Sumari
La recerca en comunicació en el País Valencià
Presentació del número monogràfic sobre la recerca en comunicació en el País Valencià per Josep Lluís Gómez Mompart .............................7
Estudis pioners sobre comunicació per Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis ..........................................................11
Els estudis universitaris de comunicació per Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez Gallego ...................................................29
Teories de la comunicació per Vicent Salvador ................................................47
Estructura i polítiques de comunicació per Juan José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador .......61
Comunicació política i opinió pública per Jordi Pérez Llavador i Josep Solves .....................73
Història de la comunicació i del periodisme per Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 87
Comunicació periodística per Dolors Palau i Nel·lo Pellisser............................117
Comunicació digital per Guillermo López García.....................................137
Comunicació local i de proximitat per Francesc Martínez Sanchis.................................143
Estudis sobre el cinema: Valencia Film Publishing, Inc. per Jenaro Talens, amb la col·laboració de Juan Miguel Company .......................................161
Recerca sobre la televisió per Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad......................................................................171
3
Sumari
Estudis sobre la ràdio per Manuel de la Fuente Soler.......................................185
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques per Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno .........197
Sociologia de la comunicació per Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau .............225
Economia de la cultura per Pau Rausell Köster............................................243
Estudis culturals sobre comunicació per Àlvar Peris........................................................257
Aproximació bibliomètrica a les tesis doctorals (1974-2006) per Daniel E. Jones .................................................271
Condicions de publicació
Publicacions de la SCC
Sumari 4
La recerca en comunicació en el País Valencià
La recerca en comunicació en el País Valencià
5
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 7-10
DOI: 10.2436/20.3008.01.1
La recerca en comunicació en el País Valencià
Presentació del número monogràfic sobre la recerca en comunicació en el País Valencià
per Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic d’Història de la Comunicació de la Universitat de València
Presentació del número monogràfic sobre la recerca en comunicació en el País Valencià
7
Els estudis d’investigació en el camp de la comunicació social de caràcter científic en el País Valencià tenen ja dues dècades, tot i que molt abans diferents estudiosos s’aproparen a aquest disciplina des d’altres matèries afins o abordaren directament l’àmbit a tall de reflexió i fins i tot d’anàlisi específica. Amb tot, però, la recerca moderna més o menys organitzada comença amb la implantació de les titulacions en periodisme, comunicació audiovisual i publicitat i relacions públiques a les universitats valencianes de la mà d’alguns professors investigadors formats preferentment en facultats de ciències de la informació en altres universitats.
D’aleshores ençà, l’eixida de diverses promocions de llicenciats i, especialment, de la formació d’investigadors a través dels cursos de doctorat als centres d’ensenyament superior públics o privats han conformat un bon grapat d’investigadors joves, a més d’alguns mestres seus de les àrees de comunicació, o d’àrees de coneixement veïnes. Tots plegats ja conformen una comunitat científica relativament reduïda però que ja ha aconseguit certa consideració científica dins del context valencià i un merescut reconeixement de les altres comunitats de recerca en comunicació de les altres nacionalitats o regions de l’Estat espanyol.
A hores d’ara, hom troba en el País Valencià no només sis universitats amb equips de recerca o investigadors en comunicació, sinó també altres estudiosos fora del món acadèmic, així com algunes organitzacions molt interessades a contribuir amb els seus treballs a la investigació en aquest camp, la qual cosa ja permet fer un balanç de l’estat de la qüestió. Aquest monogràfic és el primer estudi a fons de com ha estat i està la recerca en comunicació en el País Valencià, de quina és la seva dimensió o abast, de què s’ha ocupat o no, de quina qualitat té, etc.
Hi ha tot un seguit d’aspectes contextuals que marquen d’una o d’una altra manera bona part de la investigació en comunicació, com s’explica en alguns dels articles d’aquest monogràfic. Tal vegada un dels més evidents i comuns és el retard en la implantació de les titulacions en comunicació i, particularment, en l’ordre: primer, en una universitat privada confessional i, després, a les universitats públiques. Com s’explica que la Universitat de València, reconeguda internacionalment i una de les més antigues d’Europa (cinc segles), que gairebé compta amb totes les carreres universitàries, no posés en marxa, per exemple, la titulació en periodisme fins a l’any 2000, quasi trenta anys després que l’Autònoma de Barcelona o la Complutense de Madrid?
És lògic que d’aquesta qüestió en són responsables els poders universitaris i també els polítics, però alhora palesa una feblesa de la societat civil progressista que potser tampoc va empènyer suficientment, mentre que alguns sectors ultracatòlics sí que se’n van preocupar. Les llicenciatures de comunicació van començar al San Pablo - CEU el 1986 (amb
Josep Lluís Gómez Mompart 8
un Govern del PSPV-PSOE a la Generalitat) i a la Universitat de València el 1993. Aquest retard, i en aquesta prelació, no és pas aliè al comportament estructural del sector mediàtic valencià, tant pel que fa al funcionament dels mitjans de comunicació com pel biaix d’algunes recerques en comunicació o al tarannà de certs «professionals» (comunicadors i acadèmics).
Una altra qüestió indestriable de l’anterior són les contradiccions o paradoxes identitàries (que segons qui titlla d’insuficiència d’identitat nacional, de falsa consciència, d’identitat suplantada o acomplexada i fins i tot de m’«enfotisme» patriòtic), la qual tendeix a negar la possibilitat d’un espai de comunicació propi o a fer-lo massa subaltern de l’espanyol o del català (ras i curt, del madrileny o del barceloní). Això explicaria, parcialment, el nombre limitat d’estudis de comunicació sobre el País Valencià, com si la realitat comunicativa pròpia fos una desviació localista, escassament important, menor o poc apreciable (per «provinciana» o «nacionalista»), tot pensant en algun cas que investigant sobre allò més ampli (Espanya?) o allò abstracte s’és més valuós científicament. I, al mateix temps, com posant en dubte la necessària acotació científica factible i tot bandejant els fonaments de l’universalisme.
Amb tot, en els darrers tres lustres, inicialment des de la sociologia, la història, la lingüística o els estudis literaris, i després des de les àrees especifiques de comunicació, s’ha produït una bona munió de recerques, algunes de les quals —amb independència que es refereixen directament o no al País Valencià— han suposat aportacions significatives. Aquests serien els casos de la sociologia de la comunicació, de la història de la comunicació i del periodisme, de l’estructura de la comunicació, de la comunicació periodística, dels estudis audiovisuals (preferentment de cinema) i fins a cert punt de la publicitat.
Els articles del present monogràfic mostren pràcticament tots els temes que han estat motiu de recerca teòrica, empírica o aplicada pels investigadors majoritàriament vinculats a les universitats valencianes i han estat redactats pels especialistes principals de cadascun dels àmbits en què es pot dividir el camp científic, tot i que aquests talls són sobretot operatius, atès que les fronteres entre ells sovint estan prou difuminades. S’ha inclòs l’economia de la cultura, perquè cultura i comunicació són cada cop més —en molts aspectes— sinònims o intercanviables. El conjunt de textos, però, representa sens dubte una àmplia i detallada radiografia de l’estat de l’art i pot ser útil no només perquè la mateixa comunitat es miri críticament en l’espill de seu treball d’investigació per tal de tenir un coneixement més panoràmic i alhora més precís del camp, sinó també per reforçar aquest, i perquè la recerca en comunicació sigui presentada en el món acadèmic i es doni a conèixer a la societat en general.
Presentació del número monogràfic sobre la recerca en comunicació en el País Valencià
9
Abans d’acabar, vull expressar el testimoni de reconeixement i d’amistat, per la seva vàlua com a persona i com a investigador, del professor Daniel E. Jones, que va morir poc després de lliurar-nos el seu article per a aquest monogràfic. La seva qualitat humana i acadèmica ens esperona, als investigadors grans o joves, especialment perquè sense renunciar al seu origen llatinoamericà va integrar-se plenament en la cultura comuna de l’àrea lingüística catalana, i va saber fer una recerca local i global alhora, rigorosa i compromesa amb el territori de la mediterrània catalana. Gràcies, Daniel, pel teu mestratge i per la teva honestedat.
10
Josep Lluís Gómez Mompart
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 11-27
DOI: 10.2436/20.3008.01.2
La
recerca en comunicació en el País
Valencià
Estudis pioners sobre comunicació per Francesc A. Martínez Gallego, professor de periodisme i comunicació de la Universitat de València
i Inmaculada Rius Sanchis, professora de periodisme i comunicació de la Universitat Cardenal Herrera - CEU
Estudis pioners sobre comunicació
11
Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
Francesc A. Martínez
Resum
La recerca sobre comunicació en el País Valencià només quedarà formalitzada i empentada per equips d’investigació coherents i amb projectes de recerca a partir de la implantació de titulacions universitàries vinculades a la comunicació, fet esdevingut a partir de 1986. Tanmateix, abans d’eixa data va haver erudits i investigadors que, des de camps afins o col·laterals, obriren la curiositat sobre els assumptes propis de la comunicació i ajudaren a l’emergència d’aquests temes. Ací es fa una anàlisi sobre quins eren eixos investigadors i en quins contextos van operar i enllestir les seues recerques. Es tracta d’una panoràmica que ens ajuda a entendre de quines referències i tradicions es varen nodrir, o quines van haver de trencar, els primers treballs científics sobre comunicació social.
Pioneer Work on Communication
Abstract
Research on communication in the Valencia Country was formalized and empowered by coherent research teams and projects only when university degrees in communication science were granted, beginning in 1986. Prior to that turning point, however, there were scholars and researchers in related fields who motivated interest in matters of communication, thereby helping in the emergence of the field. The present article analyzes who those researchers were and in what contexts they worked and carried out their research. It is an overview intended to aid in our understanding of the references and traditions on which the first scientific studies on social communication were based, or from which they diverged.
IEls estudis sobre comunicació en el País Valencià varen començar a tenir reconeixement acadèmic a partir de 1986, en nàixer les titulacions de periodisme, comunicació audiovisual i publicitat i relacions públiques al San Pablo - CEU, un centre d’estudis universitaris que va aconseguir de la Universitat Politècnica de València, i a partir de 1990, l’adscripció oficial de les ensenyances esmentades.
La cronologia d’aquest escrit abraçarà, doncs, des de l’aparició dels primers treballs sobre comunicació contemporanis, els vinculats a la premsa i a l’opinió pública del segle XIX, fins la data d’aparició de la primera entitat acadèmica valenciana amb estudis de comunicació, és a dir, fins al 1986.
La investigació acadèmica espanyola en comunicació va engegar en acabar el franquisme i amb la consolidació de les facultats de Ciències de la Informació o de la Comunicació (Jones, 1998). El cas valencià n’és representatiu. Fins a principis de la dècada de 1990, la recerca en comu-
12
nicació en el País Valencià va ser obra aïllada de persones que, interessades pel món de la cultura i/o del periodisme, havien estudiat fora del sistema universitari valencià o, en tot cas, hi tenien una relació marginal. També es varen produir casos, bastant aïllats, d’investigacions adscrites a altres àrees de coneixement que sí que existien a les universitats valencianes —com ara història, filologia, psicologia, ciències de l’educació, economia, medicina, etc.— i que hui poden tenir-se com a pioneres en l’àmbit dels estudis sobre comunicació.
Serà un altre treball, inclòs en aquest mateix volum, el que s’ocupe del desenvolupament universitari dels estudis en comunicació. Ací ens centrarem bàsicament a assenyalar algunes figures, sovint autèntics franctiradors, que obriren esquerdes en la investigació sobre comunicació abans que el sistema universitari valencià es dotara de les titulacions, facultats, departaments i àrees de coneixement vinculades a la informació o la comunicació.
II
Des de l’època de les Corts de Cadis, quan es reconegué per primera volta la llibertat d’impremta, la premsa esdevingué actor de primer ordre en la vida política i social dels valencians. Tot i que la ciutat de Castelló trigà a incorporar-se al moviment general —al marge del Butlletí Oficial de la Província, de 1834, el seu primer diari aparegué en 1856—, les ciutats d’Alacant i de València es convertiren en grans emporis editors de periòdics de tota mena des de l’anomenat Trienni liberal (1820-1823).1 La ferma presència de la premsa entre els valencians decimonònics motivà les primeres incursions erudites que la delimitaven com a camp d’estudi. Potser la primera que cal citar és la tasca recopilatòria, i en certa mesura analítica, de Lluís Tramoyeres Blasco, autor del «Catalogo de los Periódicos de Valencia. Apuntes para formar una biblioteca de los publicados desde 1526 hasta nuestros días», publicat en la Revista de Valencia entre 1880 i 1881.2
Tramoyeres, nascut a València, es convertí en un apassionat de l’art i de l’erudició històrica, alhora que lliurava els seus primers treballs als periòdics de la seua ciutat, enllà per la dècada de 1870. En 1873 Tramoyeres començà a documentar-se per compondre una biblioteca de tots els periòdics publicats a València. La data no sembla aleatòria: en la València de la Primera República bullen els periòdics i els opuscles de tota mena, una literatura que estimula el coneixement del passat d’una ciutat vinculada a la impremta des de 1474.
1. Eixe primer diari castellonenc fou El Eco de Castellón (Viciano, 1987).
2. Hui pot trobar-se en edició facsímil de Librerías París-Valencia.
Estudis pioners sobre comunicació
13
Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
Francesc A. Martínez
Tramoyeres va consultar la bibliografia disponible, però «desgraciadamente nuestros bibliógrafos, [...] o no alcanzaron la prensa periódica, [...] o asistieron mudos espectadores a su origen y desarrollo». Davant la carència, visità els arxius del Govern Civil, on no trobà col·leccions de periòdics ni registres que pogueren servir-li. Només la visita, al llarg de cinc o sis anys, de biblioteques públiques i privades a València i Madrid li permeté compondre el seu catàleg, complet i ben informat.
Un catàleg que continua sent citat com una font inapreciable i no només pels historiadors valencians del periodisme (Pena, 2001). El catàleg de Tramoyeres té dues part diferenciades. En la primera, a la manera del cronista, fa un relat dels esdeveniments de les diferents èpoques històriques i destaca els papers periòdics que amb més rellevància hi varen intervenir. En la segona, confecciona, any per any, una llista de publicacions segons la seua data d’aparició, i hi afegeix algunes dades —editor, periodistes que componien la redacció, filiació política o línia editorial, etc.— que resulten encara hui pistes fonamentals per a l’estudi de la publicística i la premsa valenciana anterior a 1880.
Tramoyeres, en acabar el seu estudi, degué considerar esgotada la qüestió, perquè sembla que no tornà sobre ella. En 1889 publicava una investigació molt documentada sobre els gremis de València (Tramoyeres, 1889). Acadèmic de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València, es vinculà cada cop més a l’estudi de l’art, i fundà en 1915 la revista Archivo de Arte Valenciano, publicació que va dirigir fins a la seua mort.3
A Alacant l’estudi editat per Tramoyeres a València degué servir d’estímul perquè l’any següent, en 1882, Antonio Espino editara el seu Catálogo de la prensa alicantina en el suplement literari del periòdic Las Circunstancias 4 El treball d’Espino era menys sistemàtic i molt menys informat que el de Tramoyeres per a València. Habitualment feia menció només del títol de la publicació i de l’any inicial d’edició. Però, per primera volta, la brillant trajectòria periodística d’Alacant, iniciada en 1793 amb la publicació de La Gaceta de Alicante, es feia palesa.
III
Quan engegà el segle XX, el periòdic continuava sent el gran mitjà de comunicació, tot i que el cinema començava la seua singladura i els pioners de la ràdio estaven a punt de fer els seus primers assaigs. A Caste-
3. En les primeres dècades del segle XX, les publicacions de Tramoyeres vinculades a l’art són moltes, destaquem: (1914), El Museo Provincial de Bellas Artes de Valencia: Las nuevas salas de López y Muñoz Degrain, València; (1915), Guía del Museo de Bellas Artes de Valencia, València; (1915) Real Academia de Bellas Artes de San Carlos: Nota para un catálogo de las memorias y otros documentos publicados desde el año 1757 hasta el día, València.
4. Treball recollit en la Guia de Alicante editada per José Alfonso Roca de Togores.
14
lló de la Plana apareixia una primera aportació erudita, en la línia del que Tramoyeres havia fet a València, «Historia del periodismo de la provincia de Castellón»: es tractava d’un capítol dedicat a la qüestió en el voluminós llibre de José Ribelles Comín, Intereses económicos, agrícolas, industriales y mercantiles de Castellón con la historia del puerto del Grao y del periodismo provincial (Corona, 1982; Viciano, 1987). L’obra es va editar a Barcelona en 1905 (Ribelles, 1905).
També des de l’erudició, a Alacant, José María Milego i Antonio Galdó no tenien més remei que incloure alguns periodistes que durant el segle XIX s’havien dedicat a la política o a l’empresa als seus apunts biogràfics sobre alacantins il·lustres (Milego i Galdó, 1907). Però aquesta obra només tocava de biaix el món del periodisme. D’altra banda, quan en les dècades de 1920 i 1930, el periodista Francisco Montero es dedica a documentar-se sobre la història periodística provincial i a publicar les seues troballes, ho farà a través de diferents articles i en periòdics diferents, sense donar-li mai unitat editorial a les seues aportacions.5
A la ciutat de València, el testimoni de Tramoyeres l’agafa Josep Navarro Cabanes. Des de 1885 edita a l’Almanaque de Las Provincias la relació dels periòdics que es publicaven a la capital, i es convertí en el més gran coneixedor —i col·leccionista i informador— de la premsa local des d’aquest moment fins a la seua mort en 1929. De fortes conviccions tradicionalistes, que va expressar a través de la seua tasca com a redactor de diversos periòdics de significació legitimista, s’especialitzarà en la premsa carlina, i en 1917 publicà uns Apuntes bibliográficos sobre la prensa carlista i en 1928 un catàleg de la premsa escrita en valencià fins a aquest any i que pretenia, entre altres coses, fer veure la proximitat existent entre carlisme i regionalisme valencianista, tot i que incloïa premsa en valencià i/o valencianista de tota mena (Laguna, 1988).
Sense menystenir les aportacions erudites i assagístiques a les quals fem referència en aquest primer terç del segle XX, potser les millors reflexions sobre el periodisme, el desenvolupament de l’ofici, la relació del periòdic amb la política i la societat, etc., es troben a les pàgines de dues novel·les.
La primera es Charivari, de José Martínez Ruiz, Azorín. Llibre en el qual l’escriptor de Monòver conta el seu pas per la redacció d’El País entre novembre de 1896 i febrer de 1897, quan aquest diari el dirigia
5. De Francisco Montero Pérez: «La prensa periódica en Alicante en el siglo XIX», El Correo (17 novembre 1925); «Los albores de la prensa alicantina», El Luchador (23 novembre 1926); «Los resurgidores de la prensa en el ciudad de Alicante», Diario de Alicante (novembre 1932); «La mujer coadyuvando a la labor de la prensa periódica alicantina», Diario de Alicante (novembre 1932); «Longevidad de la prensa periódica alicantina (I i II)», El Correo (gener 1933); «La litografía (su introducción en Alicante)», El Luchador (13 agost 1931) (Moreno Sáez, 1995).
pioners sobre comunicació
Estudis
15
Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
l’ambiciós republicà Alejandro Lerroux (Alonso, 1986). La segona és la novel·la d’un escriptor nascut a Énguera. Es tracta de Manuel Ciges Aparicio i de la seua obra El libro de la decadencia: Del periódico y de la política, publicada a Madrid per l’editorial Sucesores de Hernando, en 1907.6 En el llibre de Ciges la imaginació literària suporta una bona dosi autobiogràfica, perquè el narrador recull la seua experiència com a redactor d’El País, el mateix periòdic madrileny sobre el qual havia escrit Azorín en Charivari, en la redacció del qual va recalar entre 1900 i 1903, i com a director del diari saragossà El Progreso, entre 1903 i 1904.
El ben cert és que la capacitat crítica —i autocrítica— de Ciges converteix la seua novel·la en una reflexió —i en una font, des de la perspectiva analítica— per esbrinar les condicions laborals i vitals dels periodistes i del periodisme de principis del segle XX, a més de parlar-nos de la peripècia personal d’un dels escriptors més sobris i més interessants —també dels més desconeguts— del primer terç d’aquest segle.
Però si Ciges és, molt més que Azorín, l’autor que serveix per endinsar-se en el món de la premsa, el de Monòver va saber obrir-se a noves formes expressives, a nous mitjans de comunicació en els quals, sovint, ningú no veia res més que formes d’entreteniment i que per a ell eren moltes coses més. Azorín, en les dècades de 1920 i 1930, va ser un pioner del periodisme cinematogràfic i, per tant, de l’anàlisi de la comunicació fílmica (Utrera, 1998).
IV
El món dels estudis de comunicació caminava lentament quan experimentà una brusca aturada. El franquisme va alterar dràsticament les condicions de la producció assagística —i fins i tot la novel·lística i la del revisterisme especialitzat— que concernia els mitjans de comunicació. Això no vol dir que a partir de 1939 no s’escriguera, i molt, a Espanya sobre els mitjans i sobre la comunicació en general. De fet, dependents de la Delegació Nacional de Premsa i Propaganda, aparegueren l’Escola Oficial de Periodisme en 1941, la revista Gaceta de la Prensa Española en 1942 o España Cinematográfica en 1943. En les dècades següents varen nàixer l’Escola Oficial de Publicitat, l’Escola Oficial de Cinematografia o l’Escola Oficial de Radiodifusió i Televisió. Però tots aquests centres formatius es varen caracteritzar, salvant poques excepcions, per «una producción teórica prácticamente nula» (Jones, 1998).
L’Escola Oficial de Periodisme —tret d’algun moment excepcional— es va convertir en l’única subministradora de periodistes que podien acce-
6. Cecilio Alonso en va fer una edició crítica editada a Alacant, Instituto de Estudios Juan Gil-Albert, Diputació d’Alacant, 1986, el preàmbul de la qual hem citat en la nota anterior.
16
dir al Registre Oficial de Periodistes. Els anys d’assentament del règim franquista demostraren que almenys dues de les «famílies del règim», falangistes i catòlics, competien pel control en la formació dels «forjadors de la psicologia col·lectiva» (Chuliá, 2001: 112-119). Aquest combat es va mantenir al llarg del temps. Malgrat les disposicions governatives, el cardenal Herrera Oria —el fundador de l’Escola de Periodisme d’El Debate en 1926— organitzava des de 1952 cursos monogràfics de periodisme; en 1958, i amb el suport dels nous ministres pertanyents a l’Opus Dei, es va crear l’Instituto de Periodismo al si de l’Estudio General de Navarra, germen de la futura Universitat de Navarra. En 1959 la Junta Diocesana de València organitzava una Escola de Periodisme d’Acció Catòlica, anticipant-se un any al decret del Govern que anava a capacitar l’Església catòlica per crear una escola de periodisme pròpia, l’Escola de Periodisme de l’Església que nasqué en 1960 (Chuliá, 2001: 116).
Conta el periodista valencià J. J. Pérez Benlloch, que es va inscriure en 1957 en l’Escola Oficial de Periodisme, a Madrid, després d’haver-se llicenciat en dret i de fer les milícies universitàries, i que allí va gaudir d’un entorn ben poc entusiasta: «El profesorado, improvisado y mal retribuido, procedía en su mayor parte de la prensa del Movimiento y no disimulaba su abatimiento. Expuestas las cuatro generalidades teóricas se acabava el programa, ya que la escuela no disponía de materiales ni de utillaje, o de concierto con empresas para realizar las prácticas.»
Difícilment un professorat de la natura del descrit, i sota les condicions comentades, podia fer aportacions a les ciències de la comunicació. Es tractava de combregar amb allò establert. Per recordar-ho, la mateixa Escola Oficial de Periodisme estava ubicada a les esquenes del Ministeri d’Informació i Turisme.
Pérez Benlloch destaca, si de cas, que la carrera de periodisme acabava amb una mena de tesina que obligava molts dels estudiants a xafar per primera volta una hemeroteca i a familiaritzar-se amb la tradició periodística que, curiosament, a penes si s’havia tractat a les classes perquè pertanyia a l’àmbit del liberalisme i de la democràcia superades pel règim vigent. «Yo elegí el tema» —diu J. J. Pérez, que trià la independència cubana a la premsa metropolitana— «sin saber en qué fregado me metía. Ni tampoco lo sabía mi tutor, pues al punto comprendí que era demasiado avío para un trabajo de tan modestas dimensiones [...]. Sí quedó alguna utilidad, pues me sirvió para pisar por primera vez una hemeroteca, la municipal madrileña, leer buen castellano en aquellos periódicos y maravillarme de la imaginación de aquellos redactores, capaces de hilvanar informaciones detalladas a partir de los escuetos telegramas que les llegaban del frente bélico [...]. A decir verdad, fue el único conocimiento útil que saqué de todo aquel tiempo perdido en esa escuela de nada» (Pérez Benlloch, 2005: 21-28).
pioners sobre comunicació
Estudis
17
Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
En l’Escola Oficial de Periodisme i en l’Escola de Periodisme de l’Església es feren, doncs, alguns treballs de fi de carrera que, en alguns casos, representaven investigacions meritòries i, en d’altres, molt sumàries, però en tot cas sobre assumptes quasi sempre inèdits. Amb els que tractaven sobre temes valencians, hem confegit la taula següent.
Taula 1. Treballs de fi de carrera de l’Escola Oficial de Periodisme (EOP) i l’Escola de Periodisme de l’Església (EPE) de tema valencià
Any Autor
1954 López-Chávarri Andújar, Eduardo
Títol Centre formatiu Ciutat
Las Provincias de Valencia EOP Madrid
1958 Vidal Iborra, José El periodismo en Valencia EOP Madrid
1960 Arazo, M. Ángeles Catálogo de la Hemeroteca Municipal de Valencia EOP Madrid
1969 Arraiz Cid, José María
El diario de la tarde de Valencia, jornada EPE Madrid
1969 Ferrando Correll, Ramón Diario de Valencia EPE Madrid
1969 Nogueroles Colomer, Desamparados Elena La prensa valenciana en la Primera Guerra Mundial: El Pueblo (1914-1919) EPE Madrid
1969 Peris Pallardó, María Amparo Periodismo médico valenciano en el siglo XIX EPE Madrid
1969 Puchol Crespo, José Las luchas políticas en la prensa valenciana EPE Madrid
1971 López-Ayllón Barea, Laura Diario de Valencia EPE Madrid
1971 Sánchez Cutillas, María Luisa del Romero
1975 Cruañes Cruañes, Gaspar Augusto
Un diario y un siglo: el Diario de Valencia EPE Madrid
Política interior y deportes en la vida de un diario regional: análisis cuantitativo del diario Levante EOP Barcelona
Les tesines de l’Escola Oficial de Periodisme, que durant trenta-cinc anys va acumular-ne un bon grapat, solien tenir entre una vintena i un
18
centenar de fulls mecanoscrits i una qualitat molt irregular. Un dels professors del centre, Pedro Gómez Aparicio, agafà els treballs dels alumnes per confegir la primera gran història del periodisme espanyol, que aparegué en quatre volums entre 1967 i 1982, publicats per Editora Nacional.
Un altre professor d’aquella Escola Oficial de Periodisme, tot i ser de tarannà molt diferent del de Gómez Aparicio, José Altabella, va confegir un catàleg «con más de mil errores de los tomos de Historia del Periodismo de Gómez Aparicio; pero decidió romper este manuscrito» (López de Zuazo, 1997). Errors deguts a la precipitació amb la qual els alumnes devien confegir els treballs d’investigació i, lògicament, a la manca de contrastació de la informació feta pel professor en qüestió. El ben cert és que els treballs dels estudiants de l’Escola sobre premsa històrica valenciana serviren perquè en eixa Historia del periodismo español hi haguera una representació, escassa i amb errades, és clar, de la història del periodisme valencià.
Precisament José Altabella, que en temps de la Segona República ja s’havia interessat per la formació dels periodistes, per la bibliografia i per l’hemerografia, es convertí després de la guerra en becari d’investigació de la rica Hemeroteca Municipal de Madrid (1947-1951) i esdevingué en 1951 mestre de l’Escola Oficial de Periodisme. Publicarà en 1970 el llibre Las Provincias, eje histórico del periodismo valenciano (Altabella, 1970).
Al marge de l’interès intrínsec del llibre, potser la seua comesa fou la d’estimular al País Valencià i a les facultats de lletres de l’època treballs de recerca literària o històrica que no marginaren el periòdic ni com a font ni com a objecte d’estudi. El ben cert és que poc s’havia avançat en eixa qüestió des dels anys trenta. Només podia anotar-se la realització d’algun treball monogràfic sobre la impremta (Rico García, 1961), (Martínez Morella, 1962), (Albert, 1971), d’alguna nova bibliografia sobre la premsa d’Alacant ciutat i província (Albert, 1958), sobre l’antiga premsa valenciana del vuitcents (Vidal Corella, 1970), algun intent per rescatar la vella premsa en valencià (Soler i Godes, 1961), per resituar Blasco Ibáñez en l’epicentre de la vida cultural i periodística de la València del 1900 (Domínguez, 1961-1962) (León Roca, 1967) o per rememorar també la contrapart moderada i conservadora de Blasco, és a dir, Teodor Llorente (Gualberto, 1968).
Comptat i debatut, l’últim lustre franquista veurà reviscolar l’interès per la premsa i la comunicació des de perspectives científiques o, quan es tracta de treballs d’història literària o d’història tout court, des de la utilització dels mitjans com a font de coneixement i aproximació a la realitat.
Estudis
19
pioners sobre comunicació
V
Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
La Llei general d’educació de 1970 incorporava els estudis de periodisme al món universitari i en 1971 es varen inaugurar les facultats de Ciències de la Informació a la Complutense de Madrid i l’Autònoma de Barcelona, alhora que es transformava l’Institut de Periodisme de la Universitat de Navarra en facultat. El periodisme abastava així un nou estatut.
En 1963 apareixia l’obra de Manuel Vázquez Montalbán, Informe sobre la información. L’havia redactat durant una estada en la presó, on complia condemna per delictes polítics i d’opinió (Vázquez Montalbán, 1971). Poc de temps abans, una professora barcelonina, també vinculada a l’oposició al franquisme, M. Carmen García-Nieto Paris, havia llegit la seua tesi, La prensa diaria de Barcelona de 1895 a 1910 (Universitat de Barcelona, 1958). Si Vázquez Montalbán, amb pseudònim o sense, es convertia en assidu dels mitjans de comunicació més crítics amb la dictadura, la professora García-Nieto visitava els col·loquis que a Pau —centre dependent de la Universitat de Bordeus— organitzava Manuel Tuñón de Lara des de 1970 i als quals assistien els professors i estudiants més renovadors en el panorama historiogràfic espanyol (Pérez, 1993).
Pel que fa al País Valencià, i especialment a la Universitat de València, on hi havia llavors l’única Facultat de Filosofia i Lletres del país, tres varen ser els àmbits que acolliren eixos elements renovadors vinculats en algun aspecte a la comunicació, i que els catapultaren a la primera dècada de la democràcia recuperada.
En primer lloc, alguns desenvolupaments historiogràfics començaven a vincular-se, sovint en contacte amb els col·loquis de Pau, als corrents de renovació historiogràfica que arribaven d’Europa i que passaven per l’escola d’Annals, pel marxisme althusserià o pel materialisme històric renovador vinculat a figures com Pierre Vilar o a l’escola d’historiadors marxistes britànica encapçalada per Thompson o Hobsbawm.
La qüestió és que pels departaments d’Història de la Universitat de València, des dels inicis de la dècada de 1960, passen professors que busquen aires europeus i admeten dirigir tesis doctorals vinculades a tendències metodològiques que no eren les que el règim haguera preferit. Professors com Tarradell, Ubieto, López Gómez, Miquel Dolç, José María Jover Zamora o Joan Reglà Campistol aporten aires nous, s’obrin a la indagació sobre el passat del país, a fer-ne una història local o regional impregnada, a la vegada, d’un doble alè: la recuperació cultural del País Valencià i la indagació històrica a partir de metodologies que reivindiquen el mètode científic i s’allunyen del pur empirisme i del positivisme.
Deixeble de Jover i de Reglà, en 1971 llegeix la seua tesi doctoral Enric Sebastià Domingo, La transición de la cuestion señorial a la cuestión social en el País Valenciano (Piqueras, 2000: 9-40). Es tracta d’una obra rellevant per al tema que ens ocupa per dues raons. De primer, perquè utilitza la premsa com una font de primera mà per a l’estudi de la trans-
20
formació de les relacions socials en la València de principis del segle XIX El fet era força desacostumat. La mentalitat historicista de la historiografia espanyola del moment apel·lava a la «documentació d’arxiu» com ho podia fer Ranke al segle XIX: quasi com a article de fe. En segon lloc, perquè va crear escola: un grapat d’historiadors, tots ells vinculats al materialisme dialèctic i molts d’ells proclius a «llegir» premsa per reconstruir i analitzar el passat. Fins i tot, algun dels deixebles d’Enric Sebastià, com ara Antonio Laguna Platero, donarà el següent pas: si en la seua tesi doctoral —El movimiento republicano federal valenciano, 1868-1874 (1986)— utilitzava la premsa com a font històrica, tot seguit s’especialitzarà en història del periodisme i de la comunicació, i convertirà els periòdics i els mitjans en objectes d’estudi.
La línia traçada per Sebastià i Laguna és força rellevant en el pionerisme sobre comunicació al País Valencià, perquè el segon esdevindrà professor al San Pablo - CEU de València des de la posada en marxa, en 1986, dels estudis de periodisme i comunicació, i creà el primer equip d’investigació sobre aquest tema del País Valencià.
En segon lloc, els estudis filològics i d’història literària, després de l’impacte del llibre de Joan Fuster, Nosaltres els valencians (1962), però també altres llibres com ara La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner (1972), o Valencia, alma y tierra de un país, de Lluís Guarner (1974). Com que aquestes obres intentaven bastir una interpretació sobre la decadència cultural d’un país i com que es proposava el seu revifament, passaren revista als diferents moments històrics de la història cultural local i toparen amb fenòmens comunicatius que resultaren força interessants per integrar a la seua anàlisi general.
A La ciutat de València, Sanchis Guarner dedicava un capítol força interessant al Romanticisme i a la Renaixença, on sovint els homes de cultura s’expressaven a través dels periòdics i on la cultura mateixa començava a bastir una nova trama de forces socials. Sanchis Guarner ja havia publicat, quatre anys abans, un llibre sobre eixa mateixa qüestió: La Renaixença al País Valencià (1968). La radical importància d’aquest moment històric —un punt d’inflexió social i cultural— el va animar a continuar dedicant-li estudis en els quals la premsa i altres formes de comunicació paral·leles se situaven al bell mig de l’anàlisi cultural: en 1974 publicava «Las dos vertientes, restauradora y progresista de La Renaixença valenciana» (Sanchis Guarner, 1974).
Tots aquest materials de Guarner, més l’enrenou creat per Fuster i per altres mirades globals al País Valencià —Almela i Vives, etc.—, animaren alguns estudis, d’arrel literària i cultural, sobre la premsa decimonònica valenciana, com ara el de Cervera Bañuls, La prensa valenciana en su aportación a la Renaixença (1976) o els treballs de Ricard Blasco: Poesia política valenciana: De la monarquia absoluta a la Segona Repú-
pioners sobre comunicació
Estudis
21
Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
blica (1979), La premsa al País Valencià (1790-1983) (1983) o Constantí Llombart i Lo Rat Penat (1985).
Va haver-hi un cert creuament entre els estudis històrics i els literaris vinculats a la recerca sobre periodisme i comunicació i, en certa mesura, això es posà de manifest en 1971, en celebrar-se el Primer Congrés d’Història del País Valencià.7 Entre les comunicacions presentades sobre fonts històriques, hi havia ja alguns treballs que destacaven la importància de les hemeroteques i dels periòdics. Però parlaven encara de fonts històriques, encara no d’objectes d’estudi.
També alguns representants del professorat universitari, de la línia ortodoxa respecte al règim polític imperant —Diego Sevilla Andrés, Vicente Palacio Atard, José Manuel Cuenca Toribio—, es contagiaren de la novetat que representava l’estudi de la premsa i, en alguns casos, impulsaren treballs —de caire més positivista, si es vol— com el de J. Tomás Villarroya, «La prensa de Valencia durante la Guerra Civil (1936-1939)» (Tomás, 1972), o tesis doctorals com ara la de José Manuel Bernardo de Ares, dirigida per Cuenca Toribio i llegida en 1975 amb el títol d’Historia de la prensa católica valenciana, 1890-1900: Contribución a la historia de las mentalidades (Bernardo de Ares, 1982)
En tercer lloc, cal destacar la rellevància, des de la perspectiva documentalista i historiogràfica, del muntatge de l’Institut d’Estudis Documentals i Històrics sobre la Ciència. En el Primer Congrés d’Història del País Valencià, suara esmentat i celebrat del 14 al 18 d’abril de 1971, ja es varen presentar algunes comunicacions sobre la documentació científica. A partir de 1972 l’Institut es llançà a la publicació d’un seguit de treballs bibliomètrics i hemerogràfics a través de la col·lecció «Cuadernos Valencianos de Historia de la Medicina y de la Ciencia».8
Maria Luz Terrada, catedràtica de Documentació Mèdica dirigia l’Institut i la col·lecció. Junt amb José María López Piñero, catedràtic d’Història de la Medicina, configurarà un equip investigador que encara hui, i després de l’aparició en 1990 de la Bibliographia medica hispanica —amb un volum vuitè dedicat a les revistes mèdiques editades a Espanya entre 1736 i 1950— segueix en plena vigència.9
7. Les actes d’aquest congrés varen ser editades per la Universitat de València entre 1973 i 1974, en quatre volums.
8. Hi ha, però, algun antecedent, com ara el treball de Severino Teruel Piera, Labor del Instituto Médico Valenciano (1841-1892), Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1974, que és la publicació d’una tesi llegida en 1968 i dirigida pel professor López Piñero. Es tracta d’una indagació a partir d’una font periodística, el Boletín del Instituto Médico Valenciano
9. Per exemple, amb la tesi doctoral d’Alfons González Quesada (2001), La premsa especialitzada en tecnologies de la informació a l’Estat espanyol: aproximació a la seva evolució històrica i repertori hemerogràfic, tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona.
22
Al marge d’aquestes tres instàncies, també pot constatar-se algun cas aïllat. Sens dubte el més significatiu i rellevant és el del carcaixentí José Vidal Beneyto, però cal reconèixer que la seua tasca investigadora va ser realitzada fora del País Valencià.
VI
Quan Jones i Baró estudiaren la producció acadèmica institucional realitzada pel col·lectiu d’investigadors en comunicació en el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, entre 1954 i 1996, identificaren trentavuit treballs de recerca llegits a la Universitat de València, dos a la Universitat d’Alacant i un a la Universitat Politècnica de València. Alhora, només trenta-un treballs acadèmics prenien el País Valencià com a territori per acotar la seua recerca (Jones i Baró, 1997).
Si ens atenim a la data extrema de 1986 —que utilitzem com a data final d’aquest estudi—, els treballs sobre comunicació —tesis, tesines, treballs de recerca, etc.— queden reduïts a un grapat poc significatiu pel seu nombre, tot i que en molts casos la seua qualitat i el seu interès per al desenvolupament dels estudis de comunicació fos apreciable.
En primer lloc, cal citar la tesi de Fèlix Fanés, llegida a l’Autònoma de Barcelona, sobre la productora cinematogràfica valenciana CIFESA, de 1979, que va veure la llum en forma de llibre en 1982, editada per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, sota el títol de Cifesa, la antorcha de los éxitos. Aquest treball va animar els estudis sobre història del cinema, que en la dècada dels noranta es convertiran en una de les principals vessants dels estudis de comunicació audiovisual sorgits a la Universitat de València.
A la Facultat de Filologia de la Universitat de València, en la qual sorgiren els esmentats estudis de comunicació audiovisual a partir de 1993, es llegia en 1984 la tesi de Vicente Isidoro Hernández Esteve, La función contexto en la teoría cinematográfica, i en 1985 la tesi de Vicente Sánchez-Biosca, Teoría del montaje en el film mudo de la República de Weimar. El segon dels autors esmentats es convertirà en un dels impulsors dels estudis sobre cinematografia en el País Valencià en les dècades següents i en professor capdavanter a la titulació de comunicació audiovisual de la Universitat de València, al costat d’altres com ara Jenaro Talens, Josep Gavaldà, Juan Miguel Company, Antonio Méndez, etc.
A la Facultat de Filosofia, Psicologia i Ciències de l’Educació s’enllestiren treballs, en la dècada de 1980, que vinculaven aspectes centrals de la psicologia o l’educació amb matèries pròpies de la comunicació. Cal citar la tesi de Rosario Beltrán de Tena, llegida en 1981, centrada en les
pioners sobre comunicació
Estudis
23
Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
relacions entre la propaganda i l’ensenyament (Beltrán, 1981), la tesi de Juan Manuel Fernández Soria, llegida en 1983, Educación y cultura en la Guerra Civil española, 1936-1939, i la tesi d’Adelina Gimeno Collado, llegida en 1984, sota el títol de Lecturas y procesamiento de la información. En els anys posteriors, des de l’àmbit de la història de l’educació, continuaran vigents els estudis, de caire cultural, que apostaran per perspectives comunicatives a l’hora d’analitzar històricament la didàctica.
Per descomptat, des de la Facultat de Medicina, vinculats al Departament d’Història de la Medicina i a l’Institut d’Estudis Documentals i Històrics sobre la Ciència, continuaren produint-se treballs, com ara les tesis d’Alejandro de la Cueva, Vicent López o Júlia Osca, vinculats als estudis documentals i bibliomètrics, però que sovint aportaven coneixement positiu tant sobre les publicacions periòdiques vinculades a diferents branques de la medicina, com sobre les formes de comunicació al si de comunitats científiques especialitzades (De la Cueva, 1986), (López, 1986), (Osca, 1986).
Per últim, també en la dècada de 1980, i des de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, dins la Universitat Politècnica de València, va sorgir el Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art, que enllestia treballs de recerca preocupats per les noves formes d’art vinculades als mitjans de masses i per l’emergència de les noves indústries culturals. En 1986 es varen llegir a l’esmentat departament la tesi de Raül Durà, Forma y narrativa en televisión: los video-clips, i la tesi de José Saborit, La imagen publicitaria en televisión: Aproximación a cinco géneros.
Comptat i debatut, a l’altura de 1986, estaven passant dues coses transcendents per al camp de la recerca comunicativa en el País Valencià. D’una banda, sorgia el primer centre universitari que impartia estudis de comunicació en el País Valencià. D’altra banda, des d’àmbits universitaris valencians no estrictament lligats als estudis de comunicació, sorgien grups de treball, com ara a les facultats de Medicina, Belles Arts o Ciències de l’Educació, que albiraven una nova sensibilitat interdisciplinària i que mostraven interès preferencial per incloure els fenòmens comunicatius dins el seus camps de recerca.
Entre unes coses i les altres, els temps del pionerisme acabava. Començava un nou temps: el dels grups de recerca, el dels estudis específics, els de la comunicació en primera línia de l’agenda universitària valenciana.
24
Bibliografia
ALBERT BERENGUER, I. (1958). Bibliografía de la prensa periódica de Alicante y su provincia. Alicante: Imprenta Layetana. — (1971). La imprenta en la provincia de Alicante (1602-1925). Alacant: Diputació Provincial d’Alacant.
ALONSO, C. (1986). «Preámbulo». A: CIGES APARICIO, Manuel. El libro de la decadencia: Del periódico y de la política. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
ALTABELLA, J. (1970). Las Provincias, eje histórico del periodismo valenciano, 1866-1969. Madrid: Editora Nacional.
BELTRANDE TENA, R. (1981). Propaganda y enseñanza: los aspectos formales de la propaganda y su posible aplicación a la tecnología didáctica. València: Universitat de València.
BERNARDODE ARES, J. M. (1982). Ideologías y opciones políticas a finales del siglo XIX a través de la prensa a finales del siglo XIX. Còrdova: Diputación Provincial de Córdoba.
CHULIÁ, E. (2001). El poder y la palabra: Prensa y poder político en las dictaduras. El régimen de Franco ante la prensa y el periodismo. Madrid: Biblioteca Nueva: UNED.
CORONA MARZOL, M. C. (1982). «Estudio de la prensa política en Castellón durante el siglo XIX». Estudis Castellonencs, núm. 1, p. 265-288.
CUEVA, A. de la (1986). Estudio bibliométrico de las publicaciones médicas españolas analizadas en el Índice Médico Español (1978-1982). València: Universitat de València.
DOMÍNGUEZ BARBERÁ, M. (1961-1962). El tradicionalismo de un republicano: Vicente Blasco Ibáñez. Sevilla: Montejurra. 3 v.
GUALBERTO, M. C. (1968). «Teodoro Llorente y los problemas de su tiempo». Saitabi [València: Universitat de València], núm. 18, p. 129-144.
JONES, D. (1998). «Investigación sobre comunicación en España: evolución y perspectivas». Zer: Revista de Estudios de Comunicación, núm. 5.
JONES, D.; BARÓ, J. (1997). «Tesis doctorals i treballs de recerca universitaris sobre comunicació als Països Catalans, 1954-1996: aproximació bibliomètrica». Anàlisi [Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 20, p. 157-187.
LAGUNA, A. (1988). «Estudi preliminar». A: NAVARRO CABANES, J. Prensa valenciana. València: Diario de Valencia. [Reeditat per l’Ateneu de Periodistes de València] [1a ed., 1928]
pioners sobre comunicació
Estudis
25
Francesc A. Martínez Gallego i Inmaculada Rius Sanchis
LEÓN ROCA, J. L. (1967). Vicente Blasco Ibáñez. València: Ajuntament de València.
LÓPEZ, V. (1986). Análisis bibliométrico de las publicaciones españolas de medicina intensiva (1980-1984). València: Universitat de València.
LÓPEZDE ZUAZO, A. (1997). «Altabella y la Agrupación Profesional de Periodistas». A: NÚÑEZ DÍAZ-BALART, M.; MARTÍNEZDELAS HERAS, A.; CAL, R. José Altabella: Libro Homenaje. Madrid: Universidad Complutense, p. 25-33.
MARTÍNEZ MORELLA, V. (1962). La imprenta en Alicante durante la Guerra de la Independencia (1808-1814). Alacant.
MILEGO, J. M.; GALDÓ LÓPEZ, A. (1907). Apuntes biográficos: Alicantinos ilustres. Alacant.
MORENO SÁEZ, F. [ed.] (1995). La prensa en la ciudad de Alicante desde sus orígenes hasta 1874. Alacant: Diputació d’Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
OSCA, J. (1986). Análisis bibliométrico de las publicaciones españolas de psicología (1978-1982). València: Universitat de València.
PENA SUEIRO, N. (2001). «Estado de la cuestión sobre el estudio de las relaciones de sucesos». Pliegos de Bibliofilia, núm. 13, p. 43-66.
PÉREZ, J. (1993). «La contribución de Manuel Tuñón de Lara al hispanismo francés: los Coloquios de Pau». A: GRANJA, J. L. de la; REIG TAPIA, A. Manuel Tuñón de Lara: El compromiso con la historia. Su vida y su obra. Bilbao: Universidad del País Vasco, p. 323-330.
PÉREZ BENLLOCH, J. J. (2005). Al cierre: El periodismo tal como lo he vivido: Memorias. València: L’Eixam.
PIQUERAS, J. A. (2000). «Estudio preliminar». A: SEBASTIÀ, E. La sociedad valenciana a las novelas de Blasco Ibáñez: Proletariado y burguesía València: Fundación Instituto Historia Social, p. 9-40.
RIBELLES COMÍN, J. (1905). Intereses económicos, agrícolas, industriales y mercantiles de Castellón, con la historia del puerto del Grao y del periodismo provincial. Barcelona: Altés i Alabart.
RICO GARCÍA, M. (1961). Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XX. Alacant: Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos.
SANCHIS GUARNER, M. (1974). «Las dos vertientes, restauradora y progresista de La Renaixença valenciana». A: Siete temas sobre historia contemporánea del País Valenciano. València: Universitat de València, p. 135-174.
26
SOLERI GODES, E. (1961). Els primers periòdics valencians. València.
TOMÁS VILLARROYA, J. (1972). «La prensa de Valencia durante la Guerra Civil (1936-1939)». Saitabi [València: Universitat de València], núm. 22, p. 87-121.
TRAMOYERES BLASCO, L. (1889). Instituciones gremiales: Su origen y organización en Valencia. València: Impr. Doménech.
UTRERA, R. (1998). Azorín: Periodismo cinematográfico. Barcelona: Film Ideal.
VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. (1971). Informe sobre la información. Barcelona: Fontanella.
VICIANO, P. (1987). «Aproximació a la premsa de Castelló de l’època isabelina i el Sexenni democràtic (1834-1874)». A: 1r Congrés d’Història de la Plana. Castelló: Diputació de Castelló, p. 59-76.
VIDAL CORELLA, V. (1970). «Diarios valencianos del ochocientos». Feriario [València]. [Separata]
pioners sobre comunicació
Estudis
27
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 29-46
DOI: 10.2436/20.3008.01.3
La recerca en comunicació en el País Valencià
Els estudis universitaris de comunicació per Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic d’Història de la Comunicació de la Universitat de València
i Francesc A. Martínez Gallego, professor de periodisme de la Universitat de València
Els estudis universitaris de comunicació
29
Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
Josep Lluís Gómez
Resum
De les set universitats que l’any 2007 hi havia en el País València, en sis s’impartien alguna de les tres titulacions de comunicació. Cinc d’eixos centres són públics (Universitat d’Alacant, Universitat Jaume I, Universitat Politècnica de València, Universitat Miguel Hernández (d’Elx) i Universitat de València) i un, privat (Universitat Cardenal Herrera - CEU). Des de l’any 1986 fins al 2005, es van anar implantant els diferents estudis de comunicació en els esmentats centres. La història acadèmica de cadascun d’eixos centres, així com les particularitats universitàries derivades de peculiaritats docents i investigadores, i en algun cas ideologicopolítiques, han caracteritzat el tarannà de les respectives facultats, alhora que han contribuït al desenvolupament en la formació dels futurs professionals i investigadors en comunicació. Conèixer la personalitat de cada centre i l’especificitat de cada departament ajuden a comprendre el nivell assolit pel que fa a la recerca en eixe camp i, al mateix temps, permeten contextualitzar l’abast, el sentit i l’orientació de les diferents línies d’investigació que es detallen en els altres articles d’aquest monogràfic.
Communication Sciences in the Valencian Universities
Abstract
In 2007, of the seven universities in the Valencia Country, six granted one or more of the three existing degrees in communication sciences. Five of these universities are public (Universitat d’Alacant, Universitat Jaume I, Universitat Politècnica de València, Universitat Miguel Hernández, and Universitat de València) and one is private (Universidad Cardenal Herrera - CEU). From 1986 to 2005 programs in communication sciences were established in these universities. The academic histories of each centre and their unique differences deriving from specific programs, researchers and, in some cases, political-ideological bents, have contributed to the outlook of their respective faculties and to the development of the education of future communication professionals and researchers. Insights into the personality of each university and the uniqueness of each centre help in understanding the level of research achieved in the field of communication and provide a context for the scope and direction of the various lines of the research described in the other articles in the present monograph.
I
El sistema universitari valencià estava compost, a principi de 2007, per set universitats, cinc de les quals són públiques —la Universitat de València, la Universitat d’Alacant, la Universitat Jaume I de Castelló, la Universitat Politècnica de València i la Universitat Miguel Hernández d’Elx—, i les altres dues —la Universitat Cardenal Herrera - CEU i la Universitat Catòlica de València, Sant Vicent Màrtir— són privades.
En sis de les set universitats del sistema valencià s’imparteixen titulacions relacionades amb el món de la comunicació (comunicació audiovi-
30
sual, periodisme i publicitat i relacions públiques). En conjunt tenien en 2007 uns quatre mil cent estudiants universitaris de comunicació. L’única que, de moment, no n’ofereix cap és la universitat de més recent creació, la Universitat Catòlica de València. Per comparació a la resta de l’Estat, el País Valencià mostra una alta densitat en estudis comunicatius: de les disset comunitats autònomes de l’Estat, onze tenen centres amb estudis de comunicació i la Comunitat Valenciana figura en tercera posició, amb sis centres, per darrere de Catalunya, amb onze centres, i de la Comunitat de Madrid, amb vuit centres, segons es recull en el Libro blanco de títulos de grado en comunicación (ANECA, 2005).
Seguint una ordenació cronològica, la primera a crear estudis relacionats amb la comunicació fou la Universitat Cardenal Herrera - CEU, quan encara era només un centre d’estudis amb titulacions adscrites a diverses universitat públiques valencianes.
Va ser en 1986 quan al CEU de València aparegueren els estudis de ciències de la informació, que incloïen els títols en periodisme, comunicació audiovisual i publicitat i relacions públiques. Després d’uns anys inicials sense reconeixement oficial dels títols corresponents, en 1991, en el moment de llicenciar-se la primera promoció, la Universitat Politècnica de València va avalar-los, i els va proporcionar la necessària adscripció legal.
El campus del CEU es trobava a la localitat de Montcada, i ocupava una part de l’edifici del Seminari d’aquesta localitat en règim de lloguer.
L’any 2000 va inaugurar un nou campus, en propietat, a la veïna localitat d’Alfara del Patriarca, on s’instal·laren els estudis de comunicació.
En 1994 la Fundació Universitària San Pablo - CEU va obrir un centre d’estudis universitaris a Elx, centre que a finals d’aquesta dècada implantà els estudis de periodisme i publicitat i relacions públiques, i els va adscriure a la Universitat d’Alacant.
En 1993 es va implantar la titulació de comunicació audiovisual a la Universitat de València. Va quedar adscrita a la Facultat de Filologia i, en concret, al nucli departamental de Teoria dels Llenguatges. A aquest Departament i a aquesta Facultat van quedar adscrits els estudis de periodisme a partir de l’any 2000. En 2005 el Departament va alterar la seua denominació per permetre la visibilitat dels estudis que se’n derivaven, i va passar a anomenar-se Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació. En 2007 va ser la Facultat de Filologia la que, seguint aquesta mateixa estela, alterà la seua denominació, i es va transformar en Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.
La Universitat d’Alacant va instaurar la llicenciatura en publicitat i relacions públiques en 1998, i la va fer dependre de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, a la qual continua adscrita.
Els estudis universitaris de comunicació
31
Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
La Universitat Jaume I de Castelló començà a impartir la titulació de publicitat i relacions públiques en 1999, i la va adscriure a la Facultat de Ciències Humanes i Socials. En 2004 aparegué la llicenciatura en comunicació audiovisual, i tant aquest títol com l’anterior es van incorporar al Departament de Filosofia, Sociologia, Comunicació Audiovisual, Publicitat i Relacions Públiques i Traducció i Comunicació.
En 2001, la Universitat Politècnica de València va incorporar els estudis de comunicació audiovisual i els va ubicar, seguint un model descentralitzat, en l’Escola Politècnica Superior de Gandia. Aquests estudis reben impuls des del Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art.
En el curs 2005-2006, i dependent de la Facultat de Ciències Jurídiques i Socials, va aparèixer la llicenciatura en periodisme a la Universitat Miguel Hernández d’Elx.
IITant en el conjunt del sistema universitari espanyol com en el sistema universitari valencià, la titulació de comunicació audiovisual és l’oferta per un major nombre de centres, tot i que les diferències no són molt significatives. En el conjunt estatal, hi ha trenta-un centres oficials on s’imparteix la titulació de comunicació audiovisual i vint-i-vuit on pot cursar-se periodisme i publicitat i relacions públiques. Per a la Comunitat Valenciana, la distribució és la següent:
Taula 1. Titulacions de comunicació a la Comunitat Valenciana
Universitat
Titulacions
Alacant
Publicitat i relacions públiques
Cardenal HerreraCEU Comunicació audiovisual Periodisme
Publicitat i relacions públiques
Jaume I de Castelló Comunicació audiovisual Publicitat i relacions públiques
Politècnica de València Comunicació audiovisual
València.
Estudi General
Comunicació audiovisual Periodisme
Miguel Hernández Periodisme
Alumnes (aproximat i en conjunt en 2007)
Total graus i postgraus = 4.100
925
675
750
550
850
250
32
És a dir, la llicenciatura de comunicació audiovisual pot cursar-se en quatre centres, la de periodisme en tres i la de publicitat i relacions públiques en tres més. Només hi ha un centre, la Universitat Cardenal Herrera - CEU, on s’inclouen les tres titulacions.1
No hi ha correlació entre el nombre de centres que imparteixen les titulacions esmentades i el nombre d’alumnes per titulació. De fet, en el conjunt espanyol, la titulació de periodisme té molts més alumnes que les titulacions de comunicació audiovisual i publicitat i relacions públiques. Entre 1999 i 2004 les xifres de matriculats en periodisme es van moure entre els tretze mil i els catorze mil alumnes, mentre que en comunicació audiovisual les xifres van oscil·lar entre sis mil i set mil i en publicitat i relacions públiques entre sis mil i nou mil, sempre en el conjunt de l’Estat.
Potser, però, l’increment del nombre de centres que ofereixen comunicació audiovisual deriva de les tendències de matrícula detectades en els darrers anys: mentre la xifra dels nous matriculats en periodisme en el conjunt de l’Estat espanyol tendeix a l’estancament i, fins i tot, experimenta un lleuger retrocés, els matriculats en comunicació audiovisual augmenten i, més encara, els nous matriculats en publicitat i relacions públiques (ANECA, 2005: 117-120). En el País Valencià, tanmateix, aquesta tendència a la baixa en la llicenciatura de periodisme s’ha palesat de manera marcadament progressiva a la Universitat Cardenal Herrera - CEU, especialment des de 2004. Per contra, a la Universitat de València no només el nombre de matriculats s’ha mantingut des del seu inici, sinó que el nombre d’aspirants que queden sense poder-se matricular es manté molt alt, prova d’això és que la nota de tall (sempre altíssima), per exemple, en el curs 2005-2006 va ser de 8,32 la més alta de tot l’Estat, i igualment de totes les carreres de les universitats valencianes.
Si el boom dels estudis de periodisme esdevé en la dècada de 1980, el dels estudis de comunicació audiovisual se situa en la dècada següent, junt amb els de publicitat i relacions públiques, que són, en termes relatius, els que més empenta demostren a hores d’ara.
III
El San Pablo - CEU de València va crear en 1985 una Escola Superior de Relacions Públiques, en 1986 els estudis superiors de periodisme i en 1991 els de ciències de la imatge visual i auditiva (comunicació audiovisual). En un sexenni el CEU de València havia enllestit les tres titulacions
1. Dues d’aquestes tres titulacions, les de periodisme i publicitat i relacions públiques, poden estudiar-se en dos campus d’eixa Universitat: el de Montcada - Alfara del Patriarca (València) i el d’Elx (Alacant).
de comunicació
33
Els estudis universitaris
Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
clàssiques dels estudis de comunicació en una comunitat autònoma que no comptava amb elles i que trigaria a tenir-les dins el seu sistema públic d’ensenyament superior.
Per entendre com va avançar-se el San Pablo - CEU en la implantació d’aquests estudis en el País Valencià cal conèixer, ni que siga lleugerament, la seua trajectòria. El CEU de València havia iniciat les seues activitats docents en el tardofranquisme, en 1971, amb la impartició del Curs d’orientació universitària. El CEU pertanyia llavors, i pertany ara, a les obres de l’Associació Catòlica de Propagandistes.2 A València hi havia un dels sectors més progressistes d’aquesta associació, en el sentit de compromès amb el canvi polític democràtic. Al seu capdavant es trobava Serafín Ríos Mingarro, un democristià que havia trencat amb el règim franquista i es vinculava als moviments d’oposició.3 Josep Maria Espinosa, un valencià de Xilxes, doctor en dret romà per la Universitat de València, va ser designat director de la nova institució educativa. Amb l’empenta d’aquest petit nucli de propagandistes valencians, en 1972 el CEU creà els estudis superiors de farmàcia, en 1975 establí el batxillerat unificat polivalent, en 1977 incorporà els estudis de primària i en 1978 el primer cicle dels estudis superiors de dret.
Fins aleshores, en l’etapa final del franquisme i durant la transició democràtica, el CEU havia crescut en una triple direcció: l’ensenyament primari, el secundari i el superior. Però a partir de 1982 donaria un salt qualitatiu, en crear-se l’Institut de Cursos Superiors per a postgraus i posar-hi al front a Vicente Navarro de Luján, un altre propagandista que havia estat present als governs de la preautonomia valenciana exercint com a director general i destacant com un jove valor dins l’ucedisme valencià. L’activitat conjunta d’Espinosa i de Navarro féu que en 1985 el CEU muntara l’Escola Superior de Relacions Públiques i l’any següent els estudis superiors de periodisme. El centre es va llançar també al terreny de l’ensenyament professional, amb la incorporació en 1987 de l’Escola Superior de Disseny Industrial i, en 1988, amb l’Escola Superior de Fotografia i Imatge, pas previ a la incorporació, en 1991, de les ensenyances de ciències de la imatge visual i auditiva.
Amb l’aparició de l’esmentat centre d’estudis oficial la recerca en comunicació va començar a dotar-se d’una certa coherència, en formar-se
2. Abans Associació Nacional Catòlica de Propagandistes. Deixà caure allò de «nacional» per no quedar identificada nominalment, una altra cosa seria històricament, amb el nacionalcatolicisme que tan sovint serveix per caracteritzar el franquisme i les seues bases ideològiques.
3. Amb molta ironia, Reig i Picó diuen que el progressisme cristià d’aquests anys «de progress on the rocks, limita políticament al nord amb l’evolució del repressivoreformista del sistema i al sud amb l’oposició democràtica, i, ideològicament, a l’oest amb les comunitats de base i a l’est amb l’Opus Dei»; vegeu R. REIG i J. PICÓ (2004), Feixistes, rojos i capellans, València, PUV, p. 219 (1a ed., 1978).
34
equips d’investigadors amb línies de recerca concretes i amb continuïtat en el seu treball. Tanmateix, el San Pablo - CEU, un centre amb recursos limitats, va centrar-se en els aspectes concernents a la docència i a la gestió, i va deixar en segon plànol aquells relatius a la investigació. Concebre treballs de recerca en comunicació i aconseguir línies de finançament per desenvolupar-los no era una prioritat, entre altres raons perquè el marc jurídic de la institució, el d’una entitat privada d’estudis superiors, li impedia en gran mesura entrar en l’àmbit de finançament públic de la recerca.
D’altra banda, una important porció del professorat del San PabloCEU —amb excepcions, és clar— va ingressar en la docència d’assumptes relacionats amb la comunicació sense posseir el grau de doctor, de manera que al mateix temps que impartien les seues classes, realitzaven les seues tesis doctorals adscrits a diferents departaments de diferents universitats no valencianes (Complutense de Madrid, Autònoma de Barcelona, Navarra, etc.), i es van doctorar a mitjan dècada de 1990.
Per tot això, i tret d’algunes excepcions, la recerca en comunicació en aquest àmbit institucional va comptar amb pocs efectius, per més que, com venim de dir, cal considerar-los com els primers equips valencians —o vinculats a una institució valenciana d’estudis universitaris— amb disposició per enllestir tasques a llarg termini d’investigació en comunicació. En 1991 va sortir al carrer la revista Comunicación y Estudios Universitarios: Revista de Ciencias de la Información per intentar convertir-se en una plataforma de la investigació realitzada al San Pablo - CEU de València i, alhora, per vincular els professors i els equips investigadors d’aquest centre a altres àmbits universitaris de recerca.
Al voltant del professor Antonio Laguna Platero s’havia creat un grup d’historiadors de la comunicació que impulsà la investigació en equip i organitzà dos congressos internacionals de periodisme, en col·laboració amb la Generalitat Valenciana, el primer en 1991 —any del bicentenari del Diario de Valencia— i el segon en 1994 a Castelló de la Plana. El contacte d’aquest grup amb altres investigadors espanyols i amb hispanistes estrangers permeté a Comunicación y Estudios Universitarios eixir, en el número 6 de 1996, de «l’endogàmia» que l’havia caracteritzat: en aquest número apareixia un monogràfic coordinat per Francesc A. Martínez sobre els orígens de la cultura de masses, en què intervenien Francisco Iglesias (Universitat Complutense de Madrid), Jean Michel Desvois (Universitat de Bordeus), M. Cruz Seoane, Joan Manuel Tresserras (Universitat Autònoma de Barcelona), Jorge Uría (Universitat d’Oviedo) i Mariano Cebrián (Universitat Complutense de Madrid).
Durant la dècada dels anys noranta el San Pablo - CEU de València va nodrir els mitjans de comunicació valencians —i més enllà— de nous periodistes i comunicadors. I els va nodrir ben nodrits, per la gran quanti-
Els estudis universitaris de comunicació
35
Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
tat d’egressats que eixiren de les seues aules i, alhora, perquè coincidiren amb la reorganització del sistema audiovisual valencià (creació de Radio Televisió Valenciana, noves concessions d’espai radioelèctric a noves emissores radiofòniques, sorgiment de mitjans escrits i audiovisuals d’àmbit local, etc.).
Tot, però, va canviar a partir de l’1 de gener de 2000, quan va entrar en vigor el text legal aprovat en desembre de 1999 per les Corts valencianes que convertia el San Pablo - CEU de València en la primera universitat privada del País Valencià: la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València. El fet esdevenia després de la mort de Serafín Ríos Mingarro (1997), que havia dotat d’un important grau d’autonomia al CEU valencià respecte a la resta d’obres dels propagandistes de l’Associació Catòlica de Propagandistes a la resta de l’Estat. Precisament la conversió de centre d’estudis en universitat va ser aprofitada per la Direcció de l’Associació per recuperar el control ple sobre la nova universitat, a través del patronat que la gestionava i que estava comandat pel president de l’Associació i de la Fundació San Pablo - CEU, Alfonso Coronel de Palma.
Les conseqüències es deixaren notar ben prompte: ni José María Espinosa ni Vicente Navarro de Luján formaren part del nou equip rectoral.4 El primer, en assabentar-se, va plegar i se’n tornà a la Universitat de València a donar les seues classes de dret romà. El segon va rebre un càrrec honorífic que olia a exili daurat, i es va convertir en director del Palau de Colomina, la seu que el CEU posseïa al cor de la ciutat de València; i, en 2003, va ser nomenat pel Govern de la Generalitat Valenciana director general del Llibre i director de la Biblioteca Valenciana. El nou rector era un home aliè a la trajectòria del CEU a València, encara que havia impartit classes en les seues aules. Era José María Manglano de Mas, un catedràtic de Física que havia intentat, sense èxit, convertir-se en rector de la Universitat Politècnica de València i que era molt conegut per haver estat, des de la Diputació de València, un dels impulsors de l’anomenat «blaverisme ucedista» durant la transició i els debats al voltant d’un Estatut d’autonomia per al País Valencià.
La nova Universitat Cardenal Herrera - CEU de València donà un gir de natura ideològica. L’oberturisme a diferents cosmovisions i, consegüentment, a diverses metodologies de treball científic, va començar a clausurar-se a partir de l’any 2000. El rector Manglano deixà el seu càrrec en abril de 2004 per ser substituït per Alfonso Bullón de Mendoza y Gómez de Valugera, un catedràtic d’Història format a la Complutense de Madrid, amb nul contacte amb València fins aleshores, d’ideologia neocarlina i neocatòlica, impulsor de l’anomenat «revisionisme» històric de la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i la transició.
4. Fins i tot, els mitjans de comunicació conservadors de la ciutat manifestaren la seua sorpresa, per exemple Las Provincias, (27 setembre 2000).
36
Vist amb ulls d’historiadors de la comunicació, que són els nostres, el que estava passant a l’antic CEU té una certa transcendència en el món de la comunicació i, alhora, una gran coherència interna. L’arribada al poder del Partit Popular en 1999 obrí la porta d’una batalla per l’hegemonia ideològica, en la qual prenien posicions els neoconservadors espanyols i es reafirmaven en interpretacions neofranquistes del passat més recent i, alhora, s’emparaven en grups com Legionarios de Cristo, Comunión y Liberación, Neocatecumenales o l’Opus Dei per conduir l’ordre de les seues files. A partir de 2003, amb la majoria absoluta del Partit Popular al Senat i al Congrés dels Diputats —i també a la Comunitat Valenciana, on governava des de 1995—, aquesta aposta es va reafirmar, la qual cosa explicaria la substitució d’un rector exucedista per un nou rector neocarlí.
En termes d’investigació en comunicació, els canvis suposaren la desestructuració d’alguns equips que estaven enllestint una important tasca de recerca. Alguns professors membres d’eixos equips se n’anaren a treballar a altres universitats o a altres instàncies (gabinets de comunicació, etc.) quan comprovaren el gir ideològic de la institució; altres van ser acomiadats i continuaven a la fi de 2006 sent notícia en la crònica de tribunals per denúncies sobre la improcedència dels seus acomiadaments.5
En guanyar el PSOE les eleccions generals del 14 de març de 2004, la cadena de ràdio COPE, pertanyent a la Conferència Episcopal, va enllestir una via de crítica intensa i crispada envers el nou Govern i fou llavors quan nomenà, com a nou director general de la cadena, Alfonso Coronel de Palma (maig de 2006).
Els estudis de comunicació de la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València van acusar els canvis esmentats. La pretensió interclassista del CEU de la primera època va ser abandonada i substituïda per una nova perspectiva elitista: el preu del curs complet de periodisme va passar, en aquest centre privat d’ensenyament superior, de les 575.000 pessetes de 1999 (3.456 euros) als 5.220 euros de 2006 (868.535 pessetes). Si a això afegim la competència dels estudis de la Universitat de valència (periodisme i comunicació audiovisual), però també d’altres universitats públiques valencianes, el resultat va ser el descens notable d’alumnes matriculats en les llicenciatures de comunicació de la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València. Al mateix temps, la menor dedicació de la nova Direcció als estudis de comunicació es deixa notar en l’estancament de la revista Comunicación y Estudios Universitarios, que va publicar el seu darrer número, per ara, l’11, en 2001-2002. Pel que fa al postgrau, pot destacar-se que aquesta universitat compta amb un
5. El País, núm. 10.785 (18 desembre 2006), p. 34 (edició de la Comunitat Valenciana), expressava en titulars «Once catedráticos universitarios critican los despidos del CEU», i feia especial referència a l’acomiadament del professor Enrique Selva Roca de Togore, un reconegut especialista en la història intel·lectual del feixisme espanyol.
estudis universitaris de comunicació
37
Els
Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
Josep Lluís Gómez
màster en periodisme multimèdia, en col·laboració amb el grup de Las Provincias, i amb un doctorat en comunicació.
IV
En 1993 es va implantar la titulació de comunicació audiovisual a la Universitat de València, que des d’aleshores va tenir molt bona acollida entre els estudiants, ja que les notes de tall de selectivitat van oscil·lar entre 7,5 i 8, la qual cosa les feia les més elevades de ciències socials i humanitats de les universitats valencianes. Aquesta llicenciatura va quedar adscrita a la Facultat de Filologia i, en concret, al nucli departamental de Teoria dels Llenguatges. El gruix del seu professorat específic (una dotzena) provenia d’àrees filològiques com ara teoria de la literatura6 o lingüística, sota la tutela del catedràtic i poeta Jenaro Talens Carmona; amb aquests hi col·laboraven alguns professionals dels mitjans sobretot audiovisuals en qualitat de professors associats. Malgrat el sentit ampli de la llicenciatura (tota mena d’audiovisuals), aquesta feia del cinema la seua centralitat en relació amb els aspectes de teoria, crítica i anàlisi del llenguatge, perquè abans havia existit un títol propi de llenguatges audiovisuals a la Facultat, del qual eren responsables els mateixos professors del Departament de Teoria dels Llenguatges.
Aquests professors de teoria de la literatura encarregats de comunicació audiovisual, no obstant això, van produir durant aquesta primera etapa de la llicenciatura bones recerques comunicatives sobretot relacionades amb el cinema,7 els estudis de gènere8 i els estudis culturals i audiovisuals.9 Malgrat que temàticament quasi no s’han ocupat del país —com s’informa en altres articles d’aquest monogràfic—, algunes de les seues investigacions han assolit impactes de qualitat i estan ben considerades dins i fora de València.
En sintonia amb la recerca que majoritàriament feien els seus professors de plantilla, l’ensenyament audiovisual també era fonamentalment d’orientació semiolingüística, tot i pecar sovint —segons declaraven alguns estudiants— de massa teoria encara que els avaluaven no pas malament. Aquest grup docent de comunicació audiovisual va elaborar
6. Uns anys després (1999), dos dels professors de teoria de la literatura, Vicente Sánchez Biosca i Josep V. Gavaldà, investigadors sobretot de cinema i ràdio, respectivament, van canviar d’àrea de coneixement i van passar a ser els dos primers professors titulars de comunicació audiovisual de la Universitat de València. Els altres professors titulars, inclòs el catedràtic, en total mitja dotzena, van seguir idèntic procés en 2001.
7. Jenaro Talens, Juan Miguel Company i Vicente Sánchez Biosca; posteriorment Antonia del Rey i Rosanna Mestre. Entre altres recerques, pot mencionar-se un projecte finançat per la Generalitat Valenciana, «El cuerpo y su representación audiovisual», sota la direcció de Sánchez Biosca.
8. Giulia Colaizzi.
9. Antonio Méndez, Santiago Renard, José María Bernardo, Miquel Francés i Nel·lo Pellicer.
38
múltiples publicacions, com per exemple el desenvolupament de la revista Eutopías, que ja venia d’abans però que durant el darrer lustre del segle passat va tenir una època d’esplendor amb números escrits per membres del Departament de Teoria dels Llenguatges així com la publicació de traduccions d’articles de referència (Jürgen Habermas o Theodor Adorno).
El mateix grup del Departament va dur endavant iniciatives prou interessants i fins i tot alternatives, així com va organitzar jornades i congressos,10 alguns de caràcter internacional, i els textos dels quals van donar peu a diferents publicacions. També pot destacar-se la publicació de diverses monografies relacionades amb comunicació audiovisual dins la col·lecció «Signo e Imagen» que dirigeix el professor Jenaro Talens, de la editorial Càtedra, de la qual hem de mencionar una Historia general del cine, en dotze volums, publicats entre 1995 i 1998.
Amb la previsible posada en marxa de la llicenciatura de periodisme, alguns dels professors de l’àrea de lingüística general del Departament de Teoria dels Llenguatges, encapçalats pel catedràtic Ángel López García, es van fer càrrec d’algunes assignatures comunes d’aquella titulació amb la de comunicació audiovisual. En aquest sentit, alguns lingüistes van assumir certes matèries com, per exemple, comunicació i informació escrita, de la qual van elaborar alguns textos de referència.11
Pel que fa al tercer cicle, durant uns quants anys es va oferir un doctorat del Departament que primer és va anomenar —com el nom del Departament— teoria dels llenguatges i després —com l’àrea— comunicació audiovisual, però els cursos dels quals eren especialment de cinema, estudis culturals, lingüística i teoria de la literatura; en paral·lel, es van fer alguns diplomes de postgrau més específics i lligats preferentment a la gestió i la producció de continguts audiovisuals, liderats sobretot pel professor Miquel Francés. D’alguna manera, aquests ensenyaments —i particularment un màster que va tenir mitja dotzena d’edicions— van omplir algunes de les llacunes del segon cicle de la llicenciatura, el qual era escassament pràctic i presentava mancances de certes assignatures habituals en la majoria de les titulacions de comunicació audiovisual. El Departament també va muntar un màster en comunicació i periodisme amb col·laboració del diari Levante - El Mercantil Valenciano, tot i que, llevat d’algunes pràctiques en aquest periòdic, allò fort d’aquesta experiència no va ser gaire diferent dels continguts oferts en la llicenciatura de comunicació audiovisual.
10. Organitzades per membres d’aquell Departament, i a la seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de València, poden mencionar-se les jornades següents: «Periodismo y transformación social» (1995), dirigida per Ángel López García; «La enseñanza de la historia del cine» (1996), per Jenaro Talens Carmona, i «Homo videns i comunicació digital. Els nous reptes del coneixement» (1998), per Josep V. Gavaldà i Roca.
11. Vegeu l’article «La comunicació periodística» d’aquest mateix número.
Els estudis universitaris de comunicació
39
Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
A les acaballes del segle passat, una comissió de la Facultat de Filologia, en la qual els membres de comunicació audiovisual estaven en franca minoria, va elaborar un pla d’estudis per a periodisme que pecava de filologia i que només aparentment sintonitzava amb els plans de la majoria de les facultats específiques espanyoles. L’equip del rector Pedro Ruiz, conscient que tirar endavant aquell pla d’estudis de la nova titulació no era el més adient, i per tal de superar alguns dels inconvenients que arrossegava comunicació audiovisual —sovint titllada de «teoricista» pels estudiants i no gaire reconeguda pel sector professional, a excepció del màster d’audiovisuals—, va decidir incorporar un expert de fora de la Universitat de València a fi que reorientés el projecte dels estudis de periodisme.
Des d’aleshores, va el ser el professor i investigador de periodisme Josep Lluís Gómez Mompart, que comptava amb una llarga experiència a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual havia estat director del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació i director de la revista científica Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, a més d’haver exercit com a periodista de premsa i televisió durant una quinzena d’anys, qui va fer-se càrrec d’aquesta titulació a petició del rector al·ludit de la Universitat de València.
La llicenciatura de periodisme de la Universitat de València va començar en setembre de 2000 després que l’any anterior Gómez Mompart dissenyés un nou i modern pla d’estudis. Al mateix temps, els companys de comunicació audiovisual van reformar el seu pla, prou similar en el primer cicle i en certa consonància amb el de periodisme per al segon cicle; tot plegat, el nou pla de comunicació audiovisual va passar a ser més semblant als homòlegs de la resta de l’Estat, i va suposar una clara millora —en varietat de suports o mitjans, més pràctiques, amb dos itineraris en el segon cicle: ràdio, televisió i cinema i multimèdia— respecte del pla de 1993, i amb assignatures més actuals i fins i tot innovadores, com ara: introducció al multimèdia, imaginari digital i creació virtual, recepció i percepció mediàtica, el relat multimèdia o animació i imatge de síntesi. Tot això va coincidir amb la reforma general dels plans d’estudis de la Universitat de València, la qual cosa va implicar que de nou es va passar de quatre a cinc anys en la majoria de carreres d’aquesta institució.
