Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi

XII i XIII Conferència

Anual de la SCC 2002

Sessió científica

Secció oberta

V i VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme de Barcelona

Desembre de 2003 18

Aquesta revista compta amb la col·laboració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)

Treballs de Comunicació

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació

Consell de Redacció:

Josep Maria Martí i Martí , president

Carles Singla i Casellas , vicepresident

Martí Petit Bozzo , secretari

Albert Sáez i Casas , tresorer

Montse Bonet i Bagant , vocal

Carmina Crusafon i Baqués , vocal

Maria Corominas i Piulats , vocal

Direcció:

Josep Maria Martí i Martí , president

Edició:

Montse Bonet i Bagant , responsable de publicacions

Delegat de l’IEC:

Josep M. Muntaner i Pascual

Revisió lingüística: Elisabet Casas

Disseny:

Raül Bein i Admetlla

Editat per la Societat Catalana de Comunicació

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://mediapolis.es/scc

Primera edició: desembre de 2003

Tiratge: 350 exemplars ISSN: 1131-5687. Dipòsit Legal: B. 35560-1991 Impressió: Cargraphics

Sumari

XII Conferència Anual de la SCC 2002

Informe sobre l’estat de la comunicació 2002 per Montserrat Minobis i Puntonet..........................11

Homenatge a Ernest Udina. Un periodista fill del seu temps per Josep M. Huertas Claveria.................................17

Sessió científica

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere per Joana Gallego i Ayala........................................23

XIII Conferència Anual de la SCC 2003

La indústria audiovisual a Catalunya per Jaume Serrats i Ollé...........................................37

Secció oberta

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext per Mercè Díez........................................................55

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil. Lluís Companys en els mitjans de comunicació escrits en la Catalunya revolucionària per Josep M. Figueres i Artigues................................65

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’El Telégrafo a El Diluvio per Josep Pich i Mitjana..........................................87

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions per Josep Àngel Guimerà i Orts................................107

Sumari

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

per Marta Civil Serra..............................................117

V Col·loqui Aula d’Història del Periodisme

Diari de Barcelona

La fotografia de premsa com a patrimoni documental

per Lluís Codina.....................................................131

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme

Diari de Barcelona

Conferència inaugural: La investigació de la premsa dels segles XVI i XVII: processos i metodologies

per Henry Ettinghaussen.........................................137

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

per Jaume Guillamet i Lloveras...............................145

La història del periodisme a Catalunya: una recerca amb necessitats específiques

per Susanna Tavera i García...................................165

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

per Josep Maria Figueres i Artigues...........................171

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació per Glòria Porrini....................................................183

Fons hemerogràfic de la Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

per M. Lourdes Prades.............................................193

Les col·leccions de premsa i el seu ús en la investigació: el cas de l’Hemeroteca Caixa Tarragona

Per Lluís Navarro Miralles i Octavi Vilà Mayo.........197

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris per Maribel Giner...................................................203

Condicions

de publicació

Publicacions de la SCC

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 7-9

XII Conferència Anual de la SCC 2002

XII Conferència Anual de la SCC 2002

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 11-16

XII Conferència Anual de la SCC 2002

Informe sobre l’estat de la comunicació 2002

per Montserrat Minobis i Puntonet Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Informe sobre l’estat de la comunicació 2002

Em demaneu que us faci un «estat de la situació» pel que fa als mitjans de comunicació. Uns mitjans en què totes les persones que som aquí hi estem implicats de ben variades i diverses maneres, però sota un denominador comú: ens interessa i estimem la professió periodística. No és pas fàcil, per a mi especialment, ja que no sóc cap teòrica de la comunicació, sinó ben al contrari, n’he estat sempre una treballadora a peu de micròfon. Això m’ha permès al llarg de gairebé quaranta anys conèixer els media des d’òptiques ben diferenciades, que m’han ajudat, d’altra banda, a mantenir les meves pròpies idees sobre els mitjans, sobre el periodisme i sobre el món professional. Idees que, altrament, tampoc són gens noves, perquè responen, en bona part, a les mateixes preguntes que ens hem estat formulant aquests darrers anys des de la professió i molt en especial des del darrer Congrés del Col·legi de Periodistes.

Els canvis soferts per la professió en els últims anys (llegiu l’aparició dels avenços tecnològics i dels grups multimèdia en el camp de la informació) estan comportant, també, canvis en el desenvolupament de la feina. I aquests canvis ens impedeixen, massa vegades, de fixar-nos en quin és el sentit o l’objectiu de la feina periodística. Ens hem dotat, això sí i especialment a Catalunya i a través del Col·legi de Periodistes de Catalunya, dels suficients mecanismes de defensa: codi deontològic, estatut, marc de redacció, per exemple; però això, que és important, importantíssim, s’aplica encara a molt pocs mitjans i la seva incidència no és la que hauria de ser.

Qui té present o es recorda de quins són els dotze punts del Codi deontològic? Què és el que pesa més a l’hora de cobrir determinades informacions? Com s’estableixen les fronteres entre el que és políticament o impolíticament incorrecte? On establim la frontera entre el que és informació o espectacle mediàtic? Qui és o qui no és periodista? Quin pes o quins condicionants exerceixen les empreses periodístiques? I la política i els polítics? És cert que això que plantejo, ja ho he dit abans, no és pas nou i que en algunes ocasions ja han format part de múltiples debats. I que ja, en alguns casos, n’hem obtingut respostes més o menys clares.

S’han trencat, en el camp de la comunicació i molt més després de l’11-S, múltiples barreres. I justament això és el que ens duu a repensar i a redefinir quin ha de ser el nostre paper com a professionals, per una banda, i, per l’altra, el de les empreses de comunicació. Més que mai, la immediatesa de la notícia, de les informacions, ens marca. I més si atenem que aquesta immediatesa, dominada per aquest afany globalitzador que incideix en qualsevol àmbit de la societat, marca els continguts informatius (no cal que torni a esmentar l’11-S).

En la III Convenció de Periodistes que va tenir lloc a Tarragona, fa poc més d’una setmana, no solament els homes i dones que hi van participar van posar l’accent en algunes de les causes que avui fan que el món de la comunicació sigui posat entredit per moltíssima gent, també s’hi van assenyalar alguns possibles camins perquè el periodisme vagi més enllà d’unes informacions protagonitzades per dades o noticies mediatitzades pels grups de pressió o pel llenguatge políticament correcte imposat, en certa manera des de l’11-S, i que dominen el món de la comunicació, i assenyalen que ens cal adoptar un llenguatge no «institucionalitzat» i recuperar la capacitat analítica, que és bàsica en l’exercici de la professió.

Si repassem ni que sigui de passada el paper dels mitjans de comunicació, des de l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la guerra de l’Afganistan o més recentment i més pròximament les eleccions franceses, veurem com el comportament dels Media ha estat condicionat, per activa i per passiva, per l’actitud dels Estats Units, tot i que cal reconèixer que els mitjans de comunicació europeus, en línies generals, van saber mantenir, passat el primer cop, una actitud menys bel·ligerant i més d’acord amb els criteris de professionalitat i neutralitat exigibles en casos tan extrems com aquest que ens ocupa. Però no és menys cert que hi ha hagut altres casos en què aquesta suposada neutralitat (que jo oposo a l’objectivitat) no ha existit pas. Le Monde publicava no fa gaires dies un informe de com van influir els mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals i en concret la televisió, en l’ascens del líder ultradretà Le Pen. Tampoc cal anar al país veí per trobar exemples mancats d’ètica o de rigor informatiu. El Consell Audiovisual de Catalunya ha hagut d’elaborar un fullet per al tractament informatiu de les tragèdies. El mateix Col·legi de Periodistes de Catalunya, a través de la seva Comissió de Defensa juntament amb la del Col·legi d’Advocats, vam endegar una campanya per a la no-utilització del terme il·legal quan es refereix als immigrants. Terme que dissortadament s’ha utilitzat per activa i per passiva. I tampoc cal oblidar el tractament informatiu que es fa en determinats mitjans de la violència contra les dones.

Sobre això, m’agradaria esmentar unes paraules de l’escriptor Ernesto Sábato amb motiu de la concessió del Premi Ortega i Gasset d’aquest any:

En totes les seves manifestacions, l’activitat periodística ha de consagrar-se a un compromís ètic que doni resposta a la desesperació de milers d’homes i dones, les vides dels quals han estat silenciades a través de les armes, de la violència i l’exclusió social.

I una altra:

Avui el periodisme ha de reconciliar-se amb les seves millors senyes d’identitat històriques per on respiri la llibertat d’opinió i la capacitat imaginativa dels seus intel·lectuals.

Informe sobre l’estat de la comunicació 2002

Empresaris, periodistes, intel·lectuals... que semblen, semblem, excessivament condicionats per les circumstàncies globalitzadores que dominen la societat actual.

Jo, ja us ho he dit en començar, més que teoritzar o apuntar algunes de les característiques del món de la comunicació actual, voldria plantejar-vos tot un seguit de preguntes que jo mateixa, i amb d’altres companys i companyes, ens hem estat formulant darrerament i que crec que responen a l’estat o situació actual dels mitjans de comunicació. Preguntes a les quals podríem donar resposta conjuntament, ja que per a moltes no crec pas haver trobat la resposta adequada, si aquesta no està precedida d’un debat previ entre totes les parts implicades.

Deixeu-me que formuli unes quantes preguntes que avui en la professió ens hauríem de plantejar seriosament:

— La concentració empresarial en el camp dels mitjans de comunicació enforteix els mateixos mitjans? Beneficia aquest enfortiment l’estabilitat professional i laboral dels periodistes i les periodistes que hi treballen?

— La globalització informativa. Al servei de qui es posa? Només de les classes dominants o del conjunt d’agents socials?

— Com es desdibuixa el paper dels periodistes en la mateixa organització interna dels mitjans. Els consells de redacció cada dia perden més valor. On es prenen realment les decisions sobre els continguts informatius? En els consells d’administració?

— La uniformatització dels missatges informatius. Com atempta contra el dret ciutadà en relació amb una informació plural. Com impacta negativament en la transmissió de valors —sobretot des del camp audiovisual— com l’educació infantil, la sostenibilitat, la cultura de la pau, la defensa de la multiculturalitat...

— Com el periodisme de guerra que es fa actualment fomenta la transmissió d’estereotips culturals. Massa vegades només hi ha una cara de la guerra, la dels més poderosos, la dels vencedors, en definitiva. Perquè els països en vies de desenvolupament sempre són notícia en negatiu.

— La globalització informativa incrementa el desconeixement mutu en les relacions Nord/Sud.

— La doble agressió contra la dona periodista: per dona i per comunicadora.

— Com es fomenta cada dia més la uniformitat dels llenguatges informatius i, per tant, dels llenguatges culturals. Com parlem des dels mitjans dels nous sectors socials emergents, com ens referim a les minories,

com «fomentem» amb el nostre llenguatge estereotips negatius en referència a la immigració. Responsabilitat dels mitjans en el que ha passat a França, a Holanda... o a Premià.

I aquí algunes de les respostes que ens poden servir:

— L’enfortiment dels professionals i les professionals a través de les seves organitzacions: col·legis, associacions, sindicats, Fòrum de Periodistes, Federació Internacional de Periodistes (FIP), etc.

— La necessària regulació professional. L’Estatut de la professió. La Llei de garanties laborals. La lluita contra la precarització, començant ja des dels estudiants en pràctiques.

— L’enfortiment a l’interior de les empreses. Els comitès de redacció, eina indispensable.

— Fomentar els mecanismes internacionals i nacionals en defensa de la llibertat d’informació. Les organitzacions internacionals, com Reporters sense Fronteres, Índex On Censoship, article 19, etc. A escala nacional, fomentar els nuclis de periodisme solidari. Les Jornades sobre la Llibertat d’Informació al Món del 3 de maig de 2002 i la coordinadora que es creà, un objectiu important assolit en aquesta línia.

— La regulació ètica del treball periodístic, garantia per als ciutadans i les ciutadanes i, per tant, element que incrementa la credibilitat social dels periodistes i dels mitjans, avui molt qüestionada.

— El fenomen comunicatiu local, una alternativa possible.

— Noves formes de periodisme. El periodisme cívic dels Estats Units. El

periodisme de les «bones notícies» també hauria de ser tingut en compte, al marge de la ferotge lluita per l’audiència, el «tot val». No, tot no val.

Abans d’acabar voldria recordar unes xifres proporcionades per Reporters sense Fronteres indicatives del risc, alt risc, que comporta l’exercici de la professió periodística. Des del començament de l’any 2002, nou periodistes han mort i noranta estan empresonats. Una dada, doncs, significativa que ja revela un tipus de situació: el de la manca de llibertat d’informació al món. Democràtic o no democràtic. Per aquest motiu i a partir de les Jornades sobre la Llibertat d’Informació al Món, que van tenir lloc el dia 3 de maig de 2002, amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat d’Informació, la Coordinadora d’aquestes jornades juntament amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, hem pres l’acord de posar en funcionament la iniciativa de convertir Barcelona en la Ciutat Far de la Llibertat d’Informació al Món. Una eina indispensable, com a garantia de les llibertats.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 17-22

XII Conferència Anual de la SCC 2002

Homenatge a Ernest Udina. Un periodista fill del seu temps

per Josep M. Huertas Claveria

Homenatge a Ernest Udina. Un periodista fill del seu temps

Ernest Udina Abelló era fill d’una família nombrosa. Era el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell, un dels artífexs del Congrés Eucarístic de Barcelona, home trasbalsat per la Guerra Civil. Els seus pares, el mestre José Udina i la seva dona Josefa Martorell, havien estat assassinats durant la Guerra Civil, el març de 1937, bàsicament per ser catòlics. No era, doncs, estrany que tant Santiago Udina com el seu germà Frederic fossin addictes a un règim que els retornava els conceptes d’ordre i religiositat tan cruelment maltractats.

Amb aquests orígens Ernest Udina, fill de Santiago, va representar, com d’altres, el perfil ben propi d’un periodista del seu temps. Va passar per totes les fases clàssiques d’un jove inquiet i idealista: la religiosa, la marxistitzant i la mig catalanista mig europeista que el va caracteritzar davant de tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo.

Va heretar el posat greu, seriós i auster del seu pare, no exempt, en el cas del fill, d’un humor ben administrat des del seu aspecte de savi distret. Nascut l’octubre de 1941 a Barcelona, els seus pares el van enviar a Valladolid a estudiar el batxillerat, raó per la qual sempre va parlar un castellà excel·lent. Era tot just un adolescent quan va ingressar al seminari de la Companyia de Jesús a Raimat, el mateix Raimat ara tan conegut pels seus vins.

Hi va passar uns anys fins que va passar a estudiar filosofia i lletres. Com a «mestret», dins encara dels jesuïtes, va fer classes durant dos o tres anys a l’Escola Professional del Clot, on va conèixer gent que l’influiria poderosament, com l’aleshores també jesuïta Ignasi Riera i l’enginyer i escriptor Alfons Carles Comín. Va descobrir el món obrer i va mantenir amistat amb un dirigent tan ben dotat com Manuel Murcia. Va ser en aquells moments quan va travessar una etapa d’obrerisme i va demanar l’ingrés a la fàbrica Harry Walker, on també treballava Murcia. Aquesta empresa va viure entre desembre de 1970 i febrer de 1971 una forta vaga on es va fer notar la solidaritat d’institucions relacionades amb els jesuïtes, com ara l’esmentada Escola Professional del Clot o l’Institut Químic de Sarrià.

Udina va marxar poc després a París, on va decidir estudiar sociologia urbana, la qual cosa li va permetre conèixer el sociòleg Manuel Castells, i els aleshores també estudiants Jordi Borja i Manuel J. Campo. Va ser també en aquells mesos quan va decidir deixar la Companyia de Jesús i, encara que sembla que no hi va militar, es va acostar al comunisme dissident que representava el PCE (I). Per guanyar-se la vida va començar a treballar com a porter de nit en un hotel equívoc de Pigalle, el Gerandeau, sovintejat per parelles homosexuals.

A poc a poc, va interessant-se pel periodisme, i va començar a fer cròniques per a El Noticiero Universal, on donà a conèixer la figura d’un català oblidat que ostentava la curiosa condició de president de la Ge-

neralitat a l’exili, Josep Tarradellas. Aquestes trobades van ser l’inici d’una relació personal que desembocaria, el 1978, en una biografia de Tarradellas, ja de retorn a Catalunya, una cosa impensable al París de 1972, on havia aparegut un llibre signat per Joan Font, La vaga de l’Harry Walker de Barcelona

També per raons econòmiques, Udina traduïa també algunes obres del francès per a l’editorial Estela, primer, i per a l’editorial Laia, poc després, quan el govern franquista va prohibir la primera. Els contactes li havien vingut dels seus amics Comín i Riera, ficats de ple en aquest projecte. Amb el temps va passar a exercir com a corresponsal del setmanari Cambio 16 i, més tard, a l’Avui, primer diari en català des del 1939, quan aquest va sortir al carrer el dia de Sant Jordi de 1976. Paral·lelament, també va mantenir unes relacions intenses amb els representants a Europa de l’Organització per l’Alliberament de Palestina. Naixia el seu interès primordial per la política, ja fos catalana, ja fos internacional.

La mort del dictador havia canviat el panorama i Ernest Udina, de trenta-cinc anys i amb un bagatge d’experiències i coneixements, va tornar a Catalunya per viure de prop la transformació del seu país. Ho va fer com a periodista de ple dret, encara que no havia fet estudis de comunicació, a la secció de «Política» del diari del progressisme local Tele/eXpres. Amb Montserrat Nebot i Enric Company va formar un equip que vaig tenir l’ocasió de coordinar com a redactor en cap seu que era. Udina era un bon analista per a una realitat política canviant dia a dia. Podia dir-se que n’apreníem tots, d’una assignatura prohibida durant trenta-sis anys.

a Ernest Udina. Un periodista fill del seu temps

Homenatge

Josep M. Huertas Claveria

El 1977 va fer l’opció de ser cap de premsa amb Josep Tarradellas, que havia tornat com a president de la Generalitat. Una de les primeres realitzacions d’aquesta col·laboració va ser el llibre Josep Tarradellas: L’aventura d’una fidelitat, segon títol de la col·lecció de biografies i memòries d’Edicions 62. L’interès del llibre és la quantitat de dades, algunes vegades contradictòries, que Tarradellas va subministrar a Udina. Mentrestant, el jove periodista s’havia casat amb una companya, Maria Àngels Llinàs, amb la qual tindrien un fill, Gerard.

El 1980 vaig retrobar Udina en entrar jo a treballar al Departament de Premsa de la Diputació de Barcelona que ell dirigia. Diputació i Generalitat havien estat unides en una sola oficina de premsa durant el mandat de Tarradellas, que presidia al mateix temps les dues institucions. Udina treballava aleshores per a Francesc Martí Jusmet, president de la Diputació de Barcelona i militant del PSC. Era un bon cap, que sempre donava suport a la seva gent, i em vaig trobar molt còmode treballant amb ell els dos anys que hi vaig ser. Així vam poder ajudar a crear l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i també donar aixopluc a idees ben diverses, com ara potenciar l’efímer Teatre de la Caritat, fer exposicions sobre «Premsa i censura» o encarregar a Jaume Perich una felicitació nadalenca autocrítica, on es veia un escombriaire engegant a dida la mateixa Diputació, cosa que crèiem —ingenus com érem— que succeiria amb l’arribada de la Generalitat definitiva.

Ernest Udina va passar després per les redaccions del setmanari El Món i del diari La Vanguardia, on va treballar a la secció d’«Internacional». Vam tornar a retrobar-nos al Diari de Barcelona, en la reaparició d’aquest periòdic en català el març de 1987. Udina va entrar com un

dels tres redactors en cap del jove vell diari —els altres dos eren Jaume Fabre i Enric Bañeres, procedents com ell del difunt Tele/eXpres— i va aprofitar al mateix temps per acabar els estudis de periodisme, si no vaig errat. L’aventura del Brusi català no va ser un èxit i cadascú va haver-se d’espavilar novament.

Col·laborava en ràdios —primer a la Nacional i després a Catalunya Ràdio, impartia classes en facultats i organitzava sortides a la muntanya

Homenatge a Ernest Udina. Un periodista fill del seu temps

des del desinterès i des de la companyonia professional, perquè s’havia anat tornant cada vegada més un enamorat de les excursions i de pujar pics cada vegada més alts. Va seguir lligat a la política catalana i fruit d’aquest interès van ser dos llibres més, Quo vadis, Catalonia?: Quinze anys de Jordi Pujol, i més tard Ara fa 20 anys... Ciutadans de Catalunya, per recordar el seu estimat Tarradellas.

Era un europeista convençut i organitzava trobades al voltant del tema, al mateix temps que era secretari de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Finalment, va fer de coordinador del Centre Internacional de Premsa de Catalunya, càrrec que ocupava en el moment de la seva tràgica mort.

Va anar al Mont Blanc amb un somni: escalar la famosa muntanya l’any que complia els seixanta anys. Tanmateix, la fatalitat va impedir que el somni tingués un final feliç: va caure mentre baixava de l’escalada que havia fet. La seva mort va ser molt sentida entre polítics i periodistes. Ernest Udina, casat per segona vegada amb Diana Svendsen, era un home treballador, discret, auster, tímid, que difícilment podia tenir enemics. El seu darrer article, «Líderes», va sortir publicat pòstumament a les planes de La Vanguardia, diari on col·laborava.

Darrere quedaven les petjades d’un home idealista, representant d’un temps molt concret, d’una professió i d’un país.

Josep M. Huertas Claveria

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 23-36

Sessió científica

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

per Joana Gallego i Ayala1

1. Directora de la recerca «Mecanismes de transmissió d’estereotips de gènere a la premsa d’informació general». L’equip d’investigació ha estat format per: Elvira Altés, Maria Eugènia Melús, Jaume Soriano i la becària d’Investigació María José Cantón. Aquesta recerca, finançada per l’Institut de la Dona, va guanyar el primer premi dels XIII Premis d’Investigació en Comunicació de Masses, convocat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (edició de l’any 2001).

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

Els estudis sobre gènere i comunicació: superar el punt mort

Els estudis sobre gènere i comunicació han experimentat un important increment en els darrers anys. Sens dubte, la importància de la comunicació en la societat actual, així com la preocupació social pels continguts emesos pels mitjans, han jugat a favor d’aquest creixement. Amb tot, no es pot dir, encara, que aquest camp hagi esdevingut un àmbit de recerca totalment consolidat. Manquen investigadores i investigadors que mantinguin una línia d’investigació permanent, publicacions especialitzades on es puguin difondre els resultats de les recerques, congressos, seminaris i llocs d’intercanvi d’experiències on es puguin posar en comú les noves perspectives d’investigació en aquest tema, i, per sobre de tot, hi ha una mancança considerable de fonts de finançament que permetin als grups dedicar-se a la recerca sense que això signifiqui esmerçar-hi recursos propis.

A Catalunya i a Espanya la realitat és encara més difícil que a altres indrets d’Europa i d’Amèrica del Nord: a casa nostra els estudis i recerques sobre gènere i comunicació solen ser, encara, producte d’una minoria de persones vitalment interessades pel tema. Si ja de per si els estudis de gènere en qualsevol disciplina són limitats, en l’àmbit concret de la comunicació les aportacions es redueixen considerablement.

Si mirem el perquè d’aquesta realitat, trobarem que és difícil que sigui d’una altra manera: en general, el panorama de la investigació al nostre país no ofereix gaires possibilitats, a causa, entre d’altres, dels factors següents:

a) Les línies d’investigació sobre gènere i comunicació són escasses. El nombre d’investigadors o investigadores que es dediquen a aquesta disciplina és reduït.

b) Manquen doctorats, màsters o cursos de postgrau que propiciïn l’interès per aquest tema en les noves generacions d’investigadors.

c) No sembla que el tema del gènere figuri entre les preferències de les generacions més joves, tant homes com dones, i això es pot veure en la tria que fan de temes per a tesines o tesis doctorals.

d) L’absència de revistes especialitzades, les dificultats per difondre els resultats o posar en comú amb altres persones la situació de les recerques pròpies fa que moltes aportacions passin pràcticament desapercebudes.

Pel que fa al finançament, a Espanya des de fa uns quants anys hi ha una línia de finançament a través de l’Instituto de la Mujer mitjançant el Programa Sectorial de Estudios de las Mujeres y del Género, dins el Plan Nacional de Investigación Científica y Desarrollo Tecnológico (I+D); aquest programa inclou una branca sobre «representacions de gènere en els mitjans de comunicació».

Altres administracions autonòmiques, com l’Institut Català de la Dona a Catalunya, les diputacions o altres organismes públics financen, de vegades, recerques concretes, però no disposen d’una línia regular de finançament ni les quantitats de què disposen permeten dedicar-se completament a la investigació. Altres institucions públiques o privades convoquen, de tant en tant, beques o premis a la investigació, però no específicament per al tema de què parlem.

Allò que s’aproxima més a la realitat pel que fa als estudis sobre gènere i comunicació és la figura d’una investigadora —difícilment els homes s’interessen per aquestes qüestions— que s’ha iniciat en la investigació per una qüestió de vinculació personal, que ha fet carrera a la universitat i que, de manera esporàdica i en funció dels seus propis recursos, es planteja recerques individuals o en petits equips. Tant de bo en el futur sortissin equips d’investigadors —si és possible mixtos— que mantinguessin una producció regular i continuada en aquest àmbit.

Els objectius de la recerca La premsa diària per dins

Fa temps que conreo aquesta línia d’investigació, potser per la meva preocupació vital per les desigualtats socials que afecten les dones, que ja es va manifestar quan era una jove estudiant. Després d’assolir la plaça de professora titular d’universitat he continuat cultivant aquesta línia de treball, fruit de la qual van ser algunes publicacions sobre premsa femenina (Gallego, 1990), presentació de ponències en congressos nacionals i internacionals, etc.

Amb algun membre de l’actual equip de recerca també vam realitzar algunes recerques quantitatives sobre la presència d’homes i dones als mitjans de comunicació (Gallego i del Rio, 1994; Gallego et al., 1998) i qualitatives (Bach et al., 2000). Va ser el 1997 quan aprofitant la convocatòria d’ajuts a la investigació de l’Institut de la Dona vam decidir demanar una subvenció per dur a terme una recerca sobre producció informativa als diaris d’informació general.

Partíem d’unes quantes evidències pel que fa a la investigació sobre gènere i comunicació. En alguns informes que estaven en curs de realització i que recollien les línies d’investigació més recents a Europa i a Espanya (Kivikuru et al., 1999; Altés, 2000)2 es posava de manifest: a) que la majoria d’estudis s’havien centrat en el contingut dels diversos mitjans (sobretot premsa escrita, televisió i publicitat); b) que els treballs

2. El primer informe, Images of women in the Media, recull les conclusions d’un estudi sobre les investigacions dutes a terme a Europa, i va ser editat per la Comissió Europea l’any 1999; el segon, Imágenes de las mujeres en los medios de comunicación: Líneas actuales de investigación, és l’informe que la investigadora Elvira Altés, membre de l’equip de recerca, va fer de la investigació realitzada a Espanya i Portugal, i va ser editat per l’Institut de la Dona (2000).

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

Gallego i Ayala

Joana

utilitzaven reiteradament les anàlisis de contingut de diversa mena, i c) que les metodologies majoritàries eren les quantitatives.

Davant aquesta realitat, i vist que les anàlisis de contingut realitzades arreu coincidien si fa no fa en les conclusions, tant si es tractava d’altres països europeus com si es tractava d’Espanya o de Catalunya, i considerant que s’havia arribat a un punt en què resultava difícil anar més enllà en la comprensió del perquè i com es continuaven reproduint els mateixos estereotips de gènere, vam decidir centrar la nostra mirada en el moment de la producció informativa. Sabíem que era difícil accedir a les sales de redacció dels diaris, però estàvem convençudes que calia obrir nous camins i perspectives en la investigació sobre aquest tema. Teníem les referències, ja clàssiques, de Gans (1979), Fishman (1980) o Tuchman (1983), entre d’altres, tot i que aquestes experiències no se centraven en l’objecte del nostre estudi. També disposàvem de tota la literatura sobre etnometodologia, que ens va servir per preparar acuradament la nostra recerca. També sabíem que algunes col·legues europees estaven treballant en la nostra línia (Melin-Higgins i Djerf-Pierre, 1998), entre d’altres.

L’Institut de la Dona va concedir-nos la subvenció sol·licitada, i després d’una estratègia d’apropament en la qual va resultar una peça clau Llorenç Gomis, vam tenir l’autorització de quatre diaris d’informació general —Avui, El País, El Periódico i La Vanguardia— i d’una agència de notícies —EFE— per observar in situ els processos informatius. El nostre objectiu fonamental era copsar la realitat quotidiana de la producció informativa, assistint en directe a la presa de decisions en els diferents nivells de responsabilitat, observar quins eren els mecanismes i de quina manera funcionaven per tal que es continués reproduint l’asimetria informativa pel que fa a las imatges estereotipades que, sobretot de les dones, ofereixen els mitjans de comunicació, en el nostre cas, la premsa escrita d’informació general.

La nostra mirada dins les redaccions

La mateixa Gaye Tuchman ens va dir, quan vam recórrer a la seva experiència per demanar-li consell: «no trobareu ningú a les redaccions que parli d’estereotips». Efectivament, no vam trobar ningú ni cap moment en què sortís aquesta paraula o d’altres de semblants, però creiem que la nostra estada en els diaris va resultar molt fructífera. Després d’un procés previ de preparació, de lectures sobre observació dels participants i discussió sobre el nostre paper, l’equip va passar en total prop de quatre setmanes, repartides en quatre períodes diferents, en les redaccions dels diaris estudiats. La mateixa investigadora que havia estat a El País va passar quinze dies a la delegació de Barcelona de l’agència EFE.

Durant aquestes estades les investigadores vam tenir una important llibertat de moviments, a excepció de l’assistència a la segona part del consell de redacció d’El País, a la qual no podia assistir la investigadora Elvira Altés.

Tal com havíem planificat, la nostra mirada dins les redaccions es va centrar en cinc aspectes concrets:

a) els consells de redacció de matí i tarda,

b) l’observació i la planificació del treball de cadascuna de les seccions,

c) intercanvis d’opinions i comentaris amb diferents membres de les seccions,

d) entrevistes formals i informals amb algunes persones concretes de la redacció,

e) recollida de documentació variada (full de previsions, teletips, material divers).

Trobar el nostre paper com a investigadores, fer les observacions dins de cada secció, recollir el màxim nombre possible de testimonis i copsar l’ambient general de l’activitat informativa quotidiana no va ser gens fàcil, cosa que va quedar reflectida, primer, a les notes de camp que preníem i, després, a les àmplies memòries que vam redactar de cadascun dels mitjans observats.

Sobretot va resultar enormement difícil no revelar quin era exactament l’objecte d’estudi, per tal de no influir en l’actitud i comportaments dels observats, tot i que en algun cas va ser necessari explicar una mica més la nostra presència. Val a dir que, salvat algunes excepcions, les redaccions ens van acollir amb cordialitat i van atendre les nostres demandes amb paciència.

El nostre interès era fer-nos una idea global del procés de producció informativa, per tal d’esbrinar quan, com i de quina manera es prenien les decisions que feien possible el tractament asimètric atorgat als homes i a les dones en el contingut de la informació diària. Observar els moments concrets en què això succeïa va resultar força complicat, ja que

La major part dels mecanismes responsables de les aparences estan ocults. Llavors, en lloc de tractar de veure’ls, s’han d’imaginar; fins i tot si s’ha aconseguit observar una part d’aquests mecanismes, ha estat possible gràcies a l’ajut d’hipòtesis prèvies (Bunge, 1972: 21).

Efectivament, el llistat de mecanismes que hem elaborat per tal d’explicar la transmissió d’estereotips de gènere és un conjunt de reflexions fetes a partir d’una llarga concatenació de factors: observació de fets,

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

anàlisis, interpretacions i deduccions que intenten atorgar sentit a l’experiència viscuda en el transcurs de les nostres estades, però que, indubtablement, incorporen la nostra pròpia i prèvia concepció sobre el funcionament de la realitat.

Producció informativa i qüestions de gènere

La nostra recerca no tenia entre els seus objectius estudiar les possibles diferències de tractament de la informació segons si els productors eren homes o dones. Pensem que aquest és un altre objecte d’estudi, molt interessant, sens dubte, però que requeriria una altra metodologia i un altre abordatge. Per tant, no vam dissenyar cap apropament que tingués en compte aquesta qüestió. Tanmateix, és cert que el col·lectiu que elabora quotidianament un mitjà de comunicació està format per homes i per dones en proporció diferent. Això és un element més que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar la realitat, així com les diferents cosmovisions del món que els periodistes aporten a la professió segons la seva adscripció a un gènere o a l’altre.

En aquest sentit cal dir que la presència de les dones continua sent molt baixa en relació amb la presència masculina, i que és més baixa com més es puja en la piràmide jeràrquica. Segons fonts dels diferents mitjans estudiats, les dones representen un 40 % de la plantilla de l’Avui il’agència EFE, el 27 % d’El Periódico i La Vanguardia,i el 28 % d’El País.

Aquests percentatges baixen fins al 33 % a l’agència EFE, el 22,2 % a El País, i 11,9 % i 11,5 % a El Periódico i La Vanguardia, respectivament, si parlem dels càrrecs de responsabilitat, que inclouen des de caps de secció cap amunt.

A part de la inferior presència percentual, en general, d’homes i dones, cal remarcar l’escassa presència de dones en els consells de redacció de cada mitjà, encara més baixa del que la seva presència numèrica podria fer suposar. També cal fer esment de l’ambient masculí de les redaccions. Aquest clima es podria representar simbòlicament en les converses, les actituds, la companyonia imperant, etc. No només hi ha més homes... es veuen més. Fins i tot les dones que exerceixen càrrecs de responsabilitat —i en alguns casos amb molt de pes en el procés productiu— es fan notar menys. Estan menys integrades a la piràmide jeràrquica. Apareixen quan han de prendre decisions tècniques... i desapareixen.

Com aquesta asimetria en la composició de les redaccions pot afectar, o no, la transmissió dels estereotips de gènere no ho podem corroborar, tot i que en l’epígraf següent fem algunes interpretacions sobre això.

El que sí que podem afirmar és que a les redaccions impera una cultura periodística que no té en compte entre els seus pressupòsits la di-

mensió de gènere. Per cultura periodística entenem la creació i recreació de la realitat, una perspectiva del món compartida per un grup de periodistes i que consisteix en una sèrie d’idees, valors, creences i regles sobre la manera de manegar certs temes (com les notícies) i la seva representació (Melin-Higgins i Djerf-Pierre, 1998). Els professionals de la informació comparteixen una sèrie de valors que són els que posen en funcionament per organitzar la seva tasca quotidiana, i que, en definitiva són els que donen coherència a la seva feina. Entre aquests valors no hi figura la dimensió de gènere per tipificar, classificar, abordar, tractar, seleccionar o enfocar els esdeveniments. Els fets seleccionats com a objectes d’informació periodística posseeixen unes característiques determinades en les quals els professionals, majoritàriament, estan d’acord: interès del tema, nombre d’afectats, preeminència dels protagonistes, proximitat, concurrència d’algunes particularitats —com ara originalitat, dramatisme, emoció, humor, etc. La dimensió de gènere —per la qual entenem aquells trets que afecten les persones per raó de pertànyer a un gènere i que és significatiu informativament— no està tipificada com un possible valor notícia, de tal manera que aquest abordatge resta desconegut en la majoria de les informacions, i tan sols fa acte de presència quan és la pròpia font la que incorpora la significació de gènere. És a dir, quan la font introdueix la diferent posició social que ocupen els homes i les dones i com aquesta afecta els uns i els altres —per exemple: quan s’assenyala que les dones guanyen un 25 % menys que els homes, o quan s’explica la diferent incidència d’algunes malalties segons el sexe.

Salvat les excepcions en què les fonts incorporen aquesta dimensió informativa per raó de gènere, els professionals aborden aquestes qüestions d’una manera intuïtiva, aproximada, a vegades per excés —quan introdueixen estereotips carrinclons o passats de moda: la dama de ferro, la bella sirena, la vídua negra, etc.— i altres vegades per defecte, quan es fan tractaments molt asimètrics o s’identifiquen sense rigor les dones amb molta familiaritat o amb un cert menyspreu. És aquí on apareixen les diferents sensibilitats individuals i les traïcions del subconscient. I això és aplicable tant a les dones com als homes, ja que tots dos comparteixen aquests principis que conformen la cultura periodística i també tot el substrat ideològic de la cultura.

Els mecanismes de transmissió dels estereotips de gènere

Com hem esmentat més amunt, els mecanismes resten, la major part de les vegades, ocults. Per tant, el que hem fet nosaltres és intentar copsar la lògica dels processos productius i la incidència d’aquests en el discurs informatiu i, especialment, en la representació de gènere que tal lògica possibilita. Per tant, aquest és un dels primers treballs que posa en

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

Gallego i Ayala

relació tot el procés productiu en general amb les qüestions de gènere, la qual cosa no ha estat l’habitual, almenys fins ara, en el camp dels estudis sobre gènere i comunicació, àmbit en el qual han dominat abordatges sectorials, fins i tot en el que algunes autores han qualificat d’investigacions de «micronivells» (Kivikuru et al., 1998).

Hem situat els diferents mecanismes en quatre esferes, segons que els factors que condicionen la producció informativa provinguin de a) l’organització empresarial, b) la cultura periodística, c) el context sociocultural o d) la idiosincràsia individual. Un esquema semblant —encara que no exactament igual—, l’han fet servir altres autors (Shoemaker i Reese, 1994).

a) Mecanismes deguts a l’organització empresarial

Entre els mecanismes deguts a l’organització empresarial trobem el fet que els professionals han de trobar el seu paper en aquestes estructures jeràrquiques, necessiten delimitar el lloc que ocupen, diferenciar-lo del dels altres i fer evident la seva qualitat de professional de prestigi. Això és molt evident en la celebració dels consells de redacció, on cada professional busca el reconeixement dels superiors i dels seus iguals. En aquest sentit, una cosa molt important és no resultar inconvenient, ni significar-se excessivament promovent temes que puguin ser rebutjats o, encara pitjor, que puguin caure en el ridícul davant els altres. Els temes que hem anomenat de gènere són molt susceptibles de reunir aquestes característiques, per la qual cosa no són proposats com a temes «importants» excepte que s’estigui molt segur de la seva acceptació.

També afecten aquesta expulsió o aniquilació simbòlica dels temes amb components o perspectiva de gènere els mecanismes que hem anomenat de fragmentació aproblemàtica de la realitat i de focalització o reducció informativa. Amb això volem dir que, per tal d’operar sobre la realitat, els professionals redueixen els possibles escenaris a cobrir, i, dintre d’aquests, encara més reduïts són els temes susceptibles de convertir-se en informació periodística. D’aquesta manera aquells temes que resten en la perifèria de l’esfera pública no són considerats importants, i, per tant, no són promoguts amb tanta freqüència com a objectes de seguiment informatiu. De vegades aquests temes perifèrics són elevats a qüestions significatives amb un to frívol, perquè es pretén la diversió o la jocositat i a vegades el menyspreu. Els temes de gènere pertanyen en la majoria dels casos a la perifèria, i per tant, tenen menys possibilitats de ser tractats.

Finalment, incloem la infrarepresentació femenina com un possible mecanisme de reproducció d’estereotips de gènere deguts a l’organit-

zació professional, no tant pel fet que el sexe per si mateix pugui incidir en la manera com es tracta la informació, sinó per quan una presència tan escassa de dones pot provocar la inhibició de temes relacionats amb el gènere, per tal de no caure en la manca de legitimitat professional per part de les poques dones que, finalment, han aconseguit el reconeixement dels seus superiors o dels seus iguals. Una massa crítica de menys del 30 % a penes pot incidir en la marxa de les organitzacions, segons argumentacions de l’ONU. I en cap cas les dones arriben a aquest percentatge en els nivells de responsabilitat.

b) Mecanismes deguts a la cultura professional periodística

La majoria de mecanismes observats són deguts als pressupòsits en què rau la cultura periodística, que, com hem definit, està composta per tots aquells valors, idees i creences compartides pels professionals de la informació i que constitueixen els fonaments de la tasca informativa. Són aquests pilars on ha descansat fins ara la credibilitat del periodisme. Aquest conjunt de supòsits que dóna cohesió a la professió tipifica els esdeveniments segons alguns criteris dicotòmics: informació tova/dura; important/interessant; d’aquesta manera hi ha seccions dures i seccions toves; fets importants i fets interessants, etc. Els responsables dels diaris varen coincidir a denominar seccions dures les de Política, Economia i Internacional, mentre que serien seccions toves Societat i Cultura.

Atribuir rang informatiu als diferents esdeveniments significa que alguns seran importants, necessaris, imprescindibles de cobrir i d’altres seran tipificats com a possibles, interessants, ajornables. Pel que fa a l’objecte d’estudi que ens ocupa, resulta que la majoria d’esdeveniments que afecten les relacions de gènere estan tipificats com a tous, interessants, possibles o ajornables. Els esdeveniments imprescindibles són aquells que s’expliquen en termes de fets, dades; mentre que la majoria dels temes que tenen a veure amb el gènere s’expliquen més en termes de processos o de relacions. Els periodistes necessiten amb rapidesa dades que es puguin oferir, xifres, circumstàncies, etc. Això fa inevitable que tinguin prioritat esdeveniments fàctics, que es puguin disseminar sense més preàmbuls... i que es quedin un cop més «fora de joc» aquells aspectes de la realitat que necessiten un altre abordatge.

A aquest factor s’hi suma la importància que té per als mitjans la informació que proporcionen els altres mitjans de la competència, de tal manera que coincidir en la valoració dels temes —si és en portada encara més— és interpretat com un signe d’encert. El fet que els mitjans es retroalimentin a si mateixos fa que el nombre i les possibilitats d’inclou-

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

re esdeveniments no valorats en el mercat periodístic sigui un risc que molt pocs diaris estan disposats a córrer.

Hi ha altres mecanismes poderosos que contribueixen a expulsar temes o esdeveniments que es podrien enfocar des d’una perspectiva de gènere: la deslegitimació ideològica de les qüestions de gènere, que són valorades de manera asimètrica respecte a altres possibles ideologies —com per exemple el nacionalisme, el conservadorisme o el progressisme polític, etc.—; el rebuig aleatori de la redundància informativa, que fa que alguns esdeveniments relacionats amb el gènere siguin titllats de «redundants» —«això ja ho vam dir fa dies, o el mes passat»—, mentre que cada dia es fa el cobriment dels mateixos partits polítics, empreses o equips esportius sense que aquesta pràctica els sembli redundant. Estranya manera de valorar amb criteris diferents les diverses experiències de la vida.

També vam descobrir que els periodistes tendeixen a donar més valor a aquells assumptes sobre els quals se senten més segurs, que coneixen millor. Denominem aquest mecanisme competència vital, perquè entenem que la socialització d’homes i dones ha estat diferent, i, per tant, els homes dominen més alguns àmbits de l’experiència vital, mentre que les dones, per la seva part, en dominen d’altres. En el cas que ens ocupa, com que les redaccions són llocs freqüentats majoritàriament per homes, els camps de domini comú són uns i no aquells sobre els quals les dones tenen major coneixement. Per tant, no resulta estrany que els professionals tendeixin a prestar més atenció i a valorar més aquells esdeveniments sobre els quals se senten vitalment més segurs. Novament són els temes relacionats amb les qüestions de gènere aquells que accepten amb reticència, i arriben fins i tot a manifestar un cert malestar, una incomoditat i un rebuig notable: o bé es tracten de manera frívola, o bé hi ha silencis que ningú no gosa trencar, o es contraposen fets dramàtics —que afecten habitualment les dones— a fets còmics o irrisoris. Entenem que és un mecanisme de defensa davant aspectes de la vida que els resulten desconeguts, però que han de tractar per mor de la compensació informativa, és a dir, de la creença que han de ser un reflex de la realitat, i que «si s’ha de parlar d’un tema, se’n parla», perquè forma part dels fonaments professionals.

Els professionals de la informació no creuen, en termes generals, en les diferències causades pel gènere —i podem parlar tant dels homes com de les dones—; és un tema que els fa nosa, no saben com tractar-lo, volen ser «professionals» per damunt de tot —ells i elles— i, en aquest intent, no volen indagar massa o qüestionar-se per a qui escriuen: si l’audiència té rostre o és una massa heterogènia interessada per tots els aspectes sobre els quals els professionals prèviament s’han interessat... interès que prové, entre d’altres coses, d’aquestes trajectòries vitals travessades de dalt a baix pel gènere al qual hom pertany.

c) Mecanismes

deguts al context sociocultural

En un altre nivell trobem aquells mecanismes derivats del context cultural i social on cada mitjà està radicat. D’igual manera que cadascú de nosaltres ha estat socialitzat en els valors atribuïts als dos sexes, també hi ha una cosmovisió social dominant que atorga més importància a la constel·lació de valors masculins que als femenins. Això és un tret del substrat cultural en què vivim, i que determina que s’hagin jerarquitzat els sexes. Tot i que avui dia es tendeix a una equiparació cultural i social entre homes i dones, romanen encara certs tòpics, creences i pràctiques socials en les quals les dones surten majoritàriament desfavorides: per exemple, el tractament atorgat a les dones és més familiar, menys rigorós, més frívol. Resulta més fàcil denigrar les dones o mostrar cert menyspreu per elles. En les seccions més lúdiques, més lleugeres, més informals, trobem més quantitat de dones que no pas d’homes —per exemple a les seccions de Gent. Els periodistes es permeten el luxe d’atorgar adjectius qualificatius a les dones, al·ludir a la seva aparença, posar de relleu amb més intenció les seves mancances. A les dones se les pot tractar amb manca de respecte, sense identificar o amb diminutius o expressions col·loquials: titular «Las chicas són guerreras», per posar un exemple, per referir-se a dues dones de l’edat de Rosa Díez o Loyola de Palacio sembla un xic exagerat.

En definitiva, el context social i cultural traeix de vegades els periodistes, posant de relleu vells esquemes i estereotips que semblen oblidats, però que emergeixen de tant en tant per escarni i vergonya dels mateixos professionals.

d) Mecanismes deguts a la idiosincràsia individual

I per acabar, no podem oblidar la dimensió individual en la creació de mecanismes de transmissió d’estereotips de gènere. Cada periodista manté un marge d’autonomia personal, naturalment dins els esquemes ideològics permesos per les empreses on treballen. Els professionals gaudeixen d’un ampli marc de maniobra per proposar temes, cercar fonts, assenyalar assumptes, etc. És indubtable que, com a persones considerades individualment, també tenen les seves preferències. Tot i la necessitat de ser per damunt de tot «bons professionals», en aquest nivell trobem que cada periodista pot sentir-se proper o llunyà a determinades ideologies, corrents socials, grups polítics, etc. És comprensible que els periodistes arribin a proposar aspectes o temes a tractar per la seva implicació personal en un fet, per les seves simpaties polítiques o per les seves inquietuds socials: és aquí on entra en consideració el mecanisme de la sensibilitat especial, títol sota el qual s’aixopluguen les diverses adscripcions ideològiques. Tanmateix, els periodistes assenyalats

informativa i transmissió d’estereotips de gènere

amb una certa sensibilitat per alguns temes —com per exemple els temes de gènere— han de ser molt cautelosos per tal de no significar-se massa, no fos cas que siguessin «encasellats» en tal debilitat que, si hi reincidissin, poguessin disminuir les seves possibilitats de promoció a l’empresa o fins i tot afectar la seva credibilitat com a professional, especialment si aquesta tendència mostrada pel periodista s’oposa a la sustentada pel mitjà.

Conclusions

Una de les conclusions més importants i evidents que podem extreure després de l’estudi realitzat és que el discurs informatiu no preveu entre els seus pressupòsits la dimensió de gènere. Ni la preveu ni sap en què consisteix. Per tant, és fàcil comprendre que hi hagi un estat de confusió elevat pel que fa als abordatges que es fan dels temes relacionats amb el gènere, que pot oscil·lar des del rebuig fins a la comprensió.

Tant podem trobar un reportatge totalment enfocat des de la perspectiva de gènere —és a dir, posant de relleu la diferent i desigual posició social ocupada per homes i per dones—, com podem veure una notícia amb un tractament discriminatori per a les dones i farcit d’estereotips: al·lusions a la seva bellesa, la seva aparença, les seves aptituds, etc.

En termes generals, les conclusions —molt resumides, si considerem que el nostre informe final tenia sis-centes pàgines— que es poden desprendre d’aquesta recerca són:

a) L’organització empresarial té uns objectius i plantejaments concrets, aliena per complet a l’existència dels gèneres, i indiferent davant la significació social de les diferències causades pels gèneres.

b) La cultura periodística unifica i sosté els procediments i pràctiques professionals —la trama fàctica, les relacions amb les fonts, els formats informatius, la creença d’una realitat objectiva aliena, etc.— que els proveeixen d’esdeveniments susceptibles de ser o no tractats. Les qüestions de gènere sorgeixen habitualment de la perifèria, i per aquesta raó no solen ser tingudes en compte com a assumptes dignes de ser tractats amb assiduïtat.

c) El context social i cultural condiciona els comportaments, ha conformat les conductes i ens ha modelat d’acord amb les dues constel·lacions de gèneres existents. En aquest estat de coses, la cosmovisió de gènere que domina a les redaccions és la masculina, i aquesta proporciona tot el substrat ideològic que després els professionals vessaran en la pràctica quotidiana.

d) Tots els periodistes pertanyen a un sexe i han estat socialitzats en els valors atribuïts a cadascun dels gèneres. Aquesta realitat entra en contradicció amb els valors «neutres» i «universals» en què descansa la cultura periodística. Cadascun dels professionals —homes o dones— ha de trobar l’equilibri entre les preferències i inquietuds pròpies, la competència vital deguda al gènere en què ha estat socialitzat, la cosmovisió de gènere dominant a la societat i els supòsits en què es fonamenta la seva professió. Les dones periodistes, en aquest sentit, senten les contradiccions amb més profunditat, ja que han d’assumir els plantejaments del gènere dominant per tal de guanyar la consideració de bones professionals.

e) El desconeixement, la negació, la incomprensió o el rebuig —de vegades també l’acceptació— són les actituds més freqüents quan es tracta d’abordar les qüestions de gènere. Aquestes es tracten per aproximació, ja que aquesta dimensió no està tipificada com a valor notícia ni té existència en el conjunt de valors i creences en què es fonamenta el periodisme.

Si amb les reflexions que hem fet en aquest estudi poguéssim facilitar als periodistes una eina per tal de col·locar en el seu lloc les qüestions de gènere, sense que aquest nou concepte entrés en contradicció amb els supòsits de la cultura periodística, podríem dir que potser ajudaríem a sortir d’aquest batibull amb què, actualment, són abordades les molt especials relacions entre els gèneres.

Aquest concepte és el que hem anomenat perspectiva de gènere i no es tracta de res més que de dotar de significació informativa la diferent posició social ocupada pels homes i per les dones. Aquest concepte ofereix un plus informatiu sense restar importància a altres valors notícia amb què els professionals han operat fins ara. Aquesta perspectiva no necessàriament és favorable a les dones, sinó que es tracta de posar de relleu com els esdeveniments, la realitat i l’experiència estan travessades pel fet que els éssers humans pertanyem —almenys fins ara— a dos gèneres amb històries, trajectòries, estructures i situacions socials diferents. Assumir aquest fet i dotar-lo de significació informativa no pot sinó redundar en un major rigor i una major profunditat en la interpretació informativa de la realitat. La qual cosa no estaria malament en uns moments tan incerts, informativament parlant, com els que vivim actualment.

Referències

ALTÉS, E. (2000). Imágenes de las mujeres en los medios de comunicación: Líneas actuales de investigación. Madrid: Instituto de la Mujer. (Serie Documentos)

Producció informativa i transmissió d’estereotips de gènere

BACH, M. [et al.] (2000). El sexo de la noticia: Reflexiones sobre el género en la información i recomendaciones de estilo. Barcelona: Icaria.

BUNGE, M. (1972). Teoria y realidad. Barcelona: Ariel.

FISHMAN, M. (1980). La fabricación de la noticia. Buenos Aires: Tres Tiempos.

GALLEGO, J. (1990). Mujeres de papel: De Hola! a Vogue, la prensa femenina en la actualidad. Barcelona: Icaria.

GALLEGO, J.; DEL RIO, O. (1994). El sostre de vidre: Situació sòcio-professional de les dones periodistes a Catalunya. Barcelona: Institut Català de la Dona (Estudis dona i societat).

GALLEGO, J. [et al.] (1997). Gènere i informació: Radiografia d’una absència. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut Català de la Dona i Associació de Dones Periodistes.

GANS, H. (1979). Deciding what’s news. Nova York: Pantheon Books.

KIVIKURU, U. [et al.] (1999). Images of Women in the Media. Brussel·les: European Comission.

MELIN-HIGGINS, M.; DJERF-PIERRE, M. (1998). «Networking in newsroom. Journalists and Gender Cultures», Glasgow. Paper presentat al Congrés de l’IAMCR (Associació Internacional d’Estudis en Comunicació Social).

SHOEMAKER, P. I.; REESE, S. (1994). La mediatización del mensaje. Mèxic: Diana.

TUCHMAN, G. (1983). La construcción de la noticia: Estudio sobre la construcción de la realidad. Barcelona: Gustavo Gili.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 37-54

XIII Conferència Anual de la SCC 2003

La indústria audiovisual a Catalunya per Jaume Serrats i Ollé

indústria audiovisual a Catalunya

Vagi per endavant el meu agraïment als organitzadors d’aquesta XIII Conferència de la Societat Catalana de Comunicació i, en especial, al seu president, senyor Josep M. Martí, pel fet d’haver-me convidat a pronunciar aquesta ponència.

Ara fa un any, exactament un any i quatre dies, vaig presentar en la V Jornada Parlamentària sobre Mitjans de Comunicació Audiovisual una ponència titulada Perspectives de la indústria audiovisual, davant d’una representació de parlamentaris, que va prologar el debat amb una àmplia participació de representants de la indústria i dels operadors de Televisió de Catalunya.

Situava aleshores el tema en el marc de les dades sobre producció i consum audiovisuals, que ara recordaré, naturalment actualitzades. Aleshores deia que segurament hi poden haver dubtes sobre si al llarg d’aquest nou segle que hem començat augmentarà el nombre de lectors de llibres, o s’incrementarà el d’espectadors de teatre, o si hi haurà més assistents a concerts. En canvi, tots estem d’acord que continuarà l’increment del nombre de consumidors de productes audiovisuals.

Les dades ens ajuden a confirmar aquesta percepció. Si parlem de sales de cinema, el nombre d’espectadors ha anat augmentant progressivament, a Catalunya i a l’Estat espanyol.

El mateix passa a la Unió Europea.

També està augmentant el nombre de sales. A Catalunya i a l’Estat espanyol.

Per tant, hi ha cada vegada més capacitat per programar pel·lícules, perquè hi ha més pantalles. I encara que les noves sales tenen menys butaques, globalment hi ha més espectadors. Ja sé que una altra cosa és comprovar quin cinema s’hi exhibeix i de quins països. Però d’entrada podem acceptar que, en general, hi ha més consum.

indústria audiovisual a Catalunya

També els ciutadans han vist incrementada a casa seva l’oferta de programes de televisió d’una manera que era inimaginable ara fa pocs anys.

En hores de programació, s’ha multiplicat gairebé per cinc en catorze anys.

I en quantitat d’oferta.

Va començar Televisió Espanyola (TVE), als anys cinquanta, amb un canal i després amb dos; fa catorze anys se’n rebien quatre, i avui se’n

poden veure més de cent, si hi sumem els analògics, els de pagament emesos per satèl·lit i per cable, a més dels que es reben en obert per satèl·lit i, naturalment, els de la televisió local. A la Unió Europea, l’any 1989, quan es va adoptar la Directiva Televisió sense Fronteres n’hi havia només cinquanta, ara n’hi ha dos mil.

A més, el Pla Tècnic Estatal de la Televisió Digital Terrenal preveu fins a quaranta-cinc nous programes, que es podrien veure en qualsevol lloc de l’Estat.

A nivell estatal, tot i la desaparició dels catorze programes de l’operador Quiero, que acabaran a disposició de noves adjudicacions o dels actuals operadors en analògic, hi ha els cinc de la migració de Televisió Espanyola (TVE-1, TVE-2), Antena 3 (A3), Telecinco (T5) i Canal Plus (C+); i els dos nous que es van adjudicar a VeoTV i a NetTV. En total, vint-i-un.

A nivell autonòmic, la previsió és de dotze programes que oferiran els tres múltiples amb desconnexió a cada comunitat, així com els altres quatre del múltiple sense desconnexió reservats a la televisió pública autonòmica. En total, setze.

I a nivell local, els vuit programes dels dos múltiples que a cada comarca es podran posar en funcionament.

I després de l’apagada analògica s’hi sumarà la conversió dels actuals canals analògics en digitals.

Cal dir, no obstant això, que aquesta previsió merament tècnica su-

pera de molt les raonables expectatives de creixement d’aquest negoci, que necessita principalment els ingressos de la publicitat. Com que el sostre de la publicitat no s’enlairarà de manera significativa, cada candidat a nou operador sap, abans d’aparèixer en el mercat, que la seva futura viabilitat econòmica dependrà de l’habilitat de competir pel repartiment d’un mateix volum de publicitat. A més operadors, més risc.

Per tant, és clar que tots aquests possibles quaranta-cinc nous programes mai seran adjudicats, com també que alguns canals de pagament repeteixen part de la programació d’altres canals.

Però dit tot això, sí que es pot assegurar que, a diferència del teatre, la música o el llibre, l’audiovisual té un futur amb una quota de clients assegurada i a l’alça.

També és cert, diguem-ho tot, que en els darrers anys s’ha produït un clar procés de reconversió empresarial, amb grans esfondraments. Recordem el cas del grup alemany Kirch, el tancament de la ITV anglesa, o els terrabastalls del primer grup del món, l’America On Line — Time Warner, que ara sembla que es volen tornar a separar, i del segon, Vivendi Universal.

L’Estat espanyol no n’ha estat aliè. A més del fracàs de Quiero, tenim la pròxima fusió de Canal Satélite Digital i Vía Digital en una operació semblant a la protagonitzada a Itàlia per les plataformes Telepiú i Stream. O les últimes precipitades i pertorbadores iniciatives legislatives del Govern central que volen planificar emissions en digital sense preveure abans l’accés dels ciutadans a la recepció del nou senyal; o pitjor, la decisió de carregar en el fràgil i desprotegit sector de les televisions locals l’alt cost de la migració.

