Treballs de Sociolingüística Catalana by Institut d'Estudis Catalans

treballs de sociolingüística catalana, 19

Revista de l'Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana

Benicarló

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA 19

Direcció

Emili Boix-Fuster

Comitè de Redacció

Emili Boix-Fuster

Miquel Àngel Pradilla

Miquel Strubell

Joaquim Torres

Consell de Redacció

Antoni M. Badia i Margarit

Albert Bastardas

Domènec Bernardó

Helena Calsamiglia

Joan Martí i Castell

Rafael Lluís Ninyoles

Gentil Puig

Modest Reixach

Teresa Turell

Francesc Vallverdú

F. Xavier Vila i Moreno

Treballs de Sociolingüística Catalana és una publicació de l’Asssociació de Sociolingüistes de Llengua Catalana. Els articles expressen solament l’opinió dels seus autors. Els articles que TSC rebi per a la seva publicació seran examinats, de forma anònima, per dos especialistes triats pel Comitè de Redacció

Adreça de l’associació

associació de sociolingüistes de llengua catalana

Facultat de Filologia (Bústia 191)

Gran Via de les Corts Catalanes, 585

08007 Barcelona

Tel. 34 934 037 065

A/e: gcs@sociolinguistica.org http://www.sociolinguistica.org

treballs de sociolingüística catalana 19

La situació sociolingüística

a Andorra

Secció monogràfica a cura de Montserrat Planelles i Joaquim Torres

Revista de l'Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana

benicarló, 2007

Agraïm a la Secretaria General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i al Servei de Política Lingüística d’Andorra la col·laboració en l’edició i difusió d’aquest volum.

Primera edició maig 2006

Edita Onada Edicions • Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com

Disseny Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta

Paper interior Creator Silk de 100g Torras

Coberta Creator Star 350g de Torras

Imprès a 4 Colors • 964 40 19 12

ISSN: 0211-0784

Dipòsit legal: CS-151-2002

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

índex

Treballs de Sociolingüística Catalana • 19 La situació sociolingüística a Andorra

Revista de l’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana

Secció monogràfica a càrrec de Montserrat Planelles i Joaquim Torres

Llindar, a càrrec d'Emili Boix ....................................... 9

Secció monogràfica

Pròleg, a càrrec de Jordi Gallardo Fernàndez ......................... 15

Introducció, a càrrec de Joaquim Torres 19

Articles

• La dinamització lingüística a Andorra (1988-2005), a càrrec de Marta Pujol i Jenny Vila 25

• Plantejament lingüístic de l’escola andorrana, a càrrec de Maria Teresa Cairat ............................... 53

• Un model de projecció internacional d’Andorra i la seva llengua oficial: el lectorat de català de la universitat Carolina de Praga (descripció i característiques: període 1999-2005), a càrrec d’Andreu Bauçà ..................................... 71

• El Principat d’Andorra i el català, a càrrec de Pere Cavero 101

• La interdisciplinarietat del treball amb alumnes adults a Andorra, a càrrec de Joan Ramon Marina ............................. 115

• El Nomenclàtor d’Andorra: un projecte interdisciplinari per a la consolidació de la toponímia andorrana, a càrrec de Xavier Rull ..................................... 119

• Identitats culturals i usos lingüístics a Andorra, a càrrec de Josep Manel Ballarín ............................. 183

• Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra, a càrrec de Javier González-Casallo i Meritxell Granada ......... 221

• Qui parla a Andorra i per què?, a càrrec d’Ernest Querol .................................... 241

• Els estudis de sociolingüística a Andorra, a càrrec de Joan Micó ...................................... 269

• Proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió: notes sobre el procés d’estandardització de la varietat lingüística nord-occidental, a càrrec de Marina Solís i Laura Puigdomènech ................ 291

• Estudi morfològic i variacional del verb “batre” en català andorrà, a càrrec de Lídia Rabassa 309

Normes per a la presentació d’originals .........................

llindar

Emili Boix-Fuster

Em plau presentar novament el nou número de l’anuari dels sociolingüistes de llengua catalana, Treballs de sociolingüística catalana. Com ha estat habitual en els darrers números, aquest conté una part monogràfica, formada per dotze articles, tots ells dedicats a la situació sociolingüística del Principat d’Andorra, l’únic territori del domini lingüístic on no té sentit parlar de normalització perquè mai la llengua ha perdut de cap manera la normalitat. Aquesta part monogràfica ha estat coordinada per Montserrat Planelles (Govern d’Andorra) i Joaquim Torres (ASOLC-GCS) i constitueix l’anàlisi més aprofundida que s’hagi fet mai sobre la complexa realitat sociolingüística andorrana. És de justícia que fem constar l’agraïment pel suport proporcionat en l’edició d’aquest volum tant pel Govern Andorrà com per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

La llargada d’aquesta part monogràfica ens ha obligat, excepcionalment, a traslladar els articles de la part miscel·lània al següent volum de la revista. En la darrera part del volum es publiquen els resums en anglès i en castellà dels articles així com un balanç d’activitats de l’associació durant l’any 2004. El proper núme-

ro tractarà el tema “Llengua i educació” amb les ponències presentades a les jornades celebrades a la tardor del 2005.

Finalment, s’escau informar breument de la vida de l’associació. En la part final del volum, s’adjunta la memòria d’activitats de l’any 2004, en què es deixa constància dels actes organitzats i de l’activitat de les comissions (llengua i educació, usos interpersonals i demolingüística). En la darrera assemblea extraordinària s’aprovà modernitzar els estatuts de l’associació. A part de canvis de detall (l’adreça) o estilístics (preferència per formes de gènere no marcades), es feren modificacions més substancials com el canvi en la durada dels càrrecs de la Junta (la seva durada passa de tres a quatre anys) o el mateix nom de l’associació. El GCS passa a denominar-se Associació de sociolingüistes de llengua catalana (ASOLC), tant perquè fa temps que ha deixat de ser un grup (té més de noranta socis) com perquè la denominació “català” era usada en una accepció que ara ha semblat excessiva. L’ associació és la de tots els sociolingüistes interessats en l’estudi de la imbricació entre la llengua i la societat en els països de llengua catalana, siguin valencians, balears, catalans o de qualsevol zona del planeta. Així mateix en la darrera assemblea es feren noves eleccions a la Junta de l’entitat. Deixaren voluntàriament els càrrecs el secretari, Carles de Rosselló (CPNL “L’Heura” de Santa Coloma de Gramenet i CUSC de la Universitat de Barcelona), i la tresorera, Montserrat Casacuberta (CPNL de Lloret de Mar), que han dut a terme les seves feines amb entusiame, amb calidesa i amb eficiència. Els han substituït, després de la votació preceptiva, Vanessa Bretxa (CUSC de la Universitat de Barcelona), com a nova secretària, i Josep-Manel Ballarín (Universitat Ramon Llull) com a nou tresorer.

Finalment, i permetent-me una llibertat periodística, afegiré un breu comentari editorial. Els darrers mesos, tant del 2005 com del 2006, ha tornat a bufar una tamborinada mediàtica contra la política lingüística catalana. La intensitat d’aquesta campanya recorda l’engegada a començament dels noranta, quan el PSOE fluctuant depenia del suport parlamentari de CiU. Ara com abans, aquesta campanya prové fonamentalment de sectors pròxims al principal partit de l’oposició espanyol, el Partit Popular, i s’aprofita de la desinformació que té la població espanyola respecte a la situació sociolingüística catalana. Uns espots del PP a la televisió andalusa critiquen l’exigència de coneixement del català per a viure a Catalunya, en lloc de fer pedagogia (tan urgent!) del multilingüisme estatal (¡”Lo que oyes, tendrán que estudiar en catalán!”, La Vanguardia 16.2.06). El més greu d’aquesta campanya no és que La Razón o El Mundo se’n facin ressò: era d’esperar. El més greu és que en aquesta ocasió tant premsa catalana com europea (aquesta darrera normalment mitjançant corresponsals radicats i malinformats a Madrid) desconfiïn profundament de la recerca sociolingüística al nostre país: així, La Vanguardia arribà a denunciar les recerques sociolingüístiques encarregades pel govern català com a res més que estratègies de control (“El tripartito ha gastado más de 3,5 millones en el control del uso del catalán” 16.3.06); el mateix diari des-

qualificava tot el model de conjunció lingüística escolar a Catalunya, que ha estat avalat per la majoria de forces polítiques i pel mateix Tribunal Constitucional espanyol, invocant que la globalització comporta homogeneïtzació: “ un sistema educativo que prime el aprendizaje de idiomas como el catalán o el eusquera – en un mundo absolutamente globalizado como el nuestro – en detrimento de otros idiomas con una proyección exterior indiscutible y obvia, no es un sistema educativo práctico ni útil” (William Chislett “Una visión de España”,18.I.06); així el Frankfurter Allgemeine Zeitung (18.1.06) titllava la política lingüística catalana com de política de vigilància policial i de “neteja” lingüística. Davant d’aquests temporals mediàtics que no hem pretès esmentar exhaustivament (recordem, per exemple, la greu segregació creixent entre valencià i la resta del català…) la feina dels sociolingüistes de llengua catalana ha de continuar sense perdre el seu nord: continuar estudiant amb rigor el contacte de llengües als nostres territoris. Això ho farem ben conscients que certament hi ha problemas, problemes que podem contribuir a resoldre. El que no té sentit és debatre amb demagogs i amb piròmans socials que no volen arreglar els conflictes lingüístics del país sinó atiar-ne el foc amb intencions a vegades exclusivament electorals.

Secció monogràfica

LA SITUACIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA A ANDORRA

pròleg

Jordi

Gallardo Fernàndez

Director de Patrimoni Cultural i Política Lingüística

Ministeri d’Afers Exteriors, Cultura i Cooperació

Govern d’Andorra

El repte lingüístic que té Andorra ara per ara és saber adequar una realitat que podríem anomenar oficial i també de llengua escrita, a una altra realitat més espontània, de carrer, de llengua parlada i de relacions interpersonals. Comptem amb un avantatge clar: l’actitud positiva que té, en general, la població davant del fet indiscutible que l’única llengua oficial del país és la catalana i que, per tant, hi ha de tenir un paper preponderant. Però no hem de perdre de vista que el convenciment i l’acceptació són teòrics i que, a la pràctica, la llengua castellana va guanyant terreny en alguns sectors de la nostra societat en detriment de la catalana, un fet que té conseqüències que van més enllà de la sociolingüística.

Andorra, ho sap tothom, ha sofert un creixement espectacular en 60 anys: ha passat de ser un país amb economia de muntanya en què la població havia d’emigrar, a ser un país molt turístic i comercial en què la immigració hi té un pes transcendental. Per donar una idea, l’any 1944, any en què es va fer el primer cens oficial, el país tenia 5.291 habitants, amb una immensa majoria de ciutadans de nacionalitat andorrana. Avui dia, hi ha prop de 77.000 habitants tot i que si hi afegim la població fronterera procedent de comarques veïnes que ve a treballar cada dia a Andorra la xifra s’enfila fins als 125.000.

Fa 10 anys, el grup més nombrós eren els catalanoparlants seguit pels castellanoparlants, però avui les posicions estan invertides, ja que el grup de població

que té el castellà com a llengua materna representa el 70%. Tindrem ocasió de veure’n les dades més detallades i els efectes que han produït sobre l’ús de la llengua oficial al nostre país al llarg dels articles que han elaborat els sociolingüistes en aquest volum monogràfic dedicat a Andorra.

Què ha passat? Com és que fa 10 anys el grup de catalanoparlants d’origen estava en primer lloc i ara pràcticament ha intercanviat les xifres amb el grup de castellanoparlants? Hi ha diverses raons que expliquen aquest canvi, però la raó més important és que entre les persones que aquests últims anys han marxat d’Andorra (gairebé el 12%) hi ha malauradament catalans arrelats al país i no han estat substituïts per altres persones procedents de Catalunya, sinó per persones majoritàriament castellanoparlants.

Andorra és un país que viu del turisme i del comerç. Aquest fet influeix en la manera de viure el fet lingüístic. Malgrat les dificultats per què passa actualment la llengua catalana, els andorrans no hem vist amenaçada la nostra llengua, sobretot perquè no hem percebut cap “anormalitat” des del punt de vista ideològic. Malgrat tot, també cal dir que hi ha diverses persones, entitats i associacions, i el mateix Servei de Política Lingüística, creat pel Govern l’any 1988, que treballen des de fa anys en tota mena d’iniciatives de promoció del català, i també és cert que a poc a poc tots els catalanoparlants anem adquirint una certa consciència de defensa dels nostres drets lingüístics. Vegem tot seguit els principals punts per on cal enfocar la política lingüística andorrana perquè doni resultats, si no immediats, almenys a mitjà termini, però que posin les bases per, primer, frenar la davallada i, després, encarar-nos cap a una autèntica recuperació:

1. Cal insistir, millorar i afinar tots els instruments institucionals que poden afavorir la progressió del català: per fer-ho, hem de ser realistes i tenir en compte el tipus i la composició de la societat a la qual ens adrecem. Hem de conscienciar els poders públics, perquè hi destinin més recursos. Cal implicar-hi empresaris, associacions culturals i de residents, ciutadans… S’han de portar terme adaptacions legislatives i remodelacions administratives. Hem de convèncer amb arguments jurídics i administratius, si convé utilitzant tècniques del màrqueting. Hem de vendre “llengua”, com un producte de consum, perquè el que pretenem és que es consumeixi. Amb el benentès que es tracta d’un producte de prestigi: no s’ha de banalitzar, però se n’han de fer ressorgir les virtuts.

2. Cal fer pedagogia dels drets i dels deures lingüístics, encara més quan estan establerts per la mateixa legislació: els catalanoparlants han d’estar convençuts que tenen el dret d’adreçar-se a tothom en català i és d’aquest dret d’on ha de sorgir el deure de correspondre en la mateixa llengua.

La normalitat de l’ús del català només pot sorgir després d’un primer estadi

pròleg • jordi gallardo fernàndez

de convicció profunda i s’assoleix quan hom ni tan sols es planteja la necessitat o l’oportunitat de fer servir cap altra llengua llevat de cas d’impossibilitat de comunicació.

Són pocs els que aprenen una llengua perquè sigui molt bonica, perquè soni molt bé o perquè els parlants d’aquesta llengua siguin molt simpàtics. Una llengua es parla quan és imprescindible, quan la necessitem per satisfer algun interès: cal avançar en la recerca d’àmbits en què el català sigui i se senti indispensable; en què satisfaci interessos pels quals la nostra societat és capaç de moure’s.

Pel que fa a l’escola, cal fer grans esforços perquè augmenti una autoestima de grup i l’autoestima social, l’orgull de pertinença al poble i al país, de tots els infants i joves d’Andorra. L’objectiu és transcendent en un país amb quatre grups lingüístics de tanta magnitud. Actualment, l’ensenyament del català se situa en segon lloc en l’ensenyament del país, i ha superat l’ensenyament del castellà, fet que augmenta la capacitat de transmissió intergeneracional, que és molt elevada.

3. Paral·lelament a la conscienciació del paper primordial dels andorrans catalanoparlants, cal implantar mesures que suposin un tractament de xoc: un pla nacional d’acolliment lingüístic, amb classes de català per a tothom que arribi, adaptades a les seves necessitats, amb facilitats administratives i d’ajudes socials per als qui demostrin que han après la llengua, i amb incentius per als empresaris que s’hi impliquin.

Cal insistir-hi i amplificar el missatge perquè arribi bé a la societat andorrana: el català no és un càstig, ni representa perdre diners, ni suposa cap dificultat, ni gran ni petita. Ans al contrari, el català és un signe de qualitat de servei, de bon tracte als clients, és una oportunitat de millora, és un dret per als andorrans i per als nouvinguts, que han de tenir les mateixes oportunitats, i és una demostració d’orgull nacional. Només quan nosaltres ens estimem la nostra llengua podrem donar als qui arriben una acollida favorable, perquè tindrem clar que és l’element que ens uneix, que ens cohesiona. Els nouvinguts percebran clarament llavors que el català és útil i que obre portes, i que esborra etiquetes. Per aquesta raó, el Ministeri d’Afers Exteriors, Cultura i Cooperació ha iniciat la confecció d’un Pla nacional lingüístic ambiciós amb la il·lusió d’obtenir resultats aviat, per poder fer tornar amb més força el català al dia a dia de la nostra comunitat.

introducció

Joaquim Torres

L’existència d’un número monogràfic de TSC dedicat a Andorra constitueix una bona ocasió per treure a la llum tot un conjunt d’informacions i reflexions sobre la llengua en aquest país que altrament seria difícil que es trobessin agrupades en una mateixa obra. Com que, a més, alguns dels articles fan referència a un seguit d’altres obres sobre el mateix tema, el llibre pot representar un punt de referència important per als que vulguin conèixer la situació de les llengües a Andorra als voltants de l’any 2000.

Els articles inclosos són de diferent caire. Diversos d’entre ells s’ocupen d’actuacions de l’Administració andorrana en favor de la llengua, uns altres ofereixen informacions i reflexions basades en treballs de camp i d’altres s’ocupen del corpus lingüístic. És un conjunt variat, que globalment ens informa de manera bastant completa sobre els diferents aspectes de la qüestió lingüística a Andorra.

Els treballs que es refereixen a actuacions de l’Administració són els més nombrosos. Un d’aquests és el portat a terme per Marta Pujol i Jenny Vila, integrants del Servei de Política Lingüística, òrgan de l’Administració andorrana per a la potenciació del català. L’article s’ocupa de les activitats portades a terme per aquest organisme. Hi parlen de les campanyes organitzades, de com s’ha ajudat a la difusió de la legislació lingüística, de l’assessorament lingüístic i de les activitats d’altres entitats en favor de la llengua.

Un altre article d’aquest tipus és l’efectuat per Maria Teresa Cairat, antiga responsable de l’escola pública andorrana. Hi explica la història i l’organització lingüística d’aquesta escola, que va ser creada fa uns anys per l’Administració andorrana i que inclou actualment des de la secció maternal fins al batxillerat.

Pel que fa al camp universitari, hi trobem un article d’Andreu Bauçà, que ha estat uns quants anys lector de català a la Universitat Carolina de Praga, per compte principalment del Govern andorrà. Hi explica de manera força completa les nombroses activitats en favor de la llengua catalana i de la difusió d’Andorra que ha portat a terme com a lector. També ens indica els plantejaments, prou elaborats, que estan a la base de la seva actuació.

El marc jurídic és tractat en un article de Pere Cavero. Hi parla de la legislació sobre la llengua, dels reglaments que s’hi refereixen i dels requisits per a la contractació de personal en diferents organismes públics andorrans. També s’ocupa dels tractats internacionals en què ha intervingut Andorra, ja que aquesta intervenció comporta que els tractats esmentats hagin de tenir una versió oficial en català.

Els cursos de català per a adults són l’objecte d’un breu article, el de Joan Ramon Marina, cap de formació d’adults al Ministeri d’Educació. Parla en primera persona de les activitats oficials de formació d’adults a Andorra i fa algunes consideracions sobre els objectius, molt ambiciosos per al català, que considera que hauria d’aconseguir la política lingüística.

Els treballs referents a actuacions de l’Administració es completen amb un article bastant extens de Xavier Rull sobre el Nomenclàtor d’Andorra. Hi explica diversos aspectes de la qüestió toponímica en les societats modernes i la manera com el Govern andorrà està afrontant la qüestió. Sobretot amb la creació d’una Comissió de Toponímia d’Andorra, de la qual indica les característiques.

Els articles basats en treballs de camp són quatre. Tres que consisteixen en l’explotació d’un recull de dades i un que tracta d’un tipus determinat d’enquestes. Entre els primers hi trobem una recerca de Josep Manel Ballarín basada en una enquesta qualitativa. S’ocupa bàsicament d’estudiar les relacions entre els usos lingüístics i la pertinença als grups nacionals presents en la societat andorrana. Un altre article basat en un treball de camp és el de Javier González-Casallo, en el qual es mostren les dades principals de l’enquesta impulsada el 2004 pel Servei de Política Lingüística sobre els coneixements i els usos lingüístics de la població. Va ser portada a terme pel mateix autor. És la tercera d’una sèrie d’enquestes amb el mateix format promogudes per l’Administració andorrana.

L’obra també inclou un article d’Ernest Querol, de la Universitat Oberta de Catalunya, en el qual es mostren els resultats d’una enquesta efectuada per l’autor a Andorra. Es tracta d’un treball del tipus dels efectuats per ell en diversos territoris, amb el mateix model, en els quals estudia aspectes sincrònics i diacrònics decisius de la realitat sociolingüística a través de la informació que li proporcionen els joves que tenen al voltant de 16 anys.

Hi trobem així mateix un estudi de Joan Micó, director del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans, en el qual fa un recull de les enquestes sociolingüístiques efectuades a Andorra. Presenta les enquestes, les emmarca en el marc sociolingüístic del país, fa consideracions sobre els motius d’haver-les promogut i presenta les principals dades.

El llibre inclou també dos treballs sobre el corpus lingüístic. Un d’ells és de Marina Solís i Laura Puigdomènech. S’hi fa una proposta de llibre d’estil per a la televisió pública andorrana, amb l’objectiu d’adequar el model de llengua que s’hi vehicula a la varietat del català d’Andorra, el nord-occidental, així com al mitjà audiovisual.

L’altre treball sobre el corpus, que clou la secció monogràfica, és de Lídia Rabassa, de la Universitat de Toulouse-Le Mirail, i s’ocupa del variacionisme d’un mot: el verb “batre” en català d’Andorra. S’estudia aquesta variació des d’un punt de vista espacial, en sis localitats andorranes, i en el temps, ja que s’enquesten tres generacions.

Esperem que el volum sigui útil per als estudiosos de la llengua catalana en els seus diversos aspectes i també per a aquells que desitgin conèixer millor les circumstàncies que condicionen una faceta tan important de la vida social i de la realitat col·lectiva d’Andorra com és la seva llengua oficial.

articles

DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA A ANDORRA

(1988-2006)

Jenny Vila Blanch

Marta Pujol Palau

Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra

Per fer un resum de les campanyes i altres actuacions de dinamització lingüística que s’han dut a terme a Andorra cal que ens situem en el context històric de la creació del Servei de Política Lingüística. El Departament d’Assessorament Lingüístic va ser creat pel Govern el 20 de gener de 1988 i adscrit a la Conselleria d’Educació i Cultura. Era la primera vegada que es posava en marxa un servei de tipus lingüístic d’aquestes característiques a Andorra.

Fins a la seva creació, els únics nivells estrictament d’acció oficial de la llengua catalana eren la Formació d’Adults, la Formació Andorrana i l’Escola Andorrana.

El possible camp d’actuació d’aquest departament era tan ampli que requeria un estudi detallat dels àmbits concrets en què s’havia d’ incidir perquè fos eficaç. Es va començar establint una comparació entre la situació oficial i la realitat de la llengua al nostre país. Era evident que, aleshores, el català no era la llengua més sentida, ni la més escrita, ni la més apresa. Hi havia, doncs, la necessitat de crear un departament per donar suport en matèria lingüística en altres àmbits que els existents, com als organismes públics, a les entitats privades i a la població, a més de millorar el grau de coneixement de la llengua oficial i promoure’n l’ús, d’acord amb l’article 2.1 de la Constitució i amb les ordinacions del Consell General que regulaven l’ús del català.

1. Campanyes generals

La primera campanya de promoció d’ús de la llengua oficial va ser a començament de 1990 i es va fer amb l’eslògan No et tallis/Un sol d’idioma.

Aquesta campanya no pretenia afavorir la correcció de la llengua, sinó la simple utilització. Prioritzar l’ús interpersonal del català en comptes de la normativa era un fet innovador en aquell moment, sobretot si tenim en compte que les campanyes que es feien llavors a Catalunya incidien molt més en la correcció que no pas en la promoció de l’ús.

Amb la primera part de l’eslògan –No et tallis– es buscava un discurs informal, directe i actual que demostrés la capacitat del català per fer jocs de paraules i adaptar-se a les noves expressions.

La segona frase tenia una certa ambigüitat buscada que posava de relleu el caràcter positiu del nostre idioma oficial sense atacar res ni ningú. En cap moment no va interessar entrar en debats entre llengües o grups. Cal recordar, una vegada més, que a Andorra no hi havia dades fiables sobre usos i coneixements de les llengües que es parlaven en aquell moment.

Amb un pressupost reduït, de 2.500.000 PTA, es van fer servir els mitjans següents: tanques, distribuïdes per totes les parròquies, adhesius petits, repartits entre tots els escolars del país; adhesius més grans, per a tots els establiments comercials i turístics; falques de ràdio de 30 segons, i pòsters per a totes les botigues i les oficines de turisme.

Va durar un mes, encara que amb els pòsters i els adhesius es va pretendre que tingués incidència durant més temps. Es va preveure que fos una idea prou oberta per poder ser represa en qualsevol moment.

El 1994 es va escollir el lema Tu tens la paraula per donar nom a un seguit de campanyes de promoció de la llengua.

Volia jugar amb la contraposició de dos aspectes de la mateixa idea: aquell primer any el sublema era abans/ara, i les possibilitats que es van triar per a les altres campanyes eren a casa/a fora, nosaltres/ells

L’objectiu va ser fer una campanya amable, que tingués continuïtat, que incités els andorrans a no canviar de llengua, dirigida a tothom i amb la qual se sentissin identificats.

Un dels encerts d’aquesta campanya va ser la interactivitat. Es va fer un díptic amb un adhesiu de record (AACC: a Andorra, clar i català). En una de les parts dels díptics, i a sota del lema Tu tens la paraula, hi havia un espai blanc, on es demanava que es fes arribar l’imprès al Servei amb els suggeriments que es volguessin fer. Més de 1.000 persones van enviar la seva paraula.

La distribució va ser molt important: totes les escoles, l’escola universitària d’infermeria i la d’informàtica, les empreses parapúbliques, les associacions culturals, els col·legis professionals, l’hospital, els comuns, el síndic, l’Institut d’Estudis Andorrans, els comerços, els bars, els restaurants, els hotels i els bancs.

El 1995, el Servei va fer servir la imatge de l’any anterior amb l’eslògan A Andorra, clar i català.

Va editar material divers de promoció i difusió per a les administracions, les empreses i els comerços i es va fer coincidir la campanya amb la Fira de tardor que té lloc cada any a Andorra la Vella. Es van fer globus i gorres per a la Fira i també per repartir-los a les escoles, llapis, bosses i blocs de paper, que eren l’objecte de promoció més important de la campanya.

L’any 1996 es va fer una minicampanya en què es van invertir molt pocs recursos però que va ser molt ben rebuda per la població: Com s’emplena un xec en català, per difondre l’ortografia de les xifres per mitjà de l’exemple del xec. Un cop dissenyat el producte, el Servei es va posar en contacte amb l’Agrupació de Bancs Andorrans per fer-ne una presentació conjunta i per involucrar-hi totes les entitats bancàries del país. Es van editar 1.000 talonaris de 20 xecs d’exemple que expliquen com s’escriuen les xifres en català, i es van fer 70 presentadors per collocar els xecs en llocs visibles d’organismes molt diversos.

La campanya gran del 1996 estava adreçada al gran públic en general, i tenia un eslògan que marcava el sentit instrumental de la llengua, El català serveix per…

La idea era llançar un eslògan global que pogués incidir en els tres o quatre àmbits en què la primera enquesta sociolingüística que es va fer aquell mateix any havia demostrat que l’ús del català era menor. En aquest cas es va fer servir la tècnica de la campanya suspens: durant unes setmanes van aparèixer als mitjans uns missatges que feien referència a alguna cosa que Servia… Per treballar … Per comprar i vendre … Per jugar … Per estimar … i Per fer amics…

La gent havia d’endevinar què era allò que servia per a tantes coses en un imprès amb resposta tancada.

El pressupost va ser de 14.000.000 PTA, que és la xifra més gran que mai s’ha destinat a una campanya de promoció lingüística.

Per primera vegada es van utilitzar espots de televisió, un fet que va contribuir a un ressò més important d’aquesta acció.

La mediatització es va considerar molt satisfactòria gràcies a un concurs que es va incloure dintre de les diverses accions, que va permetre que la premsa continués recordant la campanya en diverses ocasions bastant temps després que s’iniciés (el sorteig de la butlleta guanyadora del viatge a Nova York es va fer davant de les càmeres d’ATV i el lliurament del premi, també).

2. Campanyes sectorials

És evident que Andorra és un país turístic, i per això hi ha un gran nombre de bars, restaurants, hotels i comerços. Per aquesta raó, si fem una ullada per la història del Servei ens adonem que moltes accions de promoció del català van adreçades a aquests sectors concretament. Les enumerem seguidament per ordre cronològic:

2.1. Bars i restaurants

Durant els anys 1988 i 1989 el Servei va treballar en l’elaboració del Lèxic de bars i cafeteries i el Lèxic de restaurants, uns vocabularis trilingües (francès-català-castellà), que no es van presentar fins a l’any 1991.

Van tenir tant d’èxit que el 1992 ja s’havien exhaurit i el Servei en va haver de fer fotocòpies per atendre les demandes que continuava rebent de cafeteries, bars, restaurants i hotels.

El 1996 es va fer una campanya dirigida als restaurants, que s’incloïa dins d’una campanya global que havia previst el Departament de Turisme i que abraçava diversos àmbits.

Des del punt de vista d’organització, el més remarcable de l’acció va ser el gran esforç per implicar en el projecte el màxim nombre possible d’actors, com ara la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis; la Unió Hotelera; l’Associació de Consumidors i l’Associació per a la Defensa de la Qualitat.

La campanya incloïa un servei gratuït de redacció de cartes i menús en català i també cursos d’atenció en català per als professionals del sector amb el lema “El català t’obre portes”.

L’any 2002 es van destinar diversos projectes al sector dels bars i restaurants perquè es considerava fonamental en la vida social i econòmica d’Andorra, i a més era evident que aquest sector de la restauració sofria un procés de castellanització creixent, producte de l’origen no catalanoparlant de la majoria dels professionals que hi treballen, d’una banda, i del poc èmfasi que posen alguns propietaris en l’exigència d’un esforç d’aprenentatge de la llengua oficial, de l’altra. El Servei va elaborar 700 cartells de plats combinats i 700 cartells d’entrepans amb els noms en català i un espai per posar-hi el preu, juntament amb 700 carpetes amb làmines dels plats i els entrepans i un petit vocabulari a l’interior, i cartells petits per a les taules. El material es va repartir a tots els establiments del sector (585), perquè poguessin disposar d’informació sobre terminologia bàsica de bars i cafeteries d’una manera pràctica i alhora atractiva.

I d’altra banda, es va elaborar el Vocabulari de bars i restaurants.

L’article 17 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial estableix expressament l’obligació de redactar els menús i les cartes en català, llengua oficial d’Andorra. Aquesta va ser la base legal del vocabulari que el Servei va elaborar i publicar el 2002.

El vocabulari, que va ser copatrocinat amb 6.000 euros per l’empresa Establiments Vidal, majorista d’alimentació, incloïa 3.000 entrades i contenia noms de plats, tapes, begudes, postres, ingredients i maneres de cuinar. Totes les entrades catalanes anaven seguides per les equivalències en castellà, francès i anglès, i el darrer capítol, dedicat a les expressions, les activitats i les feines, també es va traduir al rus.

2.2. Comerç

La campanya del 1997 anava adreçada als grans magatzems, un sector representatiu i important per a l’economia del país on l’enquesta sociolingüística del 1995 havia demostrat que el català es feia servir molt poc en comparació amb altres àmbits. Es buscava una idea que fos més original que els anys anteriors, amb alguna diferència significativa que cridés l’atenció a la població d’Andorra i que més endavant es pogués reprendre amb altres actuacions. L’any 1998 se’n va fer la segona part. Per això es va encomanar un espot de televisió a la productora de Catalunya El Terrat, que oferia el valor afegit de personatges molt famosos per al públic ja en aquells moments.

El públic destinatari de la campanya en aquesta primera fase eren els catalanoparlants que canvien de llengua davant d’un interlocutor desconegut.

L’aspecte negatiu de l’acció és el fet que no es va poder fer un estudi de repercussió per falta de pressupost. La part positiva és que es tracta de la campanya que va obtenir més ressò en els mitjans de comunicació de Catalunya.

La segona part d’aquesta campanya es va fer durant el 1998, exactament des del 15 d’octubre fins al 31 de novembre.

L’objectiu més important era promoure i facilitar l’ús del català al sector dels grans establiments comercials. Es va insistir molt, com altres vegades, que no es tractava de parlar més bé el català, i el missatge s’adreçava als professionals que no gosaven atendre en català perquè comencessin a fer-ho i s’esforcessin a atendre els clients en català. També s’insistia que les persones que normalment parlaven en català no canviessin de llengua.

Una vegada més, el Servei es va esforçar a implicar-hi empreses i organismes. Concretament hi van col·laborar:

• El Servei de Formació d’Adults amb l’organització de cursos de nivell A.

• Els centres comercials Escale, Andorra 2000, Pyrénées, Monsa, Sant Eloi, Dicoansa (Encamp i el Pas de la Casa), Punt de Trobada, Mamut, Jumbo i Hiper, que van aportar suggeriments i van donar moltes facilitats per fer possible la formació proposada als professionals amb nivell 0 de català (alguns van oferir que les classes es fessin totalment o parcialment en horari laboral; altres van oferir incentius en forma de dies suplementaris de vacances, o altres opcions per a qui assistís als cursos).

• L’ACU (Associació de Consumidors i Usuaris), que va donar tot el seu suport a l’objectiu de la campanya, i considerava que havia d’aportar més qualitat als serveis que oferia el comerç andorrà a la gent del país i als turistes.

• El Centre de la Cultura Catalana, que també va oferir tot el seu suport.

• Les persones que treballaven de cara al públic als grans establiments. Sens dubte eren els protagonistes de la campanya, i la seva col·laboració era imprescindible. Se’ls va demanar l’assistència als cursos i que fessin un esforç per atendre en català la clientela catalanoparlant. Per la importància dels establiments on treballaven, la seva conscienciació i la seva professionalitat era fonamental perquè la llengua oficial d’Andorra ocupés el lloc que li corresponia en un sector de tanta transcendència com el comerç.

Els mitjans que es van utilitzar per a la difusió d’aquesta campanya van ser molt importants perquè tingués tota la incidència que es pretenia. Premsa escrita, ràdio, televisió, tanques, cartells als establiments (penjats al sostre i de taula), xapes distintives i fullets informatius per als dependents, i un concurs adreçat a ells exclusivament. Entre els dependents que retornessin les butlletes amb les seves dades, se sortejava, al final de la campanya, un viatge d’un cap de setmana a Londres.

Dins el marc d’aquesta campanya de promoció lingüística el Servei també va preparar un Vocabulari bàsic de grans magatzems perquè pogués servir per als venedors que van seguir els cursos proposats, i en general per als grans establiments a l’hora de confeccionar rètols.

El Servei va valorar totes aquestes accions del 1998 com a molt positives. Els esforços per motivar les diverses parts implicades van donar fruit en alguns establiments comercials, i per aquest motiu aquell any es va encarregar un estudi de ressò de la campanya. Va ser un estudi a cavall entre l’any 1998 i el 1999. Les enquestes als clients i les entrevistes a empresaris i a venedors es van fer durant el

mes de desembre de 1998. A més, es van mantenir moltes reunions informatives i de coordinació amb l’empresa adjudicatària, empresaris de grans magatzems, associacions col·laboradores, tècnics d’Educació i personal del Servei.

L’objectiu d’un estudi d’aquesta mena, que era la primera vegada que es feia, era rendibilitzar al màxim el pressupost disponible per a campanyes de promoció lingüística. Es pretenia, en definitiva, insistir en les actuacions que el públic hagués entès més bé o que fossin més ben acceptades, i prescindir de les que haguessin estat poc efectives.

Una primera valoració mostrava la satisfacció important de les empreses perquè van ser protagonistes de totes les actuacions i hi van poder fer suggeriments i propostes. També es van considerar molt positives les classes que es van organitzar per als professionals del sector, i finalment, l’impacte dels mitjans publicitaris es va considerar proporcionat als recursos que s’hi van destinar, cosa que va fer que en general haguessin estat poc percebuts.

Una altra actuació que es va fer durant el 1998 adreçada al mateix sector comercial va ser promoure el català en l’atenció al públic.

Amb un pressupost de 394.000 PTA es van encarregar 1.000 sobres amb el lema El català al comerç, que contenien 2 adhesius de formats diferents amb l’expressió Aquí us atenem en català, amb una carta del ministre encoratjant els comerciants a atendre en la nostra llengua oficial. Els sectors als quals es va fer arribar van ser els de roba i calçat, electrònica, perfumeria, rellotgeria, joieria, farmàcia i petit comerç d’alimentació.

Es van repartir a les zones més comercials de totes les parròquies i es va publicar un avís a la premsa perquè els comerciants que no n’haguessin rebut i en volguessin en demanessin al Servei.

Amb la finalitat d’oferir una eina al sector comercial de la fruita i la verdura, el Servei, l’any 2002, va elaborar 1.000 pòsters de quatre models diferents (en total, 4.000 pòsters) amb el nom de les fruites i les verdures en català amb l’objectiu de divulgar aquesta terminologia als comerços.

Com que el disseny era molt viu i atractiu, els pòsters es podien posar als comerços que disposessin de lloc i els podien fer servir com a decoració. També van ser molt ben acollits a les escoles i als altres centres culturals, on es van distribuir amb objectius didàctics.

Vist l’èxit d’aquests cartells, el 2003 es van fer els mateixos pòsters temàtics i amb el mateix objectiu però amb la terminologia que fa referència a pa, pastes, peixos i mariscs.

El 2004 el Servei va col·laborar amb el Departament d’Agricultura per normalitzar tota la terminologia de la carn de qualitat d’Andorra perquè l’any 2005 aquest Departament imprimís i presentés els pòsters.

L’any 2003 es van publicar No et tallis, unes cartolines amb apunts per facilitar als dependents la comunicació amb els clients que se’ls adrecen en la llengua oficial.

Es van editar en castellà, portuguès, francès i anglès i es van distribuir a tots els comerços de joieria, òptica, roba, esport, música, basar, informàtica, farmàcia, perfumeria i grans magatzems.

El 2004 es van organitzar, amb la col·laboració de l’Àrea de Formació d’Adults, 3 cursos de 12 hores cadascun per als treballadors de les empreses gestionades per Hotansa que estan de cara al públic als bars i als restaurants de les pistes d’esquí. Hi van participar 70 alumnes. Es van fer al Centre d’Autoaprenentatge de Català del Pas de la Casa i hi van haver incentius econòmics a càrrec de l’empresa per als treballadors que obtinguessin el certificat d’aprofitament.

2.3. Esport

El 1999 es va fer una campanya de promoció del català adreçada al món de l’esport, Fem equip. Posem el català en joc.

Aquesta campanya, que va durar un mes i mig, tenia l’objectiu de fer que la llengua catalana s’utilitzés més –fos més apreciada– en la pràctica dels esports que tenien lloc dins el marc de les federacions i els clubs esportius andorrans. Es va promoure la utilització del català com a signe d’identitat andorrana en la pràctica dels esports de base.

Els principals destinataris d’aquesta acció eren els nens i les nenes i els joves que practicaven esport, els tècnics no catalanoparlants d’origen que no s’adreçaven en català als joves esportistes i els tècnics catalanoparlants que utilitzaven el castellà per entrenar els joves.

El Servei va comptar amb la col·laboració i l’assessorament del Departament de Turisme; de la Direcció d’Esports del Ministeri d’Educació, Joventut i Esports; de periodistes esportius dels mitjans de comunicació; de federacions i de clubs esportius. Va demanar informació sobre els esports següents: futbol, rugbi, vòlei, natació, tennis, esquí, bàsquet, judo, taekwondo, karate, atletisme, ciclisme, gimnàstica, patinatge i esports de gel.

Pel que fa als mitjans emprats per a la difusió, es va fer un espot de televisió i falques de ràdio i es va obtenir la col·laboració especial d’Albert Celades. També es van posar tanques a les parades de clípol i per tot el país i es van enviar cartells i pòsters a les escoles, els clubs i els centres esportius.

2.4. Perruqueries

Atreveix-t’hi. A la “pelu”, en català!

L’any 2000, per donar resposta a uns resultats poc satisfactoris d’aquest sector en la darrera enquesta sociolingüística, l’objectiu d’aquesta campanya era fer que la llengua catalana s’utilitzés més en els establiments dedicats a la perruqueria i a la barberia i promoure la utilització del català entre els professionals i els clients.

Els destinataris eren, doncs, tant els professionals del món de la perruqueria i de la barberia, com els clients d’aquest sector.

La part estrictament publicitària va tenir lloc entre el 9 de setembre i el 15 d’octubre del 2000. El pressupost global de totes les actuacions va ser de 7.250.000 PTA.

La campanya es va fer en tots els establiments de perruqueria i barberia d’Andorra (el Servei va estar en contacte amb 150 establiments).

Es va fer publicitat a la premsa escrita, en tanques publicitàries grans i opis (tanques petites i parades d’autobús) i el Departament de Turisme va posar a la nostra disposició uns quants suports publicitaris.

També es va fer un espot de televisió, falques de ràdio (3 versions), pòsters per a les perruqueries i el carrer i adhesius amb l’eslògan “Establiment col·laborador de la campanya”. I per primera vegada es va fer publicitat a les sales de cinema.

El Servei va obtenir la col·laboració del Gremi de Perruquers; la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis; la Direcció de Turisme, i molts professionals del sector.

També es van organitzar uns cursos per a perruquers i perruqueres que no parlaven català (hi van assistir 52 persones de diversos establiments). L’objectiu d’aquests cursos era animar a parlar en català les persones que no “s’hi atrevien”, i també fer possible que s’inscrivissin als cursos estables que organitza el Servei de Formació d’Adults del Departament d’Educació. Les classes en van allargar fins a la fi del 2000, i en alguns casos van continuar durant el gener del 2001. El dia 13 de desembre va tenir lloc el lliurament dels certificats d’assistència als cursos a 45 persones i a més van aconseguir que un centre de perruqueria amb molts estudiants no catalanoparlants demanés classes de català durant tot un curs.

El Servei va valorar molt positivament els resultats d’aquesta actuació. Com altres anys, es va demostrar que el més important en una actuació d’aquestes característiques és el contacte directe amb els destinataris i els cursos de formació. D’altra banda, també es va valorar satisfactòriament el disseny desenfadat de la campanya, que va ser molt ben percebut per aquest sector i també per la gent jove.

2.5. Transport públic

Entre el 1996 i el 1997 es va fer una campanya adreçada al transport públic Al transport públic, sens dubte, en català. No l’aparquis. Durant la primera part, el Servei es va posar en contacte amb el Departament de Transports, del Ministeri d’Economia, per proposar-los una campanya de rètols en català i promoció de la llengua oficial en aquest sector. Van col·laborar amb el Servei les associacions de taxistes i autobusos.

Es van fer servir les parades d’autobús com a suport publicitari i, a demanda d’algunes companyies, es van haver d’editar més rètols per als vehicles. Va ser un projecte econòmicament modest però que va donar molt bons resultats tant pels mitjans invertits com pels objectius perseguits.

L’any 2000 es va reprendre aquesta campanya, que va abastar una vegada més taxis i autobusos. Es van editar 250 sobres amb un joc d’adhesius per als taxis (en què es van haver d’actualitzar algunes dades) i 250 sobres amb un joc d’adhesius per als autobusos. Mitjançant una nota de premsa es va avisar tots els empresaris interessats en aquest material perquè el passessin a recollir pel Servei, i també es va repartir a la Junta de l’Associació de Taxistes d’Andorra i a totes les empreses d’autobusos del Principat.

2.6. Joves i nens

L’any 1989 es va elaborar un joc didàctic de preguntes i respostes d’interès principalment lingüístic per a les escoles, concebut com a joc per a l’ordinador i que es va acabar d’enllestir durant el 1990. El joc es deia el 63 i es va aprofitar per presentar-lo a la Fira d’Andorra la Vella.

Cada any, des del 2000, el Servei aprofita les festes de Nadal per fer campanyes de promoció dels jocs i les joguines en català, ja sigui com a iniciativa pròpia o en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

L’any 2000 es van editar els primers 10.000 catàlegs Tria i juga, en català! amb informació sobre jocs que es poden trobar al mercat en català. S’hi pot trobar informació des del joc de cartes tradicional fins als jocs en CD i DVD, passant pels clàssics jocs de taula i un ampli ventall de jocs a Internet. La franja d’edat dels nens i nenes a qui van destinats els jocs i les joguines del catàleg és de 2 a 15 anys. L’objectiu del catàleg era fer conèixer l’existència dels jocs que es poden trobar en català entre els pares, pedagogs i comerciants i, sobretot, entre la població més jove.

La campanya va comptar amb el suport dels establiments de joguines més importants del país, que van posar catàlegs a disposició dels clients, i va consistir en la distribució d’un catàleg per a cada nen i nena d’ensenyament maternal i de primera ensenyança de tots els centres educatius. També es van editar 500 pòsters de promoció que es van repartir, com els catàlegs, per les escoles, les biblioteques, les botigues, etc.

A més, es van fer arribar a les escoles molts exemplars d’un imprès de carta als Reis, perquè tots els nens i nenes poguessin fer la seva carta en català; en aquest projecte el Servei ha col·laborat amb Catalunya.

Aquestes mateixes accions es van tornar a fer durant els anys 2001, 2002 i 2003, amb les actualitzacions necessàries del catàleg. El 2004 només es va repartir la carta dissenyada i impresa pel Servei i no es va reeditar el catàleg Tria i juga perquè hi havia previst un altre projecte per al 2005 pel que fa a la presència de joguines en català als centres comercials.

El 2005 ens vam reunir amb els responsables de les seccions de joguines dels grans centres comercials i botigues especialitzades que editen catàlegs de joguines

per Nadal. Els vam proposar el nostre projecte dels darrers anys del catàleg Tria i juga i els vam recordar un acord. El Servei rep queixes dels ciutadans d’Andorra perquè és impossible trobar a les botigues les joguines i els jocs que presentem al catàleg, i per aquest motiu proposem als comerciants d’incloure una secció als seus catàlegs exclusivament de productes en català. Nosaltres els proporcionem una llista actualitzada mensualment amb les novetats que apareixen al mercat i ells es comprometen a tenir alguns d’aquests productes als seus establiments i als seus catàlegs de Nadal.

El 2002 es fa l’exposició de jocs Lúdic, mostra interactiva de jocs en català, en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya. L’exposició va rebre la visita de 1.152 persones.

Lúdic era un recull de tota classe de jocs infantils participatius amb intenció didàctica, des dels més tradicionals fins als últims llançaments en suport electrònic i CD-ROM. El denominador comú era que tots, que sumaven més de 260, eren en llengua catalana: la finalitat de la mostra era que els nens i les nenes andorrans coneguessin aquests productes existents en l’idioma del país, els quals de vegades són difícils de trobar o queden eclipsats per les versions en altres llengües. L’exposició s’inscrivia en una certa preocupació per l’escassíssima oferta de productes de lleure infantil en la nostra llengua. El mateix dia de la inauguració es va oferir també un espectacle d’animació infantil d’accés lliure al mateix recinte de la mostra.

L’any 2003 el Servei va participar amb el Consorci per a la Normalització Lingüística en l’edició de la carpeta Joc de jocs, per recuperar i fer conèixer als nens i nenes del país els jocs populars i tradicionals. Les carpetes es van repartir per les escoles, les biblioteques, les ludoteques, les llars d’infants i els esplais. Van tenir una acceptació tan bona que se’ns van exhaurir i el 2004 es van haver de reeditar.

Dins de les accions adreçades als joves d’Andorra també hem de parlar del Concurs de guions televisius. Ja se n’han fet tres edicions, del 2003 al 2005, i cada cop es va fent més gran pel que fa a participants i col·laboradors. És un concurs adreçat als joves entre 12 i 18 anys residents a Andorra –hi ha dues categories: 12-15 anys i 16-18 anys– i les condicions són que els guions siguin esquetxos breus de tres minuts per ser representats en un lloc concret, de tema lliure, en català i inèdits. La primera edició el Servei va rebre 25 guions, la segona 31, i la tercera 67. El Servei selecciona 6 guions finalistes, tres de cada categoria, i els passa a l’Aula de teatre del Comú d’Andorra la Vella perquè els assagi i siguin enregistrats i retransmesos a Andorra Televisió. Els espectadors d’ATV són els que decideixen els guanyadors de cada categoria mitjançant els seus vots a la pàgina d’Internet www.jovesapiens.ad i els premis que reben tots els finalistes són a càrrec del Centre Comercial Escale. Per al concurs del 2005, fins i tot es va elaborar una unitat didàctica sobre l’escriptura dels guions que s’imparteix a segona ensenyança de l’Escola Andorrana.

Jovesapiens

Una altra de les accions dutes a terme l’any 2003 va ser una campanya per afavorir l’ús del català i les noves tecnologies entre els joves.

Es va elaborar el portal www.jovesapiens.ad per a joves, amb 15 apartats i 80 pàgines. Conté informació esportiva, cultural, de viatges, estudis universitaris, horòscops, cartellera, fons de pantalla per descarregar, logos i melodies per als mòbils, cançons, espais lúdics amb jocs, passatemps, xat, fòrum, enllaços a cercadors, diccionaris, fotografies, treballs d’escola, etc.

Per presentar-lo es va fer un concert de rock català, amb l’actuació de Berta, Dept i Gossos, en col·laboració amb la cadena 40 Principals Andorra, que va comptar amb l’assistència d’uns 1.000 joves. Els 500 primers a arribar-hi van rebre una samarreta amb el logotip del jovesapiens de regal. Aquesta campanya va necessitar una activitat exhaustiva de promoció i difusió a totes les ràdios del país, amb la col·laboració important del programa d’ATV Parlem com cal, que en va fer publicitat diàriament durant les últimes setmanes de preparació. Es van distribuir més de 2.000 invitacions que es van repartir a les escoles, les oficines de turisme i el mateix Servei.

Amb una mitjana de 5.000 entrades mensuals al portal, darrere hi ha una feina d’esforç diària a càrrec del personal del Servei per actualitzar-lo i mantenir-lo. Sovint es fan concursos o actes de promoció per fer-ne més difusió i poder mantenir el nivell de visites (concursos cada estació de l’any amb regals de productes en català com la darrera entrega de Harry Potter o el darrer CD dels Pets o l’organització de concerts pels aniversaris. El del primer aniversari va comptar amb l’actuació de Lexus i Whiskin’s).

El desembre del 2005 vam organitzar, en col·laboració amb el Centre de la Cultura Catalana, el concert de celebració del segon aniversari del jovesapiens amb el grup valencià Obrint Pas. Els andorrans Lluís Cartes i Els Fluxes i els catalans Culdesac, guanyadors i finalistes respectivament del premi Carles Sabater, hi van actuar de teloners.

Durant els propers mesos s’incorporarà al portal el Departament de Joventut, del Ministeri d’Educació, Cultura, Joventut i Esports, que obrirà el ventall d’edat i donarà nova informació.

2.7. Cinema

Amb l’objectiu de promoure la projecció als cinemes d’Andorra de pel·lícules de gran públic doblades en català, l’SPL comença a promoure el cinema en català el 1997, després d’haver mantingut contactes l’any abans amb Farners Llinàs i Gabriel Planella, director del Servei de Normalització Lingüística de Catalunya, per engegar aquest projecte a Andorra. La pel·lícula Hèrcules es va projectar en català a les sales d’Andorra gràcies a la col·laboració entre el propietari de les sales de cine del país, Ramon Cassany; el Centre de la Cultura

Catalana i el Servei, que ofereix suport a l’empresari facilitant-li la projecció de la pel·lícula i fent-ne publicitat.

El 1998 continua la col·laboració per projectar cinema en català i s’estrenen les pel·lícules Anastàsia (Century Fox; mes de març); Les ales del colom (mes de maig), primera pel·lícula per a públic adult estrenada amb el suport del Servei, i Mulan (Disney; al desembre). El Servei fa les gestions que pot amb la distribuïdora, i també amb la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya, per obtenir-ne una còpia.

El 1999, l’SPL arriba a acords amb l’empresa Cassany perquè es projectin en català Un món a la seva mida (gener), La vida és bella (maig), Rugrats (novembre) i Tarzan (desembre).

El Ministeri i el personal del Servei també donen suport a altres manifestacions, com ara el Cicle de cinema català organitzat pel Centre de la Cultura Catalana.

D’altra banda, s’envien catàlegs de vídeos en català a tots els videoclubs i a les seccions de vídeo dels grans magatzems, i es proposa al Ministeri d’Educació la compra de vídeos en català amb guies didàctiques per a les escoles.

L’any 2000 només s’estrenen en català a Andorra La musa (maig-juny), Tigger (juliol) i La ruta cap a El Dorado (desembre). Aquest any també s’arriba al compromís informal que una pel·lícula de gran audiència per al públic adult (Missió impossible II) es projecti en català, però finalment no arriba a ser així. El Servei comença a tenir dificultats per impulsar aquest projecte per dos motius: el primer és que no té pressupost per fer-ho ja que la relació inversió-resultat en els anys és molt costosa i poc efectiva; el segon motiu és que l’empresari no té cap obligació legal de projectar pel·lícules en català: la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, que s’aprova al desembre del 1999 i entra en vigor al gener del 2000, no estableix cap obligació de projectar les versions en la llengua oficial de les pel·lícules que s’arriben a doblar en català. El 2001, l’SPL no aconsegueix que es projecti a Andorra cap gran producció de cinema doblada en català, i des de llavors fins ara no s’hi ha pogut destinar pressupost, tot i que algunes còpies de versions en català han arribat a Andorra, com ara El Senyor dels anells.

Sí que hi ha continuïtat, però, de la distribució de catàlegs sobre els vídeos i els DVD en català que es poden trobar al mercat. El Servei col·labora amb el Consorci per a la Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya per editar-los, i a Andorra es distribueixen pels grans magatzems, llibreries, cases de música, videoclubs, centres d’autoaprenentatge de català i biblioteques, i es fa una nota de premsa informant sobre la difusió dels catàlegs.

El 2006 el Servei de Política Lingüística ha arribat a un acord amb l’empresa Cassany per fer un Cicle de cinema infantil en català (CINC). Després d’obtenir el permís de la Generalitat per adaptar la imatge que es feia servir amb èxit per al CINC a Catalunya, s’han editat pòsters i fullets informatius i durant tots els caps de setmana d’abril es projecten pel·lícules infantils en català gratuïtament al cinema Modern.

Enguany, el Servei ha mantingut contactes amb la Secretaria de Política Lingüística de Catalunya per col·laborar en el projecte de prestatgeria única i engegar-lo a Andorra. De moment, els responsables de comerços i seccions de música i vídeo de grans magatzems s’han compromès a tenir exposades en un lloc visible les versions en català de DVD i jocs en CD, i aviat començarà la campanya, que consistirà a tenir aquestes versions exposades en una prestatgeria dissenyada expressament per cridar l’atenció o en un lloc que els comerços ja tinguin disponible –si l’espai és reduït– i on s’instal·li un display amb la mateixa imatge de la campanya.

2.8. Turisme

L’any 2003 es va fer la primera acció de difusió dirigida al turisme per impulsar la projecció exterior de la llengua oficial, amb l’eslògan “Les primeres paraules en català”. Són unes targetes destinades als turistes que visiten Andorra amb les paraules i expressions més bàsiques en sis idiomes (francès, portuguès, espanyol, rus, alemany i anglès) i la traducció al català. L’objectiu és que els turistes que ens visiten sàpiguen quina és la llengua oficial i s’animin a dir alguna paraula en català. Les targetes estan presentades en unes capses amb sis compartiments, un per cada llengua, i són de colors vistosos per atreure l’atenció. Les capses es van distribuir a tots els allotjaments turístics, als grans magatzems, als museus i monuments, a les oficines de turisme del país i de l’estranger, a les estacions d’esquí, als membres de la Taula de Turisme (Caldea, Ski Andorra, Unió Hotelera i Associació d’Agències de Viatges), a la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis, a l’Associació de Consumidors i Usuaris, a les associacions de comerciants i al Servei de Telecomunicacions d’Andorra. L’any 2004 se n’ha fet una reedició perquè es van exhaurir i n’hi ha hagut més demanda.

2.9. Immigració

Tenint en compte que a Andorra els moviments migratoris constants determinen la composició de la població i les llengües que es parlen al país, el Servei de Política Lingüística considera prioritari des de fa anys dur a terme campanyes i altres accions en l’àmbit de la immigració, i col·laborar amb el ministeri del Govern que se n’encarrega perquè aquestes accions siguin més efectives. L’any 2001 el Servei es marca l’objectiu de difondre la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial i distribueix un fullet informatiu destinat a les persones que vénen a viure a Andorra o que hi viuen des de fa poc temps i no parlen català.

Aquest fullet, escrit en cinc llengües –català, castellà, portuguès, francès i anglès–, explica que el català és la llengua oficial d’Andorra i que hi ha una llei

que en regula l’ús.Amés,informaquecalsabercatalàpertreballardecaraal A més, informa que cal saber català per treballar de cara al públic. Finalment, indica els telèfons dels centres d’autoaprenentatge de català i del Servei de Política Lingüística. També s’edita un fullet destinat a tota la població d’Andorra que fa un resum dels punts més importants de la Llei i esmenta obligacions bàsiques pel que fa a l’ús del català en la publicitat, els cartells, els menús, l’atenció al públic, etc.

El 2003 s’editen uns tríptics amb el títol “El català, llengua d’Andorra” destinats a informar els immigrants sobre la llengua oficial, la necessitat d’aprendre-la per integrar-s’hi plenament i els mitjans per fer-ho. Se’n fan en cinc idiomes: castellà, francès, portuguès, anglès i català, i es distribueixen des de les finestretes del Servei d’Immigració a totes les persones que arriben al país per treballar-hi o establir-s’hi.

L’any 2004 es fa un espot publicitari amb els eslògans “No et tallis” i “El català t’obre portes” en què els protagonistes són immigrants de diverses procedències (Espanya, Portugal, Argentina, Cuba…) que expliquen en una frase d’on són i per què parlen català.

L’any 2005 es van reeditar els tríptics informatius que es distribueixen des del Departament d’Immigració i es va engegar a Andorra la campanya “Voluntaris per la llengua” en col·laboració amb el Centre de la Cultura Catalana. El voluntariat lingüístic és una iniciativa que s’ha implantat anteriorment amb èxit a Catalunya i consisteix a posar en contacte voluntaris catalanoparlants amb persones que busquen una manera d’aprendre a parlar el català mitjançant la conversa, o que volen complementar així el que aprenen en els cursos organitzats pel Departament d’Educació.

Després de tres mesos de funcionament de Voluntaris per la llengua a Andorra i de tres edicions de presentació de la campanya, el Servei de Política Lingüística ha fet més de 150 parelles i continua rebent inscripcions d'ensenyants i aprenents. En la tercera edició el programa s'ha obert a l'ahdesió d'entitats i s'hi han inclòs iniciatives som sorteigs d'entrades per als museus o d'una estada d'un cap de setmana en un balneari per a dues persones.

A final del 2005 es va editar una agenda de l'any 2006 de pàgina per dia amb una frase cada dia en català i la traducció a diverses llengües, per als aprenents del programa de voluntaris i per a les persones que aprenen català en general.

3. Difusió de la legislació

Des de la creació del Servei, el 1988, la importància de legislar sobre la llengua ja era un punt bàsic a l’hora d’organitzar les tasques prioritàries que s’haurien de fer. Però per entendre la importància de la difusió de la legislació que es va fer un cop ja aprovada la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua cal explicar una mica la història de la seva creació.

La legislació que feia referència a la llengua era fins llavors quasi inexistent i, en general, es limitava a indicar que tots els documents adreçats al Govern, tots els cartells oficials, semioficials i particulars, tota la publicitat, etc. havien d’anar escrits en la llengua del país.

El 1989 ja van començar les primeres actuacions en aquest àmbit. Es va fer la tramesa d’un díptic amb les ordinacions vigents relatives a la llengua a tots els hotels, restaurants i comerços del Principat.

Les ordinacions d’aquest díptic eren les següents:

1. des de 1938: tots els documents adreçats al Consell General; tots els cartells i rètols oficials o semioficials.

2. des de 1953: tots els rètols anunciadors de comerços, indústries, publicitat, cines…

3. des de 1966: es preveu una multa de 500 PTA per l’incompliment de la normativa. S’exceptuen els rètols amb grups de lletres sense significat precís.

4. des de 1968: en lloc secundari dels cartells, proclames, propaganda, pot haver-hi informació traduïda a altres llengües. Els infractors hauran de pagar una multa de 100 a 1.000 PTA.

5. des de 1971: els registres civils. Des de 1976, en casos especials, poden presentar-se documents en francès i castellà.

Però era evident que aquesta legislació havia quedat desfasada i no solucionava tots els problemes que hi havia de la llengua a Andorra. El 1991 hi va haver una reflexió important des del Servei pel que fa a aquest tema. La societat andorrana s’havia transformat en pocs anys en una comunitat d’economia terciària i això va originar la necessitat d’adequar la llengua a les noves tecnologies (informàtica, motor, avenços tecnològics…). A més, la idea d’Andorra com a país agradable per viure-hi i lliure d’impostos va fer afluir una multitud de gent amb llengües, nivell social i expectatives molt diferents. El català, llengua oficial usada sempre en l’Administració pública, no era la d’ús més habitual.

Per tot això es va arribar a una conclusió senzilla: o s’actuava aviat i de manera ferma i decidida amb una legislació clara i contundent, o la societat andorrana, ja prou fragmentada, corria el perill de desintegrar-se. Era urgent redactar lleis o reglaments que determinessin amb més concreció l’oficialitat del català, que n’asseguressin i en facilitessin el coneixement i que permetessin que el català estigués a l’abast de tota la població d’Andorra.

El 1991 es va començar a elaborar la futura llei del català. El Servei va fer un dossier amb totes les lleis de política lingüística d’altres països, va elaborar un avantprojecte de llei i va demanar assessorament a Joan Ramon Soler, de Barcelona, especialista en lleis de política lingüística. Però el projecte queda

ajornat per motius polítics i no es reprèn fins al 1994, en què s’encarrega a Joan Ramon Soler l’elaboració del text de la llei i un informe complet sobre teoria del dret lingüístic, dret comparat, etc. El text havia d’incloure un règim sancionador i s’havia d’estudiar la millor manera d’integració dels immigrants. Un cop fet aquest encàrrec es passaria el text a un advocat andorrà perquè hi fes els suggeriments convenients.

Durant el 1997 tot el servei es posa a treballar a partir del text que s’havia elaborat. S’hi van suprimir moltes coses i se’n van afegir de noves que la realitat de cada dia havia revelat com a més importants. L’advocat andorrà Antoni López hi va fer aportacions molt valuoses perquè el text s’integrés bé a l’ordenament jurídic andorrà i va donar forma legal a diversos aspectes que el Servei considerava important d’incloure-hi. El ministre de Cultura, Pere Canturri, també va millorar el text amb les seves aportacions.

Es va lliurar l’esborrany a tots els partits polítics perquè el revisessin amb la intenció d’arribar a un consens de tots els grups abans d’entrar-lo a tràmit. El 1998, el Govern va aprovar el text de l’avantprojecte i només quedava pendent que entrés el projecte de llei a tràmit, però no va ser fins al desembre de l’any 1999 que la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial va ser aprovada pel Consell General.

L’esforç de l’any 2000 va consistir a iniciar la difusió dels punts més importants de la Llei, mitjançant l’edició de fullets de divulgació i reunions explicatives. Es van editar tres fullets:

Un d’informatiu, que ja hem esmentat a l’apartat dedicat a la immigració, destinat a les persones que vénen a viure a Andorra o que hi viuen des de fa poc temps i no parlen català. Escrit en cinc llengües (català, castellà, portuguès, francès i anglès), explica que el català és la llengua oficial d’Andorra, que hi ha una llei que en regula l’ús i informa que cal saber-lo per fer feines de cara al públic.

Un de destinat a tota la població d’Andorra amb un resum dels punts més importants de la Llei i esmenta les obligacions bàsiques pel que fa a l’ús del català en la publicitat, els cartells, els menús, l’atenció al públic, etc.

–

I un amb el text íntegre de la Llei, per repartir entre persones i institucions interessades en el tema.

Es van organitzar reunions explicatives amb tots els directors de Cultura dels comuns, amb les directores de l’Escola Andorrana, amb responsables del Ministeri d’Educació, Joventut i Esports, amb professors d’adults, amb inspectors de Comerç, amb algunes associacions de residents…

El 2001 hi va haver una altra gran campanya de difusió de la Llei que va durar tot l’any.

Tothom té dret a ser atès i correspost en català , una frase extreta de l’article 3 de la Llei, va ser l’eslògan triat per difondre’n el contingut, i especialment l’obli-

gació de saber atendre el públic en català, continguda en l’article 20, que segons la disposició transitòria segona no entrava en vigor fins al gener del 2002. La campanya va girar a l’entorn de tres eixos: la festa de Sant Jordi (abril), la Fira de l’Automòbil (juny) i la Fira d’Andorra la Vella (octubre). Els recursos principals van ser un espot i una falca, contactes amb les empreses, classes gratuïtes tot l’estiu (250 alumnes entre treballadors d’empreses i persones que s’hi van apuntar individualment), representacions del grup teatral Somhiteatre, tramesa de fullets informatius amb una carta del ministre i una butlleta per al sorteig de 2 viatges a Nova York.

A més, el Servei va enviar a totes les bústies del país informació sobre la propera entrada en vigor de l’obligació de garantir l’atenció al públic en català, amb un díptic i un tríptic de difusió de la Llei, i va decidir que la campanya d’aquest any no podia concentrar-se en un o dos mesos sinó que les accions s’havien de repartir al llarg de tot l’any, i que havia de tenir un caràcter més informatiu que publicitari. Totes les actuacions van girar a l’entorn de la difusió de la Llei i de les gestions perquè fos aplicable amb el consens general de la societat andorrana.

L’1 de maig del 2002, per desplegar l’article 33 de la Llei d’ordenació de la llengua oficial, el Govern va aprovar el Decret pel qual s’atribuïen les competències de política lingüística al Servei de Política Lingüística. També es va crear, mitjançant el mateix Decret, la Comissió de Política Lingüística, establerta igualment a l’article 33 de la Llei, que es reuneix dos cops l’any.

També es va elaborar el projecte del Reglament d’ús de la llengua oficial en productes audiovisuals, productes informàtics i noves tecnologies. El mes de novembre es va sotmetre al Gabinet Jurídic del Govern i al desembre se’n va lliurar una còpia sotmesa a revisió a tots els ministres. Actualment encara es troba en fase de revisió.

El 2003 es redacta el Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públiques. Durant el 2004 es mantenen reunions amb tots els òrgans implicats perquè es pugui aprovar abans que acabi l’any i finalment s’aprova el 22 de març del 2005. Al maig s’edita un fullet informatiu sobre els punts més importants del Reglament que es distribueix pels edificis administratius.

4. Assessorament lingüístic

A més de les campanyes destinades a promoure l’ús del català, l’SPL ha anat fent accions amb l’objectiu de facilitar, tant als usuaris de l’Administració com a les empreses i particulars, la redacció de textos amb correcció lingüística. Per això es fa difusió del servei de consultes i correccions ofert per l’SPL i es publiquen eines com vocabularis, diccionaris i manuals de redacció, a més d’oferir aquests serveis a través de la web.

Entre les accions amb aquest objectiu dels primers anys del funcionament del Servei destaquen l’elaboració d’un recull de llenguatge administratiu i la publicació d’un Vocabulari de l’esquí el 1988, i la difusió de recursos informàtics per redactar textos administratius el 1989.

El 1990 es publica La carta, consells pràctics, un llibre eminentment pràctic que oferia un resum de consignes per escriure un document d’aquest tipus amb un llenguatge clar i sense artificis innecessaris i 30 models de carta sobre temes usuals. L’objectiu de la publicació va ser donar resposta a la gran quantitat de consultes sobre aquest tema que es rebien al Servei.

Aquell mateix any també comença l’elaboració del Vocabulari d’Andorra i es passa el text a molts especialistes. Al maig del 1991 se’n fa una primera revisió després de les esmenes de les persones consultades, i al juny es dóna per acabat, amb 321 entrades generals, 41 de pagesia i 27 de mesures. Encara s’envia a responsables dels comuns i institucions perquè en facin la darrera revisió, i al desembre del 1991 es fan les darreres correccions. El 13 de març de 1992 es presenta als mitjans de comunicació.

L’any 1995 es fa una distribució de diccionaris a diversos serveis de l’Administració. El Servei ho planteja com a acció de sensibilització: es tracta d’oferir eines que facilitin la consulta i, per tant, contribueixin a la correcció lingüística del personal de l’Administració.

Amb aquest mateix objectiu, el 1996 comença un projecte d’adaptació de la documentació del Govern amb la recollida de documents de tots els ministeris, classificació segons la tipologia, correcció de tots els documents, proposta de renovació, informatització segons criteris de disseny gràfic, reunió amb responsables de cada servei per presentar el nou document, i correcció del document segons les indicacions dels responsables de cada servei, quan cal. L’objectiu és elaborar unes normes bàsiques, lingüístiques i de disseny, que adaptin la documentació del Govern a uns nous criteris d’imatge, de correcció i de simplicitat, i que al mateix temps donin una imatge unitària dels impresos i els documents de tots els serveis de l’Administració.

4.1. Servei de Tràmits

Encara que en principi el projecte d’adaptació de la documentació esmentat al paràgraf anterior va néixer amb la intenció d’elaborar un llibre d’estil, va acabar lligat a l’objectiu de crear una finestreta única al Govern, que més endavant es convertiria en el Servei de Tràmits. La participació del Servei de Política Lingüística en el projecte Tràmits contribuïa a homogeneïtzar i millorar la imatge corporativa del Govern.

El projecte Tràmits inclou documentació en paper, però sobretot plantilles per a ordinador que produeixin de manera uniforme l’imprès necessari per a cada gestió, i també fitxes informatives dels passos que s’han de seguir per a

una gestió determinada. Totes les plantilles i els documents de Tràmits tenien les característiques de forma i de concepció que s’havien proposat per al llibre d’estil. Entre els tipus de documents elaborats es poden citar plantilles de sol·licitud, documentació annexa, models de resolució, fitxes explicatives per al públic de les gestions més complexes i fitxes dels controls que ha d’efectuar el personal de Tràmits per acceptar una demanda. Amb la informació que conté la “cadena documental” de cada tràmit, l’usuari sap el que necessita i els passos a seguir per a cada gestió.

El projecte es divideix en dos apartats, perquè cal distingir entre el volum de feina de disseny i elaboració d’impresos per a les gestions incloses dins del projecte Tràmits, i tots els encàrrecs de realització, disseny, correcció, modificació o actualització de la documentació de tots els ministeris del Govern.

El Servei de Tràmits comença a funcionar el gener de l’any 1999, amb la major part de la documentació ja elaborada, i a partir d’aquí la feina del Servei se centra a anar modificant les sol·licituds o les fitxes informatives en què l’ús ha constatat incorreccions o faltes d’informació, o també a causa de nova legislació, com per exemple la remodelació dels formularis i fitxes sobre l’obtenció del permís de conduir i la constitució de reserva de domini que provoca l’entrada en vigor del nou Codi de la circulació.

El 1999 es comença a implantar el Servei de Tràmits als comuns (administracions locals) i s’elabora tota la documentació necessària per al Comú d’ Encamp. S’elaboren documents per a gestions pròpies del Comú i també s’elaboren fórmules per a tràmits conjunts Comú-Govern

L’any 2000 s’afegeixen al projecte Tràmits els comuns de Sant Julià de Lòria, Ordino i Escaldes-Engordany, tot i que aquest últim no inaugura el Servei fins al 3 de gener de l’any 2001.

El primer trimestre de l’any 2001 el Servei de Tràmits aconsegueix la certificació de qualitat ISO 2000. L’adaptació de la documentació elaborada pel Servei de Tràmits als requisits que exigeix la norma ISO suposa la descripció dels procediments, la creació de nous formularis, de llistes de controls estrictes, de llistes de distribució de documentació, i un canvi, tot i que no dràstic perquè ja es treballava en la línia correcta, dels processos. A més, l’aleshores tècnica del Servei Montserrat Planelles, que s’havia encarregat d’aquest projecte, es forma com a auditora per poder fer el control intern de la feina i les persones, i evitar qualsevol vici en el procés establert.

L’any 2001 va continuar la implantació de Tràmits als comuns: tot just començar l’any s’hi va afegir el d’Escaldes-Engordany, i Canillo va començar a adaptar-s’hi amb la previsió d’inaugurar-lo el gener del 2002. El 2002 es consolida el Servei de Tràmits al Govern i es continua implantant a la resta de comuns i a la CASS (Caixa Andorrana de Seguretat Social). El Servei de Política Lingüística hi participa directament amb la presència de Montserrat Planelles, que es fa càrrec de dissenyar impresos i processos per a la incorporació de nous tràmits al ser-

vei de finestra única fins que assumeix el càrrec de cap de Política Lingüística el 2003, després que Montserrat Badia, fundadora del Servei, decideixi deixar el càrrec que havia ocupat durant gairebé 15 anys.

4.2. Col·laboració amb el Termcat

Pel que fa a l’edició de reculls de terminologia i lèxic específic, l’SPL col·labora amb el Termcat des del 1998, en què es va elaborar el Vocabulari de la neu i dels esports d’hivern, que aplega 2.264 termes catalans relatius a la neu i els esports que s’hi practiquen amb les equivalències en castellà, francès i anglès. Una terminòloga del Servei hi va treballar i també hi van col·laborar molts especialistes andorrans. La presentació va tenir lloc al Museu Postal d’Andorra, a Ordino, el 1999. L’any següent el Servei va editar i distribuir pòsters per difondre el vocabulari, i els va distribuir per les escoles, les botigues d’esports i els grans magatzems, les llibreries, les biblioteques i els centres esportius.

Després d’aquesta publicació es va començar a treballar en el Diccionari de la neu, que recull gairebé 2.300 termes amb definicions sobre la nivologia, la geomorfologia, els esports de neu, l’alpinisme, la medicina esportiva, els salvaments, les infraestructures i els equipaments. Durant el 2001 es van acabar les feines d’elaboració i correcció del diccionari i el Ministeri de Turisme i Cultura va signar amb el Termcat el conveni per a l’edició. El dia 15 de novembre es va fer l’acte de presentació dins el marc del 2n Congrés europeu sobre planificació lingüística. L’SPL continua col·laborant amb el Termcat, de vegades mitjançant la participació en les tasques d’elaboració i d’altres finançant l’edició de reculls terminològics. Cada any es firma un acord entre les direccions del Termcat i del Departament de Cultura del Govern d’Andorra per renovar aquesta col·laboració en l’edició de vocabularis i diccionaris, entre els quals podem esmentar un diccionari dels esports –actualment en fase d’elaboració– i alguns títols de la col·lecció Terminologies, com la Terminologia de fires i congressos (2003), la Terminologia notarial (2004), la Terminologia de recursos humans (2004), el tríptic de telefonia mòbil (2004) i la Terminologia de la sida (2005).

4.3. Web del Servei (www.catala.ad)

El 5 de març del 2002 l’SPL va presentar oficialment la pàgina web, que ofereix tota mena d’informació sobre la situació de la llengua oficial a Andorra, cursos, recursos pràctics per escriure en català o per aprendre’n, dades de professionals de la traducció i la correcció, models de documents… La web rep entre 150 i 200 visites cada setmana.

Coincidint amb la presentació de la web, i amb l’objectiu de fer-ne difusió, l’SPL va editar una targeta amb tots els serveis gratuïts que ofereix i les dades de contacte. Aquesta targeta s’envia a totes les empreses a qui es comunica alguna

queixa relativa a un ús irregular de la llengua oficial, i també a tots els destinataris de publitrameses i trameses de material de campanya.

Amb la mateixa finalitat d’oferir una eina pràctica per resoldre dubtes, per les festes de Nadal de l’any 2003 el Servei dissenya i edita un calendari de taula, que es distribueix als usuaris del Servei, a l’Administració i a oficines del país. Recull algunes de les consultes que el Servei rep més sovint i també serveix de felicitació de Nadal, L’objectiu era editar-ne cada any però des de llavors no s’ha tornat a publicar per falta de pressupost, malgrat que es reben moltes demandes d’usuaris que el voldrien renovar. El 2003 el Servei es trasllada a la casa Motxilla, i edita una postal i un punt de llibre d’obsequi amb tots els serveis gratuïts que ofereix i les noves dades de contacte. La postal s’envia, com sempre, a totes les empreses a qui es comunica alguna queixa relativa a un ús irregular de la llengua oficial, i també als destinataris de les publitrameses i trameses de material de campanya.

4.4. Manual de consells pràctics per redactar documents

La darrera publicació del Servei per oferir assessorament a empreses i particulars ha estat el Manual de consells pràctics per redactar documents, que neix de la demanda constant d’informació per redactar cartes o altres tipus de textos administratius, comercials, comptables, familiars o d’un altre tipus. El llibre La carta, consells pràctics, editat el 1990, encara era utilitzat i demanat per molts usuaris de l’SPL, i per això es va encarregar a Montserrat Badia l’elaboració d’un llibre que oferís informació sobre abreviatures, tractaments protocol·laris, topònims andorrans i altres qüestions conflictives, i que a més donés consells per redactar amb correcció i claredat i aplegués un recull d’exemples de documents. Finalment, a l’abril del 2005 el Servei ha publicat el manual de Montserrat Badia amb la col·laboració de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis i el BancSabadell d’Andorra.

5. II Congrés europeu sobre planificació lingüística

El 2001 té lloc a Andorra el II Congrés europeu sobre planificació lingüística, amb 250 especialistes d’arreu d’Europa i representants d’altres països de fora del continent. S’hi debaten estratègies de política i planificació lingüística locals, regionals, nacionals i multinacionals i s’hi exposen exemples concrets de diversos àmbits. Els actes van tenir lloc al Centre de Congressos i Exposicions d’Andorra la Vella els dies 14, 15 i 16 de novembre. Les llengües de treball van ser el català, el francès, l’anglès i el castellà.

El II Congrés europeu sobre planificació lingüística va ser fruit de la cooperació entre els governs d’Andorra, de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears. Anteriorment l’Institut de Sociolingüística Catalana en solitari havia organitzat una primera edició del Congrés a Barcelona el 1995.

La segona edició del Congrés va reunir experts sobre planificació lingüística de diversos països per donar a conèixer i debatre les noves situacions lingüístiques que la societat ha d’afrontar davant dels importants canvis polítics, econòmics i tecnològics del nou mil·lenni. Els temes tractats van cobrir diversos camps: el marc legal, la promoció dels usos, la codificació lingüística, l’educació, les polítiques d’integració, l’àmbit judicial, els mitjans de comunicació, les indústries culturals, les noves tecnologies, etc. També es va voler facilitar l’intercanvi d’informació entre especialistes i fomentar el debat i la reflexió a l’entorn de la planificació lingüística.

6. Accions de dinamització d’altres entitats

A més de les campanyes del Servei de Política Lingüística cal esmentar altres accions de dinamització lingüística que han dut a terme associacions amb l’objectiu de difondre la cultura i la llengua catalana, com el Centre de la Cultura Catalana i el Cercle de les Arts i de les Lletres. Sovint aquestes accions reben suport institucional i algunes s’organitzen en col·laboració amb el Servei de Política Lingüística.

6.1. Mostra de cinema català

El Centre de la Cultura Catalana es va fundar el 1995 i el 1997 va organitzar la primera Mostra de cinema català, amb la col·laboració del Govern, de Catalan Films (entitat promotora de cinema dependent de la Generalitat), del Centre Cultural i de Congressos Lauredià i del Diari d’Andorra. Aquestes collaboracions s’han anat mantenint i a partir del 1999 es van ampliar amb les del Comú d’Andorra la Vella i el Cineclub de les Valls, i es van començar a alternar les projeccions al Centre Cultural i de Congressos Lauredià, de Sant Julià de Lòria, i al Teatre Comunal, d’Andorra la Vella. Més endavant s’hi han anat sumant altres col·laboracions, i ara també hi participen El Periòdic d’Andorra i el diari BonDia A la mostra es projecten entre 4 i 7 pel·lícules amb algun lligam temàtic i l’entrada és gratuïta. El 2005 es va celebrar la novena edició, amb les pel·lícules Cop de mestre, Terror global, Joves i De nens, i a l'abril de 2006 es va iniciar la desena, amb les projeccions de Carod-Rovira: David contra Goliat, Crusader i Tempus fugit.

6.2. Mostra de teatre jove

El 1998 va tenir lloc la primera Mostra de teatre jove, organitzada també pel Centre de la Cultura Catalana. Hi participen grups teatrals escolars o extraesco-

lars en quatre categories d’edat: de 4 a 8 anys, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 14 a 18. Fins ara s’ha celebrat cada any amb col·laboracions i ajuts institucionals i també de CaixaBank i del Centre de Congressos i Exposicions d’Andorra la Vella, i les representacions es feien en aquest mateix Centre. L’edició del 2005 ha tingut lloc per primer cop a Encamp, i es fa coincidir amb el Concurs de guions que organitza el Servei de Política Lingüística.

6.3. Música jove: premi Carles Sabater

El Centre de la Cultura Catalana va convocar per primera vegada el Premi Carles Sabater l’any 1999 per incentivar la música jove i contribuir a la normalització de l’ús del català per part dels grups i cantautors de les terres de llengua catalana en general i d’Andorra en particular. És obert a tots els grups i cantautors de qualsevol origen geogràfic, amateurs, semiprofessionals o professionals, i s’hi poden presentar fins a tres cançons, en català, inèdites i lliures de compromís editorial.

6.4. Correllengua

El Correllengua també arriba cada any a Andorra des del 1997 i se celebra per sensibilitzar tothom sobre el dret i el deure de fer servir la llengua pròpia en qualsevol situació i per solidaritzar-nos amb les terres de parla catalana on es pateixen dificultats per exercir aquest ús. El Centre de la Cultura Catalana, a més d’organitzar-lo, hi fa coincidir cada any alguna acció com l’edició d’adhesius que es distribueixen per tot el país i s’encarten en publicacions com el Diari d’Andorra i la revista 7Dies. Els darrers anys han tingut una gran difusió els adhesius amb els lemes “En català ens entendrem”, “A Andorra 100% n ktlà”, aquest darrer amb la imatge dels missatges SMS, i el publicat recentment “El català és de tots: si no el parles el fots”.

6.5.

Estudis i publicacions

L’any 2001, el Centre de la Cultura Catalana va rebre una subvenció de la UNESCO per fer una enquesta d’usos lingüístics entre la població escolar d’Andorra. El Servei de Política Lingüística hi va col·laborar perquè també tenia la intenció de fer un estudi sociolingüístic del jovent i es va fer càrrec de la publicació dels resultats de l’enquesta. Entre altres coses, l’estudi va posar en evidència que els nois i les noies del país, malgrat tenir un bon coneixement en general de la llengua oficial, la parlaven poc entre amics, i no la feien servir gaire en el temps d’esbarjo. Per això, el Centre va editar el llibret El català en joc. Recull de jocs populars d’Andorra, i el va distribuir per les escoles.

6.6. Voluntaris per la llengua

Com ja hem dit a l’apartat dedicat a les accions de política lingüística en matèria d’immigració, el 2005 es va implantar a Andorra la campanya “Voluntaris per la llengua”, que ha nascut de la voluntat del Centre de la Cultura Catalana d’aplicar al país aquest projecte, que ja s’havia dut a terme a Catalunya i s’està estenent a altres territoris de parla catalana. El Servei de Política Lingüística ha col·laborat amb el Centre de la Cultura Catalana gestionant la base de dades i organitzant les parelles, i ha distribuït els adhesius i els pòsters que ha editat el Centre per fer-ne difusió.

6.7. Nit literària andorrana

La Nit literària andorrana és una iniciativa de caràcter més cultural i no tant de dinamització lingüística que també volem esmentar en aquest apartat. L’organitza cada any el Cercle de les Arts i de les Lletres, amb un cartell de premis literaris, artístics i periodístics dotats pel Govern i per diverses entitats d’Andorra.

Bibliografia

- Memòries del Servei de Política Lingüística (1988-2005)

- Dúplex. Butlletí del Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, any V, número 15, marçmaig 2000 [Traducció: Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili].

- Coneixements i usos lingüístics de la població d'Andorra. Situació actual i evolució (1995-2004). Ministeri d'Afers Exteriors, Cultura i Cooperació del Govern d'Andorra, Andorra la Vella, 2005.

- Coneixements i usos lingüístics de la població escolar d'Andorra. (2002).

PLANTEJAMENT LINGÜÍSTIC DE L’ESCOLA ANDORRANA

M. Teresa Cairat Vila

Llicenciada en filologia anglesa

Llicenciada en filologia catalana

1. Introducció

Aquest article presenta l’estructura del plantejament lingüístic de l’Escola Andorrana; exposa primerament i de manera breu la situació sociolingüística del país, ja que condiciona i és a la base de l’estructura del plantejament lingüístic i de les opcions d’ensenyament pel que fa a les llengües. Seguidament, s’analitza el plantejament lingüístic actual parlant alhora de quin va ser el plantejament lingüístic inicial i del com i el perquè va semblar procedent canviar-lo posteriorment.

Volem exposar a continuació la metodologia de treball que es porta a terme per a l’ensenyament de les llengües, i la relació que té amb les normes europees. Parlarem també de la formació del professorat i, per acabar, n’analitzarem la projecció de futur.

2. Estrat sociolingüístic: Societat, immigració i situació lingüística

Unes breus dades sobre la població d’Andorra poden servir per fer-nos adonar de la situació sociolingüística del país, que condiciona en gran manera l’ensenyament de les llengües.

Andorra és un país d’una extensió de 468 quilòmetres quadrats i d’una població de 72.320 habitants, segons el cens del 2003. Hem de tenir en compte que una gran part d’aquesta població prové de la immigració; hem d’afegir també que aquesta forta immigració es va iniciar als anys 50, quan el país va passar de ser una societat fonamentalment agrícola a una societat basada en el comerç i en el turisme.

És evident que aquest canvi social tan ràpid i sobtat va comportar forts canvis en l’estrat social i lingüístic del país. Sembla interessant, doncs, donar les xifres actuals del repartiment de la població quant a nacionalitats.

Andorrans 26.506

Espanyols .

Portuguesos .

27.680

8.311

Francesos 4.718

Altres nacionalitats (filipins, anglesos, etc.) . . 5.105

Tanmateix, s’ha de puntualitzar, si volem analitzar el tema lingüístic, que quan es parla de residents espanyols la llengua materna de molts d’ells és la catalana.

La resta d’immigrants, que com demostren les xifres superen els nacionals, són de diferents nacionalitats i, per tant, parlen diverses llengües. Aquest plurilingüisme és a la base dels diversos sistemes educatius del país, ja que no es planteja la possibilitat, en cap sistema, d’un ensenyament monolingüe.

Malgrat tots els esforços duts a terme per augmentar l’ús del català, tant des de l’escola com mitjançant les campanyes dutes a terme pel Servei de Política

Lingüística del Ministeri de Cultura, ens adonem, en les darreres enquestes realitzades el 2004 pel Govern d’Andorra sobre coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra, que hi ha un descens en la utilització del català. Si comparem les dades d’aquest últim estudi amb les del 1995 i el 1999, es constata que les altres llengües més utilitzades, castellà, francès i portuguès, no presenten diferències significatives, a part d’un lleuger descens en la utilització del francès i un augment del portuguès com a llengua materna.

Aquesta forta immigració i la pèrdua d’identitat nacional que pot suposar, van portar ja fa més de vint anys les autoritats andorranes a la reflexió sobre el fet que calia preservar la identitat andorrana, la seva llengua i la seva cultura. I així, el cap de govern, Josep Pintat, al discurs del 15 de gener del 1982, ja deia que l’escola “s’ha de dotar d’una ideologia que naixent de les úniques i autèntiques arrels andorranes, no sigui exclusivista ni particularista. El nostre país té històricament una vocació universal. Universalitat significa absolut respecte, recolzament i ajuda a les dades culturals autòctones, les nostres, les purament andorranes, els continguts culturals dels quals no tenen res a veure amb els que, per mitjà de la llengua, es puguin utilitzar en un i altre cantó del Pirineu ”… I és en aquest moment que apareix la paraula andorranitzar… “Andorranitzar significa per a mi i per al meu Govern, recolzar absolutament tot allò que és andorrà, però no vol dir negar possi -

bilitats de millorament, de riquesa cultural que poden oferir altres cultures pròximes a la nostra, la qual no és ni més ni menys important que les altres, és diferent simplement…” i en el mateix discurs continua dient: … “Cultura és aprendre a estimar allò que és nostre perquè ningú altre ens ho pot donar, per obrir-se a altres coneixements que no neguin el nostre, sinó que l’ampliïn i el millorin…”.

És evident que en aquest discurs no es parla encara de la creació d’una maternal andorrana, que és com es va anomenar l’Escola Andorrana als seus inicis, sinó que es parla sempre d’andorranització, base de la importància que tenen la llengua i la cultura del país.

Aquests fragments demostren la preocupació que ja tenia el cap de Govern l’any 82 per la pèrdua de l’andorranitat, llengua i cultura, possiblement deguda a la forta immigració que havia sofert Andorra els darrers anys i que, com acabem de constatar en les enquestes del 2004, no era només una premonició.

Aquest fet portava a pensar les autoritats i els andorrans que si la nova població desconeixia la llengua, la història i les institucions del país es podria arribar a perdre el concepte de país si no es transmetia d’alguna manera, i quina millor manera de transmetre-la que des de l’escola, ja que des de la família cada vegada esdevenia més difícil.

El reforçament de la llengua, la història i les institucions del país es va iniciar ja l’any 1972, en els sistemes d’ensenyament francès i espanyol, amb els programes anomenats d’andorranització, on ensenyants que provenien de la Conselleria d’Educació impartien classes de català i d’institucions andorranes a tots els infants del país, en els diferents centres educatius del Principat.

3. Creació de l’Escola Andorrana

És l’any 1982, amb aquest rerefons a la ment, que s’inicia l’Escola Andorrana amb una escola maternal i amb l’ànim que l’alumnat inscrit, una vegada acabat aquest ensenyament, s’incorporés als ensenyaments francès i espanyol ja existents.

El conseller d’Educació d’aquell moment, Antoni Ubach, el 7 d’abril del 1982 va comunicar al Consell General que “s’iniciava al país un projecte pedagògic d’ensenyament que tenia en compte la realitat lingüística andorrana”.

Aquesta iniciativa va ser secundada per un grup de pares que demanaven la creació d’un nou sistema d’ensenyament, basant-se en les raons següents:

• reforçar l’ensenyament de la llengua catalana

• ensenyar la cultura i les institucions del país

• facilitar un arrelament al país

Aquestes raons, els pares les van manifestar a les autoritats educatives i a la premsa del moment.

Els pares, a més d’una bona qualitat d’ensenyament, demanaven a les institucions governamentals la creació d’una escola amb plantejaments pedagògics innovadors i, sobretot, amb la utilització del català com a llengua vehicular. Cal dir, però, que en aquell moment, als centres religiosos del sistema educatiu espanyol, Sant Ermengol, Col·legi Janer i Sagrada Família ja utilitzaven el català com a llengua vehicular, però es tractava de col·legis congregacionals i els pares dels alumnes de l’Escola Andorrana demanaven un ensenyament en català, però sense tenir a la base cap plantejament religiós. Per tant, es va proposar crear una escola maternal andorrana en català, amb uns programes propis desvinculats dels altres sistemes educatius.

L’inici de l’escola maternal andorrana no va ser fàcil, es va passar per moments difícils i de dubtes sobre la seva continuïtat, ja que no totes les institucions creien en aquesta opció, ni veien viable aquest projecte.

L’escola es va presentar com a nacional i universal. Nacional, perquè els seus programes estan basats en el fet diferencial andorrà, i universal, perquè es tracta alhora d’un ensenyament integrat en el món global en què vivim.

Es tracta d’una escola pública, per al conjunt d’infants i joves del país, gratuïta i oberta a tothom, que integra infants del país i immigrants; per tant, alumnes de diferents llengües, races i creences, i així mateix alumnes que tenen dificultats d’aprenentatge greus i permanents. Es volia que la maternal andorrana esdevingués així una escola integradora i plural en tota l’amplitud que aquestes paraules tenen.

Aquesta concepció d’escola nacional i universal alhora queda clarament de manifest en el seu plantejament lingüístic, ja que es tracta d’una escola plurilingüe, on, partint i prenent com a pròpia la llengua oficial del país, el català, responent així al fet d’escola nacional, tal com s’havia proposat, s’estudien també altres llengües com el francès, des de la maternal, l’anglès a partir de segon cicle i el castellà a tercer cicle. L’oferta s’amplia a altres llengües opcionals al batxillerat.

4. Organització

de l’escola

Abans d’analitzar a fons el plantejament lingüístic de l’Escola semblaria important explicar quina és la seva estructura organitzativa.

El punt de partida, tal com s’ha dit anteriorment, va ser el de la creació, l’any 1982, d’una escola maternal (3-6 anys), dividida en Maternal A (2 i 1/2 -3 anys) i Maternal B (4-5 anys).

Tres anys després, i amb un balanç favorable d’aquesta maternal, constatat per l’activa participació dels pares, l’entusiasme del professorat i el fet de triplicar la matrícula –s’ha de dir que a l’inici els alumnes matriculats van ser 38– van fer que l’any 1985 el Govern canalitzés les demandes de continuïtat i aprovés la perllongació de l’escola amb la creació d’una primera ensenyança (6-12 anys),

dividida en tres cicles: primer cicle (6–8 anys), segon cicle (8-10 anys) i tercer cicle (10-12 anys). És evident que aquest avanç suposava la necessitat d’elaborar programes i dotar-se de diferents serveis i infraestructures que donessin suport al nou sistema educatiu.

L’any 1990, davant el constant increment d’alumnes, el Govern va aprovar l’estructuració d’una segona ensenyança en quatre cursos per a alumnes de 12 a 16 anys, dividida en dos cicles: primer cicle (12-14 anys) i segon cicle (14-16 anys). Es cloïa així l’ensenyament obligatori.

