Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA

DE GEOGRAFIA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia i té una periodicitat semestral.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima.

© Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Editor

Enric Mendizàbal (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Secretariat de Redacció

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Jesús Burgueño (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Lleida)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (Societat Catalana de Geografia; Universitat Pompeu Fabra)

Consell Editor

Joan Becat (Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortés (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

João Carlos Garcia (Universidade de Porto)

Montserrat Galera (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Joan Mateu (Universitat de València)

Janice Monk (University of Arizona)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tels.: 932 701 652; 932 701 620

Fax: 932 701 180

A/e: scg@iec.es

Pàgina web: scg.iec.cat

Pàgina web de la revista: www.iec.cat/pperiodiques

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Àlex Tarroja (Diputació de Barcelona; Colegio de Geógrafos)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona/Institut

Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (Institut d’Estudis Catalans)

Membres nats

Mireia Baylina (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia)

Maria Dolors Garcia Ramon (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Carme Montaner (Societat Catalana de Geografia; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Francesc Nadal (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Joan Tort (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Edició i impressió El Tinter, SAL (Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS) Carrer de la Plana, 8-10. 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190 Dipòsit legal: B.24190-1985

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència.

Aquest número 63 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

CONFERÈNCIES

ALDOMÀ BUIXADÉ, Ignasi: Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI. Convertir un projecte hidràulic en un projecte territorial ........7

ARROYO ILERA, Fernando: Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970) ...............39

CUSIMANO, Girolamo: Vino e vocazione ...........................................71

EDNEY,Matthew H.: Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography ...................................................83

EPPS, Brad: Els llocs d'enlloc: Aspiracions utòpiques i limitacions materials del Pla Cerdà .......................................................................105

ROQUER, Santiago: Els programes comarcals de desenvolupament rural aCatalunya: la iniciativa Leader i el programa Proder .........................121

ROZENBL AT, Céline: Les villes Mediterranéennes dans la structuration du système des Villes Européennes .........................................................147

SOLEM, Michael N.: Internationalizing Geography in higher education: initiatives of the Association of American Geographers ...........................167

NOTES I DOCUMENTACIÓ

CABEZA I VALLS, Joaquim: La Collada de Toses .................................179

MARTÍN CLOSAS,Carles: Josep Closas i Miralles (Barcelona, 1900-1962) .......................................................................................201

REBAGLIATO, Joan: En recordança d’Oriol de Bolòs ............................207

SERRA,Anna: Les places del Mercadal de Girona: espais de socialització i espais viscuts des de la geografia del gènere ........................211

OUTEIRO,Luis; ASPERÓ, Francesc; MATAIX-SOLERA, Jorge; ÚBEDA, Xavier: El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites ............................................229

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Presentació del llibre de Joan Nogué i Joan Romero.............................253

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al curs 2005-06................265

CONFERÈNCIES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (7-38)

Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI

Convertir un projecte hidràulic en un projecte territorial

Ignasi Aldomà Buixadé1

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida aldoma@geosoc.udl.es

Resum

El canal Segarra-Garrigues és a hores d’ara la segona inversió pública més important de Catalunya i és alhora una gran obra de transformació en regadiu, que ha d’abastar 70.000 ha a les comarques de Lleida. El nou canal planteja grans interrogants que mereixen solucions i plantejaments nous. Per això, a través de l’anomenat Manifest de Vallbona s’ha posat sobre la taula un nou tipus de canal que respongui a les necessitats reals de desenvolupament del territori i a les sensibilitats de la nova cultura de l’aigua.

Paraules clau: ordenació territorial, economia de l’aigua, comarques de Lleida, regadiu.

Resumen

El canal Segarra-Garrigues es actualmente la segunda inversión pública más importante de Cataluña i es al mismo tiempo una gran obra de transforma-

1. L’article reflecteix i desenvolupa alhora el contingut de la conferència lliurada en condicions un tant accidentades a la seu de l’Institut d’Estudi Catalans poc abans que el FC Barcelona aconseguís la segona Copa d’Europa.

8Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

ción en regadío de 70.000 ha en las comarcas de Lérida. El nuevo canal plantea grandes interrogantes que merecen soluciones y planteamientos nuevos. Por esta razón, a través del Manifiesto de Vallbona se ha puesto sobre la mesa un nuevo tipo de canal que responda a las necesidades reales de desarrollo del territorio y a las sensibilidades de la nueva cultura del agua.

Palabras clave: ordenación territorial, economía del agua, comarcas de Lérida, regadío.

Abstract

The Segarra-Garrigues canal is at this moment the second most important public infrastructure project and at the same time a great transformative force for the over 70000 ha of irrigation in the area of Lleida. However, the new canal presents big challenges that will mean new approaches and solution. The Vallbona manifesto recommends a new type of canal that respond the real needs for territorial development and the new approaches of water use culture.

Keywords: regional planning, water economy, irrigation, Lleida comarques

Un responsable financer, segurament un dels millors coneixedors del projecte del canal Segarra-Garrigues, comentava un dia que la realització de les obres i la culminació de les transformacions d’aquest canal són com un pernil casolà, que s’ha d’anar tallant a poc a poc per a assaborir-lo i acabar-se’l menjant. Era una manera d’expressar la impossibilitat d’entendre, preveure i planejar tot d’un cop una obra que afegeix als temps llargs que de per si caracteritzen qualsevol gran transformació en regadiu, uns punts crítics que són de ben difícil solució i que sembla que només el temps pugui aclarir.

El cas és que només ensopegar amb el primer d’aquests punts crítics, just a l’octubre del 2003 quan només un 7% dels regants feia efectiva la derrama que l’empresa estatal Casega havia acordat amb la Comunitat de Regants del canal Segarra-Garrigues per iniciar les obres, la realització del canal començà a trontollar. En aquells moments es portaven ja algunes assemblees i reunions de regants per activar el projecte, de manera que la manca de suport a la derrama caigué com una gerra d’aigua freda. És en aquest context que alguns del regants veieren clar que calia canviar algunes coses essencials del projecte per a què pogués efectivament tirar endavant i acabés engrescant algú. Seria a partir d’aquesta inquietud que el dia 29 de maig del 2004 se celebrava a Vallbona de les Monges una assemblea popular que refrendava en un Manifest la proposta de línies programàtiques que havien de fer possible el canal Segarra-Garrigues.

ElManifest de Vallbona no es quedà en un document d’intencions. El nucli actiu de persones que es constituí al seu entorn sentí la necessitat de buscar

Per un

una resposta als múltiples interrogants que pesaven sobre el canal i per això s’organitzaren cinc jornades itinerants que es perllongaren entre el dia 22 de gener i el 30 d’abril de 2005.2 En la darrera de les jornades, celebrada a la Universitat de Lleida, s’escenificà, per altra part, l’adhesió de sindicats, col·legis professionals, associacions empresarials i culturals i empresaris de manera aïllada a les propostes del Manifest.

En definitiva, des de la seva redacció i aprovació inicial, el Manifest ha rebut un ampli suport de la societat civil lleidatana i ha estat presentat a particulars, associacions, partits i les Administracions responsables. Com acostuma a ser en aquests casos, el Manifest és un document de bones intencions, que deixa la concreció de les propostes per als ens responsables de dur-les endavant. A requeriment dels mateixos interlocutors institucionals s’ha realitzat, però, un esforç suplementari de concreció. És així que a partir del contingut de les jornades recentment editat (Ignasi Aldomà, 2006), un grup de tècnics del col·lectiu constituït entorn al Manifest de Vallbona, elabora el juny de 2005 un document de propostes i alternatives que respon als principals interrogants que planteja el projecte. Potser era tallar massa aviat un pernil que necessita més temps de cura; però resultava al mateix temps un exercici indispensable per encarar la sevarealització futura.

Precedents i actualitat del canal Segarra-Garrigues

La reivindicació del canal Segarra-Garrigues pot ser considerada tan vella com la reivindicació del canal d’Urgell. De fet, el traçat del canal actual coincideix en bona part amb els primers projectes de canal d’Urgell del segle XVIII i primeries del XIX, particularment amb el de l’arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, les obres del qual s’arribaren a iniciar el 1817 i després s’abandonaren.

Malgrat la construcció del canal principal d’Urgell entre els anys 1959 i 1962 uns 75 metres per davall de la cota inicialment prevista, l’antiga traça del canal continua present en els plànols i propostes posteriors, ara amb el nom de Canal Superior. Aquest Canal Superior es manté de fet en l’univers mental del regadiu dels canals d’Urgell, en la concreció dels quals havia jugat un paper determinant la població de Tàrrega, la qual s’havia quedat finalment enmig del secà, fora de l’àmbit dels regadius de l’Urgell.

Amb la creació de la Confederació de l’Ebre l’any 1926 es concreten els primers plans de regulació del Segre per solucionar l’escassetat d’aigua que pateix

2. La recensió de les Jornades es pot seguir a I. Aldomà (2005). El contingut concret de les jornades inclou: Jornada 1. Quines produccions? Les expectatives dels productes agraris. (22 de gener, les Borges Blanques). Jornada 2. Amb quina aigua? Recursos, aprofitaments i gestió de l’aigua (5 de febrer, a Tàrrega). Jornada 3. Per quins pagesos? L’explotació familiar davant la transformació en regadiu. (19 de febrer, a Agramunt). Jornada 4. En quin territori? Preservació i potenciació del paisatge i el patrimoni rural. (12 de març, a Artesa de Lleida). Jornada 5. Per quina societat? La contribució dels nous regadius al desenvolupament de les Terres de Ponent (30 d’abril, a Lleida).

10Treballs de la SCG, 63, 2007

Aldomà Buixadé

el canal d’Urgell i es planteja un Canal Superior i una derivació del canal d’Urgell per regar les terres de les Garrigues. Es posen així sobre la taula els dos grans projectes de regadiu al marge esquerre del Segre que acabarien confluint en el projecte recent de Segarra-Garrigues.

En ple franquisme el Pla d’aprofitament total del riu Segre per als regs de la Segarra i les Garrigues de 1957 de l’enginyer Antonio López Bustos reprenia les idees anteriors. Casualment apareixia el nom Segarra que més tard es mantindrà en el projecte del canal Segarra-Garrigues, un nom que indueix a una certa confusió, perquè el territori de la comarca de la Segarra afectat és ben petit i el regadiu previst continua incidint bàsicament en l’Urgell.

Qui pren forma inicialment és el canal de les Garrigues Baixes a través d’un projecte signat per l’enginyer Carlos Valmaña que és sotmès a informació pública l’any 1958. A través de diversos recursos presentats per les companyies elèctriques i, en particular, per la Comunitat General de Regants dels canals d’Urgell la realització del canal s’endarreriria. Després, malgrat les resolucions favorables als interessos de la Comunitat del Canal de les Garrigues Baixes creada a l’efecte, l’obra no s’acabaria realitzant.3

Finalment, la construcció de l’embassament de Rialb (402 hm3) entre 1992 i 1999 permet cobrir les demandes complementàries que es plantejaven des dels regadius històrics de l’Urgell i sembla obrir definitivament les portes a la construcció del nou canal. Just després que el canal fos declarat d’utilitat pública per la Llei 40/1994 de pressupostos i inclòs en el Pla hidrològic de la conca de l’Ebre (aprovat pel Reial Decret 1664/1998) el 27 de setembre de 1999 es produïa un fet decisiu; la signatura del Protocol General de col·laboració entre el Ministeri de Medi Ambient i la Generalitat de Catalunya que establia les responsabilitats de la gestió i finançament de les obres del canal SegarraGarrigues per part de les dues administracions.

La primera obra realitzada és la de l’estació d’impulsió i connexió amb el canal feta per l’Estat a través de l’empresa Casega. Posteriorment les incògnites del finançament provoquen una aturada de l’obra que se supera amb l’aval per part de la Generalitat de Catalunya de les quantitats que havien d’aportar els regants a l’administració central. El Conveni signat entre la Generalitat de Catalunya i Casega (Ministeri de Medi Ambient) l’11 d’octubre de 2006 desencallava finalment la realització de les obres a executar per l’administració central, alhora que aportava canvis substancials en el plantejament del canal que s’encaren en la línia propugnada pel Manifest de Vallbona.4

3. Entre els diversos episodis es pot esmentar la darrera resolució de la Direcció General d’Obres Hidràuliques de juliol de 1973 (BOPL de 10 de juliol de 1973) que reconeixia un cabal màxim de 4,614 m3/s a bombar del canal d’Urgell per la Comunitat de Regants entre els mesos d’octubre i març per al reg de 8,945 hectàrees.

4. El Conveni i la seva aprovació per part de l’executiu són publicats en el DOGC número 4763 de 17/11/2006, on es repassen els números més destacats del canal.

Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI 11

Quadre 1

Les característiques generals de l’obra del Canal Segarra-Garrigues

D’acord amb els convenis o protocols subscrits i les actuacions i projectes en marxa, el canal

Segarra-Garrigues comprèn una part a càrrec de l’Estat, que l’executa a través de l’empresa

CASEGA, i que inclou les infraestructures anomenades “Obres de Regulació i transport”, que són:

•L’estació de bombament de Rialb, ja executada (febrer 2005) i que permet pujar l’aigua des de la meitat de la presa fins a la sortida del canal.

•Els 84,7 km de canal principal, que surt de la cota 416,5 m i acaba a la 383,7 m per vessar a l’embassament de l’Albagés.

•L’embassament de l’Albagés, d’uns 80 hm3, que se situa sobre el riu Set, més amunt de l’Albagés.

•El Protocol signat entre el Ministeri i la Generalitat inclou també la connexió del canal d’enllaç amb el canal d’Urgell del qual no es parla amb posterioritat.

LaGeneralitat de Catalunya té al seu càrrec i executa a través de l’empresa pública REGSE-

GA les següents infraestructures:

•Obres de la Xarxa de Distribució, que ha de portar l’aigua des de les diferents preses de reg distribuïdes al llarg del traçat del canal fins a peu de finca, on l’usuari ha d’executar la xarxa de reg interna.

• Les obres de Concentració Parcel·lària, que s’apliquen a l’àmbit de l’anomenat reg de transformació. Es regeixen per la Llei de Reforma y Desarrollo Agrario de 1973 i van a càrrec de la Generalitat de Catalunya en un 100%.

•També és responsable la Generalitat de Catalunya de les elevacions a fer des del riu Segre per al regadiu de la part de les Garrigues.

Font: Protocolo general de colaboración entre el Ministerio de Medio Ambiente y la Generalitat de Catalunya para la constr ucción y explotación del proyecto de puesta en regadío del Segarra-Garrigues,Madrid, 27 de novembre de 1999.

Proser SA, Imacs SL, Proyecto del regadío y de la concentración parcelaria del Segarra-Garrigues, maig 2002, DARPRegsa.

Amb quina aigua? Adaptar-se a una situació d’escassetat

Tampoc no es pot ignorar que determinats col·lectius qüestionen la realització del canal Segarra-Garrigues amb un argument complementari de pes: si s’ha parat el transvasament de l’Ebre cap al llevant peninsular en raó de l’afectació del delta i els ecosistemes de la conca de l’Ebre, les mateixes raons posen en dubte els projectes de transformació en regadiu a la mateixa conca previstos a l’annex 2 del Plan Hidrológico Nacional.

Les expectatives s’han centrat en els cabals i la dotació que hi haurà per al regadiu. Les xifres que es manegen com a disponibilitats per al canal serien en resum les del quadre2 adjunt. Les necessitats fixades per al reg van molt més enllà de les dotacions reconegudes per l’autoritat de la conca, la Confederació

12Treballs de la SCG, 63, 2007

Ignasi Aldomà Buixadé

Hidrogràfica de l’Ebre (CHE); però, tot i que pugui semblar paradoxal, això no significa que l’obra s’hagi de replantejar o aturar.5

-La resolució del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE, 18 juny 2001), que estableix l’assignació de recursos de l’embassament de R i alb representa la referència més clara. Per al canal Segarra-Garrigues toquen inicialment 100 hm3 i un total de 225 hm3 que s’assolirien després de la construcció de l’embassament de l’Albagés i de l’harmonització de la Noguera Pallaresa. La mateixa resolució estableix ja la reserva dels primers 100 hm3 per als regadius dominats pel canal Segarra-Garrigues, amb un termini de 10 anys per tramitar la concessió corresponent.

-D’acord amb el Projecte de regadiu que es vol tirar endavant cal arribar al subministrament de 342 hm3 per aconseguir les dotacions de 6.500 m3/ha i 1.500 m3/ha que es fixen respectivament per al regadiu de 47.110 hectàrees de transformació (306,2 hm3), i de 23.040 hectàrees de suport (35,8 hm3) previstes en el projecte de regadiu.

-Per cobrir les necessitats anteriors hi ha 48 hm3 complementaris que no se sap massa d’on han de sortir. Teòricament provindrien dels excedents de Rialb després de compensar els regadius del canal d’Urgell amb aigües de la Noguera Pallaresa, però no és això el que preveuen els informes i reserves fets des de la CHE. A més a més hi ha els 69 hm3 que s’han de bombar del curs baix del riu Segre que teòricament haurien de venir de la Noguera Pallaresa i sobre els quals els documents de la CHE no diuen res i dels quals la Comunitat de Regants expectant ha demanat la concessió.6

Que les necessitats reconegudes per l’organisme de conca no satisfacin les necessitats del nou canal no importa massa; tal com procedeix habitualment l’autoritat hidràulica (L.Díaz, 2002), només cal eixamplar sobr e el paper el recurs i tots contents. Clar que això no soluciona la disponibilitat real d’aigua futura del canal Segarra-Garrigues. La disponibilitat real dels recursos assig-

5. En general es podria dir que els projectes i sol·licituds vistos o tramitats des dels òrgans afins al canal Segarra-Garrigues acaben convergint en les xifres de necessitats hidràuliques que s’especifiquen. Davant d’aquestes necessitats l’organisme competent que és la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre pot senzillament no arribar a cap concessió en ferm, sobretot quan el recurs a administrar és escàs, i deixar fer mentre no hi hagi una oposició ferma a l’aprofitament. De fet la distribució de l’aigua de Rialb es troba encara en litigi i tal com reporta la premsa les companyies elèctriques i les diferents Comunitats de Regants han d’arribar a un acord amb l’administració sobre la distribució de cabals i les compensacions a fer (diari Segre, 5/4/2005).

6. En el Butlletí Oficial de la Província de Lleida de 6 de gener de 2005 la Confederació Hidrogràfica donava compte de la sol·licitud de concessió de 69 hm3 per alimentar des de dos estacions de bombament (Albatàrrec i Seròs) set embassaments reguladors a partir dels quals s’han de regar 12.000 ha de la part sud del canal. En canvi, no hi ha constància pública per part de l’organisme hidràulic de cap sol·licitud de 173 hm3 (125 hm3 de la 2a fase de Rialb més els 48 hm3 que no se sap massa d’on han de venir) en consonància amb el Projecte de concessió del sistema Segarra-Garrigues, tercera fase, 173 hm3 aprovat per la Junta General de la Comunitat de Regants expectant el 22 de maig de 2006.

Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI 13

Quadre

2

Dotació calculada per abastar el conjunt de la demanda del canal Segarra-Garrigues

Dotació hm3 Procedència i característiques

Reserva de cabals de 225Es troben assegurats, de moment, els 100 hm3 l’embassament de Rialb de la primera fase (CHE, 18 de juny de 2001). Dotació complementària amb 48Dotació hipotètica pendent d’uns teòrics sobrers Rialb excedents de regulació o de la substitució de 40 hm3 del Segre per la Noguera Pallaresa al canal d’Urgell

Dotació a bombar directament 69Sol·licitud feta per la Comunitat de Regants del Segre (Garrigues Baixes) SG (Anunci BOP, 6 gener 2005). Serviria per la transformació inicial i topa amb drets històrics.

Total dotació prevista pel canal342Dotació necessària per assolir la demanda prevista en el projecte

Font: documents esmentats en el mateix quadreo també resposta del Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca a la sessió informativa sectorial del Parlament de Catalunya (Diari de Sessions, 7/6/2001). La previsió de la demanda preveu dues fases fins no s’arriba a la demanda total prevista que s’expliquen en el quadre 3. Altres parlen de tres fases esperant s’arribi al total de necessitats calculades.

nats és relativament baixa i, segons el model de previsions utilitzat en el seu dia per la CHE, 2 de cada 10 anys l’aportació del Segre és inferior a la demanda (el model partia d’un consum de 218 hm3 anuals, inferior al que es preveu). A més, en els mesos de màxima demanda aquestes xifres empitjoren tal com demostren els estudis de garanties. Cara al futur, per altra part, es plantegen interrogants tant o més preocupants.7

-La previsió d’efectuar reserves addicionals en la capacitat de l’embassament de Rialb per tal de laminar avingudes podrien fer baixar la disponibilitat real dels recursos previstos.

-L’assignació que el Pla Hidrològic de la Conca fa dels cabals ecològics pot veure’s modificada a l’alça d’acord amb les interpretacions que s’obren a través de les Directiva 2000/60/CE Marc de l’Aigua o altres legislacions mediambientals.

7. Manel Pascual resumeix les dades més rellevants del balanç de demandes-recursos en el seu article sobre Els recursos hídrics de les planes de Lleida i les disponibilitats del canal Segarra-Garrigues (I. Aldomà, 2006). Els càlculs procedeixen del model establert per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i recollit en el Plan hidrológico de la cuenca del Ebro (BOE 16/9/1999). No hi ha una reflexió específica sobre l’evolució dels recursos hídrics a la conca del riu Segre, però els arguments han estat exposats i debatuts a propòsit del riu Ebre, arrel del recent Pla Hidrològic Nacional (Pedro Arrojo, 2001).