Però tot aquest daltabaix que pateixen operadors i empreses de xarxa no impedirà que continuï l’augment del consum de productes audiovisuals. Per això, el primer missatge que enviava ara fa un any i que continua vigent és: el consum de productes audiovisuals continuarà augmentant.

Perquè sigui quin sigui el resultat final de les fallides, les reconversions o els replantejaments empresarials que anem coneixent, els operadors que en definitiva se’n surtin, els que no es quedin pel camí, necessitaran omplir les seves graelles de programació.

La indústria de la producció de continguts té bones expectatives de futur, sobretot si no està vinculada econòmicament a les empreses dels operadors que perdin les batalles, que per sort és el cas de la gran majoria de la indústria radicada a Catalunya.

Les regles del joc del sector audiovisual han canviat tant i en tan poc temps que cap operador surt afavorit per les seves posicions anteriors,

pel que hagi fet o deixat de fer fins ara, però tots, absolutament tots, i sobretot els nous candidats, saben que qui ara no sàpiga col·locar-se bé, haurà perdut del tot la cursa. I difícilment tindrà una altra oportunitat en la lluita per les quotes del mercat. És probable que es quedi sense audiència.

Només així s’explica que hagin participat en una adjudicació estatal de la televisió digital terrenal dos importants grups empresarials espanyols sense tenir assegurada cap mena d’audiència en els primers anys de les seves emissions. Una altra circumstància hauria qualificat la decisió de totalment irresponsable.

I aquest era i és el segon missatge: assistim a la gran oportunitat per col·locar-se en una bona posició en aquest nou negoci.

La gran oportunitat ho és tant per a les empreses com també per als països, perquè aquest és un negoci molt necessitat d’entorns favorables. No cal que ara ens entretinguem en la tòpica, però no per això menys real, situació de la colonització que els Estats Units d’Amèrica (EUA) han aconseguit amb els seus productes. Una pinzellada:

Aquesta és la mitjana del percentatge d’ocupació de les pel·lícules dels EUA a les pantalles de les sales de cinema de la Unió Europea, de l’Estat espanyol i de Catalunya.

I aquest és el percentatge de la presència d’obres audiovisuals nordamericanes a les graelles de programació de les televisions espanyoles pel que fa a pel·lícules de cinema, obres de ficció per a televisió, animació i documentals.

Tampoc no ens entretindrem recordant la desesperada reacció europea a aquesta dura situació mitjançant una política de dues direccions: la de promoció i ajut a través dels programes media, i la de control i vigilància del compliment de determinades quotes d’emissió i producció d’obres europees que s’estableix a la Directiva Televisió sense Fronteres.

Com vostès saben, correspon al Consell de l’Audiovisual verificar a Catalunya el compliment de les obligacions que emanen d’aquesta Directiva.

Però hi faig referència, perquè és important analitzar el paper dels governs en el sector audiovisual. D’entrada, perquè en molts casos són els que donen les llicències per accedir a la titularitat de les televisions, que s’han convertit en el més important motor econòmic dels continguts i, després, perquè l’encert o no d’una política audiovisual de foment és un factor decisiu en el desenvolupament de la indústria privada de l’audiovisual en cada país.

D’això en parlaré a continuació, però abans unes noves dades.

Catalunya ocupa un lloc de lideratge en el consum de productes audiovisuals, tant pel que fa a la mitjana anual d’assistència a les sales de cinema (Catalunya supera sensiblement la de l’Estat espanyol i la de la Unió Europea)

com pel que fa al nombre de minuts per dia que els catalans dediquen a mirar la televisió.

Com també pel que fa al nombre de televisors que funcionen a les llars. Si és sabut que gairebé en el 100 % dels habitatges hi ha un aparell de televisió, comprovem que a l’Estat espanyol s’ha doblat en deu anys el percentatge de llars amb dos o més televisors. Actualment superen el 60 %. Però Catalunya destaca com a líder. Mentre que la mitjana europea, segons les darreres dades de 2001, és només d’un 35 % de llars amb dos o més televisors.

La indústria audiovisual a Catalunya

Si els catalans som líders en consum, perquè anem més sovint al cinema, dediquem més minuts a mirar la televisió i tenim més habitatges amb dos o més aparells, ens hem de resignar a no ser a la vegada un important territori capaç de produir continguts audiovisuals amb capacitat d’atraure audiència?

Tenim, doncs, un tercer missatge: Catalunya, que lidera el consum, s’ha de resignar a no destacar com a productora de continguts capaç d’atraure audiència?

Disposem de cartes a la mà. No partim d’un sector desertitzat com a vegades certs interessos volen difondre. Catalunya protagonitza en aquests darrers anys un vigorós desenvolupament de la producció audiovisual. Acull, avui dia, les empreses més importants de l’Estat en productes d’entreteniment per a la televisió i en oferta d’animació amb una lloable capacitat d’exportació; concentra algunes de les empreses més avançades en serveis de postproducció, i també en reuneix de destacades pel que fa a la producció, distribució i exhibició de pel·lícules i, de moment, a l’empaquetat de canals temàtics de televisió.

Alhora, el canal TV3 de la televisió pública de Catalunya és líder en audiència; ha promocionat un star system que està afavorint el teatre i el cinema; i, sobretot, ha generat veritables exemples d’spin off perquè és viver d’experiència i de coneixements per a molts dels que avui són directius de l’emergent indústria de produir continguts.

I sobretot disposem, a més, del que hom anomena talent. Catalunya ha demostrat que té creativitat, un molt valuós patrimoni per a la producció audiovisual.

D’entrada, doncs, l’audiovisual de Catalunya no mostra símptomes de fragilitat, al contrari. Però si analitzem amb certa cura els seus diversos àmbits, comprovarem com, per exemple, el tradicional àmbit del cinema ha generat una oferta poc atractiva i sovint decebedora. No aconsegueix la resposta d’espectadors que hauria de correspondre als esforços creatiu i financer esmerçats.

No és tant un problema de quantitat de producció: si a efectes comparatius establim una relació entre la població de cada país i el nombre de pel·lícules que produeix, trauríem aquestes conclusions.

Catalunya registra un percentatge satisfactori en relació amb l’Estat espanyol i amb la mitjana europea.

Però el problema no és aquest. El problema és aquest:

La quota de mercat de les pel·lícules catalanes és molt baixa. No passa del 4 % ; i si analitzéssim els anys anteriors encara és pitjor.

Aquesta realitat planteja una pregunta: si els productors de Catalunya poden accedir als mateixos ajuts públics que els de la resta de l’Estat i, a més, disposen dels ajuts de la Generalitat, què passa?

Per què són tan diferents les quotes de mercat dels productes de Catalunya i les de l’Estat espanyol? Té a veure aquesta diferència amb el fet que a Madrid hi ha grups mediàtics relacionats empresarialment amb operadors de televisió i aquí no?

Qüestions que ens condueixen a un quart missatge: com configurar un entorn públic de l’audiovisual que afavoreixi l’entorn privat?

Com és conegut, ens trobem a pocs mesos d’unes eleccions autonòmiques i, per tant, d’un nou Parlament. Sigui quin sigui el resultat electoral, Catalunya tindrà un nou Govern i amb un nou president.

Al meu entendre, caldria aprofitar aquesta nova etapa per configurar un millor entorn públic de l’audiovisual a Catalunya que afavoreixi el seu entorn privat.

Amb quines característiques? Comencem pel Parlament. El nou Parlament hauria d’incloure, com una prioritat de la legislatura, l’aprovació d’una llei de l’audiovisual catalana. Per tant, la primera resposta seria: el Parlament ha d’aprovar una llei de l’audiovisual pròpia de Catalunya.

S’han perdut quatre anys, quatre significatius anys vista l’evolució que ha experimentat el sector audiovisual, i s’han perdut malgrat el compromís que tots els parlamentaris varen assumir de fer aquests deu-

res. Sabem que la nostra limitada competència autonòmica condicionarà l’abast normatiu de la llei, però per això mateix cal que Catalunya disposi al més aviat possible d’un text legal, fins on permeti l’Estatut, per actuar de contrafort als aiguats que ens arribaran de la voluntat uniformadora del Govern central, que, amb les invasions competencials introduïdes a la darrera Llei d’acompanyament als pressupostos de l’Estat, ja ha provocat un recurs d’inconstitucionalitat. El nostre president del Consell de l’Audiovisual, el senyor Francesc Codina, en les seves diverses compareixences davant el Parlament, que no han estat poques, s’ha cansat de referir-se a aquesta urgència.

Perquè, a més, el paisatge legislatiu de l’audiovisual és una enrevessada selva plena de lleis antiquades, algunes d’obsoletes, i fins tot amb disposicions contradictòries, que necessita tant aquí com a l’Estat una immediata revisió a fons.

I el Govern? Com hauria d’enfocar el nou Govern aquest sector? D’entrada, estant convençut que l’audiovisual necessita un tractament específic, diferent del que reben altres àmbits de la creativitat.

L’audiovisual avui és molt més que el cinema. S’ha superat aquella concepció de l’audiovisual limitat al cinema en sales, tal com la contemplen encara molts ministeris de Cultura. L’audiovisual ha canviat radicalment en aquests darrers anys.

Malgrat això, les administracions europees encara continuen amb esquemes d’organització basats en la meitat del segle XX, i reparteixen el sector audiovisual entre diversos ministeris que tenen competències sobre el cinema, sobre les televisions, sobre la cultura, sobre les xarxes de comunicacions, sobre les noves tecnologies, sobre els continguts o sobre la indústria, trossejament que dificulta tota política que vulgui afavorir el seu enfortiment.

Per tant, aquesta seria la segona resposta a com configurar un entorn públic que afavoreixi l’entorn privat:

El Govern ha de tenir un interlocutor únic per a l’audiovisual

Quan les televisions s’han convertit en l’instrument clau per al finançament dels productes audiovisuals, fins i tot dels destinats a les sales de cinema; quan Europa ha establert quotes d’emissió i d’inversió per impulsar aquesta implicació; quan tot l’audiovisual s’encamina cap a una convergència de les telecomunicacions, la informàtica i els continguts, no es pot mantenir separat allò que la realitat ajunta.

I el Govern de Catalunya, com també li passa al de l’Estat, manté les seves competències sobre l’audiovisual disseminades en quatre dife-

rents departaments: Cultura té el cinema; Presidència té la ràdio i la televisió; Universitats, Recerca i Societat de la Informació té les telecomunicacions, i Economia té el seu finançament per la via dels crèdits.

Cal acabar amb aquesta dispersió. Per això, l’actual Institut Català d’Indústries Culturals, que funciona en el marc del Departament de Cultura, no és l’instrument idoni, almenys tal com ara està configurat. Per ser-ho, necessitaria primer visualitzar un tractament de l’audiovisual diferenciat orgànicament i econòmica de la resta dels àmbits de la cultura: barrejar dansa i llibre, música i teatre i arts plàstiques i posar-ho tot en un mateix paquet junt amb l’audiovisual és fer un poti-poti i no és una estratègia eficaç. I després, l’Institut hauria d’incorporar en exclusiva les competències dels altres tres departaments del Govern. Tant de bo respongués, com es volia en els seus inicis, a l’esquema organitzatiu de la SODEC, la Societat d’Empreses Culturals que depèn del Ministeri de Cultura i Comunicació del govern del Quebec. La SODEC té molt ben definides les diferències entre el seu consell del cinema i la producció televisiva i la de les diverses comissions destinades al disc, al llibre o a les arts. A més, compta amb una direcció general sobre finançament que es troba dins de la seva mateixa estructura i no en un altre ministeri.

Però l’Institut Català no és res d’això. Ni de bon tros.

Caldrà, per tant, al meu entendre, que el nou Govern faci un nou pas, decisiu i valent, que completi l’orientació que es va començar a entreveure a meitat dels anys noranta, quan des de Cultura es van canviar les regles del joc a les subvencions, que es van lligar als ingressos de la taquilla, fàcils d’objectivar, i no al subjectiu criteri d’un consell assessor. Es va dir als productors de cinema que a partir d’aleshores, per rebre ajuts, en lloc de seduir l’Administració havien de seduir els ciutadans, és a dir, els consumidors, com passa en qualsevol negoci. Un positiu canvi que va liderar la Generalitat que va convèncer el mateix Govern espanyol, que també va canviar les regles. Cal advertir que aleshores l’aritmètica parlamentària del Congrés dels Diputats ho afavoria. Aleshores Catalunya va establir per primera vegada a l’Estat uns ajuts a les TV movies, com a fórmula per assegurar un mínim d’ingressos a les empreses catalanes, que els donés un respir econòmic per dedicar-se amb més llibertat a planificar obres de més gran embalum.

La clau de volta d’aquell canvi va ser el convenciment que l’objectiu de qualsevol política audiovisual ha de ser les empreses i no els productes. Per configurar un entorn públic afavoridor de l’entorn privat és prioritari reforçar el teixit industrial abans que subvencionar pel·lícules aïllades. La indústria precedia la cultura.

És cert que cal tenir en compte les obres de decidit contingut artístic i cultural o les de nous realitzadors, que de ben segur necessiten determinats ajuts no lligats al nombre d’espectadors. Per a aquestes, res a dir

en contra dels ajuts a fons perdut. Però políticament cal contemplar l’audiovisual en el seu conjunt, per tant, molt més enllà de les pel·lícules pensades des dels criteris de la cultura. Fins i tot podria resultar-li més escaient el nom d’indústria de l’entreteniment que el conegut indústria cultural. Però en qualsevol cas se l’ha de tractar com un sector industrial, i reconèixer que només quan es troba consolidat és capaç de promoure la creativitat, i fer-la accessible als ciutadans.

A vegades les subvencions han estat un instrument contrari al foment de la creativitat. És casualitat que la gran majoria de les empreses de l’audiovisual que han consolidat el seu negoci i han generat estables llocs de treball i comercialitzat satisfactòriament els seus productes a l’exterior no és tributària de les subvencions amb diner públic? I que, en canvi, massa beneficiaris del diner públic a fons perdut hagin protagonitzat espectaculars fracassos empresarials?

Només si prèviament hi ha una consolidada xarxa industrial es podran produir obres de contingut cultural i en llengua catalana, capaces d’aconseguir una àmplia audiència a Catalunya i, a més, projecció exterior.

Una política lingüística eficaç per al cinema no s’aconsegueix limitant els ajuts públics als productes fets en català. Al contrari, aquesta és la política lingüística més cara i inútil que es pot fer. Per ser eficaç en política lingüística cal aconseguir que Titanic o Harry Potter o Matrix, pel·lícules d’èxit amb centenars de milers d’espectadors, s’estrenin en català en cinemes d’àmplia cabuda o posin a la venda en català els seus DVD. En canvi, una política que imposi el català en els rodatges, com a condició per rebre una subvenció, no té res a veure amb el foment de la indústria de l’audiovisual de Catalunya.

Quines línies d’acció hauria de desenvolupar aquest interlocutor únic en el Govern? Quins haurien de ser els principals objectius? En plantejo quatre:

a) Que creï i consolidi centres de demanda audiovisual radicats a Catalunya

Segurament per reeixir en aquest objectiu caldrà que el Govern català torni a ser decisiu a Madrid. En la primera legislatura del Parit Popular (PP), es va fer camí dissenyant Barcelona com la seu de Retevisión, que estava cridat a ser el segon gran grup alternatiu a Telefónica. Era un repte que podia situar una gran alternativa empresarial audiovisual a Catalunya, amb la generació d’un viver de negocis en el seu entorn, molt beneficiosos per a la creativitat del nostre país. La majoria absoluta de la segona legislatura va frustrar tota l’operació.

Serà difícil disposar de la necessària empenta inversora si Catalunya no és la seu d’una televisió d’abast estatal. Televisió de Catalunya ha estat, hi insistiré les vegades que calgui, un bon estímul per a l’audiovisual català, sobretot aquests darrers anys, però és només una televisió en obert amb una audiència potencial de poc més de sis milions d’espectadors. Els veritables motors econòmics de l’audiovisual, entre les televisions en obert, són aquells que abasten diverses desenes de milions d’espectadors. No se’ls escapa que el cost d’un producte és el mateix en una televisió estatal generalista que en una televisió autonòmica generalista i, en canvi, la capacitat de generar ingressos de publicitat és com a mínim sis vegades més alta en l’una que en l’altra.

Què cal fer mentre no ens aterri un operador estatal? Cal, d’una banda, potenciar, com ja s’està fent, l’externalització de la televisió pública autonòmica: segons la pàgina web de Televisió de Catalunya, des del 2001 ha coproduït onze sèries i telefilms, en té quatre més en procés de realització i s’ha compromès en divuit projectes de telefilms i en tres de documentals; i, de l’altra, caldrà que en la propera adjudicació del canal múltiple digital terrestre amb quatre programes a la primera televisió privada autonòmica s’exigeixi, entre les obligacions, com també s’ha fet, el desenvolupament de la indústria de producció de continguts a Catalunya.

També ajudarà la indústria catalana que aquesta disposi d’una autopista electrònica gratuïta, sense peatges, per poder trametre productes acabats o en procés de muntatge a les operadores radicades a Madrid.

b) Que potenciï o creï línies de finançament específiques per a la producció audiovisual

Com en el cas de les TV movies, és una altra iniciativa sorgida en el canvi de mentalitat de la meitat dels anys noranta que va trobar la seva millor empenta l’any 1999 i, paradoxalment, no des de Cultura, que n’era el competent, sinó des del Departament d’Economia, on l’aleshores conseller Artur Mas va ser receptiu a la petició de l’associació de productors Barcelona Audiovisual que demanaven que l’Institut Català de Finances incorporés a les seves línies de crèdit una d’específica per a l’audiovisual. S’assumia el nou discurs sobre l’audiovisual, diferent al tradicional de Cultura. Actualment, les dues associacions catalanes de productors es beneficien d’aquestes línies de finançament i el que cal ara és estendre aquest tipus de col·laboració a les entitats financeres privades, trajectòria que ajudarà també al fet que la indústria audiovisual deixi de mostrar certa opacitat, conseqüència de la seva tradicional dependència dels ajuts públics.

c) Que faciliti la comercialització dels productes audiovisuals

S’ha d’augmentar el suport a la presència de les productores en fires internacionals i estimular la formació de «llibreries», en forma de catàlegs susceptibles de ser oferts a distribuïdors i televisions internacionals. En definitiva, es tracta d’articular mecanismes que ajudin a consumir els productes audiovisuals, únic motiu que justifica que se n’articulin per ajudar a produir.

d) Que potenciï la formació de capital humà en els segments crítics

Tan important com generar demanda és generar talent. Cal, per una banda, ajudar a contrastar les tècniques pròpies amb les que han permès consolidar diverses línies de productes en altres països amb una indústria audiovisual consolidada; i, per l’altra, cal incloure d’una manera més àmplia la gestió empresarial en les escoles d’audiovisuals, així com potenciar l’ensenyament i la investigació en tècniques d’animació i de postproducció.

I finalment, una tercera resposta a la pregunta «com configurar un entorn públic de l’audiovisual que afavoreixi l’entorn privat» em cau molt més propera: l’organisme regulador independent ha de desenvolupar al màxim les seves capacitats, assumint més competències.

Un dels valors afegits més importants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya és la seva independència. Independència en el nomenament dels seus membres, subjecte a majories molt qualificades en el Parlament, i independència en l’aprovació del seu pressupost, que no està subjecte a la prèvia acceptació per part del Govern. És independent del poder polític, Govern i oposició, i dels interessos privats. És, a més, una institució amb potestat sancionadora i amb capacitat normativa, és a dir, amb la funció de poder «adoptar instruccions generals de caràcter vinculant adreçades als operadors per tal de garantir el compliment de la legislació vigent en l’àmbit de les seves competències». Una funció que només la té el Govern mitjançant l’elaboració de decrets.

Aquestes instruccions estableixen els criteris que el Consell aplicarà en el control de les obligacions que s’imposen als operadors per llei. Per tant, són una eina de transparència de l’activitat del Consell perquè faciliten als operadors quina és la interpretació que es fa sobre l’abast de les seves obligacions. Donen seguretat jurídica.

Cal dir que la primera instrucció que el Consell va aprovar i publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) l’any 2001 té per finalitat la verificació del compliment de les quotes d’emissió i de producció, el conegut com a inversió del 5 %, que és una obligació nascuda de la Directiva Televisió sense Fronteres amb la finalitat d’ajudar la producció audiovisual.

D’altra banda, el Consell està treballant en la pròxima creació d’un observatori de l’audiovisual, que permeti conèixer quina és la presència real d’aquest sector a Catalunya i comparar les seves dades amb les de l’Observatori Europeu de l’Audiovisual.

El Consell no podria fer, tal com li mana el Parlament, un diagnòstic anual de l’audiovisual si no parteix d’un coneixement previ al més fiable possible de la seva realitat. S’ha de començar per esbrinar les dades de la seva presència: quantes empreses registra, quants llocs de treball manté, quina facturació presenta, o la seva capacitat d’exportació, el perfil del seus clients i la diversitat dels seus productes, etc. I a Catalunya no hi ha dades totalment fiables, perquè és un sector que, tal com abans esmentava, ha mostrat sovint certa opacitat.

Com que no hi ha cap organisme a Catalunya que elabori i organitzi de manera global totes les dades que permetin comparar la situació del seu sector audiovisual amb la dels altres països, des de fa uns mesos el Consell treballa en aquesta direcció, amb l’avantatge que la seva pròpia llei de creació el faculta per exigir les dades a les empreses implicades.

Darrerament, ha estat voluntat d’iniciatives parlamentàries proposar que el Consell assumeixi més competències com, per exemple, que els seus informes que són preceptius siguin a més vinculants, i fins i tot s’ha demanat que sigui el Consell el que adjudiqui les llicències de ràdio i de televisió. Estic segur que si algun dia el Parlament ho decideix, en el Consell sabrem assumir aquestes noves responsabilitats des de la garantia que dóna la nostra independència i l’experiència que estan acumulant els excel·lents professionals que treballen en la nostra administració.

I anem, com a punt final, a una reflexió que presento amb una expressiva frase d’un creador francès, el director de cinema Claude Lelouch, que vostès coneixen: cal lluitar per al «dret dels pobles a disposar del seu propi imaginari».

És una frase molt aclaridora. El llenguatge més eficaç per exercir aquest dret al segle XXI és l’audiovisual. I només podran mantenir el seu imaginari aquells països que disposin d’una raonable indústria de l’audiovisual. Els que no, seran envaïts per un altre imaginari, com ens tenen acostumats les majors americanes. L’audiovisual és avui el principal canal de creació i de divulgació dels referents culturals d’un país.

Catalunya, país que no té un color per identificar-se als mapes perquè no és un Estat, necessita encara més lluitar per aquest dret, i, per tant, disposar de les eines per reeixir.

Encara tenim oportunitats? M’agradaria que el debat que a continuació s’enceta ens ajudi a enfortir l’optimisme.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 55-64

Secció oberta

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext1 per Mercè Díez

1. Aquest article es basa, en gran part, en la tesi doctoral de la mateixa autora (Díez, 2001), dirigida pel doctor Miquel de Moragas.

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext

L’àmbit de les tecnologies i els serveis d’informació i comunicació planteja a l’investigador la dificultat que es tracta d’un terreny sotmès a accelerades transformacions. El videotext n’és un exemple: tot i que els primers desenvolupaments tècnics es van produir a finals de la dècada dels setanta del segle XX, a començament dels anys noranta encara suscitava expectatives sobre les seves expectatives de futur; a mitjans d’aquesta mateixa dècada, però, ja va passar a ser considerada com una tecnologia obsoleta. De fet, com bé ha assenyalat Ernest Abadal (2001), tot fent referència als sistemes de distribució d’informació digital en línia, el videotext és un format pràcticament ja extingit. Parar atenció en aquesta tecnologia pot semblar, doncs, un exercici fútil o anacrònic. Quin sentit pot tenir observar el rastre deixat per la cua d’aquest estel fugaç un cop s’ha produït el big-bang de la «galàxia Internet»?

D’una banda, podem considerar que el cas del videotext ofereix una bona oportunitat per analitzar en el seu conjunt el procés que implica la conversió d’una tecnologia en un servei d’informació i comunicació. És possible, doncs, apreciar des d’un punt de vista evolutiu les múltiples dimensions que comporta la difusió i l’ús social d’una tecnologia (innovació i desenvolupament tecnològic, estandardització, promoció i comercialització, finançament, disseny d’aplicacions i continguts, pràctiques o usos socials generats al seu entorn...).

En aquest sentit, la reflexió sobre el procés d’implantació de serveis telemàtics de primera generació, com el videotext, aporta alguns ensenyaments que poden contribuir a enriquir l’anàlisi dels processos d’implantació d’altres tecnologies de la informació i la comunicació més avançades. Cal tenir en compte que si bé és una tecnologia obsoleta, encara són plenament vigents els principis bàsics del seu funcionament com a servei: pretenia ser un sistema que facilités l’accés interactiu a informació continguda en bases de dades i la interrelació dels seus usuaris mitjançant l’establiment de procediments senzills de comunicació. Des d’aquest punt de vista, el videotext es pot considerar un precursor dels nous serveis multimèdia interactius, com els que s’apleguen a l’entorn d’Internet, que subscriuen plenament aquesta filosofia de funcionament.

D’altra banda, dins del conjunt dels serveis telemàtics, el videotext va arribar a ser considerat com la tecnologia paradigmàtica de l’emergent societat de la informació. Aquesta càrrega simbòlica va suscitar un discurs encomiàstic, podríem dir-ne tecnolàtric, que presenta força similituds amb la retòrica que sovint ha acompanyat altres propostes tecnològiques posteriors (pensem, per exemple, en molts dels discursos construïts en relació amb Internet, la «xarxa de xarxes»).

Si bé l’evolució tecnològica ha estat evident, cal demanar-nos si ha evolucionat en la mateixa mesura la nostra concepció sobre el paper social de les tecnologies de la informació. Els nous serveis multimèdia, i especialment Internet, ens remeten a tot un conjunt de reptes i expectatives que ja es van començar a plantejar a la dècada dels anys setanta amb la irrupció dels serveis telemàtics de primera generació. Des d’aleshores, l’impuls de les infraestructures i els serveis de telecomunicacions ha estat un dels objectius prioritaris de les polítiques de comunicació a les societats més desenvolupades. Per aquesta raó resulta necessari que des de l’àmbit de la investigació es posi l’accent en la reflexió sobre quines són les lògiques que intervenen a l’hora de definir els objectius de la política de comunicació pel que fa a la implantació social de les tecnologies de la informació i la comunicació. Des d’aquest punt de vista, les anàlisis de caràcter retrospectiu ens poden aportar elements que serveixin de base en què plantejar noves perspectives a l’hora d’emprendre anàlisis prospectives sobre la implantació social d’altres tecnologies més avançades. És en aquest sentit que la reflexió sobre les lògiques que van intervenir en la implantació del videotext —una tecnologia que, en general, no va respondre a les expectatives desvetllades— pot contribuir a plantejar anàlisis prospectives sobre tecnologies posteriors amb una visió ponderada, allunyada de la fascinació acrítica que sovint provoca la novetat.

El videotext en l’era d’Internet

El moment en què el videotext va experimentar el seu màxim apogeu (tot i que relatiu) va ser la ja llunyana dècada dels anys vuitanta. Les operadores de telecomunicacions —fonamentalment europees— van impulsar diversos projectes basats en aquesta tecnologia per tal d’eixamplar les seves perspectives de negoci. No en va el videotext era considerat aleshores com la tecnologia que permetria la socialització del públic massiu en la «cultura telemàtica».

La bona reputació que havia adquirit el programa telemàtic francès —que a la segona meitat dels vuitanta ja s’havia consolidat com una experiència reeixida no només des del punt de vista comercial i industrial, sinó també per l’alt grau d’acceptació social— alimentava les expectatives d’aconseguir èxits semblants. Però, a banda del cas francès, durant el primer lustre dels anys noranta les perspectives de negoci no eren gens clares. El públic es mostrava escassament interessat a incorporar el videotext en les pràctiques comunicatives quotidianes i els proveïdors s’impacientaven per la manca de rendibilitat dels seus serveis.

Paral·lelament l’evolució tecnològica seguia el seu curs. D’aquesta manera, la irrupció d’Internet en el mercat massiu es va produir en un moment en què el videotext es trobava en una situació de debilitat. D’u-

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext

na banda, l’extensió del seu ús social no s’havia consolidat; amb l’única excepció del popular Minitel francès. De l’altra, a començament de la dècada dels anys noranta el videotext ja es començava a considerar, en línies generals, un sistema desfasat, tot i que contínuament havia anat incorporant innovacions i millores, sempre en funció del desenvolupament tecnològic del moment.

Des del punt de vista dels terminals d’usuari, per exemple, els primers prototips es van desenvolupar utilitzant aparells de televisió, però a mesura que els ordinadors personals incrementaven les seves capacitats i baixaven els preus la tendència més generalitzada va ser incorporar en aquests equips les funcions de terminal videotext mitjançant l’ús de programes d’emulació i mòdems. De la mateixa manera, tampoc no va quedar al marge de l’evolució en el terreny de les xarxes de comunicació, com es posa de manifest en les experiències de videotext multimèdia realitzades sobre xarxes digitals de serveis integrats. Progressivament es van anar incrementant les velocitats de transmissió (dels 1.200/75 bits per segon (bps) inicials es va passar als 56.000 bps dels darrers models de Minitel o els 64.000 bps de les experiències de videotext multimèdia) i incorporant noves capacitats de transmissió d’imatges fixes i mòbils.

Però malgrat les innovacions introduïdes, el videotext no va aconseguir alliberar-se de la imatge d’obsolescència amb què ja se l’havia associat. Una obsolescència, però, que afectava el seu vessant tecnològic, però no els principis bàsics que van motivar el seu desenvolupament: trobar una eina de comunicació fàcil d’utilitzar que permetés difondre el maridatge entre informàtica i telecomunicacions més enllà dels nuclis restringits dels especialistes.

La vigència dels criteris presents en el videotext es pot apreciar comprovant com en altres entorns tecnològics perviuen semblants, o similars, procediments de comunicació. Per exemple, l’encaminament entre serveis videotext —l’accés a un nou servei des d’un altre que s’està consultant— anticipava d’alguna manera les prestacions que ofereix el llenguatge HTML (hipertext markup language), popularitzat a través d’Internet, que permet establir vincles amb documents multimèdia remots. De la mateixa manera, les experiències que es van portar a terme amb la incorporació d’aplicacions de videotext en el sistema paneuropeu de telefonia mòbil cel·lular GSM es poden considerar com un antecedent en el posterior desenvolupament de les tecnologies WAP (wireless application protocol ) i GPRS (general packet radio service), que incorporen a la telefonia mòbil la connexió a Internet.2 Podríem trobar altres vincles

2. Per a informació sobre les experiències d’hibridació entre el videotext i la telefonia mòbil vegeu Montero del Pino (1991). Les correspondències entre el videotext i la tecnologia WAP no són únicament de caràcter tecnològic i ens remeten al cúmul de factors de tot tipus que in-

semblants, i no només des del punt de vista dels antecedents tecnològics sinó també de les pràctiques comunicatives, com ara les populars missatgeries en línia, que van inaugurar sobre el videotext un tipus de comunicació que perviu actualment en els xats d’Internet.

De fet, les similituds en els principis bàsics de funcionament entre el videotext i Internet són notables. En tots dos casos es tracta de sistemes interactius que permeten l’accés a informació continguda en bases de dades, la realització de tots tipus de gestions i operacions transaccionals, així com la interrelació dels seus usuaris mitjançant l’establiment de procediments senzills de comunicació.

Un dels desencontres fonamentals es troba en els seus «llenguatges» de comunicació i en el grau d’universalització que han assolit. Internet es basa en el protocol TCP/IP, mentre que en el videotext es van desenvolupar diverses normes (només a Europa, coexistien quatre perfils diferents d’una mateixa norma). Internet és una xarxa que permet l’accés a informació de tot el món —sempre que estigui en la xarxa—, mentre que el videotext és fonamentalment un sistema adreçat a un àmbit nacional, malgrat els acords d’interconnexió entre diferents serveis o l’adopció de sistemes multinorma. La universalització del protocol TCP/IP no implica només el seu ús des dels més recòndits àmbits geogràfics, sinó fonamentalment que s’ha consolidat com un protocol d’àmplia difusió; podríem dir-ne que és un protocol de referència.3

El particular cas del Minitel francès

El retard que experimentava França en el terreny de la telefonia a la dècada dels setanta va propiciar, posteriorment, la seva posició capdatervenen en la conversió d’una tecnologia en un servei d’informació i comunicació. A començament de 2001 el WAP es considerava un fracàs comercial (vegeu La Vanguardia, 29 de gener de 2001, p. 35). Entre les causes de la manca de correspondència entre les expectatives de la indústria i l’acceptació per part dels usuaris se citen el cost dels aparells, els preus de les connexions, els problemes de funcionament i, especialment, la incapacitat de desenvolupar uns serveis suficientment atractius per als usuaris. La resposta de la indústria va ser desenvolupar un nou sistema de telefonia mòbil, el GPRS, que a més dels serveis de veu ofereix una connexió a Internet amb més capacitat que la que permetien les tecnologies GSM (global system for mobiles) i WAP. L’oferta GPRS resulta clau per a la indústria (operadores de xarxa i fabricants d’aparells) perquè ofereix les possibilitats d’obtenir més rendibilitat de les actuals xarxes de telefonia mòbil, d’impulsar la renovació del parc de telèfons i de facturar per nous serveis. Unes expectatives molt similars a aquelles que han impulsat en els seus orígens moltes altres tecnologies de la informació i la comunicació, com ara el videotext.

3. Cal assenyalar que l’Institut Europeu de Normalització de les Telecomunicacions (ETSI) va desenvolupar la norma VEMMI (virtual enhanced man machine interface), amb què es van definir una sèrie de protocols de comunicació per a serveis interactius en línia multimèdia i hipermèdia, ja fossin suportats en xarxes de videotext, o bé en altres xarxes, com Internet (va ser ratificada el 1996 per països com França, Alemanya, Itàlia o Espanya). Aquest pas va suposar, d’alguna manera, una pèrdua d’autonomia del videotext com a tecnologia i un procés d’integració dins del concepte més ampli de «serveis multimèdia».

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext

vantera entre els països més industrialitzats una dècada més tard —a través del procés de digitalització de les xarxes i la introducció de Minitel (Guillaume,1989). Però de la mateixa manera que aquell retard va possibilitar un posterior avanç, a partir de la segona meitat dels anys noranta es comença a percebre que el lideratge del programa telemàtic francès generava una demora en la incorporació dels nous sistemes de comunicació interactiva multimèdia.

França ha estat un dels països desenvolupats on la introducció d’Internet s’ha produït més lentament (en consonància també amb la lenta extensió de l’ús de l’ordinador personal); una situació que s’atribueix a la consolidació del terminal Minitel com a eina quotidiana de comunicació telemàtica. El 1997 només el 0,7 % dels francesos tenia accés a Internet, en contraposició a un 2 % dels britànics, un 5 % dels alemanys i un 27 % dels danesos (Tagliabue, 2001).4 Davant d’aquesta situació el Govern francès va prendre consciència del retard en què el país es trobava en el terreny de l’ús dels nous serveis multimèdia. El mateix any 1997 el primer ministre, Lionel Jospin, advertia que el desenvolupament de la societat de la informació a França s’estava veient entorpit per la pervivència de la seva xarxa de videotext —que havia quedat aïllada després del fracàs d’aquesta tecnologia en els països del seu entorn— i va anunciar que el Govern prendria mesures per promoure la presència d’Internet a les escoles i les empreses. Amb tot, al mateix temps que animava a una utilització més intensiva dels ordinadors personals i d’Internet, l’acció governamental pretenia atorgar una «treva» al Minitel, que ja es trobava en una situació de competència amb la xarxa de xarxes (Qvistgaard, 2000).

El servei de videotext francès va aconseguir traspassar el llindar del segle XXI gràcies a la fidelització dels seus usuaris i al fet que France Télécom va continuat apostant-hi, renovant-lo i presentant-lo com un mitjà complementari a Internet. En aquest sentit, l’operadora de telecomunicacions va establir un acord amb IBM el 1998 per desenvolupar una plataforma d’accés a Internet mitjançant un nou terminal Minitel (a 56.000 bauds). Amb aquest projecte es confiava que els usuaris del servei de videotext utilitzessin, en comptes d’ordinadors personals, els terminals Minitel amb què ja estaven familiaritzats per connectar amb Internet.5 La particular via francesa d’accés a Internet es va ampliar amb la posada en funcionament del servei Minitelnet, que permetia a tots els usuaris

4. La baixa penetració d’Internet a França es mantenia tres anys més tard. Segons dades estadístiques de la Unió Europea corresponents a l’Eurobaròmetre d’octubre de 2000, es trobava entre els quatre darrers països de la Unió Europea pel que fa al percentatge de llars amb accés a Internet (amb un 18 %, lluny també de la mitjana europea, que era del 28 %). Els únics països amb un percentatge inferior eren Portugal, Espanya i Grècia (La Vanguardia, 14 de desembre de 2000, p. 41). En relació amb el mateix any Tagliabue aporta una dada una mica més elevada: el 40 % dels francesos tenia ordinador a casa i un 22 % disposava d’accés a Internet. 5. Ciberp@ís (15 octubre 1998), p. 12.

que disposessin d’un Minitel obrir una bústia des d’on poden posar-se en contacte amb qualsevol posseïdor d’una adreça electrònica a Internet. De manera complementària, la tardor de 2000 l’operadora de telecomunicacions va emprendre una campanya de promoció per donar a conèixer el seu navegador i-Minitel, un programari per a ordinadors personals més avançat que anteriors emuladors que permet accedir a la xarxa de videotext utilitzant el protocol TCP/IP. Paral·lelament amb el servei Et hop Minitel! s’han incorporat a la xarxa de videotext continguts d’empreses provinents d’Internet, com Yahoo o Altavista.6

Amb tot, a mesura que van anar baixant els preus dels ordinadors personals i de les connexions a Internet, es va anar produint una tendència de descens en el tràfic generat per la xarxa de videotext: el 2000 es va registrar una reducció de l’11 % pel que fa al temps de connexió, després d’una caiguda del 7 % el 1999 (Tagliabue, 2001 i Nicolas, 2001). Com a conseqüència, també es va produir una reducció dels ingressos: el 1999 el servei va generar 300.000 milions de pessetes, mentre que a l’any següent es van facturar 112.500 milions, dels quals 72.500 van revertir en els proveïdors d’informació.7

Tot i la reducció del volum de negoci la importància que encara mantenia el sector en el tombant de segle es posa de manifest tenint en compte que l’any 2000 es calculava l’existència de set mil proveïdors i vuit milions de terminals.8

L’estratègia de France Télécom no s’ha limitat a una modernització del servei de videotext per contrarestar l’embat d’Internet. L’operadora intenta traslladar a aquest nou escenari part de les experiències acumulades en vint anys de Minitel, particularment en allò que fa referència al sistema de tarificació.9 Així mateix, empreses de l’entorn d’Internet com Yahoo han tingut en compte les tècniques de comerç electrònic que han estat aplicades en el servei de videotext per avaluar si és preferible cobrar en funció del temps de connexió o aplicar preus fixos per consulta (Spurgeon, 2001a). En aquest sentit, Minitel és vist com un exemple reeixit pel que fa a la distribució de continguts de pagament.

6. Vegeu Cinco Días (5 maig 2001), p. 17 i Spurgeon (2001a).

7. Cinco Días, 5 de maig de 2001.

8. Vegeu NICOLAS (2001) i Cinco Días (5 maig 2001), p. 17. Per la seva banda, Spurgeon (2001b) especifica que es tractava de cinc milions de terminals (aproximadament 2,2 milions menys que el 1996) i tres milions de programes d’emulació sobre ordinadors personals (que s’havien incrementat un 2 % en relació amb el 1999). En relació amb la xifra de codis d’accés, contractats pels proveïdors per facilitar l’accés als serveis, Nicolas sosté que el 2000 n’hi havia 16.500 i que en els seus millors moments s’havia arribat a 25.000. Precisament aquesta darrera xifra constava en el servei Pagesm (guia de serveis Minitel) el juny de 2001. <http://minitel.fr> [Consulta: 27 juny 2001]

9. France Télécom ha treballat en un servei en què es cobrarien quantitats variables (de 0,3 a 15 euros) per les consultes fetes; les despeses s’afegirien posteriorment a la factura del proveïdor d’accés a Internet de l’usuari (Cinco Días, 5 de maig de 2001, p. 17).

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext

Precisament una de les crítiques que rep el sistema de videotext és el fet que part dels seus serveis es poden trobar gratuïtament a Internet —altres únicament es troben accessibles, ara per ara, a través del Minitel. Tot i això, diversos factors han facilitat una fidelització dels usuaris de Minitel. En contraposició a la imatge d’obsolescència i carestia del videotext, aquest mitjà es considera més segur que Internet (identificat amb una major vulnerabilitat als atacs de virus informàtics); d’altra banda, la seva simplicitat, conjugada amb factors de caràcter cultural —com ara que els continguts es trobin en el propi idioma—, han alentit la incorporació dels usuaris del Minitel, un mitjà al qual ja s’havien habituat, a Internet.

Un aspecte clau que cal demanar-se és si aquesta situació posa França en una posició de risc davant d’una eventual marginació en el projecte de construcció de l’anomenada societat de la informació. Des del punt de vista de la lògica econòmica i industrial l’estratègia de France Télécom no sembla enquistar-se en l’autarquia telemàtica, si bé és cert que la indústria d’equipaments informàtics es pot trobar en una situació poc competitiva. Des del punt de vista social i cultural Minitel ha capacitat gran part de la societat francesa per treure partit de l’ús dels recursos telemàtics en la seva vida quotidiana, i aquest és un aspecte que pot afavorir l’apropiació social de nous instruments d’informació i comunicació interactiva, com ara Internet.

Punts en comú i divergències

A mode de conclusió, voldríem aportar uns breus apunts a propòsit de la relació entre videotext i Internet, tot destacant els punts en comú i les divergències que es poden establir entre aquests dos serveis d’informació i comunicació electrònica.

— Un primer punt de divergència, que determina l’existència de lògiques diferents en els dos sistemes, es troba en el fet que en el cas del videotext el paper de l’operador de telecomunicacions, com a gestor i promotor global del sistema, és primordial. A Internet, en canvi, resulta difús; la preeminència sembla desplaçar-se cap als proveïdors de continguts, que no es troben constrenyits per limitacions de caràcter contractual amb l’operador de telecomunicacions. Un altre aspecte significatiu és el fet que a Internet els usuaris poden esdevenir amb més facilitat proveïdors d’informació.

— Des del punt de vista de l’estandardització, el desenvolupament d’Internet presenta unes particularitats que no tenen correspondència en el cas del videotext. En aquest cas no es produeix una lluita en el si dels organismes internacionals d’estandardització pel reconeixement de diverses normes estatals. El TCP/IP, el protocol utilitzat a Internet i els

seus serveis associats, es presenta com un llenguatge universal, d’àmplia difusió; s’ha convertit de facto en el protocol de comunicació de referència.

— Des del punt de vista de l’oferta de continguts. En principi tots dos sistemes poden ser capaços d’aplegar una oferta igualment diversificada. Les diferències més notables es troben en l’estructuració de la informació i en la manera d’accedir-hi. El sistema d’hipertext potencia enormement algunes capacitats que tot just s’havien apuntat, de manera limitada, amb el videotext (com el reencaminament entre serveis). En aquest sentit, una de les eines més innovadores que ha aportat Internet són els cercadors, que no tenen precedents en els serveis de videotext.

— Des del punt de vista de les pràctiques comunicatives no s’aprecien, en principi, diferències gaire significatives. En tots dos sistemes es pot accedir a la informació continguda en bases de dades remotes, dialogar entre usuaris, fer gestions (telebanca, telereserva, telecompra...). Es pot considerar, doncs, que el videotext aportava, tant als usuaris com als proveïdors d’informació, una primera experiència que els ha pogut capacitar per accedir posteriorment a nous serveis més avançats. La divergència més substancial es troba en el fet que Internet amplia l’espai de comunicació en què es poden efectuar aquestes pràctiques. Cal tenir en compte que la interconnexió entre els sistemes de videotext, d’abast estatal, va ser molt limitada.

Fonts consultades

ABADAL, E. (2001). Sistemas y servicios de información digital. Gijón-Barcelona: Ediciones Trea: Edicions de la Universitat de Barcelona.

DÍEZ, M. (2001). Difusió i ús social del videotext a Espanya (1978-1997): Anàlisi del procés de transformació d’una tecnologia en un servei d’informació i comunicació. Bellaterra: Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació. Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral]

GUILLAUME, M. (1989). «L’importance de la télématique française». A: CASTEL, CHAMBAT i MUSSÓ L’ordre communicationel. París: La Documentation Françoise-CNET-ENST, p. 303-312.

MONTERODEL PINO, M. (1991). «El videotex en vehículos soportado por el sistema panaeuropeo GSM». IV Congreso Internacional de Videotex. Madrid: Asociación Española de Proveedores de Servicios Videotex.

NICOLAS, O. (2001). «Internet n’a pas mis le Minitel au placard». La Tribune (5 abril 2001), p. 17.

Reflexions a l’entorn d’una vella tecnologia: el videotext

QVISTGAARD, F. (2000). «Minitel et/ou Internet en France? Une étude comparative des deux produits». <http://w1.1313.telia.com/ ~u131300082/Memoire_Minitel_Internet/> [Consulta: 17 juliol 2001]

SPURGEON, B. (2001a). «Boon or has been? Net users split over Minitel». International Herald Tribune (12 març 2001), p. 19.

— (2001b). «Minitel Hangs ON in Internet Age». International Herald Tribune (12 març 2001), p. 19.

TAGLIABUE, J. (2001). «France’s Minitel Story, or Pitfalls of Being a Pioneer». International Herald Tribune (5 juny 2001), p. 16.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 65-86

Secció oberta

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil. Lluís Companys en els mitjans de comunicació escrits en la Catalunya revolucionària

per Josep M. Figueres i Artigues

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

Nota metodològica

En el marc d’una àmplia recerca que aspira a recollir la imatge pública i la producció periodística de Lluís Companys presentem una primícia d’aquest extens treball consistent en la presència del president de la Generalitat en el mes d’agost després de la revolta militar del juliol, la resposta popular amb la revolució social i la posició bel·ligerant de la Generalitat —i les seves forces d’ordre públic— en la defensa de la legalitat. Per aconseguir els textos hem estudiat la premsa diària barcelonina i de comarques amb una gran amplitud.1 També hem estudiat revistes i altres materials com fullets, etc., en la recerca del que digué Companys durant la Guerra Civil. Malgrat les acusacions d’un sector d’intel·lectuals conservadors que el considera d’escàs bagatge intel·lectual —i potser té raó en relació amb la profunditat d’altres polítics com Azaña o Carles Pi Sunyer—, no hi ha cap mena de dubte i és absolutament coherent de cercar les paraules de guerra de Companys atenent diversos factors de rellevant importància en la contextualització del període: la permanència en el càrrec de màxima representativitat, la impressionant situació d’impacte, estima i adhesió popular com demostren els testimonis consultats, l’eco en tota mena de premsa de diverses ideologies que es palpa en multitud de detalls —la gran assistència als seus mítings, el respecte en veure’l en els actes públics (hospitals, fàbriques, front...), etc.—, la constant presència en l’actualitat del període amb una mitjana de dos o tres actes públics setmanals. També el valor testimonial d’imatge, de símbol que assumeix d’una forma ascendent tot i l’animadversió anarquista en veure el seu suport al creixent Partit Socialista Unificat de Catalunya. Els textos que presentem els hem transcrit íntegrament i els presentem amb la referència de les fonts utilitzades i amb una breu contextualització descriptiva de l’entorn en el qual foren pronunciats. De la relació de més de tres centenars de parlaments que hem recollit, els corresponents al mes d’agost són ben representatius. El seu nombre també ho és, durant tot el conflicte apareix una mitjana similar. Els presentem ordenats cronològicament. Els setze impactes es distribueixen irregularment; un dia, per exemple, n’hi ha tres, i durant tres dies no n’hi ha cap. Són una presentació diguem-ne fluïda i constant sense establir cap seqüència, sinó que s’ofereixen d’acord amb pautes atípiques. Val a dir que era costum els anys trenta d’oferir una recepció diària a la premsa, al palau de la Generalitat, a peu dret. Tot i que hi ha, doncs, una certa florida de declaracions, no són les majoritàries en el recull global de l’o-

1. Agraïm l’amabilitat de les biblioteques i hemeroteques que hem consultat: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Ateneu Barcelonès, Hemeroteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, Arxiu Històric de Sabadell, Arxiu Històric Municipal de Tarragona, Hemeroteca Municipal de Madrid, Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, biblioteques de Terrassa, Igualada, Figueres..., centres que han estat deus d’amabilitat.

bra de guerra de Companys. El mes d’agost és, coherentment, un mes semblant a la resta del període. D’altra banda, el fet de ser en ple remolí revolucionari no motiva més parlaments del que és habitual. Diguemho clar, Companys, per raons que ara no sabem, no es vol prodigar públicament. Els seus parlaments són breus, curts i quan són llargs, quan són discursos tenen profunditat ideològica i, és clar, social i política. Tanmateix com era habitual en el període, els seus parlaments són seus i de ningú més. No són el discurs creat des de gabinets o assessors professionals. Són les paraules d’un polític que li toca de protagonitzar una circumstància difícil en la vida d’un poble com és una guerra.

Els grans problemes de la guerra —la resistència, les armes, les mobilitzacions...—, de la rereguarda —bombardeigs, sacrificis, etc.—, aniran apareixent en el contingut dels discursos del president de la Generalitat a mesura que es vagin produint. Si ho haguéssim de dir en dos mots la intenció que es desprèn de la prosa de Companys és alhora donar testimoniatge de coratge, de lluita, de dignitat i, també, de moral: que al front i a la rereguarda es planti cara a la insubordinació. Catalunya ha estat un cas insòlit a Europa: ha guanyat una revolta militar. Ha resistit gairebé tres anys als exèrcits professionals i ha hagut de ser amb el suport internacional que se la vencés. Una de les persones que, al marge de les crítiques pel 6 d’octubre i altres circumstàncies, hi contribuí i esdevingué la imatge d’un Estat, amb totes les reserves òbvies atesa la subordinació de la Generalitat al Govern de la República, com foren Churchill a Anglaterra o De Gaulle a França, fou Companys.

La relació dels articles apareguts el mes d’agost és la següent:

— 0108Salutació al nou cònsol de la URSS: A. Owseenko

— 0408Declaracions sobre el senyor Casanoves

— 1008Salutació als ferits als hospitals de Barcelona

— 1008Felicitació al capità Bayo

— 1008Sobre els rumors i l’obertura del Parlament

— 1308Arenga a les columnes de guàrdies d’assalt que marxen al front d’Aragó: «Lluiteu per la llibertat»

— 1308Declaracions arran de la primera bomba construïda a Catalunya

— 1708Salutació en el festival a la Monumental en benefici de les milícies i els hospitals: «Lluiteu per la victòria d’avui i per la de demà!»

— 1908Telegrama a la Junta de Biscaia

— 2108Entrevista a New Chronicle: «El feixisme ha transformat la nació catalana»

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

— 2508Arenga a les tropes que marxen al combat: «Fills del poble que aneu al front...»

— 2508Entrevista a L’Oeuvre: la Catalunya futura

— 2608Arenga als cossos d’ordre públic: «Som al nostre lloc»

— 2908Declaracions a Paul Ristelhueber de Vu: «Els facciosos seran vençuts»

— 3008Parlament als obrers de la Hispano-Suïssa, en la visita a les indústries de guerra: «Són poques les paraules...»

— 3108Al·locució al festival de l’Olympia: «Tothom amb el braç fort i amb el cap ben enlaire, amb l’orgull de ser qui som, d’ésser catalans»

Tècnicament trobem deu documents basats en la paraula, dels quals només un és un míting i un altre un simple crit de coratge. La majoria són parlaments breus. Dels documents textuals tenim sis entrevistes i dos telegrames. De les primeres la meitat són extenses a periodistes acreditats i l’altra meitat, aparentment, són poc transcendents.

Presència directa de Companys a la premsa diària: paraules i textos

010836Salutació al nou cònsol de la URSS: A. Owseenko

A les dotze del migdia el cònsol de la URSS, Wladimir Antonev Owseenko, es presenta al palau de la Generalitat a Barcelona en la seva primera visita al president de la Generalitat en termes de «gran cordialitat». L’entrevista s’allarga atesos els lligams que es representen de col·laboració2 entre els dos polítics que encarnen Rússia i Catalunya.

Señor Cónsul General: Las palabras de simpatía que en tono tan cordial me habéis dirigido encontrarán entre nosotros la respuesta de la más sincera correspondencia hacia la URSS y hacia vuestra persona que tan bien representa al pueblo ruso, ejemplo de organización y de fe en sus destinos, que con tanto esfuerzo lucha por un porvenir mejor.

El nacionalismo de Cataluña no es fácil ni pretende cerrar los lazos a la fraternidad universal. Al contrario, es universal y abierto porque siente la solidaridad humana y especialmente se siente hermanado con las democracias sociales de todo el mundo. Por eso nuestro nacionalismo quiere la unión de los pueblos y representa la lucha contra la reacción del viejo espíritu monárquico. Creed, señor Cónsul General, que al saludar en vuestra persona al pueblo ruso, lo hago seguro de interpretar los

2. «Esta mañana el cónsul de la URSS hizo su presentación al presidente de Cataluña. La entrevista se ha producido en términos de gran cordialidad», La Noche (2 agost 1936).

sentimientos populares de nuestro país con verdadera efusión y cordial simpatía por su esfuerzo a favor de una organización social más humana y más justa.

040836Declaracions sobre el senyor Casanoves

A la premsa del dia 5 apareix una nova informació sobre els conflictes interns en el Govern de la Generalitat. El dia 7 es fa públic el nou Govern3 format exclusivament amb elements republicans. Ho destaca Casanoves en les declaracions del dia 6 publicades en la premsa vespertina del mateix dia i la de l’endemà. El dia 4 Companys ho havia fet públic:4

El senyor Casanoves m’ha donat compte d’haver-se declarat la crisi total del Govern, motivada pel fet que el desig que l’havia animat de congregar les majors assistències d’elements avançats, en lloc d’assolir el seu objecte, resultava que podia crear un ambient de recel o de contrarietat que en lloc de sumar l’esforç de tots, podia augmentar les diferències d’ordre sindical.

He confiat al senyor Casanoves la constitució d’un nou Govern, sota les mateixes directrius de respecte i de col·laboració directa o oficiosa de tots els sectors obrers i dels partits polítics d’esquerra antifeixista.

El senyor Casanoves després d’haver celebrat ja alguns canvis d’impressions, m’ha dit que demà, dijous, al matí portaria la llista del nou Govern a la meva aprovació.

100836Salutació als ferits als hospitals de Barcelona

El diumenge al matí Companys visita els hospitals de Barcelona que hostatgen el gairebé mig miler de ferits pels fets d’uns dies abans. Ho fa acompanyat del secretari de la Presidència, Moles, de Ventura Gassol, del cap dels Mossos d’Esquadra, el tinent coronel Gavari, i del cap de Cerimonial, Coromines. Visita l’Hospital General de Catalunya i l’Hospital Clínic. Les visites són detingudes, parla amb ferits, reparteix tabac i lliura petites quantitats en metàl·lic. Els metges l’acompanyen. Un d’ells escriurà les memòries, i ho recorda. Recentment han tingut rellevància editorial les seves memòries, és un dels metges que són citats en la visi-

3. Cap de Govern: Joan Casanoves (ERC); Defensa: Díaz Sandino, tinent coronel; Justícia: Josep Quero Morales (ERC); Hisenda: Martí Esteve (ACR); Cultura: Ventura Gassol (ERC); Governació: Josep M. Espanya (ERC); Economia: Josep Tarradellas (ERC); Agricultura: Josep Calvet (URC); Obres Públiques: Pere Mestres (ERC); Treball: Lluís Prunés (ERC); Sanitat: Martí Rauret (ERC); Sanitat i Assessorament Social: Joan Puig i Ferrater (ERC).

4. «Darrera hora. El Govern català en crisi. Manifestacions del senyor Companys», La Veu de Catalunya (5 agost 1936); «Reajuste del nuevo Gobierno de la Generalitat», La Vanguardia (7 agost 1936).

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

ta al Clínic, el doctor Broge, en realitat Moisès Broggi; el Full Oficial del Dilluns escriu aquest nom al costat d’Usus, Piulachs, com a participants del Servei d’Urgència i el dels altres del Servei de Transfusió, etc., d’un dinàmic equip que dirigí el delegat de la Generalitat Vidal Jordana. La visita fou molt detinguda; comenta en frases de gairebé ritual hospitalari sobre com anava la salut de la majoria dels allitats. Com a diàlegs que reprodueixen els periodistes esmentem que un afiliat a la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) manifestà al president el seu agraïment per l’abnegació i l’esforç de tot l’equip mèdic de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, ara anomenat Hospital General de Catalunya. Ací un altre hospitalitzat li diu: «Avui és vostè, senyor president, qui em torna la visita. Jo el vaig anar a veure quan estava a la presó de Madrid.» Era el secretari de l’Ateneu República del districte V, del qual el periodista no escriu el nom. De la segona visita al Clínic no tenim dades de diàlegs i només esmentem les converses que apareixen en la primera visita.

En acomiadar-se de la visita un altre ferit, afiliat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), li digué:5

—Qué sea ésta la última lucha... Hay que asegurar el triunfo. A la qual cosa el president, somrient, contestà:

—Aunque todo lo que usted anhela fuese alcanzado, todavía se lucharía por un más allá.

—Deberían acabar las luchas —replicà el ferit.

—Para esto —contestà el president— sería necesario que las mujeres pariesen hombres de otra manera.

100836Felicitació al capità Bayo

El dilluns 10 d’agost Companys tramet el telegrama6 següent davant els avenços fets en l’expedició catalana a les Balears en poder dels revoltats, menys Menorca;7 el text, lacònic com la majoria de telegrames que

5. «La visita presidencial als hospitals. Ahir, el president de Catalunya visità els que han caigut ferits en defensa de Catalunya i de la República. El senyor Companys conversa amb els ferits, la majoria dels quals estan en franca convalescència», Full Oficial del Dilluns, núm. 556 (10 agost 1936), p. 8; també: «Els ferits de l’Hospital. El senyor Companys conversa amb els caiguts en defensa de les llibertat del poble, la majoria dels quals estan en franca convalescència», La Veu de Catalunya (11 agost 1936).