L’any 1995, es va iniciar el batxillerat. Aquest ensenyament postobligatori està dividit en tres branques: científic tecnològic, humanístic lingüístic i econòmic social, per a alumnes de 16 a 18 anys. L’any 2004 es va crear una nova branca de batxillerat, el batxillerat artístic i de la comunicació.

Aquest nou sistema d’ensenyament es va dotar, com és evident, d’una estructura legal, es van publicar els programes d’ensenyament que s’estaven utilitzant i revisant alhora. L’any 1998 es va publicar el programa introducció i els programes de maternal i primera ensenyança; el setembre de l’any 1999 es van publicar els programes de segona ensenyança i actualment s’estan revisant i preparant per ser publicats els programes dels batxillerats ja existents i els nous programes recentment elaborats de la nova branca de batxillerat artístic i de la comunicació.

La consolidació de l’Escola Andorrana, amb la consegüent publicació de lleis i programes, ha anat, en tot moment, estretament lligada al creixement de l’Escola i podem dir que, actualment, l’Escola Andorrana compta amb 3.265 alumnes repartits en els diferents nivells educatius, d’un total de 10.486 alumnes escolaritzats a Andorra. L’augment de l’alumnat ha estat progressiu i constant; la mitjana de creixement ha estat d’un 9% anual. Cal dir, però, que hi ha hagut puntes de creixement que generalment han anat lligades a moviments migratoris o a moviments demogràfics.

5. Consideracions generals

Insistint en el que s’ha dit anteriorment, Andorra té el català com a única llengua oficial, però hi ha una realitat plurilingüe en la qual conviuen altres llengües –el castellà, el portuguès, el francès–, amb un arrelament en l’ús quotidià en alguns casos equiparable al del català.

El fet de ser un país amb vocació turística i comercial fa que el coneixement de diverses llengües sigui especialment rellevant. En aquest sentit, l’Escola Andorrana amb el seu plantejament lingüístic vol possibilitar als seus alumnes un domini de les llengües que els permeti desenvolupar-se socialment i professionalment. S’ha de tenir en compte que l’oferta de la Universitat d’Andorra és limitada i que la majoria d’alumnes que facin estudis superiors els hauran de fer a Espanya o a França. Per tant, se’ls ha de preparar per poder accedir a estudis

superiors no només a Andorra, sinó també als països veïns; per aquest fet han de dominar les llengües d’ensenyament en les quals hauran de cursar els seus estudis universitaris.

El plantejament lingüístic es compta entre els més innovadors d’Europa, no només pel fet d’ensenyar quatre llengües des de la primera ensenyança, sinó també per la metodologia d’ensenyament que s’empra. Així s’ha manifestat en els diferents congressos i instàncies europees on s’ha presentat el nostre plantejament lingüístic.

L’objectiu final d’aquest plurilingüisme és ambiciós, ja que es pretén que tots els alumnes acabin l’ensenyament obligatori amb un bon domini de tres llengües: català, castellà i francès, i un coneixement bàsic de l’anglès.

Per concretar aquest objectiu és evident que s’ha de partir de la realitat sociolingüística del país, i en concret la de l’alumnat que forma el sistema educatiu andorrà. Tal com esmenta el programa de Primera Ensenyança de l’Escola Andorrana, l’assoliment dels objectius lingüístics obliga a tenir en compte la diversitat sociolingüística de l’alumnat. No hem d’oblidar, però, que aquesta diversitat alhora que és complexa és molt enriquidora.

Quasi un 40% de l’alumnat de l’Escola Andorrana no té el català com a llengua familiar i tanmateix, com que és la llengua oficial d’Andorra, és fonamental que la dominin. És per aquest fet, i tenint en compte l’inici de l’escola i la importància que ha de tenir el català, els aprenentatges s’inicien en aquesta llengua.

El castellà, llengua familiar per a quasi un 40% de l’alumnat, té una presència important en les relacions socials, i els alumnes, independentment de quina sigui la seva llengua familiar, l’aprenen en l’àmbit de les relacions informals.

El francès, per contra, té una presència social minoritària i representa la llengua familiar d’un percentatge mínim de l’alumnat, i sembla que la seva posició va en descens. L’Escola Andorrana n’afavoreix la presència en el context escolar de manera que la seva adquisició es faci des de les primeres activitats d’ensenyament i aprenentatge.

6. Plantejament lingüístic inicial

En un inici; és a dir, als anys vuitanta, el plantejament lingüístic que es va emprar no va ser l’actual, va ser un plantejament basat sobretot en el fet que es pretenia crear una maternal andorrana per a alumnes que després s’integrarien als sistemes educatius espanyol i francès ja existents al país. Per tant, la situació era una altra que l’actual i el plantejament lingüístic anava encaminat a poder dirigir els alumnes cap als sistemes d’ensenyament espanyol i/o francès.

És evident que en el moment de la creació de la maternal andorrana, tampoc es va pensar mai a crear una escola monolingüe, sinó que des del primer moment es va partir de la base que es podia treballar en més d’una llengua a la

vegada. Alguns dels responsables tècnics de la Conselleria d’Educació d’aquell moment estaven convençuts que es podia treballar alhora en les tres llengües dominants al país. També es partia de la convicció que com més aviat un infant aprèn una llengua, millor.

Aquestes premisses que actualment semblen molt evidents en els plantejaments lingüístics europeus, no ho eren tant als anys vuitanta i suposaven de fet una revolució. Cal remarcar que a França no és fins a l’any 2000 que el ministre Jacques Lang, en definir les polítiques lingüístiques del Ministeri francès de l’Educació diu:

J’ai décidé d’introduire de façon définitive et selon un calendrier ambitieux l’enseignement des langues vivantes dans l’école primaire de la grande section de la maternelle à la fin du cours moyen… les enjeux du XXIè siècle imposent a tous la connaissance de langues…

A Espanya és també per les mateixes dates que s’inicia l’ensenyament d’una llengua estrangera a la primària, i en els moments actuals es parla d’iniciar-la als 6 anys.

La decisió d’ensenyar en més d’una llengua no es va fer d’una manera precipitada, sinó que es va basar en un treball de reflexió sobre l’adquisició del llenguatge i sobre quina era la millor manera d’introduir una llengua estrangera diferent de la materna, sempre tenint en compte, com hem dit anteriorment, la importància del català com a primera llengua i llengua oficial del país. Així, doncs, tècnics responsables de l’ensenyament a Andorra, conjuntament amb tècnics especialistes vinguts de fora, van traçar les línies prèvies del que seria el primer plantejament lingüístic de l’Escola Andorrana.

En primer lloc, es va tenir en compte la identificació d’una persona, una llengua; aquesta premissa, que sembla que ha entrat en discussió al segle XXI, era un lema vigent en aquells moments. Ens trobàvem, però davant la possibilitat que una mateixa persona hagués d’ensenyar dues llengües diferents, i aleshores es va proposar fer la identificació d’una llengua, un espai. I amb aquestes premisses es va iniciar l’ensenyament de les llengües a les aules; cada mestre parlava amb els alumnes sempre en la llengua que li havia estat assignada.

Es van fer tres grups d’alumnes: un primer grup on només s’ensenyava en català; de fet, es podria anomenar grup d’immersió; un segon grup català-francès, i un tercer grup català-castellà. I d’aquesta manera els pares tenien l’opció de triar en quin dels tres grups volien que s’escolaritzés el/la seu/seva fill/a.

L’ensenyament el duien a terme tres mestres, els uns de formació francesa i els altres de formació espanyola, totes tres andorranes que utilitzaven com a llengües d’ensenyament el català, el castellà i el francès.

Es pretenia, com s’ha dit anteriorment, que en acabar la maternal andorrana aquests alumnes s’integressin als ensenyaments espanyols i francesos. Tanmateix,

calia assegurar que aquest plantejament donava coneixements suficients perquè després aquests alumnes es poguessin incorporar als diversos sistemes d’ensenyament, per això es va convenir que inspectors espanyols i francesos en farien el seguiment. Els inspectors espanyols no es van implicar en el projecte, mentre que els francesos van interessar-se per l’experiència i van observar com evolucionaven els nens. Els resultats eren positius i es pretenia continuar aquest ensenyament. Ara bé, en el moment en què es planteja continuar l’ensenyament maternal andorrà amb una primera ensenyança, aquest plantejament lingüístic esdevé poc interessant i discutible, i aleshores s’inicia una reflexió i s’albira un possible canvi.

A més a més, els pares que van inscriure els seus fills als grups català/català i català/francès van ser pares o bé andorrans o espanyols de parla catalana, ja que el francès es percebia com una llengua de més prestigi social que el castellà, mentre que els pares que van inscriure els seus fills al grup català/castellà eren pares espanyols castellanoparlants que provenien tots de la immigració. Aquesta elecció que van fer lliurement els pares, va fer adonar els ensenyants i les autoritats de la Conselleria d’Educació que el plantejament integrador de l’escola, amb aquesta tria, podria tenir uns resultats oposats i suposar una fragmentació social contrària a la filosofia clau de l’Escola, i es va decidir intentar fer un canvi en el plantejament lingüístic per tal d’afavorir la integració.

El primer canvi que es va dur a terme va ser la desaparició del grup només en català, que era de fet un grup d’immersió, però que no lligava del tot amb la filosofia plurilingüe de l’escola.

Fruit d’aquesta realitat i de la reflexió que es va dur a terme, es va proposar un nou plantejament lingüístic, on el català continuava sent la llengua inicial a la maternal i es feia un treball d’immersió; seguidament, a maternal B s’introduïa el francès i és a segon cicle quan s’introduïa l’anglès i a tercer cicle, el castellà. Com exposarem a continuació, aquest pas d’un plantejament lingüístic a l’altre no es va fer de manera sobtada, sinó de manera esglaonada en els diferents centres de l’Escola Andorrana.

7. Pas del plantejament lingüístic inicial a un nou plantejament lingüístic

Aquest nou plantejament lingüístic, com hem dit anteriorment, no va ser fruit de la improvisació, sinó de la reflexió dels ensenyants, dels tècnics del Ministeri d’Educació, tots assessorats per tècnics lingüístics externs.

Aquesta nova concepció del treball amb les llengües va tenir en compte les premisses següents:

• El català es va posar com a primera llengua perquè es tractava de la llengua oficial del país.

• El francès es va introduir a continuació, perquè és una llengua molt arrelada històricament i culturalment a Andorra, malgrat haver perdut pes en l’ús social.

• L’anglès en tercer lloc com a llengua imprescindible en les relacions internacionals.

• El castellà en quart lloc, perquè es tracta d’una llengua amb una forta presència al país, que la majoria d’alumnes parlen, però que des de l’escola calia reforçar-ne la gramàtica i treballar-ne l’ús formal.

Es va debatre molt sobre la importància de la llengua materna i d’iniciar la lectoescriptura en aquesta llengua, teories que són evidents en tots els plantejaments teòrics dels lingüistes, però el problema que es plantejava era la gran diversitat de llengües maternes del nostre alumnat. Per aquesta raó, finalment, es va considerar adequat iniciar la lectoescriptura en llengua catalana per a tothom. Però es va convenir que malgrat iniciar l’ensenyament de la lectoescriptura en català per a tothom, era important que l’infant sentís i percebés que el/la mestre/a valorava positivament la seva llengua materna malgrat no conèixer-la en molts casos.

L’any 1995 es va fer un grup de treball amb directores de centre de l’Escola Andorrana i els serveis tècnics del Ministeri assessorats per tècnics externs, que va acordar que la lectoescriptura es faria a primer cicle i en català; la lectoescriptura s’iniciaria en francès a 2n cicle segons la competència de l’alumne, i el treball sistemàtic i el domini dels codis català i francès es duria a terme a 3r cicle amb un procés seqüenciat en ambdós casos.

Es vehicularia l’educació física o l’educació artística en llengua francesa i les dues mestres treballarien els diferents continguts en català i francès sempre de manera molt coordinada.

Tal com s’ha exposat, el canvi d’un plantejament lingüístic inicial al nou plantejament lingüístic es va fer esglaonadament. El centre de Sant Julià de Lòria va ser el primer centre de maternal i primera ensenyança que va iniciar de forma experimental canviar el plantejament lingüístic, seguit de la Massana una mica més tard, però el centre més gran, on hi havia els alumnes d’Andorra la Vella i d’EscaldesEngordany, situat al Clot d’Emprivat, va iniciar el canvi bastant després. Podem dir que no va ser fins al curs 95-96 que el nou plantejament lingüístic es va aplicar a tots els centres.

En començar la segona ensenyança, el curs 1990-91 l’escola es va trobar davant la dificultat que tots els alumnes que es retrobaven en un únic centre, l’escola de segona ensenyança de Santa Coloma, no havien iniciat el canvi de plantejament lingüístic a la vegada.

Aquest fet va suposar un problema per als professors de segona ensenyança, que van haver de fer front a dificultats greus de nivell de coneixements. Aleshores, es va decidir impartir classes de reforç, sobretot de llengua francesa, tant a primera com a segona ensenyança, sobretot per als alumnes dels centres on el canvi de plantejament s’havia fet més tard.

Davant aquesta situació es va començar la segona ensenyança tenint com a llengua vehicular solament el català i fent reforços de francès a tots els alumnes

que provenien del grup castellà/català. No obstant això, el català, el francès, el castellà i l’anglès s’impartien com a assignatures de llengua i cultura quatre hores setmanals, però en aquells moments no es vehiculava cap assignatura en llengua altra que el català.

Després de tres anys d’iniciar-se la segona ensenyança, i vist que els alumnes ja havien unificat, en gran mesura, els seus coneixements, es va decidir vehicular coneixements en llengües altres que el català.

Es vehicularia l’educació física o l’educació artística en llengua francesa, com a continuació de la primera ensenyança i les ciències de la natura, en llengua castellana.

Ens podríem preguntar el perquè d’aquesta elecció; doncs bé, es va considerar que calia oferir amb francès, pel fet de ser una llengua menys present al país, unes assignatures més manipulatives, on els continguts no tinguessin tant de pes, i en castellà es dubtava entre ciències socials i ciències de la natura. Finalment, es va considerar que explicar història d’Andorra en una llengua altra que el català podia resultar una mica xocant i incomprensible i aleshores es va decidir que fossin les ciències de la natura les que s’impartissin en llengua castellana.

En síntesi, el plantejament va ser el següent:

Primera ensenyança

Català: 1r cicle - domini del codi escrit.

2n cicle - consolidació del codi escrit.

3r cicle - explotació funcional del codi escrit.

Francès: 1r cicle - utilització del codi oral.

2n cicle - consolidació del codi oral i introducció del codi escrit.

3r cicle - consolidació del codi escrit.

Anglès: 2n cicle - introducció de la llengua al nivell oral.

3r cicle - domini del codi escrit.

Castellà: 3r cicle - considerant que els alumnes tenen un domini oral de la llengua, es proposa consolidar el codi escrit.

Segona ensenyança

4 hores setmanals de català, llengua i cultura.

4 hores setmanals de francès, llengua i cultura.

4 hores setmanals de castellà, llengua i cultura.

4 hores setmanals d’anglès, llengua i cultura.

Educació artística o educació física en francès.

Ciències de la natura i de la terra en castellà.

En arribar al batxillerat novament es va plantejar el repte de vehicular assignatures amb llengües altres que el català. En aquest cas, les discussions ja van ser molt més fàcils atès que ja s’impartien diverses matèries en castellà i en francès tant a primera com a segona ensenyança.

Novament es va optar per utilitzar el francès en les assignatures d’educació física, comuna a tots els batxillerats, i en la d’economia per al batxillerat econòmic, així com les tècniques artístiques en el batxillerat artístic. El castellà, en l’ensenyament de la filosofia, que és una assignatura troncal, i alguns aspectes de la història. A més a més com a assignatures opcionals es podia triar el llatí, l’italià o l’alemany.

8. Metodologia

D’acord amb els objectius lingüístics de l’escola i la realitat sociolingüística actual d’Andorra, així com la de l’alumnat de l’Escola Andorrana, les bases metodològiques sobre les quals es basteix el nostre projecte lingüístic són:

• Donar un enfocament bàsicament comunicatiu als aprenentatges.

• Proporcionar un domini funcional de les quatre habilitats bàsiques de la llengua: escoltar, parlar, llegir i escriure.

• Donar un ensenyament integrat de les quatre llengües.

Altres consideracions que s’han de tenir clares és que totes les llengües són una riquesa i que:

• No hi ha llengües de primera i de segona, totes les llengües són igualment importants.

• S’ha de donar importància a les diverses llengües maternes i deixar patent que totes les llengües presents i no presents a l’escola són igualment importants. Totes les llengües serveixen per comunicar-se en tots els àmbits i per adquirir nous coneixements. Per aquesta raó, cal donar un paper a les llengües familiars dels alumnes que no són objecte d’ensenyament sistemàtic a l’Escola Andorrana (portuguès, tagalo, etc.) Potser la millor manera seria poder ensenyar la lectoescriptura a cada alumne amb la seva llengua materna, però vist el plurilingüisme existent al Principat, aquest principi s’ha hagut de descartar.

• A maternal i a primera ensenyança cal que el català i el francès esdevinguin vehiculars des del principi de l’escolaritat si volem que esdevinguin realment llengües d’aprenentatge.

• Cal treure profit de la riquesa plurilingüe: reprenent el que s’ha fet en una llengua però anant més enllà i, sobretot, evitant repeticions.

• Cal recordar també que aprendre diferents llengües ajuda al desenvolupament d’una competència sociocultural, a la comprensió entre les persones i a la cohesió social.

És per totes aquestes consideracions que l’ensenyament de les llengües es fa utilitzant-les no solament com a vehicles d’altres coneixements, sinó també com a objecte de coneixement. I és per aquest fet que s’ensenya la llengua d’una manera molt comunicativa des de la maternal fins al final de l’escolaritat, considerant les

llengües com a instruments de comunicació i de representació i alhora instruments de construcció dels coneixements.

Vista la complexitat, però la riquesa, que suposa el plurilingüisme, les diferents llengües s’han d’integrar en funció d’un mateix objectiu: el desenvolupament d’estratègies comunicatives dels alumnes. Els coneixements de base en la primera llengua han de funcionar com a preconceptes en l’aprenentatge de les altres llengües.

Les operacions cognitives han de ser comunes i es poden desenvolupar alhora, i obtenir així un objectiu més rendible, fent una economia, en el sentit que no ho hem d’ensenyar tot en totes les llengües.

L’ensenyament de les quatre llengües té com a finalitat utilitzar-les de manera progressiva en situacions de comunicació, és a dir, en la comprensió i la producció de diferents tipus de textos orals o escrits, tenint com a punt prioritari la millora de les competències comunicatives dels alumnes.

Si tenim en compte que els alumnes poden tenir, i moltes vegades tenen, com a llengua familiar una llengua diferent de les quatre llengües de l’escola, constatem que l’alumne no es troba solament davant quatre llengües, sinó que sovint són cinc o sis, i no totes aquestes llengües són objecte d’un ensenyament sistemàtic a l’escola. Com hem dit anteriorment, iniciar l’alumne a la lectoescriptura en la seva llengua materna seria molt positiu però voler-ho intentar es fa impossible ja que no tindríem professorat preparat per poder-ho assumir. Si prenem com a exemple el portuguès, que és llengua materna d’una part considerable del nostre alumnat, aquesta llengua s’ensenya a l’escola mitjançant un conveni signat amb el govern portuguès, però les classes s’imparteixen fora d’horari lectiu de manera optativa i només a primera ensenyança, però no hi ha progressió a segona ensenyança; a més a més, no tots els alumnes portuguesos l’escullen; aquesta possibilitat, però, no soluciona la nostra dificultat davant el plurilingüisme del nostre alumnat.

Pel que fa l’ensenyament del català i del francès, que són les dues llengües que s’introdueixen des de maternal B –amb dues mestres a l’aula, una de català i una de francès– s’intenten vehicular els diferents coneixements en les dues llengües, tant en el nivell de la maternal com en la primera ensenyança, partint del principi que totes les llengües representen una riquesa i són igualment importants ja que serveixen per comunicar-nos en tots els camps del saber i per adquirir nous coneixements. Conseqüentment, les dues han de ser vehiculars des dels inicis dels aprenentatges.

Quan parlem de llengües vehiculars no només volem dir que vehiculen continguts d’aprenentatge, sinó també que les diferents llengües es fan servir en totes les activitats escolars; d’aquesta manera, els alumnes aprenen a comunicar-se en les diferents llengües d’ús de l’escola. Totes les activitats, ja siguin lúdiques o d’instrucció, són considerades activitats d’aprenentatge ja que utilitzant-les els alumnes aprenen.

Davant aquesta forma d’aprenentatge bilingüe en els inicis, i plurilingüe a partir de segon cicle, els ensenyants han de saber aprofitar la riquesa plurilingüe reprenent el que s’ha fet en una llengua per anar més enllà i ampliar-ho amb l’altra. És important tenir en compte el fet d’evitar les repeticions, ja que aleshores l’ensenyament esdevé feixuc i carregós.

Les capacitats metalingüístiques que s’utilitzen en totes les llengües han de ser comunes a fi d’evitar les interferències entre els diferents processos.

L’organització d’una classe de primera ensenyança, on interactuen dos mestres, un en català i l’altre en francès, ha de ser molt coordinada ja que es tracta d’una responsabilitat compartida. Hem de pensar que la classe és un espai on hi ha dos responsables i cada un/una parla i ensenya sistemàticament en una de les dues llengües. Per tant, cada ensenyant serà responsable del grau d’adquisició de coneixements que hauran fet els alumnes en la llengua que ell/ella ensenya, i no solament de la llengua, sinó també dels aprenentatges diversos que hauran fet en aquella llengua.

Fins i tot, partint del principi d’una llengua, una persona, del qual es va partir des dels inicis de l’Escola, els ensenyants han de donar als alumnes un model de persones plurilingües i ensenyar-los a desenvolupar estratègies de comunicació. És cert que no sempre els ensenyants són plurilingües, encara que la gran majoria són bilingües. Hem de pensar que el plurilingüisme del nostre país és un plurilingüisme històric i no solament degut a la immigració, que no va començar fins als anys 60, sinó que és un plurilingüisme molt arrelat en la nostra tradició, ja que per tractar-se d’un país petit i fronterer amb dos grans països amb dues llengües diferents ha fet que des de sempre s’hagi utilitzat més d’una llengua. L’economia tradicional de la transhumància ja feia que els andorrans es veiessin obligats a interactuar amb els seus veïns espanyols i francesos, hi ha constància escrita de l’any 1820 on s’esmenta que els pastors andorrans ja parlaven el francès amb els seus veïns de l’altre costat de les muntanyes on portaven el bestiar a pasturar.

Els objectius d’aprenentatge en les quatre llengües, que s’hauran d’assolir en el marc de l’ensenyament obligatori, són els següents:

• Comprendre i produir diferents gèneres textuals orals i escrits en català, francès, castellà i anglès.

• Observar el funcionament de la llengua.

Al voltant d’aquests dos eixos s’ha estructurat el treball sistemàtic de les llengües:

8.1 Comprensió i producció de textos orals i escrits

Per assolir aquest objectiu de comprensió i producció de textos orals i escrits en les quatre llengües es proposa un ensenyament intensiu i progressiu en el qual

cada gènere textual és abordat en tots els cicles d’ensenyament, però amb uns objectius i uns continguts cada vegada més ambiciosos.

La progressió dels aprenentatges es presenta com un procés en espiral en el qual les activitats es munten a partir d’una situació real de comunicació, o en alguns casos imaginària, i a partir d’aquesta situació els alumnes creen els seus propis aprenentatges. És possible preveure diversos nivells de competència, certament tenint en compte l’alumnat que forma el grup classe i això ens permet un tractament de la diversitat que apareix en els nostres programes com un dels objectius generals.

Els continguts lingüístics es posen al servei de la comunicació; es tracta d’apropiar-nos dels mitjans lingüístics que ens han de permetre ser competents en aquesta situació.

8.2 Observar el funcionament de la llengua

En aquest apartat es proposa un treball sistemàtic d’estructuració i construcció dels sabers, així com de les estratègies de reflexió i d’anàlisi sobre el funcionament de les llengües: aspectes lexicals, sintàctics i gramaticals, específics d’una llengua i/o comuns a totes.

Aquests objectius d’aprenentatge s’organitzen en unitats de treball que s’anomenen gèneres textuals. Els gèneres textuals són, de fet, situacions de comunicació. Aquests gèneres textuals s’organitzen en sis grans rúbriques que són: narrar, relatar, argumentar, exposar, descriure accions o regular comportaments i jugar amb la llengua.

L’assignatura pendent del nostre plantejament lingüístic i de la metodologia emprada és l’avaluació d’aquestes pràctiques metodològiques.

L’any 96, es va iniciar una avaluació del nivell dels coneixements dels alumnes en català i francès a la primera ensenyança, però no es va fer una avaluació global de tot el plantejament, com hauria estat desitjable.

Actualment, caldria doncs avaluar els resultats de:

• inici precoç de les llengües,

• vehiculació de continguts en una llengua altra que la pròpia,

• metodologia emprada.

Aquesta avaluació hauria de servir per poder canviar, si escau, la metodologia emprada, per millorar l’aprenentatge de les llengües i modificar si es creu convenient el plantejament lingüístic.

9. Formació del professorat

És evident que aquest plantejament lingüístic necessita un professorat amb una sòlida formació en llengües, a més d’una formació generalista i pedagògica.

La Llei d’ordenament del sistema educatiu andorrà, als articles 16 i 38, estableix que per ensenyar a maternal i a primera ensenyança cal una titulació universitària de primer cicle, i per a segona ensenyança i batxillerat, una titulació de segon cicle en l’especialitat corresponent. Aquesta norma significa que es poden reclutar mestres per a maternal i primera ensenyança amb una titulació de magisteri per ensenyar en català o de DEUG per ensenyar en francès. A segona ensenyança, de llicenciatura o licence o maîtrise per ensenyar en qualsevol de les quatre llengües. Cal, però, tenir en compte que des de l’any 2003 Andorra es va adherir al tractat de Bolonya i que a partir d’aquí és possible que calgui canviar l’estructura seguida fins ara, una vegada els països veïns hagin establert les seves titulacions de manera comparativa.

Fins al moment actual ens trobem que quasi tots els mestres de primera ensenyança en llengua catalana tenen titulació de magisteri, el qual els dóna una bona formació generalista, però no una formació especialitzada en llengües; per contra, els mestres de francès que tenen una titulació DEUG o licence, no tenen la formació generalista o pedagògica que caldria, però sí una formació més específica en llengües. Com és evident, aquesta titulació tan diferent presenta problemes a l’hora de treballar; per aquesta raó, el Ministeri encarregat de l’Educació organitza una formació de base de 50 hores i un seguiment amb una tutorització per part d’un docent experimentat i una supervisió d’inspecció de sis mesos, abans de considerar el candidat admès a formar part del cos d’ensenyament del sistema educatiu andorrà.

Pel que fa a segona ensenyança, se segueix també la mateixa formació de base, però cal dir que en aquest nivell la diferència no és tan acusada, ja que tots els professors són llicenciats o a Espanya o a França i la seva formació és més similar. Ara bé, en ambdós casos els professors estan mancats d’una formació pedagògica dirigida a la professió d’ensenyant, ja que es tracta de llicenciatures de filologies espanyoles, catalanes, franceses o angleses sense un enfocament sobre la didàctica de la llengua, excepte en els casos que s’hagi fet una licence FLE (français langue etrangère) o que s’hagi fet el CAP (certificat d’aptitud pedagògica).

L’ideal seria que Andorra pogués formar els seus ensenyants amb un enfocament lingüístic lligat al seu plantejament i que cada ensenyant pogués dominar les llengües d’ensenyament de l’escola; d’aquesta manera, la transferència d’una llengua a l’altra es faria de manera molt més fluida.

10. Normes i estàndards europeus

Totes aquestes consideracions, així com el nostre plantejament lingüístic, van estretament lligats a les normes que les institucions europees –Consell d’Europa i UE– exposen als països membres a l’inici del segle XXI.

Tal com manifesten en molts dels seus documents, a fi de preservar la diversitat lingüística i afavorir la comprensió mútua entre tots els europeus, animem a apren-

dre llengües posant èmfasi en el fet que tot els països han d’oferir a l’alumnat almenys dues llengües a més de la materna.

Fins i tot, aquests estaments europeus s’han marcat com a fites d’un futur no llunyà elaborar un pla d’acció per fomentar almenys l’ensenyament de dues llengües des de la maternal, l’obligació per als ensenyants de vehicular continguts en una llengua altra que la pròpia, així com l’obligació dels ensenyants de llengües d’estudiar a l’estranger i adquirir-hi les seves qualificacions en matèria de llengües.

La demanda social de plurilingüisme és indispensable per a Europa en el seu procés d’unificació, és prèvia a la mobilitat laboral, a la comprensió entre els pobles i a l’èxit econòmic.

Hem de tenir en compte que aquestes premisses marcades pels estaments europeus no han de ser només per a l’escola; l’escola ha de ser el focus i l’inici d’aquest aprenentatge de les llengües, però tots hem de tenir a la ment que l’aprenentatge de les llengües que s’inicia a l’escola ha de continuar tot al llarg de la vida.

No podem parlar de mobilitat laboral si no tenim els mitjans per comunicarnos entre nosaltres, i això no vol dir aprendre una llengua comuna, com alguns pensen, focalitzant-ho en l’anglès i utilitzant-lo per a aquests fins, sinó que vol dir aprendre més d’una llengua. És evident que no hem de menysprear l’anglès, aquesta llengua ens serveix, entre moltes altres coses, per a les nostres relacions internacionals, però hem de pensar que hi ha altres llengües que també hem de conèixer per poder-nos comunicar arreu d’Europa.

Daniel Coste, professor de l’escola normal superior de Lió, deia en un dels seus escrits que el plurilingüisme a Europa avui dia és un tema que mereix una atenció particular, que s’ha d’insistir en la preservació i la promoció de la diversitat lingüística a fi d’evitar tot risc d’uniformització i d’aquesta manera respectem el patrimoni que representa la diversitat de llengües i cultures d’Europa.

11. Conclusions

Per concloure, direm que l’Escola Andorrana té com a punt fonamental, i com un dels seus pilars, l’ensenyament de les llengües, però no oblida en el seu projecte educatiu l’educació global de la persona, no només en continguts teòrics, sinó també en valors. L’Escola pretén educar els seus alumnes perquè formin part de la nova societat andorrana i europea perquè puguin comunicar-se amb facilitat, però també perquè siguin receptius i oberts a les altres llengües i a les altres cultures.

És cert que considerem bàsic el coneixement de les llengües en tant que vectors de valor i estris d’obertura i de comunicació cap a la resta d’Europa, però seria greu si això pogués suposar l’oblit de la nostra llengua, el català, i de la nostra pròpia identitat. No podem oblidar que aquests grans temes, llengua i cultura, són a la base de la creació de l’Escola.

Abril del 2005

Bibliografia

Cairat Vila, Maria Teresa (Agost 2000). Ponència feta a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent.

Geli Capdevila, Maria (Octubre 2001). Ponència feta al Taller regional del Centre Europeu de Llengües Vives de Graz (Àustria). Andorra Programa Presentació. Escola Andorrana. Ministeri d’Educació, Joventut i Esports, Març 1996.

Marquilló Larruy, Martine, Rabassa Areny, Lídia (2001). Revue des deux mondes –numéro spécial hors série 2001. Visages de l’Andorre Le plurilinguisme en Andorre “Une babel heureuse?” 20 anys d’Escola Andorrana. Edició del Govern d’Andorra amb la col·laboració de la Fundació Crèdit Andorrà. 2004.

L’enseignement des langues vivantes. Perspectives. Les actes de la Desco. Programme national de pilotage CRDP de l’Académie de Versailles. 2001. Situació actual i evolució. Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra 2004. Hamilton Investigació. Strategic Research. Govern d’Andorra. 2004.

UN MODEL DE PROJECCIÓ INTERNACIONAL D’ANDORRA

I LA SEVA

LLENGUA

OFICIAL: EL LECTORAT DE CATALÀ DE LA UNIVERSITAT CAROLINA DE PRAGA

(DESCRIPCIÓ I CARACTERÍSTIQUES: PERÍODE 1999-2005)

Andreu Bauçà i Sastre

Lector de català a la Universitat Carolina de Praga Departament d’Ensenyament Superior Govern d’Andorra

1. Introducció

El present article és un estudi sistemàtic de l’impacte i la significació del lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga (República Txeca) en la promoció de la llengua i la cultura d’Andorra (dins el marc més general de la cultura catalanoparlant), en el període comprès entre octubre del 1999 i juny del 2005.

A partir d’un model cíclic que inclou el lectorat de català com un instrument de primer ordre en el procés global de normalització lingüística, s’analitzen cadascun dels estadis i dels agents implicats, amb una atenció especial als aspectes de recursos, gestió i resultats.

L’estudi, que finalitza amb unes conclusions prou clares i contundents, s’aixeca, així mateix, i molt particularment, com un document crític que aporta orientacions útils per aconseguir més eficiència del lectorat en el futur.

2. Model analític

Els lectorats de català, plataformes de projecció externa de la llengua i la cultura, són una eina clau en la consecució de resultats positius en qualsevol procés global de normalització lingüística.

Els elements principals que integren aquest sistema són els següents:

1. Medi

El lectorat (o ens encarregat de promocionar el català) es troba en un medi caracteritzat per una interacció constant entre la societat A (catalanoparlant) i la societat B (l’estrangera on es localitza el lectorat).

2. Procés

El procés inclou tres estadis principals:

a) Recursos

Amb uns objectius concrets, tota una sèrie d’institucions destinen inicialment i de manera directa, tres tipus de recursos al lectorat (o, en tot cas, a l’ens encarregat de promocionar el català): materials (econòmics, principalment), acadèmics (estatus oficial atorgat a aquesta projecció) i humans (persones).

Les característiques particulars de la interacció entre la societat A i la B produeix, a més a més, els anomenats recursos potencials, és a dir, tots els recursos que, sense ser destinats directament per les institucions promotores, es troben en el medi i poden ser teòricament aprofitats pel lectorat (o per l’ens encarregat de promocionar el català).

b) Gestió de recursos

El lectorat (o l’ens encarregat de promocionar el català) és el motor, el catalitzador, l’agent responsable de la gestió de tots aquests recursos, mitjançant una estratègia organitzativa concreta que hauria de tenir en compte els objectius inicials fixats per les institucions promotores.

c) Resultats

La gestió d’aquests recursos incideix directament sobre una població estudiantil determinada, tot produint uns resultats (més o menys allunyats dels objectius fixats en un principi), els quals, alhora, i a través d’un sistema cíclic, afecten novament l’input o recursos destinats per les institucions promotores i, en definitiva, tot el procés global de normalització lingüística.

3. Un cas pràctic: el lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga

El lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga, cinquè intent d’introducció d’estudis de catalanística en aquesta institució,1 sorgeix a escala pràctica el 1991, gràcies a la proposta que presenta al Govern d’Andorra l’empresa de producció i comercialització de productes farmacèutics de capital andorrà i propietat alemanya Promocions Mèdiques Andorranes, SL (PRO.MED.AND), i, a escala oficial, dos anys més tard, el 1993, amb la signatura d’un conveni de col·laboració específic entre el Govern i la Universitat el 4 de novembre de 1993, a partir de la proposta presentada pel Govern.2

A partir d’aquest estadi, i a efectes pràctics, serà molt útil la comparació amb el cas particular de la situació dels estudis de catalanística a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest (Hongria).3 A diferència del cas txec, i en aquest sentit, a Budapest la petició d’obertura del lectorat de català es produeix a instàncies de la mateixa institució acadèmica, en què ja hi havia una arrelada i intensa tradició catalanística (Faluba, 2004), tret que, com veurem, tindrà unes conseqüències cabdals.

3.1. Recursos

En aquest sentit, en el lectorat de català de Praga intervenen, amb una aportació de recursos prou diferenciada, tres institucions diverses: el Govern d’Andorra, l’empresa PRO.MED.AND i, finalment, la Universitat Carolina.

Cadascuna justifica l’aportació pròpia de recursos amb uns objectius ben clars i definits, els quals, dins un sistema eficient, s’haurien d’assolir plenament al final del procés. En aquest sentit, i mentre el Govern d’Andorra persegueix unes finalitats de tipus politiconacional (promoció externa de la llengua i cultura de l’únic Estat en el món que té el català com a única llengua oficial, per tal com aquesta projecció internacional afecta inevitablement el prestigi interior de la llengua, tot contribuint així a una normalització interna), les finalitats de l’empresa són, per contra, de caràcter més cultural (labors de mecenatge en la promoció de la

1. Elprimervatenirllocaltombantdelsegle �I�,ambelpoetaVrchlic��,primertraductor El primer va tenir lloc al tombant del segle �I�, amb el poeta Vrchlic��, primer traductor de Verdaguer al txec, el qual hi va impartir cursos no regulars de literatura catalana durant un o dos anys. Posteriorment, als anys 30 del segle ��, apareix el professor Rudolf Jan Slab�, primer lector de català a la Universitat Carolina de Praga. El va seguir Diana Moix, filla d’exiliats catalans, a la dècada dels 60. I, finalment, el professor Bohumil Zavadil, deixeble d’aquesta última, durant l’últim quinquenni dels vuitanta (Schejbal, 2004).

2 El17demarçdel2000s’esdevélarenovaciódel’esmentatconveniatítolindefinitiambles El 17 de març del 2000 s’esdevé la renovació de l’esmentat conveni a títol indefinit i amb les mateixes característiques originals.

3 LacomparacióPraga-Budapestespotconsiderardeltotvàlidaiaplicable,carambdósestuLa comparació Praga-Budapest es pot considerar del tot vàlida i aplicable, car ambdós estudis es localitzen en països postcomunistes d’una desena de milions d’habitants, i en ciutats d’una dimensió bastant semblant, on l’obertura dels respectius lectorats de català no s’esdevé fins a principi de la dècada dels 90, amb la finalització de l’antic règim polític.

llengua i cultura d’un país) i, finalment, la institució acadèmica persegueix uns objectius de caràcter més acadèmic (aprofitar l’oportunitat d’ampliació de l’oferta lingüística existent, amb un mínim d’aportació econòmica).

Analitzem, tot seguit, la tipologia dels recursos esmentats i la contribució concreta de cada una de les institucions.

3.1.1. Recursos humans

El Govern d’Andorra, a través de l’Àrea de Formació d’Adults, del Ministeri d’Habitatge, Joventut, Ensenyament Superior i Recerca, és el responsable de la selecció i la cobertura de les despeses (amb l’ajut de l’empresa patrocinadora) del lector de llengua catalana (catalanoparlant d’origen).4

D’altra banda, la Universitat Carolina, tot aplicant la secció final de l’apartat primer del conveni amb el Govern,5 assigna per compte propi, i des del curs 1999-2000, un lector txec de literatura en català als estudis de catalanística, el Sr. Mare� Říha.6

La diferència amb el cas hongarès és prou clara: si a Praga els recursos humans abracen únicament dos lectors externs (un dels quals és assignat per la mateixa Universitat), a Budapest, en canvi, els estudis de catalanística compten amb sis individus diferents (quatre de procedents de la mateixa plantilla interna docent i dos d’externs –un dels quals, el lector, és enviat directament per l’Institut Ramon Llull).7

3.1.2. Recursos acadèmics

Els cursos de llengua catalana (oferts, i tal com indica el pacte primer del conveni, en dos nivells, I i II, i d’una durada de dos semestres acadèmics, amb un total de 2 hores setmanals d’ensenyament cadascun) i el d’Introducció a la literatura en català (2 hores d’ensenyament setmanal) integren l’oferta global, a escala oficial (no pas real), del Departament d’Hispàniques, del qual depenen directament.

4 �simportantassenyalarqueelfetqueAndorrasiguiunEstatindependentdepocmésde �s important assenyalar que el fet que Andorra sigui un Estat independent de poc més de 70.000 habitants possibilita una relació lector-administració governamental/societat andorrana/etc. immillorable, la qual repercuteix alhora positivament en la tasca desenvolupada des de Praga.

5 �� s’estableixellectoratdecatalàenelDepartamentdeRomanística amblaperspectiva s’estableix el lectorat de català en el Departament de Romanística amb la perspectiva d’introduir un curs de literatura en català”.

6 LainiciativaésdegudaalapropostapresentadapelprofessorJosefForbels��(aleshores La iniciativa és deguda a la proposta presentada pel professor Josef Forbels�� (aleshores director del Departament d’Hispàniques), tot influenciat pel prestigiós �Premi Kateřina Krausová”, atorgat anualment pel Departament a la millor tesina en hispàniques de la Carolina, que va guanyar el treball del Sr. Říha, �Els començaments de la catalanística txeca: L’obra de Ramon Llull i Jacint Verdaguer” (1996).

7 Toteslesdadesrelativesal’ensenyamentdelcatalàalaUniversitatEötvösLorándde Totes les dades relatives a l’ensenyament del català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest han estat facilitades pel professor Kálmán Faluba.

Tot i que en un principi ambdós es presenten com a cursos optatius d’ampliació sols per als estudiants d’espanyol i francès (amb atorgament de crèdits, o zápočet), a partir del curs 2000-1 poden ser elegits, a més a més, com a cursos facultatius de segona llengua romànica (amb la realització d’un examen final, o zkouška). Així mateix, la possibilitat d’obtenció de crèdits amb l’estudi del català (llengua o literatura) s’estén, a partir d’aquell any, a qualsevol estudiant de l’Institut d’Estudis Romànics (integrat pels departaments de francès, espanyol, italià, portuguès i romanès).

Des d’una altra perspectiva, i davant aquestes dues assignatures úniques de la Carolina (llengua i literatura), la Universitat Eötvös Loránd de Budapest ofereix, a part d’un ampli ventall de cursos de llengua (6 nivells, conversa i cursos preparatoris per als exàmens de llengua de l’IRL), un atractiu �Programa d’especialització en filologia catalana”, que inclou la docència de 12 assignatures diferents.

Per iniciativa pròpia, el Govern d’Andorra aporta així mateix un estatus als estudis de llengua catalana a la Carolina tot oferint la possibilitat de realitzar, des del 2002 i de manera totalment gratuïta, les anomenades Proves d’aptitud de llengua catalana de l’Àrea de Formació d’Adults, en tres nivells diferents, a cadascun dels quals correspon un diploma determinat: A, diploma de coneixements orals bàsics de llengua catalana; B, diploma de coneixements elementals orals i escrits de llengua catalana; i C, diploma de coneixements mitjans orals i escrits de llengua catalana.

�s important esmentar que el fet que el Conveni signat entre el Govern d’Andorra i la Universitat inclogui cursos de llengua catalana únicament en dos nivells (bàsic i mitjà-avançat) és contradictori amb el fet que la mateixa institució governamental ofereixi als alumnes la possibilitat de realitzar proves oficials en tres nivells.

3.1.3. Recursos materials

Tot i que el Govern d’Andorra és indiscutiblement el gran promotor econòmic del lectorat (tot cobrint el salari del lector de llengua catalana i els diversos collaboradors, el transport, la inversió en tecnologia, les despeses derivades de l’organització d’activitats culturals i didàctiques, les beques, etc.), PRO.MED.AND realitza una important tasca de mecenatge cultural amb l’aportació ingent de capital (principalment per al pagament de fotocòpies, borses d’estudi i diversos ajuts al lector de llengua catalana, entre els quals destaca l’oferiment d’allotjament i un salari addicional). La contribució econòmica de la Universitat (en concepte de salari per al lector de literatura catalana) és, en canvi, del tot simbòlica, pràcticament imperceptible i residual.

ElsdoscursosanteriorsesvanportaratermeelsexàmensdelCertificatInternacionalde Els dos cursos anteriors es van portar a terme els exàmens del Certificat Internacional de Català, o CIC, de la Generalitat de Catalunya.

En aquest sentit, la inversió global assignada per les tres institucions va passar de 23.05 euros en el curs 1999-2000 (dels quals un 59’0% correspon al Govern, un 3’93% a l’empresa i un 1’26% -300 euros- a la Universitat), a, i en valors absoluts, 70.066 euros en el transcurs de l’any acadèmic 2004-5 (el 77’11% del qual recau sobre el Govern, el 22’46% en l’empresa i sols el 0’42% -300 euros- en la Universitat).9 Tenint en compte la variació del cost de la vida esdevinguda a la República Txeca i a Andorra durant aquest lapse, del 31’5%,10 podríem afirmar que, expressada en el valor que tenia l’euro el 2000, o sigui en valor constant, l’aportació total a la catalanística durant el curs 2004-5 fou de 47.995’21 euros (amb la mateixa contribució percentual que abans per a cadascuna de les institucions implicades). D’aquí es deriven quatre importants conclusions:

1) En termes globals (Govern, empresa i Universitat), el pressupost absolut assignat al 2004-5 és 2.94 cops superior al del 1999-2000; per contra, i en termes reals, es pot parlar només d’una xifra equivalent al doble de la referent al 19992000.

2) Durant el curs 2004-5, la inversió del Govern en el lectorat ha estat, en valors absoluts, 3.79 vegades superior a la del 1999-2000; en termes reals, per contra, el pressupost del 2004-5 només seria 2.59 cops més elevat que el del primer any acadèmic objecte d’estudi.

3) El pressupost assignat per l’empresa és, a escala absoluta i durant el curs 2004-5, 1.69 cops superior al del 1999-2000; en xifres reals, parlaríem, en canvi, d’una superioritat equivalent a solament 1.16 vegades; i, finalment,

4) L’ens universitari és l’únic dels tres que, i en termes absoluts, no realitza cap mena d’augment; en efecte, en xifres reals, es podria afirmar que el pressupost del 2004-5 (205.50 euros) és un 31.50% inferior al de l’any 1999-2000: o sigui, que, realment, s’ha experimentat una desinversió.

La insignificança i el poc relleu de l’aportació econòmica de la Carolina als estudis de catalanística queda totalment palesa en comparar-la directament amb el pressupost assignat per la Universitat Eötvös Loránd de Budapest, ja 31.44 vegades superior al de Praga en relació únicament amb el que s’aporta cada any al lector de

9 MemòriesdellectoratdecatalàdelaUniversitatCarolinadePraga(1999-2005),arxius Memòries del lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga (1999-2005), arxius interns del Govern i l’empresa PRO.MED.AND.

Aquestes xifres no inclouen per a l’any acadèmic 1999-2000 les despeses derivades de la visita oficial del cap de Govern d’Andorra per a la renovació del conveni amb la Universitat (ja que es consideren extraordinàries), ni tampoc, en el curs 20004-5, les referents a l’organització del IV Campus a Andorra, pel fet de no estar dirigides exclusivament a estudiants del lectorat de català de Praga.

10 Talvariaciós’hacalculatprenentcomaíndexlamitjana(31’50%)delavariaciósalarial Tal variació s’ha calculat prenent com a índex la mitjana (31’50%) de la variació salarial entre el 1999 i el 2005 a la República Txeca, del 3’14% (Šindel�a, 2005), i a Andorra, del 25% (Servei d’Estudis del Ministeri de Finances del Govern d’Andorra, 2005).

llengua catalana des de la institució acadèmica (9.432 euros, en concepte de salari addicional al de l’IRL i allotjament). Aquesta xifra augmentaria substancialment si es consideressin els altres 5 professors que hi imparteixen assignatures de catalanística, tots ells amb salaris íntegrament coberts per la mateixa Universitat.11

Evidentment, la Universitat Carolina facilita de manera gratuïta l’espai (aules) per a les diverses classes de llengua i literatura. Sobre aquest tema en particular, però, en parlarem amb més detall i extensió a l’apartat següent.

3.1.4. Recursos potencials

Quant als recursos potencials (no aportats per cap de les tres institucions anteriors, però, tot i això, aprofitables), s’ha de destacar que la societat txeca, com a part de la cultura eslava més general (d’un romanticisme i una curiositat intellectual prou remarcables) i postcomunista (de recursos econòmics força limitats, que contempla l’occident com a solució de gran part dels seus problemes presents), ja té una predisposició especial a aprendre la llengua i la cultura d’Andorra.

L’intens contacte entre Txèquia i els països de llengua catalana a partir de la dècada dels 90 per l’atractiu geogràfic (principalment, la mar Mediterrània –recordem que la República Txeca és un país sense façana marítima-, però també els Pirineus, Barcelona, etc.) i econòmic (relacions laborals, turisme, etc.) d’aquests darrers, contribueix a crear, a més a més, un marc immillorable per a l’existència d’un potencial humà amb voluntat d’entrar en el món de la catalanística, amb un pes primordial del factor relacions humanes.

Els diversos intents d’impuls de la llengua i la literatura catalana en la Universitat Carolina de Praga just abans de l’obertura del lectorat abans descrits i la tasca acomplerta pel lectorat mateix fins al 1999 són també d’una importància cabdal en l’aportació d’intel·lectuals txecs més o menys especialitzats en l’àrea de la catalanística.12

Finalment, hem de subratllar que tampoc no poden oblidar-se les magnífiques possibilitats de promoció exterior del català ofertes, sense cost directe per al lectorat, per tot el planter humà i institucional existent (principalment, encara que no exclusivament) en la societat catalanoparlant.

11 Altramentinteressantéslacomparacióque,ienaquestpunt,espotestablirambla Altrament interessant és la comparació que, i en aquest punt, es pot establir amb la Universitat de Brno (República Txeca), molt més petita en nombre d’estudiants i recursos, però que, tot i això, i segons les dades facilitades pel seu lector de català, David Utrera, destina directament cada any a la promoció del català al voltant de 2.000 euros.

12 Enaquestsentit,destacamoltparticularmentlafiguradeJanSchejbal,sensdubteelmillor En aquest sentit, destaca molt particularment la figura de Jan Schejbal, sens dubte el millor catalanista de la República Txeca, i, a més a més, un gran especialista en Andorra. De la seva ingent tasca sobresurten les 13 traduccions al txec de diverses obres de literatura catalana, així com les 14 traduccions similars per a la revista txeca Svĕtova literatura. El present any 2005 s’editaran tres títols seus més traduïts del català, un dels quals, La neu adversa, és de l’escriptor andorrà Antoni Morell (d’aquest mateix autor ja havia traduït l'any 2000 la novel·la Borís I, rei d’Andorra).

3.2. Gestió de recursos

La responsabilitat de gestió dels quatre recursos abans esmentats (humans, acadèmics, materials i potencials) recau plenament en el lectorat (i en el lector) de català,13 a partir d’una estratègia organitzativa centrada en les anomenades quatre pes: panposicionament, promoció, pragmatisme i productivitat, que tot seguit analitzarem.

3.2.1. Panposicionament

Amb el terme panposicionament ens referim, bàsicament, a tres idees principals:

1) Enfocament en la globalitat catalanoparlant a partir del nucli andorrà: una promoció efectiva d’Andorra (bressol, centre i nucli de tot el procés) necessita el marc d’una promoció més general de tots els països de llengua catalana, per tal de fer el producte final el més atractiu possible.

2) Culturalitat: un lectorat de català eficient és molt més que una eina dirigida a l’organització exclusiva de classes de llengua. Tenint en compte el fet que tota llengua pertany a una cultura (i viceversa), l’ingredient cultural ha de ser a la base de l’oferta del lectorat.

3) Màxima accessibilitat: els estudis de catalanística han de gaudir de la màxima accessibilitat possible, tot i anar dirigits especialment a alumnes universitaris,14 però, alhora, també a tot aquell públic que, per diverses raons, s’hi pugui mostrar interessat.

3.2.1.1. Classes de llengua

Anant més enllà de les premisses oficials, i per tal d’adaptar-se als diversos nivells de les proves d’aptitud de llengua catalana del Govern d’Andorra, el lectorat ofereix, a iniciativa del lector, tres nivells de llengua, cadascun dels quals comprèn unes 100 hores lectives per grup (4 hores setmanals d’ensenyament durant dos semestres acadèmics complets).

Tal com queda reflectit als gràfics 2 i 3, la incidència d’aquesta progressiva obertura del lectorat entre el 1999 i el 2005 en el nombre d’hores lectives de català ha estat la següent:

13 L’àreadeliteraturacatalananos’hiinclou,nosolamentpelpocimpacteglobalquerepreL’àrea de literatura catalana no s’hi inclou, no solament pel poc impacte global que representa la seva activitat (tant en nombre d’estudiants -de 3 a 5 cada any-, com també per pressupost assignat -300 euros anuals), ans també perquè el centre de decisió i gestió estratègica se centra exclusivament en el lectorat de català.

14 Nonomésaestudiantsderomanística,sinóatotalapoblacióuniversitàriaengeneral. No només a estudiants de romanística, sinó a tota la població universitària en general. Particularment interessant és, en aquest sentit, el cas d’alumnes motivats pels programes Erasmus (o per d’altres d’intercanvi acadèmic) dins l’àrea catalanoparlant, molt especialment a la ciutat de Barcelona.

1) El nombre total d’hores reals de català ofertes en el període 2000-4 (23) supera el nombre d’hores oficials establertes pel Govern de manera contractual (1),15 però encara molt més les permeses oficialment per la Carolina (4).16

2) La Universitat tolera totalment aquest excés d’hores a l’any 1999-2000, però només parcialment en els cursos successius, fet que motiva, per iniciativa del lector, l’ús del seu pis per fer les classes de llengua, especialment els seminaris orals.

3) El curs 2004-5 s'obre un nou capítol en les relacions lectorat-Universitat (fins aleshores caracteritzades per una filosofia del laisser-faire, laisser-passer), i adopta una posició activa negativa davant l’expansió experimentada, tot impedint la impartició, dins les dependències universitàries, d’un nombre setmanal d’hores lectives superior a 12.

4) Tot i que es mantenen les classes al pis del lector, no es cobreixen ni de bon tros les necessitats actuals reals del lectorat, les quals, i davant els enormes canvis de l’últim sexenni, necessitarien més recursos materials (hores disponibles d’Arca, l’Aula de recursos de català Carlemany, com veurem més endavant) i humans (ensenyants).

Els gràfics 4 a 7, per la seva part, reflecteixen les conseqüències de la política de panposicionament en relació amb el perfil dels estudiants del lectorat durant tot aquest període:

1) Augment general del percentatge d’alumnes no universitaris (del 16% al 2%).

2) Tot i que els alumnes procedents de la Universitat Carolina segueixen sent majoria, el seu pes disminueix (del 74% al 57%) alhora que s’incrementa la significació dels provinents de la Universitat d’Economia de Praga (o VŠE) del 5% al 13%.

3) Es produeix un clar augment dels estudiants de carreres de ciències (del 5% al 30%), en detriment dels procedents d’estudis de lletres17 (del 79% al 41%).

4) Aquesta caiguda de la incidència de les lletres va seguida per una forta davallada dels alumnes de romanística (del 42% a l’11%), hispàniques i de traducció i

15 S’hadetenirencomptequeaquestes1horesesrefereixenaunmàximdedocènciaglobal, S’ha de tenir en compte que aquestes 1 hores es refereixen a un màxim de docència global, que inclou, a més a més, i a part de la llengua, la resta de disciplines assenyalades en el Conveni: història/perspectives de futur del país, i literatura.

16 Novamentenstrobemaquíambunacontradiccióimportant,enelsentitdelanocorresNovament ens trobem aquí amb una contradicció important, en el sentit de la no correspondència entre el nombre d’hores oficials establertes per les dues institucions, Govern i Universitat, en el marc de l’ensenyament del català.

17 Per ciències entenem disciplines tals com les matemàtiques, la física, la química i la biologia, l’arquitectura, la medicina, l’enginyeria i l’economia, etc., mentre que amb la denominació de lletres ens referim, per contra, a estudis com ara la filosofia, la filologia i la lingüística, la sociologia i la psicologia, la pedagogia, la història i la geografia, i semblants.

interpretació (del 10% al 2%). En definitiva, doncs (i això és prou significatiu), s’observa una disminució percentual de la incidència dels estudiants procedents d’institucions amb què el Govern ha formalitzat el seu conveni de col·laboració (Universitat Carolina, Institut d’Estudis Romànics, Departament d’Hispàniques i Institut de Traducció i Interpretació).

5) Finalment, i ara ja en relació amb el perfil lingüístic, descendeix la incidència dels estudiants amb coneixements de llengües romàniques (del 100% al 7%), però, i sobretot, dels de formació castellanoparlant (del 90% al 55%).1

3.2.1.2. Activitats culturals

Com ja s’ha mencionat, una de les principals característiques del panposicionament és l’enfocament en l’anomenada qüestió cultural, d’una transcendència primordial.

En termes quantitatius, el lectorat ha organitzat un total de 26 activitats culturals, de les quals 6 (o sigui, una quarta part) han estat de temàtica estrictament andorrana.19 Així doncs, es pot afirmar que, i de mitjana, es comptabilitzen 44 activitats culturals per any acadèmic (11 de les quals sobre Andorra), el que equivaldria a 1 activitat diferent cada 3,7 dies (o el que és el mateix, quasi 2 actes culturals diversos per setmana).

Des d’una altra perspectiva, i per entendre millor la seva rellevància, tal ímpetu organitzatiu ha generat un total de 45 desplaçaments internacionals per raó de gènere/activitat (23 dels quals, un 51%, fan referència a activitats sobre Andorra), i aquests, a la vegada, han comportat (un mínim de)20 246 persones desplaçades (de les quals, un nombre igual o superior a 71 -29%- són de procedència andorrana). En xifres mitjanes, es podria afirmar aleshores que cada any s’han organitzat 7,5 activitats culturals amb desplaçament internacional de 41 persones (posat d’una altra manera, cada 4 dies ha arribat -principalment- de l’àmbit catalanoparlant una persona nova al lectorat).21

1 Tretrellevant,perexemple,peralacompetèncialingüísticarequeridadellectordecatalà Tret rellevant, per exemple, per a la competència lingüística requerida del lector de català (els resultats assolits amb l’ús d’un mitjà com ara l’espanyol o el francès no serien òptims; tot i que l’ideal seria el coneixement de la llengua txeca, sempre es necessitaria, com a mínim, una bona competència comunicativa en anglès).

19 Aquestaxifraésmésqueconsiderablesiestenenencompteelgrannombred’actesrealitzats, Aquesta xifra és més que considerable si es tenen en compte el gran nombre d’actes realitzats, la potencialitat d’Andorra en relació amb les seves dimensions, com també, finalment, a la gran mancança d’especialistes sobre aquest país existents a la República Txeca (l’únic, de fet, és Jan Schejbal), la qual cosa comporta necessàriament desplaçaments amb costoses repercussions econòmiques.

L’obligació d’impartir un �curs d’història andorrana i perspectives de futur del país”, establerta al pacte primer del conveni del Govern d’Andorra amb la Universitat Carolina queda més que coberta amb aquesta incipient activitat cultural sobre el coprincipat pirinenc.

20 Malauradament,enalgunesactivitatsnos’hapogutcomptabilitzarlaxifraexactad’indiviMalauradament, en algunes activitats no s’ha pogut comptabilitzar la xifra exacta d’individus involucrats.

21 Lesxifresinclouentambéelsdesplaçamentsgeneratsperactivitatsdiplomàtiques. Les xifres inclouen també els desplaçaments generats per activitats diplomàtiques.

La importància estratègica d’aquests desplaçaments internacionals (la gran majoria dels quals, i com ja s’ha dit, afecten persones catalanoparlants d’origen) és prou significativa, car ofereixen a l’estudiant txec, i dins del seu propi territori, l’excel·lent oportunitat d’immersió en un context catalanoparlant real (amb interacció personal amb individus del país), fora de l’ambient més o menys artificial (i, en aquest sentit, no tan atractiu) de les aules.

Quant a l’aspecte qualitatiu (naturalesa dels actes), la situació és la següent. A títol orientatiu, cal destacar només que una tercera part (34%) de tot aquest volum cultural s’ha canalitzat a través de conferències, un 15% mitjançant cursos, el mateix pes representen l’organització de col·loquis i congressos, i les projeccions audiovisuals; les actuacions artístiques han suposat un 12% del total; en les activitats lúdiques, per la seva part, hi participen amb una proporció del 9% i, finalment, i amb un percentatge del 6% trobem la realització de tallers d’índole diversa.22

Entre les activitats culturals més remarcables23 cal mencionar les següents:

1. II Col·loqui de catalanística txeca

Molt més ambiciós que el primer, aquest congrés, celebrat entre el 16 i el 1 d’abril del 2004 a la Universitat Carolina de Praga, va tractar el panorama global dels estudis de catalanística a Europa, amb una referència especial a l’ensenyament universitari ofert per la xarxa de lectorats de català. Amb un pressupost aproximat d’uns 7.135 euros,24 l’esdeveniment va comptar amb la participació de 34 ponents, un total de 70 inscripcions (en qualitat de públic assistent) i la representació de 12 països diversos (Andorra, Estat espanyol, República Txeca, Alemanya, Regne Unit, Hongria, Polònia, Romania, França, Suècia, Rússia i Itàlia).

Un sopar de gala ofert pel Govern d’Andorra a tots els participants i un concert musical del cantant andorrà Jordi Botey hi van donar un toc especial.

2. Cursos intensius de romanística

També hi sobresurten molt particularment dos cursos intensius de romanística del doctor en filologia romànica �avier Frías-Conde: el primer, �Curs d’iniciació a la lingüística iberoromànica”, entre el 14 i el 17 d’abril del 2003, amb un total de 20 hores de durada i una inscripció global de 30 estudiants; i el segon, �An

22 Unarelaciódetalladad’aquestesactivitatsespotconsultaralapàgina �ebdellectorat, Una relació detallada d’aquestes activitats es pot consultar a la pàgina �eb del lectorat, Ep!, sobre la qual parlarem posteriorment: http://��.epep.cz

23 Perlaimportànciaacadèmicaiintel·lectual,perlaprojecciód’Andorrai,endefinitiva,pel Per la importància acadèmica i intel·lectual, per la projecció d’Andorra i, en definitiva, pel notable consum de recursos que han implicat.

24 Costdel’organitzaciódel’acteperalGovernd’Andorra(segonsdadesdelsarxiusinterns Cost de l’organització de l’acte per al Govern d’Andorra (segons dades dels arxius interns d’aquest govern).

Introduction to Romance Syntax (according to Generative Grammar)”, entre el 1 i el 20 de març del 2005, amb 30 hores lectives i 33 persones inscrites.

3. Seminaris de traducció poètica txec-català i català-txec

A partir de la col·laboració de 6 institucions diverses (Govern d’Andorra, Universitat Carolina de Praga, Universitat Masary� de Brno, Institució de les Lletres Catalanes, Govern de les Illes Balears i LAF, o Literature Across Frontiers), entre el 22 i el 25 d’abril del 2003 van tenir lloc a Praga (i a Brno) una sèrie de seminaris i tallers sobre traducció del txec al català i viceversa que van donar als estudiants del lectorat l’oportunitat única d’entrar en interacció directa amb quatre poetes procedents d’altres indrets del territori catalanoparlant (Andorra, País Valencià, Catalunya i les illes Balears), d’una forma molt didàctica i original.

4. Activitats de promoció d’Andorra

I, finalment, i ja en relació més directa amb la promoció andorrana, cal esmentar: la celebració anual, des del curs 2002-3 i puntualment cada 14 de març, de la Diada de la Constitució andorrana a Praga, amb un repertori bastant atractiu d’activitats (que abracen des de conferències fins a tallers pràctics sobre diversos temes i projeccions audiovisuals); la commemoració, el 6 de maig del 2002, del desè aniversari d’existència del lectorat, amb la inauguració, per part d’una important delegació diplomàtica d’Andorra (Pere Cervós, ministre d’Educació, Cultura, Joventut i Esports; Josep Bardina, secretari d’Estat; Roser Bastida, directora d’Educació; i Meritxell Mateu, en qualitat d’ambaixadora a la Unió Europea), d’Arca, l’Aula de recursos de català Carlemany, i la monumental exposició Andorra, cruïlla de cultures (oberta al públic entre el 6 de maig i el 7 de juny del 2002 i amb un pressupost aproximat de 12.000 euros); la memorable actuació de l’esbart dansaire Sant Romà d’Encamp (activitat que va suposar per a les arques públiques una despesa aproximada de 10.300 euros); diverses gimcanes excursionistes amb proves teòriques i pràctiques sobre la realitat política, cultural i històrica del país dels Pirineus; concursos virtuals, a través de la pàgina �eb Ep!, sobre Andorra, etc.

3.2.2. Promoció

La promoció del lectorat i de tota l’activitat que desenvolupa es realitza sobre la base de sis aspectes primordials:

1. Imatge institucional d’Andorra

Es té una cura especial que tots els actes organitzats, des de les classes de llengua fins a les accions ja de contingut més pròpiament cultural (siguin o no de contingut andorrà), estiguin sempre presidides pel Govern d’Andorra, entitat que hi aporta, com a mínim, la imatge institucional (o, i ara ja fent ús d’una coneguda expressió txeca, �třešnič�a na dortu”: dit d’una altra manera, la �cirera sobre el pastís”).

�s especialment rellevant en aquest sentit (conseqüència directa del miracle que una societat de prop més de 70.000 habitants sigui alhora estat independent), la relativa facilitat d’organitzar actes d’interacció amb els estudiants amb participació de categories polítiques tan elevades com la de ministre, secretari d’Estat, etc., la qual cosa, indubtablement, contribueix a donar un prestigi excepcional a la llengua objecte d’estudi.

2. Projecció dels cursos i activitats organitzades

En aquest sentit, el lectorat es pot comparar perfectament amb una empresa, la qual intenta la comercialització d’un producte específic (la llengua i la cultura d’Andorra, dins del marc del context més general dels països de llengua catalana). Per assolir aquest objectiu, es requereixen uns canals adequats de projecció, que facin un esment especial a oferir, en un procés molt similar al de màrqueting, aquest producte de la manera més atractiva possible al futur consumidor/client (l’estudiant potencial). Aquests canals són els següents:

a) La distribució de cartells propagandístics dels cursos en tots els departaments i facultats de la Universitat Carolina, com també en altres institucions acadèmiques de Praga, per a la promoció inicial del lectorat.25

b) L’ús regular de mitjans com ara el correu electrònic o els missatges de mòbil per a la promoció de l’oferta lingüística i cultural.26

c) Impacte mediàtic: projecció del lectorat als mitjans de comunicació de masses (premsa, televisió, ràdio, etc.), tant txecs com també andorrans i, en general, de tots els països catalanoparlants. Destaca, en aquest sentit, la presència d’un equip de TV3, amb Miquel Calçada i Olivella (el popular Mi�imoto) a la inauguració dels cursos de català de l’octubre del 2003.27

d) Elaboració d’una pàgina �eb pròpia, Ep!: de manera indiscutible, l’eina de projecció més important del lectorat és Ep!: La pàgina dels estudiants txecs de català. Llançada a la xarxa el 24 de novembre del 2000 (a proposta de la idea original de dos dels estudiants històrics, Vladislav Knoll i Vaclav Tutr), i amb adreça a http://��.epep.cz, aquesta pàgina és una plataforma mediàtica i didàctica fenomenal. El seu contingut, d’un alt atractiu visual i amb nombroses fotografies, es troba distribuït al llarg de 6 seccions diverses: Informació

25 Laxifraanualdepamfletsdistribuïtsperaquestconceptesesituaalvoltantdels1.500. La xifra anual de pamflets distribuïts per aquest concepte se situa al voltant dels 1.500.

26 LaxifradepersonesdiferentscontactadesambelsistemaelectrònicperacadaacteorganitLa xifra de persones diferents contactades amb el sistema electrònic per a cada acte organitzat és superior a les 500.

27 D’altresmitjansdecomunicacióenquèellectorathaestatnotíciasón:pelquefaalapremsa D’altres mitjans de comunicació en què el lectorat ha estat notícia són: pel que fa a la premsa escrita, Diari d’Andorra, Última Hora i Diari de Balears; Catalunya Ràdio sense fronteres, Capital: la ràdio de l’ADICCA, Ràdio Nacional d’Espanya i Ràdio Praga, pel que fa a l’àrea radiofònica; en el camp audiovisual, Televisió d’Andorra, etc.

general (cursos -assignatures, horaris, etc.-, activitats, Arca, beques, diplomes de llengua); �Estiu viu en català” (campus, UCE, Gironella); �Conèixer països” (Andorra, Txèquia), �Cultura” (Pa amb tomata -amb articles d’estudiants sobre experiències personals d’interacció amb el món catalanoparlant-, Biblioteca, himne nacional d’Andorra), �Virtual, digitalllll” (Catàleg bibliogràfic en línia, Diccionari virtual català-txec i txec-català, Gramàtica de la llengua catalanaen txec- de Diana Moix en línia, Baixar -diversos arxius d’interès catalanístic a l’abast del públic), �Divertiment” (Fotogaleria -arxiu fotogràfic de gran part dels actes organitzats-, xat, Ràdio Ep!), i, finalment, �Altres” (enllaços, cercar a la pàgina, qüestions -dirigides a la redacció de la pàgina-, llibre de visites i enquestes).

�s important subratllar que la pàgina és, a més a més, consultable en una versió especial en llengua txeca.

Per fer-se una idea de l’impacte d’Ep!, n’hi ha prou a dir que, en el moment d’escriure aquestes ratlles,2 la pàgina comptava amb 21.537 visites, xifra que equival al més que notable nombre de 512 visites mensuals.

3. Aplicació de les noves tecnologies a l’activitat didàctica

L’aprofitament dels nombrosos avantatges que ofereix la tecnologia virtual ha estat primordial. En aquest sentit, i a part d’altres projectes menys impactants, però no per això menys significatius (activació de xats amb estudiants de català procedents d’altres països, trobades virtuals, a través del programa Netmeeting –i amb canó de projecció–, amb polítics i estudiants universitaris d’Andorra, elaboració d’un catàleg informatitzat i en línia de tot el fons bibliogràfic de catalanística existent a l’Institut d’Estudis Romànics i a ARCA, digitalització de diversos projectes de diccionaris txec-català i català-txec –també actualment a la xarxa gràcies a la pàgina �eb pròpia–, digitalització de la gramàtica de la llengua catalana en txec de Diana Moix, etc.), cal esmentar �Ràdio Ep!”, un projecte de ràdio digital en català creat sota la direcció de l’estudiant Vit Klouče�. Fins ara, ja se n’han elaborat tres edicions completes,29 cadascuna de les quals entre 30 i 50 minuts de durada. Amb un rerefons amè i divertit de música en català i altres accions, els temes tractats han estat els següents: entrevista especial amb Miquel Calçada i Olivella, Mikimoto; reportatge de la visita dels estudiants txecs al lectorat de català de la Universitat Eötvös Loránd de Budapest, entrevista amb la professora de ball Bàrbara Sastre Rosselló i, finalment, un especial II Col·loqui de catalanística txeca, amb una entrevista al professor Til Stegmann, catedràtic de català de la Universitat J. W. Goethe de Fran�furt am Main (Alemanya), i al cantautor andorrà Jordi Botey.30

2 25dejunydel2005. 25 de juny del 2005.

29 27d’octubredel2003,11dedesembredel2003i,finalment,2demaigdel2004. 27 d’octubre del 2003, 11 de desembre del 2003 i, finalment, 2 de maig del 2004.

30 Actualments’estàgestantunprojected’ensenyamentdecatalàperInternet. Actualment s’està gestant un projecte d’ensenyament de català per Internet.

4. Centralització de l’activitat catalanística en un espai únic

Un altre dels projectes impulsats directament des del lectorat de català ha estat la centralització de la principal oferta de catalanística (classes de llengua i activitats culturals) en una aula especial: l’Aula de recursos de català Carlemany

A l’aula també es concentren la gran majoria dels recursos bibliogràfics de catalanística existents a la Universitat, i tota una sèrie de recursos informàtics (particularment, ordinadors amb connexió a Internet) per a consulta dels estudiants. Tot i que, i amb el vistiplau (verbal) de la Universitat, Arca es va inaugurar formalment el 6 de maig del 2002,31 aquesta institució acadèmica32 mai no ha volgut signar el conveni de regularització de l’ús que el Govern d’Andorra l’hi va presentar formalment el 23 d’abril del 2003.33 Força significatiu és el fet que, tot i les insistències fetes en aquest sentit, en el curs 2004-5 la Universitat Carolina no ha volgut assignar cap hora (en concepte de consulta virtual/bibliogràfica i desenvolupament d’activitats culturals) a Arca, per la qual cosa resta actualment del tot inactiva en aquest camp (únicament s’hi desenvolupen les classes de llengua).

5. Creació i coordinació de projectes de dinamització lingüística i cultural dins el territori catalanoparlant per a estudiants universitaris de català de fora del domini lingüístic (no només txecs): el Campus universitari de la llengua catalana Mallorca-Andorra.

Sens dubte, l’activitat més ambiciosa portada mai a terme pel lectorat de català de Praga és el Campus universitari de la llengua catalana Mallorca-Andorra, sorgit com a eina divulgativa del català entre els estudiants de la Carolina, i alhora com a macroprojecte de promoció del català i la cultura dels països de llengua catalana, d’abast ja clarament internacional.

En aquest sentit, la idea original del Campus es gesta directament al lectorat de català txec, com a reacció davant la impossibilitat de les Jornades internacionals de llengua i cultura catalanes de Gironella d’absorbir l’aleshores excessiva demanda per a cursos d’aquest tipus. El lectorat de Praga, conjuntament amb l’Àrea de Formació d’Adults del Govern d’Andorra, tindrà al seu càrrec l’organització, la coordinació i la posada en pràctica del programa que ambdós organismes van elaborar en la primera edició (estiu del 2002). La Direcció General de Política Lingüística de les Illes Balears, en col·laboració amb el Govern d’Andorra, en serien, en canvi, els patrocinadors. A partir del 2003, el recentment creat Institut Ramon Llull va passar a assumir-ne la responsabilitat organitzativa i el patrocinament en l’apartat illenc, el

31 Ambunadelegaciódiplomàticadesplaçadaespecialmentd’Andorraperal’ocasió(vegeuel Amb una delegació diplomàtica desplaçada especialment d’Andorra per a l’ocasió (vegeu el punt 4) de l’apartat 3.2.1.2).

32 Laqual,igràciesalainiciativadellector,hivaconsentirpassivament5i7horessetmanals La qual, i gràcies a la iniciativa del lector, hi va consentir passivament 5 i 7 hores setmanals (en concepte de consulta virtual, bibliogràfica i de realització d’activitats culturals) durant els cursos acadèmics 2002-3 i 2003-4.

33 Envirtutdelesgestionsdeladirectorad’EnsenyamentSuperiordelGovernd’Andorra, En virtut de les gestions de la directora d’Ensenyament Superior del Govern d’Andorra, Maria Pubill.

lectorat va realitzar les tasques de coordinació, elaboració i implementació programàtica (a Mallorca), mentre que l’Àrea de Formació d’Adults del Govern d’Andorra es va tornar a ocupar del finançament econòmic i del programa a Andorra.

L’objectiu del Campus és l’ensenyament de la llengua catalana i la cultura de Mallorca, d’Andorra i de tots els països de llengua catalana, en general, dins un ambient lúdic i divertit, però també autèntic, a trenta estudiants universitaris no catalanoparlants d’aquesta llengua d’arreu del món. Per això mateix, es combinen, durant les tres setmanes que dura (dues a Mallorca i una tercera a Andorra), les classes de català amb conferències sobre cultura i altres activitats més amenes (excursions, visites, esports, etc.) de descobriment cultural i geogràfic del territori.34

A títol de resum, es pot afirmar que, tot i incloent-hi les xifres de l’últim Campus (encara per realitzar, però del qual ja es disposa de dades), en les quatre edicions fins ara desenvolupades hi hauran participat 10 estudiants, procedents de 21 nacionalitats diferents (japonesa, francesa, occitana, espanyola, gallega, nord-americana, anglesa, costa-riquenya, russa, ucraïnesa, txeca, polonesa, italiana, romanesa, hongaresa, alemanya, eslovaca, basca, sarda, mexicana i croata) i pertanyents a 37 universitats d’arreu del món: Universitat Carolina de Praga i Universitat d’Economia de Praga (República Txeca); Universitat de Tolosa, Universitat de Provença, Universitat de Lamartine i París-Sorbona (París IV); Universitat de Barcelona, Universitat del País Basc ( UPV/EHV), Universitat de Granada, Universitat de Múrcia, Universitat de Santiago de Compostel·la i Universitat de Salamanca (Estat espanyol); Middelbury College i Universitat d’Illinois a Urbana-Champaign (Estats Units); Universitat Metropolitana Castro Carazo i Universitat Isaac Ne�ton (Costa Rica); Universitat Estatal Lomonóssov de Moscou, Universitat de Pedagogia Lenin i Universitat de Sant Petersburg (Rússia); Universitat de Varsòvia, Jaguel·lònica i Adam Mic�ie�icz (Polònia); Suor Orsola Benincasa, Universitat dels Estudis de Càller i Universitat Ca’Foscari de Venècia (Itàlia); Universitat de Bucarest i Universitat d’Arquitectura i Urbanisme Ion Mincu de Bucarest (Romania); Eötvös Loránd de Budapest (Hongria); Universitat Lliure de Berlín, Universitat de Friburg, Universitat de Leipzig, Universitat Johann W. Goethe i Universitat d’Albert-Lud�ig (Alemanya); Universitat de Liverpool i Universitat de S�ansea (Regne Unit); Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (Mèxic) i Universitat de Ljubljana (Eslovènia).

6. Centre promotor de beques per a cursos de català d’estiu dins el territori catalanoparlant per a estudiants universitaris de català de fora del domini lingüístic (no només txecs).

Aquesta ha estat indubtablement una de les activitats més importants en l’apartat de promoció. Entre els anys 1999-2005 el lectorat de Praga ha distribuït 79

34 Desdel’ediciódel2004,l’estadaaMallorcas’hareduïta10dies;i,apartirdel2005,laciutat Des de l’edició del 2004, l’estada a Mallorca s’ha reduït a 10 dies; i, a partir del 2005, la ciutat de Barcelona s’incorporarà, sembla que de manera definitiva, en el projecte.

beques per a 5 cursos de català d’estiu diferents (Campus, 37; Universitat Catalana d’Estiu, 33; Jornades internacionals de llengua i cultura catalanes de Gironella, 4; cursos intensius de català del Govern de les Illes Balears, 4; i cursos de català d’estiu de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, 1). El nombre d’universitats subvencionades ha estat de 7 (Universitat Carolina de Praga, 63 beques; Universitat Eötvös Loránd de Budapest, 5 beques; Universitat Estatal Lomonóssov de Moscou, 4 beques; Universitat Jaguel·lònica i Universitat Adam Mic�ie�icz de Polònia, 4 beques; Universitat de Bucarest, 2 beques; Universitat de Ljubljana, 1 beca). En total, s’han assignat ajuts per valor de 35.545 euros, gràcies a la col·laboració i el patrocinament de nou institucions diverses (Govern d’Andorra i Societat Andorrana de Ciències, .640 euros; PRO.MED.AND, .400 euros; Universitat Catalana d’Estiu, 7.455 euros;35 Fundació Congrés de Cultura Catalana, 3.600 euros; Universitat de les Illes Balears i Caixa de Pensions i Estalvis de Balears Sa Nostra, 3.400 euros; Govern de les Illes Balears, 3.200 euros; i Ajuntament d’Artà, 50 euros).

El total dels fons econòmics administrats pel lectorat de la Carolina com a beques per a cursos de català d’estiu representa un 67% dels ajuts assignats per aquest concepte per dues institucions de promoció global de la llengua i la cultura catalanes a l’exterior (Fundació Congrés de Cultura Catalana, fins al 2001, i Institut Ramon Llull, des del 2002). �s també important el fet que, i alhora, la distribució dels ajuts de Praga s’ha efectuat de manera molt més constant i ininterrompuda que no pas la procedent dels macroorganismes de promoció general.

Els anteriors punts 5) i 6) reflecteixen de manera inequívoca la progressiva internacionalització que el lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga ha anat experimentat amb el transcurs dels anys, de manera que actualment ja no és solament un lectorat de la llengua (i la cultura) d’Andorra (i de la resta de països catalanoparlants) a Txèquia, sinó que és també, i sobretot, un centre de promoció fonamental en l’àrea de la catalanística, referent quasi obligat per a moltes altres institucions d’arreu del món que operen en el camp de la projecció del català a l’exterior.

3.2.3. Pragmatisme

El principal missatge que s’intenta transmetre a l’estudiant des del lectorat és que el català, codi viu sustentat al seu darrere per una cultura jove i interessant, és una llengua especialment pràctica: ja que el català serveix, i això tant a escala professional (currículum i consecució de llocs de treball), com també ja més personal (establiment de relacions amistoses i sentimentals).

35 ElsajutsdelaUniversitatCatalanad’Estiu(UCE)nofanreferènciaacapquantitatecoEls ajuts de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) no fan referència a cap quantitat econòmica, ja que han estat assignats en forma de �beca de treball” (participació gratuïta en la UCE a canvi de col·laboració en les tasques organitzatives de la Universitat). A l’hora del tancament de la redacció del present estudi, l’assignació becària d’enguany per aquest concepte (2.500 euros) restava pendent de confirmació.

D’aquesta manera, i seguint les línies d’una estratègia de màrqueting vàlida, es pot oferir un producte atractiu, del tot competitiu.36

3.2.4. Productivitat

La gestió de recursos del lectorat ha d’estar basada, finalment, en l’anomenat factor de la productivitat: obtenció del màxim rendiment amb el menor cost possible. En altres paraules, el producte ofert pel lectorat ha de ser rendible, i això sobretot pel que fa a l’esforç econòmic.

En aquest sentit, la productivitat del lectorat de català de Praga es pot observar, per exemple, en relació amb les àrees següents:

1. Organització d’activitats culturals

El nombre d’activitats culturals subvencionades (totalment o parcialment) pel Govern d’Andorra representa tan sols un 26% del total, la qual cosa significa que el 74% de tot el programa cultural es porta a terme sense cap mena de despesa directa per a aquest ens. Curiosament, aquesta xifra coincideix quasi al 100% amb la incidència de les activitats culturals amb temàtica andorrana (25% sobre el total: vegeu els apartats 3.2.1.2).

A més a més, es pot constatar que, en el transcurs d’aquests sis últims anys (comparant el curs 1999-2000 amb el 2004-5), amb solament doble pressupost real s’han assolit quasi 4 vegades (3,7) més d’activitats culturals globals i 5 cops (5,25) més d’actes de naturalesa estrictament andorrana (vegeu secció 3.1.3).

2. Adquisició de material bibliogràfic

El projecte d’informatització del catàleg realitzat a iniciativa del lector ens permet constatar que un 77% (1.725 obres) de tots els materials de catalanística actualment dipositats a Arca i a l’Institut d’Estudis Romànics (2.237 obres) s’han aconseguit durant els últims 6 anys (xifra bastant espectacular si es té en compte, i tal com hem anotat anteriorment, que els estudis de catalanística a la Universitat Carolina s’inicien, de fet, al final del segle �I� i que el lectorat de català ja existeix des del curs 1991-92).

Han contribuït en aquesta ingent allau bibliogràfica 74 institucions diferents d’arreu dels països de llengua catalana, entre els quals cal destacar-ne tres: el Govern d’Andorra, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i el professor Tilbert D. Stegmann, de la Universitat J. W. Goethe de Fran�furt am Main, Alemanya.37

36 �sclarquel’èxitd’aquestplantejamentrestaenabsolutadependènciaamblesorientacions �s clar que l’èxit d’aquest plantejament resta en absoluta dependència amb les orientacions de les polítiques lingüístiques aplicades en els diversos territoris catalanoparlants.

37 Unprojecteprouinteressantenaquestsentitéslapeticiódematerialbibliogràficqueesva Un projecte prou interessant en aquest sentit és la petició de material bibliogràfic que es va realitzar des del lectorat a final del 2001 a unes 300 editorials d’arreu del territori catalanoparlant (totes les associades al Gremi d’Editors de Catalunya i a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana).

En termes de rendibilitat, el Govern ha aportat solament una quarta part (o, el que és el mateix, 443 obres) de tot aquest material.

Altrament important és assenyalar que en el sis anys objecte d’estudi, els estudiants han adquirit, gràcies a les gestions del lectorat, i sense cap mena de cost de tramesa,3 244 obres de catalanística (diccionaris i gramàtiques), el que equival a la més que notable xifra de 40 obres per curs acadèmic.

3. Gestió de beques

Finalment, només hem d’indicar que, tal com ja s’ha esmentat al punt 6 de la secció 3.2.2, la contribució del Govern d’Andorra en concepte de borses d’estudi no arriba ni a una quarta part (24,30%) del total de beques distribuïdes pel lectorat.

Com ja s’ha deixat intuir repetides vegades, aquesta eficiència del lectorat implica necessàriament, i en un marc que posa una cura especial a aprofitar l’indiscutible atractiu de Praga com a ciutat, un enorme treball de gestió diplomàtica i de contacte intens amb multitud d’institucions.39

3.3. Resultats

L’últim nivell que ens obliga a analitzar el model analític aplicat són els resultats, els quals s’estudien sobre la base de cinc punts: la projecció d’Andorra, l’avaluació quantitativa i qualitativa dels estudiants de llengua, les publicacions assolides, l’impacte social i, finalment, l’impacte universitari oficial.

3.3.1. Projecció d’Andorra

Tal com ja queda àmpliament demostrat a les seccions 3.2.1.2, 3.2.2 i 3.2.4, l’estratègia organitzativa seguida pel lectorat (mitjançant l’elevada quantitat d’actes culturals de contingut andorrà, com també per la gran significació mediàtica i institucional) garanteix una projecció excepcional d’Andorra a l’exterior.

3.3.2. Avaluació quantitativa i qualitativa dels estudiants de llengua

3.3.2.1. Avaluació quantitativa

Pel que fa a l’avaluació quantitativa detallada dels estudiants de llengua del lectorat durant el període objecte d’estudi, i tenint en compte els estudiants inscrits,

3 Gràciesalagentilesad’AdrianaPujol,delaDireccióGeneraldePolíticaLingüísticadela Gràcies a la gentilesa d’Adriana Pujol, de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

39 D’elesquals,iatítold’exemple,caldriaesmentar:ElCOFUCdelGoverndelesIllesBalears, D’e les quals, i a títol d’exemple, caldria esmentar: El COFUC del Govern de les Illes Balears, la Institució de les Lletres Catalanes, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, l’Ambaixada Espanyola a Praga, el Consell de Mallorca, l’Institut d’Estudis Baleàrics, la Direcció General de Política Lingüística de les Illes Balears, etc.

el nombre total d’alumnes quasi s’ha sextuplicat (dels 24 del curs 1999-2000 s’ha passat, durant l’any acadèmic 2004-5, a l’espectacular xifra de 136). Per nombre d’estudiants reals (o sigui, que acaben el curs i hi assisteixen regularment), la xifra quasi s’ha triplicat (de 19 a 56). En tot cas, i prenent aquestes dades com a índex d’avaluació de l’eficiència del lectorat, es pot dir que l’augment d’estudiants experimentat (per 6 o per 3) supera amb escreix l’augment d’inversió real realitzada en el lectorat en el mateix període (per 2). La gran diferència entre els estudiants inscrits i els reals (al voltant del 50%) és deguda a dos factors principals: la manca d’espai (aules) i de personal docent suficient que pugui fer front a la més que notable demanda existent,40 en primer lloc, i la inexistència, a hores d’ara, d’un sistema d’assignació de crèdits global per a qualsevol persona universitària que estudiï català, en segon.41

A títol comparatiu, i a partir de les dades obtingudes dels arxius interns de l’Institut Ramon Llull (vegeu l’apartat bibliogràfic), es pot constatar que durant el curs 2003-442 el nombre d’estudiants inscrits en l’assignatura de llengua catalana al lectorat de la Universitat Carolina de Praga (136) era més de quatre vegades superior a la xifra mitjana per lectorat d’alumnes de llengua inscrits a tota la xarxa del Llull (32, estudiants de mitjana: 93 lectorats amb un total de 3.05 alumnes).43

Així mateix, el nombre d’estudiants de llengua catalana el curs 2004-5 (amb el seu únic lector, fet molt important) superava en un 69,6 % la xifra d’alumnes de tot el Departament de Romanès de la Universitat Carolina (33 estudiants i 9 pro-

40 Unadadainteressantenaquestsentitésque,perprimercopentotalahistòriadellectorat, Una dada interessant en aquest sentit és que, per primer cop en tota la història del lectorat, l’allau de demanda per als cursos de primer nivell durant l’últim any 2004-5 obliga a recórrer a la mesura del numerus clausus, tot fixant el màxim permès d’estudiants principiants en 0. Més d’un centenar de persones (105) va lliurar aleshores la seva fitxa d’inscripció per als cursos de nivell A. D’aquest conjunt se’n pogueren comptabilitzar 90 amb perfil universitari: 62 –un 5 % del total– de la Carolina, 23 –un 21%– de la Universitat d’Economia i, finalment, 7 –un 7%– procedents d’altres institucions acadèmiques. El pes dels estudiants de l’Institut d’Estudis Romànics i del Departament d’Hispàniques de la Universitat Carolina hi fou, en canvi, del tot irrellevant (del 4,7% i el 3,%, respectivament).

41 Prouil·lustratiuéselfetquelaràtiodepermanènciaenellectorat(proporcióreals/inscrits)per Prou il·lustratiu és el fet que la ràtio de permanència en el lectorat (proporció reals/inscrits) per al curs acadèmic 2004-5 ha estat del 66,66% per als estudiants de l’Institut d’Estudis Romànics (tots han aprofitat la possibilitat d’obtenció de crèdits) i de solament la meitat (33,66%) per a la resta d’estudiants universitaris (els quals, malauradament, no tenen dret a cap crèdit amb l’estudi d’aquesta llengua).

42 Nomésesdisposadelesdadesreferentsaaquestany. Només es disposa de les dades referents a aquest any.

43 Aquestesxifresdel’IRLnoequivalenencapcasapersonesfísiquesdiferents,pelfetque Aquestes xifres de l’IRL no equivalen en cap cas a persones físiques diferents, pel fet que moltes de les assignatures de llengua solament duren un semestre i, per tant, és possible que el mateix alumne (que es compta sempre com a nou estudiant) cursi una altra assignatura de llengua durant el segon període de l’any acadèmic. A Praga, en canvi, no es produeix la possibilitat de repetició en el recompte, ja que tots els cursos que s’hi imparteixen són de dos semestres complets. En aquest sentit, la diferència entre el lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga i la mitjana de lectorats de la xarxa de l’IRL en concepte d’alumnes inscrits encara hauria de ser, probablement, bastant superior.

La comparació no es pot efectuar a escala real (nombre d’estudiants que acaben el curs), ja que l’IRL no disposa d’aquest tipus de dades.

fessors diferents), alhora que era pràcticament equivalent a la de persones cursant estudis al Departament de Portuguès (63 estudiants i 13 professors diversos).44

3.3.2.2. Avaluació qualitativa

Una mesura excel·lent per valorar el nivell de qualitat dels estudiants de llengua del lectorat són les qualificacions obtingudes en els exàmens oficials de català (el Certificat internacional de català, o CIC, de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, del 2000 al 2001, i les anomenades Proves d’aptitud de llengua catalana, de l’Àrea de Formació d’Adults del Govern d’Andorra, entre el 2002 i el 2005).

El nombre total d’inscrits en aquestes proves els últims 6 anys ha estat de 193 persones (la qual cosa equival a una mitjana de 32,16 persones anuals), un 61,65% de les quals (119) corresponen al nivell A; un 25,3% (49) al B, i, finalment, un 12,97% (25) al C.45 Per adonar-se de la importància d’aquestes xifres, es pot afirmar que els últims tres anys la mitjana d’inscrits a les proves oficials de llengua catalana de la Universitat Carolina de Praga (34 persones) és dues vegades i mitja superior (251,29%) al de la mitjana d’alumnes presentats en aquests mateixos nivells46 a la resta de lectorats de l’Institut Ramon Llull (13,53 per lectorat).

En termes qualitatius (ràtio d’aprovats/presentats), la mitjana assolida en aquests darrers sis anys se situa al voltant del 9% (163 persones presentades, de les quals 145 han superat satisfactòriament la prova).47 La qualificació mitjana de tots els examinands en el període 2002-5 seria del 73,4% (Bé).4

Fent una comparació de l’evolució dels resultats d’aquestes proves (tant en nombre d’inscrits com també en qualificacions obtingudes) entre el 2000 i el 2005, es poden extreure les conclusions següents:

1. L’augment del nombre d’inscrits (doble: de 1 a 36) és equivalent a l’augment de la inversió real global efectuada en el lectorat en aquest període.49

44 Dadesextretesdelsarxiusinternsdel’Institutd’EstudisRomànicsdelaUniversitatCarolina Dades extretes dels arxius interns de l’Institut d’Estudis Romànics de la Universitat Carolina i de la pàgina �eb d’aquesta Universitat (consulteu referències bibliogràfiques).

45 L’elevatnombredelsdosprimersanys,quesupera,finsitot,eltotald�estudiantsdellectorat L’elevat nombre dels dos primers anys, que supera, fins i tot, el total d�estudiants del lectorat de Praga, és deguda a l’important influx d’alumnes procedents de la Universitat Masary� de Brno, en què encara no es convocaven aquestes proves, i de la Universitat de Čes�e Budějovice, on durant el curs 2000-1 es va ensenyar català. Aquestes xifres pugen a 10 estudiants en la convocatòria del 2000 i a 1 en la del 2001.

46 Bàsic(oA),Elemental(oB)iIntermedi(oCdelGovernd’Andorra). Bàsic (o A), Elemental (o B) i Intermedi (o C del Govern d’Andorra).

47 Elpercentatgeexigitperaprovarés,entotselsnivells,del60%. El percentatge exigit per aprovar és, en tots els nivells, del 60%.

4 Noenséspossiblereferir-nosalperíodecomprèsentreel2000-1permancadedadessobre No ens és possible referir-nos al període comprès entre el 2000-1 per manca de dades sobre les qualificacions exactes.

49 Peralaconvocatòriadel2000nomésestenenencompteelsestudiantsinscritsprocedents Per a la convocatòria del 2000 només es tenen en compte els estudiants inscrits procedents estrictament del lectorat de la Universitat Carolina de Praga (vegeu la nota 46).

2. Tot i que els dos últims anys es tornen a recuperar els nivells de qualitat inicials (mesurats en relació amb la ràtio aprovats/presentats), es produeix un empitjorament de la qualitat global, el qual és molt més perceptible en les notes mitjanes assolides en els nivells superiors de llengua (B+C): decrement del 2,50% -2000al 69,22% -2005.