14Treballs de la SCG, 63, 2007

Ignasi Aldomà Buixadé

-El cabal mitjà del Segre sobre el qual s’efectuen les assignacions es pot veure sensiblement modificat a la baixa d’acord amb les previsions que es fan sobre el canvi climàtic.

-A banda dels possibles efectes del canvi climàtic, pot estar actuant ja una tendència a la baixa de la disponibilitat del recurs motivada per canvis en la part superior de la conca que no són tinguts en compte en els estudis consultats; la implantació de nous regadius a la part de l’Alt Urgell i a l’entorn d’Oliana com a compensació de Rialp, l’augment del consum d’aigua aparellat al creixement urbà de la Cerdanya, Andorra i l’Urgellet o els efectes sobre les escorrenties de l’augment de la superfície arbrada a muntanya.

Tot plegat dibuixaria un horitzó en el qual no solament s’accentuaria l’escassetat dels recursos hídrics disponibles per al canal Segarra-Garrigues, sinó que la disponibilitat de recursos per als regadius del canal Segarra-Garrigues pot veure’s subjecta a les demandes tercers. El nou canal es troba amb un operador previ que és la Comunitat General de Regants del canal d’Urgell, i algú s’ha imaginat què pot passar en un any en què aquesta darrera ja té dificultats per cobrir les pròpies necessitats, sense anar més lluny els anys 2005 i 2006? Obligarà l’autoritat hidràulica a compartir fraternalment els recursos entre les dues Comunitats o hi haurà prioritats?

S’obre, doncs, unes perspectives de conflictes que poden ser particularment greus i difícils de resoldre, atesa l’escassetat del recurs. Els diferents actors en joc ja han ensenyat les seves cartes en les al·legacions a la distribució de cabals de Rialb (Resolució CHE de 18 de juny de 2001) i amb la interposició posterior de recursos als expedients de concessió.

- La Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell pledeja per la distribució dels recursos de Rialb i vol fer valer la seva preferència històrica en l’ús de l’aigua del Segre, malgrat que els seus consums puguin semblar clarament excessius. Una resolució de la Direcció General d’Obres Hidràuliques del Ministeri li concedia l’assignació addicional de 40 hm3 de Rialb en concepte d’unes 4.000 hectàrees de nous regadius, a banda de confirmar-li els 492 hm3 que deriva del riu Segre. Però no per això la Comunitat General deixa d’estar intranquil·la per les concessions que es puguin fer al Segarra-Garrigues.8

-Un actor més singular és la històrica Comunitat de Regants de les Garrigues Baixes, que reclama encara drets històrics sobre l’aigua, tot i que les últimes resolucions assenyalen la seva integració forçosa a l’àmbit del Segarra-

8. Enrealitat els canals Principal i Auxiliar d’Urgell consumeixen a l’entorn dels 750 hm3 en anys amb bona disponibilitat (743 hm3 el 2003 i 764 hm3 el 2004), mentre la concessió que reconeix la Resolució de la Direcció General d’Obres Hidràuliques de l’antic Ministeri d’Obres Públiques i Transports (MOPT,2/9/1991) és d’un total de 630 hm3, fet que justifica qualsevol inquietud.

Quadre 3

Previsió de distribució de cabals regulats per l’embassament de Rialb segons la CHE

Fase inicial (hm3)Fase final (hm3)

Canal d’Urgell. Regs actuals adscrits a Rialb 492,0 423,0

Canal d’Urgell. Nou regadius pendents de definició40,0 40,0

Canal Segarra-Garrigues

Regs de compensació de Rialb 18,0 18,0

Abastaments a municipis 16,0 16,0

Cabals Ambientals 114,0 114,0

Demanda total riu Segre a Rialb 780,0 836,0

Part dels regadius de l’Urgell adscrita a recursos del Noguera Pallaresa 138,0 207,0

Font: resolució del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (18 juny 2001). La fase final es produeix un cop harmonitzada la Noguera Pallaresa (el canal principal d’Urgell pren aigua d’aquest riu i cedeix la part corresponent del Segre al canal Segarra-Garrigues) i construït l’embassament de L’Albagés, amb la qual es disposa d’un 80% de l’aportació en règim natural del riu Segre.

Garrigues. La Comunitat de Regants de les Garrigues Baixes, jurídicament encara activa, pagà en el seu dia una part del revestiment del Canal Auxiliar d’Urgell, que havia de servir per a l’hipotètic canal i demana lògicament alguna compensació.

- Les companyies elèctriques s’oposen sistemàticament a nous regadius que limiten les seves capacitats de producció energètica. En particular, de produir-se l’harmonització del riu Noguera Pallaresa, el riu més explotat hidroelèctricament i el menys aprofitat per consums agrícoles o domèstics, aquesta implicarà la compensació a Fecsa-Endesa per l’aigua que es deixa de turbinar. Però la mateixa resolució la CHE (18/06/2001) inclou recomanacions en el sentit de compensar fins un màxim de 80 hm3 anuals que es deixen de turbinar al riu Segre.

-La mateixa resolució CEE preveu 16 hm3 per a millora de l’abastament a poblacions i indústries de les comarques de l’Urgell i Segarra Garrigues. Aquestes comarques no tenen encara ben resolt el consum de boca i les Mancomunitats i els mateixos ajuntaments pugnen per a garantir-se un recurs de qualitat. Només el Consell Comarcal de la Segarra, que representa una part de la zona, havia demanat ja un equivalent d’uns 30 hm3 sumant usos ramaders, domèstics i industrials.

-Sense que hagi un grup d’usuaris designable, per bé que els grups ecologistes n’assumeixin la defensa, no es pot deixar d’esmentar la necessitat de cabals ecològics que s’han de mantenir en el riu. Se’n calculen 114 hm3; però aquests són el fruit d’un càlcul rígid que pot variar substancial amb l’evolució del concepte de cabal ecològic.

16Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

L’aigua ha estat un recurrent històric per moure les passions populars, i potser per aquest motiu les demandes d’aigua que es fan en nom de la redempció dels secans tenen una expressió un pèl esquizofrènica, a la qual es presten amb tota la intenció els mitjans de comunicació local; en els anys de més sequera, que és precisament quan es posa de relleu que no hi ha aigua per tots, és quan més es fan sentir les demandes de més aigua i nous regs. I aquest és el cas, sense anar més lluny, de l’any 2005, quan les comunitats de regants situades al marge esquerra del canal d’Urgell es veuen privades del reg de primavera, i del 2006, quan els regadius de l’Urgell tornen a viure les limitacions de les quals semblaven haver sortit amb l’acabament de l’embassament de Rialb.9

Més enllà de les exaltacions socials fàcils, les disponibilitats d’aigua a la conca del Segre indiquen bastant clarament que no es poden crear nous recursos hidràulics del “no res”, sinó que cal aprofitar millor els existents. Per a què el canal Segarra-Garrigues disposi d’un mínim d’aigua caldrà fer un gran esforç de racionalitat en l’aprofitament del riu Segre i de l’aigua de la pròpia conca. Les línies d’actuació es resumeixen en el quadre adjunt i se’n pot destacar especialment:

-No es pot oblidar que l’aigua precipitada als secans ponentins representa una mitjana força variable de sud a nord, de l’entorn de 4.000 m 3/ha i any i que l’aigua precipitada alimenta aqüífers importants (les calcàries de Guissona o els aqüífers de l’Ondara, Corb i altres rius) situats en el territori regable els quals han estat aprofitats històricament i que no es poden menystenir.En aquest sentit per què no estudiar les possibilitats dels abastaments i regs tradicionals situats en les valls dels rius Sió, Ondara i Corb i veure com s’incorporen a les noves xarxes de subministrament?

-L’estalvi d’aigua en els regadius consolidats s’ha de convertir a la llarga en la font de recursos més important. Per exemple, el canal d’Urgell, utilitza 630 hm 3 /any per regar una superfície aproximada de 70.000 ha, resultant una dotació mitjana de 9.000 m 3/ha/any. És de preveure que a mig i llarg termini la modernització del regadiu existent permeti reduir aquesta dotació i així es puguin compartir els recursos amb el canal

Segarra-Garrigues i el conjunt de les necessitats de les planes de Lleida. Aquests plantejaments enllaçarien amb la necessitat de donar prioritat a les inversions en millora dels antics regadius que es fa des dels teòrics afins a l’Associació Nova Cultura de l’Aigua, tot i que a l’hora de la veri-

9. En aquestes circumstàncies, de fet, mai no s’accepta que el recurs és escàs, sinó que els regants apunten cap a les companyies elèctriques que volen turbinar un cabal estable d’aigua o contra l’administració (Confederació Hidrogràfica) que desembassa massa aigua dels pantans, com a responsables de les restriccions estiuenques.

Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI 17

tat el desplegament dels Plans de Modernització dels regadius històrics no es presenta pas fàcil. 10

-Una altra qüestió a abordar és la de la millora de la qualitat de l’aigua, que esdevé indissociable de la disponibilitat quantitativa d’aigua en un context de reaprofitaments com el de l’àrea de l’Urgell i tota la conca. Quan tots els indicadors de qualitat de l’aigua comencen a donen senyals d’alarma i quan els nous regadius fan preveure l’accentuació del problema, res no es tradueix encara en les agendes oficials.11

Com gestionar l’aigua? Organització flexible per a un recurs escàs

En un context en el qual la dotació d’aigua prevista per al canal Segarra Garrigues es troba pendent de múltiples imponderables, el canal ja no es pot concebre dins l’esquema clàssic d’un recurs infinit destinat a satisfer la demanda. La gestió del canal Segarra-Garrigues ha d’encarar els problemes de la distribució d’un recurs escàs i per això esdevé imprescindible l’experiència dels indrets acostumats a tractar amb l’escassetat pel que fa als usos i els mercats de l’aigua. Són les reflexions que s’han fet des del que s’anomena Nova Cultura de l’aigua per oposició a la concepció hidraulista heretada de Joaquín Costa o també, dit d’una altra manera, el que l’economista José Manuel Naredo qualifica de pas d’una política hidràulica de l’aigua, que només es preocupa per les obres hidràuliques, a una política econòmica de l’aigua que es preocupa per la gestió global del recurs (P. Arrojo, 2004 i J.M. Castillo, 2002):

-La gestió de l’aigua ja no pot tendir cap a l’esgotament del recurs; no s’ha de perdre ni una gota d’aiguaal mar pensen encara molts regants o usuaris. Al contrari, la salut de tot el cicle de l’aigua és l’única garantia que el regadiu i l’extracció dels rius continuï sent possible.

-La manera més eficient de gestionar un recurs escàs és començar-lo a pagar al seu veritable cost. El fet que fins a l’actualitat l’aigua hagi sigut un recurs quasi gratuït i subvencionat fa que no hi hagi cap interès en el seu estalvi i millor gestió.

10. Les argumentacions al respecte que aprofundeix Javier Fernández Comuñas en la seva tesi (J. Fernández i P. Arrojo, 2000) resulten força favorables en la comparació dels costos i beneficis dels nous regadius dels Monegros amb la modernització del canal de Catalunya i Aragó, però resulten més incertes, per exemple, en la comparació del canal d’Urgell i el Segarra-Garrigues. El Pla Director de Modernització de la zona regable dels canals d’Urgell (Imacs SL, 2006) avalua en més de 6.000 € per ha la inversió necessària per modernitzar l’Urgell, una quantitat que s’aproxima als costos dels nous regadius del Segarra-Garrigues, això a banda d’altres dificultats.

11. La contaminació per nitrats i altres minerals com cianur derivada de l’agricultura i la sobreexplotació dels aqüífers fa que la tardor del 2006 els ajuntaments de la Segarra ja no es puguin abastar dels seus aqüífers i hagin de recórrer al subministrament d’aigua amb camions cisterna. Mentre, els índex de contaminació per nitrats i altres minerals al riu Segre estant assolint ja a hores d’ara els límits assumibles per a l’aprofitament per a consum de boca (I.Aldomà, 2005).

18Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

Quadre 4

Línies d’una proposta per a reduir la pressió sobre el consum i compartir l’aigua

Objectius

Limitar la captació de cabals del riu Segre

Fusionar les dotacions i l’explotació del canal d’Urgell i el Segarra-Garrigues

Línies d’actuació

Aprofitar uns 70 hm3 sobrants amb la modernització de l’Urgell.

Estudiar les necessitats reals de 40 hm3 suplementaris de Rialb per part dels canals d’Urgell.

Incidir en l’augment d’aprofitament de la Noguera Pallaresa (en part ja previst).

Gestió integral de les aigües d’unes mateixes subconques (subàlvies, reaprofitaments, control vessaments i contaminació).

Activar el pla de modernització dels regadius de l’Urgell.

Aprofitar el canal Segarra-Garrigues per a la modernització de l’Urgell (interconnexions, pantans, pressió).

Resultats complementaris

Reduir l’efecte negatiu sobre el cabal ecològic del riu Segre.

Reduir els efectes del regadiu sobre la contaminació de les aigües fluvials. Assegurar dotacions complementàries per als usos domèstics, industrials i de serveis del territori.

Fer possible la correcta distribució dels aprofitaments de la Noguera Pallaresa i el Segre.

Aconseguir un estalvi general de la inversió inicial i les despeses de manteniment.

Millora qualitativa de la gestió del cicle de l’aigua

Control qualitatiu i quantitatiu de les aigües subàlvies i de les d’escorreguda, així com del seu aprofitament (gestió integral del cicle).

Repercussió en els preus de l’aigua de l’estat de l’aigua consumida així com de l’aigua vessada.

Implantació de sistemes de sanejament de les aigües de regadiu i altres mesures de millora ambiental.

Foment de les pràctiques agrícoles menys contaminants.

Font: elaboració pròpia.

Millora quantitativa i qualitativa dels recursos disponibles.

Reduir les repercussions ambientals negatives que irremediablement es produiran a les parts baixes de les conques del Segre i l’Ebre.

Per tot plegat les administracions han d’afavorir una política d’estalvi i tot un conjunt de mesures que a hores d’ara disposen d’un marc normatiu que comença a donar un cert marge de joc, com pot ser ala legislació estatal, el Reial Decret Legislatiu 1/2001, o la Directiva 2000/60/CE del Parlament i del Consell de la Unió Europea, que va una mica més per endavant i que s’haurà de traduir encara en més canvis a nivell local. No està de més recordar, com a contribució a la reflexió que aquí es planteja, els objectius que fixa la Directiva; a) prevenció, protecció i millora dels ecosistemes aquàtics i els ecosistemes direc-

tament depenents de l’aigua; b) promoure un ús sostenible de l’aigua; c) reducció progressiva i en el seu cas interrupció de determinades substàncies contaminants; d) reducció progressiva de la contaminació de les aigües subterrànies, i e) reduir els efectes de les inundacions i la sequera. Pel que fa al sistema SegarraGarrigues això es traduiria de manera destacada en:

-La utilització de les aigües del canal Segarra-Garrigues s’ha de concebre en el context general del cicle de l’aigua a la zona irrigable. Aquesta compta amb sistemes propis d’aprofitament i reserves naturals importants com els aqüífers de Guissona i els dels rius Sió, Ondara i Corb, sobre les quals no es fa cap tipus de previsió en el projecte i que mereixen unes millores de gestió substantives.

-De fet, avui dia a la zona a irrigar els aprofitaments domèstics, industrials i agraris ja combinen l’explotació de les aigües subvàlvies amb les aigües captades a l’exterior (bombaments del canal d’Urgell), de manera que caldrà integrar aquests vells aprofitaments en els nous. No solament, doncs, la gestió de tot el cicle de l’aigua esdevé la sortida natural i més lògica, sinó que els usos agrícoles s’han de contemplar dins el conjunt dels usos i la Comunitat de Regants expectant actual no pot ser l’únic actor futur de la gestió.

- Segurament cal partir d’una dotació d’aigua de referència que serveixi per modular les infraestructures i per a què els usuaris puguin fer les seves previsions socioeconòmiques. Però els 6500 m3/ha del regadiu de transformació i els 1.500 m3/ha del regadiu de suport que contempla el projecte actual no representen cap garantia real, ni constitueixen cap dret adquirit, perquè ningú pot assegurar que aquestes dotacions existeixin i perquè l’aigua constitueix un bé públic.

-En aquest sentit, el consum d’aigua del canal Segarra-Garrigues no vindrà determinat pels drets, sinó per les expectatives de benefici de cada usuari, les quals vindran condicionades per un preu de l’aigua que es presenta d’entrada elevat. Es parteix d’un preu d’uns 0,12 € (preus 2004 avaluats en el quadre adjunt) i a aquest caldrà de ben segur afegir el que derivi de tenir en compte les prioritats d’usos, els costos energètics, d’internalització de la contaminació i del consum d’un recurs escàs que, es vulgui o no, repercutiran en els usuaris futurs de l’aigua.

-La titularitat de l’aigua no pot ser sinó pública, mentre la gestió pot ser duta a terme per un organisme representatiu dels usuaris com pot ser la Comunitat d’Usuaris que es preveu en la Llei d’Aigües. És dins aquest organisme que han de trobar-se representats les comunitats de regants i altres usuaris. Aquesta és la via que respon al pas del concepte de beneficiaris al d’usuaris, usuaris de diferents classes i amb tarifes diferents (d’ús agrari, industrial, ramader, de boca, etc.).

-D’acord amb l’esquema general de distribució dels recursos i les responsabilitats, la infraestructura de servei general (canal principal, embassament de l’Albagès, infraestructures generals de control del recurs) pot ser de titulari-

20Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

tat i gestió públiques, mentre les infrastructures per a servei dels regadius, els consums domèstics o altres escau que siguin de les respectives organitzacions d’usuaris. I el finançament de la inversió inicial ha d’encaixar en aquest marc.12 -La gestió i distribució de l’aigua entre els diferents usuaris no és feina fàcil i per això caldrà possiblement una implicació més directa de l’administració. Caldrà segurament un organisme públic que contribueixi a la gestió integral de l’aigua del canal Segarra-Garrigues.

Quadre 5

Estimació del cost del metre cúbic d’aigua en el projecte actual de canal de regadiu

Concepte Euros 2004

Cànon de Rialb (Dades any 2004) 0,0251

Estimació de les compensacions per l’harmonització de la N. Pallaresa (Fecsa-Endesa)0,0120

Estimació del cost d’explotació de les Obres de Regulació i Transport (Casega)0,0150

Tarifa d’explotació ASG segons l’adjudicació efectuada 0,0653

Total Cost estimat de l’aigua per m3 0,1174

Font: elaboració pròpia a partir de les fonts de referència.

Quadre6

Línies d’orientació per a la gestió del canal

Objectius

Garantir el caràcter públic i la finalitat social de l’obra.

Participació associativa i capacitat control

Línies d’actuació

Xarxa en alta (canal i grans embassaments) de propietat i gestió públiques.

Separació de xarxes secundàries entre els diferents tipus d’usuaris amb la seva pròpia contribució a la inversió i les pròpies tarifes de gestió i manteniment de l’obra.

Gestió de tot el sistema a través d’una Comunitat General d’Usuaris, sota el paraigües de la qual se situen les Comunitats de Regants. Revisió dels acords de la Comunitat G eneral de Regants expectant del Canal Segarra-Garrigues.

Resultats complementaris

Reduir la càrrega econòmica que pesa sobre els pagesos, tant en relació a la inversió com en relació als costos corrents.

Possibilitat de reduir els costos de la infraestructura.

Font: elaboració pròpia.

12. De fet, el Conveni subscrit entre la Generalitat de Catalunya i Casega l’11 d’octubre de 2006 obre les portes a que l’explotació de la infraestructura principal que executa l’administració central sigui assumida per la Generalitat de Catalunya, però no conclou res al respecte.

Aigua per a què? Per al benestar de tots els

habitants del secà

En un moment que el sector agrari pateix una crisi estructural profunda el primer que es planteja és el sentit de les grans inversions de la política de regadius en el sector. El soroll mediàtic pot donar la impressió que els pagesos es deleixen pel regadiu, però la realitat és que molt pocs dels hipotètics beneficiaris estan disposats a assumir els riscos d’una inversió en la matèria. Per a la realització del canal Segarra-Garrigues les implicacions del fet són de primera magnitud:

-De bones a primeres és la realització del canal la que entra en crisi perquè els regants no poden o no volen afrontar el finançament de la part corresponent de la inversió.

-En segon terme, si la consolidació i el benestar de la població avui resident en els pobles de secà és la millor justificació que podria tenir una inversió pública tan gran com la del canal, la millor manera de desenvolupar aquestes poblacions tampoc no passa pas per l’agricultura de regadiu.

En aquest context es fa inevitable obrir l’horitzó d’aigua únicament per a regadiu que conté el projecte inicial de canal, i aquesta obertura respon també a l’aplicació d’un cert sentit comú i de l’experiència històrica per afrontar les implicacions d’un projecte de la magnitud del canal Segarra-Garrigues.13

-La mateixa aigua que serveix per al regadiu forma part d’un cicle més general en el qual es generen medis (embassaments, canals, desguassos, sorgències... ) que permeten una gran diversitat d’usos i que tenen un potencial d’aprofitament econòmic oblidat en el projecte.

-El desenvolupament econòmic i social del territori depèn ja poc de l’agricultura, i cal tenir present que l’aigua resulta un element de primera necessitat tant per a consums domèstics i urbans, com per a determinats processos industrials de gran interès per al desenvolupament local.

- Ni el projecte de transformació en regadiu, ni l’avaluació d’impacte ambiental tenen en compte que els secans a irrigar contenen un patrimoni cultural i ambiental notable i únic amb un gran potencial econòmic de futur, tant com a base d’unes produccions agrícoles de qualitat (olivera i vinya amb denominació d’origen i marques reconegudes), com per desenvolupar activitats turístiques i de serveis afins amb una gran capacitat de creixement.