Durant els primers anys en comissió de serveis, fins que en 2002 Gómez Mompart va guanyar per oposició la primera càtedra de Periodisme del País Valencià, aquest acadèmic va responsabilitzar-se de la marxa dels estudis de periodisme, amb la col·laboració dels dos primers professors titulars de periodisme —Martí Domínguez i Carolina Moreno—12 i
12. Martí Domínguez, que ja era professor associat al Departament, és un veterà columnista de premsa i escriptor i director de la revista de divulgació científica de la Universitat de València Métode, mentre que Carolina Moreno procedia de la Universitat de Màlaga, on s’havia
40
gradualment d’un bon grapat de professors associats, tots ells professionals en actiu i especialistes de les diferents assignatures que de llavors ençà han impartit, caracteritzades per un clar component experimental i pràctic.
Aquesta característica dels professors professionals de la comunicació, juntament amb el tremp de moltes assignatures del pla dels estudis de periodisme, tal vegada ha estat l’aspecte més reeixit de la titulació i més diferenciador d’aquesta carrera de la Universitat de València, aspecte que han elogiat estudiants i col·legues d’altres centres espanyols, i singularment alguns directors dels mitjans de comunicació locals. També ha vist amb bons ulls el plantejament de la carrera la Unió de Periodistes Valencians, associació professional amb la qual la llicenciatura col·labora, des dels seus inicis, en moltes iniciatives d’interès mutu.
A partir de l’experiència espanyola, europea i nord-americana, Gómez Mompart va concebre un pla d’estudis que després de set anys s’ha palesat no només actual i molt competitiu, sinó que compta amb algunes singularitats poc comunes en altres plans de periodisme. Es tracta d’una estructura didàctica que, a més, compta amb un component pràctic força superior al que és tradicional d’aquests estudis, però sense descuidar en absolut els aspectes teòrics i de caire humanístic i encara menys la formació en uns bons fonaments en ciències socials, atès que es parteix del principi —segons s’explicita en diferents documents— que «un periodista ha de ser un intèrpret de la realitat social».
Entre les innovacions del pla d’estudis de periodisme, cal esmentar una concepció de l’ensenyament periodístic integralment multimediàtic (és a dir, orientat cap la convergència dels diferents suports: premsa, ràdio, televisió i Internet); la modernitat de certes assignatures (societat de la informació, Internet per a comunicadors, periodisme infogràfic, periodisme de pau contra periodisme de violència, periodisme digital, etc.); i, finalment, la possibilitat d’especialitzar-se en el segon cicle en un o dos itineraris: societat, política i economia, i ciència i tecnologia, aquest últim únic a Espanya, amb assignatures molt específiques però adaptades per als futurs periodistes (divulgació d’informació científica, medicaments i societat / sanitat i salut, biotecnologia, el tractament informatiu científic o cosmologia i exploració de l’espai).
doctorat amb una tesi sobre el tractament informatiu científic, gràcies a la seua experiència sobre el tema en el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Tots dos han dut endavant —en companyia de professors d’àrees científiques de la Universitat de València— l’itinerari d’especialització de ciència i tecnologia, únic de segon cicle en una facultat de comunicació espanyola. Des del principi de la titulació es va comptar amb dos joves professors investigadors destacats, Guillermo López i Dolors Palau, i posteriorment l’àrea es va completar amb dos docents i investigadors reconeguts d’història de la comunicació i del periodisme que provenien de la Universitat Cardenal Herrera - CEU, Francesc A. Martínez i Enrique Bordería.
estudis universitaris de comunicació
41
Els
Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez Gallego
Respecte a les publicacions acadèmiques d’ambdues titulacions de la Universitat de València arran dels nous plans cal esmentar que —de moment— han eixit al carrer un parell de números, un per a comunicació audiovisual i un altre per a periodisme, sota el genèric de la facultat originària, Quaderns de Filologia: Estudis de Comunicació. 13 El primer volum es de 2002 i està dedicat a La cultura mediàtica: Modes de representació i estratègies discursives, editat per Josep V. Gavaldà, Carmen Gregori i Ramon X. Rosselló; i el segon volum, datat de 2004 però que va publicar-se un any després, tracta del Periodisme de complexitat: ciència, tecnologia i societat i va ser editat per Carolina Moreno Castro, Josep Lluís Gómez Mompart i Xavier Gómez Font. Els dos propers números previstos —a càrrec de cadascuna de les àrees— seran d’El discurs del còmic (en premsa) i Periodisme «glocal»: societat, política i economia, respectivament.
Les dues àrees de comunicació han celebrat múltiples jornades, sovint amb participació d’investigadors d’altres universitats, sobre cinema, televisió, periodisme, comunicació de risc i comunicació digital. Cal destacar a més que les àrees de comunicació audiovisual i de periodisme han estat les organitzadores de dos rellevants congressos —amb participació internacional— de les associacions espanyoles de semiòtica (2000) i d’història de la comunicació (2007), respectivament.
Quant als postgraus arran dels plans d’estudis de 2000, els estudis de comunicació de la Universitat de València han tingut un parell de màsters, un més vinculat a l’àrea de periodisme —en col·laboració amb el Servei de Publicacions de la Universitat—, sobre edició (tradicional i digital o on line), i un altre, estrictament de comunicació audiovisual, liderat per Miquel Francés, de producció i edició de continguts audiovisuals.
Encapçalat per aquest mateix professor, que a més és el director dels tallers d’audiovisuals, en octubre de 2006 es va posar en marxa un màster oficial en continguts i formats audiovisuals en l’era digital, amb la col·laboració de les dues àrees de comunicació de la Universitat de València, juntament amb destacats investigadors d’altres universitats i empreses del sector. Finalment, a la tardor de 2007 començarà un màster com a títol propi de la Universitat de València, en comunicació empresarial, institucional i política, codirigit per Josep Lluís Gómez Mompart i José Miguel García, de l’àrea de periodisme, amb la participació de destacats acadèmics i directors de comunicació d’arreu d’Espanya. En paral·lel, des de 2003 el Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació imparteix un doctorat multidisciplinari en comunicació.
13. Des de 2007, els propers números d’aquesta revista científica simplement reberen el nom d’Estudis de Comunicació, atès que el nom oficial de la Facultat ja no només és el de Filologia, sinó també de Traducció i Comunicació.
42
VLa Universitat d’Alacant va instaurar la llicenciatura en publicitat i relacions públiques en 1998, i li va fer dependre de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, després denominada de Ciències Socials i Jurídiques. La vinculació amb aquell àmbit —relacionat amb l’economia i l’administració d’empresa— ha suposat un certa singularitat als estudis de publicitat i relacions públiques, aspecte que s’ha traduït des dels inicis en bons contactes amb el món empresarial per a les pràctiques professionals dels estudiants de comunicació. La major part de la docència en la llicenciatura es concentra en el professorat del Departament de Sociologia II, Psicologia, Comunicació i Didàctica, ubicat en l’edifici de ciències socials del campus de Sant Vicent del Raspeig, i havent estat el professor Emili Feliu qui primer es va ocupar dels estudis específics.
L’àrea de coneixement de comunicació audiovisual i publicitat, de l’esmentat Departament, és el més directe responsable de la titulació de publicitat i relacions públiques i està liderat pel professor Raúl Rodríguez Ferrándiz, a banda d’Emili Feliu, juntament amb Marta Martín i Victoria Tur, entre d’altres. Aquest estudis no compten amb un doctorat propi, sinó que és comú a la Facultat amb mòduls per àrees i igualment passa en l’àmbit dels postgraus amb un programa també comú. L’àrea ha estat la impulsora d’algunes jornades en publicitat i també en relacions públiques, i d’interessants projectes de recerca com s’informa detalladament en altres articles d’aquest monogràfic, en especial el dedicat a publicitat i relacions públiques.
VI
La Universitat Jaume I de Castelló començà a impartir la titulació de publicitat i relacions públiques en 1999, i la va adscriure a la Facultat de Ciències Humanes i Socials, de la mà del catedràtic de Publicitat Rafel López Lita, acompanyat, entre d’altres, del professor investigador Javier Marzal; per la seva banda, Vicente Benet s’ha ocupat d’investigar sobre cinema. En 2004 aparegué la llicenciatura en comunicació audiovisual, en consonància amb la formació dels departaments de Filosofia, Sociologia i Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques i de Traducció i Comunicació, però remarcant també —com en l’altra carrera— la vinculació amb el món professional, ja bé sigui una empresa pública o privada. Aquesta universitat assenyala en els seus documents els seus objectius docents en relació amb els perfils professionals: la fotografia i el disseny gràfic, la ràdio, el doblatge, la producció musical, el cinema, la televisió, la producció hipermèdia i la producció d’espectacles.
Una de les iniciatives que ja han aconseguit un segell distintiu dels estudis de comunicació de la Universitat Jaume I, relacionat amb la recer-
Els estudis universitaris de comunicació
43
Gallego
Mompart i Francesc A. Martínez
Josep Lluís Gómez
ca i la innovació, són els congressos sobre comunicació local, amb l’acrònim de ComLoc, i que l’any 2006 ja havien celebrat sis edicions amb la publicació de les corresponents actes.14 Cal destacar també l’organització de dues edicions del Congreso Internacional de Análisis Fílmico, celebrats en 2005 (ocasionalment a Madrid) sobre metodologia de l’anàlisi fílmic, i en 2007 (a Castelló) sobre el productor industrial cinematogràfic, a més de ser responsables també del Congreso de Teoría y Técnica de Medios Audiovisuales (2004), dedicat a l’anàlisi de la imatge fotogràfica.
D’altra banda, aquests estudis compten amb un doctorat comú i un parell de màsters, un en animació per ordinador i, l’altre, en direcció de comunicació corporativa i publicitària. I a la tardor de 2007 començarà un màster oficial, ja aprovat, sobre noves tendències i processos d’innovació en comunicació que, parcialment, recollirà part de la bona experiència dels postgraus propis.
VII
En 2001, la Universitat Politècnica de València va incorporar els estudis de comunicació audiovisual i els va ubicar, seguint un model descentralitzat, a l’Escola Politècnica Superior de Gandia. Aquests estudis reben impuls des del Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art, que abans de la data esmentada comptava ja amb una llarga trajectòria vinculada a la investigació en diversos camps de la comunicació, molt especialment la televisió i el cinema.
En efecte, des de la segona meitat de la dècada de 1980, aquest Departament abasta una important tasca investigadora i d’incorporació de nous professors vinculats als estudis de comunicació. En 1986 es van llegir en aquest Departament les tesis de Raúl Durà i José Saborit, la primera sobre els videoclips, la segona sobre la publicitat en televisió. Totes dues es veurien publicades poc després i tots dos autors es convertiren en professors de la Facultat, seguint amb l’impuls d’investigació que vinculava l’art a la comunicació de masses i als suports que aquesta empra. En 1989 van llegir la seua tesi José Enrique Tormo, sobre models d’anàlisi de les sèries de televisió, i Amàlia Martínez, Televisión y narratividad. Tots dos es convertiren també després en titulars del Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art de la Universitat Politècnica de València i a la segona li correspongué en anys subsegüents reafirmar el vincle entre els estudis d’art i els de la comunicació de masses.
14. Vegeu sobretot l’article «Comunicació local i de proximitat» en aquest mateix monogràfic. I, pel que fa a projectes de recerca, particularment, «Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques».
44
A més dels esmentats, altres doctors en les dècades de 1980 i 1990 s’incorporarien al professorat d’aquest Departament, com ara la hui catedràtica Maria Eulàlia Adelantado o els docents i investigadors José Alejandro Montiel Mues, Fernando Canet, José Pavía o Marina Segarra, que seria la professora que posteriorment s’encarregaria del pla de comunicació audiovisual a la seu de Gandia.
Durant els cursos del 1999 al 2002, el Departament de Comunicació
Audiovisual, Documentació i Història de l’Art de la Universitat Politècnica de València va signar un conveni amb el vicedirector d’investigació del San Pablo - CEU de València, Antonio Laguna, per tal d’oferir un programa de doctorat conjunt, que vinculara la investigació i la docència en comunicació que es feia a tots dos centres. El programa de doctorat duia per títol Història, teoria i crítica de la comunicació social i va estar coordinat per la professora de la Universitat Politècnica de València Amàlia
Martínez Muñoz. A banda de l’alumnat que va passar per aquest curs, la iniciativa es va concretar en diversos treballs d’investigació i en diverses tesis doctorals, dues d’elles —les d’Anunciación Ramírez Queralt i Mercedes Torres Aguilera— dirigides per professors del CEU.
Posteriorment, aquests estudis han tingut un mòdul de comunicació audiovisual en producció artística dins els programa de doctorat comú a la Facultat de Belles Arts. També compten amb un parell de màsters sobre musicologia i gestió cultural que, parcialment, han esdevingut en un d’oficial a partir del curs 2006-2007, i un altre sobre continguts i aspectes legals en la societat de la informació, que fan en col·laboració amb el Departament de Dret Mercantil de la Universitat de València.
Actualment la llicenciatura de comunicació audiovisual descansa sobre el grup de professors ja esmentats del Departament, als quals s’han afegit altres com ara Josep Prosper —que provenia del San Pablo - CEU de València— o María Dolores Cuenca Jaramillo.
VIII
En el curs 2005-2006, i dependent de la Facultat de Ciències Jurídiques i Socials, va aparèixer la llicenciatura en periodisme a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. L’oferta de places per a estudiants va ser aquest primer any de cent vint-i-cinc, xifra que es va mantenir per al curs següent, 2006-2007. El gruix del professorat que imparteix en la llicenciatura pertany al Departament d’Art, Humanitats i Ciències Socials i Jurídiques, tot i que no compta, dins les seues àrees de coneixement, amb cap d’específica sobre periodisme o comunicació.
Els estudis universitaris de comunicació
45
Gallego
Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc A. Martínez
Encara que no és una institució universitària, cal ressenyar l’existència de la Fundación Coso de la Comunidad Valenciana para el Desarrollo de la Comunicación y la Sociedad, vinculada a l’Opus Dei, i que —des de 1994, any en què la va posar en marxa un grup de periodistes— dedica la majoria de les seues activitats al món de la comunicació. Amb prou freqüència, organitza cursos i seminaris a càrrec d’especialistes en comunicació de dins i fora de València, així com de vegades un congrés internacional, «Ética y derecho de la información» (que en octubre de 2007 farà la cinquena edició), i que compta amb un màster, Dirección de comunicación y nuevas tecnologías, que el mateix any anava per la setena edició.
46 IX
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 47-59
DOI: 10.2436/20.3008.01.4
La recerca en comunicació en el País Valencià
Teories de la comunicació
per Vicent Salvador, professor de filologia catalana de la Universitat Jaume I
Teories de la comunicació
47
Resum
L’article parteix de la incidència del llegat intel·lectual de Joan Fuster pel que fa a alguns aspectes d’aquesta temàtica i se centra, tot seguit, en les contribucions fetes des d’àrees de coneixement veïnes a la teoria de la comunicació, com són, principalment: teoria de la literatura, anàlisi del discurs i traductologia. Els aspectes més tractats en la producció valenciana són els següents: la diversitat dels gèneres i tipus de discurs, en el marc de la dialèctica entre oralitat i escriptura; la metàfora i altres recursos amb virtualitat argumentativa; els models de llengua dels mitjans; les transformacions pròpies de la traducció interlingüística o de la divulgació dels coneixements; la importància comunicativa dels estereotips, i, finalment, la necessitat de rehistoritzar la consideració dels fenòmens de la comunicació social.
Theories of Communication
Abstract
This article begins with the influence Joan Fuster’s intellectual legacy on certain aspects of theories of communication and goes on to focus on the contributions to communication theory from neighboring areas of knowledge, such as literary theory, discourse analysis, and translatology. The subject matters most dealt with in Valencian production are the diversity of genres and discourse types from the standpoint of the relation between oral and written language, the metaphor and other figures of speech used for argumentative impact, models provided by media language, transformations characteristic of inter-linguistic translation or of the transmission of knowledge, the significance of communication stereotypes and, finally, the need for refocusing the historical perspective of events in social communication.
Introducció
Un punt de partida d’aquesta reflexió correspon al fet d’un cert dèficit en les aportacions valencianes a la teoria de la comunicació. Naturalment, el concepte de dèficit ha d’entendre’s contrastivament: per referència a Madrid i sobretot a Barcelona. I no parle només d’individualitats emblemàtiques, com ara un Moragas o un Gifreu, sinó de la mitjana de la producció en aquesta àrea epistemològica. Potser una de les causes del fenomen és un retard històric en les titulacions universitàries valencianes pel que fa a l’àrea de comunicació i periodisme —sobretot si comparem amb la cronologia de la introducció d’aquests estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona. Probablement la feblesa de les plataformes periodístiques i editorials valencianes durant anys ha estat també un factor rellevant, i molt. Hi ha sens dubte més causes hipotètiques, que ara no podem esbrinar, però en tot cas la constatació del dèficit pel que fa a la recerca en la teoria de la comunicació en sentit estricte, entesa com a disciplina definida, no és fàcilment qüestionable. En
Vicent Salvador 48
aquestes circumstàncies, i atès que la producció pròpiament universitària en l’àmbit dels estudis de comunicació i periodisme, la recerca i la docència institucionals, serà objecte d’un altre capítol del monogràfic, aquest treball es proposa centrar l’atenció principalment en algunes de les aportacions a la teoria de la comunicació fetes des d’àmbits disciplinaris implicats només indirectament en aquesta temàtica. Tot això en el benentès que el caràcter perifèric d’aquestes contribucions no minva en absolut el seu interès per a l’estudi d’una àrea epistemològica tan vasta i tan recent en la seua constitució disciplinària. Ans al contrari, algunes d’aquestes aportacions —fetes des de la semiòtica i la lingüística, la teoria de la literatura o la traductologia— poden ser remarcables i tenir un rerefons pregonament teòric, en el sentit de saber generalitzador i sistemàtic.
L’herència fusteriana
No entrarem ara en la figura del pensador de Sueca, que desborda els límits d’aquest treball, sinó en aquells eixos del pensament fusterià que han marcat l’agenda de la teorització posterior dels valencians sobre la comunicació.
En primer lloc, el llegat de Fuster, a partir de la seua anàlisi de la història social de la llengua —i especialment dels mecanismes interns del procés de castellanització de la societat valenciana—, fixava la urgència d’una recuperació del català en els àmbits d’ús més prestigiats i d’una manera especial en els mitjans de comunicació. «Ara o mai», per exemple,va ser un pamflet cívic extraordinàriament oportú en el seu moment, un crit d’alerta que proclamava aquesta urgència de catalanització lingüística de la cultura mediàtica, en un intent de superar el raquitisme d’una societat conformada amb la idea d’una alta cultura elitista i resignada a un futur minoritari. La crida a la conquesta, per al català, dels subgèneres novel·lístics, de la premsa, de la cançó o dels mitjans audiovisuals deixa marcada l’agenda d’una teoria de la comunicació que no podrà relegar a la invisibilitat la qüestió palpitant de la duplicitat de llengües del país valencià, en contacte i sovint també en conflicte d’interessos. És clar que Fuster no és l’inventor d’aquesta idea ni l’únic impulsor de la normalització del català, però també és cert que en l’àmbit valencià, històricament més tebi, els plantejaments de Fuster van contribuir decisivament a delimitar el camp teòric i fer inobviable aquesta vessant.
En segon lloc, al costat de la lluita de les llengües per ocupar nous àmbits d’ús, hi ha la qüestió del model de llengua adequat per a la premsa i per a la radiotelevisió. Aquesta qüestió, que a Catalunya va suscitar també polèmiques particularment punyents —el català light, el
Teories
49
de la comunicació
neonoucentisme militant, els barcosfantasmes i tot allò—, concitava en l’àmbit mediàtic valencià un factor afegit: l’eterna batalla identitària sobre la personalitat del valencià, com a varietat dialectal per a uns i com a llengua diferenciada per a altres, respecte a la llengua catalana. L’accés del català de València a l’ús oral públic dels media plantejava, de manera incisiva, problemes sobre l’establiment de l’estàndard que el català tenia delimitat fa anys per a la «llengua literària» però no per als mitjans orals del trànsit del segle XX al XXI. Reflexionar sobre la trajectòria de Canal 9, per exemple, és impensable sense la referència constant, no només a la gestió de la duplicitat de llengües sinó també al seu model lingüístic valencià, a la llarga història de conflictes i llistes de paraules prohibides, en els moments inicials de la Radiotelevisió Valenciana, en què s’hauria deixat insinuada una posició flexible que intentava conciliar la necessària unitat de la llengua amb la també imprescindible identificació dels televidents valencians amb un model de llengua oral, com exposa en un escrit recollit en la seua contribució a una publicació col·lectiva de notable interès (Ferrando, 1990). Però el problema no quedava resolt amb aquests suggeriments i la vida dels mitjans audiovisuals valencians ha continuat immersa en un cert nivell de conflictivitat, malgrat aportacions com la de Josep Lacreu (1990) a la delimitació d’un estàndard oral practicable. Cal insistir en el fet que aquesta no és una qüestió subsidiària que es pugui remetre al clos de la discussió lingüística, sinó que, en el cas valencià, ha constituït sovint un problema real de dimensions notables, que la teoria de la comunicació feta des de València no pot ignorar.
En canvi, les idees de Fuster —el seu esbós intuïtiu d’una teorització de la comunicació social— han incidit menys, malgrat la seua acuïtat reconeguda, en altres terrenys de la teorització actual on la reflexió fusteriana sobre la llengua i la cultura es palesa presonera del seu temps històric i incapaç, com és ben explicable, d’abordar els reptes d’aquest inici de segle. Per un costat, hi ha les seues anàlisis de les relacions entre l’avenç tecnològic —que l’autor enfrontava sempre amb un cert optimisme— i l’autèntic progrés històric. Pàgines com ara les de Babels i babilònies o altres que l’autor ha deixat escrites sobre la ciència i la tecnologia (Borja, 2004) en són bona prova. Òbviament, la problemàtica mediàtica actual ha fet vèncer la data de caducitat inevitable de reflexions fetes en el moment de la paleotelevisió, la nova cançó que Fuster tant va encoratjar o les revoltes jovenívoles de cabelleres llargues i idealisme innocent. Un segon tema on la reflexió fusteriana ha estat superada pels esdeveniments és la seua reflexió sobre la independència dels intel·lectuals. Dit molt breument: per a Fuster, el drama principal de l’intel·lectual europeu havia estat substancialment el mateix al llarg dels segles, des d’Erasme fins a Gide, Sartre o Camus: el debat entre la fidelitat insubornable al propi sentit crític i al lliure examen i, de l’altre costat, la necessitat d’acceptar les limitacions de disciplina que la institució exigia per raons
Vicent Salvador 50
d’efectivitat. Que aquesta institució fos una església, en l’època d’Erasme, o un partit com el comunista, en l’època posterior a la Segona Guerra Mundial, era una qüestió secundària. Avui, en canvi, els termes de la paradoxa s’estableixen d’una manera diferent, com a escissió entre la independència i la congruència profunda de l’intel·lectual i la inevitabilitat o imprescindibilitat de la via mediàtica d’intervenció en l’opinió pública. Bourdieu (1997) ha deixat escrites (i televisades en el seu moment) unes reflexions ben lúcides sobre aquesta paradoxa en el seu assaig Sobre la televisió, que, de manera no gens casual, ha estat traduït al català i a més figura, com es pot comprovar, en els repertoris de bibliografia bàsica de diverses assignatures impartides a les universitats valencianes en les àrees epistemològiques relacionades amb la comunicació.
Teoria de la literatura i teoria de la comunicació
En els anys setanta, la Facultat de Filologia de la Universitat de València va ser testimoni d’una activació de l’interès per la teoria de la literatura. La influència de corrents com ara l’estructuralisme txec (Mukarovski, entre d’altres) i de la semiòtica de l’escola de Tartu (Iuri Lotman, en primer lloc) determina unes interessants reflexions sobre el text artístic que menen sovint a una teorització sobre la cultura. Jenaro Talens és probablement el nom més significatiu d’aquesta etapa, pels seus treballs sobre l’espai textual, que només es realitzarà com a text per mitjà dels processos actius de recepció on es produeix el gest semàntic del lector. Cal ressenyar la publicació del volum col·lectiu Elementos para una semiótica del texto artístico (Talens et al., 1978), on a més de Talens participen J. M. Company, Antoni Tordera i altres professors valencians de teoria literària. Tordera (1978) publica en aquells anys la seua tesi sobre semiòtica pragmàtica, en la tradició de Peirce, i desenvolupa un treball continuat sobre el text i l’espectacle teatrals, mentre que Company i el mateix Talens se centraran preferentment en l’estudi del cinema. Pel que fa a Talens, la seua reflexió d’aquells anys no és exempta de preocupacions per la relació entre ideologia i literatura, entre el treball artístic i la pràctica política (Talens, 1979). Ja en la dècada dels vuitanta, la publicació de la tesi de Vicent Salvador sobre teoria del poema (Salvador, 1984), dirigida per Sebastià Serrano i prologada per Talens, situa les bases d’un plantejament de la teoria lingüística i literària en el marc de la filosofia de la ciència (sobretot a partir de les propostes d’Imre Lakatos) i revisa els conceptes de lector model, en l’estela d’Eco, i altres aspectes de la pragmàtica de la literatura. Per la seua banda, Lluís Meseguer, en anys successius, treballa una teorització de la cultura, amb atenció especial a la cultura popular i a les manifestacions paraliteràries com ara la cançó, sota la influència de les teoritzacions de la semiòtica de l’escola de Tartu (Meseguer, 1991).
Teories de la comunicació
51
Un altre estudiós de la literatura, Enric Balaguer, ha fet contribucions suggestives a la teoria de la comunicació en anys posteriors A partir del seu interès per la poesia i en particular per autors com ara Palau i Fabre, Balaguer ha publicat una sèrie d’assaigs sobre la fragmentació del jo propiciada per la postmodernitat, sobre les filosofies orientals i sobre la paradoxa del trossejament/unicitat del jo en la vida contemporània i en les corresponents manifestacions literàries i artístiques. És ben il·lustratiu el títol d’un llibre recent de l’autor, La totalitat impossible (Balaguer, 2006), on la imatge de la pràctica del zàping esdevé emblemàtica de la sensibilitat actual.
En aquest context de pensament, no ens estranya l’interès que Balaguer ha demostrat per l’autobiografia, com a intent d’articulació narrativa del fragmentarisme de l’autopercepció i el fet que haja impulsat, des de la Universitat d’Alacant, diverses trobades sobre el tema de les formes autobiogràfiques i la memòria com a fil que permet la percepció unitària individual o col·lectiva. Aquestes trobades, que han acollit bona part de la reflexió actual sobre l’autobiografia, han produït alguns estudis interessants per a la teorització sobre la relació de l’autobiografisme amb el periodisme i, d’altra banda, amb la construcció del subjecte femení (Espinós et al., 2002).
Lingüistes i analistes del discurs
Des del món de la lingüística i l’anàlisi del discurs s’han fet aportacions de pes als estudis comunicatius. El nom de Sebastià Serrano, lingüista català que ha derivat com més va més cap als estudis de teoria de la comunicació, ha exercit una influència extraordinària en diversos estudiosos valencians, per exemple: en les reflexions de Salvador sobre oralitat i escriptura o sobre els discursos divulgatius, en algunes de les tesis doctorals dirigides per aquest —que són a l’origen de moltes de les publicacions citades en els paràgrafs següents— i en els treballs d’alguns investigadors més joves al llarg de les dècades dels vuitanta i dels noranta.
Així, per exemple, Joan Garí, autor d’una impactant tesi sobre els grafits, publicada en català (Garí, 1993) i desenvolupada posteriorment en un altre llibre, en aquesta ocasió en espanyol, mereixedor del premi Fundesco de Comunicació (Garí, 1995). Garí conjumina l’aplicació de l’anàlisi del discurs a aquesta mena de microtextos, tan antics i alhora tan estridentment contemporanis, amb una ambició superior d’integrar la sociologia i l’estètica de l’expressió, en la línia del que posteriorment seria conegut com a multimodalitat discursiva, a la manera de Van Leuven. Les propostes de Garí en aquestes obres dissenyen les bases d’una aproximació interdisciplinària a un objecte complex que conjumina el seu in-
Vicent Salvador 52
terès sociocomunicatiu amb els factors estètics de l’art verbal, del grafisme i de la imatge.
També en l’àmbit de l’anàlisi del discurs, Josep Roderic Guzman (1995) va fer una documentada introducció dels corrents principals de la teoria de la recepció. Gemma Lluch (1998), per la seua banda, va aplicar la teorització sobre el lector model a la literatura infantil i juvenil, i va establir interessants relacions entre els condicionaments que la familiarització amb els mitjans audiovisuals per part dels infants estableixen per a la recepció posterior de la lectura literària. Pelegrí Sancho i Joan Peraire han incidit, al llarg de diversos treballs, en temes com ara el còmic o el discurs publicitari. Amadeu Viana, valencià establert des de fa anys a Lleida i autor de notables treballs de sociolingüística, ha indagat recentment sobre els mecanismes dels efectes humorístics, en particular al voltant de la conversa, del registre col·loquial i dels microrelats que són els acudits, inserits en el flux de la construcció interactiva del sentit (Viana, 2004). Antoni Maestre (2006), de la Universitat d’Alacant, ha aplicat les teories de l’argumentació a l’obra periodística de Quim Monzó, i ha estudiat les claus de l’humor com a factor de persuasió i seducció del lector del discurs periodístic. Miquel Nicolàs ha realitzat durant anys una destacada tasca d’elaboració de les relacions entre la història de la llengua i l’anàlisi del discurs, i ha analitzat la mateixa historiografia lingüística com a discurs, amb una atenció especial a la crítica ideològica (Nicolàs, 1998). Anna Montesinos ha esmerçat els seus esforços a situar algunes característiques del discurs de la informàtica, entenent com a tal tota una sèrie de gèneres molt diversos —des del correu electrònic o el xat fins al manual procedimental— que, tanmateix, tenen en comú un factor cabdal, com és el fetitxisme de l’ordinador, la intromissió del qual en la vida contemporània ha exercit importantíssimes influencies en la modulació dels discursos socials de diversa mena (Montesinos, 2002). I, finalment, Laia Climent (2005) ha realitzat una engrescadora tesi sobre l’ancorament somàtic de la poesia contemporània, a partir sobretot de l’obra de Maria Mercè Marçal.
No cal dir, d’altra banda, que aquestes referències són tan sols indicatives i no poden aspirar a cap mena d’exhaustivitat. Tot plegat, aquest conjunt de treballs analiticodiscursius ha suscitat temes indefugibles en la teoria contemporània de la comunicació, com són ara els següents: a) el paper de la metàfora com a eina cognitiva; b) la pragmàtica del discurs oral i de l’escrit (discursos de tota mena, del científic al literari, al periodístic o al col·loquial) com a base imprescindible per a una adequada conceptualització de la comunicació social; c) la importància del lector model —inscrit en el text com a projecte comunicatiu— però també dels processos concrets de recepció empírica dels textos; d) el protagonisme de la dimensió argumentativa i persuasiva, o més àmpliament ideològica, en el funcionament social dels discursos.
de la comunicació
Teories
53
Algunes publicacions col·lectives al voltant dels discursos socials
En aquest panorama, caldria potser destacar algunes fites de publicacions col·lectives. A més de les que han estat esmentades en els paràgrafs anteriors, podem ressenyar dos volums col·lectius i seriats, publicats per la Universitat de València amb el títol genèric de Teletextos (Salvador, 1989 i 1990). El tema central d’aquests volums és la televisió, des de la construcció de la notícia (E. Navarrete) fins a la serialitat (A. Cabanilles), la imatge de la dona (G. Colaizzi) o els efectes de la televisió en l’espectador (R. Xambó): en el cas del primer volum, posa més insistència en els aspectes teòrics, mentre que el segon dóna pas també a qüestions de tipus sociològic.
També convé citar un monogràfic amb el títol Saber i comunicar (Salvador, 2000), amb participació, entre d’altres, de Martí Domínguez, Juli Peretó, Mavi Dolz i Maria Josep Marín, que situa el paradigma de la divulgació científica en el marc de la gestió social dels coneixements, i insisteix en el paper —ben actiu i dinamitzador, per cert— dels discursos divulgatius en el marc de la semiosi social. La recerca posterior de Martí Domíngez, i també alguna aportació de Salvador (2002) i Barona (2002) insisteixen en aquesta directriu de situar els discursos derivats de la praxi científica en el món de la comunicació social.
Un altre volum col·lectiu que és pertinent esmentar en aquest capítol (Salvador i Climent, 2006) és el dedicat al funcionament discursiu de les unitats fraseològiques, que determina sovint l’aparició d’una mena de discurs prefabricat o preconstruït, on el clixé de pensament es plasma en combinacions lèxiques rutinitzades, convencionals. La comunicació social de caràcter mediàtic és un dels àmbits on més fàcilment podem observar aquests fenòmens, que: a) contribueixen a automatitzar el procés de recepció/interpretació i, per tant, l’agiliten; b) generen una sensació de complicitat en els destinataris, que es reconeixen com a membres d’una comunitat discursiva que comparteixen unes mateixes referències culturals; c) quan aquests esquemes són exhibits de manera intencional, lúdica o bé irònica poden esdevenir un eficaç factor de seducció dels lectors. A. Piquer (efectes de contrast discursiu), J. Peraire i P. Sancho (discurs publicitari), M. D. Oltra (doblatge cinematogràfic), G. Font (discurs radiofònic) o L. Bracho (la siglació en els moviments socials) són alguns dels autors valencians que participen en aquesta publicació.
Un esdeveniment important relacionat amb els estudis de la comunicació va ser la realització a València del Congrés Internacional d’Anàlisi Crítica del Discurs en 2004, que va congregar personalitats d’aquesta orientació analiticodiscursiva, com ara D. Maingueneau, T. A. van Dijk, N. Fairclough o T. van Leuuven. La participació de diversos estudiosos
Vicent Salvador 54
valencians com ara M. L. Villanueva (sobre la presentació mediàtica de la guerra d’Iraq), A. Casero (discurs periodístic i immigració), G. Calaforra (el discurs polonès sobre la Unió Europea) o J. A. Mas (ideologització de la variació lingüística en l’àmbit valencià) és recollida en diverses publicacions derivades, que giren al voltant de la ideologia i els discursos públics, i especialment en el CD d’actes del Congrés (Labarta, 2005).
Traductologia i teoria de la comunicació
Tot i que no es pot separar radicalment de l’àmbit de l’anàlisi del discurs, els estudis traductològics, que durant els darrers anys han assolit una notable envergadura en l’àmbit valencià i molt en particular a la Universitat Jaume I, gràcies a l’equip investigador que va formar en la dècada dels noranta Amparo Hurtado (actualment professora de la Universitat Autònoma de Barcelona), han produït contribucions no gens menyspreables al terreny dels estudis comunicatius, bé des de la consideració de la traducció literària i l’estil (Marco, 2002), la traducció del discurs científic (Montalt, 2005) o la dels mitjans audiovisuals (Chaume, 2003). Més enllà dels respectius àmbits d’aplicació (literatura, ciència, audiovisuals), aquesta línia de recerca té en comú una concepció de les tasques traductores que focalitza els aspectes sociocomunicatius d’aquestes tasques.
En primer lloc, es concep la traducció, no tan sols com una transposició interlingüística d’estructures, sinó com una praxi discursiva, de produccio/recepció de textos i de recontextualitzacions de diversa mena, en el marc d’un tràfic internacional d’influències culturals i polítiques.
Darrere d’aquests plantejaments renovelladors dels estudis traductològics hi ha els noms de Hatim i Mason, Lambert, Toury o Even Zohar. També el de Mona Baker, que ha evolucionat darrerament cap a l’estudi dels factors ideològics de la traducció. En aquest context, no pot obviarse la consideració de les tensions interculturals, postcolonials, sexistes, o bé les que afecten les pautes de prestigi associades als àmbits d’ús d’una llengua en un context plurilingüe.
D’altra banda, la traducció científica o la dels discursos rònegament tècnics no és tampoc aliena a aquestes mutacions del panorama traductològic: com ignorar, per exemple, la peremptorietat de l’expressió en anglès de l’avantguarda de la investigació científica, o els mètodes de traducció —a diverses mans, i amb ignorància recíproca entre els traductors de cada sèrie de fragments— imposats per les empreses com a prevenció de l’espionatge industrial?
Des d’aquests punts de vista suara esmentats, la traductologia s’endinsa sovint en el camp de la teoria de la comunicació, en especial
de la comunicació
Teories
55
de determinades modalitats de la praxi discursiva. Sobre aquests temes, podem anunciar que es troba en preparació un monogràfic de la revista Caplletra sobre traductologia i discurs, que aplegarà, entre treballs de figures estrangeres com és M. Baker, algunes aportacions d’investigadors valencians, com ara C. García del Toro, O. Carbonell o V. Martines.
Per concloure
Aquest itinerari per les aportacions valencianes a les teories de la comunicació ha pretès realitzar una presentació de diverses contribucions, de caràcter més o menys perifèric, a aquest àmbit, amb particular èmfasi en l’anàlisi del discurs, la teoria de la literatura i la traductologia. En altres capítols d’aquest monogràfic trobaran els lectors referències més centrals de la disciplina, a partir del treball dels estudiosos vinculats a les titulacions de comunicació, de publicitat o de periodisme. Per descomptat, hi ha altres províncies epistemològiques que podrien haver trobat un lloc en aquest apartat: per exemple, els estudis d’estètica, que compten a les universitats valencianes amb autors rellevants com ara Romà de la Calle o Wences Rambla. I qui diu l’estètica, diu també de la filosofia o dels estudis de gènere... Ací, però, ens hem centrat en aquelles contribucions més «lingüístiques» a la teoria de la comunicació.
A l’hora de cloure aquest apartat, caldria fer un balanç molt sintètic de les contribucions presentades. Començant per una constatació: la vinculació universitària, en un grau o un altre, de la immensa majoria dels investigadors esmentats a les pàgines anteriors i de les plataformes editorials on han aparegut els corresponents treballs. (Fins i tot, podem afegir que en una de les col·leccions dedicades a la comunicació en l’àmbit català, «Aldea Global», participen dues universitats valencianes.) La constatació no és sorprenent, és clar, però potser és indici de la feblesa de l’entrellat editorial i mediàtic extrauniversitari, privat o públic. Caldria assenyalar, a més, que una part majoritària d’aquests estudis són publicats en català, en segon lloc en espanyol i molt escadusserament en altres llengües de difusió internacional. Pel que fa als autors forans que han tingut més incidència —i deixant ara de banda el precedent de Fuster amb què hem començat aquest periple, o els noms catalans inobviables com ara Moragas o Gifreu—, caldria assenyalar alguns noms destacats: Eco, Lotman, Serrano, Maingueneau, Van Dijk, Habermas o Bourdieu.
Pel que fa a les aportacions valencianes, hem vist que són diverses i que procedeixen —les que s’han recollit en aquest article— de províncies epistemològiques més o menys vinculades a l’anàlisi del discurs en un sentit ampli. I a uns nuclis temàtics entre els quals podríem destacar-ne
Vicent Salvador 56
aquests: 1) la diversitat discursiva, entre l’oralitat conversacional i l’escriptura elaborada (literària o científica), passant per l’escriptura periodística i el discurs mediàtic audiovisual i sense oblidar el joc multimodal dels grafits; 2) els recursos discursius de tipus argumentatiu o la metàfora, que assoleixen protagonisme, per exemple, en la publicitat; 3) la importància sociolingüística dels models de llengua (i de l’opció entre espanyol o català en molts casos); 4) les pràctiques de transformació discursiva, bé siga en la traducció interlingüística o bé en la reformulació i recontextualització dels discursos d’especialitat com a discursos mediàtics; 5) la dialèctica entre l’expressió/construcció del jo (discurs autobiogràfic) i la necessitat d’eficàcia en la comunicació social per mitjà del clixé expressiu (discurs prefabricat); 6) la inserció dels contextos socials en el flux de la història, d’on no poden ser extrets sense desvirtuar l’anàlisi.
Sense cap afany d’exhaustivitat, és potser en aquestes direccions on la reflexió feta des de l’àmbit dels estudis del discurs valencians constitueix una aportació més interessant a la teoria de la comunicació.
Bibliografia
BALAGUER, E. (2006). La totalitat impossible (sobre la fragmentació en la vida actual). València: Generalitat Valenciana.
BARONA, J. L. (2002). «Poder i límits de la ciència». L’Espill, núm.11, p. 72-85.
BORJA, J. (2004). La utopia de la ciència. Alzira: Bromera.
BOURDIEU, P. (1997). Sobre la televisió. Barcelona: Edicions 62.
CHAUME, F. (2003). Doblatge i subtitulació per a la TV. Vic: Eumo.
CLIMENT, L. (2005). Cos i gènere en el discurs poètic contemporani: anàlisi contrastiva de la poesia de Vicent Andrés Estellés i Maria Mercè Marçal. Tesi doctoral inèdita. Castelló: Universitat Jaume I.
ESPINÓS, J. [et al.] [ed.] (2002). Memòria i literatura: La construcció del subjecte femení. Periodisme i autobiografia. València: Denes.
FERRANDO, A. [ed.] (1990). La llengua als mitjans de comunicació. València: PUV.
GARÍ, J. (1993). Signes sobre pedres: Fonaments per a una teoria dels grafiti. València: Universitat de València; Castelló: Universitat Jaume I; Alacant: Universitat d’Alacant.
— (1995). La conversación mural: ensayo para una lectura del graffiti. Madrid: Fundación para el Desarrollo de la Función Social de las Comunicaciones.
comunicació
Teories
57
de la
GUZMAN, J. R. (1995). Les teories de la recepció literària. València: Universitat de València; Castelló: Universitat Jaume I; Alacant: Universitat d’Alacant.
LABARTA, M. [ed.] (2005). Approaches to Critical Discourse Analysis. València: PUV. [CD-ROM]
LACREU, J. (1990). Manual d’ús de l’estàndard oral. València: PUV.
LLUCH, G. (1998). El lector model en la narrativa per a infants i joves. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona; València: Universitat de València; Castelló: Universitat Jaume I.
MAESTRE, A. (2006). Humor i persuasió: l’obra periodística de Quim Monzó. Alacant: Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana.
MARCO, J. (2002). El fil d’Ariadna: Anàlisi estilística i traducció literària Vic: Eumo.
MESEGUER, L. (1991). La crítica referencial. Castelló: Universitat Jaume I.
MONTALT, V. (2005). Manual de traducció cientificotècnica. Vic: Eumo.
MONTESINOS, A. (2002). El discurs de la informàtica: Un estudi de les seqüències descriptives. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
NICOLÀS, M. (1998). La història de la llengua catalana: la construcció d’un discurs. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
SALVADOR, V. (1984). El gest poètic: Cap a una teoria del poema. Barcelona: PAM: IFV.
— (2002). «Discurso periodístico y gestión social. de los conocimientos: algunas observaciones. sobre la didacticidad». Anàlisi, núm. 28, p. 107-120.
SALVADOR, V. [ed.] (1989). Teletextos: Lectures de teoria de la comunicació. València: PUV.
— [ed.] (1990). Teletextos II: Lectures de sociologia de la comunicació. València: PUV.
— [ed.] (2000). Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, núm. 11: Saber i comunicar: Discurs científic i comunicació social. [Monogràfic]
SALVADOR, V.; CLIMENT, L.[ed.] (2006). El discurs prefabricat II: Fraseologia i comunicació social. Castelló: Universitat Jaume I.
TALENS, J. (1979). Escriptura i ideologia: treball artístic i pràctica política. València: Tres i Quatre.
Vicent Salvador 58
TALENS, J. [et al.] (1978). Elementos para una semiótica del texto artístico. Madrid: Càtedra.
TORDERA, A. (1978). Hacia una semiótica pragmática. València: Fernando Torres.
VIANA, A. (2004). Acròbates de l’emoció: Exploracions sobre conversa, humor i sentit. Tarragona: Arola.
Teories
59
de la comunicació
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 61-72
DOI: 10.2436/20.3008.01.5
La recerca en comunicació en el País Valencià
Estructura i polítiques de comunicació per Juan José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador, professors del Departament de Comunicació i Informació Periodística de la Universitat Cardenal Herrera - CEU, de València
Estructura i polítiques de comunicació
61
Pérez Llavador
Jordi
José Bas Portero i
Juan
Resum
L’article presenta el marc teòric i les diferents iniciatives i projectes que han permès estudiar i analitzar l’estructura dels mitjans i les polítiquesde comunicació a la Comunitat Valenciana. Així mateix, ofereix una panoràmica sobre la producció científica en aquest camp i descriu les principals línies de recerca encetades per la comunitat científica a partir dels anys vuitanta, i destaquen els estudis sobre Radiotelevisió Valenciana, els conflictes derivats de les emissions de TV3, el paper del Centre Territorial de RTVE en la descentralització del model radiotelevisiu, el debat al voltant dels espais de comunicació i el model comunicatiu valencià, les característiques del mercat valencià de la comunicació, etc. També es recullen les temàtiques més actuals i les recerques més recents, com ara el desenvolupament dels mitjans locals i el procés de digitalització del sistema audiovisual valencià.
Structure and Communications Policies
Abstract
This article describes the theoretical framework and various initiatives and projects that have enabled the study of the media structure and communication policies in the Autonomous Community of Valencia. Included are an overview of scientific production in the field of communication sciences and a description of the main lines of research undertaken by the scientific community since the 1980s—especially studies on subjects such as Radiotelevisió Valenciana, the conflicts over TV3 broadcasts, the role of the Centre Territorial of Radiotelevisión Española in decentralizing the radio and television networks, the debate over broadcasting space and the Valencian communication model, and the characteristics of the Valencian communication market. Also dealt with are recent issues and research, such as the development of local media and the digitalization of the Valencian audiovisual system.
Presentació
Els estudis sobre l’estructura i la política de la comunicació són un dels camps d’especialització que s’han desenvolupat en l’àmbit científic de la investigació en comunicació social. El marc teòric consisteix en la descripció i l’anàlisi dels vectors polítics, econòmics i culturals que incideixen en la configuració històrica, en l’evolució i en la transformació del sistema comunicatiu, barrejant les conceptualitzacions i les argumentacions teòriques amb el seguiment de les dades que ens ofereixen els mitjans de comunicació.1
1. Vegeu Daniel E. JONES, (2005), «Aproximación teórica a la estructura de la comunicación social», Sphera Publica (Múrcia), núm. 5, p. 19-39, on l’autor planteja un apropament al concepte d’estructura de la comunicació social, es refereix la tradició acadèmica i investigadora en
62
En principi, l’estructura de la comunicació tracta d’establir els vincles entre el model de societat i el sistema comunicatiu, de manera que, a partir de la descripció de les principals característiques dels mitjans de comunicació, arribem a un coneixement crític dels seus mecanismes de funcionament i de la seua regulació jurídica en les societats actuals. Una vegada delimitat aquest primer nivell, l’aplicació i el desenvolupament de les polítiques de comunicació permeten formular propostes per transformar la configuració política i jurídica del sistema comunicatiu. Per tant, els estudis centrats en l’estructura i la política de la comunicació constitueixen, en un sentit molt genèric, els instruments teòrics que possibiliten un apropament científic als nexes existents entre la comunicació social i els models d’organització política de la societat.
Precisament, l’estudi i la divulgació científica de l’estructura i la política dels mitjans de comunicació, tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic (on cal destacar els casos de Catalunya i el País Basc), ha estat una de les línies d’investigació que s’han encetat i/o consolidat a les diferents facultats de ciències de la comunicació existents a Espanya. Per tant, sembla pertinent apostar pel desenvolupament i la consolidació d’aquesta línia de recerca a la Comunitat Valenciana, de manera que les propostes i les aportacions des d’aquest territori autonòmic ajuden a potenciar el debat i l’intercanvi d’informació en aquest àmbit científic.
Des de la perspectiva de la transformació del sistema comunicatiu espanyol, cal destacar els treballs inicials d’Enrique Bustamante, mentre que a Catalunya, amb les investigacions de Josep Gifreu i Miquel de Moragas, i en el País Basc, amb les aportacions de Carmelo Garitaonandía i Ramón Zallo, van encetar-se línies de recerca dedicades a les polítiques de comunicació i a la descentralització del model audiovisual.
Tot i que podria resultar molt interessant, l’abast d’aquest treball ens impedeix fer una breu ressenya de les principals aportacions dels nombrosos autors que han treballat l’estructura i la política de la comunicació a les diferents universitats espanyoles. Nosaltres, lògicament, hem de ressenyar les aportacions centrades en l’anàlisi del sistema valencià de mitjans, encara que també assenyalarem, quan siga pertinent, els vincles amb altres iniciatives i projectes.2
la matèria i explica les diferents perspectives (històrica, econòmica, política, sociològica i tecnològica) per analitzar l’objecte d’estudi.
2. Per exemple, l’àmbit de la comunicació local serà tractat de manera específica en un altre article, però cal recordar que la Universitat Jaume I de Castelló celebra des de fa uns anys un congrés sobre dita matèria (ComLoc), on els investigadors debaten sobre els temes d’actualitat que presenta el sector.
Estructura i polítiques de comunicació
63
José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador
Juan
El context de la recerca: iniciatives, projectes, realitats
Les dècades dels anys vuitanta i noranta van capgirar l’estructura i la política del sistema de mitjans a Espanya, cosa que ha suposat l’increment de l’interès i dels objectes d’estudi en la matèria: expansió i multiplicació de suports i canals, desenvolupament i aplicació de les noves tecnologies, reformulació de les propostes normatives i de la regulació jurídica dels mitjans, nous mecanismes de control social i polític de la informació, convergència multimèdia i formació dels conglomerats industrials i financers en l’àmbit de la comunicació social, procés de concentració en la propietat i globalització del model i el sistema comunicatiu.
Tot aquest seguit de temes va obligar les universitats a prendre la iniciativa a través, per exemple, de la publicació de revistes especialitzades. A més, s’engeguen noves línies i projectes de recerca, mentre que els plans d’estudi de les facultats de comunicació van adaptar-se per tal de poder reflectir i divulgar el nou camp d’estudi i investigació.3
Cal destacar la iniciativa del Centre d’Estudis Universitaris San PabloCEU, actualment Universitat Cardenal Herrera - CEU, de publicar una revista científica, Comunicación y Estudios Universitarios, on es barregen reflexions i estudis de temàtica diversa entre les quals trobem, per exemple, articles sobre les matèries que ens ocupen. Lògicament, hi havia publicacions de referència molt importants en altres indrets que mostraven el camí a seguir: cal destacar, per exemple, les revistes Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad, Treballs de Comunicació i Anàlisi, on també han tingut cabuda treballs i recerques sobre els mitjans de comunicació valencians.
D’altra banda, cal destacar institucions com ara la Societat Catalana de Comunicació, editora de la revista Treballs de Comunicació, que ha demostrat gran interès per conèixer i apropar-se als investigadors i a la realitat comunicativa de la Comunitat Valenciana, tal com demostra la publicació del present número especial.
Una altra iniciativa institucional ressenyable per a la investigació sobre estructura i política comunicativa ha estat la celebració d’un congrés anual sobre mitjans de comunicació organitzat per la Fundació Ausiàs March en el marc dels anomenats Premis Octubre. L’esmentat esdeveniment científic ha estat punt de trobada per als investigadors de diferents universitats de Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, cosa que ha permès establir debats, discussions i intercanvis de parers molts interessants sobre els espais de comunicació o moltes al-
3. Les reformes dels plans d’estudi en les titulacions de l’àrea de comunicació social van incloure noves assignatures com ara estructura de la comunicació, estructura del sistema audiovisual, polítiques de comunicació, empreses de comunicació, empreses audiovisuals, etc.
64
tres qüestions referides als mitjans de comunicació, tal com queda reflectit a les publicacions que s’han generat.
També ha estat significativa la tasca institucional de la Generalitat Valenciana, ja que a través de la Direcció General de Mitjans de Comunicació Social s’han pogut articular alguns informes i/o publicacions de dades referides al sector comunicatiu valencià, encara que es troba a faltar alguna publicació més especialitzada i sistemàtica referida als mitjans de comunicació de la Comunitat Valenciana. Des de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana s’edita la Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics, una publicació on s’arrepleguen diversos articles i estudis referits al dret de la informació i la comunicació i a la regulació jurídica dels mitjans de comunicació autonòmics, sobretot pel que fa al cas de la Radiotelevisió Valenciana.
Les Corts valencianes disposen d’un Centre de Documentació que s’ha convertit en una font documental, de caire jurídic, bàsica per poder desenvolupar les recerques en aquesta matèria i necessària per poder analitzar i interpretar les polítiques comunicatives impulsades pels diferents governs autonòmics. Un altre dels actors importants en la configuració de l’espai comunicatiu valencià, amb les seues llums i les seues ombres, ha estat sens dubte la Radiotelevisió Autonòmica Valenciana (RTVV). De fet, ha estat objecte de nombrosos estudis i una part important de la producció científica en la matèria està dedicada a aquesta qüestió.4
Tampoc no podem oblidar en aquest breu repàs institucional la tasca de l’Institut de la Comunicació (InCom), dirigit pel catedràtic Miquel de Moragas i vinculat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. La majoria dels projectes, iniciatives i recerques duts a terme per l’InCom han estat referents importants per a un nombrós grup d’investigadors valencians, que han trobat el suport i l’ajut necessaris per poder projectar dites investigacions en l’àmbit de la Comunitat Valenciana.5
A més, hi ha projectes ja consolidats com ara l’Informe de la comunicació a Catalunya, coordinat per Maria Corominas i Miquel de Moragas, que indiquen el camí a seguir per poder sistematitzar l’anàlisi del siste-
4. Així, el gabinet d’estudis de la RTVV també ha impulsat la reflexió i el debat sobre els mitjans de comunicació amb l’organització d’unes jornades anuals sobre temes d’actualitat que han quedat reflectits a les corresponents publicacions, on s’han abordat, entre d’altres, temes com el finançament de les televisions autonòmiques, la funció social i educativa de la televisió o bé l’oferta de continguts i serveis al fil del procés de digitalització de la televisió, un dels temes de recerca actualment vigents.
5. Així, per exemple, els estudis de Maria Corominas sobre l’estructura i la política comunicativa catalana, els treballs de Montse Bonet centrats en el mitjà radiofònic, les aportacions de Josep Àngel Guimerà sobre la televisió local a Catalunya o els estudis sobre estructura i polítiques de comunicació a Espanya publicats per Maria Isabel Fernández han servit d’exemple per a les recerques que han abordat aquestes questions en l’àmbit de la Comunitat Valenciana.
Estructura i polítiques de comunicació
65
Juan José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador
ma de mitjans. També és molt útil el Portal de la Comunicació, una eina bàsica de l’InCom per ajudar la recerca en la matèria i donar-li suport, on trobem l’Observatori de les Polítiques de Comunicació i l’Observatori de la Comunicació Local.
De fet, i després d’obtenir informació a l’InCom, un grup d’investigadors al si de la Universitat Cardenal Herrera - CEU va aconseguir finançament per a un projecte de recerca multidisciplinària, anomenat Comunicación social valenciana database, que pretenia assentar les bases (conceptuals i metodològiques, informàtiques i documentals) per poder sistematitzar la recollida d’informació sobre els mitjans de comunicació a la Comunitat Valenciana.6
Finalment, cal destacar l’impuls que l’associació d’investigadors ULEPICC (Unión Latina de Economía Política de la Información, la Comunicación y la Cultura) ha donat a la recerca i les investigacions de caire crític sobre l’estructura i les polítiques de comunicació, tant en l’àmbit internacional (centrat en el cas d’Amèrica Llatina) com en l’àmbit estatal i autonòmic. De fet, des de fa uns anys s’ha constituït formalment la secció ULEPICC - España, cosa que ha permès als investigadors de les diferents universitats espanyoles donar a conèixer les recerques, publicar treballs i intercanviar coneixements en la matèria.7
La producció científica i les línies de recerca
Centrant-nos ja en la producció, els primers estudis sobre el sistema de mitjans tenen una relació directa amb la consolidació del procés autonòmic valencià i l’articulació incipient d’un nou espai comunicatiu, a través, bàsicament, del projecte de creació de la Radiotelevisió Autonòmica Valenciana, tal com queda reflectit als articles de García-Lliberós i Sarrià (1985) i al de Linde Paniagua (1987). Es tracta de reflexions i aportacions pioneres referides tant a la perspectiva econòmica com a la perspectiva jurídica de la futura RTVV.
La Direcció General de Mitjans de Comunicació Social va encetar per aquelles dates una iniciativa molt interessant, que malauradament no
6. Amb la recollida de les dades es pretenia desenvolupar projectes de recerca, poder caracteritzar els diferents sectors de la comunicació a la Comunitat Valenciana, poder plantejar l’estat de la qüestio a través d’informes, etc. Malauradament, el projecte ha hagut d’aparcarse momentàniament perquè no ha rebut suport econòmic a través dels programes oficials d’innovació, investigació i desenvolupament.
7. En el procés de constitució i posada en marxa de la secció ULEPICC - España cal destacar la tasca desenvolupada per Francisco Sierra, actual degà de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Sevilla, per Fernando Quirós, catedràtic de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid i president de l’esmentada associació, per Ana I. Segovia, professora de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid, i per Luis Albornoz, professor de la Universitat Carlos III de Madrid.
66
va tenir gaire continuïtat: l’edició d’un informe coordinat per María García-Lliberós (1987), responsable en aquell moment de l’esmentada Direcció General, on es barrejaven les dades estructurals sobre els diferents sectors de les indústries culturals amb els articles d’opinió sobre els mitjans de comunicació valencians. Es tracta, sens dubte, d’una fórmula molt útil per facilitar la recerca en la matèria i constitueix un precedent interessant dels actuals informes sobre la comunicació social que, per exemple, s’editen per tal d’analitzar les dades sobre el sistema comunicatiu a Espanya o bé a Catalunya.
De manera més tangencial, a la bibliografia queden recollits altres treballs col·lectius que analitzen el fenomen de la televisió autonòmica o l’estat del sector comunicatiu al mercat espanyol i on poden trobar-se referències al sistema valencià de mitjans. Les primeres recerques sistemàtiques sobre la comunicació a la Comunitat Valenciana apareixen durant la dècada dels anys noranta, sobretot els treballs d’Antonio Laguna i Rafael Xambó, encara que per la seua naturalesa es troben ressenyades a d’altres capítols. No obstant això, el més important és que la recerca de base va permetre articular algunes perspectives d’anàlisi crítica sobre l’estructura i la política comunicativa valenciana.
També datada en l’any 1990 trobem la tesi doctoral defensada per Rafael Quílez (1990) a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid, que plantejava un apropament al model de Radiotelevisió Valenciana des de la vessant econòmica i empresarial, com a projecte d’inversió pública estratègica de la Generalitat Valenciana. Uns anys després, el mateix autor (Quílez, 1993) plantejava el tema de la reforma de Canal 9 des de la perspectiva de la gestió pública estratègica al Segon Congrés d’Economia Valenciana.
Altres qüestions interessants apuntades en aquells moments i que han quedat reflectides a la producció científica eren, per exemple, el debat al voltant de les televisions autonòmiques i la seua relació amb la RTVE i el debat arran del concepte espais de comunicació, sobretot pel que feia a l’articulació i les relacions comunicatives entre Catalunya i la Comunitat Valenciana. En el primer tema, sembla bàsica l’aportació de José Reig (1991), coordinador i editor de les comunicacions presentades a les jornades sobre el paper de la televisió estatal a les comunitats autònomes, ja que va convertir-se en un aspecte important en el procés de descentralització de la televisió a Espanya. De fet, la via d’una descentralització real i efectiva de RTVE a través dels centres territorials s’apuntava com a alternativa al desenvolupament dels projectes autonòmics de radiotelevisó.
La segona temàtica apuntada parteix de l’obra de Josep Gifreu (1991), qui inclou els mitjans de comunicació valencians en les seues reflexions i propostes sobre l’espai català de comunicació, qüestió no
Estructura i polítiques de comunicació
67
José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador
Juan
exempta de certes polèmiques (normalment alienes al món acadèmic i científic) i de certes matisacions que han esta aportades per altres investigadors valencians com ara Bas, Pérez i Solves (1992). Totes aquestes aportacions presenten un caràcter marcadament teòric i tenen com a objectiu primordial confrontar el concepte espai de comunicació amb la configuració real del sistema valencià de mitjans, on es barregen diferents mercats i diferents àmbits simbòlics d’identificació col·lectiva.
Altres treballs estan centrats de manera més específica en problemàtiques derivades de la posada en marxa de RTVV (Israel et al., 1992) o bé en l’evolució i caracterització de l’estructura comunicativa valenciana (Israel et al., 1994). En el cas del model de RTVV, trobem diferents aportacions referides tant a la televisió com a la ràdio, cosa que demostra l’interès que els nous mitjans autonòmics despertaven: així, els articles de Navarro (1994a, 1994b i 1997) parlen del model de televisió autonòmica des de la perspectiva jurídica, el de Núria Portet (1994) sobre la perspectiva cultural de Canal 9 o bé les referències de Carmen Peñafiel (1994) a Ràdio 9 dins el seu llibre sobre les ràdios autonòmiques i les reflexions de Pérez Ornia (1995) sobre el paper de la televisió pública regional.
Des d’una vessant teòrica i acadèmica, i responent a una sèrie de motivacions derivades de la mateixa recerca en comunicació, apareixen un seguit de treballs al voltant de les polítiques comunicatives i la política audiovisual valenciana, i que tenen en compte les connexions amb problemes com ara la concentració dels mitjans (Bas, 1996). Amb els precedents assenyalats anteriorment, la tesi doctoral de Bas (2000) va estudiar les característiques jurídiques i els paràmetres polítics que van definir, dins el context de la descentralització del model audiovisual espanyol, el projecte, la creació i el naixement de Radiotelevisió Valenciana: els antecedents, la gestació i la constitució de l’instrument més important de la política audiovisual valenciana.
La publicació més ajustada a la temàtica que estem ressenyant, alhora que l’intent més acurat de fer una radiografia del sistema de mitjans a la Comunitat Valenciana, és el llibre coordinat per Antonio Laguna (2000), on un nombrós grup d’investigadors realitza un apropament sectorial a un objecte d’estudi comú: el mercat valencià de la comunicació durant la dècada dels noranta. Després d’estudiar el fenomen des de perspectives més generals, el treball fa un repàs exhaustiu als diferents sectors del mercat: llibre, premsa, ràdio, televisió, publicitat, cinema, etc. Es tracta d’una estructura de continguts semblant a la dels informes sobre els mitjans de comunicació i que, en el cas valencià, ve a emplenar un buit per la manca d’alguna publicació que de manera regular agrupe les principals dades referides al sistema comunicatiu i les reflexions científiques i acadèmiques al voltant d’aquest.
68
En els últims anys, cal destacar la irrupció d’una nova temàtica que, de ben segur, donarà molt de joc: es tracta de les recerques, algunes d’elles de caràcter col·lectiu, sobre la implantació i el desenvolupament de la televisió digital terrestre a Espanya, on s’inclouen, lògicament, els diferents territoris autonòmics. Des de la Universitat Autònoma de Barcelona, la professora Maria Corominas és la investigadora principal d’un projecte de R+D anomenat Comunicació local a l’entorn digital a Espanya. Les transformacions del sistema audiovisual local, mentre que a la Universitat Jaume I de Castelló, el professor Andreu Casero (2006) treballa actualment en una línia de recerca basada en la transformació dels continguts i les estructures del mercat televisiu espanyol, també en el marc del desenvolupament de la TDT. El mateix Andreu Casero i Javier Marzal (2007) preparen l’edició d’un llibre col·lectiu sobre la televisió digital a Espanya que inclou tres grans blocs: estructures, continguts i serveis, i consums i audiències.
En el context de la digitalització, però centrat en el cas de la televisió local a la Comunitat Valenciana, cal ressenyar el treball de recerca de Julián Sanmartín (2005), un jove investigador que s’ha incorporat recentment a l’InCom de la Universitat Autònoma de Barcelona i que actualment prepara una tesi doctoral sobre les polítiques públiques de televisió de la Generalitat Valenciana en l’etapa de govern del Partit Popular (1995-2007). En el mateix àmbit d’estudi, el professor Bas (2005 i 2006) ha continuat amb l’anàlisi de l’evolució recent de la política audiovisual valenciana, i s’ha fet ressò dels principals eixos de transformació del sector audiovisual valencià i de la nova regulació normativa. Finalment, el professor José María Bernardo (2006), de la Universitat de València, ha publicat un llibre on planteja, entre altres qüestions, les implicacions entre el sistema audiovisual i el procés de globalització mediàtica.
Bibliografia
Actes del II Congrés de Mitjans de Comunicació (1995). València: Edicions 3 i 4.
Audiencia y programación (1993). València: Ens Públic RTVV.
BAS, J. J. (1996). «La política audiovisual al País Valencià: una aproximació». A: Persistència i canvi en un món interdependent: Els reptes per a la societat catalana al llindar de l’any 2000. Barcelona: Societat Catalana de Sociologia.
— (2000). El naixement de la Radiotelevisió Autonòmica Valenciana (1978-1989): antecedents, gestació i constitució. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació.
Estructura i polítiques de comunicació
69
José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador
Juan
BAS, J. J. (2005). «Comunidad Valenciana: ¿hacia un nuevo modelo audiovisual?». A: Actas del V Encuentro Latino de Economía Política de la Información, la Comunicación y la Cultura (ENLEPICC). [CD-ROM]
— (2006). «Rasgos y aportaciones de la política audiovisual valenciana. Ejes principales de la actual legislatura». A: Actas del I Congreso Nacional ULEPICC-España «Pensamiento crítico, comunicación y cultura»
BAS, J. J.; PÉREZ, J.; SOLVES, J. (1992). «Text, context i pretext de la comunicació social: una proposta d’anàlisi aplicada al País Valencià». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm. 2, p. 285-300.
— (1994). «Polítiques culturals i concentració. El cas valencià». A: Actes del II Congrés de Mitjans de Comunicació. València: Edicions 3 i 4.
BERNARDO, J. M. (2006). El sistema de la comunicación mediática: De la comunicación interpersonal a la comunicación global. València: Tirant lo Blanch.
CASERO, A. (2006). «La oferta de contenidos y servicios de la TDT: análisis de la situación en el mercado español». A: Actas del I Congreso Nacional ULEPICC-España «Pensamiento crítico, comunicación y cultura».
El espacio televisivo a partir de la directiva 89/552 de las Comunidades Europeas. (1992). València: Ens Públic RTVV.
Financiación y publicidad de las radiotelevisiones públicas y privadas. (1991). València: Ens Públic RTVV.
GARCÍA-LLIBERÓS, M. (1987). «La comunicación y sus medios en la Comunidad Valenciana». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics [València], núm. 8, p. 165-174.
GARCÍA-LLIBERÓS, M.; SARRIÁ, A. J. (1985). «La TVV, concepción y análisis de un proyecto de inversión pública de la Generalidad Valenciana». A: I Congrés d’Economia Valenciana: Ponències. Vol. 2. València: Conselleria d’Economia i Hisenda.
GIFREU, J. [dir.] (1991). Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Centre d’Investigació de la Comunicació.
I Jornadas sobre TV Autonómica (1984). Saragossa: Diputación General de Aragón.
II Jornadas sobre TV Autonómica (1991). Saragossa: Diputación General de Aragón.
ISRAEL, E. [et al.] (1992). «El conflicte lingüístic de Canal 9 en els mitjans de comunicació valencians». A: LAGUNA, A.; LÓPEZ, A. [ed.]. Dos-cents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana.
70
ISRAEL, E. [et al.] (1994). «Tendències en l’estructura de la comunicació valenciana». A: Actes del II Congrés de Mitjans de Comunicació. València: Edicions 3 i 4.
JONES, D. E. (2005). «Aproximación teórica a la estructura de la comunicación social». Sphera Publica: Revista de Ciencias Sociales y de la Comunicación [Múrcia], núm. 5, p. 19-39.
La informació a la Comunitat Valenciana (1987). València: Generalitat Valenciana.
LAGUNA PLATERO, A. [coord.] (2000). La comunicación en los 90: el mercado valenciano. València: Universidad Cardenal Herrera - CEU.
Las radiotelevisiones en el espacio europeo (1990). València: Ens Públic RTVV.
LINDE, E. (1987). «La creación de organismos y empresas públicas en el ordenamiento jurídico de la Comunidad Valenciana». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics [València], núm. 7, p. 354-360.
MARZAL, J.; CASERO, A. [ed.] (2007). El desarrollo de la televisión digital en España. Madrid: McGraw Hill.
NAVARRO, V. (1994a). «En torno a las televisiones autonómicas». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm. 4, p. 49-56.
— (1994b). «Televisiones autonómicas: el necesario reencuentro con su papel de servicio público». A: Comunicación Social: Tendencias. Madrid: Fundesco.
— (1997). «El modelo de televisión autonómica». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics [València], núm. 19, p. 127-142.
Oferta de la televisión digital: Internacionalización y regionalización de los contenidos (1999). València: Ens Públic RTVV.
PEÑAFIEL, C. (1994). Las radios autonómicas y transformaciones de la radio (1980-1990). Bilbao: Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco.
PÉREZ, J. R. [ed.] (1995). La nueva perspectiva audiovisual: el reto de la televisión pública regional. Madrid: Telemadrid.
PORTET, N. (1994). «Canal 9: una televisió pròpia per a un poble amb cultura pròpia». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm. 4, p. 57-69.
QUÍLEZ, R. (1990). Canal 9 - TVV: por un modelo valenciano de televisión pública. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense.
— (1993). «Canal 9: ¿Qué reforma? Gestión pública estratégica y política audiovisual». A: L’economia valenciana en el llindar del segle XXI:
Estructura i polítiques de comunicació
71
Juan José Bas Portero i Jordi Pérez Llavador
capital públic, capital privat i recursos humans Actes del II Congrés d’Economia Valenciana: Comunicacions. Vol. 3. Castelló: Generalitat Valenciana.
REIG, J. [ed.] (1991). Jornadas sobre el papel de la TV estatal en las Comunidades Autónomas. València: Generalitat Valenciana.
SANMARTÍN, J. (2005). «La televisión local por ondas en la Comunidad Valenciana en el contexto de la digitalizació (2002-2004)». Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació. [Treball de recerca]
— (2006). «Las previsiones normativas de las televisiones digitales locales de la Comunitat Valenciana». A: Actas del I Congreso Internacional Nuevo Periodismo. València: Generalitat Valenciana.
SOLVES, J. (1996). «És possible un espai de comunicació valencià?». A: Comunitat Lingüística i Espais Comunicatius V Jornades de Sociolingüística. Alcoi: Gabinet Municipal de Normalització Lingüística.
Televisión: Niños y jóvenes (1994). València: Ens Públic RTVV.
Televisión y cultura (1995). València: Ens Públic RTVV.
72
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 73-85
DOI: 10.2436/20.3008.01.6
La recerca en comunicació en el País Valencià
Comunicació política i opinió pública per Jordi Pérez Llavador i Josep Solves, professors de periodisme i comunicació de la Universitat Cardenal Herrera - CEU
Comunicació política i opinió pública
73
Resum
La recerca en comunicació política en el País Valencià travessa un estadi primerenc i els seus resultats, a hores d’ara, es poden qualificar de dispersos. Tant els treballs personals primer, com les línies de recerca després, han anat configurant-se segons s’implantaven els estudis de comunicació a les universitats valencianes; la joventut d’aquests estudis permet intuir una certa adolescència a la investigació.
Dels camps d’apropament a la comunicació política, l’anàlisi teorètica de fenòmens lligada a l’observació crítica de l’opinió pública és el que ha motivat un major interès entre els estudiosos valencians. Destaca també l’anàlisi de campanyes electorals i les ferramentes de comunicació, tant en comicis generals com autonòmics.
Malgrat el voluntarisme dels investigadors, reflectit en el nombre i caràcter de la seua producció, la mancança d’un context de recerca promogut institucionalment dificulta un treball coordinat i d’entitat. Convindria omplir aquest buit i considerar la relació essencial que mantenen comunicació política i democràcia.
Political Communication and Public Opinion
Abstract
Research on political communication in the Valencia Country is burgeoning and the results so far could be described as unfocused. The design of both personal work and subsequent research has been influenced by the way in which communication programs in the Valencia universities are designed; these young programs seem, perhaps, rather novice regarding research.
Of the areas related to political communication, the one that has aroused most interest among Valencian scholars is theoretical analysis of public opinion. Also noteworthy is analysis of political campaigns and communication tools, both regional and statewide.
Despite the well intended nature of the research, reflected in the quantity and character of production, the lack of an institutionally-promoted research context impedes coordinated, organized research. Filling this gap would be highly beneficial, considering the fundamental relationship between political communication and democracy.
Introducció
Com en altres camps de les ciències de la comunicació, cal començar constatant que la «comunicació política» és un concepte que es resistix a una única comprensió. La literatura general de la disciplina n’ofereix diverses visions, la qual cosa ens obliga a una delimitació del que entendrem per comunicació política abans de constatar quina ha estat la producció valenciana en aquest camp. És aquesta mateixa dificultat la que
Jordi Pérez Llavador i Josep Solves 74
pot justificar que no s’esmenten certs treballs que podrien formar part del nostre text si partírem d’una definició diferent.
Sense entrar en disquisicions teorètiques que no caben en una aproximació tan breu com la nostra, considerarem comunicació política tots els processos socials de relació lligats directament i indirecta amb la construcció de la realitat política en qualsevol àmbit d’afectació —siga material o simbòlica—, que comprèn tot objecte referent de caràcter públic.
Sobre dita base conceptual, aquest text referirà els textos i les línies d’investigació del procés comunicatiu, o de qualsevol punt d’aquest, efectuats en el País Valencià i/o sobre el País Valencià. És per això que s’inclouran investigacions sobre objectes no estrictament polítics, però que suposen una anàlisi de l’espai públic per tal de modificar conductes públiques, o de les condicions legals de producció de missatges i discursos.1
Les línies d’investigació
D’una ullada ràpida a la investigació valenciana sobre comunicació política s’extrau que, abans de l’any 2000, aquesta presentava una quasi absoluta manca de sistematització. Aquests consistien en apropaments particulars que no oferien una continuïtat temàtica, la qual cosa feia difícil parlar de línies d’investigació, més enllà de l’adscripció a la disciplina general.
Com a pauta habitual, i deixant a banda treballs esporàdics que comentarem en l’apartat següent, la investigació i els grups s’han anat engegant segons s’anaven consolidant els estudis de comunicació a les diferents universitats del País Valencià. Potser per això, la primera producció regular de textos apareix al San Pablo - CEU, actualment la Universitat Cardenal Herrera - CEU, seguida per la Universitat de València i, ara, per la Jaume I, encara que aquesta darrera vinga directament de la mà de l’investigador Andreu Casero i siga hereva de la seua tasca a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Actualment hi ha cinc grups de treball i línies d’investigació:
a) El Centre de Documentació Electoral de la Comunitat Valenciana (CDECV). Al marc de la Universitat de València i amb una composició multidisciplinària, el CDECV, dirigit pel professor Vicent Franch, va nàixer al si d’un projecte d’investigació que pretenia l’estudi electoral dels comicis a la Comunitat Valenciana des de 1977 fins a 1995. La línia presenta una estructura en àrees, que recorren els diversos aspectes dels processos electorals, amb un camp específic de comunicació política.
1. Com ara el reconeixement de la llibertat d’expressió relacionat amb la informació.
Comunicació política i opinió pública
75
Com a resultes del treball, aquest Centre disposa d’una pàgina web, http://cdecv.uv.es, on s’ofereix documentació de resultats electorals, enllaços amb institucions polítiques i centres d’investigació, així com bibliografia especialitzada sobre la matèria.2
b) El Grup d’Estudis de Comunicació i Política a la Comunitat Valenciana. Aquest grup va sorgir al context acadèmic de la Universitat Cardenal Herrera - CEU, unit per l’interès investigador dels processos comunicatius polítics valencians en qualsevol àmbit social, amb una dedicació especial al local. La seua composició és més homogènia, ja que tant objecte com mètode es distingeixen des d’una mirada fonamentalment comunicativa, sense perdre la connexió sociopolítica.
A més de la investigació, el grup presenta una important tasca de divulgació, concretada en activitats de formació en comunicació de col·lectius i ciutadans.3
c) L’Observatori de Comunicació Política de la Comunitat Valenciana. L’Observatori constitueix un projecte de confluència dels grups abans referits, sobre la base del palès interès temàtic comú. La relació entre ambdues línies ja havia possibilitat un treball conjunt de l’estudi de les eleccions autonòmiques de 20034 i mira els comicis de 2007 com el nou banc d’anàlisi.
Encapçalat també per Vicent Franch, el grup és encara un projecte emergent, tot i que la seua presentació pública es va efectuar al marc de les I Jornades de Comunicació Política, celebrades a València el 2005, i coorganitzades pel mateix Observatori.
d) El Grupo de Análisis Crítico «Democracia y Poder». També baix el sostre de la Universitat de València, el 2004 es va formar el grup Democràcia i Poder. La seua orientació, reflectida en l’origen dels membres, es multidisciplinària i centra el seu interès en els canals de relació entre ciutadania i les estructures de poder. Per tant, l’opinió pública esdevé el seu eix de reflexió i d’acció: la seua naturalesa, les noves formes d’expressió i formació o, també, el condicionament de l’ordenació jurídica sobre el pluralisme i la persistència d’anomalies democràtiques.
L’activitat d’aquest grup ha estat molt intensa. A més de l’elaboració de textos, tant de publicació en paper com electrònica, organitza un nombre elevat de jornades, conferències i taules rodones. Disposa d’una pàgina web on es pot accedir a bona part de la seua producció,
2. Componen el grup: Vicent Franch, Josep Maria Felip, Àgueda Micó, Salvador Martínez, Zulima Pérez, Margarita Soler, Rafael Castelló, Ramon Llopis, Joaquín Martín Cubas i Alexandre H. Català.
