XVII Conferència
Anual de la SCC 2007
In memoriam: Josep Faulí, Josep M. Huertas Claveria i Daniel E. Jones
per Carles Singla
Membre del Grup de Recerca en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra
Jaume Guillamet i Lloveras
Professor de la Universitat Pompeu Fabra
Maria Corominas
Professora de la Universitat Autònoma de Barcelona
In memoriam : Josep Faulí, Josep M. Huertas Claveria i Daniel E. Jones
25
Carles Singla, Jaume Guillamet i Lloveras i Maria Corominas
In memoriam: Josep Faulí (1932-2006)
Josep Faulí, investigador i teòric del periodisme: una aportació a redescobrir
Josep Faulí va tenir l’infreqüent privilegi de passar a la història en vida. Aquest pas el va donar el 23 d’abril de 1976 quan va sortir al carrer el primer número de l’Avui, el primer diari en català que es publicava a Barcelona d’ençà de 1939 i del qual ell era el director. A partir d’aquella data, el seu nom forma part dels annals de la premsa catalana, però aquest moment culminant, marcat per l’esforç i les dificultats, no és més que una fita remarcable en una dilatada trajectòria com a periodista caracteritzada pel rigor, el treball infatigable i la voluntat de servei al país i a la seva cultura. Justament aquesta voluntat de servei l’havia marcat com a home desafecte al règim franquista i això va estar a punt d’impedir-li ocupar el càrrec de director de l’Avui,pel qual va passar en dos moments diferents, primer entre 1976 i 1977 i, deu anys després, en un període breu que va coincidir amb el moment que vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo.
La trajectòria de Faulí com a periodista va molt més enllà del seu pas per la direcció de l’Avui en aquestes dues etapes. Nascut el 1932, l’any del primer Estatut i el primer Parlament de Catalunya, la situació del país el va obligar a créixer i formar-se en un règim declaradament hostil i en una llengua que no era la seva. Es va graduar a l’Escola Oficial de Periodisme i, mentre hi estudiava, el 1954 va publicar el primer article, que ell mateix recull en una bibliografia elaborada l’any 1997. Duia el títol de «Junto al Pesebre, a vivir y aprender» i es va publicar a Distinción,de la qual no tinc cap dada. La bibliografia recull també en els seus inicis una vocació literària plasmada en poesia i en relats, i entre els anys 1956 i 1957 ocupa ja la responsabilitat de dirigir el setmanari popular Paseo
Un vessant poc conegut d’aquests primers anys de la seva producció és la seva tasca com a redactor de biografies per a l’editorial Ediciones G.P., per a la qual va sintetitzar les vides de personatges tan diversos com Catalina d’Aragó, Jaume Balmes, Ferdinand de Lesseps (publicada, això sí, com Fernando de Lesseps), Cleopatra, Sissí emperadriu d’Àustria o sant Antoni Maria Claret.
Després d’un pas breu per El Correo Catalán com a redactor entre els anys 1958 i 1959, s’incorpora el 1960 a la redacció del Diario de Barcelona, en la qual ascendirà progressivament a cap de secció i a redactor en cap. A les pàgines d’aquest rotatiu exercirà, a partir de 1962 i fins a la seva marxa per ocupar la direcció de l’Avui, la funció de crític literari, especialitzat en literatura catalana. La tasca de crític ha estat un dels eixos principals —si no el central— en la trajectòria periodística de Faulí i, probablement, aquella que expressava més clarament la seva genuïna
26
vocació. Les seves crítiques, una part de les quals va ser recollida el 1973 en el volum Calaix de crític, publicat per Pòrtic, tenen una clara funció orientadora adreçada tant a lectors com a autors i han estat definides per Joaquim Molas com «un dels termòmetres més sensibles del vaivé de les lletres catalanes d’aquells temps obscurs». Posteriorment, tant durant el seu pas per la direcció de l’Avui com col·laborant en altres publicacions diàries i no diàries, va seguir exercint com a crític, però no va tornar a recollir en un volum els seus treballs dispersos i l’única monografia que va donar a la impremta sobre temes literaris és l’estudi De Simenon a Maigret, que reflectia una de les seves passions lectores però que s’apartava d’aquell fil conductor que marcava la literatura catalana. És autor també d’un Diccionari de catalans de ficció, una obra peculiar, de lectura particularment entretinguda, que biografia en un estil molt periodístic —precís, acurat i sintètic— protagonistes i secundaris d’obres molt diverses de les nostres lletres. Sens dubte, el paper de crític literari de Josep Faulí mereixeria un reconeixement que no ha obtingut, en part per causa de la dispersió dels seus treballs, orfes d’un recull o d’un treball que els agrupi i estructuri, i també per la seva independència de criteris i de qualsevol capelleta literària o acadèmica.
Més enllà de la tasca de crític, va ser impulsor de premis com els Jocs Florals, tant a l’exili com a Barcelona, i jurat de diversos certàmens. Entre aquests destaca el fet d’haver format part durant vint-i-un anys del jurat del Premi Sant Jordi de novel·la, indubtablement el més significat de la literatura catalana en els anys recents.
Aquesta passió per la literatura catalana no va tenir expressió únicament en la tasca periodística i en la d’activista cultural, sinó que també queda plasmada per la llicenciatura i el doctorat en filologia catalana, als quals va accedir els anys 1979 i 1981, respectivament. Encara uns anys més tard, el 1981 va obtenir el títol de llicenciat en ciències de la informació.
El pas per les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona va coincidir en el temps amb el seu treball a la Generalitat, en la qual va ocupar diversos càrrecs: cap de premsa de la presidència, en dues ocasions, secretari adscrit a la Direcció General de Mitjans de Comunicació i subdirector general de Coordinació de Publicacions. En aquesta etapa desenvolupa una estreta relació amb el president Jordi Pujol, que quedarà plasmada en llibres en els quals Faulí adopta el paper d’editor, que recull i estructura el pensament que el president havia expressat en articles, discursos i conferències. El 1986 va deixar la Generalitat per retornar a la direcció de l’Avui en una segona i breu etapa. Amb posterioritat va seguir col·laborant fins a la seva mort en diversos mitjans, com a comentarista i com a crític. La seva signatura es pot trobar, entre molts altres periòdics, a La Vanguardia, El Periódico, l’Avui, Serra d’Or i també a l’edició per a Catalunya de l’ABC, en un moment que aquest mitjà va in-
In memoriam :
Josep Faulí, Josep M. Huertas
i
Claveria
27
Daniel E. Jones
Carles Singla, Jaume Guillamet i Lloveras i Maria Corominas
tentar obrir mercat al nostre país i acostar-se a les posicions nacionalistes més moderades. Tot i que Faulí no es va moure ni un mil·límetre de les seves conviccions personals i polítiques en cap dels articles que hi va publicar, la col·laboració amb aquest rotatiu va despertar suspicàcies entre els defensors d’unes posicions més radicalitzades.
De fet, però, no és el vessant de crític literari ni el de periodista polític o compilador el que més ens interessa recordar avui, sinó que ens correspon subratllar sobretot la seva dimensió d’estudiós i de professor de periodisme, que el va portar a ingressar el 1988 a la Societat Catalana de Comunicació. Dintre del conjunt de la seva producció, aquesta orientació acadèmica va donar lloc a una aportació quantitativament petita, però molt significativa, i en ella sobresurten el seu estudi sobre el setmanari Tele/estel, fruit de la seva tesi de llicenciatura, el volum Les revistes culturals en català, i un considerable conjunt de textos que recullen diversos aspectes de la història del periodisme català del segle XX i que es poden trobar en el volum L’interludi tràgic, 1939-1975 i en pròlegs i articles dispersos, especialment els publicats a la revista Serra d’Or.
El treball sobre Tele/estel ha estat publicat en versió resumida en un volum col·lectiu de la col·lecció «Vaixells de Paper», editat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona, dedicat, com indica el seu subtítol, a «cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició» i que inclouen, a més de l’esmentada, Arreu, Oriflama, Canigó i Presència Com és sabut, Tele/estel va ser el primer setmanari en català autoritzat durant l’etapa dictatorial, i la seva curta existència, entre 1966 i 1970, va arribar a la fi no per imposicions polítiques sinó per manca d’un suport popular. L’anàlisi que en fa Faulí és particularment interessant pel rigor de la seva aproximació, per l’estil extremament sintètic i precís que el caracteritzava i perquè en l’esforç que realitza per delimitar les causes del fracàs de la publicació, s’hi pot veure clarament una reflexió sobre els motius que tant van dificultar en els seus inicis la trajectòria de l’Avui i que van estar a punt de fer-lo seguir el mateix i lamentable camí del setmanari.
La compilació Les revistes culturals en català, publicada el 1995 pel Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat, és una valuosa aportació a l’hemerografia registral que, amb les mateixes característiques de rigor, precisió i síntesi, conté un inventari detallat de vuitantaquatre publicacions vives a principis de la dècada dels noranta. El treball pròpiament hemerogràfic s’acompanya amb una introducció històrica i un balanç lleugerament descoratjat que inclou una declaració de principis molt il·lustrativa de l’ideari del seu autor: «No ens cansem de recordar el valor de la cultura com a integrant —component i definició— de la nostra personalitat nacional.»
El llibre L’interludi tràgic, 1939-1975 recull una sèrie d’articles publicats a Tele/eXprés entre 1978 i 1979 sobre allò que el mateix Faulí de-
28
nomina «la resistència cultural catalana». Són una aportació molt valuosa per entendre el treball i les dificultats a les quals s’havien d’enfrontar els homes i dones que volien mantenir viva la flama de la llengua, la cultura i la literatura en aquells anys tan difícils. Una vintena d’aquests textos estan dedicats a publicacions, majoritàriament culturals o infantils i juvenils. És també remarcable el pròleg i l’edició que Faulí va realitzar per al volum L’accent de Barcelona, que recull les cròniques publicades per Andreu Avel·lí Artís, quan encara no signava com a Sempronio, a la Revista de Catalunya de 1938, en plena Guerra Civil.
Com a professor de periodisme, Faulí va exercir en dues etapes, una primera a l’Escola de Periodisme de l’Església, entre els anys 1968 i 1972, i, vint anys després, de 1993 fins a la seva jubilació el 2002, als Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Els estudiants que el van tenir de professor en recorden tant l’exigència com la dedicació, el tracte personal i la capacitat de treball: en una assignatura de llengua catalana estructurada en sessions diàries de tres hores, Faulí corregia les abundants pràctiques que sol·licitava d’un dia per l’altre i d’una manera detallada i profitosa per als alumnes, amb comentaris i suggeriments de millora. En aquesta etapa va ser quan vaig tenir l’oportunitat de tractar-hi d’una manera més intensa i de gaudir del seu mestratge, no com a alumne sinó com a company.
Josep Faulí no va publicar cap obra sobre teoria del periodisme, però el 1993, amb motiu de les proves d’accés a la plaça de professor titular, va preparar un projecte docent en el qual es recullen alguns dels trets principals del seu pensament periodístic. En primer lloc, la importància que atorgava a la distinció entre informació i opinió, al temps que reconeixia la dificultat de la distinció entre ambdues i subratllava el valor de l’opinió: «És precís desculpabilitzar l’opinió. És cert que la seva barreja amb la informació redunda en detriment d’aquesta, però són innegables la seva viabilitat, la seva conveniència i la seva importància. Es tracta que cada gènere estigui en el seu lloc sense barreges ni confusions.»
En segon lloc, Faulí era un ferm defensor d’una estricta distinció entre literatura i periodisme: «Amb major o menor llibertat, amb major o menor col·laboració col·lectiva, en un article o en un reportatge, o es fa periodisme o es fa literatura. Només aclarit això podrem saber si es fa millor o pitjor periodisme, o un tipus o altre del mateix. Per això és precís deixar sense sentit totes les confusions possibles.»
En tercer lloc, Faulí, periodista i filòleg, remarca el valor recíproc que tenen la llengua per al periodisme i el periodisme per a la llengua: «El cert és que el periodisme, que tantes vegades corrompeix l’idioma, donada la seva proximitat amb els parlants —una proximitat que és, a la vegada, realitat i vocació—, es converteix en el seu principal vivificador. No podem oblidar que la llengua no viu en un circuit tancat, però el cert és
In memoriam :
Faulí,
Josep
Josep M. Huertas
i
Claveria
Daniel
29
E. Jones
Carles Singla, Jaume Guillamet i Lloveras i Maria Corominas
que massa vegades oblidem que no la fabriquen les acadèmies [...]. L’inventor és el poble, aquest mateix poble que constitueix el marc d’acció del periodista.»
Aquest treball, que adequat i posat al dia mereixeria veure la llum en forma de llibre, conté encara una tria escollida de models que il·lustren les cinc preferències principals de l’autor en el fecund camp del periodisme català del segle XX: Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Josep Pla i Josep Maria Espinàs.
Finalment, voldria cloure aquesta glossa amb algunes notes de tipus més personal. Vaig conèixer Josep Faulí, com ja he dit, l’any 1986, quan jo era un estudiant de segon de periodisme que va ser admès a fer suplències d’estiu a la secció de compaginació a l’Avui, on ell tornava a ser director. Com feia amb totes les noves incorporacions, em va cridar al seu despatx, on, en menys d’un minut, em va donar la benvinguda i em va anunciar que el meu cap de secció podia passar a partir d’aquell moment a encomanar-me «altes responsabilitats». De fet, eren les primeres que jo tindria com a integrant de la redacció d’un mitjà.
Quan ens vam retrobar al cap de sis anys als Estudis de Periodisme de la Pompeu Fabra, aquella impressió d’home expeditiu, lacònic i ordenat —que podia arribar a semblar sec en determinades ocasions— va quedar refermada pel tracte en el despatx i per la forma com —com a secretari acadèmic— conduïa les reunions de professors, amb una eficàcia absoluta en la gestió del temps.
El dia de la seva prova d’accés a la titularitat en vaig tenir una visió més humana i entranyable. Josep Faulí, trencant per una vegada el seu caràcter d’home eficient i meticulós, va confondre la data i era a casa seva escrivint tranquil·lament a primera hora de la tarda quan el tribunal ja estava a punt de reunir-se. Després d’una trucada d’urgència i uns moments d’espera tensa, va aparèixer sense ni haver tingut temps d’arreglar-se adequadament per fer la seva presentació. A sobre de l’ensurt, encara li va tocar haver d’aguantar les lamentacions d’un catedràtic madrileny de la vella, molt vella, escola, que li recriminava haver aplicat el qualificatiu de «tràgic» a l’interludi de 1939 a 1975, dient, si fa no fa, sense dir-ho que amb Franco ell havia viscut estupendament. Faulí li va respondre molt educadament, defugint tota polèmica. Segurament, molts dels presents compartíem la idea que l’adjectiu «tràgic» encara feia curt.
El millor moment d’aquestes proves, però, va arribar l’endemà quan Josep Faulí, ja amb americana i corbata, va fer una lliçó absolutament magistral del gènere que ell més dominava i estimava: la crítica literària. D’aquell dia endavant, la nostra incipient amistat no va fer sinó consolidar-se i vaig poder continuar gaudint dels seus consells i del seu guiatge tant en la nostra tasca diària com en el moment que, ja jubilat, va acceptar de formar part del tribunal que va jutjar la meva tesi doctoral so-
30
bre el setmanari Mirador i que ell va elogiar amb un entusiasme que va fer públic després en un article a l’Avui.
Per a mi va ser un privilegi que Josep Faulí fos el meu primer director i un dels meus mestres en l’àmbit universitari.
Per al nostre país, ha estat una sort poder comptar amb homes com ell. Josep Faulí ha estat un treballador infatigable i fidel que des del terreny de la comunicació ha fet una contribució valuosa i perdurable a la nostra cultura, la nostra literatura i el nostre periodisme.
In memoriam, Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007)
La dedicació i obra publicada de Josep Maria Huertas Claveria en el camp dels estudis sobre la premsa i el periodisme ha estat una part molt significativa de la seva vida.
Huertas va ser un dels socis fundadors de la Societat Catalana de Comunicació, en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1984. En el Directori publicat el 1997, hi figura amb el número de soci 12.
Les línies d’investigació que hi declara són les següents:
«Lluites urbanes a Barcelona (treball sobre el moviment urbà 1969-1995).
El periodista (evolució d’un concepte al llarg de dos segles).
Història de la cultura catalana (1939-1995) (en equip).»
Les publicacions que ell mateix selecciona com a més significatives de la seva obra són: Tots els barris de Barcelona (amb Jaume Fabre), 7 v., Edicions 62, Barcelona 1975-1977; Obrers a Catalunya, L’Avenç, 1984; Barcelona, la construcció d’una ciutat (amb Jaume Fabre), Plaza & Janés, 1989; Cents anys de vida quotidiana a Catalunya (amb Jaume Fabre), Edicions 62, 1992; direcció, edició i coordinació de 200 anys de premsa diària a Catalunya, Caixa de Catalunya, 1995.
El Directori ofereix un retrat esquemàtic de la seva personalitat i la seva obra, més que de cap de nosaltres.
Huertas ha estat un periodista militant i polifacètic, conegut sobretot pels seus articles sobre la vida i els problemes de Barcelona.
Víctima d’un consell de guerra en els darrers mesos del franquisme, que va causar la primera vaga de diaris —no autoritzada— abans de la mort de Franco, i la primera manifestació autoritzada, en els primers mesos de la monarquia encara no constitucional.
Dirigent del moviment professional —des del Grup Democràtic de Periodistes dels anys seixanta fins al Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual havia estat elegit degà feia menys d’un any.
In memoriam
:
Josep Faulí, Josep M. Huertas
Claveria
i
31
Daniel E. Jones
Carles Singla, Jaume Guillamet i Lloveras i Maria Corominas
La seva biografia és extensa i exhaustiva, difícil de resumir. Desprèn una vocació de totalitat en el seu afany vital.
La vida de Huertas ha estat la d’un home compromès amb tot el que viu i toca, apassionat de vegades fins a la intemperància, entregat sense condicions ni concessions a les coses en què creia.
En el moment àlgid de la transició fou fins i tot home de partit —el PSC—, condició que no considerà incompatible amb la de periodista amb criteri propi i independent, com explica en el seu primer llibre de memòries, Cada taula, un Vietnam.
Huertas ha tocat tots els temes i els gèneres que li han interessat, des de la notícia i el reportatge locals fins a les memòries, passant pels nombrosos llibres sobre la ciutat de Barcelona i els seus barris, i algunes aportacions destacades a la història del moviment obrer i de la premsa.
Des d’El Correo Catalán a La Vanguardia i l’Avui, passant per Tele/eXprés, El Periódico i Diari de Barcelona, ha escrit en tota mena de diaris i revistes de Barcelona, però també de Madrid, de Vic i de Girona, en castellà i en català. I, per descomptat, del Poblenou, el barri on es casà, s’arrelà i es comprometé, des de la parròquia fins a l’associació de veïns.
La seva vinculació a la premsa de barris s’estén també a la premsa comarcal.
Durant el seu pas pel Servei de Premsa de la Diputació —al costat del també enyorat Ernest Udina—, es promouen les primeres ajudes a la premsa comarcal, el I Congrés de Premsa Comarcal (1980), on es va crear l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, i els premis Tasis Torrent de Premsa Comarcal (1980).
En aquesta mateixa època promou també els primers butlletins de barri de l’Ajuntament de Barcelona.
Huertas va fer escola entre periodistes més joves i va deixar, arreu, l’empremta de la seva humanitat.
Els huertamaros han quedat sobtadament orfes.
Els periodistes hem perdut un amic i defensor.
Barcelona, un cronista apassionat i un ciutadà exemplar.
Els estudis de comunicació han perdut un investigador vocacional i apassionat, amb algunes aportacions substancials, sempre lligades a la seva activitat com a periodista.
El volum 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992 (1994), dirigit per Huertas, és una de les aportacions més importants a la histò-
32
ria del periodisme català de tots els temps. Cobreix un buit deixat, sistemàticament, per les obres de Joan Givanel i de Joan Torrent i Rafael Tasis, limitades a la premsa totalment o parcialment en català.
És el catàleg d’una exposició organitzada pel Col·legi de Periodistes i la Caixa de Catalunya i ve després de dues altres exposicions, que tingueren en Huertas un promotor destacat, de les quals han quedat també catàlegs molt interessants, bé que d’abast més limitat. La que commemorà els setanta-cinc anys de l’Associació de la Premsa de Barcelona (1984) donà lloc a un periòdic d’un sol número titulat El 75. La del centenari d’Agustí Calvet, Gaziel (1988), va donar lloc a una edició facsímil de La Vanguardia dels anys trenta, combinant una selecció d’articles del mateix Gaziel i d’altres d’actuals sobre la seva significació. D’aquesta manera, la casa Godó recuperà per primera vegada la figura del seu director després de la Guerra Civil.
Com a president de la Comissió de Cultura del Col·legi, Huertas és també el promotor de la col·lecció de llibres «Vaixells de paper», coeditada amb la Diputació de Barcelona i destinada a obres sobre la història i el present del periodisme.
L’aportació personal més genuïna a la història del periodisme són les monografies successives escrites amb Carles Geli sobre els setmanaris Destino —on Huertas havia col·laborat en l’època de la direcció de Nèstor Luján— i Mirador, el model de setmanari en què s’emmirallava la revista de Josep Vergés i Josep Pla.
Estem parlant, doncs, dels llibres Les tres vides de Destino (1990) —en català a «Vaixells de paper» i en castellà, ampliat, a Anagrama— i Mirador, la Catalunya impossible, a Proa.
En la mateixa línia hi ha Una història de la Vanguardia (2006), publicat el mateix any que arribà al cent vint-i-cinquè aniversari i que és la primera visió de conjunt sobre el principal diari de Barcelona, on havia col·laborat aquests darrers anys.
Hi ha cinc llibres més relacionats directament amb la premsa i el periodisme, que tenen un vessant més personal:
— Participa en una obra col·lectiva sobre la seva detenció i consell de guerra: La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies: El cas Huertas Claveria, amb A. de Semir, F. Sales, H. Roma i S. Morell (1978).
— Escriu el capítol d’Oriflama, la revista que havia dirigit en l’etapa més interessant, en un volum sobre Cinc revistes catalanes, entre el franquisme i la transició (1988), a «Vaixells de paper».
— Protagonitza amb l’inseparable Jaume Fabre un volum d’una col·lecció molt interessant sobre la ciutat de Barcelona, publicada per l’Ajuntament: Diàlegs a Barcelona: J. M. Huertas Clavería i Jaume Fabre
In memoriam :
Josep Faulí, Josep M. Huertas
i
Claveria
33
Daniel E. Jones
Guillamet i Lloveras i Maria Corominas
Carles Singla, Jaume
(1985), i emprèn un exercici de memòria en dos volums successius: Cada taula, un Vietnam (1997) i El plat de llenties: Periodisme i transició a Catalunya, 1975-1985 (2005).
Ja no en tindrem la tercera entrega, si no és que ha deixat algun text començat, cosa que no seria del tot impensable.
Ens queda encara un treball més atípic, a manera d’assaig històric, titulat El periodista entre la indefinició i l’ambigüitat (1998), un títol que de cap manera no correspon al seu perfil personal, sinó a l’estat de la professió que tant el va apassionar, a la qual es va lliurar amb tota l’ànima i en l’exercici viu de la qual el va sorprendre la mort.
In memoriam: Daniel E. Jones (1950-2007)
Tres apunts: la manera de treballar, els temes d’interès i, sobretot i per damunt de tot, la persona
Rigorositat i minuciositat. Aquests són alguns dels qualificatius que defineixen la manera de treballar de l’investigador Daniel Jones, que han caracteritzat de manera continuada la seva tasca de recerca. Una tasca sistemàtica de recollida exhaustiva, o quasi, d’informació, però amb voluntat d’anar a l’anàlisi de tendències.
Daniel Jones ha treballat uns àmbits preferents: estructura i polítiques de comunicació, amb una perspectiva econòmica clara. Les indústries culturals són un dels seus temes recurrents, dels quals la tesi és un exponent. Però també ha tingut sempre voluntat de combinar-ho amb l’enfocament històric: no trobarem gaires textos de Daniel Jones en els quals no aparegui la paraula o la noció de «contextualització»: la tesi també n’és una mostra.
Però al costat d’aquest tema central en la seva producció i també de la recerca en comunicació en general, s’ha preocupat per molts altres temes, alguns sovint marginats en la recerca. El recull sistemàtic de dades i d’informació sobre la recerca de comunicació, que molts hem fet servir, és un bon exemple d’això.
Alguns exemples:
— «Tesis doctorals i treballs de recerca universitaris sobre comunicació als Països Catalans 1954-1996» (publicat conjuntament amb altres autors, Anàlisi, 20 (1997)).
— «Investigació sobre comunicació social a l’Espanya de les autonomies» (Anàlisi, 21 (1997)).
— «CEDIC: Una dècada de recerca sobre comunicació des de Catalunya» (Anàlisi, 22 (1998)).
34
— «Investigación sobre comunicación en España: Evolución y perspectivas» (Zer, 5 (1998)).
— «Investigaciones en España sobre la comunicación iberoamericana» (PCLA, 3 (2000)).
I sobretot i per damunt de tot, la persona: una persona honesta, disposada a ajudar —fent lectures crítiques de textos, exercint el mestratge, col·laborant en projectes de recerca, enviant una nota d’agraïment, de felicitació o de condol, compartint un àpat i una sobretaula, o unes rialles...—, una bona persona, un bon amic.
«Uno que ya tiene unos cuantos años...» o «sus años»... Aquest tipus de referències a l’edat eren freqüents en la conversa amb el Daniel. De sempre, i això que quan ens vàrem conèixer encara no n’havia complert trenta. I ens havia explicat que «cuando era joven» se n’havia anat amb una colla d’amics en una furgoneta cap a l’Índia. I hi havien arribat, i havia estat al Temple d’Or d’Amrítsar, temple sikh al Panjab. Aquests dies ho he recordat més d’una vegada: «Cuando era joven», doncs, havia fet més d’un viatge llarg i no gaire senzill; no només la travessa de l’Atlàntic cap a Catalunya.
Ha mort quan, almenys per a nosaltres, era jove; encara era jove.
Valorem el que ens ha deixat i el que hi hem pogut compartir: valorem la seva feina i, sobretot i per damunt de tot, la relació personal i l’amistat. Gràcies, Daniel.
In memoriam :
Josep Faulí, Josep M. Huertas
i
Claveria
Daniel
35
E. Jones
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 37-51
DOI: 10.2436/20.3008.01.22
Secció oberta
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
per Núria Almiron
Departament de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
37
Resum
La recerca parteix d’un enfocament d’economia política de la comunicació per abordar les relaciones i influències mútues que es donen entre el sector financer i els grups de comunicació, amb l’esperit d’esdevenir una modesta aportació que prossegueixi el camí obert ja fa tant de temps per Enrique Bustamante (Los amos de la información, 1983) i Cees Hamelink (Finanzas e información, 1984).
Financial power and Media Power: Banks and communication groups. The cases of SCH and PRISA (1976-2004)
Abstract
This study analyses the interrelationship of the Spanish banking and financial sectors and communication holdings from the standpoint of political economy.
La investigació que aquí es presenta aborda les relaciones entre el poder financer i el poder mediàtic, representats per la banca i els grups de comunicació, respectivament, a través de dos casos concrets d’estudi i líders respectius d’ambdós sectors: el grup Santander Central Hispano i el grup PRISA.1 L’objecte de l’anàlisi no és altre que avaluar com d’estret és el vincle que uneix el sistema de mitjans amb el sistema financer. Per a tal cosa, s’ha estudiat un període de gairebé tres dècades —de 1976 a 2004—, en el qual s’ha experimentat la transformació clau que els ha conduït fins a la seva posició actual.
Posar de relleu els vincles existents entre el sistema global de mitjans de comunicació comercials i els màxims exponents del capitalisme financer actual persegueix cobrir una de les absències de la cultura liberal, en concret aquella que té a veure amb la desigual preocupació pel sistema de mitjans professada segons sigui la seva propietat pública o privada. La cultura política de les democràcies liberals ha considerat tradicionalment com a amenaça més gran l’ús que els governs poden fer del sistema de mitjans, abans que l’ús que les corporacions privades poden fer dels mitjans de comunicació privats. Però en un escenari de creixent concentració empresarial privada, de grans conglomerats corporatius multimèdia en procés de diversificació i de progressiva penetració del capitalisme financer en el sector de la informació i la comunicació, aquest dèficit d’atenció ha de ser esmenat, tal com reclamen des de fa ja diverses dècades nombrosos autors crítics amb la deriva del sistema liberal, entre ells molts economistes polítics de la comunicació.
1. Tesi doctoral llegida a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona el 14 de juliol de 2006.
38
Núria Almiron
En aquest sentit, recollint les aportacions d’aquests autors, partint d’algunes investigacions pioneres de referència realitzades en el passat i no actualitzades2 i explotant la documentació pública corporativa legal, es pot comprovar que els mecanismes i les repercussions denunciats en el passat segueixen vigents i àdhuc es magnifiquen. La banca posseeix un important control financer, dels recursos, de l’assignació de fons, i, en la mesura que el mateix sector financer es concentra i està dominat per menys actors, aquest control es fa més rellevant. Al llarg de tot el període estudiat, els grans grups de comunicació no han fet més que augmentar la seva dependència d’uns actors financers cada vegada més importants.
Nogensmenys, si bé és cert i es contrasta la citada dependència financera dels grups de comunicació, el període també posa en evidència una creixent convergència d’interessos entre el sistema de mitjans i el financer. Aquesta convergència d’interessos ha deixat d’expressar-se avui, eminentment, en forma de control financer sobre la indústria cultural per passar a constituir una simbiosi de poder entre banca i indústria informativa i de la comunicació. La diferència no és merament semàntica. La concurrència envers un mateix fi —que denota el concepte de convergència— es manté, però, a més, es produeix una associació fàctica, no accidental, entre els actors implicats, per treure profit comú de les forces respectives. Aquesta simbiosi en la praxi té lloc a partir del moment en què els grups de comunicació es converteixen en grans corporacions empresarials financiaritzades i els grups financers, al seu torn, en la seva escalada per multiplicar el compte de resultats, multipliquen les pràctiques irregulars, reprovables o directament il·legítimes.
Resultats de la investigació
El restabliment de la democràcia el 1976 —juntament amb la posterior modernització econòmica, liberalització i entrada a la Comunitat Europea— va canviar radicalment l’escenari financer espanyol. D’un sistema protegit i privilegiat, amb grans marges de benefici, es va passar a un entorn molt competitiu. Però l’oligopolització del mercat no s’alterà i, àdhuc, augmentà, en concentrar-se el negoci financer i el gros dels seus beneficis encara en menys mans. I amb aquest augment de la concentració s’incrementen el risc i la incertesa de tota l’economia pel que autors diversos han qualificat de financiarització 3 La financiarització, o
2. Essencialment, Manuel VÁZQUEZ MONTALBÁN (1971), Informe sobre la información, 2a ed., Barcelona, Fontanella, 1a ed. de 1963; Enrique BUSTAMANTE (1983), Los amos de la información en España, Madrid, Akal; Cees HAMELINK (1984), Finanzas e información, Mèxic, ILET.
3. Michel AGLIETTA (1998), «Le capitalisme de demain», a Notes de la Fondation Saint-Simon, núm. 101 (novembre); Philippe BOUQUILLION,Bernard MIÈGE i Christian PRADIÉ (2003), «Financiarisation des industries de la communication et mutations corrélatives», a Panam, indusPoder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
39
règim d’acumulació dominat per les finances, és el principal tret del capitalisme del darrer quart del segle XX i fins avui.
Paral·lelament, el restabliment de la democràcia a Espanya —juntament amb la reforma econòmica, la liberalització i la globalització— va accelerar radicalment el procés d’oligopolització del sistema durant la meitat dels anys següents, augmentant-ne el grau de dependència envers el sistema financer. Aquesta més gran dependència financera pot ser definida a Espanya pel sector dels mitjans de comunicació com el reflex d’una tendència creixent cap a la financiarització, especialment en aquelles empreses de comunicació que comencen a cotitzar a borsa, a emprar nous instruments financers per a la recapitalització i l’endeutament i a asseure consellers vinculats al sector financer als seus consells d’administració. Per això és possible afirmar que la financiarització del sector dels mitjans de comunicació s’ha iniciat també a Espanya, en la mesura que la lògica del capitalisme financer s’imposa de manera creixent a la lògica productiva en el si de l’empresa comunicativa espanyola.
En aquest context de financiarització de l’economia, d’elevada competitivitat i de tendència al gegantisme d’entitats financeres i mitjans de comunicació, els vincles entre grups de comunicació i banca s’enforteixen i ho fan mútuament. En termes generals, la investigació mostra que banca i grups de comunicació estableixen una relació en la qual tot indica, malgrat la desigual envergadura corporativa d’ambdós sectors i dels seus actors,4 que la capacitat de pressió és bidireccional i equiparable.
a) El grup SCH i els grups de comunicació
En primer lloc, el grup SCH ha experimentat, entre 1976 i 2004, un creixement progressiu d’interessos dispars en el sector de la comunicació i la informació, tant en volum com en tipus de vinculació.
Els principals interessos consolidats són els financers, aquells interessos derivats de la seva funció com a prestamista o creditor directe i com a intermediari financer avançat (sortides a borsa i instruments de gene-
tries culturelles et dialogues des civilisations dans les Amériques,Presses de l’Université de Laval, p. 416-433; François CHESNAIS (2001), «La teoría del régimen de acumulación financiarizado: contenido, alcance e interrogantes», text presentat al Forum de la Régulation, Universitat París-Nord, Villetaneuse, 11 i 12 octubre; François CHESNAIS (2004), La finance mondialisée, París, Editions la Découverte; André ORLÉAN (1999), Le pouvoir de la finance, París, Odile Jacob; Christian PRADIÉ (2005), «Capitalisme et financiarisation des industries culturelles», a Bernard MIÈGE (coord.), La concentration dans les industries de contenu, París, Réseaux, p. 83-110. 4. En el cas dels nostres objectes d’estudi, la diferència en magnituds el 2004 era abismal: en ingressos, 65.984 milions d’euros l’SCH i 1.426 milions PRISA; en beneficis, 3.136 milions d’euros l’SCH i 105 milions d’euros PRISA; en valor borsari, 57.100 milions d’euros l’SCH i 3.418 milions d’euros PRISA; en nombre de societats del grup, 757 l’SCH i 295 PRISA; en empleats, 126.488 l’SCH i 9.114 PRISA.
40
Núria Almiron
ració de deute) per la captació de recursos financers de tercers. En el primer cas, les relacions del grup com a prestamista o creditor de societats del sector de la informació i la comunicació no comencen el 1976, sinó en el mateix naixement de l’entitat financera. No obstant això, és possible detectar un paper destacat del volum de crèdits i préstecs destinats a empreses de telecomunicacions, grups de comunicació i societats relacionades amb Internet a partir de principis de la dècada dels noranta, en paral·lel al procés de liberalització de les telecomunicacions i de convergència digital, les necessitats intensives de capital del qual converteixen aquests tres sectors en destinataris principals dels préstecs a empreses de l’SCH. No ha estat possible quantificar els crèdits destinats específicament als grups de comunicació, però s’ha pogut documentar la participació de l’entitat en alguns dels préstecs més destacats i en operacions molt diverses, com també la transcendència d’aquests crèdits per l’estructura de propietat d’alguns mitjans de comunicació, quan aquests no es tornen i s’executen.
L’SCH també participa de manera creixent en operacions financeres d’intermediació avançada que comporten importants comissions bancàries. Si bé encara són molt pocs els grups de comunicació espanyols que els utilitzen —només quatre societats de comunicació cotitzen a borsa el 2004 (Sogecable, PRISA, Telecinco i Antena 3)—, el paper de l’SCH en aquestes primeres operacions és, juntament amb el del BBVA, destacat.
L’altre gran bloc d’interessos de l’SCH en el sector de la informació i la comunicació és el relacionat amb la seva activitat com a inversor directe en la presa de participacions empresarials. Com a tal, l’interès del grup SCH en el sector és molt més recent i en gran mesura heretat de la cartera industrial del Banesto, absorbida el 1994. Les participacions més importants han tingut lloc en les grans empreses de telecomunicacions (Telefónica, Cableeuropa/Ono, Retevisión/Auna, BT Telecomunicaciones, Airtel, Jazztel, Uni2, Kabel NRW), de mitjans de comunicació (Antena 3 TV, principalment, i Sogecable a través de Bankinter) i d’Internet, però només les primeres han estat una inversió de rendibilitat rellevant en termes estrictament financers. En tots els casos —telecomunicacions, mitjans de comunicació, Internet—, la principal rendibilitat aconseguida en les inversions ha estat una rendibilitat borsària, no productiva. En realitat, bona part dels actius en el sector de la informació i la comunicació s’han situat, sempre, entre les pitjors inversions productives —en repartiment de dividends— de l’SCH. Els principals guanys en paquets de grups de comunicació han provingut de la venda dels actius cotitzants a borsa (Antena 3 Televisió i Sogecable, principalment), però aquestes vendes estan lluny dels abundants beneficis obtinguts amb Airtel/Vodafone.
Un altre bloc d’interessos de l’SCH té a veure amb la seva posició clientelar: com a consumidor d’informació, com a anunciant i com a consumidor i usuari de tecnologies i serveis de la informació i la comuni-
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
41
cació. El grup SCH ha estat un dels cent primers anunciants publicitaris directes a Espanya des de finals de la dècada dels noranta, un cop fusionat amb el Banc Central Hispano, i des de dates similars és un dels grups més importants, només igualat pel BBVA en el sector bancari, com a anunciant indirecte, si tenim en compte totes les seves participacions en altres importants grups anunciants. No obstant això, la banca no és el principal sector anunciant a Espanya. Agregats per sectors, els principals anunciants es troben al sector de l’automoció, en primer lloc, seguit per les empreses de gran consum. En tercer lloc, trobem el mateix sector dels mitjans de comunicació com a anunciant. A més, la inversió de l’SCH en publicitat només manifesta una envergadura important, des d’un punt de vista comparatiu, quan es consideren totes les despeses relacionades amb la publicitat i el màrqueting, i no només les insercions d’anunci. Això relativitza de manera considerable el seu pes i força com a anunciant en termes estrictes.
Un darrer bloc d’interessos de l’SCH en el sector de la comunicació i la informació el trobem en la gestió dels recursos de capital, financers o mobiliaris, de les empreses del sector de la comunicació i la informació. Aquesta funció, juntament amb la prestatària, característica de l’operativa bancària tradicional, constitueix el veritable negoci de la banca en general i del grup SCH en particular —els guanys anuals del qual procedeixen essencialment de les comissions i els interessos bancaris—. Els centres intensius en capital que han esdevingut els grans grups de comunicació converteixen aquests en clients bancaris altament cobejats. Les participacions bancàries en grans corporacions amb reduïda rendibilitat productiva, com és el cas dels grans grups de comunicació, s’entenen molt millor atenent a aquest interès. La presència en els consells d’administració dels grups de comunicació ha atorgat al grup SCH una posició privilegiada per participar en les múltiples operacions de finançament i refinançament plantejades en el si de les seves societats participades, com també per gestionar-ne part dels actius i recursos. De manera que la participació del grup SCH en els grups de comunicació — i en les telecomunicacions i Internet— no ha de mesurar-se tant per la seva rendibilitat estrictament comptable com pels seus beneficis indirectes, en l’activitat bancària diària. Aquests beneficis indirectes, per causa del secret bancari, són impossibles de quantificar amb exactitud en cap recerca que es faci des de l’exterior, però el manteniment i ampliació de participacions de rendibilitat prolongadament negativa en el temps, i les dades que s’han pogut consultar, permeten concloure que aquests beneficis indirectes han de ser molt elevats. De manera que bona part dels interessos del grup SCH en el sector de la comunicació i la informació poden interpretar-se des d’un punt de vista estratègic, per aconseguir beneficis bancaris i financers tangibles en les operacions de crèdit, captació i gestió de recursos tradicionals a l’operativa bancària, la font principal d’ingressos de la banca.
42
Núria Almiron
En segon lloc, i en existència paral·lela als anteriors interessos, s’ha detectat per al període estudiat una extensa llista d’incidències experimentades pel grup SCH que ha estat generadora d’abundants necessitats informatives i comunicatives a l’entitat bancària envers el sistema de mitjans de comunicació. Les denominem així, necessitats, per l’eventual risc que impliquen en la imatge corporativa de l’entitat i, indirectament, però irremeiablement, en el seu negoci bancari —per les implicacions potencialment negatives projectades.5 La necessitat d’una cobertura mediàtica favorable, que no tingués en compte, o negligís, les irregularitats i il·lícits de les múltiples incidències detectades, ha estat permanent entre 1976 i 2004 per al grup SCH. Aquestes necessitats informatives i comunicatives també són un element clau a l’hora d’interpretar les participacions prolongades en el temps en grups de comunicació amb resultats comptables negatius, com és el cas de, fins al 2004, Antena 3 Televisión i Sogecable. La presència en els consells d’administració de grups de comunicació no només facilita la participació en la seva operativa bancària quotidiana i en les seves operacions financeres de recapitalització i endeutament, sinó que subministra a les entitats una posició privilegiada per obtenir informació crítica, relacionar-se amb altres entitats corporatives a través dels seus consellers representants i influir en la presa de decisions dels grups en els consells dels quals s’asseuen. Instruments tots ells de gran vàlua per controlar la informació subministrada i la imatge projectada de l’SCH a l’opinió pública.
Finalment, en el període estudiat, el grup SCH s’ha convertit en el primer grup bancari espanyol i en una de les poques entitats financeres capaces d’assumir i recolzar l’enorme creixement experimentat pel cada vegada més concentrat nucli espanyol de grups de comunicació.
b) El grup PRISA i la banca
Pel que va al grup PRISA, i en primer lloc, des del seu naixement, el 1976, fins al 2004, aquest ha experimentat un procés de creixement i expansió que n’ha modificat substancialment l’estructura i el compte de resultats, el tret principal del qual, en termes corporatius, ha estat una necessitat creixentment intensiva de recursos financers. Aquesta necessitat ha generat vincles financers en molts més sentits que l’estricta dependència bancària i permet afirmar que el procés experimentat, espe-
5. Es tracta d’una llarga llista d’incidències comptables, judicials i de caràcter ètic, com les operacions de compra i venda de Banesto, Patagon i, més recentment, de l’Abbey Bank; com els judicis pel cas de les cessions de nua propietat de crèdit o de les indemnitzacions a directius i les múltiples complicacions judicials que té o ha tingut l’entitat financera per diversos motius en els darrers quinze anys; o com l’enriquiment sobtat de directius del seu cercle, l’especulació immobiliària o el cas de les multimilionàries plusvàlues d’Airtel, entre d’altres.
