Treballs de Sociolingüística Catalana

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2011

21

Treballs de Sociolingüística Catalana 2011

La sociolingüística catalana.

Balanç i reptes de futur Llindar, per Emili Boix-Fuster Secció monogràfica. La sociolingüística catalana.

Balanç i reptes de futur Introducció, per Miquel Àngel Pradilla Cardona (coordinador) Economia de la llengua, per Amado Alarcón Pragmàtica i anàlisi del discurs, per Núria Alturo L’antropologia lingüística: etnografia i conceptes, per Joan A. Argenter La contribució (escassa i poc reconeguda) de la ciència política a l’estudi de la relació entre llengua i societat, per Albert Branchadell Ecologia lingüística, per Pere Comellas Casanova El procés de normalització del català en els mitjans de comunicació: notes sobre l’evolució de la recerca, 1980-2010, per Josep Gifreu De la normalització a la sostenibilitat: els límits de la planificació de l’estatus, per Isidor Marí La transmissió lingüística del català: estat de la qüestió i avaluació analítica, per Antoni Mas i Miralles i Brauli Montoya Abat Hi ha una història social de la llengua catalana?, per Miquel Nicolás El dret lingüístic en l’àmbit català, per Eva Pons Parera L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana, per Miquel Àngel Pradilla Cardona

021-Coberta TSC21_llom18.indd 1

Per una sociolingüística prospectiva: de la profecia a la prospectiva, per Ernest Querol Puig La intervenció en les competències, els usos, les ideologies: d’«El català, cosa de tots» a «El català, llengua comuna», per Elvira Riera Gil Psicologia social, per Miquel Strubell i Trueta La demolingüística en els territoris de llengua catalana, per Joaquim Torres i Pla Història del col·lectiu GCS/ASOLC/SOCS, per Francesc Vallverdú La recerca sociolingüística educativa escolar als països de llengua catalana: elements per a un balanç, per F. Xavier Vila i Moreno Secció Miscel·lània Homenatge al nostre mestre Robert Lafont. La seva contribució a la sociolingüística, per Gentil Puig i Moreno Ressenyes La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat linguística, de Miquel Àngel Pradilla, per Josep J. Conill Llengua i identitat, d’Àngels Massip (coord.), per Llorenç Comajoan Colomé De la consciència a la conducta: L’experiència de Tallers per la Llengua, de Neus Arnan, Jordi Bosch, Carles Palau, Marina Sagarra (coord.) i David Vila (coord.), i Sortir de l’armari lingüístic: Una guia de conducta per a viure en català, de Ferran Suay i Gemma Sanginés, per Emili Boix-Fuster Memòria d’activitats del 2008 Memòria d’activitats del 2009 Memòria d’activitats del 2010 Normes per a la presentació d’originals

La sociolingüística catalana. Balanç i reptes de futur

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC21

La sociolingüística catalana.

Balanç i reptes de futur 12/09/11 10:53

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 1

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 2

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 3

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 21 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 4

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 21

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu

Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universidad Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universidade de Santiago de Compostela), henriquemonteagudo@gmail.com Juan Carlos Moreno Cabrera (Universidad Autónoma de Madrid), juancarlosmoreno@gmail.com Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Miquel Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili), miquelangel.pradilla@urv.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), mstrubell@uoc.edu Joaquim Torres (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorres@hotmail.com

Comitè Científic Antoni M. Badia i Margarit (Institut d’Estudis Catalans i Universitat de Barcelona), estudis.romanics@iec.cat Graciela Barrios (Universidad de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Domènec Bernardó (Universitat de Perpinyà), bernardo@univ-perp.fr Helena Calsamiglia (Universitat Pompeu Fabra), helena.calsamiglia@upf.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Gentil Puig-Moreno (Universitat de Perpinyà), g.puig-moreno@wanadoo.fr Modest Reixach (Universitat de Vic), reixach.modest@cmail.cat Maria Teresa Turell (Universitat Pompeu Fabra), teresa.turell@upf.edu Francesc Vallverdú (Institut d’Estudis Catalans), fvallverdu@iec.cat F. Xavier Vila i Moreno (Universitat de Barcelona), fxvila@ub.edu Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu

Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs. iec.cat

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 5

SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SO CIOLINGÜÍSTICA CATALANA 21, 2011 LA SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA. BALANÇ I REPTES DE FUTUR

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784

·

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 6

és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana.

Són doncs benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països.

A partir del número 22, TSC s’editarà electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia.

Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a RACO.

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Tiratge: 400 exemplars Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Imprès a Limpergraf, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: CS-151-2002

Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 7

ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 21

LLINDAR, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

11

SECCIÓ MONOGRÀFICA. LA SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA. BALANÇ I REPTES DE FUTUR •

•

•

•

•

•

•

•

•

Introducció, per Miquel Àngel Pradilla Cardona (coordinador) . . . . . . . . . . . . . . . . . .

17

Economia de la llengua, per Amado Alarcón . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

19

Pragmàtica i anàlisi del discurs, per Núria Alturo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

29

L’antropologia lingüística: etnografia i conceptes, per Joan A. Argenter . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

43

La contribució (escassa i poc reconeguda) de la ciència política a l’estudi de la relació entre llengua i societat, per Albert Branchadell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

55

Ecologia lingüística, per Pere Comellas Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

65

El procés de normalització del català en els mitjans de comunicació: notes sobre l’evolució de la recerca, 1980-2010, per Josep Gifreu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

73

De la normalització a la sostenibilitat: els límits de la planificació de l’estatus, per Isidor Marí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

83

La transmissió lingüística del català: estat de la qüestió i avaluació analítica, per Antoni Mas i Miralles i Brauli Montoya Abat . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

95

01 TSC21.qxp:TSC-21

8

12/9/11

10:26

Página 8

TSC, 21 (2011)

•

•

•

•

•

•

•

•

•

ÍNDEX

Hi ha una història social de la llengua catalana?, per Miquel Nicolás . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

105

El dret lingüístic en l’àmbit català, per Eva Pons Parera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

115

L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana, per Miquel Àngel Pradilla Cardona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

125

Per una sociolingüística prospectiva: de la profecia a la prospectiva, per Ernest Querol Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

141

La intervenció en les competències, els usos, les ideologies: d’«El català, cosa de tots» a «El català, llengua comuna», per Elvira Riera Gil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

155

Psicologia social, per Miquel Strubell i Trueta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

169

La demolingüística en els territoris de llengua catalana, per Joaquim Torres i Pla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

183

Història del col·lectiu GCS/ASOLC/SOCS, per Francesc Vallverdú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

193

La recerca sociolingüística educativa escolar als països de llengua catalana: elements per a un balanç, per F. Xavier Vila i Moreno . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

205

SECCIÓ MISCEL·LÀNIA •

Homenatge al nostre mestre Robert Lafont. La seva contribució a la sociolingüística, per Gentil Puig i Moreno . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

223

RESSENYES •

La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística, de Miquel Àngel Pradilla, per Josep J. Conill . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

253

01 TSC21.qxp:TSC-21

ÍNDEX

•

12/9/11

10:26

Página 9

TSC, 21 (2011)

9

Llengua i identitat, d’Àngels Massip (coord.), per Llorenç Comajoan Colomé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

271

De la consciència a la conducta: L’experiència de Tallers per la Llengua, de Neus Arnan, Jordi Bosch, Carles Palau, Marina Sagarra (coord.) i David Vila (coord.), i Sortir de l’armari lingüístic: Una guia de conducta per a viure en català, de Ferran Suay i Gemma Sanginés, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

275

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2008 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

279

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

283

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

293

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

303

•

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 10

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 11

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 11-14 http://revistes.iec.cat/índex.php/TSC

Llindar Emili BOIX-FUSTER

quest número 21 de Treballs de Sociolingüística Catalana és el segon publicat en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens acull com a societat filial.

Amb aquest volum reprenem la periodicitat anual, que ens aferma com a publicació acadèmica i especialitzada de màxim nivell en el nostre camp i en els nostres països. El Comitè de Redacció ha fet i està fent totes les passes necessàries per tal que la revista compleixi els requisits de publicació amb nivell A: regularitat, obertura editorial (no pertinença a la Societat dels membres del Consell de Redacció), avaluadors externs en el procés de selecció d’originals... Treballs de Sociolingüística Catalana continua servint els objectius amb què va ser fundada: presentar les recerques més recents en el nostre àmbit amb l’objectiu d’il·luminar els blancs, els grisos i els negres dels processos de normalització lingüística dels països de llengua catalana. La nostra tasca es troba completada amb la de les revistes germanes Llengua i Dret, Llengua i Ús, Noves SL i Llengua, Societat i Comunicació. No sabem si els nostres països aporten prou recerca per a justificar tantes publicacions, paral·leles, tangencials o complementàries. Haurem de fer com les caixes?

Aquest número està integrat fonamentalment per una part monogràfica, dedicada enguany a un estat de la qüestió de la sociolingüística catalana, en la seva gran diversitat tant territorial com temàtica, gairebé polièdrica. No debades, una de les característiques de la sociolingüística catalana és el seu caràcter integrador, que fa que sota el mateix paraigua convisquin i interactuïn lingüistes, antropòlegs, politòlegs, historiadors, sociòlegs, juristes, geògrafs i economistes. La sociolingüística anglosaxona dominant, en canvi, sol ser molt més restringida a la sociolingüística de la llengua (variacionisme, pragmàtica, anàlisi de discurs...), tret no mereixedor d’ésser emulat per les sociolingüístiques perifèriques com la nostra, que tenim una història i unes necessitats socials contingents i diferents. Miquel Àngel Pradilla, amb la seva proverbial eficàcia, és coordinador dels disset capítols que formen aquesta part central. Completa el volum una secció miscel·lània amb l’article «Homenatge al nostre mestre Robert Lafont» a càrrec de Gentil Puig i tres ressenyes de publicacions de sociolingüística: Llengua i identitat (coordinat per Àngels Massip), a cura de Llorenç Comajoan; La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística (Mi-

A

01 TSC21.qxp:TSC-21

12

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 12

EMILI BOIX-FUSTER

quel Àngel Pradilla) a càrrec de Josep J. Conill, i De la consciència a la conducta: L’experiència de Tallers per la Llengua (Neus Arnan et al.), i Sortir de l’armari lingüístic: Una guia de conducta per a viure en català (Ferran Suay i Gemma Sanginés), a càrrec d’Emili Boix-Fuster. Clouen el volum les memòries d’activitats del 2008, del 2009 i del 2010 de la Societat Catalana de Sociolingüística.

Cal lamentar, poques setmanes abans del tancament d’aquest número, la mort de Miquel Siguan, que tant ha aportat a la política lingüística, sobretot educativa. Miquel Siguan i Soler (1918-2010) nasqué i es va criar al barri barceloní de Gràcia, en el si d’una família de classe mitjana. Va cursar els primers estudis als Josepets i a l’Institut Balmes. En esclatar la Guerra Civil era secretari general de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), però no va aprofitar el càrrec per a evitar d’anar al front, on va lluitar a la batalla de Terol en una divisió anarquista. Ben probablement es pot aplicar a Siguan el que Joan Sales escrivia a Incerta glòria sobre la guerra (in)civil: «jo m’havia trobat en una de les dues bandes sense haver-la escollida; m’hi havia trobat per les circumstàncies, no per haver-la triada, i no m’havia passat mai pel cap que els altres fossin els meus enemics: eren simplement els altres» (p. 403-404). Probablement fou aquesta experiència cruel i intensa, esperpèntica gairebé, de guerra el que l’empenyé a interessar-se profundament per les persones i acabar dedicant-s’hi professionalment. Acabada la guerra, se’n va anar a Londres, aprofitant una beca del Partit Laborista, on va estudiar a l’Institute of Applied Psychology i a la London School of Economics; allà s’especialitzà en psicologia del treball. Es doctorà en filosofia a la Universitat de Barcelona (UB) el 1951; fou catedràtic d’ensenyament mitjà a Santander (1944-1948) i ensenyà psicologia industrial a Madrid. El 1951 ingressà al CSIC i el 1962 guanyà la càtedra en psicologia de la UB, des d’on impulsà la creació d’una facultat d’aquesta especialitat. Fou una personalitat clau durant els primers anys de la transició, quan va portar del Quebec el model d’immersió lingüística que s’acabaria aplicant al sistema de conjunció escolar a Catalunya. Demostrà que la immersió, ben feta, no comporta una pèrdua del domini del castellà. Sempre es va saber rodejar de col·laboradors, tot i que no fossin del seu mateix color polític i ideològic: ell assenyalava sovint el paper de les associacions de veïns i del PSUC en l’acceptació de la catalanització de l’ensenyament (Ballarín, en un llibre recent, reivindica, en canvi, el paper més destacat de part del clergat: heus aquí un tema més per aclarir sobre la història sociolingüística recent). Siguan va estar sempre a favor del bilingüisme i del multilingüisme, allunyat d’opcions simplistes i exagerades. Siguan fou un home que s’interessava per tot i sabia distanciarse de tot. A vegades s’havia queixat que les seves posicions d’home independent de criteri li havien reportat incomprensions d’un costat i de l’altre, i potser per aquesta raó en el seu comiat foren presents molt poques autoritats institucionals. Aquesta aparent contradicció quadrava amb el seu tarannà lliure, d’un home que va saber obrir línies de recerca, com es pot observar en la gran quantitat i diversitat de tesis doctorals que dirigí. Com en va dir Antonio Caparrós, alumne seu que fou rector de la UB, Siguan era «intel·ligentment sensible pel que és nou i seduït pel pòsit del que és vell», posseïa «la imaginació d’una ment oberta i la llibertat d’un cor ampli». Si-

01 TSC21.qxp:TSC-21

LLINDAR

12/9/11

10:26

Página 13

TSC, 21 (2011)

13

guan, contrari a la microespecialització, sabé conrear molts camps, tal com ho demostra un cop d’ull a la seva llarga bibliografia.

En primer lloc, es dedicà a la psicologia industrial (En los umbrales del automatismo industrial, Madrid, Acción Social Patronal, 1957; Problemas humanos del trabajo industrial, Madrid, Rialp, 1960; Los sindicatos y la contratación colectiva en Estados Unidos, Madrid, Centro de Estudios Sindicales, 1961, i L’automatisme industrial, Barcelona, Rafael Dalmau, 1962) mentre, simultàniament, publicà assaigs sobre cinema (El cine y el espectador, Madrid, Ateneo, 1954, i El cine: El amor y otros ensayos, Madrid, Editora Nacional, 1956). En segon lloc, escrigué sobre psicologia social i sociologia de les migracions (Del campo al suburbio: Un estudio sobre la inmigración interior en España, Madrid, CSIC, 1959, Premio Nacional de Literatura, i El medio rural en Andalucía oriental, Madrid, Ministerio de Agricultura, 1971). En tercer lloc, es dedicà a la psicologia evolutiva i de l’educació (La psicologia a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1981; Metodologia per a l’estudi del llenguatge infantil, Vic, Eumo, 1986; Estudios de psicolingüística, Madrid, Pirámide, 1986; Lenguaje y clase social, Madrid, Pablo del Río, 1979), tasca que acabaria desembocant en un intens treball intel·lectual sobre el bilingüisme i el contacte de llengües, l’àrea més rellevant per al lector d’aquestes pàgines.

Siguan va prestar una atenció especial al llenguatge infantil, a la psicolingüística i als problemes de les llengües en l’educació, i va centrar la seva tasca en el bilingüisme des d’una òptica integradora dels aspectes psicològic, sociològic, pedagògic i àdhuc polític. Podem destacar títols com Educación y sociedad, Barcelona, CEAC, 1978; Educació i pluralitat de llengües, Palma de Mallorca, Cort, 1981; Comunicación y lenguaje, Madrid, Alhambra Longman, 1991; Bilingüisme i educació, Barcelona, UOC, 1996; La escuela y los inmigrantes, Barcelona, Paidós, 1998; La educación bilingüe: Veinte años del seminario sobre lenguas y educación, Barcelona, UB, ICE, Horsori, 2000; Bilingüismo y lenguas en contacto, Madrid, Alianza, 2001. Ja més recentment s’interessà per les noves migracions: Inmigración y adolescencia: Los retos de la interculturalidad, Barcelona, Paidós Ibérica, 2003.

Siguan tingué la capacitat de generar entusiasme i esforç al seu entorn: va saber formar escola. Siguan, per exemple, dirigí primer l’Escola de Psicologia de Barcelona i després el Departament de Psicologia de la Universitat de Barcelona, així com el seu Institut de Ciències de l’Educació, del qual assumí el timó durant divuit anys. Les Jornades de Llengües i Educació de Sitges en foren un dels fruits més destacats. Així mateix, fou vicerector de la Universitat de Barcelona, dins l’equip del rector Antoni M. Badia i Margarit. Tota la seva tasca, la féu construint ponts i obrint camins: no és estrany, doncs, que fos assessor de la UNESCO i treballés tant per al Govern espanyol com per al català. Fruit d’aquest possibilisme, per exemple, foren les dues edicions (1994 i 1999) de l’obra Conocimiento y uso de las lenguas en España: Investigación sobre el conocimiento de las lenguas cooficiales en las comunidades autónomas bilingües (Madrid, CIS).

Les seves obres sobre el plurilingüisme espanyol (España plurilingüe, Madrid, Alianza, 1992) i europeu (L’Europa de les llengües, Barcelona, Edicions 62, 1995) han

01 TSC21.qxp:TSC-21

14

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 14

EMILI BOIX-FUSTER

tingut molta difusió i han estat traduïdes a diverses llengües: anglès, alemany, francès, portuguès, italià, croata, rus i xinès. Siguan, acadèmic lúcid com pocs, era ben conscient que les llengües menors es troben en situació desavantatjosa i marginal, i que fins i tot en alguns casos poden tendir a desaparèixer: per damunt de tot Siguan invocava la necessitat de la convivència, malgrat les diferències lingüístiques. Siguan propugnava una política lingüística europea multipolar 1) en què s’evités que l’anglès fos l’única llengua segona, que la llengua franca s’interposés enmig de totes les altres, seguint un concepte d’inspiració araciliana, i 2) en què la globalització no posés en perill l’existència de les llengües menors. En aquesta política europea, Siguan argumentava, tal vegada amb ingenuïtat, que Espanya podia assumir un lideratge en la defensa del plurilingüisme europeu, de manera molt més ambiciosa que França, llastada pel seu passat i present encara tan jacobins. Desgraciadament, la presidència espanyola de la UE (2010), que es clogué en tancar aquest número, no mostrà cap, cap proposta exemplar, en la línia del plurilingüisme europeu.

Siguan va dirigir el projecte Linguapax de la UNESCO. Fou membre de l’Acadèmia Europea i doctor honoris causa per les universitats de Ginebra, el País Basc, Sevilla i Autònoma de Barcelona. El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. Casat amb l’alemanya María Luisa Boehmer, ell mateix era plurilingüe —a més de català i castellà, dominava el francès i l’anglès.

Last but not least cal assenyalar l’obra memorialista en què Siguan exhibeix un estil llegidor, amè i incisiu. Destaquem La guerra als vint anys (Barcelona, La Campana, 2002), La flecha en el blanco: Una reflexión sobre nuestro tiempo (Barcelona, Horsori, 2008) i El projecte català: Del passat al futur (Barcelona, Aresta, 2009). En totes tres obres, Siguan mostra una combinació única de lucidesa, ironia, compassió i... psicologia.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 15

SECCIÓ MONOGRÀFICA LA SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA. BALANÇ I REPTES DE FUTUR

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 16

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 17

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 17-18 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Introducció Miquel Àngel PRADILLA CARDONA Coordinador de la Secció monogràfica

a disciplina sociolingüística ja té al voltant de mig segle de vida. I a casa nostra, amb un retard aproximat d’una dècada, ens ha acompanyat en uns moments especialment importants de la història social de la llengua catalana. Una època en què, si més no en una bona part del domini lingüístic, hi ha hagut la possibilitat de renegociar la funcionalitat comunicativa a què tot un seguit de circumstàncies politicosocials adverses havia abocat.

Des de la seua constitució l’any 1974 arran del VIII Congrés Mundial de Sociologia de Toronto, l’antic Grup Català de Sociolingüística —actualment Societat Catalana de Sociolingüística— ha fet un seguiment actiu de l’esdevenidor de la disciplina. I la revista de la Societat, Treballs de Sociolingüística Catalana (TSC), des de l’aparició del seu primer número l’any 1977, ha donat testimoni de les inquietuds intel·lectuals d’una nòmina important d’autors. Hom podria dir, sense risc d’equivocar-se, que una part substancial de la història de la tradició sociolingüística catalana coincideix amb la història de la Societat Catalana de Sociolingüística. Un relat que es pot resseguir tot revisant els índexs de l’anuari de l’associació, on els interessos de cada moment es visualitzen diàfanament.

Superats els trenta-cinc anys de la data fundacional de la SOCS, el Comitè de Redacció de TSC ha proposat elaborar un número monogràfic que avalue l’estat de la disciplina. La comesa, doncs, pretén donar compte, de manera sumària, dels grans vèrtexs en què s’ha manifestat l’estudi de la relació entre llengua i societat en la comunitat lingüística catalana, la recepció que s’ha fet dels plantejaments internacionals i l’adaptació domèstica. D’altra banda, ha estat voluntat del coordinador del volum evitar que els diferents articles esdevinguen un inventari de recerques, tot i que la recerca fonamental hi és referenciada. Així, s’ha demanat als diferents autors dels capítols una reflexió sobre les grans línies teoricometodològiques presents en la parcel·la teòrica encomanada i una valoració propositiva. És un lloc comú entre els analistes la dificultat d’establir uns límits precisos per a la sociolingüística, una proposta d’estudi, de vegades massa nebulosa, de la interacció de la llengua i la societat. Cada tradició ha interpretat la interacció esmentada amb plantejaments específics. La nostra, per exemple, ha apostat per una visió integradora

L

01 TSC21.qxp:TSC-21

18

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 18

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

de tot un seguit de treballs que arriben des d’àmbits temàtics diversos (economia, dret, ciència política, comunicació, ecologia, variació lingüística, antropologia, etc.).

Val a dir, tanmateix, que el biaix sociològic és força evident. Efectivament, destaca una orientació marcadament sociològica al servei de la interpretació i posterior subversió de l’status quo de subordinació en què s’ha vist immersa la llengua catalana.

Així, un gruix de la recerca sociolingüística a casa nostra forma part d’aquella sociolingüística de la societat de què parlava Fasold (The sociolinguistics of society, 1984). Es tracta d’una sociolingüística socialment orientada on la planificació lingüística (en els àmbits de la demolingüística, l’ensenyament i el dret) té un protagonisme especial. Una sociolingüística, en definitiva, que vol donar resposta a un conjunt d’avatars que problematitzen el funcionament de la llengua catalana en el seu ecosistema comunicatiu històric.

Els autors dels diferents capítols, reconeguts especialistes en la matèria avaluada, ens han ofert mirades complementàries que ens permetran avançar cap a una anàlisi de conjunt, una tasca peremptòria en el marc d’un horitzó finalista de cohesió interna i de projecció internacional de la recerca sociolingüística sobre la llengua catalana.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 19

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 19-27 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.21 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Economia de la llengua The economy of language Amado ALARCÓN Universitat Rovira i Virgili

RESUM Aquest article revisa l’aportació realitzada des de l’àmbit lingüístic català a l’economia de la llengua. L’economia de la llengua comprèn dos subcamps: 1) l’estudi de les relacions entre llengua i activitat econòmica, i 2) l’estudi de les dimensions socials de la llengua des del mètode econòmic en sentit estricte. La producció des de l’economia de la llengua en sentit estricte amb prou feines arriba a la desena de recerques originals. Entre les recerques que s’han realitzat, destaca una mirada científica que es caracteritza per l’èmfasi en el valor d’ús de la llengua, i no només en el valor de canvi, i de la competència econòmica i política entre grups lingüístics. Tot i la rellevància dels problemes tractats, no s’ha produït en l’àmbit lingüístic català una especialització dels investigadors en l’estudi de les relacions entre economia i llengua. Un dels problemes principals que se’n deriva és que la recerca està essent reemplaçada per les representacions socials dominants sobre les grans llengües com a llengües de mercat i vehicles insubstituïbles de creixement econòmic.

PARAULES CLAU: economia de la llengua, mètode econòmic, valor d’ús, competència econòmica.

ABSTRACT This article reviews the contribution made by the Catalan linguistic community to the socalled “economy of language”. The economy of language comprises two subfields: 1) the study of the relationship between language and economic activity and, 2) the study of the social dimensions of language strictly from the economic method. The output from this field of research amounts to barely a tenth of total research studies. These studies bring to light a scientific perspective that is characterised not only by an emphasis on the exchange value of language but also on its use value. Moreover, another focus of the research is the economic and political competition between linguistic groups. Despite the relevance of the problems addressed, we have not seen a specialisation of scientific activity in this field. One of the main problems of this situation is that research is being replaced by dominant social representations of major languages as market languages and irreplaceable instruments of economic growth.

KEY WORDS: economy of language, economic method, use value, economic competition.

01 TSC21.qxp:TSC-21

20

12/9/11

10:26

Página 20

TSC, 21 (2011)

AMADO ALARCÓN

1. INTRODUCCIÓ: IMPERIALISME LINGÜÍSTIC I MÈTODE ECONÒMIC

L

interès social i acadèmic per les relacions entre economia i llengua augmenta en ’ l’àmbit internacional a mesura que ens endinsem en una societat en xarxa i en

una economia globalitzada que està mercantilitzant tots els àmbits socials, i es fonamenta en demandes públiques i privades de liberalització, privatització i desregulació (Coulmas, 2005: 8-10). Atesa la centralitat de la llengua en els nous models productius, aquesta es considera com un factor de producció més i experimenta un procés de mercantilització (Heller, 2005).

En bona mesura les representacions econòmiques sobre la llengua s’estan produint en el marc de les ideologies globalistes (Beck, 1998), que aposten per gestionar les societats com si es tractés de mercats. En l’àmbit econòmic, aquestes ideologies qüestionen la defensa i regulació de les llengües d’àmbit restringit sota l’argumentació que estableixen obstacles a la mobilitat dels factors de producció i, per tant, impedeixen el creixement econòmic.1 El fet que la societat assumeixi aquestes representacions porta amb freqüència que en el context de la globalització es percebi l’anglès com la llengua de tots, de les oportunitats, neutral i apolítica. Aquestes representacions obvien que la globalització de l’anglès és una conseqüència del poder econòmic, polític i militar de les potències anglòfones durant els darrers segles, i que Phillipson (1992) defineix com a imperialisme lingüístic. La pregunta en aquest punt és com s’aborden les relacions entre economia i llengua des de l’anomenat mètode econòmic. Sobre la base de les reticències que encara desperta aquest mètode, es pot relacionar l’«imperialisme de l’anglès» amb l’«imperialisme del mètode econòmic en les ciències socials»?

Els dos primers articles fundacionals de l’economia de la llengua van ser escrits des de la comunitat científica anglòfona i les seves conclusions semblaven mostrar poca consideració amb la defensa de la diversitat. Per una part, Marschak (1965) definia l’eficiència lingüística com la capacitat d’un idioma per a transmetre la major quantitat d’informació en el menor temps possible, i indicava que només les llengües més eficients sobreviurien. L’element clau en aquesta anàlisi és que les llengües són un instrument que permet maximitzar altres funcions d’utilitat, però la llengua no constituïa una finalitat en si mateixa. Per l’altra, Breton (1964), anglòfon canadenc, realitzava una crítica sobre les polítiques nacionals i lingüístiques del Quebec, en tant que considerava que contribuïen més a segmentar els recursos entre diferents grups lingüístics que no pas a generar més riquesa per al conjunt de la societat.

Fins al paràgraf anterior les dues formes d’imperialisme es reforçarien. Més individualisme, més mercat, més anglès. Però l’influent enfocament de Gary Becker en economia obre el camp de joc del mètode econòmic, assumint que el benestar, com a fita a maximitzar, és quelcom més que la satisfacció material, incloent-s’hi la satisfacció lingüística (Colomer, 1996). D’altra banda, la perspectiva econòmica de la llengua 1. Vegeu l’article «How much is Enough?» al seminari britànic Newsweek, publicat el 8 de novembre de 2008.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 21

ECONOMIA DE LA LLENGUA

TSC, 21 (2011)

21

és, des de les comunitats lingüístiques d’àmbit restringit, indissociable d’una economia del conflicte lingüístic, entès com a competència entre grups socials amb diferent repertori lingüístic i que competeixen per accedir a uns mateixos recursos materials i simbòlics (Grin, 2003: 3). L’element clau és que els mercats desregulats afavoreixen els jugadors amb més poder, de manera que un laisser-faire lingüístic provoca grups socials amb llengües guanyadores i grups amb llengües perdedores. Sota aquesta perspectiva, el problema no és la desaparició dels idiomes minoritaris, sinó la posició en la qual queden els membres de cada grup social i lingüístic enfront del nou ordre internacional (Parijs, 2002).

A partir d’aquestes consideracions inicials, aquest article tracta les aportacions acadèmiques sobre les relacions entre economia i llengua produïdes en l’àmbit lingüístic català, amb especial èmfasi en les procedents de l’economia de la llengua.

2. ECONOMIA DE LA LLENGUA. DELIMITACIÓ L’economia de la llengua és un camp de recerca interdisciplinari, relativament nou i amb una important varietat d’objectes d’investigació. En una definició àmplia, l’economia de la llengua comprendria dos subcamps: 1) l’estudi de les relacions entre llengua i activitat econòmica (ús de les llengües en el món laboral i comercial o el seu paper en el creixement econòmic) i 2) l’estudi de les dimensions socials de la llengua des del mètode econòmic tal com s’aplica, principalment, des dels àmbits científics de l’economia, la ciència política i la sociologia (tracta des de l’equilibri dels mercats lingüístics fins a la discriminació i el nacionalisme lingüístic) (Colomer, 1996a: 10-11).

El mètode econòmic és aplicat per diferents disciplines científiques, amb preocupacions i tradicions diferents. Des de la ciència econòmica l’interès s’ha centrat en l’estudi de les relacions entre l’idioma i l’activitat econòmica —essencialment en les rendes del treball, considerant el capital lingüístic com a forma de capital humà, costos lingüístics de transacció, mercats lingüístics i externalitats de xarxa. Des de la ciència política i la sociologia es remet a les relacions entre política i mercat, i es mira de comprendre les interaccions entre decisions públiques (polítiques lingüístiques) i privades, alhora que es pregunta en quina mesura les polítiques lingüístiques poden tenir un efecte segmentador dels recursos econòmics o quina satisfacció en termes d’eficiència i d’equitat distributiva suposen per als individus les polítiques lingüístiques.

3. LLENGUA I ACTIVITAT ECONÒMICA Les «bibliografies selectives»2 del Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya dels períodes 1973-1999 i 2000-2008 contenen prop

2. <http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/> (consulta: 28 novembre 2009).

01 TSC21.qxp:TSC-21

22

12/9/11

10:26

Página 22

TSC, 21 (2011)

AMADO ALARCÓN

de 260 publicacions sobre la situació de la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic, 205 de les quals en el darrer període. És un nombre important de publicacions, però relativament poques aprofundeixen en les relacions entre organització lingüística i organització econòmica de la societat.

Solé i Camardons (2007) sistematitza les dades disponibles sobre la situació del català al món socioeconòmic. L’enfocament és principalment descriptiu dels usos i actituds, alhora que orientat al disseny i avaluació de polítiques lingüístiques. A partir d’aquesta perspectiva, es revisen la situació i actituds envers la llengua entre els consumidors, el món laboral i sectors clau com el comerç i els serveis dels territoris de llengua catalana. Es constata que és un àmbit on, llevat de determinats serveis amb un fort component de mà d’obra immigrant, la presència del català és molt inferior a la capacitat lingüística dels consumidors i dels professionals.

Alguns punts febles en la recerca sobre la situació lingüística en l’àmbit socioeconòmic són, com remarca Solé i Camardons (2007), la dificultat de trobar dades longitudinals i la manca de dades en alguns territoris de l’àmbit lingüístic català. D’altra banda, l’anàlisi, per norma general, defuig la dimensió econòmica de la competència entre grups lingüístics.3 Amb relació a aquest darrer punt, s’ha indicat (Ninyoles, 2001; Castelló, 2002: 195) que la sociolingüística en l’àmbit català pateix d’una marcada tendència a defugir els conflictes socials associats a la convivència de dues llengües i a centrar-se en l’explicació-construcció d’un consens social al voltant de la llengua.

Centrant-nos en la relació entre economia (E) i llengua (L), trobem dos tipus de problemes. Per una part, tenim les preocupacions econòmiques (L → E) i, per l’altra, les lingüístiques (E → L). Des de les grans comunitats lingüístiques, trobem la qüestió de com l’anglès i les grans llengües regionals, com ara l’espanyol, generen oportunitats econòmiques (García Delgado i altres, 2007) (L → E). Però també s’identifiquen anàlisis crítiques des de la mateixa comunitat anglòfona, de manera que en el món del comerç internacional english is not enough per a garantir l’èxit de les relacions comercials (Hagen, 2005). Aquest darrer plantejament s’està introduint de manera incipient a la recerca en la comunitat lingüística catalana (Marí, 2009). Un dels elements més interessants d’aquesta recerca és la possibilitat de transmetre que amb l’anglès no n’hi ha prou i no desatendre l’aprenentatge de les llengües dels grans mercats d’exportació de les empreses de l’àmbit lingüístic català o de l’origen dels turistes (francès, alemany, italià).

En les comunitats lingüístiques de menor dimensió i allà on hi ha un interès per preservar la diversitat es plantegen dos tipus de preocupacions principals. En primer lloc, el possible efecte negatiu de la diversitat lingüística sobre el creixement econòmic (L → E). Aquesta qüestió suscita un acalorat debat d’àmbit internacional respecte al qual convé distingir entre: a) les representacions dominants sobre la llengua en l’àmbit econòmic i b) la recerca sobre l’impacte de la diversitat en el creixement econòmic

3. N’existeixen notabilíssimes excepcions, com ara Vilar (1978).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 23

ECONOMIA DE LA LLENGUA

TSC, 21 (2011)

23

(inexplorada en el cas del català). Les principals representacions i prejudicis entre els directius de les grans empreses respecte a la llengua catalana són: a) el català té valor simbòlic, però no instrumental; b) el català és problemàtic en un context d’internacionalització; c) hi ha un rebuig des del mercat espanyol als productes etiquetats en català (Rovira, 2004: 259). Aquestes representacions van dificultar la protecció de la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic en la Llei 1/1998 de política lingüística de Catalunya (Alarcón, 2004).

En segon lloc i en la direcció causal oposada (E → L), Solé i altres (2005, 2008) indiquen que una economia global i en xarxa no pot seguir basant la productivitat en una mà d’obra lingüísticament indiferenciada i intercanviable pròpia de la societat industrial. Al contrari, en el marc de la informacionalització i la internacionalització de les empreses s’observa una divisió lingüística del treball entre empreses i treballadors basada en la comunicació a través de terminals informàtics i coneixements bàsics d’anglès, però amb una elevada diferenciació respecte al coneixement i ús d’altres llengües, i donant un creixent valor a la biculturalitat dels treballadors. En el mateix sentit causal, Ninyoles (2008) s’interroga sobre quins efectes té una economia especulativa, assentada en el turisme i en els desenvolupaments residencials sobre la llengua catalana. En aquest sentit, «la recuperació d’una llengua naix del mateix sistema de valors en virtut del qual la necessitat social (d’habitatges, per exemple) ha de ser satisfeta al marge de la lògica de l’oferta, la demanda i el dret a la llibertat del consumidor. [...] La destrucció dels quadres tradicionals d’assentament sobre la base veïnal i de la ciutat i l’afebliment de la relació comunicativa [...] en poc ajuden a restablir un marc de relacions favorables a l’ús social del valencià» (Ninyoles, 2008: 29). La recent crisi del model especulatiu urbanístic dóna peu a hipotetitzar les conseqüències lingüístiques d’un model econòmic fonamentat en la investigació en ciència i tecnologia.

Sobre la base de les dades estadístiques sobre nivell de formació i coneixement i ús de la llengua catalana, Ninyoles (2008: 31) indica que la investigació en ciència i tecnologia és un bon camí per a l’economia, del qual també es pot beneficiar la llengua. Les dades estadístiques obtingudes en les petites i mitjanes empreses de Catalunya donen suport a aquesta hipòtesi, ja que on predomina el treball intel·lectual s’observa un major ús del català, mentre que les funcions de llengua franca les tendeix a ocupar l’anglès (Alarcón, 2008).4

4. LLENGUA I MÈTODE ECONÒMIC La producció des de l’economia de la llengua en sentit estricte amb prou feines arriba a la desena de recerques originals en el moment de redactar aquest article.5 Els treballs procedents de l’economia són molt recents i s’han centrat en el capital lin4. Vegeu Ybarra (1998).

5. Raussell (2002), Alarcón (2004) i Soler (2008) incorporen revisions de la bibliografia i reflexions a partir del mètode econòmic sobre la situació en l’àmbit lingüístic català.

01 TSC21.qxp:TSC-21

24

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 24

AMADO ALARCÓN

güístic6 com a forma de capital humà. Un altre grup de treballs ha estat elaborat durant els anys vuitanta i noranta des de la ciència política i la sociologia, i s’ha centrat en el valor d’ús de la llengua i en la competència lingüística entre grups per establir marcs lingüístics favorables als seus interessos.

En primer lloc, una de les maneres més freqüents des de l’economia de la llengua de mesurar el valor econòmic d’un idioma passa per conèixer la recompensa o premium pel seu coneixement entre els immigrants. Rendon (2007), a partir de les dades dels censos de 1991 i 1996, prenent com a unitat mostral persones actives d’origen immigrant a Catalunya i controlant les variables rellevants, indica que parlar i llegir català augmenta les probabilitats d’estar ocupat entre un 3% i un 5%. Escriure’l augmenta aquesta probabilitat entre un 2% i un 6%. A partir de la mateixa mostra, Quella i Rendon (2009) indiquen que saber llegir i parlar en català augmenta la selecció en ocupacions de coll blanc entre un 9% i un 14%. Escriure en català augmenta entre un 6 % i un 13 % la probabilitat de treballar en serveis, institucions públiques i en el sector educatiu. Dels primers resultats d’un estudi encara en fase d’elaboració per Di Paolo (2010) a partir de les dades de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, s’observa que l’efecte net de conèixer català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball. Entre les persones immigrades, una competència elevada en català augmenta els ingressos en un 20 %.7 Un dels aspectes més rellevants d’aquest enfocament és que l’estudi del valor econòmic de la llengua catalana a Catalunya mostra un resultat similar al de l’anglès als Estats Units —entre un 14 % i un 18 % (Chiswick i Miller, 2002). Aquest fet és important, ja que el valor econòmic d’un idioma en la recerca internacional sovint es mesura d’aquesta manera. Sobre aquesta línia de treball resten moltes incògnites que ens poden ajudar a contrastar algunes representacions, com ara quin és el valor econòmic de l’anglès a Catalunya? És realment rendible la indústria de l’aprenentatge generada al seu voltant? Quin és el valor econòmic del castellà a Catalunya? Quin és el valor econòmic que confereix el mercat de treball català a les llengües natives dels immigrants? Realment hi ha una valoració de la riquesa cultural que aporta la immigració? Quina és la rendibilitat dels programes de formació lingüística?8 Com observem, aquest enfocament es mostra molt fèrtil i suggeridor per a properes línies de recerca.

En segon lloc, una de les contribucions més rellevants en l’economia de la llengua han estat els treballs de Colomer (1990, 1996a, 1996b) sobre les implicacions del valor d’ús de la llengua sobre l’eficiència i l’equitat de les polítiques lingüístiques. Colomer (1990: 314) considera que tota persona té un nivell inferior o igual de competència en el seu segon idioma que en la seva primera llengua; per això existeix alguna disutilitat per a l’ús del segon idioma. A partir d’aquest enfocament, Colomer analitza l’eficiència i equitat de diferents tipus de polítiques lingüístiques. Quan es consideren els dos criteris simultàniament, les normes plurilingüistes poden ser considerades supe6. Vegeu Castelló (2002).

7. Vegeu l’article de Bernat Joan «En català guanyareu més», a Diario de Ibiza (9 novembre 2009).

8. Vegeu López i Casasnovas et al. (2009).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

ECONOMIA DE LA LLENGUA

10:26

Página 25

TSC, 21 (2011)

25

riors a les normes que persegueixen l’unilingüisme. D’altra banda, una política d’imposició d’una llengua en una comunitat plurilingüe pot acabar afavorint la segregació entre grups lingüístics i contradient els propòsits d’homogeneïtzació lingüística que havien guiat la seva adopció (Colomer, 1996a: 56-78). A partir d’aquesta perspectiva, Solé i altres (2008) analitzen en el marc d’empreses multinacionals els beneficis de comunicar-se en llengües alternatives sota els principis d’eficiència (màxima inclusió de tot el personal en la comunicació) i eficàcia lingüístiques (màxima qualitat en la comunicació). El resultat és que sovint les empreses prefereixen establir polítiques lingüístiques on allò important no és que la comunicació arribi a tothom (suposadament amb llengües franques respecte a les quals els treballadors poden tenir coneixements bàsics), sinó que el seu propòsit és maximitzar la qualitat de la comunicació (fent servir llengües que només són conegudes per una minoria, però a un alt nivell de competència). En definitiva, aquests treballs mostren que el mètode econòmic en absolut significa la legitimació científica de les grans llengües, alhora que amplien el nostre coneixement sobre la importància de la funció instrumental de les llengües minoritàries en el nou context internacional.

En tercer lloc, la teoria de jocs operacionalitza el conflicte i les regulacions lingüístiques com el resultat d’un procés de competència entre diferents grups per a establir una regulació favorable als seus interessos. Els resultats (regulacions lingüístiques) no són imposats per un estat central enfront unes víctimes, sinó que el procés i resultat és més complex, on tots els agents tenen interessos lingüístics i extralingüístics. Aquesta teoria ha estat aplicada a l’anàlisi de la competència entre immigrants per a la promoció social i introduint la relació entre nacionalistes catalans, immigrants, elits i govern de l’Estat i de les administracions perifèriques en els models (Laitin i Solé, 1983; Laitin, 1992; Colomer, 1996a). Laitin (1988) mostra que en alguns casos l’aparent paper dominant dels governs centrals es deu a estructures d’interessos en què les elits locals tenen poques alternatives (estratègies dominades). Aquesta situació varia notablement quan la llengua esdevé un element rellevant en la mobilitat social i la descentralització lingüística implica una font de legitimació per al govern central, alhora que augmenta les expectatives de control regional per part de les elits locals. En l’actualitat, els reptes des de la teoria de jocs i de l’economia política de la llengua consisteixen a incorporar una tercera llengua en el joc, l’anglès, i els competidors internacionals: les institucions europees, les companyies transnacionals o les indústries culturals foranes.

5. CONCLUSIONS En l’agenda pública el tractament de les relacions entre llengua i economia resulta incòmode pels possibles conflictes entre la política del reconeixement i les polítiques de creixement. Tot i això, les noves implicacions de l’economia en xarxa i informacional fan que aquest debat sigui més difícil d’evitar. Un dels problemes principals és que la recerca sigui reemplaçada per la representació social dominant de l’anglès com

01 TSC21.qxp:TSC-21

26

12/9/11

10:26

Página 26

TSC, 21 (2011)

AMADO ALARCÓN

a llengua de mercat. Tot i la rellevància dels problemes tractats, no s’ha produït en l’àmbit lingüístic català una especialització dels investigadors en l’estudi de les relacions entre economia i llengua.

La recerca sobre economia de la llengua no es pot desterritorialitzar ni desvincular de les comunitats lingüístiques a les quals serveix. En la breu història de l’economia de la llengua observem una tendència a incorporar nous plantejaments sorgits des de les comunitats lingüístiques minoritàries, com el valor d’ús de les llengües o la qualitat comunicativa. Avui la llengua és un instrument de treball d’amplis sectors laborals, ja sigui davant de terminals informàtiques, negociant condicions econòmiques o produint textos complexos. En aquest context, no només és important que la comunicació arribi al major nombre de persones possible (cada vegada més, amb l’anglès), sinó que progressivament es fa més necessària una comunicació de més qualitat que fa que les llengües maternes puguin ser més eficaces que les llengües franques, en les quals una majoria de la població té, i probablement continuarà tenint, una capacitat comunicativa i expressiva limitada.

6. BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALARCÓN, Amado (2004). Economía, política e idiomas. Madrid: Consejo Económico y Social.

— (2007). «Informacionalisme, globalització i trilingüisme. Una anàlisi de l’estadística sobre usos lingüístics a petites i mitjanes empreses de Catalunya». Noves SL, núm. 1 (tardorhivern).

BRETON, Albert (1964). «The Economics of Nationalism». Journal of Political Economy, núm.

67, p. 376-386.

CASTELLÓ, Rafael (2002). «Economia dels intercanvis lingüístics al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 16, p. 195-216.

CHISWICK, Barry R.; MILLER, Paul W. (2002). Immigrant earnings: language skills, linguistic concentrations, and the business cycle». Journal of Population Economics, vol. 15, núm.

1, p. 31-57.

COLOMER, Josep M. (1990). «The utility of bilingualism: A contribution to a rational choice model of language». Rationality and Society, núm. 2, p. 310-334.

— (1996a). La utilitat del bilingüisme: Una proposta de pluralisme lingüístic a Catalunya, Espanya i Europa. Barcelona: Edicions 62.

— (1996b). «To translate or to learn languages? An evaluation of social efficiency». International Journal of the Sociology of Language, núm. 121, p. 181-197.

COULMAS, Florian (2005). «Changing language regimes in globalizing environments». International Journal of the Sociology of Language, núm. 175-176, p. 3-15.

DI PAOLO, Antonio (2010). «Llengua catalana i ingressos a Catalunya». Sessió sobre l’estimació de l’impacte del coneixement del català en els ingressos mensuals de la població catalana. Modelització amb correcció pel biaix de selecció mostral amb dades de l’ECVHP06 (Barcelona, 29 de gener).

GARCÍA DELGADO, José Luis; ALONSO, José Antonio; JIMÉNEZ, Juan Carlos (2007). Economía del español: Una introducción. Madrid: Fundación Telefónica.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

ECONOMIA DE LA LLENGUA

10:26

Página 27

TSC, 21 (2011)

27

GRIN, François (2003). «Language planning and Economics». Current Issues in Language Planning, vol. 4, núm. 1, p. 1-66.

HAGEN, Stephen (2005). Language and culture in British business: Communication, needs and strategies. Londres: CILT. HELLER, Monica (2005). «Language, skill and authenticity in the globalized new economy».

Noves SL (hivern).

LAITIN, David D. (1992). «Language normalization in Estonia and Catalonia». Journal of Baltic Studies, vol. 23, núm. 2, p. 149-166.

LÓPEZ I CASASNOVAS, Guillem; FERRAGUT, Gabriel; MOSTERIN, Ana; NICODEMO, Catia (2009).

«Efectes econòmics de les polítiques d’integració dels immigrants». Paradigmes, núm. 2, p. 243-255.

MARÍ, Isidor (2009). «Primers resultats de l’estudi ELAN.cat: el català en el multilingüisme de les empreses catalanes». Revista Llengua i Ús, núm. 46.

MARSCHAK, Jacob (1965). «Economics of language». Behavioral Science, vol. 10, núm. 2, p. 135140.

NINYOLES, Rafael-Lluís (2001). «Conflicte lingüístic i ideologia» A: MOLLÀ, TONI (ed.). Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera, p. 13-32.

— (2008). «Els reptes de la normalització: societat, economia i llengua». Llibre blanc d’ús del valencià II: Iniciatives per al foment del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 19-31.

PARIJS, Philippe van (2002). «Linguistic Justice». Politics, Philosophy and Economics, vol. 1, núm. 1, p. 59-74.

PHILLIPSON, Robert (1992). Linguistic Imperialism. Oxford: Oxford University Press.

QUELLA, Núria; RENDON, Silvio (2009). «Occupational selection in multilingual labor markets: The case of Catalonia». Department of Economics Working Papers with number 09-02.

Stony Brook University.

RAUSELL, Pau (2002). «Economia de la llengua». A: MOLLÀ, Toni (ed.). Llengües globals, llengües locals. Alzira: Bromera.

RENDON, Silvio (2007). «The Catalan premium: language and employment in Catalonia». Journal of Population Economics, vol. 20, núm. 3, p. 669-686.

SAURÍ, Enric (2005). El català a les empreses. Barcelona: Proa.

SOLÉ, Carlota; ALARCÓN, Amado; TERRONES, Albert; GARZÓN, Luis (2005). Llengua, empresa i integració econòmica: L’intercanvi econòmic com a font de canvi lingüístic. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

SOLÉ, Carlota; ALARCÓN, Amado; TERRONES, Albert; GARZÓN, Luis; MARTÍNEZ, Paola (2008). Capitals lingüístics i empreses: Racionalitat de l’extensió social de l’ús del català davant dels nous reptes d’organització social. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

SOLÉ I CAMARDONS, Joan (2007). «El món socioeconòmic i associatiu». Comunicació presentada al Simposi Internacional sobre el Català al segle XX: balanç de la situació i perspectives.

Centenari de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-2007), Barcelona, 24, 25 i 26 d’octubre.

SOLER, Vicent (2008). «El Valencià i el món socioeconòmic». Llibre blanc d’ús del valencià II: Iniciatives per al foment del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 475-491.

VILAR, Pierre (1978). Cataluña en la España moderna. Vol. I. Barcelona: Crítica.

YBARRA, Josep-Antoni (1998). «Espais econòmics i espais lingüístics. Per una política econòmica coherent en l’era de la globalització», ponència a les VII Jornades de Sociolingüística, Alcoi, 27 de març.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 28

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 29

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 29-41 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/22 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Pragmàtica i anàlisi del discurs Pragmatics and discourse analysis Núria ALTURO Universitat de Barcelona

RESUM L’objectiu d’aquest article és mostrar la relació entre els objectius generals dels estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs en la lingüística moderna i les línies de treball que han predominat en els estudis d’aquest àmbit que han pres com a objecte d’anàlisi la nostra llengua. Es parteix de l’assumpció que la pragmàtica i l’anàlisi del discurs constitueixen, en sentit ampli, una única disciplina científica que es caracteritza per oferir una visió funcional interdisciplinària sobre l’ús del llenguatge i la comunicació, i que els objectius generals d’aquesta disciplina responen a dos interessos bàsics: l’estudi dels processos d’ús i l’anàlisi de la relació entre l’ús i les estructures. A partir d’aquests dos interessos s’articulen una sèrie d’objectius científics interdependents que la recerca sobre la llengua catalana ha atès amb més o menys atenció.

PARAULES CLAU: pragmàtica, anàlisi del discurs, català.

ABSTRACT The aim of this article is to show the relationship between the general goals of pragmatics and discourse analysis research in modern linguistics and the particular goals of Catalan pragmatics and discourse analysis research. It is assumed that pragmatics and discourse analysis can be considered, on the whole, to be a single scientific discipline, the general aim of which is to offer an interdisciplinary functional view of language use and communication. According to this general aim, pragmatic and discourse analysis studies seek explanations on both use processes and the relationship between language use and language structures. From these two areas of interest, a series of interdependent scientific objectives have developed that have been studied to varying extents in Catalan language research.

KEY WORDS: Pragmatics, discourse analysis, Catalan.

1. INTRODUCCIÓ l desenvolupament dels estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs a casa nostra ha estat tutelat, des dels inicis, per autors que han contribuït a la definició, la difusió i el desenvolupament d’aquests estudis. Aracil (1982, 1983), Salvador (1984a, 1984b, 1990, 1997), Rigau (1981), Cabré (1984), Viana (1986), Bassols (1989),

E

01 TSC21.qxp:TSC-21

30

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 30

NÚRIA ALTURO

Payrató i Salvador (1990), Boix i Payrató (1997), Piquer (2000), el monogràfic de Noves SL «El calidoscopi pragmàtic» (Payrató (ed.), 2003) i, recentment, Payrató (2009) i Robles (2009) són treballs programàtics o de revisió de les línies d’investigació en un determinat període que ens permeten traçar amb claredat la línia evolutiva de la investigació en pragmàtica i anàlisi del discurs: des d’uns inicis que hem de situar en els primers vuitanta, amb la introducció de conceptes i models teòrics que s’imposen en l’àmbit internacional, cap a un desenvolupament posterior de la recerca sobre el català que ha estat lligat, sobretot, a l’interès per uns temes determinats. Els estils discursius, la llengua dels polítics, dels mitjans de comunicació, la construcció de la identitat en el discurs, els aspectes pragmàtics de la traducció, els models de llengua, la pragmaestilística, la fraseologia, la dixi, la modalització, la cortesia i els marcadors i connectors són els temes que més han atret l’atenció de pragmatistes i analistes del discurs.

Tot i que han estat descrites com a disciplines independents (Payrató, 2009), l’afinitat d’interessos entre la pragmàtica i l’anàlisi del discurs és acceptada de manera tàcita pels estudiosos de la llengua catalana,1 que en canvi semblen distingir amb claredat la línia d’investigació que delimiten conjuntament la pragmàtica i l’anàlisi del discurs d’altres línies de treball que centren l’atenció de disciplines veïnes, especialment la sociolingüística, però també els estudis gramaticals basats en l’ús. Certament, les fronteres entre les disciplines que s’ocupen de l’estudi de l’ús del llenguatge en context són límits difusos, en què el fet de donar més pes als aspectes socials, per exemple, ens situa en la sociolingüística, alhora que posar el focus en les unitats discursives ens situa en l’anàlisi del discurs, o l’interès per la funció persuasiva del text en la tradició, antiga i nova, de la retòrica, que es pot integrar avui en el camp ampli de l’anàlisi del discurs. En qualsevol cas, molts dels autors que han fet estudis sobre la pragmàtica del català han fet també anàlisi del discurs català, i si s’han acostat a la sociolingüística ha estat en uns moments, els anys vuitanta, en què la disciplina pragmàtica encara no s’havia consolidat en l’àmbit dels estudis sobre el català, i la sociolingüística es constituïa, en canvi, com el marc natural a partir del qual es podia observar l’ús del llenguatge. D’altra banda, els estudis sobre la gramàtica del català han tendit cada cop més, especialment des dels primers noranta, a observar dades textuals produïdes en contextos naturals o semiorientats, cosa que ha afavorit que s’ultrapassessin els límits de les unitats considerades tradicionalment, i que en l’anàlisi gramatical es prenguessin també en consideració el discurs i el context. En aquesta perspectiva se situa la lliçó inaugural del curs 2007-2008 de l’Insti-

1. L’afinitat d’interessos entre la pragmàtica i l’anàlisi del discurs s’insinua, a casa nostra, en els treballs que en els vuitanta malden per definir una nova disciplina que es distancia de la gramàtica tradicional i els estudis sociolingüístics dels seixanta i els setanta. Aracil, en un treball escrit el 1978 que es publica el 1982, parla d’una nova disciplina autònoma («nova» en l’àmbit de la lingüística catalana) que s’hauria d’ocupar dels usos lingüístics en els diversos contextos comunicatius i que tindria com a unitat de treball el discurs o text. Els termes pragmàtica i anàlisi del discurs apareixen en aquesta època com a denominacions possibles d’aquesta nova disciplina (Viana, 1986).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 31

PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS

TSC, 21 (2011)

31

tut d’Estudis Catalans, impartida per M. Josep Cuenca amb el títol «La pragmàtica en la gramàtica» (Cuenca, 2009).

L’objectiu d’aquest article no és contribuir al retrat de la recerca sobre pragmàtica i anàlisi del discurs amb un nou recull dels estudis realitzats —la panoràmica que ofereixen els treballs que hem citat fins ara aporta informació suficient en aquest sentit.

El que es pretén, en canvi, és mostrar quines han estat les línies de treball dominants en els estudis de pragmàtica i d’anàlisi del discurs a casa nostra en relació amb els objectius generals d’aquests estudis en la lingüística moderna.

Aquest objectiu parteix de l’assumpció que la pragmàtica i l’anàlisi del discurs constitueixen, en sentit ampli, una única disciplina científica que es caracteritza per oferir una visió funcional interdisciplinària sobre l’ús del llenguatge i la comunicació, i que els objectius generals d’aquesta disciplina responen a dos interessos bàsics: l’estudi dels processos d’ús i l’anàlisi de la relació entre l’ús i les estructures. A partir d’aquests dos interessos s’articulen una sèrie d’objectius científics interdependents, entre els quals destaquen els següents:2 1.

2.

3.

4.

Donar compte del paper de la intencionalitat en l’activitat lingüística.

Donar compte de la relació entre l’activitat lingüística i la cultura.

Donar compte de la relació entre l’activitat lingüística i el context social.

Donar compte de la implicació del processament cognitiu en la producció i en la interpretació del llenguatge en context.

5. Donar compte de la naturalesa del significat en l’activitat lingüística.

6. Donar compte de la relació entre l’ús i els recursos estructurals del llenguatge (fònics, morfològics, lèxics, sintàctics, discursius).

En els apartats següents veurem de quina manera han estat atesos aquests objectius en els estudis de pragmàtica i d’anàlisi del discurs que han pres com a objecte d’anàlisi la nostra llengua. Les referències bibliogràfiques tenen una funció exemplificadora, i en cap cas esgoten la llista de publicacions sobre els temes que comentem.

2. LA INTENCIONALITAT EN L’ACTIVITAT LINGÜÍSTICA La reflexió sobre el paper de la intencionalitat en l’activitat lingüística vincula la pragmàtica amb la tradició filosòfica. L’estudi dels actes de parla està relacionat, en primer lloc, amb aquesta reflexió: quan diem «fa fred», per exemple, ho fem amb la doble intenció que es reconegui el nostre compromís amb la certesa d’aquesta afirmació i que la nostra audiència arribi a saber o creure que fa fred. A més, podem tenir altres propòsits indirectes com, per exemple, insinuar que caldria tancar la finestra o 2. Cadascun d’aquests objectius relaciona la pragmàtica i l’anàlisi del discurs amb les diverses tradicions que les han configurat: filosòfica, sociològica, antropològica, psicològica i cognitiva, lingüística, literària. Pel que fa a la relació entre aquestes tradicions i el desenvolupament de la pragmàtica i l’anàlisi del discurs vegeu, per exemple, Calsamiglia i Tusón (1999) i Verschueren (1999).

01 TSC21.qxp:TSC-21

32

12/9/11

10:26

Página 32

TSC, 21 (2011)

NÚRIA ALTURO

posar-se un abric abans de sortir al carrer. La locució, doncs, es produeix amb propòsits il·locutius i perlocutius.

La noció de acte de parla ha esdevingut un concepte central en la recerca pragmàtica i ha estat objecte de discussió i revisió durant dècades. En l’àmbit català, la noció de acte de parla es va incorporar des dels inicis a la formació universitària, i és habitual trobar un capítol sobre els actes de parla en els manuals que s’han anat publicant (Payrató, 1999; Bassols, 2001). Tanmateix, hi ha hagut poca revisió crítica del concepte i una absència notable de recerca centrada exclusivament en la realització dels actes de parla. El que trobem, en general, són estudis en què els actes de parla (i sobretot algun tipus particular d’acte) són les unitats d’anàlisi a partir de les quals s’observen fenòmens com ara la cortesia (Guzmán, 2002; Marín, 2004), la modalitat oracional (Payrató, 2002), o la gramaticalització (Alturo i Chodorowska-Pilch, 2009).

D’altra banda, la intencionalitat s’ha relacionat amb l’estructuració retòrica (o intencional, o accional) del discurs, especialment a partir de la investigació sobre la coherència discursiva en l’àmbit de l’anàlisi del discurs. L’estructura retòrica del discurs, que depèn de les intencions del parlant, contrasta en aquests treballs amb l’estructura seqüencial (o textual), lligada a la textura del text, i l’estructura ideacional, que es correspon amb l’establiment de relacions logicosemàntiques entre segments del text. Una aportació rellevant en aquesta línia és, sens dubte, el treball de González (2004) sobre els marcadors pragmàtics dels textos narratius en anglès i en català. A més, es pot citar la utilització dels actes de parla per a explicar la funció retòrica de la metàfora en els titulars de premsa (Teruel, 1997), l’anàlisi de l’argumentació com un acte de parla complex, d’acord amb la teoria pragmadialèctica de l’argumentació (Bassols, 2006), o l’aplicació a l’estudi de la coherència i la cohesió en català del model de la gramàtica discursiva i funcional (Functional Discourse Grammar), en el qual els actes de discurs són la unitat bàsica d’anàlisi (Alturo i Hengeveld, 2010).

Altres aspectes de la intencionalitat més allunyats de l’interès lingüístic es relacionen, per exemple, amb l’ús del llenguatge com a matèria primera en la literatura (Maingueneau i Salvador, 1995), com una forma d’adscripció a un determinat col·lectiu ètnic, cultural o social (Boix, 1993; Pujolar, 1997), o com un recurs de manipulació ideològica d’individus o col·lectius (Laborda, 1993; Bassols, 2007).

3. L’ACTIVITAT LINGÜÍSTICA I LA CULTURA Un altre dels objectius que es planteja la pragmàtica és la caracterització dels aspectes culturals de la comunicació humana, que es relaciona molt estretament amb la relació entre l’activitat lingüística i el context social (vegeu l’apartat 4). El contrast entre la diversitat cultural i la universalitat en l’acte de comunicació es manifesta, per exemple, en la diferència entre l’acte de batejar i l’acte de afirmar: el primer depèn de l’existència d’algunes institucions o uns hàbits culturals específics; el segon és un acte pragmàtic universal, que podem trobar en qualsevol cultura.

En relació amb aquesta qüestió, s’han tractat temes com la comunicació intercul-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 33

PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS

TSC, 21 (2011)

33

tural i internacional, sovint des del camp de la traductologia, la sociologia o l’ensenyament de llengües (Nussbaum, 1992; Cuenca i Todolí, 1996; Salvador i Guzmán, 1999; Guasch i Nussbaum (ed.), 2007). A més, s’ha comparat l’ús dels recursos estructurals en català i en altres llengües (Berenguer i Salvador, 1998; Cuenca, 2003; González, 2004), s’ha estudiat la representació discursiva de la identitat (Pujolar, 1997; Ribas, 2000) o s’ha observat el paper de la cultura en la recepció i la creativitat literàries (Meseguer i Villanueva (ed.), 1998). D’altra banda, l’anàlisi de les normes convencionals de l’ús lingüístic s’ha desenvolupat sobretot en relació amb l’anàlisi de la conversa i l’estudi de la cortesia (Tusón, 1995; Payrató, 1996; Vilà i Grau (ed.), 2007).

4. L’ACTIVITAT LINGÜÍSTICA I EL CONTEXT SOCIAL L’interès per la relació entre l’activitat lingüística i el context social ha motivat bona part de la recerca micropragmàtica sobre la interacció cara a cara i les propostes més generals sobre el paper del llenguatge en la vida social dels parlants, que són l’objecte d’altres treballs d’aquest monogràfic. Alguns dels temes que es tracten són les relacions de poder, la construcció de la identitat i la relació entre discurs i ideologia. L’estudi de les normes convencionals de l’ús del llenguatge, que hem comentat en l’apartat anterior, té a veure amb aquesta qüestió, a més de la recerca vinculada a la intencionalitat de l’activitat lingüística (vegeu l’apartat 2) i la que s’ocupa de l’adaptabilitat del llenguatge als contextos històrics, geogràfics, socials i funcionals en què s’utilitza.

La recerca sobre la construcció de la identitat a través del discurs, en l’àmbit català, s’ha desenvolupat, per exemple, en el marc del model dialògic de Bakhtin (Pujolar, 1997) i l’anàlisi crítica del discurs (Ribas, 2000). Altres treballs sobre discurs i identitat han adoptat la perspectiva de la psicologia social del llenguatge (Boix, 1993) o de la sociolingüística de la interacció (Tusón, 1995). Finalment, l’adaptabilitat del llenguatge s’ha estudiat sobretot en relació amb la variació funcional.3 Pel que fa a aquest tema, ha predominat una certa tendència a integrar diferents propostes teòriques: els primers estudis de Payrató (1985, 1996), per exemple, es fonamentaven sobretot en plantejaments funcionals i etnolingüístics, però també treien profit d’algunes aportacions de la filosofia (particularment en relació amb els actes de parla i la lògica de la conversa) i de l’anàlisi del discurs. Viana (2004), d’altra banda, ha combinat amb encert l’anàlisi conversacional amb l’etnografia, l’hermenèutica i la narratologia.

5. LA IMPLICACIÓ DEL PROCESSAMENT COGNITIU EN LA PRODUCCIÓ I EN LA INTERPRETACIÓ DEL LLENGUATGE EN CONTEXT

L’objectiu 4 s’ocupa dels processos mentals implicats en la producció i en la interpretació del llenguatge en context, i relaciona la pragmàtica i l’anàlisi del discurs amb 3. Vegeu el recull que fa Payrató (2009) dels treballs més representatius publicats entre 1997 i 2008.

01 TSC21.qxp:TSC-21

34

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 34

NÚRIA ALTURO

les disciplines que s’ocupen de manera més activa d’aquest tema: la psicolingüística, la lingüística computacional i les ciències cognitives en general. En l’àmbit de la pragmàtica i l’anàlisi del discurs, aquest objectiu es concreta en l’estudi dels processos mentals implicats en l’ús del llenguatge. La recerca sobre aquesta qüestió en relació amb el català inclou els estudis que es basen en la teoria de la pertinència4 (Bach, 2001);5 alguns treballs que adopten la teoria comunicativa de la terminologia proposada per Cabré (1999) des d’una perspectiva semàntica i pragmàtica, cognitiva i comunicativa; les propostes de Cuenca i Marín (2001) sobre la gramaticalització dels connectors i sobre les interjeccions, o els treballs sobre la representació discursiva dels tipus de situacions (Alturo, 2001). La metàfora, que Teruel (1997) havia tractat com un instrument de l’acció comunicativa, comença a ser observada com un mecanisme de categorització a partir de la introducció de la lingüística cognitiva, el funcionalisme americà (l’anomenada gramàtica emergent) i els models construccionistes, que arriben, sobretot, de la mà dels lingüistes valencians, i que han tingut una implantació més reduïda del que hauria estat esperable.6 Menys coneguts en el nostre àmbit (potser perquè sovint apareixen en publicacions en anglès on el català és una més entre un conjunt de llengües objecte d’estudi) són els treballs que adopten models lingüístics formals de semàntica i pragmàtica, que expliquen la generació dinàmica del llenguatge natural a partir de les conceptualitzacions semàntiques, les funcions pragmàtiques i la informació contextual (Mayol, 2008; Villalba, 2008).

Aquest objectiu també motiva l’estudi dels fenòmens lingüístics que indiquen la consciència metapragmàtica dels parlants: els díctics en general, que es relacionen necessàriament amb els canvis en el context d’ús (Nogué, 2008; Fitó, 2009); els connectors i els marcadors del discurs (Cuenca, 2006; González, 2004); els mecanismes contextualitzadors, és a dir, els senyals lingüístics que ens ajuden a interpretar el significat en relació amb el context sociocultural (Cots et al., 1989); la modalització (Grau, 2003; Vilà i Grau (ed.), 2007); les respostes que anticipen possibles reaccions a allò que acabem de dir («Que tens feina? No, però no treballaré si no em pagues»), que enllaça amb la tradició semàntica i pragmàtica de l’estudi de les inferències, lligada a l’objectiu que comentem en l’apartat següent (Bassols, 1990); la negociació del significat (que implica l’ús de recursos com l’autocorrecció o les pauses, entre d’altres) (Bach, 2001), etc.

4. En la tradició catalana, parlen per primera vegada de pertinència Rigau (1981), en presentar el principi de cooperació de Grice, i Espinal (1988), que presenta la teoria de la pertinència de Sperber i Wilson.

5. Bach (2001) aplica el principi de pertinència a partir de les propostes de la pragmàtica integrada de Moeschler, Luscher i d’altres, en la tradició francòfona.

6. Vegeu, tanmateix, el volum monogràfic sobre fraseologia de la revista Caplletra, núm. 18 (1995), o Vallès (2004), sobre la creativitat lèxica.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 35

PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS

TSC, 21 (2011)

35

6. LA NATURALESA DEL SIGNIFICAT EN L’ACTIVITAT LINGÜÍSTICA L’objectiu 5 vincula la pragmàtica i l’anàlisi del discurs a les tradicions filosòfiques i lingüístiques i, especialment, a la recerca en l’àmbit de la semàntica. Aquest objectiu es refereix al tema de la interpretació dels enunciats o, més específicament, de la manera com afecten els factors contextuals la interpretació dels enunciats. Per exemple, interessa a la pragmàtica explicar la diferent interpretació d’una expressió com «Em caus bé» si la diu una noia a un noi que acaba de conèixer o si la diu la mateixa noia al mateix noi després de mesos de festeig i després que ell li hagi dit «T’estimo». Si en el primer cas el noi ho veu com una valoració positiva, que desperta bones expectatives, en el segon ho sent com una resposta negativa. La diferència no depèn del contingut d’allò que diu la noia, sinó de l’aplicació d’un principi pragmàtic general: quan avaluem alguna cosa en relació amb una escala de valors, posar-la en un punt concret de l’escala implica que tots els valors més alts esdevinguin inadequats. La nostra percepció que estimar és més amunt que caure bé en una escala de valoració dels sentiments fa que en el segon context l’expressió «Em caus bé» sigui interpretada com a «No t’estimo». Però aquesta no és una interpretació adequada d’«Em caus bé» en el primer context. La pragmàtica, de bracet amb la semàntica, ens ajuda a explicar la diferència entre allò que es diu i allò que és implicat pel fet de dir-ho. En aquesta línia, s’han tractat temes com la referència i les inferències (implicacions, pressuposicions i implicatures conversacionals) que es donen en el procés d’interpretació dels enunciats.

Se situen aquí els estudis sobre el català que s’emmarquen en la teoria de la pertinència i en la investigació sobre les inferències semàntiques i pragmàtiques, que ja hem comentat en apartats anteriors.

Altres qüestions més generals, que inclouen les anteriors, interessen també a la pragmàtica, al costat de la semàntica: la mateixa noció de significat, la relació entre l’estructura semàntica i l’estructura conceptual (i si són necessàries totes dues), la diferència (si és que n’hi ha) entre la semàntica lèxica i la semàntica oracional, el procediment de la composició semàntica en unitats d’ordre superior, la possibilitat que hi hagi diversos nivells de significat o una única dimensió semàntica, l’ancoratge contextual del significat lingüístic, l’articulació del significat en unitats supraoracionals, així com la relació entre totes aquestes qüestions i els altres objectius a què fem referència en aquest article. Els treballs que hem citat en l’apartat 5 se situen de manera més o menys clara en aquesta línia, al costat de treballs que plantegen específicament el problema de la naturalesa del significat (Espinal, 1988) o els treballs que descriuen el significat pragmàtic d’unitats lingüístiques de diversa mena (especialment els estudis sobre marcadors discursius i fraseologia, que citem en altres apartats).

7. L’ANÀLISI DE LA RELACIÓ ENTRE L’ÚS I LES ESTRUCTURES L’objectiu 6 s’interrelaciona estretament amb tots els objectius anteriors. La pragmàtica focalitza el procés d’ús del llenguatge, i, en conseqüència, els objectius 1 al 5 són

01 TSC21.qxp:TSC-21

36

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 36

NÚRIA ALTURO

bàsicament processuals. Però els processos d’ús impliquen l’existència d’objectes estructurals específics (de diversos nivells), i de principis d’estructuració, que es veuen afectats de diverses maneres pels processos que intervenen en l’ús. La pragmàtica, doncs, s’ha d’ocupar també de definir aquests objectes i els principis que els regulen.

En aquesta línia interessa, per exemple, la selecció, en un determinat context, d’una varietat (o codi) geogràfica, social o funcional d’una llengua; o l’alternança en l’ús de diverses varietats: un tema que la lingüística catalana ha observat sobretot des de la perspectiva sociolingüística. En concret, la recerca sobre la variació funcional (que inclou els registres, els gèneres i els estils) ha produït una nombrosa bibliografia sobre el català (vegeu Payrató, 2009). A més, cal tenir en compte la línia incipient dels estudis multimodals (Payrató et al., 2004; Fitó, 2009).

Un altre nivell estructural que interessa a la pragmàtica és l’estructura fònica: la prosòdia, l’entonació, les pauses, els grups fònics, les vacil·lacions, l’accent, la velocitat, el ritme, la qualitat de la veu. La manera com s’interpreti «Ostres! Neva!» dependrà no només del context en què ho dic, sinó de l’entonació amb què ho faig (puc estar contenta perquè fa temps que no veig nevar, o disgustada perquè si neva no puc anar a esquiar). També interessen els canvis en el sistema fonològic, en tant que, per exemple, poden ser indicadors de certs canvis en el context (com la presència o l’absència de forasters). Entre els estudis que tracten de manera més o menys central la funció pragmàtica de l’estructura fònica en català trobem, per exemple, Prieto (1995 i 2002), Carrera (1998), Pradilla i Prieto (2001) o Payà (2004).

També la derivació, la flexió, la composició, el funcionament de l’anàfora, la tria de determinats mots (noms, verbs, etc.) o partícules (com els marcadors del discurs), que situem en el nivell lèxic o el morfosintàctic, tenen a veure amb aspectes de l’ús i interessen, per tant, la pragmàtica. La flexió verbal, per exemple, és un recurs modalitzador que es pot usar per expressar la convicció o el dubte respecte dels fets que afirmem.

D’altra banda, l’anàfora ens permet establir una relació de coreferència entre dos termes que contribueix a la cohesió del discurs. Els nombrosos treballs sobre la cohesió semàntica en català (per exemple, Cuenca, 2006), els marcadors discursius (González, 2004) o la modalització (Payrató, 2002; Grau, 2003) han fet aportacions rellevants en aquesta línia.

En el nivell dels sintagmes i de les oracions se situa la reflexió sobre alguns temes centrals de la pragmàtica que ja hem comentat (els actes de parla, les inferències, la modalitat...). Un altre tema molt estudiat des de la pragmàtica, en aquest nivell, és el de les relacions funcionals entre constituents nominals: les funcions gramaticals, el cas, els papers temàtics (o semàntics). Aquestes distincions abasten un conjunt de recursos gramaticals que el parlant té a la seva disposició a l’hora de conceptualitzar una situació de diverses maneres (no és igual dir «Aquestes camises no es venen» que «No he pogut vendre aquestes camises»); és a dir, tenen a veure amb la generació del significat en el nivell oracional. També es tracta, en el nivell oracional, el tema de l’ordre dels mots: alguns canvis d’ordre no es poden explicar sense la pragmàtica, com la diferència entre «El Joan vindrà» i «Vindrà el Joan». Podem citar per exemple, en relació amb aquests temes, els treballs de Vallduví (2002) i Villalba (2007).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS

Página 37

TSC, 21 (2011)

37

D’altra banda, l’anàlisi d’unitats d’ordre supraoracional inclou l’extensió a aquest nivell de la teoria dels actes de parla, tradicionalment limitada al nivell oracional: anunciar, instruir, prescriure, proposar... són tipus d’accions verbals que es poden realitzar tant en el nivell oracional com en altres nivells supraoracionals, com hem vist en l’apartat 2 a propòsit de l’argumentació. Més enllà de l’oració se situa també tota la recerca sobre diferents tipus de discurs: distincions com monològic vs dialògic (o conversacional) se superposen a d’altres com registres (col·loquial, científic, literari, simplificat, críptic, etc.), gèneres o classes de text (conferències, sermons, contractes legals, testaments, classes, trucades d’emergència, entrevistes de feina, etc.) i tipus o modes textuals (narracions, descripcions, argumentacions, explicacions, etc.). En relació amb aquestes unitats es plantegen qüestions com la codificació discursiva del significat proposicional; la utilització de recursos lingüístics de cara a, d’una banda, l’organització i la cohesió interna del text i, d’altra banda, l’adequació del text al context extralingüístic, etc. (Castellà, 1992; Cuenca, 2008).

8. ELS ESTUDIS DE PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS SOBRE EL CATALÀ: L’HETEROGENEÏTAT TEMÀTICA I EL PREDOMINI DE L’ORIENTACIÓ DESCRIPTIVISTA I APLICADA

Com hem vist, la recerca sobre el català ha atès, almenys en part, tots els objectius generals de la pragmàtica i l’anàlisi del discurs: els temes tractats, força heterogenis, demostren l’assumpció dels objectius generals d’aquesta disciplina àmplia per part dels estudiosos de la llengua catalana. Certament, el nombre de treballs és relativament baix si el comparem amb els estudis gramaticals, que compten amb la força, i el temps, d’una tradició antiga i ben arrelada; però la perspectiva pragmàtica sembla haver-se consolidat, de manera definitiva, com una línia de treball adequada per donar compte dels processos de l’ús i de la relació entre l’ús i les estructures en la llengua catalana, i podem esperar que la investigació en aquesta línia continuï. Cal dir, en tot cas, que en l’aproximació a aquests objectius han predominat, fins avui, els enfocaments descriptius, més que no pas els explicatius. S’ha tendit, de manera majoritària, a adoptar (o adaptar) els models teòrics dominants per a la descripció de la llengua, sense pensar que la recerca sobre el català podia fer aportacions teòriques rellevants a aquests models, que podrien contribuir a explicar els fenòmens observats. Aquesta tendència s’explica, potser, per la vinculació de la lingüística catalana a una tradició filològica força ancorada, d’una banda, en el descriptivisme de la gramàtica tradicional i, d’una altra, en la necessitat de projectar socialment els resultats de la recerca, que sovint es transmeten en forma de recomanacions prescriptives sobre els models de la llengua en els diversos àmbits d’ús. Alguns dels treballs que s’han redactat després del 2000 evidencien, tanmateix, un interès més clar per contribuir a la discussió teòrica i per abordar els temes amb voluntat explicativa. En els propers anys veurem, probablement, un augment en el nombre de treballs que adopten aquesta perspectiva, sense que això suposi l’abandonament del descriptivisme i de la difusió dels resultats de la recerca en

01 TSC21.qxp:TSC-21

38

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 38

NÚRIA ALTURO

els diversos àmbits d’aplicació de la lingüística catalana, la necessitat dels quals és inqüestionable.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALTURO, Núria (2001). «Les activitats no són accions (situacions i tipus de text en anglès i en català)». Caplletra, núm. 30, p. 111-134.

ALTURO, Núria; CHODOROWSKA-PILCH, Marianna (2009). «La gramaticalització de sisplau». Els Marges, núm. 88, p. 15-37.

ALTURO, Núria; HENGEVELD, Kees (2010). «La dimensió pragmàtica de la cohesió en la conversa». Caplletra, núm. 49, p. 1-20.

ARACIL, Lluís Vicent (1982). «Remarques al projecte Manual de llengua catalana». A: Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 229-247.

— (1983). Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans.

BACH, Carme (2001). Els connectors reformulatius catalans: Anàlisi i proposta d’aplicació lexicogràfica. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra. Disponible en línia a: <http://www. tdx.cat/TDX-0311102-163528>.

BASSOLS, Margarida (1989). «Aportacions de la pragmàtica a l’anàlisi del discurs». Caplletra, núm. 7, p. 33-47.

— (1990). Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2001). Les claus de la pragmàtica. Vic: Eumo.

— (2006). «Qui s’està de defensar la seva opinió? Argumentació i pragmàtica». A: ALTURO, Núria; BESA, Josep; BLADAS, Òscar; NOGUÉ, Neus (ed.). L’argumentació. Barcelona: PPU, p. 63-87.

— (2007). El llenguatge dels polítics: Anàlisi del cas català. Vic: Eumo.

BERENGUER, Josefa; SALVADOR, Vicent (1998). «Análisis de algunos marcadores discursivos en un corpus conversacional bilingüe catalán-español». Atti del XXI Congresso Internazionale de Linguistica e Filologia Romanza. Vol. IV. Tübingen: Max Niemeyer, p. 863-872.

BOIX, Emili (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

BOIX, Emili; PAYRATÓ, Lluís (1997). «An overview of Catalan sociolinguistics and pragmatics».

Catalan Review, núm. 9, vol. 2, p. 317-403.

CABRÉ, M. Teresa (1984). «L’anàlisi del discurs, entre la confusió i la polèmica». Llengües en contacte. Papers genera{dors/tius} de comunicació, núm. 3, p. 34-50.

— (1986), «L’anàlisi del discurs, entre la confusió i la polèmica». Llengua & Literatura, núm. 1, p. 281-304.

— (1999). La terminología: Representación y comunicación: Elementos para una teoría de base comunicativa y otros artículos. Barcelona: IULA. CALSAMIGLIA BLANCAFORT, Helena; TUSÓN VALLS, Amparo (1999). Las cosas del decir: Manual de análisis del discurso. Barcelona: Ariel.

Caplletra, núm. 18 (1995). [Volum monogràfic sobre fraseologia] CARRERA i SABATÉ, Josefina (1998). «Estudi del comportament dels segments /bl/, /gl/ i /r/». A: PAYRATÓ, Lluís (coord.). Oralment: Estudis de variació funcional. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 57-74.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS

Página 39

TSC, 21 (2011)

39

CASTELLÀ, Josep M. (1992). De la frase al text: Teories de l’ús lingüístic. Barcelona: Empúries.

COTS, Josep M.; NUSSBAUM, Lucila; PAYRATÓ, Lluís; TUSÓN, Amparo (1989). «Conversa(r)». Caplletra, núm. 7, p. 51-72.

CUENCA, M. Josep (2003). «Two ways to reformulate: a contrastive analysis of reformulation markers». Journal of Pragmatics, vol. 35, núm. 7, p. 1069-1093.

— (2006). La connexió i els connectors: Perspectiva oracional i textual. Vic: Eumo.

— (2008). Gramàtica del text. Alzira: Bromera.

— (2009). «La pragmàtica en la gramàtica». A: INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Memòria: Curs 2007-2008. Barcelona: IEC. Disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000068%5C00000040.pdf>.

CUENCA, M. Josep; MARÍN, M. Josep (2001). «Verbos de percepción gramaticalizados como conectores. Análisis contrastivo español-catalán». A: MALDONADO, Ricardo (ed.). Estudios cognoscitivos del español, p. 215-238. [Monogràfic de la Revista Española de Lingüística Aplicada (RESLA)] CUENCA, M. Josep; TODOLÍ, Júlia (1996). «Actituds i components culturals en l’adquisició i l’ensenyament de llengües». A: PUJOL, M.; SIERRA, F. (ed.). Las lenguas en la Europa Comunitaria: La enseñanza de segundas lenguas y/o de lenguas extranjeras. Amsterdam: Rodopi. (Diálogos Hispánicos; 18), p. 179-200.

ESPINAL, M. Teresa (1988). Significat i interpretació. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

FITÓ, Jaume (2009). «El gest i la dixi d’espai en textos instructius». Caplletra, núm. 46, p. 9-41.

GONZÁLEZ, Montserrat (2004). Pragmatic markers in oral narrative. The case of English and Catalan. Amsterdam: John Benjamins.

GRAU, Maria (2003). La modalització: Manifestacions de la subjectivitat lingüística en els discursos acadèmics orals i escrits. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

GUASCH, Oriol; NUSSBAUM, Luci (ed.) (2007). Aproximacions a la competència multilingüe. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

GUZMÁN, Josep R. (2002). «Cortesia i traducció al català de marques d’atenuació en les peticions». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 15, p. 9-25.

LABORDA, Xavier (1993). De retòrica: La comunicació persuasiva. Barcelona: Barcanova.

MAINGUENEAU, Dominique; SALVADOR, Vicent (1995). Elements de lingüística per al discurs literari. València: Tàndem.

MARÍN, M. Josep (2004). Discurs i gramaticalització: Verbs de percepció usats com a marcadors discursius en el debat electoral. Tesi doctoral. Universitat de València.

MAYOL, Laia (2008). «Catalan “Déu n’hi do” and conventional implicatures in exclamatives».

Catalan Journal of Linguistics, núm. 7, p. 135-156. Disponible en línia a: <http:// ddd.uab.cat/pub/cjol/16956885v7p135.pdf>.

MESEGUER, Lluís; VILLANUEVA, María Luisa (ed.) (1998). Intertextualitat i recepció. Castelló: Universitat Jaume I. NOGUÉ, Neus (2008). La dixi de persona en català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

NUSSBAUM CAPDEVILA, Luci (1992). «Manifestacions del contacte de llengües en la interlocució».

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 10, p. 99-124.

PAYÀ, Marta (2004). «Interacció del grup tonal i el gest en el discurs: una aproximació d’anàlisi multimodal». A: PAYRATÓ, Lluís; ALTURO, Núria; PAYÀ, Marta (ed.). Les fronteres del llenguatge: Lingüística i comunicació no verbal. Barcelona: PPU, p. 155-172.

01 TSC21.qxp:TSC-21

40

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 40

NÚRIA ALTURO

PAYRATÓ, Lluís (1985). La interferència lingüística: Comentaris i exemples català-castellà. Barcelona: Curial.

— (1996). Català col·loquial: Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. 3a ed. València: Universitat de València. [1a ed., 1988] — (1999). Llengua catalana III: anàlisi del discurs. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

— (2002). «L’enunciació i la modalitat oracional». A: SOLÀ, Joan; LLORET, Maria-Rosa; MASCARÓ, Joan; PÉREZ SALDANYA, Manuel. Gramàtica del català contemporani. Vol. 2. Barcelona: Empúries, p. 1149-1220.

— (2009). «Pragmàtica i anàlisi del discurs. Els últims dotze anys (1997-2008)». Versió revisada inèdita de la Conferència «Pragmàtica (i anàlisi del discurs). Els últims dotze anys (1996-2007)». II Simposi Internacional de Catalanística (Berlín, 1-2 d’octubre de 2007).

PAYRATÓ, Lluís; ALTURO, Núria; PAYÀ, Marta (ed.) (2004). Les fronteres del llenguatge: Lingüística i comunicació no verbal. Barcelona: PPU. PAYRATÓ, Lluís; SALVADOR, Vicent (1990). «Recull bibliogràfic comentat sobre anàlisi del discurs». Caplletra, núm. 7, p. 143-155.

— (ed.) (2003). Noves SL: El calidoscopi pragmàtic (hivern). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hemeroteca/hivern03.htm>.

PIQUER, Adolf (2000). «Pragmaestilística del català». Caplletra, núm. 29, p. 53-68.

PRADILLA, Miquel Àngel; PRIETO, Pilar (2001). «Entonación dialectal catalana: la interrogación absoluta neutra en catalán central y en tortosino». Actas del Segundo Congreso de Fonética Experimental (Granada, 5-7 abril).

PRIETO, Pilar (1995). «Aproximació als contorns entonatius del català central». Caplletra, núm.

19, p. 161-186.

— (2002). «Entonació». A: SOLÀ, Joan; LLORET, Maria-Rosa; MASCARÓ, Joan; PÉREZ SALDANYA, Manuel. Gramàtica del català contemporani. Vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 395-465.

PUJOLAR, Joan (1997). De què vas, tio? Barcelona: Empúries.

RIBAS, Montserrat (2000). Discurs parlamentari i representacions socials: La representació de la immigració que emergeix de les preguntes d’una Comissió d’Estudi Parlamentària. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

RIGAU, Gemma (1981). Gramàtica del discurs. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

ROBLES i SABATER, Ferran (2009). «Lingüística aplicada a l’ensenyament i nous corrents d’investigació en lingüística». Caplletra, núm. 47, p. 207-234.

SALVADOR, Vicent (1984a). «Cap a un nou programa d’investigació en la lingüística catalana actual». A: CASANOVA, Emili (ed.). Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner: Estudis de llengua i literatura catalanes. València: Universitat de València, p. 343-348.

— (1984b). «Cap a un nou programa d’investigació en l’àmbit de la lingüística catalana». A: FERRANDO, Antoni (ed.). Miscel·lània Sanchis Guarner, III. València: Universitat de València; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 229-251.

— (1990). «L’anàlisi del discurs, entre l’oralitat i l’escriptura». Caplletra, núm. 7, p. 9-31.

— (1997). «Dialectologia, pragmàtica i anàlisi del discurs». A: LLORET, Maria-Rosa [et al.] (ed.). Anàlisi de la variació lingüística. Barcelona: PPU: Universitat de Barcelona, p. 203-228.

SALVADOR, Vicent; GUZMÁN, Josep R. (1999). «Retòrica i recepció de la literatura romàntica: sobre les traduccions d’un text d’ETA Hoffmann». Quaderns de Filologia. Estudis lingüístics, núm. 4, p. 239-256.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

PRAGMÀTICA I ANÀLISI DEL DISCURS

Página 41

TSC, 21 (2011)

41

TERUEL PLANA, M. Elvira (1997). Retòrica, informació i metàfora: Anàlisi aplicada als mitjans de comunicació de massa. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. (Aldea Global; 2) TUSÓN, Amparo (1995). Anàlisi de la conversa. Barcelona: Empúries.

VALLDUVÍ, Enric (2002). «L’oració com a unitat informativa». A: SOLÀ, Joan; LLORET, MariaRosa; MASCARÓ, Joan; PÉREZ SALDANYA, Manuel. Gramàtica del català contemporani. Vol. 2. Barcelona: Empúries, p. 1221-1279.

VALLÈS, Teresa (2004). La creativitat lèxica en un model basat en l’ús: Una aproximació cognitiva a la neologia i la productivitat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

VERSCHUEREN, Jef (1999). Understanding Pragmatics. Londres: Arnold.

VIANA, Amadeu (1986). «Sobre el català col·loquial». Els Marges, núm. 35, p. 86-94.

— (2004). Acròbates de l’emoció: Exploracions sobre conversa, humor i sentit. Tarragona: Arola.

VILÀ SANTASUSANA, Montserrat; GRAU TARRUELL, Maria (ed.) (2007). «Modalització i cortesia lingüística». Articles: Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura [Barcelona: Graó], núm. 42.

VILLALBA, Xavier (2007). «La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica». Caplletra, núm. 42, p. 53-68.

— (2008). «Exclamatives: A thematic guide with many questions and few answers». Catalan Journal of Linguistics, núm. 7, p. 9-40.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 42

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 43

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 43-53 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/23 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’antropologia lingüística: etnografia i conceptes Linguistic anthropology: ethnography and concepts Joan A. ARGENTER Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

RESUM Entenent que la recerca etnogràfica és pròpia de l’antropologia lingüística, l’article se centra en els treballs que n’han fet un ús metodològic i heurístic. Des d’un punt de vista conceptual s’aborden els conceptes de significat social, comunitat i context, i també la funció de la indexicalitat, en particular la no referencial. A continuació, s’identifiquen diversos fenòmens estudiats per la sociolingüística catalana sota aquest patró i se’n destaquen contribucions significatives en cada àrea: tria de llengua, canvi de codi, pràctiques lingüístiques del jovent, desigualtat social i etnografia de l’escola, comunicació intercultural, substitució lingüística, atròfia i extinció d’una llengua, ideologies lingüístiques i etnografia lingüística històrica. Finalment, es descriuen algunes aportacions d’antropòlegs catalans que han treballat sobre comunitats indígenes de Sud-amèrica o de l’Àfrica.

PARAULES CLAU: tria de llengua, canvi de codi, substitució lingüística, ideologies lingüístiques, etnografia lingüística.

ABSTRACT Since ethnography is born out of anthropological science, the article focuses on ethnographic sociolinguistic research. From a theoretical and methodological framework, the notions of social meaning, speech community and context are dealt with and so is the role of indexicality, particularly non-referential indexicality. Subsequently, several phenomena that have been studied by Catalan sociolinguists following this line of research are identified and significant contributions in each area are underlined: language choice, code-switching, youth linguistic practices, social inequality and the ethnography of school, intercultural communication, language shift, language attrition and language death, language ideologies and historical linguistic ethnography. Finally, some contributions by Catalan anthropologists studying South American or African indigenous communities are described.

KEY WORDS: language choice, code-switching, language substitution, language ideologies, linguistic ethnography.

01 TSC21.qxp:TSC-21

44

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 44

JOAN A. ARGENTER

1. És per l’adquisició i l’elaboració d’un heretatge cultural que l’infant fa el trànsit de l’ésser biològic que és a l’ésser social i cultural que esdevé.1 L’antropologia cultural s’ocupa de la conducta simbòlica dels éssers humans en tant que éssers culturals. L’antropologia lingüística tracta aquests sistemes de coneixement i de conducta simbòlica que anomenem llenguatges naturals. Específicament, es fa càrrec del llenguatge entès com una activitat humana que es produeix entre altres activitats humanes i com una activitat que es produeix en un context de situació singular (Malinowski, 1924), on individus que habitualment comparteixen un bagatge cultural interactuen amb algun propòsit —és a dir, adopta una perspectiva ecològica, etològica i holística en l’estudi del llenguatge humà.

Mentre que la lingüística assumeix l’existència d’una comunitat lingüística i estudia l’estructura de les llengües com a objecte autònom i autotèlic, i llur funcionament en un «context nul», prescindint de l’ús que en fan els parlants i de les circumstàncies en què en fan ús, l’antropologia lingüística no assumeix ni la comunitat ni el context, sinó que en fa el problema a considerar. Altrament, per a la lingüística, la significació és una propietat intrínseca d’elements i relacions de l’estructura gramatical i del lèxic d’una llengua; per a l’antropologia lingüística, en canvi, la significació és produïda per l’activitat simbòlica conjunta d’uns parlants reals, amb trajectòria vital i amb expectatives, en un context sociocultural i en un context de situació concrets; és, doncs, un constructe cultural lligat al context.

Un proverbi com «a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat» o una dita com «els testos s’assemblen a les olles» no tenen un significat composicional, encara que isoladament, com a objectes gramaticals, tinguin un significat proposicional literal. Per damunt de tot, tenen un significat social, cultural, interactiu que escapa a la descripció gramatical, i un significat pragmàtic contextual: són mostres del parlar indirecte; els contextos de situació a què es pot aplicar el proverbi són variats, però apunta a un determinat capteniment i té la força il·locutiva d’advertiment, de recriminació o d’argumentació d’autoritat. Un proverbi és un «text» —un constructe metadiscursiu, un bloc de significació cultural compartida—, seleccionat del repertori de recursos verbals i ideològics comuns i subjecte a normes de circulació social, a pràctiques comunicatives locals.

Aquesta orientació pragmàtica discursiva analitza qualsevol producte verbal com una forma d’acció que es pot estudiar etnogràficament. La unitat d’anàlisi no són les estructures gramaticals, sinó l’ocasió comunicativa, la seqüència d’actes de parla del discurs contextualitzat d’uns participants en un marc d’actuació.

La concepció ecològica del llenguatge és compartida per la sociolingüística entesa en un sentit ample i inclusiu. Devem a Einar Haugen (1906-1994) la proposta d’una «ecologia del llenguatge». Ara, dels diversos paradigmes de l’anàlisi sociolingüística, 1. Aquest article és una versió reduïda d’un original anterior inèdit, sota l’aixopluc del projecte de recerca finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN), ref. FFI2009-14449-C02-01. Ometem la part més «conceptual», amb què preteníem introduir un possible eix estructurador de la disciplina, més enllà dels fets empírics.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 45

L’ANTROPOLOGIA LINGÜÍSTICA: ETNOGRAFIA I CONCEPTES

TSC, 21 (2011)

45

aquell que s’aproxima més a l’antropologia pels seus mètodes, interessos i concepció, i perquè n’ha rebut més directament la influència, és l’anomenada etnografia del parlar, denominació associada al nom de Dell H. Hymes (1927-2009), o etnografia de la comunicació, denominació associada al nom de John J. Gumperz.2 Quant a la metodologia, aquest paradigma es caracteritza per l’observació participant com a instrument de recerca i pels mètodes qualitatius com a instrument d’anàlisi i d’interpretació a posteriori, com escau a l’etnografia en general, i és influït també per l’etnometodologia, la qual es basa en la concepció que la realitat social es construeix per la interacció entre els individus en llur vida quotidiana, que l’ordre social no hi és preexistent, sinó que emergeix, és reproduït o desafiat per aquesta acció recíproca.

Per als antropòlegs, la pràctica de l’etnografia és una manera d’involucrar-se amb un «altre» món social, d’observar la praxi social dels actors que el conformen i hi donen sentit, i d’implicar-s’hi per desentranyar-ne la racionalitat interna. Aquest altre món social sol ser llunyà i estrany. Ara, talment com William Labov va dur la dialectologia a la ciutat, fent de la dialectologia urbana l’origen de la sociolingüística variacionista, l’etnografia va penetrar també en l’estudi de la societat moderna occidental.

Atès el vincle metodològic entre antropologia i etnografia, considerarem aquí primordialment la recerca sociolingüística que adopta la perspectiva i la metodologia suara exposada —bé que avui molts etnògrafs del llenguatge n’han ampliat l’instrumental analític amb el de la sociolingüística interaccional, l’anàlisi crítica del discurs, conceptes d’origen bakhtinià, i han desenvolupat un interès per la producció i la reproducció de l’ordre i la desigualtat socials.

2. Ni la noció de comunitat ni la noció de context, bàsiques en l’estudi del llenguatge com un fenomen inserit en la vida social, són òbvies en elles mateixes. La noció corrent de comunitat lingüística té una càrrega simbòlica, política i ideològica important, però és poc útil a l’hora d’estudiar aquell fenomen. L’etnografia lingüística ha elaborat el concepte de comunitat de parla, definida per un principi de localitat estricta i per la interacció primària entre els seus membres, els quals comparteixen un repertori lingüístic —conjunt de recursos verbals—, unes normes d’ús i una mateixa avaluació envers aquests recursos. La introducció de l’anàlisi de xarxes socials permet conceptualitzar aquella comunitat com un conjunt de xarxes socials que s’encavallen.

La pertinença a una comunitat de pràctiques es defineix per un compromís recíproc en una empresa comuna, en la qual es comparteixen i negocien uns mateixos recursos. La condició de membre d’una comunitat de pràctiques es construeix per la par2. I de fet, la més emprada indistintament. Hymes provenia del camp del folklore, és a dir, de l’estudi de l’actuació, i Gumperz del camp de la dialectologia, és a dir, de l’estudi de la variació: l’etnografia de la comunicació s’interessa per l’actuació i la variació sistemàtica. Influït per l’etnometodologia, Gumperz s’interessa per la comunicació tal com es produeix en la conversa o interacció verbal ordinària: el seu treball desemboca en la sociolingüística interaccional i l’anàlisi de la conversa.

01 TSC21.qxp:TSC-21

46

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 46

JOAN A. ARGENTER

ticipació en les pràctiques que la defineixen i no pas per una comunitat d’origen (per exemple, la participació en un xat).

La noció de context comunicatiu, per bé que intuïtiva, ha rebut diverses interpretacions. D’una banda, abracen posicions «realistes», «constructivistes» i «cognitivistes».

D’una altra, fan èmfasi sigui en les característiques «emergents» de la interacció sigui en les característiques «macrosociològiques» de la situació històrica, política, socioeconòmica. També cal determinar en cada cas quins elements de la situació «externa» són pertinents en la construcció del context comunicatiu —quin és el «relleu» i quin és el «fons» en què es projecta la interacció. A més, el llenguatge esdevé context de si mateix en casos com el discurs reportat. El context, doncs, s’estructura en diversos nivells. L’antropologia lingüística s’interessa per l’articulació entre el nivell macro i el nivell micro de la interacció comunicativa, entre processos de llarga durada i processos emergents en el temps de la simultaneïtat i la concurrència dels actors.

Atesa la necessitat d’interpretar els enunciats d’acord amb el context on arrelen, la indexicalitat en el llenguatge ha esdevingut l’eix estructurador d’una certa antropologia lingüística recent, sota la influència de Michael Silverstein i de William Hanks.3 La indexicalitat, una de les formes de semiosi del llenguatge humà, estableix una relació de contigüitat natural entre el signe i la cosa significada.

Ens interessa aquí la «indexicalitat no referencial». El llenguatge disposa de mecanismes que pressuposen una referència a l’estatus, el sexe, l’edat, el grup social o altres característiques del parlant, de la persona a qui hom s’adreça o de la persona de qui es parla, sense fer-ne esment explícit. A través del llenguatge construïm una certa categorització de la persona humana. Hom ha estudiat els anomenats nivells de llenguatge javanesos, els sistemes pronominals i de deferència coreans i japonesos, els honorífics del nàhuatl i altres llengües, els pronoms de solidaritat i distància social en llengües europees, i les formes mascles i femelles en llengües diverses —en general, índexs de deferència, positiva (honorificació de l’altre) o negativa (humiliació d’un mateix). La indexicalitat té un rol en la socialització lingüística, car aquesta consisteix en un procés d’assignació de significats en contextos de situació.