3. El grup està format per Juan José Bas, Jordi Pérez Llavador, José Reig i Josep Solves.
4. Vicent FRANCHI FERRER (ed.) (2005), Elecciones autonómicas y municipales de 2003 en la Comunidad Valenciana, València, Fundació LLuis Vives i Generalitat Valenciana.
Jordi
76
Pérez Llavador i Josep Solves
així com a informació de les activitats passades i previstes, http:// www.uv.es/demopode/demopode.htm. 5
e) La línea d’investigació sobre construcció informativa dels esdeveniments de caràcter crític o conflictiu. Que, més que grupal, és la tasca personal i el principal apropament investigador a la comunicació política d’Andreu Casero, professor de teoria i tècnica de la comunicació política a la Universitat Jaume I. Una línia que va començar amb la seua tesi doctoral i que actualment continua. Una referència més concreta de la seua producció es podrà trobar a la part següent.
Les investigacions i publicacions
No és fàcil establir una categorització de les publicacions atenent el caràcter dels seus continguts. La producció ha estat, i és, variada i heterogènia, tant pel que fa als temes tractats com al suport teorètic emprat. Destaca, no obstant això, una bona part de referències dedicades a la crítica de models i de les relacions comunicativopolítiques de l’actualitat sobre bases normatives, tot i que aquestes tinguen una diferent procedència teòrica segons els casos. Per tant, sí que es podria afirmar que la crítica és la mirada més habitual i la formació/expressió d’una opinió pública democràtica el punt focal més repetit.
Cal avisar que la ubicació d’un text en una de les categories establertes s’efectuarà atenent el tret principal temàtic de cada obra. Així, considerats en el seu conjunt, alguns dels textos podrien formar part de diverses categories —fet que d’inici podria invalidar tant el procés com el resultat discriminatori—, ja que tracten així mateix diversos aspectes. No obstant això, hem considerat el nucli principal de l’aportació aquell que condiciona i subordina la resta d’ítems.
Amb aquesta advertència, que també pretén ser disculpa, serien quatre els àmbits en què es podria dividir la producció investigadora sobre comunicació política efectuada entre nosaltres:
a) L’estudi de les condicions juridiconormatives de la comunicació política. En general, aquesta categoria integra els textos que estudien el tractament i l’habilitació de la llibertat d’expressió com a base fonamental de la producció informativa. No són, però, tan sols estudis jurídics sobre la figura de la llibertat d’expressió; el que possibilita la seua inclusió en aquest capítol és la focalització que estableixen entre la relació de la informació i el poder polític: com dèiem, doncs, de les condicions de la comunicació política.
5. El grup està format per: Andrés Boix, Manuel de la Fuente, Adoración Guamán, Germán Llorca, Guillermo López, Juan Antonio Ureña Salcedo y Clara Viana.
Comunicació política i opinió pública
77
Amb tot, és lògic suposar que el tractament s’ha efectuat més des de la disciplina jurídica que no des de l’estrictament comunicativa. Així, destaquen l’aportació del professor de dret administratiu de la Universitat de València Boix Palop (2002) sobre llibertat d’expressió a Internet i l’article amb López García (2005) sobre dret i quart poder a l’era digital.
També Alcaraz (1994), provinent de l’àrea de dret constitucional de la Universitat d’Alacant, ha abordat aquesta qüestió al llibre Información y poder. A l’obra repassa teories i autors, des de Sòcrates fins a Gramsci, des de la postguerra mundial fins a l’impacte ideològic de les anomenades aleshores noves tecnologies, amb un fil discursiu compost per la unió de cultura, informació, llibertat d’expressió i alliberament. Tot i tocar tangencialment la comunicació, el tractament que hi fa de la llibertat d’expressió i la censura el situa en l’òrbita de la comunicació política.
b) Estudis sobre les campanyes electorals, publicitat i màrqueting polític i anàlisi dels elements participants als processos comunicatius persuasius. Aquest punt englobaria l’estudi del procés tradicional persuasiu i propagandístic, concretat fonamentalment a les campanyes electorals. Precisament sobre un dels actors principals d’aquest procés, el líder, versa la primera tesi sobre comunicació política del nostre entorn. Zorío Pellicer (1991), des de l’àrea de màrqueting i a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, va analitzar la importància del líder als processos electorals, amb la conclusió que es tracta de l’element estratègicament més important.
L’estudi de campanyes electorals aporta nombroses referències: Martín Cubas, García Soriano i Soler Sánchez (1996) van analitzar les eleccions autonòmiques valencianes del 1995 i Bas, Laguna, Pérez Llavador, Reig i Solves (2005) la publicitat electoral de les autonòmiques del 2003. Respecte a eleccions generals, López García (2000) ha analitzat el famós vídeo del PSOE de la campanya de 1996, alhora que ha fet de la campanya del 2000 l’objecte de la seua tesi doctoral, tot i que la tractarem en un apartat diferent. Finalment, Soler estudia el marc jurídic i la seua evolució en el que esdevenen les campanyes electorals a Espanya o, dit d’altra forma, les regles del joc, de coneixement fonamental per a tot estudiós d’aquests processos.
Retornant a l’estudi de formats comunicatius i d’actors, Marín Pérez (2000) va analitzar en la seua tesi doctoral l’únic debat cara a cara entre els principals candidats a president de govern d’Espanya, el ja famós entre Felipe González i José María Aznar de 1993. Destaca del treball el tractament de referències teòriques sobre aquest format, així com la particularitat de l’anàlisi de dit debat: gestos, inflexions vocals, acceptació, etc., així com els possibles efectes i repercussions a l’electorat que van tenir aquells dos moments fins ara històrics. Al mateix marc de tre-
78
Jordi Pérez Llavador i Josep Solves
ball que va encetar en la tesi, Marín (2003) va publicar un resum dels aspectes principals d’aquell estudi.
Per altra banda, Pérez Llavador (1994) va establir una relació d’influència entre les tertúlies radiofòniques i la creació d’opinió, en un text on, aleshores, ja es va incloure el concepte de la doble tematització; Casero (2004d) s’ha detingut en la mateixa institució dels partits polítics entesos com a actors, en un apropament a la dimensió interna i externa de la seua estratègia comunicativa, així com en la relació actual entre el partits i els mitjans de comunicació, Gavaldà (1996) i Casero (2002) han abordat també la sempre conflictiva comprensió d’una opinió pública manifestada a través dels sondejos.
Per acabar, mereix inclusió en aquest apartat la tesina d’Enrique Bordería (1994) per l’estudi que efectua de la propaganda a l’Espanya republicana durant la Guerra Civil. Malgrat que puga considerar-se com un treball d’història de la comunicació, el tractament de les tècniques propagandístiques i la contextualització d’aquestes el converteixen en un bon tractat de persuasió en un moment crític de comunicació política.
c) Anàlisi crítica normativa de la comunicació política i de l’opinió pública. L’estudi de l’opinió pública, junt amb l’anterior, és l’altre gran apartat en nombre de referències. Incloem ací no només els que se centren en el caràcter i la formació d’aquesta institució analitzada com a procés comunicatiu, sinó també els que analitzen aspectes concrets de dit procés des d’una òptica comunicativa, siguen en la fase productora d’opinió pública, siguen en l’expressió de la ciutadania constituïda com a cos polític, per exemple, a través d’enquestes.
Abans de referir-les, però, cal destacar dos trets que caracteritzen la producció: per una banda, la interdisciplinarietat dels estudis, en coherència amb el mateix objecte i, en general, amb la naturalesa de les ciències de la comunicació. Tot i que siga amb la desitjable cautela investigadora, els textos conjuguen aspectes provinents de les ciències jurídiques i polítiques principalment, a més de les comunicatives. L’observació, per tant, no sol quedar-se només en un estadi descriptiu. Les anàlisis relacionen els resultats empírics amb models —generalment tipus ideals— democràtics, fet que aporta el segon tret: la marcada naturalesa crítica de la investigació, tot i que exercida des de diferents arrels sociopolítiques i línies normatives.
L’apropament a l’opinió pública com a tal la va començar Ninyoles (1979) el 1968, amb un tractat solitari durant molt de temps i del qual referim la segona edició. No es tracta, però, d’un text comunicatiu; amb base en la sociologia i el pensament polític, així com en la sociologia del coneixement, Ninyoles rescata dels autors més influents els aspectes de la teoria que han permès construir, d’una banda, el concepte de l’opinió pública; de l’altra, la crítica.
Comunicació política i opinió pública
79
Josep Solves
Pérez Llavador i
Jordi
Trenta anys després d’aquesta primera publicació, la investigació sobre opinió pública va concentrar-se al marc de la Universitat Cardenal Herrera - CEU, més per una coincidència d’interessos d’alguns professors de comunicació que per l’establiment d’una línia específica. Reig Cruañes (1998) va recrear en la seua tesi doctoral la creació i la manifestació de l’opinió pública en la transició espanyola, a través d’una anàlisi de la veu dels actors, principalment a través de la premsa i d’enquestes, incloent un capítol introductori de vessant teòrica sobre el mateix concepte.
Al mateix temps, i com a resultat d’una línia d’investigació en comunicació local engegada per Antonio Laguna, Pérez Llavador (2000) va defensar en el seu treball de tesi un mètode d’anàlisi de comunicació política local i municipal, concretat en un estudi generalitzador en deu municipis valencians. Arran d’aquesta línia, entre comunicació política i opinió pública, Pérez Llavador (2003) va desenvolupar aquest mètode d’anàlisi en una aplicació general, així com va debatre sobre el paper de la premsa local en la construcció d’una opinió pública integradora (Pérez Llavador, 2002) i la ubicació de l’opinió pública local en un món globalitzat (Pérez Llavador, 2004).
Precisament, la construcció d’un espai públic global, que podria esdevenir en una opinió pública igualment global, va ser analitzada per Bas, Pérez Llavador, Reig i Solves (2002), a partir de les conseqüències de l’atac el 2001 a les Torres Bessones de Nova York.
Alhora, a la Universitat de València s’anava cristal·litzant la investigació en comunicació política, la qual va esclatar en consolidar-se els estudis en comunicació. Sens dubte, la producció principal es deu a Guillermo López. A la seua tesi doctoral (López, 2001a) va abordar la creació de l’opinió pública a través de l’estudi de la comunicació política a la campanya de les eleccions generals del 2000, de la qual va extraure una publicació monogràfica (López, 2004a). No sols es tracta d’una anàlisi comunicativa de la premsa, sinó que l’autor repassa el concepte d’aquesta institució i, a partir de l’estudi empíric, concreta a les conclusions les deficiències en la formació d’una opinió plural i lliure, i deixa entreveure una possible eixida en la utilització de les noves xarxes de comunicació, l’altra línia principal d’aquest investigador.
A banda, Guillermo López ha escomès els processos d’opinió pública en manifestacions per esdeveniments actuals, com ara la de la protesta contra la guerra de l’Iraq(López, 2004b i 2004c), la reacció de l’11-M (López, 2004d) i les manifestacions del 13-M (Sampedro i López, 2005).
Sobre altres bases, Rausell Köster i Rausell Köster (2002) analitzen la relació entre democràcia i periodisme, entès aquest sota l’òptica d’un mercat informatiu. Amb una mirada crítica de la producció de la cultura i la seua influència en la creació de referents de significació, proposen una modificació en el consum simbòlic per aconseguir una major plurali-
80
tat i participació dels ciutadans en el disseny de la seua pròpia vida. L’àmbit d’actuació política, en aquestes condicions, és el mercat i el protagonista del canvi només pot ser el consumidor.
La utilització de les tecnologies de la comunicació per augmentar la participació i adquirir un major grau de democràcia també ha estat tractada per Martín Cubas (2001), aquesta vegada des de l’àmbit disciplinari de les ciències polítiques. L’autor aplaca bona part de les pors sobre les conseqüències que alguns corrents han relacionat amb Internet, des de la desaparició de la política tradicional fins a la construcció d’una democràcia contractualista, per analitzar, de manera més realista, les possibilitats que ofereix en la formació d’una ciutadania activa i organitzada.
També sobre les possibilitats que ofereix la xarxa, Bernardo, Gavaldà, Llorca i Peris (2005) se situen a cavall de la comunicació política i comunicació pública, en presentar la relació entre una nova forma de ciutadania i l’Administració a la societat e-comunicativa.
d) Estudis sobre mitjans de comunicació i discurs politicomediàtic. El darrer apartat inclou els textos centrats en l’anàlisi del paper que exerceixen els mitjans de comunicació en la recreació/creació d’unes imatges, de significats i, finalment, d’un discurs de caire polític. Així, i en general, els estudis no entenen la institució comunicativa com a simples intermediaris, ben al contrari; la seua activitat simbòlica els situa com a actors de la comunicació política, els dota d’una activitat de significació dels esdeveniments i de reconfiguració dels discursos immersos en els seus condicionants socials i de producció.
La relació entre l’activitat dels mitjans i els esdeveniments polítics, fonamentalment en situacions extraordinàries i de crisi, és la línia que marca la investigació d’Andreu Casero, considerada globalment en la seua tesi doctoral (Casero, 2004a). En diverses aportacions complementàries, i sempre amb casos de trencament de la temporalitat, Casero ha analitzat les característiques de la producció discursivomediàtica en la construcció de la realitat. Parteix de la teoria del cas excepcional, engegada per Giorgio Grossi, i aplica aquesta referència explicativa del context a diverses situacions, ara a l’esdevenir polític a Espanya com l’11-M (Casero, 2004c), ara a les crisis polítiques (Casero, 2003 i 2006). Ubicat en un corrent culturalista o construccionista, pren la realitat social política com el resultat de la negociació simbòlica entre actors i mitjans (Casero, 2004b), en un acte de recontextualització immersa en una doble dinàmica de transformació i conservació.
Amb referència a anàlisis de mitjans concrets, per acabar, cal destacar els estudis de Guillermo López (2001b) sobre els inicis de la manipulació al cinema, i el de Rius i Martínez Gallego (1994), que critica la utilització habitual que es fa dels butlletins d’informació municipal, BIM, des d’una perspectiva criticonormativa d’informació democràtica.
Comunicació política i opinió pública
81
A mode de conclusió
Com es pot observar fàcilment del repàs efectuat, la investigació sobre comunicació política en el País Valencià es pot qualificar sense embuts de primerenca i dispersa: els estudis empírics i les aproximacions teòriques són encara molt pocs i s’han produït de forma asistemàtica i descoordinada, quasi espontània.
I les causes són bàsicament dos: la molt recent i encara no molt desenvolupada institucionalització acadèmica de la disciplina i la quasi nul·la iniciativa social respecte d’això. Pel que fa a la primera, les facultats que acullen en aquest moment assignatures, cursos, seminaris, etc., sobre qualsevol aspecte de la comunicació política són molt escasses. Crida l’atenció que, fins i tot en les especialitats pròpiament polítiques i comunicatives, l’atenció cap a aquesta matèria siga tan minsa. I quant a la intervenció social, no hi ha ara per ara cap institució pública ni privada que treballe en aquest àmbit.
És aquesta manca de context institucional la que atorga a totes les referències que hem esmentat un caràcter valent i solitari: peoner. I constatar-la, a més d’infondre’ls valor, ens obliga a continuar la tasca perquè aquest buit institucional vaja omplint-se. La comunicació social és un dels pilars fonamentals de la democràcia i l’esforç val la pena.
Bibliografia
ALCARAZ RAMOS, Manuel (1994). Información y poder en la historia: de Prometeo a Hal 9000. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
BAS, Juan José; LAGUNA, Antonio; PÉREZ LLAVADOR, Jordi; REIG, José; SOLVES, Josep (2005). «La publicidad electoral en las elecciones autonómicas de 2003 en la Comunidad Valenciana». A: FRANCHI FERRER, Vicent [coord.]. Elecciones autonómicas y municipales de 2003 en la Comunidad Valenciana. València: Fundació Vives per l’Humanisme i la Solidaritat: Generalitat Valenciana, p. 78-139.
BAS, Juan José; PÉREZ LLAVADOR, Jordi; REIG, José; SOLVES, Josep (2002). «Una aproximació a l’espai públic mundial». Treballs de Comunicació [Barcelona: Societat Catalana de Comunicació], núm. 17, p. 61-120.
BERNARDO PANIAGUA, José María; GAVALDÀ ROCA, Josep-Vicent; LLORCAI ABAD, Germán; PERISI BLANES, Àlvar (2005). Eciutadania i Eadministració. València: Universitat de València.
BOIX PALOP, Andrés (2002). «Pluralismo y libertad de expresión en la red». Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 65 (maigagost), p. 133-180.
Jordi
Solves 82
Pérez Llavador i Josep
BOIX PALOP, Andrés; LÓPEZ GARCÍA, Guillermo (2005). «Derecho y cuarto poder en la era digital». Revista de Estudios Políticos, núm. 130.
BORDERÍA, Enric(1994). Comunicación y propaganda en la España republicana durante la Guerra Civil: organización y estrategia. Tesina. València: Universitat de València.
BORDERÍA, Enric; LAGUNA, Antonio; MARTÍNEZ GALLEGO, Francesc Andreu; RIUS, Inma (2000). Las imágenes del Parlamento. València: Corts Valencianes.
CASERO, Andreu (2002). «Medios de comunicación y partidos políticos en la sociedad de la información». A: ALMUIÑA, Celso; SOTILLOS, Eduardo [coord.]. Del periódico a la sociedad de la información Vol. III. Madrid: Sociedad Estatal España Nuevo Milenio.
— (2003). «Discurso periodístico y conflicto político: la construcción de lo excepcional en los mass media». Revista Trípodos [Barcelona: Universitat Ramón Llull. Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna], extra 2003.
— (2004a). La construcción mediática de la realidad política: Información periodística y «caso excepcional». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
— (2004b). «Medios de comunicación y actores políticos en situaciones de crisis: la producción negociada de la realidad política». ZER: Revista de Estudios de Comunicación [Bilbao: Universidad del País Vasco], núm. 17.
— (2004c). «Els mitjans de comunicació davant l’11-M: la construcció d’un “cas excepcional”». Quaderns del CAC [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Consell de l’Audiovisual de Catalunya], núm. 19-20.
— (2004d). «La estrategia comunicativa de los partidos políticos: las dimensiones interna y externa». Revista Iberoamericana de Comunicación(RIC) [Mèxic DF: Universidad Iberoamericana], núm. 7.
— (2006). «La crisis política como fenómeno comunicativo: la emergencia del “caso crítico”». Sphera Publica: Revista de Ciencias Sociales y de la Comunicación [Múrcia: Universidad Católica San Antonio], núm. 6.
GAVALDÀ ROCA, Josep-Vicent (1994). La telepolítica y sus récords. València: Episteme.
— (1996). Medioptrias y sondeoscopios. València: Episteme.
LÓPEZ GARCÍA, Guillermo (2000). «Elecciones y marketing político: el vídeo electoral del PSOE en la campaña de 1996». A: ALEZA, Milagros; LÓPEZ, Ángel [coord.]. Libro - Homenaje al rector de la University of Virginia. València: Universitat de València.
Comunicació política i opinió pública
83
LÓPEZ GARCÍA, Guillermo (2001a). Comunicación electoral y formación de la opinión pública. Tesi doctoral. València: Universitat de València.
— (2001b). «Los inicios de la manipulación en el cine como informativo: la invención de la Guerra de Cuba de 1898». A: L’origen del cinema i les imatges del segle XIX. Girona: Fundació Museu del Cinema.
— (2004a). Comunicación electoral y formación de la opinión pública: Las elecciones generales de 2000 en la prensa española. València: Universitat de València. (Quaderns de Filologia)
— (2004b). «Internet, E-Communication and public opinion: anti-war movement in the Internet and from the Internet in Spain». A: SALAVERRÍA, Ramón; SÁDABA, Charo [ed.]. Towards New Media Paradigms: Contents, Producers, Organisations and Audiences. Pamplona: Eunate.
— (2004c). «Estrategias informativas y recepción mediática: la invasión de Irak de 2003». Comunicar: Revista Iberoamericana de Comunicación y Educación, núm. 22.
— (2004d). «Consideraciones sobre los efectos electorales de los atentados terroristas del 11-M». Aposta Digital, núm. 12 (novembre).
MARÍN PÉREZ, Benjamín (2000). El debate electoral cara a cara por televisión en España entre candidatos a la presidencia del gobierno: el elemento decisivo de la campaña. Elecciones generales de junio de 1993. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense.
— (2003). «Los debates electorales en televisión». A: BERROCAL, Salomé [coord.]. Comunicación política en televisión y nuevos medios. Barcelona: Ariel, p. 207-243.
MARTÍN Cubas, Joaquín (2001). Democracia e Internet. València: Centro Francisco Tomás y Valiente.
MARTÍN CUBAS, Joaquín; GARCÍA SORIANO, María Vicenta; SOLER SÁNCHEZ, Margarita (1996). «Las elecciones autonómicas del 28 de mayo de 1995 en la Comunidad Valenciana: un análisis de sus principales incidencias». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics [València: Generalitat Valenciana], núm. 15 (febrer-maig), p. 359-392.
NINYOLES, Rafael Ll. (1979). L’opinió pública. 2a ed. València: Institut Valencià d’Investigació Social. [1a ed., 1968. Barcelona: Rafael Dalmau]
PÉREZ LLAVADOR, Jordi (1994). «La influencia de la radio en la opinión pública. Las tertulias radiofónicas». A: ¿Hacia dónde va la radio? València: Consell Assessor de Radiotelevisió Espanyola a la Comunitat Valenciana.
Jordi
84
Pérez Llavador i Josep Solves
PÉREZ LLAVADOR, Jordi (2000). La comunicació política local i municipal a la provincia de València. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
— (2002). «La prensa local como vertebración de la sociedad». A: LÓPEZ LITA, Rafael; FERNÁNDEZ BELTRÁN, Francisco; DURÁN MAÑES, Ángeles. La prensa local y la prensa gratuita. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 56-64.
— (2003). «Komunikowanie polityczne w wymiarze gminy: lokalne i nielokalne». A: Media masowe w systemach democratycznych Wroclaw: Dolnoslaska Skola Wyzsza Edukacji: Towarzystwa Wiedzy Powszechnej, p. 240-258.
— (2004). «La comunicación local en la era global». Ágora: Revista de Ciencias Sociales [València: Centro de Estudios Políticos y Sociales], núm. 10, p. 51-74.
RAUSELL KÖSTER, Claudia; RAUSELL KÖSTER, Pau (2002). Democracia, información y mercado: Propuestas para democratizar el control de la realidad. Madrid: Tecnos.
REIG CRUAÑES, José (1998). Opinión pública y comunicación política en la transición democrática. Tesi doctoral. Alacant: Universitat d’Alacant.
RIUS SANCHIS, Inmaculada; MARTÍNEZ GALLEGO, Francesc Andreu (1994). «Comunicación, crítica y democracia local: a propósito de los boletines de información municipal». A: Comunicació local a la Comunitat Valenciana. València: Federació Valenciana de Municipis i Províncies.
SAMPEDRO BLANCO, Víctor; LÓPEZ GARCÍA, Guillermo (2005). «Deliberación celérica desde la periferia». A: SAMPEDRO BLANCO, Víctor [ed.]. 13-M: Multitudes online. Madrid: Libros de la Catarata.
ZORÍO PELLICER, Miguel (1991). Marketing político: la excelencia en el liderazgo político. Tesi doctoral. València: Universitat de València.
Comunicació política i opinió pública
85
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 87-115
DOI: 10.2436/20.3008.01.7
La recerca en comunicació en el País Valencià
Història de la comunicació i del periodisme per Antonio Laguna Platero, professor de periodisme de la Universitat Cardenal Herrera - CEU
i Enrique Bordería Ortiz, professor de periodisme de la Universitat de València
Història de la comunicació i del periodisme
87
Resum
A partir del anys vuitanta del segle XX es produeix el pas entre la prehistòria de la investigació i la formulació científica d’una història de la comunicació valenciana. Aquest canvi va ocórrer sota el mantell de la història social, amb el qual un grup de professors de la universitat valenciana varen entendre la història de la comunicació com una història de la societat en la seua forma d’articular-se i ser, a partir de l’axioma que sense comunicació no hi ha societat, a partir del principi que a cada estadi social correspon una forma de comunicació, progressivament superior, gradualment més complexa. La proposta així formulada tractava de superar els estudis descriptius, les catalogacions i els repertoris del orígens de la matèria.
A History of Communication and Journalism in the Valencia Country
Abstract
In the 1980s a transition began from a prehistory of research to the scientific formulation of a history of communication in Valencia. This transition was influenced by the social perspective of the times: a group of professors in the Valencia universities understood the history of communication as a history of society itself and its organization—according to the axiom that without communication there is no society, and according to the principle that each social era has its own way of communicating, ever more advanced and complex as time goes by. Therefore, the enterprise of formulating a history of Valencian communication involved going beyond merely descriptive studies, catalogs, and repertoires of origins of material.
1. Investigar la comunicació... què i com s’ha d’investigar?
El pas entre la prehistòria de la investigació i la formulació científica d’una història de la comunicació valenciana va radicar, precisament, en l’encreuament del pont que separava les dades de la teoria. El gran tall consistiria, per tant, a passar del relat o la descripció a l’explicació. Per a això va ser necessari plantejar tota una sèrie de grans dubtes metodològics, des de la conceptualització de la matèria objecte d’estudi fins a la concreció del temps i l’espai a estudiar.
Ens movem als anys huitanta del passat segle XX. La transició havia proporcionat noves perspectives al món de la comunicació i preparava el que ocorrerà en els noranta. Per de sobte, a València naixia en 1986 la primera Facultat de Periodisme, amb la iniciativa de José María Espinosa i, sobretot, de Vicente Navarro de Luján. Un dels principals reptes, entre altres, consistia a impartir una assignatura per primera vegada, una història del periodisme valencià, disciplina acadèmica pràcticament inèdita fins aleshores. Després van arribar altres històries que impartir,
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 88
cosa que va portar a configurar un grup d’investigadors en la comunicació que es van conformar entorn del Departament d’Història de la Comunicació Social de la Facultat del San Pablo - CEU. El nucli central d’aquest equip l’integraran Antonio Laguna, Francesc A. Martínez, Inma Rius i Enrique Bordería. Del seu treball docent i de les seues apostes investigadores eixirà bona part de la producció bibliogràfica que ha marcat la moderna història de la comunicació valenciana. Del seu impuls i ànim va sorgir la força i capacitat per a creuar el simbòlic pont que hem dit separava dos formes d’entendre la història.
Contextualitzem el moment. Els huitanta foren claus en la conformació del nou debat historiogràfic espanyol. Aquest grup d’investigadors, convençut que la història política, com a relat d’esdeveniments, era una cosa molt llunyana, assumia la identitat conceptual que «La història és la ciència que estudia les experiències i la dinàmica social en el temps, precisant la dimensió espacial, temporal, social, així com la relació entre estructura i dinàmica social.» Es reconeixien i es definien com a historiadors en el mateix espill teòric creat per Pierre Vilar.
Tot això sense perdre de vista els nous camins que la història social anava experimentant en tot Europa. Des d’Alemanya, on els nous historiadors s’havien allunyat de matrius teòriques d’arrel marxista o weberiana per a abraçar l’antropologia que cultivava Clifford Geertz, passant pel despertar de la microhistòria a Itàlia, que feia de l’individu l’eix de tota la reconstrucció, per a acabar en el gir cultural i antropològic que viurà la història social en els noranta.1
Era la tendència dels temps. Les ferramentes utilitzades per la història social per a aconseguir el seu fi global, anaven independitzant-se d’una forma cada vegada més radical. Començava l’atomització temàtica i la pèrdua de referents al voltant del subjecte social, amb debats tan interessants com estèrils entorn de l’existència o no de la classe obrera. En l’Espanya d’aquells anys huitanta, l’especialització, quan no la dificultat de l’omnicomprensió, unida a nou model universitari basat en la fragmentació de sabers per a no col·lidir amb els cátedros de torn, va provocar l’aparició de diferents disciplines i una progressiva fragmentació temàtica. Allò global esdevenia quimèric. Els antics historiadors ara passàvem a ser investigadors en periodisme, en comunicació, en mitjans de comunicació, en política de comunicació... Calia acotar el perfil per a assegurar la plaça, diran alguns;2 o calia acotar el camp per a aprofundir millor, diran altres. Inclús, recordant Freud, calia matar el pare per a reafirmar la nova personalitat científica, cas de sociòlegs o antropòlegs.
1. C. FORCADELL (2001), «La historia social en España. Edad contemporánea», a S. CASTILLO i R. FERNÁNDEZ (coord.), Historia social y ciencias sociales, Lleida, Milenio, p. 73-80.
2. J. J. CARRERAS (2000), «La historia hoy: acosada y seducida», a Razón de historia: Estudios de historiografía, Madrid, Marcial Pons i Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 229-231.
Història de la comunicació i del periodisme
89
Amb aquestes bases i aquests ambients, el grup de treball esmentat va abordar les preguntes bàsiques per a l’inici del procés de transició. Vegem-les en forma de relat.
1.1. Com es va acotar el camp de la història de la comunicació i del periodisme valencià?
És obvi que la decisió lògica va ser partir de l’espai geograficoinstitucional objecte d’estudi. Tant els estudis anteriors als anys huitanta, com els que es van iniciar en el marc de la nova Facultat de Periodisme, van adoptar la delimitació territorial provincial i regional que enquadraven l’objecte d’estudi i inferien, a més, una lògica institucional pròpia. El referent, no podia ser d’una altra manera, seria l’experiència catalana. Les aportacions dels professors Moragas, Gifreu, Tresserras, Marín i Gómez Mompart, entre d’altres,3 van passar a convertir-se en els models de partida de la nounada investigació valenciana. De fet, la investigació a València va fer seu el plantejament de identificar un espai comunicacional com un «ecosistema comunicatiu», com «les diverses formes històriques com les societats organitzen la seua producció social de la comunicació [...]. L’ecosistema comunicatiu és el sistema de relacions socials en tant que relacions de comunicació; en tant que relacions d’intercanvi simbòlic i/o significatiu; en tant que relacions de producció (i distribució, i consum)» (Tresserras i Marín, 1987: 18). Però les diferències prompte foren notables. Sobretot quan es va tractar de precisar els següents paràmetres.
1.2. Quina història de la comunicació i del periodisme calia fer
Enfront del determinisme del discurs que plantejaven alguns, o enfront del positivisme d’altres, els investigadors valencians van apostar per la influència del context. La comunicació, ja discurs ja mitjà, passava a ser considerada expressió d’unes relacions socials, així com del grau de desenvolupament que experimenten les forces productives (capacitat intel·lectual i tècnica) que la feien possible. La influència d’Edward P. Thompson, sobretot de la seua obra, La formació de la classe obreraanglesa, es mostrava una guia a l’hora d’estudiar la història de la comunicació valenciana. I per extensió les obres de Taufic i Vázquez Montalbán4 van tornar a situar la perspectiva global, val a dir marxista, entre els objectius.
3. M. MORAGAS (1988), Espais de comunicació: experiències i perspectives a Catalunya, Barcelona, Edicions 62; J. GIFREU (dir.) (1991), Construir l’espai català de comunicació,Barcelona, Centre d’Investigació de la Comunicació; J. M. TRESSERRAS i E. MARÍN (1987), El regne del subjecte: Per una teoria materialista de la comunicació social, Barcelona, El Llamp; J. L. GÓMEZ MOMPART (1992), Gènesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923), Barcelona, Pòrtic.
4. C. TAUFIC (1986), Periodismo y lucha de clases, Madrid, Akal; M. VÁZQUEZ MONTALBÁN (1985), Historia y comunicación social, Madrid, Alianza.
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 90
La història de la comunicació, per tant, va ser considerada com una història de la societat en la seua forma d’articular-se i ser, a partir de l’axioma que sense comunicació no hi ha societat, a partir del principi que a cada estadi social correspon una forma de comunicació, progressivament superior, gradualment més complexa: «La comunicación social es algo inherente a todos los grupos humanos. Desde los simples gestos y el sonido, pasando por la expresión facial, el habla, el arte, la música, la danza, la pintura, el teatro, etc., hasta llegar a lo escrito y, más tarde, a lo impreso [...]» (Álvarez, 1985: 32). I per altra banda estaven els plantejaments del treball dels professors Tresserras i Marín: «La història de la comunicació social va referida a l’evolució de les diverses formes com les societats han resolt i resolen la funció social essencial. Així, doncs, la història de la comunicació social es basteix com una reflexió històrica global de les formes de producció de la vida social, des del punt de vista específic de la dimensió comunicativa.» (Tresseras i Marín, 1987: 85).
Aquest punt de vista dialèctic no era tan diferent del posat en marxa per altres investigadors, com Martín Serrano,5 el mateix Vázquez Montalbán en la seua obra pionera i, amb certes diferències, per Jesús Timoteo Álvarez en el seu treball sobre els models de comunicació en els segles XIX i XX. Significava reconstruir la història dels fets periodístics per a explicar l’evolució de la comunicació en terres valencianes.6 Una comunicació que tenia lloc en l’àmbit públic, cosa que permetia als membres d’una comunitat reconèixer el seu entorn, interpretar el seu món i participar en el curs dels esdeveniments.
La proposta, així formulada, va ser presentada pels investigadors valencians en diverses trobades científiques i reflectida en diverses publicacions.7 Però, sobretot, es desenvoluparà a través de diversos estudis monogràfics sobre els mitjans de comunicació: des dels periòdics, passant per la ràdio o la televisió, fins als protagonistes dels mitjans. Diaris com Satanás, primera experiència republicana valenciana, El Mercantil Valenciano, actual degà de la premsa valenciana, o el diari El Pueblo,
5. «Una ciencia que estudia cómo se producen y cómo cambian las mutuas afecciones entre comunicación y sociedad a lo largo de la historia y que pretende descubrir si existen leyes que expliquen esos intercambios, tiene su lugar entre estos saberes dialécticos.» (Martín Serrano, 1986: 24).
6. Entendríem també «fet periodístic» a la mateixa línea que Pierre Vilar qualifica els tipus de fets que constitueixen la matèria històrica, a saber: els fets de masses, els fets institucionals i els esdeveniments (Vilar, 1980: 43).
7. Entre altres congressos i publicacions de fort contingut metodològic, destaquem: «Transfons i imatge del periodisme valencià», a XIV Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica (1989), Alacant; «El periodismo en el siglo XVIII, ¿qué periodismo?», a El periodismo español en el siglo XVIII (1989), Madrid; «Raons d’un neiximent: Diario de Barcelona», a I Congrés d’Història de la Premsa, (1992) Sant Cugat del Vallés; «Historia y comunicación. Los determinantes sociales»,a Metodologías para la historia de la comunicación social: I Encuentro de la Asociación de Historiadores de la Comunicación, 6 d’octubre de 1995, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.
Història de la comunicació i del periodisme
91
braç propagandístic de Vicent Blasco Ibáñez; des de periodistes com l’acabat d’anomenar Blasco, Ayguals, Peris i Valero, Navarro Cabanes, Bonilla... fins a la primera història de la ràdio valenciana o el primer treball sobre el mercat valencià de la comunicació en els noranta.
L’avanç, si així es pot anomenar, va consistir a compatibilitzar selecció temàtica local amb estudi global. Tot dins d’un plantejament integrador, fins i tot un cert punt sincrètic. No es rebutgen altres perspectives, com les centrades en els continguts dels mitjans. També les que fan referència al «gir lingüístic» i que han donat lloc a una nova perspectiva que vincula fets i llenguatge a partir del principi que «todo relato histórico es una construcción discursiva de esa realidad pasada, más que una simple traslación de los hechos en sí» (Fernández Sebastián, 2003). Les referències als estudis de tipus politicoinstitucional són constants, amb una utilització de «politòlegs» tan reputats com R. A. Dahl o G. Sartori.
El perill sempre va ser el mateix: la dispersió. La comunicació, entesa com a producció de significació social en paraules del professor Tresserras, o «enculturació» com formula Martín Serrano, eleva els àmbits d’estudi fins a la infinitat. En efecte, el llenguatge, la literatura, l’educació, les formes d’oci —des de les modalitats de jocs infantils fins a la sèrie de diversions per a adults—, des de les pràctiques religioses i fins a la pròpia geografia urbana —si fem cas de les interessants aportacions del professor Martín Barbero—,8 constitueixen formes de sociabilitat i, per tant, de comunicació. El problema, en tot cas, justificaria que la producció bibliogràfica d’aquest grup d’investigadors siga tan àmplia com variada.
1.3. El problema de la cronologia: Quan naix la premsa?
Quan el periodisme?
Les històries del periodisme que es podien consultar en aquests anys, es movien en la més absoluta indefinició. Per a uns, la història de la premsa començava pel primer diari del qual es tinguera coneixement. De tal manera que l’origen podia ser el segle XVII o el segle I. La clau consistia a localitzar l’existència d’un paper periòdic, fóra imprès o manuscrit, en suport paper, vegetal o mineral, dirigit entre dos comunicants per a ús privat o entre dos col·lectius per a ús social... és a dir, en l’Egipte dels faraons, en la Grècia de Pèricles o en la Roma de Juli Cèsar. Per a altres, la tècnica de producció marcava els orígens. G. Weill, en el seu clàssic El periòdic de 1934, postulava com a punt de partida de la premsa el descobriment de la impremta. D’aquesta manera, tal com anys després afirmarà el mateix M. McLuhan, l’esdevindre històric estava subjecte al ritme que marquen els descobriments lligats a la comunicació.
8. J. MARTÍN-BARBERO (1995-1996), «De la ciudad mediada a la ciudad virtual. Transformaciones radicales en marcha», TELOS: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad, núm. 44.
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 92
Per a datar el producte, resultava obligat definir-lo. Què és un periòdic i com interpretar-lo? No hi ha excessives discrepàncies entorn de la definició; periòdic al·ludeix a dos condicions: una primera, es tracta d’un paper imprès per procediment mecànic per a ser distribuït a un col·lectiu; i la segona, lògicament, es refereix que el procés d’edició s’efectua de forma periòdica i, quasi sempre, regular. A partir d’aquesta definició, dos aspectes resultaven bàsics. En primer lloc, si el fi últim de l’imprès periòdic és el públic, val a dir la societat, era necessari descobrir els determinants socials per a esbrinar el naixement i evolució del periòdic com a mitjà de comunicació social. En 1995, amb motiu de celebrarse a Barcelona la primera trobada de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació, es feia una suggerent proposta d’anàlisi.9 No obstant això, la metodologia estava sent aplicada i explicitada en nombrosos treballs,10 i comptava amb aportacions lúcides, que a mitjan anys huitanta ja ens havia proporcionat les línies mestres (Aubert, 1986: 48-49):
La vida de la prensa está supeditada a unas sujeciones económicas y jurídicas, pero también sociológicas y semánticas. Medio privilegiado de la comunicación social, de formación e información de la opinión, la prensa es también el vehículo de la expresión ideológica, de la representación justificadora y del control social. Pero las tomas de posición sobre la vida política y social dependen de las condicionas en que se produzcan: desde la lógica da la concentración capitalista hasta la de la elaboración, de la circulación y de la recepción de las ideas y de los hechos. Dialécticamente unida tanto al desarrollo capitalista como a la evolución de unos grupos sociales y de su expresión política, la prensa es a la vez para el historiador —no parece inútil repetirlo— una fuente inagotable (que puede ser también un pozo sin fondo), aunque poco fidedigna, y una materia polimorfa que puede ser objeto específico de estudio. Pero la prensa es un producto industrial sometido a las leyes del mercado al mismo tiempo que una creación intelectual tributaria de prejuicios y representaciones ideológicas.
Des d’aquestes premisses metodològiques, abordar l’evolució de la premsa valenciana i fixar-la cronològicament, passava abans que res per conceptualitzar l’objecte d’estudi i les seues múltiples cares. Així, a més del caràcter efímer del diari, per estar subjecte al principi de l’actualitat,
9. E. BORDERÍA, A. LAGUNA i F. A. MARTÍNEZ (1995) «Historia y comunicación. Los determinantes sociales», a Metodologías para la Historia de la Comunicación Social: I Encuentro de la Asociación de Historiadores de la Comunicación, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.
10. A. LAGUNA (1990b). «La producción de la comunicación social», a La imprenta popular valenciana, València, Generalitat Valenciana; A. LAGUNA i I. RIUS (1991), «El Diario de Valencia. Las crónicas del mundo pequeño», Comunicación y Estudios Universitarios (Montcada). A. LAGUNA, F. A. MARTÍNEZ i I. RIUS (1993), «Razones de un nacimiento: el Diario de Barcelona», Treballs de Comunicació (Barcelona), núm. 4; F. A. MARTÍNEZ GALLEGO i I. RIUS, (1992), «Comunicació popular i literatura popularitzada: el plec de cordell a la València del segle XIX», Comunicación y Estudios Universitarios (Montcada); E. BORDERÍA, A. LAGUNA i F. A. MARTÍNEZ (1996), a Historia social de la comunicación: Voces, registros y conciencias, Madrid, Síntesis.
Història de la comunicació i del periodisme
93
estava la seua faceta com a eco de l’esdevindre. El professor Albalá ho havia definit amb tota precisió: «El periódico supone una panorámica sobre la actualidad, filmada a cámara lenta, puesto que, con un tiempo determinado, “enfoca” selectivamente los hechos capitales en los que la actualidad se inscribe y cuyo conocimiento supone una necesidad de existencial del lector» (Albalá, 1970: 145).
A partir d’aquesta consideració, el seu valor com a font historiogràfica quedava fora de tota discussió, tal com determinats historiadors havien defensat. «La prensa es una fuente histórica de primer orden, insoslayable; desde la información política hasta la económica, desde la difusión cultural hasta el ensayo literario, incluyendo los gustos y las modas, hasta los más serios debates, todo el conjunto de una época se vierte como un precipitado que cristaliza en la prensa» (Tuñón de Lara, 1986: 13). El periòdic, per tant, es convertix en memòria dels esdeveniments, en espill de realitats. No obstant això, la visió que dóna d’aquests fets serà sempre interessada. Interessos econòmics, polítics; interessos de classe... Tal com requerix Amparo Moreno, resulta necessari diferenciar entre «lo que sucedió, con lo que el periódico dice acerca de lo que sucedió» (Moreno, 1986: 81).
La selecció de temes permet posicionar ideològicament el mitjà. Però també apunta una altra faceta clau d’aquest: no sols reflecteix, sinó que promou esdeveniments. En aquest sentit, es revela com els mitjans informatius han actuat decisivament en la configuració de la societat contemporània i, sobretot, en la denominada societat de masses. I això per diverses raons. En primer lloc, perquè els periòdics van ser organitzadors col·lectius de l’acció revolucionària burgesa, especialment en els països que van experimentar aquesta transformació en el segle XIX, cas d’Espanya (1834-1843).11 Segona, perquè el procés de democratització política, de participació ciutadana en l’acció política, és inseparable del naixement i formació de l’opinió pública; és inseparable i incomprensible sense la presència generadora dels periòdics. The Poor Man’s Guardia, el Political Register i altres diaris radicals anglesos són responsables directes, no sols del cartisme, sinó també del naixement de la Primera Internacional. Finalment, perquè els mitjans impresos han segut elements decisius en la construcció cultural de qualsevol país o comunitat. Tal com destaca el professor Gómez Mompart, el periòdic de masses té «[...] un paper primordial en la consolidació de la cultura d’aquesta for-
11. A. LAGUNA (1988a), «El cuarto poder en la Valencia burguesa», Batlia (València), núm. 8; A. LAGUNA (2000), «Prensa y revolución burguesa», a Revoluciones y revolucionarios en el mundo hispánico, Castelló, Universitat Jaume I; A. LAGUNA (2001a), «La premsa liberal valenciana (1808-1840)», a El primer liberalisme: l’aportació valenciana, València, Biblioteca Valenciana i Generalitat Valenciana; A. LAGUNA (2002), «El espejo de la revolución burguesa: la prensa», a De la cuestión señorial a la cuestión social. Homenaje a Enric Sebastiá, València, Universitat de València.
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 94
mació social, la qual, a més, caracteritza l’ecosistema comunicatiu de masses (forma històrica d’organitzar la producció social de comunicació massificada)» (Gómez Mompart i Marín Otto, 1986: 443). D’ací la importància d’analitzar les estructures narratives si es vol descobrir les funcions ideològiques del mitjà.
Finalment, una altra línia analítica fonamental del mitjà imprès és aquella que el considera resultat d’un procés de producció determinat. És a dir, el periòdic, a més de suport d’idees i notícies, a més de mitjà de comunicació, és un producte mercantil més. Especialment a partir de la irrupció de la comunicació massiva. Significa que la seua lògica, com la de qualsevol altra mercaderia, és també empresarial, val a dir que el benefici és l’aspiració fonamental.
Des d’aquests pilars conceptuals es va abordar la periodització de la història de la premsa valenciana, el primer resultat de la qual va ser la Història del periodisme valencià, aparegut en 1990 i el posterior aparegut ja onze anys després.12 En ambdós casos, el punt de partida no serà la impremta ni el primer imprès. La tesi serà que la premsa sorgeix a Espanya coincidint amb la Il·lustració, la qual cosa és tant com dir en el moment històric previ a la revolució burgesa, i d’acord amb el desenvolupament del mercat urbà.13
El tema de la cronologia resultava capital. Per això, les autoritats polítiques valencianes de l’any 1990 van promoure la celebració d’un congrés internacional de periodisme que celebrava els dos segles transcorreguts des de l’aparició del primer diari, el Diari de València. Es tractava tant de saber quant de passat periodístic hi havia a València com el perquè. Aquell Congrés Internacional de Periodisme de 1990, titulat «València, dos-cents anys en la primera plana», va marcar el Rubicó en el procés de trànsit.14 A partir de llavors, la teoria superava el relat.
2. De quan la història era només la descripció: catàlegs i repertoris
En 1986, any en què es va posar en marxa el primer curs de periodisme a València, tan sols hi havia algunes històries locals de premsa, algunes biografies, alguns catàlegs, i unes quantes hemeroteques. Amb tot, cal reconèixer que eren aportacions valuosíssimes per a poder recom-
12. A. LAGUNA, (2001b), Història de la Comunicació: València, 1790-1898,Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, col·l. « Aldea Global», núm. 10.
13. A. LAGUNA (1990a), «El periodismo en el siglo XVIII, ¿qué periodismo?», Estudios de Historia Social (Madrid), núm. 52-53.
14. A. LAGUNA i A. LÓPEZ (ed.) (1992), Dos-cents anys de premsa valenciana , València, Generalitat Valenciana. (Actes del Congrés celebrat a València, al desembre de 1990, davall el títol de «València, 200 anys en primera plana»).
Història de la comunicació i del periodisme
95
pondre el passat periodístic; que sense el cúmul de dades que ens proporcionaven haguera segut impossible intentar explicar aquest passat.
És el cas del periodista valencià Luis Tramoyeres Blasco. El seu catàleg, amb el títol, Periòdics de València. Periódicos de Valencia: Apuntes para formar una biblioteca de los publicados desde 1526 hasta nuestros días, va ser publicat en articles per entregues en la Revista de Valencia de 1880-1881, si bé la llibreria París-València el reeditarà en forma de llibre un segle després. El treball de Tramoyeres és valuós per diversos motius, però sobretot per tres: en primer lloc, perquè cataloga publicacions que no es registren en cap hemeroteca; en segon, perquè estructura d’una forma cronològica l’obra, cosa que facilita el seu ús d’una manera elevada; i finalment, perquè elabora una fitxa identificativa que permet fixar les dades bàsiques de tots aquells periòdics efímers o desapareguts. De Luis Tramoyes són també alguns treballs apareguts en l’Almanaque de Las Provincias, com el publicat en 1890 per a recordar el primer centenari del Diario de Valencia
Un altre catàleg de gran ajuda per a reconstruir els inicis de la premsa valenciana és el d’Enric Soler i Godes, publicat a València, en 1961, davall el títol de: Els primers periódics valencians. L’objectiu de Soler, més que explicar l’origen de la premsa valenciana, és sumar tots els antecedents del que serà la Renaixença en el segle XIX. En aquest sentit, un altre important catàleg de tots els diaris que van contribuir a aquest moviment polític-literari-periodístic ens l’ofereix David Cervera, amb extenses fitxes descriptives de cada una de les publicacions.15
Una altra important relació per a reconstruir els vestigis periodístics la proporciona José Navarro Cabanes. Periodista, carlí i erudit, Cabanes publicarà cada any en l’Almanaque de Las Provincias, des de 1884 fins a pràcticament la seua defunció en 1929, la relació de premsa publicada al llarg de l’any en tots els pobles i ciutats de la província de València i, de vegades, la d’Alacant. Sens dubte, la voluminosa col·lecció de títols que Navarro Cabanes llegarà després de la seua mort a l’Hemeroteca Municipal de València, va haver de començar a gestar-se amb motiu d’aquest tipus de col·laboracions. Més enllà de les col·laboracions anuals, Navarro realitzarà sengles catàlegs de la premsa més volguda per ell. En primer lloc, Apuntes bibliográficos sobre la prensa carlista, obra que serà redactada en 1913 amb motiu d’un concurs convocat per la Juventud Legitimista Tradicionalista. L’obra obtindrà el primer premi, i quatre anys després, amb un pròleg de Juan L. Martín Mengod, director aleshores del Diario de Valencia, serà publicada per la impremta de Torres Sanchis. També Domingo Cirici Ventalló, antic company de Navarro, redactor en cap d’El Correo Español en aquests moments, partici-
15. D. CERVERA BAÑULS (1976), La prensa valenciana en su aportación a la Renaixença, València, Ajuntament de València.
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 96
parà amb un «intermedio» en l’obra final. Les tres-centes sis pàgines que integren aquest llibre constitueixen l’únic catàleg conegut sobre la premsa carlina espanyola, la qual cosa indica la importància d’aquest.
Però l’obra capital de Navarro serà el Catàleg bibliogràfic de premsa valenciana escrita en nostra llengua i publicada a València, pobles de la província i pels colonies valencianes en Madrit, Barcelona, Saragossa i Repúbliques americanes, 1586-1927, treball que va aconseguir el primer premi en els Jocs Florals del Rat Penat de 1927 i que finalment veurà la llum en forma de llibre dos anys després gràcies a la impremta del mateix Diario de Valencia. Més de mig segle després, l’Associació de la Premsa de València rendia homenatge a aquest periodista, catalogador i col·leccionista de premsa, amb la reedició del catàleg sobre premsa valenciana.16 També Acció Cultural del País Valencià, en 1982 i sota la direcció de F. Pérez Moragón, reeditava part d’aquest catàleg amb una exposició i una guia sobre la premsa escrita en valencià.
En relació amb el taller i la impremta, resulta especialment interessant el catàleg realitzat per José Enrique Serrano Morales davall el títol de Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año 1868, con noticias bibliográficas de los principales impresores. Publicat originàriament per la Impremta de F. Doménech, a València, entre 1898-1899, serà reeditat per la llibreria París-València en 1987.
A partir d’aquest punt, tots els treballs publicats fins a la data tenen una delimitació espacial concreta que obliga, lògicament, a seguir-la. Així ho va fer José Altabella Hernández en la seua tesi doctoral, Fuentes crítico-bibliográficas para la historia de la prensa provincial española (Universitat Complutense de Madrid, 1983), tota ella un excel·lent estat de la qüestió de la història de la premsa espanyola. D’aquest treball de doctorat es va publicar, en 1991, la part valenciana en les actes del I Congrés Internacional de Periodisme.17
L’excepció s’anomenarà Ricard Blasco Laguna, que exercirà a manera de pont entre l’empirisme regnant i els primers estudis amb una certa profunditat. La seua obra més important serà la coordinació del catàleg, publicat per la Institució Alfons el Magnànim en 1983, davall el títol de La premsa del País Valencià, 1790-1983. Es tracta de la primera entrega del que havia de ser la gran catalogació de la premsa de tot el País Valencià. Els següents treballs, que Ricard ja no entregarà mai més, pretenien ser un catàleg alfabètic i un altre de cronològic.
16. A. LAGUNA (1988b), Catàleg de la premsa valenciana,València, Asociación de la Prensa Valenciana.
17. J. ALTABELLA (1991), «Fuentes documentales para la historia del periodismo valenciano», a Dos-cents anys de premsa valenciana, València, Generalitat Valenciana.
Història de la comunicació i del periodisme
97
El catàleg de Blasco, amb tot, constitueix la ferramenta més important per al treball d’investigació en premsa. Especialment, tenint en compte la situació tan lamentable que es troben els nostres fons hemerogràfics. València, presenta una situació de subdesenvolupament manifest en matèria d’hemeroteques. Sense dotació de material i de persones; sense una tasca de busca i recuperació de les nombroses col·leccions que es troben, preferentment a Madrid; sense una idea ni un pressupòsit clar de catalogar per mitjà dels moderns procediments informàtics els fons existents; sense explicacions mínimes de per què un periòdic que figura registrat en una fitxa, ja no existeix en el depòsit... En definitiva, el treball de Ricard Blasco marca un punt d’inflexió en el coneixement de quanta premsa valenciana hi tenim, on es guarda i quins exemplars.
Amb anterioritat, Blasco havia realitzat una altra inestimable aportació per a l’anàlisi temàtica de la premsa, en haver realitzat totes les veus de premsa en la Gran enciclopedia de la región valenciana, una enciclopèdia que es va editar en 1973, en dotze volums, i que hui en dia encara no ha segut superada.
Finalment, assenyalem que totes les obres genèriques sobre el periodisme espanyol o català, des de la més clàssiques com la de Gómez Imaz, Pedro Gómez Aparicio, Torrent, Tasis, Seoane, Sáiz, Tobajas, etc., fan menció de tant en tant a alguna publicació periòdica valenciana, evidentment, en funció de la seua importància, encara que a vegades ni tan sols això.18
Ací ens trobem amb un dels problemes estructurals més importants del treball investigador: el problema de les fonts. La catalogació és la base de l’edifici científic. Per això és lògic afirmar que sense hemeroteques o arxius documentals, no pot haver-hi història de la premsa. El que ja no és tan lògic és que, fins a pràcticament l’arribada del segle XXI, l’arxiu, la catalogació i l’exposició dels fons documentals periòdics valencians haja segut tan deficient. Fons dispersos en múltiples centres, tant públics com privats;19 col·leccions personals com la de Navarro Cabanes en l’Hemeroteca Municipal de València de la qual han desaparegut una bona part d’existències; escassa perspectiva d’incorporar les noves tec-
18. J. GÓMEZ IMAZ (1910), Los periódicos durante la Guerra de la Independencia: (18081814), Madrid, Tip. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos; J. TORRENT iR. TASIS (1966), Historia de la prensa catalana, Barcelona, Bruguera; P. GÓMEZ APARICIO (1967), Historia del periodismo español, Madrid, Editora Nacional; M. C. SEOANE i M. D. SÁIZ (1983), El periodismo en España: El siglo XIX, Madrid, Alianza; M. TOBAJAS (1984), El periodismo español (notas para su historia), Madrid, Forja.
19. Entre les principals hemeroteques amb fons valencians, podem citar: Hemeroteca Municipal de València (Fons General; Fons J. Navarro Cabanes; Fons Serrano Morales); Hemeroteca de la Universitat de València; Hemeroteca Nicolau Primitiu; Hemeroteca de l’Ateneu Mercantil de València; Hemeroteca Municipal de Castelló; Hemeroteca Provincial d’Alacant; Hemeroteca Municipal de Madrid; Hemeroteca Nacional de Madrid.
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 98
nologies per a facilitar el treball dels investigadors... són, entre d’altres, les característiques que defineixen les bases de treball sobre les quals s’ha anat construint la història de la premsa valenciana. A això cal afegir les enormes pèrdues de materials causats per la Guerra Civil, el centralisme subsegüent i, fins i tot, per les catàstrofes naturals com la riuada de 1957 a la ciutat de València.
El resultat és, encara hui, desolador. No tenim un catàleg precís de mitjans ni s’aguaita en un futur pròxim. No hi ha una política de recuperació dels fons dispersos en distints llocs del món, encara que siga en suport digital. No s’han abordat censos de periodistes, d’empreses, de mitjans tècnics... susceptibles de reconstruir oralment el passat més recent. No hi ha cap política de conservació de la comunicació audiovisual. Més enllà d’alguna iniciativa universitària, o del voluntarisme d’alguns investigadors, les institucions públiques han oblidat per complet cuidar i fomentar les fonts del passat.
Tenim, per tant, obres locals, repertoris sectorials i catàlegs locals o comarcals. Ací la relació és àmplia i, per sort, continua creixent. Entre els treballs més rellevants ens trobem la llista següent:
ARACIL, R.; BERNABÉ, J. M.; GARCÍA, M. (1977). «Contribució a un catàleg de premsa periòdica alcoiana (segles XIX-XX)». A: I Congrés d’Història del País Valencià. Vol. 1. València, p. 63-80.
BEGUER ESTEVE, V. (1985). La prensa torrentina hasta 1939. Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i Comarca.
BELTRÁN, A.; JIMÉNEZ, A. (1993). Periodistes per la democràcia: Unió de Periodistes del País Valencià, 1979-1992. València: Generalitat Valenciana.
BENEITO, A.; BLAY, F. [coord.] (2004). La premsa en les comarques de l’Alcoià - Comtat (1837-1939). Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
CARRASQUER, A. [et al.] (1984). «Catàleg de la premsa periòdica a Sueca, 1868-1984». Quaderns de Sueca (juny).
ESPINÓS, A.; POLO, F. (1984). Premsa periòdica a la Marina Alta, 18611935. Xàbia: Ajuntament de Xàbia.
ESPINÓS, A.; BALLESTER, T.; MORENO, F. (1993). La premsa a la Marina Alta, 1840-1990. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan GilAlbert; Xàbia: Ajuntament de Dénia: Ajuntament de Xàbia: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.
ESPINOSA GÓMEZ, F. (1964). «Sesenta y siete periódicos fueron publicados en Elche durante un siglo (1836-1936)». Gaceta Ilicitana (20 juny).
GARCÍA FRASQUET, G. (1988). Catàleg de la premsa comarcal la Safor, 1880-1982. Oliva: CEIC Alfons el Vell.
LAIRON PLA, A.; VERCHER LLETÍ, S. (2004). Catàleg de les publicacions periòdiques d’Alzira (1856-1976). Alzira: Ajuntament d’Alzira.
Història de la comunicació i del periodisme
99
MARTÍNEZ ALBIACH, A. (1989). Cullera, 53 años de periodismo: 18831936. Cullera: A. Martínez Albiach.
MARTÍNEZ, F.; RAMOS, A. (1997). La premsa local i comarcal de l’Horta Sud (1976-96). València: IDECO L’Horta Sud.
— (2003). Temps de foscor: La premsa de l’Horta Sud en el franquisme (1939-1975). Catarroja: Ajuntament de Catarroja.
MONZÓ CUBILLOS, J. (2001). Catarroja: un segle de publicacions i mitjans de comunicació (1900-2000). Catarroja: Ajuntament de Catarroja.
NAVARRO PASTOR, A. (1997). La prensa periódica en Elda, 1866-1992 Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert: Diputació d’Alacant.
NOS RUIZ, J. (1982). «La prensa local en lo que va de siglo». Mediterráneo [Castelló de la Plana] (28 i 31 agost i 5, 9 i 14 setembre).
ORS MONTENEGRO, M. (1984a). La prensa ilicitana 1836-1980. Alacant: Caixa d’Estalvis Provincial.
— (1984b). «Aproximación al estudio de la prensa ilicitana: 18361980». L’Arrel [Elx: UNED], núm. 3.
SANTACREU Soler, J. M. (1986). 150 anys de premsa a Alcoi. Alcoi: CAEHA.
SORIANO, V. (2006). Historia de la prensa. València: Prensa Valenciana. [Per a l’estudi de la premsa a la Costera]
VICTORIA MORENO, D. (1982). «Un siglo de prensa contemporánea en Orihuela (1834-1931)». Anales de Historia Contemporánea [Universidad de Murcia], núm. 1.
Estudis entre els quals cal destacar les obres de Miguel Ors per a Alacant i les aportacions de Francesc Martínez Sanchis i Alfred Ramos per a la província de València, per a ampliar la simple perspectiva de recopilació i aprofundir en els instruments de l’anàlisi i la interpretació històrica.
Més enllà d’aquestes referències, és necessari destacar les centrades en les dos capitals de província, llevat de València. Al voltant de Castelló no abunden els catàlegs, per la qual cosa cobren especial rellevància els existents. El pioner, sens dubte, és el catàleg de José Ribelles Comín, curiosament inclòs en una obra més àmplia, titulada Intereses económicos, agrícolas, industriales y mercantiles de Castellón, con la historia del puerto del Grao y del periodismo provincial. L’obra va ser editada a Barcelona, en 1905, la qual cosa explica que el repertori arreplegat a penes supera l’inici del segle XX. Després d’aquest primer inventari, la resta són parcials o incomplets. Destaquen els treballs de Romeu Llorach, que també inclouen la premsa de Vinaròs,20 així com els del professor P. Vi-
20. J. ROMEU (1982b), «La prensa del País Valenciano. El caso de Castelló, 1900-1931», Estudis d’Historia Contemporània del País Valencià (València), núm. 4; J. ROMEU (1982a), La prensa en Vinaròs, 1864-1982, Vinaròs, Ajuntament de Vinaròs; J. ROMEU (1987), «La prensa de Castelló en el Archivo Histórico Nacional. Sección Guerra Civil de Salamanca», Boletin de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. LXIII
Antonio Laguna
i Enrique Bordería Ortiz 100
Platero
ciano.21 La premsa política castellonenca ha segut abordada, de forma genèrica, per M. C. Corona,22 i de forma més precisa i rigorosa per V. Sanz.23 Finalment, la qüestió lingüística en la premsa castellonenca ha segut abordada per Ramos Alfajarín.24
I pel que fa a Alacant, l’obra més important de catalogació l’ha protagonitzat l’historiador alacantí Francisco Moreno Sáez. Des dels orígens fins al franquisme, Moreno ha publicat una sèrie d’obres que, en conjunt, ofereixen la cronologia i la relació detallada de totes les publicacions alacantines.25 Altres catàlegs menors sobre la premsa alacantina són els de R. Quilis, aparegut en el diari Información entre setembre de 1954 i desembre de 1955; o el d’Albert Berenguer, que aporta els primers repertoris bibliogràfics.26
3. Estat de la qüestió
Més enllà de les obres que acabem de ressenyar, els estudis de la premsa valenciana han segut locals, biogràfics o sectorials. Abunden els treballs sobre València ciutat, sens dubte pel seu intens passat, i escassegen els relatius a la ciutat de Castelló.
Començant per València, l’obra més completa fins a la data és la duta a terme per Antonio Laguna Platero i el grup d’investigació configurat al seu voltant, tal com ja hem referit en el primer apartat. Tant la Història del periodisme valencià de 1990 com la Història de la comunicació de 2001 són obres centrades en la València dels dos últims segles. A més, també de la Facultat de periodisme del CEU sorgeix la primera història general
21. P. VICIANO (1986), «Catàleg bibliogràfic de les publicacions periòdiques aparegudes a Castelló de la Plana durant l’època isabelina i el sexenni democràtic (1834-1874)», Centre d’Estudis de la Plana (Castelló), núm. 8 (octubre-novembre).
22. M. C. CORONA (1982), «Estudio de la prensa política en Castellón durante el siglo XIX», Estudios Castellonenses, núm. 1.
23. V. SANZ ROZALEN (1993), «En torno a los orígenes de la prensa en Castellón de la Plana: de El Eco de Castellón a El Eco del Mijares (1856-1858)», a II Congreso de Jóvenes Historiadores, València, CSIC.
24. J. RAMOS ALFAJARÍN (1989), La questió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938), Castelló, Diputació de Castelló.
25. F. MORENO SÁEZ (1984), «La prensa alicantina durante la guerra civil», a La Guerra Civil española, Alicante 1936-1939, Alacant, Ajuntament d’Alacant; F. MORENO SÁEZ (ed.) (1995a), La prensa en la ciudad de Alicante desde sus orígenes hasta 1874, Alacant, Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert; F. MORENO SÁEZ (ed.) (1995a), La prensa en la ciudad de Alicante durante la Restauración, 1875-1898,Alacant, Institut de Cultura Juan Gil Albert; F. MORENO SÁEZ (ed.) (1995b), La prensa en la ciudad de Alicante durante la Dictadura de Primo de Rivera, 1923-1931, Alacant,Institut de Cultura Juan Gil Albert; F. MORENO SÁEZ (ed.) (1994b), La prensa en la provincia de Alicante durante la Segunda República (1931-1936), Alacant, Institut de Cultura Juan Gil Albert. F. MORENO SÁEZ (ed.) (1994a), La prensa en la ciudad de Alicante durante la Guerra Civil, 1936-1939, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil Albert.
26. I. ALBERT (1958), Bibliografía de la prensa periódica de Alicante y su provincia,Alacant, Comisió Provincial de Monuments.
Història de la comunicació i del periodisme
101
de la ràdio valenciana.27 A partir d’ací, tant l’àmbit d’estudi com la cronologia experimenten una considerable reducció. Per sistematitzar la relació, podem agrupar els distints treballs entre els tres segles d’existència de la premsa valenciana.
Si comencem pel segle XVIII, el gran protagonista de la investigació, sens dubte pel seu segell de pioner, ha segut el Diario de Valencia. Inclús va merèixer, com hem ressenyat, la celebració d’un congrés quan es va complir el seu segon centenari del qual van sorgir importants avanços.28 La professora Emilia Salvador va ser la primera a realitzar les primeres aproximacions,29 si bé havia segut el professor Enric Sebastià qui, en la seua famosa tesi sobre la transició, havia lligat l’aparició del diari valencià a la puixança de la burgesia local.30 Després, i com a estudi preliminar al seu primer catàleg de la premsa valenciana, Ricard Blasco efectuava un minuciós estudi d’aquest primer diari.31 L’últim estudi, més centrat en la descripció, d’aquest primer diari té la firma d’un altre professor del CEU, Jesús M. Bilbao.32
Un altre àmbit d’estudi que ha merescut l’atenció dels investigadors ha segut l’aparició i el desenvolupament de la impremta valenciana. Sobretot, després que s’efectuara un important homenatge commemoratiu dels seus cinc segles, amb treballs tan valuosos com els efectuats pel mateix Ricard Blasco.33 En 1990 i sota el patrocini de la Generalitat i Caixa València, es realitzà una exposició amb el seu corresponent catàleg,
27. A. VALLÉS (coord.) (1999), Historia de la radio valenciana, Montcada, Fundació Universitaria San Pablo - CEU. Un altre estudi complementari de la radio valenciana: R. DASI (1999), Medio siglo de Radio Nacional en Valencia, 1949-1999, València, Radio Nacional de España.
28. Destaquem, entre d’altres, els treballs de R. BLASCO (1991), «Ombres per aclarir els orígens de la premsa valenciana», a Dos-cents anys de premsa valenciana,València,Generalitat Valenciana; J. RODRIGO (1991), «El Diario de las Luces. El Diario de Valencia durante la ocupación francesa de Valencia. Enero 1812-Julio 1813», a Dos-cents anys de premsa valenciana, València, Generalitat Valenciana.
29. E. SALVADOR (1974), «El nacimiento del Diario de Valencia, 1790. Sus principios fundacionales como reflejo de la mentalidad de una época», Estudis (València), núm. 2 (1974); E. SALVADOR (1975), «Las relaciones hispano-francesas durante el trieno 1790-93. Su visión a través del Diario de Valencia», a Homenaje al doctor D. Juan Reglá Campistol, vol. II, València, Universitat de València, Facultat de Filosofia i Lletres.
30. La seua tesi doctoral, realitzada en 1971, no es va publicar fins vint anys després, E. SEBASTIÀ DOMINGO (2001), La revolución burguesa, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València, 2 v., col·l. «Biblioteca Historia Social».
31. R. BLASCO (1983), La premsa del País Valencià, 1790-1983, València, Institució Alfons el Magnànim.
32. J. M. BILBAO (1994), El Diario de Valencia, luces y sombras, Montcada, Fundació Universitària San Pablo - CEU.
33. R. BLASCO (1974), «Síntesi històrica de la impremta valenciana», a Homenatge a la impremta valenciana, 1474-1974, València, Gorg. Una nova readaptació del treball a: La impremta valenciana (1990), València, Generalitat Valenciana. Des de una perspectiva major, C. ROMERO (1982), «Amanecer de la imprenta en el Reino de Aragón», a Historia de la imprenta hispana, Madrid, Editora Nacional. I per a Alacant, M. RICO GARCÍA (1961), Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XX, Alacant; I. ALBERT BERENGUER (1971), La imprenta en la provincia de Alicante (1602-1925), Alacant, Diputació Provincial.
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz 102
davall el títol de «La impremta popular valenciana. Auques, col·loquis i al·leluies». Pel que fa a Alacant, destaca el treball de Martínez Morella sobre la impremta alacantina en l’etapa 1808-1814.34
Però de la impremta, i ja en el segle XVIII, el més important han segut alguns estudis que s’han efectuat sobre la comunicació popular. En aquest terreny podem citar els treballs dels professors Martínez Gallego i Rius Sanchis en 1992.35 El mateix Martínez Gallego, però ara amb el professor Emili Casanova, va continuar aprofundint en aquesta mateixa línia amb l’estudi monogràfic dels col·loquis36 i, posteriorment, amb l’anàlisi de la cultura popular a partir de l’obra de Josep Bernat i Baldoví.37
El segle XIX, el segle de la revolució, concentra la major part dels treballs efectuats fins a la data, i destaquen períodes com el decisiu 18341843, o el del Sexenni democràtic. També la Restauració, considerada com una etapa en què es consolida un mercat periodístic molt concorregut, ha suscitat importants estudis.
El punt de partida serà la simbiosi que s’opera entre premsa i burgesia, tant en el procés de creixement econòmic d’aquesta classe social, com en la posterior presa del poder polític i social. La relació, autèntica premissa metodològica, queda manifesta en diversos treballs des dels estudis de periodisme, així com en destacats historiadors com Enric Sebastià, Joaquín Azagra, José Antonio Piqueras etc.38 De la mateixa manera, la vinculació entre intel·lectuals orgànics de la burgesia i el procés polític que es desenvolupa a partir de 1808, ha produït una àmplia literatura. Tenim les biografies d’Aparisi i Guijarro, Boix, Bonilla, Ayguals, Bernat i Baldoví, Llorente, Camp, Mayans, Mencheta, Luis Lucia, Martí Domínguez...39
34. V. MARTÍNEZ (1962), La imprenta en Alicante durante la Guerra de la Independencia (1808-1814), Alacant.
35. F. A. MARTÍNEZ GALLEGO i I. RIUS, (1992), «Comunicació popular i literatura popularitzada: El plec de cordell a la València del segle XIX», Comunicación y Estudios Universitarios (Montcada), núm. 2.
36. E. CASANOVA i F. A. MARTÍNEZ (1995), «Col·loquis i cultura popular: el cas del col·loqui de Nelo el Tripero», Comunicación y Estudios Universitarios (Montcada), núm. 5.
37. E. BORDERÍA, F. A. MARTÍNEZ i I. RIUS (2004), Política, cultura y sátira en la España isabelina: José Bernat y Baldoví, València, Institució Alfons el Magnànim.
38. J. A. PIQUERAS (1992), «Prensa y burguesía en la Valencia del siglo XIX», a A. LAGUNA i A. LÓPEZ (coord.), Dos-cents anys de prema valenciana, València, Generalitat Valenciana.
39. R. ANDREU (1935), El árbol y sus frutos: Teodoro Llorente Olivares, su esencia y su espíritu. València; R. OLIVAR (1962), Aparisi y Guijarro, Madrid, Instituto de Estudios Políticos; E. ORTEGA (1987), Vicente Boix, València, IVEI i Alfons el Magnànim; E. ORTEGADELA TORRE, (1991), «Los periodistas y la sociedad. Una imagen de Valencia al final del Antiguo Régimen», a Dos-cents anys de premsa valenciana, València, Generalitat Valenciana; A. LAGUNA i E. ORTEGA (1989), Un periodista romántico en la revolución burguesa: José María Bonilla,València, Asociación de la Prensa de Valencia; E. BORDERÍA, F. A. MARTÍNEZ i I. RIUS (1999), Josep Bernat i Baldoví, 1809-1864: Entre la cultura popular i la cutura burgesa, Sueca; F. A. MARTÍNEZ GALLEGO (1994), Prensa y partido en el progresismo valenciano: José Peris y Valero, València, Ateneu
Història de la comunicació i del periodisme
103
Una altra línia important seguida per la investigació del periodisme valencià del XIX, ha segut la reconstrucció de la vida d’aquells diaris que van tindre un especial protagonisme. Des del pioner del republicanisme espanyol, el diari Satanás, passant per diaris de llarg recorregut com El Mercantil Valenciano o Las Provincias, fins als diaris més combatius com El Pueblo de Blasco Ibáñez.40
Advertíem que el Sexenni revolucionari també ha segut una altra etapa que ha estimulat les investigacions. Mira Abad ha analitzat el paper de la premsa alacantina en el intens debat que es lliura sobre la qüestió religiosa.41 També Pau Viciano ha estudiat el paper que ha tingut la premsa castellonenca entre l’època isabelina i el Sexenni democràtic.42
De l’etapa de la Restauració han interessat diversos punts de vista. Des del paper de la premsa en la configuració de noves opcions polítiques,43 passant per l’organització professional dels periodistes,44 fins al desenvolupament del periodisme més combatiu.45
El segle XX s’ha mostrat prolífic en estudis gràcies, entre altres raons, a la facilitat de les fonts. Vestigis, testimonis directes i fons encara per classificar en l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares o en la mateixa Associació de la Premsa de València, han segut les bases per a dur a terme diversos treballs d’investigació sobre la història del periodisme valencià en aquest segle. A més, ací es produeix una feliç convergència entre les investigacions de bona part dels historiadors valencians,
de Periodistes; V. R. Alós (1999), Vicente Blasco Ibáñez: Biografía política, València, Institució Alfons el Magnànim; A. LAGUNA (1998), Blasco Ibáñez: y el periodismo se hizo combativo, València, Diputació de València; F. PERIS MENCHETA (1993), De Madrid a Panamá, València. (Pròleg de J. Navarro Reverter. Edició i estudi introductori de J. A. Piqueras Arenas). J. S. PÉREZ GARZÓN (1976), Luis Morote, la problemática de un republicano, 1862-1913, Madrid; V. COMES (2002), En el filo de la navaja: Biografía política de Luis Lucia Lucia (1888-1943), Madrid, Biblioteca Nueva; N. PELLISSER ROSSELL (2004), Martí Domínguez i Barberá: la passió per la paraula, Algemesí, Ajuntament d’Algemesí; B. SANSANO (1996), Quan callen les pedres (Martí Domínguez Barberà, 1908-1984), València, Saò.
40. A. LAGUNA (1996), «La génesis de la conciencia republicana en la Valencia del ochocientos: Satanás», a Republicanos y repúblicas en España, Madrid, Siglo XXI; J. ALTABELLA (1970), Las Provincias, eje histórico del periodismo valenciano, 1866-1969, Madrid, Editora Nacional; A. LAGUNA i F. MARTÍNEZ (coord.) (1992), Historia de Levante, El Mercantil Valenciano (1834-1992), València, Prensa Valenciana; A. LAGUNA (1999), El Pueblo: Historia de un diario republicano, 1894-1939, València, Institució Alfons el Magnànim.
41. A. MIRA (1999), Actitudes religiosas y modernización social: La prensa alicantina del Sexenio democrático (1868-1873), Alacant, Universitat d’Alacant.
42. P. VICIANO, (1987), «Aproximació a la premsa castellonenca de l’època isabelina i el Sexeni democràtic (1834-1874)», I Congrés d’Estudis d’Història de la Plana, Castelló.
43. Un recompte bastant aproximat de les publicacions periòdiques que té València en la darrera dècada del segle XIX a J. M. BERNARDO ARES (1981), Ideologías y opciones políticas a finales del siglo XIX a través de la prensa, Diputación Provincial de Córdoba.
44. I. RIUS (2000), El periodista, entre la asociación y la represión: 1899-1940. Para una historia de la Asociación la Prensa Valenciana. Montcada, Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
45. V. R. ALÓS FERRANDO (1997), Félix Azzati, Diputació de València; A. LAGUNA (1998), Blasco Ibáñez: y el periodismo se hizo combativo, València, Diputació de València.
Antonio Laguna
i Enrique Bordería Ortiz 104
Platero
que converteixen la premsa en la seua principal font de treball, i els historiadors de la premsa i la comunicació. Fruit d’aquesta simbiosi serà un important volum de llibres d’història valenciana que són, indirectament, importants treballs sobre la premsa del moment. Les obres de Cucó, Reig, Baldó, Valls, Sevillano Calero i un llarg etcètera, centrades en la reconstrucció política de diferents etapes del segle, són ferramentes fonamentals per a conèixer el paper de la premsa.46
També abunden les anàlisis monogràfiques de diversos aspectes de la comunicació en aquest període de temps. Sobre la República s’han publicat des de treballs sobre la premsa, la ràdio, la propaganda, la cultura, els periodistes, els dibuixants fins a les publicacions satíriques. Enrique Bordería ha estudiat els aparells de propaganda i censura;47 la professora Inma Rius ha centrat bona part de les seues investigacions a desvelar el funcionament de la professió periodística i les seues formes d’organització i defensa;48 R. Blasco i M. Aznar s’han aproximat a la vida cultural;49 María de los Ángeles Valls ha estudiat els caricaturistes valencians.50 Mereix una menció especial el treball del professor Joaquín Tomás Villarroya, un catàleg bàsic per a reconstruir tots els diaris durant la contesa.51
Sobre la dictadura es concentren alguns dels millors treballs de la història de la comunicació valenciana. D’una banda, el professor de la Universitat de València, Enrique Bordería ha estudiat l’evolució de la premsa privada i la del Movimiento fins a la seua desaparició ja en els huitanta i els mecanismes del control informatiu del franquisme.52 A continuació el professor Sevillano Calero, de la Universitat d’Alacant,
46. A. CUCO (1977), El valencianismo político, 1874-1939, Barcelona, Ariel; A. GIRONA (1986), Guerra i revolució al País Valencia, 1936-1939, València, Tres i Quatre; R. REIG (1986), Blasquistas y clericales: La lucha por la ciudad en la Valencia de 1900, València, Institució Alfons el Magnànim; R. VALLS (1992), La Derecha Regional Valenciana, 1930-1936, València, IVEI; J. PANIAGUA i J. A. PIQUERAS (1986), Trabajadores sin revolución: La clase obrera valenciana, 1868-1939, València, Institució Alfons el Magnànim.
