Condicions de publicació
Abstracts
Publicacions de la SCC
Sumari 4
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 5-11
XIV Conferència Anual de la SCC 2004
Acte d’obertura de la conferència per Anna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal
XIV
5
Conferència Anual de la SCC 2004
Anna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal
Anna Pagans, alcaldessa de Girona
Us vull donar la benvinguda i sobretot agrair a la Societat Catalana de Comunicació, afiliada a l’Institut d’Estudis Catalans, la fidelitat d’aquesta cita anual a la ciutat de Girona. Crec que per a nosaltres, per a la ciutat, té un gran interès. La veritat és que cada any us trobeu aquí, cada any feu el vostre debat, les vostres ponències, el resultat de recerca, de treball, i això ens agrada en una ciutat com Girona, que té un posicionament a Catalunya en la mesura que també hi ha activitats fora de l’àmbit estrictament barceloní. Crec que això és bo no només per a Girona, sinó que és bo també per a Catalunya. No em vull entretenir. El conseller també té una certa pressa i ara li deixaré la paraula. Nosaltres ens veurem.
Josep M. Martí, president de la Societat Catalana de Comunicació
A la taula rodona que coordina la Llúcia Olives, sobre informació, manipulació i poder, vam demanar a l’exalcalde i avui conseller Joaquim Nadal, que ens fes una aportació sobre aquest tema. Ell no es podrà quedar a la taula rodona i, per tant, probablement les paraules que ens aporti en principi podran formar part del mateix debat.
Joaquim Nadal, conseller
Com podeu imaginar-vos, i coneixent la tradició d’aquesta jornada, per a mi és un gran plaer poder-hi participar una vegada més en una condició diferent, però sabent que ja fa una colla d’anys vam iniciar plegats una peripècia que ha tingut continuïtat i que aquella aposta que vam fer en aquell moment, l’Ajuntament de Girona l’ha vist sempre no bé, sinó molt bé, com deia ara l’alcaldessa, i que per a la ciutat això era un valor afegit. Aquest valor afegit ens ha permès any rere any coincidir la majoria de les vegades una bona colla de gent, preferentment de Barcelona, que venia a la ciutat de Girona, i fora del seu àmbit professional habitual tenia unes hores per parlar i discutir sobre aquestes qüestions. Aquesta vegada la Llúcia em va trucar i em va demanar si jo podia participar en la taula rodona sobre aquest tema. A la taula rodona, no podia ser-hi perquè me’n havia d’anar abans, però li vaig dir que sí que podia parlar cinc o deu minuts del tema i que, després, vosaltres comencéssiu la taula rodona. Això té un inconvenient, que és el que jo en pugui dir i el que vosaltres hauríeu volgut preguntar-me, o que la taula rodona pogués donar de si en relació, per exemple, a l’esfera de govern i a l’esfera del poder en el govern en relació amb la informació, i, fins i tot, amb la Secretaria de Comunicació. Aquesta és una qüestió que no podrem
6
abordar o que jo abordaré mínimament, simplement per situar les coses en el punt en què les veig, amb el benentès que el retrobament amb l’Enric Marín, un vell conegut d’aquestes jornades, m’ha permès també establir un pont amb l’època en què ell venia aquí a participar en les sessions de la Societat Catalana de Comunicació. Jo, sobre aquest tema, no en sóc expert, parlo com a usuari... I si és que l’expressió s’ho val, com a usuari actiu i passiu. Normalment els usuaris són consumidors, però en aquest cas puc ser consumidor i agent alhora, per tant m’ho puc mirar des d’un doble vessant i exposar-vos quines són les meves reflexions i quina és la meva preocupació sobre aquesta qüestió. En primer lloc, us voldria dir que els que tenim una certa edat, i no som pas tots els que estem aquí però uns quants sí, els que passem de quaranta o cinquanta anys, venim d’una època en la qual tota la societat en el seu conjunt era molt més prima pel que fa als grups de poder. El poder s’exercia també, i molt i molt més autoritàriament, com podeu imaginarvos, i molt més brutalment en alguns casos; però la societat, en ella mateixa encara no evolucionada cap al món global, tenia uns mecanismes de poder més prims, més elementals, més primaris, si voleu. Ara tot és molt més sofisticat. Per què ho dic, això?, entre altres coses perquè recordem l’època de la premsa en el context del franquisme i recordem fenòmens com Mundo Diario, Tele-exprés, el Destino d’una època, el Correu Català d’una època; fins i tot havíem arribat a creure un concepte genèric que després ha saltat pels aires que és la independència dels mitjans de comunicació. El món ha evolucionat, ha fet una evolució molt ràpida, la societat també, Catalunya no diguem i el que s’ha produït és, respecte al poder polític, una evolució determinada que coneixeu tan bé com jo i, per tant, no cal insistir-hi, i respecte als poders mediàtics, una agrupació d’interessos molt accelerada que ha fet desaparèixer la pràctica totalitat dels grups locals i ha acabat convergint, excepte grups locals molt locals. A Girona tindríem algun exemple de com un grup amb vocació després més nacional ha fet aparèixer grans grups d’interessos al voltant del món dels mitjans de comunicació, on els mitjans de comunicació escrits són només la punta de llança d’un conjunt i un sistema que tot just ara s’insinua i que està a l’expectativa de les llicències de televisió digital terrestre, de les llicències d’emissores de ràdio i de la creació de grans grups mediàtics entesos des del concepte de qui mou el grup no tant com a instruments de poder sinó com a màquines de fer diners. El negoci és el negoci i per tant la lògica del negoci als mitjans de comunicació és que no hi perdin diners sinó que n’hi guanyin. Ara, tot això ens ha posat davant d’una situació molt nova que és que, efectivament, podem parlar d’una certa manipulació de banda. Podem parlar de dos poders, d’un concepte genèric. Tothom diu: la informació és poder, és cert. Qui té informació i qui administra aquesta informació té poder, i això és tan vell com la humanitat. Qui sabia escriure tenia més poder que qui no en sabia. Els qui
XIV Conferència Anual de la SCC 2004 7
Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal
sabien escriure no sempre estaven interessats a fer aprendre als qui no en sabien perquè, mentre la majoria no en sabia, ells tenien el monopoli del poder. Els escribes, els capellans entre cometes de l’escriptura, acaparaven poder per un determinat tipus d’informació, que no és el volum de la informació de què disposo sinó un determinat coneixement. Ara que anem cap a la societat del coneixement, els nous mecanismes de les noves tecnologies ens obligaran, inevitablement, a tractar sobre aquest tema. Si tothom té accés a tota la informació disponible, els ressorts de poder seran molt més subtils, molt més transnacionals, molt més sense fronteres, molt més a través d’uns canals virtuals que ho traspassaran tot. I el poder polític s’expressa, se segueix expressant en uns termes locals o nacionals però molt convencionals, parlamentaris, i el parlamentarisme és l’expressió de debats democràtics en un context molt determinat, que és el del segle XIX.Però al segle XXI hauríem de fer alguna cosa per no seguir sent només estrictament parlamentaris. Per altra banda el conjunt dels grups mediàtics té un pes i té una dimensió i té una estructura i té unes característiques. Els seus sistemes organitzatius es diversifiquen creant escola en molts aspectes. Quan determinats grups fan passar el director del diari a director editorial i de director editorial a director del grup, i el mateix que havia estat director periodista acaba sent un director gerent més empresari que no pas periodista i ha abandonat en part els seus orígens i se situa en la cúpula del grup per dirigir, coordinar i aplicar criteris empresarials perquè la màquina funcioni i guanyi diners, hem entrat en un nivell de sofisticació i en una lògica empresarial que crec que tots hem d’entendre i que se situa molt clarament en el centre d’un dels debats: cap a on van els grups mediàtics i com no hem de parlar. Perquè no podrem parlar mai tant de la independència dels mitjans de comunicació com de la independència de la informació i de la independència dels periodistes que estan al servei d’una empresa, però que naturalment han de poder aplicar i s’han de poder moure en el marc i en els marges d’un codi deontològic que cada vegada és més imprescindible, perquè si no els condicionants de la pressió del poder polític, els riscos de manipulació i els condicionants empresarials podrien acabar diluint i desdibuixant la professió, fins a uns extrems no admissibles per la pròpia llibertat de les consciències de les persones. Entrem gairebé en un terreny moral, si l’expressió ho val, en la concepció moral del dret de la llibertat d’informació i de com s’expressen aquests drets. I com s’apliquen cadascuna de les persones que treballa en un mitjà de comunicació, que es troben avui en una situació diferent, molt diferent i potser en alguns casos difícil o més difícil, que no es trobaven fa vint, vint-i-cinc o trenta anys, en un procés que va des del final del franquisme fins a avançada la transició. Aquesta és una qüestió que volia situar per dir: escolteu, les relacions entre el poder polític i el poder mediàtic són relacions entre dos poders que administren informació en la mesura que la informació és poder. Un determinat tipus d’in-
8
Anna
formació que gairebé sempre és privilegiada perquè es correspon amb una iniciativa o legislativa o política del Govern, i un altre poder que és el poder del mitjà que ja no s’expressa només en la força directa de la comunicació sinó en la força econòmica dels grups que representa. Entremig, els uns i els altres treballem amb material molt sensible. La prova és el 13 de març, no el 14, el 13. Aquell moment tan subtil, tan subtil i tan sublim alhora, tan difícil de desentranyar, que acabarà passant a tots els llibres d’història com un moment molt especial. D’aquest moment, què és espontani?, què és induït?, què és allò que funciona per uns canals que són totalment fora del convencional i que es produeixen per unes vies més en mans de la joventut que no pas en mans dels partits, i molt transversals, i per tant no gens controlades políticament. D’aquí, d’altres diran, no, no si aquesta informació la va donar la SER. Però no, jo crec que no. Crec que en tot cas quedar-te enganxat a la televisió veient la manifestació davant el carrer Gènova o quedar-te enganxat a la ràdio, quedar-te enganxat al telèfon explicant que estaven passant coses que eren diferents de les que tots havíem previst fins a aquell moment, és un moment extraordinari que segur que té una influència en el resultat de l’endemà, segur, perquè el país penjava d’un fil en aquell moment. Les consciències de la gent penjaven d’un fil. Les cares d’alegria del 15 de març no eren perquè havien guanyat uns, eren perquè havien perdut uns altres, sobretot. Per tant, un sentiment transversal d’alliberament, d’alleugeriment, de dir «buf, quin pes que ens hem tret de sobre!», i això és molt difícil de descriure però en qualsevol cas és molt fàcil de percebre, és gairebé ambiental, és més d’un to vital que no pas de poder-ho escriure. Però si haguéssim pogut filmar les cares de la gent l’endemà al matí quan anaven a treballar hauríem trobat una part de tot això. Per altra banda, des de l’àmbit del poder polític, crec que estem també molt més condicionats que no estàvem. És a dir, s’ha perdut naturalitat i espontaneïtat. Jo ara no em sento sempre prou lliure per dir el que vull dir. Dóna’m un tall de veu, quin titular em donaràs avui?, o els caps de premsa respectius: quin titular vols tenir avui?, quin tall de veu privilegiaràs per sortir de la manera que vol sortir? I des del meu punt de vista i parlo molt a títol personal, ho trobo tot massa encarcarat, massa lligat des de tots els punts de vista. Els entorns d’uns i d’altres ho condicionen tot tant que al final el marge per a la sorpresa és molt reduït, sobretot perquè tots hem après molt a empassar-nos una part de les coses que voldríem dir o podríem voler dir, perquè cada cosa que dius, amplificada, es pot convertir en un terratrèmol. La prova d’això són les tertúlies. Si la tertúlia és un espai tancat, et deixes anar. Si la tertúlia és la tertúlia i tot el que et repicaran després en els teletips d’agència i, per tant, allò que diguis donarà la volta al món, s’ha acabat, inevitablement. Tens mentalment un condicionant que diu: escolta, si el que dic aquí s’ho emporta després el vent, dit està i ho han escoltat els oients de l’emissora tal o qual. I prou. Però no, la lletra impresa ens mata a tots: mira el que
XIV Conferència Anual de la SCC 2004 9
Anna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal
ha sortit, mira el que ha dit, contesta el que ha dit aquest, contesta el que ha dit aquell. I anem construint una jornada a cop de teletips en línia i sobre el moment, en un debat que també s’aprima perquè no és un debat de continguts, sinó que és un debat de titulars. Per tant, des de l’àmbit del poder polític hi ha molts condicionants que resten espontaneïtat, frescor, capacitat de comunicar en molts aspectes. Si el dret de la informació és un dret bàsic que tots hem entès com a molt important, la transparència en la informació és un valor. Si parles clar, sense retòriques, sense embuts, sense barroquismes, sense donar voltes als arguments, sense eludir la resposta clara i directa, tard o d’hora acabes sent ben vist i ben valorat. A mi m’agradaria que poguéssim tornar, que poguéssim crear un marc nou de relació i de referència en el qual hi hagués l’espontaneïtat, la frescor de dir: escolta, jo ho deixo anar, jo penso això: A, B i C. Al final, la gent ho agraeix. Per tant, al final el que a la gent li costa d’entendre és que atrapats en una mena de presó de vidre els uns i els altres o construint el discurs mediàtic des de la bombolla, només els que som dins de la bombolla ens entenem, uns i altres, els que estem en un costat i en l’altre, i el dret a transcendir la bombolla i arribar allà on realment s’ha d’arribar, que és tocar els cors i els caps de les persones, és un dret elemental no sempre assolible i que no sempre assolim. Aquesta és una part dels problemes que tenim. Aquesta és una part dels problemes que té aquest Govern. I no ho dic per vosaltres, ho dic per nosaltres i ho dic per mi, que faig de portaveu d’aquest Govern i que cada dimarts m’explico tan bé com sé i tant com puc per intentar que hi hagi una imatge de Govern i que es vagi esborrant la idea del tripartit i s’afirmi la idea d’un nou Govern de Catalunya, que és el Govern de Catalunya i que és el Govern de tots. Aquí, i amb això acabo, hi ha el rovell de l’ou d’aquesta gran qüestió que ha esclatat de la forma que tots vosaltres sabeu. Al final, en les complexitats del pacte, hem diferenciat entre comunicació i difusió. Difusió seria premsa i propaganda, per entendre’ns, les grans campanyes, les exposicions, els encants del passem comptes que no hem fet. Només hem fet l’anunci dels cent dies. No hi ha campanyes del Govern, no sé si us hi heu fixat, pràcticament no hi ha campanyes del Govern. Perquè aquest és un negociat amb el senyor Mercader. Hi ha un altre negociat que és el de la comunicació que té un doble vessant: la relació del Govern amb els mitjans de comunicació. Té un doble vessant: el Govern que s’explica i el Govern que de poder a poder es relaciona amb els poders. Les relacions empresarials i polítiques amb els grups van d’això: quantes subscripcions, quantes subvencions, quines freqüències, quin marc de referència donarem i ens donarem en el món mediàtic. Algú diu en l’espai de comunicació català i a partir d’aquí ho esteneu com vulgueu. Aquesta és una qüestió molt rellevant i que està en l’arrel del conflicte. No és la política del Govern, com s’explica, la que provoca el conflicte induït i provocat per una persona que explica coses que no s’han d’explicar i que les explica malament i que, a
10
més a més, les explica en uns contextos que s’acaben sabent i que circulen, i si algú acaba dient que tal grup no ha de poder entrar a Catalunya perquè ens matarà. Si algú va cap a un determinat mitjà, i té posada la prova i ho diu d’una forma tan explícita, els conflictes estan servits, però al final d’això se n’ha ressentit molt directament el meu negociat, que és una petita branca de la Secretaria de Comunicació, que és l’oficina del portaveu del Govern i el Govern, com s’explica el Govern. La veritat és que jo només explico l’acció del Govern quan el Govern pren decisions de govern. Per tant, cada conselleria s’explica per ella mateixa en allò que és l’àmbit de l’opinió i de la creació d’opinió. Per tant, la consellera Tura explica el que li sembla respecte a la tolerància zero o la consellera Mieras explica el que li sembla respecte a la política teatral, o la consellera Geli explica el que li sembla de les cues als hospitals, però és el conseller portaveu sol o acompanyat del conseller o consellera de torn que explica que el Govern ha aprovat 1.500 metges nous perquè no hi hagi cues als hospitals. Els acords de Govern es transmeten d’aquesta determinada manera. No hem acabat de trobar el modus operandi per fer això molt fluid. Crec que ara ja hi som i que ara ja estem en un punt de tranquil·litat; que, superades diverses crisis que vosaltres coneixeu, és probable que siguem capaços de presentar-nos davant de la societat amb més naturalitat, amb més espontaneïtat, amb més capacitat de transmetre punts de vista sobre el pols del país i cap a on volem que vagin les coses. I us puc assegurar que entre el que sembla i el que és respecte a l’acció del Govern és molt més del que sembla. Però és feina nostra d’aconseguir transmetre-ho.
XIV Conferència Anual de la SCC 2004 11
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 13-36
XIV Conferència Anual de la SCC 2004
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
Moderadora: Llúcia Oliva; participants: Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
13
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Llúcia Oliva
El conseller ens ha posat, als periodistes, a la trinxera d’aquesta guerra d’informació o d’aquesta lluita amb la manipulació, informació i poder, perquè d’alguna manera entre aquestes lluites, entre aquests poders i altres o entre relacions i altres, el periodista queda al mig. Cal que mantingui la seva independència, ja que el que ha de fer és molt seriós: garantir el dret dels ciutadans a la informació. I llavors aquí hem de veure quines defenses tenim els periodistes per poder fer la nostra feina, la feina que ens ha encomanat la societat democràtica. Ja fa temps que els periodistes dels mitjans de comunicació públics reclamem un canvi legislatiu que alliberi els mitjans públics del control del govern de torn, perquè quan un govern utilitza la ràdio, la televisió, les agències com un instrument al seu servei, llavors els periodistes ens trobem que no sempre podem realitzar el dret dels ciutadans a la informació, dret que és tan important, com ha comentat el conseller, perquè els ciutadans puguin actuar amb racionalitat i participar en el procés democràtic.
En primer lloc, Joan Manel Tresserras, membre del CAC que tots coneixeu.
Joan Manel Tresserras
Crec que, efectivament, el poder mediàtic ja és reconegut com a poder en aquests moments i que des del camp de la ciència política és molt difícil parlar del poder sense fer-ne al·lusió. Em semblava que el podíem pensar de dues maneres: una manera, com a poder subordinat i l’altra, com a poder autònom. Fins a quin punt el poder mediàtic és un poder subordinat bàsicament al poder polític i al poder econòmic i fins a quin punt en aquests moments ja és un poder autònom i, per tant, un poder de primera divisió que es pot condicionar als altres. Fent un esquema, em semblava que una qüestió bàsica a considerar era la capacitat del poder mediàtic o la capacitat dels mitjans de comunicació de condicionar l’economia i la política. És a dir, el fet de fer d’aparador tant en l’economia com en la política. Se m’acudia per exemple que en aquests moments el boom de la premsa econòmica, l’eclosió dels elements econòmics com elements claus de la vida quotidiana, com a mínim en el món occidental permeten que les notícies de premsa condicionin d’una manera molt dràstica, per exemple, els fluxos de mercats de valors. És a dir, algunes pujades de valors i algunes baixades de valors van absolutament associades a la informació disponible que es canalitza a través d’uns quants mitjans de comunicació.
Per tant, en aquests moments hi ha plataformes mediàtiques que condicionen l’evolució dels mercats de valors. I això és un poder econòmic molt gran perquè pot determinar la sort d’algunes empreses. O per
14
exemple, en termes polítics, el poder és tal que, si se’m permet la referència sense entrar en la disquisició concreta, el Govern tripartit va patir un cop d’estat mediàtic, de manera que un conseller en cap va dimitir a partir d’una pressió mediàtica, subordinada si voleu al poder polític, del Govern de l’Estat, perquè es va formular un judici que va quallar com a pràcticament judici únic independentment dels fets en concret i de les raons en concret. El que vull dir és que hi ha poder de pressió suficient per canviar el Govern. I d’això, n’hem tingut diversos episodis i parlo d’aquest perquè és el més recent. Per tant, doncs, d’una banda, el poder mediàtic manifesta la capacitat de condicionar l’economia i l’economia condiciona la política, però al mateix temps, constantment, està subordinat a la pressió política, als interessos polítics i als interessos econòmics. La meva impressió respecte a això és, intentant buscar unes causalitats determinades, que finalment qui guanya la partida és el poder econòmic, perquè la política està més condicionada pel poder mediàtic que no pas l’economia. Des del meu punt de vista, el poder econòmic utilitza el poder mediàtic, fa servir el poder mediàtic, per això hi ha tantes inversions en el sector, per això hi ha tanta concentració, perquè el poder econòmic, aquell poder que apareix ja com a poder sense rostre, aquesta tecnoestructura que controla els estalvis de milions i milions de persones invertits en les grans corporacions, ha trobat que la forma de condicionar la política és controlant els mitjans de comunicació. És a dir, els mitjans mediàtics condicionen la política perquè la política només s’expressa a través dels mitjans de comunicació; el poder polític es manifesta, en bona part, a través dels mitjans de comunicació i això permet, des dels mitjans de comunicació, una gran capacitat diguem-ne de xantatge; cada vegada es proporcionen subscripcions i paquets de subscripcions i tot això.
L’altra cosa seria esbrinar quina mena de poder és el poder mediàtic, a banda d’això que hem dit de com actua; sobretot, quina mena de poder és respecte a nosaltres; és a dir, quina mena de poder trobem en la frontera entre el que seria la recepció optimista i la recepció pessimista. En el primer cas, els receptors extremament intel·ligents que ens alfabetitzem a través dels mitjans i que, per tant, som capaços de reassignar sentit a tot i que som capaços de trobar sentit a tot, fem lectures intel·ligents. Per tant, no hi ha perill. Els mitjans, que menteixin i diguin el que vulguin perquè, finalment, la darrera frontera de la llibertat és la recepció i tots ja som tan intel·ligents que som capaços de llegir entre línies i reconsiderar-ho tot. El segon cas és el pessimisme de la recepció; els mitjans ens condicionen, ens condicionen políticament, és a dir, l’orientació electoral, en tot aquest tipus de coses. Entre tot aquest tipus de coses els mitjans, generalment, què és el que fan? Donant per descomptat que fan coses diferents depenent de quins grups estem parlant i depenent del nivell d’instrucció i de les capacitats d’elecció entre diversos mitjans i tot aquest tipus de coses.
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
15
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Cánovas, Jordi
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc
Crec que bàsicament els mitjans en alguns camps actuen gairebé en règim de monopoli i, entre aquells aspectes en què gairebé tenen el monopoli, cada vegada més crec que hi ha la construcció d’escenaris i la construcció de sentits. Nosaltres ens movem a partir d’uns escenaris possibles, que considerem, i altres que potser sí serien possibles però no els tenim en compte perquè no podem remenar un nombre il·limitat de mapes i escenaris i, per tant, en triem uns quants i aquests quants són els que ens fan habituals i normals els mitjans de comunicació. I el mateix passa amb els conceptes que fem servir per pensar el món i aquests camps de sentit, aquests camps possibles, allò que és pensable i que, en part, crec que condicionen molt els mitjans de comunicació, perquè els mitjans de comunicació, jo diria en general, el que ens proporcionen és il·lusió d’ordre, és a dir, dins d’un món extremament complex i extremament caòtic, el mitjà de comunicació el que intenta és proporcionar cada certes hores, cada dia, el fet que en el món passen certes coses d’una manera ordenada, classificada. I una vegada has vist la portada, veus les quatre o cinc coses que t’interessen i ja estàs tranquil fins a l’endemà, i l’endemà et tornaran a explicar com s’organitza el món. Crec que aquesta sensació d’ordre, que sabem on som i que tenim una mena de criteri per les coses, ho fan els mitjans de comunicació. Crec que ens controlen les agendes, realitzen algunes ocultacions; a vegades hi ha la sensació que la realitat ha desaparegut. Abans, el Quim Nadal parlava de la perspectiva, des del polític, d’aquesta dinàmica de les declaracions i contradeclaracions, aquesta construcció de la realitat al voltant de la política en què els fets no hi són mai. Tot són fets inventats, declaració contra declaració, tot és com una mena de mercat molt artificial; llavors la vida de la gent no surt mai. Per tant, hi ha aquestes ocultacions.
Crec que els mitjans fan una cosa molt important i és la construcció de l’organització social. És a dir, cada vegada més, els mitjans de comunicació ja són el principal agent de construcció de relacions socials, medien en les relacions socials, les construeixen directament, creen organització. Una part de la crisi dels mitjans polítics pot ser perquè no tenen ben resolta la política de comunicació com a organismes. Això són temes, de fet, molt complexos.
Una altra cosa que fan és que construeixen, elaboren, diguem-ne, dietes identitàries; els mitjans proporcionen dietes identitàries. Bé, en aquest context, ja acabant, com es combina la iniciativa privada, el sector públic i el sector social en el camp de la comunicació? És possible un cert control social del sector de la comunicació? Crec que és possible, i que, a més a més, a escales locals, els mitjans privats de comunicació són molt importants i han de tenir un enorme espai per a ells però no poden ser gaire garantia de res. I tant als països petits amb estat com per a aquells potser no tan petits però que no en tenen, l’única clau de
16
garantia d’estabilitat del sistema, tant des del punt de vista de les llibertats com de possibilitat de projecció de la idea de comunitat, és a través del sector públic. No crec que hi hagi alternativa.
En el món de la globalització, aquelles comunitats amb estat o sense, que ja fa molt temps, a vegades segles, que no tenen realment classes dirigents que pensin el món des de la pròpia comunitat, ja no tindran mai més classes dirigents. I per tant, no podem pensar un sistema de comunicació amb la hipòtesi que hi haurà classes dirigents; això no ho sabem. Les seves empreses, quan les compri un altre seran d’un altre i, l’endemà, d’un altre, i finalment del senyor Murdoch, i, per tant, no podem comptar, amb un càlcul polític, amb aquesta oportunitat. L’única via és un càlcul social sobre el sistema de comunicació i això s’ha de fer amb transparència i de forma explícita. I aquest poder social són els mitjans de comunicació, i això vol dir utilitzar amb intel·ligència i transparència el sector públic. Crear les condicions d’independència professional i les que calguin perquè el sector públic funcioni. Però l’aposta ha de ser el sector públic, que no pot ofegar, com he dit, el sector privat. Però sabem que aquest sector privat té una lògica pròpia i, per tant, la capacitat d’intervenció sobre aquest sector privat és molt més limitada. Jo crec que hi ha, per tant, unes virtuts fonamentals del sistema de comunicació, particularment del públic, però també del conjunt del sistema de comunicació, que són independència i transparència, assumint l’obligació de no mentir i reivindicant el dret d’equivocar-se.
Després, crec que també hi ha una altra qüestió que volia plantejar, que és la del valor estratègic de la comunicació i les claus de la llibertat en relació amb el sistema de comunicació. Això afecta, per exemple, la qüestió del control i autocontrol dels mitjans. El tema del control. I ara, a partir de l’experiència que coneixeu del Consell de l’Audiovisual, hi penses constantment, en això, en el sentit del que fas i els riscos que té la feina d’intentar controlar, ni que sigui a posteriori i a pilota passada, què fan els mitjans i la veritat. És possible que tingui síndrome d’Estocolm per la feina que faig, però si la indústria alimentària quan fabrica aliments s’ha de sotmetre a una colla de preceptes i qualsevol transgressió de qualsevol d’aquests preceptes és durament intervinguda i castigada, què hi ha de diferent en el sector de la comunicació? És clar que aquí hi ha el tema de la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació, però també el dret de la gent a una informació de qualitat, el dret de la gent a no ser enganyada, el dret de la gent a moltes coses.
Per tant, aquí, en el camp dels mitjans de comunicació, també hi ha la sensació que en nom de la llibertat d’expressió s’han encobert habitualment, simplement, comportaments èticament insostenibles des d’un punt de vista dels drets dels ciutadans, de manera que crec que, aquí, l’increment, com a mínim, de la cultura de l’autocontrol, allò que de ve-
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
17
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Cánovas, Jordi
Tresserras, Joan Francesc
Llúcia Oliva, Joan Manel
gades en Xavier Giró en diu els «mecanismes de control de qualitat dins dels mitjans» i tot aquest tipus de qüestions, el que ja s’ha fet en termes de comitès professionals, les garanties de llibertat i independència dels treballadors, tot aquest tipus de qüestions són absolutament fonamentals i, per tant, no ha d’haver-hi gaire por a intentar formes de control transparents que al mateix temps puguin ser controlades. És a dir, s’ha de poder controlar el controlador, evidentment, però s’han d’introduir mecanismes que ofereixin garanties als ciutadans perquè és massa important ja el sector de la comunicació perquè ens quedem amb la formulació de principis bàsics d’una manera primària, perquè les formulacions primàries, d’una manera molt elemental, acaben encobrint les pitjors perversions.
Crec, finalment, que amb relació a Catalunya, i sense entrar en detall amb el que plantejava el Quim Nadal perquè m’allargaria massa, diria que és fonamental que reconeguem que no tenim classe dirigent en el sentit clàssic de classe dirigent economicosocial, aquell 2 % de la població que té el poder i té l’hegemonia i que, a més a més, té la missió històrica de construcció d’un sistema hegemònic de Catalunya. Vull dir, no hi ha una classe dirigent que pensi el món des de la catalanitat, no hi és. I no hi serà mai més, i, per tant, el palau d’hivern, si n’hi ha, està deshabitat. I com que no hem de fotre fora ningú d’aquest palau d’hivern, el podem ocupar, i la manera d’ocupar-lo, la presa del poder possible avui a Catalunya, en part també al sistema de comunicació, és a través de prendre la decisió de fer-ho, i això en bona part es pot fer des de les institucions. Jo crec que una coalició progressista, és a dir, un govern d’esquerres, pot intentar intervenir d’una forma decidida en aquest sector i tirar endavant una revolució tranquil·la, i aquesta revolució tranquil·la, en part, vol dir prendre decisions audaces amb relació al sistema audiovisual i el sistema de comunicació. Hi ha una manera molt clara de ferho, que és intervenint directament en el sistema públic i replantejar-lo, que pengi de l’administració que pengi, i, a partir d’aquí intentar, a través de la Llei de l’audiovisual, diguem-ne en marxa, i a través d’altres procediments, una regulació que faci possible unes bones condicions d’existència d’un sector privat potent.
També és veritat que fa un any i mig aproximadament, a l’Autònoma, en una conferència del Jesús Martín Barbero en què alguns de vosaltres hi éreu, ell explicava una cosa que em sembla elemental. Deia: «La globalització no està creant una nova cultura global.» Hi ha uns quants que viuen en hotels i aeroports i els quatres de les elits mundials potser sí que entre ells tenen una cultura específica distintiva, però no hi ha la construcció d’una nova cultura global en l’àmbit mundial. En canvi, el que sí que hi ha és l’aparició d’unes noves condicions globals en què necessàriament hauran de subsistir les cultures locals, i, entre aquestes condicions globals necessàries per a l’existència de les cultures
18
locals, n’hi ha una que és posseir un potent sector global de la comunicació, unes indústries de la cultura i la comunicació, també en el sector privat, no només en el sector públic, i per tant això ho hem de conciliar però sabent que el sector privat té una lògica pròpia i que allò que avui és català o espanyol, demà no sabem de qui serà perquè això forma part de la seva pròpia lògica i això no està ni bé ni malament, simplement ho hem de saber. El sector públic, en canvi, és un sector que podem intervenir més directament i, per tant, la clau del projecte, la plataforma bàsica del projecte ha de ser necessàriament aquest. Si aquest és massa gran ofegarà el sector privat i, això, no ens ho podem permetre, perquè també el necessitem, perquè amb el sector públic sol no en tindrem prou. Però la clau és el sector públic.
Aquestes eren algunes de les coses bàsiques que volia plantejar. Crec que la possibilitat de poder construir formes de poder popular utilitzant, preferentment, el sistema públic de comunicació és viable. Hem de convertir els nostres principals obstacles en la possibilitat de pensar solucions originals i noves, és a dir, hem de convertir els inconvenients en virtuts. Si no tenim la classe dirigent, no cal lamentar-nos més, no la tindrem; quin profit en podem treure, de no tenir-ne? I el profit de no tenir-ne és que allò que podien fer aquelles classes dirigents ho podem fer nosaltres. I si, a més a més, resulta que hi ha la possibilitat de fer-ho des de les institucions, d’una forma ordenada, transparent, amb unes bases democràtiques i tot això, més sort, i per tant molt millor. Això és molt abstracte i a partir d’aquí és quan s’ha de completar, i llavors ve legislar, explicar-se, convèncer la gent, formular projectes, a veure si la gent s’engresca, i veure si tornem a tenir utopies uns quants anys després dels anys seixanta. Jo crec que és possible.
Llúcia Oliva
S’ha passat del temps, però com que deia coses tan interessants no m’he atrevit a tallar-lo, el que sí que demano són deu minuts. Ara presento el contertulià següent. Alguns de vosaltres ja el coneixeu. És el Joan Francesc Cánovas, membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Joan Francesc Cánovas
Podria plantejar aquesta intervenció sent políticament correcte i dient que la informació, la manipulació i el poder són termes que no es toquen o que quan es fa ens trobem davant d’una anomalia que cal corregir i vèncer. Però l’auditori, expert i tècnic, i amb una certa estima per la meva professió de periodista, que va acompanyada per un cert espe-
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
19
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Cánovas, Jordi
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc
rit crític que ens porti a la supervivència, m’obliga a dir el que penso i segurament a ser molt poc políticament correcte. Al meu entendre, informació, manipulació i poder viuen més junts que separats, sovint és difícil destriar-ne on comença l’un i acaba l’altre. Negar-ho és seguir abocant la nostra professió a les més baixes valoracions d’entre les professions, tal com ja passa ara, i qui sap si potser a la marginació en el futur. Per què això és així? Crec que perquè el nostre negoci no és només el negoci de la informació, com alguns ens han volgut fer creure. El negoci de la comunicació és cada vegada més el negoci de la influència, el negoci de la capacitat d’estar a prop del Govern. Aquest no ha de ser pas, com podríem deduir d’una forma simplista, el poder governamental, pot ser-ne l’econòmic, l’esportiu, el religiós, el polític, o fins i tot el científic. Es tracta de, amb la informació, situar-nos tan a prop del poder com sigui possible per, a través d’aquesta proximitat, aconseguir-ne influència. Això els sona a manipulació del poder? Doncs jo diria que sí. El negoci de la comunicació té a veure amb el poder. Darrere de la informació hi ha poder i els mitjans de comunicació, les empreses de comunicació, per ser precisos, estan disposades a manipular per aconseguir més influència que els acosti al poder. En tinc pocs dubtes, d’això. Al meu entendre la negació d’aquest fet ha estat el primer error per intentar solucionar aquest problema, si és que l’hem de considerar problema. De fet, en altres àmbits de la nostra vida, la manipulació és un fet habitual i, fins i tot, tolerat per nosaltres. Així doncs, manipulem genèticament per assolir produccions agràries més productives o més seguretat en els processos de reproducció, o bé estem acostumats a veure com les empreses i, fins i tot, els governs realitzen tot tipus d’operacions comptables per traspassar deutes i evitar acumulació d’endeutament que en alguns moments els poden afavorir fiscalment o legalment. D’aquesta breu exposició, però, no m’agradaria que algú pogués pensar que si altres ho fan es justifica que el món de la comunicació també ho faci o que jo ho trobi bé, el que vull que sigui el centre de la meva comunicació és la necessitat que deixem de fer veure una cosa que no és, que assumim que en el nostre negoci, aquest fet és tan habitual com en el d’altres. Que ho assumim directament i que, a partir d’aquesta posició, mirem com podem resoldre o com podem treballar per racionalitzar les disfuncions que genera la tensió constant entre informació, manipulació i poder.
Com ho podem fer? És evident que no disposo de la pedra filosofal per respondre a aquesta tensió. Com ja he dit, apunto com a un primer pas per poder millorar la situació, l’assumpció de la situació i la voluntat de treballar perquè això millori, voluntat que, si hem de ser clars, no sempre es manifesta entre els comunicadors, els quals moltes vegades obtenen o obtenim beneficis d’aquesta tensió. Si se’m permet, a part d’aquesta qüestió ja apuntada, acabaré assenyalant uns pocs elements que poden conduir a un millorament de la situació. Tampoc n’estic gaire segur, en tot cas els apunto.
20
Un primer element seria tendir a inculcar entre els professionals de la comunicació que la nostra feina té més a veure amb la feina que fa un notari que no amb la que fa un jutge. Dos, demanar als polítics que no mediatitzin les seves accions com a única finalitat d’aquestes, o el que és el mateix, que no fonamentin la seva política en les aparicions mediàtiques. Tres, demanar als periodistes que no facin de polítics o que, si ho fan, tinguin l’honestedat d’anunciar-ho i que anunciïn amb claredat sota quin paraigua cobreixen aquesta informació. Quatre, dotar el Col·legi de Periodistes i altres col·legis professionals que tinguin a veure amb la comunicació de recursos legals perquè puguin exercir la seva feina amb l’empara i la força de la llei, i alhora exigir a aquestes associacions la necessitat de ser l’exemple a seguir, cosa que vol dir simplement que aspirar a algun càrrec en el seu si no pot estar a l’abast de tothom.
Com observeu o com observen, no crec que estigui aportant cap solució definitiva per resoldre això. No els vull enganyar, sé que això em debilita en la meva participació en la taula rodona on potser sí hi hauria gent que podria aportar solucions a aquest entrellat. Sé que no els parlo, en aquesta intervenció inicial, d’allò que segur que aporta llum en aquest camí o en aquest debat, la digitalització, la mediatització de la democràcia, l’opinió pública, el monopoli de l’audiovisual en el sistema de captació de la informació, l’espai de comunicació català, etc., però els prego que vegin la meva intervenció com una humil reflexió, amb esperit crític, per construir un periodisme millor.
Llúcia Oliva
Bé, tot porta aquí a situar els periodistes realment en el lloc clau de tots aquests processos que estan passant actualment i per això ara donaré pas a un periodista que és el que ho viu des del front. El Jordi Grau és sotsdirector del diari El Punt de Girona.
Jordi Grau
Bé, de Girona i d’altres llocs també. Un dels principals problemes que tenim els mitjans és que quan parlem dels mateixos mitjans en ocasions no ho fem bé, i ho dic per exemple pel Col·legi de Periodistes i la seva revista, que sembla que no es va assabentar que sortia, en el seu dia, un diari d’esports en català, o sembla que El Punt sigui només un diari de Girona quan ja fa gairebé deu anys que s’edita en diverses comarques de Barcelona i, fins i tot, en la mateixa ciutat i que va fent el camí a poc a poc.
Estic una mica espantat perquè, després d’una intervenció, que crec que ha estat molt interessant, del portaveu i exalcalde de Girona, que he trobat molt interessant perquè si bé ha dit que utilitzava el punt de parti-
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
21
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi
da d’aquest debat, informació, manipulació i poder, com a usuari, m’ha fet certa gràcia perquè certament l’he vist com a un usuari. Com a un usuari de la informació, perquè és una de les persones més ben informades que he conegut mai, i l’he vist també com a un usuari del poder. És un home que ha tingut i té poder i que l’exerceix i, evidentment, exercir poder i exercir informació ens porta a la clau del que jo volia dir: que també ha exercit la manipulació en el sentit que després intentaré explicar.
Sembla que, de fet, a la taula el paper que em tocaria exercir seria el del representant de la premsa escrita, per les característiques del meu mitjà, El Punt; de la premsa escrita de proximitat. Si després a la taula rodona hem d’acabar parlant de l’11 de març i de les eleccions que hi va haver tres dies després i de temes com aquests, us he de dir que el meu diari no va rebre cap trucada del president del Govern espanyol. Per tant, si se’ns hagués fet una trucada com aquella, procedent directament del poder en majúscules, ens hauria influït o no ens hauria influït a l’hora de fer el que vam fer després, no ho sé, però crec que puc assegurar sense cap mena de dubte que hauríem fet el que vam fer. I amb això no voldria jutjar els altres grans diaris, els diaris editats a Madrid i Barcelona, ni de bon tros; potser per les característiques del nostre diari, un diari petit però que ja difon trenta mil exemplars cada dia, que està escrit en català, que pretén, i no ho aconsegueix, ser equidistant dels nostres partits polítics, i que vol ser combatiu en els temes que afecten els drets de les persones i els drets de l’auditori que n’és propi, podem fer això, perquè és un diari petit i més independent. Jo crec que m’és fàcil dir que hauríem fet el mateix que vam decidir fer; és a dir, una aposta informativa clara basada en una anàlisi de tot el que ens arribava a la redacció a través de les agències i dels mitjans audiovisuals. Potser per això, el dia 12 vam ser l’únic diari editat a Catalunya que en titulars s’atrevia a parlar d’al-Qaida. En titulars! Potser per això, el dissabte, al diari de l’endemà dels fets, trèiem un titular a la portada que deia: «No ens creiem el govern d’Aznar.»
Potser per això, el diumenge, quan recollíem les manifestacions populars del dia abans, ho vàrem dir i vam veure que allà hi havia una cosa molt notable i que no eren els partits polítics els que havien fet moure la gent. Per això ens vàrem atrevir a titular «Contra la mentida» unes imatges de les manifestacions, i potser també per això, el dilluns ens vam poder permetre, amb aquell somriure que el conseller deia que tenia molta gent l’endemà de les manifestacions mostrant no tant la satisfacció pels que havien guanyat sinó pels que havien perdut, ens vam permetre un titular molt expressiu, d’aquells que només ens podem permetre els diaris petits, que era un «Passi-ho bé».
Per tot això volia acabar dient que mitjans de comunicació i poder, la informació i el poder estem absolutament condemnats a conviure i relacionar-nos. Però cadascú des del seu propi camí. És evident que el poder
22
ha volgut sempre influir i, per tant, manipular els mitjans, però als darrers temps també hem pogut veure com alguns mitjans han intentat influir i per tant manipular el poder. O que el mateix poder econòmic ha acabat entrant en els mitjans de comunicació per acabar influenciant el poder polític. Parlem massa vegades de poder només pensant en el poder polític, però al darrere de tot ens descuidem el poder econòmic, molt més subtil però alhora molt més contundent a l’hora d’actuar. I a vegades també ens descuidem de parlar de qui controla les nostres empreses, que són unes empreses privades i per tant ens hem de guanyar les garrofes per subsistir, i si els seus interessos ens afecten o no ens afecten a l’hora de fer la nostra feina. Per tant, els uns i els altres, poder i mitjans de comunicació, manipulem. De fet la nostra feina té molt a veure amb la manipulació. Estem acostumats a veure polítics que ens diuen «és que aquest titular no és el que tocava perquè n’era un altre». Triar és manipular. Cada dia arriben a la redacció centenars de notícies molt diverses i això ja ens obliga a la manipulació perquè la nostra feina ja ha passat de buscar notícies a escollir notícies d’entre les que ens arriben. I això ho dic bàsicament des de la perspectiva dels mitjans que encara tenim una presència notable al carrer, els mitjans més petits, els mitjans locals. Com he dit, triar, en part, és manipular i massa sovint ens és molt fàcil culpar els altres de les nostres mancances. Traspassem les nostres culpes als gabinets de comunicació i caps de premsa que fan la feina. Ells també manipulen. Però per a mi aquesta manipulació és lícita, ells no treballen per a nosaltres i si la seva feina és vendre la seva història, la nostra és decidir si ens interessa o no ens interessa aquesta història i donar-li la forma que ens convé després de comprovar-ne la veracitat. Per tant, els periodistes hem d’aprendre a acceptar les pressions i els intents de manipulació, però hem de lluitar-hi denunciant els moviments barroers i els moviments manipuladors, que hi són. Va manipular el Govern espanyol després de l’atemptat de Madrid? Els fets semblen demostrar que sí. Però va ser aquell mateix govern el que va controlar amb mà de ferro els mitjans de comunicació públics i que es va servir dels mitjans econòmics per controlar molts mitjans privats, qui va acusar diaris i emissores de ràdio de manipular els ciutadans i, en definitiva, qui va donar la resposta? Van ser els mateixos ciutadans els que van decidir a qui es creien i a qui no es creien. I crec que ho van fer a l’hora d’emetre el seu vot, i el resultat salta a la vista.
