ha de tenir com a patrons l’Ajuntament d’Anglès (l’alcalde n’ha de ser el president), col·legis professionals, institucions acadèmiques (Universitat de Girona...), empreses i representants de la societat civil anglesenca que tant ha lluitat pel vapor. Mitjançant el patronat s’aconseguirien

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 249

EL VAPOR BURÉS D’ANGLÈS, UN PATRIMONI INDUSTRIAL RELLEVANT DE CATALUNYA

249

més patrocinis i fons per a la definició de l’objectiu fundacional i alhora es manifestarien més donacions rellevants. De segur que amb aquesta amplitud de mires, i amb el suport de patrons de reconegut prestigi, el museu, sota la direcció del patronat, aconseguiria tenir una presència més destacada. En el moment d’escriure aquestes ratlles, després de la fira de Sant Antoni de 2007, amb la presentació pública de la nau on es vol ubicar el museu d’Anglès (sic), cal potenciar accions que afavoreixin aquesta proposta de patronat: la mostra de vehicles antics, maquinària antiga..., com la Fira d’Arqueologia Industrial, el suport de la societat civil anglesenca agrupada sota algun nom («Amics del Patrimoni Industrial. Anglès») i el compromís latent d’aportacions econòmiques per part d’entitats com a potencials patrons.

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 250

250

J. TARRÉS I TURON

Bibliografia BAIG, M. (2003), «La Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, 1768-1794», Actes de la VII Trobada d’Historià de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT. BARCELÓ, M. (2003), Catalunya, un país industrial, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. BAYÓ, C. (2004), «La màquina de vapor d’Anglès», Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de Ciència i Tècnica, 58, 7-8. CABANA, F. (1992), Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya, vol. 1, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 18-19. Diccionario geográfico universal (1830), tom I, Barcelona, Imprenta de José Torner, 732. HURTADO, V.; MESTRE, J.; MISERACHS, T. (1998), Atles d’història de Catalunya, 3a ed., Barcelona, Edicions 62. NADAL, J. (1999), «Las máquinas de vapor fijas de La Maquinista Terrestre y Marítima, S. A.», Revista de Historia Industrial, 16. — (2000), «Josep Bonaplata i l’adopció de la màquina de vapor» i «Les màquines de vapor fixes de La Maquinista Terrestre y Marítima, S. A.». A: MALUQUER DE MOTES, J. (dir.), Tècnics i tecnologia en el

desenvolupament de la Catalunya contemporània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. RAMS, E. (1998), De la pagesia a la industrialització, Ajuntament d’Anglès, 19-22. RIERA, S. (dir.) (1996), Actes de les III Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya, Associació i Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. RIQUER, B. de (dir.) (1995), Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. ROY, J.; RAYNER, D. (2005), The European Traction Engine Register, Regne Unit, National Traction Engine Trust. TARRÉS, J. (2004), «L’enginyer i arquitecte Pere Garcia Fària a les comarques de Girona», Revista de Girona, 222. — (2005a), «De la industrialització de les comarques de Girona al vapor Burés», Revista de Girona, 229, 32-39. — (2005b), «Els usos del terreny al final del segle XIX, segons el mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra de Juli Serra (1890)», VI Trobada d’Estudiosos del Montseny, Barcelona, Diputació de Barcelona (Monografies; 41), 171-173.

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 251

EL VAPOR BURÉS D’ANGLÈS, UN PATRIMONI INDUSTRIAL RELLEVANT DE CATALUNYA

251

Figura 1. Construcció de la presa del Pasteral. El fotògraf copsa tota la presa amb persones treballant-hi. Autor desconegut. Circa 1900. Col·lecció Josep Tarrés.

Figura 2. Antiga resclosa sobre el Ter. El fotògraf vol copsar la magnitud de la resclosa que s’endevina, travessant el Ter, entre la parella d’observadors a l’esquerra i el pont vell de Sant Julià a la dreta. Autor desconegut. Circa 1900. Col·lecció Josep Tarrés.

21 Josep Tarres Turon.qxd

252

27/10/08

19:06

Página 252

J. TARRÉS I TURON

Figura 3. Vista general de «Les Fàbriques» a Anglès. És possiblement la foto general més antiga que es conserva, ja que encara no hi ha la carretera d’Osor. Autor desconegut. Circa 1900. Col·lecció Josep Tarrés.

Figura 4. Il·lustració del complex fabril de la Burés. Hi són delimitades clarament les tres naus industrials, la nau frontal, a tocar de l’estació del carrilet; la nau posterior de serveis, les cases dels treballadors, la casa del director i la torre dels «amos» (Villa Eulàlia). Autor desconegut. Circa 1920. Font: Arxiu Històric Municipal d’Anglès.

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 253

EL VAPOR BURÉS D’ANGLÈS, UN PATRIMONI INDUSTRIAL RELLEVANT DE CATALUNYA

Figura 5.

Detall del vapor Burés.

253

21 Josep Tarres Turon.qxd

27/10/08

19:06

Página 254

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 255

CIÈNCIA ÀRAB

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 256

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 257

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 257-260

INFLUÈNCIES DE LA CARTOGRAFIA MALLORQUINA A LA CARTA NÀUTICA D’IBRĀHĪM * AL-MURSĪ MERCÈ COMES MAYMÓ ÀREA D’ESTUDIS ÀRABS I ISLÀMICS, DEPARTAMENT DE FILOLOGIA SEMÍTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. mcomes@ub.edu

Paraules clau: cartografia nàutica, Mallorca, Itàlia, Trípoli, àrab Influence of the Cartography made in Majorca on Ibrahim al-Mursi’s Nautical Chart Summary: Ibráhím al-Mursí’s nautical chart (Tripoli, 1461) is a typical Mediterranean nautical chart. It was strongly influenced by Majorca and Italia nautical cartography, although it also shows some trends coming from previous Arabic geography and cartography. Key words: nautical cartography, Majorca, Italia, Tripoli, Arabic

Dins el context de la cartografia nàutica mediterrània, tant l’aportació de mallorquins com d’italians ha estat ben estudiada des de fa anys (Comes, 2004; Soucek, 1992); en canvi l’aportació àrab ha estat molt més desatesa. L’objectiu del pòster que es va presentar a Girona i que dóna peu a aquestes ratlles era estudiar una de les cartes nàutiques

Aquest treball s’inscriu dins el projecte de recerca titulat «Cartografía náutica árabe en el con-

texto Mediterráneo (ca. 1300-1600): influencias entre Oriente y Occidente», subvencionat pel Ministeri d’Educació i Ciència.

DOI: 10.2436/20.2006.01.28

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 258

258

M. COMES MAYMÓ

àrabs més representatives i situar-la en el seu context. Es tracta de la carta d’Ibrahim al-Mursi que es conserva al Deniz Musesi (Museu Naval) d’Istanbul.1 Tal com figura a la signatura, l’autor de la carta és el tabib (metge) Ibrahim al-Mursi, és a dir, un personatge originari o fill d’una família originària de Múrcia, i fou confeccionada a Trípoli l’any 1461. En concret, la signatura que apareix a la part superior de la carta i parcialment repetida a la part inferior diu: Aquesta carta és obra d’Ibrahim al-Mursi, el tabib (metge), que Deu li concedeixi el descans etern. Fou acabada el dia 15 del sagrat mes de Ramadà a la ciutat de Trípoli, Déu l’alliberi de qualsevol mal.

La carta presenta una sèrie d’enigmes. Per començar, no es tenen més notícies de l’autor, llevat de les que aporta la signatura, ni se li coneix cap altra obra. Tampoc no sabem a quina ciutat de Trípoli es refereix. La lletra magribí sembla apuntar cap a la Trípoli de l’actual Líbia, cosa que tampoc no és concloent si pensem que com el seu nom indica es tracta d’un personatge d’origen occidental. Per contra, els estudis indiquen que en aquella època hi havia una colònia important de personatges procedents de Múrcia a la Tarablus al-sham, és a dir, la Trípoli de l’actual Líban, mentre que no tenim indicadors que ens parlin d’una colònia de murcians a la Tarablus al-garb, la Trípoli del que avui és Líbia. Per altra banda, a la carta, la Trípoli llevantina està indicada amb un castell amb bandera, mentre que la Trípoli nord-africana no mostra cap senyal que la diferenciï de la resta de les ciutats portuàries. Pel que fa a la influència mallorquina al disseny de la carta, tot i que manca la iconografia al Nord d’Àfrica, tan característica de l’estil mallorquí, sí que mostra alguns dels seus trets més importants, com els Alps en pota d’au i el Danubi en cadena verda amb fortaleses. Per altra banda, apareixen abundants banderes, la qual cosa la identificaria també amb algunes cartes mallorquines, com l’anònima de Londres, atribuïda a Dulcert (1339). Aquestes banderes no es troben a l’estil italià primitiu, que en principi va desproveït d’ornamentació, però sí que apareixen a les cartes italianes dels segles XV i XVI, que estan molt influenciades per l’escola mallorquina, a causa de l’èxode de cartògrafs mallorquins a Itàlia a conseqüència de les conversions forçades dels jueus de Palma. Exemple d’aquestes cartes italianes farcides de banderes seria la de Francesco de Cesanis (Venècia, 1421), que es conserva al Museo Civico Correr de Venècia. En aquesta carta, però, no figuren dibuixades les ciutats de Gènova i Venècia que sí que apareixen a la carta d’Al-Mursi. La representació d’aquestes dues ciutats a la carta del nostre autor (1461) recorden les de les cartes posteriors d’Albino de Canepa (1480 i 1489). A més, a la carta d’Al-Mursi figuren algunes ciutats 1.

Algunes primeres aproximacions a l’estudi d’aquesta carta es poden trobar a la bibliografia esmentada al final d’aquest

article, especialment a Leitner, 1982; Rossi, 1926; Uçar, 1981 i 2000.

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 259

INFLUÈNCIES DE LA CARTOGRAFIA MALLORQUINA A LA CARTA NÀUTICA D’IBRĀHĪM AL-MURSĪ

259

orientals, entre elles la Meca, amb la Ka‘ba inscrita en un cercle, tal com apareix als mapes de geografia sagrada (King, 1999). Per altra banda, la carta del nostre autor assenyala el regne de Granada, característica que apareixerà en gairebé totes les cartes mallorquines i catalanes anteriors o contemporànies, com l’anònima de Londres, atribuïda a Angelino Dulcert (1339), l’Atlas Català de Cresques (1375) o el mapamundi català circular de Mòdena (c. 1450). També s’assenyala el regne de Granada a les cartes àrabs posteriors a la d’Al-Mursi, com la del Hajj Abu l-Hasan (s. XVI), tot i que no a les anteriors, potser perquè aquestes representen l’estil italià més primitiu, sense cap tipus d’ornamentació. A més, a la carta d’Al-Mursi, seguint també l’estil catalanomallorquí, les illes estan pintades de colors blau, verd i or, i hi apareixen dibuixats nombrosos castells, especialment situats al nord d’Europa i al llevant mediterrani. Finalment, en el coll figura una roda calendàrica, que trobem sovint als tractats àrabs de geografia des del segle X i que més endavant esdevindrà pròpia de les cartes nàutiques àrabs, però que trobem per primer cop a la carta d’Al-Mursi. En definitiva es tracta de la primera de les cartes nàutiques àrabs d’estilística mallorquina. De fet, mostra una clara influència de la carta anònima de Londres atribuïda a Dulcert (1339), tot i que també presenta certs trets de l’estilística italiana, que coincideixen amb les dues cartes més tardanes d’Albino de Canepa, del 1480 i 1489, que alhora depenen de l’escola mallorquina. El seu estudi resulta de gran interès perquè permet identificar la relació de la cartografia àrab mediterrània amb la mallorquina i la italiana, així com l’aportació que es feu des de les dues ribes de la Mediterrània al desenvolupament d’aquestes autèntiques peces d’art.

Figura 1. Carta d’Ibrāhı̄m al-Mursı̄. Trípoli, 1461. Deniz Musesi (Istanbul). L’orientació de la carta, amb el sud a la part superior, és una característica de la cartografia àrab, que apareix també als primers exemplars de la cartografia nàutica mallorquina i italiana.

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 260

260

M. COMES MAYMÓ

Bibliografia CAMPBELL, T. (1987), The Earliest Printed Maps, 1472-1500, Londres, British Library, 105 COMES, M. (2004), «La cartografia a Mallorca i a Barcelona». A: VERNET, J.; PARÉS, R. (dir.), La ciència en la història dels Països Catalans. Dels àrabs al Renaixement, vol. I, València, Universitat de València, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 515-573.

I HSANOGLU, E. (2000), Osmanli Cografya Literaturu Tarihi (History of Geographical Literature during the Ottoman Period), Istanbul, IRCICA, 11 (biografia núm. 4). KING, D. (1999), World-Maps for Finding the Direction and Distance to Mecca. Innovation and Tradition in Islamic Science, Leiden, Boston, Köln. [Especialment el capítol 2, «The Determination of the Sacred Direction in Islam»] LEITNER, W. (1982), «Der Portulan des Tâbib Ibrâhim el-Mursi vom Jahr 1461. Die zweite arabische ‘Seekarte’ als spätmittelalterliches Dokument islamischer Kulturgeographie». A: Festschrift zur 100-Jahrfeier des Österreichischen Sankt Georgskolleg in Istanbul, Istanbul, Istanbul Teknik Üniversitesi, 140-167. ÖZDEMIR, K. (1992), Ottoman Nautical Charts, Istanbul, 120-121.

ROSSI, E. (1926), «Una carta nautica araba inedita di Ibráhím al-Mursí datata 865 Egira = 1461 dopo Cristo». A: Compte rendu du Congrès Internationale de Géographie. Le Caire - Avril 1925, vol. 5, El Caire, Institut Français d’Archéologie Orientale du Cairo, 90-95. [Reimprès a Islamic Geography, 239 (Frankfurt, 1994), 171-177] SEZGIN, F. (2000), Mathematische Geographie, vol. 11, 32-33; vol. 12, 76. SOUCEK, S. (1992), «Islamic Charting in the Mediterranean». A: HARLEY, J. B.; WOODWARD, D. (ed.), The History of Cartography, vol. 2:1, 263-292 (làmina 14.3). UÇAR, D. (1981), «Mürsiyeli Ibráhím al-Mursí’in 1461 tarihli haritasi hakkinda bir ara1tirma». A: ÇEÇEN, K. (ed.), First International Congress on the History of Turkish-Islamic Science and Technology (Istanbul, 14-18 September 1981), vol. 3, Istanbul, 185-198. — (2000), «Turkish Cartography in the 16th Century». . A: I HSANOGLU, E.; GÜNERGUN, F. (ed.), Science in Islamic Civilization, Istanbul, 213-231. [Especialment, 217-219]

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 261

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 261-268

MESURAR EL TEMPS AL MAGRIB: LA DETERMINACIÓ DE LES HORES D’ORACIÓ MÒNICA RIUS PINIÉS ÀREA D’ESTUDIS ÀRABS I ISLÀMICS, DEPARTAMENT DE FILOLOGIA SEMÍTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. monica_rius@ub.edu

Paraules clau: astronomia, àrab, islam, Magrib Measuring time in the Maghrib: the determination of prayer time Summary: The calculation of time prayer is a key element of the Islam. Therefore specialists in this field, the muwaqqits, appeared. In al-Andalus and the Magrib there are a great number of scholars, some of which, like al-Mu’addib and al-Tájúrí are good examples of the literature that they generated. Key words: astronomy, Arabic, Islam, Maghrib

De manera sorprenent, l’Alcorà, la primera font per a qualsevol qüestió relacionada amb l’islam, parla d’oracions, però no n’especifica ni la quantitat ni els moments. Si passem a la segona font, el hadi0, ens trobem una curiosa història sobre el viatge nocturn de Muhammad al cel que tampoc aclareix del tot l’assumpte. Al Magrib, trobem un nombre important d’especialistes (en religió i astronomia) des del segle XIII fins al XVIII que analitzaren el tema. L’objectiu d’aquesta contribució és fer un estat de la qüestió a partir de l’anàlisi dels manuscrits conservats a les dues biblioteques principals del Marroc (Reial i General) que tracten d’aquest tema específic. No es pot oblidar, però, que en els darrers anys s’han publicat monogràfics dedicats a l’astronomia

DOI: 10.2436/20.2006.01.29

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 262

262

M. RIUS PINIÉS

relacionada amb el culte islàmic (vegeu bibliografia). En efecte, la religió va fer néixer una nova especialitat de l’astronomia, l’anomenada ‘ilm al-miqat. La importància d’aquesta branca era tal que va provocar, al seu torn, l’aparició d’un nou ofici: el muwaqqit (o miqati), és a dir, l’astrònom encarregat de determinar les hores d’oració, la visibilitat del creixent i la direcció de l’alquibla (direcció de la Meca). Aquesta sortida laboral va oferir a alguns científics (fins i tot de primera categoria) la possibilitat de guanyar-se la vida sense renunciar a l’estudi dels planetes. 1. Hores d’oració

Com ja s’ha esmentat, l’Alcorà tracta el tema de les oracions, però sense concretar quantes han de ser ni quan s’han de dur a terme. El hadi0 ens explica que Muhammad, quan va viatjar al cel acompanyat de Gabriel, a instàncies de Moisès, va haver de regatejar amb el mateix Déu el nombre d’oracions que havien de realitzar diàriament els musulmans i que passà de les cinquanta que hi havia a la primera proposta fins a les cinc definitives. Aquestes cinc oracions, finalment, són les següents: • fajr: a l’aurora, abans de la sortida del Sol, durant el crepuscle matutí. • zuhr: al migdia, després que el Sol comenci a declinar. • ‘asr: abans de la posta del Sol. • magrib: a l’ocàs, durant el crepuscle vespertí. • ‘ixa’: a la caiguda de la nit, durant la primera part de la nit. Aquest material va ser analitzat sobretot per alfaquins, que varen desenvolupar tota una casuística relacionada amb les oracions, com, per exemple, què s’ha de fer en cas d’estar en un dels casquets polars... No cal fer les oracions en un moment exacte o, més aviat, es dóna un marge que comprèn uns intervals temporals que tenen els seus límits ben definits, però, com que per determinar aquests moments es depèn de la posició aparent del Sol al cel en relació amb l’horitzó local, les oracions variaran de moment segons la latitud del lloc i el dia de l’any. A més a més, aquests càlculs tenen implicacions que arriben fins a l’actualitat, ja que la determinació de les hores d’oració segueix sent un tema que, a dia d’avui, genera un ampli debat entre els musulmans que viuen arreu del món.1 Els jurisconsults de l’islam medieval varen escriure molts llibres sobre miqat. Aquests llibres tenien un ampli auditori i donaven instruccions de com s’havien de dur a terme les obligacions diàries. L’anomenada ‘ilm al-miqat permet mesurar el temps mitjançant el Sol i les estrelles (utilitzant diversos instruments o taules). El seu objectiu principal és la determinació de les hores d’oració amb mètodes no tècnics, però també s’ocupa de la determinació de la visibilitat del creixent de la lluna, o —com ja s’ha esmentat— de la determina1.

Fent una cerca a Google, apareix un nombre ingent de pàgines que ajuden el fidel a calcular l’hora de les pregàries.

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 263

MESURAR EL TEMPS AL MAGRIB: LA DETERMINACIÓ DE LES HORES D’ORACIÓ

263

ció de l’alquibla. Els materials es poden trobar, precisament, en els anomenats kutub al-mawaqit, però també en almanacs, així com en llibres de dret islàmic. De tota manera, encara se sap molt poc sobre l’astronomia popular al Magrib. Al segle XIII apareixen a l’orient islàmic —Maixriq— especialistes en aquest ‘ilm al-miqat: són els anomenats muwaqqits. Per exemple, a Egipte es troba Ibn Sim‘un (m. 1284) i Muhammad al-Wajih (m. 1301). A Síria, hi ha el famós Ibn al-Xatir (m. 1375). Normalment, estaven relacionats amb una mesquita (la d’‘Amr al Caire, o la dels Omeies a Damasc) i escrivien tractats sobre aquest tema. Però també apareix la figura del miqati, és a dir, l’especialista sense relació directa amb una mesquita. En el segle XVI, Al-Tajuri dóna el nom de diversos miqatis egipcis com Muhammad al-Munid; Muhammad b. ‘Abd Allah o Muhammad b. Ahmad al-Sanhuri alMiqati. En el cas de l’occident islàmic, encara no tenim cap estudi general, perquè tampoc s’han estudiat encara gaire textos. Sembla que no hi havia tradició de muwaqqits, però poc a poc apareixen noms, especialment al Magrib. 2. Mı̄qāt a al-Andalus

Tot i que no sabem si realment va treballar de muwaqqit, hem de mencionar Abu ‘Ali al-Hasan b. ‘Ali b. Halaf al-Umawi al-Qurtubi (Forcada, 1992: 111-112), conegut com al-Hatib (m. 1205), qui visqué a Sevilla durant el període almohade. La principal font per als seus llibres anwa’ és el Kitab al-anwa’ wa-l-azmina wa-ma‘rifat a‘yan al-kawakib d’Ibn ‘Asim (m. 1013). El manuscrit 941 del Escorial només dóna el nom de Kitab al-anwa’, però dos autors del s. XIV, Abu ‘Ali al-Masmudi i ‘Ali al-Mu‘addib, citen el títol complet de l’obra d’al-Qurtubi: al-Mustaw‘ab al-kafi wa-l-muqni‘ al-xafi fi ma‘rifat al-kawakib wa-l-anwa’ wama la yustagnà ‘an-hu ahl al-diyanat min ma‘rifat ajza’ al-layl wa-awqat al-salawat. De fet, amb un títol lleugerament diferent, Rénaud també va trobar dos manuscrits d’Abu ‘Ali al-Hasan al-Qurtubi: al-Mustaw‘ab al-kafi wa-l-muqni‘ al-xafi fima yusah bi l-talib al-mujid wa-l-rajul almurid (Rénaud, 1934: 93-94). Cent anys després, trobem un clan de muwaqqits: el de la família Ibn Baso. Husayn b. Muhammad b. Baso (m. 1316) i el seu fill Ahmad b. Husayn b. Baso (m. 1310) varen viure a la Granada nassarita. Foren muwaqqits a la mesquita aljama de la ciutat, construïren instruments i redactaren tractats. Encara durant el període nassarita, trobem un altre nom: Abu l-Hasan ‘Ali b. Musà b. ‘Ubayd Allah al-Lahmi, conegut com al-Qarabaqi (m. 1440). Va ser muwaqqit i va treballar probablement a Baza. Va protagonitzar una llarga polèmica amb Abu l-Qasim b. Siraj, imam i mufti de Granada (m. 1444) sobre l’alquibla d’al-Andalus. Al-Qarabaqi era partidari de l’esforç (ijitihad) en la pràctica astronòmica per tal d’aconseguir un resultat acurat. És interessant recordar que aquesta polèmica va ser transmesa per dos magribins: al-Wanxarisi (s. XVI) i Muhammad al-Fasi (s. XVIII).

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 264

264

M. RIUS PINIÉS

A al-Andalus, doncs, només trobem un especialista al segle XI i un altre dos segles més tard; hem d’esperar fins al període nassarita de Granada per tal de trobar una situació més consolidada. 3. Mı̄qāt a al-Magrib al-Aqs. à

Si analitzem la situació del miqat al Magrib més occidental, aquesta no és molt diferent. No trobem tractats fins al segle XIII, durant el període marínida. Òbviament, no acaba al segle XV com a al-Andalus, sinó que segueix durant els segles XVII i XVIII. Tanmateix, poques són les novetats i els autors semblen repetir materials antics. Muwaqqit era Abu ‘Abd Allah Muhammad b. al-Habbak al-Sanhaji, conegut també com alMu‘addil, i va construir, el 1271, la primera clepsidra a la mesquita d’al-Qarawiyyin de Fes. El califa marínida Abu Yusuf Ya‘qub va ordenar-li que determinés el millor moment per a la fundació de la nova ciutat de Fes (Fas al-Bali), que va ser efectivament construïda seguint les seves instruccions el 3 de xawwal del 674 (21 març 1276). Muhammad era faqih i va determinar, per al mateix Abu Yusuf, l’alquibla de la madrasa ya‘qubiyya (coneguda com al-Saffarin). Es veu, doncs, que alguns d’aquests muwaqqits podien estar molt a prop del poder polític. Abu l-‘Abbas Ahmad b. Muhammad b. ‘U0man al-Azdi, conegut com Ibn al-Banna’ de Marràkeix (m. 1321), va escriure obres sobre temes diversos (matemàtiques, astronomia, instruments…), però aquí caldria mencionar especialment el seu Kitab fi ‘ilm al-awqat bi-l-hisab. Hi ha una altra obra atribuïda per Rénaud a Ibn al-Banna’, Risala fi-l-anwa’, però David King dubta de la seva autoria. S’ha de tenir en compte, i és un element molt important, que era també alfaquí, fet que demostra, una vegada més, que en principi no hi hauria d’haver cap contradicció entre els mètodes matemàtics i els de l’astronomia popular. Abu Zayd ‘Abd al-Rahman Muhammad al-Jadiri (m. 1416) va treballar com a muwaqqit a la mesquita d’al-Qarawiyyin de Fes. Va viure sota el règim marínida, a cavall entre els segles XIV i XV, i va compilar el seu propi poema sobre miqat: Rawdat al-azhar fi ‘ilm al-layl wa-l-nahar (també va escriure’n un resum: Iqtitaf al-anwar min rawdat al-azhar). Abu ‘Abd Allah Muhammad b. ‘Abd al-Haqq b. ‘Ali al-Battiwi, conegut com Abu Miqra‘, va viure al Magrib al-Aqsà en el segle XIII (o potser XIV) i va formular les seves opinions en vers, en una urjuza. Fou popularitzat, al segle XVII, per al-Mirgi0i (m. 1679), autor d’al-Muqni‘ fi i6tisar ‘ilm Abi Miqra‘. Aquest tractat fou objecte, posteriorment, de nombrosos comentaris (a càrrec de Muhammad al-Warzazi o d’Ibrahim al-Tadili). Però dos d’aquests comentaris varen ser escrits pel mateix al-Mirgi0i: al-Mumti‘ fi xarh al-Muqni‘ (Explicació detallada d’al-Muqni‘) i al-Muttali‘ ‘alà masa’il al-Muqni‘ (Explicació resumida de les preguntes sobre al-Muqni‘) i han estat editats diverses vegades. Hem de mencionar una de les famílies d’intel·lectuals més importants del Magrib: la dels Fasi. Hi ha almenys tres membres d’aquesta família treballant l’astronomia: ‘Abd-Qadir, el seu fill ‘Abd al-Rahman b. ‘Abd al-Qadir al-Fasi (m. 1685), autor del poema al-Uqnum que conté algunes seccions sobre diversos aspectes científics, i el Bustan al-akabir min al-Xay6

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 265

MESURAR EL TEMPS AL MAGRIB: LA DETERMINACIÓ DE LES HORES D’ORACIÓ

265

‘Abd al-Qadir, en homenatge al seu pare. Per últim, també es dedicà a la mateixa labor el fill d’‘Abd al-Rahman, Muhammad b. ‘Abd al-Rahman b. ‘Abd al-Qadir al-Fasi (m. 1722). Una de les seves fonts preferides és Ibn al-Banna’, però en canvi estan totalment oposats a un altre especialista, al-Tajuri. Aquesta família representa una aposta magribina per la popularització de l’astronomia. Desafortunadament, aquest camí només va dur a la repetició. D’‘Ali b. Muhammad b. ‘Ali al-Muqri’ al-Mu’addib (viu el 385) es conserva la Tabsirat al-mubtadi wa-tadkirat al-muntahi fi ma‘rifat al-awqat al-hisab min gayr ala wa-la kitab (ms. 10355, Bibliothèque Hassaniyya Rabat (BHR)). També n’hi ha una còpia a la Biblioteca General, però que es conserva amb un títol erroni: al-Mustaw‘ab al-kafi wa-l-muqni‘ al-xafi fi al-awqat. També és molt interessant el manuscrit miscel·lani 6493, on apareixen dues obres que poden ser valuoses com a objecte d’estudi: la d’al-Tajuri, Waraqat fi ma‘rifa bayt al-ibra, i la d’Al-Muqri’, Taqayyid xità fi l-tawqit wa-l-falak. 4. Mı̄qāt relacionat amb el Magrib

Podem centrar l’atenció en dos autors no exactament magribins, però fortament relacionats amb la tradició andalusomagribina. El primer va treballar a Ifriqiya, probablement a Bugia, mentre que el segon era de Trípoli —al Nord d’Àfrica— tot i que treballà al Caire. 4.1. ‘Alı̄b. Muh.ammad b. ‘Alı̄ al-Muqri’ al-Mu’addib (s. XIV)

Al-Muqri’ va escriure el seu assaig, la Tabsira, perquè diversos dels deixebles del gran faqih Abu Zayd ‘Abd al-Rahman b. Ahmad al-Waglisi al-Bija’i li varen demanar que reunís alguns capítols sobre al-azman, al-sa‘at wa-awqat al-salawat. El fet que l’autor comencés a escriure el dijous 17 jumadà I del 786 de l’Hègira (14 juliol del 1384) fa pensar que probablement fou escrita com un homenatge al seu professor, mort el mateix any. De fet, Abu Zayd ‘Abd al-Rahman b. Ahmad al-Waglisi al-Bija’i (m. 1384)2 era gran alfaquí a Bugia durant el període hàfsida (la dinastia que va governar des del segle XIII fins al XIV a la regió de Tunis). Era alfaquí maliki, mufti (va dictar moltes fatwàs que varen ser compilades en una col·lecció) i mutakallim; entre les seves obres, cal esmentar que va escriure una Muqaddima. Al segle XV encara hi havia a la ciutat grups de deixebles d’‘Abd al-Rahman alWaglisi i els seus fills. Per cert, una mica abans, havia viscut a Bugia —com molts altres musulmans d’al-Andalus— Muhammad b. al-Raqqam al-Andalusi (m. 1315). ‘Ali al-Mu’addib era, doncs, deixeble d’Abu Zayd, però la seva única font és un tal alQurtubi, un erudit que hem d’identificar amb al-Umawi al-Qurtubi. Al-Mu’addib menciona un altre dels seus llibres, titulat al-Kitab al-Kanun. En opinió d’al-Mu’addib, al-Qurtubi és força bo, però vol escriure un nou tractat que inclogui les opinions dels axya6 i de l’ahl al-‘ilm. Tot i això, no menciona cap altre savi en tot el seu tractat. 2.

Kah.h.ála, Mu‘jam al-mu’allifin, 5:123; GAL II: 250; GALS II: 351.

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 266

266

M. RIUS PINIÉS

La Tabsirat al-mubtadi wa-tadkirat al-muntahi fi ma‘rifat al-awqat wa-l-hisab min gayr ala wa-la kitab [Explicació a l’aprenent i recordatori a l’expert sobre la determinació dels moments i el càlcul sense instruments ni llibres] es conserva al ms. 10355 Bibliothèque Hassaniyya de Rabat, la còpia és del 1196/1782, té 35 pàgines i està escrita en cal·ligrafia magribina. La mateixa obra, en una còpia sense data, es conserva a la Bibliothèque Génèrale de Rabat, tot i que amb el títol erroni al-Mustaw‘ab al-kafi wa-l-muqni‘ al-xafi fi l-awqat [La col·lecció adecuada i l’útil persuasió sobre els moments] que, com ja hem vist, és un llibre d’Abu ‘Ali al-Hasan Al-Umawi al-Qurtubi (m. 1205). De fet, podem considerar la primera part del títol «Tabsirat al-mubtadi wa-tadkirat al-muntahi» com un títol poc original, ja que hi ha com a mínim una dotzena d’obres que comencen de la mateixa manera referenciades a Brockelmann. Això, evidentment, dificulta la seva identificació. Al manuscrit miscel·lani 6493 BHR (pàgines 95-101) apareix un altre títol molt valuós, escrit per un al-Muqri’: Taqayyid xatan fi l-tawqit wa-l-falak [Notes esparses sobre els moments i les estrelles], però és encara impossible determinar si és una altra obra del mateix autor. D’altra banda, King cita un autor del segle XIV, Abu ‘Abd Allah Muhammad b. ‘Abd Allah al-Mu’addib, que va compilar un tractat prou sofisticat sobre astronomia popular que conté unes taules força interessants des del punt de vista històric. El tractat es conserva en una única còpia a Oxford (ms. Oxford Pococke 249), però tampoc sembla que sigui del mateix autor. També hi ha dos al-Mu’addib més que varen treballar a Tunis durant el segle XIV, de manera que queden espais foscos relatius a la identificació del personatge. D’una anàlisi preliminar de la Tabsira s’extreu que conté 34 capítols, dels quals els primers vuit tracten de qüestions de calendari com la determinació del dia de la setmana en què comença l’any solar i la seva correspondència amb l’any àrab; el mes de l’any solar en què ens trobem (si coneixem l’àrab) o el mes de l’any àrab (si coneixem el solar), o el nom del dia en l’any solar.3 Tot seguit tracta qüestions d’astronomia esfèrica (capítols 9-11), com la determinació de la declinació del sol o dels signes zodiacals. Però la major part de l’obra la dedica a l’estudi de les ombres i a la determinació de les hores del dia i de la nit. Poden trobar-se capítols sobre la determinació dels arcs diürns i nocturns del sol per a cada dia de l’any; el nombre de minuts en una hora equinoccial; el valor d’un minut; com canviar d’hores equinoccials a hores iguals; la determinació del temps que ha passat de la nit des de l’hora [sic]; la determinació de les hores que han passat d’un dia; la determinació de l’hora del zuhr i de l’asr, i el nom dels dotze signes, els set planetes, les vint-i-vuit mansions lunars i les quatre estacions. Al-Mu’addib inclou una taula: Jadwal al-musta‘malat al-kawakib al-tabita. El contingut és similar al que podem trobar en altres tractats de miqat, com el d’Ibn al-Banna o d’al-Jadiri (Calvo 2004: 159-206), però el d’al-Mu’addib és encara més extens.

Agafa el temps que ha passat des de l’any 758 de l’Hègira fins al present i el divideix en 30 mesos.

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 267

MESURAR EL TEMPS AL MAGRIB: LA DETERMINACIÓ DE LES HORES D’ORACIÓ

267

5. Conclusions

En primer lloc, és interessant de veure que es troben diverses famílies relacionades amb l’astronomia popular: a al-Andalus, la família Ibn Baso; al Magrib, la família al-Fasi, i a Egipte, la de Muhammad al-Wajih (amb el seu fill Muhammad al-Jadd i el seu nét, l’anònim autor del Kanz al-yawaqit). De fet, les relacions de família entre els alfaquins és un fenomen prou estès, però aquí hem d’afegir l’especialització en astronomia popular. És clar que la ciència, en general, era cultivada en un medi d’intel·lectuals que hem de pensar reduït, però si tenim en compte que ser muwaqqit podia ser una bona manera de guanyar-se la vida, és lògic pensar que es volgués perpetuar el privilegi entre els membres de la mateixa família. Als erudits del Magrib, en general, no els agradava gaire citar fonts orientals. Més encara, els erudits del sud del Magrib tampoc eren gaire afeccionats a citar intel·lectuals d’altres regions, amb l’excepció feta d’al-Andalus, que citen contínuament (la tradició andalusina és encara molt important al segle XVII). Tot i això, al-Tajuri és l’únic que inclou materials orientals i occidentals. Òbviament, el contingut d’aquest tipus de tractats és sempre molt similar, ja que tant l’objectiu com el públic són també els mateixos. De fet, és possible que aquesta sigui la raó per la qual molts autors limiten la seva contribució a la repetició, intentant evitar, només, els malentesos.

22 Merce Comes.qxd

27/10/08

19:07

Página 268

268

M. RIUS PINIÉS

Bibliografia BRUNSCHVIG, R. (1940), La berbérie orientale sous les hafsides. Des origines a la fin du XVe siècle, París, Adrien-Maisonneuve. CALVO, E. (2004), «Two treatises on Miqat from the Maghrib (14th and 15th Centuries A. D.) », Suhayl, 4, 159-206. FORCADA, M. (1992), «Los libros de anwá’ en al-Andalus». A: VERNET, J.; SAMSÓ, J. (ed.), El legado científico andalusí, Madrid, 111-112. KING, D. A. (1996a), «Astronomy and Islamic Society: Qibla, Gnomonics and Timekeeping». A: RASHED, ROSHDI (ed.), Encyclopedia of the History of Arabic Science, vol. I: Astronomy - theoretical and applied-, Londres, Routledge, 128-157.

—(1996b), «On the Role of the Muezzin and the Muwaqqit in Medieval Islamic Society». A: JAMIL RAGEP, F.; RAGEP, SALLY P. (ed.), Tradition, Transmission, Transformation, Leiden, Brill, 285-343. — (2004-2005), In Synchrony with the Heavens. Studies in Astronomical Timekeeping and Instrumentation in Medieval Islamic Civilisation. 1: The Call of the Muezzin, 2: Instruments of Mass Calculation, LeidenBoston, Brill, 2 v. RÉNAUD, H. P. J. (1934), «Un prétendu catalogue de la bibliothèque de la grande mosquée de Fès, daté de 1268 Hég. / 1851-1852 J.-C.», Hésperis, 18, 93-94.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 269

JORNADA INTERCONGRESSUAL DE METGES I BIÒLEGS DE LLENGUA CATALANA

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 270

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 271

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 271-277

LA TEORÍA DE LA EVOLUCIÓN Y LA CENSURA EN TVE. ENTRE EL FIJISMO, EL FINALISMO ¿Y EL NEODARWINISMO? CARLOS ACOSTA RIZO CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. geo_carlosacosta@hotmail.com

Palabras clave: evolución, censura, fijismo, creacionismo, finalismo, neodarwinismo, dictadura Evolution Theory and censure at TVE. Between fijism, finalism and Neo-Darwinism Summary: Review of a debate about censure suffered by Evolution Theory in Televisión Española at 1971. Key words: evolution, censure, fijism, creationism, finalism, Neo-Darwinism, dictatorship

Introducción

Algunos consideran que la censura franquista ya era menos férrea en los inicios de la década de los años setenta. Sin embargo, algunos hechos parecen indicar lo contrario. Precisamente, fue en 1971 cuando, bajo la sombra de la censura y blandiendo el estandarte de la Teoría de la evolución (finalista en oposición al creacionismo), se aúnan dos personajes de la época, el farmacéutico y paleontólogo catalán, doctor en Ciencias Naturales, Miquel Crusafont Pairó (fundador y director del

DOI: 10.2436/20.2006.01.30

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 272

272

C. ACOSTA RIZO

Instituto Provincial de Paleontología de Sabadell), y el popular Félix Rodríguez de la Fuente (doctor en Medicina especializado en estomatología, director y presentador del programa Planeta azul). Juntos hacen frente común a la censura que desde Televisión Española se impuso al programa Planeta azul en relación con la Teoría de la evolución por ingerencia directa del asesor religioso del Ministerio de Información y Turismo, Rvdo. Santos Beguiristáin, quien la consideraba peligrosa, y atizado por un artículo crítico del ingeniero geógrafo Juan Bonelli aparecido en la revista de carácter religioso Roca Viva. A estos personajes se debe sumar al Sr. Luis Ángel de la Viuda en calidad de director adjunto de Televisión Española (TVE). El artículo de Bonelli, «Algo que la TVE enseña… y no debería enseñar»1

El Ing. Bonelli inicia su artículo elogiando —tendenciosa y socarronamente— la producción y presentación que hace Rodríguez de la Fuente, en la que resalta la «facilidad de palabra y una tremenda fuerza expresiva en su dicción […] que siempre hace blanco en la mente de quienes las escuchan». Bonelli ataca escribiendo que «cuando se intenta convencernos de que un pez, aburrido de pasarse dando vueltas en el agua, decidió fabricarse unas patas y salir a dar un paseo por los aledaños de la costa, el señor Rodríguez de la Fuente deja de ser un científico para convertirse en un hombre fogoso, dotado de fértil fantasía, que imagina y da como ciertas todas las ficciones de su mente acalorada». Luego se extiende argumentando que «no es lícito que la televisión española lance al aire programas en donde se enseñen y se den como científicas, probadas y seguras teorías que —por el contrario— son una ficción e insostenibles por falsas […] no es lícito sembrar el error y ofrecer como verdad lo que [es] peligroso, peligroso es camino seguro para llegar a un ateísmo pseudocientífico», y clama por qué se presente «!Al menos una prueba; una prueba tan solo!». Reconstrucción del enfrentamiento epistolar

En una escueta carta del 22 de marzo,2 Santos Beguiristáin, asesor religioso del Ministerio de Información y Turismo, se dirige a Rodríguez de la Fuente señalándole que la revista Roca Viva ha aludido a él, adjuntándole fotocopia del artículo de Bonelli que acabamos de resumir. En esta carta, Beguiristáin avala tanto a Roca Viva como a Bonelli, y dice sumarse al criterio, no expuesto por Bonelli, de que la evolución «es una teoría nueva». Termina la carta demandando que «en TV [se] matizase el pensamiento sin dar por seguro que la evolución es un postulado científico». 1.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3018.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 273

LA TEORÍA DE LA EVOLUCIÓN Y LA CENSURA EN TVE

273

El 25 de marzo de 1971, Rodríguez de la Fuente escribe a Crusafont una carta3 en la que le comenta que fue requerido por los jefes de Televisión Española para comunicarle que no podía volver a pronunciar la palabra evolución ante las cámaras ni repetir cualquier programa que versara sobre antropología o evolucionismo. Según Rodríguez de la Fuente, la postura de Televisión era «tan rígida e insólita que, en su último programa, dedicado al mar, la censura me cortó dos frases: “el mar, cuna de la Vida” y “los cetáceos, mamíferos marinos que regresaron al océano”». Rodríguez de la Fuente explica además la situación generada a partir del «absurdo y pueril» artículo de Bonelli. El 27 de marzo, Crusafont responde a Rodríguez de la Fuente4 y le ofrece su respaldo, no sin antes expresarle su indignación y los deseos enormes de «contestar como es debido a [tales] sandeces», añadiendo que «es algo repulsivo y desagradable hasta el extremo». En epístola del 3 de abril,5 Rodríguez de la Fuente agradece a Crusafont su posición y le sugiere una réplica «haciendo uso de las disposiciones legales y de la ética científica internacional», lo que bastaría, junto con «su categoría académica [la de Crusafont] para tranquilizar a Televisión Española […]». Igualmente, comenta las nefastas consecuencias del «articulito». El programa Planeta azul, que se emitía los lunes a una hora de máxima audiencia (las 9:30 PM), pasaría a los domingos a las 7.00 de la tarde. El 9 de abril Miquel Crusafont envía un par de beligerantes cartas al director de la revista Roca Viva, Luis Ruiz Galiana6 y al director adjunto de TVE, Luis Ángel de la Viuda.7 En la primera solicita reconsiderar las cuestiones suscitadas por el asesor religioso del Ministerio con motivo del artículo de Bonelli. Crusafont apunta en ambas cartas a Juan Bonelli poniendo en duda su capacidad académica para arremeter contra la evolución. También anota que la evolución era enseñada en España por parte de profesores creyentes y se hablaba de ella «como un hecho archicomprobado» y que «de modo alguno se puede decir que sea una interpretación materialista del Cosmos». Crusafont expone todo el sentido finalista con que interpreta la evolución al describirla como la preparación del «advenimiento del Hombre como el ser más perfecto de la Creación […], un proceso que es producto de que Dios dejara a las causas segundas la posibilidad de la formación de las especies en el Planeta mismo». Crusafont se atreve a hacer algunas aseveraciones disonantes para la época. Por ejemplo escribe que «[n]unca la Ciencia, por “atrevida” que pueda parecer a determinadas mentes

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3018.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3026.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3029.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3032.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3033.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 274

274

C. ACOSTA RIZO

pusilánimes, estará en contradicción con los dogmas de la fe cristiana católica. Hemos dicho “dogmas” y no aseveraciones enmohecidas, trasnochadas». En carta remitida el 10 de abril,8 Miquel Crusafont informa a Félix Rodríguez de la Fuente de la remisión de las cartas a Roca Viva y TVE en las que en sus propias palabras puso «toda la carne en el asador». En esta comunicación comenta haber creído superada en algo estas situaciones en España, de las que él mismo fue víctima cuando tuvo que luchar como gato panza arriba para defender el punto de vista de la evolución. El director de la revista Roca Viva, Luís Ruiz Galiana, contesta a Crusafont con una carta del 20 de abril,9 comunicándole que considera que el destinatario debe ser el señor Bonelli, a quien transmitió una fotocopia, y de quien hace defensa de sus atributos académicos. Por otra parte, se esfuerza por centrar el debate en «si la Evolución es un hecho científicamente probado de verdad». Rodríguez de la Fuente termina una carta del 24 de abril a Crusafont10 esperanzado de que la «adecuada, vehemente y justificadísima» aclaración enviada por éste sea publicada en la revista Roca Viva (hecho que no se produce), y con el deseo claramente cientificista de llevar la luz y la verdad científica a los «lectores engañados por este reaccionario, auténtico fósil intelectual, que se firma Bonelli». Juan Bonelli remitió a Miquel Crusafont una carta el 25 de abril de 197111 en la que se da por enterado de su indignación con respecto a su artículo en Roca Viva. Plantea la discusión en términos de que la evolución es una «pura hipótesis», muy lejos de ser «una auténtica verdad científica experimentalmente demostrable» o un hecho. Bonelli argumenta que «el día que Vd. demuestre experimentalmente que un ser no engendra su semejante; presente un pez que ponga huevecillos y que de éstos salgan renacuajos, mi actual parecer se resquebrajará alarmantemente […] Exhiba Vd. un animal que no sea ni vertebrado ni invertebrado […] que represente la transición entre unos y otros y ya verá como empezaremos a ponernos de acuerdo». El propósito ideológico de las palabras de Bonelli se resume en que a los niños «se les pueda lavar el cerebro engendrando confusión de ideas y conceptos. Lo importante en la vida es tener las ideas claras […] lo que no debe hacerse es presentar lo incierto como seguro y lo hipotético como axiomático». Bonelli termina la misiva con un recurso lingüístico: «si ella se defiende por si misma [citando y retando a Crusafont] no rompa lanzas en su favor tan briosa y acaloradamente. ¡Déjela que me aplaste! ¿O es que sospecha Vd. que no va a poder aplastarme…?».

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3034.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3038.

10.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3039.

11.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3040.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 275

LA TEORÍA DE LA EVOLUCIÓN Y LA CENSURA EN TVE

275

La última carta de este epistolario es la dirigida por el director adjunto de TVE Luis Ángel de la Viuda a Miquel Crusafont12 el 7 de mayo de 1971. En realidad la carta está llena de frases políticamente correctas y contradictorias, con las que se defiende una supuesta neutralidad de TVE en relación con el contenido de sus programas culturales. A partir de esta última carta, en el Fondo Miquel Crusafont del Instituto de Paleontología Miquel Crusafont de Sabadell, del que se documenta el caso descrito, no se encuentran más comunicaciones epistolares relacionadas con este suceso. Para consultar una descripción de los documentos, visitar la web del Servei d’Arxius Científics de Catalunya, <http://www.sac.cat>, donde se puede encontrar el catálogo on-line del Fondo Miquel Crusafont del Instituto de Paleontología Miquel Crusafont de Sabadell. Una interpretación histórica

La presentación de este evento de censura político-religiosa sobre las ideas científicas en la España franquista no debe quedarse en la mera cuestión anecdótica, más o menos amarillista y estereotípica de la dictadura. La verdad es que tal suceso merece una interpretación histórica más amplia que abarque la intelectualidad española de la época. Varias ideas se plantean de este suceso. En los cuarenta, cincuenta y sesenta, España vivía su propia posguerra bajo un régimen en el que apenas tenía cabida el pensamiento evolucionista. Razones históricas, religiosas e incluso políticas explicarían el rechazo a cualquier tipo de evolucionismo y, en especial, al evolucionismo darwiniano. Se puede deducir que el «ritmo» y la «presión» con que se ejerció la censura dependieron más del medio y del público implicado en el intento expositivo que de los temas capaces de generar «ideas censurables». A pesar de que el sistema educativo estaba controlado por el régimen del nacionalcatolicismo, parece ser que el poderoso brazo de su censura se dejó sentir de manera mucho más fuerte sobre los medios de comunicación que sobre la academia misma. A pesar del ambiente hostil que los partidarios de la evolución sufrían en España, varios paleontólogos, entre los que destacaron Miquel Crusafont y Bermudo Meléndez, lograron puntuales y esporádicos espacios de divulgación y debate, especialmente en Cataluña, para un movimiento evolucionista finalista-teilhardista durante las décadas de 1950 y 1960. Este movimiento se consolidó a finales de los años sesenta quizás haciendo parte de lo que el filósofo Gustavo Bueno denominó en 1970 el Nuevo Pensamiento Español y en el que erige como estandartes a Félix Rodríguez de la Fuente y Miquel Crusafont. Las reacciones de estos autores y sus discípulos ante las nuevas teorías sobre la evolución (entre ellas la teoría sintética y las hipótesis neodarwinistas) fueron heterogéneas, entre el rechazo y la aceptación parcial. Por un lado se aceptaba la explicación darwiniana de la selección natural, y por otro se rechazaba especialmente la influencia de la genética y el azar, 12.

Código de referencia Catàleg Fons Miquel Crusafont, AMC 012c/CP/3044.

IV JORNADA INTER.qxd

276

27/10/08

19:08

Página 276

C. ACOSTA RIZO

elementos que imprimían un materialismo que alejaban a Dios y a la paleontología del protagonismo evolutivo y científico. A la negociación de las ideas creacionistas y finalistas se sumó, puntualmente, la de las ideas neodarwinistas en la década de 1970. Crusafont, escaldado por el creacionismo, encontró un nuevo demonio a quien enfrentarse, un nuevo fuego atizado por Jacques Monod (1971) y su libro el Azar y la necesidad, y que se extendió, desde o hacia (está por definirse) otros ámbitos intelectuales españoles, hasta que terminó por imponerse, quizás con poco debate, a principios de la década de 1980. A pesar de estas circunstancias, la idea que se destila de los cuatro lustros anteriores a 1980 es que el debate científico entre las ideas evolucionistas (al menos las del finalismo, neodarwinismo, gradualismo y puntualismo) prácticamente no existió en España. Esto no deja de otorgarle valor a la posición de los teilhardistas españoles, encabezados por Crusafont, quien por casi tres décadas trabajó científicamente con base en la teoría de la evolución, y utilizó la paleontología para consolidar el sentido gradualista que se imponía para la misma.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 277

LA TEORÍA DE LA EVOLUCIÓN Y LA CENSURA EN TVE

277

Figura 1. Algunas de las publicaciones y eventos con relación a la teoría de la evolución en España (1910-1981).

Figura 2.

Grabación del programa Planeta azul en el Instituto de Paleontología de Sabadell, 1970.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 278

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 279

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 279-284

HOMOSEXUALITAT I PERILLOSITAT SOCIAL: BASES MÈDIQUES I CIENTÍFIQUES D’UNA LLEI TARDOFRANQUISTA ANTONI ADAM DONAT;1 ÀLVAR MARTÍNEZ VIDAL2 1

AGÈNCIA VALENCIANA DE SALUT. aad@ouc.es 2 UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. alvar.martinez.vida@uab.es

Paraules clau: homosexualitat, psiquiatria, medicina legal, franquisme, llei, Espanya, Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social Homosexuality and social dangerousness: scientific bases of a late Francoist law Summary: The Spanish Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, promulgated in 1970 during the late Francoist regime and derogated ten years later at the beginning of the democracy, increased the social exclusion suffered by homosexual persons. This law considered homosexuality as a very perverse sexual tendency, potentially contagious and socially dangerous. This paper intends to identify the scientific bases in which this law was rooted, specially the psychiatric and legal medical arguments offered by legislators in order to justify a set of preventive and punitive actions against homosexual behaviour. Key words: homosexuality, psychiatry, legal medicine, Francoist Regime, law, Spain, Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social

Introducció

Al mes d’agost de 1970, les Corts franquistes aprovaren la Ley de peligrosidad y rehabilitación social, concebuda per a prevenir i castigar, però

DOI: 10.2436/20.2006.01.31

IV JORNADA INTER.qxd

280

27/10/08

19:08

Página 280

A. ADAM DONAT; À. MARTÍNEZ VIDAL

també per a rehabilitar, aquelles persones que manifestaven conductes considerades, segons els legisladors, intrínsecament perilloses per a la societat. D’aquesta manera, brètols, roders, ganduls, borratxos, malalts mentals, homosexuals, prostitutes, proxenetes i altres subjectes marginals esdevenien sospitosos davant la justícia i, en conseqüència, se’ls col·locava en el punt de mira de les forces d’ordre públic. Òbviament, no es tractava d’una novetat en el Codi penal espanyol, ja que aquesta llei tardofranquista actualitzava la primitiva Ley de Vagos y Maleantes promulgada l’any 1933, i que ja havia estat modificada el 1954 en un ambient presidit encara per l’autarquia política i econòmica. Respecte a les dues anteriors, la llei de 1970, inspirada en el principi de defensa social, aportava la innovació de pretendre, si més no amb una finalitat alliçonadora, la rehabilitació social del subjecte potencialment perillós. Des del punt de vista de la medicina i del règim de la sexualitat, l’esmentada llei considerava perilloses totes les manifestacions de les conductes homosexuals, perquè, en qualsevol cas, implicaven el delicte d’escàndol públic. En la pràctica, la nova llei significava una consolidació de l’estigma preexistent i un reforçament de l’exclusió social de l’homosexualitat. Aquest enduriment del marc legal espanyol coincidia, per una banda, amb la derogació, a diversos països europeus, de les legislacions punitives envers l’homosexualitat, i, per una altra, amb el debat, al si de la psiquiatria nord-americana, sobre la condició patològica d’aquesta orientació sexual. En efecte, a les acaballes dels anys seixanta i principis dels setanta, es va produir una dura i llarga polèmica en el marc de l’Associació Americana de Psiquiatria, polèmica que conduiria a la desclassificació de l’homosexualitat com a malaltia l’any 1973 (Adam Donat & Martínez Vidal, 2002). A hores d’ara, la singularitat de la situació espanyola, que caminava en direcció contrària al corrent majoritari dels països occidentals, mereix una resposta de l’historiador més enllà de l’eslògan «Spain is different», per altre costat tan representatiu d’una època marcada pel desenvolupament de la indústria turística a gran escala. Un dels principals instigadors de la reforma de la llei existent va ser Antonio Sabater Tomás, magistrado-juez especial de vagos y maleantes de Cataluña y Baleares, ben conegut llavors per la seua dedicació a l’estudi dels problemes relacionats amb la delinqüència i la marginalitat. L’any 1962 havia publicat un llibre titulat Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes (estudio jurídico-sociológico) i el 1967, un altre amb el títol Los delincuentes jóvenes. Estudio sociológico y penal. Cal dir que en aquestes obres s’esgrimien diverses teories mèdiques per tal de legitimar, amb un revestiment científic, les argumentacions legals que justificaven l’adopció de mesures coercitives contra tots aquells subjectes que Sabater Tomás considerava «perillosos» d’acord amb la doctrina jurídica de la defensa social. Dins la línia de treball que estem desenvolupant sobre la medicina i el règim de la sexualitat durant el franquisme i la transició democràtica, pretenem analitzar les bases mèdiques i científiques que Sabater Tomás adduïa per acreditar la seua visió de l’homosexualitat i per defensar així que, a la nova llei, l’homosexual, pel fet de ser-ho, fos declarat subjecte perillós.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 281

HOMOSEXUALITAT I PERILLOSITAT SOCIAL: BASES MÈDIQUES I CIENTÍFIQUES

281

Antonio Sabater Tomás, expert en perillositat social

S’ha apuntat que la Ley de vagos y maleantes de 1954 ja no s’adequava al «desarrollisme» dels anys seixanta. Necessitava modificacions per adaptar-se als nous temps, però sense alterar els valors de la dictadura. Amb l’auge econòmic lligat al Pla d’estabilització, la major permissivitat sexual derivada del nou fenomen del turisme estranger i l’arribada dels anomenats tecnòcrates als ministeris, o la conjunció d’aquests i altres canvis polítics i socials, la llei de 1954 quedà obsoleta en poc més d’una dècada. En efecte, el Ministeri de Justícia, per ordre del 4 d’octubre de 1967, va nomenar una comissió encarregada de la reforma de la normativa vigent. Un dels membres de la comissió era Antonio Sabater Tomás, el qual, com s’ha dit, era un jurista de prestigi, reconegut com a expert per la seua condició de magistrado-juez especial de vagos y maleantes i membre de l’Associació Internacional de Dret Penal; assessor, a diferents països, en matèria de delinqüència, era autor d’una extensa obra publicada sobre el tema. Al pròleg de Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes (1962), l’autor enuncia el principi de defensa social; és a dir, la necessitat de tot un sistema de mesures de seguretat, tant de tipus penal com administratiu, «de policía como efecto de la peligrosidad social, es decir sin delito», a fi i efecte de prevenir la criminalitat. En un capítol específic del llibre, d’unes quaranta-cinc pàgines, es presenta una visió marcadament degradant de l’homosexualitat i els principals arguments mèdics que l’autor fa servir per consolidar i legitimar el seu discurs jurídic, amb el qual pretén demostrar la necessitat d’incloure les persones homosexuals entre els subjectes perillosos que hauria de preveure una futura llei. Per tal de comprendre millor les propostes de Sabater Tomás sobre el tractament legal de la marginalitat, cal dir que tot el llibre, tant pel que fa a les fonts d’informació com a les dades que addueix i les interpretacions que en fa, està farcit d’arbitrarietats, apriorismes i distorsions. Ell mateix ens fa saber que utilitza un mètode personal que no necessita demostració «por cuanto ha resultado imprescindible utilizar un instrumento propio para enfrentarse con la realidad tratada». I tot seguit afegeix que «ha cuidado con escrúpulo de que este instrumento peculiar de diagnosis, no viniera influido en demasía por sus apreciaciones personales, sino que lo ha contrastado con otros, ya acreditados con firmeza».1 Així i tot, no diu quins són aquests altres instruments amb els quals l’havia contrastat. Segons Sabater Tomás, hi havia una tendència a prescindir de discussions teòriques sobre la perillositat i a dividir-la en dues classes: la predelictiva, referida als subjectes que viuen en estat perillós però que encara no han comès delicte, i la postdelictiva, òbviament referida als delinqüents. A més a més, Sabater, d’acord amb les conclusions del IV Congrés Internacional de Dret Penal, celebrat a París l’any 1937, assenyala que el concepte d’estat perillós hauria de formular-se «en términos amplios y generales a fin de facilitar la adaptación de la jurisprudencia a las necesidades sociales».2 Així, entre els subjectes perillosos cataloga «los alcohóli1.

Sabater Tomás, 1962: 11-12.

Sabater Tomás, 1962: 25.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 282

282

A. ADAM DONAT; À. MARTÍNEZ VIDAL

cos, los bebedores habituales o la embriaguez habitual»; sense deixar de banda «los enfermos mentales, bien porque han vulnerado la ley, por mostrar síntomas de agitación, por enajenación mental permanente, por cretinismo o imbecilidad». Fins i tot, arriba a incloure-hi «los deficientes de toda clase, los que parecen tener una predisposición al crimen, los sujetos de conducta desarreglada y viciosa o las enfermedades de contagio venéreo [sic]». I, evidentment, no pot deixar fora de la classificació «a los que practicaren el homosexualismo».3 La perillositat social de l’homosexualitat: bases mèdiques i científiques

Pel que fa a l’homosexualitat, Sabater al·ludeix, sense citar-los, a uns anomenats estudios médico-filosóficos, segons els quals les pràctiques homosexuals són «una manifestación de la personalidad psicopática, de una personalidad defectuosa de raigambre patológica, invencible e inmodificable».4 Això no obstant, malgrat aquests trets tan arrelats, defèn el tractament i l’assistència medicosocial de l’homosexual, ja que «la doctrina científica entiende que el problema social de la homosexualidad debe ser resuelto por la medicina».5 Quant a la medicina, Sabater es remunta a obres clàssiques, com ara la Psycopathia sexualis de Krafft-Ebing, per descriure casos d’homosexuals criminals. Tanmateix, és Valentín Pérez Argilés, catedràtic de medicina legal de la Universitat de Saragossa, l’autor de referència a l’hora de fonamentar les seues argumentacions mèdiques en defensa de la perillositat dels homosexuals; i, en concret, el Discurso sobre homosexualidad que va pronunciar, a la Real Academia de Medicina de Zaragoza, en la sessió inaugural del curs acadèmic el 25 de gener de 1959. En el seu llibre Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes, Sabater Tomás, reproduint literalment el Discurso de Pérez Argilés, afirma que «el fundamento en que descansa la impunidad de la homosexualidad está en el concepto de los estados intersexuales […]»; i conclou: «el homosexual no es responsable de su homosexualidad, como el diabético no lo es de su diabetes».6 Afirmacions que, no cal dir-ho, Pérez Argilés havia pres de Marañón tot i que sense citar-lo (Adam Donat & Martínez Vidal, 2004). Pérez Argilés —i juntament amb ell, Sabater Tomás— considerava que, malgrat les bases endocrinològiques de l’homosexualitat i de la diabetis, totes dues «malalties» diferien en el perill de contagiositat, inherent a l’homosexual i no al diabètic. Sabater Tomás atribuïa a l’homosexual una capacitat de contagi similar a la del tuberculós que «por odio al resto de la humanidad sana, o desinteresado del riesgo de su contagiosidad, o por ignorancia, etc., se dedique a la siembra de esputos bacilíferos».7 En suma, Sabater Tomás, seguint Pérez Argilés, considerava que l’homosexual era responsable de propagar voluntàriament la seua malaltia i defenia, en conseqüència, que se’l 3.

Sabater Tomás, 1962: 26-29.

Sabater Tomás, 1962: 176.

Sabater Tomás, 1962: 179.

Pérez Argilés, 1959: 25-26; Sabater Tomás, 1962: 179-180.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 283

HOMOSEXUALITAT I PERILLOSITAT SOCIAL: BASES MÈDIQUES I CIENTÍFIQUES

283

tractés com un subjecte perillós per constituir una amenaça per a la societat. Perillós pel fet de «ser homosexual» alhora que perillós en el sentit que ell entenia el concepte de perillositat, és a dir, com un concepte que hauria de formular-se en els termes més amplis i generals possibles. Sabater pensava que els homosexuals es caracteritzen per una intensa vida instintiva, per la qual cosa no tindrien cabuda a la civilització, ja que la societat no pot tolerar aquells instints contraris a les barreres ètiques, culturals i jurídiques, instints que també serien contraris al progrés de la humanitat.8 Alguns dels «invertits», segons l’autor, són «sujetos celosos, sádicos, brutales, con manía persecutoria, que castigan, van armados, amenazan de muerte y a veces matan, todo ello producto de su posición homosexual, que no logran dominar».9 Per tot això, Sabater Tomás, referint-se al col·lectiu dels homosexuals, escriu: «Es el grupo de mayor criminalidad y delincuencia».10 I conclou asseverant que el destí més habitual és la presó quan no el manicomi, ja que «no es posible en nuestro ambiente llevar a ellos medidas de prevención».11 A partir de dues característiques —la contagiositat i la criminalitat— inherents als homosexuals, defenia que caldria incloure’ls en una futura llei que prevera la rehabilitació dels subjectes perillosos. En aquest punt Sabater Tomás coincidia plenament amb el pensament de Vallejo Nágera, psiquiatra oficial del franquisme, que es referia als homosexuals amb denominacions injurioses, com ara «desechos de presidio».12 En contra de la tendència majoritària, Vallejo postulava la criminalització dels homosexuals, ja que haurien de ser els juristes, i no els metges, els que haurien d’assumir el tractament dels homosexuals: Más no son los médicos ni los biólogos los que deben decidir sobre la sanción que corresponde a los delincuentes sexuales, sino los juristas, y a ellos endosamos el problema.13

En plena dictadura franquista però ja en els anys de l’anomenat milagro español, el jurista li prenia la paraula al psiquiatre i plantejava la necessitat d’una reforma que permetera tancar els homosexuals en establiments especials per tal d’aplicar-los mesures rehabilitadores, ja que no era possible aplicar-los mesures preventives. Amb aquestes bases científiques, Sabater Tomás va participar en la comissió que va redactar l’avantprojecte de la Ley de peligrosidad y rehabilitación social, llei que va ser promulgada l’agost de 1970 (Terrasa Mateu, 2004). Tanmateix, contra el parer de Sabater Tomás, el nou text legal, només incloïa, entre els supòsits de perillositat, els que practicaren actes homosexuals i no l’homosexualitat per se. 8.

Sabater Tomás, 1962: 180.

Sabater Tomás, 1962: 183.

10.

Sabater Tomás, 1962: 183-184.

11.

Sabater Tomás, 1962: 184.

12.

Vallejo Nágera, 1941: 246.

13.

Vallejo Nágera, 1934: 89.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 284

284

A. ADAM DONAT; À. MARTÍNEZ VIDAL

Bibliografia ADAM DONAT, A.; MARTÍNEZ VIDAL, À. (2002), «La desmedicalització de l’homosexualitat: una simple qüestió de noms?» A: GUASCH, O. (ed.), Sociologia de la sexualitat. Una aproximació a la diversitat sexual, Barcelona, Pòrtic, 141163. — (2004), «“Consideraciones sobre tan repugnante tendencia sexual”: la homosexualidad en la psiquiatría del franquismo», Orientaciones. Revista de Homosexualidades, 7, 51-72. PÉREZ ARGILÉS, V. (1959), Discurso sobre homosexualidad, Saragossa, Publicaciones de la Real Academia de Medicina del Distrito de Zaragoza.

SABATER TOMÁS, A. (1962), Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes. (Estudio jurídico-sociológico), Barcelona, Hispano Europea. — (1967), Los delincuentes jóvenes. Estudio sociológico y penal, Barcelona, Hispano Europea. TERRASA MATEU, J. (2004), «Estudio jurídico de la legislación represiva franquista», Orientaciones. Revista de Homosexualidades, 7, 83-100. VALLEJO NÁGERA, A. (1934), Higiene de la raza. La asexualización de los psicópatas, Madrid, Ediciones Medicina. — (1941), Niños y jóvenes anormales, Madrid, Sociedad de Educación Atenas.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 285

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 285-291

LA PRODUCCIÓ CIENTÍFICA D’UN METGE QUE FÉU POLÍTICA: EMILI DARDER I CÀNAVES (1895-1937) EVA CANALETA SAFONT; JOANA MARIA PUJADES MÓRA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. vdhajpm4@uib.es

Paraules clau: medicina social, Segona República a Mallorca, divulgació científica The scientific production of a doctor who did politics: Emili Darder Cànaves (18951937) Summary: The aim of this article is to analyze the popular scientific production of Dr. Darder and its application to politics in Mallorca. Key words: social medicine, II Republic in Mallorca, popularitazion of science

Emili Darder Cànaves va néixer a la ciutat de Palma el 1895, fill del també metge Tomàs Darder Ensenyat. Es llicencià en Medicina el 1915 a la Universitat de València i es doctorà en anàlisis clíniques a Madrid el 1918. Allà treballà amb Nicolás Achúcarro. També passà pel Laboratori d’Investigacions Biològiques, dirigit per Santiago Ramón y Cajal, i per l’Institut Nacional d’Higiene, amb Gustavo Pittaluga. Una vegada obtingut el doctorat, es traslladà a Barcelona, on treballà al Laboratori Municipal. Posteriorment, seguí la seva especialització a l’Institut Pasteur de París (Moner Mora, 2005; Cano Darder, 2006). El 1921 creà un laboratori d’anàlisis clíniques a Palma. El 1923 entrà com a bacteriòleg al Laboratori Municipal de Palma i el 1927 esdevingué cap d’epidemiologia a l’Institut Provincial d’Higiene de les Balears.

DOI: 10.2436/20.2006.01.32

IV JORNADA INTER.qxd

286

27/10/08

19:08

Página 286

E. CANALETA SAFONT; J. M. PUJADES MÓRA

El 1926 fou elegit membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de les Balears, on fou secretari de redacció de la Revista Balear de Medicina entre 1926 i 1936. Així mateix, el 1933 ingressà a l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona (Moner Mora, 2005; Cano Darder, 2006). La seva entrada en la política es degué a la seva afiliació al Partit Republicà Federal de Mallorca, constituït el juliol de 1930; va ser candidat per aquest partit en les eleccions municipals de 1931, presentant-se com a regidor de l’Ajuntament de Palma en el districte de Palma. El 20 d’abril de 1931 fou constituïda la primera comissió gestora republicana municipal, on Emili Darder fou elegit president de la Comissió de Foment, Beneficència i Sanitat; vicepresident de la d’Estadística, i vocal de la d’Enllumenat, Bombers i Reemplaçaments. El juliol de 1932, amb motiu de l’ampliació dels integrants de la Diputació Provincial de les Balears, Emili Darder fou nomenat representant del districte de Palma (Company i Matas, 2005). El 1932 tingueren lloc a la ciutat de Palma dos importants actes científics: la Setmana d’Higiene Mental i el VII Congrés de Metges en Llengua Catalana, en els quals Darder participà activament. La seva carrera política culminà com a batlle de la ciutat de Palma, sent nomenat en sessió municipal de 13 de desembre de 1933 (Company i Matas, 2005). També va ser membre de l’Associació General de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, formant part de la junta directiva el 1936, prenent possessió com a vicepresident segon en la junta ordinària de 27 de juny de 1936. La producció científica de Darder és molt àmplia, però en aquest article únicament ens centrarem en tres dels seus escrits divulgatius: • «Lluita contra les malalties evitables: les malalties infeccioses, coneixements de divulgació» (1927). Conferència impartida en el Foment de Cultura de la Dona de Sóller. • «El nostre estat sanitari» (1928), realitzat com a cap d’Epidemiologia de l’Institut Provincial d’Higiene. També va ser publicat a la revista d’alta cultura La Nostra Terra. • «La propaganda de la higiene social» (1930). Discurs llegit a l’Associació per la Cultura de Mallorca amb motiu de l’obertura de l’exposició d’higiene social. Per Emili Darder la medicina havia de ser social, fomentada en la quantificació dels esdeveniments demogràfics, el valor econòmic de la salut, l’etiologia de les malalties i la intenció reformista. Amb relació a l’aspecte demogràfic, cal destacar el seu títol «El nostre estat sanitari». Es tractava d’un estudi sobre la dinàmica de la població de les Illes Balears en el decenni de 1920, bàsicament a partir de la natalitat i la mortalitat, i del seu patró epidemiològic sobre el que anomena malalties pestilencials (pesta, còlera i febre groga) i malalties infeccioses (diftèria, escarlatina, rosa, paludisme, febres tifoidees, sífilis, etc.). Està realitzat a partir de taxes brutes, indicador que hem de prendre amb cautela a l’hora de la seva interpretació.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 287

LA PRODUCCIÓ CIENTÍFICA D’UN METGE QUE FÉU POLÍTICA: EMILI DARDER I CÀNAVES (1895-1937)

287

Hem de pensar que no únicament expliquen el fenomen demogràfic en qüestió, sinó que també depenen de la composició per edats de la població, on l’esdeveniment demogràfic afectarà de manera molt diferent. Per tant, la comparació de diferents poblacions pot portar a conclusions errònies tot i que, entès aquest estudi de manera global, és una referència summament vàlida per a la constatació de la situació sanitària i demogràfica de les Illes Balears. Aquestes estadístiques tenien la finalitat d’observar en quina posició (diguem-ne sanitària) es trobava la província de les Balears amb relació al conjunt espanyol i a la resta del que ell anomena nacions avançades. La seva conclusió era que: «La nostra bona posició en relació a Espanya creim que es deu [...] al nostre millor clima, major netedat i més bona posició econòmica general dels nostres insulars. Però, precisament, si vivim en aquestes condicions favorables, és perdonable que ens trobem fortíssimament endarrerits al costat dels països cultes, de clima molt més dolent que el nostre i dels quals una partida s’hagueren de refer totalment després de la guerra [Primera Guerra Mundial]?» (Darder, 1928: 7). Així, el seu discurs era una encesa crítica al retard d’Espanya respecte d’altres nacions occidentals, que el justificava a partir de tot un conjunt de dicotomies: civilitzat vs incivilitzat, dictadura vs democràcia, ciutadans vs súbdits, estat d’opinió vs censura, participació ciutadana vs indiferència i educació vs ignorància. Així, per Darder, el camí cap a la civilització passava per la participació, és a dir, per sistemes democràtics que fomentessin l’educació i on, aquesta educació, creàs un estat d’opinió capaç de fer front a les oligarquies que imposen la censura (recordam que en el moment en què escriví aquest text encara no s’havia instaurat la República sinó que s’estava sota la dictadura de Primo de Rivera). Com a higienista, la creació d’un estat d’opinió envers els problemes sanitaris requeria informar i educar els ciutadans. El mitjà era la propaganda, que pel nostre autor, i en el terreny estrictament sanitari, tenia tres funcions bàsiques: Alertar sobre els problemes sanitaris, instruir i educar, especialment la infància. Així, «la higiene, més en la teoria és en la pràctica que s’aprèn, adquirint-se hàbits que, precisament, una volta adquirits no se saben deixar» (Darder, 1930: 9). Pel que fa al valor econòmic de la salut, Darder afirmava que «[t]ot el temps que s’està malalt es deixa de guanyar i, en canvi, es gasta, havent-hi infeccions les quals efectuen el seu major dany per la cronicitat, i gran nombre de les tares dels adults —renals, hepàtiques, cardíaques, respiratòries; sorderes, cegueres, bogeries, etc.—, no són sinó relíquies d’anteriors malalties infeccioses» (Darder, 1928: 6). Fou més contundent entorn aquest concepte mercantilista en la presentació del projecte de reorganització dels serveis sanitaris municipals de l’Ajuntament el 1932, on assegurava que «[s]i a un malalt se li recepta una medicina i un règim d’alimentació i de vida i no té possibilitats econòmiques per adquirir els medicaments i comprar els aliments; si ha d’estar sense treballar i guanyar, empitjorant-se encara en el seu estat miserable, i ha de mantenir, a més, una dona i una partida d’infants, en lloc de curar-se el que succeirà serà que pel mal règim de vida i

IV JORNADA INTER.qxd

288

27/10/08

19:08

Página 288

E. CANALETA SAFONT; J. M. PUJADES MÓRA

especialment si la malaltia és contagiosa (tuberculosi, per exemple), la família acabarà per emmalaltir-se, augmentant encara al costat de la misèria fisiològica, la misèria econòmica» (Darder, 1932). Així, el seu concepte de salut es basava en el benestar i la prosperitat com a pilars d’una societat sana. Sota la concepció de l’etiologia social de les malalties, Darder assegurava que la societat mallorquina estava dominada per «quatre flagells que són les quatre constants primeres causes de malaltia i mort: la tuberculosi, la sífilis, el càncer i l’alcohol [...]. Els flagells esmentats tenen una extensió formidable i, no obstant [això], la ciència ens diu que són mals curables i evitables» (Darder, 1930: 5). Aquests dos adjectius ens permeten entendre la relació entre la medicina i els avenços tècnics i científics, i la societat en el sentit més ampli del terme. Per Darder, la societat anava endarrerida respecte de la ciència i la tècnica, per la qual cosa eren necessàries actuacions que redreçassin aquella dinàmica per aconseguir que les anomenades malalties evitables i curables fossin una realitat. A aquest conjunt de malalties, cal afegir-hi les febres tifoidees, que representaren per al nostre metge el problema més important amb relació a la malaltia i les condicions de salubritat d’una població. Pel que fa a la tuberculosi, Darder remarcà la freqüència en què es presentava «en les professions o treball en males condicions» dels tallers i de les fàbriques, emfatitzant que caldria anomenar aquests llocs «fàbriques de tuberculosos» (Darder, 1930: 6). A més, pensava que les males condicions laborals eren, en gran part, les causants de les deficients condicions de l’habitatge (amuntegament, falta de llum i ventilació, manca d’higiene) i de l’alimentació. Així mateix, admetia que es tractava d’una malaltia en la qual influïen molts factors sobretot d’ordre social, difícilment delimitables (1930). Emperò, segons el seu parer, les xifres més baixes calia cercar-les en les nacions on hi havia polítiques sanitàries antituberculoses, és a dir, en països més avançats o civilitzats en terminologia de l’època. La sífilis fou un altre dels seus cavalls de batalla. Fruit de la seva preocupació sobre aquesta malaltia en foren les xerrades de divulgació que féu i que publicà amb els títols: Com es propaga la sífilis i els estralls que causa, conferència donada a la fàbrica d’adobs de Porto Pí (1925); El perill sifilític, xerrada donada a la Casa del Poble de Palma (1929); Una plaga social. Les malalties venèries, al Centre al Servei de la República (1932); Sífilis, paràlisis general i alcoholisme, a la Setmana de la Higiene Mental, a Palma (1932); Lluita contra les malalties venèries, a Inca (1932); L’abolicionisme i tractament de les malalties venèries, a Palma (1932). Fou partidari del discurs abolicionista envers la prostitució, que imperava a l’Espanya del moment. Aquesta malaltia li serví per denunciar l’esbiaix existent entre el discurs mèdic i la praxis social, una praxis incorrecta, producte de la ignorància que conduïa a una manca d’assistència sanitària dels sifilítics. Cal tenir present l’estigma que arrossegava aquesta malaltia, ja que el seu patiment era conseqüència de la transgressió de les normes. La qualificava de «calamitat» (Darder, 1928: 4) alhora que criticava que el nombre real d’afectats era difícil de conèixer, ja que no hi ha quasi declaracions de la malaltia i moltes morts per sífi-

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 289

LA PRODUCCIÓ CIENTÍFICA D’UN METGE QUE FÉU POLÍTICA: EMILI DARDER I CÀNAVES (1895-1937)

289

lis s’emmascaraven sota altres expressions de diagnòstic. En la seva opinió, el nombre de defuncions per sífilis era equiparable al de tuberculosi. Pel que fa a les febres tifoidees, Darder hi desplegà tota la seva vessant higienista. Cal esmentar, a títol d’exemple: «La qüestió de les febres tifoidees a Sóller», publicat al setmanari Sóller el 1927; «L’epidèmia de Santa Margalida», conferència al teatre de Santa Margalida el 1928; «Febres tifoidees i aigües», xerrada a l’associació La Protectora de Felanitx el 1928, o la redacció d’un cartell sanitari per a la prevenció d’aquesta malaltia sota l’auspici de l’Associació per la Cultura de Mallorca amb el títol de «Lluitem contra les febres tifoidees perquè són malalties evitables». Darder argumentava que per a reduir la incidència d’aquesta malaltia, «basta que dins un país de gran mortalitat tifòdica es sanegi una població qualsevol (canalització i depuració d’aigües i clavegueram) perquè en ella tot d’una baixi grandiosament la mortalitat [per febres tifoidees]» (Darder, 1928: 3). Així, la baixa mortalitat per aquesta causa en el discurs de Darder era signe de progrés i civilització. La intenció reformista de Darder es basava en el foment de la higiene, una concepció entesa des de les millores públiques de les condicions de salubritat de les poblacions: realització de claveguerams, proveïment d’aigua potable; una intervenció directa sobre l’habitatge, i una modificació de les pràctiques individuals entorn als hàbits quotidians i a la malaltia. D’aquí que afirmàs que «[s]ón coneguts els progressos de la Medicina i de la Higiene en els darrers temps, que tan ostensiblement s’han traduït en l’extinció d’una partida de malalties, en la disminució del nombre de malalts i de la mortalitat per totes els mals, o sia, en l’allargament de la duració de la vida i, en una paraula, en una major prosperitat i benestar humans» (Darder, 1930: 5). És, sens dubte i especialment a partir de les mesures higièniques, on Emili Darder desplegà la seva faceta política. Com a president de la Comissió de Sanitat de l’Ajuntament de Palma, el 1932 presentà al plenari el projecte sobre «La reorganització del serveis sanitaris municipals», a partir del qual es creà el Dispensari Central de l’Ajuntament, els dispensaris de Llevant i de Ponent i un d’Higiene Social. Tenien consulta de medicina general, servei de maternologia i d’infància, consulta d’odontologia, d’oftalmologia, de dermatologia, socors d’urgència, consultes prematrimonials, també de malalties venèries, serveis d’higiene mental i de psiquiatria i inspecció medicoescolar. El dispensari d’Higiene Social tenia consulta de malalties respiratòries i de tuberculosi (Company i Matas, 2005). La seva tasca com a diputat provincial se centrà en la millora de les infraestructures beneficosanitàries de la Diputació: l’Hospital General, el Manicomi Provincial, la Casa de la Misericòrdia i la Inclusa (Company i Matas, 2005). Com a batlle inaugurà el Dispensari Central de Medicina i Assistència i Higiene Social el juny de 1934, i el març aconseguí el compromís del subsecretari de Sanitat per a la finalització de les obres del sanatori de Caubet i un ajut de 15.000 pessetes per a la creació d’un hospital antituberculós (Company i Matas, 2005).