3. Igualment, disminueix notablement l’impacte de les proves oficials de llengua en la població estudiantil de Praga (mesurada mitjançant la ràtio d’estudiants presentats/nombre total -real- d’estudiants del lectorat), d’un 94,73% a un 5,9%.

Les disminucions tractades als punts 2) i 3) són degudes principalment a l’efecte combinat de quatre factors fonamentals: l’augment, durant aquest lapse temporal, d’estudiants sense coneixement de cap llengua romànica (del 0% al 22%); l’increment de la ràtio nombre d’estudiants/nombre de professors (de 19 a 56),50 l’augment del nombre d’activitats culturals gestionades pel lectorat (de 14 a 52) sense increment paral·lel de personal destinat a aquest efecte i, finalment, el decrement d’hores de classe setmanals (de 1 a 14,5).

3.3.3. Publicacions

En aquests sis anys es pot constatar en el lectorat una important activitat en l’àrea de publicacions. Així, doncs, es registren tres publicacions assolides i sis més en projecte, les quals detallem a continuació:

1) Universitat de Lleida (2003): Václav Havel: Una trajectòria, una investidura. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

Conté la lectura poètica íntegra dels estudiants del lectorat celebrada el 3 de desembre del 2002 a la Universitat Carolina de Praga en ocasió de la investidura de Václav Havel com a doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

2) Frías-Conde, �avier; Andreu Bauçà i Sastre (eds.) (2005): Verba et terra: Antologie Současné Katalánské a Galicijské Poezie Pontevedra: Ministeri d’Educació, Cultura, Joventut i Esports del Govern d’Andorra, i Romania Minor. Recull de la traducció al txec d’una selecció de poemes en català dels escriptors andorrans Teresa Colom i Manel Gibert Vallès, Sebastià Alzamora (Mallorca) i Hèctor Bofill (Barcelona), i en gallec dels poetes Rafa Yáñez Jato i �avier Frías-Conde.

3) Traducció al txec de l’obra La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol (Praga: Mladá Fronta, 2005), per Vít Klouče�, estudiant del lectorat.

50 Defet,enhaver-hihagutsempreunsollector,aquestaràtiocoincideixexactamentambel De fet, en haver-hi hagut sempre un sol lector, aquesta ràtio coincideix exactament amb el nombre d’estudiants del lectorat. Compareu aquesta elevada ràtio del lectorat, per exemple, amb la de l’Institut d’Estudis Romànics de la Universitat Carolina, d’una mitjana de 7,, més de set vegades menor (per departaments, les xifres serien de 7,4 per a italià, 7,3 per a francès, 5,76 per a hispàniques, 4, per a portuguès, i, finalment, 3,6 per a romanès).

4) Actes del I Col·loqui de catalanística txeca (Universitat Carolina de Praga, 24 d’abril del 2002), en projecte, a càrrec del Govern d’Andorra.

5) Curs d’iniciació a la lingüística iberoromànica, del professor �avier Frías-Conde (Universitat Carolina de Praga, del 14 al 17 d’abril del 2003), en projecte, a càrrec del Govern d’Andorra.

6) Traduccions dels Seminaris de traducció poètica català-txec/txec-català (Universitat Carolina de Praga i Universitat de Masary� de Brno, del 22 al 25 d’abril del 2003), en projecte, a càrrec del Govern d’Andorra.

7) Actes del II Col·loqui de catalanística txeca (Universitat Carolina de Praga, del 16 al 1 d’abril del 2004), en projecte, a càrrec del Govern d’Andorra.

) Diccionari català-txec/txec-català, ambiciós projecte aprovat pel Govern d’Andorra i ja en curs de redacció per Jan Schejbal.

9) Un manual d’introducció a la literatura catalana, en txec, del lector d’aquesta disciplina a la Universitat Carolina de Praga, Mare� Říha, gràcies a una beca atorgada per la Fundació Felícia Fuster i al futur suport del Govern d’Andorra per a la impressió de l’obra.

3.3.4. Impacte social

L’impacte social del lectorat de català de Praga en aquest lapse de temps ha estat del tot significatiu. Les gestions directes d’aquesta institució en el camp laboral han permès trobar feina (més o menys important) a 16 persones diferents (una mitjana de quasi 3 per any). Destaquen molt particularment: el cas d’un empresari català, el qual, des de fa dos anys, recluta del lectorat estudiants per al seu negoci, a cavall entre Catalunya i Praga; dos alumnes més, amb ocupació laboral estable al sector de l’hoteleria a Andorra, pel seu coneixement de rus i català, i finalment, el d’un altre estudiant, contractat per una empresa establerta a Praga com a intermediari en les seves relacions TxèquiaAndorra.

Però si és rellevant la presència del lectorat en el camp econòmic, també ha estat força influent la seva acció en l’àrea de les relacions sentimentals. Sense tenir en compte els resultats obtinguts pel Campus (una vertadera revolució en aquest sentit), en els últims sis anys el lectorat ha actuat així mateix de plataforma romàntica, tot oferint el camp adequat per a l’establiment de relacions serioses, dues de les quals amb catalanoparlants, a 12 estudiants diferents.

Del tot impossible seria mencionar, finalment, l’efecte positiu en el camp de les relacions amistoses, nombrosíssimes al llarg d’aquest temps.

3.3.5. Impacte oficial universitari

En clar contrast amb els anteriors resultats, l’impacte oficial universitari del lectorat a la Carolina ha estat bastant irrellevant, tal com intentarem demostrar tot seguit amb l’anàlisi de tres indicadors primordials: el nombre d’estudiants amb crèdits pels estudis d’aquest idioma, la xifra d’alumnes que han triat el català com a 2a llengua romànica i, finalment, el nombre de tesines de catalanística produïdes.

3.3.5.1. Crèdits

Durant l’últim any acadèmic, el nombre d’alumnes als quals es van assignar crèdits (en forma de zápočet -crèdit estricte- o zkouška, examen) per l’estudi de català va ser tan sols de 6 (tots ells, és clar, de l’Institut d’Estudis Romànics). En aquest sentit, i tenint en compte la xifra total d’estudiants de romanística a la Carolina aleshores (454), es pot afirmar que la incidència del català ha estat únicament de l’1,32%. Incloent-hi els alumnes que han obtingut crèdits per raó dels seus estudis de literatura catalana (3), el percentatge pujaria fins a l’1,9%.

Si comparem aquesta xifra amb la corresponent a les 5 llengües romàniques principals, en termes oficials, de la Carolina, obtindríem les proporcions següents: espanyol, 31,7%; francès, 29%; italià, 1 %; portuguès, 14,1% i, finalment, romanès, amb un 7,2%.

3.3.5.2. Català com a segona llengua romànica

Altrament, pel que fa referència a l’últim any acadèmic 2004-5, solament 1 estudiant ha elegit el català com a segona llengua romànica. Des d’aquest punt de vista, la incidència d’aquesta llengua en tot el conjunt de romanística seria únicament del 0,22% o, el que és el mateix, pràcticament nul·la (compareu aquest nombre, per exemple, amb els 11 alumnes de la Universitat Eötvös Loránd de Budapest que, i en el mateix període, van seguir el Programa d’especialització en filologia catalana).

3.3.5.3. Tesines sobre catalanística

Finalment, i quant a la importància de les tesines de catalanística de finals de carrera, la incidència del català per aquest concepte entre el 1949 i el 2004 (període per al qual es disposa de dades) ha estat de l’1,75% (6 sobre un total de 344).

Els títols dels treballs (que tradueixo al català) presentats són els següents:

1) CHADRABOVÁ, Vladimira (1967): �La funció dels verbs ser i estar en espanyol i català”.

2) KREJČOVÁ, Marie (1973): �Comparació del sistema verbal en espanyol i català”.

3) FISCHER, Pavel (1990): �Característiques lingüístiques del català”.

4) ŘÍHA, Mare� (1996): �Els començaments de la catalanística txeca: l’obra de Ramon Llull i Jacint Verdaguer a Txèquia”.

5) MICKA, Martin (2001): �Josep Maria Benet i Jornet i el teatre català modern”.

6) PEPRLOVÁ, Jaroslava (2001): �Noves formes del drama en el teatre d’avantguarda català”.51

4. Conclusions

Tal com demostren les línies anteriors, el curs acadèmic 1999-2000 enceta un nou capítol en la història dels estudis de catalanística a la Universitat Carolina de Praga. Mitjançant la implementació d’un mètode efectiu (i revolucionari) que ha sabut captar i gestionar eficientment els recursos necessaris, potencials i institucionals principals, s’ha assolit una promoció internacional de la llengua i la cultura d’Andorra (i, per extensió, de la resta de països de la llengua catalana) sense precedents.

Aquestes profundes transformacions experimentades ens permeten a hores d’ara de parlar ja no solament d’un simple lectorat, sinó sobretot d’un centre de promoció internacional lingüístic i cultural d’Andorra (i la resta d’àrees catalanoparlants); en definitiva, i si tant voleu (permeteu-me l’expressió), d’una mena de microinstitut Ramon Llull andorrà.

L’interès i l’aportació ingent de recursos procedents del coprincipat pirinenc, l’empresa PRO.MED.AND i, finalment, la multitud de persones i institucions, txeques i catalanoparlants alhora (que, i molts cops voluntàriament, s’han engrescat de bon grat en el projecte), contrasta fortament amb l’actitud de la Carolina, entitat que, tot contemplant el català com a simple curiositat acadèmica, i en un clara estratègia d’imposició del poder elitista de la �buro-cràcia” sobre el de la �demo-cràcia”, ha passat els últims anys de l’absoluta passivitat inicial a una posició clarament contrària a aquesta expansió.

A part de la manca d’implicació formal universitària, fet que ha comportat una incidència de la catalanística poc més que simbòlica en l’esfera acadèmi-

51 Aixímateix,alfinalde2004l’estudiantVitKlouče�vapresentarlasevatesina Així mateix, al final de 2004 l’estudiant Vit Klouče� va presentar la seva tesina L’exili català a Mèxic: la imatge de Mèxic en la prosa catalana d’exili, i actualment Iva Podzim�ová n’està redactant una altra: La narrativa de Quim Monzó, que es lliurarà al final de l’any.

�s important observar, d’altra banda, que tots aquests treballs es realitzen durant períodes en què hi ha hagut l’oportunitat de cursar estudis de catalanística a la Universitat Carolina (els dos primers, durant el període de Diana Moix; el del 1990, en l’època del professor Zavadil; i, finalment, la resta ja com a conseqüència directa del lectorat de català del Govern d’Andorra).

ca oficial, l’espectacular increment d’activitat generada no ha anat seguit per un augment paral·lel de certs tipus de recursos (humans -nombre de professors/lectors- i materials -en especial, hores d’aula disponibles), la qual cosa ha donat lloc, a la vegada, a una perceptible disminució qualitativa dels estudiants de llengua.

Per això mateix, i ja a mode de conclusió, per tal d’acostar posicions i aconseguir el necessari i indispensable suport acadèmic oficial, i alhora una adaptació coherent, legal i real, als importants canvis assolits, és urgent la negociació i la signatura d’un nou conveni de col·laboració del Govern amb la Universitat. Mitjançant un enfocament adequat que tingui en compte totes les mancances presents, el document hauria de poder resoldre definitivament els problemes existents, per permetre un aprofitament màxim de la potencialitat actual del català a Praga, i per assegurar la millor projecció de futur possible per a Andorra i la catalanística des de l’excel·lent plataforma oferta per aquest país del centre d’Europa.

Bibliografia de referència

Bauçà i Sastre, Andreu: Memòries del lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga. Des de l’any 1999 fins a l’any 2005.

Bauçà i Sastre, Andreu; Miquel Font i Serralta: Memòries del Campus Universitari de la Llengua Catalana Mallorca-Andorra, anys 2002, 2003, 2004 i 2005.

Faluba, Kálmán (2004): �Passat i present de la catalanística hongaresa”, ponència presentada en el II Col·loqui de catalanística txeca (Universitat Carolina de Praga, del 16 al 1 d’abril del 2004).

Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions: �Anunci de l’Institut Ramon Llull sobre convocatòria de concessió de beques”, Diari oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), núm. 3.91, 26 de maig del 2003, pàg. 10.7

Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions: �Resolució de l’Institut Ramon Llull sobre convocatòria de concurs públic per a la concessió de beques”, Diari oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), núm. 4.351, 29 de març del 2005, pàg. 7.906.

Govern d’Andorra. Ministeri de Finances. Servei d’Estudis: �Estadístiques. Treball: Salaris mitjans per sectors” [en línia].

<http://��.estadistica.ad/deebdee1.asp> [Consulta: 17 juny 2005].

Institut Ramon Llull: �Evolució de les inscripcions. Localitats i nombre d’inscrits” [en línia].

<http://��.llull.com/llull/actualidad/comunicados.jsp?tema=&id=200505170020&xsl= /docs/plantillas/noticias/noticias.xsl> [Consulta: 27 juny 2005].

Schejbal, Jan (2004): �La llengua catalana i els txecs”, ponència presentada al II Col·loqui de catalanística txeca (Universitat Carolina de Praga, del 16 al 1 d’abril del 2004).

Šindelka, Vl.: �Nejvyšší průměrné platy jsou ve finančnictví” [en línia].

<http://��.finance.cz/zpravy/finance/4516/> [Consulta: 17 juny 2005].

Universitat Carolina de Praga. Facultat de Filosofia i Lletres. Institut d’Estudis Romànics: �Vyučující”[en línia].

<http://��.romanisti�a.ff.cuni.cz/fr/vyucujici/index.htm> [Consulta: 13 juny 2005].

Universitat Carolina de Praga. Facultat de Filosofia i Lletres. Institut d’Estudis Romànics: �Diplomové práce”[en línia].

<http://romanisti�a.ff.cuni.cz/sp/> [Consulta: 14 juny 2005].

Arxius interns de la Fundació Congrés de Cultura Catalana (dades gentilesa d’Eva Espadaler i Figueras).

Arxius interns del Govern d’Andorra (dades gentilesa de Joan Ramon Marina Amat, cap de l’Àrea de Formació d’Adults).

Arxius interns de l’Institut Ramon Llull (dades gentilesa d’Ignasi Massaguer i Neus Crisol).

Arxius interns de PRO.MED.AND (dades gentilesa del Dr. Thomas Bares).

Arxius interns de la Universitat Carolina de Praga (dades gentilesa de la secretària de l’Institut d’Estudis Romànics, Jarmila Kopec�a).

Arxius interns de la Universitat Eötvös Loránd de Budapest (dades gentilesa del professor Kálmán Faluba).

Arxius interns de la Universitat Masary � de Brno (dades gentilesa del lector David Utrera).

Agraïments

De cap manera no es podria acabar el present estudi sense citar totes les persones que, d’una manera o d'una altra, han aportat el seu granet d’arena per fer possible aquesta gran empresa lingüística i cultural que representa actualment el lectorat de català de la Universitat Carolina de Praga. Sense elles, els resultats obtinguts no haurien assolit, ni de bon tros, el nivell actual. Una menció especial es mereixen, en aquest sentit: el Govern d’Andorra, molt especialment els meus responsables durant tot aquest període, Roser Bastida, ministra d’Educació; Maria Pubill, directora d’Ensenyament Superior, i Joan Ramon Marina Amat, cap de l’Àrea de Formació d’Adults i amic, per haver donat suport a la iniciativa del lectorat i haver-me sabut escoltar tan bé durant aquests sis anys; els doctors Rudolf O. Bares (descansi en pau) i Thomas Bares, de l’empresa PRO.MED.AND, per la seva incondicional labor de mecenatge del lectorat; els incansables Mare� Říha, lector de literatura catalana a la Universitat Carolina, i Jan Schejbal, el millor catalanista de la República Txeca, sempre disposats a ajudar i a col·laborar en qualsevol acte de catalanística; tots els estudiants, però molt particularment els alumnes Vladislav Knoll, Vaclav Tutr, Vit Klouče� i Barbora Hedbávná, per la seva ferma creença en el projecte andorrà, la nostra llengua i la nostra cultura; Giorgio Cadorini, professor entusiasta de la llengua furlana i gran defensor del català; Adriana Pujol i la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, per la seva constant tramesa de material bibliogràfic i ajuda i orientació en tot el que fes falta; tots els representants de les institucions patrocinadores de beques del lectorat, especialment Joan Antoni Mesquida, vicerector d’estudiants de la Universitat de les Illes Balears, i Eva Gil, de la Universitat Catalana d’Estiu; Miquel Font i Serralta, del Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament d’Alcúdia (Mallorca), Joan Melià i Garí, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears i exdirector general de Política Lingüística de les Illes Balears; Ester Franquesa, exdirectora de l’Àrea de Llengua de l’Institut Ramon Llull; Maria Àngels Prats, directora actual de l’Àrea de Llengua de l’Institut Ramon Llull, i Ignasi Massaguer, tècnic d’aquest organisme, per haver cregut en el projecte del Campus; l’amic Xavier Frías-Conde, doctor en Filologia Romànica, pel seu impuls de la romanística en els cercles universitaris de Praga; el professor Tilbert Stegmann, de la Universitat J. W. Goethe de Frankfurt am Main (Alemanya), per la seva més que notable tramesa de material bibliogràfic a la Carolina; Josef Verner (Pepík), per tota la labor de manteniment tècnic del lectorat i la seva bona i puntual predisposició a ajudar i orientar en aquest camp; etc.

Un agraïment del tot sincer a tots ells i també a les desenes, centenars, de voluntaris, particularment d’arreu dels països de llengua catalana, però també de tota la República Txeca i d’altres indrets, els quals, creient en la lluita activa per a

la normalització plena del català i en la utopia que entre tots de segur que un dia construirem, han sabut veure i aprofitar l’oportunitat que els oferia el lectorat i hi han transmès la seva força, energia i entusiasme.

EL PRINCIPAT D’ANDORRA I EL CATALÀ

Pere Cavero Llicenciat en història

1. Presentació

L’any 1993 s’aprova la Constitució i el conjunt de lleis que la complementen, anomenades lleis qualificades. Aquest corpus legislatiu significa la definició i l’estructuració jurídica, legal i política d’Andorra. El pas següent és l’aplicació social i política exterior i interior de la Constitució en la vida quotidiana.

2. Legislació sobre llengua

La Constitució afirma, en el títol 1 article 2, La llengua oficial de l’Estat és el català. (Butlletí Oficial del Principat d’Andorra 1993, 24). 1 Aquesta proclamació constitucional confirma una pràctica secular.2

1 Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, número 24, pàgina 3 de data 4 de maig de 1993. En endavant BOPA, any de publicació i número.

2. Vegi’s BADIA i GOMIS, Montserrat (1995): “Referències lingüístiques en la legislació andorrana”. A Revista Llengua i Dret, Número 23, juliol de 1995. Edita Escola d’Administració Pública. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Pàgines 53-101.

Els textos legals públics esmenten el català, l’idioma català o la llengua oficial bàsicament en el BOPA, en el Butlletí del Consell General3 i en el Diari Oficial del Consell General, en diversos àmbits: contractació de persones i serveis, reglamentació comunal i governamental, legislació i dret internacional emanats dels diversos poders: Consell General –poder legislatiu–, Govern, Consell Superior de Justícia –òrgan de govern de la justícia–, Tribunal Constitucional, comuns –institucions del poder local– i entitats públiques i/o parapúbliques.

El Consell General inclou el català en diversos textos legislatius:

• Llei qualificada d’educació: “Impulsar el català com a llengua pròpia del país”. “El català és la llengua pròpia del sistema educatiu andorrà”. (1993, 51).

• Llei d’ordenament del sistema educatiu andorrà: “Es tendeix a ús privilegiat del català com a llengua de comunicació”. “El català, llengua oficial de l’Estat i mitjà de comunicació i integració”. “La formació andorrana s’imparteix necessàriament en català”. (1994, 48).

• Llei d’universitats: “La llengua oficial és el català la qual és vehicular”. (1997, 53).

El Consell General aprova en la sessió del dia 16 de desembre de 1999 la Llei d’ordenament de l’ús de la llengua oficial, (2000, 2, pàg. 66-72). El BOPA (2000, 11, pàg. 464) publica una correcció d’errata, que diu: “Vist que s’ha detectat l’omissió dels guions de tall de paraules en la publicació de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial publicada al BOPA núm. 2, any 12, de data 12 de gener del 2000, es procedeix a la seva íntegra publicació que queda redactada com segueix”. La llei, que es publica (pàg. 464-470), és actualment vigent i reforça el text constitucional.

3. Crònica parlamentària

El DOCG número 11/1997 corresponent a la sessió ordinària del Consell General del dia 18 de desembre de 1997 reflecteix una intervenció parlamentària del conseller general Vicenç Mateu: “Atès que el 23 de juny de 1997 ens va transmetre l’avantprojecte de llei d’ordenació lingüística amb la intenció d’assegurar per aquest text el consens necessari entre els diferents grups i per tramitar-lo finalment al Consell General en el termini més breu possible… Quin és l’interès que el Govern té en aquest text i quin és el termini que s’ha posat per tramitar-lo al Consell General?”

Intervenció del ministre de Cultura Pere Canturri: “L’interès del Govern en el text de la Llei d’ordenació lingüística és primordial, considerant que forma part del manteniment de la nostra entitat com a llengua oficial de l’Estat i per això l’ha fet.

3. Diari Oficial del Consell General, en endavant DOCG.

El termini que s’ha posat per tramitar-la al Consell General és el de la propera sessió parlamentària (juny 1998). Estic obert a tots els suggeriments que em puguin fer i, en tot cas, desitjo el màxim consens per part de la comissió legislativa en el seu moment”

El DOCG número 6/1998, corresponent a la sessió ordinària del Consell General del dia 30 de juny de 1998, recull la intervenció del ministre de Cultura

Pere Canturri: “Acabant-se avui el període de sessions mencionat he de manifestarli la meva impossibilitat que Govern entri a tràmit la llei mencionada, ja que no he rebut encara les observacions que sobre aquesta Llei vulgui trametre’m el Grup Parlamentari que dóna suport al Govern.

Continuo creient que Andorra, com a Estat sobirà, pot dotar-se de les lleis que consideri convenients i necessàries, i que siguin aprovades pel Consell General amb tota independència. Crec que gran part de la nostra identitat històrica com a poble es basa en el fet de tenir una llengua pròpia.”

La Universitat d’Andorra, creada l’any 1997 (1997, 53), ingressa el juliol de 1999 en l’Institut Joan Lluís Vives, que engloba les universitats d’àmbit català.

4. Reglamentació

El Govern exerceix la capacitat reglamentària en atorgar el permís d’exercici de professions lliberals (logopeda, odontòleg, oftalmòleg, ortofonista) i demana: amplis coneixements del català, domini del català, titulació de català. El català parlat s’inclou, de forma obligatòria, en el reglament del joc de bingo. El Ministeri d’Economia demana domini del català i/o de la llengua catalana per exercir de taxista.

Ensems el català és present en:

• Reglament de funcionaris del Centre Penitenciari: parlar i escriure correctament (1993, 53).

• Estatut intern del personal docent dependent del Govern: lectorat de català a l’estranger. (1993, 71).

• Pla d’estudis de l’Escola Universitària d’Infermeria: reglamenta el coneixement del català a l’accés i durant els estudis. (1993, 71).

• Reglament per a l’apreciació de la suficient integració a Andorra: “Coneixement i comprensió de la llengua catalana. S’entén que la persona interessada posseeix un coneixement i una comprensió suficients de la llengua catalana si és capaç d’entendre les preguntes previstes en l’apartat següent i pot respondre-les en català ” i “Se suposen integrades a la societat andorrana les persones…”, b) “les que acreditin

disposar de la certificació, lliurada pel Servei de Formació d’Adults del Ministeri d’Educació,4 Joventut i Esports, d’haver assolit el nivell A de català”. (1994, 51).

• Reglament de centres privats “El català és la llengua pròpia del sistema educatiu andorrà”. “Les comunicacions dins i fora dels centres docents privats han d’ésser sempre en aquesta llengua”. (1994, 72).

• Modificació de l’estatut intern del personal docent dependent del Govern d’Andorra: lectorat de català, exàmens oficials de català. (1995, 41).

• Pla nacional de serveis socials d’Andorra: “Publicacions i traduccions al català de documents internacionals”. (1995, 54).

• Decret del programa de primera ensenyança i Decret del programa d’educació maternal de formació andorrana: llengua vehicular és el català, comprendre, utilitzar amb fluïdesa i precisió (1997, 53).

Els comuns tenen capacitat reglamentària i, el Comú de la parròquia d’Ordino l’exerceix, en redactar el reglament del cementiri comunal (1994, 44) en el qual accepta inscripcions en castellà, català, francès i llatí.

5. Contractació pública de personal

La contractació de persones és una pràctica de totes les institucions. Aquestes institucions esmenten l’idioma català de diferent manera segons l’origen i la finalitat. Abans de la publicació de la Llei d’ordenament de l’ús de la llengua oficial de 1999 el català es preveu:

El Consell General, mitjançant Sindicatura –presidència del Consell General–, demana domini del català.

El Govern assenyala –segons l’objectiu de l’edicte, forma habitual de contractació–amplis coneixements del català, català parlat, català parlat i escrit, domini del català i/o de la llengua catalana (a més a més, segons l’edicte, de castellà i francès i coneixements de l’anglès), parlar correctament (el català), parlar i escriure correctament (el català). Altres ressenyes són: “Diploma de nivell B de català, expedit pel Govern, si es posseeix”, i “Es valorarà estar en possessió d’alguna titulació de català”.

El Servei de Política Lingüística de Govern demana un nivell E de català.

El Ministeri d’Educació del Govern requereix la titulació de filologia i Diploma de nivell B de català, expedit pel Govern, si es posseeix per reclutar mes-

4 Segons la legislatura els ministeris poden variar les competències. En endavant s’assenyala el departament implicat.

tres i professors del cos d’ensenyament i assessors dels centres d’autoaprenentatge de català.

Aspectes que cal assenyalar són la demanda de material (corrector de català, diccionari de català Word per Windows i interfície català) per als serveis informàtics escolars del Ministeri d’Educació i l’edició del Ministeri de Turisme de catàlegs i prospectes turístics en català i altres idiomes.

Els Estudis Virtuals –Universitat del Principat d’Andorra– valorarà el diploma de nivell B de català.

El Consell Superior de Justícia esmenta domini del català i/o de la llengua catalana –i coneixement del castellà i del francès, segons l’edicte, i es valorarà domini del català.

El Tribunal Constitucional demana domini del català.

Els comuns demanen:

• Català: Ordino.

• Idioma (català): Canillo.

• Català parlat: Encamp, Ordino.

• Català parlat i escrit: Ordino.

• Coneixements del català: Canillo i Escaldes-Engordany.

• Diploma de nivell B de català, expedit pel Govern: Encamp.

• Domini del català i/o de la llengua catalana: Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria.

• Domini del català escrit i parlat: Canillo, Encamp, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria.

• Domini del català oral i escrit: Encamp, la Massana.

• Escriure i redactar correctament el català: Encamp, Ordino.

• Parlar català: Ordino, Andorra la Vella.

• Parlar correctament el català: la Massana, Andorra la Vella.

• Parlar i escriure el català/idioma: Canillo, Encamp i Escaldes-Engordany.

• Parlar i escriure correctament: Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany –el qual afegeix l’idioma.

• Parlar i escriure correctament el català: Canillo, Encamp, la Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany.

Els edictes de contractació de les entitats públiques i/o parapúbliques assenyalen:

• La Caixa Andorrana de Seguretat Social diu: català/idioma, català parlat i escrit, domini del català i/o de la llengua catalana, domini del català a tots els nivells, parlar i escriure el català, parlar i escriure correctament el català.

• La Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra afirma: parlar i escriure perfectament el català.

• El Centre Hospitalari Andorrà afirma: parlar correctament el català.

• L’Escola de Formació de Professions Esportives de Muntanya afirma: diploma de nivell B, expedit pel Govern.

• Les Forces Elèctriques d’Andorra assenyalen: català, català escrit i parlat, domini del català, parlar i escriure correctament el català.

• L’Institut Nacional Andorrà de Finances demana: domini del català.

• L’Organisme de Ràdio i Televisió d’Andorra requereix: parlar i escriure correctament el català.

• El Servei Andorrà d’Atenció Sanitària publica: català escrit i parlat, domini del català i/o de la llengua catalana –alguna vegada esmenta castellà i francès, valoració de l’anglès–, domini oral i escrit, parlar i escriure correctament.

• El Servei de Telecomunicacions d’Andorra demana: català escrit i parlat, llengua catalana, parlar i escriure correctament.

• L’Escola especialitzada N.S. de Meritxell diu: català parlat, català parlat i escrit, domini del català parlat i escrit, parlar i escriure correctament el català.

• La Federació Andorrana de Futbol diu: domini del català i/o de la llengua catalana, diploma de nivell B de català, expedit pel Govern.

• El Fons Andorrà de Garantia d’Automòbils requereix: escriure i parlar correctament el català.

• La Mútua General d’Aigües del Riu Madriu requereix: català escrit i parlat.

• L’Oficina Andorrana d’Entitats Assegurança d’Automòbil demana: parlar i escriure correctament el català.

Amb la Llei d’ordenament de l’ús de la llengua oficial de 1999 els edictes de contractació inclouen el català:5

• Català: Comú d’Ordino

• Català escrit i parlat: Centre Hospitalari Andorrà

• Català a nivell oral: Centre Hospitalari Andorrà

• Català parlat: Comú d’Ordino

• Coneixement de l’idioma català: Comú d’Escaldes-Engordany

• Diploma del nivell B si es posseeix: Consell General, Servei de Telecomunicacions d’Andorra

• Diploma de nivell B de català, expedit pel Govern, si es posseeix : Govern, Centre Hospitalari Andorrà (afegeix “o titulació equivalent”), Serveis Comunals d’Encamp, SA (Sercensa)

• Domini del català: Consell General, Comú d’Ordino, Residència Solà d’Enclar

• Domini del català escrit i parlat: Comú de Canillo

• Domini de la llengua catalana: Caixa Andorrana de Seguretat Social, Servei de Telecomunicacions d’Andorra

• Es valorarà el domini del català: Consell Superior de la Justícia

• Expressió correcta en idioma català: Comú d’Escaldes-Engordany

• Parlar i escriure l’idioma català: Comú de la Massana, Organisme de Ràdio i Televisió d’Andorra

• Parlar correctament el català: Comú d’Andorra la Vella; Centre Hospitalari Andorrà

• Parlar i escriure correctament el català: Comú d’Andorra la Vella

5 Aquesta mostra és exclusivament il·lustrativa i no exhaustiva.

6. Legislació internacional. Documents internacionals

El reconeixement, la presència i la participació internacionals del Principat d’Andorra possibilita tenir una versió catalana oficial i pública dels instruments internacionals: convencions, tractats internacionals: bilaterals, trilaterals i altres instruments emanats d’organitzacions internacionals, publicats en el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, de les quals forma part.6 Ensems permet seguir les evolucions polítiques dels països que ingressen en els organismes internacionals i les evolucions de les diferents adhesions als acords, esmenes, els estats de la qüestió dels Estats mitjançant les signatures d’adhesions, esmenes o ratificacions.

7. Tractats bilaterals

El Principat d’Andorra negocia amb països els texts següents:

• Tractat de bon veïnatge, d’amistat i de cooperació entre el Principat d’Andorra, la República Francesa i el Regne d’Espanya: “El present tractat, redactat en un únic exemplar en català, castellà i francès…”. (1993, 37 i 64).

• Conveni entre el Principat d’Andorra, el Regne d’Espanya i la República Francesa relatiu a l’entrada, la circulació, el sojorn, l’establiment dels seus nacionals. (2001, 66). Correcció (2003, 48). Entra en vigor. (2003, 50).

• Conveni entre el Principat d’Andorra, el Regne d’Espanya i la República Francesa relatiu a la circulació i el sojorn al Principat d’Andorra dels nacionals d’Estats tercers (2001, 66). Correcció. (2003, 48). Entra en vigor. (2003, 50).

• Acord entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya relatiu a l’estatut del Copríncep episcopal: “El present Acord, redactat en un exemplar únic en castellà i català,…”. (1994, 72).

• Conveni entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya per a l’ampliació del pont internacional sobre el riu Runer entre les localitats de la Farga de Moles (Espanya) i Sant Julià de Lòria (Andorra). (1999, 38). Protocol annex al Conveni entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya de 13 d’abril de 1999, per a l’ampliació del pont internacional sobre el riu Runer. (2001, 99).

• Acord entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya sobre el reconeixement mutu i l’homologació dels permisos de conduir nacionals. Nota verbal (2000, 3). Entra en vigor (2000, 9).

• Acord administratiu per a l’aplicació del Conveni de seguretat social entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya. (2002, 33).

• Conveni de Seguretat entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya. (2002, 44). Entra en vigor. (2002, 86).

• Tractat entre el Principat d’Andorra i la República Francesa que rectifica la frontera. (2000, 75). Entra en vigor. (2001, 74).

6 Textos publicats al BOPA, s’indica any i número.

• Conveni de seguretat social entre el Principat d’Andorra i la República Francesa (2001, 66). Arranjament Administratiu General relatiu a les modalitats d’aplicació del Conveni de seguretat social entre el Principat d’Andorra i la República Francesa amb data 12 de desembre del 2000. Annexos. (2001, 74). Entra en vigor. (2003, 35).

• Conveni entre el Govern de la República Francesa i el Govern del Principat d’Andorra relatiu a la cooperació administrativa. (2001, 74). (2003, 23).

• Acord entre el Govern del Principat d’Andorra i el Govern de la República Francesa relatiu als transports internacionals de mercaderies per carretera. Annex (2001, 74).

• Arranjament administratiu entre el Ministeri d’Ordenament Territorial del Principat d’Andorra i el Ministeri d’Ordenament Territorial i de Medi Ambient de la República Francesa. Entra en vigor (2001, 86).

• Conveni entre el Govern del Principat d’Andorra i el Govern de la República Francesa relatiu als despatxos de controls nacionals juxtaposats. (2002, 38). Entra en vigor. (2004, 14).

• Conveni entre el Govern del Principat d’Andorra i el Govern de la República Francesa en l’àmbit de l’ensenyament. (2004, 29).

• Protocol d’entesa entre el Govern del Principat d’Andorra i el Govern dels Estats Units d’Amèrica sobre el programa d’intercanvi Fulbright. (2001, 66). Entra en vigor. (2002, 10).

• Acord entre la República de Letònia i el Principat d’Andorra sobre la supressió mútua de necessitat de visat signat pel Principat d’Andorra. (1998, 22).

• Acord d’amistat i de cooperació entre el Govern del Principat d’Andorra i el Govern de Malta. (2004, 47). Entra en vigor. (2004, 81).

• Conveni entre el Principat d’Andorra i el Regne del Marroc relatiu a l’assistència a persones detingudes i al trasllat de persones condemnades. (1999, 61). Entra en vigor. (2001, 66).

• Conveni de cooperació educativa entre el Principat d’Andorra i la República Portuguesa. Annexos. (2001, 7). Entra en vigor (2001, 111).

• Acord entre el Principat d’Andorra i la República Portuguesa relatiu als transports internacionals de viatgers i de mercaderies per carretera. Protocol establert segons el que disposa l’article 17 de l’Acord entre el Principat d’Andorra i la República Portuguesa relatiu als transports internacionals de viatgers i de mercaderies per carretera. (2001, 7). Entra en vigor. (2003, 48).

7. Comunitat Econòmica Europea/Unió Europea

• Decisió Número 1/96 del Comitè Mixt CE-Andorra. (1996, 65).

• Decisió Número 2/96 del Comitè Mixt CE-Andorra. (1996, 65).

• Decisió Número 3/96 del Comitè Mixt CE-Andorra. (1996, 65).

• Decisió Número 1/98 del Comitè Mixt CE-Andorra. (1998, 59).

• Decisió 1/99 del Comitè Mixt CE-Andorra. Modifica l’apèndix a l’acord en forma d’intercanvi de cartes entre la Comunitat Econòmica Europea i el Principat d’Andorra. Annexos. (1999, 46). Correcció d’errata. (1999, 73).

• Decisió núm. 2/99 del Comitè Mixt Andorra-CE. Regula els intercanvis, les importacions i les exportacions d’animals vius i productes d’origen animal destinats al consum humà. Annex. (2000, 3). Reglament d’aplicació. (2000, 35).

• Protocol de l'Acord en forma d'intercanvi de cartes entre la Comunitat Econòmica Europea i el Principat d'Andorra després de l'adhesió de la República d'Àustria, de la República de Finlàndia i del Regne de Suècia a la Unió Europea: “redactat en català”. (1997, 3).

• Reglament d’aplicació de la Llei del Codi de Duana en l'àmbit de les disposicions de l'acord Principat d'Andorra/CE. 1990. (1997, 13).

• Protocol sobre qüestions veterinàries complementari a l’Acord en forma de bescanvi de notes entre el Principat d’Andorra i la Comunitat Econòmica Europea. (1997, 74).

• Aplicació de les directives en matèria duanera: nous codis de països i monedes d’aplicació obligatòria per a la presentació del Document Administratiu Únic a partir del primer de gener del 2000. (2000, 1).

• Decisió núm. 1/2001 del Comitè Mixt Andorra-CE. Estableix les disposicions d’aplicació del Protocol sobre qüestions veterinàries complementari a l’Acord en forma d’intercanvi de cartes entre el Principat d’Andorra i la Comunitat Econòmica Europea. (2002, 19).

• Decisió núm. 1/2003 del Comitè Mixt CE-Andorra. Disposicions legals, reglamentàries i administratives necessàries per al bon funcionament de la unió duanera. (2003, 72).

• Decisió núm. 2/2003 del Comitè Mixt CE-Andorra. Establir les disposicions de l’aplicació del protocol sobre qüestions veterinàries complementari a l’acord en forma d’intercanvi de cartes entre la Comunitat Econòmica Europea i el Principat d’Andorra. (2003, 78).

• Decisió núm. 1/2004 del Comitè Mixt CE-Andorra. Referent a l’extensió de la xarxa comuna de comunicacions/interfície comuna dels sistemes (CNN/CSI). (2004, 32).

8. El Principat d’Andorra i els organismes internacionals

• Carta de les Nacions Unides. (1993, 64).

• Convenció pel qual s’institueix l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. (1994, 50).

• Unió Internacional de Telecomunicacions. (1994, 50). Entra en vigor de la Constitució i del Conveni de la Unió Internacional de Telecomunicacions fets a Ginebra el 22 de desembre de 1992 i dels instruments d’esmena a la Constitució i al Conveni que contenen les esmenes adoptades per la Conferència de Plenipotenciaris a Kyoto el 14 d’octubre de 1994. (1999, 15).

• Conveni per a la creació l'Organització Europea de Telecomunicacions per Satèl·lit Eutelsat. (1994, 50).

• Conveni de constitució de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). (1994, 50).

• Estatut del Consell d'Europa (Londres 5 de maig de 1949). (1994, 71).

• Convenció sobre Drets de l’Infant. (1996, 7).

• Protocol addicional número 11 a la Convenció per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals relatiu a la reestructuració del mecanisme de control establert per la Convenció. (1996, 9).

• Convenció cultural europea. (1996, 9).

• Protocol addicional número 6 a la convenció per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals relatiu a l’abolició de la pena de mort. (1996, 9).

• Convenció per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals. (1996, 9). Declaració universal dels drets humans. (2002, 55).

• Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears. (1996, 16).

• Conveni pel qual se suprimeix l’exigència de legalització per als documents públics estrangers (Concertat el 5 d’octubre de 1961). (1996, 16).

• Estatuts de l'Organització Mundial de Turisme. (1996, 38).

• Convenció de Viena sobre relacions consulars. (1996, 50).

• Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques. (1996, 50).

• Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa. Declaració interpretativa (feta per Josep B. Zabkar en nom de la Santa Seu). Acta final d’Hèlsinki. Declaració de la Cimera de Budapest. (1997, 3).

• Conveni per a la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural. (1997, 5).

• Conveni internacional per a la creació, a París, d’una oficina internacional de les epizoòties. Annex al Conveni internacional. (1997, 5).

• Conveni europeu per a la prevenció de la tortura i de les penes o dels tractes inhumans o degradants. Annex. (1997, 5).

• Conveni sobre l’eliminació de tots els tipus de discriminació envers la dona. (1997, 10).

• Constitució de l'Organització Mundial de la Salut. (1997, 10).

• Conveni relatiu a la protecció dels infants i a la cooperació en matèria d’adopció internacional. (1997, 15).

• Esmena al paràgraf 2 de l’article 43 de la Convenció sobre drets de l’Infant adoptada a la Conferència General dels Estats parts el 12 de desembre de 1995. (1997, 15). Entra en vigor. (2002, 95)

• Acord europeu relatiu al treball dels equips de conducció dels vehicles que realitzen transports per carreteres (AETR), a Ginebra de data 1 de juliol de 1970, incloses les esmenes primera, segona i tercera vigents respectivament, a partir del 3 d’agost de 1983, 24 d’abril de 1992 i 28 de febrer de 1995. (1997, 17).

• Estatuts del Centre Internacional d’Estudis per a la Conservació i la Restauració dels Béns Culturals. ICCROM. (1998, 17).

• Conveni relatiu a la creació d’un Consell de cooperació duanera. Annex al Conveni relatiu a la creació d’un Consell de cooperació duanera. (1998, 26).

• Conveni europeu per a la protecció del patrimoni arqueològic (revisat). (1998, 26).

• Conveni sobre la prohibició de la utilització, l’emmagatzematge, la producció i la transferència de mines antipersona i sobre la seva destrucció. (1998, 26). Entra en vigor. (1999, 4).

• Conveni duaner sobre el carnet ATA per a l’admissió temporal de mercaderies (Conveni ATA), i al seu annex. (1998, 26)

• Conveni relatiu a l’admissió temporal (Conveni Istambul). Annexos, Apèndixs i Instruccions. Conveni relatiu a l’admissió temporal. (1998, 26)).

• Conveni administratiu entre l’Organització Mundial del Turisme i el Govern del Principat d’Andorra per a l’establiment d’un institut per a la qualitat i l’eficiència en educació i formacions turístiques. (1998, 42).

• Acord de base entre l’Organització Mundial de la Salut i el Govern del Principat d’Andorra. (1998, 52).

• Constitució de la Unió Internacional de Telecomunicacions. Conveni de la Unió Internacional de Telecomunicacions. Instrument d’esmena a la Constitució de la Unió Internacional de Telecomunicacions (Ginebra 1992). (1998, 55).

• Acord general sobre els privilegis i les immunitats del Consell d’Europa. Protocol addicional a l’Acord general sobre els privilegis i les immunitats del Consell d’Europa. Sisè Protocol addicional a l’Acord General sobre privilegis i les immunitats del Consell d’Europa. Acord europeu relatiu a les persones que participen en els procediments davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. (1998, 55).

• Esmenes als articles 24 i 25 de la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut. (1999, 9).

• Conveni de les Nacions Unides contra el tràfic il·lícit d’estupefaents i de substàncies psicòtropes, adoptat per la Conferència en la 6a sessió plenària. Annex. Situació de Conveni de les Nacions Unides. (1999, 28).

• Conveni relatiu al blanqueig, al descobriment, a l’embargament i a la confiscació dels productes del crim. (1999, 28).

• Conveni de Basilea sobre el control de moviments transfronterers de residus perillosos i la seva eliminació aprovat per la Conferència de Plenipotenciaris el 22 de març de 1989. Annexos. (1999, 28). Esmena al Conveni de Basilea. Estat de l’esmena al Conveni de Basilea sobre el control dels moviments transfronterers de residus perillosos i la seva eliminació. (1999, 28).

• Conveni per a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic d’Europa. Situació del Conveni per a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic d’Europa. Reserves i declaracions. (1999, 28).

• Conveni de les Nacions Unides contra el tràfic il·lícit d’estupefaents i de substàncies psicòtropes, adoptat per la Conferència en la 6a sessió plenària. (1999, 28).

Entra en vigor (1999, 46).

• Conveni relatiu al blanqueig, al descobriment, a l’embargament i a la confiscació dels productes del crim fet a Estrasburg el 8 de novembre de 1990. (1999, 28). Entra en vigor (1999, 46).

• Conveni de Basilea sobre el control de moviments transfronterers de residus perillosos i la seva eliminació aprovat per la Conferència de Plenipotenciaris el 22 de març de 1989 i a l’esmena al Conveni adoptada a la tercera reunió de la Conferència de les parts en el Conveni a Ginebra el 22 de setembre de 1995. (1999, 28). Entra en vigor (1999, 46).

• Conveni per a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic d’Europa. (1999, 28). Entra en vigor (1999, 46).

• Esmenes a l’article XIX del Conveni per a la creació de l’Organització Europea de Telecomunicacions per Satèl·lit Eutelsat i a l’article 22 de l’Acord d’explotació. (1999, 61).

• Protocol núm. 1. Reserves i declaracions. I Protocol núm. 2 al Conveni europeu per a la prevenció de la tortura i de les penes o dels tractaments inhumans o degradants. (2000, 24).

• Conveni sobre el trasllat de persones condemnades fet a Estrasburg el 21 de març de 1983. Reserves i declaracions. El Govern del Principat d’Andorra formula declaracions al Conveni sobre el trasllat de persones condemnades. (2000, 24). Entra en vigor (2000, 50).

• Conveni relatiu a la conservació de la vida salvatge i del medi natural d’Europa fet a Berna el 19 de setembre de 1979. Annexos. (2000, 41). Entra en vigor (2001, 7).

• Conveni europeu d’extradició fet a París el 13 de desembre de 1957. Protocol addicional al Conveni europeu d’extradició fet a Estrasburg el 15 d’octubre de 1975. (2000, 41). Entra en vigor. (2001, 7).

• Conveni (1) sobre l’aviació civil internacional. Protocol (1) relatiu al text autèntic trilingüe del Conveni sobre l’aviació civil internacional (Chicago, 1944). Protocol relatiu a una esmena al Conveni sobre l’aviació civil internacional. Protocol relatiu a una esmena al conveni sobre l’aviació civil internacional. Protocol relatiu a una esmena a l’article 56 del Conveni sobre l’aviació civil internacional signat a Montreal el 6 d’octubre de 1989. Protocol relatiu a una esmena a l’article 50 a) del Conveni sobre l’aviació civil internacional signat a Montreal el 26 d’octubre de 1990. Protocol relatiu a una esmena al Conveni sobre l’aviació civil internacional signat a Montreal el 29 de setembre de 1995. Protocol relatiu a una esmena al Conveni sobre l’aviació civil internacional signat a Montreal l’1 d’octubre de 1998 (2000, 65). Entren en vigor el Conveni i els Protocols relatius a una esmena al Conveni sobre l’aviació civil internacional (article 3bis), signat a Montreal el 10 de maig de 1984 i a una esmena al Conveni sobre l’aviació civil internacional (clàusula final relativa al text autèntic en rus) signat a Montreal el 30 de setembre de 1977. (2001, 30).

• Esmena a l’article 9.3) del Conveni pel qual s’institueix l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. Esmena a l’article 9.3) del Conveni pel qual s’institueix l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (2000, 65).

• Esmena a l’article 7 de la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut. Esmena a l’article 74 de la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut (2001, 3).

• Protocol opcional a la Convenció sobre els drets de l’infant relatiu a la participació en els conflictes armats. Protocol opcional a la Convenció sobre els drets de l’infant relatiu a la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia. Declaració del Principat d’Andorra relativa a l’article 3, apartat 2, del Protocol opcional a la Convenció sobre els drets de l’infant relatiu a la participació en els conflictes armats. (2001, 13). Entra en vigor el Protocol opcional a la Convenció sobre els drets de l’infant relatiu a la participació d’infants en els conflictes armats. (2002, 18).

• Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. Declaracions del Principat d’Andorra referides als apartats 1 i 2 de l’article 87 i a l’apartat 1, lletres a) i b)

de l’article 103 de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (2001, 10). Entra en vigor. (2002, 55).

• Esmena a l’article 38 dels Estatuts de l’Organització Mundial del Turisme. Esmena a l’apartat 12 de les regles de finançament. Esmena a l’article 37 dels Estatuts de l’Organització Mundial del Turisme. Esmena a l’apartat 13 de regles de finançament. Esmena a l’article 14 dels Estatuts de l’Organització Mundial del Turisme. Esmena a l’article 15 dels Estatuts de l’Organització Mundial del Turisme (2001, 10).

• Conveni sobre la prohibició del desenvolupament, la producció, l’emmagatzematge i la utilització d’armes químiques i sobre la seva destrucció, conclòs a Ginebra el 3 de setembre de 1992 i obert a signatura a París el 13 de gener de 1993. Utilització d’armes químiques i sobre la seva destrucció. (2002, 88). Entra en vigor. (2003, 22).

• Conveni per a la creació de l’Organització Europea de Telecomunicacions per Satèl·lit Eutelsat, esmenat. (2002, 38). Entra en vigor. (2002, 90).

• Conveni de les Nacions Unides de lluita contra la desertificació en els països afectats per sequera greu i/o desertificació, principalment a Àfrica, de 18-4-2002. Conveni de les Nacions Unides de lluita contra la desertificació en els països afectats per sequera greu i/o desertificació, principalment a Àfrica. Annex I. Annex d’aplicació regional per a Àfrica. Annex II. Annex d’aplicació regional per a Àsia. Annex III. Annex d’aplicació regional per a Amèrica Llatina i el Carib. Annex IV. Annex d’aplicació regional per la Mediterrània Septentrional. Annex V. Annex d’aplicació regional per a Europa central i oriental. (2002, 38). Entra en vigor. (2002, 65).

• Protocol opcional al Conveni sobre l’eliminació de tots els tipus de discriminació envers la dona. Esmena a l’article 20, apartat 1 del Conveni sobre l’eliminació de tots els tipus de discriminació envers la dona. (2002, 56). Entra en vigor. (2002, 86).

• Protocol núm. 13 a la Convenció per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals relatiu a l’abolició de la pena de mort en qualsevol circumstància. (2003, 4). Entra en vigor. (2003, 37).

• Conveni de Roma per a la protecció dels artistes, intèrprets o executants, els productors de fonogrames i els organismes de radiodifusió, fet a Roma el 28 d’octubre de 1961. (2003, 84). Entra en vigor. (2004, 29).

• Conveni de Berna per a la protecció de les obres literàries i artístiques del 9 de setembre de 1886, completat a París el 4 de maig de 1896, revisat a Berlín el 13 de novembre de 1908, completat a Berna el 20 de març de 1914, revisat a Roma el 2 de juny de 1928, a Brussel·les el 26 de juny de 1948, a Estocolm el 14 de juliol de 1967, i a París el 24 de juliol de 1971, i esmenat el 28 de setembre de 1979. (2003, 84). Entra en vigor. (2004, 29).

• Conveni de París per a la propietat industrial del 20 de març de 1883, revisat a Brussel·les el 14 de desembre de 1900, a Washington el 2 de juny de 1911, a l’Haia el 6 de novembre de 1925, a Londres el 2 de juny de 1934, a Lisboa el 31 d’octubre de 1958, i a Estocolm el 14 de juliol de 1967 i esmenat el 28 de setembre de 1979. (2003, 84). Entra en vigor. (2004, 29).

• Conveni de Viena sobre el dret dels tractats, del 23 de maig de 1969. (2004, 3). Entra en vigor. (2004, 29).

• Conveni internacional contra la presa d’ostatges, fet a Nova York el 17 de desembre de 1979. (2004, 29). Entra en vigor. (2004, 66).

• Conveni sobre la prevenció i el càstig de delictes contra persones objecte de protecció internacional, inclosos els agents diplomàtics, fet a Nova York el 14 de desembre de 1973. (2004, 29). Entra en vigor. (2004, 66).

• Conveni per la repressió de l’apoderament il·lícits d’aeronaus, fet a l’Haia el 16 de desembre de 1970. (2004, 29). Entra en vigor. (2004, 73).

• Conveni internacional per la repressió dels atemptats terroristes amb explosius, fet a Nova York el 15 de desembre de 1997. (2004, 29). Entra en vigor. (2004, 66).

• Acord entre el Principat d’Andorra i l’Organització Mundial del Turisme relatiu a l’estatut jurídic de l’Oficina de l’Organització Mundial del Turisme especialitzada en el desenvolupament de recursos humans. (2004, 29). Entra en vigor. (2004, 66).

• Carta social europea (revisada). (2004, 47). Entra en vigor. (2004, 80).

• Organització Internacional de la Francofonia. La Carta de la Francofonia. (2004, 47). Entra en vigor. (2004, 81).

• Conveni per a la creació de la Unió Llatina. Esmena a article XIII del Conveni per a la creació de la Unió Llatina. (2004, 47). Entra en vigor. (2004, 73).

• Acord sobre els privilegis i les immunitats de la Cort Penal Internacional. (2004, 81).

• Conveni relatiu a les exposicions internacionals signat a París el 22 de novembre de 1928, modificat i complementat pels protocols de 10 de maig de 1948, el 16 de novembre de 1972, i també per l’esmena de 24 de juny de 1982 i l’esmena del 31 de maig de 1988. Protocol de modificació del Conveni signat a París el 22 de novembre de 1928 relatiu a les exposicions internacionals. (2004, 81). Entra en vigor. (2004, 87).

INTERDISCIPLINARIETAT DEL TREBALL AMB ALUMNES ADULTS

A ANDORRA

A la memòria de Rudolf O. Bares, impulsor del lectorat de català del Govern d’Andorra a Praga

Joan Ramon Marina Amat

Llicenciat en filologia catalana i diplomat en correcció lingüística

Els orígens del que a Andorra s’anomena Formació d’Adults es remunten a 1962. Des de 1989, la Formació d’Adults disposa d’una estructura pròpia de professors de llengua i de ciències històriques dins del Ministeri d’Educació. A partir de 1997, incorpora un Centre d’educació bàsica d’adults, establert a Andorra la Vella, que compta amb un equip de mestres i professors.

Els anys 1994 (a la Massana), 1998 (al Pas de la Casa) i 2001 (a Encamp) es creen els centres d’autoaprenentatge de català –dinamitzats per la seva assessora corresponent–, a l’abast del públic adult que no pot assistir regularment a cursos presencials.

Formació d’Adults té encomanat –segons l’article 4, apartat 2, de la Llei qualificada d’educació– de garantir l’educació bàsica als adults a través d’un sistema de formació d’adults. Actualment, aquest sistema es fonamenta en un Centre d’educació bàsica, inaugurat oficialment el maig de 1997, que començà a treballar amb alumnes al final de 1996, i assegura l’alfabetització en català dels ciutadans que seguiran mòduls d’iniciació a la lectura i a l’escriptura, o bé assegura l’opció de millorar la formació personal per ampliar coneixements o per accedir a nous estudis mitjançant mòduls de llengua catalana, francesa o castellana, mòduls de matemàtica i ciències físiques i de la natura, mòduls d’informàtica, geografia i història, etcètera. El Centre d’educació bàsica d’adults educa integral -

ment en català llevat dels mòduls de francès i castellà. Té tres entrades d’alumnes durant l’any acadèmic i l’ingrés es vehicula mitjançant una entrevista personal i una prova de nivell.

Formació d’Adults presenta una xarxa gratuïta i completa de cursos: la passada tardor presentàrem 46 cursos monogràfics gratuïts en l’àmbit lingüístic (llengua catalana oral i escrita) amb un total de 768 alumnes assistents i 4 cursos monogràfics gratuïts sobre coneixements del país (introducció a la història i a les institucions andorranes, al segle XIX andorrà, a l’Andorra constitucional i a la novel·la com a font històrica), amb un total de 34 alumnes assistents. Des de 1990 els cursos acadèmics de tot l’any s’han anat reduint i sent substituïts per cursos de dos períodes modulars: de setembre a gener i de març a juny.

Els cursos de llengua i cultura són gratuïts i les inscripcions estan obertes per a tota persona major de 16 anys dos cops l’any: agost i febrer. Les inscripcions s’efectuen en cinc punts diferents del país: el Pas de la Casa, Encamp, la Massana, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria.

Les butlletes que permeten fer la inscripció es reparteixen per tot el país i en tots els edificis del Govern, comuns, serveis de circulació comunal, poliesportius i piscines públiques, biblioteques, llibreries, centres de salut, Hospital i Servei d’Immigració. Les butlletes estan editades en català, portuguès, francès, anglès i castellà per facilitar la comprensió.

Tal com disposen els articles 59, 60 i 62 de la Llei d’ordenament del sistema educatiu andorrà, Formació d’Adults té uns límits d’actuació quant a destinataris i àmbits de treball, que són fonamentalment: l’exposició de l’aprenentatge oral i escrit de la llengua catalana i la difusió dels trets propis del país, i també la difusió de la llengua a través de centres d’autoaprenentatge.

Ja han estat anunciats en línies anteriors els centres d’autoaprenentatge de català i els cursos monogràfics de la nostra llengua i cultura. Ambdós àmbits responen a una mateixa concepció integradora vers els nouvinguts que hem acollit darrerament, i no estan marcats per una finalitat de sentit acadèmic (aconseguir un títol) sinó per l’aprenentatge formatiu i el reciclatge més ampli, al llarg de la vida d’una persona adulta, de superació individual o de millora del currículum propi i dels drets d’andorranes i andorrans de continuar vivint en el seu país, sentint-lo com a propi.

En un centre d’autoaprenentatge de català, l’usuari troba gran quantitat de mitjans i de materials autocorrectius, classificats per temes i nivells lingüístics. Una assessora acull l’usuari i fa el seguiment dels seus estudis. Qualsevol persona de més de 16 anys pot aprendre a parlar en català o a millorar l’escriptura en qualsevol moment de l’any: la persona tria lliurement quins dies i quanta estona vol dedicar als seus estudis de català.

Els centres d’autoaprenentatge de català són gratuïts i estan oberts tot l’any en horaris de matí, tarda i nit. Properament en posem en marxa dos més: a Canillo i a Escaldes-Engordany.

És el que entenc que el sociolingüista català Albert Branchadell, a Liberalisme i normalització lingüística, Ed. Empúries, Barcelona, 1997, ve a dir-nos: “El català no s’ha de normalitzar perquè sigui el nervi de la nació sinó perquè és la llengua de l’individu; en general, el motor de la normalització no hauria de ser la reconstrucció nacional (ni cap altra fita patriòtica) sinó la protecció dels drets individuals dels catalanoparlants.”

Aquesta voluntat de poder usar el català a Andorra en tots els àmbits l’he volguda traspassar al treball quotidià de la Formació d’Adults amb els departaments de recursos humans d’empreses privades o públiques andorranes on impartim ara mateix vint-i-una formacions diferents, o amb el treball que es du a terme actualment amb l’Àrea de Formació de la Secretaria d’Estat de Funció pública i Recursos humans per incentivar el català oral i escrit entre tots els seus professionals, partint del lloc de treball que cadascú ocupa, i cercant la seva autosuficiència lingüística.

D’altra banda, des de 1994, existeixen els exàmens oficials amb convocatòries lliures de llengua catalana (nivells A, B i C), que s’efectuen els mesos de novembre i abril. Els exàmens oficials disposen d’activitats sobre les quatre habilitats de què es compon una llengua: parlar, entendre, llegir i escriure. Són responsabilitat, en la seva vessat de concepció, execució i correcció, de l’Àrea de Formació d’Adults.

Versions paral·leles són trameses i executades cada mes de maig des del 2001 al lectorat de català de Praga i nous models dels nivells B o C són presentats en convocatòries especials per a estudiants, respectivament, de les segones ensenyances i dels batxillerats dels sistemes educatius espanyol i francès establerts a Andorra.

A banda del treball intern, la Formació d’Adults promou el reconeixement extern del país i de la seva llengua a través del lectorat de català establert a la Universitat Carolina de Praga, des de l’any 1991. Allí s’imparteixen els nivells llindar i bàsic de la llengua oral, grups de conversa, i cursos sobre l’Andorra contemporània, la història de la literatura i del teatre en català, entre altres.

Per assegurar aquest lectorat, el Ministeri d’Ensenyament Superior gaudeix de la col·laboració econòmica de l’empresa Promocions mèdiques andorranes, amb seu a Praga, i de les infraestructures de la mateixa Universitat Carolina. Anys després d’haver celebrat el desè aniversari d’aquesta iniciativa pedagògica i social, ha anat augmentant el seu prestigi entre l’alumnat, cosa que ens ha esperonat a obrir noves escletxes a favor de la internacionalització d’Andorra: setmanes dedicades al país, conferències sobre la seva actualitat, Col·loquis de catalanística el 2002 i el 2004, atorgament de beques estiuenques perquè es pugui participar al Campus universitari de la llengua catalana, Mallorca-Andorra o a la Universitat Catalana d’Estiu i, per damunt de tot, la concepció i la producció del Campus universitari.

El Campus universitari de la llengua catalana, Mallorca-Andorra mereix un punt especial d’atenció com a oferta nascuda el 2002 amb l’objectiu de fer properes les cultures pirinenca i mediterrània als estudiants universitaris de llengua d’arreu del món.

Havent debatut la proposta des de tots els angles possibles, era bo presentar un passi complet per la difusió de la nostra llengua i del nostre país com a comunitat diferenciada, alhora que amb el Campus atorgàvem una base de difusió turística i política del nostre país. Sobretot, de coneixement, atès que cada estiu romanen entre nosaltres trenta universitaris d’arreu del món, que no només es doten d’un bon impuls en el seu aprenentatge de la llengua catalana sinó que esdevenen coneixedors directes dels aspectes més significatius de la nostra història, ordenament polític, medi natural i sentit cultural.

Tot aquest treball internacional és arriscat perquè la riquesa de l’experiència no serà necessàriament fàcil de mesurar des d’Andorra; però es tracta que ens coneguin, no de mirar-nos el melic. Es tracta de conèixer-nos també nosaltres, a mesura que altres ens van coneixent i interpel·lant.

Acabo recollint la definició del periodista català Joan Tudela sobre el concepte de plenitud lingüística: “La plenitud lingüística no és una idea particularista sinó una idea a favor de la diversitat lingüística, a favor del patrimoni cultural de la humanitat. Totes les llengües vives tenen dret a la dignitat i a la plenitud”. Jo afegiria: ...i la llengua catalana té el dret de viure plenament més enllà de la dubtosa catalogació de llengua minoritària.

Primer, plenitud lingüística: no vull ser monolingüe però tampoc només bilingüe. Vull continuar sent plurilingüe com ho ha estat la societat andorrana –de forma més accentuada a partir del segle XX–, però el grau més alt de competència lingüística l’hauríem de reservar per al català.

Segon, plenitud idiomàtica de la nostra llengua: al nostre domini lingüístic tot el que puguem fer en català no ho hem de fer en cap altra llengua.

Podrem començar a parlar de plenitud idiomàtica del català quan als països de llengua catalana més del 80% dels usos lingüístics interpersonals i socials siguin fets en la nostra llengua.

I a Andorra, de ben segur, aquesta xifra s’hauria de recuperar i superar. Entre altres motius, per la condició del català d’única llengua oficial.

Com podria explicar-vos l’enveja que altres Estats em provoquen quan propugnen amb tota celeritat l’oficialitat de la seva llengua per mitjà del funcionariat mentre que a Andorra –societat de baix perfil patriòtic– ni l’administració central, ni l’administració judicial ni els comuns no sancionen els treballadors públics que abandonen la llengua de treball oficial ni premien prou els que compleixen amb el seu ús i amb els requisits d’aprenentatge i reciclatge?

Com podria deixar de treballar pel meu país sense treballar per la meva llengua catalana i la meva cultura andorrana? Vull creure que és indissociable al fet de ser andorrà.

EL NOMENCLÀTOR D’ANDORRA: UN PROJECTE INTERDISCIPLINARI PER A LA CONSOLIDACIÓ DE LA TOPONÍMIA ANDORRANA

Xavier Rull Universitat Rovira i Virgili

1. Introducció

L’any 2003 el Govern andorrà va decidir elaborar el Nomenclàtor d’Andorra, un document que reporta la grafia oficial dels topònims (els noms de lloc) andorrans i la seva ubicació cartogràfica (en un mapa). El Nomenclàtor està format, doncs, per una llista de topònims i un mapa a escala 1:5.000. Aquest article descriu els motius que han dut a l’elaboració del Nomenclàtor, el marc legal i administratiu que s’ha establert per a la confecció d’aquesta obra, algunes qüestions de mètode i les diverses tasques que es duen a terme; és, per tant, un treball que se centra sobretot en els aspectes de la planificació lingüística. En un apèndix es comenten uns quants topònims andorrans i la seva problemàtica.1

1. L’autor agraeix els comentaris i les aportacions de Salvador Alba, Josep M. Mestres, Josep Moran, Montserrat Planelles, Joan Anton Rabella i Susanna Vela. Com es podrà comprovar, en aquest article no fem servir l’alfabet fonètic internacional (AFI) per a la transcripció fonètica, sinó un sistema propi més simple entre cometes baixes («»). En aquest sistema simplificat es perden matisos (com les aproximants o les semivocals, que no queden representades), però permeten una

2. Motius per a l’elaboració del Nomenclàtor

Les raons que han dut el Govern andorrà a elaborar el Nomenclàtor són fonamentalment tres. La primera raó, i més important, és publicar un document de referència (en paper i/o en disc i/o en línia) que reporti la grafia oficial dels topònims andorrans i llur ubicació cartogràfica concreta. Per tant, la funció essencial del Nomenclàtor és establir l’oficialitat toponímica, en dos aspectes: la grafia2 i l’indret al qual fa referència cada topònim. Amb l’existència d’aquest Nomenclàtor, es possibilita que en tota mena de productes (documents administratius, projectes d’obra pública, mapes, guies de viatge, enciclopèdies, navegadors dels vehicles per GPS, etc.) s’escrigui cada topònim d’una única manera, sense vacil·lacions gràfiques, i faci referència a un espai concret. No cal dir que, des del punt de vista dels usos administratius, és necessària aquesta fixació gràfica dels topònims:

“La toponímia és un dels factors més importants d’identificació d’una comunitat lingüística: és un dels aspectes on la llengua té una major repercussió social per mitjà de la nombrosa informació de la senyalització viària (i, indirectament, dels mapes); per aquesta raó és molt important que aquesta informació s’ajusti a la normativa vigent del català i que no ofereixi una diversitat de formes en casos paral·lels.” (Institut d’Estudis Catalans 1996: 165)

Sense l’oficialitat toponímica i la unicitat toponímica que se’n deriva, pot acabar havent-hi desgavell en els mapes, les guies de viatge, la documentació administrativa, les pàgines web, la retolació viària, etc. (com fa veure Solà (2005) respecte d’Eivissa), cosa gens desitjable per al bon funcionament d’una societat.

La segona raó, lligada a la fixació gràfica oficial, és corregir aquells topònims que, des del punt de vista de la normativa ortogràfica, estiguin mal escrits. En aquest sentit, l’elaboració del Nomenclàtor permetrà acomodar a la normativa ortogràfica les grafies aprovades com a oficials (en aquells casos, és clar, en què la grafia usual fins al moment d’elaborar el Nomenclàtor no s’adigui amb la normativa ortogràfica).

La tercera raó fa referència a la preservació d’un patrimoni cultural com és la toponímia. Les iniciatives legislatives que s’han fet en la fixació toponímica han tingut present aquest aspecte. Així, la proposició de llei que es va enviar al Parlament de Catalunya per a l’aprovació del nom dels municipis catalans, del 231-1981, ja fa esment del valor cultural dels noms de lloc:

representació fonètica vàlida per als objectius d’aquest treball. La raó és que no tots els lectors d’aquest treball seran lingüistes (i, d’altra banda, els topònims dels quals representem la pronúncia són pocs).

2 La fixació gràfica oficial dels topònims també es coneix com a normalització toponímica (Rabella 2000a: 552).

“Els noms de lloc són part essencial del patrimoni d’un poble i contenen elements importants de la seva història i tradició. Per això en èpoques d’opressió els topònims són sovint deformats, i el restabliment de llurs formes tradicionals constitueix el recobrament d’un dels principals senyals d’identitat d’un poble.” (Institut d’Estudis Catalans 1990a: 116-117)

En el cas andorrà, el decret del 16-2-2005, pel qual s’aprova el Reglament d’organització i funcionament de la Comissió de Toponímia d’Andorra, també reconeix el mateix paper a la toponímia:

“La toponímia andorrana és un patrimoni col·lectiu que cal salvaguardar com a part del patrimoni lingüístic i cultural del Principat d’Andorra.” (Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 23-2-2005)

Aquesta qüestió de la preservació requereix algunes explicacions addicionals.

3. Els topònims, un patrimoni cultural a preservar

3.1. El valor cultural dels topònims

La toponímia ha de ser considerada patrimoni cultural d’un país. Com les ermites romàniques o els actes festius populars, per posar dos exemples coneguts. La raó és que els topònims aporten informació cultural i històrica de gran valor:

“Els topònims són moltes coses. [...] Són història viva, perquè quan el temps i els seus aliats s’encarreguen d’esborrar de la memòria de la gent petjades deixades per antics pobladors, és en la toponímia on, si furguem una mica, podem trobar indicis de la cultura, de la llengua i dels costums dels que van habitar les nostres terres abans que nosaltres.” (Comissió del Nomenclàtor 1999: 21)

“En el cas de països com el nostre, de poblament antic i d’història llarga, aquesta sol ésser ben reflectida en la toponímia. No solament aporten una informació científica, lingüística i humana considerable, i per aquest motiu s’han dedicat i es dediquen molts lingüistes a l’estudi etimològic i diacrònic d’aquests noms, sinó que també posseeixen un valor estètic considerable; i, en aquest sentit, ha estat considerada com a «poesia fòssil». Nosaltres tenim la sort de posseir una toponímia rica, no solament quant al valor cultural a què ens hem referit, sinó també quantitativament, és a dir que posseïm una gran densitat de noms en la toponímia tradicional.” (Moran 1996: 7-8)

En unes paraules semblants s’expressa Veny (1996: 10-11), que fa veure el relligament entre disciplines com la toponímia (l’estudi dels topònims), la

dialectologia (l’estudi de les variants geogràfiques d’una llengua), la geografia i la història.3

El valor cultural dels topònims, doncs, rau en el fet que són fonts per al coneixement del passat —immediat o llunyà— d’un territori i de la seva gent. Així, gràcies als topònims —a banda d’altra mena d’informació, com els documents antics o les restes arqueològiques— sabem quins eren i què feien els pobles que han passat per les terres actualment catalanoparlants: grecs (que ens han deixat topònims com Empúries [del mot emporion ‘mercat’, que revela l’activitat econòmica principal de l’indret], Roses [perquè els colons que l’ocuparen eren rodis]); púnics (Eivissa [d’Ebessus o Ebussus], Maó [de Mago o Magonis, cabdill cartaginès]); ibers (Lleida, Tivissa [ambdós de significat incert]); celtes (Besalú [una possible explicació és que significa ‘fortalesa entre rius’], Vulpellac); bascoides —o un idioma emparentat amb l’antic basc— (Benavarri, Unarre [de significat incert]); romans ( Vic [del mot vicus, que acompanyava el nom antic de la ciutat, Ausa], Portvendres [‘el port de Venus’]); germànics (la Geltrú [nom de dona germànic, Wisaltrud]; Campdevànol [una possible explicació és ‘camp de vàndals’, tot i que altres autors sostenen que Vandali és un nom propi germànic]); àrabs (la Pobla de Mafumet [ço és, de Mohammad]; Bràfim [d’Ibrahim]); etc. Igualment, alguns topònims descriuen l’activitat pròpia d’un indret: l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) o Molins de Rei (Baix Llobregat) són exemples de la funció dels edificis que hi havia en aquell indret; i topònims com Vinyals i Vinyet en llocs de muntanya revelen que s’hi cultivava vinya ( Veny 2001: 18). Aquest segon tipus d’informació és especialment interessant en activitats tradicionals que, per l’evolució de la vida, s’han perdut o estan a punt de desaparèixer. Així, el Lligallo del Gànguil i el Lligallo del Roig (Camarles, Baix Ebre) són pobles que fan referència al lligallo —agrupació d’usuaris d’un camí ramader per on passaven els ramats—; les urbanitzacions o els caserius anomenats les Salines o ses Salines (Montsià, Menorca, Eivissa, Formentera) deuen el seu nom a les plantes d’extracció de sal; el poble anomenat el Barcarès (Rosselló) evoca l’indret de platja on s’estacionaven les barques de pesca; etc.

3.2. Riscos i problemes en la preservació dels topònims

Malgrat que la toponímia és considerada patrimoni cultural i que, en conseqüència, ha de ser objecte de respecte i protecció, el fet és que es tracta d’un tresor

3 Per a més dades sobre la interrelació entre la toponímia i altres disciplines, vegeu Dorion (198) i Tort (2001; 2003).

. Tot i que segons alguns autors potser és el nom d’una deessa, Moreu-Rey (1999: 167) considera que Ebessus pot significar senzillament ‘illa’ o bé ‘illa de pins’. En tot cas Moreu-Rey no qüestiona l’origen púnic d’aquest topònim.

fràgil o, en tot cas, potencialment vulnerable, perquè és immaterial.5 El patrimoni cultural immaterial es pot fer fonedís amb rapidesa, mentre que el patrimoni cultural material (fonamentalment, construccions) en principi té més capacitat de resistir (tot i que no es pot negar que també hi ha una certa fragilitat).6 La toponímia, doncs, és un llegat vulnerable.7 Així ho han vist les autoritats:

“La toponímia, com a organisme viu i sensible als esdeveniments, és també un element delicat i feble que moltes vegades depèn només de la memòria de les persones i de la tradició oral, que pot quedar esborrada a cop d’excavadora o amagada sota una fina capa de formigó, d’asfalt o, fins i tot, de gespa. Això fa que sigui molt fàcil que, un cop oblidats, topònims amb informacions valuosíssimes puguin ser substituïts per uns noms intranscendents que només responguin a un afany comercial o de modernitat mal entesa.” (Comissió del Nomenclàtor 1999: 21)8

Per això, el Grup d’Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics ha recomanat la protecció d’aquest patrimoni i que s’eviti la proliferació de noms nous de caràcter comercial o banal, a més d’evitar la pèrdua o la substitució de les denominacions genuïnes.

En tota aquesta qüestió de la protecció de la toponímia cal referir-se a la pressió de llengües com el francès, l’espanyol, l’anglès, l’italià, l’alemany, etc., que poden ser la font de topònims inventats en territori catalanoparlant (pensem sobretot en instal·lacions turístiques, urbanitzacions, edificacions isolades de nova construcció, etc.). Recorrent els territoris catalanoparlants o resseguint-los amb un mapa n’hi ha prou per comprovar com de vegades s’ha tingut poca cura en la gestió dels topònims:

“Cal dir que aquestes recomanacions [per als topònims del Quebec] són ben oportunes també per a nosaltres, no solament en la formació de nous

5. De fa anys, hom distingeix el patrimoni cultural material del patrimoni cultural immaterial, i s’inclou en aquest segon grup la tradició oral (per exemple, els cants) i escènica (per exemple, els balls).

6. Tanmateix, també té raó Amigó (1999: 89) quan afirma que, en alguns casos, poden perviure més els topònims amb milers d’anys d’història que no pas les construccions a les quals fan referència els topònims.

7. Per tal de tenir una idea clara de la fragilitat de la toponímia, recomanem la lectura de Rabella (2000b: 18-19) i, sobretot, d’Amigó (199; 1999). Amigó fa un recorregut toponímic pel Camp de Tarragona i muntanyes adjacents, i també per la vall de Camprodon. En aquest recorregut, comenta els topònims que troba, i sovint fa referència a la manera com es designava abans un indret i per quin motiu modernament es designa d’una altra manera. A tall d’exemple, la mina dels Tres Termes (Reus, Baix Camp) evocava el punt de trobada de tres termes distints (Reus, Mascalvó i les Comes d’Ulldemolins), avui extints els dos darrers; actualment, aquest indret es coneix com la mina dels Pelats (Amigó 1999: 17).

8 Rabella (2000b: 15 i 18-19) s’expressa en unes paraules semblants i aporta més informació sobre aquesta qüestió.

topònims que el desenvolupament de la societat requereix, sinó sobretot per tal d’evitar que noms nous de caràcter banal, híbrid, pejoratiu, groller o comercial substitueixin la toponímia genuïna. Aquest fenomen, dissortadament, va ocórrer sovint en les anomenades «urbanitzacions» que van sorgir descontroladament al final del règim anterior, i que han contaminat greument la toponímia catalana. En donem una mostra [...], d’aquests noms «impropis»: Gaggioli (Alella), Los Olivos (Begur) [...], Risuenyo (Gualba), El Condado de Jaruco (Lloret de Mar) [...], El Rastrillo (Roses), El Cortijo (Roses) [...], El Borriquito (Vandellòs) o Nirvana (el Vendrell) contaminen la nostra toponímia, i no els hauríem d’oficialitzar de cap manera. Caldria, en aquest sentit, realitzar una tasca ecològica, com es fa en altres aspectes del medi natural, a fi d’anar bandejant aquesta brutícia i de restituir la toponímia genuïna.” (Moran 1996: 8-9)

“En algunes àrees, sobretot costaneres, la introducció tardana de noms aliens a la toponímia tradicional ha estat molt important: es tracta principalment de noms d’índole turística que tenen una motivació de tipus comercial, els quals, a més de provocar la pèrdua de topònims que tenen una tradició remarcable, sovint són poc adequats o, fins i tot, poden tenir un caràcter banal que amb el temps pot arribar a esdevenir grotesc.” (Rabella 2000b: 18)

“La construcció de nombroses urbanitzacions, sobretot a la zona costanera, ha tingut com a conseqüència la introducció d’una nova toponímia que en bona part dels casos ha suposat un trencament amb els noms de lloc tradicionals de la nostra geografia, perquè no ha continuat o respectat els noms ja existents, sinó que els ha substituït per d’altres de nous, aliens a la nostra tradició. A més a més, aquests noms generalment han vingut condicionats per criteris comercials i turístics que, a més, han tingut un gust estètic, com a mínim, dubtós. El resultat ha estat la proliferació de noms espuris (com [...] Pine Beach (Gavà, Baix Llobregat)) i de noms que han incorporat termes considerats positius des d’un punt de vista turístic i comercial com mar, sol o parc (com Solimar (Alcanar, Montsià), [...] Blanes Vistamar (Blanes, Selva) [...]), però també d’altres amb voluntat pretesament exòtica (com Nirvana (el Vendrell, Baix Penedès) o Azahara (Mont-roig del Camp, Baix Camp)), i, fins i tot, alguns amb una denominació pretenciosa (com el Diamant del Vallès (Bigues i Riells, Vallès Oriental), la Selva de les Meravelles (Canyelles, Garraf) o el Ducat del Montseny (Sant Feliu de Buixalleu, Selva)). Així mateix la sacralització del turisme ha comportat l’extensió d’aquestes tendències més enllà de les urbanitzacions, de manera que, per exemple, els nuclis de població que tenien un barri que tradicionalment es coneixia com la Platja han incorporat sovint aquest terme a la manera anglesa: Calafell Platja en lloc de la Platja de Calafell (Calafell, Baix Penedès), Alcanar-platja per la Platja d’Alcanar (Alcanar, Montsià).” (Rabella 2000a: 556-557).9

9 Per a més dades sobre els topònims motivats per l’activitat turística, vegeu Picornell (1982) per a les Illes i Tort (2002) per a Catalunya.

Un altre element desvirtuador, lligat a la situació política, és la grafització al·lòctona (això és, escriure una paraula d’una llengua amb les normes ortogràfiques d’una altra llengua). En efecte, la presència superposada de l’espanyol i del francès en territoris catalanoparlants ha fet que alguns topònims catalans s’hagin grafiat a l’espanyola o a la francesa. Durant el franquisme es van adaptar i oficialitzar grafies catalanes a l’espanyol: Vich, Tarrasa, Figueras, Rosas, La Seo de Urgel, Panadés, Ampurdán, Mahón, Vinaroz, etc.10 Avui dia, això s’ha corregit a Catalunya, a les Illes i al País Valencià; però que en aquests dos darrers territoris encara hi ha feina a fer en la toponímia menor (és especialment alliçonadora la reflexió d’Aguiló (2001: 2) referida a l’adaptació gràfica espanyola dels topònims balears: un molí paperer esdevé un molí Popeye). En canvi, no s’ha corregit del tot a la Franja (tot i alguns esforços per part de les autoritats locals i del govern de l’Aragó). De la seva banda, a la Catalunya Nord, els noms dels municipis són, en molts casos, noms catalans revestits de grafia francesa: Villefranche [Vilafranca], Prades [Prada], Collioure [Cotlliure], Elne (escrit Elna, amb -a final, seria llegit per un francès com un mot agut: «elnà»), Perpignan [Perpinyà],11 Ponteilla [Pontellà], le Boulou [el Voló], Torreilles [Torrelles], Cerbère [Cervera], etc.12 Ara bé, malgrat l’aparent dificultat que el català prengui terreny al francès en l’àmbit administratiu, Becat (2002) explica que, tot i la pressió francesa, des del punt de vista oficial no és pas tan díficil aconseguir grafiar un topònim en la seva forma catalana, especialment en el cas de la toponímia menor. En efecte, les autoritats franceses que treballen en cartografia oficial accepten les propostes normalitzadores —catalanitzadores, de fet— presentades per Becat (com a professor de la Universitat de Perpinyà), sempre que no generin una reacció en contra per part de la població (cosa que, segons Becat, no passa gaire).13

En general, tots aquests problemes no s’han donat al Principat d’Andorra. Així, els nous topònims sorgits de les activitats lúdiques i turístiques —espais de pistes d’esquí, per exemple—generalment han aprofitat la toponímia ja existent (que

10. De fet, el procés de desnaturalització de la toponímia catalana durant aquest període va ser més complex que una simple castellanització gràfica. En alguns casos, més que adaptar-los a l’espanyol, el que es va fer va ser derogar les formes de la Generalitat republicana (publicades l’any 1933) i utilitzar formes arcaiques o prenormatives (algunes de les quals podríem qualificar com a tradicionals o arcaiques, més que com a espanyoles).

11. Moreu-Rey (1999: 193) considera que la grafia Perpignan és, de fet, alhora castellanitzada i francesitzada. Segons aquest autor, la forma realment francesa d’aquest topònim hauria de ser Perpigna

12. La deformació gràfica en francès de topònims occitans ha estat analitzada per Carrera (2003). Aquest estudi permet entendre la francesització gràfica dels topònims nord-catalans.

13. A banda del respecte per la llengua d’origen del topònim, segons Becat hi ha altres raons per les quals les autoritats franceses accedeixen a aquest tipus de normalització, com ara el fet que, en el cadastre, els propietaris reconeguin sense problemes les seves parcel·les: amb una francesització gràfica que desfiguri els topònims, això no estaria garantit i a l’hora de pagar impostos l’Estat francès podria deixar de recaptar diners.

va ser creada en un altre ambient econòmic: l’explotació agrícola i ramadera i l’activitat minerometal·lúrgica). Igualment, el perill de la grafització al·lòctona no s’ha donat gràcies a la independència política del Principat d’Andorra respecte de França i d’Espanya. Al Principat d’Andorra, doncs, els topònims han tingut grafia catalana de manera gairebé ininterrompuda.1 Ara bé, aquesta llibertat permanent —si se’n pot dir així— d’escriure els topònims en la llengua pròpia ha comportat per a Andorra un altre problema que no han tingut territoris com Catalunya: la pervivència de grafies que no s’ajusten a la normativa ortogràfica actual, com Canòlich (en la retolació comunal de Sant Julià de Lòria). En efecte, el procés de normalització lingüística que va tenir lloc a Catalunya durant el primer terç i el darrer quart del segle xx va permetre que es donessin les condicions perquè es canviessin grafies errònies —encara que fossin tradicionals—; és així com es va canviar Caraups per l’actual Queralbs (Ripollès) i Marsà per l’actual Marçà (Priorat), d’acord amb l’etimologia (el primer canvi es va fer als anys 30 i el segon canvi es va fer als anys 80).15 En canvi, al Principat d’Andorra no hi ha hagut cap procés de normalització lingüística —i de retruc de restitució toponímica— perquè no s’hi ha donat cap procés polític de marginació de la llengua catalana (com sí que n’hi ha hagut als territoris catalanoparlants sota domini espanyol i francès). Per tant, algunes grafies tradicionals han romàs inalterades o poc alterades durant segles; no es veia la necessitat de canviar-les perquè tradicionalment s’havien escrit així d’aquella manera.16

1 A Pujal (1999) hi ha recollit algun mapa antic d’Andorra en què els topònims andorrans apareixen amb grafia adaptada al francès, i també en algun cas a l’espanyol. Això solia passar quan l’autor del mapa era francès o espanyol; però en tot cas aquesta grafia al·lòctona no ha tingut incidència sobre la forma dels topònims in situ.

15. Que no vol dir que alguns casos continuïn sent problemàtics per la pressió social o per les inèrcies: Cabacés / Cabassers (Priorat), la Torre de Capdella / la Torre de Cabdella (Pallars Jussà; la segona forma és l’oficial, però algunes persones de la zona prefereixen la primera), el Figueró / Figaró (Vallès Oriental; el 17 d’octubre del 200 la població d’aquest municipi va votar en referèndum contra la proposta normalitzadora Figueró), Navars / Navàs (Bages), Son Servera / Son Cervera (Mallorca; pertocaria la segona forma, però la primera té molta tradició), Lladó / Lledó (Alt Empordà), Cassà de la Selva / Caçà de la Selva (Gironès), Roda de Berà / Roda de Barà (Tarragonès), etc. També és cert, però, que amb el pas dels anys s’han anat assentant grafies oficials tot i l’oposició que generaven: Sant Sadurní d’Anoia i no de Noia o de Noya (Alt Penedès); Andratx i no Andraitx (Mallorca); el Molar i no el Molà (Priorat); el Lloar i no el Lloà (Priorat); Peralada i no Perelada (Alt Empordà), Vic i no Vich (Osona), etc. Això vol dir que es pot assajar d’imposar una forma oficial encara que tingui un cert rebuig, tot esperant que el pas del temps l’assenti.

16. Aquest problema que es dóna al Principat d’Andorra es detecta també a la Catalunya Nord. Com que en aquesta regió el català no gaudeix d’oficilitat —i a més ben pocs nord-catalans estan alfabetitzats en català—, quan algú vol escriure un topònim català pot acabar posant-hi una grafia tradicional no normativa (a vegades influïda per la normativa ortogràfica francesa, però a vegades no). És el que passa amb el poble de Tuïr; es pot trobar escrit també Tuhir i Tuy, grafies, totes tres, que representen la mateixa pronúncia, i en el cas de les dues darreres hi ha una certa tradició (Peytaví 2003). La grafia oficial en francès és Thuir, ço que vol dir que no ha influït sobre les grafies tradicionals.

En resum: com a patrimoni cultural que és la toponímia, els poders públics han de procurar conservar-la, especialment —com en el cas de la llengua catalana— quan no té assegurada la seva supervivència o quan hi ha riscos de deformació. En el cas de la toponímia, una de les eines que els poders públics poden fer servir per al seu manteniment és l’oficialització i la fixació gràfica.

. Antecedents del Nomenclàtor

L’any 2005 s’inicien els treballs per a l’elaboració del Nomenclàtor d’Andorra. Feia dos anys, concretament des del 2003, que s’anaven fent propostes de treball des del Govern andorrà. Cal tenir present que el 2003, després d’anys de feina, es va presentar el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. L’experiència i el resultat d’aquest treball permetien tenir una guia en la confecció del Nomenclàtor d’Andorra.

El Nomenclàtor d’Andorra, però, no és la primera iniciativa que hi ha hagut en aquest camp a Andorra. D’entrada, i pel que fa només a l’estudi de la toponímia andorrana, s’han publicat algunes obres, com el llibret de Clavé (1993) —de perfil poc acadèmic, val a dir—, l’estudi d’Anglada (1993), el treball de Piñol Aguadé (1995) i l’aportació de Coromines (1955). I, amb voluntat més o menys oficialitzadora, hi ha la valuosa Geografia i Diccionari Geogràfic d’Andorra (GDG) (Adellach & Ganyet 1977), que ja és, en certa manera, un nomenclàtor oficiós. Aquesta obra llista una quantitat ingent de topònims andorrans, ordenats alfabèticament i amb la seva georeferenciació relativa a un mapa a escala 1:10.000 (el mapa que acompanya l’obra, però, és a escala 1:50.000). El treball d’arreplega de dades es fa efectuar entre el 197 i el 1976, amb consultes a diverses persones de cada parròquia, coneixedores del terreny. Una comissió lingüística va estudiar alguns casos dubtosos i va fer propostes de fixació gràfica (els documents sorgits d’aquests treballs s’han perdut).

Ara bé, amb el pas dels anys el Ministeri d’Ordenament Territorial —i qualsevol que tingui interès per qüestions relacionades amb l’urbanisme i l’ordenació territorial— ha constatat l’existència de nombrosos topònims nous no recollits en la GDG, com zones urbanitzades, edificis de tota mena, espais lúdics, infraestructures viàries, zones de servei, equipaments comercials, etc. Cal tenir present que el Principat d’Andorra ha viscut canvis socials, econòmics, demogràfics i urbanístics molt grans durant tot el segle xx, en especial els darrers cinquanta anys; per tant, qualsevol obra amb trenta anys d’existència queda desfasada. A més, els mateixos autors de la GDG van deixar escrit que potser caldria fer més estudis i replantejar-se alguns topònims que van fixar, que no veien del tot clars però que, per manca de dades, no podien resoldre en aquell moment. (El Ministeri d’Ordenament Territorial també tenia detectats topònims presents a la llista de la GDG però no associats a cap espai.)

Pel que fa a la fixació dels topònims, també s’han anat fent aportacions des de diversos àmbits, com ara la mateixa GDG, els estudis acadèmics o els treballs fets o impulsats pels comuns (les corporacions locals andorranes), com és el cas del Comú d’Ordino des de 1998 o d’Encamp. En ocasió de la publicació de la GDG, ja va tractar algun cas dubtós, i fins i tot es van fer propostes de normalització al Consell General (el parlament andorrà), com és el cas de la Massana, per al qual hom va proposar la grafia la Maçana (aquesta proposta, però, va ser desestimada pel Consell General).

Alhora, l’estiu del 200 —just abans de l’inici dels treballs del Nomenclàtor— es va generar una petita polèmica a l’entorn de la toponímia andorrana. Els participants en la polèmica van ser Valls (200a; 200b; 200c) i Pol (200a; 200b; 200c); hi va intervenir també Carol (200), amb un text més aviat reconciliador i amb voluntat de superació del debat. En aquella època Valls estava enllestint el Diccionari Enciclopèdic d’Andorra (DEA) (Valls [en premsa]), una obra de referència important en el context andorrà. Aquest autor va formular algunes propostes gràfiques de topònims acostades a l’etimologia però allunyades de la tradició (l’aportació posterior de Carol (2005) va en la mateixa línia). Però finalment no va introduir-les al DEA en part perquè les resolucions de la Comissió de Toponímia —que estava a punt de començar els treballs— havien de sortir en poc temps, i qualsevol divergència respecte a les propostes del DEA haurien deixat obsoleta aquesta obra. Valls va acabar cedint el seu material a la Comissió de Toponímia.

Tot i que el debat no va permetre arribar a cap conclusió palpable, van quedar clares dues coses. En primer lloc, es va evidenciar que la qüestió de la normalització toponímica era un afer molt sentit per alguns andorrans. Això en principi és positiu, perquè quan hi ha interès per un tema els treballs sobre aquell tema són més fructífers; però també hi havia el risc que un excés d’aportacions o suggeriments per part de moltes persones allargués els debats i compliqués l’adopció de solucions per part de la Comissió de Toponímia.

En segon lloc, es va evidenciar que hi havia diverses visions sobre com s’havia de tractar la toponímia andorrana. Aquestes visions anaven des de les més conservadores o tradicionalistes (que volien mantenir grafies tradicionals a pesar de l’etimologia) fins a les partidàries de la plena coherència etimològica. Val a dir que les posicions tradicionalistes algun cop han estat lligades —per bé que no sempre— a una voluntat d’autonomia respecte als criteris científics establerts per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Oficina d’Onomàstica d’aquesta entitat. És a dir: hom considerava que al Principat d’Andorra no necessàriament s’havien de seguir fil per randa els criteris establerts des de Catalunya. (Més avall reprenem aquest tema.)

5. Marc legal

5.1. La norma legal de referència

La Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (1999, entra en vigor el 2000) estableix, a l'article 1 (dedicat a la toponímia), que:

“1. La forma oficial dels topònims del Principat d’Andorra és l’andorrana, en llengua catalana. Correspon al Govern, mitjançant les disposicions adequades i d’acord amb les diferents corporacions locals afectades, la determinació dels noms oficials dels territoris, dels nuclis de població, urbanitzacions i de les vies interurbanes. El nom de les vies urbanes el determina la corporació local corresponent.

2. Les denominacions aprovades pel Govern amb les corporacions locals afectades són les legals dins el territori andorrà, i la retolació, la publicitat, l’etiquetatge, la documentació i altres usos de les administracions públiques, de les empreses i les persones jurídiques s’hi han d’acordar.”

La menció expressa de la llengua catalana pel que fa a la forma oficial dels topònims andorrans es pot considerar una extensió de l’oficialitat del català en l’àmbit institucional de tot el Principat d’Andorra. Aquesta oficialitat institucional està establerta per l’article 2.1 de la Constitució andorrana i per l’article 1 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial. Tots dos articles tenen una redacció idèntica: “La llengua oficial de l’Estat és el català”.

Pel que fa al procediment administratiu per a l’establiment dels topònims oficials, s’indica que el Govern andorrà és l’organisme encarregat de fer-ho; però en qualsevol cas s’ha de posar d’acord amb els comuns (les corporacions locals andorranes). Això implica que, tot i que el Govern té la facultat d’oficialitzar els topònims —i es pot suposar que també ha de tenir la iniciativa—, els comuns han de ser consultats i, a més, és necessari el seu vistiplau. (En el cas de les vies urbanes, però, els encarregats d’establir-ne la forma oficial són els comuns.)17

5.2. Obra de referència provisional

L’article 1 de la Llei estableix que el Govern ha d’aprovar la toponímia oficial. Ara bé, l’acompliment d’aquest mandat necessitava un cert temps —i així ha estat—, i per això el legislador va introduir-hi una mesura amb l’objectiu d’evitar el buit legal des del moment de l’aprovació de la Llei fins a la publicació del Nomenclàtor. Així, la disposició transitòria tercera diu:

17 Per a més dades sobre el marc legal de la fixació toponímica d’altres territoris catalanoparlants, vegeu Adroer (2003), Pereña (2003), Pérez (2002), Vernet (2003), Alcázar & Azcárate (2002), Becat (2002), Marín & Vernet (1991), Sebastià (2002), Comissió del Nomenclàtor (1999) i Criteris... (2005).