Manipula qualsevol govern els mitjans d’informació que controla?
Manipulen els governs els mitjans de comunicació públics? Ho intenten. Manipulen els mitjans privats sotmesos a les lleis de mercat, de la publicitat, de les concessions i de les ajudes que reben? Possiblement. El famós informe sobre mitjans de comunicació social que també ha sortit en boca del conseller i que suposo que acabarà sortint aquí va comportar la sortida del secretari de comunicació. Ens hauria de fer reflexionar. A part de les anècdotes que s’expliquen més o menys divertides, per
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
23
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi
tots conegudes, cal captar el que s’exposa de fons i que de fet tots sabíem o podíem intuir. Els mitjans catalans, els mitjans que escrivim en català, hem estat acusats sistemàticament d’estar subvencionats, però la gran part dels fons públics, i això també se sabia o la gran majoria ho sabia, es derivaven cap a altres butxaques, no a la d’aquests mitjans. Tothom parla de l’ajut mediàtic, del govern per llei, i ningú parla de les subscripcions, que es parlava, ningú parla dels diners invertits en promocions, ningú parla dels diners invertits en la venda d’enciclopèdies a través dels mitjans i ningú parla dels diners que serveixen per editar DVD. I aquesta és la part important que tots sabíem o podíem intuir però que ningú cercava. Era molt més fàcil parlar de les ajudes de l’Avui o dels ajuts que surten per als diaris editats en català o dels nous projectes. Això és el fàcil ja que no agrada a ningú i va on realment són els milions i milions i milions de dieta pública que han anat a parar a les butxaques dels mitjans de comunicació privats.
Tothom ha decidit destapar les vergonyes dels altres i amagar-ne les pròpies. Quan s’han publicat les xifres, hi ha hagut diaris que han enviat notes a les redaccions dels altres diaris dient: vàreu dir que hi havia tants diaris, tantes subscripcions i no és ben bé així. Nosaltres, de Catalunya rebem això, però amagàvem el que rebíem de les diferents administracions de l’Estat. És a dir, tothom ha intentat destapar les vergonyes dels altres i tothom ha intentat amagar-ne les pròpies. Per tant, mitjans i poder hem de viure, hem de conviure, i els intents de manipulació o d’influència dels uns i els altres seran constants. Però és que en un món de multimèdies, de plataformes digitals, d’autopistes de la informació, possiblement els periodistes hem d’acabar decidint quin és el nostre camí, si podem i mentre ens deixin fer-ho. El doble fenomen de la globalització mundial, de l’econòmica, de la política, de la cultural i el protagonisme creixent de les identitats i de les qüestions locals està provocant grans canvis en el món del periodisme. I hem de buscar i hem de saber trobar l’equilibri entre aquesta globalització mundial dels mercats culturals i informatius i la necessitat de consolidar espais comunicacionals, nacionals i locals. Hem de distanciar-nos, o intentar fer-ho, d’uns models informatius que mantenen una promiscuïtat intolerable amb la política i el poder econòmic. Hem d’allunyar-nos dels models que ens vénen d’un periodisme d’estar contra el poder però que en realitat és un periodisme que l’únic que vol és esdevenir poder. Hem de fugir d’aquest periodisme que en diuen d’investigació perquè només viu de fonts interessades. Hem de reaccionar contra el poder de les oficines de premsa, contra els qui des de l’Administració o des de la societat civil ens utilitzen per evitar oferir als ciutadans la informació que alguns creiem que els interessaria, que és l’única que ells no estan disposats a donar-nos. Hem de seleccionar la informació que oferim. Moltes vegades ens matem des de la premsa, des dels mitjans escrits a fer planes i planes i planes, quan sabem que realment la gent no té temps i allò que ens demana és selecció
24
i no quantitat. Hem de lluitar per oferir continguts, millors continguts i deixar d’obsessionar-nos pels continents, pels embolcalls d’aquests continguts. Hem de distanciar-nos del periodisme oficial, del periodisme de declaracions, hem de tornar a sortir al carrer i hem de fer una aposta clara pels equips humans, que en definitiva són els que hauran de destriar el gra de la palla. En definitiva, per poder servir els nostres clients, per poder servir els lectors hem de tenir menys vocació de quart poder i més vocació de servei. En temps d’autopistes de la comunicació, potser els mitjans catalans en faríem prou, i aquesta és una teoria que ja hem exposat alguna vegada, si som capaços de mantenir nets els corriols de la informació. Així potser, com demanava el professor Cardús, ens evitaríem els problemes d’haver de connectar el servei amb les xarxes internacionals quan moltes vegades no toquem de peus a terra.
Manel Raya, sotsdirector de programes informatius no diaris de TV3
Fa quatre mesos que estic de gestor d’informació. Fins al moment no havia estat mai en cap càrrec. La meva experiència és com a periodista de carrer des de fa vint anys a TV3 i parlo més des d’aquest coneixement o des d’aquesta experiència que no tant com a directiu de la televisió, ni que sigui dels informatius. Crec que qualsevol poder polític intenta controlar el poder mediàtic; això és una cosa amb la qual hem de conviure. Crec que la clau d’evitar que aquest control del poder polític sigui cada vegada més evident està precisament en els professionals. Aquí és on potser podríem fer tots una mica d’examen de consciència i veure si durant aquests vint-i-cinc anys de democràcia hem estat capaços com a col·lectiu de professionals de la informació d’oposar-nos a aquest intent de control polític. A vegades, s’ha donat com per molt evident un determinat tipus de control que en altres societats democràtiques no ho són. Parlo en concret del tema de les televisions públiques. S’ha donat per evident que cada canvi de govern havia de provocar un canvi dels professionals que dirigien la televisió pública, estatal o autonòmica, o fins i tot la ràdio o la televisió locals. Parlo en general dels mitjans de comunicació públics. S’ha donat per entès que era una cosa evident, normal i que, fins i tot, els mateixos professionals donaven com inevitable i com perfectament lícita, i a vegades hem oblidat que això és una característica de la legislació espanyola, no és una característica de qualsevol democràcia. En altres països europeus no es dóna per fet que quan un govern arriba pot canviar tota la gestió, tota la direcció d’una televisió pública. Les televisions públiques, en altres països, són públiques, són del públic, són de la societat i no tant del govern de torn. En aquest país s’ha donat per exemple en el cas de la informació electoral, que és un símptoma d’aquesta debilitat dels professionals en oposar-se
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
25
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Cánovas, Jordi
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc
a aquest control de la informació política, una cosa tan anòmala com el que segurament tots heu sentit dels blocs electorals. Durant la campanya electoral la tria de la informació, la selecció de les notícies no estan determinades pels criteris estrictament periodístics que valoren els professionals sinó per una sèrie de condicionants polítics determinats; en aquest cas de TV3, pel Consell d’Administració en base als resultats electorals d’anteriors eleccions passades que no responen a la necessitat d’un tipus d’informació que sigui plural i equilibrada, com és en altres països, i que respongui a lògiques exclusivament periodístiques, no simplement del repartiment del pastís polític. A mi m’han passat coses molt curioses, com ara cobrir campanyes on havies de donar dos minuts d’informació, que és un temps llarguíssim, com tots sabeu, en un mitjà com la televisió, d’un acte que no s’havia pogut celebrar per la pluja. S’havia de parlar dos minuts perquè això ho establia el minutatge i allò pactat pel Consell d’Administració i en canvi, a actes més importants d’aquell dia, el mateix míting, que podia ser molt interessant, que tenia una certa transcendència d’un determinat partit, li havies de dedicar quaranta segons perquè era el que estrictament se li dedica en relació amb el còmput establert pel Consell d’Administració en aquest cas. Jo crec que precisament perquè la clau també està en els professionals, les claus d’un determinat canvi, em refereixo al tema de les televisions, també han vingut una mica dels professionals. Crec que en el cas de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió s’han donat dos moments en què hi ha hagut un punt d’inflexió amb aquest control polític, que és general, no em refereixo només a Televisió de Catalunya sinó en general. El primer va ser fa quatre o cinc anys, quan també per les pressions dels mateixos professionals dels mitjans de comunicació, en el Parlament, tots els partits polítics van veure que el model de gestió dels mitjans de comunicació públics no era normal, no era correcte, no era democràtic i van arribar a la conclusió que aquest model s’havia de canviar. Es van començar a posar les bases d’un determinat canvi legislatiu que després s’ha paralitzat i es van donar més competències al Consell Audiovisual de Catalunya, es va activar el Consell Audiovisual de Catalunya, es va començar a parlar d’una nova llei de l’audiovisual, d’una nova llei de la gestió de les televisions públiques, que la direcció no podia estar determinada simplement pel govern de torn i si ho recordeu tots, l’expressió pública més evident d’aquesta necessitat de canvi d’alguna manera compartida per la generalitat dels partits polítics va ser el nomenament per primer cop en la història d’una televisió pública a Espanya d’un director general de consens de totes les forces polítiques, que va ser el cas de Miquel Puig, que era un militant de Convergència però que, en aquest cas, he de dir que va actuar amb bastant independència de criteri professional, precisament perquè tenia l’aval i tenia el nomenament darrere del conjunt de les forces polítiques de Catalunya. Aquella reforma es va paralitzar, va quedar com ja tots sabeu, i ara hi ha hagut un se-
26
gon punt d’inflexió motivat en certa mesura pel resultat electoral de les eleccions autonòmiques, l’arribada al poder de tres forces polítiques que públicament, amb el pacte del Tinell, es comprometen a mantenir la independència i a acceptar la no-governamentalització dels mitjans de comunicació públics. I jo crec que això que era una declaració d’intencions, després ha tingut una part pràctica en el que han estat els nomenaments de càrrecs tant de la direcció de TV3 com d’altres informatius. Crec que per primer cop, encara que no d’una manera massiva, s’ha buscat en l’interior de la televisió gent professional, amb experiència en el mitjà, independent i amb la consigna o amb les indicacions que mantingui aquesta independència. En aquest sentit, crec que és un moment d’una certa esperança, per això d’alguna manera s’ha pogut produir una mica allò que es deia del dia 13. El dia 13 a TV3 ens vam veure sotmesos a una gran tensió, tensió en el bon sentit de la paraula, a una tensió periodística. S’estaven produint uns fets al carrer i estàvem plantejant-nos en aquell moment lliurement quina havia de ser la nostra aportació com a periodistes. Havíem d’informar i de quina manera havíem d’informar, i vam informar d’una manera absolutament lliure i vam ser, crec, l’única televisió, si més no pública, que va informar d’allò que estava passant al carrer quan altres mitjans de comunicació estaven silenciant les concentracions que hi havia hagut a la seu del PP. TV3 va fer l’aposta des de la seva independència i des d’un plantejament exclusivament professional, equivocat o no, això ja es pot jutjar des dels diversos punts de vista, però va optar per anar a explicar allò que estava passant al carrer independentment de les motivacions polítiques que pogués haver-hi al darrere. En aquest sentit, crec que és un altre punt d’inflexió. Això no és suficient perquè precisament la llei continua sent la mateixa, precisament perquè el sistema de nomenament de càrrecs formalment no ha canviat, és a dir el president de la Generalitat nomena el director general de la Corporació, que nomena el director de TV3, que nomena el director d’informatius, que nomena la resta de càrrecs. Si no hi ha un canvi legislatiu, els periodistes, als mitjans de comunicació públics, els de TV3 o el d’altres mitjans de comunicació, sempre estarem sota sospita independentment de quin sigui el nostre comportament professional, independentment que a la pràctica ens moguem amb llibertat i ens moguem amb independència i tinguem les indicacions del director general que siguem independents i plurals. Per tant, crec que el següent pas, que hauria de ser el definitiu, seria un canvi en la legislació que reforcés les competències del CAC, que permetés que el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de la manera que sigui, pactada pels partits polítics, sigui nomenat per consens o bé per una àmplia majoria i que respongui a perfils professionals, i que d’aquí vingui tot una mica en cascada. Que sigui un nomenament de càrrecs absolutament professionalitzat. És aquest canvi el que falta ara i el que d’alguna manera pot donar la clau que és possible entendre d’una altra manera i
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
27
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
donar la volta a aquest plantejament una mica equivocat de la societat catalana i espanyola, i també dels mateixos professionals que inevitablement els mitjans de comunicació públics han d’estar controlats pel poder polític de torn, sigui el que sigui. En aquest sentit, crec que TV3 o el Parlament català en aquest cas pot ser una mica la punta de llança d’aquest canvi legislatiu, d’aquest canvi de comportament i d’aquest canvi de pensament, jo crec pervers d’entendre, de donar per suposat que els mitjans de comunicació públics han d’estar controlats pel govern de torn, sigui el local, sigui l’autonòmic o sigui el poder de l’Administració de l’Estat.
Debat
Per ser optimistes, creus que si a Catalunya hi hagués un govern del PP hauries passat pel mateix? Hi ha la consciència entre tots els polítics i dirigents responsables dels mitjans televisius, com el cas de TV3, que si no hagués estat beneficiós en la línia del canvi que es pensava que es podia provocar, s’hauria realment fet el mateix? Per entendre’ns, si hi hagués el PP governant a Catalunya i, per tant, el director general de la Corporació hagués estat nomenat pel PP, hauríeu pogut fer això? Hauríeu pogut anar els periodistes a fer això?
Manel Raya
Jo crec que és evident que no. Aquesta conjuntura no ens fa ser tan optimistes. Per tant, és tan important continuar endavant i dir com consolidar aquesta consciència amb uns mecanismes que permetin que, independentment de sigui el que sigui, es pugui fer aquest tipus de pràctica, beneficiant qui sigui...
Jo voldria estendre aquesta pregunta, i si no hagués canviat el director general de TV3, el dia 13 hauria variat el que es podia fer?
Queda en el terreny de la incògnita. El dia 13, vés a saber què hauria passat. Crec que és evident que si hagués guanyat el PP, és una hipòtesi una mica estranya, les eleccions a Catalunya, el model de televisió del PP o el model de comunicació del PP no tindria res a veure amb el model de comunicació que el Govern tripartit ha volgut implantar. O sigui, crec que aquí hi ha una confluència de dues coses. Per això de moment m’ho fa plantejar d’alguna manera des d’un punt de vista una mica més optimista, no siguem sempre tan pessimistes. Hi ha dues coses: primer, potser ha arribat un moment en què els partits polítics comencen a adonarse, m’agradaria creure-ho si més no, que controlar els mitjans no significa poder controlar la societat i que el monopoli total o gairebé total del control dels mitjans de comunicació no et garanteix una rendibili-
28
tat electoral. El cas més evident ha estat ara, en els últims anys. Potser mai hi havia hagut un control d’un govern de mitjans de comunicació públics i privats com el que ha tingut el PP durant, com a mínim, aquests quatre últims anys, i això no li ha servit per mantenir-se en el poder perquè la informació no és una cosa que es pugui controlar tan fàcilment, perquè s’escapa, i la prova està en el dia 13 de març, o entre els dies 11 i 14 de març. Hi ha un intent descarat de controlar o manipular la informació que es mou en aquells dies i producte d’això són les trucades del president del Govern a alguns diaris per intentar fer vendre que l’atemptat de l’11 de març ha estat obra d’ETA i no d’al-Qaida. I això en poques hores es desmunta, i es desmunta bàsicament per dues raons: primer perquè controlar tots els mitjans és impossible perquè hi ha una comunicació global, hi ha unes fonts d’informació que et vénen externes que el Govern no pot controlar i mentre que aquí, a Espanya o a Catalunya, els mitjans de comunicació fidels o propers al Govern insisteixen en la tesi ETA, des de fora d’Espanya s’està parlant ja de la tesi al-Qaida des de les primeres hores. I, per tant, no es pot controlar la informació global i tampoc es pot controlar un tipus d’informació que cada vegada adquireix més importància, que és la informació per Internet, per SMS, que formalment és qui convoca les manifestacions del dia 13. O sigui, sense que hi hagi hagut un gran canvi en el comportament dels mitjans de comunicació normals: la premsa, la ràdio, la televisió, entre l’11 i el 14, la informació se li escapa, al govern de torn. Així doncs, els polítics, els governs comencen, haurien de començar, a adonar-se que controlar la informació no és sempre rendible, i controlar-la d’una manera estricta i amb un control monopolístic com el que hem vist en els últims anys pot ser fins i tot contraproduent, tant si estàs en el Govern com si estàs en l’oposició. Els polítics han d’adonar-se que els mitjans de comunicació públics no poden ser del partit que està en el Govern, perquè els margina en el moment en què estan a l’oposició i el que està clar és que en una democràcia hi ha alternança. Hi ha un petit canvi que es comença a formular si més no en alguns partits polítics i el pacte del Tinell és un reflex d’això. El compromís de desgovernamentalització dels mitjans de comunicació i del manteniment d’uns mitjans de comunicació públics, independents i plurals va en aquesta línia. Això coincideix amb un canvi en la percepció, que ve de lluny, en el cas de TV3, que és el cas que jo més conec, que comença a haver-hi una percepció en els mateixos professionals que nosaltres no podem ser corrent de transmissió de les indicacions del Govern, que l’època dels discos sol·licitats, que deien al començament a la tele, que et trucava una conselleria i et deia has d’anar a fer això i això s’obeïa moltes vegades, aquesta època ha de passar. El poder polític no ha de condicionar l’agenda informativa, per tant, crec que si aquesta hipòtesi que tu plantejaves, si el PP hagués arribat al poder a Catalunya hauria estat el mateix, evidentment no hauria estat el mateix. Però t’asseguro que en el cas de
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
29
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi
TV3 hi hauria hagut una mini rebel·lió interna. També els professionals tenen molt a dir, o sigui, els polítics poden manipular i pressionar i pressionar. Pressionarem sempre perquè pressionen els polítics, pressionen les empreses, pressionen les ONG, pressionen els sindicats i pressiona tothom. La pressió dels polítics serà inevitable, el que sí que és evitable és la resistència o no resistència dels professionals davant d’aquestes pressions. En el cas de TV3 jo crec que hi ha una massa crítica en la redacció que no permetria la tornada a determinats tipus de comportament. En el cas de TV3, potser sóc massa optimista, no permetria que es donessin situacions com s’han donat en altres televisions públiques de l’Estat espanyol. Dubto molt que pogués passar una situació com la de Televisió Espanyola en els últims quatre anys.
Joan Francesc Cánovas
Com a conseller de la Corporació podeu entendre que em plau que es parli bé de TV3 i que som un referent, etc. Ara bé, quan he reclamat el sentit crític, i crec que aquí el podem tenir perquè som experts, professionals, perquè no estem influenciats per càmeres ni per altres coses, crec que l’hem de tenir en tot i permeteu-me que fins i tot jo sigui crític amb TV3en aquest sentit. Parlem del dia 13, però hi va haver altres errors. Us convido a llegir un informe del CAC en què posa uns punts de crítica de l’actuació de TV3 el dia 13. Crec que és bo veure què va passar, per què va passar i millorar-ho, i fer que no passin aquestes coses. El que reclamo és que siguem molt crítics amb tots els elements, fins i tot amb TV3. Em plau molt que TV3 sigui un exemple a tot arreu i que tothom ens consideri una televisió de referència. En aquest sentit crític crec que també és bo que no sempre fem una cosa, que és pensar que el que hi ha fora és el bo i el que hi ha a casa és el dolent. La BBC és el paradigma d’això que dic. Sempre diem model BBC, hem d’anar a la BBC, etc. Hi ha coses de la BBC que als que l’hem pogut treballar una mica més, no l’he treballat gaire però sí una miqueta més, no ens agraden i hi ha coses que sí que ens agraden. Ningú ha citat la BBC però em sembla que sempre és un referent de paradigma de l’exterior. Per exemple, de la BBC una de les coses que no m’agraden és que darrerament va ser condemnada per mentir als seus informatius, i m’agrada que es pugui ser condemnat per mentir.
Acabaré lloant TV3 i els professionals de TV3 perquè n’hi ha de molt bons. Jo faig sempre una analogia: els professionals de TV3 són una plantilla ben consolidada que n’ha vist de força colors. I el que per a mi és molt important és que els directius de TV3 en aquest moment són gent que també eren directius de TV3 en l’anterior Govern. El que és director era cap de programes i el que era cap d’informatius ara és sotsdirector. Això em sembla una bona notícia perquè vol dir que aquesta
30
gent continuen sent bons professionals i crec que si ho són ara, abans també ho eren i si ho eren abans, ara també ho són. És possible que el marc treball pugui facilitar això i això és el que hem d’intentar, que això els sigui cada vegada més fàcil. Però crec que tenim una plantilla molt consolidada i de bona qualitat, però hem d’aplicar sentit crític a tot i crec que TV3 pot ser un espai de debat esplèndid.
Josep Lluís Gómez Mompart
Jo volia recollir una mica el fil d’una cosa que ha dit en Joan Manel respecte al tema de la qualitat de la informació, que em sembla una de les claus del moment que, afortunadament, altres països que porten més anys de democràcia ja s’hi han ficat, i tard o d’hora nosaltres ja anem en aquesta via i em sembla molt positiu, la prova és que afortunadament Catalunya té Consell de la Informació. I a Espanya ja hi ha una cosa semblant. Hi ha el Consell de l’Audiovisual, que funciona prou bé, i per tant, el següent pas va en aquesta via i aquesta via és en definitiva la de la ciutadania, el reclamar de nou que la informació és un bé públic. I en una societat justament de la informació del coneixement és un bé preuat tan bo, com ell ha assenyalat, com l’alimentació, la salut, la sanitat, l’educació, etc. Com que òbviament els nous mitjans faciliten la possibilitat que la ciutadania pugui jugar unes cartes més de les que jugaven dins dels mitjans de comunicació d’abans, l’aposta de futur justament és el terme de benestar comunicatiu. En una societat de la informació i de la comunicació, igual que el segle XX ha estat el del benestar social, com és el model europeu, per tant, el model públic és el del benestar comunicatiu. I això ho diuen tota una sèrie d’organismes que existeixen i d’altres nostres que s’haurien de reforçar, de manera que faciliti, en definitiva, i garanteixi un mínim de la qualitat d’informació en tota mena de mitjans públics i privats. I per tant, que aquí el protagonisme el pugui tenir la ciutadania. Informo que la Societat de València hem posat en marxa un observatori de la qualitat de la informació, de la qualitat periodística, tant en mitjans públics com privats, perquè és a partir en aquest cas de criteris universitaris, d’universitats públiques que hi ha més independència i llibertat que en les privades, moltes vegades sotmeses a molts interessos, on és possible veure què falla o no falla en la majoria dels mitjans, amb col·laboració per descomptat d’altres organismes, que ja funcionen. Perquè sense entrar a fons en allò que diem l’actualitat de la informació a la ciutat i la comprovació no només dels fets de l’actualitat dels temes que es tractin com es tracten, doncs en fi, difícilment es podrà avançar. I això, s’ha d’entendre, no només beneficia la societat i els mitjans sinó que beneficia fonamentalment els professionals amb vista a la seva independència i les pressions que reben moltes vegades en el si de les empreses, siguin públiques o privades. I
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
31
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
beneficia per descomptat també les mateixes empreses, perquè ara cada vegada es posa més de manifest amb la competència dels sistemes on-line i dels mitjans on-line. L’únic que et pot garantir una certa competència respecte a qualsevol que pot fer un weblog o pot inventar-se un web o pot fer veure que és un mitjà és que tu tinguis la solidesa d’una marca que està demostrada, que quotidianament treballes amb seriositat el que és la informació. I per tant un dels futurs de les pròpies empreses és apostar perquè siguin sotmeses també a controls de qualitat, com ho són tota mena d’empreses i sectors des de fa molt de temps, òbviament, al món més desenvolupat.
Joan Manel Tresserras
Crec que hi ha mecanismes de control, hi ha d’haver mecanismes de control dels mitjans privats. La distinció clara és entre el que és la premsa escrita i el sector audiovisual. El problema se situa en quina és la font de legitimitat d’aquest control. El control sobre el sector audiovisual ha estat legitimat fonamentalment per un cert anunci de servei públic que reposava en la idea que qui té capacitat d’emetre ràdio o televisió utilitza fonamentalment l’espectre radioelèctric i aquest és un bé escàs, és un privilegi, i aleshores, a canvi d’aquest privilegi, has d’assumir unes responsabilitats determinades per un contracte de concessió, etc. Probablement per la pressió neolliberal per l’augment d’exportar l’espectre, s’ha venut la idea que amb una autorització ja n’hi ha prou i que ja ni cal una autorització, és a dir, que la tecnologia ja permet que salti la molla d’aquest control. Crec que el problema és trobar les fonts de legitimitat diferents que permetin replantejar la idea de servei públic o canviar-ne la noció, i parlar més aviat de responsabilitat pública d’interès general i d’altres tipus d’elements, i aleshores, des d’aquest pressupòsit, potser podria plantejar-se també què fer amb el tema de la premsa escrita. En aquests moments el Consell de la Informació hi ha intervingut, però tots sabem els problemes que planteja la via de l’autoregulació quan no es té una certa solidesa institucional, tens una bona base legal i recursos. Ara, nosaltres comptem que el dia 16 al Parlament hi hagi l’aprovació, vull dir, crec que ja més o menys això ha circulat, de l’ampliació de competències del Consell de l’Audiovisual. Això ens reforça molt, perquè encara el que surt a la premsa és que amb vista a les concessions de llicències, l’informe del CAC és vinculant i aquesta és la qüestió fonamental. Però entre les millores, hi ha moltes lleis de tipus reglamentari que quedaran dins de la llei que permeten aclarir el règim sancionador. Aleshores, això era una fase fonamental; també és fonamental per a nosaltres que la Llei de l’audiovisual estableixi cànons de legalitat, per exemple, per a la televisió local, i coses per l’estil, és a dir, en un marc jurídic que permeti al Consell actuar. Així s’avançarà molt, i crec, per tant,
32
que els mitjans privats també estan sotmesos a control en la línia que deia en Josep Lluís, és a dir, en conceptes bàsics per a la vida quotidiana, i hem admès que en l’alimentació, el tema de la salut, el tema del transport, el tema de la construcció de l’habitatge, hi hagi unes responsabilitats legals. Qui fa malament un edifici, qui fa malament alguna cosa, té unes responsabilitats; en el tema de la informació probablement s’ha desenvolupat menys, ja que aquí hem de trobar els mecanismes i crec que, efectivament, la idea de qualitat és fonamental i en la mesura que es construeixi una cultura de responsabilitat, l’autocontrol i l’autoregulació són uns paràmetres prou vàlids. Hi ha moltes coses que es pot fer ella mateixa en l’interior de grans empreses de comunicació de caràcter públic; si hi ha un consell o un comitè professional, són mecanismes prou útils i prou eficaços. Ara bé, sí que crec que hi ha d’haver qualsevol tipus d’organisme que sigui la garantia per a la ciutadania que hi ha uns certs controls amb vista a la posada en pràctica d’aquestes responsabilitats, també en relació amb el que deia el Joan Francesc de l’informe del CAC, que és veritat, tot i que una cosa és l’informe del CAC i una altra la utilització de l’informe del CAC en el debat parlamentari, perquè es van encadenar compareixences. La compareixença de Joan Majó en la compareixença del CAC i, per tant, les compareixences en usos parlamentaris que fins llavors mai en la compareixença del CAC havia tingut un caràcter marcadament polític, aquell dia, com que es van empalmar les sessions i venia de la politització suscitada de la compareixença del director general de la Corporació, els parlamentaris no van canviar el xip i aleshores l’informe del CAC va ser llegit com si fos una mena de pròrroga de la compareixença del director general. Aleshores l’altra cosa és la utilització des dels mitjans de comunicació, alguns d’una manera, altres d’una altra, del debat parlamentari polititzat suscitat per l’informe del CAC.
Allò que planteja substancialment l’informe del CAC és que informar aquells dies va ser molt difícil, que hi va haver bàsicament tres tipus de problemes. Un problema és el del dia 11, l’altre és del dia 12 i l’altre, el del dia 13. Són problemes simples, són problemes substancialment diferents. El primer dia hi ha la qüestió de com es reacciona davant d’una tragèdia de gran magnitud. La reacció és diferent si la televisió està instal·lada al costat del lloc dels fets, o bé si és una televisió a distància, amb unes corresponsalies. Normalment no és sempre igual. El gran problema d’aquell dia és el tractament de la informació d’una tragèdia que depassa les magnituds ordinàries, i que a més a més fa saltar les graelles de programació i, per tant, com tractes fent saltar la graella de programació en una mena d’informatiu continu una tragèdia d’aquesta magnitud evitant l’espectacularitat de les emocions, etc.
Aleshores, crec que aquest és un tipus de problema i les televisions el
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
33
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Cánovas, Jordi
Tresserras, Joan Francesc
Llúcia Oliva, Joan Manel
van afrontar de manera diferent. El segon dia, el 12, durant tot el dia es prioritza l’atenció en el tema de l’autoria de l’atemptat i en el problema derivat del fet que el Govern de l’Estat assumeix en exclusiva la funció de portaveu i de font oficial única. És a dir que qui informa no són els cossos de seguretat sinó el Govern de l’Estat i, per tant, filtra la informació de diversos cossos i és el Govern qui compareix sol. El Govern de l’Estat hauria pogut convocar els seus parlamentaris i fer, per exemple, una compareixença conjunta i decretar una catàstrofe general, etc., però assumeix la informació. Té la potestat de fer-ho, és legítim i ho fa, i quan ho fa davant d’una situació d’aquestes, assumeix una greu responsabilitat. Aleshores, per tant, és el tema de l’autoria i l’abús de posició de font dominant i l’abús de font oficial i única i, a més a més, desacreditant altres notícies que anaven circulant i que ja havien arribat a la gent per altres vies. Aquest és el problema principal i com les diverses televisions o ràdios tracten aquest tema. L’endemà es planteja un problema que tampoc és estrictament d’aquest dia, que és el dissabte, que és el problema de quin és el comportament dels mitjans en una jornada de reflexió que ha quedat condicionada pels dos temes anteriors. Perquè, de fet, la jornada de reflexió ordinàriament són les vint-i-quatre hores que enganxen el final de la campanya amb l’inici del procés electoral, però aquí la campanya s’acaba el dijous després de l’atemptat. De fet és una jornada de reflexió permanent que dura tres dies i, en qualsevol cas, l’últim és la jornada de reflexió. Davant d’això, el CAC es planteja algunes consideracions d’ordre jurídic i algunes reflexions de caràcter general sobre quin sembla que és el comportament adequat, i arriba a la conclusió que és molt difícil i que era molt complex fer-ho bé, i marca algunes coses que ens semblen que es van fer particularment malament, de vegades genèricament i de vegades parlant d’algun altre canal, marcant el que en general ens sembla que no es va resoldre bé. Però no ho fa per castigar ningú ni per denunciar ningú sinó que, simplement, encara que és difícil pensar que una situació semblant sigui repetible per la coincidència de factors, el CAC té l’obligació de reflexionar a pilota passada. I ha d’intentar dir: escolteu, aquestes coses haurien d’anar d’una altra manera. Això forma part de les obligacions del Consell. El que fa el Consell després d’això és treure unes conclusions que posen l’atenció preferentment en aquella televisió publica en què el CAC té plenes competències, que és TV3. I és per això que es parla més de TV3. I a TV3 es va fer millor en el tractament de la tragèdia. Altres vegades TV3 sí que marca d’alguna manera i condiciona el que són les imatges d’arxiu, marca les imatges que no són en directe, imatges de videoafeccionats i té unes cauteles en l’ús dels recursos d’espectacularització. Els redueix a tota una colla de condicions d’experts en comptes de fer un festival de les emocions; hi surt gent que intenta refredar la situació, racionalitzarla, proporcionar explicacions i interpretacions. Per tant, ho va fer millor. Però mirant les recomanacions que tenim establertes, no ho va fer prou
34
bé. Però ja hem dit abans que la situació era molt difícil, excepcional, i no deriva a cap amonestació. A banda d’això hi ha el tema de la font, que no hi ha objecció. Aleshores, es diu que en un dels informatius del dissabte a la nit vam tenir la sensació que algun dels requisits de pluralisme no es van seguir adequadament, però en el context que ja s’ha dit, que allò era molt difícil. És més, en el document queda clarament establert i sobretot en la tripa del material, que el que hi ha és la intenció per part de l’informatiu del vespre del dissabte de fer les coses prou correctament. La seqüència dels fets, ho dic perquè crec que és important, és la següent: hi ha una compareixença pública del senyor Rajoy, en què es fa una connexió; el senyor Rajoy apareix com a portaveu del Govern, però és candidat i és jornada de reflexió; som a poques hores de les eleccions i fa una compareixença. Es fa la connexió, falla la connexió, que serà recuperada al final de l’informatiu i aleshores mentrestant es produeix una compareixença des de Madrid del Partit Socialista. En el moment en què apareixen aquestes compareixences hi ha hagut una intervenció per via telefònica primer i després, en algunes imatges del conseller en cap, el senyor Bargalló que manifesta que hi ha informacions diferents de les que ha donat el Govern circulant i instant els mitjans de comunicació per explicar tota la veritat i tot el que passava, etc. i que és replicada també per una intervenció via telefònica per la delegada del Govern de Catalunya, Susanna Bouis. Davant d’això, els serveis informatius no poden evitar donar aquestes dues compareixences i, al mateix temps, això trenca una mica la idea de pluralisme, i aleshores el que es fa a l’informatiu de la nit és buscar i es troba una persona d’Iniciativa per Catalunya; es busca i es troba algú de CIU, crec que és el senyor Duran i Lleida, i surten, i el que no surt és ERC perquè, en algun moment, a algú li salta la molla i considera o entén que Bargalló ja ha sortit. Encara que hagi sortit com a conseller en cap, i per tant no com un dels grups que concorren a les eleccions. Però en qualsevol cas, ja es veu que a la redacció hi ha hagut una moguda per intentar fer les coses bé. Ara, el Consell de l’Audiovisual ha de dir «escolteu, allà hi va haver embolic», i ja sabem que és molt difícil, per tant no es fa cap amonestació a ningú. Simplement el que es fa és retratar, diguem-ne, una situació i es diu una cosa més, aquí i en el món popular i en el context del Consell tampoc, però que es va acordar per unanimitat, i és que l’atenció que un d’aquests informatius va dedicar a la concentració davant de la seu del PP, que crec recordar que era de setze o disset minuts, perquè hi va haver diferents connexions, i que considerem imprescindible, però que l’atenció dedicada al context temporal de l’informatiu a aquell tema ens semblava que no era justificable estrictament per criteris d’interès informatiu. I això es diu. La veritat és que hi ha temes d’aquests que costen molt de consensuar i, per tant, les batalles internes del procés de discurs són duríssimes, però es té una quantitat de dades exhaustives de com va anar el retrat exacte. Es va fer de TV3 perquè hi tenim competència i
Taula rodona: «Informació, manipulació i poder»
35
Grau, Manel Raya, Josep Lluís Gómez Mompart
Llúcia Oliva, Joan Manel Tresserras, Joan Francesc Cánovas, Jordi
per això hi posem més atenció. No vam fer la mateixa exhaustivitat i les mateixes conclusions sobre Antena 3 i Tele5. Aleshores, simplement, crec que en el document queda clar, el que passa és que després, a la seu del Parlament, això suscita un debat polític i després repercussió a la premsa. Hi ha premsa més amiga que altra, de segons qui i de segons què, que utilitza el titular que el CAC reprova TV3. Però això no és exacte, no és exactament veritat, ja que recordo que tant ens vam reunir amb el Francesc Codina com amb el Francesc Escribano, i després vam parlar amb diverses persones del que va passar. No hi ha cap amonestació a ningú, ni cap a les altres televisions. Es remarca que TVE1 va deixar d’emetre publicitat, per exemple, i algunes televisions locals també. Altres no ho van fer, van fer saltar la graella de programació però no van eliminar la publicitat. Aleshores, d’això, no en fem un judici moral, simplement anem constatant els fets i en alguns temes ens pronunciem, i crec que una mica aquest ha estat el document polèmic del Consell, segurament perquè ens va semblar que el tema era massa important per no mullar-nos entrant en el terreny qualitatiu. El que passa és que també és una experiència. Una vegada entrem en l’ordre qualitatiu hi haurà embolic si diem que el senyor Joan surt trenta-tres segons i cinc dècimes i l’altre, no sé quant. Els informes de pluralisme que fem, d’aquí a uns quants anys seran una font de tesis doctorals increïble. En cada moment em portes allò al Parlament i clar, el primer dia fa molta il·lusió a tothom perquè era el que demanaven. Però és clar, quan entres després a analitzar-ho, aleshores aquí s’ha acabat. Si fem anàlisi en cadascun d’aquests informes, que passarà?, que la gent no es mirarà els quadres. La gent només mirarà la conclusió i a partir d’aquí tothom ho utilitzarà com un instrument polític, i és una mica el que també hem intentat evitar i per això entrem poc en el terreny qualitatiu i ens movem en el terreny de dades. Tothom té les dades, ningú més que nosaltres les pot fabricar perquè calen molts recursos d’infraestructura per fer-ho. Nosaltres ho fem i queda a disposició de tothom, de l’ús parlamentari, dels mateixos mitjans de comunicació i de l’Acadèmia, i a partir d’aquí tothom es pot pronunciar. Això no és gaire però és que el que bonament podem fer. Però dic això, com en Joan Francesc, perquè és veritat que hi va haver coses que no es van fer prou bé, perquè el context era molt difícil. I a més a més no se’n va derivar cap amonestació ni cap intenció de reprovació.