IV JORNADA INTER.qxd

290

27/10/08

19:08

Página 290

E. CANALETA SAFONT; J. M. PUJADES MÓRA

En conclusió, un discurs medicosocial i polític fruit de l’esperit republicà i regeneracionista del seu temps, i en el seu cas burgès, catòlic i moralista. Un regeneracionisme practicat pels metges a partir del valor del concepte «treball» i l’eugenèsia. No podem oblidar que la defensa de la classe proletària era també la defensa dels interessos del capital i la «millora de la raça» o eugenèsia n’era un altre mecanisme. Darder es mostrà defensor de l’eugenèsia, escrivint que «ha semblat, entre nosaltres, com si no s’hagués descobert» (Darder, 1932) i la seva pràctica es materialitzà, com ja s’ha esmentat, en la creació d’un consultori prematrimonial. La trajectòria pública de Darder, però, es va veure truncada amb l’aixecament militar de 1936. El juliol de 1936 fou detingut, tot i el seu precari estat de salut. Des d’aquell dia fou empresonat al Castell de Bellver, des d’on fou traslladat a l’Hospital Militar a causa de la seva debilitada salut. Després d’un consell de guerra, gairebé moribund, assegut i sota els efectes de la morfina, fou afusellat la matinada del 24 de febrer de 1937.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 291

LA PRODUCCIÓ CIENTÍFICA D’UN METGE QUE FÉU POLÍTICA: EMILI DARDER I CÀNAVES (1895-1937)

291

Bibliografia ÁLVAREZ PELÁEZ, R. (1998), «Medicina, genética y eugenesia, en la España del primer tercio del siglo XX». A: CASTELLANOS, J. et al. (1998), La medicina en el siglo XX. Estudios históricos sobre medicina, sociedad y estado, Màlaga, Sociedad Española de Historia de la Medicina. CANO DARDER, J. M. (2006), «Emili Darder: medicina i societat», Medicina Balear, 21 (2), 33-40. COMPANY I MATAS, A. (2005a), «Emili Darder i l’Ajuntament de Palma», Lluc, 844, 45-52. — (2005b), «La Segona República». A: DURAN, M.; MARIMON, A. (dir.) (2005), Història de les Illes Balears, Barcelona, Edicions 62, 260-285. DARDER CÀNAVES, E. (1927), Les malalties infeccioses: coneixements de divulgació, Palma, [s. n.] (Impr. Marqués Arbona). — (1928), El nostre estat sanitari, Palma, [s. n.] (Impr. Soler). — (1930), La propaganda de la higiene social, Palma, Associació per la Cultura de Mallorca. — (1932), Projecte sobre la reorganització dels serveis sanitaris municipals de l’Ajuntament de Palma, Palma, Ajuntament de Palma de Mallorca. GABRIEL I SIRVENT, P. (1973), El moviment obrer a Mallorca, Barcelona, Curial - Lavínia.

JANER MANILA, G. (1983), Emili Darder i la política sanitario-escolar de l’ajuntament de ciutat en temps de la Segona República, Palma, Antiga Impremta Soler. JIMÉNEZ LUCENA, I. (1998), «La cuestión del regeneracionismo sanitario y su debate durante la Segunda República: elementos de clase e ideología», Asclepio, 18, 285-314. MASSOT I MUNTANER, J. (1978), Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 19301950, Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. MONER MORA, C. (2004), Emili Darder 1924-1937: plantejaments educatius i sanitaris, memòria d’investigació, Palma, Universitat de les Illes Balears. OLIVER ARAUJA, J. (1983), La II República en Baleares: elecciones y partidos políticos: ensayo de sociología electoral balear, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics. RODRÍGUEZ OCAÑA, E. (1987), La constitucion de la Medicina Social como disciplina en España (1882-1923), Madrid, Ministerio de Sanidad y Consumo. ROSEN, G. (1985), De la policia médica a la medicina social. Ensayos sobre la historia de la atención a la salud, Madrid, Siglo XXI.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 292

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 293

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 293-299

EL PAPER DELS LABORATORIS MUNICIPALS VALENCIANS EN EL CONTROL DE QUALITAT DELS ALIMENTS (1881-1936)* XIMO GUILLEM-LLOBAT INSTITUT D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DOCUMENTACIÓ LÓPEZ PIÑERO, UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. joaquim.guillem@uv.es

Paraules clau: laboratoris, aliments, qualitat, adulteració The rol of Valencian Municipal laboratories on food quality control (1881-1936) Summary: Municipal laboratories were created all over Europe in order to control the problems in food quality appeared with the industrialisation process of the nineteenth century. The paper will first deal with food quality controls in several European countries and it will then focus in a particular case study, the case of the Valencian Country. Key words: laboratories, foodstuffs, quality, adulteration

Introducció

L’alimentació és una de les accions bàsiques de l’ésser humà i és per això que s’ha vist controlada durant mil·lennis; només per posar un exemple, podem veure com ja al Codi d’Hammurabi apareixen referències en aquest sentit. En aquesta comunicació ens centrarem, però, en els controls sobre la qualitat dels aliments que es desenvolu*

Aquest treball s’ha realitzat en el marc de la recerca doctoral de l’autor, desenvolupada amb

l’ajut d’una beca predoctoral concedida per la Generalitat Valenciana entre els anys 2003 i 2007.

DOI: 10.2436/20.2006.01.33

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

294

19:08

Página 294

X. GUILLEM-LLOBAT

paren a partir del segle XIX i, en particular, a partir de la segona meitat d’aquest segle. L’estudi d’aquest període resulta especialment interessant perquè llavors els problemes que aparegueren en la qualitat dels aliments diferiren en forma i freqüència dels de temps anteriors i la manera d’afrontar-los fou també diferent. Anem, doncs, a veure en aquesta comunicació quines foren les solucions que s’aplicaren davant la creixent adulteració d’aliments. Ho farem fixant-nos primer en el cas general europeu (per al qual apuntarem algunes de les principals característiques del model d’actuació plantejat a diversos estats) i passarem, després, a analitzar amb un poc més de profunditat el cas valencià. Context europeu

Al llarg del segle XIX van anar apareixent obres diverses que denunciaren l’augment de casos d’adulteració a diferents estats europeus. Ja al 1920 aparegué a Anglaterra el famós tractat de Frederick Accum sobre l’adulteració dels aliments (Accum, 1820). Aquesta obra va tenir tant d’èxit que en menys d’un mes va quedar exhaurida la seua primera edició (Burnett, 1979). Ara bé, tot i l’impacte social de l’obra, la seua publicació no va repercutir llavors en la introducció de noves mesures de control. A altres estats europeus, com ara França i Alemanya, apareixerien també altres obres semblants (Ferrières, 2002), però tampoc aquestes tingueren aparentment una repercussió important sobre les respectives legislacions locals. Seria, en veritat, amb el pas de l’equador del segle XIX quan açò començà a canviar. Es van publicar llavors uns informes a The Lancet elaborats per l’Analytical Sanitary Commission d’Arthur Hill Hassall en els quals s’analitzaven les dimensions del problema de l’adulteració d’aliments al Regne Unit (Smith, 2001). No eren aquests informes molt diferents als escrits anteriorment publicats, però per primer cop generaren una resposta positiva per part de les autoritats britàniques. Si els informes es van publicar entre 1851 i 1854, només un any després es va crear una comissió parlamentària per avaluar la qualitat dels aliments, i ja el 1860 va aparèixer la primera llei d’aliments; una llei que seria seguida per d’altres més completes el 1872 i el 1875 (Phillips & French, 1998). A Alemanya, tot i l’aparició d’algunes disposicions menors anteriors, caldria esperar fins al maig de 1879 per a la publicació de la primera llei general d’aliments. Amb ella, segons planteja Teuteberg, per primera vegada es va garantir un control homogeni dels aliments i les seues adulteracions al llarg del Reich (Teuteberg, 1994). A l’Estat francès com a l’espanyol, no s’aprovaren llavors lleis d’aquestes dimensions. En el cas francès, ja a meitat segle XIX aparegueren un parell de lleis especials (1851 i 1855) que feien referència a l’adulteració d’aliments, però no va ser fins al 1905 quan es va aprovar una llei que va abordar el control de qualitat dels aliments en tota la seua extensió. En el cas espanyol, la llei general que establiria un nou marc legal en aquesta matèria va ser aprovada a finals del 1908.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 295

EL PAPER DELS LABORATORIS MUNICIPALS VALENCIANS EN EL CONTROL DE QUALITAT DELS ALIMENTS

295

Abans, però, de l’aprovació d’aquestes últimes lleis, s’hauria recorregut un llarg camí en el control de qualitat d’aliments. Un camí que es fa visible quan deixem la legislació per fixar-nos en la creació de laboratoris públics a tots els estats esmentats. Aquestes iniciatives van mostrar particularitats a cada cas i van anar apareixent a diferents ritmes. Però es poden veure coincidències importants entre allò que anava passant a cada lloc. El model de laboratoris que s’impulsa fonamentalment a partir dels anys setanta arreu d’Europa és un model municipal. El laboratori estava format per un nombre limitat de perits químics que analitzaven les mostres d’aliments que els hi arribaven. Aquestes mostres les obtenien professionals especialitzats, com ara els veterinaris, o d’altres sense una formació específica com és el cas dels policies. Aquests professionals adscrits a l’administració realitzaven les inspeccions d’una manera més o menys regular depenent del cas. D’altra banda, la població en general també es va veure estimulada a participar de la inspecció mitjançant l’enviament de mostres d’aliments per analitzar al laboratori. En el cas dels laboratoris anglesos (Vera, 1885), així com en el de Brussel·les (Scholliers, 2006), el paper desenvolupat per la població a l’hora de prendre mostres va ser especialment rellevant. El Laboratori Municipal de París, per contra, es va caracteritzar per organitzar un bon sistema d’inspectors que per parelles recorrien la zona que se’ls havia assignat de les deu zones en les quals s’havia dividit la ciutat (Vera, 1885). La inspecció administrativa tenia, doncs, en aquest últim cas, un paper més important. El cas alemany, per la seua banda, resulta molt interessant, ja que en ell, abans de l’aprovació de la llei de 1879, determinats sectors de la població prengueren un protagonisme especial. Ja no es tractava que la població es limités a enviar mostres per ser analitzades, sinó que davant la ineficàcia de les autoritats locals per donar solució al problema de la qualitat dels aliments, determinats sectors de les classes mitjanes s’organitzaren en associacions per combatre el frau alimentari. Aquestes associacions a diferents ciutats alemanyes arribaren a agrupar centenars de persones que realitzaven conferències per donar a conèixer la problemàtica, elaboraven llistes negres de comerciants que adulteraven i fins i tot arribaren a organitzar laboratoris per analitzar aliments sospitosos d’estar adulterats. Aquesta iniciativa popular, però, amb l’aprovació de la llei de 1879, cediria el protagonisme en el control de la qualitat dels aliments a les autoritats locals (Hierholzer, 2006). Per últim, vull remarcar que si he parlat fins al moment d’iniciatives municipals, és perquè aquestes foren en general les més importants. Però no foren les úniques. Si ens fixem en el cas francès, ens trobem amb una evolució interessant en aquest sentit. Comenta Stanziani que, després del Congrés Internacional d’Higiene celebrat a Brussel·les i del que el va seguir a París el 1878, va quedar clara la importància del paper desenvolupat pel laboratori de Brussel·les i es va proposar la creació de laboratoris d’aquest tipus arreu de l’Estat francès. Així es faria en un gran nombre de ciutats en els deu anys següents (Stanziani, 2005). El model que s’estableix inicialment és, per tant, un model municipal. Açò, però, canviarà a partir de l’aprovació de la llei de 1905, quan es promou la creació d’un servei de re-

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

296

Página 296

X. GUILLEM-LLOBAT

pressió de fraus estatal centralitzat i vinculat al ministeri d’agricultura. Un servei en el qual hi haurà un nou laboratori central a París, que establirà els procediments a seguir, i una sèrie de laboratoris locals menors que estaran subordinats a l’anterior. Es passa així d’un model municipal a un altre d’estatal. Els laboratoris valencians

Als Països Catalans els laboratoris que s’anaren establint, sobretot a partir de l’últim terç de segle, seguiren el primer model francès i foren fonamentalment de caràcter municipal. Ara bé, també és cert que aquests eren de dimensions més aviat reduïdes i que, per tant, quedaven lluny de laboratoris com el de París, que incloïa una plantilla amb uns seixanta professionals. L’obtenció de mostres la realitzaven esporàdicament inspectors professionals dependents de l’administració i, tot i que s’estimulà la participació de la població en l’enviament de mostres, no es va aconseguir l’èxit assolit a laboratoris com els de Londres i Brussel·les. El primer laboratori que es va obrir fou el de Barcelona. Aquest començà a funcionar cap a meitat dels seixanta com a laboratori de l’Ajuntament, i ja al 1882 es reorganitzà per obrirse al públic (Roca, 1988). Al País Valencià caldrà esperar un poc més per donar els primers passos en la consolidació d’aquest nou model de control. Potser el cas més interessant dins el País Valencià és el de la seua capital. El laboratori químic municipal de València es crea el 1881 després d’una denúncia presentada per un grup de comerciants del mercat que veien com els seus productes no resultaven competitius davant d’aquells productes adulterats per altres botiguers (Barona, 2006). Açò donaria lloc a la contractació d’un perit químic per part de la comissió del repès i, finalment, a la creació del laboratori. El laboratori va començar a treballar dirigit per Domingo Greus i amb Vicent Peset Cervera com a perit químic. Aquest últim va elaborar una memòria per poder accedir a la plaça de perit en la qual proposava un projecte de laboratori químic molt ambiciós (Peset Cervera, 1881). Les autoritats del municipi, però, van optar per un projecte més modest que comptaria amb importants limitacions tant pressupostàries com d’infraestructura. Sobre el baix pressupost del laboratori es pronunciaria Peset Cervera un any després de la seua creació i plantejaria llavors com a possible solució estimular la població en general a enviar mostres per a ser analitzades i cobrar aquestes anàlisis com ho feia el laboratori de Madrid (Peset Cervera, 1882). El laboratori químic de València no arribaria mai a disposar dels mitjans i els professionals dels grans laboratoris municipals, però amb el temps aniria creixent i fent-se més actiu. Així, si Peset Cervera descrivia entre l’activitat desenvolupada durant un trimestre del 1882 la pràctica d’unes quaranta anàlisis d’aliments, a la memòria de 1909 del llavors director del laboratori, Rafael Colomina, es parlava de la realització d’unes vuit-centes anàlisis al llarg d’aquell any (Colomina Navarrete, 1909). Les mostres analitzades serien d’aliments molt

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 297

EL PAPER DELS LABORATORIS MUNICIPALS VALENCIANS EN EL CONTROL DE QUALITAT DELS ALIMENTS

297

diversos. Entre els informes que es conserven del laboratori químic hem trobat sobretot anàlisis de vi, vinagre, oli, llimonada, llet, xocolata, pa, pasta de sopa i espècies com ara safrà, pebre roig en pols i pebre. A València també cal tenir present l’activitat del laboratori bacteriològic. Aquest laboratori va ser creat el 1894 i des d’ell es va desenvolupar una activitat important en diferents línies. Algunes d’elles no van estar relacionades amb l’alimentació, com ara l’anàlisi de sang i orina o el desenvolupament de vaccins diversos, però també hi hagué una certa activitat vinculada a la qualitat de l’alimentació. En aquest sentit, cal esmentar sobretot els controls sobre l’aigua per beure, un àmbit on l’activitat desenvolupada per aquest laboratori fou especialment intensa. D’altra banda, cal tenir present que aquest laboratori va actuar de manera estreta amb el laboratori químic: va compartir l’espai en més d’una ocasió; hi hagué professionals que passaren d’un a l’altre, i al llarg dels pocs anys que va perdurar el projecte d’Institut Municipal d’Higiene van ser part d’un mateix centre. A altres localitats del País Valencià també es van plantejar models semblants amb major o menor èxit. A Alacant, el farmacèutic José Soler i Sánchez va impulsar quasi com a projecte personal un laboratori municipal (creat el 1887) que, tot i les grans mancances amb les quals va comptar, va dur a terme un miler d’anàlisis en els seus vuit primers anys d’existència. A Xàtiva, per la seua banda, després de l’aprovació de la llei de 1908, la Secretaria de Sanitat va escriure a l’alcalde per sol·licitar-li la creació d’un laboratori municipal en compliment de l’esmentada llei.1 No existeix, però, constància de la creació d’un laboratori d’aquest tipus en aquesta localitat. Ara bé, l’organisme que aparentment sí que va operar en el control de la qualitat dels aliments a Xàtiva va ser la brigada de desinfecció dependent del servei extern de l’Institut Provincial d’Higiene de València. Aquest institut provincial es va crear el 1916 i, tot i que inicialment no va abordar l’anàlisi d’aliments, poc a poc començà a fer algunes aportacions en aquesta línia. La creació de l’institut provincial va despertar alguns recels entre les autoritats provincials i les municipals de València, però sembla que en cap cas va generar enfrontaments com aquells derivats de la creació del servei estatal de repressió de fraus alimentaris a França. De fet, els professionals dels laboratoris municipal i provincial cooperaren en més d’una ocasió per contribuir a la millora de la higiene valenciana (Barona, 2006). Per últim, cal fer referència al paper desenvolupat per altres laboratoris i professionals en el control de la qualitat dels aliments al País Valencià. Juntament amb els centres esmentats participaren d’aquest control laboratoris privats com el dels Peset que, tot i centrar la seua activitat en anàlisis clíniques, també realitzaren algunes anàlisis d’aliments. Els metges rurals també van fer algunes contribucions en aquesta línia, tot i que es fa difícil valorar en quina mesura. Sabem, però, que hi hagué llibres específicament dirigits a la preparació 1.

Arxiu Municipal de Xàtiva, Secció de Sanitat, expedients i correspondència, V.1.2.3.

IV JORNADA INTER.qxd

298

27/10/08

19:08

Página 298

X. GUILLEM-LLOBAT

d’aquests professionals per detectar els fraus alimentaris i que sovint a les topografies mèdiques que aquests metges elaboraren feren referència a aquesta qüestió. D’altra banda, els laboratoris de centres agrícoles com la granja escola experimental de València realitzaren també anàlisis per valorar les qualitats organolèptiques de diferents varietats de cultius valencians, igual que del vi i la llet que s’hi produïen. El cas valencià ens mostra, en definitiva, una gran varietat de professionals, centres i individus particulars que amb un major o menor grau de participació contribuïren a fer front als nous problemes alimentaris plantejats en aquella època. Així, es dibuixa un panorama complex sobre el qual continuaré treballant per tal de poder mesurar la repercussió que finalment tingué tot plegat en l’evolució de la qualitat dels aliments en el nou context industrial.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 299

EL PAPER DELS LABORATORIS MUNICIPALS VALENCIANS EN EL CONTROL DE QUALITAT DELS ALIMENTS

299

Bibliografia ACCUM, F. (1820), A treatise on adulterations of food, and culinary poisons. Exhibiting the fraudulent sophistications of bread, beer, wine, spirituous liquors, tea, coffee, cream, confectionery, vinegar, mustard, pepper, cheese, olive oil, pickles and other articles employed in domestic economy; and methods of detecting them, Londres, J. Mallett.

PHILLIPS, J.; FRENCH, M. (1998), «Adulteration and Food Law 1899-1939», Twentieth Century British History, 9 (3), 350-369.

BARONA VILAR, C. (2006), Las políticas de la salud: la sanidad valenciana entre 1855 y 1936, València, Universitat de València.

ROCA I ROSELL, A. (1988), Història del Laboratori Municipal de Barcelona, de Ferran a Turró, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

BURNETT, J. (1979), Plenty and want: a social history of diet in England from 1815 to the present day, Londres, Scholar Press.

SCHOLLIERS, P. (2006), «Food fraud and the big city: Brussels’ responses to food anxieties in the nineteenth century», Ninth Symposium of the International Commission for Research into European Food History.

COLOMINA NAVARRETE, R. (1909), Laboratorio Químico Municipal. Resumen de los trabajos practicados en el año 1909, València, Ayuntamiento de Valencia. FERRIÈRES, M. (2002), Histoire des peurs alimentaires: du Moyen Âge à l’aube du XXe siècle, París, Editions du Seuil. HIERHOLZER, V. (2006), «The “War” against Adulteration of Food: Communal food monitoring and citizen self-help associations», Ninth Symposium of the International Commission for Research into European Food History. PESET CERVERA, V. (1881), Proyecto de un laboratorio de higiene pública y de salubridad municipal, València, Juan Guix.

— (1882), «El Laboratorio Químico Municipal de Valencia», Gaceta de los Hospitales, Revista Quincenal de Medicina y Cirugía Prácticas, 1, 409-414.

SMITH, S. D. (2001), «Coffe, Microscopy, and the Lancet’s Analytical Sanitary Commission», Social History of Medicine, 14 (2), 171-197. STANZIANI, A. (2005), Histoire de la qualité alimentaire: XIXe-XXe siècle, París, Editions du Seuil. TEUTEBERG, H. (1994), «Food adulteration and the beginnings of uniform food legislation in late nineteenth-century Germany». A: BURNETT, J.; ODDY, D. (ed.), The origins and Development of Food Policies in Europe, Londres, Leicester University Press. VERA Y LÓPEZ, V. (1885), Laboratorios municipales de salubridad, Madrid, Imprenta de F. Maroto e Hijos.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 300

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 301

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 301-306

ELS ORÍGENS DE LA CASA SANTIVERI. JAIME SANTIVERI I LA LLIGA VEGETARIANA DE CATALUNYA (BARCELONA, 1908) M. PILAR LARA GARCÉS SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA. mplara2002@hotmail.com

Paraules clau: vegetarianisme, Lliga Vegetariana de Catalunya, Revista Vegetariana, Jaume Santiveri, productes Kneipp, Barcelona principis segle xx The beginning of Casa Santiveri. Jaime Santiveri and La Lliga Vegetariana de Catalunya (Barcelona, 1908) Summary: At the beginning of xxth century, it was founded in Barcelona La Lliga Vegetariana de Catalunya. This association was consisted for distinguished members of the Catalonian society, like doctors, manufacturers, bankers, industrial managers, businesses. All they were vegetarians and they were in favour of the medicine naturist practices. They often travelled by Europe and they knew the basics of the Vegetarianism movement in other countries and the prestigious sanatoriums in the north of Europe. The main objective of the association was spread the movement in Catalonian. The association organized different activities, one of them, the publication of Revista Vegetariana. Jaime Santiveri was the administrator of this magazine and he was the official dealer for Kneipp products in Spain from Farmacia Kneipp in Barcelona. Key words: vegetarianism, Lliga Vegetariana de Catalunya, Revista Vegetariana, Jaume Santiveri, Kneipp products, Barcelona beginning of xxth century

DOI: 10.2436/20.2006.01.34

IV JORNADA INTER.qxd

302

27/10/08

19:08

Página 302

M. P. LARA GARCÉS

Introducció

Aquest article és una breu exposició de les dades obtingudes, principalment, de dues fonts: el primer exemplar de la Revista Vegetariana i el discurs pronunciat pel president de la Lliga Vegetariana de Catalunya, el Dr. Josep Falp i Plana, en l’acte inaugural de la mateixa. Aquestes dades s’han completat amb la bibliografia esmentada al final d’aquest document. La Revista Vegetariana, «portaveu mensual de la Lliga Vegetariana de Catalunya»

El primer número d’aquesta revista va sortir l’abril de l’any 1908, justament un mes després de l’acte oficial que donava per constituïda la Lliga Vegetariana de Catalunya. L’acte commemoratiu de la fundació es va celebrar al Mundial Palace el 29 de març de 1908 amb un banquet a la seva sala principal, on van assistir aproximadament dues-centes cinquanta persones. El perfil dels associats corresponia a metges, fabricants, banquers, gerents industrials, comerciants, tots ells distingits, que havien viatjat visitant els principals sanatoris del nord d’Europa, els més importants localitzats a Alemanya, Àustria i Suècia. La taula d’honor estava presidida pel president-fundador i director de la Revista Vegetariana, el Dr. Josep Falp i Plana (Calvet, 2001: 68). Els altres membres d’honor del comitè organitzador eren el Sr. Perelló i Ortega; el Dr. Román Pallejà, secretari general de la societat; el Sr. Puig i Galcerán; el Sr. Martí Dalmau, i el Dr. Ricard Botey. El cos de redacció de la revista estava format per Rosa Massó i Marian Anfrunts, secretari de redacció. També s’estableixen com a col·laboradors tots els socis de la Lliga Vegetariana de Catalunya. A més d’escriure en català com a idioma oficial de la revista, s’hi podia escriure en qualsevol altre idioma o llengua romànica. La revista sortia el dia 15 de cada mes i era enviada gratuïtament als socis residents que pagaven una quota mensual d’una pesseta i als socis corresponsals que pagaven 5 pessetes a l’avançada per anualitat. Per fer la inscripció, els socis s’havien de dirigir al president, al secretari general o a l’administrador de la revista, Jaime Santiveri, per demanar els estatuts. A la Lliga Vegetariana de Catalunya hi havia tres seccions: la Científica i Literària, la Social i de Propaganda i la Culinària. La persona que es volia inscriure ho havia de fer en una d’aquestes seccions com a «soci ordinari», és a dir, vegetarià «practicant», o com a «soci simpatitzant» que no practica el vegetarianisme però hi simpatitza, i en qualitat de «resident» o «corresponsal». L’exemplar costava 50 cèntims. En el moment de la seva fundació, la Lliga comptava amb 30 facultatius adherits (inclosos els que formaven el comitè organitzador o directiu de la revista). La majoria eren metges, homeòpates, farmacèutics, analistes clínics, entre d’altres. La primera organització de caire vegetarià que es va fundar a Espanya va ser a Madrid sota el nom de Sociedad Vegetariana Espanyola, de la qual molts socis eren vegetarians catalans i d’altres estaven associats a la Societat Vegetariana de França.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 303

ELS ORÍGENS DE LA CASA SANTIVERI. JAIME SANTIVERI I LA LLIGA VEGETARIANA DE CATALUNYA

303

El domicili social era a Barcelona, a la plaça Universitat, número 5, principal 1a. Tota la correspondència al director s’havia d’enviar al carrer de Trafalgar, número 26, primer. La persona que portava el tema dels anuncis i les subscripcions era Jaime Santiveri des de la Farmàcia Kneipp del carrer del Call, números 20 i 22. Farmàcia Kneipp, «Depósito General de Productos Vegetarianos»

Jaime Santiveri va néixer a Benabarre l’any 1868. De molt jove, els seus pares l’envien a treballar a Barcelona al petit comerç d’uns amics de la família situat al centre de la ciutat. Al poc temps de treballar, funda el seu propi negoci, una camiseria, en una petita botiga del carrer del Call, número 22. L’any 1885, Jaime Santiveri transforma l’orientació comercial del seu negoci i funda la primera botiga de productes naturals i dietètics d’Espanya, la Farmàcia Kneipp. En poc temps, ampliarà l’establiment al carrer del Call, números 20 i 22. El primer contacte que estableix el comerciant Jaime Santiveri amb el moviment naturista i el vegetarianisme és a través del doctor Joaquín Collet. Jaime Santiveri contrau la tuberculosi i desnonat pels tractaments de la medicina tradicional, visita el metge naturòpata Joaquín Collet, que li recomana l’ingrés al sanatori de l’abat Sebastian Kneipp a Alemanya. Cap a finals del segle XIX i principis del segle XX, el sanatori de Woerishofen es va convertir en el balneari més important d’Europa. El seu fundador, l’abat Sebastian Kneipp, era considerat pels seguidors europeus el pare del vegetarianisme i de les pràctiques naturòpates. Un dels aspectes més importants era l’alimentació, sobretot en el cas de vegetarianisme. En aquell moment, la definició que podem recollir seria la d’un règim alimentari que prohibia la necrofàgia, és a dir, la ingesta de la carn de qualsevol animal mort (a diferència dels vegetalistes, sí que es permetia la ingesta de llet i ous perquè eren productes que s’obtenien d’animals vius). Aquest règim alimentari es basava en les propietats terapèutiques, higièniques i dietètiques dels aliments vegetals. Els tractaments medicinals que es realitzaven consistien principalment en teràpies amb productes naturals i d’hidroteràpia. Els principis terapèutics del sanatori eren portar una vida tranquil·la, els agents curatius que oferia la naturalesa, una alimentació vegetariana, la senzillesa en el vestir, portant peces de roba folgades, realitzades amb materials naturals com la llana o el cotó. En general, donar prioritat a la senzillesa en tots els aspectes de la vida. Un preu raonable, tant per als que anaven de vacances com per als malalts, i uns resultats brillants en la curació de malalties irreversibles van convertir aquest sanatori en un dels més visitats a Europa en aquell moment. Una aproximació als estatuts de la Lliga Vegetariana de Catalunya

A continuació, s’enumeren els principals fonaments ideològics que marcaren les línies d’actuació de la societat. Segons el discurs pronunciat pel president de la Lliga Vegetariana de Catalunya el 20 de desembre del 1908 al Teatre Eldorado de Barcelona, els tres principals factors que integraven la societat eren:

IV JORNADA INTER.qxd

304

27/10/08

19:08

Página 304

M. P. LARA GARCÉS

• El factor cooperatiu. La Lliga com a instrument social organitzat per l’acció. Factor de caire politicosocial. • El factor del vegetarianisme. Informar dels seus principis universals. Segons els corrents positivistes, el progrés universal era el resultat de combinar ciència i naturalesa. • El factor ètnic. «Adaptar a Catalunya l’acció internacional del [v]egetarianisme». «Calia nacionalitzar el [v]egetarianisme per implantar-ho» (Falp, 1908: 1). Adaptant els seus productes i costums a la realitat política, econòmica i cultural del moment. Factor comercial. En aquest sentit, la Lliga adoptava el caràcter més científic dels higienistes, catedràtics i mestres, per aplicar aquests factors a través del vegetarianisme a les classes populars, des del punt de vista vital i econòmic, i d’aquesta manera elevar el grau de cultura del país. En l’àmbit polític i cultural, la Lliga es proclamava catalanista (època del naixement dels nacionalismes) i catòlica. Per tant, el vegetarianisme que ells practicaven estava influenciat per la moral cristiana: el vegetarianisme va ser adoptat pels primers cristians segons la Bíblia. El caràcter religiós no era suficient per imposar-lo si no fos beneficiós per a la salut; s’havia de justificar mitjançant teories científiques (higienistes, metges, químics). Però, per altra banda, aquest progrés també es justificava a través de les teories dels filòsofs alemanys moderns: «El [v]egetarianisme és el règim més apte pels intel·lectuals per mantenir l’equilibri i l’estabilitat de les nostres facultats psíquiques.[...] El règim oposat que tan greus trastorns ocasiona en l’organisme, forçosament ha de perjudicar en alt grau la intel·ligència» (Falp, 1908: 2). La Lliga tenia com a emblema renovar idees i costums «per restablir el vigor de Catalunya» (Falp, 1908: 3) enfront de la decadència que vivia el país per causa dels vicis associats a la carn i a l’alcohol. Segons els vegetarians, els principals enemics eren el tabac, l’alcohol, el cafè i la carn. El vegetarianisme internacional (o universal) s’havia de reflectir a la revista, que era la seva principal font divulgativa. L’esperit d’expansió i fraternitat quedava reflectit en les relacions amb les altres associacions vegetarianes de l’estranger i de la resta d’Espanya. El moviment vegetarià i naturista s’havia forjat a partir de la segona meitat del segle XIX als sanatoris del nord d’Europa. Els principals eren a Alemanya, Àustria i Suècia; aquest últim havia estat el principal referent durant cinquanta anys. El model que defensava era la restricció de l’ús de la carn, l’abolició de l’alcohol i la implantació a les escoles i a les esferes socials la pràctica obligatòria de la gimnàstica de Ling, coneguda com gimnàstica sueca. Amb relació a aquesta pràctica, la Lliga també estava influenciada per dos higienistes francesos, el doctor Danjou, amb relació a la regeneració de l’exèrcit, i el doctor Tissiè, pel que fa a la pràctica a les escoles. El punt de partida del vegetarianisme a Catalunya i de la posterior creació de la Lliga va ser el banquet a l’Hotel Mundial Palace el 29 de març del 1908, «un dels més sonats a Bar-

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 305

ELS ORÍGENS DE LA CASA SANTIVERI. JAIME SANTIVERI I LA LLIGA VEGETARIANA DE CATALUNYA

305

celona pel nombre i qualitat dels concurrents: metges, farmacèutics, advocats, enginyers, arquitectes, sacerdots, mestres, catedràtics, i les empreses més importants del comerç i la indústria» (Falp, 1908: 4). La presència d’aquest públic donava autoritat moral al moviment i a l’organització. I en referència a l’autoritat científica, «[l]a seva influència científica ha transcendit el magisteri català que ha vist i secundat amb simpatia la nostra orientació i elements valuosos del Claustre de Medicina han fet les mateixes manifestacions en actes públics en els qu[als] han intervingut membres de la nostr[a] Lliga. Aquells que poden divulgar la nostra obra d’higienistes i fer-la interessant a les classes populars que vegin en el [v]egetarianisme la solució als seus problemes vitals i econòmics» (Falp, 1908: 4). Els països que van ser els referents ideològics del vegetarianisme a Catalunya van ser: • França, que defensava la tesi que s’és vegetarià per l’autoritat de la ciència. França era pionera en el desenvolupament de ciències com la microbiologia, la bacteriologia, dintre de l’Institut Pasteur. • Els països anglosaxons «amb la virtut coratjosa de l’exemple» (Falp, 1908: 5). Per facilitar la campanya que es feia des de l’organització, es defensava que el vegetarianisme era indígena a la nostra taula, que la ciutat havia pervertit d’alguna manera. Per a ells, la natura i l’agricultura aquí eren més favorables, «fruites exquisides, variades hortalisses», però també la climatologia, «el sol», considerat un tresor (escàs) pels sanatoris del nord d’Europa que l’utilitzaven per a banys de llum i aire, exercicis i pràctiques naturals. «Necessitem l’autoritat dels de fora per fer prevaldre molts cops el bon exemple que donem a casa nostra» (Falp, 1908: 6). Destacaria el postulat en contra de les condicions de vida a les ciutats i de les condicions de vida del burgès i dels seus obrers, des d’una actitud paternalista. «L’industrialisme a les ciutats ha fet condemnar la població en els grans centres, en les fàbriques, en els tallers, amb la impurificació del subsòl, de l’aire i de l’aigua; amb les habitacions malsanes, amb la indumentària inapropiada, amb la corrupció de la carn al mercat, i amb els cafès i tavernes on els hàbits que s’adquireixen són tan dolents com els tòxics que es beuen o es respiren, hàbits que aparten l’obrer dels seus esports a l’aire lliure i li roben, fins en els dies de festa, l’expansió i l’aire pur que no ha [gaudit] en tota la setmana. Contra tot això hem de lluitar nosaltres, contra les preocupacions i rutines d’aquells que no saben menjar ni vestir-se, que no saben respirar ni viure, contra tot el que fa al burg[è]s malsanar l’existència» (Falp, 1908: 8). En aquest paràgraf es qüestiona el progrés, sinònim de benestar associat a la indústria, a les innovacions tecnològiques i a les condicions de vida de les ciutats. Es critica o es posa en dubte tot el que aquest progrés ha comportat per a les condicions higièniques i alimentàries tant dels treballadors com de la burgesia de les ciutats. Ells ho veuen des del punt moralista del catolicisme («els salvadors», «el pecat de la carn»). El vegetarianisme regenerarà aquesta perversió de la societat industrial des de diferents aspectes com l’esport, la roba, l’alimentació, entre d’altres.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 306

306

M. P. LARA GARCÉS

Figura 1. Sopar de gala de l’acte inaugural de la Lliga Vegetariana de Catalunya. FONT: Revista Vegetariana (1908), I (abril).

Bibliografia Revista Vegetariana (1908), I (abril). CALVET I CAMARASA, J. M. (2001), Metges i farmacèutics catalanistes (1880-1906), Valls, Cossetània. (El Tiner; 20)

FALP I PLANA, J. (1908), Discurs inaugural de la Lliga Vegetariana de Catalunya, Barcelona, La Lliga.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 307

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 307-320

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS FRANCESC BUJOSA HOMAR; JOAN MARCH NOGUERA GRUP D’INVESTIGACIÓ D’HISTÒRIA DE LA SALUT PÚBLICA DE LES BALEARS, INSTITUT UNIVERSITARI D’INVESTIGACIÓ DE LES CIÈNCIES DE LA SALUT, UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. xbujosa@telefonica.net; joanmarch@uib.es

Paraula clau: Conferència Sanitària Internacional Pere Felip Monlau and the epidemiologists and hygienists Italians Summary: In the Biblioteca Balear located in the monastery of Santa Maria de la Real of Palma de Mallorca we find the library of Pere Felip Monlau (1808-1871), his manuscripts as personals as professionals, so as all the correspondence received. Between the books of the library and the correspondence we find the publications and letters of more important Italians hygienists contemporary of Monlau. Letters of Pietro Betti (1784-1863), Angelo Bo (1801-1874), Agostino Cappello (1784-1858), Giuseppe Carbonaro (18001858), Issaco Galligo (1822-1869), Paolo Mantegazza (1831-1910), Giovani Battista Massone (1817-1864) and Salvatore de Renzi (1800-1872). Monlau knew them when he went to the International Sanitary Conference of Paris (1851-1852). The result of this relations were enhanced the publications of all they as so the your practices applications. Key word: International Sanitary Conference

A la Biblioteca Balear, ubicada en el monestir de Santa Maria de la Real de Palma de Mallorca, es troba la que fou la biblioteca de Pere Felip Monlau (1808-1871), els seus manuscrits tant personals com professionals, així com tota la correspondència que va rebre (Bujosa, F. & March, J., 2006: 103-114). Entre les obres de la biblioteca i la

DOI: 10.2436/20.2006.01.35

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 308

308

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

correspondència rebuda trobam les publicacions i cartes dels més importants higienistes italians contemporanis d’en Monlau. Així trobam cartes de Pietro Betti (1784-1863), Angelo Bo (1801-1874), Agostino Cappello (1784-1858), Giuseppe Carbonaro (1800-1858), Issaco Galligo (1822-1869), Paolo Mantegazza, (1831-1910), Giovani Battista Massone (18171864) i Salvatore de Renzi (1800-1872). Monlau va conèixer personalment la majoria d’ells gràcies a l’assistència a les conferències sanitàries internacionals celebrades a París (18511852), París (1859) i Constantinoble (1866), a les quals varen assistir tant els italians com Pere Felip com a delegats sanitaris dels seus respectius països. Fruit d’aquestes relacions es varen enriquir les publicacions de tots ells, així com les seves aplicacions pràctiques. S’ha dit moltes vegades que seguint Mateo Seoane (1791-1870), Pere Felip Monlau (1808-1871) i Francisco Méndez Álvaro (1806-1883) es pot visualitzar la introducció i el desenvolupament de l’higienisme a Espanya. Mateo Seoane és, per qüestió de data de naixement, el primer dels tres grans higienistes espanyols que va tenir l’oportunitat de fer explícits els seus plantejaments entorn dels problemes de salut pública que afectaven l’Espanya del primer terç del segle XIX. Mateo Seoane, un personatge de tarannà lliberal i progressista (a més de ser membre del Partit Lliberal va ésser membre destacat de la maçoneria) (López Piñero, 1984), és un bon exemple per posar en evidència que el contacte entre professionals de diferents països i processos de formació distints produeix resultats positius per a la ciència. Així, el jove Mateo Seoane, diputat electe pel Partit Lliberal a les Corts (1820-1823), principal autor el 1822 del no promulgat Proyecto de Código Sanitario para la Monarquia espanyola, va defensar al si de les Corts amb tot tipus d’arguments el no-contagi de les malalties epidèmiques (Chinchilla Piqueras, A., 1846-1848, 4: 255-258)1 i va haver de passar més de deu anys exiliat a Londres en contacte amb els sanitaristes anglesos per canviar d’opinió. Per veure l’evolució de les distintes disposicions administratives que es varen elaborar a Espanya al llarg del segle, val la pena ressenyar alguns punts significatius del Proyecto de Código:2

Entre altres coses explica que, feta una consulta a distintes corporacions professionals, la majoria es va pronunciar a favor

del caràcter contagiós d’aquestes malalties. Una proposició no de llei amb el suport de Seoane presentada a les Corts en la qual es defensava el no-contagi fou aprovada per la majoria. A Mallorca, que havien patit de ben a prop les epidèmies de pesta bubònica (1820) i febre groga (1821), la majoria dels professionals creien en el contagi; així ho llegim per exemple a «Dictamen que sobre la fiebre amarilla que padeció Mallorca en 1821 dió á la Junta de Sanidad D. Antonio Almodóvar» (metge honorari de S. M. l’1 de juliol de 1822) (1830), Revista de Medicina y Cirugía, 6, Pamplona. 2.

En el preàmbul llegim: «Erale indispensable tomar un partido, y resolver el ruidoso problema que hoy agita la diplomacia,

quizá no menos que la medicina: a saber, si la fiebre amarilla es o no contagiosa e importable. Los corifeos de ambos partidos son muy respetables; todos alegan hechos, que creen terminantes a su favor. La comisión se vio en el apuro de tener que pesarlos, y decidirse, y dejando para las academias los discursos polémicos, ha tomado el camino más seguro para el bien de los pueblos. Sienta que la fiebre amarilla induce contagio, y que es capaz de importación; y en esto sigue el ejemplo de la Inglaterra, de la Francia, y de la misma América, que teniendo esforzados prosélitos del partido opuesto, no obstante dictan sus gobernantes saludables leyes apoyados en la afirmativa […]».

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 309

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS

309

Primera Parte BASES GENERALES TÍTULO ÚNICO Objeto de este código y autoridades encargadas de su ejecución Capítulo Primero Objeto de este código Artículo 1º. El objeto de este código es: 1º. Procurar la mejor salud a los españoles, y la salubridad a las Españas; 2º. Evitar que en España nazca, se introduzca, o extienda ninguna enfermedad que sea sospechosa de infección propagación o contagio, ya sea del país, o indígena, ya extranjera o exótica. Artículo 2º. Se pondrá la mayor vigilancia en precaver y cortar la aparición y propagación de los males que, entre los dichos, sean más agudos y mortíferos; Como la peste levantina o bubonaria, y la americana o fiebre amarilla...

Com veiem, l’objecte central del Código era combatre les malalties epidèmiques i dóna a entendre que existeixen malalties contagioses encara que el seu principal autor era, en aquell moment, defensor del no-contagi de les malalties epidèmiques en el litigi que s’estava produint. Pel jove Pere Felip Monlau,3 de tarannà lliberal i progressista igual que Seoane, encara que d’un caràcter més polièdric4 i acomodatici (Bujosa, 1995), el seu exili a França i més concretament a París entre el 7 de novembre de 1837 i el 2 de setembre de 18395 va ésser, com per Seoane, positiu (si pot ésser positiu estar exiliat per falta de llibertat a un estat), ja que li va permetre entrar en contacte amb molts professionals de ciències de la salut i d’altres matèries, a més d’incrementar les seves relacions amb altres lliberals exiliats. Així, i sense ésser exhaustiu, entre els professionals de la salut es va relacionar amb els metges següents: el

Monlau, doctorat l’any 1833 a Barcelona, havia manifestat les seves idees lliberals progressistes mitjançant la direcció de les

revistes El Vapor (1833) i El Constitucional (1837). L’any 1832 havia entrat a treballar a l’hospital militar de Barcelona i l’any 1835, com a professor de geografia i cronologia a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. Donant proves de la seva habilitat pels temes econòmics durant l’exili, va continuar cobrant emoluments de les dues institucions a més dels rendiments de les seves publicacions, cosa que li va permetre viure sense problemes durant la seva estada a França. 4.

Una bona prova de la diversitat de gèneres que va conrear Pere Felip és la seva petita obra de teatre editada l’any 1828 (és

a dir, als 20 anys) que podem trobar a la Biblioteca Nacional: Una tertulia a la dernier: Pieza en un acto, Barcelona, Imprenta de José Torneo. O la traducció que va fer als 23 anys (1831) dels Elemens de Botanique d’Achille Richard (1794-1852), Elementos de botánica... traducidos al español de la 4ª edición francesa por D. Pedro Felipe Monlau, adornados con 8 láminas que representan las principales modificaciones de los órganos de los vegetales (1831), Barcelona, José Rubió, 2 v. Monlau va visitar Richard a la seva càtedra de la facultat de medicina de La Sorbonne durant el seu exili a París, va travar amistat amb ell i li va lliurar un exemplar de la seva traducció. 5.

A la capsa 245 del Llegat Moragues Monlau a la Biblioteca Balear en el monestir de Santa Maria de la Real trobam un diari

dia a dia del seu exili a França.

IV JORNADA INTER.qxd

310

27/10/08

19:08

Página 310

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

catedràtic de clínica quirúrgica Alfred Louis Armand Velpeau (1795-1867);6 el químic i toxicòleg menorquí Mateu Orfila (1787-1853); el fisiòleg François Magendie (1783-1855); el patòleg François Broussais (1772-1838); l’especialista de patologia quirúrgica Pierre Nicolas Gerdy (1797-1856); Philibert Joseph Roux (1780-1854), professor de patologia externa; el clínic Auguste François Chomel (1788-1858); Jacques Lisfranc de Saint Martin (17901841), cirurgià i anatomista; Jules Germain Cloquet (1790-1893), anatomista; el botànic i farmacòleg Achile Richard; l’especialista en malalties venèries Philippe Ricord (1799-1889); Joaquim Hysern (1804-1883), o l’economista lliberal Adolphe Blanqui (1798-1854). Aquests quasi dos anys a París li varen proporcionar un bagatge intel·lectual molt important i del qual va treure profit en els anys següents.7 Monlau va continuar alternant les seves activitats professionals amb les polítiques, i les primeres es varen ressentir de les segones. Així, l’any 1840 amb un govern progressista presidit per Baldomero Espartero (1793-1879), la Junta de Govern de la Universitat de Barcelona el nomena catedràtic de Literatura i Història, i es va mantenir a la càtedra fins l’any 1844, en què entra un govern moderat amb Ramón María Narváez (1800-1868) que, a més de retirar-li la càtedra, l’envia desterrat a València, on exercirà de cirurgià a l’hospital militar fins l’any 1846. Mentrestant, Monlau conclou que si vol fer carrera s’ha d’apartar de la política activa i que si vol vendre molts d’exemplars dels seus llibres a més d’escriure’ls amb preceptes moderats, la seva imatge també ho ha d’ésser i actua en conseqüència amb aquesta anàlisi. Així, l’any 1846 va acceptar una oferta del govern moderat de Francisco Javier de Istúriz (1790-1871) per formar part d’una comissió que havia de remodelar el funcionament dels hospitals militars.8 El fet més important per Monlau com a higienista públic va ésser la seva entrada al Consejo de Sanidad del Reino l’any 1847 com a secretari del mateix, ja que serà al 6.

Monlau havia traduït al castellà el 1833 el llibre de A. A. Velpeau Traité élémentaire de l’art des accouchemens ou principes

de tokologie et d’embryologie... (1829), Elementos de obstetricia redactados conforme a los principios de tokologia y embriologia..., Barcelona, Imprenta de J. Verdaguer, 816 pàgines. Monlau va entrar en contacte amb Velpeau per lliurar-li un exemplar de la seva traducció. A partir d’aquí varen travar una bona amistat. Trobam cartes de Velpeau al llegat Moragues Monlau. 7.

La prova més immediata va ésser la seva publicació de De la instrucción pública en Francia: ensayo sobre su estado

en 1838 y 1839… (1840), Barcelona, Imprenta de Don Antonio Bergnes y Compañía. 8.

Monlau va publicar el mateix any a Barcelona Elementos de higiene privada o arte de conservar la salud del inviduo i

l’any 1847, Elementos de higiene pública o arte de conservar la salud de los pueblos. Molt pragmàtic, Monlau als 38 anys va fer que els seus llibres sortissin amb llicència eclesiàstica, cosa que va fer que es poguessin utilitzar com a llibre oficial en els seminaris de tot Espanya i en els ambients catòlics. Per això, va haver d’adaptar els seus continguts, renunciant a les seves idees, però al mateix temps aquesta renúncia va ésser útil per a la penetració social dels preceptes higienistes i, conseqüentment, va ésser útil per a la millora de la salut en general. Els llibres d’higiene personal i de les famílies de Monlau varen tenir un èxit de difusió sense precedents al llarg dels posteriors trenta anys, cosa que no s’hauria produït si Monlau hagués adoptat posicions més avançades en la redacció dels seus manuals. Els altres dos grans higienistes coetanis amb Monlau, Méndez Álvaro i Seoane, no es varen dedicar a la difusió dels preceptes higiènics en l’àmbit popular i, malgrat la seva vàlua i la indubtable influència que varen tenir a l’hora que es promulguessin mesures sanitàries encertades, possiblement l’àmplia difusió dels preceptes higiènics que es varen aconseguir mitjançant les obres d’en Monlau va ésser, en aquell moment, més útil per millorar la salut de la població. Des d’un altre vessant, Monlau es va fer ric amb la venda dels seus llibres, cosa molt extraordinària a l’època.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 311

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS

311

seu si on crearà el conjunt de relacions personals que el faran ésser, al llarg dels anys cinquanta i seixanta del segle XIX, el representant sanitari espanyol a tots els congressos internacionals relacionats amb la salut pública.9 La dècada dels anys trenta va ésser la de la irrupció del còlera a Europa i conseqüentment la de les primeres reaccions internacionals per aturar el procés invasiu. Les informacions de l’època indiquen que al voltant de l’any 1830 el còlera es va estendre des de l’Iran a Síria i, bordejant el mar Caspi, es va endinsar dins Rússia arribant a Polònia l’any 1831. D’aquesta va passar a Alemanya, i a Anglaterra l’any 1832. Per Calais, l’epidèmia entrà a França arribant a Espanya i Portugal l’any 1833. Aquestes circumstàncies haurien d’haver accelerat reunions de caràcter internacional per mirar de posar en marxa mesures en comú per prevenir l’extinció epidèmica de les malalties, però les reticències polítiques i militars entre els distints estats i les crisis econòmiques i socials que caracteritzaven l’Europa del moment les varen impedir fins l’any 1851. Aquest any Louis Napoleón (1808-1873) arribà al poder a França via cop d’estat, i entre altres mesures, per intentar prestigiar-se, va acceptar convocar a París la que es va denominar I Conferència Sanitària Internacional. A Espanya, el cap de govern era el moderat Juan Bravo (1803-1873) i estava vigent el Real decreto orgánico de sanidad de 17 de marzo de 1847 redactat per Mateo Seoane i que, amb relació a les epidèmies, deia el següent: Artículo 11. El Consejo de Sanidad será consultado: 1.º Sobre las reformas o mejoras que hayan de hacerse en la organización y servicio de la policía sanitaria exterior, y en especialidad de la marítima, a fin de poner esta parte importante del sistema sanitario en consonancia con el estado de los conocimientos científicos y con los adelantamientos hechos en las demás naciones, para que se pueda llenar cumplidamente el objeto de permitir a las comunicaciones comerciales toda la libertad que sea compatible con la conservación de la salud pública. 2.º Sobre el establecimiento de un sistema ordenado de policía sanitaria interior, dirigido a la preservación de contagios, epidemias y epizootias, a la conservación de la salubridad pública y a la represión eficaz de las infracciones de las leyes, reglamentos o disposiciones gubernativas, pertenecientes a la policía sanitaria y a la médica...

Mateo Seoane, aprofitant la seva situació de vocal del Consejo de Sanidad, tractava d’impulsar des de feia temps la celebració de reunions internacionals per tractar de posar en comú mesures sanitàries que donessin lloc a la prevenció de les malalties epidèmiques. 9.

Paral·lelament, Monlau va ésser nomenat catedràtic interí de psicologia i lògica al madrileny Instituto de San Isidro, i l’any

1848 guanyà la plaça en propietat. L’any 1850 va guanyar la càtedra de la mateixa assignatura a l’Escuela Normal de Filosofía. Per últim, l’any 1857 va guanyar també a la mateixa Escuela, la càtedra de llatí, castellà, llemosí i gallec antics. Amb relació a l’ensenyança d’higiene, les distintes vicissituds polítiques varen fer que tan sols la pogués exercir uns pocs mesos en el curs 1853-1854 a la Facultat de Medicina de Madrid.

IV JORNADA INTER.qxd

312

27/10/08

19:08

Página 312

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

Així que en el moment en què es va convocar la Conferència, Mateo Seoane es va posar a fer feina. En primer lloc, i atès que totes les delegacions dels estats que participessin a les conferències havien d’estar formades per dues persones, un professional de ciències de la salut i un alt diplomàtic, va proposar al Govern de l’estat el nomenament de Pere Felip Monlau com a delegat sanitari a la conferència. Seoane i Monlau mantenien una bona relació des que Monlau s’havia traslladat a Madrid i havien coincidit, a més, en el Consejo de Sanidad, de forma tal que es farien amics corals fins a la seva mort,10 malgrat els ferms principis progressistes de Seoane i els acomodaticis principis de Monlau. Seoane va redactar unes molt interessants Instrucciones para gobierno de los Delegados de España en el Congreso Sanitario Internacional reunido en París,11 en les quals, després d’una sèrie de consideracions de caràcter general, dipositava tota la seva confiança en el representant espanyol a la conferència i li deixava el camp obert per acordar les mesures que amb el seu criteri considerés oportunes. Per Monlau, la participació en aquesta conferència va ésser fonamental per a la seva projecció internacional, ja que en els sis mesos que va durar la conferència va haver-hi temps més que suficient per establir relacions d’amistat i col·laboració professional, com es posa de manifest en el diari de Monlau, que va escriure dia a dia i que es troba també entre els documents del llegat Moragues - Monlau a la Biblioteca Balear. En aquest treball es tracta d’esbrinar les relacions que es varen establir entre en Monlau i els higienistes italians, des del seu coneixement en persona a la I Conferència, i com es varen desenvolupar en els anys posteriors mitjançant l’estudi de les seves correspondències i obres publicades per un i altres, tant pel que fa a llibres i opuscles com a revistes.12 La Conferència13 es va inaugurar oficialment el 23 de juliol de 1851 i es va clausurar el 19 de gener de 1852.14 Els dotze estats participants i els seus representants sanitaris foren: 10.

Vegeu les cartes de Mateo Seoane al llegat Moragues - Monlau a la Biblioteca Balear.

11.

Al llegat Moragues - Monlau es troba l’original manuscrit d’aquest important document.

12.

Aquest treball és preàmbul d’un projecte d’investigació que, dirigit pel doctor Francesc Bujosa i titulat «Els professionals de la salut

a les Conferències Sanitàries Internacionals del segle XIX», pensa desenvolupar en els pròxims anys el Grup d’Investigació d’Història de la Salut Pública de les Balears adscrit a l’Institut Universitari d’Investigació de les Ciències de la Salut lligat a la Universitat de les Illes Balears. Aquest projecte pretén determinar que les relacions establertes, professionals i d’amistat, entre els professionals de les ciències de la salut participants a les conferències internacionals varen ésser decisives per a l’adopció de mesures d’àmbit internacional, per combatre les malalties epidèmiques, en primer lloc, i la creació d’organismes internacionals de caràcter permanent, en segon. 13.

Per a una perspectiva general, cal tenir en compte Norman Howard-Jones (1975), The scientific background of the Inter-

nacional Sanytary Conferences 1851-1938, Gènova, World Health Organization; Juan B. Mateos Jiménez (2005), «Actas de las conferencias sanitarias internacionales», Revista Española de Salud Pública, (Madrid), vol. 79, núm. 3. 14.

És molt interessant per conèixer les resolucions més concretes que entorn de la higiene marítima es varen prendre a la

conferència, consultar la traducció de les propostes de resolució que va fer Pere Felip Monlau com a relator de la comissió d’higiene marítima. L’obra en concret és Informe sobre las medidas higiénicas que deben tomarse antes de la salida, durante la travesia, y al arribo de los buques (1852), Barcelona, Imprenta y librería de Pablo Riera [Trad. Santiago Méndez].

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 313

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS

313

Anglaterra, representada pel doctor John Sutherland (1808-1891), inspector general de sanitat i epidemiòleg; Àustria, representada pel protometge de Dalmàcia15 el doctor Guglielmo Menis (1793-18??); Dues Sicílies,16 representat per Giuseppe Carbonaro (1800-1858), secretari de la magistratura sanitària de Nàpols; Espanya, representada per Pere Felip Monlau, que en aquell moment era membre de la Junta Municipal de Madrid; els Estats Pontificis,17 representats per Agostino Cappello (1784-1858),18 que era vocal de la Junta Suprema de Sanitat de Roma; França, representada per François Melier (1798-1866), vocal del comitè consultiu d’higiene pública; Grècia, amb el catedràtic de la Universitat d’Atenes, el doctor Costi; Portugal, amb el doctor José Maria Grande (18??-1858), conseller del rei i catedràtic a l’Escola Politècnica de Lisboa; Rússia, representada pel doctor Carlos O. R. Rosenberger (1806-1866), vocal del Consell Superior de Sanitat de Sant Petersburg; Sardenya, amb el catedràtic de la Universitat de Gènova Angelo Bo (1801-1874); la Toscana, amb Pietro Betti (1784-1863), superintendent dels hospitals de la Toscana, i Turquia, amb el vocal del Consell de Sanitat de Constantinoble el doctor Bartoletti. L’altra via per la qual Monlau es va introduir a Europa va ésser la de la revista el Monitor de la Salud de las Familias y de la Salubridad de los Pueblos. Revista de Higiene Pública y Privada (1858-1864) que va dirigir sempre, i mitjançant el sistema d’intercanvi amb altres publicacions va entrar en comunicació amb Salvatore de Renzi, Issaco Galligo, Paolo Mantegazza i Giovani Battista Massone. Es tracta, doncs, d’analitzar les relacions que es varen establir amb cadascun dels metges italians amb els quals Monlau va estar en contacte.19 Un fet important que va tenir lloc després de la conferència de París va intensificar els contactes, l’epidèmia de còlera que va assolar Europa entre els anys 1854 i 1857, i especialment Espanya i Itàlia. De Pietro Betti, d’ideologia lliberal i contagionista, professor de Terapèutica a la Universitat de Florència i redactor dels reglaments sanitaris de la Toscana, trobam quatre cartes que va intercanviar entre 1852 i 1858 (les dues primeres en italià i les dues segones en francès) 15.

El càrrec de «protometge» era el principal responsable de les activitats sanitàries a un determinat territori, especialment en

els països mediterranis. La Dalmàcia formava part en aquell moment de l’imperi austríac. 16.

El Regne de les Dues Sicílies era un regne del sud d’Itàlia i en formaven part l’antic Regne de Nàpols i l’illa de Sicília.

17.

Fins l’any 1870 el Papa era, a més, cap dels Estats Pontificis, amb un territori situat al centre d’Itàlia, i tenia un exèrcit de

tipus mitjà. 18.

Va publicar les seves impressions a Sul sanitario congresso internazionale aperto a Parigi nel di 23 luglio 1851 e chiuso nel

di genaio 1852 (1852), Roma, Tipografia delle Belle Arti. 19.

Per dur a terme aquest estudi, ja persona a persona, hem partit del material existent al Llegat Moragues – Monlau, és a dir,

diaris personals, cartes rebudes, llibres dels metges italians, llibres d’en Monlau i les col·leccions de les revistes sanitàries controlades per Monlau, especialment El Monitor de la Salut. Aquest material ha estat complementat amb les troballes fetes en els arxius i biblioteques italianes de cartes d’en Monlau, referències a les revistes professionals i obres dels higinistes italians i d’en Monlau mateix per veure les mútues influències.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

314

Página 314

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

en les quals explicitaven les seves opinions amb relació a les mesures concretes que s’havien de prendre per aturar l’epidèmia de còlera. Les cartes escrites des de Florència destil·len una profunda admiració d’en Betti per en Monlau, fruit de les converses mantingudes a París, i la referència que Monlau l’ha posat en contacte amb el seu estimat Instituto Médico Valenciano (1841-1890),20 i que rep el butlletí del mateix.21 També trobam referències a G. B. Massone i a la mort del representant de Portugal a la Conferència José Maria Grande. Per una altra part, a la Biblioteca Balear trobam les dues obres fonamentals de Betti: Sul colera asiatico che contristó la Toscana nelli anno 1835,36, 37... (1857), en quatre toms amb nombroses referències a la Conferència i als participants, i Studi di medicina publica (1860-1862), en sis toms. D’Angelo Bo, diputat i senador cavurista i anticontagionista convers, trobam dues cartes22 (en italià), entorn en els seus punts de vista oposats, redactades en to molt cordial. Veiem una ressenya d’una d’elles, la datada el 13 de gener de 1862 a Gènova, escrita amb paper de la Direzione di Sanitá Marittima:23 E’ timpo finalmente he io mi rivolga all’antico amico e colega al Congrefso Sanitario Internazionale di Parigi perche in una occasione solenne quale è quella dell tuazione negli Stati Sardi delle decisioni prese in quel Congrefsio non manchi al debito d’informarme gli onorevoli membri chi vi presero parte. La riforma Sanitaria Marittima era un biogno universalmente riconoscinto e el mio Governo con plauso della Nazione la promofse dopo che il voto del Parlamento alla quasi unanimita di suffagi la stabiliva colegge dello stato nel Regno di Sardegna. Chiamato alla Direzione della Sanità Maritima negli Stati continentali di S. M. il Rei mio Augusto Signore io mettero maggiore studio estara per me religioso pensuro di uniformarme nell’applicazione della legge XXX nobili filantropriche intenzioni dei membri di quel memorando Congresso nel quale ella meritamente rifulgeva per copia di lumi e per le doti eminenti dell’ ingegno. 20.

En el mes d’abril de 1847 fou nomenat soci de mèrit de l’Instituto Médico Valenciano i l’any 1856 fou nomenat redactor

corresponsal a Madrid del Boletín de l’Instituto. L’any 1858 fou nomenat responsable del dipòsit de la vacuna antivariolosa que l’Instituto va muntar a Madrid. 21.

És interessant: Severino Teruel Piera (1974), La medicina en Valencia (1841-1892), Madrid, CSIC. En aquesta obra, a la

pàgina 23, s’explica que l’Instituto Médico Valenciano el gener de 1852 nomena el seu representant a Anglaterra John Sutherland i el 8 de novembre del mateix any, tots els altres representants sanitaris a la Conferència de París representants de l’Instituto en els seus respectius països. Tots acceptaren el nomenament i reberen des d’aquell moment el Boletín del Instituto Médico Valenciano (1841-1890). El que no explica l’autor del treball és com arriben a la conclusió que han de nomenar entre els membres de la Conferència els seus representants; pareix lògic pensar que la decisió fou inspirada per Pere Felip Monlau, amic de la majoria dels membres de l’Instituto des de la seva estada a València (1844-1846). 22.

La primera està datada a 2 de setembre de 1852, és a dir, molt poc temps després que acabés la conferència.

23.

S’ha respectat l’ortografia original de les cartes. S’ha de tenir en compte que algunes de les cartes estan escrites en al-

guns casos en idiomes que no són els materns dels autors i això pot fer augmentar les faltes ortogràfiques a més d’augmentar la dificultat de comprensió d’algunes frases.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 315

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS

315

Mi pregio intanto trasmeterle un esemplare del Rigolamento speciale del servizio Sanitario per gli Stati Sardi, un quadro delle quarantene d’ora innanzi in vigore in questi Stati, e un esemplare della Convenzioni e Regolamento Sanitario Internazionale che ella conosse...

Gràcies a les bones gestions de Bo, Monlau va ésser admès com a soci corresponsal per unanimitat a l’Accademia Medico-Chirùrgica de Gènova en el mes de gener de 1853. D’Agostino Cappello trobam dues cartes intercanviades en francès l’any 1856 i una altra amb el seu fill Valerio a la mort d’Agostino l’any 1859. Les cartes expliquen l’intercanvi d’obres que fan, la seva coincidència d’idees i, evidentment, que Monlau l’ha posat en contacte amb l’Instituto Médico Valenciano mitjançant també el butlletí del mateix. Sabem també que a la revista de Cappello el Giornale Arcadiano (1819-1868), varen aparèixer ressenyes de les obres d’en Monlau. Per il·lustrar tot el dit, el millor és transcriure l’esborrany de la carta que Monlau li va enviar en francès el 20 de maig de 1856 en resposta a la d’en Cappello del 19 d’abril del mateix any: J’ai eté charmé de recevoir devant tout vos nouvelles, et j’empresse à vous remercier de l’envoi que vous m’aver fait des deux volumemes du Giornale Arcadico, dans les quals j’ai lu avec plaisir vos deux savantes memoires. J’occupe aaussi mes loisirs en ecrivant (mais toujours d’hygienè) comme vous pourrer vous en convaincre par les tres trois petits volumes que j’ai l’honeur de vous offerir ci-joints. Du reste, notre gouvernement vient de regler le systeme quarantainer d’Espagne par la loi du 28 Novembre 1854, et maintenant le Conseil Superior de Sante, dont je suis membre, s’occupe dans la formation du Reglament pour l’execution de la dita loi. Je vous en ferais parvenir un un exemplaire aussitot qu’ils serant publies. Soigner votre santé mon estimable collégue, consacrer votre noble vieillesse à des noveaux traveaux tant aussi remarquables que ceux que vous avez avez publier pendant votre honorable carrière, et compter toujours sur la sincèreamitiè et la haute consideration de votre devoué. Madrid, 20 Mai 1856.

De Giuseppe Carbonaro, un afamat higenista,24 trobam una carta de lectura quasi impossible, escrita en italià i datada al 30 de novembre de 1852 des de Nàpols, és a dir, pocs mesos després d’haver estat junts a París, en la qual expressa la seva preocupació per l’aplicació de la convenció que va seguir a la conferència sanitària. Fins aquí, els metges que va conèixer personalment Monlau a París. Amb relació als altres metges italians que vénen a continuació, el seu coneixement va ésser epistolar, amb intercanvi de revistes en les quals escrivien un i altre i mitjançant l’intercanvi de les seves obres. 24.

Obra seva era, per exemple, La peste orientale relativamente al sisteme delle quarentene / Memoria scritta dall Commis-

sione Medica Cav. Giuseppe Carbonaro di Napoli (1845), Nàpols, C. Cataneo.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 316

316

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

D’Issaco Galligo, higienista, pediatra i científic molt actiu, trobam una carta en italià datada a gener de 1860 en la qual Galligo dóna compte de les seves activitats i de les de Betti i Massone. Li demana també un exemplar d’Higiene del matrimonio. Trobam també a la Biblioteca Balear el llibre de Galligo Su l’igiene e le malattie dei bambini. Trattato Elementare, Florència, 1856. El llibre té manuscrita una dedicatòria de l’autor a Monlau que diu així: «Al chiamifino medico e celebre igessi. Don Felippo Monlau di Madrid a significazione di considerevoles e profunda ammirazione. L’autore». Hi ha també una anotació a mà de Monlau que diu «El Dr. Galligo de Florencia falleció en 1869». També trobam un altre llibre d’Issaco: Tratatto teorico practico delle malaltie venere, Florència, 1852. Galligo fou, a més, director de L’Imparziale: Giornale Medico degli Interessi Scientifici, Pratici, Morali della Classe Medica (1861-1883), que es publicava a Florència i en el qual varen aparèixer ressenyes de les obres d’en Monlau. Del jove Paolo Mantegazza, darwinista i futur diputat, trobam una carta en castellà (havia passat uns anys a l’Uruguai i l’Argentina i la seva dona era d’allà) datada el 19 de novembre de 1862 des de la ciutat de Pavia en el moment que Mantegazza era professor de la seva universitat. En Monlau li va contestar el 2 de desembre. Vegem el contingut de la carta:25 En la Igea26 que presento á V, V. hallará un articulo sobre el Monitor de la salud, etc que V. dirije con tanta doctrina y esmero. El pobre diario que yo dirijo es muy joven de edad y recien ha empezado a nacer en Octubre de este año.— Pueda vivir como yo lo deseo, puedan las autoridades de la publica administracion y mis colegas ayudarme en mi obra.— El aprecio que le ago XXXpor V. y el conocimiento de su amabilidad nos hemos atrevido a pedirle el cambio de mi diario con el Monitor de la Salud. Son dos hermanos, muy diferentes por merito y por edad; pero sin embargo pueden ayudarse uno conotro.— Si V, mi estimado colega se adviene en este cambio, puede dirigirme el Monitor a Pavia, Italia. Yo se tambien que V. ha escrito muchas obras de hygiene, cuando v. quiera hacerlas conocer en Italia no tiene sino mandarlas aqui y daremos de ellas un compte rendu, como se merecen. Yo he pasdo cuatro de los años mas bellos de mi vida en la America espanyola, mi señora es tambien argentina, y V. puede creer como mi simpatia por laEspaña esta vera y profundamente arragaida en mi corazon. No asi del idioma de Cervantes, con el cual tengo muy poco ejercicio; asi es que pedir a V. mil escusas, si escribiendo a V. le dirijo mas errores que palabras.— Hace dos años que soy catedratico de patologia general en la Universidad de Pavia: si aqui tuviera la suerte de ser util a V. en algo, seria muy dichoso.— Acuerdese V. que aqui en mi tiene un servidor y un amigo. De V. M. A. Servidor. Profesor Pablo Mantegazza Director de la Igea 25. 26.

S’ha mantingut l’ortografia original. Igea (1862-1873).

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 317

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS

317

Del metge higienista i contagionista G. B. Massone, funcionari de sanitat marítima de Sardenya, trobam quatre cartes escrites des de Gènova en francès i en italià datades entre 1858 i 1863. Massone, especialista en higiene marítim, és autor d’un llibre important, Manuale d’Igiene e medicina navale, ad uso della marina mercantile italiana e specialmente sarda (1856), Gènova, D. G. Rossi, i de l’opuscle titulat Igiene Navalè. Sul trasporto dei passeggieri nei viaggi marittimi di lungo corso e sullacassetta dei medicinali di bordo. Osservazioni dirette al commendatore professore Angelo Bo (1862), Torí, del qual trobam dos exemplars a la Biblioteca Balear. Es tracta d’un estudi crític al reglament de sanitat marítima del Regne de Sardenya que proposava el responsable de la mateixa, Angelo Bo, anticontagionista. L’opuscle dur impresa a tota pàgina una dedicatòria a Monlau que diu així: «Allo illustre archiatro Pietro Filippo Monlau della igiene navale nel congresso sanitario internazionali di Parigi solerte propugnatore nelle scienze mediche economiche filologiche con riputate opere ad alta fama salito per domestiche e cittadine virtu prestantissimo in segno di onoranza e amicizia. L’autore D.». Cal recordar que Monlau va ésser el proposant de les mesures de sanitat marítima que va adoptar la Conferència Sanitària i que Angelo Bo hi va estar en contra. Varen intercanviar llibres i tenien un amic comú, el doctor Antoni Navarra (180?-1865), president de l’Instituto Médico Valenciano a Barcelona on l’any 1858 va estar Massone i va rebre algunes de les obres que Monlau li va remetre expressament. També era amic d’Issaco Galligo, amb el qual coincidia amb les mesures a prendre entorn del control sanitari de les epidèmies. Monlau va fer referència al seu Manuale al Monitor de la Salud i les obres varen aparèixer a la revista que dirigia Massone, La Liguria Medica (1856-1870). De Salvatore de Renzi trobam dues cartes. Estan escrites des de Nàpols l’any 1858, la primera en francès i la segona en italià; atès que Monlau li va contestar en italià va comprendre que li podia escriure en el seu idioma. Les dues cartes són d’un gran interès i una demostració palpable de la xarxa de relacions que es varen establir entre Monlau i els higienistes italians arrel de la Conferència Sanitària de París en els anys següents a la mateixa. Vegem una ressenya de la primera de les cartes datada a Nàpols el 14 d’agost de 1858: Monsieeur et trés honoré Confrére: Je viens de recevoir par la voie de la poste les N.º XIV et XV du Monitor de laSalud à l’adresse de mon Journal le Filiatre Sabezio.27 Je vous enremercie en vous oferant que j’acepte en prepXment et arai plaisir l’echange, car depuis bien de temps j’estimais vôtre nom pour les sages et doctes opinionsémises aprés les Conferences Sanitaires de Paris; et je regarde comme une bonne fortune avoir correspondance avec vous. Depuis trois mois je me trouve Secretaire de la Facultà Medica del Supremo Magistrato di Salute, aprés la mort de Mr. Carbonaro, que vous avez conou aux Conferences. 27.

Filiatere Sabezio (1831-1869).

IV JORNADA INTER.qxd

318

27/10/08

19:08

Página 318

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

J’en avais soutenues per plusiers années les fonstions pendant la longue maladie de M.r Carbonaro menacé de ramollissement cérebral. Dans ce temps là la Facultà à contribué à la reforma des lois sanitaires et a du faire plusiers rapports en matière de santé publique. Je chercherai de vous en envoyer les principaux per le moyen du Ministére, et je vous prier per ce moyen même de me faire arriver tous-ce que vous aviez de plus important. Ce voie prise nous nous pourrions pour l’avenir changer les Gournaux par la même intermediaire car la voie de la poste ette doutese longue et couteuse. Cependant cette fois je vous envoyer les deux dérniers N.os de mon journal. Si l’ocasion se présenta je pourrai vous envoyer quelques années, car je n’en ai pas l’entére collection de 28 ans. J’espere Monsieur que l’ocasion ne manquera pas pour vous envoyer quelqu’une de mes ouvrages historiques et en particulier mon Histoire de l’Ecole Médicale de Salerno, et la Collectio Salernitana de cinque volumes sont publiés et le sixiéme va paraitre. Je profité de la cooperation de plusieurs doctes Confréres, surtout des Mmrs. Daremberg,28 Henschel, Haëser, etc. pour avoir notices et copies des anciens Mss. de France, d’Alemagne, d’Angleterre et de Suize, etc. Seulement l’Espagne est inesplorée pour nous et per vôtre mediation peut-etre je pourrai avoir des notices importantes. Salvatore de Renzi Professore di Patologia generale del Real Collegio Medico-Chirurgico.

Una segona carta està datada al 14 de desembre de 1858, en la qual li explica que li envia una sèrie de llibres seus i les gestions que està fent per redactar la seva història de la medicina italiana, i li reitera al mateix temps la petició de col·laboració per aclarir coses de la presència espanyola a Itàlia. A la carta hi ha una anotació manuscrita de Monlau en la qual dóna compte que li ha contestat el 10 de març de 1859 i que li envia un exemplar de la seva obra Higiene pública. Entre les obres de la Biblioteca Balear trobam, amb un petit comentari de l’autor, Ex dono Autoris, un exemplar de la Storia documentata della Scuola Medica de Salerno, de Salvatore de Renzi, segona ed., Nàpols, Stablimento tipografico di Gaetano Nobile, 1857. El llibre té a la portada un dibuix fet a plometa d’un poble costaner, amb un castell al fons, que podia ésser Salerno. Monlau, a la quarta edició de la seva obra Elementos de higiene privada o arte de conservar la salud del individuo, datada a Madrid el 1870, va afegir a la portada Aumentada con la Higiene de la Escuela de Salerno (texto en versos latinos, con su traduccion castellana), y la Higiene en refranes castellanos. Efectivament, sota el títol d’Apéndices trobam des de la pàgina 589 a la pàgina 686 el promès a la portada i a les pàgines 600 i 601, el següent: 28.

Charles Victor Daremberg (1817-1872). Metge i catedràtic d’història de la medicina a París.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 319

PERE FELIP MONLAU I ELS EPIDEMIÒLEGS I HIGIENISTES ITALIANS

319

Juntando y compulsando ediciones y comentarios estaba, cuando una feliz casualidad vino á hacer reverdecer mis designios, favoreciéndolos de una manera extraordinaria y como providencial.- Es el caso que publicando yo la Revista higiénica intitulada el Monitor de la Salud (Madrid, 1858-64, siete vol.), cambiaba mi periódico con el Filiatre Sebezio, periódico de medicina que dirigía en Nápoles el doctor Salvatore de Renzi, catedrático de higiene y patología general en el Colegio médico-quirúrgico de aquella ciudad. Pronto intimamos relaciones, y cambiamos afectuosamente nuestras obras, y me comunicó el doctor Renzi los trabajos que acerca de la Schola Salernitana le ocupaban, y me encargó hiciese en nuestros Archivos alguna busca de documentos principalmente relativos al siglo XIII y á la época en que los reyes de Aragón poseían la Sicilia, á fin de poder ampliar y completar su magnífica Storia documentata de la Escuela de Salerno (Nápoles, 1857, un vol. de más de 800 páginas, en 8º).