13. Ha estat interessant constatar en les discussions amb els representants del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, que són els responsables principals de l’obra, com aquests es plantegen el projecte amb la mentalitat d’una més de les petites transformacions en regadiu que actualment es duen a terme arreu del país. Els hi podria ser de gran servei veure com fins i tot les grans obres passades concebudes per al regadiu, el mateix canal d’Urgell, han significat la possibilitat d’aprofitaments energètics, implantacions industrials. subministraments urbans i altres usos de l’aigua que a hores d’ara tenen una incidència econòmica i social probablement més important que la de l’agricultura de regadiu.

22Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

-Malauradament, l’avaluació d’impacte ambiental no ha partit de la directiva 2001/42/CE que integra les consideracions ambientals des del primer moment de la planificació, i ara s’han de posar pegats a posteriori.

-Vulguis o no, l’àrea a transformar pel canal disposa ja de notables valors patrimonials, d’unes determinades dinàmiques econòmiques locals i d’una determinada estructura urbana, en les quals s’ha d’inserir el projecte de canal per obtenir els objectius de progrés desitjables i la seva màxima rendibilitat.

Quadre 7

Magnituds demogràfiques i ocupació agrària a la zona abastada pel canal

CreixementOcupats

Poblaciódemogràficagraris 2001 municipal1975-2001 Nombre% total Municipis2001 (1975=100)absolutocupats

Municipis que ja reguen part del terme1116.63292,81.90028,4

Passaran de secà a reg de transformació2524.717101,51.50914,1

Passaran de secà a reg de suport125.16782,458128,8 Municipis amb poca incidència129.16188,494024,9

Ciutats de l’àrea regable 7152.011112,93.2364,8

Municipis no afectats pel canal8292.998102,18.21420,5

Total comarques de Lleida 149300.686105,616.38012,6

Font: censos de població. Entre les ciutats de l’àrea regable afectades hi ha el municipi de Lleida, per bé que la seva afectació sigui minúscula.

En un context històric en el qual els guanys de productivitat en el sector agrari repercuteixen escassament en l’ocupació i les rendes del sector i en el qual l’activitat agrària representa una part petita de la riquesa i de l’ocupació, l’ús de l’aigua ha de tenir molt en compte les expectatives generals del territori i dels seus habitants. Una reflexió que parteixi ja no del regadiu, sinó de les possibilitats que aportaria l’aigua a una part de la Noguera i el Segrià i a una part majoritària de l’Urgell, la Segarra i les Garrigues descobreix, a mica que s’ho imagini, tot un horitzó nou de possibilitats econòmiques i socials que entronquen també amb necessitats i demandes que a hores d’ara han estat poc explicitades.

-Tot i que l’abastament domèstic de les poblacions de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues pugui ser un projecte diferent al del canal Segarra-Garrigues, la construcció de dues “canonades” en paral·lel fent el mateix recorregut no sembla la millor opció d’aprofitament d’una aigua que surt del mateix embassament de Rialb.Aquesta opció apareix, finalment, explícitament

assumida en l’acord de Govern 178/2006 de 24 d’octubre (DOGC núm. 4763 de 17/11/2006).

-A banda de la major o menor vinculació del subministrament domèstic actual amb el canal, aquest és la gran reserva futura d’aquestes demandes i haurà de satisfer, també, demandes per a usos ramaders, industrials o de serveis, les quals són tant o més importants per al desenvolupament econòmic i social que la mateixa agricultura.

-En la mesura que l’activitat industrial juga un paper preeminent en el desenvolupament de les poblacions principals de l’àrea irrigable, com Guissona, Tàrrega, Cervera, Agramunt o les Borges Blanques, resulta primordial cobrir les necessitats d’aigua actuals i futures de les seves indústries i la seva gent.

-Si el canal d’Urgell representà l’oportunitat d’aparició d’una nova centralitat urbana a l’entorn de Mollerussa, el canal Segarra-Garrigues representa l’oportunitat de projectar el potencial urbà de l’àrea Tàrrega-CerveraAgramunt-Guissona com la gran anella de connexió entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya interior.

-A banda de representar un reforçament de la centralitat de Lleida ciutat, l’aigua ha de permetre també cobrir les necessitats d’una centralitat industrial i urbana que serveixi de reequilibri a la part sud de les Garrigues, una centralitat repetidament prevista i enunciada per l’Administració en instruments com el Pla Territorial General de Catalunya o el Pla Territorial de Ponent.

Una de les conseqüències majors d’aquesta nova visió és que l’ús de l’aigua ja no queda clos a la taca regada del projecte, sinó que s’estén i beneficia a tots els secans, tot augmentant l’interès econòmic, social i territorial del canal. Aquest nou punt de vista porta, per altra part, a replantejar-se la mateixa vessant agrícola del projecte:

-Ateses les modernes tecnologies de transport, l’aigua del canal SegarraGarrigues (com en el futur la de la resta de canals) no pot ser apropiada per un determinat territori (unes determinades 70.000 ha amb dret a reg), sinó que ha de servir per al desenvolupament de tota la plana que avui gravita sobre la conca de l’Ebre.

-Ateses les dinàmiques estructurals de l’agricultura, el caràcter físic de l’àrea i el preu del m3, el nou territori regat no serà ja un continu productiu, sinó un mosaic de conreus intensius i extensius, regadiu i secà, guarets i extensions de vegetació més o menys natural.

D’acord amb aquesta perspectiva més general i territorial, l’aigua no solament representa una oportunitat de millora productiva agrícola, industrial i en els serveis, sinó que hauria de formar part d’una operació territorial que contempli tots els components del cicle de l’aigua i tots els usos, des dels lúdics, formatius i ecològics, fins als productius. En una societat que, malgrat l’es-

24Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

tancament o la recessió demogràfica d’èpoques passades, no té problemes de pobresa, ni d’atur i que té cobertes les necessitats bàsiques, l’aigua ha de ser contemplada en el seu paper just de contribució al millorament de tota la societat i com a element important per a la fixació de població. No pot ser que amb el rerefons de la poca rendabilitat econòmica i social del projecte plantejat s’acabin realitzant unes obres que escatimen costos per tot arreu i que no fan sinó contribuir a la degradació del territori.

-Els pobles i territoris de secà presenten uns valors patrimonials que els confereixen una personalitat específica, que contribueixen al benestar de la població i que representen un recurs potencial de gran interès econòmic per al desenvolupament del turisme i altres activitats en el medi rural. La transformació en regadiu seria de ben poc interès si contribuís a malmetre’ls.

-En relació amb el fet anterior les infraestructures del regadiu han de situarse correctament en el territori, tot evitant el seu impacte, i tenint cura de la pròpia imatge estètica i la seva aportació com a nou recurs cultural.

-Sense alterar possiblement el caràcter i/o paisatge de secà de bona part del territori, l’aigua pot servir també per al desenvolupament de parcs i usos lúdics públics que facin més agradable la vida local.

-També, per què no, l’aigua pot servir per nous usos lúdics privats com centres esportius, hípiques, camps de golfs... en els quals caldrà buscar la màxima eficiència i la reutilització d’aigües sobrants.

-Es poden aprofitar, també, les oportunitat de determinades infraestructures com els embassaments per al desenvolupament de noves ofertes lúdiques, formatives o altres.

Per a què el canal s’obri al territori i a tota la societat cal, naturalment que els mitjans institucionals acompanyin.

-La perspectiva agrarista s’ha començat a trencar; però la tutela exclusiva del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca no afavoreix un nou enfocament. És per això que es fa necessària la implicació dels Departaments de Política Territorial i Obres Públiques, el de Medi Ambient o el mateix Departament d’Economia en els àmbits que els són propis. El Canal SegarraGarrigues pot ser una acció de Govern a favor del territori i difícilment tindrà prou sentit si no és així.

-En relació o en paral·lel a la Comunitat General d’Usuaris, amb la forma institucional que semblés més avinent, seria de gran interès un organisme que estimuli totes les accions de desenvolupament a l’entorn de l’aigua, tant les d’interès agrícola com la resta, i convindria la implicació directa dels empresaris i la societat civil locals en aquest projecte.

Quadre 8

Propostes per a posar l’aigua al servei del desenvolupament local i territorial

Objectius

Obrir l’aigua a la resta de sectors socioeconòmics

Posar l’aigua al servei de la revitalització dels territoris de secà

Línies

d’actuació

Preveure les necessitats dels consums domèstics, industrials i de serveis.

Afavorir dinàmiques industrials i de serveis específiques relacionades amb el consum d’aigua.

Preveure la satisfacció de la demanda d’aigua en el conjunt de la conca del Sió, Ondara, Corb i Femosa (conca natural del Segre), tant per usos de regadiu com altres.

Resultats complementaris

Aconseguir la implicació real del territori en el projecte.

Treure el pes del finançament del projecte dels propietaris-pagesos.

Passar de l’òptica de propietarispagesos a la de propietaris gestors de territori.

Aprofitar tot el potencial territorial dins d’una lògica de racionalitat mediambiental i econòmica.

Preservar els valors patrimonials (ambientals, culturals) del territori

Preservar el cicle de l’aigua

Preservar els bancals i construccions de pedra seca. Mantenir espais naturals, erms, fites paisatgístiques, corredors,... a través de la Concentració Parcel·lària).

Evitar la banalització del territori amb les CP (traces, camins,...).

Supeditar la delimitació estricta de les ZEPA als plans de gestió de la fauna estèpica.

Aplicar les tècniques del planejament urbanístic a les CP (equidistribució de càrregues i drets). Disposició de sistemes de reducció de la contaminació per nitrats i fosfats (basses depuradores, desguassos a cel obert).

Integració mediambiental dels embassaments i les infraestructures de l’aigua.

Preservar la qualitat de vida de la població local Mantenir l’atractiu agroturístic dels territoris de secà.

Assegurar l’atractiu residencial dels territoris de secà (2a i 1a residència).

Creació de noves zones humides d’interès per al manteniment de la fauna aquàtica i la diversitat biològica.

Font: elaboració pròpia.

26Treballs de la SCG, 63, 2007

Ignasi Aldomà Buixadé

Regadiu per a què? Una oferta d’aigua flexible per a un territori mosaic

El canal Segarra-Garrigues ha obert històricament l’expectativa d’una transformació en regadiu que ofereix unes possibilitats similars a les dels regadius de l’Urgell veïns; no en va es tracta del Canal d’Urgell Superior històric. Pel que fa a la superfície de regadiu de suport, els regadius actuals del sud de les Garrigues i del Segrià demostren una gran eficiència de l’aigua consumida en el conreu de l’olivera o, fins i tot, l’ametller. Però pel que fa a la superfície de regadiu de transformació, la que aspira a tenir els mateixos conreus de l’Urgell, els interrogants són notoris:14

-La dotació d’aigua disponible per hectàrea, uns 5.500 m3/ha efectius a peu de parcel·la del canal Segarra-Garrigues davant els 8.500m3/ha del canal d’Urgell, limita l’expansió dels conreus d’estiu.

-Els cost del metre cúbic d’aigua, uns 0,12€ davant els 0,01 € del canal d’Urgell, comprometen la rendibilitat econòmica dels conreus extensius de regadiu.

-El canal Segarra-Garrigues arriba per altra part en un moment de crisi estructural de l’alternativa intensiva més interessant per al regadiu, la fruita dolça, la qual està afectant particularment la producció de la zona dels regadius de l’Urgell.

En primer lloc els regadius del Segarra-Garrigues no podran arribar, almenys mentre no es produeixin canvis tecnològics molt importants, al nivell de conreus intensius d’estiu de l’actual Urgell a causa de la limitació real de la dotació d’aigua per hectàrea, una limitació teòrica agreujada per les limitacions en la dotació d’aigua abans apuntades.

-La dotació de 6500 m3/ha del marge dret del canal Segarra-Garrigues és una dotació teòrica a la sortida de Rialb, que amb un nivell d’eficiència ja força satisfactori i habitual com pot ser un 80% es tradueix en una dotació real a peu de finca inferior (el projecte de regadiu parteix d’una eficiència d’un 90%, sense precedents en grans regs).

14. Les anàlisis de la rendabilitat de la transformació agrària que inclou el projecte de la transformació en regadiu (Proser, Imacs, 2002) resulten molt deficients i, com a molt, s’hi pot destacar l’estudi de mercats que es remet a l’estudi anterior d’Imacs, Estudi de prefactibilitat del regadiu Algerri-Balaguer i estudi de factibilitat del regadiu Segarra-Garrigues , Regsa, 1994. Un estudi anterior (Àngel Rodríguez, Anàlisi de mercat i productes a les zones regables d’Algerri-Balaguer i Segarra-Garrigues; Regs de Catalunya, 1993) analitza més en detall la transformació en regadiu de les tipologies d’explotacions agràries comunes a la zona; en la situació del moment i amb uns preus de l’aigua inferiors als que avui es manegen es presenta una taxa interna de rendiment, TIR, negativa per als conreus herbacis de reg i positius per a la fructicultura i en especial les oliveres. Aquest darrer estudi posa de relleu la gran sensibilitat de la taxa interna de rendiment, TIR, i el valors actualitzat net, VAN, al preu del metre cúbic consumit.

-Fins i tot calculant una dotació optimista de 5500 m3/ha a peu de finca i tenint en compte un ús eficient de l’aigua resulta inviable una opció generalitzada pels conreus intensius d’estiu com el panís, l’alfals o, fins i tot, la poma i la pera, i cal moure’s en un escenari de repartiment d’un recurs d’aigua escàs com el que es dóna en l’àrea del canal de Catalunya i Aragó.

A banda d’una dotació d’aigua en una quantitat i una seguretat de subministrament reduïts, es planteja un altre factor limitant encara major i és la repercussió dels costos corrents de l’aigua sobre els marges dels conreus. Amb un cost ja esmentat de 0,12€/m3 es fa pràcticament impossible encarar el conreu d’herbacis d’estiu, sigui panís, sigui alfals, siguin els hipotètics conreus bioenergètics, la viabilitat dels quals en condicions normals ja només és factible via subvenció.

Pel que fa al tercer aspecte, l’evolució negativa dels mercats, naturalment, és impossible preveure l’evolució de la rendibilitat del sector agrícola en l’horitzó de 20 i més anys que es mou la transformació en regadiu. Però no sembla que la tendència que s’arrossega d’uns 50 anys ençà hagi de canviar, de manera que cal pensar en una perspectiva general de marges per hectàrea decreixents, amb o sense les subvencions de la Política Agrícola Comunitària. I pel que fa a les alternatives de producció en els nous regadius es plantegen alguns interrogants complementaris:

-En el cas de l’alfals, un cultiu particularment adaptat a les condicions agroecològiques del territori, l’opció per aquest conreu es complica pels plantejaments de la novaPAC, que estabilitzen la superfície amb drets de subvenció i fan que les hipotètiques hectàrees que es podrien sembrar en els nous regadius hagin de treure’s d’altres zones actualment productores.

-Tret de la part més al sud de la zona regable pel canal Segarra-Garrigues, on les condicions agroambientals i les estructures productives i comercials permeten pensar en un conreu de fruita (nectarina i préssec), la major part del territori regable no disposa d’alternatives de producció hortofructícoles gens clares. L’opció de producció d’una poma de qualitat que semblava possible a l’àrea situada al nord de Tàrrega tampoc no es troba refrendada per les condicions de fred de la zona.

La sortida fàcil dels nous regadius del canal Segarra-Garrigues és la dels cultius extensius propis d’una zona temperada que s’imposa en l’estratègia general dels regadius de la vall de l’Ebre. La rendabilitat econòmica d’aquesta opció no justifica, però, ni de bon tros l’enorme inversió en regadiu, ni l’assumpció de l’impacte ambiental tan negatiu que deriva d’aquesta. No és aquesta tampoc, com s’acaba d’assenyalar, l’opció que més s’adequa a les condicions hidràuliques del projecte Segarra-Garrigues. Com a mínim tocaria de fer l’esforç de promoció de conreus intensius d’horta que acompanya un altre gran projecte que s’està duent a terme a la vall de l’Ebre, el canal de Navarra. Però la vessant Per un canal

28Treballs de la SCG, 63, 2007

Ignasi Aldomà Buixadé

agrària del projecte Segarra-Garrigues requereix d’una adaptació més singular i té alhora unes expectatives prou interessants.15

Quadre 9

Quotes de la inversió anual per ha, en cas de finançament a 25 anys a un 3,5 % d’interès i pagament trimestral d’interessos

Concepte Tarifa/cànon (preus 2004)

Reg de Transformació

Tarifa anual d’amortització de les obres de transformació 380,36

Consum d’aigua (6.500 m3/ha /any x 0,12 €/m3) 780,00

Total pagament anual d’una ha de reg de Transformació 1.160,36 €/ha

Reg de Suport

Tarifa anual d’amortització de les obres de suport 285,57

Consum d’aigua (1.500 m3/ha /any x 0,12 €/m3) 180,00

Total pagament anual d’una ha de reg de Suport 465,57 €/ha

Font: elaboració pròpia a partir de Proser SA, Imacs SL, Proyecto del regadío y de la concentración parcelaria del SegarraGarrigues, maig 2002, DARP-Regsa. Els regants encara no s’han trobat amb aquests números, que faran desistir més d’un. En qualsevol cas, la viabilitat econòmica de la transformació en regadiu es veu encara molt més condicionada pel preu del m3 cúbic d’aigua que no per la mateixa inversió inicial.

Quadre 10

Valoració de l’interès econòmic, social i ambiental de les alternatives de conreu en regadiu

FruitaFruits

Conreu

CerealFarratgedolçaVerdurasecsOliveraVinyaforestal

Expectatives de la demanda

Creixement consum interior22333223

Creixement consum exterior3333 34 23

Aparició de nous segments22 444333

Política agrària

Evolució del proteccionisme21344124

Evolució de restriccions productives33353425

Expectatives de mercat 1211161917141118 (continua)

15. Més enllà de la reflexió sobre els possibles conreus a produir a la zona regable, que sempre es veu condicionada per imponderables futurs que fan que aquest sigui un exercici relativament gratuït i fútil, els referents agroambientals abans exposats marquen unes pautes més sòlides. En aquest context la producció de blat de moros’adapta bé al territori i a les necessitats del complex agroindustrial carni, que és el sector agrari principal de la regió; però no té cap justificació en un sector que es proveeix en el mercat mundial de matèries primeres del pinso i que no té una relació directa amb l’agricultura local. Front als arguments cerealistes dels plans de regadiu de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que han de suposar uns greuges ambientals bastant superiors als del Transvasament de l’Ebre derogat, convé com a mínim plantejar-se les opcions agroindustrials hortícoles del Canal de Navarra (Riegos de Navarra, 2004).

FruitaFruits Conreu (continuació) CerealFarratgedolçaVerdurasecsOliveraVinyaforestal

Rendes de situació

Situació geoestratègica 33234442

Costos productius inferiors 22333332

Volum productiu de la zona33413321

Qualitat i diferenciació

Producció de qualitat 23324442

Comercialització de la qualitat 23222242

Delimitació geogràfica 34433432

Organització comercial

Concertació mercat d’origen34224223

Implantació agroindustrial 44313332

Presència exportadora 23323431

Avantatges comercials en origen2429261929292817

Adaptació agronòmica

Adaptació a les condicions locals34 42 34 32

Resistència als riscos naturals44232144

Baix consum d’aigua 22224442

Adaptació de les estructures agràries locals

Superfície per explotació 22342221

Formació tècnico-econòmica 33323332

Parcel·lació-infraestructures22343332

Renovació aparell productiu33322233

Disponibilitat mà d’obra 442 22224

Adaptació a les estructures locals2324222121212420

Limitacions econòmiques del conreu

Inversions en immobilitzat44 23 22 21

Termini de recuperació 44242221

Inversions en maquinària 22244435

Inversió en circulant 44223435

Rendes obtingudes

Rendes per unitat de superfície22453331

Rendes per mà d’obra 4 4442222

Rendes / capital circulant 22224433

Valoració de costos i resultats2222182420211818

Desenvolupalent local

Consolidació població agrària12443431

Augment de la renda agrària23443431

Desenvolupament altres sectors23443432

Adaptació mediambiental

Absència d’impacte ambiental23224434

Compatibilitat ecosistemes naturals 2 3224444

Contribució al desenvolupament local914161617201612

Valoració global 9010098991041059785

Font: elaboració pròpia. Valoració d’1 a 4, de menor a major interès. El quadre que mereixeria una extensa explicació posa de relleu la gran diversitat d’aspectes que incideixen en la valoració d’una alternativa de cultius. Els subtotals i totals representen també una primera aproximació sense afany concloent.

30Treballs de la SCG, 63, 2007

Aldomà Buixadé

Tot plegat, mentre la part del regadiu de suport no presenta cap dubte quant a la seva viabilitat econòmica, la part del regadiu de transformació que constitueix el justificatiu històric del canal ha d’acarar unes situacions que requereixen canvis significatius en la concepció del regadiu, tal com es detalla en el quadre 9 adjunt:

-En la mesura que un preu de l’aigua elevat condiciona la rendabilitat del cultiu, és previsible que els operadors es decantin cap als usos més eficients, que no volen dir els de més consum; això quan no es doni el cas que els propietaris renunciïn al regadiu, fet que també pot ser molt freqüent.

-El resultat final d’un territori mosaïc amb una varietat de produccions i usos molt més variada que la dels regadius històrics actuals, no solament esdevé la sortida lògica a les condicions del projecte dels mercats agraris, sinó que resulta també la més oportuna des d’un punt de vista de preservació del medi ambient i del patrimoni cultural dels secans actuals.