36
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 37-46
XIV Conferència Anual de la SCC 2004
Informe sobre l’estat de la comunicació 2004
per Emili Prado
Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i director d’Euromonitor i d’USAmonitor
Informe sobre l’estat de la comunicació 2004
37
La meva intenció no és fer un informe exhaustiu, que seria inútil intent per part meva, del que ha estat aquest any la comunicació. I per tant no és l’estat de la comunicació el que intentaré fer, sinó un estat de la comunicació. Només faré referència, entre tants temes que estan presents en el panorama de la comunicació d’aquest any, a tres focus que a mi em semblen interessants pel que significa la transformació en el moment en què estem vivint. El primer gran bloc correspondria a la recuperació de les polítiques de comunicació com un element actiu i de debat després de molts anys d’estar vivint una mena d’ocultació i, fins i tot, una certa vergonya de reivindicar la política com un element absolutament vital per a la configuració del sistema de comunicació i tots els seus aspectes. El segon seria el desafiament de la mal assolida transició digital per manca d’unes polítiques de comunicació, que estan amenaçades en la seva pròpia virtualitat, i eines d’extraordinari interès com la ràdio digital corren el risc de ser arqueologia industrial abans que es procedeixi a la seva implantació. Finalment, tot això va lligat a l’últim aspecte que vull tractar: el dels continguts, conseqüència de l’encadenament d’aquests tres elements. Deixeu-me que comenci d’una manera que ja pràcticament s’ha convertit en un element recurrent, però que, em sembla, és molt il·lustratiu d’allò que vull significar. Els famosos tres dies aquests des de l’11 de març fins al dia de les eleccions posen de manifest moltes coses, una de les quals és una bona exemplificació de fins a quin punt el sistema de comunicació està canviant, i la il·lustració feta, part dels errors i part de les sorpreses rauen en la manca d’identificació del canvi de model. El de comunicació de flux a la comunicació en xarxa, i no perquè l’una hagi acabat amb l’altra, que és una de les lectures dominants i la fascinació que sempre tenim pels fenòmens nous. S’han acabat els mitjans de comunicació, tot depèn dels mòbils, els missatges curts són el nou sistema de comunicació, i això és una lectura completament equivocada, una vegada més marquetiniana, perquè en realitat, efectivament, l’error en la interpretació del domini de la interpretació de fluxos era no controlar que hi havia elements que es podien escapar de la comunicació. I aquesta obsessió per controlar els canals de distribució tradicionals, que són canals verticals molt impermeables i per tant susciten l’ànsia política pel control, els canals de distribució, no es pot seguir fent de la mateixa manera que es feia en el passat. Efectivament, el que dominava era la comunicació de flux, i els mitjans de comunicació de masses són bàsicament comunicació. L’existència de la comunicació en xarxa, que significa un canvi radical en aquest model de distribució vertical i fàcilment controlable, tampoc té una gran transcendència perquè malgrat que a Espanya, per exemple, l’índex d’usuaris de telefonia mòbil és extraordinàriament ampli, és molt menys àmplia, en canvi, la penetració de la comunicació en xarxa tradicional, que atemptaria contra aquest model de comunicació de flux poderós. Sí que té capacitat de mobilització, que queda al marge del circuit de distribució. Però estareu
Emili Prado 38
d’acord amb mi que en la conjuntura que es va provocar no és una revolució dels mòbils, sinó una revolució de la combinatòria entre la mobilització social que efectivament es produeix a través de mecanismes de comunicació al marge del sistema de comunicació de masses, però que la transcendència social i política l’adquireix quan els mitjans de flux prenen la mobilització social com a referent i tornen a complir la seva funció tradicional de crear consens, de generació de participació política, d’establiment d’un marc de socialització. I sense que hagués existit aquesta possibilitat d’intervenció de la comunicació de flux tradicional, la potencialitat mobilitzadora de la nova estructura de comunicació a través d’aquestes altres infraestructures no hauria aconseguit la influència social i la influència política que va aconseguir. I crec que aquesta anàlisi és bàsica de fer amb aquesta distinció, perquè si no, ens equivoquem, igual que s’equivocaren els que van pensar que com que controlaven bàsicament tots els canals de distribució controlarien la distribució de la informació massiva. S’equivoquen aquells que pensen que a través d’Internet i els mòbils ja farem prou i que desplacen l’atenció dels mitjans de comunicació tradicionals i de masses com un element ja secundari que no s’interessa per fer política de futur. En conseqüència, crec que és important de veure com, primer, la història ja ens ho ha demostrat, cap tecnologia desplaça completament l’anterior, sinó que conviuen en un escenari d’influències mútues. I, per tant, hem d’estar molt atents a quins són els canvis respecte a què demanem a cadascun dels mitjans del nou ecosistema, que a més a més és un ecosistema en canvi, que no ha arribat al seu final. No estem a la societat de la informació, no estem a l’era digital, això és un horitzó on arribarem i que serà com serà en funció de les polítiques que desenvoluparem en el camp de les telecomunicacions i en el camp de la comunicació. Reivindicar, per tant, que el rol central dels mitjans de masses com a vertebradors socials malgrat l’adveniment de la societat en xarxa, que és inevitable i segurament desitjable, seguirà sent fonamental en el procés de socialització de la generació del consens de la creació de les identitats de reproducció cultural. I que l’organització d’aquests sistemes, per tant, hauria de ser d’autors d’aquesta idea malgrat que conviuran de forma activa i interaccionada en les noves tecnologies i la comunicació en xarxa. La comunicació de flux segueix tenint un paper central en l’organització social. Crec que m’agradaria reivindicar aquesta idea i subratllar-la com un element extraordinàriament important. I això em permet enllaçar amb aquesta renovació el que són els plantejaments de les polítiques de comunicació, aquesta recuperació conjuntural segurament, i que, per tant, s’haurà d’assegurar mitjançant la regulació. Que aquesta conjuntura es converteixi en norma i que no depengui de l’evolució política, que pugui ser aplicable a un nivell de democratització dels mitjans retroactiu en funció del fet que canviïn els qui governen. Fins i tot fent-se des de la millor de les intencions no converteixi aquest nou episodi de regu-
Informe sobre l’estat de la comunicació 2004
39
lació en un episodi que no assumeixi la necessitat de control; crec que avui ha sortit prou aquesta paraula, com per incidir-hi sense vergonya. Jo, que no tinc cap perill de patir síndrome de regulador, no estic en aquesta situació. Però el control amb garanties. Entenc la recança dels reguladors, però també entenc la recança dels ciutadans, quan senten a parlar del control de comunicació, que pot atemptar, i de fet ha atemptat sense ser regulat, a la llibertat d’expressió, llibertat de circulació, la llibertat de difusió. Per tant, l’eix central de la nova regulació ha d’incidir en aquest procés que ara s’obre, justament a garantir la independència de les autoritats reguladores. La despartidització de les entitats de control. Només d’aquesta manera estarem en condicions de tenir legitimitat de dir que sí, que volem que es faci el control de qualitat, igual que ho fan dels gelats, de la informació. I no només de la informació que ha estat circulant de manera infocentrista, jo diria de la comunicació. Ens oblidem generalment del fet que el procés d’influència social de la comunicació no es transmet només a través de la informació d’actualitat o a través de la informació política o a través de la informació periodística tal com normalment utilitzem aquest terme, sinó que la influència social es transmet a través dels valors que estan integrats en un dels productes culturals i molt particularment de tots els gèneres audiovisuals. I per tant quan parlem de control, parlem de control de qualitat del conjunt de la producció, no de la informació i del pluralisme polític sobre la informació política, perquè el pluralisme s’ha de garantir a totes les manifestacions culturals i de representació dels continguts. Bé, això que ens confronta en aquests moments i que aparentment s’ha obert la via de la re-regulació després de tants anys de desregulació. Ens confronta el fet de definir quines n’haurien de ser les característiques. No m’allargaré sobre això perquè fa uns moments algú ha parlat del tema de les autoritats després de revisar-ho molt, però crec que està molt clar el que ha de ser una autoritat reguladora. Ha de ser una autoritat independent, garantint aquesta independència amb els diferents mecanismes que ja coneixem prou d’experiències exteriors i dels fracassos d’experiències exteriors. Aquesta independència està molt lligada a la composició dels membres de l’autoritat i com es designen, i al fet que la garantia ha d’estar justament en la despartidització de la nominació dels components de les autoritats, que els garanteixi ser una autoritat independent i que després tingui garanties legals per a l’exercici d’aquesta independència de manera pràctica i que doni exemples d’independència real tant quan toca cridar l’atenció a mitjans que teòricament li són més pròxims com quan toca cridar l’atenció a aquells que no li són pròxims. Quan ha de tocar el crostó als interessos d’un partit o quan li interessa tocar el del Govern o el de l’oposició. Aquesta garantia ha de ser determinada per la composició de consell i per les normes específiques de funcionament. Com sabeu, l’equip que conformem Miquel de Moragas i jo vam fer el treball sobre la televisió pública a l’era digital. Us remeto a
Emili
40
Prado
aquest treball, on queden molt justificats quins perfils creiem que han de tenir els components d’aquesta autoritat i quines són les competències d’aquesta autoritat, i precisament per això és vital que ja sigui en la definició del nou Consell de l’Audiovisual a Espanya, o bé la redefinició del Consell de l’Audiovisual a Catalunya, es vagi a la proposta de màxims, que és la següent: és una autoritat independent, és reguladora, per tant promou regulació, fa propostes legislatives i és de control, per tant té sobirania per establir des de les sancions, els marcs de la regulació en funció que es vulnerin o no aquests marcs. Però, a més a més, s’ha de tenir allò que dèiem nosaltres en el llibre, capacitat propositiva. És a dir, en la mesura que estigui conformada per un cos de tècnics i d’especialistes i de gent que té una alta autoritat moral i professional ha de ser capaç també, amb tots els estris que té al seu abast, de promoure legislació d’anticipació amb capacitat de desenvolupar elements garantistes cap al futur. Perquè precisament estem vivint uns moments d’extraordinaris canvis tecnològics, d’extraordinaris canvis econòmics, d’extraordinaris canvis polítics en què la capacitat d’anticipació és la base per a les garanties, d’una altra manera sempre s’està jugant a la contra; és a dir, a anar a posar en primer pla el que, sent important, ha de ser complementari, el que és el paper de policia de l’alta autoritat. Però l’alta autoritat reguladora ha de poder proposar les polítiques de comunicació amb capacitat anticipadora, amb capacitat de garanties democràtiques i amb capacitat de subministrar els elements que garanteixin el funcionament d’un sistema plural en el seu conjunt. L’altre gran element dintre de l’àmbit regulador és el següent: en aquest nou estadi de transformació tecnològica, el sistema públic de comunicació cobra de nou un protagonisme que, fins i tot, alguns que havien anticipat la mort de la idea del servei públic s’ho han de tornar a replantejar. I justament el tema de les eleccions ha estat un bon exemple. En el moment que, des del poder polític i des dels poders econòmics, es pot limitar de forma efectiva i eficient la independència dels mitjans privats, l’únic àmbit que pot assegurar les garanties de difusió oberta i plural està en els mitjans públics. I sembla mentida que ho hàgim de dir a hores d’ara, però està bé que ho diguem perquè s’ha anat creant la ficció que això és un model obsolet i que correspon a una etapa de volgut control directe polític. I precisament per això s’han de garantir aquests mecanismes d’independència. D’una banda, a través de l’autoritat de l’audiovisual, la creació d’aquest consell; però de l’altra, a través de la garantia de la independència dels mitjans públics a través del contracte programa més ambiciós. Ja ha estat un bon intent el cas de TV3 però en comptes d’anunciar grans principis que ha de complir la televisió pública, els concreti en objectius específics anuals, n’avaluï el cost, el paguem. No és veritat que la televisió i la ràdio públiques siguin cares. Si veiéssim el cost per capita d’aquest servei envers d’altres serveis socials, veuríem que, a més a més, és un producte que ens surt barat i que, evidentment, hem de
Informe sobre l’estat de la comunicació 2004
41
garantir l’eficiència de la gestió per complir de manera escrupolosa els objectius marcats amb el contracte programa. I sobre això, vull alertar sobre un element que és una trampa, que és allò de dir: a la televisió pública, com que estem en un sistema mixt, hi ha dues possibilitats, una, que només faci allò que no volen fer les privades o, dues, que la finançarem de manera mixta però que l’Estat, l’Administració només pagarà els programes de servei públic, que és absolutament un element que va en contra de la lògica del sistema. La televisió és un sistema. La programació és un sistema, no és la programació un conjunt de peces que funcionen de manera aïllada i, per tant, no s’ha de acceptar de cap de les maneres que algú caigui en la temptació, sigui quan s’estableixi el contracte programa sigui quan estableixin les funcions del servei públic, de marcar que determinats gèneres no ho són. Perquè això és un element sinèrgic i l’un arrossega l’altre, i si volem fer una televisió acomplint amb els objectius de servei públic que es defineixin, ha de tenir capacitat d’influència. Hem de deixar als professionals que gestionen les televisions tots els estris que tenen al seu abast per aconseguir la màxima penetració sense obsessions per liderat, però aconseguir un índex de penetració que justifiqui el compliment del seu servei públic. I si això no ho tenim present, tornarem a equivocar-nos en el mandat específic que es dóna als mitjans públics i per complir amb el servei públic. Subratllo això perquè ja s’ha començat a parlar sobre el tema; estem en aquesta fase de gran discussió en l’àmbit de tot l’Estat de com ha de ser la televisió pública i si en calen dues, i si se’n pot privatitzar una. En la cerimònia de la confusió es posen exemples que són tramposos, com ara el cas de França amb la privatització del servei públic. És una opinió equivocada que ens pot confondre en l’acompliment dels objectius.
En la reforma de la televisió pública és obvi que s’ha d’apostar per una televisió competent, i quan dic competent vull dir que sigui capaç de competir amb les altres per tenir una porció important d’audiència. Aquest mecanisme és l’únic a través del qual podrà complir els seus objectius de servei públic. I al mateix temps reivindicar que el model de finançament de la televisió ha de ser un model de finançament públic en el qual pot haver una participació de finançament mixt, però que l’objectiu total a cobrir ha d’estar ben especificat en el contracte programa i la font de finançament ha d’estar garantida perquè sigui un sistema sostenible.
Permeteu-me que digui, en un moment, perquè és una altra de les armes mentideres que s’utilitzen en aquest debat, el següent: TVE no és deficitària perquè tingui una mala gestió, al marge que la tingui o no, en base que sigui manifestament millorable la gestió de la televisió pública de l’Estat, però la té perquè el sistema de finançament està fet perquè tingui un dèficit, i el dèficit ha crescut de manera progressiva, entre altres coses perquè les despeses de finançament del dèficit s’emporten
Emili
42
Prado
pràcticament la part del tot. En conseqüència, cal delimitar el cost en funció dels objectius, donar els mitjans per complir amb aquest objectiu i després, això sí, una altíssima fiscalització en l’acompliment de l’objectiu.
El segon element sobre el que volia centrar l’alerta és sobre aquest procés de digitalització, que té a veure amb algunes de les funcions que són noves per al servei públic. En el procés de trànsit entre la televisió analògica i la televisió digital, l’Estat va ser pioner amb la normativa però no ha estat pioner en una implantació efectiva perquè han equivocat el model industrial i el model regulador. I això té un preu elevat perquè, primer, s’han frustrat unes expectatives d’implantació i, segon, s’ha deixat una terra cremada. Primer, no s’ha tractat bé, en el disseny, els operadors en presència, donant-los un ample de banda que impossibilita la utilització dels avantatges que significa aquesta nova tecnologia en la transmissió de serveis de valor afegit, a part de televisió amb més alta qualitat d’imatge o, fins i tot, de més alta definició i, per tant, no hi ha manera d’utilitzar els múltiples, tal com es van atribuir, per generar tots aquests serveis de valor afegit. I després, la resta de recursos d’espectre que es van utilitzar es van donar a un model que era un model industrial no viable, que era utilitzar aquesta tecnologia no per canviar el model televisiu, sinó per servir com una plataforma més de difusió de la televisió multicanal i de pagament. No cal que expliqui res més perquè el fracàs espectacular de la plataforma Quiero m’estalvia fer més raonaments.
És evident que ara ja hi ha aquest paquet, és un dels elements bàsics per articular el futur de la planificació de les polítiques de comunicació, perquè en aquest moment que ens trobem, de trànsit a la societat de la informació, no oblideu que més del 70 % de la població no està connectada a la xarxa i, per tant, quan parlem de la societat de la informació com d’un bé massiu en el qual ja tothom està implicat, ens estem oblidant del 70 % de la població que només a través d’un sistema més amigable com és la televisió, de la qual tots som usuaris, podria introduir-se en els beneficis de la societat de la informació a través dels serveis de valor afegit i dels nous serveis que potencia la utilització de la televisió digital terrestre. A aquest element, a més a més, se li atribueix, i enllaço amb un dels papers que ha de complir la televisió pública que és, justament, ser un dels elements dinamitzadors d’aquest progrés de la societat de la informació, entre altes coses per algunes coses que ja s’han dit aquí, la necessitat de certificar el que deia en Josep Lluís, d’acreditar el valor de determinats mitjans, un dels valors afegits que té una televisió pública que compleixi amb les seves funcions és que té aquesta capacitat de certificació, aquesta capacitat de destriar en la seva elecció de continguts i serveis, el fet que hi ha una garantia que aquella informació que es difon o aquell servei que es transmet té garanties de professionalitat, de valor en els seus continguts, de veracitat, etc.
Informe sobre l’estat de la comunicació 2004
43
En el cas de la ràdio és més dramàtic perquè a la ràdio digital, a sobre, no se li ha marcat un període de finalització de la migració, no hi ha data per a l’apagada analògica i, per tant, es van fent concessions que són com brindis al sol, que els grups i les cadenes van com bojos per obtenir-les, evidentment, perquè ningú no vol quedar al marge d’això, però no hi ha cap desenvolupament ni del que es promet a les llicències, perdó, dels plecs de condicions que es presenten per aconseguir les llicències, ni a la indústria pròpiament perquè si no hi ha expectativa de finalitzar amb la migració de l’analògic al digital, no necessito córrer per fer inversió ni desenvolupament de nous serveis a través de la ràdio digital. A més a més, la gent, per escoltar el mateix que ja escolta a través de la FM de manera relativament satisfactòria, no gasta diners per comprar receptors i si no hi ha receptors és el peix que es mossega la cua.
Però en canvi, aquest és un element essencial de plantejament en la planificació de les polítiques de comunicació de futur. I precisament per això, diguem-ne que lliga amb tot l’anterior, entre les competències de l’autoritat de l’audiovisual ha d’estar, també, la del control de la regulació, de la distribució de les freqüències de manera absoluta, és a dir, aquest és un tema absolutament innegociable. Prèviament hem de garantir la independència de l’autoritat perquè, si no, al contrari, pot passar el mateix que en la circumstància anterior en què les concessions s’han fet, no amb criteris de qualitat, professionals o de projecte o, no necessàriament només amb això, sinó constituint nuclis de favors que evidentment algun dia sortiran a la llum, i aleshores tots ens estirarem dels cabells.
Bé, aquest panorama ens posa per tant davant d’una situació de multiplicació extraordinària de canals que no ha parat, perquè aquestes tecnologies permeten encara la incrementació de nous i nous canals pràcticament sense límits. Al mateix temps s’ha anat produint un procés de concentració de les propietats com mai a la història, i no només aquí, evidentment, però aquí també, i la multiplicació dels canals no ha portat aparellada una diversificació de continguts i aquest és un element clau. Lamento no estar d’acord amb la citació que feia en Joan Manel de l’amic Martín Barbero, però crec que si mirem, i nosaltres ho fem constantment, el que surt per les pantalles de televisió sí que hi ha els trets d’una nova cultura global, no sé si dir-ne cultura, potser en això m’equivoco, però hi ha els trets de pràctiques culturals que estan promogudes pels mateixos models de programes. L’homogeneïtzació en l’oferta és extraordinària no només en televisions, independentment de la seva titulació pública o privada, i no només entre països sinó entre continents, i el procés d’homogeneïtzació de l’oferta i d’eliminació de la diversitat genèrica que hi havia a les graelles és extraordinari; més d’una tercera o quarta part de l’oferta està acumulada en tres macrogèneres: informació, ficció i infoshows.
Emili
44
Prado
Així com abans l’element homegeneïtzador era la televisió de matriu nord-americana, en aquests moments, l’homogeneïtzació es produeix a través d’un nou àmbit, aquest macrogènere híbrid que anomenem infoshow, la telerealitat, els reality, cadascú li diu amb la paraula clau que li vol dir, que ocupen cada vegada una part més important en el si de totes les graelles.
En aquest any, als EUA, a les cadenes generalistes ja suposa el 23 % el temps que està ocupat per programes d’infoshow i a Europa hem arribat ja a un 16 %. Agafant així els grans mercats europeus de manera conjunta, suposa el 16 % del total de l’oferta televisiva. Pensem que a inicis de la dècada a Europa suposava un 4 %. Hem passat del 4 % al 16 % i no ha deixat de créixer i cada any s’incrementa. Aquests productes són, si bé no els mateixos, sí són idèntics a tots els mercats i per primera vegada circulen també en direcció contrària; és a dir, els reality games, Gran Hermano, Supervivientes, i tota aquesta gamma de productes que, en molts llocs, se’n diuen Pop Idol, en altres American Idol i aquí se’n diu Operación Triunfo, circulen per tots els mercats internacionals. Per tant, tinc molts dubtes quan diem que seguim enganxats a les cultures locals tot i que hi ha una globalització. Crec que, des del punt de vista de la televisió, es pot assegurar que hi ha uns trets identitaris en l’àmbit cultural que són garantits per aquest creixement extraordinari dels infoshows en totes les graelles televisives arreu del món.
Això seria un aspecte, que és la quantitat, però després hi ha un aspecte qualitatiu que és el següent: no només té importància l’infoshow perquè abasta pràcticament un quart de les graelles televisives sinó perquè, a més a més, el seu estil està emigrant als altres gèneres. Els informatius estan utilitzant cada vegada més continguts propis de l’infoshow, aferrats al tema del groc i del rosa amb una intensitat extraordinària, l’espectacularització dels tractaments (abans s’ha fet una referència a les diferències que hi ha entre tractar un esdeveniment luctuós com l’atemptat de Madrid d’una manera periodística o entrar en el joc de les emocions). Cada vegada n’hi ha més, com a tendència dels estils generats pels infoshows, en els programes informatius, inclosos els telenotícies, inclosos els programes d’informació diària, inclosos els current affairs o programes de reportatges, que cada vegada incorporen més aquestes temàtiques al seu repertori i, a més a més, es manifesta també en l’àmbit formal, en el tractament espectacular, la incorporació de formes de realització que incorporen els elements explotats i explorats en el camp de l’infoshow
Passa el mateix amb la ficció, que està incorporant argumentari propi de l’infoshow i fórmules de realització i de llenguatge pròpies de l’experimentat a l’infoshow, i passa també amb el concurs que incorpora elements d’humiliació procedents directíssimament de l’experimentació feta en el camp de continguts de l’infoshow. En definitiva, ens trobem
sobre l’estat de la comunicació 2004
45
Informe
en una situació en què, identificat el trànsit entre el que seria la societat industrial i la societat de la informació com un element fix però en curs, estan encara presents els elements propis de les societats industrials que eren els mitjans de masses, que arribaven contemporàniament a una gran quantitat de persones amb un nombre limitat i, per tant, una capacitat per crear homogeneïtzació social, crear consens, establir elements de conscienciació identitària i conscienciació cultural. En aquest sentit, els mitjans de masses funcionaven com a columna vertebral de l’Estat, de l’Estat modern ben entès. En una situació en la qual passem a una comunicació basada en la informació digital i en xarxa en què ja no hi haurà només una forma dominant en aquesta comunicació de flux. En aquest nou escenari, conviuran la comunicació de flux amb la comunicació interactiva, amb la comunicació en xarxa, amb les formes de comunicació individual, però mediada per tecnologia que, diguem, ens obliga a reformar a l’hora de pensar en les polítiques de comunicació, que no estaran només en el control de la informació, ni tan sols principalment en el control de la informació, que no estaran només en el control de la difusió, sinó també en la política activa en el camp de la producció. Perquè només posant a disposició del públic els continguts elaborats amb una matriu cultural pròpia, amb una matriu identitària pròpia, etc., aquests seran consumits dintre d’aquesta capacitat deslocalitzada d’arribar i agafar el que fan arreu del món i això, que suposa també una forma diferent de fer les polítiques de comunicació, és molt important llegir-ho al revés.
La necessitat que segueix tenint la societat d’elements que la fan consumir productes de comunicació que li permeten una fase de socialització, encara que sigui superficial. I la gent segueix veient la tele generalista malgrat que té cent cinquanta canals especialitzats d’arreu del món, entre d’altres coses perquè hi ha elements de gratificació en la praxi social. I si no, per parlar de l’últim programa o de l’últim infoshow o debat que hi hagi a la TV amb els companys de feina o en el seu entorn pròxim. Molts elements de la praxi de socialització troben grans dificultats de desenvolupament i, evidentment, és molt difícil pensar una societat política sense mitjans de comunicació que no siguin només d’estat, és a dir, mitjans de comunicació sincrònics amb la praxi social.
Emili
46
Prado
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 47-54
Secció oberta
Manuel Vázquez Montalbán: periodista d’interpretació, comunicòleg d’excepció
per Josep Lluís Gómez Mompart
Catedràtic de la Universitat de València
Manuel Vázquez Montalbán: periodista d’interpretació, comunicòleg d’excepció
47
Josep Lluís Gómez Mompart
Per a una entitat com la Societat Catalana de Comunicació, integrada per investigadors del periodisme i de la comunicació, en definitiva de la cultura contemporània, retre un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán és un acte d’orgull per l’excepcionalitat del personatge i una mostra de reconeixement per les aportacions al nostre camp d’estudi i d’interès.
De manera sintètica, allò que definia Vázquez Montalbán emparentat amb la nostra Societat —justament per això en va ser un dels socis fundadors— era la seva praxi com a brillant periodista d’interpretació i la seva anticipació als estudis del nostre país com a comunicòleg d’excepció. Totes dues condicions s’interrelacionaven perfectament en la producció professional, assagística o d’intervenció social. Perquè ell de seguida va entendre i va practicar la cultura de masses en un sentit democràtic: és a dir, comprensible, útil, engrescadora, progressiva, divertida, imaginativa i amb sentit de l’humor.
Tal vegada, hom podria pensar que Vázquez Montalbán tenia, a més d’un gran talent i una destresa per escriure extraordinària, un sentit gairebé innat per captar, interpretar i traduir la cultura i la comunicació del segle XX d’acord amb els temps, amb l’esperit de la modernitat sense defugir la complexitat, a la manera d’Edgar Morin. Amb el seu estil, amb la seva personalitat, amb la seva força, Vázquez Montalbán tenia una faceta d’intel·lectual compromès, semblant a la d’Antonio Gramsci. Apostava per una cultura popular transformadora, tot entenent-la dialècticament com Edward Palmer Thompson. Al mateix temps, les seves anàlisis culturalcomunicatives aprofundien en la línia dels enfocaments de Raymond Williams, però alhora eren operatives, oportunes i d’actualitat.
Quan jo estudiava periodisme, la majoria dels estudiants d’aleshores volíem escriure com Vázquez Montalbán: sovint llegíem amb devoció i comentàvem amb passió els seus articles a Tele-exprés o a Triunfo Molts periodistes de diferents generacions de la segona meitat del segle passat sempre vam admirar el Manolo —com el coneixíem els amics i col·legues— ; també bastants professors de Comunicació. Vázquez Montalbán havia fet algunes classes a l’Escola de Periodisme del CIC de Barcelona, però va ser a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), només durant un curs, on va impartir el seu mestratge de comunicòleg a la Facultat de Ciències de la Informació, durant el curs 1974-1975. Jo vaig ser un d’aquells estudiants. La veritat és que no hi vam fer gaires classes, perquè aquell curs va coincidir amb una llarga vaga de PNN, la qual va donar pas a l’aprovat general polític. Vázquez Montalbán era un professor extremament tímid i seriós, més encara que a la resta de la vida, però sempre deixava escapar alguna ironia punyent o genial aparentment sense immutar-se.
A punt d’acomplir la Facultat de Ciències de la Informació —aleshores ja de Ciències de la Comunicació— de la UAB el 25è aniversari, com a di-
48
rector del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació vaig proposar als meus companys (alguns d’ells amics i exalumnes de Vázquez Montalbán), que l’anomenéssim doctor honoris causa. I així va ser, previ acord per assentiment general del Consell de Departament, la Junta de Facultat i la Junta de Govern de la Universitat, el 17 de desembre de 1997. A mi em va recaure l’honor de fer-li la laudatio. I Vázquez Montalbán, fidel als seus principis, va començar el seu discurs amb les següents paraules: «Assolir la categoria de doctor honorífic em sembla una coartada que em serveix per trair transitòriament el principal mandat marxià [de Groucho Marx]: No em faria mai d’un club que m’acceptes com a soci.»
Un cop més, ens va robar el cor amb una simpàtica ironia.
Avui per a mi també és un dia especial en poder tornar a parlar dels mèrits i de l’estimació que sentíem per l’amic Manolo, en representació dels investigadors en comunicació catalans. Vull començar recordant per què el vam investir doctor honoris causa a la UAB ara fa sis anys i mig, ja que aquelles raons resumeixen prou bé les seves singularitats com a personatge públic.
Vázquez Montalbán era un periodista excel·lent, va ser un narrador de ficció amb una extensa obra, traduïda a una vintena de llengües estrangeres; era un destacat assagista en els camps de la cultura i de la comunicació de la nostra època, com també de la política i de la societat actuals, i, finalment, va ser un defensor actiu dels valors democràtics reals i dels drets humans efectius dins i fora del nostre país.
Malgrat que Manuel Vázquez Montalbán va escriure més de vuitanta llibres i alguns dels seus textos van merèixer premis de renom internacional, curiosament va estar poc estudiat a les universitats espanyoles, llevat d’algunes recerques, com ara les de Manuel Rico a Madrid. Probablement, ara que ja ens ha deixat, potser alguns investigadors acadèmics prendran més interès per la seva rica i plural obra. Sortosament, no es van oblidar d’ell a les universitats estrangeres, gràcies als hispanistes. Per exemple, investigadors com Leo Hickey, Rob Rix a Anglaterra i Mari Paz Balbrea, abans als EUA i ara a Gran Bretanya, com també José F. Colmeiro a Amèrica del Nord; Georges Tyras i Yvan Lissorgues, a França; José M. Izquierdo, a Noruega; Ángel Díaz, a Alemanya, o Susana Bayo, a Irlanda —per esmentar només alguns dels primers estudiosos—, han palesat la qualitat de la seva literatura.
Allò que caracteritzava la literatura de Vázquez Montalbán era, al meu entendre, que es tractava d’un escriptor d’avantguarda respecte als cànons tradicionals i els corrents conjunturals. I aquest tret de la seva escriptura era clar en el tractament singular que feia de diferents temes, combinat amb la gosadia de fer-ho en un moment pristi. És a dir, quan a Espanya gairebé ho feien molt pocs: per exemple, fer novel·la negra po-
Manuel Vázquez Montalbán: periodista d’interpretació, comunicòleg d’excepció
49
Lluís Gómez Mompart
lititzada, abordar el futbol en termes socioculturals, recuperar la cobla com a educació sentimental, qüestionar la litúrgia de l’esquerra o estudiar el menjar antropològicament i com a plaer. I tot això ho feia de manera creativa i literària, gens esnob ni tampoc frívolament, sense perdre la fina ironia, tot conscient de la modernitat de la cultura popular en el marc de la cultura de masses, però de manera alliberadora, democràtica i transformadora en el sentit gramscià de la cultura popular. Així doncs, l’originalitat avantguardista dels seus escrits la trobem també en la transversalitat d’alguns gèneres, i en certa transgressió estilística i lèxica. La seva singularitat destacava —de vegades fins i tot abans de temps— per travessar les modes sense deixar de ser modern. Sovint en el periodisme, la ficció i l’assaig de Vázquez Montalbán hi havia la innovació no elitista amb la perícia de trencar motlles, amb la fugida del preciosisme gratuït, amb la desinhibició de barrejar elements manllevats de la narrativa culta i popular, amb la provocació encertada o en l’atreviment d’acarar qüestions políticament molestes. Tal vegada, per alguns d’aquests aspectes, o potser també per una aposta personal, com a creador, de caràcter social i poc pretensiós, algunes capelletes de lletraferits o alguns escriptors esnobs van intentar menysvalorar la seva obra. De vegades, amb una arrogància d’acadèmia rància o d’un refinat club anglès, els coents o els elitistes titllaven la producció de Vázquez Montalbán de ser la pròpia d’un novel·lista popular o, simplement, la d’un periodista. Bé, tant se val, Daniel Defoe, Mariano José de Larra, Émile Zola, Jack London, Ernest Hemingway, Josep Pla, John Dos Passos, Leonardo Sciascia o Joan Fuster també eren periodistes.
Al llarg de quatre dècades de carrera periodística, Manuel Vázquez Montalbán va escriure en desenes de revistes i diaris de tota mena; moltes d’aquestes publicacions prou significatives de les diferents etapes de la història del nostre periodisme, com per exemple: Tele-exprés i Triunfo, durant el franquisme; El Periódico, Por Favor, Mundo Diario, Arreu, La Calle i Mundo Obrero, durant la transició, i Interviú, El País, Avui i El Temps durant la democràcia, per esmentar-ne algunes.
En molts dels periòdics esmentats, com en tants altres mitjans en què Vázquez Montalbán va col·laborar (com ara Cuadernos para el Diálogo, Revista Europa, Hermano Lobo ola cartellera Turia), el seu periodisme va ser sempre de referència tant per als lectors com per als col·legues. I la seva producció professional va despertar sempre un gran interès i una admiració significativa entre els professors i els estudiants de periodisme de les facultats d’Espanya, i també de centres superiors de periodisme i comunicació llatinoamericans. Dir molt i dir-ho bé, de vegades en molt poques línies, i sense renunciar a l’humor (més paròdic que sarcàstic), és un saber professional característic dels grans mestres del periodisme, i Vázquez Montalbán ho practicava amb les peces curtes, com eren les columnes d’opinió, els diàlegs neocostumistes, els retrats de personat-
50
Josep
ges... i, per descomptat, en els treballs llargs, com eren les cròniques, les entrevistes inquietants, els reportatges socials, els assaigs culturals o els contes estiuencs.
Amb el seu nom, i durant el franquisme també amb diferents pseudònims, l’empremta de Vázquez Montalbán es notava perquè tenia un estil propi, conformat gràcies a un talent singular, el qual havia begut de plomes significatives d’arreu del món i de la nostra tradició. El periodisme de Vázquez Montalbán es caracteritzava per la capacitat de moure’s lliurement dins dels gèneres periodístics habituals, però amb una habilitat innovadora, i mitjançant un estil en el qual es combinava la informació amb la interpretació, tot contextualitzant el relat.
Aquesta destresa en l’exercici del periodisme era deguda a la gran potència com a escriptor, al bagatge cultural, a la clarividència d’anàlisi, a un coneixement històric de la realitat internacional i a una ironia contundent. L’articulació d’aquest seguit de virtuts conformava un comunicador de premsa escrita de primera magnitud, amb una vàlua afegida que era la d’estar sempre al dia —condició sine qua non del bon periodista— i no pas per pedanteria, sinó pel valor implícit de l’actualitat.
Sens dubte, Manuel Vázquez Montalbán era periodista en el sentit més noble del terme, dels que desenvolupen un periodisme que, com va explicar Pierre Bourdieu (Le Monde, 16 de setembre de 1988), exerceix la vigilància cívica a través de la crítica i la revelació, és a dir, a través del desemmascarament de les manipulacions del poder: ho era perquè —a banda de les capacitats esmentades— tenia una curiositat socialment útil i un sentit integral de la notícia, com també del paper que aquesta desenvolupa en la societat; i ho era també perquè no desaprofitava mai les possibilitats mobilitzadores de la informació, a la vegada que volia contribuir a esquerdar l’opacitat dels poders establerts.
El periodisme traspua en gran part de l’obra literària de Vázquez Montalbán no només perquè era periodista, i ho vivia i ho sentia plenament, com quan va estar a Cuba o Chiapas, estades que després de ferne alguns reportatges van donar pas a sengles llibres: Y Dios entró en La Habana (1998) i Marcos: el señor de los espejos (2000),sinó perquè era conscient de l’eina d’agitació sociocultural que representa el periodisme. Així, per exemple, una de les seves millors novel·les, Galíndez, d’indiscutible qualitat formal i estètica, però que és fruit —com altres obres literàries seves— d’una bona recerca històrica, és alhora un magnífic reportatge d’investigació, el qual fa un parell d’anys va ser portat al cinema per Gerardo Herrero. També es percebia l’ofici de periodista en obres de gastronomia o de divulgació. Perquè en aquests casos, sovint no es plantejava fer simples receptaris de cuina, sinó que tenia la intenció d’explicar altres coses, com ara la cultura del cuinar com a forma de vida, en L’art de menjar a Catalunya o en Reflexiones de Robinson ante
Manuel Vázquez Montalbán: periodista d’interpretació, comunicòleg d’excepció
51
Josep Lluís Gómez Mompart
un bacalao, que és un enginyós relat sobre la gola d’un jesuïta nàufrag. També es podria dir el mateix de la guia-crònica historicoturística de la seva ciutat amb l’encertat títol, en plural, de Barcelones. Un altre indicatiu periodístic de Vázquez Montalbán, més enllà de quan escrivia a la premsa, era la seva particular manera de titular. Aquest procediment d’eficàcia comunicativa es manifestava en l’original construcció metafòrica dels titulars de molts dels seus llibres, fossin de poesia o de novel·la (A la sombra de las muchachas sin flor, Pasionaria y los siete enanitos, Roldán, ni vivo ni muerto) o d’assaig (Manifiesto subnormal, Las recetas inmorales, Panfleto desde el planeta de los simios).
Un altre aspecte destacat del treball creatiu de Vázquez Montalbán va ser la seva condició d’assagista, la qual va desenvolupar no solament en la premsa escrita, sinó també a través de la publicació d’obres fonamentalment de dues menes, l’estrictament més política —com la darrera, La aznaridad— i les de comunicació. Les primeres, parcialment lligades a la seva militància política de marxista heterodox, representen un esforç de pensar críticament i de manera prou autònoma, però al servei d’una esquerra progressista capaç de reconstruir la raó democràtica, sobre l’ésser humà com a subjecte social i alhora com a mesura principal per entendre la realitat que l’envolta, amb l’objectiu col·lectiu de transformar les condicions històriques a favor de la majoria.
En conseqüència, l’anàlisi de les institucions de poder que volen programar la societat i els ciutadans va ser una constant dels assaigs de Vázquez Montalbán (La penetración americana en España, El poder), com també les contradiccions de l’intel·lectual, orgànic o no, en relació amb el seu estatus dins i fora de les organitzacions polítiques (Manifiesto subnormal, Panfleto desde el planeta de los simios), i la denúncia de les estratègies de dominació de tota mena (La vía chilena al golpe de Estado, Los demonios familiares de Franco). Són assaigs cultes i no exempts de dades, però sense obsessions erudites i amb un estil més proper a la creació literària que a l’academicisme, la qual cosa els fa molt suggestius per als lectors. Amb tot, però, quan calia, com a El escriba sentado, desplegava una gran erudició cultural i una rigorosa teoria literària, fruit d’unes lectures profundes i ben digerides, gens subalternes dels cànons ni de les modes.
No hi ha dubte que Vázquez Montalbán va demostrar amb escreix el seu talent de comunicador com a periodista, novel·lista, poeta, conferenciant, però també es va endinsar en el teatre (Flor de nit, Antes de que el milenio nos separe), en els guions audiovisuals (María Hitler, Delantero, O César o nada) i en les lletres de cançons (com, per exemple, per a la Guillermina Motta). Precisament per la prominent capacitat comunicativa, Vázquez Montalbán era conscient del paper central de la comunicació en la societat i la seva relació amb la cultura contemporània, tot recordant-nos una figura com Bertolt Brecht i les seves conside-
52
racions respecte del teatre, la ràdio, la fotografia o el cinema. Això el va dur a reflexionar i fins i tot a teoritzar sobre l’organització i la lògica comunicatives, en el doble vessant (històric i conjuntural), en múltiples conferències i alguns llibres reeixits, com ara Informe sobre la información, El libro gris de TVE, Historia y comunicación social o La palabra libre en la ciudad libre.
Com a comunicòleg, Manuel Vázquez Montalbán es va ocupar de qüestions d’estructura comunicativa, sociologia cultural, història, impacte dels mitjans de comunicació de masses, etc. L’agudesa intel·lectual i l’erudició de Vázquez Montalbán sobresurten amb els temps fins i tot en aquells treballs en què, per raons conjunturals, semblava imposar-se la crítica progressista a partir de la denúncia analítica de fets i de dades per damunt del desenvolupament teòric; fins i tot en aquests casos, quan al nostre país pràcticament no es publicava res amb aquest caràcter, els seus textos comportaven unes pautes de lectura clares per interpretar les estratègies i manipulacions dels mitjans de comunicació en una línia semblant a la de Noam Chomsky.
En gran manera, el seu primer text d’aquest camp (1963) va esdevenir en el nostre país un clàssic, perquè era la primera aproximació moderna —en el sentit més radical del terme— sobre el fet comunicatiu publicada a Espanya. Per mesurar la vàlua i l’abast de l’Informe sobre la información, cal recordar el context en què va ser elaborat: plena dictadura franquista —abans de la tímida obertura de la Llei de premsa de Fraga de 1966—, amb un periodisme i una formació periodística estretament controlats pel règim ultranacionalcatòlic, amb gairebé nul·les connexions amb els corrents simplement liberals de comunicació dels països democràtics, i amb l’autor —de vint-i-tres anys— a la presó de Lleida per la militància al PSUC. Tot i semblar un text més periodístic que no pas acadèmic, Vázquez Montalbán exposa críticament i de manera ordenada la funció de la informació de la indústria cultural en les societats contemporànies.
El libro gris de TVE (1973) és en bona part una concreció de l’anterior, atesa la informació triada sobre el que aleshores era el mitjà de major influència a Espanya. D’una banda, té la pretensió de ser un estat de la qüestió, per tant, un apropament relativament formal de l’estructura i del funcionament de l’única televisió a Espanya, que aporta algunes de les dades menys benevolents; i, d’una altra, hi ha un assaig d’anàlisi pragmàtica dels programes més significatius de l’ens televisiu, per tal d’interpretar els signes comunicatius en relació amb la política cultural de masses del franquisme. Insisteixo que tot això aleshores i aquí era clarament innovador.
Historia y comunicación social (1980), que originàriament va ser un recull d’articles que Vázquez Montalbán va publicar entre 1973 i 1974 a la revista Comunicación XXI, va veure diferents edicions fins a una de fa
Manuel Vázquez Montalbán: periodista d’interpretació, comunicòleg d’excepció
53
Josep Lluís Gómez Mompart
pocs anys, en la qual hi va haver una revisió i una ampliació de la part final per abordar la globalització de la societat de la informació. A través dels diferents capítols d’aquest llibre, es fa un recorregut per les transformacions fonamentals dels processos socials de comunicació en el seu context històric, i es busquen les correspondències entre els grans períodes proposats habitualment per la història general i els canvis tècnics, polítics i econòmics de la comunicació; també es para atenció en la instrumentalització que, de la comunicació, n’han fet els poderosos en les etapes clau de la història. Malgrat que el text no és una història de la comunicació pròpiament, en el segon lustre dels anys setanta hi va influir significativament, perquè va reforçar les posicions d’aquells acadèmics que s’inclinaven per la substitució del neopositivisme en la història del periodisme per una concepció global del paper que la informació/comunicació ha tingut històricament, és a dir, per una història global de la comunicació social.
Els professors d’història de la comunicació social, però també d’altres, hem agraït sempre el mestratge que va representar Vázquez Montalbán amb l’obra Historia y comunicación social.
Finalment, La palabra libre en la ciudad libre (1979) és un text ple de llibertat estilística, mitjançant el qual Vázquez Montalbán, després d’exposar els desequilibris i les contradiccions de les societats de cultura i comunicació de masses, planteja una deliciosa utopia. El conjunt de declaracions a tall de relat fantàstic, tanmateix, és un seguit de propostes agosarades, i fins i tot desbordants, però que no són ni de bon tros un somni idíl·lic; ans al contrari, aquest assaig literari representa gairebé un manifest emparentat amb allò millor del moviment situacionista al Maig del 68 francès, amb la finalitat conscient de dibuixar lúcidament un panorama alternatiu prou seductor alhora que de veritable alliberament comunicatiu.
Per acabar, no vull defugir una ràpida anotació sobre el compromís radical de Manuel Vázquez Montalbán com a ciutadà, el qual el va dur a contribuir des del camp creatiu i polític a una societat més justa, lliure i igualitària, sempre des de posicions profundament democràtiques. Vázquez Montalbán va ser un lluitador sociocultural de conegut activisme, dins i fora de l’Estat espanyol, i un ciutadà que senzillament va procurar sempre posar el seu saber —que era molt— en benefici de les persones que s’esforcen per un món de progrés social, i ho va fer amb una actitud cívica meritòria i amb un desplegament generós del seu talent. En definitiva, Manuel Vázquez Montalbán va ser una persona que quotidianament coincidia amb els valors i les essències propis de la millor universitat pública o del civisme més modern. Per això avui i aquí, a la Conferència anual a Girona de la Societat Catalana de Comunicació, l’estem recordant com un interessant investigador, un enginyós experimentador, un magnífic amic, un excel·lent creador i un brillant periodista.
54
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 55-65
Secció oberta
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
per Lluís Costa Doctor en història
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
55
El projecte d’edició d’una revista en català, des dels EUA, es materialitzà en un moment en què l’illa de Cuba es trobava immersa en una guerra i quan les relacions entre la colònia i la metròpoli experimentaven un profund procés de discussió i de reivindicació de ser revisades. D’altra banda, a Catalunya l’efervescència politicocultural, provocada, essencialment, pels homes de la Renaixença, perfila una situació de gran interès pel que fa a la circulació d’idees a partir d’un mitjà periodístic transcontinental; i a Espanya, la Restauració monàrquica enceta un període que trenca amb una experiència revolucionària —la del Sexenni—, que, si més no, havia tingut la virtut d’alenar propostes polítiques tan innovadores com les sustentades pel federalisme.
El primer número de La Llumanera de Nova York veia la llum el mes de novembre de 1874. El repte, doncs, era certament complicat: editar en català a Nova York, amb voluntat d’incidir en un col·lectiu de potencials lectors que estaven distribuïts per terres americanes i, al mateix temps, esdevenir un mitjà de comunicació que aportés l’ideari d’una nova època, tant des del punt de vista polític com des del cultural.