A la vista de totes les referències ressenyades pareix indubtable que la Conferència Sanitària de París va ésser una plataforma de primer nivell perquè els higienistes participants, mitjançant els llaços d’amistat establerts, intercanviessin posteriorment les seves publicacions i iniciessin un procés de coordinació de les respostes que la societat havia de donar de forma unificada davant el perill que representaven per a la humanitat les malalties epidèmiques.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 320

320

F. BUJOSA HOMAR; J. MARCH NOGUERA

Bibliografia BUJOSA, F. (1995), «Pere Felip Monlau i Roca (Barcelona, 1808-Madrid, 1871). L’higienisme vuitcentista». A: CAMARASA, J. M.; ROCA, A. (ed.), Ciència i tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica, vol. I, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 60-86. BUJOSA, F.; MARCH, J. (2006), «Els llibres científics de la Biblioteca Balear (1933-2004)». A: BATLLÓ, J. et al., Actes de la VIII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 103-114.

CHINCHILLA PIQUERAS, A. (1846-1848), Anales históricos de la medicina en general, València, Impremta de D. José Mateu Cervera, 4 v. LÓPEZ PIÑERO, J. M. (1984), M. Seoane la introduccion en España del sistema sanitario liberal (17911870), Madrid, Ministerio de Sanidad y Consumo.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 321

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 321-332

UN RECORD A SEVERO OCHOA: IMPORTÀNCIA DE LA SEVA OBRA I LLEGAT CIENTÍFIC JOSÉ LUIS PATERNAIN SUBERVIOLA; MARIA CABRÉ BARGALLÓ; ANTONI ROMEU FIGUEROLA DEPARTAMENT DE BIOQUÍMICA I BIOTECNOLOGIA, UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. joseluis.paternain@urv.net; romeu@quimica.urv.es

Paraules clau: Severo Ochoa, metabolisme intermediari oxidatiu, polinucleòtid fosforilasa, codi genètic, síntesi proteica, premi Nobel Remembering Severo Ochoa: The Importance Of His Scientific Work Summary: Severo Ochoa is the best known Spanish biochemist and the one whose influence in the development of the science of the country in the last years is beyond doubt. Two characteristics in his biography must be pointed out: his long professional life and his fecund scientific production in amount, quality and diversity. The main contributions of Ochoa to the development of the biochemistry and molecular biology were: the studies that took to identify enzymes responsible for the reactions, mechanisms and regulation of part of the intermediary metabolism (pyruvate oxidation, carbon fixation, the enzymes of the citric acid cycle); the discovery of polynucleotide phosphorylase and the synthesis in vitro of RNA; the studies to resolve the genetic code; and the studies on the mechanisms and the regulation of the protein synthesis in prokaryotics and eukaryotics. The merit of his works was recognized with the Nobel Prize of Physiology or Medicine in 1959 jointly with Arthur Kornberg, by their discoveries in the mechanisms of the biological synthesis of the nucleic acids. Key words: Severo Ochoa, oxidative intermediary metabolism, polynucleotide phosphorylase, genetic code, protein synthesis, Nobel Prize

DOI: 10.2436/20.2006.01.36

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

322

Página 322

J. L. PATERNAIN SUBERVIOLA; M. CABRÉ BARGALLÓ; A. ROMEU FIGUEROLA

L’any 2006 es va celebrar l’any de la ciència recordant, per diferents motius, els dos únics Nobel en Fisiologia o Medicina nats a Espanya: Santiago Ramón y Cajal, del qual es compleix el centenari de la concessió del premi, i Severo Ochoa en el 101è aniversari del seu naixement. D’aquest últim, Severo Ochoa, podem dir que és el bioquímic espanyol més universal i que, sens dubte, és el científic que més influència ha tingut en el desenvolupament de la ciència i de la biomedicina a Espanya en els últims anys. Una vida dedicada a una passió, la investigació

Nascut a Luarca, el 24 de setembre de 1905, Severo Ochoa va estudiar medicina en el Madrid dels anys vint com la millor formació acadèmica disponible en aquell moment que li permetés dedicar-se a la seva gran vocació, la investigació en biologia. La seva llarga vida com a investigador en actiu, durant gairebé 60 anys, el va dur a treballar en dotze laboratoris diferents (taula 1). La meitat de la seva vida, 45 anys, va transcórrer als EUA (19401985), dels quals 43 van ser a la ciutat dels gratacels, on va treballar a la Universitat de Nova York com a investigador i professor fins a la seva jubilació, el 1974. Després, i durant 10 anys

Taula 1.

Laboratoris de treball d’en Severo Ochoa al llarg de la seva vida científica

Any

Lloc

Laboratori

1925-1934

Madrid

Laboratorio de Fisiología de la Junta para la Ampliación de Estudios

1927

Glasgow

Physiology Laboratory. Noël Paton

1928

Berlín-Dahlem

Institute Kaiser-Wilhelm

1930

Heidelberg

Kaiser-Wilhelm Institute for Medical Research

1932-1933

Londres

National Institute for Medical Research

1935-1936

Madrid

Instituto Investigaciones Médicas, Carlos Jiménez Díaz

1936

Heidelberg

Kaiser-Wilhelm Institute for Medical Research

1937

Plymouth

Marine Biological Laboratory

1938-1939

Oxford

Biochemistry Laboratory. Oxford University

1940-1942

Saint Louis

Biochemistry Laboratory. Washington University

1942-1974

Nova York

Department of Biochemistry. New York University School of Medicine

1975-1985

Nutley

Roche Institute of Molecular Biology

1977-1986

Madrid

Centro de Biología Molecular Severo Ochoa

FONT: Santesmases, 2005b, p. 17-23

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 323

UN RECORD A SEVERO OCHOA: IMPORTÀNCIA DE LA SEVA OBRA I LLEGAT CIENTÍFIC

323

més (1975-1985), Severo Ochoa va treballar com a investigador en l’Institut Roche de Biologia Molecular a Nutley (Nova Jersey) (Gómez-Santos, 1989). La vida de Severo Ochoa com a investigador va ser extraordinàriament fecunda. Durant 58 anys va publicar 297 treballs, el primer el 1928 i l’últim el 1986 als 81 anys, tots ells originals i d’obligada referència en el tema de treball (Ochoa, 1975, 1987). La seva visió i la seva determinació a l’hora de plantejar-se els reptes científics van ser les dues característiques que marcaren Ochoa com a científic: la visió per a intuir problemes importants i triar els temes de treball i la determinació per a dur-los endavant amb encert i valor en la presa de decisions en els moments clau. A més de tot això, un optimisme contagiós, un esperit d’incansable activitat al costat d’una dedicació absoluta i l’honestedat intel·lectual configuraven una personalitat molt atractiva que li va permetre exercir un fort lideratge científic tant en el laboratori, com en les comissions i grups de treball dels quals va formar part. Tothom desitjava treballar amb Ochoa (Grajal, 1994). Severo Ochoa va ser un triomfador en vida, sent reconegut el mèrit dels seus treballs amb el premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1959, compartit amb Arthur Kornberg, pels descobriments d’ambdós en els mecanismes de la síntesi biològica dels àcids nucleics. Severo Ochoa va ser guardonat amb el grau honoris causa en més de quaranta universitats i guardonat per les principals societats científiques i governamentals de tot el món (Sols & Grisolía, 1988). Tot i els reconeixements, Severo Ochoa no va descansar i, encara que va rebre el Nobel als 54 anys, després de 30 anys de treball, el premi el va animar a seguir treballant durant 27 anys més (Losada, 1994). Tot un caràcter i una vocació. Es diu que darrere d’un gran home hi acostuma a haver una gran dona, i així va ser. Severo Ochoa va estar casat amb Carmen García Cobián durant 57 anys i, tal com va confessar ell mateix, «Carmen fue la mujer que supo hacer suyos mis anhelos y ambiciones, siendo la consejera y guía en los momentos importantes de mi vida» (Gómez-Santos, 2003). La seva dona va morir el 1986 i Severo Ochoa va sofrir el desconsol de la seva soledat, amb plenes facultats però amb la moral molt baixa durant els 7 anys que van transcórrer fins a la seva mort a Madrid l’1 de novembre de 1993. Principals contribucions de Severo Ochoa al coneixement biològic

El segle XX va contemplar la major transformació que es coneix en el pensament i la investigació en la història de la biologia: el canvi de l’anomenada fisiologia química a la coneguda avui com biologia molecular, passant pel que va ser l’edat d’or de la bioquímica, el desenvolupament de l’enzimologia. Severo Ochoa va ser espectador de primera fila i protagonista estel·lar de tots aquests canvis (Santesmases, 2005a). Severo Ochoa va abordar nombrosos i diferents temes d’investigació. Malgrat l’extensió i dispersió de la seva obra, hi ha un nexe d’unió entre uns temes i altres. Va començar amb l’estudi del metabolisme de compostos fosforilats, després es va interessar per la fosforilació oxidativa, la síntesi d’ATP, la síntesi d’ARN, per continuar després amb el desxiframent del codi genètic i per últim la síntesi de proteïnes (Gandía, 1997).

IV JORNADA INTER.qxd

324

27/10/08

19:08

Página 324

J. L. PATERNAIN SUBERVIOLA; M. CABRÉ BARGALLÓ; A. ROMEU FIGUEROLA

Entre les aportacions d’Ochoa al desenvolupament de la bioquímica i de la biologia molecular, cal recordar aquestes quatre com a principals (Asensio & Grande, 1977: 543-584): 1. Estudis que el van dur a identificar els enzims responsables, les reaccions, els mecanismes i la regulació de bona part de les reaccions del metabolisme intermediari (oxidació del piruvat, fixació del CO2 i enzims del cicle de Krebs). 2. El descobriment de la polinucleòtid fosforilasa i la síntesi, per primera vegada in vitro, d’ARN. 3. Estudis sobre el desxiframent del codi genètic. 4. Estudis sobre els mecanismes i regulació de la biosíntesi proteica en procariotes i eucariotes. Estudis sobre el metabolisme intermediari i la fosforilació oxidativa

En els anys de la dècada dels quaranta els enzims explicaven bona part dels processos químics que ocorrien dins de la cèl·lula. Ochoa es va dedicar a la purificació d’enzims i coenzims del metabolisme intermediari implicats en l’oxidació del piruvat i el cicle oxidatiu tricarboxílic amb l’ànim d’entendre les reaccions enzimàtiques acoblades a les fosforilacions i la síntesi d’ATP (figura 1) (Asensio & Grande, 1977: 543-584). Així, Ochoa va estudiar l’oxidació del piruvat per a produir acetil-CoA, metabòlit central del metabolisme oxidatiu en un complex procés de descarboxilació oxidativa que implicava l’acció combinada de diferents enzims i cofactors com el TPP, CoA, NAD+, l’àcid lipoic i el Mg+2. Al costat de l’esforç investigador d’altres grups, Ochoa va comprovar que el producte clau, l’acetat actiu, era l’acetil-CoA en ser aquest el que reaccionava amb l’oxalacetat per produir citrat i introduir així els carbons en el cicle de Krebs. Igualment, Ochoa i el seu grup van portar a terme estudis detallats sobre el mecanisme de condensació, caracteritzant el citrat com el producte de la reacció i descartant la hipòtesi existent d’un intermediari de 7C. Ochoa va demostrar experimentalment l’existència de l’enzim condensador, la citrat sintasa, que evidenciava el pas clau del cicle de l’àcid cítric postulat per Krebs. Ochoa va aïllar i purificar l’enzim d’extractes de cor de vaca que permetia la formació, in vitro, de citrat i CoA amb només acetil-CoA i oxalacetat com a reactius. També va aconseguir la cristal·lització de l’enzim, un detall poc comú en aquell temps entre els que es dedicaven a l’estudi dels enzims. Una altra regió del cicle de l’àcid cítric especialment estudiada per Ochoa va ser la formació d’oxalosuccinat i a-cetoglutarat. Demostrada l’existència de l’enzim oxidant, la isocitrat deshidrogenasa, Ochoa no aconseguia obtenir el producte esperat, l’oxalosuccinat. Estudis intensius van permetre a Ochoa demostrar que el mateix enzim tenia dues funcions: la deshidrogenasa que transformava l’isocitrat en oxalosuccinat, i la descarboxilació d’aquest últim donant a-cetoglutarat mitjançant un pas depenent del cofactor Mn+2. Aquesta observació va permetre a Ochoa estudiar ambdues reaccions per separat i trobar la raó per la qual l’intermediari oxalosuccinat desapareixia per acció del mateix enzim. Ochoa va demostrar

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 325

325

UN RECORD A SEVERO OCHOA: IMPORTÀNCIA DE LA SEVA OBRA I LLEGAT CIENTÍFIC

Piruvat CoASH + NAD+ CO2 + NADH CO2

Acetil-CoA

NADPH + CO2

H2O

Enzim màlic

NADP

Piruvat deshidrogenasa

Citrat sintasa

CoASH

Oxaloacetat

Citrat

NADH + H+

Malat

NAD+

Isocitrat NAD+ Isocitrat deshidrogenasa

H2O

Fumarat

Oxalosuccinat Isocitrat deshidrogenasa

FADH2 FAD

CO2

Succinat

CoASH

CoASH CO2

Succinol-CoA

deshidrogenasa

Figura 1.

NADH + H+

GTP GDP + Pi

Succinil-CoA

_-Cetoglutarat NAD+ NADH + H+

_-cetoglutarat deshigrogenasa

Contribucions d’en Severo Ochoa al cicle de Krebs. Els enzims estudiats per Ochoa es troben marcats.

la reversibilitat de les reaccions, amb la qual cosa va descriure per primera vegada un mecanisme enzimàtic de carboxilació en sistemes no fotosintètics (Santesmases, 2005a). Un altre dels passos del cicle estudiats per Ochoa va ser l’oxidació del a-cetoglutarat. L’experiència en l’estudi de l’oxidació d’altres cetoàcids, com el piruvat, li va permetre estudiar el mecanisme amb detall, descrivint fins a tres activitats enzimàtiques diferents implicades en la formació de succinil-CoA. El cicle dels àcids tricarboxílics no només produeix energia mitjançant la combustió d’acetats, sinó que es connecta amb altres processos metabòlics, com la síntesi i degradació de proteïnes, sucres i àcids grassos. Això significa que els metabòlits del cicle desapareixen i que, per a mantenir el funcionalisme del cicle, aquest ha de compensar tals pèrdues. Se sabia que els organismes no fotosintètics eren capaços de fixar CO2 produint compostos relacionats amb el cicle, però no es coneixia el detall mecanístic del procés. El 1948 Ochoa i els seus col·laboradors descobreixen, en extractes de fetge, un enzim de fixació de CO2 sobre el piruvat que dóna lloc al malat (Toro, 1995). L’enzim aïllat, anomenat enzim màlic, va demostrar que catalitzava la reacció de manera reversible produint piruvat a partir de malat, cosa que va explicar la capacitat del sistema per a encebar el cicle o subministrar piruvats en l’anabolisme.

IV JORNADA INTER.qxd

326

27/10/08

19:08

Página 326

J. L. PATERNAIN SUBERVIOLA; M. CABRÉ BARGALLÓ; A. ROMEU FIGUEROLA

La polinucleòtid fosforilasa, l’enzim que li va donar el Premi Nobel

El 1953 Marie Grumberg-Manago realitzava estudis sota la direcció de Severo Ochoa sobre els efectes dels extractes solubles d’Azotobacter vinelandii en l’intercanvi entre 32Pi i l’ATP en el context de la recerca de sistemes de síntesi d’ATP connectats a l’oxidació de nutrients. ATP + 32Pi ⇔ 32Pi-ADP + Pi

El bacteri A. vinelandii és un organisme aerobi estricte, per la qual cosa es va creure que podria ser un bon model per a estudiar la fosforilació oxidativa (Ochoa, 1969). El sistema funcionava i registrava activitat d’intercanvi, fins que un canvi en el lot de l’ATP, cristal·litzat i molt més pur, va posar en evidència que no existia tal transferència del 32Pi. Sembla que l’ATP utilitzat en els primers experiments estava contaminat amb ADP i que aquest era realment el substrat objecte de l’intercanvi amb el 32Pi (Santesmases, 2005a). ADP + 32Pi ⇔ 32Pi -AMP + Pi

Més endavant es va comprovar que la radioactivitat també s’incorporava a altres nucleòtids-difosfat i que no era una propietat exclusiva de l’ADP. No obstant això, no es coneixia cap reacció relacionada amb la fosforilació i el moviment d’electrons que expliqués l’intercanvi que es produïa. En la reacció sempre es donava un cert alliberament de Pi i això podria donar-se a causa de la presència d’adenilat quinasa o d’ATPasa. ATP + AMP ⇔ ADP + AMP + Pi ATP ⇔ ADP + Pi

(adenilat quinasa) (ATPasa)

Per a evitar aquesta interferència es va reemplaçar en l’estudi l’ADP per IDP, conegut inhibidor de l’adenilat quinasa, i evitar així l’alliberació de Pi. No obstant això, el que van trobar Grumberg-Manago i Ochoa en presència de quantitats saturants d’IDP va ser l’alliberament de grans quantitats de Pi com un autèntic producte de la reacció. Els extractes catalitzaven la hidròlisi de nucleòtids difosfat a monofosfat. IDP ⇔ IMP + Pi

De totes maneres, aquesta reacció tenia poc interès, però sí que en tenia la reacció en sentit contrari, la fosforilació dels NMP. D’altra banda, en l’intent d’identificar els productes de la reacció, Grumberg-Manago no va trobar els mononucleòtids, sinó un producte d’alt pes molecular i que tenia un comportament cromatogràfic típic dels àcids nucleics. Severo Ochoa i la seva col·laboradora es van adonar que havien descobert en els extractes d’A. vinelandii un enzim que catalitzava la síntesi d’un polímer de RNA. Es tractava d’una reacció reversible de polimerització de nucleòtids difosforilats que condueix a l’obtenció de Pi i d’un poliribonucleòtid. nNDP ⇔ (NMP)n + nPi

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 327

UN RECORD A SEVERO OCHOA: IMPORTÀNCIA DE LA SEVA OBRA I LLEGAT CIENTÍFIC

327

L’enzim es va anomenar polinucleòtid fosforilasa, indicant així la reacció en sentit invers. La reversibilitat de la reacció suggeria que aquesta podia constituir un mecanisme biològic de síntesi i degradació de polinucleòtids (Grunberg-Manago, 1989). L’enzim polimeritzant, la polinucleòtid fosforilasa, no era gaire exigent, no necessitava ni motlle ni cebador, simplement enllaçava un nucleòtid amb un altre i, si només disposava d’un tipus de nucleòtid precursor, feia un polímer homogeni; si se li oferia simultàniament 2, 3 o 4 tipus d’NDP, feia polímers que contenien nucleòtids en la proporció que es trobaven inicialment (Santesmases, 2005a). Era evident que aquest enzim no podia estar implicat en la síntesi dels RNA biològics, ja que les seves seqüències singulars no podien dependre de les quantitats relatives dels NDP. L’enzim descobert per Ochoa no estava implicat en la síntesi biològica de l’RNA. El 1959, Weiss va descobrir les RNApolimerasas que només sintetitzen RNA en presència de motlles de DNA i que transcriuen amb detall complementari la seva seqüència. Aquest descobriment va aclarir els dubtes sobre la polinucleòtid fosforilasa, l’enzim descobert per Ochoa no estava implicat en la síntesi biològica de l’RNA. Un poc més tard, el mateix Ochoa va aïllar l’RNApolimerasa d’A. vinelandii demostrant que es tractava d’un enzim totalment diferent que la polinucleòtid fosforilasa (Ochoa, 1999). El 1959 l’Institut Karolinska va atorgar a Severo Ochoa i a Arthur Kornberg el premi Nobel en Fisiologia o Medicina pels seus descobriments dels mecanismes biològics en la síntesi dels àcids nucleics, a Ochoa per l’RNA i a Kornberg pel DNA (Kornberg, 2001). Encara que la polinucleòtid fosforilasa no era l’enzim que realitzava la labor de síntesi in vivo, va ser la primera vegada que es va aconseguir in vitro la síntesi d’un àcid nucleic. La importància del descobriment va permetre, al mateix Ochoa i a altres investigadors, abordar el desxiframent del codi genètic (Ochoa, 1964, 1969). Canvi d’escenari en el naixement de la biologia molecular

La dècada dels quaranta va estar dedicada a l’estudi dels enzims de la glicolisi i part dels cicles del metabolisme intermediari. La major part dels científics d’aquells moments compartien una visió quimicofísica de la vida i utilitzaven els enzims com l’explicació clau dels fenòmens químics de la cèl·lula i dels processos elementals de la vida. El mateix Ochoa formava part de l’Enzyme Club, que reunia a l’Institut Rockefeller de Nova York els investigadors que compartien les seves experiències i idees sobre el paper central dels enzims en el coneixement biològic (Toro, 1995). Les dècades dels quaranta i els cinquanta van constituir l’edat d’or de la bioquímica, l’era dels enzims. Tot girava al voltant de les reaccions químiques de la cèl·lula, l’aïllament dels enzims que les catalitzen i l’estudi del seus mecanismes. No obstant això, el coneixement del funcionament cel·lular suposava un nivell d’integració del coneixement superior que exigiria un paradigma diferent, noves tècniques, nous esquemes que van definir una evolució de la biologia en el que avui coneixem com biologia molecular (Gancedo, 2005; Ochoa, 1980).

IV JORNADA INTER.qxd

328

27/10/08

19:08

Página 328

J. L. PATERNAIN SUBERVIOLA; M. CABRÉ BARGALLÓ; A. ROMEU FIGUEROLA

Molts investigadors no van traspassar la frontera i no van ser capaços d’incorporar-se al nou escenari. Severo Ochoa, al costat d’altres, conscients dels canvis que s’estaven produint, van conduir les seves investigacions en el camp dels àcids nucleics i de la biosíntesi de les proteïnes. La resolució d’un trencaclosques: la determinació experimental del codi genètic

A mitjan dels anys cinquanta estaven resolts dos dels enigmes de la vida: la forma molecular dels gens i la manera com es repliquen. No obstant això, quedaven problemes bàsics per resoldre, com el de la clau genètica, o com la informació molecular dels gens pot construir proteïnes de seqüència definida. A finals dels anys cinquanta es van donar dos avenços tècnics que van possibilitar abordar la identificació experimental dels codons dels vint aminoàcids, així com els senyals i les característiques del codi genètic: la síntesi proteica in vitro i la síntesi de RNA de composició coneguda (Gandía, 1997). En aquest context, es van produir dos descobriments que van ser cabdals en l’estudi experimental de la clau genètica. D’una banda, les observacions de Bremner sobre la poca especificitat dels ribosomes bacterians en la traducció de mRNA estranys a la cèl·lula. Aquests resultats van motivar Ochoa, segons ell mateix manifestava: «Esta inespecificidad hace posible el uso de polirribonucleótidos sintéticos como mensajeros, con secuencias de nucleótidos conocidas. La secuencia más simple es la de los homopolinucleótidos, los cuales, si fuesen activos deberían determinar la formación de cadenas de homopolipéptidos» (Ochoa, 1969). L’altre descobriment va venir donat per la comunicació de Niremberg en el Congrés Internacional de Bioquímica a Moscou, l’any 1961, dels experiments realitzats al costat de Matthaei. Aquests van informar que en els seus sistemes de síntesi proteica in vitro amb extractes d’E.coli, en els quals havien introduït poliU com a missatger, havien obtingut la síntesi de poli-Phe (Santesmases, 2005a). El 1961 Ochoa va començar a desxifrar el codi genètic. La seva experiència amb la polinucleòtid fosforilasa li va permetre la preparació de polirribonucleòtids sintètics de composició coneguda, encara que no de seqüència. La competència amb Niremberg i Khorana va ser molt dura i en tot just 5 anys tots tres van aconseguir desxifrar la clau del codi genètic. Durant aquest temps Ochoa va arribar a publicar a un ritme de deu treballs anuals (Asensio & Grande, 1977: 543-584). Tot i el protagonisme i el lideratge en el tema de Severo Ochoa, aquest no va compartir el premi Nobel concedit el 1968 a Niremberg i Khorana per les seves contribucions en la resolució de la clau genètica (Gómez-Santos, 1993). Després del codi genètic, l’estudi de la biosíntesi de proteïnes

Una vegada resolt el trencaclosques del codi genètic, Ochoa accepta nous reptes en la investigació puntera en aquell moment, la traducció del missatge genètic. Des de l’any 1966, i fins als seus últims treballs el 1985, Ochoa i els seus col·laboradors van treballar en el desxiframent dels complexos mecanismes i factors implicats en el procés

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 329

UN RECORD A SEVERO OCHOA: IMPORTÀNCIA DE LA SEVA OBRA I LLEGAT CIENTÍFIC

329

d’inici de la síntesi proteica, essent un dels més actius i amb aportacions més originals al coneixement del tema. Ochoa va demostrar de manera experimental la direcció de lectura de l’mRNA i del creixement del polipèptid. Mitjançant la utilització de RNA obtinguts amb la polinucleòtid fosforilasa com a missatgers, dels quals es coneixien els triplets de l’inici i final, es van sintetitzar proteïnes in vitro. La seqüenciació d’aminoàcids de les proteïnes sintetitzades va permetre confirmar la direcció 5′→3′ en la traducció dels mRNA (Ochoa, 1987). A més, el grup d’Ochoa va aportar l’evidència experimental de l’existència d’un altre dels codons STOP, l’UAA. Els polímers sintètics del tipus AUGUUUUAAAA...AAA usats com a missatgers van dirigir la síntesi d’un dipèptid de Met-Phe corresponent a la lectura d’AUG i UUU que antecedeixen al triplet UAA i que actua com STOP (Ochoa, 1987). El sistema acel·lular in vitro de síntesi proteica utilitzat en aquests estudis disposava de ribosomes de bacteris prèviament rentats o purificats. Aquests ribosomes eren incapaços de traduir missatgers naturals. L’addició dels rentats o extractes permetia als ribosomes traduir tant els polímers sintètics com els missatgers naturals. Dels rentats es van purificar tres proteïnes diferents caracteritzades com factors d’iniciació, IF1, IF2 i IF3, necessàries en la formació dels complexos d’inici de la síntesi proteica i que van demostrar diferents capacitats (Asensio & Grande, 1977: 543-584). IF3 actuava com un factor de dissociació de les subunitats ribosomals unint-se a 30S i mantenint-la lliure per a la formació del complex d’iniciació 30S. IF2 permetia la fixació de F-Met-tRNA a 30S amb l’ajuda d’IF1. Ochoa va dur l’estudi de la síntesi de proteïnes, en primer lloc, en models simples com E. coli i, després, ho va fer en eucariotes, utilitzant com a model el crustaci Artemia salina, que viu en aigües salades i s’adapta als canvis salins del medi. Quan la concentració salina augmenta el crustaci provoca l’enquistament dels seus embrions aturant el seu cicle vital. Els embrions enquistats, quan es disposen en un medi aquós lleugerament salí, inicien els seus cicles vitals amb un únic procés metabòlic en marxa, la síntesi de proteïnes. Encara que els processos en Artemia són semblants als coneguts en E. coli, de seguida es va percebre la major complexitat i la presència d’un major nombre de factors necessaris per a la iniciació de la síntesi proteica. El laboratori d’Ochoa va descobrir diferents factors i va descriure per primera vegada el mecanisme d’iniciació de la síntesi proteica en eucariotes (Toro, 1995). En la recerca de nous models, més nets i adequats, Ochoa va començar a estudiar la síntesi proteica en reticulocits de conill, descrivint els seus components i, especialment, els seus mecanismes de regulació. Una vegada caracteritzats els factors proteics encarregats de l’inici de la síntesi proteica en els reticulocits, Severo Ochoa i els seus col·laboradors van demostrar l’existència d’una família en enzims, les eIF2α quinases, que intervenen en el control de la síntesi proteica fosforilant, específicament l’eIF2, i bloquejant la seva activitat. En aquests estudis es va descriure el seu paper regulador en situacions fisiològiques concretes.

IV JORNADA INTER.qxd

330

27/10/08

19:08

Página 330

J. L. PATERNAIN SUBERVIOLA; M. CABRÉ BARGALLÓ; A. ROMEU FIGUEROLA

Presència de Severo Ochoa a Catalunya

La relació que va tenir el professor Ochoa amb Catalunya va ser escassa i limitada a la seva presència en reunions de caràcter científic. Cal recordar que Ochoa era madrileny d’adopció des de la seva època d’estudiant de medicina el 1924 fins a la seva marxa a l’exili el 1936. Una vegada torna a Espanya el 1985 s’instal·la a Madrid on dirigeix el CBM que duu el seu nom (Gómez-Santos, 2005). Cal recordar la presència d’Ochoa a Barcelona el 1934, amb motiu d’un curs de fisiologia muscular organitzat per l’Institut Provincial de Barcelona i al qual va acudir Otto Meyerhof, a qui va conèixer el 1929 en una estada a Heidelberg. L’amfitrió del curs va ser el fisiòleg August Pi i Sunyer, catedràtic de Fisiologia General i pare de Jaume Pi i Sunyer, protagonista amb Ochoa del famós incident en les oposicions de Santiago de Compostel·la amb la suposada traïció de Negrín al candidat Ochoa (Santesmases, 2005b). El 1935, quan Ochoa era ja doctor, va ser convidat per Negrín a presentar-se a les oposicions a càtedra de fisiologia de la Universitat de Santiago. El president del tribunal era Juan Negrín i els altres dos opositors eren Jaume Pi i Sunyer i Oriol Anguera. Sembla que certes pressions d’altres acadèmics sobre Negrín van determinar el canvi de favor per Pi i Sunyer (Gómez-Santos, 1996). Al setembre de 1936, una vegada iniciada la Guerra Civil, Severo Ochoa i la seva dona decideixen marxar d’Espanya amb el propòsit de continuar la seva tasca investigadora a l’estranger. Ochoa va aconseguir de Negrín, llavors ministre d’Hisenda, dos passaports que els van permetre sortir de Madrid en tren direcció a València i, posteriorment, a Barcelona, on es van embarcar cap a Marsella per seguir viatge després cap a París (Gómez-Santos, 2005). En les dècades dels setanta i vuitanta, i amb motiu de diferents reunions científiques organitzades pel seu amic Joan Oró, Severo Ochoa torna en diverses ocasions a Barcelona. En tres ocasions, amb motiu dels homenatges a Francesc Durán i Reynals que es van celebrar a Barcelona al 1971, 1973 i 1984, i que van reunir eminents científics dedicats a la replicació viral i al càncer. Severo Ochoa va participar i va formar part del comitè organitzador al costat de Joan Oró i Joseph L. Melnick. Igualment, el 1973 va tenir lloc a Barcelona la IV Conferència Internacional sobre l’Origen de la Vida en la qual també va participar (Gandía, 1997). Al setembre de 1975 Severo Ochoa va complir el seu setantè aniversari rebent un homenatge amb la celebració d’un simposi internacional que va dur per títol Enzymatic Mechanisms in the Biosynthesis and Cell Function (Kornberg, 2001). El simposi es va celebrar sota l’organització de les universitats Autònoma de Barcelona i Autònoma de Madrid, i amb la participació de nombrosos companys, deixebles i col·laboradors. La reunió va congregar fins a deu premis Nobel. La inauguració del simposi va tenir lloc en el Saló de Cent de la Diputació de Barcelona, on Severo Ochoa va rebre la medalla d’or de Barcelona de mans de l’alcalde Joaquim Viola i Sauret. En aquells agitats dies de setembre de 1975, i en relació amb la celebració del simposi, es va produir un incident amb la protesta pública dels estu-

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 331

UN RECORD A SEVERO OCHOA: IMPORTÀNCIA DE LA SEVA OBRA I LLEGAT CIENTÍFIC

331

diants de doctorat de l’IBF de la UAB per l’escassetat de fons destinats al foment de la investigació. Cal recordar que durant els dies del simposi un grup dels participants es va traslladar a Figueres amb motiu d’una visita al museu Dalí guiada pel mateix artista. En els darrers anys de la seva vida, Severo Ochoa va participar en nombroses ocasions en el lliurament dels premis que portaven el seu nom i que concedia la Fundació Ferrer amb seu a Barcelona. Finalment, cal recordar la visita a Barcelona de Severo Ochoa el 1987 amb motiu del 75è aniversari de la Societat Catalana de Biologia i de la inauguració del curs 1987-1988 amb el seu parlament «L’emoció de descobrir» (Ochoa, 1990).

IV JORNADA INTER.qxd

332

27/10/08

19:08

Página 332

J. L. PATERNAIN SUBERVIOLA; M. CABRÉ BARGALLÓ; A. ROMEU FIGUEROLA

Bibliografia ASENSIO, C.; GRANDE, F. (1977), «Severo Ochoa y el desarrollo de la bioquímica». A: CORNUDELLA, L.; HEREDIA, C. F.; ORÓ J.; SOLS A. (ed.), Avances de la bioquímica, Barcelona, Salvat, 543-584. GANCEDO, C. (2005), «La contribución de un enzimólogo a la biología molecular», Boletín de la Sociedad Española de Bioquímica y Biología Molecular, 146, 7-11. GANDÍA BALAGUER, A. (1997), El pensamiento científico de Severo Ochoa: desde la fosforilación oxidativa hasta el código genético y correspondencia científica, Madrid, Fundación Ramón Areces.

OCHOA, S. (1964), La clave genética, base química de la herencia, Barcelona, Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. — (1969), Base molecular de la expresión del mensaje genético, Madrid, Moneda y Crédito. — (1975), Trabajos reunidos de Severo Ochoa (19281975), tomos I, II y III, Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educacion y Ciencia. [Ed. A. Sols; C. Estévez] — (1980), «The pursuit of a hobby», Annual Review of Biochemistry, 49, 1-30.

GÓMEZ-SANTOS, M. (1989), Severo Ochoa, Oviedo, Caja de Ahorros de Asturias.

— (1987), Trabajos reunidos de Severo Ochoa (19751986), tomo IV, Madrid, Fundación Libre de Eméritos Universitarios. [Ed. A. Sols; S. Grisolía]

— (1993), Severo Ochoa: la emoción de descubrir, Madrid, Pirámide.

— (1990), «L’emoció per descobrir», Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 41, 117-129.

— (1996), Carta a Severo Ocho, Madrid, Trotta.

— (1999), Escritos, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Ed. M. Gómez-Santos]

— (2003), Severo Ochoa: la enamorada soledad, Barcelona, Plaza & Janés. — (2005), Severo Ochoa y España, Madrid, Trotta. GRAJAL, M. A. (1994), Severo Ochoa, el hombre y el Nobel que yo conocí, Barcelona, Planeta. GRUNBERG-MANAGO, M., (1989), «Recollections on studies of polynucleotide phosphorylase», Biochim. Biophys. Acta, 1000, 59-64. KORNBERG, A. (2001), «Remembering our teachers», J. Biol. Chem. 276, 3-11. LOSADA VILLASANTE, M. (1994), Ochoa hombre de ciencia y de bien, Sevilla, Universidad de Sevilla.

SANTESMASES, M. J. (2005a), Severo Ochoa: de músculos a proteínas, Madrid, Síntesis. — (2005b), «Severo Ochoa de Albornoz. Una propuesta de cronología». A: SALAS, M.; ROMERO DE PABLOS, A. (ed.), Ochoa y la ciencia en España, Madrid, Amigos de la Residencia de Estudiantes, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. SOLS, A.; GRISOLÍA, S. (1988), Severo Ochoa en imágenes, Madrid, Fundación Colegio Libre de Eméritos Universitarios. TORO, V. (1995), Severo Ochoa: de la bioquímica a la biología molecular, Madrid, McGraw-Hill; Interamericana de España.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 333

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 333-340

L’ÚS TERAPÈUTIC DEL GEL. UNA APROXIMACIÓ HISTÒRICA ANTON PUJOL BERTRAN SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA. apujol@comib.com

Paraules clau: hidrologia, neu, gel, medicina, ús històric

The Therapeutic Use Of Ice. An Historical Approximation

Summary: Since historical times we have had knowledge of the conservation and commerce of snow, but its medicinal use has been very controversial. In this report we revise the medical literature from the times of Hipocrates to the xxth century to understand the therapeutic use of snow and ice.

Key words: hydrology, snow, ice, medicine, historical use

Introducció

Des de temps històrics tenim notícies de la conservació i comerç de la neu, probablement destinada al consum de les classes altes i com un article de luxe. En aquesta comunicació presentem uns resultats preliminars sobre el seu ús en medicina. El treball s’emmarca dintre d’un projecte més ampli sobre el comerç de la neu, dirigit per Pere Brunet, del Departament de Ciències de la Terra, de la Universitat de les Illes Balears. Cal considerar que quan es parla de gel es parla de la neu amb la qual es fabricava el gel, però també de l’aigua freda, refrigerada amb neu, ja fos per contacte, ja fos afegint aquesta neu-gel a l’aigua o a altres líquids, principalment el vi, i, a més, s’utilitzava per a l’elaboració de refrescos i gelats.

DOI: 10.2436/20.2006.01.37

IV JORNADA INTER.qxd

334

27/10/08

19:08

Página 334

A. PUJOL BERTRAN

La neu, conservada a les cases o pous de neu, ha tingut un ús terapèutic, del qual en parla Hipòcrates i Plini el Vell —entre altres autors—, que no ha estat exempt de controvèrsia. En aquesta comunicació fem un repàs a les fonts secundàries per esbrinar l’ús mèdic de la neu o de l’aigua freda, a la vegada que fem una incursió a diversos arxius en busca de referències documentals del seu ús. Els clàssics

Capel manifesta que hi ha referències de les cases de neu o cases de fred a les ciutats mesopotàmiques d’Ur i Mari, dos mil anys abans de Crist (Capel, 1997), però les primeres fonts escrites a les quals hem pogut tenir accés són els autors clàssics, com Hipòcrates. Hipòcrates (460-377 aC), en el seu tractat sobre Aires, aigües i llocs (Hipòcrates, 1976), manifestà que les aigües que provenen de la neu o del glaç són completament danyoses. Si a més, a l’hivern, les aigües que provenen d’aiguamolls són gelades, fredes i tèrboles a causa de la neu i el glaç, provoquen fàcilment inflamacions i ronqueres. Els que beuen d’aquestes aigües patiran de melsa grossa i congestionada, s’aprimaran i podran patir d’hidropesia, amb freqüència mortal (Hipòcrates, 1976: 30). En canvi, en certs casos el metge grec recomana begudes fredes, com als atletes que «l’endemà vomiten i tenen els hipocondris inflamats perquè els aliments no han estat digerits». Entre altres mesures els recomana beure vi aigualit, al més fred possible (Hipòcrates, 1976: 45-46). També recomana el fred en els casos d’hemorràgies agudes, d’inflamacions i flogosis, fins i tot a les erisipeles no ulcerades. Però és molt clar quan ens diu que la neu i el gel són enemics del tòrax en provocar tos, hemorràgies i catarros (Littré, 1844: 541). Temisó de Laodicea (31 aC-14? dC), metge sirià que es traslladà a viure a Roma, havia estat deixeble d’Asclepíades, oposat a la medicina d’Hipòcrates. Temisó reduí les idees del seu mestre a un mètode esquemàtic i fou l’origen del que es coneix per escola metòdica. La seva aportació fou important a l’hora d’emprar l’aigua freda en medicina. Segons ell es podia emmalaltir per un augment de la tensió o per la relaxació dels porus dels teixits, o bé per una combinació de les dues causes. Les cures es farien amb remeis relaxants (banys d’aigua calenta, sagnies, foments, etc.) o remeis astringents, principalment amb aigua freda (López Piñero, 2002: 92-93). Les seves obres s’han perdut, però han arribat als nostres dies gràcies al recull que en féu el metge romà Cecili Aurelià al segle II. Com veurem més endavant, la seva teoria de la relaxació o la tonicitat perdurà al llarg dels segles i trobem referències, sense citar-lo explícitament, durant els segles XVIII i XIX. Un altre autor clàssic que s’interessà pels efectes de la neu i del glaç fou el naturalista Plini el Vell (23-79 dC). A la seva Història natural (Pline l’Ancien, 1972), una autèntica enciclopèdia de l’època, descriu les característiques de les aigües i dels seus poders benèfics o malèfics, i fa un recull de les idees del seu temps. Així —explica l’autor— els metges consideren la millor aigua la de pluja, per ser la més lleugera, ja que aquesta aigua es pot elevar i estar en suspensió a l’aire. Per la mateixa raó els metges creien que era preferible la neu, i en-

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 335

L’ÚS TERAPÈUTIC DEL GEL. UNA APROXIMACIÓ HISTÒRICA

335

cara millor el gel, els quals encara són més lleugers que l’aigua (com tots sabem el gel flota a l’aigua). Plini refutà aquestes diferències qualitatives però, en canvi, ens fa una descripció de l’ús de la neu i les seves virtuts, i atribueix a l’emperador Neró el millor sistema de refredar l’aigua. Neró feia bullir l’aigua —sempre segons Plini— i la guardava en gerres de vidre; aquestes gerres després les refredava posant-les dins la neu. De fet, és un sistema plenament vàlid avui dia, mètode pel qual s’esterilitza l’aigua per ebullició i després se la refreda amb glaç. Aquest fet ens confirma que la neu era un article de luxe usat, en aquest cas, per l’emperador. En el tractament de les hemorràgies, recull que els metges romans donaven de beure aigua freda i, omplint-ne la boca, era usada com a preventiu dels cops de calor. Els romans devien estendre el consum del glaç per la Mediterrània. És possible que amb la conquesta de Mallorca a finals del segle II aC passés l’ús i consum de la neu a l’illa, però no en tenim constància documental. També diversos autors actuals parlen de l’ús de la neu a l’al-Andalus, fet molt versemblant si tenim en compte que a les comarques andaluses, així com a Múrcia i a Alacant, hi ha localitzats molts pous de neu (Sierra Nevada, la Alpujarra, Sierra de Jaén, etc.). La neu a l’època medieval i segles posteriors

Les primeres dades més fidedignes que tenim a les nostres contrades daten del segle XII. El 1168 els monjos del Cister, instal·lats al monestir de Santes Creus, a Catalunya, presentaren un litigi al sant pare, Alexandre III, respecte a la propietat del pou de neu de Monteagut. El Papa dictaminà uns deu anys més tard a favor dels cistercencs. Aquest procés ens mostra l’existència del comerç de la neu, així com un altre procés instruït segles més tard, el 1673, entre la Universitat de Valls i la Cúria Eclesiàstica de Tarragona, també pels drets sobre el comerç de la neu (Banco de Dados do Interior, 2006). Els dos processos ens mostren l’ús del gel al llarg del temps i la seva importància, on les autoritats, tant civils com eclesiàstiques, defensaven llurs drets sobre la neu. Dintre d’aquest context de la importància de la neu, al Regne de València s’aproven, probablement el 1762, unes ordinacions1 sobre els nevaters en les quals s’especifiquen clarament totes les normes que han d’acomplir, però en cap cas es fa menció del seu ús mèdic, mostra evident que aquest ús no estava consolidat ni tan sols consensuat entre els metges. A Mallorca trobem les primeres referències escrites també durant el segle XVII. Per una reial ordre de 1696 s’ordenà que s’adobessin les cases de neu pel «perill de carestia de neu» (Fajarnés Tur, 1900). Això ens indica que amb anterioritat existien els pous o cases de neu, probablement daten del segle XVI, com està documentat per alguns pous del llevant peninsular (per exemple, el pou conegut per Cava Arquejada, d’Alcoi, i els pous de Sierra Espuña, a Múrcia) (Boira i Muñoz, 2002), però sense descartar que el seu comerç fos anterior. 1.

«Capítulos y condiciones con que la ilustre Ciudad de Valencia arrienda la obligacion de su Abasto de Nieves...», a Reales

Pragmáticas, núm. 3, València, 1764. Biblioteca de Catalunya.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 336

336

A. PUJOL BERTRAN

Una de les cases de neu de l’illa es trobava al terme de Pollença, a l’ombra del puig Tomir, i de la qual recentment s’ha enfonsat la teulada. A mitjan del segle XVII aquesta casa de neu estava en plena producció, ja que trobem diverses referències als llibres de la Universitat (Pujol, 1992); per exemple, el dia 9 de maig de 1643 la Universitat de Pollença abonà al reverend Gerònim Nicolau, prevere i viceprior de la parròquia, la quantitat de 23 lliures per allotjar a casa seva el bisbe, i per les despeses de pa, vi, pollastres, neu, carbó, espècies i altres aliments que consumí el porprat.2 Per aquella època, una portadora de neu es pagava a 13 sous 6 diners.3 A partir d’aquesta data les referències a la neu i al seu ús són una constant als llibres municipals. Així com a les Ordinacions de València no es diu res de l’aplicació de neu en medicina, no passa el mateix amb les actes de les universitats o les pòlisses de clavari. L’explotació de la neu se cedia a un particular amb unes condicions molt severes i amb l’obligació de subministrar neu als malalts les vint-i-quatre hores del dia, com podem veure a les actes del segle XVIII de l’Ajuntament de Pollença (la cursiva és nostra): Qual quier Perçona quien vulla abastar la villa de nieve hasta el dia de San Migl. proximo venidero tendra obligacion de tener nieve por los Enfermos de esta villa a todas horas [...].4

A altres pobles de l’illa, com el de Bunyola, trobem exemples similars: Ajuntats y congregats en este case universal de la pnt.villa de Buñola, […] y ferlos a saber con en la villa ella molta necessitat de neu per los melalts […].5

No ens estendrem més en aquests tipus de pòlisses sobre el comerç de la neu que, com hem dit, són constants als llibres municipals al llarg dels anys, però és més difícil esbrinar el seu ús mèdic per la polèmica científica existent des d’Hipòcrates i que continuà al llarg dels segles sobre els seus beneficis. Hem vist el que opinava aquest autor, així que la seva teoria deuria imperar durant molt de temps, i encara a l’edat moderna els metges es dividien entre els que l’usaven com a remei terapèutic i els que negaven les seves virtuts. Fins i tot alguns consideraven que no era saludable prendre refrescos o gelats. Fou un valencià, Francisco Franco, qui va escriure una obra primerenca sobre el gel, Tratado de la nieve y del vso della... (Sevilla: en casa d[e] Alôso de la Barrera, 1569).6 Pocs anys després, Francisco Micón

Arxiu Municipal de Pollença, llibre 1382, fol. 71r.

Per tenir una referència, el 1656 un mestre picapedrer cobrava 9 sous de jornal, i un manobre 4 s. 6 d. (AMP, 1382).

Actas de Ayuntamiento, 1782-1805, dia 11/07/1790. Arxiu Municipal de Pollença, signatura 1706.

Actas de Ayuntamiento, 1720-1771, dia 01/09/1726. Arxiu Municipal de Bunyola, signatura 7.

Reedició de l’obra a València, 1997, amb introducció de Francisco Ferrando Sajuán.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 337

L’ÚS TERAPÈUTIC DEL GEL. UNA APROXIMACIÓ HISTÒRICA

337

publicà a Barcelona el seu Alivio de los sedientos: en el qual se trata de la necesidad que tenemos de beuer frio ... y quales cuerpos lo pueden libremente soportar (Impr. de Diego Galván, 1576), on veiem un primer avís sobre el perill de l’ús de l’aigua freda en certs casos. En el mateix segle XVI i en el següent trobem nombrosos tractats en aquest sentit, els quals ens indiquen l’interès mostrat per part dels metges i, evidentment, la controvèrsia suscitada. Com a exemple, citarem Nicolás Monardes amb la seva monumental Historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales, que sirven en medicina: tratado de la piedra Bezaar, y de la yerva Escuerçonera: diálogo de las virtudes medicinales del Hierro: tratado de la nieve y del beber frío (Sevilla: Casa de Alonso, 1574), i Alonso Díez Daza, amb el Libro de los provechos y daños que provienen con la sola bebida del agua: como se deba escoger la mejor y rectificar lo que no es tal, y como se ha de beber frío en tiempo de calor sin que haga daño (Sevilla, 1576). En el segle XVII podem dir que hi ha una explosió d’obres sobre el tema; citarem autors com Alonso González (Granada, 1612); Jiménez de Carmona (Sevilla, 1616); Carvajal (Sevilla, 1622); Corte y Cobián (Sevilla, 1636), amb una obra sobre tractament dels catàrtics (purgats); Alonso de Burgos (1640), amb Methodo curativo y uso de la nieve, en que se declara y prueba la obligación que tienen los médicos de dar a los purgados agua de nieve, con las condiciones y requisitos que se dirá, i altres com Cardoso, Fernández de la Peña, Pérez Merino, Mirez de Carvajal, Gaspar de los Reyes Mejía, el danès Thomas Bartholin amb la completa i excel·lent obra De Nivis Vso Medico. Observationes variae,7 publicada a Copenhaguen el 1661, Trigo de Roxas i Gutiérrez de Godoy, entre d’altres. Durant el segle XVIII les publicacions continuen sempre amb la controvèrsia de l’ús de l’aigua freda o aigua de neu: Manuel Mastrucio (Sevilla, 1735) amb una obra contrària al seu ús, Apuntaciones contra la universalidad y abuso de el agua, que expressa y practica el sr. Don Juan Vasquez de Cortes, Murillo y Jurado, Eguía y Arrieta, Bruno Fernández, Louis Brivet (Montpeller, 1780), etc. Hem de destacar el metge de l’armada francesa destinat a Maó, Passerat de la Chapelle, que publicà el 1764 una topografia mèdica sobre Menorca (Passerat de la Chapelle, 1901: 39 i s.),8 on defensà l’ús de l’aigua freda. En el segle XIX perdurà la polèmica, com ho demostren les diverses tesis doctorals en aquest sentit, com les de Cisneros y Sevillano, Empleo del tratamiento refrigerante por el agua fría, en la fiebre tifoidea, i Merelo García, Las indicaciones del agua fría. Les dues tesis foren presentades a la Universitat Central de Madrid, el 1880 i el 1883, respectivament. Fins i tot, ben entrat el segle XX, trobem una altra tesi, aquesta clarament relacionada amb la producció del gel artificial: La nieve carbónica como agente terapéutico dermatológico, de Mariano Raboso, presentada també a Madrid, el 1914. Durant el segle XIX sorgiren les teories de l’higienisme i del naturisme, i és quan es desenvolupa la hidroteràpia i la balneoteràpia, i les obres, com el Tratado práctico de terapéutica hidrológica de Balbino Quesada (Quesada, 1893) i els articles publicats a revistes es multi7.

Agraeixo a Josep Coll, de Pollença, la seva tasca de traduir Bartholin.

Agraeixo a Josep Miquel Vidal, de l’IME, les facilitats que m’ha donat per a consultar la Chapelle.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

338

19:08

Página 338

A. PUJOL BERTRAN

pliquen; citar-los sobrepassaria els objectius d’aquesta comunicació. Podem trobar articles en aquest sentit a revistes com El Siglo Médico, El Pabellón Médico, Crónica Médico-Quirúrgica de La Habana, Bol. Clínica y Terapéutica, a la vegada que l’ús del gel es discutia a congressos com en el XII Congrés Internacional de Medicina celebrat a Moscou el 1897, on Cordes presentà la comunicació «Les debuts de la Frigothérapie». Mallorca no fou aliena a aquest corrent, i a la Revista Balear de Medicina, Farmacia y Veterinaria podem trobar diversos articles.9 A continuació podrem veure una miscel·lània de tractaments amb gel extrets de les diverses obres estudiades, des d’Hipòcrates a Balbino Quesada. Miscel·lània de l’ús terapèutic de la neu: • S’usa com a tonificant. • En hemorràgies internes i en les agudes. • Com a antiinflamatori: en la flogosi i l’hernia atascada. • Febre: a les calenturas ardents i en la febre tifoide com a tractament refrigerant. • En la deshidratació: alivio de los sedientos i en la set produïda per la purga. • Preventiu per a cops de calor. • Cámara polar, com a refrigerant. • Com a laxant, per purgar, a l’operació dels catharticos (purgants). • En erisipela no ulcerada. • En indigestions, vòmits amb inflamació dels hipocondris i quan els aliments no es digereixen. • Per a la conservació de la salut. I, evidentment, també trobem pillets i xerraires que ho prometien tot, com un tal Antonio Pujadas, el qual en un folletó publicat el 1852 anunciava la Hidropatia o curación de todas las enfermedades sin medicinas, con solo el agua fria: se practica en el establecimiento curativo de la calle de la Canuda, número 31, en Barcelona. Discussió

Observem com hi ha metges que promouen el seu ús en la purga sota certes condicions, com Alonso de Burgo el 1640; en canvi, un any després, Miguel Fernández de la Peña es mostra contrari a aquest ús mèdic reprobando el agua de nieve. Malgrat això, el tractament amb gel es generalitzava. Tots els ajuntaments procuraven abastir-se de neu pels seus malalts, com hem vist en el cas de Pollença i de Bunyola, i en el segle XIX l’ús terapèutic del gel pràcticament estava acceptat per tots els metges i la societat en general. Amb el descobriment del sistema de fabricació industrial de gel es va generalitzar el seu consum, a uns preus més assequibles; fins i tot, el 1878 una fàbrica de gel de 9.

Per exemple, «Baños frios en la fiebre tifoidea» (traducció D. F. S.), Revista Balear de Medicina, Farmacia y Veterinaria,

núm. 9 (1 maig 1885), 264-268.

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 339

L’ÚS TERAPÈUTIC DEL GEL. UNA APROXIMACIÓ HISTÒRICA

339

Barcelona, a efectes de promocionar-se, l’oferí gratuïtament a un hospital per a l’ús dels malalts.10 Mentre que a la ciutat de Palma, als anys vint del segle passat, la fàbrica de gel La Frigorífica, d’Oliver Hermanos y Cía, anunciava que el seu gel es venia a les principals botigues de queviures i a la farmàcia Miró, del carrer de Colon.11 L’ús del gel entrà de ple en la societat i passà a formar part del folklore popular, com podem veure en aquesta rondalla mallorquina:12 Ai, ja ve la Mare de Déu I noltros volem ballar I també volem menjar Un tassonet d’aigua amb neu!

10.

Diario de Barcelona, 15.06.1878.

11.

Documentació inèdita facilitada per Pere Brunet.

12.

A l’Ajuntament de Maria de la Salut se celebra el 8 de setembre la festa patronal en lloança a la Verge Mare de Déu de la

Salut o dels Missatges, que coincideix amb l’acabament de les feines d’estiu al camp (la sega, batre, la collita de figues, etc.). La festa amb l’àpat s’iniciava amb aquesta rondalla. Web oficial de l’Ajuntament: <www.ajmariadelasalut.net/municipi/ festes.ct.html> (17.04.2006).

IV JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:08

Página 340

340

A. PUJOL BERTRAN

Bibliografia Banco de Dados do Interior, Els Pous de Neu. En línia: <http://www.bdi-doc.com.br/pou.asp.> (17.04.2006). BOIRA I MUÑOZ, P. (2002), «El comerç de la neu a la Plana de l’Arc. Les neveres de la Serratella i La Serra d’en Galceran», VII Jornades Culturals Plana de l’Arc. La Serra d’en Galceran, 18, 19 i 20 d’octubre de 2002. En línia: <http://planadelarc.iespana.es/nevera.htm?5> (10.03.2006). CAPEL, H. (1997), «El comercio de la nieve y del hielo», Biblio 3W. Revista Bibliogràfica de Geografía y Ciencias Sociales, 16 (24 abril), Universitat de Barcelona. FAJARNÉS TUR, E. (1900), «Depósitos y consumo de nieve en la Isla de Mallorca (siglos XVII-XIX)», Boletín Sociedad Arqueológica Luliana, 8, 338-339. HIPÒCRATES (1976), Tractats mèdics. Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga medicina, vol. II, Barcelona, Fundació Bernat Metge. [Text revisat i traduït per Josep Alcina, amb la col·laboració d’Eulàlia Vintró]

LITTRÉ, É. (1884), Oeuvres complètes d’Hippocrate, París, Chez J.-B. Baillière. LÓPEZ PIÑERO, J. M. (2002), La medicina en la historia, Madrid, La Esfera de los Libros. MIRANDA CALDERÍN, S. (2005), Los pozos de nieve en Gran Canaria, Les Palmes de Gran Canària, Universidad de Las Palmas. PASSERAT DE LA CHAPELLE, M. C. F. (1901), Reflexiones generales sobre la Isla de Menorca, Maó, B. Fàbregues, impressor. [Edició traduïda per L. Pons Marqués; pròleg de Federico Llansó] PLINE L’ANCIEN (1972), Histoire naturelle, París, Belles Lettres. [Curador, traducció i comentaris de Guy Serbat] PUJOL BERTRAN, A. (1992), Aspectes sanitaris de Pollença. Segle XVII, Pollença, Ajuntament de Pollença. [Anuari] QUESADA Y AGIUS, B. (1893), Tratado práctico de terapéutica hidrológica, Madrid, Impresor Nicolás Moya. (Biblioteca Económica de la Revista de Medicina y Cirugía Prácticas)

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 341

CENTENARI DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. L’ACTIVITAT CIENTÍFICA AL SEGLE XX

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 342

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 343

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 343-349

LA GEOLOGIA CATALANA, ENTRE ELS ESTUDIS UNIVERSITARIS I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS JORDI BOHIGAS I MAYNEGRE GRUP DE RECERCA D’HISTÒRIA RURAL, UNIVERSITAT DE GIRONA. ilccvv@udg.es

Paraules clau: geologia, prehistòria, Institut d’Estudis Catalans, catalanisme científic Catalan Geology, between university and the Institut d’Estudis Catalans (Institute of Catalan Studies, IEC) Summary: The commemoration of the centennial of the founding of the Institut d’Estudis Catalans (Institute of Catalan Studies, IEC) might be a good moment to recall the figure and the work of the multi-faceted Barcelona priest and geologist Norbert Font i Sagué (1873-1910). He was a figure that bridges the apologetic geology of the Conciliar Seminary, the official geology represented by his mentor, the mining engineer Lluís M. Vidal, and the geology at university represented by professor Odón de Buen. This article reviews some of the milestones of Catalan geology from the first decade of the 20th century, during the years between the first Catalan University Congress (1903) and the creation of the Sciences Section of the IEC (1911). It also rejects the cliché of the absence of naturalists in the IEC’s first years. Thus, some of the most prestigious Catalan geologists of the moment, such as Font i Sagué, Vidal and Manuel Cazurro, would be placed in charge of directing the first archaeological excavations carried out by the IEC and the Barcelona «Junta de Museus», at a moment in which the Palaeolithic was still considered part of the field of the natural sciences. As of 1910, the year Font i Sagué died, some crucial changes would begin to transform the panorama of Catalan geology, as well as its relation with the Institute. Key words: geology, prehistory, Institute of Catalan Studies, scientific catalanism

DOI: 10.2436/20.2006.01.38

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 344

344

J. BOHIGAS I MAYNEGRE

La creació de l’Institut d’Estudis Catalans i la incorporació dels primers naturalistes

La creació de l’IEC és paral·lela a la posada en marxa pel catalanisme polític d’una xarxa d’institucions científiques que també incloïa la reactivada Junta Autònoma de Ciències Naturals de Barcelona. D’aquesta junta en formarien part, en diversos moments, prestigiosos geòlegs de la primera dècada del segle XX, per exemple, Jaume Almera, Font i Sagué, Odón de Buen, i més tard també Vidal i Manuel Cazurro, entre d’altres. La incorporació dels primers naturalistes a l’Institut vingué de la mà d’una disciplina històrica que consideraven que els pertanyia, segons els cànons vuitcentistes: l’arqueologia prehistòrica. La tardor de 1907, pocs mesos després de la seva creació, la junta de l’Institut acordà adreçar-se al sacerdot i reconegut geòleg Norbert Font i Sagué per encomanar-li un treball sobre «L’estat de les investigacions en matèries prehistòriques a Catalunya» per tal d’incloure’l en el primer Anuari de l’Institut, que s’havia de publicar el 1908. Per raons que desconeixem del cert, aquest treball no va veure mai la llum. La trajectòria científica de Norbert Font i Sagué és relativament poc coneguda, exceptuant alguns estudis parcials. Com a prehistoriador i arqueòleg, s’havia convertit en una autoritat. Era ja cèlebre per les seves gestes espeleològiques dels anys del tombant de segle —de fet, se’l considera l’introductor d’aquesta disciplina a Espanya—, havia dirigit l’excavació d’una cova de Gràcia durant les obres de construcció del Parc Güell, així com l’exhumació de les termes romanes de Caldes de Malavella; com a prehistoriador, també era reconegut sobretot per haver escrit un capítol final de nou pàgines il·lustrades del seu famós «Curs de geologia dinàmica i estratigràfica de Catalunya» dedicat a la «proto-història» o, més pròpiament dit, a l’«aparició de l’home» sobre la Terra, que ell ja situava a principis del període quaternari. No seria descabellat situar Font dins la nòmina de capellans prehistoriadors que a França ja feia anys que treballaven per contrarestar, des del mateix terreny de la ciència prehistòrica, les conseqüències que l’evolucionisme tenia en l’espècie humana. Els precedents: l’excursionisme «científic» i el Museu de Geologia del Seminari

És sabut que alguns dels projectes que dugué a terme l’IEC, així com els diferents serveis creats posteriorment per la Mancomunitat —i que es poden englobar dins la categoria de catalanisme «científic»— van néixer en bona part del programa que havia desenvolupat l’excursionisme català. Així, el Centre Excursionista acollí la primera càtedra de geologia regentada per mossèn Font i Sagué, abans que l’Associació dels Estudis Universitaris Catalans, creada com a conseqüència del Primer Congrés Universitari Català (1903), decidís incorporar-la en el seu programa d’estudis parauniversitaris. La càtedra, des del primer curs, 1904-1905, tingué un èxit d’assistència que s’anà moderant amb els anys. Com a conseqüència d’aquell primer curs es va publicar el primer manual de «geologia dinàmica i estratigràfica» escrit en català i aplicat a la geografia catalana, que seria considerat útil per diverses generacions d’investigadors (Abad, 2005). Entre els seus alumnes més fidels, Font

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 345

LA GEOLOGIA CATALANA, ENTRE ELS ESTUDIS UNIVERSITARIS I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

345

comptava amb alguns dels primers socis i dirigents de dues entitats científiques que sorgiren del si de l’excursionisme català: Baltasar Serradell, Marià Faura, Josep M. Có de Triola, Timoteu i Josep Colomines, Joan Rosals, entre d’altres. Així, molts alumnes de la càtedra van ser directius del Club Muntanyenc —entitat naturalista especialitzada en l’espeleologia i l’arqueologia— i de la Institució Catalana d’Història Natural —nascuda pocs anys abans que l’anterior—, que estava molt més abocada a la biologia i que acabaria integrant-se a l’IEC, com a filial, el 1917 (Camarasa, 2000). Alguns d’aquests alumnes seguiren Font i Sagué en esdeveniments científics importants per la geologia catalana, com ara la trobada extraordinària de la Société Géologique de France a les Cévennes (octubre de 1907) i el conflictiu I Congreso de Naturalistas Españoles de Saragossa (tardor de 1908). Encara dins el marc de l’excursionisme, el juliol de 1908, Font, Vidal i el químic Francesc Novellas crearen la secció de Geografia Física i Geologia del CEC, que tenia com a objectiu estudiar la topografia, la geologia i la paleontologia de Catalunya mitjançant excursions curtes on es farien observacions i es recollirien materials per crear un fons amb l’ajut dels socis delegats de tot el Principat. Només uns mesos després de la creació de la secció, Font i Novellas donaven a conèixer un qüestionari per a l’estudi hidrològic i higiènic de la comarca de Vic dins un projecte més ampli que abastava tot Catalunya, i on Font deixà la vida. En la circular es deia que l’excursionista «científic» s’havia d’interessar per tot tipus de paisatges, ja que el seu valor científic no havia d’estar directament relacionat amb criteris estètics: «la Naturalesa té un full hermós del seu llibre en cada tros de terra, i, si no’l deixa veure a sobre, el mostra més o menys ocult a sota. La Ciència és, doncs, el més útil auxiliar del turisme» (BCEC, 1908: 215). Mentrestant, la Diputació de Barcelona seguia finançant de manera regular els treballs de confecció del mapa geològic de la província que realitzava l’equip que dirigia el canonge Jaume Almera des del Museu Geològic del Seminari Conciliar, des de 1884. Aquest fet donava un pes aclaparador als eclesiàstics en els estudis de ciències naturals, en especial en la geologia i la paleontologia. Font i Sagué, Marià Faura, Eugeni Aulet i Joan Ramon Bataller, entre d’altres, complementaren la seva formació al costat d’Almera amb la realització d’estudis universitaris, la qual cosa requeria una autorització especial de les autoritats eclesiàstiques. Durant la primera dècada del segle, Almera i els seus ajudants treballaven en els fulls quart i cinquè del mapa, referents a terrenys gairebé del tot granítics; segons Enric Aragonès, les condicions granítiques són la causa que la petrologia de les roques ígnies i metamòrfiques ocupin el lloc de la paleontologia en la caracterització de les unitats cartografiables durant aquesta època (Aragonès, 2005: 151). També a principis de novembre de 1907 començaren a aparèixer els primers fascicles d’una altra obra monumental, també sorgida de l’àmbit excursionista: la Geografia general de Catalunya dirigida per l’historiador i home de la Lliga Francesc Carreras i Candi (18621937), que comprenia un mapa geològic de Catalunya fet per Font i Sagué. El primer volum de la Geografia atorgava un pes important a aquesta escola de geologia, amb extensos

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 346

346

J. BOHIGAS I MAYNEGRE

capítols escrits per Font, Vidal i Faura, que s’ocupaven de la «Formació geològica de Catalunya», la «Descripció física» i la «Ressenya minera», i l’«Espeleologia», respectivament. L’excavació del jaciment de Capellades

L’escala del descobriment de la bauma del Fossar Vell de Capellades fet per Amador Romaní l’agost de 1909 sobrepassà llargament les capacitats i la formació autodidacta que posseïa el seu descobridor. El contacte amb Font i Sagué no va ser casual. D’entrada, els unia una relació personal i professional en el si de la Institució Catalana d’Història Natural. Però Romaní també era conscient que Font era ja un pes pesant del projecte institucionalista de la Lliga, i podria garantir-li el suport del recent creat IEC. A finals d’agost de 1909, mossèn Font comunicà a l’IEC les troballes prehistòriques de Capellades, i a principis de setembre la junta el comissionà a ell i al professor Manuel Cazurro (1865-1935), de Girona, per tal que «es traslladin a aquesta població per compte de l’Institut».1 El catedràtic d’Història Natural de l’Institut de Girona era ja l’inspector de l’excavació del jaciment hel·lènic d’Empúries (l’Escala), per la Junta de Museus de Barcelona, que també dirigia Josep Puig i Cadafalch, així com el conservador del Museu d’Arqueologia Provincial de Girona (Vallbé, 2005: 375-376). En la sessió del 15 de novembre de 1909 l’arquitecte Puig i Cadafalch, membre de la junta de l’IEC, comunicà, en nom de mossèn Font i de Cazurro, els resultats de les primeres exploracions a Capellades: s’havien trobat les primeres mostres de sílex del període musterià de Catalunya, per la qual cosa es concedí als seus exploradors la primera subvenció de 200 pessetes. Fins al novembre de 1909 Font no anuncià la seva arribada a Capellades, acompanyat de Cazurro. El capellà confirmà per carta a Romaní que es faria càrrec de les necessitats materials de l’excavació, «en favor de la ciència i de Catalunya»2 (1/XI/09), i el 6 de novembre visità l’abric per fer les cales prèvies. Tot indica que Font i Sagué decidí el lloc i l’extensió de l’excavació, i també el mètode de treball. Decidí explorar sols la part nord de la cova, segons sabem pel diari d’Amador Romaní: «des d’una ralla que partint de la paret del fons dividia aproximadament en dos l’àrea de la bauma, quedant així un tram ple quin vertix Nord arribava fins a la coveta Nord, allavors, completament plena de l’argila roija diluvial. I dic diluvial per la color i textura de la terra...».3 Les visites, la correspondència, l’elaboració d’informes tècnics i l’enviament de material arqueològic a Barcelona foren els modes d’una relació que no varià fins la mort de Font i Sagué el 1910. A principis de desembre visitaren el jaciment Vidal, Cazurro i Font, acompanyat pel seu alumne Llorenç Tomàs. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, ja que es considerava un dels més antics de Catalunya. Poc després d’aquesta visita degué concloure la pri1.

AIEC, actes ple, 1907-1909, vol. I: 188.

Cit. a Bartrolí et al., 1995: 50.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 347

LA GEOLOGIA CATALANA, ENTRE ELS ESTUDIS UNIVERSITARIS I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

347

mera etapa de les exploracions i treballs realitzats a Capellades. El 8 de febrer de 1910, Font visità per tercera vegada l’abric, i encara un altre cop la setmana següent, el dia 17. Però Romaní no va reprendre els treballs fins al mes de març, així com l’enviament de materials. Les restes de fauna serien estudiades per especialistes, com el Sr. Martí, i més endavant també per Artur Bofill i el paleontòleg francès Edouard Harlé, i acordà dipositar la col·lecció a la secció provincial del Museu de Barcelona, un cop classificada. L’última de les cartes entre Romaní i el director de l’excavació ja no arribà al seu destinatari en vida, car va ser escrita el dia de la seva defunció. La mort de Font i Sagué «trastocà inevitablement les tasques de l’excavació»,4 com passà també amb tants altres projectes que quedaren interromputs: l’estudi de les aigües, la càtedra de geologia, la reproducció dels grans mamuts del parc de la Ciutadella, la col·lecció petrogràfica de grans blocs de Catalunya, entre d’altres. L’enginyer de mines Lluís M. Vidal

És possible que la mort de la seva dona, un mes abans de la de Font, impedís a Cazurro ferse càrrec de l’excavació ell tot sol, ja que li significà un trasbals personal important que arribà a influir en la seva marxa posterior de Girona a Barcelona. Així doncs, la junta de l’Institut delegà en l’enginyer de mines Vidal les excavacions de les coves de l’àrea de Capellades i Santa Creu d’Olorde, amb la col·laboració d’Amador Romaní, l’arrendatari del terreny de l’antic Fossar Vell, i decidí destinar-hi un crèdit inicial de 250 pessetes mensuals. Abans, però, l’IEC ja havia encarregat a Vidal el reconeixement de les pintures del Cogul descobertes per l’advocat i excursionista Ceferí Rocafort el 1908. Lluís M. Vidal i Carreras (1848-1922) era cap del districte miner de Lleida des de 1887, i el 1907 passà a presidir la Comisión del Mapa Geológico de España, la institució que caracteritzà la recerca geològica a Espanya fins al 1910 (Gozalo, 1996). La relació existent entre geologia i arqueologia a Espanya tenia molt a veure amb la funció que tenien encomanada els enginyers de mines des de 1865. Aquell any el president de la Comisión, Cassià de Prado, dirigí una circular als enginyers responsables de les delegacions provincials de Mines on els instava a l’excavació en els termes següents: «La Geología, que bien considerada no se debe mirar sino como historia de la tierra, se enlaza en sus últimos períodos con la de los pueblos que la habitan o la habitaron. Preciso es, por tanto, buscar todos los indicios que manifiesten su presencia y la acción del hombre en los tiempos en que no hay memoria y aunque no sean tan antiguos» (Puche, 2002: 24). Finalment, l’any 1913 va aparèixer l’Anuari 1911-1912 amb l’esperada memòria Abrich Romaní. Estació Agut. Cova del or o dels encantats. Estacions pre-històriques de les èpoques musteriana, magdaleniana y neolítica a Capellades y Santa Creu d’Olorde (província de Barcelona) escrita per Vidal. Hi descrivia geològicament i geogràficament l’àrea d’estudi, va investigar la seva hidrologia i va excavar les coves, obtenint magnífics resultats que no deixaven de ser la 4.

Bartrolí et al., 1995: 54.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

348

19:09

Página 348

J. BOHIGAS I MAYNEGRE

continuació de l’obra de Font i Sagué. Vidal destacà la transcendència de l’Abrich Romaní com el més vell representant de la indústria prehistòrica a Catalunya, amb una ocupació humana continuada en el temps. Segons Eduard Riu, la contribució de Vidal a l’arqueologia prehistòrica «fou fonamental per deslliurar-la definitivament de les caduques concepcions de l’escola filològica o de l’antievolucionisme i per encarrilar la recerca dins les formulacions de la prehistòria sorgida de les ciències naturals» (Riu, 1995: 123). Conclusions

L’any 1910 va ser un any de canvis per a la geologia catalana, que es perllongaren durant els anys següents. La mort de Font i Sagué, el mes d’abril d’aquell any, li va impedir d’optar a alguna de les càtedres que es posaren en joc a Barcelona arran de la marxa, poc després, d’Odón de Buen, i la creació de l’esperada secció de Ciències Naturals de la Facultat de Ciències (1911). També durant aquell any Lluís M. Vidal va ser elegit president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la gran marginada pels projectes institucionals del catalanisme científic que ideà Prat de la Riba (Roca i Salavert, 2003: 555). El 1911 es creà també l’esperada Secció de Ciències de l’Institut. A ella s’incorporà, el 1914, el Mapa Geològic de la Província de Barcelona, fins llavors al Seminari, després de la renúncia a la direcció del canonge J. Almera i la seva substitució pel seu deixeble Marià Faura, que acabava de doctorar-se en Ciències Naturals. En canvi, l’arqueologia s’incorporà a la Secció Històrico-Arqueològica, com a continuació de l’antic Institut. Vidal i Cazurro seguiren excavant en diferents indrets de Catalunya fins ben entrat l’any 1914, i constituïren breument una autodenominada «Ponència per l’exploració de coves i estacions prehistòriques de Catalunya». Entre els col·laboradors d’aquesta «ponència» figuraven, a més a més, Agustí Duran i Sanpere, Josep Colominas i A. Romaní. D’aquests, J. Colominas (1884-1959) —que havia estat deixeble de Faura al Club Muntanyenc i de la càtedra de Font, i havia treballat amb Vidal com a recol·lector al Museu Martorell— fou l’únic que va sobreviure aquesta fase preinstitucional i naturalista de l’arqueologia catalana i que romandria després de la creació definitiva del Servei d’Excavacions de l’Institut, el 1915, enllaçant amb la nova etapa de professionalització del Servei. El 1915, Colominas va ser nomenat ajudant tècnic del nou Servei d’Excavacions de l’Institut, que va ser posat sota la direcció d’un jove historiador format a Alemanya: Pere Bosch i Gimpera. El nou director, nomenat per Puig i Cadafalch, desplaçà els prestigiosos naturalistes que fins llavors havien dirigit el Servei i canvià l’orientació dels estudis vers al neolític, un període molt més sensible a les derivacions nacionalistes de l’arqueologia noucentista.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 349

LA GEOLOGIA CATALANA, ENTRE ELS ESTUDIS UNIVERSITARIS I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

349

Arxius consultats ARXIU DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: Actes - 1907/1909; Actes - 1910/1919; SHA - Correspondència - 1907/1909; SHA - Correspondència 1910/1919; Expedients de col·laboradors: M. Cazurro, Ll. M. Vidal, N. Font i Sagué.

ARXIU MUSEU GEOLÒGIC DEL SEMINARI CONCILIAR DE BARCELONA, Fons Font i Sagué, «Epistolari amb Amador Romaní».

Bibliografia ABAD, A. (2005), «Cent anys del “Curs de Geologia Dinàmica i Estratigràfica aplicat a Catalunya” de Mn. Norbert Font i Sagué», Butlletí dels Amics del MGSB, 43, 10-11.

GOZALO, R. (1996), «La geología española durante la Restauración», A: BLANES, G.; GARRIGÓS, L. (coord.), Actes IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Alcoi), Barcelona, SCHCT, 143-152.

ARAGONÈS, E. (2005), «El mapa geològic i topogràfic de la província de Barcelona: la sèrie 1:40.000 (1888-1914)», Treballs de Museu de Geologia de Barcelona, 13 (Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona), 115-280.

PUCHE, O. (2002), «La contribución de los ingenieros a la arqueología española», A: QUERO, S.; PÉREZ, A. (coord.), Historiografía de la arqueología española. Las instituciones, Madrid, Museo de San Isidro, 13-46. ROCA, A.; SALAVERT FABIANI, V. L. (2003), «Nacionalisme i ciència als Països Catalans durant la Restauració», Afers, 46 (Catarroja), 549-563.

BARTROLÍ, R.; CEBRIÀ, A.; MURO, I.; RIU-BARRERA, E.; VAQUERO, M. (1995), A frec de ciència. L’Atles d’Amador Romaní i Guerra, Capellades, Ajuntament de Capellades i Gràfiques Romanyà.

SENENT-JOSA, J. (1979), Les Ciències naturals a la Renaixença, Barcelona, Dopesa.

CAMARASA, J. M. (2000), Cent anys de passió per la natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural. 1899-1999, Barcelona, ICHN.

VALLBÉ, I. (2005), «Manuel Cazurro Ruiz pioner d’Empúries i col·leccionista», A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLVI, Girona, IEG.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 350

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 351

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 351-357

EL COMETA 32P TRINIDAD CADEFAU SURROCA;1 MARIA ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH2 1

INSTITUT D’ENSENYAMENT SECUNDARI PERE BORRELL, PUIGCERDÀ. b7005741@centres.xtec.es 2 DEPARTAMENT D’ASTRONOMIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. catala_poch@menta.net

Paraules clau: cometes periòdics, Comas Solà, 32P/Comas Solà The comet 32P Summary: Josep Comas Solà, a Catalan astronomer, discovered the periodic comet 32P in 1926, this is why it’s called 32P/Comas Solà. Since then in its successive returns to the Sun it was observed before and after perihelion passage and its orbit calculated. We present a study of these results to explain the history and the evolution of this comet. Key words: periodic comets, Comas Solà, 32P/Comas Solà

El cometa 32P/Comas Solà, actualment anomenat 32P (P per tractar-se d’un cometa de curt període i 32 per ser el cometa número 32 del qual s’ha demostrat la seva periodicitat), va ésser descobert per l’astrònom català Josep Comas Solà el 4 de novembre de 1926 en el seu pas pel periheli. De magnitud 12 i amb un diàmetre de 0,5’ presentava una condensació al centre, es trobava a la constel·lació de Cetus i tenia un lleuger moviment nord-oest. Des de llavors en les seves deu aparicions ha estat sempre vastament observat, i per aquest motiu també ha estat analitzat el seu moviment. Comas Solà va descobrir-lo en les seves observacions del cel mentre utilitzava un mètode fotogràfic per a detectar possibles petits planetes o asteroides. En principi es va apuntar la possibilitat que

DOI: 10.2436/20.2006.01.39

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 352

352

T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH

fos un retorn del cometa 113P/Spitaler. El càlcul de la seva òrbita i el seu retorn l’any 1935 ho varen descartar (Baldet, 1927; Cromelin, 1927). La taula 1 mostra els successius passos pel periheli. En la primera columna figura el nom actual del cometa; en la segona, tal com se l’ha anomenat anteriorment segons el vell sistema de nomenclatura; en la tercera i quarta, el nom del redescobridor i el període durant el qual ha estat observat, respectivament. Taula 1.