En aquestes circumstàncies i tenint en compte que les noves tecnologies permeten portar el reg a les oliveres de la Granadella i el seu entorn amb aigües del riu Ebre, salvant un desnivell de prop de 500 metres, no té massa sentit deixar sense possibilitats de regar els secans contigus al canal Segarra-Garrigues situats al sud de les Garrigues, ni els que es troben més enllà a l’Urgell i la mateixa Segarra, els quals se situen, com a molt, uns 200 metres per damunt la cota del canal. Per això es pot plantejar una reformulació del projecte de regadiu sobre la base d’uns punts a destacar:

-De la mateixa manera que l’aprofitament de les reserves de Rialb contempla l’aportació d’aigua de boca al conjunt de poblacions de la plana situades dins la conca de l’Ebre, cal contemplar també les possibilitats que ofereix l’aigua del canal Segarra-Garrigues per al regadiu d’aquestes àrees. No és sinó la conseqüència lògica d’obrir l’aigua al desenvolupament del conjunt del territori abans exposada.

- La força dels fets farà, segurament, possible (i al mateix temps justifica) aquesta extensió territorial sense necessitat de gaires canvis en el plantejament actual del regadiu perquè és previsible que moltes propietats no aprofitin l’aigua i l’extensió regada final pugui acabar sent la mateixa, però més repartida pel territori. En qualsevol cas i com a simple reconeixement de drets teòrics d’aigua es pot establir una mitjana de 3.500 m3/ha per al conjunt del territori regable. Aquest dret només seria de fet operatiu si se superés aquest llindar de demanda per al conjunt de la zona regable, sinó es compensaria entre comunitats de regants i entre propietaris d’aquestes.

-Tot i que els recursos hídrics siguin escassos, no es pot tancar la possibilitat d’aprofitaments que signifiquen un consum intensiu d’aigua, de fins a 10.000 m3/ha, en la mesura que aquests facin front als costos correspo-

nents i tot tenint en compte que siguin les mateixes explotacions les que dins del sostre màxim de 3.500 m3/ha esmentat el distribueixin, segons el seu propi criteri i necessitats, entre produccions més o menys consumidores d’aigua.

-Ni que l’assignació del recurs vingui donada de fet pel preu de l’aigua, cal, naturalment, preveure una dotació per al disseny de les infraestructures de regadiu, que hauria de permetre assolir els 6.500 m3/ha a peu de finca al marge dret del canal, tal com figura en el projecte actual, i els 3.500 m3/ha al marge esquerre.

-Malgrat siguin determinades àrees del canal les que permetin obtenir la màxima rendibilitat de l’aigua consumida, cal vetllar per a què no es produeixi un acaparament del recurs i aquest serveixi per al desenvolupament general del territori, a través de possibles bonificacions sobre preus de l’aigua, el volum consumit i d’opcions per d’altres usos.

-En funció dels contrastos del potencial agroecològic de les àrees a irrigar, molt probablement sigui difícil en algunes d’elles (particularment les situades al nord de Tàrrega) trobar alternatives de conreu en regadiu prou rendibles i, en aquest sentit, cal reforçar altres possibles usos de l’aigua i mesures de reequilibri en aquestes àrees.

En la mesura que les condicions agroambientals i del plànol parcel·lari de les terres a irrigar pel canal Segarra-Garrigues representen una oportunitat d’expansió i nova riquesa per a les explotacions agràries situades en els actuals regadius de Ponent (del canal d’Urgell o dels regadius històrics del Baix Segre), cal preveure que a mig o llarg termini es faci un ús territorialment indistint dels drets lligats a la superfície o de la capacitat d’irrigació. Aquesta evolució justifica i reforça el model de regulació i gestió del recurs proposat, al qual caldrà anar afegint elements de gestió per a constituir un autèntic mercat de l’aigua que en principi abastaria tot el marge esquerre del riu Segre.

-A banda de tenir en compte els costos generals del sistema i d’introduir variacions com els costos energètics, el preu de l’aigua que paguin els consumidors usuaris s’haurà de modular anualment d’acord amb el volum consumit, total i/o per unitat de superfície, tot seguint les directives generals en matèria d’aigües.

-En la mesura que es tracta d’administrar un recurs escàs que té unes variacions anuals importants, cal pensar en un règim de preferències que asseguri els rendiments mínims i la viabilitat futura dels conreus i primi aquells conreus que fan un consum més eficient de l’aigua. En aquest sentit, els regadius actuals ofereixen ja una experiència de gestió.

- Cal anar actuant en previsió d’aquestes circumstàncies tot disposant les institucions i capacitats de gestió que siguin necessàries a partir d’un organisme com la Comunitat General d’Usuaris que asseguri la participació dels afectats.

32Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

Ateses les limitacions d’aigua disponible, el preu elevat de l’aigua, el valor patrimonial del territori a irrigar i atès l’objectiu econòmic i social del projecte, seria un error estratègic de primera magnitud xifrar el futur de l’àrea regable en els conreus extensius de regadiu i no encarar des d’ara la vessant agrícola del projecte cap a un escenari més obert, on haurien de tenir un interès especial l’hortofructicultura i altres produccions d’alt valor afegit que aprofitin bé tot el potencial agroambiental del territori.

Quadre 11

Adaptar-se a les necessitats de la pagesia dels nous temps

Objectius

Aprofitar el potencial d’irrigació de tot el territori.

Aposta per conreus que permeten un alt valor afegit amb l’augment de la dotació d’aigua. (agricultura mediterrània i la rendibilitat del m3)

Línies d’actuació

Eliminar les diferències de dotacions entreregadiu de transformació i regadiu de suport (com a molt, mantenir diferències degudes als costos de la pressió).

Preveure una dotació mitjana general de 3.500 m3/ha (que no pressuposa drets sobre aigua).

Aposta per consolidar les produccions mediterrànies característiques de la zona (olivera, ametlla i fruits secs, vinya).

Desenvolupament de l’hortofructicultura en les dues vessants agroindustrial i de produccions diferenciades i de qualitat.

Resultats complementaris

Adaptar-se a una demanda d’aigua de reg condicionada pel preu de l’aigua i la rendibilitat agrària (els drets ja no serveixen).

Disminuir la pressió ambiental deguda a la transformació i fer viables les ZEPA per a aus estèpiques.

Estalvi en els consums agrícoles d’aigua.

Afavorir un territori agrícola en mosaic, que preservi els valors mediambientals i paisatgístics (estalvis reals en benefici de la producció integrada i ecològica).

Encaixar la modernització de l’Urgell amb els nous regadius del Segarra-Garrigues.

Font: elaboració pròpia.

Regadiu per a qui? Factories agràries o explotacions familiars

L’aportació d’aigua als secans representa una oportunitat evident d’augment de la producció agrícola de tot el territori, fet que ha de repercutir directament en les indústries agràries que transformen i comercialitzen les produccions i indirectament en els serveis a l’agricultura i els diversos sectors econòmics locals. Ara bé, si el gran volum d’inversió pública que representa el canal i la transformació en regadiu s’ha de justificar pel desenvolupament de les explotacions agràries i la fixació de la població i l’activitat agrària en el territori el balanç pot ser decebedor, perquè la situació de les estructures agràries està canviant radicalment de fa uns anys (I. Aldomà, 2004).

-L’augment de producció no ha de significar necessàriament un augment de l’ocupació en el sector agrari, perquè en el procés de rendes decreixents i guanys de productivitat que es viu des dels anys 1950 desapareix el lligam entre les dos variables.

-La posada en regadiu beneficia propietaris, que poden coincidir o no amb explotacions agràries, de manera que les mesures de política d’estructures, que no han estat fins ara previstes, esdevenen molt importants si es vol afavorir l’activitat econòmica, perquè aquesta rau en les explotacions i no en els beneficis dels propietaris.

-En la mesura que s’hagin d’encarar inversions inicials més elevades (pels costos generals i pels costos de transformació de la pròpia finca), més elevat és l’efecte d’expulsió del sector de les explotacions agràries actualment existents amb més problemes de viabilitat, de manera que és previsible que continuï la disminució del nombre d’explotacions.

-Al costat d’explotacions beneficiàries que ja reguen i es localitzen en nuclis dels regadius històrics, el canal ha de beneficiar explotacions que només coneixen els conreus de secà i que són les que tindran les majors dificultats d’adaptació, com no sigui intervinguin estratègies d’adaptació i mesures de suport importants.

El regadiu no ha de canviar, sinó accentuar, la tendència a la constitució d’explotacions agràries més grans i basades en el treball assalariat i, caldria imaginar també, una bona connexió amb les activitats de transformació i comercialització dels productes. Aquest pot ser un canvi interessant en el sentit de la modernització del sector agrari que toca als temps actuals; però l ’agricultura

Quadre 12

Variables agràries de l’àrea coberta pel canal Segarra-Garrigues segons grau d’incidència municipal del reg

ExplotacionsMitjana

Totalgransd’hectàrees de%

Total deexplotacions(>19.200€ conreu perexplotacions municipisagràriesMBT)*explotacióramaderes

Municipis que ja reguen part del terme

Passaran de secà a reg de transformació

143.3291.23015,118,4

252.53190124,321,1

Passaran de secà a reg de suport141.39428416,613,3

Municipis amb poca incidència142.5461.06913,921,8

Municipis de Lleida no afectats829.0284.01018,026,9

Total comarques de Lleida14918.8287.49417,722,9

Font: cens agrari de 1999.

* Explotacions que tenen un marge brut estàndard total superior a 16 Unitats de Dimensió Econòmica, 19.200€

34Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

familiar de l’àrea no en surt gaire ben parada. Sense dinàmiques associatives en l’àmbit de la transformació i comercialització, sense un mínim d’instrument de control del mercat de la terra, sense un incís en produccions de més valor afegit, poc té a jugar l’explotació familiar i poca serà la incidència social del projecte. El quadre 13 planteja un univers esquemàtic de mesures d’acompanyament de la transformació agrària perquè el canal no sigui únicament un projecte hidràulic, sinó també un projecte de transformació agrària.

Quadre 13

Adaptar-se a les necessitats de la pagesia dels nous temps

Objectius

Manteniment de l’explotació agrària familiar( actuacions estructurals, banc de terres).

Assegurar el dinamisme agrari de la zona (base forçosament agroindustrial).

Línies d’actuació

Instruments d’intervenció en el mercat de terres per facilitar l’accés dels pagesos (tipus banc de terres).

Representació i gestió transparent en organismes de promoció.

Estímul de projectes cooperatius i associatius exemplars.

Creació o implicació d’institucions mixtes (administració, Universitat, empreses) de recerca, experimentació i difusió d’innovacions.

Imbricació del projecte amb les institucions de promoció econòmica local.

Resultats complementaris

Consolidar la població resident en els nuclis petits.

Major presència humana i capacitats de gestió dels territoris agraris.

Assegura l’expansió de l’agroindústria local i atreure nous agents industrials.

Reforçar les dinàmiques urbanes locals.

Font: elaboració pròpia.

Annex

1. Text del Manifest de Vallbona

Des de l’entrada en funcionament del canal d’Urgell l’any 1865, les terres i poblacions de secà que en quedaren al marge han vist amb impotència com els veïns del regadiu prosperaven i ells s’empobrien i havien d’emigrar. Al cap d’un segle i mig, el projecte de canal Segarra-Garrigues suscita en els secans l’esperança de pal·liar aquest greuge històric. Però, evidentment, avui dia l’economia i la societat no són el que eren en el passat; els regadius urgellencs ja no són terra de promissió i els secans s’han adaptat a les pròpies capacitats. Per tot plegat, cal un enfocament nou i d’acord amb el temps.

- La transformació en regadiu de noves terres cal que sigui contemplada en el marc del desenvolupament general dels pobles de secà i orientada a la població que hi resideix. En aquest sentit, les vinyes, oliveres, ametllers, bancals, turons, ocells, parets i obres de pedra seca, cooperatives i altres integrants dels secans constitueixen no solament un patrimoni històric, sinó una base de riquesa actual i futura que la transformació ha de respectar i potenciar.Les condicions físiques, patrimonis i paisatges dels territoris afectats pel canal han de ser contemplats en la seva diversitat i en cap cas la transformació s’ha de contemplar com un canvi unidireccional cap a un territori pla, únic i de cultius intensius, ni tampoc ser el cavall de Troia de grans explotacions industrials.

-En un context de dotacions d’aigua escasses, ha de ser primat el consum reduït i eficient de l’aigua, de la mateixa manera que s’han d’aprofitar tots els potencials que obre la disponibilitat d’aigua, més enllà de l’agricultura i dels cultius típics del regadiu. En un territori afeblit per l’emigració i l’aïllament, la transformació en regadiu no pot passar per damunt de la població que encara hi viu i treballa. El canal i les accions de transformació que l’acompanyen han d’aportar nova vida al territori en accions innovadores que aprofiten els potencials de l’aigua, tot assumint els valors d’un territori i una cultura mil·lenaris.

-El regadiu ha de repercutir, d’una manera o altra, en el conjunt d’activitats i habitants del territori i, en conseqüència, el seu finançament no pot recaure únicament sobre les espatlles de la pagesia i ha de ser assumit per l’administració com l’operació de desenvolupament general d’un territori deprimit que representa.

-En un moment en què l’agricultura afronta la incertesa dels nous mercats europeus i mundials, cal que el canal Segarra-Garrigues sigui l’eina que permeti assumir aquests nous reptes d’una manera innovadora: que generi il·lusió a les nostres terres, que generi prosperitat, no només econòmica, sinó social i cultural, amb un gran respecte medi ambiental, capaç d’incloure la nostra realitat agrària, marcadament mediterrània, dins dels nous models agraris que es perfilen.

36Treballs de la SCG, 63, 2007

Per tant:

Aldomà Buixadé

Vistes les expectatives històriques generades a l’entorn del canal SegarraGarrigues, vistos els canvis en l’agricultura i la societat ponentines i vistes les dificultats actuals del mateix projecte de canal, els sotasignants sotmetem a la consideració de la societat i de les administracions implicades els següents aspectes:

1. Consideració del Segarra-Garrigues com una eina d’ordenació territorial

-El conjunt de les actuacions relacionades amb el Segarra-Garrigues no es poden considerar com una mera transformació en regadiu de l’àmbit geogràfic que ocupa, sinó com una eina imprescindible per efectuar una veritable política d’ ordenació territorial de les zones de secà de les terres de ponent.

-És necessari contemplar el canal i les obres complementàries de transformació en regadiu com un element que ha de contribuir al desenvolupament de l’activitat econòmica de la zona afectada, de forma que es desenvolupi una zona econòmicament equilibrada de característiques similars a les comarques veïnes.

-Cal efectuar una estratègia de fixació i assentament de la població resident davant el risc imminent de despoblament generalitzat de les zones rurals.

2. Necessitat de dissenyar i considerar una nova estructura de l’organització agrària

-És necessària la constitució d’un fons de terres que faciliti l’accés dels joves a l’agricultura i permeti dimensionar les explotacions de forma competitiva i altament professionalitzada. D’aquesta manera es facilitaria el relleu generacional en la pagesia afavorint la consolidació d’explotacions familiars modernes i competitives, i no sols a nivell productiu sinó també de comercialització. A més, en el cas que aquest relleu no fos possible, s’afavoriria la transmissió de la titularitat dels terrenys de forma ordenada, impedint l’especulació amb el preu del terreny.

-Cal evitar la creació i implantació de grans monopolis alimentaris incentivant la reordenació del sector cooperativista mitjançant la seva modernització.

- Cal incorporar l’activitat agrària com una eina de gestió i conservació del territori, i integrar el regadiu al patrimoni agrari, paisatgístic i cultural actualment existent, potenciant els productes de qualitat, i les marques i iniciatives locals existents.

3. Incorporació del projecte de regadiu a la nova cultura de l’aigua

-S’ha de modificar el plantejament productivista del regadiu inicialment previst de forma que aquest no sigui en si mateix un fi sinó una eina per al desenvolupament rural.

-Cal assegurar una gestió moderna i eficaç de l’aigua, disposant sistemes tous de transformació en regadiu que siguin compatibles amb la conservació dels actuals ecosistemes i no s’excloguin a priori determinades àrees del regadiu.

-Cal incorporar el plantejament general del regadiu del Segarra-Garrigues dins d’una nova estratègia global en els regadius de les planes de Lleida, afavorint l’estalvi de l’aigua i la modernització dels regadius històrics.

4. Consideracions sobre el finançament de l’actuació

-És ineludible la incorporació dels conceptes d’ordenació territorial, d’organització agrària i de nova cultura de l’aigua mencionats en els punts anteriors al finançament de l’actuació. En aquest sentit, el cost de l’actuació no ha de ser suportat exclusivament pel pagès, tot i reconèixer que n’és el principal beneficiat.

-L’ evident repercussió del regadiu i dels seus fluxos econòmics en tots els sectors de les comarques de Lleida fan que s’hagi de estudiar d’una forma molt acurada el cost just i equilibrat que es repercutirà al propietari de la finca de forma que faci viable la seva explotació i actuï com a motor de l’activitat econòmica.

-Cal procedir a la urgent revisió de les despeses compromeses per les diferents parts intervinents en totes les infraestructures hidràuliques del SegarraGarrigues, amb especial atenció a les associades a la xarxa de distribució i a la concentració parcel·lària, adjudicades en la seva totalitat per un import superior a 1.000 milions d’euros, i basades en uns projectes excessivament genèrics i plantejats exclusivament des del punt de vista productivista del conjunt de l’actuació, aspecte molt allunyat de la realitat actual de la pagesia a les terres de ponent.

Malgrat l’exposat anteriorment, cal que les administracions responsables de l’obra realitzin un gest clar de suport al conjunt de l’actuació. Es fa del tot necessari l’inici de les obres del canal en paral·lel a la revisió de la xarxa de distribució i definició de la zona regable de forma que s’ajusti al que demana la societat de les nostres terres.

Per tot això, signem la present declaració a Vallbona de les Monges el 29 de maig del 2004.

38Treballs de la SCG, 63, 2007 Ignasi Aldomà Buixadé

Bibliografia

AGÈNCIA CATALANADEL’AIGUA (2002). Estudi de caracterització i prospectiva de les demandes d’aigua a les conques inter nes de Catalunya i a les Conques Catalanes de l’Ebre. Conques catalanes de l’Ebre . Barcelona: Agència Catalana de l’Aigua.

ALDOMÀ, I. (2004). Evolució de les estructures de la producció agrària a Catalunya: cens agrari 1989-1999. Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca.

ALDOMÀ, I. (2005). “Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI. A propòsit d’unes jornades i de les noves polítiques de l’aigua”. Revista de Geografia, núm. 4, pàgs. 105-121.

ALDOMÀ, I. (2006). Un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI. Ponències presentades a les jornades celebrades entre gener-abril de 2005. Lleida: Pagès editors.

ARROJO AGUDO, P., coord. (2001). El Plan Hidrológico Nacional a debate.Bilbao: Bakeaz, Fundación NuevaCultura del Agua.

ARROJO AGUDO, P., coord. (2004). El agua en España. Propuestas de futuro. Madrid: Ediciones del Oriente y del Mediterráneo.

C ASTILLO , J.M., coord. (2004). ElP lan Hidrológico Nacional desde el sur . Granada: editorial Comares.

CONFEDERACIÓN HIDROGRÁFICADEL EBRO (1996). Plan hidrológico de la cuenca del Ebro.BOE 16/9/1999.

CONFEDERACIÓN HIDROGRÁFICADEL EBRO (2004). El estado químico de las aguas subterráneas en la cuenca del Ebro. Saragossa: Confederación Hidrográfica del Ebro.

DIAZ, Leonardo (2002). Las políticas hídricas catalanas (1980-2000): los agricultores de Lérida y el gobierno del agua. Tesi doctoral; Universitat Autònoma de Barcelona.

ESTEBAN, A.; PRATS, N.(2006). Alternativas para la gestión del agua en Cataluña. Una visión desde la perspectiva de la nueva cultura del agua. Bilbao: Bakeaz, Fundación Nueva Cultura del Agua.

FERNÁNDEZ COMUÑAS, J.; ARROJO AGUDO, P. (2000). Biscarrués-Mallos de Riglos. Inundación o modernización. Zaragoza: Egido editorial.

MIGUÉLEZ MIGUÉLEZ,E. et alii (2003). Uso y gestión del agua en Aragón.Zaragoza: Consejo Económico y Social de Aragón.

RIEGOSDE NAVARRA SA (2004). IForo Valdezarbe. Agroindustria y regadíos del Canal de Navarra. Pamplona: Gobierno de Navarra.

Territorio, Tecnología y Capital.

La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)

Fernando Arroyo Ilera Universidad Autónoma de Madrid

Resum

Aquest article presenta una anàlisi sobre les relacions històriques i actuals entre el capital, l’obra civil, els regadius i l’energia hidroelèctrica en el procés de regulació hidrològica a Espanya. El paisatge i l’ordenació del territori en moltes conques hidrogràfiques de la península Ibèrica està totalment condicionat per les transformacions antròpiques que han suposat els pantans. Aquestes obres, sovint controvertides, tenen una doble vessant: beneficis a molta distància (regadius, subministrament d’aigua de boca, producció d’energia elèctrica, etc.) i problemes a curta distància (expropiació de pobles, pèrdua de terres de conreu, aïllament de valls, etc). A partir d’un repàs històric del desenvolupament de les diferents obres hidrogràfiques espanyoles es mostren les relacions que tradicionalment han tingut el capital privat amb les grans obres públiques i com aquestes, en el cas de l’energia hidroelèctrica, han servit per crear un paisatge d’aigua on aquesta mancava.

Paraules Clau: Hidrologia, Embassaments, Obres Públiques, Ordenació del Territori.