“Mentre no s’aprovi la toponímia a què fa referència l’article 1 de la Llei, es declaren topònims oficials tots els que figuren a l’obra «Geografia i diccionari geogràfic d’Andorra», editada pel Consell General el 1977.”

Per tant, mentre no s’aprovi el Nomenclàtor, la GDG ha tingut el rang d’oficial (de fet, va ser publicat pel Consell General, i això ja és una certa marca d’oficialitat).

5.3. Fonts per a l’establiment dels topònims

Pel que fa a la forma oficial dels topònims, l’article 1 de la Llei diu que és “l’andorrana”, i tot seguit diu “en llengua catalana”. Aquest afegitó pot interpretarse com una concreció, subratllant la filiació catalana —des del punt de vista lingüístic— dels topònims andorrans. Creiem que ha d’entendre’s així: el legislador intenta donar caràcter d’oficial als topònims tradicionals del país, els quals són “en llengua catalana”.

Quant al segment “la forma oficial [...] és l’andorrana”, hom podria pensar que la forma andorrana, és a dir, la que s’ha utilitzat tradicionalment a Andorra —que no deixa de ser una paraula catalana—, ha de prevaldre a l’hora de fixar-ne la grafia oficial, encara que hi hagi altres possibilitats gràfiques. Això es pot explicar per raons pràctiques; per exemple, així s’evitarien divergències substancials entre la proposta d’oficialització gràfica d’un topònim i allò que s’ha escrit durant molts anys en documents administratius, rètols viaris, rètols publicitaris, mapes, etc. Aquesta possible interpretació, però, no s’ha d’entendre com una contraposició entre forma andorrana i llengua catalana; al contrari, cal interpretar —i és lògic que sigui així, atès que el Principat d’Andorra és territori catalanoparlant— que la forma andorrana és una forma de la llengua catalana originada en territori andorrà pels mateixos andorrans, i que s’ha utilitzat tradicionalment. De fet, la primera frase de l’article 1 deixa clar que forma andorrana i llengua catalana no són conceptes antitètics, sinó que l’una és una manifestació concreta de l’altra. (En qualsevol cas —com comentem més avall—, els criteris científics per a l’establiment de les grafies dels topònims ja tenen en compte les formes tradicionals.)

5.4. Límits del marc legal

Aquesta qüestió de la forma tradicional andorrana com a factor rellevant en la fixació toponímica enllaça amb el que exposàvem al final del punt d’aquest treball: el debat entre la preponderància de l’etimologia i el manteniment de formes tradicionals. Ja hem vist que l’article 1 de la Llei parla de la forma andorrana, cosa que podria fer pensar que la balança s’inclina favorablement cap a la visió tradicionalista. Ara bé, aquesta preeminència de la tradicionalitat implica alguns problemes de mètode. Per tant, és pertinent intentar establir alguns límits, ja que, si no, se’n ressentiria l’operativitat del procés d’elaboració del Nomenclàtor.

El primer problema té a veure amb la delimitació del concepte forma andorrana des del punt de vista temporal. Creiem que, pel que fa a la temporalitat, forma andorrana es pot considerar o interpretar com a forma tradicional. L’expressió forma tradicional no figura a l’article 1 de la Llei, però és una interpretació pensada per a un bon desenvolupament del treball de fixació dels topònims. Així, forma tradicional es pot aplicar a la grafia dels topònims durant els darrers 200 o 300 anys, ja que aquest període conforma l’univers gràfic immediat i reconegut pels andorrans. Més enrere d’aquest període de temps, ja no serien formes tradicionals, sinó formes històriques, que no poden accedir a l’oficialitat si divergeixen molt de la grafia documentada els darrers 200 o 300 anys. Si no féssim aquesta distinció, ens trobaríem amb un embolic legal: el Principat d’Andorra té una llarga història i molts topònims apareixen en documents antics, i per tant algú podria proposar grafies com Hordineu o Hordinavi [Ordino], Nagual [Nagol], Tolçe [Tolse], Çaturria [Setúria], Lauria [Sant Julià de Lòria], Angolestés [Engolasters], Quanylyu [Canillo], etc., formes que es troben en documents medievals o posteriors. Aquesta interpretació distintiva ens sembla necessària, i per això creiem que cal establir un primer límit (no explicitat a la Llei, però necessari per a l’operativitat de tot el procés) de caràcter temporal: la forma andorrana reportada a l’article 1 de la Llei ha de circumscriure’s a una certa tradicionalitat moderna (Encara que semblin conceptes antitètics, en el camp de la lingüística tradicionalitat moderna és una associació de conceptes possible, amb tots els matisos que s’hi vulguin aplicar.) I, dintre d’aquesta tradicionalitat moderna, amb una matisació que fa de contrabalança: encara que la forma tradicional hagi de ser la que ens ha arribat fins als nostres dies (és a dir, fins al segle xx), ha d’estar fortament assentada en la història, ha de tenir les seves arrels més enrere del moment actual: si no féssim aquesta contrabalança, grafies introduïdes durant el segle xx podrien ser tradicionals modernes al costat de grafies amb centenars d’anys d’història que desapareixen en entrar al segle xx (i potser seria millor oficialitzar la grafia amb més anys d’existència).

El segon problema té a veure amb la delimitació del concepte forma andorrana des del punt de vista social. Cal suposar que el legislador, en introduir el concepte forma andorrana a la Llei, l’entenia referit a aquella forma tradicional habitual o corrent. Només així es pot intentar oficialitzar una forma tradicional. Si hi ha més d’una forma tradicional per a un topònim (cas de Bixissarri i Bixessari, o de Certés i Certers), aleshores el problema és aclarir quina forma ha de ser candidata a l’oficialització. Es podria introduir una proposta desencalladora: la candidata a oficialització d’entre dues formes tradicionals pot ser la que s’acosti més a l’etimologia. Aquesta proposta desencalladora pot ser vàlida en general, però quan les diverses formes tradicionals concurrents s’allunyen per igual de l’etimologia, aleshores ens trobem en un atzucac. Per tant, a banda d’aquesta proposta desencalladora, en cal una altra d’aplicació més general: només s’han de tenir en compte les formes tradicionals usuals o corrents, no pas les que tinguin un ús restringit o limitat

en comparació amb les usuals o corrents. Així, doncs, es pot establir aquest altre límit: les formes tradicionals d’ús restringit haurien de deixar pas a les formes tradicionals d’ús més estès.

El tercer problema és que donar una preeminència absoluta a les formes tradicionals podria implicar, en un cas extrem, no tenir en compte els altres factors que intervenen en la fixació toponímica, previstos en els criteris científics. En el cas de la llengua catalana, els criteris científics han estat establerts per institucions acadèmiques de prestigi com la Universitat de Barcelona, la Universitat de Perpinyà, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest arraconament dels criteris científics no se’l pot permetre cap país modern, ni en el tractament de la toponímia ni en qualsevol altre àmbit. Per tant, en el treball de fixació toponímica, aquesta preeminència de la tradicionalitat a parer nostre hauria d’estar matisada: sempre que no vagi frontalment en contra dels criteris científics comunament acceptats per les autoritats acadèmiques. El quart problema no és de l’àmbit de la legalitat, sinó de l’àmbit de la legitimitat. Les actuacions que es duen a terme sobre una llengua (l’establiment de la normativa ortogràfica i gramatical, l’aprovació dels neologismes, la fixació de la toponímia, etc.) haurien de ser d’aplicació universal en aquella llengua. Dit d’una manera més planera: una llengua ha de tenir una única ortografia i una única gramàtica (encara que, especialment en el cas de la gramàtica, algun cop es prevegi dualitat de formes en algun camp, com ara la conjugació verbal). Si això és així és perquè es concep que una llengua és patrimoni comú de tots els qui la parlen (la comunitat lingüística). Per tant, qualsevol actuació que afecti la fesomia de la llengua, ha de ser per a tothom. En aquest sentit, des del punt de vista legal —la Llei ho estableix així— només el Govern (amb els comuns) fixa els topònims oficials andorrans; però des del punt de vista moral això no hauria de fer-se d’esquena a la resta de la comunitat lingüística, independentment que aquesta comunitat lingüística s’estengui per diversos estats i regions. (Una altra qüestió és si tots els territoris catalanoparlants estan degudament representats en els organismes que prenen decisions en matèria lingüística.) Precisament quan s’estableixen els criteris científics per a la fixació de topònims es fa pensant en la seva aplicabilitat a tota la comunitat lingüística.

5.5. Una qüestió més enllà de la legalitat: la pertinença

Amb relació a aquest quart problema, es podria objectar que la toponímia té un fet particular que la diferencia de la resta de camps de la llengua. En efecte, el vocabulari general —deixem estar particularitats dialectals— és comú a tots els parlants, i per tant és lògic que sigui gestionat pensant en la totalitat de parlants. En canvi, els topònims estan vinculats al territori, i per tant es pot pensar que els poders públics d’aquell territori han de tenir un cert marge de maniobra en la fixació gràfica dels topònims. Aquest plantejament, però, tampoc està

exempt de problemes. Efectivament, hi ha topònims que apareixen en diversos punts del domini lingüístic català, cosa que implica gestionar de manera conjunta tots els topònims. És el cas de Covil, que a més d’Andorra es troba al sud del País Valencià, fet que implica qüestionar-se la grafia tradicional andorrana Cubil; de Segudet, que a més d’Andorra apareix al nord del País Valencià (rambla [barranc] de Segudet, Torreblanca, Plana Alta); de Sant Serni, nom d’església que veiem en diverses contrades catalanes a més d’Andorra, cosa que implica qüestionar-se la grafia Sant Cerni; etc. No tindria sentit que en un lloc es grafiés Cubil, Segudet i Cerni i en l’altre Covil, Cegudet i Serni:

“Dins el domini de la llengua hi ha força topònims homòfons, és a dir, amb una mateixa forma fònica, els quals s’han d’escriure d’una única manera ja que, contràriament, l’alternança de grafies podria provocar una situació de desorientació en els parlants i una manca de confiança en el sistema lingüístic propi.” (Rabella 2000a: 553)

Per tant, sorgeix el debat sobre la propietat dels topònims. Si el topònim es concep com una cosa particular —dels qui habiten en un indret—, en fixar-ne la grafia oficial hom es pot basar sobretot en la pronúncia local i en la manera com tradicionalment han escrit els habitants de l’indret aquell topònim. Si es concep com alguna cosa més, aleshores la llibertat de fixació de les grafies dels topònims queda lligada a altres consideracions.

Hi ha intel·lectuals que donen als topònims el valor d’element cultural patrimonial de tota la col·lectivitat. Així, Dorion —un dels autors que més ha reflexionat sobre aquesta qüestió— sosté que la toponímia és patrimoni “de ningú i de tothom” i que els parlants actuals l’agafem “en préstec”; és com dir que la toponímia pertany a la terra, al paisatge, al passat i al present i al futur, a la comunitat... però no en exclusiva als que vivim ara (ni en exclusiva als qui van viure abans i als qui viuran després):

“El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col·lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el ben entès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.” (Dorion 1993: 9; traduït per Tort 2001)

D’aquest plantejament es pot desprendre que tots els topònims de la llengua catalana són patrimoni comú dels qui parlen aquesta llengua, independentment del territori administratiu on es trobin aquests topònims:

“Les paraules, malgrat el que puguem arribar a pensar, no són pas de la nostra propietat [...]. Amb els topònims, que també tenen implicacions legals,

la propietat és col·lectiva. A les terres de l’Ebre, per exemple, en diuen Ebro; però Ebre és un topònim que pertany a tota la comunitat lingüística, que el regularitza i l’adapta a les normes ortogràfiques i gramaticals. Per això la forma oficial catalana és Ebre i no Ebro. Cal, doncs, estandarditzar els topònims i posar-los a disposició de tothom.” (Sistac 200)

És clar que Dorion no nega la possibilitat de mutabilitat del topònim (“l’ús pot modificar l’objecte del préstec”: com en tot). Només cal resseguir documents històrics i veure que els topònims han anat canviant —molt lentament, això sí— de fesomia. Així, l’actual Castellbò (Alt Urgell) era antigament Castell-lleó (Moran, Batlle & Rabella 2002: 102); el nom del poble de Sarral (Conca de Barberà) és una aglutinació de l’expressió sa Reial (Moran, Batlle & Rabella 2002: 157);18 etc. Els canvis de fesomia fins i tot poden originar doblets: Camprodon (Ripollès) i Campredó (Baix Ebre) tenen el mateix ètim (camp rodó o camp redó). Però aquesta mutabilitat és —ha de ser— inconscient, produïda per les lleis fonètiques de la mateixa llengua, que els parlants no controlen ni dirigeixen.19 En tot cas, qualsevol intervenció sobre els topònims (en aquest cas, la fixació gràfica oficial) hauria de fer-se tenint present això: que els qui vivim avui no som titulars dels topònims, sinó que en som usufructuaris (o prestataris).

Hi ha altres opinions a les antípodes d’aquest plantejament. Així, Moreu-Rey (1999: 200) considera que la voluntat popular ha de tenir pes en la fixació de la grafia dels topònims (si és “voluntat unànime, o molt majoritària”), per raó del “principi” que “el nom pertany a qui el porta”. En tot cas, aquesta potestat, segons Moreu-Rey, ha d’estar subjecta —no pot contravenir— la normativa ortogràfica bàsica (amb el benentès que Moreu-Rey considera que és normatiu escriure ss o ç entre vocals si es pronuncia essa sorda, però que no és antinormatiu en toponímia escriure ss encara que etimològicament pertoqués ç).

En el cas andorrà, un autor representatiu d’aquest corrent és Pol (200a; 200b; 200c), que ha reflexionat força sobre la toponímia andorrana des d’una perspectiva identitària i, per tant, social. Per a aquest autor, l’especificitat i el fet diferencial andorrà han de pesar força a l’hora de fixar la grafia oficial dels topònims. La raó que hi ha darrere d’aquest plantejament és que, segons Pol, el poble andorrà ha desenvolupat la seva pròpia toponímia, amb les seves especificitats fonètiques, morfològiques i gràfiques; i que si això implica diferències envers altres topònims

18. La simplificació fonètica del mot antic real ‘reial’ en ral es general en català: camí ral ‘camí reial’, ral ‘tipus de moneda’ (en principi, moneda emesa pel rei), etc. En toponímia, doncs, també es dóna. És així com tenim Mont-ral ‘muntanya de jurisdicció reial’ (Baix Camp) i —semblantment a Sarral— la Ral (poble de Sant Pau de Segúries, Ripollès, creat expressament pel rei Jaume I —d’aquí ve el seu nom— com a eina de control sobre el territori).

19. Parlem de canvis en el topònim. Una altra cosa és que canviïn els usos del territori —la societat evoluciona—, de manera que allà on hi havia un prat ara hi ha un pàrquing. Si hi ha aquest canvi d’ús, no és que el topònim muti: simplement es canvia de topònim.

catalans, aquest fet diferencial s’ha de respectar. Tot això ho lliga amb un possible respecte envers les formes dialectals:

“Si es reconeixen drets als diferents parlars i a les formes dialectals, precisament on aquests prenen més sentit és en la toponímia i en els noms propis, sobretot quan hi ha lligada una determinada identitat.” (Pol 200a)

Per tal de justificar la seva posició, Pol concep la toponímia justament al revés de com la concep Dorion; és a dir, que els habitants d’un lloc i d’un temps tenen dret a afaiçonar els topònims segons ho creguin convenient. Les seves paraules no ofereixen cap dubte sobre aquest aspecte:

“La puresa de la llengua només es pot acceptar com a model teòric que mai s’ha de contraposar [...] [a]l dret dels pobles i de la seva gent a posar noms propis als llocs del seu entorn i a interpretar-los com creguin més convenient, perquè ningú inventa res, tots reinventem. I òbviament grafiarem com també considerem, no capciosament, sinó més oportunament.” (Pol 200a)

En resum: segons Pol, la col·lectivitat andorrana té dret a donar la grafia oficial que consideri oportuna als seus topònims —posició que Moreu-Rey en principi també sosté—, al marge de les solucions gràfiques que s’hagin adoptat en altres territoris catalanoparlants per als seus topònims. I això és així per dues raons: perquè en la toponímia andorrana s’observen especificitats fonètiques, morfològiques i gràfiques que s’haurien de respectar; i perquè els habitants actuals d’Andorra tenen dret a fixar grafies oficials segons els seus propis criteris. Ara bé, contra aquest posicionament es poden objectar dues coses. La primera és que pràcticament totes les especificitats andorranes de què parla Pol (fonètiques, morfològiques i gràfiques) es troben arreu del domini lingüístic català o, en tot cas, en diverses comarques catalanes o valencianes. No són, doncs, especificitats andorranes. I si en altres territoris no s’han oficialitzat aquestes mateixes especificitats en la toponímia, tampoc s’hauria de fer en el cas andorrà. La segona és l’atzucac a què portaria el plantejament de Pol: si sempre es pot exercir el dret d’afaiçonar els topònims segons la interpretació de cada moment, això implica que, immediatament després que hom fixi la grafia d’un topònim andorrà, algú altre podrà fer una nova proposta. Si Pol s’atorga la potestat de grafiar un topònim com cregui oportú —a partir d’una determinada interpretació—, qualsevol altre també ho pot fer, i per tant proposar una altra grafia —a partir d’una altra interpretació—; aleshores, quina de les dues propostes s’ha de fer servir? Afegim-hi que, encara que se’n triés una de les dues, l’endemà qualsevol podria reobrir el debat amb una altra interpretació. I això és un problema insoluble: si un defensa la grafia Sant Cerni amb uns arguments i un altre defensa la grafia Sant Serni amb uns altres arguments, amb el plantejament de Pol totes dues formes són igualment vàlides i

tenen el mateix dret a ser oficials. Ja es veu que la postura de Pol porta a un atzucac del tot indesitjable per al bon funcionament d’una societat. Per això, MoreuRey, tot i ser partidari que la voluntat popular sigui un factor més en la fixació toponímica, només reconeix que és aplicable quan hi ha “voluntat unànime, o molt majoritària, dels interessats”: si no hi ha unanimitat o majoritat en les opinions, la via de Pol és impracticable. Precisament la postura de Dorion —secundada, en el cas de la llengua catalana, pel mallorquí Bibiloni i pel lliterà Sistac— és garantia d’estabilitat.

6. La Comissió de Toponímia d’Andorra

6.1. Natura de la Comissió de Toponímia d’Andorra

Per a l’elaboració del Nomenclàtor, el Govern andorrà va creure oportú constituir la Comissió de Toponímia d’Andorra (CTA), creada pel decret del 16-2-2005, pel qual s’aprova el Reglament d’organització i funcionament de la Comissió de Toponímia d’Andorra (publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra el 23-22005). La Comissió té per funció fixar gràficament la toponímia oficial andorrana i supervisar que la seva ubicació cartogràfica (proposada pel Ministeri d’Ordenament Territorial) sigui la correcta.

Els membres de la Comissió de Toponímia d’Andorra formen part de diverses institucions i això permet cobrir totes les àrees que intervenen en l’elaboració del Nomenclàtor. Així, hi ha dos representants de l’Àrea de Topografia i Cartografia del Ministeri d’Ordenament Territorial, dos del Servei de Política Lingüística (dependent del Ministeri d’Educació, Cultura, Joventut i Esports en el moment de la creació de la Comissió de Toponímia d’Andorra), un lingüista —encarregat específicament de fer els estudis per a les propostes de fixació gràfica en aquells casos en què calgui—, un representant de l’Institut d’Estudis Andorrans (que a més és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i professor de Filologia Catalana a la Universitat de Lleida), un representant dels Arxius Històrics Nacionals i un representant de cada Comú (per tal com l’article 1 de la Llei estableix que cal l’acord dels comuns per a la fixació gràfica dels topònims).20

La Comissió de Toponímia d’Andorra és un òrgan deliberatiu i decisori, però a més té la virtut que permet posar en comú aportacions diverses que s’havien anat fent fins aleshores. Així, cada organisme o persona hi aporta el material que ha arreplegat en matèria toponímica. És el cas de l’Àrea de Topografia i Cartografia

20. L’edicte del 27--2005 (publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra el -5-2005) fa pública la composició de la Comissió de Toponímia d’Andorra. Un edicte posterior, del 18-5-2005 (publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra el -5-2005) hi introdueix alguna correcció.

—que havia recopilat molta informació per als mapes que elaborava—, del Servei de Política Lingüística —que havia recopilat també algunes dades sobre toponímia, incloses les propostes de Carol (2005) i el DEA— i els comuns. Cal fer una menció especial dels Arxius Històrics Nacionals, que, en la seva tasca de recopilació i gestió de documents històrics (Pujal 1999; Baraut 1988; Baraut 1990; Baiges & Fages 1993; López & Peruga 199; Bascompte 1997; Vela 2002), havien recollit i sistematitzat totes les formes antigues dels topònims andorrans, material valuosíssim que permet determinar millor quina grafia ha de tenir un topònim dubtós. L’aportació dels representants dels comuns també és important per a la ubicació cartogràfica dels topònims.

6.2. Funcionament de la Comissió de Toponímia d’Andorra respecte del marc legal

Hem vist més amunt que, pel que fa a l’establiment dels topònims oficials, l’article 1 de la Llei indica que el Govern andorrà és l’organisme encarregat de fer-ho; però en qualsevol cas s’ha de posar d’acord amb els comuns. Per aquest motiu els comuns són presents a la Comissió de Toponímia d’Andorra. Ara bé, la Llei no aclareix si les decisions sobre toponímia les ha de prendre el Govern posant-se d’acord amb cada comú pel que fa als topònims només de la seva parròquia, o bé si la decisió ha de ser col·legiada entre els set comuns i el Govern per a tot el territori andorrà. La concreció d’aquest aspecte estava en part lligada a la manera com s’estructurava la Comissió de Toponímia d’Andorra.

Tal com està estructurada la Comissió de Toponímia d’Andorra i tal com està definit el seu funcionament, precisament es dóna vida a totes dues interpretacions, fent-les compatibles. En efecte, com que la Comissió de Toponímia d’Andorra és un òrgan deliberatiu i decisori i tots els membres hi tenen veu i vot, els set comuns participen —mitjançant el seu representant— en les discussions, i per tant qualsevol comú pot fer sentir la seva veu sobre el conjunt de topònims andorrans en el marc de la Comissió de Toponímia d’Andorra. Però, alhora, la Comissió de Toponímia d’Andorra, en definir el seu funcionament intern, va acordar que, quan s’ha de canviar la grafia d’un topònim —perquè el tècnic lingüístic o algú altre ho proposa—, la proposta seria tramesa al cònsol major del comú afectat (quan és un topònim de la seva parròquia), perquè el Consell de Comú hi doni el seu vistiplau. Amb aquest segon camp d’actuació, es dóna veu a cada òrgan polític i comunal perquè doni el seu parer sobre les propostes de grafies que afecten el seu territori parroquial. D’aquesta manera es cobreixen totes dues possibilitats: tots els comuns poden opinar sobre la totalitat de topònims (de manera que si un comú vol proposar de canviar una grafia d’un topònim d’una altra parròquia ho pot fer sense traves legals) i només el comú afectat té la darrera paraula sobre les propostes fetes des de la Comissió de Toponímia d’Andorra (i així es respecta la compe -

tència de cada comú de decidir lliurement sobre els seus afers, en aquest cas la seva toponímia).

Aquesta fórmula de composició de la Comissió de Toponímia d’Andorra encara té un altre avantatge. Com que no quedava clar si els representats de comuns havien de ser o no representants polítics —per exemple, els consellers de Cultura o d’Urbanisme de cada comú—, hi havia la possibilitat que cada comú enviés a la Comissió de Toponímia d’Andorra un membre de la parròquia avesat a la llengua, a la geografia, a la història o a la cultura, i podia passar que els membres de la Comissió de Toponímia d’Andorra acabessin tenint un poder decisori en representació del seu comú sense que fossin càrrecs polítics. Amb la tramesa de les propostes de grafies al cònsol major de cada comú, els representants comunals de la Comissió de Toponímia d’Andorra queden alliberats de tota responsabilitat decisòria de tipus polític.

6.3. El Grup Consultiu

En la definició del projecte del Nomenclàtor, el Govern andorrà encara va preveure dotar-se d’un organisme que doni suport puntual a la Comissió de Toponímia. Es tracta del Grup Consultiu, compost per diverses persones que han destacat per haver estudiat —o treballat per— la llengua catalana i la cultura andorrana, o que tenen coneixements profunds sobre la geografia andorrana, sobre els espais i els seus usos; i que han demostrat —en actes diversos, en publicacions, en el treball diari, etc.— tenir coneixements amplis sobre aquestes matèries. Es tracta, en definitiva, d’un grup d’experts, el prestigi dels quals està garantit per la seva trajectòria laboral, acadèmica i social. El Grup Consultiu té per funció assessorar la Comissió de Toponímia (o un Consell de Comú, si ho demana), especialment quan, per raons diverses, no es veu clar quina solució s’ha d’adoptar.

La creació del Grup Consultiu té encara un altre element positiu: permet integrar al projecte del Nomenclàtor els estudiosos de la llengua, la geografia, la història i, en general, la cultura d’Andorra. Com ja s’ha vist, hi ha persones que han intervingut d’una manera o una altra en el debat sobre la toponímia andorrana. La Comissió de Toponímia d’Andorra, lògicament, preveu recollir tota la informació que, sobre els topònims andorrans, han generat aquests autors en la seva producció bibliogràfica, per tal de tenir-la com a base per a les seves deliberacions. Ara bé, a banda d’això no tindria sentit que aquestes persones no poguessin donar el seu parer durant el procés de fixació oficial dels topònims andorrans. Un bon marc perquè puguin aportar els seus valuosos coneixements és precisament el Grup Consultiu: el seu bagatge —que va molt més enllà dels coneixements tècnics, que també tenen— és una base solidíssima per a la determinació de la grafia oficial d’un topònim.

7. Mètode de treball i tipus d’intervencions

7.1. Tasques

Per a l’elaboració del Nomenclàtor les tasques programades són:

1. Recollida dels topònims que apareixen en diversos documents, especialment la GDG i els materials de treball del Ministeri d’Ordenament Territorial.

[Tradicionalment, hom ha establert dues menes de recollida toponímica, l’oral i la documental. La recollida oral consisteix a demanar a gent que viu en un lloc que indiqui com designa els indrets; l’investigador ha de limitar-se a transcriure allò que ha sentit,21 no pas com creu que s’hauria d’escriure segons la normativa ortogràfica —qüestió que es treballa al final de tot el procés— (Moreu-Rey 1999: 200). La recollida documental consisteix en la recerca de topònims en textos, tant moderns (mapes, guies de viatge) com antics (documents notarials, testaments, arxius parroquials, etc.).22 En el cas del Nomenclàtor d’Andorra, i atès que la GDG ja va fer bona part de la tasca de recollida de topònims per via oral, cal treballar fonamentalment en la recollida documental.23]

2. Geocodificació dels topònims, és a dir, indicació del tipus d’accident geogràfic (bosc, prat, curs fluvial, muntanya, carretera, etc.) mitjançant un codi.

3. Georeferenciació dels topònims (més concretament, el centre de l’indret conegut amb aquell topònim) en coordenades Lambert III.2 Els casos

21. És a dir, transcripció fonètica. Es pot utilitzar un sistema de transcripció com l’alfabet fonètic internacional (AFI), però a la pràctica, i atès que l’investigador potser no és lingüista, qualsevol altre sistema és vàlid, sempre que es tingui clar quin valor fonètic es dóna a cada símbol i sempre que s’usi de manera sistemàtica i coherent, sense vacil·lacions.

22. La recerca oral és imprescindible, ja que —com veurem més avall [vegeu el punt 8.]— una de les fonts per a l’establiment de la grafia d’un topònim és com ho diu de la gent de l’indret. Tanmateix, Moreu-Rey (1999: 201-202) dóna més importància a la recerca documental, i considera la recerca oral una eina de suport a les dades trobades en la documentació. La raó que dóna MoreuRey és que la parla sempre pot generar coses lleument diferents; per tant, allò que es diu només pot ajudar a interpretar bé l’evolució d’un topònim als documents.

23. Per a més dades sobre la tècnica de recollida d’informació, vegeu Amigó (199: 29-59).

2. El Lambert és el sistema de referència cartogràfica utilitzat tradicionalment a França; el Lambert III cobreix el terç sud de França. Modernament, aquest mètode de referència cartogràfica ha deixat pas arreu a la projecció universal transversal de Mercator (UTM), complementada amb la projecció universal polar estereogràfica (UPS) per als pols nord i sud; però l’Àrea de Topografia i Cartografia del Ministeri d’Ordenament Territorial d’Andorra ha fet servir tradicionalment el Lambert (també l’empra la GDG) i per això els mapes que confecciona aquest organisme utilitzen aqueix sistema.

dubtosos es deixen per a la intervenció dels representants dels comuns a la Comissió de Toponímia d’Andorra.

. Discriminació dels topònims que ja tenen una grafia correcta (i ja donarlos com a bons) dels que tenen una grafia vacil·lant o presumptament incorrecta, els quals són objecte d’estudi i discussió.

5. Cerca de dades —etimològiques, històriques i d’altra mena— sobre els topònims que tenen grafia vacil·lant o presumptament incorrecta. Aquesta recerca s’ha de fer fonamentalment en tres tipus d’obres. Primerament, les monografies sobre toponímia en general, que poden donar llum sobre diversos topònims andorrans: Coromines (1965-1970; 1976-1977), Amigó (1999), Moreu-rey (1999), Aguiló (2002), l’OnCat (Coromines 1989-1997), el DECat (Coromines 1980-1991), el DCVB (Alcover & Moll 19261962), etc. Segonament, les obres de referència especialitzades en geografia local, com la GEC (Gran enciclopèdia catalana) i la GGCC (Gran geografia comarcal de Catalunya). I, tercerament, les obres que recullen les formes històriques —documentades en textos antics— dels topònims andorrans, com l’Atlas històric d’Andorra (Bolòs, Hurtado & Nuet 1987), l’Atles cartogràfic de les valls d’Andorra (Pujal 1999), els arxius parroquials i comunals (editats pels Arxius Històrics Nacionals)25 i els diplomataris i cartularis publicats pels Arxius Històrics Nacionals ( Baraut 1988; Baraut 1990; Baiges & Fages 1993; López & Peruga 199; Bascompte 1997; Vela 2002).

6. Formulació de proposta raonada d’escriptura dels topònims (aquells que ho necessitin). La formulació de proposta consisteix en un dossier per cada topònim, en què s’exposa:

a) Les grafies documentades (les d’ús habitual avui dia, però també altres grafies documentades, encara que estiguin en desús).

b) Les explicacions etimològiques i d’altra mena que permetin saber quina grafia seria millor atenent els criteris científics (normativa ortogràfica, etimologia, tradició, pronúncia, etc.).

c) La proposta de grafia, amb argumentacions sobre per què es proposa aquella grafia i es desestima una altra grafia.

d) Altres dades d’interès.

7.2. Intervencions geogràfiques i cartogràfiques

Les tasques relacionades amb la ubicació espacial dels topònims i llurs límits —aspecte treballat des de l’Àrea de Topografia i Cartografia del Ministeri d’Ordenament Territorial— tenen bàsicament dos fronts: les intervencions cartogràfiques i les intervencions geogràfiques.

25. Fins al 2005, els Arxius Històrics Nacionals havien editat l’arxiu comunal de Sant Julià de Lòria, l’arxiu comunal de Canillo, l’arxiu parroquial de la Massana i l’arxiu parroquial d’Encamp.

Les intervencions cartogràfiques consisteixen a georeferenciar sobre el territori una sèrie de topònims d’ubicació dubtosa situats generalment al fons de les valls i que en el seu moment no van ser incorporats a cap cartografia per raons d’escala. La dubtosa qualitat de la documentació cartogràfica existent fins ara, indicadora de la situació d’aquests topònims, aconsella aquesta actuació. Es tracta d’un tipus d’intervenció que requereix l’assistència sobre el terreny de coneixedors de la zona, assistits per tècnics de la Comissió de Toponímia d’Andorra, que ubiquen sobre un suport cartogràfic les informacions donades per aquests. La georeferenciació d’altres topònims situats al mapa 1:10.000 del GDG han generat dubtes als tècnics sobre la ubicació correcta, que poden ser deguts a errors no corregits de la cartografia 1:10.000 (per exemple: una serra no situada sobre una carena, un clot en una zona més aviat plana, etc.).

Les intervencions geogràfiques consisteixen a validar o rectificar, si escau, la situació de tots els topònims. Quan sigui possible també s’han de definir els límits de les àrees, especialment de les comarques (partides del terreny).

Tant en un cas com en l’altre, bona part de la feina s’ha de fer sobre el terreny, amb persones que el coneguin que donin la informació necessària per a la ubicació i la delimitació correcta dels topònims.

7.3. Intervencions lingüístiques

Les tasques relacionades amb la forma lingüística dels topònims —aspecte treballat des del Servei de Política Lingüística— comprenen diversos àmbits. En efecte, les intervencions lingüístiques sobre els topònims són de cinc tipus: ortogràfiques, tipogràfiques, morfosintàctiques, lèxiques i tipolèxiques.

Les intervencions ortogràfiques consisteixen a determinar, seguint els criteris científics (tradició, pronúncia, normativa ortogràfica i etimologia), quina lletra o quin dígraf s’ha d’escriure en un determinat cas ( b/v, ç/ss, ig/tx, etc.), o si hi ha d’anar o no una lletra (cas de -h o -r en posició final). Pel que fa a l’ortografia, de topònims que necessiten revisió n’hi ha de dos tipus:

a) Els que se sap positivament que estan mal escrits, com Canòlich (per Canòlic), roc del Qué (per Quer) o Cubil (per Covil).

b) Els que tenen una grafia dubtosa, i no és clar com s’han d’escriure, com Aixovall enfront de Xovall, Aixirivall enfront de Xirivall, Juberri enfront de Juverri, Auvinyà enfront d’Albinyà, Siscaró enfront de Sisqueró, Certés enfront de Serters, Cegudet enfront de Segudet, Bixessarri enfront de Bixissari, riu Montaner enfront de riu Muntaner, Ensangents enfront d’Ensangens, Comallémpia enfront de Comallempla, 26 potser Juclà enfront de Juclar, potser Pessons enfront de Peçons, etc.

26. Moreu-Rey (1999: 3) considera que ha de ser Coma-llémpia, és a dir, ‘coma límpida’.

Els topònims que necessiten revisió no representen un percentatge elevat del total de topònims andorrans. En efecte, bona part dels topònims andorrans tenen una grafia que no presenta problemes: Meritxell, Pal, Nagol, Fontaneda, Canillo, la Cortinada, Arans, el Serrat, Soldeu, el Tarter, vall d’Incles, el Casamanya, Tristaina, Perafita, etc. Amb tot, els topònims que necessiten una revisió no deixen de ser una quantitat prou important perquè s’hi dediqui atenció, sobretot si són rellevants quant a extensió i tenen un interès urbanístic o turístic.

Les intervencions tipogràfiques consisteixen a fixar aspectes com la majúscula de les partícules (com la Massana enfront de La Massana; Bordes d’Envalira enfront de bordes d’Envalira; etc.).

Les intervencions morfosintàctiques tenen a veure amb la presència de partícules, com l’article determinat (el Pas de la Casa enfront de Pas de la Casa; les Escaldes-Engordany enfront d’Escaldes-Engordany; etc.). En algun cas es tracta de fixar-ne la forma (el Valira enfront de la Valira).

Les intervencions lèxiques permeten determinar quin és el nom que hauria de tenir un accident geogràfic quan n’hi ha més d’un de possible. Sobretot n’hi ha de referits al topònim pròpiament dit (Valira d’Orient enfront de Valira d’Encamp; riu d’Os enfront de riu de Bixessarri), però també n’hi ha alguns en què cal decidir la forma del genèric (calm de Claror enfront de camp de Claror) o totes dues coses alhora (Valira del Nord enfront de ribera d’Ordino).

Les intervencions tipolèxiques consisteixen a determinar si un topònim compost s’ha d’escriure aglutinat o separat (Comapedrosa enfront de coma Pedrosa; en Valira enfront d’Envalira; Pradarrodó enfront de Prada Rodó; el Runer enfront de riu Ner; etc.). Es tracta d’un tipus d’intervencions a cavall de les tipogràfiques i de les lèxiques.

8. Factors que intervenen en la fixació gràfica

8.1. Generalitats

Per a la fixació de la grafia dels topònims, segons Moll & Tort (1985: 81) hi ha quatre factors que cal tenir en compte (que, conjuminats, conformen els anomenats criteris científics):

a) La normativa ortogràfica.

b) La tradicionalitat.

c) La pronúncia.

d) L’etimologia.

En línies generals, tots els autors que han treballat en la fixació de la toponímia catalana consignen aquests quatre factors, si bé amb alguna variant de perspec-

tiva. Així, Rabella (2000a: 552) esmenta la normativa ortogràfica, la pronúncia i l’etimologia; i, a més, distingeix entre “la tradició escrita” i “la documentació” (és a dir, cita cinc factors). Tanmateix, la tradicionalitat d’una grafia queda establerta per la seva presència en la documentació i, per tant, podem considerar que el factor de la tradicionalitat inclou fer una recerca documental. En aquest mateix sentit, Moran & Rabella (200: 17) esmenten com a factors per a l’establiment de la grafia dels topònims tan sols la pronúncia, l’etimologia i la documentació (el factor de la normativa ortogràfica el donen per sobreentès: no l’esmenten explícitament, sinó implícitament, abans de reportar aquests tres factors). S’entén, doncs, que amb l’esment a la documentació hi ha inclosa la tradició, ja que una forma és tradicional si apareix en els textos. Al seu torn, Moreu-Rey (1999: 200-201) també fa una aportació semblant a la de Moll & Tort (1985), amb dues novetats: la inclusió d’un cinquè factor, la voluntat popular; i la preponderància dels factors, en el sentit que si hi ha incompatibilitat entre factors, s’especifica quin ha de prevaler (més avall comentem l’aportació de Moreu-Rey i, com veurem, la voluntat popular ha de cedir sempre davant dels altres quatre factors).27

8.2. Normativa ortogràfica

El primer factor és la normativa ortogràfica (“la codificació ortogràfica vigent”, en paraules de Moll & Tort (1985: 81), i “el sistema ortogràfic vigent”, en paraules de Rabella (2000a: 552)). Com de fet, els topònims, en qualsevol llengua, s’han d’escriure seguint les normes ortogràfiques generals de la llengua:

“Cal no perdre de vista que la codificació ortogràfica vigent respon a un intent de normalització global de la llengua i, en aquest sentit [...], les seves normes són aplicables als noms propis, bé de lloc, bé de persona.” (Moll & Tort 1985: 81)

“Cal tenir present que tots els noms, tant si són comuns com propis, formen part de la llengua i que, per tant, els topònims o noms propis de lloc també són elements d’aquest mateix sistema lingüístic, malgrat que des del món de la lingüística moltes vegades se’ls ignori [...]. Com a formes lingüístiques que s’insereixen dins un sistema general i que, per tant, participa en el procés de socialització de la llengua, la forma ortogràfica dels noms propis de lloc ha d’adequar-se a la normativa lingüística actual.” (Rabella 2000a: 551-553)

Moreu-Rey (1999: 200) ho formula amb unes altres paraules: considera que, en l’establiment de la grafia correcta d’un topònim, hi ha d’haver forçosament

27. Per a més dades sobre aquesta qüestió, podeu veure també Martí (1990), Terrado (1992), Casanova (1996), Carreras (1997), Amigó (1999) i Peytaví (2003).

“la conformitat de la seva grafia amb la pronúncia”. L’exemple que posa és precisament un topònim andorrà, la Massana: tenint present que es pronuncia amb s sorda, les grafies la Massana i la Maçana serien, per a Moreu-Rey, correctes; en canvi, la grafia la Masana seria incorrecta.

Aquest ajustament de la grafia dels topònims a la normativa ortogràfica és, de fet, un criteri internacional. La Conferència de les Nacions Unides sobre la Normalització els Noms Geogràfics (Ginebra, del al 22 de setembre de 1967; publicada a Nova York l’any següent), va fer, amb caràcter universal, la següent “Recomanació C2. Principis per al tracte de noms geogràfics en oficines” (pàg. 12):

“Que la graphie dels noms géographiques corresponde autant que possible à la practique orthographique courante du pays intéressé [...].”

En el cas de Catalunya, la legalitat vigent reconeix aquest fet:

“Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.” (article 18, Llei de política lingüística [Llei 1/1998, de 7 de gener])28

En el cas del Principat d’Andorra, no hi ha cap document legal que estableixi que la normativa ortogràfica vigent al país és la de l’Institut d’Estudis Catalans; però a la pràctica tothom (les administracions públiques, les editorials, la premsa escrita, les empreses privades, les institucions acadèmiques, l’Escola Andorrana, els escriptors, les acadèmies d’idiomes, etc.) utilitza i ensenya la normativa d’aquesta institució. Dit d’una altra manera: els usos i costums —element important dins de l’ordenament legal andorrà— ens porten a considerar com a normativa ortogràfica a Andorra la de l’Institut d’Estudis Catalans.

8.3. Tradicionalitat

El segon factor és la tradicionalitat (“tradició gràfica”, en paraules de Moll & Tort). El motiu pel qual s’ha de tenir en compte aquest factor és evident: si hom ha escrit durant molt de temps, de manera generalitzada i ininterrompuda, un topònim amb una determinada grafia (com per exemple Anoia, nom de riu i de comarca), és molt difícil canviar-ho per una altra grafia més d’acord amb les dades que forneix l’estudi etimològic (Anolla, en aquest cas).29 El mateix Institut

28. Existeix la Llei sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans [Llei 8/1991, de 3 de maig], d’àmbit d’aplicació a Catalunya, que determina que aquesta institució és la competent sobre la normativa lingüística de la llengua catalana.

29 Aquest topònim prové del llatí amnucula ‘riuet’, diminutiu d’amnis ‘riu’ (el sufix -’cula és un diminutiu). El segment llatí -cul- aviat va pronunciar-se -cl-, i aquest grup fonètic acabaria donant en

d’Estudis Catalans, en fixar el nom dels municipis de Catalunya, ha tingut ben present la tradició:

“En la preparació de la present nomenclatura ha estat adoptada, com a punt de partença, la Llista dels noms dels municipis de Catalunya dreçada l’any 1933 per la Secció Filològica de l’Institut amb la col·laboració de la Ponència de la Divisió Territorial. Aquesta llista, adoptada aleshores per la Generalitat com a oficial, [...] no solament fou usada oficialment durant els anys següents de govern autònom, sinó que ha estat el punt de referència posterior de la bibliografia bàsica i de la cartografia catalanes del darrer mig segle. En reprendre, a partir del 1969, la seva tasca d’assessorament sobre toponímia catalana, la Secció Filològica de l’Institut ha seguit el criteri de mantenir, sempre que ha estat possible, les propostes de l’any 1933, fins i tot en casos en què la recerca científica duta a terme en aquest mig segle hauria permès de suggerir alguna modificació ortogràfica que acostés més la forma gràfica del topònim a les Normes que, des de l’any 1913, regeixen el català modern. D’aquesta manera, la Secció Filològica no sols ha tingut en compte la tradició cultural de quasi cinquanta anys, sinó que ha volgut evitar la desconfiança que les alteracions produirien inevitablement en la consulta de les obres de referència fonamentals aparegudes en aquest període (geografies, enciclopèdies, mapes, etc.).” (Institut d’Estudis Catalans 1990a: 86-87)

D’altra banda, ja hem vist que l’article 1 de la Llei pot interpretar-se de manera que hom doni preferència a les formes tradicionals andorranes a l’hora d’establirne la grafia oficial.

S’ha de dir que, al Principat d’Andorra, la tradició en l’escriptura de topònims té una importància més gran que la que té en altres indrets de parla catalana. En efecte, a Andorra el català sempre ha estat present en la documentació administrativa, de manera ininterrompuda, mentre que en altres territoris catalanoparlants, durant l’edat moderna i contemporània (segles xvii a xx), l’espanyol i el francès han ocupat el lloc del llenguatge administratiu i per tant els topònims s’han castellanitzat o francesitzat. Això fa que la tradició tingui un valor distint al Principat d’Andorra del que té, per exemple, a Catalunya, a Mallorca o a la Catalunya Nord.

Com a eina de treball en valorar la tradicionalitat d’un topònim, Moll & Tort (1985: 82) esmenten el concepte de sèries diacròniques. Consisteix a resseguir la

català «ll» (lateral palatal), bé que pronunciat «i» (semivocal palatal) en els parlars orientals (exemple: oculum > oclu > ull —pronunciat «úi» en els parlars orientals—; apis ‘abella’ > apicula ‘abelleta’ > apicla > abella —pronunciat «æbèiæ» en els parlars orientals—; auris ‘orella’ > auricula ‘orelleta’ > auricla > orella —pronunciat «urèiæ» en els parlars orientals—). Per tant, la grafia que pertocaria si només tinguéssim en compte l’etimologia és Anolla, encara que en el dialecte oriental es pronunciï «ænòiæ» (de la mateixa manera que tothom escriu ull encara que hi hagi gent que digui «úi»).

documentació existent, des de l’antiga fins a l’actual, recopilant totes les formes amb què s’ha escrit un topònim. D’aquesta manera es veu l’evolució fonètica des de l’edat mitjana fins avui, i també en quin moment es va introduir una grafia (per exemple, si es passa de v a b) i quina continuïtat té aquesta grafia (si es manté permanentment o si hi ha vacil·lacions en el seu ús). Per exemple, hom ha documentat la grafia Terragona; però aquesta grafia apareix puntualment en textos medievals, mentre que la grafia Tarragona té moltíssima més tradició al llarg del temps: en aquest cas, doncs, Tarragona és la forma que, per tradició, ha de ser oficial (a banda que etimològicament també estigui justificada aquesta a: Tarraco). Les sèries diacròniques no tan sols permeten aclarir quina tradició té una determinada grafia, sinó que també poden donar llum sobre l’etimologia (bàsicament, les grafies de l’alta edat mitjana). En el cas andorrà, aquesta feina es pot fer amb facilitat gràcies a la tasca dels Arxius Històrics Nacionals, que ha recopilat i editat documentació andorrana històrica.

8.4. Pronúncia

El tercer factor és la pronúncia. És a dir, tal com anomenen els habitants d’un indret —quan parlen— el lloc on viuen i els accidents geogràfics propers. Segons molts autors, aquest factor és el més important, el que ha de tenir més pes en la fixació gràfica dels topònims:

“La forma fixada ortogràficament ha de reflectir la pronúncia genuïna general del topònim, és a dir, la solució emprada majoritàriament per la població que en té un coneixement directe, d’acord amb la tradició i sense influències externes.” (Rabella 2000a: 552)

Moll & Tort (1985: 83) recalquen que els informadors han de ser oriünds de l’indret estudiat. Lògicament, perquè aquest factor sigui completament operatiu cal conèixer els fenòmens fonètics del dialecte on es fa el treball toponímic. Així, en la recollida oral de topònims del Ripollès, hom potser sentirà «kændæbànul» (on «æ» representa la vocal neutra), però ha de comprovar després que és Campdevànol i no Quendebànul, per exemple.30

Per a la comprovació de la grafia a partir de les dades fonètiques, hom disposa de diverses eines, com la documentació antiga (de la qual ja hem parlat) o l’etimologia (de la qual parlarem tot seguit) (Rabella 2000a: 553-55). Els tractadistes

30. I no tan sols els trets fonètics, sinó també les particularitats lèxiques. El mot coll té el significat general de ‘depressió entre mutanyes, punt més baix en una serra, que sol servir de lloc de pas’. Però en alguns parlars nord-occidentals i a Mallorca coll també significa ‘pujol, muntanyola’ (DCVB, s. v. coll2). Per tant, quan un informador local indica que tal indret s’anomena coll de X, el recercador en toponímia ha d’assegurar-se a què es refereix el genèric coll, si a una muntanyeta o a un punt baix d’una serra.

esmenten alguns trucs —si se’n pot dir així— que també són vàlids. El més conegut és la comparació amb altres parlars que tenen trets fonètics diferents, i que poden donar llum sobre algun cas dubtós. Així, per exemple, com que els parlars occidentals no neutralitzen la o àtona en «u», en sentir «munsény» en els parlants del Vallès podem determinar que cal escriure Montseny (i no Muntseny) perquè a la Noguera i al Pallars Jussà se sent «monséc» en referir-se al Montsec (tots dos casos són muntanyes importants per a les regions respectives). El mateix es fa amb b i v, amb una comparació amb els parlars valencians i balears, que mantenen el so de la v (fricativa labiodental sonora).

Un altre truc és l’expansió cap a la dreta amb un sufix (o la -s de plural): davant la seqüència fonètica «elmolà», i sense dades sobre si ha de ser el Molar o el Molà (perquè aquest topònim es troba al Priorat, i doncs en un dialecte que no pronuncia les erres finals), fent-ne el gentilici obtenim la informació necessària: si fos molarenc, el topònim hauria de ser el Molar; si fos molanenc, el topònim hauria de ser el Molà. Per aquest motiu els experts prefereixen Cabassers (Priorat) a la forma oficial durant temps Cabacés: el gentilici és cabasserol, amb r.

8.5. Divergències entre la pronúncia i la normativa ortogràfica

Ja hem vist que la pronúncia és el factor preponderant en la fixació gràfica dels topònims. Tanmateix, aquest factor conté un problema inherent a la seva pròpia natura: quan la normativa ortogràfica no preveu l’escriptura d’aqueix tret fonètic dialectal. Els tractadistes són conscients que aquest problema no és resolució fàcil:

“La situació, però, pot resultar complicada quan es donen pronúncies que s’allunyen del sistema lingüístic general, punt en el qual cal diferenciar metodològicament entre el que són formes que podem relacionar amb les variants diatòpiques —els dialectes geogràfics— i el que són pronúncies de caràcter popular, les variants diastràtiques —els dialectes socials, i més concretament els registres molt col·loquials.” (Rabella 2000a: 552-553)

Diversos autors s’han referit a aquesta qüestió, com Moll & Tort (1985: 65-69) —que dediquen tot un apartat a aquest aspecte— i Rosselló i Verger & Casanova (1995, vol. II: 891-899). Alguns autors sostenen que cal ajustar-se al màxim a la normativa ortogràfica perquè

“Els topònims són peces normals del sistema de la llengua, no curiositats dialectals o exòtiques” (Bibiloni [en línia]) <http://www.bibiloni.net/toponimia/dialectalismes.htm>

De la seva banda, l’Institut d’Estudis Catalans (1996: 166) ha donat una breu orientació sobre aquest fenomen, que consisteix en el fet que, en els topònims més

coneguts per la comunitat lingüística per la seva importància (toponímia major o macrotoponímia), es tendeix a regularitzar a favor de les grafies generals, mentre que en els topònims referits a accidents geogràfics petits (toponímia menor o microtoponímia) es tendeix a respectar les formes dialectals. Però aquesta és una instrucció de caràcter general:

“La frontera entre el respecte de la pronúncia dialectal —que implicaria l’ús d’una grafia específica— i la coherència del sistema lingüístic, però, és difícil de delimitar més enllà d’un plantejament general.” (Rabella 2000a: 559)

A la pràctica, doncs, cal adoptar altres criteris més concrets. Per exemple, un criteri que pot ser útil és que, quan hi ha poca diferència entre el que es diu i el que preveu la normativa ortogràfica, sembla aconsellable escriure-ho segons el que preveu la normativa. Així, al Camp d’Elx (sud del País Valencià) hi ha la població anomenada el Fondó dels Frares (i altres poblacions que s’anomenen igual, com el Fondó de les Neus); i hom diu «flàres» en comptes de «fràres». En aquest cas, sembla que es pot escriure Frares i no Flares perquè la diferència fonètica és mínima i el risc de rebuig per part dels parlants de l’indret és mínim. En canvi, el poble anomenat el Masroig (Priorat) s’escriu així malgrat que la pronúncia és «marròtx» perquè, tot i que aparentment la diferència gràfica és mínima, en realitat es desfigura completament l’ètim (mas roig ‘mas de color roig’). (Però Aguiló (1999: 58) reporta el topònim es Marroig (vora Llucmajor, Mallorca), escrit així potser perquè és toponímia menor.)

A l’entorn d’aquest tema sorgeixen dubtes difícils de resoldre: què s’ha de fer en el cas de toponímia major en què la pronúncia local diu una cosa però la grafia tradicional o oficial és una altra? Hom es pot preguntar per què no s’escriu Grus, Sonadell —precisament aquestes dues grafies van arribar a ser oficials—, Torlló (és a dir, «turyó»), Santa Eulària des Riu, Ustrell, Targa, Purreig, Cambrodon, Lo(r), etc., que és el que diuen habitualment els habitants d’aquestes poblacions,31 i en canvi per què s’escriu Urús, Sudanell, Torelló, Santa Eulàlia del Riu, Ullastrell, Tàrrega, Puig-reig, Camprodon, Alaior, etc. La raó és que la grafia tradicional d’un topònim —més si està documentada profusament i amb estabilitat gràfica— pot consagrar-se com a grafia oficial d’un topònim encara que hagi patit deformacions fonètiques amb el pas del temps (Moll & Tort 1985: 66), i encara més si hi ha altres zones on també s’usa oralment aquesta forma tradicional (per exemple, en pobles de la mateixa comarca: tot i que els alaiorencs no diuen Alaior, sí que hi ha altres menorquins que ho diuen). S’hi ha de sumar —cosa que passa sovint— la voluntat dels habitants d’un lloc de mantenir la grafia tradicional, que coneixen perquè l’han heretada, encara que

31. Algun cop, amb una pronúncia que té una llarga història. Segons un informant menorquí, son pare, nascut a Alaior el 190, sempre deia que era de Lo

ho pronunciïn d’una altra manera (és el que passa a Tàrrega, Torrelló, Urús i Sudanell (Rabella 2000a: 558-559)).

Ara: deixem clar que en principi seria perfectament possible oficialitzar grafies com Grus, Sonadell, Torlló, Santa Eulària des Riu, Ustrell, Targa, Purreig, Cambrodon i Lo(r) (o Alo(r)). De fet, hi ha autors, com Moreu-Rey (1999: 192), que sostenen que s’hauria d’escriure tal com es pronuncia: Santa Eulària des Riu i no Santa Eulàlia des Riu, sa Curia i no s’Alqueria, etc. Aquest autor considera que les grafies oficials lligades a la tradició acadèmica però deslligades del parlar no són adequades. Però diguem també que la prudència aconsella de retocar només allò que sigui manifestament necessari, ja que els retocs generalitzats i continuats en toponímia portarien a una inestabilitat gens desitjable i, a més, generarien desconfiança social:

“Els noms propis de lloc tenen com a finalitat fonamental l’orientació geogràfica, la localització sobre el territori. Per aquest motiu, els canvis de nom resulten socialment pertorbadors, perquè eliminen referents bàsics i perquè poden provocar confusions geogràfiques, per la qual cosa no és prudent ni aconsellable realitzar modificacions que no siguin estrictament obligades.”

(Criteris... 2005)

“L’alteració de grafies emprades anteriorment [...] genera o pot generar un gran trasbals social: aquest fet reflecteix el grau elevat de representativitat de la toponímia, que podem comprovar en la identificació de la població —o part d’aquesta— no solament amb el nom propi de lloc, sinó també amb la forma gràfica que el representa.” (Rabella 2000a: 552)

Hem de reconèixer que aquesta qüestió és prou problemàtica, ja que a vegades s’opta per una solució i a vegades per una altra (depèn, molt sovint, de la mateixa tradició). Així, el poble de la Quar (Berguedà) és pronunciat «lakòrt» pels seus habitants (Moran, Batlle & Rabella 2002: 131); deixant a banda el reforçament amb -t final (tret fonètic típic català; hom diu «kòrt» per cor, «kàrt» per car, «màrt» per mar, etc.), es podia haver escrit la Cor no tan sols perquè és com es pronuncia, sinó també perquè en els documents medievals hi veiem escrit aquest topònim amb o (ipsa Corre), no pas amb ua. El fet que s’opti per solucions diverses és especialment problemàtic quan trobem dos topònims que s’haurien d’escriure igual però s’escriuen diferent. Per exemple, tenim els municipis de Tarroja de Segarra i Torroja del Priorat: tots dos tenen el mateix ètim (contracció de torre roja) i tots dos es pronuncien igual (el poble del Priorat és dit, pels prioratins, «tarròja»).32 No hi ha explicació coherent, doncs, per a aquest doblet gràfic. (S’ha de matisar, però, que, en la fixació oficial de topònims, en cas de trobar-ne dos d’iguals a vegades s’ha oficialit -

32. Al Pla d’Urgell també hi ha les Tarroges

zat una forma lleument diferent de l’altra, amb l’objectiu d’evitar repeticions.)

Semblantment, es va canviar Caraups per Queralbs (Ripollès), però continua escrivint-se la Torre de Fontaubella (Priorat), reflectint la pronúncia local, tot i que l’etimologia deixa clar que es tracta d’una font Albella (potser per això potser s’hauria d’escriure la Torre de Fontalbella). Un darrer exemple el tenim en Vandellòs (Baix Camp); aquest topònim prové de Vall de Llors (Veny 1996: 1) ‘vall de llorers’; el mot llor es pronuncia amb o oberta i emmudint la r, de manera que tenim «valldellòs», i, per dissimilació, la primera ll va esdevenir n. Si l’escriptura reflecteix aquest canvi fonètic ( ll > n), fóra lògic que el poble de Belltall (Passanant, Conca de Barberà) també s’escrigui Bentall, que és com es diu, tal com reclamen alguns veïns d’aquest poble.

Bona part d’aquests casos estan resolts perquè es troben dins del territori de la comunitat autònoma de Catalunya, on, per raons legals, s’ha acabat fixant una forma oficial per als topònims. La necessitat, en aquest cas, ha propiciat que s’hagi fixat una forma oficial, sigui encertada o no. En canvi, en topònims en àrees amb poca cobertura legal per a la llengua —com la Catalunya Nord o la Franja—, no falten casos en què, a banda de la forma oficial imposada per les administracions —que sol tenir una forma desfigurada—, els qui volen escriure’ls amb la forma catalana algun cop no s’han posat d’acord sobre què cal grafiar. A tall d’exemple, tenim Cretes o Queretes (Matarranya) i Rià o Arrià (Conflent): és possible veure escrites totes dues formes en textos acadèmics.33

8.6.

Etimologia

El quart factor és l’etimologia. En efecte, saber d’on prové un topònim i quin significat tenia en origen ajuda a determinar-ne la grafia. Amb l’estudi de l’etimologia —i de la documentació antiga— es pot saber de quin mot prové un topònim, de quina llengua és originari, què significava, quina evolució fonètica ha tingut (les evolucions fonètiques són regulars, es basen en les anomenades lleis fonètiques), etc. L’estudi de l’etimologia, doncs, permet saber què volien dir les persones que van batejar un indret ( Rialb és ‘riu blanc’, Sopeira és ‘sota la pedra’, Fontcalda és ‘font calenta’, etc.).

S’ha de dir que, contràriament al que es podria pensar —i contradient Valls (200a)—, l’etimologia és el darrer factor a tenir en compte; “supletori”, en paraules de Moll & Tort (1985: 8). En efecte, l’etimologia ajuda a determinar una grafia quan els altres factors (tradicionalitat, pronúncia, etc.) i els trucs que s’hi apliquen (comparació amb altres topònims d’altres dialectes, etc.) no donen prou llum. Però ha de quedar clar que l’etimologia ha d’estar al servei de la tradicionalitat i la pronúncia real. Altrament, com apunten Moll & Tort (1985: 8) i Rabella (2000 a:

33. Sobre la relació entre pronúncia local, evolució fonètica i propostes de grafia oficial, recomanem la lectura de Martí (1990) i Rabella (2000a; 2000b) i les reflexions de Poy (2002).

556), si només tinguéssim en compte l’etimologia hauríem d’oficialitzar grafies sense gens de tradició gràfica (i per tant estranyes als ulls de la població, perquè no hi està acostumada): Castell d’Alareny (perquè prové de Kastro Aladasindo, en comptes de l’oficial Castell de l’Areny),3 Balçareny (per tal com és balç + areny, en comptes de Balsareny), Espinelbes (en comptes d’Espinelves), Terrers (en comptes de Tarrés),35 Agremunt (en comptes d’Agramunt), Santmenat (en comptes de Sentmenat, perquè es tracta d’un sant), Terraça (en comptes de Terrassa), Emposta (en comptes d’Amposta), Menresa (en comptes de Manresa),36 Hespanya (en comptes d’Espanya), etc.37

Per a l’estudi etimològic dels topònims cal saber quines llengües es parlaven en el territori en qüestió abans que s’hi parlés català. Això permet entreveure què significa un topònim, opac als parlants d’avui però amb un significat clar per als parlars d’ahir; cal tenir present que molts topònims es van generar en una altra llengua i designaven un concepte concret:

“Els noms de lloc opacs a la nostra mirada són antics noms comuns ben transparents per a gent d’èpoques pretèrites.” (Terrado 199: 65)

“Es presenten [...] molts noms de lloc que semblen no oferir cap sentit, perquè no corresponen a cap mot o expressió de la llengua parlada [...]. Aquests topònims, en realitat, havien tingut un sentit, en llenguatges desapareguts, o en conceptes abandonats. Se’ls anomena «fòssils» perquè són antics noms comuns cristal·litzats o petrificats; i conservats, alguns d’ells, durant mil·lennis.” (Moreu-Rey 1999: 12-13)

“El topònim sorgeix per la designació d’algun element de referència cert i conegut, és a dir, d’un objecte en el sentit ampli del mot. És la forma més

3 Els noms propis de persona d’origen germànic acabats en -sind han donat, en la toponímia catalana, formes en -reny o, sense palatalitzar, -èn: Castell de l’Areny < Castell d’Alareny [< antropònim Athalasind] (Berguedà), Gisclareny [< antropònim Gisclasind] (Berguedà), Gombrèn o Gombreny [< antropònim Gumesind] (Ripollès), Requesens [< antropònim Ricosind] (Alt Empordà), etc. (Bruguera 1985: 52-53; Coromines 1965-1970, vol. I: 31-65).

35. En aquest cas és lògic que no s’escrigui Terrers perquè aquesta grafia podria canviar la pronúncia del mateix poble. En efecte, en els parlars nord-occidentals algunes e pretòniques es pronuncien popularment «a»: «badélla» per vedella. En el cas de Terrers, doncs, és esperable que es pronunciï «tarrés». Si s’oficialitzés la forma Terrers, però, es corre el risc que la gent del poble canviï la pronúncia i digui «terrés», i aquest no ha de ser l’objectiu de la fixació gràfica dels topònims (Rabella 2000b).

36. En aquests dos darrers casos, hauria de ser amb e si ens guiéssim tan sols per l’etimologia, perquè se sap que les formes antigues eren Imposta i Minorisa, amb una i que només pot donar e i no a segons les lleis fonètiques del pas del llatí al català. La grafia amb a és explicable per la pronúncia: les paraules començades per es-, em- i en- es pronuncien amb a en català nord-occidental ( escola, escala, emportar, etc.); i la e i la a àtones es pronuncien neutres en català central.

37. Rabella (2000a: 552) deixa clar que, en la fixació de les grafies oficials dels topònims, “s’han d’evitar les refeccions etimologicistes”.

natural, i per tant la més habitual, de dotar de nom els llocs. I això, atenció, pel que fa a tots els països i tots els períodes; per tant, a totes les llengües: el fet que avui un topònim d’origen ibèric o aràbic sigui impossible d’entendre —per al comú de la gent, però de vegades fins i tot per als especialistes [...]— no vol dir en absolut que en el moment de la seva creació, en el seu ús original, no fos per a aquella gent —per a aquells ibers o àrabs— tan clar com els nostres Puiggròs o Vilanova de la Barca.” (Turull 199: 75-76)

“Els noms han estat posats al lloc amb finalitat orientadora, perquè la gent es pogués entendre amb facilitat. Els noms, en el seu origen, sempre han estat paraules clares per a tothom de l’època, amb una significació transparent [...]. Quan es topa amb un nom actualment sense significació és que es tracta d’una paraula procedent d’un llenguatge anterior al nostre. I quan aquest nom no s’explica pel llatí, és que és anterior a l’arribada de l’imperi romà a casa nostra. O, potser, és més tardà, però contemporani a l’estada dels visigots entre nosaltres, o potser de l’estada dels àrabs [...]. Aquell nom diguemne prehistòric [...] s’ha conservat més o menys immutable, fins i tot quan la gent ha deixat de saber què volia dir quan era nom comú. He dit més o menys immutable, perquè també es pot haver donat el cas, i es dóna sovint, que hagi sofert adulteracions lleugeres o profundes. Aquestes corrupcions, o modificacions, encara compliquen més la possibilitat d’arribar al coneixement del significat, per a la descoberta dels quals s’ha de tirar deu, o dotze, o quinze segles enrere. Són els noms fòssils.” (Amigó 1999: 21-22)

“Les característiques geogràfiques importants de la terra, sobretot muntanyes i rius, i les poblacions, tenen una capacitat extraordinària per a conservar els seus noms originals, a través de tots els temps, encara que això vulgui dir milers d’anys. Aquests noms s’hereten, de generació en generació, com si fossin intocables, i encara que la llengua del poble hagi anat evolucionant fins a conèixer canvis substancials, aquests noms de lloc, significatius, s’han conservat. Les noves cultures lingüístiques adquirides pels pobladors han deixat d’entendre què volien dir les paraules, en elles mateixes, però no les han substituïdes per altres de noves. En tot cas, les velles maneres de dir han sofert variacions fonètiques més o menys acusades, però no pas substitucions. S’han produït, amb tot això, el que s’anomenen paraules fòssils, que s’han mantingut fins i tot perdent el significat.” (Amigó 1999: 87-88)38

38. Per a més informació sobre els processos d’obtenció de topònims, vegeu Turull (199: 778), Terrado (199), Amigó (1999: 61-83 i 115-153) i Morey-Rey (1999: 19-136). Aquestes lectures donen una visió general dels processos d’obtenció de topònims, que poden complementar-se amb altres aportacions sobre aspectes concrets, com ara Tort (2003), que dóna compte del criteri de significativitat territorial. Com explica Tort, paradoxalment —aparentment paradoxalment— en un desert es poden trobar més topònims amb la paraula aigua que no pas en un indret humit. La raó és òbvia: es destaca allò que és escàs en el territori. Igualment, en terrenys plans qualsevol pujol destaca i de seguit és referenciat lingüísticament, mentre que en terrenys muntanyosos les planes destaquen i de seguit són referenciades lingüísticament.

En el cas de l’Alt Pirineu català, Coromines (1965-1970, vol. I: 153-217) ha sostingut que s’hi parlava una llengua bascoide abans de la romanització o catalanització efectiva; i que aquesta llengua hauria deixat molts topònims. Tanmateix, aquest aspecte és fosc. Alguns autors, com Hoz (1995) o Gorrochategui (2002), han qüestionat la filiació bascoide que s’ha donat a molts topònims alt-pirinencs, cosa que torna a deixar oberta la qüestió:

“Hi ha un conjunt de topònims a l’àrea del Pirineu català que, segons els especialistes en euskera, no es poden relacionar directament amb la llengua basca antiga i que, segons els especialistes en llengua ibèrica, no pertanyen a la llengua ibèrica (al contrari que d’altres topònims catalans, com Aeso, Iesso, Iltirta, Iluro, etc.) [...]. No podem ignorar que el criteri dels especialistes en les llengües preromanes coincidiria a assenyalar que el que podríem qualificar com a llengua basca antiga arriba, si ens atenem estrictament a les proves materials, fins a la Vall d’Aran. Més enllà, ja al Pallars i l’Alta Ribagorça, podrem trobar algun topònim que es pugui explicar per aquell origen segurament com a conseqüència de la relació amb aquella llengua, és a dir, per contacte, o també per trasllat. Tanmateix, tal com indiquen explícitament, no es pot fer un estudi i una interpretació sistemàtica de tota aquesta toponímia pirinenca preromana no indoeuropea a partir de la llengua basca antiga, perquè el coneixement que actualment se’n té ho nega, ja que moltes de les coincidències adduïdes no es donen en realitat amb la llengua antiga sinó amb l’actual o corresponen a segmentacions arbitràries. Encara que no hagi tingut massa difusió en l’àmbit de la filologia i la lingüística catalana i que per aquest motiu pugui resultar difícil d’adoptar, sembla que el criteri més acceptat en l’àmbit dels estudis sobre les llengües preromanes és que en l’àrea pirinenca catalana, sobretot al Pallars i l’Alta Ribagorça, però sense saber-ne ben bé l’abast geogràfic, devia existir una o unes altres llengües preromanes no indoeuropees diferents del basc antic i de la llengua o llengües ibèriques. La manca d’informació i de materials relacionats amb la llengua basca antiga i la llengua ibèrica en aquella àrea, i la supervivència d’una nombrosa toponímia no llatina i no indoeuropea confirmarien aquesta existència. Es tractaria, doncs, d’una llengua o llengües, el que ja s’ha anomenat anteriorment llengües pirinenques, que presentarien alguns trets similars amb la llengua basca antiga, la qual cosa, conjuntament amb el criteri de coherència geogràfica, podria remetre a l’existència d’algun tipus de relació amb aquesta llengua, bé sigui de pertinença a un llunyà tronc comú, bé sigui de semblança estructural, tot segurament afavorit per un contacte geogràfic significatiu.” (Rabella [en premsa])39

39. Per a més dades sobre aquesta qüestió, consulteu Coromines (1965-1970, vol. I: 67-91, 93-151, 153-217) —ferm defensor de la tesi bascoide—, AADD (1988-89), Hoz (1995) —crític amb la tesi bascoide—, Moran (2001), AADD (2002) —algun autor d’aquest llibret, com Gorrochategui, també crític amb la tesi bascoide—, Turull (200c) i Rabella [en premsa]; també, pel que fa a la història del vocabulari català, vegeu Bruguera (1985).

Una altra eina útil per a l’estudi etimològic és la xarxa toponímica o les sèries toponímiques (Coromines 1965-1970, vol. I: 13; Terrado 199: 6-65; MoreuRey 1999: 182-18). Aquest recurs consisteix a buscar —arreu del domini lingüístic i, si convé, fora del domini lingüístic— topònims semblants a l’estudiat (sobretot que comencin o acabin igual), amb l’objectiu de detectar elements coincidents que permetin donar llum sobre el significat històric d’aquests elements coincidents.

Finalment, cal tenir en compte les dades que forneixen altres disciplines. Així, segons Terrado (199: 59-63), també cal tenir nocions d’història i geografia de la zona estudiada, ja que els avatars històrics i els accidents geogràfics poden donar llum sobre algun cas. La història permet interpretar els topònims lligats a personatges, grups humans que han passat pel territori, fets bèl·lics, etc. Així, Castellví de la Marca es diu així perquè es troba situat a la marca, la frontera entre cristians i musulmans als segles xi-xii. Alhora, la geografia és especialment útil quan el topònim descriu el paisatge o, per dir-ho en paraules de Coromines (1965-1970, vol. I: 17), “l’aspecte del lloc”. Així, Sopeira (Ribagorça aragonesa) es pot interpretar com ‘sota la pedra, sota la roca’, a partir de l’expressió llatina original sub petra; si la documentació no ens donés prou llum, mirant el paisatge podem corroborar aquesta hipòtesi, ja que el poble es troba al peu d’un penyal. Val a dir que sovint cal tenir present alhora la geografia i la història, ja que alguns topònims tenen raó de ser pels usos del sòl propis d’èpoques pretèrites: prades per a la pastura, llocs de cultiu, zones mineres, boscos, etc., interpretables si es coneix la història econòmica de l’indret.

8.7.

Preponderància dels factors

Moreu-Rey (1999: 200-201), en establir els factors que han d’intervenir en la fixació gràfica dels topònims, fixa un règim d’incompatibilitats entre si. És a dir, segons aquest autor hi ha factors que no poden contravenir altres factors. MoreuRey primer deixa clar que cal fixar gràficament allò que es diu, i que no s’ha d’oficialitzar una forma gràfica que no es diu. Havent establert, doncs, que el factor primordial és la pronúncia, Moreu-Rey esmenta els altres factors, indicant quin està subjecte a quin (la voluntat popular no pot contravenir la normativa ortogràfica, la tradició ni l’etimologia):

“Sobre els problemes de la «correcció» gràfica dels topònims, heus ací la nostra opinió: —l’imperatiu categòric és la conformitat de la seva grafia amb la pronúncia. (Segons aquesta primera regla, La Massana i La Maçana són correctes; «La Masana» no ho seria).

—en cas de multiplicitat de grafies acceptables segons el punt precedent, els criteris a seguir per a triar la més recomanable són els següents (per ordre de preferència objectiva):

a) la voluntat unànime, o molt majoritària, dels interessats (segons el principi: el nom pertany a qui el porta), sempre i quan aquesta voluntat, acceptant naturalment la condició prèvia, no s’oposi arbitràriament (o sia: no raonadament) a alguns dels arguments següents:

b) la tradició (entenent així, globalment, la persistència en el temps, documentada, de la utilització d’una de les grafies) [...]

c) l’origen, o etimologia demostrada, del mot [...]. L’etimologia suposada desvaloritza l’argument proporcionalment amb el grau d’improbabilitat de la hipòtesi etimològica.” (Moreu-Rey 1999: 200-201)

Com hem vist, Moll & Tort (1985) consideren que l’etimologia és el darrer factor a tenir en compte, i només ha de servir de suport als altres factors. Per tant, segons aquests autors també hi ha una certa gradació entre factors.

8.8. Altres factors

A banda d’aquests quatre factors, que són els usats pels especialistes de manera preponderant, n’hi podem afegir algun altre més que ajudi a desbrossar el camí. Un d’aquests factors pot ser la comparació amb topònims ja fixats. En efecte, no tindria sentit escriure de manera diferent dos topònims de dos punts del domini lingüístic (tot i que, com hem vist més amunt, tampoc falten exemples d’això que diem: Tarroja i Torroja). En el cas de la toponímia catalana, durant tot el segle xx (i de manera significativa els darrers trenta anys) s’ha fet molta tasca d’investigació i de fixació oficial de topònims. Per tant, per al cas andorrà, algun cop el topònim s’ha de fixar tenint en compte com s’ha resolt per la banda de Catalunya. Així, d’entrada podem oficialitzar tant Aós com Os (poble de l’Alt Urgell, pràcticament enclavat dins d’Andorra); però quan des de Catalunya es fixa una d’aquestes dues formes per al nom de poble, és pràcticament obligat d’escriure igual el nom del riu que passa per territori andorrà (riu d’Aós o riu d’Os).

8.9. Relació entre toponímia i antroponímia

La toponímia té una estreta relació amb l’antroponímia (els noms de persona). En efecte, alguns noms de lloc es troben també com a noms de persona. És el cas dels cognoms que es refereixen a una població o contrada (Amigó 1999: 85-86): Perpinyà, Ripoll, Castelló, Bellver [sovint escrit Vallvé], Balaguer [sovint escrit Balagué], Solsona, Vallès, Segarra [sovint escrit Sagarra], Pallars [sovint escrit Pallàs], Tost, etc. A vegades amb modificació: els cognoms Giró, Barceló i Tarragó s’expliquen per masculinització —perquè s’apliquen a un home— dels noms de les ciutats Girona, Barcelona i Tarragona. Una manera semblant d’obtenir cognoms és el gentilici (Gironès, Berguedà [sovint escrit Bergadà], Pallarès, Cerdà ‘de la Cerdanya’ [sovint escrit Sardà], etc.). Aquests cognoms revelen que un avantpassat d’aquella persona provenia de la població o del territori que

designa el gentilici. També tenim els noms de dona referits a la Mare de Déu d’un lloc —generalment una muntanya—, com en el cas dels santuaris o de les ermites de Meritxell, Canòlic (Principat d’Andorra tots dos), Montserrat (Bages), Núria (Ripollès), Queralt (Berguedà), Montsant (Priorat), Vinyet (Garraf), Fontcalda (Terra Alta), Camí, Roca (Baix Camp tots dos), etc., dels quals hem obtingut noms de dona.0

Paral·lelament, alguns noms de persona han arrelat com a noms de lloc: són els antropotopònims (Amigó 1999: 136-16; Turull 199: 8-85; Moreu-Rey 1999: 123-126). És així com tenim Castelldefels (Baix Llobregat), Castellgalí (Bages) i Torre-serona (Segrià), que deuen el seu nom, respectivament, a un tal Fèlix — antigament Fels—, a un tal Galí o Galindo i a un tal Seró —feminitzat en Serona perquè s’adjunta a mot femení, torre— (Moran, Batlle & Rabella 2002: 55 i 172). A vegades, si no és per la documentació, es fa difícil saber si hi ha un nom de persona en un topònim (per exemple, a Vilallonga de Ter (Ripollès) hi ha el torrent de n’Aret; la documentació antiga revela que el propietari de l’indret era un tal Aret (Amigó 199: 27), i que per tant no s’ha d’escriure torrent de Naret). Hi ha casos en què un nom de persona acaba sent topònim per voluntat política i sovint com a demostració de poder. Moreu-Rey (1999: 1) porta els exemples de Mont Louis [Montlluís] (Cerdanya francesa), en honor del rei Lluís XIV de França (la Cerdanya francesa havia estat annexionada a França de feia poc, i va caldre construir una fortalesa militar); Villacarlos [es Castell] (Menorca, prop de Maó), en honor de Carles III d’Espanya;1 Bourg-madame [la Guingueta d’Ix], en honor de la filla de Lluís XVI de França (180); Elna (Rosselló), que prové d’Helena, mare de l’emperador romà Constantí i que substitueix la denominació antiga Iliberi; etc.

No és estrany que, havent-hi dos camins de relació, tinguem paraules que hagin fet el recorregut en tots dos sentits: els pobles de Bell-lloc i Rosselló de la plana de Lleida provenen dels cognoms de dos personatges, Arnau de Bell-lloc i Guillem de Rosselló, els quals deuen el seu cognom a la terra d’on provenen ells i la seva família, el poble de Bell-lloc (la Roca del Vallès) i el comtat de Rosselló (Moran, Batlle & Rabella 2002: 8).2

En aquesta relació entre toponímia i antroponímia, i entrant ja en el terreny de l’oficialització de topònims, cal plantejar-se què s’ha de fer amb les desviacions de

0. Els exemples reportats són en llengua catalana, però en altres llengües també se’n troben: portuguès Fátima, basc Arantzatzu (simplificat en Arantxa), occità Lorda (o Lourdes, en francès), espanyol Pilar, Rocío, Sagrario, Covadonga, etc.

1. La forma espanyola Villacarlos substituïa, al seu torn, l’original anglès Georgetown, de l’època de dominació britànica a l’illa (segle xviii). Segons la GEC, “fou anomenada Vila Jordi o George Town (o New Saint George) en honor de Jordi III d’Anglaterra, i el 1782, després de l’ocupació de l’illa pel duc de Crillon, Real Villa de San Carlos o Villacarlos, en honor de Carles III d’Espanya; el nom popular ha estat sempre, però, es Castell.”

2. Per més informació sobre aquesta qüestió, vegeu encara Veny (1996: 17) i Moreu-Rey (1985).

la normativa ortogràfica. Cal tenir present que els cognoms pateixen deformacions gràfiques, tant degudes a les regles fonètiques de la llengua ( Farré per Ferrer) com per grafització al·lòctona (Perpiñà per Perpinyà); per tal, cal determinar si aquestes desviacions es traslladen a la toponímia, com s’ha de fer, en quins casos es poden respectar i en quins no, etc.

Sobre això hi ha dues postures. La primera, representada per l’Institut d’Estudis Catalans —i les persones que hi treballen, com Rabella (2000a: 55)— i per Bibiloni [en línia], advoca per regularitzar la grafia dels topònims seguint la normativa ortogràfica, encara que provinguin d’un antropònim deformat gràficament. La raó primordial és que els topònims pertanyen al patrimoni comú; però també hi ha altres raons de caràcter més pràctic, com ara que els habitants d’una masia potser ja no duen el cognom amb què s’anomena la masia:

“Cal diferenciar el nom propi de persona del nom propi de lloc: el topònim passa a ésser un element de referència geogràfica que forma part de l’ús social de la llengua, per la qual cosa la seva forma ortogràfica està sotmesa a la normativa actual del català.” (Institut d’Estudis Catalans 1996: 165)

“Un dels aspectes més controvertits és la formació de topònims a partir de cognoms. Mentre que els cognoms, que sovint apareixen registrats en formes prenormatives, són d’ús legal a nivell personal i, en aquest sentit, la potestat d’esmenar-los correspon a l’individu, puix que es tracta de fet d’un dret privat [...], els topònims, encara que es basin originàriament en un cognom, es regeixen per la normativa general de la llengua (com tots els topònims independentment del seu origen lingüístic, que pot ser ben divers o fins i tot desconegut). Així, si un cognom del tipus Farré passa a formar un topònim o s’hi relaciona, aleshores ja no es tracta d’una denominació individual particular [...], sinó d’un ús públic general, i en aquest cas s’hi haurà d’aplicar la normativa lingüística vigent, per exemple Can Ferrer.” (Moran & Rabella 200: 18)

“A Catalunya hi ha diversos milers de masies, moltes amb un valor històric i cultural molt significatiu. En molts casos, el nom de les masies ha estat pres d’antropònims (prenoms o cognoms) d’alguns dels seus habitants, generalment en períodes reculats històricament. Encara que originàriament el nom provingués d’un nom propi de persona o d’un cognom, avui, però, ja han esdevingut veritables topònims, és a dir, referències geogràfiques que tenen un ús social general. Així ho podem comprovar en el fet que en la majoria de casos els masos conserven el mateix nom encara que hi hagi hagut un canvi —i a vegades molts canvis— dels seus propietaris o habitants, de manera que avui la majoria de masos porten noms que no coincideixen amb el cognom de la família que ara els habita. En aquest sentit, el fet que en els cognoms es mantinguin grafies arcaiques (com ch, ñ o y) no vol dir que com a topònims no s’hagi d’aplicar la normativa vigent: l’existència de cognoms com Perpiñá o Vich no impe-

deix que, com a nom de lloc, s’utilitzin les formes correctes Perpinyà i Vic.” (Criteris... 2005)

Així, les masies o caserius que s’anomenen Perpiñà, Rexach o Figueras s’haurien d’escriure, segons aquesta postura, Mas Perpinyà, Can Reixac i Son Figueres.

La segona postura és la que sostenen Moll & Tort (1985: 8). Segons aquests autors, tot i que cal escriure Bellver (el poble de la Batllia, a la Cerdanya) la masia de Valls (Alt Camp) que té el nom de la persona anomenada Vallvé s’ha d’escriure

Mas Vallvé. Cal precisar que Moll & Tort no són taxatius en el seu plantejament.

Un argument poderós a favor de la postura de l’Institut d’Estudis Catalans i de Bibiloni és que les antigues possessions, els masos, les colònies fabrils, 3 etc., poden acabar esdevenint nuclis de població (en créixer els nuclis originals o en urbanitzar-se la finca). Així, entre Vallmoll i la Masó (Alt Camp) hi ha la urbanització Mas Fontana; entre Gironella i Berga (Berguedà) hi ha el poble de Cal Rosal (també anomenat Colònia Rosal); i a Mallorca hi ha el poble de Son Cervera. En aquests casos, la grafia del topònim ha de normalitzar-se seguint la normativa ortogràfica.

En el cas d’Andorra, algunes cases tenen una certa rellevància, perquè hom les considera part integrant del patrimoni cultural (casa Motxilla, casa Bauró, casa Rull, casa d’Areny-Plandolit, etc.). Doncs bé: en cas que calgui consignar el nom d’una casa en el Nomenclàtor —perquè és important i/o perquè està isolada—, caldrà tenir en compte tots aquests aspectes.

9. Topònims futurs

9.1. Control en la creació de nous topònims

La Comissió de Toponímia d’Andorra té l’encàrrec de treballar per al Nomenclàtor. Però la seva estructura pot ser aprofitada per a la validació de topònims nous (neotopònims) que s’estableixin un cop s’hagi publicat el Nomenclàtor No s’ha de perdre de vista el Principat d’Andorra és un país molt dinàmic, i que les transformacions urbanístiques que ha experimentat en els darrers cinquanta anys

3. A la riba dels rius Llobregat, Ter —especialment des de Camprodon fins que abandona la plana de Vic— i Cardener es van desenvolupar, al final del segle xix i començament del xx, diverses colònies industrials, que són complexos urbanístics a l’entorn d’una fàbrica. Solen anomenar-se amb el genèric colònia o la partícula cal o can adjuntat al nom del propietari de la fàbrica. Alguns exemples: Colònia Rosal o Cal Rosal (Berga, Berguedà), Colònia Ponç o Can Ponç (Puig-reig, Berguedà), Colònia Vidal o Can Vidal (Puig-reig, Berguedà), Colònia Marçal o Can Marçal (Puig-reig, Berguedà), Colònia Estevenell (Camprodon, Ripollès), Colònia Llaudet (Sant Joan de les Abadesses, Ripollès), Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat), Colònia Gomis (Monistrol de Montserrat, Bages), Colònia Soldevila (Balsareny, Bages), Colònia Lacambra (les Masies de Voltregà, Osona), etc.

són de primer ordre. Si les transformacions d’aquesta mena continuen, la presència de nous topònims (urbanitzacions i àrees residencials, carrers i vials, edificis de serveis, espais lúdics, ginys de transport, túnels, etc.) serà una constant. Només un petit exemple: el procés de fusió de les diverses empreses d’esquí ha portat a la creació de dos nous topònims, ben recents (anys 2003-200 ): VallNord i GrandValira. Si hi hagués un organisme oficial permanent, es podria garantir que tot nou topònim s’ajusta als criteris que aquest organisme hagi fixat. D’aquesta manera es garantiria una coherència en el paisatge toponímic que no sempre s’ha donat en altres territoris catalanoparlants dedicats al turisme.

Aquesta proactivitat toponímica la trobem en grups de treball semblants. Així, per exemple, al Quebec s’ha desplegat una activitat creadora de nous topònims —cal tenir present que hi ha grans àrees despoblades, a diferència d’Europa—, controlada per la Comissió de Toponímia, que depèn de l’Oficina de la Llengua Francesa d’aquest territori francòfon del Canadà, i que ha establerts uns criteris per als nous topònims (Moran 1996: 8-10).5 Semblantment, a la Garrotxa els tècnics lingüístics han treballat perquè els noms d’edificis singulars nous no fossin implantats sense tenir en compte l’entorn lingüístic i històric, sinó d’acord amb aquest entorn (Planagumà 2003). Alhora, alguns experts de l’àmbit acadèmic, com Rabella (2000b: 19), defensen obertament que hi hagi aquest control sobre la neotoponímia.

Si no es preveu el futur, aleshores la tasca de fixació toponímica haurà de consistir a revisar els topònims que hom ha posat prescindint de l’entorn, tot fenthi correccions i, sobretot, propostes a posteriori, canviant topònims espuris per formes tradicionals, com ha hagut de fer Bibiloni (2001) per a les Illes Balears i Pitiüses.

9.2. Un cas especial: el reaprofitament de topònims

En aquest camp de la neotoponímia cal dedicar una atenció especial al reaprofitament dels topònims tradicionals. En efecte, una antiga prada pot ser avui una zona edificada (una urbanització o un barri) o bé un pàrquing. Un exemple el tenim en la prada Ramon, avui un barri d’Andorra la Vella. Hom pot dubtar sobre la conveniència de reaprofitar topònims antics, ja que s’han generat en un marc socioeconòmic distint del d’avui. En efecte, les activitats agropecuàries i minerometal·lúrgiques, tradicionals al Pirineu, han afaiçonat el paisatge i per tant també la toponímia. Per això trobem prat de X, cortals d’Y,

L’Institut d’Estudis Catalans (1990a: 87) explicita que la realitat política i social i els canvis econòmics, urbans i demogràfics de Catalunya durant els anys 60 i 70 del segle xx havien desfigurat la toponímia catalana, amb “deformacions per castellanització” i “invencions desafortunades”.

5. Els criteris per al bateig dels territoris quebequesos es poden consultar a Comission de Toponymie Québec [en línia] i a Moran (1996: 8-10).

solana de Z; topònims que revelen la funció que els humans han donat al territori. Avui dia, les activitats econòmiques principals de l’Alt Pirineu han canviat. Així, encara que l’activitat ramadera no ha desparegut del tot, els sectors econòmics més importants de la regió són el turisme i la construcció.6 Aquestes activitats econòmiques impliquen nous usos de l’espai, de manera que potser també desapareix el nom antic i s’implanta un nom nou, d’acord amb l’activitat econòmica preponderant. Arribats en aquest punt, cal valorar si aquest procés de canvi toponímic és acceptable —amb la pèrdua del topònim antic, i per tant d’un valor cultural, com hem vist al principi de l’article—, o si és preferible mantenir topònims antics encara que evoquin una realitat socioeconòmica pretèrita. Molts autors consideren que és possible mantenir el nom tradicional encara que es destini l’espai a usos nous:

“En el moment de triar la denominació d’un nou element urbanístic municipal significatiu com un barri, una urbanització o un polígon industrial , en primer lloc, cal tenir en compte els topònims històrics que es troben en el lloc que ocupa o que ocuparà. D’aquesta manera, si una urbanització s’ha de construir on antigament hi havia un mas (per exemple Mas Pau) o en un indret conegut o en una partida històrica (per exemple les Rojales), la primera opció és denominar-la amb aquell nom (urbanització de Mas Pau o urbanització de les Rojales). D’aquesta manera, preservem i conservem el patrimoni cultural, en aquest cas onomàstic, del municipi. Cal tenir en compte que les urbanitzacions, i en algun cas també els polígons industrials, sovint han esdevingut barris d’una població o nuclis de població del municipi, de manera que han permès el manteniment d'uns noms que ja formaven part del patrimoni municipal. Durant la segona meitat del segle xx, la tendència més general a l’hora de posar nom a les urbanitzacions va ser buscar noms que tinguessin un suposat caràcter comercial, sovint amb referències a aspectes turístics (sobre el sol, el mar o la platja) i a vegades en anglès. Aquesta tendència, que es va donar sobretot a la costa, però, avui ha estat superada i cada vegada més els municipis adopten i utilitzen noms de caràcter històric relacionats amb masos, partides, indrets o paratges i altres elements toponímics característics del terme municipal, que són uns noms que amb el pas del temps mantenen el seu valor cultural i fins i tot estètic, mentre que d’altres noms de caràcter comercial o turístic amb els anys han esdevingut obsolets i fins i tot poden arribar a resultar grotescs (King Parc, Niàgara Parc, Pine Beach, etc.).” (Criteris... 2005)

Així, es troben força exemples de reaprofitament de toponímia antiga per a les noves infraestructures. Prop de Reus (Baix Camp) hi ha els centres educatius

6. Aquesta nova realitat econòmica és ben palesa al Principat d’Andorra, però de fet és un fenomen general de tot l’Alt Pirineu. Així, l’eclosió urbanística també s’ha donat a la Cerdanya i a Aran, i s’està estenent vers el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà —concretament, la vall Fosca—, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i la Cerdanya francesa.

de Mas Carandell (formació d’adults) i de Mas Bové (formació agropecuària) i el polígon industrial anomenat Mas de les Ànimes. A Mallorca tenim Son Lledó (nom del campus de la Universitat de les Illes Balears), Son Moix (nom de l’estadi de futbol de Palma) i Son Santjoan (nom de l’aeroport de Palma).7 I no manquen centres cívics que prenen el nom d’una casa o partida: Mas Abelló (Reus, Baix Camp), Mas Costa (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental), Can Pantiquet (Mollet del Vallès, Vallès Oriental), Can Llensa (Hostalric, Selva), etc.

Aquesta postura es troba avalada, de fet, per la pràctica. Així, en alguns casos d’eixampla urbanística han romàs antics topònims, encara que la realitat a la qual feien referència ha quedat esborrada:

“La toponímia no tan sols il·lustra sobre el passat històric, sinó que també pot il·lustrar sobre configuracions geogràfiques que les expansions urbanes, o alteracions d’altra mena, han modificat fins a fer-les desaparèixer. N’hi ha un exemple a Vila-seca, amb la Canaleta, les Illes, els Aragalls i el gorg d’en Puig. Es troben, en l’ordre que els he citats, en la línia recta NOSE. A la Canaleta, en amunt de la vila i prop seu, hi havia record d’haverhi vist néixer poca o molta aigua. No fóra estrany que fos la mateixa partideta de terra que abans s’anomenava la Font [...]. Una mica més avall, sota mateix del poble, i tocant-hi, hi havia les Illes, una paraula que expressa un lloc inundat o rodejat d’aigua. Devia ésser així, en certa manera, perquè s’hi feien vimeneres, que volen molta humitat. Seguidament, sota les Illes, hi ha els Aragalls —és a dir, els xaragalls, reguerons que fa l’aigua quan s’escorre per un lloc inclinat. I, sota els Aragalls, hi ha el gorg d’en Puig, una clotadeta sense desguàs, on s’entolla l’aigua nascuda a la Canaleta, mig aturada a les Illes i escorrent-se pels Aragalls. De tot això, no en queda res més que els noms, que permeten aquesta reconstrucció hidrològica.”