Retorns del cometa 32P (Marsden et al., 1995)

Nom actual

Designació anterior

Descobridor /

Període

redescobridor

d’observació

32P/1926V1

1927 III =1926 f

Comas Solà

4 novembre 1926 al 31 maig 1927

32P/1935P1

1935 IV 0 1935 c

Jeffers

9 agost 1935 al 16 juliol 1936

32P

1944 II

Oterma

2 octubre 1943 al 15 juny 1944

32P

1952 VII = 1951 h

Cunningham

7 juliol 1951 al 4 juliol 1953

32P/1960VL

1961 III = 1960 f

Roemer-Marsden

29 juny 1960 al 4 maig 1962

32P

1969 VIII = 1968 g

Roemer

1 juliol 1970 al 27 octubre 1968

32P

1978 XVII = 1977 n

Mc.Crosky-Schwartz-Sao

26 abril 1979 al 11 setembre 1977

32P

1987 XVIII =1986 j

Gehrels-Scatti

19 maig 1986 al 28 juliol 1988

32P

Retorns anys 1996, 2005 - Nou sistema per a designar els cometes amb efecte

32P

l’1 de gener de 1995

Moviment orbital del cometa 32P

La taula 2 recull els elements orbitals del cometa 32P/Comas Solà en els successius retorns. En el càlcul de l’òrbita s’han considerat les pertorbacions dels 8 planetes i Plutó. És un cometa de distància perihèlica q, bastant gran, quelcom variable, aproximadament d’1,8 UA; amb una excentricitat e de 0,6; període de revolució P, que oscil·la entre 8,5 i 9 anys; argument del periheli ω, entre 38º i 46º, longitud del node ascendent W, entre 67º i 68º i inclinació i, d’uns 13º, tots ells, valors referits a l’equinocci 2.000,0. Si es té present la distribució del nombre de cometes de curt període amb més d’un pas en funció de cada un dels elements orbitals, veiem que els valors del cometa 32P cauen dins de l’interval de major freqüència, a excepció de l’argument del periheli, molt diferent de 0º/360º o 180º, la qual cosa indicaria que el node no és proper al periheli i té tendència a separar-se’n. La distància nodal del cometa 32P/Comas Solà és aproximadament d’1,8 UA, la qual cosa ens indicaria que forma part de la família de cometes de Venus, la Terra i Mart, és a dir, el seu moviment estarà particularment influenciat per aquests planetes, sense que això

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 353

353

EL COMETA 32P

Taula 2.

Elements orbitals del cometa 32P (B. G. Marsden & G. V. Williams, 1995)

Cometa

q (UA)

P (any)

w (º)

32P/1926 VI

22.1980 març 1927

1,772493

0,574949

8,52

38,5085

66,6027 13,7657 21 març 1927

32P/1935 P1

6.5759 oct. 1935

1777142

0,574447

8,53

38,8135

66,3790 13,7246 5 oct. 1935

32P

11.4962 abr. 1944

1,766569

0,575761

8,50

38,8844

66,3951 13,7341 20 abr. 1944

32P

10.7805 set. 1952

1,766919

0,576976

8,54

39,9718

63,5840 13,4699 25 set. 1952

32P

4.0444 abr. 1961

1,777192

0,576102

8,58

40,0449

63,5181 13,4442 11 abr. 1961

32P

29.0640 oct. 1969

1,768771

0,576926

8,55

40,0907

63,2450 13,4501 26 oct. 1969

32P

24.2266 set. 1978

1,869869

0,565816

8,94

42,8662

63,0981 12,9603 9 set.

1978

32P

18,6933 ag. 1987

1,830271

0,569813

8,78

45,5450

61,0541 12,9553 2 set.

1987

32P *

10,4724 juny 1996

1,846364

0,567794

8,83

45,7651

60,8695 12,9173 6 juny 1996

32P **

1,3335 abr. 2005

1,833019

0,569268

8,78

45,8238

60,7949 12,9273 30 gen. 2005

* **

W (º)

i(º)

Època

(Królikowska, 1998) (MPC 52907)

vulgui dir que la resta de planetes no influeixin en la seva òrbita. Així, el seu període és menor de 20 anys, per tant, és probable que en algun temps s’apropi a Júpiter i aquest alteri de forma important el seu moviment: el maig de 1912 es va apropar a 0,18 UA (Królikowska, 1998) i l’any 2007 s’esperava que es tornés a apropar. Com a conseqüència, en el proper pas pel periheli l’any 2014, la distància perihèlica augmentarà a 2,00 UA i el seu període serà de 9,57 anys. La influència de les forces no gravitatòries degudes a la sublimació és variable en els diferents cometes i causa de les irregularitats en els seus moviments. En alguns casos es poden determinar els efectes orbitals i, implícitament, les corbes visuals de llum dels cometes seran les que aportaran més informació de la seva activitat. Si analitzem el valor dels paràmetres no gravitatoris, A1 i A2 del cometa 32P, observarem que aquests varien en magnitud, i en el cas de A2 també en signe. B. G. Marsden i Z. Sekanina (1973) van calcular la variació de les forces no gravitatòries amb la distància heliocèntrica per a un total de catorze cometes, nou dels quals són de curt període, i entre ells figura el cometa 32P/Comas Solà, van analitzar els valors dels seus paràmetres no gravitatoris i van classificar aquest cometa com a erràtic, ja que els valors dels paràmetres que obtenien no eren satisfactoris per a més de tres observacions (variaven). Aquest resultat està d’acord amb el trobat per G. Forti (1983), el qual també considerà que segurament va estar sotmès a algun canvi físic durant el període 1943-1960, i apuntà una modificació de la direcció de

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 354

354

T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH

l’eix de rotació del nucli. N. Belyaev i K. P. Ivanovskaya (1985) estudiaren l’evolució d’alguns cometes periòdics, trenta-quatre en total, classificaren en tres grups aquests cometes segons si mantenien els seus paràmetres no gravitatoris constants o variaven el segon en quantitat o en quantitat i signe. En aquest últim grup figurava el cometa 32P/Comas Solà, i concloïen que la influència de les forces no gravitatòries en l’evolució de les òrbites dels cometes de curt període era variable i especialment important en aquells que s’apropen a Júpiter. Diversos autors han calculat els elements orbitals i els paràmetres no gravitatoris del cometa 32P per a futurs retorns: B. G. Marsden i E. Roemer (1982), Z. Sekanina (1985), etc. La figura 1 mostra els valors del paràmetre no gravitatori A2 per al cometa 32P fins l’any 1986, en els retorns de 1996 i 2005 aquest s’avalua en –0,1125 10-8 UA/dia2 i –0,0946 10-8 UA/dia,2 respectivament. Z. Sekanina (1993) analitzà el paràmetre A2 i observà que varia en magnitud i signe, és a dir, la desacceleració que afectaria el moviment orbital del cometa deguda a les forces no gravitatòries canviaria per una acceleració. Per altra part, aquest paràmetre varia ràpidament i presenta un caràcter sistemàtic, s’observa un màxim prop de 1940, és a dir, la tendència de A2 a augmentar canvia per la tendència a disminuir, la qual cosa li suggereix que abans de 1944 alguna cosa va passar al nucli. Creu que va ser l’inici d’un episodi de sortida de gas. Królikowska (1998) tornà a calcular el valor de les components de la força no gravitatòria. Així, per la component normal, A2, trobà que la desacceleració del moviment que presenta abans del 1943 es converteix en una gran acceleració anòmala després de 1960. La component radial, A1, varia menys, i la component normal, A3, que és avaluada per primer cop, és comparable a la transversal.

Figura 1.

Variacions en el paràmetre A2 (Sekanina, 1993).

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

EL COMETA 32P

Página 355

355

Magnitud del cometa

La magnitud màxima en els seus retorns ha estat entre 12 i 13. El cometa presenta una excepcional brillantor deguda a la condensació del seu nucli, confirmada per la petita diferència entre la seva magnitud total i la seva magnitud nuclear, que durant l’aparició de 1961 va ser presa per diferents observadors (Bortle, 1969; Roemer, 1966; Scotti, 1995). D. D. Meisel i C. S. Morris (1982) van calcular els paràmetres visuals fotomètrics dels cometes que van passar entre 1974 i 1981, i avaluaren una magnitud absoluta de 8,5 per al cometa 32P/Comas Solà en el seu pas de 1978, i tenen en compte l’arc de l’òrbita al voltant del periheli (q = 1,8 UA) comprès entre 1,98 UA i 1,99 UA, i creien que el cometa no s’ha debilitat des del seu descobriment. Z. Sekanina (1985) mostrà les corbes de llum del cometa esquematitzades en els successius passos des de 1927 a 1978. En el seu treball, ens proporcionà informació sobre: observadors, instruments utilitzats i correccions aplicades. Va incidir en què s’alternen les aparicions del cometa amb observació favorable en el preperiheli i postperiheli, conseqüència directa del fet que el període orbital del cometa és de gairebé 8,5 anys. Inspeccionà les variacions de la corba de llum durant vàries observacions i trobà una gran similitud entre les obtingudes durant el període de 1927 a 1944, que contraresten amb la corba de llum de 1961, la qual presenta un màxim uns 110 dies abans del periheli, que clarament no hi és en les primeres. Confrontà aquests resultats amb el valor del paràmetre A2, positiu en les primeres aparicions i posteriorment negatiu, la qual cosa permet pensar en una correlació entre les dades fotomètriques i orbitals del cometa amb el seu comportament físic. Característiques físiques

El cometa és excepcionalment brillant i la seva condensació està descrita com aguda o essencialment estel·lar, característica que indicaria un cometa ric en pols. La cua en general es descriu com àmplia i de gran estructura i la cabellera, essencialment esfèrica. Z. Sekanina (1985) mostrà l’orientació de la cua del cometa en les successives aparicions 1927-1978 i estudià les característiques del nucli del cometa 32P/Comas Solà en base a un model de precessió del nucli. Determinà dues possibles solucions, segons les quals el nucli del cometa serà un esferoide de massa 2 3 1015 o 2,7 3 1015 g i amb l’eix de rotació sotmès a un moviment de precessió ràpid. Creia que poc després del pas pel periheli el 1952, el cometa va ésser alterat per una pertorbació en l’obliqüitat i, com a conseqüència, l’eix de rotació va canviar la seva direcció, i a partir d’aquest moment va variar la seva precessió essent molt diferent en l’aparició de 1961. L’obliqüitat del pla equatorial del cometa relativa al pla de l’òrbita també canviaria ràpidament. Z. Sekanina (1993) tornà a estudiar el cometa 32P com a element del grup de quarantatres cometes de curt període amb cinc o més passos pel periheli. Estudià el paràmetre no gravitatori A2 i el representà en funció del nombre d’any del pas (vegeu figura 1). Creia que les pertorbacions són el producte del moment transferit al cometa com a conseqüència de la sublimació de l’aigua gelada d’una petita sortida sobre el nucli en rotació, i estudià la va-

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

356

19:09

Página 356

T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH

riació dels elements orbitals suposant un model modificat, model base. Explicà el comportament del cometa 32P/Comas Solà. Per fer-ho, encara que tenia en compte els retorns del cometa entre 1935 i 1987, centrà el seu estudi en les aparicions de 1944 a 1978; d’aquesta manera l’efecte total podia explicar-se per una sortida de gas d’una àrea activa que cobriria aproximadament 4 km2. La precessió necessària en aquest cas és menor que la implicada per l’altre model de nucli (Sekanina, 1985). Ara bé, el conjunt de les variacions en A2 està limitat a l’interval de temps especificat, la qual cosa podria suposar un principi d’episodi d’expulsió de gas, que tindria lloc després del pas pel periheli de 1927 o abans del pas pel periheli de 1935. Per Królikowska (1998), aquests resultats indicarien que les regions actives, si existeixen, són de curta durada en comparació amb el temps total observat. Królikowska (1998) basà el seu estudi en 582 observacions entre el 4 de novembre de 1926 i el 10 de març de 1996. Calculà la força no gravitatòria que actua sobre el nucli cometari en rotació amb una superfície en sublimació, va aconseguir lligar tots els valors dels paràmetres no gravitatoris suposant que l’activitat cometària és asimètrica durant el pas del cometa pel periheli i aquesta concorda amb les asimetries de les corbes de llum observades (Sekanina, 1993). Així, si la relació entre les dues variables, massa i període, cau dins de la zona dels cometes de grandària i període coneguts, per un model de nucli en forma d’esferoide allargat, el període seria de 14 ± 4 h i si fos un esferoide aplanat seria de 2,4 ± 0,4 h. El radi polar en el primer cas seria de 2,2 km i d’1,3 km en el segon. Królikowska et al. (2001) van tornar a estudiar el cometa 32P, conjuntament amb cinc cometes erràtics més, considerant el model de precessió forçada del nucli no esfèric en rotació de Sekanina, però que l’activitat del cometa, o expulsió de gas del nucli, varia respecte al pas del periheli, de la mateixa manera que també pot variar el paràmetre que dóna la màxima activitat respecte al migdia del cometa, i que l’activitat del cometa canvia durant l’interval de temps considerat. Els resultats per al cometa 32P/Comas Solà estan d’acord amb altres autors anteriors i confirmen que abans de l’aparició de 1944 alguna cosa va passar al nucli. Amb aquest estudi, i tenint en compte les observacions astronomètriques del pas de 1996 del cometa, creia que el model d’un esferoide allargat pel nucli del cometa és el que millor explica les observacions, essent la raó del radi equatorial respecte al polar 0,78. Lowry et al. (1999), pel pas de 1996 del cometa 32P, calculen per a una distància de 3,1 UA el límit superior del radi nuclear en 3,2 ± 0,4 km, la qual cosa permet a Królikowska estimar el període de rotació màxim del cometa en 7,3 h. Conclusions

Ja en treballs anteriors (Cadefau & Català, 1996) hem constatat que el cometa 32P ha estat àmpliament observat i estudiat el seu moviment, inicialment perquè es va pensar que podia ser un retorn del cometa p/115. En cada retorn ha estat identificat i observat abans i després del pas pel periheli, i s’ha pogut calcular la seva òrbita. Pel seu comportament va ser classificat com a cometa erràtic. Aquests fets han contribuït a ampliar el coneixement general sobre els cometes i les seves peculiaritats l’han fet interessant d’estudiar.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 357

357

EL COMETA 32P

Bibliografia BALDET, F. (1927), «Revue des Traveaux astronomiques», L’Astronomie (agost), 389. BELYAEEV, N. A.; IVANOVSKA, K. P. (1985), «Influence on non-gravitational forces on orbital evolution of the short-period comets». A: CARUSI, A.; VALSECCHI, G. B. (ed.), Dynamics of comets: Their origin and evolution, Springer, 371-380. BORTLE, J. E. et al. (1969), «Recent Comet observations», Sky Tesc., 38, 426. CADEFAU, T.; CATALÀ, M. A. (1996), «El cometa 32P Comas Solà», Astronomia, Astrofotografia y Astronàutica, 81, 14-21. CROMELIN, A. C. D. (1927), IAU Circ., 131. FORTI, G. (1983), «Determination of non-gravitational forces on the orbital evolution of the short comets», Astron. Astrophys., 126, 307. KRÓLIKOWSKA, M. et al. (1998), «Model of the nongravitational motion for Comet 32P/Comas Solà», Astron. Astrophys., 335, 757-764. — (2001), «Forced precession models for six erratic comets», Astron. Astrophys., 368, 676-688.

MARSDEN B. G.; ROEMER E. (1982), «Basic information and references». A: WILKENING, L. L., Comets, Tucson, University of Arizona Press, 707. MARSDEN, B. G.; SEKANINA, Z. (1973), «Comets and Nongravitational Forces V», Astron. J., 78, 211. MARSDEN, B. G.; WILLIAMS, G. V. (1995), Catalogue of Cometary Orbits 10th ed., Cambridge Massachusetts, IAU C. B. for Astronomical Telegrams. MEISEL, D. D.; MORRIS, C. S. (1982), «Comet Photometry». A: WILKENING, L. L., Comets, Tucson, University of Arizona, 413-432. ROEMER, E. et al. (1966), «Observations of comets, Minor Planets, and Jupiter VIII», Astron. J., 71, 591590. SCOTTI, J. V. (1995), IAU Circ., 6199. SEKANINA, Z. (1985), «Nucleus precession of periodic comet Comas Sola», Astron. J., 90, 13701381. — (1993), «Efects of discrete-source outgassing on motions of periodic comets and discontinuos orbital anomalies», Astron. J., 105, 702-735.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 358

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 359

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 359-366

JOAQUÍN CATALÁ I L’ORIGEN DE LA INVESTIGACIÓ EXPERIMENTAL EN FÍSICA NUCLEAR I DE PARTÍCULES A ESPANYA* AGUSTÍN CEBA HERRERO DEPARTAMENT D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA DOCUMENTACIÓ, UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. aguscebe@yahoo.es

Paraules clau: física s. xx, física nuclear i de partícules, física experimental, franquisme, IFIC, Joaquín Catalá, emulsió fotogràfica Joaquín Catalá and the origins of experimental research in Nuclear and Particle Physics in Spain Summary: Experimental nuclear and particle physics was initiated in Spain in 1950 by the physicist Joaquín Catalá. In a stay in Bristol in 1949-1950 Catalá learned the technique of photographic emulsions in Cecil Powell’s laboratory. In few years Catalá succeeded in creating a stable group, links were established with the most important laboratories and many scientific papers were produced. Key words: physics 20th century, nuclear and particle physics, experimental physics, francoism, IFIC, Joaquín Catalá, photographic emulsion

Aquesta comunicació forma part d’un treball d’investigació de 3r cicle dirigit pels professors

Víctor Navarro i Jorge Velasco, l’objectiu del qual són els orígens i el desenvolupament de l’actual IFIC (Instituto de Física Fotocorpuscular) Centre Mixt Universitat de València - CSIC. Per escriure aquesta comunicació s’han utilitzat dades ja anteriorment publicades a Navarro et al. (2004: 6184; i 2005: 183-196).

DOI: 10.2436/20.2006.01.40

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 360

360

A. CEBA HERRERO

1. Introducció

El 1959 apareix la primera edició del conegut llibre de preguntes i respostes La física tiene la respuesta, escrit per Fernando Senent i José Aguilar. Entre més de 1.700 preguntes i respostes sobre temes de mecànica, termodinàmica, òptica, electromagnetisme, física quàntica i física nuclear, trobem la il·lustració que es mostra a la figura 1: un microscopi, un cercle amb unes línies i uns punts, i la inscripció «Centro de Física Fotocorpuscular, Facultad de Ciencias, Valencia».

Figura 1.

Il·lustració en el llibre La física tiene la respuesta de Fernando Senent i José Aguilar.

Quin és el significat d’aquesta imatge? Al llibre trobem la resposta següent: «[El Centro de Física Fotocorpuscular] se dedica a estudios de Física Nuclear mediante la observación y medida de las trazas de los corpúsculos producidos en procesos nucleares, registrados en el seno de la emulsión fotográfica» (Senent & Aguilar, 1959: 242). L’objectiu d’aquesta comunicació serà intentar ampliar aquesta resposta a través dels aspectes científics, institucionals i sociopolítics del grup que va constituir aquest centre d’investigació. 2. Joaquín Catalá a València

La figura central del Centre de Física Fotocorpuscular és Joaquín Catalá d’Alemany, nascut a Manresa l’any 1911 i que l’any 1944 havia arribat a València com a jove catedràtic de Física Teòrica i Experimental de la Facultat de Ciències. S’havia doctorat en física l’any 1943 realitzant una tesi sobre òptica dirigida per José María Otero Navascués, qui, posteriorment, serà el major protector institucional i econòmic del grup que Catalá formarà a València, perquè arribarà a ser el president de la Junta de Energía Nuclear.1 L’ambient que Catalá va trobar a València no era el més propici per a la recerca en física. Ni en l’àmbit material, per la inexistència d’instrumental, ni en l’humà, perquè els alumnes

Les dades biogràfiques són del currículum conservat als arxius de l’IFIC.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 361

JOAQUÍN CATALÁ I L’ORIGEN DE LA INVESTIGACIÓ EXPERIMENTAL EN FÍSICA NUCLEAR

361

per formar un grup de recerca eren químics de formació i, segons testimonis de l’època,2 tenien com a sortida professional molt més clara i millor remunerada la química industrial. Aquests fets no minven la seua esperança a realitzar recerca, com demostra aquesta carta enviada al professor Otero el 20 de setembre de 1945: Creo haberle ya dicho que hablé con el Sr. Albareda quién mostró mucho interés para que fuera a trabajar a Inglaterra y de decirle que eran también los planes que Vd. me había propuesto para este curso quedó encantado. Por este motivo le ruego que no me olvide en sus proyectos...! Estoy desesperado con esta monótona vida que nada tiene de científica y si no me aireo un poco me veo perdido! Ya sabe Vd. que estoy de corazón en esa sección de Óptica que Vd. ha creado y desearía trabajar, dónde sea, por ella.3

Si és ben cert que a València Catalá trobava dificultats per a investigar, tampoc existien facilitats ni tradició investigadora en altres llocs. La recerca en física als instituts del CSIC era minoritària respecte a altres àrees. Així que mentre que el percentatge d’investigadors amb carrera de química constituïa un 42 %, els investigadors llicenciats en física eren un magre 1,9 % (González & Jiménez, 1979: 153-155) en el període 1940-1955. 3. Viatge a Bristol i descobriment de les emulsions

No serà l’any següent, com hem llegit a la carta dirigida a Otero, sinó el 1949 quan Catalá va ser pensionat pel CSIC per a realitzar una estada de recerca d’un any a la Universitat de Bristol. Inicialment s’uneix al grup d’estat sòlid dirigit per Neville Mott, premi Nobel de Física el 1977. Durant un temps pensa d’abandonar el grup i tornar a València perquè trobava que les investigacions eren excessivament teòriques, però coneixerà William Gibson, que li mostrarà algunes plaques d’emulsió fotogràfica on les trajectòries de les partícules quedaven registrades. Catalá s’entusiasma amb aquesta tècnica i decideix quedar-se.4 Gibson treballava en el grup de Cecile Powell, que estudiava els nuclis i les partícules utilitzant la tècnica de l’emulsió fotogràfica. El 1947 Powell i Occhialini a la seua monografia, Nuclear Physics in Photographs, sostenien que l’equipament era tan senzill que qualsevol laboratori universitari podia servir per a realitzar investigacions nuclears. En realitat el procediment experimental tenia problemes seriosos com les condicions d’exposició, control de distorsió del revelat, assecat, examen o interpretació de les emulsions.

Comunicació personal, José Aguilar Peris, 9 de setembre de 2006; Catalá, 1957: 8.

Correspondència Otero Navascués 1945-1946. Arxiu Instituto de Óptica Daza de Valdés.

Comunicació personal a Víctor Navarro i Jorge Velasco, 15 de maig de 2001.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 362

362

A. CEBA HERRERO

Aquesta és l’anàlisi que realitza Peter Galison que, a més, comenta que aquesta tècnica va oferir als laboratoris europeus la possibilitat de participar en recerca frontera quan els acceleradors existents als Estats Units estaven fora de les seues possibilitats (Galison, 1997: 146). Una prova evident de l’èxit del grup de Powell amb aquesta tècnica va ser la concessió del premi Nobel de Física el 1950 per l’aplicació del mètode fotogràfic i el descobriment dels mesons (Nobel Lectures, 1964:137). 4. Ciència internacional per a un país autàrquic 4.1. Activitat científica

De l’anterior resulta evident que Catalá es va adonar que aquella tècnica resultava molt adequada per a un país amb pocs recursos econòmics com era l’Espanya de la postguerra. En retornar de Bristol va continuar amb les investigacions iniciades en col·laboració amb Gibson. Progressivament va desenvolupar altres línies de recerca, encara que quedaven vinculades d’una manera o altra a la tècnica de les emulsions, malgrat que en certs moments es van considerar altres tècniques. Dos anys més tard de començar les seues activitats, el 1952, el grup ja col·laborava amb els laboratoris de Bristol, Brussel·les, Gènova, Harwell i París (Informe, 1952: 4), i el 1958 col·laborava amb catorze laboratoris de set països (Currículum Vitae, 1958: 8-9). Les precàries condicions de treball estan representades amb excel·lent humor en una caricatura realitzada el 1951 per un dels membres del grup, Eugenio Villar (figura 2). La representació suggereix una divisió del treball al laboratori. El fundador, Joaquín Catalá, amb una bufanda, dirigeix l’orquesta d’investigadors: a l’esquerra, asseguts en una taula, José Casanova i Fernando Senent (al costat d’un microscopi que, a més, era l’únic que tenien en aquella època); José Aguilar, de peu, amb un llibre i sostenint Francisco Busquets. A la taula, Aurelia Bonet i Eugenio Villar efectuant càlculs. La frase «Ice Laboratory» fa referència a l’absència de calefacció a les instal·lacions durant l’hivern. 4.2. Les emulsions es presenten en societat

El curs 1951-1952 el professor Catalá va impartir la lliçó inaugural a la Universitat de València amb el títol «La técnica fotográfica en física nuclear y radiación cósmica» (Catalá, 1951). En aquesta llicó va informar la comunitat acadèmica de l’existència al país d’una nova línia d’investigació pertanyent a la física nuclear, quan només hi havia a Espanya tres universitats amb seccions de física. Així mateix, per legitimar la seua recerca va fer ús d’arguments científics, econòmics i socials relacionats amb les aplicacions pacífiques que tenia la física nuclear (Catalá, 1951: XI ). Catalá concloïa amb l’argument que aquestes investigacions eren una nova sortida professional per al estudiants de química de la Facultat de Ciències on impartia classes (Catalá, 1951: XVI).

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 363

JOAQUÍN CATALÁ I L’ORIGEN DE LA INVESTIGACIÓ EXPERIMENTAL EN FÍSICA NUCLEAR

Figura 2.

363

Caricatura del grup de recerca realitzada per un dels seus membres, Eugenio Villar.

Cal assenyalar que a pesar d’aquestes argumentacions la investigació del grup va ser en els seus inicis a nivell bàsic i no de tipus aplicat, en clara contraposició a les prioritats d’investigació del CSIC d’aquella època.5 5. Consolidació: reconeixement nacional i internacional

La lluita per aconseguir la institucionalització va ser una constant des de la creació del grup el 1950 i un obstacle per a aconseguir-la era el centralisme de la política científica i l’absència de criteris meritocràtics per a l’assignació de fons per a la recerca, com podem llegir en aquest fragment: Una sección que con la ayuda de Dios, el entusiasmo de sus colaboradores y el apoyo material y moral de la Junta de Energía Nuclear, está haciendo Física en uno de los ambientes menos propicios para ello, cual es el de una Facultad de Ciencias Químicas provinciana [...]. Dejadme que [...] haya recalcado este estado de cosas, vestigio de un centralismo trasnochado, que en interés de todos debería terminar, cosa que puede

Els pocs físics es dedicaven majoritàriament a la física aplicada. Vegeu González Blasco et al. (1979: 134-135) i Sánchez

Ron (1999: 357).

V JORNADA INTER.qxd

364

27/10/08

19:09

Página 364

A. CEBA HERRERO

ocurrir cuando a cada centro docente se le otorgue, a todos los efectos, una categoría basada en sus propios méritos y esfuerzos, pero que no varíe con una ley, muy física por cierto, pero injusta en este caso, cual es la culombiana de la inversa del cuadrado de la distancia... a Madrid. (Catalá, 1957: 8)

El 1957 la secció local de València es va independitzar de l’Instituto de Óptica Daza de Valdés i es va reanomenar Centro de Física Fotocorpuscular (CFFC). Aquest va ser el primer pas en la institucionalització del grup. L’anagrama esmentat, a més, permetia visualitzar perfectament l’activitat del grup, ja que s’hi veu un microscopi i una emulsió fotogràfica. Aquesta és una mostra de la importància que tenia per a ells comunicar la ciència dins i fora dels cercles acadèmics i, per què no dir-ho, fer publicitat de les seues investigacions. Fernández-Estrada i Galindo (Alvárez-Estrada & Galindo, 2001: 68) comentaren fa pocs anys que publicar en revistes científiques internacionals no era prioritari a Espanya en la dècada dels cinquanta. Aquesta opinió no ens pareix que s’ajuste del tot a Catalá i al seu grup. En un dels llibres que Catalá va comprar a Anglaterra, Principles of scientific research, trobem l’anotació següent: «publish or perish».6 Catalá no portarà només una nova tècnica de Bristol, sinó també una nova manera d’entendre la recerca: la necessitat de publicar constantment, l’organització d’un institut de recerca, uns hàbits de treball o els modes de comunicació dels resultats, participant en congressos internacionals.7 Aquest desig de Catalá per realitzar investigació a pesar de les dificultats de mitjans, econòmiques i també burocràtiques que hem esmentat abans serà reconegut en concedir-li, a Català, la primera Medalla de Física de la Real Sociedad Española de Física y Química, l’any 1958. Aquests premis havien estat creats per premiar nous investigadors i Catalá ho va ser per la seua tasca de recerca, organització i direcció del grup de València.8 A més havia estat el soci, junt amb el seu grup, que més treballs de recerca havia publicat a Anales en els darrers cinc anys. El reconeixement internacional del grup, a pesar de quasi no haver publicat en revistes estrangeres durant aquesta època, queda confirmat per les 22 citacions dels treballs de Catalá d’Alemany i els seus colaboradors al llibre del canadenc Pierre Demers Ionographie (Demers, 1958: 704, 730-731, 778), publicat l’any 1958, una extensa monografia de 835 pàgines sobre la tècnica de l’emulsió fotogràfica.

Aquest llibre va ser donat amb la resta de la seua biblioteca a la Real Academia de Ciencias Exactas y Naturales.

Durant el període 1950-1958, el grup va presentar comunicacions en onze congressos internacionals (Currrículum

Vitae, 1958: 6). 8.

Actes RSEFQ, 13 d’abril de 1959, «Joaquín Catalá de Alemany [...] por la considerable labor de investigación, organización

y dirección al frente de ésta, que ha llegado a ser uno de los centros de investigación de nuestro país de mayor y más contínua producción».

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 365

JOAQUÍN CATALÁ I L’ORIGEN DE LA INVESTIGACIÓ EXPERIMENTAL EN FÍSICA NUCLEAR

365

6. Conclusions i perspectives

El programa d’investigació inaugurat per Catalá va ser completament original a Espanya. Es pot considerar el seu grup com l’origen institucional de la investigació experimental en física nuclear i de partícules. S’ha de destacar, també, el caràcter pragmàtic de Catalá per trobar un tipus d’investigació experimental adient per a les condicions del país i de la facultat on treballava. El grup va tenir una notable producció científica: articles de revista i presència activa en congressos internacionals en aquest període, i va possibilitar una àmplia xarxa de col·laboracions amb laboratoris estrangers que s’ha mantingut fins hui en dia. No obstant això, queden moltes qüestions obertes sobre l’origen, desenvolupament i activitats d’aquest grup, com les estàncies de formació a l’estranger, l’organització del treball, la publicació i traducció de llibres de text o per què no publiquen de forma regular en revistes estrangeres fins a 1957 malgrat assistir a congressos internacionals.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 366

366

A. CEBA HERRERO

Bibliografia Actas de la Real Sociedad Española de Física y Química, Madrid. ALVÁREZ-ESTRADA, R.; GALINDO TIXAIRE, A. (2001), «In memoriam Rafael Domínguez RuizAguirre», Revista Española de Física, 15 (5), 67-69. CATALÁ DE ALEMANY, J. (1951), «La técnica fotográfica en física nuclear y radiación cósmica», Anales de la Universidad de Valencia, XXV, I. — (1957), «Las investigaciones nucleares en Valencia», Anales de la Real Sociedad Española de Física y Química, LIII (A),1-2, 5-30. Correspondencia Otero Navascués 1945-1946, Madrid, Instituto de Óptica Daza de Valdés. Currículum vitae del Centro de Física Fotocorpuscular de la Facultad de Ciencias de Valencia (setembre 1958), Archivos IFIC. Currículum vitae del Dr. D. Joaquín Catalá de Alemany, València, Arxivos IFIC. DEMERS, P. (1955-58), Ionographie. Les émulsions nucléaires.Principes et applications, Ottawa, Les Presses Universitaires de Montreal. GALISON, P. (1997), Image and Logic. A material culture of physics, Chicago, The University of Chicago Press. GONZÁLEZ BLASCO, P.; JIMÉNEZ BLANCO, J. (1979), «La investigación en el Consejo Superior de

Investigaciones Científicas. Estudio de un grupo significativo durante el período 1940-1955». A: GONZÁLEZ BLASCO, P.; JIMÉNEZ BLANCO, J.; LÓPEZ PIÑERO, J. Mª. (1979), Historia y sociología de la ciencia en España, Madrid, Alianza, 126-162. Informe elevado por la Sección de Valencia del Instituto de Óptica Daza de Valdés al Patronato Alfonso X el Sabio (Presentado a la Junta de Energía Nuclear), octubre 1952, València, Archivos IFIC. NAVARRO BROTONS, V. et al. (2004), «La creación de una nueva disciplina científica en España: la física nuclear y de partículas», Cronos, 7 (1), 61-86. — (2005), «The birth of particle physics in Spain», Minerva, 43 (2), 183-196. NOBEL FUNDATION (1964), Nobel Lectures in Physics 1942-1962, Amsterdam, Elsevier. POWER, C. S.; OCCHIALINI, G. P. S. (1947), Nuclear Phisichs in Photographs: tracks of charged particles in photographic emulsions, Oxford, Clarendon Press. SÁNCHEZ RON, J. M. (1999), Cincel, martillo y piedra. De la Ciencia en España (siglos XIX y XX), Madrid, Taurus. SENENT PÉREZ, F.; AGUILAR PERIS, J. (1959), La física tiene la respuesta, València, Sucesor de Vives Mora - Artes Gráficas.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 367

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 367-376

EL CÁLCULO INFINITESIMAL Y SU HISTORIA EN LA OBRA DE JULIO REY PASTOR ENTRE 1921 Y 1940 LUIS ESPAÑOL GONZÁLEZ UNIVERSIDAD DE LA RIOJA. luis.espanol@dmc.unirioja.es

Palabras clave: J. Rey Pastor, siglo xx, Argentina, España, libros de texto, cálculo infinitesimal, historia del cálculo, P. Mengoli Notes on Rey Pastor’s works about calculus and its history in the period 1921-1940. Summary: A textbook by Rey Pastor on infinitesimal calculus, from the first to the third edition, and several related papers by the same author about the history of the calculus are considered. These works were published at Buenos Aires in the period 19211940. The simultaneous interest of the Spanish-Argentine author on both the mathematical and the historical work is emphasized, and the first mention of Rey Pastor to P. Mengoli is analyzed. Key words: J. Rey Pastor, XXth century, Argentine, Spain, textbooks, infinitesimal calculus, history of the calculus, P. Mengoli

1. Introducción

Para referirse al cálculo infinitesimal es necesario primero acotar el significado que se asigna a tal expresión en términos históricos y de contenidos. Por un lado, entenderemos que es la novedad esencial en los conceptos y los cálculos matemáticos que se generó en torno a Newton y Leibniz y, por otro, el cuerpo de doctrina generalmente establecido desde el siglo XIX como el adecuado para la formación matemática superior de los ingenieros en los procedimientos de derivación e

DOI: 10.2436/20.2006.01.41

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

368

19:09

Página 368

L. ESPAÑOL GONZÁLEZ

integración de funciones y de sus desarrollos en serie. Poner en relación a Julio Rey Pastor (Logroño, 1888 – Buenos Aires, 1962) con el cálculo infinitesimal, como expresa el título, significará pues, en este trabajo, abordar el estudio del libro de texto que escribió y de los artículos que publicó simultáneamente sobre la historia del cálculo. Esta relación entre el autor y un fragmento de su extensa obra escrita estará limitada en lo esencial al intervalo temporal 1921-1940, aunque no falten referencias a momentos previos o posteriores. Esta limitación se debe a que es el periodo adecuado para apreciar cómo Rey Pastor va desarrollando un proceso paralelo de interés por el cálculo infinitesimal, desde el punto de vista del matemático que investiga, del profesor de matemáticas que escribe libros de texto y del historiador de las matemáticas que quiere estar al tanto de la evolución histórica de su disciplina y transmitir hacia los estudiantes ese interés, aspectos todos ellos que confluyen en la rica personalidad de Rey Pastor. Después de 1940, el Curso de cálculo infinitesimal sufrió una renovación profunda en su contenido, y siguió variando hasta la edición de 1962 que tuvo que terminar L. A. Santaló a causa del fallecimiento del autor, pero no es este aspecto interno de la obra el que se trata de comentar ahora; tampoco, incluso limitado a las primeras ediciones, el modo en que el libro se inserta en las corrientes metodológicas sobre la enseñanza de las matemáticas para ingenieros (Lusa, 1985). Aquí se pretende tan sólo mostrar los hitos de ese desarrollo paralelo antes mencionado, espigando entre la nutrida producción de un autor que siempre se ha ocupado de múltiples asuntos a la vez (Ortiz & Ortiz, 1985), para luego poner juntas aquellas piezas que muestran el paralelismo entre la atención a la disciplina matemática y a su historia. Comenzaremos citando en un primer apartado los antecedentes que estas facetas presentan en la actividad de Rey Pastor anterior a 1921. 2. Antecedentes

Hay un periodo inicial plenamente español en la biografía de Rey Pastor, que llega hasta 1920 (Español, 2006a), pero, a partir de 1921, su vida transcurre en Buenos Aires, aunque visitando Madrid cada año durante el trimestre de las vacaciones de verano en Argentina, aproximadamente de diciembre a febrero —«los años sin verano de Rey Pastor» (Ríos et al., 1979). Esta alternancia, tres a uno a favor de la orilla oeste del océano, duró hasta la Guerra Civil y se reanudó pasada la Segunda Guerra Mundial, en 1947. En el intervalo temporal que abarcará este artículo, la obra de Rey Pastor que estudiaremos surge de los retos que le plantea al autor su actividad profesoral en Buenos Aires. No obstante, mostrar afición a los temas del cálculo, sobre todo a las series (Español, 2006b), escribir libros de texto e interesarse por la historia de las matemáticas son perfiles de la actividad de Rey Pastor anterior a su contacto con Buenos Aires. En octubre de 1914 inició en Madrid las clases asignadas a su cátedra (Análisis Matemático de primero y segundo curso), y con ellas la producción de libros de texto. Primero fueron unos apuntes de sus lecciones, a partir de los cuales surgieron en años posteriores los libros de texto indicados

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 369

EL CÁLCULO INFINITESIMAL Y SU HISTORIA EN LA OBRA DE JULIO REY PASTOR ENTRE 1921 Y 1940

369

en el cuadro 1. El autor proyectó escribir un «Tratado de análisis matemático» en varios volúmenes, pero la idea no cuajó y las obras tuvieron vidas separadas. En el cuadro se indican sus títulos, el año de la primera edición y una referencia en la que se estudia la obra. Cuadro 1.

Producción de libros de texto de Rey Pastor

Título

1ª ed.

Referencia

Elementos de análisis algebraico

1917

(Español, 1998a)

Lecciones de álgebra

1924

(Español, 1998b)

Teoría de las funciones reales

1925

Véase *

Español, L.; Fernández, E.; Mínguez, Mª. C., «La peripecia de un libro de texto de Julio Rey Pastor: Teoría de las funciones

reales». Aparecerá en un libro en memoria de Mariano Hormigón (Zaragoza, 1945-2004) a publicar por la SEHCYT y la Universidad de Zaragoza. En este libro faltaba el cálculo integral, que el autor incorporó mucho más tarde: Español, L.; Fernández, E.; Mínguez, Mª. C., «El libro de texto de Rey Pastor Elementos de la teoría de funciones (1944-1961)». Aparecerá en las Actas del IX Congreso de la SEHCYT, Cádiz, septiembre de 2005.

Aunque sólo el primero (con segunda edición en 1922) se publicó antes de la marcha del autor a Buenos Aires, el conjunto de los tres libros responde al planteamiento docente que Rey Pastor dispuso para la formación de matemáticos en la Facultad de Ciencias de Madrid. Con el paso del tiempo y de las sucesivas reediciones ampliadas y modificadas, los libros se usaron extensivamente en ambas orillas. En estos libros de texto madrileños había naturalmente temas de cálculo infinitesimal, pero escritos con el enfoque de la enseñanza más rigurosa dirigida a formar matemáticos. La dedicación de Rey Pastor a la historia de las matemáticas también había empezado a manifestarse en los primeros años de su actuación profesional. Cuando ganó por vez primera la cátedra, en junio de 1911 con destino en Oviedo, no se incorporó de inmediato porque partió hacia Berlín con una beca de la JAE, pero sí que ejerció en la capital asturiana durante el curso 1912-1913, y entonces el rector le designó para el discurso de apertura del curso siguiente. Aunque en junio de 1913 ganó el traslado a Madrid y partió de nuevo becado, esta vez a Gotinga, preparó el discurso durante el verano en Munich y lo envió a Oviedo, donde fue leído por el profesor de matemáticas, del instituto y de la universidad, R. Masip. En esos años, particularmente en Oviedo y por parte de los catedráticos jóvenes, era frecuente que los discursos de apertura incidieran en el tema de la regeneración nacional y de la necesidad del progreso científico. En esa línea, Rey Pastor dirigió su discurso (Rey Pastor, 1913) hacia la historia de las matemáticas españolas del siglo XVI, entrando en el viejo debate llamado «polémica de la ciencia española» desde el bando crítico de Echegaray. Dos años después, cuando inició su andadura en Madrid el Laboratorio y Seminario Matemático de la JAE, entre las actividades dirigidas allí por Rey Pastor figuró la historia de las mate-

V JORNADA INTER.qxd

370

27/10/08

19:09

Página 370

L. ESPAÑOL GONZÁLEZ

máticas, que dio lugar a la tesis doctoral de J. Mª. Lorente Pérez sobre P. Ciruelo en 1918. Por entonces Rey Pastor reivindicaba tener acceso a la enseñanza del doctorado en la facultad, que estaba reservada a catedráticos con posición más avanzada en el escalafón, M. Vegas en Geometría y L. Octavio de Toledo en Análisis. No consiguió sus propósitos en estas materias, pero fue autorizada una nueva asignatura de doctorado, con el nombre de metodología y crítica de las matemáticas, y se puso a su disposición. Esto no le gustó, pero aceptó dar la asignatura por un solo curso y renunciando a los emolumentos, que donó a la Sociedad Matemática Española. Esto sucedía el año 1920, cuando ya se estaba preparando para marchar a Buenos Aires. Planteó la asignatura sobre historia de las matemáticas y de los temas que trató surgieron publicaciones unos años después (Rey Pastor, 1925a, 1925b). Es interesante notar que estas cuestiones tratan sobre precursores del cálculo con algoritmos indefinidos, el mismo tema que le estaba interesando en el ámbito de la investigación matemática de actualidad (Español, 2006b). 3. Primeras ediciones del Curso de cálculo infinitesimal (1922-1938)

Independientemente de la confluencia de causas que motivaron su decisión de cambiar Madrid por Buenos Aires —un proyecto inicialmente temporal que no tardó en ser definitivo (Español, 2003)—, desde el punto de vista matemático su misión era impulsar los estudios de doctorado en la Universidad de Buenos Aires, en la que ya había estado como visitante ilustre durante el curso 1917-1918. Esta misión tomó cuerpo a partir de 1925 y sobre todo de 1928, pero durante sus primeros años platenses Rey Pastor consideró prioritario reanimar y vitalizar la enseñanza universitaria de las matemáticas desde los primeros cursos, tanto para los estudiantes de matemáticas como para otros científicos y los ingenieros. Estos últimos, muy numerosos, eran vistos por Rey Pastor como un vivero en el que sembrar vocaciones matemáticas. Algo de esto había sucedido en su visita previa antes citada, donde fue solicitado para impartir a los estudiantes de ingeniería un curso sobre análisis de variable compleja, que se tradujo en un libro breve y urgente, pero bueno, publicado en la revista de los estudiantes (Rey Pastor, 1918).1 Y, de paso, arrastró hacia las matemáticas (y también hacia su historia) al ingeniero J. Babini. Esta experiencia era improbable en Madrid, donde la Facultad de Ciencias y las escuelas de ingeniería vivían más distantes. A la vuelta de su estancia en Buenos Aires, Rey Pastor reabrió en 1919 la revista de la Sociedad Matemática Española que él mismo había contribuido a clausurar dos años antes por su bajo nivel, le dio el significativo nombre de Revista Matemática Hispano-Americana, la orientó hacia la investigación y promovió la presencia en sus páginas de matemáticos

El alto nivel alcanzado en análisis de variable compleja por Rey Pastor se puso de manifiesto cuando E. Terradas lo invitó,

en junio de 1915, a impartir un curso sobre representación conforme en el Institut d’Estudis Catalans, que el propio anfitrión se encargó de redactar y publicar (Rey Pastor, 1917). Esta nota es muy pertinente ahora que celebramos los primeros cien años del IEC.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 371

EL CÁLCULO INFINITESIMAL Y SU HISTORIA EN LA OBRA DE JULIO REY PASTOR ENTRE 1921 Y 1940

371

europeos (Ausejo & Millán, 1993). En el primer tomo de la revista se publicó un fragmento de un texto de 1907 del alemán F. Klein, en el que explicaba la distinción entre la «matemática de precisión» y la «matemática de aproximación» (Klein, 1919), asunto que estaba relacionado con la discusión vigente en Europa sobre el enfoque que debía tener la matemática que se enseñara a los ingenieros. Precisamente en 1919 se celebraba en Madrid el Primer Congreso Nacional de Ingeniería, en el que se trató ampliamente la cuestión de las matemáticas en la formación de los ingenieros (Lusa, 1985). Con estos precedentes, nada más llegar a Buenos Aires comenzó varios cursos, uno de ellos el de cálculo infinitesimal en la Facultad de Ingeniería. Ya en 1921 aparecieron unos apuntes mimeografiados de 310 páginas, que en 1922 se publicaron en la Revista del Centro de Estudiantes de Ingeniería (año XXII, nº 235 y ss., 332 pp.) con el título «Resumen del curso de cálculo infinitesimal». Esta fue la primera edición de la obra. La segunda la publicó en 1929 el propio Rey Pastor por su cuenta, como solía hacer, con el título que mantendría en las ediciones sucesivas: Curso de cálculo infinitesimal. En esta ocasión llegó a las 352 páginas, completando la obra con el apéndice «Teoría de los errores fortuitos». Es muy interesante entrar en el análisis del planteamiento metodológico del autor, defendido en el prólogo de la obra, pero no es este el momento de hacerlo (Lusa, 1985). También queda soslayado el análisis de los contenidos y su evolución. Antes de seguir con el tema principal, mencionemos que Rey Pastor escribió también por esos años un Curso cíclico de matemáticas. El primer volumen (subtitulado «Las magnitudes y las funciones elementales con aplicaciones a la Mecánica, Física, Química, Ingeniería, etc.») se publicó en 1924 y el segundo (subtitulado «Cálculo infinitesimal con aplicaciones a la Mecánica, Física, Química, Ingeniería, etc.»), en 1929. Este libro recoge las primeras lecciones de Rey Pastor en la Facultad de Ciencias de Buenos Aires, dirigidas a estudiantes del primer curso. Se trata de una forma intuitiva de exponer la introducción al cálculo y sus elementos básicos (Lusa, 1985). Volviendo al Curso de cálculo infinitesimal, en este artículo la prioridad es indicar que en la tercera edición nuevamente ampliada, esta vez hasta las 432 páginas (Rey Pastor, 1938), introdujo un apretado apéndice histórico (pp. 413-420) titulado «Evolución del cálculo infinitesimal», que se mantuvo sin cambios en todas las ediciones posteriores. Tiene cuatro partes: «Precursores del cálculo integral», «Precursores del cálculo diferencial», «Barrow, Newton y Leibniz», «Progresos del cálculo infinitesimal en el siglo XVIII». Sin entrar en más detalles, indicaré que llama la atención la mención que Rey Pastor hace a P. Mengoli en la parte final del apartado sobre precursores.2 Tras resaltar la figura de Wallis, en relación con la idea de límite, recuerda (pp. 445-446) otros precedentes: 2.

Una conversación con Mª. Rosa Massa, la gran experta en Mengoli, durante el congreso de la SEHCYT en Cádiz (septiem-

bre de 2005), me animó a reunir estas notas sobre Mengoli en los escritos de Rey Pastor. Quede constancia de mi agradecimiento por su estímulo.

V JORNADA INTER.qxd

372

27/10/08

19:09

Página 372

L. ESPAÑOL GONZÁLEZ

Deber de justicia es citar asimismo al portugués Alvaro Thomas que hacia 1500 logró sumar diversas series convergentes, avanzando siglo y medio respecto de su época. […] Creado el concepto de límite, la teoría de las series, que tiene su natural origen en las progresiones geométricas, evoluciona rápidamente. El italiano Mengoli (1659), y más tarde e independientemente el alemán Mercator (1668), desarrollan la función logarítmica y su integral. […] La figura de Mengoli, descubierta muy recientemente, está llamada a ocupar un altísimo lugar en la Historia del Análisis. Contemporáneo de Wallis, creó la teoría de límites, definió claramente la convergencia de series, sumó muchas de ellas, y estableció con todo rigor el concepto de integral, anticipándose casi dos siglos a Cauchy.

Que Mengoli había sido descubierto «recientemente» es una idea difícil de precisar en relación a Rey Pastor, pues no se sabe cuándo escribió este apéndice, supuestamente después de la segunda edición en 1929, o desde cuándo tenía conocimiento de la obra del matemático italiano del XVII. Pero sí es posible aventurar una cota inferior plausible señalando escritos anteriores de Rey Pastor sobre la historia del cálculo infinitesimal en los que Mengoli no es citado. 4. Sobre historia del cálculo (1927-1940) y la mención a P. Mengoli

Rey Pastor escribió dos veces sobre historia del cálculo infinitesimal en 1927. La primera (Rey Pastor, 1927a) fue una página en un suplemento dominical del periódico de Buenos Aires La Nación, dedicado a Newton con motivo de celebrarse el segundo centenario de su muerte. El segundo trabajo, más académico, publicado en la revista Síntesis (Rey Pastor, 1927b), discurre sobre los momentos clave de la invención del cálculo y la polémica Newton-Leibniz, con referencias a P. Painlevé, M. Marie y M. Cantor. Parece claro que en este trabajo hubiera citado a Mengoli de haberlo conocido, pues no deja de mencionar, como precursores de la suma de series, al portugués Álvaro Tomás —enlazando con su discurso de Oviedo, que cita ya en la forma de libro impreso que tuvo en 1926— y a Mercator, que son los dos autores entre los que intercala a Mengoli en el apéndice de 1938. El aprecio de Rey Pastor a Mengoli como precursor del cálculo no decayó en los años siguientes. En 1938 publicó C. Boyer su libro sobre la historia del cálculo y Rey Pastor lo reseñó en la revista Archeion. Allí dejó escrito: La omisión del nombre de Mengoli (también insigne figura desconocida de los tratadistas) en la reseña del concepto de integral es la más grave laguna que hemos encontrado en la erudita obra que comentamos. (Rey Pastor, 1940a: 202)

Once años después Rey Pastor publicó una historia de la matemática con el argentino J. Babini, en la que tampoco faltan unas líneas para Mengoli:

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 373

EL CÁLCULO INFINITESIMAL Y SU HISTORIA EN LA OBRA DE JULIO REY PASTOR ENTRE 1921 Y 1940

373

[…] resultó la serie logarítmica de la cual se ocuparon, además, WALLIS, BROUNCKER, GREGORY, Pietro MENGOLI (1625-1686), que en 1650 dio la demostración, hoy corriente, de la divergencia de la serie armónica demostrando suma habilidad en la suma de series deducidas de la serie logarítmica. (Rey Pastor & Babini, 1951: 221)

En la segunda edición de la obra figura de nuevo este texto con alguna mejora en la redacción (Rey Pastor & Babini, 1985: 71, vol. 2). Además, al añadir al final de la obra una «Tabla cronológica», Babini, autor de las modificaciones de esta segunda edición, seleccionó la contribución de Mengoli (Rey Pastor & Babini, 1985: 217, vol. 2): 1650. MENGOLI demuestra la divergencia de la serie armónica.

El pronóstico que hizo Rey Pastor en 1938 sobre la importancia histórica de Mengoli como precursor del cálculo infinitesimal se ha cumplido. La presencia del italiano en las obras de referencia es ya un hecho habitual. Incluso en síntesis breves sobre series infinitas no falta la mención a su prueba de la divergencia de la serie armónica (Durán, 2006). Y recientemente se ha publicado un trabajo muy completo sobre el método algebraico de Mengoli para obtener cuadraturas (Massa, 2006). Cuando C. Boyer escribió su conocido manual de historia de las matemáticas (Boyer, 1968) ya tenía noticias de Mengoli, pues lo cita en el texto e incluye en la referencia un artículo específico sobre la obra del italiano (Agostini, 1950). Es claro que Rey Pastor conoció a Mengoli a través de referencias mucho más tempranas, de los últimos años veinte o de los treinta, y sin duda lo haría a través de los italianos, con los que mantenía múltiples relaciones, ya desde su época española, en el campo de la obra matemática y en el de la histórica. Aunque no se pueda documentar con precisión, al menos de momento, el cuándo y el cómo de la llegada de noticias de Mengoli a la mesa de trabajo de Rey Pastor, sí pueden esgrimirse una serie de contactos italianos del matemático hispanoargentino suficientes para crear un flujo de comunicación que propiciara el acceso de Rey Pastor al conocimiento de Mengoli. El italiano A. Agostini había publicado sobre Mengoli (Agostini, 1925) en Periodico di Matematiche, revista que era el órgano de expresión de la sociedad Mathesis, bien relacionada con España y presente en las páginas de la Revista de la Sociedad Matemática Española desde su fundación en 1911. En 1928, el año siguiente al que hemos usado como referencia del desconocimiento de Mengoli por parte de Rey Pastor, el italiano F. Enriques, a la sazón presidente de Mathesis, estuvo invitado en Buenos Aires. El mismo año Rey Pastor fundó el Seminario Matemático Argentino, en el que se creó una importante hemeroteca a la que fueron llegando las revistas italianas. En los primeros años del seminario Rey Pastor difundió la obra de los matemáticos italianos A. Terracini, B. Segre y E. Bompiani. Poco después F. Severi visitó Buenos Aires (1930) y, más tarde, T. Levi-Civita (1937). Por esos años llegaron también a Argentina italianos que escapaban del régimen fascista. B. Levi y A. Terracini

V JORNADA INTER.qxd

374

27/10/08

19:09

Página 374

L. ESPAÑOL GONZÁLEZ

fueron ayudados por Rey Pastor a instalarse (1936) en la Universidad del Litoral, en cuya revista publicó Rey Pastor un artículo sobre la matemática italiana, de la que era buen conocedor (Rey Pastor, 1940b). Otro contacto importante era el geómetra e historiador, a la sazón ya veterano, G. Loria, que había recopilado la obra de los matemáticos españoles, particularmente Rey Pastor (Loria, 1919), y volvió a hacerlo, añadiendo argentinos, en una publicación de la Unión Matemática Argentina (Loria, 1938). Unos años antes, había escrito un manual de historia de la matemática en tres volúmenes, en el segundo de los cuales (Loria, 1931) dedica un par de páginas a la contribución de Mengoli como precursor del cálculo. Loria fue el primer presidente (1929) de la Academia Internacional de Historia de las Ciencias, de la que el primer secretario fue otro italiano, A. Mieli, que lo fue perpetuo. La Academia publicaba la revista Archeion y se organizaba por grupos nacionales. Rey Pastor participó en la organización del grupo español y del argentino. El fascismo expulsó también a Mieli, que siguió llevando la revista desde Francia hasta que en 1938 buscó un acomodo más seguro en Argentina. Rey Pastor gestionó su instalación en la Universidad de Litoral, donde se siguió publicando Archeion hasta 1943 (Banini, 2004). Cabe también decir que en la década de los treinta Rey Pastor tuvo una frecuente relación con revistas italianas en las que publicó sus investigaciones sobre la suma de series divergentes (Español & Sánchez, 2001). Mencionaré sólo una muy particular porque fue precisamente en Periodico di Matematiche (Rey Pastor, 1933). Por el carácter elemental de esta revista, explicó en ella el caso sencillo del llamado método (M) de sumación, mientras en otra revista más especializada había publicado un año antes el estudio del método general (Mh) dependiente de un parámetro natural.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 375

EL CÁLCULO INFINITESIMAL Y SU HISTORIA EN LA OBRA DE JULIO REY PASTOR ENTRE 1921 Y 1940

375

Bibliografía AGOSTINI, A. (1925), «La teoria dei limiti in Pietro Mengoli», Periodico di Matematiche, 5, 18-30. — (1950), «L’opera matematica di Pietro Mengoli», Arch. Internat. Hist. Sci., (N. S.), 3, 816-834. AUSEJO, E.; MILLÁN, A. (1993), «The Spanish Mathematical Society and its periodicals in the first third of the 20th century». En: AUSEJO, E.; HORMIGÓN, M. (ed.), Messengers of mathematics: European mathematical journals 1800-1946, Madrid, Siglo XXI de España, 159-187. BABINI, N. (2004), «La etapa argentina de Archeion», Saber y Tiempo, 17, 191-252. BOYER, C. (1968), A history of mathematics, Nueva York, Wiley. DURÁN, A. (2006), «Breve introducción histórica a las series infinitas». En: REY PASTOR, J. (2006), Teoría de los algoritmos lineales de convergencia y de sumación, Logroño, IER, XVII-XLII. [Edición crítica del original de 1931 con notas, comentarios y suplemento bibliográfico a cargo de E. Fernández Moral. Presentación general de L. Español, E. Fernández y Mª. C. Mínguez. Estudios introductorios de A. Durán y L. Español] ESPAÑOL, L. (1998a), «Un libro de texto viejo pero con categoría: Elementos de análisis algebraico, por Julio Rey Pastor», Suma, 27, 121-125. — (1998b), «Julio Rey Pastor ante los cambios en el álgebra de su tiempo». En: ESPAÑOL, L. (ed.), Matemática y región: La Rioja. Sobre matemáticos riojanos y matemática en La Rioja, Logroño, IER, 63-122. — (2003), «Rey Pastor se decide por Argentina: 1917-1928». En: AGUILAR, J. L. et al. (ed.), Entre Argentina y España: unas historias matemáticas para el recuerdo, La Laguna, Sociedad Canaria Isaac Newton de Profesores de Matemáticas / FESPM, 45-64. — (2006a), «Julio Rey Pastor. Primeros años españoles: hasta 1920», La Gaceta de la Real Sociedad Matemática Española, 9, 546-585. — (2006b), «Julio Rey Pastor y la suma de series». En: REY PASTOR, J. (2006), Teoría de los algoritmos lineales de convergencia y de sumación, Logroño,

IER, XLIII-LXXXII. [Edición crítica del original de 1931 con notas, comentarios y suplemento bibliográfico a cargo de E. Fernández Moral. Presentación general de L. Español, E. Fernández y Mª. C. Mínguez. Estudios introductorios de A. Durán y L. Español] ESPAÑOL, L.; SÁNCHEZ, C. (2001), «Julio Rey Pastor y la teoría de sumación de series divergentes», Llull, 24, 89-118. KLEIN, F. (1919), «Matemática de precisión y matemática de aproximación», Rev. Mat. Hispano-Americana, 1, 305-314. LORIA, G. (1919), «La matematiche in Ispagna ieri ed oggi», Scientia, 25, 353-449. — (1931), Storia delle matematiche, vol. II, Torino, S. T. - Editrice Nazionale. [Vol. I, 1929; vol. III, 1932] — (1938), La matematiche in Ispagna e in Argentina, Buenos Aires, UMA. LUSA, G. (1985), «Las matemáticas en la ingeniería: La obra de Rey Pastor». En: ESPAÑOL, L. (ed.), Actas I Simposio sobre Julio Rey Pastor, Logroño, IER, 205-219. MASSA, M. R. (2006), «Álgebra and Geometry in Pietro Mengoli (1625-1686)», Historia Matemática, 33, 82-112. ORTIZ, E. L.; ORTIZ, M. E. (1985), «Para una bibliografía de Don Julio Rey Rastor». En: ESPAÑOL, L. (ed.), Actas I Simposio sobre Julio Rey Pastor, Logroño, IER, 273-323. REY PASTOR, J. (1913), Discurso de apertura del curso 1913/14 (Los matemáticos españoles del siglo XVI), Oviedo, Universidad de Oviedo. — (1917), Teoría de la representació conforme, Barcelona, IEC. — (1918), Resumen de la teoría de las funciones analíticas y sus aplicaciones físicas, Buenos Aires, Centro de Estudiantes de Ingeniería. — (1925a), «Sobre la aproximación de raíces cuadradas», Rev. Mat. Hispano-Americana, 7, 50-58. — (1925b), «Sobre la ecuación de Pell», Rev. Mat. Hispano-Americana, 7, 149-159.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 376

376

REY PASTOR, J. (1927a), «Isaac Newton», La Nación, suplemento del domingo 11 de diciembre de 1927, p. 3. — (1927b), «Los orígenes del cálculo infinitesimal», Síntesis, 1, 29-50. — (1933), «Un semplice algoritmo di convergenza e sommazione», Periodico di Matematiche, 13, 158-165.

L. ESPAÑOL GONZÁLEZ

York, Morningside Heights, Columbia University Press, 1939», Archeion, 22, 199-203. — (1940b), «La matemática italiana en el último medio siglo y la posición del Dr. Beppo Levi en ella», Publicaciones del Instituto de Matemáticas de la Universidad del Litoral, 2, 91-98. REY PASTOR, J.; BABINI, J. (1951), Historia de la matemática, Buenos Aires, Espasa-Calpe.

— (1938), Curso de cálculo infinitesimal, 3ª ed., Buenos Aires.

— (1985), Historia de la matemática, Barcelona, Gedisa, 2 v.

— (1940a), «Análisis crítico del libro: Carl, B. Boyer, The concepts of the Calculus. A critical and historical discussion of the Derivative and the Integral. New

RÍOS, S.; SANTALÓ, L. A.; BALANZAT, M. (1979), Julio Rey Pastor matemático, Madrid, Instituto de España.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 377

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 377-386

IBÉRICA: PRIMERA REVISTA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA DE L’ESTAT, EDITADA A L’OBSERVATORI DE L’EBRE (1913-1925) MARIA GENESCÀ I SITJES OBSERVATORI DE L’EBRE, UNIVERSITAT RAMON LLULL; CONSELL SUPERIOR D’INVESTIGACIONS CIENTÍFIQUES. mgenesca@obsebre.es

Paraules clau: divulgació científica, divulgació tecnològica, revista Ibérica, Observatori de l’Ebre, Espanya, Catalunya, segle xx Ibérica: First Spain Journal to diffuse the scientific and technologic knowledge, edited at the Ebre Observatory (1913-1925) Summary: Ibérica was created and published at the Ebre Observatory during the first years of twenty century. Its objective was the foment and diffusion of the scientific and technological knowledge. In this context, we will explain the characteristic of the publication as well as the work developed by the Ebre Observatory with this publication that became the first with these characteristics in Spain. Key words: scientific diffusion, technological diffusion, Ibérica journal, Ebre Observatory, Catalonian, Spain, XXth century

L’Observatori de l’Ebre

Als darrers anys del segle XIX, la Companyia de Jesús va planificar la fundació de tres institucions dedicades a les ciències a Roquetes (Baix Ebre), prop de les facultats de Filosofia i Teologia que tenia a Jesús

DOI: 10.2436/20.2006.01.42

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 378

378

M. GENESCÀ I SITJES

(Tortosa). Aquesta planificació va cristal·litzar en la creació de l’Observatori de l’Ebre, el Laboratori Químic de l’Ebre i el Laboratori Biològic de l’Ebre. L’Observatori de l’Ebre va ser la primera de les tres institucions que va veure la llum i el P. Ricard Cirera Salse S. J. en va ser el seu fundador. Va néixer com a institució científica l’any 1904, tot i que la seva inauguració pública fou l’agost de 1905 amb motiu de l’eclipsi total de Sol visible a la Península. Per bé que aquesta institució centenària ha estat coneguda internacionalment per dedicar-se a l’estudi de la relació entre l’activitat solar i els fenòmens geofísics, també va desenvolupar paral·lelament una altra activitat menys coneguda en la qual també va destacar: la divulgació de la ciència. El seu director R. Cirera va posar en relleu ben aviat la importància de difondre els coneixements científics i la voluntat d’emprendre la tasca d’explicar a tothom els avenços científics i tecnològics que es produïen (Cirera, 1913: 1-5). Antecedents històrics i entorn científic

Durant el segle XVII i principalment a partir de mitjan segle XVIII havien aparegut societats científiques arreu d’Europa, amb França i Anglaterra al capdavant, que pretenien difondre la ciència dels seus associats. Això fa que es publiquin les primeres revistes planificades per assolir aquest objectiu, algunes de curta durada. A mitjan segle XIX, concretament el 4 de novembre de 1869, neix la revista setmanal Nature, quan Norman Lockyer (Sir, 1920), un jove astrònom, va persuadir Macmillans d’esponsoritzar una nova revista general de ciència. Els seus principals objectius eren donar a conèixer al públic en general els avenços de la ciència, aconseguint que aquesta adquirís un millor reconeixement i, a la vegada, que fos un mitjà per als científics, on difondre els resultats obtinguts en les seves investigacions (Houghton, 1975: 11-19). Uns anys més tard, el 1880, el periodista John Michels va fundar la revista Science, que va ser refundada el 1883 sota la direcció editorial de Samuel H. Scudder, entomòleg i bibliotecari, i des d’aleshores està vinculada a la American Society for the Advancement of Science. Al darrer quart del segle XIX, a Tortosa també s’havia desenvolupat un entorn científic remarcable amb un grup d’investigadors que hi treballaven o hi havien treballat des de feia anys. Aquest era el cas de J. J. Landerer, naturalista, geòleg i astrònom conegut internacionalment, que va ser un entusiasta divulgador de la ciència des de diferents publicacions (Genescà, 1994), o amb la preparació de conferències amb aquesta finalitat; entre aquestes hi ha les conferències de divulgació geològica i paleontològica, organitzades junt amb el P. Antoni Vicent S. J. al Centre Catòlic Obrer de Tortosa l’any 1880 («Noticias»: 1880). Dins aquest nucli local trobem destacats deixebles i col·laboradors de Landerer a Tortosa: en Jaume Ferran i Clua, i Innocent Paulí (Báguena, 1995: 653-655). Anys més tard, en el moment de la fundació de l’Observatori de l’Ebre, J. J. Landerer va donar un important suport al P. Cirera (Puig, 1927: 132-136).

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 379

IBÉRICA: PRIMERA REVISTA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA DE L’ESTAT

379

Dins aquest marc històric, l’Observatori va incorporar la tasca de divulgació de la ciència com un objectiu més a portar a terme paral·lelament a la recerca en el camp de la geofísica esmentada, i ho va fer des d’un alt rigor científic i per mitjà de la revista Ibérica, que va ser la revista pionera a l’Estat destinada a acomplir aquesta finalitat. La revista Ibérica

A finals de 1913 es publiquen els primers dos números de la revista Ibérica a l’Observatori de l’Ebre: Spécimen A, a l’octubre de 1913 i Spécimen B, el novembre del mateix any. A partir de 1914 comença la publicació regular, que va arribar al número 591 el 15 d’agost de 1925. Aquest va ser el darrer número publicat a Roquetes. A partir d’aleshores la revista es va traslladar a Barcelona on va continuar. Durant el període d’estada de la revista a Roquetes va aparèixer regularment un exemplar cada setmana, amb els quals es formaven dos volums a l’any. Cada volum tenia un acurat índex d’autors i matèries, i es feien dues edicions de la revista, una de luxe i una altra d’econòmica amb la finalitat de poder arribar a un públic més ampli. Objectius

L’objectiu principal era fundar una revista que convisqués amb l’Observatori de l’Ebre i contribuís a difondre el coneixement científic i tecnològic, així com a fomentar el progrés de les ciències. El seu pla era ambiciós, pretenia reunir i resumir tot allò d’interès per al públic en general dins una temàtica d’abast enciclopèdic, aconseguint un equilibri entre l’extensió i la importància de la matèria tractada; que el tractament el fessin especialistes i experts amb un alt rigor científic, però adreçat al gran públic. La finalitat de la revista era omplir un espai no cobert per cap altra publicació en el nostre país i complaure un sector ampli de població que desitjava conèixer els avanços de la ciència. Cal llegir les paraules del director de l’Observatori, el P. Ricard Cirera, en el primer número Spécimen A, on ens diu: «La revista semanal que designamos con este nombre IBERICA tiene por fin la cultura general científica, no limitándose a las ciencias astronómicas, aun tomadas en toda su amplitud, sino extendiéndose a todas las ciencias y aun a sus múltiples y casi infinitas aplicaciones». El pare Cirera segueix comentant l’origen del nom que porta la revista dient: «IBERICA en cuanto a palabra latina tomada sustantivamente significa cosas ibéricas, o cosas del Ebro; y aunque ese nombre no determina el objeto especial de la Revista, da sin embargo a conocer su procedencia o sea su intimo parentesco con el Observatorio y demás instituciones científicas del Ebro» (Cirera, 1913: 1-5). El marc i el context eren idonis per a la revista dins del nucli científic consolidat que l’envoltava. A més de l’Observatori de l’Ebre com a institució mare, estava en ple funcionament el Laboratori Químic de l’Ebre i el Laboratori Biològic de l’Ebre, fundats pocs mesos després de l’Observatori; el primer pel P. E. Vitoria i el segon pel P. J. Pujiula, tots dos van ser a Roquetes fins al seu trasllat a Barcelona l’any 1916. Els jesuïtes d’aquestes institucions van ser

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 380

380

M. GENESCÀ I SITJES

col·laboradors de la revista Ibérica, així com d’altres de col·legis i institucions jesuïtes d’arreu del món. En podem assenyalar: l’Instituto Católico de Artes e Industrias de Madrid, experts en electricitat; el Col·legi Màxim de Oña, que disposava d’un laboratori de física i radioactivitat; l’Observatori de Cartuja; l’Observatori de Montserrat de Cuba; el Col·legi del Salvador de Saragossa; el Col·legi d’Orihuela; el Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià; l’Observatori i Col·legi de St. Louis, (Jersei, EUA); el Laboratori de Biologia de Gemert (Holanda); el Col·legi i Observatori de Stonyhurst (Anglaterra), i el Col·legi Universitari de Georgetown (EUA), entre tants altres. Directors, redactors i col·laboradors

El director de la revista entre 1913 i 1917 va ser Ricard Cirera Salse S. J. (1864-1932). El 1888 havia estat destinat a l’Observatori de Manila, el 1894 tornà a Espanya i finalitzà la seva carrera eclesiàstica. El 1899 va ser enviat a les principals ciutats europees amb la finalitat de formar-se per a la fundació de l’Observatori de l’Ebre. Fou el fundador i primer director de la mencionada institució (Linari, 1932: 66-70). El 1917 s’encarregà la direcció de la revista a Josep Albiñana S. J. (1875-1922). Havia estat professor de física, química i matemàtiques, i havia cursat estudis teològics a Bèlgica i Holanda. El 1914 és destinat a l’Observatori de l’Ebre com a cap de la secció sísmica; era el mateix any del naixement de la revista, de la qual va ser un dels redactors ordinaris, fins que el 1916 se’l nomena redactor en cap i l’any següent, director de la revista (Redacción, 1922: 323-24). El succeeix en la direcció Andrés F. Linari S. J. (1881-1969). Va ser col·laborador de les seccions elèctrica i meteorològica de l’Observatori de l’Ebre els anys 1916-1917, així com cap de la biblioteca i col·laborador de la revista Ibérica, de la qual el 1918 passa a ser el sotsdirector; a partir de 1923 n’ocupà la direcció. Com era habitual a l’època, els redactors i col·laboradors sovint no signaven moltes de les seves aportacions; de tota manera els redactors ordinaris i personal de la revista van ser jesuïtes destinats a l’Observatori de l’Ebre i algun seglar, com és el cas del capità de Marina Francisco Palencia, que s’encarregava de la secció de publicitat. Entre les signatures hi ha: Joan Forcadas S. J., fotògraf de l’Observatori de l’Ebre; J. Garcia Mollà S. J., de la secció geofísica, sísmica i magnètica de l’Observatori de l’Ebre; Ginés Muñoz S. J., col·laborador ocasional de la revista Ibérica i de l’Observatori de l’Ebre; Juan Ortega S. J., de la secció magnètica de l’Observatori de l’Ebre; Joaquim Pericas S. J., de la secció solar i sísmica de l’Observatori de l’Ebre; Enrique de Rafael S. J., col·laborador habitual de la revista Ibérica i uns anys de la secció magnètica de l’Observatori de l’Ebre; Luis Rodés S. J., destacat astrònom, jesuïta i segon director de l’Observatori de l’Ebre, que va col·laborar a la revista amb interessants treballs de divulgació astronòmica; Francisco Rubio S. J., de la secció solar de l’Observatori de l’Ebre; J. Sagristà S. J., de la secció magnètica i sísmica de l’Observatori de l’Ebre; Pedro Trullás S. J., de la secció sísmica de l’Observatori de l’Ebre (Catalogus, 1913-1925; Genescà, 2000 i 2005).

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 381

IBÉRICA: PRIMERA REVISTA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA DE L’ESTAT

381

A més dels col·laboradors de l’Observatori, van acompanyar la trajectòria de la revista un estol de col·laboradors de luxe i especialistes en diferents camps de la ciència, d’institucions de la Companyia de Jesús abans mencionades i altres catedràtics i professors d’universitats de renom que el director va conèixer en els seus nombrosos viatges científics. Des dels primers números podem destacar les col·laboracions de: E. Vitora S. J.; J. Pujiula S. J.; C. Bayle S. J.; J. A. Peres del Pulgar S. J.; M. M. Navarro-Neumann S. J.; E. de Rafael S. J.; M. Selga S. J.; S. Sarasola S. J.; L. Navás S. J.; J. M. Barnola S. J.; J. Fischer S. J.; J. de la Vaissière S. J.; M. Deschevens S. J., i L. Boule S. J. Entre els col·laboradors no jesuïtes del primer any de la revista, podem destacar: Hermenegildo Gorria (Escola Provincial d’Agricultura de Barcelona), J. J. Landerer (Real Académia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid), Lluís Cirera (Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona), Eduard Alcobé (UB), Rafael Campalans, Ramon Jardí (UB), Daniel Jiménez Cisneros, J. Serrat i Bonastre (Maquinista Terrestre i Marítima) i Esteve Terrades (UB). Tots ells redactaven els seus treballs per adreçar-los a un públic no especialista amb una finalitat pedagògica i de contribució a la divulgació del coneixement científic i tecnològic. Seccions i contingut

Durant el període d’anys que va de 1914 a 1925 la revista Ibérica va mantenir pràcticament les mateixes seccions amb lleugeres variacions. La «Crónica científica», on s’exposaven les notícies i fets ocorregut (invents, noves aplicacions, fenòmens d’interès), El «Boletín científico», dedicat a exposar el progrés de les teories; el cos central d’articles on apareixien les explicacions teòriques i científiques dels fets i fenòmens. La «Sección bibliográfica» presentava les novetats editorials del moment per a qui volgués ampliar la seva formació en els temes tractats. Completava cada número les «Efemérides astronómicas y datos de observaciones», així com la publicitat com a font d’informació per al lector i de finançament per a la revista (Cirera, 1913: 18). El contingut abasta tot el camp de les ciències exactes, físiques i naturals, fent referència als avenços científics i tecnològics de ressonància mundial, i en especial als progressos que es produeixen a Espanya i als països de parla castellana, tenint-t’hi l’astronomia, meteorologia i geofísica un paper destacat. El seu enfocament és tant teòric, com pràctic i informacional, i l’acompanyaven magnífiques il·lustracions. La consulta de la revista permet seguir l’evolució de la ciència i la tecnologia durant aquells anys: la física, l’astronomia, la fotografia, l’electricitat, l’aviació, els invents, les expedicions científiques o les tecnologies de guerra. La revista fa un seguiment temàtic, i un cop comença un tema no s’abandona amb el pas del temps, sinó que, en tractar-lo de nou, el redactor situa el lector. Per posar un exemple, la revista tracta la relativitat, la gravitació i altres qüestions relacionades; quan l’any 1923 Einstein visita Barcelona, la revista dóna notícia d’aquest fet, menciona els actes que es fan, qui els organitza, les conferències que dóna fent-ne un resum i no oblida

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

382

19:09

Página 382

M. GENESCÀ I SITJES

de mencionar els números de la revista on els seus col·laboradors han parlat del tema anteriorment. Resum i conclusions

La revista neix, conviu i creix a l’Observatori de l’Ebre, fruit d’una tasca rigorosa i ben feta. El prestigi que l’Observatori va assolir en pocs anys i l’interès dels articles de la revista van ser els factors que potenciaren la seva difusió i el seu renom, adquirint una important rellevància a Espanya i Hispanoamèrica. El creixement i les necessitats d’una publicació de les seves característiques van fer inevitable el canvi cap a un lloc més ben comunicat (Dirección, 1925: 114). El 1925 es trasllada a Barcelona on va continuar, després d’onze anys a Roquetes. Posteriorment, l’any 1936, la revista va patir una interrupció forçosa amb la Guerra Civil, interrupció que s’allarga fins al 1945, quan es publica de nou amb canvis d’orientació i sota la direcció del P. I. Puig S. J., primer, i després, cap als anys seixanta, del P. Pascual Bolufer S. J. La revista deixà d’editar-se l’any 2004, en el 91è aniversari del seu naixement, i passar a ser un important llegat per al nostre patrimoni científic i tecnològic.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 383

IBÉRICA: PRIMERA REVISTA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA DE L’ESTAT

Figura 1.

Primer pavelló que va ocupar la biblioteca de l’Observatori de l’Ebre i la revista Ibérica.

Figura 2.

Dins el mateix pavelló, sala de la biblioteca de l’Observatori des dels inicis fins als anys trenta.

383

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 384

384

M. GENESCÀ I SITJES

Figura 3.

Portada del primer volum de la revista.

Figura 4. Edifici Ibérica (1917-1925).

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 385

IBÉRICA: PRIMERA REVISTA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA DE L’ESTAT

Figura 5.

E. Shackleton, explorador antàrtic.

Figura 6.

Argus, estació d’hidroavions.

Figura 7.

Publicitat.