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
43
cialment en els darrers deu anys del període, sigui de creixent financiarització. Aquesta financiarització suposa diverses qüestions.
En primer lloc, el deute financer amb entitats de crèdit no ha deixat d’augmentar en el període estudiat, i ha arribat a suposar, el 2004, més de la meitat de tot el deute del grup PRISA. I cal parar esment en el fet que el risc creditici real del grup és molt superior al reflectit en els comptes anuals a través del deute directe, ja que la societat dominant, Promotora de Informaciones, SA, té molts altres deutes indirectes: és avaladora de crèdits per les societats dependents o associades al grup, retarda el reconeixement de despeses (com el pagament d’impostos) i actua com a prestamista per a altres societats del grup. De manera que el risc financer real és molt superior a l’indicat de forma directa. A més, el grup ha començat a emprar instruments financers nous per augmentar l’endeutament, el risc futur del qual tampoc queda explícitament reflectit als comptes de resultats. La creixent financiarització del grup PRISA és donada, així, no només pel seu endeutament, que incrementa la seva dependència dels creditors financers, sinó també per la seva adopció de pràctiques que incrementen considerablement el risc financer, sense que aquest quedi reflectit per complet a la documentació comptable anual.
La financiarització suposa també, en segon lloc, un més gran distanciament entre el valor real de la companyia i el seu valor en els mercats financers. Si bé el grup PRISA posseeix una societat, Promotora de Informaciones, SA, que, des dels seus inicis s’ha demostrat com a molt rendible en termes productius, el valor a borsa de la societat Sogecable no s’ha correspost en absolut, durant el període, amb els seus resultats, sinó amb les expectatives generades per la mateixa societat i pel mercat. Aquestes expectatives són les que han permès el refinançament de Sogecable, i així doncs la seva expansió, i n’han permès la sortida a borsa malgrat acumular resultats comptables molt negatius fins al 2004. La presència de Sogecable i PRISA a l’IBEX-35, l’índex dels valors de referència de les borses espanyoles, avala els bons resultats de les cotitzacions borsàries del grup, malgrat l’abundant deute financer d’ambdues societats i les pèrdues recurrents i en augment, des de 1998 fins a 2004, de Sogecable. Pèrdues i deute no han impedit que, entre 1999 i 2004, Sogecable s’hagi revalorat a borsa un 20 % i hagi estat el valor cotitzat del sector de mitjans de comunicació amb millors resultats a les borses espanyoles.
En tercer lloc, la influència de les entitats financeres en els consells d’administració de les societats del grup PRISA, almenys de les més importants, és també creixent i molt més àmplia del que aparentment indiquen les corresponents estructures de propietat. Als accionistes bancaris de Sogecable, al llarg del període estudiat, cal afegir-hi les múltiples relacions amb altres entitats financeres que posseeixen els conse-
44
Núria Almiron
llers de PRISA i els consellers bancaris i no bancaris de Sogecable, a través de la seva presència en altres consells d’administració d’entitats financeres. L’anàlisi de les relaciones dels consellers de PRISA amb les entitats financeres mostra, a més, un detall que no per conegut deixa de ser significatiu: la presència molt nombrosa de consellers del grup PRISA en Societats d’Inversió Col·lectiva de Capital Variable (SICAV), habitualment utilitzades per gestionar grans patrimonis personals.
La cotització en els mercats de capitals també suposa, per a les empreses, l’entrada en la seva estructura de propietat d’importants actors de la financiarització global. En el cas del grup PRISA, entre els seus accionistes internacionals a borsa destaquen, entre 2000 i 2004, importants gestores de fons dels EUA —com State Street Bank and Trust Co. i Artisan Partners Limited Partnership—, cada una amb paquets accionarials rellevants. La inestabilitat de l’estructura de propietat dels grups augmenta considerablement quan aquests comencen a cotitzar a borsa, en la mesura que els grans actors financers internacionals comencen a interessar-s’hi. La inestabilitat s’incrementa tant pel caràcter especulatiu que pot tenir aquest interès, com per la possibilitat que puguin adquirir paquets de control que els atorguin una plaça al consell d’administració o pel risc d’OPA (ofertes públiques d’accions) hostils, quan la distribució del capital social ho permet.
En darrer lloc, la creixent financiarització, o preeminència dels aspectes financers per sobre dels productius, del grup PRISA significa també que la societat es converteix en si mateixa en objecte d’interès per a les entitats financeres que inverteixen i desinverteixen de diferent manera segons si la societat cotitza o no a la borsa. El millor exemple d’això és la desinversió bancària experimentada per Sogecable des de la seva sortida a borsa, els bons resultats de la qual han impulsat bona part de les entitats inversores a vendre les seves participacions a canvi d’importants plusvàlues.
Per una altra banda, a tot l’anterior cal afegir que, si bé la dependència i el risc financer s’han multiplicat per a PRISA en els darrers deu anys, no és menys cert que també s’ha multiplicat el seu atractiu, i, en certa manera, la dependència del sistema financer envers el grup de comunicació. Això és així en la mesura que PRISA ha esdevingut un client bancari de primer ordre (a causa del seu ús intensiu de capitals), una inversió rendible (gràcies als seus resultats a borsa) i en un centre de poder i influència de considerable importància (gràcies a la seva envergadura corporativa). Estar al consell d’administració de PRISA o Sogecable significa seure al costat de figures polítiques, empresarials i bancàries que han ocupat o ocupen llocs d’enorme rellevància a l’Estat espanyol i que, entre tots, teixeixen una aliança de contactes i influències que involucren les més altes instàncies de poder. Aquesta xarxa de contactes —que incorpora cada cop més representants de l’àmbit financer— ajuda
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
45
a la més gran financiarització del grup i, alhora, la mateixa financiarització contribueix a consolidar-lo com a centre de poder.
c) El grup SCH i el grup PRISA: convergència d’interessos
Tradicionalment s’havia associat de forma preeminent el grup PRISA amb el grup BBVA, pel suport que el segon va subministrar des dels seus inicis al primer en el seu projecte de televisió privada, i pel fet que moltes anàlisis no tenen en compte la relació existent entre Bankinter i el grup SCH.6 A més, tradicionalment també s’ha considerat el BBVA com el grup bancari amb més interessos en el sector de la comunicació. L’estudi de l’SCH al llarg del període 1976-2004 ha revelat que també aquest grup bancari ha assolit una posició d’enorme rellevància en aquest sector, només igualada o superada pel grup BBVA, i que les seves relacions amb mitjans de comunicació són superiors a les aparents. En concret, l’anàlisi d’aquestes relacions amb el grup PRISA desvela una xarxa de vincles no sempre coneguda.
En primer lloc, el grup SCH ha estat una de les entitats financeres que ha recolzat l’expansió empresarial del grup PRISA a través de la seva participació directa en la societat Canal Plus, SA, després Sogecable, i Canal Satélite Digital, entre altres empreses del grup Sogecable. No ha estat l’SCH una de les entitats financeres amb més participació en les societats del grup Sogecable, però ha format part del grup d’accionistes principals durant catorze anys (1990-2003) a través de Bankinter.
Molt superior és la seva activitat com a intermediari financer de PRISA. Des de finals de la dècada dels anys vuitanta, el grup SCH ha participat en les principals operacions de capitalització realitzades pel grup PRISA, tant en els crèdits sindicats, com en les ofertes públiques d’accions i, més recentment, en la generació de deute a partir dels títols cotitzats a borsa. En concret, destaca la seva participació com a intermediari en les ofertes públiques de venda d’accions de Sogecable i Promotora de Informaciones, SA el 1999 i el 2000, respectivament. En la primera, l’OPV de Sogecable, el grup SCH va ser el segon grup financer a ingressar més comissions, després del BBVA. En la segona, el grup SCH va ser l’entitat bancària que cobrà més comissions i va participar en solitari com a entitat agent i entitat tramitadora del subtram d’empleats. El grup SCH també va participar com a intermediari únic en l’emissió de deute en forma de warrants de Sogecable el juliol de 2003. De manera que el paper d’intermediari financer avançat per PRISA de l’SCH supera el del BBVA.
6. Bankinter no forma part comptable del grup SCH, però el control del grup està en mans de la mateixa família que controla, al llarg del període estudiat, el grup SCH.
Núria
46
Almiron
En tercer lloc, no s’han pogut documentar els volums d’inversió publicitària que el grup SCH destina específicament al grup PRISA, però sí es pot corroborar que hi ha altres anunciants amb un pes de molta més magnitud per al grup de comunicació, en la mesura que són, a més, accionistes de Promotora de Informaciones, SA. El cas d’El Corte Inglés és el més evident, amb un paquet d’accions important de PRISA des de la seva creació i diverses societats conjuntes amb el grup de comunicació, entre les quals la que gestiona la teletenda d’El Corte Inglés i Sogecable (Canal Club). En qualsevol cas, el grup SCH pot ser un anunciant important per al grup PRISA, però en cap cas és el més important en termes estrictes d’inserció d’anuncis (el superen àmpliament anunciants del sector de l’automoció, Telefónica o el mateix Corte Inglés), mentre que el grup PRISA és, per força, un grup important per a la planificació publicitària de l’SCH.
Finalment, s’ha pogut documentar una nodrida xarxa de relacions personals directes entre tots dos grups, així com múltiples punts de trobada entre els seus representants (fòrums, fundacions d’ajuda, grups de patrocini, institucions culturals i educatives). La xarxa de relacions personals detectada destaca la coincidència de serveis jurídics, consellers, assessors, executius i directius, i s’identifiquen fins a una dotzena de relacions creuades directes (a través de consellers o directius). Aquesta xarxa és la que permet definir PRISA com un centre de poder i la que revela un grau de vinculació entre PRISA i l’SCH molt superior al conegut. La malla de relacions teixida entre PRISA i l’SCH culmina, el 2003, amb un cas que destaca entre tots els vincles identificats: la presència des d’aquesta data en el consell d’administració de Banesto, una de les principals societats del grup SCH, d’Isabel de Polanco, membre del consell d’administració de PRISA i filla gran de Jesús de Polanco, màxim propietari de PRISA.
d) Síntesi dels resultats
Tot l’anterior ens permet afirmar el següent.
En primer lloc, que s’ha gestat una relació simbiòtica, de necessitats complementàries dels grups de comunicació amb l’SCH i de PRISA amb els grups financers —de finançament i recursos envers imatge i negoci bancari—, que se sustenta sobre els interessos següents:
— Rendibilitat productiva a través del negoci bancari (préstecs, crèdits, intermediació avançada, gestió del compte bancari).
— Rendibilitat especulativa (als mercats de valors).
— Obtenció d’informació crítica (presència en els consells d’administració).
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
47
Núria Almiron
— Participació en la presa de decisions (presència en els consells d’administració i capacitat de pressió de l’entitat com a client del grup de comunicació).
— Interacció privilegiada amb altres actors corporatius (presència en els consells d’administració).
— Rendibilitat productiva a través de dividends (beneficis anuals repartits per les empreses participades).
En segon lloc, que en el cas concret de la relació entre PRISA i SCH, aquest últim ha esdevingut almenys fins 2004 un important prestamista, inversor, soci industrial i anunciant, per aquest ordre, del grup PRISA. I el grup PRISA ha esdevingut un important compte bancari, client financer, centre d’influència i inversió rendible, especialment borsària, per al grup SCH.
Així doncs, la banca exerceix com a client (de serveis tecnològics, de publicitat i d’informació), com a prestamista (n’és el principal creditor) i com a accionista (inversor) dels grups de comunicació. I això genera una important dependència dels mitjans envers ella. Però els grups de comunicació també són importants clients per a la banca (com a comptes bancaris molt intensius en capital, com a protagonistes de grans operacions financeres que exigeixen intermediació i com a prestataris, l’endeutament elevat dels quals genera importants interessos financers a la banca), així com centres de poder, al si dels quals la banca vol estar o influir (tant per obtenir informació crítica com per influir en la presa de decisions).
La importància que per a la banca en expansió té el control de la informació estratègica distribuïda pels grups de comunicació (la que determina les cotitzacions i el grau d’incertesa de les operacions) és tant un incentiu per penetrar-hi com un element de força d’aquests darrers davant la primera. Tot indica que, en plena financiarització dels grups de comunicació, cada vegada té menys sentit parlar només en termes de domini, en la mesura que els objectius de grups bancaris i grups de comunicació es complementen i reforcen mútuament: mentre els primers posseeixen el control dels recursos de capital, els segons tenen el control dels recursos informatius i comunicatius. I en aquesta era de financiarització d’una economia global essencialment informacional no és possible trobar dos recursos més interconnectats.
En l’actual capitalisme financer, en el qual l’economia virtual s’imposa a l’economia real o productiva, les entitats financeres i els grups de comunicació financiaritzats experimenten una relació de poder que aquí hem definit com a simbiòtica, en la qual la força respectiva deixa d’expressar-se només sota la forma de domini i es torna interès recíproc, perquè la dependència, malgrat la diferent magnitud sectorial i corporativa, és mútua.
48
Conclusions: simbiosi i bidireccionalitat de les relacions de poder
Fins avui ningú ha estat capaç de quantificar empíricament la rendibilitat de la influència social dels mitjans de comunicació. És a dir, de valorar econòmicament la credibilitat (o capacitat de persuasió) d’un determinat diari, cadena de ràdio, butlletí digital o canal de televisió i, per tant, de valorar-ne la capacitat d’influència. Nogensmenys, molt pocs posen en dubte que aquesta influència existeixi i que és aquesta influència la que ha atorgat als mitjans de comunicació, segons la perspectiva des de la qual se’ls observi, la qualitat de quart poder, de democratitzadors de la cultura de masses, de creadors de consens o de subvertidors —amb Internet— de les estructures d’autoritat censores.7
L’envergadura corporativa de PRISA fa palesa la seva capacitat d’influir sobre els ciutadans, mentre que l’envergadura de l’SCH, molt superior a la de PRISA, fa possible, o ajuda que PRISA (i altres grups) assoleixi les magnituds que aconsegueix empresarialment i econòmicament.
Ambdós grups pertanyen a sectors oligopolitzats amb una tendència creixent al duopoli. L’SCH i el BBVA estan a tanta distància dels seus competidors com, en termes proporcionals, ho estan PRISA i Vocento de la resta de grups de comunicació espanyols. Ambdós, SCH i PRISA, per formar part d’aquests duopolis i, a més, liderar-los, constitueixen el paradigma d’actors financer i multimediàtic, respectivament, amb poder a l’Estat espanyol.
Però si bé aquesta realitat no escapa a ningú, més desconegudes són la debilitat i fortalesa que SCH i PRISA, respectivament, han incorporat en la seva evolució gegantina. En el cas de l’SCH, malgrat la seva fortalesa econòmica, sorgeixen unes necessitats informatives i comunicatives d’enorme transcendència. En realitat, la transcendència d’aquestes mancances és tal que constitueix un punt dèbil de gran magnitud per a l’entitat financera, un veritable taló d’Aquil·les. Per altra banda, PRISA posseeix un enorme atractiu financer per al sector bancari. Però no per la seva qualitat de poder multimèdia i per constituir una inversió de gran rendibilitat, aspectes aquests tradicionalment considerats com a prioritaris, sinó, i sobretot, per constituir un compte bancari de primer ordre. El grup PRISA ha estat una bona inversió especulativa per al grup SCH però, per sobre de tot, és un negoci bancari de gran magnitud —i no només per a l’SCH, de fet també per al BBVA i altres grups bancaris—, i això tant per l’operativa diària, com en el préstec creditici o en les operacions d’intermediació financera avançades propiciades pel grup de comunicació. És a dir, PRISA, com a actor corporatiu creixentment finan-
7. Aquestes serien, segons James Curran (Medios de comunicación y poder, Barcelona, Hacer, 2002), les principals visions corresponents a les narratives rivals de la història de la comunicació.
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
49
ciaritzat, és de gran atractiu per al negoci bancari pur del capitalisme financer.
Aquest atractiu financer de PRISA per a la banca és fruit, essencialment, del procés de financiarització del grup de comunicació, procés que defineix l’evolució experimentada en els darrers anys pels grans grups de comunicació internacionals. Aquest procés, en què predomina l’economia financera per sobre de la productiva, és una realitat des de la dècada dels vuitanta al sector de la comunicació, però a l’Estat espanyol és un fenomen molt més recent i protagonitzat amb prou feines per uns pocs grups, entre els quals hi ha PRISA en la posició més destacada.
Al mateix temps, PRISA ha augmentat al llarg de la seva història, i especialment a partir de 1989, la seva dependència financera envers la banca, incrementant-ne d’aquesta forma la capacitat de pressió creditora que tradicionalment ha tingut la banca sobre ella —a més de com a anunciant i client d’informació i serveis tecnològics—. Mentrestant, paral·lelament, el grup SCH ha augmentat des d’una data similar —especialment a partir de 1986— les seves necessitats informatives i comunicatives, fins al punt de fer-se més dependent dels fluxos comunicatius i, per tant, reforçant d’aquesta manera el poder dels grups de comunicació. De manera que, enfront de l’augment de poder financer de la banca, el grup de comunicació analitzat exhibeix una força redoblada: com a vigilant o guardià, per les incrementades mancances informatives i comunicatives de la banca, i com a negoci bancari i financer, per constituir-se en un compte bancari i actor financer directe de primer ordre. Aquesta força i debilitat respectives de PRISA i SCH equilibren la relació de poders entre dos subjectes d’envergadura econòmica tan dispar i posen de manifest una bidireccionalitat en la relació de poder.
Però aquesta bidireccionalitat no s’expressa, almenys en els nostres subjectes d’estudi, en forma de control de baix a dalt, com el propugnat per les teories liberal i populista, ni de control de dalt a baix, com el descrit per la teoria crítica.8 És a dir, la bidireccionalitat en les relacions de poder entre SCH i PRISA no té per objecte un exercici de domini de l’SCH sobre PRISA per subvertir la seva llibertat d’actuació, ni un exercici democràtic de vigilància per part de PRISA sobre l’SCH, que impliqui la publicitat i denúncia de les irregularitats de la segona. La bidireccionalitat de les relaciones de poder suposa, en primera instància, i per a ambdós, la maximització dels respectius objectius financers —que, en el cas de PRISA, poden derivar o no en un exercici democràtic.
8. Entenent aquí per teoria liberal la que defensa la funció del quart poder o guardià dels mitjans de comunicació; per teoria populista, la que considera els mitjans de comunicació com a introductors de la igualtat en la societat, i per teoria crítica, aquella que argumenta que són els mitjans de comunicació els que influencien la societat, i no a l’inrevés.
50
Núria Almiron
De manera que la bidireccionalitat en les relacions de poder pot tenir o no tenir efectes tangibles en la funció democràtica dels mitjans de comunicació, però, en primer lloc, a allò que condueix, tal com ha quedat documentat, és a una convergència d’interessos econòmics, financers i estratègics que genera un grau de simbiosi, de compenetració i d’associació d’enorme magnitud entre totes dues corporacions. Una simbiosi, per acabar, que, tractant-se dels grups estudiats —entre ambdós acumulaven el 2004 el 16 % de la capitalització de totes les empreses de l’IBEX-35—, reflecteix la necessitat de cobrir el citat dèficit de les democràcies liberals actuals: a saber, la necessitat d’instaurar controls i equilibris per protegir els mitjans de comunicació privats dels grups que els posseeixen, igual que s’han instaurat controls i equilibris —per bé que millorables— per protegir els mitjans de comunicació públics dels governs dels estats.
Atès que el mercat ha fet palesa la seva incapacitat per superar la desigualtat i el conflicte instal·lats a la societat i de proveir a aquesta de mitjans de comunicació autònoms o subjectes a la voluntat d’uns consumidors sobirans, si es desitja donar alguna opció real a les funcions democràtiques dels mitjans de comunicació, caldrà protegir-los de la seva pròpia financiarització. I això, per tal de dotar-los de la independència que els atorgui la necessària legitimitat i per reduir la inestabilitat en la qual els ha situat el capitalisme financer.
Perquè la financiarització no disgrega el poder en els grups de comunicació sinó que manté nuclis durs de propietat creixentment vinculats als estaments financers; incrementa el poder de creditors i accionistes; augmenta la inestabilitat corporativa i inverteix els objectius, més vinculats a les expectatives virtuals, que impulsen la cotització cap amunt que a tangibles relacionats amb la qualitat i la responsabilitat social de les activitats desenvolupades. D’aquesta manera, els grups de comunicació multimèdia financiaritzats són avui més un poder de mercat —amb influències multimediàtiques i interessos convergents amb els grups financers— que guardians de cap llibertat, creadors de cap consens, democratitzadors igualitaris o subvertidors de les estructures d’autoritat.
Poder financer i poder mediàtic: banca i grups de comunicació. Els casos del grup SCH i PRISA (1976-2004)
51
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 53-61
DOI: 10.2436/20.3008.01.23
Secció oberta
Divulgar la ciència a audiències àmplies a través de la premsa generalista
per Sergi Cortiñas i Rovira
Professor i investigador del Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra
Divulgar la ciència a audiències àmplies a través de la premsa generalista
53
Resum
Aquest article, basat en la tesi doctoral de l’autor, pretén abordar dos objectius principals: en primer lloc, identificar les escoles o tradicions fonamentals de la història de la divulgació científica i caracteritzar-les, i, en segon lloc, estudiar l’obra del periodista Javier Sampedro, des del punt de vista de la periodística. En el treball, es conclou que es pot fer una dissecció de la història de la divulgació a partir de quatre grans escoles: la italorenaixentista, la francesa, la germanoprussiana i l’anglosaxona. Per altra banda, la tesi demostra que les influències més destacables que ha rebut Javier Sampedro són d’origen anglosaxó. D’aquesta manera, Sampedro ha introduït en una zona perifèrica com la península Ibèrica una forma de divulgar la ciència que entronca amb la millor tradició anglosaxona de l’especialitat.
Mass media coverage of science information
Abstract
This paper, based on the author’s doctoral thesis, has two main objectives: the first is to identify and classify the principle schools in the history of science journalism; the second is to provide insights into the work of journalist Javier Sampedro, from a communication science point of view. The author concludes that the history of reporting can be broken down into four major schools: the Italian-Renaissance, the French, the German-Prussian, and the Anglo Saxon. Javier Sampedro was most heavily influenced by the Anglo-Saxon tradition and pioneered, in the Iberian Peninsula, a style of science journalism that followed the best of that tradition.
Introducció1
La divulgació de les ciències ha estat sempre un germà pobre de la ciència. Una mena de segona divisió de la ciència, a la qual tant els científics com els literats han mirat amb una certa desafecció. Malgrat tot, la creixent especialització dels diferents camps de la ciència obliga a posar atenció a un dret fonamental de les societats democràtiques: el dret a estar informat sobre els nous camins que obre la ciència, sovint amb unes implicacions socials i ètiques inqüestionables.
Hi ha raons objectives per investigar els diferents aspectes de la comunicació científica. Es tracta d’un camp al qual s’han dedicat recursos de recerca insuficients. Els estudis dels científics mai no han parat massa
1. Aquest text és un resum de la tesi del professor dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra Sergi Cortiñas, llegida el 14 de setembre de 2006 a la mateixa Universitat amb el títol «Les estratègies redaccionals de la periodística de Javier Sampedro i la seva relació amb les principals tradicions de la divulgació científica». El treball va obtenir la màxima qualificació d’excel·lent cum laude per unanimitat. La tesi fou dirigida pel catedràtic de Periodisme i director del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual Josep Maria Casasús.
54
Sergi Cortiñas i Rovira
atenció en la divulgació. El científic ha cregut que no era la seva feina, que aquesta es limitava a investigar en ciència fonamental i aplicada. Però els estudis des de les humanitats tampoc han volgut —o sabut— atendre la divulgació de les ciències, com si es tractés d’un món feréstec i desconegut. Per aquestes mancances històriques, els estudis de divulgació científica, ja siguin procedents dels àmbits científic, lingüístic, periodístic o comunicatiu, semblen pertinents i necessaris.
En aquest sentit, la divulgació de les ciències pot ser un camp de futur en la mesura que, progressivament, hauria de valer-se d’una teoria pròpia i unes regles i normes de funcionament que cobreixin aquest buit científic existent.
Objectius i metodologia
Els principals objectius d’aquest treball, basat en la tesi doctoral de l’autor, han estat: 1) identificar les escoles o tradicions fonamentals de la història de la divulgació científica i caracteritzar-les; 2) estudiar l’obra de divulgació del periodista Javier Sampedro des del punt de vista de la periodística i determinar-ne les influències més destacables que hagi pogut rebre, i 3) sistematitzar les estratègies redaccionals essencials per a una divulgació científica eficaç, a partir dels exemples de l’obra de Javier Sampedro.
Des d’un punt de vista metodològic, aquesta recerca és un estudi de cas, que es correspon amb una anàlisi de la recepció dels mètodes de l’escola anglosaxona en els periodistes científics del nostre àmbit cultural a finals del segle XX. Aquest treball cal emmarcar-lo en el corrent del constructivisme social, en particular en el paradigma recepcional.
La totalitat de l’obra periodística de Sampedro es troba al diari El País En conjunt, s’han identificat 532 articles sobre temàtica científica signats per aquest autor entre l’1 de gener de 1998 i el 31 d’agost de 2003, data de finalització del període d’estudi. Aquests 532 articles constitueixen el corpus d’aquesta recerca.
Paral·lelament a l’anàlisi dels textos, s’ha dut a terme una sèrie de vint-i-cinc entrevistes en profunditat a Javier Sampedro, amb l’objectiu de contrastar i ampliar algunes de les observacions realitzades, com també de confirmar o rebutjar les influències que s’infereixen de l’estudi de la seva prosa periodística.
En conseqüència, la metodologia de treball s’ha desenvolupat en tres fases: 1) s’ha catalogat l’obra periodística de Javier Sampedro; 2) a partir de l’estudi dels textos, s’han detectat les principals característiques de l’obra de Sampedro a través d’una anàlisi de contingut, i 3) s’han fet vinti-cinc entrevistes en profunditat a Javier Sampedro. En els punts 2 i 3 de la
Divulgar la ciència a audiències àmplies a través de la premsa generalista
55
metodologia, s’ha incidit especialment en la comparació de les tècniques divulgadores dels autors anglosaxons de referència en el segle XX amb les de Javier Sampedro. Per portar a terme aquesta comparativa, s’han estudiat i caracteritzat les principals escoles de divulgació científica al món, amb particular atenció a la tradició anglosaxona dels segles XIX i XX.
Conclusions sobre la història de la divulgació
En la primera part del treball s’ofereix un recorregut per la històriade ladivulgaciócientífica a Occident i s’identifiquen quatre tradicions divulgadores fonamentals, que són caracteritzades i comparades. En aquest apartat s’estudien també els autors més representatius de cada escola.
La divulgació de les ciències a Occident ha passat al llarg de la seva història per etapes de diferent índole, entre les quals s’han configurat algunes tradicions pròpies i ben definides. Probablement, es pot explicar bona part del conjunt d’aquest llarg procés divulgador només amb quatre escoles: la italorenaixentista, la francesa, la germanoprussiana i l’anglosaxona.
La primera, la italorenaixentista, neix amb l’humanisme integral de la Itàlia del Renaixement i es personalitza en Galileu Galilei (1564-1642), el primer gran divulgador científic. Aquesta tradició fundacional no distingeix entre ciències i lletres, ja que ambdues parts del coneixement formen un tot compacte. El seu màxim representant, Galileu, és un home avançat al seu temps que dóna un pas decidit i crucial per a la divulgació: prescindeix del llatí en els seus textos i escriu ja en la llengua vulgar, l’italià antic. Galileu volia ser entès pels científics i pels ciutadans. La seva obra mestra és Diàleg (1632), text que s’ha reeditat constantment fins als nostres dies i encara es pot llegir amb amenitat i ple sentit.
La segona escola considerada és la francesa, que viu els seus anys gloriosos al segle XVIII, amb autors com Diderot, Fontenelle i Buffon o, ja al XIX, amb Flammarion. La tradició francesa, que abraça fonamentalment els segles XVIII i XIX, és la segona que es distingeix amb claredat en el temps. Aquesta escola té els orígens en la Il·lustració, un període meravellós i fecund per a la divulgació (Raichvarg i Jacques, 1991). Els autors més importants de l’escola francesa són, com s’ha dit, Fontenelle, Buffon i Diderot, pertanyents tots al segle de les llums, i continua amb Flammarion, un dels més grans divulgadors del segle XIX. Aquesta riquíssima tradició s’estanca a partir de les primeres dècades del segle XX, en paral·lel a la pèrdua d’influència de la llengua francesa en els fòrums internacionals. Els autors francesos, que inventen el concepte de «vulgarització» per referir-se a la divulgació, van ser sempre més literats que científics i sempre van expressar la seva preocupació per la qualitat del text, amb independència dels seus continguts.
Sergi Cortiñas i Rovira 56
En tercer lloc, aquest treball destaca l’escola germanoprussiana, que abraça des de mitjan segle XVIII fins a la Segona Guerra Mundial. El seu valor màxim és Einstein, un sensacional escriptor i conferenciant, sense oblidar autors com Planck, Heisenberg o l’influent Schrödinger. De la tradició centreeuropea d’origen prussià prové Einstein, un dels mites de la divulgació, just abans que el feixisme nazi canviés els signes de la història. Aquesta escola gaudeix de la màxima esplendor en els anys de la República de Weimar (1918-1933). Els divulgadors germanoprussians van posar l’accent en la dimensió intel·lectual de la ciència, van recuperar l’esperit de la tradició integral del Renaixement i van buscar conciliar la filosofia i la física. En aquesta escola, a diferència del cas francès, existeix una identificació plena entre el divulgador i el científic, és a dir, el mateix científic és qui s’encarrega de divulgar la seva obra. La tradició, a més, està centrada en les universitats, que es converteixen en centres d’investigació i de divulgació. Una altra característica particular de la tradició és la gran interactivitat que hi ha entre els divulgadors d’aquesta escola, que es reunien constantment per debatre sobre ciència, filosofia i ètica.
Finalment, s’assenyala la poderosa escola anglosaxona, que brilla al segle XIX amb Darwin, un científic que escrivia com un divulgador, i dóna lloc al segle XX nord-americà: la veritable explosió càmbrica de la divulgació, amb autors com Gamow, Asimov, Sagan o Gould. L’escola anglosaxona és, en efecte, més tardana, ja que no arriba a la plenitud fins al segle XIX,amb Darwin. A partir d’aquí, viu els seus millors anys: domina el segle XX, principalment centrada als Estats Units, i segueix regnant avui, gràcies als nous vents de la història, a una llengua funcional, versàtil i de gramàtica simple —l’anglès—, i a un estil redaccional pràctic, clar i precís. La forma de divulgar dels autors anglosaxons ha captivat en els cinc continents per la seva proximitat al públic. El model anglosaxó ha resultat el paradigma dominant en la popularització de les ciències a partir de la segona meitat del segle XX. D’aquesta manera, les estratègies i els mètodes divulgadors anglosaxons han penetrat per tot el món amb una força excepcional (Laszlo, 1993).
Conclusions sobre l’obra de Javier Sampedro
L’objecte d’estudi central de la segona part de la tesi doctoral és l’obraperiodística de Javier Sampedro, redactor de ciència del diari El País. Javier Sampedro Pleite (Madrid, 1960) és un periodista que ara es troba en un moment central de la seva trajectòria divulgadora. Treballa al diari El País des de 1995. Abans s’havia llicenciat en biologia —especialitat en biologia molecular—, s’havia doctorat en el mateix àmbit de coneixement i havia treballat com a investigador en laboratoris de recerca fonamental. En l’etapa d’investigador, Sampedro va publicar en les
Divulgar la ciència a audiències àmplies a través de la premsa generalista
57
principals revistes científiques —un dels seus treballs va aparèixer a la revista Nature. En la recerca s’han pogut caracteritzar i sistematitzar les estratègies divulgadores emprades per aquest autor, des del punt de vista de la periodística.
Sampedro ha introduït una original forma de presentar la ciència, més atractiva i desenfadada, amb un estil redaccional summament clar i innovador, i ha esmerçat una enorme varietat de recursos i estratègies per dur la ciència puntera al llec. El periodista madrileny ha revitalitzat la difusió dels aspectes tècnics particularment a través dels gèneres interpretatius, amb articles plens de color, humor i intel·ligència. En la recerca, s’ha demostrat que Sampedro ha sabut combinar de manera reeixida les tècniques d’assaig pròpies de la literatura amb les tècniques pròpies del periodisme.
Al llarg de la investigació ha quedat provat que Javier Sampedro té una gran capacitat creativa i de transformació del text original tècnic. La capacitat creativa es plasma en una utilització generosa dels recursos retòrics de la literatura i altres estratègies discursives (narrativització, dialoguització, metàfora, comparació, hipèrbole, adjectivació, humor, ironia, personalització, anècdota, citació d’autoritat o altres).
Sampedro es distingeix per la seva habilitat per establir contínuament ponts entre el saber especialitzat i aspectes menys àrids del món terrenal, com la música, les arts plàstiques, la literatura, el cinema i la vida quotidiana.
Aquesta habilitat permet rebaixar el nivell d’abstracció dels textos, ja que el lector pot relacionar allò tècnic amb allò conegut. Precisament per aquesta capacitat creativa, Sampedro destaca en els gèneres periodístics interpretatius, tal vegada els més adequats per a una divulgació científica eficaç. Els gèneres estrictament informatius, donada la seva rigidesa, presenten l’inconvenient que no ajuden prou a motivar el lector ni permeten explotar la creativitat del divulgador.
L’eficàcia de la divulgació, probablement, augmenta quan l’autor s’allunya del llenguatge i les estructures purament informatius clàssics, com és habitual en Sampedro. La regla de l’interès decreixent o piràmide invertida pot conduir a una fredor expositiva dels fets que perjudicarà l’absorció i la comprensió pel lector. En canvi, una exposició dels fets més flexible estructuralment, en la qual el divulgador pugui administrar amb llibertat els recursos literaris i estructurals, conduirà a uns millors resultats.
No sembla prudent, i en Sampedro així es demostra, que el periodista científic infravalori el poder motivacional dels recursos retòrics que la literatura i la retòrica clàssica han posat en les seves mans per facilitar la recepció del lector (Fernández-Beaumont, 1990; Gutiérrez Rodilla,
Sergi Cortiñas i Rovira 58
1998; Elías, 2000). L’anàlisi dels textos de Sampedro ha fet sorgir un ventall de mostres i exemples de divulgació intel·ligent, atractiva i captivadora, aconseguida a partir d’aquests principis.
Un altre pilar fonamental de l’estil de Javier Sampedro és la innovació. Aquesta innovació —a vegades ratllant amb l’atreviment— es reflecteix en presentacions atractives, comparances enginyoses, metàfores plenes d’originalitat (Cortiñas, 2005) i, sobretot, en ruptures freqüents amb la convenció periodística.
Sampedro pot sorprendre amb textos en forma de novel·la de misteri, fragments que reprodueixen obres d’altres autors, fusions entre la literatura i la ciència, recopilacions d’anècdotes, estructures periodístiques insòlites, barreges de realitat amb ficció i la utilització de gèneres periodístics inclassificables.
Tal vegada cap text dels que ha escrit Sampedro fins avui sigui tan il·lustratiu d’aquestes característiques com la peça periodística de ficció «El genoma de un hombre perfecto» (El País, 18 febrer 2001). Aquest treball representa una novetat significativa en la divulgació científica en premsa a Espanya. Sampedro hi vulnera el principi de veracitat del periodisme i relata un text de ficció amb un propòsit eminentment divulgador i una aparença d’article periodístic interpretatiu.
Les tècniques d’escriptura utilitzades per Sampedro en aquest original text, com també en altres, es relacionen amb alguns dels principis fonamentals del corrent periodístic del New Journalism (Wolfe, 1988). Fora de les doctrines de la periodística, «El genoma de un hombre perfecto», un relat situat a l’abril de 2047, va ser una fórmula pensada per Sampedro per transmetre als lectors del diari els diferents punts de la problemàtica de la selecció genètica, un tema de plena actualitat en els dies en què va aparèixer.
Més enllà dels citats punts de contacte amb el New Journalism, en la prosa de Javier Sampedro s’han trobat evidències d’una marcada influència dels divulgadors científics anglosaxons del segle XX, entre ells Francis Crick, Stephen Jay Gould, Carl Sagan, Richard Dawkins, Isaac Asimov, Daniel Dennett i diversos periodistes.
Les influències, detectades a partir de l’anàlisi de continguts i mitjançant tècniques de periodística comparada, han estat corroborades i/o ampliades posteriorment pel mateix Sampedro en un conjunt de vint-icinc entrevistes personals en profunditat realitzades per l’autor d’aquesta investigació.
La veritable gènesi de l’estil del periodista estudiat es produeix justament al Regne Unit, en un laboratori de biologia molecular de Cambridge. A Cambridge, en el laboratori de Peter Lawrence, Sampedro treballa a principis dels noranta del segle XX com a investigador en un en-
Divulgar la ciència a audiències àmplies a través de la premsa generalista
59
torn de científics preocupats per redactar els textos tècnics amb la major claredat i amenitat possibles. El periodista espanyol aprèn allà a escriure segons els principis del que podem anomenar l’«escola de Francis Crick», que se solen resumir amb la següent sentència: «Escriu el teu text de ciència de tal manera que el pugui entendre tothom, encara que no tingui coneixements de l’especialitat.»
Aquesta tesi doctoral ha provat que aquest periodista ha introduït en una zona perifèrica com la península Ibèrica —un entorn històricament endarrerit en ciència bàsica i aplicada— una forma de divulgar la ciència que entronca amb la millor tradició anglosaxona en aquesta matèria.
Bibliografia
CASASÚS, Josep Maria (1993). Periodística catalana comparada. Barcelona: Pòrtic.
CASASÚS, Josep Maria; NÚÑEZ LADEVÉZE, Luis (1991). Estilo y géneros periodísticos. Barcelona: Ariel.
CASSANY, Daniel (2001). «Fer entendre la ciència als qui ho necessitin». Treballs de la Societat Catalana de Biologia [Barcelona], vol. 51.
CORTIÑAS, Sergi (2005). «La divulgació de la molècula d’ADN». Revista de la Societat Catalana de Química [Barcelona], núm. 6.
ELÍAS, Carlos (2000). Flujos de información entre científicos y prensa. La Laguna (Tenerife): Universidad de La Laguna. [Tesi doctoral]
FAYARD, Pierre (1988). La communication scientifique publique: De la vulgarisation à la médiatisation. París: Chronique Sociale.
FERNÁNDEZ-BEAUMONT, José (1990). «La codificación de los mensajes científicos». Arbor [Madrid], núm. 534-535, p. 73-92.
FRIEDMAN,S. M.; DUNWOODY,S.; ROGERS, C. L. [ed.] (1986). Scientists and journalists: Reporting science as news. Nova York: Free Press.
GUILLAMET, Jaume (1994). Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya (1641-1994). Barcelona: La Campana.
GUTIÉRREZ RODILLA, Bertha (1998). La ciencia comienza en la palabra: Análisis e historia del lenguaje científico. Barcelona: Península.
LASZLO, Pierre (1993). La vulgarisation scientifique. París: Presses Universitaries de France.
LOCKE, David (1997). La ciencia como escritura. Madrid: Cátedra.
NELKIN, Dorothy (1997). Selling science: How the press covers science and technology. Nova York: Freeman.
60 Sergi Cortiñas
Rovira
i
RAICHVARG, Daniel; JACQUES, Jean (1991). Savants et ignorants: Une histoire de la vulgarisation des sciences. París: Seuil.
SEMIR, Vladimir de; REVUELTA, Gemma (2002). «Ciencia y medicina en La Vanguardia y The New York Times». Quark [Barcelona], núm. 26.
WOLFE, Tom (1988). El nuevo periodismo. Barcelona: Anagrama.
Divulgar la ciència a audiències àmplies a través de la premsa generalista
61
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 63-73
DOI: 10.2436/20.3008.01.24
Secció oberta
La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
per Josep Àngel Guimerà i Orts
Departament de Periodisme i Institut de la Comunicació (InCom) de la Universitat Autònoma de Barcelona
La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
63
Àngel Guimerà i Orts
Resum
Des del seu naixement al principi dels anys vuitanta, la televisió local (TVL) catalana ha patit una sèrie de canvis que l’han transformat profundament, de manera que el sector que afronta la implantació de la televisió digital terrestre (TDT) gairebé no té res a veure amb el fenomen pioner.
La tesi La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005) descriu i analitza la sèrie de canvis viscuts i esdevé la primera aproximació a l’evolució de la televisió local des que es comença a gestar a finals dels anys setanta fins a la implantació de la TDT, una tecnologia que n’està canviant, de nou, la fesomia. Aquest article exposa la justificació i els objectius d’aquesta tesi doctoral, com també el marc teòric des del qual es parteix per dur-la a terme. També en recull les principals aportacions, així com possibles línies de desenvolupament futur.
Local television in Catalonia: Gestation, birth, and transformation (1976-2005)
Abstract
Local Catalan television has undergone a series of profound changes since its birth in the early 1980s and is at present facing the change to Terrestrial Digital Television (TDT). The result will have little semblance with the pioneer medium of the ‘80s.
The doctoral thesis titled the same as this paper describes and analyses the trajectory of these changes and is the first to document the evolution of local television in Catalonia from its conception in the late 1970s to the development of TDT—a technology that is once again changing the features of Catalan local television. The present paper discusses the motivation for and objectives of the doctoral thesis as well as its underlying theoretical framework. The paper also includes an overview of the main references on the subject and possible lines of future development.
Introducció1
La tesi La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005) aporta, per primera vegada, una descripció i anàlisi de com la televisió local (TVL) catalana es gesta a finals dels anys setanta, neix al principi dels vuitanta i es transforma a partir de llavors i fins a la implantació de la televisió digital terrestre (TDT) el 2005, una tecnologia que ha de transformar el conjunt del sistema televisiu del Principat en general i en particular la TVL. D’aquesta manera, l’estudi
1. Aquest text recull la intervenció de l’autor en la sessió de presentació de tesis doctorals que va tenir lloc dins de la XVII Conferència Anual de la Societat Catalana de Comunicació (SCC), celebrada a Girona el 10 de juny de 2007.