40Treballs de la SCG, 63, 2007 Fernando Arroyo Ilera

Resumen

En este artículo se presenta un análisis de las relaciones históricas y actuales entre el capital, la obra civil, los regadíos, y la energía hidroeléctrica en el proceso de regulación hidrológica en Espanta. El paisaje y la ordenación del territorio en muchas cuencas hidrográficas de la península Ibérica esta totalmente condicionado por las transformaciones antrópicas que han supuesto los pantanos. Este tipo de obras, a menudo controvertidas, tienen una doble cara: beneficios a mucha distancia (regadíos, suministro de agua potable, producción de energía eléctrica, etc.) y problemas a corta distancia (expropiación de pueblos, perdida de tierras de cultivo, aislamiento de valles, etc.). A partir de un repaso histórico del desarrollo de las diferentes obres hidrográficas españolas se muestran las relaciones que tradicionalmente ha tenido el capital privado con las grandes obras públicas y como éstas, en el caso de la energía hidroeléctrica, han servido para crear un paisaje del agua donde esta faltaba.

Palabras Clave : Hidrología, Embalses, Obras Públicas, Ordenación del Territorio.

Abstract

The historical and present relations between the capital, public works, irrigations systems and hydroelectric energy are analyzed in this paper. The landscape and the arrangement of the territor y in many river basins of the Iberian Peninsula have always been conditioned by man made structures such as river dams. These type of works, often controversial, have a double sided effect: benefits distant spaces (irrigation, drinkable water pr ovision, production of electrical energy, etc.) and creates problems locally (land expropriation, lost of agriculture land, valley isolation, etc.). From an historical review of the development of different hydroelectric projects across Spain, this paper shows how the traditional relations between private capital and great public works particularly in the case of the hydroelectric energy, favoured the creation of a water landscape where it did not exist before.

Keywords: Hydrology, river dams, public works, regional planning.

Introducción

Pocas actividades debidas a la mano del hombre tienen tanta capacidad de transformación del paisaje geográfico como la gran obra hidráulica. Desde la antigüedad, presas, embalses, canales, acueductos han constituido la más clara

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)41

evidencia de la lucha del hombre para adaptar la Naturaleza a sus necesidades y, por ello mismo, pocas también son exponente del impacto y perturbación que el hombre puede ocasionar sobre el medio y de la necesidad que tenemos de ponderar en todo momento los beneficios y peligros de la intervención humana sobre el mismo.

En España son numerosos los ejemplos que tenemos de estas construcciones de la gran hidráulica. País mediterráneo de accidentada orografía, la necesidad de controlar la escasa pluviometría y aprovechar al máximo sus exiguos recursos hídricos ha sido una antigua preocupación, que ha dado lugar a un importante patrimonio hidráulico con notables realizaciones, sobre todo a partir del Renacimiento y de la Ilustración, como han puesto de manifiesto varios autores tanto geógrafos (López Gómez, Arroyo, Gil Olcina) como historiadores de la Ciencia (García Tapia, González Tascón) o incluso ingenieros (Fernández Ordóñez, González Casado o Alzola Minondo). Pero desde finales del siglo XIX y, sobre todo, en la segunda mitad del XX, cuando el proceso adquiere la dimensión de auténtica prioridad nacional en manos del Regeneracionismo que fue capaz de movilizar las conciencias y las fuerzas sociales para emprender el gran esfuerzo constructivo. Tras la ideología vino la hora de los políticos, de los ingenieros y de los financieros que, a lo largo del siglo XX, diseñaron la planificación hidráulica y los organismos administrativos encargados de trasformar la geografía del país (Frutos, 1995). Pero es en los últimos sesenta años cuando tiene lugar, en circunstancias y condiciones muy específicas, el definitivo esfuerzo constructor, muy superior al realizado en cualquier otro país de Europa. El resultado fue que se construyeran más de 800 embalses, que se triplicara la superficie regada y que se multiplicara por quince la potencia hidroeléctrica instalada, es decir, el equipamiento imprescindible para la modernización económica del país. Todo ello convirtió a la hidrografía peninsular en una de las más reguladas del mundo, aunque mejor habría que hablar de hidrología reformada o trasformada, pues muchas veces la regulación hidráulica supuso la desregulación natural y la alteración del primitivo régimen fluvial.1

La hipótesis de partida: regadíos versus energía

La perspectiva tradicional que tenemos de este proceso, sin duda por influencia del Regeneracionismo, es la de un esfuerzo colectivo, promovido y capitaneado por el Estado, para extender el regadío, cumpliendo así muchas de las más conocidas desideratas de Costa y sus compañeros.2 Ello explica la secuen-

1. Con todos los riesgos y peligros que ello suponga. Véase a este respecto el coloquio sobre Alteración en los regímenes fluviales peninsulares, que tuvo lugar en Murcia en marzo de 2003 (Gil Olcina, 2004)

2. Recuérdese su famosa frase: “regar es gobernar” o el título de alguna de sus más conocidas obras: Misión social de los riegos en España (GómezMendoza: 1992)

42Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

ciación tradicional que se ha hecho del mismo, que arranca con el Plan Gasset (1902), continúa con las sucesivas modificaciones del mismo (1909, 1911, 1916), se potencia con la obra del conde de Guadalhorce y las Confederaciones Hidrográficas, durante la Dictadura de Primo de Rivera, alcanza su mejor planificación con la República, gracias a la obra Lorenzo Pardo, en el Instituto de Estudios Hidrográficos, con el Plan de Obras Hidráulicas de 1933 (Ortega, 1992), para ser lentamente llevado a la práctica en los años del Franquismo, como condición para la colonización agraria del Régimen, hasta llegar a convertirse en un símbolo propagandístico del mismo.

Nada que objetar a este esquema como interpretación global, pero creemos que es preciso completarlo, haciendo intervenir otros agentes e intereses. Resulta evidente que el deseo por mejorar la productividad de los secanos peninsulares no fue el único, ni siquiera el más importante, de los objetivos del proceso de regulación hídrica, por el contrario quedó relegado muchas veces a simple consecuencia subsidiaria del mismo. Desde el Renacimiento y la Ilustración, el agua no sólo fue el líquido fertilizador de la tierra, también fue visto como el elemento imprescindible, aunque utópico e imposible, para el transporte y la comunicación (Arroyo y Camarero, 2004; López Gómez, Arroyo y Camarero, 1998; López Gómez, 1998) y a partir del siglo XIX, cuando esta última función empieza a cumplirla el ferrocarril, tampoco va a ser el riego la razón prioritaria de la regulación fluvial, aunque así figure en los preámbulos de las leyes y los discursos de los políticos,3 sino el abastecimiento urbano y la generación hidroeléctrica, objetivos buscados, sobre todo, por sociedades privadas, que tuvieron que forzar, para ello, lo preceptuado en la Ley de Aguas sobre concesiones fluviales y lo estipulado en la Ley de Pantanos de 1911.4 Habrá que esperar al Real Dº. Ley de 12 de abril de 1924, que definía a la producción eléctrica como servicio público y establecía un régimen de concesiones para cada salto de agua, para que los aprovechamientos hidroeléctricos vieran reconocida su importancia.5 En dicho decreto, se fijaban además las tarifas en relación a sus condiciones particulares y se establecía una red de distribución autóno-

3. Ley de canales de riego y Pantanos, es el nombre del primer plan Gasset, de 1902, de la misma forma que el de 1933 cifraba en el Plan de ampliación y mejora de los riegos de Levante su razón de ser 4. En efecto, la centenaria y famosa Ley de Aguas de 1879 no contemplaba explícitamente los aprovechamientos hidroeléctricos, como era lógico, por otra parte, dado la fecha de su promulgación. Así, su art. 160, establecía el siguiente orden de preferencias para el uso del agua,: 1.- Abastecimiento a poblaciones. 2.Idem ferrocarriles. 3.- Riegos. 4.- Navegación. 5.- Molinos, fábricas, barcas y puentes flotantes. Sólo el art. 220, contemplaba la concesión a perpetuidad para establecimientos industriales, lo que permitía cierta posibilidad de aprovechamiento hidroeléctrico, pero fue dejado sin efecto por un decreto de 1921. Además el art. 153 establecía que las aguas concedidas para un aprovechamiento no podrán aplicarse a otro sin nueva autorización, lo que limita los aprovechamiento no consuntivos, como es la hidroelectricidad (Molina, 1983).

Solo en la Ley 1911, una de las reformas del plan Gasset, se contempla la problemática específica de la construcción de grandes pantanos, pero pensando más en regadío que en el aprovechamiento energético (Molina y Montiel, 2004). Dicha Ley establecía la posibilidad que, en determinadas obras de interés público, su financiación fuera costeada por partes iguales por el Estado y la promotora privada.

5. No sería de extrañar que en la promulgación de dicho Dº Ley influyera la crítica a la Ley de Aguas del 79 que pocos antes había hecho Juan Urrutia, presidente de Hidroeléctrica Ibérica (Urrutia, 1918 y 1922).

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)43

ma para cada uno. Pero no será hasta después de la Guerra Civil, cuando se ponga de manifiesto el carácter subsidiario del riego en la regulación fluvial, frente al creciente aprovechamiento hidroeléctrico, aunque oficialmente se siga diciendo lo contrario.6

Es de la confluencia de esos tres objetivos aludidos: abastecimiento urbano, hidroelectricidad y riegos, y no sólo de los últimos, de donde va a surgir la mayoría de las actuaciones sobre las cuencas fluviales, las más importantes concesiones para su aprovechamiento, la construcción de los mayores pantanos, la regulación de caudales hídricos y de intereses económicos, etc. es decir, el motor esencial que dio lugar al inapreciable patrimonio y al equipamiento hidráulico con el que contamos en la actualidad.

A estos efectos, cada día resulta más evidente que la planificación hidráulica del Estado se inspiró muchas veces en el ejemplo de las empresas privadas yse ajustó al ritmo que marcaron las sociedades hidroeléctricas, las grandes constructoras de presas y embalses de todo este periodo. Así, en julio de 1933, el mismo año que se promulgaba la Ley de Obras Hidráulicas, Indalecio Prieto, ministro de la República y artífice político de la misma, visitó las obras de Ricobayoy su actitud no pudo ser más significativa: “He ido desde la Maya a los Saltos del Duero porque quería conocer el grado de progreso de estas obras y me he maravillado de su adelanto; este es el ritmo que deben llevar también las obras del Estado [... ] El Estado tiene iniciadas obras de esta misma amplitud y Saltos del Duero nos ofrece un modelo de organización”.7 Días después, en sede parlamentaria y en plena discusión de la citada Ley, una de las piezas fundamentales de la política hidráulica de toda el siglo, reafirmó esos mismos juicios: “Voy a buscar una fórmula que per mita [...] trasladar el alma técnica de Saltos del Duero, su organización, con sus ingenieros, con sus obreros, con su material auxiliar a orillas del Guadiana, para que esa técnica [...] levante allí un nuevo templo al trabajo como lo ha hecho a orillas del Esla”.8

La anécdota es especialmente significativa por la obra a la que se refiere: la presa de Ricobayo, un embalse emblemático del proceso, y el momento en que se produce, en pleno debate para la aprobación de la Ley de OH de 1933. Pero lo es también por otras circunstancias: unos años antes que Prieto, Ricobayo había sido visitado también por Alfonso XIII, poco antes de su destronamiento, que no dudó, ante la magnitud de la obra y consciente del momento que se vivía, de pronunciar las siguientes palabras: “Seguirán estas obras por encima de todas las inquietudes del momento, porque uniendo a todos, monárquicos y republicanos, está la idea de la patria”. De esta forma, el Rey sintetizaba el sentido que, a lo largo

6. Así lo exponía en 1947 un conocido ingeniero de la época (Jiménez Aparicio), para él que, aunque el Plan de Obras Hidráulicas, elaborado en el espíritu de la Ley de Aguas de 1879 “daba una primacía absoluta a los riegos”, parecía llegado el momento de estudiar la equiparación y compatibilidad entre ambos aprovechamientos, planeando en todo pantano su correspondiente central eléctrica a pie de presa.

7. Declaraciones al Adelanto de Salamanca. Vid. Chapa 1999: 117

8. Idem. Discursos ParlamentariosVid. Chapa 1999: 117-118

44Treballs de la SCG, 63, 2007 Fernando Arroyo Ilera

del siglo XX, tuvo la gran obra hidráulica: punto de encuentro de ideologías contrapuestas y convergencia de intereses de lo público con lo privado.9

Pero para analizar esta otra dimensión del proceso es preciso manejar otras variables, diferentes y complementarias a las que han servido de base a la explicación tradicional. Según ésta, como ya hemos dicho, la regulación de nuestros ríos, que se realiza a lo largo del siglo XX, es resultado de la acción pública que, por influjo del regeneracionismo, descansaba en una visión global del territorio, como expresan los escritos de la época (El problema nacional, Los males de la Patria) y cifraba en la extensión del regadío y en la redención del campesino la solución de dichos problemas (Gómez, 1992). Pues bien, junto a ello es preciso contar con el papel decisivo jugado por el capital privado que, potenciando y aprovechando ciertas mejoras tecnológicas de carácter energético e industrial, buscaba en el territorio concreto y no en espacios globales la obtención de unos beneficios y, a la vez, la solución subsiguiente de aquellos problemas. Y a la postre creemos que van a ser esas tres variables actuando en estrecha relación: capital , tecnología y territorio , el motor principal de las transformaciones aludidas, que aquí más nos interesan.

Los avances tecnológicos a los que nos referimos son los que determinan la electrificación de la sociedad moderna. Al principio, la demanda de la nueva energía surgió en lugares concretos: las principales ciudades en crecimiento demográfico y los centros industriales, y van a tener soluciones concretas, con la aparición de las primeras y modestas compañías eléctricas que actuaban a escala local, mediante pequeñas factorías térmicas o unos pocos molinos fluviales, convertidos en “fábricas de luz”, por lo que su capacidad de regulación fluvial era irrelevante.

Con el paso del tiempo, la mejora tecnológica, al posibilitar el transporte eléctrico a mayores distancias, permitió ampliar el área de abastecimiento haciendo rentables recursos hídricos que antes no lo eran por estar lejos de los centros consumidores. Es decir, la mejora técnica supuso el cambio de escala territorial y, a la vez, promovió el crecimiento y la fusión empresarial atrayendo la inversión de mayores capitales financieros, que, a su vez, fueron quienes posibilitaron nuevas mejoras tecnológicas y actuaciones a mayor distancia. Y lomás importante para nuestro objetivo: todo ello dio prioridad a la producción hidroeléctrica sobre la térmica, fomentando la intervención sobre ríos y cuencas y creando el modelo de desarrollo energético de nuestro país. Vamos a analizar las particularidades de este proceso desde dos perspectivas complementarias: la histórica y la territorial. En la primera estudiaremos las

9. Enrealidad esa imagen de la obra hidráulica viene de atrás y puede extenderse a toda gran obra de equipamiento público, como lo habían sido los ferrocarriles o las carreteras. Recuérdese que Alarcón decía que: “la Unión Liberal fue la Edad de Oro de las Obras Públicas” en España y que Vicens afirmaba que: “el periodo isabelino es el gran momento de edificación de puentes de piedra en toda España” (Arroyo, 1998a). Pero fue hasta el siglo XX, cuando el proceso adquiere toda su dimensión y llega hasta nosotros con acontecimientos como la construcción de autopistas y el tren de alta velocidad

vicisitudes del proceso, los protagonistas y actores actuando en el difícil panorama político y económico de la época; en la segunda nos fijaremos más en las actuaciones concretas sobre determinadas áreas geográficas, cuencas hidrográficas o territorios específicos.

La perspectiva histórica

Como ocurrió también en otros países, las primeras aplicaciones de la electricidad en España tienen carácter puramente local y se remontan a 1852, cuando, tanto en Barcelona como poco después en Madrid, tienen lugar algunas demostraciones meramente anecdóticas de la nueva energía. En 1881, la Sociedad Española de Electricidad comienza la electrificación del alumbrado urbano de Barcelona y dos años más tarde lo mismo hace en Madrid la Sociedad Matritense de Electricidad,la Compañía Sevillana de Electricidad en 1894 en esa ciudad y similar proceso en las restantes ciudades españolas. Ello determina que, en estos primeros años, la producción eléctrica estuviera muy unida a la de gas, puesto que ambas energías se repartían o competían, según los casos, el alumbrado urbano (UNESA, 2005).

Por eso, la primera electrificación española fue, como en el resto del mundo, preferentemente térmica: carbón, gas, vapor, demandada para usos domésticos y para el alumbrado público más que por la industria y con las mismas notas de independencia entre producción y consumo en tiempo y lugar, característica esencial, como es sabido, que el uso del carbón confirió a la primera Revolución Industrial. Pero también con las mismas limitaciones, mucho más graves en el caso español por la mala calidad de nuestro carbón y lo costoso del importado, lo que condicionó en gran medida los inicios de nuestra primera electrificación, hipotecando las bases de nuestra industrialización. Territorio, Tecnología y

Figura 1

Evolución de la potencia instalada según tipo de centrales eléctricas

46Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

Pero el panorama va a cambiar desde finales del siglo XIX, como ya viera Carr en 1966, cuando se empiezan a aplicar con éxito los primeros transformadores de corriente alterna, que permitieron aumentar la distancia entre las centrales productoras y los consumidores y cambiar de fuente primaria: carbón por agua.10 El hecho, de vital importancia, ha sido ya ponderado por historiadores económicos, en cuanto puede considerarse como “uno de los pocos ejemplos de aprovechamiento de una innovación tecnológica de nuestra historia económica ” (Sudriá, 1990b: 659), afirmación que, para Antolín, cabría matizar mediante el papel jugado por la diferencia de precio, pero que, en cualquier caso, resulta extraordinariamente interesante para el geógrafo que estudia las transformaciones que la gran hidráulica del siglo XX introdujo en los ríos españoles.

Según esto, podemos distinguir en dicho proceso tres etapas sucesivas, según el impacto de dichas transformaciones y el papel jugado por cada uno de los factores aludidos: los orígenes del proceso, desde finales del siglo XIX hasta la Primera Guerra Mundial, protagonizado por la innovación tecnológica en el transporte eléctrico, la consiguiente ampliación del territorio y del mercado y la constitución de las grandes compañías hidroeléctricas; la segunda, hasta la Guerra Civil, de desarrollo y afianzamiento de la nueva industria, constitución de oligopolios a escala regional y, sobre todo, por la aparición de Saltos del Duero, que trastocó el mencionado esquema regional; por último, la tercera etapa correspondería al Franquismo, hasta la crisis energética de 1973, periodo en el que la asociación empresarial consigue constituir un mercado unificado y una red territorial común mediante una fórmula de nuevo original en el contexto europeo.

Orígenes y desarrollo de la energía hidroeléctrica en España: tecnología y capital

Como en el viejo dilema infantil, cabría preguntarse quién fue primero el huevoo la gallina, es decir, los avances tecnológicos en el transporte de la energía o la constitución de las compañías hidroeléctricas encargadas de aprovecharlos. Si nos atenemos a la fría referencia de las fechas, primero lógicamente fueron éstas últimas que, una vez constituidas, construyeron las líneas de alta tensión necesarias para el transporte. Pero no es cuestión de fechas, sino de las posibilidades de inversión y negocio que en el fragmentado mercado de la época se abría ante la perspectiva del transporte eléctrico a larga distancia.

10. “Dada la falta de carbón barato, el futuro industrial de España quedó ligado a la energía hidroeléctrica, una vez que el transformador (1890), permitió el empleo de fuentes de energía lejanas [...] La energía hidroeléctrica liberó a Cataluña de su dependencia del carbón galés, dio al cultivador de naranjas valenciano energía barata para sus bombas y liberó a las ciudades de la dependencia del costoso gas de las compañías extranjeras” (Carr, 1969: 391).

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)47

Por eso, preferimos pensar que primero fue el huevo, es decir la tecnología, pues la constitución de compañías hidroeléctricas y la fusión y absorción de las existentes sólo fue posible ante el panorama que se abría con el avance tecnológico.

Cuadro I

Origen de la red de alta tensión en España

DistanciaTensión

AñoCompañíaCentral DestinokmVol.

1904 H. IbéricaLa Quintana EbroBilbao75 30.000

1907 H. del ChorroEl Corbacho MálagaSevilla15040.000

1909 H. EspañolaEl Molinar JúcarMadrid25560.000

1911 La CanadienseLos NoguerasBarcelona11040.000

1911 U.E. MadrileñaBolarque TajoMadrid7050.000

1912 Saltos AlbercheBurguillo AlbercheMadrid6540.000

1912 Elecs. Rdas. Zarag.Gállego Zaragoza8030.000

1922 H. IbéricaLafortunada PirineoBilbao260132.000

1935 Saltos del DueroRicobayo Bilbao355138.000

Hidroeléctrica Ibérica11 contaba con concesiones en el alto Ebro (saltos de Quintana, Besantes y Camajón) para el abastecimiento al País Vasco. En dicho sistema, el Salto de la Quintana fue uno de los primeros en entrar en ser vicio (1904) para llevar su energía a Bilbao mediante una línea de 30.000 voltios. La misma empresa adquirió luego nuevos aprovechamientos hidráulicos en el Pirineo Central, como la Central de Lafortunada, unida con Bilbao por una línea de 132.000 voltios, récord en el transporte de energía en la Europa de la época.

En Andalucía se fundó, en 1903, Hidroeléctrica del Chorro, que buscaba el aprovechamiento del Guadalhorce para el abastecimiento de Málaga12 y que pronto compitió por el mercado andaluz con la Compañía Sevillana de Electricidad (VV.AA. 1994) y la también sevillana “Mengemor” (Bernal, 1993), creada un año después, con concesiones en el Guadalquivir y en el Guada-

11. Constituida en Bilbao el 19 de junio de 1901, por un grupo de empresarios (Eduardo Aznar y Tutor y José Orueta y Nenín) encabezados por el también empresario alavés e ingeniero de minas Juan Urrutia y Zulueta. Su capital inicial fue de veinte millones de pesetas. Además de las del Ebro, la empresa adquirió otras concesiones en los ríos Leizarán, Urdón, Segre, Mijares, Júcar y Segura y, más tarde, en el río Tajo.