47. E. BORDERÍA (1993), «Publicidad en Valencia durante la Guerra Civil», a II Congreso de Jóvenes Historiadores y Geógrafos, València, CSIC; E. BORDERÍA (1997), «Comunicación y guerra: los corresponsales en la Guerra Civil española», a M. NÚÑEZ, A. MARTÍNEZDELAS HERAS i R. CAL, José Altabella: Libro homenaje, Madrid, Universidad Complutense de Madrid; E. BORDERÍA (1998), «La organización propagandística del Gobierno central republicano durante la Guerra Civil española», Comunicación y Estudios Universitarios (Montcada).
48. I. RIUS SANCHIS (1997), «Periodistas en tránsito: de la bohemia a la profesionalización», a M. NÚÑEZ, A. MARTÍNEZDELAS HERAS i R. CAL, José Altabella: Libro homenaje, Madrid, Universidad Complutense de Madrid.
49. M. AZNAR i R. BLASCO (1985), La política cultural al País Valenciá, 1927-1939, València, IVEI.
50. M. A. VALLS (1999), La caricatura valenciana en la II República, 1931-1939, València, Ajuntament de València.
51. J. TOMAS (1972), «La prensa de Valencia durante la Guerra Civil, 1936-1939», Saitabi (València), núm. XXII.
52. E. BORDERÍA (2000), La prensa durante el franquismo: represión, censura y negocio, 1939-1975, Montcada, Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
Història de la comunicació i del periodisme
105
que ha treballat l’evolució dels mitjans de propaganda del primer franquisme.53 Inma Rius ens ha detallat el procés de repressió i depuració dels periodistes a partir de 1939.54 De la mateixa manera, A. Beltrán i A. Jiménez estudien el protagonisme dels periodistes en el final del franquisme i durant la transició democràtica.55 També en el mateix període, el professor R. Xambó reconstrueix l’estructura dels mitjans i l’evolució que experimenten a partir d’un gènere poc desenvolupat en la història del periodisme valencià com és l’entrevista directa als periodistes.56
La transició democràtica i la configuració de l’actual mercat de la comunicació han generat alguns treballs importants. De nou el professor Xambó, des d’una perspectiva de la comunicació política, identifica l’estructura comunicativa del País Valencià en la dècada dels huitanta.57
I finalment davall la coordinació del professor A. Laguna, un grup de professors reconstrueix, de la mateixa manera, el funcionament del mercat de la comunicació valencià en la dècada dels noranta,58 ja en territoris fronterers entre la història de la comunicació i el més estricte present de la realitat periodística valenciana.
Bibliografia
ALBALÁ, A. (1970). Introducción al periodismo. Madrid: Guadarrama, p. 145.
ALBERT BERENGUER, I. (1958). Bibliografía de la prensa periódica de Alicante y su provincia. Alacant: Comissió Provincial de Monuments.
— (1971). La imprenta en la provincia de Alicante (1602-1925). Alacant: Diputació Provincial.
ALÓS FERRANDO, V. R. (1997). Félix Azzati. València: Diputació de València.
— (1999). Vicente Blasco Ibáñez: Biografía política. València: Institució Alfons el Magnànim.
53. F. SEVILLANO (1998), Propaganda y medios de comunicación en el franquismo, 19361951, Alacant, Universitat d’Alacant.
54. I. RIUS (2000), El periodista, entre la asociación y la represión: 1899-1940. Para una historia de la Asociación de la Prensa Valenciana, Montcada, Fundación Universitaria San PabloCEU.
55. A. BELTRÁN i A. JIMÉNEZ (1993), Periodistes per la democràcia: Unió de Periodistes del País Valencià, 1979-1992, València, Generalitat Valenciana.
56. R. XAMBÓ (1995), Dies de premsa, València, L’Eixam.
57. R. XAMBÓ (2001), Comunicació, política i societat: El cas valencià, València, Tres i Quatre.
58. A. LAGUNA (coord.) (2000), La comunicación en los 90: El mercado valenciano, València, Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
Antonio
Enrique Bordería Ortiz 106
Laguna Platero i
ALTABELLA, J. (1970). Las Provincias, eje histórico del periodismo valenciano, 1866-1969. Madrid: Editora Nacional.
— (1991). «Fuentes documentales para la historia del periodismo valenciano». A: Dos-cents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana.
ÁLVAREZ, J. T. (1985). Del viejo orden informativo. Madrid: Universidad Complutense.
ANDREU, R. (1935). El árbol y sus frutos: Teodoro Llorente Olivares, su esencia y su espíritu. València: Tip. Moderna.
ARACIL, R.; BERNABÉ, J. M.; GARCÍA, M. (1977): «Contribució a un catàleg de premsa periòdica alcoiana (segles XIX-XX)». A: I Congrés d’Història del Pais Valencià. Vol. 1. València, p. 63-80.
AUBERT, P. (1986). «El acontecimiento». A: La prensa de los siglos XIX y XX: Metodología, ideología e información. Aspectos económicos y tecnológicos. Bilbao: Universidad del País Vasco. Servicio Editorial, p. 48-49.
AUBERT, P.; BOTREL, J. F.; DESVOIS, J. M. (1981). «Prensa e historia: para una historia de la prensa». A: Estudios sobre historia de España: Homenaje a Manuel Tuñón de Lara. Madrid: Universidad Internacional Menéndez Pelayo, p. 501-520.
AZNAR, M.; BLASCO, R. (1985). La política cultural al País Valenciá, 19271939. València: IVEI.
BEGUER ESTEVE, V. (1985). La prensa torrentina hasta 1939. Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i Comarca.
BELTRÁN, A.; JIMÉNEZ, A. (1993). Periodistes per la democràcia: Unió de Periodistes del País Valencià, 1979-1992. València: Generalitat Valenciana.
BENEITO, A.; BLAY, F. [coord.] (2004). La premsa en les comarques de l’Alcoià - Comtat (1837-1939). Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
BERNARDO ARES, J. M. (1981). Ideologías y opciones políticas a finales del siglo XIX a través de la prensa. Còrdova: Diputación Provincial de Córdoba.
BILBAO, J. M. (1994). El Diario de Valencia, luces y sombras. Montcada: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
BLASCO, R. (1974). «Síntesi històrica de la impremta valenciana». A: Homenatge a la impremta valenciana, 1474-1974. València: Gorg.
— (1983). La premsa del País Valencià, 1790-1983. València: Institució Alfons el Magnànim.
Història de la comunicació i del periodisme
107
BLASCO, R. (1990). La impremta valenciana. València: Generalitat Valenciana. [Nova readaptació del treball]
— (1991). «Ombres per aclarir els orígens de la premsa valenciana». A: Dos-cents anys de premsa valenciana. València:Generalitat Valenciana.
BORDERÍA, E. (1993). «Publicidad en Valencia durante la Guerra Civil». A: II Congreso de Jóvenes Historiadores y Geógrafos. València: CSIC.
— (1997). «Comunicación y guerra: Los corresponsales en la Guerra Civil española». A: NÚÑEZ, M.; MARTÍNEZDELAS HERAS, A.; CAL, R. José Altabella: Libro homenaje. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.
— (1998). «La organización propagandística del Gobierno central republicano durante la Guerra Civil española». Comunicación y Estudios Universitarios [Montcada], núm. 8
— (2000). La prensa durante el franquismo: represión, censura y negocio, 1939-1975. Montcada: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
BORDERÍA, E.; LAGUNA, A.; MARTÍNEZ, F. A. (1995). «Historia y comunicación. Los determinantes sociales». A: Metodologías para la historia de la comunicación social: I Encuentro de la Asociación de Historiadores de la Comunicación. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
— (1996). Historia social de la comunicación: Voces, registros y conciencias. Madrid: Síntesis.
BORDERÍA, E.; MARTÍNEZ, F. A.; RIUS, I. (1999). Josep Bernat i Baldoví, 1809-1864: Entre la cultura popular i la cutura burgesa. Sueca: Ajuntament de Sueca.
— (2004). Política, cultura y sátira en la España isabelina: José Bernat y Baldoví. València: Institució Alfons el Magnànim.
CARRASQUER, A.; CORTÈS, J.; SALES FERRI, Andreu de; FURIÓ, A. (1984). «Catàleg de la premsa periòdica a Sueca, 1868-1984». Quaderns de Sueca, núm. 5 (juny).
CARRERAS, J. J. (2000). «La historia hoy: acosada y seducida». A: Razón de historia: Estudios de historiografía. Madrid: Marcial Pons: Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 229-231.
CASANOVA, E.; MARTÍNEZ, F. A. (1995). «Col·loquis i cultura popular: El cas del col·loqui de Nelo el Tripero». Comunicación y Estudios Universitarios [Montcada],núm. 5.
CERVERA BAÑULS, D. (1976). La prensa valenciana en su aportación a la Renaixença. València: Ajuntament de València.
Antonio
Enrique Bordería Ortiz 108
Laguna Platero i
COMES, V. (2002). En el filo de la navaja: Biografía política de Luis Lucia Lucia (1888-1943). Madrid: Biblioteca Nueva.
CORONA, M. C. (1982). «Estudio de la prensa política en Castellón durante el siglo XIX». Estudios Castellonenses, núm. 1.
CUCÓ, A. (1977). El valencianismo político, 1874-1939. Barcelona: Ariel.
DASI, R. (1999). Medio siglo de Radio Nacional en Valencia, 1949-1999 València: Radio Nacional de España.
ESPINÓS, A.; BALLESTER, T.; MORENO, F. (1993). La premsa a la Marina Alta, 1840-1990. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert; Xàbia: Ajuntament de Dénia: Ajuntament de Xàbia: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.
ESPINÓS, A.; POLO, F. (1984). Premsa periòdica a la Marina Alta, 18611935. Xàbia: Ajuntament de Xàbia.
ESPINOSA GÓMEZ, F. (1964). «Sesenta y siete periódicos fueron publicados en Elche durante un siglo (1836-1936)». Gaceta Ilicitana (20 juny).
FERNÁNDEZ SEBASTIÁN, J. (2003). «Repensar los conceptos políticos y su historia». El País (17 agost).
FORCADELL, C. (2001). «La historia social en España. Edad contemporánea». A: CASTILLO, S.; FERNÁNDEZ, R. [coord.]. Historia social y ciencias sociales. Lleida: Milenio.
GARCÍA FRASQUET, G. (1988). Catàleg de la premsa comarcal la Safor, 1880-1982. Oliva: CEIC Alfons el Vell.
GIFREU, J. [dir.] (1991). Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Centre d’Investigació de la Comunicació
GIRONA, A. (1986). Guerra i revolució al País Valencia, 1936-1939. València: Tres i Quatre.
GÓMEZ APARICIO, P. (1967). Historia del periodismo español. Madrid: Editora Nacional.
GÓMEZ IMAZ, J. (1910). Los periódicos durante la Guerra de la Independencia: (1808-1814).
GÓMEZ MOMPART, J. L. (1992). Gènesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923). Barcelona: Pòrtic.
GÓMEZ MOMPART, J. L.; MARÍN OTTO, E. (1986). «Elements per a una caracterització de l’inici de la premsa diaria de masses». A: La prensa de los siglos XIX y XX: Metodología, ideología e información. Aspectos económicos y tecnológicos. Bilbao: Universidad del País Vasco. Servicio Editorial.
Història de la comunicació i del periodisme
109
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz
LAGUNA PLATERO, A. (1988a). «El cuarto poder en la Valencia burguesa». Batlia [València], núm. 8.
— (1988b). Catàleg de la premsa valenciana. València:Asociación de la Prensa de Valencia.
— (1990a). «El periodismo en el siglo XVIII, ¿qué periodismo?». Estudios de Historia Social [Madrid], núm. 52-53.
— (1990b). «La producción de la comunicación social». A: La imprenta popular valenciana. València: Generalitat Valenciana.
— (1996). «La génesis de la conciencia republicana en la Valencia del ochocientos: Satanás». A: Republicanos y repúblicas en España. Madrid: Siglo XXI.
— (1998). Blasco Ibáñez: y el periodismo se hizo combativo. València: Diputació de València.
— (1999). El Pueblo: Historia de un diario republicano, 1894-1939. València: Institució Alfons el Magnànim.
— (2000). «Prensa y revolución burguesa». A: Revoluciones y revolucionarios en el mundo hispánico. Castelló: Universitat Jaume I.
— (2001a). «La premsa liberal valenciana (1808-1840)». A: El primer liberalisme: l’aportació valenciana. València: Generalitat Valenciana: Biblioteca Valenciana.
— (2001b). Història de la Comunicació: València, 1790-1898. Universitat de Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. (Aldea Global; 10)
— (2002). «El espejo de la revolución burguesa: la prensa». A: De la cuestión señorial a la cuestión social: Homenaje a Enric Sebastiá. València: Universitat de València.
LAGUNA PLATERO, A. [coord.] (2000). La comunicación en los 90: El mercado valenciano. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
LAGUNA, A.; LÓPEZ, A. [ed.] (1992). Dos-cents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana. [Actes del Congrés celebrat a València, al desembre de 1990, davall el títol de «València, dos-cents anys en primera plana»]
LAGUNA A.; MARTÍNEZ, F. [coord.] (1992): Historia de Levante, El Mercantil Valenciano (1834-1992). València: Asociación de la Prensa de Valencia.
LAGUNA, A.; MARTÍNEZ, F. A.; RIUS, I. (1993). «Razones de un nacimiento: el Diario de Barcelona». Treballs de Comunicació [Barcelona], núm. 4.
110
LAGUNA, A.; ORTEGA, E. (1989). Un periodista romántico en la revolución burguesa: José María Bonilla. València: Asociación de la Prensa de Valencia.
LAGUNA, A.; RIUS, I. (1991). «El Diario de Valencia. Las crónicas del mundo pequeño». Comunicación y Estudios Universitarios [Montcada].
LAIRON PLA, A.; VERCHER LLETÍ, S. (2004). Catàleg de les publicacions periòdiques d’Alzira (1856-1976). Alzira: Ajuntament d’Alzira.
MARTÍN SERRANO, M. (1986). La producción social de la comunicación Madrid: Alianza.
MARTÍN-BARBERO, J. (1995-1996). «De la ciudad mediada a la ciudad virtual. Transformaciones radicales en marcha». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad, núm. 44.
MARTÍNEZ ALBIACH, A. (1989). Cullera, 53 años de periodismo: 18831936. Cullera: A. Martínez Albiach.
MARTÍNEZ GALLEGO, F. A. (1994). Prensa y partido en el progresismo valenciano: José Peris y Valero. València: Ateneu de Periodistes.
MARTÍNEZ GALLEGO, F. A.; RIUS, I. (1992). «Comunicació popular i literatura popularitzada: El plec de cordell a la València del segle XIX». Comunicación y Estudios Universitarios [Montcada], núm. 2.
MARTÍNEZ MORELLA, V. (1962). La imprenta en Alicante durante la Guerra de la Independencia (1808-1814). Alacant [s. n.].
MARTÍNEZ, F.; RAMOS, A. (1997). La premsa local i comarcal de l’Horta Sud (1976-96). València: IDECO L’Horta Sud.
— (2003). Temps de foscor: La premsa de l’Horta Sud en el franquisme (1939-1975). Catarroja: Ajuntament de Catarroja.
MIRA ABAD, A. (1999). Actitudes religiosas y modernización social: La prensa alicantina del Sexenio democrático (1868-1873). Alacant: Universitat d’Alacant.
MONZÓ CUBILLOS, J. (2001). Catarroja: un segle de publicacions i mitjans de comunicació (1900-2000). Catarroja: Ajuntament de Catarroja.
MORAGAS, M. (1988). Espais de comunicació: experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
MORENO, A. (1986). «Realidad histórica y realidad informativa. La re-producción de la realidad social a través de la prensa». A: La prensa de los siglos XIX y XX: Metodología, ideología e información. Aspectos económicos y tecnológicos. Bilbao: Universidad del País Vasco. Servicio Editorial, p. 161.
Història de la comunicació i del periodisme
111
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz
MORENO SÁEZ, F. (1984). «La prensa alicantina durante la Guerra Civil». A: La Guerra Civil española, Alicante 1936-1939. Alacant: Ajuntament d’Alacant.
MORENO SÁEZ, F. [ed.] (1994a). La prensa en la ciudad de Alicante durante la Guerra Civil, 1936-1939. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
— (1994b). La prensa en la provincia de Alicante durante la Segunda República (1931-1936). Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
— (1995a). La prensa en la ciudad de Alicante durante la Restauración, 1875-1898. Alacant:Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
— (1995b). La prensa en la ciudad de Alicante durante la Dictadura de Primo de Rivera, 1923-1931. Alacant:Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
— (1995c): La prensa en la ciudad de Alicante desde sus orígenes hasta 1874. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
NAVARRO PASTOR, A. (1997). La prensa periódica en Elda, 1866-1992 Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
NOS RUIZ, J. (1982). «La prensa local en lo que va de siglo». Mediterráneo [Castelló de la Plana] (28 i 31 agost i 5, 9 i 14 setembre).
OLIVAR BERTRAND, R. (1962). Aparisi y Guijarro. Madrid: Instituto de Estudios Políticos.
ORS MONTENEGRO, M. (1984a). La prensa ilicitana 1836-1980. Alacant: Caixa d’Estalvis Provincial.
— (1984b). «Aproximación al estudio de la prensa ilicitana: 1836-1980». L’Arrel [Elx: Universidad Nacional de Educación a Distancia], núm. 3.
ORTEGA, E. (1987). Vicente Boix. València: IVEI. Alfons el Magnànim. — (1991). «Los periodistas y la sociedad. Una imagen de Valencia al final del Antiguo Régimen». A: Dos-cents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana.
PANIAGUA, J.; PIQUERAS, J. A. (1986). Trabajadores sin revolución: La clase obrera valenciana, 1868-1939. València: Institució Alfons el Magnànim.
PELLISSER, N. (2004). Martí Domínguez i Barberá: la passió per la paraula. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí.
PÉREZ GARZÓN, J. S. (1976). Luis Morote, la problemática de un republicano, 1862-1913. Madrid: Castalia.
112
PERIS MENCHETA, F. (1993). De Madrid a Panamá. València: Generalitat Valenciana. [Pròleg de J. Navarro Reverter. Edició i estudi introductori de J. A. Piqueras Arenas]
PIQUERAS, J. A. (1992). «Prensa y burguesía en la Valencia del siglo XIX». A: LAGUNA, A.; LÓPEZ, A. [coord.]. Dos-cents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana.
RAMOS ALFAJARÍN, J. (1989). La questió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938). Castelló: Diputació de Castelló.
REIG, R. (1986). Blasquistas y clericales: La lucha por la ciudad en la Valencia de 1900. València: Institució Alfons el Magnànim.
RICO GARCÍA, M. (1961). Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XX. Alacant.
RIUS SANCHIS, I. (1997). «Periodistas en tránsito: de la bohemia a la profesionalización». A: NÚÑEZ, M.; MARTÍNEZDELAS HERAS, A.; CAL, R. José Altabella: Libro homenaje. Madrid: Universidad Complutense.
— (2000). El periodista, entre la asociación y la represión: 1899-1940. Para una historia de la Asociación de la Prensa de Valencia. Montcada: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
RODRIGO, J. (1991). «El Diario de las Luces. El Diario de Valencia durante la ocupación francesa de Valencia. Enero 1812 - julio 1813». A: Doscents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana.
ROMERO, C. (1982). «Amanecer de la imprenta en el Reino de Aragón». A: Historia de la imprenta hispana. Madrid: Editora Nacional.
ROMEU, J. (1982a). La prensa en Vinaròs, 1864-1982. Vinaròs: Ajuntament de Vinaròs.
— (1982b). «La prensa del País Valenciano. El caso de Castelló, 19001931». Estudis d’Historia Contemporània del País Valencià [València], núm. 4.
— (1987). «La prensa de Castelló en el Archivo Histórico Nacional. Sección Guerra Civil de Salamanca». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. LXIII
SALVADOR, E. (1974). «El nacimiento del Diario de Valencia, 1790. Sus principios fundacionales como reflejo de la mentalidad de una época». Estudis [València], núm. 2.
— (1975). «Las relaciones hispano-francesas durante el trieno 17901793. Su visión a través del Diario de Valencia». A: Homenaje al doctor D. Juan Reglá Campistol. Vol. II. València: Universitat de València.
Història de la comunicació i del periodisme
113
Antonio Laguna Platero i Enrique Bordería Ortiz
SANSANO, B. (1996). Quan callen les pedres (Martí Domínguez Barberà, 1908-1984). València: Saó.
SANTACREU SOLER, J. M. (1986). Cent cinquanta anys de premsa a Alcoi Alcoi: CAEHA.
SANZ ROZALÉN, V. (1993). «En torno a los orígenes de la prensa en Castellón de la Plana: de El Eco de Castellón a El Eco del Mijares (18561858)». A: II Congreso de Jóvenes Historiadores. València: CSIC.
SEBASTIÀ DOMINGO, E. (2001). La revolución burguesa. València: Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València. 2 v. (Biblioteca Historia Social)
SEOANE, M. C.; SÁIZ, M. D. (1983). El periodismo en España: El siglo XIX Madrid: Alianza.
SEVILLANO CALERO, F. (1998). Propaganda y medios de comunicación en el franquismo, 1936-1951. Alacant: Universitat d’Alacant.
SORIANO, V. (2006). Historia de la prensa. València: V. Soriano.
TOBAJAS, M. (1984). El periodismo español (notas para su historia). Madrid: Forja.
TAUFIC, C. (1986). Periodismo y lucha de clases. Madrid: Akal.
TOMAS VILLARROYA, J. (1972). «La prensa de Valencia durante la Guerra Civil, 1936-1939». Saitabi [València], núm. XXII.
TORRENT, J.;TASIS, R.(1966). Historia de la prensa catalana. Barcelona: Bruguera.
TRESSERRAS, J. M.; MARÍN, E. (1987). El regne del subjecte: Per una teoria materialista de la comunicació social. Barcelona: El Llamp.
TUÑÓNDE LARA, M. (1986). «Presentación». A: La Prensa de los siglos XIX y XX: Metodología, ideología e información. Aspectos económicos y tecnológicos. Bilbao: Universidad del País Vasco. Servicio Editorial, p. 13.
VALLÉS COPEIRODEL VILLAR, A. [coord.] (1999). Historia de la radio valenciana. Montcada: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
VALLS, M. A. (1999). La caricatura valenciana en la II República, 19311939. València:Ajuntament de València.
VALLS, R. (1992). La Derecha Regional Valenciana, 1930-1936. València: IVEI.
VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. (1985). Historia y comunicación social. Madrid: Alianza.
114
VICIANO, P. (1986). «Catàleg bibliogràfic de les publicacions periòdiques aparegudes a Castelló de la Plana durant l’època isabelina i el sexenni democràtic (1834-1874)». Centre d’Estudis de la Plana [Castelló], núm. 8 (octubre-novembre).
— (1987). «Aproximació a la premsa castellonenca de l’època isabelina i el Sexenni democràtic (1834-1874)». A: I Congrés d’Estudis d’Història de la Plana. Castelló: Diputació de Castelló.
VICTORIA MORENO, D. (1982). «Un siglo de prensa contemporánea en Orihuela (1834-1931)». Anales de Historia Contemporánea [Universidad de Murcia], núm. 1.
VILAR, P. (1980). Iniciación al vocabulario del análisis histórico. Barcelona: Crítica.
XAMBÓ, R. (1995). Dies de premsa. València: L’Eixam.
— (2001). Comunicació, política i societat: El cas valencià. València: Tres i Quatre.
Història de la comunicació i del periodisme
115
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 117-136
DOI: 10.2436/20.3008.01.8
La recerca en comunicació en el País Valencià
Comunicació periodística
per Dolors Palau, professora de periodisme de la Universitat de València
i Nel·lo Pellisser, professor de comunicació audiovisual de la Universitat de València
Comunicació periodística
117
Resum
El balanç de la recerca en el camp de la comunicació periodística en el País Valencià en la darrera dècada es caracteritza pel seu caràcter irregular. Entre les investigacions predominen les de caràcter teòric, una gran part de les quals tenen a veure amb els processos de producció periodística. Però es troba a faltar una major aportació empírica. La major part d’aquestes aportacions s’ha canalitzat, bàsicament, a través d’articles en publicacions científiques. L’edició bibliogràfica, en canvi, és escassa i està associada a aquells apartats vinculats amb àrees de major tradició, com és el cas de la història i la literatura. En aquest balanç no s’ha de perdre de vista la manca de tradició investigadora en aquest camp com a conseqüència de la implantació recent dels estudis de comunicació en les universitats públiques. Això es pot constatar en l’absència d’equips de recerca consolidats que desenvolupen línies de recerca continuades, tot i l’existència d’algun cas puntual.
Journalistic Communication
Abstract
An overview of research on journalistic communication in the Valencia Country during the past ten years reveals a certain irregularity. Most predominant is theoretical research, especially on journalistic production process. However, there are few empirical contributions, most of which have been channeled through articles in scientific publications. The literature in our field, however, is scant on empirical research, which is associated with conventional themes, such as history and literature. The overview of journalistic communication also shows a lack of research tradition, owing to the relatively recent establishment of communication sciences in public universities. Such a gap is apparent in the absence (with some exceptions) of consolidated research teams working on lines of continued investigation.
Introducció
Abans d’endinsar-nos en l’objecte d’aquest article, que no és altre que el de fer balanç de la recerca duta a terme en l’àmbit de la comunicació periodística en el País Valencià en el període 1996-2006, volem fer una sèrie de consideracions prèvies. En primer lloc, hem de remarcar la procedència variada de les aportacions recollides. Això posa de manifest la diversitat, com no podia ser d’altra manera, dels documents inventariats, tant pel que fa als aspectes formals, com pel que té a veure amb la seua orientació, els continguts. Això també ens ha comportat algunes dificultats a l’hora de seleccionar els treballs que havien de ser referenciats en aquest punt del monogràfic, o en altres d’aquest mateix recull, ja que molts d’ells responen a motivacions multidisciplinàries, de manera que els límits que abasten són més aviat difusos.
Dolors Palau i Nel·lo Pellisser 118
A més a més, cal dir també que les aportacions inventariades se centren, majoritàriament, en contribucions bibliogràfiques i en articles de recerca publicats en revistes especialitzades, molts dels quals han estat prèviament comunicacions i ponències presentades en congressos i en jornades acadèmiques o professionals. Només puntualment hem incorporat alguns documents en format informàtic en tractar-se d’edicions facsímils de publicacions escrites que han esdevingut una eina de recerca força estimable, com també un dispositiu ben rendible en termes de divulgació del patrimoni periodístic i cultural.
Dit això, i abans d’entrar en la valoració de les aportacions produïdes, hem considerat pertinent organitzar l’inventari de textos a partir de l’esquema que reproduïm a continuació. Som conscients del caràcter fronterer d’alguns dels camps escollits, cosa que dificulta al mateix temps els límits de moltes de les recerques que s’han produït en el País
Valencià en l’espai de la comunicació durant la darrera dècada. Davant aquesta circumstància, ens ha semblat més interessant remarcar els punts de contacte abans que defugir-los, per emfasitzar, precisament, la multidisciplinarietat que caracteritza les ciències de la comunicació. Ara bé, per no resultar reiteratius, en aquells casos en què s’ha produït aquesta circumstància ens hem limitat a al·ludir-la de forma puntual i genèrica, sense particularitzar ni explicar les contribucions concretes.
1. Aportacions històriques generals
Sense entrar en moltes apreciacions, ja que aquest és un dels camps que tenen entitat pròpia en aquest monogràfic sobre la recerca en comunicació en el País Valencià, no podem iniciar el recorregut per les aportacions fetes en l’àmbit del periodisme escrit, sense referir-nos als treballs de caràcter històric general. Probablement perquè es tracta d’una manifestació de la nostra formació acadèmica.
Som conscients que el balanç estrictament històric ha estat abordat en un altre punt d’aquest monogràfic. Però, tot i això, no podem deixar de referir-nos als fruits d’aquesta línia de treball, ja que han estat, d’una banda, el marc de referència de moltes de les aportacions recollides en aquesta panoràmica sobre la recerca comunicativa periodística en la darrera dècada, com també, de l’altra, han suggerit noves vies que han resseguit altres investigadors de diversos àmbits de recerca.1
1. Només a tall d’exemple, citem els següents títols: E. BORDERÍA, A. LAGUNA i F. A. MARTÍNEZ GALLEGO (1996), Historia de la comunicación social: voces, registros y conciencias, Madrid, Síntesis; A. LAGUNA (1999), Historia de un diario republicano 1894-1939: El Pueblo, València, Alfons el Magnànim; A. LAGUNA, (2001), Història de la comunicació: València, 1790-1898, València, UVEG. Servei de Publicacions.
Comunicació periodística 119
1.1. El context històric
El context històric en què s’ha desenvolupat la premsa ha condicionat el seu desenrotllament, sobretot en els períodes en què el marc jurídic ha estat marcat per l’absència de llibertat d’expressió. En aquest sentit, trobem una sèrie de treballs relacionats amb els procediments de repressió que durant el franquisme es donaren en el món de la premsa i la cultura. Una bona mostra d’això són els treballs elaborats per Enrique Bordería (1999).
Des d’un vessant més sociocultural, en la mesura que el punt de partida ha estat el moviment valencianista en el context del franquisme i el paper desenvolupat per determinades publicacions, hi ha aportacions elaborades des de diferents àmbits del coneixement que ens ajuden a completar la panoràmica sobre el món de la premsa en el País Valencià. Una mostra representativa és el treball elaborat per Agustí Colomer (1996) sobre el valencianisme d’inspiració cristiana, el de Faust Ripoll (2002a) sobre el valencianisme de postguerra, el de Nel·lo Pellisser (2003) sobre la resistència valencianista en els anys cinquanta a partir d’un informe anònim elaborat per la censura, i la crònica d’Encarna Villafranca i Rafael Fresquet (2000) sobre la pervivència de la llengua en el període que va del 1939 al 1975.
2. Aproximacions biogràfiques
Precisament, i entre els fruits més rendibles de la recerca històrica general abans esmentada, el de les aproximacions biogràfiques, com a marc de referència per a l’estudi de la producció periodística, les modalitats discursives, etc., ha estat una de les línies de treball més rendibles pel que fa al coneixement dels principals protagonistes de la història del periodisme valencià. Però ha estat la recerca pròpiament biogràfica la que ha generat una quantitat major de treballs, entenent que aquestes aproximacions a la figura dels periodistes valencians més reeixits han comportat la recerca no només de les vicissituds personals sinó també una aproximació als aspectes productius, al context històric i socioeconòmic, o a les modalitats discursives amb què s’expressaren aquests autors en el periodisme. En aquest sentit cal ressenyar els treballs sobre Vicent Ventura elaborats per Francesc Pérez Moragón i Rafael Fresquet (1998), i el d’Antoni Ferrando i Antoni Furió (1998) sobre Francesc de Paula Burguera, o el de Santi Vallés (2000) sobre Josep Lluís Bausset. O, més recentment, les contribucions sobre l’escriptor i periodista Teodor Llorente de Rafael Roca (2004). Altres aportacions d’aquestes característiques són les de Dolors Palau (2004), en què recupera la figura, pràcticament desconeguda, d’Isidre Escandell, i el repàs que fa Nel·lo Pellisser (2004) a la trajectòria periodística de Martí Dominguez i Barberà
Dolors Palau i Nel·lo Pellisser 120
sense menystenir la resta d’àmbits discursius que va emprar per comunicar i comunicar-se, com ara l’activitat com a conferenciant i l’activitat literària. En aquest sentit, tot i tractar-se d’una aproximació bàsicament divulgadora per al gran públic, però que no per això deixa de tenir interès, volem citar el treball que sobre Vicent Blasco Ibáñez ha elaborat Joan Francesc Mira.2
No tan lligats als aspectes biogràfics sinó més adreçats a la recerca dels aspectes productius en la modalitat del periodisme són els textos escrits en ocasió de la publicació d’un treball sobre l’obra periodística del poeta Vicent Andrés Estellés, que va viure professionalment de l’exercici del periodisme a la redacció del diari Las Provincias. Aquest és el cas dels treballs elaborats per Emili Casanova (2003), Víctor Mansanet (2003) i Vicent Salvador (2003). Una orientació semblant tenen els treballs de Nel·lo Pellisser (1996, 1999, 2000a i 2000b), en la seua tasca de recerca al voltant de Martí Domínguez i Barberà i, en particular, sobre l’anàlisi del discurs periodístic. Entre d’altres, ha publicat en diversos articles les recerques sobre aspectes tan variats com les relacions que va establir el periodista amb alguns dels seus coetanis com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, la noció de periodisme a través dels seus articles i columnes i l’anàlisi d’alguna de les polèmiques periodístiques que va protagonitzar en la premsa.
En aquest epígraf no podem deixar d’esmentar aquells treballs que han anat apareixent al voltant de la figura de Joan Fuster en què d’una o altra manera s’al·ludeix a la seua activitat periodística, ja que no podem perdre de vista que com a columnista és autor d’una obra ben rellevant, no només per la quantitat d’articles i columnes que va signar sinó per les interrelacions que s’estableixen entre aquest àmbit discursiu i el conjunt de la seua producció escrita. En concret els treballs elaborats per Francesc Pérez Moragón (2002a i 2006).
2.1. Autobiografies
Tot i que els resultats són més aviat minsos, fet que no deixa de ser revelador de l’estat de les coses, hem de ressenyar en aquest punt una aportació ben interessant per l’allau d’informació que conté. Es tracta de les memòries del periodista Joan Josep Pérez Benlloch (2005). Cal dir, en primer lloc, que aquest llibre trenca una tendència que podem qualificar de negativa i, fins i tot, d’inquietant, com ha estat el fet que els periodistes valencians no s’han caracteritzat per haver deixat testimoni de la seua activitat. Probablement perquè, en general, ha estat un ofici poc considerat, per no dir gens. També, perquè el context històric
2. J. F. MIRA (2004), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez, Alzira, Bromera.
Comunicació periodística 121
més recent no ha facilitat aquest tipus de testimoni, o perquè les obligacions quotidianes tampoc no han posat fàcil la redacció d’aquesta classe de papers. Precisament, el mateix Joan Josep Pérez Benlloch s’ha queixat d’aquesta circumstància en el seu llibre (2005: 11), on confessa que aquest ha estat, d’alguna manera, un deure que ell mateix s’ha autoimposat ja que, amb anterioritat, havia reclamat als seus mestres, primer, i col·legues, després, Vicent Ventura i Martí Domínguez que deixaren testimoni escrit del seu pas pel periodisme, l’ofici al qual dedicaren la major part de la seua vida, però sense èxit.
Un altra aportació recent d’interès ha estat el llibre de memòries del financer Joaquim Maldonado Almenar, que, tot i no tractar-se d’un home de premsa estrictament, va impulsar i finançar algunes de les principals iniciatives per posar en marxa noves vies informatives en el País Valencià, a més d’altres contribucions de caràcter cívic, social i polític. Aquest testimoni elaborat pel seu nét (Maldonado Rubio, 2006), juntament amb el de Joan Josep Pérez Benlloch, contribueix a completar el trencaclosques que configura aquell projecte fet realitat, encara que fracassat finalment, que va significar la recuperació de la històrica capçalera del Diario de Valencia en la gloriosa dècada dels vuitanta.
Finalment, hem de ressenyar el treball col·lectiu impulsat per la Unió de Periodistes Valencians (UPV) (2006) al voltant del cop d’estat del 1981. Un total de trenta-set periodistes valencians que visqueren aquell episodi des del carrer i des de les redaccions han escrit els seus records i les seues reflexions amb motiu del vint-i-cinquè aniversari d’aquell trist episodi.
3. La producció periodística
L’agenda temàtica, els mecanismes d’obtenció i tractament de la informació científica, les estratègies de negociació o el disseny gràfic en esdeveniments informatius excepcionals han centrat l’atenció dels investigadors interessats en la producció periodística. La recerca, a càrrec de diversos autors, s’ha desenvolupat, bàsicament, en el terreny de la reflexió teòrica.
Les aportacions de Carolina Moreno s’inscriuen en el camp de la informació cientificotècnica, amb una atenció especial a la formació dels periodistes en aquesta especialitat, les fonts utilitzades en el seu treball o les implicacions econòmiques que l’envolten, així com en els efectes de la seua fragmentació i descontextualització. Moreno ha desenvolupat àmpliament aquestes qüestions tant en la seua contribució al manual Periodismo especializado (2004), com en diferents articles dedicats a revisar la investigació en el camp del periodisme científic (2003) o la seua importància en la formació democràtica dels ciutadans (1999).
Dolors Palau i Nel·lo Pellisser 122
Des d’un nivell més general, Josep Gavaldà i Nel·lo Pellisser (2001) han analitzat l’evolució dels processos de construcció de l’agenda temàtica, per posar de manifest el paper dominant de la televisió en la seua redefinició, tant en les operacions de tematització, argumentació i valoració com en les dinàmiques d’exclusió. Els autors incideixen en les pautes que imposen les rutines productives, cada vegada més abocades al presentisme i al microrelat.
Elvira García de Torres, per la seua banda, ha orientat el gruix de la seua investigació al voltant de les dinàmiques de negociació (1996 i 2001) que acompanyen la presa de decisions relatives a la noticiabilitat dels esdeveniments. Sosté que els aspectes vinculats amb la negociació, susceptibles de ser analitzats amb tècniques de caràcter qualitatiu, enriqueixen la recerca en comunicació de masses i adquireixen una particular importància en el cas del periodisme d’investigació. Finalment, Ángel Castaños (2004) aporta una mostra de recerca aplicada en l’àmbit del disseny,3 en revisar com una desena de diaris espanyols van donar compte, a través dels diferents elements gràfics de la portada, dels atemptats de l’11-M. L’autor fixa l’atenció en el creixement del cos dels titulars o la mida i distribució de les fotografies de la primera pàgina —mentre que l’estructura interna no es mostra tan alterada— i ofereix una classificació dels tipus de portades.
Tot i que s’aparta del vessant estricte d’investigació, cal destacar la publicació del llibre de text per a ESO Noticias: Redacción y diseño de prensa, que ofereix una introducció accessible al món dels mitjans, amb una panoràmica que abasta aspectes històrics i d’organització productiva, juntament amb altres referits als gèneres o l’expressió periodística (Ferrer, Lluch i Beltrán, 2000).
3.1. Escriptura periodística: llenguatges i estils
Les aportacions realitzades en aquest apartat abasten des d’aspectes més generals, referits a la correcció lingüística o els estils periodístics, fins a d’altres més concrets, com la presència d’estrangerismes en la premsa valenciana, bàsicament a través de la recerca empírica. En aquest punt cal destacar també el monogràfic La creació mediatitzada, de la revista Abalorio (2001), dedicat a l’escriptura periodística, amb una especial atenció a les relacions entre periodisme i literatura a través de l’articulisme.4
3. En el camp de la infografia també cal destacar la investigació que desenvolupen els professors de la Universitat de València Herminio J. Fernández i Vanesa Prieto.
4. Sobre aquest tema destaca l’article d’A. Cabanilles al voltant de les columnes de Félix de Azúa, o les reflexions d’A. Cervera, Ll. Roda, E. Sòria, J. Garí o E. Piera sobre l’articulisme en premsa. Vegeu Abalorio: Revista de Creació (Sagunt), núm 29-30, p. 115-162.
Comunicació periodística 123
En l’àmbit de l’anàlisi aplicada, Milagros Aleza ha coordinat un llibre conjunt (2006), amb la participació de diversos professors de la Facultat de Filologia de la Universitat de València, sobre l’ús de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació del País Valencià. Estructurada en cinc blocs, l’obra abasta, en primer lloc, qüestions gramaticals, ortogràfiques i tipogràfiques, amb l’atenció posada en la varietat lingüística, els usos i les desviacions, el tractament de gènere o l’accentuació i presentació de textos impresos. L’estudi del lèxic ocupa la part central, que aborda la relació entre elecció estilística i gènere, el procés de creació de neologismes o l’entrada de veus estrangeres.5 Finalment, els dos últims blocs estan dedicats als gèneres de la premsa espanyola i la comunicació en Internet i a les normes de redacció i estil. Així, s’hi inclou una anàlisi dels formats i estils de les revistes de color, una tipologia dels continguts digitals i les seues formes d’expressió característiques, un repàs de la bibliografia dedicada a la normativa professional i una reflexió sobre la funció del corrector d’estil.
Per la seua banda, Dolors Palau, a Els estils periodístics: Maneres diverses de veure i construir la realitat (2005a), planteja una proposta d’anàlisi pragmaestilística dels textos periodístics, destinada a prendre el pols als diferents estils que conviuen a les pàgines de la premsa escrita i que configuren maneres diverses de veure i construir la realitat. Lluny dels plantejaments normativistes que advoquen per un estil periodístic únic, garant d’una objectivitat impossible d’assolir, opta per un abordatge descriptiu que, aprofitant les eines de la pragmaestilística, ajude a superar els judicis impressionistes i els malentesos al voltant del que ha estat un dels mites de la disciplina: la creença que una determinada manera d’escriure assegurava l’objectivitat. El llibre, que s’inicia amb un repàs històric a la tradició dels estudis estilístics i als seus antecedents en el camp de la retòrica —arrel última de les preocupacions al voltant del que es diu i com es diu—, acompanya els diferents punts de la proposta d’anàlisi amb exemples trets de la premsa escrita.
3.2. Transformacions comunicatives i tendències de futur
Els canvis en l’entorn comunicatiu i els reptes del periodisme en els inicis del segle XXI han centrat part de la recerca de Josep Lluís Gómez Mompart, que en els darrers anys ha dedicat diversos articles a analitzar la convergència de tendències globals i locals en una informació que
5. Aleza ha tractat aquesta qüestió en l’article (2005) «Vacilaciones gráficas en el uso de los extranjerismos en la prensa de la Comunidad Valenciana», on incideix en la manca d’unes pautes homogènies en l’ús d’estrangerismes en la premsa escrita valenciana. L’autora destaca la preferència pels vocables foranis, en detriment de la corresponent traducció, una circumstància que dóna lloc a vacil·lacions i alternances entre variants, reflectides en una accentuació, grafia i presentació tipogràfica sense un criteri comú.
Dolors Palau
Nel·lo Pellisser 124
i
conjugue qualitat i complexitat. L’autor obrí aquesta línia de reflexió amb «Periodismo de calidad para una sociedad global» (2001) on, després d’assenyalar els factors que han propiciat la crisi del periodisme —d’una pràctica del periodisme de les darreres dècades que ha tocat sostre—, planteja les línies mestres que haurien de garantir l’excel·lència informativa en una societat que demana un periodisme de complexitat: el respecte a les qüestions ètiques i deontològiques, la pluralitat de fonts, la comprovació i documentació de les informacions, el tractament i desenvolupament adequat de les notícies i l’aposta per una informació d’interès públic, rellevant i independent.
A «La informació glocal: una alternativa pel benestar social comunicatiu» (2002), Gómez Mompart incideix en la necessitat d’uns mitjans «glocals», capaços de traduir la globalització a escala local, sense renunciar a allò que li és propi, uns models que prioritzen el servei públic i el caràcter cívic com a garantia de benestar comunicatiu, essencial en una societat de la comunicació i el coneixement. Aquests mitjans, sosté, han de replantejar-se de manera crítica i innovadora un periodisme cívic de qualitat com a primer pas per tenir un paper destacat en la comunicació del segle XXI. En una publicació posterior (2005), concreta els reptes que han d’assumir els mitjans glocals i els seus professionals per respondre de manera rigorosa i eficaç a la complexitat informativa.
4. Els gèneres periodístics
L’estudi dels gèneres ha protagonitzat dues de les aportacions a càrrec de Begoña Echevarría, que ha dedicat un parell de manuals a desenvolupar les característiques del reportatge i l’entrevista. Juntament amb aquests volums, destaca la recerca teòrica duta a terme per Daniel Jorques i Martí Domínguez Romero en articles que analitzen les fronteres de la classificació dels gèneres.
En el primer dels manuals, Echevarría parteix d’una breu aproximació teòrica al reportatge (1998) abans d’explicar les diferents etapes de la seua elaboració, des de la selecció temàtica fins a la correcció i publicació d’aquest. L’autora remarca la importància de les fonts i la seua classificació, protagonistes de la primera fase de treball, abans de centrar-se en la redacció, que ocupa el nucli central del manual. Echevarría hi combina l’explicació teòrica amb exemples de la premsa per recollir la diversitat de titulars, entradetes, estructures i tancaments possibles en un gènere alliberat de les constriccions expressives. Amb idèntica vocació didàctica, combinant un esquema que condueix de les definicions i classificacions teòriques a les eines pràctiques, explica, a Las W’s de la entrevista (2002), el procés d’elaboració i redacció que caracteritza el gènere.
Comunicació periodística 125
Des d’un àmbit més general, D. Jorques (2005) ha tractat la qüestió del gènere en el discurs informatiu a partir de la teoria de l’equilibri i de les hipòtesis que el situen com una categoria formal i institucional. L’autor classifica les diferents tipologies que s’han proposat des d’un punt de vista morfològic i semàntic. M. Domínguez Romero (2005), per la seua banda, analitza la crisi dels gèneres a la llum dels reptes que planteja el periodisme científic, de la complexitat d’una matèria que obliga a utilitzar tots els recursos expressius a l’abast, a superar sovint les infranquejables fronteres genèriques —amb una barreja de notícia, crònica i opinió especialitzada—, per tal d’abordar amb precisió qüestions cientificotècniques sense perdre l’atenció del lector.
5. Teoria del periodisme
Més esparses que en els epígrafs anteriors són les contribucions fetes sobre aspectes teòrics del periodisme. Totes les que hem recollit procedeixen de l’àmbit universitari, com és propi. De forma molt particular, del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València - Estudi General. En primer lloc, cal referir-se a un dels treballs de referència, l’obra d’Ángel López García (1996), en què aborda els elements fonamentals de l’estructura del llenguatge periodístic. Amb el propòsit de donar resposta a la demanda creixent a partir de la implantació de les titulacions de comunicació audiovisual i de periodisme a la Universitat de València, i impulsat pel mateix Ángel López juntament amb Manuel Pruñonosa (2001), es va editar el 2001 un manual universitari en què es fa un repàs a les nocions més conegudes de les ciències de la comunicació, alhora que aprofundeix en els nous conceptes comunicatius. Cal dir que es tracta d’una obra col·lectiva amb aportacions multidisciplinàries. En aquest sentit, i per ser fidels a l’objectiu d’aquest inventari, hem de referir-nos de forma particular a les col·laboracions de Carlos Hernández Sacristán (2001), Manuel Pruñonosa (2001), Marisa Pérez (2001), Julio Calvo (2001) i Daniel Jorques (2000). Precisament, aquest últim és autor d’un altre treball que s’emmarca en aquest epígraf dedicat a les aportacions teòriques (Jorques, 2000). Finalment, no podem deixar de banda els treballs realitzats en la línia de l’anàlisi discursiva portats a terme per Vicent Salvador Liern (2003).
6. Anàlisi del discurs periodístic
La recerca aplicada, bàsicament amb tècniques de caràcter qualitatiu, constitueix el gruix de les aportacions a l’anàlisi del discurs periodístic. L’atenció s’ha centrat en dues línies: en el tractament d’actors rellevants en l’àmbit polític i/o religiós, d’una banda, i en la cobertura mediàtica
Dolors Palau i Nel·lo Pellisser 126
d’esdeveniments futbolístics o de situacions conflictives —de caràcter bèl·lic o vinculades al terrorisme—, de l’altra.
La temàtica religiosa ocupa bona part de l’atenció en les investigacions relatives a l’anàlisi del discurs, una línia que ha desenvolupat María José Pou Amérigo, tant en la publicació conjunta El declive periodístico de Wojtyla: la salud del Papa en la prensa española (Alufre, Pou Amérigo, Echevarría, 1996), com en articles individuals. En aquest sentit, cal destacar l’interès al voltant de com va tractar la malaltia del papa Joan Pau II la premsa espanyola (2005), des de les primeres manifestacions d’aquesta fins als darrers dies del pontífex, que l’especialista en periodisme religiós aborda des del punt de vista de la credibilitat. L’estudi posa de manifest la incidència del rumor com a mecanisme noticiós i l’atribució basada en fonts poc clares o fonts periodístiques no identificades.
La mateixa òptica presideix l’aportació de Pou Amérigo sobre el discurs periodístic dels dies posteriors als atemptats de l’11-S (2002). L’autora detecta la importància de l’imaginari i les referències religioses per narrar el que va ocórrer i descriure com es va viure, així com l’apel·lació a relats mítics integrats en la consciència col·lectiva. En la línia d’anàlisi de situacions de conflicte, Palau ha abordat quins foren els marcs cognitius més habituals en les cròniques de la guerra contra l’Iraq (2005b). L’article destaca la importància de les metàfores del terreny de l’espectacle, de l’imaginari irracional o de la dimensió antropocèntrica a l’hora d’explicar la complexitat de l’entramat bèl·lic. Joan Peraire, per la seua banda, ha analitzat el paper central de la metàfora i la fraseologia en l’arquitectura del discurs del periodisme esportiu (2000). Les seues conclusions apunten que les projeccions vehiculades a través d’aquests procediments sociocognitius provoquen adhesions de tipus sentimental o emotiu i constitueixen un punt clau per a l’ancoratge ideològic, per a la inscripció del punt de vista de l’emissor en el discurs.
A l’anàlisi centrada en actors rellevants, com Joan Pau II, cal afegir la dedicada per Begoña Echevarría (1996) a revisar la presència i valoració, en la premsa espanyola, de l’expresident xilè Patricio Aylwin en els moments previs a la seua presa de possessió. L’autora desenvolupa en aquest article —part de la seua tesi doctoral— una sèrie de paràmetres per a l’anàlisi quantitativa d’un tema o un personatge, i para atenció a la forma d’aparició, el gènere, la posició del diari, la ubicació del text o la presència d’elements gràfics. Pel que fa a les reflexions al voltant de l’ús del llenguatge, Luis Veres (2004) aborda el tractament del fenomen terrorista en els mitjans, per ressaltar com l’estratègia retòrica d’ETA s’insereix en els mitjans a través d’un determinat lèxic. Per la seua banda, Mavi Dolç (1996) s’enfronta a les connotacions lingüístiques en el camp del periodisme, per subratllar que l’eufemisme i el políticament correcte no són l’alternativa al prejudici.
Comunicació periodística 127
Palau i Nel·lo Pellisser
Dolors
En el marc de la recerca aplicada, destaquen també dos estudis centrats en la relació entre periodisme i literatura. Nel·lo Pellisser (2001) revisa La gallina ciega, de Max Aub, i situa aquest dietari sobre l’Espanya de finals del seixanta en el terreny del periodisme literari, del reportatge de creació, que combina l’observació periodística amb l’ús de tots els recursos expressius a l’abast. Jesús Peris Llorca, per la seua banda, posa de manifest la continuïtat entre els textos periodístics i l’univers narratiu de García Márquez, entre el caràcter ficcional dels primers i el sentit real dels ficticis, una circumstància que, en la seua opinió, obliga a reconsiderar allò verdader en el llenguatge periodístic.
7. Reculls d’articles periodístics i facsímils
Tot i no tractar-se d’aportacions estrictament acadèmiques, ens ha semblat pertinent incloure en aquest inventari els reculls d’articles. En primer lloc, perquè molt d’ells van precedits de pròlegs o d’introduccions on es fan aproximacions bé a la trajectòria de l’autor, bé als gèneres discursius o bé a altres aspectes de la producció periodística, que poden resultar d’interès per als investigadors pels motius més diversos. Només a tall d’exemple, podem citar Viure per viure, el recull d’articles publicats per Joan Fuster (2005) a El País, de 1979 a 1986, l’antologia de textos periodístics de Carles Salvador (2000), elaborada per Vicent Simbor, i la del poeta i professor universitari ja desaparegut, César Simón (2003), o el recull d’articles que va publicar a El Mercantil Valenciano Miguel de Unamuno (2004) entre el 1917 i el 1923. En segon lloc, i en el cas dels autors vius, la pertinença rau, al nostre parer, en el fet que, en tractar-se d’un registre diferent del del paper premsa, els criteris de selecció i d’edició dels materials recollits responen a paràmetres diferents als quals obliga la urgència periodística, cosa que dóna al llibre un aire nou. Aquest és el cas de la col·lecció impulsada pels centres d’Alzira i de València de la Universitat Nacional d’Educació a Distància que duu per títol «Cronistas Valencianos»,6 on s’han publicat compilacions d’articles i columnes dels estils més diversos, però on també trobem reculls de modalitats discursives d’allò més variades, com ara entrevistes i cròniques. Un treball semblant és el recull d’articles publicats al diari Información d’Alacant per Enric Balaguer (2004).
6. Entre altres obres, trobem en aquesta col·lecció els següents títols: A. GÓMEZ (2005), Testimonis que han fet un país, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València; M. COSTA (2005), La otra mirada: entrevistas en clave personal, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València; M. CATALÁN (2005), El área ciega: artículos de prensa (1993-2000), València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València; C. PAJUELO (2005), La chispa, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València; I. GUARDIA (2005), Escritos del silencio, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València; C. GAVELA, (2006), Un hombre y un gato de Valencia, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València; C. AMORAGA (2006), Palabras más, palabras menos, València, Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED Alzira-València.
128
Finalment, hem d’esmentar en aquest punt l’aparició en aquesta darrera dècada, gràcies al desenvolupament informàtic i els sistemes de reproducció, d’una sèrie de col·leccions de publicacions periòdiques històriques que faciliten en gran mesura la tasca investigadora d’aquells que s’acosten a aquestes capçaleres. Entre d’altres podem citar l’edició facsímil, en aquest cas en paper, realitzada per la Universitat de València de la revista Sicània (Pérez Moragón, 2002b). Però, sobretot, ha estat l’editorial Faximil Ediciones Digitales la que ha portat a terme en els darrers anys, en col·laboració amb institucions com la Universitat de València i la Biblioteca Valenciana, un treball força interessant en aquest terreny. Entre el seu catàleg de col·leccions, han posat a l’abast del públic les col·leccions en format digital de revistes com Cuadernos de Ruedo Ibérico, L’Espill, La República de les Lletres, Hora de España, Estudios, Métodos de Información, Valencia Semanal i Gorg.
8. Deontologia i ètica periodística
La reflexió teòrica al voltant dels aspectes deontològics en l’exercici del periodisme ha centrat l’interès, gairebé exclusiu en el marc de la recerca en el País Valencià,7 d’Hugo Aznar, autor d’una extensa bibliografia que incideix en els tres eixos fonamentals de la comunicació social: els mitjans com a empreses amb una responsabilitat social, l’autoregulació professional i els mecanismes de participació de l’audiència. En la mateixa línia d’investigació, Aznar també ha parat atenció a qüestions com el tractament de la informació confidencial (2002) o la comunicació institucional (2004).
Al llibre Comunicación responsable: Deontología y autorregulación de los medios (1996) —que recull aportacions anteriors disperses en forma d’articles—, H. Aznar desglossa els elements que contribueixen a garantir una comunicació ètica, partint dels codis deontològics8 (1999a), que considera una eina bàsica, però no única, per resoldre els problemes de l’entorn comunicatiu. Per l’autor, l’autoregulació ha de tractar de com-
7. Cal assenyalar, però, la publicació per part d’entitats com la Unió de Periodistes Valencians o de Radiotelevisió Valenciana de documents que aborden aquestes qüestions. La Unió de Periodistes Valencians ha editat els documents Drets i límits del periodisme gràfic (2001), Notícies amb llaç blanc (2002) i Mans menudes (2004), destinats a oferir consells sobre el tractament de les imatges, les informacions sobre la violació dels drets humans o sobre la infància. Per la seua banda, el Gabinet de Relacions Externes de Radiotelevisió Valenciana va publicar el 1997 l’anomenat Estatut professional de la redacció de RTVV, on es recullen els principis que han de guiar la tasca informativa de la redacció.
8. L’autor recull pràcticament tots els documents d’autoregulació espanyols i els de caràcter internacional de major rellevància. També ha abordat les funcions, utilitats i crítiques als codis a «El debate en torno a la utilidad de los códigos deontológicos del periodismo» (1997a).
Comunicació periodística 129
pensar algunes insuficiències i defectes de l’Estat i el mercat, però no pot plantejar-se substituir els anteriors9 (2000). Així mateix, posa de manifest els dilemes ètics derivats de l’estructura empresarial dels mitjans i defensa la importància d’explicitar uns principis editorials, que considera una mena de contracte informal amb els lectors, un compromís públic amb la identitat comunicativa d’una determinada oferta mediàtica (1996). Però si hi ha un element clau en tot aquest procés són els professionals. Aznar advoca per la titulació i organització dels periodistes (1997b) —no amb interessos corporativistes sinó per promoure una comunicació més lliure, democràtica i participativa—, alhora que reclama autonomia al si de la redacció, a través de mecanismes com l’estatut de redacció o la clàusula de consciència (1998). Considera també les vies de participació del públic, que passa de massa a actor responsable, amb capacitat per adreçar queixes o suggeriments als mitjans, de vegades a través de canals oberts per ells amb la incorporació de la figura de l’ombudsman o defensor del lector (1999b). Finalment, destaca que el mecanisme d’autoregulació més complet és el del consell de premsa, ja que requereix la participació de les tres entitats involucrades: mitjans, professionals i públic.
En aquest apartat se situaria també l’aportació de Miguel Catalán (1997), que en l’article «Acerca de las nociones de verdad y objetividad en la información» posava de manifest els mites existents al voltant d’una inabastable separació entre observació i interpretació. És per això que, després de descartar que l’objectivitat absoluta d’un enunciat siga possible, planteja substituir aquest concepte pel de «veracitat», que, segons sosté, té un component ètic, d’honestedat intel·lectual, implica un compromís de respecte als fets a l’hora d’informar d’aquests —en el sentit de no deformar-los de manera tendenciosa— i una actitud imparcial en la interpretació.
9. A manera de conclusió
El repàs a la darrera dècada de recerca en el camp de la comunicació periodística en el País Valencià ens permet establir algunes conclusions que poden servir com a punt de partida a l’hora de plantejar una reflexió en profunditat sobre els interessos i els oblits més remarcables, així com per intuir algunes de les tendències de futur.
El primer element a subratllar és el caire teòric de les investigacions, que domina la major part dels treballs publicats en l’última dècada. Aquesta apreciació es manifesta de manera més clara en apartats com els dels processos de producció periodística, on —possiblement per la manca de tradició, vinculada a la recent implantació dels estudis de co-
9. Al seu entendre, la finalitat de l’autoregulació és posar ordre en els propis mitjans per no afegir més confusió a la complexitat del món real.
Dolors Palau i Nel·lo Pellisser 130
municació en les universitats públiques— es troba a faltar una major aportació empírica, que analitze sobre el terreny algunes de les qüestions que s’aborden des de la reflexió teòrica.
La segona qüestió que hem detectat és la manca d’equips consolidats i amb una línia de treball clara i continuada, a excepció d’alguns casos puntuals, com el del grup interdisciplinari de la Facultat de Filologia de la Universitat de València, que ha publicat l’estudi sobre la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, integrat en un projecte d’investigació del Ministeri de Ciència i Tecnologia.
Finalment, un símptoma o una conseqüència de l’estat encara embrionari dels estudis de comunicació periodística en el País Valencia, es posa de manifest en el fet que la majoria de les aportacions s’han canalitzat, bàsicament, a través d’articles en publicacions científiques. L’edició bibliogràfica, en canvi, és escassa i sol estar associada a aquells apartats vinculats amb àrees de major tradició, com és el cas de la història i la literatura. També és cert que les editorials valencianes, tret d’alguna excepció que s’ha mencionat, no han obert cap col·lecció que poguera donar eixida a obres específiques d’aquest camp. Tot plegat, com hem dit, una síntesi de l’estat actual de les coses i de com poden anar en endavant.
Bibliografia
ALEZA, M. (2005). «Vacilaciones gráficas en el uso de los extranjerismos en la prensa de la Comunidad Valenciana». Quaderns de Filologia: Estudis Lingüístics [València], núm. X, p. 13-29.
ALEZA, M. [coord.] (2006). Lengua española para los medios de comunicación: usos y normas actuales. València: Tirant lo Blanch.
ALUFRE, R.; POU AMÉRIGO, M. J.; ECHEVARRÍA, B. (1996). El declive periodístico de Wojtyla: la salud del Papa en la prensa española. Madrid: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
AZNAR, H. (1996). «El compromiso ético de las empresas de comunicación: La función de los principios editoriales». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm. 6, p. 119-128.
— (1997a). «El debate en torno a la utilidad de los códigos deontológicos del periodismo». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura [Bellaterra], núm. 20, p. 125-144.
— (1997b). «El debate sobre la profesionalización del periodismo: De la titulación a la organización». Zer: Revista de Estudios de Comunicación [Bilbao], núm. 3, p. 129-152.
Comunicació periodística 131
AZNAR, H. (1998). «Cláusula de conciencia e información: de la ideología a la ética profesional». Revista de Estudios Políticos [Madrid], núm. 100, p. 291-309.
— (1999a). Ética y periodismo: códigos, estatutos y otros documentos de autorregulación. Barcelona: Paidós.
— (1999b). «El ombudsman, como mecanismo de autorregulación». Revista Latina de Comunicación Social [La Laguna], núm. 13.
— (2000). «Medios de comunicación y esfera pública: El papel de la autorregulación». A: AZNAR, H.; VILLANUEVA, E. [ed.]. Deontología y autorregulación informativa. Mèxic DF: Universidad Iberoamericana.
— (2002). «Deberes éticos de la información confidencial». Revista Latina de Comunicación Social [La Laguna], núm. 50.
— (2004). «Los códigos deontológicos de la comunicación institucional». A: BEL MALLÉN, J. I. Comunicar para crear valor: la dirección de comunicación en las organizaciones. Pamplona: EUNSA.
BALAGUER, E. (2004). Fulls de ruta. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.
BORDERÍA, E. (1999). «Represión y gratificación: los periodistas valencianos en la posguerra española». A: BARRERA, C. [coord.]. Del gacetero al profesional del periodismo: Evolución histórica de los actores humanos del cuarto poder. Madrid: Fragua.
CALVO, J. (2001). «Tipologia textual». A: LÓPEZ García, Á.; PRUÑONOSA, M. [ed.]. Fonaments de la comunicació. València: Universitat de València, p. 235-265.
CASANOVA, E. (2003). «Vicent Andrés Estellés: versaire i comunicador». A: Obra periodística: Vicent Andrés Estellés. Paiporta: Denes, p. 3558. [Pròleg]
CASTAÑOS, Á. (2004). «Diseño para acontecimientos excepcionales: los diarios españoles ante los atentados del 11-M». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [Madrid], núm. 10, p. 67-84.
CATALÁN, M. (1997). «Acerca de las nociones de verdad y objetividad en la información». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm. 7, p. 139-145.
COLOMER, A. (1996). Retrobarlatradició: El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició. València: Saó.
DOLÇ, M. (1996). «De la piràmide invertida al políticament correcte. Del significat a la connotació». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm 6, p. 169-175.
Dolors Palau i Nel·lo Pellisser 132
DOMÍNGUEZ, M. (2005). «Singularidades de los géneros periodísticos en la divulgación de la ciencia». Quaderns de Filologia: Estudis de Comunicació [València], núm. 2, p.163-172.
ECHEVARRÍA, B. (1996). «Medir al personaje. La presencia cuantitativa de un actor informativo en la prensa diaria: El caso de Patricio Aylwin». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm. 6, p. 129.
— (1998). Las W’s del reportaje. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
— (2002). Las W’s de la entrevista. València: Universidad Cardenal Herrera - CEU.
FERRANDO, A.; FURIÓ, A. [ed.] (1998). Francesc de P. Burguera: l’obsessió pel país. València: UVEG. Servei de Publicacions.
FERRER, M.; LLUCH, G.; BELTRÁN, A. (2000). Noticias: Redacción y diseño de prensa. València: Tàndem.
FUSTER, J. (2005): Viure per viure. València: UVEG. Càtedra Joan Fuster. Servei de Publicacions.
GARCÍADE TORRES, E. (1996). «Procesos de negociación en la comunicación de masas». Comunicación y Estudios Universitarios [València: San Pablo - CEU], núm. 6, p. 153-168.
— (2001). Comunicación y movimientos estratégicos en la negociación. Madrid: Universidad Complutense. Vicerrectorado de Extensión Universitaria.
GAVALDÀ, J.; PELLISSER, N. (2001). «La construcció de l’agenda: de les velles i les noves rutines de la indústria de la informació». Treballs de Comunicació [Barcelona], núm. 16, p. 37-50.
GÓMEZ MOMPART, J. L. (2001). «Periodismo de calidad para una sociedad global». Pasajes de Pensamiento Contemporáneo [València], núm. 7, p. 25-36.
— (2002). «La informació glocal: una alternativa pel benestar social comunicatiu». L’Espill [València], núm. 12, p. 116-124.
— (2005). «Complexitat social i qualitat informativa: cap a un periodisme “glocal”». Quaderns de Filologia: Estudis de Comunicació [València], núm. 2, p. 13-30.
HERNÁNDEZ SACRISTÁN, C. (2001). «Teoria de la informació». A: LÓPEZ GARCÍA, Á.; PRUÑONOSA, M. [ed.]. Fonaments de la comunicació. València: Universitat de València, p.113-133.
JORQUES, D. (2000). Discurso e información: Estructura de la prensa escrita. Cadis: Universidad de Cádiz.
Comunicació periodística 133
JORQUES, D. (2001). «Teoria dels gèneres periodístics». A: LÓPEZ GARCÍA, Á.; PRUÑONOSA, M. [ed.]. Fonaments de la comunicació. València: Universitat de València, p. 135-164.
— (2005). «Nuevas perspectivas en el análisis del discurso informativo. El género». Quaderns de Filologia: Estudis Lingüístics [València], núm. X, p. 131-149.
LÓPEZ GARCÍA, Á. (1996). Escritura e información. Madrid: Cátedra.
LÓPEZ GARCÍA, Á.; PRUÑONOSA, M. [ed.] (2001). Fonaments de la comunicació. València: Publicacions de la Universitat de València.
MALDONADO RUBIO, A. (2006). Joaquín Maldonado Almenar: conversaciones. València: Publicatur.
MANSANET, V. (2003). «Valor periodístic de les gasetilles estellesianes». A: Obra periodística: Vicent Andrés Estellés. Paiporta: Denes, p. 5-33. [Pròleg]
MORENO, C. (1999). «La información cientificotécnica y la formación democrática de los ciudadanos». Comunicar: Revista Científica Iberoamericana de Comunicación y Educación [Huelva], núm. 13, p. 95-100.
— (2003). «La investigación universitaria en periodismo científico». Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación [Sevilla], núm. 9-10, p. 7-20.
— (2004). «La información científico-técnica». A: FERNÁNDEZDEL MORAL, J. [ed.]. Periodismo especializado. Barcelona: Ariel, p. 239-261. (Ariel Comunicación)
PALAU, D. (2004). «Isidre Escandell Úbeda (1895-1940)». Afers. Fulls de Recerca i Pensament [Catarroja], núm. 48, p. 385-404.
— (2005a). Els estils periodístics: Maneres diverses de veure i construir la realitat. València: UVEG. Servei de Publicacions.
— (2005b) «Les metàfores de la guerra. Els marcs cognitius de les cròniques de la guerra contra Iraq». Quaderns de Filologia: Estudis de Comunicació [València], núm. 2, p. 93-103.
PELLISSER, N. (1996). «Crònica d’un temps escrit a mà (1908-1994)». A: ESCARTÍ, V. J.; PELLISSER, N.; SANSANO, B.[ed.]. Martí Domínguez i el seu temps. Algemesí: Germania, p. 73-85.
— (1999). «La influència de Sanchis Guarner en Martí Domínguez: una aproximació». Abalorio: Revista de Creació [Sagunt], núm. 26-27, p. 305-311.
— (2000a). «La idea de periodisme en Martí Domínguez i Barberà». Treballs de Comunicació [Barcelona], núm. 13-14, p. 155-165.
Dolors Palau
Nel·lo Pellisser 134
i
PELLISSER, N. (2000b). «Sobre sants, calzes i catalans. (Una polèmica periodística entre Joan Fuster i Martí Domínguez)». Abalorio: Revista de Creació [Sagunt], núm 28, p. 107-121.
— (2001). «La gallina ciega de Max Aub. Un reportatge sobre l’Espanya de 1969». Abalorio: Revista de Creació [Sagunt], núm 29-30, p. 115-129.
— (2003). «Censura informativa i resistència valencianista a la València dels anys cinquanta». Quaderns de Filologia [València], vol. II: Homenatge a Luis Quirante, p. 701-715.
— (2004). Martí Domínguez Barberà: la passió per la paraula. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí.
PERAIRE, J. (2000). «Estratègia metafòrica i fraseologia en l’arquitectura del discurs del futbol». A: SALVADOR, V. [et al.] [ed.]. El discurs prefabricat: Estudis de fraseologia teòrica i aplicada. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. Servei de Comunicació i Publicacions, p. 355-369.
PÉREZ, M. (2001). «Escriptura i comunicació». A: LÓPEZ GARCÍA, Á.; PRUÑONOSA, M. [ed.]. Fonaments de la comunicació. València: Universitat de València, p. 213-233.
PÉREZ BENLLOCH, J. J. (2005). Al cierre. Tavernes Blanques: L’Eixam.
PÉREZ MORAGÓN, F. (2002a). «Alguns moments de la vida de Joan Fuster». Afers: Fulls de Recerca i Pensament [Catarroja], núm. 42-43, p. 275-318.
— (2002b). Sicània 1958-1959. València: UVEG. Servei de Publicacions. [Pròleg] [Edició facsímil]
PÉREZ MORAGÓN, F. [com.] (2006). Els arxius de Joan Fuster. València: Universitat de València.
PÉREZ MORAGÓN, F.; FRESQUET, R. [ed. lit.] (1998). Vicent Ventura, un home de combat. València: Universitat de Valencia.
PERIS LLORCA, J. (1996). «La obra periodística de Gabriel García Márquez y los límites de la ficción». Comunicación y Estudios Universitarios [València], núm 6, p. 183-195.
POU AMÉRIGO, M. J. (2002). «El imaginario religioso en el discurso del 11-S». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [Madrid], núm. 8, p. 125-133.
— (2005). «Enfermedad del Papa y credibilidad periodística. Atribución de fuentes durante los últimos días de Juan Pablo II». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [Madrid], núm. 11, p. 113-128.
Comunicació periodística 135
PRUÑONOSA, M. (2001). «Escriptura i informació». A: LÓPEZ GARCÍA, Á.; PRUÑONOSA, M. [ed.]. Fonaments de la comunicació. València: Universitat de València, p.165-212.
RIPOLL, F. (2002a). «El món cultural valencianista a la València dels primers anys de la postguerra». Afers: Fulls de Recerca i Pensament [Catarroja], núm. 42-43, p. 319-346.
— (2002b). «El món cultural valencianista a la València dels primers anys de la postguerra». Afers: Fulls de Recerca i Pensament [Catarroja], núm. 42-43, p. 319-346.
ROCA RICART, R. (2004). Teodor Llorente, el darrer patriarca. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Bromera.
SALVADOR, C. (2000). Papers de premsa. Introducció i edició a cura de Vicent Simbor Roig. València: Alfons el Magnànim.
SALVADOR LIERN, V. (2002). «Discurso periodístico y gestión social de los conocimientos: algunas observaciones sobre la didacticidad». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura [Bellaterra], núm. 28, p. 107-120.
— (2003). «L’elaboració de la prosa estellesiana». A: Obra periodística: Vicent Andrés Estellés. Paiporta: Denes, p. 269-284. [Epíleg]
SIMÓN, C. (2003). Papeles de prensa. Ed. a cura de Miguel Catalán. València: Alfons el Magnànim.
UNAMUNO, M. de (2004). Artículos desconocidos de El Mercantil Valenciano (1917-1923). València: Biblioteca Valenciana. [Comp. Laureano Robles i Manuel M. Urrutia]
UNIÓDE PERIODISTES VALENCIANS (2006). 23-F: vint-i-cinc anys després. València: Unió de Periodistes Valencians.
VALLÉS, S. (2000). Josep Lluís Bausset, converses amb l’home subterrani. València: Tàndem.
VERES, L. (2004). «Desinformación lingüística y terrorismo». A: CATALÁN, M. [et al.] [coord.]. Estrategias de la desinformación. València: Biblioteca Valenciana.
VILLAFRANCA, E.; FRESQUET, R. (2000). Anys de letargia: Crònica de la pervivència de la llengua i la cultura al País Valencià (1939-1975). València: Saó.
Dolors
136
Palau i Nel·lo Pellisser
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 137-142
DOI: 10.2436/20.3008.01.9
La recerca en comunicació en el País Valencià
Comunicació digital per Guillermo López García, professor de periodisme de la Universitat de València
Comunicació digital
137
Resum
La investigació en els mitjans digitals valencians mostra un balanç encara escàs. No hi ha estudis de conjunt que elaboren una cartografia dels mitjans existents, ni tampoc s’han traçat les línies de força del seu funcionament. Els treballs desenvolupats fins a la data es resumeixen en algunes investigacions parcials, presentades com a comunicacions i ponències en diversos congressos científics, i referències marginals en obres que analitzen la comunicació digital en un sentit més genèric. Eixe relatiu desinterès en la matèria es correspon clarament amb un grau de desenvolupament molt escàs de les versions digitals dels principals mitjans valencians, amb algunes excepcions en l’àmbit lingüístic català.
Digital Media
Abstract
Research on Valencian digital media is still scant. No studies provide an overview of the existing media or trace the lines of trends and operations. Work carried out to date has been summarized in several partial investigations presented as papers at scientific conferences and has appeared in reference sections of articles on digital media in general. This relative disinterest in the matter is clearly reflected in the small number of electronic versions of the principle Valencian media—with exceptions in the Catalan media.
1. Introducció
L’anàlisi dels mitjans valencians en Internet presenta certes dificultats d’origen, algunes relacionades amb les característiques peculiars del mitjà: això és, la desterritorialització inherent a un mitjà global com Internet dificulta en gran mesura catalogar com a valencians alguns mitjans petits, inclús d’índole personal, publicats en Internet, com ara weblogs, mitjans especialitzats o comunitats virtuals d’usuaris reunits entorn d’una temàtica concreta. El mateix succeix amb la majoria dels grans mitjans publicats en castellà i en català, que tenen la seu principal fora de la Comunitat Valenciana i estan dirigits a un públic que excedix en molt al radicat en el territori valencià.
En segon lloc, cal precisar que la incidència dels mitjans digitals valencians en la investigació científica és una variable clarament dependent del comportament que aquests mitjans hagen presentat en Internet. I en aquest últim aspecte el balanç és clarament desigual. Així, els principals diaris valencians publicats en castellà no s’han caracteritzat fins a la data pel seu caràcter innovador, compromís amb el mitjà i inversió econòmica en Internet. De fet, no va ser fins a l’any 1997 quan el diari Levante-EMV va activar per fi la seua versió digital, i els restants mitjans de referència a la Comunitat Valenciana tardarien molt més (Las Provincias
Guillermo López García 138
l’any 2000, Información en 2001 i Mediterráneo en 2002). En els mitjans exclusivament digitals el context resulta també particularment pobre, amb l’única excepció del diari Panorama Actual
Contrasta amb aquest balanç (i repercuteix, en conseqüència, en la investigació) el que cal efectuar dels mitjans escrits en català, com a mínim en el que concerneix dos casos específics. La revista El Temps va aparèixer ja en 1994, i es va convertir en el primer mitjà publicat a Espanya a tenir una versió publicada en Internet. El portal Vilaweb, aparegut en 1996 (primer mitjà sense referent imprès que, provinent de l’Estat espanyol, es va publicar en Internet), tot i que radicat a Barcelona, ha desenvolupat una estratègia innovadora d’implantació en l’àmbit local al llarg de tot l’àmbit lingüístic català, propiciant a més la participació activa del públic de molt diverses maneres. Per totes aquestes raons, l’Acadèmia ha seguit Vilaweb amb particular atenció, la qual cosa ha generat també estudis dirigits a l’anàlisi de les seccions locals d’aquest mitjà a la Comunitat Valenciana. En l’àmbit lingüístic català cal destacar també la presència almenys d’altres dos mitjans, un provinent d’una publicació impresa (el periòdic quinzenal L’Avanç, des de 2002) i l’altre publicat exclusivament en Internet (el diari Parlem, des de 2003), aquest últim elaborat íntegrament pels lectors.
2. La recerca en monografies i revistes acadèmiques
El panorama esbossat en l’apartat anterior es correspon clarament amb un estat de la investigació en el moment actual molt poc desenvolupat. No hi ha monografies dedicades totalment o substancialment als mitjans digitals valencians, i el mateix caldria dir de les publicacions periòdiques. Les referències són com a màxim ocasionals, en un marc d’investigació molt més ampli. És el que succeeix, sense anar més lluny, amb el notable cas de la revista El Temps, anteriorment mencionat. A pesar de la seua primerenquíssima aparició, El Temps va desaparèixer el mateix 1994 d’Internet i no reapareixeria fins a quatre anys després, en 1998. Per això les abundants referències científiques es limiten a consignar la seua aparició com a primera publicació periòdica inserida en Internet, però no van acompanyades d’una anàlisi més profunda. És el que ocorre en el pioner estudi d’Armañanzas, Díaz Noci i Meso (1996), referència que després seguirien molts altres investigadors.
