Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

61-62

Mirades anglosaxones sobre la geografia de Catalunya i València

SOCIETAT

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia i té una periodicitat semestral.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluadors anònims.

© Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Editor

Enric Mendizàbal (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Secretariat de Redacció

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Jesús Burgueño (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Lleida)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (Societat Catalana de Geografia; Universitat Pompeu Fabra)

Consell Editor

Joan Becat (Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortés (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

João Carlos Garcia (Universidade de Porto)

Montserrat Galera (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Joan Mateu (Universitat de València)

Janice Monk (University of Arizona)

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tels: 932 701 652; 932 701 620

Fax: 932 701 180

E-M: scg@iec.es

Pàgina web: scg.iec.es

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Alex Tarroja (Diputació de Barcelona; Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona/Institut

Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (Institut d’Estudis Catalans)

Membres nats

Mireia Baylina (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Francesc Nadal (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Joan Tort (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Edició i impressió

Romero Indústria Gràfica, S.L.

Mare de Déu de Montserrat, 53-59

08930 Sant Adrià de Besòs

ISSN: 1133-2190

Dipòsit legal

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència.

MIRADES ANGLOSAXONES SOBRE LAGEOGRAFIA DE CATALUNYAI VALÉNCIA

LUNA, Antoni: Editorial

FOLCH-SERRA, Mireya: Tot relacionant la repressió i l’exili: una geografia de la diàspora republicana espanyola, 1939-1975

FOLCH-SERRA, Mireya: Linking repression and exile: a geography of the Spanish Republican Diaspora, 1939-1975

GADE, Daniel W.: Reflexionant sobre el lloc i la cultura: un geògraf americà a Cataluny

GADE, Daniel W.: Thinking about Place and Culture: An American Geographer in Catalunya

KRAMSCH, Olivier Thomas: El comtat deYoknapatawpha a la Mediterrània: Barcelona, Capital Literària de les lletres catalanes i del Tercer Món (1962-1975)

KRAMSCH, Olivier Thomas: Yoknapatawpha County-on-theMediterranean: Barcelona, Literary Capital of Catalan-language Letters and the Third World (1962-1975)

MCNEILL, Donald: Les polítiques d’arquitectura a Barcelona

MCNEILL, Donald: The politics of architecture in Barcelona

MONK, Janice: Teixint una teranyina

MONK, Janice: Weaving a Spider’s Web

PRYTHERCH, David L.: Reconstruir el paisatge per a reconstruir el Regionalisme? L'Horta, la Ciutat de les Ciències, i la política ideològica de la modernitat valenciana

PRYTHERCH, David L.: Reconstructing Landscape to Reconstruct Regionalism? L’Horta, la Ciutat de les Ciències, and the Ideological Politics of Valencian Modernity

SHOBE, Hunter: Lloc, esport i globalització: donant sentit a la marca Barça

SHOBE, Hunter: Place, Sport and Globalization: Making sense of la marca Barça

ARTICLES

SÁENZ-LÓPEZ PÉREZ, Sandra: La Reconquista cartográfica: el Islam peninsular en la cartografía medieval hispana

CONFERÈNCIES

BENERÍA, Lourdes: Globalització, mercats de treball i la transformació dels rols de les dones

OLIVERAPOLL, Ana: Discapacidad, accesibilidad y espacio excluyente. Una perspectiva desde la Geografía Social Urbana

RIBAS PALOM, Anna: Natura i història en la creació dels 'paisatges de l'aigua' a la plana de l'Alt Empordà

NOTES I DOCUMENTACIÓ

CUADRADO CIURANETA, Sergi: Les transformacions dels assentaments a la plana de l'Alt Empordà: un estat de la qüestió

CRÒNICA

TUNEU ISERN, Irene: Pluviometria de Gurb i comparació amb altres punts de la comarca

BURGUEÑO, Jesús: Sortida d'estudi al Lluçanès.

Cicle Les altres comarques

BURGUEÑO, Jesús: Sortida d'estudi a Mont-roig del Camp. El paisatge de Joan Miró

BURGUEÑO, Jesús: Sortida d'estudi a la serra de Busa i la Vall d'Ora (Solsonès)

BURGUEÑO, Jesús: Sortida d’estudi a l’Alta Segarra

Cicle Les altres comarques

Acta de l'Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d'Estudis Catalans) corresponent al curs 2005-06

Normes per a la tramesa d’originals

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 9/12

Editorial

Antoni Luna

La primera vegada que el secretariat de redacció de Treballs va proposar la idea de fer un número especial dedicat a visions de Catalunya per part de geògrafs i geògrafes estrangers i estrangeres, l´Enric Mendizàbal, actual vicepresident de la SCG, em va fer esment d’un exemple que havia estat publicat a la Revista Catalana de Geografia l’any 1978. És tractava d’una traducció de Josep Maria Puchades d’un article publicat l’any 1937 a la revista Economic Geography per E.H.G. Dobby (Dobby 1978). En llegir aquesta article i les notes de Josep Mª de Puchades, vaig poder comprovar que les mateixes inquietuds que han mogut a fer aquest número ja apareixien a l’any 1978. Així, Puchades ens diu:

“Són nombrosos els geògrafs estrangers que, des de fa molt de temps, s’han sentit atrets per l’estudi dels problemes físics i humans de la nostra terra.[...] Resulta, però, que a vegades els fruits d’aquestes activitats es publiquen en terres allunyades, i en llengües i revistes que no són a l’abast de tothom. Així doncs molts estudis que poden tenir un interès general, arriben a ésser coneguts solament per alguns especialistes de plena dedicació a la geografia, però llur difusió queda tan limitada, que són ignorats pels afeccionats i per molts professionals d’aquestes matèries”

(Introducció de Puchades a l’article de Dobby, 1978 p.637)

10 Antoni Luna Treballs de la SCG, 61-62, 2006, p. x/x

Evidentment, la situació trenta anys després de la geografia catalana és bastant diferent i les relacions internacionals dels geògrafs i geògrafes catalans i catalanes són cada vegada més nombroses e intenses. Actualment qualsevol persona que es dediqui a la recerca de geografia ha d’estar al cas de les publicacions locals i estrangeres més prestigioses, i cada vegada de forma més habitual trobem articles de geògrafs o geògrafes catalans i catalanes a revistes internacionals.

El fet és que mirant una mica més aquest article de Dobby, ens adonem de la intensa xarxa, teranyina que produeixen les reeleccions entre geògrafs i geògrafes i que és el tema principal d’un dels articles d’aquest recull signat per la geògrafa australiana, resident a Estats Units però catalana d’adopció, Janice Monk. Dobby era un jove geògraf que feia treball per la seva tesi doctoral a la Universitat de Londres, i que va venir a principis del 1936 a la localitat de la Riba (Alt Camp) acompanyat per Josep Iglésies. Les seves observacions van aparèixer un anys després a la revista Economic Geography.

Encuriosits per la figura d’aquest jove geògraf anglès que just abans de la Guerra Civil es va passejar per aquest petit nucli prop de Valls, vaig començar a buscar informació sobre la seva obra i la seva vida. Va continuar treballant sobre aquest tema? Aon va ensenyar? ....Malauradament sembla que la guerra va posar fi a la seva recerca a Catalunya i fins i tot va endarrerir la seva tesi doctoral de Dobby que no va poder completar fins al 1945. Després va marxar a treballar al Raffles College de Singapur. Dobby, doncs, va desenvolupar tota la seva carrera fins la seva jubilació a l’any 1969 a l´actual prestigiosa National University of Singapore, una de les universitats més importants d’Àsia. Va ser el primer geògraf d’aquesta institució i va fer molt per la consolidació de la geografia tant a Singapur com a tot el sud-est asiàtic, promovent trobades científiques i congressos, així com la fundació de la revista Singapore Journal of Tropical Geography. Ens podem preguntar, doncs, quantes vegades Dobby posaria els exemples de la nostra terra per explicar exemples d’irrigació en terres mediterrànies quan feia classes als seus estudiants asiàtics. Quants d’aquests geògrafs que van assistir a les classes d’en Dobby van sentir parlar de Catalunya i d’aquest petit nucli de terres tarragonines. És justament aquest tipus de lligams el que ens ha mogut a preparar aquest numero especial. El coneixement d’un territori proper o llunyà és en el fons el que sempre ha mogut a geògrafs i a geògrafes a dedicar-nos a la recerca i a l´exploració, i de la comparació entre indrets llunyans és d’on han sorgit algunes de les reflexions més interessants.

En aquest número en tenim diversos exemples d’aquest interès per les nostres ciutats i paisatges per part de diferents geògrafs i geògrafes de diversos països de parla anglesa. Els articles originals han estat escrits en anglès i s’ha adjuntat posteriorment una versió al català gràcies a la tasca de diferents membres de la Societat als quals hem d’agrair aquestes traduccions.

Els primer grup d’articles corresponen a exemples de recerca o reflexions sobre el fet català per part de geògrafs i geògrafes en la seva maduresa. Per

una part l’article de la Janice Monk, professora emèrita a la Universitat d’Arizona, que ens parla dels constant vincles que ha tingut amb la geografia catalana al llarg de més de dues dècades. Monk, australiana de naixement i resident als Estats Units, ha mantingut una activitat constant en l’àmbit d’educació i geografia i especialment en el de la geografia del gènere de la qual és una de les seves precursores. Així mateix, ha estat molt activa en l’Associació Americana de Geografia de la que va ser presidenta l’any 2002, des d’on ha fomentat els vincles internacionals de la geografia acadèmica. La seva aportació a aquest número és un exemple més d’aquesta activitat en el cas concret de la geografia catalana.

En aquest mateix grup tenim l’article d’en Daniel Gade, professor emèrit de la Universitat de Vermont als Estats Units i que en aquest cas ens fa una reflexió sobre el concepte de regió i d´identitat a partir de les seves experiències a la Garrotxa. Gade és un dels representants de la escola americana de la geografia cultural saueriana i en el seu article fa unes interessants i emotives reflexions sobre les connexions entre la geografia americana i la geografia catalana. Finalment, tancant aquest grup tenim un interessant article de la professora emèrita Mireia Folch Serra, de la Universitat de Western Ontario al Canadà, sobre les geografies de l’exili espanyol durant la dictadura franquista a partir de fets que estan molt a prop de les seves vivències familiars.

El segon grup correspon a quatre articles basats en les recerques de les tesis doctorals de geògrafs que han treballat o estant treballant algun aspecte de la realitat social o cultural dels Països Catalans. En primer lloc tenim un article sobre la reestructuració urbana de València durant les darreres dècades per part de David Prytherch, professor a la Universitat de Miami, Ohio, als Estats Units. En aquest article, basat en part en la seva recerca doctoral, Prytherch analitza el procés de remodelació urbana de la ciutat de València al voltant del Parc de les Arts i les Ciències i els diferents discursos polítics que es desenvolupen en aquesta ciutat durant aquest procés. El segon article d’aquest grup pertany al geògraf escocès Donald McNeill, actualment professor a la Universitat de Western Sydney a Austràlia, on va fer la seva recerca sobre el procés transformador de Barcelona durant els anys 1980s i 1990s. En aquest article McNeill desenvolupa i compara el context en què es van desenvolupar els canvis urbans de la Barcelona olímpica amb els del Fòrum de les Cultures. En aquest sentit, com el text de Prytherch, fa una interessant reflexió dels canvis polítics i socials que s’han produït a Barcelona i com això és tradueix en un model urbà i de projecció internacional i nacional diferent.

Sobre el mateix tema de la imatge de Barcelona, Hunter Shobe, professor a la Universitat de Portland State, analitza els canvis recents del F.C. Barcelona i la seva projecció internacional. Finalment l’article de Oliver Kramsch, de la universitat holandesa de Radboud Nijmegen ens apropa al món editorial barcelonès de la dècada dels 1960s i el boom dels escriptors

llatinoamericans i el ressorgiment de la literatura en català. En aquest cas, Kramsch afirma que la ciutat de Barcelona dels darrers anys de la dictadura va esdevenir el centre de la renovació del gènere novel·lístic a escala mundial i demostra els forts vincles que es van establir entre les societats literàries llatinoamericanes i alguns sectors de la intel·lectualitat catalana o barcelonina.

En general, podem observar un gran ventall de temes que d’una forma o altra interessen a investigadors de fora de Catalunya els quals segurament aporten una visió diferent a temes de la nostre realitat que nosaltres mateixos potser no som prou conscients del seu interès i de la seva projecció a altres zones del món.

Referències

Dobby, E.H.G 1978 Energia hidràulica i economia de La Riba (Catalunya, Espanya). Un cas excepcional de la indústria catalana. Revista Catalana de Geografia, vol.1 núm. 4 pp. 637-654

Editorial

The first time the editorial board of Treballs proposed a special issue of the journal centered on views of Catalonia by foreign geographers we were afraid of not getting enough articles. Enric Mendizàbal, vice-president of the Societat Catalana de Geografia, mentioned another example of these types of initiatives published in 1978 in Revista Catalana de Geografia (predecessor of Treballs); a translation by Josep Maria Puchades of an article by E.H. G. Dobby that was first published in Economic Geography in 1937 (Dobby 1978).

After reading Dobby’s article and Puchades’introduction, it is clear that the same type of motives that are moving us to publish this issue were behind the minds of the editors of the 1978 issue. In that article, Puchades explains:

“There are many foreign geographers that for many years have been attracted by the physical and human problems of our lands […]. Unfortunately, the result of their work is often published in far away places, and in languages and journals that are not always easy to access. Therefore, many examples of research that could generate a wide general interest reach only a few specialists or full time geographers; while they are ignored by many other amateurs and professionals” (introduction by Puchades to the Dobby’s article, 1978 p.637 translated from the original in Catalan).

Antoni Luna

Obviously, the situation of Catalan geography thirty years later is quite different and the international relationships of Catalan geographers are becoming more intense and frequent. Nowadays, anyone that conducts geographic research is acutely aware of the local and international examples published in scientifically recognized journals and increasingly some of the authors of these foreign publications are Catalan geographers.

While reading the article by Dobby, we realize the extensive web or network of personal relationships among geographers that is in fact the central topic of one of the articles of this issue written by the Australian geographer Jan Monk. Dobby was a young geographer working on his doctoral degree at the University of London when in 1936 he visited the small village of La Riba (Alt Camp) with the Catalan geographer Josep Iglésies. Their observations appeared a few months later in Economic Geography.

I was also wondering about what happened to Dobby after his visit to this small village near Valls just before the beginning of the Spanish Civil War and I started to look for more biographical data. Did he ever continue working on the topic of the article? Where did he develop his career? Where did he teach? What I found in my limited research was that the war stopped Dobby’s research in Catalonia and also delayed his doctoral degree until the end of the Second World War in 1945. Right after this, Dobby left London to work in the Raffles College in colonial Singapore, (today National University of Singapore) until his retirement in 1969. He became the first geographer of that university. During those years he developed a very intense activity for the development of geography in South East Asia, promoting scientific meetings, conferences, and promoting academic publications such as the Singapore Journal of Tropical Geography.

We should also wonder how many times Dobby used examples of their visit to La Riba to explain a Mediterranean example of irrigation in his teaching in Singapore? How many of Dobby’s students heard explanations about Catalonia? These types of questions and intellectual links have motivated this special issue. The interest to know more about our closer environment as well as the most distant places is what has always moved geographers to engage in research and exploration. In fact, some of the best geographical texts come from comparing places and cultures that are distant in space.

In this issue, we have seven different examples of the interest of geographers from English speaking countries for our country, for its cities and landscapes. The original articles were all written in English and we have provided a Catalan version thank to the support of different members of the Catalan Geographic Society.

The first group of articles is three examples of research and thought about Catalonia its land and its people by three senior geographers. The first article by Janice Monk, emeritus professor at the University of Arizona, describes her own experience in building up professional and personal links with Catalan geographers during more that two decades. Monk, Australian

by birth, has spent most of her professional life in the US, and has maintained an intense activity in the area of geography education, and specially in the field of gender studies of which she is one of the first to introduce gender perspectives in geography. Likewise, Dr. Monk has been very active fostering the international bonds of academic geography in different geographical associations such as the International Geographic Union or the Association of American Geographers of which she became president in 2002. Monk’s paper in this issue is one example of her life long activity promoting international links to Catalan geography.

Daniel Gade, emeritus professor at the University of Vermont in the United States, signs the second article of this group in which he writes about concepts of region and identity from his experiences in La Garrotxa. Gade is one of the representatives of the American School of Cultural Geography and his article has some interesting and emotional musings on the connections between American and Catalan geography. Finally, the paper of emeritus professor of the University of Western Ontario in Canada, Mireia Folch Serra, presents an interesting view of the geographies of the Spanish exile community during the Franco dictatorship from facts that are in part based on experiences of her own family.

The second group of articles is formed by four examples of recent research by geographers from different parts of the world. All four have in common their interest on the social or cultural reality of Catalan/Valencian territories and based their doctoral dissertations on this region. The first article is an analysis of the urban restructuring of Valencia during the last decade by David Prytherch, assistant professor at the University of Miami, Ohio in the United States. According to the author, the process of urban regeneration and the political discourses is embedded in the development of Valencia’s new architectural fantasy “Parc de les Arts i les Ciències”.

The second article of this group belongs to the Scottish geographer Donald McNeill professor at the University of Western Sydney in Australia, who presents his research about the process of transforming Barcelona during the 1980s and 1990s. In this article, McNeill compares the political context of the urban transformations of the Olympics in Barcelona and those of the Forum of the Cultures. In this sense, as in the article of David Prytherch, McNeill makes an interesting analysis of the political and social changes in Barcelona and how they have been transferred into the city fabric and into a new urban model with different international and national projection. On the same subject of the image of Barcelona, Hunter Shobe professor at Portland State University analyzes the recent changes of the F. C. Barcelona and its international projection. Finally, the article by Oliver Kramsch of the Radboud Nijmegen University in the Netherlands presents an interesting overview of the publishing world from Barcelona in the 1960s in which the expansion of Latin American writers coincided with the revival of Catalan literature. In this case, Kramsch affirms that the city of Barcelona in the last

years of the General Franco’s dictatorship became the center of the renewal of the worldwide novelistic genre and it demonstrates the strong bonds shared by Latin American literary societies and some sectors of the Catalan intellectual elites of Barcelona.

All these papers present a wide range of topics that have attracted the interest of researchers outside Catalonia. Their views show a different perspective of our reality and also demonstrate the interest and projection that these “local” topics have outside our territory.

References

Dobby, E.H.G 1978 Energia hidràulica i economia de La Riba (Catalunya, Espanya). Un cas excepcional de la indústria catalana. Revista Catalana de Geografia vol.1 num 4 pp. 637-654

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 17/40

Tot relacionant la repressió i l’exili: una geografia de la diàspora republicana espanyola,

1939-19751

Mireya Folch-Serra Departament de Geografia Universitat de Western Ontario

Resum

La suposició principal d’aquest article és que la geografia humana dels exiliats republicans es va emmarcar en un context de repressió amb uns tentacles que van arribar més enllà de les mateixes fronteres espanyoles. És així que es descobreix una geografia peculiar gràcies als documents trobats, entre d’altres, del tribunal contra la Maçoneria i el Comunisme, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques i l’Arxiu de l’Administració, on es destaca la importància de la documentació referida als tripijocs i les evasives dutes a terme per a proscriure als exiliats. De la mateixa manera, s’ha posat èmfasi en la important tasca de comprendre més apropiadament la naturalesa de la repressió franquista: el seu abast temporal i espacial, a més del silenci que va continuar durant la repressió i l’exili es van considerar massa controvertits per a formar part del discurs públic, tan políticament com social, fet que lamentablement va tenir conseqüències.

La Diàspora queda contextualitzada per la revisió de les fonts d’informació més actuals sobre xifres i dades que fan referència als refugiats. S’han combinat els temes principals del present article (exili, persecució i repres-

1 Traducció de l’anglès de José Luis Pozo.

sió) mitjançant la inclusió d’un relat extret de material d’arxiu que mostrarà la importància, no només de quantificar el terror, sinó també de qualificar-lo amb l’objectiu d’examinar les conseqüències socials i polítiques a llarg termini. Així doncs, l’autocensura, la censura de l’estat, la coerció, la segregació dels vençuts, la discriminació cultural i de gènere, la falta de llibertat religiosa i la prohibició d’escollir als representants polítics, es presenten, evidentment, com part i conjunt de la repressió.

És la meva esperança que aquest article contribueixi, encara que sigui parcialment, a subratllar la ineludible relació entre exili, repressió i oblit, com també la catàstrofe d’una geografia humana estesa fins als seus límits per una persecució sense cap mena de sentit, la qual encara avui dia afecta a la vida política espanyola.

No cal dir que la quantitat d’estudis realitzats sobre la Guerra Civil espanyola i el règim franquista és, sense cap mena de dubte, molt important. Pel que fa a la producció literària en anglès d’aquest tipus d’estudis, es va començar amb Homenatge a Catalunya de George Orwell, continuant fins avui dia amb molts treballs en castellà, català i altres idiomes.2 En canvi, el cos de la investigació disminueix considerablement pel que fa a la repressió duta a terme després de la guerra (1939-1975)3 i esdevé fins i tot poc freqüent les referències als exilis republicans; únicament investigacions i estudis recents han donat l’empenta necessària per recuperar la memòria de l’exili a la vegada que han plasmat a sobre d’un mapa la dispersió de la Diàspora. Conjuntament amb aquests esforços acadèmics, nombroses associacions a Espanya, França i Mèxic entre d’altres, es troben immerses en tasques de recuperació d’històries personals i de documentació d’experiències col·lectives per revelar fets i situacions ocultes per la dictadura després de 1939,4 la qual cosa ha donat com a resultat un millor coneixement de les vides dels refugiats, ignorats i oblidats durant dècades.5

L’objectiu principal d’aquest article és establir les relacions existents entre la repressió i l’exili, amb el desig de demostrar que la geografia humana de l’exili s’emmarca en el context de la repressió la qual va arribar més enllà de les fronteres espanyoles. Des del mateix començament de la guerra,

2 Entre alguns treball clàssics i recents hi ha el de Hugh Thomas (2001), Patricia Knight (1991), Gabriele Ranzato (1999), Stanley G. Payne (2004), i Anthony Beevor (1982); aquest darrer acaba de ser publicat en castellà per l’editorial Crítica, després de sortir l’original en anglès fa 14 anys. Per una introducció al règim de Franco, es pot consultar Raymond Carr i Juan Pablo Fusi (1998) i Paul Preston (1993).

3 Més enllà dels actes de repressió política, els aspectes més analitzats del règim de Franco són la burocràcia nacional, les relacions internacionals, la industrialització i l’actuació econòmica.

4 Aquestes associacions són nombroses i només menciono les que han dut a terme feina de fa més temps, com la Red de Estudios y Difusión del Exilio Republicano de 1939 (REDER), creada l’any 2000; el Grupo de Estudios del Exilio Literario de 1939 (GEXEL); l’ Amical de Mathaussen, la Fondation pour la Memoire de la Deportation; el Foro de la Memoria; el Archivo Guerra Civil y Exilio (AGE); la No Jubilem la Memòria; la Asociación de Descendientes del Exilio Español; l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya

5 És interessant assenyalar que molta gent durant les dècades de l’exili és referia a ells mateixos com “los refugiados”; molt després escriptors i historiadors els hi donarien el qualificatiu d’exiliats.

la realitat de la repressió va estar manipulada pels franquistes, qui atribuïen els excessos d’aquesta al bàndol republicà a la vegada que se’n oblidaven dels propis (Fontana 2000:16), pensament que s’utilitzaria durant els següents 40 anys de règim franquista per ocultar i negar l’ús de violència en contra dels vençuts. Immediatament després de la victòria del insurgents en 1939, l’opressió dels refugiats a França va començar a ser seriosa, amb emissaris del règim que controlaven i espiaven les seves activitats i moviments. De fet, en arribar l’agost de 1939, el partit feixista FET(Falange Española Tradicionalista) va establir delegats a París, els quals informaven sobre la situació dels refugiats republicans,6 i quan es donà la invasió nazi el govern de Vichy va “lliurar” molts d’aquests refugiats a la policia espanyola, fet que va provocar una fugida de la majoria dels refugiats cap altres països, desembocant en un gran èxode republicà amb l’esclat de la II Guerra Mundial que es va allargar fins els anys 40’s.

Figura 1. Camps de concentració després de 1939 i els passos fronterers utilitzats pels refugiats 19

6 AGA, Presidencia, Secció 9, Capsa 5. Correspondència entre el delegat a París Aurelio Pérez Rumbao i les oficines del FETa Espanya. També com delegats, es troben: Eduardo Aunos, Pedro Abadal, Federico Vellilla, Fidel Lapetra i Pedro Maria Irisarri.

61-62, 2006

Figura 2. Èxode dels republicans espanyols 1939-1940

Pràcticament cap dels membres de la generació més vella va tornar mai a Espanya, morint a l’exili. Passés el que passés, la maquinària repressiva continuava a Espanya mentre que es controlava als refugiats a l’estranger; inclús s’han corroborat casos de repressions dutes a terme fins al menys els anys 60’s amb persones d’edat avançada que eren oficialment acusats i imputats encara que haguessin viscut a l’estranger durant dècades. És així que es descobreix una geografia peculiar gràcies als documents trobats al Tribunal contra la Francmaçoneria i el Comunisme, al Tribunal de Responsabilitats Polítiques” i a l’Arxiu de l’Administració, a més d’altres centres de Salamanca, Àvila, Barcelona i Madrid als quals recentment s’ha permès la consulta d’aquests documents, encara que per ara no han estat examinats sistemàticament. 7

Franco mateix, juntament amb els seus ministres, coneixia sobradament la ubicació dels exiliats, a més de la seva identitat i el moment en el que havien fugit, fins al punt que el propi Estat espanyol, molt a prop de la fallida després dels danys de la guerra, no va escatimar diners i recursos en el seguiment dels exiliats establerts en altres països. Paral·lelament, es va persuadir

7 Archivo de la Guerra Civil, Salamanca; Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares (AGA); Arxiu General del ‘Tribunal de Responsabilidades Políticas’del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (ATRP); Arxiu Històric de la Ciutat. No obstant, tal i com Josep Fontana (2000:44) assenyala en la introducció de la seva obra España bajo el franquismo, els expedients de la Guardia Civil i el “Cuartel General” (Forces Armades) són inaccessibles.

als medis de comunicació espanyols per a que donessin una imatge decrèpita dels vençuts, per a que ignoressin la pobresa que patien i per a que desacreditessin el prestigi assolit a nivell mundial per part d’alguns exiliats republicans en els diferents camps de la ciència, literatura i les arts;8 de la mateixa manera, els informes sobre víctimes de la postguerra no es van ni tan sols portar a la llum pública9. No és estrany que la premsa, en el seu objectiu d’ocultar i negar els assassinats i empresonaments de milers de persones, inventés tota una sèrie d’històries per justificar tant l’exili com la repressió. Així doncs, com va explicar la premsa l’èxode i els fets de la Diàspora republicana sota el règim de la dictadura? Quina imatge dels exiliats es va donar dins d’Espanya? Quin tipus d’informació es va facilitar al públic en general? Encara no s’ha trobat resposta a aquestes preguntes però és la meva intenció fer comprendre amb aquest article la relació entre exili, repressió i mitjans de comunicació.

Quan l’exili va començar a tenir una fi, i va ser possible la tornada dels refugiats, va suposar hi hauria la possibilitat de transformar la dictadura en un govern demòcrata durant els seus primers anys ha estat un punt de discussió. Molta gent sentia l’anhel de tornar a casa seva i recuperar les seves vides però tenien por de la ferocitat del règim; sabien que tornar a Espanya significava la mort o la presó. Tanmateix, molts altres pensaven que no havien comés cap delicte i desconeixen en què podia consistir la pena, situació que derivà en una incertesa pel seu destí a més de l’ansietat que això els originava. D’aquí la importància de trobar i documentar els tripijocs i subterfugis utilitzats per desaprovar els exiliats per part d’un règim que simultàniament els va perseguir, satanitzar i ignorar. La recerca d’evidències ha esdevingut una tasca essencial per entendre millor la naturalesa de la repressió franquista, el seu abast en temps i espai i el silenci que va continuar durant la suposada transició democràtica després de 1976. Durant molts anys, les qüestions de la repressió i l’exili s’han considerat massa controvertides políticament i socialment com per formar part del discurs públic; ja coneixem les conseqüències.10

M’he fet valer de l’ús deductiu de diferents dades disperses per diaris, documents, biografies i fonts publicades per realitzar un judici crític i he examinat una mostra relativament àmplia de diaris des de 1939 fins a 1975 a més 21

8 Picasso, Pau Casals i Luis Buñuel són alguns de les exiliats reconeguts internacionalment i que van ser ignorats pel règim franquista.

9 Actualment diferents equips d’arqueòlegs estan començant a documentar aquestes atrocitats. Vegeu per exemple, “Han sido localizados los primeros restos de una fosa de un grupo de fusilados –entre 10 y 12 civiles- en el término municipal de El Bruc (Anoia)” a La Vanguardia, 17 de novembre de 2003, p. 31; i “La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, sin apenas ayuda oficial, ha realizado 536 exhumaciones en tres años” a El País, 12 d’octubre de 2005.

10 És comú als països que han acabat per democratitzar-se la tardança en reconèixer els fets arbitraris i repressius comesos contra els seus propis ciutadans. Un exemple és el recent reconeixement a Canadà del que va passar realment amb els nens aborígens, els primers immigrants xinesos i canadencs de pares ucrainians durant la Primera Guerra Mundial, i l’internament de canadencs d’origen italià, alemany i japonès durant la Segona Guerra Mundial. “Other groups still battling for reparation” a The Globe & Mail, 26 d’agost de 2005, p. A8.

d’un nombre de documents desclassificats en arxius11 espanyols amb l’objectiu de compensar la manca de precisió. Els diaris trasllueixen missatges múltiples i contradictoris sobre les polítiques nacionals i instruccions amb les quals els grups elitistes oposats havien intentat forjar el suport popular pels respectius projectes polítics. Que en l’Espanya franquista la premsa estigués controlada i censurada es àmpliament conegut; no obstant, els diaris reflecteixen el clima d’aquest període i és així que encarnen la imatge que el dictador tenia de l’exili.

Per contextualitzar la geografia preliminar de la Diàspora i subratllar les característiques més importants de la repressió, m’he basat en llibres i articles que representen les fonts més recents pel que fa a dades i nombre dels refugiats. L’estudi s’ha plantejat entrellaçant els temes principals d’aquest article (exili, persecució i repressió) mitjançant la inclusió d’un exemple obtingut de material d’arxiu; complementant-se tot això amb l’anàlisi dels articles de diari, principalment de La Vanguardia Española des de 1939 a 1975. Aquests articles donen a entendre molt més que fets sobre els esdeveniments; mitjançant judicis de valor, selecció, èmfasi i omissió de tòpics, imaginari i format, aquests suggereixen nocions sobre la relació entre el règim i el seus enemics en el passat i present, i determinen com un esdeveniment es fixa d’una manera significativa per satisfer intencions particulars.

Investigant la repressió

La investigació de la repressió després de la Guerra Civil ha hagut d’esperar durant dècades abans que investigadors i periodistes la poguessin emprendre sistemàticament. L’obstacle més evident va ser la impossibilitat d’accedir als documents dels arxius; no obstant, tal i com Richards (1996:236) remarca, molts informes només fan referència parcialment i específicament a una sèrie de episodis i memòries violentes,12 tot i així recomanables i indispensables, encara que aquests episodis es centren en grups i aspectes específics de la repressió. Els intents per explicar els orígens d’aquesta violència, la seva inutilitat per al règim, les seves conseqüències en termes de desenvolupament social i el seu abast espacial i temporal han estat l’absència principal. Encara per ser descobert en la seva totalitat està la naturalesa d’un programa terrorífic amb uns objectius socials i polítics definibles” (Richards 1996:239), perjudici del qual avui pot sentir-se encara a nivell personal i institucional; i, per bé que autors anglesos hagin inclòs 22 Mireya Folch-Serra Treballs de la SCG, 61-62, 2006

11 Aquesta investigació forma la major part del meu pròxim anàlisi dels mitjans de comunicació espanyols i exiliats republicans. Contrasto i comparo el període de 1939 a 1975 amb la representació contemporània que els mitjans donen dels exiliats utilitzant La Vanguardia Española i La Vanguardia com fonts principals.

12 Vegeu alguns exemples recents: Josep Recasens Llort (2000); Emilio Silva i Santiago Macías (2003); Josep González-Agápito i Salomó Marqués Sureda (1996); Mirta Núñez Díaz-Balart i Antonio Rojas Friend (1997).

aspectes de la repressió com una coda en els seus estudis sobre la Guerra Civil, per ara els únics de gran abast en llengua anglesa son els corresponents a Michael Richards (1996 i 1998) i Paul Preston (1990). AEspanya, moltes anàlisis són de nova collita. Un dels més primerencs correspon a l’estudi realitzat per Cisquella, Erviti i Sorolla publicat el 1977 i actualitzat el 2002. Es tracta d’una anàlisi exhaustiva de la Llei de Premsa establerta per Manuel Fraga Iribarne el 1966, la qual, disfressada com una modificació benigna, va permetre una censura sense traves i la definitiva repressió cultural. Sota el títol La represión, una recopilació resultat del treball conjunt dels editors de la Biblioteca de la Guerra Civil(1998), es presenten onze capítols que donen la impressió que la repressió només va tenir lloc del 1936 al 1939, ja que els assassinats i execucions del període després de la guerra consten com part de les víctimes casuals de la guerra. Un únic capítol aborda l’empresonament i execució d’un grup d’artistes visuals que el règim va du a terme a València. España bajo el franquismo (2000), publicat per primer cop el 1986, es presenta com un esforç per analitzar la política, economia i ideologia del règim; l’assaig de Ferrer Benimeli més directament compromès sobre la repressió descriu l’odi que sentia el règim pels francmaçons. Per altra banda, Julián Casanova ha editat una completa anàlisi sobre la violència de la dictadura amb el títol Morir, Matar, Sobrevivir (2002). De la mateixa manera, la primera recopilació de Santos Juliá sobre les víctimes de la guerra civil inclou parts realitzades per Solé i Sabaté sobre els anys de la guerra, mentre que una part sencera, de Francisco Moreno, gira entorn a les característiques físiques, econòmiques i ideològiques del terror de la postguerra. Finalment, el treball de Carles Santacana (2002) verifica les accions hostils del règim contra la cultura catalana mitjançant documents del Consejo Nacional del Movimiento restringits per a la consulta fins ara. Altres treballs en castellà inclouen referències i articles sobre la repressió, però simplement com un qüestió més entre d’altres, malgrat que el terror desencadenat contra els republicans i exiliats és un tema pendent que per si mateix ja mereix una completa investigació.13

Tal i com els autors citats reconeixen, les paraules “perdó” i “amnistia” eren desconegudes per l’Espanya de Franco. El seu domini durant quasi 40 anys li van permetre configurar i controlar la formació d’una memòria col·lectiva i la plasmació d’una història d’una manera molt més eficient que a Alemanya i Itàlia desprès de la II Guerra Mundial. De fet, la història durant els anys 30s o les minúcies a que es van permetre publicar a Espanya van ser escrites per policies, soldats, funcionaris de l’estat i capellans (Richards 1996:198; Preston 1990). Una part molt petita d’aquesta memòria reprimida, amagada o deformada ha estat recuperada en la nova Espanya democràtica, 23 Tot relacionant la repressió i l’exili

13 Per exemple Enrique Moradiellos (2000) té una secció sobre la repressió franquista; i Julio Valdeón, Joseph Pérez i Santos Julia (2003) també presenten alguns aspectes de la repressió.

quedant compensada per a la classe política franquista per un exercici obligatori d’amnèsia col·lectiva (Richards, 1996:201). Per altra part, Aberto Reig Tapia ha denunciat en els darrers anys la manca de suport oficial per investigar la repressió (citat a Núñez Díaz-Balart i Rojas Friend, 1997:25-26).

Quantificant el terror. Milers d’execucions van tenir lloc durant els 5 o 6 anys posteriors a la declaració de Franco del fi de la guerra, l’abril de 1939; no obstant, el règim continuà assassinant presoners polítics fins els anys 70s. Richards (1996) cita els treballs de Josep M. Solé i Sabaté per confirmar el gran nombre de documents que es van destruir deliberadament per tal d’ocultar la magnitud de la repressió. En un llunyà 1965, Jackson (1965) va calcular que aproximadament dos-cents mil homes i dones van ser assassinats per la repressió Nacionalista. Els autors Núñez Díaz-Balart i Rojas Friend han estipulat el nombre d’execucions al voltant de 150,000 (1997:26). En canvi, Payne (2004:337) estableix que van ser 30,000 a partir d’un treball de Salas Larrazábal, xifra que defensen altres partidaris del règim franquista com Comín Colomer i de la Cierva. Per un altra banda, Richards (1998:30) afirma que el nombre exacte dels assassinats per la dictadura podria ser molt més elevat, ja que moltes de les execucions no van ser documentades; l’autor assenyala que a Galícia, com a altres regions, hi havia fins i tot una ordre explícita que prohibia l’expedició de certificats de defunció a membres de la família de l’executat, els quals prèviament havien identificat el cadàver. Es àmpliament conegut que quan s’expedien els certificats, les causes de mort eren per “atac de cor”, “accident”, “mort natural” o situacions similars.14 Donades les fortes limitacions de les fonts disponibles, mai es sabrà fidelment la veritable magnitud dels assassinats. No obstant, la discussió entorn a la quantificació exacta de víctimes no hauria de distraure l’atenció sobre la enorme magnitud de les execucions.15

Qualificant el terror. Un últim objectiu del govern republicà havia estat signar la pau per a impedir que les forces rebels emprenguessin accions venjatives contra els vençuts. En canvi, la capitulació incondicional al General Franco l’1 d’abril de 1939 va desembocar en un pànic que abastà més enllà de la categòrica exterminació física: moltes persones van ser afectades de moltes altres maneres. Apart dels estudis mencionats anteriorment sobre la documentació de les execucions sumarials, les persones que van estar a la presó,16 a camps de concentració i a batallons disciplinaris van ser empleats també com a mà d’obra esclava en la construcció de carreteres i monuments,

14 Un dels exemples més destacats és el certificat de defunció del President Lluís Companys, afusellat a Montjuic l’any 1940 i on s’hi especifica que la causa de mort va ser una hemorràgia interna.

15 Segons Preston (1990:41), aproximadament 300.000 espanyols van ser assassinats durant les hostilitats; 440.000 es van exiliar; 10.000 van morir als camps de concentració nazis “encara que no tots els interns van morir”; 400.000 més van ser empresonats, a camps de concentració o fent treballs forçosos.

16 Jordi Pujol va ser indemnizat amb 5.000 euros el 9 de gener de 2003 pel seu empresonament durant 2 anys i mig. S’ha compensat fins ara un total de 9.724 persones, només a Catalunya, sense comptar els qui s’han beneficiat de iniciatives similars del govern central entre 1990 i 1992, aquestes limitades a les persones majors de 65 anys (La Vanguardia Digital, 9 de gener, 2003).

Tot relacionant la repressió i l’exili

situacions per les que van veure la seva vida menyspreada i la dels seus familiars afectades per sempre.17

Al voltant d’un milió d’homes i dones van ser encarcerats, perdent les seves propietats, el seus treballs i qualsevol possibilitat de guanyar-se la vida després de la seva estada a la presó (Núñez Díaz-Balart i Rojas Friend 1997:16). L’autocensura forçada, la censura de l’estat, la coerció, la segregació dels “vençuts”, la discriminació de gènere i cultura, la manca de llibertat religiosa a més de la prohibició d’escollir lliurement als representants polítics van format part íntegra de la repressió. Un intel·lectual exfeixista citat per Richards (1998:31), Dionisio Ridruejo, la va descriure amb un únic objectiu: “la destrucció física de les files dels partits del Front Popular, de les unions i de les organitzacions francmaçones.” Aquesta va consistir en un esquema repressiu que seria completat amb la “Llei per la Repressió de la Francmaçoneria y el Comunisme (Març de 1940)” i la reforma total del sistema educatiu. Amb Franco, l’educació, la religió, la premsa, la radio i la censura de la literatura van estar dirigides cap a la despolitització de la consciència social (Richards 1998:147).

La manipulació de la consciència social ha estat degudament il·lustrada per Carolyn P. Boyd en els tres últims capítols de Historia Patria (1997). La seva investigació de la dictadura descobreix com les classes privilegiades a Espanya es van resistir al procés de modernització social, política i cultural amb la proclamació de la II República, sent l’amenaça del projecte cultural republicà el que més espantava a la dreta. Per aquesta raó, tant professors com mestres van ser dels que més van patir la persecució. Al final de la guerra, 118 professors universitaris, 200 d’educació secundària i 2.000 mestres van haver d’exiliar-se (Boyd 1997:245). No obstant, aquestes xifres no reflecteixen la magnitud de la repressió, ja que dels que no van marxar, només a Catalunya es va depurar a prop de 2.000 mestres, perdent els seus treballs i sent desplaçats a altres zones d’Espanya (González-Agápito i Marqués-Sureda, 1996:55 passim).

D’acord amb això, els llibres de text franquistes van establir un contrast al “naturalisme”, “racionalisme” i “materialisme” de la progressiva pedagogia de la República i, en oposició al seu internacionalisme i pacifisme “jueu-maçònic”, la dreta catòlica va suggerir un ardent patriotisme i “pau social.” I és així que es van promulgar una multitud de pecats sota l’epítet “antiespanyol”: internacionalisme, pacifisme, el menyspreu o la indiferència cap a “els sants, màrtirs i colonitzadors” responsables de la grandesa d’Espanya, materialisme, naturalisme o extranjerismo (Boyd 1997:225)

Aquest procés es va veure recolzat, per una banda, per l’oposició de la dreta als corrents liberals democràtics i socialistes, la qual havia batallat pel poder a Espanya durant els anys 30s i, per l’altra, per la percepció que “la

17 “El Valle de los Caídos” va ser construït per presoners.

revolució roja es forjava mitjançant l’educació” (Boyd 1997:233). Per portar a terme la reforma total del model republicà, s’havia de rescindir la constitució democràtica, les reformes socials i l’autonomia regional revocades, els partits polítics i sindicats prohibits i els seus líders assassinats, empresonats o forçats a exiliar-se. Fins i tot els esforços per part d’intel·lectuals, com els del falangista Pedro Lain Entralgo, per deixar un espai en el passat nacional a “l’altra Espanya” vençuda el 1939 van ser rebutjades per fonamentalistes de l’Opus Dei com Rafael Calvo Serer (Boyd 1997:239).

En canvi, el to de la repressió canviaria en els anys 50s i 60s amb un context de Guerra Freda en el seu moment més anticomunista i amb un aïllament diplomàtic d’Espanya que arribava a la seva fi. La política de modernització i creixement econòmics significaria el declivi de la ideologia nacional catòlica la qual havia intentat ressuscitar una nació de guerrers imperials i sants en una societat malmesa per la gana, l’aïllament i l’amargura (Boyd 1997:304). L’experiència del règim franquista suggereix que no només els mitjans sinó també el missatge en sí mateix va ser un obstacle al desenvolupament de la identitat espanyola. Boyd (1997) afirma que la definició d’identitat nacional del Franco era divisòria més que comunitària perquè es recolzava en dicotomies (bon espanyol/mal espanyol), una definició de nació que va justificar la victòria d’una meitat del seus membres sobre l’altra i que la misèria i humiliació elevades a l’estatus de virtuts nacionals no podien esperar establir arrels profundes.

I així va ser que, tal i com Preston (1990:30) indica, les “polítiques de la venjança” no van morir amb la fi de l’autarquia del règim. “Els que havien estat més directament implicats en les xarxes de corrupció i repressió del règim, els beneficiaris dels assassinats i del saqueig, van ser en particular susceptibles d’insinuar que només Franco podia estar entre ells i la venjança de les que havien estat les seves víctimes. Aquests van ser els que van inventar el que als 70s s’anomenaria el búnker, els franquistes més durs que s’havien preparat per lluitar pels valors de la Guerra Civil.” Les execucions de presoners polítics ordenades pel Franco el març de 1974 i el setembre de 1975 no van sinó reforçar aquesta mentalitat. En conclusió, Richards (1998:170) ha assenyalat que “les memòries d’aquells que van sofrir la frustració i la repressió durant els anys de postguerra estan envoltades per foscor i silenci.” De fet, durant anys, fins i tot després de la mort del dictador el 1975, la gent evità parlar i recordar. Aquesta situació és més aviat desafortunada perquè la majoria dels derrotats ja han mort i els que van continuar a Espanya i els que es van exiliar ja no volen sentir a parlar del calvari que van haver de patir. Els primers en morir havien nascut cap als inicis del segle XIX i els seus fills, ara amb 80 o 90 anys, segueixen idèntic camí. Els seus descendents a Espanya es neguen a reconèixer el seu passat mentre que els fills del exiliats estan escampats pel món i amb prou feines se’n recorden de les antigues històries de guerra i derrota de la seva família. Evitar tristament el passat no és suficient per esborrar-lo. Un de cada

quatre espanyols té un familiar que va morir durant la guerra; un de cada deu en va tenir un que es va exiliar el 1939 i dos de tres en va tenir algun lluitant en la Guerra Civil (Preston, 1990:40). Aprendre sobre les vides i fets dels que durant dècades no van poder expressar els seus sentiments i fer saber la seva versió dels esdeveniments fa de la recuperació de la memòria històrica i la seva geografia una tasca urgent.

Quin van serels exiliats? des de intel·lectuals fins a gent corrent

S’estima que més de 500.000 refugiats van creuar la frontera amb França fugint de la venjança de Franco durant els primers mesos de 1939. Molts, prop de 70.000, van tornar a Espanya, alguns extraditats pel govern de Vichy i altres voluntàriament escapant dels camps de concentració on el menjar era escàs i les condicions pèssimes. Encara un altre contingent va acabar en camps de concentració alemanys; molts comunistes van marxar a la Unió Soviètica i un grup considerable format per diferents faccions polítiques de les institucions democràtiques de la República (liberals, socialistes, anarquistes i comunistes) van fugir a Amèrica, una part important d’ells cap a Mèxic.18 La dispersió va arribar a molts països i a tots els continents, però establir una dada exacta de la magnitud de l’èxode resulta complicat. L’informe Valiere, amb l’auspici del govern francès, el març de 1939 estima l’èxode de la següent manera: 440.000 refugiats dels que 170.000 eren dones, nens i gent gran; 220.000 soldats i milicians, 40.000 en molt males condicions i 10.000 ferits. Un any més tard, encara 167.000 estaven a França, a més dels que havien arribat a Amèrica i Nord d’Àfrica. En total, el còmput de l’exili de republicans espanyols es xifra en 200.000 emigrats (Exilio, 2002:24); no obstant, altres càlculs poden variar substancialment (vegeu Pike 1993:1).19

L’any 1989, el govern socialista a Espanya va preferir no commemorar el cinquantè aniversari de l’exili. De fet, ni tan sols un govern de la etapa democràtica postfranquista ha reconegut oficialment la magnitud de l’exili i el destí dels refugiats, de manera que l’avenç de la conferència 1939-1989 de la España en conflicto a la Europa de la paz es va delegar la seva organització a una associació civil, la Fundación Pablo Iglesias (1989); en canvi, en conjunt l’exili republicà mai s’ha oblidat dins a Espanya. El 1975, i amb la mort de Franco permetent-ho, José Luis Abellán dirigí un treball de gran extensió sobre l’exili i la seva història, política, pensament, cultura, literatura, art i ciència.20 Abellán ha abordat un gran nombre d’aspectes de l’exili

18 Aproximadament 24.000 refugiats van arribar durant 1939 i 1940, però més tard fins 1950 s’hi van donar més (Pla Brugat et al. 1997:13-49).

19 Pike menciona 460.000 refugiats dels qui 70.000 van accedir a tornar al final de març de 1939, després de la pluja de propaganda per part del guanyadors de la guerra.

sota tres importants categories: la quantitat d’exiliats, la dispersió geogràfica i la cronologia. El nombre total de republicans expulsats, amb una geografia de la diàspora impressionant, és el més elevat de tota la història de migracions i exili a Espanya. Aquests es van dispersar per països europeus des de Gran Bretanya fins a l’antiga Unió Soviètica, per Amèrica des de l’Argentina fins als EUA, i més tímidament pel nord d’Àfrica i alguns països asiàtics.

S’ha acostumat a associar la Diàspora espanyola del 1939 amb una important sèrie d’influències intel·lectuals. Amb la commemoració del seixanta aniversari de l’exili el 1999, José María Balcells i José Antonio Pérez Bowie (2003) van editar una recopilació de les contribucions que els republicans espanyols a l’exili havien fet a les arts, literatura, filosofia i ciència. En aquest treball, més d’una trentena d’autors parlen dels èxits de filòsofs, novel·listes, professors, metges, artistes, historiadors, arquitectes, i per acabar, que no amb menys importància, de l’aportació de poetes exiliats. La principal motivació dels editors i col·laboradors ha estat contrarestar la negació i l’oblit, profunds i sistemàtics, dels exiliats i el rebuig de la seva lluita per mantenir amb vida des dels països que els havien acollit, la continuïtat del pensament modern a Espanya, un pensament que la dictadura va censurar i malmetre.

Faber (2001), en el seu llibre sobre intel·lectuals espanyols exiliats a Mèxic, fa un estudi crític de l’elit que va contribuir des dels seus països amfitrions a l’avenç en els camps de la ciència, art i literatura. Aquesta anàlisi deixa veure el conflicte que hi va haver entre el somni d’una Espanya unificada i la continuada frustració dels exiliats pels obstacles tan interns com externs. Els temes més destacables són: reflexions generals d’aspectes intel·lectuals, els primers anys a l’estranger i la reorientació política dels exiliats com a reacció al reconeixement internacional del règim franquista. No obstant, l’autor reconeix igualment el caràcter parcial del seu estudi pel fet de que “el fenomen de l’exili per la Guerra Civil espanyola és de tal magnitud i tan divers que és més aviat impossible sortejar la generalització, evitar confondre’s amb el que només és part de la qüestió” (Faber 2001:xiii). Aquesta declaració és crucial perquè lo que deixa de banda l’exili del 1939 és precisament la gran diversitat en les orientacions polítiques, afiliacions regionals, interessos personals i reaccions personals a l’exili; sense mencionar la diversitat de grups no representats com dones, catalans, bascos, gallecs i la segona i tercera generació d’exiliats. Aquesta diversitat no ha estat especialment remarcada per molt cronistes

20 Entre les nombroses publicacions d’Abellán, veure per exemple, El exilio filosófico en América: los transterrados de 1939. México: Fondo de Cultura Económica 1998; De la Guerra Civil al exilio republicano. Madrid: Mezquita 1983; (Ed.) El exilio espanyol de 1939. Madrid: Taurus 1976; (Ed.) La emigración republicana. Madrid: Taurus 1976; Abellán, J.L. et al. 1998 Los refugiados espanyoles y la cultura mexicana. Madrid: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes; Abellán, J.L. et al. 1990 La otra cara del exilio: la diáspora del 39. Madrid: Universidad Complutense

per diverses raons. En particular, durant els anys del règim franquista, es va acostumar a presentar a tots els republicans com comunistes amb l’objectiu de justificar els assassinats polítics i la repressió en nom de l’anticomunisme. En una horripilant imatge de la purga dels francmaçons (vegeu més endavant “Un cas de persecució internacional”), els comunistes van ser encarcerats i assassinats, tant s’hi val si fossin realment comunistes o no.21 D’aquí que aquests hagin estat entre els més observats i sobre els que més s’ha escrit del total de faccions republicanes, encara que també és probable que s’hagin exagerat les xifres i l’abast del seu poder. Fins i tot el decisiu estudi de David W. Pike (1993) sobre els comunistes espanyols a l’exili comença amb ambigüitat en les xifres: “desenes de milers...”, encara que en les pàgines que segueixen es mencionen que només 6.000 arribaren a la Unió Soviètica i que altres 2.000 a Amèrica (Pike 1993:17-35) .22 En tot el llibre és impossible estimar el nombre de comunistes exiliats, fins i tot pels registres de presoners espanyols a camps de concentració nazis com Gusen, Mauthasuen, Dachau, etc., els quals no deixen clar quins presoners eren o no comunistes. No hi ha dubte que segurament també es trobaven socialistes, anarquistes i republicans liberals. Al final Pike (1993:283-84) reconeix que els comunistes espanyols van ser insuperables en la seva lluita antifeixista i que les files republicanes estaven tan dividides com els aliats durant la guerra després del començament de la Guerra Freda. No obstant, el lector encara troba a faltar una pista sobre el percentatge de comunistes en el total d’exiliats republicans.23

De la mateixa manera, el recent informe de Stanley G. Payne (2004) sobre el rol de l’activitat dels comunistes a Espanya tampoc facilita percentatges. Seguint la línia de pensament que proposa el règim franquista com l’única alternativa al comunisme —perquè un govern democràtic era desdenyat com una utopia— Payne conclou que la República va tenir igualment molts components no democràtics.24 Si això va ser finalment així, encara no s’explica la dictadura imposada als espanyols durant 40 anys després de la desaparició de la República. Com pot justificar-se qualsevol dictadura? Payne qüestiona la visió que la Guerra Civil va a ser una lluita entre el feixisme i la democràcia, però com s’explica el triomf del feixisme a Espanya? Per altra banda, el terror desencadenat contra els vençuts i les persecucions d’exiliats ni tan sols mereixen un corol·lari. En canvi, per l’autor, això no és obstacle per afir-

21 “Franco va acusar els bascos conservadors de ser ‘soviètic-separatistes’” (Beevor 1982:281).

22 També indispensables són: Vae Victis: los republicanos espanyoles refugiados en Francia (1939-1944) de David W. Pike. París: Ruedo Ibérico, 1969, i Beyond Death and Exile: The Spanish Republicans in France 1939-1955 de Louis Stern. Cambridge: Cambridge University Press, 1979.

23 El llibre de Pike mereix una revisió més profunda que la que s’introdueix aquí. Per això mateix, la gran quantitat de números i dates s’han d’analitzar amb força atenció.

24 Per plantejar un cas més ferm de l’afabilitat de Franco, Payne facilita la xifra de 100.000 execucions durant la guerra com el total dels dos bàndols (2004:117). Se sap que fent un recompte per províncies (de només la meitat per ara), es van executar a 72.527 persones des del bàndol de Franco, és a dir, que podria suposar més del doble quant es completi finalment (Juliá, 1999:410 passim); també Casanova (2002).

30 Mireya Folch-Serra Treballs de la SCG, 61-62, 2006

mar que Franco concediria l’oportunitat “per a que els líders republicans fugin a l’estranger” (Payne 2004:287), probablement en un atac de generositat total. Només fa falta pensar en Azaña,25 Companys i molts altres detinguts a l’estranger per la policia franquista als qui es va assassinar, empresonar i perseguir. Tal i com Anderson (2003:152) resumeix, “Franco es va dedicar diligentment a mantenir el conflicte viu en la ment de la gent. Per aquells que podien qüestionar el seu [...] estat totalitari, la corrupció i la sagnant repressió, els hi podia recordar que ell mateix havia rescatat a Espanya de l’amenaça bàrbara roja i que només ell havia evitat el retorn al caos. No es va permetre una reacció pública dels vençuts.”

El llibre de Jordi Guixé Coromines (2002) explora les esforços del règim per controlar les activitats dels exiliats entre 1943 i 1951, en particular a França. Els protagonistes, un altre cop, són els comunistes per tenir un perfil polític que sempre va estar al front de les relacions internacionals durant la Guerra Freda. Encara que amb menys efectius, van ser els comunistes els qui representaren l’ànima de la resistència antifranquista i el contingent més actiu en contra del feixisme. L’autor porta a terme el seu estudi basant-se en la investigació de documents francesos i espanyols, trobant com la guerrilla comunista va estar perseguida a França sota l’ordre de l’“Operació BoleroPaprika” (2002:199 passim) cap al final de la II Guerra Mundial. Conclou que els països democràtics europeus van recolzar la dictadura franquista de diverses maneres, com a resultat segurament, de l’impacte de la Guerra Freda, la qual va determinar com i per què la resistència antifranquista era rebutjada per tota Europa i Occident en general, donant al General Franco un virtual suport per a que continués el seu fort control sobre els espanyols.

Tres obres recents estan dedicades als exiliats catalans. Joan Villarroya Font (2002) comença amb una visió general de l’èxode, l’encarcerament en camps de concentració, la Diàspora, les institucions catalanes a l’exterior i finalment el retorn d’alguns exiliats per viure els seus darrers anys a Catalunya. El llibre és tan exhaustiu com concís; es poden trobar els noms d’homes i dones insígnies en les últimes parts del llibre, amb l’ordre cronològic de les seves bones obres a més de les dades de la seva mort als països on van seracollits. Com altres exiliats espanyols, l’èxode català es va dirigir cap a països de l’Amèrica Llatina, Regne Unit i la Unió Soviètica. Villaroya explica d’una manera directa i informada com vivien, on anaven i com van contribuir als avenços culturals i científics. L’autor menciona l’exemple especialment commovedor del retorn de Joan Comorera a Espanya, qui, pensant que la repressió estava disminuint, tornà l’any 1951 per a ser empresonat i condemnat a 30 anys, morint a la presó de Burgos en 1958.

Les altres dues obres se centren en els catalans exiliats a Mèxic. El primer, de Dolores Pla Brugat, María Magdalena Ordóñez i Teresa Férriz Roure (1997), emfasitza la distintiva història, llengua i tradició de la cultura catala-

25 Azaña va morir a França; no obstant, es va donar l’ordre de captura.

na i el nivell amb el que els exiliats van assimilar-se en la cultura mexicana. També dedica tota una part a dades demogràfiques que aclareixen el nombre d’exiliats espanyols a Mèxic, dels quals 7.879 eren catalans (1997:19-22). També és molt important el fet que aquesta obra presenta una bibliografia anotada de i sobre catalans a Mèxic i una llista de diaris catalans editats al país llatinoamericà des de 1939 a 1975. El segon volum (Manent, Soler Vinyes i Murià 2001) també facilita dades essencials de diverses generacions de catalans exiliats. Inclou la primera generació nascuda entre 1871 i 1885 (vegeu l’estudi de cas més endavant); una segona generació més nombrosa entre 1901-1915 i una altra entre 1916-1930 (2001:35-38), totes tres relacionades per haver nascut abans de la Guerra Civil i tenir records dels anys de la República. Possiblement, la cohort més vulnerable és la nascuda en el període 1936-1939 durant la guerra i el 1940 a camps de concentració, representant aquesta última la pèrdua de continuïtat cultural i del dolor de haver tingut una identitat indefinida. Com cal suposar, aquesta no és una classificació biològica sinó més aviat sociològica, ja que cadascuna d’aquestes cohorts posseeix unes característiques psicològiques diferents i uns enfocaments culturals de l’exili que les diferencien (2001:39).

L’anàlisi de l’exili realitzada per Alicia Alted (2005) s’aborda en un context més ampli ja que inclou altres països d’Europa i Amèrica i els anys en els que el govern republicà a l’exili fora de l’Espanya de Franco establí una sensació de continuïtat democràtica. Alted relaciona igualment la democràcia amb l’Espanya democràtica i la memòria dels republicans exiliats. Altres autors com Anthony Beevor (1982:268-78) han comentat breument el destí dels exiliats des del mateix principi de la seva fugida fixant-se que la premsa proFranco “insinuava que tots els republicans eren uns criminals, bruts i portadors de malalties.” El tema de l’exili, però, i la resistència contra el règim franquista i l’últim enfrontament entre la Guàrdia Civil i la guerrilla el 1960 són només una “postdata” al final de l’estudi. Anderson (2003) també menciona breument als refugiats aportant simplement el seu nombre i destinacions.

Tal i com s’ha afirmat al principi d’aquest article, la investigació de l’exili de 1939 s’ha incrementat en els darrers anys,26 encara que s’han trigat vàries dècades en desembullar els misteris sobre els exiliats exposades per la propaganda franquista, la qual amb tota seguretat va estar impulsada per la premsa.

26 Aquesta revisió no suposa evidentment la totalitat de la literatura sobre l’exili. S’aconsella al lector que consulti les bibliografies de cadascun dels treballs mencionats per tenir una noció de la extensió d’aquest tema.

La prensa de Franco

Al’Espanya franquista no es va fer cap diferenciació entre exiliats, tots ells enemics derrotats i associats amb l’ateisme i propòsits totalitaris. No hi va haver cap expressió pública de memòria o empatia cap a la situació lamentable dels refugiats; ni tan sols es va sentir pesar per tots els que hi van morir als camps de concentració francesos i nazis durant els primers anys de l’èxode. Es van percebre com uns oportunistes que fugien d’un país pobre amb necessitat d’una reconstrucció o com criminals que escapaven del braç de la justícia franquista. Tots i cada un encaixaven en dues categories: francmaçons o comunistes; o totes dues, una visió homogènia que va persistir durant dècades. De fet, han hagut de transcórrer 60 anys per a que els mitjans de comunicació espanyols comencin a desembolicar aquesta imatge tan errònia. En aquesta secció desitjo començar a desembullar com en un principi es va crear aquesta imatge.

Hi va haver una necessitat de transmetre la memòria de la guerra com una croada de Déu contra el dimoni: els vencedors eren increïblement bons i virtuosos mentre que els vençuts eren la suma de tots els vicis. Va ser una guerra que “durant dècades va estar presentada com un intent de l’exèrcit per frustrar el complot maçònic i comunista” (Ribeiro de Meneses, 2001, p. xvi). I aquesta mentida simplista només es podia perpetuar amb els mitjans de comunicació, ja que al món de l’erudició, els simpatitzants del règim no podien acceptar-ho sense algun tipus de investigació. Fins i tot un partidari de la situació d’un complot comunista (però no d’un absurd complot maçònic que és massa incòmode per als més lleials seguidors de Franco) reconeix que “la política soviètica va resultar en la seva pràctica totalitat contraproduent [...i...] els soviètics no van tenir èxit imposant al govern republicà totes les seves polítiques o estimulant una victòria republicana” (Payne 2004:31617). De fet, “els militars soviètics [poc més de 3.000 efectius] va estar molt lluny dels aproximadament 16.000 alemanys i 70.000 italians que van lluitar amb Franco (Payne, 2004:153). Així és que l’amenaça d’una presa de poder per part dels comunistes resulta poc probable encara que la gent a Espanya havia d’aguantar una campanya que instal·laria la por i promouria l’odi pels “rojos”.27 Aquesta mentida es va imposar sistemàticament per diversos camins: mitjançant les escoles i els llibres de text, el púlpit, les institucions feixistes i els mitjans de comunicació. La campanya de comunicació de Franco va girar entorn a dos aspectes: un, l’acusació directa que els exiliats republicans eren un lacais comunistes del dimoni; i l’altre, la supressió de les notícies que podien qüestionar aquesta imatge, il·lustrada de la millor mane-

27 Per tenir una perspectiva diferent, consulteu Conspiracy and the Spanish Civil War: the brainwashing of Francisco Franco de Herbert R. Southworth, Londres, Nova York: Routledge, 2002. Aquest llibre presenta un informe sobre les característiques i importància de la conspiració per a l’extrema dreta. Igualment explora com es va perpetuar el mite dels documents comunistes secrets fins els anys 70s.

ra amb la indiferència dels mitjans espanyols quan Juan Ramón Jiménez i Severo Ochoa van rebre el premi Nobel, tots dos a l’exili i cap d’ells comunista.

El mètode que el règim va utilitzar per transmetre l’especial representació dels republicans va tenir tres objectius aparentment contradictoris: el primer, la disseminació d’una imatge distorsionada; segon, la supressió d’informació; i tercer, una política deliberada d’oblit i silenci. Mitjançant aquesta estratègia, als espanyols se’ls recordava constantment els horrors de la Guerra Civil i la necessitat de contenir la dissensió per preveure un altre conflicte; la informació sobre la lluita per la democràcia durant la Segona República va ser suprimida i el valor de personalitats republicanes negat, al mateix temps que no es va fer cas de la situació dels exiliats als respectius països amfitrions. Aquesta situació no podia sinó portar-se a terme amb un control hermètic dels mitjans de comunicació, i durant el règim qualsevol tipus de comunicat va estar subjecte a una rígida censura.

La cooptació de la premsa va començar quan els propietaris originals de La Vanguardia van recuperar el periòdic, embargat pel govern republicà durant la Guerra Civil, el gener de 1939 en una Barcelona envaïda per les tropes de Franco. El primer que van fer va ser publicar els números següents al juliol de 1936, desfent-se així de dos anys i mig de successos. Apartir de 1939, la novament anomenada La Vanguardia Española es va convertir en el diari espanyol amb èxit, amb una impressió diària de 200.000 exemplars a l’any 1965 (Barrera 1995:76). Poc després de l’adopció d’aquesta nova denominació, els articles van començar a reflectir també un nova mentalitat, tal i com mostren els següents exemples de titulars: “Los niños expatriados por los rojos,” “Trapisonadas de la horda republicana fugitiva”, “La benévola y absurda actitud del gobierno francés”, “Los rojos”, “Contra la depredación republicana”, “Comunistas españoles confinados en México: Islas Marías prisión para los comunistas españoles”, “México bajo la peste escarlata”, “El vandalismo trashumante de los rojos españoles irrumpe en México”, “Las andanzas de los rojos en México”, “Pánico entre los elementos rojos refugiados en Francia” (1940). Aquest tipus de diatriba va continuar durant els anys de la dictadura però el to va canviar el 1979 amb la publicació del següent titular: “Veinte mil exiliados”.28

Avui dia la censura és cosa del passat, no obstant es dóna un tipus particular d’auto-restricció pel que fa als mitjans espanyols. Hi ha, per exemple, una censura idiosincràtica que ha afectat a les publicacions estrangeres. Algunes traduccions de llibres de ficció política han alterat el text original per tal d’adaptar-se a la interpretació espanyola dels fets (vegeu Folch-Serra 2002). Editorials com Ariel, Seix Barral i el Círculo de Lectores continuen actualment venent obres (Homenatge a Catalunya de George Orwell n’és un

28 Consulteu el meu pròxim treball sobre mitjans de comunicació espanyols, abans esmentat, per conèixer la llista i descripció complertes del contingut dels articles.

exemple) amb la mateixa traducció expurgada i manipulada de 1970 (vegeu El País, 17 de març de 2001, el suplement Babelia:1). La influència de les antigues consignes encara perdura en la producció literària avui dia, fins i tot als llibres acadèmics on es troben ciutats descrites com “alliberades” i “recuperades” per les tropes de Franco al final de la Guerra Civil (vegeu Barrera 1995:34).

En conclusió, la repressió del règim es va convertir en una condició necessària per fabricar la imatge dels republicans fins al punt d’estar-hi directament relacionades. S’haurien d’estudiar totes dues a l’hora amb l’objectiu de comprendre i deconstruir quatre dècades de control sobre la premsa i fent de la censura tant un instrument per a la disseminació de la ideologia del règim com una part implícita de la rutina a Espanya. La següent secció presenta un cas de persecució més enllà de les fronteres espanyoles. La majoria dels estudis documenten interessadament els casos que van succeir durant els primers cinc anys després de la guerra (vegeu per exemple Bermejo 1996); aquest, però, té lloc entre el final dels 50s i 1960.

Un exemple de persecució a l’estranger

Quan el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo va acusar el Dr. Francisco Folch Calbo l’any 1958, ja feia 20 anys que vivia a l’exili. El 1939, quan tenia 61 anys, va ser condemnat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas amb l’acusació de ser “roig” i condemnat en absència. La fiscalia no va poder detenir-lo en haver fugit d’Espanya el febrer de 1939. El 1945 es va tancar el cas després que es declarés de que no tenia béns

patrimonials; no obstant, posseïa una masia i terres heretades dels seus pares al municipi de Montblanc a més de dos petits immobles a Tarragona. Havia estat metge funcionari de la sanitat pública a la província de Tarragona però no es va mencionar res d’això en l’acusació.

El Dr. Folch va marxar d’Espanya sense possessions ni recursos i no va tornar mai. Va passar per França i Mèxic i finalment arribà a Cuba. Per tant, la nova càrrega que es va dur a terme en 1958 és més aviat misteriosa; es va començar amb un intercanvi entre la policia i els funcionaris del Tribunal, la qual havia revelat que el Dr. Folch (als documents de l’acusació no s’hi fa constar aquest tractament) havia viscut a l’Havana i que no estaven segurs si mai havia tornat a Espanya, informe al que en van seguir d’altres.

L’expedient consta de 31 pàgines i està dividit en dues seccions: l’anomenada “Expediente Personal” i les mesures del Tribunal. L’intercanvi entre les diferents agències (p.e. la Presidencia del Gobierno) continua durant 1958 amb informes signats per funcionaris que declaren que el Dr. Folch es va afiliar a l’Agrupació Maçònica “Tarraco”. El Ministerio de Gobernación confirma el 24 de desembre que l’acusat és un maçó, que s’han pres mesures per localitzar-lo, que viu a l’Havana (Cuba), que és un metge de 71 anys. Al voltant del març de 1959 la Dirección General de Seguridad sol·licita al Director General de Presons la seva cerca i captura.

En canvi, un document anterior amb data del 25 de novembre de 1956 afirma que el Director dels Serveis de Documentació de Salamanca ja havia portat la investigació durant un període de temps indeterminat, i de la mateixa manera, en un nou gir, es reconeix en un document del 4 de desembre de 1946 que el Dr. Folch no era maçó, afirmant, això sí en una de les pàgines, que existien antecedents maçònics.

Tot l’expedient representa un episodi confús d’informació tant correcta com imprecisa. Per una banda, el Dr. Folch no tenia 71 anys el 1958 sinó 80; i en canvi, per altra, el seu lloc de residència a Tarragona és correcte. El cas no es va tancar mai, ja que l’ultima pàgina del document, amb data de 20 de maig de 1960, confirma la clausura provisional de l’expedient, subjecte a ser reobert si fos necessari, i la condemna del Dr. Folch per “rebel·lió” en no haver-se presentat davant del Tribunal per retractar-se. Un any més tard, el 17 de maig de 1961, el Dr. Folch mor a l’Havana a l’edat de 81 anys amb els desitjos, mai realitzats, de veure el seu país per última vegada.

Quaranta anys després de la mort del Dr. Folch, al maig de 2001 es van reunir en un congrés internacional a Madrid 80 agrupacions francmaçòniques. Amb motiu de la trobada, Tomas Sarobe, el Gran Mestre espanyol, va presentar dades de la situació dels francmaçons durant el franquisme: 12.000 van ser executats i prop de 40.000 acusats, tant si realment ho eren com no. Encara que molts dels càrrecs pels quals se’ls acusava eren falsos, la purga va ser bastant efectiva, ja que actualment hi ha a Espanya menys de 3.000 francmaçons.29 La pauta d’aquesta persecució improvisada, pauta perquè no resulta difícil distingir en altres acusacions la manca d’exactitud i les rotundes mentides, està molt ben il·lustrada pel cas del Dr. Folch.

Tal i com Gabriel Jackson (1965) escriu en el seu històric estudi sobre la República espanyola i la Guerra Civil, uns dels temes més destacats de la dictadura va ser considerar a la República el resultat del complot dels francmaçons, una acusació que no deixa de ser “una distorsió fantàstica” inventada per un autor franquista de qui existeixen estudis amb fets i dades errònies segons

29 “Los masones españoles reclaman el patrimonio que les arrebató Franco” a El Pais, 24 de juny de 1998, p. 40.

Jackson (1965:510). De fet, l’arxiu que es conserva a Salamanca sobre les activitats dels francmaçons es va fonamentar en el poc creïble treball d’Eduardo Comín Colomer. Com explica Jackson, els funcionaris de l’arxiu tenien entre altres funcions enviar cada mes a Madrid fitxers amb els noms dels francmaçons recentment descoberts, on adjectius com “jacobí”, “jueu” i “comunista” s’associen a la “Maçònica Internacional”. Polítics republicans i altres persones son conegudes com criptojueus, ja que amb l’objectiu de provar que la República espanyola era una titella de la Francmaçoneria Internacional, es van posar sota la mateixa categoria a jueus, francmaçons i comunistes (Jackson 1965:512-13).

Aquest cas no és l’únic. Ferrer Benimeli (2000:26) conta l’estrany espectacle de les sentències que el Tribunal va pronunciar per a coneguts exiliats com Diego Martínez Barrio, Luis Jiménez Asua, Santiago Casares Quiroga, Ángel Galarza, Álvaro de Albornoz i Julio Álvarez del Vayo, tots ells condemnats per rebel·lia. No va ser fins 1964 quan es va abolir per decret el Tribunal para la Represión de la Masonería y el Comunismo. Des de la seva fundació l’any 1940, el Tribunal va tenir el poder per executar, empresonar i confiscar les propietats dels suposadament culpables de ser francmaçons.

Que aquesta perplexitat continues durant les dècades dels 1950s i 1960s –fins i tot quan la dictadura estava ben establerta i recolzada per la comunitat internacional, amb l’expectativa d’un restabliment de la República poc factible– és més aviat poc comprensible; aquesta reflecteix un desig de venjança, ni tan sols mitigat amb la victòria militar de Franco, i d’aferrament al poder. Amés a més, la persecució sense fonaments dels francmaçons per part del règim a l’exili només confirma l’ús trivial de la crueltat i un exercici d’irracionalitat. Tal i com Ferrer Benimeli (2000:268) afirma, la persecució i judici dels francmaçons és més que una mera anècdota de la història del franquisme; la seva aniquilació representa el caràcter totalitari de la dictadura. Una investigació entorn aquesta qüestió es necessària ja que el cas abans explicat del Dr. Folch no és pas l’únic. La implementació del terror desencadenat innecessàriament en contra d’aquest home vivint a l’exili es va incrementar amb la malícia amb la que es va alterar la seva edat per a que constés que tenia 71 en comptes de 80, ja que l’assetjament a una persona d’aquesta edat hagués evidenciat el caràcter vil de les lleis de Franco.

El revolt geogrèfic

El que ha quedat clar dels aspectes desenvolupats en aquest article és que en molts dels treballs revisats, exili i repressió són analitzats independentment l’un de l’altre. Molts, sinó tots, dels estudis sobre l’exili no inclouen el context del franquisme i la violència desencadenada en contra dels exiliats. És la meva esperança que aquest article hagi transmès, encara que sigui en una petita mesura, la ineludible relació entre exili, repressió i oblidi, de la mateixa manera que la catàstrofe d’una geografia humana estirada als seus límits per una persecució sense cap mena de sentit la qual encara avui dia afecta a la vida política espanyola.

Agraïments. M’agradaria donar les gràcies a Carles Salmurri, de La Vanguardia, per la seva ajuda en la cerca d’articles tant antics com recents sobre els exiliats. Transmetre també la meva gratitud als meus companys catalans de la Universitat de Girona i la Universitat Autònoma de Barcelona pel seu suport durant tots aquests anys. La investigació per aquest article ha estat possible gràcies a la beca número R2604A08 del Social Science Humanities Research Council de Canadà.

Bibliografia

ALTED, Alicia(2005). La voz de los vencidos. El exilio republicano de 1939. Madrid: Aguilar

AFIT(1995). France 1939/1945. Ministere des Anciens Combattants et Victimes de la Guerre. Alsace, France: AFIT

ANDERSON, JamesM.(2003). The Spanish Civil War. AHistory and Reference Guide. Westport, Connecticut: Greenwood Press

BALCELLS, J.M.; PÉREZ BOWIE, J.A.[eds.] (2001). El exilio cultural de la Guerra Civil (1936-1939). Salamanca: Ediciones Universidad

BARRERA, Carlos(1995). Periodismo y Franquismo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias

BEEVOR, Antony (1982). The Spanish Civil War. London: Orbis Publishing BIBLIOTECADE LAGUERRACIVIL(1998). La represión. Barcelona: Folio

BOYD, CarolynP. (1997). Historia Patria: Politics, History and National Identity in Spain, 1875-1975 . Princeton, New Jersey: Princeton University Press

CASANOVA, Julián et al. (2002). Morir, matar, sobrevivir. Barcelona: Crítica

CISQUELLA, Georgina; ERVITI, José Luis; SOROLLA, JoséA.(2002). La represión cultural en el franquismo. Barcelona: Anagrama EXILIO (2002). Madrid: Fundación Pablo Iglesias

FABER, Sebastian(2002). Exile and Cultural Hegemony: Spanish Intellectual in Mexico, 1939-1975. Nashville: Vanderbilt University Press

FERRER BENIMELI, JoséA. (2000). “Franco y la masoneria”. A: FONTANA, J. [ed.] España bajo el franquismo. Barcelona: Crítica, p. 246-268

FOLCH-SERRA, M. (2002). “The geopolitics of identity: popular literature, censorship and the Spanish media”. Identity: An International Journal of Theory and Research, Vol. 1, No. 4, 2(2), p. 177-192

FOLCH-SERRA, M.(1995). “The everyday aspects of nationalism: situated voices and national identity in Catalonia”. International Journal of Comparative Race &Ethnic Studies, Vol 2, No 2, p. 35-47

FONTANA, Josep [ed.] (2000). España bajo el franquismo. Barcelona: Crítica

FUNDACIÓN PABLO IGLESIAS(1989). 50 Aniversario del Exilio

Espanol. Madrid: Editorial Pablo Iglesias

GONZÁLEZ AGÁPITO, J.; MARQUÉS SUREDA, M.(1996). La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans

GUIXÉ COROMINES, Jordi (2002). L’Europa de Franco. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

HURTADO, Victor et al. (1995). Atles d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62

JACKSON, Gabriel (1965). The Spanish Republic and the Civil War, 19311939. Princeton, New Jersey: Princeton University Press

JULIÁ, Santos[ed.] (1999). Víctimas de la Guerra Civil. Madrid: Temas de Hoy

MANENT, Albert; SOLER VINYES, Martí; MURIA, JoséMaría(2001). Cultura y exilio catalán en México. Zapopan, Jalisco: El Colegio de México

NÚÑEZ DÍAZ-BALART, Mirta; ROJAS FRIEND, Antonio(1997). Consejo de Guerra. Madrid: Compañía Literaria

PAYNE, S. G. (2004). The Spanish Civil War, The Soviet Union, and Communism. New Haven and London: Yale University Press

PLABRUGAT, Dolores; ORDÓÑEZ MaríaMagdalena; FERRIZ ROURE, Teresa (1997). El exilio catalán en México. Zapopan, Jalisco: El Colegio de México

PIKE, DavidW.(1993). In the Service of Stalin: The Spanish Communists in Exile, 1939-1945. Oxford: Clarendon Press

PRESTON, Paul (1990). The Politics of Revenge. Fascism and the Military in 20 th Century Spain. London: Unwin

RIBEIRO DE MENESES, F. (2001). Franco and the Spanish Civil War. London and New York: Routledge

RICHARDS, Michael(1998). ATime of Silence: Civil War and the Culture of Repression in Franco’s Spain, 1936-1945. Cambridge: Cambridge University Press

RICHARDS, Michael(1996). “Civil War, Violence and the Construction of Francoism”. A: Preston, P.; Mackenzie, A.L. [eds.] The Republic Besieged: Civil War in Spain 1936-1939. Edinburgh University Press, pp.197-239

SANTACANA, Carles (2000). El franquisme i els catalans, (2na ed.)

Barcelona: Afers

VILLARROYAiFONT, J.(2002). Desterrats. L’exili català de 1939. Barcelona: Editorial Base

Linking

repression and exile: a geography of the Spanish Republican Diaspora, 1939-1975

Mireya Folch-Serra Departament de Geografia

Universitat de Western Ontario

Abstract:

This paper’s assumption is that the human geography of Republican exiles is directly encircled by a repression that spread its tentacles beyond the confines of Spain. It unravels a peculiar geography whose scope can be found in the files of the ‘Tribunal against Masonry and Communism,’the ‘Tribunal of Political Responsibilities,’and the ‘Archive of the Administration’among others. The importance of documenting the scams and subterfuges employed to outlaw the exiles is highlighted. The essential task to further understand the nature of Franco’s repression, its reach in time and space, and the silence that followed during the so-called transition to democracy after 1976, is also emphasized. For many years the topics of repression and exile were considered too controversial politically and socially to be part of the public discourse; unfortunately so were their consequences.

The Diaspora is contextualized by a review of the latest available sources on facts and figures on the refugees. I make the case for interlocking this paper’s main themes (exile, persecution, and repression), through the inclusion of a telling example drawn from archival material to show why it is important not only to quantify the terror but also to qualify it in the sense of

assessing its long term social and political consequences. Forced self-censorship, state censorship, coercion, the segregation of the defeated, discrimination based on gender and culture, lack of religious freedom and, for sure, the prohibition to choose political representatives, are part and parcel of the repression.

It is my hope that this paper will contribute even in a small measure to underline the unavoidable links between exile, repression and oblivion; as well as the catastrophe of a human geography stretched to its limits by a senseless persecution that continues to affect Spain’s body politic to date.

Undoubtedly the volume of studies on the Spanish Civil War and Franco’s regime is staggering. The English output begun with George Orwell’s Homage to Catalonia has continued to date and has been followed by works in Spanish, Catalan and other languages.1 However, the body of research thins out considerably when attention centers on the post-war repression (1939 to 1975)2 and it becomes even scarcer on the matter of Republican exiles. Only in recent times has an investigative upsurge taken place to recover the memory of exile and chart the dispersal of the Diaspora. In tandem with these academic efforts, several civil associations in Spain, France, Mexico and elsewhere are retrieving personal histories and documenting collective experiences to disclose facts and events obscured and dismissed by the dictatorship after 1939.3Thus is coming to the fore an expansion of knowledge about the refugees’lives and times ignored and neglected throughout decades.4

This paper’s broader aim is to establish the links between repression and exile. I wish to demonstrate that the human geography of exile is directly encircled by a repression that spread its tentacles beyond the confines of Spain. From the beginning of the war the theme of repression was political-

1 Some classical and recent works on the war are Hugh Thomas’ The Spanish Civil War (New York: Modern Library, 2001); Patricia Knight’s The Spanish Civil War (Basingstoke: Macmillan, 1991); Gabriele Ranzato’s The Spanish Civil War (Gloucestershire: Windrush Press, 1999); Stanley G. Payne’s The Spanish Civil War, the Soviet Union and Communism (New Haven: Yale University Press 2004) and Antony Beevor’s The Spanish Civil War (London: Orbis Publisher, 1982), this latter having just been published by Editorial Critica in Spanish almost 14 years after the English version. For an introduction to the Franco regime, see Raymond Carr and JuanPablo Fusi, Spain: Dictatorship to Democracy, 2nd ed. (London: George Allen and Unwin,1981); and Paul Preston, Franco: ABiography (New York: Harper Collins, 1993).

2 Far more than its acts of political repression, the most analyzed aspects of Franco’s regime are domestic bureaucracy, international relations, industrialization and economic performance.

3 These associations are numerous and I mention only the ones that have been in place for a longer time. Red de Estudios y Difusion del Exilio Republicano de 1939 (REDER) created in the year 2000; the Grupo de Estudios del Exilio Literario de 1939 (GEXEL); the Amical de Mauthaussen, the Fondation pour la Memoire de la Deportation; the Foro por la Memoria; the Archivo Guerra Civil y Exilio (AGE); the No Jubilem la Memòria; the Asociación de Descendientes del Exilio Espanol; the Associació per a la Recuperació de la Memòria Histórica de Catalunya.

4 It is interesting to note that throughout the decades of exile, most people referred to themselves as “los refugiados”; the term exile and exiles having been given to them much later by writers and historians.

ly manipulated by Francoists attributing to the Republican side all the excesses, while ignoring their own (Fontana 2000:16). It was a useful fabrication that would be utilized for the almost forty years of Franco’s reign to obscure and negate the posterior use of violence against the defeated. Immediately after the insurgents’victory in 1939, the persecution of refugees living in France began in earnest. Emissaries of the regime monitored and spied their activities and whereabouts. As early as August 1939 the fascist party FEThad delegates in Paris to report on the Republican refugees.5 Following the Nazi invasion many were handed back to the Spanish police by the government of Vichy, a situation that led a majority to seek a safe haven in other countries. Thus after the start of World War II, a big Republican exodus took place that lasted throughout the 1940s.

5 AGA, Presidencia, Section 9, Box 5. Correspondence between the Paris delegate Aurelio Pérez Rumbao, and FEToffices in Spain. The delegates included as well Eduardo Aunós, Pedro Abadal, Federico Vellilla, Fidel Lapetra, and Pedro María Irisarri.

Fig 1. Concentration Camps after1939, and the borderpasses used by the refugees

Nearly everyone of the older generation never went back to Spain and died in exile. Come what may, the repressive apparatus remained in place within Spain whilst the refugees continued to be monitored abroad. More than a few cases corroborate unremitting persecutions carried on at least till the 1960s. People then in their old age would be officially indicted and prosecuted even if they had been out of Spain for decades. This peculiar geography, whose scope can be found in the files of the ‘Tribunal contra la Masonería y el Comunismo,’the ‘Tribunal de Responsabilidades Políticas,” the “Archivo General de la Administración,” and other centers just recently opened for consultation in Salamanca, Ávila, Barcelona, Madrid, has not been systematically examined so far.6

Evidently Franco and his ministers knew the exiles’whereabouts, who were they and how and when had they fled. Money and resources of a state near bankruptcy after the ravages of war were employed to follow up the lives of people established in other countries and beyond their reach. In the mean time the Spanish media was instructed to depict the vanquished as rabble and trash, to ignore the exiles’destitution, and to dismiss the accomplishments of those Republicans that the world community regarded as exceptional for their

6 Archivo de la Guerra Civil, Salamanca; Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares (AGA); Arxiu General del ‘Tribunal de Responsabilidades Politicas’del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (ATRP); Arxiu Històric de la Ciutat. However, as Josep Fontana (2000:44) decried in his introduction to España bajo el franquismo, the files of the Civil Guard and the “Cuartel General” (the military) are inaccessible.

Fig 2. Spanish Republican exodus 1939-1940s

contribution to scientific discovery, literature and the arts.7 Likewise reports on post-war victims were simply not published.8 By omitting and negating the killing and imprisonment of thousands, the press concocted a story of sorts to justify both the exile and the repression. How did the press under the dictatorship explain the exodus and events of the Republican Diaspora? What image of the exiles was given to those who remained in Spain? What kind of information was presented to the public? These questions have yet to be answered, but I wish here to begin an attempt to understand the links between exile, repression and the media.

That the exile would have come to an end and the refugees allowed to come back had the dictatorship evolved into a democratic government in its early years is a moot point. Most people had a deep longing for their former homes and lives but were afraid of the regime’s ferocity; for they knew that going back to Spain meant either death or imprisonment. However, many believed they had no crimes to be punished for and were not sure what the punishment was about, adding to the separation anxiety of their loss the uncertainty of their fate. Hence the importance of finding and documenting the scams and subterfuges employed to outlaw the exiles by a regime that simultaneously persecuted, demonized and ignored them. The search for evidence has become an essential task to further understand the nature of Franco’s repression, its reach in time and space, and the silence that followed during the so-called transition to democracy after 1976. For many years the topics of repression and exile were considered too controversial politically and socially to be part of the public discourse; unfortunately so were their consequences.9

I have made an informed judgment by inferential use of scatteredevidence in newspapers, documents, biographies and published sources, and have compensated for the lack of precisionby examining a relativelylarge sample of periodicals encompassing the period from 1939 to 1975, as well as a number of declassified documents in Spanish archives.10 Newspapers reflect the multiple and conflicting messages about national policiesand directions with which competing groups of elites have attemptedto forge

7 Picasso, Pau Casals, and Luis Buñuel, are some of the exiled public figures internationally renowned that were berated or ignored by the regime.

8 At present these atrocities are beginning to be documented by archaeologists digging the remains of the executed in several sites in Spain. See for example, “Han sido localizados los primeros restos de una fosa de un grupo de fusilados –entre 10 y 12 civiles- en el termino municipal de El Bruc (Anoia)” in La Vanguardia, Nov 17, 2003, p. 31; and “La Asociación para la Recuperación de la Memoria Historica, sin apenas ayuda oficial, ha realizado 536 exhumaciones en tres años” in El País, Oct 12, 2005.

9 It is not uncommon for countries that have achieved democracy to be late in their recognition of arbitrary and repressive acts towards some of its citizens. Acase in point is the recent recognition and reparation in Canada of terrible wrongs done to its aboriginal children, early immigrants from China, Canadians of Ukrainian descent during the First World War, and the internment of Italian, German and Japanese Canadians during the Second World War, among others. “Other groups still battling for reparation” in The Globe & Mail, August 26, 2005, p. A8

10 This research forms the bulk of my forthcoming analysis of the Spanish media and Republican exiles. I contrast and compare the 1939-1975 period to contemporary media representation of exiles utilizing La Vanguardia Española and La Vanguardia as a principal source.

popular support for their respective political projects.That in Franco’s Spain the press was monitored and censored is common knowledge. Nonetheless, newspapers reflect and convey the climate of the period and thus embody the dictator’image of exile.

To contextualize the Diaspora’s preliminary geography, and underline the most prominent features of the repression, I have relied on books and articles with the latest available sources on facts and figures on the refugees. I make the case for interlocking this paper’s main themes (exile, persecution, and repression), through the inclusion of a telling example drawn from archival material. My analysis of newspaper articles –mainly from La Vanguardia Española from 1939 to 1975— complements the above. Newspaper articles convey morethan facts about events; through value judgments, selection and omission of topics, emphasis, imagery, and format they suggest notions about the relationship between the regime and its foes in the past and the present, and determine how an event is put together in a meaningful manner to suit particular intentions.

Marking inquiries on repression

Research on post-Civil War repression had to wait decades before it could be systematically undertaken by scholars and journalists alike. The most evident obstacle was the lack of access to archival documents. However, as Richards (1996:236) makes clear, many of the accounts have amounted to only the partial recounting of a series of specific violent episodes and memoirs.11 Although these episodes focusing on specific groups and aspects of the repression are commendable and indispensable, lacking for the most part have been the attempts to explain the origins of this violence, its usefulness to the regime, its consequences in terms of social development, and its reach in time and space. Yet to be uncovered in its totality is the nature of a “program of terror with definable social and political objectives” (Richards 1996:239) whose harm is still being felt today at personal and institutional levels; and although English authors have included aspects of the repression as coda to their studies of the Civil War, the sole wide-ranging studies so far in English are those of Michael Richards (1998 and 1996), and Paul Preston (1990).

In Spain, most analyses are of recent vintage. One of the earliest is Cisquella, Erviti and Sorolla’s study first published 1977 and rounded out in 2002. It is a comprehensive analysis of the Press Law established in 1966 by

11 See some recent examples: Josep Recasens Llort, La repressio franquista a la Conca de Barbera (19391945). Montblanc, 2000; Emilio Silva & Santiago Macías, Las fosas de Franco. Temas de Hoy, 2003; Josep González-Agápito & Salomó Marquès Sureda, La repressio del profesorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996; Mirta Núñez Díaz-Balart & Antonio Rojas Friend, Consejo de guerra: los fusilamientos en el Madrid de la posguerra (1939-1945), Madrid: Literaria, 1997.

Manuel Fraga Iribarne that under the guise of a benign and modified law permitted unfettered censorship and outright cultural repression. Under the title “The Repression” (1998), a collection put together by the editors of the Biblioteca de la Guerra Civil, consists of eleven chapters that give the impression that the repression only took place from 1936 to 1939, for the killings and executions of the post-war period are lumped together with the war’s casualties. One single chapter deals with the incarceration and execution in Valencia of a group of visual artists by the Franco regime. España bajo el franquismo, (2000) first published in 1986, is an effort to analyze the regime’s politics, economy and ideology; the more directly engaged essay on repression by Ferrer Benimeli describes the regime’s hatred of Masons. On the other hand, a rather complete analysis of the dictatorship’s violence has been edited by Julian Casanova under the title Morir, Matar, Sobrevivir (2002). As well, Santos Juliá’s (1999) seminal collection on the victims of the civil war includes sections by Solé i Sabaté and Villarroya on the years of the war, and a whole section by Francisco Moreno is assigned to post-war terror organized into its physical, economic, and ideological characteristics. Finally, the work of Carles Santacana (2000) verifies the regime’s hostile actions against Catalan culture through documents suppressed hitherto of the “Consejo Nacional del Movimiento.” Other works in Spanish include references and sections on the repression, but just as an issue among others. The terror unleashed against defeated Republicans and exiles is not treated as an outstanding theme worth a thorough examination.12

As many of the authors cited recognize, the words ‘forgiveness’and ‘amnesty’were unknown to Franco’s Spain. His rule of almost forty years allowed him to shape and control the formation of collective memory and the writing of history much more efficiently than in post-war Germany or Italy. Indeed, the history of the 1930s or the little that was permitted publication in Spain was written by policemen, soldiers, state functionaries and priests (Richards 1996:198; Preston 1990). Very little of this repressed, hidden or distorted memory has been recovered in the new democratic Spain, for the Francoist political class would be compensated by an obligatory exercise in collective amnesia (Richards, 1996:201). Moreover, the lack of official support to investigate the repression has been denounced by Alberto Reig Tapia in recent times (cited in Núñez Díaz-Balart & Rojas Friend, 1997:25-26).

Quantifying the terror. For the next five or six years after Franco’s declaration of the end of the war in April 1939, thousands of executions took place in Spain. The regime, however, continued to kill political prisoners until the 1970s. Richards (1996) cites the works of Josep M. Solé i Sabaté to confirm the enormous number of records that have been purposely destroyed

12 For example Enrique Moradiellos (2000) La España de Franco. Madrid: Editorial Síntesis, has a section on francoist repression; and Julio Valdeón, Joseph Perez and Santos Juliá (2003) Historia de España, Madrid: Austral, also discuss some aspects of the repression.

to obscure the repression’s magnitude. As early as 1965, Jackson (1965) calculated close to two hundred thousand men and women killed by the Nationalist repression. Authors Núñez Díaz-Balart and Rojas Friend have situated the number of executions around 150,000 (1997:26). Conversely, Payne (2004:337) makes the case for 30,000, the figure cited by Salas Larrázabal, whom he quotes approvingly along other supporters of Franco’s regime such as Comín Colomer and de la Cierva. On the other hand, Richards (1998:30) asserts that the precise number of those killed by the dictatorship might be much bigger since many executions often were not recorded, and explains that in Galicia, as in other regions, an explicit order was given that no death certificates be issued even to those family members brave enough to identify the body of the summarily executed. It is common knowledge that when certificates were issued the cause of death for many of the executed was listed as “heart attack,” “accident,” “natural death,” and the like.13 Given the severe limitations of available sources the magnitude of the killing will never be known with precision. The argument over ‘exact’quantification, however, should not distract from the executions’enormous magnitude.14

Qualifying the terror. One last objective of the Republican government had been to sign a peace deal with the rebel forces to forestall revengeful actions against the defeated. However, the unconditional surrender to General Franco on April 1st 1939, unleashed a frenzy that encompassed more than outright physical extermination: many lives were affected in other ways. Besides the number of studies documenting summary executions mentioned above, all of those who spent years in jail,15 in concentration camps, and in disciplinary battalions employed as slave labor to build public works such as roads and monument, saw their lives devalued and those of their relatives forever affected.16

About one million men and women were incarcerated and lost property, jobs and the possibility of making a living after their sentence was over (Núñez Díaz-Balart & Rojas Friend 1997:16). Forced self-censorship, state censorship, coercion, the segregation of the ‘defeated,’discrimination based on gender and culture, lack of religious freedom and, for sure, the prohibition to choose political representatives, are also part and parcel of the repression. An ex-fascist intellectual cited in Richards (1998:31) Dionisio

13 One of the foremost examples is the death certificate of Catalonia’s President Lluís Companys, executed at Montjuic in 1940 by fire squad. It defines the cause of death as ‘internal hemorrhage’.

14 According to Preston (1990:41) about 300,000 Spaniards were killed during the hostilities; 440,000 went into exile; 10,000 were to die in Nazi concentration camps (although it seems that not all the internees died) another 400,000 spent time in Franco’s prisons, in concentration camps, or labour battalions.

15 Catalonia’s former President Jordi Pujol was awarded $5000.00 Euros on January 9th 2003 as a compensation for his imprisonment of two and a half years in Franco’s jails. To this date a total of 9724 compensations have been awarded for a total of 26 million Euros, only in Catalonia, without counting those who already benefited from a similar initiative from the Spanish government between 1990 and 1992, limited to those older that 65 (La Vanguardia Digital, January 9, 2003).

16 The Valley of the Fallen in the outskirts of Madrid was built with prisoners labour.

Ridruejo, described the repression as one with a single central intention: “the physical destruction of the ranks of the parties of the Popular Front, of the unions and of the Masonic organizations.” It was a repressive framework that would be completed by the “Law for the Repression of Masonry and Communism (March 1940) and the total reform of the educational system. Under Franco, education, religion, press, radio, and the censorship of literature were all aimed at the de-politicization of social consciousness (Richards 1998:147).

The manipulation of social consciousness is remarkably illustrated by Carolyn P. Boyd in the last three chapters of Historia Patria (1997). Her investigation of the dictatorship uncovers the way in which Spain’s privileged classes were to resist the process of social, political, andcultural modernization unleashed by the proclamation of the Second Republic. It was the threat posed by the republican culturalproject that most frightened the right. For that reason, professors and teachers were some of the most persecuted. At the end of the war, 118 university professors,200 secondary school professors, and 2,000 teachers (maestros) went into exile (Boyd 1997: 245). These figures, however, do not reflect the magnitude of the repression. From those who did not leave, only in Catalonia there were close to 2000 impeached teachers who lost jobs or were relocated in other areas of Spain (González-Agápito & Marquès-Sureda, 1996:55 passim). Accordingly, Francoist history textbooksestablished a contrast to the “naturalism,” “rationalism,” and “materialism” of the Republic’s progressive pedagogy and, in opposition to its “Judeo-Masonic” internationalism and pacifism, the Catholic right offered ardent patriotismand “social peace.” Amultitude of sins were encompassed by theepithet “anti-Spanish”: internationalism, pacifism, contempt for or indifference to the “saints, martyrs,and colonizers” responsible for Spanish greatness, materialism, naturalism, and extranjerismo (Boyd 1997:225).

Franco’s task was made easier by the right’s opposition to the liberal democratic and socialist currents that had battled for dominance in Spanish society during the 1930s and by the perception that “the red revolution was forged in the field of education” (Boyd 1997:233). To accomplish the total alteration of the Republican model, the democratic constitutionwould be rescinded, social reforms and regional autonomy reversed, political parties and syndicalist organizations outlawed,and their leadersneutralized by death, imprisonment, or exile. Even some well intentioned efforts like that of the Falangist intellectual Pedro Lain Entralgo to make room in the national past for the 1939 defeated “other Spain” wasrejected by Opus Dei fundamentalists like Rafael Calvo Serer (Boyd 1997:239).

The tone of the repression however would change in the 1950s and 1960s, when the Cold Warclimate was at its anti-communist height and Spain diplomatic isolation ended. The policy of economic modernizationand growth would signal the decline of the National Catholicideology that tried

to resurrecta nationof imperial warriors and saints in a society battered by hunger, isolation, and bitterness (Boyd 1997:304). Theexperience of the Franco regime suggests that not only the medium but the messageitself was an obstacle to the development of Spanish identity.Boyd (1997) states that Franco’s definition of national identity wasdivisive, rather than communitarian, because it rested on dichotomies (good Spaniards/bad Spaniards), a definition of thenation that justified the victory of one-half of its members over theother half, and that elevated misery and humiliation to the status of national virtues could not hope to set deep roots.

And yet, as Preston (1990:30) indicates, the “politics of revenge” did not die with the end of the regime’s autarchy. “Those who were more directly implicated in the regime’s networks of corruption and repression, the beneficiaries of the killings and the pillage, were especially susceptible to hints that only Franco stood between them and the revenge of their victims. They were to make up what in the 1970s came to be known as the ‘bunker,’the die-hard Francoists who came prepared to fight for the values of the Civil War.” The executions of political prisoners commanded by Franco in March 1974 and September 1975 evidently assisted this bunker mentality.

In closing, Richards (1998:170) has pointed out that “The memories of those who suffered defeat and repression in the Spanish post-war years are shrouded in darkness and silence.” Indeed, for years, even after the dictator’s death in 1975, people refused to talk and remember. This is unfortunate because the majority of the defeated have died; those who remained in Spain and those who were exiled cannot make known their ordeals anymore. The first cohort to pass away had been borne in the late 1800s, their children, now in their eighties and nineties are also departing. In Spain their descendants refuse to acknowledge the past, while the exiles’offspring are scattered worldwide and barely remember the old folks’stories of war and defeat. Avoiding the past sadly does nothing to erase it. One in four Spaniards has a relative who was killed in the war; one in ten had a relative forced into exile in 1939; two out of three had a relative who fought in the Civil War (Preston, 1990:40). Learning about the lives and deeds of those who for decades could not express their feelings and tell their own version of events makes the retrieval of historical memory and its interconnected geography a pressing task.

Who were the exiles? From intellectuals to ordinary people

It is estimated that more than five hundred thousand refugees crossed the Pyrenees in an attempt to flee Franco’s revenge in the first months of 1939. Many, about seventy thousand, went back to Spain, some extradited by authorities of Vichy France and others voluntarily fleeing concentration camps where food was scarce and conditions appalling. Still another contin-

gent ended up in German concentration camps; most Communists went to the Soviet Union; and a substantial group made up of different political factions at the core of the democratic Republican institutions (liberals, socialists, anarchists, communists) escaped to the Americas, with a sizeable component fleeing to Mexico.17 The dispersal encompassed many countries and continents. But the quantification of the exodus is difficult to fine tune. The Valiere report, made under the auspices of the French Government on March 9, 1939, calculates 440,000 refuges of which 170,000 were women children and the elderly, 220,000 soldiers and militia, 40,000 in poor health and 10,000 wounded. Ayear later, 167,000 still remained in France, plus those who had reached places in the Americas and the North of Africa. In total about 200,000 émigrés are considered to be the bulk of the Spanish Republican exile (Exilio, 2002:24). But other accounts vary to some extent (see Pike 1993:1).18

Yet in the fiftieth anniversary of the exile in 1989, the socialist government in Spain chose not to commemorate the occasion. In fact, not a single post-Franco government has officially recognized the magnitude of the exile and the fate of the refugees. It was left to a civil association, the Fundacion Pablo Iglesias (1989) to issue the proceedings of the conference “1939-1989 de la España en conflicto a la Europa de la paz.” The Republican exile, however, has not been forgotten altogether within Spain. As early as 1975 (with the death of Franco permitting it), an extended collective work directed by José Luis Abellán, dealt with the exile’s history, politics, thought, culture, literature, art and science.19Abellán has tackled myriad aspects of the exile under three important categories: number of exiles, geographical dispersion, and chronology. In all of Spain’s history of migrations and exile, the numbers of ousted Republicans are the highest and the Diaspora’s geography astonishing. The exiles dispersed all over European countries from Great Britain to the Soviet Union and all of the Americas, from Argentina to the United States. Fewer also went to the north of Africa and some Asian countries. It has been customary to associate the 1939 Spanish Diaspora with an impressive array of influential intellectuals. To commemorate the exile’s 60th anniversary in 1999, José María Balcells and José Antonio Pérez Bowie (2003) edited a collection detailing the contributions to the arts, literature, philosophy and science of the Spanish Republicans in exile. More than thir-

17 About 24,000 refugees arrived in 1939 and 1940, but in later years until 1950 there more arrivals (Pla Brugat et al, 1997:13-49)

18 Pike mentions 460,000 refugees from whom 70,000 agreed to return at the end of March 1939, after a barage of heavy propaganda by the victors of the war.

19Among the many publications of Abellán, see for example, El exilio filosóficoen América: los transterrados de 1939. México: Fondo de Cultura Económica1998; De la Guerra Civil al exilio republicano. Madrid: Mezquita 1983; (Ed.) El exilioespañol de 1939. Madrid: Taurus 1976; (Ed.) La emigración republicana. Madrid: Taurus 1976; Abellán, J.L. et al. 1998 Los refugiados españoles y la cultura mexicana. Madrid: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes; Abellán, J.L. et al. 1990 La otra cara del exilio: la diáspora del 39. Madrid: Universidad Complutense

ty authors discuss in this volume the achievements of philosophers, novelists, teachers, medical doctors, visual artists, historians, architects, and last but not least the rich input of exiled poets. The editors and contributors’main motivation is to offset the entrenched and systematic denial and oblivion of the exiles, and the dismissal of their struggle to keep alive the continuity of modern Spanish thought in their host countries, a thought censored and impaired within Spain by the dictatorship.

In his book about Spanish intellectuals exiled in Mexico, Faber (2001) brings about a critical review of the elite that contributed to their host countries in the fields of science, art and literature. His analysis indicates the conflict between the dream of a unified Spain and the exiles’continuous frustration due to internal and external obstacles. The main themes are general reflections on intellectual aspects, the first years abroad and the exiles’political reorientation in reaction to the international recognition of Franco’s regime. But the author also recognizes the partial nature of his study, for “the phenomenon of Spanish Civil War exile is so enormous and diverse that it is almost impossible to avoid the trap of generalization, of confusing the whole with what is only a part of the matter” (Faber 2001:xiii). This is a crucial declaration because what sets apart the 1939 exile is precisely the tremendous diversity in political orientations, regional affiliations, professional interests, and personal reactions to exile; not to mention the diversity of underrepresented groups such as women, Catalans, Basques, Galicians and the second and third generations of exiles.

This diversity has been unnoticed by many chroniclers for one reason or another. Especially for the duration of Franco’s regime it was customary to present all Republicans as communists to justify political assassinations and repression in the name of anti-communism. In a ghastly mirror image of the Masonic purge (see below “Acase of Overseas Persecution”) communists were to be incarcerated and killed, whether they were communists or not.20 Hence communists have remained the most observed and written about of all Republican factions while their numbers and power have most probably been greatly exaggerated. Even the landmark study of David W. Pike (1993) on the Spanish communists in exile begins with ambiguous numbers: “tens of thousands…” although in subsequent pages it is mentioned that only 6,000 entered the Soviet Union and another 2,000 left for the Americas (Pike 1993:17-35).21Throughout the book it is impossible to gauge the number of exiled communists for even the records of Spanish prisoners in Nazi concentration camps such as Gusen, Mauthausen, Dachau, etc. do not clarify who were and who were not communists. For sure there might have been

20 “Franco accused the conservative Basques of being ‘Soviet-separatists’” (Beevor 1982:281).

21 Also indispensable are David W. Pike’s Vae Victis: los republicanos españoles refugiados en Francia (19391944). Paris: Ruedo Ibérico, 1969, and LouisStern Beyond Death and Exile: The Spanish Republicans in France 1939-1955. Cambridge: Cambridge University Press, 1979

socialists, anarchists and liberal Republicans martyred at the camps as well. In the end Pike (1993:283-84) recognizes that Spanish communists were second to none in their contribution to the antifascist struggle, and that the Republican camp was as deeply divided as were the wartime allies, after the onset of the Cold War. But the reader still misses a hint on the communist percentage of Republican exiles.22

Likewise in the most recent account on the role of communist activity in Spain by Stanley G. Payne (2004) percentages are difficult to find. Following a line of thought that proposes Franco’s regime as the only alternative to communism, —while democratic rule is brushed aside as utopia— Payne concludes that the Republic had many undemocratic components.23 Even if that were to be so, there is still no rational validation for the dictatorship forced on Spaniards for almost forty years after the Republic’s demise. How can dictatorship of any kind be justified on any grounds? Payne challenges the view that the Civil War was a struggle of fascism against democracy, but how can the triumph of fascism in Spain be explained? On the other hand, the terror unleashed on the defeated, and the exiles’persecutions are not even worth a corollary. But that is no obstacle for the author to affirm that Franco would concede the opportunity “for Republican leaders to flee abroad” (Payne 2004:287), probably in a fit of utter generosity. One can only think of Azaña,24 Companys and many others captured abroad by Franco’s police, killed, imprisoned and persecuted. As Anderson (2003:152) recaps, “Franco worked diligently to keep the conflict alive in the public mind. For those who might question his … totalitarian state, the corruption and bloody repression, he could remind them that he had saved Spain from the barbarous Red menace and that only he stood in the way of a return to chaos. No public response of the defeated was permitted.”

The book of Jordi Guixé Coromines (2002) explores the efforts committed by the regime to control the activities of the exiles from 1943 to 1951, concretely in France. Again, the protagonists are the communists for their political profile was always at the forefront of international relations during the Cold War. Fewer in numbers, they were indeed the soul of anti-Francoist resistance, and the most active contingent against fascism. The author makes his case based on archival research of French and Spanish documents and finds out how the communist guerrilla was the object of French persecution at the end of the Second World War under the command of “Operation Bolero-Paprika” (2002:199 passim). He concludes that democratic European

22 Pike’s book merits a more thorough review than the one I can introduce here. For one thing, the amazing amount of numbers and data need to be carefully sorted out.

23 To make a stronger case for Franco’s bonhomie, Payne gives the number of executions during the war as 100,000 for both sides combined (2004:117). It is well known by now that the tally by provinces (only half of them) is 72,527 assassinations on Franco’s side which well may be double when it is completed (Juliá, 1999:410 passim); also Casanova (2002).

24 Azaña died in France. But there had been an order for his capture nonetheless.

countries supported Franco’s dictatorship in a number of ways, as a result, most certainly, of the impact of the Cold War. The Cold War determined how and why the anti-Francoist resistance was shunned by Europe and the West in general, giving General Franco virtual support to continue his unabated control over Spaniards.

Three recent volumes are dedicated to the Catalan exiles. Joan Villarroya Font (2002) begins with an overview of the exodus, the imprisonment in concentration camps, the Diaspora, Catalan institutions abroad, and finally the return of some exiles to live their last years in Catalonia. The book is comprehensive yet succinct. The names of remarkable men and women can be found in the last sections of the book chronicling their deeds and sadly also their deaths in the host countries. Like all other Spanish exiles, the Catalan exodus encompassed countries in Latin America, Britain and the Soviet Union, and Villarroya conveys in a direct and informed way how they lived, where they went and how they contributed to cultural and scientific advances. An especially poignant case mentioned by Villarroya is Joan Comorera’s return to Spain. Thinking that the repression was lessening, he went back to Spain in 1951 only to be captured and condemned to thirty years in prison. He died in the Burgos jail in 1958.

The other two books focus only on those Catalans exiled in Mexico. The first one is authored by Dolores Pla Brugat, Maria Magdalena Ordoñez and Teresa Ferriz Roure (1997). It puts an emphasis on the distinct history, language and tradition of Catalan culture and the degree in which the exiles assimilated to Mexican culture. It devotes, as well, a whole section to demographic data clarifying the number of Spaniards exiled to Mexico of whom 7879 were Catalans (1997:19-22). Most importantly, this slim volume also adds up an annotated bibliography of works of and about Catalans in Mexico, and a list of Catalan periodicals published in Mexico from 1939 to 1975. The second volume (Manent, Soler Vinyes & Murià 2001) also contributes essential data in relation to several generations of Catalan exiles. It lists the first generation born between 1871 and 1885 (see case study below); a most numerous second generation born between 1901 and 1915, and another born between 1916 and 1930 (2001:35-38). What links them is that all were born before the Civil War and had a memory of the Republican years. Yet perhaps the most vulnerable cohort is the one born in 1936-1939 during the war and in 1940 in concentration camps. This last one represents the loss of cultural continuity and the pain of having an undefined identity. Evidently, this is not a biological classification, but rather a sociological one, for each of these cohorts possess different psychological characteristics and cultural approaches to exile that differentiate them (2001:39).

Alicia Alted’s (2005) analysis of the exile is set in a wider context. It includes other countries of Europe and America, as well as the years in which a parallel Republican government outside Franco’s Spain established a sense of democratic continuity. Alted also makes a link between democracy in con-

temporary Spain and the memory of Republican exile. Other authors such as Antony Beevor (1982:268-78) have briefly commented on the exiles’fate at the outset of their escape noting that the pro-Franco press “insinuated that all Republicans were criminals, dirty and riddled with disease.” But the theme of exile and the resistance against Franco’s regime, and the last clash in 1960 between the Civil Guard and the guerrilla is just a “postscript” at the end of his study. The refugees are also briefly mentioned by Anderson (2003) giving only their numbers and destinations.

As stated at the outset of this paper, research on the 1939 exile has experienced an increase in recent years.25 It has taken several decades though to begin to unravel the mystifications put forward by Francoist propaganda about the exiles. Apropaganda most certainly fuelled by the press.