Les funcions indexicals del llenguatge responen a una relació retrospectiva de pressuposició pragmàtica o a una relació prospectiva d’implicació pragmàtica. Si un signe és índex d’una variable contextual coneguda en el moment de l’acte semiòtic, aquell índex la pressuposa; en canvi, si el signe serveix per a explicitar els paràmetres de la comunicació en curs, l’índex implica —fa efectiu, crea— el context. Això depèn del grau d’institucionalització de la relació, del compromís amb què l’assumeixen els interlocutors. Així, l’ús de les fórmules de tractament Doctor o Honorable, amb funció sigui conativa sigui referencial, pressuposen el context d’un acte acadèmic o institucional i el rol amb què hi participen certs actors. En canvi, l’expressió «no sap vostè 3. Silverstein segueix les passes de Roman Jakobson (1896-1982), que incorporà a la lingüística conceptes bàsics de la semiòtica o teoria dels signes de Charles S. Peirce (1839-1914) —la classificació dels signes en símbols, icones i índexs, segons llur relació amb la cosa significada. Hanks, en canvi, s’inspira en el model de la fenomenologia de Maurice Merleau-Ponty (1908-1961).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 47

L’ANTROPOLOGIA LINGÜÍSTICA: ETNOGRAFIA I CONCEPTES

TSC, 21 (2011)

47

amb qui parla!» adreçada a l’interlocutor és l’asserció d’una diferència d’estatus i n’és una defensa. Pretén redefinir el context en aquests termes, implica prospectivament, fa emergir, un nou context amb una nova relació interpersonal. L’ús d’índexs de la segona mena indica una major consciència metapragmàtica. El factor intervinent entre la pressuposició i la implicació pragmàtiques és la funció metapragmàtica. El concepte de ordre d’indexicalitat (Silverstein, 2003) ens permet mostrar la manera com s’articulen els marcs d’anàlisi macrosocial i microsocial en qualsevol fenomen sociolingüístic. La relació dialèctica entre els diversos ordres d’indexicalitat dóna compte d’una sèrie de fenòmens que altrament apareixen deslligats, com els referits en l’epígraf següent.

3. Tot seguit esmentem alguns estudis d’investigadors catalans en aquestes àrees —i d’investigadors estrangers de la situació catalana—, fets des de la perspectiva etnogràfica.4 Entre les conseqüències del contacte de llengües en les formes comunicatives de l’ús lingüístic hi ha la tria de llengua i el canvi de codi. Els catalanoparlants de la meva generació i d’altres practicàvem la tria de llengua en funció del nostre interlocutor —i, evidentment, de la coacció i de l’exclusió del català de la vida pública i oficial—, entesa com una forma de planificació de la conversa; però, per bé que no ho puc demostrar, intueixo que no sovintejàvem el canvi ni la mixtura de codis, llevat de gèneres i rutines verbals específics: proverbis, certs acudits, pregàries, comptes aritmètics, etc. N’és un indici el fet que les recerques sobre canvi de codi fetes a Catalunya han pres com a objecte grups de joves, a mesura que la bilingüització universal s’estenia per l’acció de l’escola. En són exemples els estudis de Tusón (1990), Boix (1993), Vila (1996), Pujolar (1997) —molts dels quals parteixen de Woolard (1989), autora que ha reprès la recerca en aquest àmbit (Woolard, 2007).

L’estudi de les pràctiques lingüístiques associades amb la cultura juvenil ha estat objecte d’una exploració etnogràfica sistemàtica per Joan Pujolar (1997, 2001). Les aportacions de Pujolar combinen la recerca etnogràfica amb l’anàlisi crítica del discurs i els conceptes bakhtinians del dialogisme i les veus, i examinen la construcció del gènere (masculinitat, feminitat) a través de les pràctiques discursives en les interaccions entre els membres de dues colles de joves de barris obrers de Barcelona. Recentment, Woolard (2009) i Simon (2009) han incidit en aquest camp. Víctor Corona ha fet recerca, en part inèdita, sobre els joves latinos a Catalunya (Corona i Unamuno, 2008).

La relativitat de les funcions del llenguatge (Hymes, 1966) —en contraposició a la relativitat de la forma lingüística— és a l’origen de les desigualtats entre parlants i comunitats, causades per la diferència d’estatus entre llengües. La desigualtat es manifesta en quatre nivells, derivats a) del llenguatge com a «recurs adaptatiu»; b) de «les persones i les personalitats» —dels actors socials i dels rols que representen en distin4. No és objectiu d’aquest treball fer una ressenya exhaustiva de la recerca feta als Països Catalans en els darrers decennis.

01 TSC21.qxp:TSC-21

48

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 48

JOAN A. ARGENTER

tes circumstàncies; c) de les institucions d’una comunitat; d) dels seus valors i creences (Hymes, 1973).

L’escola és una institució en la qual es poden observar aquestes diverses formes de desigualtat: a) el coneixement inicial d’una varietat pròxima o no a la llengua estàndard, b) el control de la interacció entre mestre i alumne, c) el domini de determinades formes de discurs escolar («prendre la lliçó», «fer un dictat, una redacció»), d) les creences sobre què és llengua i què no ho és o les ideologies puristes. L’escola té un paper en el canvi social i en les relacions de poder i d’identitat. L’estudi de l’aula, entesa com a espai socioculturalment i institucionalment definit, i de les pràctiques comunicatives i interactives que hi tenen lloc l’ha dut a terme l’etnografia de l’escola, sovint combinada amb l’anàlisi del discurs i orientada vers qüestions com el multilingüisme escolar i l’aprenentatge de llengües, la capacitació lingüística i discursiva dels estudiants i els problemes relacionats amb la diversitat i l’actitud dels mestres envers les persones immigrades (Cambra, 2003; Cots i Nussbaum, 2008; Nussbaum i Unamuno, 2006; Unamuno, 1997, 2003 i 2009).

Conseqüència de la mobilitat social i demogràfica del món actual, i esdevinguts terra d’acollida els nostres països, la comunicació intercultural ha estat objecte de recerca etnogràfica, especialment en contextos institucionals. Eva Codó (2008) analitza les interaccions entre els funcionaris d’immigració i els immigrants en curs de regularització; analitza també «la rebotiga», el context d’interacció professional privada dels funcionaris en absència dels immigrants. Melissa Moyer (2011) ha treballat sobre la comunicació intercultural en institucions sanitàries i Joan Pujolar (2007), sobre centres d’ensenyament d’adults per a dones immigrades. Altres treballs estudien comunitats estrangeres establertes als nostres països (Fukuda, 2009).

Una conseqüència sociocultural extrema del contacte de llengües és la substitució o el desplaçament d’una llengua per una altra, en virtut de la qual perd àmbits d’ús, recursos expressius i estructura, territori i parlants. El procés pot ser lent i progressiu o més o menys ràpid, de manera que avis i néts no s’entenguin per raó de llengua. L’aproximació etnogràfica al problema ha posat l’èmfasi en el reconeixement i la identificació de la variable intervinent que articula processos macrosocials, com la industrialització i la urbanització, amb processos lingüístics de reducció formal i restricció funcional. Hom ha identificat com a possibles variables intervinents el deixatament de les xarxes socials —les quals, alhora que exerceixen una pressió sobre els membres i n’afaiçonen la història sociolingüística, reben també la pressió de la societat i del canvi social—, les connotacions socials de les llengües en contacte, les autopresentacions i identificacions dels parlants i les ideologies lingüístiques locals.

A diferència dels estudis demolingüístics i macrosociològics basats en l’anàlisi de censos i les enquestes a grans mostres —com la recent enquesta d’usos lingüístics (Querol et al., 2007)—, l’aproximació etnogràfica exclou, doncs, l’establiment d’una causació directa dels canvis socials, socioeconòmics i polítics sobre els fets lingüístics amb l’omissió de la manera com els parlants els viuen i hi reaccionen. La introducció de la llengua dominant a la llar és un punt crític del procés; al capdavall parlem de transmissió lingüística intergeneracional —un estudi recent n’és Boix (2009). Brauli

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 49

L’ANTROPOLOGIA LINGÜÍSTICA: ETNOGRAFIA I CONCEPTES

TSC, 21 (2011)

49

Montoya (1996), que ja havia fet aproximacions històriques al fenomen (Montoya, 1986), ens ha donat una etnografia de l’abandó de la llengua a la ciutat d’Alacant. L’estudi de la ruptura de la transmissió intergeneracional de l’alguerès, basat en les dades demolingüístiques de l’EULA (Chessa, 2007), ha estat complementat per l’autor en la seva tesi doctoral (Chessa, 2010).

Les recerques sobre la substitució lingüística se centren sobretot en el procés de pèrdua d’àmbits d’ús, és a dir, en la restricció funcional de la llengua recessiva. L’estudi de l’extinció d’una llengua s’ha centrat en el procés d’esllanguiment o pèrdua progressiva de recursos expressius i de desintegració gramatical, és a dir, en la pèrdua de competència lingüística en la llengua patrimonial entre els membres d’una «comunitat terminal» o comunitat immergida en el decandiment irreversible d’una llengua abocada a l’extinció. En aquesta situació extrema es detecta un contínuum de competència lingüística decreixent en la dimensió intergeneracional. La recerca se centra en l’obsolescència lingüística o, ras i curt, l’oblit de la llengua. De fet, Montoya (2000) complementà l’estudi mencionat amb el del procés d’atròfia lingüística dels alacantins.

Chessa (2010) hi incideix, però limita la seva anàlisi al lèxic.

Una de les aportacions singulars de la sociolingüística catalana en l’anàlisi de la substitució lingüística ha estat la noció de «conflicte lingüístic» (Aracil, 1982). Reelaborada per diversos autors, destaquen, per l’originalitat, Querol (1999) i Conill (2007), per bé que no són treballs etnogràfics.

La qüestió de les ideologies lingüístiques ha esdevingut un nou camp de recerca. Alguns treballs etnogràfics que enfoquen ideologies particulars o aquestes hi apareixen com a teló de fons analitzen el nacionalisme com a sistema cultural —com una manera de construir i parlar de la realitat social i cultural— (DiGiacomo, 1985); les ideologies de l’autenticitat —el valor d’una llengua com a expressió genuïna de la identitat d’una comunitat— i l’anonímia —l’aparent objectivitat i neutralitat d’una veu d’enlloc, no connotada— com a fonts d’autoritat (Woolard, 2008); els conflictes a l’entorn de l’autoritat lingüística prescriptiva (Frekko, 2006).

L’etnografia és un mètode de recerca sincrònic. Tanmateix, l’etnografia lingüística històrica ha estat conreada d’una manera innovadora per Joan A. Argenter i Kathryn Woolard. El repte en aquest cas és la recuperació d’un context i d’unes veus per sempre més desapareguts, mitjançant indicis o proves indirectes de la documentació llegada de temps remots. Interrogant els textos, hom cerca el sentit que determinats productes verbals i fenòmens comunicatius tenien per als coetanis. Els autors han orientat la recerca vers l’emergència i els canvis de codis (Argenter, 2001, 2005 i 2006) i la bivalència (Woolard i Genovese, 2007), vers l’oratòria política (Argenter, 2008), el «dret a parlar» i el discurs mitjançat (Argenter, 2006) i vers les ideologies lingüístiques (Woolard, 2002 i 2004).

4. Els investigadors catalans els estudis dels quals hem esmentat aquí treballen en departaments de filologia o didàctica. Solament les nord-americanes DiGiacomo, Woolard i Frekko treballen en departaments d’antropologia. L’absència de l’antropologia

01 TSC21.qxp:TSC-21

50

12/9/11

10:26

Página 50

TSC, 21 (2011)

JOAN A. ARGENTER

lingüística en els departaments d’antropologia de les nostres universitats és un buit clamorós. També explica les limitacions amb què, en general, hom ha practicat la recerca etnogràfica en el camp lingüístic. Ara podem parar esment en aportacions d’investigadors catalans radicats a França i que han fet treball de camp a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud. Aquests autors no es dediquen de manera específica a l’antropologia lingüística, però han contribuït al coneixement i l’anàlisi d’aspectes lingüístics i sociolingüístics de les comunitats estudiades i de llurs cultures verbals.

Alexandre Surrallés (2003, 2009: 176-193) analitza les cerimònies de benvinguda entre els candoshi, comunitat ameríndia de l’Amazònia. Tot defugint una interpretació estrictament textual dels intercanvis lingüístics en aquestes cerimònies, adopta una aproximació centrada en el discurs i en la interacció, entesa com a comunicació multimodal cara a cara, i hi emfasitza el component perceptiu i afectiu. D’aquesta manera explica el procés de desactivació de l’hostilitat latent i la seva conversió en relació social cooperativa. La transcripció de la part inicial d’una d’aquestes cerimònies en fa palesa la funció fàtica (Malinowski, 1924). De fa poc, Surrallés (2008) estudia la lexicografia de llengües ameríndies feta per missioners espanyols dels segles XVI-XVII, i les conseqüències culturals i ideològiques que se’n deriven. En la recerca sobre els tsachila de l’Equador, Montserrat Ventura (2009) ha posat de manifest la relació entre una sèrie de conductes i valors culturals amb certes característiques de la llengua. Concretament, entre la manca d’interès per la retòrica, el rebuig de l’excés verbal, el paper subsidiari del llenguatge en els rituals, la importància atorgada a la discreció i el silenci —el secret—, l’acceptació de la «mentida pietosa» com a categoria diferenciada de l’engany —o enkanaino, significativa adaptació del castellanisme engañar—, certes estratègies d’evasió i evitació del conflicte i la funció de les categories gramaticals de l’evidencialitat i la «mirativitat» en tsafiki, les quals permeten expressar de manera molt matisada la responsabilitat dels parlants envers els enunciats que profereixen.5 El lingüista Francesc Queixalós, a més dels estudis gramaticals de llengües ameríndies de l’Amazònia, ha arreplegat narracions de la comunitat amazònica sikuani (Queixalós i Jiménez, 2010). Lluís Mallart, especialista en antropologia mèdica i religiosa africanes, ha treballat sobre els evuzok del Camerun i ha donat a conèixer un bon nombre de materials relacionats amb aspectes de la llengua ewondo, entre els quals un diccionari enciclopèdic d’etnobotànica, amb indicació de les característiques naturals de les plantes i les virtuts terapèutiques que els atribueixen els evuzok (Mallart, 2008).

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARACIL, Lluís V. (1982). «Conflicte lingüístic i normalització lingüística a l’Europa nova». A: Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 23-38.

ARGENTER, Joan A. (2001). «Code-switching and dialogism: verbal practices among Catalan Jews in the Middle Ages». Language in Society, núm. 30, p. 377-402.

5. Tsafiki és el nom de la llengua dels tsachila.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 51

L’ANTROPOLOGIA LINGÜÍSTICA: ETNOGRAFIA I CONCEPTES

TSC, 21 (2011)

51

ARGENTER, Joan A. (2005). «Did our ancestors code-switch? Inferring from written records». A: COHEN, J.; MCALISTER, K.; ROLSTAD, K.; MACSWAN, J. (ed.). ISB4: Proceedings of the 4th International Symposium on Bilingualism. Somerville, MA: Cascadilla Press, p. 84-93.

— (2006). «Responsibility in discourse: evidence, report and entitlement to speak in the Book of Deeds of King James». Language in Society, núm. 35, p. 1-25.

— (2008). «Political oratory, power and authority in a medieval Mediterranean kingdom».

Sociolinguistic Studies, núm. 2, p. 1-30.

BOIX, Emili (1993). Triar no és trair. Barcelona: Edicions 62.

— (2009). Català o castellà amb els fills? La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Rourich.

CAMBRA, Margarida (2003). Une approche ethnographique de la classe de langue. París: Didier.

CHESSA, Enrico (2007). Enquesta sobre els usos lingüístics a l’Alguer 2004: Llengua i societat a l’Alguer en els inicis del segle XXI. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

— (2010). Another case of language death? The intergenerational transmission of Catalan in Alghero. Tesi doctoral. Universitat de Londres.

CODÓ, Eva (2008). Immigration and bureaucratic control: Language practices in public administration. Berlín: Mouton de Gruyter.

CONILL, Josep (2007). Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

CORONA, Víctor; UNAMUNO, Virginia (2008). «Reflexión, conciencia e ideología lingüísticas en el discurso de jóvenes latinoamericanos». Textos de Didáctica de la Lengua y la Literatura, núm. 49, p. 48-56.

COTS, Josep Maria; NUSSBAUM, Lucile (2008). «Communicative competence and institutional affiliation: interactional processes of identity construction by immigrant students in Catalonia». International Journal of Multilingualism, núm. 5, p. 17-40.

DIGIACOMO, Susan (1985). The politics of identity: Nationalism in Catalonia. Ann Arbor: University Microfilms International.

FREKKO, Susan (2006). ‘Catalan that doesn’t hurt the eyes’: Linguistic display and linguistic regimentation in Barcelona. Tesi doctoral. University of Michigan.

FUKUDA, Makiko (2009). Els japonesos a Catalunya i la llengua catalana: Comunitat, llengües i ideologies. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

HYMES, Dell H. (1966). «Two types of linguistic relativity (with examples from Amerindian ethnography)». A: BRIGHT, William (ed.). Sociolinguistics. La Haia: Mouton, p. 114167.

— (1973). «On the origins and foundations of inequality among speakers». Daedalus, núm.

102, p. 59-85.

MALINOWSKI, Bronislaw (1924). «The problem of meaning in primitive languages». A: OGDEN, Charles K.; RICHARDS, Ivor A. The meaning of meaning. Suplement I. Nova York: Harcourt, Brace & World, p. 296-336.

MALLART, Lluís (2008). El sistema mèdic d’una societat africana: Els evuzok del Camerun. Barcelona: Càtedra UNESCO de Llengües i Educació: Institut d’Estudis Catalans.

MONTOYA, Brauli (1986). Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’Edat Moderna. Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

— (1996). Alacant: La llengua interrompuda. València: Denes.

— (2000). Els alacantins catalanoparlants: Una generació interrompuda. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

01 TSC21.qxp:TSC-21

52

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 52

JOAN A. ARGENTER

MOYER, Melissa G. (2011). «What Multilingualism? Agency and Unintended Consequences of Multilingual Practices in a Barcelona Health Clinic». Journal of Pragmatics.

NUSSBAUM, Luci; UNAMUNO, Virginia (ed.) (2006). Usos i competències multilingües entre escolars d’origen immigrant. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

PUJOLAR, Joan (1997). De què vas, tio? Barcelona: Empúries.

— (2001). Gender, heteroglossia and power: A sociolinguistic study of youth culture. Berlín: Mouton de Gruyter.

— (2003). «La construcció del gènere en la interacció informal cara a cara: aspectes teòrics i metodològics». Estudios de Sociolingüística, vol. 4, núm. 2, p. 485-503.

— (2007). «African Women in Catalan Language Courses: Struggles over Class, Gender and Ethnicity in Advanced Liberalism». A: MCELHINNY, Bonnie (ed.). Words, worlds and material girls: Language, gender, globalization. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 305347.

QUEIXALÓS, Francesc; JIMÉNEZ, Rosalba (comp.) (2010). Entre cantos y llantos: Tradición oral sikuani. Bogotà: Fundación Etnollano.

QUEROL, Ernest (1999). Cap a un nou marc teòric per a l’estudi de les variables dels processos de substitució lingüística. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

QUEROL, Ernest (coord.) [et al.] (2007). Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI: L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja, Illes Balears, i Comunitat Valenciana. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

SILVERSTEIN, Michael (2003). «Indexical order and the dialectics of sociolinguistic life». Language and Communication, núm. 23, p. 193-229.

SIMON, Sophia (2009). «“Algherese? Sì, ma solo per scherzare.” Zum Gebrauch katalanischer Versatzstücke in der Jungendsprache von l’Alguer». Zeitschrift für Katalanistik, núm.

22, p. 37-70.

SURRALLÉS, Alexandre (2003). «Face to face: Meaning, feeling and perception in Amazonian welcoming ceremonies». Journal of the Royal Anthropological Institute, núm. 9, p. 775791.

— (2008). «Interiorité, cœur et âme en Amérique indienne». A: AUBRY, Gwenaëlle; ILDEFONSE, Frédérique (ed.). Le Moi et l’interiorité. París: J. Vrin, p. 295-312.

— (2009). En el corazón del sentido: Percepción, afectividad, acción en los candoshi, Alta Amazonia. Lima: Instituto Francés de Estudios Andinos (IFEA); Copenhaguen: Grupo Internacional de Trabajo sobre Estudios Indígenas (IWGIA).

TUSÓN, Amparo (1990). Language, community and school in Barcelona [microfitxa]. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

UNAMUNO, Virginia (1997). Lenguas, identidades y escuela: Etnografía de la acción comunicativa.

Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

— (2003). «Quién es qui a l’escola?: el reto de observarnos diversos». A: POVEDA, David (coord.). Entre la diferencia y el conflicto: Miradas etnográficas a la diversidad cultural en la educación. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, p. 31-66.

— (2009). «Dinàmiques sociolingüístiques i immigració: l’escola com a microcomunitat». A: JUNYENT, Carme (ed.). Llengua i acollida. Barcelona: Horsori.

VENTURA, Montserrat (2009). Identité, cosmologie et chamanisme des Tsachila de l’Equateur: À la croisée des chemins. París: Harmattan.

VILA, Francesc Xavier (1996). When classes are over: Language choice and language contact in bilingual education in Catalonia. Tesi doctoral. Vrije Universiteit Brussel.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 53

L’ANTROPOLOGIA LINGÜÍSTICA: ETNOGRAFIA I CONCEPTES

TSC, 21 (2011)

53

WOOLARD, Kathryn (1989). Double talk: Bilingualism and the politics of ethnicity in Catalonia.

Stanford: Stanford University Press. [Versió catalana: Identitat i contacte de llengües a Barcelona. Barcelona: La Magrana, 1992] — (2002). «Bernardo de Aldrete and the Morisco problem: A study in Early modern Spanish language ideology». Comparative Studies in Society and History, vol. 44, núm. 3, p. 446480.

— (2004). «Is the past a foreign country? Time, language origins, and the nation in early modern Spain». Journal of Linguistic Anthropology, núm. 14, p. 57-80.

— (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199.

— (2009). «Linguistic consciousness among adolescents in Catalonia: A case study from the Barcelona urban area in longitudinal perspective». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 22, p. 125-149.

WOOLARD, Kathryn; GENOVESE, E. Nicholas (2007). «Strategic bivalency in Latin and Spanish in early modern Spain». Language in Society, núm. 36, p. 487-509.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 54

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 55

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 55-63 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/24 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La contribució (escassa i poc reconeguda) de la ciència política a l’estudi de la relació entre llengua i societat The limited and largely unacknowledged contribution of political science to the study of the relationship between language and society Albert BRANCHADELL Universitat Autònoma de Barcelona

RESUM Aquest article revisa la contribució dels politòlegs locals a l’estudi de la relació entre llengua i societat a l’àrea lingüística del català en els darrers quinze anys. Tres són les conclusions principals a què arriba. Primera, la contribució dels politòlegs locals és més aviat escassa, no té una perspectiva comparativa i no està sempre ben connectada amb els debats teòrics de la ciència política d’àmbit mundial. Segona, aquesta contribució no ha tingut gaire influència en el desenvolupament de la sociolingüística catalana, que ha estat tradicionalment controlada (i encara ho està) per estudiosos titulats en filologia catalana que mostren actituds indubtablement militants. Tercera, mentre que la majoria d’aquests sociolingüistes catalans han intentat «sociologitzar» els seus esforços científics, és clar que fins ara no han dedicat l’atenció deguda a les eines desenvolupades per la ciència política.

PARAULES CLAU: llengua catalana, sociolingüística catalana, ciència política, teoria política, sociolingüística.

ABSTRACT The article reviews the contribution of local political scientists to the study of the languagesociety relationship in the Catalan linguistic sphere over the past 15 years. Three main conclusions are reached. Firstly, the contribution of local political scientists is rather slender; it does not have a comparative slant and is not always sufficiently connected to theoretical debates in political science worldwide. Secondly, this contribution has not had much impact on the development of Catalan sociolinguistics, which has traditionally been (and remains) controlled by scholars with a Catalan Language degree who show undeniable partisan attitudes.

Thirdly, whereas most of these Catalan sociolinguists have tried to “sociologise” their scientific endeavours, it is clear that so far they have not paid sufficient attention to the tools developed by political science.

KEY WORDS: Catalan language, Catalan sociolinguistics, political science, political theory, sociolinguistics.

01 TSC21.qxp:TSC-21

56

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 56

ALBERT BRANCHADELL

n un monogràfic on hi ha capítols dedicats a la sociologia, a l’antropologia, a l’economia, a la psicologia social, al dret i a les múltiples branques de la sociolingüística en sentit (relativament) estricte, cal ser restrictius a l’hora de delimitar les possibles aportacions de la ciència política a l’estudi de la relació entre llengua i societat a casa nostra. Aquí entendrem que són aportacions de la ciència política en aquesta àrea totes les produïdes per politòlegs, entenent per «politòleg» qualsevol persona que hagi rebut formació politològica o que, sense haver rebut necessàriament aquesta formació, exerceixi de politòloga, preferiblement en departaments universitaris de ciència política o en àrees de ciència política de departaments més grans. (Naturalment, aquí partim de la controvertible premissa que les fronteres que separen la ciència política de les altres ciències socials són clares i distintes.)

A aquesta delimitació diguem-ne professional cal afegir-n’hi una altra de territorial.

En el seu manual Sociolingüística de la llengua catalana, Emili Boix i F. Xavier Vila entenen per sociolingüística catalana «la recerca entorn de les relacions entre llengua i societat [...] que es realitza des d’algun dels territoris de llengua catalana». D’altra banda, el coordinador d’aquest monogràfic ens crida a presentar «els grans vèrtexs en què s’ha manifestat la relació entre llengua i societat a casa nostra» (la cursiva és nostra). Segons aquest criteri, aquí ens hem d’ocupar de la contribució dels politòlegs que tenen la seva base en un dels territoris de l’àmbit lingüístic. Boix i Vila ja advertien que l’aplicació d’aquest criteri els porta a descartar autors com Joshua Fishman, Howard Giles, Christina Bratt Paulston o David Laitin. Laitin ja és un dels politòlegs «d’arreu del món» que s’ha interessat per la relació entre llengua i societat a casa nostra; altres politòlegs que haurem de descartar són, per exemple, Daniele Conversi, Michael Keating, Kenneth McRoberts i, sobretot, Thomas Jeffrey Miley, l’únic que ha dedicat un llibre sencer a la política lingüística catalana. I si la nòmina ha d’incloure recerca no publicada, a la llista dels descartats també cal posar-hi autors com Patrick Carlin, que tot just l’any 2009 va defensar la tesi doctoral «Cynllunio Ieithyddol mewn Awdurdodau Isranbarthol yng Ngwlad y Basg, Catalwnia a Chymru» al Departament de Política Internacional de la Universitat d’Aberystwyth. (Cal confiar que totes aquestes contribucions les abordarà el col·lega responsable de l’article sobre la sociolingüística catalana «vista des de fora».)

Finalment, una tercera delimitació és d’ordre temporal. Considerant que el coordinador d’aquest monogràfic ens ha limitat severament l’espai i que existeix un overview de referència que cobreix fins a l’any 1996 (ens referim, és clar, a Boix i Payrató, 1995), en aquest capítol ens concentrarem en les aportacions de la ciència política posteriors a 1996.

A l’hora d’avaluar la contribució de la ciència política a l’estudi de la relació entre llengua i societat a casa nostra, una primera gran constatació que cal fer és que aquesta contribució és més aviat escassa. En el cas específic de la política lingüística, la contracoberta de La política lingüística dels governs valencians (vegeu infra) no exagera gens quan diu que «no és habitual que la Ciència Política s’ocupe de l’estudi de les polítiques lingüístiques». És possible que un factor explicatiu d’aquesta circumstància sigui la institucionalització recent de la ciència política al nostre país. Però ara no

E

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 57

LA CONTRIBUCIÓ (ESCASSA I POC RECONEGUDA) DE LA CIÈNCIA POLÍTICA

TSC, 21 (2011)

57

ens podem entretenir a esbrinar les causes d’aquest fenomen i ens convé anar directament a glossar les escasses aportacions que s’observen.

A l’overview de Boix i Payrató la ciència política mereixia onze ratlles que no arribaven a constituir un paràgraf sencer, amb deu referències de tres autors: Colomer (1990, 1991, 1992 i 1996); Laitin (1989 i 1992), Laitin et al. (1994) i Argelaguet (1993, 1994 i 1996). D’aquests tres autors ja cal descartar-ne un d’entrada: com hem dit, Laitin no opera «des d’algun dels territoris de llengua catalana». Colomer no és politòleg de formació ni treballa en un departament de ciències polítiques, però no hi ha cap dubte que exerceix de politòleg, i a més molt bé (si més no, és un dels nostres politòlegs amb més projecció internacional. La mostra més recent és que signi un dels capítols del prestigiós Oxford Handbook of Political Science). Ara bé, el fet és que des de l’última aportació coberta per l’overview (el llibre La utilitat del bilingüisme, de 1996), Colomer no ha dit res més sobre la relació entre llengua i societat a casa nostra. Dels dos politòlegs locals de l’overview de 1996, l’únic politòleg que continua ocupant-se de la relació entre llengua i societat a casa nostra és Jordi Argelaguet.

Abans d’aventurar-nos a esbossar les grans línies teoricometodològiques de res és convenient establir si aquesta nòmina d’un sol politòleg s’ha ampliat amb el temps. Els overviews posteriors a Boix i Payrató (1995) no permeten identificar gaires autors nous. Strubell (2000) esmenta dues contribucions politològiques a la investigació sociolingüística: els intents d’aplicar la teoria de jocs a la política lingüística i l’estudi d’organitzacions contràries a la política lingüística catalana. Segons Strubell (comunicació personal), en el primer cas es tracta de dues obres antigues d’autors ja coneguts i descartats en aquest article (Laitin, 1987, i Laitin i Solé, 1986); en el segon cas, Strubell assegura que el seu comentari feia al·lusió al llibre La guerra de la llengua, d’Eduard Voltas, un autor que no acaba d’encaixar amb la nostra noció de politòleg. En un article posterior, Romaní (2002) presenta les línies generals dels vuitanta-set treballs d’investigació encarregats o promoguts per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya en el període 1994-2002. A part de Josep M. Colomer, no hi trobem cap politòleg més. Romaní inclou en aquest repàs els «treballs resultants de les estades de pràctiques d’estudiants de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona», i en particular esmenta dos treballs sobre «els moviments socials i entitats de militància lingüística en pro del català» (Blanco, 1999, i Sebastià, 2001), que són potencialment rellevants en la mesura que la ciència política s’ocupa de l’estudi dels grups d’interès. Però ni Ismael Blanco ni Efrem Sebastià s’han convertit en politòlegs, i en tot cas avui no s’ocupen de les relacions entre llengua i societat a casa nostra. La tesi doctoral d’Ismael Blanco es titula «Polítiques de regeneració urbana de Barcelona. Els casos del Raval i de la Trinitat Nova», i no consta que Efrem Sebastià hagi redactat cap tesi doctoral.

Una altra possible font d’informació són els reports de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans del període 1996-2002. Doncs bé, la veritat és que aquests reports no permeten identificar cap nom nou. Els autors del report de lingüística expliquen que van sol·licitar informació de possibles investigacions de caire sociolingüístic «en centres d’intersecció de les ciències del llenguatge amb ciències socials, com és el cas de depar-

01 TSC21.qxp:TSC-21

58

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 58

ALBERT BRANCHADELL

taments de dret administratiu, ciència política, sociologia o antropologia», però en tot el report no hi ha cap rastre de la possible resposta dels departaments de ciència política a aquesta sol·licitud. En el report de ciències socials tampoc no hi ha noms nous. Aquest report ofereix un quadre amb totes les tesis de ciència política de les universitats públiques catalanes del període 1996-2002: l’única tesi que versa sobre les relacions entre llengua i societat a casa nostra és la de Jordi Argelaguet, dirigida per Joan Subirats (tesi que ja recollia l’overview de Boix i Payrató). Si seguim explorant el conjunt de tesis de ciència política defensades en les universitats catalanes després de 2002, el panorama no millora gaire. Al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, l’única tesi sobre la relació entre llengua i societat a casa nostra que s’hi detecta és la d’Albert Branchadell (2003), dirigida per Ferran Requejo.

Al Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona, que és on Argelaguet va defensar la seva tesi, no se’n detecta cap, i al Departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Universitat de Barcelona, tampoc.

Per a trobar una altra tesi de ciència política que versi sobre les relacions entre llengua i societat a casa nostra cal anar a la Universitat de València (en el supòsit que «casa nostra» inclogui la Comunitat Valenciana, és clar). En el Departament de Dret Constitucional, Ciència Política i de l’Administració d’aquesta universitat, l’any 2005 Anselm Bodoque va defensar una tesi sobre la política lingüística dels governs valencians, dirigida per Joan Subirats i Josep Maria Felip, davant un tribunal que incloïa Jordi Argelaguet.

En termes humans, doncs, tota la contribució de la ciència política a les relacions entre llengua i societat a casa nostra es redueix a tres persones. Naturalment, no solament de tesis doctorals viu la ciència, però la veritat és que per sota d’aquest nivell no hi ha gaires coses més a dir. Exemples? Al número 51 de la Revista de Llengua i Dret (juny 2009), una publicació que s’ha ocupat intensament de les relacions entre llengua i societat a casa nostra, Eva Pons i Jordi Argelaguet fan un repàs de qui ha publicat què en els primers vint-i-cinc anys d’existència d’aquesta publicació capdavantera.

Malauradament, l’article no fa referència a la filiació professional dels autors, però si ho hagués fet és evident que la nòmina de politòlegs s’hauria quedat ben curta: a part de Josep M. Colomer (que hi ha publicat un únic article de recerca, l’any 1992), del mateix Argelaguet (que n’hi ha publicat dos, 1994 i 2007), i d’Anselm Bodoque i Albert Branchadell (que l’any 2001 en tenen un cadascun), possiblement l’únic nom nou que hi apareix és el de Jordi Matas, amb un solitari article de 1991. Més exemples? La Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) manté una interessant col·lecció de treballs que l’any 2009 va atènyer els quaranta-un títols. D’aquests quaranta-un títols n’hi ha sis que tracten de la relació entre llengua i societat a casa nostra. D’aquests sis, tres són obra de professionals de la sociologia (el nom de Carlota Solé apareix en tots tres casos), dos són de l’àmbit de les ciències de la comunicació (aquí el nom és Josep Gifreu) i n’hi ha un que és obra d’un pedagog (Juli Palou).

Cap politòleg.

No podem ajornar més, doncs, el moment d’abordar les grans línies teoricometodològiques de les contribucions de la ciència política a l’estudi de la relació entre llen-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 59

LA CONTRIBUCIÓ (ESCASSA I POC RECONEGUDA) DE LA CIÈNCIA POLÍTICA

TSC, 21 (2011)

59

gua i societat a casa nostra. El report de l’IEC 1996-2002 distingeix cinc àrees dins de la ciència política: història de les idees, filosofia i teoria polítiques; comportament polític i electoral; institucions i partits polítics; administració i polítiques públiques, i relacions internacionals. D’aquestes cinc àrees, les úniques en què hi ha un nivell d’activitat remarcable són la teoria política i les polítiques públiques.

El gran mèrit de Jordi Argelaguet ha estat sotmetre la política lingüística a l’anàlisi pròpia de les polítiques públiques (una possibilitat que alguns sociolingüistes locals han «descobert» molt després, com qui descobreix la sopa d’all). L’any 1999 aquest politòleg va publicar una versió de la seva tesi com a llibre. A banda que el llibre suprimeix el capítol de la tesi dedicat a comparar els diferents models lingüisticoescolars aplicats a Espanya, la novetat principal és la desfiguració del primer capítol de la tesi, on l’autor descartava l’enfocament basat en la teoria de l’elecció racional, optava per un enfocament sistèmic aplicat a l’anàlisi de polítiques públiques, explicava molt bé l’esquema d’anàlisi corresponent i així ancorava la seva recerca en la «teoria» del ram. Com diu el mateix autor al començament del llibre, «s’han obviat les referències a les qüestions teòriques sobre l’anàlisi de les polítiques públiques». Això podria ser un inconvenient, perquè els (pocs) sociolingüistes que coneixen la recerca d’Argelaguet no han llegit la tesi, sinó el llibre; és a dir, no han estat exposats a uns continguts «teòrics» que haurien estat molt oportuns per a acostar les seves reflexions sobre la política lingüística als models d’anàlisi acreditats de la ciència política. (Després parlarem breument sobre la recepció dels politòlegs que investiguen sobre la relació entre llengua i societat a casa nostra.) En tot cas, tesi o llibre, és evident que la recerca d’Argelaguet no perseguia objectius teòrics, sinó descriptius: com diu l’autor a la tesi, «la present recerca s’ubica en el [pol] definit per seguir un mètode inductiu i per tenir una finalitat predominantment descriptiva».

Aquesta finalitat «predominantment descriptiva» és la que ha presidit les publicacions posteriors d’Argelaguet. Argelaguet (1998), per exemple, té com a propòsit principal «fer una descripció i una anàlisi» de la tramitació de la Llei de política lingüística de Catalunya, i l’objectiu d’Argelaguet (2007) és «descriure i analitzar» les propostes partidistes respecte al règim lingüístic que havia de recollir el nou Estatut d’autonomia de Catalunya. L’absència d’ambició teòrica i d’una veritable perspectiva comparativa també caracteritza les contribucions d’Anselm Bodoque. Bodoque (2001 i 2003) fa una descripció molt convincent de les fractures polítiques sobre la identitat i la llengua dels valencians, però no reïx a convertir la seva recerca en un estudi de cas amb interès teòric. (També cal dir que a part d’Ulrich Beck i de Michael Billig, ni un treball ni l’altre esmenten cap teòric «internacional»). Sobre la base d’aquests treballs, Bodoque va elaborar la seva tesi doctoral (2005), publicada posteriorment com a llibre (2009). A diferència d’Argelaguet, Bodoque manté en el llibre el capítol dedicat a les polítiques lingüístiques que s’apliquen a Espanya, però llevat d’una justificació (molt pertinent) de per què el fet lingüístic ha d’interessar la ciència política en general i l’anàlisi de polítiques públiques en particular, aquí tampoc no hi ha referències «a les qüestions teòriques sobre l’anàlisi de les polítiques públiques». En el seu (breu) capítol comparatiu, Bodoque presenta tres taules d’elaboració pròpia molt meritòries

01 TSC21.qxp:TSC-21

60

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 60

ALBERT BRANCHADELL

que tenen el defecte de no vincular-se a contribucions preexistents, encara que no siguin politològiques en el sentit més estricte (per exemple, la taula que classifica les polítiques lingüístiques espanyoles, des de la «normalitat» a la «ignorància», potser hauria tret profit de la triple distinció restitució/promoció/protecció elaborada per Amado Alarcón i Carlota Solé, dos sociòlegs que malauradament no són gaire populars entre els nostres sociolingüistes).

Un cas de relativa ambició teòrica és el de la tesi doctoral d’Albert Branchadell (2003), publicada posteriorment com a llibre (2005), que se situa en l’altra àrea de la ciència política amb un nivell d’activitat significatiu (la teoria política). Aquí, l’autor no es proposa descriure i analitzar un cas, sinó «contribuir a la formulació d’una teoria normativa de la política lingüística». Més concretament, la idea d’aquesta tesi és contrastar els postulats de (la variant predominant de) la teoria liberal contemporània, encarnada pel culturalisme liberal de Will Kymlicka, amb les polítiques lingüístiques del Quebec i de Catalunya. Cal dir que aquest autor ja havia fet una primera incursió en aquest camp a Branchadell (1997), on examinava la compatibilitat (o no) de la política lingüística de Catalunya amb els principis liberals. Aquí és possible identificar algun politòleg (Costa, 2003) i fins i tot algun filòsof (Vergés, 2008) que ha entrat fugaçment en el debat encetat per Branchadell (1997). Tornant a la seva tesi, l’autora que fins ara n’ha tret més partit és Elvira Riera, la qual, sense ser una politòloga ni per formació ni per dedicació, situa la seva eclèctica memòria de màster a cavall de les dues àrees esmentades en aquest capítol (les polítiques públiques i la teoria política). El problema de Riera (2008) és que, com ella mateixa diu, «aquest no és un treball estrictament acadèmic ni de recerca», i en tot cas no se li veu gaire projecció teòrica; de fet, per més que l’autora insisteixi a presentar el seu treball com una obra personal, el cert és que ha estat rebut com un producte governamental; segons Argelaguet (2009), per exemple, el propòsit de Riera no és altre que «legitimar una determinada política lingüística, en aquest cas, la que pretén fer l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit pel M. H. Sr. José Montilla».

Parlant de recepció, no voldríem acabar sense la breu reflexió sobre aquesta qüestió que hem anunciat anteriorment. Si d’una banda hi ha pocs politòlegs que investiguin sobre la relació entre llengua i societat a casa nostra, també cal dir que la seva repercussió entre els sociolingüistes, que òbviament són els que dominen l’estudi d’aquesta relació, és modesta. El gruix de sociolingüistes catalans ha ignorat simplement els treballs de Josep M. Colomer. (Per cert, la idea de «llengua comuna» i la norma unilingüista del «català sempre» que ara professen molts d’aquests sociolingüistes xoquen frontalment amb la concepció de plurilingüisme defensada per l’il·lustre politòleg.) Pel que fa a Argelaguet, entre les publicacions sociolingüístiques locals no es coneixen ressenyes serioses del seu llibre Partits, llengua i escola i, malgrat les citacions rituals de què és objecte, no és clar que hagi estat apreciat justament. Per exemple, Vila (2000), un article d’altra banda molt consistent, esmenta el llibre a la bibliografia, però no el cita al llarg del text ni sembla que tingui presents alguns aspectes fonamentals de la seva recerca. Així, descriu els resultats del model lingüisticoescolar, però els redueix a l’aprenentatge del català i del castellà i a l’impacte en les pràctiques lingüístiques, en des-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 61

LA CONTRIBUCIÓ (ESCASSA I POC RECONEGUDA) DE LA CIÈNCIA POLÍTICA

TSC, 21 (2011)

61

atenció dels impactes «amb relació a la socialització política dels alumnes: quins canvis hi ha en la seva identitat nacional subjectiva, on s’ubiquen en l’eix nacional i, finalment, què voten», que constitueixen possiblement l’aportació més rellevant de la recerca d’Argelaguet. En tot cas, hi ha coses pitjors, com un fallit manual de política i planificació lingüístiques que ni tan sols recull el Partits, llengua i escola a la bibliografia. També hi ha sociolingüistes que poden escriure sobre la política lingüística valenciana sense citar els treballs de Bodoque. I si descomptem Riera (2008) no hi ha cap sociolingüista que dialogui amb la tesi de Branchadell, de la qual consta una solitària i brevíssima ressenya en una revista no precisament científica, a càrrec d’una sociòloga que diu coses tan clarividents com que el fet d’utilitzar les «nomenclatures específiques de les legislacions» en algun moment «fa més feixuga la lectura per al públic no acadèmic».

Toca acabar. La relació entre llengua i societat a casa nostra no ha despertat gaire interès entre els politòlegs locals. Les aportacions que hem detectat de 1996 ençà són escasses, no són especialment originals ni des del punt de vista teòric ni des del metodològic, i en conjunt no són especialment receptives als plantejaments internacionals ni especialment donades a la comparació. Per a acabar-ho d’adobar, és possible que no hagin estat prou apreciades pels sociolingüistes locals. El coordinador d’aquest monogràfic ens demana una «valoració propositiva». Fàcil: si els politòlegs locals no s’interessen per la sociolingüística, cal que els sociolingüistes locals s’acostin a la ciència política, de la mateixa manera que ja s’han acostat a la sociologia. Això permetria abordar camps verges o a penes trepitjats, com la relació de la llengua amb el comportament electoral, el paper de la llengua en la governança o l’impacte dels grups d’interès en la política lingüística, sense renunciar, és clar, a més i millors contribucions en l’àrea de les polítiques públiques i potser també de la teoria política. Però, això sí, cal acostar-se a la ciència política sense l’esperit partisà que encara exhibeixen amb orgull molts sociolingüistes (un esperit que fa que un manuscrit tan pertinent com Language Planning and Policies for the Catalan Language no pugui superar una avaluació d’experts, acusat de mantenir «unscholarly nationalistic opinions»). Al final de la seva tesi doctoral, David Atkinson deia que Catalunya tenia el repte de «socioligising its sociolinguistics». Ell ho deia segurament en el sentit d’acostar la planificació lingüística a la realitat sociològica (un repte només parcialment superat, per cert), però tant se val; ara es tractaria de copiar l’eslògan i proposar que afrontem el repte de «politologitzar la sociolingüística». Com diu Argelaguet (2009), tot renyant educadament Riera, a l’hora d’analitzar la política lingüística, si més no, «hom podria recórrer a l’instrumental que ens proporciona la ciència de la política» (les cursives i la simpatia són nostres).

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARGELAGUET, Jordi (1993). «La definició del problema de la llengua a Catalunya durant l’elaboració del marc normatiu de la política lingüística de la Generalitat». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 11, p. 79-87.

01 TSC21.qxp:TSC-21

62

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 62

ALBERT BRANCHADELL

ARGELAGUET, Jordi (1994). «El treball parlamentari sobre la llengua catalana i el seguiment del procés de normalització lingüística durant les tres primeres legislatures del Parlament de Catalunya (1980-1992)». Revista de Llengua i Dret, núm. 22, p. 93-104.

— (1996). L’impacte dels partits en la política lingüística de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament obligatori. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

— (1998). El procés d’elaboració de la Llei de política lingüística. Barcelona: Mediterrània.

— (1999). Partits, llengua i escola: Anàlisi de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament obligatori (1980-1995). Barcelona: Mediterrània.

— (2007). «La qüestió lingüística en els primers passos del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1999-2003)». Revista de Llengua i Dret, núm. 47, p. 145181.

— (2009). «Elvira Riera Gil, Ètica política i diversitat lingüística: Per una política lingüística responsable. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya, 2008 [...]». Revista de Llengua i Dret, núm. 51, p. 468-473. [Ressenya bibliogràfica] ARGENTER, Joan A. (coord.) (2005). «Lingüística i ciències del llenguatge». A: Reports de la recerca a Catalunya (1996-2002). Vol. II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

BLANCO, Ismael (1999). «Moviments socials de militància lingüística en pro del català: Catalunya 1980-1998». [Treball no publicat] BODOQUE, Anselm (2001). «Polítiques lingüístiques i fractures sociopolítiques al voltant de la identitat lingüística. Aproximació a la dimensió contemporània del conflicte lingüístic valencià». Revista de Llengua i Dret, núm. 36, p. 157-205.

— (2003). «Els discursos sociopolítics valencians sobre la llengua i les polítiques lingüístiques des de 1977. Una aproximació». A: Actes del 2n Congrés Europeu sobre Planificació Lingüística: Andorra la Vella, 14, 15 i 16 de novembre de 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

— (2005). El valencià i la política lingüística dels governs autònoms (1983-2003): Un cas d’anàlisi de polítiques públiques. Tesi doctoral. Universitat de València.

— (2009). La política lingüística dels governs valencians (1983-2008): Un estudi de polítiques públiques. València: Universitat de València.

BOIX, Emili; PAYRATÓ, Lluís (1995). «An overview of Catalan sociolinguistics and pragmatics (1989-1996)». Catalan Review, núm. 9, p. 317-403.

BOIX, Emili; VILA, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

BRANCHADELL, Albert (1997). Liberalisme i normalització lingüística. Barcelona: Empúries.

— (2003). La moralitat de la política lingüística: Un estudi comparat de la legitimitat liberaldemocràtica de les polítiques lingüístiques de Quebec i Catalunya. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra.

— (2005). La moralitat de la política lingüística: Un estudi comparat de la legitimitat liberaldemocràtica de les polítiques lingüístiques de Quebec i Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

COLOMER, Josep M. (1990). El arte de la manipulación política: Votaciones y teoría de juegos en la política española. Barcelona: Anagrama.

— (1991). «La utilitat del bilingüisme». L’Avenç, núm. 144, p. 26-34.

— (1992). «Discriminació vs. segregació». Revista de Llengua i Dret, núm. 17, p. 207-228.

— (1996). La utilitat del bilingüisme. Barcelona: Edicions 62.

COSTA, Josep (2003). «Catalan linguistic policy: liberal or illiberal?». Nations and Nationalism, núm. 9, p. 413-432.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 63

LA CONTRIBUCIÓ (ESCASSA I POC RECONEGUDA) DE LA CIÈNCIA POLÍTICA

TSC, 21 (2011)

63

LAITIN, David (1987). «Linguistic conflict in Catalonia». Language Problems and Language Planning, núm. 11, p. 129-147. [Reproduït a Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana: III: Àrea 2: Sociologia de la llengua. Girona: Diputació de Girona, 1991] — (1989). «Linguistic revival: politics and culture in Catalonia». Comparative Studies in Society and History, núm. 31, p. 297-317.

— (1992). «Language Normalisation in Estonia and Catalonia». Journal of Baltic Studies, núm.

23, p. 149-166.

LAITIN, David; SOLÉ, Carlota (1986). «Aplicación de la teoría de los juegos a las actitudes y política lingüísticas. El caso de inmigrantes y autóctonos en Cataluña». Papers: Revista de Sociologia, núm. 27, p. 11-47.

LAITIN, David; SOLÉ, Carlota; KALYVAS, Stathis (1994). «Language and the construction of states: the case of Catalonia in Spain». Politics and Society, núm. 22, p. 5-29.

MONTAGUT, Teresa (coord.) (2005). «Ciències socials». A: Reports de la recerca a Catalunya (1996-2002). Vol. II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

RIERA, Elvira (2008). Ètica política i diversitat lingüística: Per una política lingüística responsable. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya.

ROMANÍ, Joan M. (2002). «Estudis de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1994-2002)». Noves SL: Revista de Sociolingüística, núm. 4 (hivern).

SEBASTIÀ, Efrem (2001). «Entitats per la llengua catalana: informe sobre l’arxiu i la base de dades d’entitats per la llengua». [Treball no publicat] STRUBELL, Miquel (2000). «La investigación sociolingüística en los Países Catalanes». A: BOSSONG, Georg i BÁEZ DE AGUILAR GONZÁLEZ, Francisco (ed.). Identidades lingüísticas en la España autonómica: Actas de las Jornadas Hispánicas 1997 de la Sociedad Suiza de Estudios Hispánicos. Frankfurt: Vervuert; Madrid: Iberoamericana, p. 39-60.

VERGÉS, Joan (2008). «Un liberal, pot defensar la política lingüística de la Generalitat de Catalunya?». Els Marges: Revista de Llengua i Literatura, núm. 84, p. 51-73.

VILA, F. Xavier (2000). «Les polítiques lingüístiques als sistemes educatius dels territoris de llengua catalana». Revista de Llengua i Dret, núm. 34, p. 169-208.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 64

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 65

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 65-72 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/25 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Ecologia lingüística Linguistic ecology Pere COMELLAS CASANOVA Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Universitat de Barcelona

RESUM L’orientació ecolingüística té en la sociolingüística en català una tradició ben primerenca i un desenvolupament recent notable. L’article repassa breument la tradició d’aquest enfocament i les principals línies actuals que la segueixen, basades tant en l’adaptació del model epistemològic de l’ecologia a la sociolingüística —amb l’adopció de conceptes com ecosistema o emergència, i amb la crítica a una concepció mecanicista i analítica, substituïda per un punt de vista holístic— com en l’assumpció de certes propostes de l’ecologisme com la preservació i la diversofília. Finalment, s’esmenten altres direccions, com ara la teoria de les catàstrofes o l’analogia ecològica en l’anàlisi del discurs.

PARAULES CLAU: ecolingüística, ecosistema, diversitat, holisme.

ABSTRACT In Catalan sociolinguistics, ecolinguistics emerged early on and has recently undergone considerable development. The article briefly reexamines the history of this sphere of linguistics and the main areas of interest stemming from it. These areas are based on the adaptation of the epistemological model of ecology to sociolinguistics, with the adoption of concepts such as ecosystem or emergency and with a criticism of mechanical and analytical conceptions, being replaced by a holistic perspective. They are also based on the acceptance of certain proposals from ecology such as conservation and diversophilia. Finally, other areas are mentioned, such as catastrophe theory or ecological analogy in discourse analysis.

KEY WORDS: ecolinguistics, ecosystem, diversity, holism.

1. ECOLOGIA I LINGÜÍSTICA A LA TRADICIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA EN CATALÀ i, com diu Alwin Fill (2002: 15), un dels principis fonamentals del paradigma ecolingüístic és que «el petit és tan important com el gran», i que «només l’existència d’entitats petites i grans (en aquest cas, llengües) juntes garanteix l’intercanvi dinàmic en un ambient de diversitat», no és gens estrany que la sociolingüística catalana hi hagi mostrat interès. Fill sosté que «es poden construir ponts entre

S

01 TSC21.qxp:TSC-21

66

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 66

PERE COMELLAS CASANOVA

les llengües sense destruir les diferències», cosa que convé molt als qui vivim en una dinàmica en què el contacte lingüístic es concep sovint com un estadi provisional que es resol necessàriament amb l’homogeneïtzació.

A més, però, ecologia i sociolingüística tenen intrínsecament punts en comú. Per a Fill (2001: 45), «la lingüística ecològica contrasta amb els models estructurals, amb els quals només es pot investigar la llengua en si mateixa, no el seu entorn». Exactament el mateix es podria dir de la sociolingüística. De fet, ja l’any 1983, Aracil escrivia: «Diverses pistes suggereixen que la generalització de l’enfocament ecològic és, en efecte, una importantíssima bretxa epistemològica, oberta justament quan prenia forma la sociolingüística moderna, que veu la llengua dins de la societat —és a dir: com a part d’una totalitat»; afirmava també estar «molt content d’haver treballat en aquesta línia, que enllaça amb moltes recerques d’avantguarda» (Aracil, 1983: 177), o sia, s’autosituava de ple en aquest enfocament. Només feia onze anys que Haugen havia publicat The ecology of language, que se sol considerar el text fundacional.

El cas és que sembla que a Catalunya ja teníem algun precedent il·lustre en aquesta direcció. En una monografia sobre el pensament de Delfí Dalmau, Solé i Camardons (1998: 122) afirma que la seva obra Poliglotisme passiu «es pot considerar potser el primer assaig en català, amb un enfocament sociolingüístic i ecoidiomàtic». És clar que el terme «ecoidiomàtic» no l’usa el mateix Dalmau, sinó Solé i Camardons (1998: 19) («l’ecoidiomàtica seria la branca de la sociolingüística que estudia les interrelacions dels parlants entre ells i amb llur medi o context sociocultural»). Aquí, però, ens centrarem en la trajectòria recent de l’anomenada sociolingüística catalana, en la qual el vincle entre lingüística i ecologia s’hi manifesta de maneres prou diverses, com de fet ho fa arreu.

I és que no és gens fàcil definir exactament què és l’ecologia lingüística o ecolingüística, que té, a més, tendències prou divergents (Junyent, 1998; Fill, 2001; Pennycook, 2004; Couto, 2007; Comajoan, 2009). A risc de simplificar excessivament, considerem que en l’àmbit català l’ecolingüística es constitueix, d’una banda, a través de la integració a la lingüística d’algunes premisses epistemològiques i conceptualitzacions de l’ecologia (ecosistema, emergència, procés) i, d’una altra, amb l’adopció d’alguns dels valors de l’ecologisme (diversofília, sostenibilitat, equilibri). A més, però, com assenyala Pennycook (2004: 217), hi ha una altra manera d’entendre l’ecologia lingüística: [...] cal fer una distinció bàsica entre l’ús de l’ecologia com a metàfora i la referència a ecologies reals. Així, per una banda podem parlar metafòricament de llengües que tenen una relació ecològica l’una amb l’altra, i per una altra ens pot interessar de quina manera certes llengües descriuen el medi ambient.

Aquesta branca té diverses direccions: estudi de com llengua i medi es configuren mútuament; estudi del paper de la categorització lingüística en la degradació mediambiental, etc. Les agrupem en l’últim apartat.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 67

ECOLOGIA LINGÜÍSTICA

TSC, 21 (2011)

67

2. EL MODEL ECOLÒGIC COM A REFERENT EPISTEMOLÒGIC L’any 1989 M. Carme Junyent publica Les llengües del món: Ecolingüística. L’objectiu de l’autora és oferir una panoràmica de la diversitat lingüística mundial, emmarcada en uns paràmetres contextuals que posen en qüestió conceptes fonamentals de la lingüística com ara el de llengua. Junyent no parteix de la situació concreta catalana, sinó al revés: pretén situar la diversitat lingüística en el seu ecosistema (territori, comunitat, cultura) des d’una perspectiva global. Per això necessita un punt de vista integrador proper al que adopta l’ecologia: «No sé si l’ecologia humana podria incloure “una” ecolingüística. [...] només he volgut crear una forma analògica que respongués a l’objecte d’aquest treball: parlar de les relacions de les llengües amb altres llengües i amb l’entorn» (Junyent, 1989: 13-14).

Junyent se situa en el primer dels principis de l’enfocament ecològic, la contextualització dinàmica, alhora que anuncia la intenció d’usar l’ecologia com a referent analògic. En un llibre posterior desenvolupa una mica més la seva proposta: Atès que entenem l’ecolingüística com una part de l’ecologia cultural, serà bo que ens remetem a la concepció dinàmica de la cultura —el llenguatge inclòs— que proposa Frake, segons la qual el llenguatge forma una part indestriable de la xarxa de relacions entre persones d’una comunitat (el sistema social) i de la xarxa de relacions entre l’home, els altres organismes de la seva comunitat i els constituents del seu entorn físic (el sistema ecològic): d’una banda és l’instrument més important de les relacions interpersonals i de l’altra proporciona un model de referència per a l’entorn on viu la comunitat. (Junyent, 1998: 127)

La diversitat lingüística, doncs, seria alhora una resposta adaptativa a la diversitat d’ecosistemes i al mateix temps un actor rellevant en la conformació d’aquests ecosistemes. L’entorn s’entén com a fonamentalment dinàmic i el canvi (i per tant la diversificació) s’hi identifica com una força intrínseca. La concepció dinàmica, per a Junyent (1998: 128), ens dóna «una indicació de cap on haurien d’anar les propostes de planificació lingüística: cap a suprimir la influència d’aquells elements estàtics (des de l’estat a la mateixa visió atomística de la vida de les llengües, etc.) que ofeguen la funció creadora de l’entorn de les llengües». Junyent centra bona part dels seus esforços no tant en la teorització com en la transferència de coneixement i en l’activisme centrat en la defensa de la diversitat lingüística, és a dir, en l’ecologisme lingüístic, que tractarem en el pròxim apartat.

Qui més extensament i profundament, però, ha treballat en una teoria ecolingüística és sens dubte Albert Bastardas, que dirigeix explícitament la seva reflexió cap a la definició d’un marc epistemològic coherent per al desenvolupament d’una sociolingüística crítica fonamentada en pressupostos de l’ecologia. Bastardas entén l’enfocament ecolingüístic com una conseqüència d’un canvi de paradigma més global: la crítica al pensament científic tradicional d’arrel cartesiana (analític, dicotòmic, mecanicista) i el pas a un marc teòric sintètic, inclusiu i holístic. Tant o més que a les

01 TSC21.qxp:TSC-21

68

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 68

PERE COMELLAS CASANOVA

fonts classificades com a ecolingüístiques, l’obra de Bastardas remet a la teoria de la complexitat i al pensament sistèmic. Així, l’any 1996 Bastardas publica Ecologia de les llengües, llibre en què dedica força pàgines a la qüestió epistemològica, on cita des de físics com David Bohm o Fritjof Capra fins a pensadors com Edgar Morin, Gregory Bateson o Norbert Elias. Una de les principals idees, que mantindrà al llarg dels anys i en treballs de ben diferent índole, és la necessitat de tenir sempre present que «els distints ordres i fenòmens de la realitat configuren una totalitat interrelacionada, de manera que no existeixen només interinfluències circulars entre dues variables, sinó un conjunt d’interaccions dinàmiques que formen impenetrablement la realitat» (Bastardas, 1996: 22). Per comprendre una situació complexa, no la podem descompondre, perquè en fer-ho la desintegrem i en suprimim les qualitats que n’emergeixen com a tot i que no són presents fragmentàriament en les parts: L’enfocament ecològic posarà l’accent en el tot per damunt de les parts, i ens farà prendre consciència clara de la interrelació dels fenòmens de la realitat i de la centralitat d’aquestes interdependències a l’interior de l’ecosistema per damunt dels mateixos organismes, ja que en la visió sistèmica —que fonamenta la perspectiva ecològica— els objectes són prioritàriament xarxes de relacions immerses en xarxes més grans. (Bastardas, 2004: 18)

La metàfora del món-màquina se substitueix per la del món-organisme viu, i s’intenta substituir la noció d’estructura per la de procés (les llengües no són objectes sinó activitats; per a Bastardas, més que llengua n’hauríem de dir llenguar). En aquest model les relacions no són lineals, de causa-efecte, de manera que hem de concebre la realitat «des d’un ordre implicat a partir de la metàfora hologràfica “tot està plegat dins de tot”. Així, com en l’holograma, podem concebre models en què cada una de les seves parts conté informació respecte de tot l’objecte» (Bastardas, 1996: 31). Ara bé, sense perdre la perspectiva holística, ens continua essent útil compartimentar la realitat, si no en parts enteses com a fragments isolats, sí en plans intercomunicats o concèntrics: la biosfera, la socioesfera, la psicosfera, la noosfera... Els fenòmens socials i lingüístics són altament complexos perquè participen de tots aquests plans alhora.

Això complica també la problemàtica de l’observador: «Si la física ha de prendre en consideració el cervell/ment, com en podem prescindir en les ciències del comportament social i cultural, on la ment intervé doblement —en l’individu que investiga i en els individus investigats?» (Bastardas, 1996: 28).

Totes aquestes nocions poden ser molt útils per a l’estudi del llenguatge. Ara bé, Bastardas subratlla també que és important no perdre de vista els límits de la metàfora ecològica: les llengües no són éssers vius, ni espècies. Les relacions i els processos que estudia la sociolingüística impliquen individus autònoms i conscients. Els humans operem amb significats. És per això que des de la perspectiva ecolingüística de Bastardas, les representacions són fonamentals: «cal no oblidar que, en el pla dels comportaments lingüístics, el manteniment de les varietats lingüístiques està en funció, en primera instància, dels usos que en facin els parlants. I aquests usos es presenten en

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

ECOLOGIA LINGÜÍSTICA

Página 69

TSC, 21 (2011)

69

tant que convencions socials que van essent adoptades en el marc d’una determinada situació social, política i econòmica i d’unes determinades representacions cognitives que racionalitzen, “expliquen” i justifiquen les decisions comportamentals adoptades» (Bastardas, 2004: 29).

La perspectiva sistèmica porta Bastardas a centrar les seves propostes de planificació en la distribució de funcions. La globalització ha generalitzat un problema que fins fa poc gairebé només es plantejava en l’àmbit intraestatal: l’aparent contradicció entre comunicació general i preservació de la diversitat lingüística. Una contradicció, però, que «rau, potser, més en la nostra configuració de la realitat que no pas en la realitat mateixa. La dificultat és de pensament i de canvi conceptual més que no pas d’impossibilitat de realització» (Bastardas, 2002: 4). Partint del model de diglòssia clàssica (una de les configuracions que sembla fer compatibles els objectius d’intercomunicació i de preservació), es proposa traslladar a l’àmbit de la planificació lingüística el principi jurídic de subsidiarietat: Tot allò que pugui fer una llengua «local» no ho ha de fer una llengua més «global». És a dir, permetríem —i impulsaríem— el coneixement efectiu i massiu d’altres llengües, però atorgant sempre que es pogués la preeminència funcional a la llengua de cada grup lingüístic històricament constituït. (Bastardas, 2002: 8)

Bastardas aposta, doncs, per impulsar un canvi representacional des de les instàncies politicoadministratives segons un model descentralitzador que teòricament ja s’aplica en entitats polítiques com la Unió Europea: «els poders públics planetaris han de difondre una ideologia favorable clarament a la diversitat i a la igualtat lingüístiques, tot impulsant l’autodignitat dels grups menys afavorits i contrarestant representacions populars tan esteses com la “ideologia de l’estàndard” o fenòmens com l’autopercepció subordinada a “grups o llengües de referència” exteriors considerats com a models per assimilar-s’hi» (Bastardas, 1997).

D’altra banda, els treballs d’Ernest Querol sobre teoria de les catàstrofes aplicada a l’estudi de la substitució lingüística també es podrien considerar propers a una manera d’entendre l’ecolingüística (Querol, 2003).

3. ECOLOGISME LINGÜÍSTIC De fet, la preocupació generalitzada pel futur del català es podria considerar un símptoma de tendències conservacionistes en l’àmbit de la llengua emparentades amb les idees de l’ecologisme respecte al món natural. En aquest sentit, gairebé tota la sociolingüística catalana és ecologista. Tanmateix, no tothom ha donat suport a l’objectiu de preservar la llengua en conceptes explícitament ecològics. Sí que ho ha fet Bastardas, per exemple, en diferents aspectes. Potser caldria subratllar l’aplicació de la idea de sostenibilitat a l’àmbit lingüístic (Bastardas, 2005). Molts altres autors hi fan

01 TSC21.qxp:TSC-21

70

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 70

PERE COMELLAS CASANOVA

esments més o menys escadussers, com ara Marí (2006: 27): «La primacia de cada cultura en el seu espai històric és la condició de la diversitat equitativa. Però no es tracta tan sols de garantir la pervivència de cada “espècie” cultural —si volem mantenir la referència a la sostenibilitat ecològica de les llengües i cultures—, sinó d’establir un marc intercultural equitatiu que n’asseguri la sostenibilitat (un “ecosistema” sostenible per a la diversitat cultural).»

Potser la idea força fonamental sigui la defensa de la diversitat lingüística. En aquest sentit, destaquen les aportacions de M. Carme Junyent, especialment en l’àmbit de l’ensenyament, centrades en el reconeixement, la visualització i la valoració de la diversitat (a escala global i local) i en una desconfiança crítica cap als mecanismes de la planificació basats en el poder de l’estat («l’estat, especialment en la seva concepció actual, ha estat la força que més ha jugat a favor de l’homogeneïtzació lingüística» (1998: 67)). Per a Junyent (1992: 10), «el futur del català no es pot deslligar del futur de totes les llengües i molt especialment de totes les amenaçades. La preservació del patrimoni lingüístic ha de ser global perquè sigui plausible». Cal construir un nou ordre lingüístic que trenqui el binomi un estat - una llengua.

En aquesta mateixa línia diversòfila treballa Jesús Tusón, igualment amb una clara voluntat divulgativa (especialment, Tusón, 2004); també Comellas (2006); igualment, treballs com Projecte ecolingüística, de Bernat Joan, en aquest cas orientat cap a les polítiques d’àmbit europeu (Joan explota el paral·lelisme de llengües amenaçades i espècies en perill d’extinció). Cal recordar, també, que l’ecologisme lingüístic en el vessant d’acció cívica té un llarg recorregut en l’àmbit català, com ho demostren institucions com Ciemen o Linguapax. Els darrers anys, fins i tot s’ha creat una entitat governamental, Linguamón, que s’orienta clarament en aquesta direcció. També en l’àmbit acadèmic institucions com la Càtedra UNESCO de Llengües i Educació (dirigida per Joan A. Argenter), la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC (dirigida per Isidor Marí) o el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA) (dirigit per M. Carme Junyent) centren la seva recerca en la diversitat.

4. ECOLOGIA I DISCURS L’any 1982 Gabriel Janer Manila publica Cultura popular i ecologia del llenguatge. En aquest cas, la concepció ecològica parteix, més que de la sociolingüística, de l’antropologia: les llengües i les cultures es modelen en un ecosistema, i cada comunitat, gràcies a una estreta relació material i afectiva amb aquest ecosistema, va conformant i transmetent aquesta llengua que arrossega els coneixements i els sentiments que permeten la plena maduració de l’individu i de la mateixa comunitat. Ara bé, la gestió contemporània degrada el medi, i per tant també les llengües, que no deixen de ser aspectes d’aquest medi. Així, «A la degradació sistemàtica i persistent de la llengua voldria oposar-hi l’alternativa ecològica» (Janer, 1982: 14), que és «una alternativa didàctica que he gosat qualificar de depuradora i de recuperadora» (Janer, 1982: 15).

La colonització cultural, entesa com un element contaminant (equivalent a la pol·lució

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

ECOLOGIA LINGÜÍSTICA

Página 71

TSC, 21 (2011)

71

en l’aigua o l’aire), empobreix els recursos expressius, i «la pobresa expressiva és també la conseqüència d’un pensament creatiu mediocre i raquític» (Janer, 1982: 16). Es tracta d’una tendència ecolingüística que Fill (2001) diu que alguns consideren una nova forma de purisme lingüístic.

També d’arrel més aviat antropològica és el treball de Ricard Morant i Miquel Peñarroya Llenguatge i cultura: Per a una ecologia lingüística. En aquest cas s’estudien els canvis culturals i de relació amb el medi que ha experimentat la comunitat catalanoparlant (fonamentalment, en aquest cas, al País Valencià), a través dels canvis lingüístics. En aquest cas, però, no hi ha valoracions de degradació, contaminació o decadència (ni al contrari) de la llengua, sinó constatació de la coevolució de tots els elements d’un ecosistema i alhora d’una certa autonomia dels subsistemes (la llengua conté anacronismes, per exemple).

Finalment, des de l’anàlisi del discurs, Antoni Artigues i Rosa Calafat utilitzen la metàfora ecològica per il·lustrar un procés d’aniquilació conscient de l’espai cultural i lingüístic català a través de mètodes d’aculturació, que s’equiparen a la destrucció dels ecosistemes naturals: «Així com sabem que les espècies animals i vegetals necessiten un ecosistema determinat per sobreviure, sabem també que, en el món actual, l’ecosistema de les llengües és la nació sobirana» (Artigues i Calafat, 1998: 85). Tanmateix, aquesta proposta entén que la preservació de la diversitat passa per un cert aïllacionisme i considera que l’estat és l’únic ecosistema que pot garantir la pervivència d’una llengua: «A l’Europa del segle XX les normalitzacions reeixides han estat conseqüència directa d’un procés d’independència [...]. Una llengua minoritzada es recupera quan es deixa de banda el bilingüisme i hom es decanta cap al monolingüisme. El monolingüisme oficial permet que la llengua sigui necessària per a viure en un país determinat» (Artigues i Calafat, 1998: 83).

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARACIL, Lluís Vicent (1983). Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans.

ARTIGUES, Antoni; CALAFAT, Rosa (1998). Ecologia lingüística (per la vida de l’ecosistema català).

Barcelona: La Busca.

BASTARDAS, Albert (1993). «Llengua catalana i futur: notes des d’una perspectiva eco-sistèmica». Revista de Llengua i Dret, núm. 19, p. 81-93.

— (1996). Ecologia de les llengües: Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa.

— (1997). «Contextos i representacions en els contactes lingüístics per decisió política: substitució versus diglòssia des de la perspectiva de la planetarització». DiversCité Langues, núm. II. Disponible en línia a: <http://www.teluq.uquebec.ca/diverscite/SecArtic/Arts/ 97/0997ab0/esp/0997ab0e_ftxt.htm> [Consulta: 27 agost 2009].

— (2002). «Política lingüística mundial a l’era de la globalització: diversitat i intercomunicació des de la perspectiva de la “complexitat”». Noves SL (estiu). Disponible en línia a: <http://www.gencat.cat/llengua/noves> [Consulta: 27 agost 2009].

— (2004). «Diversitat biològica i diversitat lingüística: algunes pistes transdisciplinàries per a una socioecologia de les llengües». A: BASTARDAS, Albert (ed.). Diversitats: Llengües, espècies i ecologies. Barcelona: Empúries.

01 TSC21.qxp:TSC-21

72

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 72

PERE COMELLAS CASANOVA

BASTARDAS, Albert (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis: Angle.

COMAJOAN, Llorenç (2009). «Què és l’ecolingüística i per a què serveix?». Revista d’Igualada, núm. 31.

COMELLAS, Pere (2006). Contra l’imperialisme lingüístic: A favor de la linguodiversitat. Barcelona: La Campana.

COUTO, Hildo Honório do (2007). Ecolingüística: Estudo das relações entre língua e meio ambiente. Brasília: Thesaurus.

FILL, Alwin (2001). «Ecolinguistics: state of the art 1998». A: FILL, Alwin; MÜHLHÄUSLER, Peter (ed.). The ecolinguistics reader: Language, ecology and environment. Londres: Continuum, p. 43-53.

— (2002). «Tensional arches: language and ecology». A: FILL, Alwin; PENZ, Hermine; TRAMPE, Wilhelm (ed.). Colourful Green Ideas. Berna: Peter Lang, p. 15-27.

JANER MANILA, Gabriel (1982). Cultura popular i ecologia del llenguatge. Barcelona: CEAC. JUNYENT, Maria Carme (1989). Les llengües del món: Ecolingüística. Barcelona: Empúries.

— (1992). Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries.

— (1998). Contra la planificació: Una proposta ecolingüística. Barcelona: Empúries.

MARÍ, Isidor (2006). «Un projecte intercultural compartible per tothom». A: Mundialització, interculturalitat i multilingüisme. Palma: Lleonard Muntaner, p. 21-32.

PENNYCOOK, Alastair (2004). «Language policiy and the ecological turn». Language Policy, vol. 3, núm. 3, p. 213-239.

QUEROL, Ernest (2003). «Les catastrophes sont-elles écologiques? Un nouveau modèle pour l’étude de l’écologie des langues». A: BOUDREAU, Annette [et al.]. Colloque international sur l’écologie des langues. París: L’Harmattan, p. 13-31.

SOLÉ I CAMARDONS, Jordi (1998). Poliglotisme i raó: El discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau.

Lleida: Pagès.

TUSÓN, Jesús (2004). Patrimoni natural: Elogi i defensa de la diversitat lingüística. Barcelona: Empúries.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 73

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 73-82 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/26 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El procés de normalització del català en els mitjans de comunicació: notes sobre l’evolució de la recerca, 1980-2010 The normalization process of Catalan in the media: notes on research developments, 1980-2010 Josep GIFREU Universitat Pompeu Fabra Institut d’Estudis Catalans

RESUM L’objectiu d’aquest treball és oferir una primera aproximació de conjunt a la recerca dels darrers trenta anys sobre els processos de normalització de la llengua catalana en els mitjans de comunicació convencionals (premsa, ràdio i televisió) i en els nous mitjans digitals en xarxa. En primer lloc, es resumeix la recerca sobre les relacions entre polítiques lingüístiques i polítiques de comunicació relatives als processos de normalització dels mèdia (status planning); en segon lloc, l’estudi del procés general d’estandardització de la llengua en els mitjans de comunicació (corpus planning), i, en tercer lloc, l’estudi dels processos i l’abast d’implantació del català als mèdia (extensió de l’ús).

PARAULES CLAU: llengua catalana, normalització del català, mitjans de comunicació en català, polítiques lingüístiques, polítiques de comunicació, comunicació pública.

ABSTRACT The goal of this paper is to offer an initial comprehensive approach to the research undertaken over the past thirty years on the normalisation processes of the Catalan language in conventional media (press, radio and television) and the new digital media. Firstly, a summary is made of the relationship between linguistic and political communication policies associated with the normalisation processes used by the media (planning status). Secondly, a study is made of the general standardisation process of the Catalan language in the media (planning corpus).

Lastly, the implementation processes and scope of Catalan in the media are assessed (scope of use).

KEY WORDS: Catalan language, normalisation of Catalan, Catalan mass-media, language policies, communication policies, public communication.

01 TSC21.qxp:TSC-21

74

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 74

JOSEP GIFREU

1. INTRODUCCIÓ

L

objectiu d’aquest treball és oferir una aproximació a la recerca feta durant els ’ darrers trenta anys sobre els processos de normalització de la llengua catalana

en els mitjans de comunicació convencionals (premsa, ràdio i televisió) i en els nous mitjans digitals en xarxa. Es tracta d’una primera aproximació de conjunt que, sense pretendre òbviament de ser exhaustiva, es proposa elaborar un inventari significatiu de l’evolució dels centres d’interès de la recerca en aquest àmbit, dels debats i les aportacions dels autors que han fet avançar el coneixement sobre la rehabilitació i la progressió del català en els circuits i usos de la comunicació pública.

Els marcs teòric i metodològic on s’inscriu aquest balanç sobre l’evolució de la recerca en aquest àmbit són els propis de la ciència sociolingüística i de les ciències de la comunicació tal com s’han anat definint als Països Catalans des de la seva fundació a mitjan segle XX. La qüestió general en la qual s’emmarca la recerca en aquest àmbit es pot formular així: com intervenen els mitjans de comunicació i els seus professionals en els diversos processos de normalització de la llengua d’una comunitat lingüística? Donem aquí per coneguts els orígens i el context històric del conflicte lingüístic general a l’espai del català en el període estudiat.

En síntesi, el procés de normalització del català en els mitjans de comunicació es pot estudiar sota diversos punts de vista preferents. Tenint en compte l’objecte d’interès específic i les aportacions internacionals i catalanes a la conceptualització del camp, distingirem aquí tres àmbits: en primer lloc, l’estudi de les relacions entre polítiques lingüístiques i polítiques de comunicació, que ens informa de la capacitat d’intervenció dels mèdia com a agents lingüístics en els processos de normalització («status planning», en la terminologia de Heinz Kloss); en segon lloc, l’estudi del procés general d’estandardització de la llengua en els mitjans de comunicació, vinculat a l’adaptació de la normativa als models de llengua per a cada modalitat de mitjà («corpus planning»), i, en tercer lloc, l’estudi dels processos i l’abast d’implantació del català als mèdia (extensió de l’ús).

2. RECERCA SOBRE POLÍTIQUES DE NORMALITZACIÓ I MITJANS DE COMUNICACIÓ Considerem en primer lloc la recerca sobre la relació entre política lingüística, política de comunicació i capacitat d’intervenció dels mitjans com a agents lingüístics en els processos de normalització del català. La primera recerca apareix tímidament a finals dels setanta i primers vuitanta a redós dels dos grans debats sobre les perspectives de normalització en la nova etapa democràtica iniciada a l’Estat espanyol després de la mort de Franco (1975). Els dos grans debats es produïren en ocasió del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) i del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986. Entre un i altre debat s’aprovaren els pactes polítics de l’anomenat bloc constitucional a l’Estat espanyol (Constitució de 1978 i estatuts d’autonomia), que afectaren de manera determinant i restrictiva les competències autonòmiques sobre

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 75

EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

TSC, 21 (2011)

75

la capacitat de decisió i d’intervenció des d’aquests territoris sobre el sistema dels mitjans.

La primera recerca en aquest subàmbit apareix a Catalunya impulsada bàsicament des de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i tingué en la revista Anàlisi, publicada a partir de 1980, un primer exponent de la difusió de la recerca. La previsió de les primeres actuacions de la Generalitat en matèria de mitjans de comunicació motivaren línies de recerca i reflexió. A principis dels vuitanta, alguns estudis se centraren a investigar i avaluar els canvis en el sistema i en les polítiques de comunicació a Catalunya durant la transició i les noves perspectives dels mitjans en català davant l’autonomia (Parés i Maicas et al., 1981; Gifreu, 1983; Guillamet, 1983). La creació de TV3 i de Catalunya Ràdio motivà una àmplia atenció dels nous àmbits de la investigació.

Es començaren a publicar estudis crítics i/o prospectius sobre les dificultats i les perspectives de la normalització en el camp de la comunicació (Pitarch, 1984; Moragas, 1988; Figueres, 1990). A mitjan vuitanta, l’Institut d’Estudis Catalans emprengué línies de suport a la recerca sobre comunicació (Gifreu, 1986) i a la creació de la Societat Catalana de Comunicació, la qual impulsaria la publicació de diferents estudis, principalment a través de la revista Treballs de Comunicació. El Govern de la Generalitat crea el 1987 el Centre d’Investigació de la Comunicació (Espina, 2004). A la UAB es consoliden línies d’atenció sobre les polítiques de comunicació i la llengua, i especialment en relació amb la potenciació de l’espai català de comunicació (Gifreu, 1991).

Al País Valencià, la inauguració el 1989 del Canal 9 TV i del Canal 9 Ràdio de la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) motivà una àmplia mobilització dels sectors professionals i universitaris en la discussió del model de mitjans públics a desplegar (Ferrando, 1990; Bas Portero, 2000). I arran dels primers conflictes se suscitaren diferents estudis crítics sobre la situació. Un espai important de debat i de contrast foren les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi (Tresserras et al., 1997; Mollà, 1997; Dolç, 1997).

A Catalunya, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) impulsà diferents línies de suport a la recerca comunicativa sobretot en el camp de l’audiovisual com: premis sobre recerca, publicació de Quaderns del CAC (1998), ajuts de col·laboració amb grups de recerca universitaris, etc.; a partir del 2000, el CAC havia de presentar anualment davant el Parlament l’Informe sobre l’audiovisual a Catalunya, que inclou informacions valuoses sobre l’estat de la llengua en cada sector. Unes altres dues decisions polítiques a Catalunya havien de tenir incidència en la recerca: la nova Llei de política lingüística (LPL) de 1998 obligà a l’elaboració d’informes anuals sobre la situació del català en cada sector, inclosos els mèdia i les indústries culturals, i la creació del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura permeté de disposar d’una eina potent d’observació i seguiment dels usos socials.

Durant la darrera dècada del període examinat, la recerca sobre polítiques de normalització als mitjans tendeix a deixar de banda els aspectes més polítics o ideològics relatius al model o a les competències d’intervenció dels poders públics en el sector comunicatiu, i es concentra més en l’anàlisi de problemes pràctics i d’implementació de models de llengua i en la normalització de l’ús. Sobresurt l’interès pels nous mitjans

01 TSC21.qxp:TSC-21

76

12/9/11

10:26

Página 76

TSC, 21 (2011)

JOSEP GIFREU

i serveis digitals (Graells i Vives, 2001; Partal, 2003; Domingo, 2004; Mas, 2005). Una línia de recerca indaga en les raons de l’opció lingüística en els nivells decisoris dels mitjans (Sáez i Casas et al., 2002; Sintes Pascual, 2006). D’altra banda, l’evolució de dues institucions centrals com TV3 i Catalunya Ràdio i la celebració del seu vint-icinquè aniversari motivaren una àmplia reflexió més o menys crítica sobre la seva significació i sobre les seves limitacions (Alexandre, 2006; Cardús, 2008; Gifreu, 2009).

3. RECERCA SOBRE ESTANDARDITZACIÓ I MODEL DE LLENGUA ALS MITJANS La recuperació del català en els mitjans a l’Estat espanyol, després de quaranta anys d’absència obligada, plantejava a lingüistes i professionals un conjunt de reptes sobre el model de llengua que cal utilitzar en l’àmbit escrit i sobretot en l’oral per als nous mèdia audiovisuals. En aquest apartat examinarem l’evolució de la recerca sobre el debat i les diferents iniciatives, propostes i opcions en relació amb el model de llengua propi dels mitjans de massa i de les seves relacions amb el procés general d’estandardització del català als mèdia. L’estreta relació entre coneixement i establiment de la normativa lingüística i elaboració de propostes de models per als mitjans (llibres d’estil, etc.) fa que la recerca provingui bàsicament aquí de lingüistes, sociolingüistes i professionals dels mitjans (periodistes, guionistes, correctors, presentadors, etc.).

Si en un primer moment l’atenció se centrava en la premsa, aviat es desplaçà cap al llenguatge oral. Després de la represa de premsa diària en català (Avui, 1976), de ràdio (Ràdio 4, 1976) i de la programació del «circuit catalanobalear» de Televisió Espanyola (TVE), emergeix entre lingüistes, correctors i alguns estudiosos i professionals la preocupació pel model de llengua escrita i oral dels mitjans en català (Berrio, 1981).

La perspectiva d’una televisió catalana marcà els primers debats i estudis sobre el model en aquest mitjà i s’aportaren propostes pioneres en la fixació de criteris d’elocució (Castellanos i Torrent, 1985; Vallverdú, 1986).

L’aparició i expansió de Catalunya Ràdio i de TV3 obligà a assajar un model oral i fonètic que havia d’exercir una gran influència en tot el domini lingüístic. El model adoptat per TV3 suscità ben aviat reaccions d’alarma en àmbits universitaris ubicats fora del territori del dialecte central, que reclamaren la intervenció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de la Generalitat de Catalunya per rectificar un model qualificat d’exclusivament central (Ferrando, 1990: apèndix). L’acció s’ha d’inscriure també en el context de la controvèrsia entorn de l’anomenat català light en la llengua del periodisme escrit, que tenia per centre Barcelona (Pericay i Toutain, 1986; Fité, 1990 i 1993); un bon estat de la qüestió a Barcelona fou l’estudi de Tubau (1990) sobre la llengua del periodisme a la ràdio i la televisió, elaborat a partir d’entrevistes amb periodistes, locutors, correctors i responsables dels mitjans. Un dels primers llibres d’estil, el del Diari de Barcelona, adoptà les propostes del model light (Diari de Barcelona, 1987). A Televisió de Catalunya (TVC) una comissió de normalització lingüística canalitzà les orientacions que es convertiren al cap de deu anys en el llibre d’estil (Televisió de Catalunya, 1995). A la RTVV disposaren de bon principi d’un llibre d’estil propi (Mollà et al.,

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 77

EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

TSC, 21 (2011)

77

1989). Prèviament l’Institut de Filologia Valenciana havia esperonat l’aportació de propostes en les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians amb propostes concretes de models lingüístics (Ferrando, 1990). La polèmica sobre el model de llengua al Canal 9, amb la prohibició de 543 paraules considerades massa «catalanes» (agost de 1990), desfermà preses de posició molt contundents a l’IEC (1990a i 1990b). El tema motivà dues importants propostes per a l’estàndard oral de la Secció Filològica de l’Institut per a la fonètica (IEC, 1990b) i per a la morfologia (IEC, 1992).

La problemàtica de l’estàndard dels mitjans audiovisuals fou àmpliament investigada i debatuda al llarg dels anys noranta. Es poden detectar una notable quantitat d’estudis significatius sobre el procés d’estandardització en general (Marí, 1992; Bassols, Rico i Torrent, 1997; Mollà, 1997; Lacreu, 1997; Vallverdú, 2000) o sobre múltiples aspectes particulars (Dolç, 1998; Cros, Segarra i Torrent, 2000; Navarro Cid i Rull Muruzàbal, 1998).

A partir del 2000, bona part de la recerca s’adreçava a aplicacions pràctiques i a l’elaboració de nous llibres d’estil. Continuen els estudis sectorials diversos i els models orals són objecte d’anàlisi i seguiment, com és el de Catalunya Ràdio (Casals, 2003) o la valoració dels models orals de Canal 9 (Mollà, 2007) i de Ràdio Televisió de les Illes Balears (Melià, 2007) o l’estudi del doblatge a Televisió de Catalunya (Comes, 2007).

Un altre àmbit d’aplicació en expansió és el de l’elaboració d’estudis i de manuals per a la formació i orientació dels professionals dels mitjans (Martí i Castell, Mestres i Camps, 2003; Castellanos, 2004; Julià-Muné, 2004; Paloma, Puigròs, Rico i Torrent, 2009; Bassols i Segarra, 2009).

4. RECERCA SOBRE ACCÉS I EXTENSIÓ D’ÚS DEL CATALÀ EN ELS MITJANS En aquest apartat resumirem l’estudi diacrònic de la recerca sobre l’accés del català als mèdia i l’extensió d’ús al llarg del període. La perspectiva científica preferent aquí s’ubica entre la sociologia de la llengua i la sociologia de la comunicació.

Es tracta d’una modalitat de recerca bàsicament descriptiva, que se sol centrar en l’anàlisi dels processos sobre la incorporació del català als mitjans i als circuits (producció, difusió, usos) de la comunicació social.

El nou marc polític a l’Estat espanyol derivat de la transició i de l’establiment del nou mapa de les autonomies afavorí unes primeres línies de reflexió i debat públics sobre els canvis en els mitjans en relació amb les perspectives d’incorporació del català. Als estudis pioners de finals dels setanta en aquest àmbit, s’hi sumaren aviat autors procedents del món professional i de la jove Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Hi contribuí l’aparició de la primera revista acadèmica sobre recerca comunicativa a la UAB, Anàlisi (1980), seguida poc després per la revista de l’Associació de la Premsa de Barcelona, Annals del Periodisme Català (1984). Dels primers estudis de la premsa, més o menys descriptius, aviat els interessos dels investigadors i professionals es diversificaren i s’ampliaren cap a la televisió, la comunicació local o el sistema general dels mitjans a Catalunya. L’eclosió pública més significativa fou en ocasió del Segon Congrés Internacional de la Llengua

01 TSC21.qxp:TSC-21

78

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 78

JOSEP GIFREU

Catalana, que dedicà l’àrea 4 als mitjans de comunicació i les noves tecnologies, amb múltiples contribucions (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986).

A la segona meitat dels vuitanta, la recerca es concentrà en el seguiment del sistema de la comunicació de Catalunya amb una atenció especial a l’evolució de la ràdio i televisió públiques (Carreras i Serra, 1987; Corbella, 1988; Moragas, 1988). L’Institut d’Estudis Catalans impulsà línies de recerca prospectiva sobre llengua, comunicació i cultura (Gifreu, 1986). El Govern de Catalunya acordà la creació del Centre d’Investigació de la Comunicació, el qual potencià la recerca en comunicació. Per al conjunt del territori, l’estudi més ampli és el promogut per Gifreu (1991), elaborat amb informacions i valoracions d’una qualificada representació d’experts de cada regió i resumit en l’informe Construir l’espai català de comunicació. A partir dels anys següents, i llevat d’alguna excepció (Corbella, 1991 i 1995), aquesta línia de recerca tendeix a la baixa a Catalunya, però aconsegueix una certa atenció al País Valencià, especialment amb el primer estudi sistemàtic del sistema valencià de mitjans (Xambó, 1996). La Societat Catalana de Comunicació promogué un ampli estudi sobre el català als mèdia, que aplegà treballs sobre l’evolució a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià (Tubella (coord.), 2002).

En el tombant de segle, l’estudi del català als mitjans experimenta una nova embranzida per la confluència de diversos factors, sobretot a Catalunya, en directa relació amb la disponibilitat de dades sobre el sector dels mitjans i en part sobre l’evolució de l’ús del català en els mitjans. Els factors que cal destacar són els següents: l’aparició bianual a partir del 2000 de l’Informe sobre la Comunicació a Catalunya, promogut per l’Institut de la Comunicació de la UAB, que inclou en cada edició un capítol sobre la llengua en els mitjans; la creació del CAC i les seves actuacions en relació amb la producció de dades sobre el sector audiovisual català, ja mencionades; la creació i desplegament del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, posat en marxa el 2007; i la creació el 2003 de l’Observatori de la Llengua Catalana (OLC), que publicà informes de singular interès (Pons Parera i Vila i Moreno, 2005; Pons Parera i Sorolla Vidal, 2008). Finalment, Internet i els nous mitjans i serveis digitals susciten una renovada atenció per la presència del català i les perspectives d’evolució (Graells i Vives, 2001; Partal, 2003; Mas, 2005; Sorolla, 2007).

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA (Nota: atesa l’extensió limitada d’aquest article, ha calgut fer una selecció molt reduïda de la recerca publicada, i per tal de facilitar la seva ubicació al llarg del període estudiat, presentem les referències llistades per dècades d’acord amb la data de publicació.)

Dècada 1980-1989 ALSINA, Salvador [et al.] (1985). «L’ús lingüístic a la comunicació local». A: JONES, Daniel E.; CORBELLA, Joan (rev.). 1es Jornades sobre Meso-Comunicació a Catalunya: Sant Cugat del Vallès, 2, 3 i 4 de març de 1984. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 93-120.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 79

EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

TSC, 21 (2011)

79

BERRIO, Jordi (1981). «Estudi sociolingüístic amb vista a una futura televisió catalana». A: PARÉS I MAICAS, Manuel [et al.]. La televisió a la Catalunya autònoma. Barcelona: Edicions 62, p. 111-144.

CARDÚS, Salvador (1989). «Cultura». A: Catalunya 77/78. Barcelona: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill, p. 331-439.

CARRERAS I SERRA, Lluís de (1987). La ràdio i la televisió a Catalunya, avui (1980-1986). Barcelona: Edicions 62.

CASTELLANOS I VILA, Josep-Anton; TORRENT I BADIA, Anna Maria (1985). «Observacions sobre la fixació d’uns criteris d’elocució formal». A: JONES, Daniel E.; CORBELLA, Joan (rev.).

1es Jornades sobre Meso-Comunicació a Catalunya: Sant Cugat del Vallès, 2, 3 i 4 de març de 1984. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 121-142.

CORBELLA, Joan M. (1988). La comunicació social a Catalunya: Programa general als anys 80.

Barcelona: Centre d’Investigació de la Comunicació (Generalitat de Catalunya).

DIARI DE BARCELONA (1987). Un model de llengua pels mitjans de comunicació: Llibre d’estil del Diari de Barcelona. Barcelona: Empúries.

FERRANDO, Antoni (ed.) (1990-1999). La llengua als mitjans de comunicació: Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians, organitzades per l’Institut de Filologia Valenciana. València: Institut de Filologia Valenciana (Universitat de València).

GIFREU, Josep (1983). Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya. Barcelona: L’Avenç.

GIFREU, Josep (dir.) (1986). Comunicació, llengua i cultura a Catalunya: Horitzó 1990. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

GUILLAMET, Jaume (1983). La premsa comarcal: Un model català de periodisme popular. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

MOLLÀ, Toni [et al.] (1989). El(s) model(s) lingüístics de la RTVV. València: RTVV. MORAGAS, Miquel de (1988). Espais de comunicació: Experiències i perspectives a Catalunya.

Barcelona: Edicions 62.

PARÉS I MAICAS, Manuel [et al.] (1981). La televisió a la Catalunya autònoma. Barcelona: Edicions 62.

PERICAY, Xavier; TOUTAIN, Ferran (1986). Verinosa llengua. Barcelona: Empúries.

PITARCH, Vicent (1984). «L’estàndard català: entrebancs i peremptorietat». A: FUSTER, J. [et al.]

Els Països Catalans: Un debat obert. València: Eliseu Climent, p. 181-198.

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V, Àrea 4: Mitjans de Comunicació i Noves Tecnologies (1989). Barcelona: Edicions 62. [Congrés celebrat el 1986] TUBAU, Ivan (1990). El català que ara es parla: Llengua i periodisme a la ràdio i la televisió. Barcelona: Empúries.

VALLVERDÚ, Francesc (1986). Elocució i ortologia catalanes: Per a ús de locutors de ràdio i televisió. Barcelona: Jonc.

Dècada 1990-1999 BASSOLS, Margarida; RICO, Albert; TORRENT, Anna M. (1997). La llengua de TV3. Barcelona: Empúries.

CORBELLA, Joan M. (1991). La comunicació social a Catalunya, 1981-1991: Una dècada de canvis. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Investigació de la Comunicació.

01 TSC21.qxp:TSC-21

80

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 80

JOSEP GIFREU

CORBELLA, Joan M. (1995). La comunicació social a Catalunya, 1995. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Investigació de la Comunicació.

DOLÇ, Mavi (1997). «Llengua i mitjans de comunicació al País Valencià. La importància dels mitjans de petit abast». A: TRESERRAS, Joan Manuel [et al.]. Comunitat lingüística i espais comunicatius: Alcoi, 29 i 30 de març de 1996. Alcoi: Ajuntament d’Alcoi, p. 77-105.

— (1998). «Per què avui hem de parlar del català». Treballs de Comunicació, núm. 10, p. 31-36.

FIGUERES, Josep M. (1990). Informe sobre les perspectives de la premsa en català d’abast general a Catalunya. Barcelona: El Llamp.

FITÉ, Ricard (1990). «La llengua en els mitjans de comunicació de masses durant els períodes 1975-1990». Annals del Periodisme Català, núm. 17 (juliol-desembre), p. 43-49.

— (1993). «El model de la llengua als mitjans de comunicació. El conflicte entre la norma i l’ús». I Jornades de Sociolingüística: La llengua estàndard. Alcoi: Ajuntament d’Alcoi, p. 39-54.

— (1998). «La traducció automàtica aplicada a la premsa escrita. El cas d’El Periódico en català». Treballs de Comunicació, núm. 10, p. 21-25.

GIFREU, Josep (dir.) (1991). Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Investigació de la Comunicació.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1990a). «La llengua en els mitjans de comunicació de massa i especialment en la televisió». Documents de la Secció Filològica I, p. 137-140.

— (1990b). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I: Fonètica. Barcelona: IEC. — (1992). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II: Morfologia. Barcelona: IEC. LACREU, Josep (1997). «L’elaboració d’un estàndard català: problemes i perspectives». A: MOLLÀ, Toni (ed.). Política i planificació lingüístiques. Alzira: Bromera, p. 37-60.

MARÍ, Isidor (1992). Un horitzó per a la llengua: Aspectes de la planificació lingüística. Barcelona: Empúries.

MOLLÀ, Toni (1997). «El paper dels mitjans de comunicació en la formació de l’estàndard». A: MOLLÀ, Toni (ed.). Política i planificació lingüístiques. Alzira: Bromera, p. 17-35.

NAVARRO CID, Bartomeu; RULL MURUZÀBAL, Xavier (1998). «Plantejament de criteris i actuacions en els mitjans de comunicació orals». Llengua i Ús [en línia], núm. 12.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA (1995). El català a TV3: Llibre d’estil. Barcelona: Edicions 62.

TRESERRAS, Joan Manuel [et al.] (1997). Comunitat lingüística i espais comunicatius: Alcoi, 29 i 30 de març de 1996. Alcoi: Ajuntament d’Alcoi.

VALLVERDÚ, Francesc (2000). El català estàndard als mitjans audiovisuals: Escrits elaborats des de la Comissió de Normalització Lingüística de TVC (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió). Barcelona: Edicions 62.

XAMBÓ, Rafael (1996). El sistema comunicatiu valencià. Tesi doctoral. València: Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València.

Dècada 2000-2009 ALEXANDRE, Víctor (2006). TV3 a traïció: Televisió de Catalunya o d’Espanya? Barcelona: Proa.

BAGET I HERMS, Josep M. (2003). «La nostra»: Vint anys de TV3. Barcelona: Proa.

BAS PORTERO, Juan José (2000). El naixement de la radiotelevisió autonòmica valenciana, 19781989: Antecedents, gestació i constitució. Tesi doctoral. Bellaterra: Facultat de Ciències de la Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 81

EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

TSC, 21 (2011)

81

BASSOLS, Margarida; SEGARRA, Mila (ed.) (2009). El col·loquial dels mitjans de comunicació. Vic: Eumo.

CARDÚS, Salvador (2008). «Televisió i identitat nacional. Esplendor i declivi de la televisió autonòmica catalana». VIA, núm. 6, p. 36-52. Disponible en línia a: <www.jordipujol. cat/ca/cejp/revista>.

CASALS, Daniel (2003). El català en antena: 20 anys construint el model lingüístic de Catalunya Ràdio. Benicarló: Onada.

CASTELLANOS, Josep-Anton (2004). Manual de pronunciació: Criteris i exercicis d’elocució. Vic: Eumo. [Amb CD] COMES, Lluís (2007). «El doblatge en català». Quaderns del CAC [en línia], núm. 28 (maigagost) (monogràfic), p. 45-51.

COMPANY, Catalina; PUIGRÒS, M. Antònia (2006). Llibre d’estil d’IB3. Palma: Govern de les Illes Balears.

COROMINAS PIULATS, Maria (2007). «Media policy and language policy in Catalonia». A: CORMACK, Mike; HOURIGAN, Niamh (ed.). Minority language media: Concepts, critiques, and case studies. Clevedon: Multilingual Matters, p. 168-187.

CORPORACIÓ CATALANA DE MITJANS AUDIOVISUALS (2005). Esadir.cat: El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Disponible en línia a: <http:// esadir.cat>.

CROS, Anna; SEGARRA, Mila; TORRENT, Anna M. (ed.) (2000). Llengua oral i llengua escrita a la televisió. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

DOMINGO, David (2004). Periodisme digital a Catalunya: Radiografia de 445 webs informatius.

Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

ESPINA, Wifredo (ed.) (2004). Centre d’Investigació de la Comunicació: Memòria d’una institució catalana oberta al món (1987-1997). Barcelona: CEDIC. GIFREU, Josep (2006). La pell de la diferència: Comunicació, llengua i cultura des de l’espai català.

Barcelona: Pòrtic.

— (2009). «TV3 i Catalunya Ràdio: 25 anys de servei al país». A: MORAGAS, Miquel de [et al.] (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2007-2008. Bellaterra: Institut de la Comunicació (InCom-UAB): Generalitat de Catalunya, p. 339-351.

GRAELLS, Jordi; VIVES, Núria (2001). «És virtual el català a Internet? Reflexions sobre la presència del català a la xarxa i propostes per incrementar-hi l’ús». Revista de Llengua i Dret, núm.

35, p. 103-158.

JULIÀ-MUNÉ, Joan (2004). El llenguatge de la ràdio i de la TV. Alzira: Bromera.

MARÍ, Isidor (2009). «L’evolució de la qualitat lingüística dels mitjans». A: MORAGAS, Miquel de [et al.] (ed.). Informe de la comunicació a Catalunya 2007-2008. Bellaterra: Institut de la Comunicació (InCom-UAB): Generalitat de Catalunya, p. 299-304.

MARTÍ I CASTELL, Joan; MESTRES, Josep M.; CAMPS, Oriol (ed.) (2003). II Seminari de Correcció de Textos: La qualitat de la llengua oral en els mitjans de comunicació. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

MAS, Jordi (2005). «La salut del català a Internet el 2005». Disponible en línia a: <www.softcatala.org/articles/aticle60.htm>.