(Amigó 1999: 17-18)

Anàlogament, a l’Alt Pirineu també trobem casos de reaprofitament de toponímia antiga per als nous usos, que implica, en algun cas, una resemantització (donar un nou significat a un mot existent). Dos exemples d’això que diem són borda i pleta. Aquestes paraules fan referència a espais construïts o simplement tancats on es tenien els ramats; però actualment s’utilitzen també amb un altre significat. Així, avui dia una borda és un restaurant típic de l’Alt Pirineu (sovint ha passat que hom ha reaprofitat una antiga borda i hi ha posat un restaurant); a Andorra, a l’Alt Urgell i a la Cerdanya hi ha diverses bordes on es pot degustar la gastronomia de la zona. Alhora, una pleta és una urbanització feta a l’Alt Pirineu, generalment amb voluntat de típica; vegeu la pleta de Soldeu (vora Soldeu, Andorra), la pleta de Saga (vora Puigcerdà, Cerdanya) i la pleta d’Aravell (vora la Seu d’Urgell, Alt Urgell). En ambdós casos, els mots borda i pleta s’han reintegrat

7. Bibiloni [en línia] considera que els llinatges amb el mot sant s’han d’escriure aglutinats, i per això proposa que el nom de l’aeroport de Palma es grafiï Son Santjoan

al vocabulari comú amb el nou significat: a Andorra és perfectament possible sentir Demà anem a sopar en una borda o En aquesta zona hi volen fer (o construir) una pleta (en aquestes dues frases, borda i pleta ja només tenen el significat nou, i en el segon cas fins i tot és possible que no hi hagués abans cap pleta tradicional a l’indret on es vol urbanitzar).

A la vista de tots els exemples reportats, és perfectament possible reaprofitar topònims antics per a noves instal·lacions; i aquesta idea pot ser una directriu de caràcter administratiu per a la fixació de nous topònims.

Apèndix: comentaris a alguns topònims

• Cubil - Covil

La grafia més estesa d’aquest mot —que trobem en diversos topònims: pla del Covil, riu del Covil, pic del Covil, llac del Covil, etc.— és Cubil, que reflecteix la pronúncia local. En els parlars occidentals i en mallorquí, la o àtona precedida de i tònica se sol pronunciar «u»: cosí, cosir, conill, morir, podrir, cobrir, etc.8 Amb aquestes dades, i sabent que existeix el nom comú covil ‘cau de conills’ i que es documenta en altres àrees del domini lingüístic català (entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell hi ha un pic de Covil, a Pratdip (Baix Camp) hi ha els Covilans —que n’és un derivat— i també es troba aquest topònim a Alcoi, al sud del País Valencià), sembla que la grafia ha de ser Covil. 9 Lògicament, això no ha d’afectar necessàriament la pronúncia: escrit Covil és possible continuar pronunciant «kubíl», com s’ha fet tradicionalment. (Aquest topònim també presenta problemes pel que fa al gènere: la Covil o el Covil.)

• Xovall - Aixovall

No és estrany trobar una pròtesi (afegiment de so al principi) en topònims començats per x- (fricativa palatal sorda). Així, al País Valencià, les ciutats de Xàtiva i Xàbia són pronunciades, pels mateixos valencians, «eixàtiva» i «eixàbia». Podria ser que, en origen, fos Xovall i Xirivall, i que la grafia amb a- inicial fos la consagració gràfica d’un fenomen fonètic corrent en català. La diferència és que «eixàtiva» i «eixàbia» es veuen, al País Valencià, com a pronúncies col·loquials, mentre que en l’escriptura i els àmbits formals s’empra Xàtiva i Xàbia. La comparació amb topònims valencians semblants, doncs, ens pot portar a proposar

8. Tot i ser un parlar encasellat en bloc dialectal oriental, el mallorquí no neutralitza la o àtona en «u» (com fan a Barcelona o Girona). Tampoc es fa aquesta neutralització a la meitat occidental de l’illa de Menorca. Així, a Mallorca se sent «pozà» (i no «puzà») per posar (amb l’excepció de Sóller). Però sí que se sent «kubrí» per cobrir

9. Moreu-Rey (1999: 3 i 191) aporta més topònims amb covil (o cubil, o fins i tot cuil), alguns dels quals aglutinats (Covildases i Cuil d’Ases i Cubil d’Ases; Cubilplana o Cuilplana). Vegeu, també, l’OnCat (Coromines 1989-1997, vol. III: 60-61).

Xovall i Xirivall, grafies que recolzen sobre altres arguments, com l’etimologia i les fonts històriques (per exemple, la s- inicial palatalitzada, com a Xàtiva).50 De fet, Carol (2005), el DECat i altres obres opten per Xovall.

• Juberri - Juverri

En els parlars betacistes (això és, que pronuncien igual v i b), quan hom troba un topònim amb el so «b» i no hi ha informació etimològica ni possible comparació amb topònims de parlars no betacistes (valencià i balear), la recomanació és grafiar-ho amb b (Moll & Tort 1985: 8). Per tant, sense aquesta informació la grafia més adequada seria Juberri (tal com està ara i tal com ho posa el DCVB per a un altre indret). Ara bé, alguns autors, com Carol (2005) i Coromines (19651970, vol. II: 25), consideren que aquest topònim deriva de jou. L’alternança entre u i v es dóna en molts casos en català: meu/meva, nou/nova, blau/blava, nou/novè, tou/tova, etc. Si aquesta explicació etimològica fos certa, es podria proposar d’escriure Juverri, com fa la GEC.

• la Massana - la Maçana [essa o ce trencada]

Aquest és un cas típic de divergència entre la tradició i l’etimologia. Malgrat que per etimologia caldria escriure la Maçana (perquè prové de Matiana, i el grup llatí ti seguit de vocal s’escriu c o ç), i a pesar que l’Institut d’Estudis Catalans i la GEC escriuen la Maçana, la tradició és d’escriure-ho amb ss. Amb motiu de l’edició de la GDG, ja es va sol·licitar al Consell General d’escriure-ho amb ç, però aquesta institució parlamentària va acordar (març del 1976) mantenir la forma amb ss (GDG, pàg. 190). Aquesta decisió del Consell General consagra la forma tradicional, que, com s’ha vist, és un dels factors primordials a l’hora de fixar les grafies oficials dels topònims. A més, no seria el primer cas de so «s» en què es contravé la informació etimològica: Terrassa s’escriu amb ss malgrat que per etimologia hauria de ser Terraça. En aquest sentit, com fa veure Moreu-Rey (1999: 199), seria contradictori —i nosaltres hi afegim injust— “imposar” la grafia la Maçana (o Caçà de la Selva) perquè l’etimologia ho exigeix i, en canvi, mantenir la grafia Terrassa.

D’altra banda, i anàlogament a la norma de la grafia b/v, si no se sap l’etimologia certa d’un mot que conté el so «s» sord, s’ha d’escriure s o ss i no pas c o ç (Moll & Tort 1985: 8). No és el cas de la Massana, però amb la balança decantada cap a la lletra s o el dígraf ss en cas de dubte, encara queda més refermada l’opció d’escriure la Massana. 51

50. Històricament, en català també s’ha donat el procés invers: el pas de x- a s- (Aguiló 2002: 181-182).

51. Clavé (1993: 127) defensa la grafia amb ss, però precisament adduint-hi l’etimologia. Segons aquest autor, la Massana prové de mas. Aquesta hipòtesi, però, no se sosté, ja que el plural de mas és masos, amb s sonora, com altres derivats: masover, masia, etc.; per tant, si la hipòtesi de Clavé fos certa, hom diria la Masana, amb s sonora, mentre que aquest topònim té essa sorda.

• la Margineda - la Margeneda

La Margineda és una zona urbanitzada entre Santa Coloma i Sant Julià de Lòria. En aquest cas tenim un fenomen fonètic que s’estén per molts parlars (per tant, no és un localisme). Els trets fonètics locals tenen més permissivitat en la fixació gràfica oficial dels topònims —sobretot si són topònims menors—, i s’oficialitzen amb més liberalitat, mentre que els fenòmens fonètics generalitzats solen evitar-se en la fixació gràfica oficial dels topònims.

En aquest cas concret, tot fa pensar que el topònim Margineda segurament prové de marge. Aquest topònim, doncs, significa ‘lloc amb màrgens’ (com tenim pineda ‘lloc amb pins’, fageda ‘lloc amb faigs’, teixeda ‘lloc amb teixos’, albereda ‘lloc amb àlbers’, arbreda ‘lloc amb arbres’, etc.).52 Que hi hagi una i en comptes d’una e s’explica perquè, en la parla col·loquial, tocant a sons palatals (com g o ny) la e sovint es pronuncia «i»: «giné» per gener, «ginóll» per genoll, «lligí» per llegir, «sinyó» per senyor, etc. La normativa ortogràfica catalana evita reflectir en l’escriptura aquesta pronúncia, com es veu en els exemples anteriors. Per tant, podria ser la Margeneda. Ara bé, hi ha poderosos arguments per a l’oficialització de la grafia la Margineda. En primer lloc, tenim la pronúncia: ja hem vist que la fixació toponímica s’ha de fer basant-se en la pronúncia actual. En segon lloc, hi ha la tradició. Efectivament, fa molt de temps que s’escriu la Margineda (en documentació administrativa, en mapes, en retolació viària, etc.); i la tradició es remunta fins molt enrere: abans del segle xii ja es documenta la grafia Margineda i Margineds (Baraut 1988). I, en tercer lloc, els criteris de fixació toponímica ja preveuen, per a topònims referits a accidents geogràfics —una margeneda en origen ho és, encara que avui sigui una àrea urbanitzada—, el manteniment de formes dialectals:

“En els accidents geogràfics, a més de respectar les formes dialectals (redó / rodó, jonc / junc, etc.: coll Redó [el Pinell de Brai, Terra Alta] / collet Rodó [Rubió, Anoia]; rasa del Joncar [Berguedà] / barranc del Juncar [Pallars Jussà], etc.) com fem amb els noms dels municipis i dels nuclis de població (Campredó [Tortosa, Baix Ebre] / Camprodon [Ripollès]; la Jonquera [Alt Empordà] / Juncosa [Garrigues], etc.), també es mantenen formes de caràcter més local o popular, ja que en aquest àmbit no es dóna una situació de rebuig social que sí que es produeix en el nom de les poblacions si s’inclouen formes que es poden considerar o interpretar com a molt col·loquials o poc formals: barranc dels Pèlics (Priorat), coll de la Bauma (Gisclareny/Saldes), torrent de la Bauma (Ripollès), el Ridaura (per al curs fluvial, mentre que el municipi manté la forma històrica Riudaura, malgrat que la pronúncia general sigui la mateixa que per a l’hidrònim).” (Criteris... 2005)

52. Per a més informació sobre aquest tipus de topònims, vegeu Bastardas (1993) i Rasico (2003). La presència de la n s’explica perquè el mot marge té una n final que no s’escriu però que reapareix en els derivats i plurals (l’expansió cap a la dreta): màrgens (o marges), margener ‘persona que fa màrgens’, margenet ‘marge petit’, etc.

En qualsevol cas, sembla aconsellable que el que es decideixi per a la Margineda s’apliqui també al carrer dels Marginets, d’Andorra la Vella: no tindria sentit escriure un topònim amb e i l’altre amb i (i també, és clar, al pont de la Margineda, de l’època romànica).

• Sant Cerni - Sant Serni

Les grafies Sant Cerni de Nagol i Sant Cerni de Canillo (noms d’església) tenen una certa tradició, però ha de ser Sant Serni en ambdós casos, per dues raons.53 Primerament, perquè Serni és un hipocorístic (abreujament de nom propi) de Sadurní (com Laia ho és d’Eulàlia, Txell ho és de Meritxell, etc.). Si Serni fa referència a Sadurní, és lògic que vagi amb s. 5 I, segonament, aquesta posició queda reforçada per la comparança amb altres topònims catalans ja fixats. Així, entre la Seu d’Urgell i Andorra (concretament, a Anserall) existeix l’antic cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, escrit amb s. No tindria sentit que una església s’anomenés Sant Cerni i l’altra Sant Serni. En aquest cas, a més, no es tracta d’un topònim llunyà a Andorra, sinó que hi és molt proper; no tan sols geogràficament, sinó històricament i socialment, tenint en compte la importància històrica i cultural de Tavèrnoles per a Andorra i els lligams que va haver-hi en època medieval (i el fet que el jovent andorrà, en estudiar història d’Andorra, un moment o altre veurà escrit el nom d’aquest cenobi alt-urgellenc als llibres d’història).

Contràriament a aquestes dues raons, Pol (200b) sosté que amb la tradicionalitat n’hi ha prou per a l’admissió de la grafia Sant Cerni. 55 Pol deixa entreveure que Cerni és la forma típica “d’Andorra i del Pirineu” i que es pot contraposar a la forma Sadurní “de la Catalunya Central”.

Ara bé, com ja s’ha dit, a pocs quilòmetres d’Andorra hi ha Sant Serni de Tavèrnoles, escrit amb s. I hi ha molts altres indrets del Pirineu i del Prepirineu

53. No pas Sant Serní amb accent, com du al DCVB. En la parla d’Andorra aquest mot és pla («sèrni»), no pas agut.

5 Els topònims amb noms de sant en forma popular abreujada són força corrents: Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) [i no Sant Baudili], Sant Fruitós de Bages (Bages) [i no Sant Fructuós], Sant Guim de Freixenet (Segarra) [i no Sant Guillem], Sant Mori (Alt Empordà) [i no Sant Maurici], Sant Pol de Mar (Maresme) [i no Sant Pau, tot i que hi ha pobles que tenen aquest nom], Sant Serni (Gavet de la Conca, Pallars Jussà) [i no Sant Sadurní, tot i que hi ha pobles que tenen aquest nom], Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental) [i no Sant Faust], Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà) i Santa Llocaia (Cerdanya francesa) [i no Santa Leocàdia; tot i que el poble cerdà té com a nom oficial la forma francesa Sainte-Léocadie], etc. Hi ha més exemples d’aquest tipus de topònims a Moreu-Rey (1999: 111).

55. De fet, Pol hi afegeix dos arguments més a banda de la tradició: l’estètica i la identitat. Però l’argument de l’estètica no es pot utilitzar en la fixació gràfica dels topònims, perquè és una qüestió de gust personal —a algú altre li pot agradar més l’altra grafia—, cosa que ho fa inviable com a criteri. I l’argument de la identitat en certa manera ha de recolzar-se sobre la tradició (una grafia no tradicional no és percebuda com a simbòlica de la identitat). Per tant, l’únic argument realment sòlid de Pol és la tradicionalitat.

amb esglésies dedicades a aquest sant. Així, a Prats i Sansor (Cerdanya), Arfa (Alt Urgell), Capolat (Berguedà), Guixers (Solsonès) i Sopeira (Ribagorça aragonesa) trobem les esglésies de Sant Serni, escrites amb s; també hi ha els pobles de Sant Serni (Gavet de la Conca, Pallars Jussà) i Sant Serni del Bosc [o Sant Serni de Llanera] (Torà de Riubregós, Alta Segarra), amb s. Igualment, al Rosselló hi ha una altra església anomenada Sant Serní (DCVB). Això sol desmunta l’argument de la tradicionalitat pirinenca de la grafia Cerni: la grafia Serni és igualment típica de l’Alt Pirineu. Per tant, només queda dempeus la tradicionalitat andorrana com a argument per a la grafia Cerni. Argument que també es desmunta quan es consulta la documentació antiga. Si bé la grafia Cerni apareix en textos del segle xvii (Bascompte 1997: 160), al segle xix ja apareix escrit Serni (en un mapa d’Andorra fet per Lluís Ignasi Fiter, del 187, referit a l’església de Nagol (Pujal 1999: 181)). Aquesta grafia anirà apareixent durant tot el segle xx; així, el 195, en un document del Comú de Sant Julià de Lòria hi veiem escrit Sant Serni (Arxius Comunals de Sant Julià de Lòria; Arxius Històrics Nacionals, 1997). La documentació, doncs, revela que la grafia Serni és tradicional d’Andorra i del Pirineu. I com que hi ha altres arguments a favor de la grafia Serni (etimologia, comparació amb Tavèrnoles, etc.), aquest topònim ha d’anar amb s.

• la Valira del Nord - la ribera d’Ordino

No és estrany —per bé que tampoc és gaire habitual— que un indret rebi més d’un nom. A tall d’exemple, la població de Caldes d’Estrac (Maresme) és anomenada, popularment, Caldetes (en tot cas, qui fixi la grafia oficial haurà de triar).

Això passa sobretot en pics, serres o colls, que són anomenats de maneres diferents a cada vessant (Tort 2001, n. 63). En el cas andorrà, i segons la GDG, hi ha el pic de la Coma de les Varilles, en francès pics de la Portaneille; el pic de les Canals d’Arans, que també es coneix com a pic de Percanela; el pic del Pla de l’Estany, en francès pic des Bareytes; el pic del port de Siguer, en francès pic de Bagnels; el pic de la Portelleta, per als cerdans tossa Plana de Lles; etc.56

Un exemple de multiplicitat de noms a Andorra el trobem en els rius. Els mapes i textos andorrans solen parlar de la Valira d’Orient (el curs d’aigua que va de les Bordes d’Envalira fins a Escaldes, passant per Canillo i Encamp), la Valira del Nord (el curs d’aigua que va d’Arcalís a Escaldes, passant per la Cortinada, Ordino i la Massana) i el Gran Valira (el curs d’aigua que va d’Escaldes fins a la frontera espanyola, passant per Andorra la Vella, Santa Coloma i Sant Julià de Lòria).

56. A vegades la duplicitat és entre el singular i el plural (fenomen que es detecta sobretot a la regió de Girona i comarques adjacents). Així, el monestir de Sant Pere de Rodes (al cap de Creus, Alt Empordà) també pot ser Sant Pere de Roda. Igualment, el Terraprim o els Terraprims (zona entre l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany), la Garrotxa o les Garrotxes (zones de l’Alt Empordà i del Conflent; però oficialment la Garrotxa com a nom oficial de comarca catalana), la Gavarra o les Gavarres (serra que separa el Baix Empordà estricte i la vall d’Aro). Totes aquestes formes poden aparèixer en tota mena de textos.

Com es pot veure, aquest sistema denominatiu és andorranocèntric; és a dir, es bategen els rius des d’una òptica exclusivament andorrana, en perspectiva radial. Tanmateix, en altres obres hi veiem Valira d’Encamp (GEC) o Valira Oriental (Clavé 1993: 115) per a la Valira d’Orient, i ribera d’Ordino (GEC),57 Valira d’Ordino (Clavé 1993: 115) o Valira Occidental (Clavé 1993: 115) per a la Valira del Nord. Cal veure quina d’aquestes formes s’ha d’oficialitzar: no sembla lògic que hi hagi fins a quatre denominacions per a un mateix accident geogràfic.

En aquest procés d’oficialització cal veure quina és la forma que té més implantació; segurament seran Valira d’Orient, Valira del Nord i Gran Valira. Ara bé, com hem vist, aquest sistema de bateig és andorranocèntric, com si els tres rius fossin una cosa exclusivament andorrana; i això presenta dos problemes. El primer problema és que el riu arriba fins a la Seu d’Urgell, i el nom hauria de ser el mateix a banda i banda de la frontera: si els alt-urgellencs no diuen Gran Valira, aquesta proposta denominativa perd punts.

El segon problema és la confrontació amb els criteris usats pels geògrafs per al bateig de rius. Aquests criteris estableixen que el riu important és el curs fluvial que té les seves fonts més lluny de la desembocadura —al mar, a un altre curs fluvial o a un llac—, i que la resta de cursos fluvials en què es bifurca —a mesura que hom va de la desembocadura per amunt— són afluents. Això és útil en rius que, quan conflueixen, tenen un cabal semblant. En efecte, és fàcil de determinar quin és el riu principal quan els alfuents són poc cabalosos: el riu Siurana es considera un afluent de l’Ebre perquè en l’aiguabarreig de tots dos rius, a Garcia (Ribera d’Ebre), l’Ebre és molt més cabalós que el Siurana. Però quan dos rius que conflueixen tenen un cabal semblant, el criteri és mesurar la llargada de cada curs fluvial: el més llarg serà el riu important i el més curt en serà l’afluent.58 Per tant, si bategéssim els rius andorrans seguint els criteris internacionals, més amunt d’Escaldes un dels dos rius —el que arribi més lluny— ha de portar el mateix nom que el curs fluvial que va d’Escaldes fins a la Seu d’Urgell (Valira), i l’altre ha de tenir un nom diferent (val a dir que pot contenir el mot Valira, però aleshores acompanyat d’un diferenciador).

En definitiva, i potser tenint present tots aquests elements, es podria formular una proposta d’oficialització que reculli dues denominacions (però només dues) per a cada riu. Consistiria a donar com a bones alhora la denominació andorranocèntrica —tampoc es tracta de perdre els referents propis— i la denominació

57. El mot ribera significa ‘riu petit’. Entre l’Alt Urgell i el Solsonès hi ha la ribera Salada, dita així perquè la seva aigua és salada. El riu d’Ondara (Segarra i Urgell) també és conegut com a ribera d’Ondara. Igualment, a la Catalunya Nord hi ha la Ribereta i la Riberola

58. És cert que l’aplicació d’aquest criteri ha arribat tard en algun cas. Així, sembla que el curs fluvial que, travessant la Catalunya central, desemboca vora Barcelona, no té el seu punt més allunyat de la desembocadura a les anomenades fonts del Llobregat (Castellar de n’Hug, Berguedà). Això implicaria canviar de nom el curs fluvial que va d’aqueix poble fins a Guardiola de Berguedà, i donar el nom Llobregat a un altre curs fluvial que, des d’aquest poble, arribi més lluny.

amb criteris geogràfics internacionals —per tal de no posar-se d’esquena a aquests criteris—; i, a través de l’escolarització i eines similars, emmarcar degudament la usabilitat de cada sistema denominatiu (en documents interns el sistema andorranocèntric, i en documents acadèmics adreçats a actes o publicacions internacionals el sistema internacional). S’ha de reconèixer, pèro, que és una solució que va contra les recomanacions de l’ONU (Alcázar & Azcárrate 2002: 890). Tanmateix, socialment sembla una solució òptima i al capdavall el que es fa és donar dos sistemes denominatius que tenen raó de ser perquè es basen en dos punts de vista (la centralitat andorrana i la llargària des de la desembocadura fins a les fonts).59

• camp de Claror - calm de Claror

Valls (2003; 200a) considera que les formes camp de Claror i camp Ramonet (espais situats al sud d’Andorra), que recull la GDG, són errònies, i que haurien de ser calm de Claror i calm Ramonet. Segons Valls, hi hauria hagut una reinterpretació del genèric calm ‘altiplà, plana a molta altura’ en camp. L’orografia sembla donar la raó a Valls: es tracta de planes elevades.

El motiu pel qual s’ha canviat de calm a camp és perquè la paraula calm ha anat desapareixent del vocabulari comú, deixant pas a altres formes, com altiplà o planell. En desaparèixer calm del vocabulari comú, segments fonètics com «kalmdeklaró» han estat reinterpretats i hom hi ha posat un genèric semblant fonèticament i que permet descriure igualment l’accident geogràfic en qüestió (en aquest cas, camp; així, «kamdeklaró»). Moreu-Rey (1999: 29), quan parla de la confusió com a motor per als canvis toponímics, precisament posa com a exemple el calm Ramonet, que passa a camp Ramonet. Aquest procés també s’ha donat amb coma ‘petita vall ampla’, que en algun cas ha deixat pas a una altra forma semblant, conca, en topònims com conca de Meià (Segre Mitjà, en origen coma de Meià). Com que calm (o calma) ha desaparegut del vocabulari comú, no s’empra com a genèric; però si ha romàs aplicat a un indret, aleshores ha agafat la natura de nom propi; és així com tenim el pla de la Calma (al Montseny) o el roc de la Calm (a Font-romeu, Cerdanya francesa). Sobre la història d’aquest mot, precisament el DCVB (s. v. calma ‘altiplà’) diu que el mot calm és inexistent en català d’avui dia, però que ha quedat fossilitzat en algun topònim com Sacalm, que trobem a les Guilleries: el Puigsacalm (o puig Sacalm al DCVB) i les poblacions de Sant Hilari Sacalm i Sant Martí Sacalm. Amb la presència de l’article sa o la en aquests exemples (i en el de Font-romeu) es dedueix que el mot calm era femení. La proposta de Valls, doncs, té el problema que implica restituir un mot desaparegut del vocabulari comú.

• pic alt del Covil – pic Alt del Covil

En general tothom assumeix que els genèrics dels topònims (pic, riu, serra, etc.) s’escriuen amb minúscula, mentre que el nom propi del topònim s’escriu amb

59. No és l’únic cas problemàtic amb els rius i la visió andorranocèntrica. Segons la GDG, el riu Arieja, en el seu naixement, també s’anomena riu del Pas de la Casa

majúscula. Per tant, ha de ser riu Madriu (i no Riu Madriu), pic de Llops (i no Pic de Llops), coma de Ransol (i no Coma de Ransol), vall de Sorteny (i no Vall de Sorteny), etc. L’excepció és el mot cala a les Illes (Bibiloni [en línia]): Cala Bona, Cala Millor, etc.

Tanmateix, hi ha alguns elements lingüístics que ofereixen dubtes. Així, alguns pics tenen els mots alt i baix en el seu nom: pic alt del Covil i pic baix del Covil. El dubte és si aqueixos mots, que tenen l’aspecte de ser adjectius, han d’anar amb majúscula o minúscula.60 En principi, han d’anar amb majúscula si es considera que el nom propi comença immediatament després del genèric pic (llavors es podria fer la paràfrasi El pic anomenat Alt del Covil... ), o si es considera que el segment Alt del Covil és una unitat. En canvi, han d’anar amb minúscula si es considera que pic alt i pic baix són genèrics (com riera o platja).

Tanmateix, la resolució d’aquest cas ve per una altra via. En efecte, com fa veure Coromines, el mot alt en origen és sinònim de pic:

“Com a tot el Pirineu, s’usen a Andorra pic i puig (o pui), però aquest va quedant sobretot petrificat a la toponímia, i pic (fora de Pic Negre d’Envalira) és sobretot usat pels geògrafs i excursionistes més que pel poble: més vius i propis d’Andorra són tossa o tossal, bony i alt. Els pics punxeguts solen anomenar-se popularment alt: Alt del Griu, Alt del Covil, Alt de la Capa, Alt de la Coma Pedrosa. Dels de forma arrodonida o aplanada se’n diu bonys: el Bony de les Neres, Bony de Carroi, Bony de la Caubera i d’altres [...].” (Coromines 1965-1970, vol. II: 7-8)

Per tant, en l’expressió pic alt... hi ha hagut una reinterpretació: s’ha considerat que alt és adjectiu quan, en origen, és el genèric. Així, pic alt del Covil hauria de ser directament alt del Covil (el mateix ha passat amb pic alt del Comapedrosa, o pic del Comapedrosa).

• Canòlich - Canòlic

L’opinió dels experts en toponímia és unànime: no s’ha d’escriure -ch final en els noms de lloc (Moll & Tort 1985: 81), encara que sigui una solució gràfica amb una relativa tradició. Així, ja fa molts anys que es van abandonar les grafies Vich [ara Vic], Bell-lloch [Bell-lloc], Hostalrich [Hostalric] o Montblanch [Montblanc].61

60. Un cas semblant és els carrers de Barcelona anomenats carrer de Sant Pere Més Alt i carrer de Sant Pere Més Baix

61. Aquestes grafies no tan sols tenen una certa tradició en català, sinó que també han estat potenciades des dels poders públics espanyols i francesos. Així, durant el franquisme s’escrivia Vich Encara avui la grafia oficial d’alguns topònims de la Catalunya Nord és arcaïtzant:Tech [Tec] (nom de riu), Nefiach [Nefiac] (nom de poble), etc.

Per tant, la forma que pertocaria és Canòlic, com ja escriu la GDG (pàg. 139).62

La supressió de -ch final es va implantar en els primers temps de la fixació ortogràfica de la llengua catalana, a principis del segle xx, temps en què es van implantar altres regularitzacions, com la y (és Espui i no Espuy, Lleida i no Lleyda, Montbui i no Montbuy, Deià i no Deyà, Tuïr i no Tuy, etc.). Des del punt de vista normatiu, només es permet l’ús del dígraf -ch en els cognoms, com Blanch, Bosch, Domènech, Benlloch, Adellach, etc. (aquells que ja s’escriguessin així):63

“En català ha estat usat des d’antic el dígraf ch amb dos valors diferents: — 1. Pronunciat k : sach, amich, llarch, pròlech. Aquest ch ha estat modernament reemplaçat per c o g (sac, amic, llarg, pròleg); però es troba encara usat en noms propis (Ex.: Aymerich, Rosich, Poch); — 2. Pronunciat tx : flecha, plancha. Aquest ch és actualment usat sols a València; a Catalunya es troba reemplaçat per tx o x (fletxa, planxa).” (Fabra 1932: 10-11)

“El so de c final apareix escrit ch en els cognoms: Folch, Poch, Alberich.” (Fabra 1956: 11)

Tot i amb això, hi ha ferms partidaris de la grafia Canòlich (encara figura així en rètols viaris de Sant Julià de Lòria). Com a defensa de la grafia Canòlich es podria argumentar que és la forma andorrana tradicional (figura legal que tipifica l’article 1 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial). Però aquest argument de la tradicionalitat té tres contraarguments (que se sumen als de la normativa ortogràfica) que menen a la grafia amb -c. Són aquests:

a) La grafia Canòlic és igualment forma andorrana; és a dir, igual de tradicional que Canòlich. De fet, el Govern només empra aquesta grafia des de fa anys,

62. Es podria al·legar que en alguns rètols viaris surt escrit algun topònim català amb -ch. Que quedi algun rètol amb una grafia obsoleta (com Bell-lloch en un trencall de la carretera de Balaguer a Lleida, escrit així en 200) no significa que aqueixa grafia sigui vàlida, sinó que les autoritats no fan prou bé la seva feina en màteria de la retolació viària. En aquest cas concret es tracta d’un rètol que el 200 ja era molt antic (es veia per l’estructura del rètol esmentat, d’una única planxa de ferro en comptes de làmines, i per la tipografia de la lletra, més alta de cos del que és usual avui dia). És lògic que la població doni a la retolació viària el valor d’oficial —així hauria de ser—; però quan es veuen molt rètols mal escrits, no queda més remei que posar en quarantena aquesta credibilitat (vegeu, a tall d’exemple, les reflexions de Solà (2005) sobre aquesta qüestió referides a Eivissa i Formentera). Així, per exemple, en els rètols de la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, el mateix any 200 encara es podia llegir Puigcerda, sense accent. Cal tenir present que alguns rètols no és que estiguin mal escrits, sinó mal fets o mal posats. Si a Anserall (Alt Urgell), en la mateixa època, hi havia dos rètols a pocs metres l’un de l’altre que indicaven una distància impossible (el rètol més proper a la Seu d’Urgell indicava 8 km fins a Andorra, i el més proper a Andorra indicava 9 km fins a Andorra), tampoc podem donar credibilitat absoluta als rètols viaris.

63. En general, en els cognoms es mantenen totes les irregularitats gràfiques: Farré per Ferrer (a Barcelona), Puchol per Pujol (a València), Balañà per Balanyà (arreu dels territoris catalanoparlans sota domini espanyol), Margaill per Margall (a la Catalunya Nord), etc.

perquè figura així al GDG. Dit d’una altra manera: no es pot argumentar que la grafia Canòlich és andorrana i que la grafia Canòlic és imposada des de Barcelona —on s’ha dissenyat la normativa ortogràfica de la llengua catalana—: hi ha andorrans que prefereixen una forma i hi ha andorrans que prefereixen l’altra. Això sol ja deixa la grafia Canòlic en igualtat de condicions respecte a la grafia Canòlich com a candidata a ser oficial en cas que la tradicionalitat hagi de ser el factor més important en la fixació oficial d’aquest topònim.

b) Passar a escriure Canòlic no s’ha d’interpretar com una alteració de la tradició (com si grafiar Canòlich fos respectuós i grafiar Canòlic fos transgressor), sinó tot al contrari. Efectivament, escriure Canòlic s’ha d’interpretar com —i de fet és— una actualització de la tradició. Els elements tradicionals que romanen inalterats són els que, amb el pas del temps i els canvis que experimenta el món, acaben esdevenint obsolets.6 En canvi, aquells elements tradicionals que van adaptant-se al pas del temps, a poc a poc però sense perdre l’alè, són els que arriben als nostres dies amb ple valor. En aquest sentit, el mapa administratiu local andorrà serveix com a exemple d’això que diem: durant centenars d’anys, el Principat d’Andorra s’ha ordenat internament en sis parròquies; a final del segle xx, hom va creure oportú crear la setena parròquia, Escaldes-Engordany. La creació d’aquesta parròquia no va ser un trencament de la tradició, sinó tot al contrari: es va actualitzar i posar al dia el mapa administratiu local andorrà, adequant l’eina que és la divisió parroquial a les necessitats del món modern. Anàlogament, el fet que el Pas de la Casa reclami esdevenir la vuitena parròquia, independentment dels motius d’aquesta demanda i de si realment cal fer-ho, reflecteix la voluntat de la gent d’adaptar el mapa administratiu local andorrà a les realitats i necessitats del segle xxi (que no tenen res a veure amb les realitats i necessitats del segle xviii) utilitzant la fórmula tradicional de les parròquies. Com a conclusió, doncs, podem dir que grafiar Canòlic és un pas més d’actualització de la tradició andorrana. (D’altra banda, els andorrans saben millor que ningú que es pot conjuminar la tradició i les arrels amb la innovació i la modernitat, sense que la tradició impedeixi modernitzar-se i sense que la innovació esborri les arrels: amb aquest equilibri s’ha construït i ha avançat el país.)

c) El santuari de Canòlic es pot considerar patrimoni de tot el poble andorrà (com Meritxell, per bé que en el cas de Meritxell aquest valor és encara més gran). Per tant, qualsevol tractament que s’hi faci —sigui unes obres de millora de l’entorn de l’ermita, sigui la fixació gràfica del topònim— ha de ser pensant que es tracta d’un element patrimonial de tot el poble andorrà. La grafia Canòlic ha estat proposada per moltes persones i institucions, de dintre i de fora d’Andorra, i de

6 O una fotografia del passat: alguns balls tradicionals han perdut la seva funció de socialització i relació que tenien abans, perquè avui dia tenim sales de ball tot el cap de setmana, o els xats d’Internet, i els balls tradicionals que s’han mantingut inalterats només es ballen un cop a l’any a la plaça del poble i escenificant-ho com si fos gairebé teatre.

tots els àmbits (administratiu, polític, cultural, acadèmic, etc.); això i el fet que sigui la grafia més adequada atenent criteris científics i la converteix en la forma més apta per a la comunitat andorrana. En canvi, la grafia Canòlich no compleix aquests requisits.

[Encara hi ha una altra raó, col·lateral, que pot menar a oficialitzar la grafia amb -c. En textos antics es troba la grafia Canòlig. Pot ser que realment es pronunciés «kanòlik», com avui dia; però aquesta grafia també pot representar la pronúncia «kanòlitx» (com la grafia puig representa la pronúncia «pútx»). Si es pronunciava realment «kanòlitx», és lògic que hom escrivís Canòlig i també Canòlich, seguint l’ortografia occitana (vegeu la primera citació de Fabra). Amb el pas del temps, és possible que la grafia Canòlich portés a la pronúncia «kanòlik» (com blanch o llarch); en aquest supòsit, la grafia Canòlich encara tindria menys sentit, perquè representaria una pronúncia antiga, i en qualsevol cas el topònim oficial s’ha de fixar a partir de la pronúncia actual.]65 Diguem, d’altra banda, que tant si la grafia oficial és Canòlic com si és Canòlich, aquest mot com a nom de dona pot romandre inalterat (en el cas de les dones que viuen avui; una altra cosa és les que neixin en un futur). És a dir: encara que es grafiï Canòlic el santuari, una persona pot continuar escrivint el seu nom Canòlich si així figura al Registre Civil i al passaport.

Bibliografia

AADD (1988-1989). “Col·loqui sobre el substrat lingüístic del català”, Llengua & Literatura, 3, pàg. 339-26.

AADD (1998). La toponymie, un patrimoine à préserver. En Inde, en Gascogne, en Alsace, vers une politique de réhabilitation des anciens toponymes? París: L’Harmattan. [Actes del col·loqui Conscience et maîtrise d’un patrimoine. La toponymie en Alsace.]

AADD (2002). Els substrats de la llengua catalana. Una visió actual. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura.

65. No és estrany trobar vacil·lacions en mots amb «tx» final. El poble d’Urtx (Cerdanya), s’escriu amb -tx; però etimològicament hauria de ser Urg (pronunciant la -g final com a «tx»). De fet, el nom de la ciutat de la Seu d’Urgell sembla que deu el segment Urgell —que antigament era el nom de la població— al poble d’Urg (amb un sufix diminutiu). Que Urtx s’escrigui amb -tx té la seva lògica: escriure Urg implicaria pràcticament que tothom acabaria pronunciant-ho «úrk». La grafia d’aquest poble no és problemàtica, perquè ja està resolta; però hi ha un personatge important per a la història d’Andorra que du, en el seu nom, el topònim cerdà. Es tracta de Pere d’Urg, bisbe d’Urgell, i participant en la signatura dels pariatges (els primers documents constitucionals d’Andorra, que implanta el consenyoriu que ha perviscut fins avui). Sembla que hauríem de dir «úrtx», però és habitual sentir «úrk» entre els andorrans que esmenten aquest personatge.

Adellach, Bonaventura; Ganyet, Ramon (1977). Geografia i diccionari geogràfic de les valls d’Andorra [títol a la coberta: Valls d’Andorra. Geografia i diccionari geogràfic]. Andorra la Vella: Consell General [GDG].

Adiego, Ignasi-Xavier (2002). “Les llengües preromanes indoeuropees de la Península Ibèrica directament documentades”, dins AADD (2002), pàg. 33-51.

Adroer, Anna (2003). “Toponímia i retolació”, ponència presentada a les Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana (Bellver de Cerdanya, 3, i 5 de juliol del 2003).

Aguiló, Cosme (1999). “Trenta nàugrafs toponímics. Apel·latius de molt baixa freqüència a les illes Balears”, Catalan Review, XIII, 1-2, pàg. 37-72. [Reproduït a Aguiló (2002).]

Aguiló, Cosme (2001). “Reflexions elementals a l’entorn de la defensa de la toponímia”, Llengua Nacional, 3, pàg. 2-25.

Aguiló, Cosme (2002). Toponímia i etimologia. Palma / Barcelona: Universitat de les Illes Balears / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Alcázar, Adela; Azcárate, Margarita (2002). “Cuestiones sobre la normalización de municipios en el registro de entidades locales”, Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. València: Denes, pàg. 889-906.

Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de Borja (1926-1962). Diccionari català-valenciàbalear. Palma de Mallorca: Moll [10 volums]. Adreça web <http://dcvb.iecat.net> [DCVB].

Amigó, Ramon (1980). “Vint-i-cinc anys d’experiència en recull de noms de lloc. Uns quants exemples modèlics”, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1, pàg. 20-28.

Amigó, Ramon (199). “Alguns comentaris sobre inventaris de toponímia”, Introducció a l’onomàstica. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, pàg. 13-30.

Amigó, Ramon (1999). Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Amigó, Ramon (2000). Llenguatge endins. Un recorregut històric pels noms de lloc . Reus: Centre de Lectura.

Anglada, Manuel (1993). Arrels d’Andorra. Prehistòria d’Andorra a través dels noms de lloc. Andorra la Vella: Editorial Andorra.

Armengol, L.; Camiade, M.; Ponsich, Pere; Becat, Joan (1980). Atlas d’Andorra. Perpinyà: Institut d’Estudis Andorrans.

Baiges, Ignasi J.; Fages, Mariona (1993). Diplomatari de la vall d’Andorra. Segle xiv. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Balañà, Pere (1990 [1989]). Els noms de lloc de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2a ed.

Balañà, Pere (1993). “Assaig breu de taxonomia de les etimologies toponímiques”, Estudis de llengua i literatura catalanes XXVII . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 263-270.

Baraut, Cebrià (1988). Cartulari de la vall d’Andorra. Segles ix-xii. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Baraut, Cebrià (1990). Cartulari de la vall d’Andorra. Segles x-xii. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Bascompte, Domènec (1997). Diplomatari de la vall d’Andorra. Segle xvii. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Basseda, Lluís (1990). Toponymie historique de Catalunya Nord. Prada de Conflent: Terra Nostra.

Bastardas, Maria Reina (1993). La formació dels col·lectius botànics en la toponímia catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona [tesi de doctorat].

Bastida, Roser [et al.] (1991). Atlas d’Andorra. Andorra la Vella: Govern d’Andorra. [El 1989 es va publicar un atles, elaborat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya; aquest del 1991 n’és una segona edició, amb correccions.]

Becat, Joan (2002). “Els topònims dels mapes i documents públics a França: normes, procediments de correcció, debat ciutadà i jurídic, situació i actituds a Catalunya Nord”, Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. València: Denes, pàg. 927-97.

Bertranpetit, Jaume; Vives, Elisenda [ed.] (1995). Muntanyes i població. El passat dels Pirineus des d’una perspectiva multidisciplinària. Andorra la Vella: Centre de Trobada de les Cultures Pirinenques.

Bibiloni, Gabriel (1983). Els noms dels carrers de Palma. Palma: Ajuntament de Palma.

Bibiloni, Gabriel (2001). Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears . Palma: Universitat de les Illes Balears. [Amb la col·laboració d’I. Martínez, H. Planisi, C. Rigo i M. Rosselló.]

Bibiloni, Gabriel [en línia]. Recomanacions per a l’ús de la toponímia. Adreça web <http:// www.bibiloni.net/toponimia>.

Bofarull, Manuel (1991). Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes, etc. Barcelona: Millà.

Bolòs, Jordi; Hurtado, Víctor; Nuet, Josep (1987). “Els noms de lloc” / “El poblament”, Atlas històric d’Andorra (~759-1278). Andorra la Vella: Govern d’Andorra, pàg. 28-35.

Bruguera, Jordi (1985). Història del lèxic català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Caridad, Joaquín (1995). Toponimia y mito. El origen de los nombres. Barcelona: Oikos-Tau.

Carol, Roser (200). “Feina feta no té destorb”, El Periòdic d’Andorra (11-7-200).

Carol, Roser (2005). “D’Aiguarrebra a Xovall de la mà de Joan Coromines”, Escriptors d’avui, escriptors d’aquí. Andorra la Vella: Centre de la Cultura Catalana, pàg. 53-75.

Carrera, Aitor (2003). “Les representacions gràfiques dels topònims occitans”, XXIX Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. València: Denes, pàg. 189-207.

Carreras, Jaume (1997). “Toponímia oficial o popular?”, Acte del Dinovè Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Fraga / Calaceit: Ajuntament de Fraga, pàg. 37-0.

Casanova, Emili (1996). “Toponímia i normativa: el cas valencià”, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, [60], pàg. 79-91.

Clavé, Jaume (1993). Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra . Solsona: l’autor.

Comissió del Nomenclàtor (1999). “El Nomenclàtor oficial de Catalunya”, Llengua i Ús, 16, pàg. 21-23.

Comission de Toponymie Québec [en línia]. “Politiques de la Commission de toponymie”, adreça web <http://www.toponymie.gouv.qc.ca/poltopo.htm>; “Procédures d’inventaire, de traitement, d’officialisation, de diffusion et de contrôle des noms géographiques”, adreça web <http://www.toponymie.gouv.qc.ca/prodeno.htm>; “Critères de choix”, adreça web <http://www.toponymie.gouv.qc.ca/criteres.htm>; “Définition des principaux termes”, adreça web <http://www.toponymie.gouv. qc.ca/dtv.htm>, “Règles d’écriture”, adreça web <http://www.toponymie.gouv.qc.ca/ regles.htm>.

Coromines, Joan (1955). “Toponímia d’Andorra”, Recueil de Travaux offerts à M. Clovis Brunel. París: Société de l’École des Chartes, pàg. 288-310. [Reproduït a Coromines (1965-1970), vol. II, pàg. 5-2.]

Coromines, Joan (1965-1970). Estudis de toponímia catalana. Barcelona: Barcino [2 volums].

Coromines, Joan (1976-1977). Entre dos llenguatges. Barcelona: Curial [3 volums].

Coromines, Joan (1980-2001). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial / ”la Caixa” [10 volums] [DECat].

Coromines, Joan (1989-1997). Onomasticon cataloniae. Barcelona: Curial / ”la Caixa” [8 volums] [OnCat].

Coromines, Joan; Ribas, Enric (1936). Notes per al recull dels noms de lloc de les terres catalanes. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. [Reproduït com a apèndix a: Iglésies, Josep (1953). La Riba. Termes municipal i parroquial. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.]

Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal (2005). Barcelona: Comissió de Toponímia de Catalunya. [Document de treball, provisional i inèdit. Consultada la versió del juny del 2005].

Cubells, Joan (1967). Disquisicions toponímiques. Barcelona: Rafael Dalmau.

DCVB = Alcover & Moll (1926-62)

DEA = Diccionari enciclopèdic d’Andorra, Valls [en premsa]

DECat = Coromines (1980-2001)

Domingo, Carles (1997). Els noms de les formes del relleu. Barcelona: Societat d’Onomàstica / Institut Cartogràfic de Catalunya.

Dorion, Henri (198). “Les relations entre la toponymie et les autres sciences sociales”, 450 ans de noms de lieux française en Amerique du Nord. Québec: Les Publications du Québec, pàg. 103-108.

Dorion, Henri (1993). “A qui appartient le nom de lieu?”, Onomastica Canadiana, 75-1, pàg. 1-10.

Dorion, Henri (1998). “La toponyimie, complice involontaire de la politique?”, International Congress of Onomastic Sciences. Aberdeen.

Fabra, Pompeu (1932). Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Fabra, Pompeu (1956). Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.

GDG = Geografia i diccionari geogràfic, Adellach & Ganyet (1977)

GEC = Gran enciclopèdia catalana

GGCC = Gran geografia comarcal de Catalunya

Gorrochategui, Joaquín (2002). “Las lenguas de los Pirineos en la antigüedad”, dins AADD (2002), pàg. 75-101.

Graells, Jordi; Romagosa, Mercè [et al.] (1999). Criteris de traducció de noms, denominacions i topònims. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Gran enciclopèdia catalana [en línia]. Adreça web <http://www.grec.net> [GEC].

Gran geografia comarcal de Catalunya [en línia]. Adreça web <http://www.grec.net> [GGCC].

Hoz, J. de (1995). “El poblamiento antiguo de los Pirineos desde el punto de vista lingüístico”, dins Bertranpetit & Vives (1995), pàg. 271-299.

Institut d’Estudis Catalans (1990a [1980]). “Llista dels noms dels municipis del Principat”, Documents de la Secció Filològica, vol. I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, pàg. 85-118.

Institut d’Estudis Catalans (1990b [1988]). “Topònims de les Illes Balears”, Documents de la Secció Filològica, vol. I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, pàg. 119-129.

Institut d’Estudis Catalans (1990c [1988]). “L’ús de l’article en els noms de les comarques del Principat”, Documents de la Secció Filològica, vol. I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, pàg. 131.

Institut d’Estudis Catalans (1992 [1980]). “Addicions i esmenes a la «Llista dels noms dels municipis del Principat» dreçada el 6 de novembre de 1980”, Documents de la Secció Filològica, vol. II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, pàg. 71-77.

Institut d’Estudis Catalans (1996). [«Informes tècnics o d’abast general de l’Oficina d’Onomàstica sobre toponímia»], “Sobre toponímia”, Documents de la Secció Filològica, vol. III. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, pàg. 165-169.

Institut d’Estudis Catalans (1999). “L’Institut d’Estudis Catalans en la realització del Nomenclàtor”, Llengua i Ús, 16, pàg. 2-25.

Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (2000). Andorra la Vella: Ministeri de Turisme i Cultura del Govern d’Andorra. [Llei aprovada pel Consell General del Principat d’Andorra el 16-12-1999.]

López, Esteve; Peruga, Joan (199). Diplomatari de la vall d’Andorra. Segle xix. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Lozano, Ferran (2003). “Propòsits i despropòsits de la toponímia urbana”, ponència presentada a les Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana (Bellver de Cerdanya, 3, i 5 de juliol del 2003).

Majúscules i minúscules (1992). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2a ed.

Marcet, Jaume (200). “Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana”, Llengua & Literatura, 15, pàg. 691-700.

Marín, Ferran; Vernet, Jaume (1991). “El règim jurídic de la llengua en la retolació pública, la toponímia i la denominació dels ens locals a Catalunya”, Revista de Llengua i Dret, 16, pàg. 85-119.

Martí, Joan (1990). “Teià versus Taià i la disciplina lingüística”, Estudis de llengua i literatura catalanes XX. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 27-256.

Menéndez Pidal, Ramón (1968). Toponimia prerrománica hispana. Madrid: Gredos.

Meyer-Lübke, Wilhelm (1923). “Els noms de lloc en el domini de la diòcesi d’Urgell”, Butlletí de Dialectologia Catalana, XI, pàg. 1-32.

Moll, Juli; Tort, Joan (1985). Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya / Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Moran, Josep (1995). Estudis d’onomàstica catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Moran, Josep (1996). Consideracions sobre l’onomàstica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Moran, Josep (1997). “Toponímia i vocabulari antic”, IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, vol. II. València: Denes, pàg. 71-73.

Moran, Josep (2001). “Llengües preromanes”, Enciclopèdia de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, pàg. 26-27.

Moran, Josep; Batlle, Mar; Rabella, Joan Anton (2002). Topònims catalans. Etimologia i pronúncia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [Amb la collaboració de Joan Peytaví per a la Catalunya Nord.]

Moran, Josep; Rabella, Joan Anton (200). “Criteris lingüístics del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya”, Llengua i Ús, 29, pàg. 1-20. [També publicat el mateix any (amb alguns retocs) en altres revistes: “El Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya”, Llengua Nacional, 6, pàg 20-22 | “El Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya”, Llengua & Literatura, 15, pàg. 701-107.]

Moreu-Rey, Enric (1965). Els noms de lloc. Introducció a la toponímia. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya.

Moreu-Rey, Enric (1982) = Moreu-Rey, Enric (1999).

Moreu-Rey, Enric (1985). [«L’origen o altra relació amb el topònim»], “Consideracions sobre l’antroponímia dels segles x i xi”, Estudis de llengua i literatura catalanes XI. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 18-20.

Moreu-Rey, Enric (1999 [1982]). Els nostres noms de lloc. Palma: Moll. 2a ed. [És més coneguda la primera edició, del 1982; però citem la segona perquè és “revisada i augmentada”.]

Morros Castelltort, Josep (1990). “Algunes precisions metodològiques en l’estudi de la toponímia dels municipis. Un exemple: la comarca de la Noguera”, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 0, pàg. 83-9.

Mujika Ulazia, Nerea [en línia]. La problemática de la terminología geográfica dentro de los trabajos de normalización toponímica. Adreça web <http://www.uzei.com/ TerminBiltz/komunikazioak/35/35Mujika.html>.

Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (2003). Barcelona: Generalitat de Catalunya / Institut d’Estudis Catalans.

OnCat = Coromines (1989-1997)

Parella, Miquel (2003). “Toponímia en cartografia”, ponència presentada a les Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana (Bellver de Cerdanya, 3, i 5 de juliol del 2003).

Pereña, Mònica (2003). “El marc legal de la toponímia catalana”, ponència presentada a les Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana (Bellver de Cerdanya, 3, i 5 de juliol del 2003).

Pérez, Aigües Vives (2002). “Legislació sobre onomàstica: el cas valencià”, Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. València: Denes, pàg. 971976.

Peytaví, Joan (2003). “Normalització de la toponímia de la Catalunya Nord. Avenços i patrimonialització”, ponència presentada a les Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana (Bellver de Cerdanya, 3, i 5 de juliol del 2003).

Picornell, C. (1982). “La nova toponímia de les Illes Balears. Una aportació als topònims sorgits arrel del turisme”, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 10, pàg. 86-100.

Piñol Aguadé, J. M. (1995). Cap a Andorra i la Cerdanya. Notes de toponímia. Barcelona: Rondes.

Planagumà, Teresa (2003). “Una experiència de revisió toponímica municipal: el cas d’Olot”, ponència presentada a les Primeres Jornades sobre Toponímia Catalana (Bellver de Cerdanya, 3, i 5 de juliol del 2003).

Pol, Antoni (200a). “«É pur, si muove»”, El Periòdic d’Andorra (20-6-200).

Pol, Antoni (200b). “De la discrepància a l’entesa”, El Periòdic d’Andorra (2-7-200).

Pol, Antoni (200c). “D’essències i fragàncies”, El Periòdic d’Andorra (17-7-200).

Portet, Renada-Laura (1983). Els noms de llocs del Rosselló: microtoponímia. A la recerca d’una memòria. [s. l.]: Michel Fricker / La Miranda.

Poy, Pere (2002). “Dificultats en l’anàlisi de la toponímia en llengua catalana”, Llengua Nacional, 38, pàg. 21-25.

Pujal, Cinta [coord.] (1999). Atles cartogràfic de les valls d’Andorra. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Rabella, Joan Anton (2000a). “Toponímia: problemes i mètodes”, Braçal. Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, 21-22 (vol. II), pàg. 551-561.

Rabella, Joan Anton (2000b). “Aspectes problemàtics de la normalització i la protecció de la toponímia”, Estudis de toponímia valenciana. València: Denes, 15-19.

Rabella, Joan Anton [en premsa]. “Reflexions sobre el substrat preromà al Pallars i la Ribagorça”. [Pendent de publicar en la miscel·lània dedicada per E. Casanova i X. Terrado a Joan Coromines.]

Ramírez Sábada, José Luis (2002). “La onomástica de la antigüedad: antroponimia y toponimia. Su utilidad para la lingüística y para la historia”, dins AADD (2002), pàg. 103-129.

Rasico, Philip D. (199). “Sobre alguns topònims septentrionals”, Estudis de llengua i literatura catalanes XXIX. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 271-279.

Rasico, Philip D. (2003). “Els topònims catalans en -et / -ell: entorn d’una tesi de Joan Coromines”, Estudis Romànics, XXV, pàg. 151-166.

Rosselló i Verger, Vicenç M.; Casanova, Emili [ed.] (1995). Materials de toponímia. Mestratge de toponímia 1990-1991. València: Universitat de València [2 volums].

Sebastià, Xavier (2002). “L’ús del català en la toponímia de les lleis de l’Aragó: una fita en el bilingüisme normatiu”, Llengua i Ús, 25, pàg. 15-19.

Sistac, Ramon (200). [«Pròleg»], dins Turull (200a).

Solà, Joan (1998). “Els topònims”, Avui (12-2-1998).

Solà, Joan (2005). “Eivissa”, Avui (15-9-2005).

Terrado, Xavier (1992). [«Introducció»], Toponímia de Betesa. Lleida: Signe, pàg. 11-2.

Terrado, Xavier (199). “Fonaments per a l’estudi etimològic de la toponímia catalana”, Introducció a l’onomàstica. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, pàg. 53-72.

Terrado, Xavier (1999). Metodología de la investigación en toponimia. Saragossa: l’autor.

Tort, Joan (1999). “Algunes reflexions sobre el concepte de topònim”, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 77, pàg. 59-72.

Tort, Joan (2001). “La toponímia com a camp de coneixement interdisciplinari. Algunes bases teòriques i epistemològiques per a l’estudi dels noms de lloc”, Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 86. Adreça web <http://www. ub.edu/geocrit/sn-86.htm>.

Tort, Joan (2002). “La toponimia y las nuevas realidades del territorio. Estudio sobre los nombres de las urbanizaciones del litoral catalán”, Actas do XX Congreso Internacional de Ciencias Onomásticas. Santiago de Compostela: Fundación Pablo Barrié de la Maza, pàg. 01-1

Tort, Joan (2003). “A propòsit de la relació entre toponímia i cartografia: el principi de ‘significativitat territorial’”, XXIX Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. València: Denes, pàg. 675-688.

Turull, Albert (1988). “Dues qüestions de toponímia general”, Miscel·lània d’homenatge a Enric Moreu-Rey III. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 261-280.

Turull, Albert (1991). [«Introducció»], Els topònims de la Segarra. Nuclis de poblament. Diccionari geogràfic i etimològic. Cervera: Centre Municipal de Cultura.

Turull, Albert (199). “La formació dels topònims”, Introducció a l’onomàstica. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, pàg. 73-9.

Turull, Albert (200a) [dir.]. De Marimanya al Cargol. Inventari toponímic de les Valls d’Àneu. Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu.

Turull, Albert (200b). “Els noms oficials de Catalunya”, Llengua i Ús, 29, pàg. 21-23.

Turull, Albert (200c). “La toponímia”, sessió del curs La romanització del Pirineu i els dominis lingüístics actuals, Universitat d’Estiu de la Universitat de Lleida (Salardú, 19, 20, 21, 22 i 23 de juliol del 200).

Valls, Àlvar (2003). “Toponímia catalana i andorrana”, El Periòdic d’Andorra (5-7-2003).

Valls, Àlvar (200a). “Del Covil a Cegudet, via la Maçana”, El Periòdic d’Andorra (11-6200).

Valls, Àlvar (200b). “En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit”, El Periòdic d’Andorra (216-200).

Valls, Àlvar (200c). “Dels topònims al discurs essencialista”, El Periòdic d’Andorra (5-7200).

Valls, Àlvar (200d). “¿Els dos Valires o les dues Valires?”, El Periòdic d’Andorra (19-12200).

Valls, Àlvar [en premsa]. Diccionari enciclopèdic d’Andorra. Andorra la Vella: Centre de la Cultura Catalana [DEA].

Vela, Susanna (2002). Diplomatari de la vall d’Andorra. Segle xv. Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Velaza, Javier (2002). “Darrers avenços en la investigació sobre la llengua ibèrica”, dins AADD (2002), pàg. 11-32.

Veny, Joan (1996). “Onomàstica i dialectologia”, Onomàstica i dialectologia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 10-

Veny, Joan (2001). Llengua i entorn natural. Barcelona: Edicions 62.

Vernet, Jaume [coord.] (2003). [«La toponímia»], Dret lingüístic. Valls: Cossetània, pàg. 239-22.

Vila, Pau (1979). “Qüestions de toponímia”, La divisió territorial de Catalunya. Selecció d’escrits de geografia, vol. I. Barcelona: Curial.

Vilaró, Francesc (1992). Criteris lingüístics per a la senyalització viària. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Vilaró, Francesc (2002). “Els topònims són moltes coses”, Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. València: Denes, pàg. 1011-101.

Villar, Francisco (2002). “Indoeuropeos y no indoeuropeos en Cataluña y el Noreste hispano” , dins AADD (2002), pàg. 53-7.

IDENTITATS CULTURALS

I USOS LINGÜÍSTICS A ANDORRA

Josep Manel Ballarín Garoña

Universitat Ramon Llull i Universitat de Barcelona

1. Introducció

Al llarg del segle XX, Andorra ha experimentat uns canvis considerables, que cal entendre justament pel caràcter fronterer del país. El procés de modernització que s’ha produït a Andorra és fruit de les mateixes circumstàncies que concorren en els països veïns, que s’inscriu dins d’un procés de globalització a escala mundial, i que afecta els àmbits econòmic, polític i social.

En el transcurs de pocs decennis, les Valls d’Andorra han canviat la base de subsistència. Ha passat de ser una economia de caràcter bàsicament agrícola i ramadera a ser una societat basada en el sector serveis. Ha passat de tenir una població de 5.000 habitants el 1945 als 66.000 d’avui dia; de ser una societat culturalment homogènia a tenir una població diversa en origen, llengües i cultures. Durant tot aquest procés s’han modificat i adaptat les institucions polítiques, amb una Constitució moderna, de l’any 1993; s’ha instaurat un nou sistema educatiu propi, com l’Escola Andorrana, s’ha creat tot un sistema sanitari, de serveis socials i d’equipaments culturals, s’han construït carreteres i s’han introduït nous mitjans de comunicació. Tot aquest procés de canvis ha comportat una heterogeneïtat de situacions personals i de dinàmiques socials que han esdevingut molt complexes per la rapidesa i la naturalesa de les transformacions sofertes.

Els canvis econòmics viscuts durant els darrers seixanta anys han afavorit que Andorra hagi passat de ser una societat amb una emigració constant, fruit d’una economia agropastoral, a ser un país d’immigració, en el qual s’ha establert un gran nombre de població estrangera, bàsicament d’origen espanyol, francès i portuguès. Les migracions, doncs, han tingut un paper fonamental en la caracterització demogràfica del Principat. El resultat és que la població d’origen andorrà és avui minoritària. També és minoritària la població nacionalitzada andorrana, que és la que posseeix tots els drets polítics i socials del país, atès que els mecanismes de naturalització han estat molt restrictius, malgrat que hi ha hagut algunes reformes jurídiques en aquest sentit.

Aquest procés migratori, que encara és vigent, s’ha concentrat en les parròquies d’Andorra la Vella, Escaldes-Engordany, Encamp i Sant Julià de Lòria. Aquest ritme vertiginós de canvis ha provocat que els valors socials i els estils de vida de la població autòctona s’hagin vist alterats per la vinguda massiva d’immigrants que han aportat un nou repertori lingüístic i cultural. Així, doncs, la societat andorrana ha passat de ser una comunitat monolingüe oficialment i socialment a esdevenir un ecosistema dominat per un plurilingüisme que posa en perill la conservació de la identitat andorrana i la llengua pròpia del país.

En un territori de 464 km quadrats, hi viu una població de 66.343 persones (Cens d’estadística, 2001), a més del gran nombre de població eventual que hi va a treballar cada dia i que resideix a l’Alt Urgell. L’any 2001 estaven censades 24.654 persones amb passaport andorrà (el 37,2%), 26.251 de nacionalitat espanyola (el 39,6%), 6.708 de nacionalitat portuguesa (10,1 %), 4.279 de nacionalitat francesa (6,4%) i 4.451 d’altres nacionalitats (6,7%). L’any 1940, en canvi, els estrangers eren només un 17% de la població andorrana. Observem, doncs, com els andorrans representen el 37,2% davant del 62,8% de població estrangera. Amb relació als altres petits estats europeus com Mònaco, Liechtenstein i San Marino, Andorra destaca per la seva elevada taxa migratòria.1

Aquesta modificació radical de les proporcions entre habitants autòctons i immigrants pot provocar a curt termini conflictes socials al país ( Tapinós, 1987), o, si més no, segur que pot alterar la transmissió i l’ús de la llengua pròpia del Principat, que es veu immers en una dinàmica de plurilingüisme social, atès que la població immigrada constitueix la majoria de la població.

Per tal d’entendre millor l’evolució del fenomen migratori al Principat, començarem veient quina ha estat l’evolució de la població andorrana pel que fa a les diverses nacionalitats. Aquesta distribució ha anat variant en el transcurs dels darrers vint anys, en què es pot observar un augment progressiu del

1 Per a més informació sobre altres microestats, vegeu Duurma (1994), que fa una comparació sobre l’organització social i política dels estats de Liechtenstein, San Marino, Mònaco, Andorra i el Vaticà.

garoña 185

nombre d’andorrans, que ha passat de representar el 26,78% de la població total l’any 1982 a representar el 37,17% l’any 2001. Com pot observar-se als gràfics 1, 2, 3 i 4, els espanyols han anat augmentant progressivament en xifres absolutes (de 24.695 el 1985 a 26.258 el 2001), però, en canvi, la seva proporció respecte del total ha tendit a disminuir. Així el nombre d’espanyols ha passat de representar el 55,90% de la població total el 1985 al 39,57% el 2001, mentre que ha augmentat el nombre d’andorrans. Aquest fet s’explica perquè la major part dels qui han adquirit la nacionalitat andorrana els darrers anys són espanyols o fills d’espanyols.

Font: Ministeri de Justícia i Interior (2001)

Gràfic 1

Gràfic 2

Gràfic 3

Gràfic 4

Si fem l’anàlisi de la distribució de la població per nacionalitats, podrem observar que els andorrans es concentren majoritàriament a la parròquia d’Andorra la Vella (31,97%), i a Escaldes-Engordany (21,87%). Els espanyols es concentren a Andorra la Vella (34,69%). Els francesos ho fan a Encamp (31,97%) i els portuguesos a Andorra la Vella (28,21%), a Escaldes-Engordany (25,86%) i a Encamp (20,26%).

A cada parròquia la distribució de les diverses comunitats segueix bàsicament la mateixa estructura a escala nacional. No obstant això, es pot destacar que la comunitat francesa resident a Canillo representa el 17,35% del total d’habitants, i que la portuguesa resident a Encamp constitueix el 12,79%. La parròquia en què proporcionalment resideix un nombre major d’andorrans és Ordino, amb un 46,45%, seguida de Sant Julià, amb un 45,19%.

Taula 1. Distribució de la població per parròquies el 2001.

Font: Ministeri de Justícia i Interior (2001)

1.1. El repertori lingüístic a Andorra

Andorra sovint ha estat mitificada com l’únic espai en el qual la llengua catalana s’ha parlat i ha estat llengua oficial de manera ininterrompuda i també com l’Estat a través del qual la llengua ha arribat a la seva internacionalització, com la inclusió del català a l’ONU. Aquesta mitificació ha estat simplificadora perquè l’estatus legal de monolingüisme oficial de la llengua catalana no en comporta necessàriament l’hegemonia ni la legitimació socials.

Com afirmen Boix i Farràs:

“A causa de l’absència d’un poder propi estatal conegut i reconegut unànimement, Andorra constitueix un mercat simbòlic molt fragmentat, tangencial entre els mercats simbòlics espanyol i francès, en els quals els estats respectius han arribat a legitimar-se socialment i a imposar un àmbit de pertinença propi.” (1994: 107)

Cal tenir present també que l’augment exponencial dels fluxos migratoris i l’assentament d’una societat de serveis, quant a l’oferta turística, d’esports i comercial, ofereix un ventall molt ampli de coneixement i ús de diverses llengües, car la situació geogràfica i econòmica del Principat possibilita un espai d’intercanvi i de confluència de diverses cultures, les quals són molt enriquidores per a la societat andorrana. Ara bé, aquest fet també pot posar en perill la continuïtat i la centralitat de la llengua catalana en àmbits clau com en les relacions interpersonals. És en aquest sentit que podem afirmar que els intents institucionals de difusió i de manteniment d’una llengua tan sols són eficaços si tenen continuïtat en àmbits més informals i en les relacions quotidianes (Vallverdú, 1993: 17).

Un altre aspecte que cal tenir en compte és el fet que la població que arriba a Andorra troba un ecosistema que no té una única llengua d’ús habitual en les relacions interpersonals, i, a més, la llengua pròpia de la comunitat receptora té un paper discriminatori menor que el que tenen altres llengües majoritàries com l’anglès a Gran Bretanya o a Puerto Rico, per exemple. Usem aquí el terme discriminatori per referir-nos a la necessitat d’un determinat coneixement d’una llengua per ser acceptat i distingit com a membre d’una comunitat o societat determinada, atès que la composició social de l’endogrup és heterogènia quant a cultures i llengües (Lamuela, 1994).

Hi ha hagut algunes investigacions que des de diverses perspectives han intentat explicar la realitat lingüística de les Valls d’Andorra, però no han estat gaire nombroses. Les més significatives per a la investigació que ens ocupa han estat les de Notó i Panyella (1982) i Notó (1983), que des de la psicologia social han descrit el microcosmos andorrà i han fet una aproximació al grau d’andorranització de la població, tot posant de manifest la manca d’etnocentrisme de la societat andorrana quant a la seva identitat. Puig (1987: 36) ha caracteritzat aquestes vacil·lacions d’esquizofrènia històrica. Aquesta indefinició i aquesta manca de sensibilització cultural, segons apunta l’autor, poden contribuir a minvar l’ús i l’adopció del català. A més, cal tenir en compte que les dues llengües dels estats veïns són llengües majoritàries, prestigioses i de reconeixement internacional, per la qual cosa són utilitzades pels immigrants que arriben a Andorra, a més a més, de ser conegudes i emprades per la població autòctona.

Lixfeld (1983) en la seva recerca sobre la situació lingüística d’Andorra va destacar alguns trets que considerem essencials en la nostra recerca, com a punt de partida:

1- Hi ha una manca d’ús generalitzat del català com a lingua franca en les comunicacions interpersonals malgrat que és la llengua oficial del país.

2- Hi ha una tendència alta al canvi de codi en la parla quotidiana, especialment en la població catalanoparlant, fruit de la intensitat dels contactes entre els diversos grups lingüístics: castellà, català i francès.

3- Hi ha uns coneixements escrits reduïts de català, en comparació amb el castellà i el francès, explicables per la manca d’un sistema educatiu propi que potenciï aquesta llengua.

4- Hi ha una ideologia lingüística poc positiva per part de la població d’origen francès i espanyol, especialment castellanoparlants.

Posteriorment, Viladot (1993) analitza la distribució demolingüística del Principat i conclou que la vitalitat etnolingüística del català és limitada atès que és tractada de forma col·lateral en l’ensenyament andorrà, la qual cosa provoca que sigui poc emprada en els usos intercomunitaris.

Més endavant, Boix i Farràs (1994) per la seva part han analitzat els coneixements i els usos lingüístics dels estudiants de secundària d’Andorra i han arribat a conclusions semblants a les proposades per Viladot pel que fa al paper central i de llengua pivot que té el castellà a Andorra entre el jovent. Aquests autors han relacionat els diversos sistemes educatius amb l’ús divergent que fa de la llengua catalana aquest sector de població, compresa entre els tretze i els disset anys.

Recentment, Querol (2002) ha estudiat els usos lingüístics entre la població estudiantil d’Andorra de 4t d’ESO, i ha arribat a la conclusió d’una manca d’andorranització i d’identificació amb la llengua pròpia del país, a partir de l’anàlisi dels diversos sistemes educatius.

2. Objectius de la recerca i hipòtesi de partida

Volem advertir el lector que aquest article forma part d’una investigació d’abast més ampli que té com a objecte conèixer i analitzar les causes que impulsen la població andorrana, compresa entre els 20 i els 40 anys, a sentir-se part d’un grup lingüístic i a fer servir una llengua determinada en els seus usos lingüístics.2 Si entenem que els trets socials i culturals reflecteixen sempre una realitat psicosocial, aleshores podrem parlar d’un continuum d’interacció social en el qual distingirem dos nivells de relacions: un nivell interpersonal i un altre tipus d’intergrupal. Per això, la nostra anàlisi intenta escatir la correlació existent entre la identitat cultural dels individus estudiats i la llengua triada per a comunicar-se amb els altres.

En l’article que presentem a continuació mostrem les representacions socials dels diversos grups lingüístics (andorrans, espanyols,3 catalans, portuguesos i francesos) sobre les llengües parlades a Andorra i analitzem quines percepcions en tenen.

2. Per a més informació vegeu Ballarín, Josep. (2004): “La interrelació entre la identitat cultural de la població andorrana i els seus usos lingüístics”, tesi doctoral llegida a la Facultat de Filologia de la UB.

3. Hem considerat amb l’etiqueta d’“espanyols”, totes aquelles persones amb passaport espanyol, nascudes en un territori de parla no catalana.

Aquest objectiu s’emmarca dins la hipòtesi de treball que formulem de la manera següent:

“Els tipus de comportaments lingüístics són el resultat de la interacció d’un conjunt de representacions socials que el subjecte fa a partir de la pròpia identitat cultural. Hi té una particular importància la interacció entre les tres següents:

- les representacions socials de cadascuna de les llengües presents al territori,4

- les representacions socials dels grups de referència que conviuen en un mateix ecosistema,5

- les representacions de les normes d’ús lingüístic en la xarxa interpersonal de comunicació6 dels subjectes.

Ho podríem esquematitzar de la manera següent:

Gràfic 5. Representacions socials que afecten l’ús de les llengües.

4 Jodelet (1989:36) defineix representació social: “És una forma de coneixement socialment elaborat i compartit que té una visió pràctica i que concorre en la construcció d’una realitat comuna a un conjunt social”.

5 Pretenen sistematitzar els determinants i les conseqüències dels processos d’avaluació i d’autoavaluació en els quals l’individu assumeix els valors o les altres normes d’altres individus i grups com un marc de referència.

6 La xarxa interpersonal de comunicació és el conjunt de persones que comparteixen una de les seves llengües i que tenen interaccions lingüístiques entre elles.

3. Metodologia

La mostra de l’estudi està formada per 125 persones. Així, doncs, hem seleccionat 25 subjectes de les comunitats lingüístiques i nacionals majoritàries a Andorra (andorrans, espanyols, dels quals hem diferenciat en l’anàlisi posterior entre els nascuts en territoris de parla castellana i els nascuts en territoris de parla catalana; portuguesos i francesos). La població estudiada s’ha triat pel procediment metodològic anomenat “bola de neu”, tot seguint xarxes de relacions, a partir dels individus que hem entrevistat, la qual cosa ha afavorit l’obtenció d’informació de caràcter més confidencial i més fiable. Aquest mostreig teòric ens ha permès, doncs, seleccionar els subjectes no per la seva representació estadística sinó per la seva representativitat dins del país o dins d’un col·lectiu determinat.

La població triada és d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys, ja que són les generacions que marcaran el futur en la transmissió de la llengua i la cultura andorranes. Els individus triats ho han estat tot seguint diversos criteris tècnics: un primer criteri ha estat el d’heterogeneïtat, per tal d’obtenir persones amb representacions socials diverses, que representen els diversos grups socials presents al territori; un segon criteri és el de quotes, ja que hem seleccionat el mateix nombre de membres de cada grup ètnic; un tercer criteri ha estat de caràcter cronològic ja que els individus tenen una edat compresa entre 20 i 40 anys; un quart criteri és el territorial, perquè s’ha buscat que hi haguessin representants de totes les parròquies del Principat i, un darrer criteri de selecció, ha estat el de la representativitat, atès que s’han buscat subjectes que poden resultar interessants per la funció social que exerceixen.

Pel que fa als instruments utilitzats, hem elaborat una enquesta-qüestionari de resposta múltiple que recull informació referent al nivell socioeconòmic dels enquestats, les percepcions entre llengua d’ús i estructura social, el grau de coneixement i d’utilització de les diverses llengües, entre d’altres, i també una entrevista semiestructurada que ens ha permès descriure els aspectes sociològics i afectius referents al procés d’integració lingüisticocultural i analitzar les percepcions i les actituds envers les diverses comunitats lingüístiques del Principat.

El disseny, per tant, pretén utilitzar una metodologia que integri les tècniques quantitatives per una banda, i les tècniques qualitatives per l’altra, per tal de comprendre millor el fenomen estudiat. Per aquesta raó, en el processament de les dades s’han seguit els passos següents: un cop concertada l’entrevista, s’ha administrat de forma presencial l’enquesta-qüestionari, que ha estat resposta amb el suport de l’entrevistador i posteriorment s’ha passat a fer l’entrevista, la qual ha estat enregistrada amb el permís de la persona entrevistada, i posteriorment s’ha transcrit mitjançant el programa de Microsoft Word i s’han fet les correspondències posteriors.

L’anàlisi de les dades s’ha fet amb els programes informàtics SPSS v. 11 i ATLAS/ ti v. 4.2. Totes les dades referents al qüestionari s’han processat amb el paquet estadístic SPSS, mentre que amb el programari ATLAS/ti s’ha procedit a fer tota la codificació de les respostes obtingudes durant les entrevistes per tal d’obtenir diversos patrons de conducta.

4. Resultats

A continuació descriurem els resultats de la nostra recerca per tal d’entendre el comportament, els usos i les representacions socials que tenen els individus enquestats en relació amb les llengües que es parlen a Andorra, i concretament, envers el català i la comunitat andorrana.

4.1. Percepcions entre llengua d’ús i estructura social

Per valorar les percepcions de la població envers les llengües parlades a Andorra i la seva distribució en l’estructura social, s’ha preguntat sobre quina era la llengua més utilitzada per diversos oficis que representen diversos estatus socials.

En el present article utilitzem el concepte de comunitat lingüística per referirnos a la distinció idiosincràtica i territorial que caracteritza un determinat grup de parlants.7

Si analitzem les taules que tenim a continuació, podem observar que els valors atorgats a l’ús de les diverses llengües canvien en funció de l’àmbit social a què ens referim. Així, en els oficis amb una càrrega social institucional com el ministre, el funcionari o la policia (vegeu taules 2, 3 i 4), podem observar que els índexs atribuïts a l’ús del català com a llengua d’ús preferent són més alts. Els valors oscil·len entre el 90% atorgats al ministre, passant pel 80% del policia fins a arribar al 68% dels funcionaris públics. En canvi, aquests darrers n’obtenen també un 28% en l’ús indistint del català, castellà o francès, la qual cosa fa palesa la trilingüització de les institucions envers el públic d’origen estranger. I encara aquest percentatge augmenta fins a un 44% en el cas de la població de nacionalitat portuguesa, seguida d’un 36% quan ens referim a la població d’origen francès.

Taula 2. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels ministres.

Quina llengua et sembla que fa servir més el ministre?

comunitat lingüística

7 Per als individus de passaport espanyol hem distingit dos grups. Els nascuts en territoris de llengua catalana, com País Valencià, Illes Balears o Catalunya, i els nascuts en zones de llengua castellana. Aquesta partició creiem que ens permet veure millor les diferències que existeixen entre aquest dos col·lectius.

Taula 3. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels funcionaris públics.

Quina llengua et sembla que fa servir més un funcionari públic?

comunitat lingüística

Taula 4. Percepcions sobre la llengua més utilitzada per la policia.

Quina llengua et sembla que fa servir més un policia? comunitat lingüística

Semblantment passa en el món econòmic i laboral (vegeu taules 5, 6, 7 i 8). Trobem que la percepció en l’ús del català oscil·la entre el 72% en el cas dels directors de banc, passant pel 68% per als professionals liberals, i el 62% per als empresaris i administratius. Ara bé, per a tots els casos són significatives les dades referents a l’ús de les tres llengües com a llengües d’ús quotidià. Per als grups lingüístics d’origen estranger (portuguesos, francesos i espanyols –no catalans) el trilingüisme social es fa molt evident car arriba a nivells molt significatius. Així, en el cas dels empresaris, els francesos consideren que el 36% utilitzen les tres llengües, mentre que en el cas dels directors de banc, l’índex arriba al 46,7% segons els espanyols. D’altra banda, els portuguesos consideren que el 44% dels metges, els advocats i els arquitectes i el 52% d’administratius utilitzen de manera habitual les tres llengües.

Taula 5. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels empresaris.

Quina llengua et sembla que fa servir més un empresari?

comunitat lingüística

Taula 6. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels directors de banc.

Quina llengua et sembla que fa servir més un director de banc?

comunitat lingüística

Taula 7. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels metges/advocats/arquitectes.

Quina llengua et sembla que fa servir més un metge / advocat / arquitecte?

comunitat lingüística

Taula 8. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels administratius.

Quina llengua et sembla que fa servir més un administratiu?

comunitat lingüística

En el punt més àlgid pel que fa a la percepció de trilingüisme, podem assenyalar el cas dels professors, que arriben a un 58% de mitjana, ja que com és sabut, a Andorra hi són presents tres sistemes educatius: el propi, l’escola andorrana; el sistema espanyol i el sistema francès (vegeu taula 9). Tots tenen com a llengües pròpies les llengües oficials dels països d’origen, per la qual cosa són un reflex del model social que els impulsa. Aquest fet provoca aquest sentiment de legitimitat quant a l’ús de les diverses llengües que hi ha de forma majoritària a Andorra, forjades al llarg del temps.

Taula 9. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels professors.

Quina llengua et sembla que fa servir més un professor? comunitat lingüística

En el camp dels esports (vegeu taules 10 i 11), cal remarcar que la percepció en l’ús del català disminueix respecte als grups esmentats anteriorment, un 49% per als monitors de natació i un 27% per als entrenadors nacionals de futbol, mentre que el percentatge de trilingüisme es manté en els mateixos paràmetres (30%); en canvi, augmenta significativament la percepció del castellà com a llengua de comunicació habitual en els àmbits esmentats, amb índexs que arriben al 66,7% per als monitors de natació i al 86,7% per als entrenadors de futbol, segons els espanyols.

Taula 10. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels monitors de natació.

Quina llengua et sembla que fa servir més un monitor de natació?

comunitat lingüística

Taula 11. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels entrenadors de futbol.

Quina llengua et sembla que fa servir més un entrenador de futbol?

comunitat lingüística

A l’altre extrem, amb una presència clara del castellà i una absència quasi absoluta del català, cal remarcar la percepció social del predomini del castellà en el cas del sector comercial, que és extremadament significativa ja que per a tots els grups lingüístics, si prenem en consideració l’indicador castellà/portuguès, l’ús del castellà representa un 100% en el cas dels espanyols, un 88% segons els andorrans o un 80% segons els catalans. Per contra, el català resulta gairebé absent segons els grups esmentats anteriorment (vegeu taula 12).

Finalment, en el cas dels paletes, els fusters, els electricistes i els lampistes, cal remarcar l’absència en l’ús del català, i l’aparició com a llengües d’ús habitual del castellà, amb un 48% del total, i de la llengua portuguesa, amb un 33%, la qual cosa es correspon amb la distribució social de professions, ja que hi ha un predomini de població portuguesa en aquests sectors d’ocupació (vegeu taula 13).

Taula 12. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels caixers de supermercat.

Quina llengua et sembla que fa servir més un caixer de supermercat?

comunitat lingüística

Taula 13. Percepcions sobre la llengua més utilitzada pels paletes/fusters/electricistes i lampistes.

Quina llengua et sembla que fa servir més un paleta / fuster / electricista / lampista? comunitat lingüística

4.2. Utilitat del català a Andorra

Les percepcions sobre la utilitat del català a Andorra són sensiblement diferents en funció de la comunitat lingüística a la qual interroguem. Si prenem com a punt de partida l’univers de la mostra seleccionada, podem comprovar que un 58% dels enquestats consideren que el català a Andorra és molt útil, un 36% estimen que no és gaire útil i un 6% creuen que no ho és gens, d’útil (vegeu gràfic 6). Ara bé, si analitzem les dades des del punt de vista de les diverses comunitats lingüístiques, podem observar que justifiquen les diferències en les seves percepcions al voltant del paper de la llengua com a vehicle de comunicació dins del Principat d’Andorra.

Gràfic 6. Percepcions sobre la utilitat del català a Andorra

El grup d’andorrans considera, en un 68%, molt útil l’ús del català a Andorra, mentre que un 32% entén que no és gaire útil (vegeu gràfic 7). Els arguments utilitzats per tal de justificar-ne la utilitat són que la llengua permet identificar clarament les fronteres de la comunitat andorrana i distingir-se de les comunitats

garoña 197 veïnes. D’altra banda, consideren que els possibilita la comunicació en la vida quotidiana i que els atorga prioritat en l’àmbit laboral a l’hora de sol·licitar una feina, llevat dels àmbits del comerç i de la construcció, que utilitzen altres llengües presents a Andorra. També consideren que és una bona eina per a la integració social al país i, finalment, addueixen que és molt útil parlar-la per assegurar la supervivència de la llengua. Vegem-ne alguns comentaris sobre el que acabem de dir:8

P:10 AND Molt útil. Perquè per a qualsevol feina que vulguis fer, més enllà de treballar en una botiga o a la construcció és imprescindible el català. Si vols fer qualsevol cosa administrativa necessites el català.

P:24 AND Molt útil. Entre nosaltres molt útil però quan vas a les botigues és poc útil perquè no t’entenen. Laboralment depèn de quin tipus de feina facis.

P:15 AND Molt útil. Per sentir-se més bé al país és essencial. També per sentir-se millor a nivell social i per tenir una feina millor.

P:20 AND Laboralment, depèn. En el sector comerç no és gaire útil el català. A nivell social és més important per integrar-se, per poder participar-hi, com a model és també molt important. Quan la gent va a un acte social, allà tothom parla català, és vinculant, i l’has d’entendre perquè allà tothom parla en català.

Els andorrans que pensen que el català no és gaire útil (un 32%) ho justifiquen dient que és una llengua amb poc reconeixement internacional, cosa que la deixa en desavantatge respecte d’altres llengües més majoritàries, com el castellà o l’anglès. Una altra raó adduïda és que el trilingüisme social present a l’ecosistema andorrà possibilita la comunicació intergrupal, encara que no es conegui el català. El tercer argument se sustenta en el fet que el castellà ha esdevingut lingua franca i que, per tant, substitueix part de les funcions lingüístiques que podrien ser desenvolupades pel català. Finalment, es considera que l’adaptació lingüística dels andorrans davant d’un interlocutor que no s’expressa en català resta eficàcia a l’ús de la llengua catalana al Principat. Vegem algunes de les respostes donades:

P:20 AND No gaire útil. Com a necessitat de comunicar-te, no és una necessitat. Et pots comunicar perfectament parlant qualsevol altra llengua.

P:16 AND No gaire útil. S’imposa el català però la gent continua parlant en castellà. Hi ha qui no fa l’esforç de parlar català i no hi ha res a fer.

8 Les anotacions són citacions literals extretes de les transcripcions dels entrevistats. Apareix el nombre del participant (P:) seguit de la comunitat a la qual pertany. Per a més informació, vegeu Ballarín, J. (2004): “La interrelació entre la identitat cultural de la població andorrana i els seus usos lingüístics”, tesi doctoral llegida a la Facultat de Filologia de la UB.

P:8 AND No gaire útil, per a la gent de fora. Perquè sempre els andorrans han canviat de llengua per facilitar la tasca comercial, per interès comercial.

Per als ciutadans de passaport espanyol, la percepció sobre la utilitat del català és diferent segons si es tracta de la comunitat espanyola o de la catalana. Així, podem observar que els espanyols són el grup lingüístic que presenten uns índexs més baixos pel que fa a la utilitat de la llengua: un 36% consideren que és molt útil, mentre que un 64% creuen que no és gaire o gens útil (vegeu gràfic 7). Per contra, els percentatges de la comunitat catalana són similars als obtinguts pels andorrans, els quals se situen a l’entorn del 70%, per a la categoria de molt útil, i d’un 30%, per als qui no la consideren gaire útil.

Els arguments expressats pels espanyols per considerar que el català és molt útil fan referència al camp laboral, i al fet que consideren que és la llengua identificadora de la població autòctona, per la qual cosa aprendre’l afavoreix la integració social. Mostren una visió de caràcter més pragmàtic. Entre les raons per considerar poc necessari l’ús del català trobem arguments referits al pes demogràfic de la població espanyola en relació amb la resta de col·lectius residents a Andorra, a l’ús del castellà com a llengua de comunicació intergrupal, al poc reconeixement del català en l’àmbit internacional, al fet de ser una llengua minoritària i a la temporalitat de la immigració. Alguns d’aquests arguments són els següents:

P:6 ESP No gaire útil perquè ja parlant castellà ja t’entenen molt bé. És important perquè és la llengua oficial, però si ja l’entens i no el parles penso que no tens cap problema.

P:7 ESP No gaire útil. És l’idioma oficial del país i és bo conservar-lo. Laboralment és útil i socialment també. Però amb el castellà et pots relacionar amb més gent. Amb el català et tanques més.

P:9 ESP No gaire útil perquè només et serveix per viure aquí a Andorra. Ara bé, per a relacionar-se amb la gent del país sí que és molt útil.

P:15 ESP Gens útil perquè amb el castellà puc arribar al mateix lloc que un català. Un francès no, però amb espanyol, sí.

P:12 ESP Gens útil. És una llengua que parla molt poca gent i no m’interessa.

P:19 ESP Gens útil perquè si els meus fills volen tornar a Espanya necessitaran el castellà.

P:23 ESP Gens útil. Perquè si aprens només català després no pots sortir d’aquí, perquè ningú t’entén.

Els catalans consideren que la llengua és molt útil perquè gran part del turisme d’Andorra prové de Catalunya, i especialment, per una raó afectiva envers la llengua, amb la qual se consideren identificats, d’aquí l’adjectiu “nostra”. També s’hi afegeix un criteri de supervivència de la pròpia llengua i d’integració al país. Entre els qui la consideren no gaire útil, preval l’argument del pes del castellà al Principat com a llengua d’interacció intergrupal. Els entrevistats ho han expressat de les maneres següents:

P:14 CAT Molt útil perquè és la nostra llengua de sempre i crec que s’ha de conservar.

P:16 CAT Molt útil. Et serveix per relacionar-te amb la gent d’aquí i per treballar.

P:24 CAT Molt útil. És la llengua del país i la nostra llengua i s’ha de defensar.

P:5 CAT No gaire útil. No és imprescindible perquè hi ha molta gent castellanoparlant o portuguesos o francesos, però sí que va bé saber-lo. La gent sap que li convé aprendre català.

P:20 CAT No gaire útil. A Andorra hi ha molta gent que parla castellà i si no vols no et cal utilitzar el català. Encara que a nivell laboral és útil saber-lo.

P:21 CAT No gaire útil, perquè no és imprescindible parlar en català perquè t’entenguin, amb el castellà pots viure perfectament.

En el cas de la població portuguesa i francesa, un 64% i un 52%, respectivament, consideren que el català és molt útil a Andorra (vegeu gràfic 7), mentre que un 36% i un 48% pensen que no ho és gaire o gens. Els arguments a favor o en contra de la utilitat són semblants per als dos col·lectius, ara bé, sorprèn que no s’assenyali en cap cas l’àmbit laboral com a necessitat per a l’ús de la llengua. Per a ells, la utilitat se centra en dos arguments: en l’oficialitat de la llengua, en tant que és llengua de l’Administració, i en segon lloc, s’atorga a la llengua una funció integrativa, per formar part de la societat andorrana. Els arguments que consideren la llengua catalana com a poc o gens útil es centren bàsicament en tres raons: l’economia andorrana, basada en el turisme; el trilingüisme present al Principat i el paper del castellà com a lingua franca. A més, consideren que les relacions en l’àmbit del lleure es produeixen sempre entre connacionals. Vegem algunes de les respostes donades:

P:4 FR Molt útil. És la llengua oficial i és obligatòria.

P:10 PORT Molt útil per a tot en general. Per integrar-te al país i amb els andorrans.

P:17 PORT Molt útil. Es parla català a tot arreu. Si et vols integrar amb la gent d’aquí és molt important perquè els andorrans valoren molt que aprenguis la seva llengua. La tenen com a un símbol nacional.

P:19 FR Molt útil. Aprendre la llengua és la primera cosa que s’ha de fer per adaptar-se a un país. És el primer diferenciador d’una cultura amb una altra.

P:11 FR No gaire útil. Depèn de les situacions. A Andorra també hi ha altres llengües i ens hem d’adaptar. És un país turístic.

P:2 FR No gaire útil. Hem d’atendre a molts turistes.

P:12 FR No gaire útil. Hi ha moltes llengües barrejades és difícil. A més, en francès et pots comunicar amb gairebé tothom, o en castellà.

P:18 FR No gaire útil. Si parles francès o castellà tothom t’entén.

P:14 PORT Gens útil, perquè tothom t’entén en castellà. No parlo català, però si el parlés em serviria per comunicar-me amb els andorrans.

P:15 PORT Poc útil. És un idioma més a Andorra, però es parla més el castellà que el català.

Gràfic 7. Percepcions sobre la utilitat del català a Andorra per comunitats lingüístiques. andorrans catalans espanyols francesos portuguesos

4. 3. Pressió exercida per l’entorn laboral per parlar en català

Entre els diversos grups lingüístics que conviuen a Andorra, observem que la pressió laboral a la qual declaren estar sotmesos varia molt en funció de la comunitat a què ens referim. Podem constatar que per als catalans la necessitat declara-

da de parlar català a la feina és d’un 80%, percentatge que va disminuint de manera gradual si observem les altres comunitats: espanyols, un 40%; portuguesos, un 24%; i francesos, un 12% (vegeu gràfic 8).

Les diferències percentuals les hem de buscar en els tipus de feina que desenvolupen cadascun dels col·lectius. Mentre que en el cas dels catalans desenvolupen feines de caràcter oficial i tècnic per a les quals és necessari expressar-se en català, en el cas dels espanyols aquest índex es redueix considerablement. En el cas dels portuguesos, atès que molts es dediquen a sectors com la construcció, l’agricultura, la mecànica o la neteja, es relacionen bàsicament amb persones de la mateixa procedència. Els francesos, en canvi, sí que es dediquen més a feines de tracte amb el públic, com ara el comerç, l’hoteleria i la restauració, però atesa la seva concentració geogràfica a les parròquies altes, en concret al Pas de la Casa, la pressió del català a la feina és molt minsa. Vegem-ne alguns comentaris:

P:10 ESP Sí. A mi, ara no em diuen res, però abans em deia la meva cap “ai, aquest castellà teu, l’hem de corregir, hauries de parlar en català,...”. A la feina sempre hem de parlar en català, però de bon rotllo. A la feina hem parlat, de vegades, de portar un professor de català però com que no trobem un horari de gust per a tothom i estem tot lo dia treballant és una mica difícil. Llavors no hem fet res. Hem fet curset de geriatria, d’Alzeimer...

P:3 PORT No, la mà d’obra no té que parlar gaire.

P:7 PORT No, perquè a la meva feina tots som de Portugal i no ens diuen res.

P:12 PORT Sí, estic davant del públic i haig de parlar-lo obligatòriament, a més, m’ho demanen.

P: 23 FR Sí, em diuen que hauria d’anar a les classes de català, però per l’horari no hi puc anar. A més, ja no et pots inscriure perquè t’has d’inscriure per a tot l’any.

P: 7 FR Sí, el meu cap insisteix perquè parli català amb tothom, però creu que s’ha de parlar de tot perquè estem en un país turístic.

Finalment, cal comentar que els andorrans proposen que l’ús del català sigui un requisit per poder promocionar-se dins de l’àmbit laboral.

P:1 AND Si fos un requisit per accedir a una feina jo aprendria català. Ha de ser un requisit per poder treballar.

P:7 AND S’hauria de possibilitar l’accés a promocions millors dins la feina per a qui parli en català. Si no saps el català, que puguis aprendre’l durant un temps, sense que hagi de ser un requisit indispensable per a la feina.

Gràfic 8. Pressió exercida en l’entorn laboral per parlar en català.

catalans espanyols francesos portuguesos

4.4. Quina llengua es parlarà a Andorra d’aquí a deu anys

Un dels indicadors de la vitalitat lingüística d’una llengua rau en el fet de les percepcions que es tenen sobre l’ús quotidià i les perspectives de futur. El fet que en l’ecosistema andorrà convisquin diversos grups ètnics amb llengües diferents de la pròpia del territori ens qüestiona quines dinàmiques de substitució lingüística s’hi produiran i quina llengua en sortirà beneficiada.