Franco’s Newspapers

The exiles were seen as one and the same without a trace of difference in Franco’s Spain. All of them vanquished enemies associated with godless, totalitarian aims. Neither memory nor empathy about the plight of refugees was to be publicly expressed in the media; nor for that matter regret for the many that perished in the first years of the exodus in French and Nazi concentration camps. They were perceived either as opportunists who fled a poor country in need of reconstruction or criminals escaping the arm of Franco’s justice. Every one fell into two categories: masons or communists; or both. For many decades this homogeneous view persisted. In fact, it has taken about sixty years for the Spanish media to begin to untangle such an inaccurate image. In this section I wish to begin to unravel how this image was created in the first place

There was a necessity to convey the memory of the war as a crusade of good versus evil: the victors were impossibly good and virtuous and the defeated the sum of every vice. It was a war “for decades explained as an attempt by the army to thwart a Masonic and communist plot” (Ribeiro de Meneses, 2001, p. xvi). But this simplistic fabrication could only be unleashed by decree in the communication media, for in the world of scholarship the regime’s sympathizers could not abide it without some sort of scrutiny. Even a supporter of the scheme of a communist plot (but not the wacky Masonic one that is too embarrassing even to the most loyal Franco backers) recognizes that “Soviet policy proved almost totally counterproductive…[and]…the Soviets did not achieve success in imposing all their policies on the Republican government or in stimulating a Republican victory” (Payne 2004:316-17). In fact, “the Soviet manpower [little more than 3,000 military

25 This review obviously does not encompass the totality of the literature on exile. The reader is advised to look at the bibliographies of each of the works mentioned to get an inkling of this theme’s extent.

personnel] was far exceeded by the approximately 16,000 Germans and 70,000 Italians” that fought on Franco’s side (Payne, 2004:153). Thus the menace of a communist takeover remains unproved although the Spanish public had to endure for decades a campaign instilling fear and promoting hatred for the “reds.”26 This fabrication was systematically remarked and enforced by several means: through schools and textbooks, the pulpit, the fascist institutions, and the media. Franco’s communication campaign had two aspects to it. One was the direct indictment of Republican exiles as evil communist lackeys. The other was the suppression of news that might challenge this image, best illustrated by the Spanish media’s disregard of the Nobel prizes imparted to Juan Ramon Jiménez and Severo Ochoa, both in exile, neither of them communist.

The method employed by the regime to broadcast the Republicans’peculiar representation had three apparently contradictory aims: first, the dissemination of a distorted image, second, the suppression of information, and third, a deliberate policy of oblivion and silence. Through this strategy Spaniards were constantly reminded of the Civil War’s horrors and the need to contain dissent in order to forestall another conflict; information about the struggle for democracy during the Second Republic was suppressed and the worth of Republican personalities negated. At the same time, the exiles’situation in their host countries was disregarded altogether. It was a design that could only be implemented through a tight control of the media. For the duration of the regime all means of communication were subjected to rigid censorship.

The co-optation of the press began when La Vanguardia’s original owners recovered the paper seized during the Civil War by the Republican government on January 1939, in the Barcelona invaded by Franco’s troops. The first thing they did was to numerate the issues following those of July 1936, thus discarding two and a half years of events. From 1939 on, the newly called La Vanguardia Española became the most successful paper in Spain, printing 200,000 issues by 1965 (Barrera 1995:76). Soon after it was renamed, articles began to appear that reflected the new mentality. The list is long, but a sample reads like this: “Los niños expatriados por los rojos,” [Children expatriated by the reds,] (1939) “Trapisonadas de la horda republicana fugitiva,” [Disgusting acts of the fugitive Republican horde], “La benévola y absurda actitud del gobierno francés,” The absurdly benevolent attitude of the French government, “Los rojos,” [The Reds], “Contra la depredación republicana,”[Against the Republican depredation], “Comunistas españoles confinados en México: Islas Marías prisión para los comunistas 56 Mireya Folch-Serra Treballs de

26 For a different outlook see Herbert R. Southworth’s Conspiracy and the Spanish Civil War: the brainwashing of Francisco Franco. London, New York: Routledge, 2002. This book presents an account on the nature and importance of conspiracy for the extreme right. It also explores how the myth of the Communist secret documents was perpetuated well into the 1970s.

españoles,”[Spanish communists imprisoned in México: Islas Marías prison for the Spanish communists], “México bajo la peste escarlata,” [México under scarlet fever], “El vandalismo trashumante de los rojos españoles irrumpe en México,” [The vandalism of Spanish reds swamps Mexico], “Las andanzas de los rojos en México,” [The wandering of reds in México], “Pánico entre los elementos rojos refugiados en Francia” [Panic among the red elements refuged in France] (1940). This kind of diatribe went on for the years of the dictatorship but the tone changed in 1979 with an article titled “Veinte mil exiliados,” [Twenty thousand exiles].27

Censorship is now a thing of the past. But a particular kind of selfrestraint endures in the Spanish media. There is, for example an idiosyncratic censorship that has affected foreign books. Some translations of political fiction have altered the original text to suit Spanish interpretations of events (see Folch-Serra 2002). Others, like George Orwell’s Homage to Catalonia, are sold nowadays by main publishers such as Ariel, Seix Barral, and Círculo de Lectores with the same expurgated and manipulated translation of 1970 (see El País, March 17, 2001, Babelia 1). The old watchwords’influence on present-day written output affects even academic books where cities are described as “liberated” and “recovered” by Franco’s troops at the ending of the Civil War (see Barrera 1995:34).

In conclusion, the regime’s repression became a necessary condition to fabricate the Republican’s image and both image and repression are directly related to each other. They must be studied together in order to understand and deconstruct four decades of press control and media censoring as an instrument for the dissemination of the regime’s ideology and as an implicit part of everyday life in Spain. The following section presents a case of persecution beyond the borders of Spain. Interestingly, most studies document cases occurred during the first five years after the war (see for example Bermejo 1996); this one, however, takes place in the late 1950s and 1960.

Acase of overseas persecution

When Dr. Francisco Folch Calbo was indicted by the “Tribunal Especial Para la Represion de la Masoneria y el Comunismo” in 1958 he had already been in exile for twenty years. In 1939, when he was 61 years old, he had been condemned by the “Tribunal de Responsabilidades Políticas,” under the vague accusation of being “red” and declared an “absentee.” The prosecutors were unable to capture him because he left the country on February 1939. In 1945 the case was closed after it was declared that he had no assets. He had owned, however, a country house inherited from his parents in the village of

27 For a complete list and description of the articles’content see my forthcoming study on the Spanish Media, mentioned above.

Montblanc with adjacent land, and two smaller properties in the city of Tarragona. He had held a position as medical officer for sanitation in the province of Tarragona, and also had a full medical practice. But nothing of this was mentioned in the indictment.

Dr. Folch left Spain totally impoverished and never went back. From France to Mexico and later to Cuba off he went. The new charge of 1958 is therefore rather puzzling; it began with an exchange between Tarragona’s security police and the Tribunal’s officers.

The police had disclosed to the Tribunal that in the previous three years Dr. Folch (who is not addressed by his title in the indictment papers) had lived in Havana and they were not sure if had had ever come back to Spain. Aseries of exchanges followed that first report.

In its entirety the file has 31 pages and is divided in two sections: the so-called “Expediente Personal” and the Tribunal’s proceedings. The exchange between different agencies (e.g. the “Presidencia del Gobierno”) continues throughout 1958 with reports signed by a variety of officers who assert Dr. Folch’s affiliation to the ‘Tarraco’ Masonic Logia. On December 24, the “Ministerio de Gobernacion” confirms that the accused is indeed a Mason and that steps have been taken to locate him, that he lives in Havana, Cuba and he is about 71 years old and a medical doctor. By March 1959 a request is been made to the General Director of Prisons from the “Dirección General de Seguridad” to proceed to his search and capture.

Aprevious document dating from November 25, 1956, however, states that the investigation had been in place for an unspecified period of time by the Salamanca Director of Documentary Services, and yet in another twist, it is recognized that on December 4, 1946, there was no evidence of Dr. Folch being a Mason. But now, it is affirmed in an un-dated page of the document, Masonic antecedents have materialized.

The whole file is a confusing affair of incorrect and half-correct information. Evidently his age in 1958 is not 71 as stated in the document, but 80 years old; his place of residence in the city of Tarragona is however correctly identified. The case will never be closed. On May 20, 1960 the document’s last page confirms the provisional closure of the file, subject to being reopened if need be, and, as a final indignity, Dr Folch is condemned for ‘rebellion’for not having shown up at the Tribunal to recant his Masonic membership. Ayear later, on May 17, 1961 Dr. Folch dies in Havana, Cuba. He is 83 years old and with him expires his unfulfilled longing to see his country for one last time.

Tellingly, forty years after Dr. Folch’s death on May 1961, eighty Masonic Loggias assembled at Madrid on May 2001 for an international congress. On the occasion Tomas Sarobe, the Spanish Grand Master, recounted that under francoism 12,000 masons were executed and close to 40,000 indictments against Masons were brought about, “whether they were Masons or not.” Although many of the charges were clearly false, the purge was quite effective for at present there are less that 3,000 Masons in Spain.28 The pattern of

28 “Los masones españoles reclaman el patrimonio que les arrebató Franco” in El País, May 25, 2001, p. 36 and “La Generalitat ajudará els maçons catalans a recuperar els seus papers de Salamanca” in Avui, June 24, 1998, p 40.

improvised persecution, a pattern because it is not difficult to discern the inaccuracies and outright lies of the accusations in many other examples, is well illustrated by Dr. Folch’s case.

As Gabriel Jackson (1965) wrote in his landmark study of the Spanish Republic and the Civil War, one of the dictatorship’s leading themes was that the Republic had been born of a Masonic plot, a charge that is “a fantastic distortion” brought in by a Francoist author whose books provided a list believed by Jackson to be erroneous (1965: 510). In fact, the archive of Masonic activity kept at Salamanca was based on Eduardo Comin Colomer’s far-fetched gazetteer. As Jackson explains, it was the duty of the archivists to send a certain number of index cards to Madrid each month with the names of newly discovered Masons. In many such documents the adjective “Jacobin,” “Jewish” and “Communist” is hyphenated with the “Masonic International” And so, specific Republican politicians and other individuals are referred to as “crypto-Jews,” for at the time to prove that the Spanish Republic was the puppet of the Masonic International, Jews, Masons and Communists were all mixed up in the same category (Jackson 1965:512-13).

The above case is not unique. Ferrer Benimeli (2000:266) relates the bizarre spectacle of the Tribunal’s sentences for other well known exiles such as Diego Martínez Barrio, Luis Jiménez Asua, Santiago Casares Quiroga, Ángel Galarza, Álvaro de Albornoz, and Julio Álvarez del Vayo, all of them condemned in absentia. It was only in 1964 that the “Tribunal para la Represion de la Masoneria y Comunismo” would be abolished by decree. For all those years, since its foundation in 1940, the Tribunal had had the power to execute, imprison and confiscate the property of those presumed guilty of being Masons.

That this mystification would continue throughout the 1950s and 1960s even when at that time the dictatorship was well established and supported by the international community, and the prospect of the Republic’s revival unfeasible —is rather incomprehensible; it reflects a desire of revenge not the least assuaged by Franco’s military victory and grip on power. The regime’s idle chase of so-called ‘Masons’in exile, moreover, only confirms a futile use of cruelty and an exercise in irrationality. For as Ferrer Benimeli (2000:268) declares, Franco’s persecution and prosecution of Masons is more than a mere anecdote of the history of Francoism; their annihilation represents the totalitarian nature of the dictatorship. More investigation into this matter is needed for the case of Dr. Folch, as shown above, is not unique. The implementation of terror unnecessarily unleashed against an old man living in exile was heightened by the malice shown in the alteration of his age. To order his capture they made him appear younger (71 years) for the harassment of a man in his eighties would have made too apparent the contemptible nature of Franco’s laws.

The geographical loop

What is clear from the themes developed above is that in most of the works reviewed exile and repression are analyzed independently. Most if not all of the studies on exile do not include the context of Francoism and the violence unleashed against the exiles. It is my hope that this paper has conveyed even in a small measure the unavoidable links between exile, repression and forgetfulness; as well as the catastrophe of a human geography stretched to its limits by a senseless persecution that continues to affect Spain’s body politic to date.

Acknowledgments. I would like to thank Carles Salmurri, from La Vanguardia, for hisgenerous help in assisting my search of old and recent articles dealing with the exiles. To my Catalan colleagues at the University of Girona and the Autonomous University of Barcelona, I express my gratitude for their support over the years. This paper’s research has been made possible by the grant number R2604A08 from the Social Science & Humanities Research Council of Canada.

61-62, 2006

References

ALTED, Alicia (2005) La voz de los vencidos. El exilio republicano de 1939. Madrid: Aguilar

AFIT, (1995) France 1939/1945. Ministere des Anciens Combattants el Victimes de Guerra. Alsace, France: AFIT

ANDERSON, JamesM.(2003) The Spanish Civil War, AHistory and Reference Guide. Westport, Connecticut: Greenwood Press

BALCELLS, J.M. & J.A. PÉREZ BOWIE, Eds. (2001) El exilio cultural de la Guerra Ciivil (1936-1939). Salamanca: Ediciones Universidad

BARRERA, Carlos (1995) Periodismo y Franquismo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias

BEEVOR, Antony (1982) The Spanish Civil War. London: Orbis Publishing

BIBLIOTECADELA GUERRA CIVIL (1998) La represión. Barcelona: Folio

BOYD, CarolynP.(1997) Historia Patria: Politics, History, and National Identity in Spain, 1875-1975 . Princeton, New Jersey: Princeton University Press

CASANOVA, Julián et al. (2002) Morir, matar, sobrevivir. Barcelona: Critica

CISQUELLA, Georgina, ERVITI, JoséLuis& SOROLLA, JoséA. (2002) La represion cultural en el franquismo. Barcelona: Anagrama Exilio (2002). Madrid: Fundación Pablo Iglesias

FABER , Sebastiaan (2002) Exile and Cultural Hegemony: Spanish Intellectual in Mexico, 1939-1975. Nashville: Vanderbilt University Press

FERRER BENIMELI, JoseA. (2000) “Franco y la masonería” in Fontana, J. (Ed.) España bajo el franquismo. Barcelona: Crítica, pp.246-268

FOLCH-SERRA, M.(2002) “The geopolitics of identity: popular literature, censorship and the Spanish media” in Identity: An International Journal of Theory and Research, Vol. 1, No. 4, 2(2), pp 177-192

FOLCH-SERRA, M.(1995) “The everyday aspects of nationalism: situated voices and national identity in Catalonia” in International Journal of Comparative Race &Ethnic Studies, Vol 2, No 2, pp 35-47

FONTANA, Josep (Ed.) (2000) España bajo el franquismo. Barcelona: Crítica

FUNDACIÓN PABLO IGLESIAS (1989) 50 Aniversario del Exilio Espanol. Madrid: Editorial Pablo Iglesias

GONZÁLEZ-AGÁPITO, J. & M. MARQUÈS SUREDA (1996) La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans

G UIXÉ C OROMINES , Jordi (2002) L’Europa de Franco. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

HURTADO, Victor et al. (1995) Atles d’Historia de Catalunya. Barcelona: Edicions 62

JACKSON, Gabriel (1965) The Spanish Republic and the Civil War, 19311939. Princeton, New Jersey: Princeton University Press

JULIÁ, Santos (1999) (Ed.) Victimas de la Guerra Civil. Madrid: Temas de Hoy

MANENT, Albert, SOLER VINYES, Martí& MURIÀ, JoséMaría (2001) Cultura y exilio Catalan en Mexico. Zapopan, Jalisco: El Colegio de Mexico

NÚÑEZ DÍAZ-BALART, MirtaandROJAS FRIEND, Antonio (1997) Consejo de Guerra. Madrid: Compania Literaria

PAYNE, S. G. (2004) The Spanish Civil War, The Soviet Union, and Communism. New Haven and London: Yale University Press

PLA BRUGAT, Dolores, ORDÓÑEZ María Magdalena& FERRIZ ROURE, TERESA (1997) El exilio catalan en Mexico. Zapopan, Jalisco: El Colegio de Mexico

PIKE, DavidW.(1993) In the Service of Stalin: The Spanish Communists in Exile, 1929-1945. Oxford: Clarendon Press

PRESTON, Paul (1990= The Politics of Revenge. Fascism and the Military in 20th Century Spain. London: Unwin

RIBEIRODE MENESES, F.(2001) Franco and the Spanish Civil War. London and New York: Routledge

RICHARDS, Michael(1998) ATime of Silence: Civil War and the Culture of Repression in Franco’s Spain, 1936-1945 Cambridge: Cambridge University Press

RICHARDS, Michael (1996) Civil War, Violence and the Construction of Francoism in The Republic Besieged: Civil War in Spain 1936-1939 P. Preston & A.L. Mackenzie, Editors. Edinburgh University Press, pp.197239

SANTACANA, Carles (2000) El franquisme i els catalans, (2nd Ed.) Barcelona: Afers

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 65/82

Reflexionant sobre el lloc i la cultura: un geògraf americà a Catalunya1

Daniel W. Gade

Department of Geography University of Vermont

Resum

En aquest assaig sobre la geografia del cor, aprofito la meva experiència a Catalunya per tal de poder expressar algunes reflexions sobre com els geògrafs descobreixen la materialitat del lloc i com un contacte forani pot arribar a transformar el propi pensament. Una inspiració així va arribar de Goethe (viatger d´esperit obert), de Herder (promotor del valor de la diversitat lingüística-cultural), de Humboldt (científic encuriosit per les terres estrangeres) de Royce (filòsof de la perifèria) i de Sauer (mestre de l´enfocament històric-cultural). L´aprenentatge del concepte de lloc a tres escales ha estat un procés de descobriment, il·luminat per les visites in situ, per la reflexió i la comparació. La petita ciutat d´Olot ha proporcionat perspectives sobre la convivència dels vianants; la comarca de la Garrotxa ha aportat idees sobre la raó de ser d´una microregió definida pels límits naturals i Catalunya ha aportat un exemple d´entitat territorial on la solidaritat, el sentit del passat, però també la conjuntura del Zeitgeist han estat capaços d´impulsar un ressorgiment cultural i un espai estimat.

Paraules clau: Lloc, cultura, llengua, comarca, Catalunya, Olot, la Garrotxa.

1 Traducció de Montserrat Cuxart i Tremps

1. Introducció

Així com els filatelistes col·leccionen segells, els geògrafs col·leccionen llocs i els desen al seu banc de memòria. No obstant això, la manera com aquests qualificats-espacials descobreixen durant tota la seva vida l´estructura del món és una cosa ben poc estudiada. La literatura sobre geografia està mancada virtualment de relats individuals de com un lloc es revela de manera epistemològica en la consciència de cadascú. Per tant, es tractaria d´una omissió inesperada, si es té en compte que el procés d´ensenyament dels professors ofereix moltes pistes de com esdevé aquell aprenentage. Val a dir que un geògraf assimila molts llocs que formen part dels seus viatges o lectures. Els que més es recorden són o bé els que un ha escrit al respecte i ha revisitat periòdicament, o bé aquells que potser han quedat arrapats al cervell a causa d´alguna experiència especial.

2. Els geògrafs i el lloc

Els geògrafs tenen dues maneres de pensar que es complementen sobre els llocs que troben: una de científica, “geografia del cap”, i una d´humanista, “geografia del cor”. La primera depura la massa de dades per a conferir una valoració objectiva del lloc, i la segona copsa un lloc ple de valors humans particulars. Vist així, té l´habilitat d´ensarronar algú perquè n´examini les tendències personals i els filtres culturals. Berdoulay (1999:571) va expressar d´una manera epigràmica aquest procés com un “jeu de miroirs qui se dédouble dès que la géographie s´intéresse à la culture”. No obstant, quan un s´acosta al lloc, la definició que queda d´un determinat espai més o menys extens és que té una identitat humana particular i un paisatge identificable. Un lloc es revela com més va, més complex a la persona que l´estudia. Una revisió difon valoracions prèvies que aporten una perspectiva més acurada i millor desenvolupada. Els fragments del coneixement s´interrelacionen per suscitar noves qüestions que requereixen respostes complexes.

Si es considera com un procés orgànic que no acaba mai, aprendre sobre un lloc arriba a ser la substància de la memòria, ja que afegeix un fons personal de coneixement sobre el món al mateix temps que ens força a enfrontar-nos amb el nostre filtre cultural. La interpretació del lloc no es pot disassociar del fet que som individus amb una experiència vital pròpia i amb una formació. Al mateix temps, aprendre sobre un nou lloc, especialment si forma part d´un viatge forani, arriba a tenir un efecte transformador.

Els relats de Johann Wolfgang Goethe poden inspirar els geògrafs itinerants els quals valoren l´experiència i la geografia del cor. Les diferències locals i les particularitats dels llocs fascinaven a Goethe i li van conferir una apreciació de la singularitat irrepetible d´un punt en l´espai i en el temps. Va

escriure que “totes les coses que ens envolten des de la infància perduren per sempre com alguna cosa comuna i trivial als nostres ulls”, això implica que quan es viatja a nous llocs un se sent estimulat per veure paisatges i gent que no s´espera. Els estrangers sovint han aportat perspectives valuoses sobre llocs les quals difereixen de les dels estudiosos locals. El professional estranger mostra de vegades una perspicàcia útil, cosa que s´entén quan es diu que el visitant acostuma a dur un ganivet esmolat. Entre els geògrafs, Alexander von Humboldt recorda el clàssic exemple d´algú que combina la seva curiositat amb el transtorn cultural per obrir fructuosament una nova dimensió fascinant d´entendre el món. El model prussià d´erudició ha suscitat, als Estats Units, el concepte de preparació avançada, de llibertat acadèmica i la tradició humboldtiana de recerca transcultural, amb el resultat que molts geògrafs americans fan la seva recerca sobre altres països i participen en programes referents a l´àrea estrangera.

Al mateix temps, però, als Estats Units, poques vegades s´ensenya la geografia als instituts d´ensenyament secundari i a les universitats2 i, com a conseqüència, la majoria de la població desconeix llocs i recursos de casa i de l´estranger. Un ciutadà generalment poc informat sobre el món ha estat capaç de permetre, per incompetent, que alguns governs americans s´embranquessin imprudentment en aventures polítiques exteriors, especialment al sud-est asiàtic i a l´Orient Mitjà.

L´americà mitjà sap una mica més d´Europa, ja que es tracta d´un lloc amb destinació popular, i a més molts d´ells hi busquen les seves arrels ancestrals. No obstant això, el mapa mental que té l´americà sobre el continent europeu és incomplet: París, sí, Niça, potser, però ni Llemotges ni Pau. Espanya es troba en la imaginació americana, tanmateix és una imatge clarament irreal, ja que es relaciona amb els estereotips folklòrics de l´Anadalusia d´èpoques anteriors i sospito que pocs americans hagin sentit mai parlar de Catalunya. Adiferència del Gymnasium alemany o del Lycée francés, les típiques escoles americanes d´ensenyament superior ofereixen cursos que ningú ha demanat referents a terres i pobles del sempre pobre planeta Terra. Solament una petita franja d´estudiants universitaris aprenen els sistemes bàsics dels climes, la distribució dels hidrocarburs o de les llengües del món. Els aprenentages dels llocs geogràfics i els seus processos per mitjà d´una educació americana probablement siguin mer atzar i idiosincràsia.

2 Val la pena considerar perquè la geografia als Estats Units, tot i que té un passat professional que es remunta al 1901 i més geògrafs que a d´altres països (10.000), és, no obstant, menys eficaç en la vida intel·lectual del país que la geografia professional a Catalunya (Montaner i Sau, 2004). Els geògrafs catalans han participat en les darreres dècades en el projecte nacional i en temps de la República intervingueren en qüestions territorials. Els geògrafs americans s´han quedat a les seves torres d´ivori. Amb poques excepcions, no han estat influents en la política ni han treballat en el departament d´Educació, d´haver-ho fet, haurien assegurat que la geografia tingués un lloc en els currículums escolars.

3. Descobrint Catalunya

La meva apreciació personal sobre les qualitats úniques de Catalunya com a territori es va anar fent amb els anys. El 1958 va ser quan per primera vegada vaig estudiar oficialment geografia d´Europa a la universitat. Tot i així, la península Ibèrica gairebé ni es mencionava. Els professors havien fet cas al clixé, aleshores estès, que Europa acabava als Pirineus. La força per aprendre sobre la península Ibèrica em va arribar a través de l´Amèrica Llatina (Gade, 2001a, 2001b). Mentre vivia i viatjava pels Andes durant part dels anys seixanta, vaig començar a formular-me preguntes sobre la seva geografia histórico-cultural i això va fer que em fos impossible d´ignorar Espanya. Finalment, l´any 1973, la península Ibèrica se´m va fer irresistible i aleshores vaig entrar-hi a través de Barcelona. En aquella visita, la identitat catalana encara es trobava submergida en el seu camí vers la independència. Va ser més endavant quan vaig poder copsar el significat del fet que molta gent que vivia a Barcelona era originària d´Andalusia i que no estava ni interessada ni dotada per introduir algú als estrats culturals colgats per la façada repressiva imposada per Franco.

3.1 Organitzant la resistència

Un diumenge de rams al cor de la Barcelona medieval enmig d´una multitud provista de palmes i palmons davant de la catedral, vaig topar-me amb una colla de grans i joves (cosa que rarament es veu a Amèrica del Nord) embrancats en una dansa circular musicada per una cobla de vent. Cap signe, cap discurs ni introducció acompanyaven la manifestació, però, per la presència dels músics, òbviament no era espontània. L´escenari i el moment suggerien que s´anava més enllà d´una una simple diversió. Vaig veure en la sardanaun acte amable de resistència contra el domini cultural del govern de Madrid. Tot i que l´any 1973 aquesta manifestació no constituïa cap mena de transgressió, val a dir que la sardana havia estat prohibida en l´època de la repressió de la dictadura de Franco. Aquesta dansa fa molt de temps que forma part del folklore català i el seu simbolisme no es pot menystenir. En aquell temps la llengua catalana encara es trobava soterrada i no va ser fins que vaig tornar a creuar França per Andorra que vaig comprar-me la meva primera gramàtica de la llengua catalana i vaig assabentar-me que el català era la llengua del carrer. Fins i tot Andorra no era el que aparentava, ja que malgrat que el català era la llengua oficial d´aquell Principat, només el parlava la meitat de la població que hi vivia. La contradicció que allò representava per un nord-americà només era una diminuta taca entre el complicat muntatge lingüístic d´Europa.

La meva següent visita a Catalunya va ser quan vaig assistir al congrés de

la Unió Geogràfica Internacional (UGI) que se celebrà a Barcelona l´any 1986. Aleshores el govern de la Generalitat ja havia restablert una identitat catalana pública. Aquests canvis que eren evidents a ciutat, encara no havien estat mencionats en la bibliografia bàsica geogràfica. L´obra Geografía regional de España de M. de Terán i L. Solé Sabarís (1978) no fa cap referència ni a la identitat catalana ni als Països Catalans; tampoc no ho va fer la segona edició, el 1987, d´aquest llibre3 de M. de Terán, L. Solé Sabarís i J. Vilà Valentí.

No obstant això, els geògrafs catalans es van involucrar activament en fomentar el ressorgiment de Catalunya. Abans de l´acte principal de l´ UGI a Barcelona, la professora Maria de Bolòs i els seus col·legues havien organitzat unes trobades a Banyoles de la comissió sobre el geografia del paisatge. Fou una gran ocasió pels geògrafs catalans de demostrar la planificació sobre l´ús del sòl com a eina per a remodelar un país o, el que els catalans solien dir, per fer país. El contrast amb els Estats Units, on molts estats, comtats i pocs municipis no disposen ni d´ús del sòl ni plans d´ordenació, no va poder ser més brutal.

Els participants en aquestes trobades es van beneficiar de magnífiques excursions al nord de Banyoles on s´examinà l´essència de la comarca. Es van fer parades a Girona, Sant Feliu de Guíxols, Besalú, Olot, Castellfollit de la Roca, Ripoll i la Molina. La part més memorable va ser la que es troba a 30 km a l´oest de Girona, a la comarca de la Garrotxa, on un paisatge volcànic s´estén al llarg del perímetre urbà d´Olot. En aquesta petita ciutat els representants del municipi van oferir una elegant recepció als geògrafs visitants. Cap ciutat americana d´aquesta mida, o fins i tot més gran, hagués avalat un acte així, per tal com el municipi quant a vehicle cultural és més aviat una idea europea.

3.2 Reflexionant sobre la comarca

L´any 2001 vaig fer la tercera visita. Aleshores ja començava a tenir una millor comprensió de Catalunya, i no pas per haver viatjat molt, sinó per haver tornat a la mateixa zona pirinenca. Em sentia especialment atret per la Garrotxa, per copsar millor el caràcter d´aquesta comarca amb els seus volcans tant atractius, amb els camps de blat de moro ben regats, amb les fage-

3 El silenci sobre l´especifitat de Catalunya en els llibres escolars publicats a Espanya contrastava amb els tres manuals pedagògics de llengua anglesa escrits durant el període de Franco. El geògraf britànic Shackleton (1964:114) escrigué: “Catalunya té una consciència regional fortament pronunciada, probablement la més desenvolupada d´Espanya i la més sorollosa. La consciència és anticastellana i es basa en profundes diferències d´ambient, llengua i desenvolupament històric entre l´animada regió mediterrània i la distant Castella interior”. El comentari de Gottmann (1969:451) que “els catalans són menys austers que la mitajana espanyola” contrastava amb l´observació més directa del geògraf americà Malmström (1971:41), el qual informava als seus lectors que “ bona part de la cara est d´Ibèria realment no és Espanya en absolut, sinó Catalunya. Els catalans parlen una llengua diferent i tenen una història i una literatura pròpies”.

des i amb un fort sentit de catalanitat. Aquest paistage conreat desapareix al nord de la comarca per a ser substituït per un relleu muntanyós cobert de pins, de boscos de roures i clapejat de masies abandonades. J. Nogué deia que la part nord de la comarca és l´autèntica Garrotxa, que significa “terra aspre i de difícil travessa”. El mercat setmanal d´Olot és la força que connecta l´Alta Garrotxa amb la zona de la vall del Fluvià. Aquesta unitat microregional de la comarca no és un fet simplement sentimental; l´any 1987 es va implantar a Catalunya la divisió comarcal del 1936, encara que amb 41 comarques i amb diferents límits de les 38 que s´havien proposat en principi. Pels catalans, el restabliment de les comarques representà un tipus de justícia divina ja que prenien el lloc i l´espai que ocupaven les províncies, sistema que l´estat espanyol havia impostat el 1833. La divisió comarcal va ser obra del geògraf català Pau Vila i Dinarès (1881-1980), el qual el 1931, per encàrrec del govern de la Generalitat, va ordenar el territori basant-se en el seu relleu físic, la infraestuctura viària i la xarxa de mercats (Garcia Ramon i Nogué Font 1991;Granadell 2005).

3.3 L´imperatiu lingüístic

Les dues següents visites a Olot i la seva comarca, el 2002 i el 2003, van augmentar la meva comprensió sobre el ressorgiment cultural. En aquells moments ja m´havia adonat de la necessitat de moure´m en català, un objectiu que encara no he aconseguit del tot. Diguem que entenc força bé el català, que el llegeixo i puc escriure´l amb certa correcció, però parlar-lo ha estat per mi el repte més gran. Val a dir, que el bilingüísme ha alentit el meu procés, perquè em fa la impressió que alguns catalans consideren la seva llengua per ser parlada només entre ells. De vegades he sentit com que els meus esforços infligien el domini privat, ja que a Catalunya no s´espera gran cosa dels no catalanoparlants. Al mateix temps, però, Llobera (2003) i altres han argumentat que la identitat catalana està més aconseguida que atribuïda, com s´ha vist en l´èxit de la política d´educació a nens no catalans que parlen en català als seus pares. No obstant això, un bon nombre de catalans escriuen principalment en castellà, el diari més venut a Barcelona és en castellà i la ciutat és un dels tres centres del món que més es publica en castellà. Els Països Catalans com a regió sociolingüística i Catalunya com a espai geopolític manifesten, doncs, models contradictoris. En qualsevol cas, Olot era un bon lloc per aprendre català i entendre la ciutat i la regió mitjançant la descoberta del seu passat. Els documents de l´arxiu local revelen que els catalans oficials, i no els administradors provinents de qualsevol altre lloc, representaven l´autoritat durant els anys franquistes. La toponímia local va traduir-se al castellà i s´intentava trobar formes per fer d´Olot una ciutat espanyola. El procés, però, s´invertí a finals dels anys setanta, quan la llengua catalana fou restituïda juntament amb un

Daniel W. Gade

ajuntament elegit democràticament. La construcció del paisatge d´Olot mostrava aspectes d´un caràcter especificament català, els uns basats en l´economia industrial, que va començar per la força que generaven les aigües del riu Fluvià. Qualsevol que sondegi la història local es perdrà en descripcions d´Olot que la consideren com una ciutat conservadora on la principal activitat econòmica era la fabricació d´estàtues religioses.

4. El caràcterurbà d´Olot

Olot és lluny de ser una ciutat estèticament irreprotxable. Amolts carrers dominen edificis poc atractius, ja que el risc de terratrèmols imposava una arquitectura minimalista. Com a qualsevol lloc d´Europa, part del nucli antic ha esdevingut un barri de baixa qualitat ocupat pels treballadors immigrants. Com bona part de les ciutats catalanes amb amor propi, Olot té la seva rambla. L´element burgès de la ciutat es localitza a l´eixampla Malagrida, un barri residencial que es va disposar oportunament de forma radial gràcies a un home emprenedor que havia fet fortuna a Cuba.

La relativa tranquil·litat d´Olot és per la situació marginal dels mitjans de transport. Cap tren hi circula; se´n va treure la via i al seu lloc hi ha un carril per a bicicletes. Segons la mida americana, però, les seves avingudes són modestes. De fet, Olot sembla més aïllada del que realment està: només a 30 km empalma amb l´autopista nord-sud que connecta Barcelona amb França i la resta d´Europa. Dins la ciutat l´automòbil no ha desestructurat el pla general d´assentament compacte. Olot és una ciutat on la gent va a peu a les seves destinacions, ja sigui per fer encàrrecs o per finalitats recreatives. Bona part viu en pisos grans i dins del quilòmetre i mig del centre i del mercat diari, prop de l´hospital i del mercat del dilluns a la rambla, com també, quasi totes les botigues es troben al centre de la ciutat. El tipus de desenvolupament comercial frenètic que passa a les perifèries de gran nombre de ciutats americanes d´aquesta grandària és encara inexistent a Olot.

Els seus passeigs s´estenen més enllà de l´entrellat urbà. Es por arribar caminant a quatre volcans com també a la fageda d´en Jordà. Aquest immens bosc de faigs que creix damunt l´antiga lava és molt estimat pels olotins que gaudeixen de senders que mostren els diferents canvis de les estacions. L´escola tradicional de pintors del paisatge pròpia d´Olot, fundada el segle dinou, s´inspirava quasi sempre en aquest bosc sovint enteranyinat per la boira. Les excursions que s´hi han fet també han servit per evocar sentiments poètics: “La fageda d´en Jordà/ gran joia preciosa és/ a la Garrotxa Déu posà/per a veïns i forasters” (Bayona 2001:19). Part de la meva afició per la Garrotxa, la comarca més plujosa i més verda de Catalunya, prové de la seva identificació amb la meva terra, l´estat verd imuntanyós de Vermont.

Daniel W. Gade

5. Olot i la seva comarca: un model peruna reflexió més àmplia

Olot m´ha ofert un microcosmos de Catalunya, a més d´un contrast a partir del qual reflectir la meva cultura nord-americana. Els americans tendeixen a reflexionar sobre l´espai d´una manera centrífuga, mentre que els catalans tenen més desenvolupat el sentit centrípet.4 Tot i que trobo que Barcelona és una ciutat admirable, Olot és un lloc millor per aprendre la Catalunyagenuïna, precisament pel seu aïllament relatiu. Els catalans estan d´acord en què unaterra sense cap és un no-res políticamenti espiritual, mentre que els americans desconfien de tota sobreconcentració de qualsevol cosa. D´acord amb el filòsof Josiah Royce (1855-1916), tot americà desconfia del poder centralitzat. Per això, un troba universitats grans i complexes a petites ciutats, per exemple, a Bloomington, Indiana; Princeton, New Jersey, Amherst, Massachusetts; Gainesville, Florida, i moltes capitals d´estat a petites ciutats (Montpelier, Vermont; Springfield, Illinois). La gran barreja funcional seria una raó del perquè les ciutats Europees són centres d´urbanisme més aconseguits que els d´Amèrica del Nord. Els habitants de Chicago, Houston, Miami i Detroit se sorpendrien que les seves ciutats fossin tan afortunades de poder adquirir totes les funcions de Barcelona, que és la capital de la Generalitat i seu de les dues universitats més grans i antigues.

5.1 Habitatge agrupat versus habitatge dispers

Olot posseeix una relativa compacitat que contrasta amb moltes ciutats nord-americanes de la mateixa mida o més grans. La baixa densitat d´edificació que caracteritza l´assentament americà facilita la circulació i l´estacionament d´autòmobils. L´èmfasi que es posa sobre el tràfic rodat ha obligat a desplaçar el comerç a la perifèria i ha creat un paisatge difòs de cases adossades. Una tendència més recent d´assentament ha estat l´expansió extraurbana dins del paisatge rural força distant de les ciutats. Ales hores punta, les carreteres rurals es col·lapsen de tràfic i el trajecte diari al treball dura entre 40 i 50 minuts. Cada membre de la classe mitjana, de 16 o més anys, té cotxe, i a part d´algunes ciutats nord-americanes, la gent pobre també en sol tenir.

Tot plegat comporta una colla de conseqüències des de l´obessitat (23% de la població dels Estats Units) fins l´esgotament dels recursos, l´escalfament global i les polítiques internacionals. El parc automobilístic americà

4 Molts europeus assumeixen que Nova York i Chicago han de ser els centres importants de recerca geogràfica dels Estats Units. No obstant, ciutats americanes més petites coma ara, Austin, Madison, Berkeley i Baton Rouge contribueixen més a aquesta consideració, ja que fins i tot tenen llocs més petits com Athens (Georgia), State College (Pennsylvania); Boulder (Colorado) o Lawreence (Kansas), les darrreres quatres ciutats entorn als 10.000 habitants.

compta amb més de 200 milions de cotxes, bona part dels quals són grans i pesats, i s´empassa l´11% del petroli diari mundial. AAmèrica, el trajecte diari comporta també una reducció del compromís cívic i social, la relació i la identitat del lloc. Un escriptor català, en Pep Subirós (1986), va descriure l´obsessió pels cotxes a Los Ángeles, anticiutat del Nou Món, en aquests termes: “Si passejar pel downtown durant el dia és poc interessant, i més aviat depriment, durant la nit fa decididamnet por. Encara circulen alguns cotxes, però no gaires, vianants poquíssims i de passejants cap. Realment, no hi ha res a veure ni, pel que sembla, enlloc on anar. Oficines i botiques estan tancades, i un parell de locals i sales de cinema de mala mort conviden més aviat a allunyar-se´n. En aquest desert, quan veus apropar-se un grup de tres o quatre individus, dubtes entre anar-los a abraçar o arrencar a córrer”.

Moltes ciutats americanes, tant grans com petites, segueixen tenint una forta dependència del cotxe. Les gran àrees metropolitanes –Atlanta, Phoenix, Kansas City o Houston– però també ciutats de la mida d´Olot, com St. George, Utah, Biloxi, Mississippi o Lewiston, Idaho tenen uns traçats amples pels vianants. Han creat una geografia d´enlloc, que també és el títol d´un llibre mordaç que tracta sobre com els americans han reconfigurat les seves ciutats en benefici dels cotxes i en detriment dels ciutadans (Kunstler, 1993). Olot i totes les ciutats de Catalunya manifesten alguns aspectes de la cultura de l´automòbil, però, pel que he vist, no han permès que destruissin els seus cors. Els cotxes es deixen en pàrquings municipals o privats subterranis. El desig de comoditat no té un valor tan alt com a Amèrica del Nord; així, per exemple, no hi han establiments comercials provistos de finestres adequades perquè es puguin servir als conductors sense haver de sortir del cotxe.

Dins l´aglomeració urbana d´Olot els cotxes no són tan necessaris per la vida diària; la ciutat té una llargada de 4 kilòmetres, però més del 75% de la població viu dins del quilòmetre i mig del centre. Viure en pisos és normal, cosa que implica que els olotins no passen tantes hores dedicats a fer reparacions a la casa i, així, diposen de més temps per a la comunitat i per altres activitats. El model d´alta densitat d´Olot prové dels factors defensius premoderns, però també de l´esperit social mediterrani i, més recentment, d´una distribució del creixement. AOlot es veuen menys obessos que a les ciutats americanes de la meteixa grandària, tot i que relacionar aquesta diferència amb l´hàbit de conduir o de caminar és pura suposició.

5.2 La comarca i la definició regional

La comarca és una entitat administrativa que es basa en una bioregió. Acunyada com a neologisme durant el moviment de contracultura dels anys setanta, la bioregió es refereix a una àrea delimitada coherentment i definida per la llei del sòl, i sovint per la divisòria d´aigües. El seu valor com a con-

Daniel W. Gade Treballs

cepte espacial serveix per animar els habitants a pensar localment i a actuar d´acord amb el medi ambient. La idea teòrica, que ja existeix extensament als Estats Units, contrasta amb una geografia administrativa que defineix els límits dels estats, els comtats i els municipis en termes geomètrics delimitats per rectangles. Fins i tot part dels límits de Canadà i de Mèxic segueixen línies longitudinals que no tenen res a veure amb les divisions naturals o culturals del territori. Els límits geomètrics, ja siguin municipals, comtals o estatals, reflecteixen la imposició d´un ordre artificial sobre el paisatge i el comportament humà.

Contràriament a aquesta manera inadequada de delimitar l´espai, es troba la comarca, una entitat territorial que ha agrupat poblacions en unitats fisiogràfiques, per dir-ho d´alguna manera, en comptes de traçar determinades divisions geomètriques. La comarca també té un significat històric per a la gent que viu a la terra a través de la tradició i dels recursos del lloc. Les comarques es presten a intentar una planificació del l´ús del sòl i un desenvolupament turístic sensible, i encara que no puguin ser el marc per als serveis públics o privats, se n´han sortit en dur la ciutat i el camp conjuntament cap a una unitat funcional adequada. La comarca realça la identitat arrelada, cadascuna amb el seu caràcter propi, així, doncs, són les comarques les que culminen, més que no pas minven, la diversitat regional dins de Catalunya. La creixent sensibilitat ecològica suggereix que l´Amèrica del Nord està preparada per fer una revolució bioregional d´aquesta mena. Catalunya és un model fructífer per entendre els múltiples factors que comporten la creació i la implantació d´una xarxa de comarques.

5.3 La identitat cultural: Catalunya versus els Estats Units d´Amèrica

Les meves estades a Olot com a pensador foraster van obrir-me un espai de reflexió sobre alguns contrastos entre les cultures americana i catalana. Mentre que la etnoidentitat als Estats Units resulta de l´assimilació implacable del gresol de cultures d´ençà de més de tres segles, a Catalunya aquesta identitat ha experimentat una gran labor de recuperació a finals del segle XX per tal d´alliberar-se d´una assimilació que afavoria els interessos de la unitat espanyola. En el cas americà, una nació-estat no hauria pogut desenvolupar-se si no s´haguessin tallat els llaços individuals amb un passat ancestral. El “multiculturalisme”, tan discutit en els anys anteriors a l´onze de setembre de 2001, era de fet un residu de la forta immigració recent. Els nouvinguts necessàriament conserven aspectes de les cultures d´on provenen, però els fills i especialemnt els néts formen part de la inexorable procés d´americanització, més fort avui, val a dir-ho, que al llarg dels tres segles d´història del país. Aquesta capitulació cultural i lingüística ha succeït moltes vegades en els anys de formació de finals del segle XIX i principis del XX i ajuda a explicar l´actitud subconscient americana –implícita al títol de 75 Reflexionant

la cançó “Som el món”– referent a que tots els habitants del planeta es beneficiarien de parlar anglès. La globalització ha encoratjat aquesta actitud, i avui fins i tot els no angloparlants s´inclinen a compartir una idea així. Al mateix temps, molts americans assimiltats perceben un sentit de pèrdua per la desaparició d´una cultura ancestral juntament amb una llengua que formava part de la seva herència.

Catalunya ha invertit el projecte assimilador predominant durant gairebé quatre dècades. La identitat catalana es va veure forçada a romandre a les catacumbes en ser prohibit l´ús de la llengua al govern, als comerços, a les escoles, als medis de comunicació i al públic en general.5 La recuperació de la identitat catalana dóna fe de la negativa per acceptar la trajectòria americana. Aquest canvi de direcció ve reforçat pel retorn de la democràcia, l´any 1977, que va posar en marxa el renaixement cultural i ha anat afermant un nacionalisme més dinàmic a finals del segle vint, fets que s´han de reconèixer com una contribució en el procés. Grups amb la seva pròpia llengua, abans abolida o simplement ignorada, van ser valorats pel que fa als drets humans i polítics. La recuperació ètnica i el ressorgiment de la llengua formen part de l´air du temps que revivia una idea romàntica que es remunta al segle divuit. El moviment que revaloritzava el vincle entre la llengua i sentiment nacionalista pertany a Johann Herder (1944-1803) que creia que un col·lectiu tenia la llengua com el fet existencial més central i com a font vital de la seva creativitat.

Dues observacions van provocar les idees de Herder. AFrança el govern central va suprimir implacablement les minories culturals fins arribar a eliminar-les. Pel que fa als alemanys, Herder va considerar que els grups de parla eslava, encara que considerats en retrocés, tenien el dret de preservar la seva llengua i conservar la seva identitat. Aquesta clau precursora del Romanticisme pertanyia a la línia de pensament que insistia que “no solament (…) hi ha diverses excel·lències, sinó que la propia diversitat és l´essència de les excel·lències” (Lovejoy 1936:293). Els catalans han implantat el missatge herderià en el seu territori, tant a causa del Zeitgeist com a rebot de la dictadura de Franco. La Unió Europea ha reforçat les aspiracions dels catalans com a nacionalitat peculiar d´Europa. D´altra banda, l´estat espanyol s´ha mostrat flexible sobre els assumptes importants. Jordi Pujol, banquer centrista i geni polític, va demostrar seny i una sabiduria sagaç durant aquell període tan crític. Encara que siguin molts els factors que expliquin el ressorgiment català, cal reconèixer, també, el rol d´una figura central. El paisatge escriptural d´Olot –amb mots de forma exagerada referents a signes, inscripcions, pancartes, grafits i altres manifestacions públiques– és

5 El manament judicial franquista contra la cultura catalana fou matisat, ja que aparegueren moltes excepcions a aquesta generalització a finals de la dictadura. Un exemple va ser la publicació en català de l´historiador Vicens Vives (1962), el qual havia publicat quatre edicions de la seva remacable obra entre el 1954 i el 1969. No obstant això, gran part del llibre analitzava la formació catalana durant l´Edat Mitjana i no va criticar ni l´estat espanyol, ni el Generalísimo, com tampoc va fer cap comentari de la guerra civil espanyola.

majoritàriament en català (Gade 2004). De manera excepcional hi han mostres en castellà, normalment les de les firmes comercials que serveixen a tot l´estat espanyol, i que de vegades han aparagut esborrades. Des d´un punt de vista, aquesta potent retolació en català correspon a la demografia de la Garrotxa on més del 90% de la població són catalanoparlants natius (Burgueño Rivero 1997:40). Amb tot, aquest monolingüisme en el paisatge escriptural també planteja qüestions. Segons la Constitució del 1978, tant el castellà com el català són les llengües oficials de Catalunya. Molts olotins tenen un bon domini del castellà i l´administració de justícia encara es fa en en aquesta llengua. En les darreres anàlisis, la cara catalana d´Olot no reflecteix la seva realitat bilingüe, sinó més aviat una determinació de treure´s del damunt l´experiència franquista tot esborrant el castellà dels espais públics. Més que un simple ressentiment del passat, la senyalització monolingüe establerta entre el 1980 i el 1990 ha sorgit del fet que la paraula escrita té un enorme poder per galvanitzar el sentiment nacionalista en una societat culta. A tall simbòlic d´apropiació territorial, el sistema de senyalització d´Olot juga un paper actiu en la formació de la identitat catalana.

Si als Estats Units d´Amèrica, el jo s´ha desprès del context cultural, a Catalunya (com a Québec) la identitat político-cultural és un aspecte que penetra en la consciència individual. Des d´aquest punt de vista, la qüestió no és que el castellà i el català són llengües diferents, sinó si i com divergeixen en les respectives estructures de pensament. La noció de Whorf, (1956) referent a que el model de pensament d´una persona ve determinat per l´estructura particular de la llengua de cadascú, ha generat molta controvèrsia i poc aclariment. Els catalans, són més conscients de la qualitat humana del seny –terme sense equivalent en anglès– perquè existeixi una paraula així en el seu lèxic? Els mots poden moldejar els nostres pensaments, però cap discurs col·lectiu no explica perquè i com s´han originat. Si els bascos parlessin el català més que el basc, haurien adquirit també el seny per adonar-se que la violència no aporta cap solució a la seva autodeterminació cultural? Encara que purament hipotètica, un pregunta tan provocativa empeny algú a intentar de solucionar el vincle entre la genialiat d´un poble concret i la seva llengua. La solidaritat catalana és palesa en el paisatge visual i auditiu d´Olot com ho són altres manifestacions del passat. La sardana, que ha estat el símbol de Catalunya durant 150 anys, és una dansa que aplega a joves i vells, però que, com a espectacle, no es pot comparar amb el castell humà. Aixecant-se vertiginosament fins a nou pisos, aquestes torres humanes requereixen una intrincada construcció i fins i tot un delicat desmuntatge. Tant la sardana com la torre humana van acompanyades de música ambiental i d´expectació i d´una participació multigeneracional, que en el cas dels castellers és imprescindible. Uns homes madurs amb bons músculs i sòlids ossos han de sostenir els diversos pisos de sobre que formen nois més joves, i corona el castell un infant àgil i valent que reb el nom especial d´enxaneta. La colla, el grup que proporciona l´estructura organitzativa per aquesta atlètica forma d´art,

podria veure´s com a una especial metàfora catalana per la col·lectivitat, una basada en idees d´equip de treball que combina l´aspecte lúdic amb la feina. El sentit de catalanitat es reforça amb el fet que les colles actuen simultàniament a la mateixa hora (el migdia), dia (el diumenge) i lloc (plaça principal) a diverses ciutats de Catalunya.

L´excursionisme, encara que no d´una manera tan específicament cultural, és una altra de les tradicions de Catalunya, que, com la sardana, significava un camí organitzat per expressar la solidaritat durant el règim franquista. Garcia-Ramon i Nogué-Font (1994) describien com els geògrafs catalans i altres utilitzaven la idea de l´excursionisme per al propòsit intel·lectual de compartir observacions sobre el paisatge i, com a segona intenció, afirmar un lligam afectiu amb el propi país. La catalanitat pot també trobar una expressió en el rebuig conscient de les tradicions espanyolistes. Olot té la tercera plaça de braus més antiga de Catalunya, la qual durant molt de temps ha dut a terme un programa tauromàquic amb motiu de les Festes de la Mare de Déu del Tura, al mes de setembre. El moviment antitaurí de Catalunya, expressat amb eslògans com no sigueu còmplices! o sardanes sí! Corrides no! és fins i tot abans del de la protecció d´animals. El juny de 2004, el govern municipal d´Olot es va unir amb altres ciutats considerades com antitaurines per simbolitzar el rebuig de les tradiciones castellanes.

5.4 Reflexionant sobre Catalunya i reflexionant sobre Nord-amèrica

Les dimensions ecològica, urbanística i cultural d´Olot i el seu hinterland ofereixen alternatives als que es mostren familiaritzats amb Nord-amèrica. Els nord-americans han creat una societat amb un nacionalisme que es basa més en compartir idees que patrimonis. De la diversitat va néixer una unitat que derrotà el nazisme, va desenvolupar un arsenal que va vigilar la caiguda del comunisme soviètic, va posar un home a la lluna i va inventar internet. No obstant, el poder militar, el procés tecnològic i els ideals liberals no han creat ciutats habitables, comunitats estables o, des del punt de vista individual, l´art de viure. L´alt grau de consumisme, la dependència de l´energia i l´individualisme atòmic, que actualment dominen la vida americana, no milloren la satisfacció personal, l´adhesió al lloc, el sentit de comunitat o un entorn futur mínimament sa. Va ser a Olot que vaig reflexionar sobre aquesta contradicció. Aquesta ciutat de 30.000 habitants en una comarca subpirinenca de 47.000 habitants ofereix un contrapunt a certes pressumpcions transatlàntiques. ACatalunya, el projecte de recuperar la llengua i la tradició ha estretit els llaços individuals cap a un passat col·lectiu. Als Estats Units, la societat de la mobilitat, de l´assimilació i del culte jove ha encoratjat els americans a alliberar-se del seu passat.

Però, encara em queda molt per assimilar sobre Olot, la seva comarca i sobre el Volksgeist català: el particular sistema hereditari de l´hereu i la pubi-

lla, les idiosincràsies del pairalisme, i el concepte del catalàde soca-rel. Tot plegat proporciona pistes sobre quanta identitat catalana és atribuïda o autoatribuïda i quanta té, com alguns han proclamat, una base genètica. Si no és que algun estudiós forani pugui aconseguir aquell sentit del passat català en el present, la temptació és agafar una drecera. Exemplars d´una dimensió perduda són palesos en l´estudi de Nash (1970), oblidadís de les tradicions catalanes, de la comunitat americana expatriada a Barcelona. Més incongruent és el llibre de Hansen (1977) que descartà el nacionalisme català en el moment en què estava a punt d´esclatar.

Avui, els geògrafs catalans treballen a sis universitats, a més d´altres sectors, i han acumulat un dipòsit d´estudis relacionats amb el seu tan ben estimat tros d´Europa. Comptant algunes excepcions, especialment Deffontaines i Chevalier, els geògrafs foranis rarament tindrien gaire cosa per afegir al coneixement de Catalunya. No obstant això, la meva recerca literària m´ha fet pensar que apareixen forats en alguns tòpics, com ara l´origen i l´expansió del castell humà, alguns canvis toponímics locals, l´ascens i la caiguda de la lluita de braus i el canvi de paisatge escriptural a diferents ciutats. Els geògrafs podrien jugar un paper en asssegurar el futur vibrant de Catalunya, fins i tot podrien tenir sort en assumir una estabilitat cultural durable a qualsevol regió del món, ni que fos per pronosticar que els Estats Units d´Amèrica seguiran sent una superponència. Encara que la cultura catalana ha manifetat una continuïtat –sentit de la pervivència–, (Vicens Vives 1962:213) la posició essencial que les cultures són immutables o quasi eternes ja no es pot sostenir. El 2060, el món, i també Catalunya, tindran una mentalitat diferent de l´actual. Per tant, seria més productiu escorcollar el passar per entendre el present. Per exemple, la tesi de Vicens Vives (1962:23) que afirma que gran part del seny i del pactisme catalans provenen del fet d´haver estat un corredor cultural, és a dir, una terra de pas oberta a diverses influències europees, mereix més atenció.

6. Conclusió

La meva exploració concreta encara que incompleta d´Olot, la Garrotxa i Catalunya provenen d´una perspectiva del Nou Món, d´una insòlita curiositat pel llegat europeu i d´una afinitat pel pluralisme herderià. La meva memòria de llocs ha situat en una posició privilegiada aquests llocs –espais ben recordats– en tres escales: la ciutat, la comarca i el país català. Les dues suposicions de la geografia històrica-cultural de la tradició de Sauer són que l´espai no és un contenidor general, sinó l´equivalent per a llocs distints amb el seu propi caràcter, i que la majoria de coses vàlides estan impregandes de passat6. Observacions desil·lustrades de llocs concrets i la indispensabiliat de la seva història s´han vist reforçades pel fet que, des del punt de vista del coneixement, tenim més aguant que les espatlles d´un gegant. El meu punt de vista del coneixement com acumulació no implica, però, un rebuig de la

61-62, 2006

representació i la construcció social com a dimensions vàlides per enriquir les nostres idees de lloc. En aquest assaig, la principal contribució del pensament postmodern ha estat la realització d´una necessitat de superar la separació entre l´objecte i el subjecte.

Reflexionant sobre Catalunya i sobre les entitats multidimensionals que la componen, he fet una introspecció sobre els elements de sostenibilitat i solidaritat que he trobat, els quals o bé manquen, o bé són pocs als Estats Units. La qüestió intercultural, especialment quan va acompanyada d´un sentit de passat, pot fer que un esdevingui un crític útil de la seva pròpia societat i que, així, pugui estimular-ne el procés de creixement individual. Un forester reflexiu que sap apreciar que el coneixement aporta més consciència que la mera informació és aquell que viatja tranquil·lament pel camí que du a una geografia del cor.

7. Referències bibliogràfiques

BAYONA, Roser (2001). “Els pintors de la fageda”. Amics de les Lletres Garrotxines. Poemari de la fageda d´en Jordà. Olot: Edicions Bassegoda, pp. 18-19

BERDOULAY, Vincent (1999). ”Géographie culturelle et liberté”. A:PITTE, J-R; SANGUIN, A-L(dirs): Géographie et liberté: Mélanges enhommage à Paul Claval. París: L´Harmattan, pp. 567-573.

BURGUEÑO, Jesús (1997). “Geografia lingüística d´Espanya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona. Núm. 43, pp. 35-57.

COHEN, Saul (1998). The Columbia gazetteer of the world. Nova York: Columbia University Press, 3 vols.

GADE, Daniel W. (2001a). “The languages of foreign fieldwork”. Geographical Review.Vol. 91,núms. 1-2, pp. 370-379.

GADE, Daniel W. (2001b). “North American Reflections on Latin Americanist Geography”. A: KNAPP, GW(ed) Latin America in XXI Century: Challenges and solutions, pp. 1-44. Austin: Conference of Latin Geographers i la University of Texas.

GADE, Daniel W. (2003). “Language, Identity and the Scriptorial Landscape in Québec and Catalonia”. Geographical Review. Vol. 93, núm. 4, pp. 429-448.

GARCIARAMON, Maria Dolors i NOGUÉ FONT, Joan (1991). “Pau Vila i Dinarès, 1881-1980”. Geographers: Bibliographical Studies. Vol. 13, pp. 133-140.

6 En la seva revista, en un treball recent sobre “La nova geografia cultural”, Zelinsky (2005:695) hi ha anotat la vanitat implícita referint-se a que només els geògrafs anglòfons tenen alguna cosa a dir que valgui la pena i, per extensió, només els treballs anglesos són els únics que mereixen ser citats. L´aclaparador provincialisme del llibre no fa justícia a les paraules geografia cultural del seu títol; per ser més exactes, s´hauria de titular: “Un company de la teoria social”.

Daniel W. Gade

GARCIARAMON, Maria Dolors i NOGUÉ FONT, Joan (1994) “Nationalism and Geography in Catalonia”. A: HOOSON, David (ed.). Geography and National Identity. Cambridge: Blackwell Publishers, pp. 197-211.

GRANADELL, Francesc i altres (2005). El problema comarcal a Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

GOETHE, Johann Wolfgang (1831) 1974. The Autobiography of Johann Wolfgang Goethe. Traduïda per K.J. Oxenford. Chicago: University of Chicago Press, 2 vols.

GOTTMANN, Jean (1969). Geography of Europe. Nova York: Holt, Reinhart i Winston, 4a edició.

HANSEN, E. C. (1977) Rural Catalonia under Franco. Cambridge: Cambridge University Press.

KUNSTLER, James H. (1993). Geography of Nowhere: The Rise and Decline of America´s Man-made Landscapes. Nova York: Simon & Schuster.

LLOBERA, Josep (2004).Fundations of National Identity: From Catalonia to Europe. NovaYork: Berghahn Books.

LOVEJOY, Arthur O. (1936).The Great Chain of Being: AStudy of an Idea. Cambridge: Harvard University Press.

MALMSTROM, Vincent (1971). Geography of Europe: ARegional Analysis. Englewood Cliffs NJ: Prentice-Hall.

MONTANER, Carme i SAU, Elisabet (2004). Apropòsit de la taula rodona: La geografia professional a Catalunya. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, núm. 57, pp. 181-220.

NASH, Dennison (1970). ACommunity in Limbo: An Anthropological Study of an American Community Abroad. Bloomington: Indiana University Press.

NOGUÉ FONT, Joan (1983) “El bosc, element clau d´un paisatge i d´una comunitat”. Documents d´Anàlisi Geogràfica, núm. 2, pp. 23-67.

NOGUÉ FONT, Joan (1993). “Toward a Phenomenology and Landscape Experience: An Example from Catalonia”. A: SEAMON, D.ed. Dwelling, Seeing and Designing: Toward a Phenomenological Ecology. Albany: State University of New York Press, pp. 159-180.

SHACKLETON, Margaret Reid (1965). Europe: ARegional Geography. Londres: Longmans, 7a edició.

SUBIRÓS, Pep (1986). “Notes de viatge”. Saber (2ª època), núm 10, pp. 2123.

TERÁN, Manuel de i SOLÉ SABARÍS, Lluís (1978). Geografía Regional de España. Barcelona. Ediciones Ariel, 2ª edició.

TERÁN, Manuel de, SOLÉ SABARÍS, Lluís i VILÀ VALENTÍ, Joan (1986). Geografía general de España. Barcelona. Ediciones Ariel, 2ª edició.

VICENS VIVES, Jaume (1962). Notícia de Catalunya. Barcelona.

WHORF, B.L. (1956).Language, Thought and Reality: Selected writings of Benjamin Lee Whorf. Nova York: J.B. Carroll ed. Wiley.

ZELINSKY, Wilbur (2005). “ACompanion to Cultural Geography”.Edició de J. DUNCAN, N. JOHNSON I R. SCHEIN, Annals of the Association of American Geographers, 95(3) pp. 694-697.

Daniel W. Gade

Thinking about Place and Culture: An American Geographerin Catalunya1

Abstract

Daniel W. Gade Department of Geography University

of Vermont

In this essay on the geography of the heart, I use my experience in Catalunya to elaborate how geographers discover place and how a foreign encounter can transform one’s thinking. Intellectual inspiration in this trajectory has come from Goethe (self-aware traveler with an open mind); Herder (originator of the notion of cultural-linguistic diversity), A. Humboldt (scientist curious about foreign lands); Royce (philosopher of the periphery); and Sauer (maestro of a cultural historical approach to geography). Learning about place at three scales has been a process of discovery illuminated by revisitation, reflection, and comparison. The small city of Olot has offered perspectives on pedestrian—oriented urban living; the comarca of La Garrotxa has stimulated thinking about the logic of an environmenteally coherent micro-region; and Catalunya has provided an example of how soli-

1 I have chosen to use the endonym ‘Catalunya’rather than the English exonym of ‘Catalonia.’Insistence on the local usage of place-names legitimizes the linguistic character of a nation. Insensitivity to politico-cultural change in the Spanish state is apparent in a world gazetteer published in the United States that gave preference to Castilian place-names (e.g. Gerona rather than Girona) in the entries for the païsoscatalans (Cohen 1998).

darity, a sense of the past, but also the conjuncture of the Zeitgeist, have led to an extraordinary cultural resurgence.

Key words: Place, culture, language, comarca, Catalunya, Olot, Garrotxa

1. Introduction

Like philatelists collecting stamps, geographers collect places and store them in their memory bank. Yet how these spatially-trained people discover for themselves over the course of a lifetime the structure of the world has rarely been examined. The literature of geography is virtually devoid of individual accounts of how a place epistemologically unfolds in one’s consciousness. Considering that the process of professors teaching students offers many clues to how that learning works, it is an unexpected omission. Ageographer assimilates many places as part of his or her travelsx and readings. Those remembered best are either written about, periodically revisited, or perhaps embedded in the brain by a special experience.

2. Geographers and Place

Geographers use two complementary ways to think about places they encounter; one scientifically (“geography of the head”) and the other humanistically (“geography of the heart”). The former approach distills a mass of data to provide an objectivized assessment of the place. The latter takes a hermeneutic stance by discerning a location imbued with particular human values. As such, it has an ability to coax introspection of personal biases and cultural filters. Berdoulay (1999, p.571) epigrammatically expressed that process as a «jeu de miroirs qui se dédouble dès que le géographe s’intéresse à la culture.» However one approaches place, its definition remains that of a bounded space of widely varying extent that has a particular human identity and an identifiable landscape. Aplace reveals itself with ever increasing complexity to the person studying it. Revisitation winnows previous assessments to provide a more accurate and better rounded perspective. Fragments of knowledge interconnect to create configurations that raise new questions and demand complex answers. Considered as a never-ending organic process, learning about a place becomes the stuff of memories. It adds to a personal fund of knowledge about the world at the same time that it forces us to come to grips with our own cultural filter. Interpretation of place cannot be dissociated from who we are as individuals with our own life experiences and the background brought to it. At the same time, learning about a new place, especially one based on foreign travel, can have a transformative effect.

Daniel W. Gade

85 Thinking about Place and Culture: An American Geographer in Catalunya

Johann Wolfgang Goethe’s travel accounts form an inspiration for peripatetic geographers who place high value on individualized forms of human experience and a geography of the heart. Local variations and the particularities of different places charmed him and gave him an appreciation of the unrepeatable uniqueness of a point in space and time. Goethe’s awareness of the meaning of travel to other lands led to his observation that “all the things surrounding us from infancy persist forever as something common and trivial to our eyes.” Implicit in that remark is the realization that new places can stimulate the thought processes of outsiders to see landscapes and peoples in unexpected ways. Foreigners have frequently offered valuable perspectives about a place different from those that engaged local scholars. That the professional stranger sometimes has useful insights is suggested by the saying that “the visitor usually brings a sharp knife.” Among geographers, Alexander von Humboldt remains the classic example of how a fundamental curiosity combined with cultural dislocation can fruitfully open a compelling new dimension of understanding about the world we live on. In the United States, a Prussian model of scholarship gave rise to the concept of advanced graduate training, academic freedom, and a Humboldtian tradition of transcultural research. Many American geographers have done their dissertation research on other countries and participate in foreign area studies programs.

At the same time, however, geography in the USAhas a feeble or nonexistent jrole in many secondary schools and universities.2 One result of that subject matter absence has been a lack of awareness on the part of the general population about places and resources at home and abroad. Acitizenry generally poorly informed about the world has made it more possible for several American governments to unleash problematical military adventures in Southeast Asia and the Middle East.

Adesirable travel destination and the ancestral origin of most of the U.S. population have made the average American somewhat more knowledgeable about Europe. The American mental map of the continent is nevertheless sketchy: Paris yes, Nice, maybe, but not Limoges or Pau. Spain has a place in the American imagination, but it is glossed with patent unreality in its attachment to the Andalusian folkloric stereotypes of a previous era. Extrapolation of my own sample inquiries suggests that Catalunya is not an identifiable part of Europe for more than 80 percent of Americans over 18 years of age. Unlike the German Gymnasium or French lycée, the typical American high school has no systematic requirement to learn about the lands

2 It is worth pondering why geography in the United States, though with a professional past going back to 1901 and more geographers than any other country (ca. 10,000), is nevertheless less successful than professional geography in Catalunya (Montaner and Sau, 2004). Catalan geographers have been part of the national project of recent decades, and before that, played a role in questions of territory in the Republic. American geographers have been more in their ivory towers. With some exceptions, they have not been influential in public policy nor did they, at a critical time, work with state boards of education that would have assured a place for geography in school curricula.

and peoples of an ever-shrinking planet earth. Only a small fraction of the American students who go on to university learn the basic geographical patterns of earth climates, fossil fuel distributions, or languages of the world. Learning about geographical place and process with an American education can thus be happenstance and idiosyncratic.

3. Unfolding Catalunya

Personal appreciation of Catalunya as a territorial space with its own individual character has progressively revealed itself over the years. My first formal study of the geography of Europe, in 1958, came at a university level, but it included hardly a mention of the Iberian Peninsula. The professor had apparently taken seriously the cliché, then widespread, that “Europe stopped at the Pyrenees.” Impetus to initiate my learning curve about Iberia came by way of Latin America (Gade, 2001a; 2001b). Living and traveling in the Andes during parts of the 1960s led me to frame questions about its culturalhistorical geography that made it impossible to ignore Spain. Finally, in 1973, Iberia called and Barcelona was my introduction to it. On that visit, Catalan identity was still largely submerged to the traveling outsider. Only later did I appreciate the significance of the fact that my interlocutors in Barcelona were originally from Andalusia who were not well equipped to guide one into the cultural layers beneath Franco’s imposition.

3.1. Sorting out the underground

My moment of personal epiphany came on Palm Sunday in the medieval core. There, amid the frond-bedecked crowd in the parvis of the Cathedral, young and old people together (a rare sight in America) were engaged in a circular dance accompanied by a wind band. No signs, speeches or even introductions accompanied this display, but given the presence of musicians, it was obviously not spontaneous. The setting and timing suggested that more was going on than just entertainment. In the sardana I had witnessed a gentle act of resistance to the cultural hegemony of the Madrid government. While its performance in 1973 did not constitute a political transgression. I learned that in the earlier and most repressive period of the Franco dictatorship, the sardana had been banned. This dance has been long part of Catalan folklore and its symbolism could not be missed. Avisit to the Benedictine abbey of Montserrat would have revealed more overt manifestations of Catalan identity. Only when I recrossed back into France by way of Andorra, where I bought my first Catalan grammar, did I become aware of Catalan as a street vernacular. Although Catalan was the official language in the Principality, only about half the population there actually spoke it. The con-

tradiction that that represented to a North American was but a tiny factoid in the complicated linguistic montage of Europe.

My next visit to Catalunya occurred in the context of the 1986 IGU meetings, by which time, the Generalitat and its constituent municipalities had reestablished a public Catalan identity. Reading had ill-prepared me for the remarkable resurgence that had occurred in the decade since the restoration of democracy. Aprofound shift in mentality since my previous visit had occurred. The changes apparent in the city had not yet entered some basic reference works in geography. The regional treatment of Spain in Terán and Solé Sabarís (1978) made no reference to Catalan identity or to the països catalans, nor did the second edition of Terán, Solé Sabarís and Vilà Valenti (1986) in their basic systematic treatment of Spain.3

At another level, however, the role of geographers in the Catalan effervescence was clear. Before the main Barcelona event, Professor Maria Bolòs and colleagues had organized at Banyoles the IGU commission meetings on landscape geography. It was largely an occasion for Catalan geographers to demonstrate the role of land-use planning as a tool in crafting a country or what the Catalans have called “fer païs.” Contrast with the USA, where many states, counties and even quite a few municipalities have had no land use or zoning plans, could not have been sharper. The case of Catalunya was not the first time that regional planning has been wedded to nation building. Participants in these meetings benefited from superb excursions to the landscapes north of Banyoles that introduced the logic of the comarca and included stops in Girona, Sant Feliu de Guíxols, Besalú, Olot, Castellfollit de la Roca, Ripoll and La Molina. Some 30 km east of Girona in La Garrotxa, a volcanic landscape extended within the urban perimeter of Olot. In that small city, the municipality gave the contingent of visiting geographers an elegant reception. No American city of comparable or even larger size would have sponsored such an event, lest taxpayers complained that the municipal function was to provide basic services. The city as a vehicle of culture is very much a European idea.

3 Silence about Catalan specificity within educational materials published in Spain contrasted with three English-language pedagogical manuals written during the Franco period. The British geographer Shackleton (1964, p.114) wrote that “Catalonia has a strongly pronounced regional consciousness, probably the most highly developed in Spain and certainly the most vocal. The consciousness is anti-Castilian and is based on profound differences of environment, language, and historical development between the bustling Mediterranean regional and the aloof inland Castile.” Gottmann’s (1969, p.451) spare comment that “ the Catalan people are somewhat less austere than the average Spaniard” contrasted with a more forthright remark from the American geographer Malmström (1971, p.41), who informed his readers that “most of the eastern face of Iberia is not really ‘Spanish’at all, but Catalan. The Catalan people have a distinct language, literature, and history of their own.”

3.2. Thinking about the comarca

My third visit to Catalonia in 2001 led to another level of comprehension about Catalunya, not from traveling more widely, but by going back to the same Pyrenean foothill zone. I was especially drawn to La Garrotxa to better grasp the character of this comarca with its delicious tectonic remains, important maize cultivation, beech forests, and strong sense of catalanitat. These generalizations falter in the northern part of the comarca where sharp mountain relief, pine and evergreen oak forests, and widespread farm abandonment stand out. Interviewees told Nogué (1983) that the high country (“land harsh and difficult to traverse”) was the real La Garrotxa. Wielding the Alta Garrotxa with the part of the comarca in the valley of the Fluvià River has been the Olot weekly market. Re-implementation in 1987 of the organization of Catalunya implemented in 1936 for a brief period into comarcas (though 41 instead of the original 38 and with some different boundaries) was a kind of poetic justice as applied to space and place. In so doing, Catalunya superimposed for second time its own conceptualization of space different from the provincial system that the Spanish state had imposed in 1837. Comarca organization owed much to a Catalan geographer, Pau Vila i Dinarès (1881-1980), who in 1931 drew up at the behest of the Generalitat territories based on physical relief, road infrastructure, and the market network (Garcia-Ramon and Nogué-Font, 1991).

3.3 The linguistic imperative

My next two visits to Olot and its comarca, in 2002 and 2003, exponentially enhanced my understanding of the cultural resurgence. By then I had realized the need to establish my own linguistic contact with Catalan, an effort, however, that was only partly successful. Although I learned to read almost everything with good comprehension and even to write Catalan, albeit with grammatical and stylistic deficiencies, speaking was the biggest challenge. Catalan bilingualism slowed my progress, to which was added a view of their language as an in-group mode of communication. Efforts to speak Catalan sometimes seemed like trespassing into a private domain. Both factors lowered the interlocutory expectation on people perceived as non-Catalan. Yet Llobera (2003) and others have argued that Catalan identity is achieved rather than ascribed as noted in the successful policy of educating non-Catalans who live in Catalunya in Catalan. At the same time, however, a substantial number of Catalans write mainly in Castilian, the most widely circulated daily newspaper in Barcelona is published in Castilian, and Barcelona has remained as one of the world’s three main Castilian-language publishing centers in the world. The països catalans as a sociolinguistic region and Catalunya as a geopolitical space manifest unusual and sometimes perplexing patterns.

Besides language, the other avenue to understanding Olot was to uncover its past, especially the twentieth century. Documents in the local archives revealed the authoritarianism of the Franco years carried out by Catalan officials not administrators brought in from elsewhere. Local toponymy changed to Castilian forms aimed to make Olot a “Spanish” town. In the late 1970s and the return of a democratically elected municipal council, the process was reversed and Catalan was triumphantly restored. Yet much of Olot’s built landscape has reflected not so much a specific Catalan character as it does an industrial economy that started with the water power generated on the Fluvià. Any one who probes the local history would find puzzling a description of Olot as a conservative Carlist town where the main economic activity was making religious statuary.

4. Urban characterof Olot

Olot is far from being an aesthetically impeccable city. Unprepossessing building facades dominate many streets, as if the collective memory of a still remembered earthquake risk led to an architectural minimalism. As elsewhere in Europe, part of the city’s old core has turned into a low-rent neighborhood for immigrant workers. Like most self-respecting Catalan cities, Olot has its rambla. The bourgeois element in the town is most apparent in a residential neighborhood, the Eixample Malagrida, laid out in a felicitous radial pattern by an Olot entrepreneur who had made his fortune in Cuba.

Olot’s relative tranquility comes from a marginalized transportation structure . No trains come through there any more; the track has been torn up and replaced by a bike path. The highways are modest, though Olot seems more isolated than it really is: it lies only 30 km from the north-south autoroute that connects Barcelona to France and Europe. Within the city, the automobile has not disaggregated the generally compact settlement arrangement. Olot is a town where daily displacements on foot still prevail, because most people—apartment dwellers in large measure—live within 1.5 kilometers of the core. The daily market near the hospital and the larger Monday market on the rambla as well as most shops are still found in the center of town. The kind of commercial development that occurs on the fringes of most American towns of similar size are still absent in Olot. Walking here is the natural mode of locomotion. Access to the four volcanoes is by foot. The idea of walkability extends beyond the urban perimeter to the Fageda de Jordà. This large beech woods growing on an ancient lava flow is dear to the hearts of olotins who hike through it on trails in its different seasonal moods. Olot’s own lyric tradition of landscape painting founded in the nineteenth century drew much of its inspiration from the variegated forest often shrouded in mist. Excursions through it have also inspired poetic sentiments: «La fageda d’en Jordà/gran joia preciosa és/a la Garrotxa Déu posà/per a veïns i foras89

Daniel W. Gade

ters» (Bayona 2001:19). Some of my affection for La Garrotxa has come from crossover identification of this, the rainiest and greenest comarca in Catalunya, with my own “Green Mountain State” of Vermont.

5. Olot and its comarca as models forwiderreflection

The experience of Olot opened me to a place that became a vehicle to better understand Catalunya at large. In addition, it has provided me with a lloc modelic to reflect on my own North American culture. Though Catalans and Americans share many core values of Western civilization, they have had different histories and manifest some different cultural assumptions. For example, Americans tend to privilege the periphery rather than the center.4 Intellectuals in Barcelona have formulated their ideas about linguistic policy and the Catalan resurgence and spread them to the corners of Catalunya and the other països catalans. But cosmopolitan Barcelona has many residents and visitors who do not conduct their affairs in Catalan. To me, Olot, a town with few outsiders and a strong Catalan character, seemed like a good place to get to know precisely because of its relative isolation. An American philosopher, Josiah Royce (1855-1916) believed that an overconcentration of anything was a hindrance to a healthy society manifests a point of view quite different from that found in Europe. Distrust of centralized power explains why Americans have placed large and complex universities in small towns (for example, Bloomington, India; Princeton, New Jersey, Amherst, Massachusetts; Gainesville, Florida) or why many state capitals are in small cities (Montpelier, Vermont; Springfield, Illinois). Yet I am also willing to admit that European cities may benefit in other ways by their wide functional mix. Inhabitants of Chicago, Houston, Miami and Detroit may wonder what their cities would be like if they had been so fortunate to acquire all the functions of Barcelona, with its capital of the Generalitat and the seat of the two biggest and oldest universities.

5.1 Clustered living vs. sprawl

Olot has a relative compactness that contrasts with many North American cities in the same size category and beyond. Low-density sprawl characterizes the American settlement fabric to facilitate the driving and parking of private vehicles. That emphasis on wheeled mobility has displaced commerce to the fringe and created a diffuse landscape of individual dwellings on large

4 Many Europeans assume that New York and Chicago must be important centers of geographical research in the United States. Smaller American cities such as Austin, Madison, Berkeley and Baton Rouge contribute more in this regard, as have even smaller places such as Athens (Georgia), State College (Pennsylvania); Boulder (Colorado) or Lawrence (Kansas), the last four cities of less than 100,000 people.

lots. Amore recent settlement trend has been exurban expansion into the rural countryside beyond cities. At rush hours, the rural roads are choked with traffic and the daily commutes to work average 40 to 50 minutes. In the middle class, typically every family member aged 16 and above, owns his or her own vehicle and, outside of some northeastern cities, poor people in America must also have their own car. That preference has consequences ranging from obesity (23% of the U.S. population) to resource depletion, global warming, and international politics. America’s fleet of more than 200 million cars, many of them large and heavy, guzzles 11 percent of the world’s daily petroleum output. Commuting as an aspect of daily life in America has also had a psychological effect on loosening civic engagement, social connectedness and place identity. One Catalan writer, Pep Subirós (1986) described car-obsessed Los Angeles (anticiutat del Nou Món) in these terms:

“If strolling downtown during the day is uninteresting and even rather depressing, it is decidedly frightening during the evening. Afew cars are still moving about, though not many, and very few pedestrians and, among those, no strollers at all. There is really nothing to see nor, so it seems, anywhere to go. Offices and shops are closed except for a couple of places like tacky movie theatres that repel rather than invite. In this desert, when you see a group of three or four individuals approaching, you don’t know whether to greet them or start to run away from them.”5

Many American cities large and small follow the script of high automobile dependency. Large metropolitan areas—Atlanta, Phoenix, Kansas City or Houston—but also small cities the size of Olot such as St. George, Utah, Biloxi, Mississippi or Lewiston, Idaho have distended physical layouts that discourage pedestrian movement. They have created a “geography of nowhere,” which is also the title of a scathing book on the way Americans have reconfigured their cities to benefit cars more than people (Kunstler 1993). Olot and all cities of Catalunya manifest some aspects of automobile culture, but in those with which I am familiar, cars have not been allowed to destroy the core. Municipal automobile storage facilities are discretely placed underground. The desire for convenience is not as high a value as it is in North America; thus, for example, Olot has no commercial establishments with a drive-through window. Strip malls do not dominate the access highways into the center. In clustered Olot, cars are much less necessary for everyday life. Olot is 4 km at its longest extent, but more than 75 percent of the population live within 1.5 km of the core. Apartment living is the rule,

5 The original text is: “Si passejar pel downtown durant el dia és poc interessant, i més aviat depriment, durant la nit fa decididament por. Encara circulen alguns cotxes, però no gaires, vianants poquíssims i de passejants cap. Realment, no hi ha res a veure ni, pel que sembla, enlloc on anar. Oficines i botigues estan tancades, i un parell de locals i sales de cinema de mala mort conviden més aviat a allunyar-se’n En aquest desert, quan veus apropar-se un grup de tres o quatre individus, dubtes entre anar-los a abraçar o arrencar a córrer. “

which means that olotins are less involved in house repair and upkeep and thus have more discretionary time for community and other activities. Olot’s high density pattern has origins in pre-modern defensive factors, but also in a Mediterranean ethos of sociability and, more recently, zoning policy to direct growth. Fewer obese people are found in Olot than in a comparable American city; but how much of that difference is related to more walking in the former and more driving in the later can only be surmised.

5.2 Comarca and regional definition

My encounter with the comarca awakened a latent interest in the notion of the bioregion. Coined as a neologism during the counterculture movement of the 1970s, the bioregion refers to a bounded area with a coherence defined by the lay of the land, usually one formed by part of a watershed. Its value as a spatial concept is to encourage inhabitants to think locally and act environmentally. Though still largely a theoretical idea in the United States, the interest in the bioregion constitutes a reaction against an administrative geography that has defined the boundaries of states, counties, and townships, in terms of geometrically delimited rectangles. Even parts of the Canadian and Mexican boundaries were set along a latitudinal line that had nothing to do with natural or cultural division on the land. At least four political levels, geometric boundaries reflect the imposition of an artificial order on the landscape and human behavior. Countering this infelicitous way of delimiting spatial units is the comarca, a territorial entity that has grouped populations, roughly speaking, into physiographic areas, rather than astronomically determined divisions. The comarca also has an historical meaning of people inscribed on the land through tradition and the resources of a place. Comarcas lend themselves to sound land-use planning and sensible tourist development, and while they cannot be the framework for all public or private services, they succeed in bringing together town and countryside into a felicitous functional unit. The comarca enhances a rooted identity, each with its own set of characteristics, so that the comarques as a composite highlight, rather than diminish, the regional diversity within Catalunya. If only from an ecological point of view, North America is ripe for a bioregional revolution of this sort. Catalunya is a fruitful model for understanding the multiple factors that go into comarcal composition and learning about the politics of comarcal implementation.

5.3 Cultural identity: Catalunya vs. USA

My sojourns in Olot as a foraster pensant opened a space of reflection about certain contrasts in American and Catalan cultures. Areverse process has been at work between the two. Whereas ethno-identity in the USAhas replaced an earlier immigrant one lost to the melting pot, in Catalunya, an ethno-identity has undergone a late twentieth century retrieval from a government that sought to impose the melting pot in the interests of Hispanic unity. In the American case, a coherent nation-state could not have evolved if individual ties to an ancestral past had not been severed. The “multi-culturalism” so much discussed in the years before September 11, 2001 was actually a residue of recent heavy immigration. Newcomers necessarily maintain aspects of the cultures into which they were born, but their children and especially grandchildren are part of the inexorable homogenization process of Americanization that has gone on now for more than three centuries. That cultural and linguistic surrender occurred millions of times in the formative years of the nineteenth and early twentieth centuries and helps to explain a subconscious American attitude—implicit in the title of the song “we are the world”— that everyone on the planet would benefit from speaking English. Globalization had encouraged that attitude, and now even nonnative English speakers are inclined to share that notion. At the same time, many assimilated Americans carry a sense of loss at the demise of an ancestral culture and with it a language that was part of their own heritage.

Catalunya has reversed the assimilationist project that prevailed for almost four decades. Catalan identity was forced to go underground when the language was banned from local government, business and commerce, schools at all levels, mass media and public use in general.6 The revival of a public Catalan identity attests to a refusal to accept that trajectory. Accounts of this remarkable turn-about have emphasized how return to democracy in 1977 set in motion the cultural resurgence, but a larger dynamic in the late twentieth century world has had a part to play in the process. Groups with their own language, previously suppressed or just ignored, have asserted their cultural character as a matter of political and human rights. Ethnic recuperation and language revivals were part of the air du temps that revived a romantic idea going back to the eighteenth century. The movement revalidating the linkage between language and nationhood owes much to Johann Herder (1744-1803) who believed that a linguistically separate collectively had language as its most central fact of existence and vital source of its creativity.

6 The Francoist injunction against Catalan culture was nuanced, for many exceptions to this generalization occurred later in the dictatorship. An example was the publication in Catalan of Vicens i Vives (1962), who had published four editions of his remarkable book between 1954 and 1969. However, much of his book analyzed Catalan formation during the Middle Ages and he did not criticize the Spanish state, the Generalísimo nor did he profer any comment on the Civil War.

Two observations had triggered Herder’s reflection on this subject. In France, the central government ruthlessly suppressed minority cultures to the point of obliteration. In the land of the Germans, Herder realized that Slavicspeaking groups, though considered backward, had the right to preserve their language and maintain their identity. This key forerunner of Romanticism belonged to a line of thought that insisted that “not only that…there are diverse excellences, but that diversity itself is of the essence of excellence” (Lovejoy, 1936, p. 293). Catalans have implemented the Herderian message as much because of the Zeitgeist as it was a reaction to the Franco dictatorship. Reinforcement of Catalan aspirations as one of the nationalities of Europe has come from the European Union. The Spanish state has shown flexibility on important issues, some of which can be attributed to the seny and shrewd wisdom of Jordi Pujol, centrist banker and political genius, during a crucial period. Multiple factors explain the Catalan achievement

In Olot, the scriptorial landscape—defined here as words writ large on signs, inscriptions, banners, graffitti and other public displays—is heavily in Catalan (Gade, 2004). Only exceptionally are signs also in Castilian, usually commercial firms that serve all of Spain, and sometimes those words are effaced. From one perspective, the heavily Catalan signscape is a function of the demographics in La Garrotxa that shows more than 90 percent native Catalan speakers (Burgueño Rivera, 1997, p.40). From another perspective, that unlingualism of the scriptorial landscape raises questions. According to the 1978 Constitution both Castilian and Catalan are the official languages of Catalunya. Most olotins are fluent also in Castilian and the administration of justice is still primarily in Castilian. In the last analysis, the Catalan face of Olot reflects not the bilingual reality, but a determination to cast off the Francoist imposition by banishing Castilian from public spaces. More than simple resentment about the past, the unilingual signage put in place in the 1980/1990s comes an appreciation of the power of the written word to galvanize Catalanist sentiment. As a symbolic mode of territorial appropriation, the signscape of Olot plays an active role in shaping Catalan identity.

If, in the USA, the self has been detached from a cultural context, in Catalunya (as in Québec) cultural identity politics are issues that enter individual consciousness. In this regard, the question is not how Castilian and Catalan differ as a language, but if and how they diverge in thought structures. Whorf’s (1956) notion that a person’s thought pattern is determined by the particular structure of his or her own language has generated much controversy but little illumination. Are Catalans more aware of the human qualities of seny –for which there is no equivalent in English–because a word for it exists in their lexicon? Words may be the moulds in which we see our thoughts, but that does not explain why and how, in any speech community, their use originated. If the Basques spoke Catalan rather than Euskara, would they also have acquired the seny needed to realize that violence offers no real

solution to their cultural self-realization? Though purely hypothetical, such a provocative question forces one to sort out the tie between the genius of a particular people and their language.

Catalan solidarity dominates the visual and the auditory landscapes in Olot, to which are added other manifestations with roots in the past. The sardana, which has a 150-year old symbolism in Catalunya, is a dance that embraces young and not so young, but as a spectacle, it cannot compare with the castell. Rising up to a breathtaking nine layers, these human towers involve an intricate construction and an even more delicate disassemblage. In both the sardana and castell, musical accompaniment sets the mood of anticipation and multi-generational participation, which in the case of the latter is obligatory. Mature men with solid bone and muscle at the base have to support the multiple higher layers of younger, lighter adolescents and then, at the top, a small, nimble and brave child given the special name of enxaneta. The colla, the club thatprovides the organizational structure for this athletic art form, might be seen as a special Catalan metaphor for community, one founded on ideas about teamwork that combines the ludic and serious. The sense of catalanitat reinforced by the fact that the colles perform at the same time (noon), day (Sunday) and venue (main square) in several other towns and cities in Catalunya.

Hiking, though not so culturally specific, is another Catalan tradition, which, like the sardana, was an organized way to express Catalan solidarity during the Franco regime. Garcia-Ramon and Nogué-Font (1994) described how Catalan geographers and others used the idea of hiking for the intellectual value of sharing landscape observations and, as an ulterior motive, to affirm an affective attachment to the home country. Catalanitat can also find expression in the conscious rejection of “Spanish” customs (“tradicions espanyolistes”). Olot has the third oldest plaça de braus in Catalunya, which has long held a tauromachian program during Olot’s big celebration, the Festes del Tura in September. The movement in Catalunya that contests bullfighting, phrased in such slogans as “no sigueu còmplices!” or “sardanes sí! corrides no!”, is not only or even primarily about animal protection. In June 2004 the Olot municipal government joined several other cities as “ciutats antitaurines,” which has formed another way to symbolically reject a politico-cultural past that privileged Hispanic traditions.

5.4 Thinking about Catalunya, thinking about America

The ecological, urbanistic, and cultural dimensions of Olot and its hinterland have offered a comparison to think about alternatives. North Americans have created a society with a different kind of nationalism that has included the defeat of Nazism and then Soviet Communism, placement of a man on the moon, and invention of the Internet. However, military power, technolo-

Daniel W. Gade

gical prowess and liberal ideals have not created livable cities, stable communities, or, at an individual level, the art of living. The high degree of consumerism, energy-dependent mobility, and atomistic individualism that now dominates American life have not enhanced personal fulfillment, attachment to place, sense of community or a sound environmental future. This town of ca. 30,000 people in its sub-Pyrenean comarca of 47,000 inhabitants offers a counterpoint to certain trans-Atlantic presumptions. The project of recovering Catalan language and tradition has strengthened individual ties to a collective past. Americans live in a society of mobility, assimilation and youth worship that encourages them to cut free from their past.

Much about Olot, its comarca, and the Catalan Volksgeist remains for me to absorb: the particularistic inheritance system of hereu (and pubilla), the idiosyncrasies of pairalisme, and the concept of the català de soca-rel. Together they provide clues about how much Catalan identity is ascriptive or self-ascriptive and how much has a basis in genetics. Unless a foreign scholar can acquire that sense of the Catalan past in the present the temptation to take short cuts is real. Examples of a missing dimension is apparent in Nash’s (1970) study, oblivious to the city’s underlying Catalan traditions, of the American expatriate community in Barcelona. More incongruously, Hansen’s (1977) book dismissed Catalan nationalism at the very moment it started to explode.

Catalan geographers now working in half a dozen universities and in other sectors have accumulated a storehouse of studies about their own much-loved piece of Europe. With some exceptions, particularly Deffontaines and Chevalier, geographers from the outside have rarely had much to add to knowledge, a situation different from Latin America. That is not to suggest that gaps do not exist, as I think about the origin and spread of the castell, local toponymic changes, rise and decline of bullfighting, and the shifting scriptorial landscapes in different cities. Some might suggest that the biggest task is to ensure a vibrant Catalan future. It would be hazardous, however, to assume long-term cultural stability for any region of the world or to predict that the USAwill remain a superpower. Although Catalan culture has manifested a continuity—“sentit de la pervivència” (Vicens i Vives 1962, p. 213)— the essentialist position that cultures are immutable or quasieternal can not be sustained. In 2060, the world, including Catalunya, may be in a completely different mind set than it is today. More productive is to scrutinize the past to understand the present as suggested in the thesis of Vicens i Vives (1962, p. 23) that much of Catalan seny and compromise (pactisme) have come from being a cultural corridor (“ poble de passadís”), open to various European influences.

61-62, 2006

6. Conclusion

My determined if incomplete unfolding of Olot, La Garrotxa, and Catalunya came from a New World perspective, an uncommon curiosity about the European legacy, and an affinity for Herderian pluralism. My topophilic memory list has assigned a privileged position to these places—“espais ben recordats”—at three nested scales. Afundamental assumption of cultural-historical geography in the Sauerian tradition is that most things worth knowing about are embedded in the past. 7 Grounded observations of concrete places and the indispensability of their history are bolstered by the realization that, in the formulation of knowledge, we stand on the shoulders of giants. My view of knowledge as an accrual does not imply a rejection of representation and social construction as valuable dimensions to enrich our ideas of place. In this essay, the main contribution of postmodern thinking has been the realization of a need to overcome the separation of object and subject.

I have taken my baggage as a geographer grounded in a cultural-historical way of thinking but open to new ideas as accretions rather than replacements to observe a microcosm of Catalunya. That experience stimulated introspection on how these multiscalar entities manifest elements of sustainability and solidarity either lacking or diminished in the United States. Inter-cultural inquiry, especially when accompanied by a sense of the past, can make one a useful critic of his or her own society and in that way stimulate the course of one’s individual growth. Areflexive stranger who appreciates that knowledge is as much about awareness as it is information saunters down the path toward geography of the heart.

7. References

BAYONA, Roser (2001. «Els pintors de la Fageda.» In: Amics de les Lletres Garrotxines. Poemari de la fageda d’en Jordà, p.18-19 Olot: Edicions el Bassegoda.

BERDOULAY, Vincent (1999. «Géographie culturelle et liberté.» In: PITTE, J-R; SANGUIN, A-L(dirs.), Géographie et liberté: Mélanges en hommage à Paul Claval, p. 567-573.Paris: L’Harmattan.

BURGUEÑO RIVERO, Jesús (1997). «Geografia lingüística d’Espanya.» Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona] vol. XII, num. 43, p.35-57.

7 In his review of a recent work on the “new cultural geography,” Zelinsky (2005, p. 695) has noted the concept implicit in that work that only anglophone geography has something worthwhile to say and that, by extension, only works in English were worth citing. The book’s stifling parochialism does not do justice to the words “cultural geography” in its title; more accurately, it should have been titled “Acompanion to social the-

Thinking about Place and Culture: An American Geographer in Catalunya

99

COHEN, Saul (ed.) (1998) The Columbia gazetteer of the world. 3 vols. New York: Columbia University Press.

GADE, Daniel W. (2001a). «The languages of foreign fieldwork». Geographical Review, Vol.91, No.1-2, pp. 370-379.

GADE, Daniel W. (2001b). «North American Reflections on Latin Americanist Geography,» In: KNAPP, G.W. (ed.) Latin America in the 21sth Century: Challenges and Solutions, p. 1-44. Austin: Conference of Latin American Geographers and the University of Texas Press.

GADE, Daniel W. (2003). «Language, Identity and the Scriptorial Landscape in Québec and Catalonia». Geographical Review Vol.93, No.4, pp. 429448

GARCIA-RAMON, Maria Dolors and Joan NOGUE-FONT(1991). «Pau Vila i Dinarès, 1881-1980». Geographers: Biobibliographical Studies. Vol. 13, pp. 133-140.

GARCIA-RAMON, Maria Dolors and Joan NOGUÉ-FONT. (1994). «Nationalism and Geography in Catalonia». In: HOOSON, David (ed.), Geography and National Identity, pp. 197-211. Cambridge, MA: Blackwell Publishers.

GOTTMANN, Jean (1969). Geography of Europe. 4th ed. New York: Holt, Reinhart and Winston.

HANSEN, E.C. (1977). Rural Catalonia under Franco. Cambridge: Cambridge University Press.

KUNSTLER, James H. (1993) Geography of Nowhere:The Rise and Decline of America’s Man-made Landscapes. New York: Simon & Schuster.

LLOBERA, Josep P. 2004. Foundations of National Identity: From Catalonia to Europe. New York: Berghahn Books.

LOVEJOY, Arthur O. (1936) The Great Chain of Being: AStudy in the History of an Idea. Cambridge: Harvard University Press.

MALMSTROM, Vincent (1971). Geography of Europe: ARegional Analysis. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.

MONTANER, Carme and SAU, Elisabet (2004) «Apropòsit de la taula rodona: La geografia professional a Catalunya». Treballs de la Societat Catalana de Geografia. vol. 57:181-220.

NASH, Dennison (1970) ACommunity in Limbo: An Anthropological Study of anAmerican Community Abroad. Bloomington: Indiana University Press.

NOGUÉ i FONT, Joan (1983). «El bosc, element clau d’un paisatge i d’una comunitat». Documents d’Anàlisi Geogràfica, Num. 2, p. 23-67

NOGUÉ i FONT, Joan (1993). «Toward a Phenomonology of Landscape and Landscape Experience: An Example from Catalonia». In SEAMON, D. (ed.), Dwelling, Seeing andDesigning: Toward a Phenomenological Ecology, p.159-180 Albany: State University of New York Press.

SHACKLETON, Margaret Reid (1965). Europe: ARegional Geography. 7th edition. London: Longmans.

SUBIRÓS, Pep (1986). «Notes de viatge.» Saber, (2a época), núm. 10, p. 2123.

TERÀN, Manuel de and L. SOLÉ SABARÍS (eds.) (1978). Geografia regional de España. 4th ed. Barcelona: Editorial Ariel

TERÀN, Manuel, L. SOLÉ SABARÍS and J. VILÀ VALENTÍ (eds.) (1986). Geografía general deEspaña. 2nd ed. Barcelona: Editorial Ariel.

VICENS I VIVES, Jaume. (1962) Noticia de Catalunya. Barcelona: WHORF, B.L. (1956) Language, Thought and reality: Selected writings of BenjaminLee Whorf. J.B. Carroll, ed. New York: Wiley.

ZELINSKY, Wilbur (2005) «review of ACompanion to Cultural Geography, edited by J. Duncan, N. Johnson, and R. Schein». Annals of the Association of American Geographers 95(3):694-697.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 101/127

El comtat Yoknapatawpha a la Mediterrània: Barcelona, Capital Literària de les lletres catalanes i del TercerMón (1962-1975)*

OlivierThomas Kramsch

Nijmegen Centre for Border Research (NCBR) Department of Human Geography Radboud Universiteit O.Kramsch@fm.ru.nl

Resum:

Sobre el rerafons d’una quasi total hegemonia de les normes i pràctiques acadèmiques anglosaxones dins de la disciplina de la geografia internacional, un nombre creixent de veus crítiques fora de l’àmbit anglosaxó reclamen una major atenció a les qüestions contextuals i de diversitat lingüística en aquest camp. En cap altre àmbit es fa notar tant aquest sentiment d’exclusió i marginació com en els molts intents frustrats per part de geògrafs no-anglosaxons de publicar en les revistes geogràfiques en anglès. Aquest article suggereix que l’estat actual de la qüestió d’aquest debat s’enfronta a un cert bloqueig conceptual; donat que les autoanomenades veus “perifèriques” de la geografia internacional semblen no poder reconciliar la tensió existent entre la crida per una major sensibilitat en la producció del coneixement amb l’ansietat de no caure en un provincialisme d’una tradició purament local o nacional. Oferim aquí un esbós del que pot ser una visió alternativa en les pràctiques de la publicació dins de la disciplina, on l’autor fa una anàlisi geohistòrica de la indústria editorial barcelonesa durant un període crucial de la

* Traducció d’Antoni Luna

102

transició sociopolítica i de resistència cultural antifranquista. Aprofundint així en la geohistòria d’aquell milieu urbà – industrial (1962-75); l’autor revela com la capital catalana es va convertir, durant un moment breu encara que amb grans repercussions futures, en el centre de un món, lligant no només Amèrica Llatina amb la península Ibérica, sinó articulant gran part del anomenat nord i sud. La saviesa política i geogràfica derivada d’aquesta anàlisi demostra que la tasca de construir una veritable geografia internacional podria ser més complexa que el que els seus promotors volen reconèixer.

Paraules Clau: geografia internacional, normes acadèmiques anglosaxones, Barcelona, indústria editorial, gauche divine

L’espai de la “geografia internacional” s’ha convertit en una de les preocupacions fonamentals de la disciplina en els darrers temps. Com a resposta a la quasi completa hegemonia dels geògrafs angloamericans en l’establiment d’agendes de recerca a bona part del món, els geògrafs que treballen principalment en altres idiomes han cridat l’atenció sobre les desiguals geometries de poder que privilegien les normes acadèmiques en llengua anglesa, així com els seus valors i els seus estils acadèmics propis, per fer veure com han aconseguit silenciar les veus acadèmiques de fora del centres angloamericans de producció del coneixement (Pénot i Agnew, 1998; Minca, 2000; Gregson et al, 2003; Garcia-Ramon, 2003, 2004a, 2004b). En cap lloc s’han pogut sentir aquestes asimetries . En cap lloc s’han pogut viure millor aquestes asimetries que en la percepció de subtils perjudicis culturals en els criteris de publicació de les principals revistes acadèmiques de geografia en anglès (Gutiérrez i López-Nieva 2001; Paasi 2005). En contraposició a aquests obstacles, alguns membres de la disciplina han fet crides per a la renovació de la geografia angloamericana per tornar cap a temes que tinguin en compte el context específic i la diversitat, no només els de continguts teòrics substantius, sinó també els de la pràctica professional. Garcia-Ramon ha expressat de forma molt clara aquest punt:

“Encara que la postmodernitat descriu el coneixement situat – i no només en el món anglosaxó– en la geografia, s’ha prestat poca atenció sistemàtica a aquestes diferències i a la connexió entre la producció del coneixement en llocs específics, encara que el lloc és una categoria essencial en l’anàlisi de la geografia”

(Garcia-Ramon 2003, p.2)

Entre d’altres estratègies per superar l’hegemonia de les normes anglosaxones en la disciplina, Garcia-Ramon suggereix que la geografia crítica “ necessita mirar cap a les perifèries i aprendre i treballar amb elles per tal de crear una geografia crítica que no exclogui a ningú” (2004a:524). Només

amb aquestes mesures, s’argumenta, podrem arribar al desitjat objectiu de veritables publicacions internacionals, en comtes d’aquestes publicacions parcialment globalitzades que tenim avui en dia. Amb aquest article vull participar en aquesta discussió, oberta i vital, oferint una anàlisi que desafia el concepte de context local i el de la natura perifèrica de la recerca acadèmica no anglosaxona com a punt de partida per tal d’establir una identitat acadèmica diferenciada que permeti, per tant, fer les comparacions amb les pràctiques acadèmiques anglocèntriques. Amb això, no estic responent al fet que un nombre creixent de geògrafs i geògrafes no anglòfons se senten pressionats a lluitar per tal d’accedir a les publicacions en llengua anglesa, sinó que prenguin seriosament el requeriment de defugir dels localismes que es creen en tancar-se “en les tradicions pròpies i en els sistemes acadèmics nacionals” (Garcia-Ramon 2003, p.3). El que proposo a continuació, per tant, és presentar una identitat narrativa alternativa per tal d’aconseguir una praxis editorial molt més globalitzada, tot fent servir per això l’exemple geohistòric de l’avantguarda editorial barcelonina durant el període de resistència cultural antifranquista. De fet, es pot argumentar que en els darrers anys de la dictadura, Barcelona es va convertir en la capital no només d’una autoproclamada nació, sinó també d’un món. Es va apropar no tan sols Espanya amb Llatinoamèrica, sinó bona part del Nord desenvolupat amb el Sud en vies de desenvolupament, degut en part a l’espai creat per què autors catalans i no ibèrics poguessin innovar en llengua catalana i espanyola. D’aquesta forma es va aconseguir rejovenir la novel·la que estava en un estat moribund a bona part de l’occident desenvolupat.

Qüestionant els “orientalismes” ibèrics primerencs1

El pla franquista d’estabilització antinflacionista del 1959 va propiciar un creixement econòmic molt dinàmic i la modernització industrial d’Espanya que va tenir efectes durant les dècades dels seixanta i dels setanta. Aquest procés no va anar acompanyat per reformes polítiques, encara que l’obertura i enfortiment de l’economia amb una creixent vinculació amb les forces del mercats europeus van afavorir les primeres fases d’un sentiment gradual de profunda desil·lusió per part de intel·lectuals i dissidents espanyols que havien posat les seves esperances en una suposada desaparició del regim franquista seguit per un trencament revolucionari (Manguini 1987). Amida que l’economia espanyola s’internacionalitzava, la intelligentsia espanyola, 103 El comtat Yoknapatawpha a la Mediterrània

1 Tot el material que es presenta a continuació deriva del projecte de tesi doctoral escrita amb la supervisió de Edward Soja, Michael Storper, John Agnew and Leobardo Estrada en la Graduate School of Architecture and Urban Planning , UCLA[Títol de la tesi: “Tracing Catalan Modernities: the Space of Book Publishing and the Graphics Arts” (1999, unpublished)] Estic profundament agraït a Maria Dolors Garcia Ramon i Abel Albet i Mas per haver acollit institucionalment durant la meva recerca de camp a Barcelona (1995-1998) i especialment per la seva perdurable amistat.

fonamentada en una xarxa de contactes establerts durant la dècada anterior, va projectar la seva oposició política al règim més enllà de la península, mentre que localment – sota els nous aires d’ambigua tolerància a la premsa– es creaven espais d’assaig de les transformacions polítiques que havien de venir.

El 1963 el Comité Español de la Asociación Internacional por la Libertad de la Cultura va organitzar a París el Coloquio sobre Realismo y Realidad en la Literatura Contemporánea, creant una plataforma segura pels dissidents espanyols on poder criticar el règim franquista i encetar diàlegs amb altres intel·lectuals europeus. Un dels debats que va sorgir va ser el d’“Europeïtzar” Espanya. La polèmica es va iniciar per part d’un segment d’intel·lectuals espanyols d’esquerra, que preocupats pels efectes perniciosos de la modernització tecnocràtica de la societat espanyola, van rebutjar el model de desenvolupament econòmic europeu. Aun article a Les Temps Modernes, Juan Goytisolo va proclamar, que en front del conservatisme inherent dels europeus, el països del món subdesenvolupat formaven la veritable avantguarda del desenvolupament. En aquesta intervenció, Goytisolo es va enfrontar a aquells que volien una “castedat de pobresa material” per Espanya:

“L’europeu admira l’endarreriment d’Espanya per raons estètiques i, com els conservadors del segle XIX, demanen que ens quedem com estem ara. D’aquesta manera convergeixen els interessos de les classes altes amb els desigs de castedat dels europeus . L’egoisme d’aquestes classes troba un aliat inesperat en el plaer dels nostres [turistes] visitants. Espanya-com-a-servent per l’Europa al nord dels Pirineus s’intercanvia amb l’Espanya-com-refugi-espiritual al sud dels Pirineus. Els europeus ens han imposat una imatge i ens demanen que la representem fidelment. Nosaltres els espanyols som valerosos, orgullosos terratinents i moltes [més] coses, però no es podem distanciar dels límits de la nostra estètica de pobresa. Els europeus cerquen a Espanya l’ànima que han perdut. La nostra missió, ens diuen ells, és espiritual.”

(Goytisolo 1962, p. 128; traduït a partir de la versió en anglès de l’autor, a partir d’ara “tvaa2”)

Com a resposta a aquests arguments orientalitzants, Goytisolo defensa que els intel·lectuals ibèrics haurien de mirar cap a Cuba i a la resta de Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica. Mentre que Europa, segons aquest autor, “representa històricament, el passat, la immobilitat”, és el moment de africanitzar-nos i transformar-nos en una pancarta que reivindica irònicament la antiga dita ‘Àfrica comença als Pirineus’(Goytisolo, 1962, p.128 “tvaa”) 104 Oliver Thomas Kramsch

2 La impossibilitat de trobar les cites originals ens ha fet haver de fer la traducció a partir de la versió en anglès que el propi autor havia fet d’aquestes cites. Nota del Traductor.

“Àfrica comença als Pirineus”: el realisme màgic cubà i sudamericà li dóna una bufetada amistosa al monument a Colon a les Rambles.

D’aquesta manera, mentre intel·lectuals com Goytisolo, des del seu exili parisenc autoimposat, feien una crida a les armes en contra de la “cultura oficial europea” (1962, p. 128), la seva aposta cap a una africanització a través de la cultura nacional i popular ibérica, estava curiosament molt allunyada del nou ambient d’alta internacionalització i de pluralisme polític que caracteritzava el treball cultural espanyol dels anys seixanta. Així, i dins d’aquesta atmosfera cultural, l’editor Carlos Barral va viatjar a Llatinoamèrica per tal d’establir contactes amb “la generació d’escriptors que tenien el seu motor [literari] en la revolució cubana” (Barral 1988 p. 58) . Per a Barral, el mèrit d’aquest grup de novel·listes, que va incloure en el seu moment culminant el colombià Gabriel García Márquez, el peruà Mario Vargas Llosa, el mexicà Carlos Fuentes, l’argentí Julio Cortazar i el xilè José Donoso, resideix precisament en el fet que:

“...[Aquests autors] estaven interpretant el significat d’una tradició literària molt antiga i rica de la que van agafar el testimoni dels greus problemes socials del continent més castigat. El que va manifestar-se en aquesta renovació literària va ser el sorgiment de les contradiccions entre una literatura més antiga que l’eslava i els temes del primitivisme i atrocitat desconeguts fins aquell temps amb el ben assentat món Euroamericà del període de la postguerra... Per molts, aquest fenomen, la introducció d’un o dos novel·listes joves i ben educats provinents de les salvatges repúbliques, venia a demostrar el renaixement d’una era i la rehabilitació de les funcions de la prosa moderna...”

(Barral, 1988 p. 58; tvaa)

Mentre va visitar Cuba i Mèxic, Barral es va guiar per les seves ambicions literàries més puerils, “que eren ben diferents de les dels editors espanyols [tradicionals]” (Barral 1988 p. 57; tvaa):

“Els motius foren ben variats: participar en cursos d’exploració literària, premis, conferències .... però en el fons l’objectiu era el mateix a tot arreu: conèixer gent de lletres, escriptors famosos o que volien ser-ho, i organitzar els mètodes per aconseguir la unificació literària en llengua espanyola, una preocupació que de fet era molt comú entre els escriptors de tot tipus de nacions i totalment aliena a les polítiques culturals de cada una de les repúbliques”

(Barral, 1988, p. 58; tvaa)

Com a tret de sortida d’aquesta missió neobolivariana, Seix-Barral va otorgar el premi del 1962 de la prestigiosa Biblioteca Breve al jove de 24 anys Mario Vargas Llosa per la seva novel·la La ciudad y los perros . En rebre el premi de la Biblioteca Breve, Vargas Llosa es va traslladar a Barcelona a l’acomodat districte residencial de Sarrià, al nord de l’Eixample. Durant la resta dels anys seixanta, la capital catalana es va convertir en el paradís de creació temporal de molts altres escriptors llatinoamericans: l’argentí Néstor Sánchez; els peruans Mirko Lauer i Julio Ortega; el dominicà Pedro Vergés; els colombians Gabriel García Márquez i Rafael Humberto Moreno-Durán, i els uruguaians Eduardo Galeano, Cristina Peri Rossi, i Carlos Rama (Generalitat de Catalunya 1992 p.320). Anys més tard, el 1973 i després de la caiguda de Salvador Allende, l’escriptor xilè Jorge Edwards, expulsat del seu càrrec com ambaixador de Xile a Franca, també va trobar un lloc d’acollida entre els catalans i els seus compatriotes llatinoamericans (Generalitat de Catalunya 1992 p. 320).

Barcelona que actuava com un poderós imant pels escriptors llatinoamericans, es va convertir en el centre de la internacionalització de la novel·la en llengua espanyola, llançant els autors a d’altres mercats editorials no llatins. En el milieu urbà de la capital catalana, els novel·listes llatinoamericans es van beneficiar de la seva immersió dins de la densa xarxa de cases editorials que anaven des de les grans empreses dedicades al mercat literari de masses, com ara Planeta i Bertelsmann-Círculo de Lectores,3 fins a les petites o mitjanes firmes d’avantguarda: Laia, Destino i Lumen (Generalitat de Catalunya 1992 p.317). Molts d’aquests autors es van poder conèixer gràcies al bon acolliment de l’agent literària catalana Carme Balcells, l’agència de la qual va ser un important punt de contacte per tota la comunitat llatinoamericana que vivia en aquell moment a Barcelona. La casa familiar de Carlos Barral a Calafell, a la Costa Brava, a dues hores en cotxe de Barcelona, va ser un altre paradís per la comunitat d’expatriats del nou món (Barral 1978).

Les forces centrípetes que feien arrelar els novel·listes i poetes llatinoamericans a la capital catalana no estaven basades únicament en interessos econòmics personals, sinó també en un gran sentit de cohesió produït per la seva solidaritat política amb la revolució cubana i el desig de poder ser

3 Fundada com una petita editorial per José Manuel Lara Hernández el 1949 i establerta com a Societat Anònima el 1964, l’Editorial Planeta S.A. passa a convertir-se en un gran imperi editorial en el període post-franco, una de les empreses editorials amb més guanys en el mercat del llibre en espanyol especialitzada en el mercat de masses del gènere bestseller (Bustamante i Zallo 1988 p.227). Círculo de Lectores establerta a Catalunya el 1962 com a resultat de la fusió entre l’editorial Vergara i el conglomerat alemany Bertelsmann A.G. és el primer club de llibres en espanyol de la Península ibèrica, i és la plataforma de llançament del títols de Bertelsmann a tota Espanya i Llatinoamèrica (Bustamante i Zallo 1988 p. 320). No cal dir que la “dissidència” de Barcelona va veure la presència de Planeta i Círculo de Lectores-Bertelsmann amb certa desconfiança. Pels nacionalistes catalans interessats en preservar l’alta cultura editorial catalana, l’existència d’aquests competidors tan a prop de casa era un motiu d’alarma. El fet que José Manuel Lara de Planeta mantingués una estreta amistat amb el general Franco encara va donar més arguments d’aquells que creien que en feia en una determinada “política editorial”.

testimonis de l’oposició antifranquista de l’avantguarda cultural barcelonina. Aquesta unió transnacional va conferir al treball d’aquests escriptors residents una peculiar sensibilitat universal, i els va permetre una llibertat que els hi estava vedada en els seus respectius països d’origen. Aquesta universalitat de la seva imaginació va ser un producte de les circumstàncies d’experimentació novel·lística local i regional que es va produir a les diferents repúbliques llatinoamericanes, com també va ser fill del context d’una ampla recepció i promoció internacionals en l’Espanya dels anys seixanta. José Donoso, degà del “boom” literari xilè , afirma que abans de la dècada del 1960, la majoria dels novel·listes escrivien d’acord amb les normes nacionals o de les variacions regionals del “cànons”. El seguidors d’aquest gènere denominat criollismo o costumbrismo:

“ [A]mb les magnífiques lupes dels entomòlegs, se seguirien catalogant la flora i la fauna, les races i les dites [col·loquials] pròpies, i una novel·la es considerava que era bona si reproduïa fidelment aquestes paraules autòctones, fet que ens diferenciava i ens separava d’altres regions i països del continent: una mena de chauvinisme macho per tothom... En aquest temps, la qualitat literària estava subordinada al mimetisme i a criteris regionals.”