385

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 386

386

M. GENESCÀ I SITJES

Bibliografia BÁGUENA CERVELLERA, M. J. (1995), «Jaume Ferran i Clua. La primera vacuna bacteriana». A: CAMARASA, J. M.; ROCA ROSELL, A. (dir.), Ciència i tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 653-679. Catalogus Provinciae aragoniae inneunte anno. Barcinon, 1913-1925. CIRERA, R. (1913), «La ciencia al alcance de todos», Ibérica: El Progreso de las Ciencias y sus Aplicaciones, Spécimen A, número preliminar (octubre 1913), 1-5.; Spécimen B, número preliminar (novembre 1913), 18-19. DIRECCIÓN, La (1925), «Nuestro traslado a Barcelona», Ibérica: El Progreso de las Ciencias y sus Aplicaciones, 24 (591), 114. GENESCÀ SITJES, M. (1994), El llegat Landerer a l’Observatori de l’Ebre, Roquetes, Observatori de l’Ebre, 95 p. (Publicacions de l’Observatori de l’Ebre, Miscel·lània; 40) — (2000), Publicacions dels jesuïtes científics de l’Observatori de l’Ebre a l’entorn del primer quart de segle, Roquetes, Observatori de l’Ebre. [En línia, <http://www.obsebre.es/php/biblioteca/jesuites/>, data de consulta 11 de novembre de 2006]

— (2005), «Ibérica: primera revista de divulgació científica de l’Estat editada a l’Observatori de l’Ebre (1913-1925)», 57 p. [Inèdit, treball del curs de Bibliografia catalana del Programa de Doctorat en Informació i Documentació en l’Era Digital, UB, 2004-2005] HOUGHTON, B. (1975), «The beginning of the scientific journal». A: HOUGHTON, B., Scientific periodical: their development, characteristics and control, Londres, Clive Bingley, 11-31. LINARI, A. F. (1932), «Ricardo Cirera Salse, S. J.: Fundador y primer director de la revista “ibérica”», Ibérica: El Progreso de las Ciencias y sus Aplicaciones, 38 (938), 66-70. «Noticias» (1880), La verdad (Tortosa), 7 (10 octubre). PUIG, I. (1927), El Observatorio del Ebro: idea general sobre el mismo, Tortosa, Imp. Moderna del Ebro, Algueró y Baiges, 188 p. REDACCIÓN, La (1922), «R. P. José Albiñana, S. J. Director de la Revista “Ibérica”», Ibérica: El Progreso de las Ciencias y sus Aplicaciones, 18 (454), 323-324. SIR (1920), «Sir Joseph Norman Lockyer», Ibérica: El Progreso de las Ciencias y sus Aplicaciones, 14 (342), 149.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 387

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 387-393

CIÈNCIA EN EL SEU CONTEXT: LA INTRODUCCIÓ DE LA DIFRACCIÓ DE RAIGS X A CATALUNYA (1912-1936) XAVIER MAÑES BELTRÁN CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. xavier.manes@uab.es

Paraules clau: cristal·lografia, difracció de raigs X, Catalunya, Guerra Civil Science in its whole context: The introduction of X ray diffraction in Catalonia (1912-1936) Summary: Once the German physicist Max von Laue discovered that crystals could diffract X rays (1912), the new phenomenon was applied to the determination of crystalline structures. This article gives some clues on how that subject was introduced in Catalonia and what work was done until the outbreak of the Spanish Civil War. Key words: crystallography, X ray diffraction, Catalonia, Spanish Civil War

A començaments del segle XX va tenir lloc un canvi fonamental en la interpretació microscòpica de la matèria. La causa en fou el descobriment, el 1912, de la difracció dels raigs X per part dels cristalls a càrrec del físic alemany Max von Laue. Laue va demostrar que els cristalls poden provocar interferències amb els raigs X, donant lloc a un espectre de difracció, de la mateixa manera com les ones de llum són difractades per una reixeta. A partir de l’espectre obtingut, i mitjançant un llarg procés de càlcul, s’obtindrien les estructures

DOI: 10.2436/20.2006.01.43

V JORNADA INTER.qxd

388

27/10/08

19:09

Página 388

X. MAÑES BELTRÁN

cristal·lines dels diferents compostos, és a dir, es revelaria la correcta ordenació dels àtoms dins els cristalls. L’experiment de Laue inaugurà una nova era en el camp de la cristal·lografia. Fins llavors, aquesta, de la mà de la mineralogia, s’havia limitat a l’estudi de la morfologia exterior dels cristalls. Si bé els cristal·lògrafs anteriors també havien pretès elucidar l’estructura interna dels cristalls, els seus esforços s’havien caracteritzat per un alt grau d’especulació, en basarse només en les mesures geomètriques de les cares dels cristalls, l’ús del microscopi i els resultats de l’anàlisi química. La teoria de la difracció cristal·lina avançà força ràpid a partir del 1912. Tot just un any després, els físics britànics William Henry Bragg i William Lawrence Bragg (pare i fill) milloraren certs detalls tècnics. El 1913, Bragg fill va resoldre l’estructura del clorur sòdic, la primera estructura que es determinà. A la tardor de 1913, la temàtica fou ja motiu de debat en tres trobades internacionals, la tercera de les quals va ser la Segona Conferència Solvay. Al 1915, els Bragg van ser guardonats amb el premi Nobel de Física. Un any abans, l’havia obtingut Laue. Aquestes dades mostren com de ràpid la comunitat científica internacional reaccionà a la importància de la difracció dels raigs X. I què passà al nostre país? Si bé el període de 1910 a 1936 ha estat catalogat com l’època de «l’edat de plata» de la ciència espanyola, no és menys cert el notori retard que patia llavors Espanya, per motius que ara obviarem. Resulta força interessant resseguir com i quan entrà al nostre país una tècnica com l’aquí descrita, totalment nova i de ràpid creixement, qüestió que obligà els científics implicats a actualitzar-se contínuament en les millores tècniques desenvolupades. La recerca a Catalunya tingué lloc al Laboratori de Cristal·lografia i Mineralogia de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. El grup d’investigació allà actiu s’aglutinà al voltant de la persona de Francesc Pardillo Vaquer (1884-1955). Pardillo fou el primer científic espanyol a manifestar-se públicament sobre les implicacions del descobriment de Laue. Ho feu el 1912 (el mateix any que guanyà la seva càtedra a la Universitat) en una nota apareguda al Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. Entre altres coses, deia: En el Instituto de Física Teórica de la Universidad de Munich se han realizado a principios del corriente año una serie de experimentos de tan gran importancia para la cristalografía, que no puedo sustraerme al deseo de contribuir a divulgarlos […]. Los rayos X pueden servir, tal vez, para determinar la red propia de una sustancia cristalina... (Pardillo, 1913: 336)

Tant Pardillo com els seus col·laboradors a la Universitat eren llicenciats en ciències (Secció de Ciències Naturals), és a dir, naturalistes. Bona part de la rapidesa amb la qual Pardillo contemplà la nova tècnica tingué a veure amb la seva formació germànica. Pardillo havia realitzat una estada d’investigació al costat d’una de les eminències de la cristal·lografia del moment,

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 389

CIÈNCIA EN EL SEU CONTEXT: LA INTRODUCCIÓ DE LA DIFRACCIÓ DE RAIGS X A CATALUNYA

389

Victor Goldschmidt (Universitat de Heidelberg) i dominava l’alemany, el que féu que des del principi seguís el desenvolupament de la disciplina en aquell país. Durant el període 19161918, Pardillo mantingué una forta discussió amb diversos pesos pesants de la comunitat de naturalistes de Madrid. En la base d’aquesta discussió trobem la moderna posició de Pardillo respecte de l’encaix de la cristal·lografia en el conjunt de les ciències naturals del moment. Malgrat que ja es coneixia la possibilitat d’utilitzar la difracció dels raigs X, la majoria dels naturalistes espanyols es mostraven recelosos sobre la importància, fins i tot, dels mètodes òptics i geomètrics en la determinació de minerals, essent hereus d’una concepció de la mineralogia reticent a dependre excessivament de les matemàtiques. Doncs bé, el marcat caràcter germànic de la formació de Pardillo va influir, de ben segur, que es decantés en favor dels càlculs geomètrics en l’estudi dels minerals. De la mateixa manera, aquests referents culturals permeten entendre la rapidesa i el tarannà de la reacció de Pardillo envers el descobriment de Laue. Ara bé, no fou fins a mitjan de la dècada de 1920 que la nova tecnologia s’introduí a la Universitat de Barcelona. Si bé no es conserven memòries oficials d’aquest episodi, en la necrològica de Pardillo que escriuria un dels seus deixebles, Rafael Candel Vila, trobem un interessant fragment sobre la instal·lació del que ha estat considerat «el primer laboratori de difracció de raigs X muntat a Espanya» (Amorós, 1955): [...] a la hora de la verdad, cuando se trató de investigar en campos nuevos, como el de la determinación de estructuras cristalinas con los rayos X, entonces fue precisa toda su ingeniosidad [es refereix a Pardillo] para fabricar los aparatos necesarios con un mínimo de piezas adquiridas en el mercado, donde todavía no se hallaban los difractómetros actuales, ni tampoco había dinero en la Facultad para comprarlos aunque tales aparatos hubieran existido. Así pues, después de hacer él mismo un esquema sinóptico del aparato, la palabra era concedida al cortafríos, al soldador, al serrucho y a la garlopa. Para probar el aparato de rayos X, recuerdo que obtuvieron una radiografía de mi mano derecha. Las planchas de plomo que nos protegían de las radiaciones fueron cortadas a medida por el propio Dr. Pardillo, que nos decía, humorísticamente, que era casi tan blando como la mantequilla. (Candel, 1955)

La raó per la qual la nova tècnica trigà aproximadament tretze anys a arribar a Catalunya va ser la manca de pressupost, en uns anys on les instal·lacions del laboratori de la Universitat estaven pensades sols per a treballs de cristal·lografia òptica. Disposem de documents on el mateix Pardillo mostra la seva frustració per les precàries condicions instrumentals i materials amb què comptaven els naturalistes catalans: No es troba el laboratori que ens fou encomanat tan fornit de material científic com ho ha de menester i és el nostre desig […]. Aquests són els medis que avui té el Laboratori de Cristal·lografia i Mineralogia i aquestes les gestions que per a organitzar-ho i perfeccionar-

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 390

390

X. MAÑES BELTRÁN

ho han estat fetes […]. Esperem que la Junta de Ciències Naturals pugui donar al laboratori els mitjans d’estudi i treball necessaris i que, amb llur tasca, aixequin Espanya de l’endarreriment que pateix en l’ordre cristal·logràfic i mineralògic. (Pardillo, 1917: 243)1

Pel que sembla, la instal·lació abans esmentada no va ser gaire avançada. De fet, en un volum preparat recentment amb motiu dels cinquanta anys de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona (la facultat hereva de la de Ciències Naturals) ni s’esmenta aquell equipament, assenyalant-se simplement que el primer difractòmetre de raigs X del laboratori fou construït cap a 1930. Segons aquesta breu nota, aquest primer instrument fou construït per una empresa de Barcelona (CRISA) que es dedicava a la fabricació d’aparells per a la medicina, sota l’assessorament tècnic del mateix Pardillo (Facultat de Geologia, 2003: 135). Sobre els continguts de la recerca efectuada pel grup català, val a dir que amb prou feines abordaren la determinació d’estructures mitjançant els raigs X. De fet, no fou fins 1934 que el grup publicà el primer treball amb la nova tècnica, a càrrec del mateix Pardillo. Ell fou l’autor més prolífic del grup amb diferència, però si bé produí vint-i-sis treballs, sols emprà el nou difractòmetre en dos d’ells. La llista de col·laboradors de Pardillo no és gaire llarga, i molts d’ells sols treballaren durant curts períodes de temps. Una anàlisi de les publicacions del grup en el seu conjunt revela encara el predomini de treballs centrats en cristal·lografia geomètrica, on queda clara l’empremta de Pardillo en tots ells. Aquest ha estat el principal motiu per què hom s’hagi referit a aquest grup amb la denominació d’«Escola de Barcelona». Així resumeix Joaquim Solans, actual catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona, la tasca desenvolupada: Los trabajos del grupo de Barcelona presentan unas características comunes. Por tanto, cumplen la condición de formar una escuela científica... Inicialmente son estudios de morfología cristalina, usando la goniometría óptica y presentan un detallado cálculo cristalográfico. Con el tiempo se producirá una evolución, cuya consecuencia será usar, además de la goniometría, otras técnicas, como la difracción de rayos X. (Solans, 1989: 525)

La recerca duta a terme a Barcelona coincidí en el temps amb la tasca desenvolupada a Madrid, al Laboratorio de Investigaciones Físicas (LIF), sota la direcció del físic Julio Palacios Martínez. Resulta interessant de llegir, en la necrològica de Pardillo abans esmentada, la continuació del que hi deia Candel Vila:

Pardillo ingressà a la Junta de Ciències Naturals el 1916, i fou nomenat conservador de geologia de l’Ajuntament el 1919.

Posteriorment, durant els períodes 1924-1930 i 1934-1939, exercí el càrrec de director del Museu de Ciències Naturals, ocupant-se personalment de la secció de mineralogia. En conseqüència, Pardillo alternà la seva tasca entre el laboratori de la Universitat de Barcelona i la Junta; cap dels dos es destacà per les seves condicions materials.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 391

CIÈNCIA EN EL SEU CONTEXT: LA INTRODUCCIÓ DE LA DIFRACCIÓ DE RAIGS X A CATALUNYA

391

Aproximadamente por entonces, hacia 1925, el Dr. Palacios procedía a la construcción de una instalación parecida en los sótanos del Palacio del Hipódromo, en Madrid, pero contaba con la ayuda del Laboratorio de Automática del famoso ingeniero Don Leonardo Torres Quevedo y con personal mecánico especializado. (Candel, 1995)2

Si bé l’equipament de Barcelona fou el primer, les noves instal·lacions de Madrid foren netament superiors. Això fou així perquè el grup de la capital gaudí dels recursos de la Fundació Rockefeller primer, i d’una injecció econòmica, realment important per a l’època, provinent de la Institución Cultural Española de Buenos Aires, després. Els majors recursos per al grup madrileny tingueren la seva traducció en una major producció i un major ús de les noves tècniques per a la determinació d’estructures cristal·lines. En uns anys en què a Espanya els recursos per a la recerca eren molt minsos, el grup de Barcelona hagué de lluitar, no tan sols contra l’endarreriment espanyol en ciència i tecnologia, sinó contra el fet de formar part de la perifèria espanyola, en una època on Madrid aglutinava la gran majoria dels recursos existents. Finalment, la Guerra Civil comportà algunes conseqüències per al grup català. Sense entrar en massa detalls, cal dir que Candel Vila, un dels col·laboradors més actius en la dècada de 1930, va optar per l’exili a França, d’on no retornaria fins al 1950.3 Per la seva part, Pardillo no patí cap greuge important, tot i que el seu cas és interessant perquè podria haver estat molt diferent. Així, Pardillo recuperà la seva càtedra ben aviat, tot i haver ocupat prèviament el càrrec de degà de ciències, nomenat per la Generalitat de Catalunya en un moment tan delicat com fou l’immediatament posterior a l’alzamiento nacional. A més, pels volts de febrer de 1938 Pardillo era dels pocs catedràtics encara reconeguts per la República. Ara bé, la seva implicació en el debat sobre l’autonomia de la Universitat de Barcelona podria explicar per què no acabà patint sancions. Així, Pardillo havia estat un dels docents que signà un manifest, el 1934, on s’expressava una contundent oposició al patronat de la Universitat. El patronat fou l’òrgan que s’encarregà de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Universitat, que es destacà, entre altres coses, per un intent de catalanització de la vida universitària. Sembla doncs, que, com a mínim, Pardillo mantingué una posició ambigua en les seves relacions amb els òrgans de govern de la Universitat durant el període prefranquista.4

La cursiva és meva.

Per a més informació sobre la repressió dels científics implicats, així com sobre l’evolució dels treballs en determinació

d’estructures cristal·lines a Espanya (especialment a Madrid), vegeu Mañes, X. (2005). 4.

També podria haver ajudat Pardillo la seva amistat amb el catedràtic de Petrografia de la mateixa Facultat de Ciències, Ma-

ximino San Miguel de la Cámara, que sembla que simpatitzà amb el nou règim.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

392

19:09

Página 392

X. MAÑES BELTRÁN

Conclusions

Si bé la tasca duta a terme pel grup barceloní pot catalogar-se de meritòria, no és menys cert que el grup en qüestió es demorà força en la introducció de la difracció de raigs X, i que pocs foren els treballs publicats on s’utilitzava la nova tècnica. La manca de recursos en fou la causa bàsica, car la tradició investigadora del grup no era menor que la del grup de Madrid, molt més prolífic i que produí treballs amb una major qualitat científica. La Guerra Civil truncà els treballs del grup català, que els reprendria un cop acabat el conflicte, també sota la direcció de Pardillo.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 393

CIÈNCIA EN EL SEU CONTEXT: LA INTRODUCCIÓ DE LA DIFRACCIÓ DE RAIGS X A CATALUNYA

393

Bibliografia AMORÓS, J. L. (1955), «Don Francisco Pardillo Vaquer», Publicaciones del Departamento de Cristalografía y Mineralogía, 2, 80. CANDEL, R. (1955), «El Doctor Francisco Pardillo Vaquer (1884-1955)», Archivo Rafael Candel Vila (19031976), Barcelona, Museu Geològic del Seminari de Barcelona. FACULTAT DE GEOLOGIA (ed.) (2003), Cinquanta anys de geologia a la Universitat de Barcelona, Barcelona, Universitat de Barcelona. MAÑES, X. (2005), «Determinación de estructuras cristalinas en España: inicios, desarrollo y consolidación (1912-1955)», treball de recerca. [Inèdit]

PARDILLO, F. (1913), «Descubrimientos recientes sobre la estructura de los cristales», Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 13, 336-339. — (1917), «El Laboratori de Cristal·lografia i Mineralogía», Anuari de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, II, 243-246. SOLANS, J. (1989), «El profesor Francisco Pardillo Vaquer y la escuela cristalográfica de Barcelona», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 65 (octubre-desembre), 518-526.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 394

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 395

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 395-400

LA REVISTA TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA (1913-1934) JUAN RIERA PALMERO;1 LUIS RIERA CLIMENT2 1

SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA. jriera@med.uva.es 2 UNIVERSIDAD DE VALLADOLID.

Palabras clave: biología catalana, fisiología, inmunologia, siglo xx The medical review Treballs de la Societat Catalana de Biologia (1913-1934) Summary: Study of the medical review Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Barcelona 1913-1934). Key words: Catalan biology, physiology, immunology, xxth century

La Societat Catalana de Biologia fundada en e1 1912 reunió a una brillante escuela de médicos, biólogos y fisiólogos que constituyen la mejor aportación de la ciencia peninsular a la fisiología y microbiología. En esta breve comunicación queremos hacernos eco tan sólo de aspectos muy concretos de su revista científica, Treballs de la Societat Catalana de Biologia, cuyo estudio exige mayor amplitud de la que disponemos en estas Trobades. El primer volumen de esta publicación apareció en 1913, prolongando su vida científica hasta 1934, en que se imprimió el volumen decimosexto. El siguiente volumen, que debería haberse editado en 1935, fue destruido por razones ajenas a la actividad científica. Aunque la Societat Catalana de Biologia reanudó su actividad en 1962, el estudio de esta segunda etapa queda fuera de nuestro objetivo.

DOI: 10.2436/20.2006.01.44

V JORNADA INTER.qxd

396

27/10/08

19:09

Página 396

J. RIERA PALMERO; L. RIERA CLIMENT

Los Treballs aparecieron con carácter anual desde 1913 hasta el volumen octavo, tomo que reúne los trabajos de 1920 y 1921. A partir de este año tuvo carácter bianual, hasta 1932, en que reinició una nueva etapa de mayor periodicidad. Estos cambios están en consonancia con las circunstancias de la situación y relaciones de Cataluña con el Gobierno central. No es de extrañar que la dictadura de Miguel Primo de Rivera y su directorio militar incidieran de forma negativa en la actividad científica y cultural de Cataluña. La supresión arbitraria y unilateral que hizo el general Primo de Rivera de la Mancomunitat de Cataluña, tras el golpe militar repercutió negativamente en la financiación, recursos y medios del Instituto de Fisiología y los Treballs de la Societat Catalana de Biologia. Asimismo, el giro constitucional y la implantación de la república en 1931 permitieron reanudar con mayor libertad las actividades de los fisiólogos y biólogos catalanes del Instituto de Fisiología. La instauración del gobierno de la Generalitat, así como la autonomía de la Universidad de Barcelona contribuyeron a mejorar los medios y recursos disponibles. Esta razón de orden político y social explica que la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia experimentase un notable auge editorial hasta la víspera de la Guerra Civil de 1936. En la revista, bajo la dirección de August Pi i Sunyer se integraron las aportaciones no sólo de los miembros de la Societat, puesto que en los números de la publicación estuvieron presentes las actividades de profesionales vinculados a la Facultad de Medicina de Barcelona, el Laboratorio Municipal y, más tarde, el fundado Instituto de Fisiología. La revista supone la definitiva incorporación de los métodos experimentales del Laboratorio, siendo sus dos indiscutibles maestros Ramón Turró i Darder y su discípulo August Pi i Sunyer. Entre los discípulos de Turró, director del Laboratorio Bacteriológico Municipal de Barcelona, destacaron por su intensa labor de publicistas Josep Alomar, Pere González, Pere Domingo y Manuel Dalmau. Asimismo, con August Pi i Sunyer, director del Instituto de Fisiología y catedrático de Fisiología de la Universidad de Barcelona, colaboraron en tareas de investigación José María Bellido y Golferichs, subdirector del Instituto, Leandre Cervera, Santiago Pi i Sunyer, José Álvarez Puche, y los hijos del maestro, Jaume y Carles Pi Sunyer i Bayo. En las páginas de la revista colaboraron, asimismo, autores y científicos de otras instituciones peninsulares como la Junta para la Ampliación de Estudios y profesores de Europa y América. El análisis cuantitativo y sociométrico de la publicación ofrece una imagen brillante, dado que el 93,55 % de sus artículos están dedicados a temas de investigación original. El resto de su contenido, un 6,45 % está dedicado a noticias necrológicas o miscelánea. Los Treballs son, sin disputa, la primera revista nuclear de investigación fisiológica y bacteriológica en España, novedad que es necesario subrayar. Se trata de una revista que refleja el interés por la medicina de laboratorio, según el criterio experimental postulado por Claude Bernard y el positivismo contemporáneo. La investigación de laboratorio abarca casi por entero su contenido, que desglosamos en los siguientes epígrafes:

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 397

LA REVISTA TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA (1913-1934)

397

Fisiología: 28,17 % Bacteriología: 17,69 % Inmunología: 10,48 % Bioquímica: 8,24 % Histología: 7,21 % Biología: 2,6 % Sumados estos porcentajes corresponden al 75,39 % del contenido de la publicación, quedando el resto, es decir, el 24,61 %, para las demás áreas médicas. La revista incluye además, en porcentajes menores, artículos originales sobre las siguientes áreas temáticas: anatomía, cancerología experimental, farmacología, obstetricia así como ginecología y, finalmente, veterinaria. La ubicación catalana de la revista con sede en Barcelona hace que ésta esté ampliamente marcada por la actividad científica de los centros antes citados. En conjunto, los autores catalanes representan el 77,5% de la totalidad de la producción. El resto, es decir, el 22,5% del total son trabajos firmados por científicos de otras procedencias, entre las cuales destaca la participación de la Junta para la Ampliación de Estudios, pero sin olvidar la valiosa participación de científicos extranjeros, europeos y americanos. Esta actitud integradora, así como el uso del castellano, catalán y francés en sus páginas, evidencia el deliberado propósito de afianzar la publicación en el ámbito científico universal. Los artículos firmados por científicos españoles vinculados a la Junta para la Ampliación de Estudios ascienden al 10,48 %. Entre estos autores figuran investigadores y clínicos como Gregorio Marañón y Posadillo, José Gómez Ocaña, Juan Negrín López y los histólogos Abelardo Gallego, Pedro Ramón y Cajal y el vallisoletano Pío del Río-Hortega. El resto corresponde a investigadores europeos y americanos, algunos del prestigio de Eugène Gley, Albert Calmette, Decharmbre y Charles Henry, todos estos franceses. Colaboró también Bickel y su escuela alemana. Finalmente, de origen americano son las aportaciones de Cannon, Fulton y Alberto Bernardo Houssay. Otro de los índices del impacto de la revista, que evidencia su carácter internacional y el enorme prestigio alcanzado, lo constituye la presencia en Barcelona y la labor docente de profesores extranjeros vinculados a la Societat Catalana de Biologia. Estas vías de comunicación contribuyeron, sin duda, a convertir esta publicación en el mejor exponente de la fisiología peninsular en el primer tercio del siglo XX. Asimismo, los Treballs de la Societat Catalana de Biologia se hicieron eco e insertaron en sus volúmenes los trabajos realizados fuera de España por sus becarios, investigaciones realizadas en institutos y universidades europeas y americanas. En este sentido, figuran artículos de Manuel Dalmau, fruto de las investigaciones realizadas en la Universidad de Berlín y en Halle con la técnica de Abderhalden. Asimismo debemos citar las aportaciones de August Pi i Sunyer en colaboración con el profesor alemán Bickel sobre un tema, a la sazón de enorme actualidad, como el complejo vitamínico B.

V JORNADA INTER.qxd

398

27/10/08

19:09

Página 398

J. RIERA PALMERO; L. RIERA CLIMENT

Aunque la revista brilló con luz propia en el panorama de la fisiología y bacteriología del primer tercio del siglo XX, no menos importancia debe concederse a los estudios realizados sobre el metabolismo de los hidratos de carbono. Razones de concisión impiden hacer un balance pormenorizado de cada una de las ramas y temas estudiados en la revista. Sin embargo, conviene recordar que la materia más tratada fue la fisiología con ciento sesenta y cuatro artículos de investigación original. El estudio de la regulación de la glucemia, llevado a cabo por August Pi i Sunyer y su escuela, constituye una de las aportaciones más valiosas en este campo en la bibliografía científica internacional del primer tercio de la pasada centuria. Destacan las aportaciones originales sobre los mecanismos de la regulación de la glucosa en el medio interno y el papel de la insulina en el metabolismo de los hidratos de carbono. En este sentido, la Escuela de Barcelona fue pionera en los intentos logrados de aislar la insulina del páncreas. Estos intentos, los primeros llevados a cabo en Europa tras los estudios canadienses, ponen de relieve el alto nivel y el prestigio alcanzado por la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia. En el Instituto de Fisiología de Barcelona, los trabajos de Rosendo Carrasco i Formiguera y Pedro González consiguieron, en 1922, por un método diferente al de McLeod y la escuela canadiense, aislar un producto de acción hipoglucemiante obtenido de los islotes pancreáticos. Asimismo fue en el Instituto, y en el seno de los Treballs, que se dieron a conocer los primeros registros electrocardiográficos en la Península. Esta valiosa técnica y registro fueron utilizados muy pronto con fines diagnósticos, sin embargo a los investigadores catalanes les permitió valorar la acción de los tóxicos cardíacos, y sobre todo el efecto de los cationes bivalentes sobre la actividad del músculo cardíaco. Entre las aportaciones más brillantes de August Pi i Sunyer y su escuela destacan los estudios sobre la sensibilidad trófica, los quimioreceptores y los mecanismos orgánicos de correlación y autorregulación funcional. A partir de las geniales intuiciones y trabajos de Ramón Turró i Darder, maestro de August Pi i Sunyer, este consiguió ahondar en la existencia de receptores químicos sensibles al CO2. Estos trabajos fueron realizados sobre el árbol respiratorio por Pi i Sunyer y sus colaboradores en una serie de trabajos realizados entre 1918 y 1922.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 399

LA REVISTA TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA (1913-1934)

399

Tabla 1. Porcentajes de materias en los Treballs de la Societat Catalana de Biologia (1913-1934; 16 v.). Destacan los campos de Fisiología (28,17 %) y Bacteriología (17,69 %). Asimismo, la Inmunología (10,48 %), siguiendo en interés la Bioquímica (8,24 %). Los porcentajes restantes son los siguientes: Histología (7,2 %), Biología (2,6 %); las demás materias, en menores índices de participación

í er a ol og ía Ci r Em ug br ía Fa iolo rm g ac ía ol o Fi gía sio He lo m gía at ol o Hi gía st In olo O mu gía bs n te olo tri cia gía /G i Ps ne. iq ui at Te r cn ía ol og Ve í te a rin ar ia O tro s

gí

ol Bi

lo io er

ía

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 400

400

J. RIERA PALMERO; L. RIERA CLIMENT

Tabla 2.

Distribución de los artículos

100 93,55 % 90 80 70 60 50 40 30 20 10 3,30 %

1,05 %

Necrologías

Misceláneas

0 Artículos originales

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 401

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 401-409

CIÈNCIA CATALANA A MADRID: EL DISCURS DE JESÚS M. BELLIDO GOLFERICHS A LA BIBLIOTECA NACIONAL (1927)* EMMA SALLENT DEL COLOMBO DEPARTAMENT DE FÍSICA FONAMENTAL, UNIVERSITAT DE BARCELONA. emma.sallent@ub.edu

Paraules clau: catalanisme mèdic, «ciència pura», Exposició del Llibre Català, Madrid, Biblioteca Nacional, Jesús M. Bellido Golferichs, Ernesto Giménez Caballero, Joan Estelrich Catalan Science in Madrid: Jesús M. Bellido Golferich’s discourse at the Spanish National Library (1927) Summary: We analyze Dr. Bellido’s discourse at the Spanish National Library in Madrid (1927) in the framework of what has been called Medical Catalanism.1 Further development of this case study will provide a better understanding of Catalan as a scientific language, the importance of the role played by Catalan publishing industry and the cultural and political relationship between Madrid and Barcelona. Key words: medical catalanism, «pure science», Catalan Book Exhibition, Madrid, Biblioteca Nacional, Jesús M. Bellido Golferichs, Ernesto Giménez Caballero, Joan Estelrich

Aquest treball ha comptat amb el suport del Ministeri d’Educació i Ciència per mitjà del projecte

HUM 2006-07206-C03-03, «La medicina y sus públicos en la Barcelona de entreguerras (1920-1939)». 1.

Vegeu Pardo Tomás et al., 2006.

DOI: 10.2436/20.2006.01.45

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 402

402

E. SALLENT DEL COLOMBO

Introducció

L’objectiu d’aquesta comunicació és presentar el rerefons del discurs de Jesús Maria Bellido Golferichs (1880-1952) a la Biblioteca Nacional de Madrid, en el marc de l’Exposició del Llibre Català inaugurada el 5 de desembre de 1927. Durant l’exposició, que va estar oberta al públic del 5 al 21 de desembre i va comptar amb el rei Alfons XIII entre els seus visitants, es van exposar 6.000 volums que representaven aproximadament el 80 % dels llibres publicats a Catalunya durant el primer quart del segle XX (Roig Rosich, 1992: 581). Paral·lelament a l’exposició de llibres, es va organitzar un cicle de vuit conferències per presentar la cultura catalana a Madrid, amb títols i ponents tan significatius com «Los estudios históricos y arqueológicos en Cataluña durante el primer cuarto del siglo XIX», a càrrec de Ferran Valls i Taberner (1888-1942); «La prosa y el teatro en Cataluña», de Carles Soldevila (1892-1967); «Evolución de la lengua literaria en Cataluña», de Carles Riba (18931959); «La poesía lírica en Cataluña», de Tomàs Garcés (1901-1993); «Aportación de Valencia, el Rosellón y Mallorca al renacimiento literario de Cataluña», de Miquel Ferrà (1885-1947); «El movimiento artístico en Cataluña», de Feliu Elias (1878-1948); «Los estudios científicos en Cataluña», de Jesús M. Bellido, i «Orientaciones de la cultura catalana», de Joan Estelrich (1896-1958) (Catalunya ante España, 1930: 15). Aquesta comunicació pretén ser una primera aproximació al testimoni lúcid, a Madrid, durant la dictadura de Primo de Rivera, de Jesús M. Bellido, un dels membres més destacats de l’escola biològica catalana lligada a l’Institut de Fisiologia de Barcelona, sobre el panorama que presentava el conreu de la ciència a Catalunya durant les primeres dècades de la centúria. L’estudi efectuat suggereix tres línies d’anàlisi que caldria desenvolupar més endavant: a) l’interès d’aquest testimoni per l’estudi de la consolidació del català com a idioma científic amb plena capacitat comunicativa; b) el paper que ha tingut la indústria editorial catalana en un mercat en expansió, que incloïa les publicacions científiques, i c) la necessitat d’introduir un referent francès per tal de copsar, en tota la seva complexitat, les relacions culturals —i també científiques— entre Madrid i Barcelona d’aleshores. Jesús M. Bellido: alguns trets biogràfics

Presentem breument el Jesús M. Bellido ressaltant alguns aspectes de la seva carrera acadèmica. Catedràtic de Fisiologia a la Universitat de Saragossa (1914-1918) i de Granada (1920-1921), participà en els debats sobre l’autonomia universitària i la universitat en general amb ocasió del 2n Congrés Universitari Català. Mà dreta d’August Pi Sunyer a l’Institut de Fisiologia des dels inicis, l’any 1929 guanyà la càtedra de «Terapéutica y Arte de Recetar» —farmacologia— a Barcelona, càrrec des del qual participà, durant la República, en la creació i direcció de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1939). Professor de fisiologia de l’Escola Normal i inspector mèdic de l’Escola Graduada, va ser un dels 180 professors de les escoles de la Mancomunitat destituïts el 1924, arran del

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 403

CIÈNCIA CATALANA A MADRID: EL DISCURS DE JESÚS M. BELLIDO GOLFERICHS A LA BIBLIOTECA NACIONAL 403

suport a Georges Dweshauvers (1867-1937), director del Laboratori de Psicologia de la Mancomunitat, acusat d’espionatge pel règim de Primo de Rivera. De fet, quan pronuncià la conferència a la Biblioteca Nacional, Bellido estava suspès com a funcionari de la Mancomunitat, situació que es va perllongar fins al 2 de juny de 1930, que li seria comunicat el reconeixement dels seus drets per haver estat «injustamente destituido».2 A Madrid, a l’arxiu de la Junta para Ampliación de Estudios (JAE) consta un expedient al seu nom, on figuren diverses sol·licituds d’ajuts de recerca. És molt revelador del seu interès sobre la fisiologia cardíaca i en particular l’electromiografia, que, per exemple, el 1915 pretengués portar a terme, al llarg de mig any, estudis d’electrofisiologia, primer, visitant el laboratori del professor Willem Einthoven a Leyden durant un o dos mesos per tal d’estudiar «los fundamentos del método electrográfico» i, tot seguit, quatre mesos a Groningen treballant amb el «magnífico instrumental» de l’institut fisiològic que dirigia el professor Hartog Jakob Hamburger, per «ampliar los hechos observados y aún no publicados sobre la acción de los iones alcalinos en la forma de la propagación de la onda contráctil en el corazón de los mamíferos». Bellido mantingué una estreta relació amb José Castillejo (1877-1945), secretari de la JAE, com ho demostra l’existència d’una carta, datada el 1919, on li diu que faci el possible perquè Juan Negrín (1889-1956), aleshores professor encarregat del laboratori de fisiologia de la Residencia de Estudiantes, guanyi la càtedra de Fisiologia que havia quedat vacant a la Facultat de Medicina de San Carlos de Madrid. Segons Bellido, [...] la designación de Negrín, equivaldría a la importación de un profesor extranjero, método no ensayado actualmente en España y de cuya eficacia no cabe dudar. Hacer para que, dentro de la justicia, pueda Negrín influir de manera decisiva en la preparación de las futuras generaciones médicas, y promover la fundación de una escuela fisiológica que haga pareja a la de los histólogos madrileños es sin duda una buena obra y no dudo que Vd. no rehusará colaborar con ella.3

La connexió entre Negrín i Bellido es mantindria al llarg del temps, dins i fora de l’àmbit acadèmic i, fins i tot, en moments tan difícils com la darrera etapa de la Guerra Civil. El mateix Negrín, primer ministre de la República, nomenà Bellido, que era catòlic practicant, comissari de Cultes, un càrrec que requeria en aquells moments un tarannà conciliador i una elevada dosi de diplomàcia. Bellido era un ferm defensor —i practicant— de la dedicació a la ciència pura, terme entès aleshores com l’activitat d’aquells amb una dedicació plena i exclusiva a la recerca científica bàsica, significat que queda palès a l’«elogi» que li dedicà Jaume Aigua2.

Lligall Q561. Exp. 22. Arxiu de la Diputació, Barcelona.

Expedientes JAE: Jesús M. Bellido Golferichs. Centro de Documentación de la Residencia de Estudiantes, Madrid.

V JORNADA INTER.qxd

404

27/10/08

19:09

Página 404

E. SALLENT DEL COLOMBO

der (1882-1943) a les Monografies Mèdiques, amb ocasió del seu nomenament com a catedràtic de Terapèutica (1929): El doctor Bellido té, a més, un valor d’exemplaritat. El doctor Bellido ha estat dels únics homes (i no dic l’únic per no ésser injust amb algun investigador desconegut o que se m’hagi oblidat) que s’ha dedicat exclusivament a la investigació científica, abandonant tot altre afer, refusant fer de la pràctica mèdica una font econòmica. Per a qui fa aquest vot de castedat significa passar anys i anys de la seva vida sense que el seu esforç li reporti cap benefici material, [...]. (Aiguader Miró, 1930: 8)

Just l’any 1929, en el volum 30 de les Monografies Mèdiques, havia aparegut en català el text de la conferència que havia pronunciat Bellido a la Biblioteca Nacional, a Madrid, un any abans de l’edició en castellà que publicaria La Gaceta Literaria que dirigia Ernesto Giménez Caballero (1899-1988). Es tracta d’una versió íntegra, que presenta com a particularitat un títol lleugerament adaptat al públic català: «El moviment científic a Catalunya durant els anys 1900 a 1925». Com veurem a continuació, la conferència de Bellido coincidia plenament amb el programa d’agitació científica, professional i cultural d’Aiguader (Perdiguero et al., 2007; Martínez-Vidal, 2006: 148). La conferència de Bellido: «Los estudios científicos en Cataluña»

J. M. Bellido comença la seva conferència advertint que parlarà de ciència a Catalunya i no de ciència catalana, perquè no té sentit parlar-ne, com no en té referir-se a la ciència francesa, espanyola o anglesa, reivindicant, per tant, l’universalisme científic i recordant la frase de Pasteur: «la ciencia no tiene patria, aunque los sabios sí la tengan» (Cataluña ante España, 1930: 169). Passa després a enumerar els noms dels homes que havien produït treballs originals i els de les institucions dedicades a la promoció i la divulgació del saber. Puntualitza que s’ocuparà de «ciència pura» i que, per tant, no tractarà les aportacions a la medicina, l’enginyeria i la tècnica en general. Introdueix llavors el tema que considera més delicat de la seva exposició: els idiomes de la ciència. Considera que l’idioma no és essencial en ciència, però que el científic necessita divulgar el seu treball, fins al punt, si cal, de publicar un mateix estudi en diferents llengües. Revelava, així, una de les estratègies comunicatives habituals dels científics que volien produir ciència en català sense haver de renunciar a l’ús pragmàtic d’altres llengües: Ciertamente, el idioma es algo no esencial en la ciencia. Por otra parte al científico le interesa la divulgación, lo más extensa posible, de sus trabajos, y una misma comunicación, un mismo estudio, es muchas veces publicado en varios idiomas. En Barcelona se publica bastante ciencia original en español. Se redactan algunas memorias y notas

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 405

CIÈNCIA CATALANA A MADRID: EL DISCURS DE JESÚS M. BELLIDO GOLFERICHS A LA BIBLIOTECA NACIONAL 405

en francés, en alemán, en inglés, con destino a los periódicos científicos de los países de las lenguas antes mencionadas. Estos son hechos naturales que no necesitan comentarios de ninguna clase. (Cataluña ante España, 1930: 177)

Reivindica que s’havia publicat i es publicava en català, i comenta que això no constituïa cap problema. Es planteja la pregunta de si el català era un idioma apte per a la ciència, i ell mateix es contesta afirmant que ho era tant com el francès, el romanès, l’espanyol o l’italià. Al final de la conferència, fa palesa la seva satisfacció personal per l’ús del català en ciència, satisfacció comparable a la dels que publicaven obres de doctrina en idiomes parlats per menys gent que el català, cosa que considerava un fenomen natural i que per això tampoc no calia comentar. El ressò a La Gaceta Literaria

La Gaceta Literaria, revista fundada el gener de 1927 per Giménez Caballero, secretari general del patronat dels intel·lectuals castellans de l’esmentada exposició, dedicà monogràficament el quadern número 4, publicat l’any 1930, a la qüestió «Cataluña ante España», i recollia el discurs de Bellido i la informació relativa a l’exposició bibliogràfica celebrada a Madrid, així com també la notícia d’una visita, efectuada aquell mateix any, dels intel·lectuals castellans a Barcelona, dins l’esperit de concòrdia que regnava llavors entre significatius sectors culturals d’una i altra ciutat. Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge, juntament amb el mencionat Giménez Caballero, va ser un dels màxims promotors de la iniciativa. De la correspondència entre els dos personatges conservada en el Fons Estelrich, podem deduir alguns detalls d’interès en relació amb l’organització de l’exposició. En particular, tot i que no coneixem les circumstàncies que envolten l’encàrrec a Bellido de la conferència sobre «Estudis científics», sabem que el 17 de novembre de 1927 —a menys d’un mes vista de la inauguració de l’exposició— encara no havien tancat del tot el programa de conferències. Precisament, Estelrich escrivia, en aquesta data, una carta a Giménez Caballero tot dient: «Faltaría sólo para ser totalmente completo una conferencia sobre los estudios científicos. Veremos si aún podemos obtenerla».4 En la salutació del número monogràfic dedicat a Catalunya per La Gaceta Literaria, Giménez Caballero introdueix una metàfora que considerem rellevant. Catalunya, esposa d’una Espanya que la ignorava, podria sentir-se afalagada i, potser, fatalment seduïda per mirades estrangeres.

Fons Joan Estelrich. El fons donat per la família Estelrich a la Biblioteca de Catalunya es troba actualment en mans del mar-

messor, senyor Manel Jorba. Agraïm al senyor Jorba i a la senyora Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya, la possibilitat de consultar els documents del fons relatius a l’exposició del llibre català.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

406

19:09

Página 406

E. SALLENT DEL COLOMBO

Al nacer La Gaceta Literaria —el I.° de Enero del año 1927— ya estaban las letras catalanas en el mismo auge y esplendor que hoy día; pero, en cambio, la intelectualidad castellana apenas si se daba cuenta (o se quería dar) de tal fenómeno literario de la Península. Por su parte —y llenas de razón—, las letras catalanas, resentidas de tal ignorancia y olvido, miraban despechadas por encima del hombro la meseta, sintiendo de vez en cuando el halago de otras miradas —miradas extranjeras (francesas e italianas)— que venían a consolarlas falazmente de ese apartamiento atroz de Madrid. (Cataluña ante España, 1930: 11)

Mig segle després, en el programa A Fondo de Televisió Española, Giménez Caballero, entrevistat per Joaquín Soler Serrano, comentava els esdeveniments que havien justificat, a parer seu, la sublevació militar contra la República i la seva participació en la campanya de Catalunya. La dona de la metàfora, perduda i esgarriada, havia de pagar amb la mort la seva culpa: Yo era el Giménez Caballero que había llevado a los intelectuales castellanos a Cataluña, que había traído a los catalanes a Madrid, que soñaba, como se vuelve a soñar ahora, con la regionalización; en las regiones libres, unidas por vínculos ideales, como en una nueva Edad Media. Publiqué Cataluña ante España. Era un entusiasta y me adoraba toda Cataluña, ¡la pura verdad! Pero cuando me di cuenta que lo que quería aquella Cataluña —y lo supo tardíamente el gran Manuel Azaña, sobre el que tengo un libro que según dicen es el mejor que se ha escrito, y los maestros republicanos, mis grandes amigos— de que Cataluña iba mucho más lejos que la hermandad y que la «comprensió», entonces ya no fue posible, me hice oficial y me fui a su conquista. Hice toda la campaña de Cataluña y cuando llegué a Radio Nacional victorioso dije: —Cataluña, ¡si te maté es porque eras mía! Porque no te permito que te lleve ninguno, porque el que se la llevaba era el eterno vecino, como ya lo intentó en otras ocasiones históricas […]. (Giménez Caballero, 2000)

Mentre Giménez Caballero entrava, a l’hivern de 1939, amb les tropes victorioses a Barcelona, centenars de milers de persones creuaven la frontera camí de l’exili. La major part de l’escola de fisiologia catalana marxà cap a Amèrica. Bellido, en canvi, restà a França gràcies a l’acollida de Camil Soula (1888-1963), catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Tolosa, ciutat on moriria el científic català l’any 1952. Conclusions

Com s’anunciava al principi d’aquestes pàgines, es podrien apuntar tres línies de desenvolupament futur per a l’aprofundiment d’aquesta recerca. En primer lloc, l’estudi del debat, controvertit, al voltant del català com a llengua d’expressió científica, més enllà de l’àmbit

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 407

CIÈNCIA CATALANA A MADRID: EL DISCURS DE JESÚS M. BELLIDO GOLFERICHS A LA BIBLIOTECA NACIONAL 407

Figura 1.

Exposició del Llibre Català a Madrid. Foto: D’ací i d’allà, gener 1928.

de la literatura, que segons Bellido no constituïa un tema de discussió, sinó una qüestió d’estratègia divulgadora i comunicativa. De fet, aquest era un dels temes més debatuts a la premsa: fins i tot aquells que no veien cap problema en la poesia o el teatre, consideraven inacceptable una ciència en català. En segon lloc, la valoració del paper que va tenir Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge, com a exponent de la indústria editorial catalana. Giménez Caballero dirà que l’exposició era un fet purament idealista perquè a Madrid no es venien llibres en català, però Estelrich en una entrevista a la Veu de Catalunya va dir, el dia després de la clausura de l’exposició, que no s’havia parlat mai tant del llibre català a Catalunya. Artur Perucho (1902-1956), en el seu llibre Catalunya sota la dictadura, comenta «l’èxit formidable» de l’exposició que provocà que el règim extremés les mesures contra qualsevol manifestació de catalanisme (Perucho, 1930: 132).

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

408

19:09

Página 408

E. SALLENT DEL COLOMBO

Finalment, la reacció castissista representada per Giménez Caballero intentava negar la doble capitalitat Madrid-Barcelona, així com qualsevol apropament a Europa que no passés necessàriament per la «Meseta». Per entendre correctament les relacions entre Madrid i Barcelona, potser caldria introduir el vèrtex francès de l’esquema triangular (Madrid-Barcelona-París) proposat per Vicente Cacho Viu (Cacho Viu, 1998). Agraïments

Voldria agrair a Àlvar Martínez Vidal que em suggerís endinsar-me en un tema aparentment tan allunyat del que havien estat els meus interessos i que en seguís tot el seu desenvolupament amb entusiasme, minuciositat i molta paciència. A Toni Adam, l’«acolliment» que ha fet tan agradables les successives elaboracions del treball. A Antoni Roca Rosell i Pepe Pardo, la generositat en compartir les fonts, les idees i els suggeriments inspiradors, estimulants i enriquidors que espero que puguin fructificar en un futur no massa llunyà.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 409

CIÈNCIA CATALANA A MADRID: EL DISCURS DE JESÚS M. BELLIDO GOLFERICHS A LA BIBLIOTECA NACIONAL 409

Bibliografia AIGUADER MIRÓ, J. (1930), «El Doctor Bellido», Monografies Mèdiques, 36, 7-10. CACHO VIU, V. (1998), El nacionalismo catalán como factor de modernización, Barcelona, Residencia de Estudiantes, Quaderns Crema. Cataluña ante España (1930), Madrid, La Gaceta Literaria, Ernesto Giménez. (Cuadernos de La Gaceta Literaria; 4) GIMÉNEZ CABALLERO, E. (2000), [Enregistrament de vídeo]: A fondo; Joaquín Soler Serrano entrevista a Ernesto Giménez Caballero; Barcelona, Editrama, D. L. MARTÍNEZ-VIDAL, À. (2006), «La construcció del llenguatge científic: els epònims mèdics catalans», Annals de Medicina, 89, 147-149. PARDO TOMÁS, J.; MARTÍNEZ VIDAL, À.; PERDIGUERO, E. (2006), «Per la Ciència i per la Pàtria: me-

dical catalanism (1898-1936)», Sixth Social Science History European Conference, Amsterdam, març 2006. [Text íntegre publicat a <http://www2.iisg.nl/ esshc/programme.asp?selyear=8&pap=4362>.] PERDIGUERO, E.; MARTÍNEZ VIDAL, À.; PARDO TOMÁS, J. (2007), «Physicians as a public for the popularization of medicine in interwar Catalonia: the Monografies mèdiques series». A: PAPANELOPOULOU, F.; NIETO-GALÁN A.; PERDIGUERO, E. (ed.), Popularizing Science and Technology in the European Periphery, 1800-2000, Aldershot, Ashgate. PERUCHO, A. (1930), Catalunya sota la dictadura. (Dades per a la Història), Badalona, Proa. ROIG ROSICH, J. M. (1992), La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

V JORNADA INTER.qxd

27/10/08

19:09

Página 410

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 411

LA CIÈNCIA I EL MÓN DE LES PROFESSIONS

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 412

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 413

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 413-419

RECERCA I ENSENYAMENT AGRONÒMIC A LA CATALUNYA DEL VUIT-CENTS. LA GRANJA EXPERIMENTAL DE BARCELONA JORDI CARTAÑÀ I PINÉN SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA. j.cartana@hotmail.com

Paraules clau: agronomia, meteorologia, segle XIX, ensenyament agrícola, Catalunya Research and agronomic teaching in the Catalonia of the eight-hundred. Barcelona’s Experimental Farm Summary: Barcelona’s Experimental Farm was the agronomic center of reference of Barcelona’s regions between 1853 and 1911. In addition to its educational function, it was an experimental center where many of the new features that agronomic science was developing in Europe were tested, emphasizing among others the studies on the performance of fodders, cereals, tobacco, beet and other vegetables, as well as the diffusion of new technologies. It was one of the first state institutions organizing a meteorological station (1863) and collecting climatic data in a systematic way. Key words: agronomy, meteorology, XXth century, husbandry teaching, Catalonia

En els anys centrals del segle XIX, durant l’època moderada, essent ministre (1847-1850) i cap de Govern (1851-1853) Juan Bravo Murillo, es van proposar diverses mesures per afavorir la modernització de l’agricultura. El 1849, a totes les províncies espanyoles es van nomenar comissaris regis d’Agricultura i es crearen juntes d’Agricultura amb la missió de «promoure les mesures que creguin oportunes a favor dels

DOI: 10.2436/20.2006.01.46

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 414

414

J. CARTAÑÀ I PINÉN

interessos generals, col·lectius o locals de l’agricultura».1 A l’hora, el govern afavorí el 1851 la creació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Cal destacar que tant l’activitat portada a terme per les juntes de Barcelona i Girona com per l’Institut foren de gran importància per al foment i desenvolupament agrícola català a la segona meitat del segle. Fou en aquest ambient de revitalització de l’activitat agronòmica en què el 1853, el comissari regi d’Agricultura de Barcelona, Ramon de Casanova, proposà al marquès de Sentmenat,2 propietari dels terrenys del Jardí Botànic situat al Raval, canviar-los per uns altres ubicats al poble de Gràcia. El 10 de març de 1854, per una reial ordre, s’autoritzava la permuta, i immediatament la Junta d’Agricultura inicià les gestions oportunes per posar en marxa el nou establiment i iniciar les experiències agronòmiques que el país necessitava. Un mes després, s’encarregà l’aixecament dels plànols i el novembre ja es feu el trasllat de les plantes de l’antic jardí botànic sota la direcció de l’agrònom Jaume Llansó. Finalment, el desembre, la junta acordava que la nova institució «portés el títol d’experimental, en lloc de Granja Model, atesa la grandiositat que aquesta representa». Un any després, el febrer de 1855, es prenia possessió dels terrenys i s’iniciaven les obres per adequar l’espai. La finca, situada al lloc anomenat Torre del Pla, a tocar de la Travessera de Gràcia, era de dimensions petites en comparació d’altres escoles agrícoles del moment,3 ja que tenia una superfície de 5,16 ha. Posteriorment s’adquirí un terreny annex de 106.000 pams per construir-hi un jardí botànic i un llac. La penúria d’aigua necessària pel rec dels cultius obligà a la construcció de dos dipòsits, demanant a l’Ajuntament la cessió de 60 plomes d’aigua. El març de 1857 s’informava la Direcció General d’Agricultura que ja es disposava de 15 faneques «anivellades i en explotació». En tot cas, la crònica d’una visita de les autoritats realitzada el 1860 ens informa que la Granja ja estava en ple rendiment i totalment plantada. La vinya, els arbres fruiters en espatllera, en piràmide i altres formes, el bosc amb arbres i arbusts indígenes i exòtics «es troba ja ordenat amb molta precisió i mètode tot el necessari als diferents sistemes de poda, a les plantacions així com a l’aclimatació de pastures i altres vegetals la introducció dels quals al país és de molta utilitat» (Crónica, 1860: 189). La Granja estava dirigida per l’agrònom Jaume Llansó, catedràtic d’Agricultura de l’institut de batxillerat i director de l’antic jardí botànic. Jaume Llansó (1806-1862) havia nascut a la Vajol (Girona). Va estudiar medicina i cirurgia a Barcelona exercint de metge militar en la Primera Guerra Carlina. El 1839 s’establí a Figueres, aprovant l’any 1846 les oposicions per a dirigir la càtedra d’Agricultura i Botànica de 1.

Per facilitar la lectura del text s’han traduït al català totes les citacions literals.

El marquès de Sentmenat era l’hereu del marquès de Ciutadilla que el 1772 cedí al Col·legi de Cirurgia de la ciutat uns ter-

renys on es construí el primer Jardí Botànic de Barcelona i fou la seu de l’Escola de Botànica i Agricultura de la Junta de Comerç. Els primers anys d’aquesta institució han estat a bastament estudiats per Pasqual Bernat (2006). 3.

Per exemple l’escola de Fortianell, prop de Figueres, tenia una superfície de 125 ha o la d’Àlaba, 160.

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 415

RECERCA I ENSENYAMENT AGRONÒMIC A LA CATALUNYA DEL VUIT-CENTS

415

la Junta de Comerç per substituir Miguel Colmeiro. El 1849 participà en les Juntes d’Agricultura celebrades a Madrid, que estan considerades com el primer congrés de caràcter científic celebrat a l’Estat, i dirigí la revista El Cultivador, publicada a Barcelona entre 1848 i 1851. Aquest darrer any fou nomenat catedràtic d’Agricultura de batxillerat, passant a l’Escola Industrial, en el moment que se li van agregar totes les càtedres de la Junta de Comerç, on impartí ensenyaments d’Agricultura fins a la seva mort. Va estar plenament compromès amb els ambients agronòmics de la capital, participant en la creació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, formant part de la seva primera comissió científica i col·laborant intensament en els primers números de la Revista d’Agricultura Pràctica, òrgan d’aquesta entitat. Publicà un parell de manuals de botànica i agricultura adreçats a les escoles de primària. Durant els primers anys, els terrenys de la Granja serviren per a portar a terme les pràctiques dels estudis de peritatge agrícola-taxador de terres que el mateix Llansó impartia a la càtedra de l’Escola Industrial. Aquesta titulació es va oferir fins a 1876, en què s’incorporà l’estudi de l’agricultura al currículum general del batxillerat (Cartañà, 1994: 211-220). La sobtada mort de Jaume Llansó a finals del 1862 va fer retardar alguns dels projectes previstos durant un any. La Diputació encarregà la direcció del centre a Josep Tristany i Serret, agrònom nascut el 1832 a Belianes, a la comarca de l’Urgell, a Lleida. Era batxiller en Arts, agrimensor i perit agrícola-taxador de terres. El 1873 va ser nomenat catedràtic d’Agricultura i es traslladà a l’Institut de Saragossa on estigué almenys fins a 1889. Publicà un Manual d’agricultura adreçat als alumnes de secundària el 1878. Tot i que aquest agrònom no va arribar a assolir el nivell científic del seu predecessor, va portar a terme algunes activitats programades anteriorment. Organitzà una Escola de Capatassos que s’inaugurà el 15 de setembre de 1863 i que atenia un nombre d’alumnes que oscil·lava entre 12 i 18. En general eren joves orfes o fills de pagesos pobres amb un baix nivell acadèmic, i els ensenyaments eren de caire exclusivament pràctic. L’Escola sembla que tingué un funcionament força mediocre i el 1871 només hi restaven tres alumnes provinents de la Casa de la Caritat (Giralt, 1990: 193). El 1868, Tristany va dimitir del seu càrrec per diferències amb la Junta i la Diputació, i fou substituït pel veterinari Josep Presta i Corbera, que va restar a la Granja fins poc temps abans de la seva mort, el 1888. Col·laborà assíduament a la Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i publicà, el 1880, un opuscle sobre la fil·loxera. Durant la dècada de 1870 l’activitat docent i experimental del centre va decaure tant que va estar a punt de ser clausurat. En un dels seus viatges a la ciutat comtal, el 1883, l’enginyer agrònom Eduardo Abela explicava que la Granja mantenia «una existència modesta i restringida» on es «practicaven algunes experiències de cultiu i s’hi educaven tots els anys un escàs nombre d’aprenents». La infraestructura de la Granja es limitava a «un modest edifici i unes poques hectàrees de terreny, majoritàriament de regadiu» (Abela, 1883: 730). Com a accessoris més moderns, el centre disposava d’una màquina per bombejar l’aigua, fabricada a Barcelona per Miquel Escudet i que funcionava amb gas de l’enllumenat, i d’un

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

416

Página 416

J. CARTAÑÀ I PINÉN

coniller del tipus «cel·lular» inventat a França pels Srs. Roux i Gayot i que havia estat millorat pel director Josep Presta. En els anys vuitanta, la Granja va anar incrementant i millorant el seu equipament amb l’adquisició d’una trilladora Ramsones & Sims, un locomòbil de vuit cavalls de vapor i una batedora que funcionava amb un argue. També va incorporar el material de l’Estació Vitícola i Enològica de Tarragona i l’Estació Antifil·loxèrica de Girona que havien estat clausurades. El 1889, va ser nomenat director del centre l’enginyer agrònom Hermenegildo Gorría Royán i la Granja va passar a dependre de l’Estat (R. O. de 7 d’agost de 1890), que hi va crear una Escola de Perits i Capatassos agrícoles, juntament amb d’altres a Saragossa, València i Jerez de la Frontera. El 1894 la Diputació recuperà la propietat de la Granja, mantenint l’Escola Provincial d’Agricultura, que tingué un gran èxit formant 149 perits en el període 1894-1898. L’obertura de l’avinguda Diagonal el 1912 va propiciar la desaparició física de la Granja, que fou traslladada al recinte de l’Escola del Treball, transformada en l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Els hereus del marquès de Sentmenat van reclamar els terrenys no afectats, amb la qual cosa es van iniciar diverses picabaralles i plets amb l’Ajuntament que van perdurar fins als anys 1950. Finalment el solar va tornar al seu antic propietari a canvi que aquest sufragués la construcció de les Llars Mundet amb 135 milions. El solar va restar buit fins a la construcció dels Magatzems Sears, actualment Hipercor. La recerca agronòmica i científica

Entre 1856 i 1888, els tres directors de la Granja portaren a terme nombroses recerques, especialment relacionades amb la introducció de nous cultius, l’experimentació d’adobs i els rendiments de nova maquinària. En els primers treballs, dissenyats per Jaume Llansó ja el 1856, es van estudiar els avantatges i inconvenients de diversos farratges nous per introduir-los i generalitzar-ne el seu cultiu al Principat. Cal destacar les experiències realitzades amb la sulla o enclova (Hedisarum onobrychis), la melca ensucrada (Sorghum saccharatum) de la qual se sembraren les tres varietats blanca, negre i roig-groga i de la qual es van a arribar a fer quatre o cinc segues (Llansó, 1858: 218). La serradella (Ornithopus perpusillus), lleguminosa d’origen portuguès que havia estat aclimatada i comercialitzada a França pel cultiu de prats artificials. El resultat de l’experiència fou decebedor sent la sulla molt més productiva com a farratge. L’anomenat trèvol d’Holanda (Trifolium pratense) es demostrà clarament més eficient que el trèvol vermell utilitzat a Catalunya com a farratge de secà, ja que es podien aconseguir dues segues i era més resistent a les variacions climàtiques. L’estripa-sac (Bromus pratensis), gramínia de secà, resultà no ser gaire adequada com a farratge d’hivern, ja que les tiges creixien poc. Se’n recomanà el seu consum de manera directa pel bestiar (Llansó, 1858: 270). Finalment, entre febrer i abril de 1858, es van plantar 5.000 esqueixos d’herba de Guinea (Panicum altissimum), estudiant les condicions fisiològiques de la planta. S’obtingue-

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 417

RECERCA I ENSENYAMENT AGRONÒMIC A LA CATALUNYA DEL VUIT-CENTS

417

ren tan bons resultats que la collita es posà a la venda per als agricultors interessats en el seu conreu. L’activitat agronòmica de la Granja fou molt notable en aquests primers anys, ja que a més dels farratges citats també es plantaren una vintena més d’espècies, algunes d’elles ben poc conegudes a Catalunya i que foren mostrades al públic assistent a l’Exposició de Productes Agrícoles organitzada per l’Institut Català de Sant Isidre, l’octubre de 1859 (Catálogo, 1859: 303-326). Altres espècies que foren estudiades per Llansó foren els cereals i els tubercles. L’any 1859 s’inicià l’estudi de «tots aquells tubercles que s[ó]n poc coneguts en el país o que no han estat objecte d’un cultiu especial per a ser inclosos entre els nostres productes agrícoles». Els experiments van començar amb el moniato, planta que Llansó va portar de Menorca on s’havia aclimatat de forma extraordinària i que considerava una varietat de la patata de Màlaga (Llansó, 1859: 21). El blat també va ser objecte d’estudi, especialment el mecanisme de preparació del sòl. Des de la Granja s’intentava influir els pagesos de l’entorn sobre la necessitat de realitzar caves profundes: «mentre que el blat que es va sembrar en la Granja Experimental oferia una vegetació ufanosa sense haver-se fet el més petit rec, els camps immediats oferien un aspecte desconsolador. ¿Y d’on ve aquesta difer[è]ncia? Doncs que a la Granja es va preparar el s[ò]l amb una labor profunda, mentre els pagesos veïns amb prou feines han esgarrapat la terra» (Llansó, 1859: 146). El blat que es plantava a Menorca, anomenat blat de Maó, tenia una gran fama per la seva qualitat. Animat per aquest fet, la Junta Provincial va encarregar-ne el seu conreu fent-ne la comparació amb el blat de Montjuïc (Triticum aestivum var. erythrospermum), que era la varietat més apreciada al Principat (Llansó, 1859: 87). Els terrenys de la Granja es van dividir en 39 parcel·les en les quals s’establí una rotació de cultius amb una periodicitat triennal de cara a buscar aquelles combinacions d’espècies que fossin més productives. Tenim constància que almenys aquestes rotacions es realitzaren durant els períodes de 1863 a 1866 i de 1866 a 1869. Si bé els primers anys es varen realitzar estudis sobre la productivitat de les plantes farratgeres i prats artificials, a partir de 1863 la recerca es va decantar cap a aspectes relacionats amb la fitotècnia, i destaquen els treballs sobre diferents mecanismes de sembra, adobat i cultiu en secà i regadiu amb blat de moro, cotó, remolatxa, cacauets, pèsols, guixes, ordi, llenties, cigrons i prats artificials. En el camp de la mecanització agrícola, cal destacar la introducció a Espanya el 1859, procedent del país veí, de l’anomenada «picaza o pioche», com a eina substitutiva de la fanga i que actualment encara s’usa en feines de jardineria amb la denominació de pioxa (Llansó, 1859: 87). També el 1864 es dissenyà a la Granja un aparell que permetia calcular amb facilitat l’angle de poda dels arbres fruiters o es feren demostracions davant de les elits agronòmiques del país amb maquinària més sofisticada, com les fetes el 1865 amb una tri-

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 418

418

J. CARTAÑÀ I PINÉN

lladora de la marca Cusson que es feia funcionar amb un argue, o durant la dècada de 1880 que, amb la compra d’un locomòbil i una trilladora, fou possible ampliar els estudis sobre la trilla de diversos cereals. L’Estació meteorològica de la Granja Experimental

El desembre de 1860, Jaume Llansó va fer arribar a la Junta d’Agricultura una petició per establir una estació meteorològica a la Granja, «ja que està demostrat que l’atmosfera té gran influ[è]ncia en la vegetació» i que era el lloc ideal «per sentir fins les m[é]s petites oscil·lacions dels instruments que s’usen per l’estudi climatològic» (Llansó, 1860). En concret, demanava que s’adquirissin a París diversos instruments de mesura del clima com ara diversos termòmetres, un actinòmetre per a l’estudi de la radiació solar, un baròmetre de Fortin, un de quadrant de Neguer, un baròmetre d’aigua del sistema Pascal i un baròmetre sòlid de Burdon, dos pluviòmetres, diversos higròmetres de Saussure, un psicròmetre d’August o higròmetre d’evaporació, un ozonòmetre, un electròmetre de Voinemberguer per estudiar l’estat elèctric de l’atmosfera i un declinòmetre per mesurar la distància angular magnètica. Tot plegat, per un cost de 8.000 rals. Just un mes després la Junta d’Agricultura determinava «la utilitat d’un observatori meteorològic a la Granja i que s’apliquessin a aquest objecte els primers fons destinats a la construcció». Els diners arribaren el mes de maig i s’iniciaren les gestions per la compra dels aparells. La Revista de Agricultura Pràctica, òrgan de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, se’n feu ressò, indicant que «veurem instruments físics poc utilitzats encara a Espanya, i encara podem dir que molt poc comuns a l’estranger en establiments d’aquesta classe» (Llansó, 1861: 107). La sobtada mort de Jaume Llansó el 1862 va fer que Josep Tristany, el seu successor en la direcció de la Granja, fes les primeres observacions meteorològiques tal com ens indica en la memòria referida a 1863: «La Granja ha harmonitzat els diferents cultius amb l’observació diària dels instruments meteorològics de més reconeguda utilitat» (Tristany, 1864: 12). Les lectures dels aparells es feien tres vegades al dia i es mesurava la temperatura màxima i mínima, la pressió atmosfèrica, la humitat de l’aire, els vents dominants, l’estat atmosfèric, la rosada, la pluja caiguda i l’aigua evaporada. Les observacions es feren de manera constant almenys els anys 1863, 1864 i 1865, i les mitjanes mensuals foren publicades a les Memòries de la Granja. A part de les observacions meteorològiques de caràcter general, s’estudiaven les relacions entre els factors climàtics i les manifestacions periòdiques de la vegetació com la floració i la maduració dels fruits, sent la institució pionera a Catalunya en els estudis fenològics. Cal destacar que aquest observatori, sustentat amb fons públics, no citat pels historiadors de la meteorologia, fou un dels primers de Catalunya que inicià la presa de mesures sistemàtiques i les publicà. Anys després, el 1895, el director Hermenegildo Gorria junt amb Eduard Fontserè van crear a la Granja la primera xarxa d’estacions meteorològiques de Catalunya i les Balears.

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 419

RECERCA I ENSENYAMENT AGRONÒMIC A LA CATALUNYA DEL VUIT-CENTS

419

Bibliografia ABELA, E. (1883), «Notas agrícolas de un viaje por España y Francia», Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento, Madrid, 2a època, VII, 614-620 i 726-737. BERNAT, P. (2006), Agronomia i agrònoms a la Catalunya de la Il·lustració (1766-1821), tesi doctoral, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona. CARRERA PUJAL, J. (1957), La enseñanza profesional en Barcelona en los siglos XVIII y XIX, Barcelona, Bosch. CARTAÑÀ, J. (1992), «La enseñanza agrícola en la ciudad: la agricultura en los institutos españoles del siglo XIX». A: CARTAÑÀ, J., Ciencia e ideología en la ciudad, vol. I, València, Generalitat valenciana, 1994, 211-220. — (2005), Agronomía e ingenieros agrónomos en la España del siglo XIX, Barcelona, Serbal. CATÁLOGO (1859), «Catálogo de los objetos que han figurado en la Exposición agrícola celebrada por el Instituto en los días 28, 29, 30 y 31 de octubre de 1859», Revista de Agricultura Práctica, VIII, 303-326. CRÓNICA (1860), «Crónica agrícola. Visita de las autoridades a la Granja Experimental de la provincia de Barcelona», Revista de Agricultura Práctica, IX, 189-190.

GIRALT, E. (1990), «L’Agricultura». A: NADAL I OLLER, J., Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. II, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 121-305. LLANSÓ, J. (1858-1859), «Sección práctica», Revista de Agricultura Práctica, Barcelona, VII, 52, 192, 218, 247, 270, 292; VIII, 21, 87, 144. — (1860), «Petición para la compra de diversos instrumentos meteorológicos», 7 de desembre. [Manuscrit] TRISTANY, J. (1863), «Cuadro de rotación de los cultivos ensayables en la Granja Experimental de Barcelona durante el trienio de 1863 a 1866», 4 de setembre. [Manuscrit] — (1864-1867), «Establecimientos agrícolas. Granja Experimental de Barcelona», Revista de Agricultura Práctica, Barcelona, XIII, 145, 170, 226, 250, 321; XIV, 31, 51, 77, 101; XV, 83, 199, 213, 273; XVI, 81. — (1864, 1865, 1866), Memoria leída por el director de la Granja Experimental de Barcelona, en la inauguración del segundo [tercero y cuarto] curso trienal de alumnos agricultores prácticos, Barcelona, Diputació Provincial.

01 Jordi Cartaña i Pine.qxd

27/10/08

19:11

Página 420

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 421

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 421-428

EL PRIMER VIATGE DE L’ENGINYER PORTUGUÈS NERY DELGADO A ESPANYA (1872) I L’ESTABLIMENT DE RELACIONS ENTRE ELS SERVEIS GEOLÒGICS IBÈRICS JESÚS I. CATALÀ GORGUES DEPARTAMENT D’HUMANITATS, UNIVERSITAT CEU CARDENAL HERRERA, VALÈNCIA, INSTITUTO CEU DE HUMANIDADES ÁNGEL AYALA. jcatala@uch.ceu.es

Paraules clau: geologia, serveis geològics nacionals, internacionalització, Portugal, Espanya, segle XIX The first trip of Portuguese engineer Nery Delgado to Spain (1872) and the establishment of relations between the Iberian geological surveys Summary: During the XIXth century, geology shows a process of internationalisation. The elaboration of geological maps, centred in national scopes, nevertheless demanded the collaboration between organisms of different states. The relation between the geological surveys of Portugal and Spain began in 1872 with the trip of the Portuguese engineer and geologist Nery Delgado to Madrid. Delgado met with the people in charge of the Geological Map of Spain and with other members of the group of Spanish geologists, and gathered interesting data in the Spanish collections for the elucidation of some stratigraphical and paleontological problems that appeared in their country. Key words: geology, national geological surveys, internationalisation, Portugal, Spain, XIXth century

DOI: 10.2436/20.2006.01.47

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

422

27/10/08

19:12

Página 422

J. I. CATALÀ GORGUES

Introducció

Al llarg del segle XIX, la geologia experimentà un procés accelerat d’internacionalització. Els estudis estratigràfics tendiren de forma lògica a estendre el seu focus d’interès cap a les grans estructures, abastant així dominis geogràfics cada cop majors. Efectivament, a partir de les descripcions locals, el principi de correlació dels estrats oferia la possibilitat de comparar unes localitats amb unes altres i reconstruir les relacions estructurals que les lligaven. L’escala de la descripció geològica, així, podia anar creixent, tot arribant a abastar unitats geogràfiques de gran extensió que, naturalment, ultrapassaven les unitats polítiques. Paral·lelament a aquest procés, els geòlegs també anaren avançant en un procés, lent però prou continu, de professionalització, amb la peculiaritat de la concurrència d’individus amb formacions no sempre homogènies: naturalistes amb formació universitària específica, enginyers de mines, altres tipus d’enginyers civils o militars, etc. La professionalització dels geòlegs es dugué a terme mitjançant diferents vies, però una de les més duradores i esteses va ser la creació i manteniment dels serveis geològics nacionals, amb funcions que anaven des de l’aixecament de mapes geològics fins a tasques pericials al servei dels estats que els sostenien, la fundació dels quals estigué marcada, segons Oldroyd (1996), per un «imperatiu territorial» que conduïa a elaborar eines de control científic dels territoris administrats. El servei geològic més estudiat, el britànic, fou organitzat als anys trenta del segle XIX (Secord, 1986; Knell, 2000). Espanya s’incorporà amb relativa prestesa al procés de creació d’un servei geològic nacional, que tingué una primera formulació efectiva el 1849, amb el Decret del Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques que constituí una comissió per formar la carta geològica del terreny de Madrid, amb l’atribució afegida de reunir i coordinar les dades per a la general del Regne. Els treballs implicaren, al llarg dels anys cinquanta, noms de la vàlua de Casiano de Prado (1797-1866), Guillermo Schultz (1805-1877) i altres, i el resultat fou la publicació d’un seguit de memòries i esbossos de cartografia geològica que esdevindran referències clàssiques i que atenyien diferents zones de l’Estat. Les cròniques mancances d’organització i pressupostàries, però, es deixaran sentir, i a les acaballes de la dècada la Comissió vivia llangorosament. El 1859 s’intentà una reorganització, amb la incorporació de la Comissió a la nova Junta General d’Estadística; el ben cert, però, és que els seixanta continuaran sent anys difícils per als serveis geològics espanyols (Fernández de Castro, 1874; Blázquez, 1992). Sols ja en ple Sexenni Revolucionari les coses començaran a millorar sensiblement i les tasques avançaran amb molta més rapidesa, amb la consecució del mapa geològic d’Espanya a escala 1:400.000 el 1889 (Huerga, 2000). A Portugal, per la seua banda, ja s’havia constituït el 1848 una Comissió Geològica i Mineralògica, sota la direcció de l’enginyer francès Charles Bonnet (1816-1867), depenent de l’Acadèmia Reial de Ciències de Lisboa. Nogensmenys, les seves consecucions foren ben minses; i així, el 1857 fou creada la Comissió Geològica del Regne (Comissão Geológica do Reino), com a secció dins d’una direcció administrativa d’abast més general per als treballs geodèsics, corogràfics, hidrogràfics i, precisament, geològics, al seu torn depenent del Mi-

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 423

EL PRIMER VIATGE DE L’ENGINYER PORTUGUÈS NERY DELGADO A ESPANYA (1872)

423

nisteri d’Obres Públiques, Comerç i Indústria. Aquesta Comissió és amb la que connecta veritablement l’actual servei geològic portuguès, que després de nombrosos canvis de denominació i adscripció, i havent arribat a ser un institut autònom (Instituto Geológico e Mineiro de Portugal), avui resta integrat dins de l’INETI (Instituto Nacional de Engenharia, Tecnologia e Inovação) com a Departament de Geologia. Al període inicial, que arriba fins al 1868, la Comissió Geològica comptà amb la direcció compartida —i controvertida— del metge i paleontòleg Francisco António Pereira da Costa (1809-1888) i l’enginyer militar Carlos Ribeiro (1813-1882). El primer objectiu era alçar un mapa geològic general de petita escala del territori portuguès continental.1 L’empresa, però, es preveia ben difícil, per l’absència —com en el cas espanyol— d’un mapa topogràfic que servira com a base cartogràfica. Unes altres seccions de la Comissió Geodèsica havien de treballar, doncs, en aquest sentit. Mentrestant, calia fer unes altres activitats. I si l’absència d’un mapa topogràfic era un fre evident, no ho era menys l’absència de revistes, llibres, instruments i col·leccions (Carneiro, 2005). Ribeiro, el més agosarat i conscient dels iniciadors de les tasques del servei geològic, procurà, com a primera disposició, iniciar relacions amb l’estranger per començar a superar la situació. Açò li dugué, l’any 1858, a fer un llarg viatge per diversos països europeus amb l’objectiu d’adquirir tots eixos elements d’estudi que hem esmentat i establir contactes amb els geòlegs estrangers. La darrera etapa la desenvolupà a Espanya, i concretament a Madrid, on passà vuit dies (Leitão, 2001; Carneiro et al., 2003; Leitão, 2004). Vint anys després, el també enginyer militar Nery Delgado (1835-1908), aleshores adjunt de la Secció dels Treballs Geològics (Secção dos Trabalhos Geológicos, nova denominació del servei geològic portuguès), va ser enviat a Espanya pel mateix Ribeiro, el seu superior —i a qui, per cert, acabaria per succeir al capdavant dels serveis geològics portuguesos arran la seua mort. Delgado ja mantenia contacte epistolar amb diversos geòlegs espanyols, com ara Joaquín Gonzalo y Tarín (1838-1910), amb qui va recórrer la província de Huelva per tal d’estudiar la relació estratigràfica amb els terrenys a l’altra banda de la frontera. També visità Lleó i Astúries, en companyia de Lucas Mallada (1841-1921), i naturalment estigué a Madrid (Carneiro, 2001; Carneiro et al., 2003). La confiança amb què Delgado es mogué durant aquest viatge, però, no es bastia sols en la correspondència mantinguda amb molts dels prohoms de la geologia espanyola de l’època. En realitat, molts li eren ja coneguts personalment. El viatge de 1872

Els viatges de Ribeiro i Delgado de 1858 i 1878, respectivament, són els que fins la data han estat objecte d’estudi per part dels historiadors en l’intent d’esbrinar les relacions entre els serveis geològics de Portugal i Espanya. Tanmateix, entre els dos viatges n’hi hagué un altre més, a càrrec de Delgado, el 1872, que fins ara havia romàs sense estudiar. La inspecció dels abundosos materials de l’Arxiu Històric de l’Institut Geològic i Miner de Portugal ens ha 1.

Per a la història de la cartografia geològica a Portugal, vegeu Carneiro & Mota (2005).