Analitzada la situació des de la Catalunya del darrer quart del segle XIX, podem convenir que La Llumanera representa la primera sòlida experiència periodística d’interconnexió entre Catalunya i Amèrica. Aquesta afirmació, expressada en clau d’hipòtesi, es fonamenta en una realitat més aviat indiscutible: als anys vuitanta el pòsit migratori de catalans a Amèrica es troba consolidat, els avenços tecnològics aplicats a la premsa són molt importants (modernització de la impremta, introducció del telèfon i el telègraf —indispensables en el procés d’emissió de notícies—, de la fotografia —bàsica en un mitjà que prioritza la il·lustració sobre la pedra litogràfica— i millores substancials en el transport marítim de la mà de la màquina de vapor) i, finalment, Catalunya semblava disposada a construir un discurs propi d’arrel cultural, però en clau política. L’estudi de La Llumanera de Nova York l’efectuem a partir d’un objectiu prèviament establert: analitzar el posicionament dels editors del periòdic amb relació a les aspiracions identitàries cubanes. L’anàlisi pot oferir llum al plantejament inicial de la nostra recerca, en el sentit de definir el nivell de la circulació d’idees i, en general, de comunicació entre Cuba i Catalunya. Evidentment, el periòdic expressa el sentiment i la ideologia del seu creador, Artur Cuyàs, per bé que el personatge representa un notable sector de l’emigració catalana —essencialment burgesia— i s’envolta d’uns col·laboradors molt compromesos amb la cultura renaixentista. Malgrat tot, la idea de Cuyàs no era construir un pont entre dues cultures, la seva voluntat es limitava a «contribuir a servar viu lo record de la terra en los cors dels catalans que estan escampats per les Amèriques».1
1. Epistolari d’en Milà i Fontanals, correspondència recollida i anotada per L. Nicolau d’Olwer, vol. II: Anys 1875-1880, Barcelona, 1932, p. 149-150.
Lluís Costa 56
Artur Cuyàs era un periodista nascut a Barcelona l’any 1845 i si bé tenia una formació molt d’acord amb la de l’intel·lectual renaixentista —era, també, filòleg, escriptor, compositor—, ben aviat —acabats de feia poc els seus estudis superiors a Barcelona— fou cridat pel seu pare a traslladar-se als EUA, on residiria quaranta anys, per participar en els negocis comercials de la família. Malgrat la seva dedicació professional al món del comerç, Cuyàs participava en la redacció de diversos periòdics nord-americans i col·laborava, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, en publicacions editades tant a la Península com a l’illa de Cuba.
L’activitat periodística de Cuyàs en terres cubanes posa al descobert la sintonia política que mantenia amb els sectors més espanyolistes: col·laborava en periòdics cada vegada més caracteritzats per sustentar les tesis del partit espanyol: el Diario de la Marina i La Voz de Cuba
Aquesta posició política era l’equivalent a la que mantenia, lògicament, a Nova York, on fundaria el Cercle Colón Cervantes i presidiria la Junta Patriótica Española. Aquesta implicació amb els interessos del nacionalisme espanyol el situava, òbviament, en un estadi de confrontació amb els corrents independentistes cubans, i a finals del segle XIX això significava conviure en una situació molt delicada als EUA, sobretot si eres denunciat al Govern americà, com fou el cas, per nuclis favorables a l’emancipació cubana. Cuyàs es convertia en un element perseguit per la justícia americana en temps de la guerra de 1895-1898 i acabà refugiat a Espanya, on s’establiria definitivament, i on rebé la condecoració d’Isabel la Catòlica pel seu suport al Govern espanyol.
Amb tot, l’anàlisi detallada dels continguts del periòdic, sobretot des de la perspectiva cubana, aporta suficients elements per comprendre la relació entre els catalans residents a Cuba, als EUA i a Espanya. Així mateix, ofereix llum al tema de la projecció en terres americanes de l’esperit de la Renaixença i les seves derivacions, tant en el camp cultural com en la política, on l’expressió ideològica es manifesta amb una variada gamma de propostes que anaren des d’un tradicionalisme recalcitrant fins a un federalisme amb propostes innovadores. La Llumanera pot servir com a marc d’anàlisi, atesa la seva condició d’instrument de transmissió de coneixement.
En el primer número, el periòdic deixa ben clar dos objectius: servir com a mitjà de comunicació no únicament dels catalans que residien a Nova York, sinó també dels de Cuba i dels de la Península, i d’altra banda ser un fidel defensor dels interessos espanyols als EUA i, sobretot, a Cuba: «Com los enemichs de Espanya que están refugiats en los Estats Units se están per ara molt quietets, La Llumanera los deixa tranquils en aquest numero; peró aixís que moguian els hi donará llenya. En quant á los que estan en la “manigua” de Cuba, La Llumanera voldria ferlos servir de blé.»
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
57
En el segon número, que veu la llum el mes de desembre de 1874, el periòdic dissipa qualsevol dubte —si és que hi existia— de la manera com entenien la catalanitat. El títol de l’article és ben aclaridor: «Catalans, peró Espanyols»: «perqué los catalans, á pesar de tenir un carácter molt independent, son espanyols en lo fondo, y han fet més en Espanya que molts dels altres pobles de la Península». A més, presentaven la història de Catalunya com una suma d’esdeveniments, sempre al servei d’Espanya: des dels almogàvers medievals als actius industrials contemporanis; tots plegats amb un objectiu comú: fer, des de Catalunya, una Espanya més gran. I si, en algunes ocasions, aflorava un sentit de patriotisme català, calia fer-se’l perdonar: «Si té una mica més de apego y de amor en aquell racó de terra que llepa carinyós lo Mediterrani y que ostenta sos venerables cabells blanchs en la cima del Montseny, se li pot perdonar: la bandera de Espanya té dos barras y la de Catalunya ne té quatre. ¿No és natural quel amor també sia doble?» El periòdic, a través d’un dubtós sil·logisme, associava maldat amb independentisme cubà, fent servir com a fil conductor la condició de català: «los que per enveja als fills de Catalunya ensenyaren al negre ignorant á cantar: “¡Ay! ¡Quien fuera blanco, aunque fuese catalan!” poden comparar la conducta dels catalans y sos resultats y la conducta dels insurgents cubans. Los primers honran á Espanya perque son bons espanyols: los últims no podrán mai deshonrarla, peró se deshonran ells mateixos». Aquest punt de vista no estava, en absolut, en desacord de mostrar-se exultants pel cinquè aniversari de la publicació, a Barcelona, de La Renaxensa.
Un any després d’haver vist la llum, al novembre de 1875, i per tant en el seu número 13, La Llumanera anunciava una transitòria suspensió provocada per un viatge —sense data de retorn especificada— del director Cuyàs a Cuba. Suposem que el motiu del viatge era purament comercial, però l’estada de Cuyàs a l’illa coincidia amb un període de descontentament del cos de Voluntaris Catalans, que havien arribat a Cuba feia sis anys i que subsistien sense pena ni glòria i defensant una comesa cada vegada més confosa (la defensa d’uns interessos que els eren aliens). Aquell número 13 de La Llumanera es feia ressò, en nom d’un voluntari, «de la completa indiferencia ab que miran sos patiments las Diputacions Provincials y la Societat fundada á Barcelona pera auxiliarlos».
El periòdic de Cuyàs va tardar sis mesos a reaparèixer: fou el mes de juny de 1876, quan imaginem que el seu director havia conclòs les seves obligacions a Cuba i retorna amb els mateixos principis polítics, però amb un major coneixement de causa de la situació cubana que fa que disposi d’una opinió més matisada: «Tenim donadas moltas probas del nostre patriotisme, y si ens determiném á dir en LA LLUMANERA algunas veritats amargantas es precisament per lo gran
Lluís Costa 58
amor que tenim á la nostra patria.» A quina pàtria es refereix Artur Cuyàs? Sens dubte, a Espanya: «Una cosa es Espanya y una altra cosa, molt diferenta, son los mals espanyols. Nosaltres creyém que lo denunciar y censurar publicament als espanyols que deshonran á Espanya, sian qui’s vullan, es un acte de patriotisme.» El periodista experimentava el sentiment de la burgesia industrial catalana: sí a la idea d’una Cuba colonial, absolutament subjecta a la metròpoli; no a l’espanyolisme reaccionari que supeditava tota iniciativa als designis de Madrid.
En la seva reaparició, La Llumanera expressava la seva voluntat de mantenir una equidistància política: «seguirém lo sistema de no ficarnos may en la política dels partits, mes que pera condemnarla» i, malgrat editar-se a Nova York, reconeixien el català resident a Cuba com un dels principals receptors del periòdic. La seva opció política era, insistim, inequívoca, i un fet aparentment protocol·lari confirma que res havia canviat des del primer dia que va veure la llum el periòdic: «saludém fraternalment á tots els nostres colegas en general, y molt especialment al Diario de la Marina, La Voz de Cuba, y La Sombra de la Habana (y) La Bandera Española de Santiago de Cuba».
La Llumanera reapareixia, doncs, amb la ferma voluntat de tenir Cuba com a centre d’interès informatiu prioritari: «sabém per experiencia propia los vius desitjos que tenen los nostres paysans de Cuba de que torne a encéndres La Llumanera», i en aquella edició del mes de juny Cuyàs aprofita per esplaiar el seu esperit renaixentista, amb la publicació d’una poesia dedicada als catalans de Cienfuegos:
Catalans, amichs, jermans: be os puch donar aquest nom, perqué jermans allá hont som semblén tots los catalans.
Jo me’n duch d’aquí paysans, lo més grat y dols recort; y puig per la meva sort tan bons amichs he trobat, conteu tots ab la amistat d’un paysá que viu al Nort [...].
Seguim sempre ben units, catalans, y ferms com rochs, vosaltres aquí á Centfochs y jo en los Estats Units.
Y ya que aquí estem reunits per ultima volta, escau que us dongui l’adéu siau desitjant de tot bon cor á vosatres molta sort, á Espanya y á Cuba pau.
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
59
L’estada d’Artur Cuyàs a Cienfuegos li permeté fer un contacte directe amb la Societat de Beneficencia de catalans y balears d’aquella població, una societat que disposava, segons dades del periòdic, d’uns dos-cents associats i era presidida per Sinesi Lapeyra. En els primers mesos de l’any 1876, l’emigració catalana —i, en general, la provinent de la resta de l’Estat espanyol— estava desitjosa de l’acabament del conflicte bèl·lic, i sovintejaven, en conseqüència, les manifestacions organitzades per aquests col·lectius. Els catalans de Cienfuegos afegiren també el seu clam a favor de la pau, i ho feien en un registre encara equívoc, en relació amb el seu sentiment de pertinença —Espanya era la nació, és clar—, però reforçant la seva catalanitat, tal com es pot comprovar en una poesia llegida en una processó per la pau, difosa pel català de Cienfuegos
Joaquim Martí Puig:
Balears y Catalans, com fills de terras germanas ens considerém paysans, units ara com avans per las barras catalanas. Per xo en eixa professó en que alegres celebrem la pau de nostra nació, units baix un sol pendó ‘ls uns y ‘ls altres anem. Y en nostra llengua natal en que ‘l nostre cor s’hi entranya, donem ab accent leal un saludo fraternal á n’ls altres fills d’Espanya.
L’estiu de 1876 se suscitava una controvèrsia al voltant de les subscripcions de La Llumanera a l’Havana i, malgrat que de forma caricaturitzada, perfilava el nivell de catalanitat dels catalans de Cuba, en la direcció de sobreposar els interessos econòmics als nacionals, una actitud molt pròpia de la burgesia industrial catalana. Així doncs, el preu de subscripció al periòdic havia pujat de cinc a sis duros a l’any. El resultat, un considerable descens en el nombre de subscripcions. La interpretació del periòdic passava per una deficient gestió de l’agent comercial a l’Havana, Miquel Alorda. El cert és que La Llumanera expressarà reiteradament les seves queixes pel discret suport que rebia de la comunitat catalana a Amèrica, sota múltiples argumentacions. En els darrers mesos de la seva existència —el mes de juliol de 1880—, escrivia: «Varias voltas havem estat á punt de suspendre la nostra publicació, que no ens dona cap profit, sino por lo contrari molt més feyna y disgustos de los que s’afiguran los lectors, y sempre ens ha deturat la consideració de que fora una vergonya que hagués de plegar velas un periódich catalá en Nova York, quant se n’hi publican tants en castellà
Lluís Costa 60
y fins en “cubano-insurrecte”».Era inadmissible que l’independentisme cubà tingués més presència als EUA que els representants del Govern colonial, en aquest cas catalans, això sí. El periòdic s’autoadjudicava una missió orientadora i paternalista que no passava per «afalagar les mesquinas passions ó la ignorancia del poble, sino senyalarli sos defectas, corregir sos vicis, educarlo, instruhirlo y portar la antorxa que ha d’illuminarlo pel camí del progrés y de la civilisació». Aquesta declaració connectava amb les pitjors essències del periodisme doctrinari i poc evolucionat, més propi del periodisme espanyol que no pas de l’americà.
Ara bé, cal destacar com un aspecte de modernització periodística la inclusió de publicitat —fenomen lligat al capitalisme—, tot i que La Llumanera ho vinculava a la supervivència econòmica del periòdic. En el darrer quart del segle XIX la publicitat de premsa encara no era ben acceptada per la majoria de lectors, que entenien que a més publicitat, menys continguts periodístics. És molt significativa una carta, rebuda des de Matanzas i publicada el mes de maig de 1875, on un lector, que signa amb les inicials P. M. informa que «molts suscriptors están queixosos perqué dediquém un ó dos planas á posar anuncis estrangers»(és cert, la majoria corresponien a establiments de Nova York i molt pocs regentats per catalans) «en comptes de omplirlas ab articles que fassan riurer». La resposta de La Llumanera s’inscriu en l’etern lament de la poca implicació de la comunitat catalana (que relativitza, de nou, la suposada vertebració i conscienciació regionalista dels catalans de Cuba): «dirém a P. M. “suscriptors queixosos” que si no fos per aqueixos anuncis no podria sostenirse La Llumanera, perqué los yankis que ‘ls han posat pagan molt bons preus y ‘ls pagan sense rondinar, mentres que ‘ls nostres Agents de Cuba passan la pena negra pera poder cobrar algunas suscripcions. No ‘ns plau tenir que confessar que lo sosteniment del periódich catalá de Nova York se deu en gran part als estrangers».
La coincidència de La Llumanera amb les tesis més espanyolistes es mantenia inalterable: el moviment separatista de Cuba era injustificable i els seus protagonistes, dimonitzats de forma sistemàtica, a voltes a través de barroeres metàfores, com la que publicava el periòdic el mes de juliol, sota el títol genèric d’«Estudis politichs sobre Cuba», i a la pregunta de «¿Qué es la insurrecció?», responia: «Figúrinse vostés una casa gran. ¿Ja se la han figurada? Bé. Are figúrinse que en eixa casa hi ha moltas ratas i ratolins. Ixen las ratas de sos caus y rosegan tot lo que troban. Per aqueixos animals no hi rés sagrat, ni sisquera lo rebost [...]. Ara, si vostés se posan las ulleras, veurán que la insurrecció es un niu de ratas, que ixen á rosegar lo sucre de Cuba, y á fer altres maldats sens que pugan atraparlas tots los soldats que las persegueixen.» Mentre que la pregunta «Qué son los insurrectes?» no mereix una resposta més indulgent, al contrari: «Aquestos comensan á voltar á sa mare, y acaban
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
61
per menjársela viva [...]. Están plens de verí y volen menjarse viva a sa mare.»
Artur Cuyàs es preocupà de buscar un corresponsal del periòdic a Barcelona, de prestigi i sintonia ideològica. El personatge seria un literat, més que no pas un periodista: Serafí Soler, Pitarra. Un home que si bé en la seva joventut havia satiritzat la campanya espanyola a l’Àfrica, orquestrada per Prim i amb participació, també com a Cuba, de voluntaris catalans —aquesta posició Pitarra l’expressaria en la seva obra Les píldores de Holloway o la pau d’Espanya, el 1860—, i que havia simpatitzat amb els principis ideològics que regiren la Revolució de Setembre, evolucionà cap a un conservadurisme d’arrel regionalista. Així doncs, les peces a La Llumanera anaven encaixant.
La gran burgesia industrial i comercial catalana se sentia perfectament representada per La Llumanera, un periòdic que lloava la figura de l’empresari Joaquim Payret i el seu projecte de construcció d’un teatre, inaugurat el mes de gener de 1877: «es lloable lo esperit d’empresa que demostra en Payret y lo noble us que fa d’una fortuna guanyada ab lo honrades y lo treball [ha dotat] á la Habana d’un monument al art, digne per tots conceptes d’admiració, en una època calamitosa creada per la prolongació d’eixa lluyta parricida qu’ está dessangrant ensemps á Cuba y á sa mare Espanya». L’opció del periòdic era clara i diàfana, sempre al costat de les grans fortunes: Payret, Panxo Martí, Jaume Partagàs o Josep Gener. Catalans que preferien els favors dels capitans generals a les vel·leïtats regionalistes i autonomistes. La Llumanera es conformava a fer bullir l’olla a partir de la defensa d’un particularisme català inofensiu, i que es reduïa a celebrar les actuacions del tenor Joan Prats a l’Havana: «A aquest pas aviat parlarán català En Bismarck i la reina Victoria», o a exaltar les campanyes bèl·liques dels Voluntaris Catalans, com la que relataven el mes de novembre de 1876, per bé que s’havia esdevingut a Puerto Príncipe tres mesos abans. La tendenciositat del llenguatge situa el periòdic en un nivell més propi de la més extrema intransigència espanyolista: «Fa uns quants dias que arrivá ‘l batalló de Voluntaris Catalans procedents de las Villas Occidentales y sens entrar en la capital del Camagüey, surt a fer una operació de guerra, y sens dir aygua va, m’assalta un campament enemich a l’arma blanca y ab menys temps del que canta un gall, m’en despatxa inifinitat á l’altre barri, els hi pren 28 remingtons, 2 spencer, 40 y pich de cavalls, eynas de fer cartuchos, correspondencia y altras cosas, desguasant per complert un regiment de cavalleria, que els ximples dels “mambisos” en titulan del Camagüey, quins s’en deuan tanta pressa á fer correr les camas, que no veyan qu’es deixavan la pell pels esbarzers. Ja veu si son trempats los noys de casa y aixó que ja están cansadots los pobres, y endemés, mitj malaltots y esgroguehits.»
Lluís
62
Costa
La Llumanera tenia molt ben assumit el model d’emigrant, el model del català a Cuba, quins eren els seus propòsits i els seus mitjans. Tot plegat havia de desembocar en un únic objectiu: la creació de riquesa personal i, en el millor dels casos, la reinversió de la fortuna a Catalunya. No és pas d’estranyar, doncs, que era el de l’indiano o americano En una sèrie d’articles, que es començaren a publicar amb el títol genèric de «Los americanos», a finals de l’any 1877, Samuel Giberga, que signava amb el pseudònim de G. Xarel·lo (sens dubte, influència de la reeixida indústria vitícola catalana) i datats a Cárdenas un any abans, se’n descriu el personatge, la seva manera de vestir, els seus costums, sovint lligats a un irrefrenable afany de palesar un triomf personal obtingut a base d’esforços i, evidentment, de treball. Gent tocada a vegades més per la ficció —la voluntat d’aparentar— que no pas per la realitat: una carcassa cultural mancada de continguts: «están suscrits á la “Ilustració Espanyola y Americana”, pero perque es lo periódich á moda, perque parla d’América, y per una altra rahó qu’encara influeix més en ells, á sebrer: que com lo negre ‘ls fá nosa, no llegeixen may lo texte, pero sempre ténen los ninots pera entretenirshi». Descripció amarada d’un profund sarcasme, però que no amaga la virtut del bon català: treball, treball i treball; perseverança i esforç. I a l’ensems, al costat de la figura de l’americano frívol, hi ha la de l’americano compromès amb el progrés del país: «Aquests altres “americanos”, lectors, son richs sense ostentació; fan bon ús de llur fortuna, dedicantla á sólidas empresas qu’aumentan lo comers de l’pays ensemps que llur propi caudal; no son epicúreos com los demés; procuran embellir ó agrandir lo poble ahont donaren los primers passos, y, finalment, may se posan en evidencia.»
Però, l’estreta relació «filial» entre Cuba i Espanya exigia, segons el criteri dels redactors de La Llumanera, una atenció específica de l’illa que podria comportar, fins i tot, que les fortunes no es reinvertissin en el país d’origen de l’emigrant, o sigui a la Península. Es tractava d’una consideració feta sota una òptica que incloïa el manteniment de l’estatus d’una Cuba colonial. Un cop closa la guerra, l’any 1878, analitzaven la situació de l’illa a partir de la constatació que dues terceres parts de Cuba —sobretot, la zona central i oriental— estaven molt despoblades i, per tant, els seus recursos naturals resultaven subexplotats; així mateix, calia dotar l’illa d’una infraestructura que fos capaç d’atendre les necessitats socials dels emigrants: creació d’asils i hospitals. Tot plegat feia que fos difícil trencar els objectius principals de tot emigrant: «En la isla de Cuba hi ha un gran mal, y es que la gent que s’hi estableix no hi coba. La major part s’afanyan á trevallar pera fer una fortuna y tornarsen á casa, y son molts los que s’hi moren sense veure realisat lo seu desitj. Ja ne guanyan de diners, ja s’hi fan casas, ja s’ fincan ab algun ingeni, ja s’ casan ab alguna filla del pays; es veritat, tot aixó fan. Pero una de dos, ó la idea de entornarsen algun dia á la mare patria fa que no
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
63
prengan interes en las milloras materials del pays, ó l’afany insaciable de fer diners els priva de dedicar lo temps y la atenció á tot lo que no sian qüestions profitosas. En la isla de Cuba se trevalla molt y s’gosa poch; se vegeta, pero no s’viu: allí no hi ha més que una idea y una sola aspiració: fer fortuna.»2
Hem mantingut com a hipòtesi de treball que La Llumanera era un fidel representant periodístic dels interessos de la burgesia comercial i industrial catalana. A partir d’aquí, podem fer-ne una lectura que associa aquesta classe social amb el poder colonial: acabada la Guerra dels Deu Anys aquesta burgesia saluda el general Martínez Campos com «el pacificador d’Espanya», el «valent i sofert» exèrcit espanyol i els integrants del Casino Espanyol de l’Havana; o sigui, el compromís espanyolista era indiscutible i després de la guerra, Cuba havia de continuar subjecta a Espanya fins al punt que no reinvertir algunes fortunes a Catalunya no era considerat un fet reprovable. Una poesia d’Artur Cuyàs, publicada a l’abril de 1878, expressa aquest sentiment: «¡Fills d’Espanya y de Cuba: som germans! / Units anirém lluny. L’amor d’Espanya, / després de la revolta, / á Cuba guardará de nou trastorn, / y creixent en sos camps tabaco y canya / veurem un altra volta / de la prosperitat brillar lo jorn.»3
El tòpic que identificava l’emigrant català com una persona dedicada exclusivament al treball persistia, a voltes, més com un defecte que no pas com una virtut: La Llumanera es lamentava que la majoria dels «catalanistes» residents a Cuba no mostressin cap interès per col·laborar en el periòdic. L’estiu del 1878 un lector del diari editat a Nova York, des de Santiago de Cuba, manifestava: «Aquí son molts, moltíssims los “xicots de casa”, pero desgraciadament son molt pochs, poquíssims los que ‘s dedican a llegir periódichs ó llibres escrits en la“llengua universal”.» La constatació d’una actitud apàtica per part dels catalans amb relació a prendre un compromís «patriòtic» comportava interrogacions del tipus: «¿Degeneran los catalans á Cuba? Ens habem preguntat varias vegadas al veurer la indiferencia y apatía dels nostres paysáns en alguns assumptos en que convindria que ‘s moguessen ab entussiasme [...] sols en grans ocasions es quand lo patriotisme dels catalans se posa la barretina. Necessitan que ‘ls punxin pera bellugarse.»4 Totes aquestes observacions qüestionen la tradicional visió que apunta a una col·lectivitat, la catalana, molt cohesionada i activa, des d’un punt de vista social i cultural. El català continuava preocupat, només, en la seva activitat econòmica i, per tant, no és d’estranyar que les festes organitzades pels catalans
2. La Llumanera de Nova York, núm. 36, abril de 1878.
3. El corresponsal de La Llumanera, Joaquim Martí, signava un article en el periòdic, el mes de febrer de 1879, on exaltava l’actuació de Martínez Campos com a homenatge en el seu acomiadament de l’illa.
4. La Llumanera de Nova York, núm. 45, gener de 1879.
Lluís Costa 64
de Matanzas, al gener de 1879, fossin tan poc concorregudes, o bé que l’any 1881 encara es manifestessin veus crítiques per la poca implicació dels catalans en les seves pròpies entitats socials i culturals, fins al punt de retreure com a model la Societat de Beneficència de Galícia.
El mes de maig de l’any 1881, amb el número 73 al carrer, La Llumanera cloïa el seu particular i molt característic periple periodístic.
La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola
65
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 67-87
Secció oberta
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
per Jordi Artigas i Candela Membre de la Societat Catalana de Comunicació
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
67
En tres articles anteriors a aquest text, que vaig publicar al nou butlletí del Reial Cercle Artístic1 amb motiu del centenari de la mort de Josep Lluís Pellicer, em queixava de com un artista de la seva importància havia estat oblidat en aquesta commemoració. Cap exposició, cap publicació, cap placa recordatòria...
En aquests textos tractava del polifacètic Pellicer, de les seves nombroses activitats en diverses especialitats artístiques, com ara la de pintor, dibuixant il·lustrador, humorista gràfic, dissenyador gràfic, escriptor, etc., sense oblidar la seva primera professió de mestre d’obres. Això, al marge de la seva activitat política progressista i d’esquerres, així com dels múltiples càrrecs d’entitats públiques i privades que ostentà i que el convertiren en una figura clau en el món de la cultura a la Catalunya del segle XIX
Per tant, he hagut d’acotar el camp i de limitar-me al Pellicer corresponsal de guerra, concretant-me a les dues conteses bèl·liques en què estigué acreditat, la de la tercera guerra carlista (1872-1876) i la guerra russoturca (1877).
L’època de les «il·lustracions»
Els avenços en la tecnologia de les arts gràfiques provocaren l’aparició de nombroses publicacions periodístiques en què, per primer cop, els gravats amb dibuixos tenien tanta importància com els textos. Una allau de revistes il·lustrades enriquiren —en especial a partir de finals de la dècada dels trenta i principi dels quaranta del segle XIX— els quioscs i llibreries, on un públic àvid de notícies i cultura n’era el consumidor cada cop més nombrós i, està clar, moltes d’aquestes publicacions reberen el nom d’«il·lustracions».
Internacionalment, tals foren els casos de The Illustrated London News, aparegut el 1842, així com L’Illustration de París, que va treure el primer número el 1843. En l’àmbit de l’Estat espanyol, la revista més reconeguda fou el Semanario Pintoresco Español, que Mesonero Romanos fundà a Madrid el 1836, i, pel que fa a Catalunya, El Museo de Familias (1838), de l’editor Bergnes de las Casas.
Més endavant aparegueren altres periòdics que feren història, com ara La Ilustración, d’Ángel Fernández de los Ríos (Madrid, 1849-1857), així com La Ilustración Española y Americana, editat a Madrid entre 1870 i 1921 per Abelardo de Carlos, que tingué una llarga vida, i que
1. «Un centenari desapercebut: Josep Lluís Pellicer», Butlletí [Reial Centre Artístic], núm. 3 (abril-maig-juny 2002); «Pellicer, corresponsal de guerra» (I), Butlletí, núm. 4 (juliol-agost-setembre 2002); «Pellicer, corresponsal de guerra» (II), Butlletí, núm. 5 (octubre-novembredesembre 2002).
Jordi Artigas
68
i Candela
serà el que m’ocuparà amb relació a Pellicer. A Catalunya cal destacar, entre d’altres, La Ilustració Catalana (Barcelona, 1880-1917) i La Ilustración Artística (Barcelona, 1882-1916), que tingué a Pellicer com a director artístic.
Les tecnologies d’impressió que possibilitaren de fer grans tiratges i abaratiren els costos i, per tant, popularitzaren els preus posant-los a l’abast de capes més grans de la població, foren la xilografia o gravat sobre fusta, que posa al dia aquesta tècnica antiga; la litografia, que permeté sobretot introduir el color mitjançant la utilització de la pedra litogràfica (recordem algunes grans publicacions satíriques del XIX,com La Flaca, que difongué impagables caricatures polítiques), i també el gravat calcogràfic. Fins a finals del XIX i principis del XX no s’anà generalitzant progressivament la utilització de la fotografia a la premsa gràfica.2
Com treballava un dibuixant
Es coneixen poques descripcions directes d’un corresponsal gràfic de guerra o «corresponsal d’informació artística», tal com llavors se’n deia.
Una d’elles pot ser força creïble i fou escrita pel francès Charles Iriarte, corresponsal a la guerra hispanomarroquí de 1859-1860, reproduïda al catàleg de «Memorias de la mirada».3
Iriarte diu a l’epígraf «Com elabora la informació gràfica en dibuix un corresponsal de guerra»:
Per al coneixement dels abonats als diaris il·lustrats, confesso que en una acció tan perillosa com la del Marroc, no és possible fer un croquis del natural, i que tots aquests episodis, aquests combats, aquestes escaramusses parcials, són tots compostos a l’escenari amb l’ajut d’unes escasses dades que es prenen allà; una «estenografia» on hi ha tot allò que s’ha vist tal com ho veuen els artistes, és a dir, amb els cinc sentits posats en l’escena que s’està desenvolupant davant dels seus ulls [...].
Seria ben poc creïble que en el moment precís en què el canó retruny, quan les bales xiulen fregant les orelles, enmig dels crits, de les ordres i de les lamentacions dels ferits, es pugui un instal·lar fredament allí i fer el seu croquis al natural.
És ben possible, tal com diu Iriarte, que el dibuixant es limités, enmig de la ferocitat de la batalla, a prendre uns ràpids apunts «estenogrà-
2. «La imprenta y las imágenes: de la catalogación enciclopédica al “museo visual” de las revistas ilustradas». Al catàleg de l’exposició «Memorias de la mirada», Bernardo Riego, comissari. Fundación Marcelino Botín, Santander, 2001.
3. Vegeu «El acontecimiento y la cultura de la actualidad: en las revistas ilustradas, y en la fotografía, subordinaciones y contaminaciones», a Sous la tente: Récits de guerre et de voyage, París, 1863.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
69
fics», és a dir, com si escrivissin en taquigrafia, i després, en un lloc segur, acabés el seu esbós definitiu que, a continuació —un cop enviat a la redacció—, els gravadors traspassarien a les planxes per reproduir-lo.
Però de totes maneres, com passa en qualsevol altra activitat artística, cada dibuixant tindria la seva manera de fer, i d’arriscar-se, segons la temeritat, la valentia o la imprudència de cada un. A vegades, el dibuixant s’ajudava de la instantània fotogràfica i llavors s’indicava al peu del gravat.
També era destacable el nombre de corresponsals que atreien els conflictes bèl·lics. La Ilustración Española y Americana reproduïa en una de les seves cròniques sobre la tercera guerra carlista, en concret el 30 de maig de 1874, els retrats, entre els quals el de Pellicer, de tretze corresponsals provinents de publicacions d’Espanya i de l’estranger acreditats al bàndol liberal. Per tant, consegüentment caldria també afegir els acreditats de la part carlista.
La Ilustración Española y Americana de Madrid, la publicació emblemàtica de les «il·lustracions» del segle XIX, fou, per la seva importància, la que va permetre a Pellicer, que ja col·laborava amb la revista amb anterioritat, ser corresponsal en dues guerres consecutives (la tercera guerra carlista i la russorturca). La seva bona tasca, que ja havia demostrat anteriorment a La Illustration de París, li obrí a més les portes de les corresponsalies per a Le Monde Illustré i també The Graphic de Londres.
La tercera (i darrera) guerra carlista
Una gran part del segle XIX,a partir de la mort de l’absolutista Ferran VII el 1833, Espanya es va veure ensangonada per les anomenades guerres carlines o carlistes, que començaren els partidaris del pretendent al tron Carles Maria Isidre, fill de Ferran VII —anomenat Carles V pels carlistes—, que el disputaven a l’altra branca borbònica, la dels isabelins o liberals, partidaris d’Isabel II.
La primera guerra carlista es desenvolupà entre 1833 i 1840 i la segona, entre 1846 i 1849, i fou protagonitzada en el bàndol carlista pels generals Zumalacárregui, al País Basc i Navarra en especial, i per Cabrera, a Catalunya i el País Valencià.
La tercera tingué lloc entre 1872 i 1876 i la guspira que la féu esclatar fou el manifest que Don Carles (Carles VII per als carlins) publicà a Suïssa, en el qual reclamava els seus drets a la corona espanyola.4 Un fet destacat fou el nomenament del carlista Díaz de Rada per dirigir les ope-
4. «Cronología sumaria de las guerras carlistas», Destino, núm. 1499: Las guerras carlistas, la historia que sobrevive (V) (30 abril 1966), monogràfic dedicat a les guerres carlistes.
Jordi
70
Artigas i Candela
racions militars, mentre el duc de la Torre era el cap de l’exèrcit liberal (abril de 1872). Els carlistes són derrotats a Oroquieta, mentre les partides de Savalls i Castells s’apoderen del nord del Principat (maig de 1872). Don Carles reconeix els furs de Catalunya, Aragó i València al juny de 1872.
Es produeixen els primers actes de sabotatge dels carlistes: s’aixequen els rails del tren i tallen els fils del telègraf al País Basc i a Catalunya (gener de 1873). Té lloc l’abdicació del rei Amadeu de Savoia, i es proclama la Primera República (febrer de 1873). Victòries carlistes de Metauten i Beramendi (juny de 1873). I Don Carles arriba a Espanya al juliol de 1873.
Al maig de 1874 es produeix l’aixecament de l’assetjament carlí de Bilbao pel general Concha, que mor poc després a la batalla d’Abarzuza. Al juliol, els carlistes conquereixen Conca, i al desembre, a Sagunt, es proclama Alfons XII com a rei. S’inicia la Restauració borbònica. Al febrer de 1875 té lloc la victòria carlista de Lácar i també la batalla de Treviño. El liberal Martínez Campos pren la Seu d’Urgell. Al novembre, amb el pas de Castells, substitut de Savalls, a França acaba la guerra a Catalunya.
Finalment, al febrer de 1876 té lloc la conquesta d’Estella, Navarra, per Primo de Rivera, i la sortida de Carles VII cap a França posa fi a aquesta llarga guerra.
Corresponsal de La Ilustración
Els primers exemplars de La Ilustración Española y Americana, que a partir d’ara citaré com a LIEA, als quals he tingut accés són alguns de 1872 i sols a partir de 1873 he disposat de la col·lecció completa.
El primer de febrer de 1873 comencen les cròniques titulades «La guerra civil en Cataluña y en las Províncias Vascongadas»; el 16 es publiquen uns històrics gravats de la proclamació de la Primera República. El 24 de febrer apareix un gravat sobre la «insurrecció carlista» per il·lustrar «El combate de Montreal en la noche del 9 del corriente», però va signat per Pradilla i Rico.
El 16 d’abril apareix el primer dibuix de Pellicer i Rico. Es tracta d’una escena a l’estació del tren a Barcelona: «Salida de un batallón de cuerpos francos a operaciones contra los carlistas». Per tant, com es veurà, encara que la major part de les cròniques foren fetes al País Basc i Navarra, també n’hi ha del camp de batalla català. D’altra banda, Pellicer era enviat per LIEA a cobrir esdeveniments com els del cantonalisme a Cartagena. Per tant, es devia fer un tip de viatjar en tren, en cotxe de cavalls i, fins i tot, a llom de cavalleries.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
71
El 24 d’abril de 1873 trobem dos gravats de Pellicer, «Ataque de Berga» i «El cura Santa Cruz». Mesos després, el 24 d’octubre, Pellicer demostra ser tan destre en el periodisme escrit com en el dibuixat en l’article «De Madrid a Barcelona, apuntes de viaje», on reproduí una curiosa panoràmica de la Ciutat Comtal des de Montjuïc; itineraris il·lustrats que repetirà el 1874 amb el de «Madrid a Cartagena» i el de «Santander a Bilbao».
La Ilustración, 1874
Encara que Pellicer era el seu corresponsal més destacat, i prestigiós, LIEA no podia cobrir òbviament tots els esdeveniments d’una guerra tan dispersa per quasi tot el territori peninsular. Consegüentment, tenia altres col·laboradors, com Germán Aguirre, que féu els «croquis de defensa construidos en Bilbao» (8 de gener) o els que féu Pellicer, ajudat per Ovejero, sobre croquis d’un testimoni presencial enviats des de Cuba sobre l’«Ataque y defensa de Manzanillo [...]» (15 de gener).
Tot seguit, el 22 i el 30 de gener, es publicava el viatge de Pellicer «De Madrid a Cartagena», tota una aventura ferroviària per tal de cobrir la «insurrección cantonal de Cartagena». El dia 30, a més del dibuix «Cartagena después del sitio», es publicaven sis gravats més de la situació, i, posteriorment, el 8 de febrer es publicaren onze nous croquis.
Però tornem amb Pellicer a la rodalia de Bilbao, ocupat llavors pels carlistes. El 8 de març es publiquen sis gravats i un mapa de la situació militar sota el títol «Acontecimientos militares en las cercanías de Bilbao». I el 15 de març es reproduïen ja els combats del 24 i 25 de febrer centrant-se en el «Combate del 25 de febrero: aspecto general [...]», una «Batería Krupp», «Castro Urdiales», etc.
El 30 de març, sota l’epígraf, com sempre, «Crónica ilustrada de la guerra en el Norte», Pellicer ens descriu escenes com la de la carretera de Somorrostro, l’habitatge del general en cap i l’hospital de sang, l’explosió d’un carro de municions a Somorrostro, així com el de la comissió de Múzquiz per a l’enterrament de les víctimes de l’acció del 25 de febrer.
Sens dubte, una de les «instantànies» més impressionants que he trobat a LIEA és una panoràmica magnífica de 55 × 20 cm, que ocupa dues pàgines, publicada el 8 d’abril de 1874, on Pellicer descriu amb tot luxe de detalls les «acciones de 25, 26 y 27 de marzo delante de San Pedro de Abanto: vista panorámica del campo de batalla», i situa l’acció als voltants del Bilbao assetjat per les tropes liberals.
Finalment, el 15 de maig es publica la «Vista panorámica de la batalla de Galdanos desde Montellano», i un esdeveniment important, el de la
Jordi
Candela 72
Artigas i
presa de Bilbao per l’exèrcit liberal, gravat que posteriorment publicaria La Campana de Gràcia en el monogràfic dedicat a Pellicer amb motiu de la seva mort.5
Del 30 de maig són els retrats de tots els corresponsals acreditats, dels quals ja he parlat, així com el dibuix «La barraca de los periodistas en la Rigada», una barraca feta amb branques, canyes i unes teles, on es reflecteix com el treball dels dibuixants, llavors com ara, era ben poc apreciat.
El 15 de juny es publica «La víspera de la batalla, [...] apunte d’aprés nature tomado por el sr. Pellicer en las cercanías de San Pedro de Abanto, al anochecer del 29 de abril pasado».
La guerra no feia vacances i el 15 de juliol es publicaven sis gravats, entre els quals «El jefe carlista Mendiri en la acción de Monte-Muro». El 30 d’agost es publicaven diverses il·lustracions de Catalunya: «Castillos de Seo de Urgel ocupados por los carlistas» i un parell sobre Sant Joan de les Abadesses i el castell de Montesquiu, a la vegada que s’acompanyaven per un text sobre els «fusilamientos de los prisioneros de la columna Nouvilas».
Durant els mesos de setembre i octubre se simultaniegen els gravats de Pellicer amb els de Juan Meléndez (Puigcerdà), Ricardo Becerro (Vitòria) i Rodríguez Tejero (Laguardia). I el 15 de novembre es publica el reportatge de Pellicer «De Santander a Bilbao», un text il·lustrat amb una pàgina sencera de deu croquis que l’àgil llapis del nostre corresponsal va saber captar: escenes nocturnes com «¡Alto el coche!», les dones que van a buscar aigua a «La fuente de Laredo», un carrer estret de poble a «La calle de la Cruz» (Castro Urdiales), o un soldat intentant fer avançar un cavall al croquis «¡A Bilbao!». Ningú no diria veient aquestes escenes quasi bucòliques que a poca distància la guerra amb les seves crueltats continuava imparable.
L’ètica d’un dibuixant
Durant aquest 2003, en què la guerra està malauradament tant d’actualitat com aquella de fa cent vint-i-set anys que Pellicer retratà, es parla i es torna a parlar de la manipulació de les imatges i de l’ètica o de la deshonestedat dels periodistes al voltant d’un conflicte bèl·lic. Queda clar respecte a Pellicer que ideològicament en els seus començaments estigué a prop de l’anarquisme i després, del republicanisme federal, que mai fou complaent amb la guerra i aquells que les organitzaven i les justificaven. 5. Número extraordinari 1675 (22 juny 1901).
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
73
Artigas i Candela
Només cal comparar els dibuixos de Pellicer, en especial alguns de la guerra russoturca, amb els d’altres corresponals, i veure que no era el seu estil afalagar sentiments tan manipulables com el patriotisme, el militarisme, l’heroïcitat..., perquè simplement retratà l’horror de la guerra tal com era i sense maquillatge. No era qüestió de bons i dolents, era simplement la constatació, el testimoni d’un fracàs de la civilització.
Així ho deia un text signat per P. K. que La Campana de Gràcia publicà en el monogràfic citat, tot respectant l’ortografia de l’època.6 «Era un soldat del llapis, y no l’empleava, com tants altres, per glorificar la guerra y la matansa, sino més aviat pera ferla aburrible, sens més que copiarla directament del natural.»
1876, la fi de la guerra
Aquella esgotadora i absurda guerra civil de liberals contra carlistes s’encaminava cap a la seva fi. Malgrat tot, Pellicer i els altres corresponsals continuaven al peu del canó. El 22 de febrer trobem, com a cada número de LIEA, un reportatge ampli de la «Crónica ilustrada de la guerra». Pellicer dibuixa aquí l’«Ejército de la izquierda» i el «Paso de un convoy por el alto de Urquiola», i vénen retratats els corresponsals del Daily News, el del Handelsblad i el de LIEA
El 8 de març trobem dos gravats de Pellicer sobre la població de Durango; les cròniques se subtitulen ja com les «Últimas etapas de la guerra civil». Pellicer titularà també part de les seves cròniques com els «Horrores de la guerra», títol de ressonàncies «goyesques» que després utilitzarà també a la guerra russoturca. El dia 15 retrata l’«Entrada de S. M. El Rey (Alfons XII) a Estella», mentre a finals de febrer el pretendent carlista Carles VII havia fugit a França.
Un dels darrers reportatges data del 22 de març. Hi apareix l’hospital de sang d’Elgueta, així com uns apunts del natural dels «corresponsales y militares extranjeros agregados al cuartel general del Norte».
El 30 de març de 1876, LIEA anunciava ja la fi de la guerra tot referint-se a l’entrada del rei i de les tropes vencedores a Madrid per celebrar la derrota dels carlistes: «En las páginas 228 y 229 [...] damos otro grabado que figura la llegada de las tropas a Madrid, procedentes del campamento [...]. El sr. Pellicer, autor del dibujo, dedica este a sus amigos y compañeros los corresponsales de la prensa periódica en el ejército del Norte, considerándole como la última correspondencia artística, relativa a la guerra, que dirige a La Ilustración Española y Americana.»
6. 22 de juny de 1901.