(Donoso 1972 p. 21, tvaa)

Fent-se eco de les experiències de la novel·la ibèrica, les particulars qualitats locals del regionalisme llatinoamericà van ser exacerbades pels requeriments de la pràctica de la literatura del realisme social:

“....La novel·la protesta, centrada en els fets nacionals i en els problemes reals de la societat que necessiten una resolució urgent ens imposava un criteri establert decebedor: sobre totes les coses, la novel·la ha de ser –a més d’inequívocament nostra com els criollistes volien–‘important’, ‘seriosa’, un instrument útil i una via directa d’[arribar al] progrés social. Qualsevol altra postura en què es pogués trobar vestigis purament “estètics” es considerava com un anatema. La investigació de la forma es va prohibir. L’arquitectura de la novel·la, com també el seu llenguatge, havia de ser simple, bidimensional, insulsa, sòbria, i pobre... Els escriptors fantàstics, personals, estranys o marginals, aquells que abusaven del llenguatge i de la forma eren rebutjats...”

(Donoso 1972 p. 22, tvaa)

L’enfocament excessivament regional o nacional de moltes novel·les llatinoamericanes en els anys cinquanta feien difícil que poguessin arribar a publicar-se fora de les seves fronteres. L’aïllament resultant dels escrip-

108 Oliver Thomas Kramsch Treballs de la SCG, 61-62, 2006

tors llatinoamericans es va reforçar amb les xarxes d’edició i distribució que promovien exclusivament títols estrangers, amb un cànon tradicional i lluny del treball dels autors contemporanis. L’editorial mexicana Fondo de Cultura Econòmica i Joaquín Mortíz o les editorials de Buenos Aires com Losada, Emecé, Sudamericana i Sur:

“[E]staven totalment orientades cap a Europa i als Estats Units, publicaven els treballs més importants que es podien trobar fora, o bé produïen text rera text [seleccionats] per l’arrogant i tancada Olympus de Buenos Aires; aquestes editorials mai – o en comptades ocasions – van considerar la publicació de novel·listes d’altres països llatinoamericans.”

(Donoso 1972 p. 62, tvaa)

El resultat per autors com Donoso és el següent:

“Ningú no sabia, als respectius països, què s’estava fent a altres països del continent, especialment si era tan difícil publicar i distribuir la primera novel·la, o el primer llibre de narracions curtes....[Per a les editorials] la qüestió de vendre o distribuir llibres a altres països no va estar mai entre les seves intencions. Aquesta era la situació per totes les novel·les del moment: editors i distribuïdors ni importaven ni exportaven, mentre que l’enorme domini de la llengua espanyola es moria de gana, convençuda de la seva incapacitat de produir el seu propi nodriment literari. Cap a finals dels cinquanta ningú no s’havia adonat encara del potencial de milions de lectors, i de centenars de joves escriptors ansiosos d’expressar-se... Era impossible comprar novel·les de escriptors estrangers al nostre país, i al mateix temps era impossible exportar els nostres llibres.”

(Donoso 1972 p. 29, tvaa)

Alienats per les seves pròpies tradicions literàries, i treballant als marges de les seves pròpies editorials nacionals, aquests joves novel·listes llatinoamericans que vivien a la costa mediterrània es van sentir de cop lliures per aprendre d’altres fonts literàries, i es van inspirar en “pares estrangers” (Donoso 1972 p. 19). Els escriptors que suportaven aquesta orfandat de sensibilitat llegien treballs que no es limitaven als de llengua espanyola d’autors contemporanis sinó que devoraven textos allà on era possible d’autors que anaven des de Sartre i Camus fins a Grass, Moravia, Lampedusa, Durell, Robbe-Grillet, Salinger, Kerouac, Miller, Frisch, Golding, Capote, Pavese, the British Angry Young Men, o clàssics com Joyce, Proust, Kafka, Mann i Faulkner (Donoso 1972). Per molts dels

autors del que seria aviat el “boom” llatinoamericà, la prosa de Faulkner en particular quan evoca el paisatge líric i tràgic dels estats rurals del sud dels Estats Units, era peculiarment adient per expressar la realitat de subdesenvolupament del subcontinent llatinoamericà.

Aquest gran ventall de influències va portar a Donoso i a altres a:

“...[A]venturar-se a pensar literàriament no només en termes del que és “nostre” com a xilens, sinó en el que és nostre i és meu i és xilè i podria i pot interessar a milions i milions de lectors que inclouen les zones hispanoparlants, tot traspasant les ben delimitades fronteres es podia fer un llenguatge que fos més ampli i més internacional”.

(Donoso 1972 p.37 tvaa)

En obrir-se a “totes les impureses que venien de fora”, els llatinoamericans residents a Barcelona van començar a experimentar amb la forma en les seves novel·les, i van anar jugant amb les perspectives d’autor adoptant un llenguatge barroc i profundament sensual (Donoso 1972 p. 23). Aquest escriptors que els lectors i els públics dels seus respectius països percebien com “cosmopolites, snobs, i estrangerizadors” van ser definits com “traïdors a la mirada “naive” dels seus temps (Donoso 1972 p. 23). No obstant, gradualment i imperceptiblement, a pesar de les hostilitats des de casa, el treball d’aquests autors, que semblava atrapat en els espais nacionals i regionals, va començar a filtrar-se al món exterior:

“De cop una carta: algú els havia llegit a Cuba, a Montevideo. Com viatjaven aquest llibres? Com l’edició groga de [la novel·la de Donoso]

Coronación havia arribat a una llibreria de segona mà de Managua...comprat pel centreamericanista i bibliòfil, Franco Cerutti? Fernando Tola [de Seix-Barral] va descobrir una altra edició groga de Coronación en una prestatgeria d’un mercat de vell de Barcelona el 1970 i el venedor va demanar 50 pessetes pel llibre”

(Donoso 1972 p. 29, tvaa)

Animats per aquestes troballes, els autors emergents de diferents repúbliques llatinoamericanes van establir una xarxa informal de distribució del seus treballs, recolzada en part pels seus nombrosos viatges entre els societats de cercles literaris de l’hemisferi. Així Donoso afirma:

“Per fortuna, he viatjat i continuo viatjant. I en Salazar Bondy [novel·lista peruà] també, així com [l’argentí] Ernesto Sábato i [l’uruguaià] Angel Rama i Carlos Fuentes, i tots nosaltres portàvem llibres en el nostre equipatge per regalar als amics, que els llegien, i escrivien i 109

feien comentaris, i els feia interessar-se en els nous treballs que s’escrivien a la nostra part del món. Tornàvem doncs dels nostres viatges amb les nostres maletes plenes de llibres, com si fóssim chasquis4 literaris, que bevíem vi amb els amics i feiem comentaris sobre els llibres que s’estaven escrivint a altres capitals del continent... És divertit...però cap dels llibres que vaig adquirir durant aquest temps va ser a una llibreria. Tots eren regals que em feien, o bé robats, o me’ls donaven, o me’ls recomanaven amics enviats en paquets o venien en les maletes dels chasquis. Alicia Jurado i Pipino Moreno-Hueyo, a Buenos Aires em van donar els llibres de Borges. Juan Orrego Salas em va portar de Caracas Los pasos perdidos [del novelista cubà Alejo Carpentier]. Montserrat Sanz em va donar La región más trasparente [de Carlos Fuentes]. Sonia Vidal em va portar de Mèxic El llano en llamas i Pedro Páramo [de Juan Rulfo]. Alastair Reid em va enviar una copia de La ciudad y los perros de la seva editorial [als Estats Units]. Edmundo Concha em va fer arribar Sobre héroes y tumbas [de l’argentí Erenesto Sábato]. El propi Carlos Fuentes em va enviar la seva novel·la La muerte de Artemio Cruz des de Mèxic. I la meva dona en va portar Cortázar des de Buenos Aires.”

(Donoso 1972 p. 63, p. 71 tvaa)

Units per la mateixa comunió amb els ideals de la revolució cubana, i en el seu compromís per l’experimentació en l’escriptura de la novel·la postrealista, aquest mateix circuit chasqui literari va promoure una intimitat i cohabitació entre els novel·listes “orfes” dels diferents països llatinoamericans molt allunyada de les intrigues i la competitivitat que marcaven les relacions dins de cada república. Aquesta atmosfera d’amistats transnacionals i admiració mútua, definida pels envejosos detractors com un complot literari o màfia, va ser adoptada com una característica més entre els escriptors residents al protector úter de la Madre Pâtria ibérica:

“Una de les coses que és més difícil de comprendre a Europa...és l’amistat, o al menys l’habitual cordialitat en les relacions entre els novel·listes llatinoamericans...[Q]uan la novel·la traspassa el límits dels estat-nació i es converteix en internacional, les bones relacions socials són possibles. No només relacions saludables, sinó sovint una admiració genuïna de part d’un autor pel treball d’un altre. Un crític italià de pas per Barcelona va estar una vegada un una reunió on hi havia Mario Vargas Llosa i el novel·lista llatinoamericà Gabriel Garcia Márquez. Quan els va

4 “Chasqui”, una paraula quítxua dels Andes que fa referència als missatgers que feien servir els reis Inques durant el segle XVper transmetre noticies i informació a altres membres de la cort en el gran imperi Tahuantinsuyo.

veure rient junts i xerrant durant el còcktail, va dir: ‘a Itàlia, que un autor del prestigi de Vargas Llosa escrigués un llibre sobre el treball d’un altre autor com Garcia Marquez seria del tot impossible. I que els dos els poguéssim trobar en la mateixa reunió sense que un estigués enverinant la beguda de l’altre, bé, això seria ciència ficció’”

(Donoso 1972 p. 57, tvaa)

ELnexe d’unió de la nova generació de novel·listes llatinoamericans amb Barcelona es va crear a través de l’editorial Seix-Barral, sota la carismàtica acollida de Carlos Barral. Barral ens explica que aquesta simbiosi única lligant la internacionalització de la novel·la llatinoamericana amb Espanya es en part atribuïble al fet que:

“...[E]ls canals de difusió de la literatura en llengua espanyola han canviat molt durant els darrers anys...i han contribuït a la desprovincialització tant de la literatura llatinoamericana com ibèrica...[E]n termes editorials, Espanya ha recuperat certa capitalitat, o una mena de posició central, en la difusió d’aquesta literatura. Crec que si Cortázar hagués publicat únicament a l’Argentina, Vargas Llosa exclusivament al Perú, i García Márquez amb editorials colombianes, aquesta mena d’impacte mundial hauria estat molt més lent...Espanya va ser la plataforma de sortida d’aquesta literatura no només per als públics ibèrics sinó també per altres països llatinoamericans: ha estat més fàcil per Vargas Llosa arribar a Argentina des d’Espanya que directament des de Lima.”

(Barral, citat a Tola de Habich i Grieve 1971, p. 16; tvaa)

Però la bonhomia que unia als diversos escriptors llatinoamericans i el ressò internacional del seu treball no es pot atribuir exclusivament a les dinàmiques pròpies de les tertúlies de saló de la societat literària catalana, ni tampoc a les estratègies proporcionals de les editorials més avantguardistes. Aquesta convivència també es fonamenta en el particular milieu urbà de Barcelona, un ambient que permet als novel·listes sentir-se com a casa quan són fora. Una ciutat que els dóna un espai familiar encara que indeterminat poden explorar les diverses facetes de la identitat llatinoamericana com una extensió fronterera de l’experiència històrica i geogràfica europea (Mignolo 2000). Pels novel·listes de la diàspora localitzats en aquest espai d’ambigüitat fràgil però alhora alliberadora, Barcelona es transformà en un barrio peculiarment vibrant dins del cosmos metropolità llatinoamericà, lligat de forma real i imaginada amb els districtes residencials de Miraflores a Lima, La Merced a Ciutat de Mèxic o la Boca a Buenos Aires. Maria Pilar Serrano, dona de José Donoso explica:

“En aquells dies cap dels llatinoamericans va pensar mai a tornar a casa. Vivíem les nostres vides europees oblidant els nostres països d’origen, encara que trobàvem a faltar els nostres amics i familiars, menjàvem els nostres plats típics amb aji 5 enviat des de Perú o Bolívia o compràvem al supermercat, preparàvem el tradicional pastel de choclo chileno amb blat de moro congelat que trobàvem en botigues especialitzades, o compràvem empanadas, tacos, i enchiladas en restaurants propietat d’exiliats i nostàlgics, però emprenedors expatriats... Ens delectàvem al mateix temps tot el que Europa ens oferia, sense cap desig de tornar a Amèrica.”

(Serrano, citat a Donoso 1972 p. 109, tvaa)

Aquest interès en formar part d’un àrea geogràfica més amplia als dos costats de l’atlàntic llatí,6 de ésser rebuts en la cosmòpoli catalana com a companys viatgers dins del més ampli chasqui cercle del món transnacional en llengua espanyola, es va transformar més tard en un sentiment d’exili, durant la dècada dels 1970, quan les possibilitats de moviment van ser severament restringides pel retorn de règims repressius als països llatinoamericans (Donoso 1972 p.148). De moment, els joves escriptors estaven a casa a la seva Madre Patria, ajudant a renovar la novel·la americana – i per extensió l’europea – del seu estat moribund. Pensant i sentintse profundament més enllà de les fronteres de l’estat-nació, des d’un lloc que també és un no-lloc, i encara així sentint-se un tot.

La maduració i la diversificació de la Cosmòpolis: la “Gauche Divine” barcelonina

Aprofitant l’atmosfera de tolerància creixent i l’aperturisme introduït per les reformes en la censura de Manuel Fraga, la producció cultural a Espanya des de la meitat dels anys seixanta fins a principis dels setanta va prendre com a altres parts del món un enfocament “contemporani”, alliberada ara de les estructures del realisme social, i prenent un to molt més plural amb relació als primers efectes de la modernització econòmica. Aquesta intencionalitat “a tot arreu al mateix temps” (“the whole world is watching” que se sentia des de Chicago) o el fet d’estar vivint un moment de ruptura, es va sentir de forma espacial en la capital catalana:

5 “Aji” un condiment alimentari molt comú als països andins, semblant a glutamato monosòdic (MSG).

6 Aquí assenyalo de forma intencional el concepte de l’Atlàntic negre de Paul Gilroy com un espai transnacional en el que els béns culturals es mouen entre grups diversos que comparteixen el seu origen ètnic o racial, tot i que la seva complexitat impedeix reduir-los només a una característica (Gilroy 1993) .

“...[P]ot ser influenciats per moviments que eren molt més llibertaris en el fons, que passaven a tot el món, com les comunes a Alemanya; el moviment hippy i underground als Estats Units, el moviments en contra de la guerra del Vietnam,...flower people...la música, la música va ser essencial, tot això no va arribar a nosaltres de forma clandestina perquè era tolerat pel règim....[P]erò aquest aire que un podia respirar en aquell moment, va arribar el Maig del 68, i quan es va produir, va arribar a Barcelona.”

(de Moura 1996b tvaa)

De l’internacionalitzat milieu cultural barceloní va sorgir un grup itinerant, tant en llengua castellana com catalana, de novel·listes, poetes, pintors, directors de cine, fotògrafs, músics editors, arquitectes, periodistes, i lliure pensadors, que es van autoanomenar col·lectivament com la gauche divine, assenyalant clarament la seva oposició d’esquerres en política en el context d’una situació socioeconòmica privilegiada. En l’àmbit de les editorials, els joves editors avant-garde en espanyol com Jorge Herralde d’Anagrama i la brasilenya Beatriz de Moura, de Tusquets Editores, van seguir els criteris editorials cosmopolites dels seus predecessors a Seix-Barral. Josep Maria Castellet, que des de 1964 era el director literari de l’editorial en llengua catalana Edicions 62, va rebutjar el realisme social ibèric per dedicar-se a fer país, construint un cànon cultural i literari en català a partir de les corrents intel·lectuals europees. Així, com si fossin línies asímptotes amb les que seves trajectòries paral·leles durant els anys seixanta i setanta es va anar eixamplant durant el període de transició democràtica, els editors en català i en castellà van desenvolupar diferents estratègies editorials internacionals. I és precisament a partir d’aquest moment que es manifesten clarament les diferències en les pressions de mercat que han de suportar cada idioma, el controvertit paper com a agents culturals dels editors – intel·lectuals, i els diferents nivells de competència i col·laboració amb els intermediaris del món editorial ibèric.

Edicions 62, per exemple, va reivindicar el seu paper internacionalitzador de la cultura catalana engegant col·leccions dedicades a temes contemporanis de caire social i polític (Llibres a l’Abast), amb contribucions que van des de Joan Fuster (Nosaltres, els valencians, 1962), Yves Lacoste (Els països subdesenvolupats, 1963), François Perroux (El capitalisme, 1964), Gunnar Myrdal (Perspectives de la planificació, 1965) fins a Gyorgy Lukacs (La teoria de la novel·la, 1966) (Edicions 62 1987 p. 89). La mateixa casa va començar unes sèries dedicades a la millor ficció europea i nord-americana contemporània (El Balancí), introduint diversos autors com Vasco pratolini (Crònica dels pobres amants 1965), Marguerite Duras (Un dic contra el Pacific, 1965), Willian Faulkner (Llum d’agost, 1965), Elio Vittorini (Conversa a Sicília, 1966), i Italo Calvino (El cavaller inexistent, 1967). Per quasi totes les seves col·leccions, l’artista gràfic d’Edicions 62, Jordi Fornas,

61-62, 2006

va crear unes portades d’una bellesa serena i lírica, fent servir una gran quantitat d’imatges, colors, i tipus de lletres. Tant Llibres a l’Aabast com El Balancí requerí grans inversions en les traduccions, ja que la majoria dels textos editats als anys seixanta eren d’autors estrangers. Amb els anys, l’editorial va anar incorporant col·leccions sobre temes espirituals i de sociologia de la religió (Blanquerna, Biblioteca del Pensament Cristià), la novel·la negre detectivesca (La Cua de Palla), escriptors canònics catalans (Clàssics Catalans del Segle XX), textos adreçats a lectors adolescents (El Trapezi), títols dedicats a temes científics i filosòfics (Biblioteca Bàsica de Cultura Contemporània), l’assaig literari (Cara i Creu),i els treballs de Charles Schulz (Còmics). Com exemple de la forta relació existent entre el món del mutualisme i l’associacionisme i els agents locals del sector privat, el 1965 Banca Catalana subvencionà a Edicions 62 en el seu esforç de crear una enciclopèdia a imatge de la francesa Larousse: la Gran Enciclopèdia Catalana (Edicions 62, 1987 p.45).

Per la seva part, Anagrama més preocupada per donar cabuda a les preocupacions epistemològiques i de reformulació de la novel·la europea i de la percepció de la “fi de l’art” com a mitjà de canvi social (Jameson 1998), inaugurava el 1969 les seves col·leccions Argumentos i Textos. Aquestes noves series es centraven en el gènere de l’assaig filosòfic i polític traint una mica a la teoria crítica francesa: Hans Magnus Enzensberger (Detalles, 1969), Jürgen Habermas (ed., Respuestas a Marcuse, 1969), Gilles Deleuze (Nietzche y la filosofia, 1971), Georges Mounin (Introducción a la semiología, 1972), Gaston Bachelard (Epistemología, 1973). Les peces d’art de les portades dels títols de Argumentos, triades pel propi Herralde, eren petites imatges retallades, rodejades per una tipografia rígida de lletres blanques sobre un fons negre. EL1970, Anagrama va inaugurar Cuadernos de Anagrama, per superar la inexistència de revistes dedicades a la teoria crítica, amb contribucions selectives de Les Temps Modernes, L’Homme et la Societé, Il Manifesto, i The New Left Review (Anagrama 1994 p. 31-32). Les portades d’aquests llibres, encara més austeres que les de la col·lecció Argumentos, eren simplement una tipografia de lletres blanques sobre un fons fosc. Herralde explica que la col·lecció Argumentos va sorgir de la necessitat d’omplir el forat a l’àrea del assaig i de la literatura política, que eren gèneres que havien estat tradicionalment oblidats per les grans editorials d’avant-garde com Seix-Barral:

“...Encara que la meva primera vocació com a editor era literària, en un moment en els què un podia veure que es podien fer coses malgrat la censura, em vaig sentir molt polititzat en aquells temps. Argumentos havia de ser la col·lecció de ruptura política i d’incorporació de una enorme bibliografia que encara estava pendent de ser organitzada, de la recuperació de textos històrics, dels que feien referència el que va passar al Maig del 68, de la contracultura... Em va semblar, doncs, que l’assaig era

el gènere més interessant d’aquells temps... Era molt més estimulant per a mi: els grans debats del moment, incloent-hi totes les famílies marxistes, els moviments llibertaris, l’estructuralisme,.. I quasi bé cap havia estat publicat a Espanya quan vaig començar.”

(Herrade 1996, tvaa)

Encara que les petites editorials d’avantguarda es consideraven de vocació principalment literària, produïen textos en una ventall molt ampli de disciplines, des de les ciències fins a les humanitats, fent el paper de les editorials universitàries europees o nord-americanes. D’aquesta forma, Beatriz de Moura, va fundar Tusquets Editores a la tardor de 1968 amb la col·lecció Cuadernos Ínfimos i Marginales, introduint textos d’autors que fins aquell moment no es podien trobar a Espanya com ara: André Gide (La secuestrada de Poitiers, 1969), Fiodor Dostoievski (El gran inquisidor, 1970), Theodor Adorno (Reacción y progreso, y otros ensayos musicales, 1970), Antoin Artaud (Carta a la vidente, 1971), George Bataille (El verdadero barba-azul: la tragedia de Gilles de Rais, 1972), i Michel Focault (El orden de las cosas, 1973). Recolzada per un equip d’arquitectes i amb el disseny gràfic d’Oscar Tusquets, el seu marit, i Lluís Clotet, de Moura va crear unes portades absurdes i alhora provocatives —sovint lletres geomètriques malament alineades i tipografies sobre fons daurats o platejats—per llibres fets per ser llegits “al campus o a la platja” (de Moura, citada a Tusquets Editores, 1994, p. 9; tvaa).7

Cap a finals de la dècada dels seixanta, l’afinitat cultural i política entre autors i editors de la gauche divine catalana es mesurava pel creixement d’editorials d’avantguarda en llengua castellana i catalana fet que es veia com un desenvolupament complementari al moviments dissidents que es produïen a la península Ibèrica. En aquest ambient d’oposició col·lectiva al règim franquista es va crear una lògica de transaccions ben peculiar en el camp del món editorial barcelonès, marcada per fortes relacions de confiança i de “fair play” en la pràctica professional de les diferents editorials, i amb les connexions amb les fases finals que participen en el procés de producció d’un llibre, els distribuïdors i els llibreters. Amés, els diferents components del procés de producció del llibre estaven units no tant per posicions ideològiques comunes, com per la idea de compartir la mateixa tasca de fer un front cultural que era per tots ells la forma més clara d’oposar-se a un règim que estava en declivi (de Moura 1996b). Aquests lligams es van traduir als respectius catàlegs de cada editor fins al punt que ningú va intentar apropiar-se d’alguna de les llistes d’autors dels altres, ni fer competència en els preus o

7 En dir això, de Moura adopta un to premeditadament irònic, en substituir l’expressió “per ser llegits en els camps i les fàbriques” per la de “al campus i a la platja” per referir-se a aquests llibres tant seriosos que havien estat fets durant l’època del realisme crític. .

116

en el tiratge editorial dels títols. Amb l’única excepció de algunes co-edicions ocasionals entre editorials en espanyol i en català, les diferències entre les llengües van ser respectades i les editorials van anar especialitzant-se en l’una o en l’altre (de Moura 1996a).

Igualment, alguns dels valors de inspiració noucentista sobre el rol moral de l’artista-intel·lectual, tant els editors en català com en castellà van adoptar una posició de fer poc cas al seu guany econòmic, que presentaven com una forma més de posició ètica en front de la dictadura. D’aquesta forma, els editors es veien a si mateixos més com intermediaris culturals que no com a industrials o empresaris. Les seves motivacions es guiaven més per paràmetres de vocació i èmfasis en la qualitat per sobre del profit econòmic. D’aquesta manera el model de professional que va adoptar Herralde d’Anagrama es va inspirar en els editors catalans Josep Janés i Carles Barral; i en el resident a París José Martínez de Ruedo Ibérico; l’editorial argentina Losada; Siglo XXI de Méxic. Einaudi i Feltrinelli a Itàlia, com també en les editorials franceses de François Gallimard, Jerome Lindon, i Maspero (Herralde, citat a Anagrama 1994 p.9).

Així recordant la influència que el director de Tusquets Editores havia rebut de Jerome Lindon, Jean-Jaques Pauvert, François Maspero, i Carles Barral, ens diu:

“Vaig tenir una molt bona relació personal amb ells, molt enriquidora, i particularment molt intrigant. Em van ensenyar que podia ser un editor petit i independent, arriscant molt i especialment donant prioritat a la qualitat literària per sobre dels projectes econòmics pensats pel guany immediat.”

(de Moura 1996b tvaa)

Dins d’un ambient econòmic nacional cada vegada més precari, els lligams d’un “front cultural compartit” citat per de Moura porten, l’octubre de 1970, a la creació d’un distribuïdor de llibre comú, Enlace que incorpora sis editors establerts a Barcelona ( Barral Editores , Edicions 62 , Laia , Anagrama, Lumen, i Tusquets Editores) i dos a Madrid (Cuadernos para el Diálogo i Fontanella). Treballant en equip, els vuit editors estableixen una de les primeres col·leccions de llibres de butxaca a la península: Ediciones de Bolsillo. Herralde descriu l’esperit professional que unificava el treball dels membres d’aquest grup:

Érem tots amics, i [actuàvem] molt més com a còmplices que com a competidors. La lluita en contra de la censura, en alguns casos, gairebé es convertia en un esport, en una classe de ‘veiem si el podem superar’, com [l’acrobàcia de] un circ... [P]er exemple, som molt bons amics de Beatriz [de Moura], especialment, sortim junts, i solíem anar de viatges junts... [Els nostres col·legues editors estrangers] estan sorpresos que dues

Oliver Thomas Kramsch

empreses... publiquin textos diferents però més o menys d’igual material. [Demanen:] com manteniu tan bones relacions?... El que passa és que un no pot entendre aquestes coses si no es posa en el context del temps dels moviments antiFranco..

(Herralde, citat a Anagrama 1994 p. 14, tvaa; Herralde,1966, tvaa)

Un sentit “infatigable” d’aquí i ara servia com a teló de fons per a les accions dels diversos membres d’Enlace, on es podia experimentar una estranya intimitat entre els textos i la realitat d’esdeveniments que s’anaven desenvolupant. Navegant en els límits de la censura governamental, editors com Pedro Altares de Cuadernos para el Diálogo i Esther Tusquets de Lumen competien en la disseminació dels desenvolupaments que es produïen a fora, de vegades els prevenien correctament i aconseguien la funció de trencament, mentre que d’altres reemplaçaven aquesta funció per la de acció política “on the ground”. Herralde recorda, per exemple, el moment que estava considerant la publicació, el 1970 el llibre Estrategia judicial en los procesos políticos, de Jacques Vergés, futur advocat de Claus Barbie:

“En aquest llibre [Vergés] defensa el que ell mateix ha practicat. Que és la defensa de la ruptura, on l’acusat es converteix en l’acusador del tribunal, amb exemples extrets des de Sòcrates fins a Jesuscrist, i Dimitrov o Fidel Castro amb el seu conegut discurs, ‘la història m’absoldrà’.... [Aquest llibre] havia estat considerat per Cuadernos para el Dialogo...[En] aquell temps encara fèiem circular aquesta informació entre nosaltres mateixos... Vaig decidir provar i el vaig presentar [davant del Ministeri de Informació i Turisme]... el mateix dia que els acusats de ETAvan posar en pràctica la defensa de ruptura durant el procés de Burgos,8 (riures). Una farsa no?

(Herralde, 1996, tvaa)

Participant en la missió cultural d’editors i distribuïdors, els inversors acceptaven, per sistema, pèrdues financeres per assegurar la supervivència de les empreses petites, i independents. Una economia de desinterès bohemi també es filtrava a relacions que lligaven editors i autors, i apuntalava els bons lligams tàcits que connectaven escriptors i els seus públics de lectura més amples. De Moura descriu els seus lligams de col·laboració com ”molt actius, espontanis, i desinteressats” (Tusquets, 1994, p. 12; tvaa) amb escriptors i intel·lectuals escampats per tot el món: els peruans José Miguel

8 EL1970, alguns membres del moviment armat independentista basc (ETA) van ser jutjats a la ciutat de Burgos, acusats d’haver mort a un policia. Davant de la massiva resposta internacional en contra de la seva probable execució, Franco va commutar la pena. Aquest fet va ser considerat com una gran victòria per les forces de l’oposició, tant fora com dintre d’Espanya (Mangini,1987, p. 214).

118 Oliver Thomas Kramsch Treballs de la SCG, 61-62, 2006

Oviedo, Ricardo Silva Santisteban, i durant la seva residència de Barcelona, Julio Ortega i Mirko Lauer; a Mèxic, Sergio Pitol, Héctor Manjárrez i Octavio Paz; a París l’argentí Hector Bianciotti i el cubà Severo Sarduy; a Londres els cubans Guillermo Cabrera Infante i Miriam Gómez; a Itàlia els membres de Gruppo 63, incloent-hi Umberto Eco, Furio Colombo, Guido Davico Bonino, i Nanni Balestrini; i a Espanya Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Félix de Azúa, Ricardo Muñoz Suay, Roman Gubern i Francesc Parcerisas (Tusquets, 1994, p. 12). Una relació simbiòtica en la qual els editors inventaven llibres perquè els autors els escrivissin mentre que els autors presentaven nous manuscrits per a la seva revisió sense expectatives de remuneració. Il·lustrant aquest grau de confiança mútua editor-autor, de Moura explica:

“[Gabriel] García Márquez vivia aquí... durant els últims anys del 1960 fins a 1970 o 1971. I ell comentava precisament que havia fet un informe periodístic sobre un enfonsament de vaixells a Colòmbia, per la qual cosa en va haver de fugir de Colòmbia. I així li vaig demanar que em donés aquest informe de manera que el pogués llegir, i la veritat és que era un llibre extraordinari. Vaig proposar-li [García Márquez] publicar-lo en forma de llibre. Ell no tenia gaire confiança en aquest manuscrit; la prova és que en el mateix pròleg m’acusa (en aquella època ja s’havia fet molt conegut per Cien años de soledad)... d’explotar un autor que ja s’havia tornat financerament exitós. Avui en dia, ell mateix tria aquest llibre com un dels seus treballs més distintius, especialment al món de periodisme. Com continuo sent el seu amic, li recordo [aquest fet] cada vegada que puc, però el fet és que jo vaig fer una cosa que penso que tots els editors han de fer, la d’inventar un llibre... Pel que fa això, si jo treballava gaire durant aquell període, [era] inventant llibres. Realment jo vaig inventar llibres... “

(de Moura 1996b; tvaa)

Reconeixent la seva admiració per escriptors de llengua catalana i poetes com Salvador Espriu, Mercé Rodoreda, Joan Oliver, Ferran Soldevila, i Maurici Serrahima, els treballs dels quals publicà durant els anys 1960, Josep Maria Castellet d’Edicions 62 comenta:

Aquells autors, ara passats, representaven, junt amb d’altres, l’essència d’una era concreta d’autors catalans. Vull dir grans escriptors, el millor del nostre segle, la seva passió literària substituïa qualsevol altra ambició o vanitat personal, de la qual els escriptors de segona d’avui estan tan enamorats. Escrivien pensant sobre literatura i la seva llengua, i no en premis [literaris] efímers o distincions.”

(Castellet, citat en Edicions 62, 1987, p50)

Tot seguint el llegat noucentista de la preocupació per la qualitat del producte, els editors catalans d’avantguarda aplicaven gran cura a les qualitats formals dels seus llibres, revelades — malgrat dificultats materials — al material original gràfic innovador i experimental que feien servir en les seves cobertes. Confessant un deute d’aquesta mida a l’editor Josep Janés, Herralde exclama “el que sovint m’ha agradat són les qualitats tàctils dels llibres, una apreciació de feina artesanal... [Janés] va ser el primer editor que vaig seguir per aquestes raons” (Herralde, 1996; tsba). Però l’atenció per dissenyar era sovint un assumpte característic entre editors alineats dins del front cultural antifranco. De Moura diu:

“Les polítiques estètiques de les diferents col·leccions eren molt controvertides. Per exemple, recordo que moltes de les persones profundament implicades a l’esquerra etiquetaven d’elitistes les nostres col·leccions, i d’una manera frívola, basant-se en l’argument, que penso ja ha estat superat avui, l’art per l’art’, etc.... La mentalitat de l’esquerra d’aleshores era que els llibres necessitaven estar, s’havien d’identificar amb la gent, amb els seus gustos, de manera que les masses poguessin tenir accés a aquest producte... Les cobertes eren en daurats i platejats. Això anava associat immediatament amb diners... [encara que d’] una editorial sense diners (riure). Però des del començament s’atribuïa a un producte amb poc accés fins al que es podria considerar ‘popular’, [i això era contrari a] la mentalitat per la que els llibres se’ls havia de vendre a les entrades de fàbriques. Ja sabia en aquella època que els llibres no canvien la vida, ni provoquen revolucions. Algunes persones encara ara creuen molt fermament que els llibres poden provocar la revolució. Jo, ja en aquella època, creia que no. Per això, sempre pensava que un no hauria de condescendir als gustos d’altres, però, ben al contrari, penso que la gent volia més, i dins de les limitacions econòmiques mínimes del temps (riure), bé, no faig menyspreu a ningú, al contrari, perquè la gent sap molt bé com revalorar-se [cultura] (més riure), i de fet així ho vaig confirmar.”

(de Moura, 1996b; tvaa)

Potser no és de casualitat que el consens que van establir els editors de llengua catalana i llengua castellana referent al compromís de produir qualitat convergia amb el desig de Franco per tenir a ratlla la cultura de masses a la península Ibérica.. Només en aquest context era possible, per exemple, publicar Marx i Engels mentre es produïssin en edicions de tapes dures i cares o en formats grans i il·lustrats (de Moura, 1996b). Similarment, els autors llatinoamericans també es tractaven indulgentment pels censors de Franco, ja que la seva publicació a Espanya estimulava les exportacions (Labanyi, 1995b, p. 209).

Cultura d’oposició “al carrer”: els espais viscuts de la avantguarda editorial de Barcelona

Com ja hem dit prèviament, l’espai urbà de Barcelona jugava un paper vital per a la política cultural dissident en llegua catalana i castellana. Els restaurants, bars, i pensiones de la capital catalana eren els llocs on les diferents “tribus “ – que més tard assumirien papers de lideratge després de la transició democràtica – prenien contacte els uns amb els altres. Com ha explicat Beatriz de Moura, en particular els bars del Barri Gòtic estaven associats amb tradicions literàries i polítiques diferents:

“Als bars... la gent es reunia segons les seves tendències polítiques. N’hi havia alguns que més o menys atreien a comunistes ortodoxos. Hi havia aquells bars que jo freqüentava i, que eren més de classe obrera, menys refinats, on els llibertaris es reunien... No ens trobàvem amb la mateixa... freqüència i disciplina com aquells associats amb els bars més militants, especialment del partit comunista o el partit socialista, però els més lliures, els que són més lliures, són els que van una mica a tot arreu (riure)... Aquests bars han desaparegut de llavors ençà, eren bars de barri, alguns dels quals ni tan sols no tenien noms, altres els anomenàvem Bar Pepito Grillo, o el bar ‘Que no puc recordar’, encara que ells no s’anomenaven així. Un es trobava a la cantonada de tal i tal carrer, i se n’anava al bar més pròxim prop de Santa Maria del Mar”

(de Moura, 1996b; tvaa)

Uns altres espais clau de reunió eren el restaurant La Mariona, situat al Carrer Valdoncella, prop de la Ronda de Sant Pere; llibreries d’especialitat estrangeres com Letra Dura, fundat per la dona d’Herralde, Lali Gubern; i diverses boites nocturnes: com el Stork Club, el Whisky Club, El Patuset, Celeste, i Jamboree (Herralde, 1996). Però com cap altre el que venia a definir l’espai de reunió “neutre” que tenia tots els elements de l’avantguarda política i artística de finals 1960s de Barcelona va ser el Bocaccio: fundat per l’editor Jorge Herralde com a bar amb una discoteca subterrània. Bocaccio ràpidament es va convertir en l’epicentre de burgesia catalana il·lustrada i antifranquista, un espai on les noves amistats es feien mentre es bevia i els projectes planejaven en una atmosfera de relativa seguretat en relació a la policia franquista. El bar era també un espai en el que el disseny ajudava a definir una peculiar “economia moral” unint els heterogenis treballadors culturals que es refugiaven en aquest lloc. De Moura explica:

[L]’atmosfera [del Bocaccio] era de luxe aparent i per contrast els que anàvem allà no teníem ni un cèntim... Vull dir que me n’anava allà pràc-

Oliver Thomas Kramsch

ticament totes les nits i no gastava gairebé res, o perquè el barman em donava whisky de franc, o perquè compartia una beguda amb un amic... El més divertit de Bocaccio és que aquí érem com un grup, projectàvem una imatge al món exterior de gent amb molts diners, quan en realitat vivíem amb ingressos bastant escassos. El que passava és que hi havia una actitud gairebé estètica, com si ningú no parlés de diners, i un hagués de viure més enllà de les seves possibilitats, i com si els diners no importessin que realment vivíem bé, era una actitud gairebé ètica... [La idea] és que la persona que importa té valor, amb o sense diners... Curiosament, tots inconscientment teníem la idea que el que havíem de fer era ser bons professionals en cada un dels nostres camps, cada un en la seva pròpia disciplina. Treballàvem tot el dia, durament, i de nit ens divertíem. Dormíem molt poc.”

(de Moura, 1996b; tvaa)9

Al mateix temps, les ganes d’explorar la reutilització d’espais urbans degradats com llocs amb possibilitats creatives va fer que de Moura – evocant conscientment els “factory happenings” d’Andy Warhol – fes el llançament de les col·leccions Cuadernos Ínfimos i Marginales organitzant una reunió en “un local enorme, avui desaparegut, dedicat als combats de boxa, anomenat El Price” (Tusquets, 1994: 10; tvaa):

“La veritat és que amb molt pocs recursos aconseguíem llançar — gràcies a l’ajuda desinteressada d’amics fotògrafs, arquitectes, i pintors — una festa-espectacle a la que venien tota la complexa flora i fauna que a l’època estava formada per el grup d’artistes, escriptors, editors, directors de cine, actors, periodistes i intel·lectuals de Barcelona dels quals jo era una part. ... Aquest [esdeveniment] va fer evident... el desig d’expressar una llibertat de criteris al límit del que era possible, no exempt d’un cert esperit de provocació, que va ferir les sensibilitats d’una certa ortodòxia de l’esquerra i irritava profundament als conservador del moment... [En fer servir l’espai d’El Price] ens distanciàvem... de la típica presentació de publicacions noves, que en aquella època s’acostumaven a fer en una llibreria, una llibreria molt seriosa, una llibreria de qui se sabia per endavant que estava associada políticament amb l’esquerra, [mentre que a El Price teníem] una festa. Per al lector el que quedava era una experiència festiva. El que volíem fer era sacsejar una mica aquest món que s’ancorava en una [mentalitat que suggeria que] tota expressió cultural havia de ser solemne a Espanya... Bé, encara ho és una mica!

9 Un dels moments més espectaculars d’oposició política planejada dins dels límits creatius de Bocaccio va ser la reunió de 300 artistes, intel·lectuals i polítics dissidents el desembre de 1970, en el monestir de Montserrat (Mangini, 1987, p. 215). Convocada per protestar sobre resultat dels procés de Burgos i reclamar una amnistia a escala nacional per a presos polítics,

(riure). Solemne, molt solemne, perquè... la burgesia, si era antifranquista en un cert grau, adquiria la solemnitat de l’esquerra ortodoxa... el que realment volíem difondre era la idea que cultura és una cosa festiva, una cosa que es pot adquirir amb alegria.”

(Tusquets, 1994, p. 10; tvaa; de Moura, 1996b; tvaa)

Desfent els lligams que uneixen

Amida que el moviment d’autors del ‘boom’llatinoamericà era escombrats pels esdeveniments associats amb la modernització econòmica creixent d’Espanya, es començaven a sentir pressions inesperades que feien malbé la cohesió local i les aliances d’oposició que governaven el teixit del món editorial de Barcelona. Els primers signes de l’estrès i les pressions que havien de venir es van anar revelant amb les creixents dificultats econòmiques que va començar a patir el distribuïdor Enlace. Els seus requisits operacionals de productes de mercat de consum massiu produïen processos cada vegada més exigents, i en part l’èxit de les seves edicions barates de coberta tova posaven en risc les rutines “desinteressades”, artesanals dels seus respectius membres. Els socis del distribuïdor que s’havien organitzat en un estil administratiu lliure, no van establir cap coordinació entre els seus respectius productes, de manera que van crear redundàncies i atapeïment en el mercat del llibre domèstic i internacional. Per a una editorial petita com Tusquets Editores:

“... Ens començàvem a adonar d’una tensió entre la nostra manera de treballar, per tal com havíem fundat l’editorial com una empresa i les demandes d’un distribuïdor que, per sobreviure, exigia de cada editor més i més títols, i el fet d’incorporar noves editorials. Tusquets no tenia els mitjans per fer front a més compromisos (entre 20 i 25 títols a l’any), i em resistia a participar en una cursa que, en les meves circumstàncies particulars inevitablement m’hauria forçat a posar l’èmfasi en la quantitat en detriment de la qualitat.”

(Tusquets, 1994, p15; tvaa)

Les pràctiques empresarials poc assimilables d’Enlace es van anar filtrant a les seves filials de distribució d’ultramar, escampades per tot el subcontinent llatinoamericà. La manca de coordinació entre les centrals de Barcelona i les seves operacions d’ultramar van provocar nombrosos casos d’abusos i de pèrdues financeres:

122 Oliver Thomas Kramsch

“L’Amèrica llatina sempre ha estat un mercat molt complicat a causa de les inestabilitats polítiques i econòmiques. Durant aquell temps, es van establir un Enlace a Peru, i un a Mèxic,... desastres absoluts. Llavors [fèiem] enllaços a Argentina a través del [distribuïdor anomenat], Corregidor que també ens enganyava: equivocacions monumentals. Durant els anys 1970 l’Amèrica llatina va ser la font de molts disgustos i fallides.”

(Herralde, 1996; tvaa)

L’erosió i fragmentació de l’estructura organitzativa d’Enlace tant dins d’Espanya com en els seus mercats d’ultramar era simptomàtica de les noves alineacions culturals i polítiques més amples i transnacionals que afectaven els membres de l’avantguarda de Barcelona. L’anterior solidaritat prodigada pels intel·lectuals ibèrics i llatinoamericans cap a Cuba començava a desintegrar-se cap el 1971 després que el novel·lista Heberto Padilla fos jutjat per subversió i per les notícies sobre els camps de treball per a homosexuals (Labanyi, 1995 a, p. 296). El tema cubà va dividir amargament la barreja llatinoamericana que residia a Barcelona, exemplificat pel gradual distanciament entre Mario Vargas Llosa i Gabriel García-Márquez. Amés, amb el retorn de règims autoritaris en moltes repúbliques llatinoamericanes al començament de la nova dècada, autors com Jorge Edwards de Xile no podien retornar als seus països per continuar el seu treball d’oposició. La urgència de retorn, tanmateix, indicava un reconeixement de les realitats polítiques que refeien nocions de “a casa” i “a l’estranger” entre els artistes i novel·listes que circulen dins de l’espai llatinoamericà. La dissipació d’entusiasme per a un projecte polític cultural compartit basat en un espai comú de convivència urbana reforçava un desencantament que provenia de la revelació dolorosa dels lligams de la CIAamb l’Associació Internacional per a la Llibertat Cultural, la mateixa organització que havia proporcionada tants escriptors espanyols els seus primers contactes amb corrents intel·lectuals europeus més amplis (Labanyi, 1995a, p. 296).

Amida que l’estat d’”excepció” econòmica imposada per Franco el 1969 anava agonitzant durant la primera part dels anys 1970, la majoria de les petites editorials d’avantguarda que eren part d’Enlace anaven negociant amb un règim cada vegada més esquizofrènic; així el 1973 Fraga s’acomiadava de Ministeri d’Informació i Turisme i era substituït per la línia dura de Ricardo de la Cierva, qui al mateix temps va ser reemplaçat l’any següent per un Pío Cabanillas molt més liberal. La inestabilitat provocada per l’aprofundiment de la crisi econòmica i les expectatives generalitzades de la imminent defunció del general Franco va provocar una atmosfera febril de violència, terrorisme i assassinat. L’assassinat és va fer democràtic, abatent per un costat al conservador Carrero Blanco així com a l’anarquista català Salvador Puig Antich. El 1974 el magatzem de llibres d’Enlace és incendiat, només un més

dels seixanta-sis atacs enregistrats en llibreries alternatives i cinemes entre 1971 i 1976 (Labanyi, 1995b, p. 213). En successius episodis de repressió, la policia franquista anava augmentant la confiscació de llibres produïts per l’avantguarda editorial (Anagrama, 1994).

El incendi d’Enlace, un any abans de la mort de Franco va representar el cant de sirenes d’una utopia particular de praxi urbana. Amb el començament del postfranquisme la transició democràtica, la pujada d’institucions governamentals catalanes autònomes i l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, el paisatge cultural i econòmic dels editors petits especialitzats, de Barcelona, els dissenyadors gràfics, i llibreters van sofrir un canvi de tendència, del que van aconseguir sobreviure. Fins i tot aquelles empreses que van anar superant aquestes situacions i van passar intactes a través del foc de la transició política i de la cultura de consum massiva, ho van poder fer en part pel fet que ja havien “assajat” una certa ruptura en les anteriors pràctiques econòmiques modernistes dins de l’esfera cultural del període Franco. Aquesta “sensibilitat postutòpica” conferia una flexibilitat particular a aquells que operaven en el nou ambient econòmic més bel·ligerant dels anys 1980 i 1990, permetent a algunes editorials reinventar-se a través de col·leccions en què les relacions amb els autors indicaven noves relacions transnacionals, una renegociació de les formes de l’alta cultura i de les cultures de masses altes i una transformació estètica, així es va treient el foc de les brases d’una cultura dissident poc comercial, els espais de la qual, encara que debilitats, continuaven transpirant una aura ben palpable. Al final de l’era postfranquista, Gil de Biedma descrivia el milieu social aigualit del Stork Club, com si enregistrés les darreres visions d’una espècie en extinció:

“Formada per homes i dones amb ocupacions i orígens diversos, les seves edats varien entre vint i escaig i una mica més de quaranta. Una cosa els uneix, tanmateix: la consciència d’haver nascut en una Espanya en la qual la mitologia de l’adolescent encara no existia. Tots ells arrosseguen, no estic segur si per tota l’eternitat, un potencial de joventut irrealitzable...; es troben en aquell moment desolat en què un desitja quedarse jove per damunt de totes les coses. I potser és aquesta angoixa que els dóna una presència artística indeterminada. Des de l’entrada fins al bar es barreja un món, els membres del qual es coneixen els uns altres des de fa temps. Són, en el seu cercle, famosos: actrius de segona, models de revista, dones casades que intenten trobar una compensació seriosa a les seves frustracions matrimonials, executius de relacions públiques, fotògrafs, poetes que han publicat només un llibre, novel·listes objectius, directors cinematogràfics new wave, líders de les rebel·lions d’estudiants de 1957 i 1958 — encara nostàlgics de pólvora i cançó —... editors en atur, decoradors, enginyers amb una debilitat incurable per les lletres... En resum, gent encantadora i amable, encara que una mica depriment, gent que es nega a instal·lar-se, que no ha parat de pagar els seus deutes 124

a la vida. Els més vells són més bohemis, aquells amb cabells llargs i deixat anar, aquells amb un aire de l’estil abans d’allò de l’Europa del miracle — un encara veu alguns texans —, quan un anava despentinat i encara tenia a la memòria Saint Germain des Pres. Després de molts anys d’anar a dormir tard, de tenir pocs afers amorosos, de consuminr barreges de begudes, de sentir-se’n inadaptats, de treballar sense desig, de migrar des dels sòrdids bars a la vora de les Rambles fins als sofisticats bars més amunt de la Diagonal, aquí estan, per fi reunits, una mica deteriorats, sinó patètics, però encara són els portaveus impertinents de la seva generació.”

(de Biedma, 1980, p. 225-226; tsba)

El que es pot veure aquí, en la prosa elegíaca de Biedma, no es pot expressar com l’habilitat de Barcelona, durant un moment breu i fràgil, per “aguantar la pressió d’allò global” com el nus central en una veritable república transaccional de lletres (Amin i Estalvi, 1994). Ni tampoc és un “sentit global del lloc” com Massey ho ha descrit (Massey i Jess, 1994). Naturalment no es pot captar a través del vocabulari de moda que és del tot insuficient que observa un canvi de les escales putatives de l’imaginari nacional català (McNeill, 2001). Per saber la seva importància i ressonància per al nostre present exigeix el castellà i el català, una experiència de les seves latituds, i alguna cosa més que pot ser, de totes formes, inexplicable. I ja està bé així.

Agraïments: Estenc els meus agraïments a Antonio Luna, que primer se’m va dirigir per demanar-me una mostra d’“els meus escrits sobre Catalunya”; a Ed Soja, per oferir-me l’espai a prop de la piscina per explicar de quina forma m’ajudava aquest article a treballar a través del meu propi desencanto amb les polítiques d’identitat Californianes/Llatines; a Jordi Benería-Surkin perquè suportem amistat i pertinences compartides a la gran América transAtlántica; a Jorge Herralde i Beatriz de Moura, la paciència dels quals amb aquell ingenu jove estudiant de postgrau de Califòrnia sembla que hagi donat els seus fuits finalment; i al gran bucle de chasqui d’amics llatinoamerican, Chicans i catalans d’aquests anys: Piura-Est Los- Tijuana - Luvalle - el D.F. - Sabadell/Gràcia - (i espero, encara) Buenos Aires.

Referències

AMIN, Ash; THRIFT, Nigel [eds.]. (1994). Globalization, institutions and regional development in Europe. Oxford: Oxford University Press.

ANAGRAMA(1994). Anagrama: 25 años (1969-1994). Barcelona: Anagrama.

BARRAL, Carlos (1988). Cuando las horas veloces. Barcelona: Tusquets Editores.

BARRAL, Carlos (1978). Los anos sin excusa. Barcelona: Barral Editores.

BIEDMA, Jaime G. de (1980). “Revista de bares (o apuntes para una prehistoria de la difunta gauche divine)”. A: BIEDMA, Jaime G de. El pie de la letra: ensayos (1955-79). Barcelona: Editorial Crítica, p. 139-152.

BUSTAMANTE, Enrique; ZALLO, Ramón [eds]. (1988). Las industrias culturales en España: grupos multimedia y transnacionales. Madrid: Ediciones Akal.

DONOSO, Jorge (1972). Historia personal del “boom” . Barcelona: Anagrama.

EDICIONS 62 (1987). Vint-i-cinc anys (1962-1987). Barcelona: Edicions 62.

GARCÍA-RAMON, María-Dolors (2004a). “The spaces of critical geography: an introduction”. Geoforum, 35, p.523-24.

GARCÍA-RAMON, María-Dolors (2004b). “On diversity and difference in geography: a southern European perspective”. European Urban and Regional Studies, 11, 4, p.367-70.

GARCÍA-RAMON, María-Dolors (2003). “Globalization and international geography: the questions of languages and scholarly traditions”. Progress in Human Geography, 27, 1, p.1-5.

GENERALITATDE CATALUNYA. DEPARTAMENTDE LAPRESIDENCIA(1992). Les Amèriques i Catalunya: cinc segles de presència catalana . Barcelona: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions.

GILROY, Paul (1993). The Black Atlantic: modernity and double consciousness. Cambridge, MA: Harvard University Press.

GREGSON, Nicky; SIMONSEN, Kirsten; VAIOU, Dina (2003). “Writing (across) Europe: on writing spaces and writing practices”. European Urban and Regional Studies, 3, 1, p.5-22.

GOYTISOLO, Juan (1962). “L’Espagne et l’Europe”. Les Temps Modernes, 4, p.128-146.

GUTIÉRREZ, Juan; LÓPEZ-NIEVA, Pedro (2001). “Are international journals of human geography really international?”. Progress in Human Geography, 25, 1, p.53-69.

HERRALDE, Jorge [Director, Anagrama] (1996). Entrevista personal. Barcelona, 9 de Juny.

Oliver Thomas Kramsch

JAMESON, Fredric (1998). “‘End of art’or ‘end of history’?”. A: JAMESON, Fredric. The cultural turn: selected writings on the postmodern, 1983-1998. Londres: Verso, p.87-1-3.

LABANYI, Jo (1995a). “Literary experiment and cultural cannibalization”. A: LABANYI, Jo; GRAHAM, Helen [eds.]. Spanish cultural studies: the struggle for modernity. New York: Oxford University Press, p.35-54.

LABANYI, Jo (1995b). “Censorship or the fear of mass culture”. A: LABANYI, Jo; GRAHAM, Helen [eds.]. Spanish cultural studies: the struggle for modernity. New York: Oxford University Press, p.101-127.

MANGINI, Shirley (1987). Rojos y rebeldes: la cultura de la disidencia durante el franquismo. Barcelona: Anthropos.

MASSEY, Doreen; JESS, Pat [eds.]. (1994). Aplace in the world? Places, cultures, and globalization. Milton Keynes: Open University.

MCNEILL, Donald (2001). “Barcelona as imagined community: Pasqual Maragall’s spaces of engagement”. Transactions, 26, 3, p.340-52.

MIGNOLO, Walter (2000). Local histories/global designs: coloniality, subaltern knowledges, and border thinking. Princeton, NJ: Princeton University Press.

MINCA, Claudio (2000). “Venetian geographical praxis”. Environment and Planning D: Society and Space, 18, p.285-89.

MOURA, Beatriz de [Director, Tusquets Editores] (1996a). Entrevista personal. Barcelona, 22 de juliol.

MOURA, Beatriz de [Director, Tusquets Editores] (1996b). Entrevista personal. Barcelona, 9 de juny.

PAASI, Anssi (2005). “Globalisation, academic capitalism, and the uneven geographies of international journal publishing spaces”. Environment and Planning A, 37, 5, p.769-790.

PÉNOT, Jean; AGNEW, John (1998). “How cultural boundaries limit intellectual horizons: reflections on the untimely death of Joel Bonnemaison” (1940-1997). Environment and Planning D: Society and Space, 16, p.25356.

TOLADE HABICH, Fernando; GRIEVE, Patricia (1971). Los espanoles y el boom. Caracas: Editorial Tiempo Nuevo.

TUSQUETS EDITORES (1994). Tusquets Editores (1969-1994) . Barcelona: Tusquets Editores (de Moura, 1996b; tvaa)

Yoknapatawpha County-on-the-Mediterranean: Barcelona, Literary Capital of Catalan-language Letters and the Third World (1962-1975)

OlivierThomas Kramsch

Nijmegen Centre for Border Research (NCBR) Department of Human Geography Radboud Universiteit O.Kramsch@fm.ru.nl

Abstract

Against the backdrop of a perceived near total hegemony of Anglophone norms and scholarly practices within the discipline of international geography, a growing chorus of voices from outside Anglo-Saxon geography is currently pleading for a greater sensitivity to context and language diversity in the field. Nowhere is the sense of exclusion and marginalization more acute than in the often frustrated attempts by non-English language geographers to publish in the leading Anglo-American geographical journals. This paper argues that the current state of debate on the issue has reached a certain conceptual impasse, as those voices from the self-proclaimed “peripheries” of international geography today cannot seem to reconcile a central tension between a call for greater context-specificity in knowledge production and an abiding concern to avoid the parochialism of local or national scholarly traditions. In an attempt to open alternative visions for publishing practices within the non-English language discipline, the author engages in a geo-historically informed analysis of the Barcelona-based book publishing industry during a crucial time of socio-political transition informed by anti-Franco cultural resistance. By excavating the geo-history of this urban industrial

milieu (1962-75), the author attempts to reveal how the Catalan capital became, for a brief moment, the center of a world, connecting not only Latin America to the Iberian Peninsula but articulating wider politico-cultural projects between the global North and South. The political as well as geographical knowledge revealed from this case, it is argued, demonstrates that the task of creating a truly international geography may be more complex than its advocates may wish to acknowledge.

Keywords: international geography, Anglo-Saxon scholarly norms, Barcelona, book publishing, gauche divine

The space of “international geography” has emerged as an increasingly key concern of the discipline in recent times. Responding to the nearly complete hegemony of Anglo-American geographers in setting research agendas across many parts of the world, geographers working primarily in languages other than English have drawn attention to the unequal power geometries privileging English-language academic norms, values and associated scholarly styles, arguing that they effectively silence intellectual voices originating from outside the Anglo-American centers of geographical knowledge (Pénot and Agnew, 1998; Minca, 2000; Gregson et al, 2003; García-Ramon, 2003, 2004a, 2004b). Nowhere have these power asymmetries been more acutely revealed than in the perceived hidden cultural biases underlying the publication criteria of the major English-language geographical journals (Gutierrez and López-Nieva, 2001; Paasi, 2005). Against this backdrop, some members of the discipline have renewed the call for Anglo-American geography to re-engage with issues of context-specificity and diversity, not only in terms of substantive theoretical content but professional practice. García-Ramon has made the point succinctly:

“Although postmodernity describes knowledge as situated – and not only within the Anglosaxon world – in geography, little systematic attention has been paid to these differences and to the connection between production of knowledge and specific places, although place is a fundamental category of analysis for geography.”

(García-Ramon, 2003, p.2)

As one of several strategies to overcome the perceived hegemony of Anglophone norms within the discipline, García-Ramon suggests that critical geography “needs to look at the peripheries and learn from and work with them in order to have a non-exclusionary type of critical geography” (2004a: 524). Only by this means, it is implied, will the desired goal of “truly international journals” be achieved, rather than only those partially globalized publication fora on offer today. In this paper I would like to intervene in this

vital and ongoing discussion by problematizing the local, context-bound, and peripheral nature of non-Anglo-Saxon scholarly research as the identity from which to best engage with Anglo-centered scholarly practices. In this, I do not contest the fact that many non-Anglophone geographers rightfully feel embattled under the increasing pressure to access English-language publication outlets. But, taking seriously the injunction to avoid the “parochialism” that comes from closing “in [on] our own tradition and national school” (García-Ramon, 2003, p. 3), I propose in what follows to chart an alternative narrative identity for a more fully globalized publishing praxis by way of a geo-historical account of Barcelona-based avant-garde publishing houses during the period of anti-Franco cultural resistance. Indeed, I argue that in the waning years of the dictatorship, Barcelona became the capital not only of a self-defined nation but of a world, encompassing not only Spain and Latin America, but large segments of the developed North and developing South, due in large measure to the space it provided Catalan and non-Iberian authors to innovate in the Spanish- and Catalan-language, and thereby serving to rejuvenate a novel form considered to be moribund throughout much of the advanced West.

Contesting

Early

Iberian “Orientalisms”1

Franco’s 1959 anti-inflationary Stabilization Plan ( Plan de Estabilización) set in motion a dynamic of economic growth and industrial “modernization” in Spain that was to have far reaching consequences throughout the 1960s and 1970s. Without accompanying political reforms, however, the opening and reinvigoration of the Spanish economy through an engagement with wider European market forces elicited the first stage of a gradually deepening disillusionment on the part of Spanish intellectuals and dissidents who had placed their hopes in the imminent demise of the Franco regime and a subsequent revolutionary “break” (Mangini: 1987). As Spain’s economy internationalized, the Spanish intelligentsia, building on a network of contacts established during the previous decade, pushed their opposition politics beyond the peninsula, while creating at home — in the new air of ambiguous press tolerance conceded by the regime — spaces which rehearsed the political transformations to come.

In 1963 the Paris-based Comité Español de la Asociación Internacional por la Libertad de la Cultura sponsored a Coloquio sobre Realismo y

1 All subsequent material is derived from the author’s dissertation book project, written under the supervision of Edward Soja, Michael Storper, John Agnew and Leobardo Estrada at the Graduate School of Architecture and Urban Planning, UCLA[Thesis title: “Tracing Catalan Modernities: the Space of Book Publishing and the Graphic Arts” (1999, unpublished). I am extremely grateful to María-Dolors García Ramon and Abel Albet i Mas for providing me not only with a warm institutional home over the course of fieldwork conducted in Barcelona (1995-1998), but their ongoing and abiding friendship.

Realidad en la Literatura Contemporánea, providing a safe platform for Spanish dissidents to criticize the Franco regime and engage in dialogue with other European intellectuals. Acritical debate erupted there on the “Europeanization” of Spain. The polemic was initiated by a segment of the Spanish intellectual Left which, concerned with the harmful effects of technocratic modernization on Spanish society, rejected Europe as an economic development model. Writing in Les Temps Modernes, Juan Goytisolo exclaimed that, before the inherent “conservatism” of the Europeans, it was the countries of the developing world that were now in the vanguard of development. In this intervention, Goytisolo turned on those who would wish a “chastity of material poverty” for Spain:

“The European admires the backwardness of Spain for aesthetic reasons and, in the manner of our 19th century conservatives, asks that we remain as we are. Here as well the interest of our upper classes converges with the appetite for chastity [which] Europe [harbors]. The egoism of [these classes] finds its unexpected ally in the pleasure of our [tourist] visitors. Spain-as-servant of Europe above the Pyrenees is exchanged for Spain-asspiritual refuge below the Pyrenees... The Europeans have imposed a persona on us and demand that we represent it faithfully. We Spaniards are valiant, proud landowners, and many [more] things, but we must never step outside the limits of our ascetic poverty. The European searches in Spain the soul he has lost. Our mission, they say, is a spiritual one...”

(Goytisolo, 1962, p.128; translated from Spanish by author; hereafter “tsba”)

As a response to these orientalizing narratives, Goytisolo argued that Iberian intellectuals should turn Cuba and the rest of Latin America, Asia and Africa. Whereas Europe, he claimed, “represents, historically, the past, immobility”, it was now time to “Africanize [ourselves]… and transform into a banner of vindication that stale irony, ‘Africa begins at the Pyrenees’” (Goytisolo, 1962, p.128; tsba).

“Africa Begins at the Pyrenees”: Cuban and South American MagicalRealism Lap Gently Against the Statue of Christopher Columbus on Barcelona’s Ramblas

Yet whereas intellectuals such as Goytisolo, from their self-imposed Parisian exile, made a call to arms against “official European culture” (1962, p.128), their belief in a process of “Africanization” via an Iberian “national and popular culture” seemed strangely out of sync with the new atmosphere of heightened internationalism and political pluralism characterizing cultural work in Spain in the 1960s. It is in just such a spirit, for instance, that the

Catalan publisher Carlos Barral traveled to Latin America to establish contact with “a generation of... writers whose [literary] motors were [rooted] in the Cuban revolution” (Barral, 1988, p.58). For Barral, the merit of this group of novelists, which included, at its apex, Colombia’s Gabriel García Márquez, Peru’s Mario Vargas Llosa, Mexico’s Carlos Fuentes, Argentina’s Julio Cortázar, and Chile’s José Donoso, lay precisely in the fact that:

“... [T]hey were interpreting, finally, the significance of a very old and rich literature which took [upon itself] the testimony of the arduous social problems of that most punished [Latin American] continent. What flourished in that literary renovation [emerged from] the contradiction between a literature older than [that of] the Slavs and the themes of a primitivism and atrocity unknown until that time within the boring and well-groomed Euro-American world of the postwar period... For many [observers] this phenomenon, [which involved] the introduction of one or two young and well educated novelists from the savage republics, appeared to signify the rebirth of an era and a rehabilitation of the functions of modern prose...”

(Barral, 1988, p.58; tsba)

While visiting Cuba and Mexico, Barral was guided by purely literary ambitions, which were “very different from those of [traditional] Spanish publishers” (Barral, 1988, p57; tsba):

“The motives were various: to participate in courses of literary exploration, prizes, conferences... but the substance [of the meetings] was the same everywhere: to get to know people of letters, famous or would-be writers, and to organize methods and a system [to achieve] the literary unification of the [Spanish] language world, a preoccupation that was very common in those years among writers of all kinds and nations and totally foreign to the cultural policies of each [respective] republic.”

(Barral, 1988, p.58; tsba)

Providing an opening salvo in this neo-Bolivarian mission, Seix-Barral awarded its prestigious Biblioteca Breve prize in 1962 to a non-Spaniard, then 24-year old Mario Vargas Llosa, for his novel, La ciudad y los perros. Upon receiving the Biblioteca Breve prize, Vargas Llosa moved to Barcelona, residing in the affluent residential district of Sarriá, north of the Ensanche. During the remainder of the 1960s, the Catalan capital would become a temporary creative haven for numerous other Latin American writers: the Argentinean Nestor Sánchez; the Peruvians Mirko Lauer and Julio Ortega; the Dominican Pedro Vergés; the Colombians Gabriel GarcíaMárquez and Rafael Humberto Moreno-Duran; as well as the Uruguayans

Eduardo Galeano, Cristina Peri Rossi, and Carlos Rama (Generalitat de Catalunya, 1992, p.320). As late as 1973, after the fall of Salvador Allende, the Chilean writer Jorge Edwards, expelled from his post as Chile’s ambassador to France, also found a receptive home among the Catalans and fellow Latin Americans (Generalitat de Catalunya, 1992, p.320).

As a magnet for writers from throughout the Latin American hemisphere, Barcelona would become the crucible for the internationalization of the Spanish-language novel, launching its authors into non-Latin publishing markets. Within the urban milieu of the Catalan capital, the Latin American novelists benefited from their immersion within a dense network of publishing houses ranging from large firms oriented towards the literary mass market, such as Planeta and Bertelsmann-Círculo de Lectores,2 to small and medium-sized avant-garde niche firms: Laia, Destino, and Lumen (Generalitat de Catalunya, 1992, p.317). Numerous authors were brought into contact with one another under the stewardship of the Catalan literary agent Carmen Balcells, whose agency provided an important binding function for the entire Latin American “set” living in Barcelona. Carlos Barral’s family residence in the seaside village of Calafell, located on the Costa Brava, two-hours drive north of Barcelona, provided another important haven for the New World expatriate community (Barral, 1978).

But the centripetal forces grounding Latin American novelists and poets to the Catalan capital were not rooted solely in economic self-interest. More vitally, a strong sense of cohesion among the members of the Latin American diaspora was produced through a shared political solidarity with the Cuban revolution and a desire to bear witness to the anti-Franco opposition from Barcelona’s avant-garde cultural perch. For these writers-in-residence, it was this transnational bond which conferred a peculiar universal sensibility to their work, allowing for a freedom denied them in their respective home countries. This universality of the imagination was as much a product of the circumstance of local and regional novelistic experimentation occurring within the different Latin American republics as was the context of their wider international reception and promotion in Spain of the 1960s. José Donoso, dean of the Chilean literary “boom”, explains that prior to the 1960s, most Latin American novelists wrote according to the rules of a national or regionally-inflected “canon”. The practitioners of this literary genre, labeled criollismo or costumbrismo:

2 Founded by José Manuel Lara Hernández in 1949 and incorporated in December, 1964, Editorial Planeta S.A. is the corporate anchor of what in the post-Franco era would become a vast publishing empire, one of the most profitable in the Spanish-language world, specializing in the mass-market best-seller genre (Bustamante and Zallo, 1988, p.227). Círculo de Lectores, established in Catalonia in 1962 as a merger between the Spanish publisher Vergara and the German media conglomerate, Bertelsmann, A.G., is the first Spanish-language book club on the Iberian Peninsula, acting as a launching pad for Bertelsmann’s titles throughout Spain and the Latin Americas (Bustamante and Zallo, 1988, p.230). Needless to say, the Barcelona dissidentsia view the presence of Planeta and Círculo de Lectores-Bertelsmann with varying degrees of concern. For the Catalan nationalists intent on preserving “high” Catalan print culture, their existence, so “close to home”, must have been viewed with alarm. The fact that Planeta’s José Manuel Lara had a close personal friendship with Franco must not have done much else to increase confidence in the “editorial politics” of the Spanish-language publishing giant.

“... [W]ith the magnifying glasses of entomologists, would go on cataloguing the flora and fauna, the races and [colloquial] sayings [which were] unmistakably ours, and a novel was considered good if it faithfully reproduced these autochthonous worlds, that which specifically differentiated us — separated us — from other regions and other countries of the continent: a kind of macho chauvinism for all to see... [A]t this time, literary quality was subordinated to mimetic and regional criteria.”

(Donoso, 1972, p.21; tsba)

Echoing the experience of the Iberian novel, the local and particularistic qualities of Latin American literary regionalismo was exacerbated by the requirements of social realist literary practice:

“... The protest novel, concerned [as it was with] the national, [with] the ‘important problems of society’[in need of] urgent resolution, imposed [on us] a long-standing and deceitful criterion: above all else, the novel had to be — in addition to being unmistakably ‘ours’, as the criollistas wished — ‘important’, ‘serious’, an instrument useful in a direct way for [the achievement of] social progress. Any attitude in which could be found vestiges of a something that could be labeled ‘aestheticist’was anathema. The investigation of form was prohibited. The architecture of the novel, as well as its language, had to be simple, two-dimensional, bland, sober and poor... The fantastic, the personal, strange and marginal writers, those who ‘abused’language and form, were cast aside...”

(Donoso, 1972, p.22; tsba)

The exclusively regional or nationalist focus of many Latin American novels in the 1950s thus hindered accessibility to reading publics located outside each country of origin. The resultant isolation of Latin American writers was reinforced by national publishing and distribution networks which promoted only foreign titles, or, at best, a traditionalist canon blind to the work of contemporaneous writers. The Mexican publishing houses Fondo de Cultura Económica and Joaquín Mortíz, or those located in the Latin American publishing capital of Buenos Aires such as Losada, Emecé, Sudamericana and Sur:

“... [W]ere either completely oriented towards Europe and the United States, publishing the most important works to be found abroad, or produced text after text [culled] from the arrogant and closed [Mount] Olympus of Buenos Aires; these publishing firms never — or only rarely... considered for publication contemporary novelists from other Latin American countries...”

(Donoso, 1972, p.62; tsba)

The outcome, forwriters such as Donoso, is that:

“No one knew, in each country, what was being written in the other Latin American nations, particularly as it was so difficult to publish and distribute a first novel or a first book of short stories... [For the publishing firms] the question of selling and distributing books to other countries was never even posed. This was the situation for all the novels of the time: publishers and distributors neither imported nor exported, while the immense Spanish-language domain was dying of hunger, convinced of its incapacity to produce its own [literary] nourishment. Towards the end of the 1950s no awareness existed of the millions of potential readers, of the hundreds of young writers anxious for expression... It was impossible to buy novels of foreign writers in our country, and at the same time it was impossible to export our books.”

(Donoso, 1972, p.26, p.29; tsba)

Alienated from their own regional literary traditions, and working on the margins of their own national publishing institutions, the young novelists of the different Latin American republics residing on the shores of the Mediterranean suddenly felt free to learn from outside literary sources, drawing inspiration from “foreign fathers” (Donoso, 1972, p.19). Writers bearing this orphaned sensibility read works not limited to that of their Spanish-language contemporaries, but, where available, devoured texts ranging from Sartre and Camus to Grass, Moravia, Lampedusa, Durrell, Robbe-Grillet, Salinger, Kerouac, Miller, Frisch, Golding, Capote, Pavese, the British Angry Young Men, to the classics of Joyce, Proust, Kafka, Mann, and Faulkner (Donoso, 1972; tsba). For many of the authors of the soon-to-be Latin American “boom”, Faulkner’s prose, in particular in its evocation of the lyrical and tragic landscape of the rural American South, was found to be peculiarly apposite in expressing the reality of underdevelopment on the Latin American sub-continent.

This range of foreign influences lead Donoso and others to:

“... [D]are think literarily no longer in terms of what was ‘ours’as Chileans, but what was ‘ours’to the degree that what was mine and Chilean could, and had, to interest the millions and millions of readers comprising the zone of Spanish-speakers, and, breaching the borders [that were] so well defined [for us], invent a language that was broader and more international.”

(Donoso, 1972, p.37; tsba)

Opening themselves to “all of the ‘impurities’that came from outside...” the Barcelona-based Latin Americans experimented with the novel form, played with authorial perspective, and embraced deeply sensuous, baroque language (Donoso, 1972, p.23). Often perceived by their respective national reading publics as “cosmopolitans, snobs, producers of foreignness” these writers appeared “as traitors before the naive gaze of their time” (Donoso, 1972, p.23). Yet gradually, imperceptibly, despite the hostility at home, their work, seemingly trapped within their national and regional confines, began to filter into the outside world:

“Suddenly a letter: someone had read them in Cuba, in Montevideo. How did these books travel? How could the yellow-colored edition of [Donoso’s novel] Coronación have arrived at that second-hand bookstore in Managua... purchased by the Central Americanist and bibliophile, Franco Cerutti? Fernando Tola [of Seix-Barral] discovered another yellow edition of Coronación in a Barcelona book flea-market stall in 1970 and the bookseller asked 50 pesetas for it.”

(Donoso, 1972, p.29; tsba)

Encouraged by these hopeful sightings, the emergent authors of the various Latin republics established an informal distribution network for their work, supported by their many travels among the literary social circles of the hemisphere. Donoso elaborates:

“Fortunately I had traveled and continued to travel. And [the Peruvian novelist] Salazar Bondy traveled, as did [the Argentine] Ernesto Sábato and [the Uruguayan] Angel Rama and Carlos Fuentes, and we brought and carried books with us stashed in our luggage to give [them away] to friends, who read, wrote [about], commented on, and interested themselves for the new [works] being written in our part of the world. And we returned to our travels with our suitcases overflowing with books, as if we were literary chasquis, 3 to drink wine with friends and comment on the books [being written] in other capitals on the continent... It’s funny... absolutely none of the books I acquired during this time was bought in a bookstore. All were given to me [as gifts], stolen, brought to me, recommended by friends, sent in packages and brought in the suitcases of the chasquis. Alicia Jurado and Pipino Moreno-Hueyo, in Buenos Aires, gave me the books of Borges. Juan Orrego Salas brought me Los pasos perdidos [by the Cuban novelist Alejo Carpentier] from Caracas. 137 Yoknapatawpha: County-on-the-Mediterranean:...

3 “Chasqui”, an Andean Quechua word referring to the fleet-footed messengers used by the Inca kings in the 15th-century to transmit news and information to other members of their court within the greater Tahuantinsuyo empire.

61-62, 2006

Montserrat Sanz gave me La región mas transparente [by the Mexican Carlos Fuentes]. Sonia Vidal brought me El llano en llamas and Pedro Páramo [by Juan Rulfo] from Mexico. Alastair Reid had sent me a copy of La ciudad y los perros from his publishing house [in the U.S.]. Edmundo Concha provided me with Sobre héroes y tumbas [by the Argentine Ernesto Sábato]. Carlos Fuentes himself sent me [his] La muerte de Artemio Cruz from Mexico. And my wife brought me Cortázar from Buenos Aires.”

(Donoso, 1972, p.63, p.71; tsba)

Bound by a common attachment to the ideals of the Cuban revolution, as well as a shared commitment to experimental, post-realist novel-writing, the underground chasqui literary circuit fostered an intimacy and conviviality among the “orphaned” novelists of the different Latin American nations quite different from the competitive intrigue marking authorial relations within each republic. This atmosphere of transnational friendship and mutual admiration, characterized by envious detractors as a literary complot or mafia, was only enhanced among the writers residing in the receptive womb of the Iberian Madre Patria:

“One of the things that is least understood in Europe... is this friendship, or at least the generally cordial relations linking the Latin American novelists... [W]hen the novel jumps over the frontiers of nation-state and [becomes] international, good [social] relations are possible. Not only healthy relationships, but many times a genuine admiration on the part of one author for the works of another. An Italian critic passing through Barcelona was once in a reunion attended by [Mario] Vargas Llosa and the Latin American novelist [Gabriel García-Márquez]. When he saw them laugh together and talk during the cocktail, he remarked: ‘In Italy, that an author [of the stature of] Vargas Llosa writes a book on the work of another writer such as García-Márquez, would be impossible. And that both would be found together in the same reunion without one poisoning the cup of the other, well, that would be science-fiction.’”

(Donoso, 1972, p.57; tsba)

The nexus linking the new generation of Latin American novelists to Barcelona was primarily forged through the publishing house of Seix-Barral, under the charismatic stewardship of Carlos Barral. Barral explains that the unique symbiosis tying the internationalization of the Latin American novel to Spain was partly attributable to the fact that:

“... [T]he channels diffusing Spanish-language literature have changed much in the last few years and... have contributed to the de-provincialization of Latin American, as well as Iberian, literature... [I]n publishing terms, Spain has recuperated a certain capital [status], or a kind of central position, in the diffusion of this literature. I believe that had Cortázar published exclusively in Argentina, Vargas Llosa exclusively in Peru, and García Márquez with a Colombian publishing house, this kind of world-wide impact would have been slower [to take root]... Spain was the launching pad [for this literature] not only for the Iberian public but for the publics of other Latin American countries: it has been easier for Vargas Llosa to reach Argentina from Spain than directly from Lima.”

(Barral, cited in Tola de Habich and Grieve, 1971, p.16; tsba)

But the bonhomie uniting the diverse Latin American writers and the international resonance of their work cannot be attributed solely to the tertulia dynamics occurring within the salons of Catalan literary society nor in the promotional strategies of avant-garde publishing firms. This conviviality is also nurtured by the peculiar outdoor urban milieu of Barcelona, a peculiar environment which allows the novelists to feel-at-home-in-the-abroad, providing a familiar yet indeterminate setting within which to explore the diverse facets of Latin American identity as a bordered extension of the European historical and geographical experience (Mignolo, 2000). For the diaspora novelists located in this space of fragile yet liberating ambiguity, Barcelona is transformed into a peculiarly vibrant barrio within a larger Latin American metropolitan cosmos, linked in real-and-imagined ways to the residential districts of Miraflores in Lima, La Merced in Mexico City, or La Boca in Buenos Aires. José Donoso’s wife, María Pilar Serrano, explains:

“In those days no one [among the Latin Americans] thought yet of ‘returning to the home country’. We lived our European lives without forgetting our nations [of origin], [while] missing [our] families and friends, eating our typical foods with aji4 sent from Peru and Bolivia or bought from the supermarket, preparing the traditional pastel de choclo chileno with frozen corn acquired in some very special delicatessen, or buying empanadas, tacos, and enchiladas in restaurants [belonging to fellow] exiles and nostalgic but entrepreneurial expatriates.... We relished at the same time all that Europe had to offer us, without any desire yet to return to America.”

(Serrano, cited in Donoso, 1972, p.109; tsba)

4 “Aji”, a commonly used food condiment in the nations of the Andean cone, akin to monosodium glutamate (MSG).

This awareness of an expanded geographical “belonging” across the web of the Latin Atlantic5, of being received in the Catalan cosmopolis as a fellow traveler within the wider chasqui loop of the transnational Spanish-language world, was only transformed into a sense of exile at a much later date when, during the 1970s, the possibilities of movement are severely curtailed with the return of repressive regimes in many Latin American countries (Donoso, 1972, p.148). For the moment, the young Latin American novelists are at home in their Madre Patria, aiding in the task of renovating the American — and by extension, European — novel from its moribund state. Thinking and feeling deeply beyond the nation-state, from a-place that is also a no-place, yet still feeling “whole”.

The Maturation and Diversification of Cosmopolis: Barcelona’s Catalan- and Spanish-language “Gauche Divine”

Encouraged by the atmosphere of expanded tolerance and openness ushered by Fraga’s censorship reforms, liberated from the confining strictures of social realism, and striking a pluralist tone with respect to the impact of the first blush of economic modernization, cultural production in Spain from the mid-1960s into the early 1970s partook of that wide-eyed interest in the “everywhere-contemporary”, born of simultaneous “eruptions” occurring in many parts of the world. This attentiveness to the everywhere-at-once (“the whole world is watching” heard clearly from Chicago), of living through a moment of epochal rupture, is felt with particular keenness in the Catalan capital:

“... [P]erhaps infected by movements that were more anarchist [libertaria] in nature occurring all over the world, such as the communes in Germany, the hippie and underground movements in the United States, the Vietnam anti-[war effort]... flower people... the music, the music was essential, all this did not come to us clandestinely, because they were tolerated [by the regime]... [B]ut this air, [which] one breathed in the world at that moment, May ‘68 came, and when it came, it came to Barcelona.”

(de Moura, 1996b; tsba)

From the spaces of Barcelona’s “internationalized” cultural milieu emerged a roving menagerie of Catalan and Spanish-language novelists, poets, painters, film-makers, photographers, musicians, publishers, architects, journalists, and free-thinkers who, referring to themselves collectively as gauche divine, signaled a conscious attachment to leftist opposition politics within the context of relative socio-economic privilege. In the sphere of

book publishing, young avant-garde Spanish-language publishers such as Jorge Herralde of Anagrama and the Brazilian-born Beatriz de Moura, of Tusquets Editores, hew to the cosmopolitan editorial criteria of their predecessors at Seix-Barral. Josep María Castellet, who since 1964 was literary director of the Catalan-language publishing house Edicions 62, repudiated his Iberian-inflected social realism to dedicate himself to “build [a Catalan] country” (fer paÍs), constructing a Catalan-language cultural and literary canon filtered through the widest of European intellectual currents. Yet, like two asymptotic lines whose parallel trajectories throughout the 1960s and early 1970s widen in the period of post-democratic transition, Catalan- and Spanish-language publishers develop different “windows on the universal” in pursuing their editorial strategies. And it is precisely herein that they reveal the unique pressures bearing on each idiom’s discrepant engagement with market forces, the contested cultural role assigned to publisher-intellectuals, and differing levels of competition and collaboration with intermediaries in the Iberian publishing world.

Edicions 62, for instance, staked its universalizing claims for Catalan culture by initiating collections dedicated to contemporary issues of social and political import (Llibres a L’Abast), with contributions ranging from the Catalan poet Joan Fuster (Nosaltres , els valencians, 1962), Yves Lacoste (Els paísos subdesenvolupats, 1963), Francois Perroux (El capitalisme, 1964), Gunnar Myrdal (Perspectives de la planificació, 1965), and Gyorgy Lukacs (La teoria de la novel·la, 1966) (Edicions 62, 1987, p.89). The house furthermore inaugurated a series devoted to the best of contemporaneous North American and European fiction (El Balanci), introducing authors as varied as Vasco Pratolini (Crónica dels pobres amants, 1965), Marguerite Duras (Un dic contra el Pacific, 1965), William Faulkner (Llum d’agost, 1965), Elio Vittorini (Conversa a Sicília, 1966), and Italo Calvino (El cavaller inexistent, 1967). For almost all of its collections in this period, Edicions 62’s in-house graphic artist, Jordi Fornàs, produced cover artwork of a quiet and lyrical beauty, relying on an imaginative array of images, colors, and font types. Both Llibres a L’Abast and El Balancí required large investments in translations, as by the mid-1960s the larger share of output was derived from foreign authors. As the decade progressed, the house incorporated additional collections devoted to spiritual themes and the sociology of religion (Blanquerna, Biblioteca de Pensament Cristià); the noir detective novel (La Cua de Palla); canonical 20th-century Catalan writers (Classics Catalans del Segle XX); texts targeting adolescent readers (El Trapezi); titles dealing with scientific and philosophical concerns ( Biblioteca Bàsica de Cultura Contemporànía); the literary essay (Cara i Creu), and the works of Charles Schulz (Còmics). Exemplifying the robust nature of associative and mutualist relations linking publishers and local private sector agents, in 1965 Banca Catalana subsidized Edicions 62 in its efforts to create an encyclopedia mod-

eled on the French Larrousse: the Gran Enciclopèdia Catalana (Edicions 62, 1987, p.45).

Channeling a wider European concern with high theory accompanying epistemological and novelistic reformulations in the wake of the perceived “end of art” as a medium for social change (Jameson, 1998), Anagrama inaugurated the collections Argumentos and Textos in April, 1969, focusing on the political and philosophical essay genre, while betraying a slight bias towards French critical theory: Hans Magnus Enzensberger (Detalles, 1969), Jurgen Habermas (ed., Respuestas a Marcuse, 1969), Gilles Deleuze (Nietzsche y la filosofía, 1971), Georges Mounin (Introducción a la semiologia, 1972), Gaston Bachelard (Epistemología, 1973). The artwork for the covers of Argumentos titles, chosen by Herralde himself, featured small, close-cropped images, bordered by stark white lettering against somber black surfaces. In 1970, Anagrama inaugurated Cuadernos de Anagrama, an attempt to fill the existing void in journals devoted to critical theory, with contributions culled from Les Temps Modernes, L’Homme et la Societé, Il Manifesto, and the New Left Review (Anagrama, 1994, pp.31-32). Its book covers, even more austere than those of Argumentos, simply revealed crude white lettering foregrounded against a dark canvas. Herralde explains the logic underpinning the Argumentos collection as filling a gap in the essay form and political literature, genres which had been traditionally neglected by larger avant-garde firms such as Seix-Barral:

“... [A]lthough my first vocation as a publisher was literary, in that moment in which one could observe that despite the censorship one could do things, I felt very politicized at this time, [I decided] the collection Argumentos would have to be the collection of political rupture and incorporation, and here there was an enormous bibliography still left to organize, from the recuperation of historical texts to those reflecting on what was happening in May ‘68, the counter-culture... [S]o it appeared to me that the essay genre was the most interesting aspect of the time... [T]his appeared more stimulating to me: there were the grand theoretical debates of the moment, including all the Marxist families, the libertarias movements, structuralism, and there was almost none of this when I first began [to publish] in Spain.”

(Herralde, 1996, tsba)

Although the small, avant-garde presses considered themselves to be primarily literary by vocation, they produced texts across a wide variety of disciplines, ranging from the sciences to the humanities, thus fulfilling a role equivalent to European or North American university presses. In this manner, Beatriz de Moura, who founded Tusquets Editores in the Fall of 1968 with the collection Cuadernos Ínfimos and Marginales, showcased authors

previously unavailable in Spain: André Gide (La secuestrada de Poitiers, 1969), Fiodor Dostoievski (El gran inquisidor, 1970), Theodor Adorno (Reacción y progreso, y otros ensayos musicales, 1970), Antonin Artaud (Carta a la vidente, 1971), Georges Bataille (El verdadero barba-azul: la tragedia de Gilles de Rais, 1972), and Michel Foucault (El órden de las cosas, 1973). Supported by an architect-graphic design team comprised of her husband, Oscar Tusquets, and Lluís Clotet, de Moura created wacky, provocative covers — often featuring geometrically misaligned fonts and lettering against gold and silver backdrops — for books meant to be read “on campus and on the beach” (de Moura, cited in Tusquets Editores, 1994, .p. 9; tsba)6 .

As the decade of the 1960s drew to a close, it was a measure of the common cultural and political affinities binding the authors and publishers of the Catalan gauche divine that the growth of Spanish- and Catalan-language avant-garde firms was viewed as a complementary development with the broader dissident movement on the Iberian Peninsula. From the heat of collective opposition to Franco was forged a transactional logic peculiar to Barcelona’s literary field, marked by strong relations of trust promoting “fair play” in the business practices of individual firms, reflected as well in their linkages to the various downstream nodes along the book production chain: distributors and booksellers. Moreover, the diverse components of book production were bound not so much by an overarching ideological unity as by an awareness of working together in a united “cultural front” as the most effective means for confronting a regime already perceived to be in decline (de Moura, 1996b; tsba). Such bonds translated for individual publishers into “respect” for each others catalogues to the degree that they did not raid one another’s stable of authors nor undercut one another in price competition or print production runs. With the exception of occasional co-editions between Catalan- and Spanish-language firms, language differences were respected and firms tended to specialize in one or another language (de Moura, 1996a).

Moreover, and upholding a noucentiste-inspired belief in the moral role of the artist-intellectual, both Catalan- and Spanish-language publishers cultivated a patrician disregard for monetary gain, which they upheld as an ethical stance vis a vis the dictatorship. In this view, publishers considered themselves more as cultural arbiters than “industrialists” or “entrepreneurs”, their motivations guided more in terms of vocation and with an emphasis on “quality” over profit. In shaping his outlook of the profession, for instance, Anagrama’s Herralde was influenced by the Catalan publishers Josep Janés and Carlos Barral; the Paris-based José Martínez of Ruedo Ibérico;

6 In so doing, de Moura adopted a self-consciously ironic tone, as she playfully subverted the seriousness of books that were meant — during the era of critical realism — to be read “in the fields and factories” (en el campo y en las fábricas).

Argentina’s Losada; Mexico’s Siglo XXI; Italy’s Einaudi and Feltrinelli; as well as France’s Francois Gallimard, Jerome Lindon, and Maspero (Herralde, cited in Anagrama, 1994, p.9; 1996).

Recalling the influences on her own biography of Jerome Lindon, JeanJacques Pauvert, Francois Maspero, and Carlos Barral, the director of Tusquets Editores exclaims:

“I had a very good personal relationship with them [these publishers], enriching, in particular very intriguing, and they taught me that I could be a small, independent publisher, risking much, and, especially, emphasizing literary quality over economic projects aimed at immediate monetary gain.”

(de Moura, 1996b; tsba)

Within an increasingly precarious national economic environment, the bonds of a “shared cultural front” cited by de Moura lead in October, 1970, to the creation of a common book distributor, Enlace, incorporating six Barcelona-based publishers (Barral Editores, Edicions 62, Laia, Anagrama, Lumen, and Tusquets Editores) and two from Madrid (Cuadernos para el Diálogo and Fontanella). Working in tandem, the eight publishers establish one of the first inexpensive soft-cover book collections on the Iberian Peninsula, Ediciones de Bolsillo. Herralde describes the professional mood underlying the work of the group’s members:

“We were all friends, and [acted] much more as accomplices than as competitors. The struggle against censorship, in some cases, almost became a sport, in a kind of ‘see if you can top this one’, as in [the acrobatics of] a circus… [F]or example we are very good friends with Beatriz [de Moura], especially, we recreate together, we used to go on trips together... [Our foreign publisher colleagues] are stunned that two firms... publish not identical texts but more or less the same material. [They ask:] how do you maintain such good relations?... What happens is that one can’t understand these things if one doesn’t link it to the anti-Franco time...”

(Herralde, cited in Anagrama, 1994, p.14; tsba; Herralde, 1996, tsba)

A“breathless” sense of the here and now served as the backdrop for the actions of the various members of Enlace, wherein a peculiar intimacy was perceived between texts and the reality of unfolding events. Navigating the shoals of government censorship, publishers such as Pedro Altares of Cuadernos para el Diálogo and Esther Tusquets of Lumen competed with ever-shifting developments taking place further afield, at times anticipating correctly and achieving that coveted “break”, while at others preempted by political action “on the ground”. Herralde recalls, for instance, considering

for publication in 1970 the book Estrategia judicial en los procesos políticos, by the future lawyer of Claus Barbie, Jacques Vergés:

“In this book [Vergés] came to the defense of what he himself practiced, which was the defense of rupture, in which the accused becomes the accuser of the [judicial] tribunal, with examples taken from Socrates and Christ to Dimitrov, or Fidel Castro with his famous speech, ‘History will absolve me’... [This book] had been considered for Cuadernos para el Diálogo... [A]t that time we still circulated this information among ourselves... I decided [then] to try it and submitted it [before the Ministry of Information and Tourism]... the very same day that the accused of ETA[put into] practice the defense of rupture during the Burgos trials 7 (laughter). Afarce, no?”

(Herralde, 1996; tsba)

Sharing in the cultural mission of publishers and distributors, investors routinely accepted financial losses in order to ensure the survival of the small, independent firms. An economy of bohemian disinterest also seeped into relations binding publishers and authors, and underpinned the tacit bonds linking writers and their wider reading publics. De Moura cites her collaborative ties — “very active, spontaneous, and disinterested” (Tusquets, 1994, p.12; tsba) — with writers and intellectuals scattered all over the world: the Peruvians José Miguel Oviedo, Ricardo Silva Santistéban, and during their Barcelona residence, Julio Ortega and Mirko Lauer; in Mexico, Sergio Pitol, Hector Manjárrez and Octavio Paz; in Paris the Argentine Hector Bianciotti and the Cuban Severo Sarduy; in London the Cubans Guillermo Cabrera Infante and Miriam Gómez; in Italy the members of Gruppo 63 , including Umberto Eco, Furio Colombo, Guido Davico Bonino, and Nanni Balestrini; and in Spain Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Felix de Azúa, Ricardo Muñoz Suay, Roman Gubern and Francesc Parcerisas (Tusquets, 1994, p.12). A symbiotic relationship thus often formed in which publishers invented books for authors to write as authors presented fresh manuscripts for review without expectations of remuneration. Illustrating the degree of author-publisher trust, de Moura recounts:

“[Gabriel] García-Márquez lived here... during the late 1960’s until 1970 or 1971. And he commented precisely that he had made a jour-

7 In 1970, several members of the Basque armed independence movement (ETA) are placed on trial in the city of Burgos, accused of having assassinated a policeman. In the face of massive international response protesting their likely execution, Franco commuted their sentence. This was considered an important victory by opposition forces both inside and outside Spain (Mangini, 1987, p.214).

nalistic report about a boat sinking in Colombia, for which he was forced to leave Colombia. And so I asked him to bring me this report so that I could read it, and truth be told it was an extraordinary book. I proposed to [García-Márquez] to publish it in book form. He did not have much confidence in this manuscript; the proof is that in the very prologue he accuses me of (at that time he had already become known through One hundred years of solitude )... exploiting an author who has already become financially successful. Today, he singles out this book as one of his most distinctive works, particularly in the world of journalism. As I continue to be his friend, I remind him [of this] each time I can, but the fact is that I did a thing that I think every publisher must do, which is to invent a book... And in this respect if I worked much during that period, [it was to] invent books. I really invented books...”

(de Moura, 1996b; tsba)

Acknowledging his admiration for Catalan-language writers and poets such as Salvador Espriu, Merce Rodoreda, Joan Oliver, Ferran Soldevíla, and Maurici Serrahima, whose works he publishes throughout the 1960s, Edicions 62’s Josep María Castellet remarks:

“Those authors, now passed, represented, along with others, the essential [qualities] of Catalan authors of a given era. I mean [to say that] great writers, the best of our century, their literary passion superseded any other ambition or vanity of a personal nature, of which the secondrate writers of today are so enamored. They wrote thinking about literature and their language, and not in [terms of] ephemeral [literary] prizes and awards.”

(Castellet, cited in Edicions 62, 1987, p.50; translated from Catalan by author; hereafter “tcba”)

Drawing on the legacy of noucentisme’s preoccupation with product quality, avant-garde Catalan publishers applied great care to their books’ formal qualities, revealed — despite material hardship — in the innovative and experimental graphic artwork invested in their covers. Confessing a debt in this regard to the publisher Josep Janés, Herralde exclaims, “...what I have often liked is the tactile qualities of books, an appreciation of artisanal work... [Janés] was the first publisher whom I noticed for these reasons” (Herralde, 1996; tsba). But attention to design was often a contentious issue among publishers aligned within the antiFranco cultural front. De Moura explains:

“The aesthetic policies underlying the collections were very contro-

versial. For instance, I remember that many of the people deeply involved on the Left labeled our collections elitist, and in some way frivolous, based on the argument, which I think has been largely superseded today, of ‘art for art’s sake’, etc.... [T]he reigning mentality of the time on the Left was that books needed to be, had to identify with the people, with the tastes of the people, so that the masses could have access to this product... [O]ur covers were in gold and silver. This was immediately associated with money... [though coming from] a publishing house with no money (laughter). But from the start it referred to a product with little access to what could be considered ‘popular’, [and this was contrary to] the mentality that [argued] books had to be sold in the factory doorways. I already knew at that time that books do not change life, they do not cause revolutions. Some people still believed very firmly that books could cause revolution. I already at that time did not. For that reason, I always thought that one shouldn’t condescend to the tastes of others, but, on the contrary, I think people want more, and within the minimal economic constraints of the time (laughter), well, I don’t disdain people, on the contrary, because people know very well how to appreciate [culture] (more laughter), and in effect this was confirmed for me.”

(de Moura, 1996b; tsba)

Perhaps it is not by chance that the consensus established between Catalan- and Spanish-language publishers regarding commitment to product quality converged with Franco’s desire to keep mass-consumer culture at bay on the Iberian Peninsula. Only in this context was it possible, for instance, to publish Marx and Engels as long as they were produced in expensive hardcover editions, or in large, illustrated formats (de Moura, 1996b). Similarly, Latin American authors were also treated leniently by Franco’s censors, as their publication in Spain boosted exports (Labanyi, 1995b, p.209).

Opposition Culture “In the Streets”: The Lived Spaces of Barcelona Publishing’s Avant-Garde

As hinted at previously, Barcelona’s urban space played a vital role in nurturing Catalan- and Spanish-language dissident cultural politics. It is in the restaurants, bars, and pensiones of the Catalan capital that the various political and artistic “tribes”— later to assume leadership roles after the democratic transition — first came into contact with one another. As recounted by Beatriz de Moura, in particular the bars of the Barri Gòtic were associated with different literary and political traditions:

“In the bars... people convened according to their political tendencies. There were some which more or less attracted the orthodox Communists. There were those bars which I frequented, for instance, which were more working class, less refined, where the libertarias gathered... We didn’t meet with the same... frequency and discipline as those associated with the more militant bars, especially those of the Communist Party, or the Socialist Party, but the more free ones, those that are more free, and go a little bit everywhere (laughter)... These bars have since disappeared, they were neighborhood bars, some of which didn’t even have names, others were called Bar Pepito Grillo, or bar ‘I can’t remember’, but they were not named that way. One found oneself at the corner of such and such a street, and went to the nearest bar in the area near Santa María del Mar [cathedral]...”

(de Moura, 1996b; tsba)

Other key meeting grounds included La Mariona restaurant, located on the Carrer Valdoncellas, near the Ronda de Sant Pere; foreign specialty bookshops such as Letra Dura, founded by Herralde’s wife, Lali Gubern; and various boites nocturnes: the Stork Club, Whiskey Club, El Patuset, Celeste, and Jamboree (Herralde, 1996). But one place more than any other came to define a “neutral” meeting ground reuniting all the contesting elements of Barcelona’s late-1960s political and artistic avantgarde : the Bocaccio. Founded by the publisher Jorge Herralde as a bar with a subterranean discotheque, the Bocaccio quickly became the epicenter of the “enlightened”, anti-Franco Catalan bourgeoisie, a space where new friendships were made over drinks and projects planned in an atmosphere of relative security from Franco’s police. The bar was also a space whose design helped define a peculiar “moral economy” uniting the heterogenous cultural workers gathered there. De Moura explains:

“... [T]he atmosphere [of the Bocaccio] was one of apparent luxury, and in contrast those of us who went there didn’t have a cent... I mean I went there practically every night, and spent almost nothing either because the barmen gave me whiskey for free, or I shared a drink with a friend... The funny thing about Bocaccio’s is that here we were as a group, we projected an image to the outside world that we were people with a lot of money, when in reality we lived on very meager earnings, and badly at that. What happened is that there was an aesthetic attitude, almost as if one didn’t talk about money, and one had to live above and beyond ones possibilities, and this ‘air’, as if money didn’t matter, and that we really lived well, was almost an ethical attitude... [The idea was that] it is the person that matters and has value, with or 148 Oliver Kramsch Treballs

without money... Curiously, we all unconsciously had the notion that what we had to do was be good professionals in each of our fields, each in his own discipline. We worked all day, hard, and at night we enjoyed ourselves. We slept very little.”

(de Moura, 1996b; tsba)8

Keen to explore the reuse of degraded urban spaces as sites of creative possibility, de Moura — consciously evoking Andy Warhol’s “factory happenings” — launched the collections Cuadernos Ínfimos and Marginales by convening a large gathering in “an enormous locale, [which] today has disappeared, devoted to boxing matches, named El Price” (Tusquets, 1994: 10; tsba):

“The truth is that with very little resources we managed to throw — thanks to the disinterested help of friends [who were] photographers, architects, and painters — a party-spectacle attended by all the complex flora and fauna which at the time comprised the group of artists, writers, publishers, film-makers, actors, journalists and intellectuals of Barcelona of which I was a part. ...This [event] made manifest... the desire to express a liberty of criteria to the limits of what was possible, not exempt of a certain spirit of provocation, which...wounded the sensibilities of a certain left orthodoxy and profoundly irritated the conservative [sensibilities] of the period... [In using the space of El Price] we departed... from the typical presentation of new publications, which at that time was done in a bookstore, a very serious bookstore, a bookstore which was known beforehand to be associated politically with the Left, [whereas in El Price we had] a party. For the reader, what remained was a festive experience. What we wanted to do was shake a bit this world which was anchored in a [mentality which suggested that] all cultural expression should be solemn in Spain... Well, it still is a little! (laughter). Solemn, very solemn, because... the bourgeoisie, if it was to a certain degree anti-Franco, acquired the solemnity of the orthodox Left... [W]hat we really wanted to spread [was the idea that] culture is something festive, something that can be acquired with joy.”

(Tusquets, 1994, p.10; tsba; de Moura, 1996b; tsba)

8 One of the more spectacular moments of opposition politics planned within the nurturing confines of the Bocaccio was the reunion of 300 artists, intellectuals, and dissident politicians in December, 1970, in the monastery of Montserrat (Mangini, 1987, p.215). Convened to protest the outcome of the Burgos trials and to spur a nation-wide amnesty for political prisoners, what came to be known as La Tancada (the shut-in) gained international attention, so much so that the Guardia Civil cut off all communication between the monastery and the outside world after the second day of protest, and effectively quashed it the day after. Despite its shortlived existence, La Tancada laid the foundations for the future Asamblea de Catalunya, a primary instrument of Catalan resistance during the 1970s (Mangini, 1987, p.216).

The Unraveling of Ties that Bind

As the movement of “boom” authors within pan-Latin space is swept up in the whirlwind of events associated with increasing economic modernization in Spain, unexpected pressures come to bear on the cohesion of local conventions and oppositional alliances governing the close-knit world of Barcelona publishing. Intimations of the stresses and strains to come were revealed in the economic difficulties of the joint book distributor, Enlace, whose increasingly demanding operational requirements, a product of the rapidly “oxygenated” mass consumer market ushered into existence in part by the success of its own inexpensive, soft-cover editions, risked overwhelming the “disinterested”, artisanal routines of its respective members. Having settled on a loose, free-wheeling administrative style, the distributor’s associates produced without coordinating output, creating redundancies and bottlenecks in domestic and foreign book markets. For a small publishing house such as Tusquets Editores:

“... [W]e began to notice a tension between our way of working, as we had founded the firm as an enterprise, and the demands of a distributor which, in order to survive, required of each publisher more and more titles, and which considered incorporating additional publishing ventures. Tusquets didn’t have the means to take on more commitments (between 20 and 25 titles a year), and I resisted participating in a race which, inevitably in my particular circumstances, would [have] obliged me to place greater emphasis on quantity to the detriment of quality.”

(Tusquets, 1994, p.15; tsba)

Enlace’s unwieldy business practices seep into its overseas distribution subsidiaries, scattered throughout the Latin American sub-continent. The lack of coordination between headquarter firms in Barcelona and their overseas operations result in numerous cases of abuse and financial loss:

“Latin America has always been [a] very complicated [market], due to political and economic instabilities. During that time a Peruvian Enlace was established, a Mexican Enlace, and [they were] absolute disasters. Then [we made] links to Argentina through a certain [distributor named] Corregidor, which cheated us again: monumental mistakes. During the 1970s Latin America was the source of numerous displeasures and bankruptcies.”

(Herralde, 1996; tsba)

The erosion and fragmentation of Enlace’s organizational structure both within Spain and in relation to its overseas markets was symptomatic of broader, transnational cultural and political realignments impinging on the members of Barcelona’s avant-garde. The formerly unstinting solidarity of Iberian/Latin American intellectuals towards Cuba began to disintegrate in 1971 after the novelist Heberto Padilla was put on show trial for subversion and the news emerged of labor camps for homosexuals (Labanyi, 1995a, p.296). The issue of Cuba bitterly divided the Latin American menagerie residing in Barcelona, exemplified by the gradual distancing between Mario Vargas Llosa and Gabriel García-Márquez. Furthermore, with the return of authoritarian regimes in many Latin American republics at the start of the new decade, authors such as Chile’s Jorge Edwards felt impelled to return to their home countries to continue their opposition work. The urgency of return, however, signaled an acknowledgment of the political realities reworking notions of “home” and “abroad” among the artists and novelists circulating within pan-Latin space. The dissipation of enthusiasm for a shared political-cultural project grounded in a common space of urban conviviality reinforced a disenchantment stemming from the painful disclosure of CIAlinks to the International Association for Cultural Freedom, the same organization which had provided so many Spanish writers their first contacts with wider European intellectual currents (Labanyi, 1995a: 296).

As the state of economic “exception” imposed by Franco in 1969 lurched agonizingly into the first half of the 1970s, the core of small, avant-garde firms making up Enlace negotiated with an increasingly schizophrenic regime; in 1973 Fraga was dismissed from MITand was replaced by the hard-line Ricardo de la Cierva, only to be replaced the following year by a much more liberal Pio Cabanillas. The instabilities provoked by the steadily deepening economic crisis and a generalized expectation of Franco’s imminent demise provoked a “helter-skelter” atmosphere of violence, terrorism, and assassination. The killing is democratic, felling the conservative Carrero Blanco as well as the Catalan anarchist Salvador Puig Antich. In 1974 Enlace’s book-storage warehouse is fire-bombed, just one of the sixty-six attacks recorded on alternative bookshops and cinemas between 1971 and 1976 (Labanyi, 1995b, p.213). In successive spasms of repression, Franco’s police increased the confiscation of books produced by the publishing avantgarde (Anagrama, 1994).

The immolation of Enlace, occurring one year before Franco’s death, represented the siren song of a particular utopian urban praxis. With the onset of the post-Franco democratic transition, the rise of autonomous Catalan government institutions, and Spain’s entry into the European Union, the cultural and economic landscape for Barcelona’s small-scale, niche publishers, graphic designers, and booksellers underwent a sea-change, which few manage to survive. Yet those firms which succeeded in passing intact through the fire of the political transition and the mass-based consumer culture which it

heralded did so in part to the degree that they had already “rehearsed” a certain rupture of modernist economic practices within the cultural sphere of the Franco period. This “post-utopian” sensibility conferred a particular flexibility for those operating in the new, more contentious economic environment of the 1980s and 1990s, allowing firms to reinvent themselves through collections whose authorial relations signaled new inflections of the transnational, a renegotiation of high and mass-cultural forms, and a transformed aesthetic, while drawing warmth from the embers of an uncommodifiable dissident culture whose spaces, though weakened, continued to exude a palpable aura. At the threshold of the post-Franco era, Gil de Biedma described the social milieu washed up at the Stork Club, as if recording the last sighting of a fast vanishing species:

“Comprised of men and women of diverse backgrounds and occupations, their ages vary between twenty-something and a bit over forty. One thing unites them, however: the consciousness of having been born in a Spain in which the mythology of the teenager did not yet exist. They all drag [along with them], I’m not sure whether for all eternity, a potential of unrealizable youth...; they find themselves in that desolate moment in which one wishes to stay young, as has been the case up until now, above all other things. And perhaps it is this anguish which lends them an indeterminate artistic presence. From the entryway to the bar there mingles a world whose members have known each other for some time. They are, in their circle, famous. Second-rate actresses, tabloid models, married wives attempting to find serious compensation for their matrimonial frustrations, public relations executives, photographers, poets who have only published one book, objective novelists, new wave film directors, leaders of the student rebellions of 1957 and 1958 — still nostalgic for gunpowder and song —,... off-duty publishers, [interior] decorators, engineers with an incurable weakness for letters... In sum, charming and amiable folk, though a bit depressing, people who refuse to settle down, who have not stopped paying their dues to life. The older ones are of a more bohemian cast, those with long and loose hair, those with an air of the style prior to that of the Europe of the miracle — one still sees some blue jeans —, when one was disheveled and still had the memory of Saint Germain des Pres. After many years of going to bed late, having little love [affairs], consuming mixed drinks, of feeling unadaptable, of working without desire, of transmigrating from the sordid bars close to the Ramblas to the sophisticated bars further up on the Diagonal, here they are, at last reunited, already a bit deteriorated, if not pathetic, but still the unrepentant mouthpieces of their generation.”

(Gil de Biedma, 1980: 225-226; tsba)

Yoknapatawpha: County-on-the-Mediterranean:...

What is at stake here, in Gil de Biedma’s elegiac prose, cannot be expressed as Barcelona’s ability, for a brief and fragile moment, to “hold down the global” as the central node in a truly transnational republic of letters (Amin and Thrift, 1994). Nor is it quite a “global sense of place” in the sense Massey has described it (Massey and Jess, 1994). It certainly cannot be captured through the fashionable yet hopelessly inadequate vocabulary observing a putative “rescaling” of the Catalan national imaginary (McNeill, 2001). To know its significance and resonance for our lived present requires Spanish and Catalan, an experience of their latitudes, and something more that may be, in the last instance, ineffable. And rightly so.

Acknowledgments: I extend warm thanks to Antonio Luna, who first approached me for a sample of my “writings on Catalonia”; to Ed Soja, for offering me the space to explain poolside how this chapter helped me work through my own desencanto with California/Latino identity politics; to Jordi Benería-Surkin for our abiding friendship and shared belongings to la gran América trans-Atlántica; to Jorge Herralde and Beatriz de Moura, whose patience with that young naïve California graduate student seems to have finally paid off; and to the great chasqui loop of Latin American, Chicana and Catalan amics from over the years: Piura - East Los – Tijuana – Luvalle - el D.F. - Sabadell/Gracia - (and I hope, still) Buenos Aires.

References

AMIN, Ash; THRIFT, Nigel [eds.]. (1994). Globalization, institutions and regional development in Europe. Oxford: Oxford University Press.

ANAGRAMA(1994). Anagrama: 25 años (1969-1994). Barcelona: Anagrama.

BARRAL, Carlos (1988). Cuando las horas veloces. Barcelona: Tusquets Editores.

BARRAL, Carlos (1978). Los años sin excusa. Barcelona: Barral Editores.

BUSTAMANTE, Enrique; ZALLO, Ramón [eds]. (1988). Las industrias culturales en Espana: grupos multimedia y transnacionales. Madrid: Ediciones Akal.

DONOSO, Jorge (1972). Historia personal del “boom” . Barcelona: Anagrama.

EDICIONS 62 (1987). Vint-i-cinc anys (1962-1987). Barcelona: Edicions 62.

GARCÍA-RAMON, María-Dolors (2004a). “The spaces of critical geography: an introduction”. Geoforum, 35, p.523-24.

GARCÍA-RAMON, María-Dolors (2004b). “On diversity and difference in geography: a southern European perspective”. European Urban and Regional Studies, 11, 4, p.367-70.

61-62, 2006

GARCÍA-RAMON, María-Dolors (2003). “Globalization and international geography: the questions of languages and scholarly traditions”. Progress in Human Geography, 27, 1, p.1-5.

GENERALITATDE CATALUNYA. DEPARTAMENTDE LAPRESIDENCIA(1992). Les Amériques i Catalunya: cinc segles de presència catalana . Barcelona: Entitat Autonoma del Diari Oficial i de Publicacions.

GILDE BIEDMA, Jaime (1980). “Revista de bares (o apuntes para una prehistoria de la difunta gauche divine)”. A: GILDEBIEDMA, Jaime. El pie de la letra: ensayos (1955-79). Barcelona: Editorial Crítica, p. 139-152.

GILROY, Paul (1993). The Black Atlantic: modernity and double consciousness. Cambridge, MA: Harvard University Press.

GREGSON, Nicky; SIMONSEN, Kirsten; VAIOU, Dina (2003). “Writing (across) Europe: on writing spaces and writing practices”. European Urban and Regional Studies, 3, 1, p.5-22.

GOYTISOLO, Juan (1962). “L’Espagne et l’Europe”. Les Temps Modernes, 4, p.128-146.

GUTIÉRREZ, Juan; LÓPEZ-NIEVA, Pedro (2001). “Are international journals of human geography really international?”. Progress in Human Geography, 25, 1, p.53-69.

HERRALDE, Jorge [Director, Anagrama] (1996). Personal communication. Barcelona, June 9.