6. Els telegrames eren vehicle tant d’informació privada com pública, hom els passava als mitjans de comunicació abans d’enviar-los, després d’enviar-los, en rebre’ls, etc., i mostraven la informació que hom esperava. En rebre aquest comunicat, per exemple, Bayo tramet una resposta en radiograma a Companys en què li diu: «He llegado con el barco hospital a Mahón. He revistado fuerzas de la guarnición que están en excelente estado de disciplina, a las cuales he felicitado efusivamente», La Vanguardia (12 agost 1936), p. 17.

7. «L’Honorable President de la Generalitat felicita al capità Bayo», La Veu de Catalunya (11 agost 1936).

hem vist del període, sembla que expressi l’austeritat que es vol en el projecte que molts no veuen clar:

La meva càlida felicitació a vós i a les forces lleials per la valentia i la decisió en la victòria. Visca la República. Lluís Companys.

100836Sobre els rumors i l’obertura del Parlament

El dilluns dia 10 Companys s’entrevista amb els redactors que cobreixen la informació al palau de la Generalitat. Indica que demà no hi haurà la reunió del Consell: atès que Bosch Gimpera torna del viatge de Londres i ha de preparar afers del seu Departament.

Tot seguit amplia:8

Abans d’ahir van circular per Barcelona rumors i absurditats, mancades en absolut de fonament. Naturalment això té el seu origen a aconseguir finalitats alarmistes, sembrades per elements provocadors. I és lamentable que aquests rumors siguin recollits per estiuejants de la reraguarda, que no són altres que els desocupats i els vividors. És clar que això no té cap abast; perquè de la mateixa manera que es llencen els infundis, desapareixen. Segurament que la campanya obeeix a que als elements provocadors els ataca els nervis la normalitat regnant a la reraguarda. Seria més saludable que els que s’entretenen fent córrer rumors, pensessin una mica més amb els soldats que lluiten als fronts o a prova de tota mena de sacrificis i que cada dia palesen més la seva virtud, i també amb els obrers del camp i de les fàbriques de la nostra reraguarda.

S’obrirà aviat el Parlament?

L’altre dia vaig parlar extensament amb el senyor Casanoves d’aquest afer, puix ja és sabut que jo voldria que el Parlament s’obrís, el mateix ara que abans, i tinc entès que el cap de la minoria d’Esquerra Republicana es proposa convocar a una reunió les altres minories a l’objecte de celebrar un canvi d’impressions sobre la qüestió.

130836Arenga a les columnes de guàrdies d’assalt que marxen al front d’Aragó: «Lluiteu per la llibertat»

El divendres dia 13 a tres quarts de quatre de la tarda desfilen els grups 15 i 16, formats per un total d’un miler de guàrdies d’assalt que marxen a primera línia amb milicians de les organitzacions obreres. Al Palau, acompanyen Companys els consellers España i Mestres, el general Aranguren, el comandant Espinosa, el comissari d’Ordre Públic, Gó-

8. «Rumors i absurditats. El president Companys ha parlat avui per a desmentir-los dient que els mateixos no tenen cap abast, car de la mateixa manera que es llencen, desapareixen», El Dia, Terrassa (11 agost 1936).

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

mez Garcia, i el cap de les forces d’assalt, Arrando. España va parlar després de Companys, que fou saludat pel públic amb sentits crits de victòria. Pronuncia un sol crit: «Visca el poble!». Aquesta nota és l’única signada amb les inicials J. V. B., tret, naturalment, de les entrevistes. Als anys trenta, la informació no anava signada. Companys davant la insistència dels assistents dirà:9

A vosaltres, els bons ciutadans de les classes populars i els guàrdies que vàreu batre en aquests carrers l’exèrcit de la facció: Salut!

Aneu a les terres germanes de l’Aragó per tal de seguir la lluita contra el feixisme.

L’esplendorosa il·lusió de les vostres ànimes allunyarà les ombres d’un passat d’oprobi.

El vostre braç fort i valent anihilarà l’enemic. Lluiteu per la victòria d’avui i per la de demà. Per abatre el feixisme i per emprendre nous camins de més amplis horitzons per al futur.

Salut!

El vostre cor sent les vibracions ambicioses del nostre. Catalunya us estima i admira. Tota la vida per la llibertat.

Visca Catalunya. Visca la República!

130836Declaracions arran de la primera bomba construïda a Catalunya

La fabricació de la primera bomba d’aviació, de dotze quilograms, és un èxit per a la imatge pública de les futures indústries de guerra. Companys la rep del conseller d’Hisenda i Serveis Públics Josep Tarradellas, que en fa la presentació. La serietat del rostre de Companys mostra tot el rictus de la contradicció de fer una guerra qui no vol la guerra, com havia manifestat, des de temps abans, públicament a les Corts espanyoles, on va ésser escridassat, perquè anava contra el conflicte al Marroc.

He despatxat avui àmpliament amb el cap del Govern, senyor Casanoves, i he signat una sèrie de decrets; aquesta tarda a les set a la Generalitat se celebrarà Consell de Govern presidit per mi.

9. «En marxa, cap a les línies de foc. Diverses companyies d’Assalt i milicians voluntaris marxaren ahir cap a Barbastre», La Veu de Catalunya (14 agost 1936); «En marxa cap a la línia de foc! “L’esplendorosa il·lusió de les nostres ànimes —els digué el president Companys— allunyarà les obres d’un passat d’oprobi.” », LaHumanitat (14 agost 1936); «Dos columnas de fuerzas leales al frente de Aragón. El presidente de Cataluña arengó a los expedicionarios. “Luchad”, dijo, “por la libertad. Luchad para abatir hoy al fascismo y para preparar una vida de mejores horizontes para el futuro. Salud a los valientes.” », La Vanguardia (14 agost 1936), p. 5. Aquesta arenga és reproduïda a Carlos ROJAS, Los dos presidentes: Azaña, Companys, Barcelona, Dirosa, 1977, p. 149, seguint Ángel OSSORIOY GALLARDO, Vida y sacrificio de Companys, Buenos Aires, Losada, 1943; 2a ed. Barcelona, Nova Terra, 1976.

Les declaracions són molt breus i no foren recollides íntegrament. La imatge de Companys encarna la potència de les indústries de guerra ràpidament organitzades. Tanmateix l’acte té un alt simbolisme, atès que marca un redreçament: amb el control del poder, del Govern, de l’economia, de les indústries, podrà disposar-se del control del carrer que amb les morts de catòlics, de patrons, de conservadors, en didàctica expressió de Francesc Roca, «una minoria persegueix una majoria», serà l’estigma de la revolució i la màcula de la victòria. La crònica periodística ofereix més informació:10

El president va expressar als informadors la seva satisfacció per la marxa de les coses a la nostra terra i es va acomiadar dels repòrters per tal d’atendre a la [marxa] de dos periodistes estrangers i la del cònsol de Portugal que acompanyava el comandant del creuer de l’esmentat país que ha ancorat al nostre port.

170836Salutació en el festival a la Monumental en benefici de les milícies i els hospitals: «Lluiteu per la victòria d’avui i per la de demà!»

Diumenge a la tarda té lloc un festival taurí a la Monumental a favor de la subscripció oberta per a les Milícies Antifeixistes i per als Hospitals deSang. Abans de començar la banda municipal dirigida per Lamote de Grignon interpreta diverses composicions i després d’acabar amb l’himne de Riego, Els segadors i La Internacional té lloc una desfilada amb secció de tambors i trompetes, banda de música de la Creu Roja, banda de trompetes de les milícies, companyia a cavall i una altra a peu i, finalment, les «cuadrillas de novilleros». L’heroi de la tarda fou Morenito de València. Quan es recollien les banderilles arriba Companys i és victorejat i aplaudit. La funció s’atura i la banda de la Creu Roja entona Els segadors. Acabat el quart brau les forces militars desfilen, s’aturen davant la llotja de Companys. Els toreros, puny enlaire; l’ambient és molt càlid i fraternal: els guàrdies civils que acompanyen Companys porten en lloc de tricorni gorra revolucionària o republicana. El president de la Generalitat pronuncia un sol crit que és representatiu de tants i tants actes:11 «Visca la guerra contra el feixisme! Lluiteu per la llibertat!»

10. «S. E. el President de Catalunya està satisfet del curs dels problemes que hi ha pendents», La Veu de Catalunya (14 agost 1936); «Bombes d’aviació de fabricació catalana. El president Companys està satisfet per la marxa de les coses de la nostra terra», La Humanitat (14 agost 1936); «El senyor Companys mostra una bomba d’aviació fabricada a Catalunya», La Publicitat (14 agost 1936).

11. Els diaris consultats, La Veu de Catalunya, La Humanitat, Full Oficial del Dilluns, reprodueixen la mateixa crònica, tot i els matisos —«poques»/«escasses», «elles»/«aquestes»— de diferències menors. «La festa de la Monumental a benefici de les milícies i dels hospitals. La

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

190836Telegrama a la Junta de Biscaia

Companys tramet al governador de Sant Sebastià un telegrama12 d’adhesió que apareix enmig d’un clima molt heterogeni; hi ha guerra, però la gran ciutat encara no la viu de ple. No deixa de ser il·lustratiu que al costat del text del telegrama aparegui un article, «El perfum», de Carner, o la notícia que les conselleries de la Generalitat coordinaran els serveis del Comitè de Milícies.

Envío a la Junta de Defensa que habéis constituido la solidaridad fraternal y emocionada de los combatientes catalanes .— Lluís Companys

210836Entrevista a New Chronicle: «El feixisme ha transformat la nació catalana»

L’entrevista tindrà una notable difusió. La Vanguardia la inclou en portada, La Publicitat també se’n fa ressò rellevant, etc. L’acció de l’enviat especial veurà la seva peça reproduïda als diaris més importants de Barcelona, mentre que durant el període bèl·lic n’apareixen cinc vegades més que a l’actualitat. El diàleg és sobre temes ben vius, sobre qüestions que constitueixen la preocupació dels lectors polititzats, i es defuig de teoritzacions o anàlisis ideològiques.

—Si Madrid caigués a mans dels facciosos, ¿seria possible que la Catalunya anarco-sindicalista fes front amb èxit a una Espanya feixista, sotmesa a la influència d’Itàlia?

Lluís Companys: —Rebutjo rodonament la possibilitat que els feixistes arribin a dominar en lloc d’Espanya. Comptem amb la indústria, amb les armes i amb la moral. No obstant, admetent la suposició que Madrid caigués a poder dels feixistes, perquè arribés a dominar ací haurien de matar tots els catalans. El feixisme no troba cap classe social on recolzar-se. El sistema capitalista ha quedat arruïnat per la mateixa bogeria que ha comès, i no hi ha manera de sembrar dissensions entre nosaltres i el proletariat.

—És cert el que afirmen alguns quan diuen que Catalunya és, actualment, de fet i de dret, independent de Madrid?

multitud congregada a la plaça tributà un homenatge d’impressionant emoció al president Companys», La Humanitat (18 agost 1936), p. 8; «Festival a la plaça Monumental. El president de Catalunya fou entusiàsticament aclamat», La Veu de Catalunya (18 agost 1936), p. 5; «A la Monumental. El festival efectuat ahir constituí un acte d’afirmació republicana. Les forces de les milícies desfilen entre entusiàstiques ovacions. Vibrants parlaments del president de la Generalitat, de Ricard Sans, afiliat a la CNT, i d’un guàrdia civil», Full Oficial del Dilluns (18 agost 1936), p. 7. En aquest setmanari signa «Rafael» i ho fa dient: «Tarde de grato recuerdo la de ayer. El cronista se convierte en reportero. A estas lineas deslabazadas, escritas precipitadamente, quiere ponerles su firma, no por lo que valgan, sino para sumarse también al homenaje a las milicias y al presidente de la Generalitat.»

12. «Un telegrama del senyor Companys a la Junta de Biscaia», La Humanitat (20 agost 1936), p. 2.

Lluís Companys: —No és veritat. El nostre front comú contra el feixisme ens ha acostat a la resta d’Espanya molt més del que abans estàvem. Per a fer front al comú perill feixista s’ha atorgat la independència d’acció per al Govern, però nosaltres no intentarem aprofitar-nos d’aquesta situació transitòria. Amb tot, quan haurem sortit d’aquesta, haurem aconseguit una llibertat més completa que les circumstàncies ens han portat a les mans.

—La intervenció cada vegada major de la CNT no es transformarà en detriment del Govern democràtic de Catalunya?

Lluís Companys: —No. El que ha fet la CNT és prendre al seu càrrec els deures que deixaren l’exèrcit i els sublevats, conservar l’ordre i donar protecció a la societat. S’ha convertit en una arma més en mans del Govern democràtic. Constitueixen normalment les forces de la legalitat i de l’ordre.

—Però no es tem que el proletariat en armes es torni contra la burgesia i la destrossi després d’haver vençut el feixisme?

Lluís Companys: —No perdeu de vista que l’actual burgesia catalana no és la burgesia capitalista de certs països democràtics. El capitalisme, el que es diu el capitalisme, és ben mort. Alçar-se en rebel·lió il·legal fou tant com suïcidar-se. Per tant, ni el Govern, que és burgès, no respon a cap interès financer. El formen les classes mitjanes, la destrucció de les quals cercava el capitalisme en unir-se amb el feixisme. Marxem, doncs, cap a un ordre proletari. Tal volta pateixin els nostres interessos personals, però la missió que ens hem imposat és la d’ésser útils. No pretenem conservar uns nous privilegis exclusivament nostres. Confiem que dirigirem la marxa dels propers esdeveniments i que aconseguirem mantenir els drets democràtics individuals, però al que sí estem resolts és a no oposar-nos a cap progrés econòmic i social.

—Heu traçat algun programa de reforma econòmica?

Lluís Companys: —No. Crec que és una obligació nostra acceptar els fets tal com es presentin, portant la transformació pels camins més tranquils que sigui possible. S’han donat ja facilitats per a la col·lectivització de la indústria, començant pels serveis públics. Com a Govern que som, la nostra única funció consisteix a donar expressió a la voluntat del poble català, sigui el que sigui el seu sentit i forma. Ha passat ja el temps del nacionalisme sentimental, i la manera de representar el poble català no rau solament a lluitar pel separatisme, sinó a realitzar les seves exigències econòmiques.

—Suposem que la voluntat del poble català es declara per l’anarcosindicalisme. Estaria conforme amb això el Govern de Catalunya?

Lluís Companys: —Jo ho veig d’aquesta manera. La burgesia democràtica, meta de tot interès del capitalisme financer, no té dret a oposarse a res que sigui la voluntat del poble. Si tal cosa ocorregués, la burgesia hauria d’acceptar-la per força.

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

—Sembla lògic afirmar que la situació actual parteix d’haver armat el proletariat el 20 de juliol. Fóreu vós el qui l’armareu en la vostra qualitat de president?

Lluís Companys: —No. S’armà el mateix proletariat. Nosaltres no comptàvem amb un estoc d’armes per a donar-les al proletariat. Es féu ell mateix, combatent amb les armes. Jo vaig sentir joia perquè era l’únic mitjà de salvar el Govern de Catalunya. No perdeu de vista que és fàcil exagerar el nombre de treballadors que compta amb armament. A dir veritat, no comptaven amb armes suficients. Tingueu present que, ajuntades la CNT i la UGT, són més que partits polítics. Representen la totalitat del poble sense afegir els rabassaires, els quals fa temps estaven en franca rebel·lia. El feixisme ha transformat la nació catalana i també la nació espanyola, traient-les del caos de grups econòmics i socials que sostenien finalitats polítiques en pugna, per convertir una i altra en un poble unit que té una finalitat política única i que pot traduir-se en una general finalitat econòmica.13

250836Arenga a les tropes que marxen al combat: «Fills del poble que aneu al front...»

Arriba a la plaça de la República un esquadró de cavalleria a punt d’anar al front aragonès; el grup, onejant al vent banderes republicanes, vermelles i catalanes, se situa, desplegat, de cara al Palau de la Generalitat... Companys apareix al balcó i, després de rebre la salutació, sabre a la mà, pronuncia uns mots: «Un esquadró de milicians fills de proletaris, al servei de Catalunya, de la República i de la llibertat, us saluden». Aleshores Companys escolta la banda de cornetes i, després de diversos tocs de marxa i crits i aplaudiments, arenga les tropes. Quan hagi acabat, l’esquadró es girarà vers l’ajuntament on Carles Pi i Sunyer diu que després de les paraules de Companys no cal dir res més que els crits de rituals. El parlament de Companys fou breu i contundent:14

13. «El president de Catalunya analitza la situació bèl·lica, política i social de Catalunya amb relació a l’Estat espanyol», La Veu de Catalunya (21 agost 1936), p. 7. L’entrevista correspon a: «Importantes declaraciones del presidente de Cataluña: “Rechazo rotundamente la posibilidad de que los facistas lleguen a dominar en ninguna parte de España” », La Vanguardia (22 agost 1936), p. 1; «El president de Catalunya, senyor Companys, expressa el seu judici sobre les conseqüències de la revolta feixista fracassada el dia 19», La Publicitat (22 agost 1936); «Parla el president de Catalunya: “El feixisme ha transformat la nació catalana i també la nació espanyola. Marxem a un ordre proletari” », La Rambla (21 agost 1936); «Parla el president de Catalunya: “El feixisme ha transformat la nació catalana” », Última Hora (21 agost 1936), p. 3; «La veu del president de Catalunya: “Comptem amb la indústria, amb les armes i amb la moral per abatre el feixisme. Estem resolts a no oposar-nos a cap progrés econòmic i social” », La Humanitat (22 agost 1936), p. 6.

14. «Un esquadró de cavalleria marxa al front aragonès. El president Companys ha acomiadat els heroics defensors de la llibertat», Última Hora (25 agost 1936), p. 1; «Un esquadró de cavalleria cap al front aragonès. Ha estat acomiadat amb una al·locució vibrant del president de la Generalitat», La Publicitat (26 agost 1936); «Marchan al frente aragonés contingentes de fuerzas leales. S. E. el Presidente de la Generalidad arengó a los milicianos: “Valien-

Companys: Fills del poble que aneu al front: Catalunya, per la meva boca, us saluda i us encomana una estreta abraçada que arribi a l’ànima a tots els valents que lluiten en terres d’Aragó. Vivim unes hores en què estem creant una Catalunya i una Espanya nova, perquè imperi una major justícia social i un més ampli dret en la República gloriosa.

Pau, fortitud i decisió entre tots els homes de bona voluntat a Catalunya. Guerra i guerra a mort, al front de lluita, contra tots els reductes feixistes ací ja vençuts i anihilats.

L’ordre de la revolució, la disciplina de la victòria, la fecunditat lluminosa de l’obra que fem, la guerra d’avui i la pau de l’esdevenidor necessiten, dins l’inexorable sentit vindicatiu amb garanties de justícia popular i històrica, la creació d’un ambient heroic i de solidaritat i confiança, sentimental i humà, que obliga a donar tracte de facciosos, d’antirevolucionaris i derrotistes, als grups incontrolats que pertorben la marxa del ritme revolucionari o tractin de crear el terrorisme amb l’angúnia i el dol de la nostra terra.

Destruïm fins al record un vell passat d’ignomínia i posem els fonaments d’una vida nova. Necessitem, per tant, homes d’acció i homes d’organització. El que no en sigui que s’aparti.

Cal que entre nosaltres s’imposi la disciplina i es creï un clima d’optimisme i de confiança.

Valents que m’escolteu: cada gota de sang donada per la llibertat és sembra venturosa de dies millors.

Glòria i honor als caiguts en aquesta hora magna.

Tres vegades Salut als lluitadors. Visca Catalunya!

250836Entrevista a L’Oeuvre: la Catalunya futura

Maurice Sollin, redactor del periòdic L’Oeuvre, conversa amb Companys i, al diari parisenc,15 apareixen les respostes que mantenen un to d’interès per les característiques de les demandes de l’entrevista.

La darrera vegada que vam tenir l’honor de parlar amb el senyor Lluís Companys era l’endemà de les eleccions del febrer de 1936, quan, després de la victòria obtinguda pels partits d’esquerra, es van obrir les portes de les presons. El president de Catalunya estava pàl·lid, fatigat, però

tes que me escuchais”, les dijo, “cada gota de sangre dada por la Libertad es semilla venturosa de días mejores” », La Vanguardia (26 agost 1936), p. 1; «S. E. el President de Catalunya diu: “Cada gota de sang donada per la Llibertat és llavor venturosa de dies millors”». «Els soldats exclamen: “Som fills del proletariat al servei de Catalunya i de la República” », La Veu de Catalunya (26 agost 1936). Un fragment és reproduït a ROJAS, Dos presidentes. 15. «Lluís Companys parla de la Catalunya futura», entrevista a L’Oeuvre reproduïda a La Publicitat (25 agost 1936) i a «La clarividència del president Companys. El futur de Catalunya», La Veu de Catalunya (26 agost 1936), p. 6.

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

semblava, no obstant això, content i optimista. L’hem tornat a trobar avui, en plena Guerra Civil, pocs dies després de la pacificació de Barcelona. El trobem novament una mica fatigat, encara que feliç i optimista.

A la nostra primera pregunta el president de la Generalitat ens respon sense vacil·lar:

Lluís Companys: —Tinc plena confiança en la victòria antifeixista, de la qual sortiran per al país tantes noves formes de vida econòmica i social.

—Esteu, doncs, segur de l’èxit?

Lluís Companys: —Sense cap dubte, Catalunya ja ha obtingut avui la més completa victòria. Respecte a les altres regions d’Espanya, en les quals la lluita continua amb l’acarnissament que ja sabeu, es troben defensades per milícies populars, les quals lluiten amb eficàcia baldament no posseeixin l’experiència dels soldats d’ofici.

En aquest moment fem al·lusió al probable futur paper de la FAI en el desenvolupament de la vida a Catalunya.

Lluís Companys: —Les inquietuds que alguns han pogut tenir sobre aquest particular no són fonamentades: la FAI s’adapta actualment a les circumstàncies... Col·labora amb nosaltres, s’entén amb els nostres i constitueix un dels més frapants exemples de les noves manifestacions de vida nascudes en aquests dies tràgics.

Respecte a l’esdevenidor i als problemes múltiples a què donarà lloc, el president Companys manifestà la mateixa confiança, la mateixa seguretat i continua en aquests termes.

Lluís Companys: —Com ja he dit, de la lluita antifeixista sorgiran quantitat de solucions noves relatives a problemes plantejats de fa molt temps... Actualment hi ha diverses províncies espanyoles que, seguint el nostre exemple, esperen ardentment llur autonomia.

—Un Estat federal, aleshores?

Lluís Companys: —Això és —ens respon prudentment el president— un greu problema... Ens cal en aquests moments ocupar-nos de necessitats i tasques més immediates, més urgents...

Ens creiem en el cas de forçar la reserva del nostre il·lustre interlocutor evocant la coexistència dels tres governs actuals: el de Madrid, el de Barcelona i el de València, de l’existència dels quals sembla deduir-se una manca d’unitat. Amb una gran vivacitat sorgeix la resposta.

Lluís Companys: —En primer lloc, València no constitueix un «govern», es tracta d’una simple junta delegada provisionalment pel Govern central de la República. Pel nostre costat, ens trobem dins la més estreta comunitat amb el Govern de Madrid, amb el qual estem en contacte permanent i obrem amb absoluta confiança vers objectius idèntics.

En aquest moment, formulem resoludament la pregunta sens dubte més atrevida, la més delicada i que toca visiblement d’una manera íntima el difícil problema català: la religió.

Lluís Companys: —La situació de la clerecia —ens declara amb gravetat el senyor Companys— és actualment, i ho continuarà essent, molt crítica. Ha pres part massa obertament a la rebel*lió sagnant, amb un misticisme guerrer, al costat dels enemics de la República... Una tal actitud ha provocat un odi a mort de les classes populars... I tot el problema religiós està posat des d’ara sota la llum d’aquest odi... El lliure exercici del culte em sembla que constituirà una absoluta impossibilitat durant un període de temps molt llarg...

260836Arenga als cossos d’ordre públic: «Som al nostre lloc»

Una columna militar encapçalada per una bandera republicana i una altra de catalana passava el dia 26 pels carrers més cèntrics de Barcelona. Anava precedida d’una banda de tambors i cornetes de la Guàrdia Civil. Darrere, grups d’aquest cos amb carrabiners, Mossos d’Esquadra i guàrdies d’assalt. Uns representants de cada cos recaptaven diners per a les subscripcions a favor de les Milícies Antifeixistes. A les dotze del migdia una comissió de la columna saludà el president Companys, que sortí al balcó acompanyat de Lluhí i de Tarradellas per arengar-los. En començar el parlament anuncia que serà breu, estava afònic; tanmateix serà semblant a les altres arengues i no s’escapa d’intentar donar la dimensió d’epopeia al moment. Les tropes que desfilaven per la ciutat eren d’obediència de la Generalitat, les banderes que encapçalaven la desfilada ho avalaven i cal emmarcar-ho en la voluntat de Companys d’acabar amb el terror després de l’error de l’autorització a armar el «poble» quan els rebels ja estaven vençuts. Els editorials16 de La Humanitat, recordem, diari de Companys i administrat pel seu germà Manuel, és un més dels aspectes que ho indiquen.17

16. A mesura que passen els dies i el terrorisme —matança de capellans i burgesos— segueix, augmenta de to la virulència editorial. A finals de setembre, han passat dos mesos de terror, a «Prou i prou!» el diari afirma: «És absolutament necessari que el Govern de Catalunya, el Comitè central de les Milícies Antifeixistes i la resta d’organismes responsables mobilitzin tots els seus efectius per acabar amb l’onada de terrorisme que es manté —encara!— en algunes zones de Catalunya. Encara funcionen rondes volants, automòbils pirates, pandilles mòbils, que escampen el terror al seu pas. Al seu darrera, després de cada incursió nocturna, queda una estela d’odi, de crim i de pànic. I un ambient contrarevolucionari. Un ambient contrarevolucionari que és el mal pitjor que pot infligir-se a la lluita contra el feixisme. [...] Ha arribat l’hora de dir: prou! [...] Els pitjors enemics de la revolució són els qui la deshonoren. Cal afegir que cap d’ells no és a capaç d’agafar un fusell i enrolar-se a la línia de foc. Prefereixen lluitar amb l’home sol, inerme, en descampat i de nit. Ha arribat l’hora de dir: prou! [...].»

17. «Les forces lleials demanen l’ajut del poble per a les víctimes del feixisme. S. E. el President de la Generalitat s’adreça als servidors de Catalunya i de la República. “Demanaré quan convingui, amb el to que calgui, la traducció d’aquesta confiança amb què m’assisteix el poble” », La Humanitat (27 agost 1936); «La columna de forces que acapta cabals per als caiguts

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

Companys:

La meva veu no em permetrà més que18 pronunciar breus paraules, perquè les meves condicions físiques no responen, com veieu, a la meva voluntat.

Jo tinc la certesa, que comprovo a cada moment que em poso en contacte amb la multitud, que continuo tenint, potser amb més entusiasme que mai, la confiança de Catalunya.

Els investits d’aquesta confiança que som al nostre lloc, vigilants en un esforç suprem de la nostra voluntat i de la nostra responsabilitat per tal de servir els interessos de Catalunya, de la República democràtica i de la profunda obra autènticament revolucionària que els signes de la història ens ha fet viure.

Tenim l’esperit disposat a l’abnegació i al més gran sacrifici per a dur endavant la nostra tasca i, passi el que passi, es conservarà incòlume i neta la nostra dignitat.

He de fer una obra restauradora, autènticament revolucionària que posarà ben alta la bandera dels nostres dies precedida per la bandera de les quatre barres.

Demanaré quan convingui amb el to que calgui, la traducció d’aquesta confiança amb què m’assisteix el poble.

L’enemic està batut, a Catalunya i cal que, conservant la tradició, la vigilància i el braç disposat a enfortir19 la normalitat revolucionària, acabem de crear l’ambient general de confiança, d’optimisme, d’afany i de satisfacció de vida que en ajuntar tots els esforços en la més ferma germanor i ambició de glòria, ha de contribuir a abatre els últims reductes dels enemics que lluiten encara fora de la nostra terra i als quals hem anat a cercar a les seves posicions, contribuint amb el nostre esforç a l’esforç que realitzen les forces lleials i heroiques de tots els àmbits de la República estimada.

Germans: no us puc dir res més. Us abraço a tots.

Visca la República!

Visca Catalunya. Visca la Llibertat! (Crits unànimes de visques.)

en lluita contra el feixisme passà per la plaça de la República. El president de Catalunya, des del balcó de la Generalitat, pronuncià un important discurs que aixecà ovacions delirants», La Veu de Catalunya (27 agost 1936). Empordà Federal, setmanari d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), reprodueix en portada sota el títol «La lluita contra el feixisme» la frase «L’enemic està batut...» amb l’editorial d’Alexandre Deulofeu: «Catalunya capdavantera», Empordà Federal [Figueres], núm. 959 (29 agost 1936). Utilitza la versió, com hem vist —i coherentment—, de La Humanitat

18. La Veu de Catalunya: «sinó».

19. Sorprèn l’error de La Veu de Catalunya. Escriu «en un fortí», demostra la fragilitat dels textos transcrits de versions escrites procedents de reculls orals i remarca la conveniència d’utilitzar diverses fonts.

290836Declaracions a Paul Ristelhueber de Vu: «Els facciosos seran vençuts»

L’entrevista que apareix a Vu té impacte atès que diverses publicacions se’n faran eco. Així La Humanitat20 entre d’altres. L’entrevista, d’una revista que té simpaties per l’Espanya republicana, és un diàleg intel·ligent i que agrada al lector, que observa una publicació francesa il·lustrada, de format rellevant i feta per donar la impressió d’un gran esdeveniment.21

Dans la semi-obscurité jalousement créée et maintenue par de très hautes et étroites fenêtres dont les vitraux opaques et les lourds rideaux préservent cette salle grandiose du palais de la Généralité du trop ardent soleil d’un midi catalan, sur la longue table de bois sculpté, on peut voir reluire la premiere bombe fabriquée dans les nouvelles usines de Barcelone pour la défense de la liberté.

Sous l’œil moqueur des gargouilles qui, depuis 600 ans, considèrent les hôtes de ce palais de leur regard de pierre, une activité de ruche dans un silence d’église. Mais voila que deux portes s’ouvrent et nous sommes en face du président Companys. D’une voix ardente aux intonations fiévreuses, il a déjà entamé la conversation, et nous autorise à lui demander tout ce que nous voulons.

—Pensez-vous, M. le Président, que les bruits répandus a l’étranger d’après lesquels le gouvernement espagnol serait dans une grande mesure soumis à des influences étrangères repose sur quelque fondement? Les réactions de la masse, aussi bien du côté des insurgés que du côté des loyalistes auraient-elles été les mêmes si l’Espagne avait été un vase exactement clos sur quoi aucun élément extérieur n’eût pu avoir la moindre action?

Lluís Companys: —Voila une question qui m’a été plusieurs fois posée. J’y peux, aujourd’hui, répondre encare plus fermement qu’il y a quelque temps. Chaque jour écoulé depuis le début de la guerre civil espagnole ancre plus profondément en moi la conviction que la réaction des masses a été, chez nous, purement spontanée. La chose est d’ailleurs bien explicable et facilement intelligible à qui connaît l’histoire et les problèmes de mon pays. Les événements que nous sommes en train de vivre ne pouvaint pas ne pas être. Et leur origine est tellement naturelle, pure, qu’il n’est vraiment pas besoin, pour les expliquer, d’aller chercer une explication extérieur à l’Espagne: il est chez nous trois institutions violement haïssables et dont le peuple, chaque

20. La Humanitat (16 setembre 1936), p. 4.

21. Paul RISTELHUEBER, «Luis Companys, Président de la Généralité de Catalogne», Vu (29 agost 1936). Reproduïda a: «El moment actual. Azaña, Largo Caballero, Companys i García Oliver es manifesten», La Humanitat (16 setembre 1936); «Té la paraula el lider... Azaña, Largo Caballero, Companys i García Oliver es manifesten», Última Hora (15 setembre 1936). Un resum a «“Los facciosos seran vencidos”, dice el Sr. Companys. Como cree que será el nuevo Gobierno el presidente de la Generalidad», El Sol (12 setembre 1936).

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

année, est plus écœuré. J’ai nommé le cléricalisme, le militarisme et le latifundisme.22

Voyez-vous, ce sont là trois vices inhérents a l’histoire de notre pays et que rien jusqu’alors n’avait pu annihiler. Car nous n’avons jamais connu de véritable révolution politique, mais bien seulement des pronunciamientos. Lorsqu’il y a quelques semaines, l’armée s’est mise en mouvement contre le peuple, celui-ci s’est enfin réveillé. Et les réveils du peuple sont terribles. On ne peut pas dire que les masses se sont mises en mouvement: elles ont proprement «jailli».

—Cette réaction est d’autant plus explicable, M. le Président, que ces masses savaient qu’elles avaient gagné les elections.

Lluís Companys: —Oui, elles les avaient gagnées. Mais elles ne souhaitaient pas une politique d’extremisme. C’est d’accord avec elles, c’est-à-dire avec la volonté nationale, que nous avons mené une politique de gauche

—Estime-vous que le temps joue en faveur des rebelles ou en faver des loyalistes?

Lluís Companys: —De toute façon, les militaires seront battus. Comme chez vous en France les sans-culottes, les miliciens espagnols vaincront n’importe quelle coalition militaire parce qu’ils défendent une cause sacrée.23

—Et n’est-il pas indiscret de vous demander une fois la victoire des vótres assurée, quelle forme de gouvernement vous envisagerez, étant donné l’influence croissante des anarchistes?

Lluís Companys: —Il me semble que le nouveau gouvernement sera fait sous le signe d’un grand pas en avant en matière sociale. Il lui faudra trouver une formule canalisant les aspirations nouvelles. En fait, ce sera une république démocratique établie sur des principes sociaux entierement nouveaux. Beaucoup s’inquiètent du rôle que jouera la FAI une fois la guerre civile terminée et de la façon dont on pourra utiliser sa co-

22. La Humanitat (16 setembre 1936) publica sota el títol «El moment actual» uns resums de les declaracions d’Azaña, Largo Caballero, García Oliver i Companys. Pel que fa Companys tradueix aquest fragment: «Heus ací una pregunta que hom m’ha fet amb freqüència. Cada dia que passa després del començament de la Guerra Civil espanyola enfonsa més en la meva consciència que la reacció de les masses ha estat, entre nosaltres, purament espontània. L’origen dels esdeveniments que vivim succeïren perquè havien de succeir, i el seu origen és tan natural, que no hi ha necessitat de cercar-ne l’explicació fora d’Espanya. El clericalisme, el militarisme i els latifundis són els tres visis [sic] inherents a la història del nostre país i que res no ha pogut fins al present anihilar, car nosaltres no hem conegut mai una revolució política i si sols pronunciaments. Quan fa unes setmanes l’exèrcit es mobilitzà contra el poble, aquest es despertà, a la fi. I el despertar del poble és terrible.» Fixem-nos en l’atribució de cultismes («hom», «car»...) no habituals en el lèxic de Companys.

23. La Humanitat escriu: «—Creieu que el temps milita a favor dels rebels o dels lleials?»

»—De qualsevol manera que sigui els militars perdran la guerra. Com a França els sans-coulottes, els milicians espanyols venceran, qualsevol que sigui la coalició militar, perquè defensen una causa sagrada.» [Aquesta frase és recollida com a entrada del fragment recollit de Companys.]

llaboration au gouvernement. Ce problème n’est pas insoluble. J’ai trouvé chez les FAI des dispositions constructives du plus haut intérét et, ma foi, tres raisonnables.24

—Pensez-vous, M. le Président, que pour l’Espagne de même que pour la Russie, la question des terres va se poser?

Lluís Companys: —Cette question n’existe pas en Catalogne qui n’est pas un pays de grande propriété. Il est vrai qu’it est encore, dans certaines régions d’Espagne, quelques vastes propriétés. Mais le gouvernement de gauche issu des élections avait déja résolu la question du partage des terres. Il n’y a plus qu’à l’exécuter. Le principe est que ceux qui travaillent la terre en pourront devenir propriétaires au bout d’un certain nombre d’années, une banque corporative agricole leur offrant les facilités nécessaires a cette acquisition. Nous sacrifierons la grande propriété privée a la nécessité d’intensifier la production et au besoin de la collectivité. Le cultivateur ne pourra posséder qu’une quantité limitée de terre, mais il est utile —voire indispensable— de lui donner l’illusion de la propriété.

Tandis que le Président Companys, tout animé du véritable feu qui le dévore intérieurement lorsqu’il expose la cause qu’il défend, se lève entre les murs de pierre délicatement ciselés de cet étonnant palais de la Généralité qui abrita plusieurs siècles de l’histoire catalane, nous lui demandons encare:

—Et si les rebelles gagnaint la guerre, qu’adviendrait-il d’Espagne?

Le President nous tend la main, et fravement, d’une voix profundèment timbrée, prononce ces trois mots lourds de menaces.

—Et d’Europe?

L’entrevista s’acaba encara amb interrogants.

300836Parlament als obrers de la Hispano-Suïssa, en la visita a les indústries de guerra: «Són poques les paraules...»

El dilluns 30 d’agost acompanyat de Tarradellas i Mestres, Companys visita la important indústria bèl·lica catalana que en molt poc temps ha adaptat els canvis de producció. Els comandaments militars que formen part de la comitiva, coronel Giménez de la Beraza, el capità Arizon i tots els altres integrants de la Comissió d’Indústria de Guerra visitaren diver-

24. La traducció de La Humanitat és: «—Seria indiscret preguntar-vos, senyor president, quina forma de Govern haurà d’adoptar-se, un cop obtinguda la victòria, i tenint en compte la influència creixent dels anarquistes?»

»—Em sembla que el nou Govern es constituirà sota la inspiració d’un gran pas en matèria social i necessitarà una fórmula que canalitzi les noves aspiracions. De fet, la nostra serà una República democràtica establerta sobre principis socials enterament nous. Molts s’inquieten davant el poder que correspondrà a la FAI una vegada terminada la Guerra Civil, i la forma en què pugui realitzar-se la seva col·laboració en el Govern. Aquest problema no és insoluble, car jo he trobat en la FAI disposicions constructives del més gran interès i, podeu creure’m, molt raonables.»

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

ses instal·lacions, entre les quals destaquen les corresponents a La Maquinista Terrestre i Marítima de Sant Andreu, els tallers de la HispanoSuïssa, on parla al pati dels treballadors, i tallers on s’elaborà, per primera vegada a Barcelona, trilita. També les factories d’elaboració i muntatge de bombes d’aviació, projectils d’artilleria, cartutxeria de fusells i metralladores.25

Companys:

Compreneu que són poques les paraules, les més precises, les que vaig a dir en nom de Catalunya i de la República, personalment, i en nom del que val més, que està sobre tot i sobre tots, de la llibertat i dels postulats de dignitat humana i civil dels qui combaten allà i dels qui lluiten ací, en nom dels nostres somnis de sempre. Germans: gràcies, moltes gràcies.

310836Al·locució al festival de l’Olympia: «Tothom amb el braç fort i amb el cap ben enlaire, amb l’orgull de ser qui som, d’ésser catalans»

El diumenge al vespre té lloc a l’Olympìa, popular local del moment, una sessió festiva amb cantants com Hipòlit Lázaro, Emili Vendrell, Marc Redondo, Enric Borràs, etc. i bandes de música com l’Orquestra Planes i la Banda Municipal de Barcelona. Quan Companys arribà s’interrompé el concert pels aplaudiments que ressonaren, atès que el local era ple i part del públic es va haver de quedar al carrer. Hi assistien també els consellers Tarradellas, Gassol, Espanya i Pruners i moltes altres autoritats, de Pérez Farras a Carles Esplà, passant pel coronel Brotons, el coronel Gavari... Hi havia molta emoció, especialment destacat fou per a la gernació assistent el minut de silenci pels morts al front. Companys ja marxava quan els aplaudiments i crits l’obligaren a improvisar uns mots:26

25. La informació dels cinc diaris que hem vist per a aquest parlament procedeix de la mateixa font i repeteix fins i tot el títol, la qual cosa corrobora la suposició d’un servei de premsa, d’agència comuna a diaris de diversa ideologia àdhuc. No obstant això pensem que aquesta nota fou tramesa pel servei de premsa de Presidència. La nota de les fotografies (Gabinet de Premsa de la Generalitat) en seria una pista. Sigui com sigui assistim a contemplar un eixam de periodistes acompanyant la «notícia» i el mateix text aparegut sota diversos títols. Així: «El president Companys i els consellers d’Economia i Obres Públiques, junt amb els tècnics de la Comissió d’Indústria de Guerra, visiten les fàbriques on es construeix armament i municions. S. E. fou objecte de grans manifestacions de simpatia pels treballadors i el públic», La Publicitat (1 setembre 1936); «Les indústries de guerra barcelonines. El president de Catalunya visita diverses factories on es produeix material bèl·lic», La Veu de Catalunya (1 setembre 1936); «La visita del president de Catalunya a les indústries de guerra», La Humanitat (1 setembre 1936), p. 5; «El presidente de Cataluña visita las industrias de guerra. En las fábricas y talleres cunde el entusiasmo. El señor Companys ovacionado por los obreros», El Diluvio (1 setembre 1936), p. 7, i «El presidente de Cataluña visita las industrias de guerra. S. E. fue acogido en fábricas y talleres con indescriptible entusiasmo», La Vanguardia (1 setembre 1936), p. 4.

26. «El grandiós festival de diumenge a l’Olympia. Hi assistí una gernació enorme que expressà la seva adhesió a la campanya antifeixista i al president Companys», La Veu de Cata-

En aquests moments no podem deixar de fer sentir, des d’ací, la nostra veu de solidaritat, d’admiració i d’amor vers tots els germans que lluiten al front aragonès en defensa de la Llibertat.

Sentint les execucions de la Banda Municipal i dels Cors de Clavé, no he pogut deixar de sostreure’m, amb la línia que em donaven les cançons, de tota la trajectòria de la meva vida, en lluita contínua cap a la perfecció infinita i en defensa de la Llibertat; La marsellesa m’ha portat a aquells temps de la monarquia, tres vegades oprobiosa, en què nosaltres portàvem a terme les nostres campanyes republicanes.

La internacional m’ha evocat les nostres lluites de sempre per a l’alliberament del poble; per tal d’acabar amb l’explotació de l’home per l’home. I Els segadors m’han fet evocar la nostra bandera de les quatre barres com a signe de la reivindicació nacional.

Hem de guanyar la guerra, o més ben dit, la guerra està guanyada. Cal, però, per a això, la unió més estreta de tots nosaltres. He de lluitar implacablement, fins a la fi, per tal d’extirpar per sempre aquest militarisme, que és pitjor encara que el mateix feixisme.

En la nostra lluita necessitem fer justícia, però és necessari, també, que no hi hagi error. Cal crear un ambient de confiança, i d’aquesta manera serà possible la victòria definitiva.

Tothom amb el braç fort i amb el cap ben enlaire, amb l’orgull d’ésser qui som, d’ésser catalans. D’aquesta manera, treballarem per la nova Catalunya i la nostra victòria serà més esplendorosa.

Només vull donar, per acabar, un crit de: Visca, visca, visca la Llibertat!

Conclusions

1. En aquest mes, i durant tot el conflicte, Companys manté una presència al carrer notable, que és compartida amb els mitjans de comunicació, als quals cuida molt, mitjançant la dedicació personalitzada i la col·laboració constant.

2. El contingut dels missatges que tramet a la població es basa en un triple objectiu: impulsar la resistència i la lluita contra els rebels per guanyar-los immediatament, elaborar un discurs aparent de control de la situació —la realitat a vegades s’acosta al discurs verbal idealitzat— i projectar una política de control de l’agitació mitjançant la presència del poder limitat, però poder de la mateixa Generalitat que subsisteix en l’agost revolucionari barceloní.

lunya (1 setembre 1936), p. 14; «El festival de diumenge a la nit a l’Olympia a profit de les víctimes del feixisme. «Tothom amb el braç fort i amb el cap ben enlaire, amb l’orgull d’ésser catalans», digué el president Companys, obligat a parlar per a una multitud enfervorida», La Humanitat (1 setembre 1936).

Agost de 1936. Política i periodisme durant la Guerra Civil

Josep M. Figueres i Artigues

Tipològicament són materials de construcció senzilla, d’elaboració simple i que pugui arribar al lector, a l’oient radiofònic, a l’assistent del míting o al participant de l’acte de forma clara i inequívoca. Companys serà la veu de la resistència, contraposada la veu de la revolució, que només tindrà uns vehicles, els propis, per exemple: LaSolidaridad Obrera (La Soli ), La Veu de Catalunya o altres afins. Companys disposarà, en determinades avinenteses, de totes les grans tribunes de Barcelona, les seves —LaHumanitat i Última Hora eren de la seva propietat—, les del partit o grups afins —La Publicitat (La Publi ), per exemple— ans dels altres periòdics.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 87-106

Secció oberta

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’El Telégrafo a El Diluvio1 per Josep Pich i Mitjana

1. Agraeixo la lectura crítica del doctor J. Guillamet i de la doctora A. Puigdellívol d’aquest article, tot i que les mancances únicament són atribuïbles a l’autor.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

Introducció

En les pàgines que vénen a continuació ens centrarem en l’estudi de l’activitat periodística, cultural i política de Manuel de Lasarte. Quant a la seva activitat periodística, ajudà a constituir i consolidar El Diluvio, un dels diaris més influents a Barcelona i dels de més llarga durada en la història de la premsa catalana, ja que inicià la seva trajectòria amb el nom El Telégrafo el 15 de novembre de 1858, es transformà en El Diluvio el 10 de febrer de 1879, i la finalitzà el 25 de gener de 1939, pel triomf de les tropes franquistes en la Guerra Civil. Aquest era un diari català escrit en castellà, primer de tendència progressista (1858-1868), posteriorment republicà i anticlerical (1868-1939), molt popular a Barcelona. La trajectòria periodística de Lasarte, en actiu des de 1858 fins a finals del segle XIX, ens mostra l’evolució del periodista «gasetiller» al bàsicament informatiu, i del diari com a activitat gairebé artesanal a l’empresa periodística moderna vinculada a la gènesi dels diaris informatius de masses.2 Lasarte va iniciar una dinastia en la premsa catalana que únicament el triomf del franquisme va estroncar. En l’àmbit cultural, va estar vinculat a la Renaixença, tant en la seva vessant culta com en la popular, alhora que va ser un remarcable activista polític, primer en el federalisme intransigent barceloní, i posteriorment en el primer intent de polititzar el moviment catalanista. Tanmateix, l’activitat periodística, cultural i política de Lasarte és poc coneguda i encara menys reconeguda, atès que el seu nom ha quedat vinculat a El Diluvio, diari del qual era propietari, fundador i primer director (1879-1881). Aquesta era una publicació d’orientació republicana, de tarannà plebeu i que fonamentava la seva popularitat en les campanyes, és a dir, en les polèmiques, especialment contra la mala gestió i els abusos de l’administració municipal barcelonina i amb la resta de la premsa de la capital catalana. El Diluvio freqüentment es barallava amb altres diaris, «aleshores emprava un lèxic de marmanyera, que li era tornat en la mateixa moneda» (Ametlla, 1963: 354).

A tall d’exemple, periòdics com La Dinastia, òrgan del Partit Conservador, el qualificaren com a diari «gusano» (Huertas Claveria, 1995: 129), quan va criticar un difunt que consideraven molt il·lustre. La Vanguardia, normalment moderada, el presentava com el «Judas de la prensa» (Voltes Bou, 1978: 129). No obstant això, el diari de Lasarte polemitzava més sovint amb la resta de periòdics republicans barcelonins, especialment amb El Progreso, el portaveu dels lerrouxistes de la capital catalana, que presentava El Diluvio com l’«Eco de las cloacas» (Ametlla, 1963: 354; Culla i Duarte, 1990: 19).3

2. J. Ll. GÓMEZ MOMPART (1992), La gènesi de la premsa de masses a Catalunya, Barcelona, Pòrtic, situa els inicis de la comunicació de masses de Catalunya en el període de la Mancomunitat, entre 1914 i 1923.

3. C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 354. P. VOLTES

Breu esbós biogràfic

Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso va néixer la nit de Nadal de 1830 i va morir el 20 de febrer de 1901. Una de les seves característiques més remarcables era la seva facilitat per a les lletres, perquè tant escrivia «una estrofa lírica, altisonante y hueca, como un artículo humorístico, lleno de ironía, cuya agudeza levantaba ampollas» (Roure, 1926: 126). Inicià la seva activitat literària i periodística de la mà de Ferran Patxot a El Telégrafo, un diari que canviava sovint de nom, ja que la premsa més o menys vinculada a forces polítiques d’oposició aprofitava les escletxes de les lleis que regulaven la llibertat d’expressió per fer front a les suspensions judicials. Així, si no estava vigent l’estat d’excepció, podien continuar amb la publicació, amb els mateixos redactors i continguts, a través del canvi de la capçalera del diari.4

Lasarte era el deixeble preferit de l’historiador i literat Ferran Patxot i Ferrer, tant en la premsa com en la literatura. Aquest darrer estava casat amb Teresa de Lasarte, germana de Manuel, i el seu principal èxit literari va ser la novel·la Las ruinas de mi convento (1851), que continuà amb Mi claustro (1856) i Delicias de mi claustro y mis últimos momentos en su seno (1858). Aquestes eren novel·les de tarannà romàntic, d’orientació conservadora, crítiques amb els revolucionaris per la crema de convents i favorables al catolicisme. Van tenir molt èxit, especialment la primera, que va ser traduïda a l’alemany, l’italià i el francès. Paradoxalment, era pràcticament l’únic llibre que reeditava l’editorial de l’anticlerical El Diluvio (amb un mínim de vuit edicions).5

Patxot inicià l’activitat periodística i literària de Lasarte en El Telégrafo, on aquest s’encarregava de la crítica teatral i de la crònica barcelonina. El seu cunyat també impulsà el començament de la seva carrera lite-

BOU (1978), La política de fin de siglo, a través de la prensa barcelonesa de la época, Barcelona, Instituto Municipal de Historia, p. 196, reprodueix un fragment de l’article de La Vanguardia del 8 de maig de 1883, on critiquen durament El Diluvio. J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 19-20. J. M. HUERTAS CLAVERIA (dir.) (1995), 200 anys de premsa diària a Catalunya 1792-1992, Barcelona, Fundació Caixa Catalunya, p. 128-129, hi ha una fitxa tècnica molt completa sobre l’evolució d’El Telégrafo / El Principado / La Imprenta / La Crítica / Coliseo Barcelonés / El Látigo / El Coliseo / El Teléfono / El Diluvio, on s’expliciten els diferents editors, directors, els principals redactors, la cronologia, el format o el nombre de pàgines.

4. C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 125-131. J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 44-47.

5. J. CLARAMUNT (1929), «Commemoració del cinquentenari», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 10-14. Per a més informació sobre El Telégrafo: J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 116-118. E. JARDÍ (1979), «Les grans famílies de la premsa», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 28. J. MONTANER (1979), «El Diluvio, centenari no celebrat», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 43. J. M. HUERTAS CLAVERIA (dir.) (1995), 200 anys de premsa diària a Catalunya 1792-1992, Barcelona, Fundació Caixa Catalunya, p. 128.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

rària amb un procediment força curiós, ja que va escriure i va publicar a El Telégrafo el primer capítol del fulletó El Mansueto o las cuevas de Montserrat, però el signà com a Manuel de Lasarte per obligar-lo a escriure la resta del fulletó, tal com va fer. Després d’acabar-lo, Patxot decidí editar la novel·la i en va escriure el pròleg. Lasarte admirava el seu cunyat, fins al punt que s’ofenia si no se citava a Ortiz de la Vega, el pseudònim que utilitzava Patxot des de 1847, entre els millors literats espanyols. Aquest morí el 1859 en un accident, però El Telégrafo, el diari que havia fundat el 1858 després d’haver estat a punt de comprar El Diario de Barcelona, continuà la seva activitat vinculat a la seva família i a Manuel de Lasarte que n’era un dels propietaris. Alhora que hi exercí de redactor de 1858 a 1868, codirector de 1868 a 1874, director de 1874 a 1881 (període en què es transformà en El Diluvio), de nou redactor entre 1881 i 1889, i col·laborador des de 1890 fins a la seva mort.6

L’activitat de Lasarte en la història de la premsa catalana és prou important per la seva activitat periodística i de direcció al diari fundat per Patxot. Aquest es consolidà com a diari independent,tot i que des de la Revolució de Setembre de 1868 era públic i notori que estava vinculat al republicanisme federal barceloní. A més, durant la seva llarga i accidentada trajectòria, els seus propietaris i els seus diferents directors van saber transformar-lo gradualment d’un diari d’opinió, escrit gairebé artesanalment, a una empresa periodística moderna, a principis del segle XX. A més, cal tenir present la participació de Lasarte en la gènesi de la premsa escrita en català, atès que col·laborà en setmanaris com Un Tros de Paper (1865), d’Albert Llanas, El Embustero (1866), de Carles Altadill, o La Rambla (1867), de Conrad Roure. Aquestes eren publicacions humorístiques, però la major part dels seus redactors eren republicans i alguns dels seus articles tenien una lectura marcadament política. A tall d’exemple, Lasarte va ser el causant de la suspensió de la darrera de les publicacions citades per un article humorístic sobre una cursa de braus organitzada pels conservadors, i en què participaren els fills del comte de Cheste, el capità general de Catalunya. Els joves objectes de la burla se sentiren ofesos i intentaren desafiar l’anònim autor de l’article (Lasarte) o, en el seu defecte, l’editor de la revista (I. López Bernagosi).

La sang no va arribar al riu, perquè el mateix capità general de Catalunya va cercar una solució de compromís: la suspensió de la publicació de 6. J. CLARAMUNT (1929), «Commemoració del cinquentenari», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 10. C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 126. J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 116-117. E. JARDÍ (1979), «Les grans famílies de la premsa», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 28. J. MONTANER (1979), «El Diluvio, centenari no celebrat», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 43, i sobre la possibilitat de venda del Diario de Barcelona a Patxot i la fundació d’El Telégrafo: J. GUILLAMET (1997), «El segon Brusi, la propietat del Diario de Barcelona i l’aparició d’El Telégrafo», Treballs de Comunicació (Barcelona), núm. 8 (octubre), p. 154, 160 i 164-166.

manera voluntària. Els redactors de la revista l’acceptaren perquè, al cap d’una setmana, publicaven La Pubilla (1868). Lasarte també col·laborà en la fundació de La Campana de Gràcia (1870), El Diari Català (1879-1881), el primer diari polític modern escrit en català, o al Xiulet de lo Carril (1881) de Vilanova.7

Lasarte i el grup de Frederic Soler, Pitarra

El 1863, Frederic Soler inicià una tertúlia literària a la rebotiga de la seva rellotgeria, on desfilaren gairebé «todos los intelectuales [barcelonins] de aquella época».8 Manuel de Lasarte, «hombre de arrogante figura» i amb un cert prestigi en l’àmbit literari barceloní no en va ser una excepció. Era conegut a la rebotiga de Soler com a «don Manuel [...] y su estilo atildado parecía emanar de la elegancia y distinción que respiraba su persona». L’autor del Mansueto era un dels pocs literats vinculats a la Renaixença culta, obtingué un accèssit en la primera festa dels Jocs Florals, que no menyspreava la «democracia literaria» (Roure, 1926: 125) establerta a la rebotiga de Soler, on Lasarte mostrava la seva formidable memòria, que li permetia recitar poemes sencers i obres dramàtiques completes, sense oblidar res del text.9

El grup que es reunia a la rebotiga de Soler impulsà la utilització del català escrit entre les classes populars barcelonines, a través de la publicació de versos satírics, periòdics humorístics i especialment amb obres de teatre escrites en català. El teatre modern escrit en català agafà volada amb la constitució de La Gata, la primera companyia teatral de Soler. De fet, la consolidació del teatrenacional modern en llengua catalana neguitejà les autoritats centralistes espanyoles. Aquestes no havien posat cap impediment al desenvolupament de la Renaixença culta impulsada pels «jocsfloralescos», fins al punt que els cedien edificis oficials per celebrar els seus certàmens poètics i el capità general o el governador civil hi anaven sense cap problema. En canvi, el reviscolament de l’ús

7. REDACCIÓ (1901), «Manuel de Lasarte», El Diluvio [Barcelona] (21 febrer 1901), p. 4-5. C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 128-129. J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 11.

8. C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 133-150; C. ROURE (1911), Anys enllà: Aplech de recordances dels temps jovenívols, Barcelona, Ilustració Catalana, p. 90; F. CURET (1967), Història del teatre català, Barcelona, Aedos, p. 120; X. FÀBREGAS (1986), «Frederic Soler i el teatre del seu temps», a RIQUER, COMAS i MOLAS, Història de la literatura catalana, vol. VIII, Barcelona, Ariel, p. 306; C. MORELL, El teatro de Serafí Pitarra: Entre el mite i la realitat (1860-1875), Curial, Barcelona, 1995. Actualment, la històrica rellotgeria és un restaurant que per reformes urbanístiques, en lloc de trobar-se al carrer dels Escudellers es troba al carrer d’Avinyó.

9. REDACCIÓ (1901), «Manuel de Lasarte», El Diluvio (Barcelona) (21 febrer 1901), p. 4-5; C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 130.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

escrit del català entre les classes populars resultava molt més perillós per als partidaris del centralisme que les poesies d’un cenacle de lletraferits Fins al punt que, el 1867, el Govern prohibí la representació d’obres escrites totalment en els «dialectes» de l’Estat, en vista a la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino [Narciso Serra...] en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos y considerando que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina (q. D. g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España (Roure, 1926: 208-209; Ferrer Gironès, 1985: 71; Benet, 1995: 27).