Jordi
74
Cap a una altra guerra, la russoturca (1877)
Dos imperis s’enfrontaren en una guerra cruentíssima però «breu», si la comparem amb la tercera guerra carlista; es tractava de la guerra russoturca. El dia 24 d’abril de 1877, Rússia declarava la guerra a Turquia per no accedir aquesta a les exigències d’aquella a favor de la concessió de garanties als cristians de Bulgària. Malgrat aquest argument tan feble que ocultava, està clar, altres ambicions, igual que ara amb d’altres conflictes, s’originà una confrontació internacional en què, a més de l’expansionista imperi tsarista i el decadent imperi otomà, es veieren involucrades l’actual Bulgària i Romania, és a dir, una de tantes guerres de l’anomenat polvorí d’Europa: els Balcans.7
El Diario de Barcelona, en una de les seves informacions del seguiment de la guerra, ens oferia algunes dades interessants sobre ambdós imperis;8 les dades corresponien a 1877. L’imperi de Rússia tenia una superfície de 21.428.176 km2, i hi estaven incloses la Rússia europea, el gran ducat de Finlàndia, la lloctinència del Caucas, Sibèria i l’Àsia central. Tenia una població global de 86.444.639 habitants. El seu exèrcit en temps de guerra constava tan sols a la Rússia europea d’1.358.557 soldats.
Per la seva part, l’imperi de Turquia tenia una superfície de 2.085.596 km2. La seva població era de 23.610.000 habitants, tenint en compte que les restes de l’imperi otomà s’estenien tant per Europa com per Àsia, i a més una sèrie de països o territoris estaven classificats com a països tributaris: el khedivat d’Egipte, el principat de Romania, el principat de Sèrbia i territoris de l’actual Grècia, com Samos i el Mont Athos. L’exèrcit en cas de guerra arribava a uns 113.000 o 116.000 homes.
El ressò internacional de Pellicer
La bona feina feta com a corresponsal de la tercera guerra carlista a LIEA i les àmplies relacions internacionals que ell ja tenia li obriren les portes a altres corresponsalies d’algunes de les millors revistes d’aquell moment, com van ser La Illustration i Le Monde Illustré de París, i The Graphic de Londres, perquè enviés també les cròniques de la guerra russoturca.
Pellicer fou nomenat corresponsal d’informació artística agregat al quarter general del gran duc Nicolau de Rússia, i, al final de la guerra, fou distingit amb la creu de Sant Estanislau. Així, Pellicer difongué els seus dibuixos no sols a LIEA, que cuità a nomenar-lo corresponsal, sinó també per mitja Europa.
7. «Batallas del siglo XIX», La Ilustración Ibérica (28 maig 1898).
8. «Guerra de Oriente. Datos estadísticos sobre Rusia y Turquía», 7 de desembre de 1877.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
75
Artigas i Candela
Un gran amic de Pellicer, l’altre mestre del dibuix, Apel·les Mestres, evocà el corresponsal de guerra en el capítol que li dedicà a l’obra Història viscuda, 9 que després recollí Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) en una altra obra.10
Mestres digué:
[...] testimoni ocular de la guerra civil de 1872 a 76, i més tard de la guerra turco-russa de 1877, ab els centenars de dibuixos, plens de vida i de veritat, qu’enviava dels camps de batalla —a En Pellicer no va ferli mai cap por les bales— va ferse admirar de tota Europa [...].
I en bona fè pasma pensar que aquells dibuixos —tan acabats alguns d’ells, altres traçats ràpidament— eren fets entre els xiulets de les bales i el fum de les bateries, ja en plena acció de guerra, ja en els hospitals de sang, sota les pluges i les nevades, dalt de cavall ben sovint, sobre les runes de poblacions incendiades ont la guerra no ha deixat un sostre ont xoplugarse ni un rosegó de pa per reparar les forces, extraviantse de vegades a fi de guanyar la davantera a un cos d’exèrcit i poder pendre posició convenient per dominar l’acció que té de desenrotllarse al endemà, a riscos de caure en poder d’enemics que —com els baixi-bosuchs— desentenentse de corresponsals, feien els comptes a tot aquell que procedint del campament enemic, tenia la desgracia de caure en llurs mans.
Tornada a les trinxeres
Encara que la guerra russoturca es va declarar a l’abril de 1877, ja al gener d’aquell any es comença parlar a les pàgines de LIEA de la «Cuestión de Oriente», que era com es denominava llavors, i el 22 d’abril amb il·lustracions d’agències s’anuncia que «La guerra estalla entre Rusia y Turquía».
El 15 de maig s’anuncia al costat d’un retrat en la portada de «S. A. I. Alejandro Alejandrovitch (czarevitch) del Imperio ruso», que: «Pronto se hallaran en el teatro de la guerra nuestros corresponsales literarios y artísticos y entonces tendremos notícias directas y exactas de la terrible contienda empeñada entre las dos poderosas naciones rivales Rusia y Turquía.»
Un mes després, el 15 de juny, apareixen ja les cròniques del principal corresponsal literari Enrique Dupuy de Lôme. I el 22 es publica a tota portada el primer dibuix de Pellicer amb el text: «Bukharest [sic] (Rumanía). Entrada del emperador Alejandro II de Rusia, el 8 del corriente (dibujo del Sr. Pellicer nuestro corresponsal artístico en el cuartel general
9. A. MESTRES, «Història viscuda, semblances, anècdotes, records», Barcelona, Salvador Bonavia Llibreter, 1929.
10. «Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista. Padró, Planas, Pellicer», Librería Millà, 1945.
Jordi
76
del ejército ruso del Sud)». En la secció que al llarg de tota la guerra es denominaria «Crónica ilustrada de la guerra de Oriente», es reproduïa una carta de Pellicer: «Hasta ahora soy el único español en el grupo de periodistas y corresponsales artísticos (que asciende a 34, de casi todas las naciones cultas) oficialmente aceptados en el cuartel general del Gran Duque Nicolás. Los lectores del periódico pueden estar seguros de que mis dibujos serán completamente auténticos, fidedignos, fiel representación de la verdad.»
En la seva carta datada a Bucarest el dia 8 afegia que: «Ayer llegué por fin a esta capital, fatigado de haber pasado tres días enteros en un coche de ferro-carril, y uno más en un detestable carruaje de camino.»
El 30 de juny es publicava un gravat del «Paso del Danubio por los rusos». En efecte, set cossos de l’exèrcit rus es disposaven a travessar el Danubi amb l’objectiu d’envair Bulgària. S’enfrontaven, per la part turca, el general Osman Bajà i, per la russa, el general Gurko. El 15 de juliol, aquest s’apoderava d’un estratègic pas dels Balcans: Schipka; en una de les escaramusses, l’exèrcit turc féu una matança de soldats russos. Pellicer dibuixà una esglaiadora imatge on apareixia una pila de caps tallats en un camp, que després reproduiria La Campana en el monogràfic citat.
Un dels episodis més sagnants fou la batalla de Plewna (actualment Pleven, ciutat del nord de Bulgària), que en realitat foren tres, succeïdes entre juliol i setembre de 1877,11 que respectivament foren tres derrotes dels russos, malgrat que la supremacia d’aquests semblava indicar el contrari. Les grans pèrdues humanes —dotze mil homes en un dels atacs a Plewna— i el clamor popular contra la inèpcia dels generals russos feren que el tsar els substituís pel general Totleben, que organitzà un ferm bloqueig a Plewna fins que aquesta plaça caigué el 10 de desembre. Aquest fet, malgrat que hi hagué d’altres episodis bèl·lics, fou decisiu perquè la guerra fos guanyada pels russos.
El 30 d’agost LIEA portava tota la portada dedicada al gravat que, signat per Pellicer, representava una escena de la lluita: «Plewna (Bulgaria). Sangriento episodio de la batalla de 31 de julio: combate en las calles de la población». A la crònica escrita es parla de les irregularitats cronològiques dels enviaments dels dibuixos de Pellicer (devia ser quasi miraculós que els croquis arribessin sencers travessant mitja Europa). I entre d’altres es publicaven el retrat d’«el príncipe ruso Tzertelef», el «paso de Schipka» i un planell de «Tirnova a Schipka».
La incansable activitat de Pellicer es reflecteix per exemple a LIEA del 8 de setembre amb més de quinze dibuixos del nostre corresponsal. A la pàgina 152, hi ha uns «apuntes de Bulgaria», al costat d’un retrat que li
11. «Batallas del siglo XIX», La Ilustración Ibérica (28 maig 1898).
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
77
va fer el seu col·lega Alfredo Perea. En un d’aquests gravats es veu com uns soldats «cacen» unes oques a Jaidel, un poblet turc acabat de ser abandonat pels seus habitants.
Ja he dit com Pellicer no s’acontentava amb les seves cròniques gràfiques, també enviava els relats escrits de la guerra; concretament és interessant el publicat el 30 de setembre, acompanyat per un detallat planell del camp de batalla de Plewna amb les posicions dels exèrcits russoromanès i turc. La «Carta del teatro de la guerra» era datada a Gorni-Student el 22 de setembre. D’aquesta llarga carta trio els següents fragments colpidors:
[...] A los ayes y lamentos de tantos infelices, uníanse los siniestros ruidos de los cascos de granada, y luego los gemidos del moribundo fueron apagados por las voces de mando de los jefes, y vióse a los batallones avanzar silenciosa y resueltamente para empeñar de nuevo la batalla.
El contraste no podía ser más saliente: al lado de las víctimas, de los inutilizados por el rayo de la guerra, millares de combatientes, tranquilos y serenos, iban obedientes y sumisos a buscar una muerte cierta...
Era entonces la hora dispuesta para emprender el ataque general, y los regimientos se pusieron en marcha, impasibles como si asistieran a una parada: perdiéronse de vista y se desvanecieron sus siluetas vagamente en la niebla mientras el redoble no interrumpido de la fusilería y el estruendo infernal de los cañones indicaban que se combatía encarnizadamente; pero nosotros éramos espectadores de una batalla que no veíamos. ¡Tan espesa era la niebla! Recorríamos desorientados de un lado a otro la línea de operaciones, y perplejos e ignorantes de cuanto pasaba, regresamos al anochecer.
Cap a la fi de la guerra
El 8 d’octubre, a la vegada que es parla a la crònica de les baixes i els accidents d’alguns corresponsals de guerra (dels quals Pellicer es lliurà), LIEA publicava dues interessants panoràmiques a tota plana, de 35 × 12 cm. (Recordem la d’Abando de la guerra carlista, on descriu un dels atacs a Plewna, una de les panoràmiques preses del quarter general de l’exèrcit rus i l’altra, de les posicions turques.)
Pellicer no s’oblida de retratar els caps dels dos exèrcits enfrontats, el general Skobeleff, assetjador i perdedor de Plewna, i el «Muchir» de l’exèrcit turc, Osman Pachà, defensor i guanyador de Plewna, però perdedor de la guerra (15 i 30 d’octubre, respectivament).
Com en la guerra anterior, el corresponsal s’ocupa també de deixar testimoni gràfic de la rereguarda, com les escenes compostes per quatre gravats que descriuen el «tren sanitario ofrecido al ejército ruso por
Jordi Artigas
Candela 78
i
S. M. Olga Nicolaievna, reina de Wurtemberg» (30 d’octubre), així com la impressionant escena inclosa dins «Los horrores de la guerra», que plasma l’interior d’una ambulància de la Creu Roja, davant de Plewna (LIEA, 15 de desembre).
És aquest el moment adequat per explicar per què molts d’aquests dibuixos porten dues signatures, una de les quals, com per exemple la d’E. Alba del tren sanitari, corresponia a la del gravador, que passava tan fidelment com podia a la planxa l’original de l’artista, i l’altra era la signatura del dibuixant, ja que encara no s’havia generalitzat la utilització a la premsa del fotogravat, que en reproduir directament l’original esquivava els intermediaris no sempre destres.
El 30 de desembre, quan la guerra ja estava sentenciada, Pellicer publicava a LIEA a tota plana, i com si volgués acomiadar-se tant dels seus lectors com dels companys amb els quals havia conviscut tants mesos, sis vinyetes del «tren y equipo de nuestro corresponsal artístico en el ejército ruso [...]»; aquí es veia com era tractat un corresponsal de primera categoria. Pellicer tenia a la seva disposició un cotxe de quatre cavalls; un cotxer, Alexandre; un cuiner, Jules, i un campament format per una gran tenda de campanya, tauleta de dibuix i altres útils. I no s’oblida tampoc de retratar Ivà, el mosso del cavall, Rubio, el cavall, i, finalment, la seva gossa Diana.
El 8 de gener de 1878, LIEA publica encara una «Crónica de la guerra de Oriente» amb la signatura del corresponsal literari Enrique Dupuy de Lôme, però Pellicer ja havia tornat del tràngol de la guerra, per «desengreixar» i no pas per deixar de treballar; es va retirar a la tranquil·litat del poble aragonès de Montsó per prendre apunts i pintar un oli que es titulava «Las Quintas», tal com deixà dit Apel·les Mestres.12
No trigà gaire, però, a reincorporar-se a la corresponsalia de LIEA, ara per a una tasca molt més agradosa que la d’una guerra, l’Exposició Universal de París de 1878. El 8 de maig, LIEA deia: «Pellicer el constante corresponsal de la Ilustración..., en los campos de batalla y en el noble palenque de la paz, empieza a remitirnos sus primeras impresiones de la Exposición [...].» I el 22 de juliol es publicava a la portada un dibuix del natural, «Cabeza de la estatua colosal de “La Libertad iluminando el mundo” [...]».
El ressò de la tasca del Pellicer corresponsal
La seva experiència com a corresponsal en dues guerres consecutives i el ressò internacional que la seva tasca tingué aixecaren a Catalunya un gran interès, que es plasmà en les conferències que sobre aquest tema 12. «Història viscuda», 1929.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
79
Artigas i Candela
de la guerra donà, i de les quals tinc documentades dues. Malauradament la seva experiència bèl·lica no fou recollida en cap llibre —ara després de més de cent anys encara hi som a temps.
La conferència que féu a l’Ateneu de Barcelona amb el títol «La guerra» és citada per Canibell en el monogràfic que li dedicà la Revista Gràfica l’any de la seva mort:13 «[...] “La guerra”; que es solo un pequeño esbozo de una obra de grandes alientos que la muerte frustró. Están en ella de manifiesto todas las condiciones del autor: escrito con fibra que atrae y sugestiona, anima el trabajo un sentimiento noble, altamente humano, y es imposible leerlo sin abominar de esa gran maldad, vergüenza sin igual de nuestros tiempos, llamada guerra.»
El diari El Diluvio, que com els altres diaris barcelonins havia anat informant de la guerra recent, deia el 18 de desembre de 1877 el següent: «Cediendo a las instancias de algunas personas que deseaban oír de labios del señor Pellicer sus impresiones de la guerra de Oriente, se improvisó anoche en la “Sociedad de Acuarela” una conferencia familiar destinada a satisfacer aquel deseo. El distinguido dibujante, que ha representado en el teatro mismo de la lucha durante algunos meses a nuestro colega “La Ilustración Española y Americana”.»
Deu anys després, el 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona —on Pellicer tingué una important participació—, visità la ciutat el «Panorama Plewna», ara considerat espectacle precinematogràfic, i que precisament va reconstruir en unes dimensions colossals diversos episodis de la batalla/es de Plewna de la guerra russoturca.
El seu autor, però, fou el pintor francès Paul Philippoteaux, de gran èxit en aquell moment, i que havia coincidit amb Pellicer a la redacció de Le Monde Illustré de París, el 1881. Sens dubte, no fou una casualitat ni el fet que existís, ni que vingués a Barcelona, on esdevingué un multitudinari èxit, un panorama dedicat a Plewna, tal com he explicat en dos textos on el lector interessat pot trobar-ne més detalls.14
13. Eudald CANIBELL,«Pellicer escritor», Revista Gràfica, Recuerdo a J. L. Pellicer, Institut Català de les Arts del Llibre, 1901-1902.
14. «El Panorama, un espectacle precinematogràfic. Ara fa cent anys triomfava a Barcelona el Panorama Plewna», Federació Catalana de Cine-Clubs, 1985; «La febre dels Panorames a la Barcelona de la fi del segle XIX», Girona, Fundació Museu del Cinema, 2002.
Jordi
80
Entrada de l’exèrcit llibertador a la vila de Bilbao, sitiada pels carlins. La Campana de Gràcia , 22 de juny de 1901.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
81
82
Jordi Artigas i Candela
Crònica il·lustrada de la guerra al nord a la revista
La Ilustración Española y Americana , 30 de maig de 1874.
dels repòrters fotogràfics actuals
83
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor
Portada de la revista La Ilustración Española y Americana del 22 de juny de 1877.
Portada de la revista La Ilustración Española y Americana del 30 d’agost de 1877.
84
Jordi Artigas i Candela
Crònica il·lustrada de la Guerra d’Orient a la revista La Ilustración Española y Americana del 30 d’agost de 1877.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
85
Apunts de Bulgària i retrat de Pellicer fets per un company corresponsal. La Ilustración Española y Americana, 8 de setembre de 1877.
Jordi
86
Artigas i Candela
Cotxe de cavalls i equip del corresponsal Josep Lluís Pellicer a l’exèrcit rus. La Ilustración Española y Americana, 30 de desembre de 1877.
Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels repòrters fotogràfics actuals
87
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 89-92
Secció oberta
Les activitats de regulació de la TV a Espanya1 per Ferran Tomàs i Olalla
Doctor en comunicació audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra
1. Les activitats de regulació de la TV a Espanya, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual, 2003, tesi doctoral.
Les activitats de regulació de la TV a Espanya
89
La tesi tracta sobretot de les autoritats de la regulació de la televisió. Això és important perquè és precisament la gràcia o l’interès d’aquesta tesi. Era la primera vegada que es feia un estudi sistemàtic d’aquestes autoritats en el sistema audiovisual. Seré molt breu, no faré una presentació total de la tesi, primer per estalviar aquesta experiència a algun membre del tribunal aquí present, i després perquè m’agradaria, tenint en compte les polítiques audiovisuals, lligar-ho una mica amb el subjecte d’avui. El marc teòric en què vaig fer la tesi és el de les polítiques de comunicació política audiovisual. Això té sentit en les jornades d’avui perquè ho inscric en el marc teòric, que Joan Manel Tresserras ha defensat, que després del període de liberalització de telecomunicacions, primer, i després de l’audiovisual, a partir dels anys vuitanta, l’única sortida possible, i amb això coincideixo amb ell, l’única sortida possible per fer un sistema de comunicacions mínimament democràtic és la tornada amb força de les polítiques públiques. En aquest sentit estic totalment d’acord amb ell, i la meva tesi se centra en una cosa molt concreta de la intervenció pública, que són les autoritats de regulació. Les autoritats de regulació són les que regulen el sistema audiovisual, la intervenció de la política en el sector públic, en la televisió. Per a mi les polítiques audiovisuals no són neutres, darrere hi ha un partit, un model, una orientació política que respon afortunadament a la voluntat popular. Però darrere de cada política audiovisual hi ha uns continguts polítics que no podem deixar de costat. Això, a la tesi, és una cosa que em va passar bastant, perquè vaig veure que el sistema regulador no és més que un producte del nostre sistema polític. Llavors la meva tesi es va cenyir a les autoritats que representen aquest sistema polític. La meva hipòtesi era que existia, evidentment, una disfunció entre el sistema regulador i les autoritats i la realitat. Tothom es queixa que la televisió no compleix les funcions que té encarregades per la llei. Tothom es queixa que les autoritats actuals no executen totes les funcions que tenen assignades. L’altra constatació era que no existien unes autoritats, normes, instruments. La tercera hipòtesi era que la disfunció entre les funcions que tenia encarregades feien raó en la natura pròpia de les autoritats. Els objectius que em vaig marcar eren en primer lloc fugir, sortir, del repte administratiu, perquè tot el que s’havia fet sobre la regulació audiovisual venia de la part del repte administratiu, la meva tradició ve de les polítiques de comunicació, i el primer objectiu era fugir d’això, respectar-ho tot des d’un punt de vista de la comunicació en la vida social i en tota la societat. Per tant el primer treball va ser delimitar totes les autoritats —n’hi ha moltes i no era fàcil saber quines autoritats tenen un pes o tenen poder per regular en l’audiovisual. La segona prova era la idiosincràsia de cada autoritat en la relació amb l’autoritat: què és el que realment feien? Això vol dir un treball de camp de tot el que fan, i finalment esbrinar tots els mecanismes que provoquen que aquestes autoritats no facin el que haurien de fer. Com un objectiu molt llunyà estava facilitar les bases d’una
Ferran
90
Tomàs i Olalla
revolució audiovisual. Aquesta tesi va començar abans de la formació del CAC. Una d’aquestes experiències es va utilitzar per a la formació del CAC i espero que serveixi per posar les bases de la futura autoritat de regulació audiovisual per a tot l’Estat. La metodologia va ser molt senzilla: primer, delimitar el concepte de regulació, cosa que ja va ser bastant complicada perquè és un concepte que utilitzem, però que no està definit ni a les lleis, ni conceptualment. Després vaig delimitar les funcions de cada una d’aquestes autoritats, que tampoc s’havia fet mai, separar el que era una funció d’administració, de control, de reglamentació, fins i tot de judici, i després el gran treball de l’obra és l’anàlisi descriptiva de la realitat d’aquestes autoritats. L’originalitat de la tesi és que per primera vegada s’estudien les autoritats per autoritats, és a dir, l’autoritat audiovisual és l’eix del treball d’estudi. Fins ara, tot el que s’havia publicat eren estudis de la televisió digital, la TV terrenal, la TV per cable, la TV a Catalunya, la TV local etc., però mai s’havia fet un estudi sistemàtic de l’autoritat. El que m’interessava és que al final de la tesi tothom sabés les competències i quin poder té per exemple el Govern autonòmic en la TV, el poder municipal en l’Administració espanyola, etc. Aquesta és la gran aportació que es fa en la meva tesi, aquest estudi sistemàtic. L’estructura és un estudi de totes les autoritats executives, que vol dir des del Govern estatal fins a tots els poders autonòmics i els governs municipals; després totes les administracions un altre cop en els àmbits estatal, autonòmic i municipal. Totes les noves administracions independents com podrien ser la Comissió Nacional de Valors, o la CMT, per exemple, i totes les autoritats administratives consultives. Després hi ha totes les autoritats parlamentàries, siguin directes o indirectes. Directes poden ser el Parlament i les comissions de control, i les indirectes poden ser els consells d’administració de les televisions públiques. La següent part és sobre noves autoritats audiovisuals que van néixer durant el període de redacció de la tesi, que va ser el CAC i el Consell Audiovisual de Navarra, i finalment les autoritats electorals. La conclusió de la tesi va ser molt senzilla, i evidentment estava prevista ja en la hipòtesi; demostrava la intervenció política en l’activitat de les institucions de regulació. Al final el que vaig deduir és que en les institucions públiques de regulació hi havia una disfunció, perquè la intrusió de la part política els obligava moltes vegades per la seva pròpia natura. Perquè a l’hora de fer les lleis que es feien en aquestes institucions, es fan d’una manera que queden venudes directament a la intervenció política. És aquesta intervenció, per exemple, el que produïa la paradoxa que les autoritats no compleixin les funcions que tenien assignades. Tot el treball de la tesi és simplement descobrir els mecanismes i les utilitats que existeixen des de, per exemple, sanitat, que té una competència sobre els anuncis publicitaris, la Direcció General de Trànsit, que té competència sobre la publicitat, de l’automòbil, fins a tots els consells municipals, en cada una d’aquestes noranta i escaig autoritats que estan analitzades, quins me-
Les activitats de regulació de la TV a Espanya
91
canismes fan que funcionin, que no funcionin i d’on depenen. La relació en aquesta Jornada és que la intervenció pública és necessària per definir un espai públic, un espai de comunicació públic mínimament democràtic, però hem de parar molta atenció per veure com dissenyem aquesta intervenció pública, perquè es pot convertir en una intervenció política que està directament relacionada amb els mateixos instruments econòmics que intenten fer l’espai de comunicació. És a dir: intervenció pública sí, però amb atenció, buscar un sistema que era l’objectiu d’aquesta tesi, que aquesta intervenció pública no es converteixi en una intervenció partidista, que és molt diferent. La prova és que fins avui dia tota la regulació audiovisual i l’execució que en fan les autoritats reguladores es fa a partir d’un principi d’intervenció política, en el sentit partidista, i no pública. La tesi era crepuscular perquè és la fi d’una etapa que comença amb la redacció de l’estatut de radiotelevisió. Això està mort. El passeig audiovisual d’avui no té res a veure amb el moment en què es va fer l’estatut de radiotelevisió, que emmarca tota la resta de la regulació i l’únic que vol, a partir d’aquest estudi, de tots aquests errors, d’aquestes autoritats, és posar les bases del que hauria de ser una nova autoritat reguladora que, insisteixo, hauria de ser pública més que partidista. L’objecte de la tesi ha estat esbossar per què una intervenció pública a partir de les autoritats de regulació es pot convertir en una intervenció política, que és molt diferent. I això és la síntesi i l’objectiu de la tesi.
92
Ferran Tomàs i Olalla
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 93-97
Secció oberta
Mirador (1929-1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país1
per Carles Singla i Casellas
Professor de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra
1. Mirador (1929-1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual, 2003, tesi doctoral.
Mirador (1929-1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país
93
Es tracta d’una tesi, dirigida pel professor Josep Maria Casasús, que es pot situar en l’àmbit de la història del periodisme. L’objecte és el setmanari Mirador, que es va publicar a Barcelona entre 1929 i 1937, en dues etapes. La més coneguda dura de gener de 1929 a agost de 1936. A la segona, la revista, com tantes altres publicacions de l’època, va ser requisada per les forces polítiques que havien aconseguit el control de la situació en aquell moment, en aquest cas el PSUC. De fet, no es pot parlar d’una requisa física, ja que Mirador no tenia infraestructures —locals o impremta—, sinó que va ser una confiscació de la capçalera, que va continuar apareixent fins al juny de 1937, quan va desaparèixer definitivament.
Mirador va ser fundat per Amadeu Hurtado, advocat i polític, que va ser diputat en diverses ocasions i conseller sense cartera en el primer Govern Macià de la Generalitat. El primer director de la publicació va ser Manuel Brunet, un periodista de llarga trajectòria que va continuar després en el setmanari Destino. A Brunet el va succeir en la direcció Just Cabot, no tan conegut, tot i que en els últims anys la seva figura ha experimentat un cert reconeixement. El punt àlgid de la trajectòria de Cabot com a periodista va ser justament al capdavant de Mirador. Després, durant la guerra es va exiliar a París i ja no va tornar; es va dedicar a la seva gran passió que era la bibliofília.
Per les pàgines de Mirador van passar periodistes molt coneguts, com Josep Maria de Sagarra —hi tenia una columna setmanal, «L’Aperitiu», que després es va recollir en llibre—, Sebastià Gasch, Rafael Tasis, Josep Palau, Joan Cortés i Vidal i, amb intervencions més puntuals i no tan extenses, altres personatges destacats de la literatura i del periodisme. Per exemple, Mercè Rodoreda, que hi publica algunes entrevistes, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que signa articles i reportatges, Joan Teixidor, Ignasi Agustí o Martí de Riquer, aquest principalment amb articles de divulgació sobre la història de la literatura.
La hipòtesi principal de la tesi és que Mirador suposa la introducció en el periodisme català d’un nou model de periòdic que trenca amb el doctrinarisme preponderant fins a aquell moment, és a dir, amb la voluntat dels periòdics de convèncer el lector. El que es proposa Mirador no és tant convèncer com orientar. És un model d’orientació cultural, perquè l’accent es posa molt en aquest àmbit en el cas de Mirador, però també política i social. Val a dir que no és un model que sorgeixi del no-res, sinó que senzillament es copia d’antecedents francesos, particularment de tres revistes molt conegudes en aquell moment, Candide, Les Nouvelles Literaires i Gringoire, que a la França dels anys 1920 i 1930 van arribar a assolir tiratges fabulosos amb centenars de milers d’exemplars.
Mirador adapta aquest model que, traslladat al context català del moment, es caracteritza per fugir del doctrinarisme i pel propòsit molt
94
Carles Singla i Casellas
ferm i anunciat clarament de contribuir a la millora de la societat general. Aquest n’és el gran objectiu, però no s’hi vol arribar a través de la doctrina o de l’argumentació.
Així, a Mirador es dóna un canvi en la utilització dels gèneres periodístics, amb un paper més protagonista per als gèneres interpretatius i en particular el reportatge i l’anàlisi, tot i que es manté una presència important dels gèneres argumentatius, sobretot la crítica, en l’àmbit de la cultura. Això es combina amb una estructura en seccions molt rígida, i una presentació dels continguts també molt ordenada. Una altra particularitat de Mirador és l’interès per anar més enllà del límit que suposen les seves pàgines, cosa que s’aconsegueix amb l’organització d’una sèrie d’activitats extraperiodístiques. D’aquestes, que en general obtenen un cert ressò en el seu moment, les que han deixat una petjada més profunda són les «Sessions Mirador» de cinema, però n’hi ha d’altres, com ara concursos per votació popular, en algun moment amb un cert component irònic. Així, en plena dictadura de Primo de Rivera organitzen una votació democràtica per escollir l’obra de teatre que més ha agradat al públic al llarg de la temporada. En un altre moment fan una petita experiència multimèdia consistent a fer un programa setmanal de ràdio basat en els continguts i els col·laboradors habituals de Mirador
La metodologia utilitzada a la tesi està basada sobretot en l’anàlisi de contingut, i segueix principalment el model que proposa Jacques Kayser al llibre Le Quotidien Français i el treball de Joan Manel Tresserras en la seva tesi sobre D’Ací i d’Allà. En aquest sentit, hi ha la mateixa tria que va fer aquest darrer per l’exhaustivitat, és a dir, no s’analitza una selecció de números o d’articles, sinó que es fa un buidatge complet de la publicació.
Per fer això va caldre construir una base de dades considerablement gran fent una fitxa per a cadascuna de les unitats redaccionals de Mirador —una fitxa per a cada article o cada informació—. Aquesta base de dades, un cop buidats els 424 números de Mirador que es van publicar, té disset mil fitxes, cosa que la va convertir en un petit monstre laboriós de crear i complicat de tractar, sobretot perquè comportava el risc de limitar-se a una anàlisi molt quantitativa basada en xifres i estadístiques.
Per sort, tenir tot el contingut de Mirador buidat i indexat obria la porta a fer una anàlisi de tipus crític sobre els continguts dels setmanaris. Utilitzant el criteri d’ordenació per temes era molt fàcil reconstruir la línia del discurs sobre una determinada qüestió en un període concret o bé a càrrec d’un autor precís. Les mateixes fitxes van permetre reconstruir amb facilitat una relació de les activitats extraperiodístiques que es van fer i del ressò que cada una d’aquestes va obtenir en el seu moment.
La tesi fuig del que seria una biografia convencional del periòdic, que semblava que no tenia massa sentit perquè no aportava gran cosa de
Mirador (1929-1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país
95
nou ni tampoc era gaire viable, ja que els arxius de tot el que tenia a veure amb l’administració del periòdic es van perdre durant la guerra. Els col·laboradors supervivents —que en començar a treballar encara eren uns quants, però lamentablement molts d’ells ens han anat deixant al llarg d’aquests anys— havien tingut un paper molt limitat i constituïen una font complementària molt interessant però que de cap manera podia donar peu per si sola a una biografia.
Així, l’anàlisi quantitativa es basa en primer lloc en els gèneres periodístics i les estructures amb què el mitjà transmet la seva cosmovisió, la visió del món, i, en segon lloc, en els temes. Pel que fa a aquests, se n’avalua tant el tractament com la presència. La quantificació permet, per exemple, constatar que aquest setmanari que se subtitula «de Literatura, Art i Política», en realitat el que més tracta són temes socials, de societat en un sentit ampli.
Pel que fa a l’anàlisi dels continguts, en la tesi s’hi entra en detall, però podem apuntar alguns elements destacats. Per exemple, Mirador parla bastant i de forma molt clara de la seva missió, del que s’ha proposat ser en el món i que és aquest objectiu ambiciós de millora de la societat en tots els seus aspectes. És una meta que va lligada, en certa manera, a una funció didàctica. En política hi ha uns valors que són permanents —defensa de la democràcia, del catalanisme—, al costat d’unes preses de posició política més conjunturals. En una primera època hi ha molta proximitat a Acció Catalana, sobretot en determinats moments; més endavant s’adopta una posició molt més neutral, i a la segona època es deriva cap a la militància marxista pròpia del PSUC. En l’àmbit de la societat hi ha una forta defensa de les formes de cohesió social que es dóna, per exemple, a través de personatges que són presentats com models a seguir o també a través de la crítica, a vegades molt incisiva i divertida, de comportaments que es consideren impropis. Aquesta crítica es troba sobretot en una secció que també ha deixat una certa petjada a la memòria històrica, «Mirador Indiscret», l’epígraf que reunia setmanalment a la portada tota una sèrie de xafarderies. En el mateix àmbit es troba també el tractament de problemes socials com la immigració —amb els famosos reportatges sobre el «Transmiserià», de Carles Sentís— o com la pobresa, entre d’altres problemes.
Sobre les qüestions de cultura, el discurs s’orienta cap a la defensa de productes culturals autòctons, lògicament en els camps en què hi ha producció. En altres, com en el cinema, hi ha intents, per exemple quan es produeix el primer llargmetratge parlat en català, l’adaptació d’El Cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, que dirigeix Domènec Pruna. Hi ha molta informació del rodatge i fins i tot un dels crítics del setmanari, Sebastià Gasch, hi té un paper de figurant, però vistos els resultats cinematogràfics, ho deixen córrer. En altres camps, com la literatura o el teatre, és on aquesta defensa de la producció autòctona és
96
Carles Singla i Casellas
més intensa. En aquest sentit, es fa un ús curiós del criteri lingüístic. Hi ha una discriminació lingüística molt clara sobretot en teatre. Les obres que s’estrenen en català a Barcelona són objecte de seguiment, mentre que al teatre comercial estrenat en castellà només se li fa algun tipus de cas molt puntualment. En canvi, en el cinema aquest criteri no s’aplica ja que si s’apliqués, senzillament ja no hi hauria informació del cinema perquè tot s’estrenava intertitulat —els rètols de les pel·lícules mudes— o doblat en castellà.
Un altre tret distintiu del discurs de Mirador en l’àmbit cultural és una obertura de criteris molt gran, que li permet tractar amb igual rigor i el mateix interès productes molt avantguardistes i altres amb una vocació molt popular, com el circ. Per exemple, l’estrena d’Un chien andalou a Barcelona té lloc en una de les sessions organitzades per Mirador. En el terreny de les arts plàstiques es tracta amb igual atenció les últimes coses que estan fent Dalí, Picasso o Miró que els pintors de les generacions anteriors —per exemple modernistes, com Rusiñol o Casas— que encara estan en actiu. En el cas de les arts escèniques se segueix tant el teatre convencional com la dansa, el flamenc, el circ.
La conclusió és que, efectivament, Mirador implanta per primer cop aquest model tot i que no sempre el segueix rigorosament. En determinats moments, per exemple, després de la victòria d’Esquerra Republicana a les eleccions de 1932 al Parlament de Catalunya, es recuperen una mica unes tendències més doctrinalistes, amb un enfrontament molt fort contra la política del Govern de la Generalitat. Aquesta posició se suavitza després de la mort de Macià, quan Companys forma un govern en què entren altres partits, entre els quals Acció Catalana. Aleshores Mirador adopta una posició política molt més neutral i retorna a aquesta tendència més interpretativa i menys doctrinalista.
El model va tenir una continuïtat molt clara després de la desaparició de Mirador.El primer continuador va ser Meridià, un setmanari que va sortir durant la guerra, i el seguidor més clar del model és Destino. És coneguda l’anècdota que, els primers anys de la postguerra, hi havia persones que quan compraven aquest setmanari al quiosc deien «Doni’m Mirador», i, de fet, part de l’equip periodístic de Destino eren originàriament col·laboradors o redactors de Mirador
Mirador (1929-1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país
97
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 99-111
Secció oberta
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
per Jaume Guillamet i Lloveras
Catedràtic de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
99
Jaume Guillamet i Lloveras
Aquest text correspon a una conferència pronunciada per l’autor amb motiu de la Conferència 2002 de l’Associació Internacional d’Estudis de la Comunicació (IAMCR-AIERI-AIECS), celebrada a Barcelona, organitzada per l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El dia 24 de juliol, en ocasió dels atemptats recents de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, es va dur a terme una sessió titulada Tres 11 de setembre en la història de la comunicació, organitzada conjuntament per la Secció d’Història de l’AIECS i l’Associació d’Historiadors de la Comunicació Social, celebrada a la Universitat Pompeu Fabra, amb la col·laboració de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’aportació catalana fou a càrrec de Jaume Guillamet, amb el títol d’«11 de setembre de 1714: “la fi de la nació catalana”. Un conflicte internacional en el temps de les gasetes».
1.Introducció
A primera hora de la tarda de l’11 de setembre de 2001, de seguida de conèixer els atemptats terroristes esdevinguts a Nova York, es van suspendre a Barcelona i altres poblacions els actes oficials de celebració de la festa coneguda com la Diada Nacional de Catalunya.
Les celebracions catalanes del dia 11 de setembre evoquen uns fets de 1714, fa quasi tres-cents anys: el final de l’heroica resistència de la ciutat de Barcelona davant de les tropes franceses i espanyoles del rei Felip V de Borbó, que ocuparen finalment la ciutat en aquest dia que simbolitza «la fi de la nació catalana», en expressió d’un historiador.1
La data de l’11 de setembre de 1714 marca la fi de l’antiga independència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó. El comte de Barcelona va ser des del segle XII rei d’Aragó, com a titular d’una monarquia que agrupava el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca i València. La unió de les corones d’Aragó i Castella, al segle XV, va mantenir el respecte de les institucions i legislacions corresponents, fins al final de la Guerra de Successió (1702-1714), en què Espanya fou per primer cop sotmesa a la unificació i centralització política d’acord amb el model francès de la monarquia absoluta.
La data de l’11 de setembre de 1714 és, també, la referència inicial del ressorgiment polític i social de l’autonomia de Catalunya en la història moderna i contemporània.
La sala on aquest matí ens trobem correspon a la línia de la muralla sud d’aquella Barcelona. Molt a prop d’aquí, en el subsòl de l’antic
100 1. SalvadorSANPEREY MIQUEL, Fin de la nación catalana, Barcelona, 1905.
mercat central del Born, s’han descobert les ruïnes intactes d’un barri que va haver de ser destruït pels seus propis habitants al final d’aquella guerra.
2.Guerra entre potències
L’11 de setembre de 1714 és el final d’una guerra de successió al tron d’Espanya —el seu guanyador és el primer avantpassat dinàstic de l’actual rei—, però és sobretot la torna d’una guerra entre les grans potències mundials del segle XVIII:
— La monarquia hispànica és la potència decadent, malgrat ser l’imperi més gran del món conegut, gràcies a les seves possessions a Amèrica, un continent encara nou i en gran part desconegut.
França i Anglaterra són les noves potències emergents que volen controlar la successió espanyola.
— A la mort sense descendents de Carles II, el darrer monarca de la dinastia dels Àustria, la corona d’Espanya és per a un nét de Lluís XIV, «el rei sol»: Felip d’Anjou, que esdevé Felip V de Castella i Felip IV de Catalunya i Aragó. Reuneix les Corts catalanes a Barcelona (1701-1702), després de contraure matrimoni a la vila fronterera de Figueres.
— Anglaterra no vol que l’imperi espanyol caigui sota la influència francesa i dóna suport a les aspiracions de Carles d’Àustria, germà petit de l’emperador del centre i est d’Europa, en una coalició internacional que inclou Holanda, formada l’any 1702.
— La guerra comença el 1702, Carles III fa un primer setge i bombardeig de Barcelona el 1704 i un segon i definitiu el 1705, després del qual hi reuneix les Corts catalanes i hi posa la seva capital de guerra.
— La Corona d’Aragó, encapçalada per Catalunya, fa costat a Carles III, tot i haver acceptat inicialment el regnat de Felip V i haver-ne obtingut concessions avantatjosos en les reunions de Corts.
— La conversió de Carles en emperador d’Àustria i Hongria, a la mort del seu germà Josep (1711), fa canviar d’opinió a Anglaterra i, des de 1712, els catalans queden finalment abandonats a la seva sort.
— Des de juliol de 1713, en què marxen les últimes tropes imperials, fins al dia 11 de setembre de 1714, Barcelona resisteix amb les seves úniques forces el setge borbònic. Després, Felip V suprimeix les institucions polítiques de Catalunya i de la Corona d’Aragó, que sotmet a un règim centralista i uniforme, segons les lleis de Castella.
La Guerra de Successió fou també «un sagnant conflicte civil», ja que castellans, andalusos, gallecs i bascos s’alinearen decididament amb Fe-
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
101
Guillamet i Lloveras
lip V, mentre que «catalans, valencians, aragonesos i mallorquins» ho feien amb l’arxiduc Carles.2
3.El temps de les gasetes
La publicació de periòdics havia estat molt irregular durant el segle XVII i en aquests primers anys del segle XVIII hom assisteix a novetats molt importants, que no es poden deslligar del desenvolupament de la Guerra de Successió.
És el temps de les gasetes, periòdics oficials que tenen l’exclusiva de les notícies i militars, excepte a Anglaterra, on la derogació de la «licensing act» (1695) estableix per primera vegada a Europa un règim de llibertat d’impremta que permetrà el desenvolupament lliure de la premsa.
Els ritmes i intensitats diferents amb què les primeres modalitats de la premsa informativa s’estaven desplegant a Europa expliquen aquestes diferències. Des que els anys 1605 i 1609 havien aparegut els primers periòdics setmanals a Estrasburg i Wolfenbuttel —fins al 1694 no es coneix un periòdic aparegut a Boston, encara colònia britànica a Amèrica del Nord—, els governs reservaven la publicació de les notícies polítiques i militars per a les gasetes oficials i limitaven l’autorització de periòdics a publicacions culturals, sotmeses a censura.
A la monarquia espanyola tot just el 1696 es publica setmanalment —i des de 1697 amb aquest nom— la Gaceta de Madrid, que tenia un primer precedent mensual de 1661. Segueix el model de la Gazette de Renaudot, des de 1631 instrument principal d’una poderosa premsa d’Estat característica de la Il·lustració francesa. El fraccionament polític d’Alemanya havia afavorit una intensa publicació de gasetes setmanals als diversos estats i l’aparició, molt aviat, dels bisetmanaris, trisetmanaris, quadrisetmanaris i, fins i tot, diaris a la ciutat de Leipzig (16601665), també sotmesos a l’autorització i la censura dels diversos poders territorials. A Anglaterra, la supressió definitiva de la censura i de l’autorització prèvia de periòdics, el 1695, acabava de donar un fort impuls al primer desenvolupament de la premsa política i informativa.