64
Josep
abraça des de la primera experiència de TVL que s’ha documentat a Catalunya, el 1976, fins a l’obertura dels processos de concessió de la televisió digital terrestre local (TDT-L) el desembre de 2005 per la Generalitat, un fet que ha de permetre, després de més de vint anys de buit legal, el ple reconeixement jurídic de la TVL.
Aquest article exposa la justificació i objectius d’aquesta tesi doctoral, així com el marc teòric des del qual es parteix per dur-la a terme. També recull les principals aportacions i possibles línies de desenvolupament futur.
Justificació i objectius
La idea de dur a terme una tesi doctoral que recollís l’evolució de la TVL neix d’una sèrie de constatacions sorgides de l’experiència investigadora, tant individual com col·lectiva, de l’autor sobre la televisió local a Catalunya (Guimerà, 2006:16).
D’una banda, el fet que la TVL catalana havia canviat amb molta profunditat al llarg dels anys, fins al punt que el fenomen existent els primers anys del segle XXI presentava un perfil substancialment diferent de la TVL coneguda els anys vuitanta. D’altra banda, vam constatar que, tot i comptar amb una riquesa notable d’aportacions acadèmiques, sobretot els anys vuitanta i principi dels noranta (Corominas, 1997), no es disposava d’una aproximació que descrivís i interpretés aquesta transformació. Finalment, també vam poder observar que el conjunt d’aportacions acadèmiques no permetia dibuixar el camí recorregut en tots aquests anys (Guimerà, 2006: 16 i 19).
És davant d’aquesta situació que ens vam proposar fer com a la tesi doctoral una anàlisi de l’evolució de la TVL des de la seva gestació els darrers anys de la dècada dels setanta fins al 2005. Així, l’objectiu és explicar com es gesta i neix la TVL al Principat i com evoluciona fins a convertir-se en el sector que afronta el ple reconeixement jurídic a través de la TDT.
Marc teòric i metodològic: un aparell conceptual de síntesi
La tesi s’integra en la línia de recerca sobre estructura i polítiques de la comunicació a Catalunya, una de les tradicions investigadores més importants del Principat (Corominas, 1997; Jones, 1998). En aquest sentit, el marc teòric i conceptual sobre el qual descansa es basa en la síntesi de dues de les principals aportacions que ha fet aquesta línia de recerca des del seu naixement a cavall dels anys setanta i vuitanta: les nocions d’espai de comunicació i de televisió de proximitat
De les diverses nocions d’espai de comunicació que s’han formulat a La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
65
Catalunya (Guimerà, 2006: 22-23), nosaltres hem adoptat l’aportada per una recerca liderada per Josep Gifreu i Maria Corominas al final dels vuitanta. Ens sembla una eina metodològica vàlida per, en veu dels autors, «designar complexament una sèrie de dimensions o variables dels fenòmens de comunicació social, dimensions que comprenen no solament el caràcter territorial, ni tan sols el polític, ni el cultural o lingüístic, sinó tots alhora» (Gifreu, 1991: 240). És a dir, tots aquells elements que permeten estudiar la configuració d’un sistema de comunicació en un territori i els actors que el conformen, i als quals nosaltres encara en vam afegir un cinquè: l’econòmic (Guimerà, 2006: 26-27).
La noció de televisió de proximitat que adoptem parteix de la proposada per Prado i Moragas (2002) per estudiar les televisions locals catalanes, a la qual afegim les aportacions de dos investigadors belgues, Pierre Fastrez i Stéphanie Meyer (1999). A partir de la combinació de totes dues aportacions formulem una noció segons la qual la televisió de proximitat és aquella que basa la seva programació en les experiències compartides entre emissores i receptor, que necessàriament han de compartir el mateix entorn físic, el mateix espai referencial. D’aquesta manera, allò que és proper en un entorn determinat no ho serà en un altre (Fastrez i Meyer, 1999: 5). Partint d’aquesta definició, doncs, serà televisió local aquella que és de proximitat. Per tant, la perspectiva teòrica aporta un element delimitador de l’objecte d’estudi: una emissora de TVL emet continguts de proximitat, relatius al món referencial que comparteix amb el receptor (Guimerà, 2006: 29-30).
Atenent als objectius formulats i al marc teòric elaborat, el disseny metodològic de la recerca respon a la natura qualitativa del plantejament. Partint d’aquesta perspectiva, es va elaborar un primer mapa, amb problemes i limitacions, de l’evolució de la TVL catalana a partir de la recerca universitària precedent. Llavors es va passar a treballar amb una àmplia diversitat de fonts (personals, arxius, hemerografia, literatura grisa) amb la intenció d’obtenir informació que permetés superar les mancances detectades, aprofundir en els canvis viscuts i aclarir les divergències observades.
Principals aportacions de la tesi
La tesi doctoral és una primera descripció i interpretació de la gestació, el naixement i la posterior evolució, fins a la implantació de la TDT l’any 2005, de la televisió local a Catalunya. Així, tot i que no era un objectiu inicial, esdevé una aproximació que recull, de manera íntegra, tota una etapa de l’evolució de la TVL (la desenvolupada com a mitjà analògic), just quan està punt de deixar-la enrere i encetar-ne una de nova que la canviarà profundament.
Josep
Àngel Guimerà i Orts
66
La tesi mostra, doncs, l’evolució del sector. Es veu com la TVL catalana neix liderada per la iniciativa privada, amb un fort caràcter popular i sociocultural; entesa majoritàriament com una pràctica cívica i de lleure on els ciutadans poden participar en el funcionament de l’emissora per produir continguts centrats en la vida quotidiana de l’audiència i el seu entorn (natural, social, cultural, polític). La TVL neix de la mà d’una sola emissora i en el primer desenvolupament són poques les iniciatives amb emissions periòdiques (no arriben a trenta la primera meitat dels vuitanta). A més, arrenquen amb escassetat de recursos i molt febles, fins al punt que tenen problemes de consolidació i algunes pleguen al cap de poc (Guimerà, 2006: 76 i s.).
En canvi, els primers anys del segle XXI la TVL apareix com un mitjà amb un elevat grau (i creixent) de professionalització, entès sobretot com una activitat econòmica i com una part de la indústria audiovisual catalana. La iniciativa privada s’orienta de manera dominant a l’afany de lucre i la municipal, a la prestació d’un servei públic audiovisual. Ara hi ha quatre vegades més emissores que fa vint anys (el 2004 existien al voltant de cent vint TVL amb funcionament periòdic) i, tot i que encara perviuen diverses televisions amateurs, un grup nombrós disposa de suficients recursos econòmics, tecnològics i professionals per produir i emetre diàriament continguts de qualitat homologables als d’emissores de major abast. Amb la implantació de la TDT-L, la completa professionalització i industrialització esdevé pràcticament inevitable: les elevades exigències econòmiques i tecnològiques del model d’emissora digital dibuixat per les polítiques públiques deixen fora de tota opció les més populars i amateurs (Guimerà, 2006: 195 i s.).
Nova interpretació de la gestació i el naixement de la TVL catalana
Dins d’aquesta primera descripció i interpretació, la tesi planteja una nova anàlisi de la gestació i el naixement de la TVL catalana substancialment diferent de l’aportada per la recerca precedent (Guimerà, 2006: 104-106 i 263-267).
Així, si la tradició de recerca havia dibuixat un naixement liderat per les anomenades emissores comunitàries, la nostra tesi aporta una visió on la importància d’aquestes TVL apareix rebaixada pel pes de les propostes comercials que no aconsegueixen posar-se en marxa per manca de voluntat política d’un Govern central disposat a no tolerar cap emissora privada comercial a l’Estat. Una voluntat política que sí que va permetre i tolerar els projectes de caràcter més popular i perfil comunitari que, des d’aleshores, s’han identificat de manera gairebé exclusiva com el motor de la TVL a Catalunya (Guimerà, 2006: 46-47 i 263-267). En
La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
67
aquest sentit, doncs, la televisió local que neix a Catalunya al principi dels vuitanta no és la volguda pel conjunt dels promotors del moment, sinó la permesa per les polítiques de comunicació de llavors. Es tracta, doncs, de la «televisió local possible» (Guimerà, 2006: 263).
Identificació dels actors i els vectors del canvi
Partint d’aquest naixement imposat, l’estudi identifica quines són les línies de canvi que es porten a terme en els anys següents, quins són els actors que les desenvolupen i a quines raons atenen.
D’una banda, la TVL tendeix a la comercialització amb la creixent inclusió de publicitat com a via de finançament. Al mateix temps, s’aprofundeix en la professionalització, amb la contractació de personal que supleixi els voluntaris. Finalment, i en relació amb les dues anteriors, les emissores busquen ampliar els àmbits de cobertura com a via per augmentar els ingressos i continuar amb la consolidació a través de professionals, que s’identifiquen com un recurs clau per estabilitzar les emissores (Guimerà, 2006: 267 i s.).
Els canvis també afecten els continguts, que tendeixen a la deslocalització (cada cop s’emeten més programes poc relacionats amb l’àmbit de cobertura) i l’homogeneïtzació de la programació de les televisions, ja que amb els anys augmenta el nombre dels que emeten conjuntament un grup també cada cop més gran de TVL. L’aparició de dues xarxes públiques de distribució de continguts catalanes i diverses de privades, tant d’abast nacional com estatal, faciliten aquest pas, ja que les TVL troben proveïdors de continguts en alguns casos a preus molt baixos. En aquest punt, l’augment de programació en castellà atorga a aquesta llengua un pes cada cop més gran en un sector que havia fet de la normalització lingüística una de les seves banderes els primers anys (Guimerà, 2006: 280 i s.).
A partir de la recerca duta a terme s’ha pogut observar que, d’una banda, les principals transformacions responen tant als diversos objectius dels promotors que participen en el naixement i l’extensió del fenomen com a la seva evolució en el temps. De l’altra, l’entrada constant de nous actors (amb noves maneres d’entendre la TVL) també ha estat un factor de transformació, amb un salt qualitatiu a partir de l’any 2000 i l’arribada de grans empreses de comunicació catalanes i espanyoles. Així mateix, les necessitats de funcionament d’un sector dominat històricament per la precarietat econòmica i la inseguretat legal també han estat determinants (Guimerà, 2006: 267 i s.).
Per entendre plenament la transformació viscuda pel sector cal tenir present que aquests canvis s’han produït en un entorn de reordenació
Josep
Àngel Guimerà i Orts
68
constant del sector provocat pels continus naixements i desaparicions d’emissores al llarg del temps. De fet, al llarg dels anys han arribat a emetre periòdicament fins a cent setanta-cinc televisions, de les quals solament dos terços han arribat en funcionament a la implantació de la TDT (Guimerà, 2006: 272).
El paper central de les polítiques de comunicació i les administracions públiques
L’evolució descrita i la direcció dels canvis no es pot entendre sense les polítiques de comunicació desenvolupades pels governs català i espanyol. De fet, una de les principals aportacions d’aquesta tesi és la identificació d’aquesta clau interpretativa, ja que la recerca precedent sempre havia presentat la manca d’una llei (i per tant, d’unes determinades polítiques) com un factor clau per entendre la feblesa del sector. En canvi, la tesi posa de manifest com el sector que existeix al segle XXI no es podria explicar si les polítiques públiques no haguessin actuat com un autèntic factor de desenvolupament de les emissores i, per extensió, de les xarxes catalanes de distribució de continguts aparegudes a finals dels noranta.
Així mateix, l’Administració pública ha tingut un paper clau en l’estabilització i consolidació del sector a Catalunya, que ha anat més enllà de les polítiques. D’una banda, pel suport dels ajuntament a molts projectes privats, tant en el període de naixement del fenomen com posteriorment, fins al punt que al principi del segle XXI la meitat de les TVL privades rebien alguna mena de suport públic (Guimerà, 2006; Prado i Moragas, 2002). De l’altra, també han contribuït a la configuració del sector amb la creació d’emissores. A l’inici d’aquest segle, gairebé la meitat de les TVL eren públiques, la proporció més elevada, amb diferència, de tot l’Estat (Guimerà, 2006: 195 i s.).
Les diputacions provincials també han desenvolupat un paper clau en la configuració del sector. Primer, pel suport polític de la de Barcelona a les primeres emissores i la Federació Pro Legalització de les Televisions Locals a Catalunya (FPLTVLC), entitat degana de la TVL catalana que va esdevenir un interlocutor respectat pels governs espanyol i català i va contribuir a fer que el central deixés de perseguir les iniciatives que la integraven.
Ja a finals dels anys noranta i l’inici del segle XXI, les quatre diputacions van impulsar les dues xarxes públiques de distribució de continguts que existeixen a Catalunya: la Xarxa de Televisions Locals (XTVL, creada per la Diputació de Barcelona) i el Consorci Local i Comarcal de Comunicació (CLCC, impulsat per les altres tres diputacions). La tesi posa de manifest que aquestes xarxes tenen un paper important en el
La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
69
creixement de TVL que emeten periòdicament, en el dels ritmes d’emissió i en el de les hores de programació setmanals: amb els seus continguts, les TVL poden completar la graella a preus baixos. Des d’aquesta perspectiva, les xarxes són un element interpretatiu de primer ordre per entendre l’escassa implantació de cadenes estatals al Principat, un fenomen molt més intens a la resta de l’Estat.
Canvis en el concepte de televisió local i en els models d’emissora
Tot el seguit de transformacions que ha viscut la TVL ha comportat una sèrie de canvis en la manera d’entendre el mitjà i també en els models d’emissora ideals. Sense cap mena de dubte, allò que designava el terme televisió local als anys vuitanta no és el mateix que designa actualment, com ja no era el mateix que designava a mitjan noranta (Guimerà, 2006: 288 i s.)
El principi dels vuitanta, el concepte apareix estretament lligat a la idea de municipi i, fins i tot, a la de barri. És una televisió vinculada a les nocions de participació ciutadana i democratització de la comunicació. Així mateix, parlar de TVL era referir-se a mitjans voluntaristes, poc dotats tecnològicament i que superaven la manca de recursos amb treball desinteressat i vocació.
A finals dels vuitanta i principi dels noranta, però, aquesta concepció canvia. Ara, s’entén més aviat com una activitat professional que no pas un fenomen sociocultural amateur. Es tracta de fer televisió amb qualitat homologable a emissores d’abast superior, que ofereixin continguts d’interès per a l’audiència i ben elaborats, sense marge a la improvisació i buscant el compromís constant (és a dir, professional) amb el producte que es vol difondre i l’audiència a qui es vol arribar. D’acord amb aquest plantejament, es prendran les decisions financeres, organitzatives o programàtiques necessàries per aconseguir-ho.
Al segle XXI, aquesta concepció s’ha accentuat i parlar de TVL és referir-se a un mitjà que assoleix cobertures cada cop més grans, que vol ampliar l’audiència potencial com un recurs imprescindible per sostenir mitjans altament professionalitzats. Ara s’entén que forma part d’un mercat audiovisual en el qual les TVL han trobat en els continguts de proximitat la marca per diferenciar-se i competir. És un sector a les portes de la industrialització i que, amb la TDT, entra en una fase de refundació que aprofundirà en aquesta concepció.
En aquesta mateixa línia de canvi, els models d’emissora també canvien. Els primers anys, el model comunitari s’entén com ideal: participació ciutadana, programació local, absència d’afany de lucre, voluntarisme i inversions bàsiques assequibles. Amb els anys, tal com canvia la
Josep
Àngel Guimerà i Orts
70
concepció també canvia el model d’emissora: a partir dels darrers anys dels noranta l’ideal és una emissora ben dotada professionalment i tecnològicament, amb elevada capacitat de producció audiovisual; de caràcter comercial en el cas de les privades i orientades a la prestació d’un servei públic de qualitat en el de les públiques.
Amb la implantació de la TDT hi ha una sintonia entre administracions públiques i principals actors del sector que dóna lloc a un model, anomenat televisió local de proximitat, com a referent per al pas a la TDT. Coherent amb la concepció industrial dominant llavors, determina una emissora professional. Els continguts són la clau del model i han d’estar arrelats al territori i centrats en la vida quotidiana de la comunitat a la qual s’adrecen. Definitivament, el model empresarial i amb vocació industrial esdevé l’ideal d’emissora.
Per entendre els canvis en la concepció del mitjà i en els models ideals per a les emissores, cal tenir present el paper que ha exercit històricament la recerca acadèmica sobre el fenomen, especialment a través de les aportacions conjuntes de Prado i Moragas (1991 i 2002), i també les que han fet per separat (Prado, 1985; Moragas, 1988). Tots dos autors van legitimar amb els seus estudis el model comunitari i la posterior evolució professional del sector, i van formular per primera vegada, a l’inici del XXI, l’expressió televisió local de proximitat, al mateix temps que van formular les bases d’aquest model (Guimerà, 2006: 288 i s.).
Possibles línies futures de desenvolupament
A partir de la recerca duta a terme i dels resultats obtinguts, s’obren una sèrie de possibles línies a desenvolupar que permetrien un major aprofundiment en el coneixement sobre la televisió local i, també, d’altres aspectes de l’espai català de comunicació connexos.
Així, caldria conèixer millor el model comunitari de televisió i el paper que va desenvolupar en la gestació i el naixement de la TVL; com també la seva posterior pèrdua de presència i influència. També caldria situar l’evolució de la TVL en el context de la resta de mitjans locals, per tal de poder conèixer si la televisió és l’únic mitjà que evoluciona en aquesta direcció i, eventualment, si hi ha influències amb la resta a l’hora de transformar-se en el sentit observat.
La tesi posa de manifest el paper exercit per les empreses i els grups de comunicació de totes dimensions (comarcals, nacionals, estatals) en la transformació del sector al segle XXI. Davant d’això, seria interessant conèixer millor el comportament d’aquests actors, sobretot per saber a quina lògica responen els seus moviments i quin paper assignen a la TVL dins de les seves estratègies.
La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
71
Pel que fa a les polítiques, el comportament del Govern català cap a les televisions locals a partir de la segona meitat dels vuitanta les situa com un element clau de les polítiques de comunicació al Principat, en un context on la Generalitat apareix molt preocupada per la presència del català a la televisió. En aquest sentit, un objecte a estudiar serien les polítiques de televisió a la Catalunya democràtica. En una línia semblant, la tesi aporta indicis i proves que la TVL ha estat un camp de batalla partidista entre les dues grans formacions i coalicions polítiques del país (PSC i CiU). Queda pendent, doncs, aprofundir en les lògiques que han guiat el comportament de les administracions en el camp de la TVL de l’audiovisual català en general.
Respecte al context espanyol, els indicis apunten que l’evolució històrica del sector català ha estat diferent de la resta de l’Estat. Tot i que la manca de dades ho dificulta, caldria aprofundir en aquest aspecte, especialment en la dimensió interpretativa: hi ha prou indicis per formular la hipòtesi que les diferències es deuen, almenys en part, al comportament de les administracions públiques locals catalanes.
Ja per acabar, tot i el paper important que ja li assigna la nostra tesi, caldria aprofundir en el desenvolupat per la recerca catalana sobre comunicació local en l’evolució de les TVL, del seu discurs legitimador i dels models d’emissora que es proposen. Els indicis apunten que les aportacions acadèmiques han estat emprades pel sector en la seva lluita permanent pel reconeixement legal, fent servir la universitat i els seus productes com a arguments en defensa pròpia.
Bibliografia
COROMINAS, Maria (1997). «Estructura i polítiques de la comunicació».
A: BERRIO, Jordi [ed.]. Un segle de recerca en comunicació a Catalunya: Estudi crític dels principals àmbits d’investigació de la comunicació de massa. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, p. 99-150.
FASTREZ, Pierre; MEYER, Stéphanie (1999). «Télévision locale et proximité». Recherches en communication [Louvaine-la-neuve], núm. 11, p. 143-167.
GIFREU, Josep [dir.] (1991). Construir l’espai català de comunicació.Barcelona: CEDIC.
GUIMERÀI ORTS, Josep Àngel (2006). La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005) [en línia]. Bellaterra: Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació. <http://www.tdx.cbuc.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-0307107151707//jago1de1.pdf> [Consulta: juny 2007]
Josep Àngel Guimerà i Orts
72
JONES, Daniel E. (1998). «Investigación sobre comunicación en España: evolución y perspectivas». Zer [Bilbao], núm. 5 (novembre), p. 1351.
MORAGAS, Miquel de (1988). Espais de comunicació: Experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
PRADO, Emili (1985). «Televisión comunitaria en Catalunya». Telos [Madrid], núm. 2 (abril-juny), p. 53-58.
PRADO, Emili; MORAGAS, Miquel de (1991). Televisiones locales: Tipología y aportaciones de la experiencia catalana.Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya: Diputació de Barcelona.
— (2002). La televisió local a Catalunya: De les experiències comunitàries a les estratègies de proximitat. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya. (Quaderns del CAC; número extraordinari)
La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005)
73
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 75-89
DOI: 10.2436/20.3008.01.25
Secció oberta
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent.
La interiorització de l’anorèxia i la bulímia com a models de vida, a través del discurs publicitari per Mònika Jiménez
Professora del Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
75
Resum
Tesi doctoral que determina, a partir d’estudis quantitatius i qualitatius, quin és el procés a través del qual els nens i nenes en etapa preadolescent (9-12 anys) interioritzen valors i estereotips adults difosos a través de la publicitat convencional i no convencional, i la possible incidència d’aquest procés en futurs trastorns del comportament alimentari. L’estudi aprofundeix en la interrelació entre aquesta interpretació preadolescent d’aquests estereotips publicitaris i l’aparició d’indicis d’una simptomatologia pròpia dels trastorns del comportament alimentari relacionada amb l’intent infantil de començar a adequar-se a uns determinats cànons estètics, habituals en la publicitat adreçada a un públic objectiu adult. Aquesta recerca analitza comparativament la publicitat adreçada al públic objectiu adult i la que es dirigeix a un públic infantil, i posa especial atenció a les similituds i a les divergències de les fórmules persuasives utilitzades, als hàbits difosos a través dels espots estudiats i a la generació d’estereotips físics, psíquics, socials i culturals.
Publicity and eating disorders in preadolescents. Acquiring anorectic and bulimic lifestyles from publicity discourse
Abstract
This paper summarizes a doctoral thesis on a quantitative and qualitative study of the process by which preadolescent boys and girls from 9 to 12 years of age acquire adult values and stereotypes from conventional and unconventional publicity, and the possible association of the process with subsequent eating disorders. The study analyses the interrelationship between preadolescent interpretation of publicity stereotypes and the onset of possible symptoms indicative of eating disorders associated with a child’s effort to conform to certain aesthetic canons common in publicity that targets a more critical adult audience. The study includes a comparative analysis of publicity that targets an adult audience and publicity targeting children. Particular attention is paid to the similarities and differences in persuasive techniques, habits generated by the publicity studied, and the broadcasting of physical, psychic, social, and cultural stereotypes.
1. Consideracions prèvies
Coincidint amb l’inici de la campanya publicitària d’estiu de l’any 2003, els mitjans de comunicació espanyols van començar a nodrir-se de tot un seguit de dades que posaven de manifest el creixent increment de l’índex de trastorns del comportament alimentari en nens i nenes d’edats compreses entre els sis i els deu anys. Aquestes informacions, lluny de desaparèixer, van anar prenent consistència setmana rere setmana per acabar assenyalant de manera més o menys directa la publicitat com a principal influenciadora en les tendències alimentàries restrictives dels infants, bé a través de la imposició d’estereotips, bé mit-
Mònika Jiménez
76
jançant la constant crida consumista que, segons algunes d’aquestes publicacions, no podien significar sinó la consegüent pèrdua dels valors tradicionals que aquest fet implicava.1
Amb el temps, aquesta informació es va veure complementada amb un estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya2 (2003), que posava de manifest com el consum televisiu infantil es duia a terme de forma desmesurada i sense cap mena de control familiar i de com la programació feta a mida de les necessitats de l’audiència infantil era més aviat escassa a nivell global, fet que obligava els nens a consumir programació destinada a públic objectiu adult.
D’altra banda, des del moment en què es va començar a plantejar aquesta recerca, vàrem poder objectivar que bona part del percentatge de les hores de programació estava ocupada per publicitat, de manera que, tot tenint en compte el fet que els nens també veuen la televisió en horari d’audiència adulta, a banda del contingut dels programes, majoritàriament adreçats a un públic objectiu adult, estan rebent directament els estímuls publicitaris a través dels anuncis que apareixen a les pauses i que, indubtablement, també estan pensats per a un segment de població major d’edat. Això sense esmentar l’anomenada publicitat no convencional, que, a través de l’emplaçament de productes a les sèries televisives d’audiència familiar, anuncia tot tipus de béns de consum sense cap mena de restricció explícita a nivell legislatiu.
En tot aquest context d’anàlisi, resultava especialment rellevant la qüestió que, tot i acusar directament la publicitat com a generadora de trastorns infantils relacionats amb l’alimentació —entre d’altres—, aquests mitjans de comunicació mai al·ludissin a dades estadístiques facilitades per competències governamentals; de fet, tota la informació apareguda respecte a això es basava en una compilació a partir de les consultes rebudes a diverses associacions espanyoles que lluiten contra l’anorèxia i la bulímia.
Davant aquesta situació, vàrem sol·licitar la informació exacta al Ministeri de Sanitat i a la Conselleria de Salut. Ambdues institucions ens van confirmar que no disposaven de dades sobre el número de nens i nenes diagnosticats a l’Estat amb anorèxia o bulímia nerviosa.
Tot i això, entrevistes amb diversos especialistes en trastorns del comportament alimentari ens van confirmar que el nombre de casos d’anorèxies i bulímies preadolescents s’estava incrementant de manera alarmant. Malgrat aquest fet, tots els psiquiatres entrevistats es van
1. «La trampa de la publicidad: la relación entre las tendencias que vende la moda y el aumento de la enfermedad parece evidente. Muchas modelos, además, son víctimas de la anorexia». El País Semanal (desembre 1998).
2. CONSELLDEL’AUDIOVISUALDE CATALUNYA, Llibre blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, Barcelona, Quaderns del CAC, 2003.
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
77
Mònika Jiménez
mostrar cauts amb la influència de la publicitat en el desenvolupament de les esmentades malalties. Si bé no dubtaven a parlar dels anuncis com a introductors de pautes i estereotips, els equiparaven a altres elements, com ara l’entorn social, la indústria audiovisual o el context familiar, entre molts d’altres, i no concretaven tampoc sobre quins eren els anuncis que podien influir en la generació de les esmentades malalties, o sobre quines eren les condicions en les quals la publicitat podia resultar influent en aquest marc.
Cal assenyalar que, en aquell moment, el diagnòstic de trastorn del comportament alimentari infantil només s’aplicava a les patologies anorèctiques i bulímiques nervioses, és a dir, aquelles que presentaven els nens i les nenes que perseguien l’esveltesa de forma conscient, a través de dietes restrictives o purgatives que els portaven a perdre pes de manera desmesurada. L’any 2000, l’obesitat infantil era una preocupació encara llunyana a les nostres fronteres.
Malgrat l’estreta relació que els mitjans de comunicació s’obstinaven a establir entre l’increment d’aquestes malalties en la franja preadolescent i la publicitat, el fet cert és que la literatura científica generada fins aleshores no aconseguia aclarir la vinculació real entre ambdues variables, i ni tan sols apuntava dades significatives sobre el consum real de publicitat i la seva relació causal amb les dues esmentades patologies.
Val a dir que si bé estudis com el de Richard Gordon (1994), Josep Toro (1996), G. Statera et al. (1990), o J. van Evra (1990), entre d’altres, van esdevenir excel·lents marcs de referència per conèixer els diferents factors socioculturals vinculats a la malaltia, el fet cert és que l’objecte de la seva anàlisi no era la publicitat, sinó el trastorn entès com a resultat de la confluència de diferents elements.
D’altra banda, els estudis fets des de les ciències de la comunicació centren l’atenció en la bellesa física de les models que apareixen als anuncis com un dels principals motius que impulsen milions de noies de tot el món a iniciar alteracions de la conducta alimentària. Estudis com els de M. J. Baker i G. A. Churchill Jr. (1977), R. A. Botta (1999), D. M. Boush et al. (1994), K. Harrison (2000), J. Ferrés (1996) o M. C. Martin (1997), entre molts d’altres, tracten en profunditat el tema de la bellesa com a generadora d’estereotips i, alhora, com a objectiu de milions de persones de tot el món com a clau de la felicitat. Cal assenyalar, però, que la literatura científica generada fins el moment deixa bastant de banda el sexe masculí —en tot cas, quan ho fa, només al·ludeix al col·lectiu homosexual— i que no aprofundeix en altres qüestions, com ara la influència d’elements com, per exemple, els retòrics, els semàntics, els sintàctics propis del discurs publicitari, ni tampoc en d’altres, com poden ser les pautes de consum o la tipologia dels anuncis vistos durant un determinat període, tot relacionant-los amb les patologies.
78
D’aquesta manera, i després de definir les diferents variables que intervenen en el consum publicitari televisiu infantil, vàrem arribar a la conclusió que, en realitat, mai s’havia plantejat una interrelació entre el sexe, l’edat dels infants, l’entorn geogràfic, la procedència, les condicions i el temps de consum televisiu, les franges horàries, el comportament davant els anuncis, les rutines vitals, la seva percepció física, les seves preocupacions envers el físic i, en definitiva, en els comportaments alimentaris derivats d’aquestes preocupacions.
Així, aquest estudi pren com a punt de partença una línia de recerca basada en la mutidisciplinarietat. Malgrat que la publicitat esdevé l’inici i alhora el final aglutinador d’un llarg camí on es troben matèries com ara la psicologia, la psiquiatria, la pedagogia i les noves tecnologies, entre d’altres, aquest treball d’investigació no és, en realitat, més que un intent d’entendre com els anuncis esdevenen el catalitzador de tot un seguit de factors psicosocials que envolten el preadolescent i que acaben per influir en determinades conductes.
Atès el caràcter evolutiu que va anar prenent dia rere dia l’objecte de recerca, volem puntualitzar, però, que aquesta tesi doctoral no és sinó un primer capítol de futures investigacions dedicades a l’anàlisi de com la publicitat pot influir, o no, en la salut humana, i de tots els codis publicitaris que fan que milions de persones de tot el món se sotmetin a la tirania de les imatges multicolors que desfilen alienes als seus propis efectes pels televisors d’arreu del planeta.
2. Hipòtesi i objectius de recerca
Com hem explicat en línies anteriors, existeixen alguns estudis que plantegen la relació entre els trastorns del comportament alimentari i l’estereotip divulgat pels mitjans de comunicació de masses, però sempre al voltant de l’etapa adolescent o de l’adulta. Si tenim en compte que, tal com hem assenyalat, cada vegada més, la franja d’edat en la qual apareixen aquestes patologies es va reduint fins a la infantesa, vam considerar la necessitat d’estudiar la relació existent entre els trastorns del comportament alimentari i els missatges publicitaris.
D’aquesta manera, ens va semblar essencial dissenyar una investigació basada en dades qualitatives, però també quantitatives; és a dir, vam considerar la necessitat de poder quantificar en percentatges els resultats d’un estudi aplicat a una mostra suficientment significativa.
A diferència d’altres productes difosos pels mitjans de comunicació de masses, com ara les telesèries o les pel·lícules, on es presenten estereotips positius i negatius de manera ostensiva, donades les seves característiques capsulars, la publicitat, majoritàriament, simplifica aquests
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
79
Mònika Jiménez
estereotips de manera que no hi ha lloc per confrontar explícitament elements; hom diria que el discurs es redueix a la vida amb el producte o sense ell. A partir d’aquí, és l’espectador el que tria la seva opció.
En aquest sentit, ens va cridar especialment l’atenció que, lluny de fixar les seves mirades en aquells anuncis que anaven adreçats explícitament al públic objectiu infantil, els nens i les nenes aspiressin a estereotips adults, tot obviant aquells que presentaven per les estratègies creatives ideades per a infants. Podríem afirmar, doncs, que mentre les campanyes infantils desperten en el grup d’anàlisi el sentiment consumista, són les adultes les que generen una inquietud estereotípica en els nens amb els quals hem conversat.
D’aquesta idea va néixer el que va esdevenir l’objectiu genèric d’aquesta tesi doctoral i que alhora li dóna títol: estudiar com i per què els nens anteposen l’estereotip adult —especialment aquell que mostra la bellesa com a clau de la felicitat— a qualsevol altre element més proper al que tradicionalment han estat els valors de la infantesa i, sobretot, com traslladen aquest estereotip a la seva realitat.
Partint d’aquesta premissa vam observar també que els espots publicitaris pensats per al públic infantil i preadolescent presentaven mons ficticis que habiten nens feliços, que assoleixen aquesta felicitat consumint productes hipercalòrics, actuant com a adults pel que fa als sentiments, a la moda o a l’estètica i, en definitiva, transformant les pautes de comportament infantil en una imatge desvirtuada de la realitat adulta. En contraposició vam percebre una publicitat adreçada a un públic objectiu adult que basa les seves estratègies persuasives en la creació de mons imaginaris que habiten persones adultes més o menys felices amb la seva realitat i que lluiten aferrissadament per assolir aquesta felicitat, bona part de la qual passa per una determinada imatge estètica que s’aconsegueix consumint productes hipocalòrics, practicant esport de forma desmesurada, o actuant com a nens pel que fa a la fascinació cap a determinats productes.
I és precisament aquesta inversió de valors la que ens va portar a plantejar-nos l’anàlisi de quina és la lectura que els nens fan d’aquests estereotips adults i com els adapten a la seva realitat: per què molts nens i nenes manifesten una por desmesurada a engreixar-se quan se’ls pregunta si els importaria guanyar pes?, per què sovint, d’amagat dels pares, els infants decideixen seguir dietes restrictives malgrat que els anuncis adreçats estrictament a un públic objectiu de la seva edat publiciten productes habitualment hipercalòrics? Probablement la resposta es troba en el procés a través del qual el nen interioritza els estereotips adults i els extrapola al seu món.
El creixent increment de casos de restriccions alimentàries en l’àmbit de població infantil, de menja compulsiva o de pràctiques d’exercici físic
80
desmesurat amb l’objectiu de perdre pes en grups de població fins fa pocs anys infreqüent, ens porta a plantejar la hipòtesi inicial que hi ha una clara relació d’influència entre la cultura adulta basada en el culte al cos i la interpretació que els nens fan d’aquesta preocupació per aconseguir un cos perfecte.
A partir d’aquesta hipòtesi bàsica de recerca, aquest treball planteja tot un seguit d’objectius que volen incidir especialment en els hàbits de consum publicitari dels nens i de les nenes, en les condicions de consum i en la interpretació dels missatges publicitaris, tot relacionant les dades extretes amb els seus comportaments alimentaris i la percepció del propi físic.
Tot especificant aquests objectius, l’enumeració seria la següent:
Objectiu general
— Determinar el procés a través del qual els nens i nenes en etapa preadolescent (9-12 anys) interioritzen valors i estereotips adults difosos a través de la publicitat convencional i no convencional i la possible incidència d’aquest procés en futurs trastorns del comportament alimentari.
Objectius específics
— Analitzar els hàbits de consum televisiu dels infants.
— Estudiar les seves preferències pel que fa als personatges i, per tant, als estereotips que apareixen als programes preferits pels nens.
— Fer una dissecció dels anuncis que s’emeten durant les pauses dels programes més vistos pels infants.
— Determinar i analitzar els estereotips físics i psíquics, com també les conductes dels personatges que apareixen en aquests anuncis.
— Analitzar el procés de descodificació que els nens i les nenes en edats compreses entre els nou i els dotze anys fan dels estereotips difosos a través del discurs publicitari dels anuncis adreçats exclusivament a un públic objectiu adult, i que són vistos pels nens en horaris d’audiència familiar o plenament adulta.
— Estudiar la possible interrelació entre aquesta interpretació preadolescent dels estereotips adults difosos a través de la publicitat i l’aparició d’indicis d’una simptomatologia pròpia dels trastorns del comportament alimentari (primeres restriccions alimentàries, exercici físic desmesurat, preocupació pel pes, etc.), relacionada amb l’intent infantil de començar a adequar-se a uns determinats cànons estètics habituals en la publicitat adreçada a un públic objectiu adult.
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
81
— Aprofundir de forma comparativa en la publicitat adreçada al públic objectiu adult i a l’infantil parant especial atenció a les similituds i a les divergències de les fórmules persuasives utilitzades, als hàbits difosos a través dels espots estudiats i a la generació d’estereotips físics, psíquics, socials i culturals.
— Investigar a través del treball de camp com incideix en aquest segment de població el volum d’estímuls procedent de la publicitat adreçada a un públic objectiu adult.
3. Estructura i metodologia
Ateses les característiques del treball, vam decidir estructurar-lo en quatre parts diferenciades: un corpus teòric, un corpus analític, unes conclusions i els annexos. El primer bloc pretén analitzar l’estat de la qüestió a partir del desenvolupament psicològic de l’infant; és a dir, revisar algunes de les teories més rellevants segons les quals els nens són especialment vulnerables a qualsevol forma de publicitat, estudiar de forma comparativa quina és la publicitat que actualment s’adreça als menors en relació amb la publicitat adulta per tal de veure si, realment, existeixen diferències substancials entre les estratègies utilitzades, i investigar noves formes de comunicació publicitàries —les denominades below the line— per tal d’aprofundir en l’impacte que aquestes fórmules poden tenir en el públic preadolescent.
El segon bloc aplega el corpus analític, és a dir, els estudis qualitatius i quantitatius fets sobre una mostra de tres-cents trenta-tres nens i nenes d’edats compreses entre els nou i els dotze anys, és a dir, preadolescents. Aquesta part del treball es va dur a terme entre gener i juny del 2004 en centres privats concertats de quatre nuclis diferenciats amb l’objectiu de veure si hi havia divergències significatives entre àrees urbanes i nuclis allunyats de les capitals: Barcelona ciutat, Sant Joan Despí, Vic i Banyoles.
D’altra banda, cal assenyalar també que aquesta part de la recerca integra una anàlisi de continguts d’alguns dels espots televisius més recordats pels enquestats en el transcurs de les entrevistes. La tercera part de la tesi es dedica íntegrament a les conclusions i el darrer apartat és el que concentra la documentació addicional utilitzada durant el procés de recerca.
Pel que fa a la metodologia, un cop delimitada la mostra es va procedir a dissenyar un qüestionari que incidís especialment en dos aspectes fonamentals de la recerca:
— Hàbits i preferències en el consum de programació televisiva i anuncis.
Mònika Jiménez
82
— Hàbits socials, lúdics i culturals i actituds envers l’alimentació, l’autoestima i la preocupació pel físic.
Abans, però, es va decidir treballar amb un grup pilot per tal de poder dur a terme una anàlisi qualitativa que permetés definir amb exactitud si tots els aspectes plantejats en aquesta fase inicial eren vàlids per procedir al disseny dels qüestionaris que havien de conduir-nos a l’anàlisi quantitativa.
Un cop vam procedir a la transcripció i a la posterior anàlisi de les dinàmiques de grup dutes a terme amb el grup pilot, i per tal d’aprofundir en qüestions com ara els hàbits de consum publicitari o, per exemple, en la relació entre el lloc de naixement dels enquestats i la preocupació pel pes, entre d’altres, vam decidir iniciar l’estudi quantitatiu basat en un qüestionari que estava dividit en les següents parts:
Graella televisiva. Quadre dividit en cadenes televisives en el qual els nens havien d’assenyalar aquells programes que acostumaven a veure habitualment. Val a dir que els programes que apareixen a la graella corresponen exclusivament a aquells emesos a hores en les quals els nens no romanen a l’escola. Aquesta primera part del qüestionari tenia com a objectiu, a banda de saber quins programes i a quines hores miraven els nens la televisió, conèixer el grau de consum de programació adulta i si, per extensió, consumien també la publicitat emesa en aquesta franja horària. La graella televisiva es va dissenyar sempre en temps real, és a dir, tenint en compte la programació que s’havia d’emetre durant la setmana en la qual es passava el qüestionari.
Personatges i anuncis. Aquesta segona part presentava, d’una banda, preguntes obertes sobre quins eren els personatges preferits dels nens i nenes, per què els agradaven aquests personatges, què en destacarien, etc.
Aquestes qüestions es completaven amb una bateria de preguntes tancades per saber quantes hores miraven la televisió habitualment, si ho feien sols o en companyia dels pares, si miraven els anuncis a les pauses, o si acostumaven a fer els deures mentre miraven la televisió, entre d’altres. La darrera part finalitzava amb un llistat de productes anunciats tant en horari adult com infantil, que els nens havien d’assenyalar en funció de si els recordaven i si els consumien o no.
Hàbits socials, lúdics i culturals i test infantil d’actituds alimentàries (children’s eating attitude test - CHEAT 26).3 Tot i que l’objectiu bàsic d’aquesta tercera part era el de detectar possibles restriccions alimentàries, pensaments obsessius al voltant de l’aspecte físic i preocu-
3. Estudi clínic utilitzat en psiquiatria per determinar variables que puguin apuntar a un trastorn del comportament alimentari infantil. Test que neix com a resultat de l’adaptació infantil de l’eating attitude test-40 (EAT-40).
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
83
Mònika Jiménez
pació excessiva pel pes entre els integrants de la mostra, entre d’altres, es va considerar procedent introduir preguntes relacionades amb hàbits socials, lúdics i culturals, per tal de conèixer altres aspectes de la seva vida quotidiana.
D’aquesta manera, el qüestionari barreja preguntes del test infantil d’actituds alimentàries (CHEAT, children’s eating attitude test) amb d’altres que aprofundeixen en les relacions socials dels nens i les nenes i en la utilització que fan del seu temps lliure, entre d’altres.
4. Conclusions
Ateses les diferents variables treballades en aquest treball de recerca, vàrem considerar necessari establir conclusions diferenciades sobre la base dels tres eixos treballats: el consum televisiu preadolescent, el comportament alimentari dels enquestats i les estratègies creatives utilitzades en el disseny dels anuncis dirigits a aquest segment poblacional.
D’aquesta manera pensem que, si tenim en compte la significativa heterogeneïtat entre els diferents aspectes treballats, cal aportar també conclusions independents que ens permetin fer-nos una idea de quin és el mapa conductual dels preadolescents en cadascun d’aquests eixos.
Aquest apartat, doncs, comença amb les conclusions generals al voltant de com els adolescents extrapolen els estereotips televisius —tant els publicitaris com els que es desprenen dels seus programes preferits— a la seva pròpia realitat i de com podrien pal·liar-se determinats comportaments propers a certes patologies i que tenen una clara relació amb els estereotips difosos a través dels mitjans audiovisuals. D’altra banda, aporta també conclusions específiques sobre consum televisiu, comportament alimentari i estratègies publicitàries.
a) Conceptes generals
— Hi ha una predisposició més gran als trastorns del comportament alimentari entre els nens i les nenes que es manifesten consumidors compulsius de televisió. El gran nombre d’hores que passen davant la petita pantalla coincideix amb les elevades puntuacions obtingudes al test d’actituds alimentàries.