JAMESON, Fredric (1998). “‘End of art’or ‘end of history’?”. A: JAMESON, Fredric. The cultural turn: selected writings on the postmodern, 1983-1998. London: Verso, p.87-1-3.

LABANYI, Jo (1995a). “Literary experiment and cultural cannibalization”. A: LABANYI, Jo; GRAHAM, Helen [eds.]. Spanish cultural studies: the struggle for modernity. New York: Oxford University Press, p.35-54.

LABANYI, Jo (1995b). “Censorship or the fear of mass culture”. A: LABANYI, Jo; GRAHAM, Helen [eds.]. Spanish cultural studies: the struggle for modernity. New York: Oxford University Press, p.101-127.

MANGINI, Shirley (1987). Rojos y rebeldes: la cultura de la disidencia durante el franquismo. Barcelona: Anthropos.

MASSEY, Doreen; JESS, Pat [eds.]. (1994). Aplace in the world? Places, cultures, and globalization. Milton Keynes: Open University.

MCNEILL, Donald (2001). “Barcelona as imagined community: Pasqual Maragall’s spaces of engagement”. Transactions, 26, 3, p.340-52.

MIGNOLO, Walter (2000). Local histories/global designs: coloniality, subaltern knowledges, and border thinking. Princeton, NJ: Princeton University Press.

MINCA, Claudio (2000). “Venetian geographical praxis”. Environment and Planning D: Society and Space, 18, p.285-89.

MOURA, Beatriz de [Director, Tusquets Editores] (1996a). Personal communication. Barcelona, July 22.

155 Yoknapatawpha: County-on-the-Mediterranean:...

MOURA, Beatriz de [Director, Tusquets Editores] (1996b). Personal communication. Barcelona, June 9.

PAASI, Anssi (2005). “Globalisation, academic capitalism, and the uneven geographies of international journal publishing spaces”. Environment and Planning A, 37, 5, p.769-790.

PÉNOT, Jean; AGNEW, John (1998). “How cultural boundaries limit intellectual horizons: reflections on the untimely death of Joel Bonnemaison” (1940-1997). Environment and Planning D: Society and Space, 16, p.25356.

TOLADE HABICH, Fernando; GRIEVE, Patricia (1971). Los españoles y el boom. Caracas: Editorial Tiempo Nuevo.

TUSQUETS EDITORES (1994). Tusquets Editores (1969-1994) . Barcelona: Tusquets Editores.

Les polítiques d’arquitectura a Barcelona*

Donald McNeill Department of Geography King's College London donald.mcneill@kcl.ac.uk

Resum

Aquest article examina la naturalesa de la política arquitectònica a la Barcelona contemporània, considerant les construccions d’edificis emblemàtics com la Torre Agbar i l’espai del Fòrum 2004 per part d’arquitectes internacionals. S’argumenta que la política urbana perseguida en el desenvolupament d’aquestes àrees afeblirà el compromís tradicional i volgut de la ciutat amb l’espai públic i amb el context urbà, i de fet, representa una retirada de la política urbana dels primers anys d’ajuntaments democràtics.

Introducció

Com van anar les coses? Com va evolucionar la cultura global perquè una tendència de construcció pogués canviar la tendència econòmica d’una conurbació decadent? Aquesta pregunta ens portaria lluny de l’arquitectura, cap a l’òrbita més gran del poder polític, el mercat mundial de l’art, el sistema de la celebritat i la marca .

(Jenks, 2005:21)

* Traducció de Mireia Baylina i Ferré

La creació del Guggenheim a Bilbao per una combinació impossible entre un govern regional de tendència separatista, una institució d’art modern de Manhattan, i un arquitecte californià deconstructivista ha aixecat un grapat de temes en relació a l’aparent poder d’edificis icones en ciutats turístiques. Irònicament, va ser l’èxit de Barcelona en encarregar estructures d’alt nivell a arquitectes de renom internacional el que va incitar al govern regional basc a consentir la demanda de Guggenheim d’un edifici assenyalat per acollir la seva col·lecció d’art. Avui sembla que la naturalesa geogràfica de la moda arquitectònica i de les comunitats epistèmiques (Olds, 2001) ha vist el retorn de la ciutat catalana a l’aposta per l’arquitectura internacional, però també ha aixecat preguntes sobre el paper del disseny en un conjunt de polítiques urbanes cada cop més controvertides per part dels successius mandats del PSC a l’Ajuntament.

Al 1994, Llàtzer Moix publicava La Ciudad de los Arquitectos, una narració sobre la centralitat de les intervencions arquitectòniques en la regeneració urbana global de Barcelona. Ell assenyala l’actitud positiva dels alcaldes Serra i Maragall al llarg dels vuitanta i noranta, i destaca l’emergència d’una classe d’arquitectes de talent que van tenir una oportunitat gràcies a un ajuntament compromès amb el modernisme arquitectònic. Moix també discuteix els principals projectes de la ciutat, des del gratacel del front marítim, Hotel Arts (dissenyat per la gran empresa Skidmore, Owings i Merril) fins les destacades torres de comunicació de Foster i Calatrava, passant pel MACBA (dissenyat per l’empresa ‘boutique’de Richard Meier) ubicada al cor de la Ciutat Vella. El compromís de l’Ajuntament per aquestes intervencions –un aparellament entre arquitectes d’alt nivell i de prestigi internacional i el suport de les empreses locals– va ser simptomàtic d’un objectiu de donar a la societat civil el disseny de la ciutat, una mena de ‘socialisme dissenyador’ (McNeill, 1999, cap.6).

La ciutat ha canviat molt des de la publicació de Moix. S’han construït o estan en procés de construcció nombrosos edificis per part de notables arquitectes estrangers: la Torre Agbar de Jean Nouvel a les Glòries; el centre de convencions de la Zona Franca de Toyo Ito; la completa reconversió de la plaça de braus de les Arenes per part del Richard Rogers Partnership (RRP) en –un altre– centre de convencions; el sorprenent edifici del Fòrum d’Herzog i Meuron; el desenvolupament de diversos hotels de categoria, inclòs un de Dominique Perrault; la Ciutat de la Justícia a l’Hospitalet, per David Chipperfield; un seguit de torres comercials per Isozaki, Ricard Bofill (establert a França) i RRP; el centre comercial de Diagonal Mar de Robert Stern; i un munt d’iniciatives de dissenys urbans per Zaha Hadid, Foreign Office Architects i MVRDV. Certament, com discuteixo en un altre lloc, és una singularitat de la pràctica arquitectònica que molts dels treballs que provenen d’un equip donen autoria a l’arquitecte que els han liderat (McNeill, 2005). No obstant això, és clar que com que l’Ajuntament de Barcelona i les elits comercials estan compromeses en solucions de disseny internacionals,

hi ha una opinió creixent segons la qual l’arquitecte ‘estrella’i els seus metafòricament volguts edificis icones estan començant a perdre la seva brillantor. Els crítics amb la política urbana de Barcelona així ho han expressat clarament, però també se n’han fet ressò en ciutats d’arreu del món, des de la transformació del riu Tàmesi a la ‘costa de la icona’a aquells clients que demanen a Frank Gehry –canonitzat pel seu disseny Guggenheim Bilbao– a “fer ‘edificis Frank Gehry’” (Jencks, 2005:9).

En aquest article, repassaré breument alguns punts clau que emergeixen de les crítiques recents sobre el paper de l’arquitectura en la renovació urbana. En primer lloc destacaré com els debats recents sobre l’edificació emblemàtica tenen rellevància per Barcelona, amb especial atenció al darrer afegit al gènere, la Torre Agbar. En segon lloc, considero l’ús dels ‘arquitectes de signatura’com una forma de legitimar el desenvolupament de decisions controvertides, explorant el megaprojecte del Fòrum 2004.

L’estructura icònica: Torre Agbari la promoció de Barcelona

Un espectre està rondant per la ciutat global. En els darrers deu anys ha emergit un nou tipus d’arquitectura. Conduïda per forces socials, la demanda de fama instantània i creixement econòmic, el lloc emblemàtic expressiu ha desafiat l’anterior tradició del monument arquitectònic

(Jencks, 2005:7).

El 26 de setembre de 2005 es va inaugurar la Torre Agbar, l’expressió més recent de l’obsessió de Barcelona pels gestos arquitectònics d’alt nivell. Dissenyada pel reconegut arquitecte francès Jean Nouvel, els seus promotors la defineixen com “la obra de arte de la nueva Barcelona” (http://www.torreagbar.com/home.asp). Amb una alçada de 144 metres i 33 pisos, la façana de l’edifici està coberta amb “bris-soleil”(un tipus de cornisa), que utilitza 40 colors de rajola diferents. Prescindeix de la noció modernista de gratacel com a forma geomètrica, i la seva forma el·líptica significa que té molt en comú amb la Reedificació Suïssa, que té una presencia semblant en el perfil de Londres (www.emporis.com). La comparació és notable, ja que pot ser interpretada com l’estat local que proclama la seva modernitat al món. Per a Josep Maria Montaner, “esta gruesa y gigantesca columna culminada por una cúpula corona una Barcelona cada vez más globalizada y anónima, genérica y cosmopolita” (2005). Ala nit, la torre il·lumina l’horitzó de la ciutat a través de les seves 4500 llums de la façana, amb la superfície banyada en groc, blau, rosa i vermell (www.emporis.com).

El sorgiment de l’edificació icònica, representada fidelment per manifestacions singulars com el Frank Lloyd Wright’s Guggenheim a Manhattan, i

160 Donald McNeill Treballs de la SCG, 61-62, 2006

l’Uzton’s Sydney Opera House, ha desembocat en nous extrems. Després que el Guggenheim Bilbao de Gehry reinventés singularment el museu, veiem com empreses privades esdevenen manifestacions civils. Tenim l’hotel com a icona, com el tipus veler Burj al-arab a Dubai; el gran magatzem com a icona, en el cas del ‘blobby’Selfridges a Birmingham. Aquests exemples donen una ‘significació’per a Dubai i Birmingham, dos llocs que busquen reorientar-se de cara el món. Però, què fa un edifici icona? Jencks (2005) defineix el segell d’una icona incloent “la reducció a una imatge sorprenent, un emplaçament privilegiat, i una exhibició de connotacions visuals” (p.185). També treurà profit de la visibilitat des de diferents angles i perspectives, així com del fet de proveir de manifestacions metafòriques (la vela, la pinya, el peix).

Per suposat, el que signifiquen les icones arquitectòniques és molt diferent segons els avaluadors-creadors (altres arquitectes i crítics), ciutadans que han de contemplar o fer ús de l’edifici cada dia, any rera any, i –i aquesta és probablement l’objecte d’audiència real de l’icona- els turistes i gent de negocis que consumeixen una mica de l’experiència de la ciutat com a part d’un viatge de temps limitat. Com Quim Monzó ha comentat:

“El tiempo dirá con qué nombre popular conocerán finalmente los barceloneses a la torre Agbar... De momento, los que más circulan son los conocidos ‘el supositorio’, ‘el vibrador’y ‘el obús’, pero los tres pueden pasar al olvido en cuanto la gente integre este edificio en sus vidas, como algunos lo hemos integrado ya incluso en fase de construcción.”

(Monzó, 2003)

Aquest punt està elaborat de forma més general per Jencks, que resumeix els ‘crims’del disseny icònic premeditadament volgut com l’autoexterminació en l’intent de captar l’atenció a costa d’un altre, irrespectuós amb el context urbà, excessivament car i –el major crim de tots?- que redueix l’arquitectura a una simple decoració de superfície i l’arquitecte al reboster.

El perill identificat per crítics com Montaner, Jencks i Sudjic, és que en el seu desig decaptar un públic voluble i en els ràpids cicles de la moda arquitectònica, l’arquitecte busca el més obvi, la primera representació metafòrica que pot aconseguir. De forma semblant, l’star system arquitectònic és tal que Barcelona –una de les primeres ciutats estrangeres que van encarregar un projecte a Frank Gehry (l’escultura del Peix a la Vil·la Olímpica)- està avui buscant desesperadament com retornar a la ciutat el que Bilbao li ha pres:

“El Ayuntamiento de Barcelona quería un Gehry, como Bilbao, y lo tendrá en el triángulo ferroviario de la Sagrera. Será uno de los edificios más caros y espectaculares que se han construido en la ciudad, una torre

de 145 metros de altura y 34 plantas con fachadas que, como es marca en el arquitecto canadiense, avanzan y retroceden en planos quebrados, como fuelles desiguales de un acordeón, recubiertas según los casos con cristal o con brillantes placas de aluminio. Incluso tiene ya un sobrenombre, la novia, en alusión a la ‘cola’de placas solares que recubrirá el edificio bajo adyacente a la gran torre, que acogerá un ‘museo de la movilidad’que explicará la evolución del transporte.”

(Serra, 2005)

Em vaig adonar, a través de Jencks, de la pressió atorgada a Gehry per ‘fer’un Gehry, i sembla que en aquesta darrera encarnació, ell també és incapaç de fugir de l’economia de museu global que està associada a aquestes representacions arquitectòniques emblemàtiques. I una ciutat que té un ajuntament obsessionat amb els lligams exteriors i els genis territorials, la fusió de la inversió de capital amb el disseny d’alt nivell és el punt central de la seva política urbana.

La ciutat dels promotors

“Els promotors i els interessos dels agents immobiliaris, en els seus somnis més agosarats, no podien haver imaginat mai un marc tan intel·lectualment creïble per a les seves activitats, una forma tan respectable i viable intel·lectualment i acadèmicament de desviar l’atenció dels temes més feixucs del desenvolupament del sòl i del procés de construcció cap a temes trivials de superfície.”

(Ghirardo, 1991:15)

En els primers anys d’ajuntaments democràtics a Barcelona hi va haver una relació molt estreta entre el lobby arquitectònic de la ciutat i el nomenament de projectes (Moix, 1994). Les intervencions més freqüents a petita escala de la ciutat, malgrat les grans instal·lacions de les Olimpíades, van ser vistes com un model per a les col·laboracions arquitectòniques i de disseny a les ciutats d’arreu el món. Fins i tot si alguns crítics de l’ajuntament van titllar les minimalistes places ‘dures’com la dels Països Catalans com a mostra d’un ‘despotisme il·lustrat’, pocs van dubtar de la integritat amb la qual van ser tractats els espais públics per part de l’administració local (NcNeill, 1999, c. 6).

Per descomptat, les actituds canviants en relació a l’arquitectura a Barcelona té el seu paral·lel en la canviant actitud cap a la política urbana de la ciutat. Un seguit de veus crítiques (Capel, 2005; Delgado, 2005; Ecologistes en Acció de Catalunya, 2004; Unió Temporal d’Escribes, 2004)

han qüestionat la direcció de la política urbana de la ciutat de maneres diferents. El rerefons que es desprèn de la majoria d’elles és una sensació –com a qualsevol altre lloc del món– que els arquitectes estrangers són menys contractats com a reconeixement per a la seva contribució a la cultura cívica i a l’espai públic, i més com a un mitjà per a la promoció de la ciutat i per al negoci, sovint controvertit, dels projectes de desenvolupament de la propietat a gran escala.

El projecte més controvertit dels darrers anys ha estat el redesenvolupament de la Diagonal a l’est del principal nus de trànsit de les Glòries. Aquí, mentre l’ajuntament ha intentat mantenir la morfologia existent de l’Eixample en forma de malla, hi ha una insatisfacció generalitzada amb la racionalització del lliure mercat dins la política d’habitatge de la ciutat. Tal i com argumenta l’alcalde Joan Clos:

Per què Barcelona vol repetir el costum de portar a terme projectes que ens uneixen a fi de portar la ciutat més enllà? Perquè és una bona idea per a nosaltres. Perquè la ciutat està esdevenint massa petita per a nosaltres; el sòl és limitat, però hi ha llocs que encara han de ser millorats, i sabem que ho hem de fer de diverses maneres i amb més profunditat. Després de l’èxit de 1992 hem vist que l’aeroport se’ns ha fet massa petit, i a l’est hi ha un gran buit urbà que havia de ser recuperat (i això explica perquè ens estem dedicant al Fòrum 2004). No obstant això, no estem proposant cap altre Jocs Olímpics ni una Exposició Universal, sinó un nou esdeveniment amb un nou format, per a un encontre internacional. I així és com neix la idea del Fòrum de les Cultures. Vol dir que podrem parlar, viure, gaudir d’una celebració, d’una trobada entre cultures durant uns quants dies.

(Clos, 2004)

Aquesta declaració resumeix el sentir de molts que creuen que Barcelona avui no es diferencia d’una altra gran ciutat: l’expansió de l’aeroport, la inversió en el negoci turístic (amb els hotels d’alt nivell i els centres de convenció) i l’oferta d’habitatge de lliure mercat d’alt cost en una ciutat que ja té un mercat immobiliari molt escalfat. Aquests apologistes, com Richard Rogers, autor de la ‘carta de gentrificació’ UK Government-sponsored Urban Task Force Report (Lees, 2003), veurien poca contradicció en la inclusió de nous pisos de luxe només perquè incrementin la densitat urbana i –teòricament– redueixin l’ús del cotxe. Rogers ha elogiat el model Barcelona en aquest sentit:

Maragall (alcalde 1982-1997) ha creat una atmosfera en la qual el sector privat està disposat a conformar-se amb el lideratge públic popular perquè que els promotors poden veure el benefici de la millora de la ciu162

Donald McNeill

tat a llarg termini i reconèixer la importància de l’interès públic (Rogers, 1997: 20).

Això encara ignora el fet que Diagonal Mar ha introduït 20.000 noves places d’aparcament a la ciutat (Barba, 2003), o que –en el cas de la Torre Agbar– la torre ‘desmaterialitzada’de Jean Nouvel amaga discretament l’amuntegament vertical de 4.400 finestres, 30.000 metres cúbics de ciment, 80 quilòmetres de conduccions d’aigua, 600 quilòmetres de cable, etc. (Ecologistes en Acció de Catalunya, 2004:25).

En aquest context, el redesenvolupament de Diagonal Mar ha enfurismat molta gent de la ciutat i les seves deficiències han estat molt ben documentades. Tal i com exposa el director de plans i projectes de l’ajuntament:

Creo que Diagonal Mar fue un error urbanístico hecho de buena fe. Sé los motivos por los que se pretendió un modelo urbano tan ajeno a Barcelona, que no aporta nada y además entró en crisis en la década de 1950. Se pensaba que en Poblenou había mucha densidad de edificación y que si se concentraba la zona edificada en grandes torres se podría ceder espacio verde a la ciudad. Pese a ello, y ésta es mi opinión personal, sigo pensando que fue un error por el brutal contraste de escala que provocan estas torres y edificios esparcidos en un espacio libre que queda aprisionado por lo edificado.

(Joaquim Español a Serra, 2003).

Els projectes d’apartaments i hotels d’alt nivell que caracteritzen Diagonal Mar, juntament amb el seu “edge city” centre comercial suburbà, han provocat un grau de consternació en una ciutat que ha tingut una política urbana molt acurada durant els anys vuitanta i noranta. Per a ser justos, cal dir que l’ajuntament ha aixecat significatius espais públics com el parc de l’EMBTi ha reformat moltes de les funcions ‘brutes’, tan característiques d’aquesta zona de la ciutat. No obstant això, es tem que un cop més, en una extensió del procés instigat per la Vil·la Olímpica (que Manuel Vázquez Montalbán el 1992 va identificar com el cap de pont de la gentrificació), la part oriental de Barcelona esdevingui per sempre fora de l’abast per aquells que es troben merament a la mitjana de la renda. Amés a més, aquest procés ha estat legitimat per un ús sofisticat de l’arquitectura:

No és cap secret i molt menys per al màrqueting urbà, que per ella mateixa l’arquitectura ja és equiparable a qualsevol mitjà de comunicació des del punt de vista semiòtic. Així doncs, es va triar en primer lloc ‘la imatge d’una ciutat ‘revitalitzada’, per a la qual es va utilitzar la construcció (en sentit físic), com a símbol (per exemple, ‘Barcelona posa’t guapa’),

presentant la frenètica activitat constructora com un procés quasi natural, sense actors concrets, i com alguna cosa inevitable lligada al ‘progrés’ (Pedraforca 2004, p.85).

En l’art de fer del controvertit l’’inevitable’i de la fusió dels discursos de modernitat amb els de ‘progrés’, és clar que l’entrada d’arquitectes estrangers a Barcelona té el seu paral·lel a la Xina (Lubell, 2005). Igual que les ciutats, des de Shanghai a Guangzhou, han estat inundades amb arquitectes estrangers, Espanya ha tingut intervencions d’alt nivell des de Zaha Hadid (quatre projectes), David Chipperfield (sis), Herzog and the Meuron (vuit), Rem Koolhaas (dos) i Frank Gehry. Això ha estat parcialment realitzat amb els ajuts de la Unió Europea i, igual que a Xina, pot assumir-se que el creixement de la construcció en el sector públic serà una qüestió temporal. Com Lubell (2005) explica, hi ha hagut crítiques des de la professió arquitectònica espanyola dient que massa dels nous encàrrecs són excessivament frívols. (Aquesta queixa se sent a diversos països –els arquitectes italians van signar recentment una instància queixant-se de l’entrada d’arquitectes estrangers a Itàlia–). De la mateixa manera que Xina cerca legitimació internacional, potser Barcelona cerca desesperadament retenir l’esplendor que va tenir a començaments dels noranta.

Conclusió

No hi pot haver hagut cap altre moment en què l’arquitectura d’alta visibilitat hagi estat dissenyada per tan poca gent. Avegades sembla com si només hi hagi trenta arquitectes a tot el món... Considerats en conjunt, formen el grup que proveeix els noms que apareixen reiteradament quan una altra ciutat desencisada es troba treballant en la impressió errònia de superar el Guggenheim de Bilbao amb una galeria d’art que sembla un tren aixafat, un plat volador o un hotel en forma de meteorit de vint pisos d’alçada. Els veus a Nova York i a Tòquio, i són, amb només dues excepcions, tots homes; els trobem a l’avió cap a Guadalajara i Seattle, a Amsterdam, i sobre tot a Barcelona, és clar.

(Sudjic, 2005)

L’amarga sàtira de Deyan Sudjic d’una arquitectura global mundial dominada per clients desesperats per obtenir una icona i insegurs del seu propi gust (“Fes un encàrrec i pots estar segur que ningú es riurà de tu”, p. 297) vol dir que els arquitectes creatius que han assolit una gran reconeixement tenen massa feina, o encàrrecs amb massa expectatives per a poder fer un projecte

original i íntegre. Frank Gehry explica que els clients li diuen “això no és un disseny Gehry”. És interessant que un dels objectius de Sudjic és Santiago Calatrava, un arquitecte que va obtenir el seu primer reconeixement amb dos projectes significatius a Barcelona, i que obté bona part de la seva inspiració de Gaudí.

El que també cal destacar és l’exportació de la ‘idea’de Barcelona. Igual que el Guggenheim Bilbao ha estat activament utilitzat pels polítics i pels dinamitzadors socials a tot el món, també hi ha hagut una exportació explícita del ‘model Barcelona’i una assumpció més superficial de les principals polítiques de la regeneració de la ciutat. La seva popularitat entre els líders urbans a Europa es trobava parcialment en la idea que les ciutats poden actuar com un marc per als processos globals, que els inversors de la lliure propietat poden estar incrustats a la ciutat i subordinats a una estratègia pública global que redistribueix plusvàlues des de l’intercanvi de valors a un bé públic (Castells, 1994). El perill, clar, és que en la cerca per a una constant validació externa de la política de redesenvolupament i de imatge de lloc, es perdrà el sentit d’escala, la originalitat i el context urbà que han caracteritzat els primers anys del ‘model Barcelona’.

Bibliografia

BARBA, D. (2003), ‘Rascacielos bajo el sol de Barcelona’, La Vanguardia Digital 10 September (http://lavanguardia.es/web/20030910/51144120 949.html, accessed 21 January 2004).

CAPEL, H. (2005), El modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal.

CASTELLS, M. (1994), ‘European cities, the informational society, and the global economy’, New Left Review, 204. March-April. 18-32.

CLOS, J. (2004), Conference by the Mayor: “The Universal Forum of Cultures. Barcelona 2004”, Pedrera Auditorium. Barcelona 02/12/2002. (http://w6.bcn.es/ya2/baViewFrameDocumentAc.do, accessed 5 November 2005).

DELGADO, M. (2005), Elogi del vianant: del ‘Model Barcelona’a la Barcelona real. Barcelona: Edicions de 1984. Ecologistes en Acció de Catalunya (2004), Guia de la Barcelona insostenible. Barcelona: Ecologistes en Acció de Catalunya GHIRARDO, D. (1991), ‘Introduction’, in D.Ghirardo (ed.), Out of Site: A Social Criticism of Architecture. Seattle: Bay Press. 9-16.

LEES, L. (2003) ‘Visions of “Urban Renaissance” the Urban Task Force Report and the Urban White Paper’, A: IMRIE, R. and RACO, M. (eds) Urban Renaissance? New Labour, community and urban policy, Policy Press: Bristol, 61-82.

MCNEILL, D. (1999), Urban Change and the European Left: Tales from the New Barcelona. London: Routledge.

—- (2005), ‘In search of the global architect: the case of Norman Foster (and Partners), International Journal of Urban and Regional Research.

JENCKS. C. (2005), The Iconic Building: the Power of Enigma. London: Frances Lincoln.

LONG, K. (2004), ‘Barcelona Forum’, Icon July-August. 14. (accessed via www.icon-magazine.co.uk).

LUBELL, S. (2005), ‘The Spanish import export business’, Architectural Record March. 69-70.

MOIX, Ll. (1994), La Ciudad de los arquitectos. Barcelona: Anagrama.

MONTANER, J.M. (2005), ‘La Torre Agbar, emblema de Barcelona’, 17 January. (accessed via www.elpais.co.es, 1 August, 2005).

MONZÓ, Q. (2003), ‘Vista al frente’, La Vanguardia 25 May. (accessed via www.lavanguardia.es, 21 January, 2004).

OLDS, K. (2001), Globalization and Urban Change: Capital, Culture, and Pacific Rim Mega-Projects. Oxford: Oxford University Press.

PEDRAFORCA, H. (2004), ‘Barcelona: marca registrada i banderi del ciutadanisme’, in UNIÓTEMPORALD’ESCRIBES (2004), p. 83-95

ROGERS, R. (1997), Cities for a Small Planet. London: Faber and Faber. Ed. P.Gumuchdjian.

SERRA, C. (2003), ‘Un alto cargo municipal de urbanismo califica de “error” Diagonal Mar’, El País (Cataluña), 5 March (accessed via www.elpais.es, 10 June, 2005).

SERRA, C. (2005), ‘Tres promotores cortejan “la novia” de Frank Gehry’, El País (Cataluña), 9 April (accessed via www.elpais.es, 5 November, 2005).

SUDJIC, D. (2005), The Edifice Complex: How the Rich and Powerful Shape the World. London: Allen Lane.

UNIÓ TEMPORALD’ESCRIBES(2004), Barcelona, Marca Registrada: Un Model per Desarmar. Barcelona: Virus.

VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. (1992), Barcelonas. London: Verso.

WILLIAMS, R. (2004), The Anxious City: English Urbanism in the Late Twentieth Century. Abingdon: Routledge.

MIRADES ANGLOSAXONES SOBRE LAGEOGRAFIADE

CATALUNYA

I VALENCIA

The politics of architecture in Barcelona

Donald McNeill

Department of Geography King’s College London donald.mcneill@kcl.ac.uk

Abstract

This paper examines the nature of architectural policy in contemporary Barcelona, by considerng the recent development of iconic buildings such as the Torre Agbar and Fòrum 2004 site by international architects. It is argued that the urban policy pursued in the development of these areas will potentially undermine the city’s long-cherished commitment to public space and urban context, and actually represents a retreat from the earlier years of the democratic city council’s urban policy.

Introduction

How did things get this way? How did global culture evolve so that one trend-setting building could reverse the economics trends of a flagging conurbation? That question would take us far from architecture into the greater orbits of political power, the world art market, the celebrity system, and branding (Jencks 2005: 21).

The creation of the Bilbao Guggenheim by an unlikely combination of a

separatist-leaning regional government, a Manhattan modern art institution, and a deconstructivist California architect has raised a number of issues surrounding the apparent power of built icons in recreating cities. Ironically, it was the success of Barcelona in commissioning high profile structures by internationally famed designers that spurred the Basque regional government to consent to the Guggenheim’s demand for a leading edge building to house their art collection. Now, it seems, the geographical nature of architectural fashion and epistemic communities (Olds 2001) has seen the Catalan city return to prominence for international architecture, but has also raised questions about the role of design in an increasingly controversial set of urban policies pursued by successive PSC-controlled councils.

In 1994, Llàtzer Moix published La Ciudad de los Arquitectos, a narrative about the centrality of architectural interventions in Barcelona’s comprehensive urban regeneration. He traces the positive attitude of the city’s mayors, Serra and Maragall, through the 1980s and 1990s, and highlights the emergence of a talented class of architects who were given their chance by a city council committed to architectural modernism. He also discusses the city’s major projects, from the waterfront skyscraper Hotel Arts (designed by the US mega-firm of Skidmore, Owings and Merrill), to the landmark communications towers of Foster and Calatrava, to the MACBA(designed by the ‘boutique’firm of Richard Meier), which nestled at the heart of the Ciutat Vella. The council’s commitment to these interventions – a pairing of highly reputed, internationally respected international architects with an encouragement of local firms – was symptomatic of an aim of designing the city’s civil society back into existence, a kind of ‘designer socialism’(McNeill 1999, ch.6).

Much has changed in the city since the publication of Moix’s account. A range of new buildings by noted foreign architects have been built or are in the process of construction: Jean Nouvel’s Torre Agbar at Gloriès; Toyo Ito’s convention centre for Zona Franca; the complete refit of the Arenes bull-ring by Richard Rogers Partnership (RRP) as – again – a convention centre; Herzog and de Meuron’s striking Fòrum building; the development of several high-rise hotels, including one by Dominique Perrault; David Chipperfield’s Ciutat de la Justícia in L’Hospitalet; a range of commercial towers by Isozaki, Ricard Bofill (who is based in France), and RRP; Robert Stern’s Diagonal Mar shopping centre; and a slew of urban design initiatives by Zaha Hadid, Foreign Office Architects, and MVRDV. Of course, as I discuss elsewhere, it is a peculiarity of architectural practice that many of the works which emerge from a firm’s office are given authorship to the individual lead architect (McNeill 2005). However, it is clear that just as Barcelona’s city council and commercial elites remains committed to international design solutions, so there is a growing sense in which the ‘star’ architect and their self-consciously metaphorical ‘iconic’buildings are beginning to lose their lustre. Critics of Barcelona’s urban policy have made

this point very clearly, but it has echoes in cities around the world, from the transformation of the River Thames to the ‘coast of icon’, to those clients who ask Frank Gehry – canonised for his Bilbao Guggenheim design – to “do ‘Frank Gehry buildings’”(Jencks 2005: 9).

In this paper, I briefly review some key issues emerging from recent critiques on the role of architecture in urban renewal. I begin by outlining how recent debates over the iconic building have a relevance for Barcelona, focusing on the city’s latest addition to the genre, the Torre Agbar. Secondly, I consider the use of ‘signature architects’as a means of legitimatise controversial development decisions, exploring the Fòrum 2004 / Diagonal Mar megaproject.

The iconic structures: Torre Agbarand the Branding of Barcelona

Aspecter is haunting the global village – the specter of the iconic building. In the last ten years a new type of architecture has emerged. Driven by social forces, the demand for instant fame and economic growth, the expressive landmark has challenged the previous tradition of the architectural monument. (Jencks 2005: 7)

26 September, 2005 saw the inauguration of the Torre Agbar, Barcelona’s most recent expression of its obsession with high level architectural gestures. Designed by the renowned French architect Jean Nouvel, its promoters proclaim it as ‘la obra de arte de la nueva Barcelona’(http://www.torreagbar. com/home.asp). Standing 144 metres high, with 33 floors, the façade of the building is coated with bris-soleil, using 40 different colours of tile. It dispenses with the high modernist notion of the skyscraper as a geometrical form, and its elliptical shape means it has a lot in common with the Swiss Re building, which has a similar presence on the skyline of London (www.emporis.com). The comparison is notable, as it may be read as a similar exercise by the local state in proclaiming its modernity to the world. For Josep Maria Montaner, “esta gruesa y gigantesca columna culminada por una cúpula corona una Barcelona cada vez más globalizada y anónima, genérica y cosmopolita” (2005). At night, the tower illuminates the city skyline through its 4500 façade lights, with the surface bathed in yellow, blue, pink and red (www.emporis.com).

The rise of the iconic building – captured in such singular statements as Frank Lloyd Wright’s Guggenheim in Manhattan, and Utzon’s Sydney Opera House, has been carried to new extremes. After Gehry’s Bilbao Guggenheim singularly re-invented the museum, we even see essentially private enterprises becoming civic statements. We have the hotel as icon, as in the saillike Burj al-arab in Dubai; we have the department store as icon, in the case of the ‘blobby’Selfridges in Birmingham. These statements provide a ‘signifier’for Dubai and Birmingham, two places seeking to reorient themselves

within the attention of the world. But what makes an iconic building? Jencks (2005) defines the hallmarks of an icon as including “the reduction to a striking image, a prime site, and a riot of visual connotations” (p.185). It will also benefit from visibility from different angles and perspectives, as well as providing a metaphorical statement (the sail, the pinecone, the fish).

Of course, what architectural icons mean is very differentiated between taste-makers (other architects and critics), citizens who may have to look at or use the buildings every day, year after year, and – and this is perhaps the real target audience of the icon, of course – visiting tourists and business people who may consume a little bit of the city experience as part of a time-limited trip. As Quim Monzò has commented:

El tiempo dirá con qué nombre popular conocerán finalmente a los barceloneses a la torre Agbar…De momento, los que más circulan son los conocidos “el supositorio”, “el vibrador”, y “el obús”, pero los tres pueden pasar al olvido en cuanto la gente integre este edificio en sus vidas, como algunos lo hemos integrado ya incluso en fase de construcción. (Monzó 2003).

This point is elaborated more generally by Jencks, who summarises the ‘crimes’of self-consciously iconic design as being ‘self-cancelling’as icons attempt to upstage each other, as disrespectful to urban context, excessively expensive, and – the greatest crime of all? – as reducing architecture to mere surface decoration, and the architect to confectioner.

The danger identified by critics such as Montaner (2005), Jencks(2005), and Sudjic(2005), is that in their desire to capture an increasingly fickle public and rapid cycles of architectural fashion, the architect seeks the most obvious, first order metaphorical statement that s/he can muster. In a similar way, the architectural star system is such that Barcelona – one of the first foreign cities to give Frank Gehry a commission (his Fish sculpture in the Olympic Village) – is now desperately sought out to return to the city what Bilbao may have stolen:

El Ayuntamiento de Barcelona quería un gehry, como Bilbao, y lo tendrá en el triángulo ferroviario de la Sagrera. Será uno de los edificios más caros y espectaculares que se han construido en la ciudad, una torre de 145 metros de altura y 34 plantas con fachadas que, como es marca en el arquitecto canadiense, avanzan y retroceden en planos quebrados, como fuelles desiguales de un acordeón, recubiertas según los casos con cristal o con brillantes placas de aluminio. Incluso tiene ya un sobrenombre, la novia, en alusión a la “cola” de placas solares que recubrirá el edificio bajo adyacente a la gran torre, que acogerá un “museo de la movilidad” que explicará la evolución del transporte. (Serra 2005).

Donald Mcneill

I noted, through Jencks, the pressure placed on Gehry to ‘do’a Gehry, and it seems that in this latest incarnation, he is also unable to escape from the global museum economy that is associated with such iconic architectural statements. And in a city that has a council obsessed with its external linkages and territorial genius loci, the fusion of investment capital with high design is a central plank of its urban policy.

The city of developers

[D]evelopers and real estate interests, in their wildest dreams, could not have come up with such an intellectually credible screen for their activities, an intellectually and academically respectable and viable means of diverting attention away from the toughest issues in land development and the building process toward trivial matters of surface (Ghirardo 1991: 15).

In the early years of the democratically elected post-Francoist city councils in Barcelona, there was a close relationship between the architectural lobby in the city and the commissioning of architectural works (Moix 1994). The usually small-scale interventions in the city, notwithstanding the large installations of the Olympics, were seen as a model for architectural and design collaborations by cities worldwide. Even if some critics of the council charged the minimalist ‘hard’squares of the likes of Plaça dels Països Catalans as being part of an ‘enlightened despotism’, few would doubt the integrity with which public spaces were treated in the city council (McNeill 1999, ch.6).

Of course, changing attitudes to architecture in Barcelona have parallels with a changing attitude to the city’s urban policy. Arange of critical accounts (Capel 2005, Delgado 2005, Ecologistes en Acció de Catalunya 2004, Unió Temporal d’Escribes 2004) has criticised the direction of the city’s urban policy in a number of ways. Lurking within most of these accounts is a sensation that – as elsewhere in the world – foreign architects are being employed less as a recognition of their contribution to civic culture and public space, and more as a means of branding both the city and lucrative, often controversial, large scale property development schemes.

The most controversial scheme in recent years has been the redevelopment of the Diagonal east of the major traffic interchange of Glòries. Here, while the council has sought to retain the existing morphology of the Eixample grid, there is widespread dissatisfaction with the rationalisation of free market within the city’s housing policy. As mayor Joan Clos has argued: Why does Barcelona want to repeat the custom of carrying out projects that unite us in order to drive the city forward? Because it is a good idea for us. Because the city is becoming too small for us; land is limited, but there are still places that have to be improved, and we know we have to do into this

in many ways and in greater depth. After the 1992 success, we’ve seen that the airport has become too small for us, and to the east, there is a big urban void that had to be recuperated (and this is why we are putting on the 2004 Forum). However, we are not proposing any Olympic Games nor a World’s Fair, but rather a new event, with a new format, for an international meeting. And this is why the idea of the Forum of Cultures came into being. It means that we can talk, experience and enjoy a celebration, a meeting among cultures for 141 days (Clos 2004).

This statement summarises the feeling of many that Barcelona is now no different from any major city, its airport expansion and investment in business tourism (with high-rise hotels and convention centres) accompanied by high-cost, free market housing in a city with an already overheated property market. Such apologists as Richard Rogers, author of the ‘gentrifier’s charter’that is the UK Government-sponsored Urban Task Force Report (Lees 2003), would see little contradiction in the inclusion of new luxury flats as long as they increased urban density and – theoretically – reduced car use. Rogers has eulogised the Barcelona model in this regard:

Maragall [mayor 1982-1997] has created an atmosphere in which the private sector is willing to conform to popular public leadership, because developers can both see the overall benefit of the long-term improvement of the city and recognise the importance of the public interest (Rogers 1997: 20).

Yet this ignores the fact that Diagonal Mar has introduced 20,000 new car parking spaces into the city (Barba 2003), or that – in the case of the Torre Agbar – Jean Nouvel’s ‘dematerialising’tower discretely hides the gross vertical stacking of 4400 windows, 30,000 cubic metres of concrete, 80 kilometres of water piping, 600 kilometres of cabling, and so on (Ecologistes en Acció de Catalunya 2004: 25).

In the event, the redevelopment of Diagonal Mar is one that has infuriated many in the city, and its shortcomings have been well-documented. As the city council’s director of plans and projects noted:

Creo que Diagonal Mar fue un error urbanístico hecho de buena fe. Sé los motivos por los que se pretendió un modelo urbano tan ajeno a Barcelona, que no aporta nada y además entró en crisis en la década de 1950. Se pensaba que en Poblenou había mucha densidad de edificación y que si se concentraba la zona edificada en grandes torres se podría ceder espacio verde a la ciudad. Pese a ello, y ésta es mi opinión personal, sigo pensado que fue un error por el brutal contraste de escala que provocan estas torres y edificios esparcidos en un espacio libre que queda aprisionado por lo edificado. (Joaquim Español in Serra 2003). 172

The high-rise apartment and hotel developments which characterise Diagonal Mar, along with its suburban ‘edge city’shopping mall, have provoked a degree of consternation in a city which has had such a carefully detailed urban policy through the 1980s and 1990s. In fairness, it can be said the city council have levered significant public spaces from the development, such as EMBT’s park and the refurbishment of many of the ‘dirty’functions so characteristic of this section of the city. However, the fear remains that once again, in an extension of the process instigated by the Olympic Village (which Manuel Vázquez Montalbán in 1992 perceptively identified as a gentrification ‘bridgehead’), the eastern section of Barcelona will remain forever off-limits to those of merely average income. Furthermore, this process has been legitimised by the sophisticated use of architecture:

No és cap secret i molt menys per al màrqueting urbà, que per ella mateixa l’arquitectura ja és equiparable a qualsevol mitjà de comunicació des del punt de vista semiòtic. Així doncs, es va triar en primer lloc ‘la imatge d’una ciutat ‘revitalitzada’, per a la qual es va utilitzar la construcció (en sentit físic), com a symbol (per exemple, ‘Barcelona posa’t guapa’), presentant la frenètica activitat constructora com un process quasi natural, sense actors concrets, i com alguna cosa inevitable lligada al ‘progrés’ (Pedraforca 2004, p.85).

In the art of making the controversial ‘inevitable’, and of the fusion of discourses of modernity with those of ‘progress’, it is clear that the influx of foreign architects to Barcelona is one that has a parallel with that of China (Lubell 2005). Just as cities from Shanghai to Guangzhou have been inundated with foreign architects, so Spain has seen numerous high profile interventions from Zaha Hadid (four projects), David Chipperfield (six), Herzog and de Meuron (eight), Rem Koolhaas (two) and Frank Gehry. This has been partially fuelled by European Union subsidy, and – as with China – it may be assumed that the public sector construction boom in Spain is to be a temporary affair. As Lubell (2005) continues, there have been criticisms from within the Spanish architectural profession that too many of the new commissions are excessively frivolous. (Such a complaint is heard in many countries –Italian architects recently signed a petition complaining about the influx of foreign architects into Italy). Just as China seeks worldwide legitimacy, so –perhaps – Barcelona seeks desperately to retain the lustre that it had in the early 1990s.

Conclusion

There can never have been a moment when quite so much high-visibility architecture has been designed by so few people. Sometimes it seems as if

61-62, 2006

there are just thirty architects in the world…Taken together, they make up the group that provides the names that come up again and again when another sadly deluded city finds itself labouring under the mistaken impression that it is going to trump the Bilbao Guggenheim with an art gallery that looks like a train crash, or a flying saucer, or a hotel in the form of a twenty-storey-high meteorite. You see them in New York and in Tokyo, and they are, with just two exceptions, all men; they are on the plane to Guadalajara and Seattle, in Amsterdam, and all over Barcelona of course (Sudjic 2005).

Deyan Sudjic’s biting satire of a globalised architectural world dominated by clients desperate to gain an icon and unsure about their own taste (“Commission one and you can be confident that nobody is going to laugh at you”, p.297) means that the creative architects who have gained celebrity reputations have too much work, or labour under too much expectation, to be able to provide a work of originality and integrity. Frank Gehry reports that clients tell him “that’s not a Gehry design”. Interestingly, one of Sudjic’s targets is Santiago Calatrava, an architect whose early reputation was partially established with two significant projects in Barcelona, and who draws much of his inspiration from Gaudí.

What may also be noted is the export of the ‘idea’of Barcelona. Just as the Bilbao Guggenheim has been actively consumed by policy-makers and civic boosters around the world, so there has been both an explicit export of the ‘Barcelona model’, and a more superficial take-up of the main planks of the city’s regeneration. Its popularity among urban leaders across Europe rested partly on the idea that cities can act as an ‘earth’for global processes, that footloose property investors can be perhaps embedded in the city and subordinate to an overall public strategy which redistributes surplus from exchange values to a public good (Castells 1994). The danger, of course, is that in the search for continued external validation of its redevelopment policy and place image, the sense of scale, originality, and urban context that characterised the earlier years of the ‘Barcelona model’will be lost.

References

BARBA, D. (2003), ‘Rascacielos bajo el sol de Barcelona’, La Vanguardia Digital 10 September (http://lavanguardia.es/web/20030910/ 51144120949.html, accessed 21 January 2004).

CAPEL, H. (2005), El Modelo Barcelona: un Examen Crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal. CASTELLS, M. (1994), ‘European cities, the informational society, and the global economy’, New Left Review, 204. March-April. 18-32. CLOS, J. (2004), Conference by the Mayor: “The Universal Forum of Cultures. Barcelona 2004”, Pedrera Auditorium. Barcelona 02/12/2002. (http://w6.bcn.es/ ya2/baViewFrameDocumentAc.do, accessed 5 November 2005).

DELGADO, M. (2005), Elogi del Vianant: del ‘Model Barcelona’a la Barcelona Real. Barcelona: Edicions de 1984.

ECOLOGISTESEN ACCIÓDE CATALUNYA (2004), Guia de la Barcelona Insostenible. Barcelona: Ecologistes en Acció de Catalunya

GHIRARDO, D. (1991), ‘Introduction’, in D.Ghirardo (ed.), Out of Site: A Social Criticism of Architecture. Seattle: Bay Press. 9-16.

LEES,L. (2003) ‘Visions of “Urban Renaissance” the Urban Task Force Report and the Urban White Paper’, in Imrie,R. and Raco,M. (eds) Urban Renaissance? New Labour, community and urban policy, Policy Press: Bristol, 61-82.

MCNEILL, D. (1999), Urban Change and the European Left: Tales from the New Barcelona. London: Routledge.

MCNEIL, D.(2005), ‘In search of the global architect: the case of Norman Foster (and Partners), International Journal of Urban and Regional Research.

JENCKS. C. (2005), The Iconic Building: the Power of Enigma. London: Frances Lincoln.

LONG, K. (2004), ‘Barcelona Forum’, Icon July-August. 14. (accessed via www.icon-magazine.co.uk).

LUBELL, S. (2005), ‘The Spanish import export business’, Architectural Record March. 69-70.

MOIX, Ll. (1994), La Ciudad de Los Arquitectos. Barcelona: Anagrama.

MONTANER, J.M. (2005), ‘La Torre Agbar, emblema de Barcelona’, 17 January. (accessed via www.elpais.co.es, 1 August, 2005).

MONZÓ, Q. (2003), ‘Vista al frente’, La Vanguardia 25 May. (accessed via www.lavanguardia.es, 21 January, 2004).

OLDS, K. (2001), Globalization and Urban Change: Capital, Culture, and Pacific Rim Mega-Projects. Oxford: Oxford University Press.

PEDRAFORCA, H. (2004), ‘Barcelona: marca registrada i banderi del ciutadanisme’, in Unió Temporal d’Escribes (2004), Barcelona, Marca Registrada: Un Model per Desarmar. Barcelona: Virus. 83-95.

ROGERS, R. (1997), Cities for a Small Planet. London: Faber and Faber. Ed. P.Gumuchdjian.

SERRA, C.(2003), ‘Un alto cargo municipal de urbanismo califica de “error” Diagonal Mar’, El País (Cataluña), 5 March (accessed via www.elpais.es, 10 June, 2005).

SERRA, C.(2005), ‘Tres promotores cortejan “la novia” de Frank Gehry’, El País (Cataluña), 9 April (accessed via www.elpais.es, 5 November, 2005).

SUDJIC, D. (2005), The Edifice Complex: How the Rich and Powerful Shape the World. London: Allen Lane.

UNIÓ TEMPORALD’ESCRIBES (2004), Barcelona, Marca Registrada: Un Model per Desarmar. Barcelona: Virus.

VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. (1992), Barcelonas. London: Verso.

WILLIAMS, R. (2004), The Anxious City: English Urbanism in the Late Twentieth Century. Abingdon: Routledge.

Teixint una teranyina*

Janice Monk

Department of Geography and Regional Development

University of Arizona,

Quan vaig començar a pensar sobre les meves experiències de les dues dècades de relacions amb geògrafs i geògrafes a Catalunya, la imatge que em va venir al cap va ser la d’una teranyina. Les aranyes comencen teixint les seves xarxes amb un únic fil que se subjecta en un únic punt i serveix com a pont per a futures connexions. La teranyina es torna gradualment més complexa, amb fils interconnectats que van en múltiples direccions. Els fils són prims i delicats però la teranyina té resistència. Quan pensava més sobre això, el concepte semblava apropiat per a mi, per això he triat l’expressió com a títol d’aquesta curta reflexió.

Encara que la majoria de les meves relacions amb geògrafs i geògrafes catalans estan relacionades amb la recerca i l’ensenyament de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona, el primer fil de la teranyina va ser construït a partir d’una conversa amb Agustín Hernando de la Universitat de Barcelona. Participàvem en el simposi de la Comissió de la Unió Geogràfica Internacional (IGU) en Geografia i Educació realitzat a Freiburg, Alemanya, el 1984. El tema del simposi era “La Percepció de les Persones i els Llocs en els Sistemes Multimèdia”. Jo vaig triar presentar el meu article de manera que el gènere, l’etnicitat, les etapes de la vida, i la classe poguessin ser vis-

2 Traducció de Maria Dolors Garcia Ramon.

178

tes com a categories d’anàlisi a l’hora d’estudiar les percepcions, en comptes d’adoptar una perspectiva on l’home d’edat mitjana, de classe mitjana i blanc fos assumit per ser la norma implícita davant altres grups considerats “desviats”, com són les dones i els nens. Agustín ràpidament va respondre als meus interessos, i em va recomanar que contactés amb Maria Dolors Garcia Ramon a París al Congrés de Geografia Internacional. Al congrés, amb el suport de col·legues, vaig organitzar una sessió informal per explorar els interessos de crear un grup de gènere que estigués inclòs a la IGU, i vaig començar una llista d’adreces amb els grups interessats. Aquesta sessió i aquesta llista van proveir un punt d’inici important per a una futura sessió de gènere de mig dia organitzada amb la col·laboració de Gemma Cànoves al Congres IGU Regional de 1986, considerada com la primera sessió d’articles de geografia i gènere al Congrés IGU. Aquest congrés va ser la meva primera visita a Barcelona. D’aquesta manera més fils van començar a adherir-se a la teranyina. Des d’aquell moment he visitat Barcelona i altres parts de Catalunya en diverses ocasions, i un cert nombre de geògrafs i geògrafes catalans han passat períodes de longitud diversa a la Universitat d’Arizona. Hem tingut trobades a altres parts del món, compartint perspectives, llegintnos els treballs els uns als altres, i col·laborant i escrivint conjuntament. Encara que no he fet cap recerca sobre Catalunya, en els següents paràgrafs, parlaré de quatre aspectes en què ser part de la teranyina m’ha enriquit el meu treball geogràfic i l’enfocament que he donat a les relacions internacionals.

Lloc i perspectives

Està sent cada vegada més comú a les ciències socials reconèixer que una posició “investigadora” influeix en la naturalesa del treball –les preguntes que es fan i la manera d’aproximar-se a l’estudi. Ala inversa, hi ha també una consciència creixent que el predomini de l’anglès a les publicacions d’investigació internacional està creant un discurs hegemònic, especialment de les perspectives teòriques, eclipsant la varietat d’escoles de pensament i tradicions. Havent rebut la meva educació inicial a Austràlia als anys 50, sóc conscient que sovint m’ensenyaven el món des d’una perspectiva “colonial” dominada per la literatura britànica i la història britànica i europea. La meva educació secundària i la subsegüent carrera a Estats Units em vincula aleshores a una altra cultura dominant. He estat conscient de ser una estranya en aquests contexts dominants i també d’alguna manera, de la meva pròpia elecció dels temes de recerca –recerca de petita escala localitzada en les persones indígenes i en els immigrants asiàtics d’Austràlia, a les àrees rurals de Puerto Rico, l’atenció primerenca en les dones i el gènere, i a l’ensenyament de la geografia de nivell universitari. Quan vaig començar la meva carrera, la geografia americana es preocupava del fet urbà i de l’anàlisi quantitativa a gran escala. No hi havia realment un tema en el qual jo pogués fàcilment arti-

cular els meus pensaments sobre la meva experiència marginal. Les converses amb els geògrafs catalans sobre el seu treball, especialment en els estudis de gènere i rurals, em van oferir l’oportunitat de clarificar aquestes impressions, que vaig desenvolupar de forma més completa a tres publicacions sorgides arran d’aquests contactes.

“El lloc compta: perspectives internacionals comparades sobre la geografia feminista” fou preparat inicialment per a un curs Erasmus sobre geografia i gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona, al 1993. Primer va ser publicat en anglès (Monk, 1994), i posteriorment va ser publicat en català (1995) i italià (1996). L’article explora en quines parts del món la geografia feminista s’ha desenvolupat en algun moment o bé ha estat absent, així com també estudia com el caràcter de la recerca varia de lloc en lloc, reflectint, per exemple, les xarxes professionals, el finançament i les diferents tradicions nacionals de la disciplina. Encara que les traduccions poden ser vistes com un exercici de passar un text en llengua anglesa (que és la dominant) a un altre, jo penso en la traducció més com una manera de formar part d’una comunitat internacional però no monolingüe. Clarament, hi hauria d’haver també l’oportunitat per al moviment en direcció oposada.

El segon exemple es refereix a les polítiques de publicació de treballs “internacionals” (no angloamericans) per tal d’intentar tenir revistes que estableixen un diàleg internacional. Conjuntament amb Maria Dolors Garcia Ramon vam publicar l’editorial “Infrequent Flying” a Journal of Geography and Higher Education (1997). Vam analitzar la discrepància entre els objectius teòrics de la revista i la realitat i vàrem constatar que hi havia un predomini de subscriptors de fora de Gran Bretanya però, en canvi, un gran predomi dels autors britànics. Vam discutir temes com la predisposició dels censors per certs enfocaments o la necessitat d’oferir un context més ampli per tal d’escriure no tant per a una audiència local sinó per a una internacional; també vam discutir enfocaments pedagògics que s’havien trobat d’utilitat en l’ensenyament de cursos Erasmus multilingües. S’ha publicat força recentment en geografia sobre aquestes temàtiques i hi ha evidentment un interès creixent entre els editors i editores d’altres revistes pel tema de la llengua i per actuar en aquest sentit i, per exemple, Gender, Place and Culture ja publica els resums dels articles no només en anglès sinò també en castellà.

El tercer exemple fa referència a l’oportunitat de coeditar el llibre Women of the European Union amb Maria Dolors Garcia Ramon a l’editorial Routledge (1996), oportunitat que jo valoro en gran manera. Encara que jo no sóc una especialista en geografia d’Europa, aquesta col·laboració (a la que vaig aportar la meva experiència d’editora anglòfona nativa), va ajudar a que un treball presentat originalment a Barcelona per geògrafes de Catalunya/Espanya, França, Alemanya, Dinamarca, Països Baixos, Gran Bretanya, Itàlia i Grècia es pogués tenir una circulació internacional molt més àmplia del que hagués tingut publicat en qualsevol altre lloc i llengua. Això també ens va oferir l’oportunitat de discutir sobre certs conceptes, com el del treball “típic”o “atípic,” marcats inqüestionablement per un biaix nord-europeu (i masculí).

Presentant les veus catalanes (i altres veus)

Una altra visió de la “teranyina” que a mi m’agradaria mencionar és el dels avantatges d’haver-me familiaritzat amb la recerca dels geògrafs i geògrafes catalans (i gallecs) que m’ha permès fer-la pública no només en les meves publicacions sinó també en l’ensenyament i les presentacions de conferències. Vull mencionar dos exemples. Al 1998 vaig tenir una visita de curta durada com a professora a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda. Em van demanar que fes algunes presentacions en una classe que havia de tractar sobre les dones rurals d’Europa. Coneixent els treballs publicats en anglès i en català i castellà que examinaven les diferències en els rols de gènere en el treball rural a Catalunya, Galícia i Andalusia, vaig aprofitar aquesta òbvia avinentesa per utilizar-ho a les meves classes. La cooperació de col·legues de Catalunya em va fer possible adquirir no només informació qualitativa i quantitativa per desenvolupar a les classes que portaria als estudiants a analitzar dades, sinó també a obtenir fotografies per millorar les presentacions. Aquesta manera de compartir els coneixements ajuda a introduir els estudiants a les perspectives internacionals i dels diferents llocs, procés que avui en dia les comunicacions electròniques faciliten enormement. Cal destacar, en aquest sentit, els projectes d’ensenyament amb col·laboració internacional actualment promoguts per l’Associació de Geògrafs Americans, que ha portat a estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, guiats per Antoni Luna, a dialogar amb alumnes de Shippensburg, Pennsylvania i a preparar una unitat internacional d’ensenyament sobre nacionalisme en què el tema de Catalunya és present.

Un exemple diferent que amplia les diverses veus i perspectives ve d’una oportunitat que vaig tenir d’organitzar una sessió a la reunió anual de l’Associació de Geògrafs Americans (AAG) a Los Angeles al 2002. Interessada per mostrar les diferents visions existents en geografia i a la vegada per visibilitzar algunes dones que juguen un paper públic important en la disciplina, vaig convidar Ruth Fincher (presidenta de l’Institut Australià de Geògrafs), Audrey Kobayashi (presidenta de l’Associació Canadenca de Geògrafs), Maria Dolors Garcia Ramon (presidenta de la Societat Catalana de Geografia), i Jenny Zorn (presidenta de la Societat Californiana de Geografia) per parlar a la sessió plenària que em corresponia organitzar com a presidenta de l’AAG. El tema, “Punts de vista, Llocs per l’acció,” volia tractar dels diferents reptes que es presentaven a la nostra disciplina des dels diferents llocs i entitats (tant estatals com regionals).

Reciprocitat i relacions d’amistat

Les relacions que he desenvolupat durant aquestes dues dècades mitjant-

çant aquesta teranyina han tingut múltiples branques i direccions. Amés d’aquests exemples que he citat, he gaudit d’oportunitats per passar extensos períodes a Barcelona per treballar i estudiar. Els viatges no han estat en un únic sentit. Cert nombre de geògrafs i geògrafes catalans han visitat i estudiat a la Universitat d’Arizona (Mireia Baylina, Alba Caballé, Eva Jiménez, Maria Dolors Garcia Ramon, Antoni Luna, Soledad Morales), alguns fent recerca i/o presentacions, altres assistint a classes o fent la seva recerca personal. Una conversa casual amb Maria José González en una reunió informal del grup de gènere a Barcelona (de geografia i demografia) em va facilitar una connexió (que ha tingut molts fruits) amb els col·legues del Colegio de la Frontera Norte a la Baixa California, una universitat que és líder des de fa molts anys en la recerca interdisciplinària al nord de Mèxic i Arizona (Manning et al., 2002; Denman et al., 2004). Les relacions que s’han creat entre Catalunya i Arizona han fomentat la participació conjunta a congressos i així com publicacions conjuntes. Però potser el més enriquidor han estat les relacions d’amistat que s’han creat i desenvolupat al llarg del temps (reforçades per les visites a Barcelona i Arizona), per la participació en congressos internacionals i sortides de camp, pels viatges de vacances, i per estades a la llar d’unes o d’altres. Són aquestes connexions les que enriqueixen el treball investigador internacional i ofereixen recompenses més enllà del que és simplement “professional”. Valoro molt positivament el fet d’haver estat atrapada per aquesta teranyina.

Referències

DENMAN, Catalina; MONK, Janice; OJEDADE LAPEÑA, Norma; 2004. “Cruzando fronteras: género y salud” in Denman, Catalina; Monk, Janice; Ojeda de la Peña, Norma (eds.). Compartiendo historias de fronteras: cuerpos, géneros, generacions y salud. Hermosillo, MX: El Colegio de Sonora.

GARCIARAMON, Maria Dolors; MONK, Janice (eds.), 1996. Women of the European: The Politics of Work and Daily Life. London: Routledge.

GARCIARAMON, Maria Dolors; MONK, Janice (eds.), 1997. “Infrequent Flying: International Dialogue in Geography in Higher Education”. Journal of Geography in Higher Education 21(2): 141-145.

MANNING, Patricia; DENMAN, Catalina; MONK, Janice; 2002. “Working Together: Feminist Perspectives on Collaborative Research and Action”. ACME: An International E-Journal for Critical Geographies. 2(1): 91106.

MONK, Janice; 1984. “Place Matters: Comparative International Perspectives on Feminist Geography”. The Professional Geographer 46(3): 277-288. (Editat i traduït al català, “El lloc compta: perspectives

internacionals comparades sobre la geografia feminista”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 26, 1995, 241-255; i a l’italià, “I luogo è Importante. Prospettive internazionali comparate de geografia feminista”, in G. CORTESIand M.L. GENTILESCHI(eds.) Donne e Geografia: Studi, Richerche, Problemi, Milan: Franco Angeli, 1996.

Janice Monk

Weaving a Spider’s Web

Janice Monk Department of Geography and Regional Development University of Arizona

As I began to think about my experiences over two decades of relationships with geographers in Catalonia, the image came to me was of a spider’s web. Spiders begin weaving their webs with a single thread that attaches to one point and serves as a bridge to future connections. The web gradually becomes more complex, with interconnected threads going in multiple directions. The threads are fine and delicate but the web has strengths. As I thought more about it, the notion seemed appropriate to me, hence the title for this short reflection.

Though most of my relationships with Catalan geographers have involved those engaged with research and teaching about gender at the Autonomous University of Barcelona, the first thread in the web was built in a conversation with Augustín Hernando of the University of Barcelona. We were participants in a symposium of the International Geographical Union Commission (IGU) on Geography and Education held in Freiburg, Germany in 1984. The symposium theme was “Perceptions of People and Places in Media.” I chose to present my paper on ways in which gender, ethnicity, life stage, and class could be seen as categories for analysis in studying perceptions, rather than adopting a perspective in which implicitly the white, middle-class, middle-aged man was assumed to be the norm from which other groups such as women and children deviated. Agustín quickly responded to

my interests, and recommended that I make contact with Maria Dolors Garcia Ramon while in Paris at the upcoming International Geographical Congress. At that Congress, with the support of some others, I organized an informal session to explore interest in creating a gender group within the IGU and began a mailing list of interested parties. That session and list provided an important starting point for a half-day session on gender organized with the collaboration of Professor Garcia Ramon and colleagues at the 1986 Regional IGU Congress in Barcelona, which I believe to be the first session of papers on gender and geography at an IGU Congress. That Congress was my first visit to Barcelona. I chaired the gender session and more threads in the web began to be woven. Since that time I have visited Barcelona and other parts of Catalonia repeatedly and a number of Catalan geographers have spent periods of varying length at the University of Arizona. We have met and traveled together in other parts of world, shared perspectives, read one another’s work, and collaborated in writing. Though I have not conducted research on Catalan geography, in what follows, I will address four aspects of the ways in which being part of a web has enriched my geographic work and thinking about international relationships.

Place and Perspectives

It has become increasingly common in the social sciences to recognize that a scholar’s “positionality” influences the nature of their work – the questions they ask and the ways they approach studying them. Conversely, there is also an increasing concern that dominance of the English language in international scholarly publications is creating a hegemonic discourse, especially of theoretical perspectives, eclipsing the variety of schools of thought and traditions. Having received my early education in Australia in the 1950s, I am sensitive that in many ways I received a “colonial” view of the world dominated by British literature and British and European history. My graduate education and subsequent career in the United States subjected me to another dominant culture. I have been aware of having being an outsider to these dominant contexts and to some extent also in my own choice of topics for research – small scale localized research on indigenous people and on Asian immigrants to Australia, in rural areas in Puerto Rico, early attention to women and gender, and on the teaching of geography at the university level. As I began my career, American geography was preoccupied with the urban and larger scale quantitative analysis. There was not really an arena in which I could readily articulate my thoughts about being marginal. Conversations with Catalan geographers about their work, especially in rural and gender studies, offered an opportunity to clarify these impressions. They are developed more fully in three publications that grew from those associations.

184 Janice Monk Treballs de la

“Place Matters: Comparative International Perspectives on Feminist Geography” was initially prepared for an Erasmus course on gender and geography at the Autonomous University of Barcelona in 1993. First published in English (Monk, 1994), it was subsequently published in Catalan (1995) and Italian (1996). The article explores in which parts of the world feminist geography had developed to any extent at that time or where it was generally absent, and how the character of the work varied from place to place, reflecting, for example, professional networks, research funding, and national traditions in the discipline. Although the translations might be viewed as an exercise in taking a (dominant) English-language work into another setting, I think of such translation more as one way of becoming part of an international but not monolingual community. Clearly, there should be opportunity for movement in the reverse direction.

The second example refers to the politics of publishing “international” (that is, not Anglo-American) work in what purports to be a journal seeking to build international dialogue. Together, Maria Dolors Garcia Ramon and I co-authored an editorial for the Journal of Geography in Higher Education (1997) on “Infrequent Flying.” We noted the discrepancy between the journal’s stated goals and its performance, reporting that it had a predominance of subscribers outside Britain but a predominance of British authors. We discussed such issues as the predispositions of referees to value particular approaches, the need to provide more context for in writing for an international than for a local audience, and pedagogical approaches that had been found useful in teaching in multilingual ERASMUS courses. Similar thoughts have been recently aired by other geographers. Raising of linguistic issues by us and others with editors of another journal where we have long-standing ties, Gender, Place and Culture, has now resulted in abstracts of articles being published in Spanish as well as in English.

The third example relates to an opportunity I have greatly valued, of coediting the book Women of the European Union (Garcia Ramon and Monk, 1996). Although I am not a specialist in European geography, this editing experience, to which I brought my experience of editing as a native speaker of English, assisted with bringing work originally presented in Barcelona by Catalan and Castilian, French, German, Danish, Dutch, British, Italian and Greek researchers into a book series that has wider international circulation than would be likely if it had been published in any one of those locations. It also offered a chance in to discuss how definitions, such as “typical” and “atypical” work unquestioningly present a northern European (and masculine) bias.

Presenting Catalan (and other) Voices

Another view of the “web” that I wish to address relates to the benefits of becoming familiar with the work by Catalan (and Galician) geographers so that I have been able to draw on it in diverse settings, not only in writing but also in teaching and conference presentations. I will mention two examples. In 1998 I held a short-term visiting professorship at the University of Canterbury in New Zealand. I was asked to give some presentations in a class that would deal with rural women in Europe. Knowing the work published in English and Castilian that examined differences in gender roles in rural work in Catalonia, Galicia, and Andalucia made this the obvious choice for my teaching. Cooperation from colleagues in Catalonia made it possible for me to acquire not only qualitative and quantitative information to develop into classes that engaged students with analyzing data, but also to obtain photographs to augment the presentations. Such collegial sharing, that today can be facilitated by electronic communication is an important way to introduce students to international perspectives on places and processes. It is notable that the international collaborative teaching project currently sponsored by the Association of American Geographers has brought students at Pompeu Fablre University taught by Antoni Luna into dialogue with those in and to his collaborative preparation of teaching unit on nationalism that integrates research on Catalonia.

Adifferent example of amplifying diverse voices and perspectives comes from an opportunity I had at the 2002 Meeting of the Association of American Geographers in Los Angeles. Eager both to showcase different visions and women as leaders in geography, I invited Ruth Fincher (President of the Institute of Australian Geographers), Audrey Kobayashi (President of the Canadian Association of Geographers), Maria Dolors Garcia Ramon (President of the Catalan Geographical Society), and Jenny Zorn (President of the California Geographical Society) to speak at the Plenary Session I hosted as 2001-2002 President of the Association of American Geographers. Their theme, “Points of View, Sites for Action” addressed the perspectives on challenges to our discipline that they were able to bring from their national and regional locations.

Reciprocity and Friendships

The relationships that have developed over these two decades, like the spider’s web, have had multiple strands and directions. In addition to the examples I have mentioned, I have enjoyed opportunities to spend extended periods in Barcelona for work and study on several occasions. Nor have the travels been one way. Anumber of Catalan geographers have visited and studied at the University of Arizona (Mireia Baylina, Alba Caballé, Eva

Jiménez, Maria Dolors Garcia Ramon, Antoni Luna, Soledad Morales), some giving research and/or presentations, others taking classes or conducting personal research. Achance conversation with María José González at an informal gathering of Barcelona geographers and demographers facilitated a connection with colleagues at El Colegio de la Frontera Norte in Baja California that led to several years of joint interdisciplinary research between scholars in northern Mexico and Arizona (Manning et al., 2002; Denman et al., 2004). Relationships made between Catalan geographers and faculty and students they met in Arizona have resulted in joint participation in conference sessions and to co-authored publications. But perhaps most enriching are the ongoing friendships, developed over time, sustained by visits between Barcelona and Arizona, by participation in international meetings and field trips, by vacation travels, and by extended periods in one another’s homes. It is these connections that enrich international scholarly work and offer rewards beyond those of the simply “professional.” It is rewarding to be caught in the web.

References

DENMAN, Catalina, Janice MONK, and Norma OJEDA de la Peña. 2004. “Cruzando fronteras: género y salud.” In Catalina Denman, Janice Monk y Norma Ojeda de la Peña (eds). Compartiendo historias de fronteras: cuerpos, géneros, generaciones y salud. Hermosillo, MX: El Colegio de Sonora.

GARCIA RAMON,Maria Dolors and Janice MONK (eds). 1996. Women of the European Union: The Politics of Work and Daily Life. London: Routledge.

GARCIA RAMON, Maria Dolors and Janice MONK. 1997 “Infrequent Flying: International Dialogue in Geography in Higher Education.” Journal of Geography in Higher Education 21(2): 141-145.

MANNING, Patricia, Janice MONK, and Catalina DENMAN. 2002. Working Together: Feminist Perspectives on Collaborative Research and Action.” ACME: An International E-Journal for Critical Geographies. 2(1): 91106.

MONK, Janice 1994. “Place Matters: Comparative International Perspectives on Feminist Geography.” The Professional Geographer 46(3): 277-88. (Edited and translated into Catalan, “El Lloc Compta: Perspectives Internacionals Comparades Sobre la Geografia Feminista”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, 26, 1995, 241-55; and into Italian, I luogo è Importante. Prospettive internazionali comparate de geografia feminista, in G. Cortesi and M.L. Gentileschi (eds.) Donne e Geografia: Studi, Richerche, Problemi, Milan: Franco Angeli, 1996.

Reconstruirel paisatge pera

reconstruirel Regionalisme?

L'Horta, la Ciutat de les Ciències, i la política ideològica de la modernitat valenciana*

David L. Prytherch

The Miami University Department of Geography prythedl@muohio.edu Treballs

Resum

En aquest article exploro les formes en què la ‘reterritorialització’econòmica i política –com la de les polítiques regionalistes a Espanya– pot ser negociada a través de discursos i paisatges culturals. Poques regions exemplifiquen les contradiccions de les polítiques regionals millor que la Comunitat Valenciana, la capital de la qual, València, ha estat transformada per la simultània cerca, per part de la Generalitat Valenciana, del desenvolupament econòmic i de l’autonomia política al llarg de dues dècades i tres governs. Alguns d’aquests canvis comporten el desplaçament de l’Horta de València, durant molt de temps un símbol regional, per nous espais monumentals, com és la Ciutat de les Arts i les Ciències. Aquí examino aquesta precipitada substitució de paisatges, en l’espai regional i en la iconografia, per tal d’analitzar com la reconstrucció del paisatge valencià per part de la Generalitat pot servir per a reconstruir el regionalisme valencià. En aquest assaig, basat en un projecte de recerca qualitativa més ampli, suggereixo que ha emergit un nou discurs regionalista fonamentat en la competitivitat global i obsessionat amb la modernitat. Tal com el mateix Museu de les Ciències,

* Traducció d’Antoni Durà i Guimerà

tanmateix, aquest nou regionalisme valencià pot ser bastit per al turisme global, però en manca en canvi d’un contingut substanciós.

Paraules Clau: Regionalisme, paisatge cultural, modernitat, València

Introducció

Per a tothom interessat en la globalització econòmica i la regionalització europea, resta pendent una qüestió important: com es negocien políticament aquests processos de ‘reterritorialització’, particularment en el regne carregat culturalment de la política regional? Des d’aquest punt de vista, hi ha pocs llocs tan interessants com les regions autònomes d’Espanya. I, bé que les ‘nacionalitats històriques’de Catalunya, Euskadi i Galícia exemplifiquen l’omnipresent poder de la regió, la regió catalanoparlant de la Comunitat Valenciana demostra potser encara més clarament la naturalesa construïda i sotmesa a crítica de la política regional. Tanmateix, com que la política regional valenciana ha estat interferida per debats sobre la pròpia identitat de la regió i la seva relació amb la resta d’Espanya, no ha merescut l’atenció acadèmica que mereix. Però la política regional valenciana demana atenció precisament a causa de les seves visibles fractures, les quals revelen la complexa i polèmica producció social del territori i la identitat regionals.

La Comunitat Valenciana és encara una regió en construcció. Res demostra això més clarament que el mateix paisatge. Ala frontera oriental de València capital, continua la construcció de la imponent Ciutat de les Arts i de les Ciències, planificada, promoguda i pagada pel govern de la Generalitat Valenciana. Emergint entre antics conreus i àrees industrials al llarg de l’antic llit del riu Túria, recentment aquest nou complex s’ha convertit en central per al desenvolupament econòmic i territorial de la regió, i un referent de primer ordre en els discursos polítics regionalistes. En poques dècades València ha passat de ser una capital provincial marcada per tradicions culturals agràries a una capital regional orientada al turisme i al comerç internacional. L’abrupte contrast entre aquestes dues Valències pot ser vist en la manera com els edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències projecten la seva ombra sobre els veïns conreus de l’Horta d’en Corts, un darrer vestigi de l’Horta dins els límits de la ciutat.

I què pot dir-nos, aquesta espectacular juxtaposició de paisatges, cadascun simbolitzant diferents visions de la cultura valenciana, sobre la reconstrucció de l’espai i les identitats regionals? Què revela de la importància del paisatge regional en la reelaboració del discurs regionalista, i del rol dels governs regionals en aquests procés? Per tal de respondre aquestes qüestions, ofereixo un breu marc teòric que interpreti la globalització, la regionalització i el complex paper del discurs regionalista i del paisatge. Sostinc que cal entendre millor com els paisatges culturals funcionen en la política regional, i de

quina manera la seva manipulació planificada pot transformar els espais regionals i les identitats.

Aquestes idees les exploro a través del cas del paisatge valencià en plena transformació. Una breu història a continuació estudia la importància canviant però també persistent de l’Horta per a la cultura regional valenciana, entesa aquesta com a ‘mode de vida valencià’i com a sistema de significats –seguint la definició de cultura oferta per Williams (1982) , i que es pot trobar en la literatura emblemàtica, la retòrica política, la història, i en la recerca en ciències socials. Però nous paisatges, com el de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, estan emergint a l’skyline de la ciutat i en la retòrica de la política regional, la breu història de la qual també esbosso. Analitzo com el govern regional representa aquesta transformació en relació a les més àmplies temàtiques que afecten València i el regionalisme. Aquest article es basteix a partir d’una extensa anàlisi qualitativa d’arxius de premsa i de documentació governamental, així com d’entrevistes en profunditat/ semiestructurades a dirigents polítics i ciutadans. Através d’aquest material cerco interpretar els processos físics de planejament i d’urbanització a la llum dels discursos regionalistes que els acompanyen.

Tanmateix, l’article s’enfronta a un important problema terminològic: com emprar un vocabulari que respecti la complexitat ideològica de la política regional sense veure-s’hi entrampat. Ja que si regionalisme en anglès descriu merament aquelles polítiques centrades en l’escala subnacional, aquesta definició negligeix el complex espectre de la política regional a Espanya. En un extrem de l’espectre hi ha un regionalisme cultural que remarca la diferència cultural però no l’autodeterminació, com ara la política conservadora del Valencianisme. Al’altra banda es troba el nacionalisme regional, que advoca per la màxima autonomia o la sobirania nacional, com és la de l’esquerranista i pancatalana política del nacionalisme valencià. Bé que respecto aquestes diferències terminològiques, potser hauríem d’acostarnos a les polítiques regionals en la forma en què Anderson (1983) s’acosta al nacionalisme: en lloc de mirar quins són els ‘veritables’nacionalismes (o sigui, distingir entre regionalisme i nacionalisme) hauríem de reconèixer sempre el regionalisme allà on una comunitat política regional estigui sent ‘imaginada’. Més específicament, el regionalisme és la multiplicitat de formes d’expressió cultural en què les regions són imaginades per tal de ser cohesionadores i autònomes. Com el nacionalisme, el regionalisme comporta la ‘invenció’de noves tradicions per a simbolitzar la cohesió social, establir o legitimar institucions d’autoritat, i inculcar sistemes de valors i convencions de comportament (Hobsbawm, 1983).

Així, doncs, el regionalisme es pot trobar en les “guerres culturals” (Mitchell, 2000), a través de les quals els diferents partits lluiten per definir (o re-definir) la regió en sentits específics, tant si parlem del nacionalisme cultural del Bloc Nacionalista Valencià, del socialisme de caire regionalista del Partit Socialista del País Valencià, o del nacionalisme espanyol del Partit

192

David

Popular. Tot i que aquestes ideologies certament no són per se regionalistes de la mateixa manera, és en el mateix grau en que cadascuna planteja específicament les qüestions regionals (i en que la regió és el marc del debat), on es veu en quin grau les seves polítiques esdevenen regionalistes. El regionalisme valencià és, en essència, les històries imaginàries que els valencians expliquen (en el sentit de Juaristi, 1997) sobre la cultura, el territori i el paisatge valencians.

La reelaboració del paisatge regionalista valencià ha estat una clau emprada pels successius governs regionals per a refer la mateixa cultura valenciana. Aquesta transformació planificada ha estat impulsada i estructurada primàriament per una ambigua però potent idea de modernitat. La Modernitat és la ideologia al centre dels nous ‘paisatges ideològics’(Olwig 1984, 2002) com ara la Ciutat de les Arts i de les Ciències, a través del qual la Generalitat Valenciana, sota les diverses administracions, ha ajudat a construir nous estils de vida i sistemes de significats regionalistes, a imaginar noves comunitats i inventar noves tradicions, i a desplaçar l’Horta com la icona del paisatge valencià. D’aquesta manera, en el paisatge hi pot haver la clau per a la comprensió de la contínua i debatuda reconstrucció d’Europa i dels territoris de parla catalana en l’espai, el lloc i la cultura regional.

Globalització, regionalisme, i paisatge cultural

El regionalisme a Espanya, sigui el nacionalista o el del regionalisme cultural, exemplifica perquè la integració dels vocabularis conceptuals és necessària per a copsar com la reestructuració territorial es desplega en els paisatges locals. L’anàlisi del regionalisme requereix un marc conceptual que prengui seriosament el determinisme estructural de la globalització, el paper autònom de l’estat, i el paper mediador de la cultura.

Primer, i més en general, la regionalització d’Europa pot ser interpretada com un assumpte d’escala geogràfica i reterritorialització. Molts geògrafs humans crítics estudien ara la producció social de les escales geogràfiques com ara els territoris estatals (Brenner, 1999a, 1997b; Delaney i Leitner, 2004a, 2004b; Smith, 2004; i Swyngedouw, 1997, 2002). Bé que molts entenen el canvi polític en termes de les exigències de la dinàmica estructural de la globalització, emfatitzen el paper dels estats en la mediació de la globalització i en llur pròpia transformació. La globalització no és ‘desterritorialització’, sinó ‘reterritorialització’del poder dels estats a diferents escales (Brenner, 1997b). Així doncs, la globalització econòmica i la regionalització política a Europa es troben vinculades. Encara que molts moviments regionalistes i nacionalistes regionals poden estar basats en estructures territorials que han perdurat històricament (com ara el model dels regnes medievals subjacent a l’Estat de les Autonomies espanyol) la regionalització també es correspon a l’espacialització del capitalisme global, el qual repta la nació-

estat com a territori natural per a la regulació econòmica i l’expressió política, i promou les ciutats i les regions com una escala més àgil per a la competitivitat econòmica (Brenner, 1999). La integració europea i el principi de subsidiarietat no fan sinó remarcar aquesta tendència. La reterritorialització és, doncs, un producte del reescalatge simultani de les estructures econòmiques i de govern, mediatitzades pel poder de l’estat.

Si bé aquestes teories ofereixen un marc convincent per a interpretar el dinamisme de la territorialitat de l’estat, tanmateix poden ser criticables per abstractes, estructuralment deterministes, i insensibles al tema de la cultura. Per això molts acadèmics estan començant a estudiar de quina manera les aquestes escales estan mútuament constituïdes per forces tant ‘locals’com ‘globals’(Swyngedouw, 2002; Marston 2000; Gibson-Graham, 2002), es defineixen més per relacions espacials que per fronteres territorials (Leitner et al., 2002; Latham, 2002), i disposen d’una major càrrega discursiva i ideològica (Swyngedouw, 2000, 2004; Mais, 2002; Marston, 2004b; Smith, 2004).

Per tal de trobar una aproximació a aquesta escala geogràfica més fonamentada empíricament, i políticament més coherent, podem redirigir-nos a investigar sota l’estendard del ‘Nou Regionalisme’, el qual emfatitza l’especial importància de les regions en l’era global. El Nou Regionalisme ha emergit com un discurs polític regionalista (promovent l’autonomia i la competitivitat davant la globalització i la desregulació estatal) i també com l’anàlisi crítica de les institucions i els territoris regionals emergents (Keating, 1998, 2000, 2001; Le Galès i Lequesne, 1998; Amin, 1999; Lovering; Deas i Ward, 2000; i MacLeod, 2001). La regió ens revela molt de la dialèctica globalització-regionalització i de com els processos polítics, econòmics i culturals s’entrelliguen per donar lloc a la forja dels nous territoris (MacLeod, 2001; MacLeod i Jones, 2001).

El Nou Regionalisme ofereix molta més atenció a l’especificitat de la regió i de les institucions polítiques regionals, especialment perquè aquestes busquen l’avantatge regional en una economia globalment competitiva (Storper, 1997; Cooke i Morgan, 1998; Perkmann, 2002; Perkmann i Sum, 2002). Bé que molts d’aquests treballs romanen bàsicament estructuralistes i limitats a la materialitat de les institucions formals estatals, alguns ens han recordat que les estratègies de competitivitat regionals no són simplement tècniques, sinó que es refereixen al “poder i la ‘cultura’en el més ampli significat...” (Lovering, 1999, p. 389). En la regionalització, la regió i el lloc es fonen en “discursos, memòria, i pràctiques institucionals” subjectes a crítica (Paasi, 2002, p. 808). Efectivament, la cultura és el mitjà que ajuda els habitants de la regió a interpretar la canviant espacialitat i subjectivitat de la vida Europea i el lloc que les regions hi ocupen (Paasi, 2003, 2004). Així, els governs regionals tenen un interès propi en –i també el poder sobre– la narració retòrica de les noves identitats que legitimen les institucions regionals i promouen noves estructures territorials i estils de vida (Häkli, 1998). 193 Reconstruir

Tanmateix, com que les institucions i els discursos identitaris del Nou Regionalisme sovint sorgeixen de complexos contextos històrics i culturals, ens apareix un important problema conceptual: com els ‘Nous’ Regionalismes s’empelten exactament, o bé substitueixen, les ‘velles’formes de política regional? Potser la resposta es troba en el paisatge cultural. La reestructuració de les institucions regionals i de les identitats comporta la reelaboració de l’espai i la cultura regionals, i cap concepte geogràfic incorpora allò material i ideal tan elegantment com el paisatge. Donat que és un dels més antics i variats conceptes de la Geografia, el paisatge pot tenir diversitat de significats: com a cultura material viscuda en el lloc (Sauer, 1925), text (Duncan, 1990; Duncan i Ley, 1993), o alguna combinació de realitat material i representació (Mitchell, 1996). Més específicament, els paisatges culturals són la materialització dels discursos, particularment els discursos polítics (Schein, 1997). Els paisatges són al mateix temps un component material central en el discurs polític, ja que representen els seus “propòsits i ideologia”, i també funcionen com una “part constitutiva del seu desenvolupament i reforçament continus” (ibid, p. 663).

Si entenem el paisatge com un reflex material dels discursos culturals i també com un referent simbòlic clau dins d’ells, veiem la seva importància per a la política regionalista, la qual emfatitza explícitament els lligams entre cultura i paisatge i territori (per a l’exemple del nacionalisme català, vegeu Nogué i Vicente, 2004). Els paisatges culturals no són merament un reflex dels estils de vida i els sistemes de significats existents, sinó que també són “paisatges ideològics” (Olwig, 1984). Són un instrumental en la construcció i el manteniment de noves identitats culturals, la transformació de les quals esdevé una mena de “paisatge mental” (Olwig, 2002, p. XXXI), que demana als subjectes polítics que imaginin llur paisatge físic i cívic de noves maneres.

En resum, la teoria contemporània suggereix que la reterritorialització i la regionalització es basen en l’activa participació dels governs del Nou Regionalisme, els quals fonen l’empresarialisme orientat a la globalització i la política de l’autonomia regional, tant en les institucions polítiques, com en l’espai regional. Però aquestes transformacions sovint venen mediatitzades a través de discursos culturals sobre la natura de la identitat regional, en la qual el paisatge sovint és central. La reterritorialització i el Nou Regionalisme, per tant, sovint han de confrontar el paisatge cultural, el qual pot ser moltes vegades un terreny de resistència a la globalització i mateix al Nou Regionalisme. Tanmateix, el paisatge ideològic pot ser també un instrument primari emprat pels estats per a reconstruir els espais i la cultura regionals. Potser el millor per explorar aquesta hipòtesi és fer-ho a través de l’estudi de cas de dos paisatges culturals juxtaposats en la història i l’espai regionals, així com dels esforços d’un govern regional per narrar aquesta transició en els discursos d’un nou, modern regionalisme. 194

L’Horta:

el paisatge original del regionalisme valencià

El significat de les transformacions del paisatge valencià pot ser comprès a la llum de la importància històrica de l’Horta per a la política regional valenciana en les seves nombroses disfresses ideològiques. Aquesta llarga història no pot ser explicada en unes poques pàgines. L’empremta de l’Horta pot ser vista clarament arreu a València capital: els conreus entorn de la ciutat, l’exuberància del Mercat Central, les façanes de les fites del segle XX, com ara l’Estació del Nord i el Mercat de Colom, els famosos procediments del Tribunal de les Aigües, i les tradicions folklòriques de les Falles. Fins el turista passavolant haurà vist postals d’una barraca, l’estructura més emblemàtica de l’Horta de València. Aquests exemples testimonien la importància de l’Horta com a icona cultural, però amb una significació només rellevant en la política valenciana.

Així doncs, a continuació ofereixo un capbreu molt limitat sobre l’Horta en els discursos regionalistes valencians a través d’alguns dels seus textos clau, des del valencianisme o regionalisme cultural de la Renaixença literària, passant pel Republicanisme de Vicente Blasco Ibáñez, i pel moderat nacionalisme regional pancatalà de Joan Fuster, fins arribar al localisme antiglobalització dels diversos moviments d’els Salvem. No és el lloc aquest per a traçar la complexa història de la ideologia regional valenciana (vegeu Cucó, 1999; Guia, 1988), per tant assenyalaré merament alguns moments emblemàtics en la història de la política regional valenciana, i de l’important lloc que hi ocupa l’Horta.

Es poden datar els inicis del regionalisme valencià modern en les crides del moviment romàntic de mitjans segle XIX per recuperar les tradicions regionals autòctones. Aquest renaixement cultural o Renaixença va ser a la base de les expressions posteriors del valencianisme polític (Cucó, 1999). La Renaixença valenciana va fer una mirada enrere a la història medieval de la regió, l’etapa del Regne de València autònom i valenciano–parlant, integrat dins la Corona d’Aragó, i va lloar les virtuts distintives de la cultura i la llengua valencianes, tot fent una crida a llur recuperació. El poeta Teodor Llorente esdevenia un model característic d’aquest moviment quan emfatitzava l’Horta com el paisatge emblemàtic de la diferència cultural valenciana en un passatge a bastament citat de 1887:

“La Huerta de Valencia es un campo inmenso, perfectamente nivelado, minuciosamente repartido, en el cual no hay un palmo de tierra perdida ni ociosa, y en cuya dilatada extensión disemina sus viviendas un pueblo esencialmente agricultor, en él nacido y con él identificado. (…). Caminos hondos, encauzados entre ribazos siempre verdes, ó ceñidos por acequias de corriente continua, surcan por todos lados y en todas direcciones la dilatada planicie; y bordean los campos sendas estrechísimas, por las que caminan ligeras,

como corzas, las airosas valenciana, guardando el rostro del sol con el pañuelo azul, anudado a la barba en forma de capucha, y llevando al brazo la cesta de mimbres en las que recogen las hortalizas más delicadas” (reproduït a Costa 1994, p. 18).

L’Horta va proveir un element central de referència a la promoció de la diferència cultural valenciana, i a les crides a recobrar l’autonomia perduda amb els Furs el 1707, malgrat que la Renaixença no assolís esdevenir un moviment regionalista per se el sentit més complet de l’expressió (Sanchis Guarner, 1999; Cucó, 1999).

Ales darreries del segle XIX i principis del XX, el Republicanisme va oferir una resposta crítica més profunda a les realitats (i injustícies) econòmiques, polítiques i culturals de la vida espanyola. L’obra del novelista i polític Vicente Blasco Ibáñez ofereix la finestra més important sobre el Republicanisme Valencià, i mai cap altre polític valencià ha portat a l’edició unes representacions tan riques sobre l’Horta. La novel·la La Barraca i el seu retrat de l’Horta copsa algunes de les tensions persistents en la vida i la política valencianes: entre la ciutat i el seu entorn rural, entre la burgesia urbana i els llauradors, entre les parles castellana i valenciana. Per a Blasco Ibáñez (2000), l’Horta pot haver estat un espai que:

“se empapaba de luz (...), los grandes cuadros de hortalizas semejantes a enormes pañuelos verdes, y la tierra roja cuidadosamente labrada” (p. 62).

Però aquest és un paisatge construït amb el treball dels valencians (en aquest passatge un llaurador anomenat Barret):

“Toda la sangre de sus abuelos estaba allí. Cinco o seis generaciones de Barrets habían pasado la vida labrando la misma tierra, volviéndola al revés, medicinando sus entrañas con ardoroso estiércol, cuidando que no decreciera su jugo vital, acariciando y peinando con el azadón y la reja todos aquellos terrones, de los cuales no había uno que no estuviera regado con el sudor y la sangre de la familia.” (p. 76).

Transmès de pares a fills, aquest paisatge és patrimoni valencià en el sentit més ple del terme. Tot anant més enllà del regionalisme cultural de Llorente, Blasco Ibáñez representa l’Horta amb propòsits polítics explícits, emfatitzant aquest paisatge com el punt de referència indiscutible per a la cultura valenciana al mateix temps orgullosa i ferida.

Després de la Guerra Civil, la política de la diferenciació valenciana va prendre explícitament una forma nacionalista en els escrits de la dècada de 1960 de Joan Fuster, qui va combinar filologia amb recerca històrica per situar la identitat de València a la vegada en la seva herència catalanoparlant

197 Reconstruir el paisatge per a reconstruir el Regionalisme? ...

i en la unitat essencial i distinta del poble valencià. A Nosaltres, el valencians va proclamar categòricament:

“El camp ho és tot, al País Valencià. La nostra és una economia fonamentalment agrària, i això determina en una bona mesura el caràcter i el comportament genèrics de la societat” (Fuster, 1962, p. 181).

Tot i criticar el provincianisme de la Renaixença, Fuster malgrat tot va localitzar la “unitat” essencial del poble valencià en certes tradicions culturals, les quals al seu torn s’arrelaven àmpliament en l’Horta. El nacionalisme valencià, com la ciutat i la regió, eren definits pel paisatge cultural de l’Horta (Fuster, 1962).

Després de la mort de Franco i de la transició a l’autonomia regional el 1982, les administracions socialistes als governs local i regional es van centrar en els objectius clarament regionalistes de institucionalitzar el govern autònom i consolidar el territori valencià. En aquest període la qüestió de l’Horta es mantingué com a central en els discursos sobre la identitat regional i cultural, tal com testimonien alguns treballs clau en ciències socials (amb una eloqüència potser més quantitativa que literària). Per exemple, l’informe de Mira (1981) vinculava fortament l’ús del valencià, un referent crític per al regionalisme valencià, amb les àrees rurals i l’Horta. En el conjunt de la regió, el 93% dels camperols parlaven valencià, comparat amb el 65% dels treballadors professionals (p. 120). L’Horta no era només un emblema de la diferència regional, sinó també un paisatge per reproduir-hi aquesta diferència. Andrés Piqueras Infante (1996), inspirat per Fuster i guiat per Mira, va elaborar un informe sobre els valencians als inicis dels anys 1990, sobre la seva identitat regional, a través de preguntes sobre els llocs i costums “més representatius”. El 77% de les respostes varen citar la paella, el 51% citaren el valencià, i el 50,6% citaren l’Horta mateixa com els primer símbols de la diferencia valenciana. Ala capital i el seu entorn, fins un 60% es referiren a l’Horta com una característica emblemàtica que definia la regió (ibid. p. 139). Més enllà de la parla valenciana, el que definia València per als valencians era el paisatge.

“La dura lucha con la tierra, el afán por el agua, el esmero y los ahincos depositados en las huertas o en otras explotaciones de carácter familiar, han propiciado unas categorías sobre la bondad, el trabajo y el esfuerzo personales, pero también una manera de relacionarse para los individuos, y saber a qué atenerse entre sí…son valores, representaciones y maneras de hacer las cosas compartidos, que es lo que al fin y al cabo constituye la ‘cultura’”

(Piqueras, 1996, p. 243)

Mentre la Generalitat reposicionava la Comunitat Valenciana dins el nou Estat de les Autonomies espanyol, l’Horta es mantenia al centre de la identitat regional:

Per estendre aquesta història de la política regional valenciana i l’Horta fins al present, potser és important esmentar l’aflorament de diversos moviments de protesta a la capital regional, als quals s’agrupa sovint de forma genèrica sota la denominació de els salvem. Sorgits els primer anys de la democràcia i l’autonomia, una varietat de grups cívics es van oposar als majors projectes de desenvolupament urbà amb una ideologia caracteritzada per dosis equivalents d’ambientalisme, activisme veïnal, crítica d’esquerres a la urbanització capitalista i la globalització, i nacionalisme valencià (tota protesta és feta en valencià). Potser l’expressió més significativa d’aquesta nova política regionalista han estat les diverses protestes en contra de la destrucció de l’Horta, originades la dècada de 1980 en les batalles contra la construcció de carreteres, i van assolir el seu màxim el 1999 amb l’oposició a una proposta d’expansió portuària, culminant en la iniciativa ciutadana Per l’Horta. Instigada per l’expropiació municipal de terres de conreu per a una zona d’activitats logístiques, i situada en un context de preocupació general per la ràpida desaparició de l’Horta, la iniciativa ciutadana Llei Reguladora del Procés d’Ordenació i Protecció de L’Horta de València com a Espai Natural Protegit va proposar una moratòria temporal de l’expansió urbana i la preservació de les terres de l’Horta. El seu preàmbul declarava:

“L’Horta de València és un patrimoni històric, cultural, natural i agrícola de tots els valencians i valencianes…un paisatge irrepetible i amb una forta personalitat pròpia…un paisatge que és expressió física de les creacions, coneixements i pràctiques de la cultural tradicional agrícola.”

Aquella iniciativa ciutadana no tenia precedents a la regió. Els organitzadors varen recollir prop de 120.000 signatures, més del doble requerit per llei, i presentaren la iniciativa a les Corts Valencianes. Bé que les Corts rebutjaren debatre la mesura, el fet exemplifica que l’Horta mantenia la seva significació en la política regional.

L’Horta ha servit tant com a base material canviant de la vida valenciana, com per a fornir d’un conjunt de símbols el centre del discurs regionalista/ nacionalista valencià. L’empremta simbòlica d’aquest paisatge iconogràfic persistirà per temps a València. Però que succeirà si l’Horta no perdura? Després de dècades de d’invasió continuada per la urbanització, resta ben poc de l’Horta de València, i fins i tot aquesta part es troba sota l’assalt de la construcció furiosament especulativa, en part promoguda pel mateix govern regional. Aquest fet planteja una qüestió punyent que desenvoluparé a les properes pàgines: Què seria el regionalisme valencià sense l’Horta? Pot ser reemplaçada una icona com aquesta?

Nous paisatges regionals s’aixequen entre els vells

Si l’Horta ha definit la vida de molts valencians, marcant la frontera de la capital, i la natura de la vida regional, aquesta és cada vegada menys la realitat. La façana oriental de la ciutat, per exemple, avui es troba més marcada per la imponent Ciutat de les Arts i de les Ciències que pels conreus de l’Horta de la Punta. La juxtaposició impossible d’aquests dos paisatges mostra de manera clara la ràpida transformació de la vida valenciana i del regionalisme, així com les tensions inherents a la política regionalista en l’era global. Més que una juxtaposició, es tracta d’un desplaçament de paisatges per invasió. Efectivament, els edificis de Calatrava desplacen físicament fragments de l’Horta i canals de rec, com ara la séquia na Rovella, que connectava estretament la ciutat i els seus conreus. D’aquesta juxtaposició i desplaçament de paisatges, cadascun entesos com a simbòlics de la regió, podem aprendre alguna cosa sobre el dinamisme de la política regionalista. Més específicament, podem aprendre com la Generalitat Valenciana navega per les tensions culturals de la globalització en i a través del mateix paisatge. Com pot la Generalitat Valenciana, oficialment la manifestació política de l’autonomia regional i la particularitat cultural, introduir el desplaçament d’un paisatge tradicional regionalista com l’Horta? Potser és a través dels discursos que materialitzen el paisatge i de la retòrica ideològica que dóna significat cultural als nous paisatges regionalistes.

Acontinuació una breu història de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, que traça el discurs regionalista durant els moments clau en la història política del projecte: la seva planificació, quasi cancel·lació, i inauguració. De cadascun he seleccionat només unes breus referències per subratllar les formes en què els polítics regionals i altres han discutit la seva significació cultural específicament valenciana: simbòlica de noves formes d’autoidentificació regional, autogovern, i diferenciació cultural. Aquesta política pot no ser valencianista o nacionalista en un sentit estricte, però els seus discursos són regionalistes en un sentit ampli: busquen construir una nova comunitat valenciana a través d’un nou paisatge. Però de quina mena?

L’origen del Projecte sota l’administració socialista dels anys 1980

Els primers anys d’autonomia regional sota l’administració del socialista Joan Lerma són decisius per a entendre els orígens simbòlics i materials de la Ciutat de les Ciències. Després de l’àrdua negociació de l’Estatut d’Autonomia valencià, trasbalsat per les controvèrsies entorn a la llengua oficial i els símbols, la naixent Generalitat Valenciana va buscar institucionalitzar la seva autoritat i forjar una Comunitat Valenciana més cohesionada i autònoma, esforç en el qual la capital regional figurava de forma prominent.

200 David L. Prytherch

L’agenda va prendre forma en el llenguatge tècnic de la planificació territorial, però per damunt d’aquells objectius territorials planava el desig de modernitzar la cultura regional.

Lerma va suggerir a finals de 1989 que València construiria una “ciutat de ciència i tecnologia” per tal de promoure la recerca científica i la formació entre la població en general, i empènyer la projecció de la cultura valenciana més enllà de les fronteres regionals. Va suggerir que podia convertir València en una capital europea de la ciència i la innovació, tot oferint:

“…la posibilidad, sobre todo para nuestros hijos, de tener acceso a una educación tecnológica y científica que ahora no tienen o tienen muy difícilmente…a mi me parece que para el futuro de esta Comunidad es fundamental. ¿Podemos pasar sin ello? Pues efectivamente podemos pasar sin ello como sin tantas otras cosas, pero cada vez que renunciamos a una cosa de estas renunciamos a un poquito de futuro.”

(Levante- El Mercantil Valenciano, 8 de gener de 1989)

El professor José María López Piñero, de la Universitat de València, va ser l’encarregat de desenvolupar una proposta més detallada del projecte. Fent-se ressò de Lerma, va suggerir:

“…en nuestra ciudad es necesario y posible, tanto por los aspectos históricos como por su potencia industrial y económica, crear una ciudad de las ciencias, que supondría un escaparate de las actividades científicas y sería útil a la enseñanza y de la difusión. Sería una toma de conciencia de la propia identidad valenciana en este terreno.”

(Levante-EMV, 28 de gener de 1989)

Mentre anava prenent forma una proposta per a una Torre de Comunicacions, un museu de la ciència i un planetari, el director del projecte Antonio Ten, va declarar el 1992:

“La CCT(Ciudad de Ciencia y la Tecnología) nace como un potente instrumento cultural y educativo, orientado hacia la difusión de conocimiento científico y tecnológico y dirigido a todas las capas de la sociedad. Nace también como vocación de escaparate de la realidad de una ciudad y una comunidad vivas e innovadoras, decidiamente lanzadas hacia el futuro.”

(Levante-EMV, 2 de febrer de 1992)

Per a Ten, el projecte seria un “verdadero punto de encuentro con el futuro que se aproxima”.

Gairebé cancel·lat pel PP, els valencians defensen la Ciutat de les Ciències

Si l’origen del nou paisatge és crític per a entendre la seva construcció social, potser encara més reveladors són els moments claus en què el discurs polític té més contestació. Així, alguna cosa particularment important pot ser apresa de l’ascens del popular Eduardo Zaplana al poder regional el 1995, i dels seus polèmics esforços per cancel·lar (o al menys modificar) la Ciutat de les Ciències, cosa que demostra el poderós però fortament contestat paper del paisatge en la política regional.

Ales eleccions del 28 de maig de 1995, els socialistes van perdre la seva majoria a les Corts Valencianes, en favor del Partit Popular. En pocs dies, Zaplana va anunciar un programa neoliberal que incloïa la total privatització i revisió de la viabilitat de la Ciutat de les Ciències. El 23 d’agost, la Generalitat anunciava que “reorientaria completament” el projecte i que buscava inversions de capital privat de companyies d’oci com ara Disney o Universal Studios. Per a finals d’octubre d’aquell any, tanmateix, l’administració Zaplana anunciava la cancel·lació completa de la Torre de Comunicacions i del museu de la ciència, adduint (de manera prescient) els elevats costos de construcció. Només el planetari l’Hemisfèric va romandre intacte, donat que els contractes de construcció ja havien estat concedits.

L’atac de Zaplana al projecte va provocar airades reaccions, ja que un conjunt de forces defensava no només els edificis, sinó també la incipient modernitat que ja havien començat a simbolitzar. Els recentment foragitats socialistes van ser els primers a protestar. Lerma va argumentar:

“Cualquiera con visión de futuro que pretenda meter la ciudad en un proceso de modernización sabe que la torre es un proyecto básico. Cualquier ciudad que aspire a encontrarse entre las grandes ciudades europeas necesita algo de este estilo…”

(Levante-EMV, 23 de setembre de 1995)

Lerma va acusar el PPde concebre aquells projectes només “como si fueran un negocio”, fent un “un flaco servicio al futuro de la ciudad de Valencia” (ibid). Joan Romero, en aquell temps vicesecretari dels socialistes regionals, va cridar a un “front comú” entre totes les institucions valencianes importants, públiques i privades. Aurelio Martínez, líder socialista a l’Ajuntament de la ciutat de València, va cridar a aquest front comú, per tal de “enfrentarse a la decisión que pone la modernidad futura de la capital en serio peligro” (ibid).

Arreu de la ciutat es van fer pronunciaments de suport gairebé universal al projecte, en protesta per la decisió de Zaplana. Els editors de Levante –EMVvaren expressar el seu temor que la cancel·lació deixaria “un inequívoco paisaje de una ciudad de las ruinas y no de las ciencias” (Levante-EMV, 24 de setembre de 1995). Benjamín Muñoz, director de l’Associació de Promotors i Constructors de València va argumentar:

“…el complejo de la Ciudad des las Ciencias abre las puertas al mundo de las autopistas de las información, Internet y muchas cosas más…son hitos de referencia para el futuro y seran, sin duda, para Valencia, como la torre Eiffel para París...” (ibid)

Aquests sentiments es van estendre a tot un ampli espectre de la política regional valenciana.

Les Corts Valencianes van respondre amb una crida a la Generalitat a completar el projecte tal com s’havia proposat, una mesura que va rebre el suport no només dels socialistes i d’Esquerra Unida, sinó també del conservadors nacionalistes d’Unió Valenciana i dels propis companys de partit de Zaplana. L’administració Zaplana va oferir redissenyar el parc, però el modest substitut va provocar encara més oposició. El socialista Romero va acusar Zaplana de substituir els dissenys originals per un “parc temàtic”, una acció que “destruiria una important iniciativa cultural i educativa...” (Levante-EMV, 25 de novembre de 1995). Els més prominents arquitectes de la ciutat també hi van presentar les seves objeccions. Alejandro Escribano, principal autor de la revisió del pla municipal de 1988, lamentava la greu pèrdua d’un important “símbol de la ciutat” (Levante-EMV, 9 de desembre de 1995). El 20 de desembre de 1995, Levante-EMVva publicar els resultats d’una enquesta que demanava als residents de la ciutat: “¿Cree que Valencia debe tener un proyecto emblemático para el siglo XXI como el de la Ciudad de las Ciencias?” Un demolidor 84% de les respostes va dir que sí. Encara més, dos de cada tres preferien la torre de Calatrava als dissenys modificats recentment.

Amb l’intent de cancel·lar el projecte, la nova administració regional tot just va ajudar a cristal·litzar els dissenys de Calatrava com el símbol per a la ciutat i la Comunitat Valenciana, consolidant un discurs en el qual el complex representava la modernitat regional mateixa. Aprincipis de 1996, Romero va suggerir que si cancel·lava el projecte, Zaplana “pasará a la historia como la persona que intentó demoler el futuro” (Levante-EMV, 4 de gener de 1996). La mera proposta de la Ciutat de les Ciències havia esdevingut en pocs anys una protagonista de la ràpida evolució del discurs regionalista a València cap a una obsessió per la modernitat, i la cancel·lació del projecte era un afront a aquell objectiu.

La inauguració d’un nou paisatge

Una dècada després que Lerma proposés el projecte, i cinc anys després que Zaplana intentés cancel·lar-lo, bona part de la reanomenada Ciutat de les Arts i de les Ciències era prop de ser completada. Finalment l’administració Zaplana va construir el planetari / teatre IMAX i el museu de la ciència, va canviar la torre per un igualment (si no més) car i ambiciós Palau de les Arts, i va afegir el costós aquari l’Oceanogràfic al complex. L’elevada retòrica política i els discursos que acompanyaven cadascuna de les consecutives inauguracions –particularment l’Hemisfèric i el Museu de les Ciències– exemplifica com la Generalitat va investir aquest paisatge emergent d’un conjunt de significats regionalistes.

Ala inauguració de l’Hemisfèric el 1998, una exhibició de làsers i castells de focs i l’estrena a València de la pel·lícula del propi IMAX “El gust per la Vida”, Zaplana va explicar que el projecte “combina la defensa de nuestra singularidad y de nuestra proyección hacia el Universo” (Levante-EMV, 17 d’abril de 1998). Els anuncis publicitaris publicats per la Generalitat als diaris locals declaraven “Es para tí, es para el mundo”, i els fulletons pregonaven el complex com “un símbolo de la Comunitat Valenciana para el siglo XXI” (Ciudad de las Artes y las Ciencias, S.A., 1998).

En una campanya paral·lela de relacions públiques –“Comunitat Valenciana: Anem a més”– per a promoure els assoliments després de tres anys del mandat Zaplana, es divulgaven els “resultats d’un gran projecte”. Zaplana va parlar de situar la Comunitat Valenciana “en el grup que lidera les regions d’Europa”. Aquell nou referent per a la cultura de València, junt amb un centre europeu d’ensenyament –presumien els documents– tenien “els ulls culturals del món ... mirant València” (Generalitat Valenciana, 1998).

El cor del complex, tanmateix, va ser sempre el museu de la ciència, així que la seva inauguració el novembre de 2000 va empènyer a la retòrica regionalista més accentuada. Zaplana va qualificar el moment de “transcendental”, i la regió de “símbolo de progreso, modernidad y bienestar de un pueblo”. Els valencians “creen en sí mismos, están abiertos al mundo, tienen una riqueza cultural tremenda”, va dir, riquesa que estava representada pel museu (Diario de Valencia, 14 de novembre de 2000). Al’edició del 14 de novembre de 2000, Zaplana en va dir:

“Este museo está llamado a convertirse en uno de los hitos, uno de los referentes arquitectónicos y culturales que conformarán la Valencia del futuro. Es uno más de los proyectos emblemáticos impulsados por el Gobierno valenciano, que van a situar nuestra Comunidad a la vanguardia de las regiones europeas.”

Per a Zaplana, una visita al museu era una “oportunidad para adelantarse al futuro” (ibid.).

2006

204 David L. Prytherch Treballs

La guia oficial del museu reflecteix aquesta mateixa retòrica conjunció d’orgull regional i modernitat europea. Més enllà de l’atracció turística, Zaplana (fent-se ressò de Lerma) va anomenar el projecte “una gran aposta de futur” que convertiria “la nostra Comunitat en un punt de referència mundial, en aquest cas, de la ciència, l’oci, i la tecnologia, a les portes del tercer mil·leni” (ibid.). La innovació científica i la competència regional proveïen un grandiós “projecte comú” i un vehicle per a la cohesió de la Comunitat Valenciana.

L’associació simbòlica del projecte amb el regionalisme i la modernitat s’estenia més enllà d’aquesta retòrica política formal. Precisament un indicador d’això es pot trobar en la cobertura que van fer els principals diaris valencians de la inauguració del museu, en la qual la retòrica de la Generalitat va ressonar en un discurs més ampli i coherent, El suplement especial del diari de centre- esquerra Levante-EMV va treure el titular “Rumbo al futuro”. Un editorial al conservador Diario de Valencia va suggerir que la imatge del museu és “la imagen del futuro”. El centre dretà Las Provincias publicava un editorial el 14 de novembre de 2000, on suggeria:

“Valencia, y por extensión la Comunidad Valenciana, ha vivido un largo otoño y un crudo invierno. Pero ha despertado. Ha costado veinte años de democracia que han servido para despertar con la creación de las instituciones de autogobierno…Valencia puede estar orgullosa de lo que ha hecho. Valencia, ya desde hoy, es una ciudad que mira de igual a igual a otras urbes como Bilbao, Barcelona, Madrid e incluso otras de reputación europea.”

Per a aquests editors, la ciutat i la regió havia ascendit a l’estatus de pioner, innovador, i líder. El diari titulava “El futuro está en Valencia”.

D’aquests pocs moments històrics decisius, podem veure com el govern regional va reconstruir la seva capital per a promoure la pertinença i l’orgull valencià, afirmar la legitimitat del govern autònom, i conrear noves nocions de la tradició i la cultura valencianes. En el procés articulaven una visió de la cultura regional valenciana, definida més pel futur que pel passat, i per l’obertura a la competència exterior més que a la reflexió històrica introspectiva.

Tot entenent que Zaplana i el PPno poden ser considerats de cap manera nacionalistes, ni tan sols regionalistes, en cap altre sentit que en l’ús oportunista de l’orgull regional i de la competitivitat amb propòsits discursius, aquesta breu història demostra la centralitat de les qüestions regionals en el discurs polític valencià. La qüestió del lloc i el percepció distinta de València en el món és tant el marc com el mitjà a través del qual es prenen i es presenten les decisions polítiques. Si Lerma i Zaplana no són regionalistes o nacionalistes en la definició estricta d’aquests termes emprada a València, es manté com a evident que les definicions de regió i d’identitat regional poden

variar, encara que el seu significar roman una característica central del debat existent.

Anàlisi: reconstruirel paisatge pera referel regionalisme

L’espectacular juxtaposició de l’Horta i la Ciutat de les Arts i de les Ciències en el paisatge i l’imaginari valencians ens retorna algunes preguntes clau. De forma general, de quina manera la reestructuració del territori econòmic i polític (reterritorialització o regionalització) es negocia culturalment? Més específicament, quin és el paper del paisatge cultural en la reconstrucció planificada de la identitat regional? Aquestes qüestions són d’una àmplia importància teòrica, però tenen un ressò particular en les regions catalanoparlants, com és la Comunitat Valenciana, transformades en les dècades recents pels ràpids (i simultanis) processos de globalització, regionalització política, i modernització. Tanmateix, més enllà de la consideració abstracta de la reterritorialització i la cultura, la ràpida desaparició de l’Horta tant del paisatge material com de l’imaginari regionalista empeny a preguntes més específiques i problemàtiques. Què li succeeix a la cultura regional quan el paisatge en el qual s’ha conreat desapareix? Encara més dramàticament, com pot un govern com la Generalitat Valenciana participar en la urbanització planificada d’un paisatge simbòlic regionalista com és l’Horta, sense posar en perill la seva pròpia legitimitat?

Em sembla que la resposta a totes les qüestions suara plantejades, basades tant en la teoria geogràfica com en l’experiència valenciana, es pot trobar en dues paraules: cultura i paisatge. Per als governs regionals, que naveguen en les complexes aigües contracorrents de la globalització econòmica i el regionalisme cultural, la cultura i el paisatge són a la vegada el problema i la resposta. Més endavant aprofundeixo en aquesta genèrica observació, dibuixant quatre conclusions més específiques, que sorgeixen del cas valencià i que ajuden a explicar-lo i poden servir també com a recordatoris conceptuals útils per a l’estudi del regionalisme.

En un context regionalista, totes les transformacions econòmiques i polítiques poden ser narrades culturalment.