Tot i que únicament a Catalunya es desenvolupava un teatre que utilitzava sistemàticament el «dialecte regional». Les traves oficials no pogueren impedir que el grup de Soler impulsés la Renaixença entre les classes populars catalanes, a través dels primers periòdics humorístics, de publicacions de poesia satírica i de les comèdies teatrals escrites amb un llenguatge basat en el català que utilitzava el poble.10

Els impulsors de la vessant popular de la Renaixença havien d’enfrontar-se amb la persecució dels censors governamentals i amb el menyspreu dels partidaris de la Renaixença culta.11 Per Rovira i Virgili, Àngel Carmona o Josep Fontana la Renaixença catalana es caracteritzava per tenir dues tendències clares, una de culta, els «jocsfloralescos», i un altre de popular, el grup de Soler coneguts com els humoristes, tot i que els seus rivals els anomenaven xarons, és a dir, bromistes de mal gust, tot i que per Francesc Curet el «xaronisme» barceloní representava un

10. C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 163-167 i 207-211. Per a més informació sobre la gènesi del teatre català modern i la rebotiga de Soler podeu consultar: A. ROURE (1946), La «rebotiga» de Pitarra, Barcelona, Librería Millá, p. 50-60; J. M. POBLET (1965), Les arrels del teatre català, Barcelona, Selecta, p. 41-94; J. M. POBLET (1967), Frederic Soler: Serafí Pitarra, Barcelona, Aedos, p. 74 i 95-122; À. CARMONA (1967), Dues Catalunyes: Jocfloralescos i xarons, Esplugues de Llobregat, Ariel, p. 169-188; F. CURET (1967), Història del teatre català, Barcelona, Aedos, p. 123; X. FÀBREGAS (1969), Teatre català d’agitació política, Barcelona, Edicions 62, p. 29-60; F. FERRERI GIRONÈS (1985), La persecució política de la llengua catalana, Barcelona, Edicions 62, p. 70-71; J. MOLAS (1986), «La nova literatura popular, tradició i modernitat», a RIQUER, COMAS i MOLAS, Història de la literatura catalana, vol. VIII, Barcelona, Ariel, p. 20; J. BENET (1995), L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 23 i 26-27; M. JORBA (1995), «Literatura, llengua i Renaixença: la renovació romàntica», a P. GABRIEL (dir.), Història de la cultura catalana, vol. IV, 1995, p. 118-128; M. SUNYER (1996), «La llengua catalana, del col·loquialisme a l’alta cultura» a B. deRIQUER (coord.), Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. 7, Barcelona, Enciclopèdia Catalana; R. OTEO SANS (1996), «Xarons, truculents i sentimentals», a B. de RIQUER, Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. 7, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 282-295 i 332-348.

11. M. TOMÀS (1992), La jove Catalunya, Barcelona, La Magrana, p. XXI

humorisme pla i plebeu, que dominà la societat catalana de la segona meitat del segle XIX. Ambdues tendències tendiren a convergir, tot i que amb resistències i lentament.12

La Renaixença era un moviment plural i divers, on actuaven sectors culturalistes i populars. Els primers impulsaren la Restauració o la creació dels Jocs Florals, el 1859, alhora que intentaven recuperar la llengua catalana medieval i difondre una Renaixença o catalanisme literari de tendència romàntica i de tarannà conservador. Tanmateix, el seu activisme cultural, fonamentalment poètic, difícilment podia impulsar el ressorgiment polític i cultural català, tal com va passar amb el moviment dels felibres occitans. En canvi, la Renaixença popular propulsada per un petit grup d’intel·lectuals bohemis, on Lasarte estava plenament integrat (escrigué la comèdia en vers Les tortugues i el carril, sota el pseudònim de Pere Pau Pi, i conjuntament amb Soler el drama La creu de la masia, un dels més rellevants de l’etapa inicial de l’escena catalana),13 impulsà la cultura catalana entre les classes populars, a través del teatre i de la premsa, inicialment des d’un vessant humorístic. Alguns dels integrants d’aquesta tendència, com el mateix Manuel de Lasarte, van ser els primers a adonar-se que per consolidar la Renaixença era necessària la seva politització amb l’objectiu de recuperar l’autogovern de Catalunya.

L’activisme polític de Lasarte. Del federalisme intransigent al federalcatalanisme

En l’àmbit polític, Lasarte milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), entre 1868 i 1881,14 on va ser un dels dirigents dels federals intransigents provincialistes barcelonins; un grup minoritari dins del republicanisme federal de la capital catalana que es vertebrava al voltant d’un club polític, el Club dels Federalistes (1868-1869), i d’un diari, El Estado Catalán (1869-1870 i 1873). Aquest club va ser la primera associació política republicanofederal de Catalunya i possiblement d’Espanya. En la seva etapa inicial, estava presidit per Serraclara, mentre que Almirall i Lasarte n’eren els vicepresidents. El triumvirat que dirigia

12. A. ROVIRAI VIRGILI (1966), Els corrents ideològics de la Renaixença catalana, Barcelona, Barcino; À. CARMONA (1967), Dues Catalunyes: Jocfloralescos i xarons, Esplugues de Llobregat, Ariel; F. CURET (1967), Història del teatre català, Barcelona, Aedos, p. 117; J. FONTANA (1994). «L’altra renaixença: 1860 i la represa d’una cultura nacional catalana», a P. GABRIEL (dir.), Història de la cultura catalana, vol. V, p. 17-33.

13. REDACCIÓ (1901), «Manuel de Lasarte», El Diluvio (Barcelona) (21 febrer 1901), p. 4-5.

14. Sobre l’organització i l’evolució del PRDF els millors estudis són els de C. A. M. HENNESSY (1962), La República federal en España: Pi y Margall y el movimiento republicano federal 1868-1874, Madrid, Aguilar; C. PÉREZ ROLDAN (2001), El Partido Republicano Federal 18681874, Madrid, Endymion, i per la seva brevetat sintètica és interessant el d’I. MOLAS (ed. i dir.) (2000), Diccionari dels partits polítics de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 269279.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

el Club va ser substituït per un consolat, quan Serraclara va ser elegit diputat republicanofederal. Almirall era el nou president, mentre que Lasarte es mantenia com a vicepresident. Aquest va participar activament en la redacció de La Revista Republicana-Federalista, dirigida per Almirall, publicació bimensual que tenia com a objectiu desenvolupar la ideologia republicanofederal. En aquest període, el Club dels Federalistes va decidir que per impulsar el seu projecte polític discutirien, en sessions obertes al públic, els projectes d’una possible constitució federal espanyola i d’una de particular per a Catalunya, a partir d’uns esborranys que Almirall i Lasarte havien escrit i publicat a finals de 1868. Almirall era l’autor de la part referent a la constitució federal espanyola, mentre que Lasarte s’ocupà de la catalana. González Casanovas assegura que el text discutit al Club dels Federalistes conté les principals qüestions teòriques, legals i organitzatives sobre la vertebració de l’estat espanyol; una problemàtica política vigent entre la Revolució de Setembre de 1868 i la proclamació de la segona República espanyola i, de fet, plenament vàlida actualment.15

El grup de Lasarte, els federals intransigents barcelonins, no confiava en la possibilitat d’organitzar una federació des de dalt, és a dir, per l’activitat de les Corts Constituents. En conseqüència, volien transformar el sistema polític i institucional espanyol, centralista i uniformitzador en un de federal, descentralitzat i respectuós amb la diversitat cultural espanyola, amb una revolució federal des de baix, per la iniciativa de les classes populars de la perifèria de l’Estat. Aquesta revolució, segons la seva terminologia, implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació. Els federals intransigents barcelonins es caracteritzaven pel seu idealisme, pensaven que les idees estaven per sobre de les persones, pel seu dogmatisme, ja que posaven el seu projecte per sobre de qualsevol tàctica política, i pel seu maximalisme, tal com reflectia el seu lema «O tot o res». En canvi, els principals dirigents del PRDF (Estanislau Figueras, Emilio Castelar o Francesc Pi i Margall) eren antics demòcrates republicans que no compartien el projecte polític defensat pels federals intransigents de la capital catalana. El radicalisme d’aquests els allunyava dels càrrecs públics i, a tall d’exemple, Lasarte no en va ocupar mai cap.16

15. Vicepresidente del Club de los Federalistas [V. ALMIRALL i M. LASARTE] (1868), Bases para la constitución federal de la nación española y para la del estado de Cataluña: Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España, Barcelona; C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 129; REDACCIÓ (1901), «Manuel de Lasarte», El Diluvio (Barcelona) (21 febrer 1901), p. 1 i 4-5; J. A. GONZÁLEZ CASANOVA (1974), Federalisme i autonomia a Catalunya, Barcelona, Curial, p. 106112.

16. Per a més informació J. PICH (1999), Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, Barcelona, UPF, p. 161-500, tesi inèdita.

Després del fracàs de la Primera República, el grup de Lasarte, encapçalat per Almirall, es reorganitzà entorn del Diari Català (1879-1881), el primer diari polític i literari escrit en català, des d’on impulsaren la convocatòria del primer Congrés Catalanista (1880), una de les principals fites en l’evolució del catalanisme de l’àmbit cultural al polític. El Diluvio, sota la direcció de Lasarte, participà activament en les polèmiques generades pel Congrés al costat dels partidaris d’Almirall. Aquest grup començà a formular un projecte polític i ideològic que anomenem federalcatalanisme, atès que se centrava en la realitat catalana, alhora que pretenia transformar Espanya en un estat compost que retornés l’autogovern a Catalunya i n’acceptés la realitat diferenciada, des d’un ideari fonamentat en el federalisme asimètric. Els federalcatalanistes trencaren la seva vinculació amb el republicanisme federal espanyol, quan Estanislau Figueras i Pi i Margall es disputaven el control del que quedava del PRDF, el 1881. La pugna entre els dos dirigents d’orígens catalans implicà que Pi tornés a la capital catalana, després de trenta-quatre anys d’absència, en plena campanya per reafirmar el seu lideratge. La seva estada a Barcelona posà de manifest l’existència de profundes divergències entre el seu projecte politicoideològic republicanofederal simètric i el defensat pels federalcatalanistes, fonamentat a recuperar l’autogovern català. Per tant, aquests es trobaren en la dicotomia de quedar reduïts a ser una tendència dintre del republicanisme federal espanyol, minoritària i subsidiària del projecte pimargallià, o intentar polititzar el moviment catalanista. Optaren per aquest darrer projecte amb la constitució del Centre Català (1882-1894), la primera associació política catalanista.17

Lasarte tingué un paper molt rellevant al Centre Català, on va ser un dels membres de la comissió organitzadora, president de l’entitat entre 1884 i 1885, secretari el 1882 i el 1884, alhora que participà en l’elaboració del projecte del primer programa polític catalanista (1882), en l’organització del Segon Congrés Catalanista (1883) —aquest impulsà el trencament del catalanisme en vies de politització amb les formacions polítiques d’àmbit estatal— i en la mobilització que es concretà en el Memorial de greuges (1885). El Centre impulsà un projecte federal d’orientació sobiranista que tenia com a referents els moviments autonomistes hongarès i irlandès i els sistemes polítics dels Estats Units, de Suïssa i de l’Imperi austrohongarès. En aquesta avinentesa, semblava que podrien polititzar el catalanisme, però es tractava únicament d’un miratge, tant

17. La trajectòria del primer diari polític modern escrit en català ha estat estudiada per J. M. FIGUERES (1994), El Diari Català, plataforma d’exposició ideològica i d’activisme del catalanisme polític, 1879-1881, vol. 3, Bellaterra, UAB, tesi publicada parcialment a El primer diari en llengua catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999. Sobre la premsa i el Primer Congrés Catalanista: J. M. FIGUERES (2002), Premsa i nacionalisme, Barcelona, Pòrtic, p. 75-105. Per a una altra perspectiva vegeu J. PICH (2003), Almirall i el Diari Català (1879-1881): L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista, Vic, Eumo, 2002.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

pel refús, més o menys intens, de tots els partits espanyols del període i de la premsa vinculada a aquestes formacions polítiques, com per les dissensions dins del moviment catalanista, integrat per sensibilitats molt diferents i de vegades contraposades. El 1887, el Centre Català s’escindí. Lasarte donà suport a Almirall. Participà com a mantenidor en els Jocs Florals alternatius de 1888, organitzats per protestar per la presència de la reina i del cap del Govern als oficials. Finalment, Lasarte, conjuntament amb Frederic Soler, intentà revitalitzar el Centre amb el programa polític de 1890. Però aquest no va poder frenar la lenta davallada de la primera associació política catalanista cap a l’autodissolució, el 1894, que tornà a refundar-se i integrar-se a la Unió Catalanista (constituïda el 1891 pel grup que s’havia escindit del Centre Català). El projecte polític dels federalcatalanistes, en què estava plenament integrat Lasarte, no es consolidà, perquè defensaven un projecte massa catalanista per als republicans, massa republicà per a la major part dels catalanistes, massa radical per als conservadors i massa conservador per als radicals d’aquell període.18

Entre 1882 i 1891, Lasarte va ser un dels principals dirigents del Centre Català, des d’on impulsà la politització del catalanisme amb un projecte polític i ideològic liberal, progressista, regeneracionista i modernitzador que tenia com a objectiu la recuperació de l’autogovern de Catalunya. Tanmateix, a la seva necrològica no hi ha cap referència a la seva activitat catalanista. Possiblement, perquè el catalanisme hegemònic a finals del segle XIX era marcadament conservador, però també pel fet que Lasarte trencà la seva vella amistat amb Almirall, alhora que la seva integritat quedava en entredit, arran de la fallida de l’asseguradora i societat de crèdit La Salvadora, el 1894. L’escàndol s’inicià quan Josep Roca i Roca, el director de La Campana de Gràcia i de L’Esquella de la Torratxa, publicà un article a L’Esquella on afirmava que la societat de crèdit i assegurances vinculada a Manuel de Lasarte i al seu soci i director d’El Diluvio, Josep Laribal (va succeir Lasarte en la direcció del diari el 1881 i va mantenir el càrrec fins al 1895), havia comès irregularitats en la gestió de l’herència de confiança de l’antic regidor Gasull. Laribal possiblement decidí desviar les crítiques contra La Salvadora amb la denúncia de la mala gestió de l’herència d’Arús per part de Valentí Almirall i

18. Sobre la vinculació de Lasarte amb el Centre Català: J. PICH (2002), El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894), Catarroja-Barcelona, Afers, p. 31, 36, 45, 48, 55, 69, 73, 76, 77, 81, 229, 260-261 i 268-270. Trobareu més informació a J. PICH (1999), «El regionalisme tradicionalista, monàrquic, catòlic i espanyolista. La revista La España Regional», El Contemporani, núm. 18, p. 36-45; J. PICH (2000), «Almirall i la crisi del Centre Català (1887-1888)», Afers, núm. 36, p. 479-496; J. PICH (2002), i també a J. LLORENSI VILA (1992), La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM), p. 50-57 i 180-187. Des d’una perspectiva molt favorable, els catalanistes conservadors J. COLL (1998), Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) i el catalanisme possibilista, Barcelona, PAM, p. 106-119 i 130-148, i J. COLL i J. LLORENS (2000), Els quadres del primer catalanisme polític (1882-1900), Barcelona, PAM, p. 23-25.

Antoni Farnés, els hereus de confiança del dirigent francmaçó. Lasarte va permetre que el seu diari dirigís una de les seves famoses campanyes contra Almirall i Farnés que, de retruc, perjudicaven la imatge d’Arús. Amb l’agreujant que Almirall havia estat un dels col·laboradors habituals del diari i amic de Lasarte durant més de vint-i-cinc anys. Malgrat el diluvi de calúmnies i la vehemència habitual dels redactors dirigits per Josep Laribal, la campanya va durar més d’un any, no van poder demostrar mala fe o falta de capacitat a la gestió de l’herència de confiança d’Arús. En canvi, Lasarte va perdre en mesos gran part del prestigi que havia acumulat en dècades, malgrat que Roure, en les seves memòries, ometia aquest trist incident, remarcava l’amistat de Lasarte i Almirall, i el fet que el propietari d’El Diluvio únicament era un treballador, tot i que amb un càrrec rellevant, a La Salvadora.19

L’inici de l’activitat periodística de Lasarte. D’El Telégrafo a El Diluvio

Lasarte va ser un dels principals redactors d’El Telégrafo des de la fundació del diari fins a la suspensió de la publicació el 9 d’agost de 1866, en un període de repressió governamental contra la premsa liberal de tendència progressista i/o republicana. Aquesta suspensió inicià la corrua de canvis de capçalera que finalitzà amb la d’El Diluvio, al cap de tretze anys. Els canvis en el nom del diari no implicaven canvis en la redacció, que continuava amb la mateixa línia política i informativa que el diari suspès per l’autoritat competent. El triomf de la Revolució de Setembre de 1868 implicà que recuperessin la capçalera d’El Telégrafo Manuel de Lasarte el dirigia conjuntament amb el seu nebot, Manuel Patxot de Lasarte, que morí molt jove, el 1874. El diari tornà a ser suspès, a finals d’agost de 1871, en les vigílies de la visita del nou monarca, Amadeu I, a la capital catalana. Josep Laribal ja era un dels redactors del diari. En aquest període, Lasarte i el seu nebot establien l’orientació ideològica de les campanyes del diari, atès que eren els «intérpretes del sentir de los elementos avanzados de Catalunya» (Claramunt, 1929: 16). Lasarte, a més, escrivia articles encaminats a millorar la ciutat, tant estèticament com infraestructuralment.20

19. C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 127-129. Per a més informació sobre la campanya d’El Diluvio contra Almirall i Farnés vegeu GALOFRÉ J. ILLAMOLA-SIMAL (1975), La Biblioteca Arús: Rossend Arús i Arderius (1845-1891) i la fundació de la Biblioteca (1893-1895), Barcelona, UB, p. 120123, memòria de llicenciatura.

20. J. CLARAMUNT (1929), «Commemoració del cinquentenari», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 14-26; J. GIVANELI MAS (1931), Bibliografia catalana, Barcelona, Institució Patxot, p. 107; J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 118-120; J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 48-49.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

Després de la caiguda de la Primera República i amb la restauració de la monarquia, la premsa republicana desenvolupà funcions informatives, però també formatives, tant políticament com intel·lectualment dels republicans, atès que mantingueren viva l’organització republicana durant la primera etapa de la Restauració. En aquesta avinentesa, la llibertat d’expressió de la premsa estava molt limitada per la Llei d’impremta. Tanmateix, els impediments legals no acostumaven a frenar les campanyes del diari de Lasarte. Aquestes, normalment furibundes, vehements i, de vegades, demagògiques, s’originaven per motius diversos, però tenien com a objectiu recurrent el mal funcionament de l’Administració municipal barcelonina i la sistemàtica oposició a la política governamental de la Restauració. L’abril de 1878, Lasarte i La Imprenta, la capçalera del seu diari en aquell període, iniciaren una de les seves campanyes contra l’arbitri municipal que gravava el consum de gas a la capital catalana. Aquesta va donar peu al naixement d’El Diluvio, atès que durant la polèmica amb l’Ajuntament barceloní estengueren les crítiques al governador civil, alhora que publicaven una sèrie d’articles d’Almirall sobre la Renaixença que vulneraven la Llei d’impremta. L’Administració replicà amb multes i amb tres suspensions.21

Davant de l’allau de sancions rebudes en poc temps, Lasarte decidí canviar definitivament de capçalera. En aquesta situació crítica, mostrà la seva vena més humorística quan va publicar el testament del diari, al darrer número de La Imprenta, en què es declarava fill legítim de la Revolució de Setembre de 1868, «a cuyo calor nací, crecí y me desarrollé», nomenava marmessors al progrés i la democràcia i hereu a l’esdevenidor, alhora que anunciava que aquests reivindicarien la seva memòria. No obstant això, Lasarte no tenia cap intenció d’abandonar el periodisme, l’ofici per al qual estava més capacitat. Per tant, optà per mantenir la redacció i la publicació, tot i que amb una altra capçalera, com ja havien dut a terme en dotze ocasions entre 1858 i 1879. Lasarte volia que el nou diari es titulés La Cortina, però aquest títol no va ser acceptat pels funcionaris del registre, ja que era evident que la seva finalitat era burlar-se de Mariano de la Cortina Oñate, el fiscal d’Impremta de Barcelona (és a dir, el censor que denunciava les publicacions que no respectaven la Llei d’impremta). Davant la negativa dels funcionaris a registrar la nova capçalera, Josep Laribal havia exclamat: «si no voleu aquest títol, poseu-li el que vulgueu! El Diluvio per exemple». La proposta va ser acceptada i el 10 de febrer de 1879 la nova capçalera començava la seva llarga singladura. Al cap de poc temps, l’impost que gravava el consum

21. J. CLARAMUNT (1929), «Commemoració del cinquentenari», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 3-9; J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 118-120; J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 20. Sobre el marc legislatiu, la censura, els processaments i les coaccions que limitava la llibertat d’expressió de la premsa republicana, p. 44-47.

del gas era retirat i aquesta decisió ajudava a consolidar el diari de Lasarte.22

En la primera dècada d’El Diluvio (1879-1889), el diari estava encapçalat pel tàndem Lasarte-Laribal, ambdós no faltaven ni un dia a la redacció. El primer havia delegat la direcció en el segon, el 1881, però no s’havia desvinculat de l’activitat periodística, ja que tant «escribía una gacetilla mordaz como un artículo de fondo admirable por la profundidad de su doctrina y la corrección de su estilo» (Claramunt, 1929: 5-6). Lasarte, possiblement, renuncià a la direcció per evitar-se problemes legals, si les coses anaven mal dades. En aquest període, utilitzava els pseudònims de Periquín, Z i ***, alhora que la seva vella passió literària de tarannà romàntic l’impulsava a escriure els fulletons del diari. Després de 1890, Laribal, home molt independent i amb fama de vell galant, passava per propietari d’El Diluvio. En canvi, Lasarte començà a reduir la seva activitat, atès que s’havia prodigat molt com a periodista i polític republicà. Va deixar d’anar a la redacció a les nits, quan s’escrivia l’edició del matí que acostumava a ser la més densa i polèmica, i hi anà als matins, quan escrivien l’edició de la tarda. En els darrers anys de la seva vida, quan anava a la redacció es dedicava fonamentalment a xerrar, explicar anècdotes i mostrar el seu enginy, fins a la mort d’«el recio luchador que desde la aparición de El Telégrafo no había cesado de escribir, abatióse por el peso de los años» (Claramunt, 1929: 26).23

Lasarte morí amb setanta anys d’una malaltia cerebral. Els redactors del seu diari recordaven que havia estat «hombre de ideas levantadas, jamás se mostró dispuesto a transigir con los que sólo obedecían a miras mezquinas o perseguían proyectos ruínes» (Redacció, 1901: 4). En la seva necrològica, recordaven el seu caràcter afable, la intel·ligència, la prodigiosa memòria, el talent, la laboriositat i la producció literària. Lasarte era l’autor d’algunes obres teatrals, de novel·les com els Azares de la fortuna: Novela de costumbres criminales (1885), Maridada (1888), Bocetos (1893), i poesies com les del llibre Divagacions (1881). Però per sobre de tot era «un periodista ilustre, uno de los más preclaros redactores (...) sus relevantes hechos, que habran de ser en lo sucesivo la norma a que sigamos ajustando invariablemente nuestros actos» (Redac-

22. J. CLARAMUNT (1929), «Commemoració del cinquentenari», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 3-9 i 18-23; F. PUJULA (1929), «¡¡¡El Diluvio!!! La paradoja del nombre», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 45; J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 118-120; E. JARDÍ (1979), «Les grans famílies de la premsa», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 28; J. MONTANER (1979), «El Diluvio, centenari no celebrat», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 43; C. ROURE (1998), «Aparición de El Diluvio», Recuerdos de mi larga vida, tom VIII, Vic, Eumo i IUHJVV, p. 115-118.

23. J. CLARAMUNT (1929), «Commemoració del cinquentenari», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (10 febrer 1929), p. 5-6 i 23-26. Sobre Laribal vegeu A. HURTADO (1956), Quaranta anys d’advocat, Barcelona, Xaloc, p. 98.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

Josep Pich i Mitjana

ció, 1901: 1). Lasarte treballà per al seu diari com a director, redactor o col·laborador «con verdadero amor, y cuando ya se hallaba distanciado de las luchas políticas, escribía todavía novelas» (Roure, 1926: 130131), per al fulletó del diari.24

Al seu enterrament hi va anar el bo i millor del republicanisme barceloní (hi assistiren Jover, Junoy, Sanpere i Miquel, Vallès i Ribot, Coromines, Serraclara, Llanas, Pellicer, entre d’altres). Però els redactors del seu diari evitaren qualsevol referència al seu passat catalanista. La premsa barcelonina, amb la lògica excepció d’El Diluvio, no va donar rellevància a la seva mort. En els seus darrers anys, Lasarte mantingué un cert prestigi en el republicanisme barceloní, més o menys federal, però la desencertada campanya contra Almirall per l’herència de confiança d’Arús i l’escàndol vinculat a la societat de crèdit i asseguradora La Salvadora havien posat fi al seu prestigi entre les diferents tendències catalanistes. Cal tenir present que, el 1900, un any abans de la seva mort, L’Almanac de l’Esquella de la Torratxa, quan repassava la premsa barcelonina, descrivia El Diluvio com el diari que «ataca lo decent / ensalsa lo dolent / busca herencias a l’hora. / Es lo net conseqüent / de Donya Salvadora».25

Aproximació a El Diluvio

El diari de Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso va ser una publicació excepcional pel seu caràcter d’empresa familiar, tot i ser un periòdic de combat vinculat al republicanisme, pel títol insòlit del diari, per la llarga durada de la publicació, i també per la seva relació amb les formacions polítiques republicanes, perquè El Diluvio «contemplava l’actuació de les organitzacions i de les figures republicanes des d’una actitud de superioritat moral i amb l’afany d’iconoclàstia, a manera de guardià de les essències» (Culla i Duarte, 1990: 19). El 1896, l’almanac de Barcelona Còmica afirmava que els dos diaris republicans més importants de Barcelona eren La Publicidad i El Diluvio, però amb diferències significatives, ja que el primer, vinculat al republicanisme possibilista de Castelar, [...] satisface y gusta mucho a los demócratas dueños de bufetes, comercios, buques, talleres, fábricas, fincas o cupones, pero no responde al radicalismo innato de quienes carecen de ellos y de aquí la existencia de El Diluvio. La república, según La Publicidad, sería la monarquía sin

24. REDACCIÓ (1901), «Manuel de Lasarte», El Diluvio (Barcelona) (21 febrer 1901), p. 1 i 45; C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 130-131.

25. REDACCIÓ (1901), «Manuel de Lasarte» i «Gacetilla», El Diluvio (Barcelona) (21 i 22 febrer 1901), p. 4-5 i 8; C. ROURE (1926), «Manuel de Lasarte», Recuerdos de mi larga vida, tom II, Barcelona, Biblioteca de «El Diluvio», p. 127; J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 116-117; E. JARDÍ (1979), «Les grans famílies de la premsa», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 29.

sus atributos externos [...]. La república de El Diluvio sería... «el acabóse» (reproduït a Voltes, 1978: 200).26

L’estil del diari de Lasarte era plebeu i immutable des de la seva fundació. Es caracteritzava per la contradicció i per donar la «importància d’un article a una font embussada [...] i negligir la gran qüestió política del moment» (Ametlla, 1963: 363). Amb tot, els seus articles sempre tingueren pes i influència en la societat barcelonina. Ja durant els primers anys de la publicació, entre 1858 i 1864, va establir una dura pugna amb el Diario de Barcelona, fins al punt que aquest darrer, que es venia més car, acumulà un dèficit d’uns «20.000 duros» (Guillamet, 1997: 165). El 1880-1881, El Diluvio era el segon diari que més pagava per l’impost del timbre, tot i que a una distància considerable del primer, el Diario de Barcelona. Ametlla no coneixia el seu tiratge, però assegurava que no hi havia

[...] cap taverna, cap barberia, cap enllustrador on no el veiéssiu. Era el diari que un compra al carrer i no l’acull a casa [...] era el diari barceloní per excel·lència, que anava poc fora de la ciutat, però que un cert tipus de gent, a Barcelona, no podia passar sense fullejar cada dia. I entre els lectors hi ha una barreja, en la qual entren l’empleat municipal, el petit botiguer, el dependent de comerç, l’obrer i de vegades homes importants i de la dreta, que se n’amaguen com d’un vici lleig (Ametlla, 1963: 363).27

La trajectòria d’El Diluvio, durant seixanta anys menys quinze dies i els vint-i-dos anteriors amb diverses capçaleres, va ser accidentada i sovint escandalosa. El diari de la família Lasarte es caracteritzà pel seu republicanisme federal, pel seu radicalisme, pel seu anticlericalisme, pel seu estil vehement, de vegades, proper a la demagògia, pel seu criteri fet a la seva, ja que «interpretava els principis com li semblava i sense obeir cap disciplina» (Ametlla, 1963: 360), i per la denúncia sistemàtica dels tripijocs municipals, tant quan l’Ajuntament estava en mans dels partits dinàstics (liberals i conservadors) com en les dels republicans lerrouxistes. Tot plegat li va donar una gran popularitat, sovint per calumniar-lo, tot i que va ser un diari «barceloní en grau superlatiu, defensava una tradició molt vuitcentista, xarona i satírica [...] El Diluvio era un diari “pintoresc, incongruent i anàrquic”. Però que comptà en la vida barce-

26. P. VOLTES BOU (1978), La política de fin de siglo, a través de la prensa barcelonesa de la época, Barcelona, Instituto Municipal de Historia, p. 200; J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 19, 27 i 30. 27. P. VOLTES BOU (1977), Barcelona i la seva premsa al segle XIX, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, p. 30-31. El primer era el Diari de Barcelona 10.309,56 ptes., mentre que el segon era El Diluvio amb 3.108,57; C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 214-218 i 363; J. Ll. GÓMEZ MOMPART (1992), p. 133 i 124; segons dades de M. C. García Nieto, El Diluvio el 1905 tenia un tiratge de deu mil exemplars i Gómez Mompart assegura que el 1918 tenia un tiratge de disset mil exemplars; J. GUILLAMET (1997), «El segon Brusi, la propietat del Diario de Barcelona i l’aparició d’El Telégrafo», Treballs de Comunicació (Barcelona), núm. 8 (octubre), p. 165.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

lonina, i no solament en la política, sinó en els costums i tot» (Torrent i Tasis, 1966: 121-122). El Diluvio gaudia d’una llegenda comparable a la seva popularitat. Els elements que possibilitaven el seu èxit popular també es trobaven en els orígens de la seva mala fama. La premsa que rebia les seves crítiques afirmava que el seu estil era ofensiu respecte a les persones, partits i altres diaris, pel to demagògic i de vegades barroer, per l’anticlericalisme

[...] violent i de mal gust que conreava i la tendència a anar per les seves en totes les causes comunament acceptades, o la seva inspiració en principis que sols podien ésser els seus, li havien valgut la hostilitat de molts sectors, àdhuc entre els republicans (Ametlla, 1963: 354).28

El periodista i polític Claudi Ametlla, redactor d’El Diluvio entre 1915 i 1917, ens n’ha deixat un retrat brillant i maliciós. Ens diu que aquest no tenia bona reputació, perquè

[...] allò era una olla, o era can seixanta, i empro expressions poc exquisides, que enlloc serien tan adequades. I perquè era així tenia importància a Barcelona, més de la que creia la gent de sa casa. Tots els que no estan d’acord amb res, els qui volen anar a la seva, els descontents, els indisciplinats, els qui també són una olla, hi trobaven el seu òrgan. Era la veu, el crit del carrer, sense control ni tria, desorbitat i contradictori, però viu i simple; una veu que parla clar, que diu pa al pa, i vi al vi, sense gaires escrúpols crítics ni miraments amb la veritat, i molt menys amb l’estil. En fi: un diari populatxer, més que popular (Ametlla, 1963: 359).

Ametlla va ser introduït a la redacció d’El Diluvio per Amadeu Hurtado, un dels advocats i col·laborador del diari de la família Lasarte. Tanmateix, no en guardava un record tant àcid com Ametlla, ja que per Hurtado,

[...] si l’Ateneu [Barcelonès] era la casa dels intel·lectuals que tenia vistes a la Rambla, El Diluvio era la Rambla mateixa. Perquè la nota més típica d’aquell diari, sens dubte un dels més originals del món, era que el feia [...] la gent del carrer. El nombre de cartes, notes, solts i articles que rebia diàriament era impressionant, i una bona part d’aquest material, si feia referència a coses del dia, era enviat directament a les caixes, després d’haver-hi passat els ulls el redactor en cap Jaume Claramunt (Hurtado, 1956: 97-98).

Reconeixia l’esperit contestari del diari, però remarcava que també publicava articles doctrinals i polítics tan seriosos com la resta de la premsa del moment.29

28. C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 360; J. TORRENT i R. TASIS (1966), Història de la premsa catalana, vol. I, Barcelona, Bruguera, p. 121-122.

29. A. HURTADO (1956), Quaranta anys d’advocat, Barcelona, Xaloc, p. 97-99; C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 359. Un apunt biogràfic de Jaume Claramunt i Mesa (nascut a Cuba, redactor d’El Diluvio des de finals del segle XIX, quan els cubans lluitaven per la seva independència, i director entre 1916 i 1938) a E. SANJUAN (1933),

El Diluvio era el diari de les classes populars i el seu discurs plebeu i «abocat a campanyes d’escàndol, que solien durar mesos, que podien perseguir mòbils honestíssims, o també tot el contrari» (Ametlla, 1963: 360). Les campanyes sorgien per iniciativa dels redactors o per la proposta de «qualsevol amic —i per a ésser-ho només calia anar a passar una estona a la redacció— podia fer-hi publicar l’escrit que volia. Els amics eren de la més diversa extracció» (Ametlla, 1963: 360). Hurtado afirmava que a la redacció d’El Diluvio:

[...] vaig conèixer gent de totes menes perquè era la casa de tothom. Hi anaven revolucionaris i conservadors, catalanistes i republicans, obrers i menestrals, tots els qui tenien alguna queixa o alguna protesta que volgués expansionar-se sense trobar un altre lloc, contra una injustícia, sovint del propi partit o del mateix gremi [...] les converses i les discussions dels concurrents de la redacció fossin d’una llibertat de judici que no s’entrebancava en gaires respectes (Hurtado, 1956: 98).30

Un dels aspectes que singularitzava El Diluvio era el seu criticisme contestari sistemàtic, tot i que de vegades excessiu i groller, i la manca de servituds partidistes que li permetien reflectir els punts de vista dels seus lectors. El diari de Manuel de Lasarte s’havia caracteritzat des de la seva etapa inicial per respectar sempre la independència de criteri dels seus redactors. Aquests escrivien amb plena llibertat, fins al punt d’arribar a contradir-se. A tall d’exemple, el mateix Ametlla reconeixia que sempre va tenir plena llibertat per denunciar els tripijocs municipals i especialment la corrupció de l’Administració municipal en mans dels lerrouxistes. Tanmateix, criticava la manca d’una línia editorial del diari, atès que «força vegades em trobava al mateix diari notes defensant un criteri oposat al que jo sostenia. S’hi arribà a donar el cas d’omplir una pàgina combatent un projecte que, a la pàgina encarada, un altre escrit posava als núvols» (Ametlla, 1963: 359). Quan va protestar l’informaren que la llibertat de criteri dels redactors havia estat la norma de sempre a El Diluvio. Aquesta norma, que reflectia una determinada manera d’entendre la política dels federals intransigents des del sexenni democràtic, era respectada per Hurtado, quan explicava que era freqüent que «al costat d’un escrit francament catalanista n’aparegués un d’un altre amic [de la redacció] en sentit contrari» (Hurtado, 1956: 98). A El Diluvio, hi van escriure «todas las personas liberales de algun relieve en Barcelona», ja que les seves pàgines sempre estaven obertes a totes les teories, sempre que fossin de tarannà democràtic i era l’únic diari amb prou força per anar «no contra corrien-

«Los futuros medallones de El Diluvio», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (75 anys de publicació) (1 novembre 1933), p. 32-33. Per a una visió més crítica de Claramunt: C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 360-362. 30. A. HURTADO (1956), Quaranta anys d’advocat, Barcelona, Xaloc, p. 98; C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 360.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

te, sino para desviarla, deshaciendo en parte la teoría balmesiana» (Serra Crespo, 1929: 33).31

Manuel de Lasarte i Josep Laribal eren recordats com dos periodistes molt capaços que van donar l’impuls definitiu a la consolidació d’El Diluvio, ja que «le marcaron con su actuación y ejemplo los derroteros señalados por el deber profesional. Hombres del porvenir, superiores a su tiempo, no se limitaron a ver —función instintiva— y llegaron a preveer —acierto intelectual— lo que sería el periodismo andando el tiempo». Després de la mort d’ambdós quedava garantida la dinastia dels Lasarte, hereus del diari, «pero mejores herederos aún del pensamiento luminoso y de la voluntad inquebrantable del fundador», alhora que impulsaven El Diluvio a l’altura de les més importants rotatives del període (Hermes, 1929: 32).32

El 1933, celebraren el 75è aniversari de la fundació d’El Telégrafo com a data d’inici de la trajectòria d’El Diluvio, perquè «no es el mismo nombre, pero es idéntico el blasón, igual su divisa: sin miedo y sin tacha». Malgrat la seva fama, en la premsa barcelonina asseguraven que els seus antecessors els van deixar un patrimoni de valor, austeritat i virtut que mantenien com a línia de conducta per servir a Catalunya i Espanya. Recordaven que havien estat els més entusiastes precursors de la República, tant en la de 1873, com en la proclamació de la de 1931. El 1933, El Diluvio era un diari modern, amb un patrimoni consolidat, atès que comptaven amb un edifici propi, on s’aplegava l’àmplia redacció i tres rotatives (la primera va començar a funcionar el juliol de 1904, la segona el maig de 1922 i la tercera el juny de 1932).33

El propietari Manuel de Lasarte Aran, el fill de Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso, no intervenia en la línia editorial del diari, mentre «cada mesada pogués cobrir-hi el seu pressupost familiar, que no era petit (i no li manca mai) trobava que l’empresa rutllava» (Ametlla, 1963: 360). Tanmateix, els seus tres fills van treballar en El Diluvio, dos com a periodistes, Conchita de Lasarte Busquets (amb secció pròpia, els «miércoles femeninos») i el primogènit, Juan, Juanito, de Lasarte Busquets, crític teatral que signava amb el pseudònim Lara, mentre que José, Pepito, de Lasarte Busquets s’encarregava de les finances del diari. La trajectòria d’El Diluvio finalitzà amb la victòria dels franquistes. El darrer

31. M. SERRA CRESPO (1929), «Una trayectoria bien acusada», El Diluvio (Barcelona), núm. 36 (10 febrer 1929), p. 33; A. HURTADO (1956), Quaranta anys d’advocat, Barcelona, Xaloc, p. 98; C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 359; J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 19.

32. HERMES [M. BRUNETI SOLÀ] (1929), «El Diluvio de ayer, de hoy, el de mañana», El Diluvio (Barcelona), núm. 36 (10 febrer 1929), p. 32.

33. REDACCIÓ (1929), El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (75è aniversari) (1 novembre 1933), p. 3-4.

número sortia a la llum el 25 de gener de 1939. Manuel de Lasarte i Aran va ser empresonat i morí a la Model, mentre que els vencedors expropiaren l’edifici i les rotatives del seu diari. El seu pare, Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso, va poder adaptar-se als canvis polítics de la segona meitat del segle XIX i a la caiguda de la Primera República, però el diluvi repressiu que seguí al triomf franquista en la Guerra Civil li costa la vida al seu fill, no per la seva activitat periodística, que no en tenia, sinó pel tipus de periodisme contestari que havia impulsat El Diluvio durant més de seixanta anys.34

Conclusions

Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso va ser un activista cultural i polític. Al primer àmbit, va participar en la gènesi de la premsa i del teatre modern escrits en català impulsada pel grup que es vertebrà entorn de la rebotiga de Frederic Soler. Lasarte col·laborà activament en la Renaixença, tant en la seva vessant culta com en la popular. A l’àmbit polític, estigué plenament implicat a les lluites del període en què li pertocà viure. Inicià la seva militància política en el PRDF de la capital catalana, després de la Revolució de Setembre de 1868, on va ser un dels dirigents dels federals intransigents partidaris de transformar el sistema polític i institucional espanyol, monàrquic, centralista i uniformitzador, en un de democràtic, republicà i veritablement federal. Durant el període inicial de la Restauració, amb el restabliment de la monarquia i la consolidació del sistema centralista, el federalisme intransigent barceloní, del qual Lasarte era un dels seus dirigents, evolucionà cap el que anomenem federalcatalanisme; un projecte polític i ideològic fonamentat en l’intent de transformar Espanya en una federació asimètrica que retornés l’autogovern a Catalunya i n’acceptés la realitat diferenciada. El 1881, els federalcatalanistes trencaren les seves relacions amb el PRDF dirigit per Pi i Margall, per impulsar la politització del moviment catalanista amb la creació del Centre Català, la primera associació política catalanista. Aquest projecte no reeixí per la reacció tant dels partidaris del centralisme com dels sectors regionalistes i/o catalanistes més conservadors.

34. E. SANJUAN (1933), «Los futuros medallones de El Diluvio», El Diluvio (Barcelona), núm. extraordinari (75 anys de publicació) (1 novembre 1933), p. 32-35; C. AMETLLA (1963), Memòries polítiques 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 360; E. JARDÍ (1979), «Les grans famílies de la premsa», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 29; J. MONTANER (1979), «El Diluvio, centenari no celebrat», L’Avenç (Barcelona), núm. 18 (juliol), p. 44; J. B. CULLA i À. DUARTE (1990), La premsa republicana, Barcelona, Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes, p. 37-38; J. M. HUERTAS CLAVERIA (dir.) (1995), 200 anys de premsa diària a Catalunya 1792-1992, Barcelona, Fundació Caixa Catalunya, p. 128-129.

Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D’ El Telégrafo a El Diluvio

Lasarte, però, va ser sobretot un gran periodista. La seva trajectòria en la història de la premsa catalana és excepcional, ja que la seva activitat periodística abraça tota la segona meitat del segle XIX. La seva vida ens mostra el pas dels inicis del periodisme català, quan aquest era gairebé una activitat artesanal fonamentada en l’opinió, a un periodisme a les albors de la modernitat, empresarial i basat en la informació. Possiblement, la principal contribució de Lasarte a la història catalana i específicament a la de la premsa va ser la fundació d’El Diluvio. Aquest singular diari que ha estat qualificat de díscol, confús, anàrquic o «populatxer», però que al mateix temps s’erigia en defensor dels més humils, en veu dels dissidents, en impulsor de reformes necessàries i en portaveu de les esquerres catalanes. Aquestes, molt sovint, defensaven plantejaments divergents que quedaren reflectits en les pàgines d’El Diluvio, perquè aquest respectà sempre la independència de criteri dels seus redactors i això és molt difícil de trobar en el passat i en l’actualitat.

Manuel de Lasarte va ser el fundador d’una dinastia periodística i d’una empresa, El Diluvio, que va saber adaptar-se als temps i a la informació de masses, que únicament pogué estroncar el triomf franquista. De fet, la vida de Lasarte té moltes llums i algunes ombres. La seva errada més greu possiblement va ser permetre la desencertada campanya contra el seu vell amic Almirall. No obstant això, aquesta arranca de la fallida de l’entitat d’estalvis i asseguradora La Salvadora, perquè Lasarte era un periodista excepcional, però possiblement no era tan brillant com a financer. Tanmateix, cal que la seva memòria i la del seu diari sigui recuperada en tota la seva complexitat per millorar els nostres coneixements no només d’història de la premsa, sinó també de la construcció nacional catalana.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 107-116

Secció oberta

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions1

per Josep Àngel Guimerà i Orts2

1. Aquest text està basat en la recerca duta a terme per l’autor per al seu treball de recerca de doctorat: Josep Àngel GUIMERÀI ORTS (2002), Elements teòrics i metodològics per a l’anàlisi de l’estructura i les polítiques de comunicació local a Catalunya(1978-2001), Bellaterra, Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Treball de recerca del doctorat. El treball va ser dirigit per la professora Maria Corominas i es va defensar el 16 de setembre de 2002.

2. L’autor vol agrair a la professora Maria Corominas els comentaris, sempre encertats i impagables, fets en el procés d’elaboració del treball de recerca i d’aquest mateix text. També vol agrair a Marta Civil l’impuls i el suport donats per produir aquest text, tal com també ho va fer al llarg del treball de recerca del doctorat.

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions

Introducció: la recerca sobre comunicació local a Catalunya, 1978-2002

Des del naixement de la recerca contemporània sobre comunicació a Catalunya a finals de la dècada dels setanta, la comunicació local i els mitjans que la conformen han estat un fenomen que ha cridat fortament l’atenció dels investigadors del Principat. De fet, els mitjans locals van ser identificats ben aviat com un dels trets definitoris del sistema comunicatiu català (Corominas, 1997; Jones, 1998; Corbella, 2002). La importància donada a la comunicació local i l’interès que hi van mostrar els investigadors ha fet que, al cap de vint-i-cinc anys, s’acumuli una gran quantitat d’aproximacions, sobretot dels anys vuitanta, que han contribuït a generar una tradició de recerca centrada específicament en l’estudi de la comunicació local a Catalunya (Corominas, 1997; Jones, 1998 i 2002).

Tal com vàrem intentar posar de manifest al treball de recerca del doctorat, l’existència d’aquesta línia d’investigació ha acabat generant un volum notable de coneixement sobre la comunicació local al Principat (Guimerà, 2002). D’una banda, existeixen un nombre elevat d’obres que s’han centrat en la descripció de la comunicació local a Catalunya i els mitjans que la conformen. D’altra banda, i aprofitant la tasca duta a terme en la descripció del fenomen, es van desenvolupar diversos intents de teorització i conceptualització, amb la intenció de crear eines per interpretar l’experiència.3

En aquest text volem aportar una visió de conjunt dels intents de delimitació i descripció de l’objecte d’estudi i quin impacte, tant positiu com negatiu, han tingut sobre el coneixement de l’objecte d’estudi.

La descripció de l’objecte d’estudi: les aportacions

Tot i el marcat perfil dinàmic, canviant i inestable de la comunicació local catalana (Corominas i Moragas, 2000 i 2003), la recerca específica sobre comunicació local ha mostrat una gran capacitat descriptiva i ha estat en condicions d’identificar, al llarg de tot el període, els diferents mitjans que configuren l’objecte d’estudi.

Així, a inicis dels anys vuitanta es va identificar clarament l’existència de la premsa local i comarcal (Guillamet, 1983), dels butlletins municipals (Huertas Claveria, 1981 i 1982; Busquet, 1982), de les ràdios municipals (Castelló Rovira, 1979; Esteve, 1982; Berrio i Saperas, 1983) i, en menor mesura, les ràdios lliures (Prado, 1980). En aquesta primera època va tenir una gran importància la participació de les administracions públiques. Així, en el període 1981-1983 s’han detectat no menys d’on-

3. Per a més informació sobre els esforços de conceptualització, vegeu Guimerà (2001 i 2002).

ze censos i llistats sobre mitjans locals (premsa comarcal, butlletins municipals i ràdios municipals) impulsats per la Diputació de Barcelona o la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de sistematitzar el coneixement sobre una experiència en plena eclosió (Guimerà, 2002: 35-40).

De fet, aquest tipus d’aportacions es consideren una mena de prerecerca que estableix la possibilitat de posar en funcionament les primeres reflexions i aproximacions teòriques i de tall interpretatiu a l’objecte d’estudi (Corominas, 1997: 128). En els anys següents, aquestes aportacions des de l’administració pública van anar desapareixent progressivament per fer-ho totalment als anys noranta, fet que va privar la recerca d’una eina força útil (Corominas, 1997: 128).

Posteriorment, tal com avançaven els anys vuitanta i evolucionava el sistema comunicatiu local, es va detectar el naixement de la televisió (Prado, 1985a; Universitat Autònoma de Barcelona, 1985; Moragas i Corominas, 1988), de manera que l’objecte d’estudi s’ampliava a tres mitjans: premsa, ràdio i televisió. Finalment, les darreries dels anys noranta han ofert una doble mostra de capacitat d’identificació dels canvis en l’objecte d’estudi. D’una banda, els investigadors han detectat el sorgiment d’iniciatives locals a Internet (Corominas i Moragas, 2000 i 2003; Moragas, Domingo i López, 2002). De l’altra, també s’ha posat de manifest la irrupció de nous agents dins de la comunicació local a Catalunya, com ara grups de comunicació espanyols i catalans, i també el sorgiment de grups multimèdia locals o de processos de concentració de la propietat dels mitjans (Corominas i Moragas, 2000 i 2003).

A més de saber detectar els diferents elements que conformen l’objecte d’estudi, la recerca també ha tingut una gran capacitat per identificar les múltiples dimensions que intervenen en el naixement, funcionament i evolució dels mitjans locals. Com en el cas anterior, aquesta capacitat també es va mostrar els primers anys vuitanta, tot just en el moment d’eclosió del fenomen estudiat i de naixement de la recerca. Ja sigui en el camp de la premsa (Guillamet, 1983), de la ràdio (Berrio i Saperas, 1983; Martí, 1982) o del conjunt dels mitjans del moment (Universitat Autònoma de Barcelona, 1985), es va saber veure quines eren les dimensions que donaven forma a una realitat complexa i molt dinàmica. Posteriorment, són diverses les obres que apliquen aquestes dimensions en diversos mitjans, especialment la televisió (Prado i Moragas, 1991 i 2002), però també la ràdio (Corominas, Díez i Bergés, 1998).

A mode de síntesi, les dimensions que ha anat identificant la recerca específica sobre comunicació local com a elements que intervenen en els mitjans locals són no menys d’una dotzena:

— Dimensió estructural: inclou la quantitat de mitjans existents, la identificació de tipologies i la distribució territorial.

— Dimensió organitzativa i de funcionament: considera els models

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions

d’organització interna dels mitjans i quin és el seu funcionament. S’hi inclou la producció i difusió de continguts

— Dimensió lingüística: un aspecte que s’ha considerat clau i en el qual es tracten les llengües utilitzades, amb especial interès per la presència del català i el paper dels mitjans en la recuperació i normalització lingüística i cultural.

— Dimensió social: un altre aspecte considerat clau i en el qual es contempla la relació entre els mitjans locals i la comunitat de referència, especialment en la posada en funcionament de les iniciatives.

— Dimensió jurídica i legal: especialment tractada en ràdio municipal i televisió local pels llargs períodes d’il·legalitat i indefinició jurídica de tots dos mitjans, també s’ha considerat una dimensió bàsica per entendre l’evolució de l’objecte d’estudi.

— Dimensió de consum: element especialment considerat a la premsa; als mitjans audiovisuals, les restriccions per conèixer-ne les audiències n’han limitat la importància.

— Dimensió associativa i de coordinació: analitza les relacions entre els mitjans locals i les diverses formes que aquestes prenen.

— Dimensió de política comunicativa: té en compte l’existència o absència de polítiques comunicatives i el seu impacte en la configuració de la comunicació local. Aquesta dimensió és tractada sobretot en relació amb la jurídica i legal.

— Dimensió econòmica: estudia les vies de finançament i les polítiques de despeses dels mitjans locals.

— Dimensió de continguts: es refereix a allò que difonen els mitjans, el seu origen i la seva tipologia.

— Dimensió tecnològica: centrada en els recursos tècnics de què disposen els mitjans (sobretot els audiovisuals) per produir i emetre. A inici de l’any 2000 està adquirint especial importància, arran de la implantació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), el sorgiment de noves xarxes de distribució (Televisió Digital Terrestre i fibra òptica) i el procés de convergència tecnològica entre mitjans.

— Dimensió industrial i de mercat: una de les últimes dimensions considerades, atén a la importància que als primers anys del 2000 adquireixen els mitjans locals dins del desenvolupament de les indústries de la comunicació a Catalunya.

La importància donada a cada dimensió dins els estudis ha variat al llarg de tot el període, tant en funció dels canvis en l’objecte d’estudi, del mitjà o mitjans considerats com de la perspectiva adoptada per les diferents aproximacions. Així, mentre que dimensions com la lingüística, l’econòmica, la de continguts o la juridicolegal han estat presents en pràcticament

totes les recerques,4 la dimensió social predominava sobretot als anys vuitanta (Esteve, 1982; Moragas, Prado i Mateo, 1983; Universitat Autònoma de Barcelona, 1985; Prado, 1985a i 1985b; Moragas, 1988), i la industrial i de mercat han aparegut amb força a principi de l’any 2000 (Bonet, 2001; Corominas i Moragas, 2000 i 2003; Prado i Moragas, 2002).

La combinació de la identificació dels elements que conformen la comunicació local i la capacitat per detectar les múltiples dimensions que intervenen en la configuració d’un fenomen tan complex, van permetre que la recerca sobre comunicació local es trobés ben aviat en condicions d’elaborar tipologies i també identificar models dins de l’objecte d’estudi. Les tipologies i models els podem trobar explicitats en el camp de la premsa (Guillamet, 1983 i 1987), la ràdio (Berrio i Saperas, 1983; Corominas, Díez i Bergés, 1998), la televisió (Prado, 1985a; Prado i Moragas, 1991 i 2002) i Internet (Corominas i Moragas, 2000 i 2003; Moragas, Domingo i López, 2002).

Les mancances i limitacions

Malgrat les aportacions que hem ressenyat a l’apartat anterior, la descripció de l’objecte d’estudi per part de la recerca específica sobre comunicació local a Catalunya també presenta limitacions i mancances.

En primer lloc, tot i la importància donada a l’objecte d’estudi i el gran interès que va despertar entre els investigadors, la recerca mostra buits notables que afecten la descripció de la comunicació local al llarg del temps. Així, si als anys vuitanta es van dur a terme la immensa majoria de les aproximacions fetes a l’objecte d’estudi entre 1978 i 2002, el 1993 s’obre un període que dura fins a l’any 1999 i en el qual tot just es detecten dos estudis centrats específicament en la comunicació local i en concret en la ràdio (Corominas, Díez i Bergés, 1998; Barbeito i Crespo, 1998).

En segon lloc, la gravetat d’aquests buits augmenta si es té en consideració que, justament en el moment en què decau la recerca, es produeixen alguns canvis de notable importància en l’objecte d’estudi. Així, en el camp de la premsa els grans diaris comarcals comencen a prendre les posicions que els convertiran en líders als seus respectius territoris (Rabadan, 2002; Corominas i Moragas, 2003). Així mateix, en el camp de la ràdio, l’aportació de Corominas, Díez i Bergés (1998) és l’única recerca que ressenya uns dels canvis més importants en el camp de les emissores municipals a Catalunya: el naixement de COM Ràdio. Aquest fet també es reprodueix en el camp de la televisió, ja que en els noranta es comença a abandonar el model comunitari d’emissora per donar pas

4. Vegeu, a tall d’exemple: Guillamet (1983), Berrio i Saperas (1983), Moragas i Corominas (1988), Prado i Moragas (1991 i 2002), Bonet (2001) o Corominas i Moragas (2000 i 2003).

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions

a televisions professionalitzades (Corominas i Llinés, 1992; Corominas i Moragas, 2000 i 2003).

En tercer lloc, cal posar de manifest que els estudis sobre comunicació local no han prestat igual atenció als diferents mitjans al llarg del temps. Així, mentre la televisió no apareix als estudis fins al 1985 (Prado, 1985a; Universitat Autònoma de Barcelona, 1985) quan ja feia quatre anys que existia, comença a acaparar bona part de les atencions a finals dels anys vuitanta (Prado i Moragas, 1991; Costa, Pérez Tornero i Martínez Abadia, 1992) i en torna a tenir a partir del 2000, en plena recuperació dels estudis (Prado i Moragas, 2002).

Pel que fa a la ràdio, es pot considerar que és el mitjà que ha tingut un seguiment més continuat. De fet, va tenir un notable protagonisme als inicis de la recerca sobre comunicació local i tots els anys vuitanta (Martí, 1982; Berrio i Saperas, 1983; Universitat Autònoma de Barcelona, 1985; Farré, Escartín i Casado, 1986). Així mateix, ja hem indicat que va ser l’únic mitjà de comunicació local al qual es van fer aproximacions en el període 1993-1999, amb el fet destacable d’haver estat objecte d’un llibre blanc5 (Corominas, Díez i Bergés, 1999). Finalment, Internet s’ha beneficiat de la recuperació que la recerca presenta als primers anys del 2000, i s’ha pogut inventariar el seu naixement i primer desenvolupament pràcticament en temps real (Corominas i Moragas, 2000 i 2003; Moragas, Domingo i López, 2002).

A aquestes limitacions cal sumar-n’hi dues més que van afectar de manera especial una dimensió clau de l’objecte d’estudi: l’estructural. D’una banda, la combinació de la desaparició a mitjans dels anys vuitanta dels censos i llistats de mitjans locals promoguts per les administracions públiques i el buit en la recerca a la segona meitat dels anys noranta, ha provocat l’absència de sèries històriques sobre els mitjans existents a Catalunya. Aquest fet dificulta l’anàlisi de l’evolució de l’objecte d’estudi perquè no es disposa de coneixement acumulat que permeti la identificació i interpretació de tendències. El problema el posen de manifest explícitament investigacions en el camp de la premsa (Rabadan, 2000) i també de la ràdio (Corominas, Díez i Bergés, 1998).

D’altra banda, la desaparició dels llistats elaborats per les administracions catalanes va generar, sobretot als anys noranta, una tendència en els investigadors a crear els seus propis llistats, ja que no es comptava amb censos fiables o reconeguts pel col·lectiu investigador (Corominas i Moragas, 2000 i 2003; Prado i Moragas, 2002). El problema que es genera és, aleshores, de tipus diacrònic, ja que recerques sobre un mateix mitjà en un mateix període poden donar dades i xifres diferents sobre el

5. Sobre aquest llibre blanc cal fer notar que, tot i que la recerca es va finalitzar, mai es va arribar a publicar. Sí que es va publicar un article elaborat a partir d’aquesta recerca i signat per les mateixes autores (vegeu Corominas, Díez i Bergés, 1998).

nombre i les característiques dels mitjans locals. Així mateix, la interpretació que es pugui fer del fenomen variarà en funció de la precisió i eficàcia en l’elaboració del llistat.

Conclusions

La recerca sobre comunicació local ha mostrat des del seu naixement una gran capacitat per descriure el seu objecte d’estudi. De fet, gràcies a aquesta capacitat actualment comptem amb un conjunt d’aproximacions que ens permeten conèixer aquest fenomen comunicatiu pràcticament des del mateix moment en què les primeres iniciatives es van posar en funcionament a finals dels anys setanta, així com el seu primer desenvolupament al llarg dels vuitanta. Per tant, podem saber quines dimensions van intervenir en aquest naixement, quins protagonistes el van fer possible i, fins i tot, quins són els primers models que van prendre forma i quines tipologies de mitjans es van donar en un moment d’eclosió d’iniciatives.

A inicis del 2000 sembla que s’està donant una situació semblant a la dels anys vuitanta, ja que l’aparició de diverses iniciatives en el camp de la recerca ha permès detectar el sorgiment de les primeres experiències locals a Internet o els primers passos de nous actors dins del sector, sobretot a nivell empresarial. Així mateix, també s’ha pogut conèixer l’existència de nous models i noves tipologies de mitjans; l’aparició de noves dimensions importants en el desenvolupament del fenomen, com ara la industrial i de mercat; o la minva de dimensions tradicionalment considerades en els estudis, com ara la social.