MELIÀ, Joan (2007). «La llengua catalana en els mitjans de comunicació audiovisual de les Illes Balears». Quaderns del CAC [en línia], núm. 28 (maig-agost), p. 21-29.

PALOMA, David; PUIGRÒS, M. Antònia; RICO, Albert; TORRENT, Anna M. (2009). Guia fonètica per a les televisions locals. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

01 TSC21.qxp:TSC-21

82

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 82

JOSEP GIFREU

PARTAL, Vicent (2003). «El català a la xarxa: història i raons d’un cas d’èxit». Coneixement i Societat, núm. 2, p. 16-29.

PONS PARERA, Eva; VILA I MORENO, Xavier (2005). Informe general sobre la situació de la llengua catalana 2003-2004 [en línia]. Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana.

PONS PARERA, Eva; SOROLLA VIDAL, Natxo (coord.) (2008). Informe sobre la situació de la llengua catalana 2005-2007 [en línia]. Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana.

Quaderns del CAC (2007) [en línia], núm. 28 (maig-agost): La qualitat de la llengua en els mitjans audiovisuals.

SÁEZ I CASAS, Albert; COMAS, Eva; XICOY, Enric (2002). «Recerca qualitativa. Enquesta als responsables de les empreses audiovisuals». A: TUBELLA, Imma (coord.), FIGUERES, Josep M. [et al.]. El català en els mitjans de comunicació: Situació actual i perspectives. Barcelona: Societat Catalana de Comunicació, p. 115-153.

SINTES PASCUAL, Elena (2006). L’ús del català a la premsa diària a Catalunya: Opinions, actituds i pràctiques d’empreses i de professionals del sector envers l’ús del català. Tesi doctoral.

Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.

SOROLLA VIDAL, Natxo (2007). «Mitjans de comunicació i llengua». A: QUEROL, Ernest (coord.)

(2007). Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI: l’Alguer, Andorra, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 105-142.

TORRES, Marta (2003). «La llengua catalana en la comunicació a Internet: qüestió de codis».

Llengua i Ús [en línia], núm. 26, p. 77-82.

TUBELLA, Imma (coord.); FIGUERES, Josep M. [et al.] (2002). El català en els mitjans de comunicació. Barcelona: Institut d’ Estudis Catalans. Societat Catalana de Comunicació.

XAMBÓ, Rafael (2002). «El cas del País Valencià». A: TUBELLA, Imma (coord.). FIGUERES, Josep M. [et al.] El català en els mitjans de comunicació. Barcelona: Institut d’ Estudis Catalans. Societat Catalana de Comunicació, p. 189-220.

VALLVERDÚ, Francesc (2000). El català estàndard i els mitjans audiovisuals: Escrits elaborats des de la Comissió de Normalització Lingüística de TVC (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió). Barcelona: Edicions 62.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 83

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 83-94 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/27 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

De la normalització a la sostenibilitat: els límits de la planificació de l’estatus From normalization to sustainability: the limits to planning status Isidor MARÍ Universitat Oberta de Catalunya Institut d’Estudis Catalans

RESUM La intervenció dels poders públics sobre l’estatus de la llengua catalana des de la transició política no ha estat estrictament objecte de planificació, i es caracteritza pel desinterès o l’adversitat dels poders estatals i supraestatals, per la diversitat dels espais polítics subestatals i per la discontinuïtat de les actuacions. Fins al final dels anys vuitanta hi predomina un enfocament de normalització lingüística, centrat en la creació d’un marc jurídic i institucional que permetés invertir el procés de substitució lingüística. La necessitat d’una planificació lingüística general es va evidenciar en el pas dels anys vuitanta als noranta, però des del final d’aquesta dècada la idea central ha estat la de política lingüística. Més recentment, els canvis induïts pel procés de mundialització han portat a una perspectiva de sostenibilitat lingüística, que guanya terreny als inicis del segle XXI. El treball analitza a grans trets les etapes i els marcs en què s’han produït aquestes intervencions públiques sobre l’estatus del català.

PARAULES CLAU: planificació lingüística, planificació de l’estatus, normalització lingüística, política lingüística, sostenibilitat lingüística.

ABSTRACT The authorities’ involvement in the status of the Catalan language after the democratic transition period was not, strictly speaking, the object of planning and it is characterised by disinterest or hostility on behalf of the State and the supra-state, by the diversity of the political sub-state spaces and by the discontinuity of policies. Until the end of the Eighties, the predominant approach was that of ‘linguistic normalisation’, based on the creation of a juridical and institutional framework capable of reversing the language shift process. The need for comprehensive linguistic planning became evident by the end of the Eighties and the beginning of the Nineties. However, as of the end of this decade, the central idea has been that of linguistic politics. Subsequently, changes induced by globalisation brought about the perspective of linguistic sustainability, which by the beginning of the 21st century began to gain ground. The paper makes an overall analysis of how the stages and settings in which the authorities’ intervention on the status of Catalan have evolved.

KEY WORDS: language planning, status planning, reversing language shift, language politics, language sustainability.

01 TSC21.qxp:TSC-21

84

12/9/11

10:26

Página 84

TSC, 21 (2011)

ISIDOR MARÍ

1. ALGUNES CONSIDERACIONS PRÈVIES o és evident que es pugui parlar en rigor de planificació de l’estatus, a l’hora de fer balanç de les polítiques lingüístiques que s’han aplicat al català de la transició democràtica ençà. D’entrada, la fragmentació i la diversitat dels marcs polítics i administratius en què s’inscriu no permeten que parlem en singular de la política lingüística que s’hi ha seguit. Però a més, com veurem tot seguit, fins i tot en els territoris on la política lingüística ha estat més explícita i més constant, tampoc seria exacte afirmar que s’hi ha arribat a establir un procés general i permanent de planificació. Si tenim en compte els dos eixos en què podem situar el nostre breu balanç, els escenaris i les etapes, cal reconèixer que la dispersió de marcs polítics i administratius i la discontinuïtat entre els períodes han condicionat el desenvolupament i els resultats de les polítiques lingüístiques.

Però al costat dels escenaris i les etapes hem de considerar una tercera dimensió important: els agents. L’adopció dels mateixos termes de política o planificació ens indueix a centrar la nostra atenció en els grans agents —i sobretot en les institucions públiques. Podem obviar, però, el paper important d’altres grans agents econòmics i socials? El poder de les empreses i grups econòmics s’ha fet prou visible —i de manera creixent— en tots els camps de l’escena mundial perquè puguem oblidar-lo en tractar de l’ordenació de la diversitat lingüística (i els sindicats, malgrat tot, no han deixat de tenir-hi un paper rellevant). És a dir: els grans agents no són simplement les institucions públiques.

Finalment, no podem perdre de vista que en un context realment democràtic els poders procedeixen de la gent. En la mesura que és democràtica, la política (lingüística i no lingüística) neix de les demandes i mandats de la societat, si aquesta és capaç d’organitzar-se lliurement i escollir els representants que vol. L’impuls social és un factor decisiu —potser el més decisiu— en la modificació de l’estatus sociolingüístic. És clar que la realitat és més complexa del que donen a entendre aquestes ratlles introductòries, però tot i així espero que ens ajudin a comprendre que la modificació de l’estatus de la llengua és un procés de canvi social que no depèn únicament de les decisions dels poders polítics, encara que siguin els que tenen la responsabilitat principal d’ordenar i concertar la intervenció de tots els altres agents en el procés. Per això mateix comprovarem que la subordinació dels poders polítics favorables al català (la seva manca de sobirania) i el desinterès o l’adversitat dels poders polítics dels quals depèn l’estatus del català són les dues cares d’un dels greus problemes que afecten el desenvolupament normal de la nostra llengua. Val la pena recordar en aquest sentit la pregunta que es feia l’article-manifest «Una nació sense estat, un poble sense llengua?» de la revista Els Marges (núm. 15 (1979)): «com ha de ser possible —i ho ha de ser— [...] que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’estat»?

En les pàgines que segueixen mirarem de resumir què s’ha fet i què es pot fer per tal de millorar l’estatus del català, però cal advertir per endavant que la consideració psicosocial i l’ús social de la llengua evolucionen en estreta relació amb la disponibi-

N

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 85

DE LA NORMALITZACIÓ A LA SOSTENIBILITAT

TSC, 21 (2011)

85

litat de models lingüístics i la consolidació de les competències lingüístiques, que solen ser objecte d’altres dimensions de la planificació lingüística. Confiem que els altres treballs d’aquest recull completaran la visió global que finalment volem proporcionar.

2. LES GRANS ETAPES DEL PROCÉS En una perspectiva general del procés sociolingüístic, i per damunt dels esdeveniments rellevants i dels períodes marcats pels canvis de majoria política en els diversos escenaris en què s’inscriu la llengua catalana, segurament és possible identificar, dels anys setanta a l’actualitat, unes grans etapes, en cadascuna de les quals predomina de manera molt general un enfocament determinat de la intervenció sobre l’estatus sociolingüístic. Aquests enfocaments o visions predominants són el resultat de la confluència de dinàmiques internes i de corrents de signe internacional: uns i altres es combinen i donen lloc a unes concepcions àmpliament compartides pels agents socials, encara que no estiguin clarament explicitades ni assumides de manera general, conscient i racional.

Així, en una primera etapa que s’estén des dels inicis de la transició democràtica fins al final dels anys vuitanta, l’enfocament predominant va ser l’impuls d’un procés de normalització lingüística. Aquesta era la idea que centrava el projecte elaborat per l’Àrea de Llengua del Congrés de Cultura Catalana (1978: 16 i s.). El procés de normalització havia de posar la llengua catalana «com a mínim, [...] en les mateixes condicions d’ús que l’altra», per mitjà de dues accions complementàries, que s’impliquen mútuament: la reivindicació popular de la llengua i «una política lingüística que planifiqui el procés de recuperació i que hauria de ser portada a terme pels propis òrgans de govern dels nostres països».

El concepte de normalització havia estat elaborat teòricament per L. V. Aracil (1982), i va tenir una àmplia difusió sobretot dins de l’Estat espanyol. En realitat no és gaire diferent del que en la sociolingüística internacional s’ha anomenat inversió de la substitució lingüística (reversing language shift).

La idea de normalització lingüística va presidir l’etapa inicial de les polítiques autonòmiques i va donar nom a algunes de les primeres mesures legislatives, però al cap d’uns quants anys va començar a ser qüestionada, tant externament pels que pretenien que era normal la subordinació del català, com internament pels que trobaven massa imprecisos els objectius de normalitat. Tanmateix, la idea de normalització —com la quebequesa de aménagement— potser reflectia millor que altres el caràcter de procés de canvi protagonitzat pel conjunt de la societat, i afavoria la implicació social.

Al mateix temps, el debat sociolingüístic reclamava l’adopció de procediments generals i formals de planificació estratègica en la formulació i l’avaluació de les polítiques lingüístiques, una aspiració que ja es va fer patent en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986). Aquell congrés va constituir un gran esforç col·lectiu per a fer el primer balanç de l’etapa inicial de les polítiques de normalització, i potser es van oblidar massa de pressa les seves conclusions (1987).

01 TSC21.qxp:TSC-21

86

12/9/11

10:26

Página 86

TSC, 21 (2011)

ISIDOR MARÍ

Així es va obrir pas un nou enfocament, el de la planificació lingüística, que ocuparia un lloc central —sense desplaçar del tot la idea de normalització— a l’inici dels anys noranta. El Pla Triennal de la Generalitat Valenciana (1990) i sobretot el Pla General de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1995) en serien exponents clars.

Tanmateix, la dificultat de comprometre tots els agents entorn d’uns mateixos objectius —no sols les institucions públiques, sinó també els grans agents de la societat civil— i la irrupció dels enfocaments liberals van fer que ja a finals de la mateixa dècada dels noranta les idees de normalització i de planificació cedissin el lloc principal al concepte més genèric de política lingüística, que és el nom que va adoptar, per exemple, la nova Llei de política lingüística de Catalunya (1998), que venia a reemplaçar la de normalització de 1983.

La política lingüística es manté des d’aleshores com a enfocament predominant, potser amb l’avantatge que explicita la responsabilitat principal de les institucions públiques en l’orientació de la situació sociolingüística, però amb l’inconvenient que pot afavorir la delegació en els poders públics de les responsabilitats dels altres agents de la societat.

Durant els primers anys d’aquest segle XXI semblen introduir-se nous conceptes, que connecten amb els enfocaments sorgits amb la mundialització i que són compartits per altres processos de mobilització i d’implicació social altermundista, com les idees de sostenibilitat lingüística i gestió equitativa de la diversitat. Encara és aviat, però, per saber quin lloc ocuparan aquests paradigmes de signe més universalista.

3. L’EVOLUCIÓ DE L’ESTATUS DEL CATALÀ EN ELS DIVERSOS ESCENARIS SOCIOPOLÍTICS Tal com dèiem, el territori de la llengua catalana està fragmentat en una multiplicitat de marcs polítics i administratius, en els quals té diferents graus de reconeixement jurídic i de suport institucional, com són l’oficialitat exclusiva a Andorra, l’oficialitat compartida amb el castellà a Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, i la manca d’oficialitat, amb escassos nivells de reconeixement, a la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer o el Carxe. Tanmateix, encara que Andorra sigui l’únic estat sobirà en què el català té oficialitat exclusiva, les diferències en el pes demogràfic i el dinamisme sociocultural expliquen que hagi estat sobretot Catalunya el territori on s’han configurat les grans orientacions de les polítiques lingüístiques.

3.1. La normalització lingüística En una etapa inicial —malgrat les diferències en els marcs estatutaris, en el signe polític dels respectius governs i en els ritmes seguits en cadascun dels territoris—, tant a Catalunya com al País Valencià i a les Balears, les polítiques lingüístiques autonòmiques es van centrar en l’establiment d’un primer marc jurídic —Llei de normalitza-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 87

DE LA NORMALITZACIÓ A LA SOSTENIBILITAT

TSC, 21 (2011)

87

ció lingüística a Catalunya (1983), Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) i Llei de normalització lingüística a les Balears (1986)— i una estructura organitzativa, que només a Catalunya arribaria a tenir una certa eficàcia en la coordinació interdepartamental i territorial.

Inicialment, només a Catalunya es creà una Direcció General de Política Lingüística (1980). Al País Valencià, no va ser creada fins al 1991, i després (1995) integrada en la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística. A les Balears, l’acord interinstitucional per a la Campanya de Normalització Lingüística (1989) va establir una primera coordinació no oficial, però la Direcció General no es crearia fins al 1995, inicialment amb el nom de Cultura i Política Lingüística.

Dins de l’Administració de Catalunya, la coordinació era encomanada a una comissió interdepartamental, amb una xarxa tècnica de suport. A finals dels vuitanta es creà també el Cos Tècnic Superior de Planificació Lingüística. El 1989 es constituïa el Consorci per a la Normalització Lingüística, que integrava els serveis i centres creats en cooperació amb les administracions locals. També van aparèixer en aquesta etapa serveis lingüístics sectorials, a les universitats i a les organitzacions esportives, empresarials i sindicals.

Les intervencions de tipus regulatiu es van limitar als àmbits de competència autonòmica —bàsicament a ordenar l’ús de les llengües oficials a les administracions autonòmiques i locals i a l’ensenyament públic.

A Catalunya (i no tant a les Balears), la consideració estatutària del català com a llengua oficial pròpia va permetre impulsar el seu ús preferent en el conjunt del sector públic. En el sistema educatiu, encara que l’ensenyament del català ja s’havia començat a introduir durant l’etapa preautonòmica, el seu ús vehicular va evolucionar de manera molt desigual en els diferents territoris, a causa de l’escassa voluntat política dels governs valencians o illencs del PP i del retard en les transferències educatives, que a les Balears no es van fer efectives fins al 1999.

Els cursos de català per a adults van tenir aleshores també un paper rellevant, a fi de facilitar ràpidament l’accés als coneixements de català a la població que no l’havia pogut aprendre a l’escola, i especialment als no-catalanoparlants, amb el llançament del curs multimèdia «Digui, digui...» (1983).

La creació de ràdios i televisions autonòmiques, en les quals el català havia de ser la llengua usual (la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió el 1983 i la Ràdio Televisió Valenciana el 1989), va ser una altra actuació especialment destacada d’aquells primers anys. L’audiència de TV3 abans de la irrupció de les televisions privades (1990) abastava el 70% de la població; a la Televisió Valenciana, el català no arribaria a ser predominant; a les Balears no es crearia la televisió autonòmica fins al 2005.

Les campanyes de sensibilització i les mesures de foment adreçades al món privat i la societat civil completen el ventall de les iniciatives dels poders públics en aquella primera etapa. A Catalunya, el 1981 es va desplegar una gran campanya (amb el lema «El català, cosa de tots» i amb una nena anomenada Norma com a protagonista), que tenia un doble objectiu: promoure l’adhesió unitària de tota la societat a la normalització del català, independentment del seu origen i de la seva llengua habitual, i afavorir l’ús

01 TSC21.qxp:TSC-21

88

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 88

ISIDOR MARÍ

del català en les converses interpersonals sempre que la comunicació fos possible (l’anomenat bilingüisme passiu). Al País Valencià fou el 1984 quan s’inicià la campanya «Parlem valencià». A les Balears no fou fins al final de la dècada que es faria la primera campanya, «No et mosseguis la llengua».

Els dirigents polítics tenien aleshores la confiança, segurament excessiva, que aquestes mesures, combinades amb l’impuls social, serien suficients perquè la normalització del català avancés gradualment. Val a dir que en aquells anys les mobilitzacions socials per la llengua eren intenses: a Catalunya, a part d’entitats com Òmnium Cultural, la Crida a la Solidaritat va omplir el Camp Nou contra el Manifiesto anticatalà de 1981. L’Obra Cultural a les Balears i Acció Cultural al País Valencià també aglutinaven sectors amplis de la societat favorables a la normalització.

Totes aquestes iniciatives tenien ressò als altres territoris de llengua catalana, però no podem dir que a Andorra, i encara menys a la Catalunya del Nord, a la Franja d’Aragó, a l’Alguer o al Carxe, hi hagués hagut planificació de l’estatus del català durant aquells anys (Marí, 1992). L’exigència de coordinació entre els territoris de llengua catalana es va manifestar amb força arran del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), que va proposar l’adopció d’un model de cooperació semblant al del Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa, però els contactes entre els equips tècnics i els polítics de les diverses institucions no van quallar, en bona part per manca d’afinitat i voluntat polítiques: al País Valencià, la pressió anticatalanista de la dreta frenava el Govern socialista, i a les Balears el PP no tenia cap interès per activar les previsions estatutàries de compartir un marc institucional amb els altres territoris catalanoparlants.

El Segon Congrés havia reclamat també de l’Estat espanyol el reconeixement actiu de la unitat de la llengua catalana i una acció positiva a favor de la igualtat entre les diverses llengües oficials, però al llarg d’aquests anys en què es definia l’aplicació del nou marc constitucional no hi va haver cap acció parlamentària sistemàtica en defensa del plurilingüisme igualitari en el marc estatal. En alguns moments es va parlar d’una llei estatal de llengües, que desplegués l’article 3 de la Constitució, però el projecte no va prosperar, en part per la temença que donés peu a una ingerència estatal en els marcs autonòmics de doble oficialitat. Semblava, doncs, que els nostres representants polítics s’acomodaven a l’estatus subordinat del català en el nou marc estatal.

No hi hagué tampoc cap acció política significativa per l’oficialitat del català abans de l’accés d’Espanya a l’Europa comunitària (1986). Res no en deia, per tant, el tractat d’adhesió signat el 1985. Poc després, durant els anys 1987-1988, l’oficialitat del català va ser reclamada amb una forta campanya de la Crida a la Solidaritat i amb les peticions formals dels parlaments de les Balears (1987) i de Catalunya (1988), que van donar lloc a la Resolució 1235/90 del Parlament Europeu, que no en reconegué l’oficialitat, però fou aclamada pels polítics com un important reconeixement oficial. La Resolució proposava la publicació (no oficial) en català dels tractats i textos fonamentals, la difusió en català d’informació sobre les institucions europees, la utilització del català en les activitats i comunicacions dels representants europeus a les comunitats au-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 89

DE LA NORMALITZACIÓ A LA SOSTENIBILITAT

TSC, 21 (2011)

89

tònomes on és oficial, i la inclusió del català en els programes europeus d’aprenentatge de llengües. Aquest darrer punt va restar incomplert durant molts anys. El català aconseguia en efecte un estatus especial, però no el que havien reclamat els dos parlaments.

3.2. De la planificació a la política lingüística En arribar als anys noranta, doncs, l’estatus de la llengua catalana havia millorat considerablement respecte a la situació anterior a la transició democràtica espanyola —i molta gent es conformava amb aquest punt de vista positiu—, però una valoració crítica permetia constatar que no s’havia aconseguit un estatus igualitari ni tan sols en els territoris on el català compartia oficialitat amb el castellà, i calia remoure les dificultats que ho impedien.

La Generalitat de Catalunya va emprendre, doncs, una nova etapa en la seva política lingüística, en la qual, havent avançat força els coneixements de català, es posaria l’èmfasi en l’extensió del seu ús social i a facilitar que tothom pogués exercir el dret de viure en català: «els grans objectius d’aquest nou tombant [...] eren, per dir-ho molt breument, articular la comunitat lingüística catalana en condicions igualitàries respecte a qualsevol altra, tant en aquest marc europeu com en l’estatal, i fer efectiu el dret dels ciutadans d’usar el català en les seves relacions amb qualsevol tipus d’organismes públics o privats de Catalunya» (Reniu, 1990: 59).

Les tres línies principals d’actuació eren: a) una sèrie d’estudis jurídics i sociolingüístics sobre la capacitat de transformar la situació (DGPL, 1991); b) el desplegament sistemàtic d’una xarxa interdepartamental, territorial i sectorial de serveis tècnics de normalització, i c) l’elaboració d’un Pla General de Normalització Lingüística, per mitjà de la concertació de tots els grans agents socials, que integrarien el Consell Social de la Llengua Catalana. Aquest Consell es creà el mateix 1990 i elaborà en els anys següents el Pla General, que seria aprovat pel Govern el 1995, i que integrava l’activitat de tots els agents socials i serveis de normalització entorn d’un sistema d’objectius estratègics que es renovarien periòdicament. Es tractava, sens dubte, del més gran esforç global de planificació lingüística fet fins aleshores, amb una atenció especial a la planificació de l’estatus de la llengua.

Segons la principal hipòtesi estratègica d’aquell pla, l’extensió de l’ús social del català es podia produir gradualment, ja que els comportaments lingüístics individuals evolucionarien a mesura que usessin habitualment el català totes les organitzacions (públiques i privades, de treball i de lleure) que vertebren la societat. La introducció en la Llei 3/1993, de l’estatut del consumidor, d’un capítol (el IV) relatiu als drets lingüístics obria el pas a una regulació gradual de l’ús del català en tots els establiments públics, estenent així al sector privat el principi de disponibilitat lingüística que començava a ser efectiu en el sector públic oficial.

Fos a causa de la conjuntura política (Voltas, 1996), a causa de les dificultats de concertació amb els grans agents socials, o a causa de la mateixa complexitat dels operatius de coordinació planificada en la triple dimensió interdepartamental, territorial i

01 TSC21.qxp:TSC-21

90

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 90

ISIDOR MARÍ

sectorial, el cas és que el Pla General va ser abandonat el 1996, arran del relleu en els equips de la Conselleria de Cultura, i el nou objectiu central va ser l’elaboració d’una nova llei, la Llei 7/1998, de 7 de gener, de política lingüística, actualment vigent.

Aquesta llei tenia el propòsit de desplegar els conceptes de llengua pròpia i llengua oficial, a fi de generalitzar l’ús del català com a llengua oficial pròpia en totes les institucions i serveis públics, estendre el principi de disponibilitat al sector privat i remoure els obstacles que impedien l’ús del català en condicions d’igualtat amb el castellà en camps com l’administració perifèrica de l’Estat, l’administració de justícia, les concessions de ràdio i televisió, les indústries audiovisuals, la informàtica i el món socioeconòmic en general. Tanmateix, durant la seva tramitació ja es van mostrar resistències importants, que van comportar la supressió de l’etiquetatge en català i del principi de disponibilitat en el sector privat (Argelaguet, 1999). Un cop aprovada la llei —amb un 80% de vots afirmatius, però amb el vot negatiu del PP i d’ERC, per raons contraposades—, calgué renunciar a altres previsions importants, com l’aplicació del decret que establia quotes en l’oferta de cinema doblat en català, a causa de l’oposició frontal de les grans distribuïdores i d’importants deficiències formals en l’aplicabilitat del règim de sancions previst.

Aquests contratemps, juntament amb una aplicació molt moderada de la llei, expliquen que els seus efectes —tot i ser importants en conjunt— hagin estat parcials en àmbits com la justícia i altres organismes de dependència estatal, la radiotelevisió i l’audiovisual, i les empreses privades que no presten serveis públics, amb les quals es van promoure convenis de cooperació, encara que l’article 39 preveia mesures de planificació concertades amb els agents i col·lectius implicats.

Amb les eleccions del 2003 a Catalunya, el llarg Govern de CiU (1980-2003) va ser rellevat per la coalició PSC-ERC-ICV. En els anomenats Acords del Tinell la nova majoria plantejava un nou estatut d’autonomia acompanyat d’avenços ambiciosos en l’estatus del català: cooficialitat estatal, oficialitat a la Unió Europea (UE), reconeixement a la UNESCO, fort impuls a la política lingüística, atenció especial a la integració de la nova immigració... L’arribada massiva de població estrangera a partir de la darrera dècada del segle reclamava, en efecte, mesures especials d’acolliment.

El nou Estatut, que entrà en vigor el 2006, havia sofert canvis significatius al seu pas per les Corts Generals respecte al projecte aprovat pel Parlament el 2005, però tot i això incorpora punts importants, com l’equiparació del deure de coneixement del català i el castellà, la consolidació del model lingüístic educatiu o l’extensió del principi de disponibilitat lingüística al sector privat. Altres mesures resten pendents de la disposició favorable de l’Estat, com les relatives a l’ús del català a l’administració de justícia o el reconeixement estatal i internacional del català. I tot fa pensar que el Tribunal Constitucional pot retallar algun d’aquests punts si arriba a dictar sentència sobre els recursos presentats pel PP i el Defensor del Pueblo (cosa que encara no ha fet el març de 2010).

Mentrestant, les mesures de repercussió lingüística més rellevants del nou Govern de Catalunya han estat la Llei d’educació (2009), el Pacte Nacional per a la Immigració (2008) —que ha obert camí al Pla de Ciutadania i Immigració 2009-2012 i al Pro-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 91

DE LA NORMALITZACIÓ A LA SOSTENIBILITAT

TSC, 21 (2011)

91

jecte de llei d’acollida, en curs de tramitació— i el Projecte de llei del cinema, també en tràmit, que aspira novament a assegurar una oferta cinematogràfica normal en català. Entre els èxits de la iniciativa civil durant aquests anys, cal destacar la consecució del domini .cat, aprovat per l’ICANN el 2005, que confereix a la llengua catalana un estatus de normalitat a Internet.

En altres territoris també es van produir canvis significatius en les polítiques lingüístiques a partir dels anys noranta. Al País Valencià, la política del Partit Popular, que hi governa des del 1995, ha estat qualificada amb motiu de contraplanificació lingüística (Pradilla, 2004): la seva pràctica secessionista (malgrat l’afirmació de la unitat lingüística de valencià i català per diverses sentències dels tribunals espanyols i per la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua creada per les Corts valencianes el 1998), la laxitud en l’ús oficial del valencià, la desatenció de les demandes d’ensenyament en valencià i la reducció de les escasses mesures de foment del seu ús mediàtic i social fan témer un declivi difícilment reversible de la nostra llengua en aquell territori. A diferència de Catalunya, el nou Estatut d’autonomia (2007) no ha introduït cap millora significativa en l’estatus del català.

A les Balears, el PP hi va exercir fins al 1999 una política lingüística bastant passiva, però la pressió popular va aconseguir que l’ús oficial del català hi tingués una extensió gradual, i que a l’ensenyament el Decret 92/1997 (anomenat de mínims) hi fixés un percentatge considerable d’ús vehicular del català. En canvi la Llei 1/1998, de l’estatut dels consumidors i usuaris, no va establir cap requisit en l’atenció lingüística al públic, i la creació el mateix any 1998 del Consell Social de la Llengua Catalana restà totalment inoperant fins al canvi de govern. L’etapa del Pacte de Progrés (la coalició d’esquerra i centre que governà de 1999 a 2003), amb Damià Pons de conseller i Joan Melià com a director general de Política Lingüística, va representar un impuls extraordinari a favor del català, plasmat en un extens Pla d’Actuacions Urgents de Normalització Lingüística. Entre moltes altres mesures, s’establiren estretes relacions amb la Generalitat de Catalunya, que donaren lloc a la creació de l’Institut Ramon Llull com a òrgan de projecció exterior de la cultura catalana (2001), i es va promulgar la Llei 11/2001, d’ordenació de l’activitat comercial, que establia a l’article 8 els drets lingüístics dels consumidors —per exemple, a ser atesos en català als establiments amb més de tres treballadors. El retorn al poder del PP (2003-2007) va implicar un nou retrocés (ruptura de l’Institut Ramon Llull), fins que tornà a recuperar el govern una coalició de centre i esquerra, que ha reprès una política favorable al català, si bé no tan activa, perceptible sobretot en l’orientació de la radiotelevisió IB3. Tanmateix, tampoc en aquest cas la reforma de l’Estatut (2007) ha comportat millores dignes d’esment.

A la Franja d’Aragó, malgrat les previsions de protecció de les llengües que havia fixat l’article 7 de l’Estatut d’autonomia de 1982, i malgrat les reclamacions dels municipis des de la Declaració de Mequinensa (1984), el català no ha rebut gairebé cap suport institucional, ni ha estat reconegut com a llengua oficial en la reforma estatutària de 2007. Ha calgut esperar al 2009 per veure aprovada la Llei d’ús, protecció

01 TSC21.qxp:TSC-21

92

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 92

ISIDOR MARÍ

i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, que potser donarà pas a alguna acció oficial de suport.

Andorra adoptà una nova Constitució (1993), en el marc de la qual s’elaborà el 1999 la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (desplegada el 2005 amb el Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics). Arran d’aquest nou marc, s’han fet diverses campanyes sectorials i s’ha desplegat el Pla Nacional Lingüístic 20062009, centrat en la joventut, l’acolliment dels immigrats i la promoció de l’ús públic del català.

A l’Alguer, al llarg dels anys noranta, hi hagué canvis significatius en el marc legal: el 1991 s’aprovà un estatut municipal que expressava la voluntat de fomentar l’ús del català local; el 1997, la regió autònoma sarda promulgava la Llei de promoció i valorització de la cultura i de la llengua de Sardenya, en la qual l’estatus del català de l’Alguer era equiparat al del sard; i el parlament italià establia el 1999 unes normes en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques, en les quals s’esmenta expressament el cas del català de l’Alguer. Tot i això, les mesures de promoció han estat escasses.

A la Catalunya del Nord, a part d’iniciatives socials com Ràdio Arrels o el centre educatiu la Bressola, l’impuls institucional a l’ús del català s’ha limitat a algunes activitats culturals i a la retolació toponímica. El fet més remarcable —de conseqüències pràctiques encara poc perceptibles— ha estat l’aprovació de la Carta Departamental per la Llengua Catalana pel Consell General dels Pirineus Orientals (2007), que reconeix oficialment el català i assumeix el compromís de promoure’n el coneixement i l’ús per tal de garantir el seu futur.

3.3. Les condicions estatals i internacionals de la sostenibilitat lingüística Durant la transició del segle XX al XXI s’han posat en evidència les profundes transformacions que comporta el procés de mundialització per a l’estatus sociolingüístic universal, en tots els àmbits: tant per a la configuració d’un nou ordre lingüístic mundial com per al funcionament lingüístic intern de cada societat, de les organitzacions i de les mateixes persones. Es constata, doncs, que l’estatus sociolingüístic de la llengua catalana no depèn tan sols de les iniciatives internes —socials o institucionals— que aspiren a consolidar el seu ús, sinó també, i cada vegada més, del seu reconeixement en termes igualitaris en els àmbits polítics —estatals i supraestatals— en què s’inscriu. Totes les llengües necessiten, sobretot, el suport inequívoc d’un poder estatal sobirà que les assumeixi com a pròpies al màxim nivell. Les conseqüències econòmiques i culturals de l’estatus aconseguit en aquests àmbits resulten cada vegada més determinants per a la sostenibilitat de les llengües.

La fragmentació i l’escassa coordinació entre els territoris de llengua catalana constitueixen una limitació gravíssima per a la consecució d’un estatus sociolingüístic satisfactori. Les iniciatives polítiques en aquest camp tan sols han aconseguit una certa cooperació en la projecció internacional de la cultura catalana, per mitjà de la Fun-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 93

DE LA NORMALITZACIÓ A LA SOSTENIBILITAT

TSC, 21 (2011)

93

dació Ramon Llull, creada el 2008 com a ampliació de l’Institut Ramon Llull, i que aplega els governs d’Andorra, Catalunya i les Illes Balears, el Consell General dels Pirineus Orientals, l’Ajuntament de l’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes.

Entre els organismes internacionals més actius en la construcció d’un ordre lingüístic equitatiu, el Consell d’Europa va ser el primer a establir un document jurídic de referència, amb la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (1992). El seguiment dels compromisos assumits per l’Estat espanyol en aplicació d’aquesta Carta1 mostra clarament les limitacions de la política lingüística estatal.

La manca de suport estatal a la llengua catalana es va posar altra vegada de manifest amb l’escassa atenció que van merèixer les noves peticions dels parlaments de Catalunya (2001) i de les Balears (2002) perquè l’oficialitat del català fos reconeguda a la UE. La petició va comptar amb l’ampli suport social de la Convenció Catalana per al Futur de la UE (2003), promoguda pel Parlament de Catalunya amb vistes a la gran ampliació i la reforma institucional que havien de tenir lloc el 2004 —en la qual van passar a ser oficials llengües amb molts menys parlants que el català, com l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el letó, el lituà, el maltès o el txec.

L’únic gest del Govern espanyol va ser la consecució de l’Acord del Consell Europeu de 13 de juny de 2005, que va obrir la via a la subscripció de convenis amb cadascuna de les institucions europees perquè els ciutadans poguessin adreçar-s’hi en català.

L’efectivitat d’aquesta mesura és molt escassa: n’hi ha prou d’observar que ni tan sols el Defensor del Poble Europeu informa de la possibilitat d’adreçar-s’hi en català (Defensor, 2006). La situació del català a la UE constitueix una anomalia escandalosa (que demostra que no hi ha igualtat lingüística sense sobirania), però no és objecte de denúncia reiterada i contundent pels nostres representants polítics.

L’any 2007 el Govern espanyol va crear un Consell i una Oficina per a les Llengües Oficials, amb la missió de coordinar l’ús de les llengües oficials a l’Estat i promoure els valors del plurilingüisme entre la societat. Des de la seva creació s’ha reunit únicament en dues ocasions. Resulta evident, en definitiva, que l’Estat espanyol no s’ocupa gaire d’aquests temes, ni vol ser un estat que doni ple suport a la llengua catalana. Tot i això, tampoc no rep gaire crítica per part dels parlamentaris catalans a les Corts Generals.

La societat catalana, conscient que la causa de la sostenibilitat lingüística mundial és la causa del català, ha estat capdavantera en l’impuls del reconeixement internacional dels drets lingüístics, com ho mostra la Declaració Internacional de Drets Lingüístics de Barcelona (DUDL, 1996), que no va ser assumida oficialment per la UNESCO, com esperaven els seus promotors, però va contribuir a la gestació de la Declaració Universal de la UNESCO sobre la diversitat cultural (2001) i a la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals (adoptada el 2005 i en vigor des del 2007), que forma part del dret internacional i consolida l’especificitat dels productes i serveis culturals enfront dels acords de lliure comerç, i faculta els poders públics (art. 6) per a establir en quina llengua 1. <http://www.coe.int/t/e/legal_affairs/local_and_regional_democracy/regional_or_minority_ languages/2_Monitoring/Monitoring_table.asp> (consulta: març 2010).

01 TSC21.qxp:TSC-21

94

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 94

ISIDOR MARÍ

s’han de difondre aquests productes i serveis. La creació per la Generalitat de Catalunya de Linguamón-Casa de les Llengües (2005), arran del X Congrés Linguapax (2004), ha institucionalitzat aquesta rellevant acció social en pro de la sostenibilitat lingüística.

En definitiva, la planificació de l’estatus de la llengua catalana ha estat poc general i persistent, i es troba a mig camí en la consecució dels objectius més indispensables: la coordinació territorial, la superació de la subordinació interna i la consecució d’un reconeixement estatal i internacional igualitari.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARACIL, L. V. (1982). «Conflicte lingüístic i normalització lingüística a l’Europa Nova». A: Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana. [Article publicat per primera vegada el 1965, en francès] ARGELAGUET, J. (1999). El procés d’elaboració de la Llei de política lingüística. Barcelona: Mediterrània.

CONGRÉS DE CULTURA CATALANA (1978). Resolucions. Vol. I. Barcelona: Curial.

II CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1987). Convocatòria, inauguració, clausura, conclusions, congressistes. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya.

DEFENSOR DEL PUEBLO EUROPEO (2006). Guía para los denunciantes y formulario de reclamación.

Disponible en línia a: <http://www.ombudsman.europa.eu/showResource?resourceId= 1231495548202_help_es.pdf&type=pdf&download=true&lang=es> [Consulta: març 2010].

DUDL (1996). Declaració Universal de Drets Lingüístics. Disponible en línia a: <http://www.linguistic-declaration.org/> [Consulta: març 2010].

DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA [DGPL] (1991). Estudis i propostes per a la difusió de l’ús social de la llengua catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 4 v.

MARÍ, I. (coord.) (1992). La llengua als Països Catalans. Barcelona: Fundació Bofill.

PRADILLA, M. À. (2004). El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte. Benicarló: Onada.

RENIU, M. (1990). «Un nou impuls». Els llibres de la revista Cultura, núm. 1. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

VOLTAS, E. (1996). La guerra de la llengua. Barcelona: Empúries.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 95

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 95-103 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/28 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La transmissió lingüística del català: estat de la qüestió i avaluació analítica The linguistic transmission of Catalan: the current state of affairs and analytical assessment Antoni MAS i MIRALLES Universitat d’Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Xarxa CRUSCAT Brauli MONTOYA ABAT Universitat d’Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Xarxa CRUSCAT Institut d’Estudis Catalans

RESUM Aquest article consta de tres parts. En la introducció exposem la conveniència d’analitzar la transmissió, que inclou la interrupció i la revernacularització, com un procés imprescindible per a conèixer millor la realitat sociolingüística d’una llengua. Aquesta anàlisi es basa en els fonaments teòrics de la psicologia social, la sociologia i la sociolingüística. En segon lloc, fem un breu repàs de l’estat de la qüestió dels estudis realitzats fins ara en català, tant des de l’òptica quantitativa com qualitativa. Finalment, en les conclusions comentem una sèrie de suggeriments i propostes que van des de la necessitat de comptar amb un marc teoricometodològic propi, de disposar d’una terminologia específica, de la importància de comptar amb aquest tipus d’anàlisi, que conjumine l’aspecte quantitatiu i qualitatiu, i de la possibilitat de reorientar la planificació també cap a la recuperació de la llengua en l’àmbit familiar.

PARAULES CLAU: transmissió, interrupció, revernacularització, sociolingüística, substitució.

ABSTRACT This article is set out in three parts. Firstly, an introduction deals with the need to regard transmission, which includes interruption and revernacularisation, as a process that is essential for understanding the sociolinguistic reality of a language. The analysis is based on the theoretical principles of social psychology, sociology and sociolinguistics. Secondly, there is a brief summary of the status of the studies which have been carried out so far in Catalan on this topic, both from a quantitative and qualitative point of view. Finally, the conclusion outlines some suggestions and proposals including the need for a specific theoretical-methodological framework and specific terminology, the importance of using this type of analysis, combined with quantitative and qualitative aspects and the possibility of redirecting planning towards the recovery of the Catalan language within the family sphere.

KEY WORDS: transmission, interruption, revernacularisation, sociolinguistics, substitution.

01 TSC21.qxp:TSC-21

96

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 96

ANTONI MAS I BRAULI MONTOYA

1. INTRODUCCIÓ es llengües asseguren la seua supervivència gràcies a la transmissió que en fan les generacions unes a altres i, per aquesta mateixa raó, aquestes llengües poden deixar d’existir si es produeix una interrupció d’aquest procés. En aquest segon cas, reprendre la transmissió de la llengua suposaria engegar la revernacularització (Wright, 1996: 6). La interrupció apareix en ambients de conflicte lingüístic, quan la llengua dominant va usurpant àmbits d’ús a la recessiva fins que, en una situació ja límit, la llengua interposada també envaeix l’àmbit familiar.

Entre les diverses funcions socials de la llengua, la instrumental —la utilitat que se’n desprèn de fer-ne ús— i la identificadora —la potencialitat d’esdevenir símbol de pertinença a un grup— són les que més influeixen en l’individu a l’hora de triar una llengua o altra. Així, els progenitors prenen en consideració aquestes funcions en haver de triar una llengua per a educar els seus fills. Aquesta elecció, doncs, està en relació amb les actituds dels parlants. Arribats en aquest punt, l’anàlisi de la transmissió ha de preveure un enfocament interdisciplinari que va des de la psicologia social i la sociologia fins a la sociolingüística. Tot just una confluència de ciències socials que interactuen per a assolir el marc teoricometodològic més adient.

La psicologia social ens descriu les actituds dels individus com a respostes correlatives a un determinat comportament social. Així, doncs, aquest supòsit ens permet confirmar sempre la coherència en la manera d’actuar d’un parlant en relació amb l’ús i les actituds, i això vol dir que uns progenitors amb actituds negatives tendiran cap a la interrupció, fet que no ocorrerà si les actituds són positives. Però, aquesta suposada coherència del parlant no sempre es manifesta de manera sistemàtica, ja que s’ha assenyalat en més d’una ocasió com a vegades una actitud favorable no sempre es tradueix en una actuació positiva cap a la llengua i, en altres ocasions, les actituds positives manifestades externament no es corresponen amb una ideologia subjacent favorable.

Si de la psicologia social hem pres els conceptes per a la nostra anàlisi, la sociologia ens ha proporcionat el mètode. Les recerques en sociologia s’han presentat sempre de manera dicotòmica entre la investigació qualitativa i la quantitativa, i en moltes ocasions com a mètodes enfrontats en lloc de complementaris. Els partidaris del mètode qualitatiu sempre han defensat que l’anàlisi dels components socials, com ara l’actitud lingüística, forneix uns resultats més productius amb una «comunicació humana significativa». A partir del conjunt d’entrevistes obertes sobre la història de la vida dels parlants, podem obtenir la memòria col·lectiva d’un determinat fet social. Encara més, amb l’entrevista focalitzada podrem aconseguir, per una banda, preguntar només a les persones implicades amb el fenomen investigat i, per una altra, centrarnos i aprofundir en aquells aspectes que ens interessen. Tot i això, els detractors d’aquest mètode addueixen, per un costat, la inversió temporal que necessita una entrevista d’aquestes característiques i, per un altre, el requisit d’aconseguir una implicació solidària en determinats punts entre l’entrevistador i el subjecte. D’altra banda, el mètode quantitatiu és criticat perquè suposa una entrevista tancada, de res-

L

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 97

LA TRANSMISSIÓ LINGÜÍSTICA DEL CATALÀ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

97

TSC, 21 (2011)

postes dicotòmiques o, a tot estirar, de manera escalar, on la relació de complicitat entre el subjecte i l’entrevistador és, en la majoria dels casos, gairebé nul·la.

2. L’ANÀLISI DE LA TRANSMISSIÓ ALS PAÏSOS CATALANS És tot just aquesta dicotomia metodològica la que ens servirà per a repassar, si més no succintament, els resultats de la recerca sobre la transmissió lingüística produïts fins avui en els territoris de parla catalana.

2.1. Anàlisi quantitativa La majoria d’anàlisis quantitatives que avui tenim a l’abast parteixen d’enquestes que tenen per objectiu estudiar un conjunt de fenòmens sociolingüístics on la interrupció del català figura com un tema col·lateral. Els estudis quantitatius realitzats fins ara són els següents: a) Al País Valencià, el 1985 apareix una primera aproximació a la interrupció a l’Enquesta sociolingüística al País Valencià (Mollà et al., 1989), en un dels apartats de la qual es preguntava per l’ús de la llengua en les tres generacions. Amb els resultats que exposem a la taula 1 comprovem que hi havia un desfasament de 25 punts negatius entre la llengua d’ús dels avis i la dels néts. Aquest desfasament variava en les diferents regions; així, de major a menor, tenim Alcoi-Gandia, on s’escolen 35 punts; 31, a València, i 28 punts tant a la regió de Castelló com a la d’Alacant.

TAULA 1 Desfasament de l’ús del català per regions valencianes en tres generacions (1985) Ús del valencià (%)

Castelló

València

Alcoi-Gandia

Alacant

País Valencià

Entre els pares

59

59

76

46

47

Amb la parella

52

46

66

25

36

Amb els fills

31

28

41

18

22

Desfasament

–28

–31

–35

–28

–25

b) El 2004, tornem a tenir dades gràcies a l’enquesta realitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sobre els resultats hem d’assenyalar dues característiques.

En primer lloc, si el 1985 el desfasament entre la llengua dels avis i la dels néts era de 25 punts, en aquesta la diferència es redueix 13,9 punts negatius. En segon lloc, trobem un punt d’inflexió perquè el percentatge de l’ús en els fills és major que en els pares, en una mitjana de 2 punts positius. Aquest decalatge, que es pot atribuir, segurament, a l’augment de la transmissió del català en les generacions de procreadors més joves, es reprodueix en totes cinc regions, tal com podeu veure a la taula 2.

01 TSC21.qxp:TSC-21

98

12/9/11

10:26

Página 98

TSC, 21 (2011)

ANTONI MAS I BRAULI MONTOYA

TAULA 2 Transmissió intergeneracional del català per regions valencianes segons l’enquesta de l’AVL (2004) Ús del valencià 2004

Castelló

València

Àrea metropolitana

AlcoiGandia

Alacant

País Valencià

Entre els pares

52,8

60,2

27,3

61,9

29,4

35,3

Amb la parella

30,3

36,8

13,4

40,1

12,2

19,4

Amb els fills

30,6

40,7

15,7

43,4

14,1

21,4

Oscil·lació

–22,5 > +0,3 –23,4 > +3,9

–13,9 > +2,3

–21,8 > +3,3 –17,2 > +1,9 –15,9 > +2

c) Un tercer treball s’ocupa de les ciutats de València i Xàtiva. Es basa en dos qüestionaris: un de sociolingüístic i un altre de comportament contextualitzat, segons la terminologia de l’autora. Les dades que n’extrau confirmen que el valencià, si bé amb diferències entre ambdues ciutats, disminueix entre els joves; el castellà es manté, si fa no fa, estable, i l’opció que augmenta és la de l’ús de totes dues llengües (Casesnoves, 2002). d) A les Balears la recuperació de la transmissió es constata en un treball inèdit de Villaverde (2009) que analitza les dades de l’Enquesta Sociolingüística 2003 (ES2003).

Aquest estudi examina les dades de la interrupció relacionades amb altres factors socials, per a concloure que els resultats obtinguts són favorables per al català, ja que el 98 % dels pares catalanoparlants transmeten la seua llengua. Malauradament, però, cal tenir en compte també que aquests progenitors representen un 44% del total de la població i que quan la parella és castellanoparlant, la transmissió només es dóna en el 23 %. e) Chessa (2003) estudia la situació del català a l’Alguer en l’àmbit familiar —que el considera crucial— com a paradigma per a conèixer la realitat sociolingüística de la ciutat. Tot i que l’estudi consisteix en dues parts, una de qualitativa i una altra de quantitativa, la publicació només ens presenta les dades d’aquesta segona part. Així es confirmen les sospites que l’autor exposa al principi de l’estudi quan planteja la hipòtesi segons la qual la situació no és tan favorable com especulen treballs anteriors d’altres autors, ja que només el 6,53% de progenitors utilitzen el català entre ells, percentatge que es redueix a l’1,7 % quan les mares —unes dècimes per davall dels pares— crien els fills, i s’arriba a un inapreciable 0,69 % dels fills que s’adrecen en aquesta llengua a la mare. f) A Catalunya comptem amb un primer estudi de la transmissió amb l’Enquesta Metropolitana de 1986 i amb l’Enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona 1990, fetes sota la direcció de Subirats (1991 i 1992). La tendència que marquen totes dues enquestes és d’un manteniment de les famílies catalanoparlants, ja que únicament hi ha una variació mínima (24,4 % en la primera i 24,8 % en la segona); mentre que hi ha un descens considerable de les famílies castellanoparlants, que passen del 55 % al 44 %, decalatge que es trasllada a l’augment de les famílies bilingües. N’és un exemple

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 99

LA TRANSMISSIÓ LINGÜÍSTICA DEL CATALÀ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

TSC, 21 (2011)

99

el fet que les famílies que usen el castellà o altres llengües i decideixen transmetre les dues llengües passen d’un 1% en la primera enquesta a un 5,9% en la segona. g) A aquests estudis, els hem de sumar les anàlisis que ha portat a terme darrerament Torres al llarg d’una sèrie d’articles. Primerament, el 2007 sobre l’ús familiar del català i la transmissió a l’Enquesta sobre els usos lingüístics a Catalunya (EULC-03). L’autor analitza la situació a partir dels índexs de transmissió intergeneracional del català (ITIC), que resulta de restar el percentatge de l’ús que fan els fills amb el percentatge que en fan els pares i dividir-lo per 100. Aplica aquest índex a diverses variables socials, cosa que li permet fer una avaluació positiva, ja que l’ITIC a Catalunya és del 0,11.

N’és un bon exemple el fet que un 12 % dels progenitors que no eren catalanoparlants han decidit transmetre principalment el català als seus descendents. Podeu veure alguna puntualització al mètode per part de Strubell (2009). h) El mateix autor i amb la mateixa metodologia (Torres, 2006) ens ofereix l’anàlisi de la transmissió a Andorra amb l’enquesta EULAND-2004. Malgrat que la situació andorrana és més complexa, perquè la presència de llengües com el castellà, el francès i el portuguès augmenta l’oferta de multilingüisme, la política institucional d’aquest petit estat a favor del català ha possibilitat que el percentatge de progenitors nats als territoris catalanoparlants que transmeten aquesta llengua als fills arriba al 88,3%, i que els nats als altres territoris que usen el català amb els descendents són el 12,7%, percentatge superat només per la Franja, que arriba al 12,9%. i) Completa aquesta sèrie un altre article de Torres (2007) en el qual, amb la mateixa estructura que les publicacions anteriors, repassa els ITIC dels set territoris de llengua catalana. El treball s’emmarca en un estudi demolingüístic de gran abast amb les enquestes d’usos lingüístics fetes a tots els territoris de parla catalana, a excepció del País Valencià, per al qual usa l’enquesta de l’AVL de 2004. A grans trets, podem comentar que Andorra, Catalunya i les Illes Balears tenen uns ITIC favorables de 0,17, 0,11 i 0,07, respectivament; mentre que el País Valencià i la Franja d’Aragó es queden amb un 0,02, un ITIC estadísticament no significatiu perquè, segurament, reflecteix un manteniment de la situació; finalment, la part negativa la posen la Catalunya del Nord, amb un ITIC negatiu de 0,06, i l’Alguer, amb un índex negatiu també de 0,16 (figura 1). j) Finalment, en l’obra de Montoya, Vila i Gomàriz (2010) trobem un apartat on s’estudia més monogràficament l’experiència revernacularitzadora de la ciutat d’Alacant.

2.2. Anàlisi qualitativa Aquests ITIC són un reflex de la situació sociolingüística de cada territori, context que trobem també analitzat en els escassos treballs qualitatius circumscrits a Catalunya i el País Valencià. a) Sobre la capital de Catalunya, tenim un treball de Boix (1997) que estudia la transmissió en parelles lingüísticament mixtes. Aquest autor conclou que el 62% de

01 TSC21.qxp:TSC-21

100

12/9/11

10:26

Página 100

TSC, 21 (2011)

ANTONI MAS I BRAULI MONTOYA

FIGURA 1 Índexs de transmissió lingüística intergeneracional del català (ITIC) en els set territoris. 2003-2004 0,4 0,3 0,2

0,17 0,11

0,1

0,07 52,8

0,02*

0

0,02

-0,1 -0,16

-0,2 0,3 -0,4

Andorra

Catalunya

Illes Balears

Franja

C. Valenciana (zona cat.)

L’Alguer

Catalunya del Nord

*Aquest ITIC no és significatiu estadísticament Font: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI.

les parelles entrevistades formen un grup on cada cònjuge manté la seua llengua, el 22% transmet el català als fills, mentre que el castellà el transmet el 15% restant. La transmissió, doncs, del català és 7 punts major que la del castellà. b) Encara que la situació actual al País Valencià és ara de manteniment, fa unes dècades s’hi produïa una clara expansió de la interrupció, fins i tot a l’extrem nord. En efecte, Morella i la seua comarca dels Ports van ser objecte de la primera investigació sobre el tema. El seu autor (Querol, 1989) oferia una primera proposta d’anàlisi metodològica a partir d’una sèrie d’entrevistes en profunditat a les tretze famílies de la comarca que van produir la substitució de la llengua familiar a partir de mitjan segle XX. Així, classificava en quatre les causes que adduïen els pares per a justificar la no-transmissió del valencià als seus descendents: les motivacions utilitaristes, la negació de la substitució, les respostes desresponsabilitzadores i el penediment del canvi. c) Però si el cas del nord valencià s’ha fet reversible, no ha estat així en el cas d’Alacant, una ciutat que inicià la interrupció del català a mitjan segle XIX i, un segle després, ja no comptava amb famílies capaces de reproduir-lo (Montoya, 1996). En aquest treball l’anàlisi qualitativa segueix les línies que havia traçat Querol. Com a novetat, al final, s’hi afegeix un epíleg amb propostes de planificació lingüística per a reconduir la situació. d) A continuació, una investigació sobre la interrupció a Guardamar ens assenyala com els canvis demogràfics i socials han configurat un panorama on l’abandonament de la llengua, iniciada en els anys quaranta i generalitzada a partir dels seixanta, ha

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 101

LA TRANSMISSIÓ LINGÜÍSTICA DEL CATALÀ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

TSC, 21 (2011)

101

provocat que el valencià siga la llengua del 27,8 % dels avis, el 18 % dels pares i el 8,6% dels fills (Mas, 2006). e) Però l’obra de més abast geogràfic fins al moment és La transmissió familiar del valencià (Montoya i Mas, 2011). En aquest cas s’estudia la transmissió arreu del País Valencià amb un total de 622 enquestes passades a catorze localitats. En primer lloc, s’estableix la cronologia de la interrupció, que s’enceta els anys trenta del segle XIX a la ciutat de València i s’escampa després a la resta del País fins que queda aturada a finals del segle XX després d’haver castellanitzat, sobretot, les classes altes urbanes. En segon lloc, s’endinsa en la reconstrucció de l’argumentari fet servir pels subjectes de la interrupció per a justificar l’abandó familiar del català; les raons, d’acord amb la teoria de l’atribució, poden ser internes (s’hi inclouen les raons instrumentals i les ideològiques) i externes, si les causes adduïdes són considerades alienes a la voluntat del subjecte (l’escolarització en castellà, per exemple). I en tercer lloc, aquest treball assaja una aproximació al procés de la revernacularització (o inversió de la substitució familiar) sobre la base dels casos de recuperació del valencià que s’hi detecten.

3. CONCLUSIONS I PROPOSTES L’estudi de la transmissió intergeneracional de la llengua és una part emergent de la sociolingüística, fet que ha comportat que no dispose encara d’un corpus teòric i metodològic suficient. Una conseqüència d’aquesta mancança ha estat que hi haja dues línies de treball sovint dissociades i que haurien d’ajudar-se mútuament: la qualitativa i la quantitativa. Pel que fa a l’aspecte qualitatiu, encara hem de recórrer a altres disciplines, com ara la psicologia social o la sociologia per a formular propostes teòriques.

Quant als treballs amb una metodologia quantitativa, ja es beneficien dels avanços de la demolingüística. En aquest sentit, Torres (2009) ens ha ofert una proposta d’anàlisi metodològica a través de l’índex de transmissió intergeneracional (ITIC), el qual li ha permès una visualització instantània de l’estat dels processos de transmissió i interrupció de la llengua. Sens dubte, aquesta proposta és un pas endavant, i així ho hem pogut comprovar en el cas dels diferents processos que es viuen als Països Catalans.

Aquestes investigacions aporten una gran quantitat de dades estadístiques que, ben interpretades, poden contribuir a realitzar una radiografia de la realitat sociolingüística. El complement d’aquesta informació quantificada el trobem en les històries lingüístiques familiars i en el descabdellament de l’argumentari a càrrec dels protagonistes de la interrupció. Aquestes dades qualitatives ens permeten esbrinar el perquè i el com d’aquest fenomen social i ens ajuden a entendre el procés invers, el de la revernacularització. Per això resulta imprescindible conjuminar els dos tipus d’informació: la quantitativa i la qualitativa. Al contrari, si utilitzem el mètode quantitatiu de manera aïllada com a base analítica de la transmissió, estarem reduint la seua autonomia a una simple subdisciplina i, alhora, afavorirem que aquesta última esdevinga simplement una part subsidiària de la demolingüística.

Aquesta proposta metodològica ens ha de servir per a una anàlisi més encertada de

01 TSC21.qxp:TSC-21

102

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 102

ANTONI MAS I BRAULI MONTOYA

la interrupció, i també per a plantejar noves fórmules de planificació lingüística. En aquest sentit, si coneixem els mecanismes socials que han provocat la interrupció, podem actuar amb els mateixos ressorts amb l’objectiu de transformar la situació i possibilitar així la revernacularització.

En definitiva, si en bona mesura el futur del català es troba a disposició de la transmissió, urgeix, en primer lloc, la realització d’anàlisis qualitatives sectorials i globals a fi de disposar d’un coneixement pregon de la situació i poder traçar les línies d’actuació que possibiliten la revernacularització. I, en segon lloc, cal dissenyar nous models de planificació, ja que els vigents només preveuen la regulació i la proposta de mesures en els àmbits de l’ús públic, com l’escolar, els mitjans de comunicació, els administratius, etc. La garantia d’una encertada planificació depèn sobretot del control i la regulació de l’ús privat i quotidià, i, dins aquest àmbit, la transmissió és crucial. Òbviament, no neguem la dificultat que representa planificar en aquest àmbit, on només podem fer recomanacions i suggeriments, perquè no podem forçar una regulació de la llei en aquest sentit. Comptat i debatut, hem d’esmerçar tots els esforços possibles per a restablir la transmissió del català a fi d’assegurar l’engranatge en les futures generacions, fet que garantirà la supervivència de la llengua.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) (2004). Enquesta sobre la situació social del valencià. Disponible en línia a: <http//www.cult.gva.avl>.

BOIX, Emili (1997). «Ideologías lingüísticas en familias lingüísticamente mixtas (catalán-castellano) en la región metropolitana de Barcelona». A: ZIMMERMANN, K.; BIERBACH, C. (ed.). Lenguaje y comunicación intercultural en el mundo hispánico. Frankfurt: Vervuert, p. 169-190.

CASESNOVES, Raquel (2002). «La transmission intergénérationelle du valencien et son usage comme langue seconde». Langage et Société, núm. 101, p. 11-33.

CHESSA, Enrico (2003). La llengua interrompuda: Transmissió intergeneracional i futur del català a l’Alguer. Alguer: Càller. (Arxiu de Tradicions de l’Alguer. Lingua; 1) MAS, Antoni (2006). La interrupció lingüística a Guardamar (El camí cap a la substitució). Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant.

MOLLÀ, Damià [et al.] (1989). Enquesta sociolingüística al País Valencià: 1985 [4 microfitxes].

Alacant: Universitat d’Alacant.

MONTOYA, Brauli (1996). Alacant: La llengua interrompuda. València: Denes.

MONTOYA, Brauli; MAS, Antoni (2011). La transmissió familiar del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

MONTOYA, Brauli; VILA, F. Xavier; GOMÀRIZ, Eva (ed.) (2010). La revernacularització del valencià a la ciutat d’Alacant. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

QUEROL, Ernest (1989). «El procés de substitució lingüística: la comarca dels Ports com a exemple». Miscel·lània, núm. 89 [València], p. 85-196.

— (ed.) (2006). Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI: L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana.

Barcelona: Secretaria de Política Lingüística, p. 73-98.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 103

LA TRANSMISSIÓ LINGÜÍSTICA DEL CATALÀ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

TSC, 21 (2011)

103

STRUBELL, Miquel (2009). «Discussió de la ponència “La transmissió lingüística familiar intergeneracional: una proposta de model d’anàlisi”». A: VILA i MORENO, F. Xavier (dir.).

Estudis de demolingüística: Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 33-38.

SUBIRATS, Marina [et al.] (1991). Enquesta metropolitana 1986: condicions de vida i hàbits de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona. Vol. 20: Transmissió i coneixement de la llengua catalana a l’àrea metropolitana de Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona.

— (1992). Enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona 1990: condicions de vida i hàbits de la població. Vol. 4: Informe general de l’estudi Educació, llengua i hàbits culturals. Barcelona: Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana.

TORRES, Joaquim (2006). «Ús familiar i transmissió lingüística». A: Enquesta sobre els usos lingüístics a Andorra 2004: Llengua i societat a Andorra en els inicis del segle XXI. Barcelona: Secretaria de Política Lingüística, p. 73-98.

— (2007). «Ús familiar i transmissió lingüística». A: Enquesta sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle XXI. Barcelona: Secretaria de Política Lingüística, p. 81-108.

— (2009). «La transmissió lingüística familiar intergeneracional: una proposta de model d’anàlisi». A: VILA i MORENO, F. Xavier (dir.). Estudis de demolingüística: Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 23-37.

VILLAVERDE, Joan Albert (2009). «La transmissió de la llengua catalana a les Illes Balears». Text presentat a la XIV Jornada de Sociolingüística d’Alcoi «La transmissió intergeneracional del valencià. La integració lingüística de la immigració» (abril 2009).

WRIGHT, Sue (ed.) (1996). Language and the state: Revitalization and revival in Israel and Eire.

Clevedon: Multilingual Matters.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 104

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 105

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 105-114 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/29 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Hi ha una història social de la llengua catalana?1 Does the Catalan language have a social history?

Miquel NICOLÁS Universitat de València

RESUM La lingüística històrica ha produït al llarg de l’últim segle estudis notables sobre l’evolució formal de la llengua catalana. A més, en les últimes dècades s’ha desenvolupat una sociolingüística catalana que connecta la teoria i la descripció empírica amb la política lingüística. No obstant això, no s’ha gestat una història social de la llengua, o una sociolingüística històrica en sentit estricte, més enllà d’alguns esforços individuals. Les raons d’aquest dèficit són internes (les limitacions de l’objecte d’estudi, la inèrcia i l’estancament dels estudis filològics...) i externes (els condicionants sociopolítics i de mercat que pesen sobre el català). Per això es proposa avançar cap a un nou paradigma en què la diacronia lingüística s’integri dins de les ciències socials, obertes a l’autocrítica i la superació de l’apriorisme ideològic.

PARAULES CLAU: història de la llengua, historiografia lingüística, sociolingüística històrica.

ABSTRACT Over the last century, historical linguistics has produced notable studies on the formal evolution of the Catalan language. Moreover, in recent decades Catalan sociolinguistics has been developed, connecting theory and empirical description to language policy. However, a social history of the Catalan language has not been developed nor historical sociolinguistics, strictly speaking, bar a few random examples. The reasons for this deficit are both internal (the limitations of the subject matter, the inertia and the stagnation of philological studies…) and external (the socio-political and market constraints imposed on the Catalan language). We therefore propose to move towards a new paradigm in which the linguistic diachrony is integrated within social sciences, open to self-criticism and to overcoming ideological apriorism.

KEY WORDS: History of Catalan language, linguistic historiography, historical sociolinguistics.

1. Aquest treball es publica en el marc del projecte de recerca Globalització, intercomunicació i llengües pròpies en comunitats lingüístiques mitjanes (MLC, medium-sized language communities). Codi de referència: FF12009-10424.

01 TSC21.qxp:TSC-21

106

12/9/11

10:26

Página 106

TSC, 21 (2011)

MIQUEL NICOLÁS

1. PRELIMINARS oldria creure que ningú no llegirà l’interrogant amb què obro aquestes ratlles com una provocació o un desafiament. Perquè no es tracta d’una pregunta retòrica inadequada. No em demano sobre l’existència de la història (o les històries) del català, en tant que realitat ontològica i en tant que discurs institucionalment establert. Plantejo el dubte que hi hagi un àmbit disciplinari ben delimitat, i caldria explicar què vol dir això, que respongui a la rúbrica Història social del català. D’altra banda, l’adjectiu «social» projecta la discussió envers un terreny inestable, el de l’estatus científic i l’evolució de les ciències socials, que hem de vorejar tant per prudència com per limitació d’espai.

Fet i fet, és aquesta dimensió de la història de la llengua allò que in absentia comparteix amb la família de les disciplines socials, el que desencadena les reflexions que segueixen, que disten molt de ser concloents. Més aviat es tracta de fer net amb dos dels requisits que, aparentment oposats, haurien de guiar la perspectiva científica: l’ambició i la humilitat. És ambiciós que m’arrogui una representació que no em pertoca a fi de passar revista als treballs i als afanys gremials. Però no és menys cert que assumeixo la comesa amb plena consciència de les meves limitacions. I si goso posar el dit en el que percebo com a nafra és perquè m’hi sento concernit. Perquè, judicant les aportacions del col·lectiu al qual em vinculo professionalment, estic modulant en veu alta un esbós d’autocrítica.

Conscient que el resultat d’aquest examen de consciència distarà molt de satisfer el lector més exigent, n’avanço el guió expositiu. Primerament, establiré les bases teòriques i metodològiques de la meva temptativa d’anàlisi, a partir d’una succinta diagnosi sobre el que hi ha i el que encara no tenim. Tot seguit, resumiré els assoliments i els dèficits que a parer meu registra la historiografia lingüística catalana. I, finalment, m’atreviré a esbossar els perfils d’una disciplina nonada. Prioritzaré la discussió d’idees per sobre l’abundància de dades sense a penes esmentar noms i obres, amb l’esperança que ningú no interpreti les omissions com a menysteniment.

V

2. LA HISTÒRIA (SOCIAL) DE LA LLENGUA COM A SABER INSTITUCIONAL Començaré amb la inevitable qüestió terminològica. Acabo de remarcar que Història de la llengua i Història social de la llengua no són nocions equivalents. Almenys no són sinònims absoluts que es puguin posar al mateix nivell. Ara, quin ocupa la jerarquia hiperonímica o inclusiva respecte de l’altre? En termes filogenètics, diríem que la Història de la llengua és anterior, existeix com a camp disciplinari acadèmic, constituït a l’entorn del sistema universitari global (català, espanyol, europeu, occidental) i, doncs, pertany, com a pràctica social i com a repertori de discursos, als professionals acadèmics. Són arguments probatoris d’aquesta afirmació: a) una tradició de pensament (hàbits, convencions i pràctiques més o menys ritualitzats) amb antecedents llunyans, directament connectada amb els estudis filolò-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 107

HI HA UNA HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA CATALANA?

TSC, 21 (2011)

107

gics; de fet, la Història de la llengua, presentada habitualment com a Lingüística històrica o Lingüística diacrònica i fins i tot com a Gramàtica històrica, s’entenia que formava part del nucli fort de la filologia catalana; b) una extensa bibliografia, repartida entre les coordenades de temps (els períodes cronològics), espai (les regions de l’àrea catalanoparlant) i temàtica (els tòpics habitualment desenvolupats) i articulada en gèneres discursius diversos (obres de síntesi, monografies i materials de divulgació i ensenyament) i, potser el que és més important, c) un cànon interpretatiu, sustentat en uns procediments, mètodes i bases ideològiques que enunciarem tot seguit, la influència del qual es projecta més enllà del clos acadèmic.

No podem ara desenvolupar adequadament aquests aspectes, cadascun dels quals suscita molts interrogants. Per exemple, l’anàlisi de les línies de recerca que podem resseguir, entre altres instruments, per mitjà del repertori Qüern, elaborat a la Universitat de Girona, que cobreix els períodes medieval i modern. La tematització, les preferències cronològiques, la decantació envers un tipus de recerca o un altre són qüestions que cal dilucidar. També queda pendent l’examen dels gèneres discursius, amb la nòmina d’assoliments i mancances. Hi ha, entre les segones, el fet que en català no disposem d’una magna obra de conjunt, una història de la llengua amb voluntat enciclopèdica que arribi fins avui. L’excel·lent síntesi que van encetar Josep M. Nadal i Modest Prats cobreix fins al segle XV i, doncs, no ens permet completar el fris temporal. Això no impedeix que puguem parlar d’un cànon interpretatiu format d’implícits, llocs comuns poc contrastats amb la multiplicitat de les dades empíriques. És aquest fons de sobreentesos i complicitats, que ningú no ha teoritzat in extenso, el que impregna amb la seva càrrega ideològica la major part de la producció de la disciplina.

Tot plegat, aquesta constitueix el que en diríem un paradigma (sense que puguem ara entrar a discutir la pertinença i evolució del concepte kuhnià), un àmbit on es practica la ciència normal o normativa, on hi ha uns sabers compartimentats i estructurats per la divisió del treball i, per tant, sotmesos a les constriccions i possibilitats que hi identifica la sociologia del coneixement. En aquest sentit, convé recordar que en les societats postindustrials, la institucionalització dels sabers obeeix a una lògica del control col·lectiu i l’exclusió social. Lògica que s’ha fet més i més difusa i embrollada a mesura que les tecnologies de la comunicació de massa teixien nous vincles i espais de socialització.

Notem que fins aquí no hem abordat els continguts que són objecte d’estudi per als historiadors de la llengua. En línies generals, podem afirmar que si la llengua s’entén, en el millor dels casos, com a sistema de sistemes, és a dir, com a conjunt de repertoris formals, com a formes, ras i curt, la comesa de l’historiador o diacronista és descriure’n l’evolució al llarg d’un període temporal prèviament establert. En aquest esquema, la història social de la llengua es veuria com una branca emergent, esqueixada del tronc paradigmàtic comú, i enllaçada a unes altres evolucions arbòries, pròximes o superposades, com ara la sociolingüística històrica o, en part, la teoria de la variació.

Ara bé, és ben plausible argüir que, en termes ontogenètics, la relació de dependència s’hauria de capgirar: la Història social de la llengua, arribada a constituir-se, seria el

01 TSC21.qxp:TSC-21

108

12/9/11

10:26

Página 108

TSC, 21 (2011)

MIQUEL NICOLÁS

marc teoricometodològic superior i més general, i la Història de la llengua en constituiria sols una porció, i no necessàriament la més important. Un tal plantejament implica substituir la concepció més aviat estàtica del que és una llengua per una altra de més dinàmica i més permeable als contactes interdisciplinaris diversos. Dit altrament, implica incorporar la dimensió social amb totes les conseqüències i derivacions.

Aquesta situació no deixa de resultar paradoxal. Mentre que la Història de la llengua s’ha resistit fins ara a repensar-se en termes de ciència social, els discursos i les pràctiques que més posen en evidència la historicitat i contingència de tota llengua se situen al centre del debat social: en la creació de realitat compartida que produeixen els mitjans de comunicació. En efecte, avui és als mitjans de comunicació de massa que se segrega una part molt substancial del discurs històric sobre la llengua. Tant en la generació d’actituds emotives d’adhesió o refús a una varietat formal o un grup de parlants, com en la fabricació de relats, consensos i legitimitats que s’emparen en l’autoritat de la història o en la difusió dels canvis produïts en el panorama de la comunicació. Les notícies sobre la realitat plural de les llengües creen per se la il·lusió dels límits interlingüístics. És a dir, una llengua existeix en la mesura que un informatiu de televisió o un ciberdiari en parlen, n’impliquen l’existència i ens expliquen algun detall de la seva virtualitat. Així, doncs, la història lingüística és un camp de coneixement especialitzat i alhora és terreny adobat per a un tipus d’elaboració, aproximadament intel·lectual, dirigida al consum massiu.

3. LES LIMITACIONS DE LA HISTORIOGRAFIA LINGÜÍSTICA CATALANA Com s’haurà pogut apreciar, el punt de vista que sustento en aquesta anàlisi parteix de la constatació que en tot esforç cognitiu hi ha tres dimensions interdependents: epistèmica, ideològica i discursiva (Nicolás, 1998). Les tindrem ben presents a fi d’explicar per què el tipus d’historiografia lingüística dominant en l’àmbit d’expressió catalana, i en el seu entorn, no ha afavorit l’aparició d’una història social de la llengua, en el sentit extens que atorgo al concepte.

Encara que en l’encadenament del discurs pugui semblar que es presenten en l’ordre causa-efecte, els factors que tot seguit exposo són interdependents i concorren tots ells dins una situació sociopolítica complexa. En altres paraules, com ens ensenya la sociologia del coneixement, no podem sostreure els productes intel·lectuals del teixit històric en què s’entrellacen, i no com a brodats superficials, sinó com a fibres medul·lars. Val a dir que s’enuncien a tall d’hipòtesis de treball i no pretenen en absolut adoptar un aire de retret.

3.1. Les limitacions teoricometodològiques La manca de fonamentació teòrica i metodològica en què s’ha desenvolupat la historiografia lingüística catalana té a veure amb dues qüestions fonamentals:

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 109

HI HA UNA HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA CATALANA?

TSC, 21 (2011)

109

a) L’escassa reflexió metadiscursiva que s’ha produït en aquest àmbit disciplinari, de contorns imprecisos. Això és en part explicable per la urgència de suplir el buit de narracions pròpies que contrarestessin els excessos de la historiografia hispànica, atrapada en el reduccionisme de la «tolerància» (la famosa conllevancia) quan no directament en l’espanyolisme bel·ligerant i excloent. Potser no resulta versemblant esperar que una disciplina faci balanç abans de disposar d’una massa crítica suficient. Al capdavall, tota introspecció demana dues coses: volum i trajectòria, temps i resultats acumulats. El problema és tot just decidir quan s’ha reunit aquesta massa crítica; on es fixa el llindar de coneixements positius i interpretacions travades a partir del qual l’absència d’autocrítica comença a esdevenir preocupant. b) La constitució implícita de l’objecte científic de la disciplina a partir d’unes dicotomies que es resolen a favor del terme aparentment no marcat, que és el primer d’aquests parells: observable/ocult; escrit/oral; intern/extern.

L’escassa reflexió ha potenciat, sense fer-ho explícit, el predomini de l’opció que semblava més natural o més evident per a la fabricació del discurs històric. En realitat, aquest tall operat en el contínuum de la comunicació lingüística es justifica per la confluència de disponibilitat i interès ideològic. I quan el segon entra en contradicció amb el primer, l’ordre de preferència dels termes s’inverteix. És clar que l’estudi de la realitat observable és la premissa per a accedir al coneixement que resta ocult en primera instància. Però tot acte de coneixement profund transcendeix d’alguna manera les dades observables a fi de constituir una síntesi superior. Així, quan l’historiador assigna un sentit a les dades que ha pogut reunir, quan les lliga i les concep en termes de tendència o de procés amb un vector clar, quan interpreta, en definitiva, connecta la informació visible amb uns significats discutibles, que tanmateix són els únics amb alguna eficàcia perlocutiva. Aquesta constatació val igualment per al predomini dels documents escrits en contrast amb la manca, real i relativa alhora, de vestigis de la comunicació oral. I en certa manera també a la decantació per la fàcies interna de la llengua, els repertoris formals, en detriment de la seva dimensió social, no casualment designada com allò extern. August Rafanell ho va resumir d’una manera rotunda i encertada: Si se’m permet una síntesi brutal, diria que ni la gramàtica històrica no ha comptat, per norma general, amb el concurs del món, ni la història sociolingüística no ha tingut present la constitució pròpia d’aquell dialecte que ha esdevingut llengua. (Rafanell, 2000: 229)

Les tries, d’altra banda, tenen un clar sentit ideològic. Decantar-se pels documents escrits implica posar l’èmfasi en els productes de les elits lletrades i dels textos del poder, i negligir el paper històric dels grups subalterns que no tenien accés a la paraula ni ens han pogut llegar cap vestigi documental, cosa que equival a negar-ne l’existència. Igualment, la construcció reïficada de la llengua, v. g. la llengua catalana en el segle XVI, resulta còmoda, però en la seva clausura referencial facilita l’escamoteig de les diferències formals internes, les interferències i solapaments entre codis i varietats,

01 TSC21.qxp:TSC-21

110

12/9/11

10:26

Página 110

TSC, 21 (2011)

MIQUEL NICOLÁS

correlat de les diferències socials i polítiques, i els contactes, sempre fragmentaris, imperfectes i lligats a les lluites de poder, amb els grups lingüístics forans.

Ara bé, quan cal, es capgiren els termes. I així, l’historiador de la llengua pot recórrer a instàncies intangibles, com ara la nació a fi d’aconseguir que les dades encaixin, amb la violència que calgui, en un esquema expositiu. O es pot invocar la realitat de la llengua parlada per a refutar el que els textos semblen indicar. O, davant la incapacitat de mostrar amb un mínim de plausibilitat les interaccions entre les estructures socials i subjectes, es recorre al context com a una instància estranya, irreductible a l’escala individual, però capaç de forçar els canvis lingüístics i de capgirar l’ordre social.

En definitiva, els tres parells de distincions es neutralitzen a voluntat, i és aquesta manca de congruència a partir d’un tall epistèmic impropi el que reforça la sensació que la historiografia lingüística catalana no sempre respecta els límits entre fets i interpretacions. Així, termes valoratius com Segle d’Or, Decadència o Renaixença se situen al mateix nivell que dades emblemàtiques objectives, com ara, reduint-les a la cronologia, 1410, 1640 o 1714. En podríem trobar una certa profusió d’exemples en els tres nivells de la literatura científica: menys en obres de referència, més en algunes monografies de recerca i molts més en textos divulgatius.

3.2. La manca de dimensió social Acabem de referir-nos a les tres inconsistents disjuntives sobre les quals se sustenta la Història de la llegua catalana. L’al·ludida absència del gruix social és redundant amb aquest reduccionisme epistèmic i deriva, en bona mesura, de la mateixa tradició disciplinària. En efecte, hereva de l’especulació lingüística precientífica i de la tradició filològica vuitcentista, la historiografia lingüística catalana ha operat des de bon començament un reduccionisme epistèmic, consistent a creure que la simple existència nominal de les llengües és condició suficient perquè esdevinguin objectes cognitius immanents. D’aquesta manera, reconstruir la història del català equivalia a descriure’n les evolucions formals, a inventariar i explicar els canvis lingüístics tot prescindint dels subjectes històrics, dels parlants i, encara més, dels grups socials, en tant que productors i destinataris de la comunicació i dels continguts simbòlics que hi van indestriablement associats.

Quan els historiadors han mirat de superar la perspectiva filològica immanentista han recorregut a l’únic model disponible: el relat històric de naturalesa teleològica i redempcionista, heretat del romanticisme, que al seu torn el va agafar del fons de la cultura humanística d’inspiració judeocristiana. La història del català s’ha entès així com una progressió lineal, una mena d’història de salvació en forma de dents de serra: orígens, expansions, zenits i declivis o caigudes venien a ser un patró de relat, acomplert amb ritmes i contextos actancials diversos. El subjecte d’aquest relat ha estat la comunitat lingüística, noció que, si ja resulta tautològica i equívoca en la perspectiva sincrònica, és inassumible aplicada anacrònicament a societats estamentals prepolítiques.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 111

HI HA UNA HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA CATALANA?

TSC, 21 (2011)

111

3.3. La dependència ideològica del principi d’identitat nacional L’emergència dels estats nacionals fou sens dubte l’impuls decisiu per al desenvolupament de la historiografia institucional, que, entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX, escometrà l’escriptura de les històries nacionals i de les històries particulars de les llengües d’estat. Un procés, d’altra banda, paral·lel al de la gènesi de la sociologia com a matriu explicativa, teòrica i pràctica alhora, dels canvis socioculturals de la modernitat. Les múltiples formes de la ideologia nacionalista es retroben en la base de cada procés de construcció nacional, tant si han desembocat en unes estructures d’estat com si s’han estancat en la lluita per la sobirania plena.

Una de les variants més potents d’aquesta ideologia és el nacionalisme lingüístic, sustentat en la idea que la llengua crea la nació, o que els límits de la nació coincideixen amb els d’una llegua determinada. Així trobem servida i adobada una triple confusió entre el pla de la realitat lingüística, el de la praxi política, on el domini de la voluntat té molt a dir, i el de l’anàlisi científica, on la voluntat hauria de quedar al marge. La qüestió és saber si l’historiador aspira a crear coneixement científic i com es pot compaginar aquest coneixement amb unes conviccions nacionals. Com defensava Pierre Vilar, l’asèpsia objectivista és fal·laç perquè la història l’escriuen subjectes amb emocions. De fet, l’empatia envers l’objecte historiat és una premissa indefugible. El problema el tenim quan la convicció nacional es transforma en un clixé apriorístic que retroba identitats i adhesions a dojo, resitua i avalua les dades en relació amb una lectura prèvia de la realitat comunicativa i substitueix l’explicació pel judici sumaríssim.

En la historiografia catalana de les últimes dècades, el debat ideològic entorn de les servituds, o virtuts, de la lleialtat nacional s’ha suscitat en diversos moments, amb algun episodi d’una relativa virulència. Més enllà de l’encert de les diverses posicions, que no es deixen reduir a una taxonomia simplista, de la consistència d’alguns enfrontaments particulars o de la manca de consens al voltant d’unes poques idees nuclears, el simple fet de plantejar el debat constitueix un símptoma de maduresa i denota que segurament s’ha arribat a aquest punt d’inflexió a què m’he referit abans.

Per contra, el camp de la història de la llengua, i en gran part també el tan pròxim de la història literària, apareix dominat per un consens ideològic apriorístic, amb ben poques veus discrepants, dintre les qual sobresurten les aportacions de Joan-Lluís Marfany (Marfany, 1995, 2005 i 2008).

3.4. La manca de relacions interdisciplinàries Un dels factors que expliquen les rutines i inèrcies del nostre camp disciplinari és l’escassetat de referents teòrics i metodològics manllevats d’unes altres tradicions científiques. Això és en part un corol·lari dels factors ja esmentats, que es manifesten en el terreny dels implícits, els tòpics ritualitzats i un cert sentit comú lligat als condicionants sociopolítics de la història recent. Però també és fruit d’una trajectòria força condi-

01 TSC21.qxp:TSC-21

112

12/9/11

10:26

Página 112

TSC, 21 (2011)

MIQUEL NICOLÁS

cionada pel llast històric generacional. Els dèficits de contacte intel·lectual més clamorós es donen en relació amb disciplines pròximes (història tout court, història social, història cultural…) i amb d’altres, a priori, més distants (sociologia del coneixement i de la comunicació, psicologia social, antropologia cultural, musicologia i història de la música, història i semiòtica de l’art…). També aquí es dóna la paradoxa que en un moment de creixement de la informació, de multiplicació dels contactes interculturals i de fecundacions recíproques, l’actitud dominant al nostre gremi s’assembli a un replegament a les casernes d’hivern, en espera d’uns temps millors que no arribaran mai.

4. EPÍLEG: PER UNA HISTÒRIA SOCIAL DEL CATALÀ EN L’ERA DEL CIBERESPAI L’espai atorgat a la història de la llengua com a disciplina universitària ha anat reculant en les successives reformes dels plans d’estudis. Aquest retrocés es pot explicar com a resultat de les disputes, el tacticisme i les transaccions inherents a la vida acadèmica. Però no és menys cert que representa també un signe dels temps, un reflex del lloc paradoxal que ocupa la Història en l’era digital. En el nou context de la cultura global a què ens hem referit abans, l’estatus del saber històric és problemàtic. Tenim més informació i recursos que mai per a poder produir coneixement històric, però la consciència d’historicitat ha perdut pes específic, en l’escala individual i en la col·lectiva.

La correcció política dels discursos oficials afirma el valor del passat i de la memòria històrica, alhora que treballa en la pràctica per esborrar-la o pervertir-la en una lectura unidireccional, o fomenta la banalització i la transformació del passat en una de les variants de l’espectacle.

Com s’hi pot integrar, doncs, el coneixement històric, que es presenta com a administrador de la memòria del passat? I encara més, com es poden integrar els sistemes de memòria històrica en un panorama de sobreabundància informativa? Com mostrar que el passat de la llegua és també aquest present que volem llegar, millorat, perquè hi hagi encara un futur? Com sortir-nos-en en un món digital, que aboca tot producte de consum massiu a una vida efímera, a una representació empobrida i al conformisme del receptor? Són interrogants que certament depassen de bon tros el marc de discussió que ens hem traçat i que difícilment poden trobar una resposta simple.

Més fàcil resulta, per contra, resumir els requisits que haurien de caracteritzar una història social de la llengua, concebuda com a complement i correlat de la historiografia lingüística a l’ús. D’entrada, caldria que ens demanéssim fins a quin punt té gaire sentit restringir l’objecte historiogràfic a, i sols a, la llengua pròpia, històrica i referencial dels territoris catalanòfons. No suggereixo en absolut un canvi de nomenclatura. Però sí que em sembla urgent revisar els contorns que delimiten l’objecte. Si la història és social, el territori no pot ser el subjecte contenidor o dipositari de les llengües. No es tracta de fer una història lingüística dels països de llengua catalana.

Però sí que em sembla pertinent considerar l’eventual inclusió de les interaccions que

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 113

HI HA UNA HISTÒRIA SOCIAL DE LA LLENGUA CATALANA?

TSC, 21 (2011)

113

es donen entre el català com a llengua pròpia dels catalanoparlants i les altres llengües parlades aquí de manera estable. I subratllo que he dit «interaccions» i no suma de comunitats lingüístiques.

D’altra banda, hauria de ser una història escrupolosa amb les dades documentals.

Contra les lectures foucaultianes a ultrança, els documents tenen una vàlua, que és, però, extrínseca: requereix uns marcs interpretatius adequats que no siguin teleològics. És cert que la història parla del present amb arguments del passat. Però aquest biaix es pot corregir si en lloc de l’apriorisme unidireccional juguem amb la focalitat pluridimensional. Les dades s’han de posar al servei d’explicacions que mostren la complexitat de la vida social. En comptes de reduir-se a fabricar un relat convencional, que en la seva lògica narrativa aboca a una èpica maniquea, paga la pena d’assajar nous camins discursius. Unes noves formes de reconstruir la història plural de la llengua que se centrin en l’explicació, i dins les quals l’historiador conjumini la legítima convicció nacional (i nacionalista) amb la consciència crítica i la distància inherent a l’observació participant.

I, com a tercera nota distintiva, la dinàmica social que reclamo no és sols la del context sociohistòric, que no pot ser un teló de fons, una mena de decorat diacrònic davant del qual actuen uns parlants que representen un guió ja escrit. La mateixa recurrència a parlar de «context històric» implica una certa distorsió focal, ja que la prioritat cognitiva juga a favor del corpus formal en detriment de l’estatus, el qual integra per se els codis formals. El context social no és una dada externa a la comunicació, sinó que està format, també, pel conjunt de representacions, expectatives pragmàtiques i continguts il·locutius dels actes de parla i d’escriptura/lectura. Reduir aquests actes simplement a la descripció del revestiment formal fóra com assajar la descripció anatòmica cenyint-la a la dermis i despullant-la de tots els òrgans funcionals que a dins del nostre cos interactuen per a mantenir-nos vius.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA FRADERA, Josep M.; UCELAY DA CAL, Enric (ed.) (2005). Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives. Barcelona: CCCB. MARFANY, Joan-Lluís (1995). La cultura del catalanisme: El nacionalisme català en els seus inicis. Barcelona: Empúries.

— (2005). «La història de la cultura, de Catalunya estant». A: FRADERA, Josep M.; UCELAY DA CAL, Enric (ed.). Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives. Barcelona: CCCB, p. 197-256.

— (2008). Llengua, nació i diglòssia. Barcelona: L’Avenç.

NICOLÁS, Miquel (1998). La història de la llengua catalana: La construcció d’un discurs. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

01 TSC21.qxp:TSC-21

114

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 114

MIQUEL NICOLÁS

Qüern: Repertori bibliogràfic biennal de literatura i llengua catalanes de l’edat mitjana i l’edat moderna. Universitat de Girona, Institut de Llengua i Cultura Catalanes. 7 números (1995, 1997, 1999, 2001, 2003, 2005, 2007).

RAFANELL, August (2000). El català modern: Set estudis d’història cultural. Barcelona: Empúries.

SIMON, Antoni (dir.) (2003). Diccionari d’historiografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 115

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 115-124 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/30 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El dret lingüístic en l’àmbit català Linguistic rights in the Catalan-speaking area Eva PONS PARERA Universitat de Barcelona

RESUM En aquest article s’examinen l’origen, l’evolució recent i les línies teoricometodològiques del dret lingüístic que s’ha desenvolupat en l’àmbit català. L’anàlisi inclou els factors impulsors i condicionants posteriors del tractament jurídic doctrinal de les qüestions lingüístiques, tot destacant els aspectes comuns i les especificitats presents en els distints territoris que conformen l’àmbit català. A continuació, es reflexiona sobre quines han estat les relacions del dret lingüístic amb altres disciplines lingüístiques. I, finalment, s’apunten els principals reptes futurs del dret lingüístic com a disciplina o sector de la investigació jurídica.

PARAULES CLAU: dret lingüístic, estatut jurídic de les llengües, normalització lingüística, metodologia jurídica.

ABSTRACT This article examines the origin, recent evolution and theoretical- methodological aspects of linguistic laws that have been developed in relation to the Catalan language. The analysis includes factors that induced and subsequently shaped the legal-doctrinal treatment of linguistic affairs, highlighting the commonalities and specificities present in the various territories that make up the Catalan area. Subsequently, connections between legal studies and other linguistic disciplines are outlined. Finally, reference is made to the main future challenges faced by linguistic law as a discipline or field of legal research.

KEY WORDS: legal doctrine, legal status of languages, linguistic normalisation, juridical methodology.

1. LA HISTÒRIA RECENT DEL DRET LINGÜÍSTIC n aquest volum es commemoren els trenta-cinc anys de la fundació, l’any 1974, de la Societat Catalana de Sociolingüística, celebració a la qual ens afegim entusiàsticament. El 2008 se celebrava un altre aniversari: el vint-i-cinquè de la creació de la Revista de Llengua i Dret. Gairebé deu anys de distància fan palès un desfasament entre la sociolingüística i el dret lingüístic, les dues grans disciplines que han

E

01 TSC21.qxp:TSC-21

116

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 116

EVA PONS PARERA

articulat la reflexió teòrica sobre la relació entre llengua i societat a casa nostra. En la present aportació analitzarem les raons explicatives d’aquesta manca de coincidència temporal, que s’han de cercar en les característiques del dret lingüístic, la seva autonomia disciplinària i l’evolució recent en el nostre entorn.

En efecte, com indicava recentment Milian (2009: 63), abans del període 1983-2008 manquen estudis de drets lingüístics a Catalunya i, per extensió, a la resta de territoris dins l’Estat espanyol. Això no implica que abans d’aquestes dates no hagués existit un debat politicodoctrinal sobre l’estatus de la llengua catalana, però aquest no es manifestava en estudis jurídics, sinó a través de manifestos i documents de tipus divers.1 Així, no serien pròpiament antecedents els treballs del I Congrés de la Llengua Catalana de 1906, atès que «hi predominen els tons romàntic, essencialista i idealista, típics de l’època» (Milian, 2009: 64). En canvi, sí que mereix aquesta consideració l’obra d’Antoni Rovira i Virgili, Historia dels moviments nacionalistes (1912-1914), per l’acurada descripció que s’hi fa de la legislació lingüística i dels conflictes que l’acompanyen en nombroses contrades europees. És a dir, a manca de dret propi, els precedents de la disciplina pouen en el comparatisme, estimulat per la creació recent de la Societat de Nacions i l’interès per la protecció de les minories.

La publicació per la Revista Jurídica de Catalunya, l’any 1973, de l’interessant estudi de Guy Heraud «Por un derecho lingüístico comparado» permet testar l’estat encara incipient, en l’àmbit europeu i mundial, d’aquest nou sector de la investigació jurídica. En una situació en què els estats que regulaven explícitament el fet lingüístic eren minoria, el dret lingüístic estava mal inventariat i la seva problemàtica encara pendent de traçar, l’autor advocava per una perspectiva comparatista, per tal de poder presentar els problemes i la diversitat de solucions existents (Heraud, 1973: 848-849).

Consegüentment, la promulgació de normes reguladores de l’estatus de les llengües és la condició bàsica afavoridora de l’aparició de treballs tecnicojurídics en matèria de llengua, tot i que no n’és condició suficient. Així, durant la II República de 1931, única etapa del constitucionalisme històric espanyol en la qual el plurilingüisme té reconeixement constitucional i estatutari —tot i que només a Catalunya, ja que la resta de territoris no assoliren llavors la necessària institucionalització—, l’absència d’aquest tipus d’estudis es pot explicar pel caràcter efímer i convuls del període. Malgrat això, les categories normatives establertes (i, en particular, les de oficialitat, llengua pròpia o deure de coneixement), varen tenir una influència cabdal sobre els constituents espanyols de 1978, que les utilitzaren sovint com a referent limitador enfront de les propostes d’un reconeixement més generós de les llengües distintes del castellà (Pons, 2010: 279).

El període de la transició democràtica espanyola, caracteritzat per l’efervescència de la societat civil i l’eclosió, amb diferent intensitat segons els territoris, de les reivindicacions d’autonomia i de reconeixement de la identitat pròpia, no fou tampoc un con1. Una exposició d’aquests antecedents, des de les cèlebres Bases de Manresa (1892) fins als projectes normatius i acords polítics de principis del segle XX i les disposicions dictades durant la II República, la podem trobar a Anna PLA (2005), «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1982 a 1936», Revista de Llengua i Dret, núm. 45 (juliol), p. 179-211.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 117

EL DRET LINGÜÍSTIC EN L’ÀMBIT CATALÀ

TSC, 21 (2011)

117

text propici per a l’estudi teòric del dret lingüístic. Nogensmenys, des d’institucions socials —com, per exemple, el Col·legi d’Advocats de Barcelona o l’Obra Cultural Balear— es formularen propostes relatives al reconeixement jurídic del català. L’any 1979, l’Estatut d’autonomia de Catalunya marcarà la pauta d’uns textos estatutaris sintètics i poc concrets en la matèria lingüística. De manera que no és fins a l’aprovació per les comunitats autònomes de les distintes lleis lingüístiques autonòmiques (l’any 1983 a Catalunya i el País Valencià, i l’any 1986 a les Illes Balears) que es donarà l’impuls definitiu als estudis de dret lingüístic.

L’evolució jurídica i doctrinal en els territoris catalanòfons situats sota la jurisdicció d’altres estats respon, òbviament, a pautes distintes. En el cas d’Andorra, el retard i menor puixança dels estudis de dret lingüístic es vincula amb la tardança de la constitucionalització de l’ordenament andorrà (1991), com també amb el menor interès doctrinal d’una situació d’oficialitat única del català. A la Catalunya del Nord i l’Alguer, tot i la distància entre ambdós casos, el desenvolupament de la disciplina és condicionat per les dificultats històriques del català per assolir un estatus jurídic.

A França, el debat sobre la possibilitat i abast d’un reconeixement de les llengües regionals, compatible amb els principis republicans, es perllonga des del darrer terç del segle XX fins avui (l’any 2008 la Constitució introduïa una menció a les llengües regionals com a part integrant del patrimoni de França). A Itàlia, on des de 1947 la Constitució reconeix els drets de les minories lingüístiques, cal esperar a l’any 1999 per al seu desplegament legislatiu (Legge 482/1999, Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche), i el cas del català se sol emmarcar en la reflexió jurídica més general sobre els drets de les minories lingüístiques.

2. L’EVOLUCIÓ DEL DRET LINGÜÍSTIC EN ELS TERRITORIS DE L’ÀMBIT CATALÀ Tot i que no sembla fàcil resumir en poc espai les grans línies teoricometodològiques que han estat presents en els treballs de dret lingüístic en l’àmbit català, pel que fa als territoris integrats en l’Estat espanyol, una sèrie de factors faciliten aquesta tasca: en primer lloc, la comuna posada en pràctica a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears de processos de normalització lingüística, si bé amb ritmes diferents (Vernet, 2005); segonament, les influències doctrinals recíproques —amb un relatiu paper capdavanter de Catalunya, on la normativa lingüística és més avançada (Solé i Durany, 2007)—, en un debat basat en unes premisses força unitàries, i, en tercer lloc, pel factor tendencialment homogeneïtzador de la interpretació dels manaments juridicolingüístics constituït per la jurisprudència del Tribunal Constitucional.

Cronològicament,2 els primers treballs doctrinals es varen dirigir a la construcció 2. Des d’una perspectiva material i quantitativa s’analitza la temàtica dels articles publicats en la secció de règim jurídic de la Revista de Llengua i Dret (números 1 al 50, 1983-2008), a Eva PONS, Jordi ARGELAGUET (2009), «Vint-i-cinc anys de la Revista de Llengua i Dret: una aproximació qualitativa i quantitativa als seus continguts», Revista de Llengua i Dret, núm. 51 (juny), p. 285-303.

01 TSC21.qxp:TSC-21

118

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 118

EVA PONS PARERA

dogmàtica de les nocions bàsiques de doble oficialitat i de llengua pròpia, aquesta darrera especialment a Catalunya (vegeu els treballs de Puig Salellas, Milian, Vernet, Jou i Mirambell; a les Illes Balears, Colom i Segura, i al País Valencià, Alcaraz). El rol general assumit per la doctrina és aquí propositiu i alhora crític respecte de les primeres interpretacions de la cooficialitat per part del Tribunal Constitucional (el qual, durant la segona meitat dels anys vuitanta, es pronunciarà sobre les distintes lleis de normalització lingüística, exceptuant la llei valenciana).3 Alhora, el context influeix en el sentit d’aquestes primeres aportacions: a Catalunya, doctrinalment es forneixen les bases per al desplegament de la Llei de normalització lingüística de 1983 i la seva substitució posterior per la nova Llei de política lingüística de 1998; a les Illes Balears, la doctrina té un paper dinamitzador del procés de normalització lingüística, condicionat pel sostre competencial inicial limitador de la intervenció autonòmica en àmbits tan importants com l’ensenyament; al País Valencià, atès l’immobilisme institucional que segueix a l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, els autors adopten un to prevalentment crític, en reclamar l’aplicació de la Llei i el dictat de desplegaments necessaris per fer efectiva l’oficialitat del valencià (Alcaraz, Isabel i Ochoa, 2005).

En segon terme, i amb la relativització necessària de tota seqüència temporal, durant els anys noranta del segle XX es produeix una certa eclosió d’estudis doctrinals que analitzen la regulació de la llengua en sectors determinats. En aquests treballs, més enllà del component descriptiu, la reflexió jurídica subjacent acostuma a referir-se a l’abast possible o, en termes negatius, als límits d’una regulació adreçada a salvaguardar el català —com a llengua en posició més feble que la llengua estatal— en l’àmbit de què es tracti. A mode de citació il·lustrativa, s’emmarquen aquí els Estudis sobre la Llei de política lingüística, publicats per l’Institut d’Estudis Autonòmics de Catalunya (1999); les contribucions relatives a l’ensenyament, en l’obra de Milian, Drets lingüístics i dret fonamental a l’educació: Un estudi comparat: Itàlia, Bèlgica, Suïssa, el Canadà i Espanya (1992), i en el volum col·lectiu La lengua de enseñanza en la legislación de Cataluña (1994), i les anàlisis relatives a les administracions (especialment de Vernet, Solé i Durany, Colom i Pla); els mitjans de comunicació (Alcaraz) i el sector socioeconòmic o privat (Milian). L’atenció al dret lingüístic comparat ha estat força constant, sobretot per la via de la invitació d’autors d’altres països,4 i també mitjançant la seva incorporació a la reflexió pròpia o la contribució a l’estudi i l’evolució jurídica de realitats foranes (per exemple, a través dels fòrums lingüístics organitzats pel Centre de Cooperació Iberoamericana a Catalunya o la Càtedra UNESCO de Llengües i Educació).

En tercer lloc, els anys noranta es caracteritzen també per la proliferació de nous instruments internacionals relatius a la protecció dels drets lingüístics, els drets de les 3. Les resolucions en matèria lingüística del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem són objecte d’un seguiment ininterromput des de 1983 per Milian, Vernet, Pons i Pou, en diferents períodes, dins la secció de jurisprudència de la Revista de Llengua i Dret.