La recerca de la competitivitat global o, altrament dit, de la reestructuració territorial, especialment quan és promoguda pels governs regionals, cal emmarcar-la moltes vegades dins un discurs regionalista. El Nou Regionalisme sovint ha de ser reconciliat amb les complexitats de la cultura dels ‘vells’regionalismes. Les transformacions espacials i socials es jutgen contínuament en relació al gran projecte regional, tant si es defineix en termes d’orgull i pertinença regionals, cohesió territorial i autonomia, o del conreu d’estils de vida i pràctiques simbòliques distintius (entre altres). En un

entorn tal, alguns tipus de retòrica regionalista esdevenen obligats per als líders polítics regionals, inclús quan llur orientació ideològica pot no ser de cap manera regionalista (Zaplana, que no és ni un valencianista ni un nacionalista, sinó un conservador popular, n’és un clar exemple). En aquesta retòrica regionalista certes paraules clau o fites es converteixen en importants punts de referència, i els esdeveniments polítics i els projectes es jutjaran inevitablement confrontant-los amb aquells referents. El regionalisme ens recorda que la cultura fa de mitjancera de la globalització, i que l’estat fa de mitjancer entre cultura i globalització.

Les formes històriques de la vida i la política regionalistes poden ser factors persistents (i fins i tot obstacles per a) la recerca de ‘nous’programes regionalistes.

Aquesta ha estat, per descomptat, una forma bàsica de percepció dels moviments regionalistes en un món global: com la resistència basada en la història a les forces de la globalització econòmica i cultural. Però l’Horta de València ens proporciona un element que mostra aquesta realitat amb una claredat excepcional, donat que aquesta expressió de la cultura material s’interposa literalment i figurativament en el camí del nou desenvolupament. L’Horta és al mateix temps un estil de vida i un conjunt de símbols, talment a escala de la vida valenciana, que ha de ser confrontada cada vegada que es planteja qualsevol nova infraestructura de modernitat regional. Per als governs regionals, la cultura és sempre un terreny complex on navegar, però això és especialment veritat quan els paisatges regionalistes s’han de sacrificar en favor de les noves infraestructures de l’ambició regional.

Quan els vells paisatges i discursos regionals no poden ser adaptats als nous programes regionalistes, són deixats de banda en favor d’estils de vida i sistemes de significats regionalistes alternatius.

Moltes tradicions i paisatges regionals no representen cap obstacle per a la globalització o per al desenvolupament regional. Alguns paisatges (com ara els vells centres urbans) poden ser preservats pel seu encant i antiguitat, i convertits en motors turístics. Altres tradicions regionals, com ara l’atracció pel comerç i la iniciativa empresarial atribuïda als catalans, poden proveir un referent convenient, que lliga el passat amb el present i el futur. Ara bé, com a paisatge cultural, l’Horta és doblement problemàtica, ja que literalment s’ubica en l’àrea del creixement, i simbòlicament representa les relacions socials agràries, amb molt poc valor per al regionalisme empresarial i d’orientació global. En aquest cas, potser l’únic camí que té el govern regional per enfrontar-se al repte de l’Horta és ignorar-la, deixant passivament que desaparegui, mentre impulsa activament altres paisatges regionalistes.

D’aquí es deriva que la construcció de la Ciutat de les Arts i de les

Ciències directament sobre els conreus sigui simbòlicament tan important, ja que engloba tant el desinterès de la Generalitat Valenciana per preservar l’Horta, com el seu desig d’erigir un nou paisatge regionalista en el seu lloc. Al temps que el museu de la ciència fa ombra literalment sobre els camps de l’Horta, la nova mena de cultura regional que es diu que el museu representa fa ombra simbòlicament damunt les tradicions històriques que connecten

València al seu passat agrari. Tant si els polítics i planificadors de la Generalitat ho pretenien com si no, la realitat és que han erigit un nou paisatge cultural que simbolitza noves tradicions culturals directament sobre les restes de l’antic.

Podem debatre el contingut i significat d’aquest desplaçament. Podem argüir que l’Horta és irreemplaçable, i que la seva pèrdua significa el final de la cultura regional valenciana. Aquest és un punt de vista entre molts a València. Certament, un paisatge i uns costums com aquests, forjats al llarg de molts segles, no poden ser fàcilment reemplaçats. Però si ens aproximem a la cultura com un fenomen dinàmic i socialment construït, hem d’admentre la possibilitat de noves cultures regionalistes. València exemplifica fins a qui punt el regionalisme es pot debatre. En aquest cas, si tenim en consideració la reorientació i la manipulació polítiques del discurs regionalista i dels paisatges, llavors sorgeix una altra qüestió. Què és exactament el que ens queda enlloc de l’Horta?

La ideologia regionalista de la modernitat ofereix una potent substitució del regionalisme històric i un altre model de vida regional més adaptat a la globalització.

La resposta a qualsevol govern que busqui navegar entre vells i nous regionalismes, entre la política d’allò local i la cerca de la competitivitat global, es pot trobar en la reorientació del regionalisme entorn de la vaga però poderosa noció de modernitat. La retòrica de la modernitat regional ofereix una visió que mira enfora i endavant, abraça la interconnectivitat i el futur, i defineix la cultura segons el dinamisme històric, i pel seu lloc en una esfera de relacions més àmplia i extraterritorial. Això no obstant, ho fa al mateix temps que promou la cohesió regional i l’autonomia. En substituir els discursos i els paisatges de la modernitat regional, es poden mantenir regionalistes sense els estrets lligams de la geografia i la història regionals. Aquesta és, penso, la substitució promoguda per la Generalitat Valenciana a través de la planificació, la construcció i la promoció de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.

Si el paisatge és tan central per a definir el regionalisme, llavors potser no ha de sorprendre que la redefinició de la cultura regional s’assoleixi més plenament amb la reconstrucció dels paisatges regionals, tot atraient la mirada regionalista dels valencians lluny de l’Horta i del passat cap als nous i resplendents edificis de Calatrava i la modernitat que se suposa representen. En

208 David L. Prytherch

desplaçar l’Horta amb la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la tradició amb la modernitat, la Generalitat va un gest d’afirmació en la reconstrucció de la cultura valenciana com a estil de vida i sistema de significats. Les connexions íntimes entre els valencians i la terra (e.g. els sistemes d’irrigació comunals i els intercanvis en els mercats) són reemplaçats per la interconnectivitat a una escala diferent, representada per les expressions culturals i pels fluxos internacionals de turistes. L’acurat conreu de les tradicions regionals, arrelada en mil·lennis de pràctiques socials, és abandonat en favor de la interconnectivitat global, la innovació, la cultura i la moda. Amb aquest argument el regionalisme no pot ser ni confrontat ni abandonat, sinó merament reorientat i reconstruït cap fórmules més convenients a la competitivitat regional en l’era global. Amb els seus llaços immemorials amb la terra treballada, el regionalisme valencià s’ha fet més emmotllable i adaptable a les canviants circumstàncies històriques. La innovació i el canvi es proposen com les noves tradicions regionals valencianes, celebrades com el nou estil de vida valencià: la modernitat.

Conclusió

Pocs espais exemplifiquen la complexa relació entre les transformacions econòmiques, polítiques i culturals millor que les regions autònomes d’Espanya. Els processos simultanis de la globalització econòmica i de la regionalització política han reterritorialitzat Espanya en un estat d’autonomies definides per la seva vocació alhora empresarial i cultural. En les regions de parla catalana, com arreu d’Europa, la intersecció de la integració econòmica i de la política regionalista enfronta els governs regionals amb reptes que alhora són oportunitats polítiques. Aquests reptes i oportunitats són potser més evidents en el paisatge cultural mateix, i en les formes que pren la regionalització en el discurs regionalista i en els llocs que el materialitzen. En el desplaçament de l’Horta de València per la Ciutat de les Arts i de les Ciències veiem de la forma més diàfana el paper central del paisatge com a referent per a la cultura regional, i també com a instrument de la política regionalista. Mentre la cultura segueix sent un repte clau, en la teoria i a la pràctica, per a la globalització-com-a-reterritorialització, i també per al Nou Regionalisme, en canvi el paisatge cultural pot ser una resposta clau, no contemplat en la teoria, però sí a la pràctica.

Per a regions com el cas de la Comunitat Valenciana, el paisatge ha estat un referent central que en la definició de l’escala i l’estructura de la vida i la cultura regionals. Durant segles el paisatge emblemàtic de la diferència regional valenciana va ser l’Horta (recordem l’enquesta de Piqueras Infante, 1996). Avui el paisatge de la Ciutat de les Arts i de les Ciències ha esdevingut el símbol preeminent de la ciutat, i n’ha desplaçat d’altres com ara l’Horta en l’espai i l’imaginari regionals. En una enquesta recent es va dema-

nar als residents de la capital d’esmentar cinc noms de lloc de la ciutat que els vinguessin espontàniament a la memòria. La resposta més comú va ser la Ciutat de les Arts i de les Ciències (Boira, 2005). Aquesta profunda transformació ofereix quatre pistes bàsiques a qualsevol que estigui interessat en la reterritorialització i la regionalització en general, o en les terres de parla catalana específicament, que mereixen ser recordades. Primer, en la política regionalista, tota transformació regional ha de ser narrada culturalment. Segon, els regionalismes històrics poden ser factors persistents, o bé obstacles, per als programes del ‘nou’regionalisme. Tercer, quan els vells paisatges i discursos regionals no poden ser adaptats als nous programes regionalistes, són deixats de banda. I quart, la ideologia regionalista de modernitat ofereix un substitut a les més empipadores polítiques localistes, i s’adapta millor a les realitats fluïdes i competitives de la globalització.

Però què s’entén exactament per regionalisme? Quina mena de modernitat regional és aquesta en la que s’ha embarcat la Comunitat Valenciana? I amb què s’ha substituït realment l’Horta? Aquesta és una discussió normativa que queda fora del propòsit d’aquest article, i que és millor deixar als valencians. Ara bé, potser es pot trobar una reflexió sobre la natura de les noves cultures i polítiques regionalistes en els paisatges construïts en el seu nom. El museu de la ciència de la Generalitat pot servir com un punt de referència aquí, donat que aquest és allò pel qual va ser dissenyat: el símbol més impactant de la modernitat valenciana. Quina mena d’edifici és aquest? Com qualsevol que l’hagi visitat sabrà, la façana externa de Calatrava és monumental i sorprenent. Però a l’interior del museu hi manca un contingut significatiu. Darrera aquesta blanca i resplendent visió de la modernitat mediterrània, hi trobem els continguts banals d’un mediocre centre de ciència. I encara que el projecte va ser inicialment definit pels seus continguts, l’edifici avui anuncia la modernitat sense articular què significa realment. Potser el museu de la ciència efectivament ha definit la modernitat, la modernitat com a experiència d’allunyar la nostra visió del passat i de la terra vers el futur i el cel, una experiència en la qual (per citar Marshall Berman, que parafrasejava Marx) “Tot allò que és sòlid es dissol en l’aire” (Berman, 1988). Enlluernats pel miratge de la modernitat, podem fins i tot oblidar que una vegada va existir una altra visió regional més substanciosa, encara que el seu sòl estigui enterrat just sota els nostres peus.

Referències bibliogràfiques

AMIN, Ash (2004). “Regions unbound: towards a new politics of place”. Geografiska Annaler, 86B, p. 33-44. ANDERSON, Benedict (1983). Imagined communities: Reflections on the origin and spread of nationalism. Nova York: Verso.

61-62, 2006

BERMAN, Marshall (1988). All that is solid melts into air: the experience of modernity. Nova York: Viking Penguin.

BLASCO IBÁÑEZ, Vicente (2000). La barraca. Madrid: Cátedra.

BOIRA, Josep Vicent (2005). Informe sobre la encuesta: la imagen de la ciudad de Valencia 2005.Informe no publicat. València: Ajuntament de València.

BRENNER, Neil (1997a). “Global, fragmented, hierarchical: Henri Lefebvre’s geographies of globalization”. Public Culture, 10, p. 135-167.

BRENNER, Neil (1997b). “State territorial restructuring and the production of spatial scale: Urban and regional planning in the Federal Republic of Germany, 1960-1990”. Political Geography, 16, p. 273-306.

BRENNER, Neil (1999). “Globalisation as reterritorialisation: the re-scaling of urban governance in the European Union”. Urban Studies, 36, p. 431451.

CIUTATDE LES ARTS

I

DE

LES CIENCIES

S.A. (1998). Ciudad de las Artes y las Ciencias, Valencia: Una realidad en marcha (fulletó promocional). València.

COOKE, Philip; MORGAN, Kevin (1998). The associational economy: firms, regions, and innovation. Oxford:OxfordUniversity Press.

COSTA, Manuel (1994). “La huerta de Valencia como ecosistema”. A: SALVADOR PALOMO, Pedro [ed.]. Seminario international sobre la huerta de Valencia. València: Ajuntament de València, Oficina Técnica Plan Verde.

CUCÓ, Alfons (1999). El valencianisme polític: 1874-1939. Catarroja, València. Editorial Afers,

DEAS, Ian; WARD, Kevin (2000). “From the ‘new localism’to the ‘new regionalism’? The implications of regional development agencies for cityregional relations”. Political Geography, 19, p. 273-292.

DELANEY, David; LEITNER, Helga (1997). “The political construction of scale”. Political Geography, 16, p. 93-97.

DUNCAN, James (1990). The city as text: The politics of landscape interpretation in the Kandyan Kingdom. Cambridge: Cambridge University Press.

DUNCAN, James; LEY, David. Place, culture, representation. Londres: Routledge.

FUSTER, Joan (1962). El País Valenciano. Barcelona: Ediciones Destino.

FUSTER, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62.

GENERALITATVALENCIANA(1998). Comunitat Valenciana: Anem a més (opuscle). València: Generalitat Valenciana.

GIBSON-GRAHAM, J.K. 2002. “Beyond global vs. local: Economic politics outside the binary frame”. A: HEROD, Andrew; WRIGHT, Melissa [eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA: Blackwell, p. 25-60. GUIA, Josep (1988). València, 750 anys de nació catalana. València: Edicions Tres i Quatre.

HÄKLI, Jouni. (1998). “Discourse in the production of political space:

Decolonizing the symbolism of provinces in Finland”. Political Geography, 17, p. 331-363.

HOBSBAWM, Eric (1983). “Introduction: The invention of traditions”. A: HOBSBAWM, Eric; RANGER, Terrence [eds]. Inventing Traditions. Nova York: Cambridge University Press.

JUARISTI, Jon (1997). El bucle melancólico. Madrid: Espasa.

KEATING, Michael (1998). The new regionalism in Western Europe. Cheltenham: Edward Elgar.

KEATING, Michael (2000). “The minority nations of Spain and European integration: a new framework for autonomy?” Journal of Spanish CulturalStudies, 1, p. 29-42.

KEATING, Michael (2001). Nations against the state: The new politics of nationalism in Quebec, Catalonia and Scotland . Basingstroke, Hampshire: Palgrave.

LATHAM, Alan (2002). “Retheorizing the scale of globalization: Topologies, actor-networks, and cosmopolitanism”. A: HEROD, Andrew, WRIGHT,Melissa [eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA: Blackwell, p. 115-144.

LE GALES, Patrick; LEQUESNE, Christian (1998). Regions in Europe. Nova York: Routledge.

LEITNER, Helga; PAVLIK, Claire; SHEPPARD; Eric (2002). “Networks, governance, and the politics of scale: Inter-urban networks and the European Union”. A: HEROD, Andrew; WRIGHT, Melissa [eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA: Blackwell, p. 274303.

LOVERING, John (1999). “Theory led by policy: the inadequacies of the ‘new regionalism’(illustrated from the case of Wales)”. International Journal of Urban and RegionalResearch, 23, p. 379-395.

MACLEOD, Gordon (2001). “New regionalism reconsidered: globalization and the remaking of political economic space.” International Journal of Urban and Regional Research, 25, p. 804-829.

MACLEOD, Gordon; GOODWIN, Mark (1999). “Space, scale, and state strategy: Rethinking urban and regional governance.” Progress in Human Geography, 23, p. 503-527.

MACLEOD, Gordon; JONES, Martin (2001). “Renewing the geography of regions”. Environment and Planning D: Society and Space, 19, p. 669695.

MAINS, Susan (2002). “Maintaining national identity at the Border: Scale, masculinity, and the policing of immigration in Southern California”. A: HEROD, Andrew; WRIGHT, Melissa [eds.]. Geographies of Power: Placing Scale . Malden, MA, Blackwell: p. 192-214.

MARSTON, Sallie (2000). “The social construction of scale”. Progress in Human Geography, 24, p. 219-242.

MARSTON, Sallie (2004a). “Space, culture, state: uneven developments in political geography”. Political Geography, 23, p. 1-16.

MARSTON, Sallie (2004b). “Along way from home: Domesticating the social production of scale”. A: SHEPPARD, Eric; MCCMASTER, Robert [eds.]. Scale & Geographic Inquiry: Nature, Society and Method. Malden, MA: Blackwell, p.170-191.

MIRA, Joan F. (1981). Població i llengua al País Valencià. València: Institució Alfons el Magnànim.

MITCHELL, Don (1996). The lie of the land: Migrant workers and the California landscape. Minneapolis, MN: University of Minnesota Press.

MITCHELL, Don (2000). Cultural geography: a critical introduction Malden, MA: Blackwell.

NOGUÉ, Joan; VICENTE, Joan (2004). “Landscape and national identity in Catalonia”. Political Geography, 23, p. 113–132.

OLWIG, Kenneth (1984). Nature’s ideological landscape: a literary and geographic perspective on its development and preservation on Denmark’s Jutland heath. Londres: G. Allen & Unwin.

OLWIG, Kenneth (2002). Landscape, nature, and the body politic: from Britain’s renaissance to America’s new world. Madison, WI: The University of Wisconsin Press.

PAASI, Anssi (2002). “Place and region: Regional worlds and words.” Progress in Human Geography, 26, p. 802-811

PAASI, Anssi (2003). “Region and place: regional identity in question.” Progress in Human Geography, 27, p. 475-485.

PAASI, Anssi (2004). “Place and region: looking through the prism of scale.” Progress in Human Geography, 28, p. 536-546.

PERKMANN, Markus (2002). “Euroregions: Institutional entrepreneurship in the European Union.” A: PERKMANN, Markus; SUM, Ngai-Ling [eds.]. Globalization, regionalization and cross-border regions. Londres: Palgrave, p. 103-124.

PERKMANN, Markus and Ngai-Ling SUM (2002). “Globalization, regionalization and cross-border regions: Scales, discourses and governance.” A: PERKMANN, Markus; SUM, Ngai-Ling [eds.]. Globalization, regionalization and cross-border regions. Londres: Palgrave, p. 2-24.

PIQUERAS INFANTE, Andrés (1996). La identidad Valenciana: La difícil construcción de una identidad colectiva. València: Institució Alfons el Magnànim.

SANCHIS GUARNER, Manuel (1999). La ciudad de Valencia: Síntesis de historia y de geografía urbana. València: Ajuntament de València.

SAUER, Carl (1925). “The morphology of landscape.” A: J. LEIGHLY[ed.]. Land and life: Selections from the writings of Carl Ortwin Sauer. Berkeley, CA: University of California Press, p. 315-50. [Traduït per Montserrat Cuxart a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 1997, núm. 43, p. 155-186]

SCHEIN, Richard (1997). “The place of landscape: a conceptual framework for interpreting and American scene”. Annals of the Association of American Geographers, 87, p. 660-680.

SMITH, Neil (2004). “Scale bending and the fate of the national.” A: SHEPPARD, Eric; MCMASTER, Robert [ed.]. Scale & Geographic Inquiry: Nature, Society, and Method. Malden, MA: Blackwell, p. 192-212.

STORPER, Michael (1997). The regional world: territorial development in a global economy. Nova York: Guildford Press.

SWYNGEDOUW, Eric (1997). “Neither global nor local: “Glocalization” and the politics of scale”. A: COX, Kevin [ed.]. Spaces of Globalization: Reasserting the Power of the Local. Nova York: Guildford, p. 137-166.

SWYNGEDOUW, Eric (2000). “Authoritarian governance, power, and the politics of rescaling”. Environment and Planning D: Society and Space, 18, p. 77-89.

SWYNGEDOUW, Eric (2002). “Elite power, global forces, and the political economy of “glocal” development”. A: CLARK, Gordon; FELDMAN, Maryann; GERTLER, Meric [eds.]. Handbook of Economic Geography. Oxford: Oxford University Press, p. 541-558.

SWYNGEDOUW, Eric (2004). “Scaled geographies: Nature, place, and the politics of scale”. A: SHEPPARD, Eric; MCMASTER, Robert [eds.]. Scale & Geographic Inquiry: Nature, Society, and Method. Malden, MA: Blackwell, p. 129-153.

WILLIAMS, Raymond (1981). Culture. Londres: Fontana Paperbacks.

Reconstructing Landscape to Reconstruct Regionalism?

L’Horta, la Ciutat de les Ciències, and the Ideological Politics of Valencian Modernity

David L. Prytherch

The Miami University Department of Geography prythedl@muohio.edu

Abstract

In this paper I explore the ways economic and political “reterritorialization” –such as regionalist politics in Spain – may be negotiated through cultural discourses and landscapes. Few regions exemplify the contradictions of regional politics better than the Comunitat Valenciana, whose capital Valencia has been transformed by the Generalitat Valenciana’s simultaneous pursuit of economic development and political autonomy over two decades and three political administrations. Some of these changes imply the displacement of L’Horta de Valencia, long a regional symbol, by new monumental spaces like the Ciutat de les Arts i de les Ciències. I examine this precipitous substitution of landscapes, in regional space and iconography, to analyze how the Generalitat’s reconstruction of the Valencian landscape may serve to reconstruct Valencian regionalism. In this essay, based on a broader qualitative research project, I suggest that a new regionalist discourse has emerged premised on global competitiveness and obsessed with modernity. Like the Museu de les Ciències itself, however, this new Valencian regionalism may be built for global tourism yet lacking substantial content.

Keywords: Regionalism, cultural landscape, modernity, València

216 David L. Prytherch Treballs de la SCG, 61-62, 2006

Introduction

For those interested in economic globalization and European regionalization, an important question remains: How are such processes of “reterritorialization” negotiated politically, particularly in the culturally charged realm of regional politics? From this point of view, few places are as intriguing as Spain’s autonomous regions. And though the “historic nationalities” in Catalunya, Euskadi, and Galicia exemplify the enduring power of the region, the Catalan-speaking region of Comunitat Valenciana demonstrates perhaps even more clearly the contested and constructed nature of regional politics. Because Valencian regional politics is complicated by debates about the region’s proper identity and relationship and the rest of Spain, however, it has not received the scholarly attention it deserves. But Valencian regional politics merits attention specifically because of its visible fractures, which reveal the complex and contested social production of regional territory and identity.

The Comunitat Valenciana remains a region under construction. Nothing demonstrates this more clearly than the landscape itself. At Valencia Capital’s eastern edge construction continues on the massive Ciutat de les Arts i de les Ciències, planned and promoted and paid for by regional government the Generalitat Valenciana. Rising from former croplands and industrial sites along the former riverbed of the River Turia, this new complex has recently become central to the region’s economic and territorial development and central referent in regionalist political discourses. In a few decades València has been transformed from a provincial city marked by agrarian cultural traditions into a regional capital driven by tourism and international trade. The abrupt contrast between these two Valèncias can be seen in the way la Ciutat de les Arts i de les Ciències towers over adjacent croplands of L’Horta d’en Corts, a last vestige of L’Horta within city limits.

What may this dramatic juxtaposition of landscapes, each symbolizing different visions of Valencian culture, tell us about the reconstruction of regional space and identities? What does it reveal of the importance of regional landscape in the remaking of regionalist discourse, and the role of regional governments in this process? To answer these questions, I offer a brief theoretical framework for interpreting globalization, regionalization, and the complex role of regionalist discourse and landscape. I argue we must better understand how cultural landscapes function in regional politics, how their planned manipulation can transform regional spaces and identities.

I explore these ideas through the case of the Valencian landscape amidst transformation. Abrief history below explores the changing yet enduring importance of L’Horta to Valencain regional culture, as both Valencian wayof-life and signifying system, following the definition of culture offered by Williams (1982), which can be seen in emblematic literature, political rheto-

ric, history, and social science research. But new landscapes like the Ciutat de les Arts i de les Ciències are emerging from the city skyline and the rhetoric of regional politics, the brief history of which I also trace. I analyze how regional government represents this transformation vis à vis the broader questions of Valencia region and regionalism. This article draws from broader qualitative analysis of archived newspapers and government document and in-depth/semi-structured interviews with political and civic leaders, through which I seek to interpret the physical processes of planning and urbanization in light of accompanying regionalist discourses.

This paper faces a significant terminological problem however: How to employ a vocabulary that respects the ideological complexity of regional politics without becoming ensnared in it? For if regionalism in the English merely describes those politics focused at the sub-nation-state scale, this definition neglects the complex spectrum of regional politics in Spain. At one end of the spectrum is cultural regionalism asserting regional cultural difference but not self-determination, such as the conservative politics of Valencianisme. At the other end is outright regional nationalism advocating maximum autonomy or national sovereignty, like the left-leaning, panCatalan politics of nacionalisme valencià. While I respect those terminological differences, perhaps we should approach regional politics the way Anderson (1983) approaches nationalism: Instead of looking for “true” nationalisms (or distinguishing between regionalism and nationalism) we ought to recognize regionalism wherever regional political communities are being “imagined.” More specifically, regionalism is many culturally-charged ways regions are imagined to be cohesive and autonomous. Like nationalism, regionalism involves the “invention” of new traditions to symbolize social cohesion, establish or legitimize institutions of authority, and inculcate value systems and conventions of behavior (Hobsbawm, 1983). Regionalism can thus be found in the “culture wars” (Mitchell 2000) through which different parties struggle to define (or re-define) the region in particular ways, whether the cultural nationalism of the Bloc Nacionalista Valencià, the regionalistinflected socialism of the Partit Socialista Paìs Valencià, or the Spanish nationalism of the Partido Popular. Though these ideologies are certainly not equally regionalist per se, to the degree each engages specifically regional questions (and the region as framework for debate) is the degree their politics becomes regionalist. Valencian regionalism is thus, in essence, the various, imaginative, regionalist tales (akin to Juaristi, 1997) that Valencians tell about their culture, territory, and landscape.

The remaking of the Valencian regionalist landscape has been a key used by successive regional governments to remake Valencian culture itself. This planned transformation has been propelled and structured primarily by an ambiguous yet potent idea of modernity. Modernity is the ideology at the center of new “ideological landscapes” (Olwig 1984, 2002) like the Ciutat de les Arts i de les Ciències, through which Generalitat Valenciana under vari-

ous administrations has helped construct new regionalist ways-of-life and signifying systems, imagine new communities and invent new traditions, and displace L’Horta as the iconic Valencian landscape. In the landscape thus may be the key to the understanding the ongoing, contested reconstruction of Europe and the Catalan-speaking territories in space, place, and regional culture.

Globalization, regionalism, and cultural landscape

Regionalism in Spain, whether cultural regionalist or nationalist, exemplifies why integrating conceptual vocabularies is necessary to comprehend territorial restructuring as it unfolds in local landscapes. Analyzing regionalism requires a conceptual framework that takes seriously the structural determinism of globalization, the autonomous role of the state, and the mediating role of culture.

First and most broadly, the regionalization of Europe may be interpreted as a matter of geographical scale and reterritorialization. Many critical human geographers now study the social production of geographical scales like state territories (Brenner, 1999a,1997b; Delaney and Leitner, 1997; Leitner et al., 2002; Mains, 2002; MacLeod and Goodwin, 1999b; Marston, 2004a, 2004b; Smith, 2004; and Swyngedouw, 1997, 2002). Although many understand political change in terms of globalization’s dynamic structural exigencies, they emphasize the role of states in mediating globalization and their own transformation. Globalization is not “deterritorialization” but the “reterritorialization” of state power at different scales (Brenner, 1997b). Economic globalization and political regionalization are thus linked in Europe. Although many regionalist and regional nationalist movements may be based upon historically durable territorial structures (such as the pattern of medieval kingdoms that underlies today’s Spanish “State of the Autonomies”) regionalization also conforms to the spatiality of a global capitalism, which challenges the nation-state as natural territory for economic regulation and political expression and promotes cities and regions as a more agile scale for economic competitiveness (Brenner, 1999). European integration and the principle of subsidiarity only enhance this trend. European reterritorialization is thus a product of the simultaneous rescaling of economic and governing structures, mediated by state power. If these theories offer a compelling framework for interpreting dynamism of state territoriality, however, they may be critiqued for being abstract, structurally deterministic, and insensitive to the question of culture. As a result many scholars are beginning to study how scales are mutually constituted by forces both ‘local’and ‘global’(Swyngedouw, 2002; Marston, 2000; Gibson-Graham, 2002), defined more by spatial networks than territorial boundaries (Leitner et al., 2002; Latham, 2002), and are discursively and ide-

L. Prytherch

ologically laden (Swyngedouw, 2000, 2004; Mains, 2002; Marston, 2004b; Smith, 2004).

To find a more empirically grounded and politically attuned approach to geographical scale we might turn to research under the banner of ‘New Regionalism,’which emphasizes the particular significance of regions in a global age. New Regionalism has emerged as both a regionalist policy discourse (promoting autonomy and competitiveness amidst globalization and state deregulation) and the critical analysis of emerging regional institutions and territories (Keating, 1998, 2000, 2001; Le Galès and Lequesne, 1998; Amin, 1999; Lovering, 1999, Deas and Ward, 2000, and MacLeod, 2001). The region reveals much about the globalization-regionalization dialectic and how political, economic, and cultural processes intersect to enable new territories to “coalesce” (MacLeod, 2001; MacLeod and Jones, 2001).

New Regionalism offers much greater attention to the specificity of the region and regional political institutions, especially as these latter seek regional advantage in a globally competitive economy (Storper, 1997; Cooke and Morgan, 1998; Perkmann, 2002; Perkmann and Sum, 2002). Though much of this work remains basically structuralist and limited to the materiality of formal state institutions, some have reminded us that regional competitiveness strategies is never simply technical but is about “…power and ‘culture’in the broadest sense…” (Lovering, 1999, p. 389). In regionalization the region and place become fused in contested “institutional practices, discourse, and memory” (Paasi, 2002, p. 808). Indeed, culture is the medium that helps regional inhabitants interpret the changing spatiality and subjectivity of European life and their region’s place in it (Paasi, 2003, 2004). Regional states thus have a vested interest in and the power over the rhetorical narration of new identities that legitimize regional institutions and promote new territorial structure and ways of life (Häkli, 1998).

Because New Regionalist institutions and identity discourses often emerge from complex historical and cultural contexts, however, an important conceptual problem emerges. How exactly are ‘New’Regionalisms grafted onto or substituted for ‘old’forms of regional politics? Perhaps the answer lies in the cultural landscape. The restructuring of regional institutions and identities implies the remaking of regional space and culture, and no geographical concept incorporates the material and ideal so elegantly as landscape. As one of geography’s oldest and most varied concepts, landscape can have a number of meanings: as lived-in material culture (Sauer 1925), text (Duncan, 1990; Duncan and Ley, 1993), or some combination of material reality and representation (Mitchell, 1996). More specifically, cultural landscapes are the materialization of discourses, particularly political discourses (Schein, 1997). Landscapes are both a central material component in political discourse both representing its “intent and ideology” and serving as a “constitutive part of its ongoing development and reinforcement” (ibid., p. 663).

If we understand the landscape to be both material reflection of cultural discourses and key symbolic referent within them, we see its importance to regionalist politics, which explicitly emphasizes the links between culture and landscape and territory (for the example of Catalan nationalism see Nogué and Vicente, 2004). Cultural landscapes are not merely reflection of existing cultural ways-of-life and signifying systems, but are “ideological landscapes” (Olwig, 1984). They are instrumental in the construction and maintenance of new cultural identities, whose transformation becomes a kind of “mindscaping” (Olwig, 2002, p. XXXI) which asks political subjects to envision their physical landscape and polity in new ways.

In sum, contemporary theory suggests reterritorialization and regionalization are premised upon the active participation of New Regionalist states, which fuse globally-oriented entrepreneurialism and the politics of regional autonomy in political institutions as well as regional space. But such transformations must often be mediated through cultural discourses about the nature of regional identity, in which the landscape is often central. Reterritorialization and New Regionalism, therefore, must often confront the cultural landscape, which can often be an arena of resistance to globalization and New Regionalism. The ideological landscape, however, can also be a primary tool used by states to reconstruct regional spaces and culture. This hypothesis is perhaps best explored through the case study of two cultural landscapes juxtaposed in regional history and space, and efforts of a regional government to narrate that transition in the discourses of a new, modern regionalism.

L’Horta: The original landscape of Valencia regionalism

The meaning of València’s landscape transformations must be understood in light of L’Horta’s historical importance to Valencian regional politics in its many ideological guises. This long history cannot be told in a few pages. Clearly the imprint of L’Horta can be seen everywhere in Valencia’s regional capital: the croplands surrounding the city, the bounty of the Mercat Central, the façades of Twentieth Century landmarks like the Estació de Nord and the Mercat Colón, the famed procedures of the Tribunal de les Aïgues, and the folkloric traditions of Les Falles. Even if the most casual tourist will have seen postcards of a barraca, the most emblematic structure of L’Horta de València. These examples attest to L’Horta’s importance as cultural icon, but only imply its relevance to Valencian politics.

So below I offer an impossibly brief survey of L’Horta in Valencian regionalist discourses via some of its key texts, from the Valencianism or cultural regionalism of the literary renaixença to the Republicanism of Vicente Blasco Ibáñez to the nuanced pan-Catalan regional nationalism of Joan Fuster to the anti-globalization localism of the various els Salvem move-

ments. There is no room here to trace the complex history of Valencian regional ideology (for this see Cucó, 1999, Guia, 1988) so I merely highlight some emblematic moments in the history of Valencian regional politics and L’Horta’s important place in it.

Modern Valencian regionalism can be first dated to the mid-19th century calls by the romantic movement to recuperate autocthonous regional customs. This cultural rebirth or renaixença provided thefoundation later expressions of valencianisme polític (Cucó, 1999). The Valencian renaixença looked fondly back to the region’s medieval history as the autonomous and Valenciano-speaking Regne de València within the Crown of Aragón, extolling the distinctive virtues of Valencian culture and language and calling for their recuperation. Poet Teodor Llorente was characteristic of this movement when he emphasized L’Horta as the emblematic landscape of Valencian cultural difference in a much cited passage from 1887.

The Horta of Valencia is an immense countryside, perfectly leveled, meticulously distributed, in which there is not one inch of land lost nor idle, in whose expansiveness are disseminated its dwellings and a population essentially agricultural, in which it was born and which it identifies itself… (quoted in Costa, 1994, p. 18).

L’Horta provided a central point of reference in the promotion Valencian cultural difference and calls to recover the autonomy lost with the furs in 1707, even if the renaixença failed to become a regionalist movement per se in the full political sense (Sanchis Guarner, 1999, Cucó, 1999).

Late 19th and early 20th century Republicanism offered a far more critical response to the economic, political, and cultural realities (and injustices) of life in Spain. The work of novelist and politician Vicente Blasco Ibáñez offers the most important window on Valencian Republicanism, and no Valencian politician has ever offered such rich representations of L’Horta in print. The novel La Barraca and its portrait of L’Horta capture some of the enduring tensions within Valencian life and politics: between the city and its rural surroundings, between the urban bourgeoisie and rural laborers, between the speaking of Castellano and Valenciano. For Blasco Ibáñez (2000), L’Horta may have been a space “soaked in light…the great squares of vegetables like enormous green handkerchiefs, and the red earth so carefully tended (p. 62) but this is a landscape constructed by the labor of Valencians (in this passage a farmer named Barret)

All the blood of his grandfathers was there. Five or six generations of Barrets had passed their lives working the same land, turning the land, medicating its inner being with strong manure, watching that its vital

222

juices would not wane, caressing and brushing with hoe and ploughshare those clumps of earth, each of which had been irrigated with the sweat and blood of the family (p. 76).

Handed down from father to son, this landscape is Valencian patrimoni in the clearest sense of the word. Going beyond Llorente cultural regionalism, Blasco Ibáñez represents L’Horta for explicitly political purposes, emphasizing this landscape as undisputed point of reference for Valencian culture at once proud and flawed.

After the Civil War the politics of Valencian difference took explicitly nationalist form in the 1960s writings of Joan Fuster, who blended philology with historical inquiry to situate Valencia’s identity equally in its Catalanspeaking heritage and the essential unity and distinctiveness of Valencian people. In Nosaltres, Els Valencians or We, the Valencians he claimed bluntly “In the País Valencià the countryside is everything…ours is an economy fundamentally agrarian, this determines in good measure the character and the generic comportment of Valencian society” (Fuster, 1998, p. 281). Though he critiqued the provincialism of the renaixença, Fuster nonetheless located the essential “unity” of the Valencian people in certain cultural traditions, which in turn were largely rooted in L’Horta. Valencian nationalism, like the city and region, were defined by the cultural landscape of L’Horta (Fuster, 1962).

After the death of Franco and the transition to regional autonomy in 1982, Socialist administrations in municipal and regional government focused on the very regionalist objectives of institutionalizing autonomous governance and consolidating Valencian territory. During the period the question of L’Horta continued to be central to regional identity and cultural discourses, to which some key works of social science testify (with eloquence perhaps more numerical than literary). For example, Mira’s (1981) survey of language use strongly connected the use Valenciano, a critical referent for Valencian regionalism, with rural areas and L’Horta. Across the region 93% of farmers spoke Valenciano, compared to 65% of professional workers (p. 120). Not only was L’Horta an emblem of regional difference but it was also a landscape for reproducing that difference. Andrés Piqueras Infante (1996), inspired by Fuster and guided by Mira, surveyed Valencians in the early 1990s about their regional identity by way of questions about “most representative” places and customs. 77% of respondents cited paella, 51% cited the language of Valenciano, and 50.6% cited the Horta itself as the premier symbols of Valencian difference. In the capital city and its surroundings, fully 60% cited the Horta as an emblematic feature that defined the region (ibid. p. 139). Beyond the speaking of Valenciano, what defined Valencia for Valencians was the landscape.

The hard struggle with the land, the affinity for water, the great care and the eagerness deposited in the Horta and in other kinds of family enterprises, have given rise to a certain ideas about friendship, work, and personal effort, but also a manner of relating among individuals…These are shared values, representations, and ways of doing things that, in the end, are what constitutes “culture”

(Piqueras, 1996 p. 243).

As the Generalitat repositioned the Comunitat Valenciana within the new Spanish “State of the Autonomies,” L’Horta remained central to regional identity.

To extend this history of Valencian regional politics and L’Horta to the present, it is perhaps important to mention the flourishing of various protest movements across the region’s capital, which are often broadly grouped under the moniker els Salvem. Emerging since the early years of democracy and autonomy, a variety of civic groups resisted major urban development projects with an ideology characterized by equally strong doses of environmentalism, neighborhood activism, left-leaning critique of capitalist urbanization and globalization, and Valencian nationalism (all protest is launched in Valenciano). Perhaps the most significant expression of this new regionalist politics has been various protests against the destruction of L’Horta, which originated in 1980s battles against roadway construction, reached fever pitch in 1999 with the opposition to a proposed port expansion, and culminated in citizen’s initiative Per L’Horta. Instigated by municipal expropriation of farmlands for a logistical activity zone, and situated in a context of general preoccupation for L’Horta’s precipitous disappearance, the citizen’s initiative Llei Reguladora del Procés d’Ordenació i Protecció de L’Horta de València com a Espai Natural Protegit (Law Regulating the Planning and Protection of the Horta de València as a Protected Natural Space) proposed a temporary moratorium on urban expansion and preservation of L’Horta’s farmlands. It preamble declared

L’Horta de València is historical, cultural, natural, and agricultural patrimony of all Valencians…an irreplaceable landscape with strong character all its own…a landscape that is the physical expression of the creations, knowledge, and practices of a traditional agrarian culture.

This citizen’s initiative was unprecedented in the region. Organizers gathered nearly 120,000 signatures, more than double required by law, and presented the initiative to regional parliament or les Corts Valencianes. Though the Corts declined to debate the measure, it exemplifies L’Horta’s continued relevance to regional politics.

L’Horta has served as both a changing material basis for Valencian life and a set of symbols at the center of Valencian regionalist/nationalist discourse. The symbolic imprint of this iconographic landscape will long endure in Valencia, but what if L’Horta does not? After decades of encroachment by urbanization very little of L’Horta de València remains, and even that is under assault by furiously speculative construction, some of this promoted by regional government itself. This raises a tricky question I address in following pages: What would Valencian regionalism be without L’Horta? Can such a regional icon be replaced?

New regionalist landscapes rise from the old

If L’Horta has defined life for many Valencians, marking the edge of the regional capital and the nature of regional life, this is less and less the case. The city’s eastern façade, for example, is now marked more by the towing Ciutat de les Arts i de les Ciències than the croplands of L’Horta de la Punta. The impossible juxtaposition of these two landscapes casts in start relief the rapid transformation of Valencian life and regionalism, as well as tensions inherent to regionalist politics in a global age. More than a juxtaposition this is an encroaching displacement of landscapes. Indeed, Calatrava’s buildings physically displaced portions of L’Horta and irrigation canals like la séquia na Rovella, which intimately connected the city and its farmlands. In this juxtaposition and displacement of landscapes, each said to be symbolic of the region, we may learn something about the dynamism of regionalist politics. More specifically, we may learn how the Generalitat Valenciana navigates the cultural tensions of globalization in and through the landscape itself. How can the Generalitat Valenciana, officially the political manifestation of regional autonomy and cultural distinctiveness, lead in the displacement of a traditional regionalist landscape like L’Horta? Perhaps it is through the discourses that materialize landscape and the ideological rhetoric that lends cultural significance to new regionalist landscapes.

Below a very brief history of the Ciutat de les Arts i de les Ciències, which traces regionalist discourse during the key moments in the project’s political history: its planning, near cancellation, and inauguration. From each I have selected just a few quotes to highlight the ways regional politicians and others have discussed its cultural significance as specifically Valencian: symbolic of new forms of regional self-identification, autonomous self-governance, and cultural difference. These politics may not be Valencianista or nacionalista in any strict sense, but their discourses regionalist in the broadest sense: they seek to construct a new Valencian community via a new Valencian landscape. But of what kind?

The Project’s Origins underthe Socialist Administration of the 1980s

The early years of regional autonomy under the administration of Socialist Joan Lerma are critical for understanding the material and symbolic origins of la Ciutat de les Ciències. After the contentious negotiation of València’s Statute of Autonomy, torn by controversies over the region’s official language and symbols, the nascent Generalitat Valenciana sought to institutionalize its authority and forge a more cohesive and autonomous Comunitat Valenciana, an effort in which the regional capital figured prominently. The agenda took shape in the technical language of spatial planning, but overlaying these territorial goals was the broader desire to modernize regional culture.

Lerma suggested in late 1989 that València construct a “city of science and technology” to promote scientific research and learning by the general populace, boosting Valencian culture projecting it beyond regional boundaries. He suggested it could convert València into a European capital of science and innovation offering

…the possibility, above all for our children, of having access to a technical and scientific education that today they don’t have or have with great difficulty…To me it seems (the project) is fundamental for the future of this region. Could we get along without it? Certainly, just like we can do without so many other things. But each time we renounce something like this we renounce a little bit of the future

(Levante-El Mercantil Valenciano, January 8, 1989).

Universitat de València professor José María López Piñero was charged with developing a more detailed vision for the project. Echoing Lerma he suggested

(I)n our city it is necessary and possible…to create a city of the sciences, which could be a showcase of scientific activities and would aid in teaching and the diffusion of knowledge. It would be a way of ‘taking the pulse’ of the Valencian identity itself in this regard

(Levante-EMV, January 28, 1989).

As the planning took shape in a proposal for a “Tower of Communications,” science museum, and planetarium project director Antonio Ten in 1992 claimed

The City of Science is born as a potent cultural and educational instrument, oriented toward the diffusion of scientific and technological knowledge to all strata of society. It is also born with the vocation of showcase

of the reality of a living and innovative city and region, decidedly launched in the direction of the future”

(Levante-EMV, February 2, 1992).

For Ten the project would be a “true point of encounter with an approaching future.”

Nearly Canceled by the PP, Valencians Defend the Ciutat de les Ciències

If the origin of new landscape is critical for understanding its social construction, perhaps even more revealing are key moments when political discourse is most contested. Thus something particularly important may be learned from popular Eduardo Zaplana’s ascent to regional power in 1995 and his controversial efforts to cancel (or at least modify) the Ciutat de les Ciències, which demonstrates the powerful and powerfully contested role of landscape in regional politics.

In the elections of May 28, 1995 the Socialists lost their majority in the Valencian Corts to the Partido Popular. Within days Zaplana announced a neoliberal agenda that included sweeping privatization and reviewing the viability of the Ciutat de les Ciències. On August 23, the Generalitat announced that it would “completely re-orient” the project and seek private capital investment from entertainment companies like Disney or Universal Studios. By late October of that year, however, Zaplana’s administration announced the complete cancellation of the Tower of Communications and the science museum, citing (presciently) the elevated construction costs. Only the planetarium L’Hemisfèric remained untouched, since construction contracts had already been let out.

Zaplana’s attack on the project provoked sharp reactions as an array of forces defended not only the buildings but also the incipient modernity they had already come to symbolize. The recently ousted Socialists were first to protest. Lerma argued

Anyone with a vision of the future who is trying to put the city on the road to modernization knows that the tower is a critical project…Any city that aspires to find itself among the great European cities needs something of this style…

(Levante-EMV, September 23, 1995).

Lerma accused the PPof conceiving such projects only “as if they were a business,” doing a “disservice to the future of the city of València” (ibid.).

Joan Romero, at that time vice-secretary of the regional Socialists, called for

a “common front” among all important Valencian institutions, public and private. Aurelio Marínez, socialist leader in València’s city council called for this common front to “stand up against a decision that puts the modern future of the capital in serious danger” (ibid.)

From across the city came pronouncements in near universal support of the project and in protest of Zaplana’s decision. The editors of Levante –EMV expressed their fear the cancellation would leave the “unmistakable landscape of a city of ruins and not of sciences” (Levante-EMV, September 24, 1995). Benjamin Muñoz, director of the Associación de Promotores y Constructores de Valencia argued

…(T)he complex of the Ciutat de les Ciències opens doors to the information super-highway, the Internet, and many more things…these landmarks are referents for the future and will be, without a doubt, for València what the Eiffel tower is for Paris (ibid.)

These sentiments echoed throughout the wide spectrum of Valencian regional politics.

The Corts Valencianes responded by calling on the Generalitat to complete the project as proposed, a measure that received the support not only of the Socialists and the leftist Esquerra Unida, but also the right-wing nationalists of the Unió Valenciana and Zaplana’s own compatriots in the PP. Zapalana’s administration offered to redesign the park, but the modest substitute only provoked more opposition. Socialist Romero accused Zaplana of substituting the initial designs with a “theme park,” a move that would “destroy an important cultural and educational initiative…” (Levante-EMV, November 25, 1995). The city’s most prominent architects also objected. Alejandro Escribiano, primary author of the city’s municipal plan revisions of 1988, lamented the impending loss of an important “symbol for the city” (Levante-EMV, December 9, 1995). On December 20, 1995, Levante – EMV published the results of a poll asking the city’s residents “Do you believe València must have an emblematic project for the twenty-first century like the Ciutat de les Ciències?”. Aresounding 84% of respondents said yes. More, they preferred Calatrava’s tower to the newly modified designs nearly two to one.

By trying to cancel the project, the new regional administration merely helped crystallize Calatrava’s designs as the symbol for the city and Comunitat Valenciana, consolidating a discourse in which the complex represented regional modernity itself. In early 1996, Romero suggested that by canceling the project Zaplana “would go down in history as the person who tried to destroy the future” (Levante-EMV, January 4, 1996). The mere proposal of the Ciutat de les Ciències had in a few years become a protagonist in the rapid evolution of regionalist discourse in Valencia towards an obsession with modernity, and the project’s cancellation an affront to it.

The Inauguration of a New Landscape

Adecade after Lerma’s proposed the project and five years after Zaplana tried to cancel it, major portions of the newly renamed Ciutat de les Arts i de les Ciències neared completion. Zaplana’s administration ultimately built Calatrava’s planetarium/IMAX theater and science museum, exchanged the tower with an equally (it not more) expensive and ambitious Palau de les Arts (concert hall), and added the costly aquarium L’Oceanographic to the complex. The soaring political rhetoric and discourses accompanying each consecutive inauguration – particularly of L’Hemisfèric and el Museu de les Ciències — exemplify how the Generalitat invested this emerging landscape with its own set of regionalist meanings, which were in some ways distinct from those of the Socialists, but in others remarkably consistent.

At the inauguration of L’Hemisferic in 1998, an extravaganza of lasers and fireworks and the premiere of Valencia’s own IMAX movie “El Gust per la Vida,” Zaplana argued the project “combines the defense of what is our own, of our singularity and our projection toward the Universe beyond” (Levante-EMV , April 17, 1998). Media advertisements taken out by the Generalitat in local newspapers claimed “It’s for you, it’s for the world” and brochures touted the complex as “a symbol of the Comunitat Valenciana for the twenty-first century” (Ciudad de las Artes y las Ciencias S.A., 1998). In a concurrent public relations campaign “Comunitat Valenciana: Anem a Més” (or “Comunitat Valenciana: We’re going on to more”) to promote regional government’s achievements after three years of the Zaplana mandate promoted the “the results of a great project.” Zaplana spoke of situating the Comunitat Valenciana “in the group that is going to lead the regions of Europe.” This new referent for Valencia culture and a European center of learning, the materials bragged, had “the cultural eyes of the world …looking to València” (Generalitat Valenciana, 1998).

The core of the complex, however, was always the science museum, so its inauguration in November 2000 prompted the most regionalist rhetoric. Zaplana called the moment “transcendental” and the region a “symbol of modernity and progress.” Valencians “believe in themselves, are open to the world, and have a tremendous cultural wealth,” he said, represented by the museum (Diario de Valencia, November 14, 2000). In November 14, 2000 issue of Las Provincias Zaplana called it

one of the landmarks, one of the architectural and cultural referents, which will shape the València of the future. It is one more of the emblematic projects promoted by Valencian government that will situate our Comunitat in the vanguard of European regions.

For Zapalana a visit a museum was an “opportunity to advance to the future” (ibid.).

The official guide to the museum reflects this same rhetorical joining of regional pride and European modernity. Beyond a tourist attraction Zaplana (echoing Lerma) called the project “a great wager on the future” that would convert “our Comunitat in a global reference point…of science, entertainment, and technology” (ibid.). Scientific innovation and regional competition provided an overarching “common project” and vehicle for the cohesion of the Comunitat Valencia.

The symbolic association of the project with regionalism and modernity extended beyond such formal political rhetoric. Just one indication of this can be found in coverage by the major Valencian daily newspapers of the science museum’s inauguration, in which the Generalitat’s rhetoric resonated in a wider, cohesive discourse. The special supplement to center-left LevanteEMV carried the headline “Destination Future.” An editorial in the conservative Diario de Valencia suggested the image of the museum is “the image of the future.” The center-right Las Provincias published a November 14, 2000 editorial suggesting

València, and by extension the Comunitat Valenciana, has lived through a long autumn and a raw wintertime. But it has woken up. It has cost twenty years of democracy that have served to awaken the institutions of selfgovernance…València can be proud of what is has done. València, from this day forward, is a city that can look as an equal to others like Bilbao, Barcelona, Madrid, and others of European-wide reputation

For these editors the city and region had ascended to the status of pioneer, innovator, and leader. The paper carried the headline “The Future is Already Here in València.”

From these few key historical moments we can see how regional government reconstructed its capital city to promote Valencian self-identification and pride, affirm the legitimacy of autonomous government, and cultivate new notions of Valencian cultural and tradition. In the process they articulated a vision of Valencian regional culture defined more by the future than the past, and by outward-looking competitiveness more than inward-looking historical reflection. Though Zaplana and the P.P. can in no regard be considered nationalist, nor regionalist in any sense other than the opportunistic use of regional pride and competitiveness for rhetorical purposes, this brief history demonstrates the centrality of regional questions to Valencian political discourse. The question of Valencia’s distinctiveness and place in the world is both the framework and medium through which political decisions are made and represented. If Lerma and Zaplana are not regionalists or nationalists by the strict definition of those terms employed in València, it remains apparent that the definitions of the region and regional identity may vary, but their meaning remains a central feature of ongoing debate.

Analysis: Reconstructing landscape to remake regionalism

The dramatic juxtaposition of L’Horta and la Ciutat de les Arts i de les Ciències in the Valencian landscape and imaginary returns us to some key questions. Most generally, how is the restructuring of political and economic territory (reterritorialization or regionalization) negotiated culturally? More specifically, what is the role of cultural landscape in the planned reconstruction of regional identity? These questions are of broad theoretical importance, but they have particular resonance in Catalan-speaking regions like the Comunitat Valenciana transformed in recent decades by the rapid (and simultaneous) processes of economic globalization, political regionalization, and modernization. Beyond the abstract consideration of reterritorialization and culture, however, the rapid disappearance of L’Horta from both the material landscape and the regionalist imaginary prompts more specific and troubling questions. What happens to regional culture when the landscape in which it was cultivated disappears? Even more dramatically, how can a regional government like the Generalitat Valenciana participate in the planned urbanization of a symbolic regionalist landscape like L’Horta without imperiling its own legitimacy?

I suggest that answer to all of the above questions, rooted both in geographical theory and the Valencian experience, can be found in two words: culture and landscape. For regional governments navigating the complex cross-currents of economic globalization and cultural regionalism, culture and landscape are both problem and answer. Below I elaborate on this very broad observation by drawing four more specific conclusions, which both arise from the Valencian case and help explain it and may serve as useful conceptual reminders for the study of regionalism.

In a regionalist context, all economic and political transformations must be narrated culturally. The pursuit of global competitiveness or territorial restructuring, especially when promoted by regional governments, must often be framed within a regionalist discourse. New Regionalism often must be reconciled with the culture complexities of ‘old’regionalisms. Social and spatial transformations are judged continually against the overarching regionalist project, whether defined in terms of regional pride and self-identification, territorial cohesion and autonomy, or the cultivation of regionally distinct waysof-life or symbolic practices (among others). In such an environment, some kind of regionalist rhetoric becomes compulsory for regional political leaders, even when their ideological orientation may not be very regionalist at all (Zaplana, who is neither a Valencianista nor nacionalista but a conservative popular, is a prime example). In such regionalist rhetoric certain keywords and landmarks become important points of reference, and political events and projects will inevitably be judged against them. Regionalism reminds us that culture mediates globalization and the state mediates both.

Historical forms of regionalist life and politics can be durable factors in (and even obstacles to) the pursuit of ‘new’regionalist agendas. This, of course, has been a primary way that regionalist movements are perceived in a global world: as the historically-based resistance to the forces of economic or cultural globalization. But there is something about L’Horta de València that makes this point with exceptional clarity, since this form of material culture literally and figuratively stands in the way of new development. L’Horta is both a way-of-life and a set of symbols, indeed a scale of Valencian life, which must be confronted whenever any new infrastructure of regional modernity is contemplated. Culture is always politically complex terrain for regional governments to navigate, but this is especially true when regionalist landscapes must be sacrificed for the infrastructure of regional ambition.

When old regional landscapes and discourses cannot be adapted to new regionalist agendas, they are moved aside for alternative regionalist waysof-life and signifying systems. Many regional traditions and landscapes do not stand in the way of globalization or regional development. Some landscapes (like old city centers) can be preserved for their charm and antiquity and converted into motors for tourism. Other regional traditions, like the affinity for trade and entrepreneurship attributed to Catalans, can provide a convenient referent linking the past to the present and future. As a cultural landscape L’Horta is doubly problematic, however, since it both materially stands in the way of growth and symbolically represents agrarian social relations with little relevance to a globally-oriented, entrepreneurial regionalism. In such a case, perhaps the only way for regional government to ideologically confront the challenge of L’Horta is to ignore it, passively allowing it to disappear, while actively fostering other regionalist landscapes.

This is where the construction of the Ciutat de les Arts i de les Ciencies directly upon the croplands of L’Horta is so symbolically important, for it encapsulates both the Generalitat Valenciana’s disinterest in preserving L’Horta with its desire to erect a new regionalist landscape in its place. At the same time as the science museum literally overshadows the croplands of L’Horta, the new kind of regional culture that museum is said to represent symbolically overshadows the historical traditions connecting Valencia to its agrarian past. Whether the politicians and planners of the Generalitat intended to or not, they in effect erected a new cultural landscape symbolic of new cultural traditions directly upon the remnants of the old.

We can debate the content and significance of this displacement. We can argue that L’Horta is irreplaceable and its loss signifies the end of Valencian regional culture. This is a view among many in València. Certainly such landscape and customs honed over many centuries cannot be easily replaced. But if we approach culture as dynamic and socially constructed we must admit the possibility of new regionalist cultures. València exemplifies how debatable regionalism can be. If we allow for the political manipulation and reorientation of regionalism discourse and

landscapes, this raises another question. What exactly is L’Horta being diplaced for?

The regionalist ideology of modernity offers a potent substitution for historical regionalism and another model of regional life more adapted to globalization. The answer to any government seeking to navigate between old and new regionalisms, between the politics of locality and the pursuit of global competitiveness, may be found in reorienting regionalism around the vague yet powerful notion of modernity. The rhetoric of regional modernity offers a vision that looks outwards and forward, embraces interconnectedness and the future, and defines culture by its place in a wider, extra-territorial sphere of relationships and a historical dynamism. Yet it does so while promoting regional cohesion and autonomy. In substituting the discourses and landscapes of regionalist modernity, regional governments can stay regionalist without the binding constraints of regional history and geography. This is, I think, the substitution promoted by the Generalitat Valenciana through the planning, construction, and promotion of the Ciutat de les Arts i de les Ciències.

If landscape is so central to defining regionalism, then perhaps it is not surprising that redefining regional culture is most readily accomplished by reconstructing regional landscapes, luring the regionalist gaze of Valencians away from L’Horta and the past toward Calatrava’s gleaming new buildings and the modernity are said to represent. By displacing L’Horta with the Ciutat de les Arts i de les Ciències, tradition with modernity, the Generalitat takes a firm hand in symbolically reconstructing Valencian culture as wayof-life and signifying system. Intimate connections between Valencians and the land (e.g. communal systems of irrigation and market exchange) are replaced by inter-connectedness at a different scale, represented by international flows of tourists and cultural expression. The careful cultivation of regional traditions, rooted in millennia of social practices, is abandoned for global interconnectedness, innovation, culture, and fashion. By this argument regionalism must neither be confronted nor abandoned, but merely re-oriented and reconstructed in ways more convenient to regional competitiveness in a global age. With its longstanding bonds to the land broken, Valencian regionalism is made more pliable and adaptable to changing historical circumstances. Innovation and change are proposed as the new Valencian regional traditions, celebrated as the new Valencian way-of-life: modernity.

Conclusion

Few places exemplify the complex relationship between economic, political, and cultural transformation better than Spain’s autonomous regions. Concurrent processes of economic globalization and political regionalization have reterritorialized Spain into a state of entrepreneurial and culturally

charged autonomies. In the Catalan-speaking regions, as elsewhere in Europe, the intersection of economic integration and regionalist politics presents regional governments with political challenges as well as opportunities. These challenges and opportunities are perhaps most evident in the cultural landscape itself and the ways that regionalization takes shape in regionalist discourse and the places that materialize it. In the displacement of the Valencian Horta by the Ciutat de les Arts i de les Ciències we see most clearly the central role of landscape as both referent for regional culture and instrument in regional politics. If culture remains a key challenge for globalization-as-reterritorialization and New Regionalism, in theory and practice, cultural landscape can be a key answer, overlooked in theory but not in practice.

For regions like the Comunitat Valenciana the landscape has been a central referent defining the scale and structure of regional life and culture. For centuries the emblematic landscape of Valencian regional difference was L’Horta (recall the survey of Piqueras Infante, 1996). Today the landscape of the Ciutat de les Arts i de les Ciències has become the preeminent symbol of the city, diplacing others like L’Horta in regional space and imaginary. In a recent survey residents of the capital were asked to name five places in the city that spontaneously came to mind. The most common response was the Ciutat de les Arts i de les Ciències (Boira 2005). Such a profound transformation offers four basic insights to anyone interested in reterritorialization and regionalization in general or the Catalan-speaking regions specifically, which perhaps bear repeating. First, in regionalist politics all regional transformations must be narrated culturally. Second, historical regionalisms can be durable factors in or obstacles to ‘new’regionalist agendas. Third, when old regional landscapes and discourses cannot be adapted to new regionalist agendas, they are moved aside. And fourth, the regionalist ideology of modernity offers a substitution for the more troublesome politics of history and locality, adapted to the fluid and competitive realities of globalization.

But what exactly does this mean for regionalism? What kind of regional modernity is this that the Comunitat Valenciana has embarked upon? And what really has L’Horta been substituted with? This is a normative discussion beyond the scope of this paper and best left to Valencians. But perhaps insight on the nature of new regionalist politics and cultures might be found in the landscapes constructed in their name. The Generalitat’s science museum may serve as a point of reference here, since that’s what it was explicitly designed to be: the utmost symbol of Valencian modernity. What kind of building is it? As anyone who has visited it will know, Calatrava’s façade is monumental and visually stunning on the outside. But the museum lacks significant content on the inside. Drawn towards this gleaming white vision of Mediterranean modernity, we find the banal contents of a mediocre science center. And though the project was initially defined by its contents, the building today advertises modernity without articulating what that really means.

234 David L. Prytherch Treballs de la SCG, 61-62, 2006

Or perhaps this is the wrong interpretation. Maybe the science museum has indeed defined modernity, modernity as the experience of having our vision drawn away from the past and the land toward the future and the sky, an experience in which (to quote Marshall Berman, who paraphrased Marx) “All that is solid melts into air” (Berman, 1988). Dazzled by the mirage of modernity we might even forget that another more substantial regional vision once existed, even though its soils are buried right under our feet.

Works cited

AMIN, Ash (2004). “Regions unbound: towards a new politics of place.” Geografiska Annaler, 86B, p. 33-44.

ANDERSON, Benedict (1983). Imagined communities: Reflections on the origin and spread of nationalism. New York: Verso.

BERMAN, Marshall (1988). All that is solid melts into air: the experience of modernity New York: Viking Penguin.

BLASCO IBÁÑEZ, Vicente (2000). La barraca. Madrid: Cátedra.

BOIRA, Josep Vicent (2005). Informe sobre la encuesta: la imagen de la ciudad de Valencia 2005. Unpublished report. Valencia: Ajuntament de Valencia.

BRENNER, Neil (1997a). “Global, fragmented, hierarchical: Henri Lefebvre’s geographies of globalization.” Public Culture, 10, p. 135-167.

BRENNER, Neil (1997b). “State territorial restructuring and the production of spatial scale: Urban and regional planning in the Federal Republic of Germany, 1960-1990.” Political Geography, 16, p. 273-306.

BRENNER, Neil (1999). “Globalisation as reterritorialisation: the re-scaling of urban governance in the European Union.” Urban Studies, 36, p. 431451.

CIUTATDE LES ARTS I DE LES CIENCIES S.A. (1998). Ciudad de las Artes y las Ciencias, Valencia: Una realidad en marcha (promotional brochure), Valencia.

COOKE, Philip. and Kevin MORGAN (1998). The associational economy: firms, regions, and innovation. Oxford:OxfordUniversity Press.

COSTA, Manuel (1994). “La huerta de Valencia como ecosistema.” In: SALVADOR PALOMO Pedro [ed.]. Seminario international sobre la huerta de Valencia. Valencia: Ajuntament de Valencia, Oficina Técnica Plan Verde.

CUCÓ, Alfons (1999). El valencianisme polític: 1874-1939. Editorial Afers, Catarroja, Valencia.

DEAS, Ian and Kevin WARD (2000). “From the ‘new localism’to the ‘new regionalism’?” The implications of regional development agencies for city-regional relations. Political Geography, 19, p. 273-292.

DELANEY, David and Helga LEITNER (1997). “The political construction of scale.” Political Geography, 16, p. 93-97.

DUNCAN, James (1990). The city as text: The politics of landscape interpretation in the Kandyan Kingdom. Cambridge: Cambridge University Press.

DUNCAN, James and David LEY. Place, culture, representation. London: Routledge.

FUSTER, Joan (1962). El País Valenciano. Barcelona: Ediciones Destino.

FUSTER, Joan (1962). Nosaltres els Valencians. Barcelona: Edicions 62.

GENERALITATVALENCIANA(1998). Comunitat Valenciana: Anem a més (booklet). València: Generalitat Valenciana.

GIBSON-GRAHAM, J.K. 2002. “Beyond global vs. local: Economic politics outside the binary frame.” In: HEROD, Andrew and Melissa WRIGHT[eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA: Blackwell, p. 25-60.

GUIA, Josep (1988). València, 750 anys de nació catalana. València: Edicions Tres i Quatre.

HÄKLI, Jouni. (1998). “Discourse in the production of political space: Decolonizing the symbolism of provinces in Finland.” Political Geography, 17, p. 331-363.

HOBSBAWM, Eric (1983). “Introduction: The invention of traditions.” In: HOBSBAWM, Eric and Terrence RANGER [eds]. Inventing Traditions. New York: Cambridge University Press.

JUARISTI, Jon (1997). El bucle melancólico. Madrid: Espasa.

KEATING, Michael (1998). The new regionalism in Western Europe. Cheltenham: Edward Elgar.

KEATING, Michael (2000). “The minority nations of Spain and European integration: a new framework for autonomy?” Journal of Spanish CulturalStudies, 1, p. 29-42.

KEATING, Michael (2001). Nations against the state: The new politics of nationalism in Quebec, Catalonia and Scotland . Basingstroke, Hampshire: Palgrave.

LATHAM, Alan (2002). “Retheorizing the scale of globalization: Topologies, actor-networks, and cosmopolitanism.” In: HEROD, Andrew and Melissa WRIGHT[eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA: Blackwell, p. 115-144.

LE GALES, Patrick and Christian LEQUESNE. 1998. Regions in Europe. New York: Routledge.

LEITNER, Helga, Claire PAVLIK, and Eric SHEPPARD (2002). “Networks, governance, and the politics of scale: Inter-urban networks and the European Union.” In: HEROD, Andrew and Melissa WRIGHT[eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA: Blackwell, p. 274303.

236 David L. Prytherch Treballs de la SCG, 61-62, 2006

LOVERING, John (1999). “Theory led by policy: the inadequacies of the ‘new regionalism’(illustrated from the case of Wales).” International Journal of Urban and RegionalResearch, 23, p. 379-395.

MACLEOD, Gordon (2001). “New regionalism reconsidered: globalization and the remaking of political economic space.” International Journal of Urban and Regional Research, 25, p. 804-829.

MACLEOD, Gordon and Mark GOODWIN (1999). “Space, scale, and state strategy: Rethinking urban and regional governance.” Progress in Human Geography, 23, p. 503-527.

MACLEOD, Gordon and Martin JONES (2001). “Renewing the geography of regions.” Environment and Planning D: Society and Space, 19, p. 669695.

MAINS, Susan (2002). “Maintaining national identity at the Border: Scale, masculinity, and the policing of immigration in Southern California.” In: HEROD, Andrew and Melissa WRIGHT[eds.]. Geographies of Power: Placing Scale. Malden, MA, Blackwell: p. 192-214.

MARSTON, Sallie (2000). “The social construction of scale.” Progress in Human Geography, 24, p. 219-242.

MARSTON, Sallie (2004a). “Space, culture, state: uneven developments in political geography.” Political Geography, 23, p. 1-16.

MARSTON, Sallie (2004b). “Along way from home: Domesticating the social production of scale.” In: SHEPPARD, Eric and Robert MCCMASTER [eds.]. Scale & Geographic Inquiry: Nature, Society and Method. Malden, MA: Blackwell, p.170-191.

MIRA, Joan. F. (1981). Població i llengua al País Valencià. València: Institució Alfons el Magnànim.

MITCHELL, Don (1996). The lie of the land: Migrant workers and the California landscape. Minneapolis, MN: University of Minnesota Press.

MITCHELL, Don. (2000). Cultural geography: a critical introduction. Malden, MA: Blackwell.

NOGUÉ, Joan and Joan VICENTE (2004). “Landscape and national identity in Catalonia.” Political Geography, 23, p.113–132.

OLWIG, Kenneth (1984). Nature’s ideological landscape: a literary and geographic perspective on its development and preservation on Denmark’s Jutland heath. London: G. Allen & Unwin.

OLWIG, Kenneth (2002). Landscape, nature, and the body politic: from Britain’s renaissance to America’s new world. Madison, WI: The University of Wisconsin Press.

PAASI, Anssi (2002). “Place and region: Regional worlds and words.” Progress in Human Geography, 26, p. 802-811

PAASI, Anssi (2003). “Region and place: regional identity in question.” Progress in Human Geography, 27, p. 475-485.

PAASI, Anssi (2004). “Place and region: looking through the prism of scale.”

Progress in Human Geography, 28, p. 536-546.

PERKMANN, Markus (2002). “Euroregions: Institutional entrepreneurship in the European Union.” In: PERKMANN, Markus and Ngai-Ling SUM [eds.]. Globalization, regionalization and cross-border regions. London: Palgrave, p. 103-124. .

PERKMANN, Markus and Ngai-Ling SUM (2002). “Globalization, regionalization and cross-border regions: Scales, discourses and governance.” In: PERKMANN, Markus and Ngai-Ling SUM [eds.]. Globalization, regionalization and cross-border regions. London: Palgrave, p. 2-24.

PIQUERAS INFANTE, Andreas (1996). La identidad Valenciana: La dificil construcción de una identidad colectiva. València: Institució Alfons el Magnànim.

SANCHIS GUARNER, Manuel (1999). La ciudad de Valencia: Síntesis de historia y de geografía urbana. València: L’Ajuntament de València.

SAUER, Carl (1925). “The morphology of landscape.” In: J. LEIGHLY [ed.]. Land and life: Selections from the writings of Carl Ortwin Sauer. Berkeley, CA: University of California Press, p. 315-50.

SCHEIN, Richard (1997). “The place of landscape: a conceptual framework for interpreting and American scene.” Annals of the Association of American Geographers, 87, p. 660-680.

SMITH, Neil (2004). “Scale bending and the fate of the national.” In: SHEPPARD, Eric and Robert MCMASTER [ed.]. Scale & Geographic Inquiry: Nature, Society, and Method. Malden, MA: Blackwell, p. 192-212.

STORPER, Michael (1997). The regional world: territorial development in a global economy. New York: Guildford Press.

SWYNGEDOUW, Eric (1997). “Neither global nor local: “Glocalization” and the politics of scale.” In: COX, Kevin [ed.]. Spaces of Globalization: Reasserting the Power of the Local. New York: Guildford, p. 137-166.

SWYNGEDOUW, Eric (2000). “Authoritarian governance, power, and the politics of rescaling.” Environment and Planning D: Society and Space, 18, p. 77-89.

SWYNGEDOUW, Eric (2002). “Elite power, global forces, and the political economy of “glocal” development.” In: CLARK, Gordon, Maryann FELDMAN, and Meric GERTLER [eds.]. Handbook of Economic Geography. Oxford: Oxford University Press, p. 541-558.

SWYNGEDOUW, Eric (2004). “Scaled geographies: Nature, place, and the politics of scale.” In: SHEPPARD, Eric and Robert MCMASTER [eds.]. Scale & Geographic Inquiry: Nature, Society, and Method. Malden, MA: Blackwell, p. 129-153.

WILLIAMS, Raymond. 1981. Culture. London: Fontana Paperbacks.

Lloc, esport i globalització: donant

sentit

a la marca Barça *

Resum

HunterShobe Department of Geography

Portland State University hshobe@pdx.edu

El cas del Club de Futbol Barcelona proporciona un exemple constrenyedor per examinar l’impacte de la globalització en la relació entre identitat i lloc dels clubs de futbol. El FC Barcelona té unes profundes connexions històriques amb la ciutat de Barcelona i Catalunya. Aquestes connexions s’afebliren amb les directives de Josep Lluís Núñez (1978-2000) i Joan Gaspart (2000-2003) i promocionades de nou a partir del 2003, per Joan Laporta i el seu equip directiu. Al mateix temps, amb Laporta, el FC Barcelona s’ha convertit en una marca global de renom internacional. Però, com s’ha d’entendre aquest renovat interès pel discurs local i nacional arrelat al lloc d’origen a la vegada que l’equip es promociona com una marca global? Tot i que els discursos locals i globals no semblen concordar, la direcció del club promou simultàniament la marca Barça alhora que repolititza el club amb un explícit discurs catalanista. D’aquesta manera, els discursos globals i locals no són mútuament exclusius, sinó que els locals es perfilen en la construcció del discurs global i els globals queden implicats en la reproducció del local (Massey 1994: 120). Treballs

* Traducció de Rosa Cerarols

“Nosaltres som més que un club a Catalunya, Espanya i a la resta del món perquè nosaltres estem identificats amb la democràcia i la defensa dels drets humans. Nosaltres volem mantenir aquestes associacions”

Joan Laporta, President del FC Barcelona (González, 2006)

Tant la literatura acadèmica com la popular reconeix l’important rol del Futbol Club Barcelona (FC Barcelona) i del seu estadi, el Camp Nou, com a espais d’expressió de la identitat catalana durant la dictadura de Francisco Franco (Foer, 2004; Ball, 2001; Ainaud de Lasarte et. al., 1999; Barnils et. al. 1999; Espadaler, 1998; Burns, 1998; Colomé, 1997; MacClancy, 1996; Kuper, 1994; Sobrequés, 1991 i 1993; Shaw, 1985 i 1987; Subartés, 1982).

La idea implícita més destacable és que FC Barcelona ha estat històricament molt vinculat a Catalunya i Barcelona com a llocs de consolidada identitat pròpia. En l’Espanya democràtica d’avui en dia, on Catalunya ha recuperat les seves institucions polítiques, socials i culturals negades durant la dictadura, aquesta relació entre identitat i lloc del FC Barcelona és menys clara i evident. Aquesta, ha esdevingut molt més complexa, a causa de la intensificació, entre d’altres coses, de la globalització i del futbol.

Si es revisa la retòrica de les diferents directives del club dels últims trenta anys, ens podem fer una idea d’aquesta canviant relació entre lloc, identitat i el club. En aquest sentit, la citació de Laporta (inclosa unes ratlles més amunt) ens revela dos nous eixos distintius de com la seva administració projecta el rol lloc/identitat del club. Primerament, s’observa un esforç clar i conscient de posicionar el club en diferents contextos espacials, concretament a l’escala de Barcelona, Catalunya, Europa i el món. En segon lloc, Laporta defineix el club com a sinònim de “democràcia i defensa dels drets humans”, representant el club dels oprimits o dels bons perdedors. Amés, assumeix i essencialitza dits atributs no només pel club, sinó també traçant el paral·lelisme per Catalunya. D’aquesta manera l’administració del FC Barcelona es vincula amb el discurs nacionalista, promovent activament el catalanisme.

Aquest discurs presentat representa un contrast evident amb els predecessors de l’actual directiva del club, Josep Lluís Núñez (president del 1978 al 2000) i Joan Gaspart (president del 2000 al 2003). Coincidint amb els primers vint-i-cinc anys de la nova Constitució Espanyola (1978), Núñez despolititzà el FC Barcelona, distanciant el club de qualsevol associació nacionalista. Els seus discursos, comparats amb els de Laporta, representen una visió ben diferent de Barcelona i Catalunya com a llocs d’identitat pròpia. De forma subjacent a aquesta dinàmica hi ha una complexa trama política local.

En aquest sentit, la meva investigació explora quin ha estat el paper jugat pel FC Barcelona en la construcció social de lloc i de la identitat a Barcelona i a Catalunya i com els propis canvis en el sí del FC Barcelona han tingut

implicacions en els posicionaments vers el club i la seva localització espacial. En aquest article examino com la canviant natura de l’esport en l’era global ha influenciat el FC Barcelona, considerant les implicacions d’aquells canvis que fan referència al lloc i al club, tot aportant una reflexió sobre la globalització, l’esport i el lloc. En aquest sentit, certa literatura ha suggerit que l’actual intensitat de globalització desestructura les maneres en les quals la identitat local s’estructura en el lloc (Appadurai, 1996; Philo i Kearns, 1993; Zukin, 1992; Castells, 1989; Emberley, 1989). Les crítiques suggereixen que la globalització ha fet disminuir la importància del lloc i n’encoratja el desarrelament. De forma similar, i en concret per l’esport, s’ha apuntat que la intensificació de la globalització desafia la relació entre els clubs de futbol, els llocs d’origen i les comunitats locals (Brookes, 2002; Bairner, 2001; Maguire, 1999; Duke i Crolley, 1996). Sovint, s’entén que la globalització deslocalitza l’esport ja que la pressió competitiva per generar beneficis exigeix als presidents i a les directives dels clubs en pensar cada cop més en termes d’atraure clients i no pas seguidors/es. Aquesta lògica mercantil és la que explica la necessitat dels clubs de fer-se populars i reeixits més enllà de les seves àrees de suport tradicional. Molts clubs, particularment els de futbol d’elit, han buscat fer-ho a través del procés de branding. 1 En efecte, és el branding dels clubs de futbol el què ha permès a alguns suggerir que el futbol d’avui en dia ja no es basa en la mateixa relació local del lloc que temps enrere.

La primera part d’aquest article tracta de com el discurs de l’actual administració del FC Barcelona intenta reconciliar l’esfera global amb la local intentant donar resposta a la següent pregunta: com pretén el club continuar essent l’equip de Catalunya i Barcelona a la vegada que intenta esdevenir un equip famós a nivell mundial atraient afició que no té cap connexió social ni amb Catalunya ni amb Barcelona? Després l’èmfasi es desplaça a temes relacionats amb el comerç global, el lloc i l’esport, tot explorant la relació entre el FC Barcelona i la Nike. Aquesta dissertació juxtaposa el desenvolupament conjunt del FC Barcelona i la Nike com a marques que defensen la idea de que el club ha de representar Catalunya per sobre de cap altre marca corporativa. Amb l’exemple de la Nike s’observa com llocs aparentment sense connexió, queden enllaçats a través dels fluxos globals de capital i cultura. En aquest punt, examino el lloc com una “construcció de concretes constel·lacions de relacions socials, trobant-se i navegant juntes en un locus particular” (Massey, 1994, p. 153).

1 (Nota de la traductora): He mantingut la paraula en versió original ja que és un mot emprat en el vocabulari empresarial català i té un significat més ampli i complex que la simple creació d’una marca.

2006

El branding espacial del FC Barcelona: club global, club local i club nacional

L’elecció al 2003 de Joan Laporta a la presidència del FC Barcelona ha suposat molts canvis pel club. Laporta ha readoptat l’actiu rol social del club a la vegada que ha portat a terme canvis econòmics i de màrqueting significatius. Tot i que el FC Barcelona administrat per la Junta de Núñez era econòmicament fort, el club s’endeutà amb la directiva de Joan Gaspart. L’equip financer de Laporta però, ha sufragat el deute a la vegada que ha fet retornar el club a l’elit mundial del futbol. L’estratègia ha estat l’aplicació d’un màrqueting agressiu. Concretament, s’ha observat un gran esforç per millorar i promocionar la marca Barça. En aquest sentit, l’objectiu principal del branding és aconseguir que els consumidors/es s’identifiquin amb la marca i els seus productes associats. Junt amb la transformació de la marca, existeix un esforç per canviar o intensificar la manera a través de la qual la gent s’identifica amb la marca. I en aquest cas concret, s’acompanya també de l’esforç per aconseguir una audiència més àmplia per la marca, una audiència més enllà de Catalunya.

Més que promoure comoditats individuals, les marques es presenten com a conceptes, com a experiències, com estils de vida (Klein 2000: 21). Però si les marques pretenen negociar com nosaltres experimentem el món, quines són llavors les implicacions pel lloc i la identitat de lloc? Com pot el FC Barcelona promocionar-se com una marca global mentre simultàniament manté connexions significatives amb Barcelona i Catalunya? L’increment d’una afició cada vegada més global no erosiona el rol de l’arrelament d’identitat amb el lloc que caracteritza el club? I, de quina manera aquest fet reestructura les formes en les quals Catalunya i Barcelona es constitueixen socialment com a llocs? En aquest sentit, mantinc que el discurs i l’enfoc de Laporta no es decanta ni per allò global ni per quelcom específicament local, sinó que ho interrelaciona portant a terme un branding del club a diferents escales espacials: la ciutat, la nació i el món. Essent així, el discurs de la identitat urbana és niat en el discurs de la identitat nacional. El catalanisme emprat per Laporta és cosmopolita i mira enfora, donant al FC Barcelona la categoria d’un club global. Així, per concebre millor de quina manera la globalització impacta en com els llocs es construeixen, és útil considerar com allò global i local es manifesta simultàniament en els llocs. Més que considerar el desarrelament de la globalització, és més útil considerar la fluïdesa del lloc en el context de la globalització.

La remodelació, el màrqueting i el marxandatge de la marca del FC Barcelona han estat els elements més distintius de la presidència de Laporta. La seva elecció ha estat àmpliament interpretada com una voluntat de canvi, caracteritzada per la “modernització” del club. Així, Laporta ens presenta la marca del club a tres escales espacials: ciutat, nació i món. Al mateix temps,

per promocionar la marca, apareix per a cada escala espacial, un discurs diferent del club i del lloc (tot i que alguns discursos es sobreposin). D’aquesta manera, la marca del FC Barcelona construïda per la junta de Laporta està arrelada a la noció de catalanisme, es relliga amb el cosmopolitisme de Barcelona i projecta una vessant moderna i atrevida, aspirant d’ésser associada no només amb l’elit futbolística europea sinó també amb la avantguarda del futbol mundial i del flux econòmic global. Aquest procés de branding del club a vàries escales, que per alguns pot semblar antitètic, és presentat per l’administració de Laporta com quelcom intrínsecament català; una manera moderna de “mirar enfora” arrelada en l’antiga tradició comerciant i industrial. Per tant, innovació i tradició conflueixen en les narratives del FC Barcelona per projectar-lo com l’equip de Barcelona, l’equip de Catalunya i el primer club global del món.

No sorprèn doncs que el FC Barcelona continuï estant estretament associat a la ciutat que li dóna nom. Històricament, i de forma similar a altres clubs esportius i equips de futbol, els/les seguidors/es del FC Barcelona, particularment aquells/es que assisteixen als partits amb regularitat, han estat predominantment locals. El seguiment més nombrós és el de Barcelona i rodalies (La distribución del voto blaugrana, 2003). Segons les estadístiques publicades al 2003, el 92% dels socis/es del club vivien a la província de Barcelona i d’aquest percentatge, el 54%, residien a la ciutat de Barcelona (La distribución del voto blaugrana 2003). Tanmateix, des de que aquesta informació fou publicada, més de 50.000 socis/es s’han unit al club, molts dels qual després de l’elecció de Laporta.

Tot i que el FC Barcelona cerca i adquireix una afició internacional, es manté fortament arrelat a Barcelona. Amés, Laporta i la seva administració manté molt bona relació amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, cosa que no era així en els vint-i-cinc anys de Núñez i Gaspart. Tot i que quotidianament el club es s’anomena Barça, sovint es diu simplement Barcelona, o sigui, la mateixa paraula per anomenar la ciutat i el club, fet que acaba vinculant les sorts i les desgràcies del club a la pròpia ciutat.

També amb Núñez, el club mantenia una associació forta amb Barcelona. Així, en determinats contextos, els clubs o els equips, carreguen amb la representació de la pròpia ciutat a la qual pertanyen (Nielsen, 1995). D’alguna manera, els clubs de futbol esdevenen la marca de la seva pròpia ciutat, particularment si comparteixen el mateix nom. Els clubs i els equips esportius, per tant, també incorporen el rol de la identificació local; seguir un club/equip local fa que molta gent es senti arrelat al lloc, a casa (Bale, 2001; Hague i Mercer, 1998). L’afició del club esdevé així, part de la memòria geogràfica col·lectiva (Hague i Mercer, 1998). El club i la ciutat queden fusionats en aquestes memòries. Tan mateix per alguns, la identificació amb el FC Barcelona és quelcom més estretament relacionat amb la ciutat de Barcelona que amb Catalunya. Pels immigrants que intenten arrelar-se al seu nou entorn urbà, l’associació del FC Barcelona com un club de Catalunya pot ser que

sigui poc important. Per d’altres, tanmateix, el rol de Barcelona com la capital de Catalunya és extremadament significant. El mitjans de comunicació esportius de Barcelona, especialment l’Sport, apunten que el FC Barcelona no només ha promocionat la seva pròpia marca sinó que també ha promocionat Catalunya. Ala pàgina web del club, Laporta anuncia que el seu desig “és que el Barça romangui l’eina que sempre ha estat per aquest país per projectar els valors i el saber de Catalunya a la resta del món” (www.fcbarcelona.com). En aquest sentit, els esforços per promocionar Catalunya també han assolit una dimensió global, tal i com evidencia la gira de l’equip a Àsia, l’estiu de 2005. Durant la gira, el club col·locà un anunci a les mànigues de les camisetes de l’equip que promocionava l’ens institucional que gestiona el Turisme a Catalunya (El Barça promocionará...). Així, les institucions autonòmiques catalanes utilitzaren el club per promocionar el turisme a Catalunya, especialment a aquelles ciutats que el FC Barcelona podria tenir potencialment com a rivals a la Lliga de Campions, tals com Londres, Milà o Glasgow (El Barça promocionará...). Per tant, el Barça també promou Catalunya com una marca. El diari Sport en feu referència com una manera de promocionar “la marca Catalunya” (Promocionant Catalunya). En aquest cas, és evident que els mitjans de comunicació també estan implicats en la promoció de Catalunya com a una marca i essent així, el club esdevé partícip de com la gent de fora d’Espanya entén Catalunya.

La marca Barça: una marca global

En relació a la promoció del club, Laporta no només ha emprat el discurs del “FC Barcelona com l’orgull de Catalunya” sinó també el del FC Barcelona com un club d’elit europeu i mundial. En aquest sentit, en una roda de premsa el juliol de 2005 va declarar que el “Barça és més que un club no només a nivell de Catalunya sinó també a la resta del món” (Martínez Olivar, 2005). En la seva visita al Marroc, va afirmar que “el sentiment barcelonista és global [...] continuarem desenvolupant i projectant el barcelonisme a tot el món i aquest desig ens permet ser un equip de futbol català amb una influència universal” (Laporta: “el sentimiento barcelonista es global).

La marca del FC Barcelona té actualment una repercussió pública de grans dimensions. Inclús la premsa utilitza amb freqüència el concepte de “la marca Barça”. Através d’aquest marxandatge, les exhibicions i els bons resultats al camp, la “marca Barça” creix. Lluís Mascaró, columnista de l’Sport, va escriure que “exportar la marca Barça ha estat més fàcil des de que Laporta és president. En els anys obscurs de Gaspart, el club va perdre part del seu prestigi a causa dels desastres esportius, però també per la dolenta gestió econòmica i administrativa. Poc a poc, amb la gestió de l’equip de Laporta, s’ha recobrat el terreny perdut i el club ha retornat a la seva posició entre els millors” (Mascaró, 2005). El columnista prossegueix amb que el FC

Barcelona segueix un pla estratègic per difondre la imatge del club als cinc continents, com demostra les gires al Japó, Xina i als Estats Units. Per alguns, com Mascaró, l’agressiu màrqueting del club a escala mundial és en si mateix l’evidència de l’èxit i l’afirmació de la posició del club entre els millors. En aquest sentit, l’èxit del club rau per Laporta en “gestionar el club com una multinacional, i per aquesta raó s’ha d’organitzar i gestionar el nostre club com una multinacional amb sucursals en molts països” (Global view the key to Barça’s success).

Quan vaig preguntar-li a Josep Maria Artells, editor del Mundo Deportivo, sobre el fet del FC Barcelona com una marca, ell evocà tant allò global com el detall més local en la seva resposta:

“Ells (Laporta i els altres directius de la Junta) volen ser una marca. Ells ja ho prenen en termes de marca. El Barça sempre ha estat un club amb una forta vocació europea, amb una vocació internacional, però un club arrelat i amb certa orientació familiar. Les famílies han anat sempre a veure el Barça. Però els temps també canvien. L’equip ha estat a la Lliga de Campions, per ser econòmicament forts, i el Barça serà una marca tal i com és actualment el Real Madrid, el Manchester o el Milan. El Barça necessita ser capaç de competir amb aquests equips”

(Artells, 2004)

Artells creu que tant la localització local com la tradicional orientació familiar del club no estan renyits amb la necessitat de competir amb els clubs més rics i prestigiosos del món. Amés, suggereix que moltes de les persones associades o que segueixen el club entenen la importància de la posició global del club, “la gent entén que el Barça necessita ser global i necessita estar a tot el món i necessita ser poderós, necessita tenir una gran dimensió. Crec que això és compatible amb anar al Camp Nou els diumenges amb els amics i la família” (Artells, 2004). Així, el comentari d’Artells està en estreta consonància amb el discurs de Laporta que enllaça la sensibilitat local amb la global.

Tot i que durant la presidència de Gaspart el club s’endeutà, tradicionalment ha estat orgullós de la seva responsabilitat fiscal. L’èmfasi en la perspicaç gestió empresarial del club alimenta retroactivament l’estereotip de Catalunya com una regió econòmica pròspera i els catalans com uns hàbils negociants. L’equip de Laporta el formen els empresaris catalans Ferran Soriano (Vicepresident de finances), Marc Ingla (Vicepresident de màrqueting) i Jaume Ferrer (tresorer). Tots ells tenen menys de 45 anys i han reemplaçat uns predecessors molt més avançats en edat. Dit equip s’acredita per haver aconseguit capgirar el deute del club transformant-lo en un superàvit de 15 milions d’euros en finalitzar la temporada 2004-2005 (Frieros, 2005). Aquest sorprenent canvi de rumb es deu a la combinació de diferents factors,

61-62, 2006

on en destaquen els bons resultats i la presència de d’estrelles mundials a l’equip, particularment Ronaldinho, que ha esdevingut la primera estrella internacional del màrqueting del FC Barcelona, però també de la selecció brasilera i de la Nike. En conseqüència, els ingressos del club han incrementat espectacularment també gràcies a la incorporació del pay per view, les retransmissions per televisió satèl·lit i els nous acords amb la Nike.

El club també obté ingressos considerables de les gires estiuenques fora d’Europa. Durant la gira del 2005 a Corea, Xina i Japó, el club va rebre un milió d’euros per partit (Fieros, 2005). Aquesta és una nova i rentable estratègia pels clubs a l’hora d’esdevenir competitius. Ala ja establerta base internacional de fans de superestrelles cal afegir-hi el potencial mercat asiàtic. Talment en aquest sentit, David Beckham hagi estat el millor exemple (tot i que la imatge de màrqueting de Ronaldinho possiblement avui hagi eclipsat la de Beckham). El president del Real Madrid, Florentino Pérez, declarà a l’octubre de 2005 que Beckham generà grans beneficis al club en marxandatge, més que el propi salari del jugador (Beckham finançà els salaris galàctics del Real Madrid). L’estratègia de Laporta gira entorn aquests imperatius econòmics, essent-ne la clau Ronaldinho. L’explicació d’Artells sosté que: “el projecte de Laporta, que ell anomena el cercle virtuós, consisteix en començar amb un equip que funcioni, incloure a la plantilla algunes estrelles mediàtiques que venguin al llarg i ample del món, que la televisió en retransmeteixi molts minuts, i aportar títols. Això genera diners i una útil presència mediàtica” (Artells, 2004).

Perquè una marca esdevingui rentable, cal que aquesta sigui percebuda com un negoci respectable; tot i que la imatge sigui creada i construïda socialment, necessita elaborar-se en unes bases reals d’èxit (econòmic). En el món del futbol, l’estatus de marca del club es mesura a través de l’informe anual dels 20 equips més rics del món que realitzen Deloitte i Touche. Pel Barça i per molts d’altres clubs, aparèixer a la llista significa succés alhora que proporciona una evident avaluació del que el club significa a nivell de marca. Aquest rànquing és en si mateix un vehicle per a la projecció dels clubs de futbol com a marca. Així, quan el FC Barcelona descendí als 5 últims llocs de la llista, es va entendre per molts, com un signe de decadència del club. Tal i com Sobrequés m’explicà, “amb Núñez mai hagués estat així” (Sobrequés, 2004).

Al 2005 es va saber que el FC Barcelona havia escalat fins a la setena posició a la llista (per la temporada 2003-2004), després d’haver estat situat a la tretzena posició l’any anterior (La llista dels equips més rics). Quan hom es refereix a la marca en el món del futbol, o en dels equips esportius en general, cal fer referència al Manchester United, capdavanter de la llista Deloitte & Touch durant molts anys consecutius (fins que va ser desplaçat pel Real Madrid al 2006, coincidint amb el fitxatge de Beckham al club provinent del Manchester). La xarxa de màrqueting global del Manchester United està molt desenvolupada i és més afectiva que la de qualsevol altre equip de

futbol del món (Masnou i Giménez, 2005). Un dels fets que es destaca com el més important en el desenvolupament de la marca del Manchester United ha estat el d’esdevenir conegut a Àsia. Aquesta estratègia inclou a la vegada, l’associació de la marca del club a productes que no tenen res a veure amb el futbol, tal i com el Manchester United va fer a Austràlia i Àsia (Masnou i Giménez, 2005).

Una de les maneres que els clubs adquireixen reconeixement global i desenvolupen la marca és a través de la realització de gires estivals. Al’agost de 2003, només alguns mesos després de que Laporta fos elegit president del FC Barcelona, l’equip jugà tres partits amistosos a Estats Units. Els adversaris van ser equips europeus de gran renom, l’AC Milan, la Juventus (de Torí) i el Manchester United. Tot i que alguns grans equips europeus ja havien realitzat gires d’aquest tipus, particularment a Àsia, pel Barça va ser la primera vegada. Aquest fet trencà la llarga tradició del club de portar a terme l’estada de pretemporada als Països Baixos seguida d’una curta i modesta gira per Europa, i cal entendre’l com un altre canvi enfocat a promoure la marca del club.

Al 2005, la gira d’estiu del FC Barcelona fou a Japó i Xina, on la segona equipació de color “groc elèctric” de la temporada 2005-2006 s’usà per primera vegada, il·lustrant la sinergia de les estratègies de màrqueting. La renovada imatge del vestuari tenia l’objectiu l’expandir espacialment la marca. Així, durant la gira, els jugadors feren aparicions a shows televisius per promoure encara més la gira i el club. Les estrelles més sol·licitades varen ser Ronaldinho i Carles Puyol, les cares més globals i locals del FC Barcelona (Masnou i Giménez, 2005).

La marca: el FC Barcelona i la Nike

L’exemple de la Nike i del FC Barcelona mostren com les seves directives es preocupen de promocionar la marca Barça alhora que també promocionen els discursos locals de lloc. Al 1998, la Nike firmà un contracte com a proveïdora del FC Barcelona per deu anys, pagant dotze milions d’euros anuals per aquest dret (El FC Barcelona exigeix a la Nike més del doble). 2 A finals dels noranta, la Nike també es proposà l’objectiu d’esdevenir la marca dominant en l’àmbit del futbol. El repte més gran va ser el convertir-se en el proveïdor exclusiu de la selecció del Brasil. De forma errònia, sovint hom relaciona la Nike amb les sabatilles esportives i a la producció de roba esportiva en general. Però de fet, aquesta multinacional no fabrica res, subcontracta empreses per la fabricació de tots els seus productes (Sage, 2004, p.40).

La Nike és simplement el negoci de la marca. Busca incrementar-ne la presència i la difusió associant-la amb altres marques en el món dels esports.

2 Al’octubre de 2006, el FC Barcelona amplià el contracte amb la Nike cinc anys més amb un negoci estimat de 189 milions de dòlars (Nike extends FC Barcelona sponsorship…)

Per exemple, ha traçat una forta relació entre la marca i dos equips nacionals de futbol, la selecció brasilera i el FC Barcelona (Rosell, 2004). Rosell explica que, “La Nike sempre està pensant com fer l’associació entre el Barça i la Nike més coneguda” (Rosell, 2004). Aquest també és el cas d’alguns equips de futbol (americà) i bàsquet de les universitats americanes, com exemplifica la Universitat d’Oregon. En aquest sentit, el FC Barcelona, la selecció del Brasil i l’equip de futbol de la Universitat de Oregon tenen un localització espacial única però amb uns rols relacionats. El FC Barcelona està fortament implicat en com Barcelona i Catalunya es construeixen com a llocs. De forma similar, la selecció brasilera es perfila damunt la construcció social del Brasil. Potser en un grau menor, l’equip de futbol de la Universitat d’Oregon també està implicat en com la gent entén Eugene i Oregon com a llocs. I curiosament, aquests tres equips estan patrocinats per la Nike. El que és significatiu des de la perspectiva de lloc-identitat és que la Nike utilitza quasi les mateixes idees i estratègies per promocionar cada equip com una marca.

Tot i que l’enfoc d’aquest estudi no és explorar els detalls d’aquesta situació tripartita, és de destacar el fet de que la Nike s’impliqui en els rols de llocidentitat de cada equip. D’alguna manera, la Nike relaciona aquests llocs conjuntament. La Nike, una multinacional i una de les marques esportives més coneguda del món, proveeix alguns fils de la xarxa que relaciona Eugene/Oregon, Barcelona/Catalunya i Brasil. Através de la Nike, els llocs, aparentment desconnectats, són relacionats a través dels fluxos culturals i econòmics globals.

Tot i que la relació entre el FC Barcelona i la Nike és anterior a Laporta, les relacions s’estrenyeren quan fou elegit president i quan l’executiu de Nike, Sandro Rosell, esdevingué el Vicepresident de les Operacions de Futbol (2003-2005). Rosell representa la fusió dels discursos globals i locals de l’administració de Laporta. Per un cantó, Rosell té un discurs explícitament catalanista i una forta vinculació amb les tradicions del club, ja que el seu pare Jaume va ser un dels responsables del club als últims anys de la dictadura. Per altra banda, Rosell té un perfil laboral fortament global, ja que va ser membre de l’executiva de la Nike durant vuit anys i responsable de màrqueting de la marca a Amèrica del Sud. En aquest sentit, Rosell estava molt vinculat amb la selecció brasilera i establí contactes amb alguns dels clubs i seleccions més grans del món del futbol.

Els beneficis pel FC Barcelona d’algú amb aquests preuats contactes en el món futbolístic són evidents. L’arribada de Ronaldinho, la pedra angular del projecte de Laporta, s’atribueix obertament a la relació de Rosell amb el jugador creada durant el seu arrendament com a executiu de la Nike. Durant la campanya electoral, Laporta va prometre fitxar el Beckham pel Barcelona. Però dies després de que Laporta fos elegit, Beckham va firmar pel Real Madrid, i Laporta es va quedar aparentment sense cap estrella mediàtica. Després de més d’un mes d’estira i arronsa, Ronaldinho va escollir fitxar pel FC Barcelona, rebutjant la oferta del Manchester United. Les negociacions

de Rosell amb el brasiler van ser claus tot i que també es va comentar que el factor que va fer decidir al jugador va ser la preferència de viure a Barcelona per sobre de Manchester. Al primer any, Ronaldinho deixà el club en la segona posició de la Lliga. Però més important encara, va ser que la seva presència, atragué altres estrelles del futbol mundial a fitxar pel Barcelona. Així a l’estiu de 2004, el FC Barcelona va fitxar el centrecampista Deco, el davanter camerunès Samuel Eto’o, el francès Ludovic Giuly, el davanter suec Henrik Larsson i dos brasilers amb passaports europeus, Juliano Belletti i José Edmílson. Amb aquestes incorporacions a l’equip, en el qual també hi havia varis jugadors catalans a l’alineació de sortida, el FC Barcelona guanyà la Lliga de Campions, el primer triomf després de sis anys. L’any següent, el 2005-2006, el FC Barcelona va tornar a ser a la Lliga de Campions i guanyà la Copa d’Europa. Essent així, la connexió entre Rosell, la Nike, la selecció brasilera i Ronaldinho és part de l’explicació de com en un món altament globalitzat, gent i llocs esdevenen relacionats en el món del futbol.

El FC Barcelona també ha desenvolupat la seva pròpia marca en relació amb la Nike. De fet, l’aposta del club pel que fa a l’adopció de la nova política de màrqueting ha estat molt condicionada per l’ideari de marca de la Nike (Rosell, 2004). Quan vaig parlar amb Rosell, ell explicà com la seva experiència amb la multinacional condicionà la seva feina al club. Així, d’immediat retornà a la discussió de les marques, endurint-se ràpidament en el context de les lleialtats locals del club:

ANike, tu aprens a estimar a una marca i aprens a estimar a un grup de gent, a una institució i aprens a estimar l’esport. Aquí al Barça però, la marca no és el més important, sinó el grup de gent que hi ha, els 120.000 socis que porten el club a la sang des de que eren petits... La experiència amb la Nike m’ha servit molt, m’ha ensenyat tècniques per aplicar al negoci de l’esport en relació a la gestió d’un club (Rosell 2004)

Fins al 2006, el FC Barcelona contràriament a la resta d’equips professionals d’Europa3, no tenia cap patrocini a les samarretes. Aquest fet suposava que la Nike era l’únic logotip corporatiu vinculat a l’uniforme de l’equip. Com a proveïdor oficial, ha estat responsable del disseny i de la coordinació de l’elaboració de les equipacions. Al mateix temps, la venta de rèpliques de les samarretes oficials del club ha estat un dels elements significatius de l’esforç de branding i màrqueting del club, ja que genera ingressos però també suposa la difusió de la imatge de la marca arreu. Junts, el FC Barcelona i la

3 Un dels pocs clubs que no té incorporat un logotip patrocinador als uniformes de l’equip és l’Atlètic de Bilbao. En el cas de l’Atlètic de Bilbao, l’equip és proveït per una empresa esportiva del País Basc, la qual permet al club proclamar la seva independència vers les influències de fora del País Basc.

250 Hunter Shobe Treballs de la SCG, 61-62, 2006

Nike han creat una política de màrqueting que promouen dues marques, la del FC Barcelona i la de la Nike. La directiva de cada una d’aquestes organitzacions promou la construcció d’una visió cuidada de cada marca. La Nike es promou ella mateixa com a sinònim de l’esport i de l’esperit competitiu. Això es pot observar en els comentaris de Rosell quan cita l’amor a l’esport associat a la cultura corporativa de la Nike.

Aquesta cultura corporativa, on la marca Nike es construeix com l’essència de l’esport, ha generat tot tipus de crítiques. Per Klein, la Nike és una companyia que s’empassa l’espai cultural a glops gegants. La Nike és la història definitiva de la “supermarca” arrelada als anys noranta, i molt més que qualsevol altra empresa, les seves accions demostren com el procés de generar una marca intenta esborrar totes les fronteres entre el patrocinador i el patrocinat. Una multinacional de sabatilles esportives que ha apostat per associar-se a l’esport, vincular-se als Jocs Olímpics i inclús a atletes estrella per esdevenir la pròpia definició de l’esport en sí (2000:51)

La Nike ha estat objecte de moltes crítiques en part perquè és la indústria líder. Els crítics amb Nike l’han condemnat per promoure “l’hedonisme associat a la cultura del consum”, tipificat pel seu eslògan “Just do it” (només fesho) (Maguire, 1999, p.135). També han rebut certa atenció acadèmica, les polítiques laborals i de producció de la multinacional al sud-est asiàtic (per exemple vegeu Sage, 2004; Rothernberg-Alami, 2002; Kahle et al, 2000). La multinacional es gasta molt més en construir la marca a través del “màrqueting, publicitat, i acceptació del producte”, que pagant als treballadors que manufacturen els productes als quals s’afixa la marca (Maguire, 1999, p.133). Des d’aquesta perspectiva crítica, la reputació de Nike sembla contraposar-se amb la visió de Laporta del FC Barcelona com a defensor dels drets humans.

La Nike i el New Look

En els últims vuit anys, la Nike ha modificat la primera equipació del FC Barcelona vuit vegades (sempre algun tipus de variació en les franges verticals blaves i granes) i la segona equipació, set (“el New Look”, 2005). També ha canviat cada any el vestuari d’entrenament. Essent així, cada any, hi ha hagut com a mínim un nou -a vegades dos- conjunt de roba oficial a part de les peces de roba d’entrenament. Els canvis més radicals del disseny del vestuari amb la marca Nike van ser els de la temporada 2005-2006. Una reflexió sobre aquests canvis aporta una nova il·lustració de com el club promociona la marca Barça globalment alhora que manté un discurs local actiu del lloc d’origen del club.

S’observen tres grans canvis en el vestuari de l’equip en la temporada 2005-2006. El primer inclou la incorporació de la bandera catalana al darrere del coll de les samarretes i als laterals dels pantalons, fet que remarca la volguda connexió amb Catalunya (mai no s’havia utilitzat abans). El canvi més destacable de la segona equipació fou l’adopció dels pantalons granes en comptes dels pantalons blaus tradicionals, els quals s’havien portat des del 1920. D’acord amb les inicials notícies de premsa de la temporada 2005-06 en relació a les modificacions del vestuari, el canvi cap als pantalons vermells semblava tenir molt poca acceptació entre els aficionats i els jugadors, un canvi interpretat com una simple estratègia de màrqueting.

El tercer canvi té relació amb la segona equipació de l’equip. En el futbol, els equips generalment opten per utilitzar la primera equipació sempre que sigui possible, fins i tot quan es juga a fora de casa. Si el vestuari de l’equip visitant és massa semblant a les samarretes locals (generalment en funció del color o del patró), l’equip visitant utilitza la segona o tercera equipació. La Nike i el Barça promocionen aquests vestuaris junt amb l’uniforme de la primera equipació a les botigues oficials del club (també la virtual). Tradicionalment, les modificacions de la segona equipació del FC Barcelona han versat sobre el lleuger canvi del blau, tot i que també hi ha hagut algunes excepcions. Com que la segona i tercera equipacions varien molt més que la primera, proporciona al marxandatge una manera segura (des de la perspectiva de no preocupar l’afició tradicional) d’experimentar noves formes de promocionar l’equip com una marca. Per la temporada 2005-06, la Nike va dissenyar per la segona equipació, una samarreta groga fluorescent, anomenada alternativament “amarillo fosfórico”, “amarillo eléctrico” o “amarillo pistacho”. Aquest fet creà polèmica a la premsa perquè el club ja havia utilitzat camisetes grogues anteriorment, i varen ser abandonades després de resultats nefastos relacionats amb el seu ús. El color va ser proposat per la Nike després d’una investigació extensiva de mercat i d’acord amb la junta de Laporta. La recerca de mercat suggeria que dit color seria acceptat al carrer (Herreros, 2005). Laporta va declarar que els nous uniformes són “atrevits i moderns” mentre que “no trenquen la tradició del club” (Los pantalones y la segunda....).

Els mitjans de comunicació barcelonistes dedicaren una especial atenció a les noves samarretes incorporant als diaris articles sobre les reaccions del canvi de color extremat entre fans i jugadors i, incloent titulars sobre l’increment de les ventes de la nova equipació. Nou dies després de posar al mercat les noves samarretes, la botiga oficial del club informà que vuit de cada deu samarretes venudes era de les grogues, convertint-se extremadament popular entre joves i turistes (Herrero, 2005). L’equipació groga elèctrica també estava al capdavant de les ventes d’internet (Herrero, 2005).

Al mateix temps, també es difongueren moltes fotografies dels jugadors amb el nou uniforme a l’aeroport o a les sessions d’entrenament. Els jugadors del FC Barcelona estrenaren el conjunt groc en la gira d’estiu asiàtica,

apallissant el campió de la lliga xinesa a Macao per 9-0. Els titulars del Mundo Deportivo del dia després feien referència al “Pistacho Mecánico” o “Clockwork Pistacho” en relació al “Clockwork Orange”, sobrenom de l’exitosa selecció neerlandesa de principis dels anys setanta (Villarrubia, 2005).

En aquesta ocasió, la premsa destacava el color de les noves samarretes de l’equip donava una imatge reeixida del club. D’aquesta manera, la marca s’embolcalla intrínsecament amb la imatge de l’equip. I inclús, fins a quin punt les noves samarretes no són més fàcilment associables a la pròpia marca

Nike que a la del Barça?

Aquest fet mostra que el FC Barcelona i la Nike es reuniren durant la pretemporada per discutir quines equipacions serien utilitzades en cada un dels partits. Fins i tot algunes vegades optaren per portar la segona equipació (el “groc elèctric”) sense motius de confusió aparents amb la samarreta dels rivals. Essent així, queda demostrat que els interessos de “creació de marca” es consideren més que els interessos tradicionals.

La Nike, localitzada a Beaverton (Oregon), també és la proveïdora d’instituts i universitats americanes incloent la Universitat d’Oregon, la seu fundacional de la Nike i de la CEO Phil Knight (i també d’on prové l’autor). La Knight i la Nike tenen una forta vinculació amb la Universitat d’Oregon. Una de les manifestacions més clares d’aquest fet és que la Nike utilitza els equips esportius de la Universitat d’Oregon per provar els nous productes creats per la marca, tant per comprovar la millora del producte, com per la vessant més econòmica. Al 2003, la Nike va dissenyar tres equipacions per l’equip de futbol de la universitat: un verd (el color tradicional de l’equip, primera equipació), el blanc (el color tradicional de la segona equipació) i un color experimental, el “groc brillant”. La samarreta groga brillant generà certa atenció a la premsa local i va obtenir certa cobertura mediàtica quan es parlà sobre la “nova imatge” de l’equip de futbol de la Universitat d’Oregon al Sports Illustrated. Aquest mateix color es va utilitzar pel disseny dels uniformes d’altres equips de la Universitat d’Oregon i per la promoció dels Oregons Ducks a les llibreries de la Universitat i a les botigues de l’àrea d’Eugene, on es troba la Universitat, i també a Portland, la ciutat més gran d’Oregon.

Els clubs esportius sovint són socialment construïts per ser representatius de llocs i els uniformes són elements importants d’aquesta representació. La influència de la Nike en aquesta representació a diferents llocs demostra l’evidència que els clubs i els equips cada cop estan més associats amb la indumentària esportiva dels proveïdors (com per exemple Nike, Adidas, Reebok, Puma) i potser cada cop menys amb el lloc. L’uniforme és un poderós element de com l’equip és imaginat i recordat.

L’atrevit “groc brillant” que s’emprà per donar un aspecte més modern i cridaner a la Universitat d’Oregon és el mateix “groc elèctric” utilitzat al FC Barcelona. De forma similar, el discurs adoptat de com el color reflecteix el perfil “modern i atrevit” del club i del lloc que representa també coincideix.

Així, els atletes de la Universitat d’Oregon/Eugene/Oregon i el FC Barcelona/Barcelona/Catalunya queden relacionats mitjançant les estratègies de màrqueting de la Nike. Així, no només el color distintiu és dissenyat per evocar la connexió entre els atletes de la Universitat d’Oregon i del FC Barcelona amb el lloc en el qual estan situats, sinó que significa una clara i provocadora connexió amb la marca Nike. D’aquesta manera, la Universitat d’Oregon i el FC Barcelona són submarques de la Nike, i genera una connexió entre Eugene i Barcelona. Aquesta connexió tingué una expressió subtil al partit de futbol americà del 24 de setembre de 2005 dels American Ducks. Entre els milers de fans que portaven la samarreta groga elèctrica Nike dels Oregon Ducks, gorres de beisbol i jerseis, hi havia un individu a la secció dels seguidors de l’Oregon que portava la samarreta groga elèctrica Nike de la temporada 2005-06 del FC Barcelona. De la mateixa manera, molta gent es barrejava amb les samarretes grogues de l’Oregon portava samarretes de la selecció brasilera, també groc brillant (color tradicional en el seu cas), també de la marca Nike. Que cada samarreta sembli apropiada per donar suport al FC Barcelona, els Ducks de la Universitat d’Oregon o a la selecció brasilera fa que un es pregunti si el poder simbòlic de la camiseta per representar el lloc ha estat alterada, inclús disminuïda, per una connexió deslocalitzadora d’estètica o d’estil projectada per una marca corporativa transnacional.

To Brand or Not to Brand: un patrocini perla

samarreta?

La qüestió global/local apareix en un primer pla en la discussió de si el FC Barcelona hauria de tenir un patrocinador a la samarreta oficial del club. Els patrocinadors oficials, al comprar els drets d’anunciar-se a través de les samarretes de l’equip portades pels jugadors i els seguidors, converteixen les samarretes en plafons publicitaris que promocionen un producte que sovint no està explícitament relacionat amb l’esport o amb el lloc on l’equip és localitzat. Al 1995, els dos contractes de patrocinis de samarretes de més ressò foren contrets pel Manchester United i el Real Madrid, amb Vodafone i Siemens Mobile respectivament.4 Els dos clubs guanyaren 14 milions d’euros per any des de l’inici del contracte (Gillis, 2005). Els dos clubs, com molts, a part del FC Barcelona, tenen el seu propi patrocini corporatiu imprès en el centre de la camiseta.

En alguns casos els acords de patrocini tenen una congruent perspectiva centrada en el lloc. La samarreta oficial del Newcastle United per exemple, ha estat patrocinada per la Newcastle Brown Ale. En altres casos, les relacions entre el patrocinador i l’equip semblen estar més desunides des de la

4 En el 2006, el manchester united va signar un conveni d’esponsorització de la samarreta amb la companyia d’assegurances AIG.

perspectiva del lloc del club. Durant la temporada 2000-01, les samarretes del Fulham de Londres portaven el logotip de Pizza Hut. Essent així, els més observadors es preguntaran quina relació té un equip de futbol del West London amb una cadena de fast food americana. En aquest cas, la globalització afavoreix la desconnexió entre el club i el lloc.