12. En la que participaron figuras conocidas de la sociedad andaluza y española, como Jorge Loring y Rafael Benjumea, que años después recibió el título de conde de Guadalhorce, por su actividad en esta compañía. Fue ministro de la Dictadura de Primo de Rivera creándose bajo su mandato las Confederaciones Sindicales Hidrográficas. Promulgó asimismo el Plan de Firmes Especiales.

48Treballs de la SCG, 63, 2007 Fernando Arroyo Ilera

limar.13 La primera línea de alta tensión se inauguró en 1907 y llevaba a Sevilla la energía eléctrica generada por la Hidroeléctrica del Chorro en el salto El Corchado, en la provincia de Málaga.

En el sector central de la Península, se creó en 1907 Hidroeléctrica Española, que tenía concesiones en el Tajo y en el Júcar para abastecer a Madrid y Valencia, cedidas por Hidroeléctrica Ibérica a cambio de una participación del 44% del capital social de la nueva compañía. 14 En 1909 esta empresa protagonizó la hazaña para la época de transportar energía eléctrica desde el Salto del Molinar, en el Júcar, hasta Madrid (250 km) a una tensión de 60 kV. Hasta entonces la capital se veía modestamente abastecida desde los saltos de Navallar sobre el Manzanares (1902), de Hidráulica de Santillana, sociedad creada para el abastecimiento de agua a la ciudad desde este pantano, pero que participó también en la generación eléctrica. Pero el abastecimiento de la capital corrió a cargo principalmente de las concesiones en el Alto Tajo y en el Alberche, de Unión Eléctrica Madrileña y de Saltos del Alberche, respectivamente. 15 En 1911, la primera de dichas compañías iniciaba la explotación de la presa de Bolarque, unida a Madrid con una línea de 78 km y 50 kV, y al año siguiente, Saltos del Alberche hacía lo propio con el embalse de Burguillo (65 km y 40 kV).

Por lo que respecta a Cataluña, en 1911 se constituyeron las dos principales empresas hidroeléctricas del periodo. La primera, Riegos y Fuerzas del Ebro, conocida popularmente como “La Canadiense” por el origen de su capital fundacional, 16 llevó la energía producida en el Noguera Ribargozana y en el Noguera Pallaresa a Barcelona y la zona industrial catalana, mediante una línea de más de 110 km. El mismo año se fundó Energía Eléctrica de Cataluña,17 que desde la central del Estany Gento, llevó también la electricidad a la zona industrial catalana.

Similar proceso se produce en el resto de las regiones españolas, a lo largo de las dos primeras décadas del siglo XX. Así, en 1906, se constituía en Santander otra de las compañías representativas de esta época, Electra de Viesgo, con concesiones en el río Pas. En 1912, Eléctricas Reunidas de Zaragoza construía una

13. Debida en gran medida al tesón y esfuerzo del ingeniero Carlos Mendoza.

14. Esta empresa se constituyó en Madrid el 13 de mayo de 1907, con un capital de 12 millones de pesetas aportados por tres grupos bien delimitados: el “de Madrid”, representado por Lucas de Urquijo, el llamado “Bilbaíno” encabezado por Enrique Ocharan Posadas, del Banco de Vizcaya. La tercera participación era la de Hidroeléctrica Ibérica y de su presidente Juan de Urrutia y Zulueta

15. Unión Eléctrica Madrileña se constituyó en Madrid, 1912 por la fusión de la Soc. Matritense de Electricidad y de Cía. Gral. Madrileña de Elect. Por su parte Electrometalúrgica Ibérica y Saltos del Alberche aprovechó las concesiones que en dicho río tenían desde tiempo atrás, Pedro Labat y Jose Mª Mendez Vigo.

16. Fundada en Toronto por el empresario y catedrático americano F. S Pearson, como filial de un holding internacional: Barcelona Traction Light Power, absorbió a la Cia. Barcelonesa de Electricidad. y a otras menores, para asegurarse la distribución del producto (Calvo, 1994)

17. Promovida, en 1911, por el empresario catalán, Emili Riu, buen conocedor de las posibilidades de los ríos pirenaicos, que contó con capitales franceses y suizos.

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)49

línea de 30 kV y 80 km, para llevar electricidad a Zaragoza desde sus concesiones en el río Gállego y en 1919 se creaba Hidroeléctrica del Cantábrico para abastecer el triángulo Oviedo-Gijón-Avilés.

Pero el hecho más significativo, a este respecto, fue la creación, en 1918, de la Sociedad Hispanoportuguesa de Transportes Eléctricos-Saltos del Duero, destinada a concitar los mayores esfuerzos económicos y financieros de todo las sociedades citadas y, a la vez, llamada a protagonizar el mayor esfuerzo de transformación hidroeléctrica de una cuenca fluvial hasta la fecha.18

De esta manera, la innovación tecnológica trasformó, en unos pocos años, el panorama empresarial y financiero de las industrias energéticas españolas. Las pequeñas compañías iniciales, de ámbito de actuación local, dieron paso, por fusión o absorción, a otras más capitalizadas, de ámbito regional, con intervenciones sobre ríos lejanos y, en ocasiones, sobre la totalidad de una cuenca. De la misma forma que las primitivas compañías eléctricas eran térmicas sobre todo y aparecían frecuentemente unidas a las de agua y gas, los nuevos tiempos presencian el triunfo incuestionable de lo hidráulico. Las nuevas sociedades son, incluso terminológicamente, sociedades hidroeléctricas mejor que compañías de electricidad, como hasta la fecha.

A ello contribuyo también en buena medida el impacto de la Guerra Mundial que, al cortar el suministro del carbón extranjero, obligó a las térmicas a abastecerse exclusivamente del nacional, que era mucho más caro, lo que hizo más rentable la producción hidráulica que la térmica, en el momento que los avances técnicos citados posibilitaban el transporte eléctrico a mayor distancia (Velarde, 1990). A ello se añadió la generalización del motor eléctrico frente al de vapor, por la mayor eficiencia de aquél, y la independencia económica y energética que la hidroelectricidad suponía frente a la necesaria importación de otras fuentes primarias.

El aumento del espacio gestionado por cada empresa y la creciente atención hacia la generación hidráulica sólo fue posible gracias al aumento de las inversiones y a la creciente relación, evidente desde entonces, entre el sector financiero y el energético. Como ocurriera unos años antes con el ferrocarril, las pequeñas sociedades nativas de un principio fueron adquiridas por capital extranjero, que a partir de 1900 se desplazó desde la minería y los FFCC a las empresas energéticas. Pero según fue creciendo la demanda energética, fue la gran banca española, primero la vasca y luego la del resto del país, quien desplazó, a su vez, al capital extranjero constituyendo oligopolios y holdings electro-financieros muy potentes. De esta forma, la industria hidroeléctrica se convirtió en uno de los flujos de capital principales del país,

18. Cuyo nombre social era “Sociedad Hispano Portuguesa de Transportes Eléctricos-Consorcio de los Saltos del Duero”, constituida en Madrid el 3 de julio de 1918, por la fusión de otras sociedades anteriores, con concesiones en el Duero y sus afluentes, en la que participaban ingenieros y empresarios como José Orbegozo y Goróstegui, Federico Cantero, Horacio Echevarrieta y el apoyo financiero del Banco de Bilbao.

50Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

con similar capital al desembolsado, hacia 1920, por las empresas ferroviarias (1.160 millones de pesetas. vid. Roldán García Delgado y Muñoz, 1973).19

La electrificación española en torno a la Guerra Civil: tecnología y territorio

Hacia 1930, España contaba con una red de producción eléctrica plenamente establecida, pero con algunas deficiencias graves que se pondrían de manifiesto en la década siguiente, tras el desastre de la Guerra Civil. El equipamiento eléctrico del país constaba de 259 centrales hidroeléctricas y 86 térmicas, con un total de 1.418 Mw de potencia instalada y 2.814.000 Mwh. de producción media anual (UNESA, 2005). Pero las cifras globales son poco significativas pues, a efectos energéticos, el país estaba dividido en ocho zonas, prácticamente incomunicadas, con grandes diferencias entre sí. Era esta la estructura territorial a la que había dado lugar la tecnología del momento y una determinada acumulación del capital.

Había una clara concentración de centrales hidroeléctricas (más del 50%) en el norte de la península (regiones, vasconavarra, norte y catalana) consecuencia tanto de las condiciones físicas como de la proximidad de los centros de consumo. Otro núcleo importante lo constituyen Levante y Andalucía, aunque en menor proporción, mientras todo el centro peninsular aparece mucho menos equipado. Por lo que se refiere a la producción/consumo, destaca ampliamente la zona de Cataluña, con casi un 30% del total nacional, en clara referencia al desarrollo industrial de la región.

Otro dato significativo es el elevado grado de concentración empresarial, pues las cinco mayores compañías del sector: Hidroeléctrica Ibérica, Hidroeléctrica Española, Saltos del Alberche, Unión Eléctrica de Cataluña y Cooperativa de Fluido Eléctrico de Barcelona suponían más del 50% de la potencia insta-

19. A este respecto es necesario una breve referencia al problema teórico que surgió entre historiadores de la economía sobre el papel de la innovación y de la diferencia de precios en los orígenes de la electrificación española. Para unos (Maluquer, 1987-1992 y Sudriá 1990a-1990b) fue la posibilidad de transportar la electricidad a grandes distancias quién permitió el cambio de carbón a la hidráulica, con el abaratamiento de la producción y la rápida difusión de la nueva energía por el sector productivo, así como la creciente concentración de capital y formación de las grandes empresas eléctrica. Para Antolín (1988-1990), por el contrario, que sigue a Woolf, son las ventajas de precios relativos entre electricidad y carbón, más que las ventajas tecnológicas, las que favorecen la electrificación de un país y, en el caso español, la debilidad de esa ventaja la que explica la lentitud del proceso y su fragilidad hasta poco antes de la guerra. Y en esa discusión vaa ser fundamental la variante territorial: no toda la producción hidroeléctrica es igual, no es lo mismo las pequeñas fábricas con agua fluyente que las grandes centrales unidas a presas y embalses de regulación, lo que depende de los caracteres geográficos de cada zona y cuenca, lo que vaa condicionar,a su vez, la inversión de las empresas productoras. Por ello, no debemos olvidas que el momento esencial de este proceso se produce en la década de los veinte, cuando se crean las Confederaciones Hidrográficas, antes las necesidades de una común planificación de cuenca.

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)51

Cuadro

II

Las centrales eléctricas españolas en 1934

ZONA CentralesCentralesPotencia Producción HidroeléctricasTérmicasinstalada (Kw)(Mwh)

Cataluña 44 7 321.260839.673

Aragón 18 4 54.120253.388

Vasconavarra52 11 179.330389.008

Norte 38 17 159.070343.344

Centro 12 2 173.800316.394

Levante 34 19 196.200301.016

Andalucía 48 19 183.590324.911

Castilla-León13 7 151.16046.275

Media 32,310,75177.316,25351.751,12 Totales 259 86 1.418.5302.814.009

Fuente: UNESA.

lada y de la producción de energía disponible. Ello quiere decir que, para aquel entonces, se había superado ya la atomización de un principio, aunque subsistían numerosas pequeñas empresas de actuación local. Pero de nuevo el dato debe ser matizado al analizarlo en su correspondiente ámbito regional, que muestra una fragmentación en monopolios u oligopolios locales o regionales. Así, en la región catalana, la empresa Riegos y Fuerzas del Ebro contaba con poco menos del 60% de las centrales en funcionamiento, pero que en conjunto suponían casi el 90% de la potencia instalada y un 78% de la energía producida. Más claro es el caso de la otra región industrial del país de entonces, la vasconavarra, en la que Hidroeléctrica Ibérica, a pesar de sólo tener un 20% de las centrales hidroeléctricas y tan sólo un 9% de las térmicas, controlaba más del 90% de la potencia instalada y casi el 70% de la producción. También en la región levantina, Hidroeléctrica Española ocupaba una posición claramente monopolística, con el 67% de la potencia instalada y el 90 de la energía producida, al igual que en Galicia, la Sociedad General Gallega de Electricidad, con dos centrales: Segad y Fervenza, producían casi el 90% de lo consumido en esta región (Torres, 1988).

En las restantes zonas eléctricas sería más correcto hablar de oligopolios locales, pues es necesario sumar los efectivos de varias empresas para alcanzar porcentajes similares. Era el caso de Aragón, con Eléctricas Reunidas de Zaragoza, Energía e Industrias Aragonesas y Electrometalúrgica del Ebro y, o de la región Norte, con: Electra del Viesgo y Cooperativa Eléctrica de Langreo y algo similar ocurría en Andalucía. La región Centro, polarizada por la capital, se la repartían tres empresas: Hidroeléctrica Española, Unión Eléctrica Madrileña y Saltos del Alberche, en total casi el 90% de la energía producida, mientras que la región castellano leonesa ofrecía la imagen más pobre del

52Treballs de la SCG, 63, 2007

Figura 2

La electricidad en España en 1934

Porcentajes

Elec.Reu.Zaragoza.

Fernando Arroyo Ilera

Elec.Meta.Ebro

EnergíaeInd.Arago.

Centrales Potencia Producción

Porcentajes de las principales compañías en centrales, potencia instalada y producción, sobre los totales de sus regiones respectivas.

panorama eléctrico español, pues sólo dos empresa de ámbito local: Eléctrica Popular Vallisoletana y Hidroeléctrica Navarra de Salamanca, con similar producción se dedicaban al abastecimiento de estas dos principales ciudades castellanas. Pero hay una salvedad que anuncia un tiempo nuevo: la presencia en las estadísticas citadas de Saltos del Duero, con una única presa recién inaugurada, Ricobayo, que aún no había empezado su producción con normalidad, pero que tenía una potencia de 135.000 kw, el 90% por si sola de toda la de la región Ello pone de manifiesto que su electricidad no era para el consumo de ésta y que se estaba pensando en otra estructura del espacio energético nacional.

Para que ello fuera posible, es decir para cambiar de escala territorial, hacía falta remover otros obstáculos tanto de orden técnico como financiero, como la interconexión de las redes eléctricas locales y regionales y la fusión o asociación de empresas. Como pusiera de manifiesto Isabel Bartolomé (19951999), la debilidad de nuestro sistema eléctrico estribaba en tres variables: la potencia media por central, el número total de embalses construidos y la longitud de las líneas de interconexión, lo que atribuyea la debilidad de la demanda industrial española y a la estructura tarifaria de esta energía. Sin negar la impor tancia de estos factores, es necesario ponderar también la influencia de otros más relacionados con el territorio, como los regímenes fluviales, el tipo

Rie.yFuer.delEbro

Hidroelec.Ibérica

ElectradeViesgo

Hidroelec.Española

UniónElec.Salt.Alber.

Hidro.Española

Cía.Sevilla.Electricid. Mengemor

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)53

de cauce, desnivel, cerradas, caudal, etc. así como la distancia entre los centros de consumo y los potencialmente productores.20

A rasgos generales podemos decir que, mientras que la oferta fue superior a la demanda en cada una de las zonas citadas, el sistema funcionó razonablemente bien, pero cuando tras la Guerra Civil, la demanda de energía aumentó por necesidades de la reconstrucción, a la vez que la oferta era menor como consecuencia de las destrucciones del conflicto y la escasez de inversiones para la reconstrucción, se llegó al colapso del sistema, teniendo que programarse desconexiones controladas y periódicas, las famosas restricciones de luz , que caracterizaron a toda esta época.21 Además, dado el aislamiento internacional y el predominio hidroeléctrico del sistema español, la situación fue especialmente difícil los años de sequía. A la vez, el carácter de servicio público del sector facilitó la congelación de tarifas, con lo que las compañías empezaron pronto a tener pérdidas pues no habían previsto el impacto de la inflación. El problema de la interconexión de zonas, medida necesaria para hacer frente a esta situación, había sido ya planteado en 1925 por el P. Pérez del Pulgar, director del ICAI, pero como mera propuesta conceptual, que pretendía la creación de una Sociedad Anónima, intervenida por el Estado, que construyera una Red Eléctrica Nacional. Hubo otros proyectos que pretendían crear una red periférica con líneas radiales hacia el centro de la península, pero no se llegó a hacer nada en concreto por el estallido de la guerra. Si se constituyó, por el contrario, una Cámara de Productores y Distribuidores de Electricidad que agrupaba a las principales empresas productoras, precedente inmediato de otras asociaciones más efectivas organizadas después de la guerra. Todo ello preludiaba ya una reorganización del sistema eléctrico español, que iba a permitir aprovechar al máximo las potencialidades hidroeléctricas del país.

El desarrollo hidroeléctrico durante el Franquismo: capital y territorio

Tras la Guerra se imponía pues una reestructuración del sector, como ocurrió también en otros países europeos. Además de las necesidades de la reconstrucción propiamente dichas, era necesario aumentar la potencia instalada y

20. Estos factores son únicos de cada caso y deben ser analizados en su propio contexto geográfico. Precisamente la estructuración de la producción eléctrica española, al articularse en las ocho zonas mencionadas, muestra claramente esa necesidad de contextualización geográfica a la que nos referimos. Ello se puso de manifiesto con ocasión de la guerra pues, en ocasiones, el frente separó las zonas productoras de las consumidoras, creando graves problemas de abastecimiento. Fue el caso de Bilbao, en el que Hidroeléctrica Ibérica sólo pudo utilizar los saltos del Cadagua y la térmica de Burceña 21. “No había energía eléctrica bastante y llegaron las restricciones de luz. A las seis de la tarde, las ciudades se quedaban a oscuras, los tranvías no funcionaban y los ascensores dejaban de utilizarse […] Y encima –como se decía entonces– estaban constr uyendo los pantanos donde nunca llovía…” ( V IZCAÍNO 1972: 35).

54Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

Figura 3

José M.ª de Oriol y Urquijo, primer marqués de Casa Oriol, primer presidente de Unesa y presidente de Hidroeléctrica Española

hacer más eficiente la producción energética, lo que requería nuevas centrales e interconexión de zonas. Para ello sólo había dos posibilidades: intervención pública o asociación de productores.

El primer caso fue el seguido en Francia, Reino Unido, Portugal e Italia o el que, en España, condujo a la creación de RENFE, ejemplo similar en otro sector estratégico (UNESA, 2005), pero se optó por el segundo bajo una original fórmula que confería amplias competencias a la asociación de los grandes empresarios agrupados en Unidad Eléctrica (UNESA), sociedad anónima creada en 1944 a iniciativa de José Mª de Oriol y Urquijo, presidente de Hidroeléctrica Española y personaje clave de esta historia.

La sociedad se creaba con el objetivo de coordinar, conjugar como dice la orden de creación, los sistemas regionales de producción de electricidad, lo que enaquel entonces no era tarea fácil. Así se explica las amplias facultades que se otorgaban en el artículo primero de dicha orden: “Se aprueba el plan de conjugación de sistemas regionales de producción de energía eléctrica propuestos por D. José Mª de Oriol y Urquijo, presidente de UNESA a quien se encomienda su ejecución”.22 El art. 3 era algo más explícito, pues declaraba la urgencia en la conexión del sistema catalán y del aragonés con el de Iberduero, y el de Hidroeléctrica Española y Mengemor, es decir, la red básica de la futura red eléctrica nacional.

En una palabra, las amplias facultades concedidas a lo que, en propiedad no era más que una asociación empresarial, carácter que pasó a tener en 1998 por exigencia de la liberalización económica, fue la forma de posibilitar que el capital forzara la reconversión tecnológica, la aludida conjugación de sistemas regionales, permitiendo ampliar la escala territorial de la red. Ello mediante una ofi-

22. Artículo calificado de “sorprendente” años después por García de Enterría (UNESA, 2005: 16), a la sazón secretario general de la nueva sociedad, y sorprendente es, en efecto, que la Administración Pública promulgue una norma aprobando la propuesta de un particular, sin explicar los términos de la misma y encargándose a dicho particular la ejecución de lo aprobado.

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)55

cina especializada: el Repartidor Central de Cargas , vinculada también a la Dirección General de la Energía. Es a través de estos intercambios con los que se puedo planificar la gestión integral del sistema, formalmente encargada a UNESA mediante un decreto de 1951, que supuso el fin, de hecho, del sistema de concesiones y lo sustituyó por una programación global de los mecanismos de producción y consumo a escala peninsular. Todo ello hizo innecesaria la nacionalización, pues UNESA realizó incluso funciones de arbitraje entre las partes.

Con ello, el panorama eléctrico español cambió en unos pocos años. Se produjo la aparición de nuevas empresas, bien por la intervención del Estado, por nuevas inversiones de la banca privada o por fusión de empresas anteriores que aumentaron así su capacidad de producción. Ese fue el caso de FENOSA, promovida por el financiero gallego Barrie de la Maza,23 que terminó absorbiendo a la Sociedad General Gallega de Electricidad. Entre las fusiones más características de este periodo hay que citar las de Hidroeléctrica Ibérica y Saltos del Duero que dio lugar a Iberduero, que posteriormente absorbió, a su vez, a Saltos del Sil. Esta empresa había sido creada en 1945 por la Sociedad Siderometalúrgica de Ponferrada, con el apoyo de los Bancos Santander, Central y Pastor,protagonizando una de las intervenciones fluviales más interesantes de las llevadas a cabo en este periodo. Por su parte, en Cataluña, la gran beneficiada del proceso había sido la Canadiense, que tras absorber a su competidora principal, la Energía Eléctrica de Cataluña, terminó, a su vez, siendo absorbida por FECSA, que se hizo con la casi totalidad del mercado eléctrico de Cataluña.