— Les puntuacions obtingudes al test d’actituds alimentàries que assenyalen un risc elevat o patològic de patir un trastorn del comportament alimentari pertanyen en bona part a la població immigrant, que manifesta passar la majoria del seu temps a la llar davant el televisor, gairebé sempre en absència dels seus pares.
84
— Si tenim en compte que el públic objectiu en el qual hem basat el nostre treball de recerca consumeix, majoritàriament, televisió en franges horàries adultes i, normalment, sense el control dels pares, cal destacar el fet que la publicitat que veuen durant les pauses dels programes s’adreça, òbviament, a una audiència adulta, amb preferències, objectius i ideals de vida clarament diferenciats dels de l’etapa preadolescent.
— Tot i ser conscients que els productes anunciats en aquests blocs publicitaris emesos durant les pauses dels programes que veuen no són específicament per a ells, la mostra de preadolescents analitzada es revela clarament influenciada pels estereotips adults que apareixen als anuncis, independentment que aquests s’ajustin o no a la seva edat o a la seva realitat social.
— L’estereotip més idealitzat pels preadolescents és el de la bellesa física, que, si bé en els nois està vinculat a la idea de cos musculat, en les noies és sinònim d’esveltesa. Ambdós estan associats al concepte de triomf social.
— Malgrat que l’ideal dels enquestats pel que fa al seu físic és l’esveltesa, fruit d’una alimentació sana basada en els productes hipocalòrics, el fet cert és que aquesta idea xoca totalment amb la realitat d’una publicitat per a preadolescents. Els anuncis adreçats a aquest públic objectiu publiciten aliments hipercalòrics utilitzant estratègies creatives basades en aquells estímuls als quals els nens són extremament sensibles, com ara la música, el color, els personatges animats o les imatges que posen de manifest l’èxit social de l’infant a través del consum del producte. L’aplicació de l’estratègia PAOS en els darrers mesos de redacció d’aquesta tesi doctoral va contribuir a la introducció d’estratègies publicitàries que vinculen el producte amb els seus beneficis alimentaris en la dieta preadolescent.
— Tot i saber que ara com ara no poden ajustar-se a aquest ideal adult, la mostra analitzada evidencia una modificació dels seus hàbits de vida per tal de poder assolir aquest objectiu en l’etapa adulta. Quan arriben a la preadolescència, els menors comencen a ser conscients d’un imminent futur en un cos adult, motiu pel qual en algunes ocasions deixen de consumir aquells aliments hipercalòrics que van caracteritzar la seva etapa infantil i inicien, progressivament, modificacions en la seva dieta, que acaben conduint-los al risc de patir trastorns del comportament alimentari. Habitualment aquest canvi de pautes conductuals està vinculat a les pràctiques restrictives alimentàries per tal d’aprimar-se, al consum de productes light, o al fet de practicar esport, no per plaer, sinó perquè saben que així estan cremant calories.
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
— El consum d’aliments hipocalòrics sovint és donat per un coneixement del producte a través de la publicitat, però en molts casos aquesta reducció calòrica es fa sota el consentiment familiar ja que, tal com po- 85
Mònika Jiménez
sen de manifest alguns enquestats, els productes light són els únics de determinades característiques que es compren a l’entorn familiar.
— Per tal d’evitar aquesta confrontació entre les pautes alimentàries preadolescents difoses per la publicitat i els valors estètics que es desprenen de les campanyes per a un públic objectiu adult, que acaben arribant als nens a partir del consum de programació adulta, caldria que anunciants i agències desenvolupessin estratègies conjuntes per dur a terme una publicitat educativa que faci especial esment a com els aliments anunciats, juntament amb l’exercici físic, poden ajudar a mantenir un cos saludable.
— El nucli familiar ha de contribuir a aquesta educació publicitària explicant als infants quins efectes pot tenir en la seva salut el fet de consumir productes baixos en calories, tot aplicant aquestes explicacions a les rutines familiars a través d’hàbits alimentaris saludables.
b) Consum televisiu
— Només tres dels quinze programes més vistos pels nens i les nenes integrants de la mostra estan específicament ideats per a una audiència infantil i preadolescent. Pel que fa a la resta, nou s’adrecen a una audiència familiar, un al públic adolescent i a l’adult, i els dos restants estan pensats de manera explícita per a una audiència adulta. Cal assenyalar, però, que només dues cadenes televisives preveuen programació infantil entre setmana, mentre que la majoria ho fa només durant el cap de setmana en la franja matinal.
— Cap dels enquestats, sense excepció, manifesta limitar el seu consum televisiu a la franja infantil: el 23 % mira la televisió durant la pràctica totalitat dels moments que passa a casa seva; el 20 % de la mostra consumeix programació només a les nits, després de sopar; el 44 % manifesta fer-ho en la pràctica totalitat de la franja horària que va del migdia a la nit, i el 13 % ho fa en moments puntuals des del migdia a la nit. Aquest consum televisiu es duu a terme en un context familiar en el 32 % dels casos, mentre que el 68 % dels integrants de la mostra afirma mirar la televisió sol.
— El 25 % dels enquestats mira la televisió mentre fa els deures. El 75 % restant admet no fer-ho.
— Pel que fa al consum publicitari, el 54 % dels enquestats afirma no sentir cap mena d’atracció cap als anuncis, el 33 % destaca el seu gust pels anuncis, mentre que el 13 % restant assegura sentir-se atret per la publicitat televisada només «de tant en tant». Cal assenyalar, però, que aquestes respostes no es corresponen totalment amb la que els enquestats donen a la pràctica del zàping, ja que el 47 % dels integrants de la
86
mostra canvia de canal quan comencen els anuncis; aquesta dada va seguida del 41 % que continua veient la publicitat, i del 12 % que manifesta canviar de canal només de tant en tant.
— Els anuncis més valorats i més recordats pel segment preadolescent analitzat són aquells que utilitzen la música, el sentit de l’humor, els personatges coneguts —estratègia actualment prohibida als anunciants en el cas del segment de públic que ens ocupa— , les històries properes o la bellesa física com a concepte creatiu. Els espots de begudes refrescants, de llaminadures i de menjar ràpid, entre d’altres, són els més recordats pels tres-cents trenta-tres enquestats, sense excepció.
— Tot i no estar entre els anuncis de productes més recordats, els nens manifesten consumir aliments baixos en calories, com ara iogurts desnatats, cereals o llet desnatada.
— Els personatges televisius que apareixen als esmentats programes, i que són més ben valorats pels integrants de la mostra són, en el cas dels nens, aquells que apleguen rebel·lia, trapelleria i intel·ligència, mentre que pel que fa a les nenes, la valoració positiva es fonamenta en característiques físiques, com ara la bellesa o l’esveltesa. En canvi, els personatges televisius més mal valorats en ambdós casos són aquells que divergeixen de les qualitats ja esmentades. Els enquestats atorguen consideracions negatives als personatges estudiosos, obedients i, especialment, a aquells que fugen del cànon estètic esvelt.
c) Actituds
alimentàries
— Sobre la base del qüestionari clínic específicament per a nens i preadolescents que hem fet servir per al nostre treball de recerca, el CHEAT 26, el 34 % dels integrants de la mostra no presenta signes de les malalties considerades com a alteracions alimentàries, el 36 % de la població presenta un risc mitjà de trastorn del comportament alimentari, mentre que el 30 % es troba dins la franja d’alt risc o de risc patològic, és a dir, manifesten una clara preocupació per tot allò relacionat amb l’alimentació i el perill d’engreixar-se. Els integrants d’aquesta franja d’alt risc o de risc patològic són, indistintament, nois i noies. Només un dels enquestats estava rebent atenció mèdica en el moment de procedir a l’estudi quantitatiu. L’altre cas clínic, tot i manifestar continuar presentant signes evidents de la malaltia, havia estat donat d’alta feia alguns mesos. En ambdós casos el sexe del preadolescent era femení.
— Els enquestats que han obtingut les puntuacions més elevades al test d’actituds alimentàries es corresponen amb els nens i les nenes nascuts a l’estranger. L’Amèrica del Sud i el Marroc són els llocs de procedència dels qui han enregistrat els índexs més elevats pel que fa al risc
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
87
Mònika Jiménez
d’estar patint un trastorn del comportament alimentari. Només una de les enquestades, precisament nascuda a Santo Domingo, estava rebent atenció mèdica per estar diagnosticada com a bulímica.
— Accions com ara haver-se de frenar pel que fa al menjar, sentir-se ple, estar descontent amb el físic o voler-se assemblar als i a les models publicitaris són, entre d’altres, els comportaments més habituals pel que fa a la psicologia alimentària dels enquestats. Cal assenyalar, però, que les puntuacions varien relativament entre els nens i les nenes. Mentre els nois manifesten com a més habituals els fets de sentir-se plens o de pensar molt en el menjar, les noies destaquen com a molt habitual el fet de pensar molt a aprimar-se o de reprimir-se a l’hora de menjar amb l’objectiu de no engreixar-se.
— Les formes més habituals utilitzades pels enquestats a l’hora d’aprimar-se són, tal com es desprèn de l’estudi qualitatiu, la restricció alimentària indiscriminada i la pràctica de l’esport.
d) Estratègies publicitàries
— La majoria dels anuncis seleccionats com a preferits pels preadolescents que integraven la mostra no han estat dissenyats específicament per a ells, sinó que en la majoria dels casos l’estratègia creativa s’adreça directament als adolescents o als adults.
— A banda del discurs publicitari, la majoria dels anuncis per al públic objectiu que ens ocupa es recolza en altres fórmules que actuen com a reclam, com ara els regals promocionals, els esdeveniments o els premis que, en realitat, acaben actuant com un poderós argument pel que fa a la posterior decisió de compra.
— La publicitat adreçada als preadolescents es val de fórmules no convencionals per arribar al seu públic objectiu, com ara l’emplaçament de productes a les sèries televisives de màxima audiència, que actua com a eficaç reclam publicitari. En aquest sentit, els preadolescents, especialment els més joves, no entenen el Product Placement com a publicitat, sinó com a prescripció dels personatges de la sèrie de tot un seguit de productes de qualitat.
— Malgrat que les estratègies creatives utilitzades en els anuncis televisius adreçats a preadolescents acostumen a ser gairebé idèntiques a les del públic adult, especialment pel que fa a la utilització de les emocions com a argument de venda, cal assenyalar que, en alguns casos, els espots publicitaris per al públic que ens ocupa presenten un llenguatge propi.
— L’absolut dinamisme en detriment de l’estaticisme, els efectes es-
88
pecials a tot color, la prevalença de la imatge i la música en detriment del pla verbal, l’aparició d’estructures retòriques simples en detriment de les complexes, el component mític i l’imperatiu com a constant i la profusió d’estereotips, entre d’altres, serien alguns dels elements utilitzats en aquesta constant recerca d’un llenguatge propi capaç de captivar els més joves.
5. Bibliografia
BAKER, M. J.; CHURCHILL,G. A. Jr. (1977). «The impact of physically attractive models on advertising evaluations». Journal of Marketing Research, núm. 14, p. 538-555.
BOTTA, R. A. (1999). «Television images and adolescent girls, body image disturbance». Journal of Communication, núm. 49, p. 22-41.
BOUSH, D. M.; FRIEDSTAD, M.; ROSE, G. M. (1994). «Adolescence skepticism toward TV advertising and knowledge of advertiser tactics». Journal of Consumer Research, núm. 21, p. 165-175.
CONSELLDEL’AUDIOVISUALDE CATALUNYA [CAC] (2003). Llibre blanc: L’educació en l’entorn audiovisual. Barcelona: Quaderns del CAC.
EVRA, J. VAN (1990). Television and child development. Nova Jersey: Lawrence Erlbaum Associates. (Communication Textbook Series)
FERRÉS, J. (1996). Televisión subliminal: Socialización mediante comunicaciones inadvertidas. Barcelona: Paidós.
GORDON, Richard A. (1994). Anorexia y bulimia: Anatomía de una epidemia social. Barcelona: Ariel.
HARRISON, K. (2000). «Television viewing, fat stereotyping, body shape standards and eating disorder symptomatology in grade school children». Communication Research, núm. 27, p. 617-640.
MARTIN, M. C.; GENTRY, J. W. (1997). «Stuck in the model trap: the effects of beautiful models in ads on female pre-adolescents and adolescents». Journal of Advertising, núm. 26, p. 19-33.
MARTIN, M. C.; KENNEDY, P. F. (1993). «Advertising and social comparison: consequences for female preadolescents and adolescents». Psicology and Marketing, núm. 10, p. 513-530.
STATERA, G.; BENTIVEGNA, S.; MORCELLINI, M. (1990). Crescere con lo spot: pubblicità televisiva e socializzacione infantile. Torí: Nuova ERI.
TORO, J. (1996). El cuerpo como delito. Barcelona: Ariel.
Publicitat i trastorns del comportament alimentari preadolescent
89
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 91-98
DOI: 10.2436/20.3008.01.26
Secció oberta
La programació radiofònica internacional en llengua catalana per Cinto Niqui
Universitat Autònoma de Barcelona
La programació radiofònica internacional en llengua catalana
91
Niqui
Resum
Durant les primeres dècades de la dictadura franquista els programes radiofònics internacionals en català, transmesos en ona curta, gairebé van ser els únics que es podien escoltar. En aquest article es recullen totes les emissions internacionals fetes en llengua catalana durant tot el segle XX. Una qüestió mai estudiada en el seu conjunt.
International radio programs in Catalan
Abstract
During the first decades of the Franco dictatorship, virtually all radio programs in Catalan were international programs transmitted on short wave. The present paper gives an overview of all the international broadcasts in Catalan during the 20th century —a collection that, as a whole, has received no prior study.
La radiodifusió internacional en llengua catalana comença el 7 d’agost de 1933. L’acord entre Ràdio Associació de Catalunya i EAQ Emisora de Radiodifusión Iberoamericana, d’Aranjuez, permet a Catalunya, per primera vegada, de transmetre en ona curta per fomentar la seva imatge a l’exterior i contactar amb els seus compatriotes a l’estranger. Va ser la iniciativa privada la que va assumir el servei públic que la Generalitat no havia establert. Aquelles emissions van durar poc, atès que van acabar durant la Guerra Civil espanyola. Caldria esperar mig segle, fins al 4 de febrer de 1985, per tornar a escoltar novament programes en català transmesos en ona curta des de l’Estat espanyol. En aquella data és quan Ràdio Exterior d’Espanya va començar a radiar els informatius diaris en català realitzats per Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya, que encara es poden escoltar.
Durant la Guerra Civil espanyola la radiodifusió de tot l’Estat espanyol es va posar al servei dels dos bàndols enfrontats. A més de les transmissions en ona mitjana, una cinquantena d’emissores també radiaven, de forma irregular, en ona curta. En català van emetre els seus programes: Ràdio Barcelona EAJ 1, sota el control de la Generalitat; ECN-1, de la CNT-FAI; Ràdio PSU número 1, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, i Ràdio POUM ECP-2.
El març de 1937 va començar a transmetre, en ona mitjana, sembla que des de Roma, Ràdio Veritat, patrocinada per Francesc Cambó, líder de la Lliga Catalana. A Ràdio Veritat tots els col·laboradors i redactors eren catalans: Eduard Segarra, Manel Ribé, Delfí Escolà, Joaquim Pellicena, Costa Deu, Solervicens, etc. Ràdio Veritat va emetre en català fins a l’ocupació de Barcelona, el gener de 1939.
Cinto
92
La dictadura del general Franco, amb la seva repressió política i lingüística, va provocar diverses reaccions a la radiodifusió internacional en ona curta, però cal tenir en compte que des del 3 de setembre de 1939 fins al 8 de maig de 1945 va tenir lloc la Segona Guerra Mundial, que ho trastocà tot.
Durant la Segona Guerra Mundial es dóna un fet curiós. Als Estats Units els dirigents del Centre Català de Nova York van fer alguns programes en català de propaganda americana per a l’Office of War Information. Aquests programes s’emetien en ona curta cap a l’Amèrica Llatina, a través de les emissores comercials nord-americanes, com la CBS o l’NBC. Alguns dels catalans que hi van participar van ser Josep Carner i Ribalta i Josep Fontanals. Carner i Ribalta era el delegat als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya, que estava reconegut oficialment pel Departament d’Estat Nord-americà. En aquestes emissions de propaganda americana en català també hi van participar els músics Alexandre Vilalta i Agustí Borgunyó.
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, dues personalitats catalanes van parlar en la nostra llengua pels micròfons de la BBC: el violoncel·lista Pau Casals, el mes de juny de 1945, i el doctor Josep Trueta, el novembre de 1946. Poc després, a partir del 7 d’abril de 1947, Josep Manyé (Jorge Marín) va començar a fer les històriques emissions quinzenals en català de la BBC, que van durar deu anys.
Les iniciatives de fer programes en català des de fora, durant els quaranta anys de franquisme, van ser dutes a terme a títol personal, tot i que un bon nombre dels promotors tenien un compromís polític. Els locutors i les locutores que els presentaven eren catalans exiliats que habitualment treballaven en castellà a les redaccions de les emissores internacionals. Els catalans escampats per països de l’est d’Europa no tenien casals, com els d’Amèrica, ni van formar colònies catalanes, entre altres coses perquè eren molt pocs. No obstant això, intentaven fer espais radiofònics en el seu idioma. Aquells pocs programes, emesos en ona curta, van mantenir viva la presència de la nostra llengua a les ones radiofòniques, atesa la prohibició del seu ús a la ràdio catalana, sobretot fins a la meitat de la dècada dels seixanta. La seva insistència i la seva força de voluntat van fer possible l’obertura d’aquelles petites escletxes, setmanals, quinzenals o mensuals, dins de la programació en castellà cap a Europa, per on podien expressar-se en la seva llengua materna. Pel seu contingut i els seus objectius, els programes internacionals en llengua catalana, fets des de 1939 fins a 1976, es poden classificar en cinc grups.
L’Hora Catalana: el programa de ràdio que alguns membres vinculats al Centre Català de Buenos Aires van posar en antena cada diumenge, des del 4 de novembre de 1928 fins al 30 de setembre de 1984. Aquell espai en català, que va començar a l’Argentina quan a Catalunya la dic-
La programació radiofònica internacional en llengua catalana
93
Cinto Niqui
tadura del general Primo de Rivera posava tota classe d’entrebancs a una ràdio pròpiament catalana de llengua i continguts, no va ser només el primer fet en el nostre idioma per una ràdio de fora de Catalunya, sinó que va ser també la primera programació en llengua estrangera feta per les comunitats d’immigrants de tot Amèrica. Alguns anys després s’hi afegirien altres Hores Catalanes de Ràdio, produïdes a l’Uruguai, Xile, Cuba, Mèxic i Veneçuela.
La majoria dels programes es feien llogant temps d’antena d’emissores privades d’ona mitjana, però també hi va haver alguns casos en què les emissores transmetien en paral·lel en ona curta: a Xile, entre 1938 i 1940, i a Cuba, entre 1944 i 1947, amb discontinuïtats.
El segon grup l’integrarien els cinc programes de lluita política i agitació social contra la dictadura franquista, que van fer majoritàriament alguns membres del Partit Socialista Unificat de Catalunya que estaven exiliats als països comunistes europeus. Els dos programes més transcendents, per la seva durada i audiència, van ser els de Ràdio Moscou, de 1939 a 1977, i els de Radio España Independiente, des dels anys quaranta fins a 1976. Pels micròfons de Ràdio Moscou van fer espais en català: Rafael Vidiella, Hortènsia Vallejo, Lluís Ardiaca, Josep Vilella i Conxita Brufau. I pels de «La Pirenaica»: Emili Vilaseca, Victòria Pujolar, Jordi Solé Tura, Marcel Plans, Esther Berenguer, Leonor Bornao, Lourdes Jiménez, Rafael Vidiella, Josep Maria Cendrós, Ricard Lobo i Jaume Fabre. Els tres programes que van tenir una durada més curta van ser els de Ràdio Belgrad, fets l’any 1948 per Teresa Pàmies; els de Ràdio Praga, presentats per Joan Blàzquez i Teresa Pàmies, entre 1949 i 1952, i els de Ràdio Budapest, fets per Rafael Vidiella i Lourdes Jiménez, durant dos anys, a començaments dels cinquanta.
El tercer conjunt el formarien les emissions de propaganda d’alguns membres del Govern de la Generalitat de Catalunya a l’exili pels micròfons de Ràdio París, entre 1947 i 1948, gràcies als acords entre el Govern francès i el de la República espanyola a l’exili, coincidint amb el període de bloqueig internacional contra el règim de Franco que van decretar les Nacions Unides.
En un quart grup hi hauria els programes culturals emesos durant el franquisme, que sempre evitaven tractar qualsevol tema polític en els seus continguts. Serien els espais quinzenals de Josep Manyé a la BBC de Londres, entre 1947 i 1957; els produïts per Ràdio París, entre 1958 i 1964, presentats per Ramon Xuriguera, Narcís Bonet, Carme Bonet i Francisco Puig, i els radiats diàriament, en ona curta i ona mitjana, des del Principat d’Andorra, per Ràdio de les Valls —després Sud Ràdio—, entre 1959 i 1968, dirigits per Josep Font Bernat. En aquest apartat també es podrien incloure els espais transmesos per Ràdio Pequín, entre 1959 i 1961, que incloïen força música catalana.
94
Finalment trobaríem la ràdio religiosa. Els evangelistes, l’any 1958, van fer programes en català per Ràdio Tànger, en ona mitjana. I de 1968 a 1975, en ona curta, per Ràdio Transmundial de Mònaco. Els seus promotors van ser Agustí Rodés, Àngel Cortès, Bernat Vinyes i Benjamí Planas. Aquests programes s’enregistraven en un petit estudi del barri de Sant Martí de Barcelona.
La programació internacional en llengua catalana feta per dotze emissores d’ona curta europees i una d’asiàtica, durant el segle XX, sempre va ser testimonial. Però durant el franquisme, aquells programes van tenir una gran importància per a la pervivència de la nostra cultura i el manteniment del català a la radiodifusió.
Una dada final d’aquell període. Des de finals de la dècada dels quaranta i fins a la meitat dels anys seixanta, a Catalunya va funcionar una emissora d’ona curta. Estava situada a l’abadia de Montserrat i la seva funció era la mateixa que l’actual emissora de FM que té el monestir: transmetre les cerimònies litúrgiques. La megafonia del monestir es connectava a l’emissora d’ona curta, com la que podien tenir els radioaficionats de l’època, i es radiava. Cal recordar que, els anys quaranta i cinquanta, l’única part de la missa que es podia escoltar en català era l’homilia, ja que la resta es feia en llatí — l’abadia de Montserrat estava autoritzada a fer-les en català. El monjo que va promoure aquestes transmissions va ser el pare Reinald Bozzo.
La programació internacional en català radiada a partir de 1978 tenia uns objectius ben diferents de la produïda durant el franquisme: informar del que passava a Catalunya als catalans que vivien fora del país; tractar temes culturals i d’actualitat del Principat; divulgar novetats tecnològiques audiovisuals; informar dels canvis polítics que tenien lloc a Rússia —en el cas de Ràdio Moscou—, o seguir fent reflexions religioses en la nostra llengua —Ràdio Transmundial de Mònaco.
L’any 1978, només Ràdio Andorra oferia uns espais musicals nocturns diaris, presentats en català per Josep Casamajor. Emetien per l’ona mitjana, però l’any 1979 es van poder escoltar, durant alguns mesos, en ona curta. Aquell any, la programació internacional en català cap a Europa, en ona curta, era de set hores setmanals. Ràdio Andorra va tancar l’any 1981.
A finals de 1988 i començaments de 1989 va ser el moment en què el català va tenir més presència a la radiodifusió internacional en ona curta, en coincidir els espais fets per cinc emissores: Ràdio Transmundial de Mònaco (1983-1989), amb Miquel Valvuena; Ràdio Exterior d’Espanya (1985 fins a avui), amb la veu inaugural de Joan Grau i els membres dels serveis informatius de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya; Belgische Radio ea Televisie (1987-1989), amb Xavier Cacho, Anna Hernàndez
La programació radiofònica internacional en llengua catalana
Cortès i Cinto Niqui; Ràdio Moscou (1988-1991), amb Viktor Súkhov i 95
Cinto Niqui
Enric Fernàndez, i Ràdio Budapest (1989), amb Xavier Cacho. La durada mensual de totes aquelles emissions en català cap a Europa era: Ràdio Exterior d’Espanya, nou hores; Ràdio Moscou, dues hores; Ràdio Transmundial, una hora; Belgische Radio ea Televisie, vint minuts, i Ràdio Budapest, deu minuts. L’any 1988, la programació internacional en català era de gairebé tretze hores al mes, de les quals, el 75 % corresponien a la programació de Ràdio Exterior d’Espanya. Aquesta situació va durar ben poc.
Deu anys després, el 1998, només Ràdio Exterior d’Espanya, per tal de ser conseqüent amb el fet que a l’Estat espanyol existeixen tres llengües cooficials amb el castellà, mantenia uns serveis informatius mínims diaris, d’uns deu minuts, en basc, gallec i català, que es podien escoltar en ona curta, via satèl·lit i a Internet.
L’any 1989, Quaderns Tècnics —la primera revista en català sobre electrònica, informàtica, vídeo, àudio, radioafició i DXisme— va endegar una campanya per tal que la Generalitat de Catalunya creés la seva emissora pública internacional en ona curta. Els representants polítics catalans van recollir la proposta i el 8 de novembre de 1990 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la proposta no de llei, presentada per Esquerra Republicana de Catalunya, per a la creació durant aquella legislatura d’una ràdio exterior de Catalunya. Finalment l’emissora internacional de la Generalitat no es va fer realitat. El que sí que es va aconseguir és que el 10 de setembre de 1995, TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació emetessin per primera vegada via satèl·lit, com un pas previ al que serien les seves futures emissions diàries. Aquesta va ser la via per la qual els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió van començar a tenir un abast internacional. Amb la distribució de la programació de Catalunya Ràdio a Internet, des del 26 d’abril de 1996, s’obria una segona via per fer arribar la informació, en la seva llengua i a l’instant, als catalans residents a l’estranger. Si a començaments dels anys noranta, crear una ràdio exterior catalana multilingüe en ona curta, dins de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, exigia una inversió molt elevada i haver de superar complicats problemes legals amb l’Estat central, actualment les noves tecnologies audiovisuals i la nova situació de les emissores internacionals permeten fer-ho amb un cost més baix i ultrapassant qualsevol aspecte legal restrictiu del passat. Avui hi ha tres possibilitats per crear una ràdio internacional catalana multilingüe, que expliqués al món què és Catalunya i els fets que hi tenen lloc. La més senzilla i econòmica seria crear, dins de la pàgina web de qualsevol de les emissores públiques —Catalunya Ràdio, COMRàdio o Ràdio 4—, una programació radiofònica multilingüe a la carta, que només es distribuís a Internet. La segona seria la contractació dels serveis de World Radio Network (WRN), la companyia que, des de l’any 1992, retransmet via satèl·lit cap als cinc continents els espais en diversos idio-
96
mes d’una trentena d’emissores, dins d’un esquema de programació conjunta que també es pot escoltar a Internet. I la tercera, si es volgués transmetre en ona curta, seria llogar unes quantes hores setmanals a qualsevol de les diverses radiodifusores públiques i privades que actualment ofereixen aquesta possibilitat.
La presència internacional del català a la radiodifusió arriba a mitjan anys noranta, quan les ràdios nacionals catalanes accedeixen al satèl·lit i a Internet. Per exemple, l’any 1998, des de fora de Catalunya, es podien escoltar quatre emissores via satèl·lit: Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, COMRàdio i Ràdio Exterior d’Espanya. I sis a Internet: Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música, COMRàdio, Ràdio Segre i Ràdio Exterior d’Espanya. Internet és el canal de difusió que fa possible que la programació de la ràdio catalana passi a tenir un abast internacional. L’any 2004 s’arribà a la xifra de cinquanta emissores que oferien programació en llengua catalana a Internet, mentre que el nombre que transmet via satèl·lit havia crescut ben poc: n’hi havia set.
Bibliografia
FRANQUET,R. (1986). Història de la radiodifusió a Catalunya (del naixement al franquisme). Barcelona: Edicions 62. (Llibres a l’Abast; 214)
GALÁN, L. (1988). Después de todo: Recuerdos de un periodista de la Pirenaica. Barcelona: Anthropos.
GARRIGA, T. (1998). La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya. Barcelona: Proa.
MENDEZONA, R. (1995). La Pirenaica y otros episodios. Madrid: Libertarias Prodhufi.
MIRALLES, R. (1947). Españoles en Rusia. Madrid: Ediciones y Publicaciones Españolas.
MONTES, F. J. (1997). Los orígenes de la radiodifusión exterior en España. Madrid: Editorial Complutense.
PÀMIES, T. (2007). Ràdio Pirenaica: emissions en llengua catalana de REI (1941-1977). Valls: Cossetània.
— (2001). Els anys de lluita. Barcelona: Columna. [Carta a la néta sobre el comunisme]
PLANS, M. (1981). «Radio España Independiente, la Pirenaica, entre el mito y la propaganda». A: De las ondas rojas a las radios libres. Barcelona: Gustavo Gili.
La programació radiofònica internacional en llengua catalana
97
Niqui
RAMÍREZ, J. A. (2003). Ici Paris: Memorias de una voz de libertad. Madrid: Alianza.
RODRIGO, A. (1977). Doctor Trueta: Heroe anónimo de dos guerras. Barcelona: Plaza & Janés.
ROIG, M. (1976). Rafael Vidiella, l’aventura de la revolució. Barcelona: Laia.
SÁNCHEZ AGUSTÍ, F. (2001). Maquis y Pirineos. Lleida: Milenio. (Biblioteca de los Pirineos; 2)
SOLÉ TURA, J. (1999). Una historia optimista: Memorias. Madrid: Aguilar.
TRUETA, J. (1978). Fragments d’una vida. Barcelona: Edicions 62.
VENTÍN, J. A. (1986). La guerra de la radio (1936-1939). Barcelona: Mitre.
Cinto
98
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 99-112
DOI: 10.2436/20.3008.01.27
Secció oberta
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
per Romà Guardiet i Bergé
Professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
99
Guardiet i Bergé
Resum
Aquest treball aborda el problema de la metàfora icònica —és a dir, la metàfora en l’àmbit de la imatge tant a nivell pictòric com audiovisual.
Existeixen una multitud d’exemples visuals que vigorosament ens recorden els efectes de la metàfora verbal. Però, al mateix temps, la naturalesa visual o audiovisual del discurs canvia substancialment la forma d’expressió i recepció. No queden clares ni les fronteres ni la relació amb la metàfora lingüística.
Sembla inqüestionable que alguna cosa emparentada amb la metàfora lingüística existeix en l’àmbit de la imatge, i si és així, resulta poc menys que ineludible intentar aclarir el paper o papers que pot tenir en aquest àmbit de la comunicació.
L’últim factor que volem remarcar és de caràcter intuïtiu, però ens interessa de manera especial, i és el següent: la metàfora, en general, sembla tenir un paper, indefinit, però fonamental, com a doble pont, per una banda, entre la comunicació concreta i la comunicació difusa, i per l’altra, entre l’expressivitat comunicativa i l’expressió artística. A més, és altament probable que la metàfora icònica tingui un paper diferenciat i crucial en aquests itineraris. Tant en un aspecte com en l’altre, aclarir el tema de la metàfora en l’àmbit de la imatge sembla, a priori, que pot aportar contribucions decisives en aquest sentit.
A conceptual model for the iconic metaphor. From verbal communication to visual communication
Abstract
This paper seeks to provide insight into the nature of iconic metaphors, that is, image metaphors—be they pictorial or audiovisual. Many iconic metaphors produce effects that strongly resemble those of the verbal metaphor. Yet the nature of visual-audiovisual discourse substantially changes the mode of expression and perception. Both the dividing line and relation between visual-audiovisual and verbal metaphors remain unclear. A phenomenon essential to the verbal metaphor is doubtless at play in the visual metaphor and, if so, elucidation of its role in visual communication is necessary. Finally, we wish to put forth an intuition we have about the metaphor in general: it seems to play an unclear but fundamental role as a double bridge between clear communication and fuzzy communication, and between oral communication and visual. It is highly probable that the iconic metaphor plays a unique and crucial role in these relationships. Deepening our understanding of the metaphor in the area of image seems, a priori, to promise important contributions to the field of communication.
Introducció
Aquest treball aborda el problema de la metàfora icònica —és a dir, la metàfora en l’àmbit de la imatge tant a nivell pictòric com audiovisual.
Romà
100
La situació de partida és la següent: tant en la parla popular com en el context acadèmic sovint es fa referència a la metàfora icònica sota diverses denominacions —metàfora pictòrica, visual, fílmica, audiovisual, etc. Sens dubte aquest fet respon a una sensació més o menys generalitzada i més o menys elaborada que algunes de les característiques de la metàfora lingüística són reconeixibles en certes imatges, ja siguin aquestes estàtiques o en moviment.
Evidentment, existeixen una multitud d’exemples visuals que vigorosament ens recorden els efectes de la metàfora verbal. Però, al mateix temps, la naturalesa visual o audiovisual del discurs canvia substancialment la forma d’expressió i recepció. No queden clares ni les fronteres ni la relació amb la metàfora lingüística. Certa gent dóna per fet que existeix la metàfora icònica, sense entrar en disquisicions prèvies, mentre que d’altres veuen la metàfora com un fenomen específicament lingüístic i neguen la possibilitat de metàfora en l’àmbit de la imatge. Tampoc, entre aquells que admeten la possibilitat de la metàfora visual i/o audiovisual, hi ha cap mena d’acord raonable sobre allò que consideren metàfora. Per tant, persisteix una qüestió oberta sobre si realment és adequat parlar de metàfora i, també, sobre allò que pot constituir metàfora, en l’àmbit de la imatge.
No obstant això, a favor de la rellevància del tema de la metàfora icònica i la idoneïtat de plantejar-lo, creiem que cal tenir en compte els següents factors determinants. El primer és més o menys objectiu: hi ha una sèrie d’autors, molts d’ells notablement influents, que s’han plantejat el tema de la metàfora en l’àmbit de la imatge. Per tant, hi ha una sèrie d’autors que han considerat el tema rellevant i/o interessant. A més, alguns d’ells, especialment en el terreny de la filosofia de l’art, el consideren un aspecte crucial en l’àmbit de l’expressió artística.
El segon factor és que resultaria sorprenent que la metàfora estigués estrictament circumscrita a l’àmbit lingüístic. Sembla evident que hi ha imatges o situacions audiovisuals que insistentment ens recorden o suggereixen l’estructura i els efectes de les metàfores lingüístiques malgrat que la seva concreció no sempre resulti fàcil. A més, la importància, omnipresència i multifuncionalitat de la metàfora verbal en la comunicació lingüística, com també la seva plausible gènesi mental o conceptual semblen suggerir que difícilment pot tractar-se d’un fenomen que desaparegui diacríticament en l’àmbit de la comunicació visual i audiovisual, per molt que les característiques siguin clarament diferenciades. Cal no oblidar, tampoc, la innegable presència d’un fort component icònic en la metàfora lingüística: sovint el poeta, el creador o el simple parlant que s’expressa en termes metafòrics està intentant posar en paraules certes experiències sensorials i emotives que contenen potents components icònics. En paraules d’Eco, «no es tracta de dir que també existeixen metàfores visuals [...] o que, potser, també existeixen metàfores olfactives o musicals.
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
101
Guardiet i Bergé
El problema consisteix que, sovint, explicar d’alguna manera els orígens de la metàfora verbal suposa remetre’s a experiències visuals, auditives, tàctils, olfactives» (1990: 169). Per tant, sembla inqüestionable que alguna cosa emparentada amb la metàfora lingüística existeix en l’àmbit de la imatge, i si és així, resulta poc menys que ineludible intentar aclarir el paper o papers que pot exercir en aquest àmbit de la comunicació.
L’últim factor que volem remarcar és de caràcter intuïtiu, però ens interessa de manera especial, i és el següent: la metàfora, en general, sembla tenir un paper, indefinit, però fonamental, com a doble pont, per una banda, entre la comunicació concreta i la comunicació difusa, i per l’altra, entre l’expressivitat comunicativa i l’expressió artística. A més, és altament probable que la metàfora icònica tingui un paper diferenciat i crucial en aquests itineraris. Tant en un aspecte com en l’altre, aclarir el tema de la metàfora en l’àmbit de la imatge sembla, a priori, que pot aportar contribucions decisives en aquest sentit.
Objectius i metodologia
Els objectius d’aquest treball poden expressar-se en termes d’intentar donar resposta fins allà on es pugui a les següents qüestions agrupades al voltant de cinc temes bàsics:
Existència
A què ens referim quan parlem de metàfora icònica (pictòrica, visual, fílmica o audiovisual)? Els diferents autors que utilitzen aquestes terminologies es refereixen a objectes molt semblants o hi ha diferències irreconciliables entre ells?
La qüestió de l’existència de la metàfora icònica és una qüestió dicotòmica —existeix o no existeix— o bé és una qüestió de grau?
La metàfora icònica és un acte de comunicació o és una qüestió d’interpretació independent de la intenció del creador? És l’existència de la metàfora icònica, primordialment, una qüestió d’hermenèutica?
Relació amb la metàfora lingüística
Quina relació hi ha entre metàfora lingüística i metàfora icònica?
Hi ha una idea suficientment unitària i consensuada de metàfora lingüística que puguem utilitzar com a referència?
És possible traslladar coherentment la idea de metàfora lingüística a l’àmbit de la imatge?
Romà
102
En l’intent de traslladar o extrapolar el concepte de metàfora a l’àmbit de la imatge, hem de prioritzar una analogia en l’estructura o una similitud en els efectes?
Dels diferents objectes reivindicats com a metàfora icònica, n’hi ha que tenen una relació més pròxima a la metàfora lingüística que d’altres? Com podria determinar-se?
Relació entre la metàfora pictòrica/visual i la metàfora fílmica/audiovisual
La metàfora visual i la metàfora audiovisual plantegen problemàtiques similars o clarament diferenciades? Quins són els trets diferencials?
Classificació
És possible trobar una classificació que reculli i discrimini la totalitat, o almenys la majoria, dels objectes reivindicats com a metàfora icònica?
És possible trobar una classificació que ajudi a situar les diferents concepcions de metàfora icònica?
El rol de la metàfora icònica
La metàfora icònica té un paper similar al de la metàfora lingüística o té un paper molt diferent?
Quina relació hi ha entre expressió artística i metàfora? Hi ha alguna base per a la reivindicació segons la qual «tota obra d’art és metàfora d’allò que expressa»?
El marc teòric d’aquest treball és necessàriament interdisciplinari per la mateixa naturalesa del tema. Fins i tot en el terreny estricte de la metàfora lingüística, existeix una marcada tendència al desbordament disciplinari, com es constata en autors tan significatius com Richards, Black, Ricoeur, Lakoff o Eco. Quan es tracta de la metàfora icònica, la diversitat de les disciplines que aborden el tema, la interdisciplinarietat i el desbordament disciplinari, augmenten notablement. La filosofia de l’art, la semiòtica, la psicologia cognitiva, la teoria de la comunicació audiovisual o la psicoanàlisi són només alguns dels marcs teòrics que s’han utilitzat per a l’estudi de la metàfora en l’àmbit de la imatge.
Vocacionalment, aquest treball pretén ser adisciplinari més que no pas interdisciplinari, en el sentit que no busca una interrelació entre les diferents òptiques disciplinàries, sinó que únicament utilitza els recursos
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
103
Guardiet i Bergé
que més semblen convenir en cada cas, independentment de l’origen —sempre que això no comporti incoherències conceptuals significatives.
Tenint present el que acabem d’exposar, el camí que recorre aquesta tesi per respondre les preguntes plantejades en les hipòtesis de l’apartat anterior pot resumir-se en els passos següents. El primer és un repàs selectiu de les aproximacions més significatives a la metàfora lingüística, com també una àmplia prospecció dels autors que han tractat el tema de la metàfora visual i audiovisual.
El segon és aglutinar i focalitzar, en uns pocs conceptes essencials, les divergències que apareixen en la metàfora lingüística, així com les que apareixen entre les diferents concepcions de metàfora icònica i, també, les similituds i diferències que existeixen entre metàfora lingüística i metàfora icònica. Volem veure, entre altres coses, que mentre que existeix una certa idea de «canonicitat» per a la metàfora lingüística, aquesta no es manté de la mateixa manera en l’àmbit de la metàfora icònica.
El tercer és construir un model conceptual, relativament independent del llenguatge verbal, que reflecteixi l’esquelet estructural bàsic de la metàfora lingüística «canònica», al mateix temps que pugui ser, en principi, directament aplicable a l’àmbit de la imatge.
El quart és comprovar quins canvis, o quin tipus de flexibilització, hem d’implementar sobre l’anterior model conceptual per tal que pugui descriure la pràctica totalitat de les diverses concepcions de metàfora icònica existents.
El cinquè és utilitzar els resultats anteriors com a base per a una classificació de les diverses concepcions de metàfora icònica. Aquesta classificació l’anomenem «topològica», en el sentit que ens dóna una certa idea del grau de proximitat o allunyament respecte a la metàfora «canònica».
Per acabar, utilitzar els conceptes anteriors —en particular, el model conceptual flexibilitzat, i la classificació topològica— com a eines d’anàlisi i reapreciació crítica sobre les diferents aproximacions a la metàfora icònica que havíem ja vist al començament.
Conclusions
Les conclusions a què hem arribat són les següents:
— La divergència entre les diferents aproximacions a la metàfora icònica comença amb el mateix objecte d’estudi.
Hem pogut comprovar que les divergències que apareixen en les aproximacions teòriques a la metàfora icònica són de naturalesa molt diferent a les que apareixen en les aproximacions a la metàfora lingüísti-
Romà
104
ca. En aquesta última, les divergències apareixen primordialment sobre la interpretació o explicació teòrica de les metàfores, més que no pas sobre la classe d’objectes que constitueixen metàfora. És cert que en el terreny de la metàfora lingüística hi ha una àmplia i reconeguda diversitat que abraça des de la metàfora quotidiana semilexicalitzada, a la metàfora creativa o poètica de suggeriments enormement oberts. Això no obstant, en general, hi ha un acord prou acceptable sobre allò que constitueix una metàfora lingüística, com també un procés diacrònic de lexicalització, prou evident, que enllaça el recorregut continu entre la metàfora quotidiana i la metàfora poètica. En canvi, en l’àmbit de la imatge, la divergència sobre la metàfora comença amb el mateix objecte d’estudi: allò que per a alguns constitueix un clar exemple de metàfora icònica, per a altres no és ni tan sols un remot candidat a ser-ho.