El fet que el FC Barcelona no tingui un patrocinador corporatiu en els seus uniformes ha estat vist pel club i pels aficionats com un motiu d’orgull. El discurs defensat sosté que la samarretes del Barça és massa pura perquè es taqui per l’obtusa comerciantalla, a la vegada que il·lustra el valor independent del club. Sovint s’ha suggerit que el Barça no pot portar cap logotip patrocinador perquè l’equip representa Catalunya. Considerant que gairebé tots els equips professionals capdavanters de les lligues futbolístiques del món tenen un patrocinador oficial a les seves samarretes, la situació del FC Barcelona el posiciona en la diferència.

Tot i l’orgull dels aficionats del FC Barcelona pel fet de no tenir una marca corporativa a la samarreta de l’equip (a part es clar, de la de la Nike), és de destacar el gran augment de beneficis que suposaria un acord de patrocini pel club. Així mateix, el fet que el club mai hagi tingut un patrocinador alhora que té el millor jugador del món de la FIFA2005, Ronaldinho, perfila la idea de que el Barça podria fàcilment aconseguir un rècord de benefici econòmic en aquest tipus de contracte. Un periodista apuntà que el negoci de patrocini podria ésser perfectament de 25 milions d’euros a l’any (prop del primer contracte de patrocini existent). Aquesta quantitat de diners podria finançar la compra d’un o dos jugadors d’elit, els quals podrien generar nous èxits al camp, augmentar el ressò mediàtic i atreure més “clients”. Aquesta idea agradava a Laporta, el qual feu una campanya prometent un desenvolupament més exhaustiu del potencial de marca i màrqueting del club, enunciant en part, que ell podria ser el primer en signar un contracte de patrocini per les samarretes del club.

Tres anys després de l’elecció de Laporta, encara no s’havia firmat cap contracte ni existia patrocinador per a les equipacions. S’especulava que Laporta estava esperant el millor moment per negociar contractes. La premsa comunicà que el FC Barcelona havia estat a prop d’acordar amb les autoritats xineses l’anunci dels Jocs Olímpics de Pequín 2008 a les samarretes (El Barça podría llevar... 2005). Però els detalls de la negociació han estat guardats en secret. Les línies aèries de Qatar, Toyota o Hitachi també es mencionaren com a possibles patrocinadors (El Barça podría llevar... 2005). Quan es va suggerir que la companyia d’apostes d’internet Betandwin, podria fer-se amb el contracte, columnistes es queixaren defensant que “La marca del Barça ha d’estar associada ella mateixa amb una marca prestigiosa... El Barça mai podria estar relacionat amb les apostes” (Prats, 2005a). El diari Sport opinava que els anuncis a les samarretes són “inevitables i necessaris” (Casanovas, 2005). Tan mateix, essent d’aquesta manera, l’editor del diari, Josep Maria Casanovas, escrigué en relació a aquest fet com el final del

romanticisme, apuntant que potser alguna de les connexions i de les representacions de Barcelona i Catalunya es veuria sacrificada amb la incorporació d’un patrocinador corporatiu a les equipacions de l’equip. Recentment, després de l’inici de la temporada 2006-2007, el FC Barcelona ha adoptat una modalitat alternativa de patrocini de les samarretes del club. L’acord ha estat amb UNICEF. En comptes de vendre els drets de la camiseta a un patrocinador corporatiu, el FC Barcelona s’ha compromès a donar dos milions de dòlars a l’any a dita organització humanitària per exhibir el logotip UNICEF a les seves samarretes i utilitzar-lo en els seus productes de màrqueting. Laporta ha explicat les raons del club per firmar aquest acord de la següent manera: “si tu mires la nostra història, aquest ha estat un club que sempre ha representat els valors de la ciutadania, l’esport i la democràcia a la capital de Catalunya. Nosaltres som un club que apreciem el talent i la tolerància. Al llarg d’aquests 107 anys hem representat aquests valors, i amb tot aquest temps la nostra camiseta no ha estat mai venuda” (Bell, 2006). Essent així, aquest acord demostra una vegada més els esforços de l’administració de Laporta per consolidar el FC Barcelona com l’equip de Barcelona, Catalunya i el món.

Bibliografia

APPADURAI, Arjun (1996). Modernity at Large: Cultural Dimensions of Globalization. Minneapolis: University of Minnesota Press.

ARTELLS, Josep Maria (2004). Editor de El Mundo Deportivo. Entrevista feta per l’autor, 10 de març, 2004.

BAIRNER, Alan (2001). Sport, nationalism, and globalization: European and North American perspectives. Albany: State University of New York Press.

BALL, Phil (2001). Morbo: The Story of Spanish Football. Londres: When Saturday Comes Books.

“Barça close to first shirt sponsor deal”. 2005. www.soccernet.com. 26 d’abril. “Beckham bankrolling Real Madrid’s galacticos wages”. 2005. tribalfootball.com. 17 d’octubre.

BELL, Jack (2006). “Barcelona’s New Uniforms Have a Logo and a Message”, New York Times on-line edition. www.nytimes.com. 13 de setembre.

BROOKES, Rod (2002). Representing Sport. Londres: Arnold.

BURNS, Jimmy (1999). Barça: a people’s passion. Londres: Bloomsbury. CASANOVAS, Josep Maria (2005). “Cuando la publicidad es inevitable y necesaria”. Sport, edició on-line. 16 d’abril.

CASTELLS, Manuel (1989). The Informational City: Information Technology, Economic Restructuring, and the urban-regional process. Cambridge, Massachusetts: Blackwell.

DUKE, Vic; CROLLEY, Liz (1996). Football, Nationality and the State. Essex, England: Longman.

“El Barcelona exige a Nike más del doble” (2005). Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 6 d’octubre.

“El Barça podría llevar publicidad en las camisetas de Pekín 2008” (2005). Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 17 de febrer.

“El ‘new look’” (2005). Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 27 de juny.

EMBERLEY, Peter (1989). “Places and Stories: the challenges of technology”. Social Research, 56 (3): 741-85.

FOER, Franklin (2004). How Soccer Explains the World: An Unlikely Theory of Globalization. Nova York: Harper Collins.

FRIEROS, Toni (2005). “15 millones de superávit”. www.soccernet.com. 15 de juny.

GILLIS, Richard (2005). “Top clubs be their shirts on success”. The Sunday Business Post Online. http://archives.tcm.ie/businesspost. 24 d’abril.

Global view the key to Barça’s success. 2005. www.soccernet.com. 7 de març

GONZÁLEZ, D (2006). “Laporta anuncia la remodelación del Camp Nou”. Sport. 28 de maig.

HAGUE, Euan and John MERCER (1998). “Geographical memory and urban identity in Scotland: Raith Rovers FC and Kirkcaldy”. Geography 83(2):105-116.

HERRERO, G (2005). “Las camisetas amarillas del Barça ya arrasan”. Marca on-line. www.marca.com.

KAHLE, Lynn R; BOUSH, David M.; PHELPS, Mark (2000). “Good Morning Vietnam: An Ethical Analysis of Nike Activities in Southeast Asia”. Sport Marketing Quarterly 9 (1): 43.

KLEIN, Naomi (2000). No Logo. Londres: Flamingo.

KUPER, Simon (1994). Football Against the Enemy. Londres: Orion.

“La Distribución del voto blaugrana” (2003). Mapa a El Mundo Deportivo 3de juny, pàgina 15.

“Laporta: “El sentimento barcelonista es global” (2005). Sport, edició online. www.diariosport.com. 24 de març.

“Los pantalones y la segunda equipación, principales novedades” (2005). Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 27 de juny.

MACCLANCY, Jeremy (1996). “Sport, Identity and Ethnicity”. A: Jeremy MACCLANCY[editor] Sport, Identity and Ethnicity. p. 1-20. Oxford: Berg.

MAGUIRE, Joseph (1999). Global Sport: Identities, Societies, Civilizations. Cambridge, UK: Polity Press.

MARTÍNEZ OLIVAR, Xavier (2005). “Laporta aspira a tener un sponsor pronto”. Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 21 de juliol.

MASCARÓ, Lluís (2005). “Vender la marca Barça es ahora más fácil”. Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 31 de juliol.

MASNOU, Albert; GIMÉNEZ, Santi (2005). “Acomerse el mundo”. Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 31 de juliol.

MASSEY, Doreen (1994). Space, Place and Gender . Minneapolis: University of Minnesota Press.

NIELSEN, Niels Kayser. 1995. “The Stadium in the City: AModern Story”. A: John BALE [editor]. The Stadium and the City. Keele, England: Keele University Press. p. 21-44.

“Nike extends FC Barcelona sponsorship in $189M deal” (2006). Soccernet.com. 27 d’octubre.

PHILO, Chris; KEARNS, Gerry (1993). “Culture, History, Capital: A Critical Introduction to the Selling of Places”. A: Gerry KEARNS i Chris PHILO [editors]. Selling Places: The City as Cultural Capital, Past and Present, 1-32. Nova York: Pergamon Press.

PRATS, Josep (2005). “El Madrid ha construido un anti-Barça”. Sport, edició on-line. www.diariosport.com. 31 d’Agost.

ROSELL, Sandro (2004). VicePresident del FC Barcelona, 2003-2005. Entrevista realitzada per l’autor, Barcelona, 12 de maig.

ROTHENBERG-AALAMI, Jessica (2004). “Coming full circle? Forging missing links along Nike’s integrated production networks”, Global Networks 4(4),335-354.

SAGE, George H (2004). “The Sporting Goods Industry: From Struggling Entrepreneurs to National Businesses to Transnational Corporations”. A: Trevor SLACK [editor]. The Commercialisation of Sport. Nova York: Routledge.

SHAW, Duncan (1987). Fútbol y Franquismo. Madrid: Alianza Editorial.

SHAW, Duncan (1985). “The Politics of Futbol”. History Today, 35(Aug): 38-42.

SOBREQUÉS, Jaume (2004). Director del Museu d’Història, Membre de la Junta directiva del FC Barcelona 1993-2003. Entrevista realitzada per l’autor, Barcelona, 10 de març.

SOBREQUÉS, Jaume (1991). Terra Nostra: F.C. Barcelona, un club al servei de Catalunya. Barcelona: Editorial Labor.

SUBARTES, Jaume S. (1982). Barça Cara i Creu: El F.C. Barcelona sota el Franquisme 1939-1975. Barcelona: Editorial Laia.

VILLARRUBIA, Begoña (2005). “0-9: Pistachio Mecánico”. El Mundo Deportiv, edicióon-line. www.elmundodeportivo.es. 4 d’agost.

ZUKIN, Sharon. Landscapes of Power: From Detroit to Disney World. Berkeley: University of California Press, 1991.

Place, Sport and Globalization: Making sense of la marca Barça

HunterShobe

Department of Geography

Portland State University

hshobe@pdx.edu

Abstract

The case of Football Club (FC) Barcelona provides a compelling case for examining the impact of globalization on the place/identity role of football clubs. FC Barcelona has deep historical connections to Barcelona and Catalonia. These connections were de-emphasized by the club’s leadership under Josep Lluís Núñez (1978-2000) and Joan Gaspart (2000-2003) and promoted again by Joan Laporta and his directors (elected in 2003). At the same time, under Laporta, FC Barcelona has developed into a successful global brand. How are we to understand this renewed focus on the local and national discourses of place while the team is simultaneously promoted as a global brand? Although the local and global discourses seem to be at odds, the club leadership seamlessly promotes la marca Barça (the Barça Brand) while repoliticizing the club with an explicitly catalanista discourse. The global and local discourses are not mutually exclusive. Rather, the local is drawn upon in constructing the global discourse and the global is implicated in the reproduction of the local (Massey, 1994, p.120).

“We are more than a club in Catalonia, Spain and the world because we are identified with democracy and the defense of human rights. We want to maintain these associations.”

Joan Laporta, President of FC Barcelona, 2006 (González 2006).

The important role of Futbol Club Barcelona (FC Barcelona), and its stadium the Camp Nou in providing a venue for the expression of Catalan identity under Francisco Franco’s dictatorship is recognized in academic and popular literature (Foer, 2004; Ball, 2001; Ainaud de Lasarte, et al. 1999; Barnils, et. al. 1999; Espadaler, 1998; Burns, 1998; Colomé, 1997; MacClancy, 1996; Kuper, 1994; Sobrequés, 1991 and 1993; Shaw, 1985 and 1987; Subartés, 1982). Implicit in this literature is the idea that FC Barcelona is deeply connected to Catalonia and Barcelona as places. Less clear is the identity/place related role of FC Barcelona today, in a democratic Spain a time when Catalonia has the political, social and cultural institutions denied it during the dictatorship. This relationship is further complicated by the intense globalization of, among other things, football.

Examining the rhetoric of the club’s leadership throughout the past thirty years provides some perspective on this situation. Laporta’s comments above reveal two things about how his administration projects the club’s place/identity role. First, there is an overt and conscious effort to position the club in various spatial contexts – Barcelona, Catalonia, Europe and the world. Second, Laporta positions the club as synonymous with “democracy and the defense of human rights” – the club/team of the oppressed – the righteous underdog. These self-ascribed attributes are assumed and essentialized by Laporta not only for the club, but for Catalonia as well. In this way FC Barcelona’s administration is currently engaged in a nationalist discourse, actively promoting itself in Catalanist tropes.

This rhetoric represents a sharp contrast with that of Laporta’s predecessors Josep Lluís Núñez (president 1978-2000) and Joan Gaspart (20002003). Corresponding with the first twenty-five years of the new Spanish Constitution (1978), Núñez de-politicized FC Barcelona and distanced the club from nationalist associations. His discourse, compared to that of Laporta, represents a very different view of Barcelona and Catalonia as places. Underlying this dynamic are a complex set of local politics.

Elsewhere, I have explored the roles FC Barcelona plays in the social construction of place and place identity in Barcelona and Catalonia and how changes in FC Barcelona itself has implications for the ways in which the connection between club and place plays out. Here, I examine how the changing nature of sport in an era of intense globalization has influenced FC Barcelona and consider the implications of those changes for the club’s place-based role – a discussion of globalization, sport and place. Some have

suggested that the current intensity of globalization has disrupted the ways in which local identity is structured in place (Appadurai, 1996; Philo and Kearns, 1993; Zukin, 1992; Castels, 1989; Emberley, 1989). Critiques suggest that globalization has diminished the importance of place and encourages placelessness. Similarly, scholars of sport have suggested that the intensification of globalization challenges the relationship between football clubs and local communities and places (Brookes, 2002; Bairner, 2001; Maguire, 1999; Duke and Crolley, 1996). Globalization is sometimes seen to displace sport. It is suggested that the competitive pressure to turn a profit forces team presidents and boards to increasingly think in terms of attracting customers rather than attracting supporters. The profit-driven logic is said to explain the need for clubs to make themselves increasingly popular and successful beyond their areas of traditional support. Many clubs, particularly those in elite football, have sought to do this through the process of branding. Indeed, it is the branding of football clubs that lead some to suggest that football no longer serves the same local place-related function that it has in the past.

The first part of this article discusses how the current discourse of FC Barcelona’s elected administration attempts to reconcile the global and the local. It addresses the question, how does the club suport to continue being the team of Catalonia and Barcelona while it attempts to become a team popular throughout the world with people who have no social connection to either Catalonia or Barcelona? Then the focus turns to themes related to global commercialization, place and sport. This is done by exploring the relationship between FC Barcelona and Nike. This discussion juxtaposes the co-development of FC Barcelona and Nike as brands with the idea that the club should represent Catalonia above any corporate brand. By bringing Nike into the discussion, one is provided with views into how places, seemingly unconnected, are linked through global flows of culture and capital. Here I examine place as, “constructed out of a particular constellation of social relations, meeting and weaving together at a particular locus” (Massey, 1994,p.153).

Branding FC Barcelona along Spatial Lines: Global Club, Local Club, Club of a Nation

The 2003 election of Joan Laporta to the presidency of FC Barcelona brought many changes to the club. Laporta re-adopted an active social role for the club. Laporta also brought significant economic and marketing changes. FC Barcelona had generally been economically strong throughout the Núñez administration, however the club fell into debt under Joan Gaspart. Laporta’s financial team has pulled the club out of spiraling debt and seeks to deliver it back to the elite of global football. Aggressive marketing is a pervasive element of Laporta’s strategies. Specifically, a new effort is being made to improve and promote la marca Barça. Aprimary goal

of branding is to get consumers to identify with the brand and its associated products. In transforming a brand, there is an effort to change and/or intensify the way that people identify with that brand. In this case it is accompanied by an effort to target a wider audience for the brand, an audience beyond Catalonia.

More than promote individual commodities, brands present themselves as concepts, as experience, as lifestyle (Klein, 2000, p. 21). If the brand purports to mediate how we experience the world, than what are the implications for place and place identity? How can FC Barcelona promote itself as a global brand while simultaneously maintaining meaningful connections to Barcelona and Catalonia? Doesn’t an increasingly global supporter and socio base erode the place-identity related role and character of the club? In what ways does this restructure the ways that Catalonia and Barcelona are socially constructed as places? I maintain that Laporta’s approach and discourse does not choose between the global and the local but rather embraces them both. This has been accomplished by branding the club at different spatial scales – the city, the nation and the globe. The discourse of urban identity is nested in the discourse of national identity. The discourse of Catalanism that Laporta employs is a cosmopolitan and outward-looking one, corresponding with the narrative of FC Barcelona as a global club. This suggests that to better understand how globalization impacts the way that places are constructed it is useful to consider how the global and local come together in place. Rather than consider the placelessness of globalization, it is more useful to consider the fluidity of place in the context of globalization.

Recrafting, marketing and merchandising the FC Barcelona brand has been the hallmark of the Laporta presidency. His election was widely interpreted as an endorsement of change – a change widely characterized as a ‘modernization’of the club. Laporta presents the FC Barcelona brand in three primary tropes, each element of the brand image relating to a spatial scale – city, nation and globe. Adifferent discourse of club and place is used to promote the brand at each scale, although the discourses overlap. The FC Barcelona brand, as constructed by the Laporta junta, is rooted in notions of Catalanism, embraces the cosmopolitanism of Barcelona and projects a bold and modern face – aspiring to be associated not only with the European football elite but with the vanguard of global football and global business more generally. The branding of the club at various scales, which to some may seem antithetical, is presented by the Laporta administration as intrinsically Catalan – modern outward-looking approaches built on longstanding traditions of negotiation and industriousness. Thus innovations and traditions alike are fit into narratives of FC Barcelona as the team of Barcelona, the team of Catalonia and the premier global club in the world.

Not surprisingly, FC Barcelona continues to be closely associated with the city from which it takes its name. Historically, like most sport clubs and teams throughout the world, the supporters of FC Barcelona, particularly

those that attend home games regularly, have been predominantly local. Most support has been from Barcelona and the immediate surrounding areas (La distribución del voto blaugrana, 2003). According to data published in 2003, 54% of the club’s socios lived in the city of Barcelona, with 92% living in the province of Barcelona (La Distribución del voto blaugrana). Since that data was published however, over 50,000 socios have joined the club, most of those joining since Laporta’s election. Although FC Barcelona is seeking and seems to be successfully developing a global fan base, it remains strongly connected to Barcelona. Furthermore, Laporta and his administration have a good working relationship with the Ajuntament and Generalitat, which was not the case for twenty-five years of Núñez/Gaspart. Although most commonly referred to as Barça, the club is sometimes simply referred to as Barcelona – thereby conflating city and club and linking the fortunes and failures of the club to the city itself.

Even under Núñez, the club retained strong associations with Barcelona. Aclub or team is, in certain contexts, charged with representing the host city (Nielsen, 1995). In a way, a football club becomes a brand of its host city, particularly if the two share the same name. Clubs and teams also hold a role in local identification – supporting a local club or team makes many people feel connected or rooted to place, or connected to home (Bale, 2001; Hague and Mercer, 1998). Support for the club becomes part of the collective geographical memory (Hague and Mercer, 1998). Club and city are fused together in those memories. Identification with FC Barcelona, for some, is tied more closely to identification with the city of Barcelona than identification with Catalonia. For immigrants looking to attach themselves to their new urban setting, the context of FC Barcelona as club of Catalonia may be unimportant. Here, support for the club is a way of feeling connected to and rooted in the city of Barcelona. For some people, however, Barcelona’s role as capital of Catalonia is extremely significant.

The Barcelona sporting media, particularly Sport, suggest that not only has FC Barcelona promoted its own brand, it has promoted Catalonia as well. On the club website, Laporta indicates that his “desire is that Barça remains the tool it has always been for this country to project our values and the knowledge of Catalonia into the world at large” (www.fcbarcelona.com). Efforts to promote Catalonia have also take a global dimension as was evident during the team’s 2005 summer tour of Asia. During the tour, the club placed an advertisement on the sleeves of the team jerseys, promoting the Tourism Board of the Generalitat (El Barça promocionará…). The tourism board has used the club to promote Tourism in Catalonia, particularly in cities that host Barcelona’s potential champions league rivals such as London, Milan and Glasgow (El Barça promocionará…). Here Barça seems to be marketing Catalonia as brand. Sport even referred to the arrangement as a way to promote “la marca Catalunya” [the Catalonia Brand]. Here, it is apparent that the media is also implicated in the promotion of Catalonia as a

brand. In this way, the club becomes part of how people from outside of Spain understand Catalonia.

La Marca Barça: Global Brand

In promoting the club, not only has Laporta employed a discourse of ‘FC Barcelona as the pride of Catalonia’but of FC Barcelona as an elite club in Europe and the world. At a July 2005 press conference, Laporta declared, “Barça is more than a club not only on the level of Catalonia but also in the rest of the world” (Martínez Olivar, 2005). When visiting Morocco Laporta explained that, “The Barcelonista feeling is global…We will continue to develop and project el barcelonismo in the whole world and this will allow us to be a Catalan football club with universal influence” (Laporta: “El sentimento barcelonista es global).

The branding of FC Barcelona is now an overt enterprise. The press commonly uses the phrase ‘la marca Barça’– the Barça brand. Through merchandising, exposure and on-field success, the Barça brand grows. Lluís Mascaró, columnist for the Barcelona daily sport magazine Sport, wrote “Exporting la marca Barça has been easier since Laporta became president. In the dark years of Gaspart, the club had lost par of its prestige because of disastrous sporting, economic, social and institutional management…Little by little [Laporta’s management team] has regained lost ground and the club is returning to its position among the greats” (Mascaró, 2005). The column goes on to explain that FC Barcelona is following a strategic plan to develop the image of the cub on five continents and has already made inroads into Japan, China and the United States. For some, like Mascaró, the aggressive worldwide marketing of the club is in itself evidence of success – an affirmation of the club’s ‘position among the greats.’Laporta, explains what developing the global brand means for management, “To be successful you have to manage the club like a multinational, for that reason we have to organise and manage our club like a multinational with offices in lots of countries” (‘Global view the key to Barça’s success).

When the author asked Josep Maria Artells, managing editor of El Mundo Deportivo, to discuss FC Barcelona as a brand, he evoked both the global and the local in his response,

They [Laporta and the board of directors] want it to be a brand. They are already taking in terms of a brand. Barça has always been a club with a strong European vocation, with a universal vocation but very deep-rooted, very family oriented. Families have always gone to see Barça. But times also change. They have to be in the Champions League, to be strong economically, and Barça will be a brand such as Madrid perhaps already is now, like Manchester, like Milan. Barça needs to be able to compete with these teams.

(Artells, 2004)

Artells argues that the locally based, family-oriented aspects of the club are not undone by the need to compete with the richest and most prestigious clubs in the world. Furthermore, he suggests that many socios and supporters understand the importance of the club’s global stature, “the people understand that Barça needs to be global and needs to be in all the world and needs to be powerful, need to have a very grand dimension. This I think is compatible with going to the Camp Nou on Sundays with friends or families” (Artells, 2004). Artells’comments echo Laporta’s discourse embracing both the local and the global.

Although during the presidency of Gaspart the club fell into debt, the club has long taken pride in fiscal responsibility. This emphasis on business acumen was also at times drawn upon to stereotypically represent Catalonia as an economically successful region and the Catalans as shrewd business people. Laporta’s team features Catalan businessmen Ferran Soriano (vice President of Finance), Marc Ingla (vice president of marketing and media), Jaume Ferrer (treasurer). All are under the age of 45 and replaced men many years their senior. The Laporta management team is credited with turning around the debt into a 15 million euro surplus at the close of the 2004-2005 season (Frieros, 2005). The turnaround was due to a combination of factors, many of which surround the success of the team on the field and the presence of several global stars, particularly Ronaldinho, who has emerged as the premier international marketing star for FC Barcelona, the Brazilian national team and Nike. With these developments, pay per view and satellite television revenues have increased dramatically, as has the arrangement with Nike. The club also generates significant revenue from summer tours outside of Europe. During their 2005 tour of Korea, China and Japan, the club made a million euros per game (Frieros 2005). These are the markets in which the club must compete to be competitive and the key to the brand being competitive in Asia is tapping into the already established fan bases of superstars. David Beckham has been the greatest example of this (although Ronaldinho’s marketing image may now have eclipsed Beckham’s). In October of 2005, Real Madrid’s president, Florentino Pérez, claimed that Beckham made the club more in merchandising than he cost them in salary (Beckham bankrolling Real Madrid’s galacticos wages). Real Madrid was also able to renegotiate their sponsorship agreement with Adidas. Adidas now pays Real Madrid 40 million Euros per year, 9 million Euros more annually than the previous contract, an increase attributed by the Pérez to Beckham (Beckham bankrolling Real Madrid’s galacticos wages). Laporta’s plan revolves around those business imperatives. Ronaldinho is the key to the plan. Artells explains, “The Laporta project, he calls it the virtuous circle, which is to start with a team that functions, bring in some media stars, that sell throughout the world, that television will broadcast many minutes of Barça, and to bring in titles. This will bring money, jerseys, put Barça at the top of the line media-wise” (Artells 2004).

Part of being a successful brand is being perceived as a successful business; image is created and socially constructed but grounded with certain tangible measurements of success. In the world of football, branding status is in some ways measured by Deloitte and Touche’s yearly report of football’s richest 20 teams. For many involved with FC Barcelona, like for many associated with other clubs, having a high spot on this list is a measure of success and provides an assessment of what the club as a brand might be worth. The ranking itself is a vehicle for the further projection of football clubs as brand. When FC Barcelona dropped into the bottom five of the top twenty, it was taken by many as a sign of the club’s demise. As Sobrequés told the author, “With Núñez it would have never been like that” (Sobrequés, 2004).

In 2005, it was announced that FC Barcelona had climbed to the seventh place on the list for the year of the 2003-2004 season, after placing 13th the previous year (Richest teams list). Invariably, discussions about branding in the football world, if not the world of team sports more generally, turn to Manchester United, top of Deloitte and Touch’s list for several years running (until it was displaced by Real Madrid in 2006, coinciding with Beckham leaving Manchester and going to Madrid). Manchester United’s global marketing network is more developed and has been active for longer than any other football club in the world (Masnou and Giménez, 2005). Something often regarded to be the most successful aspect of Manchester United’s brand development is the degree to which the team has become known throughout Asia. Some of that strategy involves attaching the brand of the club to products that have nothing to do with football, as Manchester United has done in parts of Australia and Asia (Masnou and Giménez, 2005).

Summer tours in other continents is one way that the world’s largest clubs facilitate global exposure and brand development. In August of 2003, just months after Laporta was elected president of FC Barcelona, the club played three exhibition games in the United States. FC Barcelona’s opponents were some of the biggest names in European football – AC Milan, Juventus (of Turin, Italy), and Manchester United. Although other big European football teams had undertaken such tours, particularly in Asia, this was a first for FC Barcelona. This broke the club’s long tradition of holding a pre-season training camp in Holland followed by a short low-profile tour elsewhere in Europe and marked another change in how the football team is run in order to promote the brand.

In 2005, FC Barcelona’s summer tour took it to both Japan and China, where Nike’s new ‘electric yellow’second kits for the 2005-2006 were first used, illustrating a synergy of marketing approaches. Here a modernized image in the form of the new uniform coincided with a tour designed to further the spatial reach of the brand. During the tour, stars made appearances on television shows to further promote the tour and the club. The starts in most demand were Ronaldinho and Carles Puyol – the global and Catalan faces of FC Barcelona (Masnou and Giménez, 2005).

Branded: FC Barcelona and Nike

An examination of Nike and FC Barcelona illustrates some of the ways in which the club leadership is attempting to promote la marca Barça while also promoting local discourses of place. In 1998, Nike signed a ten-year contract with FC Barcelona to be the club’s official outfitter and pay 12 million Euros per year for that right (El Barcelona exige a Nike más del doble). 1 Beginning in the late 1990’s, Nike embarked on a massive campaign to become the dominant brand in football. Central to this effort was Nike’s agreement to become the exclusive outfitter of the Brazilian national team. Nike is sometimes mistakenly referred to as an athletic shoe and clothing manufacturer when in fact Nike owns no manufacturing facilities at all. Nike subcontracts construction of all of its products (Sage, 2004 p.40).

Nike is in the business of branding. It seeks to increase the exposure of the brand by associating it with other brands in the sports world – in this case both national teams such as Brazil and professional club teams including FC Barcelona (Rosell 2004). Rosell explains that, “Nike is always thinking how to make the association between Barça and Nike better known” (Rosell 2004). This is also the case with some university teams, particularly in American football and basketball, in the United States, including the University of Oregon. FC Barcelona, the Brazilian national team, and the University of Oregon football team each have strong place-related roles. FC Barcelona is strongly implicated in how Barcelona and Catalonia are constructed as places. In similar ways, the Brazilian national team is drawn upon in social constructions of Brazil. To a lesser degree perhaps, the University of Oregon football team is also implicated in how some people understand Eugene and Oregon as places. Interestingly, all three teams are outfitted by Nike. What is significant from a place-identity perspective is that Nike is using some of the same ideas and strategies for promoting each team as brand. Although it is beyond the scope of this study to explore the intricacies of this tripartite situation, it can be observed that Nike is in some way implicated in the place-identity roles of each team. And in some way, Nike links these places together. Nike, a transnational corporations and one of the world’s superbrands, provides some strands of the web that link Eugene/Oregon, Barcelona/Catalonia and Brazil. Through Nike, places, seemingly unconnected, are linked through global cultural and economic flows.

Although FC Barcelona’s relationship with Nike predates Laporta, relations became stronger when he was elected and former Nike executive, Sandro Rosell, became the Vice-President of Football Operations (20032005). Rosell embodies the twin discourses of the global and the local seam-

1 In October 2006, FC Barcelona extended its agreement with Nike five more years in a deal worth an estimated $189 million (Nike extends FC Barcelona sponsorship…)

lessly advanced by the Laporta administration. On the one hand, Rosell is stridently catalanista in his discourse and strong linked with the catalanist and club traditions of his father Jaume, who served as a high-ranking club official in the final years of the dictatorship. On the other hand, Rosell has a strongly global profile – he was a Nike executive for eight years. For most of that time his responsibility was marketing in South America. In this capacity, Rosell was closely involved with the Brazilian national team and developed contacts with some of the biggest clubs and national teams in world football.

The assets to FC Barcelona of someone with his connections in the world of football are clear. The very signing of Ronaldinho, the cornerstone of the entire Laporta project, is largely attributed to Rosell’s relationship with the Brazilian player developed during his tenure as a Nike executive. During the election campaign, Laporta promised to bring Beckham to Barcelona. Days after Laporta was elected, Beckham signed for Real Madrid, and Laporta needed someone else to be his superstar/media star. After over a month of back and forth, Ronaldinho chose to sign for FC Barcelona over Manchester United. Rosell was widely considered the main influence although it was also suggested that a factor in the player’s decision was his preference for living in Barcelona over Manchester. Ronaldinho led the club to second place finish, in his first year. More importantly, his presence made the club an attractive destination for other stars. In the summer of 2004, FC Barcelona signed Brazilian-born Portuguese national team midfielder Deco, Cameroonian striker Samuel Eto’o, French winger Ludovic Giuly, Swedish striker Henrik Larsson, and two Brazilians with European passports, Juliano Belletti and José Edmílson. With these additions to their squad that also featured several Catalan players in the starting line-up, FC Barcelona won the league championship, the team’s first championship of any kind in six years. The following year, 2005-2006, FC Barcelona successfully defended the league championship and won the highly coveted European championship. The Rosell/Nike/Brazilian National Team/Ronaldinho connection is very much the story of how, in a highly globalized world, people and places become linked together in the world of football.

FC Barcelona has developed its own brand in conjunction with Nike. Indeed the club’s new marketing approach has been very much informed by Nike’s view of branding (Rosell 2004). When the author spoke with Rosell, he explained how his experience with the company has influenced his work with the club. He immediately turned to a discussion of brands, quickly setting it within a context of local club loyalties,

In Nike, you learn to love a brand and you learn to love a group of people, an institution and you learn to love sport. In spite of the fact that here in Barça the brand is not the most important but the club or the group of people that are the 120,000 socios, who carry the club in their blood, that

have since they were little…It [experience with Nike] has served me well, it has served me with techniques to apply to the sport-business issues of the club management.

(Rosell 2004)

Until 2006, FC Barcelona did not have a jersey sponsor an unlike most other professional teams in Europe.2 This left the Nike swoosh as the only corporate logo attached to the team uniform. As official outfitter, Nike is responsible for designing and coordinating the manufacture of the team uniforms. The sale of replica jerseys is a significant element of the club’s marketing and branding effort. At once it generates revenue and disseminates the brand image – hundreds of thousands of people around the world wearing the brand. Together, FC Barcelona and Nike forge a marketing policy that promotes two brands – FC Barcelona and Nike. The leadership of each organization promotes a carefully constructed view of each brand. Nike promotes itself as synonymous with sport and the competitive spirit itself. This can also be seen in the above comments from Rosell who cites the love of sport that is associated with the Nike corporate culture. This corporate culture, where the Nike brand is constructed as the essence of sport, has come under significant criticism. For Klein,

Acompany that swallows cultural space in giant gulps, Nike is the definitive story of the transcendent nineties superbrand, and more than any other single company, its actions demonstrate how branding seeks to erase all boundaries between the sponsor and the sponsored. This is a shoe company that is determined to unseat pro sports, the Olympics and even star athletes, to become the very definition of sports itself.

(2000 p. 51).

Nike has come in for a great deal of criticism in part because it is the industry leader. Nike’s critics have condemned Nike for promoting “the hedonism associated with consumer culture”, epitomized by their slogan ‘Just do it’(Maguire, 1999 p.135). The labor and production policies of Nike and its competitors in southeast Asia has also received academic attention (for examples see Sage, 2004; Rothernberg-Alami, 2002; Kahle, et al 2000). These companies spend far more on building the brand – through “marketing, advertising, and product endorsement” – then paying the people who

2 One of the other few clubs that does not feature a corporate logo sponsor on the team uniforms is Athletic Bilbao. In the case of Athletic Bilbao, the team is outfitted by an independent Basque sporting goods manufacturer, further allowing the club to proclaim its independence from influences outside of the Basque region.

manufacture the products onto which the brand is affixed (Maguire 1999 p.133). From this perspective of this critique, Nike’s reputation seems to be at odds with Laporta’s view of FC Barcelona as defender of human rights.

Nike and El New Look

In the past eight years, Nike has redesigned the FC Barcelona home strip eight times (always some variation of red and blue vertical stripes) and designed seven second strip (away) uniforms (“El ‘new look’” 2005). The training wear has also changed every year. Thus every year, there is at least one, sometimes two, ‘new’replica jerseys to ‘release’along with a new set of training and warm-up garments. The most dramatic changes in strip design under Nike were made for the 2005-2006 season. Adiscussion of these changes provides another illustration of how the club promotes the Barça brand globally while maintaining an active local discourse of place.

For the 2005-2006 season, three major changes to the team uniform occurred. The first involved adding the Catalan flag to the back collar of the jerseys and to the pant leg. This is a fairly obvious way of highlighting a connection to Catalonia, yet one which had never been employed before. The second uniform change was the adoption of red shorts in place of the traditional blue shorts, which have been worn since 1920. According to initial press reports of the 2005-2006 uniform modifications, the switch to red shorts seems to have struck the most negative chord with supporters as well as players, a change largely interpreted as tradition giving way to a marketing strategy (Herrero, 2005; El ‘new look’).

The third change deals with the team’s ‘second’strip. In football, teams generally opt to wear their ‘first strip’or ‘home’jerseys whenever possible, even on the road. If the visiting team’s strip are too similar to the home side’s jerseys (generally based on color and/or pattern) than the visitors use their ‘second’or ‘third’strips. Nike and Barça promote these strips side by side with the home kit at the official FC Barcelona Botigues and on-line. Traditionally, FC Barcelona’s second strip has been some variation of blue, although there have been exceptions. Because they vary more widely that the home kit, the secondary and tertiary strips provide athletic outfitters a safe (from the perspective of not upsetting traditional supporters) way to experiment with different ways of promoting the team as brand. For the 2005-2006 season, the Nike designed a bright yellow second strip, something alternatively called – ‘amarillo fosfórico’, ‘amarillo eléctrico’or ‘amarillo pistacho’. This created some discussion in the press because the club employed yellow kits in the past, only to abandon them after unfavorable results that corresponded with their use. The color was proposed by Nike after extensive market research and agreed upon by the Laporta junta. The market research suggested that the color would be well received ‘on the street’(Herreros,

2005). Laporta declares that the new uniforms are ‘bold and modern’while ‘not breaking the tradition of the club (Los pantalones y la segunda…).

The Barcelona sport media highlighted the shirts in stories about fan and player reaction to the strip changes, stories on the increased sales of the away kit since the color change and references to the color in headlines and storylines. Nine days after the release of the yellow jerseys for sale, the club’s official store reported that eight of every ten jerseys sold were yellow, the color being most popular among the young and tourists (Herrero 2005). The electric yellow was also the top internet seller (Herrero 2005).

Front page pictures of players wearing the new yellow gear at the airport or at training sessions appeared frequently after the design’s release. FC Barcelona players first wore the yellow shirts during their summer tour of Asia, beating the champion of the Chinese league in Macao 9-0. El Mundo Deportivo’s headlines the next day referenced ‘Pistacho Mecánico’– or Clockwork Pistacho, an allusion to ‘Clockwork Orange’the nickname given to the highly successful Dutch national team of the early 1970’s (Villarrubia, 2005). Here the press is highlighting the color of the team’s new shirts and evoking that color in the team’s image as being successful. In this way, the brand is becoming intricately wrapped up in team’s image. Yet, are the Nike shirts seem to be more keenly associated with the Nike brand than the Barça brand?

It is revealing that FC Barcelona and Nike met during the preseason to discuss which kits will be worn on which days, sometimes opting to feature the ‘electric yellow’jersey at away matches when the ‘home’jersey would have not clashed with the opponents home jersey and thus would have traditionally been employed. Brand interests are increasingly considered over traditional interests.

Nike, located in Beaverton, Oregon, is also the outfitter for several US colleges and universities including the University of Oregon, the alma matter of Nike founder and former-CEO Phil Knight (and alma matter of the author). Knight and Nike maintain a close relationship with the University of Oregon. One of the manifestations of this is Nike’s use of University of Oregon athletic teams for the testing of Nike products – both in terms of functional research and marketing schemes. In 2003, Nike designed three uniforms for the football team – green (the traditional home color), white (the traditional away color) and an experimental color – ‘lightning yellow’. The ‘lightning jersey generated attention in the local press and garnered significant national exposure when discussed in the context of a Sports Illustrated cover story about the ‘new image’of the UO football. The color was then adopted in the design uniforms for the other University of Oregon teams and is promoted in ‘Oregon Ducks’paraphernalia of many sorts at the University bookstore and retail shops throughout the Eugene area, where the University of Oregon is located, and in Portland, the biggest city in Oregon. Sport clubs and teams are often socially constructed to be representatives

of places and uniforms are important elements of that representation. The influence of Nike in that representation in different places provides evidence that clubs and teams are increasingly associated with a sport apparel outfitter (e.g. Nike, Adidas, Reebok, Puma) and perhaps thus less associated with a place. The uniform is a powerful element in how a team is imagined and remembered.

The bold ‘lightning yellow’that was employed to bring a modern and flashy look to the University of Oregon just as the ‘electric yellow’was used at FC Barcelona. In a similar way, a rhetoric of how the color reflects the ‘bold and modern’profile of the club and the places it represents is advanced. In this way, the University of Oregon athletics/Eugene/Oregon and FC Barcelona/Barcelona/Catalonia are linked through the marketing strategies of Nike. So not only is that distinctive color designed to evoke a connection to University of Oregon athletics and FC Barcelona and the places in which they are situated, it is meant to elicit a connection to Nike. In this way, University of Oregon athletics and FC Barcelona are sub-brands of Nike –which in some way links Eugene and Barcelona. This connection found subtle expression at a Oregon ducks (American) football game on September 24, 2005. Among the thousands of fans wearing Nike branded electric yellow Oregon ducks shirts, baseball caps and replica jerseys, was an individual in the Oregon supporter section wearing a Nike branded 2005-2006 electric yellow FC Barcelona jersey. Similarly, several people blended in with the yellow Oregon shirts by wearing Brazilian national team jerseys, also bright yellow (traditionally so in the case of Brazil), also branded by Nike. That each jersey seemed equally appropriate for supporting FC Barcelona, the University of Oregon Ducks and the Brazilian national team makes one wonders if the symbolic power of the jersey to represent place has been altered, perhaps diminished, by a displaced connection to an aesthetic or style marketed by a transnational corporate brand.

To Brand orNot to Brand: AJersey Sponsor?

The global/local question comes to a head in the debate over whether FC Barcelona should adopt an official jersey sponsor. An official jersey buys the right to advertise via team jerseys, worn by players and fans. Jersey’s become billboards to promote a product that is often not explicitly related to sport nor to the place where the team is located. In 1995, the two largest jersey sponsor contracts were held by Manchester United and Real Madrid with Vodafone and Siemens Mobile respectively.3 Both clubs earned a reported 14 million Euros per year from the arrangement (Gillis 2005). Both clubs, like most clubs besides FC Barcelona, has their corporate sponsor printed across the center of the jersey. In some cases the arrangements see congruous from a place-based per-

spective. Newcastle United, for example, for a time had Newcastle Brown Ale as their jersey sponsor. In other cases, the sponsor-team relations seems more disjointed from a club/place perspective. During the 2000-2001 season, Fulham featured the Pizza Hut logo on their jerseys – observers wondered what a West London football club had to do with an American fast food chain. Here globalization is seen to facilitate a disconnect between club and place.

That FC Barcelona does not have a corporate sponsor on their uniforms has long been a source of pride for the club and its supporters. The discourse long used by the club holds that the Barça shirt is too pure to be tainted by such a crass degree of commercialism – and illustrative to the club’s value of independence. It is often suggested that Barça cannot rightfully wear a sponsor’s logo because the team represents Catalonia. Considering nearly every other top-league professional team worldwide has corporate sponsorship on their jerseys, this does make the FC Barcelona situation somewhat distinctive.

As proud as supporters of FC Barcelona have been to have no corporate jersey brand (other than the Nike insignia of course) on the jersey, it is also clear that a significant amount of money could be raised by negotiating such an agreement. That club has so famously never featured a sponsor and have the 2005 FIFAworld player of the year in Ronaldinho were cited as reasons why FC Barcelona could be able to land a record-breaking endorsement deal. One report suggested that a sponsorship deal could be worth as much as $25 million a year (Barça close to first shirt sponsor deal). That money could finance the purchase of a high-profile player or two, which could lead to further on-field success and further marketing appeal. This idea was quite likely in the mind of Laporta, who made a campaign promise to further develop the marketing and branding potential of the club, in part by suggesting he would be the one to sign a corporate jersey sponsor for the first time.

Three years of Laporta’s presidency passed with no contract signed and no sponsor on the shirts. Speculation was that Laporta was waiting for the moment when the best possible deal may be negotiated. Press reports suggested that FC Barcelona had been close to an agreement with Chinese authorities to advertise the 2008 Olympics in Beijing (El Barça podría llevar…2005). The details of negotiations however, have been shrouded in secrecy. Qatar airlines, Toyota and Hitachi were also mentioned as possible sponsors (El Barça podría llevar…2005). When it was suggested that an internet betting company, Betandwin, might land the contract, columnists wrote out in protest, “The Barça brand should associate itself with a prestigious brand…Barça should never be related to betting” (Prats, 2005a). Sport opines that the shirt advertisement is ‘inevitable and necessary” (Casanovas, 2005). However, in doing so, the editor, Josep Maria Casanovas, writes about

3 In

the end of romanticism, suggesting that perhaps some connection to or representation of Barcelona and Catalonia is being sacrificed in featuring a corporate sponsor on the team uniforms.

Ultimately, in 2006 after the season had already begun, FC Barcelona adopted a different kind of jersey ‘sponsor’– UNICEF. Instead of selling the rights of the jersey to a corporate sponsor, it is FC Barcelona who has agreed to donate two million dollars a year to the humanitarian organization for the rights to display the UNICEF logo on the shirts and use in their marketing materials. Laporta explained the club’s reasoning for signing this agreement, “If you look at our history, this is a club that has always represented the values of citizenship, sport and democracy in the Catalan capital. We are a club that appreciates talent and tolerance. Through 107 years we have represented those values, and in that time our shirt has never been sold.” (Bell 2006). Indeed, this agreement further demonstrates the Laporta administration’s efforts to market FC Barcelona as the team of Barcelona, Catalonia and the globe.

Bibliography

APPADURAI, Arjun (1996). Modernity at Large: Cultural Dimensions of Globalization. Minneapolis: University of Minnesota Press.

ARTELLS, Josep Maria (2004). Managing Editor of El Mundo Deportivo. Interview by author, Barcelona, March 10.

BAIRNER, Alan (2001). Sport, nationalism, and globalization : European and North American perspectives. Albany : State University of New York Press.

BALL, Phil (2001). Morbo: The Story of Spanish Football. London: When Saturday Comes Books.

“Barça close to first shirt sponsor deal”. 2005. www.soccernet.com. 26 April.

“Beckham bankrolling Real Madrid’s galacticos wages”. 2005. tribalfootball.com. 17 October.

BELL, Jack (2006). “Barcelona’s New Uniforms Have a Logo and a Message”, New York Times on-line edition. www.nytimes.com. 13 September.

BROOKES, Rod (2002). Representing Sport. London: Arnold.

BURNS, Jimmy (1999). Barça: a people’s passion. London: Bloomsbury.

CASANOVAS, Josep Maria (2005). “Cuando la publicidad es inevitable y necesaria”. Sport,on-line edition. 16 April.

CASTELLS, Manuel (1989). The Informational City: Information Technology, Economic Restructuring, and the urban-regional process. Cambridge, Massachusetts: Blackwell.

UKE, Vic and Liz CROLLEY(1996). Football, Nationality and the State. Essex, England: Longman.

“El Barcelona exige a Nike más del doble” (2005). Sport, on-line edition. www.diariosport.com. 6 October.

“El Barça podría llevar publicidad en las camisetas de Pekín 2008” (2005). Sport,on-line edition. www.diariosport.com. 17 February.

“El ‘new look’” (2005). Sport,on-line edition. www.diariosport.com. June 27.

EMBERLEY, Peter (1989). “Places and Stories: the challenges of technology”. Social Research, 56 (3): 741-85.

FOER, Franklin (2004). How Soccer Explains the World: An Unlikely Theory of Globalization. New York: Harper Collins.

FRIEROS, Toni (2005). “15 millones de superávit”. www.soccernet.com. June 15.

GILLIS, Richard (2005). “Top clubs be their shirts on success”. The Sunday Business Post Online. http://archives.tcm.ie/businesspost. 24 April.

Global view the key to Barça’s success. 2005. www.soccernet.com. 7 March.

GONZÁLEZ, D (2006). “Laporta anuncia la remodelación del Camp Nou”. Sport. May 28.

HAGUE, Euan and John MERCER (1998). “Geographical memory and urban identity in Scotland: Raith Rovers FC and Kirkcaldy”. Geography 83(2):105-116.

HERRERO, G (2005). “Las camisetas amarillas del Barça ya arras an”. Marca on-line. www.marca.com.

KAHLE, Lynn R. and David M. BOUSH and Mark PHELPS (2000). “Good Morning Vietnam: An Ethical Analysis of Nike Activities in Southeast Asia”. Sport Marketing Quarterly 9 (1): 43.

KLEIN, Naomi (2000). No Logo. London: Flamingo.

KUPER, Simon (1994). Football Against the Enemy. London: Orion.

“La Distribución del voto blaugrana” (2003). Map in El Mundo Deportivo. June 3: 15.

“Laporta: “El sentimento barcelonista es global” (2005). Sport on-line edition. www.diariosport.com. 24 March.

“Los pantalones y la segunda equipación, principales novedades” (2005). Sporton-line edition. www.diariosport.com. 27 June.

MACCLANCY, Jeremy (1996). “Sport, Identity and Ethnicity”. In Jeremy MACCLANCY[editor] Sport, Identity and Ethnicity. p. 1-20. Oxford: Berg.

MAGUIRE, Joseph (1999). Global Sport: Identities, Societies, Civilizations. Cambridge, UK: Polity Press.

MARTÍNEZ Olivar, Xavier (2005). “Laporta aspira a tener un sponsor pronto”. Sport on-line edition. www.diariosport.com. 21 July.

MASCARO, Lluís (2005). “Vender la marca Barça es ahora más fácil”. Sport on-line edition. www.diariosport.com. 31 July.

MASNOU, Albert and Santi GIMÉNEZ (2005). “Acomerse el mundo”. Sport on-line edition. www.diariosport.com. 31 July.

61-62, 2006

MASSEY, Doreen (1994). Space, Place and Gender . Minneapolis: University of Minnesota Press.

NIELSEN, Niels Kayser. 1995. “The Stadium in the City: AModern Story”. In John BALE [editor]. The Stadium and the City. Keele, England: Keele University Press. p. 21-44.

“Nike extends FC Barcelona sponsorship in $189M deal” (2006). Soccernet.com. 27 October.

PHILO, Chris and Gerry KEARNS (1993). “Culture, History, Capital: A Critical Introduction to the Selling of Places”. In Gerry KEARNS and Chris PHILO [editors]. Selling Places: The City as Cultural Capital, Past and Present, 1-32. New York: Pergamon Press.

PRATS, Josep (2005). “El Madrid ha construido un anti-Barça”. Sport online edition. www.diariosport.com. 31 August.

ROSELL, Sandro (2004). Vice-President of Football, FC Barcelona, 20032005. Interviewed by author, Barcelona, 12 May.

ROTHENBERG-AALAMI, Jessica (2004). “Coming full circle? Forging missing links along Nike’s integrated production networks”, Global Networks 4(4),335-354.

SAGE, George H (2004). “The Sporting Goods Industry: From Struggling Entrepreneurs to National Businesses to Transnational Corporations”. In Trevor SLACK [editor]. The Commercialisation of Sport. New York: Routledge.

SHAW, Duncan (1987). Fútbol y Franquismo. Madrid: Alianza Editorial.

SHAW, Duncan (1985). “The Politics of Futbol”. History Today, 35(Aug): 38-42.

SOBREQUÉS, Jaume (2004). Director of the Museum of Catalan History, Former Director of the Board, FC Barcelona 1993-2003. Interviewed by author, Barcelona, 10 March.

SOBREQUÉS, Jaume (1991). Terre Nostre: F.C. Barcelona, un club ai servei de Catalunya. Barcelona: Editorial Labor.

SUBARTES, Jaume S. (1982). Barça Cara I Creu: El F.C. Barcelona Sota El Franquisme 1939-1975. Barcelona: Editorial Laia.

VILLARRUBIA, Begoña (2005). “0-9: Pistachio Mecánico”. El Mundo Deportivoon-line edition. www.elmundodeportivo.es. 4 August.

ZUKIN, Sharon. Landscapes of Power: From Detroit to Disney World. Berkeley: University of California Press, 1991.

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 279/301

La Reconquista cartográfica: el Islam peninsularen la cartografía medieval hispana*

Sandra Sáenz-López Pérez

Departamento de Historia del Arte I (Medieval) Universidad Complutense de Madrid sans_lp@yahoo.es

Resumen

Los mappaemundi de los Beatos y las cartas náuticas mallorquinas han de analizarse atendiendo no sólo a lo que se ilustra, sino también a lo que se omite. Estos mapas optan por una visión utópica del mundo en el que no hay cabida para el Islam. La representación de la Península ibérica está íntimamente vinculada al proceso de Reconquista, de modo que a medida que el Cristianismo avanza, el terreno ocupado pasa a formar parte del mundo. Así ocurre con las ciudades de Toledo y Sevilla en los mapas del Comentario apocalíptico, o de Granada en la cartografía mallorquina. Con lo que comunican y silencian, se modifica u oculta la realidad, manipulando así la imagen que se quiso transmitir del mundo. Estos mapas son pues, un reflejo de la historia narrada sobre el terreno, de forma subjetiva, por sus propios protagonistas.

* Con el término de "Reconquista" se interpretó en el siglo XIX la Restauratio ordo gothorum iniciada por Pelayo en Covadonga (722) en la lucha contra el Islam. El término "Restauración", no falto de tintes románticos y nacionalistas en su origen, será el empleado aquí por haber sido utilizado ya desde tiempo atrás dentro del ámbito histórico y literario para hacer referencia a este momento de la historia.

Palabras clave: Cartografía medieval, mappaemundi de los Beatos, cartas náuticas mallorquinas, Islam, Reconquista.

La Reconquesta cartogràfica: l’Islam peninsularen la cartografia medieval hispana

Resum

Els mappaemundi dels Beatus i les cartes nàutiques mallorquines no només s’han d’analizar atenent que s’il·lustra, sinó també el que ometen. Aquests mapes opten per una visió utòpica del món, en el qual no hi ha cabuda per l’Islam. La representació de la Península ibèrica està íntimament vinculada al procés de Reconquesta, de manera que a mesura que el Cristianisme avança, el terreny ocupat passa a formar part del món. Així succeeix en les ciutats de Toledo i Sevilla, als mapes del Comentari apocalíptic o de Granada a la cartografia mallorquina. Amb el que comuniquen i silencien, es modifica o s’oculta la realitat, manipulant així, la imatge que s’ha volgut transmetre al món. Aquests mapes són doncs, un reflex de la història narrada sobre el terreny, de forma subjectiva pels seus propis protagonistes.

Paraules clau: Cartografia medieval, mappaemundi dels Beatus, cartes nàutiques mallorquines, Islam, Reconquesta.

Cartographic Reconquest: Iberian peninsula in hispanic medieval cartography

Abstract

The Beatus mappaemundi and Mallorcan nautical charts should be [analyzed] with attention not only to what they represent, but also to what they omit. These maps show a utopian image of the world in which Islam is not present. Their depiction of the Iberian Peninsula is closely linked with the process of the Reconquest: territory that had been occupied by Islam is

281

included as part of the world only after it has been conquered by the Christians. This is what happened with Toledo and Seville in the maps which illustrate the Commentary on the Apocalypse, and with Granada in Mallorcan charts. The cartographers of these maps, in choosing what to communicate and what to conceal, modified or disguised reality, changing the image of the world which they wished to project. These maps thus reflect a territorial narration of history—a subjective history, told by its own protagonists.

Key words: Medieval cartography, Beatus mappaemundi, Mallorcan charts, Islam, Reconquest.

Los mapas de la Edad Media muestran a través de textos y representaciones la concepción que se tenía del mundo, atendiendo no exclusivamente a su geografía física, sino también a aspectos relacionados con la geografía política, humana, biológica, fantástica, etc. Sin duda alguna, la información que recogen los convierte en una fuente de indispensable consulta para el conocimiento de la historia. Alo largo de este artículo se recurrirá a la cartografía medieval como herramienta de trabajo para la reconstrucción de uno de los acontecimientos históricos de mayor trascendencia en la Edad Media: la expansión del Islam que desde la Península arábiga alcanzó los confines occidentales de la tierra entonces conocida. Dentro de tan amplio capítulo de la historia, nos centraremos en los prácticamente ocho siglos de poder islámico en la Península ibérica, analizando cómo fue sentida su presencia por los ilustradores hispanos que representaron el mundo. Podría pues interpretarse como la historia narrada sobre el terreno por sus propios protagonistas. Dentro de la cartografía medieval hispana destacan dos grandes grupos: el corpus constituido por los mappaemundi de los manuscritos del Comentario al Apocalipsis de Beato de Liébana, y las cartas náuticas mallorquinas. Cronológicamente debemos comenzar por los mapas del Comentario apocalíptico (vid. Menéndez-Pidal, 1954). Aunque la obra original (ca. 776-786) de Beato de Liébana no ha llegado a la actualidad, conservamos numerosas copias fruto del enorme desarrollo que alcanzó. El primer códice conservado, que además incluye la ilustración del mappamundi, es el manuscrito de Escalada (Pierpont Morgan Library, New York, Ms. 644) datado hacia 940945 (Williams, 1994, vol. 2, p. 26-27). Los manuscritos iluminados abarcan desde este momento hasta el siglo XIII. Dentro de este periodo cronológico, los primeros ciento cincuenta años constituyen históricamente uno de los momentos de mayor violencia en las relaciones entre la Cristiandad y el Islam en la península Ibérica. En este ambiente de tensión, el Comentario apocalíptico se adapta a las circunstancias históricas para animar a los cristianos prometiéndoles el triunfo ante la ocupación musulmana (Williams, 1994, p. 129-141) y asimilando el mal con la religión invasora. Sepúlveda González (1979, p. 139-153; 1987, p. 24-46) identificó en la escena de la

Mujer y los Reyes de la Tierra del Comentario, a “Babilonia la grande, la madre de las prostitutas y de las abominaciones de la tierra” (Apocalipsis, XVII, 5) con el califa, Córdoba o el Islam. Por otra parte, Stierlin (1978, p. 84-87) hizo ya de la obra original de Beato de Liébana—y del monje en sí— una exaltación a la Reconquista. Podría pensarse pues que el mappamundi adoptó igualmente un enfoque anti-islámico. De hecho, es sin duda interesante el que en muchos casos existan coincidencias entre los planteamientos iconográficos llevados a cabo por Sepúlveda González y los resultados obtenidos del análisis cartográfico. Mientras esta investigadora identifica el motivo iconográfico en obras como los manuscritos de la Valcavado, Urgel y Fernando I y Sancha no lo hace en otros códices como el Beato de SaintSever. Esto mismo ocurre en el caso de la interpretación del mapa, como se verá a lo largo de este artículo.

Desde el punto de vista teórico, el mapa se introduce en el Comentario al Apocalipsis como explicación gráfica del texto de la predicación apostólica que lo precede. Esto se pone claramente de relieve en el mapa del Beato de Burgo de Osma, 1086 (Archivo de la Catedral de Burgo de Osma, Soria, Cod. 1, ff. 34v-35) en el que se ilustran las cabezas de los apóstoles en sus respectivos lugares de evangelización (Fig. 1). Dicho texto anuncia la ilustración

Figura 1

Mappamundi del Beato de Burgo de Osma (1086). Archivo de la Catedral de Burgo de Osma, Soria (Cod. 1, ff. 34v-35)

cartográfica a través del subiectae formulae pictura demonstrat, lo que ha servido para justificar que el Comentario original de Beato de Liébana ya incluía la imagen del mappamundi. Sin embargo, en esa adaptación a la situación histórica que vive la Península ibérica en el medievo, se podría considerar quizá que la finalidad del mapa excedió de la mera ilustración de la evangelización apostólica para convertirse en la imagen utópica del mundo en el cual el Cristianismo triunfa, silenciándose la presencia islámica.

La geografía recogida en los mappaemundi de los Beatos (vid. GarcíaAráez, 1995-1996) es en su mayoría heredera de la Antigüedad, esencialmente romana. Esto no es de extrañar si se tiene en cuenta que los textos geográficos medievales, entre los cuales hay que destacar por la influencia que tuvieron en el terreno cartográfico la Historiae Aduersus Paganos, I, 2 (416417) de Paulo Orosio (vid. Orosio, 1982; Janvier, 1982) y las Etimologiae, especialmente los libros XIII, titulado De mundo et partibus, y XIV, De terra et partibus,(622-633) de san Isidoro de Sevilla (vid. San Isidoro, 2000), son deudores de la geografía latina (para la geografía antigua en la Edad Media vid. Thomson, 1965; Stahl, 1962. Para la geografía medieval vid. Lelewel, 1852-1857, reeditado 1966; Kimble, 1938; Beazley, 1897-1906). No obstante, al margen del peso de la tradición antigua, los mapas de los Beatos no van a estar exentos de actualizaciones. Como ejemplo de ello podemos destacar la mención que se hace en estos mapas a Asturias y Galicia. Asturias está recogida en prácticamente todos los mapas de los Beatos, salvo en el mapa de Escalada, ca. 940-945. Se desconoce por otro lado si aparecía en el mapa de Lorvão, 1189 ya que no se conserva el folio verso del mismo (Arquivo Nacional da Torre do Tombo, Lisboa, Ms. CXIII/247, f. 34bis v). Igualmente hay que señalar que en el mapa de Saint-Sever, tercer cuarto del siglo XI (Bibliothèque nationale de France, París, Ms. Lat. 8878, ff. 45 bis-45 ter) aparece la referencia a Astures, es decir, al pueblo, y que en el mapa Gascón, finales del s. XII (Bibliothèque nationale de France, París, Ms. nouv. acq. lat. 1366, ff. 24v-25) figura Astorga, con cuyo topónimo podría pensarse que se hacía referencia a la capital del convento Imperial formado tras la conquista romana, Asturica Augusta, o más bien, por la importancia gráfica otorgada a esta ciudad, que aludiera a la diócesis de Astorga (Avril et al., 1982, p. 66). Desde el punto de vista histórico la región asturiana fue asimilada por el Imperio Romano entre 26-19 a.C. Sin embargo, ni previamente al dominio, ni tras la conquista, había alcanzado esta región tanta importancia como para que en estos mapas figurara junto a otras referencias tales como las provincias de la Tarraconensis o de la Baetica. Es sin duda significativo por lo que a esto respecta que apenas se le conceda importancia dentro de los diccionarios de geografía antigua (Besnier, 1914, pp. 9798; Stillwell, 1976—no aparece recogida). De hecho, desde el punto de vista administrativo, esta región estuvo siempre englobada dentro de otras provincias. Es más probable pues, que la Asturias que figura en los mapas de los Beatos fuera la referencia medieval. Ante la penetración del Islam en la 283

península, el Cristianismo se recluyó en la región asturiana, desde donde le hizo frente y emprendió su progresiva Reconquista con la finalidad de recuperar el territorio ocupado y llevar a cabo la Restauratio ordo gothorum (Nogueira, 2001). Por ello, Asturias había adquirido ya importancia en el momento en que Beato de Liébana redactó su Comentario al Apocalipsis. Además, se ha planteado que el propio Beato fuera un emigrante del Sur peninsular que ante la invasión musulmana marchó hacia el norte asentándose en el asturiano valle de Liébana (Stierlin, 1978, pp. 83-87). De este modo, a los acontecimientos históricos se sumaría su vivencia personal. Por todo, habría que considerar quizá que la mención a Asturias figurara desde el mapa original de Beato de Liébana y que su presencia en dichos mapas hiciera referencia a esta ciudad como símbolo de la reclusión y resistencia cristiana frente al Islam.

Por lo que respecta a Galicia, podría plantearse inicialmente que su presencia estuviera justificada por ser estos mapas explicación gráfica de la predicación apostólica. No obstante, hay que recordar que Santiago está ligado a Galicia por ser aquí donde se conserva y venera su cuerpo, mientras que su lugar de evangelización—según el texto que precede al mapa—es Hispania, que en algunos mapas de los Beatos aparece como Spania, según interpreto personalmente, frente al planteamiento de otros autores (Cid, 1965, p. 267; Moralejo, 1992, pp. 160-161). La presencia de Galicia podría deberse a la importancia que cobra este apóstol, así como la leyenda de su enterramiento aquí en el momento de la redacción del Comentario. Además, algunos investigadores han atribuido al propio Beato de Liébana el O Dei Verbum, el himno jacobeo considerado el primer texto hispánico que alude a la predicación de Santiago en España (defienden la autoría de Beato de Liébana, Pérez de Urbel, 1952, pp. 1-31; Sánchez Albornoz, 1974, pp. 367-369. La rechazan, Díaz y Díaz, 1966, pp. 457-502; Vázquez de Parga, 1978, pp. 273-278).

Aesto hay que sumar la importancia de Galicia a lo largo de toda la Edad Media por ser Santiago de Compostela uno de los destinos de peregrinación más ansiados. En relación con este último aspecto y su reflejo en los mapas de los Beatos, según afirma C. Cid, de una geografía de la evangelización, se pasó a una geografía de las peregrinaciones (1965, pp. 264-265), o como lo explica S. Moralejo, a la función original de ilustrar la misión de los apóstoles se superpuso la de indicar los lugares donde se veneraban sus cuerpos o las huellas de su paso (1992, p. 159).

Frente a estas actualizaciones, es sin duda muy sugerente el hecho de que en los mapas de los Beatos no se aluda a la presencia islámica peninsular. Tampoco lo hacen en el norte de África, lo que es igualmente llamativo ya que además de haber sido su vía de penetración, hay que recordar que el territorio musulmán de la península estuvo estrechamente unido al Magreb durante la época de las dinastías africanas, Almorávide, a partir de 1086, y Almohade, desde 1147. En relación con las afirmaciones precedentes hay que realizar las siguientes matizaciones: el único mapa de los Beatos en los

que se recoge una mención directa al Islam es el mapa de Saint-Sever que presenta en la Nabatea regio la siguiente leyenda transcrita por K. Miller: Sarracenorum. Ab Eufratem exurgens porrigitur in mare Rubrum (1895, p. 52). Además, según leyó este mismo investigador, en la península Ibérica está recogida la referencia a Corduba (1895, p. 52), con la que quizá se alude a la que fuera la capital del califato. Aunque esta referencia al Islam pueda resultar en principio contradictoria en relación con el planteamiento propuesto a lo largo de este artículo, se podría considerar sin embargo este mapa como una excepción a dicha idea, del mismo modo que M. ASepúlveda no reconoció el carácter anti-islámico en la imagen de La Mujer y los Reyes de la Tierra de este códice (1979, p. 145). Por otro lado, habría que plantearse que la referencia a Babilonia de los mapas de la Familia de Gerona (para el estudio de las Familias de los mappaemundi de los Beatos vid. MenéndezPidal, 1954), ubicada en la intersección de las dos ramificaciones del Nilo, hiciera alusión no a la ciudad asiática, sino a la denominación con la cual fue conocida en Occidente la ciudad de El Cairo (Encyclopédie de l’Islam, 1975, pp. 867-868). La ciudad de Cartagena que figura en el mapa de Burgo de Osma escrita erróneamente como Bartagine, no fue reconquistada a los musulmanes hasta 1242; no obstante cabría plantear que estuviera presente en este mapa, como una más de las referencias clásicas de las que hacen alarde los mapas de los Beatos, en recuerdo de la importancia de Cartago Nova, o bien, según resulta más probable, que fuera tomada de las Etimologiae, XV, 67 en las que el obispo hispalense incide en la destrucción de esta ciudad por los godos, quizá movido por cuestiones personales (Wolf, 1990, pp. 11-12). Por lo que respecta a la ciudad de Lisboa, recogida en el mapa de Burgo de Osma y en los mappaemundi de la Familia de Escalada, excepto en el de Urgel, hay que destacar que fue reconquistada por Alfonso II el Casto (798808) y definitivamente por Alfonso I Enríquez (1147). Los vaivenes a los que fue sometida políticamente dificultan su estudio en relación con los mapas de los Beatos.

Los mapas de la Familia de Escalada, como se puede apreciar en el caso del mapa de Valcavado, 970 (Biblioteca de la Universidad de Valladolid, Ms. 433, ff. 36v-37) (Fig. 2) no presentan ninguna referencia más al sur del río Tajo, que ni siquiera aparece ilustrado, siendo Lisboa la más meridional incorporada. Además, el hecho de que Galicia y Asturias se localicen junto a la costa mediterránea, frente a la isla de Cádiz, contribuye a anular el territorio del sur peninsular. Según C. Cid (1965, p. 267) y S. Moralejo (1992, pp. 160-161), la referencia a Spania que aparece en todos estos mapas alude al territorio islámico bajo dominio musulmán. Desde mi punto de vista no lo creo así por dos razones: sería llamativo que mientras alude a la presencia islámica en la península, todo el norte de África continúe siendo exponente de la organización administrativa del Imperio Romano. Además, considero que Spania hace referencia a la Hispania romana (vid. Glare, 2002, p. 1796), que dentro de los mapas de los Beatos alude a la zona de predicación del 285 La Reconquista

apóstol Santiago. Todos los mapas de la Familia de Escalada recogen los topónimos mencionados en el texto precedente al mapa como lugares de predicación apostólica, por lo que poco sentido tendría que España y el apóstol Santiago fueran en esto una excepción.

Figura 2

Detalle del mappamundi del Beato de Valcavado (970).

Biblioteca de la Universidad de Valladolid (Ms. 433, ff. 36v-37)

Por su parte, los mapas de los Beatos que recogen alguna referencia geográfica de la mitad meridional peninsular prácticamente se limitan a mencionar la provincia romana de la Baetica, silenciando nuevamente la geografía islámica, como se puede apreciar en el mapa de Gerona, 975 (Museu de la Catedral de Girona, Num. Inv. 7 (11), ff. 54v-55) (Fig. 3). Además, es igual286 Sandra Sáenz-López Pérez Treballs de la SCG, 61-62, 2006

mente interesante que cuando se introduce algún otro topónimo en esta región, esto se hace al ritmo del avance en la Reconquista cristiana. La ciudad de Toledo no está mencionada en ningún mapa de los Beatos anterior a 1085, fecha de su Reconquista por el rey Alfonso VI. Resulta sin duda curioso que no se mencione esta ciudad ni por el recuerdo clásico de la Toletum romana, ni por lo que es sin duda más sorprendente, por haber sido la capital del reino visigodo. Aparece por primera vez en el mappamundi del Beato de Burgo de Osma, 1086, aludida tanto con el topónimo como gráficamente (Fig. 3). Los mapas de Manchester, 1175 (John Rylands University Library, Manchester, Ms. Lat. 8, ff. 43v-44) (Fig. 4), Gascón, finales del siglo XII y San Andrés de Arroyo, finales del siglo XII-primera mitad del XIII (Bibliothèque nationale de France, París, Ms. nouv. acq. lat. 2290, ff. 13v-14) (Fig. 5) también presentan la ciudad toledana, en el primero tan sólo mediante el topónimo, y en los dos restantes incorporando igualmente una representación. Del mismo modo ocurre en el caso de la ciudad de Sevilla, siempre silenciada hasta que finalmente aparece aludida, textual y gráficamente, en el mapa de San Andrés de Arroyo (Fig. 5). La simple mención de este topónimo constituye en sí una modernización del mapa ya que el término de Sevilla, derivado de la almohade Ishbiliya, fue la denominación que sustituyó a la Hispalis romana. Quizá en este mapa se incorporara esta ciudad tras su Reconquista por el rey Fernando III el Santo (1248). Esta hipótesis permitiría concretar la cronología de la realización de este manuscrito (Cid, 1965, p. 268).

Figura 3

Detalle del mappamundi del Beato de Gerona (975). Museu de la Catedral de Girona (Num. Inv. 7 (11), ff. 54v-55)

Figura 4

Detalle del mappamundi del Beato de Manchester(1175). John Rylands University Library, Manchester(Ms. Lat. 8, ff. 43v-44)

En el estudio de cómo se actualiza la geografía de los Beatos a medida que se desarrolla la Reconquista, es interesante reparar en el hecho de que posiblemente los mappaemundi de Manchester y San Andrés de Arroyo fueron realizados ambos en San Pedro de Cardeña. Apesar de las visibles diferencias existentes entre ambos—el primero tendente a la simplificación formal y el segundo al abigarramiento decorativo—recogen prácticamente de forma idéntica los mismos topónimos. Sin embargo, el primero, anterior a 1248, no recoge la referencia a Sevilla.

La mención u omisión de ciertos topónimos en los mapas de los Beatos no es exclusivo de la geografía bajo poder musulmán. Algo semejante ocurre por ejemplo en el caso de Santiago de Compostela y Toledo. Su alusión o silenciamiento son quizá el resultado de la rivalidad entre la iglesia primada mozárabe y la compostelana. De manera idéntica, podría apreciarse la 288

Sandra Sáenz-López Pérez Treballs

Figura 5

Detalle del mappamundi de San Andrés de Arroyo (ca. 1248?).

Bibliothèque nationale de France, París (Ms. nouv. acq. lat. 2290, ff. 13v-14)

rivalidad religiosa con otros centros de enorme envergadura dentro del mundo cristiano como son Jerusalén y Roma (Cid, 1965, pp. 260-273). La existencia de otros casos en los que parece manipularse la toponimia contribuye a confirmar la idea de la intencionalidad en el caso de las referencias islámicas.

Por lo que respecta a la ilustración de las ciudades de Toledo y Sevilla, en ninguno de los mapas en los que son representadas se recurre a formas que evoquen la arquitectura islámica. Desde el punto de vista artístico es interesante destacar las ciudades del mapa de San Andrés de Arroyo (Fig. 5), donde se ilustran siguiendo el modelo de castillete gótico de tres torres destacando en altura la central, totalmente alejadas de lo que fue la Toledo taifa o la

290 Sandra Sáenz-López Pérez Treballs de la SCG, 61-62, 2006

Sevilla almohade. Por ello no comparto la interpretación de C. Cid de la incorporación de la ciudad de Sevilla en el mapa de San Andrés de Arroyo como una prueba de la admiración cristiana por la capital andaluza (1965, pp. 267-268). Frente a esta idea añadiría que no sólo se elude la evocación de la arquitectura islámica, sino que incluso se recurre al castillete, imagen que en estos momentos (a partir de 1230 con la unión de los reinos de Castilla y León con Fernando III) estaba haciendo su aparición dentro del terreno de la heráldica. Es decir, estas ciudades recién conquistadas, Toledo y Sevilla, van a adoptar en el mapa una imagen de carácter, podría decirse político y oficial, dentro del cristianismo hispánico. También es sorprendente la representación de Arabia en el mappamundi Gascón (Fig. 6), donde nuevamente se recurre al esquema de fachada tripartita pero esta vez con una estructura yuxtapuesta en su frente, a modo de ¡altar coronado con una cruz! Cabría plantearse si esta ilustración es fruto de su geografía “disparatada” (Menéndez-Pidal, 1954, p. 260) o si esconde una cierta intencionalidad político-religiosa. La ausencia de referentes arquitectónicos islámicos llama aún más la atención al observar en algunos códices ilustraciones que demuestran al menos un cierto conocimiento de la arquitectura musulmana como ocurre en el caso de la del Banquete de Baltasar del manuscrito de Gerona (Museu de la Catedral de Girona, Num. Inv. 7 (11), f. 253v) (Fig. 7) donde aparece un arco de herradura de dovelas bícromas en las que se alterna el blanco y el rojo, y que ineludiblemente recuerda a la mezquita de Córdoba (Sepúlveda González, 1987, pp. 34-35).

El final de la Reconquista, es decir, la caída del reino Nazaríen manos de los Reyes Católicos, aparece ilustrado dentro de la cartografía medieval hispana en las cartas náuticas mallorquinas. Es sin duda interesante emplear estas obras como fuente para el conocimiento del mundo musulmán ya que dichas cartas son reflejo de las relaciones comerciales que la isla de Mallorca mantuvo con las tierras islámicas, tanto de la península Ibérica como del norte de África (De Reparaz, 1947, pp. 422-451; Dufourcq, 1981, pp. 29-44; López Pérez, 1999, pp. 83-104; Salicrú i Lluch, 2001, pp. 83-112), así como de las relaciones familiares que los cartógrafos judíos conservaran tras su emigración de esta región y su asentamiento en la isla balear (ca. 1229 tras la conquista por Jaime I) (Torroja Menéndez, 1992, p. 47). Por ello, han sido objeto de estudio desde esta perspectiva, pudiéndose destacar especialmente las obras de Ch. de la Roncière (1925) y Y. K. Fall (1982).

291 La Reconquista cartográfica: el Islam peninsular en la cartografía medieval hispana

Figura 6

Detalle del mappamundi Gascón (f. s. XII). Bibliothèque nationale de France, París (Ms. nouv. acq. lat. 1366, ff. 24v-25)

La geografía en las cartas náuticas se moderniza desligándose de la tradición latina, y la toponimia costera se enriquece enormemente. Tierra adentro se señalan las principales poblaciones, tanto de manera escrita, como gráfi292 Sandra

Baquete de Baltasardel Beato de Gerona (975). Museu de la Catedral de Girona, Girona, (Num. Inv. 7 (11), f. 253v)

Figura 7

Sáenz-López Pérez Treballs

293 La Reconquista cartográfica: el Islam peninsular en la cartografía medieval hispana

camente. Desde la carta de Angelino Dulcert, 1339 (Bibliothèque nationale de France, París, Rés. Ge B 696) y continuado por las cartas vinculadas al taller de Cresques Abraham, se puede apreciar una diferencia formal en la ilustración de las ciudades cristianas y las musulmanas. Éstas últimas están caracterizadas gráficamente mediante cúpulas rematando las torres que emergen del recinto amurallado, frente al remate en forma de chapitel coronado con cruz que exhiben las ciudades cristianas (Fall, 1982, p. 206). Esta diferenciación plantea como hipótesis más probable que las torres en las ciudades cristianas representen iglesias, quizá su torre campanario, y mezquitas, su alminar, en las musulmanas. El hecho de que dicha torre central se disponga en algunas ocasiones en el exterior de la muralla no parece responder a la idea de un edificio extramuros, sino más bien a una falta de pericia para resaltarlo de otro modo. La ciudad de Granada en el Atlas Catalán, 1375 (Bibliothèque nationale de France, Ms. Espagnol 30) presenta una torre coronada con cruz, en lugar de cúpula, lo que posiblemente se deba a un despiste del cartógrafo en el riguroso reparto geográfico que hace de las dos religiones a través de estos remates, ya que, como corresponde a la situación histórica de ésta en el momento de la realización del atlas, y como muestra a través de la bandera, dicha ciudad estaba bajo dominio musulmán. Muchas de las ciudades exhiben banderas como insignia de soberanía (Campbell, 1987, pp. 398-401 y bibliografía recogida en la nota 227; Fernández Gaytán, 1987, pp. 177-194 y 1978, pp. 125-134). En otros casos, la geografía política se pone de relieve a través de la ilustración de los soberanos de cada región.

Desde la primera carta mallorquina conservada (la carta de Angelino Dulcert, 1339), la presencia musulmana en la península Ibérica se reduce al reino Nazarí, ilustrado a través de la ciudad de Granada. Aparece circunscrita en el ángulo sudoriental peninsular, cercada por el río Guadalquivir y el Segura que nacen de la Sierra de Segura. Este enmarcamiento geográfico, además de convertirse en una característica estética de la cartografía mallorquina, parece ser el límite fronterizo entre el dominio musulmán y la España cristiana (Rey Pastor y García Camarero, 1960, p. 29), como se puede apreciar en la carta atribuida a Jafuda Cresques, siglo XIV(Bibliothèque nationale de France, París, Rés. Ge AA751) (Fig. 8). Desde el punto de vista arquitectónico, presenta la peculiaridad de disponerse sobre un basamento en ángulo con lo que quizá se evocaba la forma de proa de la alcazaba. Esto es sin duda interesante pues a través de este elemento se diferencia de los modelos convencionales a los que se recurre para la mayor parte de las ciudades. Apartir del Atlas Catalán, la ciudad de Granada en las cartas mallorquinas exhibe como enseña de poder una bandera de gules con una inscripción (Pavón Maldonado, 1985, p. 445) de oro que imita la escritura cúfica árabe, sin significar nada. Se trata de la enseña nazarí: el color rojo es adoptado del estandarte de la de la familia de Banª l-A£ mar, fundadora de esta dinastía, y sobre éste se inscribe la divisa oficial en letras de oro, Wa l~ g~liba illa All~h, traducido como No hay más vencedor que All~h (Lux-Wurm, 2001, p. 111).

Figura 8

Carta náutica atribuida a Jafuda Cresques (s. XIV). (Bibliothèque nationale de France, París, Rés. Ge AA751)

Através de esta enseña, los cartógrafos ponían de relieve la soberanía islámica de la ciudad en el momento de la realización de sus cartas. Esto mismo se puede apreciar en el Libro del conosçimiento, atribuido con ciertas dudas a un franciscano sevillano a finales del siglo XIV(Lacarra, Lacarra Ducay y Montaner, 1999). Aunque por lo general los elementos vexilológicos y heráldicos de las cartas náuticas no se ajustan a la realidad histórica, en algunos casos, como señala T. Campbell, entra en juego en su representación el elemento psicológico para reflejar a través de ellos el avance del Cristianismo frente al Islam, como es el caso no sólo de la ciudad de Granada, sino también de otras tales como Ceuta o Tánger conquistadas por Portugal, y omitir la realidad desagradable (1987, pp. 399-401), como se aprecia al ignorar el avance Otomano consiguiendo importantes victorias sobre el Cristianismo, como fue la caída de Constantinopla (1453), así como Jerusalén en manos islámicas (vid. Delano-Smith, 1987; Katzir, 1986, pp. 103-131; Nebenzahl, 1986, esp. pp. 70-133). La ciudad de Granada es un claro ejemplo de la ilustración del triunfo cristiano sobre el musulmán al actualizarse desde pronto el cambio de soberanía que experimentó con la toma del reino Nazarí por los Reyes Católicos. Apartir de 1492 muchas cartas exhiben como símbolo de victoria sobre Sierra Nevada el escudo de los Reyes Católicos o un soberano cristiano sosteniendo el elemento heráldico, como es el caso la carta de Pietro

Russo, ca. 1511 (Bibliothèque nationale de France, París, Rés. Ge B 21268) en la que el soberano representado, desde el punto de vista cronológico, debiera corresponderse con Fernando II (m. 1516) (Fig. 9).

Figura 9

Detalle de la carta náutica de Pietro Russo (ca. 1511). Bibliothèque nationale de France, París (Rés. Ge B 21268)

Como ejemplo sin duda curioso de la ilustración cartográfica de la soberanía granadina, se podrían destacar dos de las obras del mallorquín Jacobo Bertrán. En primer lugar, su carta de 1482 (Archivio di Stato, Firenze, Carte nautiche, nº. 7), en la que presenta sobre Sierra Nevada un soberano típicamente musulmán sentado a la turca sobre un gran cojín, con una adarga en su mano izquierda y blandiendo un alfanje en la derecha (Fig. 10). El año en que esta carta es realizada la Reconquista del reino Nazarí apenas había comenzado. Sin embargo, siete años más tarde, en 1489, realiza otra carta (Biblioteca Marucelliana, Firenze, Dis. B. 237) en la que dispone sobre la

sierra granadina el escudo de los Reyes Católicos, cuartelado, 1º y 4º de Castilla y León, 2º y 3º de Aragón y Sicilia en aspa, y rematado por corona (Fig. 11). En 1489 tan sólo quedaba bajo control musulmán la ciudad de Granada, la Vega y las Alpujarras. Sin embargo, aunque aún faltaban tres años de asedio hasta que en 1492 se firmaron las capitulaciones definitivas, el cartógrafo recurre a un escudo de pretensión con el que parece tomar partido en la contienda y mostrar su convencimiento del triunfo cristiano de los Reyes Católicos, modificando así la historia y adelantando la victoria definitiva. No hay duda alguna de la fecha de la realización de esta carta que se puede leer sin ninguna dificultad en la firma: Mestra Jachobus Bertrán en Maiorque la feta en l’any M CCCCLXXXVIIII

Figura 10

Carta náutica de Jacobo Bertrán (1482). (Archivio di Stato, Firenze, Carte nautiche, nº 7)

297 La Reconquista cartográfica: el Islam peninsular en la cartografía medieval hispana

Figura 11

Carta náutica de Jacobo Bertrán (1489). (Biblioteca Marucelliana,Firenze, Dis. B. 237)

Por último, habría que destacar que otros mappaemundi medievales occidentales, al margen de los hispanos, son igualmente exponentes de actitudes anti-islámicas. Baste poner de relieve los siguientes ejemplos: el mappamundi Fitzwilliam 254, 1220-1230 (Fitzwilliam Museum, Cambridge, Ms. 254, f. 1v) destaca la ciudad de ACRE en caracteres rojos, detalle que ha sido interpretado por C. Van Duzer e I. Dines como un reflejo de la Reconquista de la ciudad (1191) (Van Duzer y Dines, 2006,10); por otro lado, el mappamundi de Hereford, ca. 1280 (Hereford Cathedral, Hereford), incorpora la figura de un ídolo de rostro demoníaco que defeca en el altar denominado Mahoun, término anti-islámico con el que se hacía referencia a ídolos adorados por musulmanes (Westrem, 2001, p. 120); y por último el mapa Borgia, datado en la primera mitad del siglo XV, (Biblioteca Apostolica Vaticana, Roma, Borgiano XVI, galeria), que recoge la referencia a la penetración de Carlomagno en la Península Ibérica (778) y a su enfrentamiento contra el Islam que tuvo como resultado la creación de la Marca Hispánica: Infidelis yspania christianitate submissa per Karolum mágnum post multa bella commissa (Nordenskiöld, 1892, p. 89).

Este análisis de los mappaemundi de los Beatos, así como de las cartas náuticas mallorquinas, nos ha permitido un acercamiento a la cartografía medieval desde una perspectiva diferente a la habitual. El aspecto algo ingenuo y fantástico de los mapas medievales entraña el peligro de que sean tan sólo superficialmente entendidos, o incluso malinterpretados. El mundo que recogen estos mapas no es sólo el que se representa, sino también el que se omite (vid. Harley, 1988, esp. p. 66; Tyner, 1974). Con lo que los ilustradores de mappaemundi y cartas náuticas silencian y comunican, se oculta o ver-

61-62, 2006

siona la realidad manipulando la imagen del mundo que quisieron legar a la historia. Tan sólo el estudio detallado del mapa, de sus vacíos y sus presencias, nos permite descubrir la realidad subyacente, y a veces encontrar reflejada en el mapa la historia—o incluso pudiéramos decir la intrahistoria unamuniana (vid. Rozas, 1980).

Bibliografía

AVRIL, François, et al. [eds.] (1982). Manuscrits enluminés de la Bibliothèque Nationale. Manuscrits de la Péninsule Ibérique. París: Bibliothèque Nationale.

BEAZLEY, Charles Raymond (1897-1906). The Dawn of Modern Geography: En History of Exploration and Geographical Science from the Conversion of the Roman Empire to A.D. 900. Londres: J. Murray, 3 vols.

BESNIER, Maurice (1914). Lexique de Géographie Ancienne. París: Librairie C. Klincksieck.

CAMPBELL, Tony (1987). “Portolan Charts from the Late Thirteenth Century to 1500”. En: HARLEY, J. B.; WOODWARD, David [ed.]. Cartography in Prehistoric, Ancient, and Medieval Europe and the Mediterranean, The History of Cartography. Chicago & Londres: The University of Chicago Press, vol. 1, pp. 392-395.

CID, Carlos (1965). “Santiago el Mayor en el texto y en las miniaturas de los códices del Beato”. Compostellanum, X, pp. 231-282.

DE LARONCIÈRE, Charles (1925). La découverte de l´Afrique au Moyen Age. Cartographes et explorateurs. El Cairo, vol. 1.

DE REPARAZ, Gonçal (1947). “L´activité maritime et comérciale du royaume d´Aragon au XIII siècle et son influence sur le dévéloppement de l´école cartographique du Majorque”. Bulletin Hispánique, 49, pp. 422451.

DELANO-SMITH, Catherine (1987). “Maps in bibles in the sixteenth century”. The Map Collector, 39, pp. 2-14.

DÍAZ YDÍAZ, Manuel (1966). “Los himnos en honor de Santiago de la liturgia hispánica”. Compostellanum, XI, pp. 457-502.

DUFOURCQ, Charles Emmanuel (1981). “Les Communications entre les Royaumes Chrétiens Ibériques et les Pays de l’Occident Musulman, dans les derniers siècles du Moyen Âge”. En: TUCOO-CHALA, Pierre [dir.]. Actes du Colloque tenu à Pau les 28 et 29 mars 1980. París: Centre national de la Recherche Scientifique, pp. 29-44.

Encyclopédie de l’Islam, Leiden, E. J. Brill, 1975, tomo I.

FALL, Yoro K. (1982). L´Afrique à la naissance de la cartographie moderne (14eme/ 15eme siècles: les cartes majorquines). París: Karthala.

FERNÁNDEZ GAYTÁN, José (1978). “Algo sobre Vexilología”. Revista General de Marina, 195, pp. 125-134.

FERNÁNDEZ GAYTÁN, José (1987). “Banderas y escudos en las cartas de marear españolas”. Revista General de Marina, 213, pp. 177-194.

GARCÍA-ARÁEZ, Hermenegildo (1995-1996). “Los Mapamundis de los Beatos (2ª parte). Nomenclator y conclusiones”. Miscelánea Medieval Murciana, XIX-XX, pp. 97-128.

GLARE, P.G.W. [ed.] (2002). Oxford Latin Dictionary, Oxford: Oxford University Press.

HARLEY, J. B. (1988). “Silences and Secrecy: The Hidden Agenda of Cartography in Early Modern Europe”. Imago Mundi, 40, pp. 57-76.

JANVIER, Yves (1982). La Géographie d’Orose, París: Société d’Édition “Les Belles Lettres”.

KATZIR, Yael (1986). “The conquest of Jerusalem, 1099 and 1178: historical memory and religious typology”. En: GROSS V. P. y BORNSTEIN C. V. [eds.]. The meeting of two worlds: cultural exchange between East and West during the period of the Crusades. Kalamazoo: Michigan, pp. 103131.

KIMBLE, George H. T. (1938). Geography in the Middle Ages, Londres.

LACARRA, María Jesús, LACARRADUCAY, María del Carmen; MONTANER, Alberto (1999). Libro del conosçimiento de todos los rregnos et tierras et señoríos que son por el mundo, et de las señales el armas que han. Zaragoza: Institución “Fernando el Católico” (C.S.I.C.).

LELEWEL, Joachim (1852-1857). Géographie du Moyen Age. Bruselas: J. Philliet, 1852-1857. Reeditado Ámsterdam: Meridian, 1966.

LÓPEZ PÉREZ, María Dolores (1999). “La Expansión Económica catalano aragonesa hacia el Magreb Medieval”. En: FERRER I MALLOL, Maria Teresa; COULON, Damien [eds.]. L’Expansió Catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana, Actes del Séminaire organizat per la Casa de Velázquez (Madrid) i la Institució Milà i Fontanals (CSIC, Barcelona). Barcelona: CSIC, pp. 83-104.

LUX-WURM, Pierre C. (2001). Les drapeaux de l’Islam de Mahomet à nos jours. París: Meta Éditions.

MENÉNDEZ-PIDAL, Gonzalo (1954). “Mozárabes y asturianos en la cultura de la Alta Edad Media”. Boletín de la Real Academia de la Historia, CXXXIV, pp. 137-292.

MILLER, Konrad (1895). Mappaemundi: Die ältesten Welkarten, Die Welkarte des Beatus. Stuttgart: J. Roth, vol. 1.

MORALEJO, Serafín (1992). “El Mundo y el Tiempo en el Mapa del Beato de Osma”. A: VV.AA., El Beato de Osma. Estudios, [s.l.]: Vicent García Editores, pp. 151-179.

NEBENZAHL, Kenneth (1986). Maps of the Holy Land: Images of Terra Sancta through two millennia. Nueva York.

61-62, 2006

NOGUEIRA, Carlos Roberto F. (2001). “AReconquista ibérica: Aconstrução de uma ideologia”. Historia, Instituciones, Documentos, 28, pp. 277295.

NORDENSKIÖLD, Adolf E. (1892). “Om ett aftryck från XV: de seklet af den i metall graverade världskarta, som förvarats i kardinal Stephan Borgias Museum i Velletri”. Ymer [Estocolmo], pp. 83-92.

OROSIO, Paulo (1982). Historias, Libros I-IV. Madrid: Editorial Gredos.

PAVÓN MALDONADO, Basilio (1985). “Arte, símbolo y emblemas en la España musulmana”. Al-Qant,ara, VI, pp. 397-450.

PÉREZ DE URBEL, Justo (1952). “Origen del culto de Santiago en España”. Hispania Sacra, 5, pp. 1-31.

REYPASTOR, Julio; GARCÍACAMARERO, Ernesto (1960). La Cartografía Mallorquina. Madrid: C.S.I.C.

ROZAS, Juan Manuel (1980). Intrahistoria y literatura: (tres lecciones a modo de ensayo). Salamanca: [Universidad].

SALICRÚ i LLUCH (2001), Roser. “Entre Cristiandad e Islam en el Mediterráneo ibérico”. A: VV.AA., Itinerarios Medievales e Identidad Hispánica, XXVII Semana de Estudios Medievales, Estella, 17 a 21 de julio de 2000. Pamplona: Gobiernos de Navarra, pp. 83-112.

SAN ISIDORO DE SEVILLA(2000). Etimologías. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 2 vols.

SÁNCHEZ ALBORNOZ, Claudio (1974). “En los albores del culto jacobeo”. A: Estudios críticos sobre la historia del reino de Asturias. Oviedo: Instituto de Estudios Asturianos, vol. 2, pp. 367-369.

SEPÚLVEDAGONZÁLEZ, María de los Ángeles (1979). “Una Iconografía Abasí en las Miniaturas de los Beatos Mozárabes”. En: VV.AA. Arte y Cultura Mozárabe. Ponenecias y Comunicaciones presentadas al I Congreso Internacional de Estudios Mozárabes. Toledo, 1975. Toledo: Instituto de Estudios Visigótico-Mozárabes de San Eugenio, pp. 139-153.

SEPÚLVEDAGONZÁLEZ, María de los Ángeles (1987). La Iconografía del Beato de Fernando I (Aproximación al Estudio Iconográfico de los Beatos), Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 5 t.

STAHL, William (1962). Roman Science. Origins, Development, and Influence to the Later Middle Ages. Westport, Connecticut: Greenwood Press.

STIERLIN, Henri (1978). Le Livre de Feu. L’Apocalypse et l’art mozarabe. Ginebra: Editions Sigma.

STILLWELL, Richard (1976). The Princeton Encyclopedia of Classical Sites. Princeton: Princeton University Press.

THOMSON, J. Olivier (1965). History of Ancient Geography. Nueva York: Biblo and Tannen.

TORROJAMENÉNDEZ, José María (1992). “La cartografía mallorquina”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, 128, pp. 41-59. 300

TYNER, Judith Ann (1974). “Persuasive Cartography: An Examination of the Map as a Subjective Tool of Communication”, Tesis Doctoral. Los Angeles: University of California at Los Angeles.

VAN DUZER, Chet; DINES, Ilya. “The Only Mappamundi in a Bestiary Context (Cambridge MS. Fitzwilliam 254)”. Imago Mundi, 58, pp. 7-22.

VÁZQUEZ DE PARGA, Luis (1978). “Beato y el ambiente cultural de su época”. A: VV.AA. Actas del Simposio para el estudio del los códices del “Comentario al Apocalipsis” de Beato de Liébana, I. Madrid: Joyas Bibliográficas, vol. 1, pp. 273-278.

WESTREM, Scott D. (2001). The Hereford Map. ATranscription and Translation of the Legends with Commentary. Turnhout, Belgium: Brepols.

WILLIAMS, John (1994-2003). The Illustrated Beatus. ACorpus of the Illustrations of the Commentary on the Apocalypse. Introduction . Londres: Harvey Miller Publishers, 5 vols.

CONFERÈNCIES

Catalana

61-62, 2006, p. 305/324

Globalització, mercats de treball i la transformació dels rols de les dones1

Lourdes Benería Cornell University, EUA

Resum

Atès que el tema globalització és tan ampli, aquest article se centra sobre qüestions del treball de les dones en relació als processos de producció global. La primera part representa una ullada històrica a com, a partir dels anys 1970, la globalització de la producció ha anat afectant al treball femení. La segona part de l’article discuteix com podem analitzar aquestes transformacions que són multidimensionals i de cap manera uniformes, però amb algunes característiques comunes que ens ajuden a entendre molts dels canvis que hem anat observant. Aquest article suggereix que no es pot generalitzar: la resposta a la globalització ja que en molts casos és ambigua i pot ser fins i tot contradictòria depenent de les circumstàncies concretes de cada cas.

Paraules clau: globalització, mercat de treball, treball femení, feminisme,

1 Conferència inaugural del seminari internacional Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana, UAB-SCG, 22-25 de febrer de 2006.

2006

Globalización, mercado de trabajo y transformación del rol de las mujeres

Resumen

Teniendo en cuenta la amplitud del tema de la globalización, este artículo se centra sobre algunas cuestiones del trabajo femenino en relación a los procesos de producción global. La primera parte hace un repaso histórico de cómo a partir de los años 1970, la globalización de la producción ha ido afectando al trabajo femenino. En la segunda parte el artículo discute diferentes formas de análisis de estas transformaciones multidimensionales y de ninguna manera uniformes, pero sin embargo, tienen algunas características comunes que nos ayudan a entender muchos de los cambios que hemos observado. Este artículo sugiere finalmente que no se puede generalizar la respuesta a la globalización debido a que en muchos casos es ambigua, o incluso contradictoria dependiendo de las circunstancias concretas de cada caso.

Palabras clave: globalización, mercado de trabajo, trabajo femenino, y feminismo

Globalization, labormarkets, and the transformation of women’s roles

Abstract

Taking into account the complexity of the topic globalization, this paper focuses on some of the issues around women’s work in relation to the global processes of production. In the first part, the author presents a historical review, starting in the 1970s, on the changes created by the globalization of production on women’s work. In the second half, different kinds of analysis are discussed of these multidimensional transformations. Although none of these changes are uniform, they also present certain common characteristics that help us to better understand some of the observed changes. This article conclude by saying that it is not possible to generalize the response to globalization since in many cases presents certain ambiguity and some contradictions depending on circumstances of each particular case.

Keywords: globalization, labor markets, women’s labor, feminism

307 Globalització, mercats de treball i la transformació dels rols de les dones

1. Introducció

Atès que el tema globalització és tan ampli, aquest article se centra sobre qüestions del treball de les dones en relació als processos de producció global. La primera part representa una ullada històrica a com, a partir dels anys 1970, la globalització de la producció ha anat afectant aquest treball. És ben conegut que la intensificació de la internacionalització de la producció durant aquesta dècada va generar una “preferència” per l’ocupació femenina, cosa que representà un canvi històric en la industrialització de molts països en desenvolupament. L’evolució dels mercats de treball cap a la recerca de la producció més competitiva pels mercats mundials ha dut a la seva precarització o “informalització”, sobretot als països en desenvolupament, però també als més rics. Aquestes tendències han contribuït a la feminització de la força laboral arreu del món durant les tres últimes dècades. Apartir dels anys 1990, també hem observat la globalització de la reproducció a causa de l’anomenada crisi de la cura (la cura o l’atenció de persones depenents?) en els països del Nord: la feminització de l’emigració internacional ha fet possible que aquesta crisi es resolgui, almenys parcialment, amb l’ocupació de dones provinents del Sud. En realitat les conseqüències d’aquests processos encara no les coneixem prou bé, però és clar que es tracta d’un fenomen sense precedents que afecta tant els països d’emigrants com els receptors.

Aquests processos, juntament amb els creats per la globalització cultural, han transformat moltes de les normes socials i culturals que històricament “regien” els rols de gènere en diferents societats. La segona part de l’article discuteix com podem analitzar aquestes transformacions que són multidimensionals i de cap manera uniformes, però amb algunes característiques comunes que ens ajuden a entendre molts dels canvis que hem anat observant. Els estudis empírics sobre qüestions de gènere que s’han realitzat durant els darrers trenta anys ens han ajudat a entendre aquesta realitat canviant, així com a conceptualitzar-la i teoritzar-la. Realment el moviment feminista internacional, amb tota la seva diversitat entre països i cultures, ha representat un dels canvis socials més importants del segle XX: ha contribuït a la democratització de molts processos socials i polítics i ha canviat les coordenades a través de les quals observem el món que ens rodeja. Des de la política fins a l’acadèmia, la família i tota mena d’institucions, hem observat com la lluita de les dones i la perspectiva de gènere han transformat la realitat i, com a conseqüència, les polítiques i accions que ens ajuden a transformar-la. Han estat canvis profunds a tots nivells, des de l’àmbit individual i familiar al de les nostres comunitats i institucions, des dels pressupostos nacionals fins a la comptabilització del treball de les dones i l’anomenada “transversalització” de la política econòmica, cultural i social. Però queden molts interrogants, dubtes i molta feina per fer. Podem dir, per exemple, que realment les desigualtats de gènere han desaparegut o estan desapareixent?

61-62, 2006

Fins a quin punt les transformacions del rol de les dones arriben als nivells més profunds de la nostra identitat o és un fenomen superficial? Són preguntes difícils que de moment sols podem abordar parcialment. Aquest és l’objectiu d’aquest treball.

Abans de continuar voldria fer un comentari sobre el tema de la conferència i, més concretament, sobre l’hegemonia americana dins de la geografia de gènere. No és que conegui suficientment el camp de la geografia, però he observat aquest problema des d’altres angles i disciplines. Crec que l’hegemonia és deguda a dos factors que tenen a veure amb la producció i amb la seva distribució. Per una banda, és resultat de la importància que es dóna a les universitats americanes a la producció intel·lectual publicada. L’expressió “publish or perish” és ben coneguda a causa que és molt difícil obtenir promocions professionals sense un mínim de treball publicat en revistes considerades respectables. L’esforç que això representa caracteritza l’esperit de treball a les universitats, sobretot a les que es dediquen més a la investigació. Malgrat que aquest sistema genera alguns problemes, és evident que estimula molt la productivitat i reflecteix un element molt positiu del sistema americà, que per altre cantó és molt obert al canvi i a la innovació. Per altra banda, els enormes recursos de l’economia americana generen una jerarquia distribucional que va dels EUAcap a fora i menys a l’inrevés. Tal com podem observar amb la distribució de notícies, tendeixen a seguir una trajectòria força unilateral; les agències de notícies i els mitjans de comunicació tendeixen a concentrar-se al Nord i, a més, els mitjans del Nord solament envien periodistes al Sud quan hi ha noticies molt especials com per exemple les eleccions nacionals. El resultat és que l’americà mitjà tendeix a ignorar la resta del món, mentre que altres països coneixen millor el que passa als EUA. D’una manera semblant, la producció acadèmica es distribueix a través de revistes i publicacions, moltes de les quals es concentren als EUA, i l’hegemonia creixent de l’anglès també contribueix a la mateixa distribució unilateral. Bàsicament aquesta jerarquia de distribució reflecteix les diferències de poder econòmic i social en el món actual. Naturalment que els dos factors tendeixen a influenciar-se mútuament, però crec que el qüestionament que se’n fa aquí és molt important i pot ser un estímul per a equilibrar les diferències internacionals i fer-nos més conscients del problema.

2. Els anys 1970-2000: la globalització de la producció i de la reproducció

Com podríem caracteritzar els grans canvis que hem presenciat a partir dels anys 1970 respecte al treball de les dones? El tema és molt ampli i aquí em limitaré a resumir-ne els fets bàsics, tant des d’un punt de vista empíric com conceptual.

1. Els anys 1970 varen representar un gran salt cap a la globalització de la producció, en la qual les empreses multinacionals varen jugar un paper clau a través de la relocalització de les seves inversions. La competència dels mercats globals va fer que aquesta relocalització anés cap a països amb costos laborals més baixos, sobretot en el cas de les indústries dites de treball intensiu, com la tèxtil i de la confecció, joguets, components electrònics, etc. Les inversions multinacionals als països del sud-est asiàtic varen simbolitzar aquesta etapa inicial que va contribuir substancialment a la seva industrialització. Les dones representaven la força de treball més barata i abundant i la seva ocupació va créixer ràpidament. Aquesta “preferència” nova per la mà d’obra femenina va representar un fort contrast amb l’etapa d’industrialització dels anys 1950 i 1960, lligada a la substitució d’importacions en els països en desenvolupament on, tal com havia remarcat l’economista danesa Ester Boserup (1970), les dones havien quedat marginades del procés de desenvolupament. En aquest sentit els “tigres” asiàtics no eren únics. El creixement de l’ocupació femenina es va observar a llocs ben diferents, com en el cas de la indústria maquiladora de la frontera entre Mèxic i els EUAo entre les empreses multinacionals a Irlanda i a les zones franques i parcs industrials que varen aparèixer arreu del món. Al començament dels anys 1980 per exemple, la proporció de dones a les zones franques de molts països arribava a xifres molt elevades, que sobrepassaven el 70% (vegeu Quadre 1) i fins i tot el 90% en alguns casos.

2. La literatura d’aquest període inicial recalcava les condicions precàries i explotatives de l’ocupació femenina per la producció global: salaris molt baixos, contractes laborals a curt termini i inestables, jerarquies laborals patriarcals i autoritàries, discriminació sexual, etc. També apuntava cap al capital multinacional com a expressió d’un capitalisme imperialista i predatori, mentre que a les treballadores se les representava com a víctimes passives (Fuentes i Ehrenreich, 1983; Fernández-Kelly, 1983). Des d’un punt de vista feminista, aquests estudis eren representatius de l’enfocament que subratllava la noció de les dones com a víctimes passives, sense analitzar a fons la complexitat i les diferències de cada situació. Va ser l’economista Linda Lim (1983) qui, parlant del cas del sud-est asiàtic, va argumentar que la producció multinacional per a la exportació beneficiava les dones perquè creava llocs de treball que, a més, eren més ben pagats que els de les empreses locals. Això no negava les condicions laborals precàries, però posava en evidència la necessitat de fer una anàlisi més rigorosa i profunda de cada cas. Amesura que la presència de les dones als llocs de treball es va anar incrementant, altres estudis també varen fer notar el fet que les dones no eren víctimes passives sinó que eren conscients de la seva situació i gradualment s’havien convertit en una font d’activisme laboral (Ong 1987). Realment els estudis posteriors han analitzat la complexitat del tema i han demostrat els efectes contradictoris de la producció global sobre les dones, tal com veurem més endavant.

3. Durant els anys 1980, el creixement de la producció globalitzada va anar acompanyada de l’adopció de les polítiques neoliberals, tant a països del Nord com del Sud, que varen dur a grans transformacions dels mercats de treball. Als països del Sud, aquestes polítiques varen ser introduïdes amb l’adopció dels programes d’ajust estructural promoguts pel Consens de Washington, que representava les polítiques del Banc Mundial, el FMI i altres actors internacionals, amb uns trets bàsics i estandarditzats: la desregulació dels mercats, tan el financer, el laboral com la liberalització del comerç, l’adopció del model de desenvolupament basat en la promoció de les exportacions i obertura cap a l’exterior, la disminució del paper de l’estat en la economia, les privatitzacions d’empreses estatals i les transformacions corresponents cap a un sistema econòmic basat en el mercat i el pagament del deute extern. És ben sabut que aquestes polítiques, i sobretot la desregularització dels mercats de treball, han dut a la seva precarització o “informalització” tant al Nord com al Sud i a la “maquilaïtzació” d’una part de la producció global. Aquests factors han contribuït a que la globalització fes possible que el capital multinacional, i també el nacional, pugui trobar la força de treball lligada no sols als costos més baixos sinó també als processos més flexibles de producció. El creixement de la informalització ha estat enorme i ha representat un retrocés social per al treball. AAmèrica Llatina, per exemple, la proporció de la població treballadora depenent del que tradicionalment s’ha anomenat “el sector informal” ha arribat a l’entorn del 50-60% com a promig, però en països com Bolívia la xifra corresponent és del 67-68% (Benería 2005b). És per això que parlem de l’“economia informal” i ja no del “sector.” La connexió d’aquesta economia amb la globalització pot ser directa o indirecta, però en tot cas juga un paper clau com a reserva de treball molt poc costosa, incloent-hi una proporció alta de mà d’obra femenina. També abarateix el consum i per tant el manteniment de la població, sobretot en els sectors on, com ha dit Pérez-Sáinz (2006) “los pobres producen para los pobres.”

4. Amesura que el primer grup de països que havien rebut la inversió multinacional varen créixer i millorar les condicions laborals (sovint acompanyades per un augment de l’activitat sindical), els salaris varen augmentar i la inversió multinacional va començar a transferir-se cap a un segon nivell de països, els anomenats “second tier countries” (Amèrica Central i el Carib, Àfrica del Nord, Turquia, Sri Lanka i altres). Com també és ben sabut, sobretot a partir dels anys 1990, l’Índia i la Xina han representat un tercer nivell on s’ha localitzat la darrera manifestació del capitalisme globalitzat, dos països que a més tenen un mercat intern potencialment enorme. La “preferència” per la mà d’obra femenina continua tant als “call centers” de l’Índia com a les grans fabriques i tallers tèxtils, de confecció, de plàstic, de joguets o de tants altres productes manufacturats a la Xina. Quant als sectors afectats, ja a partir dels anys 1980, però sobretot des dels 1990, la globalització també ha inclòs el sector serveis, com en el cas del treball d’oficina i administratiu

transferit a “oficines globals” i utilitzant també mà d’obra femenina (Freeman 2000) o en el cas de la prostitució vinculada a l’emigració internacional (Lim 1998). D’aquesta manera, i facilitat per la revolució tecnològica i de comunicacions, la globalització ens ha dut un sistema molt capaç de produir cada cop més i a preus més baixos a escala mundial, però creant un sistema distributiu que afavoreix el capital i disminueix la posició relativa del treball. Les dones han jugat un paper molt important en aquest sistema; el nou “exèrcit” de mà d’obra femenina ha representat en molts països un canvi radical quant a la presència de les dones als espais públics i llocs de treball. En molts casos aquests canvis s’han fet molt ràpidament i contrastant amb l’experiència històrica molt més lenta dels països més desenvolupats. Bangladesh per exemple va passar en una dècada d’una societat que veia negativament la participació de les dones en el treball remunerat a la presència d’una força de treball industrial femenina molt considerable, particularment en el sector tèxtil i de la confecció. Evidentment aquesta transformació no es va fer sense tensions. El propi govern va col·laborar amb les empreses inversores quant a l’organització del transport per a les treballadores a fi que es poguessin mantenir “protegides” en els espais públics. D’aquesta manera es fomentava l’acceptació social dels canvis en els rols de les dones. De la mateixa manera, diversos estudis han documentat els problemes que les treballadores han hagut d’afrontar en molts llocs de treball i espais públics, des dels incidents de violència de gènere a la zona maquiladora entre Mèxic i els EUA, als insults de tipus sexual dirigits a les treballadores, tant als llocs de treball com als llocs de residència (Ong, 1987; Salzinger 2003).

5. Com fer una avaluació dels efectes de la globalització sobre el treball de les dones? Per començar hem de dir que és difícil fer generalitzacions, perquè hi ha efectes diversos, complexos i contradictoris:

Els efectes sobre l’ocupació depenen de la localització de la inversió: quan una empresa es relocalitza i crea llocs de treball femeni en un país, també crea atur al país que deixa. Els estudis mostren que la transició a altres ocupacions de part dels treballadors i treballadores que perden la feina és difícil, sovint amb conseqüències negatives, tals com la pèrdua o disminució de l’ingrés, i amb dimensions de gènere (Benería 2005, cap. 4). Al país d’arribada, naturalment la creació d’ocupació és positiva i augmenta l’autonomia financera de les dones, però també pot crear els problemes típics d’explotació laboral, discriminació, manca de sindicalització o altres més concrets que depenen de la situació laboral del país. Podem dir que el treball de les dones ha estat molt important pels processos d’industrialització i pel creixement econòmic d’alguns països. Per exemple, un estudi empíric del sud-est asiàtic, fet per l’economista nord-americana Stephanie Seguino (2000), analitza la importància de la mà d’obra femenina per al creixement econòmic de la regió, a causa que va facilitar la producció de les exportacions barates. Utilitzant i comparant dades de cinc països, arriba a la conclusió que les grans diferències salarials entre homes i

dones varen contribuir significativament a aquest creixement i que els països amb les diferències de salaris més àmplies varen créixer més ràpidament.

Per altra banda s’han registrat processos de desfeminització en diverses indústries i llocs de treball. Un exemple és el de la indústria maquiladora de la frontera de Mèxic amb els EUA, on la proporció de dones dins de la mà d’obra, que havia arribat al 65-69% els anys 1970, es va reduir fins just per sobre del 50% els anys 1990, a causa d’una diversitat de factors que també s’han manifestat a altres llocs.2 Les maquiladores a Hondures estan seguint una trajectòria semblant (Benería 2005) i la mateixa tendència es pot observar a les zones franques d’arreu del món que, com mostra el Quadre 1 per a un grup de països i per al període 1980 al 2000-03, han registrat una disminució de la proporció de dones empleades. Això no implica necessàriament que el nombre absolut de treballadores hagi disminuït, però sí la seva importància relativa.

Quadre 1. Ocupació a les zones franques, diversos països (2000-03)

país nombre de zones ocupació total % dones % dones,1980

Kenya 6 27.148 60 n.a.

Maurici tota l’illa 83.609 56 n.a.

del Sud

Nicaragua 1 40.000 90 n.a.