4. Vegeu-ne, com a mostra, les dades proporcionades per l’estudi citat en la nota 2.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 119

EL DRET LINGÜÍSTIC EN L’ÀMBIT CATALÀ

TSC, 21 (2011)

119

minories i la diversitat lingüística. Des de Catalunya, en una conferència internacional amb la participació, entre d’altres, del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions, s’aprova l’any 1998 la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, document programàtic d’interès per a la definició dels drets de les comunitats i els grups lingüístics, amb un escàs recorregut posterior en les instàncies internacionals. La iniciativa contrasta amb un cert retard i escassetat d’estudis relatius a l’ordenament lingüístic internacional (Milian, Corretja, Pons), a diferència de l’atenció més antiga i constant que ha rebut l’absència d’un reconeixement oficial del català per les comunitats europees (i la posterior Unió Europea) i els efectes negatius que en deriven. Pel que fa al Consell d’Europa, a partir dels estudis introductoris sobre la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (vegeu Puig, responsable principal de la petja catalana en aquest instrument), s’observa l’aparició d’enfocaments més pragmàtics, especialment en el marc de l’Observatori de la Llengua Catalana, que exploren les escletxes en la protecció jurídica del català arran de la ratificació d’aquest tractat internacional pel Regne d’Espanya l’any 2001.

L’acumulació de coneixement, fruit del treball esmentat, permetrà l’aparició d’obres generals: a banda d’una primera sistematització de l’ordenament lingüístic vigent al País Valencià, sense excessives pretensions dogmàtiques (Alcaraz, 1999), l’obra Dret lingüístic (Vernet et al., 2003) contribuirà en major mesura a l’estructuració i la consolidació de la disciplina, dins i fora dels territoris catalanòfons, i, una mica més tard, el llibre Estudios sobre el estatuto de las lenguas en España (Pérez (coord.), 2006), permetrà agrupar estudiosos de les diferents zones de l’Estat per dur a terme una posada al dia dels conceptes generals i de l’ordenament lingüístic propi de cada territori. La darrera citació palesa una absència: la d’una obra jurídica conjunta feta des de i sobre els Països Catalans, mancança només atenuada pel tractament conjunt en els informes sobre la situació de la llengua catalana, publicats per l’Observatori de la Llengua Catalana per als anys 2003-2004 i 2005-2007, el darrer junt amb la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans.

Com s’ha vist, la solidesa i la unitat de la doctrina juridicolingüística emanada dels territoris de parla catalana són notables, i en el seu conjunt supera sense dificultats la comparació amb la producció doctrinal emanada d’altres contextos plurilingües. Sens perjudici d’aquesta riquesa i varietat, no sembla possible identificar-hi grups o escoles a partir de la metodologia emprada o de la concepció de la matèria disciplinària.

Hi hauria, més aviat, opinions diverses sobre quina ha de ser la funció i l’abast del dret positiu regulador de la llengua, a banda d’interpretacions no sempre coincidents del dret vigent, o bé estils o maneres de fer diverses, d’acord amb el perfil curricular dels investigadors.

El diagnòstic anterior hauria de variar —tot i que no és l’anàlisi que se’ns demana— si hi incloguéssim els autors de la resta de l’Estat, especialment provinents de l’Espanya castellanòfona, que recorren freqüentment a arguments de constitucionalitat per impugnar teòricament propostes o desenvolupaments legals relatius al català, ja sigui reactivament o amb una finalitat propositiva de tancament del model lingüístic.

Aquestes posicions doctrinals acostumen a exterioritzar visions també diferenciades

01 TSC21.qxp:TSC-21

120

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 120

EVA PONS PARERA

sobre la forma territorial de l’Estat, com ha palesat la polèmica entorn de la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 (Viver, 2006). No és estrany, doncs, que, coincidint amb el trentè aniversari de la Constitució de 1978, la reflexió doctrinal s’orienti a repensar un model lingüístic constitucional desigualitari (Milian (coord.), 2009; Pons, 2010) o es retorni al significat politicojurídic de l’oficialitat de la llengua catalana (Jou, 2009). Des d’un angle distint, el llarg procés que ha conduït l’any 2009 a reconèixer legalment el català a l’Aragó —sense declarar-lo oficial— ha estat precedit de certa reflexió sobre la noció d’oficialitat i la seva relació amb altres estatuts juridicolingüístics (López Susín, 2006). Distinta és la problemàtica vigent al País Valencià, on l’escassa reflexió doctrinal resulta interferida per la política secessionista menada per les institucions polítiques autonòmiques (Ochoa, 2006), i darrerament el dret lingüístic es construeix, valgui l’expressió, a cop de sentència, arran de l’acció jurídica desplegada per les universitats i per l’associació Acció Cultural del País Valencià, principalment.

Diversament, la síntesi de l’evolució juridicodogmàtica en la resta de territoris catalans és dificultada per la menor estructuració del debat relatiu al català, que tendeix a ser absorbit o a difuminar-se en objectes teòrics més amplis. A Andorra, tot i els significatius avenços normatius des de 1991, no han sorgit estudis especialitzats que s’emmarquin en el dret lingüístic. Pel que fa a la Catalunya del Nord, un revulsiu del debat sobre la necessitat d’un estatus jurídic per a les llengües regionals fou l’oposició de França a ratificar, després d’haver-la signada l’any 1999, la Carta de les llengües regionals o minoritàries (per exemple, Woehrling, 2001). Els autors hi denuncien el doble discurs prevalent a França —sostingut per una vasta producció bibliogràfica francòfona— que, alhora que defensa pel món la diversitat lingüística, margina les llengües històricament parlades en el territori propi. No s’albira que la incorporació recent d’aquestes llengües com a patrimoni de França a la Constitució es tradueixi aviat en els consegüents desplegaments legals. Finalment, la situació a l’Alguer és similar, quant a la manca d’un focus juridicodoctrinal propi, sens perjudici de les reflexions generals que incideixen sobre les dificultats d’aplicació de la normativa i el seu desplegament (Caria, 2006), la qual cosa contrasta amb la potent tradició doctrinal italiana sobre les minories culturals i lingüístiques (entre d’altres, Pizzorusso, Carrozza, Piergigli, Poggeschi i Palermo), que estén la seva influència a altres territoris.

3. L’AUTONOMIA DEL DRET LINGÜÍSTIC I LA SEVA RELACIÓ AMB ALTRES DISCIPLINES Com succeeix en molts altres camps del coneixement, el dret lingüístic primer es fa i després es pensa unitàriament. Immediatament cal puntualitzar, però, que el desplegament del dret lingüístic entre nosaltres no ha estat el fruit casual d’una dinàmica irreflexiva o de la mera suma d’esforços individuals —alguns certament molt meritoris. Una mostra d’això és la creació, l’any 1983, en el marc de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, de la Revista de Llengua i Dret, que descrivia com a objectius fundacionals l’impuls dels estudis de dret lingüístic —juntament amb el

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 121

EL DRET LINGÜÍSTIC EN L’ÀMBIT CATALÀ

TSC, 21 (2011)

121

llenguatge jurídic i la planificació lingüística— i contribuir a formar un planter d’especialistes en aquest àmbit.

La conceptualització del dret lingüístic com a disciplina no s’aferma de manera immediata, sinó només com a decantació d’aquesta trajectòria doctrinal. En el citat manual Dret lingüístic, es distingeix l’aproximació anterior a la llengua dels lingüistes (que han desenvolupat, sobretot, el llenguatge jurídic, o tecnolecte propi de la llengua en l’àmbit jurídic) i dels sociolingüistes, de l’aproximació de caire jurídic en la qual «la coherència la dóna, doncs, l’objecte tractat, la llengua, i els principis que sobre la matèria recull cada ordenament jurídic» (Vernet (coord.), 2003: 22). Ulteriorment, s’ha precisat que el dret lingüístic no constitueix una branca del dret —de fet, en el seu estudi concorren professors de diferents àrees del dret públic i privat—, però sí que gaudeix d’autonomia disciplinària per l’existència d’unes institucions o principis propis (Milian (coord.), 2009: 73-75).

Malgrat la consolidació i el nivell assolit pels estudis del dret lingüístic en diferents parts de l’Estat espanyol, generalment els plans d’estudis universitaris no tenen en compte la dimensió lingüística en el marc de la teoria general del dret. La introducció del dret lingüístic en les facultats de dret de Catalunya s’ha dut a terme, principalment, a través de la creació d’assignatures optatives o de lliure elecció (Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Barcelona, Universitat de Girona i antiga Universitat Abat Oliba), i en un cas de doctorat (Universitat de Barcelona) i en forma de conferències o cicles en d’altres (Universitat Autònoma de Barcelona i algunes universitats valencianes), mentre que es preveu l’estudi obligatori del llenguatge jurídic en alguns casos (Universitat de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra). Tanmateix, la compressió de les matèries en els nous ensenyaments de grau, dins l’espai europeu d’ensenyament superior, pot afectar aquests estudis —atesa certa resistència acadèmica a reconèixer les importants implicacions que té l’oficialitat lingüística sobre l’ordenament jurídic (drets distints, obligacions organitzatives per als poders públics, previsió de polítiques de foment, etc.)—, de manera que l’estudi de la disciplina es pot traslladar a màsters amb una temàtica més àmplia.

Pel que fa a la relació del dret lingüístic amb altres disciplines, cal fer referència especialment a la sociolingüística i a la ciència política, en la mesura que aborden més directament les qüestions relacionades amb la política lingüística, que abastaria en un sentit ampli la discussió teòrica que versa sobre la posició, la representació i els usos de les llengües en un context social determinat. A diferència d’aquestes disciplines, el jurista se serveix de la metodologia jurídica i de les tècniques d’interpretació o topoi per aproximar-se als mandats normatius, com a objecte que condiciona la definició del seu espai propi de reflexió sobre el fet lingüístic, que no és ni pròpiament normativa (filosofia política) ni es refereix al mer fet social (sociolingüística).

Una mirada retrospectiva ens porta a constatar que les tres disciplines esmentades han conviscut bastant pacíficament i amistosa, si bé són força aïllats els treballs conjunts (per exemple, Pons i Vila, 2005) i, en general, ha estat només relativament fluïda la retroalimentació conceptual i analítica mútua. Sense desnaturalitzar la reflexió jurídica, i amb això enllaço ja amb la valoració propositiva final, sembla recomanable

01 TSC21.qxp:TSC-21

122

12/9/11

10:26

Página 122

TSC, 21 (2011)

EVA PONS PARERA

una major flexibilitat metodològica que afavoreixi el treball interdisciplinari i la consideració de les aportacions d’altres disciplines socials i/o lingüístiques.5 I això molt especialment davant la necessitat de comprendre i d’elaborar discurs i principis teòrics per donar resposta als fenòmens socials i polítics (globalització, integració europea, revisió del model d’estat, noves migracions, tecnologies de la informació i la comunicació, etc.) que afecten la llengua a l’inici del segle XXI.

4. UNA MIRADA CAP AL FUTUR D’acord amb el que s’ha dit, el balanç dels estudis de dret lingüístic en els territoris de parla catalana ha de ser globalment positiu. En els territoris de l’Estat espanyol on el català és oficial, la doctrina jurídica, mitjançant la creació d’un corpus doctrinal original i força complet, ha contribuït a forjar un model juridicolingüístic propi que, en les seves línies generals, es manté com un marc normatiu adequat de l’acció política i administrativa —quan aquesta es desplega— adreçada a garantir o afavorir l’ús normal de la llengua catalana en un context en què la dualitat bàsica català/castellà està essent matisada tant per les immigracions al·loglotes de l’última dècada com per l’emergència de l’anglès com a llengua franca internacional. Nogensmenys, la resposta del legislador als canvis socials sembla condicionada, en els darrers temps, en part per la presència de conjuntures polítiques que no ho afavoreixen —especialment, per l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, sobre la reforma de l’Estatut català—, i potser també per la necessitat de forjar nous consensos doctrinals —on torna a ser útil el recurs al dret comparat (per exemple, Milian et al., 2008)— sobre les vies possibles d’avenç en el pla normatiu.

Un segon aspecte clau és la internacionalització creixent del debat lingüístic, sota l’efecte de la progressió del dret internacional i del reforçament d’instàncies europees i internacionals que operen com a focus del debat acadèmic i de propagació d’ideologies lingüístiques amb possibles derivacions normatives. Com s’ha constatat, fins avui la doctrina —especialment allí on el català és oficial— s’ha caracteritzat per un compromís o la lleialtat vers l’estudi de la problemàtica jurídica pròpia, sens perjudici de l’obertura a d’altres realitats jurídiques. Tanmateix, la redefinició accelerada dels marcs on es desenvolupa el debat acadèmic —que afecta també la reflexió jurídica— obliga a resituar-nos davant la tensió entre: d’una banda, la participació imprescindible en la formulació de discurs jurídic en l’arena internacional i europea, on s’està desenvolupant gradualment un marc comú europeu de reconeixement de la diversitat lingüística com un valor que cal preservar, que comporta una certa convergència —encara que sigui relativa— dels ordenaments estatals (De Witte, 2009), i, d’una altra, l’atenció continuada a les condicions jurídiques idònies perquè la llengua catalana 5. Ens adherim, en aquest sentit, a les consideracions més aprofundides que, des de la sociolingüística, formulava F. Xavier VILA (2004), «Aportacions de les altres ciències socials a la sociolingüística catalana», Caplletra, núm. 37, p. 91-154.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 123

EL DRET LINGÜÍSTIC EN L’ÀMBIT CATALÀ

TSC, 21 (2011)

123

mantingui una vitalitat plena en el segle XXI. I tot això, òbviament, essent conscients que el dret no pot abastar el conjunt de dinàmiques socials que incideixen en l’evolució lingüística d’una comunitat.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALCARAZ, Manuel (1999). Régimen jurídico de las lenguas en la Comunidad Valenciana. Alacant: Universitat d’Alacant.

ALCARAZ, Manuel; ISABEL, Ferran; OCHOA, Josep (ed.) (2005). Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Alzira: Bromera.

CARIA, Rafael (2006). «El català a l’Alguer: apunts per a un llibre blanc». Revista de Llengua i Dret, núm. 46 (desembre), p. 29-102.

COLOM, Bartomeu (1987). «Els principis de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears». Revista Jurídica de Catalunya, vol. 86, núm. 1, p. 47-78.

CORRETJA, Mercè (1995). L’acció europea per a la protecció dels drets lingüístics. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya.

DE WITTE, Bruno (2009). «L’évolution des droits linguistiques (1983-2008)». Revista de Llengua i Dret, núm. 51 (juny), p. 47-61.

HERAUD, Guy (1973). «Por un derecho lingüístico comparado». Revista Jurídica de Catalunya, vol. 72, núm. 4, p. 846-869.

HERRERO DE MIÑON, Miguel [et al.] (1999). Estudis jurídics sobre la Llei de política lingüística.

Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics; Madrid: Marcial Pons.

INSTITUT D’ESTUDIS AUTONÒMICS (1994). La lengua de enseñanza en la legislación de Cataluña.

Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.

JOU, Lluís (2009). L’oficialitat lingüística, un concepte jurídic. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.

MILIAN, Antoni (1992). Drets lingüístics i dret fonamental a l’educació: Un estudi comparat: Itàlia, Bèlgica, Suïssa, el Canadà i Espanya. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.

— (2002). «Les formes d’intervenció lingüística i les tècniques jurídiques de protecció de les llengües i dels grups lingüístics en les societats plurilingües: Una llambregada al dret comparat». Revista de Llengua i Dret, núm. 37 (setembre), p. 105-128.

— (2009). «Dels drets lingüístics al dret lingüístic: vint-i-cinc anys d’evolució a Catalunya».

Revista de Llengua i Dret, núm. 51 (juny), p. 63-93.

MILIAN, Antoni [et al.] (2008). Mundialització, lliure circulació i immigració, i l’exigència d’una llengua com a requisit: El cas del català, llengua oficial en part del territori d’un estat. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.

MILIAN, Antoni (coord.) (2009). El plurilingüisme a la Constitució española: Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.

PÉREZ, José Manuel (coord.) (2006). Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España.

Barcelona: Atelier. [S’inclouen en aquesta obra col·lectiva les aportacions referenciades en el text de López Susín, Ochoa, Pons i Viver] PONS, Eva (2010). «Lengua y Constitución». A: VERNET, J. (coord.). Estudios sobre la reforma de la Constitución Española. Palma: Institut d’Estudis Autonòmics, p. 275-307. (L’Esperit de les Lleis; 8)

01 TSC21.qxp:TSC-21

124

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 124

EVA PONS PARERA

PONS, Eva; VILA, F. Xavier (2005). Informe sobre la situació de la llengua catalana 2003-2004.

Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana.

PUIG, Lluís M. de (1991). «Debat i elaboració de la Carta Europea de les Llengües». Revista de Llengua i Dret, núm. 16 (desembre), p. 153-172.

SEGURA, Lluís J. (1984). «Comentario sobre el régimen jurídico lingüístico del Estatuto de Autonomía de las Islas Baleares». Revista Vasca de Administración Pública, núm. 8 (generabril), p. 235-250.

SOLÉ I DURANY, Joan Ramon (coord.) (2007). Legislació lingüística de Catalunya: La llei de política lingüística i altres normes lingüístiques anotades. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Legislació Bàsica; 6) VERNET, Jaume (1999). «Principios constitucionales y derechos en un estado plurilingüe». A: LUCAS, Francisco Javier de (dir.). Derechos de las minorías en una sociedad multicultural. Madrid: Consejo General del Poder Judicial, p. 11-42. (Cuadernos de Derecho Judicial; 11) — (2005). «Processos de normalització de la llengua catalana». A: ALCARAZ, Manuel; ISABEL, Ferran; OCHOA, Josep (ed.). Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Alzira: Bromera.

VERNET, Jaume (coord.) (2003). Dret lingüístic. Valls: Cossetània.

WOEHRLING, Jean-Marie (2001). «Le droit constitutionnel français à l’épreuve des langues régionales». Revista de Llengua i Dret, núm. 35 (setembre), p. 79-87.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 125

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 125-140 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/31 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana The kaleidoscopic universe of the sociolinguistics of variation in the Catalan-speaking area Miquel Àngel PRADILLA CARDONA Universitat Rovira i Virgili Institut d’Estudis Catalans

RESUM En el trànsit d’una lingüística autònoma, això és, centrada exclusivament en l’anàlisi de l’estructura de les llengües, a una lingüística que preveu programàticament la interacció entre les variables lingüístiques i les variables sociopragmàtiques, s’han posat damunt la taula un bon grapat d’enfocaments teoricometodològics. Sens dubte, un dels models més reeixits ha estat el variacionista, el qual ha permès avançar en la caracterització social del llenguatge i en l’ordenació i la interpretació de la diversitat lingüística.

L’article s’ocupa d’abordar els diferents vèrtexs amb què es manifesten els estudis variacionistes en l’àmbit de la llengua catalana: des de l’ortodòxia dels plantejaments de W. Labov fins a la socialització dels enfocaments dialectològic i geolingüístic.

PARAULES CLAU: sociolingüística, variació lingüística, canvi lingüístic, pragmàtica.

ABSTRACT In the transition from autonomous linguistics, that is to say linguistics centred exclusively on the structural analysis of language, to a type of discipline with an inherent concern for the interaction between linguistics and socio-pragmatic variables, a good deal of proposals have been made, both theoretical and methodological. Without a doubt the sociolinguistic variation model is one of the most successful. This model has made it possible to advance in the social characterisation of language, as well as in the organisation and interpretation of linguistic diversity.

This article deals with the various approaches that have been proposed within the field of Catalan variationist studies: from W. Labov’s orthodox proposals to the socialisation component in dialectal and geolinguistic approaches.

KEY WORDS: sociolinguistics, linguistic variation, linguistic change, pragmatics.

01 TSC21.qxp:TSC-21

126

12/9/11

10:26

Página 126

TSC, 21 (2011)

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

1. LA «SOCIALITZACIÓ» DE LA LINGÜÍSTICA om és sabut, la consideració de l’ús com a objecte d’estudi de la lingüística —tant la tradicional com la moderna— s’ha vist habitualment arraconada, quan no bandejada. Alhora, com a conseqüència de la desatenció esmentada, la variabilitat amb què es mostra la llengua, ja siga per raons d’operativitat metodològica o per una aposta teòrica decidida per l’estudi in abstracto, ha estat presentada com una mena de nosa d’aprehensió impossible i d’interès, en el millor dels casos, secundari.

En el moment en què els lingüistes van intentar depassar els límits estrictes fixats per a la pròpia disciplina, quan es van interessar per l’estudi de les relacions entre sistemes, usos lingüístics i fets socials, van sorgir tota una sèrie de noves disciplines com l’antropologia lingüística, l’etnolingüística, la psicologia social, la sociologia del llenguatge i la sociolingüística. Segons alguns autors, la peremptorietat de considerar els aspectes socials de les llengües responia a tres motivacions: a) el desig de trobar una base empírica sòlida per a la teoria lingüística; b) la convicció que els factors socials que influeixen en l’ús constitueixen un tema d’estudi molt legítim en la investigació lingüística, i c) la resposta a la creixent inquietud segons la qual l’esmentat coneixement sociolingüístic hauria de ser aplicat a problemes educatius urgents. És en aquest marc, inicialment dominat per sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs amb coneixements rudimentaris sobre el llenguatge, on, a poc a poc, s’aniran incorporant les primeres investigacions fetes ja per lingüistes. En definitiva, la sociolingüística afegirà a la tradició lingüística un nou component, una nova dimensió: el llenguatge com a manifestació de la conducta humana i com a element central de l’organització social i cultural de les societats.

La importància atorgada al context social —ja patent en alguns enfocaments de la lingüística general—, de la dècada dels seixanta ençà ha anat donant forma a un àmbit de recerca que acull interessos compartits amb la sociologia, l’antropologia, la psicologia social, l’etnometodologia, la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’anàlisi de la conversa, la lingüística del text, etc. Així, malgrat l’oposició de W. Labov, el terme sociolingüística ha fet fortuna a l’hora d’etiquetar un espai de coneixements profundament interdisciplinari, però amb voluntat d’assolir autonomia paradigmàtica.1 Des d’aquesta perspectiva, hom considera que el coneixement d’una llengua viva és més complet si permet mostrar, no només les relacions estructurals del sistema, sinó també el seu funcionament com a mitjà social de comunicació.

La compartimentació d’aquest gran «calaix de sastre» que acull els treballs que participen, d’una manera genèrica, d’interessos socials i lingüístics ha estat abordada per diferents estudiosos. Tanmateix, sembla que s’ha anat conformant un cert consens —malgrat alguna discrepància— entre els investigadors. Així, a partir de la proposta

C

1. La prevenció de Labov cap al terme sociolingüística deriva del fet que aquesta etiqueta suposa, paral·lelament, la possibilitat de fer lingüística sense tenir en consideració el component social. No cal dir que, malgrat el desacord d’aquest investigador, aquesta «possibilitat» s’ha entès (i continua entenent-se en termes quantitatius que no es poden menystenir) en un sentit de «molta probabilitat».

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 127

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

127

terminològica de J. Fishman, la qual presentaria dos grans blocs, la macrosociolingüística i la microsociolingüística, se la sol presentar com una disciplina amb tres grans direccions: a) sociologia del llenguatge, b) etnografia de la comunicació i c) sociolingüística estricta. Mentre que la primera línia monopolitzaria la perspectiva fishmaniana macro, les dues restants es repartirien l’enfocament micro.2 Val a dir que en l’àmbit catalanòfon la recepció de la sociolingüística ha tingut una especificitat que convé destacar. I és que la sociolingüística catalana ha estat —i és— essencialment una sociologia del llenguatge. En aquest sentit, no és sobrer recordar que allò que es debat és la supervivència de la llengua històrica i territorial. Ara bé, les dues darreres dècades han propiciat una orientació més variada de la recerca portada a terme. Òbviament, el paper més destacat continua acaparant-lo l’enfocament macrosociolingüístic, però la quasi exclusivitat d’aquesta orientació abans de l’any 1985 s’ha vist atenuada per l’aparició d’un bon grapat de recerques de caràcter variacionista i etnogràfic. Aquest nou horitzó va motivar l’observació de Boix i Payrató (1996) segons la qual la sociolingüística del conflicte, en l’àmbit català, havia donat pas a una diversitat de sociolingüístiques.

D’altra banda, i pel que fa a la sociolingüística estricta, això és, la sociolingüística de la variació,3 la col·lisió d’interessos inicial amb la lingüística moderna —sobretot la generativista— ha evolucionat cap a una mena d’entesa teoricometodològica. D’aquesta manera, hem assistit al naixement d’una lingüística del corpus, que ha superat la introspecció i els judicis d’acceptabilitat com a eina metodològica, i s’ha enfrontat a les dades lingüístiques amb tota la seua cruesa. D’aquesta manera, l’estudi de la variació ha guanyat nous practicants, més enllà de les tradicions dialectològica i sociolingüística.

2. LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ L’autor d’aquest capítol, en un article de l’any 2002 (Pradilla, 2002) es va ocupar de caracteritzar les manifestacions que havien pres a casa nostra els estudis sobre la variació lingüística, les «transferències i les transaccions», en definitiva, en relació amb el model de referència ortodox. Aquesta revisió va prendre suport en el plantejament multidimensional de la variació de F. Moreno (1990). Segons aquest autor, l’esmentada multidimensionalitat té quatre vèrtexs que són ocupats per la geolingüística, la lingüística històrica, la pragmàtica i la sociolingüística, amb la possibilitat de posicions 2. Una de les principals discrepàncies a l’hora d’acceptar la taxonomia proposada és la consideració microsociolingüística de la sociolingüística estricta. El fet que aquest model es fonamente en l’establiment de correlacions entre variables lingüístiques i variables considerades macrosocials, com la classe social, l’ètnia, etc., és considerat per alguns autors com un factor decisiu que reubicaria aquesta disciplina en l’àmbit de la macrosociolingüística.

3. Aquesta denominació, amb la publicació el 1995 d’un aplec de treballs coordinats per M. T. Turell en el llibre La sociolingüística de la variació, ha esdevingut el sintagma referencial de la disciplina en la tradició catalana.

01 TSC21.qxp:TSC-21

128

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 128

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

intermèdies. Per a l’avinentesa que ens ocupa, reprendrem el plantejament multidimensional, tot i destacar-ne el vèrtex sociolingüístic, i n’actualitzarem les aportacions més importants.

En l’àmbit de la sociolingüística estricta s’han elaborat diversos models destinats a explicar la variació sistemàtica. Els més destacats són el dinàmic (Ch. J. Bailey, D. Bickerton i D. De Camp) i el quantitatiu (W. Labov). Tanmateix, el decantament majoritari dels nostres investigadors pel segon4 motivarà que li dediquem la nostra atenció en exclusiva.

La proposta sociolingüística de W. Labov s’ha de considerar com l’elaboració més reeixida sorgida a partir de l’article de Weinreich, Labov i Herzog (1968) «Empirical foundations for a theory of language change». El treball en qüestió constituirà un veritable salt qualitatiu en la consideració social del llenguatge. Aquest lingüista nord-americà beu, en els seus inicis, del model estructural a través del mestratge d’U. Weinreich. Tanmateix, a les darreries dels anys seixanta s’incorpora a la gramàtica generativa, de la qual proposa una extensió que afig, un component social. Des d’aquesta perspectiva realista, l’objecte d’estudi serà observat en tota la seua diversitat.

Per a l’enumeració de les principals propostes teoricometodològiques del model labovià, prendrem com a base la síntesi que segueix: 1. La variació lingüística lliure no existeix. L’heterogeneïtat de la llengua no és arbitrària, caòtica, sinó que és ordenada. La variació lingüística és inherent al sistema, del qual constitueix una propietat regular i intrínseca. Hi ha una correlació entre la variació lingüística i les variables independents de tipus sociopragmàtic, com la classe socioeconòmica, el gènere, l’edat, la raça i l’estil.

2. És possible d’estudiar l’evolució dels canvis lingüístics en la sincronia, en temps aparent, mitjançant l’estudi dels canvis en moviment a través dels diversos grups d’edat d’una comunitat de parla.

3. En la descripció i l’explicació dels canvis en moviment es pot postular l’existència de variables sociolingüístiques correlacionades amb variables independents sociopragmàtiques. Les variables sociolingüístiques poden ser: a) indicadors, amb distribució social; b) marcadors, indicadors amb diferenciació estilística, i c) estereotips, marcadors conscients socialment. Les diverses variants tenen un significat social.

4. L’aparició de les diverses variants no pot descriure’s adequadament en termes de diferències qualitatives, sinó quantitatives, ja que les variants apareixen amb més freqüència en la parla —i, de vegades, en els diversos estils— d’uns grups socials que en els altres. La quantificació estadística, amb les aportacions de l’escola canadenca (Sankoff, Cedergren i col·laboradors), donarà més rellevància als resultats 4. També anomenat dialectologia urbana, dialectologia social, sociolingüística («estricta», «en sentit restringit», «pròpiament dita»), estudi quantitatiu de la parla, model de regles variables, (socio)lingüística correlacional, variacionisme i sociolingüística de la variació.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 129

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

129

probabilístics. Aquest darrer desenvolupament no és gens trivial, ja que es fonamenta en la idea, epistemològicament essencial, segons la qual les dades d’actuació no són res més que un reflex estadístic de la competència, que ara serà quantificada mitjançant l’aplicació d’un model logístic multiplicatiu que permetrà convertir les freqüències observades en l’actuació en probabilitats teòriques. Per a l’estudi quantitatiu de la parla, s’ha elaborat tota una metodologia al voltant de l’entrevista sociolingüística que incorpora una tipologia dels estils contextuals i destaca la importància de les dades acústiques, especialment l’ús de l’espectrògraf.

5. Les gramàtiques posseeixen tres tipus de regles: a) invariables o categòriques, sense excepcions ni violacions; b) semicategòriques, amb violacions que poden ser interpretades, i c) variables. Les regles variables estableixen que per a cada parlant de la llengua la regla s’aplicarà amb més freqüència-probabilitat en un context que en un altre, i es formalitzen amb l’ús de parèntesis angulars: X → <Y> /A______B Les regles variables donen compte del fet que la variació lingüística és funció de les restriccions sociopragmàtiques, que determinen la freqüència-probabilitat d’aplicació de la regla, i de les restriccions lingüístiques o contextos morfofonològics que afavoreixen o frenen l’aplicació de la regla.

3. ELS TREBALLS SOBRE FENÒMENS VARIABLES DE LA LLENGUA CATALANA 3.1. L’ortodòxia variacionista: el vèrtex sociolingüístic És un fet conegut que la sociolingüística laboviana s’ha emprat de manera aclaparadorament majoritària en els treballs sobre variables fòniques. També ha estat així en la nostra tradició. I una de les causes que ha afavorit aquesta supremacia és, sens dubte, la seua millor adaptació a la premissa segons la qual la variació consisteix en la utilització alternativa de formes equivalents semànticament i pragmàticament, cosa que en lèxic i sobretot en sintaxi és difícil de garantir. Això no vol dir, però, que la sociolingüística de la variació en llengua catalana no compte amb recerques sobre variables morfosintàctiques o lexicosemàntiques. Se n’han fet diverses, però el seu pes és sensiblement inferior.

Una altra característica que no hauríem de perdre de vista és l’orientació essencialment sincronicista que el mateix Labov va promocionar. La ponència llegida el 1972 al XI Congrés Internacional de Lingüistes celebrat a Bolonya, «On the use of the present to explain the past», o el treball presentat a Mont-real en el col·loqui New Ways in Analysing Variation in English titulat «What can be learned about change in progress from synchronic descriptions?» constitueixen un parell de bones mostres doctrinàries. La recepció a casa nostra del model labovià ha reproduït aquest biaix, malgrat —com veurem més endavant— la presència d’un enfocament historicista

01 TSC21.qxp:TSC-21

130

12/9/11

10:26

Página 130

TSC, 21 (2011)

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

d’un gran interès (sociolingüística històrica) i l’emergència recent de treballs que aborden la variació en «temps real» (vegeu 3.2.1).

Segons la nostra opinió, en la sociolingüística de la variació de l’àmbit catalanòfon s’han de destacar una parell de noms que han aglutinat al seu voltant el gruix d’investigadors que ha treballat en la disciplina. El primer, sens dubte, és el de Francisco Gimeno, el veritable introductor des de la Universitat d’Alacant del variacionisme a l’Estat espanyol. A redós d’aquest investigador es va articular l’escola alacantina, que ens ha proveït de treballs tant de caràcter sincronicista com diacronista. L’altra figura referencial és la de Maria Teresa Turell, que ha liderat el seu grup de col·laboradors, primer des de la Universitat de Barcelona, després des de la Universitat Rovira i Virgili i actualment des de la Universitat Pompeu Fabra.

Dit això, en els subapartats que segueixen presentarem els principals treballs que s’aixopluguen sota el paraigua del variacionisme ortodox. Ho farem tot discriminant les investigacions sobre variables fòniques de la resta. I a causa de l’espai limitat de què disposem ens referirem, sobretot, a les recerques nuclears, de manera que no serem exhaustius en les publicacions que se n’han derivat. Tampoc no serem exhaustius a l’hora d’inventariar tots els treballs: s’ha imposat, doncs, una selecció, que ens hauria de permetre establir un itinerari entenedor de les principals propostes (teorico)metodològiques que s’han plantejat.

3.1.1. Estudis sobre fenòmens variables 3.1.1.1. Variables fòniques 1) COLOMINA, J. (1985). «La diftongació de /ε/ i d’altres canvis vocàlics a la Canyada de Biar». A: L’Alacantí: Un estudi sobre la variació lingüística. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, p. 94-109.5 (1) (2) (3) (4)

/ε/ → <já> /ó/ → <ɔ> / #(seg)___[– sil·làbic]1# /é/ → <ε> / #(seg)___[– sil·làbic]1# /ó/ → <ó> / #(seg)___([– sil·làbic]1 V C0 (CV)#

2) MIER, J. (1986). «Estudi sociolingüístic de certs aspectes de la llengua catalana».

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 33-112.6 (1) /ʃ/ → <tʃ> (2) / / → <d > (3) /d / → <t > / V___V 5. Es tracta de la versió revisada de la tesi doctoral llegida l’any 1983.

6. Es tracta de la traducció catalana de la tesi doctoral que aquesta investigadora va presentar al Departament de Llengua i Literatura Romàniques de la Universitat de Michigan, l’any 1982.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 131

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

131

3) MONTOYA, B. (1989). «Estratificació de la variació lingüística a Petrer». A: GIF.; MONTOYA, B. Sociolingüística. València: Universitat de València, p. 67-95.7

MENO,

(1) /d / → <tʃ> 4) ALTURO, N.; TURELL, M. T. (1990). «Linguistic Change in El Pont de Suert: The study of variation of / /». Language Variation Change, núm. 2, p. 19-30.

(1) /tʃ/ → < > 5) ESCRIVÀ, V. (1993). «Aproximació sociolingüística al procés d’assimilació de la variable [ε] àtona final a Oliva». A: ALEMANY, R.; FERRANDO, A.; MESEGUER, L. (ed.).

Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991. Vol. III. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 121-136.

(1) /A/ → <ε,a,ɔ> / ___# 6) MONTOYA, B. (1993). Variabilitat i prestigi en el català de Valls i l’Alt Camp. Valls: Institut d’Estudis Vallencs.

(1) /a,e/ → <ε,a,ɔ> /___# (2) / / → <jn> 7) PRADILLA, M. À. (1993). «Variació i canvi lingüístic en curs al català de transició nord-occidental/valencià». Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).8 (1) / ,d / → <j , ,δ ,δ ,d ,d :,dʃ> / V___V 8) PLAZA, C. (1995). «Lleialtat lingüística, edat i nivell educatiu. La e posttònica a la Conca de Barberà». A: TURELL, M. T. (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 117-138.

(1) /e/ (posttònica) → <i,e,ə> 9) CARRERA, J. (1999). «L’alternança A/E al Segrià». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.9 7. Es tracta de la síntesi d’una part de la recerca portada a terme per Montoya a propòsit de l’elaboració de la tesi doctoral intitulada De sociolingüística històrica: Canvi lingüístic en curs i desplaçament de llengües a l’extrem meridional de la llengua catalana, llegida l’any 1985.

8. De les publicacions que aquesta tesi doctoral ha generat, destacarem Pradilla (1995).

9. De les publicacions que aquesta tesi doctoral ha generat, destacarem Carrera (2002).

01 TSC21.qxp:TSC-21

132

12/9/11

10:26

Página 132

TSC, 21 (2011)

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

Nova regla variable (1) /e/ → <e,a> / # ____ (síl·laba travada) 10) CARRERA, J.; FREIXENET, E. (2003). «“Auliva” o “oliva”? Caracterització de l’alternança al Segrià». Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/freixenet1_3.htm>.

(1) /o/ → <o,aw> / # ____ (2) /u/ → <o,aw> / #____ 11) GÜELL, S.; BULDÓ, M.; PRADILLA, M. À.; SAURA, A.; VERGE, J. A. (2006). «Pervivència de la realització fricativa labiodental a Valls». A: BLAS, J. L.; CASANOVA, M.; VELANDO, M. (ed.). Discurso y sociedad: Contribuciones al estudio de la lengua en contexto social. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 391-400.

(1) /v/ → <b,β,v> 12) SAURA, A.; BULDÓ, M.; GÜELL, S.; PRADILLA, M. À.; VERGE, J. A. (2008). «La /a/ àtona final del parlar de Càlig (Baix Maestrat)». A: PRADILLA, M. À. (ed.). Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada, p. 375-386.

(1) /a/ → <a,ε> / ____# 13) VERGE, J. A.; BULDÓ, M.; GÜELL, S.; PRADILLA, M. À.; SAURA, A. (2008). «Variació lingüística a Canet lo Roig (Baix Maestrat): la labiodental fricativa sonora /v/».

A: PRADILLA, M. À. (ed.). Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada, p. 471-482.

(1) /v/ → <v,b> / #____ i C____ (2) /v/ → <v,β> / V____V 3.1.1.2. Variables morfosintàctiques MIER, J. (1986). «Estudi sociolingüístic de certs aspectes de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 33-112.

ALTURO, N. (1995). «La variació d’haver auxiliar en el català nord-occidental». A: TURELL, M. T. (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 221-255.

CARRERA, J. (2003). «Variació verbal al Segrià: la pronunciació del morfema de 3a persona en diversos àmbits d’ús». Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/ llengcat/noves/hm03tardor/carrera1_3.htm>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 133

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

133

3.1.1.3. Atròfia lingüística o encongiment lingüístic Malgrat el poc seguiment que ha tingut la proposta de Montoya (2000) d’abordar aquesta línia de treballs, ens trobem davant d’una orientació d’un interès notable en un context, com el català, de contacte de llengües. El treball de l’autor esmentat es mostra complementari de la seua recerca sobre la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional a Alacant (Montoya, 1996), i s’ocupa del desgast o la desintegració estructural de la llengua recessiva o en procés d’extinció (català), en el marc d’una dinàmica de convergència amb la llengua expansiva (castellà).

3.1.2. Consideracions teoricometodològiques La complexitat metodològica de les recerques aixoplugades sota el marc teòric de la sociolingüística de la variació és a la base interpretativa de la modesta producció que hom ha pogut aportar des de l’àmbit de la llengua catalana. Segons la nostra opinió, tota recerca sòlida feta des d’aquesta disciplina ha de garantir la representativitat de la mostra d’informants, ha de poder donar compte de la covariació de les variants lingüístiques amb un conjunt de grups de factors lingüístics, socials i estilístics, mitjançant la quantificació dels resultats, i, finalment, ha de proporcionar una mirada qualitativa, complementària a la interpretació freda dels resultats estadístics. No cal dir que el marc òptim per a investigacions d’aquesta envergadura és la realització de tesis de llicenciatura, tesis doctorals o treballs d’exigència similar. Altrament, una avaluació metodològica rigorosa ens porta a la catalogació com a treballs exploratoris d’un bon grapat de les investigacions apuntades. En aquest sentit, i sense entrar al detall dels requeriments metodològics adoptats, entenem que cal destacar les aportacions fetes per Gimeno i Montoya (1989), Alturo i Turell (1990), Alturo (1995), Pradilla (1993), Carrera (1999) i Montoya (2000).10 En relació amb les comunitats de parla explorades, hom constata que a casa nostra el model labovià s’ha desurbanitzat. Així, només comptem amb tres treballs que s’han ocupat de grans conurbacions: el barri de Gràcia barceloní (Mier, 1986), Lleida (Carrera, 1999) i Alacant (Montoya, 2000). L’estudi de poblacions de demografia reduïda ha estat allò més habitual: la Canyada de Biar (Colomina, 1985), Alguaire (Carrera, 1999 i 2003), el Pont de Suert (Alturo i Turell, 1990; Alturo, 1995), Alcover i el Pla de Santa Maria (Montoya, 1993), l’Espluga de Francolí (Plaza, 1995), Sunyer (Carrera i Freixenet, 2003), Càlig (Saura et al., 2008) i Canet lo Roig (Verge et al., 2008). Un lloc intermedi seria ocupat per poblacions d’entre 15.000 i 40.000 habitants: Petrer (Gimeno i Montoya, 1989), Oliva (Escrivà, 1993), Benicarló (Pradilla, 1993) i Valls (Montoya, 1993; Güell et al., 2006).

10. A Pradilla (2002) hom pot trobar una avaluació metodològica d’aspectes com la representativitat de la mostra, l’anàlisi quantitativa, els grups de factors sociopragmàtics considerats i els instruments d’anàlisi qualitativa emprats; òbviament dels treballs realitzats abans del 2002 sobre variables fòniques.

01 TSC21.qxp:TSC-21

134

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 134

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

D’aquesta manera, el model labovià s’ha aplicat majoritàriament en l’anàlisi de canvis lingüístics que tenen com a base geolectal el català occidental (nord-occidental i valencià). Quant a l’àrea del català oriental, destaquen les recerques fetes en varietats peninsulars perifèriques (tarragoní i xipella). I només una recerca s’ha ocupat de variables del català oriental central. En aquest sentit, la pressió de les varietats referencials que emanen dels grans centres mediaticoculturals (Barcelona i, més modernament, València), d’una banda, i l’evolució interna de la llengua, de l’altra, han estat els dos pols interpretatius més freqüentats. Resta pendent de més atenció l’estudi de la pressió d’altres llengües, fonamentalment la castellana, en l’explicació de la direccionalitat de determinats fenòmens variables.11 Finalment, voldríem constatar la influència mútua creixent que estan experimentant les metodologies de la sociolingüística de la variació i de la fonètica experimental.

En el 15th International Congress of Phonetic Sciences, celebrat a Barcelona l’agost de 2003, hom va poder constatar la presència destacada d’un bon nombre de treballs que s’aixoplugaven sota l’etiqueta de sociofonètica. Des que Labov (1966, 1972) va establir correlacions entre la qualitat vocàlica i el perfil social dels informants mitjançant l’ús de tècniques instrumentals, els seus seguidors han proporcionat un degoteig de treballs que amb el temps ha anat fent gruix. I paral·lelament els resultats obtinguts han obligat els fonetistes a replantejar-se algunes qüestions teoricometodològiques d’índole socioestilística absolutament desateses. En l’àmbit de la llengua catalana, qui signa aquestes ratlles, a propòsit del tractament quantitatiu de les variants implicades en el desafricament prepalatal intervocàlic (Pradilla, 1993), ha insistit en la conveniència d’assolir una comunió metodològica amb el mètode experimental en fonètica (Pradilla, 1997, 2001a, 2001b i 2002).

3.2. La presència del variacionisme en els vèrtexs històric, pragmàtic i geolingüístic 3.2.1. El vèrtex històric L’arraconament a què s’ha vist sotmesa la perspectiva històrica per part dels diferents paradigmes de la lingüística moderna s’ha vist atenuat amb la proposta d’estudi de la sociolingüística històrica. Des que Labov va correlacionar la variació i el canvi lingüístic en el sentit que aquest darrer sempre pressuposa variació prèvia però no a l’inrevés, l’interès per la descripció i l’explicació dels canvis lingüístics en curs s’ha tornat a fer un lloc entre els investigadors.

Tal com s’ha dit a 3.1, el biaix sincronicista fundacional que va prendre el variacionisme ha estat fonamental a l’hora de relegar la sociolingüística històrica a un àmbit de subsidiarietat. Ara mateix, a casa nostra només B. Montoya i A. Mas s’hi dediquen 11. A Mas i Montoya (2004) hom pot trobar un estat de la qüestió de la recerca variacionista on l’eix interpretatiu és la pressió de models de prestigi de la pròpia llengua o de la llengua castellana.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 135

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

135

amb una perseverança admirable, però la proposta metodològica que patrocinen, centrada en l’estudi de la llengua dels textos escrits d’èpoques pretèrites mitjançant els paràmetres de covariació lingüística i social ja coneguts, continua tenint un ressò més aviat escàs.12 A Mas (1994 i 2002) i Montoya (1986a, 1986b, 1995 i 2002) hom pot trobar treballs sobre fenòmens variables fets des de la sociolingüística històrica. Com a dada rellevant ens agradaria destacar la importància que des d’aquest enfocament ha tingut l’estudi de variables morfosintàctiques (el canvi de les formes plenes de l’article i dels pronoms febles a les reforçades, el pas del pretèrit perfet simple al perifràstic, la pèrdua de la preposició ab o la variació dels verbs incoatius, per posar-ne alguns exemples).

D’altra banda, el decantament per l’estudi sincrònic del canvi lingüístic abans apuntat ha menat a la consideració metodològica del «temps aparent», això és, a l’anàlisi del comportament comunicatiu d’una mostra estratificada d’informants segons la variable edat. En la tradició catalana això s’ha fet especialment evident, si més no fins ben entrat el segle XXI. I tanmateix, una de les novetats més destacables d’aquesta actualització de la recerca variacionista ens porta a deixar constància de l’emergència de treballs orientats des de la perspectiva del «temps real», o sia, investigacions resultants del contrast de dades metodològicament comparades en estadis cronològics diferents.

M. T. Turell, la veritable impulsora a casa nostra d’aquests estudis, el 2003, en un article intitulat «El temps aparent i el temps real en estudis de variació i canvi lingüístic» anunciava la peremptorietat d’abordar recerques d’aquest tipus. Un any més tard el Ministeri de Ciència i Innovació va concedir-li, en qualitat d’investigadora principal, un projecte que permetria iniciar un conjunt de recerques al voltant d’un seguit d’estudis les comunitats de parla dels quals havien estat explorades la dècada dels vuitanta i els primers anys dels noranta (la Canonja, el Pont de Suert, Benicarló i Petrer).13 Es tracta de treballs ressenyats en l’apartat 3.1.1, sotmesos a una rèplica contemporània, que hauria de permetre validar les prediccions fetes en el seu moment sobre la direccionalitat dels canvis estudiats. Hom preveu la difusió imminent en l’àmbit científic dels resultats procedents de les diferents investigacions abordades.

3.2.2. El vèrtex pragmàtic Al bell mig d’una mena de nebulosa terminològica, emergeix, com a alternativa al variacionisme i amb una diàfana vinculació a la pragmàtica, l’etnografia de la comunicació (D. H. Hymes i J. J. Gumperz). D’orientació antropològica, concep l’estudi de 12. Remetem el lector interessat a conèixer les especificitats que ha pres la sociolingüística històrica en la nostra tradició a Mas (2003).

13. «El efecto de los factores internos y externos en el contacto lingüístico y en los procesos de cambio lingüístico en 4 comunidades catalanohablantes: la Canonja, el Pont de Suert, Benicarló y Petrer». Referència HUM2004-05404-C02-01.

01 TSC21.qxp:TSC-21

136

12/9/11

10:26

Página 136

TSC, 21 (2011)

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

la variació lingüística en una comunitat humana «com l’anàlisi de la manera com els seus membres gestionen el fenomen de l’heteroglòssia en llurs vides quotidianes, tot partint d’una concepció activa i dialògica de la comunicació humana» (Argenter, 1998: 16). L’objectiu de l’etnògraf seria correlacionar l’ús lingüístic amb el context sociocultural d’una comunitat de parla. Aquesta comesa requerirà, doncs, la identificació dels actes de parla vigents, les maneres de parlar que s’hi associen i els contextos sociocomunicatius que els propicien.

Feta aquesta caracterització primària, ens entretindrem a destacar els punts de conflicte amb la sociolingüística de la variació: a) mentre que aquesta s’interessa primordialment per la parla espontània («vernacle»), aquella prioritza l’extrem formal del contínuum estilístic; b) mentre que la proposta laboviana de compartimentació del contínuum estilístic estableix una segmentació apriorística en funció del grau d’atenció del parlant envers el discurs, els etnògrafs cerquen varietats lingüístiques naturals en contextos determinats, això és, formes de parlar sovint ritualitzades, aforístiques i marcades, i c) l’aprehensió de la matèria objecte d’estudi d’aquesta es fa mitjançant la priorització de tècniques qualitatives, com l’observació participant, mentre que el variacionisme utilitza artificis estadístics i no tan naturals, com l’entrevista sociolingüística.

A parer nostre, són diversos els aspectes on l’etnografia del parlar pot aportar millores interessants a la metodologia variacionista. L’assoliment d’un equilibri més gran entre l’anàlisi qualitativa i la quantitativa n’és un de fonamental. En aquest sentit, voldríem fer notar, tanmateix, que si bé és obvi que la metodologia laboviana posa un èmfasi especial en la quantificació, no és menys cert que des dels seus inicis Labov mateix ja empra mètodes d’observació diversos. L’altra gran qüestió on l’etnografia té molt a dir és la subcategorització de la variació funcional. Atès que la variació estilística ocupa un lloc de privilegi en la reflexió pragmàtica, el variacionisme hauria d’aprofitar-ne l’experiència acumulada en múltiples recerques. Malgrat que la segmentació del contínuum estilístic continua generant força discussions, si algun enfocament s’hi ha aproximat de manera raonablement solvent és el pragmàtic. A casa nostra, el conjunt de treballs aplegats el 1998 al llibre Oralment: Estudis de variació funcional, coordinat per L. Payrató, ha de ser considerat com el text referencial més complet.

No deu ser casual, doncs, que una de les persones que hi va participar, S. Romero, orientés la seua tesi doctoral (Romero, 2001) pels viaranys esmentats. Aquest treball, de base pragmàtica, ens mostra com la utilització dels mètodes quantitatius de la metodologia sociolingüística pot assolir un paper reeixit en l’anàlisi d’una situació comunicativa prou fixada com les sessions plenàries municipals.

3.2.3. El vèrtex geolingüístic Tot i que el variacionisme incorpora algun dels pilars teòrics de la dialectologia i hi comparteix determinats interessos fonamentals, aquella constitueix, en la nostra opi-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 137

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

137

nió, una disciplina que respon a principis globals i orientacions metodològiques diferents. Silva-Corvalán (1989: 15) destaca alguna d’aquestes diferències: l’obtenció de dades lingüístiques mitjançant l’enregistrament de converses espontànies; la utilització de mètodes quantitatius d’anàlisi; el reconeixement que l’homogeneïtat lingüística de, fins i tot, el llogarret més amagat és un mite; la consideració de les actituds subjectives cap a les diverses variants dialectals; les tècniques per a l’obtenció i identificació de diferents estils de llengua i l’assumpció que tot individu és capaç de comunicar-se en més d’un estil, dels quals l’espontani és el més difícil d’obtenir per part de l’investigador. Allò, però, que ningú no ha posat en qüestió és que la dialectologia i la geolingüística centren el seu objecte d’estudi en la parla, en l’actuació, i assumeixen, per tant, una consideració heterogènia de la llengua. En aquest sentit, la sociolingüística de la variació se n’ha de considerar, doncs, hereva.

En l’àmbit territorial de la llengua catalana a l’Estat espanyol, l’adveniment de la democràcia ha suposat una nova ordenació de les estructures de poder que ha permès l’accés de la llengua pròpia a àrees comunicatives definides per la formalitat. L’ensenyament i els mitjans de comunicació són els àmbits més emblemàtics des d’on s’ha difós, amb més o menys intensitat segons el territori, aquest model estàndard. L’emergència d’aquesta nova varietat referencial ha encetat una dialèctica de canvi en relació amb les varietats col·loquials de base geolectal. A propòsit d’aquesta constatació, des de la Universitat d’Alacant J. Ponsoda ha comandat un projecte destinat a avaluar l’impacte del model escolar en les varietats geogràfiques tradicionals. En aquest marc, J. M. Baldaquí i C. Segura han dedicat les seues tesis doctorals a la temàtica esmentada.

En representació del grup, aquest darrer ens ha ofert un tast de la seua tesi doctoral (Segura, 2001), on es constata una hibridació metodològica molt satisfactòria sobre una base sòlidament geolectal. La consideració de les variables edat i contacte amb la varietat normativa ha permès a Segura avaluar les direccions que estan prenent els fenòmens variables al Baix Vinalopó.

4. CONCLUSIONS La sociolingüística de la variació ha anat fent camí a la recerca de la consolidació del seu estatus paradigmàtic. El seu recorregut no ha estat exempt d’una certa hostilitat dialèctica, ara des dels plantejaments tradicionals de la dialectologia i la geolingüística, ara des de la lingüística moderna (estructural i generativista). Malgrat tot, el debat interdisciplinari ha tingut conseqüències benèfiques per a tots els contendents.

En l’àmbit de la llengua catalana, a recer de l’omnipresent sociologia del llenguatge, la disciplina variacionista ha contribuït a l’estudi de la llengua des de la perspectiva polinivellada presentada. En l’esmentat plantejament multidimensional ha trobat un encaix còmode, que li ha permès adaptar les recerques als interessos dels investigadors de torn. La recepció, doncs, del model labovià no sempre s’ha cenyit a l’ortodòxia doctrinària; ans al contrari, en un àmbit de fronteres tan difuses, ha propiciat hibridacions teoricometodològiques d’interès notable.

01 TSC21.qxp:TSC-21

138

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 138

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

En la nostra tradició, el variacionisme ortodox s’ha mostrat especialment actiu en l’estudi de fenòmens variables fònics. I ho ha fet des d’un capteniment metodològic que, en bona part dels treballs, ha versionat els plantejaments originaris. L’adaptació del model labovià als interessos dels nostres investigadors ha tingut en la tria de les variables socials i en la segmentació del contínuum estilístic uns camps d’actuació importants. Sens dubte, el marcat caràcter sincronicista (temps aparent) de bona part dels treballs s’ha manifestat en l’atenció preeminent a la variable edat. D’altra banda, el gruix de les recerques ha defugit les comunitats de parla marcadament urbanes i s’ha centrat, majoritàriament, en el grup catalanoparlant. La «urbanització» del variacionisme domèstic i l’adaptació de la seua aplicació al caràcter multilingüe de la nostra realitat són dos reptes que cal tenir molt en compte.

Com s’ha vist, la metodologia variacionista s’ha incorporat a treballs de base diacrònica, geolingüística i pragmàtica. El vèrtex històric, des de la sociolingüística històrica, visualitza un àmbit de treball de gran interès i, amb la imminent aparició de treballs realitzats des de la perspectiva del temps real, incrementarà el seu protagonisme. La interdisciplinarietat defineix, doncs, l’opció metodològica d’una tradició investigadora que, des de l’estudi de la llengua catalana, vol contribuir a l’assoliment d’una teoria general del llenguatge.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALTURO, N. (1995). «La variació d’haver auxiliar al català nord-occidental». A: TURELL, M. T. (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 221-255.

ALTURO, N.; TURELL, M. T. (1990). «Linguistic Change in El Pont de Suert: The study of variation of / /». Language Variation Change, núm. 2, p. 19-30.

ARGENTER, J. A. (1997). «Els fenòmens de la diversitat i la variació lingüístiques, i llur pertinència en l’estudi del llenguatge». A: LLORET, M. R. [et al.] (ed.). Anàlisi de la variació lingüística. Barcelona: PPU, p. 15-44.

— (1998). «La variació lingüística: el fet i la seva significació». Caplletra, núm. 25, p. 11-19.

BOIX, E.; PAYRATÓ, L. (1996). «An overview of Catalan sociolinguistics and pragmatics (19891996)». Catalan Review, núm. IX, p. 317-403.

CARRERA, J. (1999). «L’alternança A/E al Segrià». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

— (2002). Escola catalana i variació fonètica: Una evolució del vocalisme àton a Alguaire i a Lleida. Lleida: Pagès.

— (2003). «Variació verbal al Segrià: la pronunciació del morfema de 3a persona en diversos àmbits d’ús». Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/carrera1_3.htm>.

CARRERA, J.; FREIXENET, E. (2003). «“Auliva” o “oliva”? Caracterització de l’alternança al Segrià».

Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/freixenet1_3.htm>.

COLOMINA, J. (1985). «La diftongació de /ε/ i d’altres canvis vocàlics a la Canyada de Biar».

A: L’Alacantí: Un estudi sobre la variació lingüística. Alacant: Institut d’Estudis Juan GilAlbert, p. 94-109.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 139

L’UNIVERS CALIDOSCÒPIC DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

TSC, 21 (2011)

139

ESCRIVÀ, V. (1993). «Aproximació sociolingüística al procés d’assimilació de la variable /ε/ àtona final a Oliva». A: ALEMANY, R.; FERRANDO, A.; MESEGUER, L. (ed.). Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991. Vol. III. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 121-136.

GIMENO, F.; MONTOYA, B. (1989). Sociolingüística. València: Universitat de València.

GÜELL, S.; BULDÓ, M.; PRADILLA, M. À.; SAURA, A.; VERGE, J. A. (2006). «Pervivència de la realització fricativa labiodental a Valls». A: BLAS, J. L.; CASANOVA, M.; VELANDO, M. (ed.). Discurso y sociedad: Contribuciones al estudio de la lengua en contexto social. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 391-400.

LABOV, W. (1966). The social stratification of English in New York City. Washington D. C.: Center for Applied Linguistics. [Reelaboració parcial d’alguns capítols a: Sociolinguistic patterns, 1972, capítols 2, 3, 4 i 6, p. 43-122 i 143-159] — (1972). Sociolinguistic patterns. Oxford: Basil Blackwell.

LAVANDERA, B. (1984). Variación y significado. Buenos Aires: Hachette.

LÓPEZ MORALES, H. (1989). Sociolingüística. Madrid: Gredos.

MAS, A. (1994). La substitució lingüística del català: L’administració eclesiàstica d’Elx en l’Edat Moderna. Alcoi: Diputació d’Alacant.

— (2002). La variació lingüística en la consueta de la Festa d’Elx. Paiporta: Denes.

— (2003). «La sociolingüística històrica: una alternativa a l’anàlisi del canvi lingüístic». Noves SL (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/mas1_2.htm>.

MAS, A.; MONTOYA, B. (2004). «La sociolingüística de la variació als Països Catalans: estat de la qüestió». Caplletra, núm. 37, p. 245-267.

MIER, J. (1986). «Estudi sociolingüístic de certs aspectes de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 33-112.

MONTOYA, B. (1986a). «Al voltant de la substitució i el canvi lingüístic. Els casos d’Elx i Alacant durant la segona meitat del segle XIX». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 113-125.

— (1986b). Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’Edat Moderna. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert.

— (1989). «Estratificació de la variació lingüística a Petrer». A: GIMENO, F.; MONTOYA, B. Sociolingüística. València: Universitat de València, p. 67-95.

— (1993). Variabilitat i prestigi en el català de Valls i l’Alt Camp. Valls: Institut d’Estudis Vallencs.

— (1996). Alacant: La llengua interrompuda. València: Denes.

— (2000). Els alacantins catalanoparlants: Una generació interrompuda. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

— (2002). «L’estudi del canvi lingüístic segons la sociolingüística (aplicació a la morfologia del català balear)». A: CANO, M. A. [et al.] (ed.). Les claus del canvi lingüístic. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Ajuntament de la Núcia: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 273-300.

MORENO, F. (1990). Metodología sociolingüística. Madrid: Gredos.

PAYRATÓ, L. (ed.) (1998). Oralment: Estudis de variació funcional. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

PLAZA, C. (1995). «Lleialtat lingüística, edat i nivell educatiu. La e posttònica a la Conca de Barberà». A: TURELL, M. T. (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 117-138.

01 TSC21.qxp:TSC-21

140

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 140

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA CARDONA

PRADILLA, M. À. (1993). «Variació i canvi lingüístic en curs al català de transició nord-occidental/valencià». Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).

— (1995). «El desafricament prepalatal en el català de transició nord-occidental/valencià». A: TURELL, M. T. (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 53-116.

— (1997). «Sociolingüística quantitativa i anàlisi qualitativa de variables foneticofonològiques: a propòsit del desafricament prepalatal». Estudios de Fonética Experimental, núm.

8, p. 207-251.

— (1998). «La sociolingüística de la variació». A: PRADILLA, M. À. (ed.). Ecosistema comunicatiu: Llengua i variació. Benicarló: Alambor, p. 15-44.

— (2001a). «La sociolingüística de la variació: aproximació metodològica (I)». Noves SL (hivern-primavera). Disponible en línia a: <http://cultura.gencat.es/llengcat/noves/hemeroteca/metodologia.htm>.

— (2001b). «La sociolingüística de la variació. Aproximació metodològica (i II)». Noves SL (tardor). Disponible en línia a: <http://cultura.gencat.es/llengcat/noves/hemeroteca/metodologia.htm>.

— (2002). «La variació fònica en la llengua catalana: inventari i avaluació metodològica».

Noves SL (tardor). Disponible en línia a: <http://cultura.gencat.es/llengcat/noves/hemeroteca/metodologia.htm>.

— (2008). Sociolingüística de la variació i llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

ROMERO, S. (2001). «Canvi lingüístic en morfologia nominal a la Conca de Tremp». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

SAURA, A.; BULDÓ, M.; GÜELL, S.; PRADILLA, M. À.; VERGE, J. A. (2008). «La /a/ àtona final del parlar de Càlig (Baix Maestrat)». A: PRADILLA, M. À. (ed.). Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada, p. 375-386.

SEGURA, C. (2001). «Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó». Tesi doctoral. Universitat d’Alacant.

SILVA-CORVALÁN, C. (1989). Sociolingüística: Teoría y análisis. Madrid: Alhambra.

TURELL, M. T. (ed.) (1995). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU. — (1997). «Variació i variacionisme». A: LLORET, M. R. [et al.] (ed.). Anàlisi de la variació lingüística. Barcelona: PPU, p. 45-64.

— (2003). «El temps aparent i el temps real en estudis de variació i canvi lingüístic». Noves SL (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/turell1_4.htm>.

VERGE, J. A.; BULDÓ, M.; GÜELL, S.; PRADILLA, M. À.; SAURA VIZCARRO, A. (2008). «Variació lingüística a Canet lo Roig (Baix Maestrat): la labiodental fricativa sonora /v/». A: PRADILLA, M. À. (ed.). Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada, p. 471-482.

WEINREICH, U.; LABOV, W.; HERZOG, M. I. (1968). «Empirical foundations for a theory of language change». A: LEHMANN, W. P.; MALKIEL, J. (ed.). Directions for historical linguistics: A symposium. Londres: University of Texas Press, p. 96-195.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 141

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 141-154 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/32 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Per una sociolingüística prospectiva: de la profecia a la prospectiva Towards a sociolinguistic prospective: from prophesy to prospective Ernest QUEROL PUIG Universitat Oberta de Catalunya

Le XXIe siècle sera prospectif ou ne sera pas.

Jérôme BINDÉ, 2002

RESUM A partir de la definició de prospectiva s’analitzen els assajos que s’han fet «significativament, només a Catalunya» de predir quin serà el futur de la llengua catalana. En la primera part es comenten críticament els intents que s’hi anomenen pseudoprofètics i s’arriba a la conclusió que tenen l’origen en la impossibilitat de somniar un futur monolingüe, il·lusió especialment arrelada des dels inicis de la transició democràtica. Deixant de banda aquests escrits, que no es poden considerar pròpiament prospectius, en la segona part es donen a conèixer els pocs estudis que sí que ho són. Finalment, en la tercera part, es posen en relleu els avantatges de la prospectiva i es proposa que s’aprofitin en la sociologia del llenguatge, especialment, en els àmbits de la planificació i de la política lingüístiques per a poder preveure per a prevenir.

PARAULES CLAU: prospectiva, predicció, futur del català, profecia, anàlisi del discurs.

ABSTRACT The paper begins by defining the term prospective and goes on to analyse the studies that have been carried out “significantly, only in Catalonia” to predict the future of the Catalan language.

Firstly, a critical analysis is made of ‘pseudo-prophetic’ studies – which cannot be considered prospective – that are based on an inability to contemplate a monolingual future, a dream that began with the onset of democracy. The second part of the paper deals with studies that, conversely, can be termed prospective and the third part highlights the advantages of prospective studies and suggests that they be used in language sociology, particularly in the areas of planning and language policy in order to both foresee and prevent.

KEY WORDS: prospective, prediction, the future of Catalan, prophecy, discourse analysis.

er a entendre’ns de bon començament definirem prospectiva manllevant el que escriu Raymond Boudon (1995: 180) en el seu diccionari de sociologia: «Estudi tècnic, científic, econòmic o social de la societat futura, i previsió dels mitjans necessaris per a anticipar les condicions que resultin d’aquest estudi.»

P

01 TSC21.qxp:TSC-21

142

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 142

ERNEST QUEROL PUIG

Si el coordinador d’aquest número monogràfic ens ha encarregat aquest article és més perquè hem fet temptejos predictius que no pas perquè siguem especialistes en prospectiva. Encara que sí que és cert, en primer lloc, que en les nostres recerques empíriques sempre hem fet projeccions dels resultats seguint el nostre model teòric; en segon lloc, que teníem previst aplicar el mètode Delphi als aspectes més importants de la sociologia del llenguatge en el nostre context des de la direcció de l’Institut de Sociolingüística Catalana, però que l’extinció sobtada d’aquesta unitat no ens ho va permetre.1 Tanmateix, sí que n’hem dirigit un que ha passat Maite Gerenabarrena al País Basc. Finalment, també és cert que sovint hem comentat les etapes de la recerca (descriure, explicar i predir) i que hem proposat que la sociolingüística hauria de fer un pas més enllà i hauria de tendir cap a la prospectiva. Ara bé, també s’ha de dir, per altra banda, que la sociolingüística feta als nostres països, ha descrit una mica, ha explicat poc i no ha predit gairebé gens. El que més ha fet ha estat profetitzar, com comentarem sumàriament en l’epígraf següent.

1. LA PROFECIA What can be asserted without proof can be dismissed without proof.

Christopher HITCHENS

Amb aquesta afirmació de Hitchens podríem estalviar-nos de comentar la major part del que s’ha escrit sobre el futur del català, que és molt interessant com a discurs, però que no compleix cap dels requisits de la disciplina prospectiva. De fet, molts parlen de futur, però molt pocs fonamenten les seves previsions. Hi ha tres característiques que distingeixen clarament la prospectiva de la ciència-ficció o de l’endevinació: la versemblança (els actors s’han de comportar d’una manera congruent amb els seus interessos suposats), la racionalitat (els actors no poden fonamentar els seus judicis més que sobre la base d’informacions que poden posseir) i, finalment, la coherència (s’han d’excloure les contradiccions internes).2 S’ha anomenat de moltes maneres aquestes fumaroles sobre el futur de la llengua que entren en erupció aproximadament cada dècada: pensament apocalíptic, discurs escatològic, etc. Nosaltres ens estimem més, però, la denominació literatura pseudoprofètica, com argumentarem tot seguit. Josep J. Conill (2004) va introduir la denominació 1. Jon Landeta (1999: 83) assenyala que el mètode Delphi ha estat la primera tècnica a utilitzar la retroalimentació d’informació o feedback amb finalitats previsionals. També afirma que les prestacions del Delphi són, en determinades situacions, superiors a les de la resta de tècniques alternatives que hi ha fins al moment. Considera que es va crear i sobreviu perquè hi ha decisions importants que depenen de judicis sobre el futur, i aquestes decisions es prendran tant si la ciència està preparada com si no ho està.

2. Aquestes tres característiques, juntament amb el respecte a les regles del joc i a l’adaptació als objectius, són els principis simples d’aplicació dels models evolutius de tria múltiple i d’escenaris contrastats segons A. Gras (2004: 235).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 143

PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: DE LA PROFECIA A LA PROSPECTIVA

TSC, 21 (2011)

143

escatologia i va fer una anàlisi ben pertinent del tema. Reportarem només els aspectes principals de la seva aportació. Fa dues comparacions, en primer lloc, amb els malalts que estan pendents d’un diagnòstic, que suporten pitjor la inseguretat de l’espera que no pas la certesa d’un diagnòstic fatal. I, en segon lloc, amb l’intent d’exorcitzar un desenllaç temut per tal que aquest no tingui lloc. I cita el que Thomas Mann va escriure en La muntanya màgica (1924): «certes coses no són profetitzades perquè passin, sinó perquè no passin, com qui diu en sentit de conjur. Els profetes d’aquesta mena fan escarni del futur dient-li com es conformarà, perquè s’avergonyeixi de conformar-se així». Finalment, comenta la necessitat de la restauració d’un passat monolingüe, Conill (2004: 21): L’escatologia lingüística presenta un interès afegit per al sociòleg de la llengua, perquè a través seu es perfilen en filigrana els anhels i les cabòries d’un imaginari nacionalista que, sota el pretext del futur amenaçat de la llengua, escenifica la seva particular versió de l’ubi sunt, convocant el fantasma d’un passat monolingüe ideal que caldria restaurar a totes passades.

En l’apartat següent assajarem d’aportar algunes altres reflexions sobre aquest tema.

1.1. La literatura pseudoprofètica: el mono del monolingüisme Rien de plus fragile que la faculté humaine d’admettre la réalité, d’accepter sans réserves l’impérieuse prérogative du réel.

Clément ROSSET

Clément Rosset (1976), en el prefaci titulat «La il·lusió i el doble», afirma, com acabem de citar, que no hi ha res més fràgil que la facultat humana d’admetre la realitat, és a dir, d’acceptar sense reserves la imperiosa prerrogativa d’allò real. Sembla més aviat que hi hagi una mena de tolerància d’allò real a ser percebut. Rosset (1976: 47) assenyala que, al capdavall, la profunditat i la veritat del missatge oracular consisteixen menys a predir el futur que a afirmar la necessitat asfixiant del present, el caràcter ineluctable del que ocorre ara.

Considerem, però, que per a analitzar la literatura profètica ens cal la triple perspectiva temporal: passat-present-futur. Aquesta addició d’un àmbit temporal més, el passat, fa molt més complexa l’anàlisi perquè estem davant d’una tríada, en l’anàlisi que havíem caracteritzat com a ternària (Querol, 1993) atès que les tres perspectives temporals són interdependents, com ha argumentat brillantment Edgar Morin (1981: 319-327).

L’enfocament profètic ens ajudarà a trobar l’entrellat d’aquests escrits, aparentment paradoxals, que anuncien el que passarà amb el català amb la voluntat que no passi.

Merton (1949: 505-520) escriu que la profecia que s’autorealitza (o que s’autocompleix) és, al principi, una definició «falsa» de la situació que desperta un nou comportament que fa que la falsa concepció original es torni «vertadera». Per contra, una profecia au-

01 TSC21.qxp:TSC-21

144

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 144

ERNEST QUEROL PUIG

tofrustrada (o suïcida) és una predicció que, una vegada feta, és en si mateixa la causa perquè no es compleixi. Per exemple, un grup de persones prediu que no serà capaç d’atènyer un objectiu; aquest grup de persones es rebel·la i decideix esforçar-se més, amb la qual cosa aconsegueix l’objectiu.

Per tant, la voluntat dels conjurs que tractem és d’esdevenir profecies autofrustrades, encara que, en realitat, no estem davant d’una profecia autofrustrada, sinó d’una pseudoprofecia. Considerem que alguns sociòlegs han classificat com a profecia uns discursos que només ho eren aparentment, si seguim les definicions de Merton (1949).

Per exemple, José María Tortosa (1999: 5) analitza l’alarma que denuncien els ecologistes sobre el canvi climàtic i diu que el problema són les regles del joc que el causen i que alhora n’impedeixen la solució. Escriu: Es, si se quiere, una profecía suicida, una profecía que se hace con la intención de que no se cumpla y que avisa de que, si no se cambian las reglas de juego, el futuro de la humanidad corre peligro.

L’error està a considerar que és una profecia el que simplement és una constatació científica: si no canvia l’evolució dels nivells de contaminació, es produirà el canvi climàtic. És clarament un simple advertiment.

De manera anàloga, pel que fa al tema que ens ocupa del manteniment del català a Catalunya (que és on, molt significativament, han aparegut tots els escrits d’aquesta mena), si continuen les tendències actuals, serà viable.3 Ara bé, aquí el discurs implacable introdueix els mals auguris no amb la finalitat que es compleixin, perquè ja sap que no es compliran, sinó amb la finalitat que el català sigui encara més viable. És, doncs, un altre advertiment. De fet, no estan dient que el català s’extingirà, sinó que no atenyerà la situació de monolingüisme a què, continuant fent la inveterada percepció inútil, sempre han tingut la il·lusió que s’arribarà.4 L’anàlisi de Xabier Aierdi (2008: 5) dels discursos sobre la immigració ens servirà per a dues finalitats: d’una banda, per a veure una aplicació correcta del concepte de profecia que s’autocompleix i, de l’altra, per a explicar el concepte de discurs implacable que hem avançat: Ahora bien, estos dos discursos que se pretenden contrapuestos no se sitúan en el mismo nivel, mientras que el implacable se ubica en el ámbito más realista de la política y es más asumible —a la vez que compartido— por parte de amplios sectores sociales, el impecable se inserta en el ámbito normativo de las buenas intenciones y del ensalzamiento de la diversidad. El discurso implacable 3. Remarquem, doncs, que on el català no desapareixerà es denuncia que sí que ho farà, mentre que on té moltes possibilitats de desaparèixer no se’n diu res...

4. La percepció inútil sembla que constitueixi un dels trets més notables de la il·lusió. Rosset (1976: 12-13) afirma que no prové d’una deficiència de la mirada, sinó que es desplaça la cosa observada i se la col·loca en una altra banda. La percepció de l’il·lús està escindida en: l’aspecte teòric (que designa justament «el que es veu») s’emancipa artificialment de l’aspecte pràctic («el que es fa»).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 145

PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: DE LA PROFECIA A LA PROSPECTIVA

TSC, 21 (2011)

145

representa el «realismo sucio» y el impecable el «normativismo impoluto». Asimismo, puede afirmarse que de la misma forma que la exageración, que siempre es funcional en estos casos, del discurso implacable refuerza la capacidad performativa de lo afirmado —la definición o profecía genera realidad o se autocumple—, la del impecable lo vuelve in-creíble en muchas capas sociales —definición o profecía suicida.

La vinguda dels immigrants no hauria de provocar cap conflicte social. Ara bé, si s’atia el foc mitjançant el discurs implacable de la xenofòbia, sí que es pot donar: la profecia s’haurà acomplert. Per contra, el discurs impecable és incapaç d’arribar a la societat i, per tant, és derrotat, però a diferència del que escriu Aierdi, aquest fet no és cap profecia suïcida perquè per a ser-ho hauria hagut de desviar la conducta humana del que hagués estat el seu curs si la profecia no s’hagués formulat.

També hem de tenir present que, com diu el teorema de Thomas, les definicions col·lectives d’una situació (profecies o prediccions) es converteixen en part integrant de la situació i d’aquesta manera n’afecten el desenvolupament ulterior. Com diu Aierdi: «generen realitat».5 Rafanell i Rossich (1990: 21), dos dels autors que van escriure en un llibre la pseudoprofecia de la desaparició, en el mateix any també van publicar un article a la Revista de Catalunya. Paradoxalment, hi comencen dient: Volem deixar clar, d’entrada, que hem redactat aquestes ratlles sense gens de voluntat demagògica. No pretenem fer el típic crit d’alerta alarmista per tal de contribuir a accelerar el procés de normalització lingüística iniciat fa uns quants anys.

Albert Rossich (2002: 36), dotze anys més tard, i sense oxímorons —i sense manifestos que volen dir el contrari del que manifesten— escriu sincerament: Bé potser no és tan sorprenent, un cop has descobert (i en això la història de la llengua ajuda molt) que generalment els arguments només valen si van a favor de les tesis pròpies, i que les raons adduïdes serveixen per reforçar les conviccions i no tant per analitzar la realitat i, si convé, modificar-la.

El mateix Rossich (2002: 36-37) ens confirma que és conscient que se situa en el discurs implacable:

5. Rosset (1976: 25) assenyala que la ironia és fer de la precaució l’instrument de la realització: [...] el gest fet per esquivar i el gest fatal són un i el mateix gest, com el misteriós camí d’Heràclit, que puja i baixa alhora. L’oracle no es compleix sinó gràcies a aquesta enutjosa precaució, i en l’acte mateix d’evitar el destí acaba per coincidir amb el seu compliment.

La predicció es compleix per la mediació del mateix gest que s’esforça per a conjurar-la.

01 TSC21.qxp:TSC-21

146

12/9/11

10:26

Página 146

TSC, 21 (2011)

ERNEST QUEROL PUIG

En els nostres papers de fa deu anys s’hi va voler veure una incursió més o menys agosarada a la ciència sociolingüística. I no eren pròpiament això ni es presentaven així. Eren escrits polítics, en el més noble sentit de la paraula: exposaven un problema social i demanaven solucions. També n’oferien. Però tot es va resoldre fent recurs a la psicologia, o la parapsicologia: érem pessimistes. I així es van poder mantenir tancats els ulls a una realitat que cada cop és més evident.

Per contra, Branchadell (2002: 69) fica el dit a la nafra de la percepció inútil: En general, hauríem d’aclarir quina mena d’evidència necessitem per a afirmar que l’ús del català recula o que els catalanoparlants es troben en vies d’extinció. Si les enquestes són instruments acceptables, hauríem de concedir que no hi ha cap enquesta que hagi detectat entre els catalanoparlants de Catalunya els símptomes clàssics de la substitució lingüística (com ara la interrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua).

Si apliquem a les publicacions profètiques el criteri de validació de la saturació, és a dir, del moment a partir del qual l’investigador s’adona que si afegeix dades noves a la seva recerca no aporta una millora de la comprensió del fenomen estudiat (Glaser i Strauss, 1967: 61-62), conclourem que ja no ens calen més escrits d’aquesta mena.

Però, com hem vist, és un tipus discurs que es regeix per uns altres paràmetres.

Al capdavall, considerem que tot plegat és força senzill: aquesta literatura no és profètica, sinó pseudoprofètica, perquè els que afirmen que el català s’extingirà el que estan dient és que la seva il·lusió d’un futur monolingüe en català s’ha d’extingir perquè el context actual no els permet ni somniar-la. No és, doncs, una profecia, sinó la confessió de quin és el seu futur preferit, a la qual afegeixen l’entremaliadura de dir que, com que el català no tindrà el seu futur preferit monolingüe, no en tindrà cap, de futur. Per tant, més que de literatura profètica haurem de parlar de literatura rebeca, perquè, com els nens rebecs, quan veuen que no poden guanyar la partida, trenquen la baralla: una conseqüència clara dels efectes de la síndrome d’abstinència del consum d’un futur monolingüe en català. Finalment, afegirem que és molt interessant la història de les causes que han menat a aquesta histèria, però no tenim espai per a analitzar-la en aquest paper. Només direm que la sembrada d’una concepció maniquea de les possibilitats d’evolució de les situacions sociolingüístiques ha contribuït a collir aquests fruits.

2. DE LA PROJECCIÓ FREUDIANA A LA PROJECCIÓ ESTADÍSTICA El futur és un estat de l’ànima.

Parafrasejant Henri-Frédéric AMIEL, Diari íntim.

La literatura pseudoprofètica que acabem de comentar projecta desitjos, sentiments o emocions del passat i del present cap al futur. En aquest epígraf presentarem els treballs de sociologia del llenguatge que han projectat les dades passades i presents cap

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 147

PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: DE LA PROFECIA A LA PROSPECTIVA

TSC, 21 (2011)

147

al futur. Seguirem un criteri cronològic per a reportar els escassos treballs que se n’han ocupat.

Badia i Margarit (1982) va presentar en el Primer Simposio de Prospectiva, que va tenir lloc a Barcelona el 1974, una comunicació titulada «El futuro de las lenguas minoritarias». És una reflexió sobre què són les llengües minoritàries, quins són els matisos distintius, quines característiques tenen i per què n’hi ha. Però no hi fa gens de prospectiva, és més aviat retrospectiva o descriptiva. De fet, en la publicació dins d’un recull de treballs propis (atès que només es va distribuir als participants del simposi) aquesta comunicació es troba en la primera de les tres parts, titulada «El marc». Les altres dues porten per títol: «La realitat» i «El combat». El que és significatiu és que es presentés en un simposi de prospectiva.

El primer estudi pròpiament prospectiu que tracta la llengua catalana és «Prospectiva sobre la transformació del sistema de comunicació a Catalunya i la seva incidència en la llengua i la cultura». Va ser un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans. El va dirigir Josep Gifreu (1986) i els secretaris d’investigació van ser M. Josep RecoderSellarés i Joan M. Corbella. Es va organitzar des de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. Van formar part del comitè assessor Miquel de Moragas, Miquel Strubell i Marina Subirats. Es va consultar diferents experts, alguns dels quals també van col·laborar en els informes de situació. Entre els qui han escrit sobre sociologia del llenguatge, a banda dels dos darrers esmentats, hi ha Jordi Berrio, que va fer totes dues coses. També es va demanar el parer d’Isidor Marí i de Francesc Vallverdú. Entre les institucions que hi van participar, hi ha la Direcció General de Política Lingüística, l’Institut de Sociolingüística Catalana, el Servei d’Assessorament Lingüístic i el Servei de Normalització Lingüística.

Pel que fa al seu plantejament, podem assenyalar que la base teòrica i metodològica sobre la qual descansa tota la recerca és l’anàlisi de tendències. Respecte a la tècnica, els escenaris de futur permetien construir l’edifici prospectiu. Gifreu (1986: 40) en remarca la importància: «I una de les tècniques més vàlides, comprovades per l’equip de recerca, ha estat la confecció d’escenaris a uns deu anys vista, perspectiva aquesta a termini mitjà que pot evitar extrapolacions fantasmagòriques.»

En el llibre es distingeix entre la lògica científica i la lògica política de la prospecció, atès que els autors entenen que poden intervenir conscientment en la mateixa realitat que investiguen, és a dir, en definitiva, és un discurs de l’acció. En aquest mateix sentit, Modest Reixach (1995: 251) escriu: L’evolució de la situació sociolingüística que s’està produint aquests darrers anys, si més no a Catalunya, em porta a formular un axioma metalingüístic reconfortant: no sempre un futur teòric fundadament previst se’ns imposa irremeiablement. A vegades el podem (re)construir. També en aquest cas la teoria hauria orientat l’acció.

Malauradament, no tornarem a trobar un estudi d’aquesta volada referit a la sociologia del llenguatge ni cap estructura governamental que específicament se’n pugui

01 TSC21.qxp:TSC-21

148

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 148

ERNEST QUEROL PUIG

fer càrrec.6 I no ha estat perquè ningú no ho hagi proposat, Albert Bastardas (1990: 21) reflexiona sobre com s’hauria d’organitzar la recerca per a la promoció del català i escriu: A part dels equips dedicats a estudiar la transformació de la situació actual caldria no oblidar l’establiment d’un altre grup que es dediqués al futur, en el sentit de seguir totes les iniciatives que actualment s’estan gestant i que poden influir la situació sociolingüística en un terme mitjà per tal de poder incidir-hi abans que siguin decidides o bé preparar-hi respostes adequades amb anticipació (lleis espanyoles, directives europees, televisió per cable, noves tecnologies, etc.).

Tres anys després de la publicació del llibre de Gifreu, el 1989, Miquel Strubell (1991a), que havia format part del comitè assessor de la recerca esmentada, va dirigir una sessió de seminari al Grup Català de Sociolingüística titulada «Evolució sociolingüística i prospectiva». I el mateix any va publicar un article sobre la predicció de les dades lingüístiques censals (Strubell, 1991b).

Cinc anys més tard, Pere Verdaguer (1994: 17) va escriure una de les poques reflexions sobre la importància de la prospectiva: D’una manera general fer prospectiva a mitjà i a llarg terme en matèria de llengües és atzarós com en altres dominis, si bé és útil de lliurar-se a algunes extrapolacions a la llum d’allò que ens ensenya la història.

Maria Àngels Viladot i altres (1995, 2007 i 2009) han fet projeccions de les dades demogràfiques que empra la teoria de la vitalitat etnolingüística i dels resultats de les seves recerques empíriques. Salvant les distàncies, les seves projeccions són semblants a les que fem nosaltres, que no reportarem aquí ni en la bibliografia per manca d’espai.

René Houle i Miquel Strubell (1997) fan pròpiament projeccions demogràfiques clàssiques per components de la població total, a les quals han afegit unes propensions (o probabilitats) d’aprenentatge del català segons l’edat. Se centren en l’habilitat de parlar. Aquest treball és la continuació i l’ampliació del publicat el 1991 per Strubell. Hi afegeixen la projecció demolingüística de l’ús social del català, encara que

6. L’Institut de Sociolingüística Catalana, que era l’ens que la podria coordinar, va ser eliminat de l’organigrama de la Secretaria de Política Lingüística (SPL) l’any 2005; també s’ha fet desaparèixer la paraula sociolingüística de tot el web de la SPL, fets significatius que han tingut lloc durant el mandat d’un secretari general sociolingüista. Branchadell (2006: 99) comenta: «Paradoxalment, l’extinció de l’Institut de Sociolingüística Catalana podria ser un cas de governamentalització per altres mitjans, l’enèsima confirmació del “biaix cap a l’Administració” que justament assenyalen els reports de recerca de l’Institut. Fixeuvos-hi: no són les universitats catalanes ni els sociolingüistes professionals que hi ha a les universitats catalanes els qui fan el centre interuniversitari; serà el Govern qui el crearà, qui probablement el finançarà i no sabem si també el tutelarà.» De totes maneres, després de cinc anys, l’anunciat ens interuniversitari encara no s’ha constituït, tot i que es va fer un concurs d’idees per a crear-lo i es va resoldre.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 149

PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: DE LA PROFECIA A LA PROSPECTIVA

TSC, 21 (2011)

149

la inexistència de dades longitudinals no permet fer uns càlculs gaire precisos. Aquesta mancança contrasta amb les dades de què disposen al Quebec, molt adequades per a fer projeccions.

Les recerques de Raquel Casesnoves (2004, 2006a, 2006b i 2008), elaborades amb el matemàtic David Sankoff, són les que fan la prospectiva més complexa en la sociologia del llenguatge dels nostres països. Fan projeccions de cohorts definides per edat, sexe, comarca i nivell de competència lingüística, i incorporen models de transmissió, d’adquisició i d’integració dels immigrants. Han elaborat un programari de projeccions i simulacions sociolingüístiques, i també fan servir la tècnica dels escenaris. Han aplicat aquestes eines especialment al País Valencià, però també a la resta de comunitats bilingües de l’Estat, i n’han extret diferents models. A més, l’ús d’anàlisis multivariables, com ara la regressió múltiple, els permet destriar les variables que hi tenen més pes.

Finalment, des de perspectives variades, com ara la teoria general de sistemes, la física o la psicologia social, també s’han fet simulacions de l’evolució dels usos (i desusos) del català. Així, Miquel Nicolau i Carolina Bastida han aplicat la metodologia sistèmica per a estudiar l’ús del català a Andorra. D’altra banda, Xavier Castelló (2009 i 2010) ha enfocat l’anàlisi dels processos de substitució lingüística des de la física estadística i ha pres com a variables principals el prestigi i la volatilitat en la seva tesi doctoral. En darrer lloc, Francesc Salvador Beltran (2009 i 2011), en col·laboració amb diferents psicòlegs socials, ha demostrat que l’autòmat cel·lular és una eina útil per a entendre millor l’evolució dels processos de substitució lingüística.

3. PROSPECTIVA D’UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: PREVEURE PER A PREVENIR Ce n’est que faute de savoir bien connaître et étudier le présent qu’on fait l’entendu pour étudier l’avenir.

Blaise PASCAL, Lettre VIII à Mlle de Roannez, desembre de 1656 Le problème avec notre époque est que le futur n’est plus ce qu’il était !

Paul VALÉRY La dificultat rau no tant a forjar idees noves com a escapar de les velles.

John M. KEYNES

En els epígrafs anteriors hem comentat el pas de la profecia a la projecció estadística.

En aquest darrer apartat anirem més enllà i analitzarem les possibilitats que ens brinda la prospectiva. Remetem a la definició que n’hem donat només començar l’article.

Sabem que des de sempre els homes han volgut endevinar el futur i esbossar la imatge que els agradaria que tingués; ara bé, els mètodes no eren gaire sofisticats. Serà després de 1945 quan les recerques sobre el futur es professionalitzaran i s’institucio-

01 TSC21.qxp:TSC-21

150

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 150

ERNEST QUEROL PUIG

nalitzaran. Tant els governs, com les empreses, com les associacions internacionals s’interessen per la prospectiva i en fan encàrrecs als especialistes. La crisi dels anys setanta també va ajudar a mirar cap al futur. I, molt possiblement, la profunda crisi actual tindrà els mateixos efectes.

Raymond Boudon (1995: 180-181) assenyala que, malgrat la complexitat metodològica, seguim estant indefensos davant tres preguntes fonamentals: 1a. Quins elements de la realitat present es mantindran «invariants»?

2a. Quines tendències de pes podem augurar que es mantindran en el futur?

3a. Quines novetats sorgiran sense preavís i afectaran les conjetures obtingudes de les anàlisis invariants i de les tendències de pes?

Jérôme Bindé (2002), l’autor de la primera citació del present article, que és el director de la divisió d’anticipació i d’estudis prospectius a la UNESCO, aporta algunes consideracions importants per a la prospectiva que cal fer en el segle XXI. Si el segle XX ha estat l’època de les previsions arrogants, gairebé sempre desmentides, el segle actual serà el de la incertesa (es passarà de la identitat a la incertesa i al risc) i, per tant, serà el segle de la prospectiva. I escriu: Le moment est venu de se souvenir que la politique consiste d’abord et avant tout à structurer le temps, « l’affaire propre de l’homme politique » étant « l’avenir et la responsabilité devant l’avenir » (Max Weber).

En aquest sentit, ha esdevingut un tòpic la frase del sociòleg francès iniciador de la prospectiva, Gaston Berger, que afirma que com més desconegut és el camí, més potents han de ser els fars amb què s’ha d’il·luminar. No cal dir que aquests fars són els mètodes de la prospectiva, cada cop més necessària, segons Arnold Kaufmann i Jaime Gil Aluja (1990: 312), atès que el passat es projecta cada vegada d’una manera menys adequada sobre el futur i l’estadística només guia veritablement fins al present.

La prospectiva entraria dins dels denominats estudis del futur, i aquests, al seu torn, dins de la predicció, en el seu sentit més ampli. Wendell Bell, un dels clàssics de la disciplina, en el pròleg al llibre d’Enric Bas (1999: 6-7), assenyala que les tasques principals de la prospectiva inclouen l’estudi dels futurs possibles, sovint trencant la camisa de força del pensament convencional i adoptant perspectives inusuals. I afegeix que els futuristes no exploren només els futurs possibles, sinó també els futurs preferits. En aquesta mateixa línia, Hugues de Jouvenel (2004) escriu:7 La Prospectiva no es ni profecía, ni predicción [...] no tiene por objeto predecir el futuro —desvelarlo ante nuestros ojos como si se tratara de algo prefabricado— sino el de ayudarnos a construirlo. Nos invita pues, a considerar el

7. Hugues de Jouvenel va participar el 1993 en la recerca de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis «Catalunya a l’horitzó 2010. Prospectiva mediterrània». És fill de Bertran de Jouvenel, pioner que el 1964 va encunyar la noció de futuribles per designar «els descendents de l’estat present que es presenten actualment possibles».

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 151

PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: DE LA PROFECIA A LA PROSPECTIVA

TSC, 21 (2011)

151

futuro como algo por hacer, por construir, en vez de verlo como algo que estaría decidido y del que sólo faltaría descubrir el misterio.

Així, com a metodologia d’anàlisi, la prospectiva anticipa el futur fugint tant de la manca de sistematització de la predicció sobrenatural com de la cotilla positivista de la predicció tècnica (merament extrapolativa i basada en models tancats). Per tant, l’anàlisi quantitativa té dificultat o incapacitat per a modelitzar factors psicològics o polítics importants, per la qual cosa la prospectiva fomenta la triangulació metodològica i empra tant tècniques quantitatives com qualitatives. Actua, doncs, més com a mapa que no pas com a brúixola.

Se solen descriure quatre actituds davant del futur representades per: l’estruç (= passivitat), el bomber (= reactivitat), l’assegurador (= preactivitat) i el conspirador (= proactivitat). Sembla que respecte al futur del català s’hagin pres dues de les actituds anteriors. D’una banda, la proactiva pseudoprofètica que hem analitzat en l’epígraf primer; de l’altra, la de l’estruç, que podríem il·lustrar amb una reflexió d’Albert Einstein: «No penso mai en el futur; arriba sempre tan de pressa!».

Prendre una actitud proactiva, deixant de banda els pseudoprofetes, tindria molts avantatges, perquè, segons algunes veus, el moment actual és crític: som en una cruïlla històrica.8 Justament Václav Havel ha escrit: «Un país que es troba en una cruïlla històrica ha de tenir alguna opinió sobre si mateix, sobre les seves possibilitats, sobre què vol ser, quina funció vol exercir, a què vol apostar i què intentarà evitar».

Actualment podríem mesurar la importància que els governs concedeixen als diferents temes coneixent si n’encarreguen estudis de prospectiva o no. Si la llengua catalana és tan fonamental com es proclama, per què s’hauria de renunciar a la prospectiva i no tenir els avantatges que Bas (1999: 60) enumera?

— Augmenta el grau de coneixement sobre el present i sobre el passat.

— Proveeix de referències vàlides de com pot ser el futur.

— Permet la identificació d’oportunitats i perills potencials.

— Proveeix de les probabilitats d’ocurrència de cada escenari.

— Ajuda a definir, analitzar i valorar polítiques i accions alternatives mitjançant una anàlisi d’impactes.

— Augmenta el grau d’oportunitat.

— Permet un control de la gestió més gran i millor.

No veiem cap raó, doncs, perquè la prospectiva continuï gairebé proscrita en la nostra sociologia del llenguatge. I menys encara en els àmbits de la planificació i de la política lingüístiques, perquè: com es pot prevenir sense preveure?

8. Fem referència a les opinions recollides en l’apèndix documental de Miquel Siguan (2009: 242, 254). Segons Salvador Giner, estem en una cruïlla històrica, entre altres coses, perquè: «El país se la juga en els propers quinze anys perquè a la generació actual li manquen ideals sòlids, cultura cívica i patriotisme». Heribert Barrera afirma: «Si d’aquí a deu anys no ens n’hem sortit, no ens en sortirem».

01 TSC21.qxp:TSC-21

152

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 152

ERNEST QUEROL PUIG

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA AIERDI, Xabier (2008). «Jungla terminológica y bases para la eficiencia en las políticas sociales».

Universidad de Navarra. Disponible en línia a: <http://www.unavarra.es/migraciones/papers3/comun1JUNGLA%20TERMINOL=GICA.doc> [Consulta: 13 desembre 2009].

BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1982). «L’esdevenidor de les llengües no estatals». A: Llengua i societat: Etapes de la normalització. Barcelona: Indesinenter, p. 69-77.

BAS, Enric (1999). Prospectiva: Cómo usar el pensamiento sobre el futuro. Barcelona: Ariel. (Ariel Social) BASTARDAS, Albert (1990). «L’extensió de l’ús del català: fonaments teòrics per a una nova etapa». Revista de Catalunya, núm. 38, p. 13-23.

BELTRAN, Francesc S.; HERRANDO, Salvador; FERRERES, Doris; ADELL, Marc-Antoni; RUIZ-SOLER, Marcos (2011). «A language shift simulation based on cellular automata». A: BLANCHARD, Emmanuel G.; ALLARD, Danièle (ed.). Handbook of research on culturally-aware information technology: Perspectives and models. Hershey: Information Science Reference.

BELTRAN, Francesc S.; HERRANDO, Salvador; FERRERES, Doris; ESTREDER, Violant; ADELL, MarcAntoni; RUIZ-SOLER, Marcos (2009). «Forecasting language shift based on cellular automata». Journal of Artificial Societies and Social Simulation, núm. 12 (3), p. 5. Disponible en línia a: <http://jasss.soc.surrey.ac.uk/12/3/5.html> [Consulta: 1 febrer 2011].

BINDÉ, Jérôme (2002). «L’avenir du temps». Le Monde diplomatique. Disponible en línia a: <http://www.mondediplomatique.fr/2002/03/BINDE/16225> [Consulta: 27 novembre 2009].

BOUDON, Raymond (ed.) (1995). Diccionario de sociología. Barcelona: Larousse Planeta.

BRANCHADELL, Albert (2002). «Les institucions de l’Estat i el sector privat com a àmbits de promoció del català». A: JUNYENT, M. Carme; UNAMUNO, Virginia (ed.). El català: mirades al futur. Barcelona: EUB, p. 66-81.

— (2006). «Ser competitius, i fins i tot capdavanters, a nivell europeu internacional». A: ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL PROFESSOR ANTONI M. BADIA I MARGARIT. Cap a on va la sociolingüística? Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 91-99. (Biblioteca Filològica; 56) CASESNOVES, Raquel (2008). «DMLX: un programa informático para evaluar la revitalización y proyectar tendencias de conocimiento y usos lingüísticos». A: BLAS ARROYO, José Luis (ed.). Discurso y sociedad II: Nuevas contribuciones al estudio de la lengua en contexto social. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 613-627.

CASESNOVES, Raquel; SANKOFF, David (2004). «Transmission, Education and Integration in Projections of Language Shift in Valencia». Language Policy, vol. 3, núm. 2, p. 107-131.

— (2006a). «El proceso de inversión de la substitución lingüística: modelos de transmisión, escolarización y asimilación para proyecciones demolingüísticas». A: SEDANO, M.; BOLÍVAR, A.; SHIRO, M. (ed.). Haciendo Lingüística: Homenaje a Paola Bentivoglio. Caracas: Universidad Central de Venezuela, p. 717-735.

CASESNOVES, Raquel; SANKOFF, David; TURELL, M. Teresa (2006b). «Linguistic shift and community language: the effect of demographic factors in the Valencian Country, Balearic Islands and Catalonia». A: MAR-MOLINERO, C.; STEWART, M. (coord.). Globalization and language in the Spanish-speaking world: Macro and micro perspectives. Anglaterra: Palgrave Macmillan, p. 197-219.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 153

PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PROSPECTIVA: DE LA PROFECIA A LA PROSPECTIVA

TSC, 21 (2011)

153

CASTELLÓ, Xavier (2010). Collective phenomena in social dynamics: consensus problems, ordering dynamics and language competition. Tesi doctoral. Universitat de les Illes Balears.

Disponible en línia a: <http://ifisc.uib.es/publications/publication-detail.php?indice=2185> [Consulta: 1 desembre 2010].

CASTELLÓ, Xavier; BARONCHELLI, Andrea; LORETO, Vittorio (2009). «Consensus and ordering in language dynamics». European Physical Journal B, núm. 71, p. 557-564.

CONILL, Josep J. (2004). «Escatologia i sociolingüística: el futur del català en una doble perspectiva». Estudios Catalanes: Revista Internacional de Lengua, Literatura y Cultura Catalanas, núm. 2, p. 19-31.

GIFREU, Josep (ed.) (1986). Comunicació, llengua i cultura a Catalunya: Horitzó 1990: Prospectiva sobre la transformació del sistema de comunicació de Catalunya i la seva incidència en la llengua i la cultura. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

GLASER, Barney G.; STRAUSS, Anselm L. (1967). The Discovery of Grounded Theory: Strategies for qualitative research. Chicago: Aldine.

GRAS, Alain (2004). «Methode des scénarios». A: MUCCHIELLI, A. Dictionnaire des méthodes qualitatives en sciences humanines et sociales. París: Armand Colin, p. 235-237.

HOULE, René; STRUBELL, Miquel (1997). «La projecció demolingüística a Catalunya». A: JORNADES TÈCNIQUES SOBRE PROJECCIONS DEMOGRÀFIQUES DE CATALUNYA. Jornades tècniques sobre projeccions demogràfiques de Catalunya: Comunicacions. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència: Institut d’Estadística de Catalunya, p. 69-85.

JOUVENEL, Hugues de (2004). Invitación a la prospectiva. Consejo Nacional de Ciencia, Tecnología e Innovación Tecnológica (CONCYTEC), Perú, Futuribles. Disponible en línia a: <http://www.scribd.com/doc/28469488/04-Las-Etapas-de-La-Prospectiva> [Consulta: 14 desembre 2009].

JUNYENT, M. Carme; UNAMUNO, Virginia (ed.) (2002). El català: mirades al futur. Barcelona: EUB. KAUFMANN, Arnold; GIL ALUJA, Jaime (1990). Las matemáticas del azar y de la incertidumbre: Elementos básicos para su aplicación en economía. Madrid: Centro de Estudios Ramon Areces.

LANDETA, Jon (1999). El método Delphi: Una técnica de previsión del futuro. Barcelona: Ariel.

(Ariel Social) MERTON, Robert K. (1949). Social theory and social structure. Nova York: Free Press. [Trad. castellana: (1992). Teoría y estructura sociales. Mèxic: Fondo de Cultura Económica] MORIN, Edgar (1981). Pour sortir du XXè siècle. París: Fernand Nathan.

QUEROL, Ernest (1993). «Models en contacte: anàlisi dels estudis sobre les relacions interlingüístiques». A: ALEMANY, R.; FERRANDO, A.; MESEGUER, L. (ed.). Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Universitat d’Alacant: Universitat de València: Universitat Jaume I, p. 87-96.