E n Andalucía, la Compañía Sevillana de Electricidad se fusionó con Mengemor y con Hidroeléctrica del Chorro y la zona levantina quedó preferentemente en manos de Hidroeléctrica Española, tras la absorción de LUTE. Mientras en la región centro, Unión Eléctrica Madrileña, tras absorber a Saltos del Alberche, pasó a llamarse Unión Eléctrica SA. Más adelante fue la intervención del Estado, a través del INI, en el sector con la creación de ENDESA, al principio dedicada preferentemente a la producción termoeléctrica, y de la ENHER, que completó la intervención en la cuenca del Ebro, quien dio el impulso definitivo al sistema empresarial del sector eléctrico, preparándolo para los retos de fines de la centuria, como la liberalización, la crisis energética, el aumento de la demanda como consecuencia del desarrollo económico y del aumento nivel de vida, etc.

Ello generó puntas de consumo difíciles de cubrir con la hidroelectricidad, por lo que, desde principios de los setenta se dieron facilidades para las térmicas, precisamente cuando se disparaban los precios de los hidrocarburos. Pero eso es ya otra historia (Hoz y Ruiz, 1977).

23. Cuyos servicios fueron reconocidos por el franquismo con un título nobiliario.Barrie había fundado su empresa en 1943, para la construcción del embalse de las Conchas, en el Limia, que se inauguró en 1950.

56Treballs de la SCG, 63, 2007

La

perspectiva geográfica y las estrategias territoriales

En definitiva, el parque hidroeléctrico español es hoy día un conjunto “cerrado”, pues en los últimos años sólo ha experimentado algunas construcciones puntuales. Podríamos decir que se encuentra en fase de mantenimiento y mejora dependiendo de la evolución de la coyuntura y en espera de nuevas perspectivas energéticas. Pero su construcción, que hemos seguido desde el punto de vista cronológico, respondió a unas determinadas estrategias territoriales puestas en juego por las empresas eléctricas, de enorme interés para el geógrafo. Vamos a fijarnos ahora en cómo se produjo ese proceso de construcción sólo posible tras las aludidas reestructuración empresarial y transformaciones técnicas de la segunda mitad del siglo pasado. Para ello, hemos seleccionado cinco actuaciones regionales que, a nuestro juicio, son las más significativas, aunque no las únicas, de las llevadas a cabo en ese periodo.

El impulso de la demanda pionera: Cataluña, País Vasco yMadrid

El origen y primeros pasos de la electrificación catalana ejemplifica un primer modelo de esa actuación territorial, en el que se da cierto equilibrio entre producción y consumo en un mismos espacio regional. Tanto desde el punto de vista industrial como desde el del alumbrado urbano o del consumo doméstico, Cataluña era el lugar ideal para el negocio eléctrico por la elevada demanda de esta nueva energía, pero también lo era para su producción, por los notables recursos hidroeléctricos de la región, en contraste con la pobreza de otras fuentes energéticas.24 Primero fueron los pequeños saltos de los ríos mediterráneos, como ya pusiera de manifiesto el mismo P ierre Vilar (1934) y más tarde, cuando el transformador permitió el transporte eléctrico a mayor distancia, fueron el Segre, los Nogueras y sus afluentes pirenaicos los que se convirtieron en el reservorio energético por antonomasia de Cataluña, que pronto llamó la atención de propios y extraños, sobre todo de los últimos.

Ello atrajo la inversión extranjera, como ya hemos dicho, y definió, durante bastante tiempo, un espacio eléctrico autónomo y equilibrado. Al principio, fueron las dos empresas eléctricas principales a las que ya nos hemos referido: Riegos y Fuerza del Ebro y Energía Eléctrica de Cataluña (García Faria, 1913a, by c), las que, una vez absorbidas las empresas menores, protagonizaron, en dura pugna, la actuación sobre el territorio catalán. De esta forma, si EEC construía en 1914 la central de Cabdella, en el Flamicell y en el Noguera de Cardós, (Sánchez, 1992; Nadal, 1994) afluentes del Noguera Pallaresa (años más tarde integrada en el embalse de Sallente), la Canadiense hacía lo mismo

24. Sobre todo desde el agotamiento de los lignitos de San Juan de las Abadesas y Berga.

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)57

en el Ebro primero y más tarde (1916) también en el Noguera con en el embalse de Sant Antoni de Talarn (Tarraubella, 1990). La competencia entre ambas empresas duró hasta la absorción de EEC por la Canadiense, que durante años ejerció un autentico monopolio energético en toda la región, hasta su absorción por FECSA, ya bajo otras condiciones sociales y políticas (Capel, 1994).

Por último, el tercer protagonista de esta historia fue la Empresa Nacional Hidroeléctrica de Ribagorza (ENHER) quien, entre 1950 y 1970, construyó los mayores embalses de la región, pero lo hizo ya con la perspectiva de una red eléctrica integrada, es decir bajo unas condiciones financieras, técnicas y territoriales diferentes a las que habían presidido el origen de la electrificación catalana (Urteaga, 2003).

El caso del País Vasco puede representar un modelo diferente, y hasta cierto punto opuesto, al catalán. Desde principios del siglo XX nos encontramos con una empresa, Hidroeléctrica Ibérica que, con el apoyo del Banco de Vizcaya, apuesta decididamente por el negocio de la electrificación de la industria y las ciudades del país, para lo que obtiene una amplia red de concesiones tanto en ríos próximos como lejanos, pensando acertadamente que la energía producida en los primeros sería pronto insuficiente para el abastecimiento vizcaíno. Así, primero se aprovechó el sistema del alto Ebro, con el embalse y presa de La Quintana y otros ríos próximos como el Leizarán, y el Juncal. Luego se puso en funcionamiento las centrales instaladas en algunos ríos navarros afluentes del Bidasoa, como el Leurtza y, por último, se invirtió en las concesiones que Hidroeléctrica Ibérica tenía en los ríos pirenaicos del Sistema Cinca-Cinqueta, que abastecían la central de Lafortunada, sobre todo la presa de la Pineta, posteriormente ampliada, hacia 1920, con las de Laspuña y Urdiceto (Pérez del Pulgar, 1930).

Pero lo más importante de la estrategia de la empresa vasca fue, que bien en previsión de futuras demandas o bien buscando los beneficios financieros, se asegurase casi desde sus orígenes concesiones en ríos muy alejados del consumidor bilbaíno, como el Júcar y el Tajo, convirtiéndose así en pionera de la transformación hidroeléctrica de otros ríos españoles y dando origen a la otra gran empresa del sector, Hidroeléctrica Española, participada también por el Banco de Vizcaya y la propia Hidroeléctrica Ibérica, a cambio de las concesiones fluviales últimamente mencionadas y cuyo ámbito de actuación territorial va a ser precisamente las cuencas de dichos ríos, en las que se encontraban otros dos grandes centros consumidores: Madrid y Valencia.

Y el caso de ambas ciudades, especialmente el de Madrid, va a ser representativo de otro modelo de actuación territorial, el de la competencia que se establece entre empresas locales, como Saltos del Alberche y Unión Eléctrica Madrileña, con concesiones en los ríos próximos a la capital y la gran empresa foránea, Hidroeléctrica Española, que genera su energía en cuencas alejadas. A diferencia de los dos casos citados, las necesidades energéticas de Madrid eran moderadas y de carácter básicamente urbano-doméstico, pero el volumen de la ciudad y su demanda como capital la convertían en un mercado apete-

58Treballs de la SCG, 63, 2007

Figura 4

cible para las empresas citadas. En principio había sido abastecida con centrales térmicas y antiguos molinos transformados en el Tajo, Jarama, Manzanares, etc. De ahí el impacto que produjo en el mercado madrileño la “hazaña” del transporte de electricidad desde El Molinar (1909), rápidamente contestado por la competencia con los más próximos de Bolarque (1910) y Burguillo (1912). A grandes rasgos, es la misma situación que se mantiene hasta nuestros días.

La “epopeya” de los saltos del Duero

Con ese epíteto, que le da el mejor estudio que tenemos sobre el mismo (Chapa, 1999), nos referimos a la actuación sobre este río, llevada a cabo a lo largo de más de medio siglo en su tramo internacional y en los afluentes próximos al mismo, y que supuso, en su día, una auténtica revolución en los esquemas hidroeléctricos de la época.

Desde la perspectiva territorial, que ahora nos ocupa, no puede por menos de asombrar la pronta entrada en escena de un espacio, el de los Arribes del

Fernando Arroyo Ilera

Presa, embalse y central de Bolarque, en la actualidad.

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)59

Figura 5

Presa y embalse de Aldeadávila, en los Arribes, tramo internacional de río Duero.

Duero y el Aliste zamorano que, incluso hoy día pero mucho más en el primer tercio del siglo pasado, era un lugar alejado de cualquier parte, en particular de los centros consumidores de Bilbao y Madrid. Ya nos hemos referido a las vicisitudes empresariales y financieras de las empresas y de los distintos proyectos originarios,25 que convergieron en 1918 en la “Sociedad Hispano Portuguesa de Transportes Eléctricos” y “Consorcio de los Saltos del Duero”, sociedad participada por el Banco de Bilbao, al 50%, lo que suponía un notable desafío financiero al omnipresente holding eléctrico del Vizcaya.

El carácter internacional de la empresa exigió el acuerdo y concurso previo del país vecino y las dificultades que surgieron entre las partes sociales, así como las dificultades técnicas de la obra fueron retrasando el comienzo de la misma hasta finales de la Dictadura. Por el contrario, la empresa contó desde sus orígenes y en cuanto auténtica “obra de Estado” con el apoyo y participación y

25. Los industriales bilbaínos E. Grasset, F. Celayeta y M. Taramona, tras recorrer el Duero en 1906 fundaron la “Sociedad General de Transportes Eléctricos”, a la que se adhirió José Orbegozo. Por su lado, el ingeniero zamorano Federico Cantero, tenía desde 1912 concesiones en el Duero, Esla y Tormes, pero con una finalidad claramente especulativa

60Treballs de la SCG, 63, 2007

de instituciones y de los grupos sociopolíticos rectores de la sociedad española, a los que ya hemos hecho referencia.26

Alcanzado el acuerdo internacional con Portugal en 1927, la obra se realizó en varias fases, de las que destaca, por la época y por su carácter pionero, la presa de Ricobayo en el Esla, construida entre 1928-35, de 100 m de altura y 230 m. de longitud en su coronación, que retenía un embalse de 1.200 hm3 de capacidad, magnitudes espectaculares para la época. Como también lo era su producción energética que trastocaba todo el sistema existente, sobre todo tras la construcción de la línea de 355 km, de Zamora a Bilbao de 138 Kv. Tras una corta guerra con Hidroeléctrica Ibérica, se llegó a un acuerdo entre ambas empresas, el 1 de febrero de 1936, preludiando la posterior fusión (1944).

Tras la Guerra Civil, se continuó con la construcción de dos presas en el Duero: Villacampo y Castro (1942-53), y las que le correspondían a España en el tramo internacional: Saucelle (1948-56) de 83 m. de alto por 180 de largo y, sobre todo, Aldeadávila (1962), de 140 m por 250 m, la más alta de España en su momento, que abastece una central de 718 Mw, la de mayor potencia de Europa en su época.

Por último, en 1970 se inauguró la imponente presa de La AlmendraVilariño, en el Tormes-Duero, de espectacular boveda de 197 m de altura por 567 de longitud y un embalse de 2.648 hm3 que abastece una central reversible en el Duero de 540 Mw.

Presas, embalses y centrales del “reservorio” gallego

Naturalmente los saltos del Duero no fueron los únicos que se beneficiaron de la ampliación del espacio eléctrico. Las excelentes condiciones hidráulicas de los ríos gallegos, por su caudal, desnivel y encajamiento, los convirtieron también en excelente recurso para la generación energética. A pesar de ello, no fue hasta después de la Guerra Civil cuando se produce la fundación de las dos empresas hidroeléctricas que van a protagonizar la transformación de los ríos y del paisaje gallego: FENOSA y Saltos del Sil, que en pocos años, actuando por separado sobre diferentes espacios, aunque próximos entre si, es decir en el conjunto Miño-Sil y sus principales afluentes, construyeron los principales saltos y centrales eléctricas y convirtieron a Galicia en unos de las principales regiones productoras de energía hidroeléctrica del país.

El objetivo inicial de Saltos del Sil era la construcción de un embalse en el cañón de San Esteban, en el bajo curso del río ya en su confluencia con el Miño, pero debido a la irregularidad del río, se vio la necesidad de planificar su

26. En su proceso de preparación intervinieron personajes como Romanones, Maura y Guadalhorce. En los litigios, Santiago Alba y un hijo de Salmerón (Diaz Morlán). Sus promotores fueron recibidos por el propio Rey. Todo ello además de los discursos del Rey y de Prieto a los que nos referíamos más arriba.

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)61

explotación integral y la de sus afluentes y subafluentes, Bibey y Navea sobre todo, regulando la cabecera de todo el conjunto con un gran embalse (Chandrexa) e integrando en el sistema a los del medio (Guístolas-Portenovo, Montefurado y Sequeiros). El esquema es similar: en todas las presas, con un canal a media ladera de longitud variable hasta central en el fondo del cauce, de forma que el agua turbinada volvía a ser represada aguas abajo para volver a empezar. Este imponente sistema fue construido en tan solo siete años, a pesar de las enormes dificultades, falta de medios y dificultades de comunicación, bajo la dirección de jóvenes ingenieros27 de escasa experiencia pero notable ingenio (Chávarri, 2004: 106, 114). Las obras comenzaron con la construcción de Sequeiros, entre 1945 y 1951, en el Sil, después siguió Guístolas y Portenovo, situada aguas abajo del Navea. Pero el efecto regulador de estos embalses era prácticamente imperceptible, por lo que se pensó en la construcción de una presa de más envergadura en el alto Nevea, donde se levantó el embalse de Chandrexa, con una capacidad de 60 hm3, construido en cinco años que supuso la inundación de 245 hectáreas de terreno y bajo cuyas aguas quedaron sumergidos varios pueblos y aldeas del valle. La presa de contrafuertes, una de las pocas construidas en España, tiene 85 m. de altura y 236 de longitud en su coronación. Al año siguiente (1954) se terminaba la presa de Montefurado y cuatro años más tarde, la de San Martín, de 28 m. de altura. Entre ambas, que abastecen a una misma central, embalsan poco más de 20 hm3, volumen más que suficiente para la generación eléctrica, dado la regularidad del caudal alcanzada ya en este punto de la cuenca.

A la vez que se culminaba el último conjunto citado, se inauguraba en 1955 la presa esencial de todo el sistema, la de San Esteban, de arco-gravedad, 115 m de altura y casi 300 m de longitud en su coronación, que cierra un embalse de 213 hm3 de capacidad, con una central a pie de presa de 265 Mw y 920 Gwh de producción.

Por último, y tras la absorción de esta empresa por Iberduero, se construyeron otras presas complementarias del sistema que mejora su rendimiento (Bao, Cea y Mourela, por un lado y las Santa Eulalia, Santiago, Pumares y Casoyo, por otro).

La actuación de FENOSA se centró en el Miño medio y medio bajo. El primero embalse construido fue el de Los Peares, que aprovecha el importante encajamiento del río poco antes de la desembocadura del Sil. Inaugurado en 1955, tiene una presa de gravedad de 261 m de larga en su coronación y 94 m de altura, que permite embalsar 182 hm3,y generar 567 Gwh de media anual, gracias a los 159 Mw de potencia instalada en la central que se encuentra a sus pies. Aguas arriba, casi donde llega la cola de Los Peares, se alza la más importante de las presas de este sistema, la de Belesar, que también aprovecha el encajamiento del. Fue construida entre 1957 y 1963, de tipo bóveda con estribos

27. Como eran entonces Alejandro del Campo y Julián Trincado, los principales artífices de estos saltos (Chávarri, 2004: 96)

de gravedad, tiene 500 m de longitud en coronación y 130 de altura. Embalsa más de 654 Hm3 en una extensión de casi 2000 ha, un mar interior en el corazón de Galicia. El resto de los saltos del sistema se escalonan aguas abajo de los Peares, donde el encajamiento es menor, pero el caudal del río, tras recibir al Sil, ha aumentado considerablemente. Son las presas de Velle, en las afueras de Orense, prácticamente un embalse “urbano”, la de Castrelo de Miño, construida en 1968 en el Ribeiro y la de Frieira, ya en la transición al curso bajo del río. Este sistema de cinco saltos escalonados en el Miño se completa energéticamente con otras cinco centrales que FENOSA tiene en los afluentes del mismo río. La mayoría de éstos son afluentes del Sil, por lo que su efecto regulador se superpone con los construidos por los Saltos del Sil, citados más arriba. Son éstos los saltos de Edrada y Mao, en los ríos del mismo nombre, San Sebastián y Pías, en el Bibey y el de Prada, en el Jares, y también el de Alberellos, en el Avia, afluente por la derecha del Miño.

El

caso de Andalucía: las compañías eléctricas y el “mito” de la navegabilidad

Al sur de Despeñaperros, como en tantos otros aspectos geográficos, encontramos otro ámbito energético bien delimitado, tanto desde el punto de vista físico de sus recursos, como desde el empresarial y el de la relación entre oferta-demanda.

Como ya hemos visto, tres compañías: Hidroeléctrica del Chorro, Mengemor y Cía. Sevillana de Electricidad, tras absorber a las demás, impusieron la hidroelectricidad desde principios del siglo XX y constituyeron un oligopolio regional hasta que terminaron fusionándose en la última que, más tarde, acabó siendo absorbida por ENDESA. Pero hasta entonces, las tres protagonizaron unas actuaciones territoriales de sumo interés y trascendencia.

Como ya hemos dicho, Hidroeléctrica del Chorro fue un original proyecto malagueño, en el que participaron capitalistas, ingenieros y políticos de trascendencia en todo el país, como Rafael Benjumea y Jorge Loring, con concesiones en el Guadalhorce, para el abastecimiento de Málaga, dando así origen al pantano del Chorro (1916-1921) en el llamado Tajo de los Gaitanes, del río Turón. Años más tarde el sistema se completó con las presas de El Limonero, El Agujero, Conde de Guadalhorce, Guadalhorce-Guadalteba y Casasola y otras similares en las restantes ríos penibéticos.

En el valle del Guadalquivir, Mengemor, empresa fundada por el ingeniero Carlos Mendoza en 1904, y que en 1916 había construido la presa de Mengibar, emprendió en 1919 el ambicioso proyecto de hacer navegable el río de Sevilla a Córdoba. Para ello, constituyo una sociedad filial: Canalización y Aprovechamientos de Energía del Guadalquivir, cuya finalidad era construir una gran presa en el Jándula, como reservorio para la navegación en los estiajes y once saltos más (entre5y 11 m de altura) para salvar la pendiente fluvial, a cada lado de

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)63

los mismos se proyectaba una central eléctrica y una esclusa respectivamente (Galnares, García y Gutiérrez, 1996).

Pero en 1920, Hidroeléctrica del Chorro pretendió también construir una presa en el Jándula, comprometiendo y paralizando el proyecto de Mengemor. Aunque al final ambas iniciativas se integraron en uno sólo programa, las dificultades técnicas, la crisis económica y, sobre todo, la Guerra Civil retrasaron fatalmente el proyecto, del que sólo se construyeron dos saltos y, sobre todo, la presa del Jándula, terminada en 1930, tras grandes dificultades para su construcción. Se trata de un notable muro para la época, de tipo arco-gravedad, 87 m de altura por 240 m de longitud en su coronación, que cierra un embalse de 342 hm3.

El relativo fracaso del anterior proyecto dio protagonismo a la acción pública, personalizada en la Confederación Hidrográfica del Guadalquivir y materializada en una obra emblemática: El Tranco de Beas. La construcción de una gran presa de cabecera del río estaba ya contemplada en el Plan de 1902, pero no fue hasta 1916 cuando se redactó un primer proyecto, que no se empezó hasta 1930 y terminó en 1945, tras la interrupción de la guerra (Briones, 1946). Se trata de una presa del tipo de arco gravedad, de 93 m. de altura por 290 de longitud y un embalse de 500 hm3.Por las mismas fechas y en años sucesivos se construyeron otras presas esenciales del sistema béntico, como el Rumblar y el Pintado, etc. y poco a poco se fue completando la regulación de la cuenca.

El Tajo, una cuenca estratégica de aprovechamiento parcelado

Como ya hemos dicho, los primeros usos hidráulicos del Tajo estuvieron en función de Madrid, tanto para abastecimiento energético (Bolarque y Burguillo) como para agua (Lozoya) o riegos (Jarama) lo que va a determinar un aprovechamiento parcelado de la cuenca: intenso en el centro y poco activo en los extremos, a pesar de que también en éstos hay grandes recursos, pero que no van a ser aprovechadas hasta época reciente.