— En l’àmbit de la metàfora lingüística existeix una certa idea de canonicitat.
Hem vist que quan aprofundim una mica en les diferències conceptuals que ocorren en l’estudi de la metàfora lingüística, aquelles es poden subsumir en mitja dotzena d’oposicions bàsiques que, portades a extrems, desemboquen en contradiccions o incoherències. D’aquestes oposicions, quatre es refereixen al funcionament o procés metafòric —obligatòria/optativa, puntual/extensa, oberta/tancada i direccional/ no direccional—, mentre que les altres dues —«existència de significat metafòric»/«absència de significat metafòric» i «creació de coses noves»/«no-creació de coses noves»— són de caràcter més conceptual o filosòfic i, en principi, no afecten directament la concepció del procés metafòric. Si ens restringim a les discrepàncies funcionals que observem en l’àmbit de la metàfora lingüística, sembla clar que, sigui de manera explícita o implícita, en termes estadístics existeixen uns posicionaments majoritaris: la metàfora lingüística s’entén majoritàriament d’interpretació obligada, puntual, oberta i direccional. Hi ha, doncs, en l’àmbit de la metàfora lingüística una certa idea de canonicitat funcional malgrat que les descripcions teòriques d’aquesta canonicitat de vegades puguin divergir notablement.
— En l’àmbit de la imatge no sembla existir, a priori, cap idea evident de consens, explícit o subjacent, associat a la diversitat d’objectes reivindicats com a metàfora icònica.
Com hem pogut veure, les discrepàncies sobre la metàfora en l’àmbit de la imatge són molt més profundes que les que apareixen en l’àmbit de la metàfora lingüística, i es manifesten sovint mitjançant punts de vista i aproximacions totalment irreconciliables. És cert que trobem una sèrie d’exemples —especialment en el terreny fílmic— que es repeteixen d’un autor a un altre, i també, que algunes idees se superposen o comparteixen determinats aspectes. És igualment cert que els autors que provenen d’unes
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
pròximes entre si presenten més
determinades disciplines
105
Guardiet i Bergé
punts en comú que aquells que militen en disciplines relativament allunyades. Però, en general, les discrepàncies semblen superar clarament les afinitats. La naturalesa dels exemples, i en particular la dels elements que constitueixen la metàfora, és inusitadament variada. Les exigències teòriques semblen gairebé aleatòries. De vegades, fins i tot un mateix exemple és avaluat de forma radicalment diferent (xais/multitud, a Modern Times, de Chaplin) o bé autors provinents d’una mateixa disciplina proposen aproximacions enormement allunyades entre si (Wollheim, Hausman, Danto). Si examinem les aproximacions a la metàfora icònica des de l’òptica de les oposicions bàsiques considerades anteriorment en l’àmbit de la metàfora lingüística, trobem un nivell altíssim de discrepàncies i, com hem constatat, ni tan sols a nivell estadístic sembla possible determinar posicionaments clarament majoritaris. O en altres paraules, no sembla existir, a priori, cap idea evident de consens, explícit o subjacent, associat a la diversitat d’objectes reivindicats com a metàfora icònica. I això, tant en la metàfora pictòrica/visual com en la metàfora fílmica/audiovisual.
— En les aproximacions teòriques a la metàfora icònica, el fet de partir d’un mateix model lingüístic no garanteix, en absolut, que s’arribi a una concepció de metàfora icònica semblant.
Com és comprensible, tots els autors que tracten la metàfora icònica es basen, explícitament o implícitament, en alguna concepció o model de metàfora lingüística. En aquest sentit, hem pogut comprovar que el fet de partir d’un mateix model lingüístic no garanteix en absolut que s’arribi a una concepció de metàfora icònica semblant o comparable. Això ja indueix a pensar que el nucli del problema no rau en l’elecció del model lingüístic de base, sinó en les dificultats intrínseques que apareixen en la transposició d’un determinat model des de l’àmbit lingüístic a l’icònic. En particular, hem assenyalat que hi ha tres aspectes relacionats amb la metàfora que semblen funcionar de manera radicalment diferent en l’àmbit icònic de com ho fan en l’àmbit lingüístic. Aquests aspectes són la perlocució o impacte, la representació i la vaguetat.
— Malgrat tot, és possible establir un model conceptual —el «diagrama bàsic»—, independent del llenguatge verbal, que descriu el procés de la metàfora canònica lingüística al mateix temps que resulta, formalment, directament aplicable a l’àmbit icònic.
Les conclusions dels paràgrafs anteriors podrien fer creure, a priori, que ens trobem en un carreró sense sortida. En efecte, aparentment estem davant d’una ingent diversitat d’objectes reivindicats per alguns com a metàfores icòniques, sense denominadors comuns clars, i sense que el model lingüístic —o models— del qual es parteix en cada cas serveixi per dotar les subsegüents aproximacions de cap mena de coherència. No obstant això, hem intentat mostrar que, utilitzant el concepte de
Romà
106
«metàfora canònica lingüística» que hem determinat anteriorment, és possible establir un model conceptual —el «diagrama bàsic»— que descriu el procés o funcionament de la metàfora canònica lingüística al mateix temps que resulta, a nivell formal, directament aplicable a l’àmbit icònic. El «diagrama bàsic» que hem plantejat desdobla el procés metafòric en una representació contingent i un operador metafòric generat per l’acció del representant sobre el representat de la citada representació. Aquest desdoblament resulta crucial i especialment útil per explicitar tota una sèrie de característiques i diferències amb relació a la metàfora icònica.
— El «diagrama bàsic» serveix per separar i visualitzar la part formal —representació— de la part conceptual —operador metafòric— de la metàfora (malgrat que la segona depengui inequívocament de la primera).
En particular, el «diagrama bàsic» forneix un marc adequat per posar en evidència que és precisament la representació contingent allò que funciona de manera molt diferent en l’àmbit icònic, de com ho fa en l’àmbit lingüístic. O en altres paraules, que la diferència fonamental entre metàfora lingüística i metàfora icònica cal buscar-la en el terreny de la representació i no pas de l’operador metafòric —malgrat que aquest últim també queda afectat per la forma de la representació. En particular, hem constatat que establir una representació contingent en l’àmbit de la imatge és molt més treballós i complicat —potser també més ric— que en l’àmbit verbal. Igualment, s’ha fet evident que la dependència de la part representacional de la metàfora, respecte als contextos discursiu, cultural i pragmàtic, és molt més aguda en l’àmbit icònic que en l’àmbit lingüístic. En definitiva, hem constatat que —coincidint amb el que afirmen Danto i altres autors— la metàfora icònica depèn crucialment de la forma de la representació. Paral·lelament, el diagrama bàsic també resulta útil per diagnosticar, de manera quasi automàtica, els casos de representació simple, és a dir, aquells en què una representació contingent no genera operador metafòric —normalment, perquè es tracta d’una representació no tensionada.
— El «diagrama bàsic» evidencia que en la metàfora icònica —o més precisament, en el conjunt d’objectes reivindicats per alguns com a metàfora icònica— ocorre un tipus de vaguetat —la vaguetat en el grau de definició de certs elements constituents del diagrama— que no ocorre en l’àmbit de la metàfora lingüística.
En efecte, en l’anàlisi detallada de l’aplicació del diagrama bàsic a la metàfora icònica, hem pogut constatar que el tenor i el vehicle de la representació contingent, com també el nexe entre ells tenen tendència a presentar un grau d’indeterminació que no ocorre usualment en l’àmbit lingüístic. A més, la indeterminació en alguns d’aquests elements constituents comporta, en condicions usuals, un cert grau d’indeterminació
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
107
Guardiet i Bergé
de l’acció del vehicle sobre el tenor i, per tant, un cert grau de difusió en l’existència de l’operador metafòric generat per aquesta acció.
— A còpia de contemplar diferents graus de concreció/difusió en els elements constituents del diagrama bàsic, anem retrobant les diverses concepcions de metàfora sostingudes pels diferents autors.
Els diferents graus de concreció/difusió dels elements constituents del diagrama bàsic poden produir-se de formes relativament independents entre si. Això permet diferents combinacions en el grau de concreció/difusió dels diferents elements constituents, les quals van subministrant diferents tipologies de metàfores que coincideixen, a grans trets, amb les que hem anat trobant en els diferents autors. D’aquesta manera, el diagrama bàsic que hem establert, inicialment, per a la metàfora canònica lingüística, ens serveix per descriure l’estructura de la pràctica totalitat dels objectes reivindicats com a metàfora icònica, sempre que es permeti un ampli marge de variabilitat en el grau de concreció/difusió dels elements constituents del diagrama. Aquest fet explica, en part, l’enorme diversitat que trobem en l’àmbit de la metàfora icònica, així com el marcat grau de subjectivisme que trobem en la determinació de la seva existència.
— El diagrama bàsic conjuntament amb el grau de concreció/difusió dels elements constituents proporcionen una eina d’anàlisi que, al seu torn, permet una classificació «topològica» —o mapa— de la metàfora icònica.
El terme «topològic» s’utilitza, aquí, en el sentit que podem situar cadascun dels objectes reivindicats com a metàfora icònica, sobre un cert eix i a una certa «distància» del concepte de «metàfora canònica» heretat de l’àmbit de la metàfora lingüística. En efecte, malgrat l’existència d’una inevitable dosi d’indeterminació i/o subjectivisme, hem pogut constatar que el diagrama bàsic aplicat als diferents exemples ens permet determinar, fins a cert punt, el grau de concreció/difusió de cadascun dels elements constituents i, d’aquesta manera, determinar, també fins a cert punt, en quin grau i en quina direcció un exemple donat s’allunya més o menys del concepte de «metàfora canònica». Consegüentment, la consideració global del corpus d’exemples manejat per cada autor ens permet emplaçar la seva aproximació teòrica en una determinada àrea del mapa topològic. A més, el rang de concreció/difusió implícitament contemplat per cada autor respecte a cadascun dels elements constituents del diagrama bàsic pot entendre’s com una explicació indirecta de les característiques intrínseques de la seva aproximació.
— La variabilitat en el grau de concreció/difusió del conjunt {C} també serveix per descriure les varietats tradicionals trobades en l’àmbit de la metàfora lingüística.
Romà
108
En efecte, malgrat que aquest no era un dels objectius plantejats a l’inici d’aquest treball, ha anat apareixent gradualment com un producte subsidiari. Així, la variabilitat en el grau de concreció/difusió del conjunt {C} que es produeix en tres direccions diferenciades també serveix per descriure les varietats tradicionals trobades en l’àmbit de la metàfora lingüística: metàfora poètica, metàfora quotidiana, model, metàfora morta, metàfora surrealista, etc.
— El diagrama bàsic, conjuntament amb el grau de concreció/difusió dels seus elements constituents, pot entendre’s com a eina d’anàlisi i com a base per a una classificació topològica —o mapa— de la metàfora en general.
Combinant els dos últims punts, constatem que podem reunir en un únic diagrama o mapa les situacions dels diferents conceptes i varietats tant de metàfora lingüística com de metàfora icònica.
Bibliografia
ALDRICH, Virgil C. (1963). Philosophy of art.Englewood Cliffs: PrenticeHall.
ARISTÒTIL (ed. 1974). Poética. Ed. a cura de Valentín García Yebra. Madrid: Gredos.
— (ed. 1985). Retórica. Ed. a cura d’Antonio Tovar. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
BEARDSLEY, Monroe C. (1958). Aesthetics. Nova York: Harcourt, Brace and World Inc.
BLACK, Max (1962). «Metaphor». A: Models and metaphors. Ítaca: Cornell University Press, p. 25-47.
CARROLL, Noël (1994).«Visual metaphor». A: HINTIKKA, Jaakko [ed.]. Aspects of metaphor. Dordrecht: Kluwer, p. 189-218.
CLIFTON, N. Roy (1983). The figure in film. East Brunswick: Associated University Presses.
DANTO, Arthur C. (1981). The transfiguration of the commonplace Cambridge: Harvard University Press.
DAVIDSON, Donald (1978).«What metaphors mean». A: SACKS, S. [ed.]. On metaphor. Chicago: University of Chicago Press.
DURAND, Jacques (1987). «Rhetorical figures in the advertising image». A: UBIKER-SEBEOK, Jean [ed.]. Marketing and semiotics. Berlín; Nova York; Amsterdam: Mouton de Gruyter.
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
109
Romà Guardiet i Bergé
ECO, Umberto (1984, tr. 1990). Semiotica e filosofia del linguaggio Torí: Giulio Einaudi. [Traducció castellana: Semiótica y filosofía del lenguaje. Barcelona: Lumen]
EISENSTEIN, Sergei (tr. 1943). The film sense. Ed. a cura de Jay Leyda. Londres: Faber.
— (tr. 1949). Film form. Ed. a cura de Jay Leyda. Nova York: Harcourt, Brace & World.
FORCEVILLE, Charles (1996). Pictorial metaphor in advertising. Londres: Routledge.
GENETTE, Gérard (1970, recop. 1972). «La rhétorique restreinte». A: Communications, vol. 16. París: Éditions du Seuil. [Recopilat a Figures III. París: Éditions du Seuil,p. 21-40]
GERSTENKORN, Jacques (1995). La méthaphore au cinema.París: Meridiens Klincksieck.
GLUCKSBERG,Sam; KEYSAR, Boaz (1993).«How metaphors work». A: ORTONY, Andrew [ed.]. Metaphor and thought. Cambridge: Cambridge University Press.
GOODMAN, Nelson (1968). Languages of art. Indianapolis: Bobbs-Merrill.
GRICE, H. P. (1969). «Utterer’s meaning, sentence meaning and word meaning». Philosophical Review, núm. 78, p. 147-77.
HAACK, Susan (1987). «Surprising noises: Rorty and Hesse on metaphor». Proceedings of the Aristotelian Society, núm. LXI (suplement), p. 283-311.
HAUSMAN, Carl R. (1989). Metaphor and art.Cambridge: Cambridge University Press.
HESSE, Mary (1987). «Tropical talk: The myth of the literal». Proceedings of the Aristotelian Society, núm. 61, p. 297-311.
INDURKHYA, Bipin (1992). Metaphor and cognition. Dordrecht: Kluwer Academic Publishers.
JAKOBSON, Roman (1956, 1963). «Deux aspects du langage et deux types d’aphasie». A: Essais de linguistique générale. París: Minuit.
JOHNS, Bethany (1984). «Visual metaphor: Lost and found». Semiotica, núm. 52 (3/4), p. 291-333.
KENNEDY, J. M. (1982). «Metaphor in pictures». Perception, núm. 11, p. 589-605.
KITTAY, Eva F. (1987). Metaphor: Its cognitive force and linguistic structure. Oxford: Oxford University Press.
110
LAÍNEZ, Josep Carles (2003). Construcción metafórica y análisis fílmico
València: Diputació de València/Institució Alfons el Magnànim.
LAKOFF, George (1993). «The contemporary theory of metaphor». A: ORTONY, Andrew [ed.]. Metaphor and thought. Cambridge: Cambridge University Press.
LAKOFF, G.; JOHNSON, M. (1980). Metaphors we live by. Chicago: University of Chicago Press.
METZ, Christian (1977, tr. 2001). Le signifiant imaginaire. París: Union Générale d’Éditions. [Traducció: El significante imaginario. Barcelona: Paidós]
MITRY, Jean (1987, tr. 1990). La sémiologie en question. París: Les éditions du Cerf. [Traducció al castellà: La semiología en tela de juicio. Madrid: Akal]
NIETZSCHE, Friedrich (recopilació, 2000). Escritos sobre retórica. Madrid: Trotta. [Presentació i recopilació de Santiago Guervós]
ORTONY, Andrew (1979, 1993). «The role of similarity in similes and metaphor». A: ORTONY, Andrew [ed.]. Metaphor and thought Cambridge: Cambridge University Press.
PERELMAN, C.; OLBRECHTS-TYTECA, L. (1958, 1989, tr. 1994). Traité de l’argumentation – La nouvelle rhétorique. París: PUF. [Brussel·les: Édition de l’Université de Bruxelles, 1989] [Traducció: Tratado de la argumentación: La nueva retórica. Madrid: Gredos]
REDDY, Michael J. (1979, 1993). «The conduit metaphor: A case of frame conflict in our language about language». A: ORTONY, Andrew [ed.]. Metaphor and thought. Cambridge: Cambridge University Press.
RICHARDS, I. A. (1936, 1965). The philosophy of rhetoric. Nova York: Oxford University Press.
RICOEUR, Paul (1975). La métaphore vive. París: Éditions du Seuil.
ROPARS, Marie-Claire (1973). «Fonctions de la métaphore dans Octobre d’Eisenstein». Litterature, núm. 11, p. 109-128.
RORTY, Richard (1987). «Unfamiliar noises: Hesse and Davidson on metaphor». Proceedings of the Aristotelian Society, núm. 61, p. 283-296.
SEARLE, John R. (1979, 1993). «Metaphor». A: ORTONY, Andrew [ed.]. Metaphor and thought. Cambridge: Cambridge University Press.
SEDIVY, Sonia (1997). «Metaphoric pictures, pulsars, platypuses». Metaphor and Symbol, núm. 12, p. 95-112.
Un model conceptual per a la metàfora icònica. De l’expressivitat comunicativa a l’expressió artística
111
Guardiet i Bergé
ULLMANN, Stephen (1962). Semantics: An introduction to the science of meaning. Oxford: Blackwell.
WHEELWRIGHT, Philip (1962). Metaphor and reality. Bloomington, Londres: Indiana University Press.
WHITTOCK, Trevor (1990). Metaphor and film. Cambridge: Cambridge University Press.
WITTGENSTEIN, Ludwig (1953, tr. 1958). Philosophische untersuchungen. [Traducció anglesa: Philosophical investigations. Oxford: Basil Blackwell] [Traducció en castellà: Investigaciones filosóficas. Barcelona: Laia]
WOLLHEIM, Richard (1987). Painting as an art. Princeton: Princeton University Press.
Romà
112
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 113-125
DOI: 10.2436/20.3008.01.28
Secció oberta
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
per Ángel Castellanos
Universitat Ramon Llull
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
113
Resum
Aquesta tesi doctoral analitza l’impacte de la digitalització en els processos de postproducció audiovisual a Espanya, i, en especial, a Filmax, grup barceloní independent dedicat a la producció, postproducció, distribució i exhibició de continguts audiovisuals per a la indústria de l’entreteniment, durant el període 2000-2005. A la primera i segona part d’aquest treball estudiem el marc teòric de la tecnologia audiovisual des de la fase mecànica fins a la digital, i fem èmfasi en l’última etapa i en els processos de postproducció. A la tercera part examinem la tecnologia audiovisual digital en els mercats internacional i espanyol, i a la quarta part estudiem els processos tecnològics i les estratègies de producció audiovisual digital desenvolupats a Filmax.
The boom in digital audiovisual postproduction in Spain: the case of Filmax (2000-2005)
Abstract
This doctoral thesis analyzes the impact of digital technologies on the processes of audiovisual postproduction in Spain —especially from 2000 to 2005 at Filmax, an independent Barcelona group dedicated to the production, postproduction, distribution, and exhibition of audiovisual content for the entertainment business. The first and second parts of the thesis describe the theoretical framework of audiovisual technology from the mechanical to the present digital developments, with emphasis on the latter and on postproduction processes. The third part examines digital audiovisual technology in the international and Spanish markets. The fourth describes the technological processes and audiovisual production strategies developed at Filmax.
Els objectius bàsics del treball van ser: analitzar l’impacte de la digitalització en els processos productius de l’audiovisual, valorar les formes en què s’implementen les noves tecnologies digitals en l’àmbit de la postproducció digital i avaluar la cadena de valor en l’entorn de producció audiovisual de Filmax.
L’estudi, des de les perspectives «integrada», «eclèctica» i «crítica» (segons la terminologia emprada per Umberto Eco), ens va revelar una diversitat conceptual i ideològica en els seus acostaments a la tecnologia audiovisual, la qual cosa està relacionada, d’una banda, amb els canvis irreversibles que han tingut lloc en l’evolució dels suports tecnològics i, de l’altra, amb la producció teòrica que n’ha justificat l’avenç. A més, la investigació va corroborar la necessitat de sistematitzar les anàlisis contextuals (que informen de la relació entre els entorns tecnològics, econòmics i socials, i les obres audiovisuals), amb les anàlisis textuals (que s’ocupen de la relació entre els continguts i les obres audiovisuals).
Ángel Castellanos
114
Independentment de l’autonomia d’aquestes anàlisis des del punt de vista conceptual, ambdós estudis ofereixen no només una visió integral de l’entorn tecnològic i la seva simbiosi amb les indústries cinematogràfica i televisiva, sinó que permeten un examen de diferents facetes que han determinat, directament o indirectament, mutacions en l’espai audiovisual corresponent a les fases mecànica, electrònica i digital. Així mateix, la pràctica investigadora ens va demostrar que molts autors contemporanis no se cenyeixen només a àmbits específics, sinó que creuen les fronteres temàtiques en un constant intercanvi de disciplines. Aquest context ha estat imprescindible per a l’estudi de l’escenari on Filmax opera amb les seves empreses i els seus professionals.
L’anàlisi dels principals àmbits internacionals de convergència digital permet establir les conclusions següents:
1. L’alta definició constitueix un format clau per a la convergència tecnològica dels continguts en l’era digital. No és casual que les especificacions tecnològiques per al cinema digital aprovades per les majors de Hollywood el juliol del 2005 hagin normalitzat les projeccions cinematogràfiques en alta definició com a norma comuna que permetrà als fabricants i als proveïdors de suports i continguts operar a nivell global. Aquestes normes inclouen un rigorós control de la pirateria, una de les princi pals especificacions, ja que des del moment que s’endeguin les pel·lícules es distribuiran via digital des dels estudis de producció fins a les sales d’exhibició.
2. La sala cinematogràfica es convertirà en un punt d’exhibició no només de pel·lícules en 35 mm o en format digital, sinó també de continguts televisius en alta definició. No obstant això, perquè el desplegament del cinema digital es completi, falta encara que les majors de Hollywood i els propietaris de les sales de cinema es posin d’acord sobre com es finançarà el costós reemplaçament dels projectors clàssics pels aparells d’última generació.
3. La qualitat de les emissions es troba en la base del discurs tecnològic de l’alta definició com a punt clau de la transició al digital. Aquesta evolució no es pot apreciar mecànicament com una transformació en els sistemes de distribució, transmissió i emmagatzematge dels senyals fins a descodificadors i receptors. Dos punts cardinals del canvi, situats en els extrems de la cadena de valor, són, d’una banda, la producció de continguts i, de l’altra, la recepció i el consum de continguts i serveis interactius.
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
4. Els continguts realitzats en alta definició en les televisions, units a la projecció digital de cinema, constituiran una nova font d’ingressos per a les sales. En aquest sentit, el mercat televisiu haurà, primer, de fer la transició cap al suport digital en totes les fases de producció, distribució i difusió fins a les llars, i, segon, fer el salt qualitatiu cap a l’alta definició. 115
Castellanos
5. Les decisions que s’adoptin sobre la implantació d’un sistema digital concret, en cada país, han de dependre de les condicions concretes de cada entorn. És impossible implantar normes sense tenir en compte la indústria, les administracions, els sistemes d’emissió, distribució i recepció existents en els contextos analògics, la distribució de l’espectre, els models de negoci que assumeixin els operadors terrestres, de cable i satèl·lit, i les relacionals entre indústria electrònica de consum i els estàndards de producció de la televisió digital.
6. Mentre que els Estats Units i el Japó disposen d’un mercat consolidat que amplia les seves plataformes de distribució a dispositius mòbils i sistemes informàtics via protocol Internet per televisió (IPTV), Europa necessita un impuls definitiu a les seves normes, totes elles justificades per l’alta definició. Les propostes associades al format europeu que estimulen la interactivitat no han calat fins ara en la totalitat dels països europeus.
7. La distribució en l’àmbit regional és un dels grans reptes del sector. A Europa, cada distribuïdor decideix en el seu país la data de sortida de les pel·lícules i la campanya de llançament. Per això, per millorar la distribució paneuropea cal pensar en una fórmula d’aliança entre distribuïdores que coadjuvi a la creació d’una institució comunitària que defensi els interessos de la Unió Europea i aconsegueixi estrenar títols en tot el continent de manera conjunta. Actualment, hi ha bons incentius econòmics per estrenar a nivell europeu, com ara els del Programa Media i altres, però no hi ha una acció coordinada.
8. La tendència mundial clau en el sector audiovisual és la concentració dels mercats cinematogràfic i videogràfic, dominats per un lobby integrat per grans grups dels Estats Units, la Unió Europea i el Japó. Les companyies transnacionals (especialment Time Warner, Disney, Vivendi, Viacon, General Electric i Sony) controlen la producció, la distribució i l’exhibició de continguts. El cinema nord-americà manté una posició dominant a Europa, amb una quota de mercat, segons Media Salles, del 71 %, mentre la del cinema europeu ha estat del 26 % en els últims quatre anys.
9. Tant els camins oberts pel d-cinema a Hollywood, com els projectes de l’e-cinema a Europa formen part d’estratègies de producció diferents, però amb molts punts en comú amb el cinema digital, cosa que afavoreix una pluralitat tecnològica en el tractament dels continguts precisament en l’escenari de trànsit de l’analògic al digital. Aquestes estratègies repercuteixen directament en els mercats nord-americà i europeu: el primer amb una tendència més comercial i el segon, caracteritzat per projectes culturals i socials que, finalment, hauran d’adequar-se als patrons que imposi el d-cinema des dels Estats Units, quan es resolgui definitivament el problema de la pirateria. Arribat aquest moment i
Ángel
116
a causa del control hegemònic de les majors a Europa, aquesta haurà d’assumir irreversiblement els estàndards tècnics imposats per aquelles.
10. Els projectors digitals utilitzats en l’e-cinema, que, pel seu cost, són actualment a l’abast de la majoria de les empreses europees, no seran compatibles amb els projectors d’exhibició de pel·lícules en format digital que existeixen i que procedeixen de les anàlisis de les majors L’estàndard de Hollywood, quan s’acabi de definir, serà el d-cinema amb projectors DLP molt més potents. Per tant, els projectors d’e-cinema (continguts alternatius, associació de cinema digital, etc.) no es podran utilitzar per exhibir les pel·lícules de Hollywood, fet que representarà canvis profunds per a tots aquests projectes, ja que l’estàndard clau aprovat pel DCI és l’alta definició (1.920 x 1.080 píxels) i molts dels continguts que actualment s’exhibeixen en les sales espanyoles (i europees) tenen una qualitat estàndard diferent per a la seva difusió.
Per la seva banda, l’estudi del mercat espanyol davant els reptes digital i global va permetre arribar a les conclusions següents:
1. El sector de la producció està clarament diferenciat entre empreses industrials consolidades i empreses febles que encara tenen estructures productives artesanals. Aquesta bretxa en el sector ha propiciat que únicament algunes productores audiovisuals s’hagin vist afavorides, mentre que la majoria segueixen arrossegant incerteses comercials.
2. La digitalització de les estructures de producció es veu frenada per una excessiva atomització empresarial que dificulta la reinversió dels excedents i la capitalització de les inversions. D’altra banda, les dimensions reduïdes del mercat fan impossible rendibilitzar la majoria de les inversions tecnològiques, que exigeixen una velocitat de canvi cada vegada més gran. Aquestes debilitats davant d’un mercat que tendeix cap a la internacionalització afecten totes les baules de la cadena de valor audiovisual.
3. El sector de la producció manté, en general, una situació de minifundisme empresarial en què destaca un petit grup d’empreses amb una activitat significativa i continuada de producció amb un alt nivell d’ingressos, generalment instal·lades a Madrid i a Barcelona. No obstant això, al seu costat conviu la major part del sector, l’activitat del qual és escassa.
4. La distribució cinematogràfica continua essent el principal obstacle per als productors espanyols, ja que està concentrada en mans d’uns pocs agents controlats per les majors de Hollywood. De la gestió de les distribuïdores depèn, sovint, el triomf o el fracàs a la taquilla.
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
5. Cal crear estructures empresarials sòlides que garanteixin la continuïtat de la producció. De fet, sense unes estructures i uns recursos materials i humans organitzats, que permetin una producció sistemàtica i 117
Ángel Castellanos
contínua, no s’aconseguirà crear una indústria cinematogràfica espanyola sòlida. La capacitat financera segueix essent deficitària, per la qual cosa cal acudir al finançament extern, tant privat com públic, per poder assumir el cost total de les pel·lícules.
6. La pirateria és un dels problemes del mercat audiovisual espanyol. Per tenir-ne una idea, segons la Federació per a la Protecció de la Propietat Intel·lectual de l’Obra Audiovisual (FAP), la pirateria va provocar el 2004 un total de 750 milions d’euros de pèrdues al sector audiovisual a Espanya i 300 milions d’euros al sector dels videojocs. Les descàrregues il·lícites a Internet tendeixen a convertir-se, amb l’augment dels usuaris de banda ampla a Espanya, en una de les principals fonts de pirateria.
7. El domini del cinema nord-americà es constata a través de diversos indicadors: nombre de pel·lícules exhibides, nombre d’espectadors, recaptació en euros, distribució i quota de mercat, fet que porta en si un descens en la quota de mercat del cinema espanyol.
8. Acusada debilitat financera nacional, que no permet una producció àmplia i diversificada, tant des del punt de vista dels continguts com industrialment, a causa de l’existència de pressupostos baixos i un desenvolupament desigual de la cadena de valor de la producció audiovisual.
9. Manca d’una estratègia definida en la producció d’alta definició per a cinema i el conjunt de l’audiovisual, fet que ha influït en els baixos nivells de producció en formats digitals.
10. Malgrat l’escàs desenvolupament dels projectes de cinema electrònic a Espanya, l’exhibició digital al país és un dels reptes fonamentals de la indústria. El nombre de projectors digitals instal·lats a les sales de cinema està per sota dels Estats Units, Japó, Xina, el Regne Unit i Bèlgica, entre altres països. D’altra banda, si bé els projectes que han emergit en el marc de l’e-cinema constitueixen formes noves d’exhibició digital, la majoria dels llargmetratges i les pel·lícules d’animació han de ser transferits al format analògic (cel·luloide) per a la seva distribució i exhibició en sales públiques, cosa que implica una despesa considerable, o bé quedar restringides al petit nombre de sales digitals que hi ha a Madrid i a Barcelona.
11. Les grans productores, distribuïdores i exhibidores audiovisuals se situen a Madrid, fet que afavoreix, des del punt de vista mercantil, les operacions convergents de la tecnologia digital en les firmes de la producció de cinema, publicitat, animació i els canals temàtics televisius en aquesta ciutat. Per això, postproductores catalanes com MediaPro i Infinia, de Filmax, arran dels processos de concentració empresarial, han situat no només filials a la capital espanyola, sinó que han adquirit em-
118
preses situades a Madrid, la qual cosa garanteix una bona posició per prendre decisions transcendentals.
12. La crisi que ha travessat el sector audiovisual, amb forts plans de reducció de costos per les empreses televisives i una caiguda de la inversió publicitària i del negoci cinematogràfic, ha forçat les companyies de postproducció a buscar processos de concentració. D’aquesta manera, el sector ha experimentat en els últims dos anys aliances estratègiques, compres i fusions, i ha obert el seu capital a socis externs amb l’objectiu principal d’enfortir-se per competir millor amb la indústria nacional i estrangera.
13. Les grans, mitjanes i petites empreses de postproducció a Espanya tenen estratègies diferents en les seves concepcions industrials i mercantils. Mentre les primeres assumeixen reptes més globals en la recerca d’un teixit industrial més gran que els permeti competir amb noves línies de negoci, les segones se centren en nínxols productius específics, com ara la publicitat, el kinescopat, l’animació o els efectes especials, que els permetin arribar a una bona posició en el complex panorama de les fusions i concentracions.
14. Des del punt de vista empresarial, el sector de la postproducció necessita un redimensionament, ja que les seves estructures de servei estan pensades per a una capacitat de producció que s’ha vist sensiblement reduïda amb la caiguda de la inversió publicitària i la fusió de les plataformes televisives, entre altres raons. És a dir que, en aquests moments, hi ha més empreses que demanda real de productes, per la qual cosa sobra teixit industrial a causa d’un excés de capacitat instal·lada.
15. Cal una revisió gradual del nivell de les tarifes que es cobren pels serveis de postproducció. Els preus estan per sota de la mitjana europea i nord-americana, per això, si segueixen davallant les tarifes, les empreses espanyoles de postproducció (grans, mitjanes o petites) no podran reinvertir en infraestructures. Actualment es treballa per uns preus molt baixos, que no s’ajusten a la realitat de l’equipament que s’utilitza ni a la qualificació del personal tècnic. Són recomanables, per tant, unes quantitats acceptables per poder garantir el nivell tecnològic als clients potencials.
16. Les empreses audiovisuals de Madrid i Barcelona continuaran ocupant, en l’actual escenari digital, una posició estratègica privilegiada en el conjunt d’Espanya, però amb una concentració del mercat de la producció, la distribució i l’exhibició/emissió audiovisual a Madrid com a centre clau de les accions mercantils dirigides a l’escenari nacional i internacional.
Finalment, l’examen dels processos tecnològics i les estratègies de producció audiovisual digital a Filmax va permetre extreure les conclusions següents:
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
119
Castellanos
1. L’empresa audiovisual Filmax va néixer a Barcelona el 1952, com a distribuïdora cinematogràfica de les majors nord-americanes a Espanya. Les seves tàctiques de distribució van respondre a un mercat en què prevalia un relatiu equilibri entre les grans i mitjanes empreses a causa de la gran quantitat d’aquestes que efectuaven serveis d’agència de representació per a aquelles.
2. El 1987, Julio Fernández va comprar Filmax i va començar a aplicarhi estratègies empresarials que van tenir a veure amb la consolidació de la distribució i la posterior expansió cap als àmbits de la producció i l’exhibició de continguts. Això va significar, d’una banda, l’obertura de tres centres especialitzats en producció: Castelao Productions, Filmax Animation i Filmax TV, i dos de complementaris en postproducció audiovisual i animació en 2D i 3D (Filmtel i Bren Entertainment), i de l’altra, una porta oberta a la creació de complexos de sales a tot el país, a través d’estratègies establertes amb operadors locals.
3. Filmax intenta reproduir en el mercat espanyol l’estratègia dissenyada per les majors de Hollywood des dels anys vint fins als nostres dies. És a dir, la integració vertical i la diversificació horitzontal de les estructures de producció, distribució i exhibició, tant en el cinema com en el conjunt de les indústries audiovisuals. No obstant això, amb independència dels èxits puntuals obtinguts, la seva acció està limitada per un mercat més petit en relació amb les àmplies dimensions nacionals i transnacionals en què operen les majors.
4. La dinàmica dels canvis tecnològics des del format en vídeo fins als nous suports digitals ha posat a prova la solidesa del sector de la distribució audiovisual. L’ampliació gradual de les finestres d’explotació del producte cinematogràfic (les televisions en obert i de pagament, el VHS i el DVD de venda i de lloguer) ha modificat no només els hàbits de consum dels espectadors, sinó que també ha operat canvis estructurals, fins el punt que la distribució de continguts en sales ha deixat de ser la principal font de recaptació econòmica.
5. L’adquisició de drets cinematogràfics és l’activitat clau del procés de distribució, ja que a partir d’aquesta es poden realitzar les operacions comercials, de màrqueting i promoció del producte audiovisual. Filmax Internacional és la filial de distribució creada per l’empresa per accedir als mercats exteriors. En general, s’aposta per llargmetratges de pressupostos elevats, que permeten seguir invertint en la producció de continguts, tant als mercats com als festivals. Filmax és present en mercats i festivals internacionals clau com l’American Film Market (AFM), a Los Angeles (EUA); Cannes Film Festival, a França; Toronto Film Festival, al Canadà; Berlin Film Festival, a Alemanya, i en els mercats televisius com NATPE (Las Vegas-Nova Orleans), i Mipcom i Mip TV, ambdós a Canes.
Ángel
120
6. La distribució de pel·lícules espanyoles és molt escassa. L’aposta pel mercat internacional ha posicionat Filmax com a distribuïdora de continguts i compradora de drets de films amb un mercat potencialment assegurat. Aquesta estratègia és eminentment industrial, per això els gèneres com el documental i el cinema-art o d’autor no formen part de les seves línies de distribució, tret que aquests tinguin un mercat significatiu, tant nacional com internacional. D’altra banda, l’activitat dels agents comercials que s’encarreguen de la compra de drets s’ha enfortit a partir de la convergència mercantil entre la seu central a Barcelona i els eixos comercials situats a Madrid i a Los Angeles.
7. La integració vertical i la diversificació horitzontal de la indústria és una de les estratègies que utilitza Filmax per posicionar-se al mercat. D’aquesta manera, desenvolupa, a una escala menor, els mateixos mecanismes industrials i comercials que les majors de Hollywood. No obstant això, la producció que realitza aquesta empresa no arriba a una major comercialització en el país a causa d’un mercat poc desenvolupat i a les dificultats estructurals que té el cinema espanyol per créixer.
8. L’expansió productiva descansa en el model de Hollywood, amb un domini dels processos de producció, distribució i exhibició. És a dir, que s’ha constituït com un grup integrat que ofereix serveis a tots els nivells, especialitzat en la producció de cinema, VHS i DVD, i en gèneres puntuals com l’animació i les sèries per a televisió. El seu objectiu clau és esdevenir una gran empresa de continguts, per mitjà de la producció o la distribució i, alhora, generar totes les sinergies possibles perquè aquests continguts siguin viables des del punt de vista industrial.
9. Si bé Castelao Productions se situa entre les empreses capdavanteres a Espanya, amb un increment anual del 2-3 % del 2000 al 2004, Filmax TV, la productora especialitzada en el disseny i gestió de continguts per a la televisió, no figura entre els cinc competidors més importants de producció televisiva de ficció al mercat espanyol, ni tampoc entre els grups amb seu a Barcelona. Malgrat els èxits assolits per sèries i telemovies, el mercat al qual s’enfronta aquesta productora és molt competitiu.
10. L’aposta per l’animació a Filmax passa per la creació i el desenvolupament d’una estratègia centrada en dues de les seves filials amb seu a Galícia: Bren Entertainment com a empresa de serveis i Filmax Animation com a productora. Si bé les produccions realitzades han tingut un relatiu èxit a Espanya, s’enfronten a desafiaments locals i globals quant a la distribució de l’animació al mercat internacional, a causa de l’hegemonia de les produccions nord-americanes i japoneses.
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
11. La presència en el sector de l’exhibició es va dur a terme mitjançant aliances estratègiques amb diversos operadors locals, com l’Associació Catalana d’Exhibidors de Cinema (ACEC). Aquestes aliances 121
Ángel Castellanos
no tenen la finalitat de convertir Filmax en una empresa gestora de l’exhibició, però sí d’assegurar-ne el creixement i donar suport amb propostes concretes als grups locals. No obstant això, està invertint amb molta cautela en aquest sector. L’obertura de multicinemes en centres comercials s’ha convertit en una norma que exclou indicadors sociològics i demogràfics.
12. Un dels temes més àlgids per al sector de l’exhibició són les despeses de les cintes en cel·luloide per a la seva projecció en les sales. Una còpia costa a Filmax un miler d’euros, a més del transport i emmagatzematge de les cintes de cel·luloide. No obstant això, els operadors locals que han realitzat les joint-venture amb l’empresa no estan preparats per al canvi cap a les pantalles digitals. Els diferents projectes existents a Espanya, com l’Asociación de Cine Digital i Paral·lel 40, tenen el problema crucial que fins que les majors de l’exhibició no s’hi impliquin, els resultats seran pírrics. Ineludiblement, aquestes depenen de les seves cases matriu als Estats Units, és a dir, de les majors de distribució i la seva posició, que, fins ara, ha estat observar des de la distància els diferents processos de cinema electrònic que s’han desenvolupat a Europa i a Espanya.
13. Filmax Music, divisió discogràfica de Filmax, es va crear el maig de 2003 per dedicar-se a la creació, producció, edició i distribució dels continguts musicals del grup. Les seves línies de comercialització, però, són en procés de desenvolupament. Com a conseqüència, no apareixen entre els principals grups editors-distribuïdors fonogràfics del país. En el mercat espanyol s’han consolidat les mateixes transnacionals europees, nord-americanes i japoneses que a la resta del món, amb un control oligopolístic del negoci. La resta del mercat queda en mans d’un conjunt de companyies menors que comercialitzen productes propis.
14. Les noves tecnologies en el tractament de la imatge i el so a Filmax estan centrades a Filmtel, posteriorment denominada Infinia i Filmax Animation. Ambdues filials constitueixen dominis de muntatge d’imatges i so. La primera, especialitzada en l’edició, barreja d’imatges i composició, i la segona, centrada en l’animació per ordinador (2D i 3D) i en dos processos clau: manipulació i imatges de síntesi.
15. De les tècniques d’edició lineal als sistemes no lineals, la postproducció s’ha enfortit integralment com a sistema productiu, fet que ha afavorit la principal línia de negoci de Filmax, que són els llargmetratges de pressupostos elevats. La masterització i el posterior tractament de les imatges han permès l’especialització en muntatge. A més, les telemovies, les sèries i els formats d’entreteniment produïts per Filmax TV han elevat el seu nivell de realització. Finalment, la publicitat, filmada en 35 mmi postproduïda digitalment, ha esdevingut un negoci clau, generador d’importants ingressos per a la companyia.
122
16. L’adquisició de Filmtel, el 2000, per Filmax va significar no només una aposta pel negoci de la postproducció lligada a un tractament creatiu de les imatges i a una diversificació de les tècniques de composició, emmagatzematge, manipulació i compressió, sinó també un centre de desenvolupament del cinema electrònic, com a alternativa a la producció de cinema en 35 mm i d’investigacions relacionades amb l’ús de tecnologia digital en el conjunt de l’audiovisual.
17. El creixement empresarial de Filmax s’ha basat sobretot en fusions. Per això, va propiciar la unió de Filmtel, Vídeo Catálogo Móvil i La Truka, que va donar lloc a Infinia, el 2004, per prestar serveis en les àrees de publicitat, cinema i televisió. La seva instal·lació a Madrid i a Barcelona pretén abastar no només el mercat espanyol, sinó també l’europeu, amb la finalitat de fidelitzar els clients.