RAFANELL, August; ROSSICH, Albert (1990). «Quin futur hi ha per a la llengua catalana». Revista de Catalunya, núm. 37, p. 21-26.

REIXACH, Modest (1995). «Els censos lingüístics entre la substitució i la normalització». A: TROBADA DE SOCIOLINGÜISTES CATALANS. Actes del Simposi de Demolingüística: III Trobada de Sociolingüistes Catalans, Tortosa, 15 i 16 de novembre de 1993. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

ROSSET, Clément (1976). Le réel et son double: Essai sur l’illusion. París: Gallimard. [Trad. castellana: (1993). Lo real y su doble: Ensayo sobre la ilusión. Barcelona: Tusquets]

01 TSC21.qxp:TSC-21

154

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 154

ERNEST QUEROL PUIG

ROSSICH, Albert (2002). «La supervivència de la llengua catalana». A: JUNYENT, M. Carme; UNAMUNO, Virginia (ed.). El català: mirades al futur. Barcelona: EUB, p. 33-37, 53-56 i 125-131.

SIGUAN, Miquel (2009). El projecte català: Del passat al futur. Barcelona: Aresta. (Nou Punt de Vista) STRUBELL, Miquel (1991a). «Evolució sociolingüística i prospectiva». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 9, p. 125-127.

— (1991b). «La predicció de dades lingüístiques censals». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 9, p. 37-45.

TORTOSA, José María (1999). «Razones para el pesimismo medioambiental: un intento de profecía suïcida». Economía y Política, vol. II, núm. 5, p. 43-60. Disponible en línia a: <http://www.iudesp.ua.es/documentos/medioam.pdf>. [També publicat a: NAVARRO YAÑEZ, Clemente J. Siglo XXI, siglo de la tierra: Medio ambiente, política y sociedad. Còrdova: INET, p. 111-128. (Los Libros de INET; 3)] VERDAGUER, Pere (1994). «Sobre el possible avenir de les llengües». Revista de Catalunya, núm. 89, p. 9-23.

VILADOT, M. Àngels (1995). «Les dades demogràfiques en el concepte de vitalitat lingüística. Un estudi comparatiu». A: TROBADA DE SOCIOLINGÜISTES CATALANS. Actes del Simposi de Demolingüística: III Trobada de Sociolingüistes Catalans, Tortosa, 15 i 16 de novembre de 1993. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 20-36.

VILADOT, M. Àngels; ESTEBAN, Moisès (2009). «Relacions entre la identitat catalana i la percepció de vitalitat etnolingüística en una mostra d’estudiants universitaris». Digithum, núm. 11, p. 1-7. Disponible en línia a: <http://digithum.uoc.edu/ojs/index.php/digithum/article/view/n11_viladot_esteban> [Consulta: 1 desembre 2009].

VILADOT, M. Àngels; ESTEBAN, Moisès; NADAL, Josep M.; GILES, Howard (2007). «Identidad, percepción de vitalidad etnolingüística y comunicación intergrupal en Cataluña». Revista de Psicología Social Aplicada, vol. 17, núm. 3, p. 223-247.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 155

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 155-167 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/33 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La intervenció en les competències, els usos, les ideologies: d’«El català, cosa de tots» a «El català, llengua comuna» Intervention in language skills, usage and ideologies: from “Catalan belongs to everyone” to “Catalan, our common language” Elvira RIERA GIL Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

RESUM L’autora ofereix una perspectiva de la política lingüística duta a terme pel Govern de Catalunya en el període 1980-2010, que al seu entendre ha tingut una trajectòria coherent, encaminada a fomentar el català com a objectiu valuós i compartit per una societat cohesionada i inclusiva. Hi distingeix dues etapes: en la primera, iniciada amb la campanya «El català, cosa de tots», es recull el desig social de recuperar l’ús del català com a llibertat democràtica i signe de la identitat col·lectiva, i s’estableix una base teòrica, legislativa i organitzativa sòlida. En la segona, s’incorpora la consciència dels efectes socials de la globalització, s’assumeix l’entorn multilingüe, es fomenta el poliglotisme i es fa un discurs menys identitari i més cívic o social que, sovint, s’articula al voltant de la divisa «El català, llengua comuna».

PARAULES CLAU: política lingüística, Catalunya, cohesió social, llengua comuna.

ABSTRACT The paper provides a summary of the linguistic policies unfolded by the Government of Catalonia between 1980 and 2010 which, according to the author, follow a coherent course in the promotion of the Catalan language as a valuable tool for social cohesion. Two distinct stages are highlighted. In the first, the campaign “Catalan belongs to everyone” took into account society’s interest in recovering the use of Catalan, considered to be a democratic freedom and a symbol of collective identity, establishing a solid theoretical, legislative and organizational basis. The second stage is marked by an awareness of the social effects of globalization, the acceptance of a multilingual environment, the promotion of polyglotism and a less identitary and more civic or social discourse, where the slogan “Catalan, our common language” is often used.

KEY WORDS: linguistic policy, Catalonia, social cohesion, common language.

01 TSC21.qxp:TSC-21

156

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 156

ELVIRA RIERA GIL

ots els governs, administracions, organismes públics i, en general, totes les organitzacions, públiques i privades, intervenen en les competències i els usos lingüístics, i en les ideologies individuals i col·lectives al voltant de les llengües.

Ho fan de vegades d’una manera explícita i conscient, però sovint d’una manera implícita i no del tot conscient. En primer lloc, totes les organitzacions han de triar en quines llengües actuen. En segon lloc, totes (o la majoria de) les polítiques públiques dels governs tenen un impacte lingüístic. No només les polítiques culturals, les educatives, les de comunicació o les que s’adrecen explícitament a col·lectius socials (immigració, joventut, etc.). També les polítiques comercials i laborals, que implícitament incentiven l’ús de determinades llengües en l’empresa. I, igualment, altres polítiques com les d’habitatge (que poden influir en la formació de guetos de població) o les de construcció d’infraestructures (que impacten en la comunicació de nuclis de població).

Només alguns governs —probablement els que tenen necessitat de recollir la voluntat social de gestionar llengües en convivència— plantegen explícitament polítiques per a les llengües i creen organismes responsables de dissenyar-les i d’aplicar-les. En aquests casos es parla de política lingüística per designar un conjunt d’objectius i mesures pensats des de la perspectiva de la intervenció directa en les competències, els usos lingüístics i les ideologies al voltant de les llengües. Com en la resta de polítiques públiques, aquests objectius i mesures poden incloure tant mecanismes de regulació com de foment, és a dir, tant normes restrictives com incentius relacionats amb el coneixement i l’ús de les llengües.

Centraré la meva anàlisi en la política lingüística duta a terme a la comunitat autònoma de Catalunya (no pas a tot el territori de llengua catalana) durant el darrer període d’autogovern (1980-2010).1 No pretenc fer un balanç complet de trenta anys de polítiques públiques en matèria lingüística, sinó oferir-ne una perspectiva des del punt de vista dels aspectes que avui —a l’inici del 2010— considero crítics, destacar-ne els principals èxits, els possibles fracassos i els reptes actuals.

El títol que he escollit no és un simple joc de paraules. Crec que reflecteix una trajectòria coherent però no estàtica, basada en el principi fonamental de fomentar el català com a objectiu valuós i compartit per una societat cohesionada i inclusiva. El català, cosa de tots va ser el lema que el Govern de Catalunya va escollir per a la primera gran campanya de sensibilització l’any 1982. El català, llengua comuna és una divisa que vint anys després comença a aparèixer freqüentment en el discurs polític, institucional i de la societat civil. Entremig, la societat catalana i el món en general han experimentat una evolució molt rellevant per a la gestió política de les llengües.

La globalització econòmica, l’augment de la mobilitat de les persones i la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació han impactat significativament tant en la composició sociodemogràfica de Catalunya com en les expectatives de comunicació de les persones (i l’augment del valor del coneixement de les llengües més esteses) i en les concepcions de les identitats col·lectiva i individual.

T

1. L’any 1980 es crea la Direcció General de Política Lingüística a la Generalitat de Catalunya, restaurada l’any 1977.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 157

LA INTERVENCIÓ EN LES COMPETÈNCIES, ELS USOS, LES IDEOLOGIES

TSC, 21 (2011)

157

Per comoditat metodològica, distingiré discrecionalment dues etapes en les polítiques lingüístiques dutes a terme a Catalunya durant els darrers trenta anys, i establiré el punt d’inflexió al voltant del canvi de mil·lenni. La primera etapa és la que comença amb la campanya «El català, cosa de tots», recollint el desig social de recuperar l’ús del català com a llibertat democràtica i signe inequívoc de la identitat col·lectiva que fou perseguida durant el franquisme, i permet establir una base teòrica, legislativa i organitzativa sòlida en un context general d’estabilitat política a Catalunya (govern continuat del partit Convergència i Unió). La segona etapa és la que comença a inicis del segle XXI, quan la consciència dels efectes socials de la globalització ja és ben present en els plantejaments de les polítiques públiques: s’assumeix l’entorn multilingüe, es fomenta el poliglotisme de les persones i es fa un discurs més orientat als beneficis socials que comporten el coneixement i l’ús del català que no pas a la defensa d’una identitat, discurs que, sovint, s’articula al voltant de la divisa «El català, llengua comuna».

Aquesta etapa coincideix en el temps amb canvis de composició política en el Govern català, que l’any 2003 esdevé un govern de coalició (Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds) en què resulta més complex gestionar la política lingüística, ja que hi conviuen diferents models.

Al meu entendre, el canvi de Govern no és una causa directa de l’evolució de la política lingüística: l’evolució ja s’havia iniciat abans i crec que respon principalment als canvis socials i de necessitats comunicatives ja descrits. Tot i això, és probable que hagi influït en l’acceleració dels replantejaments de certes qüestions, especialment en l’àmbit del discurs.

Cal tenir en compte, també, que durant tot aquest període de trenta anys el Govern català ha de fer la seva política lingüística dins un Estat espanyol basat en l’estat nació liberaldemocràtic, de mentalitat uniformista, que ha experimentat una certa obertura cap a la diversitat interna, però no suficient. L’Estat no s’entén a ell mateix com a plurilingüe, i per exemple no permet l’ús de llengües diferents del castellà al Parlament, ni reconeix com a oficials de l’Estat les llengües oficials a les comunitats autònomes, cosa que impedeix que aquestes llengües obtinguin l’oficialitat en els organismes de la Unió Europea.

Vegem, doncs, com, en aquest context, els governs catalans han intervingut d’una manera explícita en els usos, les competències i les ideologies al voltant de la llengua.

1. «EL CATALÀ, COSA DE TOTS» L’any 1980 es comença a organitzar la política lingüística dins el Govern de Catalunya com a política per a la recuperació de la normalitat de la llengua catalana després de la dictadura franquista, i s’encunya el terme normalització lingüística. La normalització lingüística es planteja en un context d’identitat de resistència (d’acord amb la definició de Manuel Castells, 2004) i s’associa a valors positius com la recuperació de les llibertats democràtiques i la restitució de drets. Hi ha una preocupació clara per evitar la fractura social i l’exclusió de persones, es busca capacitar tothom,

01 TSC21.qxp:TSC-21

158

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 158

ELVIRA RIERA GIL

adults i infants, per usar la llengua amb normalitat, i es vol aconseguir que el conjunt de la població faci seu l’objectiu de la normalització lingüística, que es percep com a legítim i fins i tot com una obligació moral col·lectiva.2 Les dues primeres fites —i futurs pilars sòlids— de la política lingüística de Catalunya són la campanya «El català, cosa de tots» (1982) i la Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya. La primera va rebre les adhesions generalitzades de tot tipus d’institucions i organismes, en tot l’espectre polític, i va aconseguir la mobilització de la societat civil. La segona va ser aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya.

La campanya «El català, cosa de tots» és un bon exemple d’intervenció en les ideologies. Transmet que es vol tornar a una normalitat estroncada pel franquisme en la qual la llengua catalana ha de poder ser coneguda i utilitzada per tothom, sense fer diferències, com a bé democràtic comú de tota la societat. La llengua catalana es considera un element valuós d’identitat col·lectiva, i es parla sense complexos de recatalanitzar Catalunya com a objectiu legítim i compartit.3 La política lingüística ha de ser compartida per tota la població, no es fa només per protegir l’espai dels catalanoparlants. Amb aquesta idea, es demana als catalanoparlants habituals que no canviïn automàticament de llengua en la conversa amb no-catalanoparlants (hàbit social arrelat), ja que és discriminatori i afavoreix l’exclusió. També es demana als no-catalanoparlants que aprenguin el català perquè els serà útil i com a mostra de respecte a la identitat de Catalunya. A més, es transmet la necessitat d’usar la llengua amb qualitat i correcció, i de seguir cursos per resoldre el dèficit de coneixement provocat pels anys d’exclusió del sistema educatiu.

Un concepte fonamental des del punt de vista de les ideologies és el de llengua pròpia, recollit ja per l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979 i ampliat per la Llei de normalització lingüística de 1983. El català es considera la llengua pròpia de Catalunya, i hi és oficial al costat del castellà, que és oficial a tot l’Estat. Aquesta formulació ha tingut uns efectes jurídics molt rellevants, que han permès prioritzar l’ús del català en certs àmbits. Es basa en la idea que la llengua catalana és la que identifica el territori i la comunitat des d’un punt de vista històric i distintiu.

La intervenció en les competències lingüístiques és la que concentra més esforços del Govern en els inicis d’aquesta etapa. Hi ha algunes fites en aquest terreny sense les quals no s’hauria pogut avançar. En primer lloc, l’establiment de la conjunció lingüística en el sistema educatiu: la Llei de 1983 estableix que no es pot separar els alumnes en aules per raó de llengua, i que al final de l’etapa obligatòria s’ha d’assegurar el coneixement de totes dues llengües oficials. En segon lloc, l’organització de cursos de català per a adults a tot el territori, que es consolida l’any 1989, amb la 2. Tot i això, hi ha algunes veus que denuncien una suposada discriminació del castellà a Catalunya, i per exemple l’any 1981 determinats intel·lectuals publiquen un manifest titulat «Por la igualdad de los derechos lingüísticos en Catalunya», també conegut com el Manifiesto de los 2.300.

3. Hi ha diversos exemples d’aquest enfocament i d’aquesta terminologia al llibre que va publicar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya com a balanç de la campanya, l’any 1983.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 159

LA INTERVENCIÓ EN LES COMPETÈNCIES, ELS USOS, LES IDEOLOGIES

TSC, 21 (2011)

159

creació del Consorci per a la Normalització Lingüística, entitat formada i finançada pel Govern de Catalunya i per una gran majoria d’ens locals, partint d’un principi de coresponsabilitat de totes les administracions catalanes. Durant els anys vuitanta, es treballa intensament en el desenvolupament de nous mètodes d’aprenentatge de segones llengües per a persones adultes, i ja l’any 1983 es posa a disposició de la ciutadania el mètode audiovisual Digui digui..., en aquell moment un dels més innovadors d’Europa. També s’organitza un sistema de certificació oficial de coneixements de llengua catalana que recull amb rigorositat les tècniques d’avaluació de competències i de seguida s’integra en els sistemes europeus d’avaluació de llengües.4 Cal remarcar, d’altra banda, el treball ingent d’aquesta etapa en l’estandardització del corpus de la llengua, especialment del llenguatge administratiu i de la terminologia científica i tècnica. La creació del centre de terminologia Termcat (1985), avui un dels més prestigiosos al món, ho posa de manifest. Igualment, l’Institut d’Estudis Catalans (acadèmia de la llengua catalana) actualitza el diccionari normatiu (1995) i treballa també en el model d’estàndard de la llengua oral, que es vol respectuós amb les diferents variants dialectals. Totes aquestes eines són fonamentals per donar seguretat als parlants i facilitar l’ús de la llengua en tots els contextos, presentant-la com a apta i moderna.

Les intervencions sobre les ideologies i sobre les competències són també intervencions sobre els usos. Per exemple, la difusió de la idea que la conversa bilingüe pot arribar a ser natural i entesa com una mostra de respecte i de voluntat d’inclusió de l’interlocutor, o bé la capacitació comunicativa en una llengua, en fomenten indubtablement l’ús. Hi ha, però, un altre tipus d’intervencions concebudes amb l’objectiu directe d’influir en els espais d’ús d’una llengua, que combinen la normativa i els incentius. La Llei de normalització lingüística de 1983 regula l’ús de la llengua catalana com a preferent en les administracions, en els mitjans de comunicació públics i en el sistema educatiu de Catalunya. Tot seguit s’inicien diverses campanyes incentivadores de l’ús del català en sectors deficitaris, com el comerç, l’hoteleria i la restauració, les autoescoles o el món de la justícia. Aquestes campanyes sectorials tenen un element informatiu i de sensibilització, un altre d’acompanyament tècnic i de vegades també el suport econòmic. Es plantegen sempre amb la implicació dels agents socials i en general de la societat civil.

A l’inici dels anys noranta es comença a prendre consciència que la generalització del coneixement del català no necessàriament en comporta un augment de l’ús, i que pesen molt les inèrcies, especialment en el món professional privat. Les campanyes institucionals es concentren en els usos lingüístics professionals, però alhora es comença a tramitar políticament una llei més ambiciosa que la primera. No sense dificultats, l’any 1998 s’aconsegueix l’aprovació d’una segona llei, la Llei 1/1998, de política lingüística, que estén la regulació normativa de l’ús del català a certes co4. La Direcció General de Política Lingüística fou membre fundador de l’Associació Europea d’Avaluadors de Llengua ALTE (Association of Language Testers in Europe).

01 TSC21.qxp:TSC-21

160

12/9/11

10:26

Página 160

TSC, 21 (2011)

ELVIRA RIERA GIL

municacions corporatives o professionals privades.5 Per exemple, s’estableix l’obligació de retolar almenys en català la senyalització fixa dels establiments oberts al públic, o d’etiquetar en català els productes amb denominació d’origen catalana. També s’estableix l’obligació que els establiments privats atenguin tothom que s’expressa en qualsevol de les dues llengües oficials sense que hagi de canviar de llengua, fórmula amb la qual s’intenta garantir la tria de llengua per part dels usuaris en els usos professionals privats. La Llei de 1998 es comença a aplicar amb una gran voluntat d’implicar-hi els agents socials i d’evitar el conflicte, oferint suport i col·laboració constants. Fruit d’aquesta voluntat són els nombrosos convenis que se signen amb les principals organitzacions empresarials i sindicals, i amb algunes grans empreses de serveis, que exemplifiquen l’esperit de cooperació existent i alhora la viabilitat de les mesures que planteja la nova llei.

No voldria concloure aquest apartat sense fer constar que, durant els primers vint anys de política lingüística a Catalunya, es fa un gran esforç per establir bases teòriques i metodològiques, a la llum d’experiències precedents (especialment la quebequesa) que són enriquides amb una perspectiva catalana presidida per l’objectiu de la cohesió social. Es desenvolupa el concepte de planificació lingüística, les universitats formen tècnics especialistes en aquesta matèria i fins i tot el Govern de Catalunya crea un cos especialitzat de funcionaris que, situats prop dels òrgans directius dels diferents departaments o conselleries, vetllen per la qualitat de la llengua, per la formació del personal i pel foment de l’ús del català en cada sector, d’una manera transversal. Amb la mateixa perspectiva, el Consorci per a la Normalització Lingüística compta amb tècnics de normalització lingüística que presten serveis d’assessorament, formació i dinamització tant a les administracions locals com a les empreses, les entitats i la ciutadania, orientats pels principis de desconcentració, adaptació al territori i proximitat als usuaris.

Aquesta estratègia organitzativa i metodològica, unida als fonaments teòrics de la política descrits fins ara, proporciona unes bases sòlides a partir de les quals es podran afrontar els grans reptes que planteja la globalització a l’inici del segle XXI.

2. EL CATALÀ, LLENGUA COMUNA Podríem dir que la societat catalana comença el segle XXI amb una consciència força estesa d’haver entrat en l’era de la globalització. Des del punt de vista demogràfic, es consolida un nou cicle de recepció d’immigració molt rellevant quantitativament (en el període 2000-2008 s’incorporen nou-centes mil persones estrangeres a una població inicial de poc més de sis milions) i qualitativament (són persones de cultures i llengües inicials diverses). Des del punt de vista tecnològic, les innovacions 5. L’aprovació d’aquesta llei requereix molts equilibris polítics i suscita un debat a l’Estat espanyol sobre la legitimitat de regular els usos lingüístics corporatius privats. Ho descriu molt bé Jordi Argelaguet (1998).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 161

LA INTERVENCIÓ EN LES COMPETÈNCIES, ELS USOS, LES IDEOLOGIES

TSC, 21 (2011)

161

en l’àmbit de la gestió de la informació (tecnologies de la informació i de la comunicació) i la progressiva facilitat del transport augmenten exponencialment les possibilitats de mobilitat i comunicació de les persones. La globalització representa reptes per a totes les polítiques públiques, i evidentment per a les polítiques lingüístiques: cal gestionar una societat diversa lingüísticament, treballar per l’acollida i l’arrelament lingüístics de la immigració, afavorir que els ciutadans coneguin les llengües locals i les globals i que, una vegada se sentin plurilingües, no deixin d’usar les llengües locals. A diferència dels anys vuitanta, no es tracta de recuperar l’ús del català com a principal element simbòlic d’una identitat de resistència, associat a la recuperació de la llibertat i la democràcia. El català ja fa vint anys que forma part del sistema, i així ho percep sobretot la població que l’ha après en l’educació obligatòria. La idea de normalització lingüística perd força, perquè una part significativa de la població creu que s’ha arribat a una convivència estable entre català i castellà. D’altra banda, s’han fet presents altres llengües en la vida quotidiana i ha augmentat el valor del poliglotisme, associat especialment al coneixement de l’anglès. Aquesta realitat conviu amb una sensibilitat creixent per al manteniment de la diversitat contra la uniformització associada a la globalització, mentre s’estenen les idees de defensa ecològica i de sostenibilitat, aplicades en principi al medi ambient però també a les cultures i les llengües. Políticament, a tot el món esclaten conflictes identitaris, i la gestió de la diversitat social esdevé un repte global, especialment present a la Unió Europea, que l’any 2008 adopta el lema «Units en la diversitat».

A Catalunya el repte de la gestió de la diversitat i les identitats diria que és viscut inicialment amb desconcert —com a tants altres llocs— i progressivament amb una voluntat adaptativa i evolutiva que té com a horitzó el mateix objectiu que als anys vuitanta: aconseguir una societat cohesionada i inclusiva, i entre altres coses evitar la fractura cultural i lingüística. És en aquest context de complexitat que tant les institucions públiques com diferents entitats de la societat civil adopten la divisa «El català, llengua comuna»: és a dir, nexe d’unió d’una societat diversa, element simbòlic i de ciutadania que pot tenir la capacitat, si hi ha esforç de totes les parts implicades, d’evitar o com a mínim de suavitzar la fractura social.

Des del punt de vista de les ideologies, la política lingüística d’aquesta etapa té un enfocament marcadament social. En el discurs oficial s’evita vincular-la a la defensa d’una identitat, probablement perquè la identitat de Catalunya està en evolució i reconstrucció, i perquè afrontar aquest debat explícitament des de la llengua és un repte o un risc massa gran per a la coalició de partits que governa.6 En canvi, el Govern reforça la idea que el coneixement del català afavoreix la igualtat d’oportunitats i la promoció social, i s’esforça a transmetre que no és (només) la llengua del sistema, 6. Tot i això, quan inevitablement es plantegen qüestions identitàries arran de la negociació i l’aprovació del nou Estatut d’autonomia de 2006, la major part dels partits polítics (excepte el Partit Popular i més endavant el nou partit Ciudadanos-Ciutadans) defensen les mesures de protecció de l’ús del català amb els arguments que és la llengua pròpia de Catalunya i que les lleis del mercat la situen en inferioritat de condicions respecte al castellà.

01 TSC21.qxp:TSC-21

162

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 162

ELVIRA RIERA GIL

sinó que el seu ús és natural i espontani, perfectament apte per a totes les relacions interpersonals, de qualsevol registre, fins i tot els més transgressors. D’altra banda, també reforça la idea que el català no és una llengua minoritària, sinó que té més de deu milions de parlants i ocupa un lloc important a Europa. Es tracta d’afavorir l’aprenentatge del català entre els immigrants, els usos informals entre els joves, l’augment de l’autoestima entre els catalanoparlants i, també, la relegitimació d’una política lingüística que s’ha de resituar ideològicament en una societat molt diferent de la dels anys vuitanta pel que fa a la composició, les necessitats, les expectatives i els valors.

El segle XXI comença amb una clara necessitat de reforç de la intervenció en les competències lingüístiques. En primer lloc, per capacitar la nova població immigrada en l’ús del català: s’aboquen molts recursos humans i econòmics, esforços organitzatius, d’innovació metodològica, d’adaptació a necessitats i horaris dels potencials alumnes... a gestionar el que es denomina acolliment lingüístic, un servei que vol integrar l’aprenentatge de la llengua amb el coneixement de l’entorn i la transmissió de la cultura i dels valors bàsics de la societat catalana. Mai com fins ara s’han posat a disposició de les persones tants recursos i eines per aprendre català i fer-lo servir amb seguretat: els cursos presencials per a persones adultes (amb més de cent vint mil alumnes l’any 2009), les aules d’acollida d’immigració en el sistema educatiu obligatori, el curs en línia Parla.cat (www.parla.cat), el servei de consultes lingüístiques en línia Optimot (www.optimot.cat), els diversos serveis de traducció automàtica en línia, etc. En segon lloc, el reforç de la capacitació lingüística de la població també s’adreça, explícitament, a aconseguir persones poliglotes, no només en les llengües oficials a Catalunya, sinó en anglès i altres llengües de comunicació internacional, d’acord amb les recomanacions de la Unió Europea.7 A aquest objectiu el Govern destinarà també un esforç ingent, especialment a través de l’ensenyament reglat.

A cavall entre les competències i l’ús, hi ha en aquesta etapa iniciatives remarcables, com els plans educatius d’entorn o el «Voluntariat per la llengua»: els plans d’entorn connecten les actuacions d’acolliment lingüístic destinades als alumnes del sistema educatiu obligatori amb la incidència en el seu entorn social (familiar, de barri, etc.);8 el «Voluntariat per la llengua» consisteix a posar en contacte una persona catalanoparlant amb una altra que comença a parlar català per aconseguir que la segona es llanci a parlar-lo i, també, per crear espais d’ús per al català reduint la tendència al 7. L’any 2002 el Consell d’Educació de la Unió Europea, reunit a Barcelona, ja va plantejar l’objectiu que els infants aprenguessin dues llengües estrangeres. A partir d’aquell moment, diversos organismes europeus han emès recomanacions relacionades amb el poliglotisme dels ciutadans. La darrera, el maig de 2009: Council conclusions of 12 May 2009 on a strategic framework for European cooperation in education and training («ET 2020»): «The EU Education Council recalled the importance of the Barcelona objective of 2002 of learning two foreign languages from an early age. The Ministers invited the Commission to pursue work to enable citizens to communicate in two foreign languages, to promote language teaching, where relevant, in vocational education and training and for adult learners, and to provide migrants with opportunities to learn the language of the host country.»

8. Vegeu tota la informació sobre els plans educatius d’entorn a <http://www.xtec.es/lic/entorn/>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 163

LA INTERVENCIÓ EN LES COMPETÈNCIES, ELS USOS, LES IDEOLOGIES

TSC, 21 (2011)

163

canvi automàtic de llengua dels catalanoparlants.9 I és que, com als anys vuitanta, aquest canvi de llengua continua sent una de les principals preocupacions a Catalunya, ja que la norma de convergència lingüística al castellà no sembla que s’hagi modificat.

L’any 2003 s’obtenen les primeres dades d’estadística oficial relatives a l’ús del català, que inicien una sèrie estadística continuada per les dades del 2008. A grans trets, les estadístiques dibuixen una societat en què la llengua catalana es transmet als fills (i que fins i tot en aquest aspecte s’expandeix), però en què augmenta el percentatge de persones que tenen el castellà com a llengua inicial i com a llengua habitual, disminueix les que hi tenen el català i apareixen persones amb altres llengües. L’any 2008, poc més d’un terç de la població declara que té el català com a llengua habitual, i aquest percentatge disminueix entre la població jove, que és precisament la més capacitada per usar-lo.

La constatació, una vegada més, que el coneixement de la llengua no n’implica l’ús porta el Govern a emprendre noves campanyes de sensibilització com «Tu ets mestre» (2003), «Dóna corda al català» (2005), «El català va amb tu» (2006, destinada als joves) o «Encomana el català» (2009). El seu denominador comú és que s’adrecen principalment a les persones catalanoparlants perquè mantinguin la llengua i es focalitzen en els usos interpersonals.10 Al costat d’aquestes macrocampanyes institucionals, diverses entitats experimenten iniciatives de sensibilització que podríem denominar micro o de proximitat, com és el cas dels tallers de reflexió sobre els usos lingüístics: aquests tallers pretenen canviar conductes a través de dinàmiques de grup, i s’adrecen sobretot a persones que poden ser models lingüístics per a altres (professorat, entrenadors esportius, educadors en el lleure, personal d’atenció al públic, etc.).11 Al meu entendre, es tracta d’una via de gran interès que cal desenvolupar i estendre, especialment en l’àmbit educatiu i professional.

Finalment, com a fita d’aquesta etapa hem de destacar sens dubte l’aprovació al Parlament de Catalunya, l’any 2006, del nou Estatut d’autonomia. L’Estatut de 2006 estableix, per equiparació al castellà, el deure de coneixement del català dels ciutadans de Catalunya, i també, entre altres disposicions lingüístiques, determina nous drets lingüístics dels consumidors (ser atesos en català en els establiments privats, que tenen recíprocament el deure de disponibilitat lingüística). D’altra banda, l’Estatut de 2006 fa oficial l’occità, denominat aranès a la Vall d’Aran, a tot Catalunya.

El desplegament d’aquest Estatut d’autonomia determinarà quines noves eines té el Govern per gestionar les llengües a Catalunya.

9. Es tracta d’una iniciativa reeixida, gestionada pel Govern en col·laboració amb diverses entitats de la societat civil, en la qual han participat entre 2003 i 2009 més de treinta mil persones.

10. En les comunicacions que tenen lloc en situacions subjectes a decisions personals i no institucionals o corporatives.

11. Entitats com Tallers per la Llengua, Plataforma per la Llengua o Coordinadora d’Associacions per la Llengua.

01 TSC21.qxp:TSC-21

164

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 164

ELVIRA RIERA GIL

3. CONCLUSIONS Un balanç d’aquests trenta anys de política lingüística ens du a reconèixer-ne alguns encerts cabdals: un plantejament teòric sòlid basat en la planificació lingüística quebequesa però peculiaritzat per l’orientació a la cohesió social, amb el màxim exponent en el sistema educatiu de conjunció lingüística; una legislació intel·ligent i perfectament liberaldemocràtica, de la qual queda encara molt a explotar; uns mitjans de comunicació públics amb una oferta de qualitat en català i audiències destacables; una xarxa descentralitzada de centres de normalització lingüística (el Consorci per a la Normalització Lingüística), que funcionen per un principi de coresponsabilitat entre les diferents administracions catalanes, coresponsabilitat que sovint implica pluralitat política i exercici democràtic de consens; el desenvolupament àgil i rigorós d’un corpus lingüístic modern i adaptat a les necessitats del llenguatge tècnic i científic; l’oferta d’eines lingüístiques que, amb la incorporació de les tecnologies disponibles en cada moment, han fet cada vegada més fàcil l’ús del català; l’accent cívic i social posat en la política lingüística, que ha permès incloure-la darrerament dins una concepció àmplia de polítiques públiques socials; l’impuls de projectes compartits amb la societat civil, com el «Voluntariat per la llengua» o els tallers de sensibilització lingüística.

I probablement molts d’altres.

Un balanç també ens du a reconèixer alguns errors, com són probablement la desvinculació de l’Administració de l’Estat de la política lingüística a Catalunya, que en dificulta la coresponsabilització; o l’enfocament de la política lingüística més aviat des de la (socio)lingüística que des de la ciència política, que n’ha dificultat la consideració d’una política de govern de primer ordre; o bé les pressuposicions que l’augment del coneixement del català o l’existència d’una legislació lingüística es traduirien directament en un augment de l’ús de la llengua.

Si parlem en termes d’èxits i fracassos, entre els èxits podem comptar la millora generalitzada de les competències lingüístiques i també l’ús habitual del català en les comunicacions de les administracions catalanes; entre els fracassos, l’impacte reduït (malgrat els esforços invertits) en determinats àmbits professionals públics o privats ja marcadament deficitaris als anys vuitanta (l’àmbit jurídic, el sector de la restauració...), o bé en la indústria audiovisual i especialment en la distribució i l’exhibició de cinema, i, probablement, la dificultat d’incidir en els hàbits lingüístics personals o no corporatius.

Ara que la globalització ha restat poder als governs i capacitat d’influir en l’actuació dels individus, quan alguns teòrics qüestionen la viabilitat d’una planificació lingüística de dalt a baix,12 quan a més a més la complexitat de la societat empeny a fer un replantejament continuat de moltes polítiques públiques, crec que, malgrat els pos12. Albert Bastardas (2007) recull aquesta citació de H. TONKIN i T. REAGAN (2003), Language in the twenty-first century, Amsterdam, John Benjamins, p. 3: «a linguistic free market replaces language planning (a modernist top-down approach to the phenomenon of language) with language choice (a postmodern bottom-up approach that empowers the consumer rather than the producer)».

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 165

LA INTERVENCIÓ EN LES COMPETÈNCIES, ELS USOS, LES IDEOLOGIES

TSC, 21 (2011)

165

sibles errors i fracassos, cal destacar de la política lingüística dels últims trenta anys el bagatge que aporta, simultàniament, de coherència i capacitat d’adaptació. És amb aquest propòsit que he volgut cridar l’atenció sobre els dos lemes «El català, cosa de tots» i «El català, llengua comuna». D’una banda, entre ells hi ha un lligam ferm, l’objectiu fonamental d’una societat cohesionada amb la llengua catalana com a element vertebrador, que s’ha mantingut vàlid durant tres dècades i fins i tot s’ha reforçat. Però, d’altra banda, els vint anys que els separen els posen en contextos socials ben diferents: l’un presidit per la recuperació d’una democràcia i l’altre, per la necessitat imperiosa de gestionar la diversitat glocal, i per tant associen connotacions diferents a formulacions lingüísticament molt similars. Crec que, avui, l’expressió «El català, llengua comuna» es formula més enllà de la dicotomia català/castellà, en un món preocupat per la gestió de la diversitat en què una llengua local, petita, pot ser un poderós instrument generador de pertinences, d’arrelament i de proximitat entre persones. Es vincula a la interculturalitat i al compromís recíproc de les persones nouvingudes i de la societat d’acollida a fer un acostament mutu i construir un nou conjunt de valors compartits. Alhora, la idea de llengua comuna és també la de llengua portadora de ciutadania, facilitadora de l’exercici de drets i deures, instrument de comunicació que comporta oportunitats de promoció social. El terme llengua comuna té una llarga tradició en la teoria política, i per tant té també una càrrega política (no necessàriament partidista) potent, que caldrà gestionar adequadament.

Crec que ara el repte és desenvolupar sòlidament els arguments que legitimen que el català (i no el castellà) sigui presentat com a llengua comuna de Catalunya. En una societat de persones generalment bilingües i en perspectiva plurilingües, si es propugna el català com a nexe principal d’una societat diversa es fa en virtut de la seva capacitat de crear lligams emocionals i de pertinença, de la seva capacitat distintiva de la comunitat i també, si es vol, per un criteri ecològic de protecció d’un patrimoni (una llengua no estesa gaire enllà del seu territori inicial i que requereix espais d’ús i parlants que considerin valuós utilitzar-la). El principal repte, per tant, està relacionat amb la intervenció en les ideologies. És important suscitar la reflexió sobre per què es fa una determinada política lingüística, amb la finalitat d’aconseguir el màxim consens polític i, sobretot, el màxim consens social. En aquesta reflexió, caldrà abordar la relació entre llengües i identitats a Catalunya, especialment si tenim en compte que l’horitzó volgut d’una societat de persones plurilingües, capacitades per parlar llengües diverses amb valors diversos, serà un nou marc per gestionar-ne els usos: com adverteix Albert Bastardas (2007), si les persones troben que han de saber massa llengües, probablement renunciaran a les de menys utilitat comunicativa, si no hi han dipositat valors identitaris.

Ara més que mai, cal fer política lingüística tenint present el que representen les llengües com a instrument de comunicació i el que representen com a element d’identitat i pertinença. Tots dos vessants són especialment rellevants en el segle XXI, o rellevants d’una manera diferent a d’altres moments històrics. Cal buscar l’equilibri entre ells, i cal fer-ho d’una manera adaptativa, prestant atenció a l’evolució de les necessitats socials. Unes necessitats que no sempre es correspondran amb la demanda:

01 TSC21.qxp:TSC-21

166

12/9/11

10:26

TSC, 21 (2011)

Página 166

ELVIRA RIERA GIL

per això, igual com en altres polítiques públiques, per exemple les que fomenten la protecció del medi ambient, el consum responsable o els drets de les dones, cal suscitar la reflexió i la presa de consciència social sobre els efectes de conèixer (o no conèixer) i d’usar (o no usar) determinades llengües. Si assumim que cal fer política de baix a dalt, esdevé fonamental escoltar i atendre la voluntat dels ciutadans expressada democràticament, i cal afavorir que aquesta voluntat sigui prou conscient i fonamentada: en el terreny de joc lingüístic intervenen massa interessos individuals i col·lectius, i això exigeix una actuació responsable que probablement implicarà renúncies per als parlants de llengües dominants.

La tasca és difícil, però possible si es transmet convicció i entusiasme. Atès que el model català de cohesió lingüística pot ser en molts aspectes capdavanter en el món de la diversitat, cal aprofitar el bagatge acumulat, aprendre dels encerts i dels errors, i afrontar com una nova oportunitat els grans reptes glocals.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARGELAGUET, Jordi (1994). «El treball parlamentari sobre la llengua catalana i el seguiment del procés de normalització lingüística durant les tres primeres legislatures del Parlament de Catalunya (1980-1992)». Revista de Llengua i Dret, núm. 22 (desembre), p. 93-104.

— (1998). El procés d’elaboració de la Llei de política lingüística. Barcelona: Mediterrània.

ARNAN, Neus [et al.] (2009). De la consciència a la conducta: L’experiència de Tallers per la Llengua. Barcelona: 7dquatre.

BASTARDAS, Albert (2007). Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era «glocal». Barcelona: Generalitat de Catalunya.

CASTELLS, Manuel (2004). «Globalització i identitat. Una perspectiva comparada». Idees, núm. 21, p. 17-28.

CATALUNYA (1983). Estatut d’autonomia de Catalunya. Barcelona: Publicacions del Parlament de Catalunya.

CATALUNYA (1983). Llei de Normalització Lingüística a Catalunya: Text de la Llei aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya en sessió tinguda el dia 6 d’abril de 1983 i promulgada el dia 18 d’abril, DOG núm. 322, de 22 d’abril de 1983. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

CATALUNYA (1998). Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Quaderns de Legislació; 11) CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (1983). La campanya per la normalització lingüística de Catalunya, 1982. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

CATALUNYA. DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA (1999-2003). Informe sobre política lingüística. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística.

CATALUNYA. SECRETARIA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA (2004). Estadística d’usos lingüístics a Catalunya 2003. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institut d’Estadística de Catalunya. (Estadística Social. Censos i Enquestes) CATALUNYA. SECRETARIA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA (2004-2008). Informe sobre política lingüística.

Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística. [Fitxer informàtic]

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 167

LA INTERVENCIÓ EN LES COMPETÈNCIES, ELS USOS, LES IDEOLOGIES

TSC, 21 (2011)

167

IDESCAT (2009). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institut d’Estadística de Catalunya. (Estadística Social) PACTE NACIONAL PER A LA IMMIGRACIÓ (2009). Un pacte per viure junts i juntes: Pacte nacional per a la immigració: Signat a Barcelona el 19 de desembre de 2008. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania.

PAREKH, Bhikhu (2008). A new politics of identity: Political principles for an interdependent world.

Nova York: Palgrave Macmillan.

PLA DE CIUTADANIA I IMMIGRACIÓ 2005-2008 (CATALUNYA) (2005). Pla de Ciutadania i Immigració 2005-2008. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

TONKIN, H.; REAGAN, T. (2003), Language in the twenty-first century. Amsterdam: John Benjamins.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 168

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 169

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 169-181 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/34 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Psicologia social Social psychology Miquel STRUBELL I TRUETA Universitat Oberta de Catalunya

RESUM El treball comença explicant què és la psicologia social, condició indispensable per poder veure, a continuació, la relació que hi ha entre la sociolingüística i la psicologia social. Limitem a sis els factors analitzats: els factors socials que influeixen en l’aprenentatge de llengües; la identitat social i l’acomodació, amb una consideració de la teoria de la identitat social formulada per Tajfel; la vitalitat etnolingüística, que té un ventall de correlacions amb aspectes sociolingüístics, tant en el seu vessant objectiu com subjectiu; els estereotips, sobretot respecte dels parlants —nadius o no— de la llengua; la persuasió o influència social, i com la manera de parlar hi és una variable crucial, i les actituds, tant respecte de les llengües en si, com respecte dels seus usuaris. Després s’estudien, breument, quines d’aquestes línies de la psicologia social s’han treballat en la sociolingüística catalana. Finalment, es presenten algunes possibles línies futures de recerca en aquest camp.

PARAULES CLAU: psicologia social, vitalitat etnolingüística, actituds, normes d’ús lingüístic, aprenentatge de llengües, català, sociolingüística.

ABSTRACT In order to understand the relationship between sociolinguistics and social psychology, the paper begins with an explanation of social psychology. The explanation focuses on the six factors that are under analysis: social factors that influence language learning; social identity and accommodation, with a consideration of Tajfel’s social identity theory; ethnolinguistic vitality, which has a range of correlations with sociolinguistic aspects, both in its subjective and objective forms; stereotypes, especially regarding native or non-native speakers of a language; persuasion or social influence, the way of speaking is a crucial variable here; and attitudes both as regards language itself and as regards their users. Subsequently, a brief study is made of the lines of social psychology that have been followed in Catalan sociolinguistics and, to conclude, some possible future areas of research in this field are outlined.

KEY WORDS: social psychology, ethnolinguistic vitality, attitudes, language choice norms, language learning, Catalan, sociolinguistics.

01 TSC21.qxp:TSC-21

170

12/9/11

10:26

Página 170

TSC, 21 (2011)

MIQUEL STRUBELL I TRUETA

INTRODUCCIÓ n aquest treball pretenc presentar al lector un repàs de l’aportació de la psicologia social al camp de la sociolingüística catalana. Abans, però, considero que convé definir, primer, la psicologia social i, en segon lloc, veure quines aportacions ha fet la psicologia social en el camp de la sociolingüística general o, de manera més general, a l’estudi de l’ús de les llengües. A partir d’aquí serà més senzill fer un repàs de la recerca feta en el context català i apuntar algunes propostes per a treballs futurs en aquest camp.

Sóc conscient que en un volum com l’actual serà impossible evitar les repeticions.

A més, les fronteres entre disciplines sovint són borroses, començant per la mateixa psicologia social, que uns consideren una branca de la sociologia i uns altres una branca de la psicologia. Els estudiosos de l’antropologia o la comunicació i els analitzadors del discurs també hi fan incursions. Finalment, no ens ha de preocupar si també trobem treballs citats en els capítols sobre «Transmissió lingüística» o «Intervenció en les competències, usos i ideologies».

E

1. QUÈ ÉS LA PSICOLOGIA SOCIAL?1 La psicologia social estudia, amb mètodes científics, la conducta de les persones (i els processos mentals, només si són observables i mesurables) en un entorn social, o més precisament (Brown, 1967: p. XX), en la mesura que és determinada per interaccions passades o presents amb altres persones. Es dedica, doncs, a la influència social, la percepció social i la interacció social: en definitiva, estudia la relació entre les persones i els grups (per definició, socials). S’ha volgut distingir la psicologia social d’altres disciplines properes (la sociologia, l’antropologia social...) amb una precisió: estudia la conducta dels individus, i com a molt dels petits grups. En trobem definicions més pràctiques a la Journal of Social Psychology (fundada el 1929), que es presenta com una revista que cobreix les àrees següents: [...] core areas of social and organizational psychology including the self, attribution theory, attitudes, social influence, consumer behavior, decisionmaking, groups and teams, stereotypes and discrimination, interpersonal attraction, pro-social behavior, aggression, organizational behavior, leadership, and cross-cultural studies.2

Per la seva part, l’European Journal of Social Psychology cobreix les àrees següents, moltes de les quals figuren a l’anterior revista: 1. Agraeixo les aportacions de Marina Solís, Llorenç Comajoan, M. Àngels Viladot i Dolors Areny en la redacció d’aquest article, sobretot per ajudar-me a localitzar articles i altres fonts d’interès. No cal dir que assumeixo la responsabilitat per qualsevol error o omissió en el text.

2. <http://www.heldref.org/pubs/soc/about.html>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 171

PSICOLOGIA SOCIAL

TSC, 21 (2011)

171

[...] intergroup relations, group processes, social cognition, attitudes, social influence and persuasion, self and identity, verbal and nonverbal communication, language and thought, affect and emotion, embodied and situated cognition and individual differences of social-psychological relevance.3

2. QUINA RELACIÓ TÉ AMB LA SOCIOLINGÜÍSTICA LA PSICOLOGIA SOCIAL? Curiosament (per a alguns), a la vista del que és una conducta social tan fàcil d’observar com és l’ús de més d’una llengua per part dels bi- i multilingües, fa vint-i-vuit anys es va escriure un text tan contundent com aquest: «Social psychology has managed to construct itself as a discipline while, for the most part, studiously avoiding the systematic study of language» (Fraser i Scherer, 1982: 2).

Taylor afirma que perquè la relació entre la psicologia social i el llenguatge (o la llengua, termes que l’anglès no sap distingir, a diferència de les llengües romàniques)4 sigui beneficiosa per a ambdues disciplines, cal que cadascuna faci una contribució substancial a l’altre (Taylor, 1982: 77). Però el cas era que aleshores —i potser encara avui— la relació no era equilibrada: les estructures i els processos socials afecten determinats aspectes del llenguatge, però no és tan així a la inversa (Taylor i Giles, 1979: 231).

Fins aleshores havien destacat els treballs del psicòleg social Wallace Lambert i el psicòleg Robert Gardner. Devem a Wallace Lambert (1922-2009) el primer tractat sobre la connexió entre el llenguatge i la psicologia social (Lambert et al., 1960; Lambert, 1967), a més de l’importantíssim treball —fora del camp de la psicologia social— sobre el bilingüisme i la intel·ligència (Peal i Lambert, 1962). En el primer dels treballs citats, es desenvolupà per primer cop el que s’anomenaria la tècnica «matchedguise», (generalment traduït als Països Catalans com a «veus disfressades») amb un mètode que ha estat emprat en 139 treballs publicats, pel cap baix. En el treball de 1967, Lambert obre el camí cap a tot un ventall de cruïlles de la psicologia social i, en aquest cas, el bilingüisme.

2.1. Factors socials i aprenentatge de llengües Aviat apareixerà un llibre (Gardner i Lambert, 1972) sobre una de les línies més productives en aquest camp: la importància de la motivació —o més ben dit, les motivacions— en processos d’aprenentatge de segones llengües, siguin aquestes llengües pròpiament estrangeres, o llengües de l’entorn altres que la llengua d’origen de l’aprenent. Basat en resultats empírics, en aquest llibre els autors diferencien entre la motivació instrumental i la motivació integradora. En ambdós casos és evident que hi 3. <http://www3.interscience.wiley.com/journal/1823/home/ProductInformation.html>.

4. Agraeixo a Miquel Àngel Pradilla aquesta observació.

01 TSC21.qxp:TSC-21

172

12/9/11

10:26

Página 172

TSC, 21 (2011)

MIQUEL STRUBELL I TRUETA

ha forts elements socials i contextuals. Referint-se sempre (com el títol del llibre indica) a l’aprenentatge de segones llengües, per als autors la motivació instrumental promou l’aprenentatge amb finalitats utilitàries, com ara saber-se comunicar en un país estranger com a turista, o per millorar les opcions laborals. En canvi, la motivació integrativa promou l’aprenentatge perquè la persona pugui integrar-se amb èxit dins la comunitat lingüística diana. Estudis posteriors (Crookes i Schmidt, 1991; Gardner i Tremblay, 1994) varen estudiar altres factors motivacionals com ara les raons per aprendre, el desig d’arribar a una determinada competència, les actituds relacionades amb l’entorn d’aprenentatge i l’esforç. Gardner fa unes precisions importants que ens fan veure fins a quin punt hi ha factors socials a les arrels de la motivació per aprendre una segona llengua: By language learning motivation, I mean the motivation to learn (and acquire) a second language. This type of motivation is considered in the socioeducational model of second language acquisition (Gardner, 1985), the social context model (Clément, 1980), the Self-determination model (Noels & Clément, 1996), the Willingness to Communicate model (MacIntyre, Clément, Dörnyei, & Noels, 1998), and the extended motivational framework (Dörnyei, 1994) to name a few. It is a general form of motivation relevant in any second language-learning context. It is not a trait, as some individuals contend, but it is a general characteristic of the individual that applies to any opportunity to learn the language. (Gardner, 2007: 11)

Naturalment, l’èxit en l’aprenentatge depèn de molts altres factors motivacionals, com ara els que expliquen el que Gardner designa com «classroom learning motivation». Però no deixa de ser significativa la importància cabdal que donen aquests autors a factors que cauen de ple dins la disciplina de la psicologia social, com ara la voluntat de comunicar a través d’una llengua.

Hi ha hagut altres iniciatives acadèmiques, en els anys transcorreguts, que em permeten d’afirmar que el desequilibri a què es referien Fraser i Scherer s’ha compensat força, i justament gràcies en bona mesura a la feina d’un dels editors d’una de les obres citades per Gardner, Howard Giles, i els seus col·laboradors de l’escola de Bristol. Per a la resta de la meva contribució, doncs, mirarem ordenadament: a) la identitat social i l’acomodació, b) la vitalitat lingüística, c) els estereotips, d) la persuasió i la influència social, i finalment e) les actituds.

2.2. La identitat social i l’acomodació La teoria de la identitat social, formulada per Tajfel i Turner, intenta explicar quan i per què els individus s’identifiquen amb grups socials, i es comporten com a part d’aquests adoptant actituds en comú davant dels estranys. També es preocupa de la diferència que es fa quan l’interlocutor és percebut com a membre del mateix grup, o membre d’un altre grup. Per tant, la teoria de la identitat social tracta els aspectes psicològics i socio-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 173

PSICOLOGIA SOCIAL

TSC, 21 (2011)

173

lògics del comportament grupal. En la formulació de Tajfel (1978), la identitat social d’una persona és fruit de la seva pertinença a un o més grups, i té relació amb els processos de diferenciació intergrupal. L’individu manté o incrementa les diferències valorades entre l’endogrup i un o més exogrups, per tal de subratllar una diferenciació positiva.

D’aquí a la teoria d’acomodació lingüística de Giles hi ha un petit pas. [...] accommodation is to be seen as a multiply-organized and contextually complex set of alternatives, regularly available to communicators in faceto-face talk. It can function to index and achieve solidarity with or dissociation from a conversational partner, reciprocally and dynamically. (Giles i Coupland, 1991: 60-61)

Aquesta teoria explica d’una manera succinta en quines condicions el parlant d’una llengua convergeix o divergeix respecte d’una persona d’una altra llengua, siguin l’un o l’altra monolingüe, bilingüe o bidialectal. Hi tornarem en la tercera part d’aquesta presentació perquè, en definitiva, estem parlant d’allò que psicològicament configura les normes de tria lingüística, que poden convergir (quan se segueixen) o divergir.

Trobem un bon exemple de divergència lingüística a Holmes (2001: 232): Una persona amb accent anglès estàndard va formular una sèrie de preguntes a un grup d’estudiants de llengua gal·lesa en un laboratori de llengües. En un moment determinat la persona comença de forma arrogant a qüestionar les raons per les quals volien aprendre gal·lès, titllant la llengua d’una «llengua moribunda que té un futur patètic».5 Les respostes dels estudiants varen ser, en general, dites amb un accent gal·lès pujat i, en alguns casos, varen introduir paraules gal·leses en la seva resposta, cosa que demostrava la divergència lingüística.

2.3. La vitalitat lingüística Podem dir que neix en paral·lel amb la teoria de l’acomodació, que associa els usos lingüístics amb la posició social de l’individu, el concepte de la vitalitat etnolingüística (Allard et al., 1992). Aquesta és una mesura de la fortalesa, i capacitat doncs de continuar existint en el futur, d’un grup determinat, identificat per la llengua que la singularitza. S’ha aplicat amb èxit en situacions de contacte de llengua, entre aprenents d’una altra llengua, i resulta un potent predictor d’èxit. I ho és especialment quan la vitalitat etnolingüística és mesurada en termes subjectius, en lloc de termes objectius (Bourhis, Giles i Rosenthal, 1981). Dit d’una altra manera: és més important la percepció que en té l’aprenent que no la realitat objectiva. Per a la psicologia, aquesta distinció és de pura lògica. Les actituds es canvien més de pressa mitjançant els canvis de percepcions de la realitat, que no mitjançant els canvis de la realitat.

5. «A dying language which has a dismal future.»

01 TSC21.qxp:TSC-21

174

12/9/11

10:26

Página 174

TSC, 21 (2011)

MIQUEL STRUBELL I TRUETA

M. Àngels Viladot ha definit així el concepte: El concepte de vitalitat etnolingüística ha estat definit com el conjunt de factors sòcio-estructurals que determinen la forca d’un grup lingüístic i les possibilitats que aquest es comporti com una entitat col·lectiva i activa en les seves relacions amb d’altres grups lingüístico-socials. Hom ha proposat la combinació de tres macro-factors —el factor demogràfic, el factor de suport institucional i el factor estatus— en un únic factor que hom anomena vitalitat etnolingüística. (Viladot, 1992: 126)

Treballs posteriors varen demostrar que el que és important d’aquest concepte és com són percebuts els seus components: és més important que una persona cregui que el seu grup és demogràficament fort (component subjectiu) que no que la demografia d’aquest grup sigui mesurada (component objectiu) perquè en definitiva és la percepció de l’individu allò que li dóna sentiments d’alta o baixa vitalitat etnolingüística.

2.4. Els estereotips Un altre camp on la psicologia social ha fet grans aportacions en la comprensió de com avaluem els altres en funció de trets lingüístics es deu bàsicament al desenvolupament d’una eina simple d’administrar de forma controlada, amb la consegüent anàlisi estadística per diferenciar els efectes de cada variable. Es tracta del que en anglès s’ha dit «matched-guise technique», en què un grup de jutges intenten descriure, mitjançant qüestionaris amb una sèrie d’escales de diferencial semàntica,6 com són diferents persones bilingües només a partir d’unes intervencions orals (generalment llegint un text).

Els jutges no saben que cada persona parla dos cops, bé parlant dues llengües —o variants— diferents, o en dues variants diferents. Això permet un tractament estadístic per comparar les avaluacions envers els dos rols que té cada parlant...

L’anàlisi multivariable dels resultats sol indicar l’existència de dos factors, un que s’anomena solidaritat i l’altre estatus. Molts estudis han demostrat que aquesta tècnica (que també té les seves limitacions i els seus detractors) revela força coincidències entre els jutges d’un mateix grup lingüístic. La conclusió és clara: la manera de parlar d’una persona té un efecte en com els altres la jutgen.

2.5. La persuasió / influència social Hom podria pensar que no hi ha una relació demostrable, més enllà de declaracions verbals, entre la conducta de l’oient i la manera de parlar de la persona escoltada.

6. Desenvolupat principalment per Charles E. Osgood. Vegeu, per exemple, Osgood et al. (1957).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

PSICOLOGIA SOCIAL

10:26

Página 175

TSC, 21 (2011)

175

Però un excel·lent treball en un teatre al País de Gal·les va trobar que un nombre significativament més alt d’espectadors feien cas d’una petició feta per megafonia, en què hom els demanava, en nom de la Direcció del teatre, que emplenessin un qüestionari durant la mitja part de l’obra, suposadament per orientar el teatre respecte de la futura programació, si la veu parlava en anglès estàndard. Troballes com aquesta, en què la manera de parlar té un impacte directe sobre la seva credibilitat, haurien d’orientar els publicistes de tots els països, i sobretot els multilingües. A la propera secció veurem alguns estudis fets als Països Catalans que avalarien aquesta hipòtesi. De moment, però, quedem-nos amb el fet, la font del qual desconec, que moltes empreses de venda, o de relació amb els clients, per via telefònica, contracten locutors amb accent escocès, el qual sembla indicar un alt grau de credibilitat.

2.6. Les actituds Les actituds són «una disposició a reaccionar favorablement o desfavorable vers una classe d’objectes» (Garrett et al., 2003: 3, citat per Bretxa et al., 2009: 2). En el cas que ens ocupa, els «objectes» són o bé les llengües (i variants) en si, o bé els seus parlants (nadius o no, individualment o en tant que grup). L’estudi de les actituds és una branca molt consolidada de la psicologia social. Són la conjuminació de tres fenòmens psicològics envers un objecte (una persona, un grup, etc.): l’afectiu, el comportamental i el cognitiu. L’element afectiu és una resposta emotiva de l’individu davant l’objectiu, que expressa el grau d’atracció envers, o rebuig respecte de, l’objecte en qüestió. L’element comportamental o conductual és intencional: sovint és una verbalització d’una conducta i no passa de ser una tendència o disposició. Finalment, l’element cognitiu és una avaluació cognitiva de l’objecte, que cobreix les creences o informacions (objectives o no) que en té l’individu. La combinació de les tres sol ser relativament estable, i sovint les actituds respecte d’objectes concrets són compartides per un grup més o menys ampli.

L’estudi de les actituds ha avançat gràcies a innovacions en el seu mesurament, començant per les escales ja clàssiques de Guttman, Likert i Thurstone, i també per avenços en les eines estadístiques d’anàlisi multivariada.

Tornant al tema de la credibilitat, lògicament, aquesta s’associa amb la persona, no pas amb el seu accent. En general, convé mantenir clara la diferència entre les actituds envers una llengua (o variant), expressades sovint en termes com ara «poètica», «rítmica», «aspra», etc., per un cantó, i les actituds envers el parlant d’una llengua o variant, expressades sovint en termes com «fiable», «simpàtic», «distant», etc., per l’altre.

En el segon cas, aquests atributs sovint s’agrupen en allò que la psicologia social en diu estereotips. Hi ha estudis a l’Estat espanyol sobre els estereotips «regionals», en què els catalans solem quedar a l’extrem negatiu pel que fa a la dimensió «solidaritat» —dimensió que descriurem tot seguit— (Sangrador, 1999; Rodríguez i Moya, 1998), però no s’han basat, en general, en la manera de parlar. I això segurament, entre altres raons, pel fet que els oients no saben discriminar entre disset maneres de parlar.

01 TSC21.qxp:TSC-21

176

12/9/11

10:26

Página 176

TSC, 21 (2011)

MIQUEL STRUBELL I TRUETA

3. QUINES LÍNIES DE LA PSICOLOGIA SOCIAL S’HAN TREBALLAT EN LA SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA? Aprofitem aquest moment oportú per passar a una consideració de la recerca feta als Països Catalans en el camp de la psicologia social del llenguatge.

Diferents manuals de sociolingüística catalana donen testimoni de la presència de molts d’aquests temes dins la disciplina: Boix i Vila (1998), Mollà i Viana (1989 i 1991). Així, i només per il·lustrar aquesta qüestió, recordarem que Mollà i Viana (1989) tracten «Les actituds lingüístiques (i les normes d’ús)» (capítol 2.3), «La lleialtat lingüística» (capítol 3.2) —que com l’anterior no és una conducta social directament observable però sí inferible— i «Valors i motivacions» (capítol 3.3). En el seu treball de 1991, parlen de les normes d’ús (o de tria lingüística, entre persones amb un repertori lingüístic plural); al capítol 1.5 («Inversió de normes») afirmen que és possible trencar les normes convencionals, mitjançant unes normes intencionals, però que «el més xocant és que la inversió de normes fa relatiu el procés de substitució: considerat amb la perspectiva del relleu generacional, la castellanització dels Països Catalans semblaria una etapa completament reversible» (Mollà i Viana, 1991: 38). També portaran el debat més enllà de la teoria de l’acomodació lingüística (convergència i divergència), que no deixa de ser una teoria explicativa, cap a una proposta d’intervenció: L’anomenat bilingüisme passiu seria una [...] manifestació de l’ús intencional, perquè perseguiria un canvi normatiu: transgredir la norma segons la qual predomina l’adaptació de la parla al model lingüístic de l’interlocutor. (p. 38)

Centrant-nos en el tema que ens ocupa, hi ha diferents constatacions a fer: 1. Podem observar una certa internacionalització de la sociolingüística catalana, en aquells temes que empalmen amb les línies acadèmiques prioritàries. Un cas paradigmàtic és Kit Woolard, que ha utilitzat el mètode de les «veus disfressades» (amb els mateixos enregistraments) en tres operacions al llarg de vint anys i ha pogut estudiar l’evolució dels resultats. El seu primer treball fou publicat el 1989 (i en català, el 1992) i hi descriu les variables que influeixen en els valors dels dos factors, «solidaritat» i «estatus». Woolard i Gahnh varen comparar els resultats de la primera (1980) i la segona (1987) tongada, i trobaren, per exemple, que el 1987 els oients castellanoparlants ja no penalitzaven els usuaris del català com a segona llengua amb sentiments de disminució de solidaritat (Woolard i Gahnh, 1990: 86).

Un altre element d’internacionalització és la recerca feta per catalans i presentada i publicada a l’exterior. Irònicament, les actes de la primera gran sortida de la sociolingüística catalana a l’estranger (al 8th World Congress of Sociology, Toronto, 1974) s’editen a casa: constitueixen el primer volum de l’anuari Treballs de Sociolingüística Catalana. En els darrers any han presentat resultats del seu treball en fòrums internacionals molts especialistes d’aquest àmbit, com ara Àngels Viladot, Àngel Huguet, Llorenç Comajoan o l’enyorada Maria Ros, com ara veurem.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 177

PSICOLOGIA SOCIAL

TSC, 21 (2011)

177

2. L’estudi de les motivacions entorn de l’aprenentatge de llengües, i les actituds respecte tant de la llengua en qüestió com dels seus parlants, ha tingut la virtut addicional d’agrupar uns quants dels conceptes i mètodes de la psicologia social. Els exemples són molts: com a il·lustracions, tenim Gomàriz i Comajoan (2008), Huguet i Janés (2005) o Huguet i González (2004) que tenen en comú un tercer element, de gran importància actual: la immigració, que estudien a través d’informants en edat escolar.

Altres estudiosos també han treballat en el camp de la tècnica «matched guise».

Boix (1981), per exemple, va comparar els valors d’estatus i solidaritat entre palamosins, emprant dues veus (de fet, de la mateixa persona) que representaven els palamosins d’origen i els d’origen calero, és a dir, de famílies de pescadors vingudes, principalment durant els anys quaranta del segle passat, des de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Pel que fa a l’estatus percebut, l’accent occidental fou valorat de manera clarament més negativa que l’accent central.

Per la seva banda, l’enyorada psicòloga social d’origen valencià Maria Ros i Garcia va fer estudis de camp amb el mateix mètode a València, comparant no només les reaccions davant el castellà amb el català parlat a València, sinó amb el català central (Ros, 1984). Novament, va arribar a interessants conclusions, entre les quals l’alta valoració, en «estatus», del català central. Maria Ros havia treballat aquests temes en l’àmbit de tot l’Estat espanyol (per exemple, Ros et al., 1994; García et al., 1998). Han demostrat que la teoria de la identitat social i la vitalitat etnolingüística ajuden molt a entendre les considerables diferències que hi ha en diferents llocs, respecte de la respectiva llengua (o variant) pròpia. El mètode de les veus disfressades contribueix, doncs, a associar temes relatius a la identitat, als estereotips, a les actituds i a la vitalitat etnolingüística.

En un dels volums que acabo de citar, Ytsma et al. (1994) comparen la situació sociolingüística de Frísia i de Catalunya. En ambdós casos, mesuren la vitalitat etnolingüística, tant objectiva com subjectiva, i troben interessants correlacions amb l’autoidentificació ètnica dels avaluadors. No podem deixar d’esmentar, en aquest context, la feina valuosa feta amb el mateix instrument entre joves alacantins per Baldaquí (2004).

3. En canvi, molts dels estudis sobre actituds empren ítems molt circumstancials, i això limita l’explotació estadística i acadèmica de les dades que forneixen: per exemple, no permeten fer tipologies. A la Catalunya del Nord, per exemple, només alguns dels estudis sobre la realitat sociolingüística com ara els de Média Pluriel Méditerranée, el 1993 i el 1998, toquen temes actitudinals (Puig, 2007). Altres estudis (per exemple Sorolla, 2009; Vila, 2004) investiguen variables associades amb els usos lingüístics, però —i ben legítimament— no des de la perspectiva de la vitalitat etnolingüística.

4. LÍNIES FUTURES DE RECERCA En general, i tret de les excepcions que he esmentat (Boix, Viladot), l’estudi de les actituds lingüístiques s’ha fet mirant la llengua com a objecte: la seva percebuda facili-

01 TSC21.qxp:TSC-21

178

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 178

MIQUEL STRUBELL I TRUETA

tat d’aprenentatge, la seva utilitat, musicalitat, etc. En canvi, en la meva opinió (i seguint la línia de la teoria de la identitat social i el concepte de vitalitat etnolingüística)7 seria interessant fer més estudis sobre el parlant (o el grup de parlants) com a objecte.

Com són percebuts, en termes de solidaritat i d’estatus? O en termes de vitalitat etnolingüística?

Aquí la sociolingüística catalana té un camp important per córrer. Els estudis catalans sobre la convergència (i la divergència) lingüística no van més enllà, en general, de demanar als enquestats bilingües en quina llengua s’adrecen als membres de l’exogrup lingüístic, i constatar així el grau de convergència (= acomodació) que afirmen mostrar els catalanoparlants en els seus contactes amb els castellanoparlants. Calen estudis experimentals, de laboratori, per validar les afirmacions, I també per estudiar les condicions que fan que disminueixi el grau de convergència (com han volgut promoure successives campanyes de la Generalitat de Catalunya).

Una àrea semblant tampoc no s’ha estudiat als Països Catalans: la valoració amb el mètode de les veus disfressades no ja d’individus llegint textos, sinó d’individus que participen en converses interpersonals, seguint una línia poc explotada internacionalment, oberta al Quebec per Genesee i Bourhis (1982). Ells varen estudiar les reaccions davant d’una suposada conversa entre client i venedor, en què hi podia o no haver convergència lingüística. Els jutges valoraven negativament el fet que el venedor francòfon no canviés a l’anglès davant d’una clienta anglòfona (que també parlava francès amb un clar accent).

També considero que la psicologia social pot contribuir a les polítiques lingüístiques. Atkinson (2000) ens en dóna un bon exemple. Seria útil per als formuladors de polítiques lingüístiques destinades a encoratjar el canvi d’hàbits de tria, la investigació de la «inversió de normes» de què parlen Mollà i Viana, a través de les experiències dels Tallers d’Espai Lingüístic Personal desenvolupats pel psicòleg valencià Ferran Suay (Suay i Sanginés, 2005).

Finalment, en una societat catalana cada cop més complexa, fer estudis seriats sobre com veu cada grup els altres grups, des de la doble perspectiva de la vitalitat subjectiva i dels estereotips grupals, crec que seria d’una gran utilitat pràctica, a l’hora d’avaluar les polítiques d’acollida i les relacions entre les comunitats catalanoparlants de les diferents regions dels Països Catalans (vegeu, per exemple, Huguet i Suïls, 1998).

De tot el que hem dit, resultarà defensable reclamar, dins del terreny empíric de la psicologia social, l’explicació de l’afirmació següent: Hizkuntza bat ez da galtzen ez dakitenek ikasten ez dutelako, dakitenek hitsegitan ez dutelako baizik.

Una llengua no es perd perquè no l’aprenguin els que no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen.

J. A. Artze, citat per Artigues (1985: 23).

7. Introduït primer per Giles et al. (1977). Vegeu també Bourhis et al. (1981).

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

PSICOLOGIA SOCIAL

Página 179

TSC, 21 (2011)

179

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALLARD, Réal; LANDRY, Rodrigue (1992). «Ethnolinguistic vitality beliefs and language maintenance and loss». A: FASE, Willem; JASPAERT, Koen; KROON, Sjaak (ed.). Maintenance and loss of minority languages. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 171-195.

(Studies in Bilingualism; 1) ARTIGUES, Toni (1985). Mecanismes de poder: Escrits de sociolingüística. Palma: Universitat de les Illes Balears.

ATKINSON, David (2000). «Minoritisation, identity and ethnolinguistic vitality in Catalonia».

Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 21, núm. 3, p. 185-197.

BALDAQUÍ, J. M. (2004). La percepció de la vitalitat etnolingüística pels jóvens de l’Alacantí. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

BOIX, Emili (1981). Els «caleros» de Palamós: Actituds interdialectals i relacions de grup. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona.

BOIX, Emili; VILA, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

BOURHIS, R.; GILES, H.; ROSENTHAL, D. (1981). «Notes on the construction of a ‘subjective vitality questionnaire’ for ethnolinguistic groups». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 2, núm. 2, p. 145-155.

BRETXA, Vanessa; COMAJOAN, Llorenç; SOROLLA, Natxo (2009). «De les pràctiques monolingües familiars a la identificació bilingüe: el cas dels preadolescents de Mataró i la Franja».

Noves SL (hivern). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/ hm09hivern/docs/bretxa_comajoan_sorolla.pdf>.

BROWN, Roger (1965). Social psychology. Nova York: Free Press; Londres: Collier-Macmillan.

CLÉMENT, R. (1980). «Ethnicity, contact and communicative competence in a second language».

A: GILES, H.; ROBINSON, W. P.; SMITH, P. M. (ed.). Language: Social psychological perspectives. Oxford: Pergamon Press, p. 147-154.

CROOKES, G.; SCHMIDT, R. (1991). «Motivation: Reopening the research agenda». Language Learning, núm. 41 (4), p. 469-512.

DÖRNYEI, Z. (1994). «Motivation and motivating in the foreign language classroom». The Modern Language Journal, núm. 78, p. 273-284.

FRASER, C.; SCHERER, K. R. (1982). Advances in the social psychology of language. Cambridge: Cambridge University Press.

GARCÍA, Iñaki; ROS GARCÍA, María; BOURHIS, Richard Y.; AZURMENDI AYERBE, María-José (1998). «Identidad etnolingüistica y construcción de ciudadanía en las Comunidades Autónomas Bilingües (CAB) de España». Revista de Psicología Social, vol. 13, núm. 3, p. 559-589.

GARDNER, R. C. (1985). Social psychology and second language learning: The role of attitudes and motivation. Londres: Arnold.

— (2007). «Motivation and second language acquisition». Porta Linguarum, vol. 8, p. 9-20.

Disponible en línia a: <http://www.ugr.es/~portalin/articulos/PL_numero8/1R%20C%20%20GADNER.pdf>.

GARDNER, R. C.; LAMBERT, W. E. (1972). Attitudes and motivation in second language learning.

Rowley, Mass.: Newbury House.

GARDNER, R. C.; TREMBLAY, P. F. (1994). «On motivation: measurement and conceptual considerations». The Modern Language Journal, núm. 78, p. 524-527.

01 TSC21.qxp:TSC-21

180

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 180

MIQUEL STRUBELL I TRUETA

GARRETT, P.; COUPLAND, N.; WILLIAMS, A. (2003). Investigating language attitudes: Social meanings of dialect, ethnicity and performance. Cardiff: University of Wales Press.

GENESEE, F; BOURHIS, R. Y. (1982). «The social psychological significance of code switching in cross-cultural communication». Journal of Language and Social Psychology, núm. 1, p. 1-27.

GILES, H.; BOURHIS, R. Y.; TAYLOR, D. M. (1977). «Towards a theory of language in ethnic group relations». A: GILES, H. (ed.). Language, ethnicity and intergroup relations. Londres: Academic Press, p. 307-348.

GILES, H.; COUPLAND, N. (1991). Language: contexts and consequences. Buckingham: Open University Press.

GOMÀRIZ, E.; COMAJOAN, L. (2008). «Language attitudes toward Catalan, Spanish, and English: relationship between language attitude, competence, and immigrant status». Sociolinguistics Symposium 17. Amsterdam (3-5 abril).

HOLMES, Janet (2001). An introduction to sociolinguistics. 2a ed. Harlow: Pearson Education Ltd. HUGUET, À. (2007). «Language use and language attitudes in Catalonia». A: LASAGABASTER, D.; HUGUET, À. (ed.). Multilingualism in European bilingual contexts: Language use and attitudes. Clevedon: Multilingual Matters, p. 17-39.

HUGUET, À.; GONZÁLEZ, X. A. (2004). Actitudes lingüísticas, lengua familiar y enseñanza de la lengua minoritaria. Barcelona: Horsori. (Cuadernos para el Análisis; 16) HUGUET, À.; JANÉS, J. (2005). «Niños inmigrantes en sociedades bilingües. Las actitudes ante las lenguas por parte de los escolares recién llegados a Cataluña». Cultura y Educación, vol. 17, núm. 4, p. 309-322.

HUGUET, À.; SUÏLS, J. (1998). Llengües en contacte i actituds lingüístiques: El cas de la frontera catalano-aragonesa. Barcelona: Horsori.

LAMBERT, W. E. (1967). «A social psychology of bilingualism». Journal of Social Issues, vol. 23, p. 91-108.

LAMBERT, W. E.; HODGSON, R. C.; GARDNER, R. C.; FILLENBAUM, S. (1960). «Evaluational reactions to spoken language». Journal of Abnormal and Social Psychology, vol. 60, p. 44-51.

LASAGABASTER, D.; HUGUET, À. (ed.) (2007). Multilingualism in European bilingual contexts: Language use and attitudes. Clevedon: Multilingual Matters.

MACINTYRE, P. D.; CLÉMENT, R.; DÖRNYEI, Z.; NOELS, K. A. (1998). «Conceptualizing willingness to communicate in a L2: A situated model of confidence and affiliation». The Modern Language Journal, núm. 82, p. 545-562.

MOLLÀ, Toni; VIANA, Amadeu (1989). Curs de Sociolingüística. Vol. 2. Alzira: Bromera.

— (1991). Curs de Sociolingüística. Vol. 3. Alzira: Bromera.

NOELS, K. A.; CLÉMENT, R. (1996). «Communication across cultures: Social determinants and acculturative consequences». Canadian Journal of Behavioural Science, núm. 28, p. 214-228.

OSGOOD, C. E.; SUCI, G.; TANNENBAUM, P. (1957). The measurement of meaning. Urbana: University of Illinois.

PEAL, E.; LAMBERT, W. E. (1962). «The relation of bilingualism to intelligence». Psychological Monographs, vol. 76, núm. 27, p. 1-23.

PUIG MORENO, Gentil (2007). «Enquestes sociolingüístiques a la Catalunya Nord». Aïnes Noves, núm. 1, p. 5-97. Sumari disponible en línia a: <http://portalcat.univ-perp.fr/ainesnoves/article1_1.htm#debat>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

PSICOLOGIA SOCIAL

10:26

Página 181

TSC, 21 (2011)

181

RODRÍGUEZ, R.; MOYA, M. C. (1998). «España vista desde Andalucía. Estereotipos e identidad».

Psicología Política, núm. 16, p. 27-48. Disponible en línia a: <http://www.uv.es/garzon/psicologia%20politica/N16-2.pdf>.

ROS, Maria (1984). «Speech attitudes to speakers of language varieties in a bilingual situation».

International Journal of the Sociology of Language, núm. 47, p. 73-90.

ROS, Maria; HUICI, Carmen; CANO, José Ignacio (1994). «Ethnolinguistic vitality and social identity: their impact on ingroup bias and social attribution». International Journal of the Sociology of Language, vol. 108, núm. 1, p. 145-166.

SANGRADOR, J. L. (1999). Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías.

Madrid: CIS. SOROLLA, Natxo (2009). «Casa, escola i pati: usos lingüístics quan s’acaben les classes. Síntesi i anàlisi de l’estudi sociodemogràfic i lingüístic als centres d’educació secundària de Catalunya». Noves SL. Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/ hm09hivern/sorolla1_8.htm>.

SUAY I LERMA, Ferrán; SANGINÉS SÁIZ, Gemma (2005). «Un espai per als parlants d’una llengua». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 34, p. 27-39. Disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/LlenguaUs/article/view/128225/ 177782>.

TAJFEL, H. (1978). Differentiation between social groups: Studies in the social psychology of intergroup relations. Londres: Academic Press.

TAYLOR, D. M.; GILES, H. (1979). «At the crossroads of research into language and ethnic relations». A: GILES, H.; SAINT-JACQUES, B. (ed.). Language and ethnic relations. Oxford: Pergamon Press.

VILA I MORENO, F. Xavier (2004). «“Hem guanyat l’escola però hem perdut el pati?”. Els usos lingüístics a les escoles catalanes». Llengua, Societat i Comunicació [Barcelona: Universitat de Barcelona. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació], núm. 1, p. 8-15.

Disponible en línia a: <http://www.ub.edu/cusc/revista/lsc/hemeroteca/numero1/articles/Vila.pdf>.

VILADOT, M. Àngels (1992). «Percepció de la vitalitat etnolingüística i identitat social». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 10, p. 125-129. Disponible en línia a: <http://www. raco.cat/index.php/TSC/article/viewFile/47822/59670>.

WOOLARD, K. A. (1989). Double Talk: Bilingualism and the politics of ethnicity in Catalonia. California: Stanford University Press.

— (1992). Identitat i contacte de llengües a Barcelona. Barcelona: La Magrana.

WOOLARD, K. A.; GAHNH, Tae-Joong (1990). «Canvis en les avaluacions i les actituds lingüístiques a Barcelona (1980-1987)». Treballs de Sociolingüística Catalana, vol. 8, p. 79-88.

Disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/TSC/article/view/47778/59201>.

YTSMA, J.; VILADOT, M. À.; GILES, H. (1994). «Ethnolinguistic vitality and ethnic identity: some Catalan and Frisian data». International Journal of the Sociology of Language, vol. 108, núm. 1, p. 63-78.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 182

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 183

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 183-192 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/35 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La demolingüística en els territoris de llengua catalana Demolinguistics in Catalan-speaking territories Joaquim TORRES I PLA Societat Catalana de Sociolingüística

RESUM L’article comença per indicar on va néixer la demolingüística i per què es va produir aquest esdeveniment. També explica com el seu cultiu s’ha anat expandint posteriorment pel món. Després es parla, més a fons, de l’aparició de la disciplina en el domini del català, i sobretot de la seva evolució en aquest àmbit, evolució que es divideix en quatre etapes; dues d’aquestes etapes se situen en el segle passat i les altres dues en l’actual segle XXI. Posteriorment, es concreten els temes principals de què s’ocupa la demolingüística en l’àrea del català i es finalitza presentant alguns del reptes que té plantejats la disciplina.

PARAULES CLAU: demolingüística, sociolingüística, llengua catalana, domini del català.

ABSTRACT The article starts by explaining the origins of “demolinguistics” and the reasons behind its emergence and goes on to assess how it has stretched to other parts of the world. The paper then goes into further depth on the emergence of this discipline in the Catalan language domain and, in particular, its evolution in this sphere. This evolution is divided into four stages; two of them date back to the past century and the other two date from the 21st century. The paper then outlines the main issues that demolinguistics deals with in the Catalan sphere and, to conclude, it lists a number of key challenges that the discipline faces.

KEY WORDS: demolinguistics, sociolinguistics, Catalan language, Catalan language area.

1. LA DEMOLINGÜÍSTICA AL MÓN a demolingüística estudia, des d’una perspectiva macrosociològica, la mida, el repartiment i la dinàmica dels grups lingüístics, definits per variables com els coneixements, l’adquisició i els usos de les diferents llengües en presència. La matèria es troba a la confluència de la demografia i de la sociologia de la llengua.

La recerca demolingüística s’efectua a partir de reculls de dades poblacionals que contenen informació lingüística, com són els censos amb preguntes sobre llengües i les enquestes quantitatives que també en tenen.

L

01 TSC21.qxp:TSC-21

184

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 184

JOAQUIM TORRES I PLA

La demolingüística neix bàsicament al Canadà, en el tercer quart del segle XX, amb el nom en francès de démolinguistique, com a resultat d’una sèrie de circumstàncies.

Una d’aquestes circumstàncies és que al Canadà l’oficialitat de l’anglès i del francès té més caràcter personal que territorial; una altra és que els francòfons són molt minoritaris fora del Quebec, i encara una altra, que els anys seixanta i setanta la societat quebequesa va reaccionar en contra de l’amenaça de minorització que pesava sobre el francès en el subcontinent nord-americà. Tot plegat va fer que calgués conèixer molt bé la presència i l’evolució dels grups lingüístics, per poder atendre els ciutadans en les dues llengües i també per ajudar el francès a mantenir la seva presència social. Així és com les institucions del Quebec i del Canadà van començar a cultivar la recerca demolingüística abans que en altres llocs.

Posteriorment, les creixents transformacions socioeconòmiques i demogràfiques del món que comporta el procés de globalització han fet que augmentés la preocupació per l’evolució dels grups lingüístics, tan a l’interior de països i àrees concrets, com globalment. De fet, són molts els estats que inclouen preguntes lingüístiques en els censos o bé porten a terme enquestes per obtenir dades demolingüístiques, com és el cas dels Estats Units, l’Índia, Austràlia, França, l’Estat espanyol o Birmània, entre d’altres.

L’estudi de la demolingüística ha anat, per tant, estenent-se pel món, i cal dir que ha agafat diferents noms segons les zones i les llengües. Així, en francès es denomina démolinguistique però també démographie de la langue i demographie linguistique, noms tots ells emprats sobretot al Quebec. En anglès, s’anomena demolinguistics, sobretot al Canadà, però també language demography, linguistic demography i demography of languages, sobretot en altres llocs del món. En català, la demolingüística s’anomena també demografia de la llengua i demografia lingüística, denominacions, tanmateix, menys freqüents.

Actualment, es pot estimar la freqüència del conreu d’una disciplina i de l’ús dels diferents mots amb què es coneix mitjançant el cercador Google. En aquest aspecte, disposem de dades sobre el nombre d’enllaços que els diferents noms que rep la disciplina tenien el març del 2007 (Vila, 2009: 8) i hem buscat aquesta mateixa informació el novembre del 2009. El repartiment i l’evolució són interessants, ja que ens indiquen que les denominacions emprades principalment fora del Canada són ara molt més freqüents, en proporció i en nombres absoluts, que no el març del 2007.

Aquesta evolució sembla indicar que, des de principis del 2007 fins a finals del 2009, la pràctica de la demolingüística s’ha repartit més pel món i el percentatge que representen les recerques demolingüístiques fetes al Quebec sobre el total de les que es fan s’ha reduït considerablement. L’expansió de la demolingüística pel món continua sent, doncs, un procés en curs.

2. APARICIÓ I EVOLUCIÓ DE LA DEMOLINGÜÍSTICA EN EL DOMINI DEL CATALÀ El fet que la demolingüística, per la seva naturalesa macroscòpica i el seu fonament demogràfic, treballi en la major part dels casos a partir de reculls de dades, fa que la

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 185

LA DEMOLINGÜÍSTICA EN ELS TERRITORIS DE LLENGUA CATALANA

TSC, 21 (2011)

185

recerca en aquest camp consisteixi majoritàriament en explotacions d’enquestes i censos. Per aquest motiu, en el present apartat s’explicarà l’evolució de la disciplina en el domini del català, principalment a partir dels reculls de dades més notoris existents.

La història de la demolingüística a les terres de llengua catalana es pot dividir en quatre etapes:1 — Els predecessors.

— Els estudis efectuats durant l’últim quart del segle XX, des de la fi de la dictadura fins a l’any 2000.

— Les enquestes de principis de la primera dècada del segle XXI. — Els treballs recents, de finals d’aquesta dècada.

Els predecessors són autors que, abans que eclosionés la demolingüística en el domini, tractaren els temes propis de la disciplina. El primer que va efectuar un recull de dades amb la intenció de buscar informació empírica sobre els usos socials de la llengua va ser probablement Antoni Maria Badia i Margarit, celebrat filòleg que, entre altres càrrecs, fou rector de la Universitat de Barcelona. Badia va publicar, el 1969, el llibre La llengua dels barcelonins (Badia, 1969), en el qual presentava les dades d’una enquesta efectuada el 1965 sobre els coneixements i usos lingüístics a la ciutat de Barcelona. Va ser, doncs, un pioner en aquest camp. Poc després, concretament els anys 1968-1969, Joaquim Arnau, Humbert Boada i Marcelino Rodríguez van estudiar els usos lingüístics a la ciutat de Barcelona, a partir d’una mostra d’infants de dotze anys (Arnau i Boada, 1975). Un altre treball pioner. Posteriorment, a primers dels setanta, van aparèixer alguns estudis que oferien dades empíriques sobre coneixements i usos lingüístics en alguns sectors o comarques concrets (Torres, 1977 i 1988). La major part d’aquests treballs obeïen a la preocupació que hi havia a finals de la dictadura per conèixer quin era el grau d’ús del català, sobretot a Barcelona i el seu entorn, després de dècades de repressió contra la llengua i de l’arribada d’una gran immigració peninsular, que encara s’estava produint en aquell moment.

A partir del 1975 i durant el període 1975-2000, es produeixen canvis importants.

Amb la recuperació de la democràcia, la creació de les autonomies i la instauració de la cooficialitat del català a Catalunya, el País Valencià i les Illes, augmenta l’interès per la recerca empírica sobre la situació social de la llengua. Al mateix temps es produeix en el domini un desenvolupament de les ciències socials en general. En el període que va del 1980 al 2000, les noves administracions es constitueixen i comencen a portar a terme reculls de dades sobre els coneixements i usos de les llengües, al mateix temps que altres institucions també s’interessen per la qüestió. L’aplec i l’explotació de les dades d’aquests treballs empírics comporta un cert desenvolupament tècnic, teòric i conceptual. Tècnicament es van adoptant pràctiques de l’estadística i de la metodologia sociològica, sobretot a l’hora de recollir les dades. Des del punt de vista teòric i conceptual, inicialment es tenen en compte alguns dels autors bàsics de la sociolingüística mundial de l’època immediatament anterior, com ara Joshua A. Fishman,

1. Es pot trobar un precedent d’aquesta relació d’etapes a Vila (2006).

01 TSC21.qxp:TSC-21

186

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 186

JOAQUIM TORRES I PLA

Weinreich (1953), Mackey (1962) o Rubin (1968). S’importen, així, conceptes com el de les funcions o usos lingüístics, que són els diferents àmbits en què es produeix la interacció social des del punt de vista lingüístic, i també s’adopten les principals variables sociodemogràfiques a tenir en compte en aquests estudis. Però més tard, a mesura que es van portant a terme les successives explotacions de dades en el domini, es van creant, amb més o menys fortuna posterior, conceptes nous, com el de bosses de no-catalanització de Reixach (1990: 66) o el de zonificació sociolingüística de Vila (2000: 145), i també constructes estadístics nous, com el coeficient de competència de Reixach (1990: 21). És en aquest període, durant l’últim quart del segle XX, que es comença a emprar en l’àmbit del català el nom de la disciplina que m’ocupa, la demolingüística. Així, el 1993, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, la DGPL, va organitzar un Simposi de Demolingüística (Direcció General de Política Lingüística, 1995). Seguidament, presentaré alguns dels treballs més notoris d’interès demolingüístic efectuats en el domini durant aquests anys.

Els principals reculls de dades que ens aporten informació demolingüística són els censos amb preguntes lingüístiques, les enquestes específicament sociolingüístiques i les enquestes sobre diferents temes socials que contenen preguntes sobre llengua. Durant aquest període se n’efectuen de tots tres tipus. Pel que fa als censos amb preguntes lingüístiques, n’hi ha hagut sis entre el 1975, un cens anòmal en època encara franquista, i el 2001. La majoria ens informa només sobre els coneixements de català.

Després del de 1975, l’àmbit territorial de les preguntes lingüístiques va ser, en la major part dels casos, Catalunya, el País Valencià i les Illes. Les dades lingüístiques dels censos, convenientment explotades per diversos equips, van ser fonamentals per anar sabent l’evolució dels coneixements de català durant el període.

Pel que fa a les enquestes específicament sociolingüístiques, en citaré, en primer lloc, una del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del 1978 (Bibiloni i Junyent, 1979), perquè es tracta de la primera enquesta que ens dóna dades demolingüístiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes, sembla metodològicament fiable i ens informa sobre el moment anterior a la instauració de les administracions autònomes. Posteriorment, el 1991, l’Institut d’Estudis Avançats de les Illes Balears en va efectuar una altra amb el mateix àmbit territorial (Argenté i Bibiloni, 1998) que, entre altres objectius, tenia el d’analitzar les relacions llengua-identitat. També val la pena citar un sondatge efectuat el 1983 per la DGPL (1984) a la conurbació urbana al voltant de Barcelona, perquè va ser la primera enquesta sociolingüística portada a terme per la Generalitat de Catalunya. Una altra enquesta d’interès és l’efectuada pel mateix organisme (Direcció General de Política Lingüística, 1998) el 1997 a tot Catalunya; la seva importància rau en el fet que va constituir en certa manera un model per a una sèrie de sondatges posteriors, comparables entre ells i amb el del 1997. També a Andorra, el Govern inicia una sèrie d’enquestes periòdiques comparables entre elles, que permeten veure l’evolució de les principals magnituds demolingüístiques (Servei de Política Lingüístic, 1996 i 2000). Així es comença a pal·liar una de les principals mancances de la informació demolingüística durant aquest període, que consisteix en la manca de comparabilitat entre les enquestes. Pel que fa al País Valencià, el SIES, és a dir, el Ser-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 187

LA DEMOLINGÜÍSTICA EN ELS TERRITORIS DE LLENGUA CATALANA

TSC, 21 (2011)

187

vei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana, efectua, fins al 1995, diverses enquestes que ens aporten dades demolingüístiques sòlides, especialment les dels anys 1989, 1992 i 1995 (Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics, 1989, 1992 i 1995). A la Catalunya del Nord també s’interessen per la qüestió lingüística. El Consell Departamental efectua un sondatge sobre les llengües el 1993 i un altre el 1998, mentre que l’Estat francès porta a terme, juntament amb el cens general del 1999, una enquesta sobre l’ús familiar de les diferents llengües en tot el territori estatal.

En relació amb el tercer grup de treballs que ens aporten dades demolingüístiques, les enquestes generals amb algunes preguntes sobre llengua, les de més interès no sectorials han estat portades a terme per dos organismes, el Centre d’Investigacions Sociològiques —CIS— i l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona —IERMB—, anteriorment denominat Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona. El CIS efectua moltes enquestes amb diversos objectius, i en una part hi ha preguntes sobre les llengües, en general no explotades. Només en algun cas, com l’esmentat anteriorment, ha fet enquestes específicament sociolingüístiques. L’IERMB efectua enquestes periòdiques amb grans mostres sobre nombrosos temes socials, amb algunes preguntes sobre llengües. El seu àmbit territorial es va ampliant a cada enquesta, partint d’una zona que inclou Barcelona i els municipis dels voltants. Durant aquest període va efectuar enquestes el 1985, el 1990, el 1995 i el 2000.

Així doncs, al llarg del període 1975-2000 apareix en el nostre àmbit el concepte de demolingüística, van augmentant el nombre i la qualitat dels reculls de dades i les explotacions a què donen lloc van millorant des d’un punt de vista teòric i conceptual.

Tot plegat porta als canvis que es produeixen en els primers anys del segle XXI, que constitueixen la següent etapa de la història de la demolingüística catalana.

Aquests canvis provenen bàsicament d’una onada de noves enquestes, efectuades entre el 2003 i el 2004, que van més enllà del que s’havia fet fins llavors. Un dels esdeveniments que va ajudar que es produís aquesta evolució va ser la Jornada sobre els Usos Lingüístics Interpersonals, organitzada el 2001 pel Grup Català de Sociolingüística, avui Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS). En aquesta jornada (Grup Català de Sociolingüística, 2003) es va plantejar amb força la necessitat d’estudiar els usos interpersonals, és a dir, els usos privats no institucionals, temàtica que fins llavors s’havia tractat poc, per diferents motius. A partir d’aquell moment, els usos interpersonals van entrar a l’agenda de la política lingüística, tant des del punt de vista de l’estudi com del foment de l’ús. Així, després d’aquest esdeveniment, un grup de sociolingüistes de la SOCS va proposar a la Generalitat de Catalunya de promoure enquestes sociolingüístiques que estudiessin a fons els usos interpersonals en tots els territoris de llengua catalana, idea que en principi semblava de difícil acompliment. La proposta va ser tanmateix ben acollida i, gràcies a una sèrie de circumstàncies favorables, es va poder portar a terme els anys 2003-2004. A sis dels territoris, Catalunya, les Illes, Andorra, Catalunya del Nord, la Franja i l’Alguer, les enquestes es va denominar EUL, és a dir, Estadística sobre els Usos Lingüístics, i eren molt similars entre elles. En el cas del País Valencià, no hi va haver una enquesta EUL, però el 2004 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en va efectuar una que era comparable en bastants aspectes

01 TSC21.qxp:TSC-21

188

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 188

JOAQUIM TORRES I PLA

amb les sis esmentades. Cadascuna d’aquestes set enquestes va ser explotada individualment d’una manera força aprofundida, i posteriorment se’n va fer una explotació conjunta (Querol, 2007) que, per primera vegada, ens donava informació demolingüística fonamentada sobre el conjunt del domini. L’avenç en el coneixement de la realitat demolingüística de cadascun dels territoris i del conjunt va ser, per tant, important. Però, a més, la feina d’explotació de les dades que van fer els diferents equips, que en bona part hem de considerar inclosa en el camp de la demolingüística, va permetre fer avenços en alguns aspectes teòrics, conceptuals i tècnics de la disciplina. Per exemple, en la manera de mesurar la transmissió lingüística intergeneracional o de determinar el coneixement declarat del català. Aquests avenços es varen presentar i discutir en la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT, efectuada el 2006 (Xarxa CRUSCAT, 2009).

Arribem, així, a la segona meitat de la primera dècada del segle XXI, època durant la qual s’han efectuat algunes enquestes importants amb informació sociolingüística, sobretot a Catalunya. Una vegada explotades, ens permetran tenir una informació fonamentada sobre l’evolució demolingüística en aquest territori durant la dècada esmentada. La principal enquesta exclusivament sociolingüística efectuada a Catalunya en aquesta època és la denominada EULP08, Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la Població 2008, efectuada el 2008, que és comparable amb l’enquesta EUL de Catalunya del 2003 (Torres, 2005), ja que n’és la continuació, i també, fins a cert punt, amb l’enquesta de la DGPL del 1997, esmentada abans. En la recollida de dades de l’EULP08 s’han aplicat bona part dels avenços demoscòpics sorgits en l’explotació de les enquestes EUL del 2003-2004. Una altra enquesta sociolingüística interessant, encara que amb una mostra molt inferior que l’anterior, és una d’efectuada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) també el 2008, que tracta d’una manera especial la relació entre llengua i reivindicacions nacionals (Querol i Strubell, 2009). Pel que fa a enquestes no específicament sociolingüístiques amb preguntes lingüístiques a Catalunya, hi ha dos reculls amb grans mostres. Una nova edició, el 2006, de les enquestes de l’IERMB, i una enquesta de l’Idescat, l’Enquesta demogràfica del 2007. Fora de Catalunya, el 2009 s’ha efectuat a Andorra una nova edició de l’enquesta periòdica del Govern, que també permet conèixer l’evolució demolingüística durant aquesta primera dècada del segle. Cal fer, així mateix, esment dels sondatges periòdics del Baròmetre per la Comunicació i la Cultura, que des del 2007 ofereixen diverses vegades l’any dades d’audiències de Catalunya i les Illes —el 2007 i 2008 van incloure el País Valencià—, perquè contenen en el qüestionari les preguntes bàsiques de l’anàlisi demolingüística.

Veiem que l’aparició i la pràctica inicial de la demolingüística en el domini van en bona part lligades a la instauració de les administracions autònomes, però també a un creixement de la preocupació mundial per la diversitat lingüística. En l’àmbit del català, es produeix un avenç lent de la disciplina durant l’últim quart del segle XX i una acceleració en la primera dècada del XXI, tant des del punt de vista teòric i conceptual com tècnic. Seguidament presentaré alguns dels temes principals de què s’ocupa la disciplina en el domini.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 189

LA DEMOLINGÜÍSTICA EN ELS TERRITORIS DE LLENGUA CATALANA

TSC, 21 (2011)

189

3. ALGUNS DELS TEMES PRINCIPALS DE LA DEMOLINGÜÍSTICA CATALANA El primer objectiu de la pràctica demolingüística, ja des dels seus orígens quebequesos, és probablement el mesurament de la magnitud dels grups lingüístics en un territori determinat. Saber el nombre per conèixer el marc de referència que permeti prendre les decisions col·lectives que es considerin més adequades. Aquest és també un objectiu bàsic de la demolingüística en el domini, ja que qualsevol política de potenciació del català comporta saber quants la saben parlar, quants l’empren en família, etc.

En moments de grans immigracions, com ara mateix, aquest objectiu de mesura dels grups esdevé encara més crucial.

Un altre dels temes inicials i bàsics de la disciplina és l’evolució dels grups lingüístics minoritzats, és a dir, saber fins a quin punt una llengua retrocedeix, es manté o avança, al llarg del temps, qüestió estretament lligada als processos de substitució d’una llengua per una altra. Aquesta temàtica també és una de les preocupacions centrals de la demolingüística catalana, perquè d’aquesta evolució en depèn el futur de la llengua.

Un dels objectes d’anàlisi de la disciplina més tractat en els últims anys en l’àmbit català és l’aspecte quantitatiu dels usos lingüístics interpersonals, és a dir, dels usos informals privats. Tal com he esmentat, a partir del 2001 es va considerar aquesta qüestió un element clau que cal conèixer, i les enquestes de la sèrie EUL ho analitzen a fons. Durant els darrers dos lustres s’ha avançat molt en el coneixement d’aquests usos.

Una qüestió lligada a l’anterior és la que podríem anomenar mobilitat lingüística, estretament lligada a la capacitat d’atracció d’una llengua. Consisteix bàsicament a estudiar com evoluciona la identitat lingüística o la pràctica lingüística dels individus, sigui durant la seva vida, sigui d’una generació a l’altra. Ambdues comparacions, efectuades amb dades quantitatives, pròpies de la demolingüística, ens permeten veure fins a quin punt una llengua té capacitat d’atracció o bé retrocedeix, és a dir, és un indicador de la vitalitat lingüística. El tema és estudiat força des de fa un temps en el domini, amb més èmfasi que en altres llocs del món.

Esmentaré també aquí un dels aspectes de la demolingüística que, de moment, és poc practicat en l’àmbit del català, però que pot ser-ho força més en un futur proper.

Es tracta de la prospectiva demolingüística. Actualment existeixen dos equips de recerca universitaris que estan treballant en sengles models de prospecció demolingüística, de base diferent, que poden donar a llum recerques molt interessants aviat.

Es tracta, d’una banda, del Grup de Recerca UVAL, que forma part de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la Universitat Pompeu Fabra i que treballa a partir de la delimitació dels models matemàtics dels processos lingüístics implicats en la reproducció d’una llengua, i, d’altra banda, del Grup de Recerca en Llengua Catalana de la Universitat d’Andorra, que està elaborant un model sistèmic de predicció demolingüística.

01 TSC21.qxp:TSC-21

190

12/9/11

10:26

Página 190

TSC, 21 (2011)

JOAQUIM TORRES I PLA

4. REPTES DE LA DEMOLINGÜÍSTICA CATALANA Per acabar aquesta breu exposició, posaré de manifest alguns dels reptes amb què s’enfronta actualment la demolingüística en el domini. Començaré per una qüestió relativa a les dades emprades i continuaré per d’altres de més generals. La gran majoria de les dades quantitatives amb què treballa la demolingüística són dades declarades. És a dir, no són observades directament, sinó que provenen de les respostes dels enquestats a les enquestes o censos. En els reculls de dades macroscòpics que empra la demolingüística l’obtenció de dades observades no és fàcil. En general es limita a qüestions com ara la llengua triada per contestar l’enquesta. Òbviament les dades declarades gaudeixen de menys fiabilitat que les observades, per tant, la cerca de mètodes i maneres d’augmentar el nombre de dades observades es pot considerar un dels reptes de la demolingüística.

En el domini del català, la demolingüística no ha sorgit d’una manera independent, sinó que al llarg dels últims lustres s’ha anat identificant amb aquest nom una part de la recerca sociolingüística. Per tant, la metodologia emprada en demolingüística prové més de la sociologia i de la pràctica sociolingüística que de l’altre pol de la disciplina, la demografia. Aquesta darrera gaudeix d’un ampli ventall de teories i mètodes, alguns dels quals podrien ser de gran utilitat per a la demolingüística. Aconseguir un major ús dels instruments de la demografia és, així, un altre dels reptes amb què s’enfronta la demolingüística.