Si observem el gràfic 9, podem constatar que les representacions socials sobre les diverses llengües és diferent en funció del col·lectiu a què ens referim. Mentre que els catalans no perceben cap tipus de canvi en la situació futura del català, el 100% considera que es continuarà parlant el català, el castellà, el francès i el portuguès dins dels mateixos paràmetres actuals, la resta de grups consideren que hi haurà una tendència cap a la substitució del català pel castellà, tal com opinen el 36% dels andorrans i dels espanyols enquestats, i el 19% dels francesos o el 20% dels portuguesos.

En el cas dels andorrans, a més, es té la percepció que l’ús del portuguès també augmentarà per causa de les fortes onades migratòries dels darrers temps. Aquesta tendència cap al castellà pot provocar que els andorrans tinguin la percepció d’una pèrdua de vitalitat pel que fa a la pròpia llengua i a la seva identitat etnolingüística, la qual cosa pot provocar un conflicte potencial subjacent envers la immigració. També consideren que entre les mesures que poden reforçar la presència i el manteniment del català hi ha el fet de fer una bona política lingüística i un bon disseny del sistema educatiu.

P:5 AND El català continuarà existint junt amb el castellà, el francès i el portuguès. Si es fa una política lingüística es mantindrà el català sinó la balança es decantarà cap el castellà.

P:5 CAT El català continuarà existint juntament amb el castellà, el francès i el portuguès. Desconec la balança però jo crec que s’està estabilitzant l’ús del català. Això dependrà molt de l’acceptació dels diferents models educatius. Si la gent que ve de fora i que té els fills en edat escolar i porten els fills més a l’escola andorrana que a l’escola espanyola, l’ús del català s’estabilitzarà.

P:10 ESP El català continuarà existint juntament amb el castellà, el francès i el portuguès. Sobretot, si a les escoles es mantenen els tres sistemes educatius això fa que els nens no parlin en català i que el castellà es mantingui.

P:13 AND El català serà substituït cada vegada més pel castellà. Però, si fem una bona política no passarà això.

P:8 AND El català serà substituït cada vegada més pel castellà, per culpa dels portuguesos.

El grup d’espanyols apareix reforçat quant a la seva etnicitat, ja que com apareix en el gràfic 9, més d’un terç considera que la presència del castellà augmentarà en un futur immediat.

P:11 ESP El català serà substituït cada vegada més pel castellà. Però depèn perquè si els nens que van a l’escola aprenen català potser serà diferent. Has de pensar que som un país que neix molt nen i, per tant, amb una bona política podria canviar. Però si obliguen la gent aconseguiran que la gent parli més en castellà.

El grup de portuguesos, en canvi, creu que l’ús social del català augmentarà. Així ho manifesten un 16% dels entrevistats.

Gràfic 9. Percepcions sobre la situació lingüística a Andorra d’aquí a deu anys.

andorrans catalans espanyols francesos portuguesos

4.5. Llengües d’ús de les diverses comunitats lingüístiques

4.5.1. Llengües d’ús i comportament lingüístic en l’àmbit familiar

En aquest apartat, hem intentat esbrinar si en l’àmbit familiar es produeix un canvi de llengua generacional o si, al contrari, es manté la llengua d’origen, sempre a partir dels usos declarats pels subjectes entrevistats. Des d’aquesta perspectiva, hem pogut observar el següent:

En les relacions familiars, el nivell d’utilització del català es pot considerar moderat: en un 34% de les llars es parla català. Ara bé, les diferències més significatives es produeixen quan s’analitzen els usos lingüístics per nacionalitats. És a les llars on la persona és andorrana o de nacionalitat espanyola de llengua materna catalana on s’utilitza més el català, 92,5% i 74,4%, respectivament.9 La freqüència d’ús del català dins del nucli familiar per a les altres nacionalitats és molt baixa: només el 12% dels francesos i el 8,4% dels espanyols de llengua materna castellana l’utilitzen. Aquest percentatge baixa al 3% per als portuguesos. Hem de tenir en compte que els baixos percentatges obtinguts per les comunitats immigrants tenen com a causa el fet que es tracta de població adulta que ha viscut gran part de la seva vida en llocs on hi havia una altra llengua d’ús i al fet que sovint encara manté forts lligams amb els llocs d’origen, per la seva proximitat geogràfica amb el Principat.

Pel que fa a la llengua de transmissió generacional, podem afirmar que el grup d’andorrans i de catalans mantenen la llengua catalana en un 92% i un 80%, respectivament (vegeu taules 14 i 17). Ara bé, en els grups lingüístics d’origen estranger és especialment significatiu el cas dels portuguesos, que mentre que un 92% parla en portuguès amb els seus progenitors, només un 60% manté la seva llengua amb els fills, i en canvi, un 36% afirma que parla als seus fills en castellà ja que els resultarà més útil per al seu futur. I tan sols un 4% en català, la qual cosa posa de manifest la preferència d’aquest grup per una llengua diferent de la pròpia i, en concret, pel castellà. En el cas de la població francesa, observem que el comportament lingüístic generacional també canvia, de manera que mentre un 96% manté el francès amb els seus ascendents, en el cas dels fills, només ho fa un 84%, i un 16% s’inclina cap al català. Finalment, en el cas dels espanyols comprovem que es mantenen els mateixos percentatges en l’ús del castellà, i que no hi ha cap adaptació envers el català.

9 El càlcul correspon a la suma de totes les relacions lingüístiques dins l’àmbit familiar: entre pares, entre pares i fills, entre germans, entre la parella i amb els fills.

Taula 14. Llengua parlada amb els pares.10

Quina llengua parles amb els teus pares?

català i l'altre en castellà, portuguès o francès

comunitat lingüística portuguesa

Taula 15. Llengua parlada amb els germans.

Quina llengua parles amb els teus germans?

comunitat lingüística portuguesa

un català i una altra llengua

Taula 16. Llengua parlada amb la parella.

Quina llengua parles amb la teua parella?

comunitat lingüística

jo en català i la parella en castellà, portuguès o francès

jo en castellà, portuguès o francès i la parella en català

10. En els quadres que presentem a continuació, quan s’expressa “castellà, portuguès o francès”, els individus entrevistats han declarat la llengua que fa referència a la seva comunitat lingüística com a llengua d’ús.

Taula 17. Llengua parlada amb els fills.

Quina llengua parles o parlaries als teus fills?

comunitat lingüística

4.5.2. Llengües d’ús i comportament lingüístic en la vida social

En l’àmbit social, la societat andorrana constitueix un conjunt molt heterogeni. Així, en la pràctica dels seus usos lingüístics podem distingir clarament les interaccions i les relacions que existeixen entre els diversos grups etnolingüístics.

Un primer aspecte que cal remarcar és el paper del castellà com a llengua d’interacció i intercanvi entre els diversos grups socials. Podem observar que el grau d’implantació d’aquesta llengua en la vida social és molt alt en general. D’una banda, per l’alt contingent de castellanoparlants que viuen a Andorra i, per l’altra, perquè és la principal llengua d’interacció amb els nombrosos contingents de turistes que passen pel país. En el context andorrà podem afirmar que el castellà té un paper bàsicament instrumental més que simbòlic o identitari (excepte per als mateixos originaris de zones castellanoparlants).

Per als andorrans, el català és la llengua predominant en els àmbits públics i la més utilitzada habitualment en les relacions interpersonals. Així, si ens fixem en els àmbits de lleure com la discoteca o l’esport, observem que un 84% i un 88%, respectivament, afirmen utilitzar la llengua catalana habitualment. Aquest fet ens mostra un pregon sentiment de fidelitat a la llengua pròpia, però també ens mostra un sistema de relacions socials bastant etnocèntric. En el cas dels catalans el percentatge d’ús se situa a l’entorn del 40% (vegeu taules 18 i 19).11

Els altres grups nacionals, en canvi, palesen una tendència cap a l’ús majoritari del castellà en les mateixes situacions (vegeu taules 18 i 19). Així, observem que els espanyols l’empren en un 93,3% a la discoteca o en un 80% als centres esportius, semblantment a la població d’origen portuguès. En el cas dels francesos, un 28% afirma que utilitza el francès per a relacionar-se informalment en espais de lleure, cosa que indica una certa separació entre l’endogrup i els exogrups.

11. Cal tenir present que dins la comunitat catalana hem inclòs els subjectes nascuts en territoris de parla catalana, però que no necessàriament tenen el català com a llengua d’ús habitual. Considerem que no sempre es correspon la identitat catalana amb el fet de parlar català La mostra triada n’és un exemple.

Taula 18. Llengua utilitzada a la discoteca.

Quina llengua parles a la discoteca?

comunitat lingüística

Taula 19. Llengua utilitzada al centre esportiu.

Quina llengua parles al centre esportiu?

comunitat lingüística

Si prenem com a perspectiva les diverses comunitats lingüístiques, podem constatar que els andorrans utilitzen el català com a signe d’identitat grupal i com a llengua pròpia per tal d’establir fronteres simbòliques i culturals respecte a les altres nacionalitats, per la qual cosa utilitzen el català majoritàriament i se’n senten orgullosos de fer-ho. Majoritàriament, utilitzen el català en un 83%12 habitualment, encara que el seu trilingüisme pragmàtic fa que de vegades utilitzin el castellà o el francès (vegeu taula 20). Malgrat tot, són conscients que la llengua majoritària parlada al carrer és el castellà, així ho creuen un 84% dels andorrans (vegeu taula 23).

Els espanyols (de llengua materna castellana) són els que menys utilitzen el català de tots els grups nacionals estrangers. Així, podem assenyalar que tan sols un 26,7% afirma que utilitza el català com a llengua preferent d’atenció al públic,

12. El percentatge és el resultat de l’ús que se’n fa quan van a comprar, en l’atenció al públic i per demanar una informació al carrer.

índex que encara esdevé més baix en àmbits més personals, com demanar una informació al carrer, on tan sols el 6,7% l’utilitzen (vegeu taules 21 i 22). Per contra, els de llengua materna catalana, fluctuen més en l’ús del català i del castellà i el percentatge el podem situar al voltant del 66% a favor del català i del 34% per al castellà. El francès l’utilitzen bàsicament en l’atenció al públic en un 20% (vegeu taula 21).

Els francesos fan un ús més heterogeni de les llengües. Per una banda, un 36% manté habitualment el francès en les relacions amb el públic i quan va a comprar (vegeu taules 20 i 21). Quan es relaciona al carrer el percentatge se situa al voltant del 20% (vegeu taula 22). En àmbits de lleure, el percentatge d’individus que afirma que utilitza el francès es troba al voltant del 26%. D’altra banda, trobem una utilització del català més elevada que la població d’origen espanyol en aquest mateix àmbit, amb un 28% (vegeu taules 18 i 19). Amb tot, l’ús del castellà hi és també molt present tant en els àmbits d’esbarjo com en les altres relacions comercials. Així, doncs, podem observar que una tercera part del col·lectiu s’expressa de forma habitual en francès.

Els portuguesos són el col·lectiu que fan un canvi de llengua més radical. Arriben a un país on hi ha tres llengües com el català, el castellà i el francès, que són constantment utilitzades en tots els àmbits públics, i aleshores es troben amb la necessitat d’adaptar-s’hi per tal d’inserir-s’hi laboralment. Aquest fet provoca que hi hagi una tria envers la llengua que els pot resultar més útil per a la finalitat que s’han proposat. La llengua que els resulta més rendible és el castellà, a la qual s’hi adapten majoritàriament (78% en el lleure, o un 68% quan van a comprar o un 72% quan demanen una informació al carrer). Pel que fa al català, cal destacar que un 40% afirmen emprar la llengua catalana en l’atenció al públic, la qual cosa fa pensar en aquest aprenentatge de la llengua amb una motivació de tipus pragmàtic, de caràcter sociolaboral (vegeu taules 20, 21 i 22).

Taula 20. Llengua utilitzada quan vas a comprar.

Quina llengua parles quan vas a comprar?

comunitat lingüística

Taula 21. Llengua utilitzada en l’atenció al públic.

Quina llengua s'utilitza en l'atenció al públic?

comunitat lingüística

Taula 22. Llengua utilitzada per demanar una informació al carrer.

Quina llengua empres per demanar una informació al carrer?

lingüística

Taula 23. Llengua utilitzada pels altres al carrer.

Quina llengua utilitzen els altres al carrer?

comunitat lingüística

Des d’una perspectiva de relacions més íntimes i personals, observem que els andorrans constitueixen un grup força tancat en ells mateixos, la qual cosa fa que es relacionin amb connacionals bàsicament, com es pot deduir del 92% en l’ús de la llengua amb els amics. La comunitat catalana manté uns nivells sem-

blants en l’ús declarat de les llengües d’ús, de manera que majoritàriament es relacionen amb altres persones de parla catalana en un 60%, però hi ha una part del col·lectiu que ho fa amb la comunitat espanyola, tot expressant-se en castellà, en un 30%.

També podem remarcar unes dinàmiques semblants en les relacions personals dels altres grups estrangers (vegeu taula 24). Pel que fa a la comunitat espanyola, podem afirmar que es relacionen bàsicament en castellà com ho indica el 93,3%. Els francesos també mostren un índex alt en l’ús del francès, un 68%, encara que hi un 20% que diuen que utilitzen també el català i el castellà, a més del francès, la qual cosa pot esdevenir pel fet que són els estrangers residents més antics al país juntament amb els espanyols d’origen català. Els portuguesos mantenen el portuguès en un 36% en les seves relacions personals, però mostren una clara tendència envers el castellà, amb un 40% d’ús.

Taula 24. Llengua dels amics.

Quina llengua parlen els teus amics?

comunitat lingüística

Per acabar, amb relació als usos lingüístics de caràcter personal, com la lectura i l’escriptura, podem observar que, en general, es produeixen en la mateixa llengua en què es va fer l’escolarització: els francesos en francès, en un 84%, i els espanyols en un 90%, aproximadament. En el cas dels andorrans i dels catalans, el nivell d’ús baixa a favor del castellà perquè l’escolarització va ser feta en castellà majoritàriament, per una banda, perquè l’escola andorrana no va començar l’ensenyament primari fins a l’any 1985 i, per tant, el sistema educatiu andorrà estava a les mans dels sistemes espanyol i francès bàsicament (hi havia les escoles congregacionals que feien ensenyament en català, però tenien un pes molt minoritari), i per l’altra, perquè a Espanya l’ensenyament tot just anava incorporant el català com a llengua vehicular. En els portuguesos, hi ha clarament la tendència a l’espanyolització en l’ús, de manera que mostren uns percentatges semblants en l’ús del portuguès i del castellà pel que fa a la lectura i a l’escriptura (vegeu taules 25 i 26).

Taula 25. Lectura per plaer.

Lectura per plaer comunitat lingüística

Taula 26. Escriptura per plaer.

Escriptura per plaer comunitat lingüística

4.5.3. Llengües d’ús i comportament lingüístic en espais institucionals

Com podem veure en la taula 27, la llengua catalana té un paper preponderant quan es tracta de l’Administració pública. Així, l’ús del català representa un 72% del total de les interaccions declarades quan hom s’adreça al Govern. En el cas dels andorrans, observem un 100% en l’ús, i en els espanyols i els portuguesos, una xifra al voltant del 53%. Amb tot, però, cal assenyalar que per a aquestes dues comunitats lingüístiques l’ús del castellà també oscil·la entre un 40 i un 44%, respectivament. La comunitat francesa, en canvi, utilitza algunes vegades el francès, concretament un 16%.

Taula 27. Llengua utilitzada quan s’adreça al Govern.

Quina llengua empra quan s'adreça al Govern? comunitat lingüística

Quina llengua empra quan s'adreça al Govern?

comunitat lingüística

Una primera constatació quant a la llengua d’escolarització és que la població objecte d’estudi ha cursat estudis bàsicament en la llengua oficial del país d’origen, ja que molts residien en el lloc de procedència (vegeu taula 28). Tan sols podem apreciar una trilingüització en el cas de la població andorrana, que, pel fet que a Andorra hi conviuen tres sistemes educatius diferenciats declara haver seguit estudis en les llengües majoritàries a Andorra, ja que com que es tracta de població adulta, l’Escola Andorrana encara no era present a totes les parròquies del Principat.

Si observem la llengua parlada amb els companys d’escola, és a dir, amb els iguals, i en relació amb la llengua vehicular de l’escola, veiem que hi ha una alta correspondència entre la llengua de les classes i la llengua parlada al pati (vegeu taules 29 i 30). Així, en el cas dels entrevistats que havien cursat les classes en català en un 80% declaren que la llengua utilitzada amb els iguals era la catalana. Semblantment passa amb els subjectes escolaritzats en castellà, amb un 70,8% d’ús de l’esmentada llengua. Mentre que per als escolaritzats en francès observem que mentre un 62,5% mantenen aquesta llengua entre els companys, hi ha un 20% que parlen en català, fet que és causat per l’alt nombre d’andorrans escolaritzats en aquest tipus de centres, durant la dècada dels 80.13 En el cas dels portuguesos, el 100% declaren que parlen portuguès perquè l’escolarització la van fer a Portugal en tots els casos.

Si analitzem el tipus d’escola on els entrevistats portarien el fills, podem observem que la comunitat andorrana en un 74% es decanta per l’escola en llengua catalana, com l’escola pública andorrana o les escoles congregacionals ( Janer, Sant Ermengol i Sagrada Família), i en un 26% per la francesa. El sistema espanyol, en canvi, no apareix com a elecció per als andorrans. La comunitat catalana, semblantment als andorrans, es decanta majoritàriament per l’ensenyament en català en un 75%, i, en una proporció molt menor per l’escola espanyola, el 20% (vegeu taula 31).

La comunitat francesa majoritàriament tria l’escola en francès en un 82%. En canvi, els portuguesos trien en un 50% l’ensenyament en francès i en un 38% l’escola andorrana. Tan sols un 12% s’inclinen per l’escola en castellà. Finalment, podem observar que els espanyols opten principalment per l’escolarització en castellà, un 46,7%, i en francès un 33,3%. Hi un petit col·lectiu del 20% que prefereix l’Escola Andorrana.

13. Per a més informació sobre l’evolució del sistema escolar a Andorra, vegeu Bastida (1987).

Taula 28. Llengua en què es va fer l’escolarització.

Llengua de les classes comunitat lingüística

portuguesa francesa

Taula 29. Llengua parlada amb els companys d’escola.

Quina llengua parles amb els companys d'escola? comunitat lingüística francesa espanyola

Taula 30. Relació entre la llengua de les classes i la llengua parlada amb els companys.

Quina llengua parlaves amb els companys?

llengua de les classes

Taula 31. Tipus d’escola on portaria els fills.

Tipus d'escola on portaria els fills comunitat lingüística portuguesa

Per acabar, quant al fet de veure la televisió en català, podem observar que el 39% de la població entrevistada veu la televisió en català regularment, excepte el grup d’espanyols, que afirmen que la veuen només de tant en tant. Un 24%, en canvi, afirma que no veu gairebé mai la televisió en llengua catalana, principalment el grup d’espanyols, un 53% dels quals assegura que no opta per aquests canals (vegeu taula 32).

Si observem, en canvi, la taula 33, podem veure que la tendència en tots els grups és cap a la llengua nacional del lloc d’origen. Així, doncs, podem observar que en tots els grups el percentatge respecte als altres programes és cap a aquesta llengua. Mentre que els andorrans (64%) i catalans (60%) majoritàriament veuen els telenotícies en català, en el cas del espanyols i dels francesos ho fan en castellà (73,3%) i en francès (76%), respectivament. Els portuguesos s’inclinen bàsicament pel castellà si considerem la suma dels qui afirmen que ho fan sempre en castellà o en castellà i català, un 88%. Exclusivament en català tan sols el 4% de la població afirma que ho fa en aquesta llengua.

Taula 32. Veus la TV en català diàriament?

Veus la TV en català? comunitat lingüística

Taula 33. Llengua dels telenotícies.

Llengua del telenotícies comunitat lingüística

4.5.4. Llengües d’ús i comportament lingüístic en l’àmbit laboral

Amb relació a l’àmbit laboral, observem que la llengua predominant per demanar feina és el català, encara que en el cas dels portuguesos ho és també el castellà en la mateixa proporció (vegeu taula 34).

Si observem la llengua més escoltada a la feina (vegeu taula 35) podem comprovar que per als andorrans i els catalans la llengua vehicular és el català, mentre que per als espanyols ho és el castellà en un 53,3% . En el cas del portuguesos i dels francesos, el castellà ocupa la primera posició, seguit d’entorns trilingües, on les llengües escoltades són el castellà, el francès i el portuguès principalment. Aquest ús de les llengües posa de manifest l’entorn multilingüe de la societat andorrana, que es basa en una societat sobretot de serveis.

La llengua parlada a la feina és diferent en funció dels grups lingüístics a què ens referim. Així, els grups catalanoparlants s’expressen bàsicament en la llengua autòctona, mentre que en el cas de les comunitats amb una llengua diferent de la catalana observem que la llengua predominant és el castellà, que actua de llengua d’intercomunicació entre els diversos col·lectius que comparteixen espais laborals. Aquest fet provoca que un 73% dels espanyols, un 56% de portuguesos i un 44% de francesos utilitzin habitualment aquesta llengua en les seves interaccions professionals. Cal remarcar també que un 36% dels francesos manté el francès en les seves relacions laborals (vegeu taula 36).

En el cas d’un cap que parli en català, podem observar que en situacions en què la llengua adquireix un estatus diferent perquè l’interlocutor té una situació social més prestigiosa, l’ús de la llengua catalana és utilitzada per un conjunt més elevat de parlants. Concretament, per un 75% de la població entrevistada. Per nacionalitats trobem que, malgrat tot, un 40% dels espanyols s’adreça al seu cap en castellà, un 32% dels portuguesos també ho fa, i un 28% dels francesos interactua en francès (vegeu la taula 37).

Taula 34. Llengua utilitzada per demanar feina.

Llengua utilitzada per demanar feina comunitat lingüística

Taula 35. Llengua escoltada habitualment a la feina.

Llengua escoltada habitualment a la feina comunitat lingüística

Taula 36. Llengua parlada majoritàriament amb els companys de la feina.

Quina llengua parles amb els companys?

comunitat lingüística

Taula 37. Llengua parlada amb un cap de parla catalana.

Quina llengua parles amb un cap catalanoparlant? comunitat lingüística

5. Conclusions

Pel que fa a l’ús del català, una primera constatació és que tothom reconeix que la llengua oficial a Andorra és el català. És la llengua predominant en tots els àmbits públics i privats, i la més utilitzada pels andorrans i els residents catalans. Els residents estrangers també la utilitzen majoritàriament quan s’adrecen a alguna institució pública, però en la resta d’àmbits (familiar, social i laboral) el castellà obté una presència significativa.

Així, doncs, si tenim en compte les percepcions que tenen els diversos grups sobre la llengua d’ús i l’estructura social, podrem comprovar que el català es considera una llengua de prestigi social. En els oficis amb una forta càrrega institucional (ministre, funcionari o policia), al català se li atorga un ús preponderant. Semblantment ocorre en el cas de les professions liberals i dels serveis bancaris. En el cas de l’esport, la percepció de l’ús del català disminueix, i augmenta l’ús del castellà i, a l’altre extrem de la balança, podem assenyalar el sector comercial i els oficis de baixa qualificació (paletes, fusters...), on la representació social del català es considera molt minsa, mentre augmenta l’ús del castellà.

Quant a les percepcions sobre l’ús del català, observem que varia en funció de les comunitats lingüístiques a què ens referim. Així, doncs, per als grups catalanoparlants, andorrans i catalans, el català és molt útil per raons de caràcter identitari i afectiu i també per raons de tipus sociolaboral. En els exogrups, la visió predominant és la de poca utilitat perquè consideren que el pes demogràfic dels castellanoparlants condiciona la llengua de contacte intergrupal. A més, la distància sociopsicològica amb els andorrans i l’alt grau de segmentació social no afavoreix l’acostament a la cultura andorrana, ni l’adquisició de la llengua catalana per part dels immigrants ja que les relacions de lleure es duen a terme entre connacionals.

Un element essencial en la justificació per no adaptar-se lingüísticament a la llengua catalana és el fet que la població autòctona –els andorrans– sigui poliglota, la qual cosa afavoreix la percepció, en un sector d’immigrants, que no cal aprendre el català per relacionar-se socialment, atès que els andorrans solen acomodar-se a l’idioma del seu interlocutor.

La representació social de les condicions socioeconòmiques en què viu cadascun dels grups lingüístics mediatitza el comportament intergrupal i afavoreix l’adopció d’un determinat codi lingüístic. Així mateix, hem vist que per als andorrans l’estatus social és un element configurador de l’andorranitat, i que influeix a l’hora d’establir xarxes de relacions socials. En conseqüència, el grup de portuguesos és el grup més allunyat de la població autòctona pel tipus de feines que desenvolupen, i sovint es relacionen més amb els espanyols, fet que reforça l’adquisició del castellà prioritàriament.

Tant els andorrans entrevistats com els residents estrangers consideren que el fet de parlar català afavoreix la integració en la comunitat andorrana. Les per-

cepcions manifestades fan referència a les funcions simbòliques de la llengua catalana al Principat: la llengua és sentida com un element distintiu de la identitat andorrana, un factor de proximitat i de convergència psicològica amb aquells individus que parlen català, un signe de respecte i de voluntat aproximativa a la cultura del país i, finalment, un signe de permanència al país i d’assimilació dels valors ideosincràtics.

Una altra llengua amb un grau d’implantació considerable és el castellà, no solament com a resultat de l’important contingent de castellanoparlants que viuen a Andorra, sinó perquè és també la principal llengua d’interacció i d’intercanvi entre els diversos grups lingüístics que conviuen en l’ecosistema andorrà, entre els quals té un valor clarament instrumental. Aquest fet provoca que sigui la llengua més emprada en l’àmbit socioeconòmic i que sigui la llengua que aprenen abans els portuguesos.

Entre les raons expressades pels portuguesos per aprendre el castellà preferentment trobem: primer, és la llengua més parlada en àmbits públics i té un paper instrumental; segon, el pes demogràfic dels espanyols és molt superior; tercer, possibilita una xarxa de relacions socials més àmplies; quart, consideren que és una llengua més fàcil per la seva similitud amb el portuguès; cinquè, es considera més útil, en el cas de tornar a Portugal, per les seves relacions econòmiques amb l’Estat espanyol; sisè, el lloc de procedència de la població portuguesa, que majoritàriament prové del nord de Portugal, fa que les relacions amb Galícia i amb el castellà siguin freqüents, fins i tot, abans de l’arribada al Principat. I, per acabar, la percepció generalitzada que els andorrans són trilingües i que s’adapten a l’interlocutor que parla una altra llengua diferent de la catalana, la qual cosa és percebuda com un signe de flexibilitat social.

El francès té una extensió menor que el castellà en utilització, però és una llengua amb més prestigi dins d’Andorra, de manera que molts andorrans i residents opten perquè els seus fills estudiïn a les escoles franceses existents al país. Atès que la majoria de la població francesa es concentra al nord del país (Encamp i Canillo), la presència del francès a la resta de parròquies del Principat és molt menor, i és bàsicament utilitzada com a llengua intragrupal entre els francesos.

El català, el castellà i el francès són les tres llengües més utilitzades en els àmbits d’interacció social i econòmica a Andorra, però no per tota la població i en el mateix grau. Així, doncs, podem parlar d’una certa trilingüització per part del grup d’andorrans (català, castellà i francès), els quals coneixen els tres codis esmentats i els utilitzen en funció de la situació, però no per part dels exogrups, els quals mantenen bàsicament la seva llengua d’origen llevat del cas dels portuguesos, que s’inclinen cap a l’ús del castellà en els seus contactes intergrupals

La presència d’aquestes tres llengües no s’explica tan sols pel pes demogràfic dels grups poblacionals existents a Andorra, ja que el nombre de portuguesos és major que el de francesos, sinó per la ubicació fronterera del país, entre Espanya i

França; per les relacions històriques i els lligams polítics amb ambdós països, pel fet que es tracta d’un país turístic, amb nombrosos visitants d’aquestes nacionalitats, i pel fet que el sistema educatiu ha contribuït a reproduir aquesta presència tripartida lingüísticament (escola espanyola, francesa i andorrana). Aquest trilingüisme també està reforçat perquè la recepció dels mitjans de comunicació social es realitza en les tres llengües, la qual cosa n’afavoreix el coneixement i l’ús.

Així, la majoria de la gent parla almenys dues d’aquestes llengües i les entén totes tres. D’altres llengües com el portuguès, el gallec, l’anglès, holandès, el tagal i l’àrab...) són presents a Andorra en funció de les comunitats d’origen estranger que les parlen, però són utilitzades exclusivament en els àmbits privats i en les relacions entre les persones pertanyents a aquests grups estrangers.

Bibliografia de referència

BALLARÍN, Josep (2004): “La interrelació entre la identitat cultural de la població andorrana i els seus usos lingüístics”, tesi doctoral llegida a la Facultat de Filologia de la UB.

BASTIDA, Roser (1987): Cent anys d’ensenyament a Andorra. 1882-1987. Andorra la Vella: col·lecció “Història d’un poble”, 3.

BOIX, Emili i FARRÀS, Jaume (1996): “Ideologies, coneixements i usos lingüístics dels estudiants de secundària d’Andorra”, Annals 1994. Andorra la Vella: Institut d’Estudis Andorrans, pp. 103-133.

DUURMA, J. C. (1994): Self-determination, Statehood and International Relations of Microstates: The Cases of Liechtenstein, San Marino, Mónaco, Andorra and Vatican Netherlands: University of Leyden.

JODELET, Denise (1989): “Représentations sociales: un domaine en expansion”, dins Denise Jodelet (coord), Les représentations sociales. París: Presses Universitaires de France. Pàg. 31-61.

LAMUELA, Xavier (1994): Estandardització i establiment de llengües. Barcelona: Edicions 62

LIXFELD, Volker (1983): Les llengües d’Andorra. Les relacions entre les estructures socials i les lingüístiques en un estat multiètnic Tesi doctoral llegida a la Ruhr-Universitat Bochum. (trad. cat. de Die Sprachen Andorras. Beziehungen zwischen linguistischen und sozialen Strukturen in einem multiethnischen Staat.)

MINISTERI DE JUSTÍCIA I INTERIOR (2001): Recull Estadístic General de la Població d’Andorra, a: http://estudis-estadistica.finances.ad/deebdee1.asp Actualitzat el 20/1/2003.

NOTÓ, Pere i PANYELLA, Maria (1982): “Andorra 80: una recerca psicosociolingüística”, Treballs de Sociolingüística Catalana, 4.

NOTÓ, Pere (1983): La identitat andorrana. Una recerca psicosociològica. Tesi doctoral llegida a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

PUIG, Gentil (1988): “Reflexions sobre llengua i identitat”, dins Treballs de Sociolingüística Catalana, 7, 31-56.

QUEROL, Ernest (2002): Usos i representacions socials del català a Andorra. Treball d’investigació encarregat pel Govern d’Andorra, no publicat.

TAPINÓS, Georges (1987): “Rapport sur l’immigration en Andorre. Diagnostic et perspectives”. Informe no publicat, encàrrec del Govern d’Andorra.

VALLVERDÚ, Francesc (1993): “Sobre el capgirament de la substitució lingüística. Un suggestiu estudi de Joshua A. Fishman”, Treballs de Sociolingüística Catalana, 11, pàg. 17-18.

VILADOT, Maria Àngels (1993): Identitat i vitalitat lingüística dels catalans. Barcelona: Columna.

CONEIXEMENTS I USOS LINGÜÍSTICS DE LA POBLACIÓ D’ANDORRA

Javier González-Casallo

Meritxell Granada Sales

Hamilton Investigació

Per tercer cop, des del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra s’ha impulsat l’estudi sobre els coneixements i els usos lingüístics de la població. L’objectiu és conèixer la situació actual de la llengua catalana a Andorra i la seva relació amb les altres llengües utilitzades a Andorra, i entendre l’evolució experimentada des del 1995 fins avui.

En aquest article es presenten els resultats obtinguts en l’estudi realitzat al 2004, així com la comparació amb les dades referents als anys 1995 i 1999.

L’estudi s’ha fonamentat en la informació obtinguda a través d’entrevistes personals a una mostra representativa de l’univers objecte d’estudi.1

1. Perfil de la població

La població censada a Andorra és de 76.6302 habitants. L’estudi està centrat en la població major de 14 anys, que representen el 85% del total. Les dades sobre el perfil sociodemogràfic dels residents a Andorra mostren un progressiu envelliment de la població. Actualment, dues terceres parts tenen més de 34 anys. El grup d’edat més jove, de 15 a 24 anys, és el segment que més s’ha reduït en els últims 5 anys.

1. Vegeu requadre de la fitxa tècnica metodològica.

2 Estadístiques actualitzades el 31 d’octubre del 2004 facilitades pel Govern d’Andorra.

Actualment, la població majoritària és l’espanyola, amb un 42,6%, seguida de l’andorrana, amb un 28,2%; la portuguesa, amb un 14,0%; la francesa, amb un 7,4%, i la resta de nacionalitats, que representen un 7,8%.

Continua la tendència decreixent de persones de nacionalitat espanyola, a favor del grup de població de nacionalitat andorrana.

En l’últim interval de temps analitzat, del 1999 al 2004, s’observa un creixement significatiu de la població de nacionalitat portuguesa.

2. Coneixements lingüístics

En l’apartat de coneixements lingüístics s’ha valorat, en primer lloc, quina és la llengua materna de la població (entesa com a llengua en què va aprendre a parlar) i en quina llengua va aprendre a llegir i escriure. En segon lloc, s’ha detallat el coneixement que té la població de les diverses llengües que es parlen a Andorra.

2.1 Llengua materna i llengua en què va aprendre a llegir i escriure

Pel que fa a la llengua en què va aprendre a parlar, els resultats obtinguts mostren que el castellà és la llengua materna més estesa entre la població del Principat. Tot i la disminució en els darrers anys de població de nacionalitat espanyola, a favor d’andorrans i portuguesos, el percentatge de població que té com a llengua materna el castellà és manté en un 43,4%.

El català, en canvi, ha perdut pes com a llengua materna dins la població. Actualment, i continuant l’evolució negativa que ja es va observar el 1999, és la llengua en què va aprendre a parlar el 29,9% de la població, un 5,2% menys que el període anterior analitzat. Paral·lelament, la proporció de la població amb llengua materna portuguesa s’ha incrementat de forma notable, fruit principalment del flux immigratori dels últims anys.

Més de la meitat de la població (53,5%) va aprendre a llegir i escriure en castellà. Els que en van aprendre en català tan sols representen el 15,7% de la població, xifra fins i tot inferior als que ho van fer en francès (20,0%). La rellevància d’aquesta última llengua està vinculada a la presència històrica del sistema educatiu francès al Principat. El portuguès és l’única llengua que creix significativament, i se situa a un nivell semblant al català.

La principal pèrdua del català com a llengua materna s’observa entre el collectiu d’andorrans: actualment el 49,4% van aprendre a parlar exclusivament en català, fet que representa una disminució de 12 punts respecte als resultats de 1999. En canvi, entre els espanyols es detecta una tendència a l’estabilitat (el 28,8% tenen el català com a llengua materna).

Analitzant aquests resultats segons els anys de residència al Principat, es posa de manifest que aquesta pèrdua del català és més notòria entre la població nascuda a Andorra, i també entre les persones que fa més de 10 anys que són al país.

La relació entre la llengua en què la població va aprendre a parlar i la llengua en què va aprendre a llegir i escriure ens permet mesurar la fortalesa de cada llengua. En aquest sentit, pel que fa al català, es consolida l’enfortiment progressiu d’aquesta relació. Així, un 44,5% de la població que va aprendre a parlar en català també hi va aprendre a llegir i escriure. No obstant això, el castellà continua sent la llengua en què ha après a llegir i a escriure la major part d’aquest col·lectiu.

En canvi, entre el grup de població que va aprendre a parlar en castellà, es veu una lleugera disminució de la fortalesa d’aquesta llengua com a eina formativa en l’àmbit escrit a favor del francès, una situació que ja passava el 1995.

En tot cas, la fortalesa del castellà, del francès i del portuguès continua sent superior a la que té actualment el català.

2.2 Nivell de coneixement de cada llengua

Pel que fa al coneixement que té la població de les diferents llengües que es parlen a Andorra, s’han analitzat específicament el català, el castellà, el francès, el portuguès i l’anglès. El nivell de coneixement s’ha valorat tenint en compte les quatre competències principals associades a una llengua: entendre-la, parlar-la, llegir-la i escriure-la.

Els resultats mostren un bon nivell de coneixement del català entre la població, principalment per entendre’l (la mitjana és de 8,4 en una escala de 0 a 10) o per llegir-lo (8,0 de mitjana). El nivell baixa a 7,2 en la parla i fins a un 5,7 en el cas de l’escriptura.

El castellà presenta uns nivells de coneixement més elevats. Excepte en el cas de l’escriptura, amb una mitjana de 8,5, el coneixement en la resta de competències se situa per sobre de 9.

El francès ocupa el tercer lloc, amb uns nivells de coneixement en les quatre competències analitzades bastant similars, amb puntuacions mitjanes entre un 4,2 en el cas d’escriure, i un 5,6 en el cas d’entendre la llengua.

A partir de la valoració del coneixement en cadascuna de les competències analitzades, s’ha calculat un indicador de coneixement per a cada llengua. Aquest indicador s’obté com a mitjana dels nivells de coneixement per entendre, llegir, parlar i escriure cada llengua. Els valors que pot prendre aquest indicador se situen en una escala de 0 a 10. Els resultats indiquen que el castellà és la llengua més coneguda a Andorra, seguida del català. La tercera llengua és el francès, mentre que el portuguès representaria la llengua amb una evolució més positiva en els últims 5 anys, i arriba fins a nivells pròxims a l’anglès.

Els andorrans en general i els espanyols de llengua materna catalana són els que presenten un indicador de coneixement del català més elevat (9,5 de mitjana).

Però també tenen un bon nivell de coneixement del castellà.

En canvi, els espanyols de llengua materna castellana no tenen un coneixement tan elevat del català (6,6). Per la seva banda, els francesos i especialment els portuguesos assoleixen uns nivells en l’indicador del castellà netament superiors al del català. Aquest fet posa en relleu que, per a les persones d’aquestes nacionalitats, resulta més fàcil adoptar el castellà com a segona llengua que no pas el català.

Per trams d’edat, els joves són els que mostren un coneixement més elevat de les llengües analitzades, especialment el català i l’anglès. En canvi, els segments de més edat en tenen un coneixement més baix. Aquesta és una situació similar a la que ja es va observar el 1999.

També es veu clarament que el coneixement del català és directament proporcional als anys de residència al Principat. Com més temps fa que una persona resideix al país, té un nivell de coneixement més elevat. La població amb 5 o menys anys d’estada al país assoleix una mitjana de l’indicador de coneixement del català de 5, xifra que s’incrementa fins al 7,5 per als residents de més de 20 anys, i fins al 9,6 per als nascuts a Andorra.

El castellà no presenta aquesta variabilitat tan acusada. Així, les xifres del seu indicador de coneixement se situen entre un mínim de 8,2, en el grup de 6 a 10 anys de residència, i un màxim de 9,7, per als nascuts a Andorra.

Els que tenen un coneixement baix del català no sembla que tinguin una predisposició molt favorable a canviar de situació. Una tercera part directament no tenen interès a millorar el seu català, i entre aquells que sí que hi estan interessats, només la meitat tenen previst fer-ho en els propers sis mesos.

3. Usos lingüístics

Els usos lingüístics s’han analitzat en els àmbits següents:

• a casa,

• amb els amics,

• a la feina,

• a les relacions amb l’Administració pública,

• a les relacions amb el món socioeconòmic.

A cadascun d’aquests àmbits s’han determinat quines són les llengües que es parlen i quina és la més utilitzada.3

3.1 A casa

En els hàbits lingüístics a casa, el català continua la tendència decreixent que es va observar en l’estudi anterior. Actualment, el 47,6% de les llars amb més d’un individu parlen en català, 5 punts menys que al 1999. En canvi, el castellà passa del 50,8% al 57,0%. També s’observa una disminució en la utilització exclusiva del català. Aquesta pèrdua d’exclusivitat ha anat a favor principalment d’altres situacions, on s’inclouen hàbits de bilingüisme en què també es pot parlar català juntament amb altres llengües minoritàries (francès, portuguès...). L’evolució d’aquests últims anys ha provocat que la proporció de llars on es parla sempre en català sigui ara més baixa que la proporció de llars on es parla sempre en castellà (25,4% per al català davant del 28,4% per al castellà).

Si analitzem la llengua més utilitzada en aquest entorn, el castellà esdevé la llengua més parlada, mentre que al 1999 ho era el català. Aquesta davallada del català es produeix també en favor del portuguès. I és entre els andorrans on la proporció de llars on es parla més el català ha disminuït de forma més significativa (16,4 punts menys).

3 En els casos en què es parla més d’una llengua, s’entén que la més utilitzada és la llengua amb una freqüència d’ús més elevada.

3.2 Amb els amics

Els resultats dels usos lingüístics amb els amics mostren una pèrdua del bilingüisme (català i castellà) principalment a favor del castellà. Així, si al 1999 el 29,4% de la població utilitzava les dues llengües en les seves relacions d’amistat, actualment aquesta xifra ha disminuït fins al 19,5%.

El català ha deixat de ser la llengua principal entre amics, i continua la tendència decreixent. L’ús igual del català i el castellà també ha disminuït significativament, en favor del castellà, que surt reforçat amb un increment de 12,2 punts en els últims cinc anys.

La proporció d’andorrans que parlen més en català amb els amics cada vegada és més baixa. Paral·lelament, tant per a andorrans com per a espanyols, es produeix una disminució de l’ús equitatiu del català i castellà a favor d’una de les dues llengües. La selecció final d’una llengua o de l’altra està clarament relacionada amb la llengua materna de la persona.

3.3 A la feina

A l’hora d’analitzar els usos lingüístics a la feina, s’han diferenciat dos àmbits: les relacions internes i les relaciones externes. Les relacions internes tenen en compte la interacció dels individus amb companys de feina, caps, subordinats...; en definitiva, persones que treballin dins la mateixa organització, ja sigui pública ja sigui privada. L’àmbit de relacions externes té en consideració els contactes mantinguts amb clients i proveïdors, només en el cas de persones que treballin en el sector privat.

Pel que fa a les relacions internes, l’ús de les diferents llengües analitzades mostra un increment del bilingüisme de català i castellà, en detriment de l’ús exclusiu d’aquestes llengües. En canvi, com a llengua més utilitzada s’imposa el castellà (42,4%), que es converteix en la llengua més utilitzada dins aquest marc. El català, amb un 37,9%, queda relegat com a segona força lingüística.

Una vegada més, són els andorrans els qui més contribueixen a l’increment del castellà com a llengua més utilitzada, concretament els que la tenen com a llengua materna. Tot i que les xifres puguin no arribar a ser estadísticament significatives, també cal destacar que els francesos i, especialment, els portuguesos tendeixen a adoptar abans el castellà que el català, com a substitutiu de la seva llengua materna, en les relacions laborals internes.

En les relacions externes amb clients i proveïdors, el bilingüisme català i castellà o la utilització exclusiva d’una d’aquestes llengües són les situacions que més s’han incrementat, en termes generals, entre 2 i 4 punts respecte als resultats de 1999. Com a llengua més utilitzada, aquest és un dels pocs àmbits on el català continua sent la llengua predominant. El 45,9% utilitzen més el català, davant del 33,2% que utilitza més el castellà.

L’ús majoritari d’una sola llengua, ja sigui català o castellà, es veu tant entre andorrans com entre espanyols. Un cop més, la selecció d’una llengua o d’una altra depèn de quina sigui la llengua materna.

3.4 A les relacions amb l’Administració pública

En els usos lingüístics amb l’Administració pública andorrana, el català té uns nivells d’ús molt elevats. El parlen de forma exclusiva tant el mateix personal de l’Administració (el 74,7% de la població que ha anat alguna vegada a algun dels organismes públics andorrans ha estat atès sempre en català), com els usuaris d’aquests serveis públics (el 64,0% sempre parla català quan va a l’Administració).

Igualment, continua sent la llengua més utilitzada, amb una proporció del 69,1%, tot i que aquesta xifra representa una disminució de 5,1 punts respecte al 1999. El català és la llengua més utilitzada en les relacions amb l’Administració per a gairebé totes les nacionalitats, llevat dels portuguesos, que adopten el castellà.

3.5 A les relacions amb el món socioeconòmic

Com a complement final de l’anàlisi dels usos lingüístics de la població, s’ha estudiat de forma específica un conjunt de vuit situacions concretes del món socioeconòmic: quan va al metge o al dentista, quan va a comprar a uns grans magatzems, quan va a menjar en un restaurant, quan agafa el taxi o l’autobús, quan va a comprar en una botiga, quan va a prendre alguna cosa al bar/pub/discoteca, quan va al banc/companyia d’assegurances/gestoria i quan va a la perruqueria o al barber.

L’agrupació d’aquestes situacions segons el comportament lingüístic a cada una permet definir tres tipologies:

• Situacions favorables: agrupen les visites a bancs, a companyies d’assegurances o gestories i les visites al metge o al dentista. Es caracteritzen per ser situacions on s’utilitza sempre el català en una proporció notablement superior a la resta de llengües. Si entre el 1995 i el 1999 hi va haver una disminució en l’ús exclusiu del català, entre el 1999 i el 2004 s’ha aconseguit una estabilització.

• Situacions intermèdies: dins d’aquest grup es troben els restaurants, les botigues i les perruqueries. A diferència de l’anterior, en aquest grup sí que hi ha una davallada en l’ús exclusiu del català, en favor del bilingüisme de català i castellà. A més, aquesta és la pràctica més habitual en aquest tipus de situacions, seguit de l’ús exclusiu del castellà, i posteriorment de l’ús exclusiu del català.

• Situacions desfavorables: formen aquest grup el taxi o l’autobús, els bars, pubs o discoteques i els grans magatzems. Es caracteritzen per l’ús predominant del castellà (el 42,8% de la població parla sempre en castellà, i al 42,5% els atenen sempre en aquesta llengua). La segona pràctica més estesa és el bilingüisme de català i castellà, mentre que l’ús exclusiu del català assoleix uns nivells mínims, al voltant del 12%. És important ressaltar que aquest ús exclusiu del català ha disminuït progressivament durant els últims anys.

Quan parlem de la llengua més utilitzada, la disminució del català és més pronunciada en el cas de les situacions intermèdies i desfavorables (6,8 i 7,1 punts de diferència entre el 1999 i el 2004, respectivament). En aquestes dues situacions també existeix una pèrdua significativa del bilingüisme. En canvi, l’ús exclusiu del castellà és el que experimenta un creixement més notable. És important assenyalar que la distribució de llengües més utilitzades obtinguda al 2004 en el grup de situacions intermèdies és pràcticament igual a la distribució de les situacions desfavorables al 1995. Aquest fet representa un risc que cal tenir molt en compte, en la mesura que durant els propers deu anys les situacions intermèdies puguin reproduir el patró d’evolució que han tingut les situacions desfavorables des del 1995.

Entre els andorrans, l’evolució més negativa ha estat centrada en les situacions desfavorables, on el castellà ha passat a ser la llengua més utilitzada, quan al 1999 encara ho era el català.

Entre els espanyols de llengua materna catalana, el català continua sent la llengua més utilitzada en totes les situacions, tot i que en les considerades desfavorables han cedit més quota al castellà de la que tenia aquesta llengua al 1999.

Els francesos i els portuguesos presenten una evolució notablement més negativa en l’ús del català, tant en situacions intermèdies com en desfavorables. Aquesta pèrdua del català ha afavorit, principalment, el francès i el castellà, respectivament.

3.6 Indicador d’ús

L’indicador d’ús que s’ha elaborat per a cada llengua principal que es parla al país s’ha obtingut com a mitjana de la freqüència d’utilització de cada llengua

exclusivament en àmbits següents: a casa, amb els amics i a la feina (únicament en les relacions internes). Els valors que pot prendre aquest indicador se situen en una escala d’1 a 5.

Els resultats indiquen una clara tendència a la baixa de l’ús del català. El seu valor actual és de 2,9, fet que representa una disminució significativa respecte al període anterior de 0,3 punts. Aquesta evolució és conseqüència de l’augment de la població que no utilitza gens el català, que passa del 28,2% del 1999 al 33,5% de l’actualitat.

Per la seva banda, l’indicador d’ús associat al castellà manté la trajectòria ascendent dels últims anys. La proporció de població que no parla gens el castellà és similar al 1999, mentre que els que el parlen ho fan amb més freqüència (el 1999, un 25,7% parlaven molt aquesta llengua, i actualment ho fa el 34,5%).

L’ús del francès o el portuguès continua sent minoritari. Els seus indicadors respectius assoleixen nivells similars als que van tenir el 1999.

La disminució de l’ús del català s’ha produït principalment entre les persones per a les quals aquesta no és la llengua en què van aprendre a parlar. Així mateix, hi ha una clara relació directa entre l’ús del català i els anys de residència a Andorra (com menys anys de residència al país, més disminueix l’ús del català). Per edats, s’aprecia un menor ús del català, especialment en el tram de 15 a 25 anys (0,7 punts inferior), i entre els majors de 50 anys (0,4 punts menys).

A més de la determinació dels usos lingüístics de forma indirecta, a través de la creació d’un indicador d’ús, el present estudi analitzava l’ús de les diferents llengües des del punt de vista dels entrevistats. Se’ls demanava que especifiquessin el percentatge de temps que utilitzava cada llengua.

Els resultats obtinguts corroboren les mateixes consideracions realitzades fins ara sobre l’evolució de cada llengua en els últims cinc anys. Si el 1999 el català era la llengua més utilitzada (el 46,3% del temps es parlava en català, davant del 39,5% en castellà), actualment l’ordre s’ha invertit i ha estat superat pel castellà (el 42,8% del temps es parla castellà, davant del 40,6% que es fa en català).

4. Indicador lingüístic

A partir del coneixement i l’ús de cada llengua, s’ha elaborat l’indicador lingüístic que permet fer un seguiment de l’evolució de cada una de les llengües. El rang de valors que pot prendre se situa entre un valor mínim de 0 i un valor màxim de 100.

Els resultats mostren una disminució significativa de l’indicador del català, principalment causada per la disminució d’ús, i no pas per la manca de coneixement. Es constata una tendència decreixent d’aquest indicador, més accentuada en els últims anys (la disminució en el període 1999-2004 és de 5,4 punts, mentre que en el període 1995-1999 va ser de 2,4 punts).

Aquest descens s’explica també per un increment de la proporció de la població amb un nivell considerat molt baix (actualment, el 34,8% presenta un indicador situat entre 0 i 19).

Per la seva banda, el castellà té una evolució en sentit contrari. El seu indicador passa de 58,2 a 60,8 en els últims cinc anys. Aquest creixement ha estat menys important que entre 1995 i 1999.

L’indicador del francès s’estabilitza, mentre que en el cas del portuguès s’incrementa de forma significativa fins a l’11,4. Els indicadors d’aquestes llengües, però, continuen en nivells molt baixos, motivats tant per un coneixement com per un ús molt reduïts.

Els canvis en l’indicador del català s’han produït principalment entre els grups de població que no tenen el català com a llengua materna. De manera especial, destaca la baixada del seu indicador entre la població de llengua materna castellana (tant andorrans com espanyols), com també entre els francesos. Igualment és més significatiu el descens entre joves de 15 a 25 anys (amb una disminució de 12,7 punts) i majors de 50 anys (amb una disminució de 7,5 punts). També destaca la disminució entre les persones amb més de 10 anys de residència, a causa sobretot d’un ús menor.

L’indicador lingüístic del castellà s’incrementa principalment entre els andorrans i espanyols de llengua materna castellana i entre els portuguesos. També és significatiu l’augment en el grup de població més jove, de 15 a 25 anys.

Per la seva banda, l’indicador del francès es manté estable, mentre que l’indicador del portuguès ha augmentat, principalment a causa de la forta immigració.

En l’estudi detallat del català, s’ha realitzat una anàlisi complementària per segmentar la població segons el seu indicador lingüístic. La finalitat és bàsicament poder identificar grups de població amb un comportament similar quant a l’ús i el coneixement del català. D’aquesta manera, es poden definir grups de població amb un indicador més elevat i grups de població amb un indicador més baix.

Els resultats mostren que la combinació de nacionalitat i llengua materna estableix una primera bipolarització molt important de la població d’Andorra prenent com a base el seu indicador lingüístic del català. Els andorrans, sigui quina sigui la llengua en què van aprendre a parlar, i els espanyols de llengua materna catalana són els que presenten un indicador més alt, de 80,3 de mitjana. Aquest col·lectiu representa el 40,5% de la població major de 14 anys. Per contra, el 59,5% restant només assoleix un indicador mitjà de 26,8, força més baix. Dins d’aquest segon grup, figuren els espanyols que no van aprendre a parlar exclusivament en català, i tota la resta de nacionalitats.

De manera més detallada, es poden definir quatre grups principals de població segons les diferències que s’observen en el nivell d’indicador lingüístic del català:

• L’indicador assoleix els valors màxims (90,0) entre la població de llengua materna catalana, ja sigui de nacionalitat andorrana o espanyola, i especialment entre persones de més de 50 anys. Aquest grup inclou el 26,2% de la població.

• Entre els andorrans de llengua materna castellana i els andorrans d’altres llengües maternes, l’indicador obté un valor mitjà-alt (62,5), en tot cas per sobre de la mitjana de la població total. Dins aquest grup, es veu igualment un comportament diferent entre el segment més jove de 15 a 25 anys i els majors de 25 anys. Els primers tenen associat un indicador mitjà de 51,7, mentre que per al segment de més de 25 anys l’indicador mitjà puja al 68,8. Aquest grup representa el 14,2%.

• Els espanyols amb una llengua materna diferent del català constitueixen un grup amb un indicador mitjà-baix (35,1). El 30,3% de la població major de 14 anys pertany a aquest grup.

• Finalment, els residents a Andorra de la resta de nacionalitats (francesos, portuguesos i altres nacionalitats) configuren el segment de pobla-

ció amb un indicador més baix (18,1). Representen el 29,2% de la població analitzada.

5. Actituds cap al català

A part dels coneixements i dels usos lingüístics, aquest estudi ha permès valorar quines són les actituds cap al català per part de la població. Aquesta valoració s’ha realitzat a partir del grau d’acord de les persones entrevistades respecte a un conjunt d’opinions prèviament definides.

En termes generals, una gran part de la població considera que encara queda molt per fer per afavorir l’ús del català a Andorra (71,2%). També hi ha una majoria que està d’acord amb la idea que, des del punt de vista professional, és més important dominar el català que el castellà (70,5%), o que l’anglès o el francès (67,8%).

Encara que amb un nivell d’acord més reduït, la població creu que és fàcil trobar feina a Andorra tot i no saber català (61,0%) i que l’Administració pública ja fa prou pel que fa a la difusió del català a Andorra (58,9%).

En canvi, hi ha divisió d’opinions sobre si el català resulta imprescindible o no per integrar-se al país, sobre si els empresaris haurien d’obligar els treballadors a parlar català i sobre si caldria acreditar coneixements de català per obtenir la renovació del permís de treball.

De forma puntual, es va analitzar el comportament de la persona quan inicia una conversa en català i el seu interlocutor contesta en una altra llengua. Els resultats posen de manifest que només el 15,5% continua la conversa en català. La resta o bé canvia a aquesta altra llengua (59,0%) o bé ja no comença una conversa en català (25,5%).

Partint de les diferents valoracions realitzades, s’han agrupat les persones amb un perfil d’opinió similar. Els resultats obtinguts permeten definir els quatre grups següents:

• Idealistes. Representen el 27,5% de la població. Consideren que des del punt de vista professional, el català és més important que les altres llengües. També són partidaris de l’exigència de coneixements de català per renovar el permís de treball, i estan a favor que els empresaris obliguin els empleats a parlar català. Consideren que per trobar feina a Andorra, el català és imprescindible i que també ho és per integrar-se al país. Dins aquest grup, hi ha una proporció més elevada de persones majors de 50 anys. Són principalment de nacionalitat andorrana o espanyola, que han nascut a Andorra o resideixen al país des de fa molt temps. Tant el seu nivell de coneixement com d’ús del català és elevat. No obstant això, una gran part declara que si es dirigeix a algú en català i l’altra persona li respon en una altra llengua, generalment passa a parlar aquesta altra llengua.

• Realistes. És el grup amb menys pes (el 20,9% de la població). Consideren que encara queda molt per fer per afavorir l’ús del català a Andorra, i que l’Administració pública no dóna prou importància a la seva difusió. També són exigents quant a la necessitat d’acreditar coneixements de català per renovar el permís de treball, i pensen majoritàriament que els empresaris haurien d’obligar els empleats a parlar català. No obstant això, reconeixen que encara que no se sàpiga català, resulta fàcil trobar feina a Andorra. Hi

ha una opinió bastant dividida respecte si el català és imprescindible o no per integrar-se al país. És el grup de població que més utilitza el català. El seu indicador lingüístic és el més elevat dels quatre grups, amb un nivell de 68,9. Sociodemogràficament, aquest segment de població és similar a l’anterior, encara que són lleugerament més joves i la proporció de nascuts a Andorra és més elevada.

• Reticents. Forma part d’aquest grup un 26,6% de la població. Atorguen utilitat al català en l’àmbit professional, davant d’altres llengües. En canvi, estan en contra de tot allò que pugui suposar una obligació o una imposició de la llengua catalana. Una immensa majoria pensa que no ha de ser necessari acreditar coneixements de català per obtenir la renovació del permís de treball, i que els empresaris del país no han d’obligar necessàriament els treballadors a parlar-lo. Igual que els realistes, consideren que el fet de no saber parlar el català no comporta dificultats per trobar feina a Andorra. En aquest grup destaca una proporció més elevada de persones de nacionalitat espanyola, així com un col·lectiu important de portuguesos. La majoria té més de 35 anys.

• Desinteressats. Representen una quarta part de la població. Són el collectiu que atorga menys utilitat al català. En l’àmbit professional, consideren més important dominar altres llengües abans que el català. També opinen que no és necessari parlar català per integrar-se al país o per trobar feina a Andorra. A més, igual que el grup anterior, estan en desacord amb la idea d’haver d’acreditar coneixements per renovar el permís de treball o que els empresaris puguin obligar els empleats a parlar català. Gairebé la meitat de les persones no comencen mai una conversa en català. De fet, els indicadors de català, ja sigui de coneixement, d’ús o l’indicador lingüístic, assoleixen els valors més baixos dels quatre grups analitzats. Per defecte, principalment utilitzen el castellà com a llengua de comunicació en les situacions estudiades. Són el grup amb menys temps de residència al país, i amb un pes relatiu important d’espanyols, portuguesos i altres nacionalitats.

6. Consideracions finals

Els resultats de l’estudi realitzat mostren que, en termes generals, s’ha produït un deteriorament de la posició del català envers la resta de llengües que es parlen al Principat d’Andorra. Aquesta pèrdua ha anat a favor del castellà, principalment. A continuació, s’exposen algunes de les consideracions que ajuden a explicar aquesta evolució negativa per part del català:

• El fort increment de la població d’Andorra en els últims cinc anys està fonamentat principalment en la immigració, no sempre de catalanoparlants. Aquesta entrada permanent de persones que inicialment no coneixen el català suposa una barrera molt important, no només perquè s’estengui, sinó perquè es conservi.

• Relacionat amb el punt anterior, un altre aspecte destacable és el fet que determinats grups de població immigrant adopten el castellà com a llengua alternativa a la seva llengua materna. És, per exemple, el cas dels francesos i dels portuguesos, els principals grups de població després dels andorrans i dels espanyols, que presenten un indicador d’ús del castellà més elevat que del català.

• Paral·lelament, entre els andorrans guanyen pes els que tenen com a llengua materna el castellà. Aquest col·lectiu concret, tot i tenir un bon coneixement del català, utilitza més el castellà, principalment en àmbits més informals, com per exemple a casa o amb els amics. En canvi, en situacions més formals, com ara la feina o quan es dirigeixen a l’Administració pública, sí que parlen majoritàriament en català.

• A més, una part important de catalanoparlants que comencen una conversa en català tendeixen a adaptar-se a la llengua de seu interlocutor si aquest no s’expressa en català, sense tenir en compte si entén aquesta llengua.

Aquests aspectes exposats constitueixen les causes principals que provoquen un comportament lingüístic de la població del país cada vegada menys favorable al català, i que es tradueix en les situacions següents:

• En relacions més privades o informals, com per exemple a casa, amb els amics o amb els companys de feina, la llengua més parlada actualment és el castellà, mentre que el 1999 ho era el català. En determinades situacions més institucionals o formals predomina el català. A l’Administració pública, i també en determinades situacions del món socioeconòmic (al banc o al metge), el català manté la seva posició dominant. En la resta de situacions analitzades, però, es fa servir cada vegada menys.

• Aquest entorn provoca que l’indicador lingüístic del català sigui més baix que en anys anteriors. La disminució s’explica principalment per un ús menor, i no pas per la manca de coneixement de la llengua. La disminució de l’ús del català és especialment preocupant en el segment de 15 a 25 anys, atesa la seva importància per la condició que té de relleu generacional. Actualment, l’indicador lingüístic del català està molt polaritzat

coneixements i usos lingüístics de la població d'andorra • javier gonzález-casallo 239

entre, d’una banda, els andorrans, sense diferenciar quina és la seva llengua materna, i els espanyols de llengua materna catalana, i de l’altra, els espanyols d’altres llengües maternes i els residents d’altres nacionalitats. Les diferències entre aquests dos grans grups de població són actualment molt importants: els primers representen el 40,5% de la població i el seu indicador lingüístic és de mitjana 80,3, mentre que el segon grup està format pel 59,5% de la població, i presenten un indicador només de 26,8.

• Un altre aspecte que no afavoreix l’ús del català és l’actitud cap a aquesta llengua, principalment entre els sectors de població amb menys domini de la llengua. Així, els que presenten un indicador de coneixement del català baix no sembla que tinguin interès per millorar el seu nivell a través d’una formació reglada. Una quarta part de la població, que es correspon principalment amb el grup de població que més necessitaria millorar el seu nivell de català, no hi té una disposició favorable: en l’àmbit professional, prioritzen altres llengües abans que el català, i no veuen la necessitat de parlar-lo per poder treballar i viure a Andorra.

QUI PARLA CATALÀ A ANDORRA I PER QUÈ?

Ernest Querol Puig

En aquest article es presenten els resultats d’una enquesta passada a Andorra, el 2002, a tot el cens d’estudiants del darrer any d’ensenyament obligatori. En primer lloc, s’hi fa la descripció de les principals variables sociodemogràfiques (nacionalitat, origen dels progenitors, extracció social i ensenyament) relacionant-les amb l’ús de les quatre principals llengües que es parlen a Andorra. En segon lloc, s’hi esbrinen els principals factors psicosocials que expliquen aquests usos mitjançant l’anàlisi discriminant i la mineria de dades. I, finalment, s’hi apunta quina pot ser l’evolució de l’ús de les llengües en aquest petit Estat i s’hi responen les dues preguntes que enuncia el títol.

1. Introducció

Les dues tesis doctorals que han abordat la realitat sociolingüística andorrana des de primeries dels anys vuitanta s’han centrat en la relació entre els usos de les diferents llengües i un altre factor: en la de Lixfeld (1982) aquest factor era el grup lingüístic d’origen, i en la de Notó, també del mateix any, l’era la consciència d’identitat social andorrana.

Deu anys més tard, Boix i Farràs presenten a l’Institut d’Estudis Andorrans de Barcelona el seu informe de recerca sobre Els usos, coneixements i ideologies lingüístiques dels joves de secundària andorrans . Atès el seu caràcter descriptiu, els autors no expliciten cap hipòtesi, encara que el títol de la seva recerca ja ens dóna pistes de les seves pressuposicions, que es confirmen en llegir-ne el contingut.

Una dotzena d’anys després, una altra tesi doctoral se centra en el petit estat andorrà: Ballarín pren exactament el nostre marc teòric i enuncia com a hipòtesi general la mateixa que vam demostrar en la nostra tesi doctoral 1. Tanmateix, tot i que té un corpus de cent entrevistes, el fet que no creuï els resultats de l’enquesta amb els de les entrevistes no li permet extreure’n cap conclusió i, per tant, no arriba a argumentar si les hipòtesis es demostren o no.

Des del 1995, cada quatre anys, el Servei de Política Lingüística, del Ministeri de Turisme i Cultura del Govern d’Andorra, passa el qüestionari Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra, que té les finalitats d’aportar una descripció de la situació dels usos de les llengües al Principat i de fer-ne un seguiment de l’evolució.

Per altra banda, l’any 2002 es va publicar l’estudi Coneixements i usos lingüístics de la població escolar d’Andorra , promogut pel Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra i subvencionat per la UNESCO, que pretenia ser el complement de la població escolaritzada fins als 14 anys, que era l’univers que no abastava l’enquesta que acabem de ressenyar en el paràgraf anterior. També tenia les mateixes finalitats descriptives i no hi incloïa cap hipòtesi explicativa.

Com hem vist, doncs, les recerques que plantegen alguna hipòtesi que doni compte dels usos lingüístics i que arriben a contrastar-la se centren només en un factor. Sempre hem criticat aquesta pretensió teòrica per ser massa simple en les ciències socials. Per tant, nosaltres vam optar per explicar els usos lingüístics a Andorra basant-nos en les representacions de tres factors principals: del grup de referència, de les llengües del context i de les xarxes socials2.

A l’any 2002, vam voler comprovar si podíem corroborar a Andorra els resultats obtinguts en altres territoris: Catalunya (1993 i 2000), el País Valencià (1998), les Illes Balears (2001).3

1 Ballarín només canvia la xarxa social per les “normes d’ús lingüístic”. Encara que, de fet, les normes d’ús es donen en les relacions amb les diferents xarxes socials: nosaltres ens centràvem en les llengües que empraven les persones, per tant, les normes d’ús hi eren implícites; i Ballarín ho fa en les normes d’ús de les llengües entre les persones, opció teòrica en la qual hi estan implícites les xarxes socials.

2. Ho veurem més detingudament a l’epígraf 2.1.2 que se centra en els factors psicosocials.

3 Posteriorment, també hem comprovat els bons resultats del model a la Franja de l’Aragó (2004), Catalunya (2004), l’Alguer (2005) i la Catalunya Nord (2005).

1.1. La fitxa tècnica

• Àmbit territorial: Principat d’Andorra.4

• Cens d’estudiants de segon de segon cicle de segona ensenyança (sistema educatiu andorrà), 4t d’ESO (sistema educatiu espanyol) i troisième (sistema educatiu francès).

• Qüestionari: el qüestionari inclou 361 preguntes. Es demana sempre per les 4 llengües més emprades a Andorra i, de vegades, també per l’anglès.

• Llengua: tant els qüestionaris com les indicacions eren sempre en català. Si algun estudiant ho demanava, se li feien aclariments en francès o en castellà.

• Treball de camp: del 27 al 31 de maig de 2002. Vam passar personalment tots els qüestionaris al cens d’estudiants.

2. Qui parla català a Andorra?

En general, els estudis sociolingüístics se centren en les variables sociodemogràfiques per donar compte dels usos de les diferents llengües dels contextos estudiats. En efecte, aquests factors tenen una importància fonamental, però és clar que no expliquen totes les possibilitats dels usos perquè és ben sabut que, si fos així, tots els parlants amb unes mateixes característiques socials tindrien el mateix comportament lingüístic. Atès que sabem del cert que no és pas així, veurem més endavant quines són les diferències entre aquells que comparteixen unes mateixes característiques sociodemogràfiques. Ara començarem veient quins són els usos de les quatre llengües més parlades al Principat. Posteriorment, els relacionarem amb les variables sociodemogràfiques que acabem d’esmentar. I, finalment, introduirem els factors psicosocials del nostre model teòric per acabar d’explicar els usos lingüístics dels estudiants andorrans del darrer any de l’ensenyament obligatori.

2.1. Els usos de les llengües a Andorra

A Andorra, els estudiants del darrer any de l’ensenyament obligatori fan els usos que veurem a continuació.5 Els hem dividit en quatre grups a partir

4 Aquesta recerca es va dur a terme gràcies a l’Ajut a la investigació lingüística o sociolingüística del Ministeri de Turisme i Cultura del Govern d’Andorra, de la convocatòria de l’any 2001.

5 Per abreujar, sovint escriurem “estudiants”, sense especificar res més, i ens referirem als alumnes del darrer any d’ensenyament obligatori dels tres sistemes escolars als quals hem passat el qüestionari.

de les preguntes sobre quina llengua feien servir en els diferents àmbits d’ús.6

Quadre 1. Mitjanes dels grups d’ús del català creuades amb la utilització de les altres llengües

6. El criteri de divisió ha estat: si era inferior a 203 punts: grup “no catalanoparlant”. Si estava entre 204 i 420: grup “parla poc català”. Si se situava entre 421 i 674: grup “parla més català”. I, finalment, si superava els 677 punts: grup “catalanoparlant exclusiu”. Hem comprovat a Querol (2005) la correcció d’aquesta tipologia mitjançant l’anàlisi de correspondències múltiples i la mineria de dades (hi hem emprat dues tècniques: CHAID i C&RT).

La distribució de l’alumnat en els grups lingüístics, tenint en compte les característiques que acabem de comentar, manté sempre una gradació. En el primer bloc, respecte al català, atès que és el criteri que hem seguit de classificació, evidentment, segueix aquesta gradació.

Si ens centrem en el grau d’utilizació de la llengua castellana, la gradació és ascendent des del grup que només parla català (2,6), passant per aquells que parlen més català (4,5) i pujant a 5,9 dels que parlen poc català i, finalment, al 6,7 dels que no parlen català.

Pel que fa a les mitjanes incloses en el 95% del total d’alumnes de cada grup, presenten una divisió amb intervals ben clars: 2,2-2,9; 4,3-4,8; 5,7-6,2; 6,2-7,2. Tots aquests fets ens mostren que els grups estan clarament delimitats. A més, amb altres procediments estadístics (les proves Scheffé) comprovem que són significativament diferents (al nivell .05) entre ells, encara que no hem introduït els resultats d’aquestes proves en el quadre.

Vegem ara els resultats del grau d’utilització de la llengua catalana: gairebé podríem aprofitar els comentaris que acabem de fer per al castellà, perquè les diferències entre les mitjanes de cada grup, l’agrupament de mitjanes del 95% dels casos, i els intervals entre aquestes fa que tots els grups siguin significativament diferents entre si.

Respecte al francès i al portuguès, les mitjanes també guarden aquesta progressió, encara que ara ens adonem que no tots els grups tenen diferències estadísticament significatives entre ells. En el cas del francès, només el grup de no catalanoparlants és diferent respecte al de catalanoparlants exclusius i al de més catalanoparlants. En canvi, pel que fa al portuguès, només el grup de catalanoparlants exclusius no es diferencia significativament del de més catalanoparlants, la resta de combinacions són sempre significatives.

Podem concloure, doncs, que la consistència de la nostra variable dependent és molt gran perquè fins i tot creuada amb els usos de les altres llengües manté gairebé sempre diferències estadísticament significatives en els 16 grups resultants. Si ens centrem en la descripció dels quatre grups que hem creat tot veient quin ús fan de les altres tres llengües ens adonarem que:

• Els 61 catalanoparlants exclusius (el 14% del total) tenen una mitjana d’utilització d’aquesta llengua de 7,6 punts (d’un màxim de 9): empren el castellà 2,6 punts, el francès un 1,4 i el portuguès un 1 (és a dir, no gens, atès que la puntuació anava de l’1 “mai” al 9 “sempre”).

• Els 125 més catalanoparlants (30%), tenen una mitjana d’ús del català de 5,4 punts: fan servir el castellà 4,5 punts, el francès un 1,5 i el portuguès un 1,1.

• Els 146 poc catalanoparlants (35,3%) obtenen una mitjana d’ús del català de 3 punts: fan servir el castellà 5,9 punts, el francès un 1,6 i el portuguès un 1,5.

• Els 82 no catalanoparlants (19,8%) tenen una mitjana d’utilització del català d’1,5 punts: fan servir el castellà 6,7 punts, el francès un 2,2 i el portuguès un 1,6.

Observem, doncs, que el grup més nombrós és el dels que són poc catalanoparlants (35,3%) seguit dels més catalanoparlants (30,2%), dels no catalanoparlants (19,8%) i dels catalanoparlants exclusius (14,7%). Tot i que percentualment els grups de catalanoparlants són menys nombrosos, les mitjanes que obté el català són més altes que les de cap altra llengua.

També ens adonem que els usos del català i del castellà són força correlatius: en els catalanoparlants exclusius 7,6 català – 2,6 castellà, mentre que en els no catalanoparlants trobem 1,5 català – 6,7 castellà. En els grups intermedis, els més catalanoparlants tenen 5,4 de català – 4,5 de castellà. Els pocs catalanoparlants 3 català -- 5,9 castellà.

Per altra banda, també observem que l’ús del francès i del portuguès és inversament proporcional al del català.

2.1.1. Les variables sociodemogràfiques

Podem relacionar els usos que acabem de comentar dels estudiants del darrer any d’ensenyament obligatori d’Andorra amb els principals factors demogràfics que intervenen en la majoria de contextos sociolingüístics i ara, concretament, en la societat andorrana: la nacionalitat, l’extracció social, el tipus de sistema educatiu en el qual s’escolaritzen els estudiants i l’origen dels progenitors7. De fet, tots són factors que estan imbricats i, per tant, se solapen entre ells: en veurem les coincidències per respondre la primera part de la pregunta del títol d’aquest article: qui parla català a Andorra?

2.1.1.2. Les nacionalitats

Un dels factors que més sobresurten són les diferents nacionalitats, que es distribueixen de la manera següent: andorrana, el 56,3%; espanyola, el 24,3%; portuguesa, el 12,4%; francesa, el 4% i, finalment, una altra de diferent, el 3%.

Comencem pel factor imprescindible per utilitzar una llengua, per la competència. Les mitjanes de competència es distribueixen segons les diferents nacionalitats de la manera que segueix: els andorrans tenen una mitjana de competència en català de 8,5 punts: els espanyols, de 8 punts; els portuguesos, de 7,6 punts, els francesos, de 5 punts i, finalment, els d’altres nacionalitats, de 6,9 punts.

7 Aquest darrer factor és el mateix que va proposar Lixfeld. No ens detindrem a tractar la variable del sexe perquè no hi presenta diferències significatives.

Vegem com es distribueixen les mitjanes dels usos globals del català segons la nacionalitat: els andorrans l’empren 4’9 punts; els espanyols, 3,4 punts; els portuguesos, 2,7 punts; els francesos, 2,4 punts; i els d’altres nacionalitats, 3,8 punts.

Figura 1. Creuament entre la nacionalitat dels estudiants i l’ús que fan del català

Vegem a continuació com es distribueixen les diferents nacionalitats en els quatre grups lingüístics que hem establert en l’epígraf anterior:

• Els de nacionalitat andorrana pertanyen sobretot al grup dels més catalanoparlants (37,4%); el 28,6% està dins dels que parlen poc català; el 23,8% és catalanoparlant exclusiu; i el 10,1% gairebé no fa servir el català.

• Els de nacionalitat espanyola se situen principalment (34,7%) al grup dels poc catalanoparlants; el 30,6% no empra gairebé gens el català; el 29,5% és més catalanoparlant; i, finalment, el 5,1% és catalanoparlant exclusiu. Cal dir que entre els de nacionalitat espanyola hi ha un 47% de nascuts a llocs on es parla català.

• Els de nacionalitat portuguesa són majoritàriament (el 56%) poc catalanoparlants; el 24% no usa el català; i el 10% és més catalanoparlant. No hi ha cap estudiant de nacionalitat portuguesa que estigui dins del grup que parli català gairebé sempre.

• Els de nacionalitat francesa se situen de manera majoritària (56,3%) en el grup que no empra gairebé mai el català. El 37,5% parla poc el català; i el 6,3% és més catalanoparlant. Finalment, com ja vèiem en els portuguesos, no hi ha cap estudiant que pertanyi al grup dels que fan servir molt el català.

• Els d’altres nacionalitats se situen: un terç als que no empren gairebé gens el català, un altre terç als que el fan servir poc, i l’altre terç es divideix en dues meitats que es reparteixen entre els que utilitzen gairebé sempre el català i els que l’empren sovint.

Si relacionem la nacionalitat dels pares i la dels fills amb la mitjana d’ús del català ens adonarem que, com era d’esperar, obtenen les puntuacions més altes aquelles famílies en què els pares i els fills són andorrans (6,1 punts), els segueixen la mateixa combinació però ara que un dels pares pugui ser també espanyol (possiblement catalanoparlant) que obtenen 5,7 punts. En tercer lloc se situen els pares espanyols i el fill andorrà: 4,1 punts de mitjana d’ús del català. Els segueixen els pares portuguesos i el fill andorrà: 3,1 punts. En cinquè lloc hi ha els pares i el fill portuguesos (2,6 punts) i, en darrer lloc, la combinació de pares i el fill francesos (2,3 punts). Quan es donen altres combinacions la mitjana arriba a 3,7 punts.

Observem, doncs, que la nacionalitat és un factor que ens dóna molta informació sobre l’ús de les llengües que fan els estudiants i, concretament, sobre l’ús del català en què ens centrem. Fet que no ens sorprèn gaire perquè el fet de tenir la nacionalitat andorrana (i en alguns casos, l’espanyola) significa que la primera llengua que aprenen els fills és el català i, per tant, en aquest context del Principat, sabem que pot significar la utilització d’aquesta llengua. Les dades sobre l’ús del català de les nacionalitats portuguesa i francesa, però, no eren tan previsibles.

2.1.1.3. Origen dels progenitors

Com ja hem comentat, tots els factors sociodemogràfics estan imbricats. En l’epígraf anterior acabem de veure el creuament entre les nacionalitats i l’ús del català. Vegem ara percentualment la procedència dels progenitors. El percentatge de pares barons nascuts a llocs on es parla català és del 37,3% (el de mares és del 32,4%). Pel que fa a llocs on no es parla català, d’on més en procedeixen és de Portugal, amb una mitjana del 15,2%, seguit d’Andalusia amb el 9%.

La resta ja baixen al 9,7 de Galícia, al 7,2% de Castella, al 6,2% dels procedents d’altres llocs.

Respecte a les mares, el 32,4% procedeixen de llocs on es parla català, el 16,3% de Portugal, l’11,4 d’Andalusia, el 8,9% de Galícia i la resta de llocs no depassa el 7,7%.

2.1.1.4. L’extracció social

Al quadre següent podem veure el creuament entre la professió del pare i la mitjana d’ús del català.

Quadre 2 .L’ús del català segons l’extracció social del pare

Ús del català N

Directius i propietaris gerents, tècnics no superiors

i comandaments intermedis, administratius i

no qualificats, mestresses de casa, jubilats, aturats

Observem que la utilització del català està molt lligada a la professió del pare, a més, amb una gradació quasi perfecta des dels pares amb les professions menys qualificades, que l’utilitzen menys (amb una mitjana de 3,3 punts), fins als pares amb les professions més remunerades que són els que més empren el català (amb una mitjana de 4,7 punts).

Si relacionem aquestes dades amb les de l’epígraf anterior, referit al creuament entre l’ús del català i la nacionalitat, pel coneixement que tenim de l’estructura social andorrana, sabem que els treballs no qualificats estan realitzats principal-

ment per persones de nacionalitat portuguesa. Els francesos, com hem vist, tenen els usos més baixos de totes les nacionalitats i, tanmateix, gaudeixen d’una situació social més folgada; però el fet de ser-ne només un 4% dilueix la seva influència en el resultat global, que mostra clarament el lligam entre l’estrat social i l’ús de la llengua catalana.

2.1.1.5. Tipus d’ensenyament

A Andorra conviuen tres sistemes d’ensenyament: l’andorrà (55 estudiants del qual han respost el qüestionari, és a dir un 13,3% del total del cens), el francès (178 estudiants, que signifiquen un 42,8%) i l’espanyol (183 estudiants, el 43,9%).

Dins del sistema espanyol hi ha l’ensenyament congregacional (Sagrada Família, Sant Ermengol i Janer). El 95.4% de l’ensenyament és públic i el 4.6% és privat, atès que només el Col·legi dels Pirineus, del sistema educatiu espanyol, té aquesta tinença. L’ús que fan els estudiants dels diferents centres de la llengua catalana és el que segueix.

Figura 2. Ús de la llengua catalana segons el centre escolar

Veiem que el centre que fa un ús més elevat de la llengua catalana és el col·legi Janer seguit del de l’escola andorrana (Santa Coloma) i el del col·legi Sagrada família. Per contra, el que en fa menys ús és el col·legi espanyol de la Margineda.

2.1.2. Factors psicosocials

Si com hem comentat hi ha consens en la influència dels factors sociodemogràfics en l’ús de les llengües d’un context multilingüe, respecte al paper d’altres tipus de factors no n’hi ha, atès que no se segueix un mateix marc teòric. A més, el paradigma dominant de les actituds lingüístiques ha encallat la recerca en un tipus de factor que no ha donat unes explicacions suficients. En la introducció hem vist les dues variables que s’havien proposat per explicar els usos de les llengües a Andorra: el grup lingüístic d’origen i la consciència d’identitat social andorrana.

Per la nostra banda, vam començar a bastir el nostre model teòric amb una reflexió sobre els processos de substitució lingüística (Querol, 1990, 1993,1994), posteriorment, a partir d’una analogia amb la teoria de les catàstrofes, vam proposar les representacions de tres factors psicosocials (del grup de referència, de les llengües del context i de les xarxes socials) com els principals que influeixen i es retroalimenten amb l’ús (Querol, 1997, 1999 a, 1999 b, 2002 d, 2003 a, 2003 c i 2004 a). A continuació veurem els resultats que obtenen en el context andorrà aquestes variables que hem proposat, amb la qual cosa respondrem la segona part de la pregunta que hem formulat en el títol: per què parlen català a Andorra?

2.1.2.1. La representació de les llengües

Comencem per la representació de les llengües del context andorrà. Hem adoptat un criteri ampli per considerar què constituïa la representació de les llengües: en primer lloc, la percepció que tenen els estudiants de la situació actual, en segon lloc, què consideren que fóra just i equitatiu en el repartiment de les diferents llengües en els àmbits d’ús, en tercer lloc, quina és la percepció del que fan els seus models, és a dir, els seus amics i, finalment, què desitgen fer en el futur.8

8 Aquesta darrera escala no havia format part mai (ni ha format part després) de la representació, però en elaborar el qüestionari per Andorra vam considerar que aquest tipus de qüestions podien ser importants en aquest context. Tanmateix, la voluntat d’usar una llengua està, justament, molt lligada a l’ús.

Quadre 3. Mitjanes dels grups lingüístics respecte a la representació social

La classificació que presentem, doncs, és la combinació entre els resultats obtinguts en l’apartat dedicat al grau d’utilització de les llengües i els obtinguts en el que tracta la representació de la llengua. Pel que fa als valors mitjans obtinguts de la variable que estudia la representació de la llengua catalana, observem com es dóna clarament una progressió en els punts aconseguits a partir del grup que no

parla català. També les mitjanes compreses entre el 95% de les dades ens mostren aquesta divisió, perquè no es dóna cap intersecció entre els grups. Així, doncs, aquesta variable distingeix nítidament els grups.

Respecte a les altres llengües, tornem a trobar les mateixes característiques del bloc anterior pel que fa al castellà. Les diferències, pel que fa al francès, només són significatives entre els dos grups lingüístics extrems. En el cas del portuguès, cap dels grups és significativament diferent dels altres.

Aquests resultats ja ens fan preveure una bona correlació entre la variable dependent (l’ús del català) i la independent (la representació de les llengües). I, en efecte, és així: ambdues variables correlacionen .75.

2.1.2.2. La representació de la xarxa social de comunicació

Pel que fa a la representació de la xarxa social de comunicació, observem que els grups lingüístics que empren més el català són els que tenen les xarxes socials més baixes en castellà, francès i portuguès. Com hem vist en els quadres anteriors, la separació entre els grups lingüístics és molt nítida i també obtenim uns resultats semblants als precedents, encara que una mica menys clars perquè, per primera vegada, es trenca la gradació de les mitjanes respecte al portuguès: els que parlen poc català tenen una puntuació més alta (2,7) que els que no el parlen (2,5), encara que la diferència és molt minsa.

Quadre 4. Mitjanes dels grups lingüístics respecte a la xarxa social

Respecte a les diferències entre grups, pel que fa a la xarxa en català tots els grups són estadísticament diferents entre ells, mentre que pel que fa a la xarxa en castellà, els dos grups que empren menys el català no ho són. En canvi, respecte a la xarxa en francès tan sols són estadísticament diferents entre ells els dos grups extrems. En el cas de la xarxa en portuguès, són tots significatius excepte els grups extrems amb els seus contigus entre ells.

La correlació entre l’ús del català i la xarxa social en català és de .78, que encara és més significativa que la que acabem de veure entre les representacions de les llengües i l’ús.

2.1.2.3. La representació del grup de referència

Considerem que el grup de referència és el grup al qual el parlant vol pertànyer (si coincideix amb el seu grup de pertinença actual) o voldria pertànyer. Per comprendre bé, doncs, quin és el significat del grup de referència que declaren tenir els alumnes ens cal relacionar-lo amb les dades de la seva pertinença als grups lingüístics, perquè així, les podrem comparar. Vegem-ho en el quadre 5.

Quadre 5. Mitjanes dels grups lingüístics respecte al grup de referència

El grup de referència que desitgen tenir els estudiants manté una perfecta gradació respecte als grups lingüístics segons l’ús del català. Això és molt clar quan les llengües desitjades són el català i el castellà. Quan ho és el francès, són els estudiants més catalanoparlants als quals agradaria sentir-se del grup de llengua fran-

cesa. Mentre que són els que parlen poc català els estudiants a qui més agradaria sentir-se del grup de llengua portuguesa.9

Pel que fa a les diferències significatives entre grups, respecte al desig de sentirse del grup dels catalanoparlants, totes les relacions entre ells ho són. Ara bé, quan el castellà és el grup desitjat, els més catalanoparlants i els poc catalanoparlants no són diferents entre ells, ni tampoc ho són entre ells els dos grups que menys empren el català.

Si el grup desitjat és el francès, no hi ha cap grup que tingui diferències significatives amb els altres. Mentre que si el grup de referència és el portuguès, són significatives les diferències entre els que només parlen català i els que el parlen poc; i entre aquests darrers i els que el parlen més.

La correlació entre el grup de referència i l’ús del català és més alta que les dues que acabem de veure en els dos epígrafs anteriors: .83.

Considerant tot l’exposat, hem comprovat, doncs, que les tres variables psicosocials que hem proposat en el nostre model teòric ens donen per separat una covariació molt estreta amb la variable dependent (l’ús del català). A continuació veurem com, mitjançant diferents anàlisis, podem considerar totes les variables alhora.

2.1.3. Anàlisis per explicar els usos de les llengües a Andorra

2.1.3.1. L’anàlisi discriminant

L’anàlisi discriminant tria el lloc que ocupen les variables en el model de regressió. Ho fa mesurant com són de fortes les regressions. Amb l’anàlisi discriminant aconseguirem classificar i assignar un alumne a un dels grups lingüístics. El nivell d’encerts que obtindrem ens donarà la mesura de la interacció entre les variables que intervindran en les funcions.

Disposem de les variables que acabem de comentar en els epígrafs anteriors referides a cada individu. Sobre la base d' aquesta informació es calcula una funció discriminant que pot servir per fer prediccions futures, per a la qual cosa, en primer lloc, es determina si en funció d’aquestes variables originals disponibles, els grups queden prou definits. Aquest fet podria ésser una explicació al fenomen de les diferències entre els grups. Es tracta d’analitzar quines són les variables que contribueixen més a discriminar entre els grups que s’han format, cosa que s’aconsegueix reduint les variables que millor classifiquen millor unes poques noves variables que s’anomenen variables canòniques. Generalment, una sola variable canònica és la que aporta més explicació. Les variables canòniques són una combinació lineal de les variables originàries i s’expressen mitjançant una funció

9 Justament són els estudiants de nacionalitat portuguesa els que tenen els índexs més baixos d’ús del català.

discriminant.

La funció discriminant és una equació lineal amb una variable dependent que representa la pertinença a un grup. Les combinacions lineals de variables independents, també anomenades predictors, serveixen de base per classificar els individus entre els grups.

Vegem quin és l’ordre de les variables que entren en l’anàlisi discriminant:

• El que vull fer en català

• Xarxa social en català

• Competència lingüística en català

• Representació del castellà

• Xarxa social en castellà

• El que seria just en francès

Observem, doncs, que les variables que han obtingut unes regressions més altes han estat l’escala “El que vull fer en català” (que forma part de la variable creada de la representació del català) i la xarxa social de comunicació en català, que ocupen els dos primers llocs de l’anàlisi10. El tercer lloc l’ocupa una variable que és imprescindible, la de la competència lingüística en català. En el nostre model teòric no considerem aquesta variable perquè es condició sine qua non per poder emprar el català. Tanmateix, el fet significatiu és que hi ha dues variables que són més fortes que aquesta condició i que ambdues formen part del nostre model teòric.

Passem a veure tot seguit, en el quadre 6, la capacitat del model de classificar els grups lingüístics que havíem establert. Ho havíem fet segons el grau d’ús del català, com hem vist en l’epígraf 2.1 i en el primer quadre. Ara el que veurem és com l’anàlisi discriminant, sense tenir en compte les dades de l’ús del català, classificarà cada estudiant en un dels quatre grups. Aquesta classificació ens mostrarà la capacitat de les nostres variables de preveure l’ús del català.

Quadre 6. Classificació de resultats del nombre de grups predits

ANÀLISI DISCRIMINANT

10. De totes maneres, com ja havíem dit en la nota 8, aquesta voluntat futura d’usar la llengua té molta relació amb l’ús efectiu, per això entra en primer lloc.

ANÀLISI DISCRIMINANT Predicció

En la intersecció entre la columna i la fila de cada grup, hi hauria d'haver el total dels estudiants que formen part d’aquest grup lingüístic (que trobem en la columna “total”). Vegem-ho amb un exemple: el grup dels catalanoparlants exclusius hauria de tenir en la intersecció entre la fila i la columna 57 estudiants. Ara bé, l’anàlisi n’ha situat només 44, per tant, n’hi manquen 13. D’aquests, n’ha situat 12 al grup contigu dels “més catalanoparlants” i un al grup dels “poc catalanoparlants. No n’ha ficat cap al grup dels “no catalanoparlants”, per tant, això ho ha fet correctament. Si ho mirem en percentatges, podem dir que encerta en el 77,2% dels estudiants i erra en un 22,9% (21,1%+ 1,8%).

Si comentem globalment els resultats de la classificació veiem que amb la nostra proposta teòrica l’anàlisi discriminant és capaç d’agrupar correctament el 71,76% dels casos classificats.

Si anem al detall de l’agrupació, observem que del primer grup (el que només parla català), que acabem de comentar, s’ha predit correctament el 77,2% dels casos; del segon (el que parla més català), ha tingut el 67,% d’encerts; del tercer (el que parla poc català) n’ha agrupat correctament el 79,3%. Finalment, del quart grup (el que no parla català) ha tingut un 60,8% d’encerts.

Concloem, doncs, que el percentatge d’encerts és molt considerable i que els errors que es comenten són quasi sempre amb grups contigus.

2.1.3.2. Les tècniques d’inducció per grafs (SIPINA)

Continuant amb els mètodes d’anàlisi de dades anomenats explicatius, com l’anàlisi discriminant, que acabem de veure, ens serà de molta utilitat introduir un nou mètode que permet explicar una variable qualitativa a través de variables explicatives, elles mateixes qualitatives discretitzades. Estem parlant del coneixement per grafs d’inducció, que és un mètode que consisteix a construir una funció de predicció sota la forma de graf i d’arbre de decisió i permet explicar o preveure el valor pres per una variable particular anomenada endògena, en funció d’una

serie de variables dites exògenes.

El programa que nosaltres utilitzarem ha estat elaborat per D.A. Zighed i per Ricco Rakotomalala, membres de l’ERIC (Equipe de Recherche en Ingénierie des Connaissances) de la Université Lumière Lyon 211. Aquest programa s’anomena SIPINA, que significa Sistema Interactiu per als Processos d’Interrogació NoArborescent. Extrau coneixement a partir de dades, produeix grafs de decisió, que és una generalització dels arbres de decisió. Permet tractar els problemes d’explicació, que es troben sobretot en les ciències humanes (sociologia, biologia, psicologia, medicina…). El SIPINA s’ha utilitzat, per exemple, per a l’ajuda al diagnòstic, a l’avaluació d’un risc, a l’establiment de perfils característics de certes poblacions... 12 Nosaltres l’utilitzarem perquè pretenem poder explicar i predir quins alumnes formaran part dels quatre grups lingüístics que hem establert: catalanoparlants exclusius, més catalanoparlants, poc catalanoparlants i no catalanoparlants, És a dir, tractem de poder situar un alumne en un d’aquests grups, sense tenir les informacions que ens han permès fer aquesta classificació13. De fet, són uns resultats semblants als que ens ha proporcionat l’anàlisi discriminant, però, ara, afegint-hi altres variables que no formaven part de les nostres hipòtesis14.

En primer lloc, vegem, en el quadre 7 els resultats globals que ens proporciona aquest nou mètode.

11. “L’enginyeria dels coneixements” cobreix problemàtiques relatives a l’extracció, modelització i la transferència dels coneixements per ordinador amb la finalitat d’aconseguir màquines anomenades intel·ligents, és a dir, màquines capaces d’aproximar o depassar les actuacions humanes a l’hora de fer certes tasques cognitives complexes com reconèixer, aprendre, decidir…

12. Per obtenir més informació sobre els grafs d’inducció i sobre aquest programa, podeu consultar Rakotomalala (1997) i Rakotomalala i Zighed (2000).

13. També hem exclòs de l’anàlisi les preguntes que demanaven si els alumnes se sentien més o menys catalanoparlants per tal d’aconseguir una perspectiva no influenciada per qüestions tan directament relacionades amb la variable estudiada.

14. El fet que els nombres totals dels grups no coincideixin amb els de l’anàlisi discriminant és degut al fet que cada mètode considera els estudiants que tenen un nombre de respostes suficient per a entrar a les anàlisis.