Les primeres passes de la premsa a la monarquia espanyola són tardanes i s’havien produït a Catalunya, durant els anys d’adhesió voluntària a la monarquia francesa de Lluís XIII, en ocasió de l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652-1659), tan ben estudiada per John Elliot.3 Al costat de la traducció al català i al castellà de nombrosos exemplars de la Gazette fran-
2. Ricardo GARCÍA CÁRCEL, Felipe V y los españoles. Una visión periférica del problema de España, Barcelona, 2002, p. 55-113.
3. J. H. ELLIOT, La revolta catalana, 1598-1640: Un estudi sobre la decadència d’Espanya, Barcelona, 1966; La rebelión de los catalanes (1698-1640), Madrid, 1986.
Jaume
102
cesa, de les Nouvelles ordinaires des divers endroits i d’altres relacions i fulls de notícies procedents sobretot de París, hi ha almenys un cas que revela un projecte de periodicitat setmanal: la Gazeta (1641), de l’impressor Jaume Romeu, traducció al català de la de la cort francesa, que ha estat considerada com la primera publicació periòdica a Catalunya i, de retruc, a Espanya.4
Fins a l’11 de setembre de 1714 —amb l’excepció d’un edicte restrictiu de 1621 i de la llicència establerta durant l’annexió a França des de 1640—, no va ser necessària cap llicència «pera estampar llibres o fulls volants a Catalunya, sempre entenent en cosas no religiosas, que en aquesta hi era pel demunt la vigilància y espurgació, mes no l’ permís y llicencia estipulada, del Tribunal de la Inquisició, y abans que ell encara una vella constitució de Catalunya prohibint disputar los dogmas de la Fé católica», com ha explicat el primer historiador del periodisme català, Josep Pella i Forgas.5
Durant els segles XVI i XVII, els impressors de Barcelona havien gaudit de més llibertat que els de les ciutats dependents del Consell de Castella, on Felip II havia endurit el 1558 les disposicions dels Reis Catòlics de 1502, que consideraven estrangers els impresos editats a la Corona d’Aragó i a Navarra. Per les mateixes dates, les Corts catalanes havien convidat, el 1542, «los Estampers en estampar molts llibres en lo Principat de Cathalunya y Comtats de Roselló y Cerdanya».
Dins d’aquesta «llibertat catalana» d’impremta, es pot parlar de l’existència documentada i continuada de fulls periòdics setmanals de notícies a Barcelona des de 1684, entre els quals destaquen tres sèries de Noticias Generales de Europa venidas a Barcelona pels correus de Flandes (1684-1702), Itàlia (1684-1690) i França. L’impressor de moltes d’aquestes és Rafael Figueró, a qui Carles III atorgarà el 1706 un privilegi reial per a l’edició de la Gazeta de Barcelona, que serà l’òrgan oficial del pretendent fins al 1712 i, fins a l’agost de 1714, de la defensa de Barcelona.
La Guerra de Successió té un efecte principal en la primera evolució de la premsa a Espanya: confirmar l’adopció del model francès de premsa informativa d’Estat en règim de privilegi i monopoli. Felip V dóna l’impuls definitiu a la Gaceta de Madrid, en confirmar a Juan de Goyeneche el privilegi d’impressió (1701), amb un text que posa de relleu «l’interès del rei per conservar el monopoli informatiu sobre qüestions polítiques»,6 i Car-
4. Paul J. GUINARD, La presse espagnole de 1737 a 1791: Formation et signification d’un genre, París, Centre de Recherches Hispaniques, 1973, p. 111-112; María Dolores SÁIZ, Historia del periodismo en España. I: Los orígenes. El siglo XVIII, Madrid, Alianza Universidad, 1983, p. 42-46; Henry SCHULTE, The Spanish Press, 1470-1966, Urbana, 1968, p. 74. Vegeu també Jaume GUILLAMET, Els orígens de la premsa a Catalunya: Catàleg de periòdics antics (16411833), Arxiu Històric de la Ciutat, Arxiu Municipal de Barcelona, 2003.
5. J. PELLAI FORGAS,1879, p. 26-37.
6. M. D. SÁIZ, 1983, p. 47-70. Per a més informació, J. PÉREZDE GUZMÁN, Bosquejo histórico-documental de la Gazeta de Madrid: Escrito al entrar en el IV siglo de su existencia y para solemnizar la declaración de la mayoriedad del Rey Don Alfonso XIII, Madrid, Imprenta sucesora de M. de Minuesa de los Ríos, 1902, p. 70-71.
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
103
Jaume Guillamet i Lloveras
les III crea en les mateixes condicions la Gazeta de Barcelona, a càrrec de l’impressor reial Rafael Figueró (1706).7
L’interès per les notícies procedents de França i el compromís d’Anglaterra en la guerra d’Espanya tenen també relació amb l’aparició a Londres del que és considerat el primer diari anglès, el Daily Courant (1702-1735). Publicat per Samuel Bucley —«un empresari perspicaç i oportunista»—,8 tot i ser considerat com «fonamentalment una gaseta, amb molt poc de la mena de material que avui trobem en un diari», fa present per primera vegada aquella distinció entre fets i comentaris que tant ha caracteritzat el periodisme anglosaxó.9 Com a més avançada, la premsa anglesa serà la més dinàmica en el tractament de la guerra. El 1712 a Londres hi ha deu periòdics, que sumen una difusió estimada en quaranta mil exemplars.10
4.La
Gazeta de Barcelona i Diario del Sitio de Barcelona
La principal casa impressora de Barcelona durant la guerra és la de Rafael Figueró, pare i fill, que reben el 2 de gener de 1706 el privilegi reial per a tota mena d’edicions informatives, però que ja el 1704 signaven les seves edicions com a impressors reials. El mateix Carles III reconeix els serveis prestats des de quaranta anys enrere a tots els seus avantpassats en el tron, inclosos els primers anys de regnat de Felip V, en els següents termes: «como también durante el tiempo de la ilegitima intrusion del Duque de Anjou, en el qual se mostraron con la enteresa correspondiente a la fidelidad devia professarnos».11 Com els altres deu impressors co-
7. J. GUILLAMET,2003, p 35-38 i 332-333.
8. Anthony SMITH, The Newspaper: An International History, Londres, Thames and Hudson, 1979, p. 52-53.
9. Ídem: Bucley anuncia en el primer número la seva intenció de «donar notícies, donar-les diàriament i de manera imparcial», en els anys que la premsa política d’opinió també creix de manera ràpida i intensa. El mateix Smith a George BOYCE, JameCURRAN i Pauline VINGATE [ed.], Newspaper History, from the seventeenth century to the present day, Londres, Constable i Califòrnia, Sage Publications, 1978, p. 159, reprodueix el text del primer número on el diari afirma que «només publicarà els fets, suposant que l’altra gent és capaç de fer les reflexions per si mateixa».
10. George WEILL, El periódico: Orígenes, evolución y función de la prensa periódica, Mèxic, Uteha, 1994, p. 42-48. L’original francès d’aquesta obra és de 1938.
11. L’any 1701, Figueró publica successivament dues relacions del viatge des de França del nou rei Felip V i del seu casament a Figueres: «Noticia venida a Barcelona por correo extraordinario a 1 de Febrero 1701 en que se prosigue la real jornada del Rey nuestro Señor Don Felipe Quinto (que Dios guarde) y se refieren las públicas Demonstraciones de Alegria, que se executaron en la Corte de Madrid Miércoles 26 de Enero de este presente Año, por el feliz anuncio de la llegada a Irún de su Magestad Católica», de quatre pàgines; «Relacion sucinta del feliz arribo a Barcelona de los Serenisimos Don Felipe de Borbon y Doña Maria Luisa Gabriela de Saboya, Monarcas de las Españas, nuestros Reyes y Señores (que el Cielo guarde y prospere) y de sus reales bodas; descrivese como en epilogo la festiva pompa con que fueron festejados Sus Magestades por la fidelidad y amor de los catalanes con la sagrada circunstancia de averse hecho la translacion del incorrupto cuerpo del glorioso Arçobispo de Tarragona, hijo y Obispo de Barcelona, San Oleguer», de vint-i-quatre pàgines.
104
neguts de Barcelona durant aquests anys,12 els Figueró editaren tota mena de fulletons i fulls informatius, però destaquen tant pel gran nombre dels primers com per la funció oficial assumida en els segons.
Rafael Figueró —de qui Pella i Forgas parla com a «renomat editor de Barcelona que per sas impressions á las mellors de Venecia y Lió igualava»—13 serà el principal impressor d’aquests anys, tant pel que fa a les relacions oficials de les distintes batalles, com amb la creació de la primera Gazeta de Barcelona. És probable que Pella i Forgas es refereixi a Rafael Figueró fill —nascut el 1669 de la unió de Rafael Figueró pare i la filla del també impressor Jolís—, que de jove havia fet un llarg viatge de formació per l’estranger i va incorporar després al negoci familiar una fundició de tipus.14 Amb data de 2 de gener de 1706, el rei Carles III, arxiduc d’Àustria, va atorgar a Rafael Figueró i Rafael Figueró i Jolís «el título de nuestro Impresor Real, con la facultad de imprimir Gazetas, Papeles políticos, de Estado, Relaciones de Servicios» i altres, amb prohibició expressa que ho fes cap altre impressor sense el seu consentiment, per un període de deu anys.15
La Gazeta de Barcelona, de la qual es coneix l’origen el 1706 i es conserven exemplars dels períodes 1708-1710 i 1713-1714, té caràcter oficial i es converteix en el diari del setge i defensa de la capital de Catalunya en el combat final de la guerra. La seva aparició regular setmanal està documentada l’any 1708, del qual se’n conserva el número 39, corresponent al 16 d’octubre. És una publicació de quatre pàgines numerades, amb el títol de presentació tipogràfica variable, però només excepcionalment en tipus destacats.
Per primera vegada entre les gasetes conegudes a Barcelona, aquesta incorpora la numeració de les edicions i inclou informació pròpia de la ciutat, com a última notícia, amb la mateixa data d’aparició. La notícia més antiga està datada a Viena el 27 d’agost i és la reproducció del «Diario de las marchas y disposiciones que el Señor Mariscal de Campo General Conde de Heister hizo para atacar al Exercito Rebelde en Ungria, contra el qual consiguió la Victoria ya publicada». La informació local, que ocupa una pàgina i mitja del total de quatre, és una ressenya de les activitats dels reis a Barcelona, les distincions atorgades i altres notícies que arriben a la ciutat; s’hi anota que fa molts dies que no hi ha correus d’Itàlia.
La Gazeta de Barcelona de Figueró, per primera vegada, pot ser con-
12. Francesc Guasch, Bartomeu Giralt, F. Avinyó, Corcuellar, Cormellas, F. Avinejó, M. Gelabert, J. Llopis, J. P. Martí i Carlos Tristán. Vegeu R. M. ALABRUS, 2001, i M. T. PÉREZ PICAZO, 1966.
13. J. PELLAI FORGAS, 1879, p. 59.
14. Miquel GONZÁLEZY SUGRAÑES, Contribució a la història dels antichs Gremis dels Arts y Oficis de la Ciutat de Barcelona, vol. 2, Barcelona, 1918, p. 144.
15. Ídem, vol. 2, p. 133-142.
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
105
Guillamet i Lloveras
siderada una publicació pròpia i no una simple traducció d’altres. Seguint els models de París i ara també de Madrid, per primera vegada s’edita a Barcelona un periòdic que és òrgan d’un govern amb seu a la mateixa ciutat, almenys mentre duri la guerra. És la primera ocasió que s’assaja a Barcelona el model genuí de gaseta, segons Renaudot el va definir tres quarts de segle abans a París. Al peu d’impremta —«Con licencia y privilegio. Barcelona: Por Rafael Figueró, Impressor del Rey nuestro Señor, año 1708»—, s’ampliarà l’any 1710 la referència a Figueró com a impressor, també, «de la Santa Cruzada» i aquest anirà anunciant en successius números que també té a la venda diversos llibres i fulls volants, com «la Relación del feliz Viage, y sumptuosa Entrada de la Reyna nuestra Señora en esta Corte de Barcelona» o «Missales, Breviarios y Diurnos, de nueva Impressión, con todos los Santos nuevos».
Dels números conservats de 1709, es comprova que aquest any la periodicitat és més irregular i dilatada, però es manté el caràcter de gaseta oficial, amb una informació àmplia datada a Barcelona, seu de la cort, que sovint comença dient que «Sus Magestades gozan (a Dios gracias) cabal salud y asisten con mucha frequencia a los Oficios Divinos y Sermones en la iglesia de Santa Maria del Mar» (28 de febrer de 1709). És el número 7 i el retard encara és imperceptible, però el 24 de desembre només n’hauran sortit vint-i-vuit dels cinquanta-dos corresponents a les setmanes de l’any. Al número 23 (29 de setembre) hi ha notícies datades sis dies abans a Girona i tres dies abans a Balaguer, mentre va augmentant l’espai de notícies del Govern datades a Barcelona, que el 27 d’agost de 1710 ja arriba a ocupar tres de les quatre pàgines de la gaseta. La col·lecció d’aquest any indica un retard superior en la numeració: el 10 de setembre tot just se’n publica el 20 i fins al 16 de desembre no n’apareix el 21.
L’any 1713, amb l’abandó dels reis i dels exèrcits imperials, tot mantenint la mateixa presentació, el periòdic perd la condició de gaseta oficial i es converteix en el diari del setge, sense una capçalera pròpia. En endavant presentarà un únic text sense datar, enriquit en ocasions amb la reproducció de cartes i altres documents. Es reprodueix en el número 1 un text oficial en català, però és una excepció. A partir del número 3, el títol serà sempre Continuacion del diario del sitio de Barcelona. En sortiran disset números fins al 22 de desembre, amb una regularitat quasi setmanal, en alguns casos amb vuit pàgines.
El 1714 es publicaran vint-i-quatre números més, amb renovada regularitat quasi setmanal i doble nombre de pàgines en els darrers. Al número 22, de 26 de febrer, al peu d’impremta s’indica que la gaseta és «Impresa por mandamiento del Excelentíssimo y Fidelissimo Consistorio». El número 42 i últim és datat el 23 d’agost de 1714, vint dies abans de l’ocupació de la ciutat per les tropes de Felip V.
Jaume
106
5.La guerra de l’opinió. Els fulletons
És també, encara, el temps dels fulletons. És, encara, el temps de la publicística d’opinió que, des del segle XV, precedeix el desenvolupament de la premsa periòdica. L’opinió i la propaganda tenen una funció important a la guerra, de manera diferent a Anglaterra —on partidaris i contraris a la intervenció s’expressen lliurement a la naixent premsa política, en un règim polític basat en la dialèctica de dos partits, conservador i radical—, que a la resta de potències on no hi ha altra propaganda que la utilitzada i controlada pel Govern. No estaria del tot d’acord amb qui diu que «la publicística desempeñaba en la sociedad estamental, el mismo o semejante papel que en la burguesa el periódico»,16 però sí que a l’Espanya d’aquells anys els fulletons, libels, manifestos i fulls volants ocupaven una part de l’espai propi d’una premsa d’informació i d’opinió que ja existia, lliurement, a Anglaterra, bé que no pas a França.
Els dos-cents setanta-quatre fulletons catalogats per Pérez Picazo17 responen a cinc tipologies: els al·legats jurídics llargs en prosa, les peces populars curtes en prosa o vers, les gasetilles informatives, els libels sovint difamatoris en prosa o en vers i els fulletons polèmics breus en prosa. En varien les mides, l’expressió i l’objectiu, però en tots els casos es tracta de publicacions d’agitació i de propaganda de cada un dels dos bàndols enfrontats, borbònics i austriacistes. D’acord amb les quatre categories establertes per l’autora, els fulletons produïts pel clergat i per les classes mitjanes són més argumentats i elaborats que els produïts per la noblesa i per la massa popular. Els dels nobles són emfàtics i estirats i els del poble, directes i descordats, però els uns i els altres són força simples. Almenys cinquanta-cinc dels dos-cents setanta-quatre fulletons d’aquest primer catàleg són editats a Catalunya, vint-i-dos dels quals per Rafael Figueró.
Rosa Maria Alabrús,18 a partir d’estudis posteriors, informa que n’hi ha, almenys, entre setze i setanta-nou per any, que el 1705 és el de més abundància i a partir de 1712, el del seu descens. Que l’ús del castellà domina sobre el català i creix al llarg de la guerra, excepte una recuperació els dos darrers anys, i que la forma literària dominant és el romanç, popular o culte, amb diversitat de formes poètiques. Alabrús és l’autora del treball més recent i més específic d’estudi de la guerra des del punt de vista de l’opinió.
La publicística és sempre tributària del poder i reflecteix els canvis en la correlació de forces al llarg de la guerra. A partir del seu estudi, Ricardo García Cárcel19 ha obtingut tres perfils diferents de Felip V al llarg del
16. María Teresa PÉREZ PICAZO, La publicística española en la Guerra de Sucesión, Madrid, 1966, vol. I, p. 19.
17. M. T. PÉREZ PICAZO,1966, vol. I, p. 329-350.
18. Rosa María ALABRÚS, Felip V i l’opinió dels catalans, Lleida, Pagès Editors, 2001, p. 15-21.
19. R. GARCÍA CÁRCEL, 2002, ídem.
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
107
Guillamet i Lloveras
temps: rei legítim però francès (1701-1705), rei animós (1705-1707) i rei venjador (1707-1714).
Abans de 1704, la retòrica oficialista és superior a Catalunya que a Castella, potser per la presència del rei a les Corts i pel seu matrimoni amb Maria Lluïsa de Savoia. La publicística borbònica apareix globalment com a defensiva, mirant de legitimar la nova dinastia, glossant els mèrits personals del jove rei, atacant els austriacistes i desmentint l’acusació d’una presència majoritària de francesos en els càrrecs oficials. L’austriacisme apareix, inicialment, com un calaix de sastre, amb moltes sàtires als polítics que es mostraren complaents amb Felip V durant les Corts de Barcelona. Els fulletons mostren també la reaparició d’una vella relació hostil entre catalans i castellans.
Els anys 1705-1706 hi ha pocs textos favorables a Felip V i tots castellans, davant d’una enorme literatura austriacista, més emotiva que argumentada: elogi dels vigatans, rebuig dels botiflers, exaltacions de Carles, crítiques a Felip, glosses dels setges de Barcelona... Els anys 1707-1711 serien, en canvi, els de l’ofensiva publicística de Felip V, el temps dels grans textos borbònics, amb una nova exaltació del rei i una agressivitat creixent contra Catalunya, davant d’un austriacisme defensiu, que insisteix en el fantasma d’una monarquia universal dominada per França i amb acusacions religioses, abonades pel suport que el papa Climent XI dóna el 1709 a Carles. La denúncia dels interessos econòmics que els diferents països defensen a la guerra s’accentua en aquests darrers anys.
Els últims tres anys de la guerra serien el contrast entre la solitud absolutista dels catalans i l’arrogància dels borbònics, amb la guerra globalment guanyada pel desistiment de Carles i l’abandó dels anglesos. Els tractats d’Utrech i de Rastatt (1714) deixarien el futur de Catalunya com una qüestió exclusiva d’Espanya, malgrat les seguretats donades per Anglaterra en el tractat de Gènova de 1705. Sobre aquesta base, la publicística austriacista aconseguiria a última hora crear una mala consciència europea sobre el cas dels catalans, de manera que, en paraules de García Cárcel, «el discurs victimista català tindria més èxit mediàtic que l’arrogant exhibició de poder dels borbònics», ja que el radicalisme contra Catalunya de Felip V no fou vist com a «políticament correcte» a l’Europa de l’època. La duresa del setge de Barcelona de 1713-1714 —el cinquè sofert per la ciutat des de 1697— enfrontà fins i tot Felip V d’Espanya amb el seu avi Lluís XIV de França. Els propagandistes borbònics arribaren a acusar els catalans de pactar amb els turcs.
Al llarg de tota la guerra, no falten expressions de consciència sobre la manipulació de les notícies i sobre el control de la propaganda. Es troben en autors de l’època, com Narcís Feliu de la Penya,20 a propòsit de
R. M. ALABRÚS, 2001, ídem.
Jaume
108 20.
l’acció policial que pretén impedir el 1702 l’entrada a Barcelona de notícies inconvenients per als borbònics, i en historiadors com Josep Maria Torras,21 a propòsit de la campanya de les potències aliades per mantenir a Catalunya un clima favorable a Carles. Es troben també en romanços populars, com un austriacista que es queixa que
Per tots los cantons se troben gazetistas de gran fama que menten més que els pronòstics y agust de sa boca xarran.22
La caiguda dels conservadors i el retorn dels whigs al Govern britànic, l’agost de 1714, fou una esperança agònica per a la defensa de Barcelona. Els més destacats dels primers periodistes anglesos s’havien dividit en el cas d’acord amb les seves inclinacions polítiques: Joseph Addison i Richard Steele, whigs, foren sempre partidaris de la intervenció i contraris a Felip V, mentre que Jonathan Swift i Daniel Defoe abonaren l’evasió de responsabilitats defensada pels tories en pujar al poder.
6.Conclusions
Més enllà de la seva significació profunda en la història de Catalunya, l’11 de setembre de 1714 té relació amb un procés incipient de mundialització —un primer estadi del que avui coneixem com a globalització?— en un moment de canvi en el sentit de les relacions polítiques i econòmiques.
La Guerra de Successió a la corona d’Espanya té un sentit modern de guerra d’interessos estratègics:
— França i Anglaterra pretenen controlar i administrar segons la seva conveniència el declivi de l’imperi espanyol, com a estratègia política i econòmica.
— El perill d’una monarquia universal d’inspiració francesa, denunciat pels catalans, no és menor que l’afany anglès pel domini dels mars i la colonització d’altres continents, que donarà lloc al segon gran imperi colonial.
— El joc dels interessos econòmics de les burgesies mercantils creixents és més visible en el cas d’Anglaterra i Catalunya, que en els de França i Castella, on preval la percepció dels interessos polítics de les monarquies absolutes.
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
21. J. M. TORRAS RIBÉ, La Guerra de Successió i els setges de Barcelona, Barcelona, 1999, p. 70-71.
22. R. M. ALABRÚS, 2001, ídem.
109
Jaume Guillamet i Lloveras
— Anglaterra ha estrenat un segle abans que altres països l’acció política de partit, en un règim liberal d’arrel aristocràtica.
— A Catalunya, l’allunyament físic del rei d’ençà de la unió de les monarquies de Castella i Aragó, al segle XV, ha reforçat el funcionament de les antigues Corts medievals, en les quals destaca el paper polític dels representants del tercer estat o braç ciutadà en la defensa dels interessos de la burgesia mercantil.
Des del punt de vista de la història del periodisme destaca la percepció dels diferents ritmes de desenvolupament de les primeres formes de la premsa periòdica, en la línia del tipus d’anàlisi sobre factors de progrés i de retard, que vaig plantejar en l’anterior conferència d’IAMCRAIERI-AIECS a Singapur 2000.23
— Els estadis més desenvolupats del periodisme de l’època corresponen a les dues potències ascendents i oposades, periodisme informatiu i d’opinió en llibertat a l’Anglaterra liberal i premsa d’Estat de ja llarga tradició a França.
— El retard en la implantació a Espanya del model francès de gaseta oficial té a veure amb la inestabilitat política interior, el pes cultural de la santa Inquisició i el declivi de l’imperi espanyol.
— L’aparició d’una primera publicació periòdica a Barcelona correspon a uns anys d’adhesió política de Catalunya a la monarquia francesa.
— Tant l’imperi espanyol en declivi com l’imperi anglès en ascens són reticents a l’hora d’acceptar el desenvolupament de la premsa periòdica als seus territoris americans. Malgrat els nombrosos precedents de fulls de notícies no periòdics, no es pot parlar d’una primera gaseta mensual a l’Amèrica hispana fins a l’any 1722, en els mateixos anys que en els actuals Estats Units hi havia els primers intents de publicacions periòdiques.
La Guerra de Successió espanyola és, doncs, un moment de contrast entre l’emergència d’un primer periodisme liberal a Anglaterra, la tradició de la premsa d’Estat francesa, que rebrà un nou impuls durant el segle XVIII gràcies a la Il·lustració, el reforçament per Felip V de la Gaceta de Madrid i la creació per Carlos III d’una Gazeta de Barcelona
En aquest context, la utilització dels fulletons o fulls volants com a suport de la guerra d’opinió té un especial interès, ja que aquest tipus d’impresos continuarà tenint vigència arreu del continent durant tot el
23. Jaume GUILLAMET,«Factors of progress and delay in the journalism history», comunicació presentada a la Secció d’Història de la conferència d’AIECS-AIERI-IAMCR 2000 a Singapur. Una versió en català ha estat publicada amb el títol «Factors de progrés i retard en l’evolució del periodisme. El cas d’Espanya en un context d’història comparada», Treballs de Comunicació, núm. 17 (juny 2002), p. 121-136.
110
segle XVIII i, a Espanya, en part també del segle XIX, en plena emergència del liberalisme polític.
Altres referències bibliogràfiques sobre la Guerra de Successió
ALBAREDA, Joaquim (2002). Felipe V y el triunfo del absolutismo: Cataluña en un conflicto europeo (1700-1714). Barcelona: Generalitat de Catalunya.
DICKINSON, W. C.; HITCHCOCK, E. [comp.] (1998). The War of the Spanish Succession, 1702-1713. A Selected Bibliography. Wesport (Connecticut, EUA).
FRANCIES, D. (1975). The First Peninsular War (1702-1713). Londres.
FREY, L.; FREY, M. [ed.] (1983). The Treaties of the War of the Spanish Succession. An Historical and Critical Dictionary. Wesport (Connecticut, EUA).
KAMEN, Henry (1974). La Guerra de Sucesión en España, 1700-1715 Barcelona.
LEÓN SANZ, V. (1993). Entre Austrias y Borbones: el Archiduque Carlos y la Monarquía de España (1700-1714). Madrid.
L’Onze de Setembre de 1714, un conflicte internacional en el temps de les gasetes
111
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 113-160
Secció oberta
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
per Josep M. Figueres i Artigues
Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
113
Josep M. Figueres i Artigues
Els guions de la programació de Ràdio Barcelona1 que conserva la Biblioteca de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona constitueixen l’únic document intern, ara per ara, al marge de la revista Ràdio Barcelona, per a endinsar-nos en els continguts radiofònics tant d’aquesta emissora com de Ràdio Associació de Catalunya, amb la qual sovint connectava o, en llenguatge d’època, «se’ls hi donava so». Atesa la falta d’arxius sonors i tambe dels documentals extensos i íntegres, aquests guions que són només programacions en aquest període esdevenen peça important per a conèixer el món radiofònic. Les dues emissores barcelonines des dels primers moments del conflicte bèl·lic tenen un gran impacte social i en serà prova l’ús polític que se’n farà. Les programacions que apareixen en els periòdics contenen simplement una selecció de títols dels programes i l’horari. Res més. Contràriament, els guions de Ràdio Barcelona disposen de tota la informació de treball in extenso, sense el contingut, és clar. Així, s’esmenten dades de transports, costos, incidències de radiació, previsions, dades de contingut com ara títols de peces musicals, etc. Conèixer, mitjançant aquests guions detallats, no pas, repetim-ho, amb els continguts íntegres, la programació que arriba a la societat ens ajuda a entendre millor com era la societat que lluita en el conflicte peninsular més dur del segle XX.
Les dues estacions citades estaran acompanyades, avançada la guerra, amb altres de partits i sindicats —Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Confederació Nacional de Treballadors (CNT), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)...— i també amb la major presència d’emissores del bàndol nacional, com Radio Sevilla, o amb altres de republicanes que arribaran a Barcelona i Catalunya. És un període, tanmateix, amb pocs aparells reproductors i amb un nombre baix d’emissores, i amb programació també limitada en la franja horària. Però amb forta audiència pública gràcies als altaveus instal·lats al carrer, la vida associativa rica i nombrosos espais compartits o socialitzats en una societat que avança en el procés igualitari i manté comportaments de caràcter tradicional.
Ràdio Barcelona (RB) i la Ràdio Associació de Catalunya (RAC) seran hegemòniques en la seva audiència a la societat catalana. Mai, en el decurs de la Guerra Civil, tindran competència local, però escoltar la ràdio, encara que fos amb manta per estalviar multes, confiscacions i coses pitjors, era una activitat molt perillosa. Disposaran de recursos tècnics notables i dels programes més suggestius. Malauradament no s’enregistraren, per manca de suports tècnics i econòmics, per conservar tot el volum emès ni per voluntat. Per què enregistrar els discos
1. Clara ARBUÉS,«Els guions de Ràdio Barcelona (1925-1958). Les possibilitats de recerca històrica d’una sèrie documental», Lligall, núm. 18 (2001), p. 281-300.
114
quan ja es tenien? Tampoc es conserven els continguts més que fragmentàriament en el cas de textos llegits. Disposem dels contes de Bertrana o de Rodoreda només en els papers catalans duts al dipòsit documental de Salamanca, avui arxiu, que foren confiscats per les tropes franquistes quan saquejaren les seus d’entitats, particulars i de la mateixa Generalitat de Catalunya. Conservem contes i poemes que foren llegits i posteriorment publicats corresponents a diversos autors, de noms clàssics i no presents aleshores, com Joan Maragall, o contemporanis i dinàmics militants com Joan Oliver. Coneixem que aquestes peces literàries foren emeses gràcies a la conservació dels guions però no disposem, repetim-ho, dels continguts íntegres de la programació, no sabem ni variants textuals, ni quina presentació tingueren. Els textos literaris, al costat de conservacions en arxius personals, és l’única cosa que en resta amb, és clar, les trameses de gasetilles o textos diversos, literaris o no, que fan centres com la Institució de les Lletres Catalanes —ILC— i que hem vist en els citats papers catalans a Salamanca2 atès que s’enviaren per escrit per ser llegits. El mateix podríem dir de determinats discursos o notes públiques, de Lluís Companys a la Pasionaria, que foren reproduïts a la premsa diària. I, per acabar, els comunicats o «partes» de guerra que es coneixen també per les publicacions periòdiques i foren llegits com informació d’actualitat. En aquest apartat coneixem els oficials militars, editats en volums posteriorment però que no són els únics comunicats, atesa la multiplicitat d’organismes dedicats a la propaganda, com els de partits polítics, de sindicats i els del Govern de la Generalitat i de l’Estat.
Ràdio Barcelona, amb la RAC seran tribunes molt importants; són les úniques emissores importants. S’hi afegiran entre agost i setembre de 1936 Ràdio CNT-FAI, Ràdio POUM i Ràdio PSUC. Ràdio ERC serà molt més tardana. A l’octubre, Ràdio UGT. Els aparells necessitaven una autorització i eren objecte de valor que es robava, sota molts conceptes, dels domicilis particulars per qui tenia l’ús de les armes, però no l’autoritat, és a dir, patrullers, milicians o simples gànsters. Això explica que al gener de 1937, concretament el dia 3, aparegui un anunci, que es repetirà, dels establiments Crédito Popular on llegim: «RADIO. No existen requisas bajo ningún pretexto. Compre tranquilamente al contado y a plazos. Esta casa facilita los permisos obligatorios para uso de receptores. Ptas. 480 2 ondas. Ptas. 625 todas ondas. Establecimientos Crédito Popular». El diari valia quinze cèntims i una revista il·lustrada, una pesseta; un llibre, d’una a cinc o més pessetes en funció de la tipologia. L’interès per conèixer l’actualitat bèl·lica era tan alt que als anuncis per paraules tenen tant espai com els de la compra d’or i joies i similar als de lloguers de pisos.
2. Ho hem vist als microfilms de la documentació catalana a Salamanca conservada a l’ANC (Sant Cugat del Vallès).
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
115
Josep M. Figueres i Artigues
Els guions
Es conserven d’un dilatat període de temps en la vida de Ràdio Barcelona i, pel que fa a la Guerra Civil, hi són tots tret d’algun dia escadusser perdut o no fet. Constitueix així una valuosa documentació que abraça íntegre el període. Són elaborats en un paper de qualitat, de gramatge alt i en gran format, doble foli, escrit, habitualment, només a una sola cara, i, esporàdicament, a dues. Sovint és a mà i damunt una matriu genèrica que, escrita a màquina, repeteix la programació estàndard, que va variant al llarg del període vist. El format és un gran full similar a l’actual estàndard A3 i que és usat per a cada dia de la setmana i s’aplega per setmanes. Hi figuren els horaris d’inici i final de cada programa, així com els títols i una rica informació complementària que inclou conductors, música, localitzacions, etc. Sempre, però, només a efectes interns de treball i no d’utilització política, arxivística o documental. Per exemple, es detallen els títols de les cançons o les localitzacions de les retransmissions externes per trobar els discos de pedra o bé per enviar les unitats mòbils, i el temps, però no el títol dels parlaments polítics o socials o fins i tot el nom dels qui els faran.
Aquesta informació es treballa, corregeix i amplia, i és la base de la programació del dia i, sovint, s’esmena a mà o, a voltes, especialment els diumenges, dies de míting matinal, a màquina, amb la inserció d’un paper enganxat on s’anota la relació d’oradors, el lloc i l’hora per facilitar la labor. Sovintegen dades d’índole tècnica, com les instruccions per oferir el so a altres emissores, o bé quan aquest no és propi i s’ha de manllevar. En altres casos, més rarament, s’hi enganxen fullets o fragments de cartells informatius, d’opuscles, etc. convenientment retallats per raó de l’espai i aprofitats exclusivament amb la voluntat d’estalviarse la feina de repetir-los.
Aquestes observacions fins i tot passen en un sol dia —per exemple el 18/X/1937 és generós en un model rellevant—, tot i que és habitual la presentació de l’esmentada matriu teòrica a la qual s’enganxen les urgències i s’anoten les modificacions especialment d’ampliació i rectificació. Els guions s’ordenen per setmanes i actualment es conserven en arxivadors, aplegats semestralment, i en l’ordre de classificació següent:
I:juliol-desembre 1936
II:gener-juny 1937
III:juliol-desembre 1937
IV:gener-juny 1938
V:juliol-desembre 1938
VI:gener-juliol 1939
116
La llengua dels textos escrits a les matrius i de les observacions és el català. Escadusserament s’hi escola alguna observació en castellà: «No emitido», per exemple, o similar. L’escriptura dels fulls dels guions és variada —llapis negre, llapis vermell, llapis blau, ploma estilogràfica...— i mostra l’heterogeneïtat dels redactors o oficinistes que hi accedien. També hi ha presència de màquina d’escriure tant d’original —negre— com de còpia —blava—. En un sol cas hem vist signatures i només en un cas, el segell de la Comissaria de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya (CRGC).
Considerem la ràdio, historiogràficament, molt important, en la transmissió ideològica, més enllà del simple coneixement informatiu dels esdeveniments a les capes populars. La ràdio contribueix a crear un clima social determinat. I el modifica, i gràcies a la seva acció es modifica el comportament públic, i pot ajudar a fer decantar la població, atenent que la revolta militar del juliol de 1936 féu que la societat es polaritzés en dos blocs. En la moderna societat de masses la ràdio esdevingué el vehicle, amb el cinema informatiu, de gran impacte. Fou molt influent. Un exemple: el 20 de juliol de 1936 les guarnicions militars de les grans ciutats de Catalunya, i tots els testimonis autobiogràfics ho reconeixen, estan en posició expectant, des de la força bèl·lica, en algun cas tan clar com Figueres o la Seu que només calia un passeig amb artilleria per dominar la ciutat atès el desarmament de la població i/o la posició dubtosa de determinats cossos d’ordre públic, com la Guàrdia Civil, no bel·ligerants en un primer moment amb els revoltats. La rendició, radiofònica, i seguida per tot el país, del general rebel Goded i inspirada per Companys, a l’octubre de 1934 arran de la rebel·lió de la Generalitat vers el Govern central, desactivà les guarnicions militars d’arreu de Catalunya que, desmotivades per la caiguda real de Barcelona, escoltaven la veu del seu cap, ni de bon tros podien resistir amb la nova conjunció creada amb la comunicació instantània i oberta, gratuïta i lliure, verídica i fiable amb la veu dels protagonistes, on per primera vegada els esdeveniments polítics són alterats de forma profunda per la incidència mediàtica. Les guarnicions militars de tot Catalunya seran guanyades sense combats gràcies a la ràdio ipso facto 3
Les dues emissores de ràdio de Barcelona tenen una molt semblant programació basada en música i informatius. Podem veure molts dies la programació esquemàtica, i acarant RAC i Ràdio Barcelona (RB) les trobem molt semblants. Mirem un dia a l’atzar segons l’anunci de La Vanguardia del 23 d’agost de 1936 que informa de la programació de demà dilluns:
3. Rosa FRANQUET,«L’EAJ-1 a la guerra civil», a Ràdio Barcelona, 70 anys d’història (19241994), Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1994, p. 19-21; presenta una síntesi de la programació i ofereix en apèndix la relació de col·laboradors en nòmina d’empresa. No hi consta, per exemple, Joan Alavedra però sí Artur Balot.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
117
Josep M. Figueres i Artigues
08.00Servei Oficial de Socors
11.00Servei meteorològic
12.00Emissió femeninaSecció femenina
12.30«Monografies naturistes», pel doctor Joaquim Vintró
13.45Discos soprano Lily Pons
15.00 Concert Mozart
15.30Secció radiobenèfica
16.30Concert RAC
18.00 Programa del radiooient: discos sol·licitats
18.30Orquestra de Ràdio Barcelona
18.45Emissió infantil
19.00Música de cant en discos
19.15«Conversa en català del Miliu», amb el prof. A. Balot
19.30Orquestra de Ràdio Barcelona
20.00Fragments Història Catalunya de F. Soldevila
21.00Servei meteorològicServei meteorològic Discos orquestra ReismanFragments de sarsueles, òperes i cançons en discos
22.00Discos quartet corda
23.00Servei Oficial de SocorsMúsica de dansa
A diferents hores informacions Durant el dia es radiaran informacions des dels micròfons oficials instal·lats des del Palau de la Generalitat i des del a la Generalitat de Catalunya Ministeri de la Governació de Madrid i dels ministeris de la Guerra i de Governació de Madrid
Continguts informatius
La major part de la programació de Ràdio Barcelona és de to musical i teatral. També conté informatius de to literari com la famosa secció diària a les 14.15, «El fet del dia» de Joan Alavedra, aplegada posteriorment en llibres, fins a les «Confidències» del dissabte a la nit de Josep Carner, que hem vist anunciades fins al 17 d’octubre.
Una programació representativa seria la de la vigília del cop d’estat que comença el 17 a Melilla i el 19 a Barcelona. Serà la del dia 18 de juliol. Aquella jornada es llevà, radiofònicament, a Ràdio Barcelona —única emissora regular, amb Ràdio Associació de Catalunya, a Barcelona—, a les 7.15 amb el popular «La Paraula. Diari Parlat de la República», facilitat per la Sots Secretaria de Propaganda del Govern de la República. Segueixen, a les 8.00, «Campanades» i, vint minuts després, altra volta «La
RACRB
118
Paraula». A les 9.00, unes noves «Campanades» i, a les 11.00, el Servei meteorològic. Destaquem de la programació d’aquell dia el «Noticiari» de les 20.45, des de la redacció de La Publicitat, i l’homenatge a Guimerà des de les 21.30 fins al noticiari de les 23.30, en francès i en castellà. La notícia del dia era l’Olimpíada Popular. Més fàcil era emetre poesia que connexions i Adrià Gual serà l’eix de l’homenatge a Guimerà amb recitació de poemes, radioteatre, comentaris i Maricel amb la participació de l’actor Enric Borràs. El plat fort de la programació era, no obstant la varietat d’un atapeït programa, la música: l’Orquestra de Ràdio Barcelona hi participava de forma constant. Trobem aquell dia un concert de música catalana de les 21.05 a les 21.30, quan comença l’esmentat homenatge a Guimerà. La programació festiva inclou el còctel del dia (12.25) a càrrec de Pedro Chicote. Les amenitats són excepcionals, el gruix, repetim-ho, és música i teatre, especialment el festiu o recreatiu. La labor redaccional serà exclusivament de caràcter informatiu i amb «La Paraula», especialment els butlletins horaris de les 14.00 i les 15.15 (des de Madrid) i les 15.25 (des de Barcelona), seran els centres d’atracció.
Des del 14 de setembre del mateix 1936 trobem emissions de l’«Informatiu Oficial» des del Palau de la Generalitat. Hi ha diverses seccions: informació com a butlletí oficial de la Generalitat, el mateix de Defensa, etc.
Al febrer de 1937 arrenca una nova secció diària i contundent, seriosa i continuada: «Comunicat de guerra de la Generalitat», a les 21.00 hores. També pel que fa a informatius, hi ha força varietat, com correspon a la varietat de forces polítiques en escena de molts tipus —socialistes i comunistes del PSUC, marxistes heterodoxos del POUM, republicans d’ERC, nacionalistes d’Estat Català, anarquistes de la CNT-FAI, etc.—. Tots emeten notes, envien oradors i reclamen micròfons per als seus actes.
Els programes informatius seran l’estrella i la norma. A més dels institucionals de la Generalitat, radiats en català i vinculats als centres militars, amb censura òbvia per raons bèl·liques i polítiques, és de pensar que també s’emetessin de forma regular i constant, i en castellà,4 els del Ministerio de la Guerra. Aquest informatiu, de les 22.45, a partir del 16 de gener de 1937, s’emetrà, diàriament, en italià, francès, anglès i alemany. Al juliol de 1937 serà el Ministerio de Guerra de l’Estat central amb l’emissió diària de les 22.30 (ho hem vist també per al 8/VII/1937) qui assumirà protagonisme informatiu al costat del poder autonòmic. El Govern central prendrà major presència al llarg de 1938. Fins i tot malgrat estar a Barcelona, des de l’octubre de 1937, es connectarà regularment amb Madrid per a la informació d’última hora de les 24.00 en el «Comunicat de guerra» que s’emetrà diàriament (14/VI/1938).
4. Agraïm les observacions de confirmació i verificació de Teodor Garriga, locutor de Ràdio Associació de Catalunya a les entrevistes mantingudes al febrer de 2005. També a La meva vida i Ràdio Associació deCatalunya, Barcelona, Proa, 1998.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
119
Les dificultats de proveïments fan que el 7/III/1937 la Comissaria de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya disposi que els dies feiners de les 16.00 a les 18.00 funcioni una sola de les dues grans emissores5 de Barcelona alternant-se cada setmana. A partir de l’endemà l’ordre es fa efectiva. Les connexions amb València o Madrid no són habituals ni freqüents, només són presents en determinades avinenteses. Les connexions igualment les trobem, i amb totes les emissores; així el 17 de novembre i el desembre (10.15) de 1936 fins al 9/III/1937 —al costat de les emissions de col·laboració amb l’emissora de la CNT i la del PSUC— es desenvolupen transmissions amb l’emissora de la Unió General de Treballadors (UGT). L’hora és entre les 21.25 i les 21.35, tot i que serà a les 21.30 que la iniciativa es desenvolupa amb més regularitat. Excepcionalment es faran connexions de Barcelona a l’exterior, especialment Madrid i València, i de forma excepcional Moscou o Anglaterra, com ara el 12/V/1937 a Westminster, a les 15.45, en el programa especial arran de la coronació de Jordi VI i Elisabet.