Malgrat tot, s’ha de matisar la importància i validesa de les aportacions esmentades i d’allò que ens permeten saber, ja que les característiques de la descripció de l’objecte d’estudi duta a terme en limita el coneixement. Així, la falta de continuïtat en la recerca, tant en el conjunt de la comunicació local com en cada mitjà concret, ha dificultat enormement l’estudi i el coneixement dels canvis que s’han donat en l’objecte. En aquest punt té especial rellevància la desacceleració de la recerca específica sobre comunicació local entre 1993 i 1999. Tots els indicis sembla que indiquen que en aquest període es van posar en funcionament processos de transformació que van convertir la comunicació local que es va estudiar als anys vuitanta en la comunicació local que a partir del 2000 torna a aixecar l’interès dels investigadors. Davant d’aquesta situació, la recerca s’ha hagut de limitar a constatar i indexar els canvis que hi ha hagut en l’objecte d’estudi un cop ja s’han donat, i solament ha pogut aportar interpretacions basades en indicis.

En conclusió, es pot afirmar que la recerca té ben identificades les dimensions que intervenen en el desenvolupament de la comunicació local; es té un coneixement notable sobre el naixement i primer desenvo-

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions

lupament del fenomen estudiat; i, a principis de 2000 es torna a generar coneixement sobre l’estat actual de l’objecte. Tot i això, les discontinuïtats en els estudis fan que es tingui una perspectiva històrica limitada de l’objecte d’estudi i els canvis que pateix.

Fonts consultades

BARBEITO, Maria Luz; CRESPO, Esteban [en línia] (1998). «Políticas radiofónicas de comunicación local. El caso de Catalunya». A: Revista Latina de Comunicación Social [La Laguna (Tenerife)], núm. 5 (mayo). <http://www.ull.es/publicaciones/latina/a/99radio.htm> [Consulta: juny 2003]

BERRIO, Jordi; SAPERAS, Enric (1983). Una experiencia de comunicación local: Las radios municipales en Catalunya. Barcelona: [s. n.] [Text mecanografiat]

BONET, Montse (2001). La transformació de la ràdio local a Catalunya: Perspectives de futur. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

BUSQUET, Joan (1982). «Necessitat i funcions del butlletí d’informació municipal». A: Cens dels butlletins municipals de Catalunya. Barcelona: Diputació de Barcelona, (Comunicació; 20), p. 14-22.

CASTELLÓ ROVIRA, Joan (1979). «Las radios municipales y locales: síntesis de la ponència». CEUMT [Barcelona: Centre d’Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials], núm. 18 (setembre), p. 54-57.

CORBELLA, Joan M. (2002). Entrevista personal. Barcelona, 17 de juliol.

COROMINAS, Maria (1997). «Estructura i polítiques de la comunicació». A: BERRIo, Jordi [ed.]. Un segle de recerca en comunicació a Catalunya: Estudi crític dels principals àmbits d’investigació de la comunicació de massa. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, p. 99-150.

COROMINAS, Maria; LLINÉS, Montserrat (1992). «La experiencia catalana de radiotelevisión local. Un importante fenómeno social y comunicativo». Telos [Madrid: Fundesco], núm. 30 (juny-agost), p. 125-130.

COROMINAS, Maria; MORAGAS, Miquel de [ed.] (2000). La comunicació local a Catalunya 2000. Bellaterra: Institut de la Comunicació.

— [en línia] [ed.] (2003). La comunicació local a Catalunya 2001-2002 Bellaterra: Institut de la Comunicació. <http://www.portalcomunicacion.com/n_ocl/html_c/informe/pdf/info_cl2002_cat.pdf< [Consulta: maig 2003]

COROMINAS, Maria; DÍEZ, Mercè; BERGÉS, Laura (1998). Llibre blanc de la radiodifusió municipal a Catalunya. Bellaterra. [Text mecanografiat]

— (1999). «Vint anys de ràdios municipals». Quaderns del CAC [Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya], núm. 4 (abril), p. 52-57.

COSTA, Pere-Oriol; PÉREZ TORNERO, José Manuel; MARTÍNEZ ABADÍA, José (1992). Realitat i perspectives de la televisió local. Barcelona: Diputació de Barcelona.

ESTEVE, Antoni (1980). «Radios libres, pero municipales». CEUMT [Barcelona: Centre d’Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials], núm. 25 i 26 (abril-maig), p. 46-51.

— (1982). «Emissores municipals: la ràdio que es pot tocar». Anàlisi [Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 5 (maig), p. 121-128.

FARRÉ, Xavier Francesc; ESCARTÍN, Josefina; CASADO, Adolf (1986). Emissores municipals a Catalunya: Un fenòmen de la comunicació local L’Hospitalet de Llobregat: Patronat Municipal de Comunicació de l’Hospitalet de Llobregat.

GUILLAMET, Jaume (1983). La premsa comarcal: Un model de periodisme popular. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

— (1987). «Què és la premsa comarcal?». A: DIPUTACIÓDE BARCELONA SERVEIDE CULTURA. Cultura i comunicació a l’espai regional.Barcelona: Diputació de Barcelona, Servei de Cultura, p. 45-68.

GUIMERÀI ORTS, Josep Àngel (2001). «De mesocomunicació a mitjans de proximitat. Revisió dels conceptes bàsics en recerca sobre comunicació local a Catalunya (1984-2001)». A: LÓPEZ LITA, Rafael; FERNÁNDEZ BELTRAN, Francisco; DURÁN MAÑES, Ángeles [ed.]. La prensa local y la prensa gratuita. Castelló de la Plana: Publicacions de la Jaume I, p. 499-509.

— (2002). Elements teòrics i metodològics per a l’anàlisi de l’estructura i les polítiques de comunicació local a Catalunya(1978-2001). Bellaterra: Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. [Treball de recerca del doctorat]

HUERTAS CLAVERIA, Josep Maria (1981). «La premsa comarcal suma 44.378 exemplars “diaris” ». Arrel [Barcelona: Diputació de Barcelona], núm. 1 (abril-juny), p. 22-31.

— (1982). «Cens de premsa local i comarcal no diària a Catalunya (1981)». Anàlisi [Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 6, p. 79-90.

JONES, Daniel E. (1998). «Investigación sobre comunicación en España: evolución y perspectivas». Zer [Bilbao: Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco], núm. 5 (novembre), p. 13-51.

— (2002). Entrevista personal. Bellaterra: 10 de juliol.

La descripció de l’objecte d’estudi a la recerca sobre comunicació local a Catalunya (1978-2002): aportacions i limitacions

MARTÍ, Josep Maria (1982). Les ràdios comarcals a Catalunya. Reus: IORTV.

MORAGAS, Miquel de (1988). Espais de comunicació: Experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

MORAGAS, Miquel de; COROMINAS, M. (1988). Local communication in Catalonia (1975-1988). Media spaces and democratic participation. Barcelona: Diputació de Barcelona.

MORAGAS, Miquel de; DOMINGO, David; LÓPEZ, Bernat (2002). «Internet and Local Communications: First Experiences in Catalonia». A: JANKOWSKI, Nicholas W.; PRHEN,Ole [ed.]. Community Media in the Information ades. Perspectives and Prospects. Cresskill (Nova Jersey): Hampton Press, p. 293-316.

MORAGAS, Miquel de; PRADO, Emili; MATEO, Rosario de (1983). «Appropiation des média et decentralitasion». Le Butlletin de l’IDATE [París: IDATE], núm. 13, p. 504-513.

PRADO, Emili (1980). «El desenvolupament de les ràdios lliures a Espanya». Anàlisi [Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 1 (abril).

— (1985a). «Televisión comunitaria en Catalunya». Telos [Madrid: Fundesco], núm. 2 (abril-juny), p. 53-58.

— (1985b). «Radios municipales: una experiencia de comunicación popular». Alfoz [Madrid: Centro de Investigación y Documentación Urbana y Rural], núm. 11, p. 25-30, monogràfic.

PRADO, Emili; MORAGAS, Miquel de (1991). Televisiones locales: Tipologia y aportaciones de la experiencia catalana. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya: Diputació de Barcelona.

— (2002). Les televisions locals a Catalunya: De les experiències comunitàries a les estratègies de proximitat. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya (Quaderns del CAC. Número extraordinari).

RABADÁN, Josep Vicenç (2002). Entrevista personal. Bellaterra: 10 de juliol.

— (2000). Criteris teòrics i metodològics per a l’estudi de la premsa pública municipal a Catalunya 1979-1999. Bellaterra: Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació. [Treball de recerca del doctorat]

UNIVERSITAT AUTÒNOMADE BARCELONA (1985). Primeres Jornades sobre Meso-Comunicació a Catalunya. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 117-130

Secció oberta

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa1

per Marta Civil Serra2

1. Aquest article es basa en el treball de recerca de doctorat de l’autora: Marta CIVIL (2002), Els organismes reguladors de l’audiovisual a Estats Units, Regne Unit, Alemanya i França: Aportacions al debat sobre la creació d’una autoritat audiovisual a l’Estat espanyol, defensat al Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 17 de setembre de 2002, sota la direcció de Bernat López, Universitat Rovira i Virgili (URV), i amb la tutoria de Maria Corominas i Piulats. La recerca s’ha realitzat en el marc d’un projecte de tesi doctoral sobre els organismes reguladors de l’audiovisual a l’Estat espanyol i els motius de l’absència d’una autoritat independent estatal.

2. L’autora vol agrair els comentaris i observacions de Maria Corominas i Piulats i Josep Àngel Guimerà i Orts durant tot el procés d’elaboració d’aquest text.

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

Introducció

Durant els darrers anys, particularment en la dècada dels noranta, un dels grans temes de les polítiques de comunicació a Europa ha estat la posada en funcionament, o la consolidació, del que s’ha convingut a anomenar autoritats reguladores o organismes independents encarregats de controlar el sector audiovisual.

L’organisme regulador de l’audiovisual neix com a eina per vetllar pels drets fonamentals dels ciutadans i evitar possibles pressions dels partits polítics i del govern, en el procés de concessió de llicències i en els mateixos continguts. El seu origen, almenys a Europa, es relaciona amb la desregulació dels antics sistemes radiotelevisius públics i la transició cap a un sistema semicompetitiu en què «conviuen» organismes públics i empreses privades. A mitjan 2003, gairebé tots els països de l’Europa occidental, i molts de l’antic bloc socialista, compten amb una institució d’aquest tipus en el seu ordenament juridicopolític.3

L’objectiu principal d’aquest article ha estat estudiar els fonaments teòrics i històrics dels organismes reguladors de l’audiovisual, però no en abstracte, sinó que hem emmarcat la creació i l’existència d’autoritats reguladores de l’audiovisual a la Unió Europea, dins de la qual hi ha Espanya; hem analitzat comparativament els organismes reguladors als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França, atenent aspectes com ara àmbit comunicatiu regulat, formes i mètodes d’intervenció o aspectes bàsics que es controlen.

La urgència de reflexionar sobre aquestes autoritats ve esperonada pel fet que la Unió Europea recomana que cada estat en creï una abans de plantejar-se la possibilitat de posar en funcionament un organisme paneuropeu (el qual no tindria eficàcia si, prèviament, cada estat no n’ha establert com a mínim un, que controli la regulació audiovisual en l’àmbit estatal) (Rodríguez García, 1998). I especialment tenint en compte que el 2004 serà, per a la Comissió Europea, un any de revisió de la Directiva de la Televisió sense Fronteres, promoguda el 1989 i revisada el 1997.

3. L’Estat espanyol, tot i que gaudeix de democràcia formal i ha viscut el procés de liberalització de la ràdio i de la televisió (a partir de 1983, amb la Llei dels tercers canals, i de 1990, amb la implantació de la televisió privada), actualment és un dels pocs països d’Europa que no disposa d’un organisme regulador de l’audiovisual d’àmbit estatal, tot i que existeixen cinc iniciatives autonòmiques: Catalunya (Consell de l’Audiovisial de Catalunya, CAC), Galícia (Consejo Asesor de Telecomunicaciones y del Audiovisual de Galicia), Andalusia (Consejo Superior Andaluz del Audiovisual), Madrid (Consejo Audiovisual de la Comunidad de Madrid) i Navarra (Consejo Audiovisual de Navarra), i altres projectes de creació d’organismes com al País Basc i al País Valencià (Civil, 2002: 51-56).

Marta Civil Serra

Dificultat en la delimitació conceptual

La primera dificultat en aproximar-nos a aquest objecte d’estudi la trobem en la mateixa delimitació conceptual dels elements, perquè no existeix una terminologia única i uniforme, ni a nivell internacional ni tan sols dins la Unió Europea (Rodríguez García 1998; Tornos, 1999; Palzer, 2002). Aquesta diversitat conceptual es deriva de l’existència de múltiples tradicions jurídiques, però també per la confusió que genera l’ús poc rigorós dels termes, sovint per fer entendre que un organisme té més independència i poders dels que en realitat li han estat atorgats.

Però abans d’iniciar l’estudi de les autoritats reguladores considerem imprescindible intentar definir què entenem per regulació i pel concepte de audiovisual

La regulació és una tècnica d’intervenció singular, ja que «des d’un punt de vista substantiu no és la pròpia del Govern ni de l’Administració, ni tampoc del poder judicial» (Tornos, 2002: 222). Ha de ser una funció dels poders públics, si bé aquests han d’actuar com a àrbitres neutrals que fixen les regles del joc i les fan complir, però no intenten influir sobre el resultat final dels processos.

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, s’entén per audiovisual el «conjunt de mitjans tècnics d’enregistrament i de difusió d’imatges i de sons utlitzats amb la intenció de realitzar i explotar programes que facilitin la formació i la informació». Però aquesta definició de diccionari, a més de discutible (redueix l’audiovisual als mitjans tècnics), resulta massa àmplia i indeterminada per als nostres objectius (Civil, 2002: 17-29).

Una manera de delimitar el concepte és diferenciar-lo d’altres de similars. Així, Joan Majó diferencia, en el camp de la informació, tres grans sectors: les telecomunicacions, l’audiovisual i la premsa, els quals se subdivideixen en tres components: infraestructures, serveis i continguts (Majó, 1997, citat a Tornos, 1999: 23). No obstant això, Tornos adverteix que aquesta distinció no és inapel·lable, ja que dins d’un concepte ampli de audiovisual es poden incloure les telecomunicacions i els nous serveis de comunicació electrònica (Tornos, 1999).

A més, l’evolució tecnològica dels darrers anys està comportant el sorgiment de noves modalitats de comunicació mediada, com ara Internet i les noves formes de televisió que no s’ajusten al concepte clàssic de difusió o broadcasting (d’un emissor a múltiples receptors alhora), sinó més aviat al de les telecomunicacions (d’un emissor a un receptor individualitzadament): el vídeo a la carta, el vídeo sota demanda... Aquestes modalitats plantegen molts dubtes en relació amb la seva regulació, a causa de la seva naturalesa híbrida.

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

Per la seva banda, Tornos proposa circumscriure el terme audiovisual al tipus de comunicació que s’ofereix amb caràcter general a través de la veu i la imatge i que es pot rebre individualment a les pròpies llars (1999: 24): la ràdio, la televisió i Internet. El cine no es rep a les llars i el vídeo no s’ofereix amb caràcter general.4

1.Estudi comparatiu de quatre casos concrets: els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França

Per a l’anàlisi de casos hem elegit quatre experiències concretes, considerades les més antigues i completes en l’àmbit de la regulació audiovisual, tot i que cada una presenta una realitat diversa: els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França, seguint l’ordre cronològic de la seva aparició. D’altra banda, aquesta selecció de casos es fa des d’un context concret, des de Catalunya emmarcada dins de l’Estat espanyol, i, per tant, ha intentat identificar diversos models possibles.

1.1. Aproximació descriptiva dels quatre casos estudiats

Un breu repàs a les autoritats reguladores revela que no són precisament una innovació recent, ni europea, sinó un invent anglosaxó, concretament nord-americà.

El primer cas estudiat, els Estats Units d’Amèrica, l’hem elegit perquè fou el primer país que creà i implantà una estructura reguladora de l’audiovisual, l’any 1934.5 És un Estat caracteritzat pel predomini absolut de les emissores de ràdio i televisió comercials, exerceix la regulació en matèria audiovisual amb una única agència governamental independent, d’àmbit estatal, la Federal Comunications Commission (FCC), amb una certa independència respecte als poders legislatiu i executiu, i importants competències normatives, administratives, de control i de sanció en l’àmbit de les telecomunicacions i la radiodifusió. El Govern i les cambres s’encarreguen de la votació i la ratificació de les lleis, però sempre a partir de propostes elaborades per la pròpia FCC. Formada per cinc membres nomenats pel president i confirmats pel Senat, la FCC obliga

4. Pel que fa a Internet, Tornos no l’incloïa a la seva obra de 1999 en la definició d’audiovisual, perquè considerava que encara no tenia un caràcter prou general. En canvi, en un text posterior (2002) sí que l’hi considera.

5. Es pot considerar que els antecedents de la FCC van ser la Interstate Commerce Commission, creada el 1887, per vetllar per la lliure circulació comercial entre els diversos estats membres de la federació nord-americana (Caretti, 1995) i la Radio Commission, fundada el 1927, i que a partir de 1934 ja va quedar absorbida per la mateixa FCC (Moragas, Prado i López, 2000).

Marta Civil Serra

tot el seu equip a un règim molt estricte d’incompatibilitats laborals durant el període de cinc anys del mandat.

El Regne Unit és pioner en la implantació de la regulació a Europa. És l’estat que presenta un panorama més complex pel que fa a autoritats reguladores de l’audiovisual: n’hi ha fins a cinc de diferents. A més, en l’àmbit legislatiu es pot dir que és l’estat europeu que té una normativa més completa per al sector, en un marc caracteritzat per la coexistència de dos sistemes paral·lels de control: la regulació de la radiodifusió pública (a través de la British Broadcasting Corporation i la Welsh Fourth Channel Authority)6 i la regulació de la radiodifusió privada (Radio Authority,7 per a les emissions de ràdios privades, i Independent Television Commission [ITC],8 per regular les televisions privades, independents i comercials). Hi ha un cinquè organisme, la Broadcasting Standards Commission (BSC),9 complementària, que preserva el dret a la intimitat i evita continguts de violència i conductes sexuals o obscenes, respectivament, tant a les emissores públiques com a les privades.

El cas alemany s’ha inclòs per la certa semblança i afinitat que es pot establir entre l’estructura politicoadministrativa dels Länder (estats federats) i l’organització d’Espanya com a Estat de les autonomies, i les repercussions d’aquests models en la distribució de competències entre «regions» i/o Estat central en l’àmbit audiovisual. És un sistema de regulació fortament descentralitzat i molt representatiu de la societat civil: amb onze institucions de la corporació del primer canal públic, l’ARD; el segon canal públic (ZDF), i quinze institucions dels Landesmedienanstalten (reguladors de la radiotelevisió privada) per a la regulació privada.10

És potser el més plural i democràtic dels que s’analitzen en aquest article, tant pel mètode de selecció dels seus membres com per la seva àmplia representativitat social. És un intent de crear institucions de control el més democràtiques possibles. D’altra banda, aquest caràcter plural del sistema comporta un important inconvenient: la seva extremada complexitat, ja que entre organismes de control de la radiotelevisió pública i privada, hi ha més de vint-i-cinc institucions reguladores.

6. Creades els anys 1927 i 1980, respectivament. La primera experiència televisiva es produeix el 1936 amb la BBC, però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial ha d’interrompre les seves emissions, fins a set anys més tard, quan es reprenen, l’any 1946. Actualment la BBC està formada per cinc emissores de ràdio d’abast estatal, quatre de regionals (Radio Scotland, Radio Wales, Radio Cymru —que emet en gal·lès— i Radio Ulster), trenta-vuit emissores locals i dues cadenes de televisió (BBC 1 i BBC 2).

7. Fundada el 1991.

8. Creada el 1954, per regular el sector privat de la radiodifusió al Regne Unit.

9. La BSC neix com a tal l’any 1996, a partir de la fusió entre la Broadcasting Complaints Comission i la Broadcasting Standards Council. La primera es va crear el 1981 i la segona el 1988.

10. Les corporacions radiotelevisives dels Länder (ARD) es creen a partir de 1946; el segon canal públic alemany, ZDF, es funda el 1961, i les institucions dels Landesmedienanstalten, a partir de 1986.

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

Marta Civil Serra

El cas de França, amb el Conseil Supérieur de l’Audiovisuel (CSA) com a única autoritat reguladora de l’audiovisual,11 es caracteritza perquè és el model centralista amb més competències de control i sanció de tots els estudiats. Ha servit, sobretot des de principi dels anys noranta, de model per a la creació i implantació de la regulació audiovisual a diversos estats de l’Europa central i oriental, amb forta influència francesa, i també a les antigues colònies franceses al continent africà.

Els quatre casos analitzats no exhaureixen totes les possibilitats —per exemple, en queda fora el cas italià que, almenys sobre el paper, ha iniciat una experiència nova, perquè ha vinculat en una mateixa autoritat audiovisual i telecomunicacions—, però sí que constitueixen els models principals.

1.2. Anàlisi comparativa dels quatre casos estudiats

Per fer la comparació ens hem basat en una pauta pròpia elaborada a partir de la proposta de Tornos (2002) d’anàlisi de les autoritats i de les aportacions de Moragas, Prado i López (2000). Aquesta pauta, resumida a la taula 1, es basa en els sis punts o elements següents: orígens i evolució, àmbits comunicatius regulats, aspectes bàsics que es controlen, instrument jurídic de creació i emanació de la seva autoritat (parlamentària o governamental), composició i estatut dels membres, i formes i mètodes d’intervenció.

1.2.1. ORÍGENSIEVOLUCIÓHISTÒRICA

En tots els casos estudiats, excepte a França, s’observa que els organismes reguladors apareixen simultàniament, o poc després del sorgiment de la matèria objecte de regulació, és a dir, les ràdios i televisions públiques o privades.

Tan sols en el cas de la Broadcasting Complaints Commission (BCC) i del Broadcasting Standards Council (BSC), en el Regne Unit, posteriorment fusionats en la Broadcasting Standards Commission (BSC), es pot parlar clarament d’organismes que es creen quan el sector radiotelevisiu està consolidat. Però aquestes entitats fan una funció complementària, podríem dir que perifèrica, a la tasca central de regulació i control que desenvolupen el Consell Rector de la BBC, la ITC, la Radio Authority i la Welsh Fourth Channel Authority.

11. Es crea el 1989, en substitució de la Comissió Nacional de la Comunicació i les Llibertats (CNCL), creada el 1986, per substituir l’Haute Autorité de la Communication Audiovisuelle (HACA), el 1982.

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

Marta Civil Serra

Els quatre estats analitzats són democràcies liberals consolidades, algunes de les quals són les més antigues del món (els Estats Units i el Regne Unit), fet que es reflecteix en la cultura política dels seus ciutadans, dels seus polítics i de les seves institucions. La primerenca creació d’autoritats reguladores de l’audiovisual, particularment als Estats Units i al Regne Unit, s’ha de considerar un clar inici d’aquesta cultura democràtica avançada. Alemanya i França han seguit l’estela anglosaxona: en el cas alemany, per imposició de les mateixes potències anglosaxones guanyadores de la guerra, encara que aquesta imposició sembla que ha encaixat perfectament amb el nou esperit liberal de l’Alemanya postbèl·lica. A França, força més tard, el 1982, però molt més precoç en comparació amb altres països comunitaris.12 A més, ho han fet a consciència, i han creat una autoritat de les més potents i independents del món.

1.2.2. ÀMBITSCOMUNICATIUSREGULATS

En l’anàlisi comparativa dels àmbits comunicatius regulats o competències sobre sectors comunicatius s’observa que no hi ha cap autoritat que tuteli tot el macrosector comunicatiu (premsa, ràdio, televisió, producció audiovisual, telecomunicacions, Internet...). La més completa és la FCC, que tutela la ràdio, la televisió i les telecomunicacions, però en canvi, no té competències sobre la producció audiovisual ni sobre Internet. La majoria d’autoritats intervenen en matèria de ràdio i televisió; algunes, com la Welsh Fourth Channel Authority i el CSA, també en producció audiovisual (foment i protecció de la producció autòctona o en llengua autòctona). Paral·lelament, hi ha algunes autoritats «monomèdia»: la Radio Commission (radiodifusió), la ITV i la ZDF (televisió).

En analitzar el sector controlat (públic/privat), observem que hi ha força autoritats especialitzades en un sector o en un altre, mentre que la FCC i el CSA, els dos models més complets i desenvolupats, paradoxalment el pioner i el més recent, regulen ambdós sectors,13 a més a més de la BSC britànica.

La columna «àmbit estatal/regional» de la taula 1 aporta una dada previsible: la majoria de les autoritats són d’àmbit estatal. Tan sols són regionals la Welsh Fourth Channel Authority (que té encomanada la missió de vetllar pel canal regional S4C i per la producció de programes en llengua gal·lesa) i les corporacions dels Länder i els Landesmedienanstalten (a conseqüència de la forta descentralització politicoadministrativa imposada pels aliats després de la Segona Guerra Mundial).

12. Per aprofundir sobre els organismes reguladors de l’audiovisual a Europa pot consultarse el web de l’European Platform of Regulatory Authorities (EPRA). <http:// www.epra.org>

13. Cal tenir en compte que als Estats Units, no es pot parlar de sector públic en el mateix sentit que a Europa.

1.2.3. ASPECTESBÀSICSQUEESCONTROLEN

De totes les autoritats analitzades, només el cas francès, amb el CSA, té els tres grans grups de competències: regulació del mercat, control dels continguts i nomenament dels alts càrrecs d’altres organismes o institucions relacionades amb el sector audiovisual, en aquest últim cas el de part del consell d’administració i del president de les empreses públiques de ràdio (Radio France) i televisió (France Télévisions). També tenen poder de nomenament d’alts càrrecs els organismes en règim d’autoregulació, és a dir, els que controlen en exclusiva corporacions radiotelevisives públiques: el Consell Rector de la BBC, la Welsh Fourth Channel Authority, els Rundfunkräten (consells de radiodifusió) de les corporacions radiotelevisives dels Länder alemanys i de la ZDF. En tots aquests casos els òrgans esmentats nomenen la totalitat o una part del consell d’administració de la respectiva corporació audiovisual, així com el director general.

D’altra banda, s’observa que només les autoritats externes (és a dir, les que no pertanyen a l’organigrama d’una corporació audiovisual), com la FCC, la ITV, la Radio Authority, els Landesmedienanstalten i el CSA, tenen competències de regulació del mercat de serveis audiovisuals (l’excepció seria la BSC). En canvi, totes tenen poders de control sobre els continguts.

1.2.4. INSTRUMENTJURÍDICDECREACIÓIEMANACIÓDELASEVA

AUTORITAT (PARLAMENTÀRIAOGOVERNAMENTAL)

En tots els casos estudiats les autoritats han estat creades per llei de les respectives cambres legislatives. No hi ha, per tant, organismes creats per decret governamental, és a dir, per iniciativa del poder executiu sense comptar amb el parlament.14 D’altra banda, pel que fa al grau d’unificació o de dispersió de la legislació en matèria audiovisual, s’observen dues grans tendències en els quatre països estudiats:

a) Una única llei per a tot el sector de regulació audiovisual. Els estats que tenen una única llei que estableix el marc legal tant per al sector públic com per al privat són els Estats Units (amb la Communications Act de 1934 i les seves revisions posteriors), el Regne Unit (amb la Broadcasting Act de 1996, una llei «mastodòntica» que regula tot el sector radiotelevisiu britànic) i França (amb la Llei de 17 de gener de 1989 i les

14. Cal recordar que aquest ha estat el cas de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) espanyola, creada pel reial decret llei 6/96 de 7 de juny, de liberalització de les telecomunicacions. Es tracta, en aquest cas, d’un òrgan administratiu vinculat en el moment de crear-se al Ministeri de Foment (i actualment adscrit al Ministeri d’Economia), que s’ocupa de qüestions tècniques i administratives relacionades amb les telecomunicacions, però sense competències en matèria de continguts audiovisuals.

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

seves revisions posteriors, que regulen tot el sector radiotelevisiu francès, tant en l’àmbit públic com en el privat).

b) Diverses normes de regulació del sector audiovisual. És el cas d’Alemanya, que té un marc legal diferent per al sector públic (lleis dels parlaments regionals relatives a les corporacions radiotelevisives; Tractat d’Estat sobre la Radiodifusió a l’Alemanya Unificada de 1992, amb les posteriors modificacions) i per al sector privat (Landesmediengesetze o lleis dels parlaments regionals reguladores del sector radiotelevisiu privat).

1.2.5. COMPOSICIÓIESTATUTDELSMEMBRES

Es detecten semblances i diferències entre les autoritats estudiades pel que fa al procés de nomenament dels seus membres, als seus requisits i a les seves incompatibilitats: les cambres legislatives en nomenen tots els membres, o bé el president, el qual tria el seu equip; els membres també poden ser nomenats per organitzacions de la societat civil; es regulen, a més, requisits previs d’idoneïtat, règim de permanència: incompatibilitats, confidencialitat, durada del mandat, invulnerabilitat (impossibilitat de destitució en condicions normals).

En la majoria dels casos estudiats, la garantia d’independència de l’organisme prové en primera instància del sistema de nomenament dels seus membres, dels seus requisits d’elegibilitat (no pertinença a cap partit polític, prestigi professional o intel·lectual, coneixements profunds de la matèria...) i del seu règim de permanència, és a dir, de la seva inamovibilitat del càrrec durant el seu mandat. Tanmateix, observem que el Regne Unit és l’únic cas on el nomenament dels membres de totes les autoritats independents depèn en exclusiva del poder executiu.

Als Estats Units, qui nomena els membres de la FCC és el president, però ha de comptar amb el vistiplau del Senat; per tant, hi ha un control parlamentari de la seva decisió. A França, el poder de nomenament està repartit entre el legislatiu i l’executiu, amb predomini del primer, mentre que a Alemanya el poder executiu té molt poca presència en el nomenament dels membres de les diferents autoritats, ja que només intervé en el cas de la ZDF (Govern federal i Govern dels Länder). En aquest país, la responsabilitat sobre el nomenament recau bàsicament en els grups socials i polítics representatius de la societat civil, amb una certa participació dels parlaments regionals.

1.2.6.

FORMESIMÈTODESDELAINTERVENCIÓ

Hem analitzat les formes concretes d’intervenció, o els poders, de les autoritats estudiades: autoregulació (l’autoritat no té poders sobre ter-

Marta Civil Serra

cers, ja que forma part de l’organigrama d’una corporació pública de ràdio i televisió),15 poder normatiu (promulgació de reglaments o normatives d’obligat compliment per a tercers); poder administratiu (aplicació o execució de normes preexistents), poder sancionador (es derivaria dels dos anteriors), poder consultiu i orientador, poder d’arbitratge. El poder normatiu admet diversos graus o nivells, igual com el sancionador.

En relació amb el tipus de poders sancionadors que tenen les diverses autoritats estudiades es comprova que n’hi ha que no en tenen, en concret, les de tipus autoregulador, ja que poden fer complir les seves directrius mitjançant el seu poder de nomenament i de destitució dels càrrecs directius de les respectives corporacions. En cas de sancions, aquestes poden ser de diferents tipus: lleus (recomanacions, amonestacions, «minuts negres», emissió de rectificacions) i greus (multes i totes les que impliquen suspensió, escurçament o retirada de la llicència).

3.Conclusions

L’experiència dels països analitzats demostra que no hi ha democràcies madures i consolidades que no hagin resolt la qüestió de la regulació del sector audiovisual apartant-la de l’influx directe del poder executiu i dels partits polítics. A continuació detallem les propostes que, al nostre entendre, es deriven de l’anàlisi de les experiències estudiades.

3.1. Seguint la

tradició politicoadministrativa de l’Estat

Podem observar que cada un dels estats analitzats ha definit les polítiques de comunicació i els organismes reguladors de l’audiovisual seguint la pròpia tradició politicoadministrativa. D’aquesta manera, trobem el cas dels Estats Units i França, amb un organisme que centralitza totes les competències de l’audiovisual, tant del sector públic com privat, mentre que al Regne Unit la principal característica és la multiplicitat d’organismes per a cada una de les àrees (sector públic, sector privat de la radio, sector privat de la televisió, País de Gal·les, control del pluralisme i dels aspectes ètics i morals). Alemanya, en canvi, com que és un estat federal on les regions o Länder tenen competències plenes en el sector audiovisual, són aquests darrers els que han creat els organismes reguladors, tant de la radiotelevisió pública com de la privada.

15. Per a una ampliació de la definició d’autoregulació, vegeu CIVIL, 2002, p. 20-23. Tanmateix, l’autora vol destacar la definició que aporta Carmen Palzer (2002), investigadora de l’Observatoire Européen de l’Audiovisuel, al concepte de autoregulació com «un marc regulatori sota el qual hi ha organismes que elaboren les seves pròpies normes per tal d’assolir certs objectius, i es responsabilitzen plenament de controlar-ne el compliment [...]. Un element clau de l’autoregulació és que la participació dels que estan subjectes a la regulació és voluntària».

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

Marta Civil Serra

3.2. Un marc jurídic uniforme per a les telecomunicacions i l’audiovisual

Es podria dir que una de les assignatures pendents de la regulació audiovisual als països estudiats és la ubicació d’Internet i d’altres modalitats de comunicació interactiva en línia. Cap de les autoritats estudiades té clarament concedides competències del control sobre els continguts d’Internet. La tan al·legada dificultat de controlar-los no hauria d’impedir que s’estudiés, es definís i s’apliqués algun tipus de regulació, preferiblement a càrrec de les autoritats ja constituïdes (Civil, 2002: 115).

3.3. Creació parlamentària

En tots els casos analitzats els organismes s’han creat per llei dels respectius parlaments. Aquest hauria de ser també el cas de futurs organismes a estats que encara no en tinguin,16 ja que la creació mitjançant decret governamental desdiu completament de la filosofia d’independència que ha de regir qualsevol institució d’aquesta mena.

3.4. Nomenament, estructura i composició

La qüestió de l’estructura i la composició pot ser la clau de l’èxit o del fracàs de l’organisme. En funció del seu grau d’independència respecte a l’aparell de l’Estat i els partits polítics podrà tenir més o menys credibilitat i autoritat.

— Col·legi de consellers. Podria estar constituït per entre cinc (seguint el model de la FCC) i nou membres (model aplicat per la CSA). El nombre hauria de ser imparell, per crear desempat en cas de votació per majoria simple.

— Nomenament parlamentari. Els membres els haurien de triar les cambres legislatives, Congrés i Senat, o bé el Congrés en solitari.

— Representativitat. Es poden establir molts criteris de representativitat dels membres, a partir d’un requisit previ imprescindible: la no adscripció a cap partit polític. Considerem oportú destacar la possibilitat de tenir en compte representants de les regions i també la possibilitat d’establir algun sistema de quotes de representació de la societat civil, com en el cas alemany, amb membres del món acadèmic, dels consumidors i usuaris, dels empresaris del sector audiovisual i publicitaris, de les confessions religioses, de les minories.

16. Com podria ser en el cas espanyol que, tal com hem explicat, encara no disposa d’un organisme regulador de l’audiovisual d’àmbit estatal.

— Qüestió de gènere. Un aspecte que no ha estat tractat fins ara és el de gènere dels membres de l’organisme. Les normatives dels estats que hem analitzat no aborden aquesta qüestió, però creiem que per a la defensa de la igualtat d’oportunitats entre l’home i la dona, es podria incorporar una clàusula a la llei que especifiqui que no pugui haver-hi més de dos terços dels membres d’un mateix sexe.

— Incompatibilitats. És molt important que els membres de l’organisme tinguin dedicació exclusiva al càrrec, amb un règim d’incompatibilitats rígid, que quedi compensat amb una remuneració adequada.

— Període del mandat. Considerem necessari que el període del mandat dels consellers o membres de l’autoritat reguladora no coincideixi amb el d’una legislatura. Aquest podria tenir una durada de cinc o sis anys, i el relleu dels membres no s’hauria de produir en bloc, sinó de manera esglaonada.

— Inamovilitat i no possibilitat de reelecció. Sembla imprescindible, per garantir la independència de l’autoritat, que els membres no puguin ser destituïts en condicions normals (excepte si trenquen el règim d’incompatibilitats). També seria oportú que no fossin reelegibles, per evitar la professionalització del càrrec.

3.5. Competències bàsiques i àmbit territorial d’actuació

Les competències bàsiques generals dels organismes reguladors que s’han detectat, a partir dels casos estudiats, es poden desglossar en:

a) Consultives: assessorar el Govern (estatal, autonòmic i local) sobre qüestions relatives al sector audiovisual; elaborar informes específics, en solitari o en col·laboració amb centres d’investigació especialitzats en comunicació.

b) Administratives i arbitrals: atorgar les llicències i freqüències d’explotació dels serveis audiovisuals i de telecomunicacions; garantir el compliment de la normativa sobre continguts de la programació; garantir el compliment de la normativa sobre emissió de publicitat; vetllar pel correcte funcionament del mercat de l’audiovisual i de les telecomunicacions, i evitar abusos de posició dominant i pràctiques anticoncurrencials; vetllar per la protecció dels drets fonamentals dels usuaris dels mitjans audiovisuals: pluralisme, llibertat d’expressió, dret de rectificació, honor, intimitat, pròpia imatge..., i actuar d’àrbitre en cas de conflicte entre operadors en fase prejudicial.

c) Sancionadores: suspensió temporal, escurçament del període de gaudi o retirada definitiva de les concessions o les llicències; imposició

Els organismes reguladors de l’audiovisual als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França. Anàlisi comparativa

de rectificacions públiques o altres mètodes de visibilitat de les sancions; imposició de multes.

Finalment, l’àmbit territorial d’actuació dels organismes reguladors pot ser estatal, amb competències relatives als mitjans de difusió d’àmbit estatal, públics i privats, sigui quin sigui el seu mitjà de transmissió (ones hertzianes, cable, satèl·lit, digital), en coexistència amb organismes reguladors d’àmbit regional, però no trobem cap cas en el qual la regulació audiovisual estatal quedi regulada exclusivament per un organisme o organismes d’àmbit regional.

Bibliografia

CARETTI, Paolo (1995). «Le autorità independenti nel settore dell’informazione radiotellevisica: alcuni modelli a confronto». Problemi dell’Informazione [Bolonya: Il Mulino], any XX, núm. 3 (setembre), p. 293-307.

CIVIL, Marta (2002). Els organismes reguladors de l’audiovisual a Estats Units, Regne Unit, Alemanya i França: Aportacions al debat sobre la creació d’una autoritat audiovisual a l’Estat espanyol. Bellaterra: Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. [Treball de recerca de doctorat defensat el 17 de setembre de 2003]

MAJÓ, Joan (1997). Cables, chips y poder. Barcelona: Planeta.

MORAGAS, Miquel de; PRADO, Emili; LÓPEZ, Bernat (2000). «Les autoritats reguladores del sector audiovisual a Europa: un mosaic en curs d’homogeneïtzació». A: MORAGAS, Miquel de; PRADO, Emili (2000). La televisió pública a l’era digital. Barcelona: Pòrtic: Institut de la Comunicació (InCom) de la Universitat Autònoma de Barcelona, p. 103-136.

PALZER, Carmen (2002). «Co-Regulation of the Media in Europe: European Provisions for the Establishment of Co-regulation frameworks». IRIS plus. Suplement d’IRIS, Observations juridiques de l’Observatoire Européen de l’Audiovisuel (OEA). Estrasburg: OEA, núm. 6. <http://www.obs.coe.int/oea_publ/iris/iris_plus/iplus6_2002.pdf> [Consulta: agost 2002]

RODRÍGUEZ GARCÍA, José Antonio (1998). El control de los medios de comunicación. Madrid: Dykinson.

TORNOS, Joaquín (1999). Las autoridades de regulación del audiovisual. Madrid: Marcial Pons: Consell de l’Audiovisual de Catalunya. [Pròleg de Lluís de Carreras]

—[coord.] (2002). Democracia y medios de comunicación. València: Tirant lo Blanch.

Marta Civil Serra

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 131-136

V Col·loqui Aula d’Història del Periodisme

Diari de Barcelona

La fotografia de premsa com a patrimoni documental per Lluís Codina

La fotografia de premsa com a patrimoni documental

Codina

La presentació d’una panoràmica històrica sobre fotògrafs i arxius de premsa així com els problemes relacionats amb el tractament dels fons fotogràfics en arxius, mitjans i institucions varen ser els principals temes del V Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona que, amb una presentació a càrrec de Jaume Guillamet, degà dels estudis de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, va tenir lloc el 27 de maig del 2002.

Tots els camins...

«Els arxius haurien de ser els dipositaris de la nostra història gràfica», va afirmar Josep Cruanyes, historiador i advocat especialista en propietat intel·lectual, a càrrec del qual va anar la primera ponència de la jornada. Cruanyes va fer la presentació d’alguns aspectes legals referents als arxius i, en particular, es va referir a la Llei del patrimoni històric de Catalunya, que imposa el deure de protecció sobre aquests arxius, tant si estan en mans privades com del sector públic.

Tot i que l’invent de la fotografia és molt anterior, el patrimoni gràfic no comença a tenir importància al nostre país fins l’inici del segle XX. A partir d’aquest moment, la major part d’aquest patrimoni queda vinculat a publicacions periòdiques com La Hormiga de Oro i D’Ací i d’Allà en un primer moment, però també hi ha fons de fotografia de premsa de gran valor històric al voltant d’altres publicacions com La Veu de Catalunya, La Rambla, El Diari de Catalunya, Última Hora i Treball.

Ara bé, Cruanyes va explicar que, en relació amb aquest patrimoni, hi havia pèrdues freqüents en les col·leccions cada vegada que es produïen canvis en la propietat dels mitjans. Malgrat tot, el final de la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes va significar un moment «espectacularment greu», ja que suposà la desaparició de la major part d’aquests fons per motius de censura i repressió. En aquest sentit, va explicar alguns dels moments més significatius del procés de destrucció o de saqueig del patrimoni periodístic de Catalunya.

Es va referir, per exemple, a l’abril de 1937, quan el general Franco va crear l’«Oficina de Investigación y Propaganda Antimarxista», o el juny del mateix any, quan va crear l’anomenat Servicio de Recuperación de Documentos, que, en realitat, va ser una maquinària d’espoliació del patrimoni documental dels governs català i basc, entre altres, i que va continuar la seva tasca durant anys dins del Ministeri de l’Interior. La funció d’aquest servei era la d’espoliar documents amb finalitats de repressió. L’activitat d’aquest servei va ser tan intensa que es calcula que va arribar a fer uns tres mil escorcolls i, entre aquests, els objectius amb prioritat eren els arxius de diaris i revistes.

Durant anys, tampoc s’escapaven dels escorcolls els fotògrafs particulars ni els retratistes, que havien de lliurar els negatius. Com un resum d’aquesta època, Cruanyes va fer un joc de paraules afirmant que, «a Catalunya, en matèria de patrimoni, tots els camins condueixen a Salamanca...».

Malgrat que tot això va suposar la pèrdua d’una immensa part del nostre patrimoni de premsa, va destacar la riquesa i la importància de les col·leccions fotogràfiques presents a nombrosos arxius de Catalunya i la necessitat de no valorar aquesta classe de patrimoni en termes de productivitat. En aquest sentit, irònicament, va reclamar un 0,7 % sobre certes despeses de les nostres institucions per a resoldre el problema del finançament per a mantenir aquest patrimoni.

També va reclamar que els diaris facin una millor difusió dels seus fons donant a conèixer els autors de les imatges quan utilitzen fotografies antigues, en comptes d’utilitzar el terme arxiu. Entre altres mesures de protecció va reclamar que l’Administració faci servir les eines d’intervenció que li proporciona la llei en el cas de tancament de diaris, per tal d’assegurar la seva protecció, i que faci servir també la seva capacitat d’actuar i assistir a les subhastes de documents que formen part del patrimoni històric; tot això en aplicació de les atribucions que la llei atorga a les administracions.

Fons fotogràfics en arxius

Sílvia Domènech, cap de l’Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; Imma Navarro, responsable dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional de Catalunya, i Joan Boadas, director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona, varen presentar les característiques dels fons fotogràfics de les seves institucions respectives.

Domènech, per exemple, es va referir a la funció de l’Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de Barcelona indicant que consisteix a «recollir i guardar el patrimoni fotogràfic de la ciutat». El contingut total és d’uns tres milions de fotografies que van des de l’inici de la fotografia fins als nostres dies. Pel que fa al tractament, va destacar que hi apliquen tant un de tipus arxivístic, amb la creació de sèries, com un de documental. Va explicar també la composició principal del fons relacionat amb la premsa, referint-se a col·leccions com les de La Campana de Gràcia, Pérez de Rozas, Exposició Internacional de Barcelona de 1929, El Día Gráfico, etc.

Imma Navarro va explicar que, des de la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya el 1990, s’ha aconseguit recuperar un total de 575 fons de diverses tipologies; aquests fons inclouen imatges i audiovisuals que pro-

La fotografia de premsa com a patrimoni documental

Codina

venen de mitjans de comunicació, autors i organismes de l’Administració, així com de fons singulars com, per exemple, el fons Francesc Macià, etc.

Tant Navarro com Domènech varen coincidir que els fons fotogràfics, en origen, són un material molt difícil; en general, estan molt desorganitzats i molt mal conservats. Presenten problemes d’identificació, d’autoria i de datació. A més a més, la seva difusió és molt complexa a causa de qüestions de propietat intel·lectual. Aquests últims problemes fan que, en ocasions, l’accés als fons s’hagi de limitar a casos concrets de recerca. Navarro va indicar que, en tot cas, a través de la pàgina web de l’Arxiu, es fa difusió d’aquests fons (http://www.scgenealogia.org/ anc.htm).

Per la seva part, Joan Boadas es va referir a la tasca de recerca sobre la imatge que desenvolupa el CRDI de l’Ajuntament de Girona, amb el resultat, entre altres, del desenvolupament d’un programari (software) de gestió de col·leccions fotogràfiques (en distribució comercial). També es va referir a les estimacions fetes pel CRDI en relació amb el patrimoni fotogràfic de Girona. En aquest sentit, va assenyalar que el 80 % d’aquest patrimoni, uns 2,5 milions sobre 3,1, són fotografies de premsa. Unes set-centes mil formen part de fons públics, mentre que 1,8 milions estan en mans privades, principalment en arxius de mitjans de comunicació.

En aquest sentit, Boadas es va mostrar favorable al fet que l’Administració pugui crear fons d’interès històric i cultural utilitzant les diverses possibilitats i figures intermèdies que van entre l’adquisició i la cessió. En particular, va presentar una proposta segons la qual l’Administració es podria reservar l’ús cultural dels fons, i cedir-ne l’ús comercial als propietaris.

Fons fotogràfics en mitjans

El segon bloc d’intervencions va anar a càrrec de Miquel Nauguet, director del Departament de Documentació i Investigació de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya; Carles Salmurri, cap de Documentació de La Vanguardia, i Paco Elvira, periodista, fotògraf i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Nauguet va presentar les diverses activitats de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), i en va destacar les accions de recuperació de fons fotogràfics, que els han permès la creació de l’Arxiu Històric Fotogràfic de l’IEFC amb setanta-quatre col·leccions. Va explicar que l’IEFC ha desenvolupat un programari propi per a la gestió d’aquestes col·leccions així com de les activitats de difusió del fons a través d’una collecció de CD-ROM interactius.

Salmurri, per la seva part, va explicar que el Departament de Documentació de La Vanguardia té aproximadament un milió de fotografies en paper, i va destacar el cas d’alguns exemplars que són els originals dels fotògrafs (vintages). Va fer referència a la intervenció de Josep Cruanyes confirmant que, en el cas de La Vanguardia, l’espoliació va adquirir tals dimensions que al seu arxiu no hi va quedar ni una sola fotografia de Gaziel.

Pel que fa al tractament de la producció fotogràfica pròpia de La Vanguardia, Salmurri va explicar que s’intenta seguir una política doble: d’una banda, fer donacions de col·leccions històriques a arxius públics, ja que aquests estan en millors condicions de preservar aquesta classe de fons. D’altra banda, en canvi, pel que fa a la producció més recent s’està procedint a la seva digitalització dins d’un projecte més gran de creació d’un sistema d’informació documental multimèdia. Es va referir a diversos problemes, de difícil resolució, que afecten els fons fotogràfics de tipus periodístic, com ara els problemes de reproducció de fotografies que inclouen imatges de ciutadans, problemes de propietat intel·lectual, etc.

Paco Elvira va parlar de la fotografia des del seu doble punt de vista d’estudiós i de creador. Va fer referència a la imatge com un medi de representació ambigu al qual el lector acaba de conferir significat. Precisament, per aquest motiu, va destacar el fet que la fotografia té la capacitat de generar reaccions molt profundes, així com pot ajudar el públic «a generar pensament» i a prendre consciència sobre molts problemes contemporanis.

Altrament, Elvira va destacar que el treball dels fotògrafs té, d’una banda, la capacitat d’influir en el curs de la història i, de l’altra, que la fotografia substitueix la memòria. Va referir-se a casos especialment significatius, com el paper de la fotografia davant els intents de negació de l’holocaust.

Els blocs d’intervencions van ser moderats per Xavier Tarraubella, director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i per Lluís Codina, professor de documentació periodística de la Universitat Pompeu Fabra. Va tenir lloc també una taula rodona i un torn obert de paraules que varen ser moderats per Ramon Alberch, arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona. Com ha estat habitual en altres convocatòries, aquesta última part del Col·loqui va gaudir d’una molt activa i intensa participació del públic assistent, format en la seva major part per professionals o estudiosos del tema.

Algunes de les conclusions/propostes més destacades del debat final varen ser: impulsar un grup de treball sobre el tema del Col·loqui; intentar fer un inventari de la situació d’aquesta classe de fons, per a poder fer després propostes d’actuació; reclamar l’homologació de tècniques i

La fotografia de premsa com a patrimoni documental

Codina

procediments per part de l’Administració per a poder fer recomanacions ben fonamentades; diferenciar entre un ús comercial i un ús cultural dels arxius gràfics, de manera que l’explotació comercial ajudés a fer tasques de difusió cultural, i la necessitat de respectar de manera molt clara i molt transparent els drets dels fotògrafs.

L’organització d’aquest V Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona va comptar amb la col·laboració de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, la Societat Catalana de Comunicació i l’Observatori de la Comunicació Científica.

L’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona va ser creada el 1997 com a resultat d’un conveni de col·laboració entre els estudis de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Aquesta Aula promou la col·laboració entre els estudis de periodisme i l’Arxiu Històric de la Ciutat, pel que fa a activitats i estudis acadèmics en el camp de la recerca i la reflexió sobre la història del periodisme (web de l’Aula: http://www.upf.es/periodis/auladb).

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]

Núm. 18 (desembre 2003), p. 137-144

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari

de Barcelona

Conferència inaugural: La investigació de la premsa dels segles XVI i XVII: processos i metodologies

per Henry Ettinghaussen Universitat de Southampton (Regne Unit)

Conferència inaugural: La investigació de la premsa dels segles XVIi XVII: processos i metodologies

Estat de la qüestió

He pensat que potser valdria la pena començar amb un petit estat de la qüestió. Però, abans de tractar-ne l’estat, em sembla que potser fins i tot caldria preguntar: quina és exactament la qüestió, o fins i tot les qüestions? Una, almenys, em penso que seria: quan comença la premsa? A principis del segle XXI pot costar de pensar que la premsa pugui ésser una altra cosa que no pas la premsa diària, si bé, fins i tot avui dia, a més a més de la diària, encara tenen sortida (i molta!) una premsa setmanal i una altra mensual.

Quan parlem de la història de la premsa, restringir el concepte premsa només a la premsa diària, o fins i tot periòdica, significa ignorar (jo crec que arbitràriament) una etapa ben llarga durant la qual florí una interessant i important premsa preperiòdica. L’època que comprèn precisament el final del segle XVI i el principi del XVII és un període clau, en el qual pren forma una premsa que, finalment, al segle XVIII, es consolida arreu d’Europa en models que s’anticipen clarament als que encara perduren avui.

Jo trobo particularment intrigants els primers decennis del segle XVII, perquè llavors coexisteixen conceptes i pràctiques molt diversos, ja que, al mateix temps que, per un costat, comença a desenrotllar-se (fora d’Espanya) una premsa periòdica, per un altre, encara prospera una premsa manuscrita, els exemples espanyols més coneguts de la qual són els Avisos de José Pellicer i de Jerónimo de Barrionuevo, de mitjan segle XVII

Aquesta persistència d’una premsa manuscrita ens pot servir per qüestionar quan comença realment la premsa, ja que alguns estudiosos la fan remuntar fins als romans o als mateixos babilonis. Emperò, al meu entendre, la premsa com a mitjà d’informació de masses comença òbviament amb la impremta. Al món hispànic, una de les primeres mostres de la premsa impresa és, sens dubte, l’informe redactat per Colom del descobriment d’Amèrica, publicat a Barcelona, probablement el 1493. Es tracta d’una carta que es fa pública, gràcies precisament a la impremta. I és aquest el procés que segueix la premsa arreu d’Europa al llarg del segle XVI —la publicació irregular, sense cap concepte de continuïtat (ni de bon tros de periodicitat), de molts milers de pamflets informatius.

Evidentment, s’han perdut per sempre tots els exemplars d’innombrables publicacions d’aquest tipus, però sembla que n’han sobreviscut els suficients perquè es pugui reconstruir amb prou confiança el panorama informatiu d’aquella època crucial. Hem de veure aquí pamflets informatius (al món hispànic, normalment de quatre pàgines) que surten quan un impressor emprenedor aconsegueix un informe (verídic o bé fictici) d’un esdeveniment, la publicació del qual li sembla que li pot re-

sultar rendible. Quant a la difusió d’aquests fullets, es venien, bé a la impremta, bé al carrer, formant part del que se sol anomenar la literatura de cordill, pels cordills en els quals es penjaven. Es tracta del que es coneix per relacions (vulgarment, i en castellà relaciones de sucesos). A part de constituir una premsa totalment aperiòdica, la característica més rellevant de les relacions consisteix en el fet que cada pamflet típicament cobreix només un sol esdeveniment —una batalla, una festa reial o bé eclesiàstica, la captura o mort d’uns bandolers, l’aparició d’un monstre, un assassinat sanguinari, etc.

Amb l’excepció de la Guerra dels Segadors, durant la qual la consciència nacional es va reflectir en l’ús del català, a Catalunya les relacions normalment es publicaven en castellà, i formava una part integrant d’una premsa hispana. Fora d’Espanya (incloent-hi Catalunya), al costat de les relacions, es van començar a desenrotllar ràpidament, des de principis del XVII, nombroses temptatives de crear diferents modalitats de premsa periòdica —fullets mensuals, setmanals, i fins i tot diaris.

Tanmateix, al món hispànic, fins a l’aparició de la Gazeta Nueva l’any 1661, la qual només aspirà a ésser mensual, s’aconseguí tan sols esporàdicament una certa i precària continuïtat, com per exemple amb la sèrie de disset cartes numerades atribuïdes a Andrés de Almansa y Mendoza que es publicaren entre 1621 i 1624.

La història dels començaments de la premsa mereix normalment una petita secció introductòria al principi de les històries generals de la premsa espanyola o catalana. Joan Torrent i Rafael Tasis hi dediquen precisament dotze pàgines en la seva Història de la premsa catalana, 2 v. (Barcelona, 1966), mentre que el primer volum de la Historia del periodismo en España, de María Dolores Sáinz (2a ed., Madrid, 1990), atorga dos petits capítols als «orígens» (és a dir, a la història de la premsa espanyola fins a finals del segle XVII), i després dedica els vuit restants a la premsa del XVIII. Això, fins a un cert punt, és comprensible si pensem que ha estat només durant els últims quinze o vint anys que s’ha començat a estudiar seriosament el tema.

Abans hi havia:

— Quatre bibliografies, com, per exemple, Jenaro Alenda y Mira, Relaciones de solemnidades y fiestas públicas de España (Madrid, 1903). Mercedes Agulló y Cobo, Relaciones de sucesos, I: Años 1477-1619 (Madrid, 1966).

— Quatre catàlegs, com ara: Catálogo de la colección de folletos Bonsoms, relativos en su mayor parte a historia de Cataluña, I: Folletos anteriores a 1701 (Barcelona, 1974) —hi consta una gran quantitat de relacions de la Guerra dels Segadors. María Cruz García de Enterría, Catálogo de pliegos sueltos poéticos de la Biblioteca Nacional: Siglo XVII (Madrid, Biblioteca Nacional, 1998) —més de tres-centes relacions,

Conferència inaugural: La investigació de la premsa dels segles XVIi XVII: processos i metodologies

però només en vers; del mateix període n’hi podria haver deu vegades més en prosa. Quatre edicions; posem per cas: Relaciones de los reinados de Carlos V y Felipe II, 2 v. (Madrid, 1941). José Simón Díaz, Relaciones de actos públicos celebrados en Madrid(1541-1650) (Madrid, 1982).

— I quatre estudis, dos dels quals serien: Eulogio Varela Hervias, Gazeta Nueva(1661-1663):Notas sobre el periodismo español en la segunda mitad del siglo XVII (Madrid, 1960). Julio Caro Baroja, Ensayo sobre literatura de cordel (Madrid, 1969) —un llibre que només tracta molt d’esquitllada els fullets informatius.

Quant a Catalunya, en plena Guerra Civil es va portar a terme un treball realment extraordinari sobre la història de la primera premsa catalana —fins i tot fent servir el terme preperiodisme:

— Joaquín Álvarez Calvo, «El Pre-periodismo en Barcelona, 1528 a 1761», aparegut al llarg dels quinze números que arribà a publicar aquest senyor, entre juliol de 1937 i agost de 1938, de la seva revista El periodismoen Barcelona.

Tot i això, encara és l’hora que s’escrigui una història realment ben feta dels dos primers segles de la premsa hispana.

Si, fins fa ben poc, la premsa preperiòdica pràcticament no s’havia estudiat gens, era sobretot perquè es considerava com una cosa a part i, per descomptat, inferior. El primer capítol del llibre de María Dolores Sáinz es titula significativament: «Los precedentes del periodismo en España. Formas primitivas de comunicación colectiva» —els termes precedent i primitiu ho diuen tot. És com si es tractés d’una espècie d’estat Neandertal d’allò «modern», el diari, que apareix finalment al món hispànic a mitjan segle XVIII —a Madrid l’any 1758 (amb el Diario Noticioso, Curioso, Erudito, Comercial, Público y Económico) i, quatre anys més tard, a Barcelona (amb el diari de Pedro Ángel de Tarazona que tenia un títol pràcticament idèntic), és a dir, un segle i mig després dels primers diaris europeus.