18. Les perspectives de la postproducció a Filmax estan condicionades per dos elements clau: l’empresarial i el tecnològic. L’empresa no escapa als principals problemes industrials i als reptes que se li plantegen des del punt de vista tecnicoartístic en els tractaments digitals d’imatge.
19. La diversificació de la postproducció predomina en la producció de continguts per a les diferents finestres d’explotació del producte audiovisual. L’aposta per la fusió passa necessàriament per una anàlisi empresarial dels seus nínxols de mercat i les seves implicacions futures, des del punt de vista comercial. Una empresa d’aquestes dimensions té sentit si és competitiva a Europa i en el mercat internacional, però si l’únic objectiu comercial és el mercat intern resultaria ineficaç, ja que grans grups per a un mercat petit com l’espanyol acapararien un percentatge elevat dels serveis i es crearia un règim d’oligopoli.
20. La qualitat del treball de postproducció resulta de la combinació entre la indústria, la creativitat i la tecnologia. Cal buscar un consens entre aquests tres aspectes perquè junts ofereixin les seves qualitats al projecte en si. Igualment, la línia d’assessoria en el disseny de la postproducció, tant en els equips de producció com en el tractament de síntesi, ha de sistematitzar-se. D’aquesta manera, ambdós processos oferiran el millor d’ells mateixos al fet creatiu. Moltes societats patrimonials potents han fracassat per haver eliminat alguns aspectes intrínsecs del procés de treball artístic, i destacat, en el seu lloc, la productivitat, amb la idea d’aconseguir millors resultats financers. En aquests àmbits productius i d’una manera irreversible, la indústria dels suports convergeix amb la dels continguts. Per aquest motiu, caldria propiciar espais creatius entre els operadors de les estacions de treball.
21. En un futur immediat, s’haurien d’enfortir els nexes tecnicoartístics entre rodatge i postproducció. La manipulació d’imatges no pot entendre’s com un procés tancat. El cas més evident de convergència d’aquestes fases té lloc en l’Intermediate Digital. Per això, és de vital im-
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
123
Castellanos
portància que els sistemes estiguin perfectament calibrats, perquè l’etalonador treballi amb el mateix espai de color que veu el director de fotografia quan projecta els seus copions. És clau crear un protocol pel que fa al tractament del color en cadascuna de les etapes, des de la producció i l’Intermediate fins als departaments d’efectes especials digitals (VFX), de manera que hi hagi el màxim enteniment en l’estratègia visual.
22. La dinàmica de les inversions les marca el mercat, per la qual cosa, abans d’invertir, cal estudiar-ne les tendències clau, i analitzar els possibles consensos entre les empreses d’electrònica de consum, telecomunicacions i informàtica i, sobretot, buscar formats compatibles que garanteixin la interoperabilitat i evitin la propagació del fenomen de la pirateria.
23. En l’apartat de serveis a la producció, Infinia hauria d’examinar detalladament les àmplies possibilitats que està oferint el mercat del lloguer, per l’actualització permanent del seu equipament tècnic. Els equips són cada vegada més difícils d’amortitzar, ja que els fabricants comercialitzen noves eines en terminis cada vegada més curts, cosa que obliga a realitzar despeses en infraestructura tecnològica, que són difícils de recuperar.
24. Pel que fa a la investigació, el departament de R+D en aquesta empresa no fa estudis qualitatius del mercat per conèixer els principals corrents en l’escenari tecnològic, sociològic i de continguts amb la finalitat de caracteritzar així els seus problemes. Aquests estudis oferirien la clau de les futures inversions i preveurien els acords dels gestors de continguts amb formats i suports.
25. Infinia hauria de captar producció externa i fer un esforç per atreure el mercat internacional, per tal de recuperar-se de les inversions en tecnologia que, a més de costosa, requereix un personal qualificat.
26. La gran aposta de Filmax com a gran empresa de continguts per mitjà de la postproducció digital passaria per aplicar un tractament diferenciat en aquest àmbit, que no es resol només amb tecnologies punta. El mercat és un element dinamitzador que requereix investigacions empíriques per prendre les decisions més adequades en cada moment, ja que els entorns de comercialització són canviants. L’important és definir estratègies clau que permetin integrar la postproducció al concepte d’estudi que desenvolupa Filmax aplicant una forma de treball orientada a la producció de qualitat.
Aquestes valoracions assumeixen cadascuna de les complexitats de la producció digital, en la cadena de valor, del cinema i el conjunt de les indústries audiovisuals, sense caure en el parany del possibilisme tecnològic.
Ángel
124
Amb l’aprovació de les normes per a l’exhibició digital de cinema per les majors de Hollywood, el juliol de 2005, totes les tecnologies estan ja disponibles per fer realitat la migració definitiva a aquest format, i obrir nous models de negoci per a productors, distribuïdors i exhibidors. No obstant això, el futur podria ser fructífer en la mesura que s’abandonessin les utopies deterministes de la tecnologia i s’acabin de definir les polítiques adequades per crear mercats estables i suficientment amplis, que conjuguin els interessos globals amb les dimensions regionals i locals.
Si bé els projectes de cinema electrònic desenvolupats a Europa constitueixen experiències clau en la difusió del cinema en format digital, els patrons que prevaldran en la indústria seran els aprovats per les majors a través de la Digital Cinema Initiative. No obstant això, si bé és cert que la tecnologia digital actual està llesta per fer realitat la migració definitiva al digital, les pel·lícules filmades en alta definició haurien de seguir essent exhibides en cel·luloide, probablement fins al 2010, atesa l’absència de sales digitals. Segons Screen Digest, de les trenta-sis mil pantalles que hi ha als Estats Units, només vuitanta-dues són digitals. En la resta del món, la xifra no supera les tres-centes pantalles amb projecció digital.
La presa de distància crítica, indispensable pel vertigen en què ens submergeixen les innovacions tecnològiques, és necessària per assolir la maduresa del programari instal·lat en les sales de postproducció. El mercat digital ha de trobar i desenvolupar altres racionalitats, altres ritmes d’usos que marquin una més gran aportació, com ara eines, als continguts. És una utopia pensar que la tecnologia garantirà la qualitat del processament de les imatges.
Si les inversions no van unides al talent dels operadors i realitzadors, i a la perícia empresarial, el resultat serà efímer. En els processos tecnològics actuals cada vegada té més valor el paper del professional de talent que sap dimensionar la capacitat real de la tecnologia digital.
L’auge de la postproducció audiovisual digital a Espanya: el cas de Filmax (2000-2005)
125
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 127-144
DOI: 10.2436/20.3008.01.29
Secció oberta
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya per Elena Sintes i Pascual Sociòloga
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
127
Resum
El treball analitza la situació del català a la premsa diària d’informació general que es ven a Catalunya a partir de la posició d’empreses i professionals del sector respecte a la utilització d’aquesta llengua en les seves publicacions. Des d’una perspectiva sociològica, l’ús lingüístic a la premsa és una acció social situada en un context social, econòmic, polític i cultural concret. La investigació destaca quatre grans condicionants estructurals: les característiques sociolingüístiques de la població, l’acció política en l’àmbit lingüístic i comunicatiu, les característiques del sistema comunicatiu i l’entorn cultural, ideològic i de valors socials. També hi incideixen alguns condicionants empresarials: la posició de l’empresa en els diferents mercats en què competeix, l’herència de la biografia empresarial, l’estructura i la cultura d’empresa i els seus hàbits lingüístics.
The use of Catalan in the Catalan daily press
Abstract
The present study analyzes the situation of the Catalan language in the daily general press sold in Catalonia and approaches the subject from the perspective of news companies and professionals, and the use of Catalan in their newspapers. The choice of language used in the press is a social act that takes place within a social, economic, political, and cultural context. The study emphasizes four main factors that condition such a choice: the sociolinguistic characteristics of the population; government action in the area of language and communication; the characteristics of the communication system; the context of culture, ideology, and social values. Certain business-related factors also influence which language is chose: the position of a newspaper in the various markets in which it competes, the company’s cultural-biographical inheritance, and its language habits.
Introducció
Per què els diaris opten per editar en català o en castellà? Quins factors influeixen en les decisions de la premsa pel que fa a l’ús del català? Quina és la posició de les empreses i dels professionals del sector de la premsa respecte a la utilització d’aquesta llengua a les seves publicacions?
A partir d’aquestes preguntes s’ha desenvolupat un treball d’investigació amb l’objectiu de comprendre els motius d’ús del català a la premsa diària d’informació general difosa a Catalunya.1 L’interrogant es planteja des d’una perspectiva sociològica, que concep l’ús lingüístic com
1. Tesi doctoral titulada L’ús del català a la premsa diària a Catalunya. Opinions, actituds i pràctiques d’empreses i professionals del sector envers l’ús del català (2006), dirigida per la doctora Ana Collado (Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials, Universitat de Barcelona).
Elena Sintes i Pascual 128
una acció social situada en un context social, econòmic, polític i cultural concrets. Es parteix, doncs, de la consideració de l’ús lingüístic com un fet social, és a dir, com una acció que es desenvolupa condicionada (alhora que condicionadora) per l’estructura en què està inserida.
Les empreses de comunicació elaboren les seves polítiques i estratègies lingüístiques condicionades per diversos factors externs i interns a la mateixa empresa. Pel que fa als elements externs, els mitjans de comunicació defineixen les seves estratègies segons la seva posició en l’espai social, articulat en quatre grans estructures: social, econòmica, política i cultural. Quant als factors interns, destaquen, primer, la seva posició en els diferents mercats en què competeixen, utilitzant els recursos que tenen disponibles (els capitals econòmic, cultural, social i, també, simbòlic); segon, les estratègies definides en cada mercat; tercer, l’herència de la història empresarial i la ideologia dels propietaris, i quart, les relacions entre els propietaris i els treballadors, així com les estratègies individuals de cadascun d’ells pel que fa a la seva carrera professional. També hi intervenen altres elements comuns al conjunt de la societat, entre els quals destaquen la inèrcia històrica i d’interiorització estructural dels hàbits lingüístics —l’habitus de Bourdieu , l’univers simbòlic i de prestigi que hi ha en cada moment i el sistema ideològic que preval en la societat.
L’enfocament metodològic del treball parteix de la constatació que, per tal de comprendre la situació del català a la premsa, s’han de conèixer les condicions estructurals en què cada diari defineix les seves estratègies. La comprensió plena d’aquest fenomen social només es pot assolir investigant l’objecte d’estudi des de múltiples perspectives i estratègies d’anàlisi. En aquest treball s’ha optat per utilitzar metodologies quantitatives i qualitatives seguint una estratègia de combinació, de manera que l’anàlisi quantitativa serveix per contextualitzar i dissenyar l’anàlisi qualitativa (Bericat, 1998).
L’ús lingüístic a la premsa és un fet social
El model explicatiu es basa, tal com s’ha dit, en la premissa que l’acció lingüística —l’ús del català— d’un agent —la premsa— es dóna sempre en un context social, econòmic, polític i cultural concret. L’argumentació teòrica se sintetitza en el fet que l’elecció lingüística d’un diari és producte d’un seguit de factors tant macrosocials com microsocials, en la mediació de la dualitat agents-estructura (Lamo de Espinosa i Rodríguez Ibáñez, 1993).
En estudiar la llengua des d’una perspectiva sociològica, tal com assenyala Joshua Fishman (1995), s’analitza l’organització social del comportament lingüístic, és a dir, l’ús lingüístic i les actituds que s’hi asso-
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
129
Sintes i Pascual
cien en una comunitat lingüística determinada. Una comunitat lingüística es caracteritza perquè hi ha interrelació lingüística (hi ha acció comunicativa entre els membres de la comunitat), actituds lingüístiques i normes d’ús compartides i integració simbòlica (hi ha un sentiment identitari). Per a Pierre Bourdieu (2000), l’expressió lingüística deriva de la confluència entre mercat lingüístic i habitus, és a dir, entre un espai social estructurat on hi ha un conjunt d’interlocutors amb unes determinades competències comunicatives (el capital lingüístic) i les disposicions prèvies (habitus) dels participants en cada acció.
En comunitats plurilingües com la catalana, l’ús lingüístic es defineix a partir de les normes i les actituds lingüístiques que s’han anat adquirint al llarg del temps, amb què es delimita l’àmbit d’ús de cadascuna de les llengües compartides en el mateix territori. Seguint Bourdieu (2001), els intercanvis lingüístics tenen lloc en un marc estructural en què la legitimació política i institucional de les llengües constitueix l’espai on es desenvolupa la interiorització de les normes lingüístiques (dominació simbòlica) i els habitus reflecteixen la distribució social del poder (Marín i Tresserras, 1994). Tal com assenyala Rafael Ninyoles (1971) o més actualment Benjamín Tejerina (2005), en els usos lingüístics també intervenen les ideologies lingüístiques, enteses com les creences que les persones tenen sobre el llenguatge i que sovint es tradueixen en accions basades en lleialtats lingüístiques (el language loyalty d’Uriel Weinreich, 1996).
També cal tenir en compte que la llengua té una doble funció social. D’una banda, el llenguatge és un mitjà d’expressió, de materialització del pensament i un mitjà de comunicació. I, de l’altra, és un reflex de la societat on es desenvolupa, és contingut i és valor simbòlic (Lamuela, 1994). Tal com el defineixen Peter L. Berger i Thomas Luckman (1988), el llenguatge és una eina de significació cultural i un element de construcció de la realitat
Com ens ajuda aquest marc teòric en l’estudi dels usos lingüístics en el camp de la premsa? Les decisions lingüístiques dels diaris formen part de la seva lluita en el mercat periodístic i estan regides, d’una banda, per les característiques del mercat i les propietats dels agents que l’integren i, de l’altra, per la posició de cada diari en aquest camp i el seu propi habitus lingüístic —definit com el conjunt de disposicions prèvies de l’empresa i de les persones que l’integren—. Des d’aquesta perspectiva, l’opció d’editar en castellà o en català s’entén com la confluència de les disposicions prèvies (habitus) dels participants en el mercat periodístic, el capital lingüístic de cada diari i l’estructura del camp, així com l’evolució històrica de la premsa a Catalunya i l’evolució de la distribució social del poder i de les normes i ideologies lingüístiques.
Els mitjans de comunicació són una institució que forma part de l’estructura social en les seves diferents dimensions, econòmica, políti-
Elena
130
ca, social, cultural i simbòlica. Les activitats de les organitzacions mediàtiques —inclosos els usos lingüístics— estan condicionades pel seu entorn, és a dir, per les forces que exerceixen els poders socials que l’envolten (McQuail, 2000), però també per la seva situació en cada espai de lluita amb els altres mitjans i agents socials, i l’habitus adquirit en la pràctica. Com a organitzacions, estan influïdes alhora que influeixen en el seu entorn.
Tal com se sintetitza en la figura 1, els diaris defineixen les seves pràctiques lingüístiques sobre la base de la seva posició en l’espai social, entès com un espai de relacions multidimensional, segons el volum i la composició de capital que tenen (econòmic, cultural, social i simbòlic) i segons l’habitus adquirit en el temps (incloses les «rutines de producció periodística» (Tunstall, 1996)) i els referents ideològics (Xambó, 1998).
Les pràctiques lingüístiques dels diaris formen part de la competència entre mitjans. Aquesta competència està centrada, sobretot, en l’àmbit econòmic en la mesura que la premsa és una indústria que busca beneficis i que està permanentment sotmesa a la sanció del mercat, tant pel que fa a la influència dels lectors com dels anunciants (Bourdieu, 1997). La lluita pels mercats de lectors i de publicitat ocupa la major part de l’activitat empresarial dels diaris, juntament amb una tercera font d’ingressos, rarament citada, que són les subvencions i ajudes directes i indirectes de les institucions polítiques públiques.
Figura 1. Factors que intervenen en les pràctiques lingüístiques dels diaris
CULTURA
Sistema comunicatiu
Sistema cultural ECONOMIA
Articulació del sistema
Tecnologia
Política comunicativa
Política lingüística
Legitimació i dominació lingüística
Coneixement i ús lingüístic
Univers simbòlic
Prestigi cultural HABITUS
Inèrcia històrica Rutines
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
131
POLÍTICA
POBLACIÓ Estructura sociolingüística ESTRATÈGIA LINGÜÍSTICA
Sistema polític i legislació
POSICIÓ ECONÒMICA, SOCIAL I CULTURAL IDEOLOGIA Capital econòmic Capital social Capital cultural Capital simbòlic ESTRUCTURA POSICIÓ DEL DIARI
Tanmateix, la competència entre diaris no es limita només a l’aspecte econòmic materialista, és a dir, en la mesura quantitativa de la seva quota de mercat, sinó que el camp de joc és molt més ampli: la competència també es desenvolupa en els espais social, polític, cultural i simbòlic. La rendibilitat es busca en diversos espais, entre els quals efectivament destaca l’econòmic, però també es poden assolir beneficis en forma de guanys en influència i poder (McQuail, 2000; Nieto i Iglesias, 2000) o en promoció personal dels membres de l’organització (Cardús, 1996).
No s’ha d’obviar que, a banda del seu vessant industrial, els mitjans de comunicació també són productors i reproductors de significats socials (Berger i Luckmann, 1988), i són una font de models i normes (McQuail, 2000). En definitiva, acompleixen una funció simbòlica com a institució socialitzadora i cultural. La participació dels mitjans de comunicació com a institucions elaboradores de representacions socials esdevé una forma de mediació, oferint models de representació del món (Martín Serrano, 1986). La forma i el contingut dels diaris componen una mirada determinada sobre la realitat.
Aquesta doble essència dels mitjans de comunicació —com a indústria cultural i com a productors i reproductors de significats socials— es trasllada a les seves activitats, que esdevenen públiques i privades alhora. Públiques, per la rellevància que la seva activitat té en el funcionament de la societat i privades pel seu component industrial i empresarial. Precisament per això, el poder d’influència social dels mitjans de comunicació —abastament analitzada des de les teories de la comunicació— s’ha pretès regular políticament al llarg de tot el segle XX
Tanmateix, la influència de les institucions polítiques sobre la configuració dels espais comunicatius està en plena lluita amb les tendències internacionals de canvi derivades del fenomen de la mundialització, caracteritzada per la interdependència econòmica, cultural i política. Aquests processos estan minvant la capacitat de control polític de les estructures comunicatives nacionals, cada vegada menys delimitades territorialment. Les polítiques de comunicació del segle XXI es mostren insuficients per regular el marc actual, cada vegada més transnacional i concentrat en conglomerats oligopòlics.
La dinàmica dels sectors comunicatius català i espanyol està cada vegada més lligada als processos i canvis internacionals, reduint la capacitat d’intervenció de les administracions públiques. Amb tot, l’acció política segueix essent un dels factors que incideixen més intensament en la configuració del mercat de la premsa a Catalunya, en especial les polítiques lingüístiques, enteses com a accions institucionals adreçades a influir en el comportament lingüístic de la població (Cooper, 1997). Aquestes han constituït una de les línies polítiques més característiques del Govern de la Generalitat de Catalunya des de la seva reinstauració
Elena Sintes
Pascual 132
i
l’any 1979. El concepte bàsic sobre el qual s’ha desenvolupat la política lingüística ha estat la normalització lingüística, definida com «la reorganització de les funcions lingüístiques de la societat per tal de readaptar les funcions socials de la llengua a unes condicions externes canviants» (Aracil, 1982: 31). L’objectiu prioritari ha estat la recuperació de l’ús i la presència pública de la llengua catalana en tots els àmbits socials, inclosa la premsa. En aquest cas, la política lingüística ha servit com a instrument de regulació política dels espais comunicatius, de forma directa —definint línies d’actuació que regulen específicament els usos lingüístics dels mitjans de comunicació— i indirecta —actuant sobre la realitat sociolingüística de la població i, en conseqüència, sobre les audiències dels mitjans.2
En un context social, econòmic, polític i cultural com el que s’acaba de dibuixar, quines estratègies lingüístiques segueixen els diaris d’informació general a Catalunya? Com i per què trien la llengua en què s’editen? Quins motius els condueixen a decidir-se o no per la llengua catalana?
El mercat de la premsa entre 1975 i 2003
Les estratègies lingüístiques dels diaris a Catalunya s’expliquen, en part, per les característiques del sector comunicatiu català i espanyol. Segons diversos autors,3 un dels trets més rellevants en la configuració del sistema periodístic català és que és hereu de l’estructura comunicativa construïda durant els anys de la dictadura de Franco, en què es va exercir una repressió total sobre la llibertat de premsa i sobre l’ús del català que va trencar amb la trajectòria històrica de la premsa catalana (Guillamet, 1994). Aquest sistema, fins fa relativament pocs anys molt centralitzat a Madrid i amb preeminència de la llengua castellana, es troba actualment en un profund procés de transformació que afecta l’àmbit de la comunicació a nivell internacional. Alguns dels principals trets d’aquest procés de canvi són la permanent innovació tecnològica,
2. Les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria lingüística estan regulades per la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’autonomia de 1979. Les normes bàsiques a través de les quals la Generalitat ha desplegat les seves competències amb relació a la llengua són la Llei de normalització lingüística del català 7/1983, de 18 d’abril; la Llei de política lingüística 1/1998, de 7 de gener, i els corresponents decrets de desplegament, amb l’objectiu de fer pública la llengua catalana, introduir-la als àmbits més relacionats amb l’actuació de l’Administració pública i incrementar el coneixement del català entre la població. Un dels objectius definits en aquesta normativa és potenciar l’ús del català en els mitjans de comunicació. Pel que fa a la premsa, l’article 27 (punts 2 i 3) de la Llei de política lingüística de 1998 disposa que el Govern de la Generalitat ha de fomentar i pot subvencionar les publicacions periòdiques de difusió general i també les d’àmbit comarcal i local, redactades totalment o majoritàriament en català.
3. Entre d’altres, Corbella (1988, 1991, 1995 i 2003), Gifreu (1991), Guillamet (1988, 1990 i 1994), Casasús (1988), Figueres (1990 i 1994), Parés (1998), Tresserras (1997) i les diverses edicions de l’Informe de la comunicació a Catalunya, realitzat per l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (2000, 2003 i 2005).
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
133
la mundialització dels mercats, la internacionalització dels fluxos informatius, la integració i diversificació de les activitats comunicatives, la concentració del sistema de propietat, i l’homogeneïtzació i uniformització dels continguts (Corominas i Moragas, 2003; Corominas, Moragas i Guimerà, 2005).
Malgrat estar condicionat per totes aquestes dinàmiques, el sector de la premsa a Catalunya es distingeix per ser un dels més autònoms dins l’àmbit comunicatiu. De fet, la premsa catalana és la més difosa en el seu propi territori, tot i que aquesta hegemonia es veu cada cop més afeblida per la creixent penetració de premsa editada fora de Catalunya i la ràpida implantació de la premsa gratuïta d’abast estatal i internacional. Actualment, a Catalunya es difonen divuit capçaleres de pagament, catorze d’editades aquí i quatre d’editades a la resta de l’Estat.4 Entre les editades a Catalunya, quatre són d’abast general i deu són d’abast local i comarcal.5 A banda d’aquestes, es difonen diversos diaris d’informació general gratuïts.
Una de les principals característiques del mercat de la premsa a Catalunya entre 1976 i 2003 és que la difusió s’ha mantingut força estancada, amb xifres situades al voltant dels 500.000 exemplars, sense que s’hagi produït un creixement significatiu en el decurs d’aquests trenta anys. L’evolució, però, ha seguit camins diferents per als diversos tipus de capçaleres. La premsa d’abast general editada a Catalunya és la que més ha acusat la competència dels altres mitjans i ha anat decreixent en número i en difusió total. Per contra, el nombre de capçaleres d’abast local i comarcal ha crescut, alhora que també ho feien les seves xifres de difusió (han passat de representar el 9 % dels diaris editats a Catalunya l’any 1976 al 19 % actualment). D’altra banda, la premsa editada fora de Catalunya ha anat guanyant quota de mercat: si bé l’any 1976 el 98 % de la premsa que es consumia a Catalunya era editada aquí, aquest percentatge s’ha reduït fins al 83 % actualment.
En definitiva, el sector de la premsa a Catalunya ha experimentat transformacions rellevants. L’any 1976 el model de premsa a Catalunya es basava en una escassa presència de les capçaleres editades a fora del Principat i amb una clara hegemonia de la premsa d’abast general, que tenia un nombrós grup de capçaleres. L’any 2003, la major part de la premsa difosa a Catalunya se segueix editant aquí, tot i que s’ha reduït la difusió de la premsa d’abast general i ha augmentat el dinamisme de
4. Es comptabilitzen per separat les edicions en català i en castellà d’El Periódico de Catalunya i El Segre
5. Aquesta llista recull els diaris de pagament que es difonen a Catalunya i controlats per l’OJD, i en queden fora algunes capçaleres d’abast local editades fora de Catalunya (com, per exemple, El Heraldo de Aragón) i capçaleres internacionals. Aquestes publicacions no s’hi han inclòs per les dificultats d’accedir a les seves xifres de difusió, ja que sovint no apareixen en les estadístiques oficials. Tampoc s’han inclòs en la llista els diaris gratuïts, per la mateixa raó.
Elena Sintes
Pascual 134
i
la premsa local i comarcal i la implantació de la premsa estatal. A més, ha crescut la competència informativa amb l’aparició de la premsa gratuïta en paper i dels mitjans d’informació d’Internet. L’evolució ha configurat un territori amb dues zones clarament diferenciades: la ciutat de Barcelona i el seu entorn —amb predomini de la premsa d’abast general— i la resta de territori —amb una significativa presència de la premsa local i comarcal—. L’estancament de la premsa de pagament en aquest període s’associa amb unes taxes de lectura de premsa relativament baixes en comparació amb la resta d’Europa.6
Amb les transformacions del sector també han evolucionat els usos lingüístics dels diaris. La presència del català ha crescut en el decurs d’aquests anys, tot i que segueix essent minoritari. El número total de diaris de pagament editats íntegrament en català ha passat d’un sol diari l’any 1976 (l’Avui) a set diaris avui dia, i les xifres totals de difusió de premsa en català ha passat de 53.085 exemplars l’any 1976 a 143.717 exemplars l’any 2003. Aquest increment ha significat que, si bé l’any 1976 tot just el 10 % de la premsa d’informació general difosa a Catalunya s’editava en català, l’any 2003 aquest percentatge és del 26 %.7 El creixement de la premsa en català es deu a diversos factors. En primer lloc, a l’aparició de l’edició en català d’El Periódico de Catalunya l’any 1997. En segon lloc, al creixement de la presència del català a la premsa comarcal i local: si bé l’any 1976 no hi havia cap diari comarcal o local editat en català, l’any 2003, el 56 % de la difusió dels diaris comarcals i locals és en aquesta llengua. En l’àmbit de la premsa gratuïta, l’opció lingüística escollida pels tres diaris de major difusió és la del bilingüisme, amb un predomini del castellà sobre el català.
Des de les institucions públiques catalanes i, en especial, des de la Generalitat de Catalunya hi ha hagut un interès destacat des dels anys noranta per desenvolupar polítiques que fomentessin l’ús del català a la premsa. Les principals mesures del Govern de la Generalitat han estat els ajuts per a l’edició i comercialització de publicacions periòdiques, per a projectes de consolidació d’empreses periodístiques i extensió de la premsa escrita en català i en aranès i per a activitats relacionades amb la premsa. Amb tot, és difícil poder discernir la influència que les mesures de foment del català han tingut en la promoció de la llengua, ja que l’Administració pública també ha donat suport a la premsa en castellà amb ajuts de caràcter més discrecional (entre els quals s’inclouen les subscripcions i els contractes publicitaris), que han intervingut tant o més que les regulades en la configuració de l’actual mapa periodístic.
6. Eurobaròmetre 56, d’abril de 2002. Les dades es refereixen al conjunt de la premsa diària, inclosa la premsa esportiva i econòmica. www.europa.eu.int/comm/eurostat/
7. En el càlcul d’aquest indicador s’inclouen tots els diaris de pagament d’informació general difosos a Catalunya, fins i tot els editats fora del Principat.
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
135
En definitiva, els trenta anys de democràcia han transcorregut amb un estancament de la premsa tradicional, afectada pels canvis accelerats a nivell internacional i en el propi espai comunicatiu. Amb tot, la presència del català a la premsa ha crescut, per bé que segueix essent minoritària. Tot i així, es constata que les iniciatives periodístiques més recents tendeixen a fer un major ús del català que anys enrere. Però aquest creixement de l’oferta en llengua catalana a la premsa se situa molt per sota de les capacitats de lectura de la població, que ha incrementat considerablement el seu coneixement del català en els últims trenta anys.8
La posició de les empreses i dels professionals del sector respecte a la utilització del català en les seves publicacions
La investigació ha permès indicar els factors que els professionals del sector assenyalen com a més rellevants en les pràctiques lingüístiques dels seus diaris. L’anàlisi parteix de la hipòtesi que les estratègies lingüístiques dels diaris estan condicionades per diversos factors externs i interns a l’empresa (Garnham, 1979; Cardús, 1996; Bourdieu, 1997; McQuail, 2000).
Els factors s’han identificat a partir d’entrevistes en profunditat amb empresaris i professionals de la premsa. L’interès de comprendre com aquests actors construeixen el seu discurs rau en el fet que la seva perspectiva forma part de la realitat social, és a dir, a partir del discurs que elaboren construeixen i reconstrueixen la realitat i, en conseqüència, prenen decisions estratègiques i lingüístiques. Dels setze diaris de pagament que es difonen actualment a Catalunya, s’han fet entrevistes a vuit diaris que representen el 78,5 % de la difusió total. Aquesta mostra s’ha complementat amb entrevistes realitzades a un diari electrònic i a un diari gratuït. Entre els deu diaris seleccionats, s’ha entrevistat dotze professionals i directius (cinc persones amb càrrecs directius en les empreses editores i set persones amb càrrec de director o director adjunt del diari).9
L’anàlisi qualitativa ha permès esbrinar quin és el grau d’importància de cadascun d’aquests elements i quina incidència tenen en les estratègies lingüístiques dels diaris entrevistats. Així, entre els factors externs, l’estructura sociolingüística de Catalunya es confirma com un dels arguments amb major rellevància. Amb tot, no sempre és un factor determi-
8. La capacitat de lectura entre la població ha augmentat des del 60 % de 1986 fins al 74 % de 2001.
9. Les entrevistes s’han realitzat entre els mesos de juny i juliol de 2004. La recollida de la informació s’ha fet mitjançant entrevistes en profunditat basades en un guió desestructurat, que conté els temes clau d’acord amb els objectius i la perspectiva d’anàlisi.
Elena Sintes i Pascual 136
nant en la tria lingüística i, en cas de ser-ho, no ho és per a tots els diaris en un mateix sentit. Els entrevistats consideren que, des del punt de vista de la dimensió dels grups lingüístics, el nombre de possibles lectors de premsa en castellà és superior al de la premsa en català, tot i que aquests últims han augmentat notablement en les darreres dècades. Respecte a l’increment del nivell de coneixement de la llengua catalana entre la població, s’afirma que aquest no ha augmentat en tots els sectors socials, sinó que només ha tingut un creixement significatiu entre les generacions més joves —les escolaritzades en català—. Les contradiccions apareixen quan es tracta d’avaluar la suficiència o no d’aquest increment per a la lectura de premsa en català: per a alguns entrevistats, el nivell de coneixement del català encara no és suficient ja que sostenen que els sectors joves —on es concentra l’increment de capacitat lectora— encara no són lectors de premsa i que els lectors actuals —majoritàriament de franges de mitjana edat— encara tenen dificultats per llegir en català. En canvi, per a altres entrevistats, en aquest increment es troba el futur mercat de lectors de premsa i afirmen que editar en català actualment significa apropar-se als lectors joves. D’acord amb aquesta diversitat de perspectives, es dóna l’aparent paradoxa que a realitats lingüístiques similars els diaris opten per estratègies diferents.
El segon gran factor extern considerat en l’anàlisi és el context polític i social, del qual es destaca, en primer lloc, la preeminència i pervivència de les conseqüències de la dictadura franquista en les estratègies lingüístiques dels diaris. L’actual sector de la premsa diària s’ha construït sobre una tradició basada en dècades de premsa en castellà i en una societat escolaritzada i habituada a la lectura en aquesta llengua. En segon lloc, els entrevistats consideren que les polítiques comunicatives de les administracions públiques catalanes en aquests anys de democràcia no han afavorit prou la llengua catalana. Les ajudes a la premsa en català no han estat suficients per incrementar-ne la presència, bàsicament per dos motius: primer, es constata una contradicció entre la política de suport a l’edició en català i la política comunicativa real de l’Administració, amb la qual el Govern autonòmic també ha afavorit la premsa editada en castellà; i segon, es denuncia la ineficiència en la distribució de les ajudes de suport al català. A aquests arguments, s’hi afegeix que els diaris que actualment s’editen en castellà són reticents a canviar al català per temor de perdre la quota de mercat guanyada amb productes consolidats. Amb tot, es percep que l’ajuda és útil per als nous productes i per a la subsistència de les publicacions de menor envergadura. Finalment, el tercer factor de l’estructura política que incideix en la tria lingüística dels diaris és la presència de pressions socials en favor del català. Els diaris que editen en castellà reconeixen que, d’alguna manera, l’existència d’aquesta reivindicació els ha fet replantejar la seva estratègia i, en alguns casos, han acabat introduint el català en algun dels seus productes.
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
137
La tercera dimensió estructural que intervé en les estratègies lingüístiques dels diaris és el sistema comunicatiu. Les transformacions del sector dels mitjans de comunicació en el context nacional i internacional creen un estat d’incertesa i d’inseguretat sobre el futur dels diaris de pagament tradicionals, situació agreujada en el període de realització de les entrevistes a causa de la reducció dels ingressos derivats de les vendes i de la publicitat. Amb aquesta preocupació, els diaris entrevistats es mostren reticents a introduir canvis en les seves estratègies empresarials i consideren que no hi ha marge per a noves iniciatives ni en català ni en castellà. Amb tot, hi ha dos elements que són favorables a la publicació en català. D’una banda, l’aparició de tecnologies de traducció de textos, que faciliten la traducció al català de les informacions de fonts exteriors i obren la possibilitat de fer dobles edicions (en castellà i en català) dels diaris. D’altra banda, els entrevistats afirmen que les pràctiques lingüístiques de la competència influeixen en les estratègies dels diaris i, a mesura que hi ha més diaris que opten per editar en català, s’obre un nou mercat on competir.
L’última dimensió estructural considerada és la cultural. Un dels principals elements que es tenen en compte en les opcions lingüístiques dels diaris és el seu abast territorial (estatal, català o comarcal-local, principalment). De les entrevistes es desprèn que l’ús del català s’associa a la informació de proximitat i es parteix de la creença generalitzada que existeix una relació estreta entre la informació local i la utilització d’aquesta llengua. Un altre element cultural rellevant és l’orientació ideològica dels diaris en l’eix catalanista-no catalanista, que se sustenta en la vinculació de l’ús del català amb la militància lingüística. Amb tot, aquest vincle ideològic va perdent importància en el discurs dels informants a mesura que, primer, augmenta el valor comercial de la llengua catalana i, segon, l’ús del català deixa de ser un tret distintiu perquè incrementa la seva presència en els mitjans de comunicació de massa. D’aquests canvis, se’n deriva una pèrdua de la rellevància de la llengua catalana com a eina de màrqueting, es desvincula progressivament l’ús del català de la ideologia-militància catalanista i comencen a aparèixer productes en català amb fins estrictament comercials, en què es propugna un major valor a la qualitat i la viabilitat dels productes. El valor pragmàtic de les estratègies lingüístiques va guanyant progressivament terreny als discursos estrictament identitaris, tot i que es palesa que la llengua se segueix utilitzant com a instrument en la competició periodística, vinculat a la lluita per ocupar els espais simbòlics i de prestigi. Finalment, en l’àmbit cultural també apareix l’atribució de valor normatiu als usos lingüístics de la premsa, ja que sovint es justifica l’ús del català com un servei al país o com un servei a la societat, adjudicant, així, un valor de servei públic a l’activitat periodística i una responsabilitat social al fet de publicar en català.
Elena Sintes i Pascual 138
Pel que fa als factors interns, la posició de cada diari en el mercat, l’estructura de l’organització empresarial i la seva trajectòria històrica destaquen per la seva repercussió en les pràctiques lingüístiques. Les estratègies lingüístiques actuals són, en part, hereves de les decisions preses en el decurs de la biografia empresarial. Per als diaris que editen en castellà, l’hàbit adquirit al llarg dels anys (tant per la mateixa empresa, com pels periodistes i, també, pels seus lectors), juntament amb les incerteses davant l’actual mercat comunicatiu s’utilitzen com a arguments bàsics per mostrar-se reticents a qualsevol canvi lingüístic. Un altre factor rellevant, sobretot entre els diaris que editen en català, és la presència d’opcions ideològiques o de trajectòria professional dels mateixos periodistes o empresaris.
En síntesi, es distingeixen tres tipus d’estratègies lingüístiques en la premsa d’informació general difosa a Catalunya, l’estratègia A: ús del castellà; l’estratègia B: ús del català orientat a criteris de competència en el mercat, i l’estratègia C: ús del català orientat a la lleialtat lingüística.
Les empreses que segueixen l’estratègia A d’editar en castellà assenyalen com a principals factors en la seva presa de decisions elements que pertanyen tant a l’estructura social com a les característiques i habitus de la seva pròpia organització (figura 2). Els arguments utilitzats amb més freqüència fan referència a les característiques sociolingüístiques de la població a la qual s’adrecen i, especialment, al nivell de coneixement del català i del castellà entre els seus lectors. Com a element
Figura 2. Factors que intervenen en la presa de decisions d’editar en castellà
ESTRATÈGIA A: CASTELLÀ
ESTRUCTURA
ECONOMIA POLÍTICA POBLACIÓ CULTURA
Competència en castellà
Subvencions no suficients
Estructura sociolingüística
Associació catalàcatalanisme
Posició econòmica
POSICIÓ ECONÒMICA
ESTRATÈGIA LINGÜÍSTICA
Tret identitari
Prestigi institucional
Estructura empresarial estatal
Referència cultural estatal
Trajectòria històrica Ideologia propietaris
POSICIÓ CULTURAL I SOCIAL
POSICIÓ DEL DIARI
POSICIÓ SIMBÒLICA
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
139
estructural també se citen les condicions de competència en què lluita el diari i la insuficiència de les subvencions com a instrument dirigit a facilitar un canvi lingüístic cap al català. En el terreny més cultural i simbòlic, també s’expressa l’interès d’editar en castellà en contraposició al no-interès d’editar en català perquè aquest idioma s’associa amb la ideologia catalanista. L’interès de publicar en castellà també s’argumenta per la voluntat de mantenir l’estatus guanyat, tant econòmic com de prestigi. El recurs a la importància de la trajectòria històrica és un dels principals factors de continuïtat. També ho és la posició cultural del diari i, en especial, quan aquest té com a objectiu assolir certa presència (comercial o simbòlica) a fora del territori català. Finalment, l’estructura empresarial també incideix en l’ús del castellà, sobretot quan aquesta és d’àmbit estatal o internacional i, principalment, quan comparteix fases del procés productiu amb centres situats a la resta de l’Estat.
L’estratègia B es fonamenta en l’ús del català com a estratègia de competència en el camp periodístic (figura 3). En aquest cas pesen, sobretot, els arguments basats en l’estructura sociolingüística. L’increment del nivell de coneixement del català s’erigeix com la clau d’aquesta estratègia, que es tradueix principalment en l’interès per utilitzar el català en nous productes. També ho és l’augment de la presència del català en altres mitjans de comunicació, així com el fet que la competència directa l’utilitzi. Com a elements estructurals també hi incideix l’accés a tecnologies de traducció (que faciliten la publicació de dobles edicions i la traducció de les fonts en castellà). Les subvencions, en can-
Figura 3. Factors que intervenen en l’ús del català. Estratègia comercial
ESTRATÈGIA B: CATALÀ-COMERCIAL
ECONOMIA
Competència en català
Tecnologia de traducció
POLÍTICA
Subvencions
ESTRUCTURA
POBLACIÓ CULTURA
Estructura sociolingüística
Prestigi i imatge
Pressió social Local proximitat
ESTRATÈGIA LINGÜÍSTICA
Nous productes
Trajectòria personal Interès intern Servei lector Servei al país
POSICIÓ DEL DIARI
Associació comercialqualitat
No ideològic
Elena Sintes i Pascual 140
POSICIÓ ECONÒMICA
POSICIÓ CULTURAL I SOCIAL POSICIÓ SIMBÒLICA
vi, són considerades insuficients i rarament s’esmenten com a incentiu. Un altre element que es menciona en aquests casos és l’existència de professionals dins l’empresa que promouen l’ús del català i sovint es caracteritza l’organització com a relativament flexible. Tot i que l’estratègia B està sustentada en criteris bàsicament comercials, els diaris que la segueixen solen fer referència a criteris normatius, segons els quals, com a indústria cultural, fan un servei públic a través de l’ús del català. En aquesta segona estratègia també té un pes bàsic la competència en l’espai simbòlic. Els rèdits econòmics d’editar en català s’acompanyen amb l’interès per millorar posicions en la imatge pública i de prestigi del diari. Sovint es fa referència a l’existència de pressions socials en favor del català, a les quals pretenen donar resposta utilitzant aquest idioma en les seves publicacions. En aquesta estratègia es vol desvincular explícitament l’ús del català de qualsevol possible associació amb un ideari catalanista i exalten el factor qualitat.
L’estratègia C es basa en l’ús del català com una acció estrictament vinculada a la defensa de la llengua i la cultura catalanes (figura 4). En aquesta estratègia, el factor bàsic no és tant les condicions estructurals en què s’insereix l’empresa (es resta importància a l’estructura sociolingüística i a la influència de la política lingüística), com l’acció sobre la base de la lleialtat lingüística. L’opció d’editar en català és una pràctica bàsicament ideològica i l’interès per promoure la llengua catalana està per sobre de les previsions comercials. En aquesta estratègia té molt de pes la trajectòria personal dels professionals i l’estructura empresarial,
Figura 4. Factors que intervenen en l’ús del català. Estratègia identitària
ESTRATÈGIA C: CATALÀ-IDENTITARI
ESTRUCTURA
ECONOMIA POLÍTICA POBLACIÓ CULTURA
Local proximitat
Comunitat
ESTRATÈGIA LINGÜÍSTICA
Trajectòria personal
Estructura empresarial
POSICIÓ DEL DIARI
Tret identitari
Ideologia catalanista
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
141
POSICIÓ ECONÒMICA POSICIÓ CULTURAL I SOCIAL POSICIÓ SIMBÒLICA
sovint vinculada estretament a la societat civil. Aquí, el català no es considera només un instrument de comunicació, sinó també un tret característic del diari i un element que imposa un determinat punt de vista sobre l’actualitat informativa.