Exactament el mateix, però en un sentit negatiu en què sol retraurese’ls la seua tardança a incorporar-se a la xarxa, és el que ocorre amb els diaris digitals en castellà. I, de nou, es tracta de referències molt concretes en un context molt més ampli, generalment d’estudis quantitatius que entre altres objectius busquen glossar el conjunt de la premsa digital en espanyol (Cabrera, 2000; Armentia, 2005; Salaverría, 2005). La
Comunicació digital 139
menció específica als mitjans digitals valencians més important la trobem en l’anàlisi genèrica de la premsa escrita valenciana dut a terme per Estrella Israel, presentat com a capítol d’un volum col·lectiu (coordinat pel professor de la Universitat San Pablo - CEU Antonio Laguna) sobre l’estructura de la comunicació a la Comunitat Valenciana al llarg de la dècada dels noranta. Al final del capítol Israel fa una brevíssima referència, fonamentalment de caràcter descriptiu, als mitjans digitals valencians, que enumera fins a un total d’onze (2000: 125).
3. La recerca en congressos i reunions científiques
Fins a la data, els congressos i la resta d’activitats de difusió cientificotècnica han sigut l’escenari en què la investigació relativa als mitjans digitals valencians ha assolit resultats més acabats, centralitzats fonamentalment en dos esdeveniments:
— D’una part, el IV Congrés de Comunicació Local (2004), organitzat per la Universitat Jaume I de Castelló, que portava precisament per títol «La comunicación local por Internet». En aquest fòrum es van presentar diverses comunicacions centrades en l’anàlisi dels mitjans locals valencians en Internet, entre les quals cabria destacar la comunicació de la professora de la Universitat d’Alacant i col·laboradora de VilawebAlacant Mar Iglesias, titulada simptomàticament «Alicante: ¿Una ciudad sin medios digitales? El desierto informativo alicantino en Internet» (2006). Altres treballs també centrats en la qüestió que ens ocupa van ser els de López, Querol i Sáez (2006), sobre la comunicació local en la província de Castelló; Ramírez (2006), relativa a la ràdio municipal valenciana en Internet; i Sanmartín (2006), centrat en la presència de les cadenes valencianes de TDT en Internet.
— De l’altra, el XIV Congrés de Mitjans de Comunicació integrat en els XXXIV Premis Octubre, que portava per títol «Qui té por de la digitalització? Els reptes de la nova televisió i la interacció digitals». Aquest congrés va comptar amb taules rodones dedicades a l’anàlisi de les noves formes de comunicació en Internet i dels mitjans digitals en català.
Cabria destacar, a més, el IV Congrés de l’Associació de Jóvens Investigadors en Comunicació (Universitat Cardenal Herrera - CEU de València, 1999), en el qual es va presentar una comunicació d’Elvira García de Torres i María José Pou, titulada «Interactividad, información, promoción y valor de portal de las televisiones locales en la Red» (2000), basada en l’anàlisi de les pàgines web de nou televisions locals valencianes.
Guillermo López García 140
4. Conclusions: desídia dels mitjans tradicionals i recerca fragmentària
Tot el que antecedix no pot sinó obligar-nos a oferir un balanç negatiu de l’estat de la investigació sobre els mitjans valencians en Internet. Encara que podria argüir-se que les característiques del mitjà (Internet), així com la seua recent implantació, ho fan propici per presentar un balanç encara exploratori en la investigació, la veritat és que aquesta, tant en el context espanyol com en l’àmbit lingüístic català, es troba prou consolidada (i en ambdós casos, a més, amb una important presència d’investigadors valencians). El problema s’hauria de buscar en el marc territorial (la Comunitat Valenciana) en el qual ens ubiquem, globalment poc atractiu per a la investigació (amb les excepcions anteriorment mencionades) donada l’escassa implicació amb el mitjà demostrada per les principals empreses mediàtiques valencianes. Ha sigut aquest el factor que possiblement explique en major grau el desinterès de la comunitat investigadora.
Bibliografia
ARMAÑANZAS, Emy; DÍAZ NOCI, Javier; MESO, Koldo (1996). El periodismo electrónico. Barcelona: Ariel.
ARMENTIA VIZUETE, José Ignacio (2005). «Los diarios digitales siguen buscando su propia identidad tras una década de existencia». Estudios Sobre el Mensaje Periodístico, núm. 11. p. 9-22. [Disponible a http://www.ucm.es/info/emp/Numer_11/Sum/3-01.pdf]
CABRERA, M. Ángeles (2000). La prensa online: Los periódicos en la www. Barcelona: CIMS.
GARCÍADE TORRES, Elvira; POU AMÉRIGO, María José (2000). «Interactividad, información, promoción y valor de portal de las televisiones locales en la Red». Latina de Comunicación Social, núm. 27. [Disponible a http://www.ull.es/publicaciones/latina/aa2000tma/132/elvira. html]
IGLESIAS, Mar (2006). «Alicante: ¿una ciudad sin medios digitales? El desierto informativo alicantino en Internet». A: LÓPEZ LITA, Rafael; FERNÁNDEZ BELTRÁN, Francisco; DURÁN MAÑES, Ángeles [ed.]. La comunicación local por Internet: IV Congreso de Comunicación Local. Castelló: Universitat Jaume I, p. 201-208.
ISRAEL GARZÓN, Estrella (2000). «Diversificación y estrategias en la prensa diaria de la Comunidad Valenciana (1995-2000)». A: LAGUNA, Antonio [coord.]. La comunicación en los 90: El mercado valenciano València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 115-125.
Comunicació digital 141
LÓPEZ, Albert; QUEROL, Vicent; SÁEZ, Emilio (2006). «Estrategias de comunicación local para el desarrollo. Connectem, una red de comunicadores en el interior de Castellón». LÓPEZ LITA, Rafael; FERNÁNDEZ BELTRÁN, Francisco; DURÁN MAÑES, Ángeles [ed.]. La comunicación local por Internet: IV Congreso de Comunicación Local. Castelló: Universitat Jaume I, p. 281-290.
RAMÍREZ, Anunciación (2006). «La radio municipal de la Comunidad Valenciana en Internet: relación o flirteo». A: LÓPEZ LITA, Rafael; FERNÁNDEZ BELTRÁN, Francisco; DURÁN MAÑES, Ángeles [ed.]. La comunicación local por Internet: IV Congreso de Comunicación Local. Castelló: Universitat Jaume I, p. 413-424.
SALAVERRÍA, Ramón [coord.] (2005). Cibermedios: El impacto de Internet en los medios de comunicación en España. Sevilla: Comunicación Social.
SANMARTÍN, Julián (2006). «El escaparate de las televisiones locales por ondas de la Comunidad Valenciana en Internet». A: LÓPEZ LITA, Rafael; FERNÁNDEZ BELTRÁN, Francisco; DURÁN MAÑES, Ángeles [ed.]. La comunicación local por Internet: IV Congreso de Comunicación Local. Castelló: Universitat Jaume I, p. 531-539.
García 142
Guillermo López
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 143-159
DOI: 10.2436/20.3008.01.10
La recerca en comunicació en el País Valencià
Comunicació local i de proximitat per Francesc Martínez Sanchis, periodista i professor de periodisme de la Universitat de València
Comunicació local i de proximitat
143
Resum
La investigació de la comunicació local valenciana es caracteritza per la heterogeneïtat i la dispersió analítica. Manquen les monografies generals que abasten tot el territori. La producció bibliogràfica predominant són llibres que recullen les conclusions de diverses jornades de comunicació de proximitat realitzades durant els anys 1987-2005. Destaquen els volums editats per la Generalitat Valenciana, la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, la Unió de Periodistes Valencians i la Universitat Jaume I de Castelló. Aquests compendis analitzen experiències i tendències comunicatives de bastants mitjans locals i comarcals. Són estudis fets amb rigor analític per especialistes i professionals del periodisme, els quals donen la seua visió particular sobre els dèficits estructurals i punts forts dels mitjans locals valencians dels últims trenta anys.
Local and Regional Communication
Abstract
Research on local Valencian communication is, analytically speaking, heterogeneous and patchy. General overviews on the entire Valencian area are lacking. Predominating the literature are books summarizing conclusions of diverse regional communication conferences held from 1987 to 2005. Noteworthy are the volumes published by the València Generalitat, the Federació Valenciana de Municipis i Províncies, the Unió de Periodistes Valencians, and the Universitat Jaume I in Castelló, comprising studies on the communication experiences and tendencies of numerous local and regional media. These studies, carried out with analytical rigor by journalism specialists and professionals, give the authors’ own visions of the structural deficits and strong points of local Valencian media of the last 30 years.
Introducció
La recuperació de la democràcia després de 1975 va significar la proliferació dels mitjans de comunicació locals i comarcals en el País Valencià, un fenomen que també van experimentar altres territoris de l’Estat espanyol. Ens referim a la comunicació de proximitat, aquella que és definida per criteris d’edició i distribució (el municipi i la comarca) i per l’especialització dels seus continguts en informació local. Històricament aquests mitjans han contribuït a la descentralització del sistema comunicatiu, a una major pluralitat de veus i a la normalització de la nostra llengua i cultura. Actualment, en un panorama comunicatiu marcat per la globalització, el predomini de l’audiovisual i les noves tecnologies de la informació i Internet, els mitjans de proximitat continuen tenint una forta presència. Els mitjans tradicionals (premsa, ràdio i televisió) experimenten canvis continus (concentracions, absorcions i adaptació a la tecnologia digital), alhora que comparteixen l’escenari comunicatiu amb nous mitjans: els periòdics digitals i les webs locals d’Internet.
Francesc Martínez Sanchis 144
L’any 2005 coexistien en el territori valencià quatre-cents cinc mitjans locals i comarcals (premsa, ràdio, televisió i webs municipals), a més de sis periòdics en llengua estrangera i cent quaranta-sis edicions locals i comarcals de grans grups mediàtics de premsa i ràdio.1 Tot això distribuït en una comunitat autònoma formada per cinc-cents quaranta-dos municipis i trenta-dues comarques. Això no obstant, malgrat la magnitud i diversitat de mitjans i el seu dinamisme en el sistema comunicatiu valencià, aquest fenomen no va associat a una recerca extensa i periòdica d’estudis que l’analitzen, són escasses les obres publicades fins ara sobre la comunicació valenciana de proximitat.
Dins d’aquest camp bibliogràfic, en aquest article no analitzarem les obres referides al camp de la història de la comunicació social dels mitjans locals i comarcals, tema que és tractat en un altre capítol d’aquest monogràfic, sinó més aviat ens centrarem en allò que s’ha investigat des del punt de vista de la metodologia dels mitjans de comunicació de masses, és a dir, les tendències comunicatives i experiències existents en la informació valenciana de proximitat dels últims trenta anys, com per exemple els consums i les audiències, la difusió, la programació i els continguts, les estructures empresarials, la situació de la professió periodística, l’ús del català o la funció social d’aquests mitjans, entre altres qüestions. A falta encara d’estudis monogràfics amplis, veurem fonamentalment els llibres que recullen les conclusions de diverses jornades sobre comunicació local celebrades durant els anys 1987-2005, entre les quals destaquen les organitzades per la Generalitat Valenciana, la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), la Unió de Periodistes Valencians i la Universitat Jaume I de Castelló (UJI). Jornades que són un compendi d’aportacions de desenes d’especialistes i professionals del periodisme de dins i fora del País Valencià. Cal remarcar, però, que la investigació s’ha elaborat fragmentant el territori, és a dir, es tracta en la majoria de casos d’estudis parcials que abasten per separat experiències de mitjans locals en municipis o comarques, sense tenir una visió comunicativa de conjunt de tot el territori valencià. En el País Valencià no comptem, com hi ha a Catalunya, amb un observatori de la comunicació local orientat per un grup d’investigadors vers la recerca i difusió de coneixements sobre comunicació local, les conclusions del qual es publiquen cada dos anys dins de l’Informe de la Comunicació a Catalunya.2 Per tant, ací el panorama de recerca sobre comunicació local està marcat per la heterogeneïtat i la dispersió analítica, ja que no s’han format corrents ni grups d’investigació, i no hi ha hagut tampoc una continuïtat investigadora en
1. Guia de la comunicació de la Comunitat Valenciana 2005, València, Presidència de la Generalitat Valenciana. Aquesta guia no inclou els butlletins d’informació municipal.
2. Aquest informe inclou una acurada anàlisi sobre la comunicació local a Catalunya realitzada pels professors i professores de la UAB, Maria Corominas, J. Viçens Rabadan, Montse Bonet, Josep Àngel Guimerà, Miquel de Moragas, David Domingo i Miquel López.
Comunicació local i de proximitat
145
profunditat pel que fa a anàlisis quantitatives i qualitatives dels mitjans locals i comarcals. Això no obstant, hi ha un bon nombre d’estudis parcials amb rigor interpretatiu que han fet importants aportacions.
Assentament de la democràcia
Després de la mort del general Franco, i sobretot amb més força a partir de les primeres eleccions municipals de 1979, començaren a proliferar mitjans locals per tot arreu. Una eclosió sense precedents que va saber canalitzar els sentiments d’efervescència democràtica i autonomista de bona part de la ciutadania valenciana. En aquest context, les primeres iniciatives de recerca van estar promogudes per la Generalitat, la FVMP i el Centre Universitari de Ciències de la Informació San PabloCEU de València, que inicià els estudis de periodisme en els anys vuitanta.
Durant els anys 1985-1994 la Direcció General de Mitjans de Comunicació Social i la Direcció General de Relacions Informatives i Ciutadanes de la Generalitat impulsaren diverses jornades de comunicació per a posar en comú experiències comunicatives. Una d’aquestes fou els Primers Encontres d’Informació Institucional, les conclusions dels quals s’editaren en un llibre en novembre de 1985.3 En aquest esdeveniment, tot i que la temàtica versà sobre experiències informatives en l’Administració autonòmica, la comunicació local començà a tenir una discreta participació.
Josep Garés Crespo, excoordinador del periòdic comarcal institucional Ribera Alta, va analitzar el fenomen de la proliferació dels butlletins d’informació municipal (BIM) editats pels ajuntaments, i va encunyar una vella dita que defineix amb molta claredat l’objectiu polític d’aquestes publicacions: «Fer-ho bé, i fer-ho saber» (Garés, 1985: 138-140).
Poc de temps després, en 1987, la Generalitat va editar La informació a la ComunitatValenciana, amb l’objectiu d’analitzar el paper que complien els mitjans de comunicació en l’assentament de la democràcia i l’autonomia. Aquesta obra, amb vocació de totalitat, inclou succints informes dels principals mitjans valencians. El llibre també incorpora dos interessants capítols referents a la premsa local i comarcal, fet que denota la importància quantitativa que ja estaven adquirint aquests mitjans. El primer és l’article d’opinió i d’anàlisi «La llarga lluita de la premsa comarcal i perspectives de futur», de Salvador Soria Sanchis, periodista format en la premsa local de l’Horta del Sud que anys després arribaria a ser director de Canal 9 Radio. Soria ja assenyalava les dificultats que tenien els petits periòdics locals autòctons per a sobreviu-
3. El títol del llibre: Informació institucional: Primers encontres. L’obra compta amb articles de deu especialistes, entre d’altres els periodistes valencians Josep Vicent Marqués i Manuel Muñoz.
Francesc Martínez Sanchis 146
re: feblesa empresarial, periodicitat irregular, redaccions poc estructurades i duració efímera. Una tendència que continuarà vigent en l’actualitat. Curiosament aquestes febleses tenien lloc en els primers anys vuitanta, un moment en què començaven a arrancar les edicions comarcals de Levante-EMV i Las Provincias. A més amés, aquest llibre inclou sota l’epígraf «Actualització any 1987. Premsa comarcal» un conjunt de quadres amb dades de tretze periòdics comarcals i vuitanta-cinc locals, tant privats com institucionals, amb informació referent al tiratge, any d’aparició, ús del valencià, finançament, continguts, nombre de pàgines i format. Es tracta d’una primera aproximació a la premsa local i comarcal valenciana en un temps en què aquests periòdics es mantenien en zones d’ombra de distribució dels grans diaris radicats a les ciutats d’Alacant, Castelló i València.
Després d’aquestes dues obres haurem d’esperar fins a 1994 per a veure una nova producció bibliogràfica. Aquest any va ser prolífic en el camp de la comunicació local: se celebraren a la ciutat de València les Jornades de les Administracions Públiques sobre la Ràdio i les Jornades de Comunicació Local a la Comunitat Valenciana.Dos esdeveniments on s’analitzà per primera vegada amb amplitud l’estat de la informació de proximitat valenciana. Les conclusions d’aquestes jornades s’han publicat en sengles llibres, i ofereixen anàlisis documentades que han sigut el punt de partida i de referència d’investigacions posteriors.
Les Jornades de les Administracions Públiques sobre la Ràdiovan tenir lloc en un moment en què començava a consolidar-se el procés de transferències de competències de radiodifusió a les comunitats autònomes. Diversos plans tècnics de radiodifusió sonora (1978, 1979 i 1989) havien materialitzat l’adequació de la radiodifusió a la nova organització estatal democràtica. En 1989 naixia Canal 9 Radio, emetien diverses ràdios lliures i a partir de 1992 s’inicia l’expansió de les emissores municipals. Al mateix temps, els grans grups mediàtics de ràdio van conquistant el mercat radiofònic valencià mitjançant l’aplicació de fórmules empresarials de contracte d’associació, absorció per transferència o compra i adquisició d’emissores locals a través d’empreses filials.En aquest context comunicatiu, les esmentades jornades eren oportunes. La publicació resultant d’aquestes jornades recull les anàlisis de més de quaranta tècnics i polítics de quinze comunitats autònomes, entre les quals estaven representades Catalunya, Balears i el País Valencià. Els ponents analitzaren les condicions tècniques de les concessions de les FM, el règim de sancions contra la proliferació d’emissores il·legals i el fenomen ja constatat de les concentracions de mitjans. La ràdio local valenciana es va analitzar en el marc general estatal. De fet, en les jornades es van presentar les necessitats de les comunitats autònomes atenent l’aleshores vigent Pla Tècnic Nacional de FM de 1989. Pel que fa l’àmbit valencià, es va reivindicar l’ampliació de l’oferta i de les concessions de
Comunicació local i de proximitat
147
FM privades, així com la potenciació de les emissores municipals i les de caràcter educatiu i cultural. Tanmateix, en aquesta obra domina la visió tecnòcrata enfront de la periodística i universitària, ja que els ponents són tècnics de l’Administració publica i hi ha una absència de periodistes i professors.
Municipalisme i comunicació local
L’altre esdeveniment rellevant foren les Jornades de Comunicació Local a la Comunitat Valenciana, les conclusions de les quals es recullen en un gruixut llibre de 423 pàgines que rep el mateix títol que les jornades. Aquesta obra sintetitza les reflexions teòriques i les experiències d’un bon ventall de mitjans valencians a càrrec d’una cinquantena d’especialistes, entre els quals hi trobem professors, periodistes, directius de mitjans i tècnics de comunicació. En aquesta obra hi ha una gran diversitat analítica i heterogeneïtat d’especialistes. Però sobretot el llibre constata la vitalitat d’un nou poder democràtic emergent, el municipalisme, i amb ell la força que estaven adquirit els mitjans de proximitat. És, per tant, una obra imprescindible de consulta per a tots els agents que intervenen en la comunicació local. Les jornades foren organitzades per la Generalitat, la FVMP i el San Pablo - CEU, amb la col·laboració de la UIMP de València i les diputacions provincials de Castelló, València i Alacant. Es realitzaren en plena conquesta dels trusts nacionals mediàtics del mercat de la premsa i ràdio local, i en un moment en què les televisions locals ja estaven presents en molts municipis.
Aquesta obra es divideix en sis ponències amb la seues corresponents taules d’experiències. Sis capítols on s’analitzen la gestió pública dels gabinets de comunicació en les entitats locals, les publicacions institucionals (els BIM), les seccions d’informació local en els grans mitjans privats d’àmbit provincial i regional, l’aplicació de les noves tecnologies en els mitjans locals i el paper de la ràdio i televisió locals. L’elevat ventall temàtic i la gran qualitat i rigor de les jornades, s’explica no només per les institucions implicades, sinó també per les persones que formaven part del comitè organitzador, entre les quals trobem els historiadors de la comunicació social valenciana Antonio Laguna Platero i Antonio Vallés Copeiro del Villar, a més del tècnic de la FVMP Eugenio J. de Manuel Rozalén i Manuel Alcaide Olmos.
Pel que fa al capítol dels gabinets de premsa, aquest llibrerecull les anàlisis de Ricard Triviño i Estrella Israel sobre les relacions de vegades tibants entre el poder polític, els periodistes institucionals i els mitjans privats. Unes reflexions que compten amb l’exposició de les experiències dels gabinets de comunicació dels ajuntaments de València, Sogorb, Aldaia i Castelló. Així mateix, en l’apartat dels BIM, hi ha un crític
Francesc Martínez Sanchis 148
article dels professors Francesc-Andreu Martínez i Inmaculada Rius sobre el paper d’aquestes publicacions als pobles, en el qual plantegen els dèficits informatius dels butlletins municipals alhora que reivindiquen més quotes de pluralitat i de participació ciutadana. En aquest panell es mostren les experiències dels BIM de Paiporta, Alberic, Petrer, Torrent, Asp i Altea.
Una altra vessant estudiada és el paper de les seccions d’informació local i de les edicions comarcals dels grans mitjans escrits i audiovisuals, tema introduït per Antonio Laguna i que compta amb articles de Pedro Muelas del Levante-EMV, Arturo Sanromán d’Onda Cero, Jesús Montesinos del Mediterráneo i Carlos Peters del periòdic en llengua estrangera Blanca Nachrichten. El professor Laguna apuntava les grans possibilitats de mercat que oferia la premsa comarcal i les dificultats de la premsa autòctona per a sobreviure enfront de la competència dels grans diaris provincials, els quals aprofiten més les sinergies tècniques i humanes i fan productes de més qualitat i major difusió. De fet, aquell any 1994 el Levante-EMV comptava ja amb cinc edicions a la Safor, la Ribera, Castelló, la Costera, la Vall d’Albaida i el Camp de Morvedre. I posteriorment crearia les edicions de l’Horta, Requena-Utiel i d’Alacant. I la mateixa política comarcalista faria el seu immediat competidor Las Provincias.
Quant a la situació de la ràdio, cal destacar les acurades anàlisis d’Antonio Vallés al voltant de la regulació radiònica de les emissores, i el de la professora Inmaculada Aguilar sobre la gènesi i el desenvolupament de la ràdio local valenciana. Tots dos coincideixen en la necessitat de potenciar les vies de concessió de les emissores municipals i culturals per a fomentar el pluralisme informatiu. Però aquest desig no es compliria en el futur, ja que el procés de concessió de llicències per a aquestes emissores està paralitzat actualment. En aquest panell s’expliquen les experiències de Radio Escavia i les emissores d’Elda, l’Eliana, l’Alfàs del Pi, Vila-real i Benicarló.
Finalment, en els capítols sobre la televisió i les noves tecnologies de la informació, es partia d’un buit analític més gran. Per una banda, la revolució informàtica sí que havia canviat els hàbits de treball en els mitjans de comunicació locals valencians, però, per altra banda, la xarxa d’Internet arrancava en 1994 i la usava una minoria sense tenir encara una aplicació a través dels espais web. De fet, la primera web institucional del País Valencià la posà en marxa l’UJI en 1996. I pel que fa a la televisió, si bé la mundialització de la tecnologia audiovisual era una realitat en 1994, el fenomen televisiu era recent en terres valencianes, ja que la primera televisió local, Telecarlón de Benicarló, començà a emetre en 1984. Per això, en aquesta obra no trobem estudis sobre el sector de la televisió local valenciana, malgrat que aquell any es comptaven quaranta-cinc emissores. Així doncs, el plantejament realitzat en aquest
Comunicació local i de proximitat
149
llibre pel professor del San Pablo - CEU Celestino J. López va encaminat a obrir noves línies d’investigació futures sobre el tema. No obstant això, l’obra exposa les experiències de les televisions de Mislata, Puçol, Elx i Calp, Sagunt, cosa que ens proporciona una succinta radiografia sobre la programació i el finançament de les primeres televisions locals valencianes.
Periodisme de comarques a Torrent
Després d’aquestes publicacions hi va haver un parèntesi de vuit anys on a penes es feren avanços bibliogràfics. Una excepció la trobem en la revista Saó, que va elaborar en 1996 el suplement especial titulat Premsa local al País Valencià. Una profunda reflexió sobre l’estat de la premsa comarcal a cura dels professors del San Pablo - CEU Antonio Laguna, Antonio Vallés i Pedro Ortiz Simarro, així com dels periodistes Javier Ruiz de Las Provincias i Jesús I. Bosch de Levante-EMV, amb una entrevista a Ezequiel Castellano, aleshores director d’El Periòdic, una capçalera en valencià que temps després serà comprada per Hermes Comunicacions de Girona i reconvertida en El Punt
Es realitzaren també durant els anys noranta algunes jornades que no editaren les conclusions, com per exemple les convocades per la Unió de Periodistes Valencians a Gandia i Dénia, o el congrés «La premsa local comarcal a debat», organitzat per l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta del Sud a Torrent del 25 al 29 de novembre de 1996. Esdeveniments que malgrat comptar amb el suport d’institucions acadèmiques toparen amb el desinterès de la Generalitat.
Davant aquest buit, la Unió de Periodistes Valencians (UPV) va reprendre la torxa i aglutinà de nou el periodisme de comarques en les III Jornades de Mitjans de Comunicació Locals i Comarcals, celebrades a Torrent el 10 i 11 de juny de 2000. Els estudis i ponències d’aquestes jornades s’editarien dos anys més tard en el llibre La informació valenciana de proximitat. En el breu temps que separa els llibres editats per la FVMP i la UPV s’havien produït canvis importants en el panorama comunicatiu local que calia explicar. Aquestes novetats foren analitzades en les jornades de Torrent per una vintena de periodistes i professors, entre els quals figuraven Enrique Bustamante, Joan Macià Mercadé, Josep Vicent Marqués, Rafael Xambó, Ezequiel Castellano, Vicent Partal i Fernando Delgado. Les principals aportacions d’aquesta obra són haver tractat el fenomen de la premsa en valencià, l’aparició de la premsa digital, l’expansió dels espais web municipals, la situació d’irregularitat jurídica de les televisions locals, la precarietat professional dels periodistes locals i la consolidació quasi total dels grans grups mediàtics forans en el mercat de la premsa i ràdio locals i comarcals.
Francesc Martínez Sanchis 150
Els temes generals del llibre editat per la Unió de Periodistes són introduïts pel professor del San Pablo - CEU de Madrid Joan Macià i el catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Complutense de Madrid, Enrique Bustamante. Ambdós són autors d’una ingent obra bibliogràfica sobre comunicació. En primer lloc, Joan Macià, amb el títol «El periodismo local i comarcal: el valor de la información más próxima», dóna una visió teòrica bàsica sobre el paper de la premsa local i fa especial menció a l’experiència de la premsa comarcal a Catalunya. Ací Macià empra un to narratiu reivindicatiu sobre els valors en alça de la comunicació local, un discurs que ja trobem en altres obres significatives de l’autor, com per exemple el llibre La comunicación regional y local. 4 En segon lloc, Enrique Bustamente, en l’article «Las televisiones locales en España», fa una dura crítica a la manca d’una legislació anticoncentració de mitjans que evite el predomini dels grans grups nacionals i internacionals en l’àmbit local, amb tot el que això suposa d’aculturació i pèrdua d’identitat del sistema comunicatiu. I sobretot tenint en compte l’hegemonia de la televisió enfront dels altres mitjans, ja que en els anys noranta es consolida la integració del sector tradicional de l’audiovisual (cinema i televisió generalista) als nous suports tècnics del vídeo, la televisió per satèl·lit i el cable i la tecnologia digital. Aquest fenomen, segons Bustamente, ha produït un fort retrocés de l’espai públic en la comunicació de proximitat i ha anul·lat les expectatives de moltes emissores municipals, lliures i culturals.En aquesta exposició, Bustamente fa una anàlisi retrospectiva sobre l’expansió de l’audiovisual en la línia metodològica de La televisión económica, un del seus llibres més significatius.5
Una de les principals contribucions de les jornades de Torrent, com s’ha dit abans, és haver analitzat la inestabilitat jurídica de les televisions locals. Un tema explicat per Enrique Bustamante i Pilar Soler, tècnica de la Direcció General de Comunicació de la Generalitat Valenciana. L’any 2000 la majoria de les televisions locals eren il·legals. La Llei de televisió local per ones terrestres de 1995 no va anar acompanyada d’un pla tècnic nacional per a fer els corresponents concursos d’adjudicació de freqüències, per la qual cosa les televisions nascudes després d’aquest any no tenien llicència, però vivien en una situació alegal davant la permissivitat de l’Administració. En aquesta situació irregular es trobaven setanta-nou de les cent vint-i-set televisions locals valencianes que emetien en 1999, cosa que comportava certa inestabilitat econòmica i laboral i
4. J. MACIÀ MERCADÉ (1993), La comunicación regional y local: Dinámica de la estructura de la información en la España de las autonomías,Madrid, Ciencia 3. Aquest libre editat en 1993, convertit ja en una obra de referència sobre comunicació local a l’Estat espanyol, inclou dos capítols referents a l’estructura i el desenvolupament de la informació valenciana en 1990 i 1991.
5. E. BUSTAMANTE (1999), La televisión económica: Financiación, estrategias y mercados, Madrid, Geodisa, col·l. «Estudios de Televisión».
Comunicació local i de proximitat
151
persecució política, ja que en qualsevol moment si criticaven el poder podien ser tancades.6
La informació valenciana de proximitat recull també un acurat article del professor de la Universitat de València Rafael Xambó, titulat «Els mitjans de comunicació locals valencians davant el repte de la globalització», on planteja la dialèctica entre local i global i la necessitat d’impulsar polítiques que faciliten la participació democràtica ciutadana en la comunicació pública, així com el foment d’una informació local activa i creativa enfront de la homogeneïtat i la rutina informativa dels grans mitjans. Així mateix, el llibre inclou un interessant raonament «El fenomen de la premsa comarcal en valencià», a càrrec d’Ezequiel Castellano, director de la delegació d’El Punt en el País Valencià, qui fa una defensa valenta a favor de la comunicació local i comarcal en català, una premsa més arrelada a la realitat del territori i alternativa als mitjans en castellà actualment majoritaris.Tant Xambó com Castellano posen de relleu una situació que pateix el sistema sociocomunicatiu valencià actual: una manca de voluntat de defensa de la identitat cultural valenciana per part de la Generalitat, i amb això una falta de política comunicativa pròpia, cosa que ha provocat la conquesta del mercat informatiu local i comarcal per part dels grups mediàtics estatals forans, i per tant una manca de mitjans més arrelats als valors autòctons de les comarques i a la llengua pròpia. Ezequiel Castellano ho resumeix de la manera següent: «En el nostre cas, per les característiques tan peculiars, producte de la nostra història, disposem d’una premsa provincial, una ràdio colonial i una televisió valenciana que ens comunica en castellà el 80 %» (Castellano, 2002: 135).
Finalment, el llibre, seguint la línia clàssica organitzativa de jornades, inclou també panells que expliquen les experiències i tendències comunicatives de diversos mitjans, seguint una metodologia clàssica basada en les descripcions de l’estructura, l’organització i la funció social dels mitjans analitzats. Així, apareixen els casos pràctics del diari Ciudadde Alcoy, el mensual El Cresol de l’Horta del Nord, el grup Informaciones L’Horta i el diari digital en català Vilaweb fundat i dirigit pel periodista valencià Vicent Partal, que aquell any tenia dos-cents cinquanta mil lectors segons l’OJD i vuitanta edicions locals. A més, també s’exposen altres iniciatives singulars com la revista d’informació femenina Atenea de Torrent i el petit holding mediàtic local públic de l’Ajuntament de Mislata format pel BIM Notícies, Canal 35 TV i Canal 35 Ràdio. Així mateix, també hi ha un apartat dedicat a les edicions locals i comarcals dels grans mitjans on s’analitza el cas del Levante-EMV i la SER de Castelló, temes abordats per Jesús I. Bosch i Jesús López, respectivament.
6. Sobre la situació de les televisions locals valencianes, vegeu també l’informe: F. MARTÍNEZ i E. COSTA (2000), «Dossier: el fenomen de les televisions locals», Periodistes (València,Unió de Periodistes Valencians),núm. 10, p. 8-11.
Francesc
152
Martínez Sanchis
Pensar el país mediàticament
Davant tantes recerques parcials sobre comunicació local sorgeix la necessitat d’estudis amb interpretacions que abastaren tot el territori. Rafael Xambó ha realitzat un meritori intent de donar una visió de conjunt del sistema informatiu valencià actual en la seua obra Comunicació, política i societat: El cas valencià. Aquest llibre analitza la construcció i les disfuncions de l’espai sociocomunicatiu del País Valencià des del franquisme ençà, i els conflictes polítics associats, sobretot el debat sobre el nom de la llengua. I ho fa interrelacionant els mitjans de Madrid ubicats en el nostre territori, els mitjans autonòmics públics, els mitjans provincials i regionals privats, i els mitjans locals i comarcals. Tots són actors en un mateix escenari comú, i a tots analitza partint dels orígens, l’evolució i l’estructura. Xambó pensa el país des del punt de vista de la comunicació, i fa nombroses referències a la informació de proximitat. Introdueix en aquest llibre diversos capítols dedicats a la comunicació local, que apareix inserida amb la resta d’actors mediàtics, i aborda qüestions com ara la premsa local i comarcal (capçaleres, tiratge i línia editorial), la premsa clandestina (també local i comarcal), l’hegemonia mediàtica dels grans diaris d’edicions comarcals en castellà editats a les tres capitals de província, la premsa gratuïta de gèneres diversos, el català en la premsa local i comarcal, la dependència radiofònica de les grans cadenes estatals, l’oferta radiofònica en l’àmbit local i comarcal, el català en la ràdio local, i finalment l’oferta de la televisió local. Un ventall ampli on el sociòleg analitza també la influència social dels mitjans locals i les seues febleses. La tesi de Xambó és reveladora. El País Valencià no ha desenvolupat polítiques nacionals de comunicació pròpies que afavorisquen el desenvolupament dels mitjans autòctons i neutralitzen el poder empresarial dels grans grups mediàtics que apliquen sistemes de comunicació mercantilista, fet que ha impedit la configuració d’un sistema comunicatiu local i comarcal fort, caracteritzat també per una feble capacitat associativa.
Més sintètic, però no per això menys rigorós, és l’estudi d’Antonio Laguna titulat «La comunicació local-comarcal al País Valencià», un article inclòs en el llibre L’aportació de les comarques al patrimoni valencià Aquesta obra recull les conclusions de la primera jornada organitzada per la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià (FIECOV), celebrada a València en 2001. En aquest treball Laguna fa un repàs als orígens de la comunicació local (la premsa i la ràdio), el reviscolament de la premsa comarcal en democràcia i el fenomen de la concentració de mitjans, alhora que dóna una radiografia del consum de mitjans pels valencians en 1999.
Comunicació local i de proximitat
153
Els congressos ComLoc de Castelló
Entrats ja en el segle XXI, la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló posa en marxa una iniciativa que canviarà el panorama de la recerca en comunicació de proximitat. Es tracta de l’anomenat ComLoc, el Congrés de Comunicació Local, sota la coordinació de l’Àrea de Comunicació Audiovisual i Publicitat dirigida pel catedràtic Rafael López Lita, qui coordina la iniciativa juntament amb Francisco Fernández Beltrán i Ángeles Durán Máñez. El ComLoc compta amb el suport del diari Mediterráneo. Durant els anys 2002-2006 l’UJI ha organitzat sis congressos ComLoc, i ha publicat les conclusions en la col·lecció «Humanitats». Fins ara s’han publicat cinc obres, que són les següents:
— La prensa local y la prensa gratuita.
— Radio y televisión en el ámbito local.
— La publicidad local.
— La comunicación local por Internet
— La comunicación corporativa en el ámbito local.
Aquests llibres, que sumen més de dues mil quatre-centes pàgines, recullen un compendi d’anàlisis i reflexions teòriques i pràctiques de més de dos-cents especialistes de tot l’Estat.
Quan arranca el ComLoc ens trobem amb un escenari mediàtic canviant, en contínua adaptació tecnològica i empresarial, amb repercussions tan profundes que les conseqüències d’aquestes encara estem explicantles i ben segur les continuarem analitzant en els pròxims anys. En 2002 ja estava totalment apuntalat a l’Estat espanyol la regionalització de la premsa nacional, alhora que continuava avançant la concentració en la premsa regional i local. Una última manifestació d’aquest procés en el País Valencià la trobem amb la compra dels històrics diaris Ciudad de Alcoy i Mediterráneo pel Grupo Z. Juntament amb això s’estava produint un boom dels periòdics gratuïts, que també arriben a l’àmbit local i comarcal, i una espectacular expansió de la comunicació local per Internet, la qual es materialitza amb el naixement de diaris digitals comarcals i desenes d’espais i portals web locals. Aquests canvis s’uneixen a una forta segmentació de les audiències, una readaptació de les estratègies de publicitat en l’espai local i la creació de grups multimèdia regionals i locals, com és el cas de Las Provincias Multimedia, empresa incorporada al grup Vocento que agrupa l’històric diari Las Provincias, el gratuït El Micalet, LP Televisió i LP Punto Radio. Una empresa que, a més, va obtenir a finals de 2005 la concessió d’una llicència autonòmica de televisió digital. Tot aquest panorama canviant s’intenta analitzar en els llibres de ComLoc.
En 2002 apareix la primera d’aquestes publicacions, La prensa local y la prensa gratuita, en una data en què Mediterráneo celebrava el 75è
Francesc
Sanchis 154
Martínez
aniversari de la seua capçalera original, el Diario de Castellón. El llibre s’estructura en vuit capítols, els quals agrupen a la vegada un conjunt d’anàlisis sobre la premsa local de pagament i gratuïta, l’impacte d’Internet, els gabinets de comunicació en l’àmbit local, el futur professional del periodista local, l’opinió pública i la comunicació local, la publicitat, i la comunicació local davant la globalització. Són temes de reflexió ja clàssics en altres esdeveniments semblants però ara amb visions actualitzades. En aquesta obra hi trobem la participació de figures conegudes i rellevants en la comunicació local, com ara Jaume Guillamet, Antonio Franco, Jesús Montesinos i Javier Fernández del Moral. L’obra recull bastants plantejaments teòrics ja coneguts sobre què és la informació de proximitat i les seues perspectives de futur, però incorpora també noves aportacions analítiques no abordades abans, com per exemple la credibilitat dels diaris gratuïts, la responsabilitat de premsa local en la vertebració de la societat i la seua posició en un mercat cada vegada més concorregut, diversificat i segmentat.
Pel que fa a les propostes periodístiques, aporten informació les experiències de la premsa gratuïta basca que explica Idoia Camacho, així com l’Informe de la Comunicació Local a Catalunya 2001 de l’Observatori de la Comunicació Local i l’experiència del periòdic digital Vilaweb per Mar Iglesias. Així mateix, també resulta il·lustrativa l’anàlisi de José Antonio Garzón Minidiario de la Comunidad Valenciana sobre el pioner iprimer diari gratuït de València nascut en 1992 i que té una edició local a Alacant. Aquesta obra, tot i que recull molts punts de vista, compta amb una modesta presència valenciana.
El segon volum de ComLoc, titulat Radio y televisión en el ámbito local, analitza aquests mitjans atenent aspectes com ara la publicitat i el finançament, l’exercici del periodisme, la programació i els continguts, el marc jurídic del sector audiovisual i els grups de comunicació en l’espai local. Un ventall també ampli que compta amb les aportacions de més de seixanta especialistes, entre els quals destaquen Miquel de Moragas, Ángel Faus i Enrique Bustamante, els quals analitzen la situació general dels mitjans audiovisuals a Espanya. El llibre tracta el problema del creixement sense control d’emissores de ràdio i televisió il·legals, així com la conquesta de l’espai radiofònic i televisiu local per les grans cadenes. La proliferació d’emissores il·legals no és un problema baladí. De fet, segons l’Asociación de Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), en 2002 el 80 % de les 897 televisions locals comptabilitzades a Espanya no tenien concessió administrativa de freqüència, alhora que el 31,4 % d’aquestes formaven part de grans grups de comunicació nacionals i internacionals.7 Una tendència que s’arrossega des dels anys
7. ASOCIACIÓNDE INVESTIGACIÓNDE MEDIOSDE COMUNICACIÓN (2002), Censo de televisiones locales, Madrid, AIMC.
Comunicació local i de proximitat
155
noranta i que actualment s’està tancant en fals en algunes comunitats autònomes amb la concessió de llicències de televisió digital terrestre a grups estatals de la comunicació.
Finalment, aquesta obra, a diferència del primer volum, recull un ampli ventall d’experiències comunicatives d’emissores valencianes com ara Radio Escavia, Radio Clara, Ser Maestrat, la 97.7 Valencia, Planavisió, Televisión de Castellón, així com anàlisis sobre la situació del sector audiovisual en el País Valencià i Andalusia. També apareixen comunicacions sobre la ràdio i televisió per Internet, i el futur de la televisió digital, temes analitzats per Magdalena Mut, Kety Betés i José María Legorburu.
En la mateixa estructura analítica es publica en 2004 La publicidad local. En aquest llibre cinquanta-cinc especialistes analitzen el paper dels mitjans locals en la gestió de la publicitat. Així trobem estudis al voltant de les noves formes de programació de les campanyes de publicitat que tracten d’integrar en una única visió els àmbits global i local, els canvis en la gestió dels comptes locals que han d’adequar les seues realitats a la nova realitat del mercat, la gestió dels recursos humans, el creatiu local en un món globalitzat i els canvis estructurals i tecnològics que afecten el sector, entre altres qüestions.
El quart llibre publicat per l’UJI de la sèrie ComLoc és La comunicación local por Internet. L’objectiu d’aquesta obra, en la qual participen més de vuitanta especialistes, ha estat debatre el present i el futur de les noves tecnologies, estudiar les relacions entre ciutadans, mitjans i Administració pública, i sintetitzar el marc jurídic del sector de la comunicació per Internet. Pel que fa al País Valencià, l’obra inclou anàlisis de comunicació en la xarxa en la ràdio municipal i televisió local valencianes i els espais web al Camp de Morvedre.
L’últim llibre publicat per ComLoc, La comunicación corporativa en el ámbito local, va eixir a la llum en 2006. Recull articles de cinquanta-quatre especialistes que analitzen la identitat i la marca corporativa als ajuntaments, empreses, partits polítics i entitats esportives, i aborda qüestions com ara l’aplicació de les noves tecnologies a la comunicació interna, la relació de les institucions amb els mitjans de comunicació i el paper dels gabinets de premsa, webs i ràdios municipals en la configuració de la imatge corporativa. Tot i que l’obra incorpora experiències d’altres llocs d’Espanya, són il·lustratives les anàlisis sobre la comunicació corporativa en les administracions públiques realitzades pels periodistes valencians Xavier Aliaga, Daniel Nager, Ana Rosa Sanfeliu i Fabrizio Muzzati. Així mateix, el llibre incorpora anàlisis d’experiències de la ràdio municipal de Llosa de Ranes i entitats locals esportives d’Elx, a més d’un interessant article del professor Francisco López Cantos (especialista en les televisions locals de Castelló) sobre la imatge corporativa de les
Francesc Martínez Sanchis 156
cadenes de televisió. En definitiva, un recull de reflexions sobre els reptes de la comunicació institucional local i el seu paper com a ferramenta de persuasió.
Investigació sobre la televisió local
Els estudis són encara molt recents. Predominen les obres generals referents a tot l’Estat espanyol i altres comunitats autònomes més estudiades com Catalunya, on hi ha una àmplia bibliografia sobre el tema. En l’àmbit valencià, fins ara s’han publicat majoritàriament articles especialitzats sobre el tema en revistes i congressos, articles que ofereixen visions parcials i que recullen sobretot els censos de televisions locals que fa cada dos anys l’AIMC. No obstant això, ja ha començat la fase de fer obres de major abast. La més recent és La situación de la televisión local en España, de Francisco López Cantos, professor de la Universitat de València.Un llibre publicat en juny de 2005 que fa un recorregut general per la història de la televisió local, analitzant el context socioeconòmic, polític i comunicatiu en què s’ha implantat. El text es completa amb un informe extens i detallat titulat «La TVL local en el sistema de televisión valenciano», on l’autor analitza el conjunt de les televisions locals que operen en la província de Castelló. Es tracta del primer estudi amb profunditat que fa una anàlisi del sector de la televisió local en un àmbit territorial valencià prou ampli per a extrapolar conclusions a la resta del territori. De fet, l’obra de López Cantos no oblida res. Analitza qüestions com ara la cobertura, l’estructura empresarial i el sistema de gestió, els recursos tècnics i humans, la programació, l’ús del valencià, la situació econòmica i financera i les condicions actuals en què es desenvolupa el sector. L’autor arriba a la conclusió que el sector està conformat majoritàriament per petites empreses amb objectius comercials, mentre que les institucions públiques estan representades de manera marginal, i en aquest sentit el sistema televisiu està aïllat de poder contribuir eficaçment al desenvolupament de les comunitats ciutadanes en les quals s’insereix. Tot això acompanyat d’un ampli annex amb gràfics que inclouen nombrosos camps d’estudi de la televisió local a Espanya i el País
Valencià. En definitiva, una obra imprescindible per a comprendre l’evolució de la televisió local valenciana i alguns entrebancs sobre la transició de la televisió analògica a la digital.
Una altra aportació als estudis de la televisió local és El Quadern de maig de 2005 de la revista Saó titulat Els reptes de la televisió digital local. Un conjunt d’articles especialitzats a càrrec d’Adolfo Montalvo, Francesc Martínez, Vicent Palasí i Josep Miquel Garriga, que analitzen l’impacte del Pla Nacional de Televisió Digital (TDT) de 2004 en el País
Valencià, i ofereixen informació molt actualitzada sobre les demarcacions de TDT valencianes, les dificultats de la transició de la televisió ana-
Comunicació local i de proximitat
157
lògica a la digital, les noves possibilitats comunicatives que comporta la TDT, les expectatives de negoci que desperta la nova televisió, i la lluita dels grans grups per a controlar l’únic camp de la comunicació local valenciana que encara no havien dominat del tot. Un conjunt d’anàlisis que ja avançaven algunes situacions que es produiran temps després, com per exemple l’adjudicació de les llicències de TDT locals pel Consell Valencià a grans conglomerats mediàtics forans de línia conservadora, cosa que ha configurat un nou mapa televisiu on moltes televisions petites estan condemnades a desaparèixer.
Cal apuntar, pel que fa a la televisió, que els últims estudis publicats han eixit a la llum abans de l’adjudicació de les llicències de TDT, que tingué lloc a finals de desembre de 2005, i en un moment en què es debat a les Corts valencianes l’Avantprojecte de llei del sector de l’audiovisual valencià, presentat pel Consell en febrer de 2005. Per tant, estem en un moment de transició i de canvis, que caldrà explicar i analitzar en un futur pròxim. De fet, la TDT i les noves tecnologies de la informació estan afavorint la proliferació de grups multimèdia en l’àmbit de la comunicació local valenciana, fet que ens convida a redefinir des de la perspectiva del segle XXI què és allò local i cap a on va la informació de proximitat.
Bibliografia
BUSTAMANTE, E. (1999). La televisión económica: Financiación, estrategias y mercados. Madrid: Geodisa. (Estudios de Televisión)
Comunicació local a la Comunitat Valenciana (1994). València: Departament de Publicacions de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies.
COSTA, E.; MARTÍNEZ, F. (2000). «Dossier: el fenomen de les televisions locals». Periodistes [València: Unió de Periodistes Valencians], núm. 10, p. 8-11.
«Els reptes de la televisió digital local». Saó [València: Saó], núm. 295 (maig 2005): El Quadern, p.15-26.
Informació institucional: Primers encontres (1985). València: Generalitat Valenciana.
Jornadas de las Administraciones Públicas sobre la Radio (1995). València: Generalitat Valenciana. Presidència i Direcció General de Mitjans de Comunicació Social i Relacions Informatives.
La informació a la Comunitat Valenciana (1987). València: Presidència de la Generalitat Valenciana.
LAGUNA PLATERO, A. (2002). «La comunicació local-comarcal al País Va-
Francesc Martínez Sanchis 158
lencià». A: CASANOVA, E.; ESTEVE, A. L’aportació de les comarques al patrimoni valencià. València: Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià, p. 45-59. [Edició revisada]
LÓPEZ CANTOS, F. (2005). La situación de la televisión local en España. València: Publicacions de la Universitat de València. (Aldea Global; 18)
LÓPEZ LITA, R.; FERNÁNDEZ BELTRÁN, F.; DURÁN MAÑES, A. [ed.] (2002). La prensa local y la prensa gratuita. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. (Humanitats; 9)
— (2004). La publicidad local. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. (Humanitats; 13)
— (2005a). La comunicación local por Internet. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. (Humanitats; 20)
— (2005b). La comunicación corporativa en el ámbito local. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. (Humanitats; 3)
LÓPEZ LITA, R.;FERNÁNDEZ BELTRÁN, F.;VILAR MORENO, F.[ed.] (2003). Radio y televisión en el ámbito local. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. (Humanitats; 12)
MACIÀ MERCADÉ, J. (1993). La comunicación regional y local: Dinámica de la estructura de la información en la España de las autonomías. Madrid: Ciencia 3.
MARTÍNEZ GALLEGO, F.; BAS PORTERO, J. J. (1999a). «De la libertad de expresión a la concentración radiofónica. La radio valenciana (19781989)». A: VALLÉS COPEIRODEL VILLAR, A. [coord.]. Historia de la radio valenciana (1925-1998). València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 215-345.
— (1999b). «Panorama de actualidad radiofónica: autonomía, municipalismo y concentración multimedia (1989-1998)». A: VALLÉS COPEIRO
DEL VILLAR, A. [coord.]. Historia de la radio valenciana (1925-1998). València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 215-345.
MARTÍNEZ SANCHIS, F. [ed.] (2002). La informació valenciana de proximitat. València: Unió de Periodistes Valencians.
«Premsa local al País Valencià». Saó [València: Saó], núm. 195 (1996): El Quadern, p. 21-32.
XAMBÓ, R. (2001). Comunicació, política i societat: El cas valencià. València: Edicions 3 i 4.
Comunicació local i de proximitat
159
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 161-170
DOI: 10.2436/20.3008.01.11
La recerca en comunicació en el País Valencià
Estudis sobre el cinema: Valencia Film Publishing, Inc. per Jenaro Talens, amb la col·laboració de Juan Miguel Company, professors de comunicació audiovisual de la Universitat de València
Estudis sobre el cinema: Valencia Film Publishing, Inc.
161
Resum
La producció d’estudis contemporanis sobre cinema desenvolupats des de València ha pres forma particularment en múltiples publicacions, fins al punt de constituir un potent focus editor. Aquest article se centra en les publicacions sobre cinema a València, durant les tres darreres dècades. Contextualitzant el sorgiment de múltiples plataformes d’edició amb la llarga tradició cinematogràfica de València del segle XX (des del naixement de CIFESA els anys trenta fins a les recents revistes universitàries, passant per Cartelera Turia i l’experiència de Fernando Torres Editor durant els anys de la transició política), l’autor intenta recollir les diverses línies d’estudi que han articulat les diferents sèries de llibres i revistes del període.
Studies on Cinema: Valencia Film Publishing, Inc
Abstract
The large number of recent Valencian studies on cinema has led to so many publications that Valencia is considered an important source of publications on the subject. The present article focuses on the last three decades of Valencian publications on cinema. By describing the context underlying the establishment of various publishing platforms, with long cinematographic traditions, in Valencia during the 20th century—from the birth of Compañía Industrial Film Español, S.A. (CIFESA) in the 1930s; to Cartelera Turia and the experience of publisher, Fernando Torres, in the years of political transition; to university journals of the present—the author provides an overview of the diverse lines of study forming the content of the various books and journals of the period.
Per a Fernando Torres, in memoriam
Abordar, ni que sigui d’una manera succinta, la història de les publicacions valencianes sobre cinema en les tres últimes dècades o, el que és el mateix, en el període que comprèn els anys finals del franquisme, la transició política i el canvi de mil·lenni, implica, com a pressupòsit, parlar de la relació especial que València ha mantingut sempre amb l’univers del cinematògraf.
No cal recordar que l’intent més seriós de construir una indústria cinematogràfica pròpiament espanyola va sorgir a València. L’aventura de CIFESA, que durant dues dècades va ser la productora pròpia més important, seguint el model de les grans majors hollywoodenses (no en va era coneguda com la Warner Bros hispana), és, en bona mesura, la d’una cinematografia a la recerca de la seva supervivència. La nòmina de cineastes, entre actors, directors, tècnics i productors, dóna compte així mateix de l’enorme arrelament del nou mitjà en la cultura valenciana.
Jenaro Talens 162
Quan qui això escriu va arribar a València a final de 1968, l’àrea metropolitana comptava, a més de les sales d’estrena, amb més de seixanta sales de programació doble. Gairebé un centenar de pantalles, per a una població que encara no arribava al milió d’habitants, és una xifra molt respectable i simptomàtica de l’interès ciutadà pel cinema. I això sense comptar els nombrosos cineclubs que permetien visionar i discutir (quan l’autoritat competent no ho impedia a la força) entorn de films no accessibles als cinemes comercials. La possibilitat de veure des d’El viaje de los comediantes (O Thiassos) d’Angelopoulos, fins a Striptease de Dwoskin, passant per un més que respectable nombre de produccions del moviment de cineastes independents (Casimir Gandía, Rafael Gassent, Eduardo Hervás, Antonio Maenza, Luis Rivera, José Luis Seguí, etc.), era un fet realment nou i mostrava com l’energia i la vitalitat de la pràctica i la reflexió sobre el discurs cinematogràfic de la ciutat es trobaven molt per sobre de la mitjana del que succeïa en la resta del país. L’arribada de la democràcia va canviar moltes coses, però va deixar intacte el que és essencial. La conversió de la majoria de sales de reestrena en bingos o supermercats es va suplir amb el nou mercat del vídeo o el DVD i actualment són nombrosos els treballs fets per valencians o des de València accessibles al Youtube. No és estrany, doncs, que en pocs anys, València es convertís en el centre i focus de publicacions sobre cinema.
Cartelera Turia i Fernando Torres Editor
Si ens centrem en aquest territori, s’hauria de començar per citar un dels casos més insòlits dels que hi hagi testimoni en tot el territori espanyol, Cartelera Turia. En principi, es tractava d’una publicació de petit format i periodicitat setmanal, sorgida a començament de la dècada dels seixanta, i la seva funció era, com en altres casos (Cartelera Bayarri o, més tard, Qué y Dónde), la d’informar de les estrenes i de les pel·lícules que es projectaven a les diferents sales de la ciutat. Molt aviat, però, els integrants del col·lectiu (per on va passar gairebé tota la intel·lectualitat de l’esquerra del moment) van decidir que una plataforma com aquesta no es podia quedar en un simple full volander. Amb els anys (fins al dia d’avui), no solament va augmentar el nombre de seccions, sinó que mai es va oblidar el caràcter d’intervenció directa que l’activitat crítica havia de tenir en el context ciutadà.
Avui, amb la perspectiva de quasi quatre dècades d’activitat, podria discrepar-se d’algunes de les decisions que es van assumir, de la conveniència o no de les expulsions de nombrosos col·laboradors, però el que no se’ls pot negar és el caràcter de revulsiu, que sempre va ser una de les seves marques de fàbrica. Les crítiques de les pel·lícules d’estrena, amb totes les polèmiques que es vulgui (inclosa la seva obsessió per
sobre el cinema: Valencia
Estudis
Film
163
Publishing, Inc.
atorgar una qualificació numèrica a cada film), es barrejaven amb articles polítics, entrevistes i altres textos sobre teatre, literatura i fins i tot gastronomia, mostra evident que les pràctiques culturals s’abordaven amb una actitud festiva, a mig camí entre el pamflet i la tradició fallera, però amb la consciència clara de la seva funció política immediata. No obstant això, el cinema era i sempre va seguir sent l’element central de la Cartelera i mai va ser considerat pels qui ocupaven les seves pàgines com a mer entertainment, sinó que servia d’aglutinant per coordinar uns modes de resistència cultural bastant explícits i necessaris. Avui, ja en ple tercer mil·lenni i quan fins i tot han creat uns premis d’abast internacional, resulta significatiu i confortant comprovar que la major part dels qui han protagonitzat la reflexió espanyola sobre el discurs cinematogràfic en els darrers quaranta anys van passar, d’una manera o d’una altra, per les seves pàgines. Al Cèsar el que és del Cèsar.
En altres terrenys, menys volcats en l’actualitat, la figura més important en el món de les publicacions sobre cinema és la del malaguanyat Fernando Torres, fundador de l’editorial que portava el seu nom. Durant els anys de la transició, Fernando Torres Editor va servir de plataforma per a la difusió dels textos teòrics i historiogràfics més importants de la producció nacional i internacional. Cap dels corrents li va ser aliè. Amb una voluntat poc comuna d’obrir-se al debat i a la discussió, el seu catàleg va donar cabuda a un amplíssim ventall de tendències i escoles de pensament fílmic, amb llibres de semiòtica, de psicoanàlisi, d’històries centrades en la noció de cinema nacional, de monografies sobre directors, manuals, llibres d’entrevistes, readings sobre temes específics sortien al mercat a un ritme que, finalment, portaria l’editorial a enfrontar-se amb dificultats econòmiques de les quals mai es va refer.
La mort, a l’inici dels anys vuitanta, del seu fundador va malmetre un dels projectes més rigorosos i valents, tant intel·lectualment com políticament, del panorama espanyol, encara que la seva petjada és palesa en molts dels intents que posteriorment han pres el relleu parcial.
En efecte, alguns dels membres més actius del consell assessor de Fernando Torres (Juan Miguel Company, Julio Pérez Perucha, Francisco Llinás, Javier Maqua o Jorge Urrutia) estaven relacionats amb La Mirada o amb la seva successora immediata, Contracampo, revistes editades totes dues fora de València, però en les quals prevalia una idèntica voluntat compartida d’entendre el treball comú com una manera d’intervenir políticament en el nostre context cultural, a través del que, seguint l’Althusser de l’última època, es definia com «l’aparell cinematogràfic espanyol».
Jenaro Talens 164
Teoria fílmica enfront de cinefília
Tres eren, doncs, els elements comuns: el cinema com a discurs referencial, la política com a finalitat de la pràctica crítica i la teoria fílmica com a manera d’escapar-se de les trampes de la cinefília o, el que és el mateix, de les lectures falsament transparents del fenomen cinematogràfic. Francisco Llinás va ser qui va assumir el paper de coordinació i va editar la revista a Madrid (tot i que part de l’equip que la feia possible residia a València) fins que les dificultats econòmiques, inherents a tota empresa com la que ens ocupa, van aconsellar traslladar-la oficialment a València, sota els auspicis del llavors acabat de ser creat (i avui també desaparegut) Instituto de Cine y RTV, de la Universitat de València. El mètode de treball de Contracampo es basava, vistes les dificultats de tota mena (no només econòmiques) que van acompanyar la seva etapa, en una bona dosi de voluntarisme militant.
En aquells anys, sorgits d’una reforma democràtica que va substituir la ruptura democràtica proposada per l’esquerra que havia capitanejat la resistència al franquisme en les dècades anteriors, no sobre la base d’una concòrdia que depurés responsabilitats i busqués instaurar un cert perdó, sinó sobre l’oblit pur i simple d’un passat que semblava que no havia existit mai, la revista es plantejava combatre el que en aquell moment els seus col·laboradors van denominar, potser, hi ha qui ha dit, una mica exigeradament, el «nou fascisme», el de la institucionalització quotidiana del que és banal. La pluja d’atacs i desqualificacions que va caure sobre la feina, fins a aconseguir ofegar-la financerament i existencialment, no era, per descomptat, ni innocent ni gratuïta. Optar per la defensa de cineastes com Eloy de la Iglesia, per exemple, amb la qual cosa es donava prioritat al caràcter d’intervenció de la pràctica cinematogràfica sobre els exercicis d’estil de la comèdia de Malasaña, no significava, no obstant això, no tenir cura de l’anàlisi formal ni una absència de criteris de lectura textual. Si es va llegir (o es va voler llegir) el que Contracampo proposava, d’una manera més o menys consistent, en aquesta direcció, va ser pel caràcter incòmode i a la contra que Contracampo sempre va assumir com a propi i que atenyia els mateixos col·laboradors del projecte.
Poques publicacions, en efecte, es poden vanagloriar d’haver estat tan crítiques com per permetre publicar escrits de crítica interna, en què es defensaven opinions contràries sobre un mateix film, en el mateix número i en pàgina oposada, com va ocórrer precisament a propòsit d’En busca del arca perdida de Steven Spielberg. El debat era sempre buscat intencionadament, encara que fos a costa de semblar, de vegades, rígids i agressius en excés. No hi havia cap mena de voluntat de marcar un territori, sinó el desig de defensar unes posicions polítiques (que ho són sempre de civilització i de moral) que començaven a veure’s diluïdes
sobre el cinema: Valencia
Estudis
165
Film Publishing, Inc.
en el vertigen d’un pragmatisme acomodatici que després ha caracteritzat les pràctiques culturals de la democràcia. Quan s’actua d’aquesta manera, si s’és coherent, cal estar disposat a assumir els errors comesos, sense que per això calgui penedir-se per a res d’una radicalitat que creiem, avui més que mai, que va ser i que segueix sent necessària per una simple qüestió d’higiene política i mental. Com ha escrit fa poc Umberto Eco,1 quan es referia al que ell denomina «els grans exemples», si un vol ser crític de costums, s’ha de comportar com Horaci, perquè si es comporta com Virgili, el que hauria de fer es escriure un poema (eventualment bo, fins i tot molt bo) a lloança del Senyor reinant. Aquesta era (i, en molts casos, segueix sent) la funció de la crítica en la nostra tradició cultural i la feina de Contracampo, durant els seus quaranta-tres números, amb els seus errors i les seves contradiccions, sempre va consistir a evitar les trampes de la condescendència.
Els fronts en què es va desenvolupar aquesta feina d’intervenció van ser diversos: el cinema clàssic, el cinema espanyol, la teoria fílmica, així com la crítica d’actualitat i els dossiers sobre temes o autors específics. De vegades, la necessitat de desdoblar-se per concloure un número obligava algun dels col·laboradors, sol o en grup, a multiplicar-se sota diferents pseudònims, cosa que va crear una mena de generació fantasmàtica d’escriptors cinematogràfics que només en data recent2 han recuperat el seu vertader rostre i identitat.
Proliferació d’editorials
La desaparició de Contracampo, per asfíxia econòmica, és veritat, però també per la lògica dels mateixos esdeveniments i el canvi d’escenari cultural on inserir-se a mitjan dècada dels anys vuitanta, no va significar un final, sinó l’inici d’unes altres maneres d’intervenció, potser més institucionals, vinculades, per exemple, a col·leccions de gran tiratge («Signo e Imagen», d’Ediciones Cátedra, «Eutopías», primer a Episteme, després a Biblioteca Nueva, «Comunicación», de Paidós, entre d’altres) o a revistes com Archivos de la Filmoteca i al discurs acadèmic universitari.
Una editorial de Madrid, però dirigida des de València (cosa que explica que formi part d’aquest panorama), Ediciones Cátedra, al capdavant de la qual es trobava el seu fundador, Gustavo Domínguez, va decidir obrir una nova col·lecció, «Signo e Imagen», dedicada, en la seva sèrie major, a temes relacionats amb el discurs audiovisual d’una manera àmplia i amb el cinema en particular i, en la seva sèrieminor, «Signo
1. Umberto ECO (2006), A passo di gambero, Milà, Bompiani.
2. Vegeu Jenaro TALENS i Santos ZUNZUNEGUI (ed.) (2007), Contracampo: Ensayos sobre teoría e historia del cine, Madrid, Cátedra.
Jenaro Talens 166
e Imagen / Cineastas», a monografies sobre directors, a la qual es va afegir més tard una sèrie editada en col·laboració amb la Filmoteca Española. Molts dels membres de Contracampo van col·laborar des dels seus inicis en aquesta nova aventura editorial. El seu ampli catàleg (més de dos-cents títols des de 1986) no es limita exclusivament al discurs cinematogràfic, sinó que ha intentat, des de l’inici, donar resposta a les necessitats dels curricula oficials en què a mitjan dècada dels anys vuitanta es va inserir l’estudi del cinema, comunicació audiovisual i, més tard, història de l’art. No obstant això, la presència de textos sobre cinema d’autors vinculats al món intel·lectual valencià és àmplia i variada: Juan Miguel Company, Pilar Pedraza, Juan López Gandía, Javier Marzal, Carlos Cuéllar, Vicente Sánchez Biosca, José Luis Castro de Paz, Julio Pérez Perucha, Santos Zunzunegui.
Pel que fa a València, i abans que s’establissin oficialment les titulacions que acabo d’esmentar, la Universitat va crear el 1986 un títol propi en llenguatges audiovisuals, més tard reconvertit en el de comunicació audiovisual. Com que el cinema en tots dos casos no era més que una part del camp disciplinari, es feia, doncs, necessària una estructura paral·lela a les edicions de «Signo e Imagen» que donés sortida a la producció cada vegada més gran de textos crítics sobre aquest tema. Els anys vuitanta van veure així el naixement de dues noves revistes, Eutopías, coeditada per les universitats de València i Minnesota, amb una sèrie de llibres en col·laboració amb Ediciones Hiperión, i, cap a final de la dècada, Archivos de la Filmoteca.
En la primera van publicar textos Juan Miguel Company, Tom Conley, Santos Zunzunegui, Vicente Sánchez Biosca, Román Gubern, Paulino Viota, Francesco Casetti, Luciano Berriatúa, Jesús González Requena, Vicente Hernández Esteve o Tomás López Pumarejo, entre d’altres. La col·lecció de llibres, que només va arribar a tenir tres títols, va incloure un volum sobre el cinema de Weimar de Vicente Sánchez Biosca (Del otro lado, la metáfora), l’anàlisi de la filmografia de Douglas Sirk, per Jesús González Requena (La metáfora del espejo), així com l’estudi sobre el naturalisme, de Juan Miguel Company (La realidad como sospecha), complementari al seu treball sobre el cinema clàssic de Griffith (El trazo de la letra en la imagen) aparegut a Ediciones Cátedra.
Archivos de la Filmoteca, creada el 1989 sota els auspicis de Ricardo Muñoz Suay, director de la Filmoteca de la Generalitat Valenciana, juntament amb una sèrie paral·lela de llibres, dirigida per Nieves López Menchero, ha estat, gràcies al seu caràcter institucional, la publicació situada a València d’una durabilitat més gran, ja que tenia garantit el finançament, veritable tendó d’Aquil·les d’aquest tipus d’empreses.
Durant la seva primera etapa (números 1 a 8 i 9 a 13), sota mandat socialista, va ser dirigida, respectivament, per Vicente Ponce i Joan Álva-
sobre el cinema: Valencia
Estudis
167
Film Publishing, Inc.
rez. A partir del número 14 (1993), que inaugura oficialment una «segona època», al final de la darrera legislatura socialista i sobretot després de l’arribada al Govern del Partit Popular, que el ratifica en el càrrec, serà dirigida per Vicente Sánchez Biosca.
Les dues èpoques tenen una orientació molt diferent, tot i que en totes dues l’objecte «cinema» és l’element central i l’objecte d’estudi privilegiat. No obstant això, en la primera etapa, la reflexió sobre la «institució cinema» o, si es vol, l’«aparell cinematogràfic» és fonamental. El gir ideològic del responsable de la Filmoteca (des de la seva pertinença a UNINCI fins al furibund anticomunisme visceral dels seus darrers anys) es deixa veure en la segona època, en la mesura que la revista desplaça els seus interessos cap a un tipus de discurs més acadèmic i cosmopolita, però menys compromès políticament. En aquest sentit, és just reconèixer que la revista ha sabut establir-se en els darrers tres lustres entre les que assumeixen conscientment els estàndards de les publicacions periòdiques del món universitari anglosaxó.
En la col·lecció paral·lela de textos que abans he esmentat, han aparegut una trentena de volums, signats, entre d’altres per Vicente Sánchez Biosca, Vicente Benet, Félix Fanés, Adolfo Bellido, José Luis Castro de Paz, Santos Zunzunegui, Juan Manuel Llopis (responsable del número que va obrir la col·lecció, sobre Juan Piqueras), José A. Ríos Carratalá, Áurea Ortiz, a més de nombrosos textos col·lectius sobre Bertrand Tavernier o Luis García Berlanga, preparats per autors com Casimiro Torreiro, Esteve Riambau o Julio Pérez Perucha.
Estudis sobre el discurs fílmic
El final de la dècada dels anys vuitanta i l’inici de la dels anys noranta van portar també dues noves col·leccions, «Eutopías» (reconvertida, després de la mort de la revista del mateix nom, en una sèrie de documents de treball) y Banda Aparte (revista que comportava una col·lecció de llibre paral·lela, Ediciones de la Mirada).
Pel que fa a la primera, el format escollit era el del model imperant en els coneguts «Documenti di lavoro» del Centre de Lingüística i Semiòtica, que dirigeix des de la seva fundació Pino Paioni a la Universitat d’Urbino: textos de menys de cent pàgines de realització fàcil i ràpida, que van assumir en un primer moment com a model un cert multilingüisme (es van publicar textos en espanyol, francès, anglès i italià) i que més tard van optar per la traducció, en aquest cas, al castellà com a llengua única de la col·lecció. Entre 1988 i 1999, es van publicar dos-cents trenta volums que alternaven les aproximacions al discurs cinematogràfic —les més abundants pel que fa al nombre— (Tomas Elsaesser, Tom Conley, Juan Miguel Company, Antonia del Rey, Giulia Colaizzi, Francesco Casetti, Jean-Louis
Jenaro Talens 168
Leutrat, Suzanne Liandrat-Guigues, Santos Zunzunegui, José Luis Castro de Paz, Jesús González Requena, Silvestra Mariniello, Rey Chow, Imanol Zumalde, entre d’altres) amb els assaigs de filosofia (Jürgen Habermas, Albrecht Wellmer, Gilles Deleuze, Sergio Sevilla, Manuel Jiménez Redondo, Karl Otto Apel, Walter Biemel, Michel Foucault, etc.), semiòtica (J. A. Greimas, Juri M. Lotman, Patrizia Calefato, Augusto Ponzio, Omar Calabrese, Jacques Fontanille, Wlad Godzich, Jean-Marie Klinkenberg, Per Aage Brandt, Arlindo Machado, Luis Puig, etc.), teoria de gènere (Donna Haraway, E. Ann Kaplan, Neus Campillo, Fina Birulés, etc.) o ciència (Katherine Hayles, Joan Oró, etc.), entre altres disciplines.
Durant els anys en què «Eutopías» es va acollir al paraigua editorial d’Ediciones Episteme, es van publicar sis volums en la sèrie major, tres d’aquests dedicats explícitament al discurs fílmic, El aprendizaje del tiempo, de Juan Miguel Company, Feminismo y teoría fílmica, de Giulia Colaizzi i Desplazamientos progresivos del sentido, d’Imanol Zumalde.
L’aproximació era, doncs, en totes dues col·leccions, encara que amb una especial inclinació pels estudis sobre el discurs fílmic, d’ordre interdisciplinari, orientació que ha continuat en la seva tercera reencarnació, aquesta vegada com a col·lecció de llibres, «Otras Eutopías», a l’Editorial Biblioteca Nueva (Madrid), amb el mateix col·lectiu de direcció de la sèrie de documents de treball i una trentena de títols des de 1999, en què ja s’ha incorporat la generació més recent de crítics i teòrics cinematogràfics valencians, amb l’excel·lent volum de Gabriel Sevilla Llisterri El modelo Cruzada: Música y narratividad en el cine español de los años cuarenta (aparegut durant l’any 2007).
Banda Aparte apareix al novembre de 1994 amb un primer número multidisciplinari on s’incloïa un més que excel·lent treball de José Antonio Palao dedicat a La edad de la inocencia, de Martin Scorsese. Amb tot, la seva trajectòria més important es vincula a l’arriscada aposta que va suposar el llançament de la col·lecció «Ediciones de la Mirada», l’escassa difusió de la qual (i consegüents vendes mínimes) va fer naufragar un projecte d’una enorme ambició teòrica i historiogràfica. Dirigida per Francisco Sempere i Jesús Rodrigo, va publicar textos de Domènec Font, Jesús González Requena, Vicente Benet o Wim Wenders. Amb tot, el projecte de Jesús Rodrigo ha trobat un lloc (incorpori) on desenvoluparse: Internet (www.shangri-la.com).
Finalment, caldria fer esment d’una altra sèrie de llibres monogràfics sobre anàlisis de pel·lícules concretes, destinats a l’ensenyament del cinema en el batxillerat, encara que la solvència de molts dels seus títols la faci també recomanable en l’àmbit universitari. Em refereixo a «Guías para Ver y Analizar Cine», d’Ediciones La Nau Llibres, projecte que va posar en vigor i que encara dirigeix Javier Marzal Felici i en el qual han aparegut, quan escric aquestes línies, trenta-vuit volums.
Estudis
Film Publishing,
169
sobre el cinema: Valencia
Inc.
Una primera conclusió d’aquest breu recorregut per les publicacions sobre cinema a la València de les tres darreres dècades indicaria que, malgrat l’èxit acadèmic dels estudis sobre comunicació audiovisual i, en el seu interior, dels components multimediàtics i/o informatius, el cinema segueix sent, de totes les branques disciplinàries que constitueixen el camp científic d’aquella, la que més i més bona atenció segueix mereixent entre les joves generacions. Com a mostra d’això la revista
L’Atalante: Revista de Estudios Cinematográficos,que publica l’Asociación Cinefórum de Comunicación Audiovisual de la Universitat de València, dirigida per Luis Pérez Ochando i Rebeca Romero Escrivá, de la qual han aparegut quatre números fins en aquest moment.
170
Jenaro Talens
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 171-184
DOI: 10.2436/20.3008.01.12
La recerca en comunicació en el País Valencià
Recerca sobre la televisió per Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad, professors de comunicació audiovisual de la Universitat de València
Recerca sobre la televisió
171
Resum
Les publicacions entorn de la recerca televisiva des de l’espai valencià, que es presenten en aquesta edició especial, estan organitzades de forma que es puguen visualitzar les dimensions pròpies de la televisió: tecnologia, continguts o anàlisi contextual. En primer lloc referim els llibres i textos majors. Entre aquests treballs incloem algunes tesis doctorals elaborades a les universitats valencianes que, amb el temps, han esdevingut llibres de referència. En segon lloc fem al·lusió també als articles i als documents professionals, més abundants i amb una temàtica bastant més àmplia. La majoria d’obres que citem són les més recents, tot i que, per la seua importància, hem deixat els treballs més clàssics considerats de referència ineludible.
Research on Television
Abstract
Valencian publications on television research presented in this special are organized according to various facets of the specialty: technology, content, and contextual analysis. First, an overview of major books and texts is provided. Among these works are included several doctoral dissertations from Valencia universities that have become texts of reference. Second, articles and professional documents with a broader thematic content are mentioned. Although most of the works cited have been published recently, the authors have included some classical works that are considered especially relevant.
Introducció
La televisió ha encetat el segle XXI immersa en una transformació de grans proporcions dels mitjans de comunicació. La televisió ha estat considerada, amb raó, el mitjà de comunicació hegemònic del segle passat i ara hi ha qui vol negar-li aquesta condició. Darrerament s’ha especulat molt sobre la possibilitat que la televisió fóra superada per Internet, els ordinadors i altres tecnologies de la comunicació. La realitat és que, gràcies als nous dispositius, la televisió ha abandonat el seu entorn natural i ha entrat als mòbils, als cotxes, a les agendes personals, etc., tal com s’ha vist a la Fira Internacional de la Electrònica (CES) celebrada a Los Ángeles al començament del mes de gener de 2007. Mentrestant, la venda de televisors nous de LCD o plasma es dispara.
Aquesta realitat dóna una idea molt nítida del fet que la televisió s’adapta i segueix creixent per no perdre el lloc de privilegi que ha ocupat al llarg de tants anys. Al mateix temps, inaugura debats inherents al mateix procés sobre on s’aturarà aquest creixement, quines seran les noves fórmules de consum, o qui tindrà les claus de la televisió del futur. Tot aquest moviment entorn de la televisió no ha passat desapercebut als investigadors del País Valencià. Els canvis anunciats tenen una gran
172
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
incidència sobre totes les dimensions de la televisió, no només la tecnològica. Si més no, la posada en marxa en el curs 2006-2007 a la Universitat de València del màster de postgrau de Continguts i formats audiovisuals en l’era digital i del màster d’Indústries culturals i de la comunicació a la Universitat d’Alacant, són una bona prova del dinamisme i la innovació en aquest sentit.
La programació, l’aparició de nous formats, els reptes que planteja una nova filosofia de producció audiovisual, etc. És per tots aquests motius que la investigació travessa per un moment intens. Potser, però, encara s’hauria de fer un esforç bastant major per arribar al nivell d’altres comunitats autònomes o països de l’entorn europeu. Tot i això, el moviment és ben palès. Des del món acadèmic i professional, s’ha escrit molt sobre la televisió i és, a hores d’ara, un tema de transcendència pública. El present article pretén ser una revisió global de la investigació que en matèria de televisió s’ha fet en el País Valencià als darrers anys.
Les referències bibliogràfiques estan organitzades de forma que es puguen visualitzar les que anomenàvem dimensions de la televisió: tecnologia, continguts, anàlisi contextual, etc. En primer lloc referim els llibres i textos majors. Entre aquests treballs incloem la referència de diverses tesis doctorals elaborades a les universitats valencianes que, amb el temps, han esdevingut llibres de referència. En segon lloc els articles i els documents professionals, més abundants i amb una temàtica bastant més àmplia.1 La majoria d’obres que citem són les més recents, tot i que, per la seua importància, hem deixat els treballs més clàssics considerats referències ineludibles.