Quan s’intenta traçar l’evolució de la premsa hispana, es pot comprovar que, al llarg de la seva història, hi hagué progressos claríssims en tots els sentits. Però, al meu entendre, no per això cal suposar que els canvis més recents hagin estat necessàriament els més significatius, o que les primeres etapes de la seva evolució fossin forçosament insignificants.

Processos

Fins molt recentment, el començament de la premsa hispana interessava poc, no tan sols als estudiosos de la premsa, sinó també als de la li-

teratura i de la història. No obstant això, hi hagué historiadors a finals del segle XIX i primers del XX (sobretot historiadors militars) que aprofitaren les relacions com a fonts d’informació, com ara Cesáreo Fernández Duro (Armada española desde la unión de los reinos de Castilla y de Aragón, 9 v. [c. 1900]). Però quan la història «narrativa» va deixar de considerar-se com a «seriosa», i començà a interessar una història més quantificable i «científica», aquest tipus de document narratiu va perdre el seu interès.

Quant als estudiosos de la literatura, fins no fa pas gaire era pràcticament impensable que es dediquessin (sobretot a Espanya) a qualsevol tema que no impliqués autors consagrats i obres canòniques. Tanmateix, avui dia pràcticament tots els que investiguen els primers segles d’existència de la premsa hispana han estudiat filologia o literatura del Segle d’Or. Un bon exemple seria María Cruz García de Enterría, que arribà a l’estudi de pamflets informatius a través de les seves lectures de la literatura «popular», sobre la qual publicà un estudi important —Sociedad y poesía de cordel en el Barroco (Madrid, Taurus, 1973). Emperò, en aquell estudi pioner dels impresos «de cordill», en cap moment es destaca el fet que una proporció important d’aquests fullets eren fullets informatius, és a dir, que representaven la premsa de l’època.

Dedicar-se a formes de literatura (per dir-ho així) «no literària» ha estat, i encara és, més fàcil fora d’Espanya —especialment a França, on hi ha una llarga tradició d’encoratjar definicions àmplies de la literatura i de considerar-la (en un sentit ben ampli) com una part integrant de la mentalitat d’una època. A Espanya, al contrari, els investigadors de la primera premsa hispana constitueixen una espècie de pròfugues de departaments de literatura tradicionals, i sovint són mirats de reüll pels seus col·legues. A molts d’ells em sembla que encara els costa reconèixer, o bé confessar, que el que estudien és en realitat el periodisme.

No obstant això, va ser la professora García de Enterría qui, vint anys després de publicar el llibre que acabo de mencionar, organitzà un primer col·loqui sobre el tema, però encara sense mencionar termes com premsa ni periodisme, sinó relaciones de sucesos, i se’n publicaren les actes en un volum titulat: Las «relaciones de sucesos» en España(1500-1750) (París, Sorbonne / Alcalá, 1996). En aquest congrés, el qual reuní la majoria dels pocs estudiosos interessats en el tema (gairebé tots especialistes en literatura, i, a més a més, uns quants bibliògrafs), es tractaren facetes prou diverses, com ara: definicions de relación de sucesos (sobretot en connexió amb cartes i avisos), reflexos en les relacions de fets històrics i polítics, relacions de festes, la iconografia de les relacions «il·lustrades» amb gravats, connexions entre relacions «de sucesos» i relats tradicionals, estructura, temàtica i llenguatge de les relacions, l’ús fet de relacions en les cròniques i en la ficció sentimental, els prodigis i els hermafrodites en les relacions, i catalogació i bases de dades de les relacions.

Conferència inaugural: La investigació de la premsa dels segles XVIi XVII: processos i metodologies

Va ésser un congrés ben interessant, però només els títols de dues de les vint-i-sis comunicacions mencionaven el terme periodisme

Un segon congrés, celebrat a la Corunya el 1998 —al qual assistiren (a més a més d’especialistes en literatura i bibliografia) historiadors, i també historiadors de l’art—, procurà centrar els participants en un tema concret: les relacions de festes. Hi hagué trenta-una comunicacions, les quals versaren principalment sobre relacions de diferents tipus de festa pública, l’evolució de les relacions de festes, problemes bibliogràfics i d’impremta, la manera de fer de diferents relacioneros de festes (Almansa y Mendoza, López de Hoyos, Pellicer, etc.), les connexions entre relacions de festa en forma de fullets o de llibres, iconografia i emblemàtica a les relacions de festes, i la recepció de les relacions de festes.

El tercer (i més recent) congrés, celebrat el 2001 a Cagliari, intentà agrupar les comunicacions al voltant d’un altre tema: la trobada de civilitzacions. Entre les comunicacions que van atendre aquest requisit, n’hi va haver sobre relacions de batalles navals en el Mediterrani, relacions del viatge a Portugal de Felip III, i el món turc en les relacions espanyoles.

Aquest congrés fou important en part perquè marcà la creació de la Sociedad Internacional para el Estudio de las Relaciones de Sucesos (SIERS), una primera culminació en el procés de promoure la investigació d’aquest material. I un dels grans èxits de la SIERS ha estat la creació, per part de la Universitat de la Corunya, d’una excel·lent pàgina web (http://rosalia.dc.fi.udc.es/BORESU).

Metodologia

En els últims deu anys, doncs, es pot dir que finalment s’ha arribat a impulsar l’estudi dels primers segles de la premsa hispana. Sobretot, els col·loquis organitzats per la SIERS han aconseguit incentivar l’inici d’un sentiment de comunitat d’interessats.

S’ha passat de l’investigador aïllat a una xarxa d’investigadors connectats entre ells (i elles), i s’ha arribat a la creació d’uns quants equips d’investigació (especialment a les universitats d’Alcalá de Henares, la Corunya, la Sorbona i Franche-Comté).

No obstant això, em sembla que encara no s’ha pensat gaire en quines serien les metodologies més adequades per tirar endavant, i s’ha anat utilitzant encara majorment els mètodes tradicionals de la filologia espanyola. Al meu entendre, encara es ressent una desatenció precisament a qüestions de metodologia, una certa dispersió d’esforços i una absència de projectes globals. Si bé, per descomptat, això és preferible

al fet que s’imposi una línia única i oficial, cal reconèixer que seria bo que es procurés almenys enfrontar-se amb la possibilitat de planejar mínimament les prioritats de futures investigacions i les maneres de tractar-les.

Encara falten moltes coses bàsiques: falten eines elementals —bibliografies i catàlegs— que ajudin a solucionar els problemes de la localització d’un material tan efímer i tan dispers (sense anar més lluny, falta, per exemple, un catàleg públic del fons antic de l’Arxiu Municipal de Barcelona). Falten bases de dades col·lectives per poder aplegar tot el corpus de la premsa preperiòdica. Falten també edicions, edicions facsímils, etc., que permetin estudiar còmodament aquell corpus sense que cada estudiós es vegi obligat a formar i gestionar la seva pròpia col·lecció de microfilms. I falten estudis de tota classe.

Què caldria fer d’ara endavant? L’ideal seria planificar el treball i dividir-lo entre diferents individus i equips. A més a més d’establir una bibliografia col·lectiva, d’acabar la catalogació de fons públics i particulars i posar-la enlínia, i d’informatitzar el material (facsímils digitalitzats i textos transcrits), s’hauria d’impulsar la investigació sistemàtica de pràcticament tot, com per exemple: la tipologia de la premsa preperiòdica —incloent-hi el desenvolupament de la seva temàtica, les diferències entre relacions de fets imprevistos i de fets pensats per ésser noticiats (com ara festes públiques o actes de fe), com també les diferències entre la premsa creada per diferents centres de producció, i fins i tot per diferents autors i impressors, el concepte i l’estructuració de les notícies (selecció, èmfasi, punt de vista, comentaris)—, la tipografia —incloent-hi els formats, maquetació, titulars i il·lustracions dels diferents models de la premsa (com, per exemple, la premsa «més seriosa» o «més popularitzant»), els mecanismes de producció i distribució de la premsa preperiòdica, la premsa preperiòdica com a negoci (lleis del mercat, avenços tècnics, diferents categories de lectors, sensacionalisme, etc.), la política de la informació—, la premsa com a instrument del poder (com a vehicle ideològic, com a reforç d’ordre públic i de control social, com a diversió, etc.), l’impacte de la premsa en la construcció i manipulació de l’opinió pública, de visions col·lectives del món, de conceptes de la «realitat» i de normes sociomorals, les imatges i els estereotips creats o promocionats per la premsa (raça, gènere, nació, religió, etc.), el llenguatge de la premsa (prosa/vers, afectivitat, comentaris, moralitzacions, etc.), la iconografia i la il·lustració, i les connexions entre imatges verbals i visuals, les connexions entre la premsa i altres tipus de comunicació de masses, com ara sermons, edictes, pregons, sàtires i cròniques oficials, les connexions entre la premsa i la creació d’obres literàries i d’història (autobiografies, cròniques, etc.), les connexions entre la premsa hispana i la de la resta d’Europa —una gran mancança als estudis dels primers segles de la premsa europea és precisament una visió internacional i comparativa.

Conferència inaugural: La investigació de la premsa dels segles XVIi XVII: processos i metodologies

En una paraula, falta aplicar a la premsa preperiòdica totes les metodologies que s’apliquen a la premsa moderna i contemporània, per més que comporti alguns problemes diferents —com, per exemple, la qüestió de la circulació, la qual implica la localització d’un material avui dia la majoria de les vegades inexistent. Sobretot, al meu entendre, falta que els departaments de periodisme s’interessin perquè la primera premsa hispànica quedi plenament incorporada dins l’ampli camp de l’estudi del periodisme. Si ho fessin, em fa l’efecte que els sorprendria fins a quin punt la premsa de començaments del segle XVII ja planteja les grans qüestions que suscita la premsa dels nostres dies.

Henry Ettinghaussen

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 145-163

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme

Diari de Barcelona

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

per Jaume Guillamet i Lloveras

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

El periodisme català disposa d’una tradició investigadora intensa i variada, però manca encara una explicació global i completa del seu procés històric i treballs importants sobre les principals publicacions i els periodistes i editors més destacats.

L’atenció principal dels investigadors s’ha dirigit, fins fa dues dècades, a la documentació i interpretació dels problemes específics dels periòdics en llengua catalana i del seu desigual desenvolupament històric. Les aportacions més destacades s’han produït en moments d’auge del catalanisme cultural i polític com el del darrer quart del segle XIX i primer terç del segle XX —interromput per la Guerra Civil de 1936-1939— i el nou cicle iniciat a partir de la segona meitat dels seixanta, amb una continuïtat expansiva a través dels anys de la transició democràtica, de la Constitució i de l’Estat de les autonomies.

La tradició catalana en història del periodisme té un antecedent remot en l’obra de Josep Pella i Forgas,1 el mateix any, 1879, que l’aparició del primer diari en català obrís la perspectiva del procés evolutiu que ha caracteritzat i enriquit el fenomen contemporani de la premsa a Catalunya. Tot i que aquesta obra fundacional ja plantejava una interpretació global de la història del periodisme fins a mitjans del segle XIX, la tradició posterior se centrà en l’estudi de la premsa sota un criteri polític i cultural en la línia del que Josep Maria Casasús ha presentat com «la funció del periodisme en el redreçament cívic i cultural de Catalunya».2

És una tradició en què predominen els catàlegs, repertoris i inventaris de publicacions. Cal diferenciar un grup de pioners aïllats durant l’últim quart del segle XIX i començaments del XX —Pella i Forgas, Joan Mañé i Flaquer, Antonio Elías de Molins, Lluís Sorribes i fins i tot Joan Corminas i Enrique Claudio Girbal—3 de la generació catalanista dels anys de la Segona República, culminada el 1966 amb la història de la premsa catalana en dos volums de Joan Torrent i Rafael Tasis,4 que confirma i consagra el caràcter hemerogràfic i patriòtic d’una tradició que compleix quasi un segle.

1. Josep PELLAI FORGAS (1879), «Periodisme. Estudi històrich del de Catalunya», La Renaixensa, Barcelona.

2. Josep Maria CASASÚS (1987), El pensament periodístic a Catalunya, Barcelona, Curial, p. 119.

3. Joan CORMINAS és autor del Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes publicado por el Excmo. e Ilmo. Sr. D. Félix Torres Amat por el doctor Juan Corminas, prebítero canónigo de Burgos, Burgos, Imprenta Arnáiz, 1849, inclós en l’edició facsímil del dit Diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, Curial, 1973, que inclou un capítol titulat «Algunas publicaciones periódicas». Enrique Claudio GIRBAL Escritores gerundenses, 1879, i Memorias literarias de Gerona, 1875— inclou dades ordenades sobre la premsa de la ciutat i té un article titulat «El periodismo en Gerona en Revista de Gerona», XVIII, 1894.

4. Joan TORRENT i Rafael TASIS (1966), Història de la premsa catalana, Barcelona, Bruguera, 2 v.

Tots els precedents que podem esmentar —escriu Josep Maria Cadena a propòsit d’ambdues generacions— són intents de caire romàntic i patriòtic, molt lloables i perfectament vàlids en la seva finalitat, que examinaren la comunicació amb criteris polítics. Els temps no donaven pas per més i les necessitats de cada hora demanaven patriotes que fossin científics en la mesura possible.5

Els treballs previs —el de Pella i Forgas (1879) i el menys recordat de Juan Mañé i Flaquer (1892-1893)—6 són menys coneguts, malgrat que han marcat les pautes del que hauria pogut ser una tradició historiogràfica més rica, variada i global, precedents també d’aquest enfocament actual per a una història interna.

Si el «Periodisme. Estudi històrich del de Catalunya» de Pella combinava les dades amb la interpretació amb l’objecte de fixar unes bases per a l’estudi i la investigació del fenomen modern de la informació i de l’opinió pública, tot just entrevist en l’època, els apunts històrics sobre el Diario de Barcelona publicats en ocasió del seu primer centenari són, alhora, una extensa crònica autobiogràfica del diari i del mateix Mañé, el més perllongat i decisiu dels seus directors.

És un gènere que no ha tingut continuadors, si no és en la particular història de La Vanguardia que escriuria Gaziel7 i, fins a cert punt, la novel·la Servitud, sobre aquest mateix diari, de Joan Puig i Ferreter.8 Trenta-cinc anys abans de Pella i Forgas, hi ha un llarg article de Jaime Balmes sobre «La prensa»,9 que cal anotar per la seva importància com a document històric, on formula una teoria catòlica liberal de la premsa que, fins a la reorientació del diari madrileny El Debate per Angel Herrera Oria, anirà encara per davant de la permanent reticència de molts sectors religiosos, els quals ja entrat el segle XX militaran en el moviment catòlic integrista de la «bona premsa».10

Abans de Balmes, el metge, polític i periodista Pere Mata va publicar un llarg article en El Constitucional de Barcelona,11 que cal anotar també com

5. Josep Maria CADENA (1991), «Els pioners dels estudis sobre comunicació a Catalunya», Treballs de Comunicació (Barcelona), núm. 1, p. 13-16.

6. J. MAÑÉ IFLAQUER (1892-1893), «El Diario de Barcelona. Apuntes históricos», divuit articles publicats al Diari de Barcelona, els diumenges compresos entre el 15 d’octubre de 1892 i el 12 de febrer de 1893.

7. GAZIEL (1971, 1996), Història de La Vanguardia, 1884-1936, Edicions Catalanes de París; Història de La Vanguardia i nou articles sobre periodisme, Barcelona, Empúries.

8. Joan PUIGI FERRETER (1924, 1980), Servitud: Memòries d’un periodista, reedició per Hogar del Libro, Barcelona.

9. Jaime BALMES (1843), «La Prensa», La Sociedad (Barcelona), núm. 5 (juliol).

10. Susanna TAVERA (1990), «Francesc Nabot i Tomàs, o un exemple de catolicisme ultrancer com a teoria de la “bona premsa”»,Annals del Periodisme Català (Barcelona), núm. 16 (gener-juny), p. 9-33.

11. P. MATA (1842), «Apuros del periodista», El Constitucional (Barcelona) (14 gener). Vegeu Jaume GUILLAMET (1992), La formació de la premsa moderna: Periodisme informatiu, cultural i polític a la Barcelona progressista, 1841-1843, Generalitat de Catalunya, p. 92-101.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

a fita i com a document. No és la primera vegada que un periodista escriu sobre el seu treball,12 però el detall, la profunditat i la modernitat de l’article van més enllà de l’anècdota circumstancial i de la ironia amb què presenta la història fictícia del redactor i del diari, que convoquen una assemblea de subscriptors per conèixer els seus gustos i demandes, radiografia precisa del moment d’arrencada en la formació de la premsa moderna.

1.Els pioners

La història de la premsa catalana s’ha cenyit tradicionalment a la catalogació, descripció i estudi descriptiu de les publicacions. Per les dificultats que s’han trobat, com a tota Espanya, per a la simple conservació i ordenació dels periòdics i revistes antics, però també a causa del desenvolupament tardà i accidentat de les formes contemporànies de periodisme, les causes polítiques d’aquesta problemàtica han influït també en una major varietat i riquesa de la producció periodística, fruit de la vida difícil i el caràcter efímer d’un gran nombre de publicacions, que en molts casos són de localització difícil, si no impossible. Si les incidències en l’evolució de la llibertat de premsa han estat a Espanya motiu de gran mortalitat de les publicacions —de manera que en pocs països de l’entorn és tan rellevant el capítol de premsa en l’exili—, la persecució del catalanisme polític i cultural, particularment accentuada en algunes èpoques, l’ha fet encara més alta a Catalunya.

La investigació hemerogràfica, entesa com a estudi de les publicacions i les seves característiques en la línia del que Jacques Kayser13 definiria molt més tard com el «registre d’identificació», però no tant en la més qualitativa de l’«expedient d’identitat»—, ha inspirat una línia de treball que fins als anys seixanta del segle XX ha estat portada a terme principalment per col·leccionistes, erudits i afeccionats.

El citat primer historiador de la premsa i del periodisme catalans, Josep Pella i Forgas, va ser un pioner d’efímera dedicació a aquests temes, ja que com a home de la Renaixença i de la primera Lliga Regionalista, es va aplicar a revelar en diverses obres14 la tradició catalana en el camp del dret i de la història política, a més del periodisme.

12. Vegeu alguns textos de finals del segle XVIII i primers del XIX, a l’apartat de documents de Jaume GUILLAMET (2003), Els orígens de la premsa a Catalunya: Catàleg de periòdics antics, 1641-1833, Arxiu Municipal de Barcelona.

13. Jacques KAYSER (1963, 1974, 1982), Le quotidien français, París, Cahiers de la Fondation National des Sciences Politiques, 122, traduït al castellà com a El diario francés, Barcelona, ATE. La proposta hemerogràfica de Kayser fou introduïda a Espanya per J. M. CASASÚS (1971), Ideología y análisis de los medios de comunicación, Barcelona, Dopesa.

14. Altres obres de Josep Pella i Forgas són Les Corts catalanes (1876), amb Josep Coroleu, Un català il·lustre: D. J. Margarit i de Biure (1870) i l’edició en quatre volums del Código Civil de Cataluña (1916-1919).

Amb tot, les seves suggestives intuïcions historiogràfiques, malgrat no haver estat recollides per investigadors posteriors, estan en la línia del que serien més tard els estudis sobre el periodisme i el que avui plantegem com la seva història interna. Mig segle més tard, es pot parlar d’una generació catalanista, a propòsit dels autors que durant la Segona República i la Guerra Civil publiquen les obres bàsiques que posen les fites de la gran època històrica del periodisme català.

D’acord amb Josep M. Cadena, la gran figura d’aquesta generació i «de la nostra historiografia periodística»15 és Joan Givanel i Mas, la personalitat més destacada i, probablement, l’investigador més genuí. La seva extensa Bibliografia catalana: Premsa16 és un treball de base «en el qual han pouat la majoria dels qui han treballat en la nostra premsa», inclosa la posterior Història de la premsa catalana, de Torrent i Tasis.

A més d’aquesta obra principal i fonamental, Givanel és autor d’altres treballs sobre premsa,17 a més de destacat erudit i expert cervantista. Per a Cadena, l’obra de Givanel és la més singular i la que estableix «els fonaments més sòlids a Catalunya dins d’una especialitat poc conreuada».18 Contemporanis de la bibliografia de Givanel són els repertoris de publicacions de Lluís Bertran i Pijoan i Joan Torrent i Fàbregas. Poeta, periodista i bibliògraf, Bertran i Pijoan s’havia proposat organitzar una exposició general de la premsa catalana amb motiu del centenari de la Renaixença,19 finalment limitada a una Exposició de Premsa Comarcal, realitzada a Barcelona el 1930, que va tenir com a resultat la publicació posterior, a manera de catàleg, del llibre Premsa a Catalunya. 20

En una llarga introducció, Bertran i Pijoan apunta qüestions metodològiques d’un cert interès quant a la història de la premsa, així com una relació de catorze treballs anteriors d’història local de la premsa catalana, catàlegs i articles en la seva major part. Són d’interès també els capítols finals sobre els noms dels periòdics i una hipòtesi d’estructuració de la premsa comarcal en períodes històrics.

Aquest llibre es va avançar en uns mesos a l’aparició del primer volum de l’obra de Givanel, a qui Bertran considera «bibliògraf cultíssim, figura

15. J. M. CADENA (1991), p. 16.

16. Joan GIVANELI MAS (1931-1937), Bibliografia catalana: Premsa, Barcelona, Fundació Rafael Patxot, 3 v.

17. Joan GIVANELI MAS (1920), Publicacions periòdiques barcelonines escrites en llengua catalana des de 1879 a 1916, Barcelona; (1927), «Algunes notes referents al periodisme barceloní de 1840 a 1844», a Homenaje a Bonilla y San Martín, Madrid, Universitat Central de Madrid, Facultat de Filosofia i Lletres, Impr. Vda. e Hijos de Jaime Ratés, p. 369-387; (1933), Materials per a la bibliografia de la premsa barcelonesa, Barcelona.

18. J. M. CADENA (1991), p. 16.

19. L’origen de la Renaixençaliterària se situa a 1833, any que Bonaventura Carles Aribau publicà al periòdic El Vapor de Barcelona l’oda a «La pàtria».

20. Lluís BERTRAN i PIJOAN (1931), Premsa a Catalunya, Ajuntament de Barcelona.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

cimejant en estudis de periodisme».21 L’atribució a Joan Torrent i Fàbregas —coautor amb Rafael Tasis i Marca de la citada història en dos volums— de l’autoria del llibre editat el 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat amb el títol La presse catalane depuis 1641 jusqu’au 193722 es basa en l’enunciat mateix del cos hemerogràfic de l’obra: «Essai d’index par Joan Torrent, avec la collaboration de Francesc Carbonell, Josep Montfort et Rafael Bori, journalistes». Aquest llibre, publicat amb motiu d’una exposició de periòdics en el Palau Internacional de la Premsa de París en ocasió de l’Exposició Internacional de 1937, respon a la intenció política d’oferir als periodistes francesos una bona imatge de la Catalunya republicana i en guerra per mitjà de la llarga i rica història de la seva premsa.

Joan Torrent i Fàbregas era un col·leccionista i l’índex de 1937 és molt exhaustiu, ja que no inclou tan sols tot tipus de publicacions publicades a Catalunya en català i en castellà, sinó també el capítol sobre «Pays de la langue catalane» —sense distincions lingüístiques, també, a les Balears i València— i un tercer capítol sobre «Presse catalane hors de la Catalogne». No hi ha cap tipus de comentari, anàlisi ni text introductori, excepte una breu consideració sobre els primers diaris apareguts a Barcelona.

Entre els membres d’aquesta generació catalanista cal citar, encara, Josep Maria Miquel i Vergès —especialista en els orígens de la Renaixença i autor de La premsa catalana del Vuitcents (1937)—,23 Josep Maria de Casacuberta, autor d’una monografia de Lo Verdader Català (1843)24 que no apareix fins al 1956, i, a efectes cronològics, Joaquín Álvarez Calvo, autor durant la Guerra Civil del que Cadena25 presenta com «una singular revista anomenada El Periodismo en Barcelona»26 i el 1940 d’una història del Diario de Barcelona 27 Miquel i Vergés no es val de criteris hemerogràfics, sinó que apunta un estudi interpretatiu de la premsa del segle XIX en relació amb el fenomen cultural i literari de la Renaixença.

21. Lluís BERTRANI PIJOAN, Premsa a Catalunya..., p. XIII

22. Joan TORRENT, 1937, La presse catalane depuis 1641 jasqu’au 1937, Barcelona, Agrupació Professional de Periodistes. Palau Internacional de la Premsa, exposició de París. Editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, a Barcelona.

23. Josep Maria MIQUELI VERGÈS (1937), La premsa catalana del Vuitcents, Barcelona, Barcino. També és autor (1934) de l’article «El simbolisme patriótic a través de les capçaleres dels periòdics renaixentistes», Revista de Catalunya [Barcelona].

24. Josep Maria CASACUBERTA (1956), «Lo Verdader Català», primer órgan periodístic de la Renaixença, Barcelona, Barcino.

25. J. M. CADENA (1991), p. 16.

26. Joaquín Alvarez Calvo edità una revista titulada Periodismo, de la qual fou propietari i redactor, formada d’obres per fascicles com El café de Barcelona, 1933, El periodismo en Barcelona (dinou números), Facsímiles (sis números sobre els segles XVI i XVII), Diario de Barcelona: Su fundación e historia, 1792-1938 i El Velón (1809?): Aclaración de un error

27. Joaquín ÁLVAREZ CALVO (1940), «Diario de Barcelona. Su fundación e historia. 17921938». Vuit fascicles de setze pàgines de la revista Periodismo [Barcelona] (març-juliol).

Álvarez Calvo, en canvi, escriu en castellà i centra la seva atenció en la investigació i establiment de dades documentals sobre les publicacions —especialment el Diario de Barcelona— sota un criteri erudit, sense elements polítics i patriòtics que permetin adscriure’l a l’esmentada generació catalanista. És un col·leccionista erudit, els treballs del qual se centren en l’aportació de documents originals i deixen de costat els aspectes descriptius, analítics i interpretatius. Aquest autor trenca amb el corrent d’inventariat i catalogació dominant i enfoca l’estudi individual de periòdics: comprova i documenta dates i dades, fins al punt de permetre’s corregir i ampliar Mañé i Flaquer en alguns aspectes bàsics del diari dels Brusi.

La culminació i síntesi d’aquest corrent historiogràfic serà, el 1966, la publicació de la ja citada Història de la premsa catalana de Torrent i Tasis.28 Com a escriptor i dirigent del catalanisme resistent, Tasis reforça en la seva aportació els criteris polítics i culturals que inspiren la redacció i publicació de l’obra —prologada per una personalitat de prestigi social, el metge Agustín Pedro Pons—, que pretén fer present la riquesa històrica del periodisme català en un moment de relativa obertura del règim franquista, el mateix any de la Llei de premsa i impremta de 1966. Els autors expressaven en la presentació el seu desig que el llibre pogués ser «un estímul per a una plena represa de la premsa catalana».29 Després de la Guerra Civil, Torrent havia continuat amb una tasca de divulgació per mitjà d’articles periodístics30 que tenia com a finalitat la recuperació de la memòria de la tradició rica, diversa i plural de la premsa catalana, en els mateixos anys que una certa obertura social del franquisme permetia despertar de nou l’interès públic per a la història, la llengua i la cultura pròpies de Catalunya.

La Història de la premsa catalana, que era una actualització comentada de l’obra de Givanel, segons coincideix a subratllar també Casasús,31 és per a aquest autor «la culminació de tota una escola hemerogràfica catalana, cenyida certament als aspectes merament registrals i descriptius d’aquesta disciplina, però dotada d’una tradició genuïna i, fins i tot, popular». Casasús es refereix, en aquest sentit, als treballs locals que abunden en les relacions bibliogràfiques des de principis de segle, ja siguin articles, catàlegs o opuscles.

28. Joan TORRENT i Rafael TASIS (1966). Els autors ja havien col·laborat en la redacció dels capítols sobre «El periodisme» (1961) a l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana, Barcelona, Aedos, p. 156-160 i 435-441 del volum I,i 732-741 i 1194-1214 del volum II

29. Joan TORRENT i Rafael TASIS (1996), Història de la premsa..., p. 14.

30. Torrent és autor també de treballs com la «Llista de publicacions barcelonines aparegudes de 1641 a 1935» (1935) i «Assaig d’un cens de la premsa catalano balear» (1935) al Butlletí de la Federació de la Premsa Catalano-Balear, Barcelona,i La premsa de Barcelona (16411947) (1969), Barcelona, Bruguera.

31. J. M. CASASÚS (1987), p. 160.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

La col·laboració de Rafael Tasis aporta a la Història de la premsa catalana i, per tant, a la tradició historiogràfica, elements de renovació qualitativa que marquen una línia de superació dels aspectes estrictament de catàleg i descripció. Reprèn el contacte amb l’esperit originari de Pella i Forgas, quan en la introducció els autors afirmen que la seva història de la premsa «haurà d’ésser, també, la història del pensament polític, filosòfic, científic, literari i social, els canvis i les novetats del qual són reflectits per les pàgines de la premsa».32

En l’actualització de l’obra de Givanel, Torrent i Tasis ja havien pogut comptar amb una nova base bibliogràfica, les obres aparegudes en el quart de segle transcorregut des del final de la Guerra Civil, com la ja citada de Casacuberta sobre la primera revista en català de la Renaixença, diversos estudis locals33 i, com a novetat més destacada, la monografia d’ Esteve Molist Pol sobre el Diario de Barcelona 34

2.La renovació

A partir d’aquest moment, l’estudi de les publicacions serà una línia de treball tan important com l’elaboració de repertoris i catàlegs, que seguirà requerint esforços, especialment per a la premsa editada en castellà, que no havia estat inclosa en cap de les grans obres citades. Una nova generació d’historiadors de la premsa i del periodisme comença a publicar a la fi dels seixanta, amb algunes novetats significatives. Josep Maria Cadena, Josep Faulí i Lluís Solà i Dachs formen un primer grup dintre del qual podria considerar-se una generació de postguerra, que enllaça directament amb la catalanista dels anys trenta.

A mitjan dels setanta, s’afegirà un segon grup d’autors, entre els quals hi ha Joan Crexell,35 Josep Maria Figueres36 i Jaume Guillamet,37

32. J. TORRENT i R. TASIS (1966) vol. I, P. 13.

33. J. ALSINA VALLS (1964-1965), Casi un siglo de prensa badalonesa, Badalona; Antoni CARNER (1961), Brevísima historia del periodismo igualadino, Igualada; J. DANÉS (1959), Exposición bibliográfica conmemorativa del centenario de la prensa local olotense, catàleg, Olot; Juan GUILLAMET (1958), «Apuntes para una historia del periodismo figuerense», Vida Parroquial [Figueres], núm. 500; Enrique MIRAMBELL (1949), «Las colecciones de prensa local de la Biblioteca Pública de Gerona», Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, IV, Girona; Pere REGULL (1961), La prensa local, Vilafranca del Penedès; Roman SOLI CLOT (1953), 150 años de prensa en Lérida, Lleida, Instituto de Estudios Ilerdenses; J. TARRAGÓ PLEYÁN (1953), Bibliografia sobre prensa periódica ilerdense, Lleida, Instituto de Estudios Ilerdenses.

34. Esteban MOLIST POL (1964), El Diario de Barcelona, 1792-1963: Su historia, sus hombres y su proyección pública, Madrid, Editora Nacional.

35. Joan CREIXELL (1977), Premsa catalana clandestina, 1970-77, Barcelona, El Crit; (1988), Premsa catalana clandestina a l’exili, 1910-1938, Barcelona, El Llamp.

36. Josep Maria FIGUERES (1984), «La Renaixensa», «Diari de Catalunya», 1881-1905, Barcelona, Rafael Dalmau; (1987), «Cuca Fera», setmanari satíric nacionalista: La seva vida, Sabadell, Ausa; (1989), La premsa catalana: Apreciació històrica, Barcelona, Rafael Dalmau; (1990), «El País» a Catalunya, Barcelona, El Llamp; (1991), Valentí Almirall, forjador del catalanisme, Generalitat de Catalunya; (1994), 12 periodistes dels anys 30, Barcelona, Col·legi de

l’autor mateix d’aquest article, grup ampliat en els vuitanta amb els professors de la Universitat Autònoma de Barcelona Francesc Espinet, Josep Lluís Gómez Mompart, Enric Marín Otto i Joan Manuel Tresserras, adscrits al nou corrent de la història de la comunicació. Des de l’àmbit dels estudis de periodística, les obres de Josep Maria Casasús han influït notablement en l’orientació metodològica i interpretativa de la investigació sobre la personalitat i l’obra dels periodistes.38

Sense ser els únics autors —hi ha un ampli ventall d’aportacions a la història del periodisme des d’altres disciplines o enfocaments com la història política i local, el dret, l’economia, la bibliografia, la periodística, la teoria i estructura de la comunicació i l’exercici professional—,39 les seves obres marquen les línies d’evolució de la historiografia periodística. En els anys vuitanta apareixeran els primers treballs històrics sobre la ràdio i la televisió, àmbit que queda fora dels objectius d’aquest article.

Vuitanta-set anys després de Pella i Forgas, l’obra de Torrent i Tasis havia ofert una lectura global i continuada de la història de la premsa catalana, a quatre nivells: visió general, biografies comentades de totes les publicacions, aportació de les dades descriptives i agrupació per municipis i comarques, amb el complement d’una classificació i una cronologia clarament visualitzades amb la reproducció de nombroses portades i il·lustracions. L’enfocament simultani de Molist en la monografia del Diario de Barcelona avançava la introducció de noves orientacions en la metodologia i la bibliografia. No content d’establir i documentar una biografia del diari, aprofundint i ampliant els apunts històrics de Mañé i Flaquer, Molist estudia la seva història interna i planteja el paper dels periodistes i la seva influència social.

Josep Maria Cadena i Josep Faulí es van aplicar incialment a una labor de divulgació de la premsa catalana històrica com a estímul a les iniciati-

Periodistes de Catalunya; (1999), El primer diari en llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans; (2003), Premsa i nacionalisme, Barcelona, Proa.

37. Jaume GUILLAMET (1975), La nova premsa catalana, Barcelona, Edicions 62; (1977), La premsa de les comarques gironines, Barcelona, Selecta; (1983), La premsa comarcal: Un model català de periodisme popular, Generalitat de Catalunya; (1992), La formació de la premsa moderna: Periodisme informatiu, polític i cultural a la Barcelona progressista (1841-1843), Generalitat de Catalunya; (1994), Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya (16411994), Barcelona, La Campana; (1996), Premsa, franquisme i autonomia, Barcelona, Flor del Vent; (2003), Els orígens de la premsa a Catalunya: Catàleg de periòdics antics (1641-1833), Arxiu Municipal de Barcelona.

38. Josep Maria CASASÚS (1986), Lliçons de periodisme en Josep Pla, Barcelona, Destino; (1987), El pensament periodístic a Catalunya, Barcelona, Curial; (1987), El periodisme a Catalunya, Barcelona, Plaza y Janés; (1991), Periodisme que ha fet història, Col·legi de Periodistes de Catalunya; (1994), Periodística catalana comparada, Barcelona, Pòrtic; (1996), Artículos que dejaron huella, Barcelona, Ariel; (1998), Periodisme català que ha fet història, Barcelona, Proa.

39. Francesc ESPINETI BRUNAT, Josep Lluís GÓMEZ MOMPART, Enic MARÍNI OTTO i Joan Manuel TRESSERRAS (1993), «Evolució dels estudis d’història de la premsa a Catalunya, 1939-1993», Anàlisi (Universitat Autònoma de Barcelona), núm. 15, p. 129-148.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

ves per al ressorgiment del periodisme en català desaparegut al final de la Guerra Civil. L’obra d’ambdós es desenvolupa en gran part en les pàgines de diaris i revistes, especialment en les del Diario de Barcelona. 40 Cadena es dedica, preferentment, a historiar la premsa d’humor i els seus principals escriptors i dibuixants,41 labor a la qual s’incorpora Lluís Solà i Dachs amb una sèrie de monografies sobre L’humor català. 42 En el moment de la reaparició de la premsa diària en català, Solà publicarà una Història dels diaris en català, 43 on combina vocació divulgadora i rigor hemerogràfic. En aquests mateixos anys també cal consignar les aportacions de José Tarín Iglesias,44 Pedro Voltes Bou45 i María del Carmen García Nieto.46 L’obra d’aquesta autora, coneguda només parcialment, és la més renovadora d’aquests anys, ja que estudia un moment fonamental de transició entre el periodisme liberal i l’industrial de la premsa diària de Barcelona, en la vigília de la gènesi de la premsa de masses.

Durant els anys setanta, la reivindicació de la tradició històrica de la premsa catalana com a estímul per al seu ressorgiment —operat lentament a partir de l’entrada en vigor de la llei de 1966 amb revistes culturals, setmanaris i, sobretot, periòdics comarcals—, dóna lloc a un gran nombre d’articles evocadors, divulgadors i memorialistes,47 alhora que

40. Cadena publica una llarga sèrie d’articles dominicals titulats «Gentes de pluma y lápiz», a Diario de Barcelona, a partir del 28 de desembre de 1969.

41. Josep Maria CADENA (1972), Periodismo humorístico barcelonés del siglo XIX, Premi Nacional de Periodisme Joan Mañé i Flaquer, Ajuntament de Torredembarra (Tarragona), p. 31133.

42. Lluís SOLÀI DACHS (1972), Un segle d’humor català, Barcelona, Editorial Bruguera; (1978), L’humor català, 2: La premsa humorística, I: L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut! i El Be Negre, Barcelona, Bruguera; (1979), L’humor català, 3: La premsa humorística, II: Papitu, En Patufet i Xut, Barcelona, Bruguera.

43. Lluís SOLÀI DACHS (1978), Història dels diaris en català: Barcelona 1879-1976, Barcelona, Edhasa.

44. José TARÍN IGLESIAS (1947), Aportación maragalliana al periodismo barcelonés, Barcelona; (1950), Milà y Fontanals, periodista y poeta, Vilafranca del Penedès; (1972), Panorama del periodismo hispanoamericano, desde sus orígenes hasta nuestros días, Barcelona, Salvat; (1983), Vivir para contar: Medio siglo entre la anécdota y el recuerdo, Barcelona, Planeta.

45. Pedro VOLTES BOU (1960), Catálogo de la hemeroteca del Instituto Municipal de Historia de Barcelona, preparado por el personal del Instituto Municipal de Historia de Barcelona bajo la dirección de Pedro Voltes Bou, Madrid, Dirección General de Archivos y Bibliotecas; (1976), «La Vanguardia durante la Guerra Civil española», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, Barcelona, p. 41-52; (1976), «Contenido y significación de La Vanguardia en su primer decenio», a Notas sobre instituciones barcelonesas del siglo XIX, Instituto Municipal de Historia, vol. XXI, p. 7-109; (1977), Barcelona i la seva premsa del segle XIX, Ajuntament de Barcelona; (1978), La política de fin de siglo a través de la prensa barcelonesa de la época, Barcelona, Instituto Municipal de Historia; (1988), «Análisis empresarial y contable del auge del periódico La Vanguardia en el período comprendido entre 1881 y 1939», Cuadernos de Investigación, Barcelona, Eada, núm. 19.

46. Maria del Carmen GARCÍA NIETO (1958), La prensa diaria de Barcelona de 1895 a 1910, tesi doctoral inèdita, Facultat de Geografia i Lletres de la Universitat de Barcelona; (1975), «La prensa diaria de Barcelona de 1895 a 1910» (fragment), a Prensa y sociedad en España (18201936), Madrid, Edicusa, p. 241-269.

47. Articles publicats especialment a la naixent premsa en català com Arreu, Canigó, L’Hora, Oriflama, Presència, Serra d’Or i Tele Estel, entre altres publicacions, a més de la premsa diària, setmanaris d’informació general com Destino i la premsa comarcal.

creixen les aportacions col·laterals des de la història política, la crítica literària i la sociolingüística.48 L’evolució dels estudis històrics del periodisme es produeix en el marc del fenomen més ampli de desenvolupament de la investigació en l’àmbit també més ampli de la comunicació social, iniciat a l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona,49 que rep l’impuls definitiu amb la creació de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra.

Al costat de la línia d’investigació dominant en aquest centre sobre teoria, estructura, sistemes i polítiques de comunicació,50 es forma un corrent d’història de la comunicació que, a la fi dels vuitanta, produirà una sèrie d’aportacions de gran interès per a la història del periodisme, totes relatives al primer terç del segle XX, des de l’òptica de la formació de la premsa de masses.51

Simultàniament s’havien produït aportacions des del camp de la història política, camp en el qual malgrat l’ús creixent de la premsa com a font privilegiada de dades polítiques, econòmiques i socials, s’havia negligit inicialment l’estudi específic de les publicacions consultades. Es podria establir un balanç semblant a la relació establerta pels investigadors literaris amb les publicacions consultades en l’estudi de poetes i escriptors. A les aportacions d’investigadors com Albert Manent,52 Josep Maria Ollé i Romeu,53 Josep Maria Balcells54 i d’altres,55 s’hi afegeix un ca-

48. Cal destacar Francesc VALLVERDÚ (1968), L’escriptor català i el problema de la llengua, Barcelona, Edicions 62; (1970), Dues llengües, dues funcions, Barcelona, Edicions 62, i (1972), Ensayos sobre el bilingüismo, Barcelona, Ariel.

49. Miquel de MORAGAS (1991), «L’ensenyament del periodisme i la recerca sobre comunicació a Catalunya», a Joan ALEMAY et al., Periodisme en temps difícils, Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya, p. 19-26.

50. Josep GIFREU (1989), «La investigació de la comunicació a Catalunya: assaig de periodització», Anàlisi, núm. 12 (setembre), p. 9-65. Aquest treball ofereix una perspectiva històrica integrada de tots els estudis relatius als diferents àmbits de la comunicació.

51. Francesc ESPINET, Josep Lluís GÓMEZ MOMPART, Enric MARÍN OTTO i Joan Manuel TRESSERRAS (1989), Premsa, comunicació i cultura a Catalunya durant el primer terç del segle XX, Universitat Autònoma de Barcelona; «Evolución de los estudios sobre historia de la prensa catalana, 1939-1989», Jornadas, 50 años de historiografía catalana y americanista, Madrid, CSIC; Francesc ESPINET (1996), Notícia, imatge, simulacre: La recepció de la societat de comunicació de masses a Catalunya, de 1888 a 1939, Universitat Autònoma de Barcelona. Josep Lluís GÓMEZ MOMPART (1992), La gènesi de la premsa de masses a Catalunya, 1904-1925, Barcelona, Pórtic; Enric MARÍN OTTO (1991), La premsa diària de Barcelona durant la Segona República (1931-1936): Aproximació històrica i anàlisi formal, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral; Joan Manuel TRESSERRAS (1994), D’Aci i d’Allà, aparador de la modernitat, Barcelona, Llibres de l’Índex.

52. Albert MANENT (1976), La literatura catalana a l’exili, Barcelona, Curial.

53. Josep Maria OLLÉI ROMEU (1973), Narcís Milà de la Roca, escriptor i activista contrarevolucionari, Barcelona, Rafael Dalmau (ed.).

54. Josep Maria BALCELLS (1988), Revistes de catalans a les Amèriques: Repertori de 230 publicacions des de 1831, Generalitat de Catalunya.

55. J. AULET (1984), La «Revista de Catalunya» (1903-1905) i la formació del Noucentisme; L. BONET (1986), La revista «Laie», Barcelona; Manuel JORBA (1985), «El periodisme i l’assaig», a Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel; R. PLA (1975), L’Avenç de la modernització i la Renaixença, Barcelona; (1985), «Les revistes artístiques i literàries del Modernisme», a

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

tàleg de Maria Campillo i Ester Centelles56 sobre la Guerra Civil, una notable obra de síntesi de Joan B. Culla i Ángel Duarte57 i una dedicació més orientada com la de Susanna Tavera,58 entre altres.59

La inspiració política i patriòtica invocada per caracteritzar la generació catalanista del primer terç de segle ha continuat present en les generacions de la postguerra i la transició, ja sigui entre els periodistes dedicats a temes històrics, ja sigui en l’orientació d’autors com els ja citats Josep Faulí i Josep Maria Cadena, els treballs de Joan Crexell en temes de premsa clandestina i les monografies de Josep Maria Figueres sobre la premsa catalanista

Un fet important en la renovació i expansió de la investigació de la història del periodisme català ha estat la participació de periodistes i publicacions en la recuperació de la memòria professional i en l’anàlisi i el seguiment de les dades relatives a l’estructura dels mitjans i del sistema social de la comunicació. Això s’expressa en la dedicació eventual i fins i tot regular de nombrosos periodistes en la redacció de textos d’investigació i divulgació, a nivell general, local, històric o especialitzat, i en la publicació freqüent de suplements i monogràfics retrospectius.

Les obres i la dedicació regular de Josep Faulí60 al seguiment de l’evolució de la premsa en català en les pàgines de Serra d’Or o en el capítol

El temps del Modernisme; Lluís QUINTANA (1991), «Joan Maragall i el Diari de Barcelona», L’Avenç (Barcelona), núm. 145, J. ROMEU FIGUERAS (1991), Poesia en el context cultural del segle XVI al XVII, Barcelona, Curial; Joan TRIADÚ (1997), Una cultura sense llibertat, Barcelona, Proa; E. VALENTÍ (1973), El primer modernismo literario catalán y su fundamento ideológico.

56. Maria CAMPILLO i Esther CENTELLES (1979), La premsa a Barcelona, 1936-1939, Barcelona, Centre d’Estudis d’Història Contemporània.

57. Joan B. CULLA i Ángel DUARTE (1991), La premsa republicana, Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

58. Susanna TAVERA (1992), «Solidaridad Obrera»: El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista, Barcelona, Col·legi de Periodistes. Vegeu també: (1980), «La premsa anarcosindicalista (1868-1931)», Recerques (Barcelona), núm. 8, (1989), «“Como se hace un diario” de Felipe Aláiz. Un exemple d’anarquisme i periodisme a la Catalunya dels anys 30», Annals del Periodisme Català [Barcelona], núm. 15.

59. M. D. BOSCH CARRERA (1984), «El periodismo del siglo XVIII en Cataluña», a Estudios de historia moderna, Universitat de Barcelona; Pilar CABELLO i Eulàlia PÉREZ VALLVERDÚ (1991), «Destino, política de unidad (1939-1946)», Els Marges [Barcelona], núm. 37, Andreu MAYAYO (1986), «Nous Horitzons, 25 anys de catalano-marxisme», L’Avenç (Barcelona), núm. 90, Gregori MIR (1977), «Una polèmica entre catalanisme i catolicisme (A propòsit de Miquel dels Sants Oliver i de la crisi de direcció del Diario de Barcelona), 1906», Recerques, núm. 6; Enric OLIVÉI SERRET (1986), «El nacionalisme de Josep Llunas i La Tramuntana, periódic vermell», L’Avenç (Barcelona), núm. 94; Maties PAHISSA (1985), Elsorígens del catalanisme conservador i «La Veu de Montserrat», Vic, Eumo; Isabel SEGURA i Marta SELVA (1984), Revistes de dones (1846-1935), Barcelona, Edhasa; Jaume SOBREQUÉSI CALLICÓ (1965), La revolució de setembre i la premsa humorística catalana, Barcelona, Rafael Dalmau; J. TERRADES (1968), «Las fuerzas políticas y los medios informativos en Cataluña durante la Segunda República», a Comunicación social e integración europea, Barcelona.

60. Josep FAULÍ (1981), L’interludi tràgic (1939-1975), Barcelona, Edicions 62; (1988), «Tele Estel (1966-1970), història d’una frustració», a l’obra col·lectiva Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició, Col·legi de Periodistes de Catalunya; (1995), Les revistes culturals en català, Generalitat de Catalunya.

dedicat a la premsa en els volums anuals de la Història dia a dia de la Catalunya contemporània, d’Edicions 62, o altres dedicacions continuades com les de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas61 en diaris, revistes, catàlegs d’exposicions i llibres componen un ampli conjunt de treballs imprescindibles per a la bibliografia històrica.

La investigació en història del periodisme es beneficia avui a Catalunya de les aportacions d’un nucli creixent i divers d’investigadors procedents de la universitat, del món professional, de l’àmbit local i d’altres àrees del coneixement, reforçat per les accions empreses des dels anys vuitanta per diversos organismes que, a través de diverses publicacions, asseguren el seguiment i l’elaboració de les dades bàsiques del sistema informatiu català.

Organismes professionals com el Col·legi de Periodistes de Catalunya —editor de la revista mensual Capçalera i, durant vuit anys, de la revista d’estudis Annals del Periodisme Català, 62 així com de la col·lecció de monografies «Vaixells de Paper», en col·laboració amb la Diputació de Barcelona—, societats científiques com la Societat Catalana de Comunicació (Institut d’Estudis Catalans) —editora de les revistes Treballs de Comunicació i Periodística— i organismes públics com el Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat de la Catalunya, adscrit des de 1997 al Consell de l’Audiovisual de Catalunya —editor d’informes periòdics i monografies sobre l’estat i l’evolució de la comunicació a Catalunya en una línia que parteix de les primeres investigacions de Josep Gifreu63 i organitzador dels premis anuals d’Investigació sobre Comunicació de Masses.

61. Jaume FABRE i Josep Maria HUERTAS (1986), Diàlegs a Barcelona, Ajuntament de Barcelona; Jaume FABRE (1990), Història del fotoperiodisme a Catalunya (1885-1976), Ajuntament de Barcelona; (1996), Periodistes uniformats: Diaris de Barcelona dels anys 40: La represa i la repressió, Barcelona, Col·legi de Periodistes; (1999), Periodistes sota censura: Recull d’entrevistes publicades a Capçalera, Col·legi de Periodistes; Josep Maria HUERTAS (1982), La premsa de barris a Barcelona, Barcelona, El Tinter; (1988), «Oriflama, entre l’Església i la política», a l’obra col·lectiva Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició, Col·legi de Periodistes de Catalunya; (1990), Les tres vides de Destino, amb Carles Geli, Col·legi de Periodistes; (1994), Las tres vidas de Destino, amb Carles Geli, Barcelona, Anagrama; (1997), Cada taula, un Vietnam, Barcelona, La Magrana; (1998), El periodista, entre la indefinició i l’ambigüitat: Evolució d’un concepte professional entre dos segles, Barcelona, Dèria, Blanquerna Comunicació; (2000), «Mirador», la Catalunya impossible, Barcelona, Proa, amb Carles Geli. Ha estat també el coordinador (1996) del catàleg 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992, Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya.

62. Annals del Periodisme Català, revista editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, com a segona època del mateix títol de l’Associació de Periodistes de Barcelona (1931-1936). Publicà vint-i-cinc números entre 1984-1994, entre els quals destaquen alguns monogràfics històrics: 10 anys de periodisme i llibertat, 6-7, 1986; Adéu Correu, 8-9, 1986; Premsa i Guerra Civil, 10, 1987; Periodistes i Guerra Civil, 12, 1987; Tradició i futur del periodisme esportiu, 20, 1992; «El Brusi», una perspectiva de dos segles, 21, 1992; 70 anys de ràdio, 23, 1993.

63. Josep GIFREU (1983), Sistemes i polítiques de comunicació a Catalunya: Premsa, ràdio, televisió i cinema, 1970-1980, Barcelona, L’Avenç.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

Una novetat recent que obre un horitzó sobre els precedents de la premsa periòdica són els treballs de l’hispanista britànic Henry Ettinghaussen64 sobre les publicacions informatives aparegudes a Barcelona durant el segle XVII

3.Balanç de la investigació disponible

L’estat actual de la investigació sobre història del periodisme a Catalunya presenta el balanç següent:65

3.1. Catàlegs

3.1.1. GENERALS

Les obres de Givanel (1932-1937) i Torrent i Tasis (1966) —continuades pel que fa al seguiment de la premsa en català editada a Barcelona per Josep M. Figueres (1989) i Josep Faulí (1995)— establiren en el seu moment un balanç complet de les publicacions catalanes i bilingües i han estat complementades per 200 anys de premsa diària a Catalunya (1995), catàleg de l’exposició del mateix nom que abasta tots els diaris publicats a Catalunya, en català i en castellà.

Hi ha pendent la catalogació de la premsa en castellà no diària publicada a Barcelona des de 1833 —data fins a la qual arriba el catàleg de periòdics antics a Catalunya des de 1641 de recent publicació (Guillamet, 2003)—, amb l’excepció dels dos breus períodes de 1840-1843 (Guillamet, 1992) i la Guerra Civil de 1936-1939 (Campillo i Centelles, 1979).

3.1.2. LOCALS

A escala local i comarcal, les monografies disponibles contenen catàlegs complets de publicacions en ambdues llengües. Bé que d’ençà dels setanta ha aparegut una nova tongada de treballs,66 cap a la meitat de

64. Henry ETTINGHAUSSEN (1992), La premsa catalana durant la Guerra dels Segadors, 4 v., Barcelona, Curial; (2000), Notícies del segle XVII: La premsa de Barcelona entre 1621 i 1628, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

65. Per a una relació exhaustiva de la investigació realitzada des del final de la Guerra Civil: Francesc ESPINETI BURUNAT, Josep Lluís GÓMEZ MOMPART, Enric MARÍNI OTTO i Joan Manuel TRESSERRAS (1993), «Evolució dels estudis d’història de la premsa a Catalunya, 1939-1993» Anàlisi (Universitat Autònoma de Barcelona), núm. 15, p. 129-148.

66. Entre altres: Joan PUIG PUJOL (1972), 86 anys de premsa local, Sabadell 1853-1938, Sabadell, Riutort; Jaume GUILLAMET (1977), La premsa de les comarques gironines, Barcelona, Se-

les quaranta-una comarques catalanes estan mancades encara d’aquesta mena de treballs. La premsa comarcal compta, a més, amb catàlegs complets del franquisme i de la transició (Guillamet, 1983), mentre que a Barcelona hi ha catàlegs de la premsa de barris a les monografies de López (1994)67 i Maristany i Mussons (2002).68

3.1.3. TEMÀTICS

Hi ha catàlegs temàtics a diverses monografies sobre premsa republicana (Culla i Duarte, 1989), revistes infantils (Larreula, 1985),69 premsa esportiva (Pujadas i Santacana, 1998)70 i premsa clandestina (Crexells, 1977; Bové i Capilla, 1995;71 Llorens, 2000),72 i revistes dels catalans a Amèrica (Balcells, 1988).

L’elaboració i edició —impresa o electrònica— de catàlegs dels fons dels arxius i les hemeroteques podria pal·liar els buits encara existents, facilitar la feina dels investigadors i cobrir de manera permanent i actualitzada les publicacions posteriors a la transició.

lecta; Pere ANGUERA i Rosa CABRÉ (1979), Ideologia i història dels diaris reusencs en català, Centre de Lectura de Reus; J. P VIRGILI SANROMÀ (1980), Tarragona i la seva premsa, 1900-1980, Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona, 2 v.; Concepció MIRALPEIX BALLÚS (1981), La premsa a la ciutat de Vic al segle XIX, Barcelona, Generalitat de Catalunya; Francesc COSTA (1982), La premsa a Mataró, 1820-1980, Barcelona, Rafael Dalmau (ed.); Maria Mercè PALOMERA (1982), Cent anys de premsa a Ripoll (1881-1980), Barcelona, Generalitat de Catalunya; Joan SUBIRÀ (1983), La premsa a Granollers, 1882-1982, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2 v.; Maria Teresa MIRET (1983), La premsa a Igualada, Barcelona, Generalitat de Catalunya; Nativitat MONCASI SALVIÀ (1987), La premsa a la ciutat de Balaguer, 1862-1936, Barcelona, Generalitat de Catalunya; Lluís COSTAI FERNÀNDEZ (1987), Història de la premsa a la ciutat de Girona, 17871939, Ajuntament de Girona; (1989), Premsa i societat a la Girona franquista, Col·legi de Periodistes de Catalunya; (1997), La dictadura de Primo de Rivera a Girona: Comunicació i propaganda a les comarques gironines, 1923-1930, Barcelona, Rafael Dalmau (ed.); R. PUIG, J. M. GRAU i J. FELIP (1995), La premsa i la història a la Conca de Barberà, 1889-1939, Montblanc, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà; Pere ANGUERA, Antoni GAVALDÀ i Xavier PUJADES, (ed.) (1996), La premsa a la província de Tarragona durant la segona República, 1931-1936, Diputació de Tarragona.

67. Manuel LÓPEZ (1994), Un periodisme alternatiu i autogestionari: La premsa de barri a Barcelona, 1968-1977, Barcelona,Col·legi de Periodistes de Catalunya.

68. Gerard MARISTANY i Albert MUSSONS (2002), Del desencant a la contrainformació: La premsa de barris a Barcelona, 1976-2001, Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

69. Enric LARREULA (1985), Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà, Barcelona, Edicions 62.

70. Xavier PUJADAS i Carles SANTACANA (1998), L’esport és notícia: Història del periodisme esportiu a Catalunya, Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

71. Miquel BOVÉ i Antonio CAPILLA (1995), La premsa de sorra: Les publicacions obreres clandestines a la Catalunya de postguerra (1939-1953), Barcelona, Col·legi de Periodistes.

72. Teresa LLORENS SALA (2000), Premsa clandestina i de l’exili a l’Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat (1939-1977), Arxiu Municipal de Barcelona.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

3.2. Monografies

A més de les monografies locals i temàtiques ja citades pels catàlegs que contenen, cal citar les dedicades als diaris en català (Solà i Dachs, 1978) i sobre el fotoperiodisme (Fabre, 1989), a més d’aquelles que proposen la visió d’un període històric determinat.

A part de les ja citades (Guillamet, 2003), cal destacar les de García Nieto (1975) sobre el canvi de segle XIX-XX, de Gómez Mompart (1992) sobre la gènesi de la premsa de masses, de Marín (1991) sobre els diaris de la Segona República i d’Arévalo (2002)73 sobre la cultura de masses a la Barcelona del nou-cents.

Les monografies de publicacions, iniciades amb el Diari de Barcelona (Mañé i Flaquer, 1892-1893; Álvarez Calvo, 1940; Molist Pol, 1964, i Saura, Clarós i Vilá, 1993), abasten encara un nombre limitat de diaris i revistes.