Quadre 7. Segmentació de la mostra en funció dels grups segons l’ús lingüístic

En aquest quadre 7 les xifres de cada columna mostren les subdivisions del nombre estudiants en cada grup, en el mateix ordre que apareixen en la composició dels grups del capdamunt que té posats els noms. Podem veure quins són els segments que permeten identificar millor cada grup en les abreviatures de cada subdivisió. La primera de totes és la xarxa en català. Els dos segons factors que divideixen els dos grups precedents són, d’una banda, la competència de la llengua, de l’altra, la representació social del català. Observem novament que la xarxa social i la representació social del català són les variables que discriminen més els grups, que és el que havíem proposat en el nostre model teòric.

Els tercers factors que van dividint aquests subgrups són: la representació social del castellà, la representació social del català i el lloc de naixement de la mare. En el quart esglaó intervenen les variables “el que fan en català els amics dels estudiants” (dues vegades) i el que consideren que seria just en castellà. En el cinquè nivell trobem el que voldrien fer en portuguès. Finalment, en el sisè i darrer nivell, torna a sortir la variable el que fan en català els amics dels estudiants.

Per tant, observem que de les variables del model (excepció feta del grup de referència, perquè, de fet, l’obtenim només amb una pregunta) tant la representació de les llengües com la xarxa social ocupen sempre un esglaó igual o inferior al quart. És a dir, hem trobat una nova via de confirmació de la nostra proposta a través dels grafs d’inducció. Aquesta nova tècnica de coneixement ens permet perfilar les característiques de cada grup15. Vegem-ho en el quadre 8. S’hi mostra quins són els segments que permeten identificar millor cada grup. D’entre els possibles segments, es comenten els que, amb un nombre suficient d’efectius, permeten aïllar millor el col·lectiu que es vol descriure.

Quadre 8. Descripció dels 4 grups lingüístics segons l’ús del català mitjançant els grafs d’inducció (SIPINA)

Alumnes amb catalanoparlants exclusius

Alumnes amb més catalanoparlants

Alumnes amb poc catalanoparlants

Una puntuació superior a:

+4.22 en l’escala xarxa social en català

+6.47 en l’escala de la representació del català

La mare nascuda a Andorra.

- de 2.28 en l’escala “El que seria just i equitatiu en castellà a Andorra”

+ de 4.22 en l’escala xarxa social en català.

Entre 4.68 i 6.47 en l’escala de la representació del català.

+ de 2.28 en l’escala “El que seria just i equitatiu en castellà a Andorra”

Puntuació inferior a 1.43 en l’escala “El que vull fer en portuguès”

Puntuació inferior a 5.95 en l’escala “El que fan els meus amics en català"

+ de 6.04 en l’escala de la competència en català - de 5.54 en l’escala de la representació del castellà + de 4.68 en l’escala de la representació del català - de 5.75 en l’escala “El que fan els meus amics en català”

Alumnes amb no catalanoparlants + de 5.54 en l’escala de la representació del castellà - de 3.85 en l’escala “El que fan els meus amics en català”

En definitiva, si comparem aquests resultats amb les variables del nostre model, ens adonarem que coincideixen. Vegem-ho detingudament: a banda que la mare dels alumnes hagi nascut a Andorra, la variable “xarxa social en català” és la que ens ajuda més a establir els grups. Així, el grup dels “catalanoparlants exclusius” i el de “més catalanoparlants” són determinats per una puntuació superior a 4.22 en aquesta escala de la xarxa social en català. Pel que fa als dos grups que parlen menys català, són la competència en català i la representació en aquesta llengua els factors que els distingeixen millor. La segona variable per als tres grups que

15. El nombre d’estudiants que entren en l’anàlisi és de 414, els percentatges que es mostren es refereixen a cadascun dels grups i les escales que s’utilitzen són totes de l’1 al 10.

parlen més català és la representació d’aquesta llengua en una gradació directament proporcional a l’ús del català (recordem que aquesta variable ja ocupava el primer lloc en el grup que menys utilitza el català).

Com veiem, doncs, la importància de la variable xarxa social de comunicació és patent, atès que en la descripció dels grups lingüístics segons els grafs d’inducció, és la primera que delimita el grup d’alumnes. La segona variable que hi apareix és la representació, que també forma part del nostre model. En tercer lloc, hi apareix la competència.

D'altra banda, variables que no havíem volgut que formessin part de les hipòtesis, encara que sí del qüestionari, eren les que feien referència al concepte d’ identitat, motivacions i la por a ésser assimilats veiem que no entren pas en aquesta anàlisi.

2.1.3.3. Prospectiva

En aquest epígraf aprofitarem el passat per poder intuir com serà el futur. Una de les hipòtesis de la nostra tesi doctoral (Querol, 1999 a) era que l’evolució futura dels usos i les representacions del català aniria pel camí del grup lingüístic desitjat, fet que es va confirmar l’any 2000. Aleshores férem una altra previsió que també s’ha vist confirmada el 2004.16 El que vam proposar era que a partir del grup de pertinença de l’enquesta que s’analitzava, els canvis a aquesta pertinença estarien marcats pel desig de pertànyer a un altre grup, és a dir, pel grup de referència. Vegem-ho en el quadre 9.

Quadre 9. Relació entre el grup de pertinença i el de referència. Prospectiva segons el grup de referència

“Actualment tinc el sentiment de ser” “M’agradaria sentir-me part del grup que parla llengua…”

Aquesta prospecció de l’augment del grup de catalanoparlants relacionant el grup de pertinença i el grup desitjat (de referència) ens mostra que el percentatge de parlants podria variar un 0,72%, pujada que estaria per sota de l’avanç del grup

16. Es poden consultar aquests resultats en les nostres referències bibliogràfiques posteriors al 2000 que analitzen les dades de les enquestes.

de parlants de francès (2,52) i de l’1,87 del grup dels que parlen castellà. Però per sobre dels lusòfons, que només augmentarien un 0,64. Ara bé, en aquest qüestionari, dissenyat especialment per a Andorra, també tenim la possibilitat de prendre, d’una banda, l’ús actual i, de l’altra, l’ús futur que declaren els estudiants. Si ens fixem en aquesta distància, les dades serien més favorables per al català:

Quadre 10. Prospectiva segons l’ús actual i l’ús per al 2030

“Globalment marca quant fas servir les llengües següents”

“Amb quina freqüència t’agradaria fer servir, globalment, les llengües següents”

Ens trobaríem, doncs, que el català pujaria un 0,32, mentre que el castellà baixaria un 0,42, que el portuguès augmentaria un 0,18 i que el francès pujaria un 0,11.

3. CONCLUSIONS

En les pàgines precedents hem fet una descripció dels usos i les representacions de les llengües que es parlen a Andorra a partir del cens d’estudiants d’aproximadament 16 anys que ha manejat 416 enquestes amb una fiabilitat de les escales fins (.9305), considerada molt alta. Les dades que hem aconseguit ens han servit per a l’explicació dels usos de les llengües17. Les més rellevants que ens ha proporcionat respecte a l’ús del català són correlacions amb diferents variables proposades que, segons la classificació de Sierra Bravo (1995: 506) hem de considerar que tenen una significació molt forta perquè totes estan per sobre del 0,70:

• Desig d’ús del català: (r = .835, P < .001)

• La xarxa social en català (r = .784, P < .001)

• La representació del català (r = .753, P < .001)

• El que seria just en català (r = 596, P < .001)

• La representació del castellà (r = -.515, P < .001)

Si aprofitem els resultats d’un altre procediment estadístic, l’anàlisi discriminant, també hem vist que les principals variables predictores de l’ús del català tor-

17. Tot i que es considera que les correlacions indiquen una covariació dels factors que es posen en relació, dins del nostre model teòric sí que tindran aquest sentit explicatiu atès que ens fixem en les correlacions entre la variable dependent (l’ús de la llengua) i dues de les independents: representació de les llengües, i la xarxa social.

nen a ésser la xarxa social i la representació del català. Fixem-nos en quin ordre ens apareixen totes les variables segons aquesta anàlisi discriminant: la representació del català (concretament l’escala: “el que vull fer en català”), la xarxa social en català, la competència lingüística en català, la representació del castellà, la xarxa social en castellà i, finalment, el que seria just en francès (que també és una escala de la representació).

Observem, doncs, que aquesta tècnica ens ofereix uns resultats semblants a les correlacions de Pearson, encara que la competència lingüística en català no era de les variables que més correlacionaven amb l’ús del català (,477) tot i que és una covariació importat. En definitiva, dues de les tres variables que formaven part de les nostres hipòtesis, entren en totes les anàlisis.

Finalment, el nostre model teòric i metodològic també és capaç d’arribar a la predicció dels grups lingüístics a partir de les dades que li hem proporcionat, sense comptar, és clar, el grau d’ús lingüístic que és el criteri per constituir els grups. La capacitat predictiva del model segons l’anàlisi discriminant és del 71,76%.

Les principals variables de la funció de l’anàlisi discriminant tornen a ésser: la representació del castellà, la xarxa social en català i “el que vull fer en català”.

Totes les anàlisis que hem realitzat ens permeten definir molt bé el perfil de l’estudiant més catalanoparlant. L’anàlisi amb el SIPINA ens ha mostrat que hi ha una variable sociodemogràfica que entra a caracteritzar els quatre grups lingüístics, concretament el grup dels catalanoparlants exclusius, i és la del lloc de naixement de la mare. Com ja havíem dit, els factors sociodemogràfics estan imbricats entre ells, però alhora també ho estan amb els factors psicosocials. Ara bé, el fet més remarcable és que aquests darrers tenen més capacitat discriminatòria que els primers.

Pel que fa a les característiques sociodemogràfiques que afavoreixen l’ús del català, hem vist que l’ordre de nacionalitats era: andorrana, espanyola, qualsevulla altra, portuguesa i, en darrer lloc, la francesa. Pel que fa a l’origen dels progenitors, també està lligat als llocs que abracen aquestes nacionalitats.

L’extracció social també tenia una relació directament proporcional amb l’ús del català: com més elevada, més ús de la llengua oficial del Principat. Respecte al tipus d’ensenyament, els que més afavoreixen l’ús del català són el sistema educatiu andorrà i les escoles congregacionals espanyoles.

Així, la conjunció d’aquestes característiques sociodemogràfiques amb les psicosocials que ens ha proporcionat l’anàlisi discriminant i la mineria de dades, que acabem de comentar, ens permeten respondre les preguntes que hem formulat al títol d’aquest article.

Només afirmarem, per acabar, que la validació en el context andorrà del nostre model teòric i metodològic ens forneix d’una eina molt productiva per a l’estudi dels processos de substitució lingüística i per a la seva inversió. I no sols això, aquests avenços en el camp de la sociologia de la llengua poden ésser de molta utilitat en altres camps de les ciències socials.

Comptat i debatut, tots aquests fruits ens permeten explicar força bé les tries lingüístiques que fan els parlants residents a Andorra. Sabem que tot és millorable, però del que no tenim cap dubte és que hem fet una passa o unes passes per esbrinar els motius de l’ús del català a Andorra, que era la nostra principal finalitat.

4. Bibliografia

QUEROL, Ernest (1990): “El procés de substitució lingüística: la comarca dels Ports com a exemple”, Miscel.ània 89, València, Generalitat Valenciana, pàg. 85-196.

(1993): “Models en contacte: anàlisi dels estudis sobre les relacions interlingüístiques”, dins Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Alacant-Elx, pàg. 87-96.

(1994): “Els processos de substitució lingüística: cap a una metodologia d’anàlisi”, dins Comunicacions i Ponències. Simposi del Professorat de Valencià de l’Ensenyament Mitjà i de l’Educació Secundària Obligatòria, València, Generalitat Valenciana, pàg. 23-33.

(1997): “Un nou model per a l’estudi del comportament lingüístic: la teoria de les catàstrofes”, Caplletra, 21, tardor 1996, pàg. 161-184.

(1999 a): Cap a un nou marc teòric per a l’estudi de les variables dels processos de substitució lingüística, Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona, Tesis doctorals microfitxades, 3568.

(1999 b): “A new Theoretical Approach to the Study of Reversing Language Shift: Catastrophe Theory” 7th International Conference on Minority Languages, Bilbao [en premsa].

(2000 a): Els valencians i el valencià: usos i representacions socials, Premi d’investigació Francesc Ferrer Pastor, 1999,València, Editorial Denes.

(2000 b): “Variables que afavoreixen l’ús del valencià”, ponència presentada al I Congrés Internacional Llengua, societat i ensenyament, Alacant [en premsa].

(2000 c): “Resultats d’un nou model per determinar les variables que influeixen l’ús de les llengües (País Valencià i Catalunya)”, Congrés de Catalanística de Münster “Catalunya –un cas excepcional a Europa?”, Secció: Multilingüisme, llengües en contacte i conflicte lingüístic [en premsa].

(2001): “Evolució dels usos i de les representacions socials de les llengües a Catalunya (1993-2000)”, Noves SL, núm. 2, estiu.

(2002 a): “A New Model to the Evaluation of Language Planning. A Case Study: Catalonia (1993-2000)”, Sociolinguistica, núm. 16, pàg. 129-142.

(2002 b): “Un nou model per a l’estudi dels processos de substitució lingüística. L’anàlisi del País Valencià”, Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 16, pàg. 69-84.

(2002 c): “Usos i representacions de les llengües a les Illes Balears”, Noves SL, núm. 6, estiu.

(2002 d): “A new Theoretical Model for the Study of Bilingual Contexts: the Catastrophe Theory”, Segundo Simposio Internacional sobre o Bilingüismo, Vigo [en premsa].

(2002 e ): “Empirical Corroboration of the Catastrophe Theory Model in Catalonia (1993 and 2000), in the Valencian Country (1998), in the Balearic Islands (2001) and in Andorra (2002)”, pòster presentat al Segundo Simposio Internacional sobre o Bilingüismo, Vigo [en premsa].

(2002 f): “Les representacions de la sociolingüística catalana”, Caplletra, núm. [en premsa].

(2002 h): “Els valencians i el valencià: descripció, explicació i predicció dels usos”, ponència presentada al tercer Congrés de l’Escola Valenciana [en premsa].

(2003 a): «Les catastrophes sont-elles écologiques? Un nouveau point de vue pour l’étude de l’écologie des langues: la théorie des catastrophes», dins A. Boudreau, L. Dubois, J. Maurais i G. McConnell (eds.), Colloque International sur l’Ecologie des Langues, París: L’Harmattan. Pàg. 13-31.

(2003 b): “Evolució dels usos i de les representacions socials de les llengües a les comarques tarragonines entre el 1993 i el 2000”, Jornades sobre la llengua a les comarques de Tarragona. Tarragona, pàg. 85-93.

(2003 c): “Analogies jurídiques per a la sociolingüística: la institució de la representació (substitució i interposició)”, Llengua i dret, núm. 39, pàg. 119-132.

(2003 d): “Un exemple d’inversió del procés de substitució lingüística: Catalunya 19932000”, 2n Congrés Europeu sobre Planificació Lingüística, Andorra pàg. 486-499.

(2004 a): “Los modelos formales en la investigación social: la teoria de catástrofes aplicada a la sociología de las lenguas”, VIII Congreso Español de Sociología, Grup 1, sessió 3, Alacant, Edició en CD.

(2004 b): “Comparació de resultats empírics sobre representacions socials de les llengües entre les Illes Balears, Catalunya el País Valencià i Andorra”, Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, [en premsa].

(2004 c): “Les normes sociolingüístiques de Castelló”, Jornades sobre les normes de Castelló, Institut d’Estudis Catalans [en premsa].

(2004 d): “Usos i representacions de la llengua a les dues ribes del Sénia”, beCEroLes 1, (Lletres de llengua i literatura), pàg.111-138.

(2004 e): "El coneixement del català l'any 2001" Llengua i Ús, 29, pàg 61-69.

(2004 f): "L'estadística sobre usos lingüístics a Catalunya" Llengua i Ús, 30, pàg. 56-62.

(2004 g): «Els valencians i el valencià: comparació amb els catalans, els balears i els andorrans», dins J. V. Forcadell i F. Isabel (eds.), El valencià a Alacant. Observatori de la Llengua (2002/2003). Alacant: Universitat d’Alacant. Pàg. 251-274.

(2004 h): Història sociolingüística recent: Catalunya el 1993, el 2000 i el 2004, Lengas [en premsa].

(2005): “L’establiment de tipologies combinant l’anàlisi de correspondències múltiples amb la mineria de dades”, Treball del Màster sobre tècniques d’investigació social aplicada (2003-2005) [Inèdit].

RAKOTOMALALA, R. (1997): Graphes d’induction. Tesi doctoral presentada a la Universitat Claude Bernard - Lyon I, 13 de desembre.

RAKOTOMALALA, R. i ZIGHED, D. Les graphes d’induction. Paris: Ed. Hermes, 2000.

SIERRA BRAVO, Restituto (1995): Técnicas de investigación social. Teoría y ejercicios, Madrid, Ed. Paraninfo.

ELS ESTUDIS DE SOCIOLINGÜÍSTICA A ANDORRA

Joan Micó Sociòleg

Director del Centre de Recerca Sociològica

Institut d’Estudis Andorrans

. Dades generals sobre Andorra

1.1. Evolució de la població a Andorra

La realitat sociolingüística d’Andorra no es pot entendre sense els canvis que la societat d’Andorra ha experimentat durant el segle xx. Andorra ha passat de ser una societat rural, amb una economia de subsistència i en la qual molts andorrans havien d’emigrar als països veïns per treballar, a convertir-se en una societat urbana basada en les activitats comercial i turística i amb un espectacular creixement demogràfic, fruit d’un important corrent immigratori (ha passat d’uns 6.000 habitants en l’any 955 als més de 76.000 l’any 2004).

. Una bona part de la informació que conté aquest article s’ha extret dels articles següents: Marta Pujol i Montserrat Badia: “Els estudis fets per l’Administració andorrana com a punt de referència per a la planificació lingüística”. Noves SL. Revista de Sociolingüística. Hivern, 2002.

Jaume Farràs: “La realitat sociolingüística andorrana a debat, segons els resultats d’estudis no impulsats per l’Administració”. Noves SL. Revista de Sociolingüística. Primavera, 2003.

Quadre . Creixement demogràfic 955-2003

L’increment més significatiu de la població d’Andorra es va produir en la dècada dels seixanta, amb un creixement migratori mitjà anual superior al 8%; en els anys setanta i vuitanta, tot i que en termes absoluts es registra l’increment més important, la mitjana del creixement migratori anual va ser del 4%. En la dècada dels noranta es produeix el trencament de la dinàmica de creixement demogràfic (paral·lelament a la desacceleració del creixement econòmic), i els anys 994 i 995 es va registrar una reducció de la població a causa del creixement migratori negatiu. Tot i així, a partir de l’any 995 hi ha un increment de població en un ritme més moderat (al voltant d’un 2% anual de mitjana). A part de l’increment total de població, hi ha hagut una rotació de població significativa, que augmenta la proporció de persones nouvingudes al Principat (la major part de les quals no vénen de les altres regions de parla catalana).

La continuada afluència d’immigrants, juntament amb les restriccions per adquirir la nacionalitat, han comportat que la població de nacionalitat andorrana sigui una minoria en el conjunt de la població.

Font: Ministeri de Justícia i Interior: Estadístiques de població any 2004. Elaboració pròpia.

Quadre 2. Població per nacionalitats

Els residents de nacionalitat espanyola són el grup majoritari, ja que la immigració espanyola ha estat tradicionalment la més nombrosa per la proximitat. La procedència de la major part dels residents espanyols és Catalunya, seguida de les comunitats d’Andalusia i Galícia. Altres zones que també han aportat un nombre important d’immigrants són Castella-Lleó, Aragó, Múrcia i València.

La població de nacionalitat francesa és l’altre grup d’immigrants tradicionals, encara que en menor proporció que els espanyols. L’any 963, hi havia un 3,6% de població francesa; l’any 973, un 6,4%, i l’any 989 van arribar a representar el 7,8% de la població total, però va disminuint la proporció fins al 6,5% de l’any 2003. Les regions d’origen dels residents francesos són bàsicament el MigdiaPirineus, el Llenguadoc-Rosselló i la regió de París.

Els residents de nacionalitat portuguesa van començar a arribar de forma significativa al Principat d’Andorra al final dels anys setanta. Durant els anys vuitanta i noranta és el col·lectiu que experimenta un creixement més important, superant el nombre de francesos, fins a representar el segon grup més nombrós d’estrangers després dels espanyols. El nombre i la proporció de residents portuguesos augmenta espectacularment entre 990 i 993, data en què s’inicia una lleugera davallada. Així, els portuguesos, que l’any 980 eren un 3,% de la població d’Andorra, l’any 993 eren un ,3%, i l’any 2003 representen un ,5% de la població total.

Els residents d’altres nacionalitats han augmentat durant la dècada dels vuitanta i fins a l’any 994, en què s’observa una disminució lleugera i un cert estancament. Els estrangers d’altres nacionalitats eren el 4,9% del total d’habitants de l’any 980 i el 7% el 989, i durant la dècada dels noranta han mantingut el seu percentatge dins el total de la població al voltant del 6,5%. En el conjunt de residents d’altres nacionalitats destaquen els ciutadans de països europeus, sobretot britànics, alemanys, italians, holandesos i belgues. Entre els residents no europeus amb més representació hi ha els marroquins, els filipins i els argentins.

D’altra banda, l’Andorra d’avui dia és un país on la major part de la població ocupada treballa en el comerç, l’hoteleria i la restauració, als quals cal afegir també els sectors de l’Administració pública, dels serveis i de la construcció, si bé en els darrers anys la seva evolució mostra un cert estancament (excepte en el sector serveis i l’Administració pública).

A Andorra es veu clarament una dualització del mercat del treball,2 on es distingeixen clarament un segment privilegiat i un segment desafavorit.

El segment privilegiat, o segment primari, està compost per persones amb feines ben remunerades, estables, amb possibilitats de promoció i amb un control i un domini importants sobre el seu treball (la major part andorrans, però també molts catalans, francesos o d’altres procedències, segons els anys de residència i/o

2 Batalla, J; Casals, M; Micó, J: “Anàlisi de la situació laboral a Andorra”. Centre de Recerca Sociològica. Institut d’Estudis Andorrans.

de formació), mentre que el segment desafavorit, o segment secundari, és majoritari i està format per persones amb treballs precaris, amb poca estabilitat, salaris baixos i poques oportunitats de promoció (la major part immigrants, però sobretot amb pocs anys de residència).

Entre les causes d’aquesta dualització, hi ha el pes fonamental de certs factors adscriptius (com el sexe, l’edat i, sobretot a Andorra, la nacionalitat) que condicionen les posicions d’entrada, el manteniment i la promoció dins del mercat de treball per a cada treballador, etc.

A Andorra, doncs, la segmentació per raons d’origen adquireix una importància singular, considerant el gran volum de mà d’obra forània que en un moment donat s’insereix en l’estructura productiva andorrana i que no pot adquirir tots els drets de ciutadania fins passats 20 anys de residència. Així, la nacionalitat d’origen, ser o no andorrà, és un dels factors més determinants per a la inclusió del treballador en el segment primari o en el segment secundari i pot condicionar el temps de la seva estada a Andorra, els sous percebuts, les garanties jurídiques en la seva posició laboral i, fins i tot, les oportunitats de promoció interna a la feina.

Els no andorrans, i sobretot els nouvinguts i els que tenen pocs anys de residència, presenten una mancança de capital relacional, més la dificultat afegida dels idiomes (el català, però també en la major part dels casos el francès, són idiomes indispensables per poder accedir a la major part de les feines del segment primari). Aquests aspectes, la forta demanda de mà d’obra en sectors determinats i el fet que la major part dels nous immigrants vénen a partir de les xarxes familiars expliquen també fenòmens com la seva concentració a partir de grups d’iguals, en certes feines (per exemple, la construcció i els portuguesos). Aquesta concentració per grups d’iguals, que ocupen moltes vegades llocs de treball inferiors als dels autòctons, pot conduir a la situació que es conservin certs estereotips o prejudicis, la qual cosa contribueix a segmentar la societat i a fomentar també actituds resistents a la integració social per part dels nouvinguts.

Per bé que molts immigrants ocupen sistemàticament els escalafons més baixos de l’entramat laboral, el gran creixement econòmic ha fet que, relativament amb certa freqüència, força immigrants hagin tingut oportunitats de millora i, sobretot els seus fills, experimentin una mobilitat ascendent, no només en els llocs de treball desenvolupats, sinó també en la mateixa estructura social de referència. En aquest sentit, el domini del català (i també del francès) és una de les possibles claus per tal d’arribar al segment primari). L’anàlisi de l’evolució d’aquesta mobilitat pot ser un indicador molt interessant sobre l’evolució de la cohesió de la societat andorrana.

Als llocs de treball del segment secundari del mercat laboral hi ha una elevada rotació dels treballadors, i molta d’aquesta rotació és migrant; aquest fet dificulta la seva possibilitat d’intentar aprendre el català.

2. Evolució dels estudis sociolingüístics

La història dels estudis sociolingüístics al Principat d’Andorra es pot qualificar de recent. És a partir dels anys 80 i com a conseqüència de les profundes transformacions de la societat andorrana, que tant des de l’àmbit privat com des del públic comencen a sorgir treballs que intenten analitzar la situació lingüística del país.

Abans dels anys 80, el Consell General i molts comuns havien hagut de regular amb ordenacions sectorials alguns usos en què no quedava clar quina llengua calia fer servir.3

El gran augment de població dels anys 60 i 70, i el de la presència d’altres idiomes al Principat (sobretot del castellà), feia evident que els recursos esmerçats en matèria de política lingüística eren clarament insuficients. La primera conseqüència d’aquesta consciència de crisi va ser la implantació de l’Escola Andorrana el curs 982-83. La segona fou la creació del Servei de Política Lingüística, per donar suport a l’empresa i el comerç i, en general, per millorar el grau de coneixement de la llengua oficial de la població del país i promoure’n l’ús, d’acord amb l’article 2. de la Constitució i amb les ordenacions del Consell General que regulaven l’ús del català.

Després d’uns anys de rodatge es va plantejar la necessitat d’analitzar amb més profunditat la realitat sociolingüística. Així va néixer l’enquesta sobre usos i coneixements lingüístics de la població, que es va fer per primera vegada l’any 995, i que després ha tingut continuïtat els anys 999 i 2004. El Servei de Política Lingüística ha publicat també, el 2002, l’Estudi sobre els hàbits lingüístics de la població escolar d’Andorra. Aquest treball es va realitzar a iniciativa del Centre de Cultura Catalana del Principat d’Andorra amb dotació de la Unesco. A més a més, l’any 200, el Servei de Política Lingüística va adjudicar un ajut a la investigació al projecte Usos i representacions socials de nois i noies d’últim curs de secundària. També, durant aquest període de temps, hi ha hagut una sèrie de treballs de recerca sobre la realitat sociolingüística andorrana des de l’àmbit privat, que ens ajuden a complementar els treballs públics realitzats. Jaume Farràs destaca tres treballs:4 una tesi de l’alemany Volker Lixfels (982) sobre les llengües d’Andorra; un estudi de Pere Notó (UAB, 983) sobre la realitat sociolingüística del sector educatiu; l’enquesta de Boix, E. i Farràs, J. del febrer de 992 als infants i als joves d’escoles andorranes. També es pot destacar el treball de Josep Manel Ballarín amb el títol “La interrelació entre identitat cultural de la població andorrana i els seus usos lingüístics”.

3 Un exemple interessant és l’acord del Consell General de la fi del segle xix (898) mitjançant el qual el síndic manava que s’imprimissin “los passaports i guías ab lo llenguatge català y no castellà per ser aquell lo propi idioma de les Valls”.

Marta Pujol i Montserrat Badia. Noves SL. Revista de Sociolingüística.

4. Noves SL. Revista de Sociolingüística. Primavera, 2003.

Finalment, farem cinc cèntims de la part relacionada amb la identitat andorrana i la llengua del treball realitzat pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans que té per títol La immigració a Andorra. A continuació enumerarem les característiques més interessants de cada treball, desglossant-los entre els que han sorgit a iniciativa de l’àmbit públic i els que han sorgit a iniciativa privada:

3. Estudis sociolingüístics fets des de l’àmbit públic

3.1. Estudi sobre els “Usos i coneixements lingüístics de la població d’Andorra”. Onada de l’any 1995

Aquest treball el van elaborar tècnics andorrans amb l’assessorament professional d’especialistes de Catalunya. L’objectiu era fer una primera fotografia sociolingüística de tota la població adulta d’Andorra.

L’univers de la mostra eren totes les persones residents al Principat de més de 4 anys; en van escollir una mostra de .06 enquestats. El marge d’error era de +- el 3,% amb un nivell de confiança del 95,5% en què p=q=50. La mostra es va estratificar per sexe, nacionalitat i parròquia de residència de la persona enquestada.

Els percentatges de distribució de la població per llengües maternes que es van comprovar en aquest primer estudi són els següents:

Català 42,7%

Portuguès 10,7%

Castellà 34,6%

Anglès 1,7%

Francès 18,8%

Altres 4,8%

Es va crear un indicador d’ús de cada llengua en cada situació, que es valorava segons una escala d’ a 5: volia dir “gens”, 2 “poc”, 3 “de tant en tant”, 4 “bastant” i 5 “molt”. Per establir l’indicador d’ús es van prendre com a referència les relacions a casa, amb els amics i les relacions internes a la feina, que són les que ocupen més temps en la vida quotidiana, i es va fer la mitjana entre les freqüències d’ús en aquests àmbits. Els resultats van ser els següents:

També es va demanar a les persones entrevistades quina llengua feien servir per adreçar-se i en quina llengua eren ateses al Govern, els comuns (corporacions locals), la CASS (seguretat social), Feda (Forces Elèctriques d’Andorra), l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, el Servei d’Immigració... Tots aquests serveis van resultar molt favorables a la freqüència d’ús del català.

En relació amb el món socioeconòmic, es va demanar el grau d’utilització del català quan es va al metge o al dentista, a uns grans magatzems, a un restaurant, a comprar, als locals d’oci, al banc, a la companyia d’assegurances....

En funció de les situacions més o menys favorables a l’ús del català en adreçars’hi i per atenció rebuda van sortir els grups següents:

• Situacions amb un ús alt del català: banc/companyia d’assegurances/ gestoria i metge/ dentista;

• Situacions amb un ús mitjà del català: restaurant, botiga i perruqueria/ barberia;

• Situacions amb un ús baix del català: taxi/autobús, grans magatzems i bar/pub/ discoteca.

Finalment, es va crear un indicador lingüístic per fer una síntesi del nivell de coneixement i la freqüència d’ús de cada llengua, es van mesurar en una escala de 0 a 00, de manera que 00 significava que el coneixement d’una llengua és perfecte i l’ús molt alt, mitjançant l’aplicació d’una fórmula per calcular l’indicador lingüístic.5

Els resultats van ser els següents:

Indicador d’una síntesi del nivell del coneixement i la freqüència d’ús de cada llengua

Les conclusions principals del treball eren que s’establia “oficialment” per primera vegada la diversitat lingüística dels andorrans, i la fragilitat del grup de catalanoparlants, sobretot davant del grup creixent de castellanoparlants.

Els resultats de l’enquesta evidencien la decreixent influència de França i la creixent influència d’Espanya. També revela que l’ús del català era molt baix en alguns sectors del món socioeconòmic (fruit, potser, de la dualització del mercat laboral andorrà).

A partir de les conclusions d’aquest estudi es van engegar diverses campanyes per fomentar l’ús del català; primer destinada a tots els col·lectius en general i després destinades als àmbits on tenia menys presència (posant l’èmfasi en la utilitat de parlar català).

5 Indicador lingüístic = ( nivell entén + nivell llegeix + nivell parla + nivell escriu) / 4) . (freqüència d’ús a casa + freqüència d’ús amb els amics + freqüència d’ús a la feina) / 3}.

3.2. Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra.

Situació actual i evolució. Onada de l’any 1999

Aquest segon estudi es va realitzar amb el mateix mètode i el mateix objecte d’estudi que el primer: població resident a Andorra de més de 4 anys. L’objectiu principal era obtenir informació i comparar la situació de l’any 999 amb la de l’any 995 per veure’n l’evolució. Es van entrevistar 67 persones, i el marge d’error absolut en els resultats totals era de +-3,8%. En van controlar quotes de sexe, nacionalitat, situació laboral i parròquia de residència de la persona entrevistada. La selecció de persones que calia entrevistar es va fer de la mateixa manera que en l’estudi de 995.

Els resultats principals van ser:

Els canvis en la llengua materna de la població en els darrers quatre anys, amb una baixada del català i una pujada del castellà.

De fet, si mirem la llengua materna del conjunt dels enquestats, aquest és el resultat:

Per nacionalitats, el més destacat és l’augment dels andorrans amb llengua materna castellana (8,3%) i el fet que disminueix (9,6%) el percentatge d’espanyols d’origen catalanoparlant.

Andorrans de llengua materna catalana

Andorrans de llengua materna castellana

Andorrans d’altres llengües maternes

Espanyols de llengua materna catalana

Espanyols de llengua materna castellana

Espanyols d’altres llengües maternes

El canvi més significatiu pel que fa a la llengua materna per nacionalitats és la disminució del nombre d’andorrans amb llengua materna catalana (ha passat

del 69% al 6%. S’ha de destacar que un 53% de les persones de llengua materna castellana són nascuts a Andorra i un 34% han adquirit la nacionalitat andorrana després de 25 anys de residència).

A casa dels enquestats, el català continuava sent la llengua més utilitzada, però baixava l’ús del català i pujava l’ús del castellà.

Amb els amics, els nivells d’ús es mantenien estables en relació amb l’any 995. Quant a les relacions internes, entre companys i amb superiors i/o subordinats, hi va haver un augment del castellà i una disminució del català com a llengua més utilitzada. En les relacions externes (amb clients i proveïdors) pujava el bilingüisme català-castellà i baixava l’ús exclusiu del català.

El treball explica que una de les interpretacions principals dels resultats es troba en l’anàlisi dels fluxos migratoris.

De les dades demogràfiques d’aquests anys, els investigadors ressalten que s’ha renovat una part important de la població en quatre anys compresos entre 995 i 999, i ha arribat a un 2% de la població. Així, l’estudi afirmava que en aquest període de temps havien arribat al país més persones de llengua materna castellana i menys persones de llengua materna catalana que entre 99 i 994.

Indicador d’ús

Si mirem l’indicador general d’ús de les llengües, el català baixa i el castellà puja. El francès i el portuguès es mantenen estables. Per edats, els joves de 5 a 25 anys i les persones de més de 50 anys són els que més parlen el català, però en totes les franges d’edat baixa l’ús del català i puja l’ús del castellà.

A l’Administració pública continuava sent on més generalitzat era l’ús del català; disminuïen les persones que s’adreçaven o eren ateses en castellà i augmentava el bilingüisme català-castellà respecte del 995.

Pel que es refereix al món socioeconòmic, en totes les situacions analitzades, excepte el banc, la companyia d’assegurances o la gestoria, el percentatge de persones que sempre parlen en català baixava i augmentava el bilingüisme català/castellà.

Les variables que condicionaven més el comportament lingüístic dels entrevistats en el món socioeconòmic eren, segons l’estudi, la nacionalitat i la llengua materna: els andorrans i els espanyols de llengua materna catalana utilitzen més el català en totes les situacions, mentre que els que tenen llengua materna castellana s’adapten més a la llengua de l’interlocutor.

Els espanyols de llengua castellana mantenen el castellà excepte en les situacions favorables. En les intermèdies fan servir menys el català que el 995.

Entre els francesos hi ha dos grups de comportament diferent: un que parla català a tot arreu i l’altre que parla en francès en les situacions favorables i el va canviant pel castellà en les més desfavorables.

Els portuguesos utilitzen sobretot el castellà en tots els àmbits del món socioeconòmic.

Indicador lingüístic

Castellà Francès Portuguès 1995 56,3 50,0 18,5 7,3 1999 53,9 58,2 17,9 8,5

Pel que fa a l’indicador lingüístic en general, el que més canviava era el del castellà, que pujava del 50 al 58, mentre que el català baixava una mica més de 2 punts.

Quan es relaciona aquest indicador amb la nacionalitat de l’enquestat, és interessant ressaltar que els portuguesos obtenien un indicador molt alt del castellà, tenint en compte que no és la seva llengua materna.

La constatació que, a causa dels canvis demogràfics, la llengua catalana havia deixat de ser la més nombrosa com a llengua materna, va ser el detonant de l’aprovació, a l’any 2000, de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial. Al gener del 2002 entrava en vigor una disposició transitòria de la Llei que establia l’obligatorietat de totes les empreses de garantir l’atenció al públic en català.

3.3. Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra. Situació actual i evolució. Onada de l’any 2004

Amb característiques metodològiques similars als estudis anteriors, els resultats de l’estudi realitzat mostren que, en termes generals, ha continuat el deteriorament de la posició del català envers la resta de llengües que es parlen al Principat d’Andorra. Aquesta pèrdua ha anat a favor del castellà, principalment. Segons aquest treball, aquesta disminució de l’ús del català és deguda a:

• El fort increment de la població d’Andorra en els darrers cinc anys està fonamentat principalment en la immigració, no sempre de catalanoparlants.

• El fet que determinats grups de població immigrant adopten el castellà com a llengua alternativa a la llengua materna (per exemple, els francesos i els portuguesos, que presenten un indicador d’ús del castellà més elevat que el del català).

• Hi ha un augment dels andorrans que tenen com a llengua materna el castellà. Aquest col·lectiu, tot i tenir un bon coneixement del català, utilitza més el castellà, principalment en àmbits més informals (a casa o amb amics). En les relacions més formals (feina o quan es dirigeixen a l’Administració pública), sí que parlem majoritàriament en català.

• Una part important dels catalanoparlants que comencen una conversa en català tendeixen a adaptar-se a la llengua del seu interlocutor si no s’expressa en català, sense tenir en compte si entén aquesta llengua.

D’altra banda, s’ha de destacar que en les relacions més privades o informals (com per exemple a casa, amb amics o amb companys de feina) la llengua més parlada actualment és el castellà, mentre que l’any 999 l'era el català.

De tota manera, en determinades situacions més institucionals o formals predomina el català: a l’Administració pública, així com en determinades situacions del món socioeconòmic (el banc o el metge), el català manté la seva posició dominant. En la resta de situacions analitzades, però, es fa servir cada vegada menys.

Totes aquestes dades es tradueixen en el fet que l’indicador lingüístic del català sigui més baix que en anys anteriors. La disminució s’explica principalment per un ús menor, i no pas per la manca de coneixement de la llengua.

La disminució de l’ús del català és especialment preocupant en el segment de 5 a 25 anys, atesa la seva importància per la condició que té de relleu generacional.

Actualment, l’indicador lingüístic del català està molt polaritzat entre, d’una banda, els andorrans, sense diferenciar la seva llengua materna, i els espanyols de llengua materna catalana, i, d’altra banda, els espanyols d’altres llengües maternes i els residents d’altres nacionalitats. Les diferències entre aquests dos grans grups de població són actualment molt importants: els primers representen el 4% de la població i el seu indicador lingüístic mitjà és de 80,3, mentre que l’altre grup està format pel 59% de la població, i presenten un indicador de només 26,8.

En aquest treball també s’ha demanat, per primera vegada en aquestes enquestes, quines són les actituds de la població cap al català.

En termes generals, una gran part de la població considera que encara queda molt per afavorir l’ús del català (un 7%). També hi ha una majoria que està d’acord amb la idea que, des del punt de vista professional, és més important dominar el català que el castellà (un 7%), o que l’anglès o el francès (68%).

Tot i això, la majoria de la població creu que és fàcil trobar feina a Andorra encara que no se sàpiga català (un 6%) i que l’Administració pública ja fa prou pel que fa a la difusió del català a Andorra (59%).

En aquest treball s’analitza també si el comportament de la persona quan inicia una conversa en català i el seu interlocutor contesta en una altra llengua. Els resultats posen de manifest que només el 6% continua la conversa en català. La resta, o bé canvia a l’altra llengua (un 59%) o bé ja no comença una conversa en català (un 26%).

Partint d’aquestes valoracions, s’han agrupat les persones amb un perfil d’opinió similar. Els resultats obtinguts permeten definir 4 grups de població diferenciats entre ells per les actituds cap al català. A continuació s’exposen les característiques principals que defineixen aquests grups:

• Idealistes: 28% de la població. Pensen que, des d’un punt de vista professional, el català és més important que altres llengües i estan a favor de l’exigència de coneixements de català per renovar el permís de treball, i estan a favor que els empresaris obliguin a parlar el català. El català és una eina imprescindible per integrarse al país. Majoritàriament, són persones de més de 50 anys, nascuts a Andorra o que resideixen a Andorra des de fa molt temps.

• Realistes: (un 2% de la població). Consideren que queda molt per fer per afavorir l’ús del català a Andorra, i que l’Administració pública no dóna prou importància a la difusió d’aquesta llengua. També són exigents quant a la necessitat d’acreditar coneixements de català per renovar el permís de treball, i pensen majoritàriament que els empresaris haurien d’obligar els empleats a parlar en català. Malgrat això, reconeixen que encara que no se sàpiga català, resulta fàcil trobar feina a Andorra. A diferència del primer grup, la seva opinió està bastant dividida sobre si el català és imprescindible o no per integrar-se al país. És el grup de població que fa servir més el català. El seu indicador lingüístic és el més elevat dels quatre grups, amb un nivell del 68,9. Sociodemogràficament, són similars a l’altre grup, encara que més joves.

• Reticents: (un 26,6% de la població). Atorguen utilitat al català en l’àmbit professional, davant d’altres llengües. En canvi, estan en contra de tot allò que pugui suposar una obligació o una imposició de la llengua catalana. Així, la majoria pensa que no és necessari acreditar coneixements de català per obtenir la renovació del permís de treball, i que els empresaris del país no han d’obligar necessàriament els treballadors a parlar aquesta llengua. Igual que els realistes, consideren que el fet de no saber parlar el català no comporta dificultats per trobar feina a Andorra. Aquí hi ha una proporció més elevada de persones de nacionalitat espanyola, així com un col·lectiu important de nacionalitat portuguesa. La majoria té més de 35 anys.

• Desinteressats: Representen una quarta part de la població. Són el col·lectiu que atorga menys utilitat al català. En l’àmbit professional, consideren més important dominar altres llengües abans que el català. També opinen que no és necessari parlar català per integrar-se al país o per trobar feina a Andorra. També, igual que el grup anterior, estan en desacord amb la idea d’haver d’acreditar coneixements per renovar el permís de treball o que els empresaris puguin obligar els empleats a parlar català.

• Quasi la meitat de les persones d’aquest grup no comencen mai una conversa en català. Són el grup amb menys temps de residència al país, i amb un pes relatiu important d’espanyols, portuguesos i altres nacionalitats.

3.4. Anàlisi de resultats i publicació de “Coneixements i usos lingüístics de la població escolar”

L’any 2002 es va publicar el llibre “Coneixements i usos lingüístics de la població escolar d’Andorra”, que recull els resultats d’un estudi encarregat pel Centre de

Cultura Catalana del Principat d’Andorra amb una dotació de la Unesco. Aquest treball es va realitzar mitjançant una enquesta a una mostra representativa de la població escolar d’edats compreses entre els 8 i els 6 anys durant el curs 2000-200. El nombre total d’estudiants objecte d’estudi és de 5.22 i la mostra extreta, amb un marge d’error de +- 4%, era de 556 alumnes. Les mostres es van agafar proporcionalment per sistemes educatius, per nombre d’alumnes de cada centre i per edats.

Distribució per sistemes educatius segons la nacionalitat

L’estudi té en compte les llengües parlades a casa, a l’escola i en la vida social. A casa, un 3% de la població escolar diu que va aprendre a parlar en més d’una llengua. La nacionalitat amb més predomini d’una sola llengua és la francesa (amb un 80% dels nens que parlen en francès, i les que presenten més varietat són l’andorrana i l’espanyola, amb percentatges diferents d’ús exclusiu del català, del castellà o de totes dues llengües en la mateixa família). Entre els nens andorrans predomina el català com a llengua parlada a casa (un 4,8%) i entre els espanyols el castellà (54,3%). Els nens francesos i portuguesos esmenten altres combinacions bilingües: els francesos, català i francès o castellà i francès, i els de nacionalitat portuguesa, castellà i portuguès (no apareix l’opció català i portuguès).

És interessant remarcar que un 2% dels nens portuguesos parlen castellà amb els germans i només un 3% en català. Amb relació als nens francesos, hi ha un 5% que parla en castellà amb els germans i un 9%, en català.

En la vida social, un 47% dels nens andorrans parlen amb els amics sobretot en català i un 46% sobretot en castellà. Els nens de nacionalitat espanyola, un 29% parlen amb els amics en català i un 66% sobretot en castellà. Quant als portuguesos, un 84% parlen habitualment amb els amics en castellà i un 4% ho fan en català.

En el consum d’articles lúdics i culturals (televisió, videojocs, música, cinema, espectacles, llibres i revistes) domina principalment el castellà a causa de l’oferta (és el motiu més esmentat per part dels nens). En el cas de la música, l’anglès i el castellà estan molt igualats (al voltant del 4%). Als establiments comercials, català i castellà estan igualats en el 44%.

Pel que fa a les percepcions sobre l’ús de la llengua, un 52% dels nens sent com a llengua pròpia el català, un 28% el castellà i un 8% el castellà i el català. Dels espanyols, un 32% sent com a llengua pròpia el català, mentre que un 48% pensa que és el castellà i un 4% respon que el català i el castellà alhora.

Per finalitzar, un 72% dels nois i noies enquestats afirma que s’ha de defensar la llengua del país com a símbol d’identitat d’un país.

3.5. Usos i representacions socials del català a Andorra

L’any 200, el Servei de Política Lingüística va adjudicar un ajut a la investigació al projecte Usos i representacions socials del català a Andorra , presentat pel sociolingüista Ernest Querol, que proposa un estudi sobre les representacions socials de nois i noies d’últim curs de secundària amb un mètode de recerca ja aplicat a les comunitats autònomes de parla catalana de l’Estat espanyol. L’objectiu és delimitar les variables que afavoreixen l’ús del català. La mostra objecte de l’estudi correspon al cens d’alumnes de tots els alumnes del darrer curs de secundària.

L’estudi revela que, més enllà dels quatre orígens lingüístics principals dels joves d’Andorra (català, castellà, portuguès i francès), en matèria d’ús aquests joves són pràcticament bilingües (català-castellà). De fet, en la majoria dels usos el castellà supera lleugerament el català, però en les prediccions d’ús hi ha una variació una mica més gran a favor del català.

En les relacions dels joves, el francès i el portuguès no treuen gairebé protagonisme al català i en la major part dels casos l’ús del català baixa o puja en benefici o en detriment del castellà.

A l’estudi, tots els joves es divideixen en dos grans grups segons si fan un ús molt alt o gairebé exclusiu del català i un ús molt alt o gairebé exclusiu del castellà. Aquests dos blocs (a l’any 200) estan bastant equilibrats, tot i que hi ha una lleugera majoria entre els que fan servir més la llengua castellana.

4. Estudis sociolingüístics fets des de l’àmbit privat

4.1. Estudi de Volker Lixfeld

Volker Lixfeld, investigador de la Universitat de Bochum, va realitzar la seva tesi doctoral sobre la situació lingüística del Principat d’Andorra a l’any 982. En aquell moment, Andorra tenia 30.000 habitants i era un terreny verge pel que fa a les ciències socials i sobretot als estudis sociolingüístics. Per elaborar el treball va recórrer tant a mètodes qualitatius com quantitatius.

La part quantitativa va tenir com a finalitat captar els coneixements dels idiomes que utilitza la població entrevistada, així com els usos que feia de cada un i en quines situacions es produeix alternança. Finalment, també volia mesurar l’ac-

titud, la consciència lingüística i el coneixement que els entrevistats tenien sobre Andorra i la llengua catalana.

Les entrevistes en profunditat a professionals en diverses tasques i de totes les edats i procedències tenien com a missió complementar les dades recollides per l’enquesta.

Els resultats van ser:

Lixfeld remarcava que l’any 982, tots els andorrans eren bilingües i sovint trilingües. El coneixement del català era correcte per part de la població no catalana provinent d’Espanya, i més pobre pel que fa als provinents de França. Afirma que hi ha un plurilingüisme instrumental per als andorrans i els catalans, però també per als francesos i els espanyols que saben parlar català.

S’adona que el grau de coneixement de les llengües mostra notables diferències en cada grup ètnic: quasi tots els andorrans són trilingües, mentre que els espanyols, llevat dels catalans, tenen escassos coneixements actius del català. Els francesos solen ser monolingües i quan són plurilingües tenen una clara preferència pel castellà.

Constata que hi ha excessivament esteses actituds lingüístiques poc favorables a l’ús tothora i arreu del català de la població francesa, espanyola i fins i tot alguns catalanoparlants, que no dubten a adoptar el castellà o el francès en la comunicació amb parlants al·lòfons.

Lixfeld constata que les dificultats d’aprenentatge del català més adduïdes són habitualment els pocs anys de permanència d’algunes persones a Andorra (no oblidem el boom immigratori dels anys 70) i el fet que el coneixement del català resulta poc indispensable per viure a Andorra.

La fidelitat que els andorrans i els catalans mostren cap a la seva llengua afirma que està relacionada amb la forma d’expressar la seva pertinença a un mateix grup ètnic, i per altres elements com el prestigi, l’estatus i els privilegis.

Finalment, Lixfeld exposa que andorrans i els catalans desitgen, certament, la integració dels immigrants, però sense perdre la seva llengua materna (i és per aquest objectiu, segons Lixfeld, que es va establir a Andorra un sistema educatiu trilingüe on cada infant pot escolaritzar-se en la seva llengua materna fins a certa edat).

4.2. Tesi doctoral de Pere Notó, sobre la identitat andorrana des d’una perspectiva psicosociològica

En un estudi adreçat a tots els infants de l’ensenyament bàsic, Notó pretenia descobrir la “identitat social dels immigrants”, a partir de l’anàlisi dels infants. Aquesta noció es construeix com a punt d’intersecció entre la psicologia i la sociologia, pel fet d’estar relacionat amb l’experiència i el coneixement que té de la seva pertinença a uns grups socials concrets, i a la forma específica que presentin

els membres d’aquests grups de viure i de valorar emotivament la seva pertinença al grup, a la comunitat.

També vol mesurar els nivells de competència orals i escrits assolits, tant pel que fa al català, com a l’espanyol i al francès de les Valls. L’objectiu és permetre indirectament, en un termini mitjà, l’obtenció d’un ampli banc de dades per anar seguint i avaluant els processos d’andorranitat entre els infants i els joves del país.

Notó veu que hi ha una relació estreta entre el grau de consciència d’identitat nacional i el nivell de coneixement oral i escrit dels andorrans pel que fa a la llengua catalana. S’adona també que els nens que tenen un coneixement oral i escrit més elevat de català, millor coneixement obtenen també d’altres llengües que s’ensenyen i s’usen a Andorra: el francès i l’espanyol.

La metodologia emprada és una enquesta, inicialment dissenyada perquè tots els alumnes de secundària bàsica l’omplissin. A la pràctica, només la van omplir els estudiants escolaritzats bàsicament als centres de subvenció andorrana i també en part dels que depenien del model espanyol durant el curs 980-8.

Conclusions

En les conclusions generals, l’autor assenyala que els escolars d’Andorra tenen notables coneixements d’alguns trets específics de la identitat andorrana, de la seva història, bandera... Paradoxalment també, mostren escasses petjades de sociocentrisme, a diferència d’altres comunitats. Aquesta falta de sociocentrisme el relaciona amb el marc de cosobirania del Principat i amb el baixíssim grau d’autoctoneïtat de la societat andorrana.

Notó afirma que en l’anàlisi de la comprensió de textos escrits, estàndards o literaris, la comprensió de textos en català solia situar-se per sota de la dels textos en castellà entre els infants d’Andorra.

4.3. Estudi sociològic d’Emili Boix i Jaume Farràs sobre “Usos, coneixements i ideologies lingüístics dels joves de secundària andorrana”

Aquest treball, realitzat l’any 99, tenia com a finalitat fer un seguiment dels estudis anteriors respecte dels escassos coneixements escrits de la llengua catalana comparats amb la confiança assolida en espanyol i francès entre molts habitants i estudiants d’Andorra. Com era l’evolució dels fenòmens de la interferència i l’alternança lingüístiques als magatzems, al carrer, de l’evolució del plurilingüisme i comprovar si es mantenien actituds poc favorables envers la llengua catalana entre la població estrangera (sobretot francòfona), i com s’estaven integrant els nous fluxos immigratoris (sobretot portuguesos), mitjançant el sistema escolar.

La darrera finalitat de l’estudi era comprovar si el català feia o no de lingua franca intercomunitària.

La tècnica utilitzada per al treball de camp va ser una enquesta adreçada a gairebé tota la població escolar d’edats compreses entre 3 i 8 anys (.300 estudiants van respondre el qüestionari).

Conclusions

El 57% dels estudiants és nascut a Andorra i un altre 25% ha vingut de zones de parla catalana. En canvi, tan sols el 0% dels pares o mares és autòcton, un 33% és de zones de parla catalana i un 4%, de la resta de l’Estat espanyol.

El 97% dels entrevistats afirma que el català és la llengua oficial d’Andorra, i el 8% opina que qui resideixi habitualment a Andorra ha de saber-lo parlar.

Hi ha un percentatge més elevat d’estudiants que han après abans a parlar (un 35%) llegir (un 34%) i escriure (un 23%) en castellà que no pas en català (un 22% la parla; un 2%, la lectura, i un 20%, l’escriptura).

D’altra banda, el nivell assolit de comprensió, parla, escriptura i lectura de l’espanyol (un 94%, un 87%, un 76% i un 87%, respectivament) és superior al seu nivell en castellà (un 90%, un 77%, un 62% i un 79%). Hi ha un 47% dels enquestats que prefereix fer els exàmens en castellà, i un 25% que els prefereix fer en català.

Malgrat tot, un 66% pensa que el català és l’idioma més útil en la seva vida diària, mentre que un 30% pensa que és el castellà. També hi ha l’opinió que el català predominarà en un futur (un 70% dels enquestats), mentre que un 82% pensa que té més oportunitats laborals qui sap parlar en català. Amb tot, més de la meitat prefereix veure una pel·lícula en castellà abans que en català o en francès.

Finalment, un 54% afirma sentir-se andorrà per damunt de tot; a l’entorn del 8%, espanyols; poc més d’un 3% afirma la seva catalanitat i menys d’un 3% se sent abans de tot francès.

Durant la recerca qualitativa, es va poder comprovar que els joves entrevistats expressaven un cert malestar per la incertesa de com i quan podrien aconseguir el reconeixement legal i social d’andorrà. Es notava una certa compartimentació dels diferents grups socials existents, quan no hi ha mecanismes aglutinadors d’interessos afins i integradors d’espais socials compartits.

4.4. Tesi de Josep Manel Ballarín i Garoña

L’objectiu de l’estudi, que es va presentar al principi de l’any 2004, és relacionar els usos lingüístics amb aspectes d’identitat cultural i d’integració a la societat andorrana, i esbrinar què fa que una persona triï una llengua o una altra. No es tracta només de saber quanta gent coneix el català, o quin percentatge de la població el parla habitualment (l’autor considera que aquesta tasca ja la farà l’enquesta sobre els usos lingüístics...). Es tracta de saber per què no parlen català els qui no parlen català encara que faci un cert temps que resideixen a Andorra (tot i

que el català sigui l’única llengua oficial i que tots els rètols públics, contractes... es fan només en aquesta llengua).

En darrer terme, les dades obtingudes per l’estudi tenien la intenció de permetre confeccionar i implantar mesures, eines o recursos per tal de modificar o condicionar la realitat sociolingüística andorrana.

El treball de camp es va realitzar mitjançant entrevistes amb un guió estructurat a 00 persones.

Dades obtingudes

El català és la llengua més parlada pels andorrans i residents a Andorra. Els residents d’altres grups lingüístics la utilitzen dins de l’àmbit institucional, però en els àmbits familiar, social i laboral fan servir majoritàriament el castellà.

El català domina en oficis amb forta càrrega institucional (ministre, funcionari, policia), professions liberals i en els serveis bancaris. A l’altre extrem es troben el sector comercial i els oficis poc qualificats, on la presència del català decreix.

Segons els enquestats, el castellà és la llengua principal d’interacció i intercanvi, té un valor clarament instrumental i és la llengua més utilitzada en l’àmbit socioeconòmic. El francès és una llengua molt menys estesa però de prestigi: molts andorrans i residents opten per l’educació dels fills en el sistema francès.

Els portuguesos residents a Andorra aprenen majoritàriament el castellà per diverses raons: perquè és la llengua més parlada, pel valor instrumental, perquè la consideren més útil en el cas de tornar a Portugal i perquè molts hi entren en contacte abans d’arribar a Andorra.

Els andorrans solen adaptar-se als seus interlocutors, i canvien sovint el català pel castellà per la situació fronterera del Principat, pel clientelisme, per facilitar la comunicació, per por de no ser entesos o, segons l’autor, potser per un concepte mal entès de bona educació i respecte cap l’altre.

Les persones no catalanoparlants i que no s’adapten a la llengua catalana ho justifiquen perquè la població autòctona és políglota, i això afavoreix la percepció que no cal aprendre català.

El castellà és la llengua d’ús majoritari perquè predomina demogràficament i ha esdevingut la lingua franca (la coneixen i la comparteixen tots els col·lectius que viuen a Andorra).

Hi ha un grau elevat de segmentació social que no afavoreix l’acostament a la cultura andorrana ni l’adquisició de la llengua catalana per part dels residents.

Les perspectives d’estabilitat personal que ofereix el país d’acollida afavoreixen o disminueixen l’adquisició de la llengua.

També hi ha una sèrie de percepcions sobre el fet lingüístic, cultural i social, que poden ser determinants a l’hora d’establir pautes lingüístiques.

Així, pel que fa als andorrans, els altres grups els veuen com un grup tancat, difícil d’accedir-hi (l’autor pensa que és aquesta percepció la que condiciona les dificultats per poder accedir a la nacionalitat andorrana).

La totalitat dels catalans opina que el català ha de ser l’única llengua oficial a Andorra. També la major part dels andorrans (però amb alguna excepció). També hi ha persones de la resta de l’Estat espanyol que considera que el castellà hauria de ser llengua cooficial a Andorra.

Per l’autor, tant els francesos com els portuguesos formen un grup compacte en si mateixos, i en el cas dels francesos, amb poca relació social amb altres grups sociolingüístics fora de la feina.

L’autor recalca que aquestes descripcions són fruit de les percepcions subjectives manifestades pels enquestats. El treball parla de percepcions, i no entra a analitzar si aquestes percepcions se sustenten en bases reals.

Per acabar, l’autor considera que pels diferents grups contactats hi ha elements molt positius per al manteniment del català, com ara l’andorranitat (els andorrans veuen molt positivament el fet de parlar català) o el fet que els membres dels grups no catalanoparlants perceben que el català és la llengua de les feines més qualificades.

Com a elements negatius, l’autor destaca que els residents veuen els andorrans com un grup tancat al qual és difícil accedir. Això és un fre per a l’adopció del català com a llengua vehicular.

Com a mesures que poden facilitar la integració lingüística dels residents, l’autor proposa el creixement i la potenciació del sistema educatiu andorrà, l’augment de l’oferta de formació en català en l’àmbit laboral (no necessàriament de llengua catalana, sinó cursos d’altres matèries com ara la cuina o el judo, però sempre impartits en català), l’exigència efectiva del català dins de les empreses, les campanyes del Govern de promoció de l’ús del català en diversos àmbits (l’autor parla del sector serveis i el sector relacionat amb l’esport), així com insistir en la idea que tothom que resideix a Andorra forma part del país i pertany a la societat i la cultura andorranes.

4.5. La immigració a Andorra (Cres-IEA)

Aquest treball es va realitzar durant l’any 2003 i es va presentar a la primavera del 2004. Una de les qüestions de què tracta és la de la construcció de la identitat nacional andorrana. En aquest sentit, es constata que precisament en el context en què s’han produït grans canvis en la societat andorrana (transformació de l’estructura econòmica, fluxos d’immigració, reforma institucional...) sorgeix la necessitat de definir i defensar la identitat nacional davant la gran presència de residents estrangers.

Entre els elements per definir aquesta identitat destaquen referents simbòlics en relació amb la història, la institució de la casa, les institucions polítiques, la cultura en general i la llengua.

El treball comenta que la llengua és un dels elements bàsics en la definició de la identitat que, com la nació, s’ha format al llarg dels segles i que és un compo-

nent fonamental de la seva cultura. A Andorra, el català és l’única llengua oficial. El domini de la llengua del país d’acollida es considera una de les estratègies fonamentals (juntament amb la concessió de la nacionalitat) per a la integració social dels immigrants.6 Així, en la prova d’integració per a les persones que volen adquirir la nacionalitat andorrana es requereix el coneixement i la comprensió del català. També és necessari el coneixement de la llengua catalana per accedir a un lloc de treball en l’Administració pública, i també en la resta de treballs d’atenció al públic a partir de l’any 2002.7

Aquest treball considera que si bé la majoria de la població coneix el català,8 es detecta un doble comportament en la utilització en funció de les situacions i de la llengua en què s’adreça l’interlocutor. Així, el català és utilitzat majoritàriament per la població en les relacions amb l’Administració i en determinats serveis en què l’atenció es fa majoritàriament en català (bancs, companyies d’assegurances, gestories, metges i dentistes), mentre que en altres àmbits on predomina l’atenció en castellà (transports públics, bars i grans magatzems) s’utilitza més aquesta llengua.

El sistema escolar és un mitjà molt important per a la integració i per a la reproducció de la identitat nacional. Actualment, a Andorra coexisteixen tres sistemes educatius, l’andorrà, el francès i l’espanyol (aquest últim es pot desglossar entre el públic i el confessional). Només el sistema andorrà i el confessional realitzen la major part de l’ensenyament en català, mentre que els sistemes francès i espanyol tenen classes determinades de llengua catalana, però tota l’escolarització es fa en castellà o en francès.

En aquest treball es parla de la concentració de les nacionalitats en relació amb els sistemes educatius. Aquestes concentracions de fills d’immigrants de parla no catalana en els sistemes espanyol i francès (on el marc de referència són els estats veïns i on l’ensenyament del català es fa només a hores determinades), no facilita la utilització del nostre idioma dins d’aquests col·lectius.

De tota manera, quan es demana a la població que valori diferents aspectes per a la integració dels immigrants que viuen a Andorra, l’assimilació lingüística és el més destacat. El parlar català és el factor que més proporció de respostes té, ja que el 92% de la població enquestada el consideren molt o bastant important (per nacionalitats ho afirmen el 96% dels catalans i els andorrans, el 92% de la resta d’espanyols, el 86% dels francesos o el 83% dels anglesos)

El castellà és l’idioma en què van aprendre a parlar gairebé la meitat dels enquestats (un 48%). El segon lloc l’ocupa el català, amb un 35%; el tercer lloc el

6 Ruiz de Olabuénaga, J.I.: Inmigrantes. Madrid: Acento, 2000.

7. Disposició transitòria segona de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, de 6-2-99.

8. Segons l’estudi del Servei de Política Lingüística del Ministeri de Turisme i Cultura: Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra, l’any 999 el 29,3 % coneixia el català perfectament; el 46,9 % bastant o molt bé; el 5,2 % ni bé ni malament; el 7,9 % amb dificultats, i el 0,7% no el coneixia gens

els estudis de

micó 289 portuguès, amb un %, i el francès, amb un %; el quart lloc, altres llengües maternes, amb un 6%, i en darrer lloc l’anglès, amb un 3%.9

La majoria dels enquestats declara que parla correctament (69%) el català davant un 6% que afirma parlar-lo una mica, un 2 % que l’entén però que no el parla i un ,8 % que no l’entén.0 Els grups que menys entenen el català són els que tenen com a primera llengua el portuguès, el francès i l’anglès.

Segons el lloc d’origen, el català és molt més utilitzat en l’àmbit familiar per les persones nascudes a Andorra i Catalunya, tot i que les d’Andorra també parlen el castellà en una proporció molt elevada (el 76% dels andorrans parla català amb alguns o tots els familiars, i en castellà un 6%). S’aprecia que l’ús del català amb els amics s’incrementa en tots els grups nacionals en relació amb la utilització en l’àmbit familiar, sobretot a mesura que els anys de residència al país és major, tot i que el castellà continua sent la llengua més parlada per tots els col·lectius, excepte els catalans i els andorrans.

En l’àmbit laboral, el castellà és la llengua més parlada pels diferents grups, excepte els catalans i els andorrans, però a poca distància del català. De tota manera, si s’analitza la qüestió en funció dels anys de residència, s’observa que l’ús del català a la feina per a tots els col·lectius augmenta a mesura que s’incrementen els anys de permanència al país. Els nascuts a Andorra, Catalunya i França empren més el català a l’hora de fer les compres, mentre que la resta de grups utilitza més el castellà.

Pel que fa a l’àmbit institucional (Administració i institucions oficials) hi ha una tendència majoritària a adreçar-se en català (sobretot a mesura que s’augmenten els anys de residència). D’aquest treball s’extreu que més de la meitat de la població enquestada (el 64%) pensa que és necessari conèixer la llengua catalana per viure a Andorra. Entre les raons majoritàriament apuntades destaca per ser l’idioma oficial (amb el 77% de les respostes) i perquè es considera un instrument indispensable per integrar-se dins la societat andorrana (el 5%).

La raó principal per la qual una part dels enquestats no creu necessari conèixer la llengua, és el fet que com que Andorra és una societat plurilingüe facilita la comunicació i la interacció sense necessitat de conèixer el català.

Gairebé el 59% dels enquestats ha realitzat estudis en català, davant el 4% que no ho ha fet. També hi ha un 30% dels enquestats que va respondre que té intenció de realitzar algun curs en català (quan s’analitzen les motivacions sembla evident que la possibilitat d’accedir a certes feines és el motiu més esgrimit pels enquestats).

9 Els resultats concorden amb els de l’estudi Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra en el sentit que el grup dels castellanoparlants (llengua materna) ha augmentat des de l’any 995.

0. Aquest percentatge és alt, tot i que s’ha de tenir en compte que és un tipus de pregunta que la gent tendeix a respondre molt positivament, ja que el fet de parlar el català, quan és l’idioma oficial, és un condicionant important per a la integració sociocultural.

Finalment, en aquest treball es va elaborar un índex objectiu d’integració a Andorra, partint de la hipòtesi següent: com més gran sigui la utilització del català, més elevat és el coneixement de la història d’Andorra, els costums i les tradicions, i com més participació en activitats socials o festives, major és el grau d’integració al país. El 56,3% dels enquestats, segons aquest índex, es pot deduir que estan poc integrats al país. En analitzar les causes de la baixa integració, podem trobar una multitud de factors, com els anys de residència, el fet d’accedir al segment primari del mercat laboral, l’edat d’arribada a Andorra (com més jove, més facilitat per integrar-se), les xarxes familiars i de relacions al país...

5. Conclusions generals

Andorra s’ha transformat radicalment els darrers 50 anys (ha passat de tenir uns 6.000 habitants l’any 955 a tenir-ne quasi 77.000 actualment). Aquest gran creixement demogràfic (fruit de la transformació econòmica) ha estat possible gràcies a la incorporació d’immigrants de regions de parla catalana, però també, i en més gran mesura d’altres regions d’Espanya i França, de Portugal i també d’altres països.

La cultura autòctona d’Andorra és la catalana i l’únic idioma oficial del país és el català. L’augment poblacional ha portat com a conseqüència que els andorrans siguin en l’actualitat una minoria al seu país i que el castellà sigui, moltes vegades, la llengua més parlada. La consciència de la fragilitat de la cultura i l’idioma propis han estat els impulsors dels treballs sobre sociolingüística engegats a partir dels anys 80.

En l’anàlisi d’aquests treballs es demostra que el català no s’utilitza en amplis sectors de la vida social, tot i que és l’idioma amb més prestigi i que hi ha consens, per part de tots els grups que resideixen al Principat, a considerar-lo imprescindible per a la integració a Andorra.

Entre les explicacions d’aquesta situació podem ressaltar l’afluència continuada de nous immigrants (la majoria dels quals no són de cultura catalana), la dualització social (amb grans col·lectius d’immigrants que treballen en sectors amb poca presència del català, amb poques relacions amb la cultura catalana), i la no utilització del català per part de residents de llarga durada (tot i que els seus fills sí que dominen el català).

PROPOSTA DE LLIBRE D’ESTIL PER A ANDORRA TELEVISIÓ:

NOTES SOBRE EL PROCÉS D’ESTANDARDITZACIÓ DE LA VARIETAT LINGÜÍSTICA NORD-OCCIDENTAL

Marina Solís

Laura Puigdomènech

Aquest article presenta una proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió (ATV) que té com a objectiu adequar el model de llengua que s’hi vehicula a la varietat lingüística del català a Andorra, el nord-occidental, així com al mitjà audiovisual.

Tot i que la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (2000) del Govern d’Andorra vetlla tant per l’ús del català en els mitjans de comunicació andorrans com per la qualitat de la llengua, aquest darrer aspecte presenta algunes mancances en el cas del model de llengua utilitzat a ATV. A més de donar a conèixer la proposta de model de llengua per a ATV tenint en compte la situació sociolingüística a Andorra, en el cos de l’article es reflexiona sobre el procés d’estandardització de la llengua catalana i la varietat lingüística del nord-occidental.

. Aquest article és un resum de l’estudi Proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió (ATV), que va rebre l’ajuda a la investigació (socio)lingüística del Govern d’Andorra el 2003. L’estudi es pot consultar íntegrament al Centre de Documentació en Sociolingüística (CDS) de la Secretaria de Política Lingüística (SPL) i al Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra.

. Introducció2

Fa prop de cinc anys una companya d’Andorra, autòctona, ens demanava si la o d’Andorra es pronunciava oberta o bé tancada. Havia sentit a la televisió andorrana, a Andorra Televisió (d’ara endavant, ATV), que pronunciaven la o del nom del seu país tancada, mentre que ella, natural de les valls, ho feia amb o oberta. I això, fins a un cert punt, la neguitejava. Nosaltres vam prendre nota d’aquesta i altres qüestions que es va animar a plantejar-nos. La curiositat, la necessitat que vèiem de disposar, almenys, d’una descripció i anàlisi de la situació, va fer que ens capbusséssim de ple en el projecte d’elaborar una proposta de llibre d’estil per a ATV, la qual cosa podria ajudar, a més, a omplir un buit en l’espai comunicatiu oral en català. Perquè si bé avui dia disposem de força llibres d’estil publicats per a la llengua escrita,3 així com no tants, però de ben significatius, per a la llengua oral, en aquell moment, el buit pel que fa a la proposta d’un llibre d’estil basat en un estàndard oral nord-occidental en l’àmbit dels mitjans de comunicació era ben present.

L’oportunitat, doncs, per esmenar aquesta situació ens la donava el fet que, d’una banda, la varietat lingüística del català a les valls d’Andorra —que la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial empara i promociona— és el català nord-

2 Com que de desagraïts el món n’és ple, no voldríem deixar de donar les gràcies a les persones que ens han donat suport i ens han ajudat, d’una manera o d’una altra, perquè aquest projecte s’hagi pogut materialitzar. Així doncs, en primer lloc volem agrair el suport incondicional de les companyes del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra, Montserrat Planelles, Marta Pujol i Raquel Ribó, per les diferents gestions fetes amb la direcció d’Andorra Televisió i per proporcionar-nos material bibliogràfic andorrà difícil d’aconseguir, entre d’altres. A la direcció d’Andorra Televisió per la bona acollida del projecte i per facilitar-nos el material audiovisual enregistrat de primera mà, sense el qual no haguéssim pogut dur a terme la descripció del model amb tanta qualitat de so i d’imatge. Al CDS de l’SPL, especialment als companys, sempre eficaços, Francesc Ortiz i Fanny Ferran. A Rosa Solís, que ens ha fet alguna vegada de Mercúria. I també a Miquel Pueyo i Joan Albert Argenter, que van creure en el nostre projecte i ens el van avalar.

3 COROMINA, E. El 9 Nou. Manual de redacció i estil. Diputació de Barcelona: Eumo: Premsa d’Osona, 99. [3a ed., 993]. El Periódico. Llibre d’estil. Barcelona: Primera Plana, 2002. MESTRES, J. M. [et al.] Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Barcelona: Eumo: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat, 99. [2ª ed., 2000]. SERVITJE, A. Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, 996. Llibre d’estil del diari ‘Avui’. Barcelona: Empúries, 997. SOLÀ, J. (dir.). Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Consorci per a la Normalització Lingüística: Ajuntament de Barcelona, 99 . TELEVISIÓ DE CATALUNYA. Llibre d’estil. Barcelona: Primera Plana, 2002. LACREU, Josep. Manual d’ús de l’estàndard oral. València: Institut de Filologia Valenciana: Universitat de València, 990 [2a ed., 993].

MOLLÀ, T. La llengua dels mitjans de comunicació. Alzira: Bromera, 990. . D’acord amb l’article 7 de la Llei, i sens perjudici de la unitat de la llengua: «La variant de la llengua catalana a Andorra ha de ser objecte d’estudi i d’especial protecció.» En l’àmbit concret dels mitjans de comunicació, a més, la Llei preveu el següent: «[...] preservar i garantir l’ús general del català en tots els àmbits de rellevància pública, en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació i en

occidental i, de l’altra, l’aposta reeixida l’any 99 de promoure una televisió generalista a Andorra, ATV, un mitjà de comunicació audiovisual on l’adequació sociolingüística de la varietat lingüística al mitjà ha de ser necessàriament a través de l’estàndard.

Així, la proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió aplega les solucions estàndards dels parlars nord-occidentals i dels parlars centrals6 i té com a objectiu orientar els professionals d’aquest mitjà a l’hora de triar els trets estàndards del seu propi grup dialectal en el context dels mitjans de comunicació oral. No inclou les solucions estàndard dels parlars nord-occidentals meridionals, més pròxims als parlars valencians i geogràficament molt allunyats de l’àmbit en què opera Andorra Televisió. D’altra banda, cal tenir present que les característiques que s’atribueixen en la proposta de llibre d’estil a cadascun dels parlars s’han d’entendre en un sentit aproximat i no restrictiu: en primer lloc, perquè trets adscrits als parlars nord-occidentals poden ser usats, i són usats, en l’àrea geogràfica dels parlars centrals (i a l’inrevés); en segon lloc, perquè trets adscrits a un dels dos parlars poden no afectar tota la seva àrea geogràfica; i, finalment, perquè molts dels trets descrits com a propis d’un dels dos parlars també són usats en altres varietats geogràfiques (parlars baleàrics, valencians o septentrionals).

En tot cas, és important que els professionals del mitjà mantinguin una coherència en les solucions adoptades i no traeixin la seua pronúncia original. A més, cal afegir que el llibre d’estil inclou orientacions sobre el grau de formalitat dels programes: to formal, neutre o informal.

La proposta de llibre d’estil conté, principalment, quatre grans apartats:

. Descripció del model de llengua.

2. Caracterització dels trets fonètics i la pronúncia dels parlars nord-occidentals i dels centrals en la varietat estàndard.

3. Exposició de les característiques morfològiques i sintàctiques dels parlars nord-occidentals i dels centrals en la varietat estàndard.

. Caracterització del lèxic nord-occidental, observacions sobre el lèxic català i un recull de neologismes ja adaptats a la nostra llengua.

les activitats culturals, socials i esportives» (art. 2d). D’altra banda, l’article 2 disposa que: «. La llengua emprada als mitjans de comunicació d’Andorra, tant en la programació com en la publicitat, és l’oficial. 2. Quan intervenen en un programa o emissió persones que s’expressen en llengües diferents de la catalana, és facultatiu de traduir o subtitular aquestes intervencions, però ha de fer-se per a totes de la mateixa forma. 3. No obstant el que prescriu l’apartat primer, els mitjans de comunicació poden tenir programes o seccions en una llengua diferent de la catalana, en les condicions que reglamentàriament es determinin.» Finalment, l’article 27 estableix que: «Tots els organismes i les empreses que treballen en el camp dels mitjans de comunicació, siguin quines siguin les seves característiques, han de garantir la correcció en l’ús de la llengua.»

6 Molts periodistes que treballen a ATV parlen català central; per aquest motiu, també s’inclouen els trets de l’estàndard oral d’aquesta varietat.

A més a més, aquesta estructura es tanca amb uns annexos que contenen, d’una banda, una llista dels noms propis, denominacions i topònims més corrents d’Andorra i, de l’altra, els models de conjugació verbal, que tenen en compte tant les característiques dels parlars nord-occidentals com les dels centrals.

Tot i que el llibre d’estil aplega les orientacions i la descripció d’un model de llengua oral estàndard tant per als parlars centrals com per als nord-occidentals, en aquest article només farem referència, per la seua originalitat respecte dels llibres d’estil de què disposem en l’àmbit dels mitjans de comunicació orals, als trets fonètics, morfosintàctics i lèxics específics dels parlars nord-occidentals i, més específicament, si s’escau, dels andorrans. Finalment, en el següent apartat donarem compte d’algunes reflexions quant al procés d’estandardització de la llengua catalana i la varietat lingüística del nord-occidental, bàsiques per poder entendre el punt de partida per a la nostra proposta de model de llengua per a ATV.

2. L’estandardització de la llengua catalana i el nord-occidental

Podem definir el concepte de codificació o normativització com “un procés de convergència i unificació que redueix la diversitat estructural interna” (Aracil, 982: 8-86). D’aquesta manera, els objectius de la codificació se centren, principalment, en i) la cohesió en l’expressió formal; per tal de ii) facilitar la comunicació entre els parlants (Lacreu, 993: 76-77).

Aquesta unitat o superació de la diversitat en l’estructura interna es tradueix en la reducció de la variació dialectal, sia diatòpica, social o diacrònica. En aquest apartat, però, centrarem els nostres esforços sobretot pel que fa a la reducció de la variació en les varietats geogràfiques o diatòpiques per tal com el nostre centre d’interès, la varietat lingüística del nord-occidental, n’és una d’elles.

És en aquest sentit –de forma unitària i monocèntrica–, doncs, que pren embranzida la codificació de la llengua catalana de la mà de Pompeu Fabra, de què els criteris que la marcaran són els següents: el caràcter i) composicional, ii) participatiu; i iii) integrador, amb un mecanisme, doncs, en les propostes alternatives, quan la síntesi no és possible i hi ha més d’una solució (Carbonell, 992: 8-20). Així, Fabra pren com a punt de referència immediat el dialecte barceloní –amb la priorització, tot i el caràcter composicional de la codificació, de les formes del dialecte central. I això ho justifica per raó del privilegi de la capital i ho fa d’aquesta manera perquè, al cap i a la fi, és el dialecte immediatament vinculat a l’activitat cultural que li és més pròxima (Lamuela&Murgades, 98: 27).

Ara bé, tot i la necessitat de disposar d’una varietat normativa unitària i monocèntrica per a l’establiment de la varietat estàndard, vàlida per a tot el domini lingüístic, amb un únic centre codificador (la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la mà de Pompeu Fabra), aquesta no responia, tenint en compte la seua caracterització monocèntrica i des de la perspectiva d’aquell moment

historicosocial, als aspectes d’arrel sociopolítica, com ara els prejudicis socials en diverses regions envers la unitat de la llengua, amb la consegüent manca d’acceptació social d’aquella que aquest fet comportava (Bibiloni; Borràs, Castellanos; Polanco, 992: 28). D’aquesta manera, doncs, s’inicià un procés que acabà sent paral·lel al primer, consistent en l’adaptació de la varietat normativa a les diferents varietats diatòpiques, de manera gairebé exclusiva a les del País Valencià i les Illes Balears, amb l’establiment, doncs, d’una codificació policèntrica autònoma (Bibiloni; Borràs; Castellanos; Polanco; 992: 27). Així, el 932 s’editen les conegudes Normes de Castelló, principalment de caràcter normativitzador o ortogràfic, amb les posteriors aportacions gramaticals (lèxic, fonètica, morfologia i sintaxi), en el mateix sentit de l’adaptació de Sanchis Guarner i Carles Salvador al País Valencià. L’homòleg mallorquí quant a aquest aspecte fou Francesc de Borja Moll, si més no pel que fa als aspectes purament gramaticals.

Amb tot, aquest pretés policentrisme, en el marc dels aspectes normativitzadors respecte de les grans regions del domini lingüístic català, si més no al País Valencià, acabà consistint tan sols en la codificació polimòrfica dels pocs aspectes pendents derivats de la codificació fabriana, i també en la sanció per valencians i des del País Valencià de qualsevol proposta normativa (Polanco, 98: 23). Així, d’aquesta qüestió es desprèn la ratificació del caràcter composicional que Fabra atorgà al procés de codificació de la llengua catalana, i també evita un altre dels aspectes que Fabra no considerava pertinent en aquest sentit, com és la creació de centres codificadors independents.

La remarca, en aquesta direcció, és respecte del nord-occidental el qual, malgrat la seua clara pertinença quant a la caracterització dialectal i la descripció lingüística al bloc occidental de la llengua catalana –i, per tant, allunyada del dialecte central-, el fet d’estar delimitat en el marc sociopolític a Catalunya i en un estat, Andorra, no ha gaudit de cap adaptació polimòrfica atenent a la variació diatòpica de les diferents varietats lingüístiques que el conformen les quals, en aquest cas, serien el ribagorçà, el pallarès i el lleidatà.

El caràcter composicional i regionalment polimòrfic de la normativa catalana, doncs, ha estat reconegut per lingüistes i sociolingüistes del domini lingüístic català, com ara Joan Coromines (97: 93), Francesc de Borja Moll (97: 98), Aina Moll (980: 78-89) o Lluís V. Aracil (982: 92). De les propostes quant a la codificació de la llengua catalana que es desprenen del Congrés de Cultura Catalana podem remarcar el fet que es propugna una admissió i integració de les diverses formes regionals normatives en una sola proposta de codificació –i com a alternatives en estricta igualtat, sense prioritzacions com la gramàtica fabriana de 98–, i accepta un únic centre codificador en aquest sentit. És a dir “cara un avanç en el procés d’estandardització, propugnen una redefinició de la codificació en un sentit més monocèntric –superant les ambigüitats de les etapes anteriors–però clarament composicional i quan calga polimòrfic (amb diversitat de formes internes alternatives, assignades en pla d’igualtat a respectius àmbits geogràfics,

almenys en principi)” (Polanco, 98: 2). I d’aquestes propostes, Polanco (98: 2) també en destaca la possibilitat que assenyalen quant a una confluència, amb la consegüent reducció o homogeneïtzació de les solucions concurrents, amb un estàndard comú resultant d’una estandardització conjunta.

Centrant-nos en el cas del nord-occidental, i tenint en compte els aspectes que hem esmentat suara, podem comprovar que la situació actual d’aquest en el marc de l’estandardització de la llengua catalana, –la utilització d’un estàndard català en el domini lingüístic del nord-occidental ja hi és i també funciona (Sistac, 996: 92)– respon, d’una banda, a la necessitat de descripció del model lingüístic que l’ha de caracteritzar (Sistac, 996: 92), tot i que cal remarcar els esforços que s’estan duent a terme en aquest sentit en l’actualitat, i també la mancança denotada més amunt d’una adaptació polimòrfica dels aspectes ortogràfics i gramaticals en el procés de codificació monocèntric i unitari de la llengua catalana, de la qual cosa el primer aspecte podria ser-ne una causa principal. A més, i per acabar aquest apartat, en aquest context també seria necessari explicitar-ne el funcionament, per tal de vehicular el model lingüístic en qüestió, si més no des de l’òptica de l’establiment d’un estàndard comú que, a parer nostre, podria ser el següent: i) que sigui diasistemàtic; ii) que sigui un punt de referència col·lectiu per a la identificació dels parlants de la comunitat dialectal; iii) que respecti una certa simetria amb les relacions dels altres dialectes amb la llengua d’ús formal; iv) que sigui útil.

3. La situació sociolingüística a Andorra i el model de llengua

3.1. Adequació a la varietat dialectal nord-occidental

El canvi lingüístic que s’està produint en l’àrea d’influència geogràfica del nordoccidental entre les acaballes del segle anterior i el principi d’aquest s’ha d’interpretar des del punt de vista de la unidireccionalitat que segueix, per tal com la llengua parlada convergeix o s’atansa a la varietat del dialecte central (Sistac, 998: 6). La importància i la influència dels mitjans de comunicació com a principals conformadors de l’opinió pública, és a dir, com a models de comportament en el procés de socialització i, consegüentment, com a principals difusors de models lingüístics, els converteix en una de les peces clau per comprendre la realitat sociolingüística de la comunitat lingüística catalana i, en concret, de la subcomunitat lingüística nord-occidental en el marc del procés d’estandardització.

La principal causa que determina aquest canvi, a parer nostre de tipus extern, és l’impacte que ha provocat el procés d’estandardització sobre l’ús de les varietats nord-occidentals. Aquest aspecte, dibuixat a grosso modo, està estretament lligat al que hom ha caracteritzat com a factors d’anivellament lingüístic (Veny, 98: 3-6; Viaplana, 996: 70-72). I en aquest darrer sentit, un dels factors que exerceix en la nostra societat actual una gran força anivelladora, els mitjans de comu-

nicació, té, a més a més, un paper força destacat en el procés d’estandardització de la llengua (Solís, 2000: 282).

Si tenim en compte aquests aspectes, l’acció anivelladora, amb la consegüent substitució lingüística (d’una varietat lingüística dialectal, el nord-occidental, en aquest cas), pot comportar la no-identificació dels membres de la subcomunitat lingüística nord-occidental amb el model estàndard del dialecte central o barceloní. Així, la manca de cohesió sociolingüística des de la perspectiva de la consciència lingüística en la nostra comunitat lingüística i el perill que s’acabi implantant una varietat rígidament uniforme i funcionalment estàtica comporten la necessitat de concretar un model estàndard oral nord-occidental en l’àmbit dels mitjans de comunicació. La fixació i la difusió d’aquest model ajudaria a garantir tant l’eficàcia del procés d’estandardització com l’enriquiment expressiu derivat de la potenciació de la transdialectalització, gràcies a la difusió del coneixement passiu de varietats altres que la pròpia.

A més, d’aquest fet es podria derivar l’enfortiment de la consciència lingüística dels parlants en el si de la comunitat lingüística, amb l’atenuació de l’orientació anivelladora en el marc del procés d’estandardització, una orientació que s’hauria de considerar en termes de «normalitat» si les conseqüències que se’n deriven no afectessin de manera tan negativa i directa la situació sociolingüística d’una comunitat lingüística minoritzada com la nostra.

3.2. Adequació al mitjà

Els mitjans de comunicació, que són per naturalesa tecnològics, esdevenen, alhora, mitjans d’informació i de publicitat, indústries de la comunicació o instruments de difusió cultural. A més, tant si es tracta d’empreses públiques o privades, s’han convertit en el principal instrument conformador de l’opinió pública; així mateix, el(s) model(s) lingüístic(s) que vehiculen tenen, de retruc, una gran influència sobre el model lingüístic que se segueix (Lamuela, 982: ; 98: 6-68; Marí, 990: 7). En la comunitat lingüística catalana, la necessitat imperiosa de disposar d’una varietat estàndard oral en llengua catalana i d’un espai únic de comunicació es fa evident per a la supervivència de la llengua (Mollà: 993: 66-68).

Ara bé, entre els mitjans de comunicació —la premsa escrita, la ràdio i la televisió— cal fer una diferenciació, si més no de grau, pel que fa a la intensitat de la influència que exerceixen: així, la ràdio i la televisió, com a mitjans de comunicació audiovisuals, tenen un impacte i una influència més gran sobre la societat receptora comparats amb la premsa escrita. A més, la televisió és el màxim instrument de la creació de valors socials, la qual cosa té un efecte inqüestionable respecte al desenvolupament de models lingüístics per raó del gran grau d’atracció (el tàndem veu-imatge) que té sobre els parlants, així com per l’abast omnímode que la caracteritza (Viaplana, 996: 7).

Aquesta pràcticament omnipresència del mitjà televisiu en les societats modernes fa que el llenguatge que s’hi vehiculi hagi de ser adequat al canal audiovisual; un llenguatge, per tant, que sigui planer, àgil i gens enfarfegat ni complex, sinó concís, clar i lèxicament precís.

Tenint en compte el que acabem de comentar, el punt de partida és la llengua estàndard, la varietat comuna a tots els parlants de la llengua i apropiada per als usos públics, i dins l’estàndard, la varietat oral, que cal adaptar segons el tema, el propòsit i el grau de formalitat de cada programa. Així, de la mateixa manera que l’ús d’expressions de la llengua col·loquial en un tractat de medicina està clarament fora de lloc, la llengua de la televisió no s’ha d’emmirallar en la llengua literària, ni ha de caure en un dialectalisme o col·loquialisme excessiu. La llengua, doncs, ha de ser adequada i versemblant. És adequada i versemblant si els teleespectadors s’hi poden sentir identificats i la senten com a pròpia, si el missatge és entenedor, si s’acosta al llenguatge corrent i d’ús general, prenent sempre com a base el català normatiu: ha de ser una llengua que faciliti la comunicació, clara, concisa, correcta i a l’abast del públic en general.

Estàndard nord-occidental

4.1. Fonètica

4.1.1. Descripció i pronúncies recomanables i/o admissibles

1. Diferències en la distribució de /ε/ i /e/ tòniques respecte dels parlars centrals: n[e]gre, estr[e]t, franc[e]s, cant[e]m.

2 Manteniment de /a/ i /e/ en posició àtona i reducció de /ε/ a [e]: d[e]t[e]rminad[e]s, b[a]llem, d[e]seu, fr[e]dolic.

3. Manteniment de /o/ en posició àtona i reducció de // a [o]: imp[o]tència, n[o]vè, pr[o]per, n[o]vembre.

4. En el sufix -ista, distinció en la pronúncia entre el masculí i el femení: un artist[e], una artist[a]

5. Realització [e] de la terminació -a de la persona 3 del present d’indicatiu dels verbs de la conjugació I i la 3 de l’imperfet d’indicatiu i del condicional en totes les conjugacions: ell port[e], portav[e], cantari[e]

6. Pas de la o àtona a [u] en contacte amb /i/ tònica o /ε/: c[u]bert, c[u]sir, s[u]rtir.

7. Realització [u] o [ew] de la o del pronom feble ho.

8 Realització [βl], [l] dels grups -bl-, -gl precedits de vocal tònica: po[βl]e, se[l]e

9. Realització [d] de // inicial o postconsonàntica: [d]ove, mar[d]e.

10. Realització [t∫] de /∫/ inicial o postconsonàntica: [t∫]ic, pun[t∫a]r.

7 En l’elaboració d’aquesta proposta hem tingut en compte especialment els treballs i aportacions següents: IEC (990), IEC (992), IEC (2003), J. Solà (dir.) (2002), D. Farreny i M. Segarra (996), I. Creus i S. Romero (999) i R. Sistac (992).

11. Pronúncia de la semivocal [j] del dígraf ix: e[j∫]ugar, e[j∫]ivernar. (Però en els parlars andorrans el dígraf ix s’acostuma a pronunciar sense i a final de mot i davant de síl·laba tònica.)

4.1.2. Pronúncies admissibles en programes de to informal

1 Realització [a] de la e de paraules que comencen per en-, em-, eix- i es-: [a]mbolic, [a]ncendre, [a]ixugar, [a]stirar.

2 Realització [a] de la e àtona que precedeix una vocal tònica: ll[a]nçol, ll[a]uger, s[a]ncer.

3. Realització [z] del sufix -itzar: anali[z]ar, harmoni[z]ar.

4 Pronúncia del so [i] davant de // entre vocals: a[i]uda, bo[i]os, lle[i]ir.

5. No pronunciació de la d davant de r en mots com cen(d)ra, diven(d)res, tin(d)ria, mol(d)re.

4.1.3. Formes no recomanables

1 Pronunciació de [e] en lloc de [a] quan hi ha una vocal tònica posterior: llatí (i no ll[e]tí), melangia (i no mel[e]ngia).

2. Addició de [a] inicial: conduir (i no [a]conduir), rebentar (i no [a]rrebentar).

3 Realització [a] de la e àtona dels pronoms febles em, et, es, el, els i en i dels articles el, els.

4. Canvi de e per [i] en el contacte amb una consonant fricativa ( j, g, x, s): deixar (i no d[i]xar), gener (i no g[i]ner).

5. Pronúncia [aw] de la o àtona inicial: ofegar (i no [aw]fegar), oliva (i no [aw]liva).

6 Pronúncia de la terminació -ig com a [j]: faig (i no fa[j]), puig (i no pu[j]).

7. Pronúncia d’una n adventícia en mots com aglà (i no a[n]glà), magrana (i no ma[n]grana).

8. Elisió de la r de l’infinitiu seguit de pronom feble: anar-hi (i no anà-hi), comprarnos (i no comprà’ns).

4.2. Morfologia i sintaxi

4.2.1. Descripció i recomanacions

1 Alguns mots plans acabats en -e fan el plural en -ns: hòmens, jóvens

2. Davant de noms propis de persona, s’acostumen a emprar només les formes de l’article definit el, la: el Pere, la Rosa, l’Oriol.

3 Les formes dels pronoms possessius meu, teu, seu, meus, teus, seus tenen els femenins meua, teua, seua, meues, teues, seues.

4. S’admet l’ús invariable del numeral dos: dos convidades.

5 S’admeten les formes els dos, les dues amb funció de pronom.

6. Davant d’un verb començat per consonant es poden utilitzar les formes plenes me, te, se, vos i en: me mira, te parla, se ven, vos veieu, ne saben molt.

7. L’increment dels verbs incoatius és -ix- o -isc-, segons els parlars: servixo, servixes, servix... (present d’indicatiu); servixa/servisca, servixes/servisques... (present de subjuntiu); servix (imperatiu).

8. El present de subjuntiu es forma amb l’afix -e en la conjugació I, i amb l’afix -a en les conjugacions II i III: cante, cantes...; perda, perdes...; dorma, dormes...

9 L’imperfet de subjuntiu es forma amb l’afix -e: cantés, cantesses, cantéssem..

10. Els verbs traure, jaure, haure, nàixer i pàixer es conjuguen sistemàticament amb a.

11. Al costat de venir i tenir es poden utilitzar les formes vindre i tindre.

12. Al costat de digues, dugues, estigues i tingues, també s’utilitzen els imperatius dis, dus, està, tin

13. Tenen formes regulars els participis de la conjugació III complit, establit, oferit, omplit, sofrit, suplit, que en d’altres parlars són irregulars.