La producció bibliogràfica: els llibres
Fent un repàs ràpid a la producció bibliogràfica del País Valencià en matèria de televisió, no és fàcil establir un criteri clar pel que fa a la temàtica. Aquesta, inevitablement, va moltes vegades lligada a l’interès del mateix investigador. És a dir, resulta un treball difícil definir escoles, corrents o grups que compartisquen els mateixos interessos, tot i que les universitats sí que han exercit en part aquesta tasca aglutinadora (Bernardo, Gavaldà i Pellisser, 2001; López Lita, Fernández Beltrán i Vilar Moreno, 2003). En el cas de la Universitat Jaume I de Castelló, a més, trobem que s’ha convertit amb el temps en un dels referents nacionals del tractament de la informació de proximitat i de la televisió local, arran de la celebració dels congressos de comunica- Recerca sobre la televisió
1. La bibliografia que aportem al final està dividida en llibres i tesis, i articles. Aquesta estructura és la mateixa del nostre text. A l’efecte de les cites (p. ex., Bas Portero, 1993), si aquesta es troba a l’apartat on parlem dels llibres, la referència a la part bibliogràfica serà la mateixa. I així successivament.
173
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
ció local ComLoc.2 L’abaratiment de la tecnologia i, en part, la desatenció legal al fenomen de les televisions locals, han estat el llit del cultiu d’aquesta especialitat en el País Valencià i han impulsat des de ben prompte l’interès dels investigadors (1994). En aquesta línia trobem textos recents que analitzen la situació de la televisió local a Espanya (López Cantos, 2005).
Els textos d’assaig i una gran quantitat dels textos que trobem a la dècada dels noranta giravolten a l’entorn de la temàtica política (Gavaldà, 1994 i 1996), relacionada sempre amb el paper de la relativament recent implantada televisió autonòmica davant les televisions públiques d’àmbit estatal i les, aleshores, noves privades (Reig Cruañes, 1991). Al cas concret del País Valencià, aquests debats es veuen enriquits amb la confluència de la qüestió lingüística. Hereus de la confrontació de la dècada dels huitanta, hi ha investigadors que treballen els binomis televisió-llengua i mitjans-llengua (Mollà, 1990 i 1998; Xambó, 1995; Ferrando, 1990).
Tot i el pes dels temes autonòmics, també podem constatar en aquest moment que els autors condueixen la seua atenció a camps més amplis de la investigació. De vegades, relacionant-ho amb el telefem i les interferències de la televisió sobre els processos judicials (Bernardo, Gavaldà i Pellisser, 2001), la qüestió de la violència i els mitjans de comunicació i la seua influència sobre els sectors més desprotegits de l’audiència (1997) i les estratègies de programació i la lluita acarnissada per les quotes de share (Audiencia y programación, 1993; Palacio, 1991).
Aquesta classe de temàtiques són, al cas valencià i, podem dir, espanyol, d’una gran novetat en el seu temps. Cal recordar que la posada en marxa de les autonòmiques als huitanta i de les privades a finals de la dècada obrí tot un nou espai d’anàlisi que havia estat més desatès pels investigadors d’ací. D’altres són elaboracions més tècniques o pràctiques, que posen l’èmfasi en diferents aspectes de la indústria televisiva: la creació de continguts (Prósper i López Catalán, 1998), la utilització dels llenguatges audiovisuals (Prósper, 2000) o l’organització dels magatzems de la imatge (Bellveser, 1999). No es deu d’oblidar, tanmateix, que aquesta fase més tardana coincideix amb la maduresa del desenvolupament acadèmic de les universitats valencianes. A finals dels noranta, tant a València com a Alacant s’han consolidat ja les bases d’una producció teòrica important i regular.
En aquesta línia de l’argumentació, podem observar com el final de la dècada comporta l’aparició d’una onada de llibres d’anàlisis del que han estat, televisivament parlant, els noranta. Es reprenen les temàtiques conegudes al voltant de la televisió i la política (Xambó, 2001), o
2. Els congressos de comunicació local organitzats per la Universitat Jaume I de Castelló han arribat en 2006 a la VI edició.
174
es fan repassades des d’una perspectiva més àmplia, com és l’anàlisi de les possibilitats del mercat audiovisual i comunicatiu valencià (Laguna Platero, 2000). Un cas especialment interessant és el llibre coordinat per Esteve (2000) i escrit per periodistes de Canal 9.3 Aquest text és moltes coses: d’una banda, un intent exhaustiu d’anàlisis de la política informativa a la primera etapa d’existència de l’ens autonòmic, quan el Govern de la Generalitat Valenciana estava en mans del PSPV-PSOE. D’altra banda, és una anàlisi sociològica de la societat valenciana en la seua relació amb l’ens públic. Notòria i reconeguda fou la discussió al voltant del paper de la televisió autonòmica en el desenvolupament de la indústria audiovisual valenciana i la seua funció pública i social, com a mantenidora de la cultura dels valencians. A hores d’ara, encara és notòria i reconeguda l’afirmació que es tracta d’un debat no tancat.
Sembla encertat afirmar que els anys que portem de segle XXI han suposat la maduresa de la mateixa investigació. Potser l’esforç investigador haja deixat més de banda les qüestions lligades a la televisió autonòmica i s’haja traslladat a l’elaboració de documents amb una temàtica clarament enfocada als mercats. Amb unes altres paraules, amb una temàtica que traspassa l’interès estrictament autonòmic. Les novetats pel que fa a la producció audiovisual estan clarament posicionades en aquesta direcció. En aquest sentit destaquen per la seua novetat al panorama valencià les aportacions de diversos autors (Francés, 2003; Mollà Furió, 2003). Al mateix temps, trobem textos especialitzats en perfils molt concrets de l’audiovisual televisiu. Per la seua especificitat, mereixen un reconeixement especial els estudis sobre l’efecte socialitzador de la televisió en la infància (Pérez i Cánovas, 2003) o l’anàlisi de la relació entre la publicitat i la indústria (Tur Viñes i Francés Barceló, 2005). Finalment, encara que siga de passada, ens sembla un text especialment valuós el treball de Vidal Beltrán i Linde Paniagua (2006). Aquests autors fan un repàs exhaustiu de tota la legislació vigent en matèria de mitjans de comunicació. Els canvis dels últims anys obliguen a disposar d’un text que pose ordre en el maremàgnum legislatiu espanyol.
Encara que molt succintament, hem de destacar el treball desenvolupat pels investigadors amb les tesis doctorals a les universitats valencianes o sobre temes valencians. En aquest sentit cal establir un paral·lelisme clar entre les tesis i el seu pas fora de l’àmbit estrictament universitari. Les estratègies de programació centren l’atenció d’un nombre significatiu d’aquestes tesis (Gómez-Escalonilla, 1997; Ánchel, 2002). En aquest sentit, continuen la tendència, explicada abans, de les investigacions de la dècada dels noranta. És possible que s’haja de remarcar el caràcter tardà d’aquestes, ja que són textos que aborden
3. Aquest grup de periodistes estava format pel mateix Juli Esteve i per Julià Álvaro, Josep Manuel Alcañiz, Joan Antoni Blay i Josep López.
Recerca sobre la televisió
175
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
qüestions que avui dia han estat superades. No obstant això, la maduresa temàtica és ben palesa al contingut de les tesis dels darrers anys i més pròximes en el temps. És significatiu l’apropament al fenomen de la televisió digital terrestre i el canvi tecnològic (Calderón Martínez, 1999; Caballero Trenado, 2004) o l’anàlisi de la influència de la televisió sobre els processos electorals (López Cantos, 2005; López García, 2002).
Tot i això, com dèiem, una de les característiques més destacables és el traspàs de molts d’aquests textos fora de les fronteres universitàries. En molts casos, s’han convertit en la base d’una teoria audiovisual que podríem anomenar valenciana i que desenvolupa diferents línies d’investigació. En aquest punt trobem l’anàlisi de l’estructura del sistema comunicatiu valencià (Xambó, 2001), l’estudi del fenomen de les televisions locals (López Cantos, 2005), l’anàlisi dels canvis en la producció audiovisual (Francés, 2001) o l’anàlisi per a la comprensió dels antecedents de la televisió pública valenciana (Bas Portero, 2000). Aquestes contribucions han tingut una continuïtat en el treball teòric i pràctic d’aquests autors.
La producció d’articles
Per la seua pròpia naturalesa, el camp temàtic que abasta la producció d’articles i textos professionals és molt més àmplia. La raó és senzilla: el format permet una anàlisi més àgil de la que permet un assaig o treball més llarg. En certa mesura, resulta també més senzill prendre el pols als temes que han interessat els investigadors valencians a través dels documents publicats en revistes, com a capítols de llibre o com a resultat d’unes jornades o congrés científic. En aquest sentit, la primera cosa que caldria destacar és que molts d’aquests articles i textos professionals tenen el seu origen en jornades i congressos organitzats en el País Valencià.4 Un bon exemple d’aquesta activitat són les jornades de comunicació local organitzades per la Universitat Jaume I de Castelló. Un bon exemple també és la producció teòrica generada al voltant d’esdeveniments amb una naturalesa semblant (Martínez Gallego, 1992; Israel i Bas, 1994; Solves, 1996; Ganga, 1999).
Aquests enfocaments han tingut molt d’anàlisi de l’actualitat amb un estil periodístic indubtable. Les revistes, principalment valencianes i de l’àmbit lingüístic català, han servit de vehicle des d’on canalitzar tota
4. Hem de posar de manifest, encara que siga breument, l’activitat desplegada per Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) a la dècada dels noranta. Una activitat que s’ha anat quedant esmorteïda a mesura que ha passat el temps, quasi com el mateix entusiasme que suscita la televisió valenciana. En qualsevol cas, RTVV era un punt de referència en l’organització de jornades professionals en les quals s’abordaren temes de gran actualitat com el paper de les televisions autonòmiques en l’espai europeu (1990 i 1992), el debat sobre el finançament de les televisions públiques (1991) o la influència de la televisió en el públic infantil (1993).
176
aquesta investigació. No obstant això, pel que fa als continguts, trobem paral·lelismes interessants amb la producció bibliogràfica. Els noranta són els anys de Canal 9 i les televisions autonòmiques. Les perspectives més teòriques (Alcaraz Ramos, 1992; Quílez Sánchez, 1993; Navarro de Luján, 1997; Portet, 1994) acompanyen aquelles amb una dimensió més pràctica com és la regulació del sector (Tur i Francés, 1995). Si més no, devem citar una aportació singular al voltant del paper de la documentació audiovisual (Prada Moreno, 2002). En aquest sentit, trobem ací també una correlació amb estudis anteriors i referits uns paràgrafs més amunt.
Aquests investigadors consoliden els fonaments de tot un corrent d’opinió, crítica i anàlisi de la televisió valenciana i, per extensió, del(s) fenomen(s) televisiu(s). Aquest fet és de vital importància, ja que no s’entenen, des de la perspectiva actual, ni l’evolució de l’ens públic valencià ni, en general, de les televisions autonòmiques. És d’aquesta manera, però, que tornem a trobar debat i anàlisis al voltant de les qüestions adscrites a aquest gran tema central. Les preocupacions lingüístiques i culturals de la televisió (Francés, 1993a; Bas, Pérez i Solves, 1994; Moragas i Spà i Garitaonandía, 1994) centren bona part de la producció articulística i són també la base d’un debat que arriba als nostres dies. Devem destacar en aquest punt, encara que siga de passada, l’aportació de Forés López (1999) a l’estudi del doblatge en tant que és un recurs televisiu tradicionalment desatès pels investigadors.
La fragmentació temàtica és més gran a mesura que analitzem els treballs més recents. Una fragmentació, però, que indica també un clar canvi de sensibilitat i, sobretot, d’aproximació a temes de caire més general. Sense abandonar l’eterna discussió sobre les interferències de la política en la televisió pública (Gámir Ríos, 2005), el debat teòric sobre l’estatut de la imatge i la seua funció és present als textos de Bernardo, Ganga i Arnau (1999) i de Gavaldà i Pellisser (2003). Aquests textos i els d’altres autors (Llorca, 2003) s’endinsen en la investigació de la independència de la televisió respecte del gestor polític de torn. Gavaldà i Llorca (2004) fan un repàs exhaustiu de l’estat de la qüestió en el País Valencià, i hi posen de manifest l’estret vincle entre la gestió política y la gestió televisiva. Devem recordar ací l’intent de privatització de Canal 9 protagonitzat pel Govern del Partit Popular i que no va concloure com s’havia planificat.
L’anomenada primera guerra del Golf i els successius conflictes armats esdevinguts en els últims quinze anys han originat un profund corrent crític al voltant del paper dels mitjans de comunicació en la cobertura informativa d’aquests. En realitat, aquest corrent beu de tota la tradició crítica feta des dels anys seixanta del segle XX, però amb una renovada intensitat i qualitat. Aquest fet, tampoc passà desapercebut als investigadors del País Valencià. Sobre la qüestió trobem textos interessants com el de Pellisser (2002), que fa una anàlisi de les conseqüències d’una utilització do-
Recerca sobre la televisió
177
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
lenta del mitjà televisiu en els casos de guerra. També en l’òrbita de la crítica general a la televisió i dels mals usos del mitjà, trobem dos treballs interessants al voltant de la influència negativa de la televisió en la infància (Carretón i Espinar, 2005; Fernández i Tur, 2005). Aquestes aportacions consoliden una mena, diríem, d’espai valencià de crítica.
Sense dubte, un dels temes que més han interessat a l’anàlisi als darrers anys és el canvi tecnològic. L’Estat espanyol porta anys d’endarreriment respecte d’Europa en el desenvolupament de la tecnologia digital. Una legislació obsoleta i uns governs poc inclinats que aquesta situació canviara en són els responsables. Tot i això, la cosa ha canviat i la TDT comença a ser una realitat més propera. Casero Ripollés (2001 i 2006) analitza en profunditat aquesta perspectiva i ens ubica de ple dins aquest debat, analitzant-lo des d’una perspectiva teòrica i crítica. Sanmartín Navarro (2005) ha portat l’anàlisi sobre la digitalització de la televisió al terreny de la televisió local. Aquest treball s’emmarca dins l’ampli ventall d’investigadors que en el País Valencià han dedicat el seus esforços al context local.
És, precisament, el canvi tecnològic en sentit ampli el que genera més continguts. Quan parlem de canvi tecnològic no ens referim només al pas de l’analògic al digital. També incloem les noves possibilitats de consum que ofereixen els dispositius tecnològics més recents. El motiu és que aquesta, podríem dir-ne, revolució, té també conseqüències directes en les maneres de produir continguts. Francés (2003 i 2006) fa un repàs de les «noves» professions aparegudes a la llum de la «nova» indústria televisiva i, en definitiva, de les conseqüències que portaran les transformacions ocorregudes. Rausell (2005), per la seua banda, s’endinsa en les possibilitats del relat audiovisual interactiu. Una mostra del que s’està preparant és l’èxit de la fórmula youtube, on l’espectador de la televisió és, a més, el productor dels continguts. Açò encara és una novetat pel que fa a l’audiovisual.
Conclusions
Reprenent algunes de les idees desplegades al llarg de l’article, queden obertes moltes qüestions que a la vista del que es mou no poden tancar-se. La televisió viu, com dèiem, un impuls renovat de transformació que la condueix a mantindre un lloc de privilegi davant els altres mitjans de comunicació. La convergència de la tecnologia, la multiplicació de canals, l’aparició de nous costums de consum, etc., han obert les portes a nous mercats i noves possibilitats de negoci. La progressiva desregulació del sector i les actuacions impulsores de la TDT contribueixen de manera decidida a aquest fet.
178
El sector de les telecomunicacions ha entrat de ple en el negoci de la producció de continguts. Aquest fet confirma un moment de reestructuració del mercat, amb fusions, compres i acords entre les grans empreses del sector. L’entrada de la televisió en el camp d’Internet i dels mòbils, per exemple, obliga els actors amb paper dins el món de l’audiovisual a un reposicionament general. Les conseqüències d’aquesta concentració, a la vegada vertical i horitzontal de la indústria, encara estan per definir.
La investigació feta des del País Valencià en matèria de televisió deixa una sèrie de conclusions clares. Els investigadors valencians han consolidat les bases d’una teoria crítica important. Tot i això, la presència d’una indústria audiovisual esquifida desllueix els esforços fets des de l’anàlisi teòrica. El sector audiovisual valencià presenta unes característiques pròpies, podríem dir, del que és la indústria televisiva perifèrica espanyola. La producció televisiva valenciana presenta una atomització important que no permet parlar d’un sector audiovisual fort.
Una de les explicacions més importants per entendre aquesta debilitat ha estat la manca d’un esforç vertebrador per part de la Ràdio Televisió Valenciana. El model de despesa econòmica de la RTVV ha estat caracteritzat, paradoxalment, per un dèficit brutal que no ha deixat de créixer exponencialment des de la creació de l’ens i la manca d’inversions importants per a la producció audiovisual, en sentit extens. A més a més, de vegades, els productes audiovisuals de ficció s’han caracteritzat per tindre una qualitat discutible.
Aquests fets han contribuït decisivament a un desenvolupament desigual del sector, amb una presència pública mínima. A diferència d’altres comunitats autònomes i del conjunt de l’Estat, el sector públic no ha estat ni la referència ni el motor impulsor en la generació de continguts de proximitat, un dels motius que justificaren en el seu moment la creació de les televisions públiques autonòmiques. La recerca en matèria de televisió en el País Valencià ha estat i és un espill d’aquesta situació anòmala. En definitiva, la recerca ha reflectit aquestes debilitats i discontinuïtats pròpies d’un sector que ha sobreviscut més per mèrits propis que per un decidit suport exterior.
Bibliografia
Llibres i tesis doctorals
ÁNCHEL CUBELLS, J. M. (2002). Canal 9: Historia de una programación (1989-1995). Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències de la Informació, Universitat Complutense de Madrid. Madrid.
Recerca sobre la televisió 179
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
Audiencia y programación (1993). València: RTVV.
BAS PORTERO, J. J. (2000). El naixement de la Radiotelevisió Autonòmica
Valenciana (1978-1989): antecedents, gestació i constitució.Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències de la Informació, Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona.
BELLVESER, E. [ed.] (1999). Manual de documentació audiovisual en ràdio i televisió. València: Universitat de València.
BERNARDO PANIAGUA, J. M.; GAVALDÀ ROCA, J. V.; PELLISSER ROSELL, N. (2001). Justicia y representación mediática. Madrid: Biblioteca Nueva.
CABALLERO TRENADO, L. M. (2004). La televisión digital terrestre en España 1997-2004. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències Socials i Jurídiques, Universitat Cardenal Herrera - CEU. València.
CALDERÓN MARTÍNEZ, P. A. (1999). Estimación de la cobertura y distribución de exposiciones en el medio televisivo. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat d’Alacant. Alacant.
Comunicació local a la Comunitat Valenciana (1994). València: Federació Valenciana de Municipis i Províncies.
ESTEVE, J. [et al.] (2000). La televisió (im)possible (deu anys d’informatius a Canal 9). València: Edicions 3 i 4.
FERRANDO, A. [ed.] (1990). La llengua als mitjans de comunicació. València: Universitat de València.
FRANCÉS DOMÉNECH, M. (2001). La producció de documentals. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Filologia, Universitat de València. València.
— (2003). La producción de documentales en la era digital. Madrid: Cátedra.
GAVALDÀ ROCA, J. V. (1994). La telepolítica y sus récords. València: Episteme.
— (1996). Medioptrías y sondeoscopios. València: Episteme.
GÓMEZ-ESCALONILLA, G. (1997). La programación televisiva en España. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències de la Informació, Universitat Complutense de Madrid. Madrid.
LAGUNA PLATERO, A. [coord.] (2000). La comunicación en los 90: el mercado valenciano. València: Universidad Cardenal Herrera - CEU.
LÓPEZ CANTOS, F. J. (2005). La situación de la televisión local en España: Informe sobre el sector en la provincia de Castellón. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I de Castelló.
180
LÓPEZ GARCÍA, G. (2002). Comunicación electoral y formación de la opinión pública: Las elecciones generales de 2000 en la prensa española. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Filologia, Universitat de València. València.
LÓPEZ LITA, R.; FERNÁNDEZ BELTRÁN, F. J.; VILAR MORENO, F. (2003). Radio y televisión en el ámbito local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I de Castelló.
MARÍN PÉREZ, B. (2000). El debate electoral cara a cara por televisión en España entre candidatos a la presidencia del gobierno: el elemento decisivo de la campaña: Elecciones generales de junio de 1993. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències de la Informació,Universitat Complutense de Madrid. Madrid.
MICÓ SANZ, J. L. (2002). La edición digital no lineal en los programas informativos de televisión. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Belles Arts, Universitat Politècnica de València. València.
MOLLÀ, T. (1990). La llengua dels mitjans de comunicació. Alzira: Bromera.
MOLLÀ, T. [ed.] (1998). La política lingüística a la societat de la informació. Alzira: Bromera.
MOLLÁ FURIÓ, D. (2003). La producció audiovisual. València: AESAV.
PALACIO, J. M. (1991). Estrategias de la programación televisiva. València: Arxius de la Filmoteca Valenciana.
PÉREZ, P. M.; CÁNOVAS, P. (2003). El impacto socializador de la TV en los niños adolescentes de la Comunidad Valenciana. València: Generalitat Valenciana.
PRÓSPER RIBES, J. (2000). Léxico del audiovisual. València: Fundación San Pablo - CEU.
PRÓSPER RIBES, J.; LÓPEZ CATALÁN, J. (1998). Elaboración de noticias y reportajes audiovisuales. València: Fundación San Pablo - CEU.
QUÍLEZ SÁNCHEZ, R. (1990). Canal 9 - TVV: por un modelo valenciano de televisión pública. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències de la Informació, Universitat Complutense de Madrid. Madrid.
REIG CRUAÑES, J. [ed.] (1991). Jornadas sobre el papel de la TV estatal en las comunidades autónomas. València: Generalitat Valenciana.
SANZ BLAS, S. (2001). La venta por televisión: Propuesta de un modelo de relaciones con el medio televisivo. Tesi doctoral defensada a la Facultat d’Economia, Universitat de València. València.
TUR VIÑES, V. (2001). Comunicación publicitaria de juguetes en televi-
Recerca
181
sobre la televisió
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
sión. Estudio de las variables audiovisuales. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat d’Alacant. Alacant.
VIDAL BELTRÁN, J. M.; LINDE PANIAGUA, E. (2006). Código básico del derecho audiovisual. Madrid: Dykinson.
XAMBÓ, R. (1995). El sistema comunicatiu valencià. Tesi doctoral defensada a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de València. València.
— (2001). Comunicació política i societat. València: Eliseu Climent.
Articles, capítols de llibres, jornades
ALCARAZ RAMOS, M. (1992). «Televisión Valenciana: la ley, la práctica, la crítica». Comunicación y Estudios Universitarios: Revista de Ciencias de la Información [València], núm. 2, p. 257-283.
BERNARDO PANIAGUA, J. M.; GANGA GANGA, R. M.; ARNAU DÍEZ, R. (1999). «El directo informativo. Un mito contemporáneo». A: Actas del VII Congreso Internacional de la Asociación Española de Semiótica . Saragossa: Universidad de Zaragoza, p. 375-380.
BAS PORTERO, J. J.; PÉREZ LLAVADOR, J.; SOLVES ALMELA, J. (1994). «Polítiques culturals i concentració. El cas valencià». A: Actes del II Congrés de Mitjans de Comunicació. València: Edicions 3 i 4.
CARRETÓN BALLESTER, M. C.; ESPINAR RUIZ, E. (2005). «Metodología para el estudio de la calidad de los contenidos audiovisuales programáticos dirigidos a la infancia: trabajo de campo en centros escolares de Alicante». Revista Comunicar [Huelva], núm. 25, any XIII, època 2a (2n semestre).
CASERO RIPOLLÉS, A. (2001). «Televisió paneuropea i construcció de la identitat europea. El cas d’Euronews». Formats [Barcelona], núm. 3, p. 1-11. —(2006). «La oferta de contenidos y servicios de la TDT: análisis de la situación en el mercado español». A: I Congreso Nacional de ULEPICC-España «Pensamiento crítico, comunicación y cultura». Sevilla: ULEPICC-España.
FERNÁNDEZ POYATOS, M. D.; TUR VIÑES, V. (2005). «El mensaje televisivo de programas y publicidad dirigido al público infantil: Aproximación a la calidad de su contenido». Revista Comunicar [Huelva], p. 329-335.
FORÉS LÓPEZ, A. (1999). «What does dubbing for television entail?». SELL: Studies in English Language and Literature [Waterloo], vol. 1, p. 151-156.
182
FRANCÉS, M. (1993a). «L’ensenyament de la llengua i els audiovisuals». Revista Materials Didàctics [València], núm. 9, p. 28-40.
— (1993b). «L’ensenyament de la llengua i els audiovisuals». Revista Materials Didàctics [València], núm. 10, p. 56-66.
— (1993c). «L’ensenyament de la llengua i els audiovisuals». Revista Materials Didàctics [València], núm. 11, p. 68-82.
— (2003). «Nuevos perfiles profesionales en el audiovisual». Enfoque Audiovisual en la Comunidad Valenciana [València], vol. 1, p. 33.
— (2006). «Nuevos perfiles profesionales en la digitalización de las industrias culturales». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad [Madrid], núm. 67, p. 10-11.
GÁMIR RÍOS, J. V. (2005). «Poder político y estructura mediática. La comunicación en la Comunidad Valenciana durante la presidencia de Eduardo Zaplana». Aposta [Madrid], núm. 23. [També disponible en línea a: <http://www.apos tadigital.com>]
GANGA, R. M. (1999). «La televisión como agente socializador: el Reality Show a la hora de la merienda». A: Actas de las VI Jornadas Internacionales de Jóvenes Investigadores en Comunicación. València: AJIC, p. 117-121.
GAVALDÀ ROCA, J. V.; LLORCA ABAD, G. (2004). «La RTVV i el sistema televisiu valencià». Serra d’Or [Publicacions de l’Abadia de Montserrat] (juliol-agost), p. 20-22.
GAVALDÀ ROCA, J. V.; PELLISSER ROSELL, N. (2003). «La escritura audiovisual». A: El debate sobre la cultura de la imagen. València: Nau Llibres, p. 3-24.
ISRAEL GARZÓN, E.; BAS PORTERO, J. J. [et al.] (1994). «Tendències en l’estructura de la comunicació valenciana». A: Actes del II Congrés de Mitjans de Comunicació. València: Edicions 3 i 4.
LLORCA ABAD, G. (2003). «La televisión como agente dinamizador de la información local». A: Actes II Congrés de Comunicació Local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I de Castelló, p. 351-357.
MARTÍNEZ GALLEGO, F. A. (1992). «Els fonaments de l’espai comunicacional valencià». A: I Congrés de Mitjans de Comunicació. València: Premis Octubre.
MORAGASI SPÀ, M.; GARITAONANDÍA, C. [ed.] (1994). «La televisió a les regions, nacionalitats i als petits països de la Unió Europea». Anàlisi [Barcelona], núm. 17. [Monogràfic]
NAVARRODE LUJÁN, V. (1997). «El modelo de televisión autonómica». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics [València], núm. 19, p. 127-142.
Recerca sobre la televisió
183
Miquel Francesc Doménech i Germà Llorca Abad
PELLISSER ROSELL, N. (2002). «El tratamiento de los conflictos bélicos en televisión». Quaderns de Filologia: Estudis de Comunicació [València], vol. 1, p. 211-225.
PORTET, N. (1994). «Canal 9: una televisió pròpia per a un poble amb cultura pròpia». Comunicación y Estudios Universitarios: Revista de Ciencias de la Información [València], núm. 4, p. 57-69.
PRADA MORENO, D. (2002). «La unidad de documentación en Canal 9, Televisión Valenciana». A: GABALDÓN, G. [coord.]. Teoría y práctica de la documentación informativa. Barcelona: Ariel.
QUÍLEZ SÁNCHEZ, R. (1993). «Canal 9: ¿Qué reforma? Gestión pública estratégica y política audiovisual». A: L’economia valenciana en el llindar del segle XXI: capital públic, capital privat i recursos humans. Actes del 2n Congrés d’Economia Valenciana. Vol. 3. Castelló: Generalitat Valenciana.
RAUSELL KÖSTER, C. (2005). «Nuevos relatos audiovisuales. Hacia una definición del relato audiovisual interactivo». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad [Madrid], núm. 62, p. 81-87.
SANMARTÍN NAVARRO, Julián (2005). «La televisión local por ondas en la Comunidad Valenciana en el contexto de la digitalizació (20022004)». Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació.
SOLVES, J. (1996). «És possible un espai de comunicació valencià?». A: Comunitat lingüística i espais comunicatius. Alcoi: Ajuntament d’Alcoi.
TUR VIÑES, V.; FRANCÉS BARCELÓ, M. (1995). «¿Cómo afecta la entrada en vigor de la directiva 89/552/CEE a la financiación de las televisiones?». Comunicación y Estudios Universitarios [València: Publicaciones CEU], p. 165-175.
Violencia y medios de comunicación: Cine y televisión (1997). València: Generalitat Valenciana.
184
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 185-195
DOI: 10.2436/20.3008.01.13
La recerca en comunicació en el País Valencià
Estudis sobre la ràdio
per Manuel de la Fuente Soler, professor de comunicació audiovisual de la Universitat de València
Estudis sobre la ràdio
185
Resum
La ràdio valenciana compta actualment amb una sèrie de singularitats, que podríem resumir en dues: una és la carència d’un model unitari en la construcció d’una identitat radiofònica valenciana. Una segona particularitat és l’ús de la llengua. Ací trobem la diferència més evident amb la ràdio catalana i torna a ser un dels punts fonamentals a l’hora de explicar els trets definitoris de l’actual panorama comunicatiu del País Valencià. A més, s’han d’afegir algunes circumstàncies que han dificultat la tasca de la investigació acadèmica: l’escàs interès per part dels mitjans públics o la mancança de polítiques de conservació del patrimoni radiofònic són algunes d’elles. No obstant això, als darrers anys aquesta dinàmica ha començat a canviar gràcies a una major presència dels estudis sobre mitjans de comunicació a les universitats públiques valencianes.
Studies on Radio
Abstract
Radio in Valencia at present has several unique characteristics that could be summed up in two: first, there is no unifying model for the creation of a Valencian radio identity and, second, is the use of language. These two factors constitute the clearest difference between Valencian radio and Catalan radio in general, and once again they have become the basic points when describing the traits of the present Valencian communication scenario. Furthermore, academic research has been impeded by factors such as lack of interest on the part of the public media and lack of policies for conserving the Valencian radio patrimony. Nevertheless, in recent years this scenario has begun to change thanks to an increase in the number of studies on mass media in the Valencian public universities.
Les investigacions acadèmiques sobre la ràdio valenciana han fet paleses les circumstàncies pròpies de l’estructura comunicativa en el País Valencià. Són, bàsicament, dues. Per una banda, la carència d’un model unitari en allò referent a la construcció d’una identitat radiofònica valenciana. La ràdio en el País Valencià es caracteritza per la seua diversitat en aquest sentit. Si ens fixem en les ràdios que emeten en el País Valencià, hi trobarem models diferents de programació no només entre les diferents províncies, sinó també al si de cadascuna de les tres. Però també hem d’assenyalar una altra singularitat: l’ús de la llengua. El cas valencià és molt diferent del cas català en allò referent a la presència del català als mitjans, com es pot comprovar en la programació de les diferents ràdios.
A Catalunya trobem a més que la investigació acadèmica ha desenvolupat una tradició d’estudis sobre els diversos aspectes radiofònics en un ambient de col·laboració amb les distintes emissores, la qual cosa ha afavorit ambdues parts: el sector professional en l’adquisició d’una cons-
Manuel de la Fuente Soler 186
ciència de la vàlua de la seua dedicació en la construcció social; el sector acadèmic en la consulta i preservació de les fonts i els arxius radiofònics per tal d’evitar la seua desaparició. En el País Valencià aquest diàleg no s’ha produït per les susceptibilitats que encara existeixen i que allunyen els dos sectors. El professional continua pensant en termes de consum immediat més que en les funcions socials de preservació del patrimoni radiofònic i de construcció d’una identitat radiofònica valenciana, i el sector acadèmic no ha aconseguit encara la creació de grups de treball estables en què la ràdio valenciana siga l’objecte d’estudi principal.
Els estudis manquen, així doncs, de visions globals. Estudiar la ràdio en el País Valencià suposa apropar-se als seus diferents aspectes (lingüístics, històrics, de producció, etc.) per separat. No obstant això, hi ha un futur perquè les investigacions estan augmentant. A continuació ens detindrem en alguns dels llibres i articles més interessants per fixar un estat de la qüestió respecte de la situació actual de la investigació sobre la ràdio valenciana.
1. Configuració i història de la ràdio
En un article (escrit amb Àlvar Peris Blanes) que vàrem publicar a la revista Serra d’Or l’any 2004 establíem un punt de partida al voltant de la problemàtica de la ràdio valenciana. Aleshores parlàvem de la distinció entre la ràdio privada i la ràdio pública, per finalment analitzar la qüestió lingüística. En allò referent a la ràdio privada, després de constatar alguns fracassos parcials d’emissores que havien elaborat graelles de programació amb una vocació d’independència, concloíem:
Els millors equipaments tècnics, la configuració de plantilles professionals i un extens mapa de desconnexions locals i regionals, que permet que l’oient no haja de renunciar a les notícies del seu entorn, són els trets que fonamenten el seu èxit actual [de la ràdio comercial, tant de les programacions generalistes com de les radiofórmules]. Menció especial mereixeria un model, amb una progressiva implantació a la ràdio valenciana, que opta per una programació mixta, amb informatius propis i espais musicals. (De la Fuente Soler i Peris Blanes, 2004: 18).
La ràdio privada valenciana s’articula, segons es desprèn de l’article, sobre un model empresarial que es divideix en tres categories. En primer lloc tenim les emissores locals propietat d’un grup mediàtic important que emeten en uns espais distribuïts per les desconnexions establides a tal efecte. En segon lloc estan les emissores que tenen el seu centre d’emissió i operacions en el País Valencià però que operen també dins d’un grup mediàtic. En un tercer lloc estan les emissores independents i assembleàries, amb una programació de caire cultural i produïda al marge de les lluites competitives de les graelles dissenyades per la resta de ràdios. En qualsevol cas, aquest últim grup resta com a residual, en un
Estudis sobre la ràdio
187
mapa radiofònic en què s’han primat les emissores del primer grup, les pertanyents a un gran grup mediàtic. En aquest sentit és interessant l’article de Gámir Ríos «Poder político y estructura mediática: la comunicación en la Comunidad Valenciana durante la presidencia de Eduardo Zaplana (1995-2002)» per diversos motius: perquè actualitza les dades sobre el mapa radiofònic valencià i perquè demostra els interessos de la classe política per afavorir un model comunicatiu (i empresarial) afí. D’aquesta manera, per exemple, fa referència a com la concessió de llicències en 1998 pretenia un apropament entre el partit del Govern valencià del moment i les ràdios favorables (Gámir Ríos, 2005: 12).
Tornant a l’article de Serra d’Or, es feia referència, a continuació, al cas de la ràdio pública valenciana. A banda de RNE, que emet des de Madrid amb desconnexions regionals, i de les ràdios municipals, hi tenim el cas de Ràdio 9. El problema de l’ens RTVV és el de la dependència de la seua línia informativa del poder públic, que ha arribat a límits insuportables i que ha convertit tant Canal 9 com Ràdio 9 en icones de la manipulació informativa (De la Fuente Soler i Peris Blanes, 2004: 18-19).
Aquesta estructuració entre titularitat pública i privada de les ràdios resulta operativa per ressaltar les diferències que han de tenir les emissores en els seus contractes comunicatius amb els oïdors. És a dir, mentre que les emissores privades potencien unes graelles de programació comercial, les públiques (tant les pertanyents a RTVV o RNE com les municipals) haurien de desenvolupar un model diferent, en què la política comercial estiguera per darrere de l’educació de certs valors socials (com seria l’habilitació de programes de ràdio per a les diferents minories). És per això que l’aposta comercial de Ràdio 9 deixa ben clar el fracàs de crear un ens independent no només del poder polític, sinó també del combat immediat i diari per les audiències. En aquesta política caracteritzada per la seua indefinició i la seua incapacitat en la consolidació d’un model comunicatiu propi estan els seus nivells tan baixos d’audiència. En la seua responsabilitat com a mitjà públic, Ràdio 9 contribueix notòriament a empobrir el consum de mitjans, a empobrir, a fi de comptes, el sistema democràtic. Perquè el País Valencià necessita d’una major implicació social del seus mitjans de comunicació. És una conseqüència que podem extraure de les xifres que oferia l’any 2000 Francesc-Andreu Martínez Gallego (2000a: 418-419):
En la Comunidad Valenciana se sintoniza la radio por debajo de la media española. Parece existir una correlación entre la lectura de prensa y la audiencia de radio: tampoco la Comunidad Valenciana se distingue por sus altos niveles de lectores de diario. Contrastan ambos extremos con el grado de riqueza (renta per cápita), donde sí figura la Comunidad Valenciana entre las más aventajadas [...]. No contamos con estudios serios, desde la teoría o la sociología de la comunicación, que intenten resolver el enigma.
Manuel de la Fuente Soler 188
Tot seguit, Martínez Gallego (2004: 419) apuntava la possibilitat d’un procés subtil de convergència entre discurs polític i discurs mediàtic, on es troba l’autèntic perill de permetre un sistema mediàtic dependent del poder polític:
El oyente valenciano prefiere la radio convencional sobre la radio fórmula, aunque los porcentajes no están muy alejados. En la radio convencional sintoniza, por este orden, con la COPE (24 %), la SER (20 %), Onda Cero (19 %), y RNE (13 %). Aunque la radio no colonice mentes, ¿no habrá de ponerse en relación la línea editorial —digámoslo así— de las cadenas predominantes con las tendencias políticas desarrolladas en los últimos años?
El text de Martínez Gallego és l’epíleg de la Historia de la radio valenciana (1925-2000) una obra col·lectiva on es fa un recorregut històric per la ràdio en el País Valencià. L’obra analitza les dificultats i els reptes del mitjà radiofònic, sense oblidar alguns dels seus moments més memorables, com la batalla dialèctica, en plena Guerra Civil, entre Queipo de Llano a Radio Sevilla i Francisco Cano Alcaraz a Radio Torrente (Bordería Ortiz i Millán Trujillo, 2000: 115), un episodi també recuperat per Armand Balsebre en la seua Historia de la radio española. No obstant això, especial interès té la part que estudia la ràdio valenciana des de la transició (sobretot els capítols 6, 7 i 8) per la seua exhaustivitat i claredat a l’hora d’explicar un mapa tan complex i canviant com el de les diferents emissores de ràdio i els processos de compra i absorció per part dels diferents grups mediàtics.
2. L’ús de la llengua
Unes de les dificultats a les quals s’enfronta l’investigador en estudiar el fenomen de la ràdio valenciana és l’ús de la llengua. Si mirem la ràdio a Catalunya, hi trobarem una forta presència del català, una circumstància molt diferent de la del País Valencià, on només el trobarem a Ràdio 9 i a algunes emissores locals i municipals, segons el mapa lingüístic. L’escàs relleu de la ràdio pública fa que la seua tasca de dinamització de la llengua estiga molt lluny d’assolir un objectiu satisfactori.
Un dels primers reptes és el d’estudiar l’evolució de l’ús de la llengua. Segons afirma Rosa Franquet, el català va estar fins i tot present (tot i que de manera molt reduïda) a la ràdio catalana durant el franquisme. Per a la seua recuperació va haver-hi, abans de les polítiques públiques, una orientació comercial: s’ha de entendre així la importància que va tenir la incorporació del català a les retransmissions dels partits de futbol. Franquet (2001: 217) recupera aquesta anècdota per boca de Manuel G. Terán, director de Ràdio Barcelona:
sobre la ràdio
189
Estudis
El formidable comunicador Joaquim Maria Puyal es va posar al capdavant del projecte. Va haver de vèncer alguna dèbil resistència (un directiu de la SER va preguntar: «pero, ¿ya lo entenderá alguien?»). I, sobretot, va haver de recaptar múltiples ajudes. Es tractava de recuperar —o descobrir— un món que havia estat molts anys ocult però que era popular, fácil, emotiu i que —molts sense saber-ho— portàvem al cor.
Per la seua banda, Guillamet (1994: 228) assenyala la importància de les emissores municipals catalanes per a la consecució de la normalitat de la llengua a Catalunya:
A poc a poc, el català anà augmentant el seu ús, sobretot en les emissores comarcals i en els programes de participació de la ràdio comercial. Caldria esperar a 1979, amb el moviment de les emissores municipals, i a 1983, amb la creació de les emissores de la Generalitat, perquè el català radiofònic prengués carta de naturalesa i augmentés també el seu ús a la ràdio comercial.
En el cas valencià, Rafael Xambó s’ha encarregat d’estudiar els mitjans de comunicació. La síntesi de la seua tesi doctoral es pot trobar a la seua obra Comunicació, política i societat: El cas valencià. Xambó hi analitza la configuració dels mitjans tenint present el context històric del franquisme, i destacant les singularitats més rellevants. En l’apartat dedicat a la ràdio, Xambó recorda alguna experiència aïllada de programes en valencià als darrers sospirs del franquisme (2001: 40-42) i estableix un marc general caracteritzat pels canvis a RNE (que estan exhaustivament estudiats a Millán Trujillo i Sanfeliu Montoro, 2000: 369-399), l’inici de les emissions de Ràdio 9 en 1989, l’adjudicació de llicències per a les emissores municipals, la concentració en el sector privat i un fet que l’autor destaca: el tancament, en els anys vuitanta, de la major part de les ràdios lliures (circumstància també comentada a Martínez Gallego, 2000b: 155). Xambó conclou que la diferent urgència i el compromís polític vers la llengua és el que ha marcat les diferències del seu ús respecte a Catalunya:
[…] el fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per a guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE —emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula—, i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques. (Xambó, 2001: 106-107).
En una actualització de les dades que Xambó inclou al capítol 7 del mateix llibre, hi troba pocs canvis des que va finalitzar la primera versió de la seua investigació (2001: 143):
Manuel de la Fuente Soler 190
Quant a l’impuls de l’ús del català a la ràdio, la situació roman inalterada. Com a novedat, cal ressenyar que, pel febrer de 1998, Radio 5 TN va començar a emetre els informatius locals de València en valencià. Tanmateix, els informatius autonòmics i els locals de Castelló i Alacant continuen emetent-se en castellà.
S’han publicat diversos esforços que parlen de l’intent inicial de normalització (inclús editorial) a la ràdio. És el cas de la publicació dels guions radiofònics. En 1991, Emili Piera, Manuel S. Jardí i Ferran Torrent van publicar una antologia dels guions del seu programa d’humor La cosa nostra, que es va emetre a la ràdio autonòmica entre octubre de 1989 i juny de 1990. Els autors, conscients de l’escassíssima publicació de guions radiofònics en valencià, cosa que dotava la seua obra d’un caràcter pioner, escriviren una nota preliminar en què es podia llegir (respecte de la cassete amb fragments del programa que acompanyava el llibre):
A banda del seu possible valor «documental» o d’«època», sempre poden tenir alguna utilitat pedagògica si els estudiants de qualsevol edat i condició i, particularment, els de les diverses especialitats periodístiques volen enfilar el camí excitant de l’humor radiofònic, i creuen interessant conèixer algun precedent pròxim. (Piera, Jardí i Torrent, 1991: 7-8).
El llibre queda com un intent frustrat de crear una memòria dels gèneres a la ràdio valenciana. El fet que no haja tingut una continuïtat i que fóra publicat en una editorial petita, enceta una reflexió sobre el paper de Ràdio 9: la mancança d’un servei que publique no només guions radiofònics, sinó reflexions entorn del fet i la professió de la ràdio a València. Una carència que parla del poc interès per aprofitar la ràdio valenciana pública com un espai d’anàlisi de la identitat radiofònica valenciana.
És per això que, per tal d’accedir a llibres d’estil sobre l’ús de la llengua als mitjans, hem d’acudir a manuals publicats a Catalunya per poder imaginar un ús raonable de la llengua, allunyat de les polítiques lingüístiques canviants de la pràctica professional de RTVV segons l’interès polític de cada ocasió. Hom troba a faltar reflexions sobre la fixació de la llengua a la ràdio valenciana com fan autors com Ivan Tubau en la seua obra El català que ara es parla: Llengua i periodisme a la ràdio i la televisió, composta per entrevistes a locutors, periodistes, assessors, correctors, directius i professors universitaris de Catalunya.
No obstant això, s’ha de ressenyar que els organismes públics van tenir una perspectiva favorable per dur a terme una tasca coherent de dinamització del valencià. Ja hem vist l’intent de preservació documental dels guions pels professionals. En el camp teòric, la universitat va establir un debat sobre la normalització lingüística a través dels mitjans. En 1990 es van publicar les actes de les Jornades sobre Llengua Oral als Mitjans de
sobre la ràdio
Estudis
191
Comunicació Valencians que es van organitzar en 1987. En aquest llibre, editat per Antoni Ferrando amb el títol La llengua als mitjans de comunicació, es fa una proposta acadèmica íntegra per a la difusió d’un model lingüístic, des de diverses parcel·les: es poden llegir propostes des de la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Al si d’aquestes jornades, Joan Fuster (1990: 162) concloïa amb la reflexió que comentàvem al principi: la necessitat de crear les condicions oportunes per tal que el català siga rendible a les empreses i, per extensió, als mitjans de comunicació:
Si el català no ha de «morir», caldrà instaurar-lo plenament en aquesta línia. No estem per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment […]. [H]i ha una sistemàtica marginació del català. I hi ha l’empresa privada. L’empresa privada, que va a fer diners, no adoptarà el català fins que el català no sigui lucratiu en la publicitat.
Per la seua part, Toni Mollà (1990: 53) deixava les bases per a un model escrit referencial en el seu llibre La llengua dels mitjans de comunicació. Una proposta encara vigent, una proposta bàsica per poder operar en valencià als mitjans:
El model escrit referencial que proposem es fonamenta en tres eixos: la normativa ortogràfica vigent, les característiques lingüístiques de la varietat coneguda com a valencià general i en uns criteris de modernització del codi lingüístic, d’acord amb les necessitats funcionals dels mitjans informatius.
Al llarg de la seua obra, Mollà especifica aquest model referencial per tal d’aconseguir una normativa bàsica prèvia a la redacció d’un llibre d’estil per als mitjans valencians.
3. L’ofici de la ràdio
Entrant en el terreny de les qüestions referides al fet radiofònic, a les pautes per a la producció i a les condicions per a la recepció, hi tenim un creixent nombre de textos que s’encarreguen de fixar una anàlisi al voltant dels temes més relacionats amb la pràctica professional immediata. Jesús Saiz Olmo fa un repàs a totes les característiques tècniques i expressives del mitjà en el llibre Periodismo de radio: De los estudios al ciberespacio. Saiz comença per mirar la ràdio més recent, la ràdio per Internet i la ràdio digital per a continuació escriure sobre els aspectes de la professió: el perfil del periodista radiofònic, l’equip de treball, la veu, l’expressió oral, la improvisació, la redacció, el guió, els recursos sonors i el procés de producció de la notícia. En les tasques de documentació, és útil el llibre d’Enric Bellveser, Manual de documentació audiovisual en ràdio i televisió, perquè presenta les diferents fases del procés: des dels components tècnics fins a les estratègies de recerca documental.
Manuel de la Fuente Soler 192
L’ofici del periodista, el seu paper en la societat de la informació, és el punt central de la reflexió que s’està produint en el País Valencià a través d’una eina que va adquirint popularitat: la celebració de congressos, conferències i tallers sobre mitjans de comunicació locals. Un debat especialment fructífer quan es publiquen les actes. És el cas del Congrés de Comunicació Local de la Universitat Jaume I de Castelló. La segona edició del congrés, celebrat l’any 2002, estava dedicada a la ràdio i la televisió, com recull el llibre d’actes que porta per títol Radio y televisión en el ámbito local. El volum resulta interessant per la varietat de les aportacions: Ángel Faus elabora una visió general al capítol «Las radios locales en España»; i a les següents pàgines apareixen recollides diverses comunicacions del congrés en què els investigadors van oferint el seu punt de vista sobre diversos temes, com la ràdio per Internet, l’oferta de la ràdio local, la gestió de la informació o els models de llengua als mitjans de comunicació.
La professió radiofònica compta, així doncs, amb una reflexió acadèmica més extensa perquè el seu debat és el més atractiu de cara al públic. En això radica l’èxit de la proliferació dels congressos i trobades entre periodistes i professors universitaris a les taules rodones convocades en aquestes cites. Un punt que marca un camí de futur en l’elaboració d’estudis sobre la ràdio local.
4. Consideracions finals
Hem constatat, com dèiem al principi, les particularitats de la ràdio valenciana, les quals també es poden veure a la bibliografia sobre el tema. La situació, però, no és terminal. La investigació sobre la ràdio en el País
Valencià compta amb una sèrie de dificultats que els investigadors ja han assumit com a problemes estructurals: la poca conscienciació sobre el necessari manteniment dels arxius o el paper poc dinamitzador de la ràdio pública autonòmica són entrebancs, però no impediments insalvables en la tasca de reflexió i anàlisi. La proliferació dels estudis universitaris de comunicació audiovisual i periodisme en el País Valencià s’ha de notar en un futur immediat en l’ampliació dels espais per al debat.
De fet, aquesta circumstància ja es nota. La reflexió sobre la ràdio és cada vegada més freqüent en congressos i conferències, on les corporacions municipals aporten la seua ajuda, espantades per les possibilitats comunicatives que ofereixen les ràdios municipals. Podríem afirmar que la ràdio en el País Valencià comença ara a descobrir aquestes possibilitats, una vegada que es van consolidant les programacions alternatives a les de les grans emissores.
sobre la ràdio
193
Estudis
Bibliografia
BALSEBRE, Armand (2002). Historia de la radio española. Madrid: Cátedra.
BELLVESER, Enric [ed.] (1999). Manual de documentació audiovisual en ràdio i televisió. València: Universitat de València.
BORDERÍA ORTIZ, Enrique; MILLÁN TRUJILLO, María José (2000). «La radiodifusión valenciana en la Guerra Civil (1936-1939)». A: VALLÉS, Antonio [coord.]. Historia de la radio valenciana. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 81-121.
FERRANDO, Antoni (1990). La llengua als mitjans de comunicació: Actes de les Jornades sobre Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Universitat de València.
FRANQUETI CALVET, Rosa (2001). Història de la ràdio a Catalunya al segle XX (de la ràdio de galena a la ràdio digital). Barcelona: Generalitat de Catalunya.
FUENTE SOLER, Manuel de la; PERIS BLANES, Àlvar (2004). «Perspectives de la ràdio valenciana». Serra d’Or, núm. 535-536 (juliol-agost), p. 17-19.
FUSTER, Joan (1990). «Per una cultura catalana majoritària». A: FERRANDO, Antoni. La llengua als mitjans de comunicació: Actes de les Jornades sobre Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Universitat de València.
GÁMIR RÍOS, José Vicente (2005). «Poder político y estructura mediática: la comunicación en la Comunidad Valenciana durante la presidencia de Eduardo Zaplana (1995-2002)». Aposta: Revista de Ciencias Sociales, núm. 23 (desembre). [També disponible en línia a: <http:// www.apostadigital.com/revistav3/hemeroteca/gamir.pdf>]
GUILLAMET, Jaume (1994). Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya (1641-1994). Barcelona: La Campana.
JULIÀI MUNÉ, Joan [ed.] (2000). Llengua i ràdio. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
LAGUNAPLATERO, Antonio [coord.] (2000). La comunicación en los 90: El mercado valenciano. València: Fundación Universitaria San PabloCEU.
MARTÍNEZ GALLEGO, Francesc-Andreu (2000a). «Un epílogo en el país de las Ondas. Año 2000». A: VALLÉS, Antonio [coord.]. Historia de la radio valenciana. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 401-419.
Manuel de la Fuente Soler 194
MARTÍNEZ GALLEGO, Francesc-Andreu (2000b). «Trazos y traza de la radiodifusión en los noventa». A: La comunicación en los 90: El mercado valenciano. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 143-158.
MILLÁN TRUJILLO, María José; SANFELIU MONTORO, Antonio (2000). A: VALLÉS, Antonio [coord.]. Historia de la radio valenciana. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, p. 369-399.
MOLLÀ, Toni (1990). La llengua dels mitjans de comunicació. Alzira: Bromera.
PIERA, Emili; JARDÍ, Manuel S.; TORRENT, Ferran (1991). La cosa nostra. València: Els Llibres de Camacuc.
SAIZ OLMO, Jesús (2005). Periodismo de radio: De los estudios al ciberespacio. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
TUBAU, Ivan (1990). El català que ara es parla: Llengua i periodisme a la ràdio i la televisió. Barcelona: Empúries.
VALLÉS, Antonio [coord.] (2000). Historia de la radio valenciana. València: Fundación Universitaria San Pablo - CEU.
XAMBÓ, Rafael (2001). Comunicació, política i societat: El cas valencià. València: Edicions 3 i 4.
Estudis
la
195
sobre
ràdio
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 197-223
DOI: 10.2436/20.3008.01.14
La recerca en comunicació en el País Valencià
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
per Rafael López Lita, professor de publicitat i relacions públiques de la Universitat Jaume I
i Marta Martín Llaguno, professora de publicitat i relacions públiques de la Universitat d’Alacant
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
197
Resum
La publicitat, en el seu sentit més ampli, ha adquirit en la Comunitat Valenciana especificitat com a objecte d’estudi acadèmic a partir de l’any 2000, quan les titulacions en aquest àmbit s’han assentat i s’ha doctorat un elenc d’investigadors novells. Ara, les línies de treball són àmplies i diverses. Tant a la Universitat d’Alacant, com a la Jaume I de Castelló o a la Cardenal Herrera - CEU (UCH - CEU) de València, a més de l’anàlisi dels manifestos publicitaris, són objecte d’investigació, entre altres qüestions, els sistemes i les polítiques de comunicació o la docència en comunicació persuasiva. No obstant això, la idiosincràsia de cada institució ha marcat diferents singularitats per a cadascuna de les universitats. Així, a Alacant, adquireixen rellevància els estudis centrats en el benestar social; a Castelló, aquells orientats a la comunicació comercial i corporativa; i, a la UCH - CEU, els estudis sobre processos i tècniques publicitàries i les noves tecnologies.
Publicity Communication and Public Relations
Abstract
Publicity, in its broadest sense, has acquired weight in the Autonomous Community of Valencia as a subject of academic study since 2000, when degrees in the field of publicity began to be granted and a group of young researchers received doctoral degrees. At present, a wide range of diverse lines of work is being carried out. At the Universitat d’Alacant, at the Universitat Jaume I in Castelló, and at the Universidad Cardenal Herrera - CEU in Valencia proper, besides analysis of publicity texts, subjects such as communication systems and policies, and courses in persuasive communication are being researched. Each university, however, has its own idiosyncrasies. The Universitat d’Alacant focuses more on social welfare studies; the Universitat Jaume I, on commercial and corporative communication; and Cardenal Herrera - CEU, on publicity processes and techniques, and the new technologies.
1. Introducció
Malgrat l’obstacle que ha pogut suposar la tardana implantació de les llicenciatures en publicitat i relacions públiques a la Comunitat Valenciana, la producció científica en aquest àmbit ha seguit una línia creixent, especialment en els cinc últims anys. Els inicis de la investigació autòctona en comunicació comercial es poden situar en l’any 2000, una vegada que les titulacions d’aquest àmbit geogràfic s’han assentat i han començat a posar-se en marxa els primers programes propis de doctorat. Fins llavors, el cos de professors doctors que componen el personal estable de les titulacions ha sigut variat, tant pel que fa a la seua procedència geogràfica com laboral. De fet, alguns dels professors han sigut «importats» de titulacions veteranes en ciències de la informació (Madrid, Barcelona o Navarra) i altres «traspassats» de titulacions afins amb
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno 198
la mateixa ubicació (especialment de filologia, des d’Alacant o València).
L’exigència d’obtindre un grau de doctor, que s’imposa per a l’estabilització de molts dels professors contractats, suposa un revulsiu per a la realització de projectes de DEA i de tesis doctorals específiques centrades en la comunicació comercial o en la comunicació persuasiva en les tres universitats. A mesura que van doctorant-se investigadors més novells, s’amplien els camps de treball per a cada institució i s’hibriden els interessos. En aquests moments, es desenvolupen nombroses tendències que, per raons operatives, revisarem agrupades en cinc grans blocs:
— l’estudi i anàlisi dels manifestos publicitaris,
— l’estudi i anàlisi de les accions de comunicació persuasiva,
— l’estudi dels sistemes i polítiques,
— les noves tecnologies i la publicitat, i
— l’estudi de la docència en comunicació persuasiva.
1.1. Estudi dels manifestos publicitaris
L’anàlisi dels manifestos publicitaris ha acaparat l’atenció de diversos investigadors de la Comunitat Valenciana que l’han abordat a partir de diferents paradigmes i mètodes, amb preferència per un enfocament crític o un enfocament psicosocial.
Es pot dir que la línia de treball sobre l’estudi de manifestos publicitari la inicia en la Universitat d’Alacant Emilio Feliu, en 1981, amb una tesi
Los lenguajes de la publicidad (Feliu, 1984)— defesa en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant (UA), en la qual, des d’una perspectiva semiòtica, es fa una aproximació al llenguatge de la comunicació comercial que comprèn l’anàlisi dels components icònic i lingüístic. En connexió amb aquest treball inicial, vint anys més tard, es defenen en la Universitat d’Alacant tres tesis dirigides per aquest professor que, d’una manera o una altra, analitzen el manifest publicitari: la tesi d’Óscar Santacreu (Santacreu, 2001) La música en publicidad, que aborda les implicacions de la utilització de la música en la comunicació audiovisual, particularment en publicitat; la tesi Publicidad y ecología: La publicidad verde en España (1980-1999), de Fernando Olivares (Olivares, 2001), que realitza una anàlisi transdimensional de la publicitat d’aquest tipus inserida en el suplement El País Semanal entre 1980 i 1999, i la tesi de Victoria Tur Viñes (Tur, 2004c) Comunicación publicitaria de juguetes en televisión: Estudio de las variables audiovisuales, operaciones retóricas y aspectos creativos en una muestra de spots
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
199
emitidos durante 1999 en España. Particularidades en la edad target y sexo target, que analitza les característiques de cent anuncis emesos durant la campanya de Nadal.
De la mà de Raúl Rodríguez s’inicia, també en la Universitat d’Alacant, una línia de treball sobre la indústria cultural (aspectes sociològics, estètics, polítics i econòmics), amb especial atenció a la publicitat, des d’una perspectiva sociosemiòtica. Aquest abordatge del manifest comunicatiu i publicitari ha orientat dos projectes d’investigació1 i ha donat lloc a diversos articles i llibres (Rodríguez, 2000a, 2000b, 2000c, 2001a, 2001b, 2002, 2005a; Rodríguez i Mora, 2002, 2003). Des d’un vessant crític, també analitza tant el producte com el sistema publicitari Claudia Rausell (Rausell 2003a, 2003b, 2005a, 2005b), que està dirigint un projecte2 centrat en l’estudi dels manifestos publicitaris amb mètodes vinculats a l’anàlisi narratològica, en connexió amb el qual havien sorgit anteriorment alguns treballs d’investigació (López, 2003).
Al marge d’aquest primer grup d’experiències que examinen els manifestos i els productes i sistemes publicitaris des d’una perspectiva crítica, existeix en la Universitat d’Alacant un segon grup de treballs amb una perspectiva psicosociològica, adreçats a l’estudi dels textos publicitaris, amb especial atenció als productes i els públics especials. Així, en el primer grup s’han elaborat anàlisis centrades en la comunicació, d’una banda, del tabac i, d’altra banda, de l’alcohol. En el segon grup, podem distingir treballs que analitzen qüestions relacionades amb la publicitat audiovisual i la infància i la tercera edat.
La línia de treball sobre l’estudi psicosociològic de la comunicació comercial de productes especials s’inicia de la mà de Marta Martín Llaguno —l’especialització de la qual havia sigut la comunicació sanitària (Martín Llaguno, 2000a, 2000b, 2002)— i de Carmen López. Ambdues professores dirigeixen, entre 2000 i 2001, un projecte sobre el discurs mediàtic sobre tabac i alcohol (2000-2001).3 Com a fruit d’aquesta proposta es publiquen diverses contribucions centrades en l’autoregulació i la regulació del missatge publicitari (Martín Llaguno, López Sánchez i Quiles, 2002; Martín Llaguno, Quiles i López Sánchez, 2004). En connexió, que no en continuïtat, amb l’anterior, entre 2001 i 2003, es du a terme un projecte del mateix tipus sobre l’alcohol dirigit per Carmen Ló-
1. La publicidad como industria cultural: aspectos sociológicos, estéticos, políticos y económicos. Direcció: Raúl Rodríguez Ferrándiz. Análisis sociosemiótico y estético de la cultura de masas, con especial atención a la publicidad. Direcció: Raúl Rodríguez Ferrándiz.
2. Valores sociales en los spots publicitarios emitidos en el año 2006. Direcció: Claudia Rausell Köster.
3. Comparación del discurso mediático (publicitario e informativo) sobre tabaco y alcohol: impacto sobre actitudes y consumo en la población universitaria. Direcció: Carmen López Sánchez i Marta Martín Llaguno.
Rafael
200
López Lita i Marta Martín Llaguno
pez,4 a partir del qual apareix la tesi de Carmen Quiles Análisis de la publicidad de bebidas alcohólicas: valores percibidos y consumo en población universitaria (dirigida per Emilio Feliu i José Antonio García) i algunes contribucions a congressos (Quiles Soler, 2004).
La línia de treball d’estudi psicosociològic de la comunicació comercial sobre públics especials s’inicia de la mà de Victoria Tur Viñes, qui, en connexió amb la seua tesi doctoral, dirigeix dos projectes d’investigació.5 Els resultats obtinguts fins ara s’han presentat en congressos i seminaris (Tur i Francés, 2004; Tur, 2004a, 2004b, 2004c; Fernández Poyatos i Tur, 2005). L’anàlisi dels públics especials centrada en la tercera edat ve de la mà d’Irene Ramos qui, en 2004, defèn en la Universitat d’Alacant la tesi El estilo de vida de las personas mayores y la comunicación publicitaria: Un análisis empírico. Alguns resultats d’aquest treball també s’han presentat a seminaris i congressos (Grande i Ramos, 2005; Ramos i Grande, 2006).
L’estudi dels públics i del consumidor també han sigut objecte d’atenció en les universitats de València i Castelló. Així, en 2001, Pilar Sanfeliu Aguilar dirigeix el projecte d’investigació «Comportamientos del consumidor. Condicionantes internos y externos» en la Universitat Cardenal HerreraCEU. Per la seua banda, en la Universitat Jaume I de Castelló aquesta àrea d’investigació ha quedat recollida en diferents publicacions, centrades, d’una banda, en els manifestos publicitaris (Gámez, González i Rivas, 2003 i 2004) i, de l’altra, en els públics (Blay, Benlloch i Rivas, 2005).
1.2. Estudi de les accions de comunicació (persuasiva)
Al marge dels manifestos, l’estudi de diferents accions de comunicació (sistemes, processos i tècniques) ha acaparat l’interès dels investigadors. Com el conjunt de treballs desenvolupats en aquest àmbit és molt ampli, agruparem els resultats, també per qüestions operatives, al voltant de tres grans blocs: a) les anàlisis de sistemes i/o processos i/o tècniques per a la comunicació comercial, b) els estudis sobre accions de comunicació per a la salut, c) els treballs sobre accions de comunicació no comercial.
a) Sistemes i/o processos i/o tècniques de la comunicació comercial
En la Universitat d’Alacant, la investigació sobre sistemes, processos i tècniques de la comunicació comercial es desenvolupa, en una primera
4. Análisis de la publicidad del alcohol en medios impresos (2001-2003). Estudio de valores, actitudes y consumo de alcohol en estudiantes universitarios de la provincia de Alicante Direcció: Carmen López Sánchez.
5. Calidad de los contenidos audiovisuales-programáticos y publicitarios de televisión destinados al target infantil (4-12 años). Direcció: Victoria Tur Viñes.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
201
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno
etapa, en col·laboració amb professors directors d’altres universitats. Això no ha sigut obstacle perquè, en aquest camp, hagen eixit a la llum tres tesis doctorals:
— La primera, dirigida per Victoria Tur, és Práctica y uso de los medios propios de comunicación dirigidos al público interno, como herramientas de relaciones públicas, en el sector de la banca privada española durante el año 2002, en connexió amb la qual s’han divulgat alguns articles (Carretón, 2002, 2004a, 2004b) i s’ha posat en marxa un nou projecte d’investigació.6
— La segona, defesa en 2004 per Cristina del Pino (codirigida per Alfonso Méndiz i Fernando Olivares), porta per títol Marcas y ficción televisiva: el product placement en las teleseries españolas (1991-2002), fruit de la qual s’ha publicat un manual sobre brand-placement (Del Pino i Olivares, 2006).
— La tercera, realitzada per Juan Monserrat el mateix any i dirigida per Isabel de Salas, Sistemas y procesos de comunicación organizacional en las empresas franquiciadoras: creación de un modelo de optimización de la eficacia, ha donat lloc a diversos textos (Monserrat, 2003, 2004a, 2004b i 2005). Al marge d’aquests treballs, a Alacant cal mencionar la línia de treball de Jesús Orbea, centrada en l’anàlisi de les estratègies de creativitat, l’eficàcia publicitària i el tema del grat que aquests textos provoquen en el consumidor (Orbea, 2006).
A diferència del que passa a Alacant, l’estudi dels sistemes, processos i tècniques de la comunicació comercial ha sigut objecte d’investigació en la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) des dels seus orígens. Prova de la consolidació d’aquest camp és el volum de publicacions sobre el tema, entre d’altres, López Lita, 1992; Gámez Fuentes, 2001a; Rivas Machota i Hernández Mira, 2002; Gámez, Rivas i Salmerón, 2004; Blay, 2005b; Gómez Tarín, 2006). En pocs anys, en aquesta institució, i especialment de la mà de Rafael López Lita, s’han desenvolupat un conjunt d’investigacions relacionades amb diferents aspectes de la comunicació comercial:
— Sobre la marca i el seu valor diferenciador, on destaca l’estudi de Rocío Blay Arraez La marca y el concepto de marca en el marketing de mercados empresariales, dirigit per Rafael López Lita i les publicacions derivades d’ell (Blay, 2005a i 2006). Així mateix, cal mencionar els treballs de López Lita sobre el concepte de marca territori (López Lita, 2005d, 2005e i 2006).
6. Análisis y estudio de las herramientas de comunicación empresarial y su eficacia. Direcció: M. Carmen Carretón.
202
— Sobre el corporate i la imatge corporativa, on cal mencionar els treballs de Susana Miquel Segarra7 i Molinero Redín,8 dirigits per Rafael López Lita; el de González Oñate,9 dirigit per Javier Marzal, i algunes contribucions sobre el tema (Hernández Mira i Rivas Machota, 2002).
— Sobre figures i tècniques específiques, entre els quals cal destacar estudis (com el de Fernández Beltrán, Hacia una nueva comunicación interna, dirigit per Isabel de Salas) i publicacions (com la de Pinazo, Gámez i Gimeno, 2000) sobre comunicació interna, així com els treballs sobre la figura del director de comunicació (com el de Vicenta Hernández Mira, La dirección de comunicación empresarial e institucional en España: Los nuevos retos del Dircom).
— Sobre la comunicació comercial en l’àmbit local, on s’ubiquen estudis com el d’Ángeles Duran Mañez, Las relaciones públicas empresariales en la prensa valenciana: la vinculación entre información empresarial y publicidad, dirigit per López Lita, i tots els estudis sobre el sector tauleller (com el de Rosario Solá Climent, Gestión de la comunicación de las empresas fabricantes del sector azulejero; o el de Magdalena Mut Camacho, Análisis de la implantación de la identidad visual corporativa en el sector azulejero de la provincia de Castellón).10 Els treballs sobre aquest sector s’han vist plasmats en diversos textos (Benlloch i Blay, 2005; Benlloch i Blay, 2005).
— Sobre la comunicació en les pimes, on destaquen el projecte La auditoría y el plan de comunicación eficaz en las pymes, posat en marxa en 2005 per Rocío Blay, o l’altre dut a terme per la mateixa autora: La gestión de la comunicación en las pequeñas y medianas industrias de la Comunidad Valenciana: Propuesta de un modelo de gestión para una comunicación eficaz. En connexió amb aquest tema han aparegut, a més, algunes publicacions (Benlloch i Blay, 2005).
— Sobre la comunicació financera, com a sector creixent i de vital importància, on se situaria el treball de Mayte Benlloch Osuna Imagen pública e imagen financiera de las empresas: Caso sector cerámico, dirigit per López Lita i defès en 2003, i el projecte d’investigació que condueix al Di-
7. Susana MIGUEL SEGARRA (2003), Análisis de la imagen corporativa. Treball per al diploma d’estudis avançats dirigit per Rafael López Lita.
8. Sebastián MOLINERO REDÍN (2005), El corporate sectorial: La comunicación en las organizaciones empresariales de representación sectorial. Treball per al diploma d’estudis avançats dirigit per Rafael López Lita.
9. Cristina GONZÁLEZ OÑATE (2005), La comunicación publicitaria como herramienta de expresión de la identidad corporativa en las cadenas de televisión: el nacimiento de Digital Plus Treball per al diploma d’estudis avançats dirigit per Javier Marzal.
10. En aquest sentit, en 2006, s’han desenvolupat projectes d’investigació centrats en l’àmbit de la Comunitat Valenciana, com el dirigit per María Teresa Benlloch, El desarrollo de la marca territorio como activo intangible generador de valor añadido: Caso de análisis: el sector industrial cerámico castellonense. Un camp d’investigació reforçat per una publicació en 2005 (Benlloch Osuna, Blay Arráez i Rivas Machota, 2005).
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
203
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno
seño y desarrollo de una metodología de análisis de la imagen corporativa en el marco de la comunicación financiera, de Maria Teresa Benlloch. En el mateix àmbit cal mencionar el projecte, dirigit per López Lita i finançat per la Fundació Bancaixa, La comunicación de nuevos productos financieros socialmente responsables: propuestas para su desarrollo y aplicación en España, o el desenvolupament d’una d’investigació encarregada de crear un Monitor de intangibles de marcas valencianas (MIVA), en col·laboració amb l’empresa Mibalia, que està dirigit pel mateix professor. L’àmbit d’investigació de la comunicació financera ha resultat molt fructífer, pel que a publicacions es refereix, amb un alt índex de divulgació (Sáez Soro i Gómez de la Peña, 2006; López Lita, 1991b, 1991c, 1995, 1999a, 2002, 2003a, 2003b, 2004b, 2005b, 2005c).
Finalment, també els processos, els sistemes i les tècniques de la comunicació comercial han sigut objecte d’atenció en la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València, on la marca i els aspectes relacionats amb el màrqueting han rebut especial atenció. Així, Roberto Guillén Andreu va dirigir en 2001 el projecte d’investigació El valor de la marca; mentre que José M. Amiguet Esteban realitzava, el mateix any, el treball La marca como esencia de la comunicación publicitaria. Menció especial mereixen aspectes nous que han captat l’atenció de l’Observatorio Below the Line, dirigit per Isabel de Salas Nestares. En aquest marc, Sandra Femenía Montoso va analitzar el màrqueting esportiu en la seua investigació La comunicación en las organizaciones: la gestión del patrocinio deportivo en la provincia de Valencia: Un estudio exploratorio. Per la seua banda, Isabel de Salas va dirigir en 2003 la investigació de Juan Monserrat Gauchi La comunicació com a motor dinamitzador del fenomen franquiciador a Espanya. Finalment, centrada en el fenomen dels gabinets de comunicació, Elisa Marco Crespo defensa per al DEA el treball Medición de la eficacia de los gabinetes de comunicación en 2004.
b) Accions centrades en la defensa de la salut
Menció específica mereixen les accions de comunicació destinades a la defensa de la salut pel volum d’investigacions que han generat, especialment a Alacant i Castelló.
La trajectòria de treballs sobre comunicació social i salut en la Universitat d’Alacant és relativament àmplia i ve marcada per l’estreta col·laboració des dels inicis de la titulació entre l’àrea de salut pública i l’àrea de comunicació audiovisual i publicitat. Els treballs conjunts s’inicien amb projectes desenvolupats en col·laboració amb institucions sanitàries (SESPAS (Sociedad Española de Salud Pública) i JECH (Journal of Epidemiology and Community Health))11 l’objecte dels quals era me-
11. Eficacia de la comunicación de salud interactiva: El caso del informe SESPAS, en col·laboració amb SESPAS (Sociedad Española de Salud Pública) i ANIS (Asociación Nacional de Informadores de Salud). Direcció: Carlos Álvarez-Dardet i Marta Martín Llaguno.
204
surar l’eficàcia de la gestió de comunicats de premsa. El resultat d’aquestes experiències ha sigut publicat i avaluat en distints textos (Martín Llaguno, 2000c; Álvarez-Dardet i Martín Llaguno, 2000; Martín Llaguno i Álvarez-Dardet, 2000b). De la mateixa manera, en connexió amb la salut, però partint de l’enfocament dels processos de construcció dels problemes públics a través dels mitjans (Martin Llaguno, 2002), sorgeixen, en 2003, un conjunt de projectes en la Universitat d’Alacant relacionats amb la violència de gènere, dirigits per Marta Martín Llaguno12 i Carlos Álvarez-Dardet.13 D’aquestes experiències conjuntes es deriven distintes publicacions i aportacions en seminaris i congressos (Vives Cases, Martín Llaguno i Ruiz Cantero, 2002; Vives Cases i Martín Llaguno, 2002 i 2003; Martín Llaguno i Vives Cases, 2004; Vives Cases, Ruiz, Álvarez-Dardet i Martín Llaguno, 2005a i 2005b), i la tesi doctoral de Carmen Vives Cases (2003), els resultats de la qual han sigut utilitzats posteriorment per establir observatoris sobre aquest tema.
En aquesta línia de col·laboració entre salubristes i comunicadors es desenvolupa actualment el projecte Análisis de género de las estrategias de persuasión publicitarias de las compañías farmacéuticas: La medicalización de procesos vitales, dirigit per Maria Teresa Ruiz Cantero, finançat per l’Institut de la Dona.14
Els diferents aspectes relacionats amb la salut, sobretot problemàtiques socials com la drogoaddicció, la sensibilització, la violència de gènere o la discriminació, també han sigut objecte d’anàlisi en la Universitat Jaume I de Castelló. Així, en 2003, Eloísa Nos Aldás dirigeix dos treballs d’investigació. D’una banda, el d’Ana M. Rivas Machota, El fenómeno de las drogas en el discurso publicitario de la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción, que analitza les campanyes de publicitat d’aquesta entitat i que ha sigut divulgat en diferents textos (Gámez Fuentes, Rivas Machota, 2003b; Nos Aldás i Rivas Machota, 2006). D’altra banda, el d’Albert Arrufat Prados, Comunicación, discapacidad e integración social.
Amb l’objecte d’analitzar la comunicació en relació amb la discapacitat i la integració, també a Castelló, s’ha dut a terme el projecte de Vicente José Benet Campaña de Sensibilización y publicidad con fines sociales: los problemas de integración, de maltrato y los conflictos violentos. Per la seua banda, des de 2006, Ana María Rivas aborda novament el tema amb el projecte La sensibilización sobre el problema de las drogas a través de la comunicación publicitaria. La investigació entorn d’aquestes problemàtiques ha sigut divulgada en publicacions de caire
12. La violencia de género como problema social: interacción entre la agenda mediática, agenda política y la realidad. Direcció: Marta Martín Llaguno.
13. Violencia contra las mujeres desarrollo de políticas basadas en la evidencia. Direcció: Carlos Álvarez-Dardet.
14. Análisis de género de las estrategias de persuasión publicitarias de las compañías farmacéuticas: La medicalización de procesos vitales. Direcció: M. Teresa Ruiz Cantero.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
205
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno
diferent (Benet i Nos Aldás, 2003; Gámez Fuentes, 2003; Gámez Fuentes i Blázquez Chaves, 2005; Gámez Fuentes i Nos Aldás, 2006; Gámez Fuentes i Rivas Machota, 2003a; Nos Aldás, 2002a, 2002b, 2002c, 2003a i 2006; Rivas Machota, 2005).
c) Accions centrades en la comunicació no comercial
Al marge de la defensa de la salut pública a la Comunitat Valenciana hi ha una tradició d’estudis relacionats amb les accions de comunicació institucional, amb especial atenció a la comunicació no governamental i a la comunicació política.
Els treballs entorn del primer tema són encara incipients en la Universitat d’Alacant, malgrat que els seus antecedents remots se situen en 1985, quan alguns membres de l’actual Àrea de Comunicació (Emilio Feliu i Pepe Piqueras) realitzen per a aquesta universitat un projecte d’imatge corporativa en què també col·labora Fernando Olivares.15 Sense connexió ni continuïtat amb els projectes anteriors, uns anys més tard es publiquen dos treballs de caire innovador centrats en el màrqueting amb causa i les causes amb màrqueting (Olivares i Martín Llaguno, 2001).