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 424

424

J. I. CATALÀ GORGUES

donat l’oportunitat de trobar dos manuscrits relatius a aquest viatge. Precisament el fet de no haver estat imprès un informe del viatge (al contrari que els altres dos) i que les tasques de catalogació de l’Arxiu encara es troben en una fase inicial, explica que fins ara haja passat desapercebut. Els manuscrits esmentats tenen continguts prou complementaris. Un és un esborrany de l’informe que Delgado havia de presentar als seus superiors una volta acabada la seua missió —desenvolupada a Madrid— i palesa evidentment la formalitat que requereix un document d’eixa classe en comunicar els resultats assolits;2 l’altre, una mena de diari de les seues activitats en l’execució de l’esmentada missió, resulta més personal i detalla amb més vivacitat les experiències viscudes.3 Segons la breu referència del viatge que apareix a l’informe anual relatiu als treballs executats pel conjunt de les seccions de la Direcció General, els objectius de la missió de Delgado havien estat: estabelecer relações scientificas entre a secção geologica e os geologos da nação vizinha, e ao mesmo tempo obter por compra ou de qualquer outra fórma collecções authenticas, tanto paleontologicas como lithologicas e mineralogicas do sólo de Hespanha, para servirem ao estudo comparativo dos terrenos sedimentares e eruptivos dos jazigos de substancias uteis que possuimos. (Folque, 1873b: 15-16)

L’informe manuscrit del viatge parla, efectivament, d’aquests dos objectius, tot afegintn’hi un tercer: Examinar a disposição e classificação das colecções nos museus oficiais de geologia e de mineralogia, que melhor pudéssemos tomar como modelo nos nossos trabalhos análogos.4

Delgado, que com ha palesat Carneiro (2001) tenia de la tasca geològica internacional un concepte pràcticament cavalleresc, justificava el viatge al·ludint a quanto proveito se pode obter do estudo em comum de regiões, que a natureza bem diversamente das conveniências politicas, e do carácter e interesses dos povos, ligou o mais estreitamente entre si, podendo até dizer-se que as talhou pelos mesmos moldes.5

[Esborrany de l’informe de Nery Delgado a Filipe Folque, director general dels Trabalhos Geodésicos, Topográficos, Hidro-

gráficos e Geológicos do Reino, a propòsit del seu viatge a Espanya el 1872]. 16-7-1872, Arquivo Histórico do Instituto Geológico e Mineiro de Portugal (AHIGMP), cx. 97, carp. 2, s/c (arm. 3): 1r-9v. 3.

[Nery Delgado], [Diari del seu viatge a Espanya]. 1872, AHIGMP, cx. «Nery Delgado Vários», s/c (arm. 4), 14 p.

Esborrany de l’informe... [nota 2]: 1r.

Esborrany de l’informe... [nota 2]: 2r.

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 425

EL PRIMER VIATGE DE L’ENGINYER PORTUGUÈS NERY DELGADO A ESPANYA (1872)

425

En tot cas, les necessitats més elementals dels mateixos serveis geològics portuguesos aconsellaven el viatge, especialment ara que les col·leccions reunides des del viatge de Ribeiro estaven a l’Escola Politècnica de Lisboa, després de la supressió contingent dels serveis el 1868, motivada per les greus discrepàncies entre els llavors codirectors, Ribeiro i Pereira da Costa. L’any següent es creà una Secció de Treballs Geològics (Secção dos Trabalhos Geológicos), ara amb només Ribeiro al capdavant i amb Delgado com a adjunt (Carneiro, 2005). Però treballar sense col·leccions comparatives no era possible, i per això calia adquirir-les a l’estranger fóra com fóra. L’elecció d’Espanya era clara: per raons de veïnatge, era la referència més immediata. I com que, amb daltabaixos, els serveis geològics espanyols havien funcionat des de 1849, i a Madrid, a més, hi havia dos centres amb tradició com eren l’Escola de Mines i el Museu de Ciències Naturals, les possibilitats d’obtenir uns bons fons d’exemplars de roques, minerals i fòssils eren ara molt majors que quan Ribeiro havia fet el seu viatge. Segons relata al seu «diari» del viatge, Delgado arribà a Madrid el dia 3 de juny de 1872. L’endemà s’entrevistà amb Jacobo Rubio (1824-1898), professor a l’Escola de Mines, institució que visitaren junts el dia 5.6 A l’Escola, Rubio li presentà el seu company Justo Egozcue (1833-1900), professor de geologia i paleontologia des de 1866 i autor d’alguns manuals d’ensenyament molt influents relatius a aquelles matèries (López de Azcona, 1988). Per aquella època, Egozcue estava ja implicat en els treballs de la Comissió del Mapa Geològic sorgida del Decret de 28 d’abril de 1870, que establí una vinculació molt marcada al Cos de Mines dels treballs oficials d’alçament de la cartografia geològica (Blázquez, 1992). La Comissió, aleshores, encara tenia un marge d’actuació molt estret, no tant per manca de competències, sinó de recursos. Quan Delgado visità Madrid, podem dir que la Comissió es trobava en una fase d’expectativa, amb unes atribucions importants i una organització dels treballs que teòricament podia oferir bons resultats, però al capdavall òrfena dels mitjans materials necessaris. El portuguès se n’adonà immediatament, quan el dia 7, una volta més acompanyat de Rubio, visità l’establiment de la Comissió, que ocupava la planta principal de l’edifici situat al número 23 del carrer d’Isabel la Catòlica.7 Delgado conegué de primera mà com de precàries eren les condicions amb què treballava la Comissió en parlar amb l’enginyer Felipe Martín Donayre (1825-1890), cap de la segona secció, qui li facilità dades relatives a l’assignació pressupostària. Per a aquell any, la Comissió comptava amb uns 8.000 duros, quantitat que difícilment arribava tan sols a cobrir les despeses de publicacions. De fet, segons el testimoni de Martín recollit per Delgado, era molt probable que no es pogueren fer en aquell exercici treballs de camp.8 6.

Diari... [nota 3]: 1.

Esborrany... [nota 2]: 5v-6r; Diari... [nota 3]: 3-4.

Diari... [nota 3]: 4. A l’informe que Delgado elevà als seus superiors no hi ha cap esment d’aquestes dades. Ja l’any ante-

rior, els reconeixements de la província d’Osca dirigits per Martín amb l’auxili de Mallada hagueren de ser suspesos quan només s’havia recorregut l’extrem nord-oest del territori per manca de diners (Urteaga, 1988).

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 426

426

J. I. CATALÀ GORGUES

Delgado també s’entrevistà amb Felipe Bauzá (1802-1875), l’ancià president de la Comissió, en qui trobà una disposició excel·lent en allò relatiu a reforçar els lligams entre els serveis geològics dels dos estats ibèrics. Segons relata Delgado, Bauzá li manifestà que hauria volgut viatjar personalment a Lisboa aquell mateix any, però que el seu estat de salut li ho havia impedit. També, que havia ordenat als enginyers de la Comissió que foren reservant duplicats de les col·leccions, així que aquestes foren estudiades, per tal d’enviar-los a la Secció Geològica de Portugal i establir un bescanvi regular. Una actitud, segons Delgado, pròpia de la «generosidade verdadeiramente cavalheiresca [...] peculiar aos povos da Península».9 Com a primera provisió, li regalaren tres exemplars de cada publicació del dipòsit de la Comissió, amb destinació per a la biblioteca de la Secció i les biblioteques personals de Carlos Ribeiro i del mateix Delgado.10 Bauzá i la resta de components de la Comissió, a més, també proporcionaren a Delgado un munt d’informació relativa a l’organització mateixa dels serveis geològics espanyols. Així, Bauzá li permeté consultar el reglament de la Comissió, tot i estar encara sense aprovació governativa (i pregant-li, naturalment, que no fera publicitat dels continguts).11 A més d’això, li foren proporcionades notes a propòsit dels sous del personal de la Comissió, la seua organització per seccions12 i la marxa dels treballs (memòries i mapes) d’estudi provincial.13 Delgado, escrupolosament, va informar el seu director general dels dos darrers aspectes, però reservà la informació relativa al reglament i als sous. A més d’aquestes indagacions bàsicament administratives, i d’acord amb els seus interessos científics, ja per aquells volts centrats en els estudis del paleozoic portuguès (Choffat, 1909), Delgado dedicà part de l’estada a la inspecció dels fòssils paleozoics dipositats a les col·leccions de l’Escola de Mines i de la Comissió,14 especialment aquells que ell pensava que el podien ajudar a la demarcació del Silurià a Portugal, el gran problema estratigràfic amb què s’estava enfrontant ja per aquells anys (Folque, 1873a) i que definiria la part principal de la seua contribució científica (Carneiro, 2005). Complementàriament, Delgado també visità el Museu de Ciències Naturals,15 acompanyat per Joan Vilanova —«sábio respeitável de reputação europeia» i «pessoa a quem não 9.

Esborrany... [nota 2]: 1v.

10.

Diari... [nota 3]: 5.

11.

Diari... [nota 3]: 14.

12.

«Sueldos de los Cuerpos de Ingenieros de Caminos, Minas y Montes», p. [1], seguit de «Comision geologica», p. [2]-[4],

s/d, AHIGMP, cx. «Nery Delgado Vários», s/c (arm. 4). 13.

«Nota de los planos y memorias geológicas publicadas», p. [1]-[2], seguit de «Nota de los planos, memorias y reseñas ge-

ológicas no publicadas», [3]-[4], s/d, AHIGMP, cx. «Nery Delgado Vários», s/c (arm. 4). Aquests documents, com també els esmentats a la nota anterior, es troben junt amb el diari de Delgado, tots lligats amb una faixa de paper que diu «Apontamentos concernentes ao relatorio da minha primeira viagem a Madrid em 1872». 14.

Esborrany... [nota 2]: 2v.

15.

Diari... [nota 3]: 7-8 i 12-13.

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 427

EL PRIMER VIATGE DE L’ENGINYER PORTUGUÈS NERY DELGADO A ESPANYA (1872)

427

podia deixar de dirigir-me para satisfazer ao principal artigo das Instruções que V.ª Ex.ª [el Director general] me ditou».16 També es trobà a Madrid amb l’antropòleg i prehistoriador Francisco Tubino (1833-1888),17 col·laborador de Vilanova, i amb qui mantenia des de feia temps correspondència. Delgado, finalment, completà els objectius del seu viatge amb l’adquisició d’algunes col·leccions a l’enginyer de mines Ignacio Gómez de Salazar (18181876), director-propietari de la Revista Minera.18 Delgado interrompé les seues notes detallades al diari el dia 13 de juny, tot i que hi ha unes petites notes marginals relatives als dies compresos entre el 14 i el 17, i que assenyalen una visita al Museu Arqueològic el dia 15.19 L’informe no fa esment de dates, amb la qual cosa no podem dir amb plena seguretat quin dia acabà l’estada de Delgado a Madrid, estesa com a mínim al llarg de dues setmanes. Conclusions

La necessitat d’una col·laboració eficaç entre els geòlegs de diverses nacionalitats fou fortament esperonada amb la creació dels serveis geològics nacionals i les tasques de descripció estratigràfica de grans extensions relacionades amb les tasques d’aixecament dels mapes geològics. El cas de Portugal i Espanya mostra com, malgrat les carències funcionals dels respectius serveis geològics i, en general, els processos d’institucionalització poc avançats que es palesen a ambdós estats al segle XIX en allò que pertoca la geologia, fou possible, però, una col·laboració, que al capdavall ajudà a remuntar una mica aquesta situació. Els viatges dels responsables dels serveis geològics portuguesos a Espanya foren un element clau en aquest procés i, a més dels seus objectius de caire més pràctic, estigueren animats per una visió internacionalista del treball científic i un sentit cavalleresc de les relacions entre els enginyers i naturalistes de tot el món. Agraïments

Aquest treball ha estat possible gràcies a una beca per a la mobilitat del professorat concedida per la Fundación Universitaria CEU - San Pablo. He d’expressar el meu agraïment a la professora Ana Carneiro, de la Universidade Nova de Lisboa, per la seua orientació i encoratjament durant els treballs de recerca per a aquest treball. També he d’agrair al personal de la Biblioteca e Arquivo Histórico do Instituto Geológico e Mineiro de Portugal (ara INETI), sota la direcció de la Dra. Paula Serrano, les grans facilitats ofertes per treballar amb els fons que s’hi custodien.

16.

Esborrany... [nota 2]: 2v-3r.

17.

Diari... [nota 3]: 6.

18.

Esborrany... [nota 2]: 5r.

19.

Diari... [nota 3]: 14.

02 Jesus Catala Gorgues.qxd

27/10/08

19:12

Página 428

428

J. I. CATALÀ GORGUES

Bibliografia BLÁZQUEZ, A. (1992), «La contribución geológica del naturalismo: Los trabajos del mapa geológico nacional». A: GÓMEZ MENDOZA, J.; ORTEGA, N. (dir.), Naturalismo y geografía en España, Madrid, Fundación Banco Exterior, 79-134.

— (1873b), Direcção Geral dos Trabalhos Geodesicos, Topographicos, Hydrographicos e Geologicos do Reino. Relatorio dos trabalhos executados n’esta Direcção durante o anno de 1872, Lisboa, Imprensa Nacional.

CARNEIRO, A. (2001), «The travels of Nery Delgado (1835-1908) in the context of the Portuguese Geological Survey», Comunicações do Instituto Geológico e Mineiro, 88, 277-292.

HUERGA, A. (2000), «Evolución histórica de la Comisión para la Carta Geológica de Madrid y General del Reino». A: CUSTODIO, E.; HUERGA, A. (dir.), Ciento cincuenta años 1849-1999. Estudio e investigación en las Ciencias de la Tierra, Madrid, Instituto Tecnológico Geominero de España, 49-68.

— (2005), «Outside Government Science, “Not a Single Tiny Bone to Cheer Us Up!” The Geological Survey Of Portugal (1857-1908), the Involvement of Common Men, and the Reaction of Civil Society to Geological Research», Annals of Science, 62, 141-204.

KNELL, S. (2000), The Culture of English Geology, 1815-1851. A Science Revealed through its Collecting, Aldershot, Ashgate.

CARNEIRO, A. et al. (2003), «The Role of Travels in the Internationalisation of Nineteenth Century Portuguese Geological Science». A: SIMÕES, A. et al. (ed.), Travels of Learning. A Geography of Science in Europe, Dordrecht, Kluwer, 249-297.

LEITÃO, V. (2001), «The travel of geologist Carlos Ribeiro (1813-1882) to Europe, in 1858», Comunicações do Instituto Geológico e Mineiro, 88, 277292.

CARNEIRO, A.; MOTA, T. S. (2005), «A tradição cartográfica nos Serviços Geológicos de Portugal», Comunicações Geológicas, 92, 143-156.

— (2004), Assentar a primeira pedra: As primeiras Comissões Geológicas portuguesas (1848-1868), tesi doctoral, Lisboa, Universidade Nova de Lisboa. [Inèdit]

CHOFFAT, P. (1909), «La géologie portugaise et l’oeuvre de Nery Delgado», Bulletin de la Société Portugaise des Sciences Naturelles, 3 (suplement 1), 1-35.

LÓPEZ DE AZCONA, J. M. (1988), «Mineros destacados del siglo XIX. Justo Egozcue y Cía. 1833-1900», Boletín Geológico y Minero, 99, 986-989.

FERNÁNDEZ DE CASTRO, M. (1874), «Notas para un estudio bibliográfico sobre los orígenes y el estado actual del Mapa Geológico de España», Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, 1, 17-68; 309-320. FOLQUE, F. (1873a), Direcção Geral dos Trabalhos Geodesicos, Topographicos, Hydrographicos e Geologicos do Reino. Relatorio dos trabalhos executados n’esta direcção durante o anno de 1871, Lisboa, Imprensa Nacional.

OLDROYD, D. R. (1996), Thinking about the Earth. A History of Ideas in Geology, Cambridge, Mass., Harvard University Press. SECORD, J. A. (1986), «The Geological Survey of Great Britain as a Research School, 1839-1855», History of Science, 24, 223-275. URTEAGA, L. (1988), «Lucas Mallada y la Comisión del Mapa Geológico», Boletín de la Real Sociedad Geográfica, 124-125, 213-231.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 429

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 429-442

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX INÉS PELLÓN GONZÁLEZ ESCUELA TÉCNICA SUPERIOR DE NÁUTICA, UNIVERSIDAD DEL PAÍS VASCO. ines.pellon@ehu.es

Palabras clave: química, biografías, siglo XIX Biographical notes of some XIX century Spanish chemists Summary: This paper shows a short biography of some XIX century Spanish chemists. Key words: chemistry, biographies, XIX century

Presentación

Las trayectorias vitales de los científicos que tuvieron relación con la ciencia química en diversos lugares de la Península Ibérica a lo largo del siglo XIX constituyen un relato apasionante. De procedencias y formación muy dispares, se preocuparon por impartir una docencia de calidad, y muy a menudo desarrollaron su trabajo en numerosas localidades, a veces en condiciones precarias. Incluso algunos de ellos consiguieron investigar y publicar en revistas de prestigio internacional, a pesar de las numerosas dificultades que tuvieron que superar. Esta relación de personajes pertenece a un proyecto más amplio que ha sido realizado por los miembros del Grupo de Investigación en Historia de la Ciencia «Andrés de Poza» de la Universidad del País Vasco (UPV/EHU), cuyo coordinador-responsable es el doctor José Llombart Palet. Para realizar este trabajo, se han consultado los documentos

DOI: 10.2436/20.2006.01.48

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

430

27/10/08

19:12

Página 430

I. PELLÓN GONZÁLEZ

y los textos depositados en diferentes archivos y bibliotecas, y debido a la escasez de espacio, sólo se han seleccionado un escaso número de los científicos que se han estudiado. Este trabajo se enmarca dentro de un proyecto de investigación bianual concedido por la UPV/EHU titulado «Biografía científica del Instituto Guipuzcoano de Segunda Enseñanza. Segunda parte de una trilogía» (bienio 2004-2006). Código: 1/UPV 00172.310-H-15821/2004. Algunas biografías (por orden alfabético) BRUNET TALLEDA, Antonio. Hostalrich (Girona), 05.III.1827-08.VII.1876

Alumno del Seminario Conciliar de Girona, estudió la carrera de Farmacia, en la que obtuvo el título de doctor el 04.XII.1860. Catedrático de Farmacia Químico-Orgánica en la Universidad de Santiago desde 1863 hasta 1873, y de Materia Farmacéutica Animal y Mineral desde 1873 hasta 1876, llegó a ser decano de esta Facultad. Se trasladó a la Universidad de Madrid por R. O. de 10.III.1876, donde sustituyó al que fue el primer catedrático de Mineralogía y Zoología en la Facultad de Farmacia, Nemesio de la Llana (Archivo General de la Administración, Educación, Caja 31/15.421). Obras de Antonio Brunet Talleda: — «Los hechos observados ¿son bastante fundamento para deducir que con los tiempos se llegará a descubrir verdadera sensibilidad en las plantas?», discurso leído en la Universidad Central en el acto de recibir la investidura de Doctor [en la Facultad de Farmacia], Madrid, Imprenta de Bernabé Fernández, 1860. — «Averiguación de dónde procede la materia de que constan los animales y las plantas y qu[é] se hace de ella cuando estos seres después de su muerte desaparecen de la superficie de la tierra», discurso leído en la Universidad de Santiago por Antonio Brunet en la solemne apertura del curso académico de 1864 á 1865, Santiago de Compostela, Estab. tip. de Manuel Mirás, 1864. — Curso de farmacia químico-orgánica: con mejoras introducidas en las mismas, o con nuevos métodos y nuevos aparatos para medirlas; Estudios sobre algunas preparaciones farmacéuticas, Santiago, Estab. Tip. de José M. Paredes, 1867. — Sinopsis de la clasificación y principales caracteres de los ácidos y bases, así orgánicos como inorgánicos, que más comúnmente se encuentran en las operaciones de análisis química, Madrid, Oficina Tip. del Hospicio, 1874. — Estudios sobre algunas preparaciones químicas y farmacéuticas: con mejoras introducidas en las mismas, ó con nuevos métodos y nuevos aparatos para practicarlas, Santiago, Establecimiento tipográfico de José M. Paredes, 1872. — Sinopsis de la clasificación y principales caracteres de los ácidos y bases así orgánicos como inorgánicos que más comúnmente se encuentran en las operaciones de análisis química, Madrid, Oficina Tipográfica del Hospicio, 1874. — Programa de las lecciones de Materia Farmacéutica Animal y Mineral que explica el Dr. Antonio Brunet, Santiago, Tip. de José M. Paredes, 1875.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 431

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX

431

DURO Y GARCÉS, José. Yanguas (Soria), 1797 - Madrid, 30.VIII.1855

Bautizado en la iglesia parroquial de Santa María y San Lorenzo, comenzó sus estudios de segunda enseñanza en Soria en 1806. A finales de 1809 se matriculó en la Universidad de Valladolid, hasta que la guerra contra los franceses le obligó a dejar sus estudios y a entrar como cadete en el recién creado regimiento de Dragones de Soria. Abandonó la carrera de las armas en 1817 para matricularse en las asignaturas de física y química del Colegio de Farmacia de Madrid, y en las de mineralogía del Real Gabinete de Historia Natural. Se trasladó a París en febrero de 1820, donde permaneció siete años subvencionado por el industrial Rafael de Rodas. Allí tuvo un maestro particular de matemáticas y fue discípulo de los químicos Nicolás Luis Vauquelin, Louis Jacques Thènard y Pierre Louis Dulong en el Colegio de Francia y en la Facultad de Ciencias. También asistió a un curso de química con el profesor Barruel en la Facultad de Medicina, con el que aprendió la aplicación de las vías seca y húmeda al análisis químico y a las artes. Además, en la Universidad de la Sorbona estudió con Joseph Gay-Lussac, Jean Baptiste Biot, Claude Servais Mathias Pouillet y François Sulpica Beudant. Recorrió los principales departamentos franceses que tenían industrias mineras de posible aplicación a España, asesorado por Antonio Gutiérrez y José Luis Casaseca, profesores del Real Conservatorio de Artes de Madrid. Regresó a España en 1827, y cuando Joaquín Cabezas (1760-1828), catedrático de Química Docimástica en la Dirección General de Minas, enfermó, Duro solicitó sustituirle en su plaza, y comenzó las clases en noviembre de 1828. La cátedra fue suprimida en 1834 y restablecida en 1835, pero Duro, que había sido nombrado inspector de distrito de segunda clase del Real Cuerpo Facultativo de Minas por R. D. de 21.IX.1833, no la reclamó. Fue director de una fábrica de salitre y azul de Prusia, de otra factoría especializada en la fundición de minerales argentíferos (1841) y fue el propietario de una destilería de licores. En 1850 obtuvo el cargo de ensayador de metales en la Casa de la Moneda de Madrid, fue socio fundador de la Academia de Ciencias Naturales de Madrid y en 1854 fue elegido académico numerario de la Real Academia de Ciencias de Madrid. Su única obra escrita localizada por el momento muestra los métodos analíticos que se aplicaban a los metales preciosos, e incluye un estudio en profundidad del procedimiento de copelación que describía Nicolás Louis Vauquelin (Maffei & Rua Figueroa, 1871-1872; López Piñero, 1983; López de Azcona, 1984, 1987). Obras de José Duro y Garcés: — «Discurso sobre los diferentes métodos de ensayar y afinar los metales preciosos y sus aleaciones más usuales», Memorias de la Real Academia de Ciencias, 3ª Serie. Ciencias Naturales. Tomo 1. Parte 3ª: 143-160 (1850-1854). [Leído por el autor en la sesión pública de su recepción como académico numerario, celebrada el 12 de marzo de 1854.]

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 432

432

I. PELLÓN GONZÁLEZ

ESCOSURA MORROGH, José Luis de la. Madrid, 15.IX.1821-6.VI.1904

Alumno del Instituto de San Isidro de Madrid, terminó sus estudios de ingeniero de Minas en 1844, y desde este año hasta 1854 dirigió las explotaciones mineras de San Juan de Alcaraz, Barbadillo de Herreros, Calcena y Hortihuela, y las fundiciones de cobre y plomo de Cartagena. Comisionado para estudiar los métodos de afinación de varios metales preciosos en Francia, Inglaterra y Alemania, trabajó como oficial de dirección en el Ministerio de la Gobernación. Fue ensayador primero de la Casa de la Moneda de Sevilla por oposición (1856), y ensayador segundo de la de Madrid (1857). En 1859 se trasladó a Filipinas como director de la Casa de la Moneda de Manila, y cuando regresó a la Península en 1866 trabajó como ensayador segundo en Madrid hasta que fue nombrado director de ensayos en 1899, cargo que ocupó hasta su fallecimiento. Elegido senador por la provincia de Albacete durante la legislatura 1882-1883, ocupó los cargos de inspector general del Cuerpo de Ingenieros de Minas y de presidente de la Junta Superior Facultativa de Minería. Director de la Escuela Especial del Cuerpo, fue profesor en ella de química analítica y de docimasia. Poseía la cruz de la Orden de Carlos III, así como el título de Ensayador de Comercio en Francia, concedido por la Casa de la Moneda de París (Expediente personal del Senador D. Luis de la Escosura y Morrogh, por la provincia de Albacete. Sign.: HIS-0152-01, página web consultada el 26.V.2006;1 Bert, 1853; Segovia, 1881; Palau y Dulcet, 2004; Vernet, 1975; Bermejo, 2006; Fernández, 2006). Obras de José Luis de la Escosura Morrogh: — Descripción de las minas de la provincia de Zamora, Madrid, Imprenta de Corrales y Compañía, 1846. — Informe sobre la mina de Santa Cecilia sita en Hiendelencina, Madrid, Imp. del Diccionario Universal del Derecho Español Constituido, 1853. — Apéndice a la contestación dada por D. Juan Bert a los Sres. D. Diego Genaro Lletget, D. Vicente de Masarnau y D. Juan Pedro Blesa, sobre el análisis que han hecho de la cera vegetal, Madrid, [s. n.], 1853. — Observaciones al proyecto de ley de minas presentado a las Cortes [por Luis de la Escosura, Lucas de Aldana, Manuel Fernández de Castro, Manuel Abeleira, Lino Peñuelas, Eugenio Maffei, Eduardo Cifuentes], Madrid, Imp. de Fortanet, 1855. — «Viaje metalúrgico por el litoral del Mediterráneo, verificado en el mes de Octubre de 1848 de orden del Excmo. Sr. Director General de Minas. II, de los escoriales de Cartagena», Revista Minera, 8, 1857: 509-525. — Apuntes recogidos en un viaje a Francia para estudiar la fabricación del cobre y del latón [Manuscrito], [s. n.], 1867. 1.

<http://www.senado.es/cgi-bin/BRSCGi?CMD=VERDOC&BASE=HISE&DOCN=OOOOOO930>

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 433

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX

433

— Discursos leídos ante la Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales en la recepción pública del Señor D. Luis de la Escosura el día 4 de julio de 1869 [Tema: Los límites del análisis químico. Contestación de D. Magín Bonet y Bonfill], Madrid, Imprenta y Librería de la Viuda de Aguado e Hijo, 1869. — Historia del tratamiento metalúrgico del azogue en España, Madrid, Imp. M. Tello, 1878. — Electrolisis: determinación cuantitativa del azogue por un nuevo método electrolítico; artículo publicado en la Revista minera y metalúrgica por Horacio Bentabol y Ureta, Madrid, Estab. tip. de Lapuente, 1886. — El artificio de Juanelo y el puente de Julio César: memoria publicada por la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid por Luis de la Escosura y Morrogh, Madrid, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, 1888. — Memoria sobre el legado Gómez-Pardo: relativo al año económico de 1890-1891, Madrid, Tip. de Hijos de Lafuente, 1890. — Introducción al estudio de la química analítica cualitativa, Madrid, Est. Tip. Suc. de Rivadeneyra, 1894. — Compendio de química analítica cuantitativa y de docimasia, Madrid, Est. Tip. Suc. de Rivadeneyra, 1895. — De la electrólisis cuantitativa del azogue y del cobre [s. l., s. n., s. a.]. JUSTO Y VILLANUEVA, Luis. Madrid, 1834-31.I.1880

Ingeniero industrial de formación, así como licenciado y doctor en ciencias físicoquímicas, trabajó como profesor en la Escuela Industrial de Gijón hasta que fue suprimida al terminar el curso 1859-1860. En ese mismo año (1860) llegó a Barcelona para encargarse de las enseñanzas de química en la Escuela Industrial de la capital condal, donde permaneció hasta 1875, fecha en la que regresó a Madrid como profesor del Instituto Industrial. Especializado en temas agrícolas, mientras residió en Cataluña compaginó sus tareas docentes con una importante labor de investigación enfocada al progreso de la agricultura. Además, en 1863 fundó en l’Hospitalet de Llobregat una de las primeras empresas españolas de fertilizantes químicos, denominada «La agricultora catalana», la cual obtuvo un importante palmarés de premios por la calidad de sus productos. En 1867 participó en la inauguración del laboratorio químico-agrícola de San Isidro, dependiente del Institut Agrícola Català de San Isidre, en el que explicó la asignatura de agronomía a partir de 1869. Unidas a las enseñanzas teóricas, se contemplaban diversas excursiones, que eran de carácter obligatorio para los alumnos. A partir de las memorias de ellas se puede conocer la realidad agrícola del país en la segunda mitad del siglo XIX. Preocupado por la divulgación del conocimiento de las ciencias naturales y su aplicación a la agricultura, escribió numerosas obras, y en 1870 inició la publicación de la revista titulada Biblioteca Agrícola con un volumen titulado «De los abonos para las tierras». Colaboró con asiduidad en varias publicaciones, como la Revista del Instituto Agrícola o el Calendari del Pagès.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

434

27/10/08

19:12

Página 434

I. PELLÓN GONZÁLEZ

Impartió numerosas conferencias e introdujo importantes mejoras en las industrias rurales. En 1879 dimitió de su cargo como profesor para dirigir el laboratorio de Inspección Municipal de Madrid, puesto que ocupó hasta su prematuro fallecimiento, a la edad de 46 años (Real Academia de Ciencias y Artes, 1913-14: 128-135; Camps, 1969: 342; López Piñero, 1983; Bosch, 1989; Sunyer, 1991; Casassas, 1993; Sunyer, 1997a, 1997b; Clará, 1869; Lusa, 2006a y 2006b). Obras de Luis Justo y Villanueva: — «Examen del estado actual del empleo del vapor como fuerza motriz, y de los medios discurridos para reemplazarle». En: QUINTERO RODRÍGUEZ, Gonzalo, Que la electricidad es la única causa de las reacciones químicas: Discurso leído en la Universidad Literaria de Madrid por Gonzalo Quintero Rodríguez, en el acto... de recibir la investidura de Doctor en Ciencias FísicoMatemáticas, Madrid, Eusebio Aguado, 1851, cap. XXXIII. — «La Química», periódico dedicado a los artesanos y agricultores, Gijón, Imp. Crespo Cruz, 1859-1860. — Estracto de las lecciones de química aplicada a la agricultura, esplicadas en el Instituto Agrícola Catalán de S. Isidro. Barcelona, Herederos Vda. Plà, 1861. — «Imposibilidad de que la agricultura progrese sin el auxilio teórico», Revista de Agricultura Práctica, Economía Rural, vol. XI,1862: 6-12. — Apuntes sobre agricultura y ganadería hechos en Inglaterra, Barcelona, Establecimiento tipográfico de Jaime Jepús, 1864. — «La “Agricultora Catalana”, Fábrica de abonos», Revista de Agricultura Práctica, Economía Rural, 1864: 127, 151, 176, 198, 245. — Discurso leído en la Universidad Central en el acto solemne de recibir la investidura de Doctor en Ciencias (Sección de Ciencias Físicas), Madrid, D. A. Avrial, 1865. [Tema: examen del estado actual del empleo del vapor como fuerza motriz y de los medios discurridos para reemplazarle] — Discurso leído en la Universidad Central en el acto solemne de recibir la investidura de Licenciado en Ciencias… el día 4 de enero de 1865, Barcelona, Est. Tip. de Narciso Ramírez y Rialp, 1865. [Tema: propiedades de los vinos de Cataluña, circunstancias en que se halla esta industria actualmente y su porvenir en aquella localidad] — Estracto de las lecciones de química aplicada a la agricultura, esplicadas en la subdelegación del Instituto Agrícola de Tarragona en 1864, Tarragona, Imp. del Diario, 1865. — «La Florida-El Masnou», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidrio, vol. XVIII, 1869: 36-43. — «La Esmeralda y el Masnou», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidrio, vol. XVIII, 1869: 66-73; De los abonos para las tierras, Barcelona, Imprenta de Celestino Verdaguer, 1869. [2ª ed., 1880]

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 435

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX

435

— «Excursión hecha por los alumnos de la escuela teórico-práctica de agricultura peculiar para los hijos de los propietarios del Alto Ampurdán», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, vol. XVIII, 1869: 97-103, 136-142, 168-172, 195-199. — «Viaje a Villafranca hecho por los alumnos de la escuela práctica de agricultura propia para los hijos de los propietarios», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidrio, vol. XVIII, 1869: 231-236, 274-276. — «Viaje a Calella hecho por los alumnos de la escuela teórico-práctica de agricultura, propia para los hijos de los propietarios», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidrio, vol. XVIII, 1869: 313-317, 342-346. — Laboratorio químico destinado para el servicio de la agricultura, protegido por el Instituto Agrícola Catalán de San Isidro…, Barcelona, Narciso Ramírez, 1870. — «De la enseñanza agrícola que se da en el laboratorio químico destinado para el servicio de la agricultura y protegido por el Instituto Agrícola Catalán de San Isidro», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, vol. XIX, 1870: 304-309. — «Fincas del Sr. Tobella en S. Pol de Mar», Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidrio, vol. XX, 1871: 103-106. — Extracto de las sesiones que acerca la vinicultura profesó en 1872 en el Instituto Agrícola Catalán de San Isidro D. Luis Justo y Villanueva. Obra publicada por el mismo profesor bajo los auspicios del periódico La Ciencia al Alcance de Todos, Barcelona, Tipografía Católica, 1872. — Memoria que contiene los trabajos hechos acerca del aprovechamiento de las aguas que discurren por las alcantarillas de Madrid, Madrid, Establecimiento tipográfico de Eduardo Cuesta, 1874. [Segunda memoria, 1876; Tercera memoria, 1877] — Biblioteca agrícola, Barcelona, Estampa La Renaixensa, 1874. — Laboratori químich del pagès o sia Esplicació rahonada sobre la manera de funcionar alguns dels aparatos que necessita’l pagès pera l’avansament de la agricultura, donada en las sessions que ... professà en 1873 en l’Institut Agrícola Català de S. Isidro Lluís Justo y Villanueva; obra escrita en castellà per lo mateix autor y traduhida al català per los Srs. redactors de la revista titulada La Renaxensa..., Barcelona, Estampa de La Renaxensa, 1874. — «Necesidad de enlazar los resultados de las investigaciones científicas modernas con los procedimientos prácticos antiguos de elaboración de vinos, a fin de aumentar en lo posible su valor enológico y su producto en venta», Conferencias Agrícolas de la Provincia de Madrid, I, 1876-1877: 415-422. PONTES ROSALES, José. Granada, 20.XI.1838 - Madrid, 31.III.1907

Hijo del farmacéutico Francisco de Pontes y de Francisca Rosales, terminó sus estudios de segunda enseñanza el 26 de junio de 1854 y se matriculó en la Facultad de Farmacia de la Universidad de Granada. Se graduó como bachiller en Farmacia el 16 de agosto de 1858, y como licenciado en junio de 1859 con la calificación de sobresaliente. Al mismo tiempo estudió en la Facultad de Ciencias de la misma Universidad, en la que obtuvo el grado de

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

436

27/10/08

19:12

Página 436

I. PELLÓN GONZÁLEZ

bachiller, y en la que se graduó el 30 de octubre de 1861 con motivo de un viaje que hizo desde Madrid a Granada, ya que en 1860 se había trasladado a la capital para estudiar el doctorado. Obtuvo el grado de doctor el 1 de junio de 1861, si bien ya había aprobado las oposiciones para ingresar en el Cuerpo de Farmacia Militar. Quedó a la espera de destino, y el 25 de abril de 1862 se le nombró farmacéutico auxiliar del hospital militar de Madrid, con el encargo de instruir a los sanitarios practicantes de farmacia. El 24 de julio se le nombró segundo ayudante farmacéutico, y se le expidió el Real Despacho de su empleo el 10 de octubre. En diciembre de 1862 aprobó las oposiciones a una plaza de ayudante de la Botica Real, que le llevó a entrar en la Real Oficina de Farmacia, en la que llegó a obtener el cargo de primer farmacéutico de cámara. Como este cargo era incompatible con su puesto de farmacéutico en el ejército, en 1863 solicitó una licencia bianual, que se convirtió en licencia absoluta el 6 de septiembre de 1867. Muy pronto, el doctor Pontes ascendió en la Casa Real; en 1866 fue nombrado regente de la Farmacia de Aranjuez; en 1867, ayudante primero de la Farmacia Real; y en 1868, tercer farmacéutico de Cámara. Pero cuando en septiembre de 1868 se produjo la revolución democrática, perdió su cargo, por lo que solicitó el ingreso de nuevo en el Ejército, que le fue concedido en 1869. Fue destinado al Peñón de Vélez de la Gomera, pero no llegó a incorporarse porque pasó a reemplazo con residencia en Madrid. El 20 de abril de 1870 fue enviado al hospital militar de Santoña, pero tampoco se trasladó a ese destino. Ingresó de nuevo en la Farmacia Real en 1871 con el cargo de segundo farmacéutico, ascendiendo a primer Farmacéutico de Familia en 1875, a segundo farmacéutico de Cámara en 1881, y a primer farmacéutico de Cámara y jefe de la Real Oficina de Farmacia en 1890. Perteneció al Real Colegio de Farmacéuticos de Madrid desde 1859, y fue secretario de esta institución en 1863, 1864 y 1866. Participó en la redacción del Diccionario de Farmacia publicado por esta corporación en 1864, fundó la publicación Semanario Farmacéutico y colaboró con la revista La Clínica desde octubre de 1844 hasta finales de 1865. Fue individuo de número del Colegio de Farmacéuticos de Granada (5.VII.1860), colegial honorario del Colegio de Castilla la Vieja (19.IX.1865) y académico de número de la Real Academia Nacional de Medicina (sesión de 13.XII.1897). En esta última corporación actuó como secretario de la Sección de Farmacología y Farmacia (Olmedilla, 1908; Roldán 1976; Pontes, 2006). Obras de José Pontes Rosales: — Organización de la Química en los siglos XVII y XVIII según los principios de Becker y Sthal y qué influencias tuvo aquella organización en los progresos de la Farmacia: discurso leído en la Universidad Central por José de Pontes y Rosales en el solemne acto de recibir la investidura de doctor en la Facultad de Farmacia, Madrid, Imp. de Manuel Anoz, 1861. — Ensayo biográfico-bibliográfico de Fray Bernardino Laredo, farmacéutico del siglo XVI: escrito en virtud de encargo del Colegio de Farmacéuticos de Madrid por el individuo de número

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 437

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX

437

Dr. D. José de Pontes y Rosales y leído por el mismo en la sesión de aniversario de 21 de Agosto de 1863, Madrid, Rafael Anoz, 1863. — «Acerca de la Tarifa», El Restaurador Farmacéutico, t. XXI, 1865: 145. — «Sobre la epidemia», El Restaurador Farmacéutico, t. XXI, 1865: 355. — «Progreso científico. Asociación», El Restaurador Farmacéutico, t. XXII, 1866: 297. — Lecciones de filosofía química por Adolfo Wurtz; traducidas por José de Pontes y Rosales, Madrid, J. M. Ducazcal, 1867. — La oficina de farmacia: ó Repertorio universal de farmacia práctica: (botica) redactado para uso de todos los profesores de ciencias médicas en España y en América, según el plan de la última edición de Dorvault... por José de Pontes y Rosales; con la colaboración del doctor Rogelio Casas Batista; precedido de un prólogo del decano Rafael Saez y Palacios, Madrid, Cárlos Bailly-Bailliere, 1872-1878. [2ª ed., 1879; 3ª ed., varias tiradas: 1884, 1885, 1902, 1905, 1910] — La oficina de farmacia española según Dorvault: primer suplemento de la segunda serie, redactado por José de Pontes y Rosales, Madrid, Carlos Bailly-Bailliere, 1880. — «Una exposición farmacéutica», La Farmacia Española, t. XIV, 1882: 13. — Discursos leídos ante la Real Academia de Medicina para la recepción pública del Académico electo doctor D. José de Pontes y Rosales, el día 12 de Junio de 1898 [Tema: «Concepto de las farmacopeas o códigos de medicamentos al terminar esta centuria». Contestación de D. Manuel Iglesias y Díaz], Madrid, Hijos de José Ducazcal, 1898. — Discursos leídos en la Real Academia de Medicina para la recepción... de D. José de Pontes y Rosales..., [contestación del... Sr. D. Manuel Iglesias y Díaz]. [Tema: Concepto de las Farmacopeas ó Códigos de medicamentos al terminar esta centuria], Madrid, Hijos de José Ducazcal, 1908. RODRÍGUEZ MOURELO, José. Lugo, 1857 - 21.XI.1932

Alumno de Antonio Casares en Santiago de Compostela, obtuvo el título de bachiller en 1871, y en el año siguiente se trasladó a Madrid para estudiar en la Facultad de Ciencias. Durante el curso 1876-77 explicó en el Instituto de Lugo varias lecciones experimentales de química, que fueron publicadas en el Heraldo Gallego. Entre 1878 y 1903 llegó a generar más de cien trabajos en diferentes revistas, como La Ilustración Española y Americana, «Los lunes» de El Imparcial, La Naturaleza, o La Revista de España. También impartió varias conferencias, que fueron publicadas en volúmenes especiales por el Ateneo de Madrid, del que era socio de mérito. Realizó numerosos viajes al extranjero y se relacionó con prestigiosos científicos, como Arrhenius, Béhal, Berthelot, Delépine, Gräbe, Guye, Haller, Le Chatelier, Marignac, Matignon, Moureu, Ramsay, Sabatier, Sarasin, Urbain, o Verneuil. Prueba de ello son, por ejemplo, las dedicatorias autógrafas a Rodríguez Mourelo de E. Burnay, C. Calleja, J. Muñoz del Castillo, S. Ramón y Cajal, G. Romanes, P. Sabatier, G. Vicuña y L. Vidart en libros escritos por ellos. Entre estos viajes se encuentran el Congreso de Química de Berlín de 1903 y el de Londres de 1909.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

438

27/10/08

19:12

Página 438

I. PELLÓN GONZÁLEZ

Fue profesor en la Institución Libre de Enseñanza, y desde 1886 hasta 1892, en la Escuela Preparatoria de Ingenieros y Arquitectos. En 1900 obtuvo el cargo de profesor numerario de Química Inorgánica y Orgánica en la Escuela Central de Artes e Industrias de Madrid. Entre sus temas de investigación se encuentra el estudio de los sulfuros fosforescentes, trabajos que realizó en el laboratorio del profesor Moissan, en la Facultad de Farmacia de la Universidad de París. Por su calidad, se publicaron en los Compte-Rendus de la Academia de Ciencias de París entre 1897 y 1899 dieciséis escritos suyos sobre este tema. Perteneció al Ateneo de Madrid, fue consejero de Instrucción Pública y de Agricultura, y trabajó en la Comisión Internacional para la elaboración de tablas físico-químicas. Desde 1920 hasta 1928 fue vicesecretario de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid (RACEFYNM), y desde esa fecha hasta 1932, vicepresidente. Participó activamente en la creación de la Sociedad Española de Física y Química, cuya inauguración tuvo lugar en 1903, y Rodríguez Mourelo formó parte de la primera junta directiva con el cargo de secretario. En esta entidad coincidió con otros científicos españoles (Cabrera, Casares, Carracido, Hauser, Moles, Ramón y Cajal, Torres Quevedo...), y su prestigio internacional fue reconocido en numerosas instituciones docentes y científicas de Europa y América. Miembro de la Sociedad Química de Francia desde 1896, en 1908 fue nombrado Caballero de la Legión de Honor francesa, en cuya orden llegó a ser comendador. Miembro de honor de la Sociedad Química de Polonia y de la de Física e Historia Natural de Ginebra, en España fue consejero de Instrucción Pública y de Agricultura, y presidente de la Sociedad Española de Historia Natural. Socio correspondiente del Instituto de Coimbra, de la Sociedad Malagueña de Ciencias y de la Sociedad del Fomento de las Artes. [Archivo General de la Administración, Educación, Leg. 16.602] (Canirot, 1908; Hauser, 1933, Vernet, 1975; RACEFYN, 2006). Obras de José Rodríguez Mourelo: — «Madrid a vista de pájaro, el Ateneo», Revista de Galicia, año 1, nº 1, 4.III.1880: 4-6. — «Madrid a vista de pájaro, la Institución Libre de Enseñanza», Revista de Galicia, Año 1, nº 5, 4.IV.1880: 38-40. — «El diamante artificial», Revista de Galicia, año 1, nº 9, 10.X.1880: 78-79. — «Los principios fundamentales de la mecánica química», Revista de Galicia, año 1, nº 17, 10.IX.1880: 274-278, nº 18 (25.IX.1880): 294-300, año 1, nº 19 (10.X.1880): 321324, año 1, nº 20 (25.X.1880): 345-349. — La materia radiante: conferencias dadas en el Ateneo de Madrid, los días 17 de febrero y 2 de marzo de 1880; con un prólogo de Jose Echegaray, Madrid, Librería de Fernando Fé, 1880. — Concepto actual del cosmos: memoria leída en el Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid el día 22 de noviembre de 1880 con motivo de la exposición del tema, Madrid, Ed. Librería de Fernando Fe, 1880. — «Marcial del Adalid: apuntes críticos y biográficos», Ilustración Gallega y Asturiana, t. 2, nº 34 (8.XII.1880): 419.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 439

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX

439

— La civilización moderna: memoria leída en el Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid el día 24 de noviembre de 1879 con motivo de la exposición del tema de la sección de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, Madrid, Ateneo, Imp. Manuel G. Hernández, 1880. — «Emilia Pardo Bazán», Ilustración Gallega y Asturiana, t. 3, nº 10 (8.IV.1881): 111. — Concepto de energía: Curso de Ciencias Naturales. Tercera conferencia; explicado por José Rodríguez Mourelo, Madrid, Ateneo Científico y Literario de Madrid, 1882 [Impr. de Manuel G. Hernández]. — Curso de ciencias naturales: Conferencias pronunciadas por los señores José Rodríguez Carracido, Laureano Calderón, José Rodríguez Mourelo, Francisco Iñiguez y Máximo Laguna y Villanueva durante... 1883, Madrid, tip. de Manuel G. Hernández, 1883. — «Curso de Ciencias Naturales...», tomo IX, Madrid, [s. l.], 1882. — La radiofonía: estudio de una nueva propiedad de las radiaciones… con una carta de José Echegaray; y prólogo de José Rodríguez Carracido, Madrid, Imp. de Manuel G. Hernández, 1883. — «Condición de los niños labriegos en Galicia. Informe de José Rodríguez Mourelo a la Comisión de Reformas Sociales (1884). Discurso y realidades», reeditado por José María Borrás Llop, en la revista Grial, nº 144 (oct.-dic. 1999): 579-591, 733-738. — «Clemente (Simón Rojas): historia, progresos y estado actual de las ciencias naturales en España; Rodríguez González: historia y estado actual de las ciencias físicas», La España del siglo XIX: colección de conferencias históricas; 22, 23. Curso de 1885-86. Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid, Madrid, Imprenta y estereotipia de El Liberal, 1886: 325-404, 405-467. — La noción de cuerpo simple en la Química moderna, Madrid, Tipografía de Manuel G. Hernández, 1887. — «Henri Sainte-Claire Deville: influencia de sus trabajos en la Química actual», Galicia, año 1, nº 7 (jul. 1887): 13-20. — Artículos publicados en La opinión [Títulos: Génesis de los cuerpos simples / El azúcar artificial / La nieve / El flúor / La edad de las estrellas / Magnetismo terrestre / El mapa fotográfico del cielo / La síntesis mineralógica / Metales y planetas / Recepción académica / Cómo se miden las moléculas / Nuevos estudios acerca de los meteoritos / El color de los lagos / Experimentos sobre la rabia / La tintura de las piedras / Causas porque detonan las substancias explosivas / Miscelánea científica / El nitrógeno y la tierra / El rubí artificial], Madrid, 1887-1888. — Los derivados del petróleo: conferencias explicadas en el Ateneo Científico Literario y Artístico de Madrid, los días 12 de febrero y 21 de mayo de 1891, Madrid, Tipografía de Manuel Ginés Hernández, 1891. — «Lo que sale de los huesos», Follas Novas (La Habana, 1897). — «El Hierro de España», Follas Novas (La Habana, 1897). — «Las esmeraldas notables de España y la esmeralda en general», Follas Novas (La Habana, 1897). — Necrológica de José Macpherson: leída en la sesión del 3 de diciembre de 1902, Madrid, Establecimiento tip. de Fortanet, impresor de la Real Academia de la Historia, 1903.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

440

27/10/08

19:12

Página 440

I. PELLÓN GONZÁLEZ

— [Educación científica]: discursos leídos ante la RACEFYNM en la recepción pública del... Sr. D. José Rodríguez Mourelo, el día 24 de mayo de 1903, [discurso del... Sr. D. José Echegaray], Madrid, Imp. L. Aguado, 1903. — D. José Ramón Luanco, Madrid, Imprenta de la Gaceta de Madrid, 1905. — El sulfuro de estroncio fosforescente, Madrid, Imp. de la Gaceta de Madrid, 1905. — Don Fernando de Sande y Lago, Madrid, Tip. de la Revista de Archivos, Bibl. y Mus, 1906. — Discursos leídos ante la RACEFYNM en la recepción pública del Sr. Eduardo Mier y Miura el día 28 de Mayo de 1911, Madrid, Establecimiento Tipográfico y Editorial, 1911. — La Valencia química y la utilidad de este concepto en la ciencia: discursos leídos ante la RACEFYNM en la recepción pública del... Sr. D. José Casares Gil el día 15 de junio de 1913, [discurso del... Sr. D. José Rodríguez Mourelo. Discursos leídos ante la RACEFYNM en su recepción pública del Excmo. Sr. D. José Casares Gil el día 15 de junio de 1913, Madrid, Establecimiento Tipográfico Editorial (Pontejos, 8), 1913. — Don José Echegaray, Madrid, Imprenta Renacimiento, 1916 [Separata de la RACEFYNM, octubre 1916: [121]-136]. — Estado actual: Métodos y problemas de las Ciencias, Ateneo de Madrid, Sección de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, Madrid, Imp. Clásica Española, 1916. — Discurso leído ante la RACEFYNM en su recepción pública por el Excmo. Señor D. Ricardo Aranaz e Izaguirre y contestación del Ilmo. Señor D. José Rodríguez Mourelo el día 29 de junio de 1917, Serie: Publicaciones del Memorial de Artillería, Madrid, Eduardo Arias, 1917. — Don Francisco de Paula Arrillaga. Madrid, Imprenta Clásica Española, 1920 [Separata de la RACEFYNM, marzo 1920, t. XVIII (3º de 2ª serie)]. — El mecanismo de la reacción química: discurso leído en la solemne sesión inaugural del curso académico de 1924-1925, Madrid, RACEFYNM, Imprenta Clásica Española, 1924. [Sesión celebrada el día 5 de noviembre de 1924]. — La transmutación de los metales y la piedra filosofal: antaño y hogaño, Ed. Zoila Arcasínar, 1925. — Tratado práctico de química analítica por Manuel Abbad; prólogo de José Rodríguez Mourelo, Madrid, librería editorial Rubiños, 1928. — Sesión pública celebrada el día 23 de noviembre de 1927 en honor del Excmo. Sr. D. Ángel Gallardo. RACEFYNM, Madrid, RACEFYNM, 1928. — Un libro español de química orgánica, Madrid, RACEFYNM, Tall. Graf. C. Bermejo, 1931. — Un libro famoso, ed. C. Bermejo, 1932. — El general de artillería D. Ricardo Aranaz e Izaguirre: Necrología, Madrid, C. Bermejo, 1932. [Separata de la RACEFYNM, t. XXVIII (13 de la 2ª serie)]

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 441

NOTICIA BIOGRÁFICA DE ALGUNOS QUÍMICOS DEL SIGLO XIX

441

Bibliografía BALLESTEROS ROBLES, L. (1912), Diccionario biográfico matritense, Madrid, Imp. Municipal del Excmo. Ayuntamiento. BERMEJO HERRERO, M. et al. (2006), Reconstrucción virtual del artificio de Juanelo Turriano para elevar agua del río Tajo a Toledo, <http://adm.ing.unibo.it/ADM Ingegraf 2005/pdf/COMUNICACIONES ACEPTADAS/RV7.pdf> (consultada el 16.VI.2006). BERT, J. J. (1853), Respuesta por el señor Bert a la contestación de los señores Lletget, Masarnau y Blesa al folleto que ha publicado el señor Bert contra el dictamen que dieron al Tribunal Eclesiástico, sobre el producto titulado cera vegetal. Respuesta del señor Escosura a la contestación de los señores Lletget, Masarnau y Blesa al folleto publicado por el señor Bert sobre el producto titulado cera vegetal, Madrid, Imp. del Diccionario Universal del Derecho Español Constituido, a cargo de J. de M. González. BOSCH DE NOYA, R. (1989), «Luis Justo Villanueva, el primer enòleg dels vins escumosos catalans», Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, CXXXVIII (invierno), 57-63. CAMPS I ARBOIX, J. de (1969), Història de l’agricultura catalana, Barcelona, Táber. CANIROT, P. (1908), «José Luis Rodríguez Mourelo (1857-1932)», Galicia, 3 (23), 1.XII.1908: 438. CASASSAS, E.; ROCA ROSELL, A. (1993), «Lluís Justo i Villanueva (Madrid 1834-1880) i la vinicultura catalana». A: GIRALT, E. (coord.), Vinyes i vins: mil anys d’història, vol. 1, Barcelona, Universitat de Barcelona, 257-270. CHIARLONE, Q. (1847), Ensayo sobre la historia de la farmacia, por los doctores D. Quintín Chiarlone y D. Carlos Mallaina, Madrid, Imprenta de D. Santiago Saunaque. CLARÁ, J. (1869), «Excursión hecha por los alumnos de la escuela teórico-práctica de Agricultura Peculiar para los hijos de los propietarios al Alto Ampurdán (1869). Luis Justo y Villanueva. Apéndice. La FloridaEl Masnou, explotaciones rurales del Sr. D. Alberto de Quintana, situadas en la provincia de Gerona, distrito municipal de Torroella de Montgrí. Luis Justo y Villanueva», <http://www.ddgi.es/historiarural/bhr/Documents 04.htm> (consultada en mayo de 2006).

FERNÁNDEZ GUTIÉRREZ, M. F. (2006), «Innovación tecnológica y desarrollo económico: la metalurgia del mercurio en Mieres, Asturias, siglos XIX-XX. El ejemplo de la sociedad especial minera El Porvenir». A: VII Congreso de la Asociación de Historia Económica, Mesa 9: Cambio tecnológico y transformación económica: indicadores y perspectivas, <http://www.unizar.es/eueez/cahe/mariafernandez.pdf> (consultada el 24.VI.2006). FOLCH ANDREU, R. (1927), Elementos de Historia de la Farmacia, Madrid, Vda. de A. G. Izquierdo. HAUSER Y NEUBURGER, E. (1933), «Necrología: D. José Rodríguez Mourelo», Anales de la Soc. Española de Física y Química, 31, 86-88. LÓPEZ DE AZCONA, J. M. (1984), «José Duro y Garcés (1796-1855)», Industria Minera, 244, diciembre. — (1987), «Mineros destacados del siglo XVIII: José Duro y Garcés (1796-1855). Adjudicación de la cátedra de Química docimástica», Boletín Geológico y Minero, 98 (1), 100-103. — (2006), «Ingeniería de Minas. Origen, creación del título y situación actual. Anexo VII», <http:// www.upct.es/~minaeees/archivos/anexo7.pdf> (consultada en mayo de 2006). LÓPEZ PIÑERO, J. M. et al. (1983), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, Barcelona. LUSA MONFORTE, G. (2006a), La enseñanza industrial durante la primera fase de la industrialización española: la Escuela de ingenieros industriales de Barcelona, <http://www.ingenierosindustriales.net/cast/ss75mig. htm> (consultada en mayo de 2006). LUSA MONFORTE, G.; ROCA ROSELL, A. (2006b), Ciència aplicada i industrialització a Catalunya. Les aportacions de Josep Roura i Estrada (1797-1860), <http://www.ma1.upc.edu/docencia/assignatures/h cit/JRoura.pdf> (consultada en mayo de 2006). MAFFEI, E.; RUA FIGUEROA, R. (1871-1872), Apuntes para una Biblioteca española de libros, folletos y artículos, impresos y manuscritos, relativos al onocimiento y explotación de las riquezas minerales y á las ciencias auxiliares... Acompañados de reseñas biográficas, Madrid, Imp. de J. M. Lapuente.

03 Ines Pellon Gonzalez.qxd

27/10/08

19:12

Página 442

442

OLMEDILLA, J. (1896), Noticia biográfica del Doctor Don Vicente Martín de Argenta escrita en virtud de encargo de dicha Real Academia y leída en la sesión pública de 20 de junio de 1896 por el Ilmo. Sr. Doctor D. Joaquín Olmedilla y Puig. Separata de los Anales de la Real Academia de Medicina, Madrid, Est. Tip. Viuda é Hijos de Manuel Tello. — (1908), Biografía del Dr. D. José de Pontes y Rosales, Madrid, Viuda é Hijos de M. Tello. PALAU Y DULCET, A. (2004), Manual del librero hispano-americano, [s. l.], Ollero y Ramos. [Reimpresión de la primera edición] PONTES, C. (2006), Los doctorados de los Pontes, <http://www.caridad.pontes.name/trabajo.htm> (consultada el 16.VI.2006). RACEFYN, <http://www.racefyn.insde.es/Publicaciones/electronicas/rac.pdf> (consultada en mayo de 2006). REAL ACADEMIA DE CIENCIAS Y ARTES (1913-14), Nómina del personal académico, Barcelona, A. López Robert. ROLDÁN GUERRERO, R. (1976), Diccionario biográfico y bibliográfico de autores farmacéuticos españoles, Madrid, IMPHOE. SEGOVIA, A. M. (1881), Figuras y figurones: biografías de los hombres que más figuran actualmente así

I. PELLÓN GONZÁLEZ

en la política como en las armas, ciencias, artes, magistratura, alta banca, etc., etc., tomo XVIII, Madrid, Imp. de Figuras y Figurones. SIBONI JIMÉNEZ, L.; BELLOGÍN, A. (1888), Un boticario y varios farmacéuticos: perfiles y semblanzas profesionales ó Siluetas... de distinguidos farmacéuticos contemporáneos, Barcelona, Pedro Ortega. SUNYER MARTÍN, P. (1991), «Geografia agrària a la Catalunya del segle XIX. En Luis Justo y Villanueva, quinze anys de dedicació a l’agricultura catalana (1860-1875)», I Congrés Català de Geografia, 1991, vol. IIIb, 749-61. — (1997a), «L’Agricultura catalana. Una aportació d’en Luis Justo y Villanueva». A: BLANES, G. et al. (coord.), Actes de les IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Alcoi; Barcelona, SCHCT, 251-264. — (1997b), «La preocupación por la productividad agrícola en la Cataluña del siglo XIX: La Agricultora Catalana, Fábrica de Abonos», Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales [Universidad de Barcelona], 9 (1 noviembre). VERNET GINÉS, J. (1975), Historia de la ciencia española, Madrid, Instituto de España, Cátedra Alfonso X el Sabio.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 443

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 443-453

JOSEP ANTONI BALCELLS: LA AMBIGÜEDAD POLÍTICA DE UN CATEDRÁTICO DE FÍSICA-QUÍMICA CARLES PUIG-PLA;1 JESÚS SÁNCHEZ MIÑANA2 1,2 CENTRO DE INVESTIGACIÓN PARA LA HISTORIA DE LA TÉCNICA FRANCESC SANTPONÇ I ROCA, UNIVERSIDAD POLITÉCNICA DE CATALUNYA.

carles.puig@upc.edu 2

UNIVERSIDAD POLITÉCNICA DE MADRID.

jsm@etsit.upm.es

Palabras clave: Josep Antoni Balcells, Cataluña en los siglos XVIII y XIX Josep Antoni Balcells: the political ambiguity of a professor of physics and chemistry Summary: Josep Antoni Balcells was professor of physics and chemistry and head of the College of Pharmacy in Barcelona during its whole existence. He warmly and publicly welcomed the inauguration in 1820 of the constitutional period but later worked openly for its liquidation. This alternation of loyalties brought him difficulties first in the década ominosa and then during Espartero’s regency, that he affronted with some writings in his defence. Working in retrospect from the last of these, a little known booklet entitled Dionisio y Honorato, the authors have described the sequence of events. Key words: Josep Antoni Balcells, Catalonia in the XVIIIth and XIXth centuries

Introducción

Josep Antoni Balcells i Camps nació en Sant Esteve del Castellar, hoy Castellar del Vallès, en 1777. Hijo y nieto de farmacéutico, él también obtuvo este título, que entonces no requería una formación reglada,

DOI: 10.2436/20.2006.01.49

04 Carles Puig-Pla.qxd

444

27/10/08

20:19

Página 444

C. PUIG-PLA; J. SÁNCHEZ MIÑANA

en 1795. En torno a 1800 cursó diversos estudios de filosofía, matemáticas, física experimental y química —uno de sus profesores fue Francesc Carbonell i Bravo en la Junta de Comercio—, e ideó un procedimiento de obtención del tinte rojo llamado andrinópolis a partir de la planta llamada rubia o granza, para cuya explotación formó sociedad. Desempeñó diversas comisiones de la nueva Junta Superior de Farmacia, promotora de la creación de colegios de esta disciplina, en los años inmediatamente anteriores a la ocupación francesa, y al producirse ésta sirvió como primer ayudante de farmacia del ejército de Cataluña que luchaba contra el invasor, hasta 1810 en que renunció por motivos de salud. Tras la guerra, en 1815 se doctoró en Farmacia y obtuvo por oposición la cátedra de Física-Química del recién creado Colegio de Farmacia de San Victoriano de Barcelona, no obstante lo cual o precisamente por ello volvió a la Junta de Comercio para cursar de nuevo, en 1815-1816, la física experimental con Pere Vieta i Gibert. Como primer catedrático de San Victoriano, fue jefe local del Colegio durante sus veintiocho años de existencia, interrumpida sólo por la fugaz incorporación de sus estudios a la Escuela Especial de la Ciencia de Curar en 1822. En 1843 pasó a ser catedrático en la Facultad de Ciencias Médicas y en 1845, de Práctica Farmacéutica en la de Farmacia de la Universidad de Barcelona. De ésta fue decano desde 1852 hasta su jubilación forzosa dos años después. Murió en 1857 en Barcelona, ciudad de cuya Academia de Ciencias y Artes era socio desde 1820, y donde desde al menos ese año tenía botica abierta. Se han conservado apuntes escritos por alumnos de Balcells, tanto de física-química como de práctica farmacéutica, estudiados éstos por Carmona y Figuerola (1990). Su obra escrita, no analizada todavía detenidamente, es variada, y en ella figuran, entre otras cosas, discursos relativos a la defensa de la profesión farmacéutica y a su ejercicio, trabajos sobre infección y desinfección, y contribuciones en nomenclatura de vegetales y obtención y clasificación de sus extractos. Especial mención debe hacerse de su Memoria sobre los progresos de la física y química en la carrera de las artes o exposición de varios inventos y mejoras que la física-química ofrece a la industria (Barcelona, 1838), y de su opúsculo autobiográfico Dionisio y Honorato. Diálogo en defensa del Dr. D. José Antonio Balcells contra el anónimo inserto en el nº 120 del Popular con el lema Un inspector de drogas (Barcelona, 1841). Varios autores han producido reseñas biográficas de Balcells de cierta entidad, y algunos de ellos se han referido a su ideología y avatares políticos. Chiarlone y Mallaina, escribiendo pocos años después de su muerte, mencionan la ayuda que prestó al ejército realista en 1822 para que se abasteciera de munición de plomo, su huida de Barcelona y presentación a la Regencia del Reino en 1823, su dedicación al Colegio de Farmacia de San Fernando de Madrid en el curso 1823-1824, y algunas distinciones de que posteriormente fue objeto por parte de Fernando VII. Más adelante dicen (Chiarlone & Mallaina, 1865): Es verdad que se han tachado sus opiniones políticas de absolutistas; pero ¿quién ha dicho que esto pueda ser una tacha deshonrosa, especialmente cuando las ideas han

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 445

JOSEP ANTONI BALCELLS: LA AMBIGÜEDAD POLÍTICA DE UN CATEDRÁTICO DE FÍSICA-QUÍMICA

445

sido mantenidas con constancia, con consecuencia y acaso por amor profesional? Dígase si, prescindiendo de algunas injusticias que alcanzan a todas épocas y tal vez no se extinguirán por completo mientras subsista la especie humana: ¿no debe acaso más la farmacia española al gobierno absoluto que al liberal?

Ni Elías de Molins (1889) ni la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (19071908) en sus reseñas aluden a aspecto político alguno de la biografía de Balcells, si bien el primero cita Dionisio y Honorato en una llamada a pie de página que, por cierto, parece fuera de contexto. Roldán (1958-1963) no incluye el episodio de la munición de plomo pero sí el resto del relato de Chiarlone y Mallaina a partir de 1823, y se limita a resaltar las «convicciones monárquicas» de Balcells y «su afecto hacia el rey Don Fernando VII». Sin embargo, Gómez Caamaño expresa su acuerdo con la defensa que de él hacen dichos autores, y justifica su actuación en el trienio liberal por la supresión de la Junta Superior de Farmacia y el Colegio de San Victoriano, con este párrafo, en el que aparece mencionada por primera vez su arenga en el acto de la jura de la Constitución en 1820 (Gómez Caamaño, 1958: 175-176): Al jurarse la Constitución doceañista en el Colegio de San Victoriano, pronunció Balcells la soflama que hemos citado […] y entonces era sincero, porque siempre lo fue en todas sus opiniones, tanto políticas como científicas o particulares y también porque creía que este cambio iba a redundar en beneficio de la Farmacia. Pero, posteriormente, ve cómo se elimina la Real Junta Superior, perdiendo por lo tanto la Farmacia su autonomía, que tanto trabajo había costado conseguir. ¡Qué le importa a él que Fernando VII dé las leyes a su capricho, o con la sanción de las Cortes! Lo que a él le interesa es la Farmacia, sus alumnos y su Colegio de S. Victoriano y todo eso se lo han quitado. Entonces conspira, pero lo hace para que vuelvan los antiguos tiempos de independencia profesional.

Por último, Jordi i González (1974: 46) califica sus palabras de 1820 en el juramento de la Constitución, de «certament inflamades», para después referirse a sus «reconegudes idees absolutistes», que le diferenciaban políticamente de los otros tres catedráticos del Colegio, Agustí Yáñez, Josep Antoni Savall y Raimon Fors. Por otra parte, este autor, seguramente recordando los anteriores servicios de Balcells a la causa antifrancesa, cree que actuó con cierto oportunismo al participar en 1812, con otros dos boticarios de la Barcelona ocupada, en los análisis del pan envenenado repartido a la tropa de la Ciudadela que fueron ordenados por el Ayuntamiento (Jordi i González, 1974: 32). Este artículo presenta con algún detalle hechos de la biografía de Balcells más o menos conocidos aisladamente, pero que reunidos y secuenciados permiten aproximarse mejor a

04 Carles Puig-Pla.qxd

446

27/10/08

20:19

Página 446

C. PUIG-PLA; J. SÁNCHEZ MIÑANA

sus posicionamientos políticos, y quizá juzgar si fueron consecuentes con el pensamiento que expresó así (Balcells, 1841: 10): […] un catedrático de química, puesto por el Gobierno, es un hombre público que para no echar a perder el fruto de sus estudios y experimentos a que está destinado, debe sostenerse independiente de los furibundos extremos de encontradas opiniones, evitar con prudencia y sin hacer daño a nadie los compromisos que pueden apartarle de su objeto, y disponer materiales para instruir la juventud en su importante cargo. La arenga en la jura de la Constitución El 6 de abril de 1820, convocados el personal y alumnos del Colegio de San Victoriano, y algunos invitados, Balcells les habló de este modo: Ciudadanos: Nadie de vosotros ignora la grandiosa novedad que ha ocurrido desde la última vez que nos habíamos reunido en este lugar para la celebración de nuestros actos literarios; se nos ha restituido la libertad civil; nos hemos eximido de aquella bárbara y cruel privación de comunicar nuestras ideas, que tanto perjudicaba las ciencias, las artes, el derecho, el poder, el honor y la verdadera virtud; se ha sustituido a la arbitrariedad y despotismo la justicia y la razón; a un Gobierno apático ha sucedido otro activo, celoso y protector del mérito; la ciencia y la verdad han triunfado de la ignorancia, de la hipocresía y del error; en una palabra, se ha proclamado la sabia, la justa, la santa Constitución política de la monarquía española que las Cortes Generales y extraordinarias del reino decretaron en Cádiz a 19 de marzo de 1812…

Después leyó en voz alta el texto de la Constitución, y prosiguió: Ahí está, conciudadanos míos, la sabia ley fundamental que con tan suaves como naturales vínculos enlaza todos los miembros de la sociedad; ahí está la garantía de nuestros deberes, de nuestros derechos y de nuestras vidas; ahí está el apoyo de nuestra religión, de nuestras costumbres, de nuestra libertad, de nuestra fuerza, de nuestra literatura; ahí está, en suma, el conducto de toda nuestra prosperidad…

Concluido el acto del juramento, todavía exhortó a los reunidos a defender la Constitución y la religión, «sin la cual no hay orden, buena fe ni consuelo interior», a obedecer a las autoridades, «con especialidad a la primera del reino que debe ser sagrada e inviolable en beneficio del mismo Estado», y a cultivar las ciencias. Previamente había asegurado: […] mi juramento no ha sido solo de boca, sino de voluntad y con todo mi afecto. El solo placer de haberlo efectuado me compensa de cuantos sacrificios he hecho hasta ahora por la patria, y desde ahora queda mi corazón desahogado de los sentimientos

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 447

JOSEP ANTONI BALCELLS: LA AMBIGÜEDAD POLÍTICA DE UN CATEDRÁTICO DE FÍSICA-QUÍMICA

447

en que se anegó desde que un solo edicto derogó la mejor de las instituciones humanas, la que más honor hacía al talento español.1

En consonancia con este posicionamiento, Balcells tuvo en los primeros tiempos del Trienio algunas responsabilidades públicas, aparte el ejercicio de su cátedra y la jefatura del Colegio de Farmacia. Se le documenta como miembro de la Junta Municipal de Sanidad en 31 de agosto de 1821, año en el que es vicepresidente de la Asociación Farmacéutica. Pasará a presidir ésta al año siguiente, en cuyo mes de enero aparece formando parte del sorteo de los jueces que debían entender en el tema de la libertad de prensa (Jordi i González, 2003). En esta época fue también uno de los redactores de un Periódico de la Sociedad de Salud Pública de Cataluña, en el que, entre otros escritos suyos, aparece un dictamen dado a la Junta Superior de Sanidad del Principado, de fecha 6 de diciembre de 1821, sobre «Espurgo [sic] y desinfección de Barcelona».2 El 1 de febrero de 1822, en junta del Colegio de San Victoriano, se leyó un oficio de la Dirección General de Estudios del Reino de 19 del mes anterior comunicando haber dispuesto que quedaba extinguido el Colegio de Barcelona, «agregados sus profesores a la Escuela Especial de la Ciencia de Curar de la misma y detalladas las asignaturas que cada uno ha de desempeñar en el presente año, que son las que tenían encargadas respectivamente». Chiarlone y Mallaina aseguran, no obstante, que se suprimieron las cátedras de Física-Química y de Historia Natural «por la razón especiosa de que el Gobierno costeaba escuelas públicas de estas ciencias». Así debió ser, pues en junio Balcells, que habría quedado supernumerario, fue encargado de la asignatura de materia farmacéutica por jubilación de su titular, Josep Antoni Savall. Huyó a Francia al año siguiente, en abril o mayo, cuando al parecer la Escuela había dejado de funcionar, y pasó enseguida a Madrid, donde acabó encargándose en el curso 1823-1824 de todas las cátedras del Colegio de Farmacia de San Fernando, para regresar después a Barcelona y a su puesto en el restablecido Colegio de San Victoriano.3 La arenga reaparece

Los servicios de Balcells merecieron que Fernando VII le condecorara con el escudo de distinción, sin que al parecer le tuviera en cuenta sus pasadas expansiones doceañistas. Pero por al1.

Archivo de la Universidad de Barcelona, libro de Cervera nº 222. De éste proceden también, salvo indicación contraria, to-

das las referencias de este trabajo a actos celebrados en el Colegio de San Victoriano y reuniones de su junta. 2.

De la ideología de los promotores de la revista dan idea estas frases del prospecto: «…la feliz regeneración política de nues-

tra monarquía no puede sostenerse sin cimentar en ella el imperio de las letras que había ahuyentado la barbarie y el despotismo. Con las trabas ominosas de la arbitrariedad nunca podrá ser libre el comercio literario…» (Encuadernado con los cuatro primeros, y seguramente únicos números de la revista, en un tomo conservado en el Arxiu Històric del Ayuntamiento de Barcelona). 3.

En relación con la corta vida de la Escuela de la Ciencia de Curar, véanse los libros de Cervera números 124, 129 y 130 del

archivo citado, que reúnen, respectivamente, acuerdos, oficios enviados a la Dirección General de Estudios del Reino y oficios recibidos de la misma.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 448

448

C. PUIG-PLA; J. SÁNCHEZ MIÑANA

guna razón, quizá no ajena al conflicto dels malcontents que se desarrollaba por entonces en Cataluña, en el que los absolutistas más exaltados intentaban imponerse por las armas, consiguió en 1827 llamar la atención sobre su arenga de 1820 —es de suponer que involuntariamente—, en un curioso episodio en que parece que tuvo el papel del cazador cazado. Tras una junta del Colegio —que formaba con los otros tres catedráticos4 y presidía— celebrada el 12 de junio de 1827, «requirió a los Sres. Secretario y Bibliotecario para que si existía en su poder o en cualquiera parte del Colegio que supieran, alguna inaugural del año mil ochocientos veinte que se hubiese compuesto y encargado guardar algún ejemplar de la misma con mucho esmero, la presenten para ver si hay tal cosa o no, y en caso de que la haya, si es verdadera o imputada». Balcells no podía ignorar que tal lección había sido pronunciada por el catedrático Savall, probablemente en el tono laudatorio de la nueva situación política que él mismo había estrenado unos meses antes con su arenga; y lo que consiguió fue que ésta saliera también a relucir y que en las juntas que siguieron se leyeran los dos discursos y cada autor pidiera copia de lo dicho por el otro.5 Balcells defendió que no se hicieran las copias, «en atención a lo perjudicial que es a la enseñanza todo resentimiento interior del Colegio», y propuso «como a jefe local, y como a tal, en representación de la Real Junta Superior Gubernativa de Farmacia, que se cancelen los papeles relativos a lo político leídos durante todo el tiempo de la Constitución, y que solamente sea privativo de la sobredicha Real Junta el hacer uso de ellos para lo que tenga por conveniente». Aseguró que hablaba así, […] no por temor alguno, supuesto que estaba purificado, y sobre todo porque con los ofrecimientos que hizo a la Regencia del Reino instalada en la Seo de Urgel en el año mil ochocientos veintidós, y al ejército realista naciente en Cataluña al mando del brigadier D. Antonio Coll, y por haber abandonado su cátedra y familia para no estar sujeto a la fuerza de los revolucionarios había dado una prueba suficiente de no haber obrado sino en virtud de ésta hasta el tiempo de la emigración,6 que había ensayado ya con D. Antonio Alá7 en el año mil ochocientos veintidós, y que por habérsele frustrado no pudo verificarlo hasta el 19 abril de 1823 en que supo se le iba a prender.

Josep Antoni Savall, Tomàs Balvey y Mateo Plandiura (Fors y Yáñez habían sido cesados en 1824).

Savall, jubilado, como queda dicho, en la Escuela de la Ciencia de Curar, se reincorporó no obstante al Colegio en su res-

tablecimiento. Sucarrats (2006: 267) le atribuye la iniciativa de llamar la atención en la junta sobre las palabras de Balcells en 1820, cuando realmente ocurrió a la inversa y fue éste el provocador. 6.

Gómez Caamaño (1958: 176), al citar este texto omite la palabra sino, con lo que el sentido de la frase cambia completa-

mente. Como se ve, realmente Balcells se declara no responsable de sus actos durante el Trienio hasta su huída a Francia, y los justifica por las imposiciones de las autoridades liberales. 7.

Debe ser el matemático Antoni Alà i Ratera (m. en 1831), catedrático de la Junta de Comercio de 1817 a 1824, autor de li-

bros sobre cálculo mercantil y consocio de Balcells en la Academia de Ciencias.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 449

JOSEP ANTONI BALCELLS: LA AMBIGÜEDAD POLÍTICA DE UN CATEDRÁTICO DE FÍSICA-QUÍMICA

449

En la sesión del 30 de junio se decidió por votación no sacar las copias y se discutió sobre la cancelación de los papeles, pronunciándose todos por consultarlo a la Real Junta, pero sin acordar nada al respecto. No obstante, Balcells debió pensar que no le convenía que la noticia de su arenga trascendiera y suspendió la toma de acuerdos hasta el 2 de noviembre, en que en una nueva votación se decidió sobreseer la discusión del 30 de junio. Previamente había reunido la junta del Colegio el 20 de agosto, sólo para comunicarle un escrito suyo intimidatorio, en el que además de amenazar al secretario, Tomàs Balvey, por una supuesta ausencia injustificada, se colocaba por encima de un conflicto del que era iniciador, con estas palabras: En vista de las facultades que me competen y de las disposiciones de la Real Junta Superior Gubernativa de Farmacia, debo prevenir a Vs que si en vez de emplearse en asuntos propios de su instituto, para los cuales están las cátedras establecidas, se ocupan en disensiones, faltando al respeto con personalidades y otras cosas impropias de profesores de tan noble y distinguida facultad, me será preciso, aunque sensible, emplear todos los medios justos y juiciosos de que puedo servirme para evitarlo en lo sucesivo en el lugar que ocupo. La visita real al Colegio Escasamente un mes después de concluido este episodio llegaban los reyes a Barcelona para una larga estancia. La crónica de su visita al Colegio de San Victoriano, el 21 de marzo de 1828, puede quizá condensarse, a efectos de esta comunicación, en los versos que el hijo del jefe local, Joaquim Balcells i Pasqual, ya bachiller en farmacia y ayudante de su padre, dedicó a Fernando VII: ¿Qué se debe a un Rey Perfeto?8…..Respeto. ¿Qué contenta a un Criador?............Amor. ¿Y al que da vida y salud?.................Gratitud. Si reunís tanta virtud Este Colegio fundando, A vos se debe ¡O FERNANDO! Respeto, Amor, Gratitud.