* Inclou parcs industrials

Font: OITwebsite

d) Una qüestió diferent quant als efectes de la globalització sobre les dones és l’evolució de la seva situació econòmica i aquí tampoc no podem generalitzar, però podem comparar dos casos que exemplifiquen uns resultants diferents. El primer cas està representat pels països del sud-est asiàtic de què ja hem parlat. El seu creixement ràpid i la seva incorporació de mà d’obra femenina representa la proporció més alta de les regions tal com mostra el Quadre 2 per a l’any 2000. Através dels anys aquest creixement va repercutir favorablement sobre el salari femeni que ha anat creixent progressivament malgrat que les diferències de salari entre homes i dones s’han mantingut, així com moltes de les pràctiques discriminatòries. El fet que

2 Entre aquests factors destaquen la introducció de les noves tecnologies (que per diverses raons tendeixen a ocupar més mà d’obra masculina) i l’existència d’una oferta de treball gairebé il·limitada, a causa de l’atur i de l’emigració procedent del camp i amb homes joves disposats a acceptar els salaris i condicions de treball de les dones.

aquests països hagin gaudit d’un nivell d’ocupació molt alt, sense problemes d’atur (almenys fins la crisi financera del 1997) i amb un increment ràpid de la productivitat, ha estat un element important per a l’augment progressiu dels salaris, incloent-hi els de les dones. Paral·lelament, la sindicalització progressiva, en uns països més que altres, va contribuir a la millora de les condicions laborals, per exemple en el cas de Corea del Sud durant el anys 1980, malgrat que aquesta millora va generar la relocalització de la producció multinacional cap a països del “segon nivell” (com Indonèsia i Bangladesh).

Contrastant amb el cas asiàtic, no es pot dir que la indústria maquiladora mexicana o l’hondurenya hagin produït els mateixos resultats. Fussell (2000) per exemple demostra que els salaris reals i les condicions de vida de les dones de la zona de Tijuana (frontera Mèxic/EUA) no varen augmentar a mesura que l’ocupació ho va fer. I la situació és semblant a altres països d’Amèrica Central (Benería 2005). En aquests casos, el model d’exportació pels mercats globals ha creat llocs de treball femení, però sense millorar

Quadre 2. Participació laboral pergènere i perregions, 2000 (%)

Àsia Central 65 79

Països àrabs i Nord d’Àfrica 32 80

Font: Banc Mundial 2004.

substancialment la situació de les dones treballadores. Les diferencies amb el cas asiàtic es poden explicar per diversos factors. En primer lloc les economies llatinoamericanes han tingut molts més problemes que les asiàtiques: les crisis financeres i l’atur molt alt han fet que la reserva de treball als països llatins hagi estat gairebé il·limitada, per tant exercint una pressió negativa constant sobre els salaris i la millora de les condicions de vida de les treballadores.3

Resumint, podem dir que, malgrat els molts canvis positius pel que fa a l’augment de la participació laboral de les dones arreu del món i de la disminució de la diferència de salaris femenins i masculins (“gender wage gap”) en molts països, la discriminació laboral per gènere continua sent un fenomen universal. Tal com mostra el Quadre 3, la relació del salari femení i masculí per a l’any 2000

3 Per a més detalls, vegeu Salzinger 2003; Benería 2005b.

oscil·lava entre la més baixa de 0,54 al Sud d’Àsia fins a la de 0,77 als països industrialitzats. De la mateixa manera, la discriminació mesurada com el percentatge del “wage gap” que no pot explicar-se per característiques productives com el nivell d’educatiu, experiència laboral, etc. oscil·la entre el 63% en el cas de l’Àfrica Subsahariana i el 117% en el cas dels països àrabs.

Naturalment que aquestes mesures de discriminació no capten altres manifestacions dels problemes amb què les dones s’han d’enfrontar en els llocs de treball, com ara els abusos de tipus sexual i el tractament rebut quan comencen a utilitzar els espais que havien estat exclusivament d’homes.

Quadre 3. Salaris i discriminació perregions, 2000

regió

relació entre el salari

femení i masculí

% de la diferència salarial no explicativa per característiques productives

Àfrica Subsahariana 0,71 63

Amèrica Llatina i Carib 0,76 78

Àsia de l’Est i Pacífic 0,71

Àsia del Sud 0,54

Europa i Àsia Central 0,77

Països àrabs i Nord d’Àfrica 0,73

Font: Banc Mundial 2004.

6. Apartir dels anys 1990 hem observat la intensificació d’un altre procés relacionat amb la globalització de la reproducció. L’augment progressiu de l’emigració dels països del Sud als del Nord i particularment la feminització de l’emigració han representat uns canvis profunds en l’organització familiar de les dues regions. Aquests processos no són nous i són relativament coneguts; l’emigració de les dones del camp a la ciutat, i també a nivell internacional, s’havia donat amb anterioritat (Herrera 2004) però, a partir dels anys 1990, el fenomen es fa més evident. Per una banda, l’anomenada crisi de la cura (la cura o l’atenció de persones depenents?) als països més rics és el resultat sobretot de diversos factors demogràfics. Les baixes taxes de natalitat i l’augment de l’esperança de vida han contribuït a l’envelliment de la població, especialment en el cas d’Europa occidental. Per altra banda, l’increment considerable de la participació de les dones al mercat de treball remunerat ha generat una demanda creixent del servei domèstic, incloent la cura d’infants i de gent gran. Aquesta demanda s’ha anat cobrint amb la immigració, sobretot de dones procedents de països del Sud, on les crisis financeres, la persistència de la pobresa i els alts nivells d’atur a molts països han generat una oferta de treball gairebé il·limitada. Les dones sobretot troben llocs de treball amb relativa facilitat en el sector serveis i treball

domèstic. És per això que podem parlar de la globalització de la reproducció. Per altra banda, la feminització de l’emigració ha fet que les dones s’hagin convertit en proveïdores clau per a moltes famílies, enviant remeses o emigrant soles amb l’expectativa que la resta de la família els pugui seguir.

Aquest és el paper que juguen per exemple les dones bolivianes, equatorianes i d’altres països a Espanya, o les mexicanes, les filipines, les centramericanes i caribenyes als EUA. En el cas de les Filipines, s’ha estimat que dues terceres parts dels emigrants són dones i que les remeses alimenten un volum de la població del 34 al 54% (Salazar Parrenas 2002). Al’Equador, la proporció de dones emigrants ja ha sobrepassat el 50% malgrat que, durant els anys 1980, l’emigració era majoritàriament masculina i dirigida als EUA, mentre que ara es dirigeix a Espanya i a altres països europeus (Herrera 2004). En molts casos són dones mares que sovint emigren deixant els fills amb el pare o altres familiars, sobretot dones.

Aquests processos s’han anat documentant, però tot just comencem a entendre el seu significat i repercussions socials, per exemple en relació a les polítiques públiques tant als països del Nord com del Sud. Les dones casades que emigren soles i deixen els fills sovint han estar acusades d’abandonar les seves famílies i de crear problemes als fills que queden sense el contacte quotidià amb la mare. Sabem que aquestes són decisions difícils, ja individuals o familiars, que no sols tenen a veure amb la supervivència. Gioconda Herrera per exemple explica com algunes dones emigren per deixar relacions abusives, i les formes de violència que hi ha darrera de l’emigració poden ser molt diferents: la violència pot ser econòmica, pot ser política o pot ser social. En tot cas, és força evident que tant la treballadora com els fills i famílies en paguen un cost psicològic. L’estudi de la sociòloga filipina Salazar Parenas, basat en una enquesta als fills d’una trentena de famílies amb mares emigrants, recalca la complexitat d’analitzar els efectes d’aquesta emigració: les respostes apunten cap a la manca de la mare que senten els fills i al fet que gairebé no la coneixen, però també són conscients que, gràcies a les remeses, han tingut un nivell de vida que altrament no haguessin pogut aconseguir. Els fills també comprenen els esforços de les emigrants per enviar les remeses i ajudar les seves famílies.4 En tot cas encara sabem poc sobre els efectes a llarg termini de la formació d’aquestes famílies transnacionals i se’n necessiten més estudis empírics.

En tot cas, és evident que la globalització de la reproducció presenta molts

4 Les remeses (del total d’homes i dones) han arribat a nivells molt alts per a alguns països. D’acord amb les estimacions de l’Instituto Elcano (Anuario Elcano, 2004-05), el cas d’Amèrica Llatina i el Carib, l’any 200405 varen representar entre el 21,5% del PIB (Haití) i el 4,2 % (Colòmbia). En el cas d’Espanya, els immigrants llatinoamericans varen enviar 1.804 milions d’euros. Una qüestió diferent és què fan amb les remeses les famílies receptores. En el cas de l’Equador, el destí principal va dirigit a les despeses de la llar (el 54,5%) –alimentació i altres necessitats bàsiques— i el segon és l’educació (20,9%). La tercera partida consisteix en el pagament de deutes (10,8%), seguit per la compra d’articles per a la llar (6,8%), la construcció (3%), l’estalvi (1,8%). Malgrat que aquestes xifres es refereixen a totes les remeses, sabem que les dones es preocupen en particular de les despeses dels fills (FLACSO 2003).

reptes, tant als països que perden la força de treball com als que la reben. En primer lloc, té implicacions per a les polítiques públiques, per exemple les de conciliació entre treball remunerat i no remunerat; la transferència dels serveis reproductius del Sud al Nord canvia les coordenades dintre de les quals funcionen les famílies en els dos grups de països. L’emigrant que va a treballar en una llar del Nord deixa les tasques de reproducció dins de la seva pròpia família en mans d’altres persones i no s’enfronta amb les mateixes pressions de temps però sí amb les exigències, normes i condicions legals/il·legals del país d’entrada. És probable que les polítiques de conciliació del país d’entrada no la beneficiïn, perquè estan dissenyades per a les necessitats més típiques de les dones del Nord. Per altra banda, les polítiques al Sud han de tenir en compte el canvi en els subjectes de treball reproductiu i no poden anar dirigides exclusivament a les mares. Amés a més hi ha dos aspectes fonamentals que diferencien aquests països dels del Nord: el nivell/extensió de la pobresa i la importància de l’economia informal. Els dos estan relacionats i dificulten el disseny i implementació de polítiques públiques a causa de la manca d’informació i a la exclusió d’una part de la població de l’àmbit d’aquestes polítiques normalment dissenyades per a la població que treballa en activitats més formals. És evident que globalització està connectada, directament o no, tant amb la informalització de l’economia com amb la pobresa i exclusió laboral d’alguns sectors.

3. La transformació dels rols de les dones

Ens hem preguntat fins a quin punt la feminització de la força de treball a nivell global està canviant els rols de les dones. Podem dir que la divisió del treball s’ha anat diferenciant menys quant al gènere a mesura que ha augmentat la participació de les dones en el mercat de treball remunerat arreu del món? Realment s’està aconseguint un grau més elevat d’igualtat no sols en els llocs de treball sinó, més generalment, en les relacions de gènere a tots nivells? Estan canviant les definicions del femeni i masculí i de les identitats associades amb les construccions de gènere que atribueixen unes tasques, fins i tot una “cultura”, als homes i altres a les dones? Fins a quin punt la globalització ha pogut contribuir al trencament de tradicions patriarcals i normes discriminatòries?

Hem de tenir en compte que el concepte de gènere no implica una definició estàtica del femeni i masculí. Molt al contrari, les construccions de gènere són canviants i dinàmiques tal com hem observat a molts nivells durant les últimes dècades. En general podem dir que les transformacions dels rols de les dones en el mercat de treball s’han manifestat arreu del món i han afectat molts aspectes de les seves vides així com de les dels homes, i també institucions com la família i l’estat. Podem dividir aquestes transformacions en dues categories. La primera inclou canvis relativament visibles i medibles estadísticament i que tenen a veure amb la divisió del treball per gènere i el lloc ocupat per dones i homes en el món laboral. 316

En aquest sentit, les darreres dècades han representat uns canvis enormes pel que fa a la divisió del treball i les relacions de gènere. Hem presenciat l’entrada de les dones en professions i activitats que històricament s’havien considerat masculines, sovint amb exclusivitat absoluta. Un estudi de l’economista Richard Anker (1996) sobre la segregació ocupacional a escala mundial mostra com, en un període d’uns trenta anys, els homes han perdut el seu “domini” del mercat de treball en el sentit que les “seves” ocupacions laborals estaven protegides de la competència femenina. Hi ha encara excepcions, depenent dels sectors econòmics, països i regions, però la tendència s’ha mantingut força general. Per als països de l’OCDE, Anker mostra com l’augment de la participació de les dones al mercat laboral va tenir lloc primer dins de les professions considerades femenines, sobretot durant els anys 1970, però també dins de les professions masculines, sobretot a partir dels anys 1980. En tot cas aquestes tendències s’han observat també en altres països i regions malgrat que les dades poden no haver coincidit amb les dels països de l’OCDE. AAmèrica Llatina per exemple, els anys 1980 i 1990 han representat un gran canvi en els rols de les dones, amb un increment molt considerable de la seva participació laboral remunerada a tots els països (Piras 2004). Per altra banda, malgrat el fet que la gran majoria de dones treballadores es troben en els llocs més baixos dins de les jerarquies laborals, també hem presenciat la seva integració, tot i que no completa, dins de les professions, la qual cosa ha dut a una diferenciació creixent entre elles, és a dir, a un increment de la desigualtat entre les dones.5

La segona categoria de transformacions quant als rols de les dones és més difícil d’avaluar perquè es tracta de les construccions de gènere a nivell més profund, de la mateixa identitat d’homes i dones i de factors que les estadístiques difícilment poden captar. És la manera com les persones es veuen a elles mateixes i a les del gènere oposat, i com això es tradueix en conductes especifiques, en normes i costums lligats a les diferències de gènere, en responsabilitats assumides, en autoestima i poder de negociació, etc. Però té a veure també amb com les transformacions de gènere augmenten (o no) la capacitat de les dones de ser i de devenir, construint noves normes socials projectades a les institucions i a la societat en general. Amartya Sen va introduir el concepte anomenat “enfocament de les capacitats” per a parlar del desenvolupament humà com un procés que va més enllà de l’econòmic i que va dirigit al creixement de les persones, a l’expansió dels seus horitzons. Aquest concepte ens duu a preguntar-nos si per exemple l’augment de l’autonomia financera de les dones que hem presenciat amb els processos de globalització ha generat una vertadera transformació de les seves capacitats i desenvolupament individual. Els estudis de què disposem sovint indiquen que, a nivell familiar i de la divisió del treball domèstic, els canvis no són

5 Tot i que no hi ha suficients estudis sobre aquesta diferenciació, l’evidència de què es disposa apunta clarament cap a aquesta direcció (McCrate 1995; Lavinas 1996)

considerables.6 Des d’aquesta perspectiva, els indicadors de desenvolupament humà de què disposem, per exemple l’índex de desenvolupament de gènere introduït pel PNUD, constitueixen una aproximació que ajuda a avaluar els canvis de gènere més visibles però són encara imperfectes i difícilment poden captar les transformacions més profundes. Tal com indica el Quadre 4, la quantificació de l’IDG ens dóna un indicador de les des/igualtats de gènere i ens ajuda a comparar els diferents països, però representa una aproximació encara molt imperfecta, sobretot perquè no inclou variables que són molt importants, com ara la violència de gènere, indicadors de discriminació, etc.

Malgrat el progrés aconseguit, els canvis més profunds son bàsics per arribar a les arrels de la desigualtat de gènere. Diversos estudis han captat molts dels aspectes que posen en evidència com les nostres nocions de “gènere” es van transformant. Per exemple, l’estudi etnogràfic fet a Ciutat de Mèxic per Mathew Guttman (1996) demostra com “la identitat de gènere i els rols d’homes i dones, així com les relacions de gènere, no estan congelats, ni des de la perspectiva de les persones individuals ni des dels grups socials” (p.27). Amb una mirada enfocada sobretot cap als homes, Guttman descriu un barri de classe treballadora del sud del DF i demostra com molts dels estereotips i conductes masclistes estan canviant, presentant una visió dinàmica de les construccions de gènere en un lloc concret. La seva anàlisi implica que aquests estereotips s’estan “descongelant” o que hi ha un procés de degendering per homes i dones, sovint mostrant aspectes inesperats, com les manifestacions de tendresa dels homes respecte als fills i filles. També apunta cap a la importància que els estudis sobre el gènere incloguin homes a més de dones a fi de tenir una visió més completa d’aquestes transformacions.

Des d’una altra perspectiva i disciplina acadèmica, l’autora Judith Butler (2004) ha escrit sobre la noció de undoing gender que ella no acaba de definir d’una manera molt concreta però que s’assembla a la “descongelació” de què parla Guttman. Malgrat que la seva anàlisi és humanística i centrada a l’entorn de la identitat de gènere, de sexe, o el que anomena “gendered life,” té implicacions per a les ciències socials i per anàlisi del que hem anomenat les transformacions més profundes dels rols de gènere i de les concepcions normatives que es formen al seu entorn. Butler parla de les diferències de gènere com un “ordre simbòlic” que genera la pregunta: es pot canviar si és simbòlic?

És a dir, aquí surten dues qüestions més teòriques. La primera és sobre què implica exactament la “descongelació” que podem presenciar a tants llocs arreu del mon? Què és el que ha de canviar per a construir la igualtat?

La segona pregunta té a veure amb els límits d’aquests canvis i ens duu a

6 Un exemple el proporciona un estudi de llars urbanes pobres a Bolívia i Equador que demostra la importància de les dones quant a la seva contribució a l’ingrés familiar sobretot amb la seva participació a l’economia informal. Malgrat això, els canvis pel que fa a la divisió del treball i responsabilitats domèstiques per gènere són mínims, probablement indicant que, a nivells més profunds, les relacions de gènere no han canviat tant com assenyalen els canvis més visibles en el mercat de treball (Benería i Floro, 2006).

Quadre 4. L’Índex de Desenvolupament de Gènere (IDG), 20047

Globalització, mercats de treball i la transformació dels rols de les dones paísrànquing esperança de vida en néixerrànquing doneshomesIDH-IDG

desenvolupament humà

desenvolupament humà mitjà:

desenvolupament humà baix:

Font: PNUD, Informe del Desenvolupament Humà 2004

7 L’IDG està calculat en base a les diferències entre homes i dones quant a l’esperança de vida i nivells d’educació (no inclosos al quadre). El rànquing IDH-IDG mostra el balanç entre l’índex de desenvolupament humà i el de gènere.

l’eterna discussió feminista sobre la diferència i la igualtat: fins a quin punt la igualtat de gènere elimina la diferència? I fins a quin punt és necessari que el que considerem trets d’identitat masculins i femenins convergeixin per aconseguir la igualtat de gènere a nivell social? Tornant al tema de la globalització, podríem dir que la incorporació creixent de les dones al mercat fa que la seva conducta s’acosti més a la de l’homo economicus dels models de la teoria econòmica ortodoxa? És possible que la resposta sigui afirmativa, però són preguntes difícils de respondre i no per això hem de deixar de ferles. El feminisme en general ha generat ambigüitat sobre aquest tema, i els feminismes particulars sovint han aportat respostes contradictòries.

Històricament, les dones i les formes de conducta femenina han estat associades amb l’afectiu i el relacional, la solidaritat i la cooperació que predominen dins de l’economia domèstica, mentre que els homes s’han associat amb el racional, la competència i la conducta econòmicament maximitzant. Fins al punt que considerem els trets femenins positius voldríem mantenirlos però això és més difícil en economies on dominen els dictàmens del mercat basats en la racionalitat econòmica i la competitivitat, tal com és el cas de les economies lligades al model de globalització actual. Podríem dir que hi ha una certa incompatibilitat entre alguns dels trets considerats tradicionalment femenins i la lògica del mercat, de la mateixa manera que les polítiques neoliberals que han dominat el procés de globalització durant gairebé trenta anys han demostrat ser força incompatibles amb molts dels objectius considerats feministes.8

Per altra banda, i a nivell global, les transformacions dels rols de les dones estan també afectades pel pes de les diferències culturals, religioses, geogràfiques i històriques. En aquest sentit, és interessant el cas dels països àrabs que, sobretot a partir dels anys 1980, han millorat molt considerablement els indicadors de la situació de les dones, tals com els nivells d’educació, les taxes de fecunditat i l’esperança de vida. En canvi no s’ha registrat una millora comparable quant als seus nivells de participació laboral i política, tal com ha passat a altres regions. Per això s’ha parlat de la “paradoxa de gènere” dels països de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica (World Bank 2004). El problema amb aquesta noció de paradoxa és que resulta d’una visió gairebé determinista i funcionalista de les transformacions de gènere, sense tenir en compte els efectes de la cultura i la religió que condicionen per exemple l’impacte dels nivells educatius. Per una banda, aquest condicionament pot intensificar les tensions socials creades entorn als canvis dels rols de gènere en els països de la regió, tant en el cas de canvis més externs -com entorn a la participació laboral femenina, l’ocupació d’espais públics per les dones, la possibilitat de conduir vehicles o les diverses formes de tapar el cos femení- com a nivell de la internalització per part de les dones d’aquestes pràctiques i nor320

8 Verónica Montesinos (2001) per exemple ha analitzat com les polítiques neoliberals aplicades a Amèrica Llatina a partir dels anys 1980 han estat negatives per a les dones i per al feminisme de la regió.

321

mes socials. Per altra banda, les diferències culturals poden dificultar l’entendre com es veuen els canvis dels rols de gènere dins d’una cultura especifica: el que pot semblar opressiu o alliberador en algunes cultures pot ser jutjat d’una manera molt diferent per altres.

4. Conclusions

Atítol de conclusió, podem tornar a la pregunta sobre si el model de globalització actual ha estat positiu per a les dones. Aquest article suggereix que no es pot generalitzar: la resposta en molts casos es ambigua i pot ser fins i tot contradictòria depenent de les circumstàncies concretes de cada cas. Els estudis empírics de què disposem han posat en evidència resultats positius i negatius que posen de manifest la complexitat d’aquests processos. Una dona treballant a domicili a través d’un sistema de contractació precari pot ser que estigui molt explotada pel subcontratant, vinculat per exemple a una empresa multinacional, però malgrat això pot arribar a la conclusió que prefereix guanyar un mínim que no tenir cap feina pagada. Això naturalment no justifica l’explotació, però fa acceptar-la quan sembla que no hi ha alternatives. En tot cas una generalització que sí es pot fer és que la globalització ha contribuït als canvis enormes experimentats quant als rols de les dones durant les últimes dècades, especialment en el mercat de treball. Els efectes a nivell de canvis profunds que es manifesten a través de les seves capacitats –seguint l’enfocament iniciat per Amartya Sen– són més difícils d’avaluar. Per exemple els estudis han constatat que a nivell familiar les dones continuen sent primordialment responsables de les tasques domèstiques, suggerint que aquests rols i probablement les concepcions individuals del que es considera femení i masculí han canviat menys. He suggerit que això està relacionat amb les dificultats de combinar la “diferència” entre els gèneres amb els objectius de la “igualtat” dintre del sistema econòmic predominant. La primera funciona a nivell de la subjectivitat/identitat, més difícil d’analitzar i avaluar, mentre que molts indicadors ens permeten almenys aproximar-nos a les mesures de des/igualtat.

Voldria recalcar a més dos aspectes que només he tocat tangencialment. El primer té a veure amb les qüestions de distribució en l’economia global neoliberal que ha dut cada cop més a fer que el mercat determini la distribució de l’ingrés i de la riquesa. És ben evident que les desigualtats socials han augmentat durant les darreres dècades, tant dins dels països com entre països, sobretot entre el Nord i el Sud no asiàtic. La globalització, amb l’ajut dels molts canvis tecnològics, ha incrementat enormement la capacitat de producció mundial però també les possibilitats d’acumulació de recursos, tan productius com financers. Això s’ha manifestat institucionalment (el gran poder econòmic de les grans empreses multinacionals) i també individual (simbolitzat per l’aparició dels bilionaris i “superstars” que omplen les crò-

niques dels diaris). La incorporació de les dones dins de l’economia mundial s’ha fet sobretot als nivells més baixos de la gran piràmide distributiva. Aquí hem de mencionar les connexions entre les desigualtats de classe i gènere. Les dones han fet part de la reconstitució de jerarquies socials que ha tingut lloc globalment. La gran flexibilització dels mercats laborals ha contribuït negativament a la disminució de l’ingrés relatiu i la pèrdua de poder de negociació de les classes treballadores menys qualificades, mentre que les més qualificades o les premiades pel mercat com els deportistes i artistes “estrelles”, han registrat una millora de la seva posició relativa.

Aquestes tendències són part de l’increment de les desigualtats que hem anat observant. La feminització de la força laboral ha estat paral·lela a aquests processos, i el gènere s’ha utilitzat com a element diferenciador que ha fet baixar els costos de producció pels mercats globals. Per altra banda l’acumulació productiva i financera ha beneficiat enormement la minoria de la població que representa la cúspide de la piràmide de distribució.9 Malgrat que els estudis existents coincideixen en les tendències cap a desigualtats creixents i malgrat la preocupació en molts cercles sobre aquest problema, a nivell acadèmic els temes de distribució han disminuït en importància, per exemple en la gran majoria de departaments d’economia. El Keynesianisme, aquell intent de salvar el capitalisme del repte representat pels moviments d’esquerra dels segle XX, ha quedat reduït a una anàlisi d’història econòmica. Amb els canvis del període post-1989, la redistribució ha quedat relegada a un exercici considerat poc rellevant per l’“establishment”.

El segon aspecte a recalcar és que el feminisme en general no s’ha ocupat d’aquests temes de distribució i s’ha concentrat més sobre el que s’ha anomenat “la política de la representació.” Sobretot a partir dels anys 1980, s’ha concentrat sobre les qüestions posmodernes d’identitat, subjectivitat, sexualitat i altres temes que han estat importants quant a la representació individual i de grups socials així com a la democratització de les institucions i processos polítics. En canvi la tasca d’analitzar les connexions entre les desigualtats socials i les de gènere ha quedat endarrerida, gairebé oblidada. D’aquesta manera el feminisme liberal s’ha imposat sobre altres feminismes més d’esquerra que s’havien fet sentir els anys 1960 i 1970. En certa manera això ha estat una conseqüència de la imposició del model neoliberal arreu del món i que la igualtat de gènere no es tan amenaçant com la de classes. El feminisme liberal ha guanyat moltes batalles respecte a la promoció de la igualtat de gènere però no qüestiona la distribució relacionada amb les jerarquies de classe. Podem dir que el feminisme predominant no està aportant una crítica al model econòmic hegemònic i no ha contribuït suficientment a la construcció d’una alternativa. Això explica que hagi pogut “adaptar,” i fins a cert punt “adoptar,” moltes de

9 Per a il·lustrar amb el cas dels EUA, un estudi recent ha estimat que l’1% més ric de la societat americana rep el 15% de tot l’ingrés, la qual cosa representa un increment del 8% respecte als anys 1960 i 1970, un retrocés a la proporció existent fa un segle (Sáez i Piketty, 2005). Seria interessant analitzar les dimensions de gènere d’aquestes xifres.

323

les polítiques aplicades per governs, organitzacions internacionals i altres institucions on les dones han entrat sovint per primera vegada.

Un exemple molt simbòlic a nivell global ve donat per les polítiques de “transversalització” del gènere promogudes pels governs dels països més pobres com a resposta a l’ajuda econòmica rebuda de països donants i de les organitzacions internacionals. Tal és el cas del programa de les Nacions Unides sobre els “objectius del mil·leni,” el gènere es considera com un dels factors bàsics a tenir en compte per a lluitar contra la probresa, però els plans d’implementació a nivell nacional no inclouen res sobre la distribució de l’ingrés i de la riquesa.10 Ni tan sols tenen en compte la importància de la creació de llocs de treball com una manera de tractar el problema de l’atur en molts països i per tant de beneficiar molts dels grups més pobres. Tanmateix les qüestions de distribució van més lluny i requereixen el questionament sobre els factors que influencien les fonts de l’ingrés, incloent-hi els nivells individuals d’educació, l’accés a la propietat, la distribució del PIB entre capital i treball, discriminació per gènere i per altres formes de diferenciació laboral, organitzacions sindicals, financeres, etc. En cada cas, aquests factors tenen dimensions que connecten les desigualtats de gènere amb altres desigualtats socials, i són aquestes connexions que el femisme no està tractant suficientment. En tot cas, no vull acabar amb una nota negativa sobre el feminisme donat que ha aconseguit guanyar moltes batalles importants, però sí vull fer constar que té un gran repte pel que fa a les qüestions que d‘una manera molt integral connecten les desigualtats de gènere amb les socials.

5. Bibliografía

ANKER, R., 1998: Gender and Jobs: Sex Segregation of Occupations in the World, Ginebra: Organització Internacional del Treball.

Bank Mundial, 2004: Gender and Development in the Middle East and North Àfrica, MENADevelopment Report, Washington, DC.

BENERÍA, L., 2005a: “Diagnóstico de Género en Honduras: Aspectos Económicos,” informe para el INAM (Instituto Nacional de la Mujer), Tegucigalpa.

BENERÍA, L., 2005b: Género, Desarrollo y Globalización, Barcelona: Editorial Hacer.

BENERÍA, L. i M. FLORO, 2006: “Labor Market Informalization, Gender and Social Protection: Reflections on Poor Urban Households in Bolívia and Ecuador,” in S. Razavi and S. Hassim, comps., Gender and Social Policy in a Global Context: Uncovering the Gendered Structure of ‘te social’, Basinstoke: Palgrave.

10 Per l'examen d'un cas concret, veure l'informe sobre Hondures (Benería 2005a).

61-62, 2006

BUTLER, J., 2004: Undoing Gender, New York & London: Routledge.

FREEMAN, C., 2000: High Tech and High Heels in the Global Economy: Women, Work and Pink-Collar Identities, Durham & London: Duke University Press.

FUSSELL, M. E., 2000: ‘Making labor flexible: the recomposition of Tijuana’s maquiladora female labor force,” Feminist Econòmics 6(3), November.

GUTTMAN, M., 1996: The Meaning of Macho: Being a Man in Mexico City, Berkeley/Los Angels/London: The University of California Press.

HERRERA, G., 2004: “Mujeres Migrantes, Trabajo y Remesas,” ponencia presentada en la conferencia de Género, Trabajo y Pobreza en Amèrica Llatina, FLACSO, Quito, 5-6 de marzo.

INSTITUTO ELCANO, 2005: Anuario Estadistico Amèrica Llatina, 200405, Madrid.

LAVINAS, L., 1996: “As mulheres no universo da pobreza: o caso Brasileiro,” Estudoes Feministas 4(2): 464-79.

LIM, Lin, 1998: The Sex Sector. The Econòmic and Social Basis of Prostitution in South East Àsia, Ginebra: OIT.

LIM, Linda. , 1983: “Capitalism, imperialism and patriarchy: the dilemmas of third world women workers in multinational factories,” a J.Nash & M. Fernández-Kelly, comps., Women, Men and the International Division of Labor, Albany, NY: State University Press.

MCCRATE, E. 1995: “The growing divide among American women,” Universidad de Vermont, Departamento de Economia.

MONTESINOS, V., 2001: “Feminists and technocrats in the democratization of Latin Amèrica: a prolegomenon,” International Journal of Polítics, Culture and Society 15(1), Tardor: 175-99.

ONG. A., 1987: Spirits of Resistance and Capitalist Discipline: Women Factory Workers in Malàisia, Albany, NY: SUNYPress.

PÉREZ-SÁINZ, J.O., 2006: “Las nuevas tendencias de exclusión laboral en América Latina,” en L. Benería y N. Kudva, comps., Rethinking Informaliztion: Poverty, Precarious Jobs and Social Protection, Ithaca: Internet First University Press, Cornell University.

SAEZ, E. o; T. PIKETTY, 2005: “The Evolution of Top Incomes: A Historical and International Perspective, NBER Working Paper No. 11955, Desembre.

SALZINGER, L., 2003: Genders in Production: Making Workers in Mexico’s Global Factories, Berkeley: University of California Press.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 326/343

Discapacidad, accesibilidad y espacio excluyente. Una perspectiva desde la Geografía Social Urbana

Ana Olivera Poll Departamento de Geografía Universitat Autónoma de Madrid ana.olivera@uam.es

Resumen

El aumento del número de personas discapacitadas y dependientes hace cada vez más necesaria la adaptación de los espacios urbanos y la evitación de barreras en el diseño de la ciudad, para remediar los espacios excluyentes y propiciar entornos accesibles e integradores, en los que desaparezca la desigualdad y la injusticia socioespacial. El texto expone la situación de las barreras urbanísticas en España, la normativa vigente a diversas escalas y las actuales figuras de planeamiento sobre accesibilidad. Se sugieren posibles campos de investigación y de participación desde la Geografía.

Palabras clave: barreras urbanísticas, accesibilidad, exclusión, discapacidad, Geografía Urbana.

Discapacitat, accessibilitat i espaci excloent. Una perspectiva des de la Geografia Social Urbana

Resum

L’augment de la xifra de persones discapacitades i dependents fa cada cop més necessària l’adaptació dels espais urbans i evitar les barreres en el disseny de la ciutat, per a solucionar els espais excloents i propiciar entorns accessibles i integradors, en els que desaparegui la desigualtat i la injústicia socioespacial. El text exposa la situació de les barreres urbanístiques a Espanya, la normativa vigent a diverses escales i les actuals figures de planejament sobre accessibilitat. Es proposen possibles camps d’investigació i de participació des de la Geografia.

Praules clau: barreres urbanístiques, accessibilitat, exclusió, discapacitat, Geografia Urbana.

Disability, accessibility and exclusive space. Aview from Social Urban Geography

Summary

The growing number of people with disabilities creates the need for new adjustment of urban design in order to reduce the barriers of public spaces, avoiding non-inclusive environments, and fostering those that are fully accessible and also reduce inequalities and socio-spatial injustice. This text exposes the state of affairs of urban barriers and the present legal rules in Spain at different administrative levels and the norms about accessibility in urban planning. Several areas of research and participation are proposed based on geographical perspectives.

Keywords: Urban barriers, accessibility, exclusion, disability; urban geography.

“Si le hieren ¿no sangra?, ¿no se ríe si le hacen cosquillas?, ¿no muere si le envenenan?....... si en todo lo demás somos tan semejantes, ¿por qué no hemos de parecernos en esto?”.

William Shakespeare, “El Mercader de Venecia”, acto III,escena I

“Todo lo que hacemos y para lo que trabajamos es algo que va a ser montado, sentado encima, mirado, activado, operado, tocado, o en todo caso, usado por la gente”

Henry Dreyfuss

Muchas son las barreras que separan a los hombres y frenan o coartan su movilidad espacial, sirvan de ejemplo las vías rápidas intraurbanas. Aveces grandes muros cortan la accesibilidad en las ciudades, evidentes, e incluso cabría decir prepotentes, como el desaparecido que cortó Berlín en dos mitades o el que ahora se levanta en Palestina, separando unidades políticas o étnicas. En otras ocasiones son barreras más modestas, como las que aíslan barrios de narcotráfico de las áreas residenciales contiguas, o las que controlan el paso a las urbanizaciones de las clases más privilegiadas. También las hay muy puntuales, a veces diminutas, de centímetros, casi imperceptibles, pero que para personas con discapacidad pueden ser tan limitantes como elevadas murallas, que les impiden la igualdad de oportunidades, les discriminan y restringen sus actividades cotidianas. En este sentido, se considera barrera todo obstáculo natural o artificial que constituya un problema de movilidad o accesibilidad, pudiendo hacer impracticable un espacio urbano, un edificio o un transporte, para algunos usuarios.

Las barreras urbanísticas, arquitectónicas, de transporte se sitúan en el espacio real, mientras que las (de comunicaciones) pueden encontrarse tanto en éste (megafonía, señalización viaria) como en el espacio virtual (páginas web con letra pequeña o poco visible, sin comunicación acústica). Las urbanísticas pueden producirse en el viario, en el mobiliario o ser temporales, como los expositores comerciales o los materiales de obras. Las arquitectónicas o de la edificación pueden localizarse en el acceso o en el interior de los edificios (desniveles salvados con escaleras o ascensor no adaptado). Las de transporte se manifiestan tanto en los medios de transporte, como en las infraestructuras (estaciones, aeropuertos, metro) y en los aparcamientos (IMSERSO, 1998; Juncà, 1999; Olivera, 1994 y 2000).

Características de las personas respecto a la movilidad

La movilidad es la cualidad de poder moverse, una característica de la persona. Puede ser peatonal (ambulante, semiambulante, no ambulante) o en transporte (pero no debe olvidarse que tanto en el inicio como al final siempre será peatonal).

1.1.Las personas discapacitadas

La Clasificación Internacional de la Funcionalidad define la discapacidad como el resultado de la interacción entre una persona con una disminución y las barreras medioambientales y de actitud que esa persona puede enfrentar. Las discapacidades pueden ser de muchos tipos: no pueden ver u oír, no pueden desplazarse fuera del hogar o incluso dentro de él, no pueden cuidar de si mismos, etc…

Según la última Encuesta sobre Discapacidades, Deficiencias y Estado de Salud del I.N.E., de 1999, el 9% de la población española, algo más de 3 millones y medio de habitantes sufren alguna discapacidad y más de 2 millones de ellos son mayores de 65 años, mayoritariamente mujeres.1 (Figura 1)

Figura 1

Estructura porsexo y edad de la población discapacitada en España, 1999

85 y más años

80a 84 años

75 a 79 años

70 a 74 años

65 a 69 años

60 a 64 años

55 a 59 años

50 a 54 años

45 a 49 años

40 a 44 años

35 a 39 años

30 a 35 años

25 a 29 años

20 a 24 años

15 a 19 años

10 a 14 años

5 a 9 años

0 a 4 años

Fuente: INE. Encuesta sobre Discapacidades, Deficiencias y Estado de Salud.

1 El 20 % de las personas de 65 y más años con discapacidad viven solas; de ellas, el 84 % son mujeres.

La prevalencia varía desde el 5% en el grupo de edad 6-64 años, al 32 % en los mayores de 64 años, alcanzando el subgrupo de 85 y más la tasa del 64 %. Existen diferencias espaciales muy notables en las tasas de discapacidad, las más altas corresponden a Melilla, Andalucía y Murcia y la más baja es la de La Rioja (Tabla 1).

Tabla 1.

Personas con discapacidad. 1999

Diferencias de prevalencia entre algunas CC.AA.

6-64 años

65 y + años

Fuente: I.N.E.: EDDS

El grupo de deficiencias más frecuente es el de las articulaciones y huesos, que causa discapacidad a más de 1,2 millones de personas.

Como resultado de una o varias discapacidades en la misma persona, más de 2 millones tienen dificultad para desplazarse fuera del hogar, en parte por sus limitaciones y en gran medida por el espacio inaccesible en el que se desarrolla su vida.

Los adelantos médicos y otros factores socioeconómicos han producido un incremento de la esperanza de vida, pero la mayor longevidad no siempre se corresponde con una vida saludable y placentera, sino que parte de esos años ganados a la vida suelen ir acompañados de problemas de salud y discapacidad (Tabla 2).

1.2. La dependencia

De acuerdo con el Consejo de Europa, se produce dependencia cuando una persona, por razones ligadas a la falta o pérdida de capacidad física, psíquica o intelectual, tiene necesidad de una asistencia importante para la realización de las actividades diarias.

330 Anna Olivera Poll Treballs de la SCG, 61-62, 2006

Tabla 2.

Esperanza de vida y esperanza de vida libre de discapacidad al nacimiento. 1999

(EV= EVLibre de Discapacidad + EVCon Discapacidad)

Fuente : INE. Encuesta sobre discapacidades, deficiencias y estado de salud. 2005

Esperanza de vida

Hombres Mujeres

Esperanza de vida libre de discapacidad

Hombres Mujeres

La dependencia física asociada a discapacidad produce limitaciones para realizar actividades sencillas de la vida cotidiana (andar, vestirse, comer,...) y otras más complejas o instrumentales (coger un transporte público, comprar, ir al médico, etc...).

La movilidad se ve limitada por problemas en el aparato locomotor, pero también por pérdida de agudeza visual, de coordinación de movimientos o de orientación. La falta de movilidad autónoma produce captividad, y como consecuencia de ella sedentarismo, falta de relaciones, y segregación, es decir es un factor fundamental de salud física, mental e incluso social.

En el 2010 según las estimaciones de Puga (2002) las personas mayores dependientes en España serán 1.724.694 en el escenario de menor valor o llegarán a 2.352.797 si descendiera la mortalidad de la tercera edad y aumentara la supervivencia y la dependencia unida a ella; en cualquiera de los 6 escenarios planteados por la autora la población mayor dependiente será más elevada que la actual. Aella habría que añadir las personas jóvenes y adultas que pasaran a ser dependientes como resultado de accidentes de coche, accidentalidad laboral, etc. hechos cada vez más frecuentes.

Las personas que se encargan de atender a la población dependiente, bien como ayuda familiar (especialmente la hija) o laboral (servicio doméstico, ayuda a domicilio, asistentes sociales, etc...) son mayoritariamente mujeres de 40 a 65 años. Los cambios en la estructura demográfica de las próximas décadas producirán un fuerte descenso en el número de cuidadoras tradicionales, que corresponderán a generaciones menos numerosas y además muchas de ellas serán población ocupada; en cambio los escalones de la cima de la pirámide serán muy amplios, por la llegada a los 80 y más años de las generaciones del baby boom, más numerosas y longevas (Puga , 2002, p. 132; Abellán, 2002, pp. 78- 131; Puga, Abellán, 2001, p. 271).

331 Discapacidad, accesibilidad y espacio excluyente

Sólo la institucionalización, la inmigración de trabajadores que asuman esa función cuidadora, la práctica de una medicina preventiva y rehabilitadora o la creación de nuevos espacios residenciales accesibles y tutelados para los discapacitados leves, podrán evitar el gran colapso económico, social y de servicios que se avecina con la llegada masiva a la tercera edad del amplio grupo del “papy boom” (Figura 2).

Figura 2.

Relación de población muy mayor(80 y +) respecto de mujeres de 45- 60 años. España 2000- 2040

Fuente: Puga, M.D., Abellán, A. 2001. Según datos de INE: Proyecciones de la población de España y U.S Bureau of the Census

Ante esta situación es necesaria la recuperación de la autonomía en el colectivo con una dependencia más leve, gracias a mejoras en el diseño, en el acceso a ayudas técnicas y la adaptación del entorno, tanto arquitectónico como urbanístico.

1.3. La exclusión

La exclusión social se define como un proceso pluridimensional que debilita los vínculos entre los individuos y el resto de la sociedad. Estos vínculos pueden ser económicos, políticos, socioculturales y espaciales. Cuantas más dimensiones abarque la exclusión de una persona, mayor será su grado de vulnerabilidad.

La discapacidad y las barreras creadas por el espacio natural y por el espacio construido son exclusógenos especialmente graves. Producen exclusión económica, educativa, de las redes sociales, de la participación ciudadana, del ocio, etc..., en parte por las propias barreras psicológicas de los afectados, pero sobre todo por la exclusión territorial que causa la sociedad al vetar, muchas veces inconscientemente, el uso del espacio a algunos habitantes, que quedan desterrados de los espacios de la vida cotidiana, recluidos en su propia vivienda o en instituciones (ghettos de exclusión por excelencia).

2. El espacio accesible

La accesibilidad es lafacilidad con que un lugar puede ser alcanzado desde otro, es una cualidad referida al espacio. La accesibilidad no es un absoluto, es necesaria la deconstrucción del concepto tradicional, ya que se debe tener en cuenta la diversidad de las personas y la diferenciación en la movilidad; es un concepto relativo, en función de las características del usuario, del tipo de desplazamiento y de otros muchos condicionantes, como los factores climáticos, la calidad de las vías, etc.

La accesibilidad debería de ser integral y garantizar no sólo la mera accesibilidad, sino la circulación, utilización, orientación, seguridad y funcionalidad (Tabla 3).

Tabla 3

La accesibilidad integral

Accesibilidad a la ciudad

Accesibilidad en la ciudad

Accesibilidad a los edificios

Accesibilidad en el interiorde los edificios

Accesibilidad a cada una de las funciones

Accesible es el término opuesto a barrera. Los espacios pueden clasificarse en totalmente accesibles, parcialmente accesibles e inaccesibles.

Durante siglos las barreras se aceptaban como inevitables, en las últimas décadas se planteó la eliminación de “barreras para minusválidos” y hoy las buenas prácticas urbanas hacen inexcusable el proyectar con normas universales de accesibilidad, sin hacer distinciones entre capacidades y discapacidades (Juncà, 2003, p. 16). El Centro de Diseño Universal de la Universidad de Carolina del Norte ha propuesto el diseño universal, que es 332

Anna Olivera Poll

el diseño de productos y entornos para ser utilizados por todos, sin necesidad de adaptación o diseño específico; es aplicable tanto a edificación, como a viario, parques, mobiliario, o señalizaciones.

3. Los estudios sobre espacio geográfico y discapacidad

Desde la segunda mitad del siglo XX, disciplinas como la Ingeniería, la Arquitectura, la Psicología o el Diseño, profundizaron en temáticas de relación y fricción persona- entorno (EBR, environment behaviour relations ) (Rapoport, 2003) y de ergonomía.2 Apartir de los años 70 y especialmente de los 90, algunos geógrafos han comenzado a tratar esta temática, en muy diferentes aspectos, unos desde la Geografía Urbana, otros desde la Geografía de la Salud, pero principalmente desde la Geografía Social y Cultural.

Fueron pioneros los trabajos procedentes de Reino Unido, Irlanda, Australia, Estados Unidos y Canadá. Destacan las aportaciones de Butler, Church, Dear, Dorn, Gant, Golledge, Imrie, Kitchin, Park, Takahashi y Wolpert, entre muchos otros. En sus textos es frecuente encontrar términos como: “tirar fronteras”, “ciudad abierta”, “abriendo espacios cerrados”, “rompiendo barreras juntos”, o “disidentes espaciales” (Olivera, 2006).

Los primeros estudios se centraron en la ceguera, la enfermedad mental y las discapacidades de desorientación, hoy en cambio son más abundantes los que se ocupan de limitaciones motóricas en relación con el espacio.

Recientemente tanto en la Sociología como en la Geografía, irrumpen los temas sobre subpoblaciones específicas (Dear, Wilton, Gaber, Takahashi, 1997), y se empiezan a considerar las diferencias en la percepción y uso del espacio; los “nead” ( needy, elderly and disabled ) y “nip” ( no important people ) pasan a ser objeto de análisis geográfico. Si bien la mayoría de los geógrafos que han tratado el tema se referían a áreas urbanas y espacios verdes urbanos de uso público, actualmente el ámbito se ha ampliado a áreas suburbanas y espacios naturales de especial interés, como parques naturales o nacionales (Mullick, 1993) y playas turísticas.

En la actualidad ya existe un Grupo de Discapacidad en la Asociación de Geógrafos Americanos ( Disability Specialty Group ), una lista de discusión (GEOGABLE), una página web de recursos de Discapacidad y Geografía, y una red internacional (DAGIN), donde destaca la labor de Mike Dorn.

2 Actividad interdisciplinaria que estudia los requerimientos humanos que deben ser tenidos en cuenta para lograr un óptimo funcionamiento de un objeto o espacio.

2006

4. La situación de las barreras en España

La Encuesta de “Accesibilidad y Espacio Urbano” del Proyecto ACCEPLAN del Instituto de Estudios Europeos de la Universidad Autónoma de Barcelona, que sirvió de base a los estudios preparatorios del I Plan Nacional de Accesibilidad 2004- 2012 del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, refleja una situación verdaderamente preocupante.3

La valoración de la accesibilidad en los elementos del espacio urbano no alcanza el nivel de suficiente en ninguno de ellos, y se señalan como especialmente deficientes los accesos exteriores con escaleras, las señalizaciones y los bordillos en cruces peatonales. De los itinerarios urbanos que analizan, son parcialmente accesibles el 36,3 % y el carácter de completamente accesible sólo lo obtienen el 0,5 % del total.

En cuanto a las barreras en la edificación la accesibilidad no es mucho mejor. De los edificios de vivienda analizados el 83 % presentaba problemas de acceso en el umbral y dentro de las viviendas el 96 % tenían espacio inaccesible para personas con discapacidad. Los transportes, tanto vehículos como estaciones, no alcanzaban en ningún caso el mínimo umbral primario de accesibilidad.

Si la accesibilidad integral para todos es una obligación normativa y moral, la que atañe a espacios de uso público, independientemente de su titularidad, es la que precisa acciones más urgentes, como sería el caso de centros de salud, educativos, parques o espacio público urbano.

En España el Conjunto del Monasterio de Piedra ha sido el primer entorno natural adaptado para todos y en la actualidad está en fase de aplicación un ambicioso Plan de Accesibilidad a Playas.4 Los primeros municipios que se preocuparon por la accesibilidad para todos fueron algunos costeros de Baleares y Canarias, muy especializados en turismo de tercera edad y los de País Vasco y Cataluña, comunidades autónomas más sensibilizadas, si bien ahora Andalucía y Castilla La Mancha están demostrando un interés y una voluntad política encomiable.

5. Demandas, actitudes y acciones frente a las barreras espaciales

Los movimientos sociales no basados en clase , sus protestas y demandas, y el fuerte envejecimiento de la población, con lo que conlleva de aumento de discapacidad y de crecimiento del “voto gris”, han hecho que el tema ocupe cada vez más importantes posiciones en las políticas estatales, regionales y locales.

3 I Plan Nacional de Accesibilidad 2004- 2012. Versión electrónica, pp. 40- 47

4 La Consejería de Bienestar Social de la Comunidad Valenciana contribuye a la promoción turística de esa Comunidad desde el 2000, con el Proyecto Playas Accesibles. La primera adaptación se produjo en el proyecto de San Antonio de Cullera y sirvió de modelo a otras 79 playas.

5.1.Las demandas

Antes de los años 70 los discapacitados no se planteaban, salvo excepciones, participar en la vida ciudadana. El aumento del número absoluto de discapacitados y el crecimiento del nivel de desarrollo económico han provocado cambios en la demanda de acciones que mejoren la calidad de vida de todos los ciudadanos y muy especialmente de aquellas medidas que procuren accesibilidad y servicios a personas discapacitadas (Alonso, 1999) (Tabla 4).

Tabla 4.

Discapacitados como nuevo grupo de presión. Consecuencias

- nuevas demandas de afectados, familiares y solidarios

- inclusión de tema barreras en programas electorales de partidos

- respuesta de las Administraciones: normativa, planificación, subvenciones, políticas sociales

- generación de nuevos negocios y nicho de empleo

Las asociaciones de discapacitados exigen mejoras a los gobernantes, los partidos políticos incluyen promesas electorales referidas a la eliminación de barreras y desde los diversos niveles de la Administración se genera normativa y planificación que atienda a esa demanda social.

Los discapacitados, sus familiares y los ciudadanos solidarios5 que les apoyan, empiezan a ser un grupo de presión, y la eliminación de barreras se puede convertir en un motor clave para la reconquista y la renovación urbana6 y para la promoción y el desarrollo de áreas de turismo de la tercera edad (balneario, interior, cultural, de playa), a la vez que favorecen procesos de integración social. Además la supresión de barreras produce negocio y la eliminación o evitación de ellas supone un fuerte ahorro en la economía familiar y en las arcas públicas (Alonso, 1999) y un nuevo nicho de empleo, que interesa a constructores, arquitectos, ingenieros, diseñadores, geógrafos, sociólogos, etc... por lo que también puede ser un motor fundamental en la producción, el empleo y la creatividad.

5 Bien sensibilizados con el problema de otros o bien conscientes de que ellos mismos pueden padecer una discapacidad transitoria o llegar a viejos y vivir varios años con alguna o varias discapacidades, y muchas veces en soledad.

6 Colloque International sur l' accessibilité. Institut d' Aménagement et Urbanisme de Lillle. 2003

5.2.La normativa y planificación sobre discapacidad y barreras

Las actitudes ante las barreras, tanto por parte de los individuos como de los poderes públicos, pueden ser:

- negativas (ignorarlas o no actuar a pesar de conocer su existencia y la normativa vigente)

- positivas , si se emprenden acciones para la eliminación osupresión en los espacios ya construidos, o se procura la evitación en futuras obras.

Las primeras medidas positivas frente a las barreras son la promulgación de normativa específica, la aprobación de planes de accesibilidad y el sancionamiento en los casos de incumplimiento.

Se superponen múltiples normas, unas de carácter general y otras de accesibilidad, pertenecientes a diversas escalas territoriales, desde el nivel internacional, estatal, de Comunidad Autónoma o local. La armonización de la normativa es una de las labores más urgentes (Tabla 5).

Normativa

Generales

Accesibilidad

- Normas ONU

- Tratado de Amsterdam (Art. 13.1)

- Constitución Española (Art. 49)

- Ley de Integración Social de Minusválidos 13/82, de 7 de Abril

- Ley 8/1999, de 6 de Abril, de Reforma de Ley de Propiedad Horizontal

- Ley 51/2003, de 2 de Diciembre, De igualdad de oportunidades, no discriminación y accesibilidad universal de las personas con discapacidad

- Real Decreto de medidas mínimas sobre accesibilidad de edificios, 556/1989 de 19 de Mayo

- Normativa Accesibilidad y Barreras de las 17 CCAA

- Ordenanza municipal. Instrucción

Tabla 5.

de discapacidad y barreras

En España fue el País Vasco la primera comunidad autónoma que contó con un decreto específico, de 1981. Once comunidades no se dotaron de este instrumento hasta los años 90, la última fue Castilla-León, en 1998 (Olivera, 2000, p. 77). Quizá la premura o el retraso en la promulgación pueden significar una mayor o menor sensibilización ante el problema.

En relación con el tema surgen nuevas figuras de planeamiento o bien la temática entra a formar parte de las figuras tradicionales. La situación es una verdadera maraña de planes sociales y urbanísticos, sin acuerdo en las denominaciones y contenidos, por lo que sería precisa una normalización (Tabla 6).

Los planes más efectivos han sido los Planes Especiales de Reforma Interior, los Planes Municipales de Accesibilidad y algún Plan Estratégico que ha incluido la problemática de barreras de forma transversal en todos sus contenidos.7

6. Acciones desde la Geografía

Parafraseando a Gabriel Celaya, “nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo”. Los geógrafos tienen el compromiso de entender y mejorar el espacio; su formación académica, la práctica en la observación del entorno y una preparación específica complementaria permiten a los geógrafos abordar los estudios de accesibilidad y la colaboración en equipos multidisciplinares.

Muchos son los posibles campos de participación (Tabla 7), y desde la Geografía Social Urbana será preciso descender a una escala microgeográfica de análisis.

Facilitar un entorno accesible significa procurar una mayor autonomía personal, permitir una vida independiente y de ciudadanía plena, pero también reducir la necesidad de institucionalización y de ayuda familiar. Por todo ello es indiscutible que la disminución de las barreras significa el aumento del nivel de bienestar.

Incrementar la accesibilidad supone mejorar la habitabilidad; que los espacios puedan ser vividos por los habitantes de cualquier edad y condición física o mental, logrando que sean sostenibles, saludables e integradores. Serán sostenibles si sus características no fuerzan el vaciamiento de los edificios y barrios por parte de la población anciana y ofrecen un entorno confortable a todos los ciudadanos, porque son verdaderos “paisajes vivibles” (Olivera, 2000, pp. 78-80); serán saludables si sus trabas no dan lugar a accidentalidady sufrimiento innecesario, sino que los desplazamientos y funciones pueden desempeñarse con seguridad y confort; por último, serán también integradores si no segregan o excluyen a ningún individuo por sus

7 De especial interés en ese aspecto es el Plan Estratégico

Planeamiento social o general

Estatal

Tabla 6.

CCAA

- Plan de Acción para personas con discapacidad. 1997- 2002

- I Plan Nacional de Accesibilidad 2004- 2012

- Plan de Accesibilidad a las Playas 2001- 2003

- Plan de Acción, Plan Integral de Acción para personas con discapacidad, o Plan de Acción Integral

Provincia - Plan Provincial de accesibilidad

Urbanístico Municipal

- Plan General

- Planes Parciales (nuevas áreas)

- Planes Especiales de mejora del medio urbano o Reforma Interior

- Planes Especiales de Accesibilidad o de Actuación sobre Accesibilidad.

- Plan de Accesibilidad (Plan Director , Planes Sectoriales, Planes Especiales)

- Planes Estratégicos

- Plan de Accesibilidad TurísticoCultural y Plan Municipal Global de Accesibilidad y Estética Urbana

- Plan de Accesibilidad red de Metro

Otros

8 Comisión de las Comunidades Europeas

- Plan Especial Accesibilidad en Universidad

- Plan Estratégico Accesibilidad. ONCE

- Plan de Acción Europeo8

Investigación aplicada

Tabla 7.

Campos de participación

Investigación básica

planificación

urbana espacios naturales riesgos y vulnerabiliad guías urbanas turísticas

itinerarios con señalización

percepción, tiempo de desplazamiento y espacio, victimización

Educación formación específica, sensibilización

discapacidades, sino que son lo que Kitchin (2001) denominó inclusive landscapes. La interacción placentera y saludable con el entorno precisa legibilidad, accesibilidad, seguridad y posibilidad de utilización. Si no se cumple alguna de estas premisas se produce una fricción o incompatibilidad entre las personas y el entorno, que puede imposibilitar o dificultar el uso de determinados espacios, por falta de accesibilidad material, estrés ambiental, falta de control y carencia o exceso de información (Corraliza, 1987).

El principio de accesibilidad es indisociable de la política de mantenimiento en el domicilio de las personas de tercera edad y del objetivo de reducción del tiempo de institucionalización y de hospitalización en los accidentados y convalecientes, así como de un mayor desarrollo de la cirugía ambulatoria. La “autonomización” y emancipación de personas con discapacidades no puede ser real mientras existan barreras espaciales.

Según el Censo de Población y Viviendas de 2001 y la Encuesta sobre Condiciones de Vida de los Mayores realizada por el IMSERSO en el año 2004, aproximadamente un tercio de las personas mayores viven en pisos superiores a la planta baja y sin ascensor. Los espacios extitucionales (Domènech, López, Tirado, 2004), que gracias a las nuevas tecnologías podrían fluidificar el espacio institucional y permitir que personas con algunas discapacidades vivieran independientes, verdaderamente no serán liberadores si no se producen cambios profundos en las barreras arquitectónicas y urbanísticas, sino simplemente cambiarían la prisión institucional de la residencia por la cárcel domiciliaria.

Bibliografía

ABELLÁN, A. (2002). Longevidad y estado de salud. IMSERSO. Informe 2002. Las personas mayores en España. Madrid. Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Observatorio de personas mayores. 2 Vol ( 579 + 1201 pp)

ABELLÁN, A.; OLIVERA, A. (2004) “Dificultades en el entorno vivido”, Rev. Mult. Gerontol, 14 (3), 184-186 pp.

ALEGRE, L.; CASADO,N. (2001). Guía parala redacción de un Plan Municipal de Accesibilidad. Serie Documentos 54/2001. Madrid. Real Patronato de Prevención y Atención a Personas con Minusvalías, 300 pp.

ALEGRE, L.; CASADO, N. (2003). “Metodología para la realización de Planes Integrales de Accesibilidad”, Ingeniería y Territorio. 63, 26- 33 pp.

ALONSO, F. (1999). Los beneficios de renunciar a las barreras. Análisis económico de la demanda de accesibilidad arquitectónica en viviendas.

IMSERSO. 242 pp.

ARMADA, L. (2003). “La accesibilidad como motor de la rehabilitación y desarrollo urbano de Madrid”. Ingeniería y Territorio. 63, 68-73 pp.

BODIN, F. (2000). “Une ville qui accueille”. Urbanisme. Paris, Dossier nº 311, 79-81 pp.

BRADFORD, M.; KENT, A. (1993). Understanding Human Geography. People and their changing environments. Oxford. Oxford University Press.

BUTLER, R. (1994) Geography And Vision-Impaired And Blind Populations. Transactions Of The Institute Of British Geographers, 19(3), 366-369 pp.

BUTLER, R. (1999). Double the trouble or twice the fun? Disabled bodies in the gay community. BUTLER, R.; PARR, H. (Eds.), Mind and Body Spaces: Geographies of illness, impairment and disability . Londres y Nueva York. Routledge. 203-220 pp.

CORRALIZA, J.A.(1987). La experiencia del ambiente. Percepción y significado del medio construido. Madrid. Tecnos.

CHOUNET, D. (1994). “L’accesibilité des bâtiments et logements aux personnes handicapées”, Paris, Gérontologie et Société, 69, 104 - 109.

CHURCH, R. L.; MARSTON, J. R., (2003). “Measuring Accessibility for people with disability” Geographical Analysis. 35, 1, 85-96 pp.

DEAR, M.; WILTON, R.; GABER, S. L.; TAKAHASHI, L. (1997). “Seeing people differently: the sociospatial construction of disability”. Environment and Planning D: Society and Space, 15, 455-480 pp.

DOMÈNECH, M.; LÓPEZ, D.; TIRADO, F. (2004). “Centros de inercia, TIC y nuevos espacios extitucionales”, Scripta Nova, Vol. VIII, nº 170 (45). http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-170-45.htm

DORN, M. L. (1999). “The moral topography of intemperance”. En PARR,

H; BUTLER,R. (Eds.), Mind and Body Spaces: Geographies of Illness, Impairment and Disability. Londres y NuevaYork: Routledge. 46-69 pp.

F.E.M.P. (1991) Criterios básicos para la mejora de la accesibilidad y habitabilidad en el medio urbano. Madrid, 107 pp.

GANT, R. (2002). “Shopmobility at the millennium ‘enabling’access in town centres”. Journal of Transport Geography, 10(2), 123-133 pp.

GAVIRIA, Mario; LAPARRA, Miguel; AGUILAR, Manuel.(1995): Aproximación teórica al concepto de exclusión. En: ÁLVAREZ URÍA, Fernando et al. Desigualdad y pobreza hoy. Madrid: TALASA, 133-200.

GLEESON, B. (1996). “AGeography For Disabled People?”. Transactions of The Institute of British Geographers, 21, 387-396 pp.

GLEESON,B. (1997). “Community care and disability: the limits to justice”. Progress in Human Geography. 21, 2, 199- 224 pp.

GLEESON, B. (1999). Geographies of Disability. London & New York: Routledge.

GLEESON, B. J. (2000). “Reflexive modernization: The re-enlightenment of planning?” International Planning Studies, 5(1), 117-135 pp.

GLEESON, B. (2001). Disability and the open city. Urban Studies, 38(2), 251-265 pp.

GOLLEDGE, R. G. (1993).” Geography and the disabled: a survey with special reference to vision impaired and blind populations”. Transactions of the Institute of British Geographers, 18, 63-85 pp.

IMRIE, R. (1996) Disability And The City: International Perspectives. Londres: Paul Chapman Publishing.

IMRIE, R. (2000). Disability and discourses of mobility and movement. Environment and Planning A, 32(9), 1641-1656.

IMRIE, R. (2001). Barriered and bounded places and the spatialities of disability. Urban Studies, 38(2), 231-237.

IMRIE, R.; HALL, P. (2001). An exploration of disability and the development process. Urban Studies, 38.2, 333-350 pp.

IMSERSO (1998). Manual de accesibilidad. Madrid. CD-ROM

INE (2005) Encuesta sobre Discapacidades, Deficiencias y Estado de Salud. Informe General. 444 pp.

INSTITUTO UNIVERSITARIO DE ESTUDIOS EUROPEOS (2002). Libro Verde. La accesibilidad en España. Diagnóstico y bases para un plan integral de supresión de barreras. Barcelona 290 pp.

JUNCÀ, J.A. (1999). Manual de accesibilidad integral de Castilla-La Mancha. Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 344 pp.

JUNCÀ, J.A. y otros (2000). Por un Madrid accesible a tod@s. Madrid. Gerencia Municipal de Urbanismo. 169 pp.

JUNCÀ, J.A. (2002) Accesibilidad universal. Diseño sin discriminaciones. Madrid. IMSERSO, 57 pp.

JUNCÀ, J.A. (2003). “Buenas prácticas en accesibilidad universal”. Ingeniería y Territorio. 63, 16-23 pp.

61-62, 2006

JUNCÀ, J.A.; RABELO, A.; GÓMEZ DE HARO, M. (2003). “Parques y jardines accesibles. Fundamentos, proyecto y realizaciones”, op. cit , 4655 pp.

KITCHIN, R. (1997). “AGeography of, for, with or by disabled people: Reconcpetualising the position of geographer as expert”. SARU Working Paper 1, School of Geosciences, Queen’s University of Belfast

KITCHIN, R. (2001).” Disability and inclusive landscapes”. Teaching Geography 26(2), 81-85 pp.

MATA, S. de la ; MARTÍNEZ, L.; RAMÍREZ, E. (2003). “La accesibilidad en el espacio urbano”. Ingeniería y Territorio. 63, 86- 96 pp.

MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE (2001). Plan de accesibilidad a las playas españolas. Madrid. 154 pp.

MORAL, A. del; UBILLO, E. (2003). “La accesibilidad en el planeamiento urbano. El Plan Especial de Accesibilidad de Madrid (PEAM)”. Madrid. Ingeniería y Territorio. 63, 76- 85 pp.

MULLICK, A. (1993) “Accessibility issues in park design: the National Parks”. Landscape and Urban Planning,26, 25-33 pp.

OLIVERA, A.; ABELLÁN, A. (1994). “Les obstacles physiques de la cité: la brutalité de l’espace construit”. Paris. Gérontologie et société.69, 8291 pp.

OLIVERA, A. (2000). “Barreras urbanísticas, arquitectónicas y de transporte en centros históricos”. BERNAL, B. (Coord.). Oportunidades de desarrollo sostenible para los conjuntos urbanos históricos. Burgos. Universidad de Burgos, 63-85 pp.

OLIVERA, A. (2006) “Geografía y discapacidad”. NOGUÉ, J., ROMERO, J.: Las otras geografías. Valencia. Tirant lo Blanch.

PARK, C.; RADFORD, J.P.; VICKERS, M.H. (1998). “Disability studies in Human Geography”. Progress in Human Geography, 22, 2, 208-233 pp.

PARR, H. (1997). “Mental health, public space, and the city: questions of individual and collective access”. Environment and Planning D: Society and Space, 15, 435-454 pp.

PUGA, M.D.; ABELLÁN, A. (2001). “Nuevos riesgos y demandas del envejecimiento en España: las situaciones de dependencia”. AAVV. Las claves demográficas del futuro de España. Madrid. Fundación Cánovas del Castillo. Veintiuno, 247-303 pp.

PUGA, M.D. (2002). Dependencia y necesidades asistenciales de los mayores en España. Previsión al año 2010. Madrid. C.S.I.C.- Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales- Fundación Pfizer. 209 pp.

PUGA, M.D., ABELLÁN, A. (2004) El proceso de discapacidad. Un análisis de la Encuesta sobre Discapacidades, Deficiencias y Estado de Salud. Madrid. Fundación Pfizer- CSIC, 211 pp.

RAPOPORT, A. (2003). Cultura, arquitectura y diseño. Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya, 214 pp.

SALAMOZOS, E.; ALONSO LÓPEZ, F.( 2005) La accesibilidad universal

342 Anna Olivera Poll Treballs

en los municipios: guía para una política integral de promoción y gestión. ACCEPLAN. Instituto Universitario de Estudios Europeos. Universidad Autónoma de Barcelona. Disponible en: http://www.seg-social.es/imserso/discapacidad/guiaaccesmuni.pdf

SCHMIDT, L. (1994). Con-sumo ben espremido. Lisboa. Gradiva SMITH, K. (2003) “Pushing the boundaries: The exclusion of disability groups from political influence in Victoria” . Australian Geographer 34.3, 345-54 pp.

TAKAHASHI, L. M.; SMUTNY, G. (2001). “Explaining access to human services: The influence of descriptive and behavioral variables”. Professional Geographer, 53(1), 12-31 pp.

WOLPERT, J. (1976). “Opening Closed Spaces.” Annals Of The Association Of American Geographers 66(1):1-13 pp.

Páginas web con información interesante sobre el tema

www.ine.es INEBASE- Salud- Encuesta Discapacidades http://www.seg-social.es/imserso/discapacidad/docs/ipna2004_2012.pdf , primer Plan Nacional de Accesibilidad 2004-2012. www.imsersomayores.csic.es www.discapnet.es www.independentliving.org www.cocemfe.es www.access-able.com http://www.swan.ac.uk/disability/dagin/Authorad.html , recopilación bibliográfica sobre discapacidad y Geografía. 343

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 345/364

Natura i història en la creació dels 'paisatges de l'aigua' a la plana de l'Alt Empordà1

Anna Ribas Palom Departament de Geografia, Història i Història de l'Art Universitat de Girona anna.ribas@udg.es

Resum

L’objectiu d’aquest article és fer una aproximació al procés històric de creació dels anomenats “paisatges de l’aigua” a la plana de l’Alt Empordà. En primer lloc, es presenten els principals elements que configuren els paisatges de l’aigua a la plana (els rius, les rieres, els aiguamolls, els estanys, les sèquies, canals de regadiu, etc.). Acontinuació, s’analitza el procés històric de creació dels paisatges de l’aigua a la plana de l’Alt Empordà a través d’un discurs que s’ha simplificat en dues grans etapes: una llarga etapa caracteritzada per la lluita mantinguda per la societat altempordanesa contra l’aigua i, una segona etapa, molt més recent, on els esforços d’aquesta societat es concentren en l’obtenció d’aquesta aigua. Per últim, s’analitza en detall aquest procés a partir del cas concret del paisatge configurat per les closes. Paraules clau: paisatges de l’aigua, plana de l’Alt Empordà, closes, geografia històrica, geografia ambiental

1 Aquest article és una versió actualitzada de la conferència pronunciada el 14 de març de 2005 a la Societat Catalana de Geografia dins el programa d'activitats del curs 2004-2005.

Naturaleza e història en la creación de los ‘paisajes del agua’en la llanura del Alt Empordà

Resumen

El objetivo de este artículo consiste en analizar el proceso histórico de la creación de los llamados “paisajes del agua” en la llanura del Alt Empordà. En primer lugar se presentan los principales elementos que configuran los paisajes del agua en la llanura (los ríos, las rieras, las marismas, los estanques, las acequias y canales de riego, etc.). Acontinuación se analiza el proceso histórico de creación de los paisajes del agua en la llanura del Alt Empordà a través de un discurso que se ha simplificado en dos grandes etapas: una larga etapa caracterizada por la lucha mantenida por la sociedad ampurdanesa contra el agua y una segunda etapa, mucho más reciente, en la cual los esfuerzos se concentran en la obtención de agua. Por último se analiza en detalle este proceso a partir del caso concreto del paisaje configurado por las closes.

Palabras clave: paisajes del agua, llanura del Alt Empordà, closes, geografía histórica, geografía ambiental

Environment and history in Alt Empordà ‘waterlands-caper’

Abstract

The goal of this article is to make an approach to the historical process of creation of the named “water landscapes” in the Alt Empordà plain. In first place, the main elements that configure the water landscapes in the plain (rivers, streams, marshes, ponds, irrigation ditches and channels for irrigated land, etc) are presented. Next, the historical process of creation of the water landscapes in the Alt Empordà plain is analysed through a discourse that has been simplified into two great stages: a long one characterized for the fight sustained by the Alt Empordà society against water and, a second stage, much more recent, where the efforts of this society are concentrated in the extraction and exploitation of this water. Finally, this process is analyzed in detail through the specific case of the landscape configured by the enclosures.

Keywords: water landscapes, Alt Empordà plain, enclosures, historical geography, environmental geography.

347 Natura i història en la creació dels ‘paisatges de l’aigua’a la plana de l’Alt Empordà

1. Introducció

El divendres 23 de febrer de 2004 desapareixia del paisatge empordanès l’única edificació que es va arribar a construir a inicis dels setanta del que havia de ser la macrourbanització de Fluvianàutic, a la desembocadura del riu Fluvià. La mateixa fi van tenir les antenes de Radio Liberty de la platja de Pals el 22 de març de 2006. Aquestes voladures han marcat una fita en la dinàmica opositora al procés urbanitzador en espais considerats d’elevada vàlua paisatgística i ambiental del litoral empordanès, uns espais que s’han creat i perpetuat en el temps a partir d’un element únic i imprescindible per a la vida: l’aigua.

En territoris com l’Alt Empordà, bona part de la identitat col·lectiva s’ha forjat històricament entorn a l’aigua, els seus aprofitaments i els paisatges que en resulten. L’aigua ha estat històricament un recurs productiu de primer ordre però també és cert que els paisatges que històricament s’han configurat a partir de l’aigua esdevenen avui dia un important “actiu ecosocial” per a la comarca. Quan diem que l’aigua és un actiu o recurs ecosocial volem dir que la preservació dels espais que configura l’aigua i els seus valors naturals, culturals i patrimonials, pot esdevenir un recurs econòmic perdurable que garanteixi l’equilibri de la relació entre la societat i el medi. Per “paisatges de l’aigua” entendrem aquells paisatges que són producte resultant i perceptible de la combinació dinàmica d’elements físics (on l’aigua és un dels més importants) i elements antròpics (és a dir, de l’acció humana), combinació que converteix el conjunt en un entramat social i cultural en contínua evolució. Els principals elements que configuren els paisatges de l’aigua serien el mar, els rius, les rieres, els aiguamolls, les closes, els estanys, les llacunes... però també els elements que anomenem patrimoni hidràulic i que demostren la permanència històrica de les relacions entre la societat i l’aigua, com serien els molins, les rescloses, les motes, els pantans, les sèquies, els canals industrials, etc. (imatges 1, 2 i 3).

Imatge 1

Paisatge fluvial a Sant Llorenç de la Muga, amb el pont d'en Grau o de sant Antoni a primerterme

Imatge 2

La construcció de l'embassament de Boadella va significarla transformació del paisatge de la vall de l'Arnera

Autor: David Pavón

Autor: David Pavón

Anna Ribas Palom

Imatge 3

La construcció de rescloses, canals, molins i altres infraestructures hidràuliques ha donat lloc a indrets d'alt interès paisatgístic i patrimonial.

Ala imatge, la resclosa del Grau, a Sant Llorenç de la Muga

David Pavón

L’objectiu d’aquest article és fer una aproximació al procés històric de creació dels anomenats “paisatges de l’aigua” a la plana de l’Alt Empordà. En primer lloc, es presenten els principals elements que configuren els paisatges de l’aigua a la plana, com serien els rius, les rieres, els aiguamolls, els estanys, les closes, les motes, els embassaments, les sèquies i els canals de regadiu. Acontinuació, s’analitza el procés històric de creació dels paisatges de l’aigua a la plana de l’Alt Empordà a través d’un discurs que s’ha simplificat en dues grans etapes: una llarga etapa caracteritzada per la lluita mantinguda per la societat altempordanesa contra l’aigua i, una segona etapa, molt més recent, on els esforços d’aquesta societat es concentren en l’obtenció d’aquesta aigua. Per a la primera etapa s’utilitza com a exemple d’aquest procés el cas del dessecament dels estanys, llacunes i aiguamolls de la plana empordanesa, en concret el cas de l’estany de Castelló, mentre que per a la segona etapa cas s’analitzen els canvis socials i territorials que s’han donat a la conca de la Muga, el riu altempordanès per antonomàsia, en relació als usos de l’aigua en els darrers 50 anys i que expliquen en bona part els canvis experimentats en els paisatges de l’aigua d’aquesta conca. L’article acaba amb un darrer exercici que consisteix a agafar el paisatge configurat per les

Autor:

2006

closes per analitzar en detall aquest doble procés històric (un primer de “lluita contra l’aigua” i un segon de “lluita per l’aigua”) en les relacions aiguasocietat que ha donat lloc a un dels paisatges més idiosincràtics de la plana empordanesa.

Aquesta aproximació als paisatges de l’aigua de la plana de l’Alt Empordà es farà, òbviament, des de la Geografia que, com a disciplina científica, sempre ha tingut com un dels seus elements distintius l’estudi de les relacions entre natura i societat des de diferents escales espacials i temporals. També serà una aproximació des de dues de les branques de la Geografia que ens seran més útils per explicar aquest procés històric de creació dels paisatges de l’aigua: la Geografia Històrica, per una banda, i la Geografia Ambiental, per l’altra. La Geografia Històrica es diferencia d’altres enfocaments geogràfics pel seu marcat interès per interpretar el medi geogràfic a través del seu procés històric, la qual cosa la porta a considerar la història com la seva ciència auxiliar bàsica i a servir-se, per tant, de les fonts, eines i tècniques historiogràfiques més habituals. En el nostre cas d’estudi, la Geografia Històrica ens servirà per fer una anàlisi dels canvis de tipus geogràfic (espacial i paisatgístic) que han experimentat els paisatges de l’aigua a la comarca de l’Alt Empordà amb la finalitat d’entendre la seva configuració territorial actual. La Geografia Històrica gaudeix d’una llarga tradició en països com el Regne Unit, els Estats Units o el conjunt de països escandinaus però en canvi ha estat durant molts anys oblidada per la recerca geogràfica espanyola i catalana. Darrerament, tot sembla apuntar que la recuperació per part dels geògrafs de l’interès cap a l’estudi i ordenació del paisatge pot tornar a treure treballs que s’interessin per la història del paisatge. Per la seva banda, la Geografia de tall ambiental centra l’interès en l’anàlisi i interpretació dels problemes ambientals. Els precedents més remots els trobem en treballs d’autors nord-americans com Marsh o Sauer o francesos com Brunhes i Reclus, però va caure en decadència quan des de mitjans del segle XX els geògrafs es decantaren per l’especialització i oblidaren la síntesi com a eix de la seva recerca. L’interès per la Geografia Ambiental s’ha revifat a les darreres dècades, existeix una voluntat per tornar a reflexionar, també des d’una perspectiva històrica, sobre les relacions entre natura i cultura, massa sovint tractades separadament des d’altres disciplines científiques. Atall d’exemple, a casa nostra comencen a proliferar els treballs realitzats per geògrafs i geògrafes que incorporen les dimensions humanes en la recerca ambiental, realitzant aportacions, per exemple, al programa de recerca conegut com a LUCC (Land Use / Cover Change), la sisena edició del qual es realitzà l’octubre de 2005 a Bonn (Alemanya) i en el qual assistiren i feren aportacions alguns geògrafs catalans. El programa LUCC parteix del fet que els canvis ambientals es poden abordar des d’una perspectiva no d’interacció entre factors físics, d’una banda, i factors humans, de l’altra, sinó des d’una perspectiva més relacional, en la qual aquests canvis ambientals constitueixen una realitat resultat de transformacions històriques molt complexes on la

350 Anna Ribas Palom Treballs de la SCG, 61-62,

frontera entre el que és natural i el que és social, si és que existeix, es fa molt difícil de distingir.

Per tant, l’article se serveix dels principis teòrics, metodològics i instrumentals que ofereixen aquestes dues branques de la geografia, la històrica i l’ambiental, per explicar el procés de creació dels paisatges de l’aigua a l’Alt Empordà com a resultat d’una natura i una cultura històricament produïdes.

2. La geografia de l’aigua a l’Alt Empordà

La plana al·luvial de l’Alt Empordà, d’origen quaternari, està formada pels sediments fluvials dels rius Muga i Fluvià que van omplir els grans estuaris limitats pels massissos de muntanya. D’aquesta manera, es va anar creant progressivament una extensa zona de terreny pantanós i de maresmes amb una gran quantitat d’estanys i de llacunes litorals. Les petites elevacions existents en el terreny van servir per establir els primers nuclis de població. La dessecació i drenatge de les zones humides i la desviació i contenció dels cursos fluvials per part de l’acció humana han marcat l’evolució més recent d’aquesta plana al·luvial fins arribar a l’actualitat on superficialment es poden diferenciar tres ambients sedimentaris: l’ambient fluvial (les zones emergides o només inundades puntualment per les grans avingudes), el palustre (les zones amb sedimentació orgànica, ja sigui perquè estan inundades permanentment o estacional, que per la seva connexió històrica amb el mar seran més o menys salabroses) i el marí (el cordó litoral actual originat per l’acció dels processos marins, de naturalesa sorrenca, rectilini i continu des de Roses a Sant Martí d’Empúries). Els sòls predominants a la plana altempordanesa reben el nom de fondals, terrenys al·luvials de molt de gruix, rics amb aigües freàtiques i molt aptes per al conreu.

Junt amb les conques del Fluvià i la Muga, també existeixen altres cursos fluvials de dimensions més reduïdes, les rieres litorals, que conformen conques independents i es caracteritzen pel fet de tenir un règim torrencial (mapa 1). La Muga, l’únic riu que es pot considerar totalment empordanès, drena el sector septentrional de l’Alt Empordà i té un recorregut de 65 km. Neix al pla de la Muga (Alta Garrotxa) a 1.186 m, al límit amb el Vallespir, i desemboca al golf de Roses, a la platja de Castelló d’Empúries. Es troba regulat a través del pantà de Boadella, que té una capacitat de 62 hm3 i que fou construït amb diverses finalitats: el control de les freqüents inundacions que afecten la plana, el proveïment d’aigua potable a diferents nuclis de població (Figueres, Roses, Llançà, Castelló d’Empúries, etc.), la irrigació dels conreus de la plana i la producció d’energia elèctrica. El Fluvià transcorre per l’Alt Empordà pràcticament en el seu tram final. Neix lluny de la comarca, al grau d’Olot, a la Garrotxa, té 91 km de llargada i desemboca a l’extrem sud dels aiguamolls de l’Empordà. El tram final del riu és el que ha sofert més modificacions i impactes (extracció d’àrids, canalitzacions i esculleres, etc). Als

sectors orientals de la comarca tenim multitud de rieres i torrents litorals, de poca longitud i amb fort pendent (les rieres Ginjolers, Coana, Forquilla i Trencada a Roses, la de Valleta a Llançà, la de Molinars a Colera, la de Portbou, la de Cadaqués), que acostumen a concentrar en poc temps cabals d’aigua importants i inunden els sectors més deprimits del litoral altempordanès.

Mapa 1. Xarxa hidrogràfica de l'Alt Empordà

La plana empordanesa és també un espai ric en aigües freàtiques. Ala zona de Cabanes, Vilabertran i Perelada tenim un extens i ric aqüífer (de la Muga mitjana) amb un nivell superior d’aigua a només 3-4 metres de profunditat. Es tracta d’una unitat hidrogeològica poc sensible a les èpoques d’estiatge de la Muga i els seus afluents. En canvi, l’aqüífer de la baixa Muga, comprès entre la Muga i el Fluvià, en la zona de Castelló-FortiàVilasacra, l’aigua es troba a una major profunditat, entre els 10 i 40 metres. Els aqüífers costaners posen en evidència l’alteració antròpica que ha sofert el cicle hidrològic. La reducció de les aportacions fluvials en l’últim tram de la Muga d’ençà la construcció de l’embassament de Boadella i la sobreexplotació dels pous ha modificat la composició de les aigües profundes i ha afavorit l’entrada horitzontal d’aigües salobres.

Ala plana altempordanesa també hi trobem vestigis d’una sèrie d’estanys litorals i d’interior que havien tingut encara als segles XVII i XVIII unes dimensions considerables. Bàsicament hi hagué dos grans estanys litorals, el de Castelló i el de Sant Pere, els quals es van anar fragmentant en llacunes indi-

Natura i història en la creació dels ‘paisatges de l’aigua’a la plana de l’Alt Empordà

viduals algunes de les quals arriben als nostres dies (l’estany de Vilaüt, el de Mornau, el de Palau i el del mas del Trec en el cas del de Castelló, i l’estany de Riumors, el de Pontorrons, el de Capons i els aigualleixos del Matà en el cas del de Sant Pere). Tot i així, les restes més visibles les trobem al que coneixem avui dia com a la zona dels aiguamolls de l’Empordà, entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià. Està formada per vuit llacunes (o llaunes) permanents (la Muga Vella, l’estany d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona i l’estany Sirvent), conjunt que representa un dels millors exemples de llacunes litorals i d’ambient de maresma de Catalunya (imatge 4). La creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE) el 1983 va permetre dotar d’una figura de protecció aquesta àrea així com les zones palustres de l’interior que formaven part de l’antic estany de Castelló. En aquesta zona també s’inclou un dels ambients humits més característics del paisatge de la plana, les closes, prats de dall limitats per canals de drenatge i tancats amb barreres de vegetació arbòria i arbustiva que s’utilitzen com a pastures.

Imatge 4.

Els estanys, les closes, les maresmes i el mardominen els ambients palustres i marins del Polígon 2 del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà

Autora: Anna Ribas

2006

Un cop coneguda la geografia de l’aigua en aquesta plana altempordanesa és fàcil imaginar la multiplicitat i diversitat de paisatges de l’aigua que han resultant de la intensa activitat humana a què ha estat sotmès aquest territori que ens arriba als nostres dies. Un territori en el qual, atenent a la seva distribució poblacional i estructura territorial actuals, es poden distingir tres unitats prou diferenciades: uns municipis litorals marcats per l’empremta del turisme (Castelló d’Empúries, Roses, l’Escala), uns altres on persisteix una forta vocació agrícola (Sant Pere Pescador, Fortià, Riumors, Cabanes, Perelada, Torroella de Fluvià, Vilamacolum) i, finalment, la capital comarcal, Figueres i la seva àrea urbana (Vilafant, Vilanant, el Far d’Empordà) de vocació marcadament urbana.

3. La lluita contra l’aigua: l’exemple del dessecament de l’estany de Castelló

La creació dels paisatges de l’aigua a la plana de l’Alt Empordà s’explica, de manera simplificada, per la incidència de dos grans processos històrics en les relacions entre l’aigua i la societat altempordanesa. Per una banda, una llarga etapa que arriba fins a mitjans de segle XX i que ve marcada per la lluita que manté la societat contra l’aigua. Per l’altra, molt més recent, que es caracteritza per l’afany per obtenir aquest preuat recurs.

Efectivament, la intervenció humana en el territori, afavorida per la mateixa dinàmica de l’acció natural, va contribuir notablement, ja en època històrica, als grans canvis que ha sofert el paisatge de la plana altempordanesa. Així, des de l’edat mitjana i fins als segles XIX i XX (i d’una manera especial a partir dels segles XVII i XVIII) es produeixen una sèrie d’accions que afavoreixen aquests canvi, entre les que cal destacar la dessecació d’estanys i aiguamolls per crear pastures i conreus. Els principals estanys es localitzaven a Castelló, Siurana, Vilacolum, Bellcaire i a la zona final de la Muga i el Fluvià. Les causes que portaren a dessecar els estanys foren diverses. Principalment hi havia l’afany d’obtenir terres aptes per al conreu o la pastura. Un cop eixuts, els llits dels estanys esdevenen excel·lents superfícies per ser treballades. També el dessecament significava, moltes vegades, la desaparició de focus d’insalubritat. En tot cas ens ha de quedar clar que en el moment en què es duen a terme, aquests dessecaments eren valorats positivament per l’àmplia majoria de la població (Matas, 1986).

També és interessant ressaltar que en el desguàs dels estanys hi participen els diversos estaments. Algunes vegades són els senyors feudals, com és el cas del dessecament de l’estany de Castelló d’Empúries, encarregat a principis del s.XV pels comtes d’Empúries. Altres vegades, com és el cas de l’estany de Bellcaire, la dessecació serà perfectament planificada per propietaris que s’associen i aporten un capital perquè una empresa dugui a terme les tasques de dessecació. Altres vegades el dessecament s’aconseguirà a través de

354 Anna Ribas Palom

355 Natura i història en la creació dels ‘paisatges de l’aigua’a la plana de l’Alt Empordà

la participació lenta però constant d’un gran nombre de petits pagesos. Aquesta feina va començar de forma manual ja al set-cents i no es pot acabar fins que no, ben avançat el segle XIX s’utilitzen les bombes hidràuliques.

L’estany més gran era el de Castelló, que durant molt de temps és molt preuat per a la pesca i la cacera, per la qual cosa donava molts guanys als seus propietaris, els comtes d’Empúries. Tot i així, a mitjans del segle XVIII, les bones expectatives econòmiques que oferia el fet de guanyar terres per al conreu fan decidir al comte a iniciar el procés de dessecament. L’estany només podrà ser dessecat amb el desviament del curs de la Muga, tot fent que vagi a desaiguar a l’estany i l’ompli dels sediments que transporta.

Através de fonts historiogràfiques com la cartografia històrica (mapa 2) o escrits d’antics cronistes i viatgers com Francisco de Zamora o Pascual Madoz podem seguir el procés de dessecació de l’estany. En el Diario de los viajes hechos en Cataluña de Francisco de Zamora (1785-1790) es llegeix: “...esta laguna tiene grande extensión y varios canales o brazos de su contorno (...) Antes era mucho mayor pero desde que se introdujo el río Muga en ella, se va disminuyendo notablemente y es de esperar que quede ciega”. Força anys més tard Pascual Madoz, en el seu Diccionario Geográfico,... (1845-1850), “en el término (de Castelló) se encuentra un famoso estanque que antiguamente era inmenso; en el día se ha conseguido cegarlo desde que el Conde de Ampurias dirigió las aguas del río Muga a desaguar en él con este objeto”. D’aquesta manera es pot observar com a mesura que passaven els anys de la segona meitat del segle XIX s’anaven accentuant els efectes de la dessecació de l’estany. El pas final d’aquest llarg procés de buidatge va consistir a desviar novament el curs de la Muga pel braç directe de Castelló al mar. Amitjan segle XIX, la presència d’una important massa de jornalers que reclamaven terres van fer decidir al municipi i als comtes a repartir en petites parcel·les els resultats de l’assecament de l’estany.

Per tant, ens trobem davant d’uns paisatges fruit de la llarga relació que la societat altempordanesa ha mantingut amb aquest medi on l’aigua n’és un element predominant. Uns paisatges de l’aigua que han vingut configurats, sobretot, per aquells períodes de la història en els quals l’activitat agrària ocupava la major part de les hores dels homes i les dones, fins arribar a crear uns paisatges a partir del treball secular dels pagesos. La preocupació per controlar les aigües és un tema que es troba ja en els més antics manuals d’agricultura i que a l’Alt Empordà n’és un magnífic exemple:

“Al’hivern l’aigua ha de ser treta del camp conradís. En rost cal obrir recs, tenir-los nets; a primaria de tardor, quan hi ha pols, llavors principalment hi ha perill d’aigua. Quan començarà a ploure cal que la família surti amb forques de ferro i aixades, obri recs, tregui l’aigua de les vies, i tingui esment de conradís que se n’escoli (...) En temps de sembra, si dins sementers o dins guarets o dins clots l’aigua s’atura enlloc o té embús, cal apartar-la, obrir via i donar-li eixida” (Cató, segles III i II aC, D’Agricolia).

la SCG, 61-62, 2006

Mapa 2

Fragment d'un mapa editat abans del 1716 on es pot observar com la Muga es va desviarperfer-la passarperl'estany de Castelló

Font: extret de Ribas (2000), p. 47 356 Anna Ribas Palom Treballs de

357 Natura i història en la creació dels ‘paisatges de l’aigua’a la plana de l’Alt Empordà

4. La lluita perl’aigua: l’exemple dels canvis territorials i en l’ús de l’aigua a la conca del riu Muga a la segona meitat del segle XX

El procés de colonització agrícola s’intensifica a tota la plana empordanesa a partir del segle XVIII paral·lelament a la introducció del regadiu. Innovacions en les tècniques de reg, com les puranques (palanques mogudes per l’acció humana que permetien elevar l’aigua dels rius) o les nòries de tracció animal (que permetien extreure l’aigua del subsòl) empenyen la construcció de sèquies per al regadiu, l’increment de la superfície agrícola regada i, conseqüentment, l’increment dels rendiments agrícoles. La introducció de nous conreus (com el blat de moro) i l’increment de la superfície dedicada a l’arròs, farà que la plana empordanesa s’especialitzi progressivament en el blat de moro, l’arròs, el blat i els farratges.

Però les grans transformacions de l’agricultura empordanesa han tingut lloc en els darrers 40 anys arran del gran canvi que va suposar la construcció de l’embassament de Boadella (inaugurat el 1968 i amb una capacitat de 63 hm3) i el pla de regadiu que a continuació es desenvolupa. De fet, però, ja des del segle XIX a les conques del Fluvià i la Muga havien s’havien dissenyat grans projectes de regadiu que no arribaran mai a bon port (Pavón, en curs de publicació). La transformació a regadiu de la plana de la Muga fou una actuació declarada d’interès nacional pel decret 2.108/66 i el corresponent “Plan General de Colonización” o “Plan Muga” fou aprovat l’any 1968. Aquest pla preveia la conversió de 12.270 hectàrees de terres de secà a regadiu. El sistema, fonamentat en l’embassament de Boadella, pretenia regar els marges dret (6.680 ha) i esquerre (5.590 ha) del riu Muga, des de l’assut de derivació de Pont de Molins fins a la mateixa desembocadura. Fins al moment, però, la superfície de regadiu executada no excedeix les 6.531,2 ha. La superfície agrícola continua avui en dia acaparant el major protagonisme dins el conjunt d’usos i cobertes del sòl de la plana altempordanesa. A partir dels anys setanta es constata una intensificació dels conreus herbacis, especialment del blat de moro i, més tard, el gira-sol. Els arrossars, tot i decréixer espectacularment durant molts anys fins a arribar a desaparèixer totalment, tornen a recuperar-se tímidament en els darrers anys. Altres usos del sòl que veuen augmentar la seva superfície són els fruiters, els erms pasturats i els espais urbans. De l’altra, els més perjudicats, pel fet que cauen en un procés de contínua regressió, són els conreus de secà, les oliveres i les vinyes, els prats i les pastures i la superfície forestal. La marcada vocació agrícola de la plana ha donat lloc a un paisatge molt característic on conviu un extens mosaic de camps de conreus separats per recs i fileres d’arbres que serveixen per frenar els efectes del vent sobre els cultius, amb nombrosos assentaments rurals de població de dimensions reduïdes. Tot i així, també és cert que la diversitat agrícola i paisatgística que hi havia en aquest territori

ha sofert, en els darrers anys, un procés d’homogeneïtzació fruit de les noves polítiques agràries i de les demandes del mercat. Aquest procés culmina amb la simplificació del paisatge agrari a causa de la intensificació dels conreus, sobretot de regadiu, de l’abandonament de les terres menys rendibles, del cultiu d’espècies subvencionades i de l’augment de les dimensions dels camps de conreu per satisfer la creixent necessitat de disposar de majors extensions conreables per a determinats productes (Serra i altres, 2004).

Tanmateix, altres factors expliquen els canvis experimentats en el paisatge de la plana. Per una banda, l’elevat creixement demogràfic que coneix la comarca durant l’últim terç del segle XX (dels 72.111 habitants del 1970 passem als 101.110 de l’any 2000, el que representa un increment de més del 40%). Ara bé, aquest creixement s’ha concentrat en unes poques zones de la comarca: a la capital comarcal (Figueres i la seva àrea urbana) i al litoral (Roses, Castelló i l’Escala). És el que es coneix com a procés de litoralització, tant demogràfica com de l’activitat econòmica. El turisme és l’altre gran agent transformador del paisatge, sobretot en el subsector litoral. La franja litoral veu com els espais antigament ocupats per aiguamolls i camps conreu es converteixen progressivament en nous assentaments i equipaments turístics, entre els quals destaquen les urbanitzacions i marines residencials d’Empúriabrava, a Castelló d’Empúries, i Santa Margarida, a Roses; els càmpings (sobretot al sector litoral de Sant Pere Pescador, els camps de golf (Perelada i Navata). De la mateixa manera que la conservació de la natura també adquireix, especialment durant els darrers 25 anys, un paper extremament important en aquest joc de transformació territorial i paisatgística. La política del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE) pel manteniment de superfícies inundades per aiguamolls, de superfícies de closes, de prats i matollars i l’increment de la superfície boscosa és segurament el millor reflex dels processos de conservació que tenen lloc a la comarca. És fàcil suposar que una conseqüència immediata d’aquestes transformacions territorials ha estat la diversificació i intensificació que s’ha donat en els usos i la demanda d’aigua de la conca. Pel que fa a l’aigua destinada a usos agraris, aquesta es distribueix entre els 28 hm3/any que utilitza la xarxa de regadius dependents de l’embassament de Boadella i els 15hm3/any estimats procedent dels aqüífers. L’aigua destinada a usos urbano-turístics procedeix bàsicament de l’embassament de Boadella (Figueres i els municipis limítrofs consumeixen entre 3 i 4 hm3/any, mentre que pels municipis de la Costa Brava nord el volum d’aigua consumit gira al voltant dels 7-8 hm3/any) i també de les extraccions d’aigües subterrànies (5hm3/any). Aquí caldria afegir-hi els 0,4 hm3/any estimats que consumeixen els camps de golf de Perelada i Navata. Per últim, les estratègies conservacionistes del PNAE comporten la necessitat d’aigua destinada a la recuperació d’estanys i maresmes, la reintroducció de l’arròs o la conservació i recuperació de closes, així com a l’establiment d’un cabal ecològic per al riu Muga fixat en 3-4 hm3/any. Per tant, a títol de resum, es constata com els factors que provoquen

Anna Ribas Palom

Natura i història en la creació dels ‘paisatges de l’aigua’a la plana de l’Alt Empordà

359

l’increment de la demanda d’aigua (creixement demogràfic, turisme, agricultura, conservació) han significat un creixent procés de diversificació i increment d’aquesta demanda d’aigua que ha portat fins i tot a la proliferació de conflictes socials en els moments que aquesta aigua ha faltat (Ventura, 2005).

5. Els canvis experimentats en els paisatges de l’aigua: l’exemple de les closes

Un dels paisatges de l’aigua que millor il·lustra aquest doble procés històric (un primer de “lluita contra l’aigua” i un segon de “lluita per l’aigua”) en les relacions entre l’aigua i la societat altempordanesa a la plana de l’Alt Empordà són les closes. Les closes són, per damunt de tot, un paisatge cultural resultat d’una forma tradicional de conservació i maneig de sòls i aigua per part de la pagesia empordanesa. Els marges arbrats fan la funció de tanques vives que separen parcel·les, barren el pas i resguarden de la tramuntana i condicionen ombra per al bestiar a l’estiu (imatge 5). Els prats encerclats

Imatge 5

Detall d'unes closes inundades a la plana de l'Alt Empordà

Autora: Anna Ribas

360 Anna Ribas Palom Treballs de la SCG, 61-62, 2006

d’aquestes tanques arbòries esdevenen excel·lents pastures per al bestiar (principalment vaques). Les closes són, per tant, un dels resultats més reeixits del llarg període de la història caracteritzat per la lluita contra l’aigua. Mentre l’agricultura s’instal·la en els espais amb millors condicions topogràfiques i edàfiques (allà on també s’emplacen els nuclis de població), la ramaderia extensiva se situa als espais inundables de la plana. En aquests espais inundables els assentaments de població es donen de forma dispersa, en els anomenats cortals, edificacions on a la planta baixa trobem el bestiar i al pis superior l’habitatge. Aprincipis del segle XVI existeixen, segons Yvette Barbaza (1988), unes 30 construccions d’aquests tipus. Les closes són, doncs, el resultat d’aquesta vocació ramadera dels espais inundables de la plana altempordanesa. La decadència dels arrossars al segle XVIII (que arriba fins i tot a la seva prohibició definitiva l’any 1838) farà que molta de la superfície fins llavors dedicada a l’arròs passi a convertir-se en closes.

Mapa 3

Àrea d'estudi seleccionada

Font: Llausàs (2005)

Però a mida que l’agricultura es va tecnificant i intensificant, aquest sistema agrari de les closes comença a experimentar canvis importants. La millora tècnica en els sistemes de drenatge i el progrés del blat de moro i els farratges reforcen la vocació agrícola de la plana, la qual progressivament es va orientant cap a un policonreu cada vegada més intensiu i a la recuperació de l’arròs durant les primeres dècades del segle XX (Barbaza, 1988). Apartir de la dècada dels setanta la reducció de la superfície de closes i la seva substitució per conreus permanents és el resultat d’un sistema agrari cada vegada més modern, mecanitzat i especialitzat en cereals, farratges, fruiters i producció de llet. En un estudi realitzat per Albert Llausàs (2005) es constata que en una àrea d’unes 2.600 ha –compresa entre el riu Muga i el Fluvià (que inclou la totalitat de la Reserva Integral de les Llaunes, la Reserva Natural de la Illa de Caramany i la major part de l’anomenat polígon 2 del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà) (mapa 3)- el punt àlgid de les closes durant la segona meitat del segle XX té lloc al voltant del 1970 (poc més de 600 ha) mentre que l’any 1957 era de gairebé 400 ha. Aquest augment de la superfície de closes s’explica per l’abandonament del conreu de l’arròs i la seva progressiva substitució per closes. Tanmateix, però, la progressiva intensificació i mecanització de l’agricultura i les repercussions de la Política Agrària Comunitària (PAC), d’orientació tradicionalment productivista, afavoriran la progressiva regressió del paisatge de closes (mapa 4). L’any 2001 la superfície ocupada per closes en aquesta àrea d’estudi és de tan sols 160 ha i a més a més els característics marges arbrats, tot i guanyar amplada com a conseqüència de l’abandonament de les pràctiques de manteniment (poda dels arbres), s’han vist fragmentats. L’abandó d’aquests tipus d’activitats tradicional vinculades al manteniment de les closes comporta efectes negatius com serien la pèrdua de superfície agrícola útil (ja que l’avenç del marge té lloc en detriment del camp) i el que segurament és més important, la pèrdua de pràctiques culturals ancestrals relacionades amb la seva conservació i manteniment. Amés a més, la progressiva substitució de les pastures per conreus poc adaptats a aquests espais inundables però beneficiats per les polítiques agràries europees (com el blat de moro o el gira-sol) comença a provocar greus problemes de salinització dels sòls.

Una altra coberta del sòl que ha guanyat terreny en detriment de les closes ha estat la vegetació de maresma, fins al punt que a l’àrea d’estudi gairebé un 40% de les antigues closes s’han reconvertit a aquesta nova coberta com a conseqüència de l’efecte protector del Parc. Tot i així, la implantació de les polítiques de recuperació d’ambients humits d’alta biodiversitat i del paisatge tradicional empordanès ha estat una de les polítiques que s’han impulsat i es pensen potenciar encara més en els propers anys dins els límits del Parc i, fins i tot, en zones adjacents. Algunes mesures agroambientals ja han començat a contribuir al manteniment i a la recuperació de closes en sòls que havien passat a ser conreats. Antics camps de blat de moro o de gira-sol han estat reconvertit en closes i s’han reintroduït espècies ramaderes autòctones, com la vaca marinera, o altres espècies adaptades als ambients humits que es donen a les closes, com els cavalls de la Camarga o els ases.

Mapa 4

Evolució de les closes a l'àrea d'estudi (1957-2001)

En aquesta mateixa línia, el mes de novembre del 2006 té lloc a la seu del Parc les jornades sobre “Conservació i recuperació d’ecosistemes de zones humides. Les closes de l’Empordà)” amb el doble objectiu de, per una banda, avaluar, predir, diagnosticar i prevenir els impactes ambientals dels canvis en l’ús i maneig de les closes i, per l’altra, analitzar i discutir com s’ha de vertebrar l’activitat social i econòmica en espais naturals i humits amb la protecció i conservació del territori.

Conclusions

Al llarg d’aquest article hem pogut constatar com des de la Geografia, i en concret des d’alguns dels principis, metodologies i instruments que ens ofereixen la Geografia Històrica i la Geografia Ambiental, es pot analitzar i interpretar el procés de creació dels paisatges de l’aigua a la plana de l’Alt Empordà. Através de la cartografia històrica i els relats de viatgers i cro-

362

Anna Ribas Palom Treballs de

Natura i història en la creació dels ‘paisatges de l’aigua’a la plana de l’Alt Empordà

363

nistes hem pogut analitzar el procés de dessecació de l’estany de Castelló, de la mateixa manera que la cartografia automàtica, els Sistemes d’Informació Geogràfica o les entrevistes amb la pagesia empordanesa ens han ajudat a entendre els canvis experimentats en els paisatges de closes d’ençà la segona meitat del segle XX.

Ales planes al·luvials –i en aquest cas la plana de l’Alt Empordà no n’ha resultat ser cap excepció– s’hi concentra actualment la major part de població i activitat econòmica. La fertilitat i l’accés fàcil a l’aigua característics d’aquestes planes han estat crucials per a l’expansió de l’agricultura en detriment dels estanys, aiguamolls i altres zones humides que, en el passat, havien arribat a dominar moltes d’aquestes planes. Tanmateix, l’activitat turística, concentrada majoritàriament al litoral, ha comportat creixements urbanístics espectaculars acompanyats d’impactants infraestructures viàries i d’equipaments turístics que han transformat el territori.

Avui dia ens pot resultar sorprenent constatar aquestes transformacions experimentades per tants paisatges dominats per les aigües. També ha canviat la mentalitat col·lectiva, i els nostres “paisatges de l’aigua” cada vegada es consideren més, com en el cas dels exemples de les voladures Fluvianàutic o les antenes de Radio Liberty amb què començàvem aquest article, paisatges singulars a protegir pels seus valors naturals però també pels seus valors històrics i culturals. Tot plegat ho hauríem d’interpretar, més que mai, com el desig social de retornar a un paisatge on natura i cultura es retroben en el respecte a la diversitat social i ambiental que històricament ha caracteritzat els paisatges de l’aigua a la plana altempordanesa. Les polítiques de conservació de la natura com a forces inductores de canvis en els paisatges semblen guanyar cada vegada més força, una força que cal aprofitar a favor d’uns paisatges de l’aigua no només carregats de valors ecològics sinó també, en el sentit més ampli de la paraula, de valors ecosocials que s’han de veure i gestionar com a un recurs econòmic perdurable que garanteixi l’equilibri de la relació entre la natura i la cultura.

Bibliografía

BARBAZÀ, Yvette (1988). El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona: Edicions 62, 2 vol.

CATÓ (segles III i II aC, edició 1927). D’Agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

LLAUSÀS, Albert (2005). Caracterització i anàlisi dels canvis paisatgístics de les closes a la Plana de l’Alt Empordà a una escala de detall per al període 1957-2001. Girona: Treball de Recerca del Doctorat de Medi Ambient de la Universitat de Girona.

MADOZ, Pascual (1845-1850, edició 1985). Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Barcelona: Curial.

MATAS, Josep (1986). Els estanys eixuts. Girona: Diputació de Girona. Col·lecció Quaderns de la Revista de Girona.

PAVÓN, David (en curs de publicació). “Antecedentes de los grandes proyectos de irrigación en el llano del Alto Ampurdán. La opción fracasada de los grandes regadíos catalanes del siglo XIX”. Scripta Nova.

RIBAS, Anna i SAURÍ, David. [eds.] (2002). Canvis socioambientals a l’Alt Empordà (1950-2000). Natura i història en l’evolució recent del paisatge altempordanès. Girona: Càtedra de Geografia i Pensament Territorial i Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona.

RIBAS, Pascual (2000). Atles de Castelló d’Empúries. Segles XVII al XIX Figueres: Ajuntament de Castelló d’Empúries.

SERRA, Pere; SAURÍ, David; PONS, Xavier (2004). “Evolució recent del paisatge agrari de l’Alt Empordà a través de la teledetecció i d’índexs paisatgístics”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 57, p. 237-256.

VENTURA, Montserrat (2005). Conflictes socioterritorials i participació pública en la gestió de l’aigua de la conca del riu Muga (Alt Empordà). Girona: Tesi Doctoral del Doctorat de Medi Ambient de la Universitat de Girona.

ZAMORA, Francisco de (1785-1790, edició 1973). Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona: Curial.

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Les

transformacions dels assentaments a la plana de l'Alt Empordà: un estat de la qüestió1

Resum

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona sergi.cuadrado@uab.cat

En aquest article s’intenta sintetitzar el que són un bon nombre d’aportacions sobre les dinàmiques territorials i sobre les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà. Através d’aquestes aportacions, es fixarà l’atenció sobre l’evolució dels assentaments tradicionals, el desenvolupament a finals dels anys cinquanta del segle XX del turisme de masses de sol i platja, que va originar un model de creixement urbanístic basat en un gran consum del territori, i sobre les darreres tendències, tant aquelles relacionades amb la renovació del model turístic, com aquelles que tenen a veure amb els canvis en la dinàmica territorial general. Aquestes tendències han desembocat en un nou augment de la pressió que ha provocat la resposta tant de la societat civil com de l’administració. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 367/388

1 Els continguts d'aquest text són fruit del treball de recerca del doctorat en Geografia Humana realitzat al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció dels professors Helena Estalella i Antoni Durà (Cuadrado, 2005). Per a la realització d'aquest treball he gaudit d'una beca de Formación de Personal Investigador (FPI), en el marc del projecte INTERFASE II (Hacia la gestión integrada y sostenible de la franja costera y la plataforma continental; REN2003-09193-C03-01), finançat per la Comisión Interministerial de Ciencia y Tecnología (CICYT) i desenvolupat sota la coordinació de la doctora Françoise Breton.

Paraules clau: assentaments tradicionals, transformacions pel turisme, renovació del model turístic, canvis en la dinàmica territorial general, plana de l’Alt Empordà.

Las transformaciones de los asentamientos en la llanura del Alt Empordà: un estado de la cuestión

Resumen

En este artículo se intenta sintetizar lo que son un buen número de aportaciones sobre las dinámicas territoriales y sobre las transformaciones de los asentamientos en la llanura del Alt Empordà. Através de estas aportaciones, se fijará la atención sobre la evolución de los asentamientos tradicionales, el desarrollo a finales de los años cincuenta del siglo XX del turismo de masas de sol y playa, que originó un modelo de crecimiento urbanístico basado en un gran consumo de territorio, y sobre las últimas tendencias, tanto aquellas relacionadas con la renovación del modelo turístico, como aquellas que tienen que ver con los cambios en la dinámica territorial general. Estas tendencias han desembocado en un nuevo aumento de la presión que ha provocado la respuesta tanto de la sociedad civil como de la administración.

Palabras clave: asentamientos tradicionales, transformaciones por el turismo, renovación del modelo turístico, cambios en la dinámica territorial general, llanura del Alt Empordà.

Settlement transformation in the Alt Empordà: a review

Abstract

This article aims to synthetize a considerable number of contributions about territorial dynamics and settlement transformations in the Alt Empordà plane. By means of these contributions, the attention will be focused on the evolution of traditional settlements, the expansion of sun and beach mass tourism in the late 1950’s, which originated a urban development pattern based on a large consumption of territory, and on the last trends both about the touristic pattern renovation and about the changes of territorial dynamics in general, which have resulted in a new increase of the pressure, that has in

turn given rise to the response of both the civil society and the administration.

Key words: traditional settlements, tourism transformations, touristic model renovation, changes in general territorial dynamics, Alt Empordà plane

1. Introducció

“La gran mayoría de la población de nuestra comarca vive en pueblos y caseríos más o menos en orden cerrado, pero existe un determinado porcentaje de la misma que se dispersa en masos o casas de payés. Es conocida la dificultad de señalar donde termina la concentración y donde empieza la verdadera dispersión, no sólo por la intrínseca dificultad de fijar estos conceptos sino con la ambigüedad con que son manejados en los nomenclátors”.

Compte (1963-64, p. 243)

“En menys de deu anys, el turisme s’ha fet seu el paisatge; en menys de deu anys, la vella i magnífica costa gironina, animada per una vida profunda i multiforme, s’ha convertit en la jove i fressosa Costa Brava, coneguda pels turistes del món sencer i amenaçada de perdre, sota la capa impersonal dels equipaments turístics, els trets originals lentament elaborats durant segles per l’acció conjunta dels homes i del mar”.

Barbaza (1988, vol. II, p. 260)

“Avui és evident que l’estudi de la Costa Brava s’ha de situar en un espai que desborda els límits dels termes municipals costaners i penetra cap a l’interior. (...) Tenim, per tant, davant nostre realitats molt diverses per considerar, unes realitats que fan augmentar encara més la complexitat a què ens referíem anteriorment. I per si tot això no fos suficient, tenim al litoral un sistema urbà de ciutats i poblacions multifuncionals, és a dir, no dedicades únicament al turisme i al lleure, sinó posseïdores d’una dinàmica pròpia de creixement i de transformació i amb uns graus molt variables d’identificació amb aquestes activitats”.

Cals (2005, p. 376) 369

Amb aquestes tres cites d’autors tan cabdals per a l’estudi de l’àrea que es tracta (la plana de l’Alt Empordà), s’intenta presentar i sintetitzar el que són un bon nombre d’aportacions sobre les dinàmiques territorials i sobre les transformacions dels assentaments en aquest territori. Existeix una rica literatura sobre aquests aspectes que s’ha resseguit i que es pretén reflectir en aquest article.

En primer lloc es posarà l’atenció sobre els autors que s’han fixat en l’evolució dels assentaments tradicionals des dels temps dels grecs i els romans fins als anys cinquanta del segle XX; una evolució que, com es veurà, s’hauria desenvolupat molt condicionada als accidents físics del territori, i que hauria portat a la constitució d’un sistema d’assentaments tradicionals amb diferents menes de nuclis. En segon lloc es farà èmfasi en aquelles aportacions que han analitzat com es va produir a finals dels anys cinquanta l’eclosió del turisme de masses de sol i platja, i que va originar un model de creixement urbanístic basat en un gran consum del territori. Com es veurà, el turisme va comportar un procés de transformació dels assentaments desenvolupat en diferents etapes i sota unes modalitats i uns factors de localització específics, que han conduït a situacions diferents a la costa i a l’interior. Per acabar, el discurs se centrarà en els treballs que s’han fixat en les darreres tendències, tant aquelles relacionades amb la renovació del model turístic com aquelles que tenen a veure més amb els canvis en la dinàmica territorial general. Tant unes com les altres han desembocat en un nou augment de la pressió, que ha provocat la resposta tant de la societat civil com de l’administració.