La comunicació institucional té també, d’altra banda, una certa tradició en la Universitat Jaume I de Castelló, on s’han defès diversos treballs i tesis. La trajectòria comença l’any 2000 amb la defensa del projecte de Pau Salvador Peris, dirigit per Rafael López Lita, Comunicación e imagen en las ONG. Sota la mateixa direcció, en 2005, es presenta el treball d’investigació Uso informativo de las nuevas tecnologías en los gabinetes de prensa municipales, de Josefa García Pastor, centrat en la comunicació institucional municipal, i dues tesis: d’una banda, la d’Alfonso Gil Gil, La comunicación en las organizaciones no gubernamentales; i, d’altra banda, la d’Ángeles Duran Mañes, que s’ocupa de l’àmbit universitari sota el títol Nuevas tendencias en la comunicación corporativa: aplicación a un modelo de corporate universitario. En aquesta universitat, també en 2005, amb el finançament del Ministeri de la Presidència, es du a terme el projecte Publicidad exterior: La Constitución europea, dirigit per Rafael López Lita i desenvolupat a través de diferents investigacions que, posteriorment, han sigut destinades a la seua publicació (Gámez Fuentes, 2002 i 2005; Gómez Tarín, 2004; Nos Aldás, 2003b).
Finalment, la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València s’ha ocupat de la comunicació institucional per diverses vies. D’una banda, gràcies al projecte d’investigació dirigit per Pilar Paricio Esteban en 2001, Comunicación institucional y relaciones públicas: Investigación y medición de eficacia; i de l’altra, per la tesi dirigida per M. Isabel de Salas Nestares en 2006 i presentada per Vicente Ros Diego, Modelo de comunicación corporativa on line en el sector universitario.
15. Imagen corporativa. Direcció: Emilio Feliu García.
206
Al marge d’aquest vessant de la comunicació no comercial, també a la Comunitat Valenciana ha despertat l’interès la comunicació política com a vessant de la comunicació institucional.
En la Universitat d’Alacant s’han treballat temes relacionats amb la comunicació política, especialment en allò referit al periodisme cívic (Martín Llaguno i Álvarez de Arcaya, 2002) i la regulació de la publicitat electoral (Feliu García, Martín Llaguno i Feliu Albaladejo, 2001).
En la Universitat Jaume I, ja en l’any 2000, Rafael López Lita dirigeix el projecte d’investigació de Francisco A. Gil Gil Publicidad política en prensa escrita. La tesi doctoral de M. José Gámez Fuentes, Publicidad y democracia: Análisis cultural de la publicidad audiovisual en la transición democrática española (1973-1982), dirigida per Paloma Clotet, continua en aquesta línia. Actualment, segueix amb aquest interès investigador Andreu Casero, que en 2006 posava en marxa el projecte Comunicació política i opinió pública en campanya electoral: Les eleccions del 2006 a Itàlia, i s’ocupava d’una altra faceta de la comunicació política com són les eleccions. Les seues investigacions han quedat plasmades en una publicació recent (Casero, 2006).
1.3. Estudi de polítiques i estructures de les empreses de comunicació
A més de l’anàlisi dels manifestos i de l’estudi de les accions i processos, una de les qüestions que ha centrat l’atenció dels investigadors de la Comunitat Valenciana ha sigut l’estudi de les polítiques i estructures de les empreses de comunicació.
L’anàlisi d’aquests temes amb un enfocament de gènere sembla haver sigut un dels temes centrals d’investigació en la Universitat d’Alacant. La línia de treball comença quan, en el marc de la deontologia publicitària i el professionalisme en la comunicació comercial, l’Institut de la Dona subvenciona el projecte La mujer en la empresa publicitaria: En torno al techo de cristal, en el qual s’analitza l’estructura laboral de les agències de comunicació associades a l’AEAP per avaluar l’existència del sostre de vidre i del sòl apegalós en aquestes empreses, així com les polítiques de conciliació familiar i laboral.16 Fruit d’aquest projecte, que encara s’està explotant, es va defendre el treball d’investigació d’Alejandra Hernández, que ara es desenvolupa com a tesi doctoral, i s’han divulgat ja alguns treballs (Hernández, Martín Llaguno i Beléndez, 2005a i 2005b; Beléndez i Martín Llaguno, 2006a, 2006b i2006c; Papí i Martín Llaguno, 2005; Hernández, Martín Llaguno i Beléndez, 2005a i 2005b).
16. La mujer en la empresa publicitaria: Políticas de conciliación de la vida familiar y laboral. En torno al techo de cristal. Direcció: Marta Martín Llaguno.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
207
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno
En aquest marc, Sonia López Berna realitza des de la Universitat d’Alacant una tesi sobre professionalisme en publicitat.
En connexió amb el tema, també la tesi doctoral de Natalia Papí, dirigida per Emilio Feliu, se centra en la Conciliación de la vida familiar y laboral en la prensa diaria de la Comunidad Valenciana: el «punto de vista» de las mujeres (Papí, 2004) i en aquests moments es desenvolupen dos projectes R+D, dirigits per la mateixa autora sobre temes veïns.17 Una part d’aquests treballs s’ha divulgat ja en diferents publicacions, congressos i seminaris (Papí 2003 i 2005; Papí i Frau, 2005).
Al marge d’aquestes aproximacions des de la investigació de gènere, en aquest apartat i en la Universitat d’Alacant cal destacar dues aproximacions més a l’estructura publicitària. La primera, la que, des d’un punt de vista històric, fa Dolores Fernández Poyatos (Fernández Poyatos, 2004 i 2005). La segona, la que, en el marc d’un projecte nacional, estan realitzant alguns membres de l’àrea (Papí i Feliu), per identificar la incidència de les noves tecnologies de la informació i el canvi comunicatiu en la nostra comunitat.18
La investigació sobre estructura i polítiques s’inicia, per la seua banda, en la Universitat Jaume I de Castelló, amb el treball d’investigació de Lorena López Font, dirigit en 2002 per Rafael López Lita sota el títol Estudio evolutivo de los discursos del sector profesional de la comunicación publicitaria: Emitidos en prensa especializada (1990-2002)
A aquest treball van seguir, en anys successius, els de M. Dolores Peris Jarque, en 2003, La agencia de publicidad; el d’Estela Bernad Monferrer, en 2005, El nuevo régimen jurídico sobre la publicidad comparativa en el derecho español; el mateix any, el de Carlos Fanjul Peiro, La importancia de la comunicación no verbal dentro de la publicidad i, finalment, en 2006, el d’Eva Breva Franch, Planificación del medio exterior: Nuevos retos de futuro. Tots ells estan dirigits per Rafael López Lita i s’ocupen de diferents aspectes dins de la investigació centrada en polítiques i estructures de les empreses de la comunicació. Aquests treballs inicials d’investigació han anat concretant-se i completant-se fins a donar com a fruit quatre tesis doctorals dirigides per Rafael López Lita entre els anys 2004 i 2006:
— La presentada per Emilio Sáez Soro en 2004 sota el títol El teletrabajo de los profesionales: La flexibilización de la flexibilidad, publicada en part aquest mateix any (Sáez Soro, 2004).
17. Evaluación del impacto de la conciliación entre la vida familiar y personal para la igualdad de género: Análisis de las acciones específicas de protección y de publicidad. Direcció: Natalia Papí Gálvez.
18. Nueva tecnología de la información y cambio comunicativo en las comunidades autónomas españolas. Direcció: Marcial Murciano Martínez.
208
— La defesa, també en 2004, per Estela Bernad Monferrer, La publicidad desleal en las resoluciones del jurado de la Asociación Autocontrol.
— En 2005, la de Lorena López Font, Estructura de la agencia de publicidad en la Comunidad Valenciana: Planteamientos de nuevos formatos de negocio.
— I, en 2006, la de Magdalena Mut Camacho, La dirección de comunicación: planteamiento de presente y perspectiva: Paradigma de un nuevo profesional
Per finalitzar amb la investigació en aquest àmbit a Castelló, cal esmentar que s’han posat en marxa diferents projectes que pretenen ampliar els coneixements del sector. Centrant-se en l’estructura dins del nostre àmbit regional, en 2004, María Lorena López iniciava el projecte
Estructuración del sector publicitario en la Comunidad Valenciana: estado de la cuestión de la interlocución entre anunciantes y agencias. Un any després, Rocío Blay s’ocupava de la creativitat publicitària amb el projecte La creatividad publicitaria como elemento clave para el desarrollo de campañas de comunicación eficaces: Un caso de estudio: Campañas premiadas en los premios EFI y en los premios SOL simultáneamente. Aquest mateix any, sota la direcció de Rafael López Lita i en col·laboració amb l’Asociación de Agencias de Publicidad de la Comunidad Valenciana, s’impulsa l’avantprojecte del Museu de la Publicitat. Finalitzant amb les actuacions en aquest àmbit, destaca el projecte dut a terme per Francisco Javier Gómez Tarín en 2006, Aplicación de un marco teórico sobre recursos expresivos y narrativos en producciones audiovisuales a los espots publicitarios de televisión en España y Portugal
Aquest ha sigut també un àmbit d’investigació fructífer pel que a publicacions es refereix, gràcies a les quals s’ha divulgat part del treball dut a terme en el camp de la comunicació (Balado, Blay i Sola, 2006; Blay i Molinero, 2004; Falquina i López Lita, 2002; Gámez, López i Rivas, 2002 i 2004; López Lita, 1987a, 1987b, 1987c, 1990, 1991a, 1993, 1994, 1997, 1999b, 2004a i 2004c).
Per la seua banda, la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València s’ha ocupat de l’anàlisi de polítiques i estructures de les empreses de comunicació mitjançant projectes com el dirigit per Rosa Visiedo Claverol en 2001, La agencia de comunicación: un actor necesario en la gestión eficaz de la comunicación empresarial. Però també ha sigut objecte d’estudi en el treball d’investigació de Fernando Mancebo Coloma, presentat en 2005, dirigit per M. Isabel de Salas Nestares, sota el títol Identificación del marco de actuación de la agencia de publicidad interactiva a través de un análisis prospectivo: El escenario de la agencia hacia 2015. Finalment, la tesi doctoral de Juan Monserrat Gauchi, Sistemas y procesos de comunicación organizacional en las empresas franquiciadoras: creación de un modelo de optimización de la eficacia, defesa
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
209
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno
en 2004 sota la direcció de M. Isabel de Salas Nestares, tanca el cicle d’investigacions d’aquesta universitat en l’àrea.
1.4. Les noves tecnologies i la publicitat
Un dels camps de treball que en aquests últims anys s’ha anat desenvolupant és el de la tecnologia en la comunicació comercial.
En l’àrea de les noves tecnologies i la publicitat ha centrat gran part dels seus esforços investigadors la Universitat Cardenal Herrera - CEU de València. Iniciava el camí M. Isabel de Salas Nestares amb dos projectes d’investigació. En 2001, La comunicación empresarial interactiva en Internet; seguit, en 2002, de Marketing interactivo. Aquesta àrea també va ser objecte d’estudi del treball d’investigació presentat en 2005 per José Eduardo da Camara Correia de Lemos Quintela, Comunicación: la información al inversor proporcionada por los sites de las empresas que componen el índice PSI 20 del Eurnext Lisbon, sota la direcció de M. José González Solaz.
La Universitat Jaume I de Castelló ha desenvolupat aquesta faceta investigadora per mitjà del treball, presentat en 2003 per Emilio Sáez Soro i dirigit per Rafael López Lita, Procesos comunicativos en IRC. Un àmbit, el de les noves tecnologies, que el doctor Sáez Soro ha continuat desenvolupant i divulgant en diferents publicacions (Sáez Soro, 2005 i 2006).
Mar Iglesias, en la Universitat d’Alacant, està participant en el projecte Autoría y contenidos en la red, finançat per la Generalitat Valenciana i dirigit per Andrés Boix.
1.5. Estudi de la docència en comunicació persuasiva
El procés de la Convergència i de l’EEES (Espai Europeu d’Educació Superior) ha impulsat també en aquests últims anys una línia de treball centrada en la investigació en docència en comunicació comercial.
En aquest context, en la Universitat d’Alacant s’estan desenvolupant diverses xarxes d’investigació sobre la transformació de distintes matèries a crèdits ECTS i sobre com s’impartiran aquestes assignatures.19, 20, 21 Fruit d’aquests treballs s’han presentat diversos resultats a congressos i seminaris.
19. Teoría y práctica de la comunicación programa de formación e investigación docente en redes. Direcció: Marta Martín Llaguno.
20. Estrategia y creatividad en comunicación: Programa de formación e investigación docente en redes. Direcció: Victoria Tur.
21. Competencias y metodologías para la integración al EESS: Análisis desde la troncalidad de primer y cuarto curso de publicidad y RR.PP. Direcció: Natalia Papí Gálvez.
210
Com a conseqüència d’aquesta tendència, els investigadors de la Universitat Jaume I de Castelló han divulgat part dels seus treballs en diferents mitjans i publicacions (Gámez Fuentes, 2001b, 2001c i 2001d; Gámez Fuentes, López Font, Miquel Segarra, Mut Camacho, Nos Aldás i Rivas Machota, 2003; López Lita, 1994 i 2005a).
Es preveu que els canvis plantejats per als pròxims anys facen fructificar exponencialment aquest camp.
1.6. Per acabar
A la Comunitat Valenciana, la publicitat (en el seu sentit més ampli) ha adquirit especificitat com a objecte d’estudi. Al marge d’aquesta característica comuna, la història i la idiosincràsia de cada institució han marcat diferents camps d’especialització:
— Així, en la Universitat d’Alacant, el treball multidisciplinari realitzat des del principi i la col·laboració amb sociòlegs, psicòlegs i sanitaris sembla haver afavorit que els estudis centrats en el benestar social prenguen rellevància.
— En la Universitat de Castelló, la interconnectivitat amb l’empresa, fomentada des dels orígens, com evidencia el nombre de contractes22 i convenis,23 fa que aquesta institució haja sigut especialment productiva en la comunicació comercial i corporativa en els diferents vessants.
— En la Universitat Cardenal Herrera - CEU, l’especial interès mostrat per les anàlisis de processos i de tècniques podria haver impulsat els treballs en aquest camp i, especialment, en l’àmbit de les noves tecnologies.
Amb una temàtica o altra, el ben cert és que, en aquests últims deu anys, la Comunitat Valenciana ha viscut el naixement i l’expansió de la
22. La connexió entre empresa i universitat s’ha vist reflectida en projectes aplicats com Implantación de un sistema de gestión en una empresa consultora de comunicación, en 2004, sota la direcció de Maria Teresa Benlloch; Implantación de un sistema de gestión de la comunicación publicitaria, de Rocío Blay, o els dirigits per López Lita: Investigación para centrar las bases de un plan de comunicación para la FUE (Fundación Universidad-Empresa), Análisis del contenido de la campaña publicitaria de la autopista del Henares i Verificación de la existencia de publicidad subliminal en la campaña de comunicación de Endesa 2005-2006 23. Juntament amb els treballs d’investigació desenvolupats i els projectes comentats, s’han produït aliances i convenis de col·laboració amb entitats de diferents àmbits, amb la finalitat de promoure accions d’investigació conjuntes. D’aquesta manera, en 1999 i sota la direcció de Rafael López Lita, se signa un Convenio de colaboración con la Asociación Española de Agencias de Publicidad (AEAP); així mateix, des de 2002, sota la mateixa direcció i de manera anual, naix el Convenio de colaboración con la Asociación de Agencias de Publicidad de la Comunidad Valenciana (AAPCV); mentre que, ja en 2006, se signa també un Convenio con la Asociación Española de Publicidad Exterior (AEPE).
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
211
investigació en comunicació comercial amb un ritme de producció creixent. Es d’esperar que, si aquest es manté en la pròxima dècada, aquesta comunitat autònoma puga ser una de les més fructíferes del territori nacional en aquest camp científic específic.
Bibliografia
ÁLVAREZ-DARDET, C.; MARTÍN LLAGUNO, M. (2000). «El impacto mediático del informe Sespas 2000». Gaceta Sanitaria, núm. 6, p. 464-471.
BALADO, C.; BLAY, R.; SOLA, C. (2006). «Metodología y técnicas para el desarrollo de la creatividad publicitaria en el sector profesional de la provincia de Castellón. ¿Qué realidad encontrarán nuestros alumnos y cuál será su reto?». Trípodos [Barcelona], p. 399-406. [Extra 2006]
BELÉNDEZ VÁZQUEZ, M.; MARTÍN LLAGUNO, M. (2006a). «Job strain, workfamily conflict and job satisfaction among employees in advertising agencies». A: 7th Conference of The European Academy of Occupational Health Psychology. (Dublín, 8-10 novembre).
— (2006b). «The differential role of work-family conflict in predicting job satisfaction in men and women». A: III International Forum Criteos 2006. Research Centre For Work, Health And Organizational Effectiveness. (Lisboa, 23-25 novembre).
— (2006c). «Job strain, work-family conflict and job satisfaction in Spanish advertising agencies: an exploratory study». A: 26th International Congress of Applied Psychology. (Atenes, 16-21).
BENET, V. J.; NOS ALDÁS E. [ed.] (2003). La publicidad en el Tercer Sector: tendencias y perspectivas de la comunicación solidaria. Barcelona: Icaria.
BENLLOCH, M.; BLAY, R. (2005). «¿A qué se refieren las pymes locales cuando hablan de comunicación?» A: Actas V Congreso Comunicación Local. Castelló: Universitat Jaume I.
BENLLOCH OSUNA, M. T.; BLAY ARRÁEZ, R.; RIVAS MACHOTA,A. M. (2005). «Análisis de las estrategias de comunicación del sector cerámico en los medios no convencionales». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], núm. 10: Desenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2004-2005).[Revista electrònica accessible a: <http://www.uji.es/publ/edicions/jfi8/>]
BLAY, R. (2005a). «La importancia de la marca en el sector azulejero». Arte y Cemento [Madrid], núm. 1998, p. 88-91.
— (2005b). «Asegurar el éxito de la asistencia a feria». El Periódico Mediterráneo [Castelló], (9 febrer), p. 31.
Rafael
Lita i Marta Martín
212
López
Llaguno
BLAY, R. (2006). La marca y el concepto de marca en el marketing de mercados empresariales. Castelló: Servei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I. [Capítol pendent de publicació]
BLAY, R.; BENLLOCH, M.; RIVAS, A. (2005). «La influencia de los públicos en la estrategia de comunicación». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], núm. 10: Desenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2004-2005).
BLAY, R.; MOLINERO, S. (2004). «La identidad del punto de venta, un valor de futuro». El Periódico del Azulejo [Castelló], núm. juny, p. 14-15.
CARRETÓN BALLESTER, M. C. (2002). «Uso y aplicación de los medios de comunicación propios como instrumentos de relaciones públicas en las empresas alicantinas». A: Los medios audiovisuales en el ámbito local: Problemáticas y perspectivas. Castelló: Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 303-310.
— (2004a). «La comunicación empresarial interna a través del uso de los medios de comunicación propios». A: Novas tendencias em publicidad e comunicaçao empresarial. Porto: Ribeiro Cardoso, Paulo y Nora Gaio: Sofía Universidad Fernando Pessoa, p. 253-258.
— (2004b). «Los medios de comunicación propios internos en las empresas privadas alicantinas al servicio de su comunicación corporativa». A: MÍNGUEZ ARRANZ, N.; VILLAGRA GARCÍA, N. La comunicación: Nuevos discursos y perspectivas. Madrid: Edipo, p. 285-290.
CASERO, A. (2006). «La comunicación corporativa de los partidos políticos en Internet». A: LÓPEZ LITA, R.; FERNÁNDEZ BELTRÁN, F.; DURÁN MAÑES, Á. [ed.]. La comunicación corporativa en el ámbito local. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 347-362.
COSTAFREDA, A.; LÓPEZ LITA, R.; MALATO, M. L.; MARTÍNEZ, M. M. (2001). La empresa dinámica. Madrid: Ciencias Sociales.
FALQUINA, Á.; LÓPEZ LITA, R. [dir.] (2002). Diccionario J. Walter Thompson: Comunicación, marketing y nuevas tecnologías. Madrid: Ciencias Sociales.
FELIU, F. (1984). Los lenguajes de la publicidad. Alacant: Universitat d’Alacant.
FELIU GARCÍA, E.; MARTÍN LLAGUNO, M.; FELIU ALBADALEJO, A (2001). «(Re)formas publicitarias en campañas electorales. En torno a la (des)regulación». A: BENAVIDES, J.; FERNÁNDEZ, E. Valores y medios de comunicación de la innovación mediática a la creación cultural. Madrid: Edipo, p. 369 i s.
FERNÁNDEZ POYATOS, M. D. (2004). «Manifiestos publicitarios de las agencias de publicidad en España». Publicidad e Comunicaçao Empresarial [Porto], (maig).
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
213
FERNÁNDEZ POYATOS, M. D. (2005). «La publicidad de la salud en la prensa ilustrada de finales del siglo XIX». A: Congreso Luso-Brasileiro de Estudos Jornalísticos. (Porto).
FERNÁNDEZ POYATOS, M. D.; TUR VIÑES, V. (2005). «El mensaje televisivo de programas y publicidad dirigido al público infantil: Aproximación a la calidad de su contenido». A: Comunicar. Huelva: Grupo Comunicar, p. 329-335.
GÁMEZ FUENTES, M. J. (2001a). «Aproximación a los últimos desarrollos comunicativos en publicidad audiovisual». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], núm. 6: Sisenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2000-2001). [Revista electrònica accessible a: <http://www.uji.es/pub/edicions/jfi6>]
— (2001b). «Advertising and cinema in ESP: materials for business and law purposes». A: POSTEGUILLO, S. [et al.] [ed.]. Methodology and new technologies in languages for specific purposes. Castelló: Universitat Jaume I, p. 419-428.
— (2001c). «Advertising, language and culture in the teaching of EFL: some theoretical and methodological issues». A: CODINA, V.; ALCÓN, E. [ed.]. Language learning in the foreign language classroom. Castelló: Universitat Jaume I, p. 163-172.
— (2001d). «Cine y publicidad en el aula de ESP: propuestas para un desarrollo pedagógico». A: MORENO, A. I.; COLWELL, V. [ed.]. Perspectivas recientes sobre el discurso. Lleó: Universidad de León. [CD-ROM]
— (2002). «Comunicación, ética y discapacidad: la ONCE un caso práctico». A: DIEZ HANDINO, Pilar [et al.] [ed.]. Ética de la comunicación: problemas y recursos. Madrid: Edipo, p. 277-282.
— (2003). «Género, representación y medios: una revisión crítica». Asparkía: Investigació Feminista [Castelló], núm. 14, p. 59-70.
— (2005). «Representing disability in 90’s Spain: the case of ONCE». Journal of Spanish Cultural Studies [Londres], núm. 6 (març), p. 305318.
GÁMEZ FUENTES, M. J.; BLÁZQUEZ CHAVES, E. (2005). «Mujeres y publicidad: de la representación de la violencia a la violencia de la representación». A: LÓPEZ LITA, R. [et al.] [ed.]. El análisis de la imagen fotográfica. Castelló: Universitat Jaume I, p. 821-830.
GÁMEZ FUENTES,M. J.; GONZÁLEZ, L. G.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2003). «La comunicación de la cultura a través de los museos: el Espai d’Art Contemporani de Castelló, un caso práctico». A: BARRERADEL BARRIO, C.; GARCÍA LÓPEZ, M.; MARTÍNEZ VALLVEY, F. [ed.]. La comunicación: industria, conocimiento y profesión. Madrid: Edipo, p. 307-310.
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno 214
GÁMEZ FUENTES,M. J.; GONZÁLEZ, L. G.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2004). «Imaginarios culturales en publicidad internacional: Cannes 19982002». Cultura, Lenguaje y Representación: Revista de Estudios Culturales de la Universitat Jaume I [Castelló], núm. 1, p. 29-41.
GÁMEZ FUENTES, M. J.; LÓPEZ FONT, L.; MIQUEL SEGARRA, S.; MUT CAMACHO, M.; NOS ALDÁS, E.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2003). «II edición del seminario permanente profesional-docente sobre comunicación y RRPP».
A: FORTEA BAGÁN, M. A.; LAPEÑA BARRACHINA, L.[ed.]. Hacia una docencia de calidad: políticas y experiencias: Actas del I Congreso de la Red Estatal de Docencia Universitaria y III Jornada de Mejora Educativa de la Universitat Jaume I. Castelló: Universitat Jaume I. [CD-ROM]
GÁMEZ FUENTES, M. J.; LÓPEZ FONT, L.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2002). «Cuando la agencia es el anunciante». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], vol. 7: Setenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2001-2002). [Revista electrònica accessible a: <http://www.uji.es/publ/edicions/jfi7>]
— (2004). «El sector publicitario valenciano ante la glocalización: una aproximación a través de Grupo Mibalia y Grupo McCann-Erickson». A: LÓPEZ LITA, R. [et al.] [ed.]. La publicidad local. Castelló: Universitat Jaume I, p. 277-290.
GÁMEZ FUENTES, M. J.; NOS ALDÁS, E. [ed.] (2006). Medios de comunicación y solidaridad: reflexiones en torno a la (des)articulación social. Castelló: Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I.
GÁMEZ FUENTES, M. J.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2003a). Configuraciones del género en tiempos de cambio. Castelló: Universitat Jaume I. [Número monogràfic d’Asparkía: Investigació Feminista, vol. 14]
— (2003b). «El consumo de drogas en España a través de las campañas publicitarias de la FAD». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], vol. 8: Vuitenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2002-2003). [Revista electrònica accessible a: <http://www.uji.es/publ/edicions/jfi8>]
GÁMEZ FUENTES, M. J.; RIVAS MACHOTA, A. M.; SALMERÓN SÁNCHEZ, P. (2004). «La masculinidad embotellada: la publicidad de perfumes masculinos ante los nuevos discursos sociales». A: MÍNGUEZ, N.; VILLAGRA, N. [ed.]. La comunicación: nuevos discursos y perspectivas. Madrid: Edipo, p. 375-380.
GÓMEZ TARÍN, F. J. (2004). «Un modelo abierto: Nuit Blanche». A: LÓPEZ LITA, R.; FERNÁNDEZ BELTRÁN, F.; DURÁN MAÑEZ, Á. La Publicidad Local: Actas del III Congreso de Comunicación Local (COMLOC). Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. Servei de Comunicació i Publicacions, p. 217-223.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
215
López Lita i Marta Martín Llaguno
GÓMEZ TARÍN, F. J. (2006). «Nuevas perspectivas y democratización de recursos en publicidad». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], núm. 9: Novenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2003-2004). [Revista electrònica accessible a: <http:// www.uji.es/CA/publ/edicions/jfi9>]
GRANDE ESTEBAN, I.; RAMOS SOLER, I. (2005). «Profiling aging consumers television usage. Implications on Advertising Strategy». A: Libro de actas del 12th International Conference on recent advances in retailing consumer services. Orlando (Florida, EUA).
HERNÁNDEZ, S.; MARTÍN LLAGUNO, M.; BELÉNDEZ VÁZQUEZ, M. (2005a). «La remodelación de la curricula de la licenciatura de Publicidad y RRPP para su adaptacion al Espacio Europeo de Educación Superior. El potencial conflicto familia-trabajo y la inclusión de competencias personales en los estudios universitarios de comunicación». A: MARTÍNEZ VALLVEY, F.; [et al.]. La universidad en la comunicación y la comunicación de la universidad. Madrid: Edipo, p. 497-503.
— (2005b). «Trabajo y familia: creencias y expectativas de la futura potencial fuerza laboral del sector publicitario». A: Actas del IX Congreso Nacional de Psicología Social.
HERNÁNDEZ MIRA, V.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2002). «La estrategia de comunicación corporativa en las ferias». Periódico Mediterráneo, núm. 44 (28 febrer).
LÓPEZ BERNA, S. (2003). Los valores en la publicidad audiovisual: estudio en una muestra de spots de automoción. Alacant: Universitat d’Alacant. [Treball inèdit de suficiència investigadora]
LÓPEZ LITA, R.(1987a). «La financiación de la empresa publicitaria». Ipmark
— (1987b). «Reflexiones sobre la comunicación». Ipmark.
— (1987c). «Liderazgo y manegement». N&E: Nueva Empresa
— (1990). Comunicación en empresas: Las nuevas obligaciones. Madrid: Ciencias Sociales.
— (1991a). «Empresa de publicidad y relaciones públicas». A: BENITO, Á. Diccionario de ciencias y técnicas de la comunicación. Madrid: Paulinas.
— (1991b). «Plan general de contabilidad como medio de comunicación empresarial». Partida Doble: Revista de Contabilidad y Empresa. Madrid: Paulinas.
— (1991c). «Marketing financiero. Una visión ante 1993». Marketing + Ventas para Directivos.
216
Rafael
LÓPEZ LITA, R. (1992). «La publicidad como fuente de financiación». A: LAGUNA, A.; LÓPEZ, A. Dos cents anys de premsa valenciana. València: Publicacions de la Generalitat Valenciana.
— (1993). «Influencia de la publicidad en los costes». Revista de Ciencias de la Información, núm. 7.
— (1994). «La comunicación como variable de la dirección en las empresas». Técnica Económica: Administración y Dirección de Empresas.
— (1995). «Las claves de la comunicación financiera». Técnica Económica: Administración y Dirección de Empresas.
— (1997). Comunicación y relaciones profesionales. [S. l.]: Santillana.
— (1998). «La comunicación como factor del bienestar social». A: SALAS, F. de. Estudios internacionales. [S. l.]: Sociedad de Estudios Internacionales.
— (1999a). «Comunicación económica y financiera». Técnica Económica: Administración y Dirección de Empresas.
— (1999b). «Empleo y comunicación». El País.
— (2000). Comunicación: la clave del bienestar social. [S. l.]: El Drac.
— (2002). «Concepto de comunicación financiera». A: BENAVIDES, J.; ALAMEDA, D.; VILLAGRA, N. [ed.]. Comunicación y cultura en la sociedad del conocimiento. Madrid: Fundación General de la Universidad Complutense.
— (2003a). Introducción a la comunicación financiera. Castelló: Universitat Jaume I.
— (2003b). «Introducción al concepto de comunicación financiera». A: Públicos, instituciones y problemas en la comunicación del nuevo milenio. Madrid: Fundación General de la Universidad Complutense.
— (2004a). «La agencia de publicidad local: hacia su conceptualización». Cuestiones Publicitarias, p. 33-41.
— (2004b). «La comunicación financiera y el desarrollo sostenible: los microcréditos». Ciclo de otoño de comunicación. Madrid: Publicaciones Universidad Complutense de Madrid.
— (2004c). «Gestión de la comunicación en las organizaciones». A: LÓPEZ LITA, R. La comunicación financiera. [S. l.]: [s. u.].
— (2005a). «Nuevos retos y perspectivas de investigación en la comunicación». A: 8.º Ciclo de Otoño de Comunicación. Madrid: Fundación General de la Universidad Complutense, p. 131-140.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
217
LÓPEZ LITA, R. (2005b). «Visión actualizada de las funciones de la comunicación financiera ante la nueva situación del entorno». Fisec Estrategias [en línia].
— (2005c). «Internet, reflexiones sobre su uso comercial en términos de comunicación financiera en el ámbito local». A: Comloc 2004: La comunicación local por Internet. Castelló: Universitat Jaume I, p. 371-377.
— (2005d). «La marca territorio, el marketing de ciudad, una herramienta al servicio de las marcas territorio». A: 99%Com. Castelló: Mibalia, p. 8-13.
— (2005e). «De la marca comercial a la marca territorio». Revista Recerca, p. 87-100.
—(2006). «¿Necesitamos marca territorio?». Técnica Económica: Administración y Dirección de Empresas, p. 50-52.
MARTÍN LLAGUNO, M. (2000a). «De la detección al recuerdo: una historia periodística del sida». Zer: Revista de Estudios de la Comunicación, núm. 8, p.41-66.
— (2000b). «La función de recuerdo de los medios. Las coberturas de grandes temas». Comunicación y Sociedad, vol. XIII, núm. 1, p.115-138.
— (2000c). «Comunicación interactiva de salud (IHC) y comunicadores sanitarios en España. El proyecto de public health advocacy de SESPAS». A: LEÓN, B.; IZAGUIRRE,A.; MARTÍNEZ,A. Divulgar la ciencia. Pamplona: Eunate, p. 245-256.
— (2002). La función de recuerdo de los medios de difusión. ¿Qué pasa cuando en los medios parece no pasar nada sobre un tema? Alacant: Universitat d’Alacant.
MARTÍN LLAGUNO, M.; ÁLVAREZDE ARCAYA, H. (2002). «Comunicación electoral e interés ciudadano. Un análisis de los rasgos de la cobertura electoral que interesaron y desinteresaron a los televidentes españoles en la campaña del 2000». Zer: Revista de Estudios de la Comunicación, núm. 9, p. 75-96.
MARTÍN LLAGUNO, M.; ÁLVAREZ-DARDET, C. (2000a). «The genome project alibi: towards a genetic reductionism». Journal of Epidemiology and Community Health, núm. 54.
— (2000b). «The journal of epidemiology and community healh evolution». Journal of Epidemiology and Community Health, núm. 55.
MARTÍN LLAGUNO, M.; LÓPEZ SÁNCHEZ, C.; QUILES SOLER, M. C. (2002). «En torno a la publicidad de tabaco: un análisis empírico y algunas reflexiones deontológicas». A: Información, ficción y persuasión: ¿Es la ética una utopía? Navarra: EUNATE, p. 235-254.
Rafael
i Marta
218
López Lita
Martín Llaguno
MARTÍN LLAGUNO, M.; QUILES SOLER, M. C.; LÓPEZ SÁNCHEZ, C. (2004). «Los sistemas de autorregulación como mecanismos de control de la publicidad de tabaco: evaluación mediante análisis empírico». Gaceta Sanitaria, vol. 21, núm. 18, p. 366-373.
MARTÍN LLAGUNO, M.; VIVES CASES, C. (2004). «Breaking The Silence Ceiling. How The Intimate Partner Violence Became Into A Social Problem In Spain». A: Communication for the Millenium. Istanbul, Turquia: Instambul University, p. 353-362.
MONSERRAT GAUCHI, J. M. (2003). «La Franquicia: Nacimiento, Taxonomía y Futuro». Monografía La Franquicia [Asociación Española de Franquiciadores].
— (2004a). «¿Nos subimos al carro de la franquicia?». Franquicias, vol.1, p.14-15.
— (2004b). «El valor de la comunicación en la empresa de franquicia». Franquicias, vol.1, p. 24-25.
— (2005). «La gestión de la comunicación como motor para el crecimiento: internet versus ferias». [Monografia sobre franquícia, disponible a: <http://www.MundoFranquicia.es>]
NOS ALDÁS, E. (2002a). «La estrategia del humor en las campañas de sensibilización». A: El humor y las ciencias sociales. Cadis: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cádiz, p. 111-116.
— (2002b). «La publicitat més enllà de la creativitat: crítica, llenguatge i responsabilitat social». A: Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, vol. XIII: Criticar no és ofendre: L’estat de la crítica literaria entre segles, p. 37-42.
— (2002c). «Retos del lenguaje publicitario en la comunicación para la paz». A: DIEZHANDINO, P.; MARINAS, J. M.; WATT, N. [ed.]. Ética de la comunicación: problemas y recursos. Madrid: Edipo, p. 211-220.
— (2003a). «Propuestas para la investigación sobre la función social de la publicidad y la comunicación para la sensibilización». Fòrum de Recerca [Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I], núm. 7: Setenes Jornades de Foment de la Investigació (Curs: 2001-2002). [Revista electrònica accessible a: <http://sic.uji.es/publ/edicions/jfi7/>]
— (2003b). «Discurso publicitario y sensibilización en las ONGD: de la función social de la publicidad a la responsabilidad de la comunicación social». A: BENET, V. J.; NOS ALDÁS, E. [ed.]. La publicidad en el Tercer Sector: tendencias y perspectivas de la comunicación solidaria. Barcelona: Icaria. p. 83-128.
— (2006). «Hacia prácticas comunicativas eficaces para objetivos educativos». La Magalla: Boletín de la Federación Catalana de ONGD, (juny), p. 23-24.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
219
Rafael López Lita i Marta Martín Llaguno
NOS ALDÁS, E.; RIVAS MACHOTA, A. M. (2006). «Campañas publicitarias con fines sociales. El caso de la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción (FAD)». 99%.com [Castelló], núm. 3, p. 32-37.
OLIVARES DELGADO, F. (2001). Publicidad y ecología: La publicidad verde en España. Tesi doctoral inèdita. Alacant: Universitat d’Alacant.
OLIVARES DELGADO, F.; MARTÍN LLAGUNO, M. (2001). «Un nuevo rol de las ONLS en el marketing con causa. Estudio empírico de la comunicación de una campaña de promoción con causa liderada por una ONL». A: BENAVIDES, J.; FERNÁNDEZ, E.[dir.]. Valores y medios de comunicación de la innovación mediática a la creación cultural. Madrid: Edipo, p. 393-408.
ORBEA MIRA, J. (2006). «Me gusta o no me gusta. El papel de la creatividad en la consecución del agrado». A: AEDEMO-AEA. Eficacia de la comunicación publicitaria: Desafíos de la nueva era digital ¿dónde está ahora nuestro consumidor, cómo llegamos a él? 11.º seminario. (Barcelona, 1 i 2 juny). P. 175-187.
ORBEA MIRA, J.; TUR VIÑES, V.; FERNÁNDEZ, P. M. D. (2006). «Enseñar estrategia de la comunicación publicitaria en el contexto europeo de educación superior». A: FRAU, M. J.; SAULEDA, N. [ed.]. El modelo docente en la universidad. Alacant: Universitat d’Alacant.
PAPÍ GÁLVEZ, N. (2003). «Los estudios de comunicación mediática con perspectiva de género». A: BARRERA, C.; GARCÍA LÓPEZ, M.; MARTÍNEZ VALLEY, F. La comunicación: industria, conocimiento, profesión. Madrid: Edipo.
— (2004). Conciliación de la vida familiar y laboral en la prensa diaria de la Comunidad Valenciana: el «punto de vista» de las mujeres. Tesi doctoral inèdita. Alacant: Universitat d’Alacant.
— (2005). «La conciliación de la vida laboral y familiar como proyecto de calidad de vida desde la igualdad». Revista Española de Sociología, núm. 5, p. 91-107.
PAPÍ GÁLVEZ, N.; FRAU, M. J. (2005). «La conciliación del empleo y del hogar: respuestas y reflejo de una organización del trabajo construida desde la institución del género». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 110 (maig), p. 149-171.
PAPÍ GÁLVEZ, N.; MARTIN LLAGUNO, M. (2005). «Inside Mass Communication: Work/Family Balance In Journalism And Advertising From Qualitative Paradigm Of Research». A: Fecc (First European Communication Conference). (Amsterdam, 24-26 novembre).
PINAZO, D.; GÁMEZ, M. J.; GIMENO, M. A. (2000). «El cartel en la comunicación interna para la calidad». A: CEFGESTION: Revista de Actualización Empresarial [Madrid], núm. 26, p. 45-56.
220
PINO, C. del; OLIVARES, F. (2006). Brand Placement: integración de marcas en la ficción audiovisual Evolución, casos, estrategias y tendencias. Madrid: Gedisa.
QUILES SOLER, M. C. (2004). «Publicidad de bebidas alcohólicas en revistas femeninas». A: BARRERA, C.; GARCÍA LÓPEZ, M.; MARTÍNEZ VALLEY, F. La comunicación: nuevos discursos y perspectivas. Madrid: Edipo, p. 517-526.
RAMOS SOLER, I.; GRANDE ESTEBAN I. (2006). «The lifestyle of elderly consumers as a segmentation criterion: implications for adverstising message design». A: Book of abstracts. 13th Recent Advances In Retailing &Services Science Conference. Technische Universiteit Eindhoven. European Institute Of Retailing And Services Studies.
RAUSELL KÖSTER, C. (2003a). «Red y producción simbólica». A: BERNARDO, J. M.; GAVALDÀ, J.; PELLISSER, N.[coord ]. El debate sobre la cultura de la imagen. València: Nau Llibres, p. 91-111.
— (2003b). «Red: Mercado y Publicidad». A: BERNARDO, J. M.; GAVALDÀ, J.; PELLISSER, N. [coord.]. El debate sobre la cultura de la imagen. València: Nau Llibres, p. 113-133.
— (2005a). «A propósito del discurso interactivo». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, núm. 32, p. 147-161.
— (2005b). «Nuevos relatos audiovisuales. Hacia una definición del relato audiovisual interactivo». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad, núm. 62, p. 81-87.
RIVAS MACHOTA, A. M. (2005). «La publicidad en el Tercer Sector: Una mirada integradora». Convergencia: Revista de Ciencias Sociales. UAEM [Mèxic],núm. 37, p. 391-399.
RIVAS MACHOTA, A. M.; HERNÁNDEZ MIRA, V. (2002). «Publicidad exterior, en busca del cliente». Periódico Mediterráneo, (1 març), p. 46.
RODRÍGUEZ FERRÁNDIZ, R. (2000a). «Apocalípticos fin de milenio». Claves de Razón Práctica,núm. 99, p. 69-76.
— (2000b). «Icono y televisión». Signa, núm. 9, p. 551-566.
— (2000c). «Integrados fin de milenio». Claves de Razón Práctica, núm.108, p. 58-66.
— (2001a). «Media Events y chamanismo electrónico: perspectivas y límites de un género televisivo». Diálogos de la Comunicación [Lima: FELAFACS (Federación Latinoamericana de Facultades de Comunicación Social)], núm. 61. p. 67-81.
— (2001b). Apocalypse Show: Intelectuales, televisión y fin de milenio Alacant: Biblioteca Nueva: Universitat d’Alacant.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
221
RODRÍGUEZ FERRÁNDIZ, R. (2002). «Virtualmente suyo». Telos:Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad núm. 51, p. 13-18.
RODRÍGUEZ FERRÁNDIZ, R. (2005a). «Umberto Eco (autor). El mensaje persuasivo». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad, núm. 65. [Presentació, traducció i notes]
— (2005b). «No disparen sobre el periodista: egolatría y dolor en el discurso de la información». Diálogos de la Comunicación [Lima], núm. 71.
RODRÍGUEZ FERRÁNDIZ, R.; MORA CONTRERAS, K. (2002). Frankenstein y el cirujano plástico: Una guía multimedia de semiótica de la publicidad. Alacant: Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant.
— (2003). «Publicidad e intertextualidad: las costuras del monstruo». Publifilia, núm. 7, p. 5-16.
— (2004). «Subvertising: los desanuncios». Control, núm. 43 (juny), p. 78-79.
SÁEZ SORO, E. (2004). «Transformaciones en la figura del profesional a través del teletrabajo». Sociología del Trabajo, núm. 51 (abril-juny), p. 61-82.
— (2005). «Acción comunicativa en el Ciberespacio: el análisis de las páginas web personales». A: Biblioteca on-line de ciências da comunicação [en línia]. Portugal: Universidade da Beira. <http://www.bocc. ubi.pt/pag/saez-soro-emilio-ciberespacio.pdf>
— (2006). «Ensayo de una metodología de estudio de las comunidades virtuales». A: Biblioteca on-line de ciências da comunicação [en línia]. Portugal: Universidade da Beira. <http://www.bocc.ubi.pt/pag/ saez-soro-emilio-ensayo-comunidades-virtuales.pdf>
SÁEZ SORO, E.; GÓMEZDE LA PEÑA, E. (2006). «Publicidad y videojuegos. Comunicación financiera y estrategias de implantación y normalización social». A: ICongreso Internacional de Comunicación Financiera: Ciclo de Comunicación de la Fundación Complutense de Madrid. (20-22 novembre).
SANTACREU FERNÁNDEZ, O. (2001). La música en la publicidad. Tesi doctoral. Alacant: Universitat d’Alacant. [Disponible en format electrònic: SANTACREU, O. (2004). La música en la publicidad. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]
TUR VIÑES, V. (2004a). «Aproximación a la medida empírica de la calidad del audiovisual dirigido a niños». Comunicar, núm. 25, p. 317-318.
— (2004b). «Indicadores de calidad en los contenidos audiovisuales de televisión dirigidos a la infancia». A: MÍNGUEZ ARRANZ, N.; VILLAGRA
Rafael
222
López Lita i Marta Martín Llaguno
GARCÍA, N. La comunicación: nuevos discursos y perspectivas. Madrid: Edipo, p. 115-124.
TUR VIÑES, V. (2004c). Comunicación publicitaria de juguetes en televisión. Alacant: Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant.
TUR VIÑES, V.; FRANCÉS BARCELÓ, M. (2004). «Acerca de la programación infantil». A: LATORRE IZQUIERDO, J.; VARA MIGUEL, A.; DÍAZ MÉNDEZ, M. [ed.]. Ecología de la televisión: tecnologías, contenidos y desafíos empresariales. Pamplona: EUNATE, p. 399-408.
VIVES CASES, C. (2003). La violencia contra la mujer en el espacio discursivo público. Tesi doctoral. Alacant: Universitat d’Alacant. [Disponible en format llibre: VIVES CASES, C. (2005). La violencia contra la mujer en el espacio discursivo público. València: Centro Reina Sofía para el Estudio de la Violencia]
VIVES CASES, C.; MARTÍN LLAGUNO, M. (2002). «Herir con palabras. Análisis de la violencia de género en la prensa». A: CODINA, M. Información, ficción y persuasión. Pamplona: Eunate, p. 137-149.
— (2003). «La violencia de género al descubierto». A: BARRERA, C.; GARCÍA LÓPEZ, M.; MARTÍNEZ VALLEY, F. La comunicación: Industria, conocimiento y profesión. Madrid: Edipo, p. 215-225.
VIVES CASES, C.; MARTÍN LLAGUNO, M.; RUIZ CANTERO, M. T. (2002) «La violencia familiar y contra las mujeres en los medios de comunicación escritos». Cuadernos de Trabajo Social [Alacant: Universitat d’Alacant], núm. 10: Los desafíos de la violencia, p. 387-395.
VIVES CASES, C.; RUIZ, M. T.; ÁLVAREZ-DARDET, C.; MARTÍN LLAGUNO, M. (2005a). «Historia reciente de la cobertura periodística de la violencia contra las mujeres en el contexto español (1997-2001)». Gaceta Sanitaria, vol. 19 (gener), p. 22-28.
— (2005b). «Violencia contra las mujeres, denuncias y cobertura periodística». Gaceta Sanitaria, vol. 19 (maig), p. 410-411.
Comunicació publicitària i estudis de relacions públiques
223
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 225-242
DOI: 10.2436/20.3008.01.15
La recerca en comunicació en el País Valencià
Sociologia de la comunicació
per Rafael Xambó, professor de sociologia de la Universitat de València
i Emma Gómez Nicolau, llicenciada en periodisme i doctoranda en sociologia de la Universitat de València
Sociologia de la comunicació
225
Xambó i Emma Gómez Nicolau
Resum
L’article ressegueix les investigacions en sociologia de la comunicació que s’han realitzat durant les darreres dècades en la sociologia valenciana. La perspectiva que s’adopta es limita a l’àmbit acadèmic i a l’àrea de coneixement. Es considera també que molts dels treballs tractats en altres articles d’aquest monogràfic cauen de ple en el camp de la sociologia de la comunicació.
Després de situar els orígens del camp d’investigació i les aportacions de la primera generació de sociòlegs valencians, l’article assenyala les principals aportacions de recerca que s’han realitzat a partir de la tesi doctoral de R. Xambó sobre el sistema comunicatiu valencià. S’han seleccionat els millors treballs de recerca i s’han organitzat en les tres àrees que han centrat l’interès dels investigadors i investigadores, ço és: estudis locals, estudis de notícies, i anàlisi estructural i interpretativa dels públics.
Sociological Studies on Communication
Abstract
This article traces sociological studies on communication that have been carried out in Valencian sociology departments in recent decades. The perspective adopted is limited to academics and knowledge transfer. The authors consider that much of the work described in other articles of the present monograph also falls under the category of sociological study of communication.
After describing the origins of this area of research and the contributions of the first generation of Valencian sociologists, the article covers the main points of R. Xambó’s doctoral dissertation on the Valencian communication system. From this corpus of material, the best research has been selected and organized, according to the interest of the authors, into three areas: local studies, news studies, and structural and interpretive analysis of the public.
1. Introducció1
La primera generació de sociòlegs valencians es va ocupar molt tangencialment d’aspectes relacionats amb la sociologia de la comunicació. La sociologia valenciana naix de la resposta de les noves generacions a la convocatòria de Joan Fuster (1962) per tal de conèixer millor la societat valenciana. Les ciències socials experimentaran a partir d’aquell moment, i en el context dels canvis socials que s’hi estaven produint, una notable empenta. L’economia, la historiografia, la sociologia i l’antropologia seran les disciplines que més se’n beneficiaran.
1. Atès l’ampli ventall d’articles que es publiquen en aquest monogràfic —molts dels treballs que s’esmenten i comenten al llarg del monogràfic cauen de ple en el camp de la sociologia de la comunicació—, hem hagut de remetre’ns a una definició operativa de caràcter reductiu, per la qual cosa en aquest article ens limitarem als treballs que s’han realitzat des de la sociologia acadèmica.
226
Rafael
Quant a la sociologia, Josep Picó la va considerar una sociologia-resposta a la realitat política i social del moment històric (1960-1980), la qual trobava caracteritzada pels problemes i les contradiccions del tardocapitalisme que afectaven una societat en vies d’industrialització i modernització, ofegada pels condicionaments ideològics dels últims anys de la dictadura, i que arrossegava un problema històric d’opressió cultural (nacional). Entén Picó que la sociologia d’aquesta primera hora es trobava travessada per un punt de mira central que és l’anàlisi de la dominació en tres nivells: socioeconòmic, ideologicocomunicatiu i polític. Al primer, correspondrien els estudis sobre les classes socials que realitzaren Damià Mollà (1979) i Josep Picó (1976 i 1977). Al segon, els treballs de Rafael Lluís Ninyoles (1969 i 1975), Josep Vicent Marqués (1974) i Salvador Salcedo (1974). I al tercer, confluirien tots plegats en la denúncia de la dominació i del poder des d’una postura crítica.
Convé subratllar que en els treball que corresponen a allò que Picó anomena nivell ideologicocomunicatiu, el centre d’atenció dels autors és el conflicte lingüístic en el cas de Ninyoles, la fosca consciència dels valencians i els mecanismes a través dels quals opera i es reprodueix la ideologia valenciana dominant (burgesa, mistificadora) en el cas de Marqués, i les pautes emergents i contradictòries de la joventut dels setanta en el cas de Salcedo. Tots ells fan ús dels mitjans com a font d’anàlisi, recorren a materials mediàtics, però no analitzen els mateixos mitjans més enllà d’algunes consideracions lapidàries sobre els diaris de l’època i les seues limitacions i manipulacions.
Rafael Lluís Ninyoles, en la introducció a l’obra col·lectiva L’estructura social al País Valencià (1982), trobava en la sociologia valenciana les característiques següents: interès per l’estructura social històrica, marcat accent del caràcter teòricament crític de les investigacions, posició antiempirista que no antiempírica, insuficiències empíriques en relació amb els problemes de finançament per a produir dades i, per tant, productes de caire més aviat artesanal, «insiderisme» i compromís polític que es projectava en una activitat d’intervenció pública del discurs sociològic (Ninyoles, 1982: 20-24).
En parlar d’aquells treballs, Manuel García Ferrando (1992), tot i reconèixer-los la vocació científica, indica que participaren del caràcter crític fusterià i no assoliren, llevat de comptades ocasions, «el nivell d’evidència empírica exigible als moderns treballs d’investigació sociològica.
El compromís amb la realitat política i cultural era sovint tan gran que resultava difícil separar el científic de l’intel·lectual compromès amb el seu entorn social».
En qualsevol cas, els nous científics socials, en la pretensió d’inserir el seu treball en els procediments de rigor analític que exigeix la mateixa disciplina, usen l’obra de Fuster com una font d’hipòtesis que exigeixen
de la comunicació
Sociologia
227
Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
comprovació o refús i es distancien de l’essencialisme i la sobrecàrrega historicista de Fuster. Gairebé tots, però, reconeixen el deute amb el mestre de Sueca i el reenfocament que això suposa per al seu treball investigador, si més no, perquè tots els estudis tindran com a marc d’anàlisi el País Valencià d’alguna o altra manera.
2. El sistema comunicatiu valencià
En paral·lel al treball que, des de la historiografia, comencen a fer alguns historiadors valencians (Antonio Laguna i el seu grup) i en connexió amb els grups d’investigació que ja porten dècades d’experiència a Catalunya, especialment el grup que coordina i impulsa Miquel de Moragas (Josep Gifreu, Enric Saperas, Joan M. Corbella, Maria Corominas, Bernat López, entre d’altres), Rafael Xambó, des de la sociologia valenciana i connectant amb les preocupacions intel·lectuals de la generació anterior, s’ocupa en la seua tesi doctoral d’establir els trets del sistema comunicatiu valencià. El mestratge de Miquel de Moragas i el referent de la tesi doctoral que Josep Gifreu (1983) havia realitzat per a Catalunya, juntament amb altres aportacions rellevants del grup d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, seran eines fonamentals per al treball de Xambó.
Anteriorment, llevat dels pocs estudis d’audiència que consideraven el País Valencià com tres províncies espanyoles, dins les pràctiques habituals de la sociologia regional que es feia aleshores, i unes poques i estimables aportacions —els treballs de l’historiador Ricard Blasco (1985) sobre la premsa comarcal, la tesina de llicenciatura de Rosa Solbes (1972) sobre el diari d’Alacant Primera Página, i el magnífic treball hemerogràfic i descriptiu de Francesc Pérez Moragón (1980) sobre la premsa clandestina en el País Valencià—, poca cosa més hi havia, d’un mínim rigor analític i expositiu, a considerar.
Xambó (1996), a la tesi, planteja l’anàlisi dels mitjans de comunicació social valencians des d’una perspectiva sociològica empírica. Quatre dimensions orienten la investigació: espacial, estructural, històrica i del poder.
A la segona part es descriu i analitza el procés d’establiment del sistema comunicatiu valencià —situació dels mass media sota el franquisme, condicions comunicatives en la transició de la dictadura a la democràcia i el conflicte sociopolític subsegüent— en el context de la modernització del país i el ressorgiment de la consciència nacional dels valencians.
La tercera part tracta de la configuració actual del sistema de mitjans —premsa, ràdio i televisió— en el context dels canvis que es produeixen en l’estructura social, la realitat sociolingüística i l’estabilització del siste-
228
ma de partits, amb especial atenció al procés de desregulació en l’àmbit de la televisió. Quant a premsa, s’analitza l’oferta en els diferents espais de difusió —local, comarcal i provincial—, les característiques estructurals dels públics i les polítiques comunicatives públiques. Quant a ràdio, destaca l’augment de l’oferta i la fragmentació de l’audiència —programació, estructura dels públics i preferències en la programació—, i hi constata el predomini absolut de les grans cadenes d’abast espanyol. En l’àmbit de la televisió se subratlla el trencament del monopoli estatal amb l’increment de la concurrència pública i privada i el desenvolupament del sector en l’àmbit local. La diversitat de l’oferta permet afirmar l’emancipació dels públics i el pas de la lògica de l’oferta a la lògica de la demanda. L’anàlisi del sector televisiu es completa amb l’estudi estructural dels públics.
Finalment, l’autor procedeix a l’anàlisi comparativa del sistema valencià de mitjans, des d’una perspectiva diacrònica, amb especial referència al context espanyol i europeu.
Paga la pena remetre a alguns fragments del que escrivia Miquel de Moragas al pròleg del llibre (Xambó, 2001) en què es va resumir i actualitzar la tesi:
Aquest llibre constitueix una primera aportació sistemàtica a l’estudi de les polítiques de comunicació al País Valencià de la qual voldria començar per destacar dos mèrits: el seu valor pioner, que haurà de donar pas a noves recerques, i l’encert d’identificar «l’espai valencià» com un objecte d’estudi per a les polítiques de comunicació.
[...] La idea de considerar l’espai valencià com una unitat d’anàlisi política i cultural no és pas nova pel que fa al conjunt de les ciències socials i té com a antecedent il·lustre el llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians La novetat del llibre de Xambó és que ara s’interpreta aquell debat des de l’òptica més estrictament comunicacional, descobrint que les polítiques de comunicació, enteses en el seu sentit polític i cultural més global, constitueixen un terreny privilegiat per entendre —i també per sorprendre’s— del debat polític i cultural de les darreres dècades al País Valencià.
[...] Comunicació, política i societat: El cas valencià, no es limita a la descripció de l’estructura del sistema de comunicacions —premsa, ràdio, televisió— sinó que s’endinsa en l’anàlisi de les seves funcions socials, en el paper dels media «com a actors polítics». El que s’anomena «la batalla de València» sobre la identitat i la llengua es descobreix, sobretot, com una batalla —o una instrumentalització— mediàtica.
En aquest nou marc comunicacional és possible analitzar les funcions i les disfuncions culturals del País Valencià contemporani, com s’evidencia, per exemple, en l’anàlisi de la sorprenent controvèrsia ideològica i cultural —que difícilment podrem trobar a altres indrets del món—entre alguns diaris i la universitat, actuant com a «institucions» culturals d’influència.
Sociologia de la
229
comunicació
Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
D’altra banda, la investigació en comunicació dels sociòlegs valencians es troba en la majoria dels casos esparsa en les recerques que es realitzen amb altres objectes centrals d’estudi. Tothom en para compte, però són escasses les aportacions monogràfiques. Des de la sociologia de la cultura, Antonio Ariño (1997 i 2006) i Gil-Manuel Hernàndez (1999) són un bon exemple de l’atenció teòrica i empírica a la influència dels media. També Ramon Llopis des de la metodologia quantitativa (2000 i 2003), i les relacions entre els media i el futbol (2002 i 2006), n’ha fet aportacions d’interès, tot i que condicionat per l’accés a dades secundàries i els estudis de mercat.
Els estudiants de tercer cicle han fet tot un seguit de treballs finals de recerca, alguns dels quals paga la pena ressenyar, per la seua qualitat i perquè l’eix principal cau de ple en la sociologia de la comunicació. Els treballs, a títol expositiu, els hem classificat en estudis locals, estudis de notícies i anàlisi estructural i interpretativa dels públics.
3. Els estudis locals
Catarroja: Un segle de publicacions i mitjans de comunicació (1900-2000).
Jesús Monzó Cubillos, 2001.
Lluny de ser un treball d’arxiu, l’autor contextualitza i analitza la premsa escrita conjuntament amb la resta de mitjans de comunicació, i demostra així com els canvis socials, econòmics i polítics viscuts a Catarroja en el segle XX han condicionat les publicacions, els mitjans de comunicació i la cultura en general del poble. Repassa el paper del cinema, les experiències radiofòniques i la vitalitat editora de llibres i papers diversos a la ciutat.
La implantació de la societat de la informació: el municipi de Catarroja com a cas d’estudi.
Maria José Carretero Jiménez, 2005.
El treball s’ocupa de l’estudi dels canvis que introduiran les TIC en la vida quotidiana, estudia els efectes de la societat de la informació en l’estructura de la societat a partir dels nous serveis que s’hi desenvolupen —teleeducació, telesanitat, Administració virtual, telecomerç... Aquest estudi empíric s’articula amb les teories entorn de la societat de la informació: la revolució cientificotecnològica de Richta (llibertat real com a conseqüència de la desaparició progressiva del factor treball), la
230
societat postindustrial de Touraine i Bell, i la societat de la informació de Webster i Castells.
Objecte d’estudi: els canvis que poden introduir les TIC en la vida quotidiana amb el projecte Infoville Catarroja com a marc d’estudi. Infoville és una experiència pilot en la implantació de la SI, es tracta d’un projecte pioner en la creació d’un «municipi virtual». Infoville proporciona facilitats d’accés a la població a serveis d’informació específics dissenyats per l’Administració.
Metodologia qualitativa, «intentant aproximar-nos al que es denomina l’estudi dels intangibles»: canvis que introdueix la implantació de les TIC i que els indicadors tradicionals no detecten. Per això es practica l’etnografia: entrevistes d’exploració a famílies sobre l’ús, en l’àmbit familiar, d’Infoville
Les conclusions: en l’època actual, el protagonisme el manté l’ordinador, no Internet. La percepció de l’ordinador com a peça important de l’educació dels fills i la utilitat en els negocis són la principal motivació per a l’adquisició d’un aparell. Infoville i Internet queden en un segon terme. S’observa com el projecte s’ha avançat a la societat i se situa la seua utilitat en un futur.
S’observen greus diferències de gènere en l’ús i el coneixement de l’ordinador. Els homes, que també són els més interessats en l’adquisició d’un ordinador de baix cost, considerat molt important per a l’educació dels fills, són els més habituats en l’ús de l’aparell (relacionat amb treball o negoci). Les mares, per contra, l’utilitzen en menor mesura i emfasitzen els aspectes negatius dels ordinadors, tant pel que fa a la percepció pròpia (pèrdua de temps) quant a l’ús que en fan els seus fills. Aquestes diferències de gènere es transmeten a la generació següent, en la qual s’observa un major ús i domini de l’ordinador per part dels fills homes que de les filles dones. En termes generals, hi predomina un desinterès cap a Infoville, i el servei que ofereix es relaciona amb l’oci.
L’espai comunicatiu local de Torrent. Javier Agustí Campos, 1999.
Treball descriptiu de la situació comunicativa actual en la localitat. Hi realitza una exhaustiva descripció de productes i estructures informatives que els fan possibles i les persones que hi treballen en l’àmbit de la premsa (revistes, periòdics, butlletins), ràdio i televisió, que s’editen o emeten des de Torrent o que tinguen com a destí específic la ciutat de Torrent.
Sociologia de la
231
comunicació
Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
El mètode quantitatiu s’utilitza per analitzar les dades sobre la premsa local. L’aproximació qualitativa s’ha realitzat a través de les entrevistes amb un responsable de cada publicació. Un altre objectiu de l’elaboració d’aquestes entrevistes ha estat la creació d’una fitxa hemerogràfica de cada publicació.
D’entre les conclusions més rellevants del treball de Javier Agustí trobem que el creixement de la informació local es correspon amb el desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural que ha experimentat Torrent en les tres últimes dècades. Es constata que la vocació comarcal és una constant en gran part dels mitjans de comunicació torrentins. Aquesta voluntat respon a «una visió de l’àmbit comarcal com a mecanisme de defensa de tota una identitat i cultura popular i local enfront de l’expansió uniformitzadora i despersonalitzadora de la capital». Per últim, l’ús del català continua sent menor que el del castellà, tot i que la seua presència és significativa. L’usen els mitjans dependents de l’Administració, mentre que el seu ús és pràcticament nul en la iniciativa privada fins a l’aparició de l’edició local d’El Punt.
La ràdio i la televisió locals, per la seua part, són propietat d’un mateix empresari torrentí i, en ambdós casos es tracta de projectes nascuts i iniciats des de Torrent que busquen l’àmbit comarcal com a fórmula per millorar la seua viabilitat econòmica.
Una televisió pública i educativa per a Alcoi.
Rafael Miralles, 2001.
L’estudi de Rafael Miralles tracta de desvetllar les claus necessàries perquè la ciutat d’Alcoi puga posar en marxa el seu propi projecte de comunicació: un canal local de televisió. Una volta ha explicitat l’anàlisi de la realitat d’Alcoi, en termes històrics, econòmics, socials, culturals i comunicatius, s’endinsa en les dades quantitatives (dades referides a la població local, audiències...) i qualitatives (estudi qualitatiu amb setze entrevistes a representants de la societat alcoiana per a l’anàlisi de l’actitud comunitària davant del projecte) per apropar-se al màxim a la descripció d’un projecte de televisió educativa, al servei de la ciutat, que esdevinga un espai comunicatiu propi.
El model de televisió que defineix és de contingut local, centrat en la informació i els serveis; de titularitat pública respectuosa amb l’objectivitat, veracitat i imparcialitat de les informacions; la separació entre informacions i opinions; el respecte al pluralisme; el respecte als drets i llibertats; la protecció de la joventut i de la infància; el respecte dels valors d’igualtat i la promoció dels interessos locals, i impulsa per a això la participació dels grups socials amb aquest caràcter, a fi de fomentar, pro-
232
moure i defendre la cultura i la convivència locals. La televisió ha de contribuir a la normalització lingüística. Ha d’estar dotada de tecnologia digital avançada i ser un canal propi gestionat professionalment, que fomente la participació activa dels ciutadans i que no esdevinga instrument d’utilització partidista.
El projecte de constitució d’una televisió pública i educativa es considera un condensador simbòlic dels valors que els ciutadans estimen importants de la seua ciutat, particularment pel que fa a la modernitat i la identitat pròpia.
Les demandes i els requisits sobre el model televisiu són ben rellevants: la qualitat de la producció i la professionalitat; la independència de la televisió dels partits polítics i dels poders públics, sobretot del govern municipal; caràcter preferentment informatiu, d’àmbit comarcal, en valencià, educatiu i cultural, etc.
Malgrat això s’observen tres eixos amb manca de consens: diferències en la projecció de l’imaginari de la ciutat (imatge real / imatge per vendre), cosmopolitisme enfront de localisme i la manca de col·laboració amb un projecte desconegut.
4. Els estudis sobre notícies
La cara oculta de la luna: Locura y sociedad en la Valencia contemporánea.
Cándido Polo Griñán, 1994.
Objecte d’estudi: la dialèctica de la bogeria i el seu entorn social, interacció en la societat valenciana contemporània, mitjançant l’anàlisi de l’experiència assistencial de l’hospital psiquiàtric de Bétera en el seu context històric i ambiental.
La importància del treball de Cándido Polo en matèria de comunicació jau en l’anàlisi del material periodístic per conèixer les actituds públiques cap als malalts mentals i el manicomi. I també cap als criteris diagnòstics, els mètodes de tractament i les orientacions assistencials. Els mitjans de comunicació, en aquest tema, es desvetllen de gran importància en ser l’única font d’informació dels ciutadans no afectats, ja que la problemàtica que envolta la bogeria i el manicomi solament té ressò entre els interns, els familiars i el personal tractant i, d’altra banda, entre les entitats oficials amb competències.
La visió social que emergeix de l’activitat dels mitjans de comunicació al voltant de la bogeria i la pràctica psiquiàtrica:
de la comunicació
Sociologia
233
— Entre el silenci sobre qüestions marginals i interès pels moviments renovadors en marxa: més fets espectaculars relatius a comportaments «problemàtics» dels malalts que interès per iniciatives renovadores.
— Actituds de prejudici des de posicions paternalistes a posicions tremendistes que exalten el perill dels malalts. Transferència a la psiquiatria i els seus professionals les funcions tradicionals de càstig a la desviació i imposició de normes correctores.
— Contradiccions que rellisquen en els mitjans: es demanen mesures de progrés alhora que es difonen notícies sensacionalistes de contingut reaccionari.
— Mancança d’un periodisme d’investigació que s’aprope a aquests temes amb consciència de l’impacte sobre les audiències.
Els fets noticiables provenen de pacients, familiars, treballadors i responsables institucionals, aquests últims amb un tracte preferent per part dels mitjans. Polítics i gestors veuen ressaltat el seu protagonisme en titulars, declaracions i fotografies. Els treballadors apareixen de maneres molt variades, en sanitat, societat o qüestions sindicals, i els pacients ho fan de manera individual a les pàgines de successos, envoltats d’interès morbós i imatges patètiques preses sovint sense permís que denigren l’individu. El missatge global que els mitjans transmeten sobre els sectors implicats recull les actituds negatives existents en els grups socials i contribueix a consolidar els tòpics tradicionals. Sovint els malalts apareixen desqualificats amb apel·latius com psicòpata, pertorbat, dement, alienat, etc., «de ressonància ancestral i càrrega simbòlica inapel·lable». Bogeria i perill s’associen des de la lògica de la segregació, de manera que resulta inevitable l’alarma social: el destí dels afectats no pot ser altre que el manicomi.
El sensacionalismo contra la propaganda:
Informativos de Televisión de la Comunidad Valenciana.
Maria Sol Gómez San Isidro, 2000.
Desenvolupa una anàlisi de contingut i tècnic dels informatius que ofereix la televisió generalista en el País Valencià.
Analitza com conjuguen els diferents noticiaris televisius les variables sensacionalisme i propaganda política. Per dur a terme el treball, Maria Sol Gómez analitza minuciosament els quatre informatius específics per al País Valencià de la graella generalista —els informatius Aitana de TVE, els informatius de Canal 9, la desconnexió territorial d’Antena 3 i la desconnexió territorial de Tele 5— des del punt de vista lèxic i narratiu, els recursos visuals, l’estructura de la informació, el contingut i les declaracions inserides.
234
Rafael
Xambó i Emma Gómez Nicolau
La conclusió més rellevant de la investigació és la constatació que existeix una relació directa entre la naturalesa de la gestió de la televisió —pública o privada— i la preponderància del sensacionalisme o la propaganda. Els canals televisius privats han trobat en l’espectacularitat la seua raó de ser, mentre que les cadenes públiques estan marcades per la gestió i l’acció governamental. Des de l’estudi es denuncia la incapacitat de resposta que té el públic davant d’una televisió que es mou entre la propaganda i el sensacionalisme i s’aposta per un canvi qualitatiu del mitjà que s’adrece cap a una audiència crítica i conscient, d’una manera plural i transparent.
La construcció social de la intolerància pels mitjans de comunicació social.
Susana Sánchez Flores, 1999.
La hipòtesi que planteja és que per a un mateix esdeveniment, es donen construccions diferents per part dels diaris, i en el cas específic de l’assassinat del jove de divuit anys Guillem Agulló en un poble del Maestrat per un grup radical de caire nazi, el diari Las Provincias planteja un procés d’ocultació que emmascara les accions violentes de l’extrema dreta i les desvincula de l’àmbit polític.
Per operacionalitzar les hipòtesis es plantegen els següents objectius específics:
— Establiment de comparacions textuals dels diaris.
— Anàlisi i comparació de titulars.
— Anàlisi de l’organització discursiva del cas.
— Anàlisi de l’estil i la retòrica de cada diari.
— Anàlisi de les fal·làcies encobertes en el discurs del diari Las Provincias.
S’hi escull la premsa diària per la capacitat cognoscitiva duradora i per la seua capacitat de tematització. L’univers de l’anàlisi són els periòdics escrits de tirada local (El Levante i Las Provincias) i nacional (El País, en la seua edició de la Comunitat Valenciana). Es trien totes les notícies relacionades des que es produeixen els fets (primavera de 1993) fins al moment que es dicta la interlocutòria de processament contra cinc joves com a autors del delicte d’assassinat (febrer de 1994).
La tècnica emprada és l’anàlisi qualitativa del discurs elaborat per T. van Dijk.
de la comunicació
Sociologia
235
Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
Conclusions:
Mentre que Levante i El País tracten d’aproximar-se al cas des d’una perspectiva plural, i considerar-lo com un fet estructural amb implicacions polítiques i socials, Las Provincias fa un tracte desequilibrat de la informació, i intenta controlar i reduir el succés a la mínima expressió.
Las Provincias s’erigeix com a negador de qualsevol tipus de violència d’ultradreta, i considera natural la violència juvenil. «La funció del discurs desideologitzador del periòdic Las Provincias se centra fonamentalment en la legitimació de l’ordre institucional del “ací no passa res” a partir de la desqualificació del seu oposat univers simbòlic que denuncia la violència i la intolerància». «El fet que s’hagen descobert i posat de manifest els elements violents en l’interior d’organitzacions d’ultradreta constitueixen una amenaça per a la cosmovisió de la ideologia conservadora que defensa el diari, i la seua reacció és l’atac a l’univers simbòlic diferent per definició, mitjançant l’equiparació dels comportaments violents d’extrema dreta amb els d’extrema esquerra.»
Las Provincias: Anàlisi del discurs de Las Provincias durant la transició democràtica espanyola.
Carmen Prats Ródenas, 1998.
Aquest treball continua l’anàlisi de Rafael Xambó en Ideologies lingüístiques i mitjans de comunicació al País Valencià (1997). El tema d’investigació és la línia informativa de Las Provincias a través de les notícies de primera plana durant la transició (1978-1982).
Dos llenguatges fonamentals es debaten en les portades: el discurs polític predominant en els anys 1981-1982, i el discurs simbòlic de la realitat dels valencians en el període 1978-1979 principalment. Dos llenguatges que s’articulen per poder arribar, d’una banda, a un públic interessat en els canvis polítics de gran magnitud que s’estaven produint, i de l’altra, crear una cosmovisió política, social i cultural pròpia sobre el País Valencià. En definitiva, el treball situa l’acció del diari com a actor polític destacat.
Carmen Prats escriu una història del mitjà, des del seu naixement a l’últim terç del segle XIX, i el situa en l’òrbita política i econòmica que defensa: el liberalisme econòmic i el conservadorisme polític en la seua vessant més dretana: el suport a Mussolini, l’antirepublicanisme, el servei a Franco (per això no va ser tancat el diari), etc., i ja en la democràcia, l’anticatalanisme i la creació, en últim terme, de «la batalla de València».
236
Carmen Prats assenyala que el paper polític del diari en la història dels canvis polítics, econòmics i socials espanyols ha estat polemitzar sobre la concepció dels valencians i crear un conflicte polític que va esdevenir civil amb l’enfrontament virulent de la societat durant els anys de reconstrucció del país. Els interessos del periòdic han girat al voltant de la creació d’un discurs social incoherent, conflictiu i incòmode sobre la identitat cultural dels valencians.
5. Estudis sobre els públics
Una aproximación cualitativa a los públicos de la televisión.
Rosa Cabo Martín, 2002.
Mentre que les investigacions tradicionals sobre les audiències de la televisió s’han orientat cap a l’anàlisi de la capacitat de la televisió per condicionar la conducta i les opinions dels individus, i convertir la televisió en un instrument de persuasió política o comercial, la investigació present tracta d’aprofundir en com utilitzen la televisió els espectadors en la seua rutina diària.
Aquest canvi de perspectiva ve motivat per la concepció del fet de mirar la televisió com a procés cultural i dinàmic totalment integrat en la vida quotidiana. La televisió apareix com a mediadora entre l’esfera pública i la privada en presentar el món exterior dins la família i col·labora en la conformació d’uns coneixements comuns i unes idees, alhora que pauta les normes de comportament social.
La línia teòrica en què s’inspira la investigació social interpretativa dels mitjans de comunicació de masses és l’interaccionisme simbòlic i l’etnometodologia.
L’estudi qualitatiu dels públics de la televisió implica tant l’anàlisi dels usos que es fa del mitjà com de les gratificacions rebudes, per això s’estudia des de l’àmbit familiar. La gratificació no ve solament a través dels continguts que s’ofereixen sinó també per la simple exposició (la relaxació, implica que ha acabat la jornada laboral, etc.), o com a conseqüència del context: és una activitat que es fa en companyia, sovint en família, la qual cosa condiciona la selecció de continguts, crea situacions de conflicte i de dominació.
L’objecte d’estudi a investigar és el format pels membres d’un grup familiar, i s’observa la incidència de l’entorn familiar en la interacció dels individus amb la televisió. El treball etnogràfic es realitza en vuit famílies amb els criteris de segmentació: classe social, ocupació, edat dels membres, residència, etc., amb la intenció de comprendre la complexitat de
Sociologia de la comunicació 237
la pràctica domèstica de mirar la televisió en el seu context: les condicions socials del grup bàsic i els seus patrons d’interacció amb la televisió.
Més que d’exposició a continguts, cal parlar d’hàbit generalitzat rutinari que transforma un acte individual en un procés social. L’atenció a la televisió és molt sovint dispersa i s’usa per a relaxar-se, o «tenir companyia», també s’utilitza per estar en família i, depenent de la programació, s’estableixen converses entre els familiars o s’atenen els discursos.
La televisió és el principal element transmissor de coneixement quotidià. Cal subratllar la centralitat de la televisió en la cultura del públic, per tant, presenta una gran importància pel que fa a la integració social: uneix el món exterior amb la vida familiar.
Els patrons de selecció, comunicació i concentració varien ostensiblement en les diverses famílies i reflecteixen la complexitat de les dinàmiques familiars. Des d’una perspectiva de gènere, cal destacar l’ús diferenciat que es fa de la televisió: les dones l’usen per relaxar-se i evadir-se, valoren molt positivament la comunicació familiar que es crea. Per això tendeixen a limitar el nombre d’aparells. Busquen sobretot l’espai de l’entreteniment, mentre que els homes remarquen els usos informatius i d’integració. Les dones, per la seua part, també fan altres usos de la televisió com mantenir entretinguts els fills mentre desenvolupen altres tasques domèstiques, o sentir-se acompanyades mentre realitzen altres accions com cosir, planxar, etc.
Des d’una perspectiva de les classes socials, les classes populars manifesten la seua inclinació cap a una televisió per a l’evasió, mentre que les classes mitjanes mostren especial interès pels programes formatius i culturals, per aprendre. El seu discurs va dirigit al que «hauria de ser», mentre que les classes populars ho fan en termes de gust.
Els discursos sobre la televisió dels grups de joves mostren una relativa independència de la classe social d’origen, i ocupen un espai intermedi de les classes populars i les classes mitjanes. El consum de televisió és un instrument per a la satisfacció dels moments que passen dins la casa. Mantenen un distanciament valoratiu del mitjà, i el situen entre els consums quotidians naturalitzats (sense els objectius transcendentals percebuts pels adults que van veure com l’aparell receptor se situava per primera vegada a les cases).
Finalment, la vivència del temps dedicat a la televisió es destaca de vital importància per caracteritzar el mitjà. Temps buit, temps d’oci i temps restant són algunes de les catalogacions que rep el temps dedicat a mirar la televisió. «Un temps que és personal sense ser propi. Un temps sense amo: de descans entre les hores d’estudi; temps entre jor-
238
Rafael
Xambó i Emma Gómez Nicolau
nada i jornada, amb la dedicació al treball com a fons. [...] Temps buit oposat al temps lliure, viscut aquest com a completament propi.»
Exclusión social y marginalidad en Valencia: La construcción de «el inmigrante» en los discursos sobre drogas.
Benno Herzog, 2006.