En síntesi, ens situem davant un fenomen complex on intervenen múltiples elements, alguns d’empíricament mesurables i altres que formen part de l’imaginari col·lectiu i de la construcció simbòlica al voltant de la premsa i la llengua. La llengua apareix com un instrument més en la competència en el mercat periodístic i els usos lingüístics en els diaris són el resultat de la confluència d’una multiplicitat de factors socials, econòmics, polítics i culturals. «Les paraules / són coses / o són miralls / de coses?», es pregunta el pintor-poeta Albert Ràfols-Casamada. Possiblement, podem concloure que són totes dues.
Bibliografia
ARACIL, L. V. (1982). Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana.
BERGER, P. L.; LUCKMANN, T. (1988). La construcció social de la realitat Barcelona: Herder.
BERICAT, E. (1998). La integración de los métodos cuantitativo y cualitativo en la investigación social. Barcelona: Ariel.
BOURDIEU, P. (1988). La distinción: Criterio y bases sociales del gusto Madrid: Taurus.
— (1997). Sobre la televisió. Barcelona: Edicions 62.
— (2000). Cuestiones de sociología. Madrid: Istmo.
— (2001). ¿Qué significa hablar?: Economía de los intercambios lingüísticos. Madrid: Akal.
BOURDIEU, P.;PASSERON,J. C. (2001). El oficio de sociólogo. Madrid: Siglo XXI.
CARDÚS, S. (1996). «Els mitjans de comunicació i els conflictes de mercat». A: Actes del II Congrés Català de Sociologia. Barcelona: Societat Catalana de Sociologia, p. 1017-1034.
— (1998). La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya (1976-1996). Barcelona: Fundació Jaume Bofill.
CENTRODE INVESTIGACIONES SOCIOLÓGICAS (1993). Conocimiento y uso de las lenguas en España. Madrid: CIS.
— (1998). Uso de las lenguas en las comunidades bilingües: Cataluña Madrid: CIS.
Elena Sintes i Pascual 142
COOPER, R. L. (1997). Planificación lingüística y cambio social. Madrid: Cambridge University Press.
COROMINAS, M.; MORAGAS, M. de [ed.] (2000). Informe de la comunicació a Catalunya 2000. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació.
— (2003). Informe de la comunicació a Catalunya 2001-2002. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació.
COROMINAS, M.; MORAGAS, M. de; GUIMERÀ, J. À. [ed.] (2005). Informe de la comunicació a Catalunya, 2003-2004. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació.
FERGUSON, M.; GOLDING, P. (1998). Economía política y estudios culturales. Barcelona: Bosch.
FISHMAN, J. (1995). Sociología del lenguaje. Madrid: Cátedra.
GARNHAM, N. (1979). «Contribution to a political economy of mass-communication». Media, Culture and Society, núm. 1, p. 123-146.
GIFREU, J. (1991). Estructura general de la comunicació pública. Barcelona: Pòrtic.
GINER, S. [dir.] (2002). Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.
GUILLAMET, J. (1994). Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya 1641-1994. Barcelona: La Campana.
INSTITUTD’ESTADÍSTICADE CATALUNYA (2004). Estadística d’usos lingüístics a Catalunya 2003. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya.
LAMODE ESPINOSA, E.; RODRÍGUEZ IBÁÑEZ, J. E. (1993). Problemas de teoría social contemporánea. Madrid: CIS.
MARTÍN SERRANO, M. (1986). La producción social de la comunicación Madrid: Alianza.
MCQUAIL, D. (2000). Introducción a la teoría de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós.
NIETO, A.; IGLESIAS, F. (2000). La empresa informativa. Barcelona: Ariel.
NINYOLES, R. L. (1971). Idioma i prejudici. Palma: Moll.
TUNSTALL, J. (1996). Newspaper power: The new national press in Britain. Oxford: Clarendon.
VALLVERDÚ, F. (1998). Noves i velles qüestions sociolingüístiques. Barcelona: Edicions 62.
WEINREICH, U. (1996). Llengües en contacte. Alzira: Bromera.
L’ús del català a la premsa diària a Catalunya
143
XAMBÓ, R. (1998). «Ideologies lingüístiques i mitjans de comunicació». A: MOLLÀ, T. [ed.]. Política lingüística i societat de la informació. Alzira: Bromera, p. 31-62.
Elena Sintes i Pascual
144
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 145-155
DOI: 10.2436/20.3008.01.30
Secció oberta
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
per Jaume Guillamet i Lloveras
Professor de la Universitat Pompeu Fabra
Carles José i Solsona Economista
Josep M. López i Llaví Crític de cinema
Martí Rom
Enginyer industrial, escriptor i realitzador de cinema
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
145
Jaume Guillamet i Lloveras, Carles José i Solsona, Josep M. López i Llaví i Martí Rom
Joaquim Romaguera i Ramió i la Societat Catalana de Comunicació
Joaquim Romaguera i Ramió, l’enyorat amic la memòria del qual honorem avui, ha estat un element important en la creació de la Societat Catalana de Comunicació, en el si de l’Institut d’Estudis Catalans, i la seva encara curta història. N’ha estat, probablement, el més actiu i dedicat dels seus socis.
Va formar part com a vocal de la Comissió Gestora, constituïda l’any 1985 sota el guiatge de Josep Gifreu, que en fou secretari, i va formar part de la Junta de Govern amb el president Josep Maria Casasús (1987, 1988 i 1990), durant els tres períodes de la meva presidència (19911996) i encara amb Josep Maria Martí (1997).
Em correspon donar testimoni dels anys de la seva dedicació més intensa, des que formà part el gener de 1990 de la meva candidatura com a vicepresident. Romaguera va desplegar en la seva dedicació a la SCC una quàdruple vocació: institucional, d’investigador del cinema, d’editor i de documentalista.
Pel que es refereix a la vocació institucional, va tenir una actitud militant per a dotar el sector de la comunicació social d’una societat científica que aplegués un àmbit extens, creixent i innovador d’activitat, que enllaça la tradició hemerogràfica i dels estudis locals amb les més noves disciplines industrials i universitàries. Romaguera va culminar aquesta dedicació enllaçant com a vicepresident l’equip que em va fer costat com a president amb el que va crear Josep Maria Martí.
La seva vocació i passió pel cinema fou el motiu principal de la seva dedicació a la Societat, amb el resultat principal de les tres edicions de les Jornades de Recerques Cinematogràfiques, encetades el 1992, que van tenir un alt nivell de participació i els treballs de les quals foren publicats a la revista Cinematògraf, nascuda com a òrgan de la Federació Catalana de Cineclubs i represa amb aquest motiu en coedició de la SCC. Una iniciativa menys reeixida, per la resposta desigual que va desvetllar, però important per la seva significació fou l’impuls d’una Coordinadora d’Investigadors de l’Audiovisual de Catalunya.
La vocació editora, que tan excel·lents resultats ja havia donat en la seva activitat professional a l’editorial Gustavo Gili, es concreta en la política de publicacions de la SCC, que Romaguera va gestionar com a vocal de publicacions. Estem parlant de la creació de Treballs de Comunicació, revista oficial de la Societat que continua publicant-se des de 1991, però també de Gazeta, revista de la qual va aparèixer un sol número l’any 1993, amb les actes de les I Jornades d’Història de la Premsa celebrades l’any anterior, a més de Cinematògraf.
146
També és de Romaguera la iniciativa de publicar un directori de la SCC, del qual hi ha hagut fins ara dues edicions: Societat Catalana de Comunicació: Història i Directori (1990) i Societat Catalana de Comunicació: Història, Estatuts i Directori (1984-1996). Queda constància en les seves pàgines de la seva vocació documentalista, amb una detallada cronologia de la vida de la SCC, elaborada amb la col·laboració de Josep Maria Figueres i Artigues.
La col·laboració de Joaquim Romaguera en les tasques de la Societat va ser molt activa i generosa, de vegades omnipresent. Recordo el seu entusiasme en la posada en marxa de la Conferència de Girona, l’any 1991, primer objectiu institucional de la nostra junta, així com en els nomenaments com a socis d’honor de tres veterans com Ricard Blasco, Tomàs Mallol i Avel·lí Artís Gener, Tísner
Com que érem del mateix barri, a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona, en acabar les reunions de junta tornàvem plegats a casa en el metro, fins a la parada d’Entença. Més endavant, compartíem una part del trajecte amb Carles José Solsona, que Romaguera portà a la junta. La primera part del viatge acabava sent una continuació de la reunió, perfilant detalls de les idees compartides amb els companys i dels acords presos. Després ens posàvem al dia dels nostres projectes i treballs d’investigació. No parava de sorprendre’m la seva extraordinària capacitat de treball, de curiositat intel·lectual i d’exigència política i moral, que en ocasions fregava un punt d’intemperància.
Joaquim Romaguera i Ramió ha estat un veritable polígraf, autor d’una obra extensa, variada i essencial en el camp del cinema, la història i la comunicació, com també un company i amic entusiasta, treballador, generós, tossut, insubornable, incondicional, sempre disposat per a emprendre un nou projecte. La seva memòria i exemple ens acompanyaran sempre.
Jaume
Guillamet i Lloveras
Record de Joaquim Romaguera
En tots els mars i en totes les batalles
Fa gairebé tres dècades que vaig conèixer Joaquim. Ens aplegà la formació de l’equip que havia de posar en marxa una publicació exclusivament dedicada al cinema en català. El projecte quallà, però tingué una existència efímera. Tot i la fugaç durada de la revista Pel·lícula hi hagué prou temps perquè brostés un afecte mutu que no trigà a esdevenir amistat afermançada pels successius contactes que l’atzar, la voluntat o els projectes compartits propiciaren d’aleshores ençà.
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
147
M. López i Llaví i Martí Rom
Jaume Guillamet i Lloveras, Carles José i Solsona, Josep
Era difícil no coincidir amb Joaquim. En l’àmbit del cinema —i en tants d’altres— fou sempre present en tots els mars i en totes les batalles. Volgué solcar tots els rumbs, sense fer distinció entre grans rutes i petits corrents, i en tots ells s’endinsà amb vehemència, amb entusiasme, amb una minuciositat que l’empenyé a no deixar sense petjar qualsevol indret dels seus itineraris per riscós que en fos l’accés o per aparentment irrellevant que pogués semblar el paratge. El deler investigador de Joaquim no conegué temes menors i a molts d’ells s’abocà amb particular embranzida (cinemes amateur i independent, inventiva tecnològica en imatge i so, història del cinema en el marc local, etc.), compartida amb els grans eixos de la seva obra (el cinema català, la salvaguarda del patrimoni cinematogràfic en les seves diferents modalitats, els diccionaris i els catàlegs, etc.) i flanquejada pel seu vessant d’agitador cultural (cineclubs, associacions, articles en nombrosos mitjans de comunicació, entre d’altres) i per la seva immensa passió pels llibres i la música.
En la llunyana presentació d’un llibre de Joan Francesc de Lasa, Xavier Bru de Sala subratllà l’exigència de «moblar el país», de foragitar-ne les buidors tot emplenant-lo d’un mobiliari que, alhora que enriquir-lo i exornar-lo, el fes més entenedor a residents i a visitants. Amb materials tan nobles com diferents, amb paciència i amb saviesa d’artesà de raça, Joaquim —sumant-se a altres iniciatives, encapçalant el seu propi equip o bé escometent la tasca de cap a peus i en solitari— poblà nombroses cambres i un vast ventall d’edificis amb peces utilíssimes per a la coneixença del nostre cinema. Amb la seva absència, ens pertoca ara de continuar apregonant-nos pels diferents viaranys que transità i també de fer justícia a una obra que no sempre ha tingut el reconeixement i el ressò que meritava. Des del nostre propi territori de recerca continuarem moblant el país, però ens mancarà Joaquim. La seva energia, la seva tenacitat, la seva presència en tots els mars i en totes les batalles.
Salvatge cor, tendresa vellutada
Ens conegué a tots i a tots ens estimà. Sapiguem, en aquesta nit invernal, de l’un confí a l’altre, des del pol tumultuós al castell, des de la multitud a la platja, d’esguards en esguards, forces i sentiments fatigats, cridar-lo i veure’l i acomiadar-lo i, sota les marees i sobre els deserts de neu, seguir les seves idees, les seves alenades, el seu cos, el seu dia.
Arthur Rimbaud
Qui perd un amic, perd un bocí de vida. Per bé que en restin els records, que el foc de les joioses hores compartides continuï espurnejant amb indefallent vigoria, la ferotge certitud de l’absència provoca una fractura irremeiable. Amb la persona volguda se’n va també un testimo-
148
ni de la nostra existència, un referent, un suport: un valuós fragment del calidoscòpic mirall en què ens esguardem i que, alhora, ens contempla.
Quan remembro aquest segment se’m fa ben palès que, en bona mesura, està vinculat al cinema. Des d’aquell remot encontre en un bar de la Via Laietana per tal de tirar endavant la revista Pel·lícula fins a la darrera coincidència en el comitè organitzador de les segones Converses de Cinema Català s’esgranà una tirallonga de col·laboracions, d’intercanvis d’informació, d’intervenció en projectes comuns. Entre aquests darrers, tres tingueren per a mi ben especial relleu. El primer fou el nostre pas per la Fundació Institut del Cinema Català, on coordinàrem la col·lecció «Orphea», sèrie de llibres on era fàcil albirar els nuclis d’interès de Joaquim: el cinema fet a Catalunya, el cinema en català, les petites històries de la nostra cinematografia, el patrimoni cinematogràfic, la inventiva tecnològica en imatge i so en el cinema.
En aquesta casa es desenvolupà el segon nucli de tasques conjuntes. Fou Joaquim qui em proposà d’incorporar-me com a tresorer (ai, el destí dels treballadors de banca!) a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Comunicació, on visquérem una etapa, tan duradora com plaent i agradívola, sota el guiatge de Jaume Guillamet, en la majoria del trajecte, i de Josep Maria Martí en la fase final de la nostra estada. Durant aquesta comesa vaig cooperar amb Joaquim en l’organització de les tres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques, que es recolliren en els respectius volums de Cinematògraf, publicació que perllongava les edicions que havia iniciat a la seva època a la Federació Catalana de Cineclubs. D’altre costat, des de la SCC, tots dos ens abocàrem a tirar endavant la Coordinadora d’Investigadors de l’Audiovisual de Catalunya, experiència no reeixida, atesa la migrada resposta que aconseguírem.
El darrer bloc té per a mi una significació entranyable, car fou Joaquim qui tingué cura de la producció dels meus tres darrers volums sobre la indústria i el comerç cinematogràfics. En saber que em feia costat, gaudia de la seguretat que les dificultats del meu treball havien finit en col·locar el darrer punt del manuscrit.
Tot i que no em calia resseguir el passat per constatar-ho, en fer-ho corroboro que el cinema esdevingué només l’aglutinant inicial i l’escenari en què es desenvolupà bona part de la nostra relació. En evocar l’afecte i la comprensió mútua, la vel·leïtosa selectivitat de la memòria em retorna gestos, inflexions de la veu, àpats pausats i assossegades sobretaules, el viatge a Tarragona per celebrar les terceres jornades sobre recerques cinematogràfiques, xerrades sobre poesia, converses sobre les qüestions o els problemes que ens encaboriaven, les lentes passejades de retorn vespral a les nostres llars —des del carrer del Carme fins a l’avinguda de Roma— en concloure les juntes de la Societat.
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
149
M. López i Llaví i Martí Rom
Jaume Guillamet i Lloveras, Carles José i Solsona, Josep
En articles relatius a la seva persona i en les diverses intervencions que es feren en l’homenatge que li reté la Filmoteca de Catalunya es feren ressortir a bastament les seves notables qualitats; en aquesta evocació, però, no vull deixar de subratllar dos trets prou coneguts de Joaquim. D’un costat, la seva capacitat d’obrir camins, de mostrar vies de recerca, de plantejar propostes d’anàlisi, d’encoratjar els investigadors a endinsar-se pels territoris ignots i de redescobrir les àrees pretesament conquerides. No tots tenim la seva titànica capacitat de treball, d’imposar-se reptes monumentals que resolia amb obres encara més gegantines en el seu resultat d’allò que el projecte inicial prefigurava. Seria bo, però, que —des de les capacitats i dels interessos específics d’estudi de cadascú— fruitessin les propostes i els suggeriments de Joaquim i que entre tots poguéssim inscriure, en la seva memòria, el text que Bertolt Brecht ens plantejà en un dels seus poemes:
Va fer propostes. Nosaltres les vàrem acceptar. Una inscripció així ens faria honor a tots plegats.
D’altra banda, el segon tret que sempre m’admirà de Joaquim fou la seva independència, el seu criteri només lligat, sense cap mena de concessió, a les seves conviccions i als seus raonaments. Vaig apreuar el seu cor salvatge. No ho dic pas en al·lusió al llibre de sonets de Carles Riba ni al títol castellà del llargmetratge de David Lynch. De fet, la connexió enllaça amb un parell de versos del trobador occità Guiraut de Bornelh i, sobretot, amb un impressionant poema d’Ausiàs Marc que Raimon musicà i cantà. Joaquim només obeí el seu pensament i la seva consciència, «servint senyor qui jamés fon vassall», i, sense atemorir-se gens ni mica per les conseqüències, digué sempre la seva, allà on fou present o en els seus textos, tocant a tot allò que li desplagué. D’ell també hauria pogut escriure el poeta de Gandia que «en tot leig fet hagué lo cor salvatge». El cor, però, era embolcallat amb calidesa, amb bonhomia, com a exemplificació del haiku que ens deia que:
En un cor salvatge, la tendresa del vellut
Certament, en perdre Joaquim, hi ha en nosaltres un bocí fragmentat, però en el nostre interior, ben endinsat, continuem percebent el tendre escalf del seu record, seguim escoltant l’indòmit batec del cor salvatge.
Carles José i Solsona
150
En record d’en Joaquim Romaguera
Cadascú dels que som en aquesta taula ha glossat o glossarà, ben segur, la figura i el record més personal que guarda del que ha estat el nostre amic i company. Però penso que, per mal que encara ens faci la seva absència, no essent ja a cop calent de llur mort, a part de rememorar les vivències que vam compartir amb ell i que mantenim ben vives, paga la pena el que ja anem fent: deixar constància per a la petita o no tan petita història del món de la comunicació al nostre país d’allò de més específic i objectivable que en Joaquim hi ha aportat.
Ho he dit i ho he escrit ja en altres mitjans i en altres actes, però ho vull repetir. En Joaquim Romaguera va fer molta feina, però el que avui em dol més, enllà de la pèrdua de l’amic i el còmplice de tot temps i tot moment, és que n’hi ha quedat molta per fer: molta feina i moltes feines, algunes de començades (com aquesta història del cinema amateur a Catalunya, en què només ell es va interessar i que va ser capaç de preparar amb un munt de recerques i de començar-la, i que tant de bo algú tingui el coratge i la voluntat de seguir). I, com aquest, els altres treballs que tenia embastats (com una història del cinema als Països Catalans, que li havia encarregat la revista El Temps per publicar en fascicles) i els que es podien coure amb els milers de fitxes, de documents, de retalls de premsa i de testimonis que en Quim havia anat aplegant amb la constància d’una formiga i amb la tossuderia i la fermesa que, quan li calia, podien convertir l’espectador atent de cinema, l’oïdor de música i la persona més sensible, que era, en l’home més dur i exigent.
En Joaquim Romaguera, home de cinema, home de cultura, home d’esquerra i radicalment catalanista, se n’ha anat —se n’ha hagut d’anar— abans d’hora. Algú podria pensar que dir això és un tòpic o un compliment a l’amic, però en el seu cas penso que és del tot just. A més del que el trobaran a faltar la Roser, la seva muller, i els seus fills —vet aquí un dels pocs matrimonis vigents, i vius, entre els amics de la seva generació—, goso afirmar que al nostre país i a la nostra cultura en Joaquim també els faltarà de debò, perquè els podia aportar encara força més. I no és pas que els hagués donat poc.
No és hora ara i aquí —penso— de fer inventari de la seva obra escrita, que sortosament aquesta queda. I per recordar-la n’hi ha prou repassant l’entrada «Romaguera Ramió, Joaquim» (redactada per Xavier Ripoll) del mateix Diccionari del cinema a Catalunya que ell dirigí i que, per la divergència entre els interessos de l’editora i l’ambició i la pretensió d’exhaustivitat seva, li comportà segurament més maldecaps que satisfaccions. Però a més de l’obra escrita i del dia a dia familiar, hi ha tot allò que va fer en el pla col·lectiu: la tasca que dugué a terme en el camp del cineclubisme, en l’editorial, en el de les manifestacions cinematogràfiques i jazzístiques, en la promoció de l’associacionisme entre els crítics
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
151
Jaume Guillamet i Lloveras, Carles José i Solsona, Josep M. López i Llaví i Martí Rom
i els historiadors del cinema, en aquesta mateixa Societat Catalana de Comunicació... I en el de les polítiques culturals: del Congrés de Cultura Catalana a les Converses del Cinema a Catalunya, a Nacionalistes d’Esquerra, o ben recentment a les aportacions al projecte de Llei de foment de la cinematografia a Catalunya —que va quedar pendent a l’anterior legislatura i que el nou Parlament ha d’aprovar— i al treball continuat que vam compartir al si de la Plataforma per la Llengua, amb aquest objectiu tan difícil que és la normalització del català al cinema i als mitjans audiovisuals.
Vet aquí el que volia deixar palès sobretot en aquest acte: la dimensió ciutadana de la vida i l’obra d’en Joaquim Romaguera. Perquè en Quim no era, no ha estat, un home de partit; però en canvi des de la trinxera cinematogràfica, la cultural i la lingüística es va mantenir sempre a primera línia de combat pel seu país, que és el nostre. I a l’hora de defensar-lo no va tenir pèls a la llengua. Ja ara, a poc més de dos mesos de no ser-hi, els que hi treballàvem conjuntament hem trobat a faltar la seva contundència... És així com, a part del més rigorós historiador del cinema català i del cinema a Catalunya, és de justícia deixar constància que ha estat també i fins al darrer moment un home de fermes conviccions i un lluitador incombustible.
Josep M. López i Llaví
Joaquim Romaguera: un enginyer en el cinema
Fa molt temps i durant prou anys jo odiava el Romaguera. Aleshores un era un jovenet que havia començat a estudiar enginyeria i iniciava les primeres passes cinematogràfiques al Cine Club de l’Escola (aquell CCI). Era el 1972. Pensàvem que estàvem descobrint les Amèriques amb aquells cicles d’Eisenstein (el mític Potemkin), Griffith, Orson Welles... Quan més enlluernats estàvem amb les nostres dèries, sovint hi havia algú que ens deia que feia uns quants anys el mateix Cine Club ja havia fet importants cicles monogràfics dels clàssics. I sempre acabava sortint el nom del Romaguera.
Aviat vam freqüentar les sessions d’aquella Semana Internacional de Cine en Color, única possibilitat que hi havia a Barcelona de veure les pel·lícules d’avançada que es feien al món. S’hi feien rodes de premsa dels realitzadors que venien a presentar els seus treballs. Alguns, que tan sols érem rates de cineclub, intentàvem passar aprofitant que el Romaguera, que era l’encarregat de premsa, estava parlant amb algú. Recordo quan va venir André Delvaux. Jo tenia passió per les seves pel·lícules i no em volia perdre la xerrada. Però aquell dia no hi havia manera de despistar el Romaguera; estava palplantat enmig de la porta. S’acostava el moment de començar i no el feia moure ningú. Quan els
152
dimonis ja se m’enduien, tot d’una es gira cap al grupet on estava i ens esperona a entrar ràpidament, perquè si no ens perdríem l’inici! No sols hi vaig entrar sinó que, a més, vaig arribar a fer una pregunta (suposo que no gaire interessant) al Delvaux. A partir d’aquell moment el Romaguera ja no em va semblar tan odiós. Tenia una presència que imposava una mica quan no el coneixies prou. Era alt, de tarannà seriós per als que tan sols eren coneguts, i d’opinions fermes i radicals.
Com suposo ha quedat clar, ambdós vam estudiar enginyeria industrial. Ell va dur el Cine Club de l’Escola del 1966 al 1969, quan es feien les sessions a Can Culapi (al carrer Balmes). Després fou el creador del Cine Club Associació d’Enginyers, on hi va estar del 1969 al 1981. D’aquest període són els cicles dels clàssics del cinema mut, cinema d’animació, cinema experimental... A partir del 1982 el vaig heretar amb el meu company, des dels anys de l’Escola, Juan Manuel García Ferrer. Des de fa vint-i-cinc anys hem fet cada any una sessió, un llibre i un vídeo dedicats a personatges de la nostra cultura. El primer fou el Carles Santos i el darrer (2006), la Marta Pessarrodona. Durant aquests anys alguns dels personatges que hem fet van estar proposats per ell. També en aquests anys, de tant en tant, algú et preguntava si hi participava el Romaguera. Ara ja no ens sentíem ofesos, el Joaquim era un bon amic i, a més, era versemblant la seva participació en els nostres treballs.
Durant aquests trenta anys llargs, el Joaquim ha estat un company d’inquietuds cinematogràfiques. Formava part d’aquella gent que sempre hem cregut en el que m’agrada anomenar el «cinema en minúscula», en aquells vessants que s’han anomenat «cinema independent / marginal / alternatiu»... També va participar a la Central del Curt (19741982), distribuïdora alternativa cinematogràfica de prou èxit; els dos darrers anys ell en fou el coordinador. Quan vam fer el documental Un libro es un arma (Cooperativa de Cinema Alternatiu, 1975), sobre els atemptats a entitats culturals per l’extrema dreta, vam entrevistar-lo a la llibreria Viceversa, on treballava i que havia patit un intent d’incendi. A l’homenatge que se li va fer el passat 5 d’octubre a la Filmoteca de la Generalitat es va projectar aquesta seqüència. Amb ell també vaig anar a les Xornadas do Cine a Orense (gener de 1976), i ell fou el promotor de la declaració dels «cinemes nacionals». No feia ni dos mesos que Franco havia mort.
En aquells anys molts de nosaltres estàvem aprenent a escriure en català. Quan des de la Central del Curt o el seu entorn necessitàvem que algú revisés algun text li ho demanàvem a ell. Com que a més tenia una veu agradable, també a vegades era ell qui posava la veu en off d’alguna de les nostres produccions, per exemple el Noticiari núm. 3 de la Cooperativa de Cinema Alternatiu: El Born (1977).
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
153
Jaume Guillamet i Lloveras, Carles José i Solsona, Josep M. López i Llaví i Martí Rom
La seva passió pel «cinema en minúscula» era tan àmplia que defensava com a interessants alguns realitzadors de «cinema amateur». Nosaltres l’enviàvem afectuosament a dida. Pensàvem que tan sols eren «pràctiques burgeses» (de fabricants del tèxtil de Terrassa o Sabadell). Tanta era la passió per les coses que estimava que, amb el pas del temps, jo també he gaudit d’algunes d’aquelles pel·lícules.
Tots aquests vessants quedaven reflectits a la sèrie Crònica d’una mirada (TV3, 2003), de la qual ell fou l’assessor cinematogràfic. I juntament amb Llorenç Soler (també vell company de la Central del Curt), han pogut finalment editar aquell somni que és el llibre Historia crítica y documentada del cine independiente en España (1955-1975). En aquella presentació del llibre a la Filmoteca (4 de juliol), el Joaquim va citar les persones que havien participat en aquell context i que ja no hi eren, l’últim, el Joaquim Jordà. Aleshores no ens vam adonar del peculiar to en què ho va fer. Després, en el sopar va estar (entre els amics) tan divertit com sempre, ens explicava amb detall el treball immens que li havia suposat elaborar el llibre Història del cinema a Girona i comarques (2004), fent una recerca exhaustiva poble per poble de tots els seus vessants: realitzadors, cineclubs, empresaris de locals, projeccionistes... Ara la seva passió es dirigia bàsicament al projecte que tenia entre mans, un llibre sobre el cinema amateur a Catalunya, que li havia encarregat la Filmoteca. Pocs dies abans, a la revetlla de Sant Joan, la seva dona, la Roser, ens havia comentat que el Joaquim tenia últimament una tosseta que no li agradava gens. Aquell dia sopant, després de la Filmoteca, vam saber que estava a punt d’anar al metge. No ens vam preocupar, aparentment se’l veia ple de vida i il·lusions. Fou l’inici del desastre. Unes setmanes després, quan tot ja s’havia desencadenat, em va dir que s’havia comprat uns quants DVD dels còmics del cinema mut (Chaplin, Buster Keaton...). L’ajudava a superar el mal tràngol. Tot fou tan ràpid fins al 6 de setembre!
Des de fa anys que teníem una relació més enllà del cinema. Anàvem, amb els amics, a la casa d’Alella o venien a Sant Cugat. També havia gaudit del meu Mont-roig de Joan Miró. Aquestes trobades no sempre eren «pacífiques». Aquell llibre que deia què fem cada any al Cine Club Associació d’Enginyers tenim el costum de presentar-lo a mitjan desembre i un parell de setmanes després tocava veure’ns la nit de Cap d’Any. Jo ja patia. El Joaquim probablement em renyaria afectuosament per alguna errada que hi hauria trobat. Era molt exigent i aquest tarannà seu ens esperonava. La seva metodologia de treball (organitzat i exhaustiu) devia tenir l’origen en aquella carrera d’enginyeria.
El meu company García Ferrer va publicar en el butlletí intern del Col·legi d’Enginyers (Fulls Informatius, febrer de 1990) un text titulat «L’enginyer i el cinema», on evidentment citava Joaquim Romaguera en un lloc important. A més, García Ferrer explicava que «la meva mare va
154
ser clara... Tu estudia enginyers, i després faràs el que voldràs»; sempre hi hauria una porta oberta al cinema. El Juan Manuel o jo mateix ens guanyem les garrofes treballant de vuit del matí a sis de la tarda fent, més o menys, d’enginyers i després participem d’alguna manera en el camp de l’audiovisual. El Joaquim va fer el que va voler pràcticament tota la seva vida i del matí fins a la nit: estimar i estudiar el CINEMA
Martí Rom
Acte d’homenatge a Joaquim Romaguera i Ramió, celebrat el 28 de novembre de 2006
155
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 157-176
DOI: 10.2436/20.3008.01.31
Secció oberta
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
per Carles Llorens i Maluquer
Professor titular de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona
Marta Montagut i Calvo
Professora dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira
i Virgili i doctoranda a la Universitat Autònoma de Barcelona
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
157
Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
Resum
La Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya de 2005 ha transformat les antigues televisions locals, que esdevenen a partir d’ara supramunicipals. Això implica un canvi substancial en l’estructura mediàtica del territori: més oferta disponible i un replantejament de les estructures productives. Ambdós factors afecten el grau de pluralisme del país. El cas de la implantació de la TDT de titularitat pública al Baix Camp dóna algunes pistes de l’impacte sobre el pluralisme de la nova llei en l’àmbit supramunicipal: el pluralisme extern augmenta, el pluralisme d’actors s’estanca, el pluralisme territorial es veu amenaçat per la creació d’un únic centre de producció i difusió, el pluralisme de distribució i accés multixarxa es garanteix, però el més important, el pluralisme de continguts, serà condicionat pel control efectiu del contracte programa pel CAC.
Regulation of public local TDT and guarantees of local diversity: the case of TDT in the Baix Camp area
Abstract
The 2005 Catalan audiovisual communication (CAC) law transformed local television channels, which now serve more extensive municipal areas. Such a scenario requires a substantial change in the territorial media structure: more channels must be made available and productive structures need to be reformulated. Both factors affect the range of available diversity. The case of the establishment of a public TDT system in the Baix Camp area provides some clues regarding the impact of the new law on diversity in a greater municipal area: external diversity increases, diversity of actor decreases, territorial diversity is threatened owing to the creation of a single centre for production and broadcasting, diversity of distribution and multinetwork access is guaranteed, and —most important of all— diversity of content is conditioned by the effective control of the CAC guidelines.
Introducció: una nova llei, un nou repte per al pluralisme local
La nova Llei de la comunicació audiovisual a Catalunya1 regula d’una manera coherent, exhaustiva i completa el sector televisiu català, i aprofita la implantació d’una nova tecnologia, la televisió digital terrestre (TDT), per transformar a fons, entre altres subsectors, la televisió local, de fort arrelament a Catalunya. Aquest article tracta d’estudiar més específicament com la TDT transforma la televisió local pública i com des de la regulació s’ha intentat protegir el pluralisme. Com a contrast necessari, el cas pràctic: s’estudia el desenvolupament de la TDT local de caràcter públic a la demarcació territorial «Reus», segons el Pla tècnic
1. Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC, núm. 4543 (3 gener 2006), p. 84-106).
158
Carles
nacional de la televisió digital local.2 Més enllà del cas concret, la nostra intenció és detectar problemes i encerts en la implantació de la TDT local pública a Catalunya pel que fa a la preservació del pluralisme. La metodologia emprada ha estat la realització d’entrevistes personals en profunditat a responsables polítics municipals en matèria de comunicació i en l’anàlisi de la documentació proporcionada per ajuntaments i actors implicats.
L’estructura de l’article presenta una primera part que adreça les qüestions generals sobre els principis jurídics de la TDT a Espanya i a Catalunya i el debat teòric sobre el pluralisme. En una segona part, s’analitza amb deteniment el cas particular del Baix Camp. Finalment es presenten unes conclusions.
Context: la regulació estatal de la TDT local pública
A mitjan juny de 2005 s’aprovava definitivament la Llei de mesures urgents per a l’impuls de la televisió digital terrestre, de liberalització de la televisió per cable i de foment del pluralisme.3 Entre nombroses modificacions, es regulava un cop més la televisió local a Espanya. El Govern estatal va decidir posar ordre en aquest sector aprofitant la implantació de la transmissió del senyal de la tecnologia digital. De fet, «la televisió local, que s’introdueix de facto i s’estén a partir de 1980-1981, és l’última a ser regulada per les polítiques públiques de televisió» (Corominas, Guimerà, Fernández i Bonet, 2005: 639).
El llistat d’intents de regularització del sector és ampli i ple de desencontres polítics. Si bé el Govern del PP impulsa la Llei de televisió local per ones terrestres el 1995,4 l’executiu no tira endavant el Pla Tècnic Nacional de Televisió Local, necessari per a l’assignació de freqüències a cada territori. El «no-fet», a més d’aturar el desplegament de nova televisió local, deixa la televisió existent en una situació d’alegalitat, ja que el Pla Tècnic és imprescindible per endegar els concursos de concessió que han de fer les comunitats autònomes (Corominas, Guimerà, Fernández i Bonet, 2005: 643).
2. Reial decret 439/2004, de 12 de març, pel qual s’aprova el Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Local (BOE, núm. 85 (8 abril 2004), sec. 1, p. 14694-14716). Modificat pel Reial decret 2268/2004, de 3 de desembre, pel qual es modifica el Reial decret 439/2004, de 12 de març, pel qual s’aprova el Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Local (BOE, núm. 292 (4 desembre 2004), p. 40314-40321).
3. Llei 10/2005, de 14 de juny, de mesures urgents per a l’impuls de la televisió digital terrestre, de liberalització de la televisió per cable i de foment del pluralisme (BOE, núm. 142 (15 juny 2005), p. 20562-205667). Curiosament, la paraula pluralisme només se cita a l’enunciat de la llei, i desapareix després totalment al text.
4. Llei 41/1995, de 22 de desembre, de televisió local per ones terrestres (BOE, núm. 309 (27 desembre 1995), núm. 0309, p. 36940-36944).
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
159
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
La llei, a més, patirà successives modificacions el 2002 i el 2003 en les disposicions transitòries de les lleis de pressupostos. Precisament la Llei de pressupostos del 2003, en la seva disposició addicional 31, modifica la norma del 1995 en un sentit extrem: obliga els operadors locals a emetre en digital en un termini de dos anys.5 Després del fracàs en la política d’implantació de la TDT a nivell estatal amb una plataforma terrestre de televisió de pagament, QuieroTV, el Govern Aznar sembla voler que la televisió més dèbil econòmicament, la local, encapçali el procés de digitalització de la televisió a Espanya.
Just abans de perdre les eleccions de març del 2004, el Govern popular aprova el «Plan Técnico Nacional de la Televisión Digital Local»,6 que estableix les diferents demarcacions i l’assignació de canals múltiples. Després de les reclamacions d’algunes autonomies, com Catalunya i Andalusia, el nou Govern socialista elabora una reforma per ampliar el número de canals múltiples en aquestes regions. Finalment s’estableixen 275 demarcacions i 281 canals múltiples per a la TDT local.7
Els principals trets d’aquesta regulació és que desapareix la identificació entre cobertura local i cobertura municipal i s’opta per un model més ampli, el comarcal, un element que afecta de manera directa el pluralisme. A més, un programa dels quatre de cada canal múltiple es reserva per a la televisió pública local, tot i que per motius excepcionals els municipis poden arribar a gestionar-ne dos. La resta sortirà a concurs per al sector privat si així ho decideix l’autonomia corresponent.8
Les comunitats autònomes tenen la potestat d’atorgar les diferents concessions per a la prestació del servei, tant per a operadors públics com privats, i es destaca que aquestes comunitats «podrán tener en cuenta como criterio positivo de valoración la experiencia demostrada en televisión local de proximidad por las compañías operadoras».9
Així doncs, amb la Llei 10/2005 de mesures urgents per a l’impuls de la televisió digital terrestre, «s’introdueix un nou concepte “local” on el municipi deixa de ser la unitat bàsica de Televisió local» (Corominas, Guimerà, Fernández, Bonet, 2005: 13). És aquí on el concepte de televisió de proximitat elaborat per Moragas, Garitonandía i López (1999) es manifesta útil per definir el canvi a l’espai de comunicació. Neixen els consorcis municipals com a nova figura de gestió dels canals de TDT lo-
5. Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social (BOE, núm. 313 (31 desembre 2003), p. 46874-46992).
6. Reial decret 439/2004, de 12 de març, pel qual s’aprova el Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Local (BOE, 85, núm. (8 maig 2004), p. 14694-14176).
7. Reial decret 2268/2004, de 3 de desembre, pel qual es modifica el Reial decret 439/2004, de 12 de març, pel qual s’aprova el Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Local (BOE, núm. 292 (4 desembre 2004), p. 40314-40321).
8. Article 3 de la Llei 10/2005.
9. Article 3.3 de la Llei 10/2005.
160
cal públics, on diversos municipis comparteixen la gestió d’un canal múltiple. D’alguna manera, la TDT comporta una completa refundació del sector local. En el cas de les televisions públiques municipals el procés de canvi és encara més important: de ser-ne unes cinquanta actualment, la TDT imposa un màxim possible de trenta-set emissores a Catalunya (Guimerà, 2007: 284).
Context proper: la regulació catalana de la TDT local pública
Sense cap mena de dubte l’impacte dels cent quaranta articles de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya al sector de la televisió és i serà molt important per a l’espai de comunicació català. S’ha acomplert allò que argumenta Peter J. Humphreys: «l’Estat [...] hauria de percebre els nous avenços tecnològics i del mercat com a noves oportunitats per la innovació a les polítiques de mitjans» (Humphreys, 1996: 16). En el seu text es veu com la TDT ha permès actualitzar i innovar la legislació audiovisual catalana i incorporar-ne els desenvolupaments més avançats de la UE.
Pel que fa a l’àmbit local, la llei estableix de manera detallada els requisits generals d’adjudicació i funcionament de les concessions de la TDT de proximitat, tant per a operadors públics com privats. Com a principi ordenador, el preàmbul de la llei especifica que s’aplicarà el principi d’autonomia local, perquè és tasca dels ens locals definir el reglament d’organització i funcionament del servei de la TDT local o de proximitat. Precisament a l’article primer de la llei es defineix el servei de televisió local o de proximitat com el servei «prestat dins d’un àmbit territorial més reduït que el del conjunt del territori de Catalunya. La televisió local es caracteritza per una programació de proximitat, generalista o temàtica, dirigida a satisfer les necessitats d’informació, de comunicació i de participació social de les comunitats locals compreses en la demarcació específica de què es tracti». Seguidament a l’article 6 s’especifica que són la Generalitat i els ens locals els que presten el servei públic de comunicació audiovisual, tot i que l’article 23 admet la possibilitat que entitats privades hi puguin intervenir en ajuda o suport amb certes condicions. S’estableix a l’article 24 la figura del contracte programa com a eina que fixi els objectius no només del servei públic de la CCRTV, sinó també dels ens i consorcis locals.
Els articles 32, 33 i 34 de la llei ordenen el servei públic de comunicació audiovisual d’àmbit local. L’article 32 fa una descripció llarga i exhaustiva d’allò que ha de ser un servei públic de comunicació audiovisual d’àmbit local. Els punts principals són, entre d’altres, que ha de ser una oferta lliure, és a dir, sense accés condicional, que respecti un contracte programa, amb possibilitat de serveis de transmissió de dades de
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
161
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
servei públic, orientat a una comunitat local, que transmeti una informació veraç, objectiva i equilibrada, una informació que a més a més reflecteixi les diverses expressions socials i culturals de la comunitat, i que tingui una oferta d’entreteniment de qualitat. A més, s’han d’emprar tots els llenguatges, formats i gèneres propis de la comunicació audiovisual.
Ara bé, quines són les condicions que han de garantir els prestadors de la TDT local pública, siguin consorcis o ajuntaments individuals? Segons descriu l’article 32.2 són els següents:
a) Una programació mínima de quatre hores diàries i trenta-dues hores setmanals.
b) El percentatge de producció pròpia que autoritzi el CAC.
c) Una programació en què la llengua normalment emprada sigui el català, respectant la normativa sobre política lingüística.
d) La presència d’informatius en la programació total de les televisions generalistes, en horaris de màxima audiència.
e) Un màxim del 25 % de programació de televisió de proximitat en cadena.
f ) El percentatge de sindicació de programes de proximitat que estableixi el CAC.