El principal motor de la recerca demolingüística en el domini són els òrgans de l’Administració encarregats de la política lingüística, ja que les altres entitats que s’ocupen de la qüestió, com el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC), de la Universitat de Barcelona, i el CRUSCAT, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ara com ara disposen de mitjans molt limitats. Això ha comportat que s’anessin fent reculls de dades cada vegada més sòlids sobre el tema, però en canvi no ha donat lloc a un desenvolupament teòric i conceptual a l’alçada del desenvolupament empíric, tot i els avenços en aquest sentit que ha comportat l’onada d’explotacions d’enquestes dels anys 2003-2004. A fi de superar aquesta mancança, en diverses ocasions en els últims lustres s’ha parlat de la possibilitat de crear algun centre acadèmic de recerca demolingüística, que podria tenir una funció no només interna, sinó internacional. Malauradament, fins ara això no s’ha produït. Aquest és un dels grans reptes de la disciplina.

Malgrat aquesta limitació, la demolingüística catalana ha anat avançant en els últims lustres. S’hi tracten actualment diversos grans temes, que preocupen en bastants llocs del món, com ara l’estudi dels processos de manteniment i de retrocés de les llengües minoritzades, o l’anàlisi de la mobilitat lingüística. El que es fa al domini en el camp de la demolingüística hauria, doncs, de tenir una certa repercussió internacional i alguns dels seus avenços haurien de ser tinguts en compte en general. En canvi, això es dóna rarament, patim un gran dèficit de difusió internacional. En un món creixentment globalitzat, on la informació i els assoliments científics es transmeten amb més facilitat cada vegada, encara que dins unes determinades coordenades, la di-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 191

LA DEMOLINGÜÍSTICA EN ELS TERRITORIS DE LLENGUA CATALANA

TSC, 21 (2011)

191

fusió internacional de la demolingüística catalana esdevé una necessitat peremptòria, i per tant és un altre dels principals reptes que té plantejats la disciplina.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARGENTÉ, Joan; BIBILONI, Gabriel (1998). «Una enquesta sociolingüística als Països Catalans».

A: Actes de la cinquena trobada de sociolingüistes catalans: Barcelona, 24 i 25 d’abril de 1997. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 9-22.

ARNAU, Joaquim; BOADA, Humbert (1975). «Datos para un conocimiento del bilinguismo escolar en el municipio de Barcelona». A: UNIVERSITAT DE BARCELONA. INSTITUT DE CIÈNCIES DE L’EDUCACIÓ. Bilingüismo y educación en Cataluña: Ponencias y comunicaciones presentadas al 1º Seminario sobre Educación Bilingüe en Cataluña. Barcelona: Teide, p. 19-45.

BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1969). La llengua dels barcelonins: Resultats d’una enquesta sociològico-lingüística. Vol. I: L’enquesta: La llengua i els seus condicionaments. Barcelona: Edicions 62.

BIBILONI, Jaume; JUNYENT, Rosa (1979). «Informe sobre 1’ús del català a Catalunya, País Valencia i Illes Balears». Perspectiva Social, núm. 14, p. 161-171.

DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA (1984). Les expectatives d’ús, actituds i necessitats lingüístiques entre la població adulta de l’aglomeració urbana barcelonina: Enquesta efectuada l’octubre de 1983. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

— (1995). Actes del Simposi de Demolingüística: III Trobada de Sociolingüistes Catalans, Tortosa, 15 i 16 de novembre de 1993. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

— (1998). «Enquesta lingüística sobre l’ús oral del català entre la població de Catalunya major de 15 anys: Informe i resum». Barcelona: Generalitat de Catalunya. [Estudi inèdit] GRUP CATALÀ DE SOCIOLINGÜÍSTICA (2003). Treballs de Sociolingüística Catalana: L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes, núm. 17. Benicarló: Onada.

MACKEY, W. F. (1962). «The description of bilingualism». The Canadian Journal of Linguistics, núm. 7, p. 51-85.

QUEROL, Ernest (coord.); CHESSA, Enrico; SOROLLA, Natxo; TORRES I PLA, Joaquim; VILLAVERDE, Joan-Albert (2007). Llengua i societat als territoris de llengua catalana a l’inici del segle XXI. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística. (Estudis; 12) QUEROL PUIG, Ernest; STRUBELL I TRUETA, Miquel (2009). Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya: Evolució de les habilitats dels usos i de la transmissió lingüística (1997-2008).

Barcelona: UOC. REIXACH, Modest (1990). Difusió social del coneixement de la llengua catalana: Anàlisi de les dades lingüístiques del padró del 1986 de Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

RUBIN, Joan (1968). National bilingualism in Paraguay. The Hague: Mouton.

SERVEI D’INVESTIGACIÓ I ESTUDIS SOCIOLINGÜÍSTICS (1989). Enquesta de coneixement i ús del valencià 1989. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Disponible en línia a: <http://www.cult.gva.es/sies/us_8902.htm>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

192

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 192

JOAQUIM TORRES I PLA

SERVEI D’INVESTIGACIÓ I ESTUDIS SOCIOLINGÜÍSTICS (1992). Enquesta de coneixement i ús del valencià 1992. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Disponible en línia a: <http://www.cult.gva.es/sies/us_9202.htm>.

— (1995). Coneixement i ús del valencià 1995. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Disponible en línia a: <http://www.cult.gva.es/ sies/us_9502.htm>.

SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA (1996). Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra.

Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Afers Socials i Cultura.

— (2000). Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra: Situació actual i evolució 1995-1999. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri de Turisme i Cultura.

TORRES, Joaquim (1977). «Les enquestes sociolingüístiques catalanes». Treballs de Sociolingüística Catalana [València: Eliseu Climent], núm. 1, p. 137-146.

— (1988). «Les enquestes sociolingüístiques catalanes del 1974 al 1984». Treballs de Sociolingüística Catalana [València: Eliseu Climent], núm. 7, p. 57-78.

TORRES, Joaquim (coord.); VILA I MORENO, F. Xavier; FABÀ, Albert; BRETXA I RIERA, Vanesa; PRADILLA CARDONA, Miquel Àngel (2005). Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle XXI. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria de Política Lingüística. Institut de Sociolingüística Catalana. (Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana. Estudis; 8) VILA I MORENO, F. Xavier (2000). «Un esbós de zonificació lingüística de Catalunya». A: FARRÀS I FARRÀS, Jaume; TORRES PLA, Joaquim; VILA I MORENO, F. Xavier. El coneixement del català. 1996: Mapa sociolingüístic de Catalunya: Anàlisi sociolingüística de l’enquesta oficial de població de 1996. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 145-153.

— (2006). «La recerca en demolingüística al domini català». [Powerpoint presentat a la Nucia el 3 de novembre] — (2009). «Apunts sobre la recerca demolingüística en el domini català». A: VILA I MORENO, F. Xavier (dir.). Estudis de demolingüística: Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Xarxa CRUSCAT; 5), p. 7-14.

VILA I MORENO, F. Xavier (dir.) (2009). Estudis de demolingüística: Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Xarxa CRUSCAT; 5) WEINREICH, Uriel (1953). Languages in contact: Findings and problems. Nova York: Linguistic Cercle of N. Y. (Series, Publications; 1)

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 193

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 193-204 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/36 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Història del col·lectiu GCS/ASOLC/SOCS The history of the GCS/ASOLC/SOCS Francesc VALLVERDÚ Institut d’Estudis Catalans

RESUM L’any 1973 un petit col·lectiu d’estudiosos dels Països Catalans es constituí en el Grup Català de Sociolingüística (GCS), amb el propòsit d’impulsar la normalització de la llengua catalana i els estudis sociolingüístics en la seva àrea. La seva primera aparició pública fou en el VIII Congrés Mundial de Sociologia (Toronto, 1974), on, gràcies a L. V. Aracil —un dels promotors del GCS—, s’organitzà una sessió dedicada a la llengua catalana, i tot el seu material es publicà al primer número de l’anuari Treballs de Sociolingüística Catalana (1977). L’any 1981 el GCS tenia divuit associats. La creixença del col·lectiu el portà, el 2005, a denominar-se Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana (ASOLC) i, poc després, en convertir-se en filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el 2008, adoptà el nom de Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS). Al llarg de la seva història aquesta associació no solament s’ha dedicat a impulsar i estendre la recerca sociolingüística, sinó que, a més, ha participat en nombroses iniciatives de planificació lingüística.

PARAULES CLAU: sociolingüística, normalització lingüística, planificació lingüística, llengua catalana, Països Catalans.

ABSTRACT In 1973 a small group of scholars from the Catalan Countries joined to form the Catalan Group of Sociolinguistics (GCS). Their mission was to promote the planning of the Catalan language and sociolinguistic studies in this area. Their first public appearance was at the 8th Congress of Sociology (Toronto, 1974), where, thanks to L.V. Aracil —one of the promoters of GCS—, a session on the Catalan language was organised, the material from which was published in 1977 in the first issue of the annual review Treballs de Sociolingüística Catalana. In 1981, GCS had eighteen associates and by 2005, the group’s expansion led to its becoming the Association of Catalan Language Sociolinguists (ASOLC). Shortly after it became a subsidiary of the Institute of Catalan Studies (IEC) and in 2008 it adopted the name Catalan Society of Sociolinguistics (SOCS). Over the years this association has not only been dedicated to promoting and disseminating sociolinguistic research, but it has also been involved in numerous planning initiatives.

KEY WORDS: sociolinguistics, language standardisation, language planning, Catalan language, Catalan Countries.

01 TSC21.qxp:TSC-21

194

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 194

FRANCESC VALLVERDÚ

l mes d’agost de 1973 a Prada de Conflent, a redós de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) —aleshores presidida pel rossellonès Gerard Vassalls, físic molt interessat per la sort de la llengua catalana—, un petit nombre de lingüistes i cultivadors d’altres disciplines, de les dues bandes dels Pirineus, va manifestar el propòsit de constituir el Grup Català de Sociolingüística (GCS), com a fruit «d’una voluntat de normalització de la llengua catalana i d’un interès pel desenvolupament de la Sociolingüística a la nostra àrea» (Preàmbul dels estatuts de 1981; TSC, 4 (1982): 139).

En aquest «acte fundacional» —com li agradava de dir a Lluís V. Aracil, principal artífex del projecte i durant els primers anys l’ànima visible del GCS—, hi foren presents, a més d’Aracil, Antoni M. Badia i Margarit, el voluntariós capdavanter dels estudis sociolingüístics entre nosaltres, que pronuncià precisament la lliçó magistral de presentació amb el títol «Procés i objectius de la sociolingüística catalana»; el filòleg i historiador Jordi Carbonell, un dels més actius impulsors d’aquesta iniciativa des de la UCE; els joves investigadors de la Universitat de Perpinyà Domènec Bernardó i Bernat Riu (o Rieu en els papers oficials); el professor Gerard Vassalls, ja esmentat, i d’altres. (Per cert, Francesc Vallverdú no va poder ser en aquesta avinentesa a Prada, perquè li havien retirat el passaport.)

Val a dir que aquest «acte fundacional» fou en bona part empès per una circumstància especialment falaguera: el pròxim any 1974 havia de tenir lloc a Toronto el VIII Congrés Mundial de Sociologia, en el qual la sociolingüística catalana podria disposar d’una sessió pròpia dins la secció de sociolingüística. Això volia dir que per primera vegada en un congrés internacional hi hauria la presència col·lectiva d’uns sociolingüistes dedicats a la llengua catalana. Fet i fet, es tractava d’una possibilitat d’expansió extraordinària per a un grup que tot just iniciava el procés de constitució.

Però no es devia tot a l’atzar —i potser és el moment d’aturar aquí aquest relat per fer un salt històric enrere (Badia, 2006: 31-32).

La dècada dels seixanta del segle XX foren uns anys d’ebullició política i social, d’avenços en la lluita antifranquista i de (re)conquesta de propòsits i espais catalanistes.

La llengua catalana continuava tenint una escassa presència pública, però en el món editorial, en els àmbits culturals i en certs moviments joves com els de la Nova Cançó començava a aflorar-hi amb empenta. Algunes publicacions ja no amagaven l’existència d’un conflicte lingüístic, d’una política assimilista contra el català. Ja l’any 1954, l’Editorial Moll de Mallorca s’havia aventurat a publicar un llibret reivindicatiu: El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines. Pocs anys després, Joan Fuster, amb Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, tots dos del 1962, trencava alguns tabús, i el seu conterrani Manuel Sanchis Guarner, amb la tercera edició augmentada de La llengua dels valencians (1967), eixamplava el panorama. El mateix any, Josep Melià publicava Els mallorquins (1967), amb referències reivindicatives sobre la llengua. Mentrestant, un altre historiador, Jordi Ventura, havia fet una aproximació internacional amb el seu treball Les cultures minoritàries europees (1963). Però el llibre més innovador i de més difusió d’aquesta època fou Llengua i cultura als Països Catalans (1964), d’Antoni M. Badia i Margarit, amb què se situa a l’avantguarda dels so-

E

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 195

HISTÒRIA DEL COL·LECTIU GCS/ASOLC/SOCS

TSC, 21 (2011)

195

ciolingüistes catalans. No són només aquests, hi ha altres llibres i articles de revista (en particular, a Serra d’Or) amb referències a la normalització lingüística. I no podem oblidar tampoc els avenços que es produïen des de dins de la universitat: el mateix professor Badia i Margarit confirmà el seu interès per la sociolingüística portant a terme, l’any 1964, la seva enquesta sociolingüística mobilitzant molts estudiants (Vallverdú, 1980: 27-29). D’altra banda, el professor Miquel Siguan, director de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), endegava l’any 1970 un estudi sobre les possibilitats de l’educació bilingüe a Catalunya, i el professor Claudi Esteva Fabregat, antropòleg cultural, escrivia el treball «Contribucions a una teoria del bilingüisme» per a la Miscel·lània Carles Riba (1973) i a la seva revista Ethnica publicava estudis sobre aculturació dels immigrats (Vallverdú, 1980: 30-31 i 37-39).

Tota aquesta allau més o menys explícitament reivindicativa —la censura obligava a fer molts equilibris— devia capficar pregonament un nacionalista de les Castelles com Julián Marías, segons s’endevina per la seva intervenció en el debat amb Consideración de Cataluña (1966), l’obra que popularitzà la transparent metàfora diglòssica de la «casa de dos pisos». Per fortuna, Maurici Serrahima, respectable advocat barceloní, a més de rellevant escriptor, estava a l’aguait i replicà Marías amb la seva Realidad de Cataluña (1967).

Al capdavall, aquest enrenou intel·lectual representava espurnes de claror en la llarga nit franquista. No és pas casual, doncs, que entre les noves generacions de lingüistes i sociòlegs d’arreu de les terres catalanes aquesta rica saó fes germinar inquietuds científiques i civils. Un dels casos més precoços fou segurament el del jove valencià, llicenciat en dret, Lluís Vicent Aracil, que a vint-i-quatre anys presentà a la Universitat de Nancy (1965) una enginyosa teoria sobre la «normalització lingüística» —noció aleshores desconeguda a Europa. Poc després, Aracil publicava a la revista universitària nord-americana Identity Magazine dos articles complementaris, l’un en anglès i l’altre en català, sobre el bilingüisme com a «dilema valencià» (1966). A partir d’aquí, les seves contribucions a la recerca sociolingüística se succeïren: la seva innovadora interpretació sociocultural del teatre d’Escalante (1968); la comunicació sobre «Romanistique et sociolinguistique» presentada al Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques celebrat al Quebec el 1971; la lliçó sobre «The sociolinguistic imagination» pronunciada el 1972 a la Universitat Stanford, a Califòrnia; el primer curs de sociolingüística impartit l’agost de 1972 a la Universitat Catalana d’Estiu, i l’assaig «Bilingualism as a myth» són fites decisives en la implantació de la sociolingüística als Països Catalans (Boix i Vila, 1998: 36).

Al mateix temps, Aracil es relaciona amb altres autors com Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Rafael Lluís Ninyoles, Alfons Cucó o Vicent Pitarch. Com ja he avançat, Badia havia emprès una vasta enquesta, de la qual només es publicaria un volum: La llengua dels barcelonins (1969). Val a dir que l’activitat de Badia, des de la publicació de Llengua i cultura als Països Catalans, el seu llibre pioner ja citat abans, es multiplicà: l’any 1966 publica a Qüestions de Vida Cristiana l’important treball «La integració idiomàtica i cultural dels immigrants. Reflexions, fets, plans», el 1968 presenta en una reunió internacional de catalanòfils «Le catalan aujourd’hui», el 1972 apareix a

01 TSC21.qxp:TSC-21

196

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 196

FRANCESC VALLVERDÚ

la Revue de Linguistique Romane el seu documentat estudi «Langue et société dans le domaine linguistique du catalan» i el 1973 un recull d’articles lingüístics i sociolingüístics, La llengua catalana, ahir i avui (Vallverdú, 1988). Vallverdú publicà en sis anys els seus cinc títols potser més coneguts: L’escriptor català i el problema de la llengua (1968), Dues llengües, dues funcions? (1970), El fet lingüístic com a fet social (1973) i, en castellà, Sociología y lengua en la literatura catalana (1971) i Ensayos sobre bilingüismo (1972).

També Ninyoles, en aquest període, donà a conèixer treballs importants: Conflicte lingüístic valencià (1969) —amb un llarg pròleg de Francesc Vallverdú—, Idioma i prejudici (1971) i, en castellà, Idioma i poder social (1972). (El llibre en castellà és, segons confessa l’autor, una «reelaboración» dels dos llibres precedents, però de fet es tracta d’una revisió radical d’alguns plantejaments aracilians que fins aquí havia seguit puntualment.) També aporten punts de vista renovadors Alfons Cucó, un dels organitzadors del Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971), autor de treballs històrics com Aspectes de la política valenciana del segle XIX (1965) i El valencianisme polític, 18741936 (1971), i Vicent Pitarch, que publicà un llibre netament reivindicatiu: Defensa de l’idioma (1972).

Arribat en aquest punt, crec que cal fer un excursus per reprendre el fil internacional. Feia molt pocs anys que a Califòrnia la sociolingüística havia fet un espectacular pas endavant: em refereixo òbviament a la UCLA Sociolinguistics Conference 1964.

Aracil visità aviat Nord-amèrica: el març de 1971 presentà la comunicació ja esmentada al Congrés del Quebec, després treballà algun temps a la Yeshiva University de Nova York i finalment es traslladà a la Universitat Stanford de Califòrnia, on s’estigué fins a l’estiu de 1972. Entrà aviat en contacte amb el Research Committee on Sociolinguistics (RCS), adscrit a l’Associació Sociològica Internacional (ASI/ISA). L’RCS aleshores era presidit per Rolf Kjolseth, un notori sociolingüista danès: dins l’RCS, Aracil ocuparia el càrrec de vicepresident (1974-1978) i president (1978-1982). Esperonat per les seves bones relacions internacionals, Aracil, ja abans de marxar als Estats Units, proposà a diversos amics i col·legues interessats en la sociolingüística de constituir un col·lectiu per impulsar al nostre país la recerca sociolingüística i les actuacions que s’hi relacionessin. Aquesta idea fou ben rebuda per tothom i en queda testimoniatge escrit en l’abundant correspondència generada entre ell i els seus amics (per exemple, jo mateix) durant aquells anys. A l’estiu de 1972, ja retornat a València, Aracil reprengué les gestions personals per endegar el seu projecte, com es palesa en aquesta carta que m’adreçà a primers del 1973: Les dues dificultats pràctiques que han aturat fins ara la gestació del GCS són: (1) la (pre)selecció dels possibles membres fundadors, i (2) la manera d’obtenir una modesta subvenció perquè la peça clau, que és el secretariat, comenci a funcionar. [...] Naturalment, tinc feta de fa temps una llista provisional, deliberadament eclèctica. Però, francament, ni tan sols estic segur que una proporció mínima dels candidats satisfacin les condicions mínimes. [...] Hi ha una circumstància que complica terriblement el problema. El GCS serà una innovació, o no existirà —tertium non datur. I les innovacions són ací, no sols perillosíssimes, sinó pràcticament impossibles. (15-I-1973)

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 197

HISTÒRIA DEL COL·LECTIU GCS/ASOLC/SOCS

TSC, 21 (2011)

197

Malgrat els dubtes que Aracil tenia sobre la viabilitat del seu projecte, en aquesta mateixa carta m’adjuntava un esborrany dels estatuts del GCS —per cert, redactats en anglès— i m’anunciava que ja tenia un candidat per a secretari de l’associació, el qual era Bernat Riu de Perpinyà, ja que ell considerava que la seu «oficial» del Grup havia de ser fora d’Espanya. Quinze dies més tard, en una nova carta insistia en la proposta de Riu com a secretari, per la qual cosa seria qui «deuria calcular aproximadament el pressupost en funció de les despeses previsibles». I tot seguit afegia: Quant als membres inicials, ja saps que he esbossat una llista deliberadament heterogènia. [...] Deuria haver-hi lloc per a membres actius no-honorífics i per a membres honorífics inactius. [...] Com que entens de sobres la dificultat, em limitaré a transcriure’t la meva llista hipotètica, sense més comentaris: Bernat Riu, Domènec J. Bernardó, Antoni M. Badia, Jordi Carbonell, Antoni Comas, Gabriel Ferrater (R. I. P.), Joaquim Molas, Joan Triadú, Francesc Vallverdú, Jordi Ventura, Lluís V. Aracil, Joan Fuster, Rafael Ll. Ninyoles, Miquel Dolç (Degà de Lletres de l’Autònoma de Madrid) i Josep Melià. (10-II-1973)

Aquesta llista tenia en compte la procedència territorial dels membres: dos nordcatalans, set catalans del Principat (el vuitè era Ferrater, mort l’any anterior, però que Aracil continuava mantenint com a «membre inicial»), tres valencians i dos mallorquins. L’única absència d’aquesta llista que no em sé explicar és la del professor Gerard Vassalls, per qui Aracil sentia una gran admiració, que m’havia encomanat. (Més endavant afegírem a la llista el nom de Joan Coromines, el qual vaig anar a veure per proposar-li la presidència de la sessió de sociolingüística catalana que s’havia de celebrar a Toronto, però ell refusà resoludament la nostra proposta i ens digué que havia de fer-ho Antoni M. Badia i Margarit, com en efecte va ser.)

El març de 1973 va visitar Barcelona Rolf Kjolseth, el president del Research Committee on Sociolinguistics, el qual suggerí a Aracil que en el pròxim Congrés de l’ASI/ISA, que tindria lloc l’any següent a Toronto, hi hagués una sessió dedicada a la sociolingüística catalana. Aracil trobà molt interessant aquesta idea i a partir d’aquell moment s’hi dedicà en cos i ànima, la qual cosa acabà comportant un alentiment dels preparatius per a la fundació del GCS. La secció de sociolingüística del Congrés de Toronto era presidida per Albert Verdoodt, un reputat jurista belga, amb qui Aracil es posà aviat en contacte. Un cop exposat el suggeriment de Kjolseth, Verdoodt rebé el projecte amb molt d’interès i encarregà a Aracil que coordinés aquesta sessió especial.

Aracil, ajudat per alguns amics (Badia, Carbonell, Vallverdú...), aconseguí comprometre en poc temps dotze col·legues perquè participessin en el pròxim Congrés de l’ASI/ISA. De mica en mica quedà perfilada la sessió «Sociolingüística catalana» en quatre grans àrees: 1) El marc històric, amb quatre comunicacions (Jordi Carbonell, D. J. Bernardó - B. Riu, Joan Fuster i Alfons Cucó); 2) La normalització, amb tres comunicacions (Francesc Vallverdú, Antoni M. Badia i Margarit i Gerard Vassalls); 3) Alguns problemes actuals, amb dues comunicacions (Claudi Esteva Fabregat i Ramon Pelegero); 4) Qüestions generals, amb tres comunicacions (Lluís V. Aracil, Robert Lafont i Joaquim Torres).

01 TSC21.qxp:TSC-21

198

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 198

FRANCESC VALLVERDÚ

La presència catalana a Toronto es féu notar, com coincideixen a assenyalar tots els testimonis (Badia, 1975). No tots els ponents pogueren assistir al Congrés —jo mateix continuava sense tenir passaport—, però es portaren a terme totes les discussions programades. D’altra banda, ultra la seva intervenció en la sessió monogràfica, Badia i Margarit participà també en la sessió dedicada a la sociologia del llenguatge amb una conferència titulada «Autour de la sociolinguistique catalane: précédents, difficultés, contenu, objectifs». Totes aquestes contribucions —exceptuant-ne dues que quedaren inèdites, les de Pelegero i Aracil— foren publicades en català en el primer volum de Treballs de Sociolingüística Catalana (1977), anuari del GCS (Badia, 1975; TSC, 1 (1977): 9-35).

Després del Congrés de Toronto, el GCS es continuà reunint regularment, de primer, a casa del doctor Badia —que presidia de facto el Grup— i, més endavant, en una aula de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, instal·lat a l’ala de ponent del Seminari, gràcies a les bones arts de Modest Reixach, membre actiu de l’associació.

Durant aquest període Aracil mantingué el contacte amb el GCS, tot i que aviat seria evident el seu desencís per com anaven les coses. Val a dir que el juliol de 1973, abans doncs de la constitució del Grup a Prada de Conflent, Aracil en una carta que m’adreçà des de València ja expressava les primeres reserves sobre els preparatius de l’associació: Jo crec que cal que el GCS existeixi perquè crec que cal fer certes coses que ningú no ha fet —ni tan sols imaginat— fins ara. La mera existència del GCS, per tant, no em pot pas satisfer. Vull dir que el punt realment espinós és el programa d’acció. Tinc les meves idees personals sobre aquest punt. Em pregunto quines són les idees dels altres. I observa bé que no faig cap imputació de mala voluntat. La cosa és prou més simple. Tot és qüestió d’imaginació i d’activitat —les quals són dinàmiques per definició. ¿Podrem comptar amb alguna gent —no necessàriament tothom— que entenguin de què es tracta i estiguin disposats a treballar? That’s the question. No sóc pessimista. Solament et dic que l’optimisme em fa certa por. I cal que hi pensem abans de creuar el Rubicó. El GCS serà fundat una sola vegada. Si el momifiquen, optaré per retirar-me amb honor, en comptes de polemitzar inútilment. (8-VII-1973)

Aquest passatge no pot ser més explícit i contundent. Tot —retòrica i missatge— hi és per avisar. Aracil era conscient que ell aportava «idees», però no es fiava de «les idees dels altres». Les seves tenien l’empenta d’un nou evangeli, i si d’aquí no en sortia una veritable església, més valia deixar-ho córrer. I això és el que va passar.

Mentrestant, s’havia posat en marxa la formidable iniciativa cultural i ciutadana que fou el Congrés de Cultura Catalana (CCC) (1975-1977), i els promotors encarregaren al doctor Badia que s’ocupés de l’àmbit de la llengua. No és gens estrany, doncs, que tots els membres del nounat GCS estiguessin ocupats durant l’any 1976 i el primer semestre de 1977 en les discussions d’aquest Congrés. Malgrat que, en cert sentit, aquest parèntesi es podia interpretar com una «paralització» en el seu desenvolupament institucional, l’opinió prevalent era que es tractava d’una avinentesa sin-

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 199

HISTÒRIA DEL COL·LECTIU GCS/ASOLC/SOCS

TSC, 21 (2011)

199

gular en què l’aportació dels components del Grup era imprescindible, per la qual cosa contribuïren a impulsar activament la ponència de llengua del CCC. A més d’Antoni M. Badia i Margarit, recordem, entre els ponents de l’àmbit de llengua, Lluís V. Aracil, Jordi Carbonell, Anna Moll, Vicent Pitarch, Joaquim Torres, Francesc Vallverdú, és a dir, alguns dels associats més actius. En qualsevol cas, el consens del Grup no fou total i la votació final del text de la ponència donà lloc a un incident premonitori: en el capítol sobre l’estàndard es presentaren a votació dos textos: l’alternativa A, impulsada pel GCS, i l’alternativa B, promoguda per Jaume Corbera i sis persones més. Les diferències entre les dues alternatives eren mínimes en el contingut, però molt visibles en la mateixa estructura de la proposta i l’ordenació dels elements: l’alternativa A era ben articulada, amb arguments sòlids i propostes clares, mentre que l’alternativa B era un garbuix ideològic (una mica de «vol i dol»). El cas és que aquesta eventualitat provocà que a l’hora de la votació dos membres del GCS s’abstinguessin: l’un fou Aracil, segurament per marcar distància envers els gestors actuals del Grup, i l’altre, Torres, probablement perquè no es considerava prou apte per discernir una qüestió tan tècnica (Congrés de Cultura Catalana, 1978: 35-45).

En un altre ordre de coses, a primers de juliol de 1977 l’Institut d’Estudis Catalans prengué l’acord d’acollir i fer seves les iniciatives sobre normalització lingüística que li presentés el GCS (vegeu TSC, 2 (1979): 10). De fet, el Grup, per mitjà del seu president en funcions —que era membre de l’IEC—, havia intentat vincular-se a l’Institut com a societat filial sense èxit, i per això l’acord de la nostra acadèmia fou rebut com una «compensació moral», pel que tenia de reconeixement d’autoritat.

El mateix juliol de 1977 tingué lloc a la Universitat de Perpinyà el I Seminari Internacional de Sociolingüística, dedicat a problemes generals de la disciplina: l’ús de les llengües, definició dels continguts de la sociolingüística, els seus mètodes de treball, etc.

Però la realitat sociolingüística immediata acabà emergint, fenomen que Badia i Margarit explicà així: El GCS jugà d’una manera ben natural un paper central en totes les etapes del Seminari Internacional de Sociolingüística, sobretot en les més crucials i culminants, a les quals foren posats estrepitosament problemes fonamentals que afecten tota la sociolingüística contemporània. La lliçó que traguérem de tota aquella gran experiència és que el nostre treball ací, tot i la seva modèstia quantitativa, té un sentit i una validesa qualitatius que no deixen d’ésser universals. De fet, descobrírem amb sorpresa que convé que el nostre treball tingui una projecció i una difusió internacionals, precisament en interès de la mateixa sociolingüística.

Clarament: sembla innegable que, lluny d’ésser provincial, tímida, receptiva i endarrerida, la nostra sociolingüística és a l’avantguarda d’un moviment mundial. Ara només cal que sapiguem mostrar-nos a l’altura de la responsabilitat que contraiem amb les dites constatacions. (TSC, 2 (1979): 31-32)

Aquest repte, que el doctor Badia assenyalava tan diàfanament, esperonava el Grup a la seva consolidació i a multiplicar les seves actuacions, ja fossin discussions internes (conferències, sessions de seminari, etc.), declaracions públiques o participacions

01 TSC21.qxp:TSC-21

200

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 200

FRANCESC VALLVERDÚ

en congressos. Entre les manifestacions exteriors destaquem que al llarg de 1979 el GCS participà en el Romanistentag de Frankfurt, en el Seminari de romanistes alemanys de Saarbrücken i en el V Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) celebrat a Andorra (TSC, 3 (1980): 7). El 1981 el Grup participà en el I Col·loqui Internacional de Sociolingüística de Montpeller (TSC, 4 (1982): 6) i el 1982 tornà a ser present en un Congrés de l’ASI/ISA, el que tingué lloc a Mèxic (TSC, 5 (1983): 5).

En aquests mateixos anys es prodigaren les declaracions públiques del GCS. En destacarem les principals: declaració de 30 de novembre de 1979 en què es denunciaven les ambigüitats del RD 3-VIII-79 sobre «incorporación de la lengua valenciana al sistema de enseñanza del País Valenciano» (TSC, 3 (1980): 9); declaració de 26 de setembre de 1980 en què es denunciava l’aprovació per part de la Comissió Mixta Estat / Generalitat Valenciana de les «Normes ortogràfiques» de l’Acadèmia de Cultura Valenciana (TSC, 4 (1982): 127); dictamen de 22 de setembre de 1981 a propòsit del projecte de llei que estableix els principis per a harmonitzar disposicions normatives de les comunitats autònomes (TSC, 4 (1982): 128-138).

L’any 1979 es produí un fet molt significatiu en la petita història dels estudis sociolingüístics catalans. El romanista alemany Georg Kremnitz, aleshores professor a la Universitat de Münster, publicà en una coneguda editorial de Tübingen el llibre Sprachen im Konflict: Theorie und Praxis der katalanischen Soziolinguisten. Kremnitz hi escriví un llarg estudi introductori —del qual hi ha traducció catalana (TSC, 3 (1980): 135-157)— que s’acompanyà d’una àmplia antologia de textos dels autors següents: L. V. Aracil, A. M. Badia i Margarit, D. J. Bernardó, R. L. Ninyoles, G. Puig i Moreno, J. Torres i F. Vallverdú. No cal dir que aquesta generosa iniciativa universitària, en plena concordança amb les previsions que havia fet el doctor Badia a Perpinyà (1977), fou un estímul molt gratificant per al GCS. Mentrestant, el restabliment de la democràcia a Espanya animà els gestors del GCS a endegar la legalització administrativa de l’associació. El 24 d’abril de 1981, una assemblea general aprovà els primers estatuts del Grup Català de Sociolingüística, integrada aleshores pels socis següents: Lluís V. Aracil, Antoni M. Badia i Margarit, Domènec J. Bernardó, Helena Calsamiglia, Jordi Carbonell, Lluís Creixell, Joan Fuster, Francesc Gimeno, Lluís López del Castillo, Joan Martí i Castell, Anna Moll, Vicent Pitarch, Gentil Puig i Moreno, Modest Reixach, Joaquim Torres, Teresa Turell, Francesc Vallverdú i Gerard Vassalls (TSC, 4 (1982): 139-142). Observem que entre aquestes divuit persones —qualificades de «membres fundadors de l’associació» segons els estatuts— ja no figuren els noms de Bernat Rieu, Joaquim Molas, Joan Triadú, Jordi Ventura, Rafael L. Ninyoles, Josep Melià i altres candidats de la llista donada a conèixer per Aracil l’any 1973.

Un cop regularitzada l’associació fou elegit formalment president del Grup el doctor Badia, que com hem apuntat més amunt ja ho era de facto. Durant aquest temps el GCS organitzava amb una periodicitat regular unes sessions de seminari de caràcter obert. Encara que és difícil de concretar la data exacta de la defecció d’Aracil, la hipòtesi més probable és que es desentengués del Grup cap a la tardor de 1977, així que

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 201

HISTÒRIA DEL COL·LECTIU GCS/ASOLC/SOCS

TSC, 21 (2011)

201

va poder organitzar el Seminari de sociolingüística a la Universitat de Barcelona (Marbà, 1987: 197-204).

Cal dir, també, que, durant el període de transició al règim democràtic de l’Estat espanyol, el Grup conegué unes certes tensions internes, molt ben copsades per Kremnitz. En efecte, un dels problemes que es plantejaren dins el GCS fou, en paraules del professor alemany, la qüestió de si el Grup com a tal havia de prendre posició davant l’ordenació lingüística del nou projecte de Constitució espanyola (article 3). A la fi no ho va fer, a proposta sobretot, pel que sembla, dels membres políticament actius. En aquest punt sembla haver-se plantejat clarament per primer cop el conflicte entre lleialtat política activa i lleialtat al GCS. En la mesura que la vida política es vagi normalitzant i les divergències de la política quotidiana entre els partits polítics es vagin fent més perceptibles, el Grup haurà de trobar procediments per superar les controvèrsies polítiques, si no vol exposar-se al desmembrament.

(TSC, 3 (1980): 153)

Aquesta lúcida percepció de Kremnitz no era obstacle, tanmateix, per a la seva conclusió positiva i esperançada: Les tensions i vacil·lacions no són impediment perquè vegem en el Grup Català de Sociolingüística un interessant intent de tractar problemes científics en un grup i també d’influir en la pràctica; i tot plegat d’una forma democràtica i desjerarquitzada, la qual cosa discrepa de molt amb l’activitat científica a la majoria de països d’avui. Serà interessant de veure si, i com, el Grup superarà les mutacions polítiques dels Països Catalans, que tenen encara un llarg camí obert.

(TSC, 3 (1980): 153)

Tanta raó tenia Kremnitz preveient «un llarg camí» que trenta anys després de promulgar la Constitució, a l’Estat espanyol «l’ordenació lingüística» resta en molts sentits no resolta.

El març de 1984 el GCS organitzà a Perpinyà unes noves Jornades sobre Normalització del Català (després anomenades I Encontre de Sociolingüística Catalana) i el setembre del mateix any una nodrida representació del Grup participà en el II Colloque International de Sociolinguistique de Rouen (TSC, 6 (1986): 7).

Durant l’any 1986 no hi hagué sessions de seminari, perquè tots els membres de l’associació estigueren ocupats en els preparatius i la realització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana: des de la màxima presidència del Congrés, que precisament recaigué en el president del GCS, Badia i Margarit, fins a la coordinació d’àrees temàtiques, es pot dir que tots els associats hi tingueren alguna responsabilitat important (TSC, 7 (1988): 5). La cloenda d’aquest Congrés portà el Grup a una important reflexió interna, recollida en la memòria d’activitats de 1987: Pel que fa a la conclusió del II Congrés que volíem ajudar a plasmar, es tractava de la creació d’una institució per a la recerca sociolingüística que tingués per

01 TSC21.qxp:TSC-21

202

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 202

FRANCESC VALLVERDÚ

àmbit els Països Catalans. Tal com havíem projectat, vam portar a terme contactes en aquest sentit amb les instàncies subsistents del II Congrés i amb els organismes públics que s’ocupen de la política lingüística. Després d’aquests contactes, la Junta va arribar a la conclusió que encara no era el moment d’anar directament a la creació de la institució esmentada, sinó que calia crear abans un ambient favorable a aquest projecte en els diferents territoris de parla catalana.

Ens va semblar que el millor que podia fer-se era promoure activitats d’interès sociolingüístic que tinguessin per àmbit els Països Catalans, a fi d’anar posant de manifest davant les instàncies interessades de cada administració autonòmica la utilitat d’una actuació conjunta. Vam decidir, doncs, de potenciar les nostres activitats en aquest sentit. (TSC, 8 (1990): 9)

El maig de 1988 tingué lloc a Perpinyà el II Encontre de Sociolingüística Catalana que donà peu a un intens debat sobre la situació i les perspectives dels estudis sociolingüístics entre nosaltres. Entre altres propostes, s’acordà dedicar un volum de Treballs de Sociolingüística Catalana en homenatge a Antoni M. Badia i Margarit, la qual cosa permetria de donar compte d’aquest debat (TSC, 8 (1990): 17-27).

Malgrat els bons desigs expressats a Perpinyà, el volum d’homenatge al doctor Badia trigà alguns anys a sortir a la llum, i no s’esdevingué fins al número 12 de la revista, aparegut l’any 1994. Per donar testimoni de la renovació del Grup durant aquest període esmentarem els noms dels qui col·laboraren en aquest homenatge, per l’ordre dels articles: F. Vallverdú, D. Bernardó, G. Puig, A. Bastardas, J. Torres, M. T. Turell, M. Reixach, V. Pitarch, E. Boix / J. Farràs, E. Boix / L. Payrató, J. M. Romaní / J. Bañeres.

Com hem dit i repetit, Badia i Margarit fou el primer president del GCS, càrrec en el qual es mantingué en successives reeleccions fins al 1991. A continuació els presidents foren Francesc Vallverdú (1991-1999), Emili Boix i Fuster (1999-2006) i Joaquim Torres, que inicià el seu mandat el 2006. Cal assenyalar, també, que des de 1991 el Grup Català de Sociolingüística té un representant al Consell Social de la Llengua Catalana, organisme assessor de la Generalitat de Catalunya.

No entrarem en el detall de les diverses activitats de l’associació en els últims anys, perquè totes es troben ben documentades (Boix i Vila, 1998: 35-43; Vallverdú, 1998: 79-85; Montoya, 2007). Destaquem, tanmateix, que la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, després d’un període «heroic» de cinc lustres (1977-2002), amb un total de setze números, editats per Tres i Quatre de València, inicià a partir del número 17 (2003) una nova època, a cura d’Onada Edicions, de Benicarló. Els directors de l’anuari han estat Francesc Vallverdú, per a la primera època, i Emili Boix i Fuster de 2003 ençà.

El 2003 l’associació instituí el premi La Lupa d’Or, que s’atorga a la millor obra de sociolingüística publicada en català durant l’any anterior. En la primera convocatòria foren premiats ex aequo el Diccionari de les llengües d’Europa d’Ignasi Badia i Llengües globals, llengües locals de Toni Mollà. El 2004 resultà guardonat el llibre Pragmàtica, discurs i llengua oral de Lluís Payrató. L’any següent La percepció de la vitalitat etnolingüística pels jóvens de l’Alacantí, de Josep M. Baldaquí, s’emportà el premi. El 2006 La Lupa d’Or correspongué a La moralitat de la política lingüística, d’Albert Branchadell.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 203

HISTÒRIA DEL COL·LECTIU GCS/ASOLC/SOCS

TSC, 21 (2011)

203

L’any següent foren guardonades alhora dues obres: Mundialització, interculturalitat i multilingüisme, d’Isidor Marí, i Enquesta sobre els usos lingüístics a Andorra, volum coordinat per Joaquim Torres. A l’última convocatòria fins ara (2008) també es premiaren dos llibres: Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era «glocal», d’Albert Bastardas, i Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI, obra col·lectiva coordinada per Ernest Querol.

Quant al nom de l’associació, l’any 2005 s’aprovà en assemblea canviar-lo pel d’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana (ASOLC), perquè en opinió d’alguns socis l’antiga denominació era confusionària i dificultava l’afiliació de candidats de fora del Principat. Curiosament, aquesta denominació ha tingut una vida molt curta.

En efecte, el mateix any 2005 l’ASOLC inicià les gestions per esdevenir una societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, una antiga aspiració de l’associació en el camí de la seva plenitud institucional i per un millor aprofitament dels seus recursos humans i materials. L’ASOLC fou admesa pel Ple de l’Institut de la primeria de 2008 i, a desgrat que bona part dels socis no eren partidaris de canviar-ne el nom, finalment s’adoptà el de Societat Catalana de Sociolingüística i la sigla SOCS, denominació considerada per alguns com a més congruent amb la tradició societària de l’IEC.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARACIL, Lluís Vicent; VALLVERDÚ, Francesc. «Correspondència 1971-1978». Barcelona: Arxiu de Francesc Vallverdú. [Inèdit] BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1975). «La sociolingüística catalana al Canadà». Serra d’Or, núm. 187 (abril), p. 227-228.

— (2006). «Sociolingüística homogènia i comportaments idiomàtics varis». A: VALLVERDÚ, Francesc (ed.). Cap a on va la sociolingüística? Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 13-49.

BOIX I FUSTER, Emili; VILA I MORENO, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana.

Barcelona: Ariel.

CONGRÉS DE CULTURA CATALANA (1978). Resolucions. Vol. 1. Barcelona: Curial.

KREMNITZ, Georg (ed.) (1979). Sprachen im Konflict: Theorie und Praxis der katalanischen Soziolinguisten. Tübingen: Günter Narr. [Trad. catalana de la introducció per Ricard Torrents: «La sociolingüística catalana», TSC, núm. 3 (1980), p. 135-157] MARBÀ, Teresa (1987). «Breu història del Seminari de Sociolingüística de Barcelona». A: SEMINARI DE SOCIOLINGÜÍSTICA DE BARCELONA. La diversitat (im)pertinent: Gent, política i llengües. Barcelona: El Llamp, p. 197-204.

MONTOYA, Brauli (2007). Presentació per a l’admissió de l’ASOLC com a societat filial de l’IEC. Institut d’Estudis Catalans. [Mecanoscrit fotocopiat] TSC = Treballs de Sociolingüística Catalana. Anuari del Grup Català de Sociolingüística iniciat el 1977. Ha tingut dues èpoques: la primera, de 1977 a 2002 (números 1 a 16), fou editat per Tres i Quatre de València, i la segona, de 2003 en endavant, és publicat per Onada de Benicarló (Baix Maestrat). Les referències són per la sigla TSC seguides del número, l’any del publicació i les pàgines de la citació.

01 TSC21.qxp:TSC-21

204

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 204

FRANCESC VALLVERDÚ

VALLVERDÚ, Francesc (1980). Aproximació crítica a la sociolingüística catalana: Balanç dels estudis de sociologia lingüística als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62.

— (1988). «La obra de Badia i Margarit como sociolingüista». Anthropos [Barcelona], núm. 81, p. 56-58.

— (1998). Velles i noves qüestions sociolingüístiques. Barcelona: Edicions 62.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 205

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 205-219 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/37 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La recerca sociolingüística educativa escolar als països de llengua catalana: elements per a un balanç1 School education sociolinguistic research in Catalan-speaking territories: assessment elements F. Xavier VILA I MORENO Universitat de Barcelona

RESUM Aquest article delimita l’àrea de treball de la sociolingüística educativa, en descriu el procés de formació als territoris de llengua catalana, fa un mapa dels principals grups que treballen i suggereix alguns elements per tal de fer un balanç de les seves respectives aportacions. L’autor assenyala com a tret distintiu d’aquesta àrea la important contribució de la psicologia de la llengua i el pes que hi han tingut els plantejaments bilingüistes i liberals d’autors com Miquel Siguan. Finalment, s’argumenta que ara com ara l’etiqueta lingüística educativa no respon adequadament a la recerca sobre llengua i educació, i proposa de diferenciar entre una educació lingüística, definida per la seva orientació pedagògica i educativa, i una sociolingüística educativa, d’orientació més lingüística i social.

PARAULES CLAU: sociolingüística educativa, psicologia de la llengua.

ABSTRACT This paper defines educational sociolinguistics as a research area, describes the process leading to the formation of this area in Catalan speaking territories, identifies the main groups working on it and suggests a number of elements to assess their respective contributions. The author claims that one of the distinctive features of this area lies in the important contribution from psycholinguistics, as well as the bilingualist and liberal approaches proposed by authors like Miquel Siguan. Finally, it is argued that the area usually covered by educational linguistics is better understood if a distinction is made between linguistic education, which focuses on pedagogic and educational matters, and educational sociolinguistics, that is more oriented towards linguistic and social issues.

KEY WORDS: educational sociolinguistics, psycholinguistics.

1. Aquest treball s’ha beneficiat dels ajuts al projecte «Resocialització i llengües (RESOL): els efectes lingüístics del pas de la educació primària a secundaria en contextos plurilingües» (HUM2006-05860) del Ministeri de Ciència i Innovació, així com del Grup d’Estudi de la Variació (2009, SGR 521) de l’AGAUR.

01 TSC21.qxp:TSC-21

206

12/9/11

10:26

Página 206

TSC, 21 (2011)

L

F. XAVIER VILA I MORENO

autor vol expressar el seu agraïment a Llorenç Comajoan i Josep Maria Balda ’ quí per les idees i comentaris rebuts. Per descomptat, qualsevol error que el lector pugui trobar no els és en absolut imputable.

NOTES SOBRE L’ABAST D’AQUEST ARTICLE L’objectiu d’aquest article és posar damunt de la taula un conjunt de reflexions que permetin avaluar a grans trets2 la trajectòria i la situació actual de la recerca sociolingüística en el camp de l’educació als territoris catalanòfons. Es tracta d’una empresa difícil, tenint en compte que encara no hi ha acord sobre què és la sociolingüística (vegeu Comajoan (en premsa)). En allò que ens interessa aquí, podem plantejar aquest desacord establint-ne dos extrems. En un extrem del debat hi ha aquells autors que conceben la sociolingüística com una disciplina orientada cap a l’estudi de determinats comportaments verbals i que tendeixen a definir-la en relació amb la lingüística. En un altre extrem hi hauria els qui entenen que la sociolingüística s’ocupa de comportaments humans de base lingüística i que, per tant, la defineixen com un espai en què la lingüística conflueix amb moltes altres disciplines humanes i socials com la sociologia, la demografia, la psicologia social, l’antropologia, etc. Enmig, no cal dir-ho, hi ha una infinitat de posicions intermèdies. Per als qui parteixen de la primera posició, en tant que essencialment lingüística, la sociolingüística no hauria d’incloure una munió de temes i objectes d’estudi, com ara, i només són dos exemples, l’anàlisi dels contingents i els fluxos de poblacions humanes en funció de la llengua —la demografia de la llengua— o l’estudi de les actituds lingüístiques —la psicologia social de la llengua. En canvi, per a aquells que la consideren com un camp interdisciplinari, totes aquestes recerques podrien aixoplugarse sota el rètol de sociolingüística. Seguint la tradició catalana i europea majoritàries,3 i tal com hem plantejat en altres llocs (vegeu Boix i Vila, 1998; Vila (coord.), 2004), entenem que la segona posició resulta la més operativa i és, per tant, la que adoptarem en aquest article.

En la mesura en què se centra en la recerca sociolingüística efectuada en el camp social educatiu, aquest article tracta dels estudis4 que s’han ocupat dels agents —individuals i institucionals— que interactuen en les institucions dedicades a la transmissió del coneixement i dels processos sociolingüístics que s’hi desenvolupen. Aquest enfo-

2. Atesos els límits imposats pels responsables d’aquest volum, aquest article només pot aspirar a donar unes lleus pinzellades de l’evolució de l’àrea. L’autor és plenament conscient de no haver-hi pogut incloure una infinitat de referències rellevants i se n’excusa per avançat.

3. N’hi ha prou de pensar que s’adiu amb els objectius dels organitzadors dels Sociolinguistic Symposia o amb la filosofia d’obres de referència com la d’Ammon, Dittmar i Mattheier (ed.) (1987/1988) o de la majoria de manuals de referència.

4. Així doncs, l’article només fa esment de les activitats d’activisme i de política i gestió lingüístiques imprescindibles per a emmarcar l’evolució de la recerca.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 207

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

207

cament és proper a la lingüística educativa de Spolsky (1999)5 i Hult (2008) però se’n separa almenys en dos sentits: d’una banda, perquè des d’una perspectiva sociolingüística, tan importants són l’estudi dels aprenentatges —i la pèrdua— del sistema lingüístic, com l’estudi dels usos lingüístics i de les ideologies lingüístiques que es produeixen en els entorns educatius (vegeu Vila, 2004b); d’una altra, perquè d’acord amb la posició interdisciplinària adoptada al paràgraf anterior, la sociolingüística educativa no es pot limitar a l’anàlisi de la realitat lingüística, ja que també té com a objecte d’estudi les dinàmiques socials derivades de la diversitat lingüística.

A causa de les limitacions d’espai, en aquest article ens cenyirem a la recerca sociolingüística educativa escolar. Ara bé, en les societats contemporànies, l’educació va molt més enllà de l’àmbit escolar. En conseqüència, la sociolingüística educativa inclou també els objectes de recerca següents: — les institucions que tenen cura dels infants abans de l’educació obligatòria, com ara les llars d’infants, les ludoteques i els serveis de cangur; — la formació ocupacional no obligatòria; — les institucions d’educació superior; — les institucions de formació d’adults de tota mena, tant reglades com no reglades; — els centres especialitzats en la formació lingüística.

Finalment, cal recordar que existeixen nombrosos processos socials d’aprenentatges lingüístics que queden més enllà de la sociolingüística educativa. A banda de les institucions educatives de tota mena, on es dediquen esforços a l’ensenyament/aprenentatge de llengües in vitro, les llengües s’aprenen també in vivo, tant en les relacions interpersonals —familiars, laborals, comercials, religioses, de lleure, etc.— com mitjançant el consum cultural —exposant-se a música, televisió, ràdio, Internet, etc., en altres llengües. Tot i la transcendència d’aquests aprenentatges, als Països Catalans hi ha un dèficit de recerca sobre els aprenentatges lingüístics in vivo fora dels àmbits educatius; per manca d’espai, aquí tampoc no abordarem aquests processos.

DELS ANTECEDENTS A L’ESTABLIMENT DEL CAMP DE RECERCA Posats a cercar antecedents per a la reflexió sobre llengües, societat i educació en la cultura catalana, hom pot retrocedir com a mínim fins a Ramon Llull i la seva proposta de crear escoles per a ensenyar llatí com a via per a revernacularitzar-lo.6 D’aleshores 5. «Paraphrased in a single sentence [la posició de John B. Carroll ], he postulates that the linguistic proficiency or capacity or competence of an individual is a function of his or her language learning ability, his or her individual or socially determined motivation to acquire further proficiency, and the socially or educationally determined exposure to other varieties of language. The role of educational linguistics then is to spell out the nature of each of the terms in this key sentence, and to track the ways in which they can be modified in order to develop socially or individually desired proficiency.» (Spolsky, 1999: 1) (La cursiva és nostra).

6. Llibre d’Evast i Blanquerna, llibre IV, cap. XVIV.

01 TSC21.qxp:TSC-21

208

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 208

F. XAVIER VILA I MORENO

ençà, i en tant que societat conscient de les conseqüències de veure la llengua pròpia progressivament minoritzada, són nombroses les reflexions entre les vinculacions entre la llengua, la societat i l’educació als Països Catalans, com ara en les Instruccions per l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixach (1749).

Ara bé, entre els antecedents presociolingüístics immediats a la configuració del camp de recerca, i com afirmava Francesc Vallverdú (1980: 23): «No podem examinar el tractament que ha rebut el tema del bilingüisme durant els últims quinze anys a casa nostra sense referir-nos a la doctrina d’Alexandre Galí.» Autor de diverses obres sobre llengua i escola (vegeu Galí, 1931) i responsable de diverses institucions docents fins a la dictadura franquista, el plantejament de Galí —hereu d’Itzhak Epstein i amarat de les concepcions primordialistes hegemòniques en aquell moment històric— és clar: «El bilingüisme [social o individual] queda, en certa forma, nociu, per definició» (Galí, 1931: 43). En aquest sentit, cal recordar la participació del pedagog català en el Primer Congrés de Bilingüisme celebrat a Luxemburg l’any 1928, en el qual es va condemnar el bilingüisme pels seus presumptes efectes psicosocials perjudicials, es va recomanar l’educació en primera llengua i es va postular que calia posposar al màxim la introducció de la segona llengua en l’educació (vegeu Siguan, 1984).

La dictadura franquista tingué per a la recerca sobre el triangle llengua/educació/societat uns efectes devastadors, comparables als que produí en el conjunt de disciplines lligades amb la llengua. De fet, aquesta àrea té un despertar una mica tardà, ja que no és fins a l’etapa que Ramon Bassa (1991) denomina «de la reforma educativa» (1968-1973) —durant la qual s’entreobrí la porta de l’escola franquista a les lenguas nativas— que se’n comencen a posar les bases. Tal com recorda Vallverdú (1980: 169 i s.), a finals dels seixanta es fan un seguit d’enquestes d’àmbit escolar que contribuïren a posar les bases d’una incipient sociolingüística (educativa). Però la configuració del camp no es va començar a perfilar fins a començaments dels setanta, i l’àrea va anar posant els fonaments força al marge de la resta de les incipients disciplines sociolingüístiques.

De fet, a diferència d’aquelles, la recerca sobre la llengua en el món educatiu no arrenca de la interacció entre juristes/sociòlegs i lingüistes, sinó a partir del treball de psicòlegs i pedagogs, sobretot entorn de la Universitat de Barcelona —no hi va haver un nucli valencià o illenc equivalent (vegeu Boix i Vila, 1998: 33-43). És així com la naixent recerca sobre llengua i educació adopta un caient psicolingüístic i pedagògic d’àmbit sobretot principatí que la dota d’una forta personalitat diferenciada de la resta de recerca sociolingüística.

Un altre tret distingeix aquesta àrea de recerca incipient. A diferència de la sociolingüística més sociològica i/o lingüística, en què la defensa del català com a llengua comuna és molt més compacta, la reflexió sobre llengua, educació i societat es va veure travessada de bon començament pel dilema del tractament de la llengua inicial. Aquest dilema oposava dos sectors:7 d’una banda, els que defensaven l’ensenyament en llen7. El dilema es plantejava més en el camp professional i en l’activisme que no pas en la recerca, però va assolir importants conseqüències en l’organització dels sistemes educatius i la promoció de la recerca.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 209

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

209

gua inicial (català o castellà), amb introducció més o menys progressiva de la llengua segona; de l’altra, els que defensaven el català com a llengua d’educació comuna. Els primers (vegeu Fundació Artur Martorell, 1972), aplegats entorn de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, combregaven en bona mesura amb els plantejaments de Galí pel que feia al bilingüisme educatiu i defensaven l’escolarització inicial en la llengua familiar de l’infant; els segons, arrenglerats rere l’associació Òmnium Cultural, tendien a plantejar l’escola com a eina de (re)construcció nacional (catalana) i, per tant, d’integració de les onades immigratòries espanyoles, i pugnaven per construir una «escola catalana en llengua i continguts» per al màxim nombre d’alumnes (vegeu Arenas i Sabater, 1982). De fet, aquest segon sector també compartia els prejudicis antibilingüistes, però des d’una altra òptica: com la sociolingüística d’Aracil i de Ninyoles, veien el bilingüisme social com l’avantsala de la substitució del català, i entenien que l’escola havia de fer de punta de llança en la normalització de la llengua pròpia del país.

Tot i començar tard, la recerca en «llengües i educació» va iniciar el camí de la institucionalització acadèmica fins i tot abans que caigués la dictadura. En aquest sentit és especialment important el paper de Miquel Siguan. Amb una llarga experiència en recerca social —ja als cinquanta havia treballat sobre la immigració a l’Estat espanyol— Siguan guanya la plaça de catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB) l’any 1962 i, a partir dels primers setanta, estimula la recerca sobre el bilingüisme i el contacte de llengües en el context educatiu —bona part dels futurs investigadors del camp, com Joaquim Arnau, Humbert Boada o Ignasi Vila, presenten les seves tesis sota la seva direcció. Siguan té un paper determinant en l’establiment d’almenys tres iniciatives de transcendència: la creació d’uns estudis de psicologia que acullen favorablement la recerca en educació i contacte de llengües;8 la direcció del nounat Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de Barcelona d’ençà de 1969, i la posada en marxa (1974) del Seminari sobre llengües i educació, punt de trobada anual per a investigadors de tot l’Estat (vegeu Seminari Llengües i Educació, s. d.).9 De fet, però, la institucionalització acadèmica del camp té un origen plural. Un altre psicòleg, Lluís Garcia Sevilla, també s’interessa per la relació entre llengües i educació (Garcia i Garau, 1973), i entre els setanta i els vuitanta impulsarà diverses recerques sobre el bilingüisme des del Laboratori de Psicologia Clínica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El 1981 se celebra el 1er Sympòsium sobre l’Ensenyament del Català a Vic, amb una participació nodrida en què investigadors i docents intercanvien experiències, coneixements i punts de vista (Fargas i Tió (cur.), 1982). Poc després —el 1982— apareix la revista COM Ensenyar Català als Adults, que serveix de plataforma per a la difusió de les recerques entre els professionals, fent costat a la veterana Escola Catalana d’Òmnium Cultural.

8. Primer com a Escola Professional de Psicologia (1966), després com a Facultat de Psicologia (1975).

9. Siguan és segurament el sociolingüista català amb més projecció internacional. Autor poliglot, diverses obres seves han estat traduïdes a diverses llengües. Ha estat vicepresident del Centre Mundial d’Informació sobre l’Educació Bilingüe, vicepresident de la Societat Internacional de Psicolingüística Aplicada i membre de la Junta de Linguapax (Siguan, web personal).

01 TSC21.qxp:TSC-21

210

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 210

F. XAVIER VILA I MORENO

D’aquesta manera, les institucions d’autogovern com ara el Servei d’Ensenyament del Català, de la Generalitat de Catalunya, creat el 1978, van poder disposar d’uns fòrums i d’una primera generació de professionals amb formació en l’estudi i la gestió del contacte de llengües a l’aula. I és en bona mesura gràcies a aquesta nova generació que, si més no a Catalunya i més endavant a les Illes, s’aconsegueix superar el dilema sobre el tractament de la llengua inicial que en alguns moments va arribar a amenaçar de col·lapsar el procés d’extensió del català en les institucions educatives.

Contràriament al que s’havia esdevingut amb la (resta de la) sociolingüística —on bilingüisme era gairebé sinònim de substitució —recordeu el clàssic El bilingüisme com a mite d’Aracil (1966)—, en els estudis d’educació i llengües predominava la concepció positiva de bilingüisme que sostenia Siguan i que estava guanyant terreny en la psicolingüística i la sociolingüística internacional del moment. L’Administració educativa del Principat, regida des de les primeres eleccions per partidaris de l’Escola Catalana, va accedir a un cabal de coneixement teòric i aplicat —psicolingüístic, pedagògic i didàctic— que legitimava els programes d’educació bilingüe i en segona llengua, que distingia entre bilingüisme additiu i subtractiu, i que aclaria la diferència entre els programes de submersió i els d’immersió lingüística. Gràcies a aquest coneixement —i, no cal dir-ho, gràcies als successius resultats electorals— els sistemes educatius de Catalunya i, més endavant, de les Illes van poder anar incrementant el paper del català fins a fer-lo la principal llengua de docència (vegeu Argelaguet (1999) per a l’anàlisi politològica del procés).10 Situada en un marc epistemològic psicolingüístic, al llarg dels vuitanta, la recerca sobre llengües, educació i societat aborda un seguit de temes estrella fàcils de resseguir amb un cop d’ull als treballs del Segon Simposi de Vic (Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants, 1991 i 1992). En primer lloc, una part significativa dels estudis van consolidant el model lingüístic escolar de conjunció en català, sobretot des d’una perspectiva de la didàctica del català L2 en un context d’immersió (Artigal et al., 1984; Artigal, 1989; Vila, I., 1985). Altres estudis analitzen l’impacte d’aquest model lingüístic sobre les altres competències acadèmiques (Boixaderas, Canal i Fernández, 1992). En la línia de Garcia Sevilla, Viladot (1982) intentarà mesurar el bilingüisme dels escolars d’una manera experimental. En tot cas, diversos treballs —especialment l’obra Quatre anys de català a l’escola (Alsina et al., 1983)— deixen clar que en la situació de minorització del català, la docència de l’idioma com a assignatura o fins i tot en règim d’immersió parcial no en garanteix pas l’aprenentatge.

Al tombant de dècada, el model lingüístic escolar de conjunció en català ja té prou consistència teòrica i pràctica (Arnau et al., 1992). Tanmateix, arreu del domini, la relació entre els investigadors i l’Administració dista de ser fluida. Alguns dels autors que s’havien compromès amb l’extensió de la immersió fan públic el seu desencís amb el procés seguit (Artigal, 1990). Per damunt de tot, a cavall entre els darrers vuitanta i els primers noranta, s’estén la percepció entre docents, gestors, investigadors i acti10. Pel que fa al paper de les ciències jurídiques en aquest procés, amb obres com la de Milian (1992), ens remetem al capítol d’Eva Pons en aquest mateix volum.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 211

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

211

vistes que l’extensió del coneixement del català no està modificant d’una manera fonamental les normes de tria lingüística. Aquesta percepció es traduirà en l’aparició de noves línies de recerca que acostaran la recerca en llengües i educació a (la resta de) les disciplines sociolingüístiques.

EL CREIXEMENT DE LES PERSPECTIVES MÉS SOCIOLINGÜÍSTIQUES La pregunta [hi ha creixement de l’ús del català com a conseqüència de les polítiques lingüístiques educatives] no és fàcil de respondre. La primera raó de la dificultat és que ens falten estudis empírics sobre el coneixement i l’ús del català en diferents situacions socials que ens permetin algun tipus de generalització. La sociolingüística catalana s’ha decantat més aviat per la ideologia i ha dedicat poca atenció als estudis empírics; una manca que en el futur caldrà corregir. (Siguan, 1992: 13)

Si bé la percepció de Siguan no era totalment exacta —vegeu, per exemple, Ferrando, Prats, Sorribes i Arjona (1990)—, sí que apuntava una mancança real que es va anar corregint al llarg dels noranta. Efectivament, la recerca en llengües i educació s’obrí a altres objectes d’estudi, especialment els usos, les identitats i les actituds etnolingüístiques, i ho féu escampant els nuclis de recerca a d’altres universitats del domini lingüístic.

Així, en primer lloc, arreu del territori comencen a aparèixer els treballs que, com Erill, Farràs i Marcos (1992), Melià (1997) i Colom (1998), aborden els usos lingüístics de la població escolar des d’una perspectiva macrosociolingüística. En segon lloc, sorgeix una línia d’estudi dels usos observats, de base més o menys etnogràfica, que, si bé en un inici se centrarà en estudis de cas —Vila, F. X. (1996), Serra, Mena i Vila (1995), Unamuno (1999), Rosselló (2003)—, més endavant arribarà a l’anàlisi de dades d’ús observat d’una mostra de tot Catalunya —vegeu Vila i Vial (2004) i Galindo (2006); aquesta línia tindrà una especial acollida al Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la UB.11 En tercer lloc, s’afermen els estudis que aborden els coneixements, els usos i les actituds des de perspectives psicosocials, especialment actius a la Universitat de Lleida (UdL) (Huguet i Suïls, 1998), vinculats directament al grup Cultura i Educació de Girona, forjat per part de l’antic equip de l’ICE de Barcelona que es trasllada a Girona i continua amb la seva orientació a cavall entre la psicolingüística i el disseny i l’avaluació dels models lingüístics escolars (Serra, 1997; Vila, I., 1995); en aquesta línia, vegeu també Viladot (1993). D’alguna manera, doncs, es consoliden un seguit de línies de recerca ocupades a analitzar els resultats de les polítiques lingüístiques educatives en els seus destinataris.

Simultàniament, s’estrenyen els ponts amb el món de la didàctica de la llengua i s’hi detecta una importació significativa de principis i tècniques originades en les dis11. <http://www.ub.es/cusc/>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

212

12/9/11

10:26

Página 212

TSC, 21 (2011)

F. XAVIER VILA I MORENO

ciplines sociolingüístiques més interaccionals (Camps i Milian (coord.), 2008). Així, a la Universitat Autònoma de Barcelona s’anirà consolidant, entorn d’Amparo Tusón i Luci Nussbaum, una línia de recerca a cavall entre la pragmàtica, l’anàlisi del discurs i la didàctica de la llengua que acabarà desembocant en la creació del Grup de Recerca en Ensenyament i Interacció Plurilingües.12 A la UB, el grup de recerca PLURAL (Plurilingüismes Escolars i Aprenentatge de Llengües) de Margarida Cambra i Juli Palou treballa des de l’any 1997 sobre els sabers, les creences i les representacions dels professors de llengües pel que fa a les noves situacions plurilingües a l’escola catalana.

A Lleida, el Cercle de Lingüística Aplicada de la UdL, liderat per Josep M. Cots, analitza la formació i les pràctiques docents del professorat de llengua, les habilitats metalingüístiques dels estudiants, la capacitat de reflexió dels estudiants durant el treball en grup, així com l’adquisició de competències i destreses dels nous immigrants a través de l’escolarització. Per la seva banda, les administracions van duent a terme les seves recerques i propostes sobre els models lingüístics respectius, tant a Catalunya (Vial i Canal, 2002) com al País Valencià (Pascual i Sala, 1991).

ELS PRIMERS 2000: ENTRE LA DIVERSITAT I LA DIVERSIFICACIÓ La primera dècada dels 2000 ha vist l’estabilització de la majoria dels equips de recerca esmentats en l’apartat anterior. Alhora, el camp ha estat marcat per tres factors: a) la irrupció del multilingüisme i les noves immigracions; b) l’aparició d’alguns nous equips i línies d’estudi, i c) un cert impuls a la recerca per part de l’Administració educativa de Catalunya.

Pel que fa al primer canvi, un dels seus primers símptomes fou que a partir de 1997, el seminari organitzat per l’ICE de Girona «Llengua, educació i immigració»13 va prendre el relleu al seminari de l’ICE de Barcelona. Un lustre després, la irrupció del multilingüisme en la recerca ja era generalitzada, com demostraren els actes del Tercer Simposi d’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants fet a Vic el 2002. L’arribada d’al·loglots ha afavorit l’acostament al món educatiu de lingüistes que n’havien restat més al marge, com en el cas del Grup d’Estudis de les Llengües Amenaçades (GELA) (Comellas, 2007).14 Pel que fa als equips de recerca existents, tots han anat evolucionant des d’una perspectiva dominada per la dicotomia català/castellà a una recerca marcada per la presència de les llengües al·lòctones. En alguns casos, aquest nou tema ha passat a ser gairebé central, com en el cas de l’equip de l’ICE de Girona (Vila, Siqués i Roig, 2006; Vila et al., 2009). En altres casos, com en el del CUSC-UB/PCB, tot i que hagi estat abordat (Fukuda (2009) o monogràfic de Rosselló (en preparació)), no s’han deixat de banda les recerques sobre els usos, les creences i els coneixements de l’autòctona (Vila (coord.), 2004; Bretxa, Comajoan i Sorolla, 2009; Rosselló, 2010).

12. <http://greip.uab.cat/>.

13. <http://www.udg.edu/Simposi/Presentacio/tabid/6357/language/ca-ES/Default.aspx>.

14. <http://www.gela.cat/doku.php>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 213

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

213

En tot cas, les innovacions no es limiten a la consideració de les llengües al·lòctones. Durant els primers anys del segle XXI han sorgit línies d’investigació que pretenen establir la relació entre l’acció del sistema educatiu i l’evolució del sistema lingüístic del català entre les joves generacions, com el de Carrera (2002), d’inspiració variacionista. Des d’una perspectiva més psicosociolingüística, Baldaquí (2006 i 2009) posa en relació els diferents models lingüístics escolars amb la (in)seguretat lingüística i l’ús efectiu de la llengua dels escolars alacantins. En un altre sentit, també s’estudia l’impacte de les línies en valencià en la revernacularització del català en les àrees més desvalencianitzades (cf. Montoya, Vila i Gomàriz (ed.), 2010). Tot plegat mostra l’emergència en el camp dels investigadors de la Universitat d’Alacant. Mentrestant, des de Catalunya, Querol (2004) ha explorat també el potencial de combinar variables psicosociolingüístiques a l’hora d’explicar el comportament lingüístic de l’alumnat de secundària. Per la seva banda, Benito i González (2007 i 2009) han plantejat la relació entre les polítiques lingüisticoeducatives públiques, la tria de centre educatiu per part dels pares i la segregació social i lingüística.

Finalment, al llarg de la primera dècada del segle XXI, i en gran mesura motivats per les necessitats generades pel nou entorn demolingüístic, les institucions educatives a Catalunya han fet alguns esforços en la recerca en llengües en el camp educatiu: d’una banda, s’han incrementat els ajuts a la recerca —vegeu la Xarxa Llera, més avall; de l’altra, la màxima autoritat en recerca educativa a Catalunya, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, ha anat assumint la recerca en sociolingüística com a pròpia tant en obres ad hoc com en la realització de les seves altres obres (Consell, 2008).

A TALL DE (BREUS) CONCLUSIONS La recerca sobre llengua, educació i societat als Països Catalans neix amb un nucli central basat en paràmetres psicolingüístics i pedagògics —els models lingüístics escolars i els processos d’ensenyament i aprenentatges lingüístics—, i un seguit de línies més perifèriques que s’endinsen en altres temes, ja sigui en direcció a la llengua —l’ús o el sistema—, ja sigui en direcció més sociològica —la politologia de la llengua, els efectes socials de la gestió de la diversitat lingüística escolar, etc. A hores d’ara, aquest camp de recerca s’estructura en bona mesura segons si la feina realitzada té una orientació didàctica/pedagògica o no, una oposició que deixaria a un costat l’educació lingüística [i literària] (Camps i Milian (coord.), 2008) de la resta de la recerca sobre llengua, educació i societat —el que podríem denominar, amb les reserves que calgui, la sociolingüística del camp educatiu o sociolingüística educativa (Comajoan (en premsa)). De fet, tot i que amb matisos i limitacions, durant l’inici del segle XXI, dues xarxes han anat aplegant el gruix dels investigadors a banda i banda: d’una banda, la Xarxa Llera15 —educació lingüística i literària en entorns plurilingües— impulsada

15. <http://www.llera.cat/presentacio.asp>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

214

12/9/11

10:26

Página 214

TSC, 21 (2011)

F. XAVIER VILA I MORENO

pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya; de l’altra, la Xarxa CRUSCAT16 —coneixements, representacions i usos del català— de l’Institut d’Estudis Catalans.

En termes generals, la recerca en aquesta àrea ha gaudit d’escàs suport de les administracions. Tot i la importància estratègica de la recerca en aquesta àrea per a les societats catalanòfones i malgrat els intents repetits al llarg de les darreres dècades, a hores d’ara encara no existeix un institut de recerca que impulsi la recerca en sociolingüística [educativa], com sí que n’hi ha en altres àrees de les ciències humanes i socials. Els problemes han estat diversos segons els territoris, però en tots els casos han tinguts efectes perniciosos per a la recerca, que continua fent-se amb mitjans migrats i escassa infraestructura. De fet, aquesta escassa ambició es paga, entre altres coses, amb l’escassa projecció internacional de la recerca feta als nostres països.

Tenint en compte la situació de les societats catalanòfones, la sociolingüística educativa catalana hauria d’haver generat una munió de treballs que permetessin conèixer amb exactitud els beneficis i les limitacions dels models lingüístics escolars emprats arreu del domini en relació amb els aprenentatges lingüístics i els no lingüístics, la promoció de l’ús, la cohesió social i la promoció de la igualtat d’oportunitats. Tot i els perills que això comporta, això no s’ha fet fins ara, i tot fa pensar que aquesta tasca no forma part de les prioritats dels sectors dirigents de les societats catalanòfones. Si res no canvia, doncs, el coneixement dels resultats de les polítiques lingüístiques educatives continuarà depenent més del voluntarisme individual que no pas de l’acció proactiva de les institucions del país.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALSINA I KEITH, Àlex; ARNAU I QUEROL, Joaquim; BEL I GAYA, Aurora [et al.] (1983). Quatre anys de català a l’escola: Estudi sobre el coneixement del català i del castellà dels alumnes de quart curs d’EGB. a Catalunya (1981-1982). Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament.

AMMON, Ulrich; DITTMAR, Norbert; MATTHEIER, Klaus J. (ed.) (1987/1988). Sociolinguistics: Soziolinguistik: An International Handbook of the Science of Language and Society: Ein Internationales Handuch zur Wissenschaft von Sprache und Gesellschaft. Vol. I i II. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter.

ARACIL, Lluís Vicent (1966). «Bilingualism as a myth». Interamerican Review, núm. 2 (4), p. 521-533. [Trad. catalana: ARACIL, Lluís Vicent (1973). «El bilingüisme com a mite».

A: Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 39-57] ARENAS I SAMPERA, Joaquim; SABATER I SICHES, Ernest (1982). Del català a l’escola a l’escola catalana: La visió i la tasca de la DEC d’Òmnium Cultural. Barcelona: La Magrana.

ARGELAGUET I ARGEMÍ, Jordi (1999). Partits, llengua i escola: Anàlisi de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament obligatori: 1980-1995. Barcelona: Mediterrània.

16. <http://www.demolinguistica.cat/web/>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 215

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

215

ARNAU, Joaquim [et al.] (1992). La educación bilingüe. Barcelona: Universitat de Barcelona. Institut de Ciències de l’Educació: Horsori.

ARTIGAL, Josep Maria (1989). La immersió a Catalunya: Consideracions psicolingüístiques i sociolingüístiques. Vic: Eumo.

— (1990). «Els programes d’immersió lingüística: un projecte d’escola que s’escola?». Revista de Catalunya, núm. 43, p. 9-18.

ARTIGAL, J. M.; ANGLADA, F.; ARAGONÈS, N. [et al.] (1984). Com fer descobrir una nova llengua.

Vic: Eumo.

BALDAQUÍ I ESCANDELL, Josep M. (2006). El model de llengua i la seguretat lingüística dels jóvens valencians. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2009). «Inseguretat lingüística o consciència normativa? Inseguretat i ús de la llengua entre els joves valencians». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 22, p. 71-94. Disponible en línia a: <http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/22/07_Baldaqui.pdf>.

BASSA, Ramon (1991). El català a l’escola: 1936/39-1985, crònica d’una desigualtat: De la repressió a la resistència lingüística. Barcelona: La Llar del Llibre.

BENITO I PÉREZ, Ricard; GONZÁLEZ I BALLETBÒ, Isaac (2007). Processos de segregació escolar a Catalunya. Barcelona: Mediterrània: Fundació Jaume Bofill.

— (2009). «Intensitat i caracterització de la segregació a l’escola catalana en clau lingüística».

Noves SL (hivern). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/ hm09hivern/benito_gonzalez1_6.html>.

BOIX I FUSTER, Emili; VILA I MORENO, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana.

Barcelona: Ariel.

BOIXADERAS, Rosa; CANAL, Imma; FERNÁNDEZ, Estel (1992). «Avaluació dels nivells de llengua catalana, castellana i matemàtiques en alumnes que han seguit el programa d’immersió lingüística i els alumnes que no l’han seguit. Resultat de les proves aplicades a divuit escoles de Badalona a l’inici de 3r d’EGB». A: SIMPOSI SOBRE L’ENSENYAMENT DEL CATALÀ A NO-CATALANOPARLANTS. Segon Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants: Vic. 4, 5 i 6 de setembre de 1991: Ponències, comunicacions i conclusions. Vic: Eumo.

BRETXA, Vanessa; COMAJOAN, Llorenç; SOROLLA, Natxo (2009). «De les pràctiques monolingües familiars a la identificació bilingüe: el cas dels preadolescents de Mataró i la Franja».

Noves SL (hivern). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/ hm09hivern/bretxa_comajoan_sorolla1_9.htm>.

CAMPS, Anna; MILIAN, Marta (coord.) (2008). Mirades i veus: Recerca sobre l’educació lingüística i literària en entorns plurilingües. Barcelona: Graó.

CANALS, Eulàlia (2007). «The use of present perfect in the expression of past temporality in L2 Spanish and Catalan by children of Moroccan origin». Catalan Review, núm. 21, p. 125-149.

CARRERA I SABATÉ, Josefina (2002). «Estàndard i variació dialectal en la població escolar nordoccidental». A: ALTURO, N.; VILA, F. X. (cur.). Variació dialectal i estandardització. Barcelona: PPU: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Secció de Lingüística Catalana, p. 109-124.

COLEGIO OFICIAL DE PSICÓLOGOS (1991). «Biografía de Miguel Siguán». Papeles del Psicólogo, núm. 50. Disponible en línia a: <http://www.papelesdelpsicologo.es/vernumero.asp? id=502>.

01 TSC21.qxp:TSC-21

216

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 216

F. XAVIER VILA I MORENO

COLOM I ORTIZ, Ferran (1998). El futur de la llengua entre els joves de València: Coneixement, ús i actituds lingüístiques en els joves estudiants de la ciutat de València. València: Denes.

COMAJOAN, Llorenç (2010). «Multilingüisme i recerca a Catalunya». A: COMELLAS, Pere; LLEÓ, Conxita (ed.). Recerca i gestió del multilingüisme: Algunes propostes des d’Europa = Mehrsprachigkeitsforschung und Mehrsprachigkeitsmanagement: Europäische Ansichten.

Münster: Waxmann, p. 253-268.

COMAJOAN, Llorenç; LLORET, Maria Rosa (2007). «Catalan linguistics: new trends and findings».

Catalan Review, núm. 21, p. 103-123.

COMELLAS, Pere (2007). «Idees entorn del llenguatge i de les llengües a l’ensenyament secundari públic de Barcelona: visibilitat, diversitat i correcció». Catalan Review, núm. 21, p. 174-206.

CONSELL SUPERIOR D’AVALUACIÓ DEL SISTEMA EDUCATIU (2008a). Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya: Avaluació de l’educació secundària obligatòria 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Home/Consell%20superior% 20d%27avalua/Pdf%20i%20altres/Static%20file/Informes11.pdf>.

— (2008b). Sistema d’indicadors d’educació de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Departament d’Educació.

ERILL I PINYOT, Gustau; FARRÀS I FARRÀS, Jaume; MARCOS I MORAL, Ferran (1992). Ús del català entre els joves a Sabadell: Coneixement, ús i actituds dels estudiants de secundària: Sabadell, curs 1985-1986. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

FARGAS, Assumpta; TIÓ, Josep (cur.) (1982). Actes del 1er Sympòsium sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants: Vic, 8-10 d’abril de 1981. Vic: Eumo.

FARGAS I RIERA, Assumpta; PUNTÍ I JUBANY, Teresa (coord.) (2004). Actes del 3r Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No Catalanoparlants: Conferències, ponències, comunicacions i conclusions: Vic, 4, 5 i 6 de setembre de 2002. Vic: Eumo.

FERRANDO, Aureli; PRATS, Joaquim; SORRIBES, Marisol; ARJONA, Isabel (1990). «L’ús del valencià i les actituds lingüístiques dels alumnes de BUP i COU de la ciutat de Castelló de la Plana». Miscel·lània, núm. 89, p. 8-45.

FUKUDA, Makiko (2009). «Els japonesos a Catalunya i la llengua catalana: comunitat, llengües i ideologies». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. [Inèdita] FUNDACIÓ ARTUR MARTORELL (1972). El bilingüisme escolar a Catalunya. Barcelona: Fundació Artur Martorell.

GALÍ, Alexandre (1931). Per la llengua i per l’escola. Barcelona: La Revista.

GALINDO, Mireia (2006). «Les llengües a l’hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Departament de Filologia Catalana. [Inèdita] GARCÍA, Ofelia (2009). Bilingual education in the 21st century: A global perspective. Malden, EUA: Wiley-Blackwell.

GARCIA SEVILLA, Lluís; GARAU JAULIN DU SEUTRE, Víctor (1973). La llengua i l’escola a les Balears.

Ciutat de Mallorca: Obra Cultural Balear.

HUGUET, Àngel; SUÏLS, Jordi (1998). Llengües en contacte i actituds lingüístiques: El cas de la frontera catalano-aragonesa. Barcelona: Horsori.

HULT, Francis M. (2008). «The history and development of educational linguistics». A: SPOLSKY, B.; HULT, F. M. The handbook of educational linguistics. Oxford: Basil Blackwell, p. 10-24.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 217

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

217

MELIÀ, Joan (1997). La llengua dels joves: Comportaments i representacions lingüístics dels adolescents mallorquins. Palma: Universitat de les Illes Balears.

MENA I CORTÉS, Carme; SERRA I BONET, Josep Maria; VILA I MENDIBURU, Ignasi (1993). Catalanització escolar, tipologia lingüística de l’aula i ús de la llengua catalana. Universitat de Barcelona. Institut de Ciències de l’Educació: Universitat de Girona. Departament de Psicologia. [Inèdit] MILIAN I MASSANA, Antoni (1992). Drets lingüístics i dret fonamental a l’educació: Un estudi comparat: Itàlia, Bèlgica, Suïssa, el Canadà i Espanya. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.

MONTOYA ABAT, Brauli; VILA I MORENO, F. Xavier; GOMÀRIZ I AURÓ, Eva (ed.) (2010). Actes de les Jornades sobre la Revernacularització del Valencià a la Ciutat d’Alacant. Benicarló: Onada.

PASCUAL GRANELL, Vicent; SALA, Vicent (1991). Un model educatiu per a un sistema escolar amb tres llengües. València: Generalitat Valenciana.

PUEYO, Miquel (1996). Tres escoles per als catalans: Minorització lingüística i implantació escolar a Itàlia, França i Espanya. Lleida: Pagès Editors.

QUEROL, Ernest (2004). «Comparació dels usos i les representacions de les llengües a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andorra». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, p. 43-62.

REIXACH, Baldiri (1749). Instruccions per l’ensenyança de minyons. Girona: Anton Oliva Estamper i Llibreter. [Reed., 1983, Barcelona: Universitat de Barcelona] ROSSELLÓ I PERALTA, Carles de (2003). «Catalan or Spanish? Language choice from home to school». A: SAYAHI, L. (ed.). Selected Proceedings of the First Workshop on Spanish Sociolinguistics. Somerville, MA, EUA: Cascadilla Proceedings Project, p. 30-42. Disponible en línia a: <http://www.lingref.com/cpp/wss/1/index.html>.

— (2010). «Aprendre a aprendre». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. [Inèdita] — (coord.). Llengua Societat i Comunicació, núm. 8: Monogràfic: Llengua i immigració. Disponible en línia a: <http://www.ub.edu/cusc/lsc.htm>. [En preparació] SEMINARI LLENGÜES I EDUCACIÓ 1974-2002 (s. d.). «Índexs de seminaris i volums publicats».

Disponible en línia a: <http://docs.google.com/viewer?a=v&q=cache:7PuqmcfZbEEJ: www.ub.edu/ice/portaling/seminari/seminari-pdf/sle-seminaris-2.pdf+seminari+lleng %C3%BCes+i+educci%C3%B3&hl=ca&gl=es&pid=bl&srcid=ADGEESiS2456EhafR7 9kRyzGsEeLpfVvZ92wUfD3w8Crn7YzXjFXu3DHzoqYdesx>www.ub.edu/ice/portaling /seminari/seminari_breu.htm> [Consulta: 30 març 2010].

SERRA I BONET, Josep Maria (1997). Immersió lingüística, rendiment acadèmic i classe social. Barcelona: Horsori.

SERRA I BONET, Josep Maria; MENA, Carme; VILA MENDIBURU, Ignasi (1995). «Catalanización escolar, tipología lingüística del aula y uso de la lengua catalana». A: SIGUAN I SOLER, Miquel (coord.). La enseñanza de la lengua por tareas. Barcelona: Horsori: Universitat de Barcelona. Institut de Ciències de l’Educació, p. 165-178.

SIGUAN I SOLER, Miquel (1984). «L’estudi psicològic del bilingüisme. Una revisió crítica». A: SIGUAN I SOLER, Miquel [et al.]. Estudi experimental del bilingüisme: Seminari. Barcelona: Fundació Caixa de Barcelona, p. 13-42.

— (1992). «Coneixement i ús de la llengua». A: Segon Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants: Vic. 4, 5 i 6 de setembre de 1991: Ponències, comunicacions i conclusions.

Vic: Eumo, p. 9-22.

01 TSC21.qxp:TSC-21

218

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:26

Página 218

F. XAVIER VILA I MORENO

SIGUAN I SOLER, Miquel «Miguel Siguan». Web personal <http://www.gksdesign.com/siguan/biocat.htm> [Consulta: 30 març 2010].

SIGUAN I SOLER, Miguel; MACKEY, William F. (1986). Educación y bilingüismo. Madrid: Santillana; Ginebra: UNESCO. SIMPOSI SOBRE L’ENSENYAMENT DEL CATALÀ A NO-CATALANOPARLANTS (1991). Segon Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants: Vic. 4, 5 i 6 de setembre de 1991: Comunicacions. Vic: Eumo.

— (1992). Segon Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants: Vic. 4, 5 i 6 de setembre de 1991: Ponències, comunicacions i conclusions. Vic: Eumo.

SPOLSKY, Bernard (1999). «General introduction: the field of educational linguistics». A: SPOLSKY, Bernard (ed.). Concise encyclopedia of educational linguistics. Amsterdam: Elsevier.

SUBIRATS, J. (dir.) (2009). «L’educació postobligatòria a Catalunya. Eixos de desigualtat en les trajectòries formatives més enllà de l’ESO». Quaderns d’Avaluació, vol. 14, p. 5-42. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/portal/site/Educacio/menuitem.0abe 0881c305d9a1c65d3082b0c0e1a0/?vgnextoid=736f5db9e1452210VgnVCM10000 08d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=736f5db9e1452210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD &vgnextfmt=default>.

TOLCHINSKY, Liliana; SALAS, Naymé; PARERA, Joan (2007). «Spoken and written representation of number in L2 Catalan indefinite determiner phrases». Catalan Review, núm. 21, p. 321-350.

UNAMUNO, Virginia. 1999. «Lenguas, escuela y diversidad sociocultural. Etnografía de la acción comunicativa». Tesi doctoral en microfitxa Thesis. Barcelona: Universitat de Barcelona.

VALLVERDÚ, Francesc (1980). Aproximació crítica a la sociolingüística catalana: Balanç dels estudis de sociologia lingüística als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62.

VIAL I RIUS, Santi (1990). «Comparació de la situació sociolingüística a l’escola primària a Catalunya entre els cursos 1986-87 i 1989-90». Escola Catalana, núm. 274, p. 9-11.

VIAL I RIUS, Santi; CANAL, Imma (2002). «Llengua i escola a l’ensenyament primari». Barcelona: SEDEC. [Inèdit] VILA, Ignasi (1985). Reflexions sobre l’educació bilingüe: Llengua de la llar i llengua d’institució.

Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament.

— (1995). El català i el castellà en el sistema educatiu de Catalunya. Barcelona: Horsori.

VILA, Ignasi; CANAL, Imma; MAYANS, Pere; PERERA, Santiago; SERRA, Josep Maria; SIQUÉS, Carina (2009). «Las aulas de acogida de la educación primaria de Cataluña el curso 2005-2006: sus efectos sobre el conocimiento de catalán y la adaptación escolar». Infancia y Aprendizaje, vol. 32, núm. 3, p. 307-327.

VILA, Ignasi; SIQUÉS, Carina; ROIG, Teresa (2006). Llengua, escola i immigració: un debat obert.

Barcelona: Graó.

VILA I MORENO, F. Xavier (1996). «When Classes are over. Language Choice and Language Contact in Bilingual Education in Catalonia». Proefschrift aangeboden tot het behalen van de graad van Doctor in de Taal- en Letterkunde. Faculteit. Brussel·les: Vrije Universiteit Brussel.

— (2004a). «Aportacions de les altres ciències socials a la sociolingüística catalana». Caplletra, núm. 37, p. 91-154.

— (2004b). «De l’ús al coneixement: algunes reflexions sobre la promoció de la llengua al sistema educatiu». A: VALLVERDÚ, F. (ed.). Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Vic: 17 i 18 d’octubre de 2003. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Vic: Universitat de Vic: Ajuntament de Vic, p. 149-177.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Página 219

LA RECERCA SOCIOLINGÜÍSTICA EDUCATIVA ESCOLAR

TSC, 21 (2011)

219

VILA I MORENO, F. Xavier (coord.) (2004). «Monogràfic: el model lingüístic escolar a Catalunya: balanç i reptes». LSC - Llengua, Societat i Comunicació, núm. 1. Disponible en línia a: <http://www.ub.es/cusc/LSC/hemeroteca/numero1/lsc_1.html>.

VILA I MORENO, F. Xavier; VIAL I RIUS, Santi (2004). «Els usos espontanis de l’alumnat a Catalunya al tombant del mil·lenni: aproximació quantitativa». A: FARGAS, Assumpta; PUNTÍ I JUBANY, Teresa (coord.). Actes del 3r Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No Catalanoparlants: Conferències, ponències, comunicacions i conclusions: Vic, 4, 5 i 6 de setembre de 2002. Vic: Eumo.

VILADOT, Maria Àngels (1982). El bilingüisme a Catalunya: Investigació i psicologia. Barcelona: Laia.

— (1993). Identitat i vitalitat lingüística dels catalans. Barcelona: Columna.

01 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:26

Pรกgina 220

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 221

SECCIÓ MISCEL·LÀNIA

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Pรกgina 222

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 223

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 223-249 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01/38 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Homenatge al nostre mestre Robert Lafont.

La seva contribució a la sociolingüística A tribute to professor Robert Lafont and his contribution to sociolinguistics Gentil PUIG I MORENO Societat Catalana de Sociolingüística

INTRODUCCIÓ l’inici dels anys setanta, a les primeres universitats catalanes d’estiu de Prada de Conflent, com en trobades a Nimes i a Barcelona, Robert Lafont ha estat per a mi no només un mestre sinó també, i sobretot, un amic i un exemple d’intel·lectual compromès amb el seu poble, Occitània, però també especialment solidari amb la lluita per la democràcia i la llibertat del poble de Catalunya, durant i després de la dictadura franquista. Sempre que ens vèiem, parlàvem de les dues coses, d’Occitània i de Catalunya, i la seva manera de parlar-ne era entusiasta, afectiva, fraternal, activa, solidària i militant. Unes qualitats humanes que al llarg de la seva vida no ha abandonat mai.

D’ençà de l’any 1975 va dirigir la meva tesi de doctorat de lingüística romànica defensada a la Universitat de Montpeller III - Paul Valéry, l’any 1980 (sobre l’ensenyament de la llengua catalana a un barri popular del nord de Perpinyà, el Mig-Vernet; amb la participació d’Antoni Maria Badia i Margarit i de Brigitte Schlieben-lange al jurat o tribunal). Dos anys abans, Lafont havia dirigit la tesi de sociolingüística de Domènec Bernardó sobre el coneixement i l’ús de la llengua catalana dels habitants de Cabestany, poble situat a les rodalies de Perpinyà, així com també havia format molts altres lingüistes i militants occitans.

Recordo molt bé, quan l’anava a visitar a la seva casa de Nimes situada al fons d’un jardí, que em recomanava la lectura d’unes obres concretes, que ell considerava significatives, com Psycho-mécanique du langage de Gustave Guillaume (1948), o Théorie et pratique de Jürgen Habermas (1963), o encara Il linguaggio come lavoro e come mercato de Ferruccio Rossi-Landi (1968). Però, sobretot, Robert Lafont m’incitava a actuar sobre el terreny amb els actors de la recerca (la recerca-acció), com també de continuar la lluita per les idees.

Robert Lafont va morir a la seva casa de Florència (Toscana) el 24 de juny de 2009 als vuitanta-sis anys d’edat. A Fausta Garavini, professora universitària i companya seva, als seus fills i a tots els que l’han conegut, estimat i respectat, els transmetem la nostra més sincera amistat i el nostre profund condol.

A

02 TSC21.qxp:TSC-21

224

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 224

GENTIL PUIG I MORENO

Coincideixo plenament amb Antoni Rossell de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) quan escriu: ha estat un fet especialment trist per a la comunitat universitària de Catalunya i d’Occitània per totes les tasques de creació literària, de recerca i d’activisme polític que Robert Lafont va portar a terme incansablement durant la seva vida amb l’objectiu d’agermanar ambdues llengües i cultures. Cofundador de l’Institut d’Estudis Occitans, professor universitari i autor literari, l’empremta que Robert Lafont deixa en la cultura i en la literatura occitana és considerable.

El mes de maig de l’any 2005 l’Arxiu Occità de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge acadèmic i institucional. Lafont va tenir un constant interès pels esdeveniments d’aquest país des de la seva condició de polític i d’activista per l’occitanisme.

Robert Lafont nasqué a Nimes (Llenguadoc) el 16 de març de 1923, però ell mateix em deia, amb una mirada maliciosa, que els seus avantpassats eren originaris de la regió de les Cevenes, situada al sud-est del Massís Central. Una terra on vivien els huguenots (protestants). En efecte, la reforma protestant, apareguda a mitjan segle XVI al Llenguadoc, es va estendre a través de les Cevenes, però a partir de 1685 van ser perseguits i massacrats pel rei Lluís XIV, i la persecució continuà fins al final del segle XVIII (cf. la resistència dels Camisards). Crec que aquests orígens cevenols no són gens anecdòtics (com tampoc la seva marcada i constant oposició amb els Roqueta, Max i Ives, etc.), perquè molt probablement l’han marcat, i han condicionat el seu pensament i una part de la seva obra.

Robert Lafont ha estat tot alhora poeta, novel·lista, pensador, assagista, lingüista i sociolingüista, home de teatre, historiador de la literatura i medievalista, militant i home polític d’esquerres, poliglot i gran enamorat de la llengua occitana! (Vegeu la llista dels llibres de Robert Lafont a l’annex 1. Per als nombrosos articles de lingüística i sociolingüística, remetem al seu llibre Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, de 1997.)

Sens dubte, el gust i l’amor per la llengua occitana de Robert Lafont li han vingut dels seus avis, que eren de Nimes, perquè vivia amb ells durant les vacances d’estiu al llarg de tots els seus anys d’escolar. Robert Lafont fou un bon alumne, que ho assimilava tot sense dificultats. Obtingué el batxillerat l’any fatídic de la declaració de la guerra contra els alemanys, el juny del 1940. L’any 1944, s’allistà en un grup guerriller de la resistència de la zona boscosa de les Cevenes, precisament la terra dels seus avantpassats, i participà en l’alliberament de Nimes. En conseqüència, va ser durant un cert temps secretari del prefecte-comissari de la República a la Libération. Però es va quedar poc temps dins l’aparell administratiu de l’Estat. Ell volia ser professor i fou agregat de lletres clàssiques a Nimes i, a continuació, encarregat de curs a la Universitat Paul Valéry de Montpeller.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 225

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

225

CRONOLOGIA DE L’ACTIVITAT CULTURAL I POLÍTICA OCCITANA DE ROBERT LAFONT L’any 1945, Robert Lafont participà a la fundació de l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) que reemplaçava la Societat d’Estudis Occitans (SEO) desacreditada per la seva conducta de col·laboració amb l’enemic durant l’ocupació. Per contra, l’IEO es definia, al seu naixement, com a eixit de la resistència contra el nazisme, i es beneficià de l’ajut d’intel·lectuals com Jean Cassou, Tristan Tzara i de persones de poder com el rector Dottin o el prefecte Berthaud. L’any 1946, Robert Lafont fundà amb Pèire Lagarda la revista cultural L’Ase Negre.

Pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, Robert Lafont decideix dedicarse plenament a l’ensenyament; només havia treballat una curta temporada de dos anys a la Prefectura del Gard, a Nimes. L’any 1949 esdevé, doncs, professor de lletres clàssiques a Seta, i immediatament demana l’autorització al rector d’Acadèmia de l’època, per a fer, a més del llatí i del grec, cursos d’occità.

L’any 1950, Robert Lafont fou elegit secretari general de l’IEO, a continuació de Max Roqueta. El seu ensenyament voluntarista de l’occità, la seva acció militant d’investigador del vast domini occità, la qualitat de la seva producció d’escriptor el confirmaran com a professor de la Universitat de Montpeller. Els seus cursos, la pertinència de les seves recerques i la seva activitat militant influiran profundament en nombroses trajectòries d’estudiants.

Anteriorment, l’any 1948, el diputat del Tarn (Albigès) de la SFIO (l’equivalent del Partit Socialista Obrer Espanyol), Maurice Deixonne (1904-1987) havia començat a treballar en un projecte de llei sobre les llengües regionals. Robert Lafont hi va col·laborar i va intensificar la pressió militant, especialment amb el dirigent del moviment bretó Armand Keravel, que va conduir finalment a la votació de la Llei Deixonne l’any 1951. Fou la primera llei que va defensar i permetre l’ensenyament d’aquestes llengües a l’escola pública de l’Estat francès. La seva correspondència amb Ismaël Girard, Fèlix Castan, Berthaud o Max Roqueta deixa constància d’aquest episodi (cf. Centre de Documentació del CIRDOC de Besiers).

L’activitat que Robert Lafont va dedicar a l’acció política fou decisiva i va participar en la creació del Consell Nacional de Defensa de les Llengües i Cultures Regionals (CNDLCR), on va fer entrar els representants del Felibritge. Aquell organisme s’esforçà a desenvolupar la Llei Deixonne i mantingué una pressió permanent sobre el ministeri a propòsit de la qüestió de les llengües i cultures anomenades regionals, i que ara anomenem llengües de França.

En aquella acció política, va coincidir amb dirigents del moviment bretó, com Armand Keravel. Tots ells volien desmarcar-se dels compromisos del període de la col·laboració amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial i promoure l’ensenyament de les llengües regionals sobre unes bases totalment noves. Mentre Armand Keravel rellançava el moviment i la revista bretona Ar Falz (La Falç), per la seva banda, Robert Lafont fundava l’Institut d’Estudis Occitans (IEO). L’any 1958, creaven junts el Moviment Laic de les Cultures Regionals (MLCR) per tal d’incidir sobre els sindicats d’ensenyants i el món de l’educació. A la junció dels anys seixanta i setanta, Robert Lafont va viatjar molt sovint a la Bretanya.

02 TSC21.qxp:TSC-21

226

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 226

GENTIL PUIG I MORENO

Durant anys, Robert Lafont i Armand Keravel van fer pressió sobre els responsables del Ministeri d’Educació Nacional francès, per a fer reconèixer la necessitat de l’ensenyament de les llengües regionals, perquè fossin ensenyades a l’escola pública. Van treballar també per a convèncer els diputats i senadors d’esquerra (però també de dreta) de presentar projectes de llei a favor de les llengües regionals. És gràcies a llur acció conjunta que l’ensenyament del bretó i l’occità, que representaven el gruix de les llengües de França, va començar a entrar dins el sistema molt centralitzat i vigilat de l’ensenyament públic francès.

Però Robert Lafont tenia una visió més àmplia, car defensava la causa de l’occitanisme. Participava en els moviments populars occitans. Alguns mesos abans del maig del 68, publicava un primer assaig titulat La révolution régionaliste, que va marcar profundament els esperits. Amb aquesta obra i d’altres de semblants, es posicionava contra el que ell qualificava de colonialisme intérieur, i proposava ja una reorganització territorial de França.

Robert Lafont, home d’esquerres i regionalista (no pas nacionalista), dirigí la batalla de les idees dels anys seixanta. L’any 1962 crea el Comitè Occità d’Estudis i d’Acció.