El treball d’investigació de Benno Herzog tracta els efectes de dominació i exclusió dels discursos i la seua funció en la construcció del coneixement popular sobre immigració. Per poder analitzar aquests discursos, Benno utilitza una metodologia qualitativa basada en l’anàlisi de contingut d’entrevistes semidirigides a ciutadans de quatre barris dels País Valencià, dos de València, un de Castelló i un d’Alacant. Tot i que el treball no analitza directament els mitjans de comunicació, aquests tenen un paper important alhora de conformar els discursos de la població. Al llarg de les entrevistes s’observa com els mitjans són considerats importants, sobretot com a font d’informació dels entrevistats. I són la peça clau a l’hora de parlar d’immigració com a problema general que afecta a tots. En el cas de la immigració, són els mitjans els que han convertit aquest en un tema rellevant i problemàtic amb la connexió amb altres temes com la seguretat, la criminalitat, l’atur, etc. Així doncs, el tema afecta personalment perquè té presència mediàtica: «els mitjans serveixen també com a substitutiu d’experiències pròpies que “justificarien” una generalització». Tot i això, els mitjans no determinen els discursos sinó que les informacions són interpretades segons el coneixement previ dels destinataris.
En l’anàlisi de les entrevistes, l’autor remarca tres funcions estratègiques dels mitjans: citar un periòdic simbolitza un cert estatus social, aporten credibilitat ja que suposadament aporten objectivitat i, finalment, dissimulen la responsabilitat dels continguts en amagar les opinions personals en els fets que narra una notícia.
Bibliografia
AGUSTÍ, Javier (1999). L’espai comunicatiu local de Torrent. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
ARIÑO, Antonio (1997). Sociología de la cultura. Barcelona: Ariel.
ARIÑO, Antonio [dir.] (2006). La participación cultural en España. Madrid: Fundación Autor - SGAE. [En col·laboració amb R. Castelló, R. Llopis i G.-M. Hernàndez]
Sociologia de la comunicació 239
Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
BLASCO, Ricard (1985). «Reflexions al voltant de la premsa comarcal». Batllia [València], núm. 2.
CABO, Rosa (2002). Una aproximación cualitativa a los públicos de la televisión. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
CARRETERO, Maria José (2005). La implantació de la societat de la informació: el municipi de Catarroja com a cas d’estudi. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
COROMINAS, MARIA; LÓPEZ, Bernat (1994). «Espanya: les contradiccions del «model autonòmic». Anàlisi, núm. 17 (desembre).
FUSTER, Joan (1962). Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62.
GARCÍA FERRANDO, Manuel [coord.] (1992). La sociedad valenciana de los 90. València: Alfons el Magnànim. IVEI.
GIFREU, J. (1983). «Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya (1970-1980)». L’Avenç [Barcelona].
— (1989). Comunicació i reconstrucció nacional. Barcelona: Pòrtic.
GIFREU, J. [dir.]; COROMINAS, M. [coord.] (1991). Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Generalitat de Catalunya: CIC.
GÓMEZ, Maria Sol (2000). El sensacionalismo contra la propaganda: Informativos de Televisión de la Comunidad Valenciana. València: Universitat de València. Departament de Teoria dels Llenguatges. [Treball de tercer cicle]
HERNÀNDEZI MARTÍ, Gil-Manuel (1999). «Los medios de comunicación social y las fiestas». A: IV Congreso de Fiestas Tradicionales de la Comunidad Valenciana. (Requena, 26-28 novembre). [Ponència]
HERZOG, Benno (2006). Exclusión social y marginalidad en Valencia: La construcción de «el inmigrante» en los discursos sobre drogas. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
LLOPIS GOIG, Ramon (2000). «Medición de los efectos de la comunicación de masas con tracking publicitario. Un ejemplo de modelización matemática». Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 10, p. 109-117.
—(2002). «Medios de comunicación y mundialización del fútbol». A: Primer Congreso Científico Internacional de Fútbol. (Salamanca, 17 i 18 maig).
— (2003). «Indicadores de eficacia y tasas de rendimiento de una campaña de comunicación masiva en televisión. Una aplicación del análi-
240
sis de series temporales». Esic Market: Revista Internacional de Economía y Empresa, núm. 116, p. 217-230.
LLOPIS GOIG, Ramon (2006). «Fútbol y televisión en España». A: IX Congreso de la Asociación Española de Investigación Social Aplicada al Deporte. (Las Palmas de Gran Canaria, 16 i 18 novembre).
MARQUÉS, Josep Vicent (1974). País perplex. València: Tres i Quatre.
MARTÍNEZ, Francesc; RAMOS, Alfred (2001). La premsa local i comarcal de l’Horta Sud (1976-1996). Picanya: IDECO.
— (2003). Temps de foscor: La premsa de l’Horta Sud en el franquisme (1939-1975). Sueca: Ajuntament de Catarroja.
MIRALLES, Rafael (2001). Una televisió pública i educativa per a Alcoi. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
MOLLÀ, Damià (1979). El País Valencià com a formació social. València: Prometeo.
MOLLÀ, Toni [ed.] (1997). Política i planificació lingüístiques. Alzira: Bromera.
MONZÓ, Jesús (2001). Catarroja: Un segle de publicacions i mitjans de comunicació (1900-2000). Sueca: Ajuntament de Catarroja.
MORAGAS, Miquel de (1988). Espais de comunicació: experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
NINYOLES, Rafael Lluís (1969). Conflicte lingüístic valencià. València: Tres i Quatre.
— (1975). Idioma i prejudici. 2a ed. rev. Palma de Mallorca: Moll.
NINYOLES, Rafael Lluís [comp.] (1982). Estructura social al País Valencià. València: Diputació de València.
PÉREZ MORAGÓN, Francesc (1980). «La premsa clandestina al País Valencia». L’Espill [València], núm. 5.
PICÓI LÓPEZ, Josep (1976). Empresario e industrialización: El caso valenciano. Madrid: Tecnos.
— (1977). El moviment obrer al País Valencià sota el franquisme. València: Tres i Quatre.
POLO, Cándido (1994). La cara oculta de la luna: Locura y sociedad en la Valencia contemporánea. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
PRATS, Carmen (1998). Las Provincias: Anàlisi del discurs de Las Provincias durant la Transició Democràtica Espanyola. València: Universitat
de la comunicació
Sociologia
241
Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
SALCEDO, Salvador (1974). Integrats, rebels i marginats. València: L’Estel.
SÁNCHEZ, Susana (1996). La construcció social de la intolerància pels mitjans de comunicació social. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
SOLBES, Rosa (1972). Primera Página: Historia de una frustración: Escola Oficial de Periodisme de València. [Tesina de fi d’estudis] [Mecanografiat]
V Jornades de Sociolingüística: Comunitat Lingüística i Espais Comunicatius (1997). Alcoi: Ajuntament d’Alcoi.
XAMBÓ, R. (1992). Los medios de comunicación social. A: GARCÍA FERRANDO, M. [coord.]. La sociedad valenciana de los 90. València: Alfons el Magnànim: IVEI.
— (1995). Dies de premsa: La comunicació al País Valencià des de la transició política. Tavernes Blanques: L’Eixam.
— (1996). El sistema comunicatiu valencià. Tesi doctoral. València: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social.
— (1997). Ideologies lingüístiques i mitjans de comunicació al País Valencià. A: MOLLÀ, Toni [ed.]. Política i planificació lingüístiques. Alzira: Bromera.
— (2001). Comunicació, política i societat: El cas valència. València: Edicions 3 i 4.
242
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 243-255
DOI: 10.2436/20.3008.01.16
La recerca en comunicació en el País Valencià
Economia de la cultura
per Pau Rausell Köster professor d’economia de la Unitat d’Investigació d’Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València
Economia de la cultura
243
Resum
L’article repassa les aportacions de l’economia de la cultura, com a subdisciplina de l’economia i reconeguda pel Journal of Economic Literature, a la recerca de realitats socials del País Valencià relacionades amb la cultura, la qual està prou emparentada amb la comunicació. Des d’aquesta aproximació, destaquen els orígens de la recerca, des de meitat dels anys noranta, que provenen de: a) des de l’entorn estrictament acadèmic, b) dels treballs de planificació sectorial o territorial on s’incorpora de manera rellevant la cultura, c) dels treballs derivats de l’entorn formatiu al voltant de la gestió cultural, d) dels treballs derivats de la celebració de jornades, congressos o esdeveniments similars. A mena de conclusió i constatant certa contradicció cal dir que la història de la recerca en economia de la cultura en el País Valencià, tot i la importància de les grans inversions en infraestructures culturals per part del sector públic és una curta història molt limitada, encara avui, a un reduït grup d’investigadors, principalment de la Universitat de València.
The Economy of Culture
Abstract
This article summarizes the contributions from the area of studies referred to as the economy of culture, a sub-discipline of economics recognized by the Journal of Economic Literature, to research on social realities involving culture in the Valencia Country—a subject closely allied with communication. From this standpoint, the present article focuses on research of the mid-1990s coming from a) a strictly academic context, b) sector and territorial project plans in which culture is incorporated in a meaningful way, c) studies derived from an educational context aimed at culture management, d) from conferences or similar events. In conclusion, and granted the contradiction, it must be said that the history of research in the economy of culture in the Valencia Country is very recent, despite the large public investment in cultural infrastructures, and is limited even at present to a small group of researchers mainly from the Universitat de Valencia.
Introducció
Des de mitjan anys seixanta s’ha consolidat una subdisciplina dins de l’economia que tracta d’aproximar-se als fenòmens de la creació, la producció, la distribució i el consum dels béns i els serveis culturals. El seu origen com a disciplina es deu als treballs seminals dels americans W. J. Baumol i W. G. Bowen, que a meitat dels anys seixanta van publicar uns notables treballs sobre l’economia dels espectacles en viu. Tot i que la decantació epistemològica és molt recent i poden identificar-se espais frontera entre l’aproximació econòmica i les d’altres disciplines de les ciències socials (Ávila i Díaz, 2001) cal dir que la consideració de la ciència econòmica de la subdisciplina de l’economia de la cultura es concre-
Pau Rausell Köster 244
ta des de mitjan anys vuitanta, amb l’assignació del codi Z10 en la classificació JEL de l’American Economic Review. La seua principal publicació en l’àmbit internacional és el Journal of Cultural Economics i la seua organització acadèmica l’Association for Cultural Economics International. L’economia de l’art i la cultura té entre els seus temes més importants aspectes com la intervenció pública en la promoció i difusió de la cultura, l’impacte econòmic de la cultura, el preu dels béns artístics, el funcionament d’institucions de provisió cultural com els museus, els teatres, les òperes, etc., les carreres professionals dels artistes, el comportament de les indústries culturals (música, audiovisual, edició de textos), la relació entre cultura i desenvolupament, etc.
Des de la perspectiva d’aquest treball, una primera dificultat rau a determinar amb precisió què és allò que pot enquadrar-se en l’àmbit de l’economia de la cultura. Si acceptem un criteri molt restringit, és evident que sols podríem incloure alguns treballs els autors dels quals s’autoidentifiquen amb la disciplina i que contindrien principalment els treballs realitzats des de la Facultat d’Economia de la Universitat de València en l’àmbit de l’economia de la cultura o la gestió cultural. Si utilitzem una definició més àmplia podríem incloure qualsevol treball que tinga com a objecte la cultura i en què l’orientació tinguera alguna aproximació més o menys quantitativa del fenomen cultural. Transitarem entre aquestes dues orientacions en una història que sols compta amb poc més de quinze anys. L’origen dels treballs de recerca entre aquestes dues orientacions el podem trobar en alguns d’aquests àmbits:
a) Entorn acadèmic. Recerca generada des de mitjan anys noranta per investigadors universitaris principalment dels departaments d’Economia Aplicada, Sociologia i Antropologia Social i Organització i Direcció d’Empreses i Comercialització i Màrqueting, tots ells de la Universitat de València.
b) Treballs informes realitzats per a la planificació sectorial o territorial, en els quals la dimensió cultural apareix destacada.
c) Treballs derivats de l’entorn formatiu al voltant de la gestió cultural, ja siga com a material per a la docència en els màsters de gestió cultural de la Universitat de València i de la Universitat Politècnica de València o com a treballs de màster per als estudiants que cursen aquestes propostes formatives.
d) Treballs derivats de la celebració de congressos, jornades, sobre cultura o sectors culturals de caire divers però que en alguns casos també aporten certa aproximació validable amb l’economia de la cultura.
de la cultura
Economia
245
1. Les primeres aproximacions
Si fem una aproximació en termes cronològics, podem assenyalar que les primeres aportacions que d’una manera o una altra poden enquadrar-se en l’economia de la cultura, no les trobem fins a principis de la dècada dels noranta. Es tracta d’iniciatives més o menys aïllades, sense referències acadèmiques, que responen a una incipient maduresa de les polítiques culturals que superen en aquests anys el voluntarisme activista i que tracten de cercar racionalitat instrumental en la implementació. És també en aquest període quan la capacitat dels fenòmens culturals en la transformació del territori adquireix una major centralitat. El cas de les Olimpíades a Barcelona, l’Exposició Universal a Sevilla i la capitalitat cultural de Madrid i els seus respectius impactes incorporen al debat social com els distints models d’intervenció sobre la cultura generen resultats distints, i, en conseqüència, emergeixen les potencialitats de la planificació com a ferramenta per a controlar aquests processos.
En aquest context en el període 1991-1993, en el marc del Projecte 93, diagnòstic impulsat per la Generalitat Valenciana per a la incorporació plena de la Comunitat Valenciana a l’Europa Unida, ja conté un volum, el X, dedicat a «educació, cultura, comportament i actituds socials» amb un capítol 4, dirigit per l’economista Javier Sanjuan, que analitza de manera quantitativa els equipaments culturals i determina un conjunt d’objectius i programes d’actuació tot i que formulats de forma molt genèrica.
En 1993 es publica el treball Deu anys d’edició a la Comunitat Valenciana per la mateixa Conselleria de Cultura, treball que suposa el primer encàrrec de diagnòstic més o menys elaborat sobre un sector cultural. En 1994 són convocades pel Consell Valencià de Cultura les primeres Jornades sobre Cultura, on s’arrepleguen les visions i aproximacions de distints agents del món de la cultura i de la política sobre «l’estat de la qüestió». Entre aquestes aportacions, arreplegades a mode de ponència, n’apareixen algunes que, sense molta dificultat, podrien incloure’s a la rúbrica de l’economia de la cultura.
I aquest mateix any des de la Conselleria de Cultura, quan la seua titular és Pilar Pedraza, s’encarrega el primer estudi global dels sectors culturals, amb plena perspectiva des de la disciplina de l’economia de la cultura i amb la voluntat que es convertisca en un diagnòstic estratègic que permetera l’elaboració d’uns plans integrals d’intervenció en cultura. El treball és encarregat a la consultora catalana Centre d’Estudis de Planificació, l’àrea de cultura de la qual estava dirigida per Xavier Cubeles. El treball es desenvolupa durant quasi un any, en col·laboració amb membres de la Unitat d’Investigació en Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València, de recent creació. El resultat del treball és un informe en cinc volums titulat Estudi de la Situació i Proble-
Pau Rausell Köster 246
màtica de les Diferents Indústries Culturals de la Comunitat Valenciana: Cinema, Llibre, Arts Escèniques, Música i Arts Plàstiques, que constituïx, sense cap dubte, l’aproximació més integral a la realitat dels sectors culturals a la Comunitat Valenciana. El treball va ser entregat un parell de mesos abans que el Partit Popular guanyara les eleccions autonòmiques de 1995 i desplaçara de la responsabilitat de govern al PSPV, per la qual cosa el document queda desactivat com a possible inductor d’intervencions sobre bases estratègiques.
2. La consolidació acadèmica
El segon quinquenni dels anys noranta significarà, per una banda, amb l’hegemonia política dels conservadors, l’abandó de la percepció de les possibilitats d’aproximació als fenòmens culturals des de la planificació i, per altra banda, la consolidació de diverses vocacions acadèmiques que des de la Universitat de València s’orienten cap a espais de recerca directament relacionats amb l’economia de la cultura o molt pròxims a aquesta. És el cas dels membres de la Unitat d’Investigació en Economia Aplicada a la Cultura; Pau Rausell i Salvador Carrasco, així com de Manuel Cuadrado des del Departament d’Organització i Direcció d’Empreses.1 Pau Rausell llegeix la seua tesi en 1996, titulada Un modelo de interpretación de las políticas culturales: El caso de la Comunidad Valenciana, que si bé presenta una aproximació més d’economia política, s’autoidentifica plenament amb la disciplina de l’economia de la cultura, i incorpora una exhaustiva anàlisi quantitativa dels sectors de la música, el teatre, les arts plàstiques, la indústria editorial. Una versió més lleugera d’aquesta tesi és coeditada en 1999, per l’editorial Tirant lo Blanch i la Universitat de València sota el títol Políticas y sectores culturales en la Comunitat Valenciana
En 1998 es presenta la tesi de Manuel Cuadrado titulada La planificación de marketing en las artes: La realidad de su aplicación en las entidades escénicas, tesi amb premi extraordinari i que determinarà les bases de les aportacions de l’autor a l’internacionalment conegut manual que es publicarà en 2003 en col·laboració amb François Colbert Marketing de las artes y la cultura
I en 1999 es presenta la tesi de Salvador Carrasco amb el títol Anàlisis factorial aplicado a indicadores socioculturales de la Comunidad Valenciana: estructura, tipología y potencialidad de los municipios, que presenta el model conceptual del sistema cultural local (SCL), i algunes tècniques quantitatives que després han estat utilitzades per molts dels
1. Aquest departament s’escindirà uns anys més tard i Manuel Cuadrado s’incorporarà al nou Departament de Comercialització i Màrqueting.
Economia
247
de la cultura
treballs realitzats pels membres de la Unitat d’Investigació en Economia Aplicada a la Cultura. A partir de l’any 2000, en conseqüència, esclaten les publicacions ja clarament d’economia de la cultura per aquests autors i alguns altres que circumstancialment i per la seua influència es dediquen a analitzar els fenòmens culturals des de la perspectiva de l’economia. Entre aquestos, i destacant l’orientació territorial a tot l’espai del País Valencià, cal destacar en primer lloc l’excel·lent treball de Rafael Castelló (Castelló, 2002), economista del Departament de Sociologia de la Universitat de València, «Economia dels intercanvis lingüístics al País Valencià», on queden ben paleses les possibilitats de l’aproximació econòmica a qüestions tan diverses com les opcions lingüístiques. És cert que aquesta aproximació està ben fonamentada en les aportacions sociològiques de Bordieu, però la utilització del concepte de mercat lingüístic li atorga unes possibilitats analítiques que quadren perfectament al camp de l’economia de la cultura.
També cal destacar, des d’aquest punt territorial, el tractament que fa el treball de Rausell i Carrasco (2002), titulat «Cultura y producción simbólica en la Comunidad Valenciana. Un análisis sectorial e implicaciones territoriales».2
En aquesta vessant més universitària publicada bàsicament en revistes acadèmiques i amb referències territorials circumscrites al País Valencià podem destacar altres treballs com els de Rausell i Estrems (1999) respecte a les societats musicals, Canós amb la producció cinematogràfica, Rausell (2001) amb l’anàlisi de l’IVAM i la Ciutat de les Arts i les Ciències, respectivament, Marco Serrano (2006) en l’anàlisi de l’eficiència dels teatres, Del Saz i Montagut (2005) en l’anàlisi i la valoració del patrimoni, o Cuadrado (1999, 2001 i 2006) en aspectes relacionats amb el consum cultural o amb el màrqueting. També cal destacar en 2005 una tesi de la Universitat Jaume I (Soler Campillo, 2005), del Departament de Filosofia, Sociologia i Comunicació Audiovisual i Publicitat, que se centra en el sector de la fotografia.
2. En el resum diu: «En aquest treball tracten de dibuixar una descripció de les característiques i el posicionament d’una part d’eixe difús conjunt de la producció simbòlica que és la cultura, entesa en el nostre cas, d’una manera molt restringida, i com aquesta es manifesta sobre el territori de la Comunitat de Valenciana. Al punt 2 tractem d’aproximar-nos a la dimensió quantitativa en termes de ocupació i renda. Al punt 3 la nostra anàlisi ubica les dimensions territorials erga-intra (és a dir a la jerarquia dels sistemes culturals locals a la Comunitat Valenciana) i erga-extra (respecte a altres espais territorials). A continuació, en els punts 4, 5 i 6 tractem de descriure els trets més característics i diferenciadors dels distints sectors culturals, per a passar al punt 7 en què oferim un explicació sobre el paper que han tingut les polítiques culturals en la configuració dels sectors. Finalment oferim algunes conclusions.»
Pau Rausell Köster 248
3. El paper de la planificació cultural com a demandant de recerca en economia de la cultura
Des del nostre coneixement, no ens consta, en aquestes últimes dos dècades, cap experiència que puga enquadrar-se en sentit estricte en el marc conceptual de la planificació cultural. Açò no significa que no hi haja hagut experiències aïllades que en un moment o un altre s’aproxime a alguna de les fases dels processos de planificació, especialment en la part del diagnòstic.
En aquest context podem trobar treballs i documents que clarament incorporen un caire econòmic en l’anàlisi en els següents casos:
3.1. Sectors més o menys articulats, especialment lligats a les indústries culturals
En aquest epígraf podem incloure el sector audiovisual valencià, que, a partir del projecte de La Ciutat de la Llum a Alacant i davant dels dubtes sobre els seus efectes per al sector, va forçar l’elaboració en 20022003 d’un Libro blanco del sector audiovisual, 3 elaborat per la consultora madrilenya GPR consultors del grup Corporación Multimedia, i impulsat per la Conselleria de Presidència. El document conclou amb major o menor voluntat, en un conjunt de principals línies d’actuació estratègiques, però resulta difícil trobar alguna d’elles que s’haja materialitzat o haja orientat d’alguna manera les accions d’agents públics o privats. Donat l’escàs impacte d’aquest procés planificador, és en 2005 quan des de la Conselleria d’Empresa Universitat i Ciència es desenvolupen una sèrie de plans sectorials per a «sectors madurs» i «sectors emergents» i entre aquests últims apareix el sector audiovisual,4 per la qual cosa s’elaboren un plans d’impuls al sector, amb escàs valor afegit —en termes d’informació sobre el funcionament i realitat del sector— respecte al document anterior, però que conté la coneguda anàlisi DAFO i derivades una sèrie d’estratègies sobre el sector. També d’aquesta mateixa orientació pot entendre’s el Libro blanco sobre el sector publicitario, que en aquests moments (desembre del 2006) es troba en fase de redacció final.
En aquesta mateixa lògica cal apuntar els diagnòstics encarregats pel sector teatral privat mitjançant la seua associació professional AVETID. En 2002 apareix Anàlisi de la situació de les empreses productores de teatre i dansa a la Comunitat Valenciana, elaborat per l’economista Lluís Bellvís, o en 2004, encarregat per l’Ajuntament de València s’ela-
3. El document de síntesi és accessible a http://www.portaveu.gva.es/Doc_sintesis.pdf.
4. Accessible a http://www.gva.es/industria/ogpscv/Sectores%20emergentes/Documen tos/Audiovisual_Plan%20de%20Impulso_v1.pdf.
Economia de la cultura 249
bora un estudi Consum de teatre i dansa en la ciutat de València: una anàlisi des de la direcció estratègica, que en teoria havia d’orientar les intervencions en política teatral en la ciutat de València, però que finalment va acabar en algun calaix de l’Administració.5
També el sector del llibre compta amb alguns diagnòstics que podrien enquadrar-se en processos de planificació. En aquest cas estem parlant d’un sector relativament ben articulat que compta amb informació regular en l’àmbit nacional. La política de promoció de la lectura compta amb uns informes anuals, realitzats per la consultora Precisa que des de 2002 completen la informació nacional sobre «hàbits de lectura i compra de llibres»6 amb una explotació específica per a la Comunitat Valenciana. També des de 2004 es poden trobar una sèrie d’estudis realitzats per la consultora BCF, de Barcelona, sobre el sector de les llibreries.7
3.2. Planificació territorial/urbana que inclou de manera significativa la dimensió cultural
Alguns altres casos poden detectar-se en casos de planificació territorial o urbana on entre altres dimensions s’arreplega la dimensió cultural. Ací poden reconèixer-se les experiències de la planificació estratègica de la ciutat d’Elx i Gandia, la proposta d’ordenació del territori de l’espai denominat comarques centrals, o les comarques de l’interior de la Comunitat Valenciana.
El pla estratègic d’Elx, iniciat en 1998, i impulsat per l’Ajuntament d’Elx, compta, entre els seus dotze plans d’acció, amb un d’orientat a la cultura, els objectius estratègics del qual són: «incrementar i millorar la creació i l’oferta cultural d’Elx», per a afavorir el desenvolupament personal i la qualitat de vida,i que es desplega en sis línies estratègiques, que es deriven de diagnòstics sobre la realitat cultural des de la perspectiva de l’economia de la cultura.
És cert que per a algunes altres ciutats del territori s’ha articulat cert pensament estratègic però normalment les referències en cultura no són realment planificadores sinó quasi, com en el cas de València ciutat, justificadores d’algunes de les intervencions ocurrencials que s’han donat en els períodes anteriors. València ciutat compta des de 1995 amb un pseudopla estratègic que a partir de 2002 es reconvertix en una oficina de pensament estratègic denominada Centre d’Estratègies i Desen-
5. Afortunadament l’autor va decidir publicar l’excel·lent treball, vegeu LUNA (2004).
6. Els estudis sobre hàbits de lectura y compra de llibre es troben accessibles a http:// www.cult.gva.es/DGLB/libro-f_e.htm.
7. Accesible a http://www.cult.gva.es/dglb/mapa_librerias.pdf.
Pau Rausell Köster 250
volupament de València (CEyD) i que passa de parlar de línies estratègiques (1995-1998) a «àmbits de lideratge» (1998-2002), per a arribar a la «reprogramació permanent» que, de moment, planteja el seu horitzó per al període 2008-2015. En aquests documents apareixen sense excessiva centralitat diagnòstics sobre els sectors culturals que es realitzen amb una percepció «d’economia de la cultura».
En aquest entorn paga la pena destacar també l’intent de l’Ajuntament de Gandia, que en 2004 encarrega un estudi previ per a l’elaboració d’un pla de política cultural 2005-2011, que sense arribar a pretendre convertir-se en un plantejament estratègic, pretenia consensuar, entre els distints partits les línies mestres en política cultural, i tractava de sostraure a aquesta del cicle polític. El relleu del regidor responsable de la proposta va limitar el projecte a la fase de diagnòstic, que conclou amb unes recomanacions genèriques d’orientació de les polítiques culturals, una sèrie d’«eixos competitius d’intervenció» i un conjunt d’escenaris possibles d’intervenció segons la major o menor percepció del caràcter estratègic de la cultura.8
Per la seua singularitat cal destacar també la planificació sobre la cultura del projecte de les comarques centrals Valencianes, que constitueix una experiència que a finals dels anys noranta reconeix sense dubtes que la dimensió cultural és una dimensió estratègica del desenvolupament territorial i per tant també clau en els processos d’ordenació territorial. Des del punt de vista metodològic aquesta proposta incorpora algunes novetats significatives, especialment en els processos de determinació de les valoracions dels recursos culturals d’un territori, així com en el model d’anàlisi i diagnòstic del SCL. Algunes d’aquestes innovacions poden comprovar-se en la publicació resumida de Rausell et al. (2002).
3.3. Grans equipaments que realitzen estudis d’impacte
Finalment podríem enquadrar perfectament com a treballs d’economia de la cultura els estudis d’impacteque ha realitzat o realitza en aquests moments l’equip d’investigació de l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques) i des de l’any 2000 repeteix estudis sobre l’impacte econòmic de la CAC l’últim treball del qual és Ciudad de las Artes y las Ciencias: Impacto económico y análisis coste-beneficio (2005), que, sobre la base d’estudis anteriors, en 2005 es revisa i actualitza l’impacte econòmic de la Ciutat de les Arts i de les Ciències (CAC), i es realitza la seva corresponent anàlisi cost-benefici. Amb dades corresponents a l’exercici 2004, s’obté una valoració econòmica de la rendibilitat
Economia de la cultura 251
8. Document
accessible a http://www.uv.es/econcult/pdf/GandiaVers1.pdf.
social [sic] d’aquest complex d’oci cultural així com els impactes econòmics en termes de renda i ocupació generada a la Comunitat Valenciana. Amb una metodologia semblant s’han desenvolupat o s’estan desenvolupant estudis sobre l’impacte de la Copa de l’Amèrica (entregat a finals de l’estiu de 2006) o sobre el complex audiovisual de La Ciutat de la Llum a Alacant i un altre més general sobre l’impacte dels grans projectes, ambdós en fase d’execució en aquests moments. La peculiaritat d’aquests estudis és que són utilitzats a manera d’advocay facts, és a dir, arguments que justifiquen les intervencions en els grans equipaments o inversions i intenten emmudir el debat social, i, no obstant això, només presenten públicament algunes dades en la coneguda roda de premsa de propaganda feta pel polític responsable, per a continuació submergir l’estudi en la més absoluta clandestinitat, i limita les possibilitats de qualsevol debat o contrastació. Podem afegir també en aquesta classificació per la tipologia d’estudis, l’estudi realitzat per l’Instituto de Estudios Económicos de Madrid (IEE, 2003) —aquest sí que publicat— sobre les inversions en grans equipaments recreatius i culturals.
4. La formació i els actes dels professionals
Finalment, també la praxi continuada de la gestió cultural i l’existència des de 1993 de propostes de formació tant universitària com contínua, especialment al sí de les diputacions, han contribuït a elevar el nivell de teorització sobre les polítiques culturals i les activitats professionals, cosa que genera també un cert cos teòric amb connexions amb l’economia de la cultura. En aquest àmbit cal remarcar les publicacions de la Diputació de València Temes Municipals, que recullen ponències i presentacions en el marc de la formació en temes de gestió cultural. També publicacions de l’estil de Meridians de la Universitat Jaume I i la Diputació de Castelló, que compilen les intervencions a les ja 5es edicions de les jornades per a programadors culturals o la publicació de les ponències del Congrés Internacional sobre la Formació del Gestors i Tècnics de la Cultura, celebrat a València en 2005. Altres actes similars són també organitzats per la SGAE, la Universitat Menéndez Pelayo o la Universitat d’Estiu de Gandia.
Finalment cal destacar alguns treballs de difícil seguiment i de qualitat desigual que es presenten com a treballs de fi de màster a les distintes ofertes de postgrau que es desenvolupen a les universitats valencianes (Universitat Politècnica, Universitat de València, San Pablo - CEU) i que en molts casos plantegen les aportacions des d’una orientació d’economia de la cultura.
A mena de conclusió i constatant certa contradicció cal dir que la història de la recerca en economia de la cultura en el País Valencià, tot i la
Pau Rausell Köster 252
importància de les grans inversions en infraestructures culturals per part del sector públic és una curta història molt limitada, encara avui, a un reduït grup d’investigadors, principalment de la Universitat de València i pràcticament sense presència ni a Alacant ni a Castelló, i a les activitats derivades com a documents d’anàlisi tant per a la pròpia activitat professional dels gestors culturals en actiu com per als que estan en processos de formació.
Bibliografia
ÁVILA, A. M.; DÍAZ, M. A. (2001). «Economía de la cultura. ¿Una construcción reciente?». ICE [Ministeri d’Economia], núm. 791 (junyjuliol).
BELLVIS, Luis(2002). Análisis de la situación de las empresas productoras de teatro y danza en la Comunidad Valenciana. València: Universitat de València. [Informe nimeo]
CARRASCO ARROYO, Salvador (1999). Anàlisis factorial aplicado a indicadores socioculturales de la Comunidad Valenciana: Estructura, tipología y potencialidad de los municipios. Tesi doctoral. València: Universitat de València. Departament d’Economia Aplicada.
CARRASCO ARROYO, Salvador; RAUSELL KÖSTER, Pau (2001). «La provisión de cultura en España desde una perspectiva del análisis regional». Información Comercial Española: Revista de Economía, núm. 792.
CASTELLÓ, Rafael (2002). «Economia dels intercanvis lingüístics al País Valencià». Quaderns de Sociolingüística Catalana, núm. 16, p. 195216.
COLBERT, F.; CUADRADO, M. (2003). Marketing de las artes y la cultura. Barcelona: Ariel.
CONSELL VALENCIÀDE CULTURA (1994). Jornades sobre cultura en la Comunitat Valenciana. València: Consell Valencià de Cultura.
CONSELLERIAD’EDUCACIÓ, CULTURAI ESPORT (1993). Deu anys d’edició a la Comunitat Valenciana. València: Quaderns de Treball.
CUADRADO, M. (1998). La planificación de marketing en las artes: La realidad de su aplicación en las entidades escénicas. Tesi doctoral. València: Universitat de València. Departament de Comercialització i Màrqueting.
— (1999). «Los valencianos y las actividades escénicas. Hábitos y motivos de una audiencia». Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics [València], núm. 29.
de la cultura
Economia
253
CUADRADO, M. (2001). «La gestión del marketing en las entidades escénicas: una evidencia empírica». Dirección y Organización [Madrid], núm. 113.
— (2006). «Rasgos y retos del consumo cultural en el contexto español». Adoz: Revista de Estudios de Ocio [Bilbao], núm. 29.
CUADRADO, M.; MOLLÁ, A.; GIL, I. (2000). «Empirical evidence of marketing practices in the nonprofit sector: the case of performing arts». Journal of Non Profit and Public Sector Marketing [Binghampton, EUA], vol. 8, núm. 3.
GENERALITAT VALENCIANA (1991). Projecte 93: Educació, cultura, comportaments i actituds socials.Vol. X. València: Generalitat Valenciana.
INSTITUTODE ESTUDIOS ECONÓMICOS [IEE] (2003). La inversión en equipamientos recreativos y culturales emblemáticos como motor de desarrollo turístico: El caso de la Comunidad Valenciana. Madrid: Instituto de Estudios Económicos. (Serie Informes)
LUNA, R. (2004). Consumo de teatro y danza en la ciudad de Valencia: un análisis desde la dirección estratégica. València: Promolibro.
MARCO SERRANO, F. (2006). «Monitoring managerial efficiency in the performing arts: A regional theatres network perspective». Annals of Operations Research, (juny).
MARCO SERRANO, F.; RAUSELL KÖSTER, P. (2006). «Análisis de la productividad en el sector de la cultura y el ocio español: una perspectiva regional». Estudios de Economía Aplicada, vol. 24-2 (agost).
RAUSELL KÖSTER, P. (1999). Políticas y sectores culturales en la Comunidad Valenciana. València: Tirant lo Blanch.
— (2001). «Un análisis de la gestión del Instituto Valenciano de Arte Moderno (IVAM)». A: BONET, L.; CASTAÑER, X.; FONT, J. [ed.]. Gestión de proyectos culturales: Análisis de casos. Barcelona: Ariel Practicum, p. 41-63. [Reedició 2006]
RAUSELL KÖSTER, P. [et al.] (2002). Cultura factor estratègic per a les comarques centrals. Gandia: Xiec.
RAUSELL KÖSTER, P.; CARRASCO ARROYO, S. (2002). «Cultura y producción simbólica en la Comunidad Valenciana». Arxius de Ciències Socials [Universitat de València. Facultat de Socials i Afers], núm. 7 (novembre), p. 172 i 249-273.
RAUSELL KÖSTER, P.; ESTREMS AMESTOY, J. A. (1999). «Una aproximación económica a las sociedades musicales». Ciriec: Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 31, p. 149-188.
Pau
254
Rausell Köster
RAUSELL KÖSTER, P.; MARTÍNEZ TORMO, J. (2005). «Política cultural en València: Patrimonio, recursos y participación ciudadana». Braçal, núm. 3132: Actes 2n Congrés sobre Patrimoni Cultural Valencià, p. 125-146.
SANJUÁN MERINO, J. F. (1991). «El equipamiento cultural». A: GENERALITAT VALENCIANA. Projecte 93: Educació, Cultura, Comportaments i Actituds Socials. Vol X. València.
SAZ SALAZAR, S. del; MONTAGUT MARQUÉS, J. (2005). «Valuing Cultural Heritage: The Social Benefits of Restoring and Old Arab Tower». Journal of Cultural Heritage, núm. 6 (gener), p. 69-77.
SOLER CAMPILLO, M. (2005). Estructura del sector fotográfico: análisis de la actividad económica y de las políticas de comunicación de las empresas de fotografía en la Comunidad Valenciana. Tesi doctoral. Castelló: Universitat Jaume I. Departament de Filosofia, Sociologia i Comunicació Audiovisual i Publicitat.
Economia de la
255
cultura
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 257-270
DOI: 10.2436/20.3008.01.17
La recerca en comunicació en el País Valencià
Estudis culturals sobre comunicació per Àlvar Peris, professor de comunicació audiovisual de la Universitat de València
Estudis culturals sobre comunicació
257
Resum
Els estudis culturals des d’una perspectiva comunicativa sobre el País Valencià tenen poc predicament entre els investigadors. Probablement perquè la disciplina es coneix poc i també perquè, tradicionalment, els investigadors han preferit altres marcs teòrics des d’on fer crítica social i cultural. De tota manera, sembla que en els darrers anys la situació s’està redreçant amb el treball d’una sèrie d’autors que no només es preocupen pel conflicte cultural o nacional de la identitat valenciana (que, des de sempre, ha capitalitzat el debat sobre la matèria i que continuen sent rellevants), sinó que van més enllà. L’anàlisi de la representació mediàtica dels problemes de classe, sexuals i racials a la societat valenciana o sobre la gestió de la memòria obre moltes possibilitats per a la disciplina de cara al futur.
Studies on Culture
Abstract
From the standpoint of the media, cultural studies on the Valencia Country have rather limited appeal among researchers. This is probably owing to the fact that the subject matter is relatively unknown and that researchers have traditionally preferred other theoretical contexts from which to approach socialcultural analysis. At any rate, in recent years the situation seems to be improving with the work of authors who are not only concerned with the culturalnational conflict of Valencian identity (which, as always, has predominated debate on the subject and which is still relevant), but who go further. Analysis of media portrayal of the problems of class, sex, and race in Valencian society and analysis of memory management open many possibilities for future studies on culture in the media.
Des de fa uns quants anys, els estudis culturals estan situats al centre de la polèmica. A partir d’una perspectiva no elitista de la cultura i de la teoria de l’hegemonia de Gramsci, són molts els que entenen la cultura popular com un espai de conflicte i lluita ideològica entre la resistència del receptor i les forces dels grups dominants. Un procés que porta el nom d’articulació, en el qual el consum cultural es converteix en un moment de producció de significat, i permet articular pràctiques culturals i socials crítiques amb el poder. D’altres, però, no se’n refien i alerten davant l’evolució d’uns posicionaments que avantposen la recepció i el consum de l’audiència a la producció i distribució cultural, cosa que els converteix en inoperants i relativistes en l’àmbit polític. En aquest sentit, lluny de fer trontollar l’ordre institucional i social establert, contribueixen al seu manteniment en una actitud autocomplaent i celebratòria.
És ben possible que aquesta discussió s’haja intensificat per una excessiva deriva de propostes que, tot i autoproclamar-se com a estudis culturals, difícilment s’ajusten al marcat tarannà transformador amb què
Àlvar Peris 258
Hoggart, Thompson, Williams, i posteriorment Hall, pretenien dotar els seus treballs al Centre for Contemporary Cultural Studies de Birmingham des de finals dels anys cinquanta del segle XX 1 Malgrat la importància d’un debat que travessa els fonaments de la teoria crítica, aquest no ha aconseguit transcendir com s’esperava més enllà dels àmbits britànic i nord-americà, on sí que ha tingut una extraordinària difusió. Tot i això, cal esmentar, per la seua urgència, les propostes que ens arriben des de l’Amèrica Llatina, més preocupats com estan pel paper de la comunicació i la cultura en la conformació d’unes societats malmeses.2 En la resta del context europeu, inclòs l’Estat espanyol, els estudis culturals no han arrelat de la mateixa manera i les escasses aportacions que s’editen tendeixen a adscriure’s en la vessant contrària a la disciplina.
En el País Valencià, els resultats també són, en general, bastant magres. És significatiu, però, el pobre balanç (numèric, si més no) de treballs elaborats des d’una aproximació comunicativa dels estudis culturals que tenen com a objecte d’estudi alguna de les múltiples dimensions del País Valencià. És per això que hem aprofitat la seua condició interdisciplinària per, més enllà de constatar el rebuig «per definició» als compartiments estancs, incorporar una proposta molt oberta del que són els estudis culturals que ens sembla operativa.
A la recerca d’una identitat valenciana
Les nostres reserves inicials, però, no han d’entelar les aportacions que s’han aproximat a la realitat valenciana des de l’assumpció de la importància dels mitjans de comunicació en el procés de construcció simbòlica de la realitat social i en la configuració de les identitats culturals. Per damunt de la resta en destaquen dos, sobretot, pel rigor i la sistematització de les seues anàlisis. Es tracta dels estudis Les «imatges» de la Comunitat Valenciana al discurs informatiu de TV3 (2004),3 de Juan José Bas Portero, i Audiències, esfera pública i conflicte nacional: la reproducció social de la identitat nacional a través del consum dels mitjans de comunicació a Catalunya i al País Valencià (2006), de David J. Llobet.
L’article de Bas Portero pretén analitzar com es construeix la identitat valenciana a través de la tasca de la Delegació al País Valencià de la Te-
1. Quatre celebrats treballs d’aquests autors es consideren l’inici dels estudis culturals: The Uses of Literacy (1957), de Richard Hoggarth; Culture and Society (1958), de Raymond Williams; The Making of the English Working Class (1963), d’E. P. Thompson, i The Popular Arts (1964), de Stuart Hall i Paddy Whannel.
2. Noms com García Canclini (1995 i 1999), Martín Barbero (1987), Ortiz (2005) o Mattelart (2006) en serien bons exemples.
3. Podeu llegir l’article complet a http://www.portalcomunicacion.com/dialeg/paper/pdf/ 62_jbas.pdf.
Estudis culturals sobre comunicació 259
levisió de Catalunya. El treball té dues vessants: una de caire quantitatiu, que mesura la projecció i visibilitat del País Valencià en els informatius de TV3; i una altra eminentment qualitativa, on l’autor reflexiona sobre les imatges i la realitat valenciana que es transmet al públic català.
Entre les conclusions de l’estudi, Bas Portero constata que més enllà de ser l’espai on «passen coses», el País Valencià interessa a TV3. Per això, la Delegació dóna preferència als temes més polítics i culturals, en sintonia amb els informatius de la cadena. En aquest sentit, cal ressenyar la feina de control i fiscalització del poder polític que realitzen, a diferència dels mitjans públics valencians, més proclius a lloar les accions de les administracions governades pel Partit Popular. D’altra banda, un dels seus objectius és tractar la informació des d’una perspectiva valenciana, amb la qual cosa intenten fugir dels tòpics i dels estereotips que part de la societat catalana té dels valencians. Malgrat tot, l’autor no deixa de retreure’ls el manteniment d’alguns prejudicis en la identitat valenciana que projecten, on els «elements emocionals» s’avantposen als «racionals». En concret, Bas Portero considera que la Delegació pren partit sobre la qüestió nacional, i fa la sensació que el País Valencià en el seu conjunt comparteix una identitat cultural catalana que no s’ajusta a la realitat.
Llobet, en canvi, planteja un treball realitzat des dels estudis de la recepció, a mig camí entre els estudis culturals i la sociologia. Arran d’un projecte becat per l’Institut d’Estudis Catalans, l’autor posa les bases per, des d’una aproximació etnogràfica, conèixer el sentit que els individus atorguen a les pràctiques quotidianes de consum dels media en territoris on conviuen identitats en conflicte, com el País Valencià i Catalunya. D’aquesta manera, es posa especial èmfasi en el comportament dels enquestats envers les respectives televisions autonòmiques, Canal 9 i TV3, en tant que són instruments de primer ordre en la construcció d’identitats col·lectives.
Una de les aportacions més interessants del text és la incorporació dels plantejaments que el psicòleg social Michael Billig posa damunt la taula en l’influent estudi Nacionalisme banal (2006). A grans trets, aquest fenomen es produeix, segons l’autor britànic, perquè als estats nació actuals, estables i democràtics, la identitat nacional s’ha deixat de percebre com a tal. Això es deu al fet que els estats ja no es proclamen «nacionalistes» sinó «patriotes», de manera que discursos marcadament nacionalistes semblen no ser-ho. La raó d’aquesta «invisibilitat» rau en la presència quotidiana de la identitat nacional que la converteix en familiar i rutinària (Peris, 2006). Des d’aquest punt de vista, Llobet efectua les entrevistes dins del context familiar: d’una banda, per ser l’àmbit preferit per al consum de mitjans (sobretot de televisió); de l’altra, perquè la família continua sent la primera institució de socialització dels individus. En definitiva, l’espai adient per detectar com manifestacions de caràcter «nacional» passen desapercebudes. De tota mane-
Àlvar Peris 260
ra, tot i l’estimulant de la proposta, en ser una mostra tan reduïda (vuit famílies: quatre valencianes i quatre catalanes) les conclusions només poden apuntar tendències que caldria poder generalitzar en estudis posteriors.
El debat entorn del paper dels mitjans de comunicació en el procés de construcció d’una identitat col·lectiva, o nacional, valenciana també va centrar els col·loquis que es varen celebrar sota el nom «El miratge del País Valencià: La (de)construcció mediàtica»4 entre els mesos de febrer i març de 2004 a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, organitzats per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Càtedra Joan Fuster. En ells varen participar una destacada representació de periodistes valencians de la premsa escrita, la ràdio i la televisió, així com alguns experts de l’àmbit universitari.
Les dificultats per a la conformació d’una identitat cultural, política i/o nacional en l’àmbit valencià va ser l’eix sobre el qual es varen desenvolupar totes les sessions. Uns problemes causats, en l’opinió de la majoria dels ponents, pels mitjans de comunicació. En primer lloc, perquè l’estructura mediàtica del País Valencià no ha estat capaç de vertebrar una única opinió pública valenciana que aglutinara les sensibilitats d’Alacant, València i Castelló. És significatiu que no hi haja cap periòdic que abrace tot el territori. En part, com assenyalen algunes veus, perquè no hi ha periòdics de capital estrictament valencià, però també per un certa manca de risc empresarial. Tampoc ho aconsegueix la radiotelevisió pública, nascuda entre altres motius amb aquesta finalitat i que, segons afirmen, fracassa estrepitosament.5
I segon, perquè a un gran nombre de mitjans de comunicació valencians no els interessa en cap cas participar en el procés de construcció d’una identitat col·lectiva que, a més del País Valencià, incloga Catalunya i les Illes Balears. Al contrari, aquests mitjans es dediquen a un buidatge simbòlic del fet diferencial valencià, amb la qual cosa contribueixen a reforçar el seu referent nacional: Espanya. D’això, en participen tots, amb RTVV al capdavant. Tot això comporta que els convidats sostinguen que els mitjans de comunicació reflecteixen una realitat valenciana escindida, distorsionada, com un miratge.
Tot plegat, unes conclusions extretes de l’experiència quotidiana professional i personal de tots els assistents, que no deixen de ser meres impressions. En aquest sentit, seria convenient poder dur a terme estudis de caire més científic que pogueren corroborar sobre el terreny el que es deixa entreveure en els col·loquis. Resultats més tangibles trobem en
4. Tot el material dels col·loquis està editat en CD.
5. Per aprofundir en aquesta línia també podeu consultar el treball de recerca C. MARQUÉS (2002), La identitat cultural valenciana: el cas de Canal 9, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Ciències de la Comunicació.
Estudis
261
culturals sobre comunicació
els assajos d’un dels participants, Adolf Beltran: Un país possible: Identitat valenciana i modernització (1994) i Els temps moderns: Societat valenciana i cultura de masses al segle XX (2002). En els textos, l’autor aprofundeix entorn de l’evolució de la identitat valenciana lligada al procés de modernització de la societat, on els mitjans de comunicació són un element important, però no l’únic. Els canvis polítics, econòmics, socials i culturals també hi influeixen.
Tampoc podem deixar de comentar l’excel·lent treball d’antropologia social La identidad valenciana: La difícil construcción de una identidad colectiva (1996), d’Andrés Piqueras Infante, tot i l’escàs impacte que concedeix als mitjans de comunicació en la formació d’una identitat col·lectiva valenciana. Com Beltran, l’autor sosté que les identitats col·lectives són moldejades per certs factors estructurals i processos històrics de més o menys llarga durada, en els quals intervenen els mateixos subjectes i institucions socials. Entre aquests marcadors identitaris (sempre en procés de construcció), es troben la llengua, els costums, les festes, la família, l’escola, les institucions estatals o locals, les agrupacions professionals... La investigació posa de manifest com les identitats individuals o col·lectives són el resultat de relacions de poder i de distints processos tensionals i de conflicte, un argument central en els estudis culturals des dels seus inicis. Així, s’explica perquè amplis sectors de la població (sobretot de les zones limítrofes del País Valencià) no se senten representats per la identitat valenciana que ha acabat imposant-se i que té la seua base en les comarques centrals de l’Horta i la Ribera. Aquest supòsit donaria resposta a la poca vertebració de la identitat valenciana, probablement, un dels fenòmens que han generat més maldecaps entre els intel·lectuals del nostre país en els darrers cinquanta anys.6
Per acabar, ens volem fer ressò d’alguns treballs que aborden l’impacte de la població immigrant en les nostres societats, cosa que per força haurà d’alterar la identitat valenciana del futur. D’una banda, el llibre col·lectiu Claves para la comunicación intercultural (2003), editat per Francisco Raga, se centra en aspectes comunicatius més propis del llenguatge i la conversa cara a cara, qüestions aquestes que afavoreixen el respecte a la diversitat cultural i, per extensió, la formació de societats més democràtiques. De l’altra, un parell d’estudis sobre la representació dels immigrants a la premsa: Impacto mediático de la inmigración en la Comunidad Valenciana: análisis de prensa (4.º trimestre 2002) i La inmigración en la prensa valenciana (septiembre-diciembre 2003), elaborats pel Centro de Estudios para la Integración Social y Formación de Inmigrantes i coordinats per Pere J. Beneyto i Pedro Guillén.
6. D’entre l’extensa bibliografia sobre la matèria, resulta ineludible destacar els treballs d’alguns dels més rellevants intel·lectuals valencians com el de Joan FUSTER (1962 i 2001), Nosaltres, els valencians, o els de Joan F. MIRA (1997), Sobre la nació dels valencians,i (1985 i 2005), Crítica de la nació pura
Àlvar Peris 262
La cultura com a pràctica social
Si hi ha algun investigador valencià que se’l puga associar plenament amb els estudis culturals aquest és, sens dubte, Antonio Méndez Rubio. Probablement, la seua trajectòria no s’entén sense el treball que durant diversos anys han dut a terme Jenaro Talens, Sergio Sevilla i Pedro Ruiz a la Universitat de València, amb la creació d’espais on poder desenvolupar reflexions pròximes a la disciplina. La realització de cursos de doctorat7 i la posada en marxa de propostes editorials on publicar textos de crítica cultural, en serien bons exemples.8 En l’àmbit estrictament comunicatiu, cal fer referència a les publicacions de Talens en coedició amb Santos Zunzunegui Modes of representations in Spanish cinema (1998) i Rethinking film history: history as narration (1995), i l’edició juntament amb Luis Puig de Las culturas del rock (1999), una sèrie d’articles que entenen el rock com una pràctica cultural capaç de generar discursos contrahegemònics.
Amb una veu pròpia, Méndez Rubio ha mostrat un compromís polític i cívic innegable, tant pel que fa a la teoria (per ell la teoria és política) com la pràctica, amb la translació d’aquestes maneres de fer a la vida quotidiana. No ha d’estranyar, per tant, que l’autor, en el manual Perspectivas sobre comunicación y sociedad (2004), gire la mirada envers Raymond Williams a l’hora de dibuixar les possibilitats de futur dels estudis culturals. L’orientació de Williams apunta a la producció de consciència crítica «al costat» dels col·lectius i moviments socials i, més encara, a crear les condicions perquè siguen ells mateixos qui generen aquesta consciència (Méndez Rubio, 2004: 148). Això passa per resituar el debat a partir d’una concepció més democràtica de cultura com a pràctica social, al temps que fuig de plantejaments deterministes entorn dels mitjans de comunicació. En aquest sentit, l’aparició d’un nou poder comunicatiu suposa noves formes i riscos de control social, polític i econòmic (Méndez Rubio, 2004), però també noves fissures i contradiccions a partir de les quals transformar i reconstruir qualsevol sistema social i cultural.
L’autor considera aquest terme mitjà enormement operatiu per poder repensar radicalment les relacions entre cultura i poder. La seua proposta, que avança en Encrucijadas (1997) i desenvolupa plenament en La apuesta invisible (2003), es concentra en la reivindicació de la cultura popular enfront de la cultura massiva, a diferència del que fan bona part dels estudis culturals nord-americans que tendeixen a identificar-les acríticament. Aquest plantejament entronca amb la concepció d’Anto-
7. Durant diversos anys varen coordinar el curs Historia y narración, dins del programa de doctorat interdisciplinari del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació.
8. Les col·leccions «Eutopías», d’Episteme, la posterior «Nuevas Eutopías», de Biblioteca Nueva, o «Frónesis», de Cátedra, han publicat alguns dels treballs més importants de la disciplina.
Estudis culturals sobre comunicació 263
nio Gramsci d’allò popular com aquells modes de (re)producció culturals interactius, horitzontals i participatius. Les pràctiques populars, per tant, a diferència de les massives, seran aquelles que concebran el món en contrast amb la societat oficial, poc accessibles a gran majories i que es mouran «en espacios de subalternidad, subterráneos o invisibles» (Méndez Rubio, 2003: 86). Per contra, la cultura massiva, des del punt de vista del seu sistema productiu (homogeni, unidireccional i passiu), està en deute amb interessos institucionals, econòmics i polítics, que l’obliguen a difondre missatges ideològicament conservadors. Aquesta funció de control es demostra a tres nivells: amb la repressió de la capacitat de resposta i d’intervenció per part del receptor; amb la naturalització dels mecanismes de producció jeràrquica de consens; i amb la voluntat d’incorporar allò popular per neutralitzar-lo. Segons Méndez Rubio, és cert que allò popular és inherent a la cultura massiva, però necessàriament conflictiu. Ens trobem, per tant, amb una noció de cultura popular que, sense deixar de costat els necessaris vincles amb la cultura massiva, no s’identifica plenament amb aquesta. És a dir, un mode de (re)producció cultural capaç d’articular pràctiques socials hegemòniques i contrahegemòniques (mantenint-se sempre en una posició «entre», in between), però radicalment comunicatives. En això rau la seua subversió.
Davant aquesta política de desaparició —neutralització— duta a terme per la cultura massiva, Méndez Rubio reclama la invisibilitat com a pràctica cultural de resistència. No es pot perseguir allò que no es pot veure. Des d’aquesta obvietat, aposta per un revolució «invisible» (descentrada, plurilògica, participativa, horitzontal) com a forma d’eludir la vigilància i el control. Uns desitjos revolucionaris que la globalització de les noves tecnologies, com Internet, estarien permetent en major o menor mesura. Els anomenats nous moviments socials, per exemple, haurien incorporat aquestes pràctiques a les seues accions de protesta, així com les noves cultures urbanes i globalitzades que se senten excloses de la cultura massiva. És el cas del hip-hop, un moviment urbà que l’autor ha treballat en diverses ocasions i que, com a pràctica de cultura popular, presenta les tensions que li són pròpies.
Les suggerents aportacions de Méndez Rubio han tingut ressò en l’àmbit internacional, en tant que contribueixen a una re-radicalització dels estudis culturals (López, 2005). A casa nostra, la seua mirada ha influenciat diversos autors, entre ells Àlvar Peris i Paz Villar. En el cas de Peris, el seus esforços estan centrats a determinar com, en les societats actuals globalitzades, la identitat nacional, tal com ha estat formulada des de la modernitat (homogèniament, culturalment i ètnicament) està sent mantinguda i reforçada a través dels discursos televisius. Aquesta lògica productiva estaria frenant la consecució d’una vertadera representació de la diversitat cultural, no només de les minories culturals que arriben de fora, sinó també de totes aquelles identitats minoritàries —iden-
Àlvar Peris 264
titats nacionals, de gènere, sexuals...— que s’han vist desplaçades durant el procés de construcció d’una identitat dominant. Aquesta pretensió es posa de manifest a «Ser espanyol dues vegades al dia: identitat nacional, televisió i vida diària» (Peris, 2006), on l’autor demostra que la identitat nacional espanyola té una presència constant en els informatius de televisió. Una presència que ja hem anomenat anteriorment «banal» (Billig, 2006) o, encara millor, «del cada dia» (Edensor, 2002).
En la mateixa línia, Peris també es mostra caut a l’hora de valorar la pèrdua de sobirania i legitimitat dels estats nació provocada per les profundes transformacions associades a la globalització a les quals estan sotmesos. L’autor, com d’altres, entén que aquest procés no és ni molt menys homogeni, i que, si bé és cert que la pressió existeix, també ho és que els estats nació estan responent de manera desigual, i si en alguns apartats es resignen a cedir part del seu poder (política econòmica), en d’altres han decidit presentar resistència. És el que ha passat amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), les quals, tot i afavorir l’aparició d’una societat civil de caràcter transnacional al marge dels estats nació, no han aconseguit eliminar la presència d’aquests dels mons virtuals. Ben al contrari, com assegura l’autor a «Administración electrónica y poder del Estado: identidad nacional y democracia en la era digital»(Peris, 2005), els estats nació participen activament en Internet i el ciberespai, en un intent per resituar-se en un context globalitzat i mantindre així els privilegis. N’és una mostra les actuacions emmarcades en l’anomenada «Administració electrònica», les quals, lluny de millorar els canals de participació democràtica, s’han convertit en un instrument valuós per a la seua legitimació.
Villar, per la seua part, es dedica a aprofundir en la figura de l’intel·lectual Stuart Hall, un dels pares dels estudis culturals britànics. Pel que fa a la comunicació, l’aportació més reconeguda de Hall ha estat el model d’anàlisi anomenat encoding/decoding (codificar/descodificar). L’autor insisteix en el fet que el consum i la recepció dels missatges dels media és també un moment de producció de sentit. Això va contribuir enormement a qüestionar que el significat del discurs mediàtic estiguera prefixat per l’emissor, sinó que era el resultat d’una negociació constant i variable entre ell i el receptor. A banda d’aquestes preocupacions, Villar insisteix en l’article «CLR James y Stuart Hall: dos intelectuales en dialogía» (Villar, 2006) en la seua contribució a la causa negra i, en general, a la investigació actual sobre la immigració. La mateixa Villar col·labora en la recent revista La Torre del Virrey (dirigida per Javier Alcoriza i Antonio Lastra), l’única publicació en el País Valencià que es presenta com a Revista de Estudios Culturales. Els textos de reflexió teòrica que apareixen en aquest primer número estan pròxims a la filosofia i a la literatura comparada, i no tant a la comunicació, però els estudis culturals es caracteritzen per la seua decidida aposta pel bricolatge i
culturals sobre comunicació
Estudis
265
l’obertura de perspectives, de manera que estarem pendents sobre els continguts futurs.
No volem donar per tancada aquesta part sense fer menció de dues propostes diferents que estan en l’òrbita dels estudis culturals. D’una banda, el treball de Manuel de la Fuente Frank Zappa en el infierno (2006), on realitza una aproximació al comportament polític del controvertit músic a través de les seues cançons i la seua presència pública. De l’altra, Apocalypse Show: Intelectuales, televisión y fin de milenio (2001) de Raúl Rodríguez Ferrándiz, una anàlisi de la relació, sempre conflictiva, entre la televisió i l’intel·lectual durant els darrers quaranta anys en un moment de profunds canvis en el mitjà.
Representació i construcció de la memòria
Finalment, hem de parlar de les investigacions realitzades per Vicente Sánchez-Biosca i el seu equip, les quals, tot i no adscriure’s directament als estudis culturals, sí que participen d’alguns dels seus pressupòsits, com ara la formació del subjecte a través de les representacions cinematogràfiques i la importància dels mitjans de comunicació en la construcció de símbols i mites, i com aquests incideixen en la memòria col·lectiva. Aquests interessos conflueixen en dos projectes d’investigació del Ministeri d’Educació i Ciència: Función de la imagen mecánica en la memoria de la Guerra Civil española i Presencias españolas en el cine norteamericano.
El primer ha estat aprovat el 2006 i el seu objectiu és l’estudi de la funció dels documents audiovisuals (fotografia, cartells, cinema i televisió) en l’actual procés de construcció de la memòria sobre la Guerra Civil espanyola, des dels relats mitificats i propagandístics en plena guerra, fins a la seua (di)gestió en el present. Un paper que, des del seu punt de vista, no està sent suficientment pres en consideració per la historiografia. La rellevància del cinema, per exemple, sobre el relat de la història i del passat queda demostrada en les darreres publicacions de SánchezBiosca Cine y Guerra Civil española (2006a), Cine de historia, cine de memoria: la representación y sus límites (2006b) i NO-DO: El tiempo y la memoria (2006c), escrit en col·laboració amb Rafael R. Tranche. A banda dels treballs de Sánchez-Biosca, hi trobem l’article «Images of the Spanish Civil War in American Cinema» (2005) de Sonia García López, qui precisament està acabant la seua tesi doctoral en la matèria.
En el segon dels casos, el projecte (ja acabat) ha consistit a analitzar la representació que s’ha fet de l’espanyolitat a Hollywood, amb l’explotació, en nombroses ocasions, de mites i estereotips. Entre les publicacions més destacades hi trobem el dossier Carmen en Hollywood (2005), un monogràfic de la revista Archivos de la Filmoteca coordinat
Àlvar Peris 266
per Gloria Fernández Vilches, qui també està en la recta final de la tesi doctoral. També de Fernández Vilches, «Estrellas latinas en Hollywood: historia, trabajo e identidad» (2004), i de Rocío Alcalá, «Masculinidades de consumo. Estrellas, género e identidad nacional»(2005), sobre la figura del latin lover.
A pesar d’alguna destacada excepció, els estudis culturals de comunicació sobre el País Valencià tenen poc predicament. En part, perquè probablement la disciplina es coneix poc i, també, perquè, influenciats pel debat adés comentat, els investigadors prefereixen altres perspectives a l’hora de realitzar crítica social i cultural. A més, en les referències que se n’ocupen planeja una concepció de la identitat centrada fonamentalment en la qüestió cultural o nacional, important sens dubte, però que deixa de costat altres formes d’exclusió com puguen ser les de classe, les sexuals o les racials. Dimensions, totes elles, que ofereixen un camp amb moltes possibilitats per endavant i que, en conseqüència, mereixerien més atenció dels investigadors. De tota manera, sí que observem en els darrers anys un increment en el nombre de treballs que prenen els estudis culturals com a marc teòric de referència, cosa que pot ajudar a redreçar una espècie d’anomalia i que demostra la seua voluntat de participar activament en el debat comunicatiu al nostre país.
Bibliografia
ALCALÁ, R. (2005). «Masculinidades de consumo. Estrellas, género e identidad nacional». Archivos de la Filmoteca [València], núm. 49 (febrer), p. 173-177.
BAS PORTERO, J. J. (2004). Les imatges de la Comunitat Valenciana al discurs informatiu de TV3. Barcelona: Fòrum de les Cultures.
BELTRAN, A. (1994). Un país possible: Identitat valenciana i modernització. Tavernes Blanques, València: L’Eixam.
— (2002). Els temps moderns: Societat valenciana i cultura de masses al segle XX. València: Tàndem. (Arguments; 13)
BENEYTO, P. J.; GUILLÉN, P. (2003). Impacto mediático de la inmigración en la Comunidad Valenciana: análisis de prensa (4.º trimestre 2002). València: Centro de Estudios para la Integración Social y Formación de Inmigrantes.
— (2004). La inmigración en la prensa valenciana (septiembre-diciembre 2003). València: Centro de Estudios para la Integración Social y Formación de Inmigrantes.
BILLIG, M. (2006). Nacionalisme banal. Catarroja, València: Afers: Universitat de València.
Estudis culturals sobre comunicació 267
EDENSOR, T. (2002). National Identity, Popular Culture and Everyday Life. Oxford; Nova York: Berg.
El miratge del País Valencià: La (de)construcció mediàtica (2004). València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Càtedra Joan Fuster. [CD-ROM]
FERNÁNDEZ VILCHES, G. (2004). «Estrellas latinas en Hollywood: historia, trabajo e identidad». Archivos de la Filmoteca [València], núm. 48 (octubre), p. 159-162.
FERNÁNDEZ VILCHES, G. [coord.] (2005). Archivos de la Filmoteca [València], núm. 51 (octubre): Carmen en Hollywood.
FUENTE, M. de la (2006). Frank Zappa en el infierno: El rock como movilización para la disidencia política. Madrid: Biblioteca Nueva. (Otras Eutopías; 22)
FUSTER, J. (2001). Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62. [1a ed., 1962]
GARCÍA CANCLINI, N. (1995). Culturas híbridas. Buenos Aires: Paidós. — (1999). La globalización imaginada. Buenos Aires: Paidós.
GARCÍA LÓPEZ, S. (2005). «Images of the Spanish Civil War in American Cinema: 1936-1939». Cinema and Cie, núm. 7 (tardor).
HALL, S.; WHANNEL, P. (1964). The Popular Arts. Londres: Hutchinson.
HOGGART, R. (1957). The Uses of Literacy. Harmondsworth: Penguin.
LLOBET, D. J. (2006). «Audiències, esfera pública i conflicte nacional: la reproducció social de la identitat nacional a través del consum dels mitjans de comunicació a Catalunya i al País Valencià». A: CLIMENT, L. [ed.]. Anàlisi crítica del discurs: Mitjans de comunicació i llengua. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, p. 33-42. (Symposia Philologica; 13)
LÓPEZ, H. (2005). «Regimes of visibility: a Hispanic perspective». Journal of Romance Studies, núm. 5-2 (estiu).
MARTIN BARBERO, J. (1987). De los medios a las mediaciones: Comunicación, cultura y hegemonía. Mèxic: Gustavo Gili.
MATTELART, A. (2006). Diversidad cultural y mundialización. Barcelona: Paidós. (Comunicación)
MATTELART, A.; NEVEU, E. (2004). Introducción a los estudios culturales Barcelona: Paidós. (Comunicación)
MÉNDEZ RUBIO, A. (1997). Encrucijadas: Elementos de crítica de la cultura. Madrid: Cátedra: Universitat de València.
Àlvar Peris 268
MÉNDEZ RUBIO, A. (2003). La apuesta invisible: Cultura, globalización y crítica social. Barcelona: Montesinos.
— (2004). Perspectivas sobre comunicación y sociedad. València: Publicacions de la Universitat de València.
MIRA, J. F. (1997). Sobre la nació dels valencians. València: Tres i Quatre.
— (2005). Crítica de la nació pura. València: Eliseu Climent. [1a ed., 1984]
ORTIZ, R. (2005). Mundialización: saberes y creencias. Barcelona: Gedisa.
PERIS, A. (2005). «Administración electrónica y poder del Estado: identidad nacional y democracia en la era digital». A: LLORCA, G.; PERIS, A. [ed.]. E-ciutadania i E-administració. València: Universitat de València.
— (2006). «Ser espanyol dues vegades al dia: identitat nacional, televisió i vida diària». A: CLIMENT, L. [ed.]. Anàlisi crítica del discurs: Mitjans de comunicació i llengua. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (Symposia Philologica; 13)
PIQUERAS INFANTE, A. (1996). La identidad valenciana: La difícil construcción de una identidad colectiva. Madrid: Escuela Libre: IVEI. (Tesis y Praxis)
PUIG, L.; TALENS, J. [ed.] (1999). Las culturas del rock. València: Pre-Textos.
RAGA, F. [ed.] (2003). Claves para la comunicación intercultural. Castelló: Universitat Jaume I.
RODRÍGUEZ FERRÁNDIZ, R. (2001). Apocalypse Show: Intelectuales, televisión y fin de milenio. Alacant: Biblioteca Nueva: Universitat d’Alacant.
SÁNCHEZ-BIOSCA, V. (2006a). Cine y Guerra Civil española. Madrid: Alianza.
— (2006b). Cine de historia, cine de memoria: la representación y sus límites. Madrid: Cátedra. (Signo e Imagen)
— (2006c). NO-DO: El tiempo y la memoria. 2a ed. Madrid: Cátedra: Filmoteca Española.
TALENS, J.; ZUNZUNEGUI, S. (1995). Rethinking film history: history as narration. València: Episteme.
— (1998). Modes of representation of Spanish cinema. Minneapolis: University of Minneapolis.
Estudis culturals sobre comunicació 269
THOMPSON, E. P. (1963). The Making sense of the English Working Class. Harmondsworth: Penguin.
VILLAR, P. (2006). «CLR James y Stuart Hall: dos intelectuales en dialogía». La Torre del Virrey [l’Eliana], núm. 1 (estiu), p. 36-40.
WILLIAMS, R. (1958). Culture and Society (1780-1950). Harmondsworth: Penguin. [Traducció: (2001). Cultura y sociedad. Buenos Aires: Nueva Visión]
Àlvar Peris 270
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 271-302
DOI: 10.2436/20.3008.01.18
La recerca en comunicació en el País Valencià
Aproximació bibliomètrica a les tesis doctorals (1974-2006)
per Daniel E. Jones, professor de ciències de la comunicació de la Universitat Ramon Llull i investigador a l’In-com, Universitat Autònoma de Barcelona
Aproximació bibliomètrica a les tesis doctorals (1974-2006)
271
E. Jones
Daniel
Resum
La producció de tesis doctorals sobre comunicació relacionades amb el País València és extensa si tenim en compte que el primer centre universitari dedicat a aquest camp va començar el 1986. Amb tot, però, a partir d’una minuciosa recerca (que avalua temes i orientacions), part de les tesis doctorals llegides no ho han estat a universitats valencianes, sinó a d’altres espanyoles i, fins i tot, alguna a l’estranger. D’altra banda, com acostumen a fer els estats nació, aquí també es consideren com a tesis valencianes, aquelles d’autors no originaris d’aquest país, però establerts acadèmicament en aquesta comunitat científica. Tot i l’abundant producció de recerca doctoral, són poques les tesis que aborden directament la comunicació en el País Valencià o sobre ell, la qual cosa palesa —com s’explica en alguns dels articles d’aquest monogràfic— les contradiccions identitàries i la dèbil consciència pròpia.
A Bibliometric Approach to Doctoral Dissertations on Communication
Abstract
The production of doctoral dissertations on communication in the Valencia Country is extensive, considering that the first university centre to grant degrees in this field did so in 1986. Nevertheless, detailed investigation that considers subject matter and orientation has revealed that a substantial number of these dissertations were read not in Valencia universities but in other Spanish universities and even in several foreign ones. However, as is customary in any nation-state, here also dissertations are considered from Valencia if the authors are academically present within the Valencian scientific community, even if they are not originally from Valencia. Despite the large quantity of doctoral research, few dissertations deal directly with communication in the Valencia Country or, obviously, as expressed in other articles in the present monograph, with the Valencian identity contradiction and weak consciousness of social-cultural self.
Introducció1
La investigació sobre comunicació2 a la Comunitat Valenciana (com en el conjunt d’Espanya) ha estat fins fa alguns anys una tasca de persones aïllades, algunes de les quals han portat a terme una labor espe-
1. L’autor agraeix molt especialment la col·laboració dels investigadors Jaume Baró Queralt, Joaquim Espín Sánchez, Carmelo Landa Montenegro, Francesc A. Martínez Gallego i José Antonio Ontalba Ruipérez.
2. Considerem la comunicació en un sentit ampli (humana, social i de masses), raó per la qual s’inclouen aquí tesis doctorals de moltes especialitats connexes: des de la premsa fins al llibre, passant pel cinema, la publicitat o el còmic. Les perspectives teòriques privilegiades han estat les ciències socials i les humanitats, però no així les tecnològiques. De totes maneres, el límit d’aquest àmbit d’estudis és molt imprecís i les fronteres temàtiques o teòriques queden poc clares. Així doncs, amb tota seguretat, algunes tesis hauran estat incloses o excloses de manera arbitrària.
272
cialment encomiable.3 No va ser fins a la dècada dels anys setanta quan es van consolidar els treballs en equip —a l’empara d’institucions públiques o privades que van promoure i financiaren aquesta activitat— i, de manera particular, els treballs de recerca acadèmics: les tesis doctorals, els treballs de doctorat i les tesis de llicenciatura.
Indubtablement, les institucions pruridisciplinàries que han tingut una trajectòria de recerca més destacada en aquest camp són les facultats de Ciències de la Informació / Comunicació (sobretot les de la Universitat Complutense de Madrid, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Navarra i la Universitat del País Basc), que han realitzat en els seus trenta-quatre anys d’història una producció bibliohemerogràfica important. Però la posada en marxa de diferents estudis de tercer cicle en comunicació en altres universitats espanyoles ha fet que augmentés la recerca en aquest camp.
En el cas de la Comunitat Valenciana, altres facultats —com ara les de Geografia i Història o les de Belles Arts, Filosofia i Lletres, Ciències de l’Educació, Filologia, Dret, Psicologia, Ciències Econòmiques i Empresarials, Ciències Polítiques i Sociologia, i fins i tot Medicina de les diferents universitats— han desenvolupat també una tasca investigadora destacada, especialment en el camp de la història cinematogràfica i de la teoria de la comunicació visual i audiovisual, del dret, la ciència política, l’economia, la pedagogia o la psicologia.
Al marge de la iniciativa universitària, diferents entitats públiques i privades han promogut —i generalment també editat— investigacions en aquest camp, sobretot des de la perspectiva històrica, sociològica, econòmica, política, cultural i lingüística. Però, en gran mesura, s’ha hagut de recórrer als professors de les diferents universitats, ja que en aquests centres d’estudi s’ha produït en les darreres dècades la major part de la investigació de l’especialitat.4
Va ser a partir dels anys setanta quan començaren a perfilar-se els treballs acadèmics més moderns, els quals, gràcies a la continuïtat institucional, han pogut culminar en tesis de llicenciatura i de doctorat i en articles, llibres, informes, ponències o altres estudis d’autoria individual o col·lec-
3. Per conèixer amb més detall l’evolució de la recerca sobre comunicació a Espanya es poden consultar, entre d’altres, els textos següents: MORAGAS (1997), JONES (1995 i 1998), JONES I BARÓ (1997) i JONES et al. (2000).
4. Destaca, sobretot, la Filmoteca de la Generalitat Valenciana, que edita la prestigiosa Archivos de la Filmoteca: Revista de Estudios Históricos sobre la Imagen (1989-), o bé altres institucions documentals com ara la Fundació Municipal de Cinema, la Fonoteca de València, la Hemeroteca Municipal de València i la Biblioteca del Museu de Belles Arts de València. També convé destacar altres revistes acadèmiques especialitzades, com ara Comunicación y Estudios Universitarios (Montcada: Facultat de Ciències Socials i Jurídiques de la Universitat Cardenal Herrera - CEU, 1990-) i Quaderns de Filologia: Estudis de Comunicació (València: Facultat de Filologia de la Universitat de València, 2002-).
Aproximació bibliomètrica a les tesis doctorals (1974-2006)
273
Daniel E. Jones
tiva. Aquestes investigacions han analitzat, amb major o menor encert, l’estructura, les característiques i els efectes socials de la comunicació.
Amb la consolidació i l’expansió dels estudis acadèmics, s’ha considerat oportú fer un balanç de la producció científica del col·lectiu d’investigadors valencians5 per mitjà de les seves produccions acadèmiques més representatives, és a dir, les tesis doctorals.
En efecte, el cabal d’informació relativa a tesis doctorals, que s’ha recollit i processat, permet establir un perfil sociomètric de la producció científica a la Comunitat Valenciana —o que hi faci referència— i dels investigadors valencians en la resta d’universitats espanyoles. Així mateix, cal advertir que s’ha intentat que les llistes i taules estadístiques que figuren en aquest estudi fossin el més exhaustives possible, encara que pot existir alguna llacuna involuntària. Per això, encara que es considerin representatives de l’evolució de la recerca a la Comunitat Valenciana, poden presentar certa distorsió —inevitable— per la naturalesa mateixa del complex procés de recollida de dades.
No obstant això, aquí es planteja un model d’anàlisi bibliomètrica que vol reflectir al més fidelment possible l’evolució de la recerca acadèmica especialitzada en comunicació, conformada per un univers de 239 tesis doctorals. És cert que una avaluació quantitativa de la producció científica d’un país comporta alguns inconvenients, perquè el tipus d’anàlisi proposada deixa de banda qualsevol valoració qualitativa, és a dir, de qualitat de la recerca. Creiem, no obstant això, que aquesta primera recopilació és important per poder portar a terme més endavant una valoració qualitativa.6
En resum, en aquesta recerca documental s’ha pretès acomplir tres objectius bàsics: a) informatiu, és a dir, exposar les referències bibliogràfiques7 de totes les tesis doctorals localitzades (tant a la Comunitat Valenciana com en el conjunt espanyol);8 b) analític, o sigui, elaborar un estudi de caràcter quantitatiu per conèixer l’evolució i les característiques globals d’aquestes tesis, i c) metodològic, que consisteix a proposar de manera implícita un model en la presentació del mateix treball i, en particular, de cada tesi i de les diferents classificacions de totes elles.
5. S’han considerat com a investigadors valencians tots aquells nascuts a la Comunitat Valenciana (tant si han defensat les seves tesis doctorals a universitats valencianes com de la resta de l’Estat), així com investigadors que, havent nascut fora i presentat llurs tesis doctorals en universitats valencianes o no, actualment són professors a centres d’ensenyament superior d’aquesta comunitat autònoma.
6. S’han deixat de banda valoracions sobre temes com ara l’extensió de les tesis doctorals en relació amb els treballs acadèmics de menor rang, així com la repetició de temes objecte d’anàlisi, probablement per falta d’una documentació adequada del doctorand.
7. Es va considerar la possibilitat de posar el nom del director de la recerca, però aquesta és una dada que no sempre ha constat en les fonts consultades, raó per la qual s’ha desestimat.
8. S’han descartat les tesis que fan referència al panorama espanyol en general i, per tant, que inclouen la Comunitat Valenciana però no s’ocupen d’aquesta d’una forma preponderant.
274