Ràdio Barcelona és l’instrument dels organismes militars, així el Comissariat de Guerra elabora programes que emet. Per exemple, a l’octubre de 1937, sota la rúbrica «Emissió del Comissariat de Guerra», s’emet un programa, de les 23.30 a les 24.00, que es repeteix regularment. Altres programes esporàdics es fan per la petició de partits, sindicats o grups, que trameten representants que faran acte de presència a l’emissora de forma habitual. Per exemple, Socors Roig de Catalunya (SRC). El trobem en una emissió dels dies 26 d’octubre i 2, 9, 16, 23 i 30 de novembre i 7, 14, 21 i 28 de desembre, sempre a les 14.30. Una labor informativa regular és, així, la tramesa d’un propagandista per part d’una entitat política o assistencial. El POUM tramet un conferenciant i el PSUC ràpidament també n’envia un, i a la inversa. També serà habitual la secció de suport concreta. Del 6 al 31 de juliol de 1937 té lloc una conversa amb el senyor Costa del Comité Oficial Pro Acorazado España.
Josep M. Figueres i Artigues
5. A les seves memòries Garriga esmenta l’emissora La Voz de España, que havia organitzat l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra i que controlava el partit comunista (p. 77).
6. La labor del Ministerio de Propaganda que dirigeix Carles Espla és explicada al capítol 5.2 per Pedro Luis Angosto Vélez a Sueño y pesadilla del republicanismo español, Alacant, Universitat d’Alacant, 2001, p. 284-303.
«La Paraula» és la peça informatiu clau, tant pel nombre d’emissions, a les 8.00 del matí, a les 14.15 i a les 19.00, 21.15 i 23.00, com per ser un programa consolidat a la graella informativa. Era seguit amb fidelitat, tot i les limitacions òbvies de la censura de guerra, que eliminava referències geogràfiques i minimitzava o atenuava retirades i derrotes, i magnificava encerts i victòries. A partir de l’11 de desembre de 1937 serà facilitat per la Sots Secretaria de Propaganda del Ministeri d’Estat de la República (SSPME)6 mantenint sempre el subtítol: «La Paraula. Dia120
ri parlat de la República». El 1938 no apareix, i al seu lloc s’emeten títols com «Gasetilles d’organitzacions oficials i sindicats», mentre la SSPME elabora dos programes diaris (14.00, 15.00 i 23.00) al costat del programa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (CPGC) de les 21.00 («Quart d’hora del Comissariat de Propaganda»). Hi podem afegir l’espai de la Secretaria de Propaganda del Govern d’Euskadi (20.00, altres dies a les 19.45 o a les 22.30 o 23.00), amb l’espai de les 14.00 de la informació central de la Generalitat i el Comunicat de guerra de Madrid de les onze de la nit. Eren, doncs, set programes informatius diaris sense comptar les emissions especials, que sovintejaven. Al gener de 1939 (12/I/1939 a les 14.15 i a les 21.00) tornarem a trobar «La Palabra». Les emissions en altres llengües, pels brigadistes, per a l’exterior, es feien al vespre i sovintejaven en francès, anglès i portuguès, àdhuc en àrab (12/I/1939 a les 23.30 a cura de la SSPME).
No hi ha dubte que el Comissariat de Propaganda té un paper molt important en la programació de Ràdio Barcelona. La presència als micròfons del publicista, escriptor i polític Jaume Miravitlles és constant, i s’arriben a tallar programes en directe previstos per donar pas a la seva intervenció. Aquest fet ens permet suposar que la tramesa de material informatiu a cura d’aquest organisme era regular i potser fins i tot ben rebuda per l’emissora. El 13 de setembre de 1936 s’emet en directe des del Palau de la Generalitat i les informacions són així prou clares i nítides. Es muntaran uns estudis al mateix palau. La importància de la ràdio era òbvia. Arran dels combats de juliol, una unitat de militars tenia com a objectiu ocupar Ràdio Barcelona al carrer de Casp; però no ho van aconseguir. La previsió i la ràpida i eficaç reacció de la Generalitat féu que la ràdio quedés sota el control republicà i que els militars no poguessin ocupar cap emissora. La presència constant a les ones, així com el domini aeri, tot i que simbòlic pels pocs aparells que hi havia al Prat, foren factors psicològics que amb la fermesa de les autoritats contribuïren a neutralitzar els revoltats. El fracàs dels rebels nacionals en l’ocupació dels estudis de Ràdio Barcelona del carrer de Casp contribuí també a l’èxit dels republicans a Barcelona atès que encoratjà la resistència al cop d’estat i facilità la coordinació.
Tornant a l’emissora, al costat dels programes informatius regulars, per exemple les notes del Ministeri de Governació, s’emeten notícies directes de la Comissaria de Radiodifusió de la Generalitat, a les 14.00 i a les 21.00 hores. L’11 de novembre de 1936, i els dies posteriors, trobem aquestes emissions explicitades als guions amb tota naturalitat i amb gran constància. L’emissora de Ràdio Barcelona tindrà al llarg de tota la guerra un eficaç paper de sensibilització popular al servei de totes les institucions governamentals, tant del Govern central com del Govern autonòmic.
El 1938 la tònica canviarà, l’entusiasme s’ha refredat, la guerra s’allarga i cal substituir l’ardiment inicial pel raonament i l’emoció elabora-
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
121
Josep M. Figueres i Artigues
da. La burocràcia civil i militar, propagandística i bèl·lica s’ha multiplicat. Detectem un major contingut de redacció dirigit, és a dir, hi ha moltes més notes i gasetilles, àdhuc programes d’entitats polítiques que fan el programa i alhora l’emeten. D’altra banda la concentració de govern a Barcelona farà augmentar la pressió política sobre la radiofonia. Els serveis de propaganda bascos, catalans i espanyols, els tres a Barcelona, volen incidir-hi i ho faran amb espais informatius propis, tres de catalans, dos d’espanyols i un de basc. També la informació és estàtica pel que fa a les lectures. Gasetilles enviades a l’emissora i el resum dels diaris: «Resum del Full Oficial» (30/I/1938) a les 21.00. Interès especial tenen les sessions monogràfiques, com ara el diari «Euscadi» de les 23.00 (27/VI/1938), de quinze minuts, o el setmanal de trenta minuts «La hora de la juventud» (1/VII/1938) de les 22.30, o l’adreçada a l’estudiant a cura de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) (22/I/1938 o 2 o 9/IV/1938) a les 19.30. Destaca el programa dels dissabtes, que al llarg de 1938 desenvoluparà Antoni Rovira i Virgili, amb un contingut dedicat a política internacional seguint la seva presència al diari d’ERC La Humanitat, on té una notable secció diària7 durant tot el conflicte. El veiem a Ràdio Barcelona des del gener o febrer a les 18.00 hores i de forma regular fins a la fi del conflicte a Catalunya. Per exemple el 7-V i 14-V, 21-V, 25-VI, 18-VI, 9/VII, 30/VII, etc. Ho simultaniejarà amb l’article diari de La Humanitat, la confecció de múltiples articles a Catalans! i altres publicacions i, també, amb els programes especials a Ràdio Barcelona on participa com a escriptor; així el 27/I/1938 a les 20.15 com a destacat per l’Agrupació d’Escriptors Catalans (AEC) al costat de noms desconeguts avui o d’altres de relleu com J. Serra Húnter (22/I/1938).
L’emissora insereix així comunicats oficials i de tercers, treball de redacció, i també porta els protagonistes als estudis o es connecta amb la Generalitat en uns estudis preparats en un moment d’expectació i demanda informativa com és un conflicte bèl·lic. Caldria situar-hi les connexions en directe amb unitats mòbils, que són un gran esforç tècnic; així, les retransmissions són fetes amb facilitat fora dels estudis. En un sol dia, el diumenge 6 de febrer de 1938, trobem com a transmissions fora ciutat les següents:
08.00DGR Serveis d’informació. Resum informatiu.
08.25Emissió de la SSPME.
11.00Institució del Teatre de la Generalitat de Catalunya.
14.00Palau de la Generalitat: «Quart d’hora del Comissariat de Propaganda». 19.00Estudis de la Direcció General de Radiodifusió (DGR).
21.00Palau de la Generalitat: «Quart d’hora del Comissariat de Propaganda». 23.00Des de Madrid. Comunicat de guerra.
7. Josep M. Roig Rosich ha estudiat i aplegat una extensa selecció d’aquests articles al volum La guerra que han provocat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
122
El 20 de juny la programació segueix una mateixa estructura, abundant en informacions oficials:
08.00Emissió de la SSPME.
14.00Emissió des del Palau de la Generalitat de Catalunya.
14.15Emissió de la SSPME.
20.30Servei d’Informació de la DGR. Resum informatiu del dia.
21.00«Quart d’hora del Comissariat de Propaganda».
23.00Emissió de la Secretaria de Propaganda Govern d’Euskadi.
24.00Comunicat de guerra des de Madrid.
El 1938 s’emeten nous programes de propaganda arran de l’arribada del Govern central a Barcelona. A l’Europa demòcrata, se’n dirà el Govern de Barcelona, com mesos abans de l’octubre de 1937 es deia el Govern de València. Programes com «Trabajo en fábricas y talleres», «Trabajo en el campo» o «Trabajo femenino», al costat dels altres espais estrictament informatius esmentats, són realitzacions de la SSPME que es preparen i s’emeten per Ràdio Barcelona als vespres (22.30) i que són presents regularment a l’emissora al llarg de 1938. També variacions amb iniciatives sectorials: programes dedicats als infants (des del 30/VI/1938) a les 15.30.
La població catalana ha augmentat en el decurs de l’estiu de 1937 al de 1938. Ha crescut en més d’un milió de persones en una àrea que no en supera els dos milions i mig. Aquesta població refugiada espanyola, creixent a Catalunya, ha anat arribant a mesura que els territoris cauen en mans dels revoltats —Màlaga, Bilbao...— o per la descongestió de Madrid. També persones que aspiren a una relativa seguretat fugint dels fronts o senzillament famílies de funcionaris que es desplacen acompanyant el Govern. La programació de ràdio se’n veurà afectada i l’estructura horària variarà. La SSPME, per exemple, emet el 23/X/1938 els seus programes a les 14.00, 21.00 i 22.15, i el mateix farà el CPGC. Les «Informacions d’última hora» (13/I/1938 a les 23.25) a cura de la SSPME, amb els quinze minuts anteriors a les emissions en altres idiomes que eren la darrera emissió informativa i es conjuminaven amb les emissions especials com ara les del CPGC. Ho veiem fins al dia 12 de gener de 1939, amb els programes especials d’organismes que hi participen puntualment, com el Socors Roig Internacional (SRI) (12/I/1938 a les 13.30) o l’Aliança de la Joventut Antifeixista a les 14.00 del mateix dia 12 del gener citat.
El 26 de gener, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el contingut variarà radicalment. No serà fins al 12 de març, però, que el podrem mínimament conèixer amb el primer guió conservat, amb el segell: «ESTADO ESPAÑOL. Una grande y libre. Servicio Nacional de Propaganda. Ministerio de la Governación. Departamento de Radio». Al full del primer dia, al costat dels informatius, hi figuren ja programes d’entreteniment. Seran, copiem literalment: «Canciones navideñas alemanas e italianas».
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
123
Josep M. Figueres i Artigues
Continguts musicals
Pel que fa a la gran presència de la cançó i la música, s’establiran concerts i seccions de música amb rapidesa i constància. També seccions comentades, així: «Cantem cançons catalanes», d’Emília Quer. El gruix diari el forneix l’Orquestra de Pau Casals, l’Orquestra de Ràdio Barcelona o la de les emissores de la Generalitat del mestre J. Fontbernat, l’Orquestra municipal de Lamote de Grignon, etc. Les retransmissions de música ocupen un espai privilegiat, des de l’estudi amb els discos, que sovint s’agrupen temàticament (per exemple, música russa el 26/VI/1937 a les 21.15) o altres de similars. Els himnes hi ocuparan un espai central; així, per exemple, el 3 d’octubre de 1936 al gran festival CNT-FAI del Teatre Olympia, de 9.00 a 12.00 de la nit, bandes diverses, Cors de Clavé, Marcos Redondo, orquestres de les emissores de ràdio. S’indica que es radiaran: La Marsellesa, A les barricades, Milicianos de España, Hijos del Pueblo, Els Segadors, La Maquinista... No és casual que Lluís Companys s’emporti a l’exili uns discos de cera amb una breu selecció de discursos seus i amb uns himnes. Aquests seran la Santa Espina i la marxa de l’Exèrcit Regular. També un poema patriòtic. Són exemples de continguts de programació.
La cançó popular catalana i les sardanes, en discos, eren plats forts de la programació. La Cobla Barcelona d’Albert Martí hi féu diversos concerts. En coneixem la programació amb detall. El 8/XI/1937 a les 21.20 s’anuncia un concert de sardanes que no es pogué fer i una nota manuscrita al guió aclareix: «No poden venir per tourné pel front.» Es radiarà el 6 de desembre, i és substituït, naturalment, pel disc, en aquest cas un clàssic: J. S. Bach. El programa de la cobla, que finalment serà fet el 6 de desembre, és: Goig etern de J. Marimon, Retorn a la Pàtria de N. Paulis, Maig de J. Pujol, Encisada de J. Balcells, Vallgorgina d’Enric Morera i Innominada de Juli Garreta. Aquesta cobla hi tornarà moltes altres vegades amb música variada catalana (7/III/1938, concert a les 13.00), etc. La Cobla Barcelona, vinculada al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, actuarà en marcs privilegiats; així, el 27 de novembre de 1937 al patí dels Tarongers, des d’on Ràdio Barcelona transmeté el concert al llarg d’una hora, fins a les dues, amb l’«Hora exacta». Es pogué radiar, escriuen, gràcies als equips de la Generalitat instal·lats al mateix palau.
Música catalana com a ensenya d’un concepte patriòtic o identitari a defensar. En dimensió de cantant solista, de cor o en versió orquestral, en directe o en retransmissió o, més habitualment, en suport discogràfic com a recurs, la música té presència diària a la ràdio. El concert del 19 de juliol de 1937 és ben representatiu d’aquesta tendència: el Cant de la senyera i Els Xiquets de Valls per l’Orfeó Català, i Els Pescadors, Les flors de maig, Els fadrins de sant Boi, Les fulles seques, El caçador i la
124
pastoreta pels Cors de Clavé. Concerts a centres capdavanters, com el Palau de la Música Catalana, amb accions reivindicatives del CPGC, com veurem més avall, o en simples concerts de la Banda Municipal, amb Wagner per exemple (22/V/1938), a les 11.14 o de l’Orquestra Nacional amb Haydn, i altres, el mateix dia a les 16.00. Un concert representatiu de música coral catalana tradicional podria ser el del 28 de maig de 1938, en què s’interpreta: Catalunya pàtria nostra, L’himne a l’arbre fruiter, Les flors de maig, L’emigrant, L’Empordà, El cant dels ocells, L’hereu Riera, Marinada, Vent fresquet de tramuntana, La mort de l’escolà i El cant de la senyera, peces corals amb els cent homes de Fontbernat, les dues primeres, i l’Orfeó Català i els Cors Violeta de Clavé alternadament la resta, afegint-hi en alguna la Cobla Barcelona. Hi ha l’esplendor de bandes de grups i entitats noves al costat de les tradicionals, que es belluguen durant la tardor de 1936 per la ciutat revolucionària que retrata Orwell en el seu esplèndid llibre de memòries Homenatge a Catalunya, sovint reeditat i recentment ofert, en traducció al castellà, pel seu editor amb un canvi de títol, que sorprendria l’autor, en fer aparèixer la paraula Espanya en lloc de l’originària. Aquesta presència destaca en les manifestacions públiques, a les desfilades, on apareixen bandes de tots els grups polítics i de tots els cossos militars i d’ordre públic, amb l’excepció dels Mossos d’Esquadra, banda que no hem sabut trobar. Partits i quarters, unitats militars i sindicats. Una banda era una iniciativa revolucionària: la música enardia i donava un ambient i aura de transformació radical. A la ràdio també hi haurà aquesta presència de les bandes i dels himnes. Per exemple, des de l’emissora del PSUC (Hotel Colón) s’ofereix el concert per la banda de la caserna Carles Marx (29 d’octubre de 1936), com és habitual, en concert de vespres. Bandes militars com la del Batallón de Zapadores del Ejército del Este en el concert del 14 de setembre de 1937 (21.30, amb el Sitio de Zaragoza com a plat fort), la Banda Oficial de les Milícies Antifeixistes dirigida per Eduard Toldrà, en el concert del 3 d’octubre del mateix 1936 dins del festival organitzat per l’oficina de propaganda de la CNT-FAI, o les produccions pròpies de la ràdio. El 12 de setembre de 1936 es presenta a l’Olympia a les sis de la tarda l’Orquestra Simfònica de les emissores de la Generalitat de Catalunya, del mestre Josep Fontbernat, que actua com a comissari. De les dues orquestres —RAC i Ràdio Barcelona—, se’n farà només una.8 Tanmateix trobem que el mestre Ferran J. Obradors seguirà al llarg de 1938 com a director de l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona.
Cada dimarts hi ha un concert, sovint també els dijous a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona. Els trobem a l’octubre, no-
8. «La Orquesta Sinfónica de las emisoras de la Generalidad en el Olympia», 16/IX/1936, p. 6.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
125
Josep M. Figueres i Artigues
vembre i desembre en horari nocturn (21.30); també es musiquen varietats. Per estalviar-se de copiar, hom enganxa els fullets informatius de les peces, quan hi havia concerts, i sovint en els fulls de paper de barba que contenen les programacions d’emissió les peces musicals són l’únic element diferenciador. La resta de la informació és una matriu on s’anoten les dades centrals, que es repeteixen, setmana rere setmana, atès que la programació, pel que fa a la part musical, és molt estàtica i repetitiva: discos o orquestra, com a peces essencials dels continguts. Esporàdicament hi ha concerts retransmesos de fora de Barcelona —per exemple el 24/XII/1936 des de Mataró, on actua la Banda Municipal de Barcelona o el 22/VIII/1938 des de Moscou, en l’homenatge que l’URSS dedica a l’Espanya republicana.
El disc esdevé, per tant, l’element rei, i tant se val que siguin edicions catalanes de sardanes com cançons o músiques forànies, amb el jazz de Duke Ellington (13/XII/1936), que esdevé l’espai estel·lar del vespre dominical, que arrenca a les 21.15. Si bé l’emissió en disc és l’habitual, quan hi ha l’oportunitat de transmetre concerts, fins i tot amb patrocini com els dels Cubitos de Caldo Gallina Blanca, Ràdio Barcelona ho aprofita. El concert del diumenge, per exemple el del dia 5 de desembre de 1937 a les 14.15, té un contingut tradicional i aspira a ser element també de motivació de to patriòtic en la lluita contra els que representen l’esperit aliè a allò defensat. Anirà a càrrec d’Emili Vendrell, amb Els fadrins de Sant Boi, i el repertori: Ets meva, Corpus, El rossinyol, Cançó de comiat, Cançó de taverna, Cançó de la Francisqueta, La Balenguera, Cançó dels traginers... El mateix Vendrell protagonitzarà el solo de Catalunya pàtria nostra (5/II/1938) en el concert coral en discos i així consta als guions com a dada a destacar. Els concerts són importants, tant com el disc, però per raons òbvies no sovintegen. Seran utilitzats per recaptar recursos per a les nombroses necessitats. Així, el VIII Concert de la Campanya Pro Abric del Combatent, a les 14.30 del 15 de novembre de 1937, serà organitzat pel Comissariat General de Guerra de l’Exèrcit de l’Est juntament amb el Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la CNT. Els concerts en disc seran el recurs habitual i s’utilitzaran temàticament anunciant fragments de bandes sonores de films d’èxit o simplement fent un recull d’interès. Així, de forma tan indeterminada com «Música d’autors catalans» s’anuncia el concert de les deu del vespre del dia 25 de febrer de 1938. Precisament en aquest programa s’emet la Marxa Catalana de Sancho Marraco.
És prova de l’èxit que una pianista, Maria Capmany, estarà al servei de Ràdio Barcelona amb una gran constància en la seva activitat, i gràcies a la presència del piano als estudis és de suposar que podia donar una gran varietat a la labor dels locutors, quan des de la taula de mescles no es podia disposar d’efectes especials, recursos enregistrats, etc. El gruix musical regular eren els discos que des de les vuit del matí fins a
126
les dotze de la nit, de forma ininterrompuda, subministraven el contingut d’amenitats, tot i la presència dels concerts monogràfics d’agraïment o simpatia a les ajudes internacionals dels escassos països solidaris —Mèxic, Rússia, França... Les orquestres simfòniques esdevenien element de relleu musical, l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona podia emetre un concert el mateix dia que la Cobla Barcelona (7/III/1938) a les 22.00, mentre a les 13.00 hores la citada cobla havia difós sardanes. Són sovint els mateixos grups que de forma habitual es repeteixen. Per veure una programació musical estàndard fixem-nos en la d’aquest dilluns: discos a les 8.00 i ballables a les 8.45 fins a la fi d’emissió a les 9.00; 14.15 després de les notícies i altra vegada a les 15.00 després d’assistència infantil. A les 16.00 final d’emissió i a les 18.00 discos, i després dels esports de les 18.30 altra volta notícies i música de cant en discos fins a les 20.30, per acabar amb notícies i més discos. Els diumenges els concerts eren més espectaculars. El 20 de febrer de 1938 a les 17.00 el protagonista és Beethoven en un concert organitzat per la DGR de la Generalitat de Catalunya i dedicat a les tres entitats que treballen amb la Creu Roja, SRI, etc. per la solidaritat en temps difícils. El benefici és per a Ajut Català, Assistència Infantil i Ajut Infantil a la Reraguarda. Són més rares les emissions d’estrenes radiofòniques tot i que n’hi ha: Cants del Llibre de la Pàtria de Vives i Morera, l’11 de setembre de 1938, en seria un exemple emblemàtic. Tot el 1938 seguirà igualment aquesta dedicació exclusiva de ràdio musical (discos i directe), ràdio informativa (discursos, programes, informatius) amb algun espai residual de formulació tancada (teatre). Una programació molt dura per a un espectador angoixat per l’actualitat i al qual costava d’accedir-hi.
Continguts culturals
La cultura catalana és present a Ràdio Barcelona gràcies a la implicació d’entitats com l’Associació d’Escriptors Catalans (AEC) o la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), amb la seva gaseta radiada amb el títol «La vida literària», de la qual hem vist guions a l’ANC. La ILC promovia actes per facilitar un suport econòmic per als seus afiliats amb l’economia malmesa per raons òbvies. De forma no regulada l’altre bloc de projecció cultural serà la presència individual a través de conferències i, una bona excusa, la commemoració d’aniversaris. J. M. Capdevila és l’exemple que triem amb el seu «Parlament en commemoració del 36 aniversari de la mort de Verdaguer» (10/VI/1938 a les 20.15). Per al de Maragall, Alfons Masseres disserta sobre la seva poesia (19/XII/1937 a les 20.00), com a proemi a un recital poètic del poeta que és referència d’intimisme i popularitat.
Trobem conferències de molts escriptors que mostren el seu gènere literari: Oswald Cardona amb poemes (7/II/1938), J. Farran i Mayoral
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
127
Josep M. Figueres i Artigues (9/II/1938); tot i que la presència dels contes serà aprofundida: Prudenci Bertrana, Alfons Masseres, J. V. Foix (25/I/1938), Joan Oller i Rabassa (29/I/1938), etc. «La vida literària a Catalunya» serà l’emissió estel·lar de les lletres catalanes. Arran de la jornada especial dedicada a Fortuny, amb Masseres, V. Colomé, Carles Pi i Sunyer, Feliu Elias, Fuster i Valldeperes, el dia 11 de juny de 1938, des del Palau de la Generalitat, cada setmana s’emetien actes commemoratius. També les emissions en directe des del Casal de Cultura seran habituals. Rafael Tasis (26/V/1938 a les 18.30) seria una més de les presències d’una programació extensa i digna de ser recopilada íntegrament. Fixem-nos només en un tast, al juny de 1938, de la relació d’escriptors que passen pels estudis del Casal de Cultura i fan un breu parlament a les 13.00 i a les 19.00 o 20.00 hores arran de la diada del llibre. Hi trobem: Avel·lí Artís (dies 5 i 12), Mercè Rodoreda (3), Miquel i Vergés (8), Sebastià Gasch (9), Joan Cornudella (6), Alfons Masseres (7), Joan Cumelles (8), Armand Obiols (9), Delfí Dalmau (10), Roure i Torrent (11), Enric Lluelles (13), Víctor Colomer (15), Manuel Valldeperes (15), Carles Riba (15), Rafael Moragues (17) i Fermí Vergés (17). Els poemes sovintejaran, ja sigui en actes de record a Guimerà o Verdaguer o, senzillament, com a contribució de l’AEC; així, Alfons Masseres (12/IX/1938) a les 13.00 hores en programes curts i de fàcil factura.
Molt destacats són els comentaris de Joan Alavedra, força coneguts. Les seves intervencions arriben al 31 de juliol, l’agost (11, 21, 22, 29, etc.) i el setembre (19, etc.) i octubre (3) de 1936 en la coneguda secció «El fet del dia», a les 14.30 o a les 14.15, tret dels diumenges. Aquesta secció, que serà parcialment recollida en els llibres del mateix títol, es clourà al novembre de 1936. Altres exemples: Joan Estelrich com a prototipus de conferència aïllada. Habitualment hi ha crítiques de llibres, l’acció teatral que veurem després i aportacions esporàdiques, com ara lectura de fragments d’història de Catalunya pel mateix Ferran Soldevila (20.00 del 20 o 29 d’agost o 13 i 14 de setembre de 1936, etc.) i les tan populars «Converses de català amb el Miliu», pel professor Artur Balot, que esdevindran un útil mecanisme de propagació del model de llengua estàndard des del rigor de la lingüística de Pompeu Fabra.
L’AEC patrocina uns programes, que s’emeten de forma regular, amb la lectura de contes i poemes. Joan Oliver hi participa amb poemes inèdits (19/XII/1936 a les 19.00 hores); Agustí Bartra (9/I/1939) o Pere Mas i Parera (11/I/1938) són alguns dels molts noms que hi van. Davant la picaresca llegim una nota escrita al guió indicant que no es passi cap text d’autor que no sigui visat per l’AEC. Passen pels micròfons de RB molts escriptors, periodistes i personatges vinculats a les lletres en diverses especialitzacions: Josep M. Francès, Mercè Rodoreda, Prudenci Bertrana, etc. També hi ha altres programes en què les lletres són presents,
128
arran dels aniversaris que hem citat. Altres avinenteses, la literatura apareix en festivals especials, com ara el dedicat a la masia catalana (19/XII/1937), un diumenge força lletrat, on textos de Josep M. Folch i Torres i, després, poemes, també de Maragall, en recital d’Enric Borràs esdevenen, al Palau Nacional de Montjuïc, segons veiem en el programa de premsa enganxat al guió radiofònic, un acte que vol fixar l’atenció en trets identitaris. Hi trobem poetes com J. V. Foix (25/II/1938), Oswald Cardona, narradors, novel·listes, etc. Era una forma de guanyar-se la vida en temps difícils.
La temàtica cultural és molt variada. Hi trobem la divulgació científica i la literatura que hem esmentat. Alfred Domènec Navarro, aviador, fa un programa sobre aeronàutica; Jaume Aiguader, metge, sobre informació mèdica; Josep Carner, la secció «Confidències» els dissabtes de juliol, tot i que a la tardor desapareix. Aquesta secció la veiem els dies 8, 15, 22 i 29 d’agost, 5, 12 i 19 de setembre i 17 d’octubre. Els dies 24 i 31 d’octubre de 1936 no apareix. Citem pel seu valor la crítica de llibres a cura de Melcior Font, els comentaris de teatre per Adrià Gual, «Viatges, excursions i esbrinaments imaginaris», i per Josep Comas i Sola, en directe des de l’observatori Fabra, informacions i moltes conferències sobre astronomia. I un llarg reguitzell d’intervencions de forma regular, com les conferències dels membres de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (4/VIII/1936 a les 20.30) i tantes d’altres accions de projecció cultural.
Continguts teatrals
La radiació acostuma a ser noctàmbula, tot i que els horaris són una mica inestables. Hi ha predilecció per peces festives en castellà. La presència del català és, però, força regular. El mateix juliol de 1936 s’estrena Marina (dia 23) i No és mai tardsi el cor és jove (dia 29), d’Avel·lí Artís, en la secció de les 21.30 dels dimecres. I la programació seguirà: La bona gent de Rusiñol, el 26 d’agost també a les 21.30, etc. Habitualment hom programa obres senceres tot i que a vegades són radiades per parts. Així, el 5/VI/1937 a les 14.30 s’emet el segon acte de Crim de mitjanit de Lluís Capdevila, interpretat per la companyia del teatre Poliorama.
En alguna avinentesa, disposem dels honoraris abonats als actors i altres. Així, per La festa dels aucells, d’Ignasi Iglésias i dirigida per Adrià Gual el 14 d’octubre de 1936 per a l’emissió per ràdio, es van pagar 70 ptes. a l’actriu Bozzo i 35 ptes. a l’actor Casañas. En total foren 315 ptes., a raó de 70 ptes. (2 actors), 50 ptes. (3), 35 ptes. (5), sense oblidar el locutor (35 ptes.) i altres despeses, com ara lloguer dels llibres amb textos (un per actor), etc. En total 457,75 ptes. Un altre dia en què
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
129
Josep M. Figueres i Artigues
consten els preus és el 28 d’octubre de 1936, també dimecres, amb ¡Ni colas!, d’Eusebio Sierra, en què es pagaren 279,25 ptes. pels honoraris dels quatre actors (Joana Bozzo, Enric Guitart, Gastó A. Mantua i Antònia Herrero), sota la direcció de L. A. Monedero. Els actors perceben 240 ptes., el locutor, 35, i quatre boletos, una llista i lloguer de cinc exemplars són la diferència fins al total.
El teatre és un espectacle que troba en la ràdio un entorn molt escaient. Cada dimecres es radia una obra, bàsicament en castellà. L’11 de novembre de 1936 és Cuna de Moro, de Pitarra, dirigida per Adrià Gual; el 2 de desembre de 1936 és El santo de la Isidra, de Carlos Arniches; el 18 de novembre, El señor Joaquín, de F. Caballero; el 9 de desembre, L’Arlequí vividor, d’Adrià Gual, i sempre a les 21.30. També obres de to crític com La Gloriosa. Barcelona isabelina i revolucionària (23 a 25/XI/1937), emesa parcialment després de l’abrandat parlament del delegat de l’SRC, o de to lleuger, festiu o clàssic per als radiooients. El teatre en castellà comptabilitza un setanta a vuitanta per cent del total emès. Obra ben significativa seria: La cuerda floja, de José Estremera (3/VIII/1938). Però veiem uns títols a l’atzar en uns dies de 1937: La pubilla del Vallès, de Josep M. Arnau (13/X/1937); La reina mora, de J. Serrano (20/X/1937); El sueño dorado, de Vital Aza (28/X/1937); L’home de l’orgue, de S. Rusiñol (10/XI/1937). O bé obres tant de caràcter festiu com reivindicatiu en el popular Radioteatre d’EAJ1: La alegría del batallón, de J. Serrano (1/VI/1938), i Un cop d’estat, de J. Pous i Pagès (17/VII/1938). No era habitual, però esporàdicament hom emet obres al migdia i de forma fragmentària: Una mujer no vale la pena, de R. Costa i Elias (16/II/1938); España en pie, d’Álvaro de Orriols (4/III/1938).
La informació tenia prioritat però el teatre era força estable. Amb la profusió d’espais informatius i la discreció i la censura que imposava la guerra era habitual, doncs, esperar l’espai setmanal de teatre els dimecres sense ensurts.
La trinchera 13 fou emesa parcialment, el primer acte el dia 18 de febrer de 1938 i el segon, l’endemà, a les 14.30. Hi actuava la companyia del teatre Apolo. I gairebé sempre a les 21.30 tots els dimecres, tot i que la sarsuela com a reina del teatre popular s’emetia els dissabtes, dies de més audiència; així, Bohemios d’Amadeu Vives (19/XI/1937). La programació teatral aplegava autors catalans i estrangers: La bona gent, de Rusiñol (26/VIII/1936), o, més esporàdicament, el testimonial Casa de muñecas, d’Ibsen (2/IX/1936). També s’emetien sarsueles i teatre de distracció sense profunditat ideològica. En un sol dia s’arribà a emetre: Agència d’informes comercials de Pompeu Gener (23/VI/1937) o La teta gallinaire de Francesc Camprodon. També es radià el vodevil estricte La Corte del Faraón (13/IX/1937), alternant amb obres de més profunditat allunyades dels temes vodevilescos, com L’endemà de bodes de J. Pous i Pagès (15/IX/1937). La incidència bèl·lica també afecta-
130
rà el teatre. Així per exemple, Una mujer no vale la pena, de R. Costa i Elías es programa per al dia 16/II/1938.
Continguts socials
La ràdio assumeix una funció de Servei de Socors, contactes de milicians, des de l’octubre del 1936. S’emeten programes especials, com «L’hora dels catalans absents de la pàtria» (aquests dos mots finals afegits el 1937 a mà a la plantilla impresa de la programació). El 1938 la secció no hi consta. És un programa en combinació amb la RAC i del qual desconeixem els continguts. D’una forma especial cal esmentar la «Radiació de comunicats de particulars, militars i de milicians que tinguin llurs familiars en ciutats o viles on no funcioni el telègraf». Aquesta nota apareix el dia 15/XI/1936 a les 23.15 i el programa dura fins a les 24.00, hora de cloenda de l’emissió diària. Malauradament tots aquests continguts, així com la tipologia dels informatius només els podem conèixer a través de les transcripcions dels serveis d’escolta franquista; tanmateix, aquest és un altre treball atès que aquests materials són només de to polític.9
Tres exemples de programació
8/I/1937
07.15Sintonia. Música en discos.
08.00Senyals horaris. La Paraula. Diari parlat des de Madrid i des de Barcelona.
09.00Senyals horaris. Lectura de la premsa de Barcelona de la Comissaria de Radiodifusió de Catalunya instal·lada al Palau de la Generalitat. Fi de l’emissió.
12.00Sintonia. Senyals horaris. Secció femenina. Música en discos.
13.00Concert per l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona sota la direcció del Mestre Ferran J. Obradors (Weber, Gilbert, Turina, etc.).
14.00 Notícies a cura de la Comissaria de Radiodifusió de Catalunya.
14.30Música en discos.
15.15Informació de Madrid.
15.30Sessió radiofònica en discos escollits.
16.30Música en discos.
18.00Programa del radiooient. Discos a petició de senyors subscriptors de Ràdio Barcelona.
19.00Música de cant en discos.
9. Malgrat que, a la sala de lectura de l’Arxiu de Salamanca, hi consta un catàleg amb les descripcions de les existències, no el poden servir i remeten a Àvila o Madrid, on tampoc en donen fe. Sortosament a la biblioteca de Montserrat, en el fons de F. Cambó, patrocinador de la informació franquista, n’hi ha una còpia.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
131
Josep M. Figueres i Artigues
19.30Transmissió de la Conselleria d’Agricultura. Emissió dedicada als camperols catalans.
20.00Notícies de la Conselleria de Defensa de Catalunya.
20.30Un moment d’optimisme per l’humorista Xalma.
21.00Senyals horaris. Comissaria de Radiodifusió de Catalunya.
21.15Informació Ministeri de la Guerra. Madrid. Òpera. Fragments: La Traviata, Faust, etc.
24.00Fi d’emissió.
1/X/1937
08.00Hora exacta. Música variada. Discos. 5 minuts de cultura física «Warrior». La Paraula. Diari parlat de Ràdio Barcelona.
09.00Fi de l’emissió.
10.00Des de València. Discurs del president de les Corts i del Consell deMinistres.
12.00Sintonia. Hora exacta. Música selecta en discos.
13.00Concert Orquestra Ràdio Barcelona.
14.00Hora exacta. Notícies des del Palau de la Generalitat de Catalunya.
14.30Poemes pel rapsoda Manolo Gómez.
15.00Conversa d’Assistència Infantil.
15.15Informatiu des de Madrid. Emissió de discos escollits.
16.30Música en discos.
18.00Hora exacta. La Paraula. Des de Ràdio Barcelona. 19.00Música de cant en discos.
19.30Emissió dedicada als camperols catalans des de la Conselleria d’Agricultura.
20.30La Paraula. Des de Ràdio Barcelona.
21.00Hora exacta. Informatiu des del Palau de la Generalitat de Catalunya.
21.20Recital de piano per Sofía Puche.
22.00Hora exacta. Concert de música wagneriana en discos.
22.30 Jazz en discos.
23.00Noticiari en italià, alemany, francès i portuguès.
24.00Informatiu del Ministerio de Defensa de Madrid. Fi de l’emissió.
28/V/1938
08.00 Sintonia. Senyals horaris. Emissió des de la Sots Secretaria de Propaganda del Ministeri d’Estat.
08.30Música variada en discos.
09.00 Fi de l’emissió.
12.00Sintonia. Discos escollits.
13.00 Concert.
14.00Senyals horaris. Informació oficial des del Palau de la Generalitat.
14.15Emissió des de la Sots Secretaria de Propaganda del Ministeri d’Estat. Discos.
15.00Assistència infantil.
16.00Discos.
132
18.00 Senyals horaris. Antoni Rovira i Virgili: Suplement de Política Internacional de la DGR.
19.00 Música de cant en discos.
19.30 Emissió de la FENEC dedicada a l’estudiant.
19.45 Emissió a càrrec de la Secretaria de Propaganda del Govern d’Euskadi.
20.00 Discos.
20.30 Darreres notícies de la DGR. Discos. Parlaments del Front Popular.
21.00 Senyals horaris. Informació oficial del Palau de la Generalitat. Gaseta «La vida literària a Catalunya» de la ILC.
21.15Música coral catalana.
22.00Emissió des de la Sots Secretaria de Propaganda del Ministeri d’Estat.
23.30 Comunicat de guerra des de Madrid.
24.00 Fi de l’emissió.
A totes les programacions de música de discos s’indica el nom de la peça o cançó i l’intèrpret; sovint es repetiran al llarg de les emissions durant la guerra.
Discursos de Companys anunciats als guions
de Ràdio Barcelona
Un exemple d’utilització política d’impacte social són els discursos de Companys. L’existència d’una connexió immediata al mateix palau i alhora de la Comissaria de Radiodifusió i del CPGC féu que tant la RAC com Ràdio Barcelona estiguessin sota el control directe de la Generalitat. Tanmateix el president no utilitza la ràdio, eren els mateixos tècnics o col·laboradors, com Miravitlles al front del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, els qui ho determinaven. Companys era propietari del diari La Humanitat i coneixem, pels testimoniatges de dos dels seus directors, la seva relació amb la premsa. De les memòries inèdites de Lluís Capdevila10 i les entrevistes que férem11 a Josep M. Lladó es desprèn el fet que la relació de Companys amb els mitjans afavoria la llibertat dels mitjans de comunicació.
Vegem la relació dels discursos que consten als guions, dels quasi tres-cents que hem fitxat i dels quals almenys una cinquena part foren transmesos radiofònicament. Per exemple, al juliol de 1936 o al maig de 1937 hi ha tota la sèrie dels dies dels combats; al novembre, els missatges de solidaritat a Madrid, i al juliol de 1937, les salutacions a Aguirre, que la premsa indica que foren trameses, o el mateix Companys en la seva locució diu que és radiada. Tots aquests discursos no consten. Altres són molt i molt coneguts, com ara el míting a la Monumental del març del 1937, i tampoc consten. Ací figuren només els inclosos als guions:
10. Conservades a la UAB, Bellaterra.
11. A 12 periodistes dels anys trenta, Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1994, p. 83-97.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
133
Josep M. Figueres i Artigues
Parlaments12 de Companys per Ràdio Barcelona segons els guions de l’emissora
193613
11.0006/XBarcelonaEstació marítimaDiscurs 6 d’octubre
19.0005/XIIBarcelona Pal. Nac. MontjuïcJornada Nova Economia
10.00 27/XIIBarcelona Pal. Belles ArtsHomenatge a Macià
1937
13.3014/IIIBarcelona Pl. CatalunyaInau. mon. soldat heroic del poble
11.0029/IVBarcelona c/ Torres AmatInau. Disp. Antituberculós14
16.0029/IVBarcelona P. Pi i Margall, 107 Lliurament bibliot. al front
20.0029/IVBarcelonaPalau GeneralitatRetransmissió per València
12.0006/VIBarcelona Pl. CatalunyaMíting pro Euskadi
22.00 11/VIIBarcelonaPalau Mús. Cat.Acte Afirmació Antifeixista AIDC15
21.2019/VIIBarcelonaParlament Setmana Pro Ajut Català
21.0022/VIIBarcelona Palau GeneralitatParlament16 10.0001/VIIIBarcelona Paraninf de la1r Congrés estudiants Universitat de catalans17 Barcelona (UB)
12.0011/IXBarcelona MonumentParlament Onze Setembre Casanova
21.2019/IX Barcelona n/cPro Ajut Català 22.3022/XMadrid Radio MadridDiscurs per Madrid amb Negrín 14.0025/XIIBarcelona Cementiri NouDiscurs record Macià
1938
10.0020/IIBarcelona Teatre OlympiaII aniversari del 16/II/1936
13.0007/VI BarcelonaMon. Pau ClarisDiscurs homenatge Pau Claris 18.0019/VIIBarcelona Palau Mús. Cat.Commemoració II aniv. 19 de juliol
12.0011/IXBarcelona Monum.CasanovaParlament Onze de Setembre
12. No són tots els que consten als guions atès que sovint hi ha només el títol de l’acte i no la intervenció.
13. No consten els dictats del juliol de 1936 que per la premsa sabem s’emeteren; en tot cas podria ser que fossin a RAC.
14. So facilitat per la RAC.
15. AIDC, Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. El so és facilitat per la RAC.
16. Consta la nota: «Cal enviar 2 micròfons, un per instal·lar al balcó l’altre despatx del President amb cordó suficient per traslladar-ho al patí dels Tarongers.»
17. Consta la nota: «Des del Paraninf de la UB. Parlaments del Rector de la UB, del Conseller de Cultura i del President de la Generalitat. Només cal donar el so a RAC quan parli el president de Generalitat si hi va. Cal enviar locutor.»
134
El
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a Ràdio Barcelona
19/VII/1937
Emissions de la Setmana Pro Ajut Català
Dia 19, dilluns
14.30Parlament de Jaume Miravitlles.
21.20Parlament de Lluís Companys.
Dia 20, dimarts
14.30«Himnes patriòtics de pobles germans fent una demostració que Catalunya els ha portat ajut a col·laborar contra el feixisme».
21.20Interviu a «El més petit de tots».
Dia 21, dimecres
14.30Parlament del company Cornudella.
21.20Danses i ballets catalans per l’Orquestra de la Ràdio.
Dia 22, dijous
14.30Música mallorquina «Ritual de pagesia». Comentaris d’A. M. Sbert.
21.20Parlament de Josep Sans (JERC).