14 En les frases en passiva pronominal (amb es) no es fa tradicionalment la concordança quan el sintagma nominal és indeterminat o quantificat: En aquesta botiga es ven objectes dissenyats per a persones esquerranes.

15 En construccions amb verbs existencials (haver-hi, caldre, faltar, quedar), verbs de moviment inherent (anar, venir, pujar, baixar, arribar...) i verbs presentacionals (aparèixer, desaparèixer, néixer, florir, morir, succeir, passar...) la concordança és optativa.

4.2.2. Formes no recomanables

1. Ús de les formes antigues de l’article lo i los: Dóna’m el pa (i no Dóna’m lo pa); Vindran els meus amics (i no Vindran los meus amics).

2 Ús davant del verb de les formes antigues dels pronoms lo, los i nos: Quan el portaràs? (i no Quan lo portaràs?); Ens va dir la veritat (i no Nos va dir la veritat).

3. Ús de la forma mos en lloc d’ens i nos, tant a davant com a darrere del verb: Vol fer-nos un favor (i no Vol fer-mos un favor).

4. L’ús de ‘s en lloc de -vos darrere de la persona dels imperatius acabats en -eu, -iu: asseieu-vos (i no asseieu’s).

5. Les formes de la persona hai, vai, fai.

6. Les formes amb -eva o -iva en l’imperfet d’indicatiu dels verbs de les conjugacions II i III: corrives, dormiva, teniven

7. Les formes amb -aia en l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la conjugació I: cantaia, cantaies...

8 Les formes siré, siràs, siria, siries

9. Les formes amb -o en el present de subjuntiu dels verbs de la conjugació I: canto, cantos...

10 Les formes amb -iga en el present de subjuntiu i -igués en l’imperfet de subjuntiu: càntiga, pèrdiga, dòrmiga, cantigués, perdigués, dormigués...

11. Els infinitius sebre i volre.

12. Ús del futur amb valor imperatiu: Pensa-hi, d’acord? (i no Pensaràs-hi, d’acord?).

4.3. Lèxic

Dins dels límits que imposa la normativa i la varietat estàndard, cal optar pels mots més usuals en la varietat nord-occidental. Això no exclou, però, que en programes de to informal o amb un alt grau d’espontaneïtat, així com en programes de continguts propers a la gent i que reflecteixin la realitat del país, es puguin utilitzar paraules o expressions d’àmbit més restringit. A l’hora de fer la tria de lèxic, poden servir d’ajuda aquests criteris:

1. Entre un mot característic dels parlars nord-occidentals i un altre de més generalitzat, però poc usat en aquest àmbit s’opta pel primer.

2. Quan tots dos són prou habituals, es prefereix el més generalitzat.

3. Es deixen de banda els mots excessivament locals.

4.3.1. Andorranismes admesos a la 2a edició del DIEC

Entre el lèxic pròpiament andorrà que passaria a engrossir la llista de termes admesos en la 2a edició del DIEC i de què recomanaríem l’ús, si s’escau, són els següents:

aconduir. v tr. Menar (el bestiar) a un lloc determinat.

arrest m. A Andorra, acord de caràcter general que adoptaven alguns comuns un cop l’any.

aute m. A Andorra, interlocutòria judicial.

averia f. Conjunt d’animals domèstics, especialment bestiar menut (aviram i conills). || A Andorra, impost que gravava el bestiar menut (aviram i conills).

batlle batllessa m. i f. A Andorra, jutge de primera instància.

batllia f. A Andorra, jutjat de primera instància.

botir-se v. pron. Enutjar-se. Es boteix per no res. cap m. […] | cap de casa A les cases tradicionals d’Andorra, del Pallars, etc., golfes. carrota f. Pastanaga.

casa f. […] | casa del comú [o casa comuna, o casa de la vila, o casa de la ciutat] Seu de l’administració municipal. cava f. Magatzem de cigars. comú comuna adj. […] m. […] || Municipi, casa de la vila | A Andorra, corporació encarregada del govern i administració d’una parròquia. | A Andorra, edifici on hi ha aquesta corporació.

cònsol m. i f. A Andorra, cadascun dels dos representants dels consells de parròquia o de comú. Cònsol major. Cònsol menor o segon cònsol.

consòrcia f. Conxorxa || Unió de persones que tenen un interès comú i que s’ajuden en cas de necessitat.

8 Aquesta llista encara no ha estat aprovada oficialment per l’Institut d’Estudis Catalans.

copríncep coprincesa m. i f. Qualsevol de les dues persones que, a Andorra, són, conjuntament i indivisament, el cap d’Estat i exerceixen la més alta representació. Copríncep francès o coprincesa francesa, copríncep episcopal cot m. A Andorra, multa que antigament era imposada per l’incompliment d’un deure.

donja f. Embotit fet amb la carn del coll del porc, típic d’Andorra. eixivern m. Eixivernada.

tabac m. […] tabac espalillat Tabac tractat i sense els nervis de les fulles, preparat per a ser transformat en cigarret.

foc m. […] foc i lloc A Andorra, contribució de caràcter comunal que es fa per raó de la casa com a lloc de residència.

llevador llevadora m. i f. Encarregat de portar els comptes o les anotacions d’entrades i sortides.

manador -a adj. […] || m. i f. A Andorra, pregoner comunal.

murga f. Múrgola.

nunci núncia m. i f. A Andorra, conserge de l’administració pública.

ordinació f. A Andorra, norma dictada per un comú.

padral m. Registre d’animals de renda que es crien a les explotacions del Principat d’Andorra.

parapúblic -a adj. empresa parapública o simplement parapública f. A Andorra, empresa pública.

parroquial adj. Relatiu o pertanyent a la parròquia (circumscripció eclesiàstica i circumscripció administrativa local andorrana).

peixena f. Zona aglevada per damunt dels 2.000 metres on viu el bestiar bona part de l’estiu.

pitavola f. A Andorra, papallona.

providència f. Resolució d’un jutge en relació amb un tràmit processal.

raonador -a m. i f. Defensor | raonador -a del ciutadà A Andorra, defensor dels interessos dels ciutadans, especialment davant els abusos de les autoritats i de l’administració pública.

serenalla f. A Andorra, sargantana.

veguer veguera m. i f. A Andorra, nom antic del representant dels coprínceps (un per a cadascun) episcopal i francès.

veïnat m. A Andorra, subdivisió administrativa d’algunes parròquies.

4.3.2. Geosinònims

Per altra banda, entre dos mots sinònims utilitzats en dialectes diferents és preferible utilitzar el que és característic dels parlarsnord-occidentals. Així, per exemple:9

caragol millor que cargol carrota millor que pastanaga

9 Tots els termes geosinònims esmentats són normatius i estan recollits al DIEC.

corder millor que xai espenta millor que empenta fargar-se millor que vestir-se bé llimó millor que llimona padrí, padrina, millor que avi, àvia popa millor que mamella timó millor que farigola tindre millor que tenir tovalla millor que tovallola unflar millor que inflar vindre millor que venir xarrar millor que xerrar […]

A més, en l’apartat dedicat a les solucions lèxiques també fem referència al recull elaborat per M. Riera (992) sobre lèxic propi d’Andorra.

Finalment, la nostra proposta de llibre d’estil es clou amb dos annexos on es poden consultar, d’una banda, els models de conjugació verbal que tenen en compte, també, les formes del nord-occidental i, de l’altra, una llista exhaustiva de noms propis, denominacions i topònims de les valls d’Andorra, com ara els noms de les parròquies, rius, estanys, pics, esglésies, o els termes referents a aspectes politicoadministratius, del sistema judicial o de la cultura andorrana, entre d’altres.

. Destinataris

Esperem de debò que aquest treball, aquesta proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió, sigui realment útil per als professionals que hi treballen i que amb la seua implicació es pugui difondre una varietat de la llengua estàndard oral nord-occidental en la qual els seus parlants es puguin reconèixer. Si, a més, aquesta proposta es pot fer extensible al buit que hi ha actualment en l’àmbit dels mitjans de comunicació audiovisuals nord-occidentals, la recompensa serà doble.

6. Bibliografia

Actes... (200). Actes de les Primeres Jornades per a la Cooperació en l’Estandardització Lingüística. Barcelona: IEC.

Actes... (2002). Actes de les Segones Jornades per a la Cooperació en l’Estandardització Lingüística. Barcelona: IEC.

Actes... (2003). Radiografia social de la llengua catalana: Actes de les Jornades sobre la Llengua a les Comarques de Tarragona 2002. Tarragona: Departament de Cultura.

ADELLACH, B.; GANYET, R. (977). Valls d’Andorra. Geografia i diccionari geogràfic.

Andorra: Casal i Vall.

AGENCIA EFE ([976] (998)]. Manual de español urgente. Madrid: Cátedra.

AGUSTÍ, A., ed. (996). El català nord-occidental entre dues llengües? Actes de les Jornades d’Estudi del Català Nord-occidental. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.

ARACIL, L. V. (982): Papers de sociolingüística catalana. Barcelona: Edicions La Magrana.

ARAGONÉS, A. (99). La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua estàndard. Tortosa: Consorci per a la Normalització Lingüística: Direcció General de Política Lingüística.

AVUI (997). Llibre d’estil del diari ‘Avui’. Barcelona: Empúries.

BADIA, M.; GANYET, R.; PÉREZ, S. (992). Vocabulari d’Andorra. Andorra: Conselleria d’Educació, Cultura i Joventut d’Andorra.

BADIA I MARGARIT, A. M. (99). Gramàtica de la llengua catalana, descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

BASSOLS, M. M. [et al.] (997). La llengua de TV3. Barcelona: Empúries.

BELTRAN, J. S. (986). L’estàndard occidental: una proposta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tram de l’Ebre. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

BIBILONI, G. et al. (992): “El procés d’estandardització del català”. Actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, IV. Àrea 3. Lingüística social . Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears; Fundació del Congrés de Cultura Catalana. Pàg. 2-33.

BRUGUERA, J. (990). Diccionari ortogràfic i de pronúncia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

CANO, A. [et al.], ed. (2002). Les claus del canvi lingüístic. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Ajuntament de la Nucia: Caja de Ahorros del Mediterráneo.

CARBONELL, J. (992): “L’Institut d’Estudis Catalans i la codificació lingüística”. Actes del Congrés Internacional de la Llengua Catalana. IV. Àrea 3. Lingüística social. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears; Fundació del Congrés de Cultura Catalana. Pàg. 7-2.

CARRERA SABATÉ, J. (2002). «Fonètica i morfologia a la televisió lleidatana». A: Llengua i Literatura, núm. 3.

CASALS, D. (2003). El català en antena. Barcelona: Onada Edicions.

CASTELLANOS, J. A. (993). Manual de pronunciació. Vic: Eumo.

COLOMINA, J. (993). «La contribució dels dialectes a la fixació d’un model estàndard. Propostes valencianes per a l’estàndard oral». A: Actes de les I Jornades de Sociolingüística: La llengua estàndard. Alcoi: Ajuntament d’Alcoi.

COROMINA, E. (99). El 9 nou. Manual de redacció i estil. Vic: Diputació de Barcelona: Eumo: Premsa d’Osona.

CREUS, I.; ROMERO S. (999). «Els mitjans de comunicació orals a Lleida». A: Llengua i Ús. Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. .

CREUS, I.; JULIÀ, J.; ROMERO, S., ed. (2000). Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació. Lleida, 17-1 de desembre de 1999. Lleida: Pagès Editors.

CROS, A.; SEGARRA, M., TORRENT, A. M. (2000). Llengua oral i llengua escrita a la televisió. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat. (Biblioteca Milà i Fontanals; 37)

DIARI DE BARCELONA (987). Un model de llengua pels mitjans de comunicació, Llibre d’estil del Diari de Barcelona. Barcelona: Empúries.

DROU, P. (200). Llibre d’estil d’El Punt. [Esborrany]

EL PERIÓDICO (2002). Llibre d’estil: El Periódico de Catalunya. Barcelona: Primera Plana.

EMISSORES DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. Llibre d’estil de les Emissores de la Generalitat de Catalunya. <http://retoc.iula.upf.es/docs/ortol/Orienta.htm>.

FABRA, P. (98). Gramàtica catalana (8a ed.). Barcelona: Aqua [982].

FABRA, P. (96). Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.

FARRENY, D.; SEGARRA, M. (996). «Estàndard nord-occidental: fonaments històrics i descripció del model». A: AGUSTÍ, A., ed. (996).

FAURA, N., et al. (ed.) (998a). La llengua de Televisió de Catalunya. Materials per a l’anàlisi. Bellaterra: UAB.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (990). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I Fonètica. Barcelona: IEC.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (992). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II Morfologia. Barcelona: IEC. INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2003). «Esborrany de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans».

JULIÀ MUNÉ, J., ed. (2000a). Llengua i ràdio. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals; 3).

JULIÀ MUNÉ, J., ed. (2000b). Llengua i ús a les Terres de Ponent. Criteris i àmbits d’aplicació. Lleida: Pagès Editors.

LACREU, J. [990 (2002)]. Manual d’ús de l’estàndard oral. València: Universitat de València.

LACREU, J. (993): “L’elaboració d’un estàndard català: problemes i perspectives”, a I Jornades de Sociolingüística. Alcoi: Ajuntament d’Alcoi. Pàg. 7-90.

LAMUELA, X. (982). «La llengua catalana: entre la codificació i l’estandardització». A: Els Marges, núm. 2.

LAMUELA, X. (98). «Fixació i funcionament de la gramàtica normativa en el procés d’estandardització de la llengua catalana». A: Actes... (98).

Llibre d’estil del diari ‘Segre’ [manual d’ús intern].

MARTÍ, J.; MESTRES, J. M.; CAMPS, O., ed. (2003). II Seminari de Correcció de Textos: la qualitat de la llengua oral en els mitjans de comunicació. Barcelona: IEC.

MESTRES, J. M. (et al.) (2000). Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 2a edició revisada. Vic: Eumo; Barcelona: UB: UPF: Associació de Mestres Rosa Sensat.

MARÍ, I. (990). «Condicions prèvies per a la difusió d’un model lingüístic als mitjans de comunicació». A: La llengua als mitjans de comunicació. València: Institut de Filologia Valenciana: Universitat de València.

MOLLÀ, T. (990). La llengua dels mitjans de comunicació. Alzira: Bromera.

PANTEBRE, R. (997). El parlar d’Andorra. Andorra: Centre de la Cultura Catalana.

PAYRATÓ, L.; CASALS, M. (coord.) (2003). Llibre d’estil. Barcelona: Grup Promotor. Santillana.

POLANCO, L. B. (98): “La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives”. Problemàtica de la normativa del català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 07-.

RECASENS, D. (99). Fonètica descriptiva del català. Barcelona: IEC.

RIERA, M. (992). La llengua catalana a Andorra. Estudi dialectològic dels seus parlars rurals. Andorra: Institut d’Estudis Andorrans: Centre de Barcelona.

SERVITJE, A. (996). Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

SISTAC, R. (990). «Els parlars de Ponent». A: Ilerda, núm. XLVIII (990), Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.

SISTAC, R. (992). «El dialecte nord-occidental en els àmbits d’actuació formals». A: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1 i 2 de juny de 1991). Barcelona: Lleida: Institut d’Estudis Catalans: Institut d’Estudis Ilerdencs: Universitat de Lleida.

SISTAC, R. (998). «El procés d’estandardització i el català nord-occidental». A: CANO, M. A.; MARTÍNES, J., ed. (998).

SOLÀ, J. (977). Estudis de sintaxi catalana. Barcelona: Edicions 62.

SOLÀ, J. (987). Qüestions controvertides de sintaxi catalana I. Barcelona: Edicions 62.

SOLÀ, J. (99). Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona: Empúries.

SOLÀ, J. (99). Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Consorci per a la Normalització Lingüística.

SOLÀ, J. (dir.) (2002). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Editorial Empúries.

SOLÍS, M. (2000). «Factors per a l’anivellament lingüístic: els mitjans de comunicació (&notes sobre Ponent)». A: CREUS, I.; JULIÀ, J.; ROMERO, S. (ed.) (2000).

SOLÍS, M; PUIGDOMÈNECH, L. (200): “Proposta de llibre d’estil per a Andorra TV (ATV)”, Llengua i Ús, núm. 33. Pàg. 3-

TELEVISIÓ DE CATALUNYA (99). El català a TV3. Llibre d’estil. Barcelona: Edicions 62: TV3.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA (997). Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge. Barcelona: Edicions 62: TV3.

VALLVERDÚ, F.; AGULLÓ, A. (2000). «Els serveis lingüístics de la CCRTV». A: Llengua i Ús. Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 7.

VALLVERDÚ, F. (2000). El català estàndard i els mitjans audiovisuals. Barcelona: Edicions 62.

VENY, J. (989). Els parlars catalans. Palma de Mallorca: Moll.

VIAPLANA, J. (999). Entre la dialectologia i la lingüística. La distància lingüística entre les varietats del català nord-occidental. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals; 3).

ESTUDI

MORFOLÒGIC

I VARIACIONAL DEL VERB “BATRE” EN CATALÀ ANDORRÀ

Lídia Rabassa Areny Maître de Conférence

Equipe de Recherche en Syntaxe et Sémantique Universitat de Toulouse-Le Mirail

Aquest estudi de morfologia verbal, a causa de les nombroses dades de què disposem, se cenyirà a l’anàlisi del verb “batre” en català andorrà. Observarem en particular els fenòmens de variació que toquen els morfs de mode i de temps, tot subratllant els que també afecten la vocal temàtica ( VT) o els morfs de nombre i de persona (N/P). Estudiarem aquesta variació des d’un punt de vista espacial (sis localitats repartides per tot el territori andorrà), però també en el temps (són tres les generacions enquestades al 99). El nostre mètode és alhora geolingüístic i sociolingüístic.

L’objectiu principal d’aquest treball és veure com evoluciona el català andorrà segons les diferents generacions, però també d’un poble a un altre, per tal de determinar quines etapes segueix la llengua quan hi ha estandardització, i en quin ritme s’efectua.

. Hem recollit 56 verbs repartits en les classes següents: cl. I- , cl. II- 45, cl. III- ; irregulars- 8. . Les localitats són Pal, Arinsal, Ordino, Andorra, Encamp i Canillo.

. Al 99, vam enquestar tres informadors per localitat corresponents a tres generacions diferents. La primera generació (G) tenia més de 60 anys; la segona (G), entre 5 i 60, i la tercera, entre 0 i 5 anys.

. El present d’indicatiu

Per a cadascun dels temps que estudiem, observarem de forma sistemàtica la posició de l’accent, així com les desinències de nombre i de persona.4 Després, la nostra anàlisi se centrarà en els morfs de mode i de temps (M/T). Estudiarem la variació d’aquests morfs confrontant les nostres dades amb les del català occidental i oriental.

Els fets sense variació comuns entre la conjugació andorrana i la del català tant nord-occidental com oriental són els següents: a) l’arrel s’accentua a les persones , , i 6; b) és el morf de temps que porta l’accent a les persones 4 i 5; c) la representació fonològica dels morfs de nombre/persona és: [o, z, ø, m, w, n].

El quadre mostra que no hi ha variació al nivell dels morfs de mode/temps ([ø]) a les persones i pel que fa a la primera generació d’informadors (G). En canvi, hi ha variació a la segona generació (G) de les localitats d’Arinsal i d’Ordino i a la tercera generació de les localitats de Pal i d’Ordino (G). Apareix el morf [e] a les persones i . Aquest fet no és atestat en cap de les localitats occidentals ni orientals. Semblaria que els informadors estableixen un paral·lelisme amb els verbs de la primera conjugació que presenten aquest morf [e] a les persones i (ex dones, done).

I pel que fa a la vocal temàtica (pers. 4 i 5), apareix un fet força interessant que és la presència únicament a la tercera generació d’Encamp del morf [ε]. Aquest fet puntual mostra ja una orientalització progressiva de la llengua (català nord-occidental (andorrà) ← català oriental).

Quadre . El present: morfs de mode i de temps

Pa Ar Or An En

P M/T [ø]

[ø]

[e]

Pa Ar Or An En

P M/T [ø] [e] → [ø]

M/T [ø] [e] → [ø]

[e]

4 Vegeu els paradigmes complets que figuren, en annex, al final d’aquest article.

Quadre . Paradigmes verbals del català nord-occidental i oriental5

Totes les localitats cat. central pέrð o bát u pέrð s bát s pέr bát perð é m bat έ m perð é w bat έ w pέrð e n bát ∂ n

. El pretèrit imperfet d’indicatiu

La representació fonològica dels morfs de nombre/persona del pretèrit imperfet d’indicatiu és la següent: [ø, z, ø, m, w/ø, n]. Aquests morfs corresponen als del català nord-occidental i oriental. Tanmateix, podem observar que hi ha una fluctuació, en català andorrà, entre la presència i l’absència de [ w] (pers. 5: ex. batívo, batívou); això no consta en la resta del domini català6 com ho mostren les dades del quadre 4. Aquest fenomen cal relacionar-lo amb la presència de la [o] en els morfs de mode/temps [βo]/[o] (català andorrà) per oposició als morfs [βe/βa/ ε/∂/e/] (català occidental/català oriental). La [w] apareix únicament a la segona generació de la localitat de Pal.

Segons un estudi realitzat a partir de tots els nostres verbs, vam poder constatar que les localitats de Pal, Arinsal i Andorra tenien tendència a emprar de forma força regular la [w].

5. Les dades que es refereixen al verb perdre les hem tret del llibre de Joaquin Viaplana (999: ; 4; 5) i les del verb batre, de Joan Mascaró (98: ).

Per facilitar-ne la lectura, hem sintetitzat les dades de Viaplana. Fa referència a les localitats nord-occidentals següents: la Seu d’Urgell, Sort, el Pont de Suert, Tremp, Benavarri, Tamarit de la Llitera, Balaguer, Lleida, Tàrrega, Cervera, Fraga, les Borges Blanques, Falset, Gandesa, Móra d’Ebre, Tortosa, Vall-de-roures i Amposta. Els seus informadors tenen entre 5 i 40 anys; per tant, corresponen a la nostra tercera generació.

6 Alcover i Moll (99-9) atestava la forma en [w] (batívou) en les localitats nord-occidentals següents: Alós d’Isil, Isabarri, Esterri, Bohí i Andorra la Vella. En canvi, la forma sense [w] (batívo) apareixia únicament a Llavorsí. . Vegeu Rabassa 995.

I pel que fa al pretèrit imperfet d’indicatiu, el català andorrà utilitza dos tipus de morfs de mode/temps: - els que són amb [β],8 - els que són sense [β]. Els morfs de mode i de temps amb [β] són els següents: pers. - [βa]; pers. , Ȝ 6- [βe]; pers. 4, 5- [βo]. Els morfs sense [β] són: pers - [a]; pers - [e]; pers - [e]/[∂]/[a]; pers. 4- [e]/[o]/[∂]; pers. 5- [e]/[o]/[ε]/[∂]; pers. 6- [e]/[∂].

La majoria de les generacions formen el pretèrit imperfet d’indicatiu com els verbs de la cl. I (tipus cantar: amb [β]). Això ens apropa a algunes localitats nordoccidentals: Sort, Tamarit i Benavarri. La primera generació, així com la segona generació, excepte les localitats d’Andorra i d’Encamp, i la tercera generació d’Arinsal, es decanten cap a aquesta solució. En canvi, la resta de localitats de la tercera generació i dues localitats de la segona (Andorra i Encamp) utilitzen el morf sense [β], que correspon a la tria de la majoria de localitats nord-occidentals i orientals.

Si observem de més a prop aquests morfs de mode/temps ens adonem que la variació és tant de tipus nord-occidental pel que fa a la majoria de localitats ([a]; [e]; [o]; [ε]), com de tipus oriental ([∂]). El morf d’Ordino (pers. 5: [ε]) i el de Canillo (pers. : [a]) corresponen respectivament als de Lleida/Fraga i als de Tortosa/Amposta. La presència de la variant oriental [∂] ens permet afirmar que la llengua s’orientalitza progressivament tant en el domini andorrà com en la zona nord-occidental. A més, podem assenyalar una situació de polimorfisme a la tercera generació d’Arinsal ([βa]/[a] etc.).

Notem que el morf [βo] (pers. 4 i 5) present a Andorra no apareix en les localitats nord-occidentals esmentades. És una característica del pallarès.9 També trobarem aquesta [o] al subjuntiu present ( pers , i 6) i al subjuntiu imperfet (pers. 4 i 5).

Quadre . El pretèrit imperfet d’indicatiu: morfs de mode i de temps

I M/T [βa]

M/T [βe]

M/T4 [βo]

M/T5 [βo]

M/T6 [βe]

N/P5 ø

8 Les dades d’Alcover i Moll (99-9) atesten aquest tipus de conjugació en [b] en la zona nord-occidental del domini català. L’empren totes aquestes localitats: Alós d’Isil, Isabarri, Esterri, Bohí, Andorra la Vella, Esterri, la Pobla de Segur i Organyà.

9 Vegeu les dades de Pep Coll (99: 6-8).

G2 Pa Ar Or An En Ca

I M/T [βa] → [a] → [βa]

M/T [βe] → [e] → [βe]

M/T4 [βo] → [o] [e] [βo]

M/T5 [βo] → [o] [e] [βo]

M/T6 [βe] → [e] → [βe]

N/P5 [w] ø / ø

G3 Pa Ar Or An En Ca

I M/T [a] [βa]/[a] [a] →

M/T [e] [βe]/[e] [e] →

M/T [e] [βe]/[e] [e] [∂] → [a]

M/T4 [e] [βo]/[e] [e]/[o] [∂] [e] → M/T5 [e] [βo]/[e] [e]/[ε] [∂] [e] →

M/T6 [e] [βe]/[e] [e] [∂] [e] →

N/P5 / ø [w] / / /

Quadre 4. El pretèrit imperfet d’indicatiu: paradigmes verbals del català nord-occidental i oriental la Seu, Tremp, Móra d’Ebre

Falset Balaguer, les Borges, Tàrrega, Cervera Pont de Suert, Vall-de-roures Tortosa, Amposta Lleida, Fraga Gandesa perð í ∂ perð í ∂ perð í ∂ perð í a perð í a perð í ε perð í ε perð í e s perð í e s perð í e s perð í e s perð í e s perð í e s perð í e s perð í e perð í ∂ perð í ∂ perð í e perð

perð

Sort,Tamarit Benavarri Cat central perð í βa perð é βa bat í ∂ perð í βe s perð é βa s bat í ∂ s perð í βe s perð é βa s bat í ∂ perð í βe m perð é βa m bat í ∂ m perð í βe w perð é βa w bat í ∂ w perð í βe n perð é βa n bat í ∂ n

. El futur d’indicatiu

La representació fonològica dels morfs de nombre/persona del futur és la següent: [ø, z, ø, m, w, n]. Aquests morfs corresponen als del català nord-occidental i oriental.

Pel que fa als morfs de mode/temps, hi ha una isoglossa que parteix el domini andorrà en dos: - la zona oest (Pa, Ar, Or) amb la variant oriental [ε] i - la zona est (An, En, Ca) amb la variant nord-occidental [e]. La variació és homogènia alhora per generacions i localitats. De fet, i per primera vegada, podem observar que la variant més innovadora apareix a la primera generació. El que és interessant d’apuntar aquí és que el procés d’orientalització sembla que s’estabilitza, en tot cas en una part de les localitats.

I pel que fa a la formació del futur dels verbs de la cl. II, en principi es construeixen a partir de l’infinitiu del verb seguit dels morfs de mode/temps i dels de nombre/persona (batr + M/T + N/P). Ens adonem, però, que una part de les nostres localitats i generacions no el formen així. Afegeixen una vocal temàtica ([a] o [i]) entre l’oclusiva sorda ([t]) i la vibrant ([r]) com si fossin verbs de la cl. I (cantaré/bataré-batiré). La primera generació de les localitats de Pal, d’Andorra, d’Encamp i de Canillo, la segona generació de les localitats d’Arinsal i d’Ordino i la tercera generació, amb l’excepció de la localitat d’Andorra, empren la vocal temàtica [a] o [i].0

Quadre 5. El futur: morfs de mode i de temps

G Pa Ar Or An En Ca F M/T 4 [ε]

M/T 5 [ε]

-6 [a] [ø]

4 [ε]

5 [ε]

-6

0. Aquest tipus de construcció amb vocal temàtica és atestat en el recull de morfologia verbal de l’Alcover i Moll (99-9). Pel que fa al verb batre, nota la forma “bateré” amb V T [e] essencialment en la zona oriental del domini català (“Pirineu Oriental” i “Català Oriental”, segons la seva terminologia).

[e]

T -6 [a] → [i] [ø] [i] →

Quadre 6. El futur: paradigmes nord-occidentals i orientals

localitats nord-occidentals cat. central

perð r é

perð r á s

perð r á

perð r é m

b∂t r é

b∂t r á s

b∂t r á

b∂t r έ m

perð r é w b∂t r έ w

perð r á n b∂t r á n

4. El condicional

El català andorrà utilitza les mateixes desinències de nombre/persona que el català nord-occidental i oriental. Són les següents: [ø, z, ø, m, w, n].

Els fenòmens de variació apareixen al nivell de la vocal temàtica i dels morfs de mode/temps. La vocal temàtica ([a] o [i]) apareix pràcticament a les mateixes generacions i localitats que en el futur (vegeu el quadre 9). Tanmateix, ni Arinsal (G) ni Encamp (G) l’utilitzen en el condicional.

També hi ha variació pel que fa als morfs de mode/temps. Tenim més o menys variants segons les persones: - pers. [i] o [ie], - pers. [i], [ia] o [ie], - pers. 4 i 5 [i], [ie], [io] o [i∂], 4- pers. 6 [i], [ie], [ia] o [i∂]. La variació té lloc en un mateix conjunt dialectal (català nord-occidental) pel que fa a les variants [i], [ie], [io], [ia] excepte la tercera generació d’Andorra i d’Encamp, on és present la variant oriental [i∂].

D’altra banda, apuntarem la presència de la [o] en els morfs de mode/temps del condicional. Només apareixen a la segona (G- Ar, An) i tercera generació (GAr, Or). Aquest morf [io] no apareix en cap de les localitats nord-occidentals ni orientals que proposem en el quadre 8.

La vocal temàtica [e] (ex. bateria) apareix també en el condicional, en la mateixa zona i en les mateixes localitats que pel que fa al futur. Vegeu la nota 0.

Segons les dades de Pep Coll (99: 6-) aquesta [o] tampoc apareix en el parlar del Pallars. Tanmateix, Alcover i Moll recollien les formes en [o] (ex. batríom, batríou) tant en localitats occidentals (Vilaller i el Pont de Suert) com en localitats orientals (Sant Joan de les Abadesses, Sant Llorenç de Morunys, Berga i Sant Feliu de Torrelló).

L’absència de la [e] en el morf [ie] > [i], ben present a la primera generació (Pa, Ar, Or, En, Ca) i un xic menys a les dues altres (G: Pa, Or, Ca; G: Ar, Or) és una característica del pallarès.

Quadre . El condicional: morfs de mode i de temps

G Pa Ar Or An En Ca

C M/T [i] → [ie] [i] →

M/T [i] [i]/[ia] [i] [ie] [i] →

M/T 4 [i] → [ie] [i] →

M/T 5 [i] → [ie] [i] →

M/T 6 [i] [i]/[ie] [i] [ie] [i] →

T -6 [a] ø ø [a] →

G Pa Ar Or An En Ca

C M/T [i] [ie] [i] [ie] → [i]

M/T [i] [ie] [i] [ie] → [i]

M/T 4 [i] [io] [i] [io] [ie] [i]

M/T 5 [i] [io] [i] [io] [ie] [i]

M/T 6 [i] [ie] [i] [ie] → [i]

T -6 ø ø [a] ø →

G Pa Ar Or An En Ca

C M/T [ie] [i] [i] [ie] →

M/T [ia] [i] [i] [ia] [ie] [ia]

M/T 4 [ie] [i]/[io] [ie]/[io] [i∂] [ie] → M/T 5 [ie] [ie] [ie]/[io] [i∂] [i] [ie]

M/T 6 [ie]/[ia] [ie] [ie] [i∂] [i∂] [ie] T -6 [a] [a] [i] ø → [i]

Quadre 8. El condicional: paradigmes nord-occidentals i orientals

Sort, el Pont de Suert, Vall-deroures, Tamarit

Tortosa Benavarri Amposta la Seu, Tremp, Móra d’Ebre Falset Balaguer, les Borges, Tàrrega, Cervera perð r ía perð r ía perð r ía perð r ía perð r í∂ perð r í∂ perð r í∂ perð r íe s perð r íe s perð r ía s perð r íe s perð r íe s perð r íe s Perð r íe s perð r íe perð r ía Perð r ía perð r ía perð r íe perð r í∂ perð r íe

Veny (998: 99) escriu: “El condicional fa cantaría, -rís, -rí, -rim, -riu, -rín, on la e ha estat absorbida per la i tònica (cantaries > cantarís)”.

Sort, el Pont de Suert, Vall-deroures, Tamarit

i variacional del verb

Tortosa Benavarri Amposta la Seu, Tremp, Móra d’Ebre Falset Balaguer, les Borges, Tàrrega, Cervera

perð r íe m perð r íe m perð r ía m perð r í∂ m perð r íe m perð r íe m perð r í∂ m perð r íe w perð r íe w perð r ía w perð r í∂ w perð r íe w perð r íe w perð r í∂ w perð r íe n perð r íe n perð r ía n perð r íe n perð r íe n perð r íe n perð r íe n

Lleida, Fraga Gandesa cat central perð r íε perð r íε

b∂t r í∂ perð r íe s perð r íe s

b∂t r í∂ s perð r íe perð r íe

b∂t r í∂ perð r íε m perð r íe m b∂t r í∂ m perð r íε w perð r íe w b∂t r í∂ w perð r íe n perð r íe n b∂t r í∂ n

Quadre 9. La vocal temàtica al futur i al condicional Pa Ar Or An En Ca

Futur [a] ø → [a] → Condicional [a] ø → [a] →

Futur ø [i] [a] ø → Condicional ø → [a] ø →

Futur [a] → [i] ø [i] → Condicional [a] → [i] ø → [i]

5. El present de subjuntiu

Els morfs de nombre/persona són idèntics als del condicional ([ø, z, ø, m, w, n]). La vocal temàtica presenta variació segons les generacions i les localitats. Tenim quatre variants: [e]/[ε]/[i]. La primera i la segona generació empren la [e] com la majoria de localitats nord-occidentals; la tercera generació de Pal utilitza la variant oriental [ε] i les localitats de Canillo i Encamp fan servir la [i], que no apareix en el domini nord-occidental, ni en l’oriental. Pensem que aquí hi ha un alineament de la vocal temàtica en el morf de mode/temps ([i]). Podem resumir com segueix els morfs de mode/temps del present de subjuntiu: pers. [a] o [i]; , i 6- [o], [e] o [i]. Les variants [a], [o] i [e] són de tipus nord-occidental com ho indica el quadre 0, i la variant [i] de tipus oriental. La [i]

apareix a la tercera generació i a quatre localitats de la segona ( Ar, Or, An i En). Veiem que, pel que fa al subjuntiu present, la variant oriental s’estén a dues localitats sobre tres, no és una variació de tipus puntual com en els altres temps. La [a] (pers ) és una variant de tipus nord-occidental. És atestada a Benavarri, Tamarit, Sort, Vall-de-roures i al Pont de Suert. Malgrat que la [o] no consta en els paradigmes proposats (quadre 0) existia (o existeix) en la zona nord-occidental.4

Quadre 0. El present de subjuntiu: morfs de mode i de temps

G Pa Ar Or An En Ca

SP M/T [a]

M/T [o]

M/T 6 [o]

[e] [o]

[o] [o] VT4 [e]

VT5 [e]

G Pa Ar Or An En Ca

SP M/T [a] [i] → [a]

M/T [o] [i] → [o]

M/T [o] [i]

M/T 6 [o] [i]

VT4 [e]

VT5 [e]

[o]

G Pa Ar Or An En Ca

SP M/T [i] [i]/[a] [a] [i]

M/T [i]

M/T 6 [i]

VT4 [ε] [e]

VT5 [ε] [e]

[i]

4. La [o] (pers. , i 6) ja és atestada per les dades d’Alcover i Moll (99-9) tant en el domini andorrà com en altres zones del català occidental (Organyà, Ponts, Artesa de Segre, Balaguer, Pradells de Preixens, Bellpuig, Sant Martí de Maldà i Granadella). Vegeu Lídia Rabassa (996). Pel que fa a les desinències del present de subjuntiu, Joan Veny (998: 94) escriu: “Les desinències -o, -os, -o, on de les pers. , , i 6 respectivament del SP: que canto, que cantos, que canto, que cànton, que batigo, que bàtigos, etc., que des del nord (llevat de la Ribagorça i el Pallars) arriba fins al sud d’Alcalà de Xivert i Albocàsser, amb una connotació rústica que impulsa a substituir-les per les desinències més esteses -a, -es, -e, -en. Són també nord-occidentals les desinències -esses (o -asses), -éssem (o -àssem), -ésseu (o àsseu), -essen (o assen), com en la generació gran del mall. i eiv., en lloc de les centrals, -essis, -éssim, -éssiu, -essin: cantesses, cantéssem etc.”.

Quadre . El present de subjuntiu: paradigmes nord-occidentals i orientals

la Seu, Tremp, Tàrrega, Móra d’Ebre, Falset

Balaguer, les Borges, Cervera

Lleida Fraga Benavarri Tamarit Sort, Vall-deroures

pέrð i pέrð i/∂ pέrð i/ε pέrð ε pέrð a pέrð a pέrð iV a

pέrð i s pέrð i s pέrð is/es pέrð e s pέrð a s pέrð e s pέrð iV e s pέrð i pέrð i pέrð i/e pέrð s pέrð a pέrð e pέrð iV e perð é m perð é m perð é m perð é m perð á m perð é m perð iV é m perð é w perð é w perð é w perð é w perð á w perð é w perð iV é w pέrð i n pέrð i n pέrð in/en pέrð e n pέrð a n pέrð e n pέrð iV e n

Gandesa Tortosa, Amposta el Pont de Suert Cat. central pέrð iV ε pέrð iV e

eV a bát i pέrð iV e s pέrð iV e s

eV e s bát i s pέrð iV e pέrð iV e pέrð

iV e n pέrð iV e n pέrð eV e n bát i n

6. El pretèrit imperfet de subjuntiu

El pretèrit imperfet de subjuntiu té els mateixos morfs de nombre/persona que els del present de subjuntiu ([ø, z, ø, m, ø/w, n]). Tanmateix, cal apuntar que a la persona 5 pot o no aparèixer la labiovelar [w] si el morf és [o] ([pers. 4 som; pers. 5 so/sow]).

La vocal temàtica [e], comuna al català nord-occidental i oriental, apareix en totes les generacions llevat de Canillo (G i ), que utilitza la [ε], una altra variant de tipus oriental.5

Els principals morfs de mode/temps són: pers. [sa], [si], [s] i [ø]; pers. [se] i [si]; pers. [si] i [s]; pers. 4 i 5 [so], [se] i [si]. Les variants [si] i [s] (pers. ) són de tipus oriental i apareixen a la segona i tercera generació. Trobem la variant [si] pràcticament a totes les localitats de la tercera generacions i a la segona generació d’Andorra. Aquesta variant també sorgeix a la pers. i , potser per contaminació, cosa que no passa en cap localitat nord-occidental ni oriental. En canvi, la variant [s] (pers. ) només és present a la localitat d’Encamp (G i ). I finalment, subratllarem la variant [so] a les dues primeres generacions (G: ttes loc.; G: Pa, Ar, Or, Ca) que és una variant del Pallars.6

5. Es troben en el català oriental i “pirinenc oriental” segons Alcover i Moll (99-9). Les localitats concernides són Amer (català oriental ), Formigueres, Fontpedrosa, Sallagosa i MontLluís (pirinenc oriental).

6. Alcover i Moll recullen el morf [so] (batesom, batesou) no solament en català nord-occi -

Quadre . El pretèrit imperfet de subjuntiu: morfs de mode i de temps

G Pa Ar Or An En Ca

SI M/T [sa] →

M/T -6 [se]

M/T [s]

M/T 4 [so]

M/T 5 [so]

VT [e]

VT4 [e]

VT5 [e]

VT6 [e] →

G Pa Ar Or An En Ca

SI M/T [sa] → [si] [s] [sa]

M/T -6 [se] → [si] [se] →

M/T [s] → [si] [s] →

M/T 4 [so] [so]/[se] [si] [se] [so]

M/T 5 [se] [so] → [si] [se] [so]

VT [e] → [ε]

VT4 [e] → [ε]

VT5 [e] → [ε]

VT6 [e] [ε] [e] → [ε]

Pa Ar Or An En Ca

SI M/T [si] [sa] [sa]/ø [si] [s] [sa]

M/T -6 [si] [si] [se] [si] →

M/T [si] [s] → [si] → [s]

M/T 4 [si] [si] →

M/T 5 [si] [si] →

VT [e] → [ε]

VT4 [e] → [ε]

VT5 [e] → [ε]

VT6 [e] → [ε]

dental (Andorra la Vella, la Seu d’Urgell i Organyà), sinó també en el català oriental (Sant Joan de les Abadesses (pirinenc oriental) i Pollença (mallorquí)).

estudi morfològic i variacional del verb

Quadre . El pretèrit imperfet de subjuntiu: paradigmes nord-occidentals i orientals

P. Suert, Tremp Benavarri Tamarit Gandesa Fraga Lleida les Borges, Cervera, Balaguer

perð é s perð é se perð é sa perð é sε perð é sε perð é sε perð é s∂ perð é se s perð é se s perð é se s perð é se s perð é se s perð é se s perð é si s perð é s perð é s perð é s perð é s perð é s perð é s perð é s perð é se m perð é se m perð é se m perð é se m perð é sε m perð é sε m perð é si m perð é se w perð é se w perð é se w perð é se w perð é sε w perð é sε w perð é si w perð é se n perð é se n perð é se n perð é se n perð é se n perð é se n perð é si n

Lleida Tàrrega Falset, la Seu Balaguer, les Borges, Cervera Tortosa, Amposta, Móra d’Ebre Sort Balaguer perð é sε perð é s∂ perð é s perð é s∂ perð iV é s perð iV é sa perð iV é s∂ perð é si s perð é si s perð é si s perð é se s perð iV é ses perð iV é ses perð iV é ses perð é s perð é s perð é s perð é s perð iV é s perð iV é s perð iV é s perð é si m perð é si m perð é si m perð é s∂ m perð iV ésem perð iV ésem perð iV és∂m perð é si w perð é si w perð é si w perð é s∂ w perð iV ésew perð iV ésew perð iV és∂w perð é se n perð é si n perð é si n perð é se n perð iV é sen perð iV é sen perð iV é sen

Vall-de-roures

Cat central perð á ra

Conclusió

b∂t é s perð á re s b∂t é si s perð á re b∂t é s perð á re m b∂t é si m perð á re w b∂t é si w perð á re n

b∂t é si n

Aquesta anàlisi ens confirma que el català andorrà segueix dues grans tendències contradictòries. La primera és la de ser fidel al català nord-occidental (o occidental) i la segona és la de seguir un anivellament cap al català oriental. Aquest anivellament és progressiu i depèn de les generacions i dels temps verbals. Subratllarem també que aquesta orientalització de la llengua no es fa al mateix ritme segons els temps, com si alguns fossin més sensibles que d’altres als fenòmens de variació. És clar que ara per ara, excepte pel que fa al futur (G--: Pa, Ar, Or), el procés d’anivellament no està estabilitzat, la qual cosa provoca incoherències en el sistema verbal. De vegades, les variants no corresponen a les del català nord-occidental ni a les del català oriental.

A més, apuntarem que, de manera general, les localitats d’Andorra la Vella i d’Encamp són les que més tendeixen a “orientalitzar” la llengua.

I finalment, hem pogut comprovar que el català andorrà també compartia certs trets de morfologia verbal amb el pallarès

Abreviacions

C: Condicional

Cat.: Català

Cl. I: Classe I

E: Extensió

Etc.: Etcètera

Ex.: Exemple

F: Futur

G1: Generació

G2: Generació

G3: Generació

I: Pretèrit imperfet d’indicatiu

Loc.: Localitats

M/T: Morfs de mode/temps

N/P: Desinències de nombre/persona

P: Present

Referències Bibliogràfiques

Pers.: Persona

SI: Pretèrit imperfet de subjuntiu

SP: Subjuntiu present

T o VT: Tema o vocal temàtica

Ttes: Totes

Localitats:

An: Andorra la Vella

Ar: Arinsal

Ca: Canillo

En: Encamp

Or: Ordino

Pa: Pal

Alcover, Antoni M. i de B. Moll, Francesc (99-9): La flexió en els dialectes catalans. Barcelona: Publicacions de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura (fasc. I-VI).

Coll, Pep (99): El parlar del Pallars, Barcelona: Editorial Empúries.

Creus, Imma (00): Morfologia verbal nord-occidental: dades per al tractament cronolectal de l’imperfet d’indicatiu, dins Miscel·lània Joan Veny 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. -66.

Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (995): Els verbs valencians, València: Editorial Bromera.

Lacreu, Josep (999): Els verbs valencians, València: Editorial Bromera.

Mascaró, Joan (98): La fonologia catalana i el cicle fonològic, Barcelona: Servei de Publicacions de la UAB.

Perea, Maria Pilar (999): Compleció i ordenació de la flexió verbal en els dialectes catalans d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. vol. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans (ed. en CD-Rom, 00).

Rabassa, Lídia (996): Morfologia verbal: Estudi de dos informadors andorrans originaris de la localitat Andorra, dins Miscel·lània Colón 6. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 45-90.

Rabassa, Lídia (005): Etude morphologique du verbe donar en catalan andorran: variations générationnelle et spatiale, ème Colloque International de l’Association Française des Catalanistes (- octobre 004), Les Pyrénées, la Catalogne et l’Andorre. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. (en premsa)

Recasens, Daniel (99): Fonètica descriptiva del català, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Veny, Joan (998): Els parlars catalans, Palma de Mallorca: Moll.

Viaplana, Joaquin (999): Entre la dialectologia i la lingüística, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

(996): Els verbs regulars de la primera conjugació en el català nord-occidental: una descripció comparativa, dins Estudis oferts a A. M. Badia 3. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. -9.

Annex

Transcripció fonètica dels paradigmes verbals andorrans Verb de la Cl. II: batre

G Pal Arinsal Ordino Andorra Encamp Canillo bato báto báto báto báto báto báto bats báts báts báts báts báts báts bat bát bát bát bát bát bát batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw baten báten báten báten báten báten báten batia batíβa batíβa batíβa batíβa batíβa batíβa baties batíβes batíβes batíβes batíβes batíβes batíβes batia batíβe batíβe batíβe batíβe batíβe batíβe batíem batíβom batíβom batíβom Batíβom batíβom batíβom batíeu batíβo batíβo batíβo batíβo batíβo batíβo batien batíβen batíβen batíβen batíβen batíβen batíβen bati báta báta báta báta báta báta batis bátos bátos bátos bátos bátes bátos

bati báto báto báto báto báte báto batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw batin báton báton báton báton báton báton batré bataré batré batré bataré bataré bataré batàs batarás batrás batrás batarás batarás batarás batrà batará batrá batrá batará batará batará batrem batarέm batrέm batrέm batarém batarém batarém batreu batarέw batrέw batrέw bataréw bataréw bataréw batran batarán batrán batrán batarán batarán batarán batria bataría batría batría bataría bataría bataría batries batarís batrís batrís bataríes batarís batarís batria batarí batrí/ía batrí bataríe batarí batarí batríem batarím batrím batrím bataríem batarím batarím batríeu bataríw batríw batríw bataríew bataríw bataríw batrien batarín batrín/íen batrín bataríen batarín batarín batés batésa batésa batésa batésa batésa batésa batessis batéses batéses batéses batéses batéses batéses batés batés batés batés batés batés batés batéssim batésom batésom batésom batésom batésom batésom batéssiu batéso batéso batéso batéso batéso batéso batessin batésen batésen batésen batésen batésen batésen batre bátre bátre bátre bátre bátre bátre batent batént batént batént batént batént batént batut batút batút batút batút batút batút bat bát bát bát bát bát bát batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw

G Pal Arinsal Ordino Andorra Encamp Canillo

bato báto báto báto báto báto báto bats báts bátes bátes báts báts báts bat bát báte báte bát bát bát batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw baten báten báten báten báten báten báten batia batíβa batíβa batíβa batía batía batíβa baties batíβes batíβes batíβes batíes batíes batíβes batia batíβe batíβe batíβe batíe batíe batíβe batíem batíβom batíβom batíβom batíom batíem batíβom batíeu batíβow batíβo batíβo batío batíew batíβo batien batíβen batíβen batíβen batíen batíen batíβen bati báta báti báti báti báti báta batis bátos bátis bátis bátis bátis bátos bati báto báti báti báti báti báto batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw batin báton bátin báten bátin bátin báton batré batré batiré bataré batré batré batré batàs batrás batirás batarás batrás batrás batrás batrà batrá batirá batará batrá batrá batrá batrem batrέm batirέm batarέm batrém batrém batrém batreu batrέw batirέw batarέw batréw batréw batréw batran batrán batirán batarán batrán batrán batrán batria batría batría bataría batría batría batría batries batrís batríes batarís batríes batríes batrís batria batrí batríe batarí batríe batríe batrí batríem batrím batríom batarím batríom batríem batrím batríeu batríw batríow bataríw batríow batríew batríw batrien batrín batríen batarín batríen batríen batrín batés batésa batiVésa batésa batési batés batέsa batessis batéses batiVéses batéses batésis batéses batέses batés batés batiVés batés batési batés batέs batéssim batésom batiVésom batésom/em batésim batésem batέsom batéssiu batésew batiVéso batéso batésiw batésew batέso batessin batésen batiVésen batésen batésin batésen batέsen batre bátre bátre bátre bátre bátre bátre batent batént batént batént batént batént batént batut batút batút batút batút batút batút bat bát bát bát bát bát bát batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw

G Pal Arinsal Ordino Andorra Encamp Canillo bato báto báto báto báto báto báto bats bátes báts bátes báts báts báts bat báte bát báte bát bát bát batem batém batém batém batém batέm batém bateu batéw batéw batéw batéw batέw batéw baten báten báten báten báten báten báten batia batía batíβa/ía batía batía batía batía baties batíes batíβes/íes batíes batíes batíes batíes batia batíe batíβe/íe batíe batí∂ batí∂ batía batíem batíem batíβom/íem batíem/om batí∂m batíem batíem batíeu batíew batíβo/íew batíew/εw batí∂w batíew batíew batien batíen batíβen/íen batíen batí∂n batíen batíen bati báti báti báti báta báti báti batis bátis bátis bátis bátis bátis bátis bati báti báti báti báti báti báti batem batέm batém batém/im batém batím batím bateu batέw batéw batéw/iw batéw batíw batíw batin bátin bátin bátin bátin bátin bátin batré bataré bataré batiré batré batiré batiré batàs batarás batarás batirás batrás batirás batirás batrà batará batará batirá batrá batirá batirá batrem batarέm batarέm batirέm batrém batirém batirém batreu batarέw batarέw batirέw batréw batiréw batiréw batran batarán batarán batirán batrán batirán batirán batria bataría bataría batiría batría batría batiría batries bataríes batarís batirís batríes batríes batirís batria bataría batarí batirí batría batríe batiría

batríem bataríem bataríom/ím batiríem/ íom batrí∂m batríem batiríem batríeu bataríew bataríew batiríew/íow batrí∂w batríw batiríew batrien bataríen/an bataríen batiríen batrí∂n batrí∂n batiríen batés batési batésa batésa-batiVés batési batés batέsa

batessis batésis batésis batéses batésis batésis batέsis batés batési batés batés batési batés batέs batéssim batésim batésim batésim batésim batésim batέsim batéssiu batésiw batésiw batésiw batésiw batésiw batέsiw batessin batésin batésin batésin batésin batésin batέsin batre bátre bátre bátre bátre bátre bátre batent batént batént batént batént batént batént batut batút batút batút batút batút batút bat bát bát bát bát bát bát batem batém batém batém batém batém batém bateu batéw batéw batéw batéw batéw batéw

Transcripció fonètica segmentada

Verb: batre

PAL ARINSAL ORDINO ANDORRA ENCAMP CANILLO

G E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P bát o o o o o o s s s s s s P

n í

n a a a a a a o s o s o s o s e s o s

SP o o o o e o

é m é m é m é m é m é m

é w é w é w é w é w é w

o n o n o n o n o n o n

á r é r é r é á r é á r é á r é á r á s r á s r á s á r á s á r á s á r á s

F á r á r á r á á r á á r á á r á á r έ m r έ m r έ m á r é m á r é m á r é m

á r έ w r έ w r έ w á r é w á r é w á r é w

á r á n r á n r á n á r á n á r á n á r á n

á r ía r ía r ía á r ía á r ía á r ía

á r í s r í s r í s á r íe s á r í s á r í s

á r í r í/ía r í á r íe á r í á r í

C á r í m r í m r í m á r íe m á r í m á r í m

á r í w r í w r í w á r íe w á r í w á r í w

á r í n r í/íe n r í n á r íe n á r í n á r í n

é sa é sa é sa é sa é sa é sa

é se s é se s é se s é se s é se s é se s

SI é s é s é s é s é s é s

é so m é so m é so m é so m é so m é so m

é so é so é so é so é so é so

é se n é se n é se n é se n é se n é se n r r r r r r

é n é n é n é n é n é n út út út út út út

é m é m é m é m é m é m

é w é w é w é w é w é w

PAL ARINSAL

G E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P E T F M/T N/P

bát

o o o o o o

s e s e s s s s P e e

é m é m é m é m é m é m

é w é w é w é w é w é w e n e n e n e n e n e n

í βa í βa í βa í a í a í βa

í βe s í βe s í βe s í e s í e s í βe s

I í βe í βe í βe í e í e í βe

í βo m í βo m í βo m í o m í e m í βo m

í βo w í βo í βo í o í e í βo

í βe n í βe n í βe n í e n í e n í βe n a i i i i a

o s i s i s i s i s o s

SP o i i i i o

é m é m é m é m é m é m é w é w é w é w é w é w

o n i n e n i n i n o n

r é í r é à r é r é r é r é

r á s í r á s à r á s r á s r á s r á s r á í r á à r á r á r á r á

r έ m í r έ m à r έ m r é m r é m r é m

F r έ w í r έ w à r έ w r é w r é w r é w

r á n í r á n à r á n r á n r á n r á n

r ía r ía à r ía r ía r ía r ía

r í s r íe s à r í s r íe s r íe s r í s

C r í r íe à r í r íe r íe r í r í m r ío m à r í m r ío m r íe m r í m

r í w r ío w à r í w r ío w r íe w r í w

r í n r íe n à r í n r íe n r íe n r í n

é sa iV é sa é sa é si é s έ sa

é se s iV é se s é se s é si s é se s έ se s

SI é s iV é s é s é si é s έ s

é so m iV é so m é so/ se m é si m é se m έ so m

é se w iV é so é so é si w é se w έ so

é se n iV é se n é se n é si n é se n έ se n r r r r r r

é n é n é n é n é n é n

út út út út út út

é m é m é m é m é m é m

é w é w é w é w é w é w

PAL ARINSAL ORDINO ANDORRA ENCAMP CANILLO

G E T F M/T N/ P E T F M/T N/ P E T F M/T N/ P E T F M/T N/ P E T F M/T N/ P E T F M/T N/ P

bát

o o o o o o e s s e s s s s

P e e é m é m é m é m έ m é m é w é w é w é w έ w é w e n e n e n e n e n e n í a í βa/a í a í a í a í a í e s í βe/e s í e s í e s í e s í e s

I í e í βe/e í e í ∂ í ∂ í a

e m í βo/e m í e/o m í ∂ m í e m í e m í e w í βo/e* w í e/ε w í ∂ w í e w í e w í e n í βe/e n í e n í ∂ n í e n í e n i i i a i i i s i s i s i s i s i s

SP i i i i i i

έ m é m é /i m é m í m í m έ w é w é /i w é w í w í w i n i n i n i n i n i n

á r é á r é í r é r é í r é í r é

á r á s á r á s í r á s r á s í r á s í r á s F á r á á r á í r á r á í r á í r á á r έ m á r έ m í r έ m r é m í r é m í r é m

á r έ w á r έ w í r έ w r é w í r é w í r é w

á r á n á r á n í r á n r á n í r á n í r á n

á r ía á r ía í r ía r ía r ía í r ía

á r íe s á r í s í r í s r íe s r íe s í r íe s

C á r ía á r í í r í r ía r íe í r ía

á r íe m á r í/io m í r íe/io m r í∂ m r íe m í r íe m

á r íe w á r íe w í r íe/io w r í∂ w r í w í r íe w

á r íe/a n á r íe n í r íe n r í∂ n r í∂ n í r íe n

é si é sa é sa* é si é s έ sa

é si s é si s é se s é si s é si s έ si s

SI é si é s é s é si é s έ s

é si m é si m é si m é si m é si m έ si m

é si w é si w é si w é si w é si w έ si w

é si n é si n é si n é si n é si n έ si n

r r r r r r

é n é n é n é n é n é n

út út út út út út

é m é m é m é m é m é m

é w é w é w é w é w é w

Resums / AbstRActs

en català

La dinamització lingüística a Andorra (1988-2005)

Marta Pujol, Jenny Vila

malgrat les dimensions i els recursos limitats, el s ervei de Política Lingüística ha destacat per ser el primer organisme governamental a adreçar les campanyes generals de promoció de la llengua al foment de l’ús interpersonal. en aquest article, les impulsores de gran part de les accions que s’hi descriuen, fan una relació completa i detallada descripció de totes les accions que l’sPL ha portat a terme des del moment del seu naixement. el 1990 ja es feia evident la necessitat de conscienciar la població andorrana de fomentar l’ús del català i de mantenir una actitud de defensa decidida. La primera campanya, amb l’eslògan “un sol d’idioma”, encara es recorda ara, i tot i no comptar amb un estudi d’incidència posterior, és sens dubte la més popular. Però n’hi ha hagut moltes més, de generals i de sectorials, adreçades als sectors més problemàtics, que han contribuït, sense cap dubte, a mantenir la vitalitat lingüística de la població catalanoparlant.

Resums

el tractament de les llengües a l’escola Andorrana

Maria Teresa Cairat

L’exdirectora de l’escola Andorrana presenta en aquest article l’estructura del plantejament lingüístic del sistema d’ensenyament nacional; a més exposa de manera breu la situació sociolingüística del país, ja que condiciona i és a la base de l’estructura del plantejament lingüístic i de les opcions d’ensenyament pel que fa a les llengües. s eguidament, explica la creació de l’ escola Andorrana i la seva organització, i analitza el plantejament lingüístic actual parlant alhora de quin va ser el plantejament lingüístic inicial –l’any 1982– i del com i el perquè va semblar procedent canviar-lo posteriorment. A continuació, exposa la metodologia de treball que es porta a terme per a l’ensenyament de les llengües i els objectius d’aprenentatge a què s’aspira, i la relació que tenen amb les normes i els estàndards europeus. Per acabar, parla també de la formació del professorat i fa una anàlisi de la projecció de futur.

un model de projecció internacional d’Andorra i la seva llengua oficial: el lectorat de català de la universitat carolina de Praga (descripció i característiques: període 1999-2005)

Andreu Bauçà

L’article presenta l’impacte i la significació del lectorat de català de la universitat carolina de Praga (República txeca) des del final del 1999 fins al curs del 2005. s’hi analitzen els estadis i els agents implicats, els recursos, la gestió i els resultats obtinguts fins ara. en l’apartat més acadèmic, les publicacions i les tesines sobre catalanística elaborades. bauçà fa una anàlisi exhaustiva de la presència del lectorat, estudia la projecció d’Andorra, l’impacte social que ha generat i avalua, tant de manera qualitativa com quantitativa, els estudiants de llengua a través dels anys. el lectorat de català a Praga ha significat per a Andorra una plataforma de projecció, perquè s’hi ha organitzat una gran varietat d’actes que l’han convertit en una mena de centre de promoció internacional lingüístico-cultural. Amb tot, el lectorat ha patit i pateix mancances importants, sobretot de recursos, i no tan sols econòmics. en aquest article en veiem els tipus i les circumstàncies que els generen.

el Principat d’Andorra i el català

Pere Cavero

L’autor fa en aquest article una relació exhaustiva de la legislació lingüística que existeix al Principat i seguidament relaciona els textos legals que inclouen el català com a requisit. comença per la constitució del 1993 i per tota la legislació

sobre llengua, els textos del consell General i els reglaments, com per exemple el Reglament del joc del bingo o els reglaments emanats dels comuns. La participació internacional d’Andorra permet de tenir una versió catalana, oficial i pública, de convencions i de tractats internacionals, i altres instruments emanats d’organitzacions internacionals. també permet seguir les evolucions polítiques dels països que ingressen en els organismes internacionals. en aquest article veiem la relació dels textos d’aquest tipus dels quals existeix versió catalana gràcies a la participació andorrana.

La interdisciplinarietat del treball amb alumnes adults a Andorra Joan Ramon Marina

L’autor d’aquest article és cap de l’àrea de Formació d’Adults (Departament de Formació Professional i Desenvolupament educatiu). Des de mitjan 2005 afegeix a aquesta tasca la direcció de l’àrea d’Accions Internacionals (Departament d’ensenyament superior i Recerca). ens fa aquí una descripció de la tasca que porta a terme la Formació d’Adults i el que suposa per als alumnes que segueixen els diversos cursos que s’hi ofereixen. Així mateix, ens il·lustra sobre la projecció internacional per a Andorra que suposa tant el lectorat de català de la universitat carolina de Praga com el campus universitari de la llengua catalana que cada any s’organitza conjuntament a les Illes i al Principat pirinenc. Joan Ramon marina acaba reflexionant breument sobre el concepte de plenitud lingüística i sobre la plenitud idiomàtica de la nostra llengua.

el Nomenclàtor d'Andorra: un projecte interdisciplinari per a la consolidació de la toponímia andorrana

Xavier Rull

Aquest article descriu els motius que han dut a l’elaboració del Nomenclàtor, el marc legal i administratiu que s’ha establert per a la confecció d’aquesta obra, algunes qüestions de mètode i les diverses tasques que es duen a terme; es tracta, per tant, d’un treball que se centra sobretot en els aspectes de la planificació lingüística. en un apèndix es comenten una sèrie de topònims andorrans amb la problemàtica que presenten. Xavier Rull, assessor lingüístic de la c omissió de toponímia d’Andorra, il·lustra també les diferents visions que existeixen actualment a la societat andorrana sobre de quina manera s’ha de tractar la toponímia; els tipus d’intervencions que caldrien per a la consecució del Nomenclàtor, el valor patrimonial i cultural dels topònims i la preservació futura, amb el control en la creació dels nous topònims i el reaprofitament de topònims antics o tradicionals.

Identitats culturals i usos lingüístics a Andorra

Josep Manel Ballarín

Aquest article forma part d’una investigació d’abast més ampli que té com a objecte conèixer i analitzar les causes que impulsen la població andorrana, compresa entre els 20 i els 40 anys, a sentir-se part d’un grup lingüístic i a fer servir una llengua determinada en els seus usos lingüístics. segons ballarín, si entenem que els trets socials i culturals reflecteixen sempre una realitat psicosocial, aleshores podrem parlar d’un continuum d’interacció social en el qual podrem distingir dos nivells de relacions: un nivell interpersonal i un altre tipus d’intergrupal. L’anàlisi de l’autor intenta escatir la correlació existent entre la identitat cultural dels individus estudiats i la llengua triada per a comunicar-se amb els altres. en aquest article es mostren les representacions socials dels diversos grups lingüístics (andorrans, espanyols, catalans, portuguesos i francesos) sobre les llengües parlades a Andorra i s’analitzen quines percepcions en tenen.

coneixements i usos lingüístics de la població d'Andorra Javier Gonzàlez-Casallo, Meritxell Granada

en aquest article es presenten els resultats obtinguts en l’estudi del 2004 sobre els coneixements i els usos lingüístics de la població andorrana. Aquest estudi tenia l’objectiu de conèixer la situació actual de la llengua catalana a Andorra i la seva relació amb les altres llengües, i entendre l’evolució experimentada des del 1995, data de la primera enquesta, fins avui. també es presenta la comparació amb les dades referents als anys 1995 i 1999. Les enquestes es van fer a través d’entrevistes personals a una mostra representativa de l’univers objecte d’estudi, que era la població andorrana major de 17 anys. A partir d’aquestes enquestes s’elabora l’indicador lingüístic, que té en compte la mitjana del coneixement i de l’ús de cada llengua, i que permet fer un seguiment de la seva evolució. Finalment, també es detallen les actituds cap al català de la població andorrana respecte d’un conjunt d’opinions definides prèviament.

Qui parla català a Andorra i per què?

Ernest Querol

en aquest article es presenten els resultats d’una enquesta passada a Andorra, el 2002, a tot el cens d’estudiants del darrer any d’ensenyament obligatori. en primer lloc, s’hi fa la descripció de les principals variables sociodemogràfiques (nacionalitat, origen dels progenitors, extracció social i ensenyament) relacionant-les amb l’ús de les quatre principals llengües que es parlen a Andorra. en segon lloc, s’hi esbrinen els principals factors psicosocials que expliquen aquests usos mitjançant

resums / abstracts

l’anàlisi discriminant i la mineria de dades. I, finalment, s’hi apunta quina pot ser l’evolució de l’ús de les llengües en aquest petit estat i s’hi responen les dues preguntes que enuncia el títol.

els estudis de sociolingüística a Andorra

Joan Micó

“L’augment poblacional ha portat com a conseqüència que els andorrans siguin en l’actualitat una minoria al seu país i que el castellà sigui, moltes vegades, la llengua més parlada. La consciència de la fragilitat de la cultura i l’idioma propis han estat els impulsors dels treballs sobre sociolingüística engegats a partir dels anys 80”. L’autor de l’article, director del centre de Recerca sociològica, de l’Institut d’estudis Andorrans, resumeix per als lectors els estudis sociolingüístics que s’han fet a Andorra fins al dia d’avui, i ens en mostra les conclusions principals. És el primer (i únic) treball comparatiu que existeix al Principat que engloba totes les dades que es tenen sobre la situació lingüística andorrana. Anem veient els estudis un per un, separats per procedència: àmbit privat o àmbit públic. en l’anàlisi d’aquests treballs hi ha una conclusió comuna, que el català no s’utilitza en amplis sectors de la vida social andorrana.

Proposta de llibre d’estil per a Andorra televisió: notes sobre el procés d’estandardització de la varietat lingüística nord-occidental

Marina Solís, Laura Puigdomènech

Aquest article 1 presenta una proposta de llibre d’estil per a Andorra televisió (At V) que té com a objectiu adequar el model de llengua que s’hi vehicula a la varietat lingüística del català a Andorra, el nord-occidental, així com al mitjà audiovisual. tot i que la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (2000) del Govern d’Andorra vetlla tant per l’ús del català en els mitjans de comunicació andorrans com per la qualitat de la llengua, aquest darrer aspecte presenta algunes mancances en el cas del model de llengua utilitzat a At V. A més de donar a conèixer la proposta de model de llengua per a At V tenint en compte la situació sociolingüística a Andorra, en el cos de l’article es reflexiona sobre el procés d’estandardització de la llengua catalana i la varietat lingüística del nord-occidental.

estudi morfològic i variacional del verb “batre” en català andorrà

Lídia Rabassa

Lídia Rabassa, professora de la universitat de tolosa, observa en aquest article els fenòmens de variació que toquen els morfs de mode i de temps del verb

“batre”. L’estudi se centra en aquesta variació des del punt de vista espacial (sis localitats repartides per tot el territori andorrà: Pal, Arinsal, Ordino, Andorra la Vella, encamp i canillo) i temporal (tres generacions enquestades). L’objectiu principal del treball és veure com evoluciona el català andorrà segons les diferents generacions, però també d’un poble a un altre, per tal de determinar quines etapes segueix la llengua quan hi ha estandardització, i en quin ritme s’efectua. es tracta d’un article particularment interessant perquè l’anàlisi de l’autora confirma que el català andorrà segueix dues gran tendències contradictòries: ser fidel al català nord-occidental per una banda, i seguir un anivellament progressiu cap al català oriental, per l’altra.

Abstracts in english

Linguistic promotion in Andorra (1988-2005)

Marta Pujol , Jenny Vila

In spite of its dimensions and resources, the Linguistic Policy s ervice stands out as the first governmental body to deal with general campaigns for promotion of the language, encouraging its use on a personal level. In this article, the promoters of a large part of the actions described give a full list and detailed description of all the actions carried out by the LPs since it was set up. In 1990 it was already clear that the Andorran people needed to be stimulated to encourage the use of c atalan and maintain an attitude of decided defence. the first campaign, with the slogan “A single language”, is still remembered now, and although there was no subsequent study of impact, it was without doubt the most popular. but much more needs to be done, generally and by sectors, addressed to the most problematical sectors, which have without doubt contributed to maintaining the linguistic vitality of the c atalan-speaking population.

the treatment of languages in Andorran s chools

Maria Teresa Cairat

the former director of the escola Andorrana sets out in this article the structure of the approach to linguistics in the national teaching system; she briefly describes the social linguistic situation of the country, as this is what conditions and forms the basis of structuring the approach to languages and the teaching options in this respect. Next, she explains the creation of the escola Andorrana and the organization of the school, and analyses the current linguistic approach, speaking also of what had been the initial linguistic approach –in 1982– and about

how and why it seemed appropriate to change it subsequently. then she sets out the working methodology applied to the teaching of languages and the learning objectives aspired to, and their relationship with european rules and standards. to finish, she speaks also of teacher training and offers an analysis of the projection for the future.

A model of international projection for Andorra and its official language: the reading of catalan at the charles university of Prague (description and characteristics: period 1999-2005) Andreu Bauçà

the article presents the impact and significance of the reading of c atalan at the charles university of Prague (czech Republic) from the end of 1999 to the course of 2005. It analyses the stages and agents involved, the resources, the management and the results obtained up till now. In the more academic section, the publications and small theses prepared on c atalan matters. b auçà makes an exhaustive analysis of the presence of the readership, so that he studies the projection of Andorra and the social impact it has generated and evaluates, both qualitatively and quantitatively, students of the language through the years. the reading of c atalan in Prague has become a projection platform for Andorra, because a great variety of events have been organised there, which has made it into a kind of international linguistic and cultural promotion centre. All the same, the department has suffered and does suffer significant shortcomings, above all of resources, and not just financial. this article brings out the types and the circumstances that generate them.

the Principality of Andorra and catalan Pere Cavero

In this article the author gives an exhaustive list of the linguistic legislation existing in the Principality and then lists the legal texts which include c atalan as a requirement. He starts with the 1993 c onstitution and all the legislation on language, texts of the General c ouncil and regulations, such as, for example, the Regulation governing the game of bingo and the regulations issued by the communes. International participation by Andorra means that there is an official public catalan version of conventions and international treaties, and of other instruments issued by internationals organizations. It also allows a followup of political developments in countries which are members of international bodies. In this article we see a list of the texts existing in a catalan version due to Andorran participation.

the interdisciplinary character of working with adult students in Andorra

Joan Ramon Marina

the author of this article is head of the Adult training area (Department of Professional training and educational Development). since mid-2005 he has also directed the International Action area (Department of Advanced education and Research). He gives us here a description of the tasks carried out in Adult training and what this means to the students who take the various courses offered to them. He also illustrates the international projection of Andorra which results from both the reading of catalan at the charles university in Prague and from the catalan Language university campus organised every year jointly at Les Illes and in the Pyrenean Principality. Joan Ramon marina finishes by reflecting briefly on the concept of the linguistic richness and idiomatic abundance of our language.

the List of Andorran Names: an interdisciplinary project for the consolidation of Andorran place names.

Xavier Rull

this article describes the reasons that have led to drawing up the List of Names, the legal and administrative framework established for the preparation of this work, some questions of method and the various tasks carried out; it is, therefore, a work which is centred particularly on aspects of linguistic planning. An appendix discusses a series of Andorran place names with the problems they present. Xavier Rull, linguistic adviser to the Andorran Place Names c ommission, also illustrates the different views currently existing in Andorran society over how place names should be treated; the type of interventions that are needed in order to complete the List of Names, the heritage and cultural value of place names and their future preservation, with control over the creation of new place names and the reusing of old or traditional ones.

cultural identities and linguistics uses in Andorra

Josep Manel Ballarín

this article forms part of a broader investigation in which the aim is to understand and study the causes which stimulate Andorran people aged between 20 and 40 years to feel part of a linguistic group and to use a specific language for their linguistic needs. According to ballarín, if we understand that social and cultural traits always reflect a psychosocial reality, then we can speak of a continuum of social interaction, in which we can distinguish two levels of relationships: one inter-personal

abstracts

and another of an inter-group type. the author’s analysis tries to clarify the correlation existing between the cultural identity of the individuals studied and the language chosen to communicate with others. the article gives the social representation of the various linguistic groups (Andorran, spanish, catalan, Portuguese and French) on the languages spoken in Andorra and analyses what perceptions they have.

Linguistic knowledge and use in the Andorran population

Javier Gonzàlez-Casallo, Meritxell Granada

this article gives the results obtained in research carried out in 2004 on linguistic knowledge and use in the Andorran population. the aim of the study was to find out about the current situation of catalan in Andorra and its relationship with the other languages, and to review its development from 1995, the date of the first questionnaire, up to today. there is also a comparison of the data referring to 1995 and 1999. the questionnaire was conducted by means of personal interviews with a representative sample of the universe the subject of the study, the Andorran population aged over 18. A linguistic indicator was prepared from this questionnaire, taking into account the average knowledge and use of each language, and allowing the development of each language to be followed up. Finally, there are details on attitudes to catalan among the Andorran population, with respect to a set of previously defined opinions.

Who speaks catalan in Andorra and why?

Ernest Querol

this article presents the results of a questionnaire conducted in Andorra in 2002 for all students in the last year of compulsory education. the article first gives a description of the main social-demographic variables (nationality, family origin, social and educational background) and relates them with the use of the four main languages spoken in Andorra. s econdly, it enquires into the principal psychosocial factors which explain these uses through a discriminatory study and the assessment of the data. And finally it sets out how the use of languages in this little state may develop and thus answers the two questions raised in the title.

s ocial linguistic studies in Andorra

Joan Micó

“ the population increase has had the consequence that Andorrans are now a minority in their country and that spanish is often the language most spoken. Awareness of the fragility of the country’s own culture and language has been a

stimulating factor in linguistic work begun since the 1980s”. the author of the article, director of the s ociological Research c entre of the Institute of Andorran studies, summarises for readers the social linguistic studies carried out in Andorra until now, and gives us their principal conclusions It is the first (and only) comparative work existing in the Principality which brings together all the data available on the Andorran linguistic situation. they are treated one by one, separated by their origin: in the private or public ambit. the analysis of these works leads to one common conclusion, that there are broad sectors of social life in Andorra in which catalan is not used We shall see what happens

Proposal for a stylebook for Andorran television: notes on the process of standardisation of the north-western linguistic dialect.

Marina Solís, Laura Puigdomènech

this article 1 presents a proposal for a stylebook for Andorran television (At V), with the aim of adapting the model of language used there to the linguistic variety of c atalan belonging to Andorra, the north-western, and to apply it also to the audiovisual media.

Although the Andorran Government Act ordering the use of the official language (2000) watches over both the use of catalan in the Andorran communication media and the quality of the language, the latter aspect shows some shortcomings in the case of the type of language used at At V. In addition to introducing the proposed language model for At V, taking into account the social linguistic situation in Andorra, the body of the article gives a reflection on the process of standardisation of catalan and its north-western variety.

morphological and dialectical study of the verb “batre” in Andorran catalan

Lídia Rabassa

Lídia Rabassa, professor at tolosa university, observes in this article the phenomena of variation affecting the forms and tenses of the verb “batre”. the study is centred on this variation from a geographical viewpoint (six localities spread throughout Andorra: Pal, Arinsal, Ordino, Andorra la Vella, encamp and canillo) and over time (three generations questioned). the principal aim of the work is to see how Andorran catalan develops according to the different generations, but also from one village to another, so as to determine what stages the language goes through when there is standardisation, and the effective rhythm of it. this article is particularly interesting because the author’s analysis confirms that Andorran catalan follows two broad and contradictory tendencies: being true to north-western catalan on the one hand, and following with a progressive levelling towards eastern catalan, on the other.

associació de sociolingüistes de llengua catalana

memòRIA D'ActIVItAts De L'AssO cIAcIó

De sO cIOLINGüIstes De LLeNGuA cAtALANA

Actes públics

Aquest any s’han fet set actes de seminari.

20 d’abril

sessió de seminari: “un nou model per a l’estudi de les variables que influeixen en els usos lingüístics als Països c atalans”, a càrrec d’ernest Querol (director de l’Institut de sociolingüística catalana de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de catalunya)

27 d’abril s essió de seminari a València: “Presentació del volum 17 de treballs de s ociolingüística c atalana «L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes», a càrrec de brauli montoya (universitat d’Alacant) i miquel Àngel Pradilla (universitat Rovira i Virgili).

28 d’abril s essió de seminari: “Noves línies d’actuació en política lingüística”, a càrrec d’Antoni mir (secretari de Política Lingüística de la Generalitat de catalunya) i miquel Pueyo (director de Planificació Lingüística de la Generalitat de catalunya).

1 de juliol

s essió de seminari: “Perspectives de canvi en el règim lingüístic en la reforma de l’estatut de catalunya”, a càrrec de Jaume Vernet (universitat Rovira i Virgili i conseller del consell consultiu de la Generalitat de catalunya).

20 d’octubre

s essió de seminari: “Assaig d’un model numèric sobre l’ús interpersonal del català”, a càrrec d’Albert Fabà (consorci per a la Normalització Lingüística).

2 de desembre

sessió de seminari: “el català ocult: el potencial d’ús de la llengua catalana a la presó model de barcelona”, a càrrec de Rafel torner (comissió de l’ús interpersonal) i Vanessa bretxa (centre universitari de sociolingüística i comunicació).

17 de desembre

s essió de seminari: “Ideologies lingüístiques”, a càrrec de Kathryn Woolard (university of california at san Diego).

Reunions amb càrrecs polítics i organitzacions

15 de març

La Junta del Gcs, a més d’Albert Fabà, Josep maria Aymà i Joaquim torres, en representació de les comissions del Gcs, es reuneixen amb miquel Pueyo, director de Planificació Lingüística de la Generalitat de catalunya, per presentar-li les principals línies d’actuació del Grup.

22 d’abril

Albert Fabà i Josep maria Aymà, en representació de la comissió d’ús interpersonal del Gcs, es reuneixen amb Anna simó, consellera de b enestar i Família de la Generalitat de catalunya, per presentar-li les conclusions del número 17 de tsc.

11 de maig

La Junta del Gcs, a més de Dolors Areny i Joaquim torres, en representació de la c omissió d’ús interpersonal, es reuneixen amb blai Gasol, director d’Ordenació i Innovació educativa de la c onselleria d’ensenyament de la Generalitat de catalunya, per presentar-li les jornades “Llengua i educació”, que tindran lloc durant la tardor de 2005.

13 de maig

emili b oix, en representació de la Junta del Gcs, i Joaquim torres i Albert Fabà, membres de la c omissió d’ús interpersonal, es reuneixen amb Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de catalunya, per presentar-li el volum 17 de tsc.

memòria d'activitats del 2004 • grup català de sociolingüística

29 de juny

La Junta del Gcs es reuneix amb Joaquim bruguer, director general de Participació ciutadana de la conselleria de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de catalunya, per presentar-li els aspectes sociolingüístics que, a parer de la Junta del Gcs, hauria de recollir el nou estatut de catalunya.

19 de juliol

La Junta del Gcs, juntament amb Joaquim torres, miquel strubell i Rafel torner, es reuneixen amb miquel Pueyo, director de Planificació Lingüística de la Generalitat de catalunya, per presentar-li el projecte “consideracions del Grup català de sociolingüística sobre la promoció de l’ús interpersonal del català”.

Altres informacions

Durant el 2004 s’ha planificat, dissenyat i finalitzat el nou web del Gcs.

Al llarg dels primers mesos de 2004, el Gcs ha enviat cartes de felicitació per l’assumpció dels càrrecs a miquel melià, director de la Direcció General de Política Lingüística del govern de les Illes b alears; Antoni mir, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de c atalunya; miquel Pueyo, director de Planificació Lingüística de la Generalitat de catalunya; i Adela Ros, secretària per a la Immigració de la Generalitat de catalunya.

el 30 de juliol, el diari El Punt publica l’article «Fer fàcil viure en català», signat per emili b oix i la Junta del Gcs.

emili b oix, en qualitat de president del Gcs, és membre del Plenari del consell social de la Llengua catalana.

el volum 18 de Treballs de Sociolingüística Catalana, dedicat a la situació del català a les Illes balears, està en vies d’edició.

La Junta del Gcs dóna suport al document impulsat per l’Observatori de la Llengua c atalana. Aquest document té com a finalitat presentar una proposta concreta referida al règim lingüístic de catalunya davant la ponència parlamentària que està elaborant el nou estatut d’Autonomia.

el jurat de la La Lupa d’Or ha concedit la segona edició del premi a Lluís Payrató pel llibre Pragmàtica, discurs i llengua oral.

Durant el 2004 s’han donat d’alta 8 socis: emma Arcos Fuster, Josep-manel ballarín, Josep maria castellà, Joan melià, michael Newman, Judit socias, miquel

Àngel tortell i mireia trenchs. Han demanat l’alta com a simpatitzants 3 persones: sílvia Aregall, Francesc b ernat i Gavina Freixa. Actualment el Gcs té 89 associats i 47 simpatitzants.

balanç de la comissió de l’ús interpersonal

Al llarg de la primera meitat de l’any, la comissió ha continuat la feina de difusió del volum de tsc dedicat a les Jornades sobre l’Ús Interpersonal efectuades a final del 2001. el volum havia aparegut a la tardor del 2003. Aquest difusió ha estat de llarg la més àmplia que s’ha practicat mai amb cap volum de tsc. cal tenir en compte que l’objectiu buscat no era només donar a conèixer la nova publicació sinó conscienciar el màxim nombre possible de sectors i institucions sobre la necessitat d’estudiar i potenciar l’ús interpersonal del català. La difusió ha inclòs les actuacions següents:

· La tramesa del llibre a una àmplia relació d’institucions, entitats i persones.

· una nombrosa relació d’intervencions en els mitjans de comunicació, tant en els escrits com els virtuals i audiovisuals. A barcelona i en diferents ciutats.

· La celebració d’entrevistes amb una sèrie de persones clau, en el curs de les quals se’ls donava el llibre, se’ls explicava succintament el seu contingut, se’ls plantejava la nostra preocupació per a la potenciació de l’ús interpersonal del català i es mirava de fer-los concretar alguna actuació en aquesta línia.

· Presentacions públiques en diferents entitats.

· Promoció de ressenyes del volum. se n’han publicat quatre: Revista de Llengua i Dret, 40 (Rafel torner); Idees, 22 (Albert Fabà); Butlletí del Cercle XXI, 2 (Joaquim torres); i Noves SL, primavera-estiu 2004 (Joan m. Romaní).

cal considerar que els objectius de la campanya de difusió del llibre s’han assolit de manera prou satisfactòria, ja que la necessitat de potenciar l’ús interpersonal del català s’ha difós a bastament i aquesta preocupació s’ha inclòs a l’agenda de les actuacions de política lingüística de manera destacada. com ho mostra el fet que aquest sigui un dels objectius destacats de la secretaria de Política Lingüística.

Durant el segon trimestre de l’any s’ha anat reduint progressivament l’activitat de difusió del volum, que s’ha anat deixant enrere per continuar la tasca de potenciació de l’ús interpersonal per altres camins. c oncretament, la c omissió va decidir començar una nova fase de reflexió sobre la qüestió, tot partint de les aportacions fetes fins ara. en aquesta línia es va considerar convenient de fer una proposta d’estudi aprofundit de la qüestió a la s ecretaria de Política Lingüística.

memòria d'activitats del 2004 • grup català de sociolingüística

La proposta va ser elaborada per la c omissió durant el segon trimestre i va ser presentada a mitjan de l’any en curs.

Posteriorment, durant els últims mesos, s’ha decidit elaborar dos documents succints divulgadors del tema i buscar la manera d’aconseguir-ne una difusió àmplia. es tracta d’un tríptic adreçat a tota la població sensibilitzada en què s’encoratjarà a mantenir l’ús del català en la vida social i d’un miniinforme dirigit a entitats o institucions interessades en el tema en què es donaran les informacions principals sobre la qüestió. Ara mateix s’està treballant en l’elaboració del tríptic.

balanç de la comissió de demolingüística

un dels objectius fonamentals de la c omissió era fer el seguiment de la realització del projecte d’enquestes als diversos països de parla catalana, atès que el projecte va néixer arran d’una proposta de la pròpia comissió de demolingüística.

A catalunya el projecte es va concretar en l’estadística d’usos Lingüístics 2003 (euLc03), que es va portar a terme durant l’estiu de l’any passat. enguany se n’han presentat els principals resultats i se n’ha encarregat l’explotació a un equip de treball coordinat per Joaquim torres (els altres dos membres de la comissió de demolingüística també en formen part).

també s’han desenvolupat o es desenvolupen les enquestes de les Illes balears, la Franja, catalunya Nord, Andorra i l’Alguer. D’altra banda, l’enquesta d’Andorra també serà explotada per l’equip esmentat. Finalment, al País Valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va encarregar una enquesta sobre els usos lingüístics del valencià, tot i que amb un qüestionari bastant diferent dels treballs esmentats anteriorment.

el balanç d’aquest aspecte és, doncs, plenament positiu.

D’altra banda, Albert Fabà, miquel Àngel Pradilla i Joaquim torres, membres de la c omissió, han esdevingut també membres de la xarxa de coneixements, representacions i usos del català (cRuscAt), depenent de l’Institut d’estudis catalans.

balanç de la comissió de jornades

La c omissió de jornades està organitzant les II Jornades del Grup c atalà de s ociolingüística sobre llengua i ensenyament. està previst que aquestes jornades se celebrin a final de novembre de 2005, i que tinguin l’esquema següent:

1. Anàlisi de la situació

1.1. ensenyament primari

· taula rodona: els ponents de catalunya, Illes balears i País Valencià faran una síntesi de les dades sobre l’ús del català dins i fora de l’aula d’una banda, i sobre l’avaluació de competències lingüístiques dels alumnes de l’altra.

· comunicacions escrites dels assistents.

· Debat.

1.2. ensenyament secundari

· taula rodona: els ponents de catalunya, Illes balears i País Valencià faran una síntesi de les dades sobre l’ús del català dins de l’aula d’una banda, i sobre l’avaluació de competències lingüístiques dels alumnes de l’altra.

· comunicacions escrites dels assistents.

· Debat.

1.3. síntesi: un expert farà una síntesi dels dos blocs i plantejarà els principals reptes

2. Legitimació

Hi haurà dues ponències sobre el per què d’un nou impuls del català als centres d’ensenyament. es tracta d’argumentar la necessitat de tornar a prioritzar l’ús de la llengua a les escoles com a eina per aconseguir una millor competència dels alumnes i un ús social més gran.

3. Propostes d’actuació

Des de diferents organismes (Administració, associacions de mestres, consorci per a la Normalització Lingüística, etc.) es faran propostes per incrementar l’ús de la llengua als centres d’ensenyament.

Normes per a la preseNtació d'origiNals

Les comunicacions es presentaran per escrit i també en suport magnètic, en Word 97 o versions superiors (no versions de Word Perfect), per a Pc o mac, seguint les indicacions següents:

1. el títol de la comunicació anirà centrat i en majúscules

2. A continuació, el nom complet del/ la comunicant, i la institució a què pertany si és el cas, en línia a banda, alineats a l’esquerra, sense tabulacions.

3. el cos del text serà de 12 punts i interlineat a un espai i mig, sense tabulacions, excepte l’entrada de paràgraf.

4. si el text conté diferents apartats, caldrà separar-los del primer paràgraf següent amb un espai i organitzar els epígrafs amb una successió numèrica o alfabètica. Aniran en redona i minúscules.

5. La tipologia de lletres que ha de seguir l’arquitectura dels diversos nivells dels epígrafs de l’article és la següent:

separació de doble espai:

1. (Versaletes sense negreta) situació actual de l’ús de les llengües

3.1. (rodona i negreta) Llengua a casa

3.1.1. (cursiva i negreta) Llengua inicial i origen

3.1.1.1. (rodona sense negreta) Ús efectiu de la llengua

(Versaletes en negreta) Bibliografia de referència

6. s’evitarà l’ús de la negreta. Per fer ressaltar les funcions metalingüístiques o les particularitats s’utilitzarà la cursiva.

7. Les citacions, segons la seua llargària, es podran incloure en el cos del text entre cometes o en paràgraf a banda. en aquest darrer cas, el paràgraf anirà separat del cos del text per una línia en blanc al començament i una altra al final, s’utilitzarà un cos de lletra de 10 punts i una tabulació de 2,5 cm respecte del marge, sense entrada de paràgraf, i anirà sense cometes.

8. Les xifres romanes corresponents a segles, volums, plecs, etc. excepte les dates aniran en versaletes.

9. Les sigles corresponents a obres citades aniran en redona.

10. Les crides bibliogràfiques utilitzaran el sistema Harvard o autor data: (Pujol i solà, 1995: 312). si la redacció del text exigeix la menció de l’autor, el parèntesi inclourà només l’any d’edició de l’obra i la pàgina. en cas de més d’un autor, se separaran amb comes i els dos darrers amb la conjunció i. en cas d’utilitzar versions diferents de l’original, l’any de referència ha de ser el de la primera edició, i en la bibliografia final han de constar l’edició utilitzada i l’any corresponent. en cas de no saber l’any de la primera edició, s’entrarà directament per l’any de la versió utilitzada, tant en les crides com en la bibliografia, i es farà constar, si és possible, com a mínim el número d’edició a la bibliografia.

11. es poden fer aclariments o comentaris diferents de les referències bibliogràfiques a peu de pàgina seguint els mateixos criteris que per al text, en un cos menor.

12. si hi ha gràfics, es convenient organitzar-los tots al final de l’article (o en un arxiu diferent). en el cos del text hi ha d’haver una crida clara que en resolga la ubicació sense confusions.

13. La llista d’obres bibliogràfiques utilitzarà els models següents:

Llibres: c ognoms en versaletes [,] nom complet (any de la primera edició entre parèntesis) [:] Títol en cursiva, i subtítol si s’escau [.] Dades editorials diferents de la primera edició, curadors, editors, traductors, etc. [.] c ol·lecció i número [.] Lloc d’edició [:] editorial [,] any d’edició diferent de la primera [.]

Exemple 1 (1a edició, sense especificacions editorials) torralba i Roselló, Francesc (1994): L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès editors.

normes per a la presentació d'originals

Exemple 2 (segona i posteriors edicions, amb especificacions editorials)

torralba i Roselló, Francesc (1994): L’eternitat de l’instant: Lectura de Nietzsche. 3a edició augmentada i revisada, traducció d’Omar tallat. Argent viu 11. Lleida: Pagès editors, 2004.

en cas que l’obra tinga més d’un autor, s’invertiran el nom i el cognom i s’utilitzaran versaletes només en el primer. se separaran amb punt i coma [;]. si es tracta de miscel·lànies o reculls, es farà constar la condició d’editor, compilador, coordinador, etc. a continuació del nom.

Exemple 3 (autoria múltiple)

torralba i Roselló, Francesc; Francesca Rosselló i torralba (1994): L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès editors.

Exemple 4 (compilacions)

torralba i Roselló, Francesc; Francesca Rosselló i torralba (ed.) (1994): L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès editors.

miscel·lànies, reculls, actes:

Quan se cite un text que pertany a una miscel·lània, un recull o unes actes, s’entrarà, amb la data corresponent al recull, com un article de revista [,] [dins] nom dels editors del volum (ed., coord., etc.) [,] títol del volum en cursiva [.] Lloc d’edició [:] editorial [.] Pàg. [.]

si s’han de citar molts articles d’una mateixa miscel·lània, després del títol de l’article es pot posar [dins] nom dels editors [,] pàg. (exemple 2). Llavors la referència bibliogràfica completa de la miscel·lània o del recull s’inclourà obligatòriament com a entrada en la llista bibliogràfica.

Exemple 1 (articles de reculls o miscel·lànies)

Llopis i Llepis, Antoni (1994): «La circularitat del temps», dins Francesc torralba i Francesca Rosselló (ed.), Actes del col·loqui L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès editors. Pàg. 1.549.

Exemple 2 (articles de reculls o miscel·lànies)

Llopis i Llepis, Antoni (1994): «La circularitat del temps», dins Francesc torralba i Francesca Rosselló (ed.), pàg. 1.549. torralba, Francesc; Francesca Rosselló (ed.) (1994): Actes del col·loqui L’eternitat de l’instant. Lleida: Pagès editors.

Articles de revista:

c ognoms en versaletes [,] nom complet (any d’edició entre parèntesis) [:] «títol, i subtítol si s’escau, entre cometes» [,] Títol de la revista en cursiva [sense puntuació] número de la revista [:] pàg. [.]

si el mateix número de la revista té més d’un lliurament, s’indicarà amb xifres aràbigues a continuació de la numeració.

Exemple 1

Duch, Lluís (2000): «el context actual del mite», Anàlisi 24: pàg. 27-54.

Exemple 2

Duch, Lluís (2000): «el context actual del mite», Anàlisi 24/3: pàg. 27-54.

tesis, tesines i treballs d’investigació inèdits

c ognoms en versaletes [,] nom complet (any de presentació o realització entre parèntesis) [:] «títol, i subtítol si s’escau, entre cometes» [,] circumstàncies de la presentació: categoria del títol a què l’autor aspirava i institució on es presentava [.]

Exemple

Perarnau i Puigdengolas, mercè (2002): «creuaments subliminars entre Nietzsche i schopenhauer», treball d’investigació llegit a la Facultat de Lletres de la universitat Rovira i Virgili.