El seu llibre La révolution régionaliste fou considerat i llegit pels dirigents de l’esquerra francesa de l’època com Pierre Mendès-France, Michel Rocard o François Mitterrand. Robert Lafont conduí a poc a poc l’occitanisme cap a un trencament total amb el sistema polític anterior. L’any 1962, va fundar i dirigir la revista de política occitana Viure.

L’any 1968, Robert Lafont fou molt actiu amb el llançament de la idea del colonialisme interior. De 1969 a 1974 el seu combat es desplaça progressivament i se centra en la lluita cèlebre del Larzac (per a la recuperació del camp militar per als camperols) amb la famosa consigna elaborada per Lafont de «Volem viure al país». L’any 1971 fundà Lluita Occitana, i el 1974 es llançà cap a una candidatura a les eleccions presidencials franceses. Però no va poder complir les condicions jurídiques exigides als candidats. Entrà, doncs, en contacte amb François Mitterrand per a sostenir la seva candidatura.

L’any 1977 va col·laborar amb els sindicats en la seva lluita a favor dels miners de Carmaux (Albigès, Llenguadoc) i l’any 1978 va aconseguir de relligar les lluites obreres dels sindicats i partits d’esquerra contra el pla econòmic del primer ministre de centre-dreta Raymond Barre, amb la reivindicació occitana de la qual ell era el representant. L’any 1980 el congrés de l’IEO marca la fi d’un cicle. L’IEO entra en crisi amb posicions populistes antiuniversitàries i esclata. La llista alternativa de Robert Lafont era aleshores minoritària, i el seu opositor, Ives Roqueta, va aconseguir ocupar la presidència de l’IEO. L’any 1981, Robert Lafont va abandonar l’IEO, on havia militat durant trenta-cinc anys. Amb ell, la part més avançada dels universitaris s’allunyen definitivament de l’IEO. Robert Lafont continuà una obra literària i científica mai abandonada. L’any 1981, l’arribada de François Mitterrand a la presidència de la República li va donar l’esperança de realitzar la 95a proposta del candidat del Programa Comú de les esquerres, aquella que prometia un lloc més digne per a les llengües de França. Però la decepció

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 227

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

227

fou enorme perquè la proposta fou abandonada a causa d’una oposició conjunta de tots els jacobins de dreta i també d’una fracció de l’esquerra francesa (el CERES de Pierre Chevènement). Diguem que les propostes d’obertura i de respecte de les llengües de França presentades al Llibre blanc sobre les llengües de França (Rapport, 1982) d’Henri Giordan (1982), després d’una gira per tot França, enfurismaven la dreta, donaven bona consciència a l’esquerra, però sobretot trobaven i posaven en relleu una oposició sorda i decisiva als nivells més alts de l’aparell d’Estat, amb el qual havia topat l’esquerra al poder.

L’any 1988, Robert Lafont acabà la seva carrera universitària amb el títol de professor emèrit de la Universitat Paul Valéry de Montpeller. Però continuarà incansablement la seva obra literària i el seu activisme cultural i polític.

Encara fa pocs anys, l’any 2003, i de nou al Larzac, amb el seu amic el conegut dirigent camperol i altermundialista José Bové, Robert Lafont sostingué la creació del moviment Gardarem la Terra i en signà el text fundador. Home de lletres, ciutadà i militant, ideòleg d’esquerres i humanista, però alhora amb una dimensió gens dogmàtica, Robert Lafont fou un home d’acció occità, portat per un vertader moviment cultural i polític occità. A Robert Lafont li agradava de pensar-se com la consciència d’Occitània, i desitjava comunicar al món aquella occitanitat que il·luminava la seva vida.

L’OBRA LITERÀRIA, CIENTÍFICA I POLÍTICA DE ROBERT LAFONT Ens deixa una obra extensa, variada i molt bella (més de cent obres i uns mil articles); només cal llegir la seva bibliografia (a l’annex 1) per a adonar-se’n. Amb dues característiques ben particulars: ha publicat en occità, en francès, en català i en italià. Ha marcat un trencament total amb la tradició folklòrica anterior i fixa la creació intel·lectual occitana dins una nova perspectiva més europea i mundial.

En els seus escrits trobem tant obres sobre la història de la literatura com sobre la història de les societats, com també obres de lingüística i de sociolingüística, o bé treballs teòrics sobre els desequilibris socioeconòmics i polítics de França i d’Europa. En els seus assajos escrits en francès presenta no només el gran sud occità (de les sis Regions-Programa, dels trenta-un departaments i dels divuit a vint milions d’habitants), sinó també totes les altres minories existents dins l’Estat francès. Serà un dels teòrics més influents de la denúncia del colonialisme intern del vast territori meridional i perifèric de l’Estat francès.

L’altra faceta de la seva obra, la creació literària en llengua occitana, marca una renovació temàtica i d’estil, en ruptura total amb l’arcaisme i la tradició folklòrica anterior. Fou també un autor del teatre d’animació de la consciència social occitana, un teatre sempre al servei de la normalització i de la modernització de la llengua i la cultura occitanes. A propòsit de teatre, recordo una anècdota: crec que era a Avinyó, a l’estiu del 1983, on assistíem junts a una obra de teatre occità de la qual li havien parlat, però a mitja obra va dir-me a l’orella: «sortim, que no en puc més». A mi em semblava una obra popular que utilitzava, sens dubte demagògicament, el riure gras, i així

02 TSC21.qxp:TSC-21

228

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 228

GENTIL PUIG I MORENO

li ho vaig comentar. Però Robert va ser molt més dur i incisiu en afegir que «no es tractava tant del riure sinó del rictus. El punt més baix i mòrbid de la diglòssia; és a dir, riure de la decadència de la seva cultura i de la seva pròpia llengua amb un riure crispat i malaltís». Un cop més, vaig reconèixer la seva perspicàcia.

D’una cultura excepcional i d’una força de treball per sobre del comú, Robert Lafont no va cessar mai d’ençà del 1946 de conduir de front una obra de creació literària profundament original, amb nombrosos treballs de recerca i de crítica, en el camp de la lingüística, de la sociolingüística, de la literatura, als quals s’han d’afegir, a partir dels anys seixanta, els assajos històrics i polítics. En tots aquests camps, va modificar les perspectives i va obrir noves vies.

Robert Lafont és primer l’home d’un espai, l’espai occità, del qual deia: «un espai sense el qual esdevenen incomprensibles els homes, les paraules, els països dispersos; un espai sense el qual esdevé inintel·ligible aquesta evidència proclamada, que és França». Nogensmenys, la reflexió sobre l’espai de Robert Lafont s’inscriu en el temps i dins el moviment de la història. Es materialitza d’una manera lúcidament dialèctica.

Europa ha estat sempre l’horitzó de la seva reflexió literària, econòmica i política: ha escrit pàgines magnífiques sobre l’Europa dels trobadors i del Renaixement, molt anterior a l’Europa del Tractat de Roma i a l’eixamplament del Mercat Comú. Els seus viatges (recordo el del X Congrés Mundial de Sociologia de Mèxic, l’any 1982, on vam coincidir amb ell i Fausta Garavini, Aracil, Martine Berthelot, Domènec Bernardó i jo mateix), els nombrosos intercanvis intel·lectuals, la xarxa considerable de les seves relacions han posat l’espai europeu al centre de les seves preocupacions, de la seva obra i de la seva vida.

Robert Lafont, escriptor, lingüista o historiador, ens dóna una infinitat de claus, amb una intel·ligència del món, i de si mateix, que obre nous horitzons per a l’acció personal i col·lectiva. S’ha compromès en diverses ocasions amb el front més avançat de les lluites per la defensa d’Occitània. Finalment, com a professor d’universitat, li ha agradat sempre ensenyar i convèncer, amb el gust especial per la demostració racional i la preocupació per enriquir i eixamplar el debat cívic, per tal de treure’l de l’enfangament d’un pensament únic i alienat, com una via per a accedir a una nova consciència del món.

Fou, com ja hem dit, un escriptor molt prolífic, i la seva obra presenta dues línies essencials i integrades entre elles: una de divulgació doctrinal en francès, on estudià la situació no sols de la llengua occitana, sinó de totes les llengües «regionals» de l’Estat francès, i una altra, pròpiament de creació en llengua occitana, que constitueix, sens dubte el punt de partida de la veritable novel·la moderna occitana.

Com a escriptor va abordar en francès una extensa obra assagística, que s’estén des de la història fins a la sociologia. En occità, a més de molts treballs de filologia i de sociolingüística, va elaborar al llarg dels anys una extensa obra poètica de ficció. Va escriure uns deu reculls de poesies i una vintena de novel·les de tot tipus: fantàstiques, històriques, filosòfiques, etc. També va traduir l’Odissea d’Hòmer a l’occità.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 229

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

229

LA CONTRIBUCIÓ DE ROBERT LAFONT A LA SOCIOLINGÜÍSTICA Entre la gran diversitat de matèries lingüístiques estudiades per Lafont, comentarem aquella que ens és més propera, la sociolingüística. Precisament, aquells que vulguin llegir un dels seus primers textos de sociolingüística escrits en català podran trobar al primer número de Treballs de Sociolingüística Catalana (TSC) de l’any 1977 un article de Robert Lafont, «Sobre el Procés de patoisització», en el qual defineix la «situació patoisant», típica de França, com un procés de destrucció històrica i massiva aplicada sistemàticament per l’Estat francès contra la llengua occitana i contra totes les llengües de França.

La reflexió de Robert Lafont sobre el fet lingüístic va tenir un caràcter estrictament lingüístic i descriptiu amb l’anàlisi interna de la llengua occitana, amb obres com Phonétique et graphie du provençal (1952), La phrase occitane (1967), L’ortografia occitana (1970). El mateix any 1970, Robert Lafont escriu un article en occità publicat per l’IEC a la memòria de Pompeu Fabra titulat «Reflexions sobre lo perfach perifrastic amb anar en catalan i occitan». Finalment, Robert Lafont publica en aquest camp l’any 1983 Eléments de phonétique occitane.

La reflexió sobre la normativa de Robert Lafont i la publicació de L’ortografia occitana l’any 1970 van ser un repte en el qual s’enfrontaven diverses fraccions del moviment occità, cadascuna de les quals volia fer prevaldre la seva norma ortogràfica regional. Lafont va partir de treballs lingüístics existents sobre el provençal, d’ell mateix i de René Merle (1976), a l’est; sobre el llenguadocià de Lois Alibert (1966), al centre, i sobre el gascó de Pèire Bec (1968), a l’oest. Lafont precisa, d’entrada, que cal parlar de normes ortogràfiques en plural, i admet l’existència de sis normes generals: un provençal comú normalitzat, un llenguadocià comú normalitzat, un gascó comú normalitzat, un llemosí comú normalitzat, un alvernyès comú normalitzat i un occità alpí comú normalitzat (per normalitzat, Lafont entén el respecte de la tradició literària; nosaltres, actualment diríem normativitzat). Són formes lingüístiques que recolzen sobre ciutats irradiants com: Marsella-Ais de Provença, Montpeller-Tolosa de Llenguadoc, Pau-Burdeus, Llemotges, Valença. Totes elles representen una tradició literària i un sentiment d’occitanitat. Lafont entén que la unitat només és possible amb la participació d’aquestes ciutats amb grans variants dialectals. Occitània és un territori molt més vast que els Països Catalans, i les discrepàncies que existeixen sobre la llengua a València es multipliquen per cinc o sis a Occitània. La proposta de Lafont només podia partir del respecte de les variants històriques occitanes, però alhora afirmava que, per als usos socials i administratius, una llengua moderna no podia funcionar amb cinc o sis normes. Si una norma de referència de l’occità havia d’existir, era a condició, d’un costat, de defugir el model centralitzat i unitarista francès i, de l’altre, d’escollir una norma ortogràfica de referència equidistant, com el llenguadocià, tot tolerant i acceptant una variació lexical i morfològica provinent dels sis grans dialectes occitans (o paranormes).

La seva reflexió sobre una norma ortogràfica de referència de l’occità ens condueix molt naturalment a l’estudi social de la llengua a l’obra de Lafont. Perquè si, per una

02 TSC21.qxp:TSC-21

230

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 230

GENTIL PUIG I MORENO

banda, ha fet nombrosos estudis sobre la llengua occitana, per l’altra, i gairebé simultàniament, és a dir, molt aviat, Robert Lafont també s’ha preocupat pel seu ús social.

En efecte, ja l’any 1952 va publicar «Remarques sur les conditions et les méthodes d’une étude rationnelle du comportement linguistique des Occitans» (Annales de l’IEO, 1952).

Encara que l’any 1952 no es pugui parlar pròpiament de sociolingüística (ell mateix ho reconeix retrospectivament a la seva obra del 1997, Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie), sembla que ens trobem davant d’un text emblemàtic, per no dir fundacional, sobretot si considerem, com ho fa ell mateix, que Languages in contact d’Uriel Weinreich es publica un any més tard, el 1953. Observem, de passada, la seva preocupació per la racionalitat, que serà una exigència constant de les seves recerques, marcada, sens dubte, per la seva educació i formació.

Però el mateix Robert Lafont ha reconegut més tard (Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, 1997) que la sociolingüística occitana trigaria encara uns vint anys a emergir a causa de l’oposició obstinada del sector més nacionalista («un occitanisme proclamatori») dels militants occitanistes del PNO (Partit Nacionalista Occità), tancats en posicions de refús a analitzar les actituds i les conductes dels mateixos locutors occitans («c’est le bâton pour se faire battre»). Un identitarisme nacionalista radical i obtús que, fins i tot, fugia de l’anàlisi de la seva alienació mateixa.

Precisament, l’alienació serà un dels temes que interessaran Robert Lafont a partir de 1965. Publicarà diversos articles a la revista occitana Viure de Nimes (núm. 1 i 3) i a la revista Le Fédéraliste de Lió-Torí (núm. 2 i 3). L’estudi de la dimensió psicosociològica de l’alienació ètnica (1965-1967), la consciència lingüística (1971), l’aculturació cultural i la degeneració patoisant (1973) el preocupen cada vegada més, i el conduiran vers el concepte de diglòssia, influït pels estudis valencians i catalans, i pels treballs de Brigitte Schlieben-Lange (Annales de l’IEO, 1972). Més endavant, l’any 1976, el concepte de diglòssia serà revisat per Lafont i marcat per la dimensió psicoanalítica.

L’any 1972 serà, doncs, considerat per Lafont com l’inici de la sociolingüística occitana.

En efecte, a partir dels anys 1970 i 1972, i sobretot gràcies a les recerques teòriques i documentals d’Yves Couderch, Robert Lafont va entendre l’interès i la proximitat que tenien els treballs de la sociolingüística valenciana i catalana, sobretot els estudis de Lluís Vicent Aracil A Valencian dilemma (1966), de Rafael Ninyoles Conflicte lingüístic valencià (1969) i Idioma i prejudici (1971), de Badia i Margarit La llengua dels barcelonins (1969) i de Francesc Vallverdú Dues llengües, dues funcions (1970). Lafont va entreveure l’aportació que la nova disciplina podia tenir, tant per als especialistes catalans com per als occitans, per a l’anàlisi de les nostres situacions sociolingüístiques de normalització respectives. Amb encert, Lafont observava que, si l’escola de la sociolingüística nord-americana (U. Weinreich (1953), C. Ferguson (1959), J. Fishman (1971)) ja era consolidada, per la seva banda, la sociolingüística valenciana, catalana i occitana no n’estaven gaire lluny. Per a ell, la diferència era sobretot conceptual amb, d’un costat, l’estudi sociològic de la repartició dels rols i dels registres (el contacte) i, de l’altre, l’anàlisi de les conseqüències dels processos diglòssics i la necessitat de la normalització lingüística com a reacció a l’assimilació (el conflicte).

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 231

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

231

Pel que fa als contactes concrets de Robert Lafont amb els sociolingüistes catalans, es materialitzen, sens dubte, l’any 1973 durant les sessions de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. A partir dels intercanvis i de les discussions, entorn de dues perspectives sociolingüístiques veïnes, amb Antoni Maria Badia i Margarit, Lluís Vicent Aracil, Francesc Vallverdú, Domènec Bernardó i Joy Robinson de la Universitat de Stanford (jo només era un observador interessat), la seva concepció sociolingüística va evolucionar, es va reforçar i va confluir. A la demanda de Domènec Bernardó de la Universitat de Perpinyà, va fer una conferència sobre les Catalanades del Rosselló, del rossellonès Albert Saisset; una exposició a partir de l’anàlisi textual del formalisme rus del Cercle de Lingüística de Moscou, i especialment de l’obra de Vladimir Propp (1965).

L’any 1976, Robert Lafont publica «Le texte littéraire en situation diglossique» als Cahiers du Groupe de Recherche sur la Diglossie Franco-Occitane (GRDFO), núm. 4.

L’any 1977 marca, sens dubte, una presa de consciència per a ell sobre el paper central del concepte de diglòssia, sobretot per a Occitània, amb un article publicat en alemany «Die Diglossia in Okzitanien, oder: die verschleierte Wirklichkeit» («Diglòssia a Occitània o la realitat ocultada»). Robert Lafont tindrà sempre la preocupació de denunciar totes les ocultacions, començant per la vertadera falsa noció, exclusivament francesa, de patois (creació històrica propagada i aplicada sistemàticament per l’Administració de l’Estat francès), terme finalment interioritzat pels mateixos locutors occitans. El patois com a pantalla i ocultació reeixida de les llengües i dialectes històrics, i sobretot de reificació del prestigi literari.

El mateix any 1977 Robert Lafont publica un dels textos que jo cito sovint en parlar d’enquestes: «A propos de l’enquête sur la diglossie: l’intercesseur de la norme» (Lengas, núm. 1), en el qual ens adverteix de les confusions i incomprensions que solen establir-se en qualsevol situació d’entrevista entre l’enquestador (el representant sovint involuntari de la norma social dominant) i el subjecte enquestat (sovint víctima dels prejudicis i dels estereotips lingüístics), i que cap investigador de terreny diglòssic no hauria d’ignorar.

Robert Lafont i els membres del seu equip, sobretot Yves Couderch (que ha estat l’introductor dels treballs de Rafael Ninyoles als Cahiers del GRDFO), Felip Gardy, Gaston Basalgues, Felip Martel, Paul Siblot, J.-M. Marconot, Patrick Sauzet, Alain Viaut, Jacques Brès (el divulgador de la praxemàtica), Françoise Gardès-Madray, amb qui Robert Lafont publicarà l’any 1976 una Introducció a l’anàlisi textual, van interessar-se per les aportacions teòriques de la sociolingüística catalana i valenciana. Globalment, van entendre l’interès dels conceptes revisitats d’autoodi vs lleialtat lingüística, de normalització vs normativització, i, sobretot, la confrontació del concepte en formació de llengües en conflicte catalanooccità, oposat al concepte de llengües en contacte anglosaxó d’Uriel Weinreich (1953). Podem dir que s’estaven constituint les bases d’una sociolingüística perifèrica, reforçada al Col·loqui de Frankfurt l’any 1979, i també al X Congrés Mundial de Sociologia de Mèxic de l’any 1982, amb una comunicació de Robert Lafont.

En aquest context de col·laboració entre investigadors confirmats o en procés de formació catalans i occitans, Robert Lafont va proposar-me de participar als Cahiers

02 TSC21.qxp:TSC-21

232

12/9/11

10:11

Página 232

TSC, 21 (2011)

GENTIL PUIG I MORENO

du Groupe de Recherche sur la Diglossie Franco-Occitane amb un article sobre el meu treball de camp al Mig-Vernet (Perpinyà), publicat al Cahier núm. 5 (1976). Anteriorment, tant Yves Couderch («A propos du francitan», Cahiers du GRDFO, núm. 3 (1976)), com Domènec Bernardó també hi havien participat. Aquests Cahiers del GRDFO prefiguraven el que seria només un any més tard (1977) la revista de sociolingüística occitana Lengas.

LA REVISTA DE SOCIOLINGÜÍSTICA OCCITANA LENGAS Així doncs, les posicions sociolingüístiques de Robert Lafont s’anaven reforçant i precisant, i la nova revista de sociolingüística occitana Lengas, creada per l’equip de Lafont l’any 1977 al Centre d’Estudis Occitans de la Universitat Paul Valéry de Montpeller III, en seria la demostració. Des del principi, la revista Lengas ha estat adreçada a un públic d’investigadors, ensenyants, estudiants i militants de la llengua. És clar que, posteriorment, Lengas també ha interessat el públic occità, en general i, més especialment, les persones que treballen a les col·lectivitats administratives regionals, departamentals i locals dedicades a l’ensenyament i a la cultura occitana, sobretot aquelles que es dediquen a l’aspecte lingüístic.

La revista Lengas continua publicant dossiers de recerques i d’enquestes en curs, i anàlisis d’enquestes ja realitzades sobre tres estats (França, Itàlia i Espanya) del vast i complex domini lingüístic occità; així com articles teòrics sobre les qüestions i els mètodes de la recerca sociolingüística dels especialistes de la sociolingüística occitans, catalans o internacionals (per a accedir a Lengas. Revue de Sociolinguistique a la Xarxa: http://www.pulm.fr/+-Lengas-+). Durant aquests trenta-dos anys, la revista Lengas ha arribat, l’any 2008, al número 64. És actualment dirigida per Felip Gardy, i és publicada per l’equip de recerca REDOC-CNRS de la Universitat de Montpeller.

Afegim que la revista Lengas ha publicat col·laboracions i treballs de la sociolingüística catalana al llarg d’aquests trenta anys i escaig, com per exemple, el número 35 del 1994. Es tracta d’un volum monogràfic sobre la situació sociolingüística de Catalunya durant els anys vuitanta i noranta coordinat pel Miquel Strubell i Trueta de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquest número de Lengas comprèn contribucions de Francesc Vallverdú sobre «La sociolinguistique en Catalogne dans les années 80»; de Jordi Bañeres i Joan Maria Romaní, amb «L’exhortation à la Normalisation.

Ho volem tot en català»; de Xavier Lamuela de la Universitat de Girona (UDG) sobre «La politique catalane de la langue ou l’établissement impossible»; de Jacqueline Hall, amb «Les recencements linguistiques en Catalogne, chiffres et déchiffrage»; de Marc Leprêtre sobre «Connaissance et usage social de la langue catalane en Catalogne», i de Miquel Reniu (exdirector de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), amb «Aspects de la politique linguistique du gouvernement de la Catalogne». Tot plegat, aquest número de Lengas dóna una visió prou global de la situació de la llengua catalana a l’articulació dels anys vuitanta i noranta, encara que amb un predomini de la

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 233

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

233

percepció institucional de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) de la Generalitat de Catalunya, i amb només alguna discrepància o matís universitari.

Més recentment, la revista Lengas (núm. 52 (2002)) ha dedicat un número especial a la Catalunya del Nord, coordinat per Christian Lagarde de la Universitat de Perpinyà - Via Domícia (UPVD) i Jean-François Courouau de la Universitat de Tolosa II -le-Mirail amb articles de Pere Verdaguer (escriptor), Maria Dolors Solà (Centre Départemental de Documentation Pédagogique), Maria Grau (bibliotecària, UPVD), Daniel Pujol i Joan Lluís Olive (Departament de Sociologia de la UPVD). El títol del número és: «Le catalan au nord des Pyrénées: une problématique singulière». Heus ací el contingut dels articles.

En la introducció, Christian Lagarde i Jean-François Courouau presenten «L’espace nord-catalan: une problématique singulière»; Pere Verdaguer, «El dialecte rossellonès»; Joan Peytaví, «L’apport occitan à l’anthroponymie catalane: le cas de la population des Comtés du Nord du XVIe et XVIIIe siècles»; J.-F. Courouau, «Puissance et déclin du nord-catalan à travers les pratiques et les représentations»; Maria Dolors Solà, «L’offre éducative en catalan»; Marie Grau, «Littérature catalane de la Catalogne du Nord. 1970-2000. Essai d’approche bibliométrique»; C. Lagarde, «La Universitat Catalana d’Estiu: la légitimité d’un ancrage historique à l’espace pancatalan»; Daniel Pujol, «Patrimonialisation du phénomène culturel différentiel et dynamique de l’identité en Catalogne du Nord»; Christian Lagarde, «Le Sud contre le Nord, ou la fascination barcelonaise, vers une recatalanisation pragmatique?»; J.-L. Olive, «L’institution imaginaire du catalan. Autonomie linguistique et hétéronomie politique».

Els diferents articles de la revista Lengas núm. 52 donen una visió relativament indicativa de la Catalunya del Nord, encara que, paradoxalment, hi faltin dades concretes sobre la situació sociolingüística de la llengua catalana. És cert que les taules de les dades estadístiques es publicarien només tres anys més tard (2005), amb l’enquesta sobre l’ús de la llengua catalana realitzada per l’Institut de Sociolingüística Catalana (ISC) de la Generalitat de Catalunya el 2004, i analitzades a la revista Aïnes Noves núm. 1 (Puig-Moreno, 2007).

L’ARTICULACIÓ D’UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PERIFÈRICA CATALANOOCCITANA Entorn de l’any 1980, la perspectiva dels treballs de recerca sociolingüística publicats a Catalunya, Occitània i Alemanya van estimular Robert Lafont a crear una mena de «trilateral» de la sociolingüística perifèrica amb els grups d’especialistes de Frankfurt, Barcelona, Montpeller i Rouen. Un primer col·loqui es va realitzar a Frankfurt l’any 1979, sobre aquest mateix tema de sociolingüística perifèrica, amb el grup de Brigitte Schieben-Lange. Una segona trobada va tenir lloc l’any 1980 a Barcelona, organitzada per Antoni Maria Badia i Margarit, president del Grup Català de Sociolingüística (GCS).

L’any següent, el 1981, va haver-hi una tercera trobada molt més estructurada, a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on l’equip de Robert Lafont va organitzar un

02 TSC21.qxp:TSC-21

234

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 234

GENTIL PUIG I MORENO

Col·loqui Internacional de Sociolingüística sobre el tema Situacions de diglòssia. Van participar-hi molts especialistes europeus i d’arreu del món, així com alguns membres de la junta directiva del GCS (entre els quals Antoni Maria Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Joaquim Torres, Domènec Bernardó i jo mateix). Va haver-hi una sessió especial dedicada a la sociolingüística catalana. Algunes comunicacions han estat publicades a TSC núm. 5 (1983). Personalment, recordo que en aquella ocasió vaig presentar una comunicació sobre l’evolució històrica del concepte de diglòssia, i és així com vaig descobrir l’obra del filòleg grec Jean Psichari (1854-1929), el defensor apassionat del demotiki (grec popular) enfront de la khatarevoussa (grec clàssic). Psichari fou el primer a publicar les seves novel·les en demòtic i a ser l’introductor del terme de diglòssia en els seus estudis filològics, mig segle abans que Charles A. Ferguson rellancés el concepte amb la publicació de Diglossia, l’any 1959.

L’any 1984, Robert Lafont va col·laborar amb el seu amic d’origen cors, JeanBaptiste Marcellesi de la Universitat de Rouen (Normandia), en l’organització d’una quarta trobada. Es tractava d’un altre Col·loqui Internacional de Sociolingüística (on recordo haver conegut amb Domènec Bernardó un lingüista marxista ortodox del Vietnam del Nord, amic de Jean-Batiste Marcellesi). El tema del Col·loqui Internacional de Rouen girava entorn de les qüestions de la norma i de política lingüística o, més ben dit, de «glottopolitique», com ho exposaven els especialistes de la Universitat del Mont Saint Aignan. D’alguna manera, aquest Col·loqui del 1984 segellava l’aliança entre les escoles o grups de sociolingüística perifèrica.

El grup de sociolingüística francesa de la Universitat de Rouen aportava els seus treballs sobre la sociologia del llenguatge polític i sindical (Jean-Baptiste Marcellesi, Louis Guespin i Bernard Gardin) en la línia de la tradició de la lingüística social francesa del filòleg marxista Marcel Cohen (1956). Però sobretot descobríem l’experiència molt interessant dels seus especialistes de la creolística creolòfona, nadius i especialistes (Felix-Louis Prudent, 1981, i Guy Hazaël-Massieux, 1996) en forta oposició als especialistes de la creolística oficial francesa i no creolòfona, condicionada per interessos estratègics (representada, entre d’altres, per Robert Chaudenson, 1979; Gabriel Manessy, 1980, i Daniel Baggioni i Robillard, 1990, etc.).

Felix-Louis Prudent va exposar al Col·loqui Internacional de Rouen una reflexió interessant i una crítica sobre el concepte de diglòssia, amb una proposta sobre el contínuum de les interllengües criolles que, segons la seva proposta, s’escalonen des dels basilectes, generalment d’origen africà (wolof, diolà, soninké, pular, yorubà, mandinga, haussa, zarmà, etc.), en el cas dels criolls del Carib, als cinc acrolectes colonials (portuguès, castellà, francès, anglès i neerlandès). En efecte, per als creolistes, la diglòssia, tal com la definien els especialistes anglosaxons, i àdhuc occitans i catalans, d’oposició entre dues llengües, o entre dues varietats d’una mateixa llengua, els semblava una concepció reductora que no els podia servir per a analitzar la situació molt més fluïda, complexa i típica de la majoria de les societats criolles. Era sobretot aquesta nova perspectiva d’estudi dels criolls que donava al grup de sociolingüística de Rouen el seu caràcter eminentment perifèric i alternatiu.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 235

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

235

Robert Lafont va retenir el suggestiu concepte d’interlecte de F. L. Prudent i va tractar d’adaptar-lo a la situació occitana. Va proposar a: Pour retrousser la diglossie (1984) una classificació sociolingüística que anava des del francès oficial dels mitjans de comunicació de massa (acrolecte) fins a l’occità reconstituït i l’occità heretat (basilectes), passant pel francès col·loquial importat o d’oc, l’argot francès importat o d’oc i el francitan (interlectes). Totes aquestes formes de comunicació d’ús social funcionen a Occitània com uns nivells de llengües i registres a base de dues llengües, històricament construïts, i com una mena de contínuum discursiu que facilita els fenòmens de codeswitching i, fins i tot, del canvi shifting entre francès i occità.

Algunes d’aquestes problemàtiques semblen haver passat a la història; nogensmenys, observem que va ser una època (els anys vuitanta) particularment creativa per als treballs de sociolingüística i les accions de normalització lingüística. Recordem que la primera Llei de normalització lingüística votada per unanimitat pel Parlament de Catalunya és del 1983. És clar que no passava res de semblant a Occitània o a França.

Només es publicaria un Llibre blanc sobre les llengües de França (Rapport, 1982) encarregat a Henri Giordan per Jack Lang, ministre de la Cultura del president de la República Francesa, François Mitterrand. Una vel·leïtat més de l’esquerra, que acabaria desesperant els darrers il·lusos.

LA PARTICIPACIÓ DE ROBERT LAFONT A LA LINGÜÍSTICA PRAXEMÀTICA Durant aquells anys vuitanta i noranta, Robert Lafont, amb la col·laboració d’un sòlid equip d’investigadors especialitzats (Françoise Gardès-Madray, Jacques Brès, Paul Siblot, J. M. Barbéris), va avançar en l’estudi dels processos i condicionaments psicolingüístics dels locutors amb la lingüística praxemàtica. Es tractava de recerques sobre una nova concepció postestructuralista, bastant propera però alhora diferent, i a vegades oposada, a la lingüística pragmàtica de J. L. Austin (1970) i de J. R. Searle (1979).

A propòsit de la pragmàtica, la posició de Robert Lafont sembla ambivalent, perquè, ha criticat durament la pragmàtica oposant el concepte pragma al de praxi (el producte «langagier», pragma, oposat al procés de la seva producció, praxi), però sobretot amb l’article «La démarche pragmatique: de quatre concepts manquants» (Cahiers de Praxématique, núm. 10 (1988)). El mateix títol anuncia la crítica de la feblesa teòrica de la pragmàtica. Encara que, anteriorment, Robert Lafont també havia utilitzat el concepte d’acte de parla, propi de la pragmàtica, potser perquè el considerava relativament compatible amb la praxemàtica. Responent a la pregunta de Brigitte Schlieben-Lange «Quels actes de parole accomplit-on en occitan?» (Lengas, núm. 2 (1977)), Robert Lafont acaba acceptant el concepte amb la formulació següent: «[...] la modelització de les formes de comunicació ritualitzades en occità ens reenvien als actes de parla [...]» (Lengas, núm. 7 (1980)).

Personalment, no he pogut escollir clarament entre aquestes dues escoles de lingüística perquè he utilitzat (a les publicacions de didàctica de les llengües estrangeres i segones) molt més la lingüística pragmàtica, precisament pels seus aspectes pràctics, com les actualitzacions dels actes de parla i el treball sobre les nocions i funcions co-

02 TSC21.qxp:TSC-21

236

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 236

GENTIL PUIG I MORENO

municatives. Per contra, reconec la importància teòrica de la praxemàtica, com a teoria de recerca i metodologia d’anàlisi de la praxi. Em semblen dues perspectives teòriques més aviat complementàries, més que no pas oposades. Sembla que Brigitte Schlieben-Lange compartia aquesta mateixa opinió.

Sigui com sigui, a l’inici dels anys vuitanta l’equip d’especialistes de Robert Lafont va optar per la construcció d’una lingüística de la parla que seria el complement natural de la sociolingüística occitana, que ja estava bastant configurada i consolidada, i que van anomenar praxemàtica. Era, com ja hem dit, amb referència a la praxi de la parla amb tres publicacions de Robert Lafont com Le travail et la langue (1978); Pratique de la praxématique (1983), i Le dire et le faire (1990). Entre altres aspectes teòrics, la praxemàtica ha reavaluat el concepte de Gustave Guillaume (1948) de «temps operatiu» tractant de materialitzar-lo, amb un estudi de Lafont sobre «Le langage et le temps; le temps du langage» (1984); precisament el temps, de nou, una de les nocions generals de la pragmàtica.

Si haguéssim de resumir la praxemàtica diríem que és una teoria lingüística centrada en l’anàlisi de la producció de la significació del llenguatge, i que, en això, s’oposa fonamentalment, per exemple, a la glossemàtica de Louis Trolle Hjelmslev del Cercle de Copenhaguen (Prolegòmens a una teoria del llenguatge, 1943), considerada per Lafont com un projecte idealitzat i abstracte basat en la lògica de l’anàlisi de la llengua com a sistema, que confluiria anys més tard amb l’estructuralisme. Per contra, la praxemàtica pren, efectivament, una opció contrària i molt concreta («materialista», com diria Lafont), basada en el treball de descripció escrupolós i d’anàlisi precís dels diferents corpus tant escrits com orals, realment autèntics, i que prenen en compte les condicions contextuals i psicosocials de llur producció. És una teoria eficaç per a l’anàlisi de totes les llengües, en general, i de les llengües en situació diglòssica, com l’occità, en particular. L’única crítica que Lafont fa a la praxemàtica —sens dubte, en comparança amb l’èxit de la lingüística pragmàtica— és que la producció i difusió de la praxemàtica han trigat massa i han estat massa lentes a fer-se conèixer.

Els Cahiers de Praxématique creats l’any 1983 continuen existint avui i produint estudis i treballs diversos i apreciats. El darrer número dels Cahiers és el 48 (del 2007).

Els Cahiers són editats pel grup Praxiling del CNRS de la Universitat de Montpeller III. Els Cahiers de Praxématique són actualment dirigits per Jeanne-Marie Barbéris, Jacques Brès i Paul Siblot, i al seu consell científic participen lingüistes eminents, entre els quals: Claude Hagège del Collège de France, Jean-Pierre Bronkart de la Universitat de Ginebra, Jean-Baptiste Marcellesi de la Universitat de Rouen i Georg Kremnitz de la Universitat de Viena, ben conegut dels sociolingüistes catalans i occitans.

DARRERES REFLEXIONS I PUBLICACIONS SOCIOLINGÜÍSTIQUES DE ROBERT LAFONT L’any 1997, Robert Lafont era invitat a la Universitat de Brest pels seus col·legues universitaris bretons Jean Le Dû i Yves Le Berre, per a participar al col·loqui «Y a-t-il une exception linguistique française?». Va fer-hi una conferència sobre el tema prou

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 237

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

237

significatiu i recurrent de «Langues en contact vs langues en conflit; trente ans de sociolinguistique périphérique: cinq concepts revisités» (article publicat al volum 12 de La Bretagne Linguistique (1998)). En aquesta ocasió, Robert Lafont precisava en conclusió que la sociolingüística perifèrica era més epistemològica i conceptual que no pas simplement territorial, com alguns volien fer creure, i que, a més, en el cas de la sociolingüística, el «centre», oposat a la perifèria, mai no ha estat París, sinó els Estats Units.

Entre les seves obres i treballs específics de sociolingüística destacarem un llibre que fa el balanç de Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, publicat a l’Harmattan l’any 1997. En aquest llibre Robert Lafont fa una reflexió sobre els grans temes de la llengua que l’han preocupat i sobre els quals ha reflexionat, investigat i publicat al llarg d’aquests quatre decennis. Fa una darrera consideració sobre les conductes i la ideologia del locutor, la diglòssia i la seva ocultació. Una concepció de la diglòssia que, finalment, l’apropa a l’experiència de l’etnopsicoanalista Georges Devereux (1998), un antropòleg i etnopsiquiatre nord-americà, d’origen jueu hongarès-romanès, especialista en els indis mohave de les planures del Colorado que perden la llengua i la identitat, i amb els quals s’identifica personalment. (Autor que jo també he descobert en el curs dels meus treballs sobre la migració, les cultures indígenes i la interculturalitat (cf. Postgrau i Màster de Pedagogia Intercultural de la UAB i Universitat de Patagònia, Puerto Madryn, 2001-2003).

Tornant a l’obra sociolingüística del 1997, Lafont hi repassa també els estereotips i els paranys de l’enquesta sociolingüística de terreny que sempre el preocupen; especula sobre l’home de la perifèria i l’epistema del marge (que, de fet, el reenvia a la seva situació personal, ell, el professor prestigiós, però d’una universitat de província, Montpeller, representant d’una cultura minoritzada com l’occità, dins un Estat hipercentralitzat. Imagineu aquest home, vingut d’un altre planeta, exigint la igualtat de tractament davant dels alts funcionaris dels ministeris de la Cultura, de l’Educació o de les Universitats i la Recerca francesos, així com també davant de les cases editorials parisenques...). Aquest llibre fa el balanç de la sociolingüística occitana fins al 1997. És, finalment, una suma i una selecció d’estudis preparats i revisats per ell mateix. És una darrera reflexió estimulant d’una gran elevació sobre totes les dimensions del fet lingüístic occità, com a paradigma, i del llenguatge en general, com a horitzó.

El seu darrer llibre L’état et la langue (2008) (i no pas l’Estat i la llengua) és una obra en la qual ens proposa, per començar, una reflexió sobre la relació entre la llengua, l’escriptura i la ciutat grega, com a prefiguració de l’Estat. Es tracta d’un brillant assaig a la confluència de la història, la literatura i la lingüística d’oïl i d’oc d’ençà de l’edat mitjana. Aquest llibre és també, en certa manera, una síntesi de les seves recerques en els seus camps predilectes: la història de la literatura i la sociolingüística. Retrobem els seus grans temes, però reescrits amb més profunditat, i sobretot una gran erudició històrica (la història que pren per a ell cada vegada més rellevància...). Són temes com: «El sòcol de l’antiguitat, la competència de la romanitat»; «L’expansió literària, la política de les monarquies de llengua d’oïl»; «La llengua que resisteix» (on descriu novament el policentrisme de l’occità durant el segle XIV i la recerca obstinada dels escri-

02 TSC21.qxp:TSC-21

238

12/9/11

10:11

Página 238

TSC, 21 (2011)

GENTIL PUIG I MORENO

vans sud-tolosans del comtat de Foix, dels centres organitzadors de la llengua, tot i l’ocupació militar i eclesiàstica francesa); «Les mutacions literàries»; «La renaixença»; «Els últims enfrontaments», etc. Rellegir aquests darrers capítols de l’obra de Lafont és repassar de nou la història política i lingüística de França dels segles decisius XVI i XVII, a la llum de la relació entre, d’un costat, el poder polític creixent de la llengua francesa (l’Académie Française és creada pel cardenal Richelieu l’any 1635, sota el regnat de Lluís XIII), i, de l’altre, les fortes resistències de les llengües i literatures d’oc (sobretot del gascó, que ocupava certes posicions a la cort reial francesa). Una perspectiva que la història oficial de la llengua francesa no ha considerat mai. Aquesta darrera obra de Robert Lafont és, doncs, per a nosaltres, un llegat sociolingüístic valuós, una mena de testament...

CONCLUSIONS: LES LLIÇONS DE L’INTEL·LECTUAL DE LA CAUSA OCCITANA Robert Lafont, el militant, l’intel·lectual compromès i el dirigent, va dedicar trenta-cinc anys a la direcció de l’IEO, com ja hem dit, va ser-ne secretari general entre 1950 i 1959, i després president. L’any 1962, va crear el Comitat Occitan d’Estudis e Accion (COEA), i l’any 1971 va fundar Lucha Occitana, de caràcter clarament autonomista. Podem dir que, a l’inici dels anys setanta, i més concretament l’any 1976, amb la publicació d’Autonomie: De la Région à l’Autogestion, Robert Lafont, que seguia de molt a prop la lluita de les forces polítiques progressistes que impulsaven l’Assemblea de Catalunya contra el franquisme, i la ràpida evolució de la situació política catalana durant la transició democràtica (1975-1980), va sentir i experimentar una gran proximitat amb la concepció catalanista del que seria, pocs anys més tard, amb l’Estatut d’autonomia de Sau (1979), la Catalunya autonòmica.

Precisem que, a l’obra que acabem de mencionar, Autonomie: De la Région à l’Autogestion (1976), Lafont formula la seva concepció autonomista (molt relacionada amb la concepció catalana) alhora que tracta d’influir sobre les forces polítiques de l’esquerra francesa del Programme Commun per a rellançar el procés de descentralització i regionalització. Malauradament, a l’Estat francès és sempre un procés en curs, sempre inacabat i inoperant (cf. la recent proposta de reorganització territorial de la Commission Baladur, 2009).

Una de les causes d’aquesta paralització o incapacitat de poder modificar o reduir el centralisme de l’Estat francès rau, inicialment, com ha suggerit Robert Lafont (Sur la France, 1968), en l’eliminació el 2 de juny de 1793 de la fracció dirigent dels girondins (Trissot, Roland, Gensonné, Vergniaud, Fontfrède, Condorcet, etc.) durant la Revolució Francesa. Els girondins eren membres d’una burgesia provincial il·lustrada (de Montaigne i Montesquieu a la filosofia des Lumières), liberal, republicana, federalista i moderada, que serà eliminada (guillotinada) pels Montagnards i els Jacobins (Danton, Marat i Robespierre), més directament relligats als revolucionaris parisencs del Comité de Salut Public, antifederalistes, radicals i partidaris de l’organització centralista de l’Estat. Aquesta observació de Lafont és avui confirmada, en gran part, pels

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 239

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

239

treballs de la historiadora d’origen bretó, i especialista en la Revolució Francesa i els girondins, Mona Ozouf (1991). Sis anys després de l’eliminació dels Girondins, amb el cop d’estat del 18 Brumaire de l’an VIII (9 de novembre de 1799), els prefectes del Consulat nomenats pel general Bonaparte (futur Napoleó I, el 1804) acabarien la centralització administrativa de l’estat nació, tal com avui encara perdura. Feina que els convencionals revolucionaris de l’any 1791 ja havien començat amb una nova organització departamental (amb noms de rius i muntanyes). Els departaments, amb el temps, esborrarien de la consciència dels ciutadans el nom i l’existència dels països històrics i reals, presentats pels revolucionaris com a arcaics, ingestionables: la imatge territorial de l’antic règim monàrquic que calia eliminar.

En paral·lel a la seva acció política, Robert Lafont sempre ha estat atret per la història literària, car considerava que era un dels únics dominis en què Occitània havia estat protagonista de la seva pròpia història. L’any 1954, data de la publicació de Mistral ou l’Illusion, Lafont s’interessa per l’èxit del moviment literari iniciat per Frederic Mistral, però alhora vol conèixer les causes del seu fracàs històric i social. En efecte, amb un Estat francès totalment centralitzat, i en el qual la burgesia industrial i comercial marsellesa, molt especialment, ja havia optat per un mercat nacional i colonial francès, en plena expansió d’ençà de final del segle XIX i inici del segle XX, el moviment del felibrige de Mistral no tenia cap possibilitat d’èxit social ni polític. Era totalment el contrari del que passava a la mateixa època al Principat de Catalunya, on s’operava la junció entre burgesia, catalanisme polític i moviment cultural renaixentista, noucentista i modernista. És clar que la forta relació Marsella-París no és gens comparable a la feble relació Barcelona-Madrid. A propòsit de Marsella, Robert Lafont ha fet una molt bona anàlisi a «D’un autre luòc, la trilogia de Pagnol» (Annales de l’IEO, 1977) de l’obra del cèlebre autor marsellès Marcel Pagnol, que produeix durant els anys trenta la trilogia per al teatre i el cinema: César, Marius i Fanny, en la qual l’autor representa una societat marsellesa farcida d’etnotips i una cultura provençal en plena ocultació i decadència identitàries.

Recentment, adreçant-se d’una manera humorística a A ces cons de Français et ces couillons d’Occitans: Vingt lettres sur l’histoire (2005), Robert Lafont recomanava als uns i als altres que, l’occitanisme havia de guardar-se de dos esculls fonamentals. D’una banda, del culturalisme pur, que li fa creure que defensant una llengua i la cultura que l’envolta pot fer-se entendre per la societat i, de l’altra, creure que l’occitanisme representa, ell sol, aquesta mateixa societat. És evident que abandonat a ell mateix l’occitanisme pot caure en molts errors i estupideses. Com per exemple, somniar que la independència d’un país es guanya a crits i gesticulacions, o inversament, com alguns bufons actuals, creure que es pot salvar França a cops de cultura occitana.

Darrerament, he volgut escoltar una nova generació d’occitanistes que tenen entre vint i trenta anys, que utilitzen una llengua que jo mateix he contribuït a ensenyar-los. Observo, però, que la llengua de les seves vivències diàries és expressada amb tan pocs elements de les variants dialectals com els és possible. Pa-

02 TSC21.qxp:TSC-21

240

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 240

GENTIL PUIG I MORENO

radoxalment, utilitzen un llenguatge bastant estàndard que sembla poder-ho dir tot, i que a mi em deixa bastant perplex.

Constato, però, que tant França com Occitània són ja multiculturals. I que ara cal a més que siguin multilingües [...].

I afegia: [s]embla una il·lusió, però és també una qüestió de respecte del pluralisme, de la diversitat i de democràcia, que, sens dubte, acabarà imposant-se. Desitjo per sobre de tot una Occitània lliure i adulta, i també que la llengua occitana pugui ser sempre present per a donar a tothom un motiu d’esperança, i assumir que l’occità posseeix tots els elements, els atributs necessaris i els sentits d’un destí col·lectiu.

Volem concloure amb unes paraules que Robert Lafont dedicava molt especialment als ensenyants i alumnes de les calandretas (les escoles d’immersió occitanes).

Els incitava de continuar treballant i aprofundint en tres missions o funcions essencials per a Occitània: 1. la funció simbòlica d’obertura i d’avenir relligant la llengua a un projecte social; 2. la funció històrica relligant un passat prestigiós a un futur a inventar per a Occitània; 3. la funció lingüística, recuperant la llengua del país, no pas com una eina d’integració a la francesa, sinó com un lloc d’obertura i d’intercanvi democràtic amb tots els individus, totes les llengües i totes les cultures.

Robert Lafont ha considerat que les escoles d’immersió occitanes calandretas representaven una nova forma d’educació alternativa, democràtica i humanista, especialment amb la recuperació i actualització de les concepcions del Moviment de Renovació Pedagògica dels anys 1930. Era una pedagogia activa i participativa que va ser propugnada pel nord-americà John Dewey (1859-1952), la italiana Maria Montessori (1870-1952), el belga Jean-Ovide Decroly (1871-1932), el suís Édouard Claparède (1873-1940), l’occità Célestin Freinet (1896-1966), el català Alexandre Galí (1886-1969), etc. Una renovació pedagògica que es va aplicar durant la Segona República a Catalunya l’any 1931, i que, per contra, l’escola pública francesa ja no pot oferir des de fa molts decennis. És, doncs, particularment significatiu per a Robert Lafont que les escoles occitanes calandretas s’hi inspirin i continuïn aquesta trajectòria de renovació pedagògica, relligant llengua, cultura, identitat, pluralisme i democràcia.

Concloent, Robert Lafont recomanava als ensenyants de les calandretas: Cal, per sobre de tot, evitar de construir i formar individus monolingües per a sacrificar-los a l’altar del patriotisme nacionalista de l’Estat. Cal tractar d’esborrar el trauma diglòssic imposat a tot un poble. Heus ací la immensitat i l’audàcia necessària de la missió que ens espera. Únicament, d’aquesta manera, naixerà una nova occitanofonia i podrem construir, amb totes les altres conquestes

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 241

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

241

institucionals que ja han començat, un projecte eficaç de societat desalienada en ruptura total i en oposició a l’alienació que l’Estat-nació centralista i decadent tracta de fer perdurar (Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, 1997).

Estic íntimament convençut que, en el fons, Robert Lafont, malgrat la seva pessimista, aguda i constant lucidesa en l’anàlisi, no ha deixat mai de ser, a la pràctica militant, d’un optimisme vital i contagiós i, com acabem de llegir, quasi redemptor...

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ALIBERT, L. (1966). Dictionnaire occitan-français d’après les parlers languedociens. Tolosa de Llenguadoc: Institut d’Études Occitanes.

ARACIL, L.V. (1966). «A valencian dilemma». Identity Magazine, núm. 24, p. 17-29.

AUSTIN, J. L. (1970). How to do things with words. Oxford: Clarendon Press. [Ed. francesa: (1970). Quand dire c’est faire. París: Seuil] BADIA I MARGARIT, A. M. (1969). La llengua dels barcelonins: Resultats d’una enquesta sociològico-lingüística. Barcelona: Edicions 62.

BAGGIONI, D.; ROBILLARD, D. de (1990). Ile Maurice: Une francophonie paradoxale. París: L’Harmattan.

BAÑERES, J. (1990). Lituània: Dels inicis a la tercera independència. Barcelona: El Llamp.

BARBÉRIS, J. M. [et al.] (1980). La praxématique. Quebec: Presses Universitaires de Laval.

BAZALGUES, G. (1977). L’Occitan, leu-leu e plan. París: Omnivox.

BEC, P. (1968). Les interférences linguistiques entre Gascon et Languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans: Essai d’aréologie systématique. París: PUF. BERNARDÓ, D. (1980). «Problématique d’une recherche sur la diglossie, nouvelles propositions». Lengas. Revue de Sociolingistique [Montpeller] núm. 8, p. 59-66.

BRÈS, J. (1993). La narrativité, approche linguistique. París: Duculot.

BRONCKART, J. P. (1996). «Genres de textes, types de discours et operations psycholinguistiques». Enjeux, núm. 37-38, p. 31-47.

CHAUDENSON, R. (1979). Le créole de Guadeloupe. París: Fernand Nathan.

CLAPARÈDE, E. (1947). Psychologie de l’enfant, pédagogie expérimentale. Neuchâtel: Delachaux & Niestlé.

COHEN, M. (1956). Pour une sociologie du langage. París: Albin Michel.

COUDERCH, Y. (1976). «A propos du francitan». Cahiers du Groupe de Recherche sur la Diglossie Franco-Occitane [Montpeller], núm. 3.

DECROLY, O. (1921). Vers l’école rénovée: Une première étape. Brussel·les: Office de Publicité.

DEVEREUX, G. (1998). Psychothérapie d’un indien des plaines, réalité et rève. París: Fayard. [1a edició de 1951] DEWEY, J. (1916). Democracy and Education. Nova York: Middle Works. [Ed. francesa: (1992).

Oeuvres pédagogiques. París: Seuil] FERGUSON, C. (1959). «Diglossia». Word, núm. 15, p. 325-340.

FISHMAN, J. (1971). Sociolinguistique. Brussel·les: Labor: Nathan. (Langues et Culture) FREINET, C. (1947). L’éducation du travail. París: Delachaux & Niestlé. [Ed. francesa: (1992).

Oeuvres pédagogiques. París: Seuil]

02 TSC21.qxp:TSC-21

242

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 242

GENTIL PUIG I MORENO

GALÍ, A. (1979). Activitat i llibertat en educació. Barcelona: Edicions del Mall.

GARAVINI, F. (1990). Parigi e provincia. Milà: Bollati Boringhieri, p. 89-101.

GARDÈS-MADRAY, F.; LAFONT, R. (1976). Introduction à l’analyse textuelle. París: Larousse.

GARDIN, B. (1983). «La Glottopolitique». Cahiers de Linguistique Sociale [Université de Rouen].

GARDY, P. (1978). «Les territoires de la langue». Pluriel, núm. 16, p. 23-35.

GIORDAN, H. (1982). Démocratie culturelle et droit à la différence: Rapport présenté à Jack Lang, ministre de la Culture. París: La Documentation Française.

GRAU, M. (2002). «La littérature catalane de Catalogne-Nord. 1970-2000». Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 52, p. 87-115.

GUESPIN, L. [et al.] (1980). Pratiques Linguistiques, Pratiques Sociales. París: PUF. GUILLAUME, G. (1948). Psycho-mécanique du langage. París: Valin.

HABERMAS, J. (1963). Théorie et pratique. París: PUF. — (1968). Connaissance et intérêt. París: PUF. HAGÈGE, C. (1985). L’homme de paroles. París: Fayard.

HALL, J. (1994). «Les recencements linguistiques en Catalogne». Lengas. Revue de sociolinguistique [Montpeller], núm. 35, p. 45-86.

HAZAËL-MASSIEUX, G. (1996). Les créoles, problèmes de génèse et de description. Ais de Provença: Université de Provence.

HJELMSLEV, L. T. (1971). Prolégomènes à une théorie du langage. París: Minuit. [1a ed., en anglès, de 1943] KERAVEL, A. (1966). Histoire sommaire de la langue bretonne. Brest: Emgleo Breiz.

KREMNITZ, G. (1981). «Du bilinguisme au conflit linguistique». Langage [París], núm. 61, p. 64-78.

LAFONT, R. (1984). «Pour retrousser la diglossie». Lengas. Revue de sociolinguistique [Montpeller], núm. 15, p. 5-34.

— (1997). Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie. París: L’Harmattan.

LAGARDE, C. (2002). «Le Sud contre le Nord, ou la fascination barcelonaise: vers une recatalanisation pragmatique?». Lengas. Revue de sociolinguistique [Montpeller], núm. 52, p. 161-180.

LAGARDE, P. [et al.] (1946). Pour l’Occitanie. Tolosa de Llenguadoc: Privat.

LAMUELA, X. [et al.] (2003). Morfologia verbau aranesa. Barcelona: Llibres de l’Índex.

LE BERRE, Y. (1994). La littérature de langue bretonne: Livres et brochures entre 1790 et 1918.

Brest: Emgleo Breizh.

LE DÛ, J. (2002). «Vrais Bretons et pseudo-norme». A: GIBLIN, B. «Langues et territoires: Une question géopolitique». Herodote, núm. 105, p. 85-101.

LEPRÊTRE, M. (1994). «Connaissance et usage de la langue catalane en Catalogne». Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 35, p. 87-108.

MANESSY, G. (ed.) (1980). Problèmes de comparatisme et de dialectologie dans les langues africaines. París: SELAF. (Bibliothèque Selaf; 79) MARCELLESI, J. B. (1985). Pour une politique démocratique de la langue. Ajaccio: Terre Corse.

MARCONOT, J. M. (1978). «Préliminaires à l’enquête sur la diglossie franco-occitane, Vauvert».

Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 4, p. 1-13.

MARTEL, P. (1987). «Travail, famille, patois. Vichy et l’enseignement de l’occitan, apparence et réalite». Practicas [Montpeller], núm. 9-10, p. 57-63.

MERLE, R. (1976). «Provençal et occitan, réflexions sur la renaissance actuelle». Carnets d’accueil, Académie de Nice, Education Nationale.

MISTRAL, F. (1979). Lou tresor dóu Felibrige: Dictionnaire provençal-français. Ais de Provença: Edisud.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:11

Página 243

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

243

MITTERRAND, F. (1964). Le coup d’État permanent. París: Plon. [Assaig polític] MONTESSORI, M. (1958). Pédagogie scientifique. París: Desclée et Brouver.

NINYOLES, R. (1969). Conflicte lingüístic valencià: Substitució lingüística i ideologies diglòssiques.

Barcelona: Edicions 62.

— (1971). Idioma i prejudici. Palma de Mallorca: Moll.

OLIVE, J.-L. (2002). «L’institution imaginaire du catalan: Autonomie linguistique et hétéronomie politique». Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 52, p. 181-210.

OZOUF, M.; FURET, F. (coord.) (1991). La gironde et les girondins. París: Payot.

PAGNOL, M. (1929). Marius. Marsella: Cahiers du Sud. — (1931). Fanny. Marsella: Cahiers du Sud. — (1936). César. Marsella: Cahiers du Sud. PROPP, V. (1965). Morphologie du conte. París: Seuil. (Points) PRUDENT, F. L. (1981). «Diglossie et interlecte». Cahiers de Linguistique Sociale [Université de Rouen], núm. 4-5, p. 24-40.

PSICHARI, J. (1888). Mon voyage. Atenes: Vlastos.

— (1892). Études de philologie néo-grecque. París: Bouillon.

PUIG-MORENO, G. (1980). Diglossie, normalisation et enseignement de la langue vernaculaire dans la société nord-catalane. Tesi doctoral. Montpeller.

— (2007). «Enquestes sociolingüístiques a la Catalunya Nord». Aïnes Noves [Perpinyà: PUP], núm. 1.

RENIU, M. (1994). «Aspects de politique linguistique du gouvernement de Catalogne». Lengas.

Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 35, p. 131-138.

ROBINSON, J. L. (1978). «Verbal deference in Catalan: a sociolinguistic investigation of the pronouns of address». Stanford University.

ROMANÍ, J. M. (1994). «L’exhortation à la normalisation. Ho volem tot en català». Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 35, p. 27-44.

ROQUETA, M. (2005). Verd paradís. Cabrera de Mar: Galerada. [Trad. catalana de Jaume Figueras] ROQUETA, Y. (1963). Josep Sebastià Pons. París: Pierre Seghers.

ROSSELL, A. (2004). Poesia i música a l’edat mitjana: Lírica. Barcelona: Dínsic.

ROSSI-LANDI, F. (1968). Il linguaggio come lavoro e come mercato. Roma: Bompiani.

SAISSET, A. (1923). Catalanades del Rosselló. Perpinyà: Imp. Catalane. [Reed., 2008, Barcelona: Llibres de l’Índex] SAUZET, P. (1988). «L’occitan, langue immolée». A: VERMÈS, G. Vingt cinq communautés linguistiques de la France. París: L’Harmattan.

SCHLIEBEN-LANGE, B. (1977). «Une sociolinguistique pragmatique, esquisse methodologique».

Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 2.

SEARLE, J. R. (1979). Expression and meaning: Studies in the theory of speech acts. Cambridge: Cambridge University Press.

SIBLOT, P. (1990). Comme son nom l’indique: nomination et production de sens. Tesi. Montpeller.

SOLÀ, M.-D. (2002). «L’offre éducative en catalan du CDDP». Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 52, p. 75-86.

STRUBELL, M. (1981). Llengua i població a Catalunya. Barcelona: La Magrana. (Els Orígens; 6) TORRES, J. (1988). «Les enquestes sociolingüístiques catalanes del 1974 al 1984». TSC [València], núm. 7.

TZARA, T. (1924). Sept manifestes Dada. Il·lustracions de Francis Picabia. París: Dilecta.

02 TSC21.qxp:TSC-21

244

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:11

Página 244

GENTIL PUIG I MORENO

VALLVERDÚ, F. (1970). Dues llengües, dues funcions?: Per una història lingüística de la Catalunya contemporània. Barcelona: Edicions 62. (L’Escorpí; 19) VERDAGUER, P. (2002). «El dialecte rossellonès». Lengas. Revue de Sociolinguistique [Montpeller], núm. 52, p. 13-30.

VIAUT, A. (dir.) (1996). Langues d’Aquitaine: Dynamiques institutionnelles et patrimoine linguistique. Talence: Maison des Sciences de l’Homme d’Aquitaine.

VOVELLE, M. (1999). Les jacobins: De Robespierre à Chevènement. París: La Découverte.

WEINREICH, U. (1953). Languages in contact: Findings and problems. Nova York: Linguistic Circle of New York.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:12

Página 245

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

245

ANNEX 1 Seixanta anys de publicacions de Robert Lafont Escrits teòrics i polítics La révolution régionaliste. París: Gallimard, 1967.

Sur la France. París: Gallimard, 1968.

Décoloniser en France: Les Régions face à l’Europe. París: Gallimard, 1971.

Clefs pour l’Occitanie. París: Seghers, 1971.

Lettre ouverte aux Français, d’un Occitan. París: Albin Michel, 1973.

La revendication occitane. París: Flammarion, 1974.

Autonomie: De la région à l’autogestion. París: Gallimard, 1976.

Histoire d’Occitanie. París: Hachette, 1979. [Amb A. Armengaud] Le Dénouement Français. París: J.-J. Pauvert-Suger, 1985.

Nosaltres, el poble europeu. Barcelona: Edicions 62, 1991.

Nous, peuple européen. París: Kimé, 1991.

Temps Tres. Perpinyà: El Trabucaire, 1991.

La Nation, l’état, les régions. París: Berg International, 1993.

Le Coq et l’Oc. Arles: Actes Sud, 1997.

Le temps du pluriel. L’Aube: La Tour d’aigües, 1998. [Amb B. Étienne i H. Giordan] Petita istòria europèa d’Occitània. Perpinyà: El Trabucaire, 2003.

Vingt lettres sur l’histoire à ces cons de Français et ces couillons d’Occitans. Vilafranca: Vent Terral, 2005.

Història literària Anthologie de la jeune poésie occitane. París: Le Triton Bleu, 1946. [Amb Bernard Lesfargues] Mistral ou l’Illusion. París: Plon, 1954. [Reed., 1980, Energues: Vent Terral] Petite anthologie de la Renaissance toulousaine de 1610. Avinyó: Aubanel, 1960.

F. Pellos: Compendion de l’Abaco. Edició crítica. Montpeller: CEO, 1967. [Amb G. Tournerie] François de CORTÈTE (ed.). Tròces causits. Lavit: LLO, 1968.

Renaissance du Sud: Essai sur la littérature occitane au temps de Henri IV. París: Gallimard, 1970.

Nouvelle histoire de la littérature occitane. París: PUF, 1970-1971. [Amb Christian Anatole] Trobar, soixante chansons des troubadours. Montpeller: CEO, 1972.

Anthologie des baroques occitans. Avinyó: Aubanel, 1974.

Las cançons dels trobadors. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1980. [Amb I. Fernández de la Cuesta] La geste de Roland. Vol. I: L’épopée de la frontière. Vol. II: Espaces, textes, pouvoirs. París: L’Harmattan, 1991.

Le Roland occitan. París: Christian Bourgois, 1991. [Amb Gérard Gouiran] Jaufre RUDEL (ed.). Liriche. Florència: Le Lettere, 1992.

Le chevalier et son désir. París: Kimé, 1992.

La littérature occitane. Vol. I: L’age classique. Montpeller: Presses du Languedoc, 1997.

La Chanson de Sainte Foi. Genève: Droz, 1998.

La source sur le chemin. París: L’Harmattan, 2002.

02 TSC21.qxp:TSC-21

246

12/9/11

10:12

Página 246

TSC, 21 (2011)

GENTIL PUIG I MORENO

Le sud ou l’autre: La France et son Midi. Ais de Provença: Edisud, 2004.

Trobar. Vol. I: L’Explosion. Bayona: Atlantica, 2005.

Lingüística i sociolingüística Phonétique et graphie du provençal. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1952.

La phrase occitane: Essai d’analyse systématique. París: PUF, 1967.

L’ortografia occitana: Sos principis. Montpeller: CEO, 1971.

L’ortografia occitana: Lo provençau. Montpeller: CEO, 1972.

Introduction à l’analyse textuelle. París: Larousse, 1976. [Amb Françoise Gardès-Madray] Le travail et la langue. París: Flammarion, 1978.

Le verbe occitan. Nimes: MARPOC, 1981.

Eléments de phonétique occitane. Energas: Vent Terral, 1983. [Reed., 2005] Pratiques praxématiques. Rouen: Cahiers de Linguistique Sociale, 1983. [Amb F. GardèsMadray i P. Siblot] (Dir.). Anthropologie de l’écriture. París: Centre de Création Industrielle, 1984.

Questions sur les mots. París: Didier, 1987. [Amb Ph. Gardy, J.-M. Marconot i P. Siblot] Le dire et le faire. Montpeller: Praxiling, 1990.

Il y a quelqu’un: La Parole et le Corps. Montpeller: Praxiling, 1994.

Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie. París: L’Harmattan, 1997.

Schèmes et motivations: Le lexique du latin classique. París: L’Harmattan, 2000.

Praxématique du latin classique. París: L’Harmattan, 2001.

L’être de langage: Pour une anthropologie linguistique. Limoges: Lambert-Lucas, 2004.

L’etat et la langue. Forcalquier: Sulliver, 2008.

Poesia Paraulas au vielh silenci. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1946.

Dire. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1957.

Pausa Cerdana. Marsella: Action Poétique, 1962.

L’Ora. Tolosa de Llenguadoc: OC, 1963.

Aire Liure. París: P.-J. Oswald, 1974.

Lausa per un soleu mòrt e reviudat. Nimes: Jorn, 1984.

La Gacha a la cistèrna. Nimes: Jorn, 1998.

Cosmographia monspessulanensis. Nimes: Jorn, 2001.

(Trad.). Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca. Nimes: Jorn, 2004.

Teatre Lo Pescar de la Sépia. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1958.

La Loba, ò la Frucha dei Tres Aubas. Avinyó: Aubanel, 1959.

La Bourride du Comte. París: UFOLEA, 1966.

Ramon VII. Lavit: Lo Libre Occitan, 1967.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:12

Página 247

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

La Nuech deis Enganats, in Cinc Peçòtas. Nimes: IEO, 1967.

Los Ventres Negres. Nimes: IEO, 1967.

Teatre Claus. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1969.

Dòm Esquichòte. Tolon: IEO, 1973.

Lei Cascaveus. Tolon: Centre Dramatic Occitan, 1977.

La Croisade. Ais de Provença: Edisud, 1983.

Istòria dau Trauc, lo Relòtge, la Cabra in Teatre d’òc al sègle XX. Montpeller: CRDP, 1984.

Prosa Vida de Joan Larsinhac. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1951. [Reed., 1979] Lei Camins de la Saba. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1965. [Reed., 1979] Lei Maires d’Anguilas. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1966. [Reed., 1979] Tè tu tè ieu. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1968. [Reed., 1979] L’Icòna dins l’Iscla. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1971. [Reed., 1979] Lo Sant Pelau. Agen: Cap e Cap, 1972.

Tua Culpa. Tolosa de Llenguadoc: IEO, 1974.

La Primiera Persona. Lió: Fédérop, 1978.

Nani Monsur. Energas: Vent Terral, 1979.

Lo Decameronet. Energas: Vent Terral, 1983.

La fèsta. Vol. 1: Lo Cavalier de Març. Lió: Fédérop, 1983.

La fèsta. Vol. 2: Lo Libre de Joan. Lió: Fédérop, 1983.

L’enclaus. Tolosa de Llenguadoc: Edicions IEO, 1992.

247

02 TSC21.qxp:TSC-21

248

12/9/11

10:12

Página 248

TSC, 21 (2011)

GENTIL PUIG I MORENO

ANNEX 2 Entrevista recent a Robert Lafont, president occità de l’Eurocongrés Quin paper pot tenir Europa, com a moderadora de les tensions entre l’Occident i l’Islam?

Per contestar cal advertir primer que no sóc profeta ni tampoc economista de professió.

Però recordo allò que deia el gran historiador Fernand Braudel, que va ser per a mi un mestre: mai no cal considerar els fets econòmics sense referència als fets socials i polítics. Em sembla que la crisi actual de l’economia, que, en una certa manera, és anterior als atemptats de l’11 de setembre, ha anat creixent amb un fet social nou que és la por i, més que una por banal, es tracta d’un replegament de tota la societat americana i també europea. I aquesta no la veiem minvar: els possibles atemptats no deixen de ser uns fantasmes quotidians, i n’hi ha prou amb una seixantena de cartes contaminades amb cinc morts efectives per crear alarma i caos als serveis públics de l’Estat més potent del món. Això és característic d’una societat molt protegida i, per tant, fràgil. Com que, d’altra banda, crec que la fi de la guerra a l’Afganistan no posarà fi al terrorisme sinó que el farà més dispers i imprevisible a tot arreu, no veig que s’acabin aviat la por i la crisi que d’ella es deriva. Ens cal, doncs, aprendre a viure amb ella.

Creu que la recessió serà profunda i llarga en el temps? Quin paper hi pot tenir Europa?

Es podria pensar en l’àmbit d’Europa amb la creació d’institucions específiques que equilibrin la disfunció de la globalització. Naturalment, l’euro és la primera eina per a assolir el projecte de creixement econòmic. Però cal fer-lo fort posant al seu darrere una organització forta, quelcom que sigui diferent dels reglaments actuals, que són senzillament adaptacions autoritàries al mercat mundial. És cert que en l’antiglobalització hi ha una mica de tot, però també bones idees. Cal pensar que la globalització, ara com abans, i sense poders mundials de moderació, ens duu a unes crisis socials i polítiques catastròfiques que Europa ha de preveure i tractar d’impedir. La clau de tot és la regulació del concepte antitètic que conforma la producció arrelada i el lliure bescanvi.

Què podria fer Europa, si els Estats Units deixessin de ser la locomotora de l’economia mundial?

Potser no ens cal la locomotora. Vull dir que dins el marc de la globalització econòmica i cultural que estem vivint, ens cal provar d’estabilitzar una mica la societat europea. Amb Europa tenim l’eina per «regionalitzar» la gestió de la globalització. Els estats no són capaços de fer-ho, perquè han abdicat des de fa temps la seva autonomia econòmica i perquè les solucions possibles a llur nivell seran sempre el vell proteccionisme. Europa unida té el pes i l’autoritat mundial per a imaginar un conjunt de proteccions (contra les onades de la crisi) i ofensives (dins la competència mundial), exactament un «mercat comú», a la vegada obert i dinàmic.

Però per això, cal un govern europeu fort amb una doctrina de gestió totalment nova. En relació amb la crisi mundial del capitalisme, crec que hi ha moltes coses per a aprendre dins la nebulosa del moviment antiglobalització, que és anomenat falsament, perquè és un moviment d’àmbit mundial, igual que la globalització mateixa.

Quin paper creu que ha de tenir l’àrea mediterrània en els propers anys?

L’àrea mediterrània té ara un paper essencial en l’esdevenidor de la humanitat: cal que faci possible la pau entre el món cristià i el món musulmà. Cal tenir en compte que l’islam és ara un fenomen europeu. El gran nombre de musulmans que viuen a Europa no deixen de ser es-

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:12

Página 249

HOMENATGE AL NOSTRE MESTRE ROBERT LAFONT

TSC, 21 (2011)

249

trangers immigrats. Per això cal canviar totalment la política dels estats que pensen en termes d’integració. Cal una política social de coexistència entre comunitats, amb els respectius costums i cultures. Jo dubto que el estats siguin capaços de fer-ho, entre altres raons, perquè no són capaços de sortir de la seva tradició. Així, doncs, ens cal pensar ara en una Europa de les «regions unides», que seran més que res «regions intel·ligents».

L’euro serveix d’eina de cohesió dels països europeus i estimula l’economia de la Unió Europea?

L’euro és la primera eina per a assolir el projecte de creixement econòmic. Però això cal ferho posant al seu darrere una organització política forta. El que ja estem constatant a l’Eurocongrés sobre l’Eurospai Llatí Central és que som un gresol de pensament per a l’esdevenidor d’Europa, a causa de la nostra situació geogràfica de façana al món i de la nostra extraordinària herència cultural. Però cal actualitzar aquest projecte. No podem ser només teòrics. Cal que ens organitzem com a regió global d’àmbit mundial. Però, per a aconseguir-ho, cal superar moltes barreres d’ordre polític.

02 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:12

Pรกgina 250

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 251

RESSENYES

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 252

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 253

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 253-269 http://revistes.iec.cat/índex.php/TSC

PRADILLA, Miquel Àngel (2008). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística.

Barcelona: Onada. 150 p.

1. LA BRANCA ESGALLADA: DIGRESSIONS A PROPÒSIT DE LA TRIBU VALENCIANA En una escena de la pel·lícula Anything else (2003), Woody Allen, en el paper de David Dobel, un madur professor de secundària de caràcter tan lúcid i amoral com desequilibrat, amb vocació de guionista humorístic, tracta de persuadir el seu jove col·lega i deixeble Jerry Falk (Jason Biggs) de la conveniència de no renovar-li el contracte a l’agent que el representa —un homuncle insignificant i garrepa, anomenat Harvey Wexler (Danny De Vito), la conversa del qual acaba versant fatalment sobre qüestions de sastreria—, tot adduint que «prové d’una de les tribus perdudes d’Israel que hauria d’haver romàs perduda». La gràcia de la situació augmenta quan parem esment a la circumstància (gens anecdòtica) que assistim a la conversa entre dos jueus, que malparlen d’un altre jueu. Sempre he cregut que aquest esquetx allenià constituïa un bon punt de partida per arribar a entendre el grau d’estupor i indignació que qualsevol valencià mínimament decent no pot deixar d’experimentar davant el cúmul de despropòsits infamants que jalonen la història sociolingüística del nostre darrer mig segle. El desencant ha arribat a l’extrem que a hores d’ara els defensors locals d’una certa Realpolitik —amb evidents implicacions sociolingüístiques—, imbuïts del convenciment que les situacions es legitimen pel mer fet d’existir, postulen la necessitat d’acomodar les nostres conviccions al sentit comú preponderant, ni que sigui al preu de caure en l’apologia de l’statu quo —sens dubte, una de les modalitats més aplaudides de l’omertà. Procedir altrament, afirmen, equivaldria a incórrer en el complex d’inferioritat o en sentiments d’autoodi, amb la qual cosa, a banda de sotmetre aquest darrer concepte a la seva enèsima manipulació, demostren una incapacitat (patològica?) per entendre allò que té de més específic l’exercici de la tasca intel·lectual —això és, l’adopció d’una distància concernida envers els seus objectes. En aquest sentit, els nostres aprenents de bruixot farien bé de preguntar-se si, tal com apunta Guillem Calaforra (2009), «[a]lgú que ha arribat a detestar la societat on viu, ¿és algú que s’autoodia? [...] No. Algú que odia una societat cafre i estupiditzada no és algú que s’autoodia, és algú que enyora la civilització i no sap on (o com) trobarla [...], perquè en el cas del ciutadà que viu “a la contra” per a l’autoodi li falla la premissa major: l’existència d’un nosaltres».

Les digressions anteriors vénen a tomb de l’aparició el desembre de 2008 de La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística, de Miquel Àngel Pradilla, a càrrec d’Onada Edicions de Benicarló, un segell editorial mo-

03 TSC21.qxp:TSC-21

254

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 254

RESSENYES

dest però que compta ja en el seu catàleg amb alguns títols bàsics per comprendre la dinàmica sociolingüística valenciana recent. El llibre de Pradilla s’insereix de ple en aquesta línia i constitueix un recull d’algunes de les darreres aportacions de l’autor sobre un assumpte al qual dedica una atenció molt intensa des de fa més d’una dècada.

I és que, com el lector ja deu saber, Miquel Àngel Pradilla (Rossell, el Baix Maestrat, 1960), professor de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha esdevingut des de fa anys un dels analistes més tenaços de la nostra actualitat sociolingüística. Amb el benentès que la mena d’anàlisi que practica no té res a veure amb la xerrameca oportunista i superficial dels gasetillers de torn, sinó amb la temptativa, perfectament serena i estructurada, d’interpretar mitjançant l’arsenal teòric de les ciències socials els avatars experimentats per l’agut procés de minorització a què es troba sotmès el català dels valencians. Això l’ha portat al llarg dels anys a ocupar-se de qüestions tan fonamentals com ara l’estudi del blaverisme i les seves implicacions (Pradilla, 1999 i 2001), la revisió de les polítiques lingüístiques implementades pels successius governs valencians (Pradilla, 2002 i 2005) o l’anàlisi comparativa de situacions —verbigràcia, la gallega i la valenciana— definides per una forta tendència a l’establiment de llengües per elaboració en el marc de processos avançats de substitució lingüística (Pradilla, 2003). Alguns d’aquests treballs van ser aplegats ja en el seu dia dins el volum El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte (2004), del qual La tribu valenciana es presenta en molts sentits com una continuació lògica i alhora com una actualització necessària, atès que la conflictivitat idiomàtica de la societat valenciana, en comptes d’esvair-se, mostra una rara, per bé que explicable, tendència a persistir, producte d’«una estratègia que conjuga la desinformació i la contrainformació tendenciosa» (p. 133),1 orquestrada (no sols) per la dreta hegemònica. L’èxit innegable d’aquesta estratègia al llarg del darrer mig segle —i sobretot d’ençà de la transició— ha transformat els valencians en una mena de cabila malagradosa —atribolada, en diríem parafrasejant un títol de Jon Juaristi—, sempre amatent a sacrificar la discussió racional sobre la nostra questione della lingua en l’altar de la penúltima extravagància.2 De fet, el text explicita des del seu mateix títol el sever judici que tal estat de coses li mereix a l’autor, que no confon en cap moment l’objectivitat exigida pel seu compromís disciplinari amb l’alienació respecte de les qüestions abordades. No debades, l’elecció del terme tribu, lluny de ser casual, ens remet a una de les maneres més connotades pejorativament de qualificar una societat, tot incidint sobre les seves dimensions irracionals i primitives, alhora que es deixa interpretar també —d’acord amb l’asèptica definició del Fabra— com «cadascuna de les agrupacions en què alguns pobles antics estaven dividits» (DGLC). Ni que sigui a tall d’anècdota, m’agradaria recordar, en 1. Per tal d’evitar reiteracions enutjoses, les referències textuals del llibre que comentem aniran acompanyades tan sols de la indicació de pàgina.

2. El lector interessat per aquesta història, tan sovint caricaturesca, farà bé de llegir, a banda de les interessants aportacions del mateix Pradilla, els treballs de Bello (1988) i Viadel (2006), així com el relat de la Transició al País Valencià esbossat per Cucó (1989).

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 255

RESSENYES

TSC, 21 (2011)

255

relació amb això, que entre els jueus catalans medievals era usual l’ús del mot branca per al·ludir a cadascuna de les tribus d’Israel, designació que ha sobreviscut en l’imaginari catalanista gràcies a la representació al·legòrica dels territoris del domini lingüístic mitjançant la imatge del Pi de les Tres Branques, popularitzada a partir del poema homònim escrit per Verdaguer el 1888. Precisament, una de les característiques constants del treball de Pradilla, que li facilita l’adopció d’una perspectiva multilateral davant els fets (socio)lingüístics, té a veure amb el fet de trobar-se a cavall de més d’una d’aquestes branques, atesa la seva condició de valencià del nord que treballa en una universitat del sud de Catalunya i, en tant que membre de la Secció Filològica de l’IEC, és alhora responsable de la codificació de la llengua, més enllà de particularismes i submissions a cap autoritat política local.

Estem parlant, doncs, d’una obra on es du a terme una dissecció dels diversos fronts en què s’està produint la deriva sociolingüística d’una branca (cada cop més) esgallada de la comunitat catalanòfona, a través de cinc capítols, corresponents a uns altres tants treballs de l’autor: 1) «Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat catalanòfona: l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani», 2) «L’estandardització lingüística al País Valencià», 3) «La política lingüística contemporània o la deriva substitutòria de l’“idioma valencià”», 4) «Vint-i-cinc anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Un futur incert per a la llengua» i 5) «De fronteres administratives i límits geolectals. La cruïlla lingüística valencianocatalana (i aragonesa)». Finalment, cal no oblidar que encapçala l’obra un pròleg de Rafael-L. Ninyoles, on l’il·lustre sociòleg valencià pondera les virtuts del text i ens convida a fer-ne una recepció contextualitzada, completant-la amb altres textos, entre ells un de propi (Ninyoles, 2008), proposta que jo faria extensiva a publicacions recents de Toni Mollà (2007) i Anselm Bodoque (2009). Al llarg de les digressions següents tractarem en alguna mesura de satisfer aquest desideratum, remarcant els aspectes més interessants de l’aportació de Pradilla, sense negligir-ne tampoc la crítica si escau, però sense perdre mai de vista que els nostres comentaris no poden (ni pretenen en cap moment) substituir la lectura del llibre, que no dubto a recomanar des d’ara mateix.

2. COMUNITAT LINGÜÍSTICA VERSUS COMUNITAT COMUNICATIVA: CAP A UN ENFOCAMENT ECOLÒGIC DE LA SITUACIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA VALENCIANA

La primera qüestió que m’agradaria abordar es relaciona amb l’enfocament ecològic de l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani adoptat per l’autor,3 a partir 3. No podem entrar ací en la consideració de les implicacions metodològiques i ideològiques subjacents a l’elecció del concepte d’ecosistema comunicatiu. La qüestió ha estat abordada per Nicolás (1998: 104-105), que hi aporta, a més, interessants referències bibliogràfiques, a les quals podríem afegir pel nostre compte les lúcides consideracions pioneres d’Enzensberger (1973) sobre les premisses fonamentals del pensament ecològic, així com les recents remarques de Querol (2007) a propòsit d’alguns dels corol·laris més freqüents que se’n segueixen.

03 TSC21.qxp:TSC-21

256

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 256

RESSENYES

del qual s’efectua una avaluació del seu grau d’imbricació amb la resta de l’espai comunicatiu catalanòfon, atenent a factors crucials com ara la comunitat de llengua, la interrelació lingüística, les actituds lingüístiques i les normes d’ús o la integració simbòlica. En aquest sentit, cal congratular-se pel fet que Pradilla no es deixi encomanar en cap moment la reticència envers la creativitat teòrica sorneguerament apuntada pel seu prologuista (p. 13) i no s’acontenti amb l’adopció d’un punt de vista monari de les relacions entre llengües, obsedit pels avatars de la llengua recessiva, sinó que faci extensiva la seva atenció a les altres varietats lingüístiques presents dins la societat objecte d’anàlisi, tant si es tracta de la varietat dominant (model binari), com de les emprades pels col·lectius immigrants o les que hi exerceixen el paper d’interlingua, amb la qual cosa desemboca clarament en un model epistemològic de tipus ternari.4 I és que, tal com encerta a assenyalar, «en un context multilingüe, s’hauria de generalitzar l’assumpció d’una concepció lingüística multilectal, amb varietats (emparentades o no des del punt de vista genètic) que des de l’òptica geolingüística visualitzen un contínuum i des de la perspectiva funcional, un repertori. És en l’anàlisi dels àmbits històric i geogràfic on prendrà sentit la segmentació i la subsegüent etiquetació d’un conjunt de varietats com a llengua. En canvi, l’estudi de la història (socio)lingüística d’un col·lectiu de base territorial ha de possibilitar descriure l’existència de nous grups (de vegades molt antics, com és el cas que ens ocupa), portadors de varietats, interpretades socialment com a llengües diferents. Llengües en contacte (i sovint en conflicte) que constituiran un repertori funcional que comptarà amb l’aquiescència (d’almenys una part substancial) del col·lectiu» (p. 23).

La clau de volta d’aquest model analític té a veure amb l’apel·lació al concepte, manllevat a Carsten Sinner (2003: 146), de comunitat de comunicació o comunitat comunicativa, definit com «la totalitat dels parlants que participen activament o passivament en els circuits comunicatius existents, en un determinat lloc en un determinant moment, indiferentment de la llengua o les llengües que parla cadascú i indiferentment de les variables extralingüístiques». Això permet a Pradilla corregir l’excessiva fixació de la sociolingüística catalana amb el concepte aracilià d’àmbit d’ús —és a dir, el conjunt d’ocasions en què una llengua és usada—, emprat habitualment d’una manera unilateral, en estudis enfocats exclusivament cap als usos de la llengua minoritzada. Però, alhora, tal elecció conceptual posa al descobert un dels punts febles del seu discurs, consistent en la tendència —compartida a hores d’ara per molts sociolingüistes catalans i explicable només a partir de motivacions extracientífiques, induïdes per l’estrambòtica evolució ideològica del personatge— a obviar les aportacions teòriques d’Aracil.5 L’autor de La tribu valenciana demostra ser, en general, un 4. Per a ulteriors precisions teòriques sobre aquestes qüestions, cf. Querol (1993) i Conill (2007a: 173-182).

5. En realitat, aquesta tendència, comprovable des de fa anys en la producció de sociolingüistes rellevants, inverteix una tendència anterior coincident en el temps amb el període durant el qual es va deixar sentir amb major intensitat el mestratge aracilià que portava a menysvalorar els treballs de Ninyoles. Es tracta, sens dubte, dels dos autors que han exercit amb les seves recerques una influència més gran sobre

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 257

TSC, 21 (2011)

257

bon coneixedor tant de la bibliografia internacional pertinent com dels clàssics catalans de la matèria, i aquest és un luxe (obviar Aracil) que no es pot permetre ni s’ha de continuar permetent. Més encara tenint en compte que la consulta d’algun dels textos fonamentals d’Aracil, com ara «Sociolingüística: revolució i paradigma», li hauria permès no sols estalviar-se la referència a Sinner, sinó disposar d’un conjunt de nocions perfectament articulades i operacionals sobre el particular. Resulta imprescindible recordar ací la caracterització araciliana dels àmbits de llengua i els àmbits de comunicació, segons la qual «es vital a) de distingir d’entrada entre els àmbits de comunicació (amb les comunitats parlants) que són situats i delimitats per referència a variables socioculturals no-lingüístiques, i els àmbits de llengua (incloent-hi les comunitats lingüístiques), els quals són definits precisament en termes de l’ocurrència de varietats o formes lingüístiques particulars, i b) constatar que sempre apareixen imbricats. Mentre que tot àmbit de llengua és necessàriament un àmbit de comunicació (és a dir, una xarxa o un camp de comunicació), la recíproca no pot ésser sempre certa. L’ocurrència d’una varietat o forma lingüística particular coincideix només amb certs àmbits socioculturals —mai amb tots, per tal com no coincideixen els uns amb els altres en primer lloc»— i, correlativament, la noció sociolingüística de repertori, es defineix com la «diferenciació lingüística observable dins dels àmbits de la comunicació» (Aracil, 1974: 83-84).6 Ara bé: detalls puntuals a banda, al meu entendre l’aspecte més remarcable del punt de vista adoptat per Pradilla en aquesta part del llibre es relaciona amb la seva pretensió explícita d’analitzar els contactes i/o els conflictes lingüístics en termes comunicatius, prefigurant així la possibilitat de connectar la descripció de situacions sociolingüístiques específiques —la valenciana, en el cas que ens ocupa— amb l’àmbit de la teorització social. M’interessa destacar en especial la sintonia existent entre el seu plantejament i els postulats de la teoria sociològica dels sistemes autopoiètics i autoreferents de Niklas Luhmann, segons la qual la societat es concep com un sistema definit per la clausura operacional, entesa com la propietat de reproduir-se mitjançant un sol tipus d’operació exclusiva, capaç de satisfer els requisits d’unitat, identitat i capa-

els estudis de sociologia del llenguatge en català, i és lògic que els cultivadors de la disciplina ens hi sentim vinculats en major o menor mesura, però convindria no oblidar mai que les disputes esdevingudes entre ells, lluny d’aportar res al debat de les idees, constitueixen tan sols una deplorable mostra d’odium sociologicum, és a dir, d’aquella dosi de misèria que entela les relacions humanes (també les acadèmiques) i no haurien de gravitar, tal com ho ha fet decisivament al llarg de dècades, sobre la nostra pràctica científica. Va sent hora de posar de manifest que els punts de vista d’Aracil i Ninyoles resulten molt més compatibles del que ells mateixos estan disposats a acceptar, no debades, com recordava Josep Vicent Marquès (1997: 32), un altre pioner insigne (i massa sovint oblidat), «[l]a sociolingüística valenciana, ho vulguen reconèixer o no, va ser inventada per tots dos passejant pel claustre del carrer de la Nau» i, amb els seus encerts i errors respectius, les recerques que han dut a terme constitueixen el capital intel·lectual més valuós acumulat per la disciplina a casa nostra. Caldria, doncs, que en comptes de prendre partit per l’un o l’altre ens esforcéssim a esdevenir dignes de precursors tan insignes.

6. Per a una mostra del rendiment d’aquestes nocions en el marc d’una sociolingüística general modelitzada a partir de la teoria de catàstrofes, cf. Conill (2007a: 31-62).

03 TSC21.qxp:TSC-21

258

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 258

RESSENYES

citat d’enllaç operacional. I l’única operació que s’hi ajusta plenament és la comunicació, de manera que podem dir que un sistema social «sorgirà tan sols quan la comunicació desenvolupa més comunicació a partir de si mateixa. Aquesta operació té capacitat per establir una diferència entre sistema i entorn, en la mesura en què les comunicacions s’enllacen entre si deixant de banda —és a dir, relegant a l’entorn— totes les altres coses, que només adquireixen rellevància per al sistema quan poden ser processades comunicativament» (Conill i Salomé, 2004: 163).

De fet, tot i que no ho teoritzi en termes explícitament sistèmics, al llarg dels capítols primer, tercer i quart del llibre, Pradilla s’encarrega de mostrar amb tot luxe de detalls quantitatius i qualitatius la contradicció, com més va més palesa, existent entre la comunitat comunicativa i la comunitat lingüística a les quals s’adscriuen respectivament els valencians. L’enunciat anterior podria semblar paradoxal, però deixa de ser-ho quan constatem que la inclusió a tots els efectes del sistema comunicatiu (i, doncs, social) valencià dins el sistema comunicatiu espanyol ha comportat fatalment, tal com postulava Ortega y Gasset, l’acastellanament i la correlativa separació lingüística i comunicativa de la resta de la comunitat catalanòfona. Remarqueu que no es tracta d’una distància només idiomàtica, sinó (el que és pitjor) d’un veritable abisme mental, atiat a hores d’ara pels mitjans de comunicació de massa en conjunció amb els aparells ideològics de l’Estat, que en el cas valencià actuen sense cap mena de complex com veritables agents de conversió de la ciutadania.

Val a dir que el procés no data d’ahir ni d’abans d’ahir, sinó que resulta d’una llarga història les bases de la qual es posen ja al segle XVI, arran de la Guerra de les Germanies, i es consoliden amb la creació d’Espanya com a estat nació, tant en la seva versió liberal com en l’autoritària, que culminarà en el paroxisme franquista. La transició subsegüent, però, va decebre les esperances que s’hi havien dipositat: les forces democràtiques eren massa dèbils per provocar la caiguda de la dictadura i el procés va ser tutelat en tot moment pels sectors més possibilistes del règim —ara al servei de la restauració monàrquica—, cosa que va impedir qualsevol fractura capaç de posar en perill la seva posició dominant (cf. p. 67-82). A mitjà termini, això va repercutir fatalment en la desarticulació de les demandes democràtiques populars, en paral·lel a la decisió dels principals partits de l’esquerra de participar en el «joc democràtic» repartit pel Govern de Suárez. Atesa la gravetat assolida pel desafiament nacionalista, des dels governs espanyols es va dissenyar una estratègia específica per desactivar el projecte de construcció d’una comunitat lingüística i nacional susceptible d’abastar l’àmbit geogràfic que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta estratègia —m’estic referint, com ja haureu endevinat, a la invenció del «blaverisme», del qual Pradilla ha estat un dels principals analistes— va incidir especialment en el País Valencià, que era alhora el punt on la consciència nacionalista era més feble, però també on probablement l’acceptació del nou marc de referència havia fet més camí entre les elits il·lustrades. Tot plegat, es va traduir en una prossecució de la substitució lingüística per altres mitjans, que camuflava la tradicional difusió coactiva del castellà mitjançant el foment d’una interminable (i sovint violenta) baralla al voltant de l’essència de la llengua dels valencians.

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 259

TSC, 21 (2011)

259

A hores d’ara, no hi ha dubte que l’operació va reeixir del tot, perquè va modificar d’una manera decisiva l’escenari previst, i va descol·locar aquells actors que apostaven per dotar de visibilitat social el conflicte lingüístic —inherent a les resistències suscitades per les temptatives d’inversió del procés de substitució lingüística—, els quals es trobaren involucrats sense haver-ho desitjat en un contenciós glotopolític paralitzant.

En altres paraules: hom havia apostat per una estratègia de conflicte entre identitats (valencianocatalana versus espanyola), molt similar a l’existent a Catalunya, i va haver d’heure-se-les per sorpresa amb un empipador contenciós sobre identitats (valenciana versus catalana), que va assolir cotes elevadíssimes de virulència emocional (Castelló, 2001b). Tal com afirma Ninyoles (2008: 23), «el procés efectiu d’extensió de l’ús del valencià havia d’acusar com a característica fonamental no ja la politització d’una qüestió lingüística, sinó la lingüització d’una confrontació política», això és, va derivar cap a una modalitat molt específica de «conflicte sobre la llengua en la llengua. Un conflicte que, paradoxalment, deixa al marge els no usuaris de la llengua» (Castelló, 2001a: 188) —o, si més no, aquells amplis sectors de població que ni tan sols s’hi senten vinculats en condició d’exusuaris.

D’acord amb el que acabem d’exposar, l’autor de La tribu valenciana argumenta que les polítiques lingüístiques desenvolupades pels partits instal·lats successivament en el Govern de la Generalitat valenciana oscil·len entre la infraplanificació de les administracions socialistes (1983-1995) i la contraplanificació que, d’ençà d’aquesta darrera data, ha engegat el Partit Popular, ja sigui en coalició amb Unió Valenciana (1995-1999) o en condicions de majoria absoluta. L’etapa socialista va assolir el seu moment àlgid amb l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983), «una proposta normalitzadora de mínims» (p. 74),7 els vint-i-cinc anys de la qual s’han commemorat recentment, val a dir que amb un balanç ben exigu, atès que el feble impuls inicial que el text va aportar a la normalització de la llengua es va veure frenat cap a mitjan dècada dels noranta per un conjunt de factors entre els quals, a part dels canvis en els gestors de la política lingüística, cal remarcar molt especialment les transformacions en l’estructura socioeconòmica —amb l’aparició d’una societat amb un fort predomini del sector terciari i de les ideologies neoliberals— i l’afluència massiva de població immigrada. És en aquesta conjuntura que cobra sentit parlar, tal com fan Pradilla o Rafa Ramos (1999), d’una veritable contraplanificació lingüística, rètol amb el qual hom pretén «contribuir a una millor comprensió de la perversitat del capteniment oficial (institucional) quan, de manera explícita o per omissió, intervé o s’inhibeix sota els auspicis programàtics d’una pretesa política de recuperació de la llengua pròpia. Dit d’una altra manera, l’anàlisi del comportament efectiu ens permet demostrar com sota la pàtina de versemblança que atorga a la dignificació del valencià una formulació noble i sovint grandiloqüent en realitat s’amaga una pràctica institucional en el millor dels casos indolent quan no clarament hostil» (p. 76-77).

7. Per a una anàlisi detallada del text de la llei i de la seva implementació, cf. Pitarch (1984) i Bodoque (2009).

03 TSC21.qxp:TSC-21

260

12/9/11

10:30

Página 260

TSC, 21 (2011)

RESSENYES

L’evident utilitat descriptiva de l’anterior proposta terminològica no ens hauria d’ocultar, però, el fet que —com assenyala Bodoque (2009: 241-242)—, quan examinem des del punt de vista de l’impacte públic les diferències perceptibles en la política lingüística, producte dels canvis esdevinguts en el Govern de la Generalitat Valenciana, no trobem cap disparitat substancial de model. Això no significa, és clar, que no es puguin apreciar profundes discrepàncies en l’atenció i la voluntat que els dos partits hegemònics han dedicat a l’assumpte, en el sistema d’aliances socials que impulsen d’una manera directa o tàcita, en els desacords al voltant de la identitat de la llengua i, com a corol·lari, també en el terreny de les polítiques sobre la llengua. Sense oblidar mai que el grau d’omissió o inhibició en matèria de promoció del valencià no pot sinó resultar directament proporcional al grau de pressió exercida pel castellà en el marc de la societat valenciana. Una pressió especialment insidiosa, a més a més, tenint en compte que «la política lingüística sobre el castellà (com sobre qualsevol llengua d’estat) és implícita i compta amb un gran nombre d’instruments públics i privats per realitzar-se, encara que no hi haja departaments politicoadministratius dedicats específicament a la normalització lingüística. Les polítiques que tenen el castellà com a centre d’actuació són de caràcter generalitzat i estan assumides i interioritzades socialment i políticament com a normals, i, per això, són polítiques que esdevenen invisibles, que no són un problema polític, a les quals no es fa referència en el debat públic, excepte quan s’entén que hi ha alguna mena de dificultat o interferència en el seu desenvolupament» (Bodoque, 2009: 15).

3. LES POLÍTIQUES SOBRE LA LLENGUA: UN SUCCEDANI PERILLÓS Tal com acabem de constatar, les línies mestres de la política duta a terme per les successives administracions autonòmiques han suposat a grans trets una continuació per altres mitjans —en bona mesura tàcits— de l’estratègia glotofàgica adoptada tradicionalment pels governs espanyols de qualsevol signe. En canvi, a partir de l’obtenció de l’autonomia han proliferat aquelles polítiques que, sense qüestionar en cap moment l’statu quo idiomàtic imperant, pretenen generar un miratge de normalització del valencià a través de mesures de tipus fonamentalment idealitzador. Fent paràfrasi d’una sentència d’Adorno podríem dir que les polítiques de la llengua al País Valencià s’han expressat en un terreny eminentment simbòlic, a causa del mal oratge. Es tracta d’una qüestió ja analitzada d’una manera magistral des dels primers treballs d’Aracil i Ninyoles, circumstància que m’estalvia d’esplaiar-m’hi ací. Allò que sobta, però, en l’actual conjuntura, és la revifalla experimentada per aquesta mena de discursos a l’empara de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) (cf. Conill, 2006 i 2007b). Sens dubte, vist amb la perspectiva que atorguen els anys, s’evidencia que l’establiment d’aquesta institució codificadora de nou encuny constitueix el succés més transcendental de l’última fase del contenciós glotopolític que la societat valenciana arrossega des de fa dècades.

La intervenció de l’AVL en el procés d’estandardització del valencià ha estat enfocada des de fa temps per Pradilla, que en aquesta ocasió li dedica d’una manera mo-

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 261

TSC, 21 (2011)

261

nogràfica el segon capítol, potser el més interessant de l’obra. D’entrada, hi encerta a remarcar la sintonia existent entre les activitats de l’AVL i la tendència inveterada dels governs valencians a defugir la conflictivitat inherent a la presa de mesures de cara a la inversió de la substitució lingüística, per la via de concentrar les seves actuacions en el terreny de les polítiques sobre la llengua. Unes polítiques, val a dir, que només tindrien sentit si apareguessin emmarcades en un context més ampli d’extensió de l’ús, atès que «la dualitat klossiana que ens remet a les intervencions en el corpus i en l’estatus ha de ser abordada des de la imbricació pregona dels dos àmbits d’actuació. Com ha dit Cobarrrubias: “la planificación del status [...] está en la base y constituye la guía permanente de la planificación del corpus”» (p. 36). Com és lògic, la constatació d’aquest fet no pot deixar de projectar greus dubtes sobre el model lingüístic emanat d’una corporació acadèmica sotmesa a fortes pressions per part d’un poder polític que no s’ha singularitzat pas per la promoció del català dels valencians.

A fi de copsar millor els pressupòsits bàsics del model acadèmic, situant-lo en el context que li és propi, Pradilla elabora —una mica a la manera dels tipus ideals weberians— un retrat robot de les quatre opcions estandarditzadores que s’ofereixen a l’usuari valencià de la llengua (cf. p. 40-58).8 Aquestes opcions graviten al voltant de dos pols d’atracció, segons si hi predominen els plantejaments individuadors o els convergents amb la resta del diasistema lingüístic. Dins de la segona opció figura, d’entrada, la proposta basada en l’estàndard català general, que compta amb l’adhesió d’un sector del nacionalisme valencià contemporani, per al qual «l’existència d’un model codificat català faria la funció de sostre homogenètic, això és, de filiació compartida» (p. 42). Es tracta, sens dubte, d’una proposta (com totes) criticable, però que jo difícilment gosaria qualificar d’acrítica. Més encara: no crec tampoc que la seva adopció equivalgui pas a negar «l’existència d’un problema en l’àmbit de l’estandardització» (p. 42). Un senzill repàs de les reflexions que va dedicar a l’assumpte Joan Fuster, el valedor més il·lustre del model, revelaria més aviat el contrari, és a dir, la presència d’una extrema preocupació pel problema i la voluntat de solucionar-lo per la via més coherent i civilitzada possible —que passa, en gran part, per l’educació. Sense anar més lluny, dins la «Introducció» a les seves Obres completes, Fuster es declarava «partidari d’un ús gramatical únic. El del senyor Fabra, que al cel sia. [...] Les concessions particularistes són, o em semblen, plausibles en la mesura que resulten eficients —entranyables, suggestives— de cara a un públic que, per herència de segles, i sense cap contrapès pedagògic, comparteix uns prejudicis emotius impossibles de desdenyar.