Quant als diaris, hi ha treballs parcials sobre La Vanguardia (Gaziel, 1971; Voltes, 1976 i 1988, i Carles Castro, 2002),74 treballs extensos sobre Solidaridad Obrera (Tavera, 1992), Grup Mundo (Pàmies, 1993), Diari Català (Figueres, 1999), El Correo Catalán (Saura, 1996; Novoa, 199?),75 La Renaixensa (Duran, 2001)76 i El Autonomista de Girona (Costa, 2000).77

Quant a revistes, hi ha monografies sobre Lo Verdader Català (Casacuberta, 1956), premsa d’humor (Cadena, 1972; Roglan, 1996), La Campana de Gracia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut!,Papitu, En Patufet i El Be Negre (Solà Dachs, 1979; Tísner, 1990 i 1991),78 El Estado Catalán (Pich, 2003),79 Destino (Geli i Huertas, 1990 i 1991), El Ciervo (González Casanova, 1992),80 Cuca Fera (Figueres, 1992), D’Ací i d’Allà (Tresserras, 1993), Imatges (Dòria, 1999),81 Mirador (Sem-

73. Just ARÉVALO (2002), La cultura de masses a la Barcelona del nou-cents, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

74. Carles CASTRO (2002), La reconversión tecnológica y empresarial en un periódico consolidado: El caso de La Vanguardia, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral.

75. Josep Manuel NOVOA NOVOA (1998), Jaque al virrey, Madrid, Akal.

76. Carola DURANI TORT (2001), «La Renaixensa», primera empresa editorial catalana, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

77. Lluís COSTA (2000), «El Autonomista»: El diari dels Rahola: Els orígens del periodisme modern a Girona (1898-1939), Girona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

78. Avel·lí ARTÍS-GENER, Tísner (1990, 1991), Tísner revela les interioritats del Be Negre, Mataró, L’Aixernador; (1990), Dibuixos de guerra a l’Esquella de la Torratxa, Tísner i Kalders. Comentaris de Lluís Solà i Dachs, Barcelona, La Campana.

79. Josep PICHI MITJANA (2003), «El Estado Catalán»: Valentí Almirall i el portaveu del federalisme intransigent provincialista barceloní (1868-1874), Universitat Pompeu Fabra, inèdit.

80. J. A. GONZÁLEZ CASANOVA (1992), La revista El Ciervo: Teoría e historia de cuarenta años, Barcelona, Península.

81. Sergi DÒRIA (2000), La voluntat cosmopolita: Imatges, setmanari gràfic d’actualitats, Barcelona, 1930, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral.

pronio, 1987; Huertas i Geli, 2000; Singla, 2003)82 i Serra d’Or (Ferré, 2002).83

3.3. Periodistes i editors

3.3.1. BIOGRAFIES

A la biografia de Joan Mañé i Flaquer escrita per Joan Maragall (1961), a començaments del segle XX, podem afegir-hi treballs biogràfics sobre el periodisme del poeta (Tarín Iglesias, 1960; Benet, 1981)84 i una biografia del fundador del diari El Matí, Josep Maria Capdevila (Serrahima, 1993).85 La vessant periodística de Santiago Rusiñol és objecte també de la biografia de l’artista (Panyella, 2003).86

Una nova sèrie de treballs biogràfics d’abast divers apareix a finals dels vuitanta sobre Josep Pla (Casasús, 1986; Febrés, 1990;87 Bonada, 1991;88 Badosa, 1996),89 Gaziel (Llanas, 1998),90 Josep Maria Planas (Finestres, 1998)91 i Irene Polo (Santa María i Tur, 2003),92 així com les entrevistes a periodistes dels anys trenta de Josep Maria Figueres (1994), bé que les antologies Periodisme que ha fet història i Periodisme català que ha fet història (Casasús, 1991, 1996) han de ser considerades com el primer treball sistemàtic de presentació de la biografia i de recuperació de l’obra dels més destacats periodistes catalans.

També ha de ser inclòs en l’apartat de biografies un treball sobre el procés militar a Prat de la Riba per un article a La Veu de Catalunya (Figueres, 1996),93 o un treball col·lectiu sobre el consell de guerra de 1975 contra Josep Maria Huertas Clavería per un article a Tele/eXprés (Semir i altres, 1978).94

82. Carles SINGLA CASELLAS (2003), «Mirador» (1929-1937): Un model de periòdic al servei d’una idea de país, Universitat Pompeu Fabra, tesi doctoral.

83. Carme FERRÉ (2000), Intel·lectualitat i cultura resistents: Serra d’Or (1959-1977), Cabrera de Mar, Galerada.

84. Josep BENET (1981), Joan Maragall i la Setmana Tràgica, Edicions 62.

85. Maurici SERRAHIMA (1993), Josep Maria Capdevila, Edicions 62.

86. Vinyet PANYELLA (2003), Santiago Rusiñol, el caminant de la terra, Edicions 62.

87. Xavier FEBRÉS (1990), Josep Pla, biografia d’un homenot, Barcelona, Plaza i Janés.

88. Lluís BONADA (1991), Biografia de Josep Pla, Barcelona, Empúries.

89. Cristina BADOSA (1996), Josep Pla, biografia del solitari, Barcelona, Edicions 62.

90. Manuel LLANAS (1998), Gaziel: Vida, periodisme i literatura, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

91. Jordi FINESTRES (1998), Josep Maria Planes (1907-1936): Memòria d’un periodista assassinat, Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

92. Glòria SANTA MARIA i Maria TUR (ed.) (2003), Irene Polo: La fascinació del periodisme: Cròniques (1930-1936), Barcelona, Quaderns Crema.

93. Josep Maria FIGUERES (1996), Procés militar a Prat de la Riba: Les actes del Consell de Guerra de 1902, Barcelona, Llibres de l’Índex.

94. A. SEMIR et al. (1978), La presó: Quatre morts, vuit mesos i vint dies: El cas Huertas Clavería, Barcelona, Laia.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

3.3.2.

ANTOLOGIES

A més de l’antologia sobre La premsa catalana del Vuit-cents (Miquel i Vergés, 1937) i les ja citades de Casasús (1991, 1996) sobre els grans periodistes catalans dels segles XIX i XX, hi ha diversos volums d’estudis literaris sobre l’obra periodística de Jacint Verdaguer, Eugeni d’Ors i Josep Maria de Sagarra, entre altres escriptors, mentre que l’obra tan extensa de Josep Pla és coneguda per la seva traducció i nova elaboració a l’ObraCompleta, mentre que els articles originaris estan pendents de catalogació i estudi. Passa una mica el mateix amb l’obra periodística de Gaziel, de la qual es coneix solament la versió original en català95 de les seves cròniques de París per a La Vanguardia en els inicis de la Primera Guerra Mundial, en detriment de les edicions coetànies en castellà,96 així com alguns articles solts (Gaziel, 1991).

Ha començat, d’altra banda, una línia de recuperació de l’obra de periodistes republicans com Sempronio (1985),97 Carles Sentís (1994, 1995),98 Josep Maria Planes (Finestres, 1998) i Irene Polo (Santa María i Tur, 2003), alhora que es publiquen també antologies de periodistes de la segona part del segle XX com Ramon Barnils (2001),99 Josep Pernau (2002)100 i Baltasar Porcel (2003).101

3.3.3. AUTOBIOGRAFIESIMEMÒRIES

Les autobiografies i memòries, varietats no sempre destriables d’un mateix gènere, han tingut un desenvolupament notable des dels anys seixanta, primer a càrrec de periodistes del primer terç del segle XX,com Claudi Ametlla (1963),102 Josep Maria Capdevila (1971),103 Eugeni Xam-

95. GAZIEL (1963, 1968), Diari d’un estudiant a París i altres estudis, Barcelona, Selecta.

96. GAZIEL (1915, 1916), Diario de un estudiante en París, pròleg de Miguel S. Oliver, Barcelona, Estudio; (1915), En las líneas de fuego, Barcelona, Estudio; (1916), El año de Verdún, Barcelona, Estudio; (1917), De París a Monastir, Barcelona, Estudio; (1922), El ensueño de Europa: Crónicas de la Conferencia de Génova, Barcelona, Seix Barral.

97. Andreu Avel·lí ARTÍSI TOMÁS, Sempronio (1985), L’accent de Barcelona: 1938, malgrat els bombardeigs, introducció de Josep Faulí, Barcelona, Edicions 62; (1987), Del Mirador estant, Barcelona, Destino.

98. Carles SENTÍS (1994), Viatge en transmiserià: Crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya, Barcelona, La Campana; (1995), El procés de Nuremberg, Barcelona, La Campana.

99. Carles SERRAT (ed.) (2002), Ramon Barnils: Articles, Barcelona, La Magrana.

100. Josep PERNAU (2002), La democràcia com a norma en l’exercici del periodisme: Recull d’articles 1954-2002, coordinat per Josep M. Cadena, Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

101. Baltasar PORCEL (2003), L’àguila daurada, Destino.

102. Claudi AMETLLA (1963), Memòries polítiques (1890-1917), Barcelona, Pòrtic.

103. Josep Maria CAPDEVILA (1971), De retorn a casa, Barcelona, Pòrtic.

mar (1974, 1989),104 Gaziel, (1981105 i 1994), Manuel Cruells (1978),106 Avel·lí Artís-Gener, Tísner (1989-1991),107 Lluís Aymamí (1997)108 i de l’advocat i editor Amadeu Hurtado (1964),109 i després a càrrec d’altres que exerciren també després de la Guerra Civil, com Braulio Solsona (1970),110 Esteve Busquets Molas (1976),111 Joan Sariol (1977),112 José Tarín-Iglesias (1983) i Manuel Tarín Iglesias (1987).113 La novel·la Servitud de Joan Puig i Ferreter (1924, 1980) té també un alt valor testimonial, malgrat la deformació de la ficció.

De la generació de periodistes formada després de la Guerra Civil hi ha memòries escrites de Manuel Ibáñez Escofet (1990),114 Ricardo Pastor (1993),115 Joan Gomis (1994),116 Llorenç Gomis (1997)117 i Josep Maria Huertas Clavería (1997) i dialogades de Josep Maria Cadena i Josep Pernau (1994)118 i Josep Maria Huertas Clavería i Jaume Fabre (1985).

Aquest balanç, sense ser exhaustiu, presenta un mapa de la investigació en història del periodisme ple de buits i necessitats. L’edició impresa i en línia de catàlegs dels arxius, biblioteques i hemeroteques permetria un salt endavant quantitatiu pel que fa a la disponibilitat de la informació bàsica, i qualitatiu pel que fa a les possibilitats dels investigadors. La posada en comú dels treballs de llicenciatura i de doctorat de les universitats faria aflorar, d’altra banda, una recerca nombrosa i gens menor també ja disponible.

Seria convenient, a més, poder recuperar editorialment obres pioneres i poc conegudes pel fet d’haver estat publicades en capítols a la premsa, com l’estudi fundacional de Josep Pella i Forgas a La Renaixensa i la primera història del Diario de Barcelona escrita per Mañé i Flaquer al mateix diari dels Brusi.

104. Eugeni XAMMAR (1954, 1989), Seixanta anys d’anar pel món, Barcelona, Pòrtic i Quaderns Crema.

105. GAZIEL (1981), Tots els camins duen a Roma: Memòries, Barcelona, Edicions 62, 2 v.

106. Manuel CRUELLS (1977), La societat catalana durant la Guerra Civil: Crònica d’un periodista polític, Barcelona, Crit.

107. Avel·lí ARTÍS-GENER, Tísner (1989-1991), Viure i veure, Barcelona, Pòrtic, 4 v.

108. Francesc BURGUET (1997), Els diaris de la Rambla: Memòries del periodista Lluís Aymamí i Baudina (1899-1979), Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya.

109. Amadeu HURTADO (1964), Quaranta anys d’advocat: Història del meu temps, Barcelona, Ariel.

110. Braulio SOLSONA (1970), Evocaciones periodísticas y políticas, Barcelona, Pòrtic.

111. Esteve BUSQUETS MOLAS (1976), Quaranta anys de periodisme barceloní, Barcelona, Pòrtic.

112. Joan SARIOL (1977), Petita història de la Guerra Civil: Vint-i-tres testimonis informen, Barcelona, Dopesa.

113. Manuel TARÍN IGLESIAS (1987), Los años rojos, Barcelona, Planeta.

114. Manuel IBÁÑEZ ESCOFET (1990), La memòria és un gran cementiri, Barcelona, Edicions 62.

115. Ricardo PASTOR (1993), Recuerdos de un periodista intruso, Barcelona, Parsifal.

116. Joan GOMIS (1995), Memòries cíviques, Barcelona, La Campana.

117. Llorenç GOMIS (1996), De memòria, Barcelona, Edicions 62.

118. Josep Maria CADENA i Josep PERNAU (1994), Diàlegs de Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 165-170

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme

Diari de Barcelona

La història del periodisme a Catalunya: una recerca amb necessitats específiques

per Susanna Tavera i García

La història del periodisme a Catalunya: una recerca amb necessitats específiques

D’ençà de la recuperació que la història de la premsa inicià a Catalunya, coincidint amb la crisi final del franquisme, aquesta branca del saber historiogràfic ha acomplert unes fites i també unes etapes específiques. Aquest fet ha estat assenyalat pels companys que m’han precedit en aquesta i en les sis convocatòries anteriors del Col·loqui, que anualment convoca l’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona, i l’existència mateixa d’aquests fòrums —Aula i col·loquis— és testimoni de la constatació. Tot i això, investigadors del periodisme balear encara blasmaven el 1994 l’acusada manca de monografies sobre els principals periòdics mallorquins i el mateix podem dir des d’aquesta altra banda de la Mediterrània. Avui, després de gairebé deu anys transcorreguts, el que caracteritza la situació balear i la catalana encara és la perpetuació d’aquestes mancances. Permeteu-me, doncs, plantejar determinades incerteses respecte al camí recorregut i, sobretot, respecte a la seva capacitat per assegurar una producció futura fluida i de qualitat. És això el que cercàvem? Asseguren les investigacions publicades propers i acceptables desenvolupaments?

Si girem la vista enrere, sembla evident que, tot i l’existència d’honorables excepcions, la historiografia sobre la premsa catalana avui encara viu de l’impuls generat als inicis de la transició democràtica dintre i fora de Catalunya. Gairebé arreu s’assumí llavors que la història de la premsa i el periodisme estava a les beceroles i que el trencament que la fi de la Guerra Civil havia imposat respecte a la producció historiogràfica del període republicà exigia recuperar aquells inicis i assegurar la continuïtat de les obres, sobretot de Joan Givanel i Mas, que paradoxalment era un especialista cervantí, de Joan Torrent, de Lluís Bertran i Pijoan, i de Josep María Miquel i Vergès.1 Entre d’altres elements que superen el marc d’aquesta petita intervenció, aquests convenciments van ésser els que dictaren la catalogació de capçaleres i publicacions, així com l’interès pels més destacats representants d’una memòria, periodística també, que el franquisme havia estroncat durant quaranta llargs anys. La voluntat de recuperació ja havia dictat la definició i contingut dels volums que Rafael Tasis i Joan Torrent publicaren l’any 19622 i impulsaria així mateix els volums sobre premsa local editats pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.3 No mancaren, és cert, aproximacions analíti-

1. De GIVANEL, algunes notes referents al periodisme barceloní de 1840 a 1844, Madrid 1927; Bibliografia catalana: Premsa, Barcelona 1931-1937, 3 v.; Materials per a la bibliografia de la premsa barcelonesa (1881-1890), Barcelona 1933; del mateix autor, però amb la col·laboració de Lluciana P. de GIVANEL, Publicacions periòdiques barceloneses escrites en llengua catalana des de 1879 a 1919, Barcelona, 1918. De Joan TORRENT, «Llista de publicacions barcelonines aparegudes de 1641 a 1935», Butlletí de la Federació Catalano-Balear (Barcelona), núm. 7 (V-1935), p. 21-48, i, com a director, La presse catalane depuis 1641 jusqu’a 1937, Barcelona, 1937. De BERTRANI PIJOAN, Premsa de Catalunya, Barcelona, 1937; de Josep M. MIQUEL I VERGÈS, La premsa catalana del vuit-cents, Barcelona, 1937, 2 v.

2. Història de la premsa catalana, Barcelona, 1966, 2 v.

3. Sense cap voluntat d’exhaustivitat, Joan SUBIRÀ, La premsa a Granollers (1882-1982),

ques al desenvolupament i les característiques generals de la història dels mitjans periodístics de Catalunya, però hi predominà un ampli estol d’inventaris i compilacions bibliogràfiques que, en la major part dels casos, van publicar-se amb el suport de les institucions municipals i autonòmiques. Cal dir que la vàlua d’aquests treballs és inqüestionable i que l’aprofitament dels seus rendiments és encara operatiu. Però, com tot a la vida, també han tingut costos que, probablement, no es van preveure llavors.

En resum, les tasques de catalogació han marcat i encara marquen el desenvolupament de la història de la premsa catalana amb dèries taxonomitzadores que no són plenament equiparables al treball i la investigació pròpiament historiogràfiques. En efecte, des de diversos àmbits investigadors —les facultats de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, però també des dels departaments d’història de les diferents universitats catalanes— s’han desenvolupat treballs i estudis de caire monogràfic i analític que, per regla general, han arribat al públic gràcies a col·leccions escadusseres per al públic en general, però tan valuoses com les dues, la de Barcelona i la de Girona, dels «Vaixells de Paper», que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Tot i això, el que resta per fer, és un treball de conjunt sobre la naturalesa, característiques i límits d’un sistema periodístic que, com el català, fins i tot va sobreviure a l’ensulsiada catalanista, republicana i obrera que marcà el final de la Guerra Civil. L’existència d’una realitat periodística sistèmica, amb ritmes i desenvolupaments propis de la Catalunya contemporània, que incloïa capçaleres en català, però també en castellà, i sobretot era políticament i cultural aliena a la dels grans periòdics madrilenys, és el que mostren els treballs de Josep Maria Huertas Claveria sobre els diaris catalans, o el fet que, tot i adaptar-se, periòdics com La Vanguardia i el Diari de Barcelona o El Correo Catalán, entre d’altres, van sobreviure rere el gener de 1939.4

En darrer lloc, és el que també mostren, des d’un vessant revolucionari i, per tant, altíssimament crític, els esforços periodístics del moviment llibertari català. Enfrontats a la realitat sociocultural del Noucentisme i, per tant, a les seves realitzacions periodístiques, van promoure capçaleres de tot tipus des de portaveus sindicalistes diaris fins a revistes de tipus cultural i més aviat individualista. El conjunt estava al servei de la voluntat revolucionària de capgirar el sistema i de promoure un règim corporatiu menat pels treballadors manuals de Catalunya, del qual serien portaveus les publicacions que s’entestaven a tenir enllestides. Aquests desigs es traduïen en l’edició d’un grapat de publicacions que, Barcelona, 1982, 2 v.; M. Teresa MIRETI SOLÉ, La premsa a Igualada (1808?-1982), Barcelona, 1983, 2 v.

4. Per a l’exposició «200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992», Barcelona, 1992.

La història del periodisme a Catalunya: una recerca amb necessitats específiques

pensades simètricament respecte de les burgeses i les catalanistes, els permetessin llur immediata substitució en l’avinentesa d’un hipotètic esclat revolucionari. Quin sentit hagués tingut, en cas contrari, el fet que Felipe Alaiz, l’anarquista d’estil i maneres postmodernistes, individualistes i bohèmies que el 1931-1932 va dirigir Solidaridad Obrera, el portaveu barceloní de la Confederació Nacional de Treballadors, s’encarregués de respondre a la petita monografia Com és fet un diari de Josep Morató i Grau, l’advocat i autor dramàtic, que del 1910 al 1918 va ésser un dels redactors en cap de La Veu de Catalunya i que, fins a la seva mort el 1918, dirigí En Patufet (Com és fet un diari és el títol de la de Morató i Cómo se hace un diario, el de la d’Alaiz)? L’opuscle d’Alaiz defensava un model de premsa apolítica, establerta «sense control ni organització de l’Estat»; però paradoxalment la volia tècnicament aggiornat, posada al dia, per incorporar informació i tecnologia i fer front a les necessitats periodístiques d’una societat revolucionària de masses.5

Aquests i altres temes globals de la història de la premsa catalana solament han estat explorats en etapes tan concretes com la de la consolidació del periodisme de masses els primers anys del segle XX, o en àrees espacials igualment delimitades —els treballs de Jaume Guillamet sobre la premsa comarcal en són un exemple. La realitat de conjunt resta, doncs, verge, explorada tan sols en alguns trams polítics i cronològics —com ara el Noucentisme— i en àrees temàtiques determinades —la premsa obrera i anarquista, per exemple. Aquesta manca de visió sobre la globalitat és la que explica que, a despit del predomini catalogador a què feia referència més amunt, encara ens manca avui un diccionari del periodisme i els periodistes catalans, o que tingui un aire certament refrescant el recent treball de Jaume Guillamet «factors de progrés i de retard en l’evolució del periodisme. El cas d’Espanya en un context d’història comparada».6

No és fàcil assumir aquestes mancances de manera activa, ni tractar de superar-les primer de tot a la investigació pròpia. A despit de la manca d’una definició administrativoacadèmica o d’una àrea específica sobre història de la premsa i el periodisme que assegurés la revitalització d’aquests estudis, la renovació depèn d’esforços uns cops individuals i altres protagonitzats per grups de recerca. Aquest és el perfil que defineix les investigacions desenvolupades al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que m’ha estat encarregat presentar a aquest Col·loqui.

5. Vegeu Susanna TAVERA, « “Cómo se hace un diario” de Felipe Alaiz. Un exemple d’anarquisme i periodística a la Catalunya dels anys trenta», Annals del Periodisme Català, any V, segona època, núm. 15 (juliol-desembre 1989), p. 18-40.

6. Treballs de Comunicació, núm. 17 (juny 2002), p. 121-136.

El grup dedicat a l’estudi «Intel·lectuals i la cultura política a l’Europa mediterrània (segles XIX-XX)» —dirigit per Jordi Casassas i Imbert— té en fase de redacció el treball «Portaveus culturals a Catalunya, segles XIX i XX», que ha estat precedit pel llibre Els intel·lectuals i el poder a Catalunya: Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani (1808-1975), 7 i vol ésser de fet un companion book seu. Tots dos tenen en comú l’atenció dedicada a l’estudi de la història cultural a Catalunya. Però, si el primer s’ha dedicat a les elits culturals, el segon pretén establir la seva irrupció en el conjunt de la societat catalana mitjançant periòdics i revistes de difusió periòdica. Es tracta, doncs, d’un assaig interpretatiu i alhora compilador dels principals portaveus culturals de la història contemporània de Catalunya; no es tracta d’un treball exhaustiu; és selectiu; s’ocupa de publicacions en català i en castellà; i, finalment, va des de les que marcaren els orígens del catalanisme fins a les que definiren l’utopisme obrerista. Tot i plantejar estudis monogràfics de diferents publicacions culturals, el treball emprèn una reflexió analítica global que hauria de permetre dues lectures: la de l’estricta informació de tipus monogràfic i la de la reflexió interpretativa sobre el conjunt d’una producció cultural específica. Hi participen, juntament amb el ja esmentat Jordi Casassas, Teresa Abelló, Albert Ghanime, Òscar Costa, Carles Santacana, Antoni Guirao, Josep Lluís Gómez Mompart i jo mateixa, secundats per un equip integrat per Giovanni Cattini, Félix Vilagrasa, Santiago Izquierdo, Maria Teresa Mirri, Carles Saiz i Félix Vilagrasa.

Fruit d’una llarga col·laboració que ja ha donat fruits concrets a la història de la premsa anarquista, Enric Ucelay-Da Cal, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i jo mateixa, abordem ara una reflexió global sobre la premsa i els periòdics anarquistes. Aquesta ha estat parcialment presentada al Congrés que la Fundació Anselmo Lorenzo va organitzar a Guadalajara a finals del proppassat 2002 amb motiu del 75è aniversari de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica.8 L’objectiu bàsic és establir que la premsa anarquista va ésser portaveu dels grups llibertaris i alhora nexe de comunicació i organització capaç de substituir les funcions pròpies del partit a un moviment que, per naturalesa ideològica pròpia, manifestà sempre una profunda aversió respecte a qualsevol forma d’organització política.

7. Publicat a Barcelona, Pòrtic, 1999.

8. Susanna TAVERA, i Enric UCELAY-DA CAL, «Amigos anarquistas, amigos periodistas. La prensa libertaria como sucedáneo de partido, 1930-1939», Congreso de Historia «El anarquismo en España (75 aniversario de la fundación de la FAI)», Fundación Anselmo Lorenzo, Guadalajara, 29-30 de novembre de 2002 i 1 de desembre de 2002. Per a anteriors treballs dels mateixos autors: «Grupos de afinidad, disciplina bélica y periodismo libertario», Historia Contemporánea (Bilbao), núm. 9, 1993, p. 167-190; i «El discurs de la disciplina: Jacinto Toryho i Solidaridad Obrera (1936-1938)», Treballs de Comunicació (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Comunicació), núm. 7 (1996), p. 145-164.

La història del periodisme a Catalunya: una recerca amb necessitats específiques

Cal, per acabar, fer esment de les tesis doctorals i tesines —o el seu equivalent administratiu d’avui, els treballs de recerca del doctorat— presentades al ja esmentat Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Entre les primeres, la de Sergio Casulleras: «El aguijón del artista. Las historietas de Carlos Jiménez. El cómic como instrumento de lucha sociopolítica en la historia contemporánea española» (Barcelona, 2001). I, entre els treballs de recerca del doctorat, els de Carles Saiz: «Justícia social (1923-1926). Breu història del setmanari socialistacatalà», Barcelona, 2001; Francesc J. Poblet: «La huelga general» (1901-1903), Barcelona, 2001; Buenaventura Galán Muñoz: «La Federación: del obrerismo reformista al sindicalismo anarquista», Barcelona, 2001; Sergio Rosés: «Estudi de la revista Ciencia Social, 18951896», Barcelona, 2001; Sergio Lorita Campillo: «Ruta, órgano de las JJLL de Cataluña, 1936-1938». Barcelona, 2001; Fabiola Jaquero: «La prensa diaria en Barcelona y el ascenso de Hitler al poder», Barcelona, 2001; Josep M. Ortiz Arilla: «La revista San Jorge de la Diputació de Barcelona durant els anys 1951 a 1966», Barcelona, 2001; Guiovanni Cattini: «La guerra di classe», Barcelona, 2001; Carme Gil i Pardo: «La visió de la infermeria espanyola a través de dues revistes: Rol i Infermeria», Barcelona, 2001; i, finalment, Albert Pala: «Ideologia, organització sindical i grup àcrata: La huelga general (1901-1903)», Barcelona, 2003.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 171-182

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

per Josep Maria Figueres i Artigues

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

Josep Maria Figueres i Artigues

Aquestes notes són una ampliació de l’exposició oral que el 26 de maig del 2003 desenvolupàrem a la Universitat Pompeu Fabra dins l’Aula d’Història del Periodisme en el VI Col·loqui Història del Periodisme: Estat de la Recerca i Ús dels Fons Documentals. En aquest acte férem una menció simplificada, molt esquemàtica i simple, seguint els paràmetres següents:

1.Nota metodològica d’objectius i recerca

2.Investigacions desenvolupades

2.1.Tesis doctorals

2.2.Treballs d’investigació

3.Edicions de la UAB

3.1.Servei de Publicacions

3.2.Revista Anàlisi

4.Edicions fora de la UAB

5.Recerques i investigacions en curs

6.Conclusions

1.Nota metodològica d’objectius i recerca

Ens veiérem impossibilitats de desenvolupar aquest esquema de manera exhaustiva atesa fonamentalment la desaparició del Centre d’Investigació de la Comunicació que elabora un corpus documental de gran importància en la història de la premsa, i així voldríem esmentar les seves bibliografies:

CENTRED’INVESTIGACIÓDELA COMUNICACIÓ (1992). Bibliografia catalana sobre història de la premsa: Llistat provisional de les referències existents al Banc de Dades COMCAT, presentat a les Primeres Jornades d’Història de la Premsa, Sant Cugat del Vallès, 3-4 abril de 1992. 113 p. policopiades amb sis-centes referències aproximadament.

CENTRED’INVESTIGACIÓDELA COMUNICACIÓ (1993). Bibliografia sobre premsa i poder a Catalunya als segles XIX i XX / Bibliografía sobre prensa y poder en Cataluña en los siglos XIX y XX / Bibliographie sur presse et pouvoir en Catalogne au XIX et XXe siècles (1877-1993). Contribució del Centre d’Investigació de la Comunicació al col·loqui internacional Prese et Pouvoir en Espagne XIXe-XXe siècles. Bordeus: Maison des Pays Ibériques (26-27 novembre 1993). 65 p. policopiades amb cinc-centes referències aproximadament.

CENTRED’INVESTIGACIÓDELA COMUNICACIÓ (1997). Bibliografia catalana de la comunicació / Bibliografia catalana de la comunicación / Catalan Bibliography on Communication (1796-1996). Edició limitada a 75 exemplars. Col·lecció «Obres de Referència; 5», coordinada per Daniel E. Jones, 2 v. Extraordinària aportació amb unes dotze mil referències de les quinze mil existents al banc de dades.

L’obra tanmateix essencial és la dedicada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb el títol Bibliografia sobre comunicació social: Vint anys de recerca a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (1972-1992), apareguda pel Centre d’Investigació de la Comunicació el 1993 sota la direcció de Wifredo Espina, que tornà a encomanar a Daniel E. Jones una obra imprescindible en l’àmbit bibliogràfic de la comunicació, que comprèn 424 monografies i 1.103 articles i dedicades a la premsa trobem 236 monografies, de les quals la meitat aproximadament referides a història. Si aquestes 1.437 referències són per vint anys hom podrà deduir com per al període posterior fins a l’actualitat, falten vuit anys, disposaríem d’una generosa relació similar que per raons d’espai no incloem. Sobre historiografia esmentem 91 monografies, 225 articles i capítols; sobre periodística, 39 i 126, respectivament; sobre sociologia, 29 i 65; sobre política, 39 i 126, i el total són unes set-centes referències, de les quals bona part són de caràcter històric.

La sèrie de monografies que dirigia el professor Jones ha quedat aturada per la suspensió del Centre. En aquestes obres citades disposem d’una excel·lent aportació, d’un interès més que notable per a la recerca, però que malauradament ha quedat interromput i, òbviament, no podem utilitzar-la més enllà del període del que s’ha treballat amb un més que òptim resultat. Ens dol que aquesta eina ja no existeixi. Finalment, pel que fa a dades generals, constatem també l’existència d’un repertori de tesis doctorals de comunicació, consultable fàcilment a Internet, així com de diversos treballs sobre estats de la qüestió al País Valencià, Catalunya, les Illes i la Catalunya del Nord, consultables a Anàlisi, revista amb contingut accessible per Internet. Pel que fa a monografies, citem només «Estudios recientes sobre historia de la prensa (19951996)», aparegut a Ayer, en el número monogràfic coordinat pel professor Celso Almuiña, on s’inclouen referències dels professors de la UAB Jaume Fabre (Periodistes uniformats: Diaris barcelonins dels anys 40, Col·legi de Periodistes, 1996), Josep M. Figueres (Materials d’història de la premsa a Catalunya, 1995; «Fonts documentals per a l’estudi de la premsa catalana. Trípode, 1, 1996; 12 periodistes dels anys trenta, Col·legi de Periodistes, 1994), Eugeni Giral (Les publicacions periòdiques del moviment socialista de Catalunya, Fundació Campalans, 1996), Salvador Cardús (Política de paper: Premsa i poder a Catalunya 1981-1992, La Campana, 1995), així com dades d’altres publicacions com Gazeta i una menció especial al catàleg 200 anys de premsa,on participa tambéJaume Fabre.

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

Josep Maria Figueres i Artigues

2.Investigacions desenvolupades

Considerem les esmentades a Fènix.

2.1. Tesis doctorals

ALABRÚS IGLESIAS, R. M. Pensament polític i opinió en la Catalunya moderna 1652-1759. Direcció: Simon Tarrés, Antoni. Data de lectura: 01/01/95.

ANTÓN PELAYO, Francisco Javier. La herencia cultural: Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona 1747-1807. Direcció: Simon Tarrés, Antoni. Data de lectura: 18/10/96.

BURGOS RINCÓN, J. Imprenta y cultura del libro en la Barcelona del Setecientos (1680-1808). Direcció: García Cárcel, Ricardo. Data de lectura: 01/01/93.

BURGAYAI RIERA, Josep. La formació del catalanisme conservador i els models «nacionals» coetanis: Premsa catalanista i moviments nacionalistes contemporanis, 1868-1901. Direcció: Bonamusa Gaspa, Francesc. Data de lectura: 25/03/99.

PEÑA DÍAZ, M. Libro y lectura en Barcelona (1473-1600). Direcció: García Cárcel, Ricardo. Data de lectura: 01/01/95.

CORTÉS PASCUAL,J. J. (1992). Historia y análisis de la revista TBO

FIGUERES, Josep M. (1992). El Diari Català, plataforma d’agitació i propaganda (1879-1881). Direcció: Bonamusa Gaspa, Francesc. Data de lectura: 07/10/1993.

GÓMEZ MOMPART, J. L. (1990). La gènesi de la premsa diària de masses. Direcció: Fontcuberta, Mar de. Data de lectura: desembre 1990.

JONES, Daniel E. (1993). El sistema comunicativo de masas en España: Contexto y análisis sectorial.

LÓPEZ, Manuel (1992). Les influències de les innovacions tecnològiques en l’evolució dels models de diari a la premsa d’informació general diària de Barcelona: Anàlisi del canvi en el bloc informatiu de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya (1979-1989)

DORIA ALBURQUERQUE, Sergi. La voluntat cosmopolita: Imatges, setmanari gràfic d’actualitats, Barcelona, 1930. Direcció: Tresserras Gaju, Joan Manuel. Data de lectura: 20/12/99.

DURAN ESCRIBA, Xavier. Tractament periodístic de dos fets tecnològics: Els primers Sputnik (1957) i l’arribada a la Lluna (1969) a la premsa diària de Barcelona. Direcció: Marín Otto, Enric. Data de lectura: 07/05/97.

FERRÉ PAVIA, Carme. «Serra d’Or», intel·lectualitat i cultura resistents en el segon franquisme (1959-1977). Direcció: Tresserras Gaju, Joan Manuel. Data de lectura: 23/06/98.

GIRÓ MARTÍ, Francesc Xavier. Anàlisi crítica del discurs sobre nacionalisme i identitat als editorials de la premsa diària publicada a Catalunya des de la transició fins al Govern del PP (1977-1996). Direcció: Turell Julià, Maria Teresa; Tresserras Gaju, Joan Manuel. Data de lectura: 22/10/99.

MASSANES VILAPLANA, Joan. El tractament de les unitats redaccionals de temàtica turística a diversos diaris editats a Barcelona i al gironí de més difusió. Direcció: Casasús Guri, Josep M. Data de lectura: 30/10/97.

MORALES RUÍZ, Juan José. El discurso antimasónico. Direcció: Murciano Martínez, Marcial. Data de lectura: 01/01/95.

2.2. Treballs d’investigació

DORIA ALBURQUERQUE, Sergi. Barcelona com a voluntat de representació: Imatges, setmanari gràfic d’actualitat (1930). Direcció: Moreno Sardà, Amparo. Data de lectura: 01/01/96.

SIMELIO, Núria (2001). Paper i influència de la premsa diària d’informació general durant la transició espanyola (1973-1983). Treball de doctorat.

CORCOY, Marta (2000-2002). Les administracions locals i la informació pública (1979-2000): Anàlisi de butlletins i webs municipals. Investigació.

QUINAYAS, Gloria (2002). Movilidades sociales y nuevas identidades en la prensa popular: El Caso, 1952-1975. Treball de doctorat.

3.Edicions de la UAB

3.1.

Servei de Publicacions

A l’edició del catàleg darrer vist (abril 2002) podem veure obres de diversos professors, incloem també dades de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE):

CHILLÓN, Albert (1999). Literatura y periodismo.

ESPINET, Francesc (1997). Notícia, imatge, simulacre: La recepció de la societat de comunicació de masses a Catalunya, de 1888 a 1939

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

Josep Maria Figueres i Artigues

ESPINET,Francesc; TRESSERRAS, Joan Manuel (1999). La gènesi de la societat de masses a Catalunya, 1888-1939.

FIGUERES,Josep M. (2002). Dotze treballs d’història de la premsa al VallèsOccidental. 2a ed. Recopilació de treballs de curs realizats per estudiants.

— (1993). El diari català, plataforma d’exposicio i d’activisme del catalanisme polític (1879-1881)

— (1995). Materials d’història de la premsa a Catalunya (s. XIX i XX). 2a ed. 2002.

— (1997). «Bibliografia de la premsa al Vallès Occidental». Edició a cura de FIGUERES, Josep M. Dotze treballs d’història de la premsa al Vallès Occidental, p. 121-128.

— (1995). «L’ensenyament d’història de la comunicació social». L’Autònoma i la Innovació Docent (II Jornades: 1 i 2 de juny de 1994: programa de suport a la innovació de la docència universitària). Institut de Ciències de l’Educació de la UAB, p. 213-217.

GASCH, Emili (1999). La premsa del PSUC (1936-1993): Catàleg de les publicacions periòdiques del Partit Socialista Unificat de Catalunya

MORENO, Amparo «Los medios de comunicación de masas, fuente documental para la historia contemporánea». Quaderns d’Història de la Comunicació, núm. 12 (octubre 1992). Recopilació de treballs de curs realizats per estudiants.

— (1999). Xarxes de comunicació a Catalunya: Passat, present i futur CD-ROM.

— (1999). Cap a una història de les comunicacions des de Catalunya, excèntrica, plural i interactiva

— (1988). «Metodología para la investigación histórica de la prensa», Quaderns d’Història de la Comunicació, núm. 8.

— (1993). «Otra visión del mundo contemporáneo: de las historias familiares a la cultura de masas». L’Autònoma i la Innovació Docent (Actes de les Jornades celebrades a Bellaterra l’1 i 2 d’abril de 1992), p. 67-74.

ANTÓN PELAYO, J. (1998). La herencia cultural: Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807)

— (1997). «La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807)». Manuscrits, núm. 15, p. 403-406.

Per part de biblioteques esmentem: MARCA,Montserrat (1988). Catàleg de revistes de la reserva Marca.

3.2. Revista Anàlisi

La revista ha esdevingut un referent imprescindible en números monogràfics imprescindibles per entendre la comunicació a Catalunya mitjançant organismes com el Centre d’Investigació de la Comunicació (núm. 22) o la sèrie d’estudis sobre premsa a les diverses àrees geogràfiques de la cultura catalana. Pel que fa estrictament a història de la premsa hi ha pocs treballs de professors que ja no formen part del claustre: Llanas, amb un article dedicat a l’estudi de Gaziel, o d’altres:

FIGUERES, Josep M. (1997). «Apropiacions de la premsa a Catalunya durant la Guerra Civil», núm. 20, p. 85-123.

ESPINET,Francesc (1999). «Un film amateurs sobre la premsa. Diaris (els germans Salvans i els cineistes terrassencs en temps republicans)», núm. 23, p. 107-135.

4.Edicions fora de la UAB

Hem pogut disposar només d’un sol treball en la sèrie «Bibliografia catalana sobre comunicació» (1994) aparegut a Anàlisi (núm. 18, 1995) i elaborat pel Centre d’Investigació de la Comunicació. Si aquestes monografies haguessin continuat fóra molt més rigorosa l’elaboració d’una relació bibliogràfica atenent que les referències bibliogràfiques no consten en cap instrument de difusió exhaustiu. Agraïm al servei del programa Fènix que ens hagi tramès les dades facilitades pels professors dels departaments d’història, periodisme i comunicació audiovisual, sobre els quals hem bastit les presents notes. Tanmateix hi falten nombroses referències, per exemple Ucelay té un article sobre La Veu de Catalunya a L’Avenç, Figueres sobre L’Hora de Catalunya a la Revista deCatalunya, etc., però les referències no són a Fènix i hem volgut fixar-nos en una sola font.

ANTÓN PELAYO, J. (1996). «L’alfabetització en blanc i negre: apunts quantitatius sobre la ciutat de Girona al 1787», Història Social, 199, p. 44-47.

— (1998). «L’alfabetització a finals del l’Antic Règim», Rev. Catalunya, 128, p. 81-92.

CARDÚS,Salvador (1995). Política de paper: Premsa i poder a Catalunya 1981-1992. La Campana.

Esport i mitjans de comunicació a Catalunya (1996). Barcelona, Centre d’Investigació de la Comunicació: Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport.

ESPINET,Francesc (1994). Teoria dels egodocuments, la literatura del jo i la història. Llibres de l’Índex.

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

Josep Maria Figueres i Artigues

—(1998). «Sobre biografies de periodistes catalans. Dos inventaris», Boletín de la Unidad de Estudios Biográficos, 3, p. 9-26.

—(1998). «La parròquia, escenari de comunicació tradicional», Treb. Comun., 9, p. 143-154.

— (1996). «El poder de les publicacions periòdiques com a socialitzadores dels infants (Catalunya, 1888-1939, segons els egodocumentalistes)». Boletín de la Unidad de Estudios Biográficos, 1.

ESPINO,A. (1996). «Publicística y guerra de opinión. El caso de Cataluña durante la Guerra de los Nueve Años, 1689-1697». Studia Historiaca. Revista de Historia Moderna, XIV (1).

FABRE,Jaume (1996). Periodistes uniformats: Diaris barcelonins dels anys 40. Col·legi de Periodistes.

FABRE,Jaume; HUERTAS,Josep M. (1994). Cent anys de vida quotidiana a Catalunya: Del fogó de carbó a l’antena parabòlica, Edicions 62.

FIGUERES,Josep M. (1994). Breu història de la premsa a Catalunya. Barcanova.

— (1994). 12 periodistes dels anys trenta. Col·legi de Periodistes.

— (1995). «Premsa i nacionalisme a la premsa diària barcelonina de la transició als nostres dies». A: TERMES, J.; CASASSAS, J. [ed.]. El nacionalisme com a ideologia, materials de treball i estudi. Proa, p. 229244.

— (1996). «Fonts documentals per a l’estudi de la premsa catalana». Trípode, 1.

— (1997). Història de l’anticatalanisme: El diari ABC i els seus homes. Tarragona: El Mèdol.

— (1997). «El discurso peridístico anticatalanista. El caso de ABC en la II República. Marsillach como ejemplo». A: NÚÑEZ, M.; MARTÍNEZ, A.; CAL, R. [ed.]. Libro homenaje a José Altabella. Madrid: Universitat Complutense. Facultat de Ciències de la Informació, p. 419-432.

— (1997). «Nota sobre la metodologia per a l’elaboració de censos hemerogràfics». XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos: Cardona, 22 i 23 d’octubre de 1994. Cardona: Foment Cardoní, Patronat Municipal de Museus, p. 267-274. 2 v.

— (1997). «El viatge de Darwin a la premsa catalana: l’edició del Diari Català». A: MASSOT, J. [ed.]. Miscel·lània Germà Colom (VII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 113-124.

— (1999). El primer diari en llengua catalana: Diari Català (1879-1881) Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

— (1999). «L’Administració com a generadora de continguts. Els arxius i l’accés públic a la informació documental». A: SALVADOR, E. [ed.]. Catalunya davant la societat de la informació: Nous actors i noves polítiques públiques. Mediterrània, p. 78-82.

— (1999). «El periodismo visto por los periodistas durante la Restauración (1879-1881)». Del gacetero profesional al periodismo: Evolución histórica de los actores humanos del «cuarto poder». Madrid: Fragua, Asociación Historiadores de la Comunicación, p. 55-60.

GIRAL,Eugeni (1996). Les publicacions periòdiques del moviment socialista de Catalunya. Fundació Campalans.

GÓMEZ, J. L. (1996). «Prensa de opinión / prensa de información. Los diarios españoles en la conformación en la sociedad-cultura de comunicación de masas». Presse et pouvoir en Espagne 1868-1975 École des hautes études hispaniques — Casa de Velázquez: Maison des pays ibériques, Madrid, p. 83-98.

— (1996). «Ciudades y comunicación en la periferia atlántica: ecosistemas comparados desde la perspectiva histórica». Edició a cura de LEDO ANDIÓN, M. Comunicación na periferia atlántica. Santiago de Compostel·la: Universitat de Santiago de Compostel·la, p. 391-394.

GÓMEZ MOMPART, J. L.; DOLÇ, M. (1998). «Ciutat, política lingüística i política comunicativa». A: MOLLÀ, T. [ed.] La política lingüística a la societat de la informació. Alcira: Edicions Bromera, p. 65-104.

HERNÁNDEZ HERNÁNDEZ, B. (1997). «La opinión castellana sobre Cataluña en el siglo XVI». Historia Social, núm. 29, p. 3-20.

HUERTAS, Josep M. [dir.]. 200 anys de premsa. Catàleg en què col·labora Jaume Fabre.

JONES, D. E. (1993). Bibliografia sobre la comunicació social: Vint anys de recerca a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Centre d’Investigació de la Comunicació.

— (1993). «Introducció: La investigació en comunicació a Amèrica Llatina: perspectiva des de Catalunya». Directori llatinoamericà d’investigació en comunicació: Selecció d’institucions i persones. Centre d’Investigació de la Comunicació, p. 17-19.

— (1993). «Bibliografía sobre comunicación social». Bibliografia sobre la comunicació social. Centre d’Investigació de la Comunicació, p. 7-21.

— (1993). «Balanç de la recerca a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB: valoració quantitativa». Bibliografia sobre la comunicació social: Vint anys de recerca a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Centre d’Investigació de la Comunicació, p. 7-21.

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

Josep Maria Figueres i Artigues

— (1994). «Concentració econòmica i territorial». IV Converses a La Pedrera. Centre d’Investigació de la Comunicació, p. 51-52.

— (1994). «Investigació sobre comunicació a l’Espanya dels noranta». Cultura y comunicación social: América Latina y Europa Ibérica. Centre d’Investigació de la Comunicació, p. 87-98.

JONES, D. E.; BARÓI QUERALT, J. (1995). La indústria musical a Catalunya: Evolució dins del mercat mundial. Llibres de l’Índex.

LÓPEZ,Manuel (1994). Un periodisme autogestionari: La premsa de barris a Barcelona 1968-1977. Col·legi de Periodistes de Catalunya.

MARÍN, E. (1995). «Cultura de masas y postmodernidad». Televisión y cultura i Radiotelevisión Valenciana, València, p. 53-59.

MARÍN, Enric; TRESSERRAS,Joan M. (1994). Cultura de masses i postmodernitat. València, Edicions 3 i 4.

MORENO,Amparo (1993). «La prensa de masas, fuente documental para la historia contemporánea. Los años 50 en El Caso, semanario de sucesos». La investigación en la comunicación (Actas del III Simposio de la Asociación de Investigadores en Comunicación del Estado Español). Madrid: AICE, p. 101-106.

— (1994). «La prensa de masas, fuente documental para el estudio de los procesos de movilidad social: modelos de marginación e integración social en El Caso (1952-1976)», Comunicació al II Congrés de la Asociación de Historia Contemporánea celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona, 30 de juny i 1-2 de juliol.

— (1994). «La prensa de masas, fuente documental para el estudio de los procesos de movilidad social: modelos de marginación e integración social en El Caso (1952-1976)». Actas del II Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Madrid: Asociación de Historia Contemporánea, p. 1.

— (1996). «Crisis de la racionalidad androcéntrica en la sociedad de la información». Edició a cura de RADL PHILIPP, R. M. Mujeres e institución universitaria en occidente: Conocimiento, investigación y roles de género. Santiago de Compostel·la: Universidad de Santiago de Compostela, p. 1.

— (1996). «Textos y contextos históricos. Análisis hemerográfico diacrónico automático». Edició a cura de GÓMEZ MOMPART, J. L. Metodologías para la historia de la comunicación social. P. 1.

— (1998). La mirada informativa. Bosch.

PARÉS, M. (1998). «Les comunicacions de massa a Catalunya». Edició a cura de GINER, S. La societat catalana. Institut d’Estadística de Catalunya, p. 865-880.

TAVERA, S.; UCELAY-DA CAL, E. (1996). «El discurs de la disciplina: Jacinto Toryno i Solidaridad Obrera, 1936-1938», Treb. Comun., 7, p. 145164.

UCELAY-DA CAL, E.(1995). «La guerre civile espagnola et la propagande franco-belge de la Première Guerre Mondiale». La guerre civile entre Historie et Memorie. Nantes (França): Quest Editions, p. 77-90.

5.Recerques i investigacions en curs

FIGUERES,Josep M. «Discursos de guerra de Lluís Companys a la premsa catalana» (Investigació patrocinada per la Generalitat de Catalunya), «Discursos de Lluís Companys dels anys vint» (Investigació premiada amb una beca de la Fundació de la Caixa de Sabadell) i el «Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya».

MORENO,Amparo. «La representación de la transformación de las relaciones entre mujeres y hombres y del recambio generacional en la prensa, de 1974 a 2004», Investigació patrocinada per l’Instituto de la Mujer.

6.Conclusions

Destaquem el nombre i la importància de la producció hemerogràfica atenent la presència al Departament d’Història de diversos professors que, amb altres temes, estudien de forma constant aspectes on la comunicació escrita apareix en la seva vessant històrica (Francesc Espinet, Enric Ucelay...), i del Departament de Periodisme (Amparo Moreno, Joan M. Tresserras, Josep M. Figueres, Enric Marín, Jaume Fabre, Carme Ferré...); tanmateix si calgués fer una avaluació ens sumaríem a l’observació de Josep M. Casasús en l’apartat «Ciències de la Comunicació Social», dins l’obra Les idees i els dies: Un segle de filosofia i ciències socials als Països Catalans (Proa, 2002), coordinada per Pere Lluís Font, quan afirma:

A l’avaluació d’aquest breu balanç, cal afegir-hi que a les terres catalanes es consolida una recerca sobre comunicació social, desplegada certament amb molt retard... Aquest creixement novell és molt positiu, però s’hi detecten algunes febleses i mancances. S’observa principalment, un excés de dispersió d’esforços, relacionat amb un accentuat individualisme. Una d’aquestes causes és el fet que la investigació sobre comunicació social només figura específicament en les línies prioritàries potenciades expressament per la política científica [...] Aquesta manca de suport oficial fomenta que cada investigador treballi preferentment en el subjectes d’estudi que més li abelleixen o en aquells pocs en què

La producció bibliogràfica d’història de la premsa a la UAB. Dades per a un informe historiogràfic (1992-2003)

Maria Figueres i Artigues

troba alguns recursos en l’oferta aïllada de les iniciatives empresarials o institucionals.

Efectivament diverses grans iniciatives —el cens de títols, el diccionari de periodistes— estan encara pendents de fer, així com falten estudis sectorials que siguin de títols diaris (La Vanguardia, La Publicitat, etc.) o de revistes (Joventut, La Campana de Gràcia, etc.), de períodes (la premsa durant la Guerra del Francès, etc.) o de matèries (premsa clandestina, premsa mèdica, etc.).

Josep

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 183-191

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari

de Barcelona

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació

per Glòria Porrini

Cap de l’Hemeroteca de l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació

Porrini

Us parlaré sobre «Les col·leccions de premsa i el seu ús en la investigació». La primera part versarà sobre l’estat actual de les col·leccions de premsa diària de l’Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat, ja que és una de les més importants hemeroteques històriques del país, i els seus diferents suports.

La segona part farà un repàs, que no pretén ser exhaustiu, sobre algunes de les investigacions dutes a terme, a més d’altres fonts consultades amb col·leccions dels diaris. Aquestes observacions i comentaris estan cenyits només a les col·leccions dels diaris i a la meva experiència com a cap de l’Hemeroteca.

Una tercera part es referirà a les capçaleres de premsa més consultades, i es tindrà com a referència l’Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya, l’Hemeroteca de la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra Edifici Rambles, l’Hemeroteca de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Aquesta panoràmica sobre l’ús de les col·leccions de premsa en la investigació es complementarà amb les presentacions posteriors de les experiències de la Biblioteca del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), de l’Hemeroteca de la Caixa de Tarragona, de la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i de la Biblioteca Arús.

L’Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat va néixer l’any 1928 per la voluntat municipal de recopilar i conservar el patrimoni hemerogràfic català, i incorporar-lo a la resta de la documentació de l’Arxiu. Aquesta intenció evidenciava una gran visió de futur envers la recerca hemerogràfica.

El total del fons hemerogràfic el formen 90.000 volums i 14.771 títols de col·leccions de premsa, diaris i revistes, que ocupen un total de 3.900 metres lineals de prestatgeries.

L’Hemeroteca disposa de tres bases de dades consultables per Internet:

a) El catàleg general automatitzat, començat l’any 1995, i l’Hemeroteca digital amb el programa ABSYS; l’adreça d’Internet és: http:// www.bcn.es/ABSYS/.html

b) El catàleg topogràfic en el qual es contemplen totes les publicacions periòdiques, el seu estat de conservació i el primer i últim any de la publicació; l’adreça d’Internet és: http://www. bcn.es/HEME/.html

c) El buidatge d’articles de premsa sobre història de Barcelona, amb totes les seves diferents vessants. Són unes tres-centes mil notícies en suport paper i 23.249 registres automatitzats en la base de dades. L’adreça per Internet és: http://www.bcn.es/brs/ARTI. html

Les col·leccions de diaris estan originàriament en suport paper; paper de lignina de molt baixa qualitat que, amb el pas dels anys i les nombroses consulta, es torna àcid, s’esquinça i es deteriora. Una tercera part d’aquestes col·leccions resten malmeses, ja sigui en la seva totalitat o bé en alguns volums, i necessiten intervencions curatives o restauracions completes.

Les restauracions de les col·leccions de premsa diària són molt costoses per aquests motius principals:

— Primer, a causa dels seus formats, de grans folis (59 × 38 cm) o folis (46 × 32 cm).

— Segon, per l’extensió en el temps de les col·leccions i perquè normalment consta de molts volums.

— Tercer, pel desgast que la seva manipulació provoca.

— Quart, pel gran volum d’enquadernacions que una col·lecció necessita.

Els volums de les col·leccions deteriorades passen a la situació de reserva, i esperen la seva restauració. Només poden ser consultats amb una petició prèvia per escrit. En cas de ser acceptada, la consulta s’efectuarà a la sala de reserva.

Seguint una política de preservació del fons hemerogràfic s’ha dut a terme la microfilmació de seixanta vuit col·leccions de diaris i 676 col·leccions de revistes; s’han passat els originals en suport paper a la reserva i s’han utilitzat els microfilms per a la consulta dels usuaris i per a les reproduccions en paper.

Cada any es restaura i microfilma una col·lecció de diaris i algunes col·leccions de revistes, d’acord amb les prioritats següents:

— segons la importància de la col·lecció,

— si és única o s’han localitzat altres col·leccions,

— el seu estat de conservació

— i la quantitat de consultes a les quals estan sotmeses.

Les microfilmacions es fan tant internament com externa, majoritàriament en pel·lícula de 35 mm i algunes col·leccions en 16 mm, en sals de plata, amb dos duplicats per original, els rotlles master (de seguretat, dels quals es treuen les còpies en microfilm) i duplicat per a la consulta del públic i les còpies en paper.

També s’ha començat a digitalitzar i actualment es disposa dels CDROM del fons històric de les col·leccions dels diaris El Mundo Deportivo, des del 1906 fins a l’any 1950, i El Noticiero Universal, des del 1888 fins

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació

a l’any 1902; i de les revistes Xut, 1923-1936, Stadium, 1911-1930, Los Deportes, 1897-1910, i Sports, 1923-1926. De moment encara no són consultables amb aquest suport.

Relació d’algunes de les investigacions:

A continuació es reprodueix una relació d’algunes de les investigacions dutes a terme amb la consulta de la premsa diària, agrupades per grans temes.

Els temes de les investigacions i els diaris escollits varien segons els anys en què es realitzen, i d’acord amb les preferències culturals i polítiques del moment i naturalment dels investigadors.

És habitual que moltes investigacions comportin sempre o quasi sempre la consulta de més d’una col·lecció de premsa diària i també de revistes i monografies sobre el tema o sobre l’època investigada. De la selecció que s’ha fet i per no allargar massa l’exposició només esmentaré algunes de les investigacions.

Investigacions sobre art i literatura

— Margarida Casacuberta: Santiago Rusiñol: Vida, literatura i mite, 1995. A part de nombroses revistes va consultar els diaris: El Dia Gráfico, Diari de Barcelona, El Diluvio, La Dinastia, El Liberal, El Matí, Las Noticias, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Pagina Artística de la Veu, El Poble Català, La Publicitat, La Rambla, La Veu de Catalunya i altres.

— Mercè Vidal i Jansà: Teoria i crítica en el Noucentisme: Joaquim Folch i Torras. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1991. Va consultar entre altres: Lo Conceller, Cu-cut Calendari, La Veu de Catalunya, La Cataluña, Hojas Selectas, Almanach dels Noucentistes, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Foc Nou, Catalunya, Museum, Joventut Tèxtil, Vell i Nou, La Revista, D’Ací i d’Allà, Gaseta de les Arts i Destino.

— Cristina Badosa: Josep Pla, el difícil equilibri entre literatura i política 1927-1939. Curial, 1994. Va consultar: La Veu de Catalunya, Mirador, El Matí, L’Opinió, La Vanguardia i Revista de Catalunya

— Andrea Garcia: Museus d’Art de Barcelona: Antecedents, gènesi i desenvolupament fins 1915, Barcelona, MNAC Estudis, 1997. Va consultar: Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, Diari de Barcelona, La Renaixensa, D’Ací i d’Allà, La Vanguardia, Joventut, Destino, El Diluvio, Ilustració Catalana, ABC i La Veu de Catalunya.

— Jaume Vidal i Oliveras: Josep Dalmau: L’aventura per l’art modern. Barcelona, Fundació Caixa de Manresa,1988. Va consultar: El Poble Català, La Publicitat, El Matí, Última Hora, La Vanguardia i La Humanitat.

— Enric Jardí: Eugeni d’Ors: Obra i vida. Barcelona, Quaderns Crema, 1990. Va consultar: El Poble Català, La Veu de Catalunya i ABC

Investigacions sobre història

— Gabriel Jackson: La república española y la guerra civil 1931-1939 Hi ha diverses edicions, la primera a Mèxic, el 1967. Va consultar, entre altra bibliografia: ABC, La Batalla i La Vanguardia.

— Joan B. Culla i Clarà: El catalanisme d’esquerra (1928-1936). Barcelona, Curial, 1977. Va consultar: La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Rambla, La Humanitat, Las Noticias, Solidaridad Obrera i L’Opinió.

D’aquest mateix investigador, El Republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), Barcelona, Curial, 1986. Va consultar: La Publicitat, El Correo Catalán, el Diari de Barcelona, El Diluvio, El Liberal, El Poble Català, El Progreso, El Radical, Solidaridad Obrera i La Tribuna

— Edward Malefakis: Reforma agraria y revolución campesina en la España del siglo XX. Barcelona, Ariel, 1971. Va consultar: ABC, El Debate, Solidaridad Obrera, La Tierra, Boletín Unión General de Trabajadores, La Época i Claridad

— Josep M. Ollé i Romeu: Introducció del socialisme utòpic a Catalunya (1835-1837). Barcelona, Edicions 62, 1969. Va consultar: El Vapor i El Propagador de la Libertad.