L’objectiu de l’article és, doncs, realitzar un estat de la qüestió dels estudis que s’han fixat, d’una manera o altra, en la transformació i l’evolució dels assentaments a l’àrea estudiada: la plana altempordanesa. Aefectes de l’estudi s’ha considerat aquesta àrea formada per vint-i-un municipis de la comarca de l’Alt Empordà.2

Així, s’han consultat obres que es consideren bàsiques per a tres talls temporals: a finals dels cinquanta i principis dels seixanta,amb les monografies de la geografia regional; entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan apareixen treballs que analitzen les conseqüències del model turístic de masses i que es poden relacionar amb el primer Debat Costa Brava; finalment, entre finals dels noranta i el moment actual, quan hi ha una nova eclosió de literatura sobre l’àrea d’estudi que es pot relacionar amb la preocupació pel nou increment de la pressió sobre el territori, que culmina amb les ponències i comunicacions del segon Debat Costa Brava. Tots aquests treballs constitueixen un bon conjunt d’aportacions de gran utilitat per a tots aquells que s’aproximen a l’estudi d’aquest àmbit.

2 L'àmbit comprèn el litoral des de Roses fins a l'Escala i cap a l'interior fins als límits de Figueres. Els municipis considerats són els següents: Cabanes, Castelló d'Empúries, Fortià, l'Armentera, l'Escala, PalauSaverdera, Pau, Pedret i Marzà, Peralada, Riumors, Roses, Sant Mori, Sant Pere Pescador, Siurana, Torroella de Fluvià, Ventalló, Vilabertran, Viladamat, Vilajuïga, Vilamacolum i Vila-Sacra.

Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

371

2. L’Alt Empordà en el debat acadèmic: l’evolució dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà a partirdels autors consultats

En aquest apartat, a partir dels autors consultats, s’analitza l’evolució dels assentaments fins a la irrupció del turisme, el desenvolupament del turisme i la transformació dels assentaments que va comportar i el recent augment de la pressió, associat a la transformació de les dinàmiques turístiques i al canvi en les pautes territorials generals.

2.1. L’evolució fins a la irrupció del turisme

L’evolució dels assentaments fins a la irrupció del turisme es pot seguir a través dels treballs d’autors com Blasi (1954), Iglésies (1958), Llobet (1958), Compte (1963-64, 1964), Badia (1981) o Barbaza (1988).

Segons les aportacions d’aquests autors, l’inici dels actuals assentaments cal buscar-lo, en les dues colònies gregues: Rodhe, localitzada a la ciutadella de Roses, i Emporion, situada entre l’Escala i Sant Martí d’Empúries. Posteriorment, amb el procés de romanització van aparèixer les villae; unes explotacions agrícoles que serien l’antecedent de molts dels pobles amb noms que comencen per “vila”: Vilabertran, Viladamat, Vilamacolum, etc. Ja al període medieval, es va produir la fixació definitiva dels assentaments, amb la pervivència dels pobles d’origen romà, però també amb l’aparició de nous nuclis de població a recer dels castells, les sagreres i els monestirs. Castelló d’Empúries i Peralada van agafar una especial preponderància com a centres polítics i administratius, que es va reflectir en els seus nuclis. Els factors que més van influir en la situació d’aquests assentaments es poden resumir en els següents:

Topografia: ja que molts nuclis s’haurien establert a les petites elevacions dels turons, a les terrasses més altes dels rius o als límits de les antigues zones lacustres.

Hidrografia: per l’elevada fertilitat de les terres properes als rius, tot i el risc que en suposaven les avingudes.

Vies de comunicació: que des del temps dels romans haurien estat un factor decisori en l’evolució dels nuclis.

Fins a aquell moment els assentaments s’haurien disposat separats de la costa. Per autors com Blasi (1954) o Badia (1981) per la inseguretat pels episodis bèl·lics i la pirateria. En canvi, per Barbaza (1988) la causa hauria estat

la faixa d’aiguamolls, que comportava inundacions freqüents i malalties infeccioses. Apartir del segle XV, però, es produeix una primera dispersió dels assentaments a la franja costanera, amb l’establiment dels cortals; uns masos que es troben relacionats amb l’assecament dels aiguamolls i la seva transformació en prats de pastura i sovint apareixen fortificats i amb torres de defensa (Llobet, 1958). El procés de dessecació va culminar als segles XVIII i XIX, i va comportar l’ampliació de la superfície conreada i la introducció de noves tècniques i conreus. Amb l’avanç dels treballs d’assecament però també amb la pacificació de la costa i l’autorització als catalans pel comerç amb Amèrica, els assentaments s’atansen novament a la primera línia de costa. Es produeix l’aparició d’un bon nombre de masos i també de nous barris, que creixen adoptant la configuració típica de les poblacions costaneres catalanes. Roses i l’Escala són barris de pescadors sorgits als segles XVI i XVII, que van experimentar un gran desenvolupament al XVIII i van sobrepassar els nuclis originals: Sant Martí d’Empúries en el cas de l’Escala i l’antic nucli dins la ciutadella –avui desaparegut– en el cas de Roses. Durant el XIX i principis del XX la bonança econòmica pels canvis en l’estructura agrària repercuteix en l’evolució demogràfica. Els diferents nuclis experimenten creixements de la trama urbana preexistent, seguint els camins d’accés i integrant les masies properes. Les dinàmiques del sector agrari també introdueixen canvis en la disposició i la forma de les edificacions. Les noves cases es fan més grans, amb l’addició d’edificacions complementàries per les noves necessitats de l’explotació agrària: coberts i magatzems pels fruits, garatges per a la maquinària i quadres per als animals (Compte, 1963-64).

El resultat d’aquests processos és la tradicional disposició dels assentaments en base a nombrosos pobles petits –de 300 a 1.000 habitants– no massa allunyats els uns dels altres. Per contra, el poblament aïllat (amb l’excepció dels cortals) hauria estat tradicionalment poc representat, tot i l’augment de principis del segle XX. Dins d’aquest esquema general, a partir de Compte (1963-64), es poden distingir tres tipus de pobles:

Poble més tancat: apinyat al voltant del castell o l’església i situat damunt d’una petita elevació del terreny. Sant Mori i Siurana en serien bons exemples.

Poble amb una disposició més oberta: que en alguns casos sembla més aviat una agrupació de masos que un nucli urbà completament definit. Per exemple, Vilamacolum, Fortià o Riumors.

Pobles amb un caràctermés urbà: relacionat amb la seva història (Castelló d’Empúries o Peralada), o perquè la seva evolució es troba marcada per activitats al marge de les agropecuàries, com la pesca o la navegació (Roses i l’Escala).

L’estructura territorial3 de la plana era l’expressió d’un mode d’organització altament estabilitzat, basat en una agricultura rica i dinàmica, i amb una evolució demogràfica molt regular. Els marges, en canvi, mostraven un cert estancament, segons Barbaza (1988), ocasionat per la pèrdua de l’equilibri entre l’evolució de les tècniques i les possibilitats del medi, que havia portat al moment òptim del segle XIX. Com en el cas de Roses, on el declivi de la navegació i la crisi de la vinya –arrossegada des de la fil·loxera– es poden relacionar amb els progressos de les comunicacions i els canvis en l’agricultura i van comportar una forta davallada demogràfica.

2.2. Eclosió i desenvolupament del fenomen turístic (1950-1990)

El desenvolupament del turisme també ha estat tractat per diversos autors (Badia, 1981; Cals, 1982, 1987; Barbaza, 1988; Mundet, 2000; Gifre, 2000; Nogué, 2000).

Els primers antecedents del turisme es troben a finals del XIX i principis del XX quan artistes i intel·lectuals conformaven una certa afluència turística4 d’un nivell cultural alt, que es dirigia a indrets com els jaciments arqueològics d’Empúries, declarats el 1914 Monument d’Interès Nacional (Badia, 1981). Paral·lelament, les classes acomodades comarcal i regional es dirigien a les platges de Roses i l’Escala. L’any 1883 ja es té constància de l’existència d’una vintena de “casetes de bany” a Roses; unes construccions temporals fetes de canya i fusta (Barbaza, 1988). Durant els anys vint es van començar a construir luxoses residències, fora dels nuclis urbans i en llocs elevats amb bones vistes. No obstant això, aquest incipient turisme residencial va ser molt reduït –a Roses es van aixecar algunes torres al camí del Far–i es va aturar amb la Guerra Civil.

Als anys cinquanta s’inicia l’arribada de turistes estrangers i a finals de la dècada, tot i que amb un cert retard respecte al centre i sud de la Costa Brava (Compte, 1963-64), es comença a implantar el model turístic de masses. També hi van haver diferències entre les costes rocalloses dels extrems i la costa baixa del centre del golf de Roses. Aprincipis dels seixanta, Castelló d’Empúries i Sant

3 Per copsar amb més detall la situació es poden consultar les entrades dels diferents municipis dins el volum de Girona de la Geografia General de Catalunya publicada a principis del segle XX. Es pot veure com uns són una "població industriosa", altres compten amb "lo terrer de bona qualitat", alguns són considerats com un vila "regularment urbanisada, ab bon caseríu" mentre que altres no passen de ser considerats com un poble "exclusivament rural". Són especialment il·lustratives, a més, les fotografies que acompanyen el text (Botet, 1909?).

4 Amb la qual es poden relacionar les descripcions de Josep Pla a la seva Guia de la Costa Brava, una de les primeres "guies turístiques" d'aquest territori. S'hi pot copsar l'estat de la costa, lliure d'edificacions, i els diferents components del paisatge de la plana: les dunes fixades pels pins, les closes, els recs, amb abundància de peixos i resseguits pels boscos de ribera, els grans cortals situats una mica a l'interior i a la costa les zones d'aiguamoll, de les quals s'aixequen grans estols d'ocells (Pla, 1948). En el mateix estil, literari i evocador, es poden circumscriure les descripcions del paisatge empordanès de Carles Pi Sunyer, incloses a l'obra Una interpretació de l'Empordà (Pi Sunyer, 1976).

Pere Pescador encara es mantenien com a pobles agrícoles (Barbaza, 1988).

Durant els seixanta es va consolidar un model turístic caracteritzat per la concentració dels equipaments a la franja costanera, per la primacia de l’oferta de sol i platja, per la marcada estacionalitat i pel fort i caòtic consum de territori. Al principi, la infraestructura d’allotjament es va desenvolupar precipitadament, a partir de la reconversió de les antigues fondes o l’aprofitament d’habitatges en desús. Com assenyala Barbaza (1988, vol. II, p. 271), els turistes “van venir espontàniament, quan no hi havia res previst per al seu allotjament”.Amb la intensificació del fenomen, es va anar fornint una creixent oferta hotelera i es va desenvolupar l’oferta d’oci i entreteniment. Les senzilles tavernes de pescadors i els vells casinos es van substituir per bars, restaurants i sales de ball. Sovint, els establiments s’omplien d’icones relacionades amb els aspectes més tòpics del tipisme espanyol,5 de gran èxit entre els turistes estrangers. També es va configurar l’oferta comercial, amb les cada cop més nombroses botigues de souvenirs, que se situen a les artèries més concorregudes. Aaquest procés van contribuir l’obertura de l’aeroport de Girona, el traçat de l’autopista i l’acció dels majoristes de viatges, que incidiran en l’augment del flux de turistes i la capacitat d’allotjament. El model turístic serà, cada cop més, un model estandarditzat i homogeneïtzat, sense cap mena de personalitat, massificat en quant a xifres però també quant als comportaments, i molt centrat en els segments més baixos de la demanda.

Apartir de la dècada dels setanta, l’allotjament hoteler perd pes i augmenten altres formes d’allotjament com els càmpings i les urbanitzacions de segona residència, conformades per alts blocs d’apartaments o bé per les popularment anomenades “torres” (Barbaza, 1988). Amb la millora de les comunicacions i l’augment del nivell de motorització, creixen les demandes de segona residència dels catalans, que en aquesta àrea se superposen al turisme. Es produeix, doncs, el pas d’una situació dominada pel turisme internacional al turisme residencial de la població del país, amb el que es va configurant un model econòmic fonamentat en els serveis i la construcció (Cals, 1982, 1987). Tantmateix, amb la pèrdua de preponderància de les activitats primàries i la progressiva terciarització de l’economia, es produeix la millora de les condicions socioeconòmiques i s’inicia un accelerat creixement demogràfic. Hi va tenir molt a veure el fort corrent immigratori procedent d’altres indrets de l’Estat, que s’entendrà al llarg del període 1950-1980, i que implicarà el rejoveniment de la població i l’augment de les taxes de natalitat (Cals, 1987; Gifre, 2000; Nogué, 2000; Pavón, 2002).

5 En relació amb això, es pot veure el llibre d'Esteve Fàbregas, Vint anys de turisme a la costa Brava (19501970) Cara i creu d'una època divertida, un compendi de relats curts realitzats des d'un punt de vista costumista, i ple d'ironia, on es descriuen aquells anys d'efervescència del turisme de masses. El text va acompanyat, a més, per dibuixos d'en Cesc (Fàbregas, 1970).

Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

375

2.3. La transformació dels assentaments a partirde les dinàmiques turístiques

L’ocupació del territori litoral va anar, doncs, estretament lligada al desenvolupament del turisme i la segona residència, que és la que ha acabat donant forma al paisatge urbanitzat de la costa i, en definitiva, la que més ha contribuït a malmetre’n els valors. En paraules de Barbaza (1988, vol. II, p. 415), el turisme comporta tant “l’expansió i la transformació de l’hàbitat” com “la degradació dels més bells paisatges de la costa”.

2.3.1. Etapes de la transformació dels assentaments en relació al turisme

Un bon nombre d’autors han analitzat els processos de transformació dels assentaments i d’expansió de la superfície urbanitzada a partir del turisme (Carreras Quilis et al., 1978; Cervera i Alonso de Medina, 1978; Esteban, 1978; Cals, 1982, 1987; Barbaza, 1988; Fraguell, 1994; ICC, 1994). S’hi poden distingir dos etapes.

En un primer moment es produeix la densificació dels teixits urbans preexistents, amb noves construccions als solars no utilitzats o en el lloc d’edificacions en desús. També per l’addició de plantes a les edificacions preexistents. Es va donar una transformació tant física com funcional. Les antigues cases de pagesos o de pescadors, de dues o tres plantes i una tipologia arquitectònica senzilla, es van substituir per edificis de quatre o més pisos, amb una barreja total d’estils i de tipologies. Els baixos de les cases i els petits tallers i obradors es converteixen en bars, restaurants o comerços.

Posteriorment, la congestió dels nuclis i l’encariment dels preus del sòl van traslladar la construcció als afores, amb nous creixements que s’estenen per sobre d’antics camps de conreu i masses forestals. Aquests creixements se situen o als límits del nucli (Roses i l’Escala) o en terrenys aïllats (Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador). En el primer cases tracta de fenòmens d’urbanització, sovint espontània o semiespontània, que es caracteritzen per la nova construcció que va ampliant el nucli urbà en dues direccions, de forma paral·lela a la línia de costa. Es dóna lloc, en paraules de Fraguell (1994, p. 150), “a un plànol estrellat i dispers, amb profunds espais intersticials quasi arran d’aigua”. Es pot veure la descripció de Barbaza (1988, vol. II, p. 337) del procés de creixement de la urbanització a llevant del nucli tradicional de Roses. En el segon es tracta d’urbanitzacions situades fora del nucli urbà, realitzades de cop a partir d’una promoció unitària, on predominen formes que suposen una degeneració del model de “ciutat-jardí”. Tant unes com les altres es caracteritzen pels següents trets característics:

Heterogeneïtat de l’edificació: amb la combinació de grans blocs d’apartaments –els anomenats edificis pantalla– situats a primera línia de mar i

els habitatges unifamiliars –generalment cases aïllades– situats més a l’interior i barrejats amb la superfície arbrada.

Combinació dels usos residencials amb altres usos: tot i que no sempre va ser així, en principi, els creixements turístics es caracteritzarien per la combinació d’usos: residencial, allotjament i restauració, serveis destinats al lleure, etc. Barbaza (1988, vol. II, p. 330) descriu la urbanització turística com “una zona residencial, una zona hotelera, amb diversos serveis, i una zona verda generalment amb terrenys esportius i piscina”.

Mala qualitat dels materials constructius: per ser objectes produïts per al consum de masses. Com assenyala Barbaza (1988, vol. II, p. 327), “es pot plasmar el gran nombre de construccions fetes a corre-cuita, instal·lacions rudimentàries ben bé”.

Davant d’això les autoritats franquistes van instaurar un model obsessionat per forçar el màxim creixement a curt termini. La debilitat i la negligència de les administracions locals va generalitzar una pràctica urbanística fonamentada en el laissez-faire. Els plans urbanístics de l’època van ser constantment vulnerats pels plans parcials d’iniciativa privada i la planificació, més que per ordenar el creixement, va servir per legalitzar a posteriori una realitat urbanística ja existent (Carreras Quilis et al., 1978; Cervera i Alonso de Medina, 1978; Esteban, 1978; ICC, 1994).

2.3.2. Les urbanitzacions turístiques: principals factors de localització

Les urbanitzacions turístiques compten amb factors de localització diferents dels de les zones urbanes convencionals, que en el seu moment van determinar la seva implantació.

Per una banda, la proximitat a la costa ja que segons autors com Carreras Quilis et al. (1978), Cals (1982), Barbaza (1988) i Fraguell (1994) aquest tipus d’assentaments, o bé se situaven al costat mateix de la platja, perquè els usuaris poguessin gaudir del bany o practicar els esports nàutics amb facilitat, o bé s’enfilaven pels sectors rocallosos a causa de l’important paper de les vistes al mar. Resulten clarificadores les paraules de Barbaza (1988, vol. II, p. 333): “la majoria de les urbanitzacions són al costat immediat del mar, a les mateixes platges, o be als primers pendissos dels massissos costaners”. La importància de la proximitat al mar es veu incrementada en els càmpings. Segons Barbaza (1988, vol. II, p. 323): “han de comptar amb enormes espais oberts, amb arbres, si es pot, i cal que estiguin situats tant a prop del mar com sigui possible”.

Per una altra banda, l’estructura agrària (propietat i parcel·lari) preexistent ja que aquestes conversions del sòl rústic en sòl urbà, generalment, es feien en grans propietats, que eren comprades pel promotor o promogudes directament pels propietaris. És molt il·lustrativa l’explicació de Fraguell (1994, p. 151) sobre el procés d’implantació de la urbanització turística al

377 Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

municipi de Roses, on es pot veure com cada operació respon a l’estratègia especuladora de propietaris de la terra i de promotors immobiliaris, que no són mai del municipi sinó que són de ciutat o estrangers. El resultat és una localització erràtica, realitzada independentment de la resta del territori, i on l’únic punt de relació és l’accés a la carretera més propera (Esteban, 1978).

2.3.3. Diversitat d’adaptacions a la costa i a l’interior

Aquest procés de transformació dels assentaments arran del turisme no es va produir de la mateixa manera als municipis de la costa i a l’interior. Els més afectats pel turisme van ser els quatre municipis costaners: Roses, Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador i l’Escala. Cada un d’ells té una configuració i unes característiques particulars.

Roses: on l’espai urbà s’ha estès seguint l’arc de la badia. Cap al sud-oest es troba la urbanització Santa Margarida, on proliferen els blocs d’apartaments. Cap a l’est, el continu urbà s’estén amb edificacions unifamiliars que s’enfilen pels sectors rocallosos del Puig-rom, la cala Canyelles, l’Almadrava, etc. (Fraguell, 1994).

Castelló d’Empúries: com s’assenyala a Cals (1987), Castelló d’Empúries, turísticament parlant, és sobretot Empuriabrava. Aixecada a l’estil de les marines nord-americanes, amb una xarxa de carrers i canals encreuats, és possiblement la urbanització de més envergadura de tot el litoral català. Al’estiu aconsegueix fàcilment els 35.000 residents, tot i que hi ha fonts que parlen d’ocupacions de 50.000 i 60.000 (Compte, 1976; Planas, 1987). Realitzada en terrenys propietat del marquès de Sant Mori, un dels integrants de la promotora Ampuriabrava SA, fou aprovada l’any 1966. Durant els setanta i els vuitanta s’hi produí un accelerat procés de construcció i venda, que no es va controlar ni per la promotora ni per l’Ajuntament. El resultat ha estat “un desenvolupament irregular i discontinu dels diversos sectors, amb l’existència d’espais buits al costat de blocs de pisos i apartaments” (Planas, 1987, p. 69).

Sant Pere Pescador: tot i que es podria pensar que és menys turístic, compta amb una notable capacitat d’allotjament (Cals, 1987), ja que el turisme s’hi va desenvolupar principalment en forma de càmpings. Els càmpings començaren a materialitzar-se a principis dels seixanta: l’any 1960 s’instal·laren La Ánfora i La Gaviota, el 1962 el càmping El Río i el 1968 el càmping Las Dunas. Actualment hi ha set establiments d’aquesta mena (Roig, 2002).

L’Escala: comptava amb una qualitat paisatgística molt remarcable, fonamentada en l’emplaçament i en el marcat caràcter de poble de pescadors; una qualitat paisatgística que ha desaparegut amb la proliferació de la urbanització, que hi ha conformat un extens teixit urbà continu, amb edificis de tipus

pantalla a primera línia i cases aïllades barrejades amb la superfície arbrada a l’interior (Badia, 1981).

Per la seva banda, els nuclis situats més a l’interior, lligats al manteniment de l’activitat agrícola, haurien seguit la seva tendència a la despoblació (Gifre, 2000; Nogué, 2000). Com ja assenyalava Barbaza (1988, vol. II, p. 421): “n’hi ha prou amb apartar-se tres o quatre quilòmetres, de vegades fins i tot menys, per trobar les formes i el ritme d’expansió normals de l’hàbitat tradicional”. El que s’ha produït en aquests nuclis és la presència de segones residències. És tracta d’un tipus “alternatiu” de turisme residencial que es basa, en gran part, en la rehabilitació d’habitatges situats dins el propi nucli urbà o de masos propers, amb la qual cosa es produeix un canvi d’ús del residencial principal al residencial secundari (Fraguell, 1994; Donaire et al., 1997).

2.3.4. Els resultats del procés i els primers moviments d’oposició

Tots aquests processos van generar una sèrie de conseqüències perjudicials per a la societat, el territori i el medi que van ser l’origen de moviments populars d’oposició, i han estat objecte d’anàlisi per part d’un bon nombre d’autors (Carreras Quilis et al., 1978; Cervera i Alonso de Medina, 1978; Esteban, 1978; Cals, 1982, 1987; Barbaza, 1988; Fraguell, 1994; ICC, 1994; Mundet, 2000; Nogué, 2000, 2005; Pié, 2005).

El principal resultat va ser la constitució d’un model territorial, al qual han fet referència autors com Cals (1982), Barbaza (1988) o Fraguell (1994), caracteritzat per dos tipus d’ocupació dels municipis costaners: per una banda, una ocupació de tipus continu, paral·lela a la línia de costa (Roses i l’Escala) i, per una altra, una ocupació en base a implantacions isolades en forma d’urbanitzacions o càmpings (Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador). Mentrestant, a l’interior, algunes urbanitzacions s’intercalen de forma esporàdica amb els assentaments de tipus tradicional. Aquest model territorial és el fruit d’un creixement turístic residencial que únicament amb les expectatives dels nuclis tradicionals no s’hauria arribat a produir (Esteban, 1978).

Les conseqüències de l’aparició d’aquesta gran massa urbanitzada a primera línia de mar es poden resumir en la destrucció i l’alteració del paisatge i l’equilibri ecològic, la transformació de l’estructura territorial, l’ocupació i la privatització del territori i la introducció de models arquitectònics forans, amb la conseqüent substitució i pèrdua de les formes arquitectòniques tradicionals. Una de les principals conseqüències prové de la diferenciació temporal amb què molt sovint es van fer els diferents estadis de la promoció: la parcel·lació, la urbanització i la construcció. Aquesta diferenciació, unida a la lògica especuladora, va fer que un nombre relativament elevat de parcel·les no s’arribessin a edificar, generant una sèrie de buits intersticials que contribueixen al caràcter dispers d’aquest paisatge urbà. Especialment

379 Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

greu per als municipis és el fet de tenir teixits urbans sense articular i molt sovint degradats –per les dificultats de gestió i finançament–, ocupats per una desproporcionada població flotant durant la temporada alta i amb habitatges que romanen buits la major part de l’any configurant, com diu Nogué (2005, p. 115), “uns paisatges urbans desolats i de persianes baixades durant tres quartes parts de l’any”. Es tracta, a més, d’una estructura sovint desproveïda dels equipaments més bàsics, que acaba depenent dels nuclis urbans principals, la qual cosa obliga als que s’hi estan a realitzar quotidians desplaçaments cap al centre urbà. Com assenyala Esteban (1978, p. 22), “s’urbanitza –en algun cas fins i tot això es fa correctament– però no es fa ciutat”, ja que no hi ha darrera cap projecte d’organització col·lectiva i racional de l’espai, i “la juxtaposició dels assentaments residencials” es realitza en base a l’individualisme i la privatització.

Diferents estudis han analitzat els canvis en els usos i cobertes del sòl que van comportar aquests processos d’urbanització arran del turisme. Un primer treball sobre l’evolució dels usos del sòl a la zona –els resultats del qual es poden consultar a Breton i Romagosa (2002)– aporta una anàlisi dels canvis ocorreguts durant la segona meitat del segle XX a l’Alt Empordà. Els assentaments i els equipaments turístics haurien passat de no estar representats a la plana l’any 1957 a significar el 5,4% l’any 1994. Aquests assentaments, generalment, s’estableixen sobre espais que eren agraris. Un altre treball a tenir en compte és el realitzat per Nuell (2004), que analitza l’evolució experimentada entre 1957 i 1993 sobre trenta-dos municipis de la Costa Brava, de primera i segona línia. Segons les dades aportades, el procés de creixement urbanístic iniciat al període 1956-1974, experimenta un fort increment durant el període 1974-1993; un increment encara molt lligat al turisme, ja que són els municipis més turístics els que experimenten un major creixement. En la mateixa línia, segons els estudis de Serra et al. (2000, 2004), entre 1977 i 1993 la superfície urbanitzada a la plana de l’Alt Empordà pràcticament s’hauria doblat a costa de les pastures i els conreus herbacis. Per acabar, en un treball realitzat per Martí (2005), que es basa en la fotointerpretació de les fotografies aèries de 1956-57, 1977-80 i 2001-03 per a tota la Costa Brava –és a dir, els vint-i-dos municipis de la costa de Girona–, es pot comprovar com l’espai artificialitzat s’hauria incrementat exponencialment: l’any 1957 ocupava un 1,74% del total, l’any 1980 havia crescut fins al 7,94% i actualment ocupa el 13,28% del territori. El creixement d’aquests sectors s’hauria produït sobre de l’espai agrícola i les àrees de vegetació espontània.

Com a reacció contra els efectes del procés d’urbanització apareixen a mitjans dels setanta moviments populars que reclamen la protecció de territoris considerats emblemàtics, com ara les Gavarres, el cap de Creus, el Montgrí, el massís de Cadiretes o els aiguamolls de l’Empordà (Boada i Sargatal, 1978; Cals i Cervera, 1978). Dins d’aquest impuls reivindicatiu s’insereix el primer Debat Costa Brava , celebrat durant el 1976. L’esdeveniment havia de reunir representants d’un gran nombre de col·lec-

380 Sergi Cuadrado i Ciuraneta Treballs de la SCG, 61-62, 2006

tius, entitats i organismes. Els objectius eren fer-se ressò de la inquietud popular pels problemes de la costa, analitzar les causes i processos que havien portat al seu estat i recollir aportacions per a un desenvolupament més racional. Ales conclusions del Debat es van enumerar una sèrie de problemàtiques detectades i es va aportar un conjunt de propostes (AA.DD., 1978). No obstant això, problemes com la degradació dels nuclis històrics, la manca de serveis i infraestructures, els greus costos de l’excés de vials i l’abús de la formula de “ciutat-jardí” anys més tard encara segueixen vigents.

2.4. Les darreres tendències de transformació (1990-2005) i les recents respostes de la societat civil i l’administració

Recentment diversos autors han posat l’èmfasi en les darreres tendències –tant les associades a la redefinició del model turístic, com les relacionades amb els canvis en la dinàmica territorial–, que han desembocat en l’augment de la pressió que, al seu lloc, ha provocat la resposta de la societat civil i de l’administració.

2.4.1. L’augment de la pressió i el salt cap a la segona línia de costa

En primer lloc, cal posar l’èmfasi en l’augment de la pressió que s’ha experimentat des de mitjans dels noranta fins a l’actualitat, fitxant-se en la crisi i redefinició del model turístic i en els canvis en la dinàmica general del territori (Donaire et al., 1997; Gifre, 2000; Nogué, 2000; Mundet, 2000; Romagosa, 2001; Llurdés, 2002; Pavón, 2002; Calabuig, 2004; Fraguell, 2004; Valdunciel, 2004; Saló, 2004; Vicente i Gutiérrez, 2004; Donaire, 2005; Falgueras, 2005; Nogué, 2005; Oliver, 2005; Pié, 2005; Quer, 2005; Sabrià, 2005); uns processos que han desembocat en una nova etapa d’expansió de l’habitatge que sembla voler arribar a les més altes cotes de períodes anteriors i que ha portat a alguns autors ha parlar del salt de l’ocupació cap a la segona línia de costa.

Als anys vuitanta, amb l’arribada dels ajuntaments democràtics i la restauració de la Generalitat, es va intentar reconduir la situació mitjançant la revisió del planejament urbanístic. Malgrat això, la dinàmica urbanística va continuar amb un intens ritme de la construcció i un elevat consum de sòl. Si bé amb l’actuació dels ajuntaments es van introduir millores a l’interior dels nuclis consolidats, el procés de creixement urbanístic va continuar perjudicant la relació equilibrada entre l’ús del territori i la preservació del medi i el paisatge. La construcció de segones residències als municipis costaners va continuar amb la seva massiva implantació. També es va produir un cert avanç de les urbanitzacions de segona residència cap als municipis de la segona línia (Cals, 1987).

Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

381

Aprincipis dels anys noranta es produeix una ruptura i el model turístic de masses comença a mostrar símptomes de saturació, especialment patents pel que fa a la disminució del nombre d’hotels, al manteniment del nombre de càmpings i a l’estancament de la construcció de segones residències (Donaire et al., 1997; Mundet, 2000), tot i que amb els anys s’ha pogut comprovar com l’estancament de la construcció era només temporal (Donaire, 2005; Oliver, 2005). Les causes més immediates de la crisi es poden trobar en l’aparició de nous destins turístics –amb un major grau d’exotisme i una millor relació qualitat-preu–, en l’obsolescència dels equipaments i en la dificultat de satisfer una demanda cada cop més exigent amb l’oferta complementària.

Deixant a banda aquests aspectes més específics, els indicis de crisi s’haurien d’inserir en les transformacions d’ordre general experimentades pel turisme i que configuren un canvi de model turístic, que posa en qüestió el turisme “tradicional”. Enfront del turisme fordista, massiu i estandarditzat, les noves formes es caracteritzen, a priori, per la recerca de la singularitat i la qualitat, i per un major respecte pel paisatge i el patrimoni tradicionals. Es dóna més valor a aspectes com les festes, les tradicions, els monuments, la gastronomia o l’artesania típiques, que es converteixen en grans atractius.

Davant d’aquesta situació, els municipis de la Costa Brava –i entre ells els de l’Alt Empordà– comencen a desenvolupar estratègies que intenten adaptarse als canvis de la demanda, mirant de singularitzar l’oferta i aprofitar les seves particularitats per oferir un producte el més diferenciat possible. Es comença a apostar per elements que tradicionalment havien estat en un segon pla, com els valors naturals representats pel parc dels Aiguamolls (Romagosa, 2001), el patrimoni històric, artístic i cultural (els recursos monumentals de Figueres, les ruïnes d’Empúries o tot el relacionat amb la figura de Dalí), o l’organització d’esdeveniments gastronòmics, esportius o musicals (Donaire et al., 1997; Calabuig, 2004; Donaire, 2005). Els esdeveniments lligats a la cultura i les tradicions adquireixen una especial preponderància, sobretot aquells que es basen en la teatralització i la conversió de l’espai urbà en un espai temàtic, com el Festival Terra de Trobadors (Castelló d’Empúries), sempre amb un important component d’espectacle. En la mateixa línia es troben els diferents tipus d’itineraris tematitzats, les visites guiades amb representacions i la tematització del propi espai urbà, amb la inserció de nous elements decoratius i noves menes de mobiliari urbà. També el desenvolupament del turisme rural, que “ha inclòs en el mapa turístic (...) els pobles i masos de l’Empordà” (Sabrià, 2005, p. 285). Tot i que la incorporació d’aquests recursos abans no considerats, més o menys propers a la costa, no ha arribat a substituir la de les platges, si que ha esdevingut una oferta complementària. Malauradament, aquest esforç per millorar i singularitzar l’oferta turística no s’ha fet sota una acció coordinada. Com assenyala Calabuig (2004, p. 35), “es multipliquen els esdeveniments gastronòmics, musicals, tradicionals i el que volia ser una singularitat d’un lloc es converteix en habitual”.

Coincidint amb l’estancament del model turístic del litoral i l’inici d’aquests processos de reconversió, la comarca de l’Alt Empordà comença a experimentar canvis en les tendències demogràfiques (Nogué, 2000; Pavón, 2002; Quer, 2005), amb la reducció progressiva del flux migratori de la resta de l’Estat i l’augment de la mobilitat interna, molt relacionada amb l’evolució dels mercats de treball i de l’habitatge. Els municipis del litoral continuen amb un fort saldo migratori positiu, però alguns municipis de l’interior comencen a experimentar creixements significatius, entre altres qüestions, pel dinamisme en la producció residencial de baixa densitat relacionat amb l’evolució dels preus de l’habitatge (Vicente i Gutiérrez, 2004; Falgueras, 2005). En aquest sentit, es poden destacar quatre processos d’intensa incidència territorial:

Redefinició de la base econòmica: l’agricultura perd encara més pes i els serveis i la construcció augmenten de forma continuada. Per alguns autors, aquests canvis són fruit de l’accentuació de la dependència econòmica vers el turisme (Oliver, 2005). Altres, en canvi, hi volen veure una especialització en formes cada cop més allunyades del turisme “tradicional“, i més relacionades amb el canvi en les centralitats del territori, que facilita l’aparició de nous espais d’oci i consum –els coneguts centres comercials– en llocs fins ara considerats perifèrics (Valdunciel, 2004; Nogué, 2005).

Augment de la mobilitat quotidiana: augmenten els fluxos de mobilitat obligada de caràcter laboral entre els diferents municipis; uns fluxos que es dirigeixen a la costa o a la capital comarcal i la seva rodalia. Mentrestant, els municipis amb un percentatge d’autocontenció laboral més baix són aquells amb un caràcter més agrícola (Nogué, 2000; Pavón, 2002; Falgueras, 2005).

Augment de la població flotant: es produeix la presència cada cop més destacada de poblacions d’origen estranger i assentament més o menys estable (Gifre, 2000; Nogué, 2000; Fraguell, 2004; Quer, 2005; Sabrià, 2005). Per una banda, immigrants de països del nord d’Europa, majoritàriament jubilats, que hi fixen la residència atrets pel clima o els avantatges fiscals. Per altra banda, augmenten els fluxos migratoris per motius econòmics, formats per població procedent de països subdesenvolupats que s’ocupen en els sectors agrícola, turístic i de la construcció.

Canvi de funció dels espais turístics: que adquireixen una creixent vocació residencial, amb la conversió de les segones en primeres residències, sovint esperonada pels ajuntaments, amb el que el turisme es va transformant en residencialisme (Fraguell, 2004; Donaire, 2005). Una tendència que sembla que augmentarà amb el TGV, el desdoblament de la N-II o les operacions de Ryanair a l’aeroport de Girona.

383

En aquest context es pot emmarcar la nova etapa d’expansió de l’habitatge que s’està desenvolupant des de mitjans de la dècada dels noranta (Saló, 2004; Vicente i Gutiérrez, 2004; Nogué, 2005; Oliver, 2005; Pié, 2005; Sabrià, 2005). Aquesta alça per alguns autors es troba molt relacionada amb la segona residència i el decantament de la major part de l’oferta turística cap a aquesta forma d’allotjament (Donaire, 2005; Oliver, 2005). En canvi, altres matisen més aquesta afirmació i, tot i que reconeixen que la puixança de la segona residència es manté, sobretot a la costa, defensen l’augment de la construcció dedicada al “joc del mercat immobiliari”. Com assenyala Pié (2005, p. 66), el mercat immobiliari d’aquestes àrees funciona segons unes lògiques cada cop “més semblants a les de les àrees metropolitanes”. Aquest augment de la pressió ha portat a parlar del salt de la urbanització cap a la segona línia de costa. No obstant això, mentre que per uns autors s’estaria produint una clara extensió de la construcció de segones residències (Saló, 2004; Oliver, 2005; Sabrià, 2005). Per altres, tot i que també s’hi construeixen segones residències, l’augment de la construcció als municipis de segona línia no es pot inferir d’un creixement que, per saturació de la costa, es desvia cap a l’interior, ja que es construeix més a l’interior, però es continua construint molt a la costa. Segons aquests autors, la barreja és especialment patent en el cas de l’Alt Empordà, on es pot observar com “una segona línia costanera emergeix amb força, influïda tant per la segona residència com (...) per l’estructuració d’una incipient urbanització difusa” (Vicente i Gutiérrez, 2004, p. 25).

2.4.2. L’actual resposta de la societat civil i l’administració: plataformes de defensa i planificació territorial

La conjunció d’aquests processos ha desembocat en el que ha estat qualificat per Nogué (2005, p.115) com “un dels períodes més negres de la nostra historia pel que fa a l’esquarterament del territori i a la degradació del paisatge”. Sobretot darrerament, quan “s’han detectat [pressions urbanístiques] en poblets de l’Alt i del Baix Empordà (Pau, Sant Mori) situats a pocs quilòmetres de la costa –i que han disparat totes les alarmes–”. Aquestes pressions han generat un esclat de la conflictivitat territorial, que s’ha materialitzat en l’aparició de les anomenades “plataformes en defensa del territori i el paisatge”; uns moviments que es caracteritzen per tenir una base social molt amplia, i per mantenir un discurs basat en la defensa de la qualitat ambiental i paisatgística i la sostenibilitat (Nogué, 2005). El cas més conegut i paradigmàtic ha estat el Salvem l’Empordà que ha vist recompensats els seus esforços amb l’aturament de diversos projectes, algun d’ells força emblemàtic. En consonància amb aquest impuls cal destacar la celebració d’un nou Debat Costa Brava que, en la línia del que s’havia celebrat trenta anys abans, havia de reunir a professionals, a representants de col·lectius i entitats i a particulars. En definitiva, una nova oportunitat per a

2006

reflexionar sobre l’evolució territorial, el desenvolupament urbanístic i el model turístic de la Costa Brava. Ales conclusions generals, elaborades per Cals (2005), es constata la permanència i l’agreujament d’alguns dels problemes detectats als setanta i l’aparició d’altres de nous. Es fa referència a la forta pressió urbanitzadora que s’hauria de fer front amb un urbanisme de contenció i restitució. Tanmateix, preocupa la pèrdua de qualitat del paisatge exterior als nuclis, que es va malmetent amb edificacions aïllades o dipòsits de deixalles, raó per la qual caldria una gestió paisatgística del conjunt del territori.

Entre les principals demandes de la plataforma Salvem l’Empordà, també recollida en el Debat Costa Brava, es trobava la redacció d’un pla director. Deixant de banda altres consideracions de caire polític, sembla clar que les pressions de la ciutadania han incidit en l’actuació de les administracions, en aquest cas la Generalitat, que ha engegat un ambiciós programa de planificació territorial. En aquest sentit, són encara ben recents els processos del Pla Director del Sistema Costaner i del Pla Territorial de l’Empordà:

El Pla Director del Sistema Urbanístic Costaner: protegeix els espais costaners que no han sofert encara una transformació urbanística significativa. Per fer-ho, promou la revisió i la regulació d’aquells espais que estan classificats com a sòl no urbanitzable i com a sòl urbanitzable no delimitat, dins d’una franja de 500 metres des de la costa, amb la classificació com a “sòl no urbanitzable costaner” (DPTOP, 2004).

El Pla Territorial de l’Empordà: desenvolupa les seves propostes a partir de tres sistemes: el d’espais oberts, el d’assentaments i el d’infraestructures. Les directrius que es marquen sobre el sistema d’assentaments tenen l’objectiu de potenciar les localitzacions de més aptitud, fomentar la mixtura d’usos i evitar la dispersió d’edificacions pel territori. Els creixements residencials hauran de garantir la continuïtat i l’articulació amb els nuclis urbans consolidats, amb una configuració que faciliti la compacitat i la convivència d’usos. La provisió de nous habitatges principals es podrà fer en edificis de nova planta, en sòls ja classificats com a urbanitzables, però també per la conversió dels habitatges secundaris (DPTOP, 2005).

3. Conclusions

Com s’ha pogut comprovar al llarg d’aquestes pàgines, existeix una rica literatura sobre els processos de transformació territorial i urbanística a la Costa Brava i a l’Alt Empordà.

Através de les aportacions dels diversos autors s’ha pogut resseguir l’evolució dels assentaments tradicionals, que s’hauria realitzat molt condicionada pels aspectes físics del territori i de forma molt paral·lela als avenços de les activitats agràries o d’altres circumstàncies més específiques com la importància de la pesca o la navegació.

384 Sergi Cuadrado i Ciuraneta Treballs de la SCG, 61-62,

385 Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

De la mateixa manera, s’ha vist com als anys cinquanta es produeix la irrupció del turisme, que va modificar profundament tant les activitats i els estils de vida preexistents, com la configuració del territori i la fesomia del paisatge. El turisme va significar, primer, la densificació dels teixits urbans, per a causar, posteriorment, l’aparició d’extensos i inconnexos creixements; unes vegades a continuació dels nuclis urbans, unes altres en terrenys allunyats, sempre en base a factors com la proximitat a la costa o l’estructura agrària preexistent. Així mateix, s’ha pogut veure com els més afectats per aquestes dinàmiques eren els municipis de la costa, mentre que els situats més a l’interior en quedaven aparentment al marge. El resultat del procés fou la constitució d’una estructura caracteritzada per dos tipus d’ocupació dels municipis costaners: una ocupació de tipus continu i paral·lela a la costa i una en base a implantacions que, tot i que de vegades són de gran envergadura, es troben més isolades. Aquesta situació va ser motiu, ja als anys setanta, de l’aparició de moltes veus –reunides en el primer Debat Costa Brava– que es van alçar en contra d’aquest procés d’ocupació per la urbanització, amb efectes negatius tant sobre el paisatge com sobre el medi, transformador de l’estructura territorial preexistent i depredador amb els models arquitectònics populars. Un model d’ocupació que urbanitzava, però que no feia ciutat.

En darrer terme, s’ha pogut veure com les aportacions més recents posaven l’èmfasi en la continuació de l’ocupació del territori per la segona residència, però també en l’aparició de noves dinàmiques: l’augment de les migracions per motius residencials, l’augment de les mobilitat obligades de caràcter laboral, l’augment de la presència de poblacions flotants amb diversos orígens i motivacions, el canvi de funcions dels espais turístics o l’aparició de noves ofertes turístiques complementàries; unes noves dinàmiques relligades amb la crisi del model turístic tradicional i amb les noves pautes socioeconòmiques que es despleguen sobre el territori, i que venen a sumarse a la “tradicional” pressió de la segona residència.

En definitiva, el seguiment dels estudis sobre la transformació dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà ha servit per conèixer aspectes com l’evolució tradicional dels assentaments, la irrupció del turisme i la seva empremta sobre el territori o les darreres dinàmiques territorials. L’estudi d’aquestes aportacions constitueix una excel·lent base per a abordar una posterior anàlisi de tipus empíric sobre aquest territori i aquest paisatge tan característics i alhora tan singulars dins el litoral català.

386 Sergi Cuadrado i Ciuraneta Treballs de la SCG, 61-62, 2006

4. Bibliografia

AA.DD.(1978). Debat Costa Brava. Girona: Cambra de Comerç i Indústria.

BADIA, Joan (1981). L’Alt Empordà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

BARBAZA, Yvette (1981). El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona: Edicions 62 (edició original en francès, 1966).

BLASI, Pere (1954). Les terres catalanes. Barcelona: Aymà.

BOADA,Martí; SARGATAL, Jordi (1978). “Els Aiguamolls de l’Empordà reserva necessària”. A: Debat Costa Brava. Girona: Cambra de Comerç i Indústria, p. 123-127.

BOTET, Joaquím (1909?). Província de Gerona. Barcelona: Albert Martín.

BRETON, Françoise; ROMAGOSA, Francesc (2002). “L’evolució dels principals usos del sòl (1957-1994) a través de la fotografia aèria”. A: RIBAS, Anna; SAURÍ, David [ed.]. Canvis socioambientals a l’Alt Empordà (1950-2000). Girona: Universitat de Girona, p. 191-200.

CALABUIG, Salvador (2004). “La competència entre els municipis de la Costa Brava: cooperar i competir”. Revista de Girona [Girona], núm. 224, p. 262-267.

CALS,Joan (1982). La Costa Brava i el turisme. Barcelona: Kapel.

CALS, Joan [dir.] (1987). L’Alt Empordà.Barcelona: Caixa d’Estalvis de Catalunya.

CALS, Joan (2005). “Debat final (conclusions generals)”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible. Girona: COAC, p.374-379.

CALS, Joan; CERVERA, Benet (1978). “Els parcs naturals en l’ordenació de les comarques gironines del litoral”. A: Debat Costa Brava. Girona: Cambra de Comerç i Indústria, p. 27-29.

C ARRERAS Q UILIS , Josep Maria; E STEBAN , Juli; F ONT , Antoni; M ONTERO , J. (1978). “Planificació urbana i ciutats turístiques: alguns problemes”. A: Debat Costa Brava . Girona: Cambra de Comerç i Indústria, p. 39-40.

CERVERA, Benet; ALONSODE MEDINA, Maria Assumpció (1978). “La planificació urbanística a la Costa Brava i la seva repercussió arquitectònica”. A: Debat Costa Brava. Girona: Cambra de Comerç i Indústria, p. 13-16.

COMPTE, Albert (1963-64). “El Alto Ampurdán”. Pirineos [Saragossa], núm. 66-67, p. 5-284.

COMPTE, Albert (1964). “L’Empordà”. A: SOLÉ SABARÍS, Lluís. [dir.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. II, p. 305-330.

COMPTE, Albert (1976). Geografía urbana de Castelló d’Empúries. Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos.

CUADRADO, Sergi (2005). Transformacions recents a la ciutat dispersa: noves formes urbanes a la plana de l’Alt Empordà. Bellaterra: UAB (treball de recerca inèdit).

387 Les transformacions dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un estat de la questió

DONAIRE, Josep Antoni (2005). “La lògica espacial del turisme a la Costa Brava”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible. Girona: COAC, p. 218-225.

DONAIRE, Josep Antoni; FRAGUELL, Rosa Maria; MUNDET, Lluís (1997). “La Costa Brava ante los nuevos retos del turismo”. Estudios Turísticos [Madrid], núm. 133, p. 77-96.

DPTOP(2004). Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

DPTOP(2005). Pla Territorial de l’Empordà. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

ESTEBAN, Juli (1978). “Acció urbanitzadora a la Costa Brava”. A: Debat Costa Brava. Girona: Cambra de Comerç i Indústria, p. 17-25.

FÀBREGAS, Esteve (1970). Vint anys de turisme a la Costa Brava 1950-1970. Cara i creu d’una època divertida. Barcelona: Selecta.

FALGUERAS, Joan (2005). “Com es construeix amb habitatges”. Revista de Girona [Girona], núm. 230, p. 72-79 (dossier: l’àrea urbana de Figueres).

FRAGUELL, Rosa Maria (1994). Turisme residencial i territori (la segona residència a la regió de Girona). Girona: L’Eix Editorial.

FRAGUELL, Rosa Maria (2004). “Turisme de litoral de Catalunya. La pressió de la segona residència”. A: Congrés de turisme de Catalunya (www.congresturisme.com).

GIFRE, Pere [coord.] (2000). Història de l’Alt Empordà. Girona: Diputació de Girona, p. 655-661 i 667-683.

ICC (1994). Atles urbanístic de la Costa Brava de Catalunya. Barcelona: ICC.

IGLÉSIES, Josep (1958). “Geografia urbana”. A: SOLÉ SABARÍS, Lluís [dir.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. I, p. 599-626.

LLOBET,Salvador (1958). “La casa rural”. A: SOLÉ SABARÍS, Lluís [dir.]. Geografia de Catalunya, Barcelona: Aedos, vol. I, p. 481-498.

LLURDÉS, Joan Carles (2002). “Els canvis en el sector turístic”. A: RIBAS, Anna; SAURÍ, David [ed.]. Canvis socioambientals a l’Alt Empordà (1950-2000). Girona: Universitat de Girona, p. 103-121.

MARTÍ,Carolina (2005). La transformació del paisatge litoral de la Costa Brava: Anàlisi de l’evolució (1956-2003), diagnosi de l’estat actual i prognosi de futur. Girona: Universitat de Girona (www.tdx.cbuc.es).

MUNDET, Lluís (2000). “De l’estiueig dels forasters a la invasió dels visitants”. Revista de Girona [Girona], núm. 200, p. 107-116.

NOGUÉ, Joan [dir.] (2000). Atles de l’Alt Empordà. Barcelona: ICC.

NOGUÉ, Joan (2005). “La transformació del territori i del paisatge de la Costa Brava (1956-2003). Situació actual i propostes d’actuació”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible, Girona: COAC, p.88-121.

NUELL, Helga (2004). “Evolució dels usos del sòl a la Costa Brava 1957-96”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible (www.debatcostabrava.org).

388 Sergi Cuadrado i Ciuraneta Treballs de la SCG, 61-62, 2006

OLIVER, Josep (2005). “El model turístic de la Costa Brava a l’inici del S. XXI: estació d’enllaç o final d’etapa?”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible. Girona: COAC, p. 246-277.

PAVÓN,David (2002). “Els canvis demogràfics”. A: RIBAS, Anna; SAURÍ, David [ed.]. Canvis socioambientals a l’Alt Empordà (1950-2000). Girona: Universitat de Girona, p. 45-67.

PI SUNYER, Carles (1976). Una interpretació de l’Empordà. Barcelona: Destino.

PIÉ, Ricard (2005). “Ara toca fer ciutat”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible. Girona: COAC, p.50-87.

PLA, Josep (1948). Guía de la Costa Brava. Barcelona: Destino.

PLANAS, Miquel (1978). Castelló d’Empúries. Girona: Diputació de Girona.

QUER, Josep (2005). “Les dinàmiques demogràfiques i el mercat de treball”. Revista de Girona [Girona], núm. 230, p. 60-65 (dossier: l’àrea urbana de Figueres).

ROIG, Marisa (2002). Sant Pere Pescador. Girona: Diputació de Girona

ROMAGOSA,Francesc (2001). “Els aiguamolls de l’Empordà: de la destrucció a la protecció i l’ús turístic”. Estudis de Turisme de Catalunya [Barcelona], núm. 9, p. 11-15.

SABRIÀ, Martí (2005). “La recerca del reequilibri en l’oferta turística de la Costa Brava”, A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible. Girona: COAC, p.278-295.

SALÓ,Albert (2004). “Les segones residències: anàlisi específica per a la Costa Brava”. Revista de Girona [Girona], núm. 225, p. 494-499.

SERRA, Pere; PONS, Xavier; SAURÍ,David (2000). “Anàlisi d’usos del sòl a la plana de l’Alt Empordà i la seva localització a través de la teledetecció (1977-1993)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 36, p. 63-89.

SERRA, Pere; SAURÍ, David; PONS, Xavier(2004). “Evolució del paisatge agrari de l’Alt Empordà a través de la teledetecció i d’índexs paisatgístics”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 57, p. 237-256.

VALDUNCIEL, Juli (2004). “Costa Brava sud (1985-2001). La dinàmica accelerada de les transformacions en la realitat urbana”. A: Debat Costa Brava. Congrés: Un futur sostenible (www.debatcostabrava.org).

VICENTE, Joan; GUTIÉRREZ, Obdúlia (2004). “La construcció d’habitatge a la demarcació de Girona, 1987-2003”. La Punxa [Girona], núm. 36, p. 6-54.

CRÒNICA

Pluviometria de Gurb i comparació amb

altres punts de la comarca*

Irene Tuneu Isern

Aquest treball està centrat en la meteorologia. Vaig triar aquest tema ja que en el moment d’escollir es parlava molt que l’any 2005 seria un any de sequera, fins i tot en alguns punts de Catalunya es van patir restriccions, ja que el nivell dels pantans havia baixat molt. Aquest era un tema de notícia cada dia, així que vaig pensasr que aquest podia ser un tema interessant per estudiar, a més també era un tema bastant proper a mi, ja que disposava de dades pluviométriques de diversos anys, perquè el meu avi havia recollit dades meteorològiques des de 1961 en el municipi de Gurb.

Els objectius del treball són:

Analitzar la pluviometria de Gurb al llarg dels darrers 45 anys.

Comparar la pluviometria de diferents punts de la comarca d’osona

Analitzar si les precipitacions al llarg del temps segueixen cap tendència

Comprovar si l’any 2005 ha estat tan sec com es preveia

El treball s’ha elaborat a través de la recopilació de dades pluviomètriques de diferents punts de la comarca, concretament s’ha tingut accés a dades

* Aquest text és la síntesi del III Premi Joan Palau Vera per a treballs de recerca de batxillerat.

d’onze observatoris dels municipis citats més avall. Després d’obtenir aquestes dades s’han calculat les mitjanes anuals, mensuals, per dècades i estacionals en el cas de Gurb ja que es disposava de la precipitació de cada dia de l’any durant 45 anys: a partir d’aquestes dades s’han elaborat els gràfics per tal de poder-ne extreure les conclusions.

Les dades que s’han estudiat han estat:

Balenyà: 62 anys de dades (1944 – 2005)

Centelles: 45 anys de dades (1961 – 2005)

Gurb: 45 anys de dades (1961 – 2005)

La Guixa: 20 anys de dades (1986 – 2005)

Olost: 20 anys de dades (1986 – 2005)

Prats de Lluçanès: 20 anys de dades (1986 – 2005)

Sant Julià de Vilatorta: 19 anys de dades (1987 – 2005)

Taradell: 45 anys de dades (1961 – 2005)

Tona: 20 anys de dades (1986 – 2005)

Torelló: 45 anys de dades (1961 – 2005)

Vic: 45 anys de dades (1961 – 2005)

La comarca d’Osona d’un clima continental amb certa influència mediterrània. Això fa que les temperatures en aquesta comarca siguin força més regulars que a les regions litorals, ja que l’influència marítima no és directa.

Les precipitacions varien segons l’altura, van dels 800-1000 mm a les zones altes als 600-700 mm a les planes. La distribució de les pluges en general és força uniforme, tot i que hi ha certes irregularitats.

La Plana de Vic és una regió de pluges distribuïdes en dos períodes: maigjuny, període de pluviositat màxima, i setembre. Ales zones situades més al nord a l’hivern disminueixen les pluges, però augmenten a la tardor. La línia de pluviositat màxima constitueix una mena de cinturó a l’entorn de la Plana de Vic, coincidint amb les muntanyes que l’envolten com: Bellmunt, Collsacabra, Montseny...

Però els trets més característics de la nostra comarca són la inversió tèrmica i la boira. La inversió tèrmica és dóna quan a mesura que pugen a més altura les temperatures són més altes les planes i les valls. Perquè aquesta situació es produeixi hem de tenir un anticicló sobre nostre. L’altre fred de les vessants muntanyoses va omplint les planes i valls, i a vegades arriba a saturar-se en forma de boires.

Algun gràfic molt significatiu d’aquest treball és el que ens mostra la precipitació de l’any 2005 a Gurb ja que podem observar la precipitació de cada mes.

Aquest gràfic mostra la precipitació mensual de l’any 2005 i la del mes de desembre de l’any 2004, per tal de poder observar les precipitacions per estacions; cada estació està assenyalada amb un color diferent. Es pot observar que la primera meitat de l’any va ser força seca respecte la mitjana de cada mes, que és la barra de color morat; però pel que fa a la segona meitat de l’any s’observa que va ser més regular, és a dir, que segueix més les mitjanes.

Cal destacar el mes de juliol ja que la precipitació va ser superior a la mitjana, i això és un fet de destacar ja que aquest mes és el més sec a tota la comarca d’Osona. També van ser molt importants les precipitacions del setembre i l’octubre ja que sobrepassen considerablement la mitjana marcada.

La pluja del 2005 ha fet variar lleugerament les mitjanes, que han tingut tendència a disminuir, però cal destacar que a la població de Tona i la Guixa la precipitació d’aquest any ha fet augmentar la seva mitjana, entre 2 i 3 litres, que és la mateixa quantitat que les altres poblacions han disminuït en la seva mitjana.

Les conclusions que es poden extreure del treball són:

El 1996 va ser un any molt plujós en general a tota la comarca, ja que d’onze poblacions estudiades és el màxim en set, i a les poblacions on no ho és (Gurb, Torelló, Tardell i Balenyà), està entre els sis anys més plujosos, ja que la tendència de les precipitacions és bastant semblant a les diferents poblacions estudiades. Quan es parla d’un any plujós en un punt aquest també sol ser un any plujós a la resta de poblacions d’aquella regió.

El 2005 ha estat un any molt semblant al 2004, relativament sec, però dintre de tot, bastant moderat. La precipitació total de l’any 2005 a Gurb va ser de 630.2 mm, quantitat molt semblant a la del 2004, i la mitjana és de 714.31 mm.

Cal tenir present que el clima de Catalunya és el mediterrani, això vol dir que els estius són molt càlids i eixuts, les pluges són escasses i irregulars al llarg de tot l’any, però els màxims estan situats a la tardor. No cal exagerar amb el període de sequera, però tot i així és necessari l’estalvi d’aigua.

Sortida d'estudi al Lluçanès.

Cicle Les altres comarques

Jesús Burgueño

En una ocasió, Lluís Casassas va proposar al públic assistent en una conferència seva la següent qüestió: “El Lluçanès diuen que no és una comarca. Em voleu dir què és, doncs, una comarca?” Aquesta pregunta va guiar la sortida d’estudi que la SCG va realitzar al Lluçanès el 22 d’octubre de 2005. Certament fa de mal dir que un territori amb la personalitat física, històrica i humana del Lluçanès, un país amb un nom tan arrelat en el sentiment de la gent, no sigui comarca oficial. Territori de muntanya a cavall de les fondes clotades excavades pel Llobregat i el Ter, el Lluçanès constitueix un altiplà excavat principalment per la riera Gavarresa i netament delimitat per cingleres per la banda de Vic. Demarcació eclesiàstica històrica (deganat medieval), fou també sotsvegueria des de 1611 fins a la Nova Planta. El Lluçanès fou assenyalat com a comarca per la gran majoria d’estudiosos del fet comarcal, com ara Font i Sagué, Cèsar A. Torras o Pere Blasi. El 1931, onze municipis afirmaven pertànyer al Lluçanès; sis d’aquests van demanar el reconeixement de la comarca l’any 1987.

El repartiment del Lluçanès entre Osona (11 municipis), Bages (1) i Berguedà (1) en la divisió comarcal de 1936 (i de 1987) ha estat justificat per la seva minsa població (pròpia d’un territori de muntanya mitjana), la manca d’un centre urbà que pugui competir amb els centres comarcals veïns (Prats té 2.700 hab.) o la manca de cohesió funcional (tot i que el Lluçanès consti-

tueix un mercat laboral i està reconegut com a demarcació sanitària i d’ensenyament secundari). Però fins i tot defensant un criteri restrictiu en el nombre de comarques administratives, Pau Vila admetia que el Lluçanès era una comarca “pròpiament dita, si bé secundària”. L’Informe Roca (gener de 2001) proposava algunes noves comarques com ara el Moianès, però per al Lluçanès només reconeixia el caràcter excepcional de subcomarca dins Osona; lògicament això va ser percebut com un greuge i immediatament es constituïren l’activa plataforma El Lluçanès és comarca i el Consorci de Municipis del Lluçanès (www.consorci.llucanes.net). Els 13 municipis del Consorci apleguen 8.186 habitants (més que dues de les comarques pirinenques) i 368 km2 (més superfície que 6 de les comarques actuals).

El nostre recorregut pel Lluçanès s’inicià a Sant Feliu Sasserra, tot visitant l’Ajuntament, palau d’elegant façana renaixentista que fou Casa del Consell i Jurats del Lluçanès. Allà es conserva un atles parcel·lari de 1863, el Plano geométrico estadístico del distrito municipal de San Feliu Sacerra, realitzat pel director de camins veïnals Leandre Pons. El professor Francesc Nadal comentà les particularitats i interès d’aquesta obra, com ara que sigui un dels pocs mapes d’aquest tipus en què s’afegiren dades edafològiques. Cal observar que una part significativa dels assistents a la sortida havien participat els dos dies anteriors en unes jornades d’història de la Cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), celebrades a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

El nucli de Sant Feliu presenta les característiques típiques dels pobles del Lluçanès, que també vam observar més tard a Sant Boi: sòlides cases de pedra amb la data de construcció a la llinda i estructura urbana poc articulada, allargassada resseguint els camins i carrerades. També vam visitar el sector de l’església i en particular la porta romànica (s. XII) que fa d’entrada lateral al temple. Al llarg de la jornada les explicacions van anar a càrrec del geògraf Jordi Cortès, autor amb Roser Serra de la monografia La comarca del Lluçanès (Rafael Dalmau Ed., 1996).

Per la carretera que du al poble-carrer i cruïlla de carrerades de la Torre d’Oristà (amb 280 habitants és el nucli més gran del terme d’Oristà) vam admirar l’estratègic emplaçament, amb la defensa natural d’un meandre abandonat, de l’antic castell de Tornamira. Tot seguit, per Prats de Lluçanès i la Pedra Dreta (fita de carrerada), vam anar al bressol de la comarca: el castell i monestir de Lluçà. La pujada a les ruïnes del castell de Lluçà (893 m) i a l’església rodona de Sant Vicenç (s. XI) fou una plaent passejada per un bosc ben humit –per fi- després de les importants pluges de les darreres setmanes. La vista de l’altiplà convidà a caracteritzar el Lluçanès com a reserva rural de la Catalunya Vella, territori encara per descobrir per a la major part de catalans.

En la visita al petit monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII), Jordi Cortès compartí les explicacions amb la competent guia Dolors Herms. Foren objecte d’especial atenció, d’una banda l’acollidor

“Les

claustre, amb les tombes antropomòrfiques i els 22 capitells amb decoració geomètrica, vegetal i d’animals mitològics; i d’altra part les pintures del s. XIV amb escenes bíbliques i de la vida de Sant Agustí.

Per Santa Eulàlia de Puig-oriol (també poble-carrer i nucli principal del terme de Lluçà) ens vam dirigir cap a l’extrem nord-est del Lluçanès. La carretera és paradigma de les males comunicacions que aïllen el Lluçanès de les comarques veïnes, i alhora prova material del caràcter residual de l’altiplà, per la forta erosió que genera la proximitat a un nivell de base situat a 250 m (el Llobregat al Bages) i 450 m (el Ter a la Plana de Vic). El paisatge, de sud a nord del Lluçanès, ha canvia de mediterrani a prepirinenc, del pi blanc al pi roig, de l’alzina al roure amb claps –ara vermells– de blada, de la vinya (present a la toponímia i al mapa de Sant Feliu) a les pastures i al conreu del sorgo o melca. El pas per l’Hostal del Vilar, dins el terme de Sant Agustí de Lluçanès, ens permeté evocar la important fira ramadera que s’hi celebrava el dia abans de Sant Miquel, quan els ramats transhumants baixaven del Pirineu, i que ara ha esdevingut festa emblemàtica del Lluçanès. El magnífic mirador del santuari dels Munts (1.058 m) i un temps excel·lent ens permeté resseguir, a la llunyania, tota la rotllana orogràfica de la Catalunya Central (la Mola, Montserrat, Pedraforca, Cadí, Puigmal, Puigsacalm, Cabrera, Guilleries, Montseny, Tagamanent, Cingles de Bertí...) i ben a prop, els sectors d’Alpens, Sora, Besora i la serra de Bellmunt. Havent dinat a Sant Boi de Llobregat vam fer una passejada pel poble i visitàrem l’església parroquial (s. XVIII), ricament ornada amb uns llampants retaules barrocs i neoclàssics, afortunadament salvats de la guerra. El rector, Felip Soldevila, va tenir l’amabilitat de fer-nos cinc cèntims de la història dels retaules. Finalment ens vam dirigir cap al sud, per Perafita, per tal de celebrar a Olost (com és norma en aquest cicle sobre les altres comarques) una taula rodona sobre el Lluçanès. Intervingueren Ramon Solé (plataforma El Lluçanès és comarca), Lluís Vila (autor de El Lluçanès, editat pel Centre d’Estudis del Lluçanès, 2001) i Montse Barniol (geògrafa, alcaldessa d’Alpens i responsable de l’àrea de turisme dins el Consorci). Les intervencions respectives se centraren en la reivindicació de la capacitat de gestionar els propis afers, en la necessitat de reconèixer el sentiment de ser lluçanès i en l’explicació de la tasca desenvolupada pel Consorci. Acte seguit se suscità un animat debat en què es posà en qüestió el paper actual dels consells comarcals, la necessitat d’aconseguir més recursos, la prioritat envers la millora de les comunicacions, la cohesió que està generant l’existència del Consorci, la problemàtica del minifundisme municipal i el dilema entre proximitat i millor capacitat de gestió. Clogué l’acte i la jornada l’alcalde d’Olost i president del Consorci, Josep M. Freixanet. En acabada la nostra visita, una part de la reflexió inicial plantejada per Lluís Casassas restava resolta: al marge del reconeixement administratiu que se’n pugui fer, hores d’ara el Lluçanès ja és una comarca.

El professor F. Nadal explica les característiques del mapa parcel·lari de Sant Feliu Sasserra del 1863, a l’Ajuntament.

Jordi Cortès, Jesús Burgueño, Montserrat Galera i Joaquim M. Puigvert (d’esquena), al peu del castell de Lluçà.

L’expedició, al claustre de Lluçà.

Foto 3

Explicacions de Jordi Cortès al castell de Lluçà.

Foto 4

Taula rodona a Olost. D’esquerra a dreta: Ramon Solé, Jesús Burgueño, Lluís Vila i Montse Barniol.

Sortida d'estudi a Mont-roig del Camp. El paisatge de Joan Miró

Jesús Burgueño

El 22 d’abril de 2006, la SCG es va adreçar al país del vent serè, allà on el Camp de Tarragona deixa la plana i esdevé muntanya. La vila de Montroig del Camp es troba a 6 km de la costa, en un emplaçament arrecerat dels atacs piràtics i les malures que eren pròpies dels aiguamolls litorals. El contacte de la muntanya i el pla permeté aprofitar-hi les aigües acumulades a les serres i fertilitzar la plana al·luvial, fins el punt que el 68% de la superfície agrària utilitzada del terme mont-rogenc és regadiu. El poble vell se situa, allargassat, a l’estret esquenall que resta entre dos barrancs que davallen de la muntanya de la Roca, símbol per antonomàsia del municipi. El roig sanguini dels turmentats gresos triàsics del santuari ha donat nom al poble. El paisatge, no cal dir-ho, és plenament mediterrani arreu: garrigues i bosc de pi blanc, ametllers, garrofers, oliveres, parets de pedra seca...

La presència periòdica de Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma de Mallorca, 1983) a Mont-roig des de la seva joventut, va fer que el pintor s’impregnés d’aquest paisatge i el reinterpretés a la seva manera, principalment en l’obra realitzada entre 1916 i 1922. Aquest llegat pictòric ha permès establir un itinerari que uneix art i territori, i que es denomina 3MR (MiraR, MiRó, Mont-Roig). Durant tota la jornada vam comptar amb les autoritzades explicacions i la inestimable col·laboració d’un altre MR: Josep Miquel Martí Rom (martirom.nexica.net), president del Centre Miró de Mont-roig i

2006

coautor, amb el nostre consoci Juan Manuel García Ferrer (també organitzador de la sortida), d’una important col·lecció de biografies orals de personalitats de la cultura catalana, publicades amb periodicitat anual d’ençà 1982 per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya. En el viatge d’anada amb l’autocar, per tal d’anar fent boca, vam veure un parell de curtmetratges de Martí Rom sobre la figura de Joan Miró i el seu lligam amb Mont-roig: un basat en l’entrevista al pintor (D’un roig encès: Miró i Mont-roig, 1979) i, l’altre, recollint el testimoni de gent del poble que el van tractar de prop (Mont-roig: tornaveu mironià, 2002), com ara el seu xofer o la protagonista de Retrat d’una vaileta (1919).

La realitat del terme de Mont-roig és dual: tradicional a l'interior i turística al litoral. Ambdós móns resten separats per la frontera de l'AP-7 i futura autovia de la N-340. El planejament municipal i també el nacional (pla director del sistema costaner) malden per canalitzar el creixement urbanístic cap a fórmules menys agressives en un dels termes amb més quilòmetres de costa lliure de construccions que hi ha a Catalunya. La nostra visita es va decantar per aprofundir en els valors culturals del paisatge tradicional. Amb tot, el recorregut s'inicià al veí nucli de l'Hospitalet de l'Infant i al sector sud del terme de Mont-roig, amb la vella macrourbanització de Miami Platja (4.867 hab. el 2005, 55% de la població del terme). Miami i l'Hospitalet configuren un continu urbà de 8.700 habitants. Miami possiblement és l’única entitat de població que acompleix els requisits que marca la llei municipal catalana per a autoritzar una nova segregació (d'acord amb la població i distància al nucli capital); aquest no és el cas, emperò, de l'Hospitalet, perquè el seu poble matriu, Vandellòs, resta molt lluny dels 2.000 habitants requerits. El primer objectiu de la sortida fou la descoberta d’un element paisatgístic tradicional: les barraques de pedra seca. Aquestes sòlides construccions calcàries són testimoni d’un paisatge agrari de vinya totalment desaparegut després de la fil·loxera (1896). Darrerament han estat inventariades (en nombre superior al centenar en tot el terme) i revaloritzades com a patrimoni cultural, mitjançant l’elaboració d’un itinerari que permet conèixer algunes de les barraques més originals i notables, situades al sector potser més oblidat del terme: l’eixarreïda partida de les Planes, al sud-oest de la vila. Martí Rom ens explicà la funcionalitat de les barraques, la varietat de tècniques constructives, la típica orientació sud i els diversos elements d’habitació interior (cocons o cavitats frescals per l’aigua, armaris, menjadores...). La circumstància d’estar tallada per obres la carretera de Mont-roig a Pratdip va limitar la nostra visita a només dues barraques, però ambdues ben singulars i emblemàtiques: la barraca de les Atzaveres i la monumental dita del Jaume de la Cota, esglaonada en tres pisos.

Vam dedicar la resta de la jornada a resseguir diversos punts de la ruta mironiana. En primer lloc l’autocar ens dugué al santuari de la Mare de Déu de la Roca (294 m), excel·lent mirador del Baix Camp, senyal destacat per als mariners, lloc de geologia impactant (gresos vermells del Triàsic inferior

o Buntsandstein, sovint clivellats de taffoni), font d’inspiració artística... sens dubte és un indret màgic. El conjunt resta presidit per l’emblanquinada capella de Sant Ramon, emplaçada sobre un desplomat increïble. Tot seguit l’autocar ens dugué a la banda Est del poble, al pont de la carretera vella de Reus, sobre el barranc de l’Horta. Havent dinat a les proximitats del mas Miró, ens atansàrem al mas d’en Romeu, motiu d’inspiració d’Hort amb ase i La casa de la palmera (1918). Posteriorment, i sempre amb el guiatge de Martí Rom, vam fer un recorregut per la vila vella (2.742 hab.), d’estructura closa o emmurallada, tot visitant l’església nova de Sant Miquel (iniciada el 1801 i finalitzada després de la darrera guerra). Com a colofó, visitàrem el Centre Miró ubicat a l’Església Vella, gòtica amb façana renaixentista, on s’exposen reproduccions de l’obra pictòrica de l’artista, tot remarcant el seu lligam d’inspiració amb Mont-roig (www.centremiro.com). Ales suggestives explicacions del director del Centre s’afegí, en acabat, la salutació de l’alcalde de Mont-roig, Miquel Anguera.

De tornada a Barcelona amb l’autocar encara vam tenir ocasió de veure –gairebé en primícia– un vídeo de Martí Rom sobre les barraques de pedra seca, amb una idònia ambientació musical de txalaparta. Fou la cloenda a una sortida en què es va palesar el valor del paisatge i la potencialitat de dinamització social i turística en base al patrimoni històric, geogràfic i cultural, en tota la seva amplitud conceptual. La SCG agraeix vivament el fèrtil activisme dinamitzador exercit per Martí Rom a Mont-roig, el seu entusiasme i la seva plena disposició durant la nostra visita.

Foto 1

Explicacions de Martí Rom a la Barraca de les Atzavares. Tipus de coberta poc habitual. Normalment es cobria la cúpula de terra o bé se sembrava de lliris de Sant Josep.

Foto 2

Explicacions de Martí Rom davant la imponent barraca del Jaume de la Cota, la més gran del terme de Mont-roig i possiblement la millor de la província de Tarragona. Alçada interior de 3,9 m i diàmetre de 4,1 m.

El nodrit grup de la SCG al peu de l’ermita de Sant Ramon, punt culminant del conjunt de la Mare de Déu de la Roca, amb la seva sorprenent i desafiadora ubicació. La perspectiva correspon a la del quadre de Miró Mont-roig, Sant Ramon (1916), punt 9 de l’itinerari 3MR.

Martí Rom comenta el quadre de Miró Poble i església de Mont-roig (1919), des del punt 7 de l’itinerari 3MR, sota l’atenta mirada de la presidenta de la SCG, M. Dolors Garcia Ramon, estretament vinculada vitalment amb Mont-roig del Camp.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 409/412

Sortida d'estudi a la serra de Busa i la Vall d'Ora (Solsonès)

Jesús Burgueño

La serra de Busa és un indret màgic i singular del Prepirineu. Busa és, alhora, una serra i un pla, segons la perspectiva d’observació que adoptem. Geològicament es tracta d’un sinclinal un xic asimètric (els estrats septentrionals estan més redreçats i assoleixen els 1.526 m al Cogul), amb la direcció normal dels plecs pirinencs (Est-Oest) i constituït per gruixuts estrats de conglomerats que sovint donen lloc a un relleu típicament montserratí. Aquests materials van ser dipositats pels curts i violents rius pirinencs durant l’Oligocè (fa uns 25 milions d’anys), a l’antiga línia de costa del llac de la Depressió de l’Ebre. Formen part de la banda contínua de materials grollers que s’estén al Prepirineu si fa no fa des del coll de Comiols (Montsec) fins a la Quar (Berguedà). La forta resistència d’aquests materials ha fet que, a mesura que baixava el nivell de base, els rius pirinencs s’hi encaixessin per sobreimposició formant espectaculars congostos com el del Cardener, a l’embassament de la Llosa del Cavall, o el més estret de l’Aigua d’Ora, a Sant Pere de Graudescales. Els materials més tous ha facilitat en canvi el buidament erosiu al nord (vall de Lord) i al sud de Busa, de manera que l’erosió diferencial ha acabat de deixar totalment aïllat l’altiplà, enlairat a una alçada d’uns 1.300 metres, d’entre 500 a 700 m per damunt de les fondalades immediates.

61-62, 2006

El caràcter aïllat i inexpugnable justifica la circumstància històrica més notable d’aquest lloc: la seva utilització com a camp d’instrucció militar durant la guerra del Francès. Quan les principals ciutats catalanes van ser controlades per les tropes franceses, les comarques centrals esdevingueren un focus molt actiu de la resistència i la seu de les institucions legítimes: primer de la Junta del Principat a Solsona, i després de la Diputació de Catalunya a Vic. El tinent coronel solsoní Francesc X. de Cabanes proposà al capità general de Catalunya Luis Lacy la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Madoz explica que Lacy va fer fortificar els punts més febles i va fer construir un miler de casetes de fusta per a l’allotjament dels resistents. La mateixa font afirma que Busa va ser –després de Cadis– el primer indret d’Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren 8.000 soldats. Cal advertir que llavors es comptava amb telègraf òptic, situat al cingle de la Creu segons el mapa d’Agustí Canellas.

El 10 de juny de 2006, la SCG va realitzar la sortida de cloenda del curs 2005-06 a la serra de Busa, amb un recorregut total de 18 km. Ens vam allotjar a l’alberg de la Rectoria de la Selva (1.059 m). Al matí vam pujar pel bosc de la Selva fins el coll d’Ordigues, Grau de la Creu i vèrtex geodèsic de la Guàrdia (1.448 m), extrem sud-oest del Pla amb una magnífica vista de la Catalunya central i del Solsonès en particular. Passant per la masia del Rial ens adreçàrem al Capolat (1.355 m), angle nord-oest del Pla, amb una impressionant panoràmica a vol d’ocell sobre de la vall de Lord (Sant Llorenç de Morunys, embassament de la Llosa del Cavall, la Mola de Lord...). Tot seguit ens arribàrem a l’apèndix occidental del pla, el Capolatell: una mena de bitlla de conglomerat, clivellada de fondes escletxes, on s’accedeix per una palanca. Durant la guerra del Francès serví com a presó natural per a confinar-hi els soldats napoleònics; la tradició afirma que, desesperats, n’hi havia que es llençaven al buit al crit “Mourir á Busa et resurgir á Paris”. Tot desfent el camí ens vam arribar a l’església parroquial de Sant Cristòfol (amb llinda del 1758), des d’on es té una bona visió de conjunt del pla de Busa. Tot seguit vam gaudir d’un magnífic àpat al Rial de Busa, única masia encara habitada de forma permanent (a mitjan s. XVIII la parròquia tenia 63 habitants).

Per la tarda ens vam dirigir cap a la banda oriental del Pla, per les formidables cingleres meridionals, prop de ca l’Artiller (magatzem d’artilleria durant la guerra del Francès, segons el mapa del matemàtic Canellas) i la Bartolina, amb esplèndides vistes cap a la banda de la Selva i la Vall d’Ora. Vam deixar el Pla per la pista que baixa de Busa pel cantó nord (Grau de les Collades), tot fruint de l’emboscat i feréstec paisatge de l’estret congost obert per l’Aigua d’Ora. El darrer quilòmetre fins el monestir de Sant Pere es fa per un costerut i un xic feixuc corriol que permet salvar el Grau d’Escales per un sector ben obac, on fins i tot apareix l’avellaner i el faig.

El bell monestir romànic de Sant Pere de Graudescales va ser reconstruït per la Diputació de Barcelona pel fet de ser un enclavament d’aquesta província: el més petit de Catalunya i segurament de l’Estat (236 m2). Creiem que més exactament comprenia l’antic monestir i masia annexa, però no s’hi devia incloure l’església. En aquesta contrada, la divisió provincial de 1833 situava el límit de Lleida i Barcelona a l’Aigua d’Ora; amb tot, el decret remetia la concreció dels confins al mapa municipal, i això va donar lloc, en aquest sector, a un bon grapat d’inflexions i irregularitats en la línia divisòria. Al’igual que el proper i més extens territori de Valielles, l’anomenada Casa de Sant Pere de Grau d’Escales era un dels diversos enclavaments de l’antiga jurisdicció del marquès d’Aguilar anomenada Quadra d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí, la qual restà dins la província de Barcelona i fou agregada al municipi de Montmajor el 1846. És ben probable que els diversos enclavaments corresponguin al patrimoni acumulat pel monestir, aigües amunt i avall de l’Aigua d’Ora.

El monestir de Sant Pere va ser consagrat el 913 i la seva comunitat esdevingué benedictina el 960. El segle XIII esdevingué parròquia, només amb dos preveres que seguien una vida regular canonical, essent-ne el prior nomenat també degà de la Vall de Lord. El segle XVja només tenia les funcions de parròquia. El s. XVII la nau de l’església es trobava ensorrada i, amb la reordenació eclesiàstica que comportà la creació del bisbat de Solsona, la seu de la parròquia va ser traslladada a Sant Cristòfol de Busa; una decisió polèmica que va ser contestada amb la crema d’aquella església i rectoria. Amb la desamortització s’extingí el culte i es traslladà el retaule de Sant Pere a Sant Cristòfol (Busa celebra la festa major per Sant Pere).

També van ser objecte de visita i comentari, al congost situat uns metres aigües amunt, els vestigis d’una resclosa, potser d’època medieval. La construcció d’aquesta peixera obligà a construir una passarel·la de fusta o camí volat que permetés resseguir l’Aigua d’Ora amunt, tal i com testimonien diversos forats excavats a la roca. És molt probable que en època moderna la presa encara servís per conduir l’aigua a la casa de Sant Pere, on segons testimoni de la família del mas Rial antigament hi havia un molí (Vèrtex, n. 190, 2003). Un cop visitat el monestir vam seguir camí avall, fins la Vall d’Ora, on ens recollí l’autocar.

Diguem finalment que fins el 1948 no hi hagué cap pista que permetés l’accés de vehicles a Busa; la primera connectava amb Llinars per Valielles. El 1952 s’obrí la pista que enllaça amb Besora (i per tant també amb Navès, seu de l’Ajuntament) i el 1962 la de la Vall d’Ora (Vèrtex, op. cit.).

L’Ajuntament de Navès preveu l’asfaltat de tota la carretera de Besora fins dalt del pla. Ens permetem dubtar de la seva necessitat i conveniència si es vol evitar la massificació d’un indret tan suggestiu com aquest i conservar el seu atractiu com a lloc inexpugnable.

Foto 1

Al Capolat, amb la serra del Port del Comte al fons. Drets, d’esquerra a dreta: Albert Barriendos, Enric Bertran, Rosa Anna Felip, Daniel Paül, Xavier Rosselló, Josep Armengol, Elisa González, Jordi Alberich, Pau Alegre, Francesc Nadal, Joan M. Giralt, Anna Borbonet i Rafael Giménez. Ajupits, d’esquerra a dreta: J. Luis Urteaga, Montserrat Guerrero i Joaquim M. Puigvert.

Foto 2

Refent les forces al Rial de Busa.

Sortida d’estudi a l’Alta Segarra

Cicle Les altres comarques

Jesús Burgueño

L’Alta Segarra correspon al sector septentrional de la Segarra històrica, que al llarg de la història ha tingut com a centres urbans més destacats els Prats de Rei (537 hab.), Calaf (3.271) i Torà (1.274). Des del punt de vista físic, la comarca està centrada per l’altiplà de Calaf (600 a 770 m), envoltat d’un relleu més trencat i amb un paisatge més boscós, particularment a la capçalera del Llobregós, ja en transició cap al Solsonès. El paisatge segarrenc està determinat pel cromatisme estacional del cereal, i el poblament dominant és concentrat en petits nuclis, si bé al nord del riu Bregós predominen les masies.

La visita de la SCG (28 d’octubre de 2006) s’inicià a Copons, aiguabarreig de les dues venes d’aigua de l’Anoia que neixen a l’altiplà calafí (a la Fortesa i a Sant Martí Sesgueioles), tot i que la cartografia oficial identifica com a curs principal de l’Anoia el que neix a Montmaneu. Les cases del carrer Major de Copons, amb la seva alçada, decoració i grans ràfecs, ens parlen del dinamisme econòmic de la població el s. XVIII, quan la major part dels homes del poble feien de comerciants i traginers a Castella, Andalusia i Extremadura. De Catalunya s’enduien aiguardent i productes manufacturats (teixits, espardenyes...), i de l’interior peninsular portaven blat, oli, seda, llana... En aquell temps, seguint la descripció de Francisco de Zamora (1789), Copons era conegut com el poble de les amazones, perquè l’absèn-

cia dels marits llargues temporades obligava les dones a tenir cura de la casa i la terra. El viatger arriba a observar que les dones “van vestidas con más aseo y de ropas más finas que el resto de esta Segarra”. Val a dir que també a Calaf aquesta activitat comercial assolí una gran importància, amb l’anomenada Companyia d’Aragó.

Seguidament vam visitar la torre cilíndrica de la Manresana, fita meridional de l’Alta Segarra i magnífic mirador de l’altiplà calafí. El topònim al·ludeix al comtat de Manresa, denominació habitual del comtat d’Osona quan aquest s’expandí cap a Ponent. Com a terra de frontera entre els comtats cristians i els dominis hispànics musulmans al llarg de dos segles (X i XI), la Segarra és terra de fortificacions i poblets encastellats. Els millors exemples de torres de guaita (i de confinament de la població davant les ràtzies) es troben precisament a l’Alta Segarra: la Manresana, Vallferosa i Ardèvol.

La visita al Museu Municipal Josep Castellà i Real, dels Prats de Rei –guiada per en Ramon Costa– ens aclarí la dilatada trajectòria històrica del topònim Segarra. Possiblement fou, abans que res, la denominació d’un assentament ibèric, que sota dominació romana esdevingué municipi. Si fos certa la vinculació de la llengua basca i la ibèrica, Segarra al·ludiria a la presència de pomeres; el cert és que a la documentació moderna dels Prats apareixen noms de lloc referits a camps de pomers. Les làpides romanes (ss. I al IV) parlen del Municipi Sigarrens i de l’Ordo (Consell) Segarrensis. La primera documentació medieval que parla de la vila dels Prats (945) es refereix a l’existència d’una vila antiga situada en Camp de Segarra. El poble es va dir Prats de Segarra fins el s. XV; el nom actual va ser adoptat amb motiu de la reincorporació del lloc al domini reial. Els Prats fou capital de sotsvegueria fins la Nova Planta, així com cap del deganat de Segarra (bisbat de Vic) fins el trasllat de la capitalitat arxiprestal a Calaf el 1856.

Dels Prats del Rei ens vam dirigir a la vall del Llobregós. La presència de materials tous –el guix del plec diapíric obert pel riu– i la força erosiva dels afluents que davallen ràpidament de l’altiplà del Solsonès fan que la vall sigui força ampla i que ràpidament davalli a uns 450 m d’alçada. El pas per Castellfollit ens portà a recordar que, l’any 1822, el general Espoz y Mina va ordenar la destrucció del poble en represàlia per haver estat la base d’operacions dels absolutistes; la desfeta va ser monumentalitzada amb una placa amb la inscripció: Aquí fue Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos de la patria. I és que les guerres carlines assoliren una gran virulència a l’Alta Segarra, on trobem capitosts com el Llarg de Copons o la nissaga dels Tristany d’Ardèvol. Els enfrontaments i els setges carlins a les viles de Calaf i Torà van ser reiterats en totes les conteses; per aquest motiu la vila de Torà fou intitulada, el 1841, com a molt lleial i constant.

L’alcaldessa de Torà, Mercè Valls, ens va guiar en la visita pel nucli vell de Torà: la casa de la vila (antic Hospital), l’església de Sant Gil, l’antic forn comunal, el pont de les Merites, la font de la vila, l’hostal... La riera de Llanera espetega de ple amb la plaça de la Font, abans d’encerclar la vila pel 414 Jesús Burgueño

nord; per això aquest sector deprimit fou el més afectat per la inundació del 12 d’octubre de 1907, que donà lloc a una visita d’Alfons XIII. La conversa amb l’alcaldessa donà peu a comentar aspectes com la tradicional vitalitat industrial de la localitat (làmpades, plàstics...) o les dues cares de la moneda que presenta l’actual immigració de l’Est d’Europa. Torà celebra mercat els divendres, el mateix dia que Cervera, fet que evidencia la manca de relacions tradicionals amb la seva capital de comarca. Val a dir que Torà (a l’igual que Biosca, la Molsosa i la major part de Pinós) pertany a l’àrea bàsica de salut de Calaf.

Tot seguit l’autocar ens conduí a Ardèvol, on vam admirar la torre de planta rectangular construïda cap a l’any 900, fita septentrional de l’Alta Segarra. Fins a l’ensorrament del 1932, la torre estava embolcallada per una construcció circular de més alçada que la torre actual. Havent dinat vam visitar el santuari templer de Pinós on, a més de gaudir d’un paisatge que a poc a poc es recupera de l’incendi del juliol de 1998, van ser objecte de comentari les interessants inscripcions gravades a la porta de l’hostal. Pinós és el sostre de l’Alta Segarra (931 m) i convencionalment s’hi ubica el centre geogràfic de Catalunya, que en tot cas certament es troba dins d’aquest extens terme municipal.

Un cop a Calaf, la historiadora Montserrat Coberó ens guià pel nucli antic: l’Hospital situat al peu del castell, el portal de Xuriguera, la casa Cortadelles, la plaça Gran i l’església de Sant Jaume... És clar que també ens va parlar del mercat de Calaf (destinació principal de 10 municipis i secundària d’altres 4, segons l’enquesta municipal de 1931), i de la llegenda popularitzada per Apel·les Mestres. L’al·lusió a l’il·lustre calafí Laureà Figuerola i a un possible museu de la pesseta va donar lloc a un animat diàleg amb els assistents. Finalment, i gràcies a la generosa col·laboració de l’Ajuntament de Calaf, se celebrà una concorreguda i animada taula rodona, que havia estat anunciada mitjançant cartells pels pobles de la comarca sota el títol: el perquè de l’Alta Segarra. Hi participaren les alcadesses de Calaf, M. Antònia Trullàs, i de Torà, Mercè Valls, així com dos destacats membres de la plataforma cívica que reivindica el reconeixement de la comarca: Francesc Duocastella i Joan Graells. La comarca de l’Alta Segarra podria comprendre fàcilment més d’una desena de municipis, abastar 500 km2 i aplegar prop de 7.500 habitants. Altres comarques compten amb menys extensió o població, i també hi ha capitals de comarca més modestes que Calaf (3.271 hab.), com ara Falset, Gandesa o Sort. En algun moment el debat semblava reviure la vella pugna per la capitalitat de la vegueria de Segarra (jurisdicció senyorial del duc de Cardona) entre Calaf i Torà. Amb tot, més interès i unanimitat suscitava la reclamació de més mitjans econòmics (amb els quals no compta la Mancomunitat de l’Alta Segarra) i capacitat de prestar serveis supramunicipals. Es va recordar que fins la divisió comarcal de 1936 tots aquests pobles havien estat considerats com a pertanyents a la Segarra i que l’any 1987 un bon nombre d’ajuntaments van reclamar la formació d’una comarca admi415 Sortida d’estudi a

nistrativa, tot i que en el corresponent tràmit consultiu la iniciativa només va comptar amb el vot favorable del president de la nostra Societat, el geògraf Lluís Casassas. També hi hagué unanimitat a reconèixer com a lògica l’adscripció d’aquestes terres a la vegueria de la Catalunya Central, atesos els forts lligams existents amb la ciutat de Manresa (també amb Igualada i Solsona). Tanmateix, diversos assistents a l’acte van manifestar la seva perplexitat davant el silenci dels partits polítics sobre el tema de l’organització territorial de cara a les imminents eleccions al Parlament, així com l’escepticisme davant la possibilitat de suprimir o modificar la divisió provincial. La major part de la taula va defensar el reconeixement de l’Alta Segarra (vegeu l’apartat Alta Segarra al web Calaf.cat), en tant que l’alcaldessa de Torà es va remetre a futurs estudis i a un necessari procés de participació popular per tal de prendre la decisió d’incorporar-s’hi o no.

Foto 1

La torre de la Manresana

Jesús Burgueño

Foto 2

Una part de l’expedició, dalt la torre de la Manresana

3

Explicacions de Ramon Costa, al Museu dels Prats de Rei

Foto

Foto 4

La taula rodona a Calaf.

D’esquerra a dreta:

Joan Graells, Jesús Burgueño, M. Antònia Trullàs, Mercè Valls i Francesc Duocastella.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 421/422

Acta de l'Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia

Ales sis de la tarda de dimecres 14 de juny de 2006 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2005-06.

Obrí l’acte la presidenta, sra. M. Dolors Garcia Ramon, que donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i les sòcies que hi col·laboren, la feina feta aquest curs, del qual posà de relleu el gran nombre d’actes celebrats, la qualitat i el nivell d’assistència assolits. D’entre les activitats realitzades, destacà el seminari Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamaricana, per la projecció internacional que ha representat per a la SCG. Seguidament, dedicà unes sentides paraules en record de la consòcia Roser Majoral, traspassada a principis de curs, de qui destacà la dimensió humana, la dedicació a la Societat com a sòcia i membre de la Junta de Govern i la categoria internacional com a geògrafa. En acabat, aclarí que no es presentava a la reelecció atesa la incompatibilitat estatutària de la seva recent condició de membre numerària de l’IEC i l’exercici de la presidència d’una societat filial. Finalment, volgué agrair altra vegada la col·laboració i amistat dels membres de la Junta de Govern de la SCG i digué que la presidència restaria en bones mans, atesa la sòlida formació intel·lectual del candidat Francesc Nadal, fins el moment vicepresident.

Acontinuació, el secretari, sr. Enric Bertran, llegí l’acta de l`anterior Assemblea General Ordinària i presentà la Memòria d’Activitats del curs 2005-06, que foren aprovades per l’Assemblea. Després, la tresorera, sra. Montserrat Cuxart, presentà l’estat de comptes de l`any 2005 i el pressupost per al 2006, que foren ratificats per l’Assemblea.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament.Un cop feta la votació i comptabilitzats els vots per correu, resultà elegida l’única candidatura presentada:

Francesc Nadal Piqué, president (54 vots)

Antoni Luna Garcia, vocal primer (48 vots)

Mireia Baylina Ferré, vocal segona (49 vots)

En el torn de paraules es demanà per a una propera assemblea un major nivell de detall en el capítol de les despeses del balanç i una presentació prèvia a les votacions de la candidatura que opti a la presidència, amb exposició d’objectius plantejats per al proper mandat.

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2005-06.

Memòria de les activitats

de la Societat Catalana de Geografia (Institut d'Estudis Catalans) corresponent al curs 2005-06

Assemblea General Ordinària

El 16 de juny de 2005, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2004-05. En començar, la presidenta, Maria Dolors Garcia Ramon, féu un breu repàs de les activitats realitzades durant el curs. Després, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior

Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2004-05, l’estat de comptes de l’any 2004 i el pressupost del 2005. Seguidament, es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament; feta la votació, la Junta de Govern restà constituïda així:

presidenta: Maria Dolors Garcia Ramon vicepresident: Francesc Nadal i Piqué

tresorera: Montserrat Cuxart i Tremps

secretari: Enric Bertran i Gonzàlez

vocal primer: Antonio Luna Garcia

vocal segon: Mireia Baylina i Ferré

vocal tercer: Jesús Burgueño i Rivero

vocal quart: Vicenç Biete Farré

vocal cinquè: Joan Tort i Donada

vocal sisè: Enric Mendizàbal i Riera

delegat IEC: Joan Vilà-Valentí

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2004-05.

Activitats científiques

1. Conferències

El curs 2005-06 començà oficialment el 5 d’octubre de 2005, data en què Joan Nogué i Font, catedràtic de geografia de la Universitat de Girona, pronuncià una lliçó científica titulada Paisatge i identitat territorial en un context de globalització. L’acte es clogué amb el lliurament del II Premi Joan Palau Vera.

El 10 de novembre de 2005, Diana Liverman, directora de l’Institut sobre Canvi Mediambiental i catedràtica de Geografia de la Oxford University, va dictar una conferència sota el títol Critical Geographies of the New Carbon Industry. New geographies and policies of climatic change.

El 15 de desembre de 2005, Brad Epps, catedràtic de Llengua i Literatura Romàniques i d’Estudis sobre Dones, Gènere i Sexualitat de la Harvard University, parlà sobre Els llocs d’enlloc: aspiracions utòpiques i limitacions materials del Pla Cerdà.

El 26 de gener de 2006, Pedro Reques, professor del Departament de Geografia i Ordenació del Territori de la Universidad de Cantabria, pronuncià una conferència amb el títol Universidad y territorio en España. ¿Qué relación?

El 22 de febrer de 2006, Lourdes Benería, catedràtica d’Economia de la Cornell University, tractà el tema Globalització, mercats de treball i la transformació del rol de les dones. Aquesta lliçó científica serví de conferència inaugural del seminari internacional Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana.

El 14 de març de 2006, Oriol Nel·lo, Secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, i Jaume Miranda , Director de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, dissertaren sobre La nova Llei de la Informació Geogràfica de Catalunya. Aquesta conferència fou organitzada conjuntament amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

El 22 de març de 2006, Josep M. Panareda, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, pronuncià una conferència titulada Canvis en els rius mediterranis de Catalunya en els darrers segles.

El 27 d’abril de 2006, Eugenio L. Burriel de Orueta, professor de geografia de la Universitat de València, va dictar una conferència sota el títol La geografía universitaria española ante el reto del Espacio Europeo de Educación Superior.

El 17 de maig de 2006, Ignasi Aldomà, professor de geografia de la Universitat de Lleida llegí una conferència titulada El regadiu davant la nova cultura de l’aigua. El cas del canal Segarra-Garrigues.

El 14 de juny de 2006, Àngels Pascual, catedràtica de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, pronuncià la lliçó científica que serví de cloenda al curs 2005-06, titulada Mobilitat i permanència: un binomi universal vist i viscut des de Catalunya

2. Cursos-seminaris i taules rodones

El mes de novembre de 2005 es desenvolupà un curs seminari titulat Ciència i compromís social: Elisée Reclus (1830-1905) i la geografia de la llibertat, coorganitzat per la SCG amb la Institució Milà i Fontanals CSIC, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i la Residència d’Investigadors del CSIC, i coordinat per XavierArnau i Bofarull. El 2 de novembre, a la Residència d’Investigadors del CSIC, María Teresa Vicente Mosquete, professora titular de Geografia Humana de la Universidad de Salamanca, pronuncià una conferència titulada Elíseo Reclus, compromiso social y libertad científica dels siglo XIX para el siglo XXI; el 16 de novembre, Eduard Masjuan, investigador adscrit al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, parlà sobre Elisée Reclus i la nova cultura de la Naturalesa en els medis obrers de 1900 a 1936; el 23 de novembre, Philippe Pelletier, professor de Geografia de la Université Lyon-II, llegí una conferència titulada Orient-Occident, la grande séparation vue par Elisée Reclus; i, el 30 de novembre, a la Sala d’Actes del CSIC, Álvaro Girón, investigador del Departament d’Història de la Ciència de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, tractà el tema Elisée Reclus y Piotr Kropotkin: amistad, ciencia y anarquía.

L’11 de maig de 2006, se celebrà una taula rodona amb el lema Tot recordant Pau Vila i Dinarès, per commemorar el 125è aniversari del seu naixement. Al’acte, coordinat per Joan Tort, hi intervingueren Bru Rovira i Jarque (Uns apunts biogràfics), Enric Lluch i Martín (Pau Vila, geògraf), Montserrat Sunyeri Gaspar (El meu oncle Pau Vila), Montserrat Galera i Monegal (El llegat bibliogràfic de Pau Vila) i Ignasi Riera i Gassiot (Pau Vila, memòria viva de la terra).

3. Seminari Internacional Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana

Dels dies 22 a 25 de febrer de 2006 se celebrà a Barcelona i Bellaterra el seminari internacional titulat Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana, organitzat pel Grup d’Estudis de Geografia i Gènere del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, i coordinat per les professores

Mireia Baylina i Maria Dolors Garcia Ramon.

El Seminari s’inaugurà el 22 de febrer, amb un acte celebrat a la seu de l’IEC i presidit pel seu president, Salvador Giner, i la presidenta de la SCG, Maria Dolors Garcia Ramon, que comptà amb una conferència magistral a càrrec de Lourdes Benería, catedràtica d’Economia de la Cornell University (EUA), qui tractà el tema Globalització, mercats de treball i la transformació del rol de les dones.

El 23 de febrer, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, intervingueren els especialistes següents: Altha Cravey, de la University of Carolina at Chapel Hill (EUA), que tractà sobre Investigaciones feministas recientes en la geografía estadounidense; Judit Timar, de la Hungary Academy of Sciences (Hongria), que parlà de Gender Studies in Genderblind Post-socialist Geographies, with special respect to Hungary; Brenda Yeoh i Shirlena Huang, de la National University of Singapore (Singapur), que dissertaren sobre Placing “Gender” in “Geography” across Southeast Asia; Susana Maria Veleda da Silva, de la Fundaçao Universidade Federal do Rio Grande (Brasil) i Diana Lan, de la Universidad del Centro de la Provincia de Buenos Aires (Argentina), tractaren sobre La geografía del género en Amèrica Latina, un estado de la cuestión; i Dominique Creton, de la Université de Poitiers (França), que dissertà sobre Gender Issues in French Geography: Trendy Phenomenon or Real Change?

El dia 24 de febrer, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, intervingueren els especialistes següents: Mariama Awmbila, de la University of Ghana (Ghana), que tractà sobre Developments in Gender and Geography in Africa; Jo Little, de la University of Exeter (Regne Unit), que parlà de Gender and Geographiy: Developments in the UK 1980-2006; Elisabeth Buehler, de la Universität Zürich (Suïssa), que dissertà sobre From “Migration of the Women from Mountain Areas” to “Gender and Sustainable Development”: Dynamics in the Field of Gender and Geography in Switzerland and in the German-speaking Context; Nazmiye Özgüç, de la Istanbul University (Turquia), que parlà sobre Gender representation in academic geography in Turkey; i Anna Ortiz, Maria Dolors Garcia Ramon, Mireia Baylina, Maria Prats i Antoni Tulla, de la Universidat Autònoma de Barcelona, que tractaren sobre “Generizando”la geografía española: Un balance com más luces que sombras.

La conferència final del seminari, fou llegida a la Universitat Autònoma

de Barcelona per Janice Monk, catedràtica de Geografia i Desenvolupament Regional i investigadora en el Southwest Institute for Research on Women de la University of Arizona (EUA), que dissertà sobre Engendering Geographies: Connecting People, Places, and Ideas.

El 25 de febrer, a la seu de l’IEC, se celebrà una taula rodona sota el títol Sharing Experiences and Designing Future Strategies, coordinada per Abel Albet, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que comptà amb la participació de Tovi Fenster (University of Tel Aviv, Israel), Joos Droogleever Fortuijn (University of Amsterdam, Països Baixos), Janet Momsen (University of Carolina at Davis, EUA), Saraswati Raju (Jawaharlal Nehru University, New Delhi, Índia), Ana Sabaté (Universidad Complutense de Madrid, Espanya) i Dina Vaiou (National Technical University of Athens, Grècia). Ala tarda, el professor Antoni Luna, de la Universitat Pompeu Fabra, guià alguns dels participants en el seminari a través d’un recorregut des del Raval al Born.

La participació en el seminari oferia la possibilitat de sol·licitar 1,5 crèdits de lliure elecció als estudiants del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

4. Altres actes

El 14 de desembre de 2005 tingué lloc la presentació del llibre El modelo Barcelona: un examen crítico, d’Horacio Capel, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. En l’acte, intervingueren, a més de l’autor, Jordi Borja i Sebastià, geògraf i urbanista, i Josep M. Montaneri Martorell, catedràtic de Composició Arquitectònica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Tots els actes ressenyats fins aquí, llevat de si es diu altrament, se celebraren a la seu de l’IEC.

5. Sortides d’estudi

El 22 d’octubre de 2005 es féu una sortida d’estudi al Lluçanès, en el marc del cicle Les altres comarques, coordinada i organitzada pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida, i guiada per Jordi Cortès, coautor del llibre La comarca del Lluçanès. Al matí, els assistents reteren visita al poble i Ajuntament de Sant Feliu Sasserra i ascendiren al castell de Lluçà, des d’on gaudiren d’un ampli panorama del Lluçanès. Tot seguit, hom visità el monestir de Lluçà i féu cap un altre mirador excepcional, els Munts, sobre l’Hostal del Vilar. Després de dinar a Sant Boi de Lluçanès i de fer un ràpid recorregut per aquesta vila, els presents celebraren una taula rodona a Olost, en la qual intervingueren Montserrat Barniol, Alcaldessa d’Alpens i

membre del Consorci de Municipis del Lluçanès, Ramon Solé, membre de la plataforma El Lluçanès és comarca, i Lluís Vila, autor del llibre El Lluçanès, que presentaren i debateren amb els assistents les seves reivindicacions quant a ordenament territorial de la comarca.

El 22 d’abril de 2006 es féu una sortida d’estudi a Mont-roig del Camp. El Paisatge de Joan Miró, organitzada i coordinada pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida, i Joan-Manuel Garcia Ferrer. Acompanyats de Martí Rom, president del Centre Miró, hom visità al matí dues barraques de pedra seca i pujà al santuari de la Mare de Déu de la Roca; a la tarda, els assistents feren cap al mas d’en Romeu, indret de la geografia mironiana, i al Centre Miró, que acull reproduccions de les obres que Miró pintà durant les seves estades a Mont-roig del Camp.

El 9 i 10 de juny de 2006 es féu una sortida d’estudi a la Vall d’Ora i Serra de Busa, coordinada i dirigida pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida. L’excursió consistí en un recorregut des de la parròquia de la Selva, on es féu nit, fins al Pla de Busa i el Capolatell. Després de dinar a la masia del Rial, hom resseguí els cingles meridionals de l’altiplà i baixà a la vall d’Ora per Sant Pere de Graudescales.

L’assistència d’estudiants en aquestes tres sortides d’estudi ha estat reconeguda amb dos crèdits de lliure elecció, pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

6. Altres actuacions

Durant el curs 2005-06, s’ha continuat desenvolupant el projecte de recerca Turisme, paisatge i colonialisme, a càrrec dels professors i socis Abel Albet, Antoni Luna, Maria Dolors Garcia Ramon, Joan Nogué, Lluís Riudor i Perla Zusman, amb la coordinació del professor Joan VilàValentí, com a membre de l’IEC. Fruit d’això fou la intervenció de Maria Dolors Garcia Ramon com a ponent en el cicle de conferències Grans viatgeres per Orient, organitzat per la Fundació Arqueològica Clos i la Sociedad Geográfica Española.

Maria Dolors Garcia Ramon ostenta la representació institucional com a presidenta de la SCG al Consell Assessor de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, la presidenta ostentà el càrrec de vocal en el Consell Rector de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

La Setmana Santa d’enguany, es féu un viatge a Tripolitània (de la mar Mediterrània a les portes del Sàhara), que comptà amb la presència de socis i amics de la Societat. Aquest viatge fou organitzat per ARAC (Ala recerca d’altres Cultures), Cultural Travel Association, sota els auspicis de la SCG, i guiat pel consoci Pere Andreu.

Maria Dolors Garcia Ramon, presidenta de la SCG, participà en la

Jornada d’homenatge a RoserMajoral, organitzada per la Facultat de geografia de la Universitat de Barcelona el mes de maig.

La SCG donà suport a l’Obrador Internacional sobre Cultures i Civilitzacions peral Desenvolupament Humà, que tingué lloc a Roma, el desembre de 2005, organitzat per la Unió Geogràfica Internacional, a la plataforma Salvem Can Ricart, que lluita per la preservació d’aquest complex industrial del Poblenou, al manifest Poruna nueva cultura del territorio, que denuncia els desgavells urbanístics i territorials comesos a Espanya els darrers anys, i a l’International Meeting of Fire Effects on Soil Properties, que se celebrarà l’any vinent.

7. Publicacions

Aquest curs 2005-06 s’ha editat el volums 59 de Treballs de la SCG, corresponent a 2005, i s’ha reeditat el llibre El problema comarcal de Catalunya, que aplega les conferències pronunciades a la Casa del Vallès el 1931 per diversos especialistes a l’entorn de la qüestió. L’actual edició compta amb un breu pròleg de la Junta de Govern i un ampli estudi sobre la vàlua geogràfica de l’obra degut al professor Jesús Burgueño. Aquestes publicacions han comptat amb el suport econòmic de l’IEC i de la Diputació de Barcelona.

8. Premis de la Societat

El 5 d’octubre de 2005 fou lliurat el II Premi Joan Palau Vera pera treballs de recerca d’estudiants de batxillerat a Eduard Gutiérrez Bonilla, de l’IES Martí Pol de Roda de Ter, pel treball Coves del Collsacabra. El jurat era format per Mireia Baylina, Antonio Buj i Joan Closas.

L’abril de 2006, fou lliurat el XI Premi Lluís Casassas i Simó a Albert Llausàs i Pascual, pel treball Caracterització i anàlisi dels canvis paisatgístics de les closes de la Plana de l’Alt Empordà a una escala de detall per al període 1957-2001. El jurat era format per Jesús Burgueño Rivero, Juan Manuel Garcia Ferrer i Montserrat Guerrero Lladós.

9. El web de la Societat: l’obrador obert (http://scg.iec.cat)

L’obrador obert ha continuat informant dels actes celebrats a la Societat, a través d’anuncis i ressenyes, i d’activitats i publicacions d’altres institucions que han estat d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Amb tot plegat, l’obrador obert ha ampliat les seves pàgines, ha diversificat l’autoria de ressenyes d’actes i ha

430 Treballs de la SCG, 61-62, 2006

atès 182 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG. Aquest curs s’hi han incorporat les memòries d’activitats dels darrers cursos i s’ha ampliat encara més l’apartat de semblances, amb les pàgines dedicades als membres fundadors de la SCG. Finalment s’hi han penjat els tríptics divulgatius de la Societat en diversos idiomes (anglès, aranès, basc, castellà, català, francès i gallec)

Les activitats científiques organitzades per la Societat Catalana de Geografia i ressenyades fins aquí han estat possibles gràcies a les subvencions econòmiques de la Diputació de Barcelona i l’IEC.

Obituari

El 7 de novembre de 2005 morí la doctora RoserMajoral i Moliné. La SCG, que s’honorava a comptar-la entre els seus membres, va gaudir sempre de l’atenció de la professora Majoral, a la tribuna de l’IEC i com a vicepresidenta de la nostra institució, càrrec en l’exercici del qual sempre esmerçà una generosa dedicació.

Notes diverses

La nostra consòcia, Anna Cabré i Pla ha estat distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a una generosa i profitosa dedicació a la recerca demogràfica.

El 28 de febrer de 2006 l’Institut d’Estudis Catalans va nomenar noves membres numeràries, adscrites a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, Maria Dolors Garcia Ramon i Àngels Pascual de Sans

El nostre consoci Joaquim Cabeza i Valls ha estat guardonat amb la medalla de la Unió Excursionista de Catalunya per la seva abnegada dedicació a l’excursionisme durant més de cinquanta anys en aquesta entitat.

Les secretàries administratives de la SCG són actualment Teresa Balagué i Marta Cervera, la darrera de les quals substitueix Roser Rodríguez, que va causar baixa a la plantilla laboral de l’IEC.

Moviment de socis

Durant el curs 2005-06, hi ha hagut 13 altes i 13 baixes. Ara, el nombre de membres de la SCG és de 418, dels quals 15 són honoraris i 403 són numeraris (EB).

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62, 2006, p. 431/432

Normes pera la tramesa d’originals

1. Els articles tramesos a Treballs de la Societat Catalana de Geografia hauran de ser originals. Cal presentar-los impresos a doble espai, amb un màxim de 2.000 caràcters per pàgina. S’utilitzarà només una cara, amb uns marges suficients per a poder-hi fer anotacions. Els fulls han d’estar numerats correlativament. Els articles no poden superar les 30 pàgines, incloent-hi il·lustracions, taules (única denominació utilitzada per tot tipus de quadres i relacions estadístiques), notes i bibliografia. Les taules i il·lustracions han de dur numeració aràbiga. En la primera pàgina de l’article haurà de constar la informació següent: títol de l’article, nom de l’autor, professió i adreça electrònica; a la segona pàgina constarà un resum (màxim 150 paraules) en la llengua original de l’article i en català, castellà i anglès si és possible, i entre tres i cinc mots claus en les llengües esmentades. Cal trametre tres exemplars de l’original i també una còpia en suport digital.

2. Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p Exemple: (Casassas, 2000, p. 222).

3. Les normes per a les il·lustracions són les següents:

a) el text ha de fer referència explícita als gràfics, mapes, fotografies, etc. que s’incloguin;

b) tenint en compte que Treballs de la Societat Catalana de Geografia publica en blanc i negre, els gràfics, mapes i fotografies hauran de presentar-se de manera que la seva reproducció sigui possible tenint en compte les dimensions de la revista, preferentment en suport digital i incloent una còpia en paper; les il·lustracions han de tenir títol, i, si escau, la relació de la llegenda i la font;

432 Treballs de la SCG, 61-62, 2006, p. x/x

c) els mapes hauran de dur escala gràfica i hauran d’estar degudament orientats.

4. Les normes per a la bibliografia són les següents:

a) quan es tracti d’un llibre

COGNOM, Nom sense abreujar (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció).

DAVEAU, Suzanne; RIBEIRO, Orlando (1973). La zone intertropicale humide París: Armand Colin (Collection U).

b) quan es tracti de parts de llibres

COGNOM, Nom sense abreujar (any). «Títol de la part del llibre». A: COGNOM, Nom sense abreujar. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), números de les pàgines en què apareix aquesta part.

BIANCHETTI, Alma (1987). «L’editoria geografica: le riviste». A: CORNA PELLEGRINI, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, volum 2, p. 273-317.

c) quan es tracti d’un article:

COGNOM, Nom sense abreujar (any). «Títol de l’article». Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

HÄGERSTRAND, Torsten(1982). «Diorama, path and project». Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339.

5. La Redacció es reserva el dret de retornar els articles que no compleixin aquestes normes

6. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima

7. Treballs de la Societat Catalana de Geografia s’afegeix a les recomanacions de la UNESCO referents a un ús no discriminador del llenguatge. Aquesta pràctica consisteix en el fet d’evitar les expressions i construccions gramaticals que es refereixin explícitament o implícitament a un sol sexe i que el seu ús repressenti una discriminació de qualsevol mena.