Dia 23, divendres
14.30Cançons per Mercè Plantada i al piano J. Cardona. 21.20Al·locucions patriòtiques: Macià el 14 d’abril i reportatge de la diada per J. Pous i Pagès.
Dia 24, dissabte
14.30Música catalana en discos.
21.20Poesia patriòtica de guerra per Enric Borràs.
Dia 25, diumenge
14.30Sardanes. Discos. 16.00Festival de cançó, música i dansa des del Parc de Montjuïc. 21.20Clausura per un organitzador del CPGC.
7/X/1937
Palau de la Música Catalana a les 19,00 hores. Míting concert a benefici de les víctimes del darrer bombardeig. Organitza el Comitè de Dones contra el feixisme i la guerra. Patrocina el Comissariat de Propaganda. Orquestra simfònica de les emissores barcelonines dirigida per Silvestre Revueltas. Programa: 1.– Redes de Revueltas; 2.– Poemes d’Octavio Paz, paraules de Josep Mancisidor i poesies de M. Luisa Vera, i 3.– Janitzio Caminos de Revueltas; Redes: Música d’un film. Història de treballadors, de pescadors, història de sempre: lluita, re-
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
135
Josep M. Figueres i Artigues
bel·lia, misèria, triomf; Janitzio: una illa del llac de Pátzivaro a l’estat de Michoacan (Mèxic). Música ingènua del poble; Caminos: Alegria de noves rutes. Camins de victòria i d’optimisme.
10/X/1937
Míting de confraternització hispanoamericana. Parlament de Jaume Miravitlles. Hi participen els intel·lectuals cubans: Leonardo Fernández Sánchez i Joan Marinel·lo... Amb l’espectacle musical poètic a cura de Manel Gómez (rapsode) i Leopoldo Cardona (pianista). Interpreten les peces Evocació (de la suiteIberia) d’Albéniz, Puerto de Palos de Cardona, Orgía danza fantástica de Turina, Danza de la vida breve i Danza del fuego de Falla. Tramès a Amèrica per ona curta. Ràdio Barcelona aporta locutor i equips. Es facilita a la RAC.
25/V/1938
«Uns mots pel Mestre» Joaquim Pecanins parlant del prefaci que dedica a un llibre editat pel CPGC.
7/VI/1938
13.00 Monument Pau Claris, discurs de Ll. Companys, J. Miravitlles...
14.00 Commemoració de l’aniversari de Pau Claris amb Antoni Rovira i Virgili, J. Miravitlles...
21.15 Nicolau d’Olwer, Pous i Pagès... des dels micròfons de la DGR.
14/VII/1938
12.00 Acte del Comissariat del Monument als Voluntaris Catalans.
1938
Inici de les emissions del «Quart d’hora del CPGC»
Singular programa emès des del Palau de la Generalitat que, de forma diària, es dedicava a qüestions d’art, literatura, filosofia, etc. tot i que alternava amb la conferència, la lectura de poemes i, també, la informació i l’opinió política.
136
12/VI/38s’emet dues vegades, a les 14.00 i a les 21.00
20/VI/38s’emet a les 21.00
3/VII/38s’emet a les 21.00
16/VIII/38s’emet a les 21.00
21/VIII/38s’emet a les 21.00
25/IX/38Programes especials, a les 13.30 i 21.00.
En alguna circumstància no s’emet en substituir-se per programes especials, així el 19 de setembre tenen emissió dos programes a les 14.00 i a les 21.00, mentre que el «Quart» no es difon.
18/VII/38Actes d’homenatge a Guimerà
11.00Descobriment làpida a la casa on morí, al c/ Petritxol. Lectura de poemes per Enric Borràs amb la Banda Municipal de Barcelona.
13.00Concert de l’Orquestra de Ràdio Barcelona, amb música catalana.
14.00Lectura de «La llengua catalana» de Guimerà per J. Comellas.
18.00 Sardanes a la plaça del Pi.
21.00 Parlaments de J. Miravitlles i Riera i Puntí (Ass. Catalans d’Amèrica), Pous i Pagès (president ILC), Roig i Pruna (president de la Unió Catalanista) i el conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer.
11/IX/38Commemoració de l’Onze de Setembre
19.00Des del Casal de Cultura. Audició íntegra de Cants del Llibre de la Pàtria, cicle poemàtic de J. Vives i Miret, amb música d’Enric Morera, per Mercè Plantada, soprano, i Concepció Callao, contralt, amb
Enriqueta Carreta i M. Canela, pianistes. Les parts són:
I. Cant primerenc
II. El comte Guifré
III. El comte Berenguer
IV. L’Alt rei en Jaume
V. Pere el Gran
VI. L’Orientada
VII. Casp
VIII. Pena per joia
IX. Joan Colom
X. 1640
XI. L’Onze de Setembre
XII.La Pàtria Nova
El Comissariat utilitza el «Quart d’hora» amb eficàcia. Vegem la programació que anirà repetint tot i que amb canvis d’autor o tema al llarg de l’any, quan alterna el programa diari únic amb el nom genèric de
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
137
Josep M. Figueres i Artigues
«Quart d’hora» i del qual no coneixem el contingut, tot i que podem intuir que era informatiu, amb una programació regular interna dins de RB amb el següent contingut, que es va emetre durant els mesos d’hivern de 1938 i 1939. El diumenge trobem el programa divulgatiu d’història de Catalunya i la conferència de Josep M. Capdevila (a les 20.00 h) titulada com un programa específic: «La religió i la República».
3/X/38 dilluns 9/I/39 i 16/I/1939
12.00 «Efemèrides d’Història de Catalunya».
14.00 «Traduccions [sic per Tradicions] i Llegendes», Joan Amades. 21.00«Selecció poètica», per Ramon Vinyes, llegits per Joana Ribes.
4/X/38 dimarts 10/I/1939 o 17/I/1939
12.00 «Efemèrides d’Història de Catalunya».
14.00 «Ciutadania», per J. M. Francès. 21.00«Catalans al front».
5/X/38 dimecres 11/I/39 i 18/I/1939
12.00 «Efemèrides d’Història de Catalunya».
14.00 «Parla una dona», per Mercè Rodoreda.18 21.00«Espanya envaïda».
6/X/38 dijous 12/I/1939 i 19/I/1939
12.00 «Efemèrides d’Història de Catalunya».
14.00 Jaume Miravitlles i Navarra19 des del Palau de la Generalitat.
19.00 Una entrevista cada setmana o «Fet divers», per Francesc Trabal (a les 20.00 o 21.00).
7/X/38 divendres 13/I/1939 i 20/I/1939
12.00 «Efemèrides d’Història de Catalunya». 14.00 «L’activitat artística», per Feliu Elías. 21.00 «Catalunya al món» o «Catalans al món».
18. Manté el programa, al gener ho llegim el dia 18. 19. Conferència?, només hi consta el nom.
138
8/X/38 dissabte 14/I/39 i 21/I/1939
12.00 «Efemèrides d’Història de Catalunya»
14.00 «Filosofia i Història», per Francesc Pujols
Només en una emissió, a les 18.00, hi ha el comentari de política internacional d’Antoni Rovira i Virgili, i a les 21.00, «La vida literària a Catalunya. Gaseta radiada de l’ILC».
Aquesta programació la trobem des de l’octubre de 1938 amb alguna variació, com la del dijous amb les entrevistes, fins al dia 21 de gener de 1939. Durant tot 1938 té notable incidència el «Quart d’hora del Comissariat de Propaganda», uns programes emesos des del Palau de la Generalitat, dels estudis de la DGR, amb un contingut de formes breus i variades, de clara factura dinàmica en la seva concepció, que no coneixem però intuïm de forma diversa en el plantejament tan estàtic de la ràdio a l’ús. Hi ha una programació setmanal i una constància en els horaris i els col·laboradors, que s’alternaven. Pel que fa als horaris, trobem que els diumenges s’emetia dos cops (13/II/1938) i els feiners, un (14.00); els diumenges sovint es repetia al vespre (28/II/1938), a les 14.00 i a les 21.00.
19/VI/38 16.00, diumenge des de Pins del Vallès: des de Sant Cugat, nomenada amb altres noms, com altres poblacions amb topònims de significació religiosa, Pins del Vallès i amb so facilitat per la SSPME un acte amb Pous i Pagès i Ruiz Vilaplana amb la nota: «Quan avisi la Secretaria de Propaganda [SSPME] per tal de connectar caldrà tallar l’emissió des del Palau de la Música Catalana.» L’emissió era la simfonia número 8 de Beethoven. Aquesta nota, escrita a màquina, denota origen oficial i porta la data de la vigília, dia 18, i és enganxada al full de programació.
Finalment, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya treballarà també amb convidats de tot tipus que promouran valors de caràcter republicà, com ara Eugènia Hink, que parla en alemany el 27 de desembre de 1938, o bé el funcionari judicial Ruiz Vilaplana, que ho farà, curiosament, des de Sant Cugat del Vallès dita, i així ho escriuen els guions, Pins del Vallès.
Ràdio Barcelona fou una tribuna constant, variada i esforçada a transmetre un doble missatge a la societat catalana del moment: el compromís de resistència en la guerra i la necessitat d’un esforç col·lectiu per a una societat més justa, tot inserit en un mitjà que alternava música i teatre com a varietats i la densitat d’un contingut informatiu dirigit, així com els parlaments d’institucions, partits, sindicats, etc. que la configuraven com una plataforma molt dura però que convenia seguir. Com ex-
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
139
M. Figueres i Artigues
plica Teodor Garriga, autor d’unes memòries centrades en la seva etapa de locutor de Ràdio Associació de Catalunya, l’emissora era molt seguida encara que fos per saber quan hi havia bombardeigs: un disc anunciava el perill i acabava: «la Generalitat vetlla per vosaltres». Sota les bombes, la ràdio també actuava.
Josep
140
Taula. Programació destacada políticament dels guions de Ràdio Barcelona
Org. Obs.
Data Hora Ciutat Lloc Acte
27/VII/36 22.40 Bcn Conf. Pro Estatut Basc
CPGC?
Inauguració del monument als voluntaris catalans morts el 1914
14/VIII/36 12.00 Bcn Parlament de Catalunya
23/VIII/36 10.00 Bcn T. Poliorama Míting 24/VIII/36 23.00 Bcn Estudis RAC
Parlament de Ventura Gassol 8/IX/36 16.30 Bcn Gran Price Míting de l’Associació de Treballadors de la Banda 13/IX/36 10.30 Bcn Gran Price Míting ERC
Emès en directe 14/IX/36 22.40 Bcn Estudi RB Conf. Pro Estatut Basc
Es repeteix els dies 16, 17, etc.
Es repetirà els propers dies 15/IX/36 13.00 i 23.00 Bcn Estudi RB Emissió del programa: «El nostre moviment revolucionari davant del món», de l’Oficina d’Informació Internacional
Parlament de P. Fàbregas representant la CNT al Consell d’Economia CNT
CPGC?
17/IX/36 22.00 Bcn N/c
18/IX/36 22.00 Bcn Gran Price Unitat Cultura i Afirmació Antifeixista. Amb Rovira i Virgili, J. Miravitlles, Helios Gómez, J. J. Domènech, José Bergamín, Illya Ehremburg. Presideix M. R. Vázquez
POUM
19/IX/36 21.30 Bcn Teatre Olympia Míting 2 0 amb Joan P. Fàbregas i J. J. Domènech; presideix M. R. Vázquez CNT 6/VIII/36 10.30 Bcn Gran Price Míting
20. Al full figura informació sobre el míting de la CNT del 19/VII des de l’Olympia, que diu: «Aquesta retransmissió ens la fac ilitarà Ràdio Associació. Cal però col·locar en lloc destacat el nostre micròfon.»
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
141
Josep M. Figueres i Artigues
PSUC
Sindicat Sanitari del PSUC. Antònia Soler, Quitèria Tarragó, Joaquim Rovira, Alfons Cabanes, Severí Tarragó
20/ /36 10.00 Bcn Teatre Poliorama
6/X/36 11.00 Bcn Centre Atonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) Placa a Jaume Comte
6/X/36 11.00 Bcn Drassanes Placa commemorativa dels combats 6/X/36 11.00 Bcn Estació Marítima Discurs de Lluís Companys
En col. RAC
En col. Unión Radio Valencia
Es preveu passar-ho a RAC. Suspès per falta de «línia»
En col. amb Em. PSUC
Es passa a RAC
PSUC
Facilitat per RAC 11/X/36 10.00 Hospitalet Cinema Oliveres Míting de concentració comarcal
13/X/36 21.30 Bcn Teatre Olympia Míting Homenatge a Ferrer i Guàrdia
17/X/36 21.30 Bcn Teatre Olympia Festival d’Homenatge València-Catalunya
PSUC
18/X/36 10.00 Bcn Gran Price Míting Rafael Vidiella, Miquel Valdés, Joan Comorera, Del Barrio. Representants del vaixell Zirianin
PSUC
18/X/36 16.30 Bcn Teatre Olympia Míting FAI 20/X/36 22.00 Bcn Sindicat d’Invàlids Conf. de Miquel Valdés: «Com guanyar la guerra»
PSUC
22/X/36 21.30 Bcn Em. del PSUC. Hotel Colón Conf. del conseller de Treball
23/X/36 18.00 Bcn ICE. Av. Portal de l’Àngel, 40 Inauguració de l’Institut de Ciències Econòmiques (ICE). Presència de Ll. Companys?
142
En col. amb RAC
PSUC
CNT-UGT Es passa a RAC
En col. amb Em. PSUC
23/X/36 22.00 Mataró Clavé Palace Míting
25/X/36 10.00 Bcn Plaça Monumental Míting conjunt
PSUC
29/X/36 21.30 Bcn Em. PSUC Conf. de Rossend Cabré: «La joventut en el moment actual»
1/XI/36 10.30 Bcn Gran Price Míting Estat Català (EC)
Homenatge a l’URSS. Concert de la Banda Municipal Es facilita a RAC
7/XI/36 22.00 Bcn Palau de la Música Catalana
Connexions en directe
Canvis de localització
Tres punts connectats
PSUC?
Reportatge sobre la Manifestació del XIX aniversari de la Revolució Russa
8/XI/36 10.00 Bcn Hotel Colón PSUC
En col. amb Radio Valencia
PSUC
8/XI/36 10.00 Bcn Balcó dels Estudis RAC Ídem. Les tres emissions es faciliten a RAC
8/XI/36 10.00 Bcn Balcó Palau Generalitat Ídem
18/XI/36 N/c Bcn Gran Price Míting del Ram de l’Edificació amb participació de Miquel Valdés
Retransmissió enterrament Durruti
Intervenció del ministre de Comerç Joan López
Congrés Pan-Ruso amb intervenció del Consul gral. de l’URSS, el president de la Generalitat de Catalunya i el Govern central i tots els partits del Front Popular
22/XI/36 10.00 Bcn Punts carrer 2 1
25/XI/36 18.00 València
26/XI/36 19.00 Madrid
27/XI/36 22.00 Bcn Gran Price Míting de Solidaritat Internacional
21. «Des de diversos punts en el trajecte que seguirà la comitiva fúnebre.»
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
143
Josep M. Figueres i Artigues
PSUC
29/XI/36 10.00 Bcn Clot. Cine Meridiana Míting
29/XI/36 11.00 Bcn Teatre Boren Míting POUM
PSUC En col. amb Em. PSUC
PSUC En col. amb Em. PSUC
PSUC En col. amb Em. PSUC
En col. amb RAC
«Parlaments breus»
4/XII/36 21.30 Bcn Em. del PSUC
4/XII/36 22.00 Bcn Gran Price Míting del Sindicat Únic de la Distribució
5/XII/36 19.00 Bcn Palau Nacional Jornada de la Nova Economia amb assistència de Lluís Companys
5/XII/36 21.30 Bcn Em. del PSUC «Parlaments breus»
6/XII/36 10.00 Bcn Em. del PSUC Crònica de l’enterrament de Hans Beimler
POUM
6/XII/36 11.00 Bcn Palau Nacional Primera Jornada de Nova Economia
8/XII/36 22.00 Bcn Gran Price Míting del POUM
9/XII/36 19.15 Vilassar de Mar Sindicat Agrícola Conf. agrícola 11/XII/36 22.00 Bcn Gran Price Míting d’Amics de l’URSS 14/XII/36 19.00 Bcn
Conf. de Rafael Tasis: «L’escriptor i el moment actual» 15/XII/36 22.00 Bcn Gran Price Míting del PSUC
17/XII/36 22.00 Bcn Gran Price Míting de la CNT
24/XII/36 22.30 Bcn Estudis RB Parlament 22 de J. Miravitlles
26/XII/36 20.15 Bcn Estudis RB
Parlament d’Eugènia Hink
Parlament d’un representant de l’SRI 27/XII/36 20.30 Bcn Estudis
CPGC En alemany 22. Hi figura una nota que diu: «Caldrà tallar el concert [des de Mataró, on actuava la Banda Municipal de Barcelona] per tal d e facilitar l’emissió del parlament de Jaume Miravitlles el qual radiarà des del micròfon del nostre estudi.»
144
PSUC
CNT
CPGC
30/XII/36 18.30 València Cine Metropol Discurs del ministre García Oliver: «Nueva orientación de la justicia».
Discurs d’Ángel Pestaña: «Las 12 palabras de la victoria»
31/XII/36 24.00 Madrid
En col. amb RAC
Col. amb Em. CNT-FAI
31/XII/36 10.00 Bcn Centre Català Republicà Míting del districte quart d’ERC
31/XII/36 10.15 Bcn Em. del PSUC Míting
Parlament de J. Miravitlles 2 3
Parlament Eugènia Hink 2 4
Federació Local de Sindicats únics
31/XII/36 10.30 Bcn
2/I/37 20.30 Bcn Estudis RB
5/I/37 21.30 Bcn Gran Price
13/I/37 20.30 València Tribunal Suprem Discurs de García 15/I/37 10.30 València Sessió inaugural del congrés de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) JSU
Parlaments
CNT-FAI
CNT-AIT
Parlaments?
Conf. Gonzalo de Reparaz organitzada per la Secció de Prop. CNT-AIT (Associació Internacional del Treball)
16/I/37 22.00 Bcn Casal d’ERC districte IV
16/I/37 19.00 Bcn Em. CNT-FAI
17/I/37 11.30 Bcn Cinema Coliseum
Discursos de Bergamín i André Mabranj 1/II/37 Bcn Gran Price Míting del PSUC PSUC
1/II/37 21.00 París
23. La Comissaria de Radiodifusió en donar aquesta ordre afegeix: «Tingueu en compte que si bé aquest míting [es refereix al pr imer, al de l’ERC] comença a les 10 caldrà alternar la seva radiació amb la retransmissió de les 10.15 que tindrà lloc des de l’Em. del PSUC i a les 10.30 haurà de parlar J. Miravitlles.»
24. Aquesta secció seguirà els dies 17 i 31 de gener, diumenges, a la mateixa hora.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
145
ERC
PSUC
CPGC
CPGC
Josep M. Figueres i Artigues
2/II/37 12.00 Bcn Palau de la Generalitat Visita oficial al president de la Generalitat de Catalunya per l’almirall de la Home Fleet Roger Bacjus
6/II/37 22.00 Bcn Casal Espartacus (c/ Aribau) Míting ERC ERC
Conf. de Jaume Miravitlles arran de l’aniversari de Puschkin
11/II/37 20.00 Moscou 2 5 Teatre de l’Òpera
Col. amb RAC 2 6
14/II/37 11.00 Bcn Plaça Catalunya Míting organitzat per la Unió de Joventuts Revolucionàries
19/II/37 19.30 Bcn Sala Mozart (c/ Canuda) Conf. de Joan P. Fàbregas
Concentració comarcal amb Martí Barrera, J. Miravitlles, A. Rovira Virgili, Tomàs Piera, Jaume Aguadé, presideix Antoni Escofet
19/II/37 22.00 Manresa
21/II/37 10.00 Bcn Teatre Olympia Míting del Comitè Regional (CR) CNT
Conf. de Dolors Bargalló: «La dona a la rereguarda»
25/II/37 13.30 Bcn Estudi RB
5/III/37 20.15 Bcn Míting POUM POUM
5/III/37 20.30 Bcn Teatre Olympia Míting del CR-CNT CNT
12/III/37 20.15 Bcn Conf. d’un representant del POUM POUM 12/III/37 22.00 Bcn Em. del PSUC Conf. de J. A. Trabal: «Respuesta al Dr. Marañón»
13/III/37 18.15 Bcn Em. PSUC Connexions per a una petita conf. 2 7
25. Nota: «Ha tramitat les línies telefòniques la Comissaria de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya.»
26.«Cal facilitar la transmissió a RAC.» 27. Secció diària des de la data. Duració aproximada de la intervenció: cinc minuts.
146
Almendros: «Cataluña empieza a tener cara seria» PSUC
13/III/37 21.00 Bcn Em. PSUC Conf. del secretari militar del PSUC
14/III/37 13.30 Bcn Pl. Catalunya Acte popular d’inauguració del monument al soldat heroic del poble (Lluís Companys)
14/III/37 16.30 Bcn Palau Belles Arts Acte polític
Inauguració de la Secció Comercial de la Delegació General d’Euskadi a Catalunya
Transmissió de la diada de la Joventut en Pro de l’Exèrcit Popular
Transmissió d’un cicle de conferències ERC
18/III/37 16.30 Bcn
21/III/37 Bcn Montjuïc
22/III/37 20.00 Bcn Em. ERC
23/III/37 22.30 Bcn Ronda Universitat Acte d’inauguració de l’Em. del Partit Federal Ibèric a la Ronda de la Universitat, 1
24/III/37 21.00 Bcn Em. RB Representant del Partit Sindicalista
27/III/37 21.00 Bcn Em. de la Delegació d’Euskadi Parlament de Manuel Irujo Partit Nacionalista Basc (PNB)
29/III/37 22.00 Bcn Teatre Olympia Míting del PSUC PSUC 1/IV/37 22.00 Bcn Teatre Tívoli Acte en honor del cos consular. Concert de la Banda municipal, poemes, etc. i intervenció de Jaume Miravitlles CPGC 2/IV/37 19.15 Bcn Actes diaris, fins al dia 12, pro Madrid organitzats per la Unió de Municipis i facilitats per la Generalitat
6/IV/37 22.15 Mataró Teatre Clavé Festival benèfic per Marcos Redondo. Intervenen F. Martí Ibáñez i A. Pinyol i Llop
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
147
Josep M. Figueres i Artigues
Facilitat per RAC
Facilitat per RAC
Facilitat per RAC
Cal facilitar-ho a RAC
Acte inaugural del segon curs d’economia de l’Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya
10/IV/37 18.00 Bcn Paraninf UB
11/IV/37 17.00 Bcn Palau de la Música Catalana Acte pro Exèrcit Popular
Parlament de J. Miravitlles
22/IV/37 14.15 Bcn Estudis RB?
27/IV/37 16.00 Bcn Drassanes Retransmissió de l’enterrament de Roldán Cortada des del monument als herois del 19 i 20 de juliol
28/IV/37 10.00 Bcn Sala Mozart Conf. pel Sec. Gral. d’Estat Català EC
Commemoració del 19 aniversari de l’assassinat dels germans Badia
Intervencions de Felip Pretel, sub. Comissari de Guerra, i Uribe, ministre d’Agricultura
Inauguració del Dispensari Antituberculós.
Parlen J. Tarradellas, Aurelio Fernández i Ll. Companys
Lliurament pel conseller Sbert al conseller de Defensa F. Isgleas de les Biblioteques de l’AEC destinades al front d’Aragó. Intervenen també Tarradellas i Companys
Conselleria Cultura (Passeig Pi i Margall, 107)
28/IV/37 12.00 Bcn
28/IV/37 20.00 València
29/IV/37 11.00 Bcn
29/IV/37 16.00 Bcn
València i Bcn S/d i Palau Generalitat Des de València intervenen I. Prieto i D. Ibárruri la Pasionaria i des de Bcn, Companys S’ha de transmetre a València
29/IV/37 20.00
Acte polític amb repr esentants de la CNT, UGT, PCE i PS
30/IV/37 20.00 València
148
Lliurament pel conseller de Cultura al conseller de Defensa de les biblioteques pel front ( sic )
Acte dedicat al primer de maig amb Largo
Caballero, M. Azaña i Martínez Barrio
Intervenció dels generals Miaja i Rojo.
També Antonio Machado, Jesús Hernández…
Acte commemoratiu de la independència d’Espanya
Acte en commemoració de l’aniversari de l’assassinat dels germans Badia
Breu parlament d’un representant del
Comitè Pro Exèrcit Popular
Paraules d’Alfons Masseres de la Comissió de la Fira del Llibre
Retransmissió de Pedro Mari, òpera d’Artur Campion, dins el conjunt d’actes de la
Setmana Pro Euskadi
Teatre Nacional de Catalunya (antic Liceu)
Paraules de Ricard Coll, de la Comissió de la Fira del Llibre
Paraules de Josep Queralt, de la Comissió de la Fira del Llibre
1/V/37 16.00 Bcn
1/V/37 20.00 València
2/V/37 20.00 Madrid i després València
2/V/37 11.00 Múrcia
2/V/37 12.00 Bcn
28/V/37 13.30 Bcn
29/V/37 13.30 Bcn
29/V/37 21.00 Bcn
30/V/37 13.30 Bcn
31/V/37 13.30 Bcn
1/VI/37 22.00 Bcn Gran Price Míting de PSUC, amb Pere Ardiaca, Rafael Vidiella, Joan Comorera PSUC «S’ha de servir el so a RAC»
Paraules de Lladó Figueres, de la Comissió de la Fira del Llibre
1/VI/37 13.30 Bcn
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
149
Josep M. Figueres i Artigues
«S’ha de servir el so a RAC»
Paraules de Dolors Piera, de la Comissió de la Fira del Llibre
Conf. de Pous i Pagès: «Catalunya i els problemes de l’hora present»
Inauguració de la Fira del Llibre, amb J. Miravitlles, Ll. Companys, Víctor Colomer, A. M. Sbert
Casal de Cultura (Pl. Catalunya)
Facilitada per RAC
Facilitada per RAC
2/VI/37 13.30 Bcn
3/VI/37 18.00 Bcn
3/VI/37 12.00 Bcn
Míting de l’Agrupació d’Escriptors Catalans a la Fira del Llibre, amb Ricard Crespo, Francesc Santano, M. Luz Morales, Eduard Macho, Alfons Nadal...
4/VI/37 12.00 Bcn
4/VI/37 18.00 Bcn Conf. de J. Serra Húnter
En col. amb RAC
Míting amb Miquel Guinart, Roig i Pruna, M. C. Nicolau, Anna Múria, Salvador Roca i Roca i Àngel Estivill
CADCI
Casal de Cultura Míting de l’Agrupació d’Escriptors Catalans a la Fira del Llibre, amb Rovira i Virgili, M. C. Monturiol, R. Tasis, R. Vinyes, X. Benguerel, Lluís Casals i Vives i Borrell
4/VI/37 19.00 Bcn
5/VI/37 18.00 Bcn
«Servir el so a RAC»
6/VI/37 12.00 Bcn Pl. Catalunya Míting de la Manifestació Pro Euskadi
6/VI/37 20.15 Bcn Estudi RB Crònica d’Antoni Rovira i Virgili
13/VI/37 19.00 Caldetes J. Navarro Costabella sobre la Colònia d’Assistència infantil
18/VI/37 Bcn C/ Casas Sala (ant.: Duc de la Victòria) Conf. Lluís Ardiaca sobre «El comerç dels productes agrícoles»
150
Conf. Pau Balsells sobre la música i l’infant
19/VI/37 17.30 Bcn Galeries Laietanes Corts, 613
Festival pro treball voluntari: Orfeó de Sants, Cobla Popular de Sardanes, Institut Cat. de Folkl. Montserrat. Parlaments: R. Vidiella i Miquel Valdés
27/VI/37 13.00 Bcn Palau de la Música Catalana
Conf. Pau Balsells: «El teatre i el cinema a l’URSS»
29/VI/37 19.00 Bcn Ateneu Enciclopèdic Popular
30/VI/37 19.30 Bcn Casal de Cultura Conf. Pous i Pagès: «Després de la caiguda de Bilbao»
«Cal trametre locutor»
«Rebem el so de RAC»
3/VII/37 22.00 Bcn Estudi RB «Charla con el Sr. Costa del Comité Of. ProAcorazado España» 4/VII/37 11.00 València Discurs d’Uribe: «Política agrària del PCE» PCE
Acte del Comissariat de Guerra de l’Est.
Parlaments: Sebastià Pozas i Álvarez del Vayo
Conf. de Pau Balsells: «El problema del camp a l’URSS»
Conf. Martí Ibàñez: «10 meses de labor en sanidad y asistencia social»
5/VII/37 22.00 Bcn Gran Price
6/VII/37 19.00 Bcn Ateneu Barcelonès
9/VII/37 19.00 Bcn Gran Price
10/VII/37 20.00 Bcn Emissió dedicada a l’Estudiant FNEC 11/VII/37 22.00 Bcn Palau de la Música
Acte d’Afirmació Antifeixista, amb Serra Húnter, Lluís Companys. Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
151
Josep M. Figueres i Artigues
«Cal donar-ho a totes les emissores que ho vulguin»
«Passar-la a RAC», «Enviar locutor»
«Donar-ho a totes les emissores de Catalunya»
Concert Orquestra Pau Casals. Aliança d’Intel·lectuals per a la Reforma de la Cultura
Exposició de Primavera. Conseller de Cultura de la Generalitat, alcalde de Bcn, regidor cultura
12/VII/37 22.00 Bcn Liceu
15/VII/37 17.00 Bcn Vestíbul estació Sarrià
16/VII/37 19.30 Bcn Casal de Cultura Conf. de Pous i Pagès: «Catalunya ha de guanyar la guerra»
Míting antifeixista amb Morell, Estivill, Aznar, Octavi Paz, V. Saenz (Costa Rica), Mancesidor (Mèxic)
17/VII/37 22.00 Bcn CADCI
18/VII/37 12.00 Bcn Discurs d’Azaña
Parlament de J. Miravitlles dins les emissions de la Setmana Pro Ajut Català
Parlament de Ll. Companys dins les emissions de la Setmana Pro Ajut Català
Parlament de J. Cornudella dins les emissions de la Setmana Pro Ajut Català
Parlament de J. Sans dins les emissions de la Setmana Pro Ajut Català
Parlament de Ll. Companys
19/VII/37 14.30 Bcn
19/VII/37 21.30 Bcn
21/VII/37 21.30 Bcn
22/VII/37 21.30 Bcn
22/VII/37 21.00 Bcn Palau de la Generalitat 2 8
25/VII/37 11.00 Bcn Gran Price Míting del SRI SRI
28. «Cal enviar dos micròfons per instal·lar al balcó i altre al despatx del resident amb cordó suficient per traslladar-ho al Pati dels tarongers.»
152
1r Congrés Nacional d’Estudiants Catalans: rector UB, conseller Cultura, Ll. Companys
Clausura Conf. Nacional Joan Comorera. Álvarez del Vayo, Dolores Ibárruri PSU
1/VIII/37 10.00 Bcn Paraninf UB
6/VIII/37 18.00 Bcn Gran Price
12/VIII/37 19.00 Bcn Casal de Cultura Conf. d’A. M. Sbert: «L’estat modern i les nacionalitats»
15/VIII/37 12.00 Bcn Gran Price Parlament de J. J. Domènec
16/VIII/37 19.00 Bcn Casal de Cultura Comitè Internacional d’Ajut a l’Espanya Republicana. J. Miravitlles, representant a Espanya del Front Popular Francès CPGC
Parlament de Lluís Companys, alcalde de Bcn, etc. «Es passa el so de RAC»
11/IX/37 Bcn Davant estàtua Rafael de Casanova
16/IX/37 19.00 Bcn Casal de Cultura Conf. de J. Puig i Elias: «L’escola i la revolució»
València
Discursos del president de les Corts i del del Consell de Ministres 3/X/37
València Acte d’homenatge per les heroiques jornades de l’octubre de 1934 a Astúries. Amb González Pela, Álvarez del Vayo, Carrillo, Lamoneda, etc.
Míting de confraternització Hispanoamericana. Amb J. Miravitlles i els intel·lectuals cubans: Leonardo Fernández i Joan Marinel·lo. Amb l’espectacle musical poètic a cura de Manel Gómez (rapsode) i Leopoldo Cardona (pianista)
1/X/37
10/X/37 11.00 Bcn Casal de Cultura 2 9
29. «Cal trametre equip i locutor. No donar-ho a RAC. Donar la transmissió per ona curta (per Amèrica)»
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
153
Josep M. Figueres i Artigues
«Cal trametre-ho per ona curta»
Parlament del ministre d’Instrucció Pública
adreçant-se als pobles d’Amèrica donant compte de la fundació del Museu de les Índies
Rassemblement mondiale des Etudiants (RME): Chen (est. xinès), Leo-Tzee-Txien (coronel exèrcit xinès), André Victor (secretari gral. de l’RME) i Ricard Muñoz de la Comissió Gral. de la UG d’est. hispànics
Discurs del president del Consell de Ministres J. Negrín
S’havia anunciat el dia 15 i es repeteix
«Connectar amb València»
«Cal trametre equip i locutor»
«Cal trametre equip i el locutor Sr. Miret»
12/X/37 1.00 matinada València
14/X/37 18.00 València
16/X/37 22.30 València
18/X/37 19.15 Bcn Casal de Cultura J. Serra Húnter: «La cultura soviètica i el pensament universal»
Discurs de Ll. Companys i J. Negrín 3 0
Discurs del ministre d’Instrucció Pública
22/X/37 22.30 Bcn
6/XI/37 22.00 València
26/XI/37 22.00 Bcn Casal Espartacus Aribau, 74 Conf. de J. Miravitlles, president del Casal
Discurs de B. Giner de los Ríos, ministre de Comunicacions, Transports i Obres Públiques
Parlament del conseller de Governació A. M. Sbert
4/XII/37 21.00
8/XII/37 Després de les 14.00 Bcn Palau GC
30. La música de jazz en discos programada és tatxada i hom enganxa una nota a màquina amb la informació anterior.
154
«Cal trametre equip i locutor»
Vetllada de l’Agrupació dels Catalans d’Amèrica. J. Riera Puntí, J. Ministral, Joan
10/XII/37 18.00 Bcn Casal de Cultura
«Rebem el so de RAC»
«Rebem el so de RAC»
Merlí, conseller de Cultura
11/XII/37 Bcn Estudis Emissió dedicada als pares dels nens evacuats a l’URSS: Parlament d’Herminio
Almendros. Radiació de discos impressionats pels nens a Rússia
Conf. de Dídac Martínez Barrio: «Actuació de la premsa vers els actuals moments», Cicle de conferències de l’Ateneu Professional de Periodistes (APP)
Centenari de la Restauració de la Universitat de Bcn. Pere Bosch Gimpera
Conf. de D. Martínez Barrio, president del Parlament. Cicle de l’APP
Conf. de J. Miravitlles. Cicle de l’APP
«Trametre equip i donar el so a RAC»
«Passar el so a RAC»
12/XII/37 11.00 Bcn Ateneu Barcelonès
13/XII/37 18.00 Bcn Rectorat UAB
14/XII/37 18.30 Bcn Ateneu
Barcelonès
22/XII/37 190.00 Bcn Ateneu Barcelonès
Parlament de Lluís Companys davant la tomba de Macià
Conf. de Jesús Hernández i R. González Peña
Parlaments a la Festa de l’infant 31
25/XII/37 matí Bcn Cementiri Nou Pl. de la Fe
31/XII/37 17.00 Bcn Gran Price
1938 7/I/38 22.00 Bcn
Conf. Juli
Conf. Nicolau d’Olwer: «La meva Mallorca»
Just: «La volta als castells» 13/I/38 18.30 Bcn
12/I/38 18.30 Bcn
31. «La Telefónica té ordres de la Sots Secretaria de Propaganda.»
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
155
Josep M. Figueres i Artigues
11/II/38BcnEstudis SSPMEActe aniversari de la República, amb
Claramunt, Castovido
20/II/3810.00BcnTeatre OlympiaDiscurs de Ll. Companys
20/II/3817.00BcnLiceuConcert a benefici infància
26/II/3822.00BcnSSPMEDiscurs de J. Negrín
3/III/3822.00BcnSSPMEDiscurs de Vázquez Humasque (Agricultura)«Trametre so i locutor»
Per ona curta
9/III/3818.00BcnSSPMEDiscurs de Quero Morales
12/III/3812.00BcnSSPMEConferència de Kalmanovitz 24/III/3822.00BcnConferència UGT-CNTUGT CNT
PSUCSo DGR
28/III/3819.30BcnSSPMEDiscurs de J. Negrín
1/IV/3818.00BcnPalau MúsicaDiscursos J. Comorera i de representants del Front Popular 32
8/IV/3820.15BcnParlament SSPME d’una representant del Comité Nacional de Mujeres Antifascistas
9/IV/3820.15BcnParlament d’un representant de les JSUJSU
13/I/3818.30BcnCasal CulturaConf. Nicolau d’Olwer: «La meva Mallorca»
14/IV/3818.00BcnTeatre OlympiaGran míting«Cal donar el so a RAC»
24/IV/3810.30BcnTeatre TívoliGran Festival Patriòtic organitzat pel CADCI en honor dels treballadors mercantils inscrits com a voluntaris als rengles del Gloriós Exèrcit Popular
25/IV/3820.00BcnDGR PalauDiscurs d’Aguirre
32. A les 20, 21, 22 i 23, connexions de cinc minuts cadascuna per donar veu als representants, que no esmenta, dels oradors de l Front Popular. El mateix succeirà l’endemà a les 13, 14 i 15.
156
25/IV/3820.15BcnSSPMEEmissió a càrrec de la Unión Federación
Estudiantes Hispanos
25/IV/3821.45BcnSSPMEEmissió a càrrec de les JSUJSU
27/IV/3820.15BcnDGRParlament de M. Martínez. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
28/IV/3820.15BcnDGRParlament de Gavina Viana. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
29/IV/3820.15BcnDGRParlament de Dolors Piera. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
30/IV/3820.15BcnDGRParlament de Pepita Baldú. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
30/IV/3819.30BcnMíting commemoratiu del Primer de Maig. Giménez de la CNT i Moix de la UGT
30/IV/3822.00BcnSSPMEParlaments del Comité Nacional de Mujeres Antifascistas
1/V/3810.00BcnCinema GoyaActe commemoratiu del Primer de Maig. Aliança Jovenívola Antifeixista
1/V/3822.00BcnMíting del Front PopularDGR
11/V/2820.15BcnComissió Ajut Urgent de Guerra: Amanda Llevot
5/V/3820.15BcnDGRParlament d’Amanda Llevot. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
13/V/3820.15BcnDGRParlament de Reis Bertral. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
18/V/3820.15BcnDGRParlament d’Amanda Llevot. Programació especial d’Ajut Urgent a la Guerra
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
157
CNT-UGT
El so serà facilitat per la Sots Secretaria de Propaganda
Josep M. Figueres i Artigues
Emissió per a infants refugiats pel Comissariat de Guerra de les Brigades
Internacionals
23/V/38 22.30 Bcn SCP
7/VI/38 13.00 Bcn Monument Pau Claris Discurs de Ll. Companys, J. Miravitlles... CPGC
Commemoració aniversari de Pau Claris amb Antoni Rovira i Virgili, J. Miravitlles... COGC
Commemoració aniversari de Pau Claris amb Nicolau d’Olwer, Pous i Pagès... CPGC
Parlament de propaganda de les lleves de 1925 i 1926 SSPME
7/VI/38 14.00 Bcn DGR
7/VI/38 21.15 Bcn DGR
9/VI/38 21.15 Bcn
Parlament de Jaume Miravitlles en Commemoració de la República Federal CPGC 11/VI/38 21.00 Bcn Palau de la Generalitat
Commemoració República Federal amb parlaments de R. Tasis Marca, Humbert Torres i J. Serra Húnter
11/VI/38 14.00 Bcn
12/VI/38 10.30 Bcn T. Barcelona Acte commemoració Revolta dels Segadors
Parlament de Matilde Tubau de la Unió de Dones de Catalunya Unió de Dones de Catalunya (UDC)
15/VI/38 19.00 Bcn. 19/VI/38 12.00 Bcn DGR
19/VI/38 16.00 St. Cugat Pous i Pagès, A. Ruiz Vilaplana
Parlament d’Antònia Abelló UDC
21/VI/38 12.00 Bcn DGR
158
Parlaments d’homenatge en acte de commemoració
Parlaments de Monzón i M. Barrio
22/VI/38 13.00 Bcn Monument Pi i Margall
Parlament de Margarida Font UDC
Parlament de Josefina Belda UDC
Parlament de Dolors Piera UDC
Acte amb tots els part its del Front Popular Nacional SSPME
Parlament de M. D. Bargalló UDC
Acte del Comissariat del Monument als Voluntaris Catalans CPGC
Parlaments de la Comissió Org. dels actes commemoratius del 2n aniversari del 19 de juliol 33
Conf. Soler i Pla: «Guimerà, polític»
Acte commemoratiu del 2n aniversari del 19 de juliol. Amb Lluís Companys i altres
22/VI/38 21.00 Bcn Palau de la Generalitat
22/VI/38 19.00 Bcn DGR
23/VI/38 19.00 Bcn DGR
24/VI/38 19.00 Bcn DGR
24/VI/38 22.30 Bcn
25/VI/38 20.00 Bcn DGR
14/VII/38 12.00 Bcn DGR
16/VII/38 20.00 Bcn
17/VII/38 21.00 Bcn Palau GC
19/VII/38 18.00 Bcn
19/VII/38 22.30 Bcn DGR Míting del 2n aniversari del 19 de juliol 22/VII/38 18.00 Bcn
Inauguració Casal de Cultura
Conf. dels «Elencs de Guerra» de la Fed. Cat. de Societats de Teatre Amateur 11/VIII/38 14.00 Bcn DGR
Emissió de l’Aliança de la Joventut Antifeixista de Catalunya
Discursos de J. Comorera i R. Vidiella PSUC
23/VII/38 21.00 Bcn
25/IX/38 10.00 Bcn Teatre Tívoli
33. Aquestes emissions es repetiran des del 16 fins al 23.
Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
159
Josep M. Figueres i Artigues
Conf. de J. M. Capdevila: «La religió i la República»
2/XI/38 21.00 Bcn
4/X/38 22.00 Bcn Estudis RAC Corals d’Astúries, Galícia i Euskadi (Ochore Elayak) i 4 orquestres de ràdio. Amb al·locucions de representants del PSUC i la CNT. Impressió dels camps d’instrucció per un comissari i un recluta.
Conf. Horari Taborda: «El sentido y la ayuda a España de la República argentina»
25/X/38 18.00 Bcn
5/XI/38 Bcn Teatre Olympia Míting clausura ple de la CNT amb F. Montseny, M. R. Vázquez i S. Aliaga
Conf. Pous i Pagès: «La situació internacional, la guerra d’Espanya i la política de la República»
12/I/39 16.30 Bcn Ateneu Barcelonès
160
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 19 (setembre 2005), p. 161-165