— Joan Camps i Giró: La guerra dels matines i el catalanisme polític (1846-1849). Barcelona, Curial, 1978. Va consultar les capçaleres: Diario Constitucional de Barcelona, Diari de Barcelona, El Indicador Catalán, El Vapor, El Catalán, Diario Mercantil, El Guardia Nacional, El Constitucional, El Liberal, El Barcelonés, El Fomento i altres.

— Burnet Bolloten: La revolución española, Barcelona, Ediciones Grijalbo,1980. Va consultar, entre altres: ABC, Anarquia, La Batalla, El Día Gráfico, Diari de Barcelona, Diari Oficial de la Generalitat, Hoja Oficial del Lunes, LaHumanitat, La Noche, Las Noticias, El Noticiero Universal, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Última Hora, La Vanguardia, entre altres de Barcelona i diferents països.

— Burnet Bolloten: La Guerra Civil española: Revolución y contra revolución. Barcelona, Alianza Editorial, 1989 També va consultar el diari ABC, El Amigo del Pueblo, La Batalla, Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, Catalunya, El Día Gráfico, Diari de Barcelona, Frente Rojo, Guerra di clase, Historia y vida, Hoja Oficial del Lunes, La Humanitat, Las Noticias, El Noticiero, La Noche, La Publicitat, Ruta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Treball, Última Hora, Umbral, La Vanguardia, La Veu de Catalunya.

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació

— Mary Nash: Mujer, familia y trabajo en España,1875-1936, Barcelona, Anthopos, 1983. Va consultar: Solidaridad Obrera, El Matí, El Correo Catalán, La Humanitat, La Batalla, L’Opinió, Diari de Barcelona, El Catalán, El Vapor

— Andreu Nin: Socialisme i nacionalisme 1912-1934: Escrits republicans, socialistes i comunistes de l’Andreu Nin. Edició a cura de Pelai Pagés. Barcelona, La Magrana, 1985. Va consultar: L’Opinió, La Rambla, El Poble Català, La Batalla i La Publicitat

— Casimiro Martí: Orígenes del anarquismo en Barcelona. Barcelona, Editorial Teide, 1959. Va consultar: Diari de Barcelona, El Comercio de Barcelona, Estado Catalán, El Independiente, El Telégrafo, La Alianza de los Pueblos, La Corona, La Razón i revistes de l’època.

— Del mateix Casimiro Martí: L’església de Barcelona (1850-1857): Implantació social i dinamismes interns. Barcelona, Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984. Va consultar: Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, Diari de Barcelona, El Áncora, El Barcelonés, El Bien Público, El Eco de la Actualidad, El Sol, La Actualidad.

— Josep Maria Solé i Sabaté: La repressió franquista a Catalunya (1938-1953).Barcelona, Edicions 62, 1985. Va consultar: La Vanguardia, Diari de Barcelona, Solidaridad Nacional, Avui, Treball, Boletín Oficial del Estado, Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona

— Del mateix investigador junt amb Joan Villarroya: Catalunya sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986. Consultades les capçaleres: La Vanguardia, L’Autonomista, La Humanitat, Meridià

— Temma Kaplan: Ciudad roja, período azul: Los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso (1888-1939). Barcelona, Ediciones Península, 2003. Consultats: L’Avenç, La Campana de Gràcia, Convivium, El Día Gráfico, L’Esquella de la Torratxa, La Hormiga de Oro, La Ilustració Catalana, Diari de Barcelona, El Diluvio, El Liberal, El Poble Català, El Productor, La Publicitat, La Tramontana, i d’altres.

Investigacions sobre història del periodisme

— Albert Viladot i Presas: Nacionalisme i premsa clandestina (19391951).Barcelona, Curial, 1987. A més de les revistes clandestines va consultar els diaris: Catalunya, Diari de Catalunya, La Humanitat, L’Hora de Catalunya.

— Eugeni Xammar: Periodisme.Selecció i presentacióde Josep Badia i Moret, Barcelona, Quaderns Crema, 1989. Consultats: La Veu de Catalunya, Mirador.

— Josep Maria de Casacuberta: «Lo Verdader Català»: Primer òrgan periodístic de la Renaixensa 1843. Barcelona, Barcino, 1956.

— Jaume Guillamet: La premsa a Catalunya. Diputació de Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Col·lecció «Vaixells de Paper», 1988.

— Jordi Montaner: El Ciero no va arribar al segle. Diputació de Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Col·lecció «Vaixells de Paper», 1989.

— Carles Geli i Josep Maria Huertas: Les tres vides de Destino.Diputació de Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya. Col·lecció «Vaixells de Paper», 1990.

— Josep Maria Casasús: Periodisme que ha fet història. Diputació de Barcelona, Col·legi de Periodistes de Catalunya. Col·lecció «Vaixells de Paper», 1991.

— Susanna Tavera: «Solidaridad Obrera»: El fer-se i desfer-se d’un diari anarco-sindicalista (1915-1939). Diputació de Barcelona. Col·lecció «Vaixells de Paper», 1992.

— Josep Maria Huertas Claveria: 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992.Fundació Caixa de Catalunya, Arxiu Històric de la Ciutat, Col·legi de Periodistes, 1992.

— Josep Maria Figueres: El Diari Català, plataforma d’exposició ideològica i d’activisme del catalanisme polític (1879-1881). Barcelona, 1992.

— Henry Ettinghaussen: La guerra dels segadors a través de la premsa de l’època. Curial Edicions Catalanes, 1993. Va consultar prepremsa.

— Josep Maria de Sagarra: L’ànima de les coses: Articles a La Publicitat (1922-1929). Edició i presentació de Narcís Garolera. Barcelona, Quaderns Crema, 2001.

Julio Camba, Gaziel, Josep Pla, Manuel Chaves Nogales: Cuatro historias de la República. Edició a càrrec de Xavier Pericay. Barcelona, Destino, 2003. Va consultar: Ahora, La Vanguardia, Destino, La Veu de Catalunya, entre altres diaris d’altres ciutats.

— De Jaume Guillamet: Els orígens de la premsa a Catalunya: Catàleg de periòdics antics (1641-1833). Barcelona, Ajuntament de Barcelona. [En premsa]

De la meva experiència al capdavant de l’Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat i com es desprèn d’aquesta selecció d’investigacions, es pot dir sense por a equivocar-se que les col·leccions de diaris més consultades són La Vanguardia, el Diari de Barcelona, La Veu de Catalunya,

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació

Porrini

La Publicitat, El Noticiero Universal, Las Noticias, El Diluvio, La Solidaridad Obrera, El Día Gráfico, etc., i de les revistes sens dubte el Mirador i Destino.

L’Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya m’ha fet arribar les següents dades: el 1998 efectuà una recollida de dades, en relació amb els diaris i setmanaris de gran format i en suport paper. Les deu col·leccions més consultades en aquesta hemeroteca, per ordre de major a menor, són: La Vanguardia, La Veu de Catalunya, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, El Periódico de Catalunya, Avui, Diari de Barcelona, El País, Solidaridad Nacional i El Diluvio

Tres anys més tard, el 2001, les deu capçaleres més consultades, també per ordre de major a menor, varen ser: La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Noticiero Universal, Avui, El Diluvio, Destino, El Correo Catalán i ABC

Arran de l’estudi del 1998 es va constatar que La Veu de Catalunya era la segona capçalera més consultada i que presentava una gran dificultat de conservació, per la qual cosa es va adquirir el microfilm i es va retirar el paper de la consulta. És per aquest motiu que quan comparem els títols més consultats de l’any 2001 aquesta capçalera no hi apareix. Les dades recollides ens indiquen que del total de capçaleres de gran format disponibles a l’Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya, només se’n consulta un 15 %.

La comparació de les dades ens demostra que els diaris amb un índex de consulta més elevat al llarg del temps a aquesta Hemeroteca són: La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Noticiero Universal, Avui, El Diluvio, El Correo Catalán

Els fons de premsa més consultats a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabre Edifici Rambla de les Flors són:

El Diari de Barcelona, El Noticiero Universal, Solidaridad Obrera (en format microfitxa), El Vapor (es consulta en microfitxa, però tenen l’original en paper), ABC (edició en CD-ROM), L’Esquella de la Torratxa (en format microfitxa).

Fons que cal destacar especialment perquè és poc conegut: tenen el diari The Times (en format microfilm), de 1788 a 1874, i els índexs en paper.

En la vessant de material d’arxiu, la Biblioteca recentment ha incorporat la donació de l’arxiu del periodista Manuel Vigil i Vázquez, que va ser corresponsal del diari Ya a Barcelona. La part més important d’aquesta documentació són les Crónicas de Barcelona, que el periodista va escriure des de 1952 a 1977, i que disposen d’un índex temàtic elaborat pel mateix periodista.

A la Biblioteca de la Comunicació i a l’Hemeroteca General de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, disposen de tres-cents sis títols microfilmats, i divuit digitalitzats.

Els diaris de Catalunya més consultats en aquesta hemeroteca han estat: La Vanguardia, El País (ed. Barcelona), Nou Nou Vallès Occidental, ABC (ed. Catalunya).

Dels diaris estrangers: The Times i Le Monde

De les capçaleres del fons hemerogràfic existent a l’Hemeroteca de l’Arxiu Històric es tendeix a consultar moltes vegades els mateixos títols, i resten algunes col·leccions de premsa diària per investigar, i encara que algunes són de curta vida poden ser molt interessants per a l’investigador.

Per acabar voldria afegir, probablement des de la meva subjectivitat, però també des de la meva dedicació, gairebé exclusiva, al treball diari amb la premsa, que hi ha encara moltes i importants capçaleres de premsa diària que podrien ser objecte de properes investigacions. Per exemple: La Dinastia, de l’any 1883 al 1904, de tendència conservadora. Era propietat de Pere de Roselló del Partit Conservador. El diari era profundament antirepublicà i anti-anarquista. El Eco de Barcelona, any 1883, també de tendència conservadora. La Corona de Aragón, de 1854 a 1868, de tendència progressista catalanista. El primer editor del diari fou Víctor Balaguer. L’any 1868 el diari es va fusionar amb La Crónica de Cataluña, del 1868 al 1886, de tendència progressista antirepublicana. Pot considerar-se que va fer un seguiment de la història dels liberals. El Áncora, 1850-1856, diari catòlic conservador. La Aurora, del 1918 al 1936, de tendència republicana radical; va ser l’òrgan dels comitès de les federacions de les Joventuts Radicals de Catalunya. «El Bien Público», Diario del Instituto Industrial de Cataluña, 1849-1850. Dos dels seus col·laboradors varen ser Víctor Balaguer i Duran i Bas. El Comercio de Barcelona, 1864-1866, del Partit Demòcrata, La Correspondencia de Barcelona, 1877-1891. Va canviar set vegades de títol. De tendència democràtica d’esquerres; més tard, l’any 1884 de tendència republicana. Diario del Comercio, 1890-1939. Diari comercial de tendència liberal proteccionista. Va denunciar abusos de l’Administració pública. La Jornada, 1920-1936. Diari pro Partit Republicà Català, i durant la dictadura a favor de Primo de Rivera. Als anys cinquanta, radical; hi col·laborà Eugeni d’Ors i el diari va estar en contra de la seva destitució com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1920. El Resumen, 1917-1931. Primer, de tendència republicana radical, a continuació, conservadora, i, finalment, de tendència anarquista.

Espero i desitjo que a partir d’aquest interessant col·loqui surtin moltes i reeixides investigacions sobre la història en general i sobre la història del periodisme en particular.

Les col·leccions de premsa i el seu ús en investigació

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 193-196

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari

de Barcelona

Fons hemerogràfic de la Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

per M. Lourdes Prades1

1. Aquest escrit és el resum de la intervenció presentada en PowerPointal VI Col·loqui de l’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona: «Estat de la recerca i ús de les fonts documentals» (26.5.2003).

Fons hemerogràfic de la Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

M. Lourdes Prades

L’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va construir al barri de Montbau l’edifici del Pavelló de la República, on cinc anys més tard es van dipositar els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), fundat el 1949, i de la Biblioteca Figueras, que data de 1967.

Aquest pavelló és la rèplica del que va construir Josep Maria Sert i Lluís Lacasa per a l’Exposició Internacional de París de 1937, en plena Guerra Civil espanyola.

El fons documental

La reunió del fons documental del CEHI i de la Biblioteca Figueras ha suposat el naixement d’una de les biblioteques més importants sobre els períodes de la Segona República, la Guerra Civil, l’exili que aquest conflicte generà, el franquisme i la transició democràtica a Espanya i a Catalunya.

Quant al volum d’aquest fons, podem parlar de:

— Monografies: uns 108.000 exemplars

— Publicacions periòdiques: uns 14.500 títols

— Documentació d’arxiu: 1.051 caixes

— Cartells: uns 10.000 exemplars

— Adhesius: uns 15.000 exemplars

El fons hemerogràfic

Per parlar del fons hemerogràfic hem triat tres col·leccions que hem considerat les més representatives de la nostra col·lecció:

— La premsa d’exili, que, a criteri del desaparegut periodista Joan Crexell, és sens dubte «la més important del món pel que fa a l’exili i a la resistència durant la dictadura franquista».2

El gruix més important d’aquestes publicacions fou recollit per Jordi Arquer —figura representativa durant els anys trenta, del Partit Comunista Català (PCC), del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)— durant el seu llarg exili a Mèxic i a França. Posteriorment, aquest fons fou adquirit per la Fundació Jaume Bofill, com a bloc inicial de la Fondation Internationale d’Études Historiques et Sociales sur la Guerre Civil d’Espagne (FIEHS), que fou el precedent del CEHI.

2. Revista Orfeó Català de Mèxic (1944).

Es tracta, bàsicament, de publicacions del govern de la segona República a l’exili, de la Generalitat de Catalunya, d’organitzacions polítiques i sindicals i de centres culturals i casals catalans i de la resta de l’Estat.

L’any 1991 es presentà una comunicació al Col·loqui Internacional de Salamanca3 sobre el fons del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, on es van inventariar totes les publicacions periòdiques de la nostra col·lecció sobre l’exili espanyol a França.

L’any 1999, amb motiu del cinquantè aniversari del CEHI, es va elaborar un catàleg de la premsa de l’exili català i republicà, des de 1939 fins a 1975,4 i es va fer una exposició d’aquest fons a la Universitat de Barcelona. El 2002, la Fundació Trias Fargas, el Museu d’Història de Catalunya i el CEHI en van fer una reedició.5

— La premsa clandestina. Les publicacions que formen aquesta col·lecció provenen bàsicament d’organitzacions i partits polítics a la clandestinitat, d’organitzacions sindicals i obreres, de militants d’aquests grups i de donacions anònimes. També, moltes foren adquirides a les paradetes que s’instal·laven al claustre de la Universitat de Barcelona durant els anys del franquisme.

A causa del moment històric que s’estava vivint, la tasca de recollir aquest tipus de material era força difícil, ja que requeria discreció i cautela a l’hora d’aplegar la documentació. És per això que de molts dels títols d’aquestes publicacions no disposem de la col·lecció completa.

Es tracta bàsicament de publicacions de caire nacionalista, de partits anarquistes i marxistes, d’organitzacions sindicals i d’estudiants, així com també d’organitzacions d’extrema dreta, dissidents del franquisme.

Sobre aquestes publicacions, el CEHI edità l’any 1976 un opuscle, que actualment considerem obsolet, perquè la col·lecció de publicacions clandestines del nostre fons ha crescut molt. Per aquest motiu, estem preparant un recurs per Internet, on actualitzem la nostra col·lecció de publicacions d’aquest tipus i en donem totes les dades bibliogràfiques necessàries per a la seva localització.

3. Joan OLIVERI PUIGDOMÈNECH i M. Lourdes PRADESI ARTIGAS, «Materiales para el estudio del exilio español en Francia: 1936-1946: fondos del Centro de Estudios Históricos Internacionales (Universidad de Barcelona)», a Españoles en Francia 1936-1946: Coloquio internacional: Trabajos presentados: Salamanca 2, 3 y 4 de mayo de 1991, Salamanca, Universidad de Salamanca, 1991, p. 77-96.

4. CEHI (2000), Premsa de l’exili català republicà: 1939-1975: Catàleg del Fons del CEHI al Pavelló de la República, Barcelona, Centre d’Estudis Històrics Internacionals i Publicacions de la Universitat de Barcelona, 24 p.

5. CEHI (2002), Premsa de l’exili català i republicà: 1936 [i. e. 1939]-1975: Catàleg del Fons del CEHI al Pavelló de la República, Barcelona, Centre d’Estudis Històrics Internacionals i Fundació Ramon Trias Fargas, 45 p.

Fons hemerogràfic de la Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

Lourdes Prades

M.

— El fons de la Casa d’Amèrica, que recull les publicacions de la biblioteca del desaparegut Institut d’Economia Americana (IDEA).

L’any 1991, amb la creació de la Casa d’Amèrica a Barcelona, se sol·licità a tots els presidents de les repúbliques americanes, i més en general a totes les institucions culturals i econòmiques, que fessin arribar a aquesta institució tot el material bibliogràfic que produïssin. D’aquesta manera, la Casa d’Amèrica de Barcelona constituí un fons hemerogràfic d’uns mil títols de publicacions periòdiques sobre temàtica econòmica d’àmbit americà, dels segles XIX i XX, fins a la dècada dels seixanta. L’inventari complet de totes aquestes publicacions, l’edità Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 1994.6

L’hemeroteca del Pavelló de la República a Internet

La Biblioteca del Pavelló de la República elabora periòdicament reculls temàtics a partir del seu fons documental.

Aquí hem recollit, per una banda, els que fan referència a la premsa i, per una altra, els webs generals on hi ha inventariades també monografies, documents d’arxiu, cartells i altres recursos de consulta en línia.

PREMSA DEL PAVELLÓ DE LA REPÚBLICARECULLS GENERALS DEL PAVELLÓ DE LA REPÚBLICA

Premsa del període de la Segona RepúblicaSegona República (1931-1936)

http://www.bib.ub.es/www1/temes/1reprev.htmhttp://www.bib.ub.es/www1/temes/1republ.htm

Premsa del període de la Guerra CivilGuerra Civil espanyola (1936-1939)

http://www.bib.ub.es/www1/temes/1gcrev2.htmhttp://www.bib.ub.es/www1/temes/1gcpral2.htm

Premsa de l’exiliL’exili (1939-1975)

http://www.bib.ub.es/www1/temes/1exipp.htmhttp://www.bib.ub.es/www1/temes/1exili.htm

Transició democràtica (1975-1983)

http://www.bib.ub.es/www1/temes/1trans.htm

6. Sandra BASUARTE i Fuensanta MARMOLEJO (1994), Revistes del fons americà de la biblioteca Josep M. Figueras, Barcelona, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 398 p., col·l. «Textos i Estudis de Cultura Catalana», p. 37.

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 197-202

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme

Diari de Barcelona

Les col·leccions de premsa i el seu ús en la investigació: el cas de l’Hemeroteca Caixa Tarragona

per Lluís Navarro Miralles i Octavi Vilà Mayo

Les col·leccions de premsa i el seu ús en la investigació: el cas de l'Hemeroteca Caixa Tarragona

Lluís Navarro Miralles i Octavi Vilà Mayo

Història

L’Hemeroteca Caixa Tarragona va néixer al voltant de l’any 1974. Va sorgir un grup de persones vinculades als nous estudis universitaris que va tenir la idea de recollir tot un seguit de publicacions periòdiques, mitjançant subscripcions gratuïtes a diferents diaris i revistes, donacions d’institucions i particulars. El desenvolupament cultural de Tarragona i de les seves comarques i, sobretot, l’existència dels nous estudis universitaris de lletres, fou el motiu pel qual ben aviat la mateixa dinàmica recollidora portà a una manca de mitjans que comportà que per acord del Consell d’Administració Caixa Tarragona s’integrés l’Hemeroteca dins de la seva obra cultural. En aquesta nova etapa, l’Hemeroteca, d’una banda, va deixar de rebre amb caràcter gratuït moltes de les seves subscripcions, mentre que, de l’altra, guanyava en amplitud de títols i de materials. Així va ésser producte de la creació, en els pressupostos de l’obra social de Caixa Tarragona, d’una partida específica dedicada a l’Hemeroteca.

El gener de 1979, l’Hemeroteca es traslladà a un nou local que havia de permetre l’obertura als investigadors i usuaris en general. El canvi ve motivat per la impossibilitat d’obrir al públic i de col·locar degudament els fons, ateses les reduïdes dimensions del local. El 31 d’octubre de 1979 s’inauguren les noves instal·lacions a l’avinguda de Lluís Companys. S’organitzen els fons, els quals calia fer fàcilment accessibles al públic, i es crearen les seccions següents: diaris, revistes, microfilms (bàsicament Gazeta de Madrid i ABC), dipòsit (Diari de Tarragona i El Tarraconense de la col·lecció de Josep-P. Virgili i Sanromà) i biblioteca (obres de referència i llibres, especialment relacionats amb la premsa, la història local i la història contemporània). Finalment el mes de maig de 1984 l’Hemeroteca Caixa Tarragona es traslladà als locals actuals al carrer de Mossèn Salvador Ritort i Faus, 21 (cruïlla amb el carrer de Santa Joaquima de Vedruna).

Fons

Els fons de l’Hemeroteca Caixa Tarragona s’inicien a començaments del segle XVIII fins a arribar, d’una forma continuada, a l’actualitat. Podem destacar, pel que fa al segle XVIII, la premsa oficial, que té en la Gazeta de Madrid i el Mercurio Histórico y Político els seus millors representants, així com els primers diaris de perllongada trajectòria com The Times i el Diari de Barcelona

El segle XIX es podria subdividir en dues parts, situant l’any 1868 com a frontera d’ambdós períodes. A la primera augmenta el nombre de gasetes oficials, com la Gaceta Ministerial de Sevilla o la Gaceta de Madrid

bajo el Gobierno de la Regencia de las Españas, es consolida la premsa diària, Diario de Barcelona, i apareixen les primeres revistes, és el cas del Museo de las Familias, Atalaya de la Mancha o El Procurador General de la Nación y del Rey

Amb la revolució de 1868 s’obren camí, amb èxit, les revistes il·lustrades, citem a tall d’exemple: La Ilustración Republicana y Federal, La Ilustración Española y Americana, La Ilustración Artística, El Mundo Ilustrado, La Ilustración Ibérica i El Siglo Ilustrado. És el moment també de les revistes satíriques i de crítica política molt ben representades en els fons de l’Hemeroteca Caixa Tarragona per La Flaca, L’Esquella de la Torratxa o La Carcajada. La República i la Restauració impulsen l’aparició de diaris i revistes; a Tarragona apareix El Tarraconense, a Valls El Joven Vallense, El Vallense, El Eco de Valls, El Porvenir, La Razón, El Anunciador Vallense, El Defensor de Valls, El Progreso Vallense i Diario de Valls

Tampoc manquen les que neixen amb una clara vocació política com és el cas d’El Eco Republicano, La Madeja Política, La Marsellesa, El Democrático, El Socialista o El Porvenir Obrero

També és el moment del renaixement de la llengua i la cultura catalanes amb La Renaixensa, Catalonia, Lo Crit de la Pàtria, Lo Nunci, L’Avens o La Llumanera de Nova York. Apareixen, a més, importants mitjans com La Vanguardia, Blanco y Negro, La Opinión o La España Moderna. Tampoc mancaran altres tipus de publicacions com l’Almanaque del Diari de Barcelona o Montes

El segle XX ha estat un període d’enorme desenvolupament en el món de la premsa i aquesta activitat es reflecteix en els fons de l’Hemeroteca Caixa Tarragona, de tal manera que resulta complex destacar alguns títols concrets.

De 1900 a 1918, als títols anteriors se n’afegeixen altres nous com Gente Conocida, Gente Vieja, Gente Menuda, El Teatro o El Arte del Teatro. També a les comarques tarragonines cal destacar La Cruz, Semanario Católico de Reus o La Veritat. La premsa satírica hi és representada per títols tan significatius com Cu-Cut, El Papitu i L’Esquella de la Torratxa. Esdeveniments tan importants com la Primera Guerra Mundial es projecten en publicacions com La Esfera, Mundo Gráfico o La Guerra Europea

Acabada la Primera Guerra Mundial sorgeixen d’altres inquietuds que impulsen noves publicacions: D’Ací i d’Allà, una revista catalana il·lustrada; l’Escola, revista catòlica dedicada als infants; La Dona Catalana, Paz y Tregua, butlletí del cos de sometents; o El Trabajo Nacional, òrgan del Fomento del Trabajo Nacional de Barcelona. Publicacions que s’editen a les diferents poblacions i d’àmbit comarcal com Las Circunstancias, Revista del Centro de Lectura o Heraldo de Reus, Aires de la Conca, El Francolí, Acció Comarcal o Cultura, que veieren la llum a Reus, Mont-

Les col·leccions de premsa i el seu ús en la investigació: el cas de l'Hemeroteca Caixa Tarragona

Lluís Navarro Miralles i Octavi Vilà Mayo

blanc o Valls. La influència cada cop més destacada del cinema comporta la publicació de revistes com Cine Miroir, Jueves Cinematográfico, Films Selectos i Cinegramas; de revistes de música com Ritmo; setmanaris gràfics d’informació com Imatges, Día Gráfico, Estampa, Lecturas o Mirador

Aquest període també es caracteritza perquè és un dels períodes més rics pel que fa a la vida política del país amb publicacions com Treball, Acción Española, Avant, Falange Española, Boletín de Orientación Tradicionalista, Butlletí d’Acció Popular Catalana, Revista de Tropas Coloniales o el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya

La Guerra Civil no significà una interrupció de les publicacions; la majoria continuaren amb molts esforços la seva publicació, mentre n’apareixien de noves sota el pes de la Guerra: Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, Front Anti-Feixista, Front Popular, Llibertat, La Milicia Popular, LaTorxa, Lluita, Boletín del Movimiento de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, la Gaceta de la República i Vértice

La fi de la Guerra Civil trastocà també el món de la premsa, que quedà supeditada al model oficial, és el cas d’El Alcázar, Diario Español de FalangeEspañola Tradicionalista y de las JONS o Fotos Semanario Gráfico Nacional Sindicalista. El fons de l’Hemeroteca Caixa Tarragona també compta amb títols emblemàtics com La Codorniz, Revista de Estudios Políticos, Ecomonía Mundial o Moneda y Crédito. La Guerra Mundial introduí noves influències, és el cas de Signal, revista il·lustrada de propaganda alemanya, i Hoja de Campaña, de la División Española de Voluntarios; i el seu final significà l’aparició de nous títols o la lenta recuperació d’altres ja interromputs: Alerta, Cultura, Arbor, La Estafeta Literaria, Senda, òrgan de la branca femenina d’Acció Catòlica, Arte Hogar, Boletín de la Delegación Nacional de Deportes de FET y de las JONS, Cristiandad i Guia del Sardanista. A poc a poc, amb el transcórrer dels anys i el desenvolupament econòmic apareixen nous títols com El Caso, dedicat al món dels successos; TBO, la revista infantil; Vida Deportiva, Once, Barça, Vespa Club o Caza y Pesca; Triunfo, Paris Match, Destino, Politica Internacional, Actualidad Económica o Cambio 16

Els fons de l’Hemeroteca Caixa Tarragona estan integrats principalment per publicacions periòdiques, diaris i revistes. Un primer grup està constituït pels diaris que es publiquen a Catalunya, Madrid, un per cada una de les comunitats autònomes, i els més importants de l’estranger. Un segon grup l’integren les revistes d’informació general de l’Estat i de diferents països, amb especial atenció als països de la Unió Europea i de l’àrea mediterrània. El tercer grup són les revistes especialitzades en una matèria concreta (cinema, art, esports, economia, etc.). El quart grup està format per les publicacions oficials (Butlletí Oficial de l’Estat [BOE], Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya [DOGC], Diari Oficial de la

Comunitat Europea [DOCE], Butlletí Oficial de la Província de Tarragona [BOPT]) amb el suport d’una base de dades que agilita la seva consulta. El darrer grup recull les revistes publicades a les comarques tarragonines.

Eines de difusió

A 31 de desembre de 2002, l’Hemeroteca Caixa Tarragona disposava de 1.910 títols de publicacions periòdiques (108 diaris i 1.802 revistes), 183 títols en microfilm, 47 publicacions en CD-ROM, 1.225 cartells i 7.610 llibres. Durant el 2002 es van rebre 53 títols de diaris, 679 de revistes i 13 de publicacions oficials. Durant l’any 2002 van utilitzar l’Hemeroteca Caixa Tarragona 28.495 usuaris.

Per tal de facilitar l’ús i millorar l’accés i el coneixement d’aquest fons són diverses les eines de difusió basades en la catalogació:

1. Catàleg automatitzat que es pot consultar a la sala i per Internet:

— Publicacions periòdiques.

— Monografies.

— Buidats d’articles de revistes.

— Fons de cartells, que incorporen la imatge digital de cada un.

— Consulta comuna de tot el que s’ha dit pels camps de títol i matèries.

2. Catàlegs en format text:

— Catàleg alfabètic.

— Catàleg cronològic que permet saber de cada any els títols dels quals es disposa.

— Catàleg alfabètic de publicacions que es reben.

— Catàleg per matèries de publicacions que es reben.

El fons de l’Hemeroteca Caixa Tarragona, pel que fa a la seva difusió i al seu ús es pot dividir en dos grans grups, que presenten unes problemàtiques de conservació i consulta diverses:

1. Fons actual: publicacions en vida.

2. Fons històric: publicacions ja desaparegudes.

Les col·leccions de premsa i el seu ús en la investigació: el cas de l'Hemeroteca Caixa Tarragona

1. El fons actual té dues línies principals d’actuació pel que fa a la seva consulta:

— Coneixement per part de l’usuari del fons de què es disposa:

a) Que el lector pugui saber què es rep.

b) Que el lector pugui consultar el que es rep: el màxim nombre de publicacions on el darrer exemplar rebut sigui de lliure accés a la sala de lectura.

— Facilitar al màxim l’accés a aquest fons:

a) Que el lector pugui accedir lliurament a aquest fons.

b) Que el lector pugui conèixer els temes tractats per les publicacions.

c) Digitalitzar la premsa diària per facilitar l’accés i la reproducció.

2. El fons històric

— Preservar-ne la conservació i alhora buscar uns formats de seguretat que en permetin la seva i reproducció.

— En aquesta línia se signà el novembre de 2002 un conveni amb l’Ajuntament de Tarragona que permetrà digitalitzar les col·leccions de la premsa local que posseeixen ambdues institucions:

a) Conservació.

b) Digitalització de les col·leccions completes per la unió dels dos fons.

c) Reproducció sense cap perill per als originals.

Lluís Navarro Miralles

Octavi Vilà Mayo

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 203-213

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari

de Barcelona

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris per Maribel Giner

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris

Començaré explicant-vos en poques paraules com es va crear la Biblioteca Pública Arús (BPA) l’any 1895 i com ha esdevingut una biblioteca de recerca especialitzada en història social i cultural del segle XIX i inicis del XX, amb un fons de premsa que fa que estigui avui entre vosaltres per poder parlar-vos-en.

La BPA inaugurada l’any 1895 va ser la primera biblioteca pública de Barcelona per desig exprés del seu fundador, Rossend Arús i Arderiu. Com a marmessors testamentaris d’Arús, Valentí Almirall i Antoni Farnés van portar a terme el projecte de creació d’una biblioteca popular, segons uns criteris liberals i democràtics força avançats als de l’època.

És per aquest motiu que el fons de la biblioteca de la primera etapa abasta el conjunt de coneixements humans. És a dir, ara hi trobem el mateix fons que podríem trobar en una biblioteca popular actual, però amb la particularitat que tot correspon a llibres, publicacions, etc. del segle XIX i inicis del XX, o obres posteriors referents a aquest temps.

Almirall es va encarregar de triar i comprar el que, juntament amb la biblioteca particular d’Arús, havia de constituir el fons bibliogràfic original de vint-i-quatre mil volums. L’any 1939 la biblioteca tanca les portes al públic i no torna a obrir-les fins al 1967. Va passar un quart de segle de clausura forçada, però hi ha un aspecte positiu: el fons de la biblioteca es va escapar de les purgues purificadores del franquisme.

La reobertura de la biblioteca alineada amb les biblioteques populars existents, aviat va ser considerada un error causat per la falta de renovació del fons bibliogràfic dels últims trenta anys. Va ser aleshores que es va veure que havia de ser un centre especialitzat, ateses les característiques del seu fons bibliogràfic.

Aquesta biblioteca tothora ha despertat simpaties, i els donatius de llibres en són una prova. No solament els seus organitzadors més directes, o els que hi estaven més vinculats, sinó també ciutadans anònims, que hi van cedir col·leccions importants o llurs biblioteques particulars, a part dels volums que esporàdicament hi adreçaven els autors de llibres en publicar-los. Tampoc en la segona etapa no hi han mancat ni les aportacions esporàdiques, ni els llegats de biblioteques particulars. Actualment la biblioteca té uns seixanta-vuit mil volums, i ara predominen les ciències socials i, concretament, la història dels moviments obrer, anarquisme i maçoneria.

Actualment els usuaris que vénen a fer consultes a la BPA són bàsicament investigadors que busquen informació per a la realització d’algun treball o recerca específica per a la seva posterior publicació, estudiants de batxillerat en el treball de recerca del darrer curs, universitaris que han de realitzar un treball de curs, la tesina o bé la tesi doctoral, i persones interessades a ampliar els seus coneixements.

Són molts els factors que han contribuït a configurar l’oferta temàtica de la biblioteca, des dels mateixos objectius fundacionals fins a la personalitat dels organitzadors, les estretors econòmiques i els donatius.

Destacaríem els següents fons bibliogràfics i documentals:

— Història de la impremta i de les arts gràfiques:

Almirall volgué crear una mena de museu del llibre, amb la intenció que, a partir dels llibres exposats en vitrines adients, hom pogués fer-se una idea de l’evolució de les arts gràfiques. Com a fruit d’aquest propòsit, la biblioteca compta amb un magnífic exemplar de Codicis Justiniani imprès per Peter Schöffer a Magúncia el 1475, i amb una petita col·lecció d’incunables, obres impreses en lletra gòtica, obres amb relligadures i amb gravats de diferents tipus i èpoques, etc.

— Anarquisme i moviment obrer:

El fet que la Biblioteca Arús anés adreçada als treballadors, en una època en què el moviment obrer experimentava un gran desenvolupament a Barcelona, i l’impacte que va produir l’obertura d’una institució d’aquesta naturalesa, va atreure cap a la biblioteca tot tipus de documentació sobre temes socials i polítics.

Actualment, la biblioteca continua rebent més obres sobre el tema gràcies als donatius de persones com Hermòs Plaja, Diego Abad de Santillán, Ildefons González i Mariano Casasús, que ens han donat obres de les seves biblioteques.

— Maçoneria:

Rossend Arús i Arderiu va ingressar quan era jove a la maçoneria, i aconseguí arribar als graus superiors fins a arribar a ser Gran Mestre de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana. És per aquest motiu que a la BPA hi ha aquest tipus de fons, perquè el fons inicial prové de la seva biblioteca particular.

El fons té així mateix una part d’obres antimaçòniques com ara diverses obres de Leo Taxil o Què és la maçoneria?,de Josep Torras i Bages (Barcelona, 1932).

Actualment, la biblioteca continua reben donatius. Tots aquests fons són de gran interès per als estudiosos d’aquestes qüestions i es van salvar gràcies al fet que la biblioteca va romandre tancada des del principi de la dictadura.

— Música:

Almirall va concedir a la música una especial atenció, la va considerar una part important en la instrucció del poble treballador; per aquest motiu va posar en una sala un piano i un harmònium perquè la gent la

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris

pugués interpretar, amb una precognició del que més tard serien les fonoteques.

A part d’obres teòriques, la biblioteca compta amb un miler de partitures, en les quals hi ha representats la majoria dels compositors importants, la música sacra, la música popular, etc.

— Literatura i societat vuitcentista:

La literatura també és present a la biblioteca amb una gran quantitat d’obres. A més de les obres clàssiques de la literatura universal, cal destacar la presència de nombroses obres de teatre, sobretot francès —Rossend Arús era un gran afeccionat a l’escena—, i també de la literatura popular catalana i castellana de finals del segle XIX, de gran interès per als historiadors de la literatura i la societat.

Totes aquestes publicacions vuitcentistes es complementen amb un fons documental d’època, format pels papers personals d’Arús: notes personals, factures i rebuts, programes i invitacions, retalls de premsa i documentació diversa (a part dels originals manuscrits de la majoria d’obres d’Arús).

— Bibliografia colonial:

Té un fons important sobre la història d’Amèrica i Filipines, perquè es formà en l’època en què es perden les colònies.

Almirall adquirí també més de vuit-centes obres de la biblioteca del bibliòfil americanista Serrapiñana on la temàtica és diversa (geografia, història, dret, economia, sociologia), si bé tota referida a Amèrica i Oceania.

Ara us parlaré del fons de publicacions periòdiques de la BPA, en què dominen sobretot les de tipus polític i social; ho faré dividint l’explicació en dos períodes. El primer va des de la inauguració de la BPA fins a l’any 1939; el segon, des de la reobertura de la BPA, l’any 1967, fins a l’actualitat.

Els fons de publicacions periòdiques a la BPA entre 1895 i 1939

La premsa del segle XIX rep un nou impuls gràcies als avenços tècnics de final del segle XVIII i principis del XIX; això permet l’inici de tiratges més grans, una periodicitat més constant i sobretot una major rapidesa a l’hora de donar les notícies d’arreu del món.

El Diari de Barcelona (Barcelona) va ser el capdavanter en aquest sentit i a la BPA tenim una col·lecció prou completa des de la seva creació l’any 1792 fins a finals del segle XIX Durant el segle XIX i inicis del XX predomina la premsa catalana i com a exponent d’aquesta premsa tenim el Diari Català (1879-1881) publicat per Almirall.

El fons del segle XIX es caracteritza en gran part per un gran nombre de publicacions periòdiques, en general de curta durada, que es publiquen durant els períodes de règim liberal i que es caracteritzen per llur to polèmic i combatiu. En aquella època la premsa impulsada per les societats obreres i per grups anarquistes, és utilitzada com a mitjà de formació ideològica.

Dins la premsa política es poden distingir dos camins diferents: d’una banda, hi hauria la premsa que era òrgan explícit de partit, com pot ser La Renaixensa,òrgan oficiós de la Unió Catalanista a partir de 1882, i El Poble Català, òrgan del Centre Nacionalista Republicà. D’altra banda, la premsa que tenia com a missió ser difusora de les idees d’un partit o tendència política, però que no es presentava com a òrgan d’aquest; aquestes publicacions aconseguirien, en general, una major audiència i una més llarga durada; a la BPA destacaríem La Campana de Gràcia (setmanari satíric, republicà i anticlerical) i El Telégrafo (Barcelona, diari republicà).

No obstant això, el fons de la BPA més important és el de la premsa adreçada als obrers i la relacionada amb el moviment anarcosindicalista. Posseeix una hemeroteca de les més completes de Catalunya i és un dels centres de documentació més importants d’Europa, juntament amb l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam.

D’aquesta temàtica cal posar de relleu la presència de periòdics tan importants com El Productor. Diario socialista (Barcelona, 1887-1893), lligat a l’anarcocol·lectivisme; la publicació anarquista La Tramontana, que va ser el setmanari català de més tradició revolucionària; La Asociación: Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona (Barcelona, 18831889) portaveu del sector anarquista dels tipògrafs; La Acracia: Revista sociológica (Barcelona, 1886-1888), on trobem plasmat el pensament més avantguardista dels ideòlegs del moment (Mella, Lorenzo, Tarrida...); La Flaca (Barcelona, 1869-1873), La Federación (1869-1874), òrgan de la federació barcelonina de la AIT, i, per descomptat, la Solidaridad Obrera.

L’aspecte cultural, artístic o científic estarà tractat d’una manera més específica per les revistes; destacaríem a la BPA La Ilustració Catalana (Barcelona), Pèl i Ploma (1899-1903), amb una acurada presentació tipogràfica i representativa del modernisme català. Com a representació de revistes en català editades fora de Catalunya hi trobem La Llumanera de Nova York (1874-1881), primera publicació en català editada a Nova York i on R. Arús va col·laborar amb els seus relats, i L’Aureneta: Revista catalana (Buenos Aires, 1878-1880). També en el nostre fons es poden trobar publicacions editades a fora de Catalunya com ara El Ateneo (Madrid, 1888-1889),La Ilustración Española y Americana (Madrid, 1870-1902) i La Alborada: Revista de Ciencias, Sociología, Literatura y Arte (Buenos Aires, 1917).

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris

Cal destacar la forta relació que va tenir la BPA amb l’excursionisme a través de les persones que la van dirigir; això ho podem veure en els diversos butlletins que tenim; per exemple, com a menys conegut: Butlletí del Club Muntanyenc: Associació de Ciències Naturals i Excursions (Barcelona, 1912).

Igualment, la premsa catalanista, a partir de l’últim terç del segle XIX, agafa importància impulsada pel moviment catalanista; moltes de les publicacions que ja he mencionat en són un clar exponent. A més a més hi afegiré Joventut: Periòdic Catalanista; Art, Ciència, Literatura (Barcelona, 1900-1906), que sostingué una política nacionalista, base del seu activisme cultural, que la convertí en la revista més completa i més significativa del modernisme.

Les publicacions periòdiques de maçoneria provenen la majoria de la biblioteca particular de R. Arús: El Mallete: Órgano de la Masonería de Barcelona (Barcelona), Boletín Oficial de la Gran Logia Simbólica Regional Catalana (Barcelona), Calendario Masónico de la Isla de Cuba (l’Havana), La Concordia: Revista Masónica Mensual (Barcelona), La Revista Masónica del Perú (Lima).

Finalment, voldria fer-vos saber que a més a més la Biblioteca té altres tipus de revistes com ara les humorístiques, de judicatura, els almanacs, les militars, les infantils, les musicals, de fotografia, de toros, etc.

Totes aquestes publicacions arribaven a la BPA a través de subscripcions que feia la mateixa Biblioteca i per subscripcions particulars d’Almirall, Arús, Gomis, Bassegoda, etc. que després eren donades per ells. A més a més de les donacions de biblioteques particulars que sempre va rebre la BPA.

Per acabar aquest punt, cal dir que el final de la Guerra representarà la desaparició de pràcticament tota la premsa existent i juntament amb això el tancament de la Biblioteca.

Els fons de publicacions periòdiques a la BPA des de 1967 fins a l’actualitat

El fons de premsa durant la segona meitat del segle XX a la BPA està caracteritzat pel període de tancament que hi va haver des de 1939 fins a 1967, en què no es van rebre publicacions periòdiques.

L’especialització dins d’aquest període ressalta encara més, i destaquen els moviments socials, l’anarquisme, el cooperativisme i la maçoneria, a més a més de tot un seguit de petites publicacions força irregulars, de poca difusió i que tracten temes socials, que les guardem per informar sobre altres moviments socials d’actualitat i perquè quedi

constància de la seva existència: Las Cartas no se Pierden (Sevilla), Infousurpa: Boletín Semanal de Contrainformación, Fulls Georgistes (Barcelona) i Veu de l’Exili Català i Republicà (publicat a Desines, França, de 1981 a 1997).

Gràcies als donatius que es comencen a rebre amb la seva reobertura és com s’ha pogut anar omplint el buit d’aquests anys. També és la manera en què la biblioteca les ha continuat rebent fins al moment actual, ja que la BPA no té cap partida pressupostària destinada a subscripcions. En la temàtica anarquista cal remarcar la importància de les primeres donacions que es van rebre d’Hermòs Plaja i Diego Abad de Santillán, perquè n’han afavorit de posteriors. També d’Ildefons González, Mariano Casasús, Agustín Roa, entre d’altres.

Ara us parlaré de la donació que va fer Diego Abad de Santillán, si bé totes dues han estat importants en aquesta nova etapa de la BPA, com a representatiu d’aquest període.

A finals de 1981, Diego Abad de Santillán fa donació a la Biblioteca de la biblioteca particular que té a Buenos Aires i d’una altra petita de Madrid. Consistirà en uns 2.750 llibres, una part de la seva correspondència i unes 480 capçaleres de publicacions periòdiques que formen un total de 2.300 exemplars. La majoria pertanyen al moviment llibertari i abracen des de finals del segle passat fins als anys setanta. Una gran part estan editades a Buenos Aires, si bé també n’hi ha de països com Mèxic, l’Uruguai, Cuba, Costa Rica, els EUA, etc. Una part petita correspon a diverses publicacions editades pel moviment llibertari a l’exili francès, i també n’hi ha de països com Itàlia, Anglaterra o Suècia. Gairebé totes estan incompletes i només hi ha alguns números. Val la pena remarcar la importància de les publicacions sobre el moviment obrer a Llatinoamèrica, pràcticament desconegudes al nostre país, i les que pertanyen al període 1868-1939, perquè és una documentació ja difícil de recuperar.

Alguns títols dels més consultats i publicats a Llatinoamèrica serien: Emancipación (Mar de Plata, 1963), Germen: Revista Popular de Sociologia (Buenos Aires, 1906-1911), Ruta: Publicación Ácrata (Caracas, dels anys setanta) i La Protesta (Buenos Aires, tant la publicació anarquista com el suplement setmanal). Del període 1868-1939 els més consultats són La Revista Blanca (de Madrid en la primera època i de Barcelona en la segona) i Solidaridad Obrera, publicades a Barcelona i París.

Quant al fons de publicacions periòdiques de temàtica maçona, cal remarcar la seva importància pel fet que no són fàcils de trobar. Moltes ens arriben com a conseqüència de convenis firmats amb diferents lògies, i d’altres, per donació.

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris

Són exemple de les que rebem actualment: Delta: Boletín Oficial de la Gran Logia Simbólica Española (Barcelona), Sant Joan i Barres: Butlletí Oficial del Gran Orient de Catalunya (Barcelona), Génesis: Órgano Oficial de la Gran Logia de España (Barcelona) i Focus: Masonic Information Center (EUA), entre d’altres.

Finalment, us parlaré de la relació que s’estableix entre les publicacions periòdiques i els usuaris en el moment de realitzar les seves recerques.

Us parlaré en especial dels problemes que troba l’usuari a l’hora de consultar aquest fons perquè és potser on solen haver-hi més dificultats de relació.

a) Títols no complets

És difícil tenir tota la col·lecció d’un títol sense que hi falti cap número, degut en part a la durada de la publicació (la qual, per definició, té com a propòsit ser continuada indefinidament). El fons no sempre està complet i de vegades tenim només alguns números o, en el millor dels casos, uns anys concrets. Davant d’això es pot optar per diverses solucions, segons els recursos que tingui cada institució:

— Si tots els catàlegs estan informatitzats, permetre una consulta en línia per tal que l’investigador pugui saber on són els números que necessita, si bé encara hi ha hemeroteques que no estan informatitzades. Aquest cas no és factible a la BPA, ja que de moment no hi ha ordinadors per als usuaris i, a més a més, els usuaris d’altres hemeroteques no poden consultar en línia el fons de publicacions periòdiques de la BPA.

— El que fem a la BPA és adreçar els usuaris a altres hemeroteques on sabem que hi ha possibilitats que ho trobin, per tal que puguin completar la recerca. Els oferim adreces i telèfons per tal de facilitar-los la cerca.

— També es podrien establir convenis amb les altres hemeroteques per tal de completar el fons que cadascuna té a través de la microfilmació o la còpia en d’altres suports d’actualitat. Aquesta darrera opció requereix recursos econòmics per tal de poder dur-la a terme. Cal tenir en compte que en el nostre cas encara hi ha una part important del fons sense microfilmar.

b) Desconeixement de la història bibliogràfica de la publicació

Els usuaris vénen a la BPA sense conèixer prou dades per consultar-la satisfactòriament, sobretot en les publicacions de tipus polític i social, que són, en aquest sentit, les més problemàtiques. De vegades hi ha factors que ho afavoreixen i les publicacions en són conseqüència directa.

Aquests factors són principalment:

— Entitat que les genera: grups minoritaris (AENA, Al Enemigo Ni

Agua, publicaven No Pasarán); grups més grans, però en els quals la publicació recau en una o poques persones (Génesis: Órgano Oficial Interno de la Gran Logia de España); grups amb possibles dissidències internes (Solidaridad Obrera, a partir de 1995 edita dues publicacions amb el mateix títol i subtítol, però amb numeració diferent, l’una editada a Barcelona i, l’altra, a Badalona), etc.

— Temàtica que tracten: idees innovadores, compromeses amb la societat i, de vegades, enfrontades a la situació política que es viu.

— Recursos econòmics: generalment petits, perquè no es té accés a cap tipus de subvenció, o reduïts.

— Difusió restringida o amb mitjans de difusió basats en el voluntarisme dels integrants. Això dificulta que arribin a la BPA, perquè es tracta sempre de donacions gratuïtes que ens fan.

I les característiques que tenen:

— Irregulars. No tenen una periodicitat fixa i de vegades passen èpoques de suspensió. De vegades és difícil conèixer o esbrinar-ne les incidències.

— Canvis de capçalera. Títols i/o subtítols que varien, de vegades amb organitzacions diferents al darrere. És el cas del Diari Català: polítich y literari (Barcelona, 1879-1881), que en les suspensions utilitzà els títols Lo Tibidabo (1879), La Veu de Catalunya (1880) i Lo Catalanista Aquest és un exemple molt conegut i documentat, però n’hi ha d’altres que són els que caldria estudiar amb més atenció.

— Llocs d’edició diferents, degut a criteris interns o bé a períodes de censura.

c) Dificultats per recuperar la informació

La BPA té encara el fons de publicacions periòdiques sense informatitzar (si bé està pressupostat i pendent de fer-se). Existeix un catàleg de publicacions periòdiques en fitxes ordenades alfabèticament pel títol de la publicació, hi ha un altre catàleg cronològic on hi ha el fons que tenim i a més a més, l’any 1985 es va publicar un catàleg de revistes imprès on hi havia tot el fons hemerogràfic de la BPA fins aleshores. També fem buidatges dels temes que són afins a la nostra temàtica.

No obstant això, molt sovint no hi ha cap tipus d’índex que buidi les publicacions i caldria que es treballés més en aquesta direcció.

Les possibles solucions serien:

— Realitzar un buidatge de les publicacions establint convenis amb altres hemeroteques per tal de compartir esforços, i fer-ho de tot el contingut.

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris

— Animar els investigadors perquè realitzin treballs d’història sobre les publicacions com el de Susanna Tavera sobre la Solidaridad Obrera, o bé bons índexs de contingut de les publicacions, com el de Carola Duran amb els de La Renaixensa.

— Difusió de les tesines o tesis doctorals que parlen de les publicacions.

d) Suport de la publicació

Bàsicament en paper, microformes i suport electrònic:

1. El suport paper és el preferit pels usuaris i amb el qual s’hauria d’anar amb més atenció perquè es pot trencar. Cal tenir en compte:

— La qualitat del paper: com que la finalitat de les publicacions és la difusió dels continguts entre la població, es fa servir paper econòmic que és de mala qualitat, amb la qual cosa amb els anys esdevé trencadís.

— El format: quan la mida de la publicació és superior al foli, molt sovint hi ha el costum de plegar-la per la meitat, la qual cosa provoca amb els anys que s’estripi pel plec. A més a més, quan són mides grans es requereixen taules preparades per a la seva consulta.

— L’enquadernació: protegeix la publicació, però sovint dificulta la intercalació de números que abans d’enquadernar no es tenien, així com la lectura del text imprès en els marges interns.

— La reproducció: la fotocòpia no és recomanable en cap cas, perquè encara afavoreix més el desgast del paper i malmet l’enquadernació. El millor seria la microfilmació o bé la reproducció digital.

—La conservació: la falta de recursos econòmics agreuja la situació, ja que no atura el procés de degradació. La BPA té firmat un conveni per restaurar i microfilmar un determinat fons que actualment ja hem acabat. Ara estem pendents de poder-lo renovar.

Les publicacions restaurades pel sistema de laminació del full poden perdre llegibilitat en els microfilms.

2. Les microformes. És important que totes les publicacions periòdiques en suport paper, tinguin una còpia en aquest suport o en algun altre de tipus digital. Les que tenim a la BPA són el resultat de la microfilmació del nostre propi fons. Als usuaris no els acostuma a agradar fer la consulta en aquest suport, malgrat que permet la reproducció d’una manera pràctica i sense fer malbé l’original.

3. Els recursos electrònics requereixen l’ús d’ordinador per a la seva consulta. Té avantatges per a l’entitat que la genera, ja que és molt més econòmic de fer i la difusió la té resolta a través d’Internet.

Algunes publicacions que tenim a la BPA: Boletín Electrónico de la Fundación Andreu Nin i La Acacia.

Inconvenients que trobem a la BPA:

— No hi ha garantia de conservació del web on és, segons el tipus d’entitat que hi ha al darrere.

— La BPA no disposa d’ordinadors perquè la gent s’hi pugui connectar i fer consultes.

— Per a la seva consulta i garantia de conservació a la BPA optem per imprimir les publicacions: això requereix una persona que ho faci.

Tanmateix la relació entre les publicacions periòdiques i els usuaris, un cop superats aquests entrebancs, és generalment satisfactòria, ja que les publicacions sempre són una font de coneixements important sobre les persones i els fets històrics.

El fons de premsa de la Biblioteca Pública Arús i la utilització que en fan els usuaris

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 215-219

Condicions de publicació*

* Reproduïm les condicions de publicació per a la revista TREBALLSDECOMUNICACIÓ que ja vàreu rebre per carta (19 d’octubre de 1998) i hi afegim alguns dels suggeriments presentats pels membres d’aquesta Societat i pel Servei de Correcció de l’Institut d’Estudis Catalans.

Condicions de publicació

Característiques formals dels articles

— Tenir un mínim de 10 fulls i un màxim de 20.

— Treballar amb 30 línies × 70 caràcters.

— Lletra de cos 12 (de l’estil Arial o similar).

— Interlineat 1,5.

— Títol de l’article al principi i, al final, nom, càrrec, professió de l’autor o autora.

— Pàgines numerades.

(Les ressenyes bibliogràfiques es basaran en les mateixes característiques, però es treballarà amb una extensió de dos o tres fulls).

Característiques de la bibliografia, les citacions i les notes

—Les notes van a peu de pàgina amb numeració contínua per a tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.

—Les citacions textuals, en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la següent manera: (AUTOR coma ANY dos punts PÀGINA). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o l’obra en general, es prescindeix de la pàgina.

— La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat tindrà la següent forma:

1) Totes les dades s’escriuen en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).

2) Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc.

3) La forma de citar un llibre és (es tracta només d’unificar els diferents formats):

IZUZQUIZA, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

4) La forma de citar un capítol de llibre és (després de l’editorial o col·lecció, les pàgines on trobar-lo):

DÍAZ NOSTY, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: TIMOTEO ÁLVAREZ, J. [ed.]. Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120.

i un article (després del nom de la revista, el lloc de publicació entre claudàtors, coma, el número de la revista, coma, i les pàgines on trobar-lo):

BUSTAMANTE, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.

5) Quan hi hagi més d’una obra del mateix autor, cal ordenar-les cronològicament, des de l’obra més antiga fins a la més actual, d’aquesta manera:

ZALLO, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3).

—(1992). El mercado de la cultura. Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15)

6) Farem una nova entrada si no coincideixen exactament tots els autors o autores:

BUSTAMANTE, E.(1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal.

BUSTAMANTE, E.; ZALLO, R. [coord.] (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2)

Observeu que el nom que ve després de l’editorial és el d’una de les seves col·leccions especialitzades seguit del número: «Akal Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc. (en alguns casos, existeix la col·lecció, però els llibres no tenen número d’ordre).

7) Si coincideixen dues obres o articles el mateix any i ho heu citat al vostre article, caldrà que hi afegiu una lletra que en permeti la identificació:

ZALLO, R. (1989a). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p.: 25-55.

—(1989b).«Evolución en la organización de las industrias culturales». A:TIMOTEO ÁLVAREZ, J. [ed.]. Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación)

8) Observeu en aquests exemples exposats fins aquí que consta després del nom si són editors, coordinadors o compiladors de l’obra en qüestió. Vegem-ne un altre exemple:

BOLÒS, O. de [et al.] [comp.] (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8.Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8)

9) Igualment, caldrà esmentar si es tracta d’una edició posterior:

DICKENS, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154).

10) Darrere del títol del llibre, s’ha d’indicar el nombre de volums que té i quina edició és. Però si volem citar un dels volums en concret, el posarem després del títol i, si aquest volum té algun títol en particular, també s’indicarà:

MARTÍNEZ SANCHO, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9).

11) Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són: ed. augm.edició augmentada ed. corr. edició corregida ed. rev.edició revisada 2a ed. (3a, 4a, etc.)segona, tercera, quarta, etc., edició.

12) Altres abreviatures freqüents són:

[s. n.]sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)

[s. ll.]sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)

[s. a.]sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 18 (desembre 2003), p. 221-224

Publicacions de la SCC

Publicacions de la SCC

Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990).

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana / Edicions 62, SA / SCC-IEC.

Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de SCC-IEC.

Treballs de Comunicació

Núm. 1:Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991).

Núm. 2:I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991. (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).

Núm. 3:II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992. (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992).

Núm. 4:Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles XVIIXVIII (1993).

Núm. 5:III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).

Núm. 6:IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas,Informe sobre l’estatdelacomunicació 1995.Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).

Núm. 7:V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner,soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, In-

forme sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil.

Núm. 8:VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) - Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas.

Núm. 9:Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.

Núm. 10:VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta.

Núm. 11:Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle XXI. La premsa, documentació històrica en perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa.

Núm. 12:IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions.

La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic:75 anys de ràdio. Secció oberta.

Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000)

Núm. 15:Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001)

Núm. 16:XI Conferència anal de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001)

Núm. 17:Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002)

Publicacions de la SCC

Publicacions de la SCC

Comunicar en l’era digital

Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999)

Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

Periodística

Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri.

Núm. 1:Història i metodologia dels texts periodístics (1989).

Núm. 2:Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990).

Núm. 3:La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991).

Núm. 4:Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992).

Núm. 5:Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992).

Núm. 6:Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993).

Núm. 7:Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994).

Núm. 8:Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995).

Núm. 9:Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000).

Cinematògraf

Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs.

Núm. 1:Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992).

Núm. 2:Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995).

Núm. 3:Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

Gazeta

Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues.

Núm. 1:Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994).