Los versos se han tomado, respetando la ortografía, del Diario de Barcelona de 1-IV-1828. Parece muy poco verosímil que

el «Joaquín Balcells, bachiller en farmacia» al que se refiere el acta de la visita —que no recoge los versos— sea otro que el hijo del jefe local, que además era entonces ayudante de su padre en el Colegio, según hizo constar entre sus méritos para opositar a una cátedra de Cervera. Bien es verdad que dos años antes que él se había graduado de bachiller en Farmacia un Joaquín Balcells y Pujadas.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 450

450

C. PUIG-PLA; J. SÁNCHEZ MIÑANA

La denuncia al conde de España

El rey dispensó a Balcells una vez más su confianza, valiéndose de su botica para él y su familia durante los cuatro meses que estuvo en Barcelona. Pero, tras su marcha, el boticario mayor de cámara, Agustín José Mestre, le denunció al conde de España, que había quedado como capitán general, acusándole de liberal por «varios escritos».9 Preparó entonces en su defensa una Relación de los títulos, méritos y servicios de D. José Antonio Balcells y Camps, y la hizo legalizar o certificar en Vic por Vicente Rodríguez, oficial de la intervención militar, el 4 de setiembre de 1828. De ella se conocen unos párrafos que reprodujo el periódico de Barcelona El Popular, de 29 y 30-VII-1841: En junio del año 1822 hizo un señalado servicio al Rey nuestro Sr. cuando hallándose la división del brigadier realista D. Antonio Coll10 faltada de municiones de plomo, en ocasión que debía ejecutar sus operaciones militares desde Montseny contra los revolucionarios, le facilitó el expresado artículo remitiéndole en aquellas críticas circunstancias una instrucción química para reducir a plomo ciertos minerales de plomo que había muy abundantes en el término de Viladrau. A principios del año 1823 para sustraerse de las maquinaciones y partidos en que, a pesar de su espíritu pacífico, procuraban implicarle algunos revolucionarios de Barcelona, hizo la noble, aunque costosa y sensible resolución, de emigrar a Francia, separándose de su domicilio y familia, de su antiguo empleo y de sus bienes que después fueron confiscados muy injustamente por el ilegítimo gobierno que dominaba entonces en dicha ciudad. En 11 de junio del propio año se presentó a reconocer y ofrecerse a la Regencia que se acababa de instalar en Madrid; y S. A. S. conformándose con el parecer de la Real Junta superior gubernativa de Farmacia, dispuso en 13 de agosto subsiguiente, que hasta que la plaza de Barcelona quedase libre estuviese agregado a una de las dos cátedras que había vacantes en el real Colegio de Farmacia de S. Fernando de dicha corte, por ausencia de los propietarios, con la dotación de 12.000 rs. correspondientes a su destino, y que se auxiliase según sus apuros y lo que permitiesen los fondos de dicha Real Junta. En 28 de febrero de 1825 el Rey nuestro señor, para darle un público testimonio de su real estimación y del aprecio que le merece su fidelidad, se dignó condecorarle con

Balcells, en Dionisio y Honorato, especifica dos. Uno, la frase «al despotismo y opresión sucedieron la justicia y la libertad»,

en la pág. 5 de su Memoria sobre la importancia de la farmacia en la sociedad (1820), extracto de la oración inaugural del curso 1819-1820 en San Victoriano, que por el contexto parece referirse a la terminación de la ocupación francesa. El otro, una citación de Lagrange en el Periódico de la Sociedad de Salud Pública de Cataluña, pág. 75: «…lástima que Mitridates, que tanto iba en busca de antídotos, no procurase por uno que hubiese hecho entrar a los reyes en la ley natural, volviendo a los pueblos su soberanía». 10.

Anton Coll i Gayrís, llamado Mossèn Anton (m. 1823), párroco de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), uno de los prin-

cipales capitostes de la facción realista en Cataluña.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 451

JOSEP ANTONI BALCELLS: LA AMBIGÜEDAD POLÍTICA DE UN CATEDRÁTICO DE FÍSICA-QUÍMICA

451

el escudo de distinción que tuvo a bien conceder por un real decreto de 14 de diciembre de 1823 a los que impulsados de la más pura lealtad abandonaron el reposo de sus hogares y arrostraron toda clase de peligros en favor de los legítimos derechos de su soberanía y en defensa de la Religión y del Estado.

Balcells, que temía ser depuesto de su cátedra, no sufrió esta vez perjuicio alguno. Un inspector de drogas

A mediados de 1841 Balcells fue nombrado inspector de drogas y géneros medicinales de la Aduana de Barcelona. Un anónimo inserto en los números de El Popular citados recordaba que el cesante «servía lealmente en el ejército constitucional a las órdenes de Mina mientras su sucesor daba plomo a Mosén Antón», y se lamentaba de que «los hombres del escudo de fidelidad insulten con sus ascensos y honores a los patriotas que no creen en brujas». Para corroborar sus afirmaciones adjuntaba los párrafos de la Relación copiados más arriba. El aludido respondió rápidamente con Dionisio y Honorato. El opúsculo, de 15 páginas en cuarto, tiene carácter autobiográfico y es un diálogo entre estos dos estudiantes, que conversan sobre los méritos de su «anciano catedrático», reunidos a través de «doce o más sistemas políticos, desde el del Príncipe de la Paz hasta el de nuestros días», a pesar de que «en tiempo de los franceses éstos lo tenían por españolado, y los españoles por afrancesado; los serviles por liberal y los liberales por servil, los verdes por maduro y los maduros por verde; y al cabo todos le dieron más o menos que sentir». Al final de la conversación se suscita el asunto de El Popular, y Honorato ratifica la autenticidad del texto publicado, pero asegura que de treinta y tres hechos principales de que consta la Relación sólo han salido a la luz cuatro, que «son únicamente los que pueden ponerle de mal aspecto no dándose el conocimiento de causa; la que si hubiese sido explicada, como debía, habría hecho ver con toda evidencia que los unos hechos fueron efectos de la fuerza, contra la cual no hay razón, y que los otros jamás necesitaron sino de que se demuestren sus circunstancias para que quede sincerado el honor con todo su brillo». La explicación se contiene en una larga carta de Balcells a un amigo, fechada en Barcelona el 31 de julio de 1841, que lee el propio Honorato y con la que termina el librito. En ella el mayor énfasis se pone en minimizar la importancia del episodio de la munición de plomo, que habría sido «un mero efugio11 estratégico para burlar los malvados intentos del conde de España, cuya crueldad, avergonzada de sí misma, se retiró confusa sin más examen que su lectura»: Lo único que hay de verdad sobre el particular es que uno que había aprendido de mí el procedimiento de sacar el plomo de la galena, se me ofreció a extenderme y certi11.

«Evasión, salida, recurso para sortear una dificultad» (Real Academia Española, 1992).

04 Carles Puig-Pla.qxd

452

27/10/08

20:19

Página 452

C. PUIG-PLA; J. SÁNCHEZ MIÑANA

ficarme el artículo de que se trata, fundado solamente en que él, haciendo uso de los conocimientos de química que yo había dado el año 21, había hecho un ligero ensayo en Viladrau con la galena que hay allí, de que obtuvo plomo para hacer 10 u 11 balas, que después los realistas de Montseny se habían llevado; en cuya virtud se creía él suficientemente fundado para hacerme aquella certificación, que yo le admití.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 453

JOSEP ANTONI BALCELLS: LA AMBIGÜEDAD POLÍTICA DE UN CATEDRÁTICO DE FÍSICA-QUÍMICA

453

Bibliografía BALCELLS, J. A. (1841), Dionisio y Honorato. Diálogo en defensa del Dr. D. José Antonio Balcells contra el anónimo inserto en el nº 120 del Popular con el lema Un Inspector de Drogas…, Barcelona, José Torner. CARMONA, A. M.; FIGUEROLA, I. (1990), «Primers ensenyaments i evolució de la “farmacia práctica” a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona». En: UNIVERSITAT DE BARCELONA (ed.) Història de la Universitat de Barcelona. I Simposium 1988, Barcelona, Universitat de Barcelona, 327-332. CHIARLONE, Q.; MALLAINA, C. (1865), Historia de la Farmacia, 2ª ed., Madrid, J. M. Ducazcal. ELÍAS DE MOLINS, A. (1889), Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, tomo I, Barcelona, Imprenta de Fidel Giró. GÓMEZ CAAMAÑO, J. L. (1958), Historia del Real Colegio de Farmacia de San Victoriano, Girona, Cátedra de Historia de la Farmacia de la Universidad Central; Colegio de Farmacéuticos de Barcelona.

JORDI I GONZÁLEZ, R. (1974), La conspiració de les metzines (Barcelona 1812), Barcelona, Rafael Dalmau. — (2003), Colectánea de «speciers», mancebos boticarios, boticarios, farmacéuticos practicantes de farmacia y farmacéuticos en Cataluña (1207-1997), Girona, Fundació Uriach 1838. REAL ACADEMIA DE CIENCIAS Y ARTES DE BARCELONA (1907-1908), Nómina del personal académico, año académico 1907-1908, Barcelona, López Robert. REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (1992), Diccionario de la lengua española, Madrid, Espasa-Calpe. ROLDÁN, R. (1958-1963), Diccionario biográfico y bibliográfico de autores farmacéuticos españoles, tomo I, Madrid, Real Academia de Farmacia. SUCARRATS, R. (2006), L’ensenyament de la història natural a la Barcelona de la primera meitat del segle XIX. Els llibres de text i la docència d’Agustí Yàñez i Girona, tesi doctoral, Bellaterra, Centre d’Estudis d’Història de les Ciències, Universitat Autònoma de Barcelona.

04 Carles Puig-Pla.qxd

27/10/08

20:19

Página 454

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 455

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 455-464

LA DIFUSIÓ TECNOCIENTÍFICA AL COL·LEGI D’ENGINYERS TÈCNICS INDUSTRIALS DE MANRESA (1955-2005) LLUÍS VIRÓS I PUJOLÀ TREBALL, INSTITUCIONS I GÈNERE, GRUP DE RECERCA D’HISTÒRIA DEL TREBALL, UNIVERSITAT DE BARCELONA. lviros@xtec.cat

Paraules clau: formació tècnica, enginyeria industrial, Col·legi d’Enginyers Tècnics, Manresa, segona meitat del segle XX Technical and Scientific Diffusion in the Association of Industrial Technical Engineers of Manresa (1955-2005) Summary: Manresa, centre of an important industrial district, has counted with an Association of Technical Engineers during the second half of the XXth century. The institution has developed an important formative activity that can be divided into courses and into visits to technologically innovative facilities. Courses have been dealt with the organization of production and of work and on other aspects of interest for the technicians as technical and scientific novelties. The subject of courses is an indicator of the rhythm of the transmission of technological novelties in Spain. Moreover, the Association has collaborated in the improvement of technical education of all levels in its region. Key words: technical training, industrial engineering, Technical Engineers Association, Manresa, 2nd. half of XXth century

DOI: 10.2436/20.2006.01.50

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 456

456

L. VIRÓS I PUJOLÀ

1. Introducció1

Els actuals enginyers tècnics industrials i els antics perits són el col·lectiu professional amb formació superior que té una relació més directa amb l’estructura industrial del país, especialment amb la petita i mitjana empresa. S’organitza per mitjà d’un consell català de col·legis que es va crear el 1996, després de la subdivisió del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya (Carrillo & Garriga, 2000b). En el cas de la Catalunya central, la vida corporativa d’aquest col·lectiu es va iniciar el 1955 com una delegació del Col·legi de Perits de Barcelona i el 1995 es va independitzar amb un Col·legi propi (Virós, 2005). Els perits han estat tradicionalment una de les principals vies de difusió i aplicació de les innovacions tècniques i dels descobriments científics al teixit industrial del país. La tecnologia evoluciona constantment i els professionals que l’apliquen necessiten una actualització permanent que, algunes vegades, ha cobert deficiències de la formació acadèmica oficial. 2. Cursos de formació i millora dels ensenyaments tècnics

Al llarg dels seus cinquanta anys d’història el Col·legi ha organitzat a la seu de Manresa una gran quantitat de cursos d’actualització tècnica, científica i d’organització productiva i del treball, unes temàtiques que han evolucionat amb el temps. A més, el Col·legi ha organitzat altres activitats relacionades amb la formació, com les visites tècniques a instal·lacions, infraestructures i equipaments industrials, i ha desenvolupat una estreta col·laboració —fins i tot de mecenatge— amb la formació professional i amb les escoles tècniques universitàries, especialment les relacionades amb la demarcació del Col·legi. Cronològicament, la història d’aquest esforç formatiu es pot dividir en tres etapes: el Desarrollismo o tardofranquisme (1955-1975), la transició a la democràcia (1975-1995) i l’etapa d’independència del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa (1995-2006). 2.1. El Desarrollismo (1955-1975)

Des dels primers temps, la delegació a Manresa de l’Asociación Nacional de Peritos Industriales es va marcar com a objectiu la formació permanent dels associats. La junta local fou presidida per Ramon Casals Cardona fins al 1971 i per Josep M. Villalba fins al 1975, en un context econòmic de creixement estable i una estructura industrial prou diversificada però centrada en el tèxtil cotoner (Virós, 2006). Els cursos que va organitzar es poden dividir en dues grans temàtiques: els nous mètodes d’organització del treball i de la producció (amb el títol general de «Productivitat») i les novetats científiques i tècniques que els perits podien aplicar en el seu treball quotidià. 1.

La comunicació té per origen el llibre commemoratiu que el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa va encar-

regar a l’autor amb motiu dels 50 anys de la institució (Virós, 2005). Les principals fonts d’informació han estat les actes de la junta conservades a l’arxiu del Col·legi i fons diversos de l’arxiu de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa i de l’Arxiu Comarcal del Bages. També s’ha entrevistat els responsables de les juntes del Col·legi.

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 457

LA DIFUSIÓ TECNOCIENTÍFICA AL COL·LEGI D’ENGINYERS TÈCNICS INDUSTRIALS DE MANRESA (1955-2005) 457

A partir del setembre de 1953, amb la signatura del Pacte de Madrid entre Espanya i els Estats Units, el país es va beneficiar de l’ajut nord-americà en temes que fessin més competitiva l’economia espanyola, com la difusió de noves tècniques per a l’increment de la productivitat. L’Estat, per mitjà de la Comisión Nacional de Productividad Industrial (Puig & Álvaro, 2004; Álvaro, 2001), va comptar amb les associacions de perits per difondre el «productivisme», nom amb el qual es coneixia l’evolució més humanística de l’Organització Científica del Treball (el Taylorisme i el Fordisme) que havia donat bons resultats als Estats Units des d’abans de la II Guerra Mundial. La delegació, en col·laboració amb la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i la delegació local del sindicat vertical a Manresa, van organitzar diversos cursos, conferències i sessions de cinema sobre el tema entre 1958 i 1963. A partir d’aquesta formació, els estudis de «mètodes i temps» i el control de la qualitat es van començar a aplicar en empreses grans i mitjanes com Neumáticos Pirelli o la Maquinaria Industrial SA. En aquesta línia, en col·laboració amb Acció Catòlica, es va fer a Manresa el febrer de 1963 1a Semana del Técnico i a l’octubre es va organitzar un curs sobre «relacions humanes» assessorat per l’esmentada Comisión de Productividad. Durant els anys setanta van desaparèixer els cursos de productivitat, perquè els seus continguts ja formaven part de les matèries d’empresa dels estudis d’enginyeria tècnica, i la formació empresarial es va orientar a la seguretat social (el 1971), al control de qualitat i l’organització d’empreses (el 1972), i a la seguretat en la indústria (el 1973). La formació sobre novetats tècniques i científiques es plasmà en diverses conferències, cursos, jornades i exposicions sobre temes tan diversos com: el panorama de la física i de l’energia nuclear a França (març de 1958), les qualitats del cotó i la maquinària tèxtil (març de 1959), la distribució quàntica natural (març de 1961), la regulació de velocitat, l’electrònica, matemàtiques modernes, lectura ràpida, àlgebra lineal i la fiabilitat (tots el 1972), prospecció i investigació geològica (abril de 1973), energia i ambient (el 1974) i xarxes de baixa tensió (juny de 1975). El ventall era prou ampli i mostra la preocupació dels professionals per actualitzar els seus coneixements tècnics i, a més, l’activitat formativa era complementària de la que el Col·legi organitzava a Barcelona (Poza, 1995). A més dels cursos, la junta va organitzar un seguit de visites tècniques a instal·lacions industrials que destacaven per l’ús de tecnologies avançades en el context de la Catalunya dels anys cinquanta. Així, per exemple, es van visitar les mines de potassa de Súria (novembre de 1958), la central tèrmica de Fígols i la nova fàbrica de ciment (octubre de 1962), les instal·lacions de SAFA i de Fibracolor a Girona, la SEAT (octubre de 1966), les empreses Soler Palau SA de Ripoll, la Farga Casanova SA de Campdevànol i Hidroelèctrica de Catalunya SA (el 1967), Tabacalera SA i Asfaltos Españoles SA a Tarragona (novembre de 1968), les centrals elèctriques d’Escales, Pont de Suert, Pont de Montanyana, i Farga Cavallers d’ENHER i les de Cabdella i Talarn de FECSA (el 1969), la central nuclear de Vandellòs, aleshores d’Hispano Francesa de Energía Nuclear SA, i les caves Codorniu (juny de 1970).

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

458

27/10/08

19:13

Página 458

L. VIRÓS I PUJOLÀ

En començar la dècada dels setanta, les visites tècniques es van ampliar amb sortides a l’estranger. L’augment del nivell de vida al país i les relatives facilitats per sortir a l’exterior amb normalitat van facilitar els viatges a Europa: el 1972, a Tolosa de Llenguadoc, a les instal·lacions aeronàutiques d’Airbus; el 1973, a Londres, a les instal·lacions de la Standard Tyre Co. Ltd. i l’estació de tractament d’escombraries de Cringle Dock a Wands Worth, depenent del Greater London Council, i el 1974, a l’Haia i Rotterdam, a una fàbrica de talla de diamants, la fàbrica de ceràmica Makkum i la factoria de la Philips. Dins del país les visites van tenint en compte la modernitat de les instal·lacions i les diferents especialitats de l’enginyeria tècnica. El 1971 es va visitar la plataforma Chaparral, que feia sondeigs a les costes de Castelló, la central tèrmica de Fígols i les mines de potassa de Sallent, aleshores de la Cía. Española de Minas de Río Tinto SA; el 1972, la fàbrica de ciment automatitzada de Cementos del Mar SA d’Alcanar; el 1973, la indústria de detergents SA Camp de Granollers, i el 1974, la indústria Curtidos Codina SA de Vic. Una altra mesura per afavorir l’actualització dels col·legiats fou la creació d’una biblioteca tècnica, amb revistes especialitzades com Técnica Industrial o Metalurgia y Electricidad, que es va ampliar i modernitzar el 1968 i el 1970 amb obres de totes les especialitats i diccionaris tecnològics per crear una «oficina de serveis d’informació tècnica» amb catàlegs actualitzats. Més enllà de la formació per als col·legiats, la delegació manresana va tenir un paper important en la solució d’un problema greu de la indústria comarcal des de la postguerra, la manca d’un centre adequat per impartir una bona formació professional (Virós, 2006: 8586; Comas et al., 2002). L’Escola Municipal d’Arts i Oficis es trobava en un estat deplorable, instal·lada als baixos d’una escola pública, i les autoritats municipals i la Cambra de Comerç i Indústria van gestionar la instal·lació a Manresa d’una Escola de Formació Professional Industrial finançada pel Ministeri d’Educació Nacional. La delegació, entre 1957 i 1958, va dissenyar els espais que necessitava el centre, com aules, laboratoris i tallers mecànic, tèxtil, de fusteria, elèctric i químic. No obstant això, el procés de construcció de l’Escola era lent i el 1961 la delegació acordà fer gestions conjuntes amb la Cambra per accelerar-la, fins al punt de plantejar la intervenció de la Junta Nacional de Perits Industrials. L’Escola (avui IES-SEP Lacetània) no es va inaugurar fins al setembre de 1968. Pel que fa a la formació universitària en peritatge industrial, s’havia d’estudiar —o examinar-se— a l’Escola de Perits Industrials de Terrassa. A Manresa hi havia des dels anys quaranta una modesta Escola de Capatassos i Facultatius de Mines i de Fàbriques Metal·lúrgiques (Gasol & Ortega de Celis, 1993). Un cop inaugurada l’Escola de Mestratge el 1968, alguns col·legiats van sol·licitar que oferís les assignatures del peritatge industrial per evitar els desplaçaments a Terrassa. La petició a les autoritats no va prosperar i el 1970 la delegació va fer gestions perquè l’Escola de Mines de Manresa oferís els estudis d’enginyeria tècnica industrial per mitjà de l’Escola de Terrassa, cosa que donà lloc a la creació de l’Escola Universitària Politècnica de Manresa (EUPM).

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 459

LA DIFUSIÓ TECNOCIENTÍFICA AL COL·LEGI D’ENGINYERS TÈCNICS INDUSTRIALS DE MANRESA (1955-2005) 459

2.2. La transició a la democràcia (1975-1995)

Els cinc primers anys de la transició, la delegació fou presidida per Josep Gómez Pardo en un context de greu crisi econòmica, especialment a la demarcació, que era el centre d’un potent districte industrial cotoner. En aquest període la nova legislació va permetre que els antics perits obtinguessin el títol d’Enginyeria Tècnica Industrial amb un curs d’adaptació (Carrillo & Garriga, 2000a), que es va desenvolupar gràcies a un acord amb l’EUPM. La delegació va continuar l’oferta formativa per als associats i el 1976 va organitzar un curs sobre el reglament electrotècnic de baixa tensió, que adaptava les instal·lacions elèctriques als sistemes emprats a la resta d’Europa. La junta també va aconseguir que el Col·legi de Barcelona adaptés els seus programes de formació, de manera que molts col·legiats de la demarcació s’hi desplaçaven sovint per actualitzar els seus coneixements. Una de les tradicions que no es va perdre a pesar de la crisi van ser els viatges que combinaven visites tècniques i turístiques a l’estranger. L’octubre de 1976 es va fer un viatge a Viena; el 1977, un a Munic; el 1978, a Dinamarca; el 1979, a Grècia, i el 1980, a Egipte. Els dos darrers eren fora de l’Europa occidental i tingueren una forta càrrega cultural a més de la tècnica. Entre 1980 i 1995 es desenvolupà la llarga presidència de Domènec Valero, que es va caracteritzar per un fort impuls a totes les activitats col·legials, en un context en què la indústria de la demarcació va superar la crisi i es va reorientar més cap a la metal·lúrgia. Durant aquest període de reordenació legislativa a l’Estat espanyol, la delegació es va posar al costat del Col·legi en la defensa de les atribucions dels enginyers tècnics en els ensenyaments secundaris, que es veien greument amenaçades. En realitat, la majoria del professorat de formació professional estava format per enginyers tècnics, reconeguts per la llei educativa de 1977, que els reconeixia per impartir les àrees tècnica i científica de la formació professional. La llei de 1984 de la funció pública, en canvi, reduïa considerablement aquestes atribucions i en el Proyecto para la Reforma de la Enseñanza de 1987 se’ls ignorava. Representants del Consejo General de Colegios de España van parlar amb el secretari general del Ministeri d’Educació, Alfredo Pérez Rubalcaba, que es va comprometre a tornar a la situació anterior. Al final, després de nombroses negociacions, a la LOGSE i al Reial Decret sobre l’estructura del batxillerat les atribucions docents dels enginyers tècnics van quedar reduïdes a impartir tecnologia i dibuix en els batxillerats i totes les àrees dels mòduls professionals. L’èxit de les gestions, doncs, va ser reduït. Al llarg dels anys vuitanta les bones relacions amb l’EUPM, durant la presidència de Domènec Valero, es van convertir en llaços estrets de col·laboració permanent, que es van plasmar especialment en dos àmbits: la lluita pel manteniment d’especialitats en perill de desaparèixer i les constants ajudes econòmiques, materials i organitzatives. En un dels processos interns de reordenació dels estudis de la Universitat Politècnica de Catalunya, es va proposar la supressió de l’especialitat d’electricitat a l’EUPM i la delegació va crear, el maig de 1993, una comissió per coordinar les administracions, entitats, professionals, empreses

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

460

27/10/08

19:13

Página 460

L. VIRÓS I PUJOLÀ

i associacions interessades a salvar-la i, després de nombroses gestions, es va aconseguir el novembre de 1994. D’altra banda, la delegació continuava formant part del Patronat de l’EUPM, hi col·laborava econòmicament, hi tenia convenis per a l’ús de la Biblioteca, ajudava estudiants en projectes de fi de carrera, donava o comprava material, organitzava conferències sobre sortides professionals o en pagava sobre temes de tecnologia i difonia les activitats de la delegació i els avantatges de la col·legiació entre els alumnes dels darrers cursos. Durant aquesta etapa, la demarcació va organitzar més de cinquanta activitats de formació per als associats entre cursos, conferències, sessions de cinema tècnic i beques per a l’assistència a cursos universitaris. Més de la meitat d’aquestes activitats van ser d’actualització d’aspectes tècnics, i la resta es divideixen entre l’aprenentatge d’idiomes, les normatives legals i l’economia i l’organització d’empresa. Si aquestes activitats formatives s’analitzen des d’un punt de vista cronològic i temàtic, es pot veure com van canviar les necessitats dels enginyers tècnics amb el temps. Les de més èxit van ser la desena de xerrades de la branca elèctrica, gràcies a la presència dels col·legiats que treballaven a FECSA, d’entre les quals se’n pot destacar tres sobre indústria i medi ambient que es van fer entre 1983 i 1985. Un altre grup important el formen les conferències sobre nova normativa tècnica fetes entre 1987 i 1993. Altres exemples d’activitats tècniques van ser cursos de topografia (el 1988) o sobre domòtica i edificis intel·ligents (el 1991). El 1992 i el 1993 es van fer demostracions de programes informàtics per al disseny assistit per ordinador i per a temes elèctrics. Un altre grup d’activitats fou el d’habilitats comunicatives, amb cinc cursos d’anglès desenvolupats entre 1984 i 1988, just quan aquesta llengua començava a ser necessària en tots els àmbits, i dos més d’anglès tècnic el 1989 i el 1990, quan es van fer també dos cursets d’expressió oral. La resta d’activitats es poden enquadrar en l’àmbit de l’economia, l’organització d’empresa i les normatives legals. Pel que fa a economia, el 1981 i el 1984 es van fer xerrades i col·loquis sobre un dels problemes més dramàtics del moment, la crisi del tèxtil i el procés de reconversió del sector. Més endavant, la preocupació econòmica es va centrar en l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, amb xerrades el 1990 i el 1993. Pel que fa al món de l’empresa, l’abril de 1986 es projectaren dos reportatges sobre les innovacions que arribaven a Espanya en aquells moments: la gestió d’estocs pel sistema Kamban i la qualitat exigida per la casa Ford als seus proveïdors, que era una de les primeres empreses que aplicava el Just In Time, i les seves conseqüències. Durant els anys noranta es van organitzar diverses xerrades sobre els canvis en les normatives legals que s’anaven produint, com l’Impost d’Activitats Econòmiques, les llicències i la planificació urbanístiques o els canvis en la responsabilitat civil en l’exercici de la professió. Les visites tècniques es van realitzar majoritàriament per territori català a instal·lacions o obres peculiars i empreses que tinguessin algun valor d’innovació tècnica. Es va visitar

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 461

LA DIFUSIÓ TECNOCIENTÍFICA AL COL·LEGI D’ENGINYERS TÈCNICS INDUSTRIALS DE MANRESA (1955-2005) 461

el túnel del Cadí i la central hidroelèctrica reversible d’Estany Gento Sallente, el 1987; la Fira Internacional de la Construcció i Climatització de París, el 1991; la central nuclear d’Ascó, la Torre de Collserola i el Laboratori General d’Assaigs i Investigacions de la Generalitat de Catalunya, el 1992, i la fàbrica de cables de Pirelli-Cavigel de Vilanova i la Geltrú, el 1993. 2.3. El Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa (CETIM) a partir de la independència (1995-2005)

Entre 1995 i 2003 el mateix Domènec Valero va ocupar el deganat del CETIM. La millora econòmica ja era notable i les activitats desenvolupades van seguir en augment, amb algunes modificacions. El CETIM va continuar la seva col·laboració amb tots els nivells d’ensenyaments tècnics, però amb una orientació prioritària cap a l’EUPM, a la qual es considera la principal proveïdora de nous associats. El 1996, com a reconeixement del suport rebut, aquesta Escola va dedicar un aula al CETIM, que ha continuat donant-li suport econòmic i hi ha col·laborat en diferents cursos, en els postgraus de diverses especialitzacions, en el patrocini d’un màster electromecànic durant el curs 1996-1997, en el suport a la diplomatura en Gestió Industrial per a enginyers tècnics industrials el 1998 i en l’aportació d’un mòdul d’estudi doble el 1999. Una altra col·laboració important és la que es manté amb la biblioteca de l’Escola, que permet als col·legiats utilitzar els seus serveis. La novetat més destacada d’aquest període ha estat la creació dels premis per als millors projectes de final de carrera «Domènec Valero». Aquests premis ja s’havien acordat abans del 1995 i es van atorgar per primera vegada al final del curs 1996-1997. El CETIM també ha vetllat per la formació permanent dels associats. Els criteris per a l’organització de cursos ha canviat amb el temps; el 1997 la comissió de formació va encetar la política de no fer «grans cursos», sinó conferències informatives i de divulgació que poguessin aclarir dubtes i necessitats formatives dels professionals en la seva tasca quotidiana. Es va treballar curosament la recerca de temes interessants, així com la de professorat i de conferenciants per assolir l’èxit de públic. A partir de 2001, la comissió va decidir aprofitar l’oferta formativa de diferents centres de Manresa en els cursos relatius a normatives legals. En aquest període de canvis legislatius i de normatives més rígides i segures en el món del treball, els cursos i conferències més nombrosos corresponen a les aplicacions de noves normatives. Entre 1997 i 2002 se’n van fer uns divuit, dels quals més de la meitat corresponen a la prevenció de riscos laborals, alguns generals i altres sectorials. El segon grup de cursos per nombre foren els d’actualització de coneixements tècnics, entre els quals destaquen els tres cursos de càlcul d’estructures metàl·liques i de formigó fets entre 1998 i 1999, un d’autòmats programables i els de climatització i electricitat. També entre 1998 i 1999 es va introduir la temàtica del medi ambient, especialment després de la publicació de la

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

462

27/10/08

19:13

Página 462

L. VIRÓS I PUJOLÀ

Llei d’intervenció integral de l’administració ambiental. Cal destacar que aquests foren els anys de popularització de l’ús d’Internet, i entre 1997 i 1998 es feren tres cursets sobre el seu ús i les aplicacions a l’empresa. Un dels temes empresarials que s’introduïen llavors era el de les certificacions de qualitat, i es va parlar sobre la norma ISO 9000. Pel que fa a l’entorn econòmic, es va fer una conferència el 1997 sobre l’entrada en circulació de l’euro. Les visites tècniques s’han desenvolupat a nombroses indústries i instal·lacions tecnològicament avançades de tot Catalunya, com: Esquís Rossignol a Artés, el 1996; Pneumàtics Pirelli a Manresa i la petroquímica Repsol a Tarragona, el 1998; Denso Barcelona SA a Sant Fruitós de Bages, el 2001, o Metalbages SA a Santpedor, el 2002, entre altres. També s’han visitat algunes empreses més llunyanes com la fàbrica d’electrodomèstics Fagor al País Basc, el 1996. Una novetat del període han estat les visites a fires sectorials relacionades amb la professió, com la de material elèctric el 1996 o la fira SIMO, d’informàtica, multimèdia i comunicacions. Des de 2003 el degà del CETIM és Albert Gómez Pardo, que ha mantingut una actuació respecte a la formació similar a la del seu antecessor en el càrrec. S’han mantingut les excel·lents relacions amb l’EUPM per mitjà de la redefinició dels convenis que hi té establerts el CETIM. El març de 2005 les dues institucions van signar un acord amb l’objectiu d’impulsar les activitats de formació continuada dels professionals de l’enginyeria. La formació permanent s’ha mantingut com un dels serveis fonamentals del CETIM, amb sessions formatives sobre canvis normatius i legislatius, entre els quals destaquen les cinc activitats diferents sobre l’aplicació del nou Reglament electrònic per a baixa tensió de 2003 i el III Simposi Electrotècnic Català de l’abril de 2004, amb una visita a les fàbriques de reciclatge del Pont de Vilomara. També s’han fet diversos cursos sobre sistemes de prevenció de riscos laborals. En el camp de les activitats d’actualització tècnica destaquen un curs sobre càlcul d’estructures adreçat a la construcció de naus industrials i un altre sobre energia solar, tots dos desenvolupats el 2004. Pel que fa a l’empresa, també s’ha dut a terme un curs de qualitat i una conferència sobre patents, marques i dominis a Internet. Les visites tècniques a empreses amb processos innovadors s’han fet a Recrisa (Recuperació de Crom industrial, SA) d’Igualada, el març de 2003; a la planta de reciclatge del Pont de Vilomara, el febrer de 2004, i a Prefabricats Pujol de Mollerussa, el 2005. 3. Conclusió

L’activitat del Col·legi d’Enginyers Tècnics i de les seves delegacions a Manresa sempre ha estat més àmplia que l’estrictament legal, que consisteix a certificar els títols i visar els projectes dels col·legiats, i ha mantingut una vida associativa adreçada a millorar la formació dels associats i promoure la vida social entre ells. Els ingressos de la institució, que provenen bàsicament dels visats, s’han invertit prioritàriament en activitats formatives, com s’ha fet en altres demarcacions de Catalunya (Vallverdú, 2004).

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 463

LA DIFUSIÓ TECNOCIENTÍFICA AL COL·LEGI D’ENGINYERS TÈCNICS INDUSTRIALS DE MANRESA (1955-2005) 463

La relativa llunyania dels principals centres de formació de Barcelona —fins al final dels anys setanta les comunicacions per carretera eren dificultoses— va obligar la delegació de Manresa a cobrir les mancances formatives dels col·legiats amb relació a les novetats tecnològiques que anaven arribant. A més, el Col·legi ha facilitat formació en l’àmbit de l’organització de la producció i del treball. En definitiva, es pot afirmar que la tasca formativa d’un col·legi tan actiu com el de Manresa ha permès que els perits i enginyers tècnics mantinguessin un bon nivell d’actualització i complissin el paper de transmissors a la indústria de la innovació.

05 Lluis Viros i Pujola.qxd

27/10/08

19:13

Página 464

464

L. VIRÓS I PUJOLÀ

Bibliografia ÁLVARO, A. (2001), «Estados Unidos y la economía española: la ayuda técnica, la C. N. de P. I. y los empresarios españoles, 1945-1964», mecanoscrit presentat als Coloquios de la Fundación Duques de Soria. [Agraïm a l’autora l’accés en aquest original]

POZA, J. M. DE LA (1995), Un tomb de 150 anys d’història. Corporació d’enginyers tècnics industrials de Catalunya (1850-1995), Barcelona, Il·lustre Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya.

CARRILLO, A.; GARRIGA, J. (2000a), «L’ensenyament i la formació dels enginyers tècnics industrials». A: MALUQUER DE MOTES, J. (ed.), Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 118-123.

PUIG, N.; ÁLVARO, A. (2004), «La guerra fría y los empresarios españoles: la articulación de los intereses económicos de Estados Unidos en España, 1950-1975», Revista de Historia Económica, any XXII, 2, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 387424.

— (2000b), «Història corporativa dels enginyers tècnics industrials de Catalunya». A: MALUQUER DE MOTES, J. (ed.), Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 112-117.

VALLVERDÚ, R. (2004), Enginyeria tècnica industrial a les comarques meridionals de Catalunya (19252003), Tarragona, Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Tarragona; Cossetània.

COMAS, F. et al. (2002), D’Arts i Oficis a Escola d’Art. Cent anys d’educació a Manresa, Manresa, Centre d’Estudis del Bages.

VIRÓS I PUJOLÀ, L. (2005), Innovació i arrelament. 50 anys de corporació de l’enginyeria industrial al centre de Catalunya (1955-2000), Manresa, Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa.

GASOL, P.; ORTEGA DE CELIS, J. (1993), «Aproximació a la història de l’Escola». A: PUIG ROVIRA, F. X. (ed.), L’Escola Universitària Politècnica de Manresa. 50 anys de l’Escola de Mines (1942-1992), Barcelona, Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya.

— (2006), «La Cambra durant el franquisme (19391969)». A: RUBÍ, M. G.; VIRÓS, L., La Cambra de Comerç i Indústria de Manresa, cent anys d’impuls econòmic (1906-2006), Manresa, Cambra de Comerç i Indústria de Manresa, 75-104.

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 465

CIÈNCIA I TECNOLOGIA AL MÓN RURAL

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 466

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 467

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 467-477

LES VISIONS DEL BOSC A LA CATALUNYA DE LA IL·LUSTRACIÓ PASQUAL BERNAT LÓPEZ CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. pbernat@xtec.cat

Paraules clau: agronomia, bosc, botànica, Catalunya, Il·lustració The visions of the forest in Catalonia during the Enlightenment Summary: This paper deals with the debate about forest during the Enlightenment time in Catalonia. From several texts wrote by contemporary agronomists and botanists, the different conceptions of the forest in this period are analyzed. Key words: agronomy, forest, botany, Catalonia, Enlightenment

A Catalunya, com a la resta d’Espanya, la minva del bosc al llarg del segle XVIII era un fet àmpliament contemplat pels contemporanis i que, al mateix temps, suscitava un debat continu. Són força coneguts els molts testimonis directes que constataven aquesta realitat (Grau & Puig, 1990: 21-26; Vilar, 1964: 227-243). Una realitat que si bé moltes vegades es va voler justificar apel·lant a la inexorable i necessària expansió dels conreus —sobretot de la vinya— va comportar problemes que afectaven amb major o menor intensitat la ciutadania. La manca de ramats causada en part per la falta de pastures, sovint associades a masses forestals (Bernat, 2002), o l’espectacular pujada dels preus dels combustibles vegetals (Zamora, 1973: 432), amb tot el que això representava per a les economies domèstiques i els sectors productius basats en aquesta font d’energia, són exemples d’alguns dels efectes col·laterals d’aquesta reculada. Entre tots aquells que a l’època

DOI: 10.2436/20.2006.01.51

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 468

468

P. BERNAT LÓPEZ

s’interessaven pels temes agronòmics, el debat forestal va ser una discussió sempre present. Amb les seves opinions i els seus punts de vista podem reconstruir les argumentacions i els eixos principals d’aquest debat. La documentació examinada ens permet establir de quina manera van intentar abordar la qüestió, com es van establir algunes de les causes de la decadència del bosc, quines solucions es van apuntar i quines van ser les seves visions del paper que tenia el bosc en el conjunt de la societat i la seva activitat econòmica. Segons els agrònoms estudiats, les causes que determinaven la desforestació apuntaven bàsicament cap a dos factors: la legislació vigent sobre boscos i l’expansió dels conreus. Pel que fa a la legislació, les ordenances forestals vigents eren rebutjades frontalment. Es criticava amb rotunditat la seva arbitrarietat, el seu rigor, la seva ineficàcia i, sobretot, el seu excessiu intervencionisme i poc respecte pel dret a la propietat privada. En aquest sentit, Manuel Barba i Roca (Bernat, 2004), propietari agrícola de Vilafranca del Penedès, des de la tribuna de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, tot llegint la seva memòria sobre la plantació d’arbres (Barba, 1789), començava la seva crítica carregant contra una legislació que feia molt de temps que no l’encertava i que, fins i tot, empitjorava la situació. Afirmava que: Tales son las providencias dadas de tres siglos acá sobre plantíos y montes: providencias que mal combinadas con las pasiones y interés de los Particulares han puesto los plantíos en peor estado que antes. (Barba, 1789)

I, segons ell mateix, això era així perquè: Si la bondad de una Ley debe regularse por su fácil ejecución, y por los efectos que produce según las intenciones del legislador, se ha de confesar que las repetidas providencias dadas en tantos siglos están fundadas sobre algún falso sistema. (Barba, 1789)

Per a Barba, aquest «fals sistema» pivotava fonamentalment en la manca de respecte a la propietat privada i les constants ingerències de les lleis en la llibertat de decisió dels propietaris forestals. Denunciava les ordenances tot posant de manifest el seu caràcter d’escull burocràtic i el seu rigor intimidatori: Para cortar un árbol se necesita una licencia, y hasta la poda está sujeta a algunas formalidades: si un bosque se quiere reducir a cultivo, por ser en un suelo feraz, o quitar un árbol que perjudica mucho a los sembrados ha de preceder el permiso que no se logra sin mucha dificultad. (Barba, 1789)

Segons Barba, partidari de les doctrines del liberalisme econòmic, les lleis forestals havien de conciliar l’interès públic amb l’interès privat. Només així s’estimularia el foment de les plantacions:

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 469

LES VISIONS DEL BOSC A LA CATALUNYA DE LA IL·LUSTRACIÓ

469

Realmente si no se procura combinar el interés público con el personal serán inútiles todas las providencias que se den para el fomento de plantíos. La Ley debe emplear la menor fuerza posible y mezclarse cuanto menos puede en las operaciones de los Particulares. (Barba, 1789)

I afegia: En vano se propondría el método práctico de plantar los árboles, si antes no se remueven los estorbos políticos que lo impiden: es menester primero interesar al Labrador con una utilidad cierta y libre de toda extorsión, para que oiga con docilidad las instrucciones. (Barba, 1789)

I és que Barba pensava que sense la llibertat dels propietaris per disposar dels seus recursos forestals, les ordenances i disposicions forestals esdevenien paper mullat. Advertia que la força de la realitat s’acabava imposant i que les lleis quedaven sense valor en esdevenir-se allò tan conegut de feta la llei, feta la trampa: Siempre que el Propietario no tenga interés en que haya árboles en su hacienda, no bastará toda la vigilancia del Gobierno para obligarle: se le mandará que haga los plantíos; los hará por mera ceremonia y no cuidará más de ellos, y las Justicias cómplices de estas omisiones deberán disimularlas: se le mandará que no corte árboles útiles, inutilizará los mejores: se le permitirán las cortas para alguna obra necesaria, la justificará aunque no exista tal necesidad: no se le permitirá que reduzca los montes a cultivo, lo hará poco a poco; y el Gobierno en vista de tantas transgresiones se verá obligado a perdonarlas. (Barba, 1789)

A banda d’aquest atemptat a la llibertat personal, la llei també era criticada per la seva arbitrarietat i pels abusos i negligència dels funcionaris que l’aplicaven. La Reial Conferència Físico-Matemàtica de Barcelona, en el seu informe sobre la ramaderia de 1766, acusava les ordenances forestals i la seva aplicació d’haver provocat l’animadversió dels pagesos respecte del bosc, farts de les arbitrarietats d’aquestes i dels abusos dels funcionaris que les executaven. Els redactors de l’informe no s’estaven de crítiques i sostenien que: Los labradores cansados de recursos infructíferos han talado los bosques con un género de desesperación para librarse en lo sucesivo del triste espectáculo de mirar cortados sus mejores árboles, sin exceptuar los precisos a algunos usos económicos de la agricultura verlos podrir a veces sobre sus tierras, sin poderlos aprovechar para el fuego, ni pagarseles aquello poco que tiene destinado la Real Hacienda, a cuya suma sombra se han cometido los mayores excesos, con muy poca o ninguna utilidad del Real

01 Pasqual Bernat.qxd

470

27/10/08

19:15

Página 470

P. BERNAT LÓPEZ

Servicio, inventando los comisionistas y sus actores dependientes todo género de compositos y aprovechamientos. (Informe, 1766)

Però, com ja hem apuntat més amunt, no només eren els rigors i les arbitrarietats de la llei els que feien recular el bosc, sinó que també es considerava que l’expansió dels conreus era un factor primordial en aquest fenomen. En aquest punt, tanmateix, no existia unanimitat. Els arguments dels agrònoms propietaris de grans hisendes navegaven, sovint, entre dues aigües. Els resultava difícil conciliar els seus interessos com a agricultors hisendats amb la necessària preservació dels també valuosos recursos forestals. En els seus escrits sobre els boscos sempre defensaven el bosc esgrimint-ne les seves múltiples utilitats no tan sols econòmiques, sinó també salutíferes i mediambientals, però això no els impedia justificar el retrocés forestal en benefici d’una agricultura que consideraven el pal de paller de l’economia catalana. Veiem quins eren els seus arguments per defensar aquesta justificació. Barba, obstinat en la defensa dels drets dels propietaris, apuntava: […] siendo la labranza el principal ramo de la agricultura y ésta la base de la pública felicidad, no debería impedirse al dueño de reducir a cultivo sus montes según mejor le convenga. (Barba, 1789)

I encara anava més enllà quan sostenia que al Principat la remissió del bosc a favor de l’expansió dels conreus, havia possibilitat la creació d’una gran ocupació, amb el conseqüent benestar de moltes famílies. Amb aquesta expansió s’havia, també, aconseguit un equilibri positiu en la balança comercial, gràcies, sobretot, a l’expansió de la vinya. Era taxatiu quan afirmava: Si en Cataluña se plantasen los bosques que había cincuenta años ha, faltaría ocupación a más de cien mil familias, y la balanza mercantil que sostenemos con nuestros licores quedaría destruida. (Barba, 1789)

Quelcom de semblant opinava Joan Francesc Bahí, professor de l’Escola d’Agricultura i Botànica de la Junta de Comerç de Catalunya (Bernat, 2006), que seguint en aquesta línia de justificació crematística i en un intent de desdramatitzar la manca de fusta atribuïda a la minva del bosc, posava com a il·lustratiu exemple el cas d’Anglaterra, on, malgrat la intensa desforestació, la producció d’una pujant agricultura permetia generar els recursos necessaris per a la importació de fusta. Afirmava: Los ingleses están y permanecen en posesión de extraer sus maderas de carretería, de edificar y de construcción de países extranjeros, y la balanza es todavía a su favor; porqué sus tierras se hallan casi en su pleno valor, y que por última análisis su activo culti-

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 471

LES VISIONS DEL BOSC A LA CATALUNYA DE LA IL·LUSTRACIÓ

471

vo les indemniza mucho más allá de la masa general de los gastos que exige la compra y trasporte de las maderas. (Bahí, 1817: 158)

Josep Navarro, director d’agricultura de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i propietari agrícola, acabava de reblar el clau quan, amb contundència, contestava el qüestionari de Francisco de Zamora sobre si calia o no l’estímul del bosc a Barcelona. Afirmava: En el Corregimiento de Barcelona hay infinitamente menos bosques de los que había antiguamente, y cuantos menos habrá estará más adelantada su agricultura, porqué son ahora viñas lo que eran pinos y matorrales en otro tiempo. Por consiguiente, no conviene ni es menester buscar estímulos o medios para que se aumenten aquéllos. (Zamora, 1973: 432)

La contestació a aquests arguments va provenir de Joan Baptista Golobardas, tinent visitador de boscos al corregiment de Vic i autor d’un interessant Compendio de silvicultura (Golobardas, 1817). La seva posició era la d’una defensa integral del bosc. Per a ell, el bosc no era només una font de recursos econòmics, sinó que deixava ben clar que també era un factor ecològic i mediambiental decisiu. Aquestes conviccions el duien a discrepar obertament dels que provaven de justificar l’expansió agrícola en detriment de les superfícies arbrades. Amb l’ànim del qui vol solucions consensuades, advocava per la conciliació entre agricultura i bosc proposant un aprofitament ponderat del sòl. Una proposta, però, en la qual els arbres fruiters eren considerats en la mateixa categoria que les espècies pròpiament forestals, cosa que deixa clara la visió del que entenien els funcionaris de Marina sobre la promoció de superfícies arbrades i que òbviament mitigava el xoc entre interessos agrícoles i forestals, facilitant-ne la seva conciliació. En aquest sentit, ens diu: Plántense árboles con abundancia, no digo en todos los parajes indistintamente, sino en aquellos en donde o la tierra no sea susceptible de otra cosa, o se pueda juntamente hacer servir para el plantío de plantas frutales, o para la siembra, y se verá por experiencia que los árboles lejos de causar daño alguno á la agricultura; le harán grande beneficio. (Golobardas, 1817)

Tanmateix, fidel a la seves conviccions en pro del bosc, Golobardas no s’estava de criticar l’expansió de l’agricultura per considerar que, sovint, aquesta expansió queia en la ineficàcia. Utilitzant l’argument dels rendiments decreixents, que atribuïa a la manca de prou recursos humans per a garantir un conreu efectiu, constatava la migradesa productiva de les terres marginals posades en conreu. Trencava una llança a favor de l’ocupació d’aquestes ter-res pel bosc, ja que, segons el seu criteri, al capdavall, d’aquesta manera els rèdits eren superiors. Proclamava que:

01 Pasqual Bernat.qxd

472

27/10/08

19:15

Página 472

P. BERNAT LÓPEZ

Es un error demasiadamente común en algunas provincias de nuestra España el multiplicar inconsideradamente las tierras de labor, al paso que se cuida poco o nada de la conservación y aumento de los bosques. Piensan comúnmente los hombres, aun los labradores que esta multiplicación de tierras de panllevar favorece siempre a la agricultura; pero se engañan enormemente. Porque de que sirve el multiplicar las tierras de cultivo, si al mismo tiempo no se multiplican los cultivadores? Dase generalmente en la manía de levantar nuevas tierras de campos; y no se piensa en procurarse más número de trabajadores para cultivarlos con provecho: y aunque se intentara practicarlo, no se pudiera conseguir, pues la corta población de nuestra Península apenas ofrece brazos bastantes para la labranza de las tierras que en la actualidad están destinadas a la labor: de lo que se sigue, que tanto las que antes existían, como las nuevas se cultivan malamente, porque las labores que debían darse a aquellas, se reparten entre todas: y así, aunque se tenga más tierra labrada, no se saca mayor beneficio, del que antes se sacaba con menos. (Golobardas, 1817)

El debat forestal s’enriquia quan s’entrava en el terreny de les utilitats del bosc. Aquí tothom estava d’acord que el bosc tenia un paper fonamental. El ventall dels usos forestals s’obria mostrant la versatilitat d’un recurs que no era tan sols font de riquesa econòmica, sinó també d’equilibri mediambiental, de garantia sanitària o de simple gaudi espiritual. Que el bosc era una font d’ingressos econòmics estava fora de dubte. A tota la documentació examinada són múltiples les al·lusions a les enormes possibilitats productives del bosc. Els nostres agrònoms presentaven un catàleg d’usos comercials amplíssim, que anava des de la generació de la principal font de combustible —carbó vegetal i llenya— fins a les innumerables aplicacions de la fusta, el producte més cobejat. S’insistia en la necessitat d’una gestió acurada dels boscos. Es demanava a pagesos i propietaris que es dotessin de la formació necessària per tal d’optimitzar l’aprofitament de les seves explotacions. Prenem com a exemple d’aquesta idea les paraules de Golobardas: Ello es verdad, que para la formación de bosques útiles es menester pulso y habilidad, porque no todos los árboles medran, ni son útiles en todas tierras, apeteciendo unos unas, y otros otras. Por lo que es preciso que los labradores, hacendados, y propietarios, que tienen tierras, estudien en los libros de agricultura, y especialmente en el de la experiencia, y averiguen escrupulosamente cuales son las que apetece la una especie de árboles; y cuales la otra, para poder hacer sus plantaciones con provecho. (Golobardas, 1817)

I en aquesta mateixa direcció, Bahí aconsellava sentit comú en la plantació d’arbres per tal que els rendiments forestals fossin els més alts. Proposava que la plantació d’arbres es fes amb criteris de màxima utilitat, plantant a cada lloc aquelles espècies que poguessin satisfer més adequadament la demanda d’aquell mercat concret:

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 473

LES VISIONS DEL BOSC A LA CATALUNYA DE LA IL·LUSTRACIÓ

473

Cuando se planta un bosque, se debe escoger la clase de madera que da más lucro, mientras se adopte igualmente a la naturaleza del suelo; por ejemplo, cerca de los viñedos se plantará la encina, el fresno, el castaño, el abedul, los cuales dan la botada para cubas, los aros, y los rodrigones o estacas para las vides; en los montes vecinos al mar será muy útil el plantío de abetos, de pinos, de alerces y de encinas; en las cercanías de ríos navegables, árboles de madera de construcción y de provisión para leña o para el fuego; la venta o despacho será así más seguro; pues la concurrencia llamará mayor número de compradores, y esta misma concurrencia hará subir el precio. (Bahí, 1816b: 100)

Trobem entre els documents revisats reflexions interessants sobre el paper del bosc com a agent conservador de l’equilibri mediambiental. En aquest sentit, els agrònoms catalans situaven el bosc com a punt central dels cicles naturals de la matèria i li atorgaven un paper clau en la regulació del clima. Així, Bahí, servint-se dels coneixements de la fisiologia vegetal i de la química pneumàtica del moment, ens dibuixa un cicle de la matèria en el qual el bosc, a més de ser motor generador del que ell anomena «aura vital», és la baula ineludible que enllaça tots els processos transformadors de la matèria. Ens diu que: Según las observaciones de nuestros sabios médicos: contemplo por fin en los bosques, como conservador de la humanidad, los manantiales de la aura vital; de un zéfiro cargado de oxígeno, que por la acción de la luz se desprende a chorro seguido de las hojas de los árboles, para contrarrestar las pérdidas, que de aquel gas salutífero está experimentando la atmósfera por nuestra respiración y por la de los animales todos; por la oxidación de varios principios minerales o fósiles en la misma superficie de la tierra; y por las combustiones ya lentas, ya rápidas, que se experimentan en el globo y su océano atmosférico que le circuye; formando, como dije en mi oración inaugural en el año próximo pasado, como unos torrentes de aquel gas, absumiendo al propio tiempo estos grandiosos vegetales, de la misma atmósfera y de los senos de la tierra, con sus hojas y raicillas, el carbono del gas ácido carbónico que descomponen; devolviendo después por la combustión artificial y putrefacción vegetal aquel mismo carbón a la tierra, en forma de abono, para turnar en otro círculo vital de la vegetación, y así sucesivamente; metamorfosis tan sabida de nuestros labradores. (Bahí, 1816a: 55)

I Golobardas, en aquesta mateixa línia, concretava quina era la influència del bosc en el cicle de l’aigua. Segons ell, els boscos eren, al mateix temps, font i receptacle dels recursos hídrics perquè: Atraen las aguas del mar, de los ríos y lagunas, las cuales reducidas a vapores, con el auxilio de los rayos del sol, y manteniéndose en las regiones inmediatas a la tierra por la

01 Pasqual Bernat.qxd

474

27/10/08

19:15

Página 474

P. BERNAT LÓPEZ

acción de los vientos, causan nieblas, rocíos, y lluvias menudas que se propagan a las hojas de los árboles, de donde gotean hacia el suelo alimentando con esto los manantiales de los arroyos, ríos y estanques, como lo comprueba la experiencia constante de observarse que sólo hay aguas abundantes donde hay grandes bosques, según se echa de ver en los Pirineos, en los Alpes, y cuantos otros montes están provistos de arbolados. (Golobardas, 1817)

Però el bosc no ocupava només un paper central en els cicles de la matèria, sinó que la seva importància com a agent d’equilibri mediambiental també s’expressava en la regulació del clima. En aquest sentit, el mateix Golobardas sostenia que: Ningún filósofo ignora que los árboles templan el rigor del frío y del calor, deteniendo con sus ramas el ímpetu de los aires; en el invierno; y en el verano impidiendo con las mismas los rayos del sol. (Golobardas, 1817)

Aquesta argumentació, que situava els arbres com a agents bàsics de l’equilibri ambiental, va ser un gran actiu de la propaganda a favor del bosc. Una propaganda que es reforçava significativament quan s’entrava a valorar la funció salubre de les masses forestals. Tanmateix, en aquest punt, sorgia un escull que no era fàcil de superar. Ens referim a l’arrelada opinió que de forma secular sostenia que el bosc era font d’insalubritat i malaltia. En efecte, es tractava d’un conjunt de creences formulades de forma inconcreta, i a voltes contradictòriament, que van prevaldre amb força fins a mitjan segle XVIII, però que fins a ben entrat el segle XIX no van perdre un cert ressò (Urteaga, 1987: 168-173). Aquestes idees tenien els seus orígens en doctrines mèdiques sovint controvertides, com ara la teoria miasmàtica. Alguns partidaris d’aquestes idees atribuïen a la coberta forestal l’origen d’exhalacions i vapors malèfics o, almenys, el lloc d’aixopluc de tals emanacions. Altres, partidaris d’eradicar les zones humides per considerar-les fonts de nocivitat, van veure en el bosc, que era humit, un potencial de malaltia a evitar. Per aquesta raó es recomanava el desboscament: la tala d’arbres havia d’afavorir la circulació de l’aire, i en conseqüència la purificació de l’ambient. L’opinió generalitzada dels agrònoms estudiats era diametralment oposada a aquests plantejaments. Els nostres homes consideraven el bosc com a lloc de regeneració atmosfèrica, fàbrica d’aire pur i, alhora, barrera protectora contra els agents patògens. En aquest sentit, resulta remarcable el testimoni de Golobardas, que contestava els partidaris de les doctrines exhalatòries afirmant que els boscos: Purifican en todos tiempos el fluido de la atmósfera, o el aire ambiente de la región que habitamos, absorbiendo con su vegetación, cuanto se halla en él de mefítico o infecto y convirtiéndole en vital, puro y saludable. (Golobardas, 1817)

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 475

LES VISIONS DEL BOSC A LA CATALUNYA DE LA IL·LUSTRACIÓ

475

O, també, el testimoni del mateix Barba i Roca, que unes quantes dècades abans ja deixava clara la idea que el bosc era una barrera, un filtre que precisament no deixava progressar les controvertides exhalacions. En la seva memòria sobre els arbres ens diu: […] los bosques que mantengan la humedad y templan el clima, absorben los vapores nocivos, sirven como de «antemuro», contra las exhalaciones mortíferas. (Barba, 1789)

Però no era només aquesta virtut depuradora i preventiva la que es posava en relleu, sinó que també al bosc se li atribuïen virtuts medicinals terapèutiques. Una mostra d’aquesta concepció són, de nou, les paraules del mateix Golobardas: Los bosques y arbolados, no sólo son útiles a sus dueños particulares, y al Monarca, sino también a todos los hombres en general; a los hacendados, y al Príncipe les regalan de sus frutos, ramas y madera; y al resto de los hombres de las virtudes naturales, o calidades medicinales que tienen, para curar sus enfermedades, precaverles de ellas, conservarles la salud, dar vigor a sus fuerzas, cuando se hallen quebrantadas, y acarrearles mil géneros de conveniencias, que por lo común son tan desconocidas como verdaderas. (Golobardas, 1817)

A partir de les darreres dècades del segle XVIII el marc natural va començar a ser vist com a paisatge i com a tal va esdevenir font de gaudi i d’emocions (Urteaga, 1987: 174). S’atorgava una qualitat estètica a l’entorn o al paisatge humanitzat que, d’alguna manera, constituïa un nou argument en l’apologia de les superfícies arbrades i la seva promoció. Això sí, aquests arguments estètics sempre van anar acompanyats del proverbial utilitarisme de les idees il·lustrades. Va ser precisament aquesta conjugació d’allò «bell» amb allò «útil» el que va conferir un nou matís a les tesis dels defensors de les arbredes com a patrimoni natural a salvaguardar, reforçant-ne un xic més les seves posicions. A Catalunya aquestes idees van tenir el seu ressò concret. Prendrem com a botó de mostra els testimonis de Bahí i de Francesc Mirambell, rector de Prats de Lluçanès i autor de diversos articles sobre temes agrícoles (Bernat, 2005). El professor de l’Escola d’Agricultura ens descrivia un idíl·lic paisatge en el qual el «bell» i l’«útil» entraven en harmonia, i en el qual el bosc esdevenia el marc essencial d’aquesta conciliadora estampa. Escrivia en el seu article sobre l’alzina: Por una parte, unos deliciosos sotos y alamedas se me representan, conteniendo en sus alveos a las orgullosas aguas, formando las más alegres praderas: sustentando las crías de caballos, vacas y cerdos, retozando en ellas los alegres corderos, y paciendo al mismo tiempo otros varios animales; y por otra, unos frondosos bosques en los montes y sierras pobladas de robustas encinas, grandes robles, altos pinos y otros muchos árboles para el maderaje de la marina Real y mercantil; para la construcción de los palacios

01 Pasqual Bernat.qxd

476

27/10/08

19:15

Página 476

P. BERNAT LÓPEZ

y ciudades; para el albergue del virtuoso labrador y acogida de los viajantes en los ardurosos calores y tempestuosas lluvias. (Bahí, 1816a: 54)

El rector de Prats elevava, en el seu article sobre els usos oleícoles del fruit del faig, a la categoria d’espectacle el goig que havia de produir la contemplació d’un paisatge curull de plantes oleíferes i, sobretot, un paisatge en el qual el faig, restaurat, tornés a senyorejar arreu de les obagues i dels fondals frescois del país. Escrivia: Y ¡qué espectáculo tan risueño presentaría nuestro patrio suelo, cuando en todas partes de este Principado se fomentase el cultivo de tantas plantas oleíferas propias o adaptables a cada país; y sobre todo cuando en los sombríos y frescos montes, en las malezas y en las márgenes de los ríos, y demás tierras incultas de la parte septentrional, renaciesen y se mantuviesen las infinitas hayas, que en tiempos antiguos las engalanaban, criándose allí espontáneamente! (Mirambell, 1819b: 207)

Un espectacle que, segons ell mateix, hauria de tenir continuïtat en tota la geografia catalana. La mà de l’home havia de fer possible que el faig ocupés, per la seva utilitat oleícola i els seus atributs ornamentals, un lloc destacat allà on el regatge, independentment d’altres factors que afectessin la seva vegetació, li assegurés la dotació hídrica indispensable per reeixir. Escrivia: Y ¡qué otro espectáculo tan halagüeño presentaría la misma Cataluña, cuando se viesen cubiertos de hayas en lugar de chopos, sauces y demás árboles de poca utilidad, los prados, paseos y demás regadíos de aquellos países, en que ahora son comunmente desconocidos en los del Ampurdán, Gerona, Barcelona, Vallés, Manresa, Penedés, Tarragona, Tortosa, Lérida y sobre todo en el Urgel, cuando esté concluido el canal, que ha de ser el primer manantial de las riquezas de Cataluña, el singular adorno, la admiración, y el ejemplo de la península! (Mirambell, 1819b: 207)

A tall de conclusió, podem afirmar que el debat forestal al Principat de la segona meitat del segle XVIII i primer quart del XIX va ser intens. El rebuig a les ordenances dictades pel govern central i la justificació de la reculada del bosc a favor d’una agricultura en expansió van ser els temes més controvertits d’aquest debat. Hem vist, també, que, malgrat ser conscients de la necessitat de l’impuls agrícola, els testimonis citats van fer una apologia constant dels valors afegits d’aquest bosc minvant tot apel·lant a les seves múltiples funcions. Unes funcions que anaven des de les pròpiament econòmiques fins a les mediambientals, salutíferes o simplement estètiques.

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 477

LES VISIONS DEL BOSC A LA CATALUNYA DE LA IL·LUSTRACIÓ

477

Bibliografia BAHÍ FONSECA, J. F. (1816a), «Observaciones sobre el cultivo de la encina y plantación de los bosques», Memorias de Agricultura y Artes, 3, (2), 52-62. — (1816b), «Continuación de las observaciones sobre el cultivo de la encina y plantación de los bosques», Memorias de Agricultura y Artes, 3, (3), 97104. — (1817), «De la sucesión rápida de los ganados considerada como un medio de prosperidad pública, suprimiendo los barbechos, favoreciendo el cultivo de los prados artificiales y partando toda idea de miseria; estado comprativo bajo este respecto de la agricultura y régimen dietético de los franceses, ingleses y españoles», Memorias de Agricultura y Artes, 5, (4), 147-160. BARBA I ROCA, M. (1789), Memoria sobre la plantación de árboles, Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 05.34. BERNAT, P. (2002), «La Direcció d’Agricultura de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i la situació de la ramaderia a la Catalunya de la segona meitat del segle XVIII», A: BATLLÓ, J.; BERNAT, P.; PUIG, R., Actes de la VI Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 70-85. — (2004), «Manuel Barba y Roca (1752-1824), un agrónomo ilustrado en la España del siglo XVIII», Llull, 27, 7-26. — (2005), Mossèn Francesc Mirambell i Giol (17611822). Naturalista i erudit del Lluçanès, Prats de Lluçanès, Centre d’Estudis del Lluçanès. — (2006), Agrònoms i agronomia a la Catalunya de la Il·lustració (1766-1821), tesi doctoral, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona.

GOLOBARDAS, J. B. (1817), Compendio sobre el modo de sembrar, plantar, criar, podar y cortar toda especie de árboles, con su descripción y propiedades, para la conservación y aumento de los montes y arbolados; y utilidad de los empleados en este ramo, y de los labradores y hacendados, Barcelona, Brusi. GRAU, J. M. T.; PUIG I TARRECH, R. (1990), L’aprofitament del bosc a l’època moderna. La Conca de Barberà, s. XVIII, Barcelona, Rafael Dalmau. Informe emitido por la Real Conferencia de Física sobre la cría de ganado (1766), Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 2.2.05.06. MIRAMBELL I GIOL, F. (1819a), «Idea del alto grado de opulencia a que puede ascender la Cataluña con las cosechas de aceites, cuando se cultivan los muchos vegetales oleíferos propios y adaptables a su país, y se benefician sus frutos, en especial el hayuco o fruto del haya. Por Francisco Miranbell y Giol... (se continuará)», Memorias de Agricultura y Artes, 8 (4), 149-160. — (1819b), «Concluye el discurso del Dr. Don Francisco Miranbell y Giol, cura párroco de Prats de Lluçanes sobre los aceites que podrían cogerse en Cataluña con el cultivo de varias plantas oleíferas, además del olivo», Memorias de Agricultura y Artes, 8 (5), 195-208. URTEAGA, L. (1987), La tierra esquilmada: las ideas sobre conservación de la naturaleza en la cultura española del siglo XVIII, Madrid, Serbal/CSIC. VILAR, P. (1964), Catalunya dins l’Espanya moderna, Barcelona, Edicions 62. ZAMORA, F. (1973), Diario de los viajes hechos en Catalunya, ed. a cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial.

01 Pasqual Bernat.qxd

27/10/08

19:15

Página 478

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 479

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 479-490

LA TECNOLOGIA CONSTRUCTIVA EN ÈPOCA MEDIEVAL. L’EXEMPLE DE L’ESGLÉSIA DE SANT FELIU DE GIRONA MIQUEL ÀNGEL CHAMORRO TRENADO DEPARTAMENT D’ARQUITECTURA I ENGINYERIA DE LA CONSTRUCCIÓ, ESCOLA POLITÈCNICA SUPERIOR, UNIVERSITAT DE GIRONA. mangel.chamorro@udg.es

Paraules clau: tecnologia constructiva, església de Sant Feliu, Girona al segle XIV Constructive technology on Medieval time. The construction of the church of Sant Feliu of Girona Summary: This article is a small part of the read doctoral thesis in May of 2004 titled «The construction of the church of San Félix of Girona. The books of work of the 14th century». In this article we have wanted to show the constructive technology that was utilized in the 14th century in the city of Girona. This technology we have separated it in tools, scaffolds, timbered and machines utilized in the construction of this gothic building. Before give an introduction has considered appropriate to do a brief one I review to the sources that favor the study of this medieval technology. Key words: constructive tecnology, Sant Feliu church, Girona in XIV century

1. Les fonts d’informació

Les fonts d’informació sobre la tecnologia constructiva en època medieval són molt diverses: aparells originals de l’època, fonts documentals del moment, tant gràfiques com escrites, representacions artístiques i tractats (escrits posteriorment).

DOI: 10.2436/20.2006.01.52

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

480

27/10/08

19:17

Página 480

M. À. CHAMORRO TRENADO

Els originals de l’època —del segle XV— que es conserven són escassos i no s’emmarquen en el món de la construcció. Es tracta d’aparells d’elevació (grues) destinats a activitats portuàries. Aquests no devien ésser molt diferents dels utilitzats en la construcció, ja que molts d’aquests ports urbans van convertir-se en veritables focus constructius, i necessitaven infraestructures per desenvolupar la seva activitat. Els exemples són pocs, ja que molts d’aquests ginys han desaparegut en ser construïts amb materials peribles, fonamentalment fusta. Es conserven dues grues del segle XV a les ciutats alemanyes de Trier i Danzing (Graciani, 2000: 181). Una font de coneixement importantíssima per analitzar el tema són les fonts documentals de l’època: els llibres de fàbrica o d’obra, les cròniques de construcció i els manuscrits generals com el Quadern de Villard de Honnecourt. Els llibres de fàbrica i les cròniques de construccions aporten moltes referències sobre els ginys, eines i mitjans auxiliars utilitzats. Parlarem més endavant dels llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona, però m’agradaria destacar dins d’aquest tipus de font les cròniques de Gevais sobre la construcció del cor de l’església de Canterbury l’any 1174. A casa nostra trobem estudis dels llibres d’obra de la Catedral de Girona (Homs, 1977; Victor, 2004), de la Catedral de Mallorca (Domenge, 1997) i de la Catedral de Tortosa (Almuní, 1991). Amb tot, la font més destacada d’aquest període és el Quadern de Villard de Honnecourt del segle XIII. Es tracta del testimoni documental més important de l’època pel seu detallisme i per la informació gràfica i escrita que hi apareix. Apareixen màquines destinades a la construcció i altres màquines amb comentaris escrits sobre aquestes. De totes formes hem de dir que en les representacions gràfiques s’observa la manca d’algun dels elements que formen part dels ginys per simplificar la seva representació i fer-los més entenedors (Lassus, 1858). Els tractats, ja del renaixement, aporten poca informació sobre els ginys utilitzats en la construcció. El més destacat seria el Trattato di Architettura d’Antonio Averlino, il Filarete, escrit entre 1460 i 1464, que se centra en els problemes que generava el transport de material. Tracta dels ginys utilitzats de forma molt esbiaixada i es limita a reproduir les làmines del Libro de Oro. Recordem que la tecnologia constructiva utilitzada durant el renaixement no varia substancialment de la utilitzada en època medieval (Arcienaga, 1996: 55 i s.). Les representacions artístiques són les més interessants, ja que són nombroses i donen molta informació sobre eines, màquines i mitjans auxiliars utilitzats en la construcció. Dins d’aquestes hem de destacar les miniatures i la pintura a l’oli —escola flamenca—, tot i que també tenim capitells i pintures al fresc on queda palesa la manca de detallisme. Entre totes aquestes obres hem de destacar La torre de Babel, obra de Pieter Bruegel, el Vell, realitzada l’any 1563 (són en realitat dues obres conegudes com La petita Babel i La gran Babel). En aquesta obra apareixen almenys sis tipus diferents d’aparells d’elevació, moltes de les eines utilitzades pels picapedrers i bastides per al treball en alçada.

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 481

LA TECNOLOGIA CONSTRUCTIVA EN ÈPOCA MEDIEVAL

481

2. Els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona

Els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona —ingressos i despeses— comprenen el període comprès entre els anys 1349 i 1391, moment en què es bastí l’edifici gòtic conservat a dia d’avui. Els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu —despeses— ens aporten molta informació sobre els encofrats, les bastides i les eines utilitzades, sobretot les de l’ofici de pedrer, ja que surten contínues referències. Respecte als ginys, les notícies són escasses, i algunes indirectes, ja que es refereixen al manteniment d’aquests. Aquestes, però, són prou importants per fer-nos una idea de les «màquines» que s’utilitzaven en les construccions en l’època medieval. Pel que fa a les eines, apareixeran totes aquelles utilitzades per pedrers i manobres en l’execució de les obres. En els llibres d’obra estudiats no apareixen mencionades les eines que utilitzen els fusters i els ferrers. Podria ser degut al fet que les primeres són propietat de l’obra i apareixen quan es compren o s’arreglen, mentre que les segones són propietat de fusters i ferrers i ells mateixos s’encarreguen del seu manteniment. Hem de dir que en la majoria dels casos es parla de reparació d’eines, no de compra, ja que les eines, sobretot les de ferro, eren cares. En els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona podem comprovar que el preu de les eines és molt variable. El preu d’una aixada, l’any 1368, era de 4 sous, dues vegades el sou setmanal d’un manobre, i el de la mateixa aixada dos anys més tard ja era de 6 sous. En certes ocasions les eines eren llogades. Tots els encofrats i bastides, com veurem tot seguit, estaven realitzats amb fusta i els diferents elements es podien unir mitjançant cordes o claus. El tipus de fusta més utilitzat per a la realització d’aquests mitjans auxiliars era la fusta d’avet. A més de les bastides i encofrats també trobem els motlles i patrons per realitzar les diferents peces de pedra utilitzades en la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona. 3. Les eines

Un primer grup d’eines que trobem en els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona són les destinades al transport de materials a força de braços. Una de les primeres eines que apareix en els llibres d’obra són les paneres, segurament de vim, i els cabassos. Aquests últims, tot i que no sempre apareix definit el material en els llibres d’obra, estaven realitzats amb un trenat d’espart. Dins d’aquest tipus d’eines hauríem d’incloure el covens d’aloch, recipients fets amb aloc (tipus d’arbret). També apareixeran les senayes, uns cabassos d’espart amb la boca superior més ampla i amb la mateixa alçada que amplada. Dins d’aquest grup també hem d’incloure la canadella, que apareix citada en una despesa del mes de novembre de 1382. Finalment tindríem la civeria de roure (civera o baiard) per als cantonals del claustre. Ens trobaríem davant d’una eina utilitzada per al transport de materials, en aquest cas els cantonals del claustre, realitzada tota ella amb fusta i amb quatre mànecs per facilitar el transport als dos operaris encarregats de dur-lo a terme. Totes les eines d’aquest primer grup servien per treure la runa procedent de l’enderroc o per transportar terra o carreus, ha-

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

482

27/10/08

19:17

Página 482

M. À. CHAMORRO TRENADO

bitualment de petites dimensions. La granera —una escombra— també s’utilitzava quan s’havien de retirar runes. Dins les eines per al transport a força de braços també hem d’incloure aquelles dedicades al transport de líquids destinats a l’elaboració de materials, morters fonamentalment, per a la construcció o per apaivagar la set dels obrers. Una d’aquestes eines és la semal, que era arranjada molt sovint ja que es trencava. Estaven encerclades per anells metàl·lics, que tenien per missió reforçar-les. També es podien utilitzar per transportar la calç. Per al subministrament d’aigua als treballadors trobem que en el mes de juny de 1379 es compra una tassa, citada també com a anap en els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona. En certes ocasions, la tassa era substituïda per la canadella, una petita ampolla per abocar líquids, especialment aigua o vi. El segon gran grup d’eines que citen els llibres d’obra són les dels pedrers. Dins d’aquest grup podríem diferenciar les utilitzades a la pedrera i les utilitzades a peu d’obra, encara que algunes d’elles s’utilitzaven indistintament en ambdós llocs. Entre les eines destinades al treball a la pedrera hem inclòs els tascons de ferro, fonamentals per a la talla dels grans blocs de pedra. Aquests es col·locaven en uns forats fets seguint les vetes de la pedra i posteriorment amb l’ajuda de la maça, picant a sobre d’aquests, la pedra acabava esberlant-se. Aquests tascons a vegades s’havien de bulir. Junt amb aquests tascons, a la pedrera existien les moles de ferro per poder esmolar les eines del pedrer i aconseguir així que aquestes realitzessin més bé la seva feina. El preu de les moles era molt variable, segurament depenent del tipus i de les dimensions. Una altra eina utilitzada a la pedrera, esmentada a finals del mes d’abril de l’any 1379, és una palanca de fusta, concretament d’aulina. Aquesta eina es feia servir a la pedrera per tal de moure els grans blocs de pedra un cop aquests eren extrets. També apareix citada la palanca com a manuela o com a astiap, malgrat que en aquest darrer cas possiblement era de ferro. Una eina utilitzada exclusivament a la pedrera que no trobem citada quan es treballa a peu d’obra és la piquerola. L’aixada per tallar pedra també s’utilitzava a la pedrera per trencar la pedra quan la forma que es volia aconseguir no havia de ser gaire acurada. Els tallants, llisos o dentats, són un altre tipus d’eines utilitzades pels pedrers, semblants a les aixades pedreres, que empraven per tallar la pedra a l’obra o a la pedrera. La maça era una eina que, depenent de la seva forma i del material utilitzat per a la seva fabricació —ferro o fusta—, podia ser utilitzada tant a la pedrera com a peu d’obra. Una eina associada a la maça, de forma molt similar, era el martell. Altres eines utilitzades pels pedrers les trobem l’any 1357, durant l’execució dels fonaments del claustre. Es tracta dels pics, les escodes, els tallants i els martells. Les escodes devien ser unes eines que es feien servir constantment, ja que apareixen en els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona moltes despeses per comprar-ne de noves i per reparar-ne les trencades. Fins al mes d’octubre de 1383 no citen els llibres d’obra l’escarpra. Pensem que apareix citada en aquests moments ja que aquesta eina s’utilitza en els treballs de detall —com pot

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 483

LA TECNOLOGIA CONSTRUCTIVA EN ÈPOCA MEDIEVAL

483

ser per esculpir una clau de volta—, que en el cas de la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona no sovintejaven. Dins de les eines més menudes utilitzades pel picapedrer també trobem els escaires i les regles. Apareix una despesa d’aquestes eines el 16 de gener de l’any 1369, tot i que aquestes ja s’havien començat a utilitzar l’any 1368 quan s’inicia la construcció del campanar de l’església de Sant Feliu de Girona. Dins aquest tipus d’eines també trobem la perxa, pal de fusta que utilitzava el mestre d’obres per mesurar diferents elements de l’obra. Aquesta eina la trobem citada més endavant com a regla. També apareix l’orça. Es tractaria d’un escaire de ferro utilitzat pel pedrer. Aquesta accepció podria ser vàlida per a la despesa de juliol de l’any 1369 però no per a una d’un any abans, on se cita que era utilitzada per portar aigua. Dins d’aquest tipus d’eines també hauríem d’incloure el nivell. Sabem de la seva utilització en la construcció del temple dedicat al màrtir Feliu per una despesa de finals de desembre de 1379, on aquest es trenca i s’ha de substituir per un de nou. Aquesta eina garantia que les filades de pedra fossin col·locades a nivell, o sigui, mantenint la seva horitzontalitat. Trobem un grup d’eines dedicades a la manipulació de la calç. Una d’aquestes és el garbell, també utilitzat per garbellar sorra. Aquest garbell també era usat com a recipient per mesurar. Apareix una referència a una espaedora per a la calç que s’ha de pagar. Podria tractar-se d’una mena de garbell per eliminar els grumolls que forma a vegades la calç o simplement, i ens decantem per aquesta segona opció, un recipient per procedir a amarar la calç, això sí, quan la quantitat d’aquesta era reduïda. També podem incloure dins aquest tipus d’eines la gaveta per fabricar el morter. Altres eines utilitzades per realitzar diversos treballs dins l’obra són les escales i les pales. A l’església de Sant Feliu de Girona tenim documentada una escala de fusta plegable. Pel que fa a la pala, era de fusta, ja que aquesta era més econòmica que el ferro. Aquesta, entre altres utilitats, es feia servir per fabricar i transportar el morter a curtes distàncies. Algunes vegades, els mateixos treballadors improvisen la fabricació d’algun tipus d’eina per a la realització d’una feina puntual. Aquest és el cas del 7 d’octubre de 1383, quan es fabrica una caixa de fusta per transportar pedres. Ens trobem en el moment de la conclusió dels treballs a la capella del campanar on Pere Ramon col·locarà la clau de volta. El preu de les eines utilitzades en la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona en el segle XIV és molt variable. A vegades el preu canvia tant perquè ens trobem amb recipients de diferents capacitats, tot i que aquesta no aparegui citada en els llibres d’obra. Per exemple, en els cabassos el preu varia entre 3,50 diners i 8 diners per unitat i en el garbell passa de 9 diners l’any 1349 a 1 sou i 6 diners l’any 1379. Per una pala de fusta es paguen 9 diners l’any 1355, 8 diners l’any 1374 i 6 diners l’any 1379. També trobem una proliferació de despeses per arreglar tot tipus d’eines. Normalment es tracta d’eines de ferro i fusta, la qual cosa ens indicaria que es tractava d’uns materials de baixa qualitat i molt cars. En les despeses degudes a la reparació de les eines moltes vegades

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

484

27/10/08

19:17

Página 484

M. À. CHAMORRO TRENADO

apareix el propietari d’aquestes. En algunes ocasions, les eines no arribaven a obra en les degudes condicions i s’havien de reparar. Aquest és el cas d’una despesa de començaments de l’any 1380, on la maça havia arribat trencada a la forja i s’havia de reparar. Davant d’aquesta situació ens trobem que moltes vegades es lloguen eines per treballar en la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona. 4. Ginys

El primer giny que apareix citat en el llibre d’obres de Sant Feliu, de forma indirecta, és la corriola. El dia 6 de juliol de 1351 es compra una corda d’espart i de cànem per a una corriola durant les obres realitzades a la sagristia. Més endavant, a l’any 1362, trobem que es compra una corriola per 10 sous i el sèu necessari per fer-la funcionar. Com podem veure, un preu força elevat, igual que succeeix amb les eines, per un enginy tan elemental. La corriola era l’aparell més senzill que s’utilitzava en l’època medieval per elevar pesos, però no per aixecar grans pesos. En aquestes mateixes dates arribarà a obra el torn. Tenim constància que es paguen 2 sous i 6 diners per al seu transport a lloms d’un burro. El torn era un giny que s’utilitzava sobretot per arrossegar materials. En alguns casos els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu ens fan dubtar que aquests torns siguin enginys o simplement es tracti d’elements per accionar les campanes. A finals de juny de l’any 1379 trobem un seguit de despeses destinades a la construcció d’una càbria, també coneguda pel nom de «torn». En aquest cas, sí que no hi ha cap dubte que estem davant d’un aparell per elevar grans pesos. Es tractaria d’una estructura de fusta formada per dues bigues i utilitzada com a element de suport per a un aparell d’elevació, normalment una politja o cabrestant. Les despeses fan referència, la primera a la compra de la fusta per a la càbria, la segona a la compra dels cisons i la tercera, als claus necessaris per a la citada càbria. Més endavant apareix la compra de fusta d’avet per fer les barres del torn de la càbria. Pel que podem comprovar en una despesa de finals del mes de novembre de 1380, la càbria era una màquina que es transportava de la pedrera a l’obra. La càbria torna a aparèixer mencionada el 30 de març de l’any 1391 quan s’està realitzant l’arc que afronta amb el campanar. Entre els grans ginys utilitzats en la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona apareix l’argue. Es tracta d’un torn de tambor vertical utilitzat per a l’elevació de grans càrregues. Aquest es va desmuntar el 10 de març de l’any 1384. L’argue es tornarà a col·locar en obra el 14 d’abril de 1388 quan es reprenen les obres al campanar. L’argue, igual que les altres màquines utilitzades en la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona, necessitava un manteniment per garantir el seu funcionament i la seguretat dins l’obra. Un dels treballs que calia realitzar periòdicament a l’argue per tenir-lo a punt era impregnar-lo amb sagí. Era molt important tenir perfectament engreixat l’argue, així com els altres enginys utilitzats en la construcció per aconseguir un bon rendiment durant la seva manipulació.