L’article següent estableix els principis d’organització i funcionament del servei públic audiovisual d’àmbit local. Estableix que els ajuntaments aprovaran la definició de les missions de servei públic a través d’un contracte programa i en faran, o bé una gestió directa, o bé una de conjunta a través d’un consorci d’ajuntaments. En aquest cas s’ha de garantir la representació adequada de tots els municipis. En qualsevol cas l’organisme de gestió ha de definir, elaborar i distribuir els continguts audiovisuals (art. 33.1).
Els màxims responsables de la gestió del servei són escollits pels municipis o per l’òrgan plenari del consorci per una majoria qualificada de dos terços. Abans, però, s’ha de tenir en compte l’informe preceptiu d’un consell de naturalesa consultiva i assessora, que ha d’avaluar la capacitat, el mèrit i la idoneïtat dels candidats. Els conflictes pel que fa a aquests nomenaments els dirimirà el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (art. 33.2).
L’article 33.3 recull que per garantir l’autonomia de la gestió directa i quotidiana del servei respecte dels municipis, els òrgans responsables del servei han de disposar d’un contracte programa, l’objectiu del qual ha de ser oferir els fons necessaris per assolir els objectius específics de servei públic, també definits al contracte programa. La llei també esta-
162
bleix que abans d’aprovar la proposta de contracte programa, aquest s’ha de sotmetre a informació pública dins l’àmbit territorial en què ha de tenir vigència i, a més, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya n’ha de fer un informe preceptiu.
També es recull que cal garantir la participació dels grups socials i polítics més representatius i de les entitats sense afany de lucre dins el territori corresponent per mitjà de la seva integració en un consell de naturalesa consultiva i assessora (art. 33.4).
A més, s’especifica que els distribuïdors de cable o ADSL han de garantir a tots els usuaris la disponibilitat del servei públic de comunicació audiovisual d’àmbit local de la seva demarcació i aquesta obligació no pot comportar cap mena de cost afegit per als usuaris (art. 33.5).
El pluralisme als mitjans: definicions
La presència del concepte de pluralisme és constant en aquesta llei. Ja en el preàmbul se’ns diu que els principis reguladors han d’atendre la multiplicitat i la diversitat de valors, entre els quals consta el valor i els efectes del pluralisme. Però, què és el pluralisme? Si agafem la definició clàssica del Consell d’Europa, el pluralisme, des del punt de vista de la concentració dels mitjans, «és la possibilitat que un ampli ventall de valors, opinions, informacions i interessos d’ordre social, polític i cultural poden trobar un mitjà de manifestar-se a través dels mitjans de comunicació de masses» (Consell d’Europa, 1994). L’organisme europeu també distingeix entre el pluralisme intern i l’extern. L’intern és el que es dóna si un mitjà de comunicació ofereix un ampli ventall de valors, opinions, informacions i interessos; l’extern, quan aquest ampli ventall de valors, opinions i interessos es realitza a través d’un cert nombre de mitjans. Tot i que ambdues definicions presenten certes mancances —s’orienta cap al pluralisme ofert, no el consumit—, ens seran molt útils a l’hora d’avaluar el nivell de protecció del pluralisme que la llei catalana ofereix en l’àmbit de la televisió de proximitat.
De fet, la distinció entre pluralisme intern (de continguts diversos) i extern (de pluralitat de mitjans) està present al preàmbul VI de la llei, on s’encarrega al Consell de l’Audiovisual de Catalunya la garantia del pluralisme a la comunicació audiovisual, i s’hi afegeix: «Aquest pluralisme comporta la diversitat en l’oferta dels serveis de comunicació audiovisual i, per tant, l’existència d’una pluralitat de mitjans de comunicació autònoms que posen a la disposició del públic una oferta de continguts audiovisuals diversa.»
A partir d’aquestes definicions es pot copsar que dos dels factors clau del pluralisme són la pluralitat de mitjans i la diversitat de contingut
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
163
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
ofert. Tanmateix, no són els únics. També les dimensions i la riquesa del mercat són un factor clau més. En un mercat petit i pobre en recursos, com el local, el pluralisme extern és més difícil, perquè no hi ha prou recursos econòmics per a més mitjans, i s’ha de potenciar el pluralisme intern a través d’obligacions de programació. Finalment, l’altre factor clau és si existeix una consolidació de recursos entre els mitjans. Si es comparteixen només serveis generals (comptabilitat, venda de publicitat, investigació de mercats, etc.), el pluralisme no es veurà a priori afectat, però si es comparteixen els serveis informatius o les fonts, la possibilitat de reducció del pluralisme serà molt elevada (Doyle, 2002: 27).
El pluralisme i la Llei de comunicació audiovisual a Catalunya
El preàmbul VII de la llei reconeix que preservar el pluralisme dels mitjans de comunicació «en un entorn digital depèn més del control de l’accés que de les normes sobre propietat de mitjans», una idea que ja destacaven com a clau de qualsevol política de comunicació Denis McQuail i Jan van Cuilenburg (2003). En aquest sentit és molt positiu per al pluralisme l’obligació que tenen els operadors de xarxes d’ADSL i TDT de subministrar als seus abonats les programacions de servei públic autonòmic i local de la seva demarcació, sense cap cost afegit a l’usuari (art. 33.5 i 66.1).
Si recordem que les dimensions i la riquesa econòmica del mercat són clau per a un major pluralisme, el factor decisiu és la delimitació de les demarcacions. A Catalunya, les demarcacions amb una alta densitat de població i amb nombroses televisions locals quedaven perjudicades en el primer Pla Tècnic del 2004, ja que implicava una pèrdua de veus per manca de canals que acollissin les velles emissores. El cas més greu es donava al Barcelonès, al Vallès Oriental i al Baix Llobregat. Finalment, i després de diverses negociacions entre la Generalitat i el Govern central, aquestes demarcacions van rebre dos canals múltiples, en lloc d’un, com estava inicialment planificat, que equilibraven la situació en aquestes zones de Catalunya altament poblades, però que no evitaven del tot la desaparició d’algunes emissores locals.
En canvi, altres demarcacions, amb menys densitat de població i amb un mapa mediàtic amb només una o dues televisions locals (públiques o privades) per demarcació, multipliquen per quatre el nombre d’operadors i per tant guanyen en pluralisme extern en poder oferir més continguts de proximitat. La superació de l’àmbit local pel comarcal pot suposar en aquest sentit una oportunitat real per sumar esforços i aconseguir qualitats de programació més elevades que les anteriors televisions públiques locals. D’alguna manera, la creació d’economies d’escala és vital perquè la viabilitat de determinats projectes d’àmbit local perdurin
164
i ofereixen un servei públic real a la comunitat. En un mercat altament competitiu com el televisiu, la concentració pot tenir efectes positius si ajuda a preservar empreses o entitats que abans estaven en dificultats, o poden ajudar a conformar-ne algunes de suficientment grans per competir davant d’altres ofertes televisives europees, estatals, autonòmiques, o distribuïdes per altres plataformes com el satèl·lit, el cable, o la televisió per ADSL (Sánchez Tabernero i Carvajal, 2002: 137).
Tanmateix, si aquests operadors supralocals públics decideixen cercar la publicitat màxima que els és permesa (10 %),10 poden provocar disfuncionalitats econòmiques importants als operadors privats de TDT local, com l’excessiu repartiment del mercat publicitari i, de retruc, la fallida dels projectes i la pèrdua de pluralisme extern.
En el cas que ens ocupa, les noves televisions locals públiques tenen un paper per exercir en el pluralisme intern, ja que han d’esdevenir vehicles de representació territorial, social i cultural no només de la demarcació, sinó també dels diversos pobles o ciutats. La mateixa llei destaca que la necessitat d’un servei públic de televisió ja no pot justificar-se per l’escassetat de l’espai radioelèctric, un fenomen superat pels processos de digitalització de la informació i per la multiplicació de suports, sinó per la necessitat de preservar una sèrie de valors de les societats democràtiques; un dels principals és el del pluralisme. Aquest argumentari permet justificar el control dels continguts que emeten els mitjans de comunicació d’un determinat àmbit geogràfic, i especialment el manteniment dels mitjans de caràcter públic, tal com recull explícitament el protocol sobre el servei públic de radiodifusió del Tractat d’Amsterdam de 1997.11
Ara bé, garantir el pluralisme intern no és només qüestió «d’una posició ideològica, un universal absolut que fa per si mateix que la societat i els ciutadans siguin més virtuosos, a la manera platònica» (López Cantos, 2003: 308). La llei planteja que la televisió digital local pública compleixi una sèrie de mesures programàtiques que vagin més enllà de les declaracions d’intencions i que s’han recollit a l’apartat anterior. Hi destacarem el fet de la importància clau del CAC per determinar els percentatges de producció pròpia i difusió de productes audiovisuals sindicats i en la interpretació d’aquests conceptes, els quals han estat objecte de consulta amb el sector recentment (CAC, 2007). L’obligació d’emetre programes televisius originals, és a dir, de producció pròpia, i a més a més relacionats amb l’àmbit local de cobertura durant quatre hores diàries és d’una importància cabdal, però posa algunes de les actuals televisions locals en un nivell d’obligacions que desborda la seva actual ca-
10. Article 100.1 de la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya.
11. Protocol 32 del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea, Amsterdam, 2 d’octubre de 1997.
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
165
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
pacitat productiva. Per exemple, les obligacions sobre producció pròpia impliquen un augment del 50 % de la programació pròpia en el cas de Canal Reus Televisió, que n’emet dues hores diàries, o del 75 % en el cas de Televisió de Cambrils, nova televisió de la localitat que es va posar en marxa el 8 de desembre de 2006, que només emet una hora diària.12
I és que l’augment de programació pròpia pot tenir, a mitjà i llarg termini, i com a hipòtesi, diverses conseqüències pel que fa a pluralisme de continguts en les televisions locals públiques. Resulta evident que un augment de la producció en percentatges tan elevats com els que hem comentat hauria d’implicar, necessàriament, un augment en la dotació econòmica de les televisions locals per tal de poder fer front a les noves rutines productives. Això implica la contractació de nous professionals i la posada en marxa de noves instal·lacions o l’aprofitament de les antigues que permetin absorbir l’augment productiu. El pluralisme intern en sortiria reforçat, perquè es donaria una microeconomia d’escala que podria optimitzar els recursos existents dels ajuntaments i aconseguir una pluralitat de punts de vista i realitats territorials que superessin l’àmbit local.
També per aconseguir un correcte pluralisme intern, la llei és previsora i demana «garantir la representació adequada de tots els municipis» (art. 33.1), tot i que no s’estableixen percentatges limitatius de participació als municipis fundadors del consorci, i en canvi sí que es limita el percentatge de participació de poblacions que s’hi vulguin afegir posteriorment. La pràctica dirà si la força i la capacitat decisòria dels municipis fundadors de l’ens podrien provocar desequilibris de representació en els consorcis. Per limitar els perills, la llei declara que els ajuntaments consorciats han d’escollir «per majoria qualificada de dos terços els màxims responsables de la gestió del servei» (art. 33.2). D’aquesta manera s’exigeix, via llei, un alt nivell de consens intern a l’hora de determinar un factor tan important per al bon funcionament del canal municipal públic i per al seu futur grau d’independència política, com l’elecció de les persones que dirigiran l’ens i portaran a terme l’elaboració dels continguts.
Per altra banda, i també com a garantia de pluralisme intern, la llei fa referència a la creació d’un consell de naturalesa consultiva i assessora, on hi hagi «la participació dels grups socials i polítics més representatius dins del territori corresponent i també de les entitats sense ànim de lucre del mateix territori» (art. 33.4). Les decisions d’aquest consell, però, no tenen caràcter vinculant sinó només preceptiu a l’hora d’avaluar els candidats que portaran a terme la gestió del servei o a l’hora de participar activament en l’elaboració del contracte programa que s’estableixi.
12. www.xtvl.org i entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils (25 d’abril de 2007).
166
El fet de la creació és positiu, però el seu paper no vinculant pot reduir les seves intervencions a simples llistats de bones voluntats que els identificaran als fracassats consells assessors de les televisions públiques autonòmiques i estatals.
On sí que es percep una garantia real del pluralisme és en el paper que la llei atorga al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Segons el preàmbul VII, «el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en l’exercici de les seves funcions d’ordenació, garanteix el pluralisme de la comunicació audiovisual». Per tant, el pluralisme estarà present quan el CAC emeti els seus informes preceptius per al Govern a l’hora de jutjar els contractes programa de les televisions locals digitals públiques, i també en les justificacions de les sancions per no complir les condicions de la llicència, o el contracte programa. El fet que sigui un organisme independent reforça la capacitat de vetllar per aquest principi, sempre que la seva actuació s’ajusti a dret.
Però parlem ara del contracte programa. Aquest document, «que ha de proveir dels fons necessaris per a la prestació adequada del servei, tot definint a la vegada els objectius específics de servei públic que han d’ésser assumits per l’ens o l’organisme gestor» (art. 33.3), ha de ser la base per a «l’autonomia de la gestió directa i quotidiana del servei respecte dels òrgans de govern corresponents» (art. 33, Llei 22/2005). El contracte programa és, doncs, per definició, un document decisiu per al pluralisme intern i per evitar servilismes econòmics i polítics respecte a determinats municipis o anunciants publicitaris. Aquesta aportació, i el control que en farà el CAC, ha de ser fonamental. Tal com indica López Cantos, «garantir la independència només és possible quan la viabilitat del projecte i el seu finançament resta assegurada independentment de conjuntures polítiques i econòmiques» (2003: 317).
Si parlem d’independència econòmica i política gràcies al contracte programa, s’ha d’esmentar també la independència dels professionals com a garantia del pluralisme intern. La independència dels professionals pot evitar que el contingut informatiu, per exemple, no depengui tant de les dinàmiques de pactes i negociacions dels poders públics. Això implica reconèixer que els treballadors de les televisions digitals locals han de cobrar un sou suficient i estable, idealment estipulat en el contracte programa. De fet, aquest punt es tenia en compte en l’informe previ del CAC sobre el procediment de concessió de TDT local feta per la Generalitat (CAC, 2005). S’hi afirmava que als operadors de televisió local públics se’ls havia d’exigir que acreditessin el compliment d’uns requisits qualitatius i quantitatius en matèria laboral mitjançant la presentació d’una declaració sobre el personal estable al servei de la televisió local, i on s’especifiqués el nombre i la categoria dels llocs de treball i la titulació exigida per a cadascun d’ells (CAC, 2005: 15-16). Finalment, aquesta recomanació no es va incloure en la llei i, per tant, les
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
167
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
situacions de precarietat laboral en els mitjans locals de comunicació continuaran i, de retruc, afectaran la independència professional i el pluralisme intern de la TDT pública local.
Respecte al pluralisme extern, els operadors públics locals de TDT es troben exclosos de les mesures de control del pluralisme recollides a la llei i que limiten la propietat (art. 38 i 40), tot i que de manera indirecta en reben la influència pel que poden suposar de canvis en el mapa mediàtic general d’una demarcació.
L’organització de la TDT local pública a la demarcació «Reus»
A la demarcació «Reus» s’han atorgat dos concessions de TDT local públiques.13 La primera concessió ha estat atorgada a l’Ajuntament de Reus; és el programa número 1 del canal múltiple 56 amb referència TL01T. Una segona s’ha atorgat als ajuntaments de Cambrils, Riudoms, Mont-Roig del Camp, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, la Selva del Camp i Falset; la concessió gestionarà el programa número 2 del canal múltiple 56 amb referència TL01T. En aquesta segona concessió, tots aquests municipis, tret del de Falset, han creat un consorci per gestionar la llicència, el denominat Consorci de la Televisió Digital Local Pública del Baix Camp.
La llicència que s’ha concedit a l’Ajuntament de Reus en exclusiva suposa un cas força excepcional. A banda del cas concret de la demarcació «Barcelona», on hi ha municipis que no han de compartir amb altres poblacions la gestió del programa per motius demogràfics i de densitat de població —Barcelona, Hospitalet de Llobregat i Badalona—, la resta de concessions s’atorguen de manera conjunta a diversos municipis, excepte a «Reus», on, a més, es concedeixen dos canals públics dins el mateix canal múltiple. La concessió d’un canal en exclusiva permet a l’Ajuntament de Reus preservar la seva independència en la gestió de la televisió local, Canal Reus Televisió, creada el 1988.
La concessió a una ciutat i no a una comarca, segons Claudi Arnavat, cap de comunicació de l’Ajuntament de Reus, s’explica, per una banda, pel fet que s’ha tingut en compte que Reus és la població de la demarcació «amb un major nombre d’habitants, gairebé 100.000, molt per sobre de la resta de municipis junts als quals se’ls ha concedit el segon
13. Resolució del Departament de Presidència 1446/2006, de 9 de maig, per la qual es dóna publicitat als acords de la Comissió de Govern de Política Institucional pels quals s’atorga la concessió per a la prestació de servei de televisió digital local als municipis de Catalunya inclosos en les demarcacions territorials Balaguer, Barcelona, Blanes, Cornellà de Llobregat, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Palafrugell, Reus, Sabadell, la Seu d’Urgell, Tarragona, Tortosa, Vic, Vielha e Mijaran i Vilanova i la Geltrú, establertes al Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Local (DOGC, núm. 4634 (16 maig 2006), p. 21655- 21663).
168
programa». Cal recordar que el segon programa de TDT públic de la demarcació s’ha atorgat a Cambrils, Riudoms, Mont-Roig del Camp, Vandellòs-l’Hospitalet de l’Infant, la Selva del Camp i Falset. Tots ells sumen uns 53.300 habitants, segons dades de l’IDESCAT.14 A banda d’aquest criteri quantitatiu, hi ha un motiu de caràcter qualitatiu, segons Claudi Arnavat: «L’Ajuntament de Reus té un contracte programa des de l’any 1998 amb l’empresa Iniciatives de Televisió SL per la gestió indirecta de Canal Reus Televisió, una televisió que ja porta una llarga trajectòria en comunicació de proximitat i de servei públic i que, a més a més, compta amb una sèrie de professionals del sector que ha fet que aquesta televisió local tingui un alt nivell de qualitat amb audiències de 105.000 espectadors, segons les darreres onades de l’EGM.» Cal recordar que es considerarà com a factor positiu de valoració amb vista a la concessió de TDT local pública l’experiència de l’operador en la producció de continguts de proximitat.
Ara, hi ha la intenció, segons Claudi Arnavat, de continuar la col·laboració amb Iniciatives de Televisió SL per a l’explotació conjunta de les instal·lacions i la producció de continguts de servei públic que s’emetran, de manera conjunta, pel programa públic de TDT, anomenat Canal Ajuntament, i pel programa privat que ha sol·licitat aquesta empresa. Segons Arnavat, el canal públic «emetrà els plens i actes públics que se celebren al Palau Municipal i les conferències de premsa relacionades», mentre que el canal privat «serà un canal local més convencional amb programació informativa i d’entreteniment».15 D’aquesta manera dos futurs programes de TDT local de Reus, un de públic i un de privat, compartiran part de la programació. Una situació no gaire heterodoxa que el CAC haurà d’avaluar.
D’aquesta manera, i de forma excepcional, trobem una estreta col·laboració entre l’Administració pública i la iniciativa privada que respon a una voluntat de viabilitat econòmica del projecte aprofitant infraestructures, capital social i compartint el mercat publicitari local, un mercat que, segons Arnavat, «no donarà per a quatre operadors a la demarcació, i qui ho pagaran seran els operadors privats, que no podran competir amb les televisions amb subvenció pública dels ajuntaments».16 Indirectament veiem, doncs, que en aquest cas l’associació d’iniciativa privada i pública s’utilitza per crear un grup comunicatiu mixt que s’assegura, amb aquesta associació, la seva supervivència mútua. A més a més, hi ha la intenció de compartir la programació de Canal Ajuntament
14. IDESCAT (2006), Anuari estadístic de Catalunya 2006. Dades extretes de http://www. idescat.net/territ. [Consulta: setembre 2006]
15. Segona entrevista amb Claudi Arnavat, cap de comunicació de l’Ajuntament de Reus (20 de juny de 2007).
16. Primera entrevista amb Claudi Arnavat, cap de comunicació de l’Ajuntament de Reus (16 de maig de 2006).
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
169
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
amb les televisions locals que ho necessitin, i fins i tot fer coproduccions en «la transmissió dels actes de Festa Major».17 D’aquesta manera també es busca un finançament compartit amb altres canals de TDT públics de la demarcació i potenciar l’estratègia de petita economia d’escala.
El segon programa de TDT local pública concedit a la demarcació correspon als municipis de Cambrils, Mont-Roig, Riudoms, la Selva del Camp, Vandellòs-Hospitalet de l’Infant i Falset. Tots aquests municipis, excepte Falset, es van constituir en el Consorci de la Televisió Digital Local Pública del Camp (TDCamp) per a la gestió conjunta del programa concedit. Dins dels municipis que formen part del Consorci, n’hi ha tres que, en aquests moments, porten a terme serveis de televisió de proximitat de caràcter estrictament local: la Selva del Camp, Vandellòs-Hospitalet de l’Infant i la tot just constituïda Televisió de Cambrils (8 de desembre de 2006). Aquesta darrera serà «el pal de paller de la constitució del canal de TDT públic TDCamp amb la prestació de serveis informatius als municipis del consorci que siguin fàcilment quantificables i rendibles».18
El mes de maig de 2006, l’anterior director de Ràdio Cambrils (i futura Televisió de Cambrils), Joan Carrión, considerava que «hi ha molta feina a fer. Primer hem de veure la infraestructura tècnica que necessitem per enllaçar en un sol canal analògic les programacions que ja s’estan duent a terme a la Selva i a Vandellòs, i veure com les distribuïm a la graella de programació».19 Aquesta situació va fer un gir amb la posada en marxa de Televisió de Cambrils, ja que aquesta televisió pública ha començat a marcar de manera substancial el funcionament del futur canal de TDT públic. Televisió de Cambrils esdevindrà, doncs, el municipi motor del procés. Segons Josep Maria Pagès, «d’aquí a dos anys estarà acabada la seu de producció de la TDCamp a Cambrils i tot el tema d’infraestructures tècniques està pràcticament solucionat fins al punt que, ara mateix, ja podríem començar a emetre en digital».20
A banda d’aquesta planificació estructural i també de continguts (serveis informatius), el Consorci de la Televisió Digital Local Pública del Baix Camp va aprovar un estatut fundacional on s’estipula l’organització i gestió de l’ens, però no existeix encara un contracte programa on s’especifiqui el pressupost de funcionament del programa ni on s’estipulin els seus futurs continguts de servei públic. En tot cas sí que hi ha un contracte programa entre Televisió de Cambrils i l’ajuntament de la població que pot servir, d’entrada, per marcar aquestes qüestions en el fu-
17. Segona entrevista amb Claudi Arnavat, cap de comunicació de l’Ajuntament de Reus (20 de juny de 2007).
18. Entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils (25 d’abril de 2007).
19. Entrevista amb Joan Carrión, director de Ràdio Cambrils (15 de maig de 2006).
20. Entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils (25 d’abril de 2007).
170
tur.21 L’únic perill, per qüestions de densitats de població, és la «infrarepresentació d’alguns municipis, que podríem solucionar amb un possible minutatge dels continguts dedicats a cada població a partir de la prestació de serveis informatius a mida. Però en tot cas, les tasques de coordinació i gerència depenen dels equilibris polítics i això pot suposar una certa descompensació».22
De moment, al seu estatut fundacional es determina el percentatge de representació dels diferents ajuntaments i el nivell d’inversió base per a la posada en funcionament del canal. D’entrada, el criteri de distribució de responsabilitats i inversió és el purament demogràfic, així que Cambrils deté el 39 % de participació; Mont-Roig, el 14 %; Riudoms, el 8 %, i Vandellòs-Hospitalet de l’Infant i la Selva del Camp, el 7 %. S’ha reservat un 25 % de participació en el consorci a càrrec del Consell Comarcal del Baix Camp (Estatut del Consorci, 2005: 34). Aquest fet es podria considerar com una garantia de pluralisme, ja que es tracta d’un organisme representatiu de tots els municipis de la comarca i pot esdevenir un instrument d’equilibri d’influències territorials i mitjancer en casos de conflicte.
Tanmateix, sembla evident que un consorci amb nivells de participació tan diferents, amb percentatges que van del 7 % al 39 %, i on dos municipis poden sumar la majoria absoluta dels membres (Cambrils i Mont-Roig del Camp, amb el 53 % de representació), majoria especificada pels estatuts per aprovar qualsevol tipus d’acord, pot provocar discriminacions territorials dels altres municipis.
Per altra banda hem de fer esment del cas de Falset, un ajuntament que, de moment, no ha entrat a formar part del Consorci. Segons Josep Maria Pagès, la complicació d’incloure Falset rau en raons econòmiques: «el Priorat és una zona negra de Catalunya a nivell de cobertura i a més és una altra comarca. Mentre la Generalitat no garanteixi la infraestructura tecnològica adequada, no es pot cobrir el territori. Però a la llarga podríem parlar sobre compartir continguts informatius».23 Claudi Arnavat, per la seva banda, explicava que «l’Ajuntament de Reus està disposat a donar el seu suport tècnic a tots els ajuntaments que ho demanin. És una decisió de l’Ajuntament de Falset».24
Pel que fa a la definició de la programació, i tot i que no hi ha encara un contracte programa que defineixi i distribueixi la producció de continguts, Joan Carrión, l’anterior director de Ràdio Cambrils, creu que hi ha tres possibilitats d’estructuració: «Una és fer una programació com-
21. Entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils (25 d’abril de 2007).
22. Entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils (25 d’abril de 2007).
23. Entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils (25 d’abril de 2007).
24. Segona entrevista amb Claudi Arnavat, cap de comunicació de l’Ajuntament de Reus (20 de juny de 2007).
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
171
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
pletament conjunta, és a dir, que tots els productes (magazins, tertúlies o informatius) tractessin per quotes de participació continguts de cada un dels municipis consorciats. L’altra opció és fer una programació segmentada horàriament on cada municipi aportés el seu percentatge de continguts, i finalment, i a mi em sembla la posició més viable, fer una programació mixta, on els serveis informatius fossin compartits per tots els municipis i la resta de la programació es cobrís segons percentatges de representació en el consorci.»25 Segons Josep Maria Pagès, aquesta darrera opció és la que es portarà a terme i la que ja està assajant l’actual Televisió de Cambrils.
Per posar un exemple ben diferent però proper al nostre objecte d’estudi, presentem el cas de la demarcació de Tarragona, on s’inclouen, per a la gestió pública d’un programa de TDT, els municipis de Tarragona, Salou, Vila-seca, Torredembarra, Constantí, Valls, Rodonyà i Montblanc.26 Cap d’aquests municipis tenen estudis de televisió públics en marxa i només existeix el cas de la cadena Canal Català, de titularitat privada, amb infraestructures pròpies a la ciutat de Tarragona. Això suposa un pressupost molt elevat per als diversos municipis i que implica una enorme voluntat política per prioritzar la televisió per sobre d’altres projectes socials. En aquest cas, no serà tan fàcil trobar els actors adequats per a la posada en funcionament del servei públic de televisió digital pública local per manca de tradició. A més a més, els canvis de govern produïts en les darreres eleccions municipals (maig de 2007) han provocat una frenada en la ja actualment estancada situació.27
Conclusions
El desenvolupament de la TDT local de caràcter públic suposa un canvi cabdal en l’ecologia del sistema de comunicació local i, per tant, té uns impactes importants en el pluralisme:
1. Amb la TDT supralocal hi haurà un augment del nivell de pluralisme extern, especialment en aquelles demarcacions amb poca densitat de població o sense tradició mediàtica de proximitat, ja que es trobaran amb quatre operadors nous dedicats a produir continguts sobre la realitat territorial més immediata, un fenomen molt beneficiós per a la ini-
25. Entrevista amb Joan Carrión, exdirector de Ràdio Cambrils (15 de maig de 2006).
26. Resolució PRE/1446, de 9 de maig, per la qual es dóna publicitat als acords de la Comissió de Govern de Política Institucional, pels quals s’atorga la concessió per a la prestació de servei de televisió digital local als municipis de Catalunya inclosos en les demarcacions territorials Balaguer, Barcelona, Blanes, Cornellà Llobregat, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Palafrugell, Reus, Sabadell, la Seu d’Urgell, Tarragona, Tortosa, Vic, Vielha e Miajaran i Vilanova i la Geltrú, establertes al Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Local (DOGC, núm. 4634 (16 maig 2006)).
27. Entrevistes amb Ricard Lahoz, director i gerent de l’Empresa de Mitjans de Comunicació de Tarragona (EMMCT) (24 d’abril de 2006 i 25 d’abril de 2007).
172
ciativa privada a Catalunya, on la televisió local estava dominada pels ajuntaments. Precisament en l’àmbit de la televisió local pública, el fet de disposar només d’un canal per demarcació farà desaparèixer algunes televisions locals públiques consolidades. La reforma beneficia a priori el sector privat. Amb vista al pluralisme intern, l’entesa entre diversos municipis per gestionar un canal supralocal pot ser en canvi beneficiosa, en disposar de més capacitat econòmica per desenvolupar una programació de qualitat de servei públic més representativa. El control pel CAC per evitar una programació en cadena excessiva i sindicacions abusives serà també decisiu.
2. El cas de Reus, amb la presència de dues operadores públiques de TDT local, discrimina a priori l’entrada de nous operadors privats, amb la qual cosa noves veus poden quedar fora de la comunicació local i produir-se una manca de pluralisme extern. De fet, a l’informe previ sobre la proposta d’acord del Govern, pel qual s’estableix el procediment de concessió de programes de televisió digital local als municipis (CAC, 2005: 15), ja s’advertia que «un segon programa gestionat directament pels ajuntaments a cada demarcació significava una restricció excessiva de l’accés dels operadors privats a les llicències i introduïa elements de competència entre el sector públic en la lluita per les audiències».
Aquest fet, tanmateix, admetia excepcions segons la llei. Segons el concepte de «cadena de valor del pluralisme» (Miguel, 2005: 3), un dels factors que poden influir en una medició qualitativa del pluralisme és la «tradició». En el cas analitzat de la demarcació «Reus», la supervivència d’una tradició encarnada en una televisió pública local de gestió privada pot dibuixar un mapa mediàtic local positiu pel que fa al pluralisme. Ara bé, precisament el fet que a la demarcació «Reus» hi hagi dos canals, un de públic i un de privat, que comparteixin infraestructures i programació implica una situació de competència desigual respecte a la resta d’operadors, especialment si aquests, com és el cas, tenen una velocitat d’implantació molt més lenta per manca d’infraestructures tecnològiques i professionals i per manca de tradició en l’elaboració de continguts de proximitat. Les possibilitats reals a l’hora de construir la seva pròpia parcel·la de mercat mediàtic local seran, a curt termini, molt complicades. Però no només és una qüestió de competència. També hem de parlar d’una reducció dràstica en pluralisme de continguts respecte a les possibilitats potencials que oferirien dos programes que no compartissin la seva programació.
3. El cas del Consorci de TDCamp mostra la necessitat d’establir un centre de producció de continguts que centri el procés d’implementació del canal de TDT públic per superar les dificultats per endegar una nova estructura de difusió i producció. Tot i els possibles desequilibris territorials, l’estatut fundacional del Consorci i la intenció d’oferir, com a pal de paller, serveis informatius a mida dels diferents municipis consorciats
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
173
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
donen certes garanties, d’entrada, respecte a pluralisme territorial i de continguts.
4. L’accés sense cost per a l’usuari a les xarxes de distribució és molt positiu. L’accés multiplataforma és una nova exigència del pluralisme contemporani a la televisió de servei públic i vital per als desenvolupaments de serveis de la societat de la informació.
5. La TDT local pública ha de ser conscient que no pot perdre el component de proximitat ni el component diferencial de l’oferta privada. En aquest sentit, les condicions de la llei quant a programació són prou garantidores del pluralisme intern derivat d’una programació variada. En aquest sentit, ens sembla massa generosa la limitació publicitària del 10 % del temps total diari d’emissió (art. 100), perquè en mercats publicitaris petits i amb inversions menors, deu minuts de publicitat per hora és una competència massa forta per als operadors privats i pot afectar el pluralisme extern de l’oferta de televisió local.
6. La clau de volta per garantir el pluralisme és la redacció i aprovació del contracte programa, que pot garantir una independència del poder polític molt important. En el mateix sentit, la supervisió del seu compliment pel CAC és una garantia més per assegurar un pluralisme intern allunyat de directrius polítiques i econòmiques.
Bibliografia
CONSELLDEL’AUDIOVISUALDE CATALUNYA (2005). «Actuacions sobre la Normativa Audiovisual». A: Memòria 2005. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
— (2005). «Annex 1: Estudi d’opinió pública sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya». A: «Informe de l’Audiovisual a Catalunya 2004». Quaderns del CAC,número extraordinari (setembre), p. 195218. Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
— (2007). «Criteris d’interpretació de les obligacions que integren el règim dels prestadors del servei de televisió digital terrestre d’àmbit local en matèria de programació original, producció pròpia, emissió en cadena i sindicació de continguts». Barcelona, 14 de març de 2007. [Aprovats per l’Acord 83/2007, de 14 de març, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya]
CONSELLD’EUROPA (1994). Les média dans une société démocratique. Informe de la 4ème Conférence Ministérielle européenne sur la politique des communications de masse. Praga, 7-8 de desembre de 1994. MCM (94), p. 5.
COROMINAS, M.; GUIMERÀ, J. A.; FERNÁNDEZ, I.; BONET, M. (2005). «Políti-
174
ques públiques de ràdio i televisió local en l’entorn digital a Espanya (1997-2004)». A: Televisió i ràdio a l’era digital. Actes del III Congrés Internacional Comunicació i Realitat. Barcelona: Universitat Ramon Llull. Facultat de Comunicació Blanquerna.
CUILENBURG, J. van; MCQUAIL, D. (2003). «Media policy paradigm shifts; in search of a new communications Policy Paradigm». European Journal of Communication, vol. 18, p. 181-207.
DOYLE, G. (2002). Media ownership. Londres: Sage.
GUIMERÀ, J. A. (2006). La televisió local a Catalunya: gestació, naixement i transformacions (1976-2005).Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral]
HUMPHREYS, P. J. (1996). Mass media and media policy in Western Europe. Manchester: Manchester University Press.
LÓPEZ CANTOS, Francisco (2003). La televisión local en el contexto audiovisual: Análisis del sector en la provincia de Castellón. Castelló: Universitat Jaume I. Departament de Filosofia, Sociologia i Comunicació Audiovisual i Publicitat. [Tesi doctoral]
MIGUELDE BUSTOS, Juan Carlos (2005). «Sobre pluralismo y diversidad». Zer, núm. 16, p. 9-26.
MORAGAS, M. de; GARITAONANDÍA, C.; LÓPEZ,B. (1999). Televisión de proximidad en Europa: experiencias de descentralización en la era digital. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
SÁNCHEZ-TABERNERO, Alfonso; CARVAJAL, Miguel (2002). «Concentración de empresas de comunicación en Europa: nuevos datos contradicen los viejos mitos». Comunicación y Sociedad, núm. 15, p. 1-25.
TDCOM. Societat per a la Gestió de la Televisió Digital Terrestre de Catalunya. Transmissions digitals i Comunicació SA (2005). Proposta estratègica de TDCom a Catalunya. [en línia] <http://www.cicc-comunicacio.org/pdf/presentacio_proposta _estrategica_tdcmp.ppt>. [Consulta: setembre 2006]
Documentació oficial
CONSELLDEL’AUDIOVISUALDE CATALUNYA (2007). «Criteris d’interpretació de les obligacions que integren el règim dels prestadors del servei de televisió digital terrestre d’àmbit local en matèria de programació original, producció pròpia, emissió en cadena i sindicació de continguts». Barcelona, 14 de març de 2007. [Aprovats per l’Acord 83/2007, de 14 de març, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya]
La regulació de la TDT local pública i la garantia del pluralisme local: el cas de la TDT al Baix Camp
175
Carles Llorens i Maluquer i Marta Montagut i Calvo
DIRECCIÓDE COMUNICACIÓ CORPORATIVADEL’AJUNTAMENTDE REUS (2006). «Contracte-Programa per al Desenvolupament de la Televisió Local de Reus per als anys 2006 i 2007». Reus, 13 de març de 2006.
TDCAMP (2006). «Constitució del Consorci de la Televisió Digital Local Pública del Camp». Cambrils, març de 2006.
Entrevistes
Entrevistes amb Claudi Arnavat, cap de la Direcció de Comunicació Corporativa de l’Ajuntament de Reus. Ajuntament de Reus, 16 de maig de 2006 i 20 de juny de 2007.
Entrevista amb Joan Carrión, exdirector de Ràdio Cambrils i excap de premsa de l’Ajuntament de Cambrils. Ràdio Cambrils, 15 de maig de 2006.
Entrevista amb Josep Maria Pagès, director de Televisió de Cambrils. Televisió de Cambrils, 25 d’abril de 2007.
Entrevistes amb Ricard Lahoz, director i gerent de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona (EMMCT). Tarragona Ràdio, 24 d’abril de 2006 i 25 d’abril de 2007.
176
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 23 (desembre 2007), p. 177-180
DOI: 10.2436/20.3008.01.32
Secció oberta
Com s’ha d’exercir un periodisme ètic i compromès al segle XXI
Ressenya del llibre de Llúcia Oliva i Xavier Sitjà Las noticias en radio y televisión: Periodismo audiovisual en el siglo XXI.
5a ed. Barcelona: Omega, 2007
per Magdalena Sellés
Professora del Departament de Comunicació Audiovisual de la Universitat Ramon Llull
Com s’ha d’exercir un periodisme ètic i compromès al segle XXI
177
Resum
En aquest escrit es realitza una ressenya del llibre dels periodistes i professors Llúcia Oliva i Xavier Sitjà Las noticias en radio y televisión: Periodismo audiovisual en el siglo XXI
La globalització està afectant profundament la tasca dels periodistes a tot el món. En els països desenvolupats, EUA i Unió Europea, trobem precarietat laboral; en altres llocs del món, periodistes compromesos amb la seva feina són assassinats. Tot plegat necessita una reflexió sobre com aquest nou context pot afectar el funcionament de la democràcia. El llibre dels dos autors citats es converteix en una eina molt útil per als estudiants de les facultats de comunicació, per als professionals i per a qualsevol persona interessada en el tema.
Review of Llúcia Oliva and Xavier Sitjà’s Las noticias en radio y televisión: Periodismo audiovisual en el siglo XXI [Radio and television news: Audiovisual journalism in the twenty-first century]. 5th ed. Barcelona: Ediciones Omega, 2007
Abstract
This article reviews Llúcia Oliva and Xavier Sitjà’s book Las noticias en radio y televisión: Periodismo audiovisual en el siglo XXI [Radio and television news: Audiovisual journalism in the twenty-first century].
Globalization is having a profound effect on the task of journalists worldwide. In the USA and the EU, we are faced with job insecurity; in other parts of the world, dedicated journalists have been killed. The situation merits reflexion on how this new context is affecting the dynamics of democracy. Oliva and Sitjà’s book is a useful tool for communication students, professionals, and the lay reader interested this issue.
Ens trobem en un moment en què el fenomen de la globalització permet que els grans grups de comunicació donin feina a periodistes molt joves i acabats de sortir de les facultats, amb contractes precaris que potencien la fidelitat a l’empresa a qualsevol preu, a costa de la qualitat en els criteris periodístics. Aquest fet ha estat denunciat repetidament pels diferents sindicats de la professió i pels col·legis. També ens trobem que informadors responsables i compromesos amb la seva feina i la democràcia en altres llocs del món són assassinats en l’exercici de la seva professió. Tot plegat ens obliga a reflexionar sobre com aquesta situació pot afectar el desenvolupament de les societats democràtiques.
En aquest context, el llibre Las noticias en radio y televisión, que han reescrit i revisat Llúcia Oliva i Xavier Sitjà, es converteix en una magnífica eina per als estudiants de les facultats de comunicació, per als professionals i per a qualsevol persona interessada en aquesta matèria. L’avala el
Magdalena Sellés 178
fet que aquesta edició n’és la cinquena. Les seves pàgines destil·len, per una banda, una experiència periodística de qualitat forjada en molts anys d’ofici i, de l’altra, una pràctica docent impartida en diferents universitats catalanes.
D’altra banda, si tenim en compte que la televisió és un dels mitjans més populars pel que fa al consum de notícies a tot el món, el llibre de Llúcia Oliva i Francesc Sitjà ens permet un estudi pregon de les tasques del periodista audiovisual.
L’obra està dividida en dotze capítols i la informació s’estructura de la següent manera:
— Introducció: Les limitacions del periodista audiovisual i suggeriments per superar-les.
— Capítol 1: L’escriptura periodística utilitzant el llenguatge audiovisual.
— Capítols 2, 3 i 4: Com s’ha d’escriure per al mitjà audiovisual. Se’ns informa sobre l’ordre que han de seguir les paraules per construir una frase correctament. També de com s’ha de protegir el periodista i el subjecte de la notícia.
— Capítol 5: Ens ensenya com s’ha d’organitzar una notícia fins que arriba a l’espectador.
— Capítols 6 i 7: La notícia i els seus formats, com s’ha de treballar amb les notícies sense imatges i amb les declaracions. La relació entre les notícies i les històries.
— Capítols 8 i 9: Com s’ha de preparar i atraure l’audiència mitjançant les funcions i característiques que ha de tenir una bona introducció. El muntatge, les claus per escriure per a la imatge; què cal considerar primer, la imatge o el text?
— Capítol 10: Com ha d’actuar un periodista davant de la càmera.
— Capítols 11 i 12 i epíleg: La importància del periodista multimèdia. Les diferències entre els mitjans. Reflexió sobre qualitat versus entreteniment.
També hi podem trobar webs i informació sobre agrupacions de professionals molt interessants. Sense oblidar els annexos, que ens faciliten exemples sobre el tractament de textos, els tipus de lletres a utilitzar, el nombre de pàgines que cal omplir, els models de guions de televisió, les normes per facilitar la lectura i consells per revisar i reescriure els textos.
Per acabar, com ens suggereixen els autors, el llibre ens ha de servir per reflexionar sobre quines són les causes que han permès que l’entreteniment sigui el criteri dominant en el periodisme, fins el punt que la in-
XXI
Com s’ha d’exercir un periodisme ètic i compromès al segle
179
formació esdevé un espectacle que entreté l’audiència en comptes d’informar-la. D’altra banda, pensar com aquesta nova situació afecta la idea del periodisme com a servei públic indispensable per al bon funcionament de les societats democràtiques.
Magdalena Sellés
180
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació] Núm. 23 (desembre 2007), p. 181-185