Aquests prejudicis, no hi ha hagut manera humana d’esvair-los, encara: cal tenir-los en compte, i rectificar-los de mica en mica» (Fuster, 1968: 17). Com veiem, lluny de temptacions estrucistes, l’autor de Nosaltres els valencians era perfectament conscient de les tradicionals «dificultats valencianes» en matèria idiomàtica (cf. Fuster, 1971), 8. El lector interessat per la plasmació lingüística concreta de les diferents opcions, farà bé de consultar el detallat quadre que n’ofereix Bodoque (2009: 92-102), així com la descripció d’Esteve (2009), la lectura dels quals es pot considerar en molts aspectes complementària de la caracterització teòrica de Pradilla.

03 TSC21.qxp:TSC-21

262

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 262

RESSENYES

producte d’una llarga postració com a poble que el seu ideari nacionalitzador volia capgirar. El que resulta innegable, en qualsevol cas, és que aquesta opció estandarditzadora ha estat (i és) coherent amb un projecte de construcció nacional —coherència que d’altres opcions alternatives no poden exhibir—, en el marc del qual postula que «l’única opció viable per a la supervivència de la llengua entre els valencians consisteix a optar decididament per la via del dir, és a dir, per la cultivació. En comptes de malbaratar les energies en estèrils picabaralles gramaticals, això significa prescindir dels particularismes per tal d’apostar de manera decidida per la codificació ja establerta —la de l’IEC—, amb el benentès que en la fase actual de la llengua catalana qualsevol aportació productiva s’ha de donar en l’esfera (superior) del discurs, no en la (inferior) de la gramàtica» (Conill, 2007b: 88).

Al costat d’aquest model, en una relació d’estreta proximitat, trobem el subestàndard tradicional de caire unitarista impulsat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), una proposta clarament convergent però alhora deutora de la tradició valenciana en matèria de codificació lingüística que s’inaugura amb les Normes de Castelló (1932) i es perfecciona en l’obra de gramàtics posteriors com ara Carles Salvador, Enric Valor, Vicent Pitarch, etc. El seu principal tret distintiu consisteix a harmonitzar la normativa de l’IEC amb el «reconeixement» de les peculiaritats més idiosincràtiques dels parlars valencians. Convé recordar, d’altra banda, que aquest va ser el model al qual van donar suport —d’una manera més tàcita que no explícita— els governs socialistes de la Generalitat Valenciana, i és també l’emprat pel món editorial, l’escola i la major part del material didàctic a l’abast. Es tracta, sens dubte, del model estandarditzador més acostat a la sensibilitat de l’autor de La tribu valenciana, d’acord amb el qual variació i estàndard no serien conceptes incompatibles i caldria disposar d’un «model únic polimòrfic on l’usuari triés entre una diversitat d’opcions no jerarquitzades» (p. 134). No debades, una de les seves grans inquietuds es relaciona amb les repercussions dels models actualment vigents sobre les varietats idiomàtiques transfrontereres, com ara el català nord-occidental tortosí, sotmès a «un doble procés de signe diferent en funció de l’adscripció administrativa: mentre que a les comarques del nord del País Valencià es detecta un procés de “valencianització”, a les comarques del sud de Catalunya es fa evident un procés “d’orientalització”, que ara per ara afecten fonamentalment l’àmbit formal de la llengua, sobretot en els nivells lèxic i morfosintàctic. Amb el temps, si continuen vigents els esmentats processos, amb tota seguretat modificaran el registre col·loquial de la varietat» (p. 135).

Pel que fa als plantejaments individuadors, trobem, en primer lloc, el model secessionista, una veritable codificació exonormativa de caràcter autònom guiada per uns principis de genuïnitat que postulen l’adhesió sense reserves a la «llengua del poble».

El caràcter eminentment demagògic de la proposta descansa en la pretensió, utòpica i maliciosa alhora, que un procés de codificació lingüística sols adquireix legitimitat en la mesura que sigui capaç de reproduir fidelment el curs de la «llengua viva» (= oral), bo i renunciant a qualsevol tipus de mediatització instrumental o ideològica, encarnades respectivament per la tecnologia gramatical (cf. Auroux, 1994) i per la indefugible necessitat de definir algun criteri normatiu (cf. Jespersen, 1925: 111-138), sus-

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 263

TSC, 21 (2011)

263

ceptible sempre de generar al seu torn una frondosa problemàtica normativista (cf. Rabin, 1989). En realitat, tot el projecte exhibeix un caràcter paradoxal, producte del seu refús naturalista de la mediatització interna, que només resulta factible al preu d’una mediatització molt més radical, consistent a externalitzar-la en la llengua nacional, el sistema ortogràfic i gramatical de la qual és agafat com a base del propi idioma, «estigmatitzant l’intercanvi intralingüístic (transdialectalització) i legitimant la interferència interlingüística» (p. 42). I és que, tal com va apuntar fa anys Enric Sòria (1994: 71), «[e]l “valencià pur” és un ideal com qualsevol altre, i s’adiu amb la cosmovisió essencialment reaccionària (en el sentit més descriptiu del terme) dels seus defensors. La forma en què, dins els cercles blaveros, el sector purista conviu amb l’assilvestrat (partidari del “valencià que ara es parla”) és un misteri», en el sentit més arcà del terme. No és pas casual, doncs, que en virtut d’aquest extravagant verisme idiomàtic que proscriu qualsevol diferenciació entre el mapa i el territori, el model secessionista no hagi completat encara la fase de codificació (p. 41) —ni la completarà mai, ens afanyem a afegir, atès que la mateixa deriva natural de la llengua, accentuada per la intensa minorització a què es troba sotmesa, li ho impedeix a totes passades.

Finalment, dins aquest apartat hem de classificar així mateix el model que Pradilla anomena amb molt d’encert autonomista, atesa la seva promoció per part de l’administració autonòmica a través d’una institució codificadora específica com l’AVL. Per bé que en un principi les seves diferències respecte al model unitarista podrien semblar mínimes, la proposta compareix acompanyada d’una sèrie de trets alarmants, relacionats sobretot amb el fet que «l’alteració en la jerarquia de formes normatives que impulsa l’AVL, sempre afavoridora de les més habituals en terres valencianes, vehicularia una estandardització cada cop menys convergent amb el diasistema històric» (p. 43). Si a tot això afegim la tendència acadèmica de la corporació a practicar una estratègia de terra cremada, consistent a ignorar el desenvolupament rebut per les Normes de Castelló a mans de la tradició gramatical subsegüent (cf. p. 55-56); la seva tossudesa a l’hora d’amagar l’adscripció del valencià a un domini lingüístic de major abast, concretada en el refús sistemàtic del sintagma «llengua catalana» (cf. p. 47);9 l’aspiració a validar socialment les seves propostes normatives mitjançant un criteri tan capciós com la (presumpta) identificació dels usuaris amb el model (cf. p. 53 i 60),10 9. Darrerament, el professor Emili Casanova, un dels partidaris més entusiastes d’aquesta opció estandarditzadora procedent, per cert, de l’àmbit universitari, ha proposat fins i tot proscriure la denominació de «català» dels àmbits acadèmics autonòmics, al seu article «‘Valencià’ ha de ser un nom acadèmicament vàlid i exportable», aparegut al núm. 326 del periòdic Nou Dise (12 febrer 2009), consultable a l’adreça electrònica <http://www.uv.es/~noudise/326.pdf>. No cal dir que el revifament periòdic d’aquestes polèmiques, atiades ara per integrants de la facció presumptament il·lustrada de la societat valenciana en nom de no se sap quina lleialtat lingüística, presta uns serveis impagables a aquells que només es preocupen d’afavorir la substitució del valencià pel castellà, tot legitimant l’estratègia que practiquen des de fa dècades.

10. Amb la seva mordacitat característica, Aracil trobava en aquestes concepcions «un indici de l’ús de la llengua com a feromona, és a dir, a la manera d’una substància ètnica que hom secreta a l’exterior per tal d’induir efusions gregàries entre els seus congèneres» (Conill, 2007b: 75).

03 TSC21.qxp:TSC-21

264

12/9/11

10:30

Página 264

TSC, 21 (2011)

RESSENYES

que contrasta amb la desatenció (real) de les demandes procedents dels sectors socials impulsors de la normalització (cf. p. 45); sense oblidar la submissió constant als dictats governamentals (cf. p. 61), obtindrem una visió prou ajustada del galdós panorama a què s’enfronta el català dels valencians també en aquest àmbit, de manera que «a la substitució lingüística s’hi afegeix a hores d’ara un alt risc de substitució normativa» (Conill, 2007b: 65). No debades, el text al·ludeix a la pretensió institucional de crear un «marc cultural aïllacionista» (p. 28), sustentat en un projecte de balcanització i estranyament lingüístics —per dir-ho, respectivament, amb termes de Woodward (1996) i Bodoque (2009: 91).

Com és obvi, el seu autor no ignora que una classificació d’aquesta mena es veu obligada a accentuar els trets definitoris dels diversos models —a caricaturitzar-los, per dir-ho d’alguna manera—, a fi de mostrar fins a les últimes conseqüències la gamma d’implicacions associades a cadascuna de les alternatives estandarditzadores en joc.

A l’hora de la veritat, però, les fronteres entre ells no necessàriament han d’aparèixer tan nítides, raó per la qual no s’està d’alertar-nos, tocant els models unitarista i autonomista, contra «una interpretació excessivament frontista de dues opcions que, tot i defensar filosofies lingüístiques diferents, estan més pròximes del que el nostre discurs matisat pot fer pensar. Sens dubte, els dos grans models en discussió estan pagant el peatge d’una percepció que els associa, de vegades acríticament, als extrems de l’eix d’estandardització» (p. 63). Per aquest costat, l’advocat del diable no deixaria d’assenyalar l’existència d’un cert conflicte en el discurs de Pradilla, no resolt, entre una ètica de la convicció i una ètica de la responsabilitat, en la mesura que aquella li permet detectar-hi unes discrepàncies de fons que, si persisteix l’actual orientació del model autonomista, podrien clausurar definitivament qualsevol possibilitat d’articulació de la comunitat lingüística catalanòfona en tant que espai comunicatiu (cf. Gifreu i Corominas, 1991); mentre que aquesta darrera, producte de la seva condició de membre de l’IEC, el porta a temperar les discrepàncies, per tal de mantenir oberts els ponts del diàleg entre les diverses institucions codificadores.

4. L’IDEARI DE L’AVL, O L’APOTEOSI RESTRINGENT DEL CODI RESTRINGIT Les consideracions estratègiques suara apuntades no hi impedeixen, però, la denúncia lúcida dels pressupòsits essencials del model de l’AVL, que descansa en «una síntesi que recull els principis fonamentals del secessionisme (individuació, col·loquialització de la norma i legitimació de la interferència lingüística) i els projecta sobre la codificació fabriana» (p. 61). Un model, val a dir, la coartada lingüística del qual no passa de representar un eco involuntari, parroquial i de molt curta volada, d’alguns dels «arguments» (passez le mot) ja esgrimits en les guerres de l’ús de la llengua esdevingudes als Estat Units d’ençà que el 1961 el lexicògraf Philip Babcock Gove (1902-1972) va propugnar l’aplicació dels principis «imparcials» de la lingüística estructuralista al Webster’s Third New International Dictionary, del qual era editor en cap. Segons Gove, tals principis es podien resumir en cinc manaments fo-

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 265

TSC, 21 (2011)

265

namentals: «1. El llenguatge canvia contínuament. 2. El canvi és normal. 3. La llengua que es parla és la llengua. 4. La correcció es basa en l’ús. 5. Tot ús és relatiu» (apud Wallace, 2005: 109). No és aquest el lloc ni el moment per estendre’ns en l’examen de l’argumentari ventilat per la polèmica americana;11 n’hi haurà prou d’apuntar que els partidaris d’una normativa inspirada en la fidelitat a les dades immediates de la llengua acostumen (allí i ací) a incórrer tot sovint en la fal·làcia descriptivista —també coneguda col·loquialment com fal·làcia del «bé, tothom ho fa»—, consistent a confondre la promulgació de normes amb la mera constatació de regularitats idiomàtiques. Ara bé: les normes —la condició de les quals exclou la subjectivitat, així com qualsevol existència metafísica, de caràcter suprareal o platònic— només poden ser producte del consens comunitari i, en tal sentit, es troben molt més en consonància amb els principis ètics que no amb les teories científiques. Les podríem definir, doncs, com «alguna cosa que la gent ha acordat que és la manera òptima de fer certes coses amb certs propòsits», i la seva finalitat consistiria a «ajudar-nos a avaluar les nostres accions (incloent-hi el que diem) d’acord amb allò que com a comunitat hem decidit que són els nostres veritables interessos i propòsits» (Wallace, 2005: 117 i 118).

Remarqueu l’èmfasi dipositat per Wallace en el moment de l’autonomia comunitària, entès com l’ingredient essencial de tota conducta normativa digna d’aquest nom.

Entre nosaltres ningú no ha estat capaç d’expressar-ho amb la bellesa i la contundència amb què ho va fer Carles Riba als versos 15-24 de la novena de les Elegies de Bierville (1943), dedicada precisament a Pompeu Fabra. D’una manera anàloga, el grau d’autonomia o heterenomia d’una varietat lingüística —que és com dir el del grup humà que la parla— es podria mesurar també per la seva capacitat de situar-se com a centre de si mateixa (cf. Conill, 2001: 301-305). Així ho reconeixia tàcitament Joan Coromines (1971: 83-94), quan en un conegut article reclamava «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes». D’una manera molt més radical, el romanista italià Benvenuto Terracini (1951: 29) no dubtava a explicar la diferència entre llengua i dialecte prenent com a punt de partida el fet que el dialecte és, per damunt de tot, una varietat lingüística desproveïda «de la prerrogativa característica de una lengua autónoma, que es la de ponerse a sí misma como norma de su desarrollo y rumbo ideal de su tradición, prerrogativa que le permite asimilar sin daño cualquier elemento extrangero». El criteri que hi permet, doncs, distingir entre l’una i l’altre no és pas genètic, sinó social, avinentesa que deixa oberta la porta a la possibilitat que una varietat lingüística sigui considerada dialecte d’una altra que no forma part del seu mateix diasistema. Remarqueu que això és el que s’esdevé fatalment en tot procés de minorització lingüística, en la mesura que aquest implica la interposició de la llengua dominant entre la llengua recessiva i la resta del món. D’ací ve que, en semblants circumstàncies, qualsevol temptativa de codificació, com ara la de l’AVL, inspirada en uns criteris eminentment descriptivistes i que, d’una banda, es desentén obertament 11. El lector interessat pot consultar el treball monogràfic de Morton (1994). Cf. també l’excel·lent article de Wallace (2005), al qual seguim en aquesta part de la nostra reflexió.

03 TSC21.qxp:TSC-21

266

12/9/11

10:30

TSC, 21 (2011)

Página 266

RESSENYES

de les diferències entre la dialectologia, la lexicografia i l’estandardització12 i, de l’altra, no compareix pas acompanyada d’una impugnació radical —alhora sociopolítica i lingüística— de la influència abassegadora exercida per la llengua dominant, estigui fatalment abocada a aprofundir d’una manera gradual el procés de dialectalització (= dependència) de la varietat codificada, i esdevenir còmplice del procés de substitució.

5. A TALL DE CLOENDA Al final del meu llibre Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat (2007) em referia, a propòsit del cas gallec, a la idoneïtat de la teoria de les coalicions triàdiques de cara a l’anàlisi d’aquella mena de situacions en què el suport oficial a les posicions diferencialistes, partidàries d’impulsar la creació d’un estàndard autòcton a partir del vernacle popular, acaba revelant-se com l’estratègia més idònia per prosseguir la substitució lingüística per altres mitjans. No repetiré ací el que allí vaig deixar escrit; tan sols afegiré que, amb les adaptacions pertinents, l’adopció d’aquest punt de vista analític resultaria també apropiat en relació amb els darrers avatars de l’estandardització del valencià, resolts sempre en detriment de la seva vinculació a la comunitat lingüística i comunicativa catalanòfona.

Aracil (1979: 158) va airejar ja fa temps la sospita que al darrere de la tradicional diferenciació entre català i valencià, tantes voltes invocada per aquells que se’n proclamen solemnes defensors, no hi havia raons estructurals de pes justificables, sinó diferències relacionades amb l’ús de les dues varietats, de manera que allò específicament valencià consistiria més aviat en l’acatament del predomini social del castellà. La tribu valenciana ens aporta un grapat de dades i reflexions susceptibles de confirmar aquesta sospita, en la mesura que la conjuntura actual es caracteritza, com més va més, per l’acceptació a càrrec d’una part important de les elits valencianes que encara romanien fidels al català dels vetos que l’exclouen, totalment o parcial, dels àmbits de comunicació més significatius en una societat moderna. En aquest context, la creació d’un registre estàndard per elaboració del vernacle regional serà tan castissa i genuïna com es vulgui, però mai no passarà de constituir un passatemps per a acadèmics, una varietat merament simbòlica que, en trobar-se desproveïda de les seves funcions específiques, es veurà fatalment predestinada a envair els àmbits propis d’altres registres, amb els quals entrarà contínuament en pugna. En altres mots: desembocarà d’una manera inevitable en aquella experiència positiva de la reclusió —coneguda com a doble confinament o síndrome d’Orsenna— consistent a bastir-se una casa a l’interior d’una presó.

Mentrestant, enmig del marasme en què es debat a hores d’ara la llengua dels valencians, perfectament documentat per les dades quantitatives que l’obra aporta 12. Així ho posaven ja de manifest Bernat i Fabà (1992: 85-86) en analitzar les primeres propostes lèxiques d’Emili Casanova, un dels principals artífexs del model lingüístic de l’AVL i de la «filosofia» que la inspira (cf. Casanova, 1996).

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

RESSENYES

Página 267

TSC, 21 (2011)

267

(p. 86-120), assistim a la domesticació de la utopia fusteriana, això és, a la temptativa més seriosa i ben articulada duta a terme d’ençà de la transició per l’establishment polític i econòmic de la comunitat autònoma per tal d’afavorir —sobretot a través del repartiment de sinecures— la formació d’una intel·lectualitat orgànica tallada a la mesura de les seves necessitats. Com és obvi, el llibre de Pradilla a penes aborda —no és el seu propòsit— aquesta problemàtica, però suposa també un estímul valuós per tal d’anar més enllà de les seves pàgines i continuar reflexionant sobre certs assumptes que hi apareixen tractats només d’una manera marginal, com ara l’impacte dels discursos neoliberals sobre la percepció de les polítiques lingüístiques per part de la població valenciana o la necessitat urgent de disposar d’una sociologia del coneixement que ens permeti copsar cada vegada millor les línies estratègiques de l’AVL, situant-les en el context disciplinari que els és més propi —això és, la sociologia de les corporacions acadèmiques. En aquest sentit, David Foster Wallace (2005: 90) afirmava que «les qüestions d’ús de la llengua [...] són fonamentalment i inevitablement polítiques, i [...] les autoritats lingüístiques suposadament desinteressades [...] sempre són els productes de certes ideologies, i [...] en qualitat d’autoritats se’ls poden demanar els mateixos estàndards bàsics de seny i probitat i justícia que els demanem a les nostres autoritats polítiques». Si és així, molt em temo que els valencians tenim, ara com ara, mala peça al teler.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA ARACIL, Lluís V. (1974). «Sociolinguistics: revolution and paradigm». Comunicació presentada al 8th World Congress of Sociology, Universitat de Toronto, agost. Sociolinguistics Newsletter [Denver], vol. IX, núm. 2 (1978), p. 3-8. [Trad. catalana: «Sociolingüística: revolució i paradigma». A: ARACIL, Lluís V. (1982). Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 79-94] — 1979: «Educació i sociolingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana [València], núm. 2, p. 33-86. [Reeditat a: ARACIL, Lluís V. (1986). Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 129-217] AUROUX, Sylvain (1994). La révolution technologique de la grammatisation: Introduction à l’histoire des sciences du language. Lieja: Mardaga.

BELLO, Vicent (1988). La pesta blava. València: Eliseu Climent.

BERNAT, Francesc; FABÀ, Albert (1992). «La llista de la RTVV (1990): Estudi lexicogràfic».

A: SOLÀ, Joan (ed.). Sobre lexicografia catalana actual. Barcelona: Empúries, p. 75-121.

BODOQUE, Anselm (2009). La política lingüística dels governs valencians (1983-2008): Un estudi de polítiques públiques. València: Universitat de València.

CALAFORRA, Guillem (2009). «Conceptes i conceptes». Disponible en línia a: <http://www.brigadamixta.com/?p= 182>.

CASANOVA, Emili (1996). «L’intel·lectual i el nacionalisme català: el cas dels filòlegs valencians».

Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. LXXII, p. 285-300.

CASTELLÓ, Rafael (2001a). «Nacionalismes i actituds lingüístiques al País Valencià: una aproximació». A: MOLLÀ, Toni (ed.). Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera, p. 145-199.

Disponible en línia a: <http://www.uv.es/socant2/Investigació.htm>.

03 TSC21.qxp:TSC-21

268

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 268

RESSENYES

CASTELLÓ, Rafael (2001b). «Les posicions nacionals al País Valencià i Catalunya: diferències en la composició de la definició nacional de la realitat». Quaderns de Ciències Socials [València], núm. 5, p. 3-54. Disponible en línia a: <http://www.uv.es/socant2/Investigació. htm>.

CONILL, Josep J. (2001). «La noció de “conflicte lingüístic” segons Benvenuto Terracini».

A: TAVANI, G. Miscel·lània Giuseppe Tavani. Vol. I. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 287-313. (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes; 42-44). Disponible en línia a: <http://sociolinguistica. iespana.es/>.

— (2006): «Quan el parlar ofega el dir: Consideracions sobre la situació lingüística del País Valencià d’ençà de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua». A: III Seminário de Políticas Linguísticas (25 anos de atividade cívica, investigação e discussão sobre a língua nacional: o contributo de António Gil). Santiago de Compostela: Universidade de Santiago. Faculdade de Ciências Políticas, 30/III. Disponible en línia a: <http://www.lusografia.org/amizadegp/ IIISeminario/j-conill-resumo.htm>.

— (2007a). Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

— (2007b). «Tres textos i un sol discurs, o el lluç que es mossega la cua: Consideracions intempestives sobre la normativització al País Valencià». Ribalta [Castelló de la Plana], núm. 12, p. 63-95. Disponible en línia a: <http://www.iesribalta.net/revista/num/12/ Ribalta12.pdf>.

CONILL, Josep J.; SALOMÉ, Anna (2004, p. 258). «Elements per a una sociologia epistèmica del llenguatge». Caplletra [València], núm. 37 (tardor), p. 155-195. Disponible en línia a: <http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/12948323249041506321435/210 354_0002.pdf#search=”josep”&page=41>.

COROMINES, Joan (1971). Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor.

CUCÓ, Alfons (1989). Roig i blau: La transició democràtica valenciana. València: Tàndem.

ENZENSBERGER, Hans Magnus (1973). Zur Kritik der politischen Ökologie. Berlín: Kursbuch/ Rotbuch. [Trad. castellana: (1974). Para una crítica de la ecología política. Barcelona: Anagrama] ESTEVE, Francesc (2009). «Contra el revisionisme lingüístic». L’Espill [València], segona època, núm. 31 (primavera), p. 147-158.

FUSTER, Joan (1968). «Introducció». Obres completes. Vol. 1. Barcelona: Edicions 62, p. 7-20.

— (1971). «Dificultats valencianes (1) i (2)». Serra d’Or [Barcelona]. [Reeditat a: FUSTER, Joan (1994). Escrits sobre la llengua. València: Tàndem, p. 51-56] GIFREU, Josep (dir.); COROMINAS, Maria (coord.) (1991). Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Investigació de la Comunicació.

JESPERSEN, Otto (1925). Menneskehed, Nasjon og Individ i Sproget. Oslo: H. Aschehong and Co [Trad. catalana: (1969). La llengua en la humanitat, la nació i l’individu. Barcelona: Edicions 62] MARQUÈS, Josep Vicent (1997). Tots els colors del roig. València: Tres i Quatre.

MOLLÀ, Toni (2007). Quina política lingüística? Alzira: Bromera.

MORTON, Herbert C. (1994). The story of Webster’s third: Philip Gove’s controversial dictionary and its critics. Cambridge: Cambridge University Press.

NICOLÁS, Miquel (1998). La història de la llengua catalana: La construcció d’un discurs. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 269

TSC, 21 (2011)

269

NINYOLES, Rafael-Lluís (2008). «Els reptes de la normalització: Societat, economia i llengua». A: ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Llibre blanc de l’ús del valencià-II: iniciatives per al foment del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 19-31.

PITARCH, Vicent (1984). Reflexió crítica sobre la «Llei d’ús i ensenyament del valencià». València: Tres i Quatre.

PRADILLA, Miquel Àngel (1999). «El secessionisme lingüístic valencià». A: PRADILLA, Miquel Àngel (ed.). La llengua catalana al tombant del mil·lenni: Aproximació sociolingüística.

Barcelona: Empúries, p. 153-202.

— (2001). «Qüestions lingüisticoidentitàries a l’entorn del blaverisme». A: MOLLÀ, Toni (ed.).

Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera, p. 201-235.

— (2002). «La política lingüística contemporània al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana [València], núm. 16, p. 101-119.

— (2003). «El gallec: un cas d’individuació lingüística en un context de minorització». A: PRADILLA, Miquel Àngel (ed.). Identitat lingüística i estandardització. Valls: Cossetània, p. 135-165.

— (2004). El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte. Benicarló: Onada.

— (2005). «La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l’aïllacionisme particularista». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 18, p. 141-170. Disponible en línia a: <http://www. romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/18/09_Pradilla.pdf>.

— (2008). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística.

Benicarló: Onada.

QUEROL, Ernest (1993). «Models en contacte: anàlisi dels estudis sobre les relacions interlingüístiques». A: ALEMANY, R.; FERRANDO, A.; MESEGUER, L. (cur.). Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 87-96.

— (2007). «La sostenibilidad lingüística y las metáforas para entender y favorecer el multilingüismo». A: ECHENIQUE ELIZONDO, M. Teresa [et al.]. La vida de las lenguas en nuestra sociedad: Posibilidades de futuro. Pamplona: Ayuntamiento de Pamplona, p. 39-57.

RABIN, Chaim (1989). «Normativisme». Límits, núm. 7, p. 19-24.

RAMOS, Rafa (1999). «Contraplanificació: el cas valencià». Noves SL [Barcelona] (maig). Disponible en línia a: <http://www.uv.es/~ramos/contrapl.html>.

SINNER, Carsten (2003). «El concepte de comunitat en la lingüística». Estudios Catalanes: Revista Internacional de Lengua, Literatura y Cultura [Santa Fe, Argentina], núm. 2, p. 133-149.

SÒRIA, Enric (1994). Sermonari laic. València: Germania.

TERRACINI, Benvenuto (1951). Conflictos de lenguas y de cultura. Buenos Aires: Imán.

VIADEL, Francesc (2006). No mos fareu catalans: Història inacabada del blaverisme. Barcelona: L’Esfera dels Llibres.

WALLACE, David F. (2005). Consider the lobster and other essays. Nova York: Little, Brown & Company. [Trad. castellana: (2007). Hablemos de langostas. Barcelona: Mondadori] WOODWARD, Colin (1996). «Balcanização lingüística». Article periodístic d’una font sense especificar, enviat per Dejan Djukic el dimecres 14 d’agost de 1996 com a missatge a la llista electrònica de discussió LINGUIST (Vol-7-1264, 11/9/96). [Trad. portuguesa de Celso Álvarez Cáccamo] Josep J. CONILL

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 270

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 271

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 271-273 http://revistes.iec.cat/índex.php/TSC

MASSIP, Àngels (coord.) (2008).

Llengua i identitat.

Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. 150 p.

Tal com indica Albert Bastardas al prefaci del llibre, l’estudi de la relació entre llengua i identitat ha estat central i actualment ocupa l’interès creixent d’estudiosos en ciències socials i humanes. Per això, és benvinguda una obra que tracti el binomi llengua-identitat tant des d’una perspectiva teòrica general com d’una de centrada a les terres de parla catalana. Els capítols d’aquest llibre són la versió escrita d’un cicle de conferències organitzat pel Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona l’any 2006.

El volum s’estructura en quatre blocs. El primer, titulat Llengua i identitat: qüestions generals, conté dos articles. A «Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la societat», Àngels Massip fa un esbós de la relació entre llengua, identitat i cultura des de la teoria de la complexitat i la perspectiva ecolingüística. Esperanza Morales, a «La llengua de signes com a vehicle de comunicació i de capital simbòlic», presenta el cas de la comunitat de sords i la constitució de les seves varietats diferenciades com a vehicle de capital simbòlic. A més d’explicar breument la manera com s’han constituït les varietats espanyola i catalana, l’article proporciona bones pistes per a investigacions futures sobre els factors de construcció de la identitat i el procés d’incorporació de la llengua de signes a institucions educatives.

El segon bloc s’ocupa de la relació entre llengua i identitat als territoris de parla catalana. Josep Espluga, a les «Dificultats i potencialitats de la llengua catalana per a generar identitat social a la Franja», fa una anàlisi sociològica de la situació transfronterera de la Franja i es demana si la llengua hi determina la identitat social. La seva resposta és que no, ja que hi ha una sèrie de limitacions que ho impedeixen: la percepció dels franjolins de no pertànyer a un territori amb límits lingüístics clars, la importància dels trets identitaris espanyols i aragonesos, i les actituds dels veïns catalans. Jean Paul Escudero, a «Les llengües a la societat nord-catalana des de l’annexió francesa de 1659», fa un repàs general històric a la situació del català a la Catalunya del Nord.

Tot i que al títol es menciona que es tractaran les «llengües» a la societat nord-catalana, en realitat només es mencionen el català i el francès. Igualment, al resum de l’article es menciona el cas dels gitanos però a l’article no hi apareixen. Rafael Castelló, al capítol «Parlem valencià, però no som valencians», presenta un model amb el que l’autor anomena moments epistemològics i que intenten explicar la situació sociolingüística valenciana: sentiment de ser valencians però sense que això impliqui necessà-

03 TSC21.qxp:TSC-21

272

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 272

RESSENYES

riament identificar-se amb el català. Es tracta d’una anàlisi interessant perquè explica les diferents ideologies vers el català/valencià i la política lingüística des d’un model concret. En el capítol titulat «Llengua i identitat al País Valencià», Joan F. Mira explica els factors (històrics, geogràfics, demogràfics, de denominació del territori, etc.) que han configurat les relacions de llengua i identitat al País Valencià. Cal destacar l’explicació que fa Mira de l’evolució contemporània de la consciència lingüística i la seva reconstrucció. Per a Mira, a finals del segle XIX es va perdre la consciència de continuïtat lingüística al País Valencià, però no hi va haver hostilitat i conflicte fins a finals del franquisme i els inicis de la transició. En canvi, va ser durant la democràcia que es va recuperar la consciència lingüística però amb un augment d’hostilitat.

El tercer bloc va dedicat a llengua i identitat a altres territoris, en concret a Galícia, el Friül i Occitània. Sabela Labraña es planteja la pregunta «Crea identitat la llengua gallega?». Per contestar-la, fa un breu repàs a la situació sociolingüística de la llengua gallega i al complex procés d’estandardització (amb tres normatives) tot centrantse en resultats d’estudis sociolingüístics dels deu anys de cooficialitat del gallec i el castellà. Els diferents estudis mostren resultats interessants pel que fa a la importància dels factors de l’edat (els joves són cada cop més bilingües tot i que tenen actituds molt positives vers el gallec), les actituds (estigmatització del gallec amb accent tradicional i valorització del gallec més urbà) i la identitat (el gallec no és un element principal de la identitat gallega; els joves valoren la llengua com a factor identitari molt important, però això no es correspon amb un ús alt del gallec). El capítol acaba amb una discussió sobre les diferències entre el que Labraña anomena identitat i pertinença, i argumenta que el gallec és més un element de pertinença (tret individual, que no implica els altres, centrat en la terra, el paisatge, el clima, etc.) que no pas d’identitat (diferenciada, que té en compte els altres). D’altra banda, l’article de Raimondo Strassoldo, «The sociolinguistic situation of Friuli: Findings from recent research», és un resum de la història del Friül i de diversos estudis sociolingüístics recents que mostren la interrelació entre la sociolingüística i catàstrofes naturals (influx de diners i apaivagament de l’activisme lingüístic al Friül arran del terratrèmol de 1976), i dels quals destaquem els resultats següents: només un 15 % dels nens s’escolaritzen en friülà, la qual cosa no garanteix un ús estès d’aquesta llengua; s’observa un interès decreixent dels joves a l’hora d’aprendre la llengua, i hi ha una incongruència entre l’opinió dels que consideren que cal protegir les minories i el poc interès a aprendre la llengua friülana.

Finalment, Patrick Sauzet, a «Se pòt existir una lengua sens una marina de guèrra?

A prepaus de l’occitan», parteix de les diferents definicions de llengua i dialecte de la tradició lingüística francesa (continuista i arealista) i mostra com sovint s’ha deslegitimitzat l’occità fins a deixar-lo com el que l’autor anomena una llengua nua. Tot i això, Sauzet es planteja la pregunta de com ha sobreviscut l’occità malgrat el procés de minorització que ha patit. La resposta és que el preu que ha hagut de pagar la llengua és el d’una forta diglòssia. Al final de l’article, l’autor fa algunes propostes per superar la situació precària de l’occità, que se centren a fer més present l’estudi acadèmic universitari d’aquesta llengua i possibilitar («normalitzar» encara no és possible) l’occità dins la societat occitana, és a dir, donar mostres de funcionament possible de la llen-

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 273

TSC, 21 (2011)

273

gua occitana (a l’ensenyament, a la vida cultural i pública, als mitjans de comunicació, etc.) i mantenir el coneixement i ús actuals per estar preparats per a la «reconquesta».

A la darrera secció —Llengües i identitats a Europa— Emili Boix ressegueix la visió del plurilingüisme europeu des dels territoris de llengua catalana i els escrits d’Antoni Rovira i Virgili i Jordi Ventura, i fa un resum de la diversitat lingüística europea a partir de diferents mètodes de classificació (geografia, demografia, vitalitat lingüística i política lingüística). Acaba el capítol amb un repàs a la legislació lingüística a la Unió Europea.

Els articles del volum són útils per obtenir dades actualitzades de cadascuna de les situacions sociolingüístiques que s’hi tracten, però també s’hi observen quatre mancances principals. En primer lloc, tot i que el volum es titula llengua i identitat, el binomi no es tracta pas a tots els capítols d’igual manera. Mentre que alguns capítols el tracten directament (per exemple, Labraña i Espluga), d’altres quasi ni el tracten (per exemple, Escudero i Strassoldo). En segon lloc, s’hi troba a faltar un capítol sobre llengua i identitat a Catalunya i un altre sobre les Illes Balears dins de la secció de Llengua i identitat als territoris de parla catalana. També hauria estat útil incloure-hi un capítol de síntesi que destaqués els trets comuns i distintius de la relació entre llengua i identitat a les terres de parla catalana. Per exemple, hauria estat profitós plantejar-se la pregunta de Labraña («Crea identitat la llengua gallega?») aplicada no només al cas de la Franja (com fa Espluga), sinó a tots els territoris de llengua catalana. En tercer lloc, el capítol que emmarca el volum (Massip), que presenta la perspectiva de la complexitat per estudiar la identitat i la seva relació amb la llengua, no es reprèn en la resta de capítols, que sovint deixen el concepte identitat en segon terme. Finalment, tot i que el present ressenyador no és partidari de les llistes d’errors ortogràfics, de redacció i de format dels llibres que es ressenyen, en aquest cas no ens podem estar de dir que la quantitat d’errors —tant en anglès com en català— que hi ha al llibre desorienta sovint el lector. En el futur, caldria tenir més cura en el procés de passar d’una comunicació oral a un volum escrit. Amb tot, es tracta d’un llibre que agrupa contribucions d’un cicle de conferències que va ser original i profitós per a tots els assistents.

Llorenç COMAJOAN COLOMÉ

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 274

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 275

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 275-278 http://revistes.iec.cat/índex.php/TSC

ARNAN, Neus; BOSCH, Jordi; PALAU, Carles; SAGARRA, Marina (coord.); VILA, David (coord.) (2009).

De la consciència a la conducta: L’experiència de Tallers per la Llengua.

Barcelona: 7dquatre.

SUAY, Ferran; SANGINÉS, Gemma (2010).

Sortir de l’armari lingüístic: Una guia de conducta per a viure en català.

Manresa: Angle.

Quatre escenes quotidianes i normals en un país poc normal. Una: em trobo en una de les millors biblioteques de sociolingüística del país, atapeïda de llibres que analitzen què són i què comporten les adaptacions o convergències dels catalanoparlants cap al castellà (el que els llibres que aquí ressenyem anomenen submissió lingüística).

Els empleats de la biblioteca, catalanoparlants, usen sols el castellà amb els operaris que vénen a instal·lar uns mobles. Dues: em trobo en un bar del barri més catalanoparlant de Barcelona i escolto la dona d’un dirigent catalanista, el qual sol predicar que emprem el català al carrer i amb desconeguts. Ella, però, usa el castellà amb els cambrers, tot i que puc assegurar que entenen el català. Tres: quan estic escrivint aquesta ressenya em telefonen des d’un banc ètic per oferir-me que en compri accions. La comercial, molt correcta, parla sempre en castellà i jo, quasi sempre en català, però el cost psicològic me’l carrego jo, que estic més preocupat pel codi, que pel contingut… Quatre: el 10 de juliol del 2010 passejo, millor dit, em manifesto pel bell mig del passeig de Gràcia de Barcelona en defensa del dret a decidir dels catalans, acompanyat per centenars de milers de catalanistes com jo. Una pancarta en català, la duen un grup d’africans de raça negra. Una amiga meva, catalanoparlant, els demana en castellà d’on són.

I ells responen en català: «d’aquí». I podríem seguir: la norma de subordinació o submissió al castellà està fermament arrelada i interioritzada en els catalanoparlants (la col·loquialització del castellà és tan profunda que aquesta llengua ja és sentida com a llengua pròpia i tot?; hi ha molta gent a qui tant li fa la tria d’una llengua o l’altra?), de la mateixa manera que entre força (no tots) castellanoparlants està difosa l’omnipotència apresa: pertot arreu poden expressar-se en castellà. Com deia un: «¿Para qué tengo que esforzarme en aprender catalán si todo el mundo sabe el castellano?».

Woolard (1989), entre altres autors, ja descrigué meticulosament els mecanismes d’aquesta norma social des de l’antropologia lingüística i des de la psicologia social (també Ros i Giles, 1979 i Ros, 1984).

Aquesta norma d’ús lingüístic tan estesa i resistent ha estat objecte de l’embestida de diferents especialitats de les ciències socials (lingüistes, antropòlegs, demolingüistes, politòlegs…). Ara, com si fossin onades de soldats que novament assalten una po-

03 TSC21.qxp:TSC-21

276

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 276

RESSENYES

sició inexpugnable, és el torn dels psicòlegs, que tornen a intentar guanyar la posició.

Suay i Sanginés (2010), i em sembla que també Arnan et al. (2009), són ben conscients que la seva perspectiva és fragmentària i es complementa amb altres enfocaments de les ciències socials. Ells no neguen el pes i la força dels factors polítics i socials que expliquen el poc ús i prestigi del català. Ells se centren en la seva parcel·la.

L’objectiu darrer de tots dos volums és ajudar a viure mantenint el català, amb el mínim d’estrès i incomoditat, tot i topar amb una norma social poderosa i potent, fruit d’anys i panys de subordinació social i política, reforçada per sancions socials encara ara. Aquesta ressenya es completa amb la informació provinent de les fotocòpies o quaderns lliurats en dos tallers d’espai lingüístic personal: l’un impartit el 4 de març del 2009 i l’altre impartit el 7 i el 21 de maig del 2010.

Arnan i els seus col·legues descriuen l’experiència dels quatre tallers des de les idees fundacionals de Ferran Suay, que després han difós, entre d’altres, la CAL, Òmnium Cultural o el Consorci per la Normalització Lingüística. Trobem els Tallers d’Educació per la Llengua, els Tallers per al Foment dels Usos Interprofessionals, els Tallers d’Acollida Lingüística, i els Tallers d’Espai Lingüístic Personal, que són els que presentem aquí. Els tallers volen ser assequibles i respondre a les necessitats de la gent, que, talment una teràpia de grup, explica què li passa, comparteix què li passa. El volum fa una crida genèrica perquè el català esdevingui instrument de cohesió i integració socials. Els autors fan una crítica injusta a la manca d’atenció a la convergència o submissió lingüística, quan hi ha hagut múltiples campanyes (cap d’elles amb èxit clar, raó per la qual s’han repetit) des de la campanya de la Norma a Catalunya el 1982 (Boix, 2009a; Boix et al. (en premsa)).

Suau i Sanginés, per la seva banda, ofereixen un volum més cohesionat, escrit molt clarament i alliberat de feixugues referències acadèmiques. En primer lloc, presenten uns rudiments de psicologia per tal d’ajudar a fer entendre els mecanismes dels prejudicis lingüístics i dels estressos derivats de voler anar contra corrent. Com s’ha repetit sovint, i és cert, és tant o més important eliminar o canviar un prejudici lingüístic que conquerir un nou judici sobre la realitat. En segon lloc, el llibre presenta una sèrie d’estudis de cas: una romanesa, un parlant cremat, una basca, un parlant tímid, una militant i un africà. En cada experiència de cas hi ha una fitxa d’ajuda i una secció: «... al divan». El llibre es completa amb una guia breu per a millorar l’assertivitat lingüística. És molt convincent, realista i possibilista la proposta de gradualitat: així com la competència s’adquireix progressivament, també passa el mateix amb l’ús.

Els dos llibres replantegen el debat etern i inacabable entre els macroaspectes de la política lingüística (l’estat del poder, les institucions, els models dels mitjans de comunicació (Bassols i Segarra, 2009)...) i els microaspectes (l’individu, les actituds, les emocions...). Els dos llibres tenen raó en afirmar que, en darrer terme, tot passa pel filtre de l’individu que és qui actua, qui parla, qui reacciona.

El volum de Suay i Sanginés s’assembla molt a l’anomenada literatura d’autoajuda, que Ampudia (2010: 14) ha definit com aquella que «construeix a través de preceptes, consells i recomanacions programes de regulació conductual i emocional de caràcter

03 TSC21.qxp:TSC-21

RESSENYES

12/9/11

10:30

Página 277

TSC, 21 (2011)

277

reflexiu que condueixen a una hipotètica millora psíquica de l’individu i la seva adaptació adequada a l’entorn en què viu». L’objectiu és que el parlant assoleixi un nivell més alt de satisfacció amb si mateix, i que actuï amb assertivitat i amb proactivitat, és a dir, amb seguretat en la seva posició i alhora amb cortesia i amabilitat: els drets no es discuteixen, s’exerceixen. En els cursos se suggereixen fórmules i enunciats verbals per a ajudar a respondre a situacions de tria lingüística, per a sentir-se més fort. Però com divergir lingüísticament quan l’altre és més fort? Però es pot divergir lingüísticament en situacions de màxima intimitat? En una recerca recent a Barcelona pràcticament totes les parelles lingüístiques mixtes es conegueren i es comuniquen encara en castellà (Boix, 2009b). Com ser assertiu lingüísticament quan el catalanoparlant té menys poder, per exemple, en una entrevista de feina, o en una conversa d’un dependent amb un cuidador llatinoamericà? Com convèncer els treballadors de serveis socials d’emprar el català amb els seus usuaris majoritàriament castellanoparlants, si veuen la llengua com un problema afegit? Com desmuntar la idea que els qui mantenen el català són més cerraos? Com tenir en compte els bilingües familiars? Les dades recents sobre tries de llengua a Catalunya (de validesa limitada perquè són declarades) assenyalen una preferència clara per la convergència lingüística (EULP, 2008). El 2008 el 76,7 % de la població que sap parlar català afirma canviar al castellà amb algú que parla en castellà (58,1% el 2003). El mateix any aquesta mateixa població afirma canviar al català (79,5 %) si algú respon en català (66,2 % el 2003).

El problema rau en el fet que la conducta proposada va en contra de la norma dominant. És, doncs, factible nedar contra corrent sense estressar-se? Aquests tallers van adreçats a gent ja convençuda, als militants o als «friquis» de la llengua, als que tenen dolor de llengua (Larreula, 2002). No tenen en compte grans sectors de la població, ni els bilingües (cada vegada més freqüents) de llengua o d’identificació, ni els castellanoparlants, ni els al·lòctons. Potser caldria haver considerat la possibilitat de converses híbrides en què es barregen les dues llengües, com a passa intermèdia. L’objectiu final és el modelatge: que alguns sectors de població esdevinguin models de comportament. Estic convençut que tots dos llibres ajudaran a estendre, i fins i tot a automatitzar, l’ús del català de tal manera que, en aprendre el català, la gent n’aprengui una concepció de llengua útil i apta per a qualsevol situació social. Aquest és el seu objectiu.

Sorprèn, tanmateix, que els dos llibres no aprofitin prou el llegat de la sociolingüística (interdisciplinària afortunadament als nostres països) i de la pragmàtica i no en manllevin conceptes com el de lleialtat lingüística (del 1953), el de vitalitat etnolingüística subjectiva, la tria, alternança i negociació de llengües, les fronteres etnolingüístiques, la norma social i la cortesia. No dialoguem prou entre diferents branques dels sabers de la llengua tot i ser pocs els que ens hi dediquem professionalment. L’enhorabona a aquests dos volums perquè enriqueixen el debat amb una visió psicològica més que pertinent, complementària amb moltes altres disciplines.

03 TSC21.qxp:TSC-21

278

12/9/11

10:30

TSC, 21 (2011)

Página 278

RESSENYES

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA AMPUDIA DE HARO, F. (2010). «El logro del éxito: la dimensión social de la literatura de autoayuda». Revista Española de Sociología, núm. 13, p. 11-30.

BASSOLS, M.; SEGARRA, M. (ed.) (2009). El col·loquial dels mitjans de comunicació. Vic: Eumo.

BOIX, E. (2009a). «Les normes d’ús interpersonal a la Catalunya de començament del segle XXI». A: VALLVERDÚ, F. (cur.). Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: Balanç de la Situació i Perspectives de Futur. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 307-314.

— (2009b). Català o castellà amb els fills?: La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Rourich.

BOIX, E.; MELIÀ, J.; MONTOYA, B. «Policies promoting the use of catalan in oral communications and to improve attitudes towards the language». A: STRUBELL, M.; BOIX, E. Democracy and language revival: The case of Catalan. Londres: Palgrave. [En premsa] INSTITUT D’ESTADÍSTICA DE CATALUNYA (2008). Enquesta d’usos lingüístics de la població. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya. [En el text, EULP] LARREULA, E. (2002). Dolor de llengua. València: 3 i 4.

PLATAFORMA PER LA LLENGUA (2006 i 2008). Què faig si…?: Alguns suggeriments que poden ésser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Barcelona: Plataforma per la Llengua.

ROS, M. (1984). «Speech attitudes to speakers of language varieties in a bilingual situation».

International Journal of the Sociology of Language, núm. 44, p. 73-90.

ROS, M.; GILES, H. (1979). «The Valencian language situation: an accommodation perspective».

Review of Applied Linguistics, núm. 44, p. 33-24.

SEGARRA, M. (2009). «La mescla de llengües i el canvi de codi com a recursos de col·loquialitat en l’audiovisual». A: BASSOLS, M.; SEGARRA, M. (ed.). El col·loquial dels mitjans de comunicació. Vic: Eumo, p. 93-134.

VILADOT, M. À. (1993). Identitat i vitalitat lingüística dels catalans. Barcelona: Columna.

WOOLARD, K. A. (1989). Double talk: Language and ethnicity in Barcelona. Stanford: Stanford University Press.

Emili BOIX-FUSTER

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 279

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 279-281 http://revistes.iec.cat/índex.php/TSC

Memòria d’activitats del 2008 Assemblea de socis, 12 de febrer del 2009

1. SESSIONS DE SEMINARI Durant l’any 2008, gran part dels esforços de la societat s’han adreçat a l’assoliment de la seva integració a l’Institut d’Estudis Catalans. No obstant això, també ha realitzat diversos actes com els següents: 14 d’abril Sessió de seminari: presentació del llibre Corpus de varietats socials: Materials de treball, a càrrec de Ramon Solsona i Lluís López.

Els autors del llibre són: Emili Boix-Fuster, Marina Àlamo, Mireia Galindo i F. Xavier Vila.

El volum Corpus de varietats socials: Materials de treball posa a l’abast dels estudiosos de la llengua i la societat catalana una mostra de la diversitat sociolingüística del país: una selecció de vint-i-cinc entrevistes a parlants des de divuit anys fins a vuitanta, de classe treballadora i nascuts o socialitzats a la regió metropolitana de Barcelona.

Aquestes entrevistes formen part d’un corpus més ampli amb parlants de tots els sectors socials.

20 de maig Sessió de seminari: taula rodona «Llengua i la immigració a Catalunya», a cura d’Oriol Amorós, secretari per a la Immigració de la Generalitat, i de Diego Arcos, membre del col·lectiu IMMI.cat.

L’exposició va ser feta per Oriol Amorós des d’una visió del tot institucional, exposant les sensibilitats del Departament vers els nouvinguts i els canals d’atenció dispensats, així com les vies d’integració social i lingüística.

Quant a Diego Arcos, el punt de vista exposat versava des de l’òptica de l’immigrant: les dificultats que trobava així que arribava, les sensacions de rebuig que patia i les dificultats d’incorporar-se en el món laboral.

16 de juny Sessió de seminari: presentació de l’enquesta sociolingüística Llengua i identitat a Catalunya, efectuada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), a càrrec de Miquel Strubell. En són autors el mateix Miquel Strubell, el Grup de Recerca i Identitat.Cat i la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC.

03 TSC21.qxp:TSC-21

280

12/9/11

10:30

Página 280

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2008

10 de desembre Sessió de seminari: presentació del llibre Les llengües en joc, el joc entre llengües, a càrrec de l’autora Mireia Galindo.

L’àmplia informació que conté el llibre, que va ser explicada per l’autora amb el suport de dades i ressenyes, mostra exhaustivament l’ús interpersonal del català entre els infants i els joves de Catalunya. El llibre, en si, és una eina i un referent per a estudiosos de la sociolingüística.

2. UNA PRESENTACIÓ DE LA SOCS 18 de setembre Presentació de la SOCS a Arenys de Mar. L’acte va anar a càrrec d’Albert Fabà i Joaquim Torres, i va ser coorganitzat per Xavier Mir, impulsor de l’ASOLC en aquesta població.

La iniciativa de Xavier Mir a Arenys, que té per objecte acostar la sociolingüística a tothom, va començar a gestar-se amb el Correllengua de 2005. Un grup de persones que tenien la voluntat de promoure el debat i la informació de la llengua des del punt de vista del seu ús varen ser els que li donaren vida.

3. RELACIONS INSTITUCIONALS — CUSC i Xarxa CUSCAT. Hem mantingut les mateixes relacions que en anys anteriors.

— Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’any 2008 la nostra entitat ha passat a formar part de l’IEC com a entitat filial.

— Secretaria de Política Lingüística (SPL). Membres de la junta de l’ASOLC s’han entrevistat diverses vegades amb els dirigents de la Secretaria, per tal de mantenir la bona sintonia i col·laboració existent des de sempre amb la SPL. L’any 2008 la Secretaria ha atorgat una ajuda a la SOCS.

4. PREMI LA LUPA D’OR Durant el període pertinent es va preparar la sisena edició del Premi La Lupa d’Or, per a llibres de sociolingüística catalana editats durant l’any 2007. El guardó es concedí el 12 de febrer de 2009.

S’han estat fent gestions perquè el premi pugui ser inclòs en el cartell de premis de l’IEC del 2010.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 281

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2008

TSC, 21 (2011)

281

5. XARXA D’ENTITATS SOCIOLINGÜÍSTIQUES S’han continuat les actuacions per connectar la SOCS amb les associacions de sociolingüística del mateix tipus existents arreu i s’han començat a efectuar contactes amb els seus responsables.

6. CURS DE METODOLOGIA PER A SOCIOLINGÜISTES EFECTUAT AL COLPIS El Col·legi de Sociòlegs i Politòlegs (COLPIS) efectua cursos per a diferents especialitats. Vam decidir col·laborar-hi econòmicament a fi que els socis i simpatitzants de la SOCS poguessin assistir gratuïtament a un curs per a sociolingüistes. El curs s’ha dut a terme del 28 d’octubre al 13 de novembre, i s’hi han apuntat set socis o simpatitzants de la SOCS.

7. OBTENCIÓ DE DADES SOCIOLINGÜÍSTIQUES DEL BARÒMETRE PER A LA COMUNICACIÓ I LA CULTURA El Baròmetre per a la Comunicació i la Cultura és una entitat que té com a principal funció mesurar les audiències dels mitjans de comunicació dels territoris de llengua catalana. Amb aquesta finalitat empra un qüestionari en el qual hi ha algunes de les preguntes sociolingüístiques bàsiques, concretament sobre coneixements lingüístics, llengua inicial, llengua d’identificació i llengua habitual. Les mostres que fa servir són molt àmplies, de manera que la possibilitat d’explotar els resultats d’aquestes preguntes seria interessant per a la recerca sociolingüística. El problema és que, en general, per obtenir aquestes dades cal pagar, perquè el finançament del Baròmetre es basa en la venda de les dades que produeix, i això fa que aquestes dades no hagin estat explotades. Seria, per tant, útil per a la recerca sociolingüística poder obtenir aquestes dades d’una manera assequible. En aquest sentit, la Junta de la SOCS, juntament amb la Xarxa CRUSCAT i amb l’acord de la Secció Filològica, ha començat a fer gestions per mirar d’aconseguir un acord entre l’IEC i el Baròmetre que permetés fer accessibles les dades esmentades.

8. PUBLICACIONS — Treballs de Sociolingüística Catalana. Durant el 2008 s’ha treballat en la integració de la revista a les publicacions de l’IEC. S’ha començat el procés, que s’acabarà enguany, per incloure els continguts complets de tots els números de TSC al Portal de Publicacions de l’IEC, i s’ha triat un nou disseny per a la portada. D’altra banda, s’han lliurat al Servei Editorial de l’Institut els continguts del núm. 20, que recollirà les ponències de les Jornades Llengua i Ensenyament, i que apareixerà a mitjan 2009.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 282

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 283

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2011), p. 283-291 http://revistes.iec.cat/índex.php/TSC

Memòria d’activitats del 2009

1. ACTES PÚBLICS — Presentació del llibre La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística, de Miquel Àngel Pradilla. Onada, 2008

Presentadors: Bernat Joan, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya Isidor Marí, vicepresident de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans L’obra es compon de quatre amplis articles sobre les tensions disgregadores de la unitat lingüística al País Valencià, molt complementaris entre ells, ja que engloben els diversos aspectes del conflicte.

Data: dimarts 17 de febrer de 2009 a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

— Jornada de presentació de la SOCS a Castelló

03 TSC21.qxp:TSC-21

284

12/9/11

10:30

Página 284

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

Programa i intervencions: 9.00-9.15

Presentació de la Jornada a càrrec d’Eva Alcón i Joaquim Torres

9.15-9.45

«Dades sociolingüístiques més recents de la Regió de Castelló», a càrrec d’Ernest Querol

9.45-10.15

«Política i demolingüística: una comparació entre territoris valencians i catalans», a càrrec d’Albert Fabà

10.15-10.30

Col·loqui sobre les dues intervencions precedents. Moderador: Miquel Àngel Pradilla

10.30-11.00

Cafè i descans

11.00-11.30

«La transmissió del valencià a la ciutat de Castelló de la Plana», a càrrec d’Enric Forner

11.30-12.00

«Paradoxes i dilemes: el valencià a través de l’espill», a càrrec de Josep J. Conill

12.00-12.15

Col·loqui sobre les dues intervencions precedents. Moderador: Brauli Montoya

12.15-13.15

Taula redona: «La situació sociolingüística de Castelló en el context dels Països Catalans» Participants: Joaquim Torres (context general dels Països Catalans), Miquel Àngel Pradilla (context general del País Valencià), Brauli Montoya (la transmissió de la llengua al País Valencià)

13.15-13.45

Col·loqui sobre la taula redona. Moderador: Joan A. Argenter

13.45-14.00

Conclusions i roda de premsa de la Jornada: Miquel Àngel Pradilla

14.00-16.00

Dinar de germanor

Organitza: Delegació de Castelló de la Plana de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Sociolingüística Patrocina: Universitat Jaume I, Servei de Llengües i Terminologia Data: dissabte 21 de febrer de 2009 Lloc: Llotja del Cànem, seu a la ciutat de la Universitat Jaume I

— Cicle «25 anys de la Llei de normalització lingüística» En ocasió d’haver-se complert els vint-i-cinc anys de la Llei de normalització lingüística, la Presidència de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Societat Catalana de Sociolingüística varen organitzar un cicle d’actes que incloïa:

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

Página 285

TSC, 21 (2011)

285

Una conferència a càrrec de José Montilla, president de la Generalitat, titulada «Balanç de la política lingüística 1983-2008»

En la seva conferència, el president va repassar l’evolució de la política lingüística del darrer quart de segle a Catalunya, i va destacar el seu paper en la consolidació de la llengua juntament amb la importància que ha tingut la immersió lingüística a l’escola i els mitjans de comunicació audiovisuals en català.

Després d’una valoració positiva dels vint-i-cinc anys de normalització, el president de la Generalitat de Catalunya va voler apuntar que el 1980 ningú no es podia pensar que patiríem una campanya amb manifestos en contra de suposats atacs a la llengua castellana. En aquest sentit, el president es va referir a la necessitat de corregir les estructures estatals perquè recullin d’una manera més acurada la realitat plurilingüe de l’Estat i que s’accepti, en la revisió del sistema de finançament, la creació d’un fons per compensar la major despesa de les comunitats autònomes amb dues llengües.

Finalment, cal destacar la referència del president a la possibilitat que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut «pugui afectar el nostre model lingüístic». Així, el president va recordar al Tribunal Constitucional que desqualifica el model de convivència català si desautoritza el model lingüístic.

Per al president, el futur de la llengua passa per la capacitat de la societat catalana d’aconseguir que els nouvinguts adoptin el català i, alhora, va argumentar que també cal que el català sigui la llengua dels adolescents i els joves.

Una conferència a càrrec de Jordi Pujol, expresident de la Generalitat La segona conferència del cicle d’actes sobre la política lingüística en el període 1983-2008 va anar a càrrec de Jordi Pujol, president de la Generalitat en el període comprès entre 1980 i 2003. En la seva ponència, Jordi Pujol va repassar les seves experiències en el procés de realització de la Llei de normalització de 1983. En aquest sentit, va voler remarcar la participació i l’acord de moltes institucions i persones que van ajudar que reeixís el procés legislatiu.

Jordi Pujol, igual que el seu antecessor en el cicle de conferències, va fer referència al possible escapçament per part del Tribunal Constitucional del sistema d’immersió lingüística a les aules en la seva sentència sobre l’Estatut. En aquest cas, va recordar una situació similar l’any 1994, i va afirmar que si això es produís seria un casus belli, perquè suposaria una decisió d’extrema gravetat i una reculada molt important en el que s’ha aconseguit fins ara. En aquest punt, Jordi Pujol va enaltir el paper dels mestres, que reben una «pressió molt forta», i va donar suport als inspectors perquè siguin estrictes en l’aplicació de la llei.

Per finalitzar, l’expresident va remarcar la bona actuació del Govern en algunes qüestions com la nova proposta de llei del cinema, ja que considera que cal intentar una regulació lingüística en aquest àmbit, tot i que el seu Govern ho va intentar i no se’n va sortir. També va donar suport a algunes campanyes i plans del Govern relacionats amb l’hoteleria.

03 TSC21.qxp:TSC-21

286

12/9/11

10:30

Página 286

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

Una taula rodona amb la participació d’Aina Moll i de Miquel Reniu, Lluís Jou, Miquel Pueyo i Bernat Joan

Una taula rodona amb la participació dels directors generals o secretaris de Política Lingüística de Catalunya que han estat més d’un any en el càrrec va tancar el cicle dedicat als vint-i-cinc anys de la Llei de normalització lingüística.

La primera directora general de Política Lingüística, Aina Moll, va fer un balanç positiu, tot i que també va coincidir amb la resta de ponents que encara quedava camí per recórrer. La ponent va destacar l’acord que hi havia en la seva etapa de protegir les llengües amenaçades durant el franquisme, «llavors, es varen fer moltes coses, tot i que probablement se’n podien haver fet més».

Per la seva banda, el segon director general durant el Govern de CiU, Miquel Reniu, va explicar la tasca feta durant la seva etapa al capdavant de la Direcció General a través del projecte de millora «Un nou impuls a la política lingüística» i del Pla General de Política Lingüística.

El director general de Política Lingüística entre el 1996 i el 2003, Lluís Jou, va exposar quatre reptes de la política lingüística: el marc legal insuficient, el volum migratori creixent, l’explosió de les noves tecnologies i el tracte bilateral amb altres territoris.

El secretari de Política Lingüística del primer Govern tripartit, Miquel Pueyo, va destacar el pas de la Direcció General a Secretaria. Sobre el seu mandat va mencionar la gestió de les sancions en matèria de retolació i atenció al públic a través de l’Agència Catalana del Consum. Segons ell, aquesta qüestió va produir un interminable debat als mitjans de comunicació i va desgastar el Govern.

L’últim ponent, l’actual secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, va fer un balanç final en el qual va remarcar el fet que en aquests vint-i-cinc anys hi ha hagut una continuïtat en la política lingüística en el sentit que s’ha treballat en tot moment i d’una manera decidida per la recuperació del català, tot aprofitant allò aconseguit en etapes anteriors.

Dates: 2, 17 i 31 de març a les 18.30 h Lloc: Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans

— Taula rodona: «25 anys de normalització lingüística. Un balanç, des de la sociolingüística» Ponents: • Rafel Torner, «Balanç i legitimació de la política lingüística catalana» • Isidor Marí, «Gestió del multilingüisme i disponibilitat lingüística a les empreses catalanes» • Albert Fabà, «Cap a on hem d’anar: el paper del català, el castellà (i altres llengües) a la política lingüística de Catalunya»

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 287

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

TSC, 21 (2011)

287

Data: dimarts 28 d’abril a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans Posteriorment al cicle de tres actes sobre els vint-i-cinc anys de política lingüística acabat d’esmentar, va tenir lloc una altra taula rodona sobre el tema, des de la perspectiva de la sociolingüística.

El primer ponent va ser Rafel Torner, que va fer un balanç de la política lingüística duta a terme al llarg d’aquests vint-i-cinc anys. Així, va valorar el treball de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya a càrrec d’Aina Moll en el primer període, Miquel Reniu i Lluís Jou, entre d’altres, i va destacar la política de fets consumats que era legitimada pel període dictatorial anterior. En el balanç, Rafel Torner va destacar polítiques reeixides com les relacionades amb l’escola, els mitjans de comunicació, la Llei de normalització lingüística de 1983 i la distinció entre els usos lingüístics en l’àmbit privat i l’àmbit públic. També va remarcar aquelles polítiques que considera que no han donat fruits, com l’aspecte transversal de la política lingüística. De la segona etapa de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya va remarcar el pas de la Direcció General a Secretaria, que passa a dependre del Departament de la Presidència, i la redirecció de la política lingüística cap a aspectes relacionats amb l’acolliment lingüístic, cosa que va significar l’abandonament de l’àmbit socioeconòmic.

El segon ponent, Isidor Marí, va parlar sobre la gestió del multilingüisme i la disponibilitat lingüística a les empreses catalanes. En primer lloc, va situar la qüestió des d’una doble perspectiva: els drets dels consumidors a través del principi de disponibilitat lingüística i els drets dels treballadors que se’ls reconeguin les capacitats lingüístiques que tenen i a treballar en la seva llengua. Isidor Marí va reconèixer que el primer dret ha estat més desenvolupat i que el segon ha quedat més difús, perquè hi ha un reconeixement del dret de llibertat d’organització de les empreses. Quant al principi de disponibilitat lingüística, actualment la fita és el multilingüisme de les empreses, que ja es va apuntar quan Espanya va entrar a la Unió Europea l’any 1985. Considera que la gestió lingüística a les empreses no ha estat una política de primer ordre a Catalunya. Isidor Marí va presentar l’estudi ELAN que es va realitzar en el marc de la Unió Europea fa un any.

Albert Fabà planteja la seva reflexió a mitjà o llarg termini (vint anys) i la situa en tres àmbits: les competències lingüístiques, els usos lingüístics de les organitzacions i els usos lingüístics interpersonals. Quant a les competències lingüístiques, considera correcte el plantejament actual segons el qual al final de l’ensenyament la població catalana ha de conèixer correctament el català i el castellà. Pel que fa als usos, creu que el paper del català a les organitzacions i especialment a l’Administració ha de ser hegemònic, i el paper del castellà ha de ser el dels drets individuals. Finalment, els usos interpersonals s’han de treballar amb les campanyes.

Per acabar, Albert Fabà va realitzar una reflexió sobre la legitimació de la política lingüística que es produeix des del moment en què hi ha un consens sobre el tema per part del Parlament de Catalunya i perquè la política lingüística catalana no vulnera drets fonamentals de les persones.

— Presentació del llibre Els futurs del català: Un estat de la qüestió i una qüestió d’estat

03 TSC21.qxp:TSC-21

288

12/9/11

10:30

Página 288

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

A càrrec d’Emili Boix-Fuster (coordinador del volum), Pere Comelles i Albert Fabà (autors de dos capítols).

Es tracta d’una bona síntesi de la situació lingüística als països de parla catalana, que es fonamenta en les dades de les enquestes d’usos lingüístics i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En són autors: Albert Fabà, Miquel Àngel Pradilla, Joan Melià, Gentil Puig, Josep Manel Ballarín, Natxo Sorolla, Andreu Bosch, Noemí Ubach i Pere Comellas, a banda d’Emili Boix-Fuster.

Dia i hora: dimarts 12 de maig a les 18.30 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans — Acte sobre el tema «Llengua i autodeterminació», a càrrec d’Alfons López Tena i Marc Belzunces Les intervencions es basaren en un treball efectuat per Marc Belzunces, investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), per encàrrec de la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes, que presideix Alfons López Tena, en què s’estudien les variables que podrien incidir en les respostes de la població en cas de produir-se un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. L’estudi es fonamenta en l’examen de les enquestes existents sobre la qüestió.

Data: dimecres 20 de maig a les 18.30 h Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans — Conferència «Pluralitat, benestar i política lingüística», a càrrec d’Elvira Riera, autora del llibre Ètica política i diversitat lingüística: Per una política lingüística responsable Relator de la conferència: Albert Branchadell.

Aquest acte ha estat coorganitzat amb la Xarxa CRUSCAT. Data: dimecres 10 de juny a les 18.30 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

L’objectiu d’aquesta conferència va ser oferir un enfocament per convidar a una reflexió al voltant de qüestions del tipus: com és la societat per a la qual treballem? Quines són les percepcions i voluntats de la ciutadania i fins a quin punt el Govern hi ha d’influir?

Quina és la pluralitat sostenible que volem?

Es tractava de posar sobre la taula elements per al debat del que podria ser —per utilitzar un terme que em sembla interessant— una política lingüística responsable.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 289

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

TSC, 21 (2011)

289

— Presentació del llibre El morfema ideològic, de Josep Àngel Mas Castells

Planteja la qüestió dels models de llengua valencians i sobretot fa unes reflexions molt interessants, tot i que una mica heterodoxes, sobre el tema de la comunitat lingüística com a concepte. Josep Àngel Mas Castells (Xaló, Marina Alta, 1970) és doctor en filologia catalana per la Universitat de València. Actualment, és professor del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Politècnica de València.

Data: dilluns 22 de juny a les 19.00 h Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans

En primer lloc, Josep Àngel Mas va presentar el marc teòric de la seva recerca i va tractar els diversos conceptes fonamentals com el context lingüístic, la ideologia i la identitat.

L’autor va fer unes reflexions molt interessants i heterodoxes sobre el tema de la comunitat lingüística com a concepte. Segons ell, el concepte tradicional té dos grans aspectes: la xarxa comunicativa i el conjunt de normes i actituds lingüístiques. En el seu plantejament substitueix el conjunt de normes i actituds pel concepte de comunitat tòpica, és a dir, de comunitat que tracta o que s’organitza entorn dels mateixos temes i qüestions lingüístiques.

A continuació, Josep Àngel Mas va explicar la metodologia del treball i els resultats en relació amb els models de llengua. Els models que planteja són sis, en un contínuum que va des del secessionista fins a l’uniformista. Finalment, va relacionar els diversos models lingüístics usats pels partits polítics amb presència al País Valencià amb els seus resultats.

— Conferència a càrrec d’Antoni Milian sobre «El català a la Unió Europea» Coorganitzada amb la Societat Catalana de Llengua i Literatura. En aquesta sessió es va realitzar un breu repàs del règim jurídic lingüístic de la Unió Europea per, tot seguit, analitzar les novetats més importants que s’hi han introduït des de l’any 2003 —moment en què la Unió Europea constava de quinze estats membres i tenia reconegudes

03 TSC21.qxp:TSC-21

290

12/9/11

10:30

Página 290

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

onze llengües oficials— fins al dia d’avui, en què són vint-i-set els estats que componen la Unió Europea i vint-i-tres les llengües oficials reconegudes. A més dels canvis quantitatius, també hi ha hagut una evolució qualitativa que afecta les altres llengües no oficials de la Unió Europea. A partir de l’anàlisi d’aquesta evolució es van extreure algunes consideracions sobre el poc reconeixement de la llengua catalana dins la Unió Europea i quines són les expectatives de cara al futur, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa.

Data: dilluns 28 de setembre de 2009 a les 18.30 h Lloc: Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans — Total d’actes durant el 2009 Durant el 2009 hem fet set actes independents, un cicle amb tres actes i una jornada amb cinc intervencions.

2. ALTRES ACTIVITATS Premi La Lupa d’Or El 12 de febrer de 2009 se celebra la sisena edició del Premi La Lupa d’Or, per a llibres de sociolingüística catalana editats durant l’any 2007. El guanyador ha estat: Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era «glocal», d’A. Bastardas (Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics).

Relacions institucionals Xarxa CRUSCAT: s’hi han mantingut relacions per tal d’organitzar actes conjuntament. S’ha aplicat una reserva de crèdit efectuada el 2008 per portar a terme amb la Xarxa CRUSCAT la coedició d’un llibre sobre la revernacularització.

Secretaria de Política Lingüística(SPL) de la Generalitat de Catalunya: membres de la Junta de la SOCS s’han entrevistat diverses vegades amb els dirigents de la Secretaria, per tal de mantenir la bona sintonia i col·laboració existent des de sempre amb la SPL.

Xarxa d’entitats sociolingüístiques S’han continuat les actuacions per conèixer les associacions de sociolingüística del mateix tipus que la SOCS existents arreu. Hem aconseguit, així, una relació de les associacions de sociolingüística no governamentals existents al món, amb les adreces dels responsables, que ens pot ser útil de cara a la difusió internacional de la sociolingüística catalana.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2009

Página 291

TSC, 21 (2011)

291

Obtenció de dades demolingüístiques del Baròmetre per la Comunicació i la Cultura La Junta de la SOCS, juntament amb la Xarxa CRUSCAT i amb l’acord de la Secció Filològica, ha continuat les gestions per mirar d’aconseguir un conveni entre l’IEC i la FUNDACC (Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura), l’entitat que gestiona el Baròmetre, que permetés fer accessibles les dades esmentades als investigadors de l’Institut.

Difusió A finals d’any es va realitzar una reunió amb els responsables de comunicació de l’IEC. En aquesta reunió es va acordar un criteri de col·laboració per optimitzar la difusió dels actes. A banda, també es va acordar que realitzarem la difusió de l’agenda setmanal dels actes de l’IEC i del butlletí de l’Institut entre els socis i simpatitzants de la SOCS.

Creixement de la SOCS Actualment la societat té noranta-vuit socis. Des de l’última assemblea anual s’han produït cinc baixes i dotze altes. S’ha realitzat una intensa tasca de proposta de socis, i s’ha donat la benvinguda a Josep J. Conill, Anna Salomé, Joan Albert Argenter, Hèctor Alòs, Pere J. Martínez Barreda, Josep M. Nadal, Josep Àngel Mas, Bernat Martínez, Enric Forner, Ignasi Clemente, Anik Nandi i Josep Torné.

3. PUBLICACIONS — Treballs de Sociolingüística Catalana, revista de la Societat Catalana de Sociolingüística. Durant el 2009 hem estat col·laborant amb el Servei de Publicacions de l’IEC per avançar en la publicació del volum 20, sobre llengua i ensenyament.

D’altra banda, el comitè editorial ha decidit que el volum 21 es dedicarà a presentar una àmplia panoràmica del que ha estat la sociolingüística catalana durant els seus primers trenta-cinc anys d’existència. S’han fixat els temes, així com els autors, i s’han encarregat els treballs. A finals d’any s’han començat a recollir els originals.

— Publicació en línia del Cicle «25 anys de la Llei de normalització lingüística».

L’IEC ha creat un nou portal en línia anomenat El portal del coneixement. En aquest portal es publicaran els actes del cicle en vídeo i també s’inclourà una publicació en línia dels continguts de les conferències.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 292

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 293

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21 (2010), p. 293-301 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Memòria d’activitats del 2010

1. ACTES PÚBLICS — Conferència «Minories francòfones del Canadà fora del Quebec», a càrrec de Claus Pusch Claus Pusch és un reconegut sociolingüista que actualment és professor de lingüística romànica a Alemanya.

Es tracta d’una panoràmica de la situació del bilingüisme canadenc a nivell d’estat, on l’anglès i el francès posseeixen estatus d’oficialitat. Fora del Quebec, que és l’única província de majoria francòfona, hi ha altres províncies que posseeixen minories de llengua francesa. La capital federal, Ottawa, també conté una minoria d’aquesta llengua, que es beneficia igualment del reconeixement oficial del francès.

Data: 14 de gener a les 19 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

— Presentació del llibre El euskera en la Comunidad Autónoma Vasca (2009). Una aproximación a la diversidad lingüística, a càrrec de Miquel Gros, advocat i sociolingüista Miquel Gros i Lladós és advocat de professió i sociolingüista de vocació. El seu anterior treball, publicat el 2007, ja feia veure una de les seves principals inquietuds: la compilació i l’estudi de les dades demolingüístiques com a material d’anàlisi que permeti una legislació més conseqüent per a les llengües minoritzades.

El llibre fa una breu introducció a la diversitat lingüística europea i espanyola, per presentar seguidament l’evolució última de l’euskera a la comunitat autònoma basca en les tres darreres dècades i les seves expectatives de futur, d’acord amb les dades demolingüístiques. El relatiu èxit d’aquest procés no pot amagar els enormes entrebancs de qualsevol recuperació lingüística, que provenen de l’actuació legislativa de l’Estat, com demostrava el recent Informe del Comitè d’Experts del Consell d’Europa. Per això l’autor planteja l’absoluta necessitat d’una política lingüística d’Estat que estableixi quin futur es vol per a totes les seves llengües.

03 TSC21.qxp:TSC-21

294

12/9/11

10:30

Página 294

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

Data: dimarts 16 de febrer a les 18.30 h Lloc: Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans

— Presentació «Els determinants del coneixement lingüístic de la població immigrada: una aplicació economètrica aplicada al cas del català», a càrrec d’Antonio di Paolo Antonio di Paolo, doctorand en economia, ha treballat l’àmbit de l’economia de la llengua ja tractat per autors com Silvio Rendon i altres. L’objectiu de l’estudi és analitzar el procés d’aprenentatge lingüístic dels nouvinguts, fent servir un model economètric que permet considerar a nivell empíric l’efecte dels tres elements claus per l’aprenentatge lingüístic, segons una perspectiva econòmica: l’exposició a la llengua, la intensitat de l’exposició i l’eficiència en l’aprenentatge lingüístic. Els resultats confirmen les indicacions teòriques, i també posen en relleu el rol del nivell d’instrucció a l’hora d’explicar les diferències en les trajectòries d’aprenentatge de la llengua catalana.

Data: 4 de març a les 18.30 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

— «El català i els joves: les propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana», a càrrec d’Albert Bastardas El ple del Consell Social de la Llengua Catalana, òrgan consultiu de la política lingüística, de 28 de novembre de 2007 va acordar la creació d’una ponència encarregada d’elaborar una proposta de recomanacions per a una política lingüística adreçada al foment del català entre els joves. La ponència va ser dirigida pel doctor Albert Bastardas i Boada de la Universitat de Barcelona. Les sessions de treball de la ponència van tenir lloc entre abril i juliol de 2008, i en cadascuna hi intervenia un expert convidat del món juvenil de diversos àmbits (usos interpersonals, educació, món econòmic i laboral, i mitjans de comunicació i noves tecnologies). En aquesta conferència se’ns presenten les conclusions i recomanacions principals de la ponència.

Data: 7 d’abril a les 18.30 h Lloc: Sala Pere Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans

— Cicle «L’acció institucional actual a favor del català a Catalunya» Es tracta d’un cicle de conferències amb la participació de responsables dels diversos organismes públics que s’ocupen dels eixos estratègics de la política lingüística a Catalunya.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 295

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

TSC, 21 (2011)

295

Les conferències són: • «L’espai de cultura i comunicació de la llengua catalana», a càrrec de Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació.

• «El català a l’ensenyament», a càrrec del cap del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua del Departament d’Educació, Pere Mayans.

• «La situació sociolingüística al comerç de Catalunya», a càrrec d’Enric Aloy, secretari general del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.

• «El català i la llei d’acollida», a càrrec del secretari per a la Immigració, Oriol Amorós.

Joan Manuel Tresserras va exposar el marc normatiu de les comunicacions i els criteris de la política de cultura i comunicació en català. L’autor va recollir la idea que a Catalunya hi pot haver un ecosistema autònom de cultura i comunicació. Finalment, el ponent va exposar la política proposada arran de la llei del cinema.

Pere Mayans defineix el concepte d’immersió lingüística i els seus objectius, un dels quals és l’assoliment de la competència comunicativa de l’alumnat en català i castellà.

El model d’immersió lingüística també afavoreix la cohesió social i evita la segregació per raons de llengua. El ponent també va analitzar el Pla per a la Llengua i Cohesió Social, les seves línies estratègiques, l’assessorament LIC (Llengua, Interculturalitat i Cohesió social) i el funcionament i els recursos de les aules d’acollida. Cal destacar també la importància de la continuïtat de l’educació en el context social de la comunitat, a través dels Plans Educatius d’Entorn.

Enric Aloy va explicar les actuacions dutes a terme en el món del comerç, com ara els tràmits administratius, la retolació o la promoció de l’ús intern del català a les empreses. També s’han realitzat altres actuacions com ara cursos de llengua per a personal de diversos oficis.

Oriol Amorós va exposar el pla d’acollida i va comentar que un dels seus objectius és dotar les persones immigrants de prou autonomia perquè tinguin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans. També va assenyalar que el català ha de quedar establert com a llengua comuna. La llei d’acollida diu que al llarg del procés d’integració a la societat catalana la persona nouvinguda ha d’assolir el coneixement bàsic de català i castellà. En la primera acollida el procés d’aprenentatge ofereix en primer lloc la formació en llengua catalana.

Data: del 26 d’abril al 3 de juny Lloc: Institut d’Estudis Catalans

— Acte sobre «La llengua catalana i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Anàlisi i perspectives» Acte organitzat per la Societat Catalana de Sociolingüística, la Secció Filològica i la Presidència de l’IEC.

03 TSC21.qxp:TSC-21

296

12/9/11

10:30

Página 296

TSC, 21 (2011)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

Va obrir l’acte l’Il·lustríssim Sr. Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans. Hi van participar: • Antoni Milian, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de la Revista de Llengua i Dret.

• Francesc Xavier Vila, professor de sociolingüística de la Universitat de Barcelona i director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació.

• Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra.

Antoni Milian va fer una àmplia exposició de la situació legal de l’ús de la llengua catalana en el marc de la sentència del Tribunal Constitucional i va analitzar la reglamentació dels usos lingüístics a les administracions.

Per la seva banda, Francesc Xavier Vila va explicar la situació legal en l’ensenyament, esmentant aquelles parts de la sentència que podien quedar subjectes a diverses interpretacions. Francesc Xavier Vila també va exposar les perspectives de futur de l’ús del català en l’àmbit educatiu.

Finalment, Ferran Requejo va reflexionar sobre el contingut global de la sentència del Tribunal Constitucional i va posar de manifest la gravetat que té per a l’autonomia de Catalunya, ja que l’única solució que es preveu és un canvi del marc institucional i polític de relació entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Data: dimecres 8 de setembre a les 18.30 h Lloc: Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans — Presentació del volum 20 de TSC sobre les Jornades d’ensenyament Carles de Rosselló va fer la xerrada «Els usos lingüístics en l’educació infantil», que tracta del seu estudi sobre sociolingüística i educació. L’autor va analitzar les normes de tria lingüística entre els infants d’aquest àmbit educatiu.

En el marc d’aquesta sessió es va fer la presentació del número 20 de Treballs de Sociolingüística Catalana, que tracta sobre llengua i ensenyament. En aquest volum es recullen estudis quantitatius, anàlisis de la situació del català i la seva legitimació en l’ensenyament, i diverses actuacions i experiències pràctiques.

Data: 21 de setembre a les 18.30 h Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans — Jornada sobre els usos lingüístics interpersonals i institucionals L’objectiu principal de la jornada és crear un espai de reflexió i debat sobre la situació dels usos lingüístics interpersonals i institucionals, així com del tractament que se n’ha fet en les línies de política lingüística al llarg dels últims anys.

La jornada s’organitza conjuntament amb la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC que, a més, la patrocina. En la convocatòria de l’acte també hi col·labora la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 297

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

TSC, 21 (2011)

297

Programa i intervencions: Matí 10.00 h

Presentació de la Jornada: Bernat Joan, secretari de Política Lingüística; Isidor Marí, president de la Secció Filològica; Joaquim Torres, president de la SOCS

10.30 h

«Els usos lingüístics», per Isidor Marí

11.00 h - 11.30 h

Pausa esmorzar

Les dades 11.30 h

«L’evolució dels usos interpersonals o privats», per Joaquim Torres

12.00 h

«L’evolució dels usos institucionalitzats o públics», per Albert Fabà

12.00 h - 13.00 h

Debat

Tarda Balanç i perspectives de futur 15.30 h

«Reflexió sobre la política lingüística a Catalunya», per Bernat Joan

16.00 h

«Com caracteritzar els usos lingüístics?», per Joan Solé i Camardons

16.30 h

«Els usos interpersonals o privats. Balanç i perspectives de futur», per Josep M. Aymà

17.00 h

«Els usos institucionalitzats o públics. Balanç i perspectives de futur», per Maite Puigdevall

Debat 18.30 h

Conclusions de la Jornada

03 TSC21.qxp:TSC-21

298

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 298

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

Isidor Marí va exposar com es formen i canvien els hàbits lingüístics, tenint en compte factors de socialització com canvis de residència i laborals. Va recalcar la interdependència entre els usos institucionalitzats i els personals.

Pel que fa a l’exposició de dades, Joaquim Torres va fer una exposició sobre l’evolució dels usos lingüístics a Catalunya durant el període 1997-2008. Durant aquest període hi ha hagut un canvi demogràfic a Catalunya que ha afectat el percentatge d’ús del català, encara que en la transmissió intergeneracional el català avança. En general, les persones que adopten el català com a nova llengua d’ús són parlants inicials de castellà, mentre que les persones que no parlen castellà ni català tendeixen a adoptar el castellà abans que el català. Caldrà, per tant, tenir una incidència entre el col·lectiu de parlants d’altres llengües per garantir l’ús de la llengua catalana.

Albert Fabà ha estudiat els usos en els contextos professionals. En la jornada va mostrar que a les botigues hi ha un descens en el percentatge d’ús del català. Aquest descens probablement s’explica per un factor demolingüístic, a causa de l’augment d’immigració. Tot i aquest descens percentual, el context de les botigues segueix essent on l’ús del català té més presència. Als bancs i a les caixes, però, el descens de l’ús del català és més marcat.

Finalment, Albert Fabà va explicar els resultats obtinguts a l’estudi Ofercat, fet pel Consorci per a la Normalització Lingüística i la Secretaria de Política Lingüística, basat en dades observades a diferents ciutats.

A la sessió de la tarda, Bernat Joan va repassar l’estat de la qüestió sociolingüística a Catalunya, fent una sèrie de reflexions des d’una perspectiva legal i institucional.

Una sèrie de circumstàncies socials i demolingüístiques han fet que els objectius i les estratègies de les polítiques lingüístiques canviïn. Aquests nous objectius no sempre tenen un camí fàcil, i topen amb obstacles com ara el discurs originat arran de la sentència del Tribunal Constitucional, que qüestiona el paper de llengua pública comuna del català. Cal també consolidar les eines que tenim i construir eines noves adaptades a les noves circumstàncies per continuar amb una política lingüística adequada.

Joan Solé va fer una primera caracterització dels usos lingüístics, distingint entre comunicacions institucionalitzades, d’abast macrosociolingüístic, i comunicacions individualitzades. Aquest esquema estava basat en el model del Quebec. Joan Solé hi afegeix un tercer tipus, els usos professionals, que són els usos d’empreses o entitats amb els clients. La consolidació del català en aquest nivell d’usos professionals serà clau per una política lingüística d’èxit.

Josep Maria Aymà va fer un resum de les campanyes d’usos interpersonals del català.

Als anys noranta hi havia la creença que calia fer el català necessari amb un pla de normalització lingüística més contundent. D’altra banda, però, hi va haver un abandonament de les campanyes de sensibilització lingüística interpersonal. En una etapa posterior es va veure la importància d’incidir en els usos personals. És en aquell moment que sorgeixen iniciatives com ara els tallers per la llengua.

A partir de 2001 es va fer una separació entre campanyes adreçades a la sensibilització lingüística i les campanyes de dinamització. Les actuacions de sensibilització lin-

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 299

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

TSC, 21 (2011)

299

güística anaven adreçades bàsicament a empreses, públic jove i immigrants. Una de les actuacions més exitoses a l’hora de dinamitzar l’ús interpersonal és el programa de les parelles lingüístiques, que, segons el que va suggerir el ponent, podria augmentar la seva flexibilitat per ser encara més efectiu.

Els usos institucionalitzats han estat estudiats per Maite Puigdevall. La ponent va mostrar que les campanyes d’ús públic del català a l’Administració han donat els seus fruits pel que fa a la percepció del català com a llengua d’utilitat, especialment en la població jove universitària. En l’àmbit de les empreses també s’ha donat aquesta percepció d’utilitat en alguns casos en què els empresaris han vist la necessitat d’utilitzar el català en les seves comunicacions amb l’Administració. Hem de tenir en compte, però, que les prioritats lingüístiques de les empreses vénen determinades per la llengua dels seus clients i no la del territori. Caldrà, en qualsevol cas, continuar incidint en la promoció del català en l’Administració. Pel que fa als usos més informals, en l’àmbit de lleure, per exemple, caldrà buscar aliats, com ara associacions o ONG, que promoguin l’ús del català. Aquesta estratègia pot ser més efectiva en certs àmbits que el discurs de l’Administració.

Data: 28 de setembre Lloc: Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans

— «La India multilingüe, el tratamiento de las lenguas minoritarias», a càrrec d’Anik Nandi Anik Nandi, doctorand indi de la Universitat de Santiago, va realitzar una exposició sobre la situació sociolingüística de l’Índia. Anik Nandi està realitzant un treball consistent en la comparació entre les polítiques lingüístiques a l’Índia i Espanya.

El ponent va explicar la situació en què es troben les llengües minoritàries a l’Índia.

De la gran quantitat de llengües maternes, només una part són oficials. La gran amenaça per a les llengües minoritàries ve de la llengua nacional, l’hindi, i sobretot de l’anglès. Tot i que és àmpliament multilingüe, el sistema educatiu podria ajudar més a desenvolupar les llengües maternes, que necessiten d’un canvi en la política lingüística del país per a reforçar el seu paper.

Data: 7 d’octubre Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans — Ponència sobre les polítiques lingüístiques a l’Índia, a càrrec d’Òscar Pujol Òscar Pujol, autor del Diccionari sànscrit-català i director de l’Institut Cervantes de Nova Delhi, va analitzar la situació sociolingüística de l’hindi, la llengua nacional, i de les altres llengües.

03 TSC21.qxp:TSC-21

300

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 300

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

Data: 21 d’octubre Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans.

— Presentació del llibre Català o castellà amb els fills? La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona, d’Emili Boix-Fuster Aquest acte va ser organitzat conjuntament pel CUSC i la SOCS. La presentació va anar a càrrec d’Albert Bastardas, catedràtic del Departament de Lingüística General (UB). L’autor del llibre, Emili Boix, catedràtic del Departament de Filologia Catalana (UB), va explicar que el seu treball estudia les ideologies de parelles lingüísticament mixtes en el marc de la transmissió lingüística als fills.

Data: 24 de novembre Lloc: Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB

2. ALTRES ACTIVITATS Premi La Lupa d’Or El 16 de desembre de 2010 es va fer l’acte de lliurament del premi La Lupa d’Or, per a llibres editats durant l’any 2009.

L’obra guanyadora va ser Doble oficialitat i llengua pròpia, dues llengües i un territori, de J. M. Salellas, a cura d’Ester Franquesa i Lluís Jou. En el transcurs de l’acte es va impartir la conferència «Trajectòries lingüístiques dels joves catalans», a càrrec de Joan Pujolar, professor dels estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.

Carnet de soci La Junta de la SOCS i la Secretaria Científica de l’IEC estan treballant perquè els socis i les sòcies de la SOCS puguin disposar d’un carnet. Aquest carnet permetrà, entre d’altres avantatges, l’accés a la Biblioteca de Catalunya i a la xarxa de biblioteques del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya.

Tríptic Hem presentat un esborrany de tríptic de la SOCS a l’empresa Artyplan, que ens ha fet un pressupost i ens enviarà un disseny de tríptic. La idea és fer-ne unes 200 còpies per fer difusió de la SOCS.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2010

Página 301

TSC, 21 (2011)

301

Socis i Junta de la SOCS Actualment la societat té 97 socis i sòcies.

A la secretaria de la Junta, Jordi Ballart ha substituït Anna Torrijos, que ha estat de baixa.

3. PUBLICACIONS — Treballs de Sociolingüística Catalana, revista de la Societat Catalana de Sociolingüística. El 2010 s’ha publicat el volum 20, sobre llengua i ensenyament. Pel que fa al volum 21, el consell editorial va decidir que es dedicarà a presentar una àmplia panoràmica del que ha estat la sociolingüística catalana durant els seus primers trenta-cinc anys d’existència. El volum apareixerà el 2011.

D’altra banda s’ha cancel·lat el conveni de col·laboració signat el juliol de 2006 entre l’actual SOCS (aleshores Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana) i el portal Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO). Segons aquest conveni l’ASOLC es comprometia a introduir manualment el contingut de TSC a RACO. Actualment l’actualització de la revista TSC a RACO es fa de manera automàtica. TSC també és consultable i disponible en accés obert al Portal de Publicacions i a l’Hemeroteca Científica Catalana, ambdues de l’IEC.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 302

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 303

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Les comunicacions es presentaran per escrit i també en suport magnètic, en Word 97 o versions superiors (no en versions de WordPerfect), per a PC o Mac, seguint les indicacions següents: 1. El títol de la comunicació anirà centrat i en majúscules.

2. A continuació, el nom complet del/la comunicant i la institució a què pertany, si és el cas, en línia a banda, alineats a l’esquerra i sense tabulacions.

3. El cos del text serà de 12 punts i l’interlineat a un espai i mig, sense tabulacions, excepte l’entrada de paràgraf.

4. Si el text conté diferents apartats, caldrà separar-los del primer paràgraf següent amb un espai i organitzar els epígrafs amb una successió numèrica o alfabètica. Aniran en redona i minúscules.

5. La tipologia de lletres que ha de seguir l’arquitectura dels diversos nivells dels epígrafs de l’article és la següent: 3. (VERSALETA NEGRETA) SITUACIÓ ACTUAL DE L’ÚS DE LES LLENGÜES 3.1. (cursiva i negreta) Llengua inicial i origen 3.1.1. (rodona i negreta) Llengua a casa 3.1.1.1. (VERSALETA REGULAR RODONA) ÚS EFECTIU DE LA LLENGUA BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

03 TSC21.qxp:TSC-21

304

12/9/11

TSC, 21 (2011)

10:30

Página 304

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

6. S’evitarà l’ús de la negreta. Per fer ressaltar les funcions metalingüístiques o les particularitats s’utilitzarà la cursiva.

7. Les citacions, segons la seua llargària, es podran incloure en el cos del text entre cometes o en paràgraf a banda. En aquest darrer cas, el paràgraf anirà separat del cos del text per una línia en blanc al començament i una altra al final, s’utilitzarà un cos de lletra de 10 punts i una tabulació de 2,5 cm respecte del marge i anirà sense cometes.

8. Les xifres romanes corresponents a segles, volums, plecs, etc., excepte les dates, aniran en versaletes.

9. Les sigles corresponents a obres citades aniran en redona.

10. Les crides bibliogràfiques utilitzaran el sistema Harvard o autor data (Pujol i Solà, 1995: 312). Si la redacció del text exigeix la menció de l’autor, el parèntesi inclourà només l’any d’edició de l’obra i la pàgina. En cas de més d’un autor, se separaran amb comes i els dos darrers amb la conjunció i. En cas d’utilitzar versions diferents de l’original, l’any de referència ha de ser el de la primera edició, i en la bibliografia final han de constar l’edició utilitzada i l’any corresponent. En cas de no saber l’any de la primera edició, s’entrarà directament per l’any de la versió utilitzada, tant en les crides com en la bibliografia, i es farà constar, si és possible, com a mínim el número d’edició a la bibliografia.

11. Es poden fer aclariments o comentaris diferents de les referències bibliogràfiques a peu de pàgina seguint els mateixos criteris que per al text, en un cos menor.

12. Si hi ha gràfics, és convenient organitzar-los tots al final de l’article (o en un arxiu diferent). En el cos del text hi ha d’haver una crida clara que en resolga la ubicació sense confusions.

13. La llista d’obres bibliogràfiques utilitzarà els models següents:

Llibres: Cognoms en versaletes [,] nom complet (any de la primera edició entre parèntesis) [.] Títol en cursiva, i subtítol si s’escau [.] Dades editorials diferents de la primera edició, curadors, editors, traductors, etc. [.] Lloc d’edició [:] Editorial [,] any d’edició diferent de la primera [.] [(] Col·lecció [;] número [)] Exemple 1 (1a edició, sense especificacions editorials) Torralba i Roselló, Francesc (1994). L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès Editors.

Exemple 2 (segona i posteriors edicions, amb especificacions editorials) Torralba i Roselló, Francesc (1994). L’eternitat de l’instant: Lectura de Nietzsche.

3a edició augmentada i revisada, traducció d’Omar Tallat. Lleida: Pagès Editors, 2004. (Argent Viu; 11)

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Página 305

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

TSC, 21 (2011)

305

En cas que l’obra tinga més d’un autor, se separaran amb punt i coma [;]. Si es tracta de miscel·lànies o reculls, es farà constar la condició d’editor, compilador, coordinador, etc., a continuació del nom.

Exemple 3 (autoria múltiple) Torralba i Roselló, Francesc; Rosselló i Torralba Francesca (1994). L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès Editors.

Exemple 4 (compilacions) Torralba i Roselló, Francesc; Rosselló i Torralba Francesca (ed.) (1994).

L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès Editors.

Miscel·lànies, reculls, actes: Quan se cite un text que pertany a una miscel·lània, un recull o unes actes, s’entrarà, amb la data corresponent al recull, com un article de revista [.] [A:] nom dels editors del volum (ed., coord., etc.) [.] Títol del volum en cursiva [.] Lloc d’edició [:] Editorial [,] p. [.]

Si s’han de citar molts articles d’una mateixa miscel·lània, després del títol de l’article es pot posar [A:] nom dels editors [,] p. (exemple 2). Llavors la referència bibliogràfica completa de la miscel·lània o del recull s’inclourà obligatòriament com a entrada en la llista bibliogràfica.

Exemple 1 (articles de reculls o miscel·lànies) Llopis i Llepis, Antoni (1994). «La circularitat del temps». A: Torralba, Francesc; Rosselló, Francesca (ed.). Actes del col·loqui L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès Editors, p. 1549.

Exemple 2 (articles de reculls o miscel·lànies) Llopis i Llepis, Antoni (1994). «La circularitat del temps». A: Torralba, Francesc; Rosselló, Francesca (ed.), p. 1549.

Torralba, Francesc; ROSSELLÓ, Francesca (ed.) (1994). Actes del col·loqui L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès Editors.

Articles de revista: Cognoms en versaletes [,] nom complet (any d’edició entre parèntesis) [.]

«Títol, i subtítol si s’escau, entre cometes» [.] Títol de la revista en cursiva [,] número de la revista [,] p. [.]

03 TSC21.qxp:TSC-21

306

12/9/11

10:30

Página 306

TSC, 21 (2011)

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Si el mateix número de la revista té més d’un lliurament, s’indicarà amb xifres aràbigues a continuació de la numeració.

Exemple 1 Duch, Lluís (2000). «El context actual del mite». Anàlisi, 24, p. 27-54.

Exemple 2 Duch, Lluís (2000). «El context actual del mite». Anàlisi, 24/3, p. 27-54.

Tesis, tesines i treballs d’investigació inèdits: Cognoms en versaletes [,] nom complet (any de presentació o realització entre parèntesis) [.] «Títol, i subtítol si s’escau, entre cometes» [.] Circumstàncies de la presentació: categoria del títol a què l’autor aspirava i institució on es presentava [.]

Exemple Perarnau i Puigdengolas, Mercè (2002). «Creuaments subliminars entre Nietzsche i Schopenhauer». Treball d’investigació llegit a la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili.

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/about/

submissions#authorGuidelines) hom podrà consultar les instruccions que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs presentats.

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 307

03 TSC21.qxp:TSC-21

12/9/11

10:30

Pรกgina 308

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2011

21

Treballs de Sociolingüística Catalana 2011

La sociolingüística catalana.

Balanç i reptes de futur Llindar, per Emili Boix-Fuster Secció monogràfica. La sociolingüística catalana.

Balanç i reptes de futur Introducció, per Miquel Àngel Pradilla Cardona (coordinador) Economia de la llengua, per Amado Alarcón Pragmàtica i anàlisi del discurs, per Núria Alturo L’antropologia lingüística: etnografia i conceptes, per Joan A. Argenter La contribució (escassa i poc reconeguda) de la ciència política a l’estudi de la relació entre llengua i societat, per Albert Branchadell Ecologia lingüística, per Pere Comellas Casanova El procés de normalització del català en els mitjans de comunicació: notes sobre l’evolució de la recerca, 1980-2010, per Josep Gifreu De la normalització a la sostenibilitat: els límits de la planificació de l’estatus, per Isidor Marí La transmissió lingüística del català: estat de la qüestió i avaluació analítica, per Antoni Mas i Miralles i Brauli Montoya Abat Hi ha una història social de la llengua catalana?, per Miquel Nicolás El dret lingüístic en l’àmbit català, per Eva Pons Parera L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana, per Miquel Àngel Pradilla Cardona

021-Coberta TSC21_llom18.indd 1

Per una sociolingüística prospectiva: de la profecia a la prospectiva, per Ernest Querol Puig La intervenció en les competències, els usos, les ideologies: d’«El català, cosa de tots» a «El català, llengua comuna», per Elvira Riera Gil Psicologia social, per Miquel Strubell i Trueta La demolingüística en els territoris de llengua catalana, per Joaquim Torres i Pla Història del col·lectiu GCS/ASOLC/SOCS, per Francesc Vallverdú La recerca sociolingüística educativa escolar als països de llengua catalana: elements per a un balanç, per F. Xavier Vila i Moreno Secció Miscel·lània Homenatge al nostre mestre Robert Lafont. La seva contribució a la sociolingüística, per Gentil Puig i Moreno Ressenyes La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat linguística, de Miquel Àngel Pradilla, per Josep J. Conill Llengua i identitat, d’Àngels Massip (coord.), per Llorenç Comajoan Colomé De la consciència a la conducta: L’experiència de Tallers per la Llengua, de Neus Arnan, Jordi Bosch, Carles Palau, Marina Sagarra (coord.) i David Vila (coord.), i Sortir de l’armari lingüístic: Una guia de conducta per a viure en català, de Ferran Suay i Gemma Sanginés, per Emili Boix-Fuster Memòria d’activitats del 2008 Memòria d’activitats del 2009 Memòria d’activitats del 2010 Normes per a la presentació d’originals

La sociolingüística catalana. Balanç i reptes de futur

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC21

La sociolingüística catalana.

Balanç i reptes de futur 12/09/11 10:53