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 485

LA TECNOLOGIA CONSTRUCTIVA EN ÈPOCA MEDIEVAL

485

Tant l’argue com el torn, per poder girar necessiten un element addicional, la manuella. Aquesta barra també la trobem documentada en els llibres d’obra de l’església del Sant Feliu màrtir en una despesa de la tercera setmana del mes d’agost de 1379. Aquesta manuella no estem segurs, per la citació extreta dels llibres d’obra, que formi part de l’argue o del torn, ja que també podria tractar-se d’una palanca per moure pedres grosses. L’altre gran giny per elevar pesos, junt amb l’argue, és la roda. Aquesta apareix per primera vegada documentada en els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu a finals del mes de novembre de 1365. Se cita la realització d’un encaix per una gran roda, amb la qual cosa queda totalment descartat que aquesta roda pogués pertànyer a la carreta utilitzada per al transport del material a l’obra. Aquesta roda per elevar pesos és versemblant que fos instal·lada a l’obra uns anys abans. La utilització d’aquesta gran roda és usual en altres edificis gòtics construïts durant el segle XIV (Honnecourt: làmina 44). Dins dels enginys utilitzats en la construcció de l’església de Sant Feliu de Girona no ens hem d’oblidar de la carreta utilitzada per transportar material a l’obra. Aquesta carreta podia ser d’un particular, de l’obra, o també, com succeeix l’any 1361 i l’any 1382, de la catedral. No podem esbrinar, per les despeses, si en aquest darrer cas el transport sortia més car. La carreta, igual que les eines utilitzades en la construcció de l’església sota l’advocació del màrtir Feliu, és sotmesa a reparacions més o menys continuades. 5. Bastides

Les bastides necessàries per treballar en alçada eren de fusta i les unions entre els seus elements es realitzaven amb l’ajuda de cordes o claus. En les despeses d’aquests mitjans auxiliars apareix citat, normalment, el lloc on s’han de muntar. En els llibres d’obra apareixen citades les bastides com a bastiments o bastimenta i en comptades ocasions com a bastides. El paviment de les bastides es realitzava com si es tractés d’un paviment destinat a un habitatge, ja que estava format per cairats de fusta i per llates a sobre de les quals es col·locava un entarimat de fusta sobre el qual se circulava. Creiem que, quan en la unió dels diferents elements que formen part de les bastides s’utilitzen els claus, en comptes de les cordes, és degut al fet que les bastides són força altes i aquests afavoreixen la seva estabilitat i milloren la seguretat a l’hora de treballar. Aquesta estabilitat també es millorava amb la col·locació d’ancoratges entre els diferents elements que formaven les bastides. Aquests ancoratges eren fonamentals ja que, a més d’absorbir altres esforços, ajudaven a suportar els produïts pel vent. 6. Encofrats

En els llibres d’obra de l’església de Sant Feliu de Girona l’element utilitzat com a encofrat que apareix més sovint són les cintres. Aquestes s’utilitzaran per a l’encofrat dels arcs i les voltes de pedra. En treballs duts a terme durant la tercera setmana del mes d’octubre de 1349 se citen les encindries i bestiments per a obres a la volta. Aquests mitjans auxiliars es-

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

486

27/10/08

19:17

Página 486

M. À. CHAMORRO TRENADO

taran realitzats amb fusta i la unió dels diferents elements que les formen es durà a terme mitjançant claus de ferro. A més de les cintres, com a encofrat també apareixen els brancals. Els llibres d’obra fan servir la paraula jamas d’on derivaria la paraula castellana jambas. No són res més que els suports de fusta col·locats a l’extradós del mur per suportar les cintres. Com a sinònim, trobem també citats els puntals. Dins d’aquests encofrats també podríem incloure els anomenats estintolaments de les bigues. Es tracta d’assegurar l’estabilitat de les bigues, mitjançant la utilització de mitjans auxiliars realitzats amb fusta, fins que aquestes poden treballar de forma sòlida per si mateixes. Finalment, dins de l’apartat d’encofrats hem volgut incloure els motlles que s’utilitzaven per realitzar diferents elements abans de col·locar-los a l’obra. Aquests motlles solien ser de fusta.

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 487

487

LA TECNOLOGIA CONSTRUCTIVA EN ÈPOCA MEDIEVAL

Figura 1.

L’església de Sant Feliu de Girona (campanar i façana).

Figura 2. Llibre d’obra núm. 6 (foto: l’autor).

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

488

27/10/08

19:17

Página 488

M. À. CHAMORRO TRENADO

Figura 3. Detall de La gran Babel de Pieter Bruegel, Kuntihistorisches Museum de Viena (grua de doble roda del segon nivell).

Figura 4. Loyset Liédet. Història de Carlos Martel i dels seus successors. «Construcció de l’església de la Magdalena de Vezelay sota la direcció de Berthe, dona de Girart de Roussillon» (ms. 6), Brussel·les, Bibliothèque Royale Albert Ier.

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 489

LA TECNOLOGIA CONSTRUCTIVA EN ÈPOCA MEDIEVAL

Figura 5.

Guía práctica de la cantería (1993), 30. Tallants.

Figura 6.

Guía práctica de la cantería (1993), 213. Cintra de fusta per realitzar un arc.

489

02 Miquel Angel Chamorro.qxd

27/10/08

19:17

Página 490

490

M. À. CHAMORRO TRENADO

Bibliografia ALMUNI I BALADA, V. Mª. (1991), L’Obra de la Seu de Tortosa 1345-1441, Tortosa, Cooperativa Gràfica Dertosense, Publicacions de l’Institut d’Estudis Dertosenses. ARCIENAGA GARCÍA, L. (1996), «La representación de la arquitectura en construcción en torna al siglo XVI». A: Actas del Primer Congreso Nacional de Historia de la Construcción, Madrid, Instituto Juan de Herrera, Universidad de A Coruña, Ministerio de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente, CEHOPU y CEDEX, 49-56. DOMENGE MESQUIDA, J. (1997), L’obra de la seu. El procés constructiu de la Catedral de Mallorca en el tres-cents, Palma de Mallorca, Govern Balear, Institut d’Estudis Baleàrics.

GRACIANI GARCIA, A. (1991), La técnica de la arquitectura medieval, Sevilla, Universidad de Sevilla. Guía práctica de la cantería (1993), León, Ed. Escuela Taller de Restauración «Centro Histórico de León». HOMS ROURICH, C. (1977), «Los constructores de la Catedral de Girona. Aportación a su estudio (13671377)», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, XVII, 75-157. LASSUS, J. B. A. (1858), Album de Villard de Hônnecourt, architecte du XIIIé siècle, París. VICTOR, S. (2004), La construcció i els seus oficis a la Girona del segle XV, Girona, Ajuntament de Girona. (Col·lecció Història de Girona; 34) VILLARD DE HONNECOURT (1991), Cuaderno, Madrid, Akal.

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

19:18

Página 491

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 491-500

LA MODERNA AGRONOMIA A LES OBSERVACIONES SOBRE LA HISTORIA NATURAL, GEOGRAFÍA, AGRICULTURA, POBLACIÓN Y FRUTOS DEL REYNO DE VALENCIA, D’ANTONI JOSEP CAVANILLES (1745-1804) JOSEP VICENT MAROTO I BORREGO ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERS AGRÒNOMS DEPARTAMENT DE PRODUCCIÓ VEGETAL, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA. jmaroto@prv.upv.es

Paraules clau: Cavanilles, agronomia, Observaciones... Modern agronomy in Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia from Antoni Josep Cavanilles (1745-1804) Summary: The Observaciones... of Cavanilles are analyzed from a agricultural point of view. This book contains a very interesting descriptive information about the Valencian Kigdom Economy at the end of the XVIIIth century, mainly in the basic agricultural aspects (Botany, Geology, Entomology...) and in the usual practices, but it results poor in the introduction of new technologies derived from «The New Methode» initiated by Tull. Key words: Cavanilles, agronomy, Observaciones...

DOI: 10.2436/20.2006.01.53

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

19:18

Página 492

492

J. V. MAROTO I BORREGO

1. Aspectes agronòmics generals a les Observaciones...

Les Observaciones... de Cavanilles més que un tractat agronòmic com l’Agricultura general de Valcàrcel, és una obra molt més generalista, una compilació de la geologia, la cartografia, l’arqueologia, la sociologia, el maneig agrícola usual, l’economia i sobretot la botànica. En realitat, quasi totes aquestes disciplines formen part del que a partir del segle XIX i fins avui serà el corpus doctrinae de l’agronomia, però no obstant això no pensem que aquest objectiu agronòmic siga el primordial per a Cavanilles. Les Observaciones... són el resultat d’un diagnòstic sobre la situació social i econòmica del Regne de València vuitanta anys després de la derrota d’Almansa, un diagnòstic en el qual Cavanilles, que actua com un intel·lectual il·lustrat del segle XVIII, realitza una sistematització dels agroecosistemes de l’època amb una intenció no sols descriptiva, sinó també crítica. Amb criteris actuals Cavanilles es comporta com un economista agrari més que com un agrònom sensu stricto, tot i que els seus profunds coneixements botànics fiten i marquen en gran mesura el text. Com a home del segle de les llums, Cavanilles combrega amb l’ideal fisiocràtic, pel qual la millor aportació que es pot fer de les Ciències Naturals és precisament la seua aplicació envers l’agricultura, que és l’activitat fonamental de l’economia i el desenvolupament, així com l’única activitat noble capaç de generar riquesa. La indústria i el comerç sols són sectors transformadors i en el lliure joc dels recursos naturals l’Estat ha de realitzar un paper primordial (Maroto, 1998: 230-232). Malgrat que a les Observaciones... podria i hauria d’albirar-se un cert coneixement del Nou Mètode Agrari, enllestit per Tull, i difós, millorat i adaptat pels francesos Du Hamel de Monceau, Dupuy-Demportes, Rozier i, per suposat, pel valencià Josep Antoni Valcàrcel, no pareix que Cavanilles tinga excessiu interès en les principals idees derivades d’aquestes fonts, des de la perspectiva del maneig del sòl, les rotacions i altres tecnologies propagades per l’esmentat Nou Mètode (Maroto, 1998: 230-235; Maroto, 2005a: 55-65). Cavanilles, a les seues «Observaciones...» desenvolupa totes les branques científiques bàsiques en què es fonamenta l’agricultura, en especial les directament relacionades amb la botànica, és a dir, les fitotècniques. La zootècnia encara que apareix en algunes comarques valencianes, no és tractada amb massa profunditat, el que podria estar relacionat amb la posició del tradicional enfrontament entre producció vegetal i producció animal, desenvolupat amplament a l’Agricultura general d’Herrera i que precisament començà a superar-se amb la difusió del Nou Mètode Agrari. També hi ha la possibilitat, com en el que fa referència a les escassíssimes citacions sobre plantes d’origen americà (patates, moniatos, carabasses...), que, com que Cavanilles treballava sobre estadístiques que li proporcionaven principalment els rectors de les parròquies que visitava, aquests omitiren les dades referides a produccions no sotmeses a delme i/o el nostre autor tampoc no tinguera massa ganes de crear més conflictes, essent les «Observaciones...» com era un informe per al rei (Mateu, 1997: 205-222; Obiol, 1997: 387-402; Maroto, 1997: 377-385).

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

19:18

Página 493

LA MODERNA AGRONOMIA

493

En moltes ocasions Cavanilles aposta per la transformació de terres, del secà al regadiu, el drenatge de les marjals, l’economia i optimització de l’aigua de reg, la modernització de les estructures agroindustrials, etc., quantificant en molts epígrafs els processos productius i/o transformadors, així com la rendibilitat dels mateixos. La silvicultura també és objecte d’estudi de Cavanilles a les comarques de l’interior, des d’una perspectiva descriptiva, fent algunes acusacions a la mateixa Marina Reial per la seua política d’aprofitament dels boscs. En moltes d’aquestes comarques les crítiques s’estenen al caciquisme imperant, partidari de la ramaderia, i que impedeix l’expansió dels conreus i crea una deficient estructura de la propietat. Totes aquestes crítiques, tot i que valentes i contundents, no són tampoc un motiu primordial de l’obra, però cal considerar el context històric en què Cavanilles es movia i la prudència que havia de manifestar per tal de mantindre un lloc a la cort madrilenya (Mestre, 2005: 113-127; Rosselló, 1997: 491-506). En molts passatges de les Observaciones... Cavanilles fa esment a la reduïda disponibilitat de mà d’obra i a l’evolució demogràfica del Regne de València, que havia descendit ostensiblement després de l’expulsió dels moriscs —el que havia influït en el descens de certes produccions—, la cruentíssima i recent Guerra de Successió, que tantes vides havia truncat, i al reviscolament econòmic experimentat durant la segona meitat del segle XVIII al Regne de València. 2. La fitotècnia a les Observaciones...

Els conreus són citats d’una manera heterogènia a mesura que apareixen a les comarques visitades i, a banda del que fa referència a la botànica, no sempre s’aborden amb una certa meticulositat i ordre. Des del punt de vista taxonòmic, Cavanilles és un fervent difusor del sistema linneà. Des del punt de vista de la tecnologia del maneig dels cultius, ens fa la impressió que les exposicions de Cavanilles estan molt influïdes per les opinions dels seus informadors, a alguns dels quals els cita explícitament, el que no vol dir en absolut que les informacions que aporta no tinguen interès. No es perceben massa discussions agronòmiques d’una certa solidesa en l’anàlisi de la majoria dels conreus tractats, el que en certa manera contrasta amb l’obra dels difusors del Nou Mètode. Entre els cultius abordats amb una certa profunditat agronòmica, tot i que d’una manera molt desigual, pel nombre de fulls ocupats en ells, destaquen l’arròs, la xufa, la canya de sucre, l’ametller, les palmeres, els cítrics, alguns aspectes del cotó, l’olivera, la vinya i les garroferes. 2.1. Arròs

Cavanilles dedica moltes pàgines al conreu de l’arròs, del qual es mostra, i no sense fonament, com a detractor, degut a la nefasta influència del conreu sobre la salut pública. L’arròs havia estat introduït per la civilització islàmica durant l’edat mitjana, havia suposat una important font de calories per als valencians i havia substituït en moltes ocasions les manques

03 Josep Vicent Maroto.qxd

494

27/10/08

19:18

Página 494

J. V. MAROTO I BORREGO

productives de forment. Durant la segona meitat del segle XVIII, l’arròs va experimentar una forta expansió, que Cavanilles critica advocant per la seua substitució per uns altres conreus, sobretot hortícoles. A més a més de la indubtable influència del cultiu de l’arròs sobre la incidència de les febres palúdiques, Cavanilles considera que la seua rendibilitat no era tan alta com la que s’aconseguiria amb unes altres produccions, i que la quantitat d’aigua que requeria era excessiva. Aquesta posició li valgué una agra controvèrsia al si de la RSEAP, principalment amb Ignasi Franco, valedor dels grans propietaris arrossers. Cavanilles, en aquestes opinions, estigué molt influït pel seu amic Pasqual Caro, possible autor de l’anomenat Informe Crillon contra el cultivo del arroz, presentat a SM el Rei l’any 1778 (Boira, 1997: 283-299). En aquesta dura discussió, Cavanilles tan sols justificava el cultiu de l’arròs en marjals amb aigües estancades, que en realitat eren molt poques al Regne de València. De l’arròs, Cavanilles fa una rigorosa descripció botànica: «Pertenece el arroz a la familia de las gramas y Linneo en su sistema sexual lo colocó en la sexta clase, llamándole Oriza, como lo hicieron Tournerfort y Michelle...»; ens parla de les varietats més comuns, caracteritzades per disposar o no d’arestes, així com d’unes altres procedents de l’est i sud-est de l’Àsia; aferma que a Europa resulta impossible el cultiu sense corrent continu d’aigua; parla dels avantatges i inconvenients de la sembra directa i els trasplants, decantant-se envers aquesta segona pràctica en permetre una major precocitat de les collites i evitar l’acció de les tronades de setembre i octubre. Cavanilles arriba a descriure una rotació intensíssima a la Ribera Alta que consisteix a plantar l’arròs per Sant Joan, després d’haver collit el forment, això sí, fent un fort dispendi de mà d’obra i d’animals «…a fuerza de trabajadores y caballerías...», per a preparar el terreny adequadament. També ens parla de la manera de combatre mitjançant les eixugades les males herbes, com «l’asprella o borró», tècnica avui encara habitual, i ens descriu com molts llauradors abans de la plantació sembren ràvens o faves que soterren prèviament com a fertilitzant. A la Ribera Alta afirma que es fa un consum excessiu d’aigua que podria utilitzar-se en el reg d’una superfície set vegades major de conreus d’horta. «No sé si algún abogado del arroz se atreverá a sostener que una hanegada de tierra destinada a esta planta —arroz—, dé igual beneficio al de siete hanegadas de huerta, mayormente después de haber visto lo contrario en Ribarroja y otros pueblos del Turia… Este argumento poderoso se puede hacer también a los de Castelló y Carcaixent, que habiendo recibido del Criador un precioso suelo, lo han manchado con arroces.» De qualsevol manera, la principal objecció de Cavanilles a l’arròs és la que es deriva de la «pestilencia y fiebres» i «calenturas» que l’atmosfera que es respira de l’arròs porta i que produeix la mort de tants hòmens: «Pocos se hallan que pasen de los 60 años, y menos aún que estén recios y de buen color, pues en terrenos de arroz […] reina la miseria, la enfermedad y la muerte». En molts epígrafs exposa llistes amplíssimes de la mortalitat que tenen pobles envoltats pel conreu de l’arròs. Tot i que lloa l’esforç i el sacrifici dels hòmens que

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

LA MODERNA AGRONOMIA

19:18

Página 495

495

planten i treballen l’arròs, critica asprament els propietaris de les terres que els contracten: «Tales hombres son acreedores del general reconocimiento: parece que el Estado debe darles las gracias… Pero al contrario, los que convierten en lagunas el sitio firme y fértil… los que preocupan la integridad de los Ministros, ocultándoles las verdaderas causas del mal; los que exponen necesidades que no existen y ganancias aparentes, disminuyendo siempre el daño que nuestra especie padece, merecen indignación pública como enemigos de la sociedad y de la salud…». Ací ens trobem davant d’un del al·legats més directes de les Observaciones... al govern de l’Estat i a la gent influent. L’aversió de Cavanilles envers el conreu de l’arròs adopta formes melodramàtiques, quan travessant la Vall de Càrcer ens conta: «…sentí un intenso dolor de cabeza, con otras señales de terciana…Tomé entonces una fuerte dosis de excelente quina, que destruyó el veneno, y así pude continuar la expedición...». 2.2. Conreus herbacis i llenyosos d’hortes famoses, principalment de regadiu

Quan es refereix a l’Horta de València Cavanilles ens parla amplament del cultiu de la xufa, sobretot existent al terme d’Alboraia. Descriu amb tota extensió la taxonomia i el cultiu, la preparació del terreny, el cicle, les tècniques de maneig, el rentat, el secat, el consum directe dels tubercles en remull o en forma d’orxata: «En Madrid y otras partes sirven para las orchatas, que se venden con dicho nombre...». A aquesta comarca a més a més de xufes, tarongers, moreres, seda, vinya, oliveres, fruiters, llegums, etc., desfilen entre la descripció algunes avaluacions quantitatives. També ens parla de riuades i barrancades que tot ho arrasen, freqüents tant a la vall del Túria, la del Palància, Xúquer i unes altres comarques. De l’Horta de Gandia, que considera «uno de los recintos más preciosos del Reyno...», destaca la descripció que fa del maneig del canyamel i fins i tot d’un estudi econòmic del conreu, que resulta més car que el que s’obté a Amèrica, on fou duta la canya de sucre des de la península Ibèrica, raó per la qual el conreu a València està minvant. A propòsit del Camp d’Elx, Cavanilles fa una ampla referència a la botànica i a les eines de conreu de les palmeres, afalagant l’amplíssima experiència que tenen els camperols il·licitans. Constata, així mateix, el conreu de cotó, alfals, diferents hortalisses, ordi, forment, fruiters, oliveres, plantes industrials —molt importants a l’època—, com l’espart, barrella, sosa i salicòrnia. A l’Horta d’Oriola, Cavanilles fa esment d’una manera relativament ampla del taronger: «Este árbol pertenece a la clase 18 ó Polyadelphia de Linneo, porque sus estambres se hallan reunidos en varios manojitos; y aunque Tournerfort le llamó aurantium, distinguiéndole del citreum, Linneo y otros botánicos modernos lo colocan en el género Citrus, juntando en este solo las limeras, limoneros y naranjos…». A continuació també parla dels avantatges i inconvenients de l’empelt sobre poncemer o llimera, de les exigències agroclimàtiques, de la duració de les plantacions, d’algunes malalties fisiològiques —per exemple l’asfíxia

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

19:18

Página 496

496

J. V. MAROTO I BORREGO

radicular i la clorosi—, de les feines de conreu i inclús de la rendibilitat del cultiu en funció de la densitat de plantació utilitzada. De qualsevol manera, en els conreus abordats amb més intensitat, a banda d’aprofundir en els aspectes botànics, des de la perspectiva agronòmica general tan sols fa simples descripcions del que veu i/o li diuen. 2.3. Conreus llenyosos principalment de secà

El cultiu de l’ametller és abordat amb una certa profunditat a diverses comarques productores, aportant dades reals sobre les seues exigències agroclimàtiques i alguns aspectes del maneig agronòmic, com les varietats més usuals, les exigències agroclimàtiques, etc. L’olivera, com pertoca a una espècie amplament difosa, és tractada en la descripció de moltes comarques, tot i que sense aprofundir en excés. Critica l’escassa poda que es practica en algunes d’elles (p. e. al Camp de Morvedre) i posa com a exemple el sistema utilitzat per D. Francisco Sirera de Novelda, qui obtingué grans collites gràcies a un ús intens de la destral. També descriu algunes varietats i fa una amplíssima descripció entomològica d’algunes plagues (en termes actuals: Prays oleallus, Euphyllura olivina, Dacus oleae, etc.), els controvertits sistemes de control d’aleshores i inclús assenyala l’existència d’artròpodes que poden parasitar-les, tot i que d’una manera escèptica: «Si no precede un invierno riguroso que destruya o disminuya los insectos, nada harán los olores fuertes que algunos han querido vender como remedio. Las hormigas y arañas suelen dezmar algunos que les sirven de alimento». La vinya és un altre conreu citat a totes les comarques, tot i que a les Observaciones... no s’acaba d’abordar tecnològicament amb massa intensitat, excepte en el que fa referència a aspectes molts concrets, com la poda —de manera molt lleugera—, l’empelt i la descripció varietal. En relació amb l’empelt, Cavanilles, al dietari d’Ibi, parla amb satisfacció i tot tipus de detalls del sistema enllestit per D. José Alcarás, «uno de los labradores más activos e industriosos de Ibi...», qui a més obté grans rendiments, entre altres coses donant 2-3 regs. Descriu varietats i inclús en alguns casos llur adaptació envers algun tipus de vi: «El verdadero Alicante debe hacerse de uvas de Monastell tan estimado de todas las naciones... La malvasía se hace del Moscatell, Forcallada y Blanquet... solamente las distinguen los muy prácticos...». De la garrofera Cavanilles també fa molts comentaris, això sí, molt lleugers, però en quasi totes les comarques. Així, per exemple, parla de la poda, de les varietats i, curiosament, a la Canal de Navarrés, dels sistemes de preparar els arbres per a la caça del tord. El cultiu de les moreres i/o la cria del cuc de seda també són temes abordats a quasi totes les comarques més o menys, i es donen casos curiosos com el de Catí on «[a] más de los sembrados tienen algunas moreras…», constatant que els habitants arriben a comprar els capolls del cuc de seda per a procedir a elaborar la seda en fàbriques pròpies. No debades, la producció sericícola era importantíssima al segle XVIII al Regne de València.

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

LA MODERNA AGRONOMIA

19:18

Página 497

497

2.4. Plantes i indústria

Al terme de Canals, Cavanilles descriu amplament el conreu de l’atzavara a més a més de descriure-la botànicament i abordar el procés d’obtenció de fibres, assenyalant en aquest sentit que caldria perfeccionar les manufactures. A la Vall d’Uixò també descriu, per exemple, la indústria de la fabricació d’espardenyes i l’ús de l’espart, però assenyala que cal utilitzar més maquinària i mà d’obra per a millorar la qualitat. El mateix diagnòstic fa en referència a la preparació de vins i olis. De qualsevol manera, val a dir que a les «Observaciones...» no abunden les citacions a la indústria agroalimentària, sobretot en relació amb els primers processos transformadors, com els trulls, els molins de farina i d’oli, etc., possiblement perquè aquests tipus de processos estarien en mans dels senyorius, els quals monopolitzarien aquestes transformacions primàries a preus elevats i, a més a més, serien poc proclius a millorar les infraestructures existents i a instal·lar innovacions tecnològiques (Bernabé & Salom, 1997: 402-423). En el que es refereix a l’enologia, el més significatiu és la referència que Cavanilles fa de les fàbriques d’aiguardent, que haurien assolit importància per l’excés de producció de vins, tal com assenyala, per exemple, quan visita la Plana Alta. 3. Silvicultura

Cavanilles descriu les grans masses forestals a les comarques on aquestes són importants, com les del nord o de l’interior del Regne, i ens parla de pinars, rouredes i naturalment de les diferents plantes medicinals. També comenta aspectes de l’ordenament jurídic que regula l’aprofitament d’aquestes àrees silvícoles, manifestant crítiques obertes al comissari de la Marina Reial i la seua política d’obligar a plantar pins inclús en zones on vegetaran malament, privant així de la posada en conreu de moltes terres de conreu: «Desea el Gobierno que se aumente y prospere nuestra especie, promulga leyes a favor de la agricultura, intenta desterrar el ocio perjudicial al Estado y las costumbres, y en estos montes se redoblan los obstáculos a la industria rural, se procura entibiar el laudable ardor de los colonos y se ve una especie de guerra declarada a la porción más útil del Estado que son los labradores. Con pretexto de criar árboles para la Marina Real, se acotan terrenos inmensos... muchas veces inútiles». 4. Zootècnia

La zootècnia no està massa present tot i que sí que apareixen referències al ramat oví, caprí, suid, a l’apicultura i a la sericicultura en totes aquelles comarques en què aquestes activitats tenen una major importància econòmica. No s’hi mostren al·lusions clares a les carrerades reials, però s’assenyalen qüestions anecdòtiques com la descripció d’unes gallines de grans dimensions existents a Gorga. En general, Cavanilles sembla arrossegar els prejudicis del binomi antagònic ramaderia-conreu de plantes i justifica l’expansió de la ramaderia en la manca de mà d’obra i en el

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

19:18

Página 498

498

J. V. MAROTO I BORREGO

caciquisme imperant a moltes comarques. Així, per exemple, en referència a la població d’Ares expressa una crítica contundent i compromesa: «Quieren no pocas veces los labradores romper eriales para aumentar la masa de frutos, y se oponen los ganaderos pretextando que son tierras inútiles para la agricultura, o haciendo ver que es práctica antigua el conservarlas sin cultivo. Bien saben… y ocultan la verdadera causa, que es su interés; el cual logran fácilmente porque aumentando el número de pastores sin tantos gastos como exige la labranza, tienen más lana, crías, hacienda y despotismo. Son ellos por lo regular los que mandan en el pueblo, haciendo pasar la vara del Alcalde sucesivamente por sus afectos o dependientes; tienen mil medios de presentar pruebas de lo que les acomoda y logran sentencias favorables en los pleitos. El Estado necesita de ganados, pero la fuerza y las riquezas que le proporciona la agricultura, exceden sin comparación a las que puede suministrar la pastoricia. Así vemos poca población y mucha pobreza en las provincias de ganados, que sirven para enriquecer un corto número de individuos». Cal no oblidar que quan escriu açò Cavanilles els privilegis de la Mesta encara estaven en vigor i la revisió d’aquests era un objectiu prioritari de tots els agraristes. 5. Sobre l’estructura de la propietat

La manca de mercat de la terra i l’absentisme dels propietaris són factors que emergeixen en l’anàlisi de diverses comarques: «No es este el peor mal que sufren los agricultores [es refereix a les riuades del Túria al Racó d’Ademús] sino la triste suerte de ser meros arrendatarios. No teniendo seguridad de conservar por muchos años los campos que cultivan, carecen de estímulo para mejorarlos de un modo sólido y permanente...». «A pesar de la abundancia, variedad y riqueza de las cosechas del Reyno, la mayor parte de sus vecinos viven en necesidad o pobreza…» Malgrat l’elevat nombre de llauradors, «…hay otro muy grande de señores que extraen cuantiosas sumas correspondientes a sus rentas. Sería feliz el Reyno si en él viviesen los que lo disfrutan, o si a lo menos una buena parte de sus rentas se emplease en fomentar las fábricas y la agricultura y en socorrer las necesidades de aquellos labradores...». 6. Conclusions i discussió agronòmica sobre les Observaciones...

El testimoni botànic, geogràfic, geològic, social i històric que ens deixa Cavanilles a la seua obra és cabdal per a conèixer l’estat de l’economia valenciana de les darreries del segle XVIII, tot i que la part més tecnològica de la moderna agronomia propugnada pel Nou Mètode no es troba massa present a les descripcions d’alguns dels agroecosistemes valencians, amb unes discussions quasi inexistents, que sí que apareixen a les obres d’uns altres agraristes europeus del segle XVIII que han estudiat, adaptat i discutit l’esmentat Nou Mètode propugnat per Tull (Maroto, 1998: 232-234). Malgrat tot, per a aconseguir l’ideal fisiocràtic no sols calen mesures tecnològiques, sinó també diagnòstics sobre l’actualització dels recursos naturals, mesures jurídiques i estructurals per part de l’Estat, etc., que també han estat objec-

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

LA MODERNA AGRONOMIA

19:18

Página 499

499

tius de la concepció de l’agronomia des de la seua consolidació com a ciència, i tot això ho tracta amplament Cavanilles, amb crítiques i sentències ben compromeses. Pot resultar una miqueta curiós que en cap moment Cavanilles faça esment a l’Agricultura general y gobierno de la Casa de Campo, ja publicada, del seu paisà Valcàrcel, i l’escassa utilització de fonts agronòmiques diferents dels testimonis personals dels seus informadors, tot i que també s’esdevé el mateix amb determinades fonts cartogràfiques (Faus, 1997: 511-535). De qualsevol manera, cal considerar que Cavanilles era sobretot un científic sensu stricto, que a més a més s’havia format a París —els EUA d’avui—, per la qual cosa, tot i que sembla singular, no és estrany que considere la part tecnològica de l’agronomia com una activitat massa localista i la tracte amb un poc de menyspreu, situació que no ens ha de sorprendre, car en l’actualitat passa quelcom semblant en l’agronomia, entre la valoració que es fa de les aportacions científiques bàsiques i les tecnològiques i aplicades (Maroto, 2005b: 221-235). D’altra banda, al segle XVIII, es coneixen algunes anècdotes del mateix Voltaire en aquesta direcció. Tot això sense considerar alguns aspectes controvertits de la personalitat de Cavanilles (Rosselló, 1997: 502-506), superats clarament per l’aportació que significa el magnífic i interessantíssim text de les Observaciones...

03 Josep Vicent Maroto.qxd

27/10/08

19:18

Página 500

500

J. V. MAROTO I BORREGO

Bibliografia BERNABÉ, J. M.; SALOM, J. (1997), «Las manufacturas valencianas a fines del siglo XVIII según Cavanilles», Cuadernos de Geografía, 62, 403-423.

— (2005a), «Agricultura general y Gobierno de la Casa de Campo: una obra del agrónomo valenciano José Antonio Valcàrcel», Agrónomos, 30, 55-65

BOIRA J. V. (1997), «L’arròs, el regadiu i el bon govern: les cartes i documents de Pasqual Caro», Cuadernos de Geografía, 62, 283-299.

— (2005b), «El llegat agronòmic de Cavanilles». A: LA CIUTAT DE LES CIÈNCIES I LES ARTS (ed.), El llegat de Cavanilles, València, 221-235.

CAVANILLES, A. J. (1972), Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, València, Artes Gráficas Soler, 2 v.

MATEU, J. F. (1997), «El discurs il·lustrat de les Observaciones del Reyno de Valencia», Cuadernos de Geografía, 62, 205-222.

FAUS, A. (1997), «En torno a las fuentes cartográficas de las Observaciones sobre el Reyno de Valencia de A. J. Cavanilles», Cuadernos de Geografía, 62, 511535. MAROTO, J. V. (1997), «Les plantes americanes d’ús agrícola a les Observaciones de Cavanilles», Cuadernos de Geografía, 62, 377-385. — (1998), Historia de la Agronomía, Madrid, Mundi Prensa.

MESTRE, A. (2005), «Les complexes relacions amb els il.lustrats valencians». A: LA CIUTAT DE LES CIÈNCIES I LES ARTS (ed.), El llegat de Cavanilles, València, 113-127. OBIOL, E. M. (1997), «Les notícies ramaderes a les Observaciones del Reyno de Valencia d’A. J. Cavanilles», Cuadernos de Geografía, 62, 387-402. ROSSELLÓ, V. M. (1997), «El meu Cabanilles». A: O. S. BANCAIXA (ed.), Les «observaciones» de Cavanilles dos cents anys després, vol. IV, València, 491-506. [Epíleg]

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 501

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 501-517

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII RAMON RIPOLL I MASFERRER DEPARTAMENT D’ARQUITECTURA I ENGINYERIA DE LA CONSTRUCCIÓ, UNIVERSITAT DE GIRONA. despatx.f.ripoll@coac.net

Paraules clau: arquitectura preindustrial religiosa, segle XVIII, tecnologia de la construcció The church of Torrent: organization and construction of a Catalan Church of XVIIIth century Summary: Analysis of the construction of the church of Sant Vicenç de Torrent in the Baix Empordà, Catalonia, between 1724 and 1734. Key words: religious pre-industrial architecture, XVIIIth century, construction technology

L’exemple que analitzem (de l’església de Sant Vicenç de Torrent, al Baix Empordà, realitzada entre 1724 i 1734) fa evident que la construcció de moltes esglésies rurals catalanes del segle XVIII es va dur a terme amb relativa facilitat (temps curt), malgrat la importància de l’edificació i els pocs recursos disponibles (materials i econòmics). Una característica que demostra que sovint l’arquitectura preindustrial de funció religiosa (model barroc funcional) estava perfectament engalzada en una tecnologia simplista (fàcil d’organitzar i d’executar).

DOI: 10.2436/20.2006.01.54

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 502

502

R. RIPOLL I MASFERRER

Aquest estudi es fonamenta en dos fonts documentals: el plec de condicions o taba de l’obra i el llibre de comptes de la fàbrica de l’església de Torrent. El primer document, de l’Arxiu Històric de Girona (AHG), evidencia les condicions contractuals (legals, econòmiques i tecnològiques) entre els representants de la parròquia de Torrent i el mestre de cases que construirà l’edifici. Mentre que el segon document, de l’Arxiu Diocesà de Girona (ADG), especifica (a més dels dibuixos de plantes, alçats i seccions de la nova església, així com altres documents) la relació dels treballs d’ajuda realitzats pels feligresos del poble.

Figura 1.

Planta. Situació de l’església actual de Torrent (dibuix R. R.).

Sabem que la idea de construir un nou temple sorgeix del fet de «...tenir una església molt petita, que fa que els feligresos han d’oir missa des de fora, per la qual desitgen fer-la de nou i mes gran».1 Un problema que va fer reunir (21 de novembre de 1723) el mossèn (Barto1.

Coneixem la necessitat d’una nova església en diferents escrits: «...trobant-se la dita església parroquial tant necessitada

d’ampliar-se o fer-se nova per ésser aquella tant xica de tal manera que en els dies festius en les ocasions se celebren les misses matinal i major son molts els parroquians que no poden estar dins d’ella, sinó estan el un damunt de l’altre recolzats en els demés altars i amb molta incomoditat i indecència... 21 de novembre de 1723» (AHG: Notaria de Torrent, Tr. 15, p. 205-207, 1723).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 503

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

503

meu Clos), l’alcalde (Francesc Cebrià), sis parroquians propietaris i setze parroquians menestrals.2 La manca d’espai de l’antiga església devia ser important, ja que es va acordar en aquesta reunió la necessitat de construir una nova església amb la màxima celeritat. En la trobada també es va concretar demanar el cobrament d’uns deutes endarrerits que es devien a la parròquia (censals), gestionar aportacions diverses per part de l’autoritat de l’època i que el que quedava per pagar del cost de la nova església s’havia de repartir entre els veïns del poble proporcionalment segons les seves possessions. Un dels aspectes de major interès d’aquesta reunió preparatòria va ser decidir la possibilitat que l’aportació dels feligresos es podia fer monetàriament o bé realitzant feines d’ajuda a la construcció.3 Finalment, en aquesta reunió es va formar la junta responsable de gestionar l’obra.4 Tot fa pensar que des de l’inici el poble de Torrent va tenir clar que la nova església havia de construir-se al centre del poble: «...al costat de la plaça i per la qual necessita es un tros de terra i que antigament estava edificada una torre amb els seus valls i que actualment es troba, des de fa més de 60 anys, derruïda».5 Un fet que comportava demanar al capità ge2.

Els parroquians propietaris foren: Miquel Parer, Pere Oller, Salvador Bertran, Miquel Siluestra, Joan Oller i Manuel Girbau.

Mentre que els parroquians menestrals foren: Ramon Bares, Pere Molinas, Francesc Capellas, Geronim Gou, Antoni Catheura, Josep Gou, Salvi Cantó, Josep Frigola, Antoni Castelló, Miquel Carnisser, Joan Catheura, Pere Llach, Antoni Sureda, Vicens Parer, Llorens Xicars i Miquel Gussinyer (AHG: Notaria de Torrent, Tr. 15, p. 205-207, 1723). 3.

Tenim coneixement, també, del valor monetari dels jornals i viatges corresponents a les ajudes: «...convocats (el batlle, el

rector i els obrers de la parròquia) han resolt que nos daria mes que 9 sous per cada junta se fara amb carreta per la dita fabrica y per cada jornal 7 sous.... 27 de juliol de 1727» (ADG: Llibre de comptes de la fàbrica de l’església de Torrent, p. 160, 1724). 4.

Coneixem la planificació dels recursos econòmics disponibles per a la nova església: «...tant per pensions d’un censal de

pensió anual de 9 lliures barcelonines que tots els anys la universitat dona a església de Torrent. Com per diner i blat pres per los regidors jurats passats de dita unitat dels bassins de dita Obra, i altres de dita església en el temps de les guerres passades per subvenció de dita universitat de 421 lliures, 14 sous. I així mateix esta duent la dita universitat a la capella de Sant Vicens del mont altrament dita de Sant Llop en el terme de Torrent construïda per pensions de quatre diferents censals junts de pensió anual de 11 lliures, 15 sous que dita universitat fa i presta a dita capella, 209 lliures, 10 sous...». Cal fer esment al relat del compromís de gestionar la nova construcció amb rapidesa: «...dites quantitats així repartides per cada habitant puga guanyar-se lo qual li toqui a pagar treballant per la fàbrica de dita església com fer pertrets, tragines i altres dins lo termini de 12 anys amb la declaració que el qui no vulgui treballar per la dita fabrica com per lo que li toqui a pagar segons la talla feta...». Fou important l’autoritat atorgada als responsables de les obres: «...per quan per lo guia i direcció de dita fabrica de dita església novament feta se necessita de algunes persones. Per això deliberem i resolem sien elegides i nomenades aquelles persones de dita parròquia que més necessàries i convenients sien per acceptar dita fabrica. Prometent que aquelles persones així elegides feran o tindran per ben fet. I lo que tals persones manaran fer, ho faran i compliran sens dilació no excusa alguna obligantne per això com n’obliguen qualsevol dels sobre nomenats tots llurs bens mobles. Las quals persones així nomenades en cas de recusació o resistència dels sobre anomenats de obeir el que per ells se los serà menat puguen instar contra sos bens de aquell qui rehusarà obeir... Torrent, 21 de novembre de 1723» (AHG: Notaria de Torrent, Tr. 15, p. 205-207, 1723). 5.

Té molt d’interès la petició de compra del terreny: «...el rector y obreros de la iglesia Parroquial de Torrent Corregimiento de

Gerona... que a ocasion de tener dicho lugar la Iglesia muy Pequeña... les han parecido conviniente fabricar la en el puesto y parage junto a la Plaza de dicho lugar y para dicho fin de la mensionada fabrica necesitan de un pedazo de tierra situado en

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

504

27/10/08

19:18

Página 504

R. RIPOLL I MASFERRER

neral de Catalunya que vengués a la parròquia de Torrent la propietat d’aquests terrenys per a la construcció del temple.

Figura 2. Façana principal de l’església de Torrent (foto R. R.). medio de dicho lugar cerca la plaza que antiguamente estava edificada una torre con sus valles y hoy dicha torre hace 60 años a esta parte se halla derribada y del todo derruida de forma que solo hoy algunas piedras enterradas de baxo tierra, y el expresado pedazo de tierra contiene de ancho de oriente a poniente 12 canas, y de largo de mediodia a septentrion lo mismo. Y linda por la parte de oriente con un huerto de Geronimo Gou jornalero, y parte con la plaza, a mediodia y poniente con las calles publicas que pasan por dicho lugar y a septentrion parte con Miguel Gusinyer y parte con dicho Geronimo Gou... concediendoles conjuntamente licencia y permiso para que por la misma fabrica se puedan valer de la piedra de dicha torre antigua y derruida que se halla enterrada de baxo de tierra... Barcelona, 24 de marzo 1724» (ADG: Llibre de comptes, 1724). El superintendent general del Principat contesta poques setmanes després: «...he concedido a favor del rector de la Iglesia de Torrent Corregimiento de Gerona para el fin de fabricar Iglesia de un pedazo de tierra situado en medio de dicho lugar... cuyo establecimineto han pagado por entrada 56 reales de ardites y deven mejorar las cosas establecidas y por ellas y sus mejoras corresponder y pagar a la Real Hacienda todos los años 10 sueldos empezando a pagar la primera pencion dellos a 18 de abril de 1725 y seguidamente cada un año en igual dia... Barcelona, 18 d’abril de 1724» (ADG: Llibre de comptes, 1724).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 505

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

Figura 3. Vista interior de l’església de Torrent (foto R. R.).

Figura 4. Vista posterior de l’església de Torrent (foto R. R.).

505

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

506

27/10/08

19:18

Página 506

R. RIPOLL I MASFERRER

La forma

Sabem que l’arquitectura culta d’aquest període tendia a reproduir uns models establerts introduint variacions puntuals segons cada cas. Hem de reconèixer que la forma arquitectònica de l’església de Torrent, com tantes altres esglésies eminentment funcionals de l’època, té com a objectiu crear un espai interior senzill, lliure i lluminós. En aquest estava previst que el sol de migdia penetrés per les finestres laterals superiors, situades en les llunetes encarades a sud, i il·luminés l’espai interior de dalt cap a baix. Una il·luminació que ressegueix les voltes de canó de mig punt, dividides per trams mitjançant arcs doblers que li serveixen de reforç, que descansen puntualment (mitjançant llunetes) sobre els pilars que fan la funció de contraforts. Igualment, estava previst que el sol de ponent penetrés pel rosetó, situat a la part alta de la façana principal, i il·luminés l’església des del cor cap a l’altar agafant la llum de la tarda. La claror que penetra durant el dia a la nau central contrasta amb el clarobscur tant de l’entrada, coberta amb una volta de creueria del cor, com de les capelles laterals situades entre els contraforts de l’església, cobertes amb voltes de canó i llunetes laterals. Cal remarcar, també, l’efecte d’unitat i tensió de l’interior de l’església remarcat per la uniformitat general de l’emblanquinat. Solament trobem pedres picades vistes en punts molt concrets com són les impostes (amb bossells) dels arcs formers i doblers, així com a les cantonades dels pilars interiors. L’espai interior de formes juxtaposades i les variacions de la intensitat lumínica de l’interior contrasten amb l’arquitectura exterior despullada mitjançant façanes llises; unes parets acabades amb simple arrebossat de morter de calç i sorra i emmarcades per les arestes de les cantonades. En el cas de la façana principal, la faixa superior de pedra picada incorpora i articula el cos de la torre del campanar. En aquesta façana els complements decoratius es concentren a l’entorn de la porta principal de pedra picada. El més destacable d’aquest conjunt de característiques formals de l’església actual de Torrent és que les trobem perfectament dibuixades en els plànols del s. XVIII del mestre de cases Agustí Soriano.6 La tecnologia

Sabem que el mestre de cases que va construir l’església de Torrent fou Francesc Ferrer, escollit en concurs públic. En aquest cas, Ferrer es va comprometre a realitzar l’edifici segons un plec de condicions que definien d’una manera precisa unes normes preestablertes (condicions legals), unes característiques constructives (condicions tècniques) i unes formes de cobrament (condicions econòmiques). Francesc Ferrer va acceptar seguir les condicions de «...fer l’església de 13 canes (20,8 m) de llum per la llargària observant les amplàries i alçades en tot i per tot com en la trassa proporcionant el que se li dona en totes les capelles i el campanar haurà de ser quadrat... estar 6.

El plànol de la secció transversal, que suposem rectifica els plànols originals de l’inici de l’obra, data exactament de 1729.

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 507

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

Figura 5.

507

Planta de l’església de Torrent; plànol d’Agustí Soriano (Arxiu Diocesà de Girona).

Figura 6. Façana de l’església de Torrent; plànol d’Agustí Soriano (Arxiu Diocesà de Girona).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

508

Figura 7.

27/10/08

19:18

Página 508

R. RIPOLL I MASFERRER

Seccions de l’església de Torrent; plànol d’Agustí Soriano (Arxiu Diocesà de Girona).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 509

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

509

obligat a assistir al temps d’obrir els fonaments i assenyalar-los un pam mes gruixuts que no demostra la trassa». Entre les descripcions dels sistemes constructius cal destacar: «...fer de pedra picada tallantada la porta major, i els vius de qualsevol cantonada exterior, cornises del campanar, espitlleres, i finestres... escala del cor, i escala de caragol per pujar al campanar, peu de la trona... fer una aigüera a la sagristia de quatre pams de llargària i dos pams i mig d’amplada, encaixada a la paret... fer tots els arcs de rajola i morter prim, i les voltes de les capelles sagristies i les del campanar d’esquerda, i el restant de les voltes de la nau de dita església, presbiteri i cor haurà de fer de rajola de dos gruixos, enfaixada per sobre amb faixos de 4 pams d’amplada (0,8 m)... fer una paret sobre els arcs de la nau per carregament dels cairats de la teulada deixant en dita paret dalt a la corona dels arcs una porta per comunicar-se d’una volta a l’altre. La teulada haurà de ser llata per canal, i paredar a teula plena amb els seus ràfecs per totes les teulades... enllosar la pedra picada el presbiteri i el restant com es la nau de la església, capelles, sagristia, i cor hagi d’enrajolar, i les voltes del campanar hagi d’enllosar de pedra picada cobrint el cimbori de rajoles o teules... rebatrer i adreçar totes les parets, i vius de les parets interiors, voltes i esqueixades, i revolts deixant tot ben lluït amb guix blanc, i les parets exteriors, tindrà de rebatrer a pedra vista». Les obligacions principals que havia de complir el constructor eren les de «...fabricar dita obra degudament com es us i costum de bon mestre, reservant-nos també acció de reconèixer sempre que ens apareixerà i que el mestre hagi d’esmenar totes les faltes a sos gastos... cuidar de tota la resta com es pedra picada, i la pedra borda que faltarà, antenes, fusta per vestides, cordes, i mans de mestra, manobres, i fusta per xindris, claus i mans de fuster per fer dits xindris, i totes les eines a sos gastos». També trobem especificat intervenir en l’església vella: «...l’església nova s’haurà de fer d’un seguit i s’ha d’espatllar la sagristia i presbiteri de la església vella fins als tres arcs i tapar dits tres arcs amb la paret que siga necessària i fer sobre la porta de la església vella 3 ventanals per posar les campanes». Per altra banda, el poble es comprometia a «...donar calç amarada, arena, guix, rajoles, teules, cairats, llates, claus per les teulades, i les tragines tot fins a la plaça de dit poble corrent pel compte del mestre l’encairedar, i enllatar, com i també tant la pedra per picar com per aparedar hagi de ser calcinal... el poble li donarà casa suficient per la gent que se necessitarà per la dita obra, pagant el mestre l’arrendament de dita casa... la calç amarada se li haurà de portar a la plaça per fer morter». Entre els elements complementaris que el mestre de cases havia de fer hi havia «...una mesa nova de pedra calsinal picada i tallentada per l’altar major de llargària d’11 pams (2,2 m) i 5 d’amplada (1 m), i així mateix hagi d’assentar les demés meses dels altars, I també hagi de mudar les fonts baptismals en el lloc a on se li assenyalarà, i aquelles posarà i assentarà amb la mateixa forma com estan posades avui en dia». Fins i tot s’especificava que havia de fer «...una aigua beneitera amb son peu treballada amb la mateixa forma que esta treballada la de l’església de Sant Feliu de Boada».

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

510

19:18

Página 510

R. RIPOLL I MASFERRER

Entre les condicions sorprenents que es preveuen en el procés constructiu de l’obra destaca que el constructor havia de reconèixer l’estat de l’obra un any després de treure les voltes «...el mestre que emprendrà dita fabrica haurà d’estar en dita obra desprès d’ésser desenxindriada 1 any i 1 dia».7

Figura 8. Anàlisi actual de l’església de Torrent: (1) nau central, (2) absis, (3) campanar, (4) capelles laterals, (5) sagristia, (6) porta principal, (7) banqueta, (8) volta de canó, (9) lluneta, (10) arc former, (11) escala trona, (12) contrafort, (13) retaule, (14) altar, (15) arc dobler, (16) aigüera, (17) escala campanar, (18) volta de creueria (dibuix R. R.).

La gestió

En aquest apartat cal ressaltar la informació detallada (del llibre de comptes de l’església de Torrent) dels treballs realitzats per cinquanta-cinc veïns durant els catorze anys que van durar realment les obres. Aquestes col·laboracions, que realitzava la gent del poble amb el mestre de cases, consistien fonamentalment a treure terra, traginar calç, transportar rajols, 7.

AHG: Notaria de Torrent, Tr. 16, p. 57-8, 1724.

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 511

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

511

portar pedres, amarar calç, etc. Com a curiositat trobem el compromís de col·laboració dels parroquians durant tot l’any menys en els mesos de major treball agrícola, «...el temps de les segues del blat i batre, verema i sembrar, no puguin demanar tragines».8 Tenim relacionades 1.042 anotacions de treballs realitzats pels veïns del poble amb 949 viatges de transportista i 283 jornals manuals. Els treballs de col·laboració comencen en el 1724 i s’acaben en el 1737 (tres anys després de la inauguració de l’església). Les feines relacionades amb el transport les hem resumit en la corresponent taula. En aquest cas, entenem que traginar materials era una de les feines complementàries que el poble es va comprometre a realitzar, i permetia que el ritme de la construcció de l’església no s’interrompés per manca dels materials. Hem de suposar que aquestes tragines es devien realitzar (malgrat no ho trobem especificat) mitjançant carros i carretes tirades per bous, cavalls, mules, etc.9 Taula 1.

Tragines realitzades pels veïns de Torrent 1724 1725 1726 1727 1728 1729 1730 1731 1732 1733 1734 1735 1736 1737

TRANSPORT (juntes) Terra

–

Pedres

10,5

93,5

38,5

15,5

503

Sorra

24,5

0,5

–

13,5

17,5

Calç

–

5,5

–

125,5

Calç amarada

6,5

5,5

13,5

7,5

9,5

1,5

Fusta

–

Antenes

–

Cairats

–

Rajols

2,5

–

89,5

Teules

–

TOTAL

112,5

136

99,5

40,5

26,5

949

12%

5% 3,5% 10% 14,5% 10,5% 10% 2,5% 8,5% 6,5% 4% 5,5% 3% 4,5% 100%

Juntes

ADG: Llibre de comptes, 1724.

Per exemple, el Mas Cantó disposava de mitjans d’ajuda a la construcció com 1 magall, 4 aixades, 2 torns de carreta i 1 jou

de bous a l’entrada de la casa; 1 aixada dolenta al trull; 1 mula de pèl negre i 1 burra de pèl ros a l’estable; 1 carreta bordera i 1 jou a l’era, etc. (AHG: Notaria de Torrent, Tr. 13, sense p., 1718).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

512

Figura 9.

27/10/08

19:18

Página 512

R. RIPOLL I MASFERRER

Llibre de comptes de la fàbrica de l’església de Torrent, 1724 (Arxiu Diocesà de Girona).

Tenim vint-i-nou viatges de transport de terra realitzats pels veïns (fonamentalment en el 1724) que corresponen a «treure terra dels fonaments» i «treure terra de la torra». En aquest cas, moure les terres és la feina inicial que permet esplanar, terraplenar i transportar les terres obtingudes després de fer les rases de la fonamentació. Sabem que trenta-vuit veïns realitzen 503 tragines de pedra (fonamentalment entre 1727 i 1730). Les feines que trobem descrites són «transportar pedres» i «traginar pedres de l’església vella» (obtingudes del seu enderroc). Es descriuen setanta viatges de sorra entre els primers cinc anys (1725-1728) i els últims tres anys de l’obra (1734-1737) que corresponen a «carregar i traginar sorra» i «ajudar a carregar sorra». Trobem 125,5 feines relacionades amb el transport de calç. Aquests treballs es realitzen fonamentalment en els primers cinc anys (1724-1728) i suposen «traginar calç» dels diferents forns de l’entorn del poble (forn de can Serra, forn de can Rostoll i forn de can Carbonell) fins a l’obra de l’església. Es fan noranta-vuit feines relacionades amb el transport de calç amarada, unes feines que es realitzen d’una manera bastant regular i repartida durant l’obra. Sabem que es realitzen tres feines relacionades amb el transport de fusta. Amb relació al transport d’antenes i posts de fusta, es descriuen onze feines. Hem trobat quinze feines relacionades amb el transport

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 513

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

513

de cairats. Sabem que es feren 89,5 viatges de transport de rajols. Sabem que els rajols es portaren de Fonteta (96 %) i de Pals (4 %).10 Finalment hem comptabilitzat cinc viatges de transport de teules. Per altra banda, també cal fer esment a la col·laboració dels veïns en concepte de jornals d’ajuda en les feines de construcció de la nova església. En aquest cas, igualment que en l’apartat anterior, hem resumit la informació en una taula de jornals de manipulació de materials. Taula 2.

Jornals realitzats pels veïns de Torrent 1724 1725 1726 1727 1728 1729 1730 1731 1732 1733 1734 1735 1736 1737

MANIPULACIÓ (jornals) Enderroc torre

67,5

–

67,5

Fer fonaments

93,5

–

4,5

–

Amarar la calç

30,5

–

4,5

6,5

0,5

1,5

72,5

Garbellar sorra

–

0,5

3,5

–

Garbellar guix

–

7,5

15,5

Fer de manobre

–

2,5

–

5,5

Altres

–

196,5

–

4,5

6,5

17,5

4,5

3,5

283

69,5% 5,5%

–

1,5% 2,5% 1,5%

1,5% 2,5% 1,5% 100%

TOTAL Jornals

Es realitzen 67,5 jornals d’enderrocament de la torre. Aquests treballs els trobem definits com «treballar a la torra», «treure terra», «explanar», i «cavar terra». Tots els treballs es concentren en el primer any, unes ajudes que són indispensables per a l’enderroc i la neteja del terreny per a la futura construcció. Els noranta-nou jornals relacionats amb la fonamentació són «fer fonaments», «treure terra dels fonaments» i «obrir fonaments». Tots els treballs es concentren sobretot en el primer any. Gairebé tot el poble (quaranta veïns) col·labora a fer els fonaments. 10.

Els que realitzen més viatges són: Pere Oller (13 viatges), Mas Rostoll (11 viatges), Damià Carbonell, Francesc Cebrià, Mas

Viñas i Salvador Parer (7 viatges), Mas Cantó (5 viatges), Miquel Parer, Mas Ramon, Mas Caner, Pere Cantó (4 viatges), etc. Entre aquestes relacions només trobem 2,5 vegades ajudes de càrrega que són: Miquel Cebrià fill (2 ajudes) i Pere Molinos (0,5 ajudes) (ADG: Llibre de comptes, 1724).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 514

514

R. RIPOLL I MASFERRER

Hem comptabilitzat 72,5 jornals «d’amarar calc», «fer basses», «fer basses i amarar-les» i «netejar basses», que estan relacionats amb les feines d’apagar la calç (o negar la calç viva en aigua). Gairebé la meitat de la feina (42 %) es concentra en el primer any de treball, mentre que la resta es distribueix en els anys que dura l’obra. Els vint-i-quatre veïns que participen en aquesta feina fan entre 1 i 2 jornals cadascú. També trobem relacionats 4 jornals destinats a «passar [garbellar] sorra». Aquests treballs es realitzen sobretot en els últims anys de la construcció de l’església. Sabem que els 15,5 jornals de preparar guix que trobem definits en el llibre de comptes són «picar guix» i «passar [garbellar] guix». Trobem tretze veïns que realitzen aquesta feina que ho fan també en els últims anys de l’obra. Els treballs de manobre són ben escassos: 5,5 jornals. Aquestes feines d’ajuda es defineixen com «fer de manobre a la resclosa» del poble de Torrent. Finalment, les altres feines com són la d’adobar camins, etc., sumen un total de 20 jornals.

Taula 3.

Pagaments realitzats durant la construcció de l’església de Torrent

1. Inici de l’obra (2,15 %) 2. Omplir fonaments (2,15 %) 3. Realització de la banqueta (3 %) 4. Tenir feta una cana (1,6 m) d’alçada de paret (8,5 %) 5. Dues canes (3,2 m) d’alçada de paret (8,5 %) 6. Tres canes (4,8 m) d’alçada de paret (5,35 %) 7. Quatre canes (6,4 m) d’alçada de paret (5,35 %) 8. Cinc canes (8 m) d’alçada de paret (5,35 %) 9. Sis canes (9,6 m) d’alçada de paret (5,35 %) 10. Set canes (11,2 m) d’alçada de paret (5,35 %) 11. Vuit canes (12,8 m) d’alçada de paret (5,35 %) 12. Fer totes les parets (5,35 %) 13. Fer les voltes (6,5 %) 14. Acabar el campanar (10,5 %) 15. Acabar la resta de l’obra (15,5 %) 16 a 20. Quatre ajustaments de preus fets durant l’obra (9,5 %) FONT: Arxiu Històric de Girona: Notaria de Torrent, Tr. 16, p. 57-8, 1724.

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 515

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

515

Respecte al pressupost de l’obra establert en el contracte notarial (de preu fet) més els increments pactats durant l’obra,11 obligava el poble de Torrent a pagar 2.335 lliures (100 %) en vint pagaments perfectament estipulats.

Figura 10.

Procés constructiu de l’església de Torrent segons els plànols d’Agustí Soriano (dibuix R. R.).

La inauguració de l’obra (1734) es va celebrar deu anys després d’haver-la començat, malgrat que els treballs d’acabats continuaren durant tres anys més (1737). Conclusions

Si comparem els plànols originals d’en Soriano amb l’edifici actual trobem un augment de les dimensions de la superfície de la sagristia, el sobredimensionament de l’amplada dels contraforts de l’església (de 90 cm a 100 i 120 cm, respectivament), la disminució del gruix de la 11.

Sabem que el preu inicial era de 2.000 lliures (21 de maig de 1724), i per unanimitat es varen acceptar els corresponents

augments successius (preus contradictoris) «com fer la banqueta que passa tot lo entorn y davant de dita nova Iglesia de pedra picada 70 lliures» (març de 1725), el cost per «...fer tota la volta de la nau de dita Iglesia i del cor, i altres coses 265 lliures» (18 de maig de 1729), uns augments que varen fer pujar el cost de l’obra a 2.335 lliures (ADG: Llibre de comptes, p.160, 1724).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 516

516

R. RIPOLL I MASFERRER

resta dels murs de l’església (de 90 cm a 80-50 cm), el canvi de voltes de rajol de la nau central per voltes de pedra i argamassa, la introducció de llunetes en les voltes de les naus laterals i de la sagristia,12 així com tot un seguit de variacions en les proporcions del campanar (tant de la planta com de l’alçat). Un seguit de modificacions puntuals, respecte al disseny inicial, que ens permet deduir que en aquest cas els plànols arquitectònics continuen excessivament preocupats per reproduir el model estilístic desitjat, deixant per a la direcció d’obres les decisions complementàries sobre aspectes de dimensionament estructural, etc. Un model estilístic (barroc funcionalista) d’una gran lògica que permet una total previsió de l’obra (determinisme científic) amb la possibilitat d’introduir rectificacions durant l’execució.

Figura 11. Tipologia estructural de l’església de Torrent amb gruixos de parets regulars segons els plànols d’Agustí Soriano (dibuix R. R.).

12.

Moltes d’aquestes variacions les tenim documentades: «...convocats i congregats (el batlle, el rector i els obrers de la par-

ròquia) han resolt amb Francesc Ferrer empressari de la nova fabrica que les voltes de les sacristies i capelles es facin amb llunetes...» (16 setembre 1727) (ADG: Llibre de comptes, p. 160, 1724).

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 517

L’ESGLÉSIA DE TORRENT: ORGANITZACIÓ I CONSTRUCCIÓ D’UNA ESGLÉSIA CATALANA DEL SEGLE XVIII

517

Figura 12. Tipologia estructural de l’església de Torrent amb gruixos diferents de parets segons l’estat actual (dibuix R. R.).

Un procés eminentment racional que en cap moment defuig de l’emotivitat de l’espai transcendent barroc (propi de la cultura del segle XVII i XVIII), tal com evidencia el cronista en la inauguració (13 d’agost de 1734): «...acabada la benedicció som anats a l’església vella i arribats he pres la custodia havent entonat el “Himna Sacris”, en la professo molt solemne per la translació del Santíssim Sacrament amb molt de concurs de gent del poble i molts forasters; així mateix s’ha traslladat totes les imatges dels altars que portaren els minyonets».13

13.

ADG: Llibre de comptes, 1724.

04 Ramon Ripoll i Masferrer.qxd

27/10/08

19:18

Página 518

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 519

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 519

ENTITATS COL·LABORADORES DE LA IX TROBADA (Girona, 16-19 de novembre de 2006)

HI DONEN SUPORT

ORGANITZADORS

Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans Ministerio de Educación y Ciencia Universitat de Barcelona Diputació de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya Universitat Autònoma de Barcelona Diputació de Tarragona Universitat Rovira i Virgili Universitat de Girona Museu del Cinema, Girona Diputació de Girona La Caixa

Consell Superior d’Investigacions Científiques Institut Menorquí d’Estudis Museu del Cinema, Girona Museu d’Història de la Medicina de Catalunya Universitat Autònoma de Barcelona Universitat d’Alacant Universitat de Barcelona Universitat de Girona Universitat de les Illes Balears Universitat de Lleida Universitat de València Universitat Miguel Hernández, Elx Universitat Politècnica de Catalunya Universitat Politècnica de València Universitat Pompeu Fabra Universitat Rovira i Virgili

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 520

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 521

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 521-523

LLISTA DE PARTICIPANTS IX Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Girona, 2006)

Nom

Correu electrònic

Acosta Rizo, Carlos Adam Donat, Antoni Alayo Manubens, Joan Carles Aznar y del Águila, Juan Jesús Baig i Aleu, Marià Barca Salom, Francesc Xavier Batlló Ortiz, Josep Beretta, Marco Bernat, Pasqual Bertomeu Sánchez, José Ramón Boada, Marc Bohigas i Maynegre, Jordi Boner, Patrick Caballer Vives, Maria Cinta Cadefau Surroca, Trinidad Calvo Calvo, Àngel Calvó Monreal, Francesc Xavier Camacho Fernández, Johanna Camarasa Castillo, Josep Maria Camós Cabeceran, Agustí Cartañà i Pinén, Jordi Castells i Llavanera, Marina Català Gorgues, Jesús I. Català Poch, Carme Català Poch, M. Assumpció Ceba Herrero, Agustín Chamorro Trenado, Miquel Àngel Chifré Petit, Eduard Josep Clemente Martínez, Carme Comes Maymó, Mercè Cuéllar Fernández, Luigi Cuello Subirana, Josep Duran Castells, Jaume Duran i Pineda, Ricard Español González, Luis Fernández-Novell, Josep M.

geo_carlosacosta@hotmail.com AAD@ouc.es jc.alayo@eic.ictnet.es museutecnicaemp@terra.es baig@ifae.es francesc.x.barca@upc.edu jbatllo@obsebre.es beretta@philo.unibo.it pbernat@xtec.cat bertomeu@uv.es mboada@pendulum.es ilccvv@udg.es pb331@cam.ac.uk mariacinta.caballer@ehu.es b7005741@centres.xtec.es angel.calvo@ub.edu arjuna03@terra.es johanna_camacho5@hotmail.com jcamarasa@iec.cat acamos@xtec.net j.cartana@hotmail.com marina.castells@ub.edu jcatala@uch.ceu.es catala_poch@menta.net catala_poch@menta.net aguscebe@yahoo.es mangel.chamorro@udg.es jchifre@gencat.net cclemente@altanet.org mcomes@ub.edu lhcuella@puc.cl jaumeduran@ub.edu ricardduran@hotmail.com luis.espanol@dmc.unirioja.es jmfernandeznovell@ub.edu

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

522

Ferran Boleda, Jordi Forcada Nogués, Miquel Fuente i Collell, Pere de la García Belmar, Antonio García Martínez, Álvaro Garriga Escribano, Cecili Garrigós Oltra, Lluís Gassiot Matas, Lluís Genescà Sitjes, Maria Grapí Vilumara, Pere Guevara Casanova, Iolanda Guillem-Llobat, Ximo Gutiérrez Medina, M. Lluïsa Herrera Casais, Mónica Izquierdo Aymerich, Mercè Johnston, Stephen Jordi Taltavull, Marta Konstantinidou, Aikaterini Lanuza Navarro, Tayra M. C. Lara Garcés, M. Pilar Llombart Palet, Josep Lusa Monforte, Guillermo Mañes Beltrán, F. Xavier Maroto i Borrego, Josep Vicent Martínez Vidal, Àlvar Martínez-Márquez Balleste, Rosa Marzàbal Blancafort, Ainoa Massa Esteve, M. Rosa Merino Rubilar, Cristian Miró Ametller, Joan Moll Blanes, Isabel Montserrat i Sangrà, Jesús M. Moreno Lupiáñez, Manuel Mülberger, Annette Nadal Puigdefàbregas, Anna Navarro Brotons, Víctor Navarro Loidi, Juan Pardo Tomàs, José Parra Serra, Josep Manel Paternain Suberviola, José Luis Pellón González, Inés Perarnau Llorens, Jaume Pérez Pérez, Núria Pineda Fluixà, Cristina Piqueras Carrasco, Mercè Pohl Valero, Stefan Pons Busquet, Jordi

19:19

Página 522

LLISTA DE PARTICIPANTS

jferranb@uoc.edu mforcada@ub.edu iesterraroja@xtec.cat belmar@ua.es alvaro.garcia@udistrial.edu.co Cecilio.Garriga@uab.es lfgarrig@fis.upv.es lluisgassiot@inicia.es mgenesca@obsebre.es pgrapi@xtec.cat iguevara@xtec.cat joaquim.guillem@uv.es lgutierrez@ub.edu monicaherrera@wanadoo.es merce.izquierdo@uab.es stephen.johnston@mhs.ox.ac.uk martajordit@gmail.com akonstko7@aet.ub.edu tayra.lanuza@uv.es mplara2002@hotmail.com jose.llombart@ehu.es guillermo.lusa@upc.edu xavier.manes@uab.es jmaroto@prv.upv.es alvar.martinez.vida@uab.es jlribes@teleline.es ainoamb@gmail.com m.rosa.massa@upc.edu cristiangonzalo.merino@campus.uab.es joan.miro@udg.es DHAIMB0@uib.es jmontse3@xtec.cat manuel.moreno@upc.edu Annette.Mulberger@uab.es annaijoan@correucatala.com victor.navarro@uv.es jnavarrolo@euskalnet.net pppardo@bicat.csic.es jmparra@ffn.ub.es joseluis.paternain@urv.net ines.pellon@ehu.es jperarnau@gencat.net nuriap.perez@upf.edu mercepiqueras@mesvilaweb.cat cehic@uab.es museu_cinema@ajgirona.org

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 523

523

LLISTA DE PARTICIPANTS

Pons Poblet, Josep Maria Puig Aguilar, Roser Puig-Pla, Carles Puigvert Solà, Joaquim M. Pujol Bertran, Anton Quintanilla Gatica, Mario Ramírez Martínez, Felipe E. Rebagliato Font, Joan Recasens Gallart, Eduard Riera Climent, Luis Riera Palmero, Juan Ripoll Masferrer, Ramon Rius Piniés, Mònica Roca Rosell, Antoni Rodríguez Ortiz, Francesc Romero Vallhonesta, Fàtima Ros Massana, Rosa Ruhí i Vidal, Albert Ruiz Castell, Pedro Sabaté i Marín, Glòria Sallent del Colombo, Emma Sánchez Miñana, Jesús Senra Petit, Pau Simón Castel, Josep Suriol Castellví, Josep Tarrés Turon, Josep Torres Llinàs, Lluís Valentines Álvarez, Jaume Vallmitjana Rico, Santiago Varela Restrepo, J. Joaquín Vidal Hernández, Josep Miquel Vilallonga, Borja Villanueva Garcia, Begoña Villuendas Pellicero, Diego Virós i Pujolà, Lluís Zarzoso Orellana, Alfons Zúñiga Carmona, José Omar

josepm.pons@udg.es roserpuig@ub.edu carles.puig@upc.edu joaquim.puigvert@udg.es apujol@comib.com mquintag@puc.cl ies.las.verdillas@centros5.pntic.mec.es annaijoan@correucatala.com eduardo.recasens@upc.edu jriera@med.uva.es f.ripoll@caoc.net monica_rius@ub.edu antoni.roca-rosell@upc.edu Francesc.Rodriguez@uab.es fromero1@xtec.cat rosa.ros@udg.es albertruhi@cdgir.com pedro.ruiz@mec.es glsabatm7@farab.ub.edu emma.sallent@ub.edu jsm@etsit.upm.es pauspetit@yahoo.es phljs@leeds.ac.uk jose.suriol@upc.es joseptarres@telefonica.net lluis.torres@udg.es jaume.valentines@upc.edu santi.vallmitjana@ub.edu jjoaquinv@hotmail.com jmv.ime@cime.es bvilallonga@mac.com bzbvigab@ehu.es villuendas.diego@gmail.com lviros@xtec.cat azarzoso@museudelamedicina.org omarzuni@hotmail.com

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 524

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 525

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008, p. 525-526

NORMES D’EDICIÓ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Presentació d’originals 1. Els treballs s’han de presentar en suport informàtic (degudament identificats amb els noms i cognoms dels autors) compatible amb el programa Microsoft Word per a PC de tractament de textos, i acompanyats de la corresponent còpia impresa en paper. Penseu que la còpia impresa és de molta ajuda en el cas que l’article inclogui taules, gràfiques, il·lustracions o qualsevol altra especificitat. 2. Els originals en paper s’han d’enviar a nom de Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica), carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona (Spain). La versió electrònica corresponent s’ha d’enviar com a fitxer adjunt a l’adreça schct@iec.cat posant com a assumpte «article Actes».

Paraules clau: alquímia, Isaac Newton, Anglaterra als segles XVII i XVIII New Insight to the Knowledge of the Alchemy Work of Isaac Newton Summary: This is a very short summary of the chapter: New Insight to the Knowledge of the Alchemy Work of Isaac Newton. Key words: alchemy, Isaac Newton, England in the XVIIth and XVIIIth centuries 2. Dins de l’article, els apartats amb títol han d’anar precedits per un espai interlineat addicional i escrits amb negreta. 3. Les il·lustracions han de ser a una tinta i ens facilitareu una còpia de la millor qualitat, per afavorirne la reproducció. També s’admeten imatges en suport electrònic. Les figures i les taules s’han de numerar correlativament amb nombres aràbics: figura 1, figura 2...; taula 1, taula 2...

3. L’extensió màxima dels articles —incloent-hi gràfiques, esquemes, il·lustracions, notes i bibliografia— ha de ser de dotze fulls mecanografiats preferiblement amb el tipus de lletra Times New Roman, a un espai i mig d’interlineat, en format DIN A4 d’un màxim de trenta línies de setanta espais (aproximadament 26.000 caràcters).

4. Les citacions d’altres treballs s’han d’incloure dins del text i s’adequaran al model següent:

ORGANITZACIÓ DE L’ARTICLE

5. Les notes a peu de pàgina s’han de reduir al màxim.

1. Títol del treball, en majúscules i negreta. Nom, cognoms, adscripció professional del(s) autor(s) i correu(s) electrònic(s). Paraules clau. A més, en anglès: títol del treball, resum del contingut —summary— d’un màxim de deu línies i key words. Model: NOVES APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE L’OBRA ALQUÍMICA D’ISAAC NEWTON M. DOLORS ROVIRA;1 MERCÈ FONT I PONS2 1

6. Cada article ha d’incloure, al final, una bibliografia organitzada alfabèticament segons els cognoms dels autors o, en cas de treballs anònims, per la primera paraula del títol —que no sigui article o partícula. Si un autor té més d’un treball, l’ordre de les successives referències serà cronològic i, si hi ha més d’una referència d’un mateix any, s’escriurà a continuació de l’any una lletra minúscula per ordre alfabètic (2007a, 2007b...).

GRUP D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, INSTITUT D’ESTUDIS

CATALANS. 2

Un autor: (Navarro, 1992: 197-207) (Lusa, 1993: 152) Dos autors: (López Piñero & García Ballester, 1971) Més de dos autors: (Glick et al., 1978: 88-103)

CENTRE D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT

AUTÒNOMA DE BARCELONA.

7. Les referències bibliogràfiques correspondran a publicacions citades dins el text i seguiran els models següents:

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 526

526

Articles de revistes: SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la ciencia y la técnica en España», Asclepio, 43 (2), 233-302. Llibres: VERNET, J. (1978), La cultura hispano-árabe en Oriente y Occidente, Barcelona, Ariel.

NORMES D’EDICIÓ

Capítols de llibres, actes de congressos o llibres miscel·lanis: ROCA ROSELL, A. (1988), «La ciència internacional a Catalunya (1914-1923)». A: NAVARRO VEGUILLAS, L. (ed.), Història de la física. Actes de les Trobades Científiques de la Mediterrània (Maó 1987), Barcelona, CIRIT, 319-332.

05 Llistat participan.qxd

27/10/08

19:19

Página 527

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (1) / 2008

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Monografies

Col·loquis

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (primera època)

05 Llistat participan.qxd

528

27/10/08

19:19

Página 528

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

Jornada d’Astronomia i Meteorologia

Història de la Ciència i l’Ensenyament