El Tajo no es río especialmente caudaloso, pero si es el más largo, como desde antiguo han repetido cronistas y geógrafos, que discurre por una cuenca estrecha y alargada, y que, sobre todo, ocupa una posición central en el conjunto peninsular. Esta centralidad convierte a la cuenca en una frontera pluviométrica, entre la Iberia húmeda que, desde las tierras atlánticas, penetra en cuña por el Sistema Central, y la seca, que se extiende por el centro y sur peninsular. Carácter fronterizo que se refleja directamente sobre la disimetría fluvial e hidrográfica. Así, los ríos de la margen derecha, con buena alimentación pluvionival del Sistema Central, son mucho más caudalosos que los de la margen opuesta que sufren acusados estiajes. Como hemos dicho en otro lugar (Arroyo), ya despecho de su imagen unitaria, se trata de un río en el que se podrían distinguir varias cabeceras: el alto Tajo propiamente dicho, pero también el Jarama,

64Treballs de la SCG, 63, 2007 Fernando Arroyo Ilera

Figura 6

Proceso de regulación hidráulica del Tajo

EneroMarzoMayoJulioSeptiembreNoviembre 1939-1957 1957-1986

EneroMarzoMayoJulioSeptiembreNoviembre

Arriba: régimen en Entrepeñas, antes y después de la construcción de los pantanos de cabecera. Abajo: régimen en Alcántara en distintas épocas de la construcción de los distintos sistemas hidráulicos de la cuenca

el Alberche, el Tiétar y el Alagón, que aportan, cada uno de ellos en sus confluencias, similar caudal a la que lleva el río principal. Ello explica la fragmentación de sus aprovechamientos, en la que también ha influido el tratarse de un espacio de especial relevancia humana y política, como lo evidencia que en sus orillas se encuentren tres de las capitales que, ahora y en el pasado, han sido sede del poder político de la península, lo que ha dotado al río y a su cuenca de una dimensión simbólica y de unas necesidades prácticas que, desde antiguo, se tradujeron en la intensidad de los aprovechamientos: navegación, fuerza motriz, abastecimiento urbano, riegos, etc. pero que hasta mediados del siglo XX se realizaban de forma independiente, cada uno en su ámbito específicos: riegos en Aranjuez, en el Henares, en Talavera y en el Alagón, agua para Madrid des el Lozoya y el Jarama, energía en el Alberche y en el alto Tajo, etc. Por eso, dada la importancia de dichos usos, no puede por menos de extrañar la tardía constitución de la Confederación Hidrográfica, en 1953, cuando hacía ya tiempo que resultaba necesaria la gestión unitaria de toda la cuenca. Posiblemente porque la cuenca se gestionaba bien por separado, dado su estruc-

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)65

tura morfológica y la diferenciación territorial de sus aprovechamientos. Pero a mediados de la década de los cincuenta resultaba ya imprescindible la regulación de cabecera no sólo porque así lo exigiera el aumento de las demandas de la misma, a las que, como hemos visto, se respondía bien por separado, sino por la necesidad de emprender la máxima obra hidráulica de nuestra historia: el trasvase Tajo-Segura, lo que requería la regulación de la cabecera y el correspondiente organismo unitario de cuenca.

Por eso resulta significativo que fuera en el Plan de 1933 cuando se proyectara por vez primera la regulación de la cabecera,28 mediante ocho o diez pantanos con una capacidad total de unos 2.000 hm3, que luego quedarían reducidos a los dos actuales, pero con similar capacidad a la citada (Jiménez, 1947): Entrepeñas en el Tajo y Buendía en el Guadiela, pero unidos por un túnel, por lo que actúan como un solo embalse. Se trata de una zona de especial interés geológico, pues los pantanos se levantan en el punto en el que la sierra de Altomira cruza al Tajo y cuya construcción, en pleno Franquismo, tuvo una especial relevancia mediática, plasmada en la hipérbole de “mar de Castilla” con el que se conoció. Ambas presas son de gravedad y de altura similar (87 y 78 m. respectivamente) y, además de su efecto regulador, tienen un importante aprovechamiento hidroeléctrico, pues entre ambos tiene una capacidad de embalsar casi 2.500 hm3 de agua.

A pesar de ello, sus consecuencias sobre el resto del río son limitadas, dado los aportes que el mismo va recibiendo a lo largo de su curso, sobre todo de sus afluentes septentrionales, como ya se ha dicho. Así, cuando el río penetra en la penillanura extremeña, y a pesar de la decena de embalses que hay desde su nacimiento, con un total de 3000 hm3 de capacidad de reser va, muestra una irregularidad anual de 1 a 6.

En este tramo final del Tajo español tiene 238 m de desnivel y un apreciable caudal, cuya explotación eléctrica había sido concedido a Hidroeléctrica Española después de la Guerra civil. En principio, se pensó construir una gran presa de cabecera, a principio del tramo concedido, lo que hubiera resultado inadmisible por las tierras inundadas. Por ello se prefirió un aprovechamiento en cuatro tramos escalonados: Valdecañas, Torrejón, Alcántara y Cedillo, tras las confluencias del Alberche, Tietar, Alagón y Sever, respectivamente.

La presa de Valdecañas, de tipo bóveda y 75 m de altura por 218 m de longitud se construyó entre 1956 y 1963 y permite embalsar unos 1440 hm3. Un año después se culminaba el embalse de Torrejón, en el Tajo cuya cola llega al pie de Valdecañas, permitiendo así un circuito reversible. Pero no es sólo eso, lo novedoso del sistema fue la construcción de otra presa en el inmediato Tiétar, casi en su desembocadura y la instalación de la central en el interfluvio entre Tiétar-Tajo, en el domo que separa ambas presas, que quedan así unidas mediante las correspondientes galerías, de forma que una sola central es abastecida por

28. Proyecto en el que participó como técnico Hernández Paheco.

66Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

ambos embalses, con turbinas reversibles que permiten realizar las siguientes funciones: 1.- Turbinación Tajo-Tajo; 2.- Bombeo Tajo-Tajo; 3.- Turbinación Tietar-Tajo; 4.- Bombeo Tajo-Tietar; 5.- Bombeo Tajo Tietar.

Alcántara es, sin duda, la presa fundamental de todo el sistema y una de las más importantes de España. Fue inaugurada en 1965, como un éxito de la ingeniería civil de la época, y no sólo por su magnitud: 130 m de altura por 570 m. de longitud, del gravedad aligerada, con dos aliviaderos, 3.137 Hm3. de capacidad y 800 Mw de potencia instada, sino también por la imagen empresarial que supuso, la proximidad del famosos Puente romano y la sede originaria de la Orden Militar. El territorio inundado, en las orillas del Tajo y del Alagón, hasta casi 90 kms aguas arriba de la presa obligo a modificar toda la red viaria de la zona y construir 19 nuevos puentes y viaductos.

Por último, la presa de Cedillo (1970), no prevista originariamente, recoge los sobrantes de Alcántara, con la que tiene un solape de unos cinco metros y los aportes del Salor, Ponsul, Rejas y Sever. Se trata de una admirable presa de Arco-gravedad, de 66 m. de altura por 418 de longitud, que permite el embalse de 260 Hm3 y una central a pie de presa de 440 Mw de potencia instalada. De la misma forma, por los mismos años y en el otro extremo de la concesión, se construyó la presa de Azután, como apoyo de Valdecañas.

Y similares procesos tienen lugar, por las mismas fechas y circunstancias, en las cuencas del Duero, del Ebro, del Júcar, etc. así como intervenciones puntuales en ríos cantábricos y penibéticos, en lo que sin duda es uno de los procesos más representativos de la geografía histórica de la España contemporánea, de los que estas notas no pretenden ser más que una simple referencia

Bibliografía

ALARCÓNDE PORRAS, F. (2000), Historia de la electricidad en Málaga, Editorial Sarriá, Málaga.

ALZOLAY MINONDO, P. (1899): Las obras públicas en España. Estudio histórico.Reedición de 1979, estudio preliminar de BONET CORREA, A. Madrid. Col. Ingenieros de Caminos y Ed. Turner. 504 pp.

ANTOLÍN, F. (1988), “Electricidad y crecimiento económico. Los inicios de la electricidad en España”, Revista de Historia Económica, 3, pp. 635-655.

ANTOLÍN, F. (1990)), “Electricidad y crecimiento económico. Una hipótesis de investigación” Revista de Historia Económica, 3, pp. 661-671.

ARROYO ILERA, F. (1998a): “Las obras públicas en España: emblema de progreso y modernidad (1868-1968)”. En Imágenes de la ciencia en la España contemporánea. Madrid. Fundación Arte y Tecnología. Págs. 42-61.

ARROYO ILERA ,F. (1998b): Agua, paisaje y sociedad en el siglo XVI, según las Relaciones Topográficas de Felipe II. Madrid. Ediciones del Umbral. 248 Págs.

ARROYO ILERA,F.(2004):“Demandas en la cuenca del Tajo para riego, abastecimiento urbano, energía eléctrica y trasvases”. En GIL OLCINA,A (coord.):

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)67

Alteración de los regímenes fluviales peninsulares . Murcia. Fundación Cajamurcia. Págs. 555-594.

ARROYO ILERA, F. y CAMARERO BULLÓN,C (2004): “La compañía de navegación del Tajo en el siglo XVIII y el proyectos de Carlos de Simón Pontero”. En, Historia, clima y paisaje. Estudios geográficos en memoria de Antonio López Gómez . Valencia. Universidades de Valencia, Alicante y Autónoma de Madrid. Págs. 75-98.

BARTOLOMÉ, I. (1995), “Los límites de la hulla blanca en vísperas de la Guerra Civil: un ensayo de interpretación”, Revista de Historia Industrial, 7, pp. 109140.

BARTOLOMÉ, I. (1999), “La industria eléctrica española antes de la guerra civil: reconstrucción cuantitativa”, Revista de Historia Industrial, 15, pp. 139-159.

BERNAL, A.M. (1993), “Ingenieros-empresarios en el desarrollo del sector eléctrico español: Mengemor, 1904.-1951”, Revista de Historia Industrial, 3, pp. 93-125.

BRIONES, F. (1946). “El pantano del Tranco de Beas”. Rev. Obras Públicas. 1946. nº. 2773: págs. 211-219; nº. 2774: págs. 264-273.

CALVO, Ángel (1994): “Frank Pearson y la Barcelona Traction Light and Power”. en A. SÁNCHEZ (dir.): Barcelona, 1888-1929. Modernidad, ambición y conflictos en una ciudad soñada, Madrid, Alianza Editorial, págs. 57-65.

CAPEL, H.: (Dir.) (1994): Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transfor mación de un espacio urbano barcelonés ,Barcelona, FECSA, 3 vols., 226 + 222 + 226 págs.

CAPEL,H. (1996)“El turismo industrial y el patrimonio histórico de la electricidad”En Actas de las I Jornadas sobreCatalogación del Patrimonio Histórico. Hacia una integración disciplinar, Sevilla 19 al 22 de abril de 1995. Sevilla, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, págs. 170-195.

CARR, R. (1969): España. 1808-1939. Ariel. Esplugues de Llobregat. 734 págs.

CASTILLO RUBIO, M. (1964): “La presa bóveda de Valdecañas” En Rev. Obras Públicas,112, nº 2988: págs. 315-334.

CASTILLO RUBIO, M. (1964): “El aprovechamiento hidroeléctrico del Tajo inferior y las centrales de bombeo”. En Rev. Obras Públicas, 112, nª. 2988: págs. 349-362.

CASTILLO RUBIO, M. (1973): “Aprovechamiento hidroeléctrico del río Tajo en su tramo Sever-Alcántara: salto de Cedillo”. En Rev. Obras Públicas, 120, nº. 3098: págs. 447-466.

CASTILLO RUBIO, M. y NAVALÓN GARCÍA, N. (1967): “La presa de Alcántara” En Rev. Obras Públicas,115, nº. 3028: págs. 871-888.

CHAPA IMAZ, A. (1999): La construcción de los Saltos del Duero, 1903-1970: Historia de una epopeya colectiva. Pamplona: EUNSA. 510 págs.

C HAPA , A. (2001): Los hechos Cien años de historia de Iberdrola Fundación Iberdrola. Madrid 270 págs.

CHÁVARRI PERÉZ, S. (2004): “La construcción de los saltos del Sil (1945-1960)”. En Sociología del Trabajo,nº. 52. págs. 95-126.

68Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

DÍAZ MORLÁN, P. (1998): “El proceso de creación de Saltos del Duero (19171935)”. En Revista de Historia Industrial.13. págs. 181-197.

F ERNÁNDEZ O RDÓÑEZ , J. A. y otros (1986): Catálogo de treinta Canales Españoles anteriores a 1900. Madrid. Col Ing. Caminos, Canales y Puertos, y CEHOPU. 324 págs.

FRUTOS MEJÍAS, L. M. (1995). “Las Confederaciones Sindicales Hidrográficas (1926-1931)”. En Planificación hidráulica en España. Murcia: Fundación Caja del Mediterráneo, págs. 181-256.

GALNARES DEL COSO, V. M., GARCÍA REDONDO, N. yGUTIÉRREZ ABAD, A. (1996):“La presa de Jándula y la canalización del Guadalquivir”. En Rev. Obras Públicas.143, nº. 3356: págs. 81-90.

G ARCIA FARIA , P. (1913): “Aprovechamientos pertenecientes a la Energía Eléctrica de Cataluña”. En Rev. Obras Públicas. Nº. 1964. págs 241-243; nº. 1973, págs. 349-352.

GARCIA FARIA, P. (1913): “Los grandes aprovechamientos hidroeléctricos de la provincia de Lérida”. En Rev. Obras Públicas.nº. 1954. págs. 121-123.

GARCIA FARIA, P. (1913): “Aprovechamientos del río Noguera Pallaresa perteneciente a la compañía Riegos y Fuerzas del Ebro, sociedad anónima conocida en el país como la Canadiense”. En Rev.Obras Públicas. nº. 1980. págs. 433-437; nº. 1981, págs. 446-449.

GARCÍA TAPIA, N. (1990): Ingeniería y Arquitectura en el Renacimiento español. Valladolid. Secretariado de Publicaciones de la Universidad. Caja Salamanca. 552 págs.

GIL OLCINA, A. (1999): “Los usos del agua en España: una perspectiva histórica”. En Los usos del agua en España. Alicante. Caja de Ahorros del Mediterráneo e Instituto de Geografía de la Universidad de Alicante. pp. 13-48.

GIL OLCINA,A. (2002): “La polémica decimonónica sobre los pantanos”. En Estudios Geogr. áficos. nº. 248-249. 2002. Págs. 675-694.

GIL OLCINA,A (Coord.) (2004): Alteración de los regímenes fluviales peninsulares. Murcia. Fundación Cajamurcia. 684 págs.

GÓMEZ MENDOZA, J. (1992): “Regeneracionismo y Regadíos” En GIL OLCINA, A. yMORALES GIL, A. (Coord.): Hitos históricos de los regadíos españoles. Madrid. MAPA. Págs. 231-262.

GONZÁLEZ TASCÓN, I. (1987): Fábricas hidráulicas españolas. Madrid. MOPU (CEHOPU) y Ed. Turner. 534 págs.

HOZ,Mde la, y RUIZ, J. (1977): “Situación actual y futura de la energía hidroeléctrica en España” En Rev. Obras Públicas.124 nº. 3144: págs. 291-300.

JIMÉNEZ APARICIO, B. (1947): “Los pantanos de Entrepeñas y Buendía y su túnel de enlace”. En Rev. Obras Públicas, 95, nº. 2782: págs. 57-67; nº. 2783: págs. 107-121; nº. 2784: págs. 147-160.

LÓPEZ GÓMEZ, A.(1998): La navegación por el Tajo. El reconocimiento de Carduchi en 1641 y otros proyectos. Madrid. Real Academia de la Historia. 218 págs.

LÓPEZ GÓMEZ, A., ARROYO ILERA,F. yCAMARERO BULLÓN,C. (1998): “Felipe II y el Tajo”. EnMartínez Millán, J. (dir): Felipe II (1527-1598). Europa y

Territorio, Tecnología y Capital. La regulación hidroeléctrica de los ríos españoles (1900-1970)69

la Monarquía Católica. Madrid. Ed. Parteluz. T. II, Economía, Hacienda y Sociedad. pp. 501-525.

MALUQUERDE MOTES, J. (1987): “Cataluña y el País Vasco en la industria eléctrica española, 1901-1935”. En GONZÁLEZ PORTILLA, M. MALUQUER DE MOTES, J. yRIQUER PERMANYER, B. de (eds.): Industrialización y nacionalismo. Análisis comparativos, Bellaterra, Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma de Barcelona, págs. 239-252.

M ALUQUERDE M OTES , J. (1992): “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”. En Revista de Historia Industrial,2, págs. 121-141.

MARTÍN RODRÍGUEZ, J. L. yOLLÉ ROMEU, J. Mª. (1961): Orígenes de la industria eléctrica barcelonesa, Barcelona, Ayuntamiento de Barcelona.

MOLINA IBÁÑEZ, M. (1983): La hidroelectricidad en España”. En Bol. De la Real Soc. Geográfica. Tomo. CXIX. Págs. 115-139.

MOLINA IBÁÑEZ, M. y MONTIEL, C. (2004): “Desarrollo y repercusiones del parque hidroeléctrico en los regímenes fluviales”. En GIL OLCINA,A (coord..): Alteración de los regímenes fluviales peninsulares . Murcia. Fundación Cajamurcia. Págs. 177-196.

MONTANER GARCÍA, M.C. (1998): “Mapes topogràfics per als projectes hidroelèctrics a Catalunya (1890-1936)”. En Documents d’Anàlisi Geogràfica.32, págs. 161-174.

MORALES HORTELANO, A. yCASAS GÓMEZ, A. de las, (2003): “Presas y Patrimonio”. En Ingeniería y Territorio.nº 62, págs. 64-71.

MURIEL HERNÁNDEZ,M. (2001): Los hombres Cien años de historia de Iberdrola. Fundación Iberdrola. Madrid 304 págs.

NADAL, F. (1994): “Energía Eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)”. EnCAPEL (dir.): Las tres chimeneas ,Barcelona, FECSA. vol. II, págs. 83-123.

NAVALÓN GARCÍA, N. (1979): “La construcción del aprovechamiento hidroeléctrico de Cedillo”. En Rev. Obras Públicas 126 nº. 3176: págs. 11051120.

NÚÑEZ ROMERO-BALMAS, G. (1995): “Empresas de producción y distribución de electricidad en España (1878-1953)”. En Revista de Historia Industrial, 7, págs. 39-80.

ORTEGA CANTERO,N. (1992): “ El Plan Nacional de Obras Hidráulicas”. En GIL OLCINA, A. y MORALES GIL, A. (Coord.): Hitos históricos de los regadíos españoles. Madrid. MAPA. Págs. 335-364.

PÉREZ DEL PULGAR, J. A. El sistema hidroeléctrico del Cinca. Nuevas Gráficas Madrid. 1930.

ROLDÁN, S. yGARCÍA DELGADO, J.L. (MUÑOZ, J. colaborador) (1973): La consolidación del capitalismo en España: 1914-1920.Madrid: Confederación. Española de Cajas de Ahorros. 2 volms.

SÁNCHEZ I VILANOVA, Ll. (1992): L’aventurahidroelèctrica de la Vall de Capdella, Barcelona, FECSA, 224 págs.

70Treballs de la SCG, 63, 2007

Fernando Arroyo Ilera

El sector eléctrico a través de UNESA (1944-2004). (2005) Madrid. UNESA. Asociación Española de la Industria Eléctrica. 328 págs.

SINTES, F. yVIDAL, F. (1933), La industria eléctrica en España, Montaner y Simón, Barcelona.

S UDRIÀI T RIAY , C. (1989): “L’energia: de l’alliberament hidroelèctric a la dependència petroliera”. En NADAL, J., MALUQUER DE MOTES, J. ySUDRIÀ, C. (dirs.): Història Econòmica de la Catalunya contemporània. S. XX: Població, agricultura y energia, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, págs. 209-293.

SUDRIÀI TRIAY, C. (1990a), «La industria eléctrica y el desarrollo económico de España» en GARCÍA DELGADO, J. L (dir) Electricidad y desarrollo económico. Perspectiva histórica de un siglo, Oviedo. 320 págs.

SUDRIÀ, C. (1990b), “La electricidad en España antes de la Guerra Civil: una réplica”, Revista de Historia Económica,3, págs. 651-671.

TARRAUBELLAI MIRABET, F. Xavier (1990): “La Canadenca al Pallars. Repercussions socio-econòmiques de la construcció de l’embassament de Sant Antoni a la Conca de Tremp (1910-1920)”. Lleida, Virgili i Pagès. 273 págs.

TORRES LUNA, P. de (1988): Los embalses de Fenosa y la Geografía de Galicia en el centenario de Don Pedro Barrie de la Maza 1888-1988. La Coruña. Fundación Barrie de la Maza. 182 págs.

URTEAGA, L: “El proceso de electrificación en Cataluña (1881-2000)” En TARRAGÓ, S. (ed): Obras Públicas en Cataluña. Presente, pasado y futuro.Barcelona, Real Academia de Ingeniería, 2003, págs. 355-376.

URRUTIA ZULUETA, J. (1918): La energía hidroeléctrica de España. Antecedentes que deben tenerse en cuenta al redactar la nueva ley de aprovechamientos hidráulicos parala producción de energía.Madrid. Sociedad Española de Artes Gráficas. Madrid. 1918.

URRUTIA ZULUETA, J. (1922): Discursos pronunciados en el Senado por el Presidente de la Asociación de Productores y Distribuidores de Electricidad, Excmo. Señor don Juan Urrutia en defensa de la industria eléctrica en las sesiones celebradas en los días 28 de junio, 27 y 28 de octubre y 30 de noviembre de 1921. Madrid. Sanz Calleja.

VELARDE FUENTES, J. (1990): “Ideología y sector eléctrico español”. En GARCÍA DELGADO, J. L. (dir) Electricidad y desarrollo económico. Perspectiva histórica de un siglo, Oviedo. 320 págs.

VILAR, Pierre (1934): “L’utilisation hidroélectrique des fleuves espagnols”. En U.G.I. Congrès Internationale de Géographie, Paris. 1931. París, Armand Colin, tomo III, págs. 591-607.

VIZCAÍNO CASAS, F.(1972): Contando los Cuarenta. Madrid. Altamira-Rotopress. 228 págs.

VV.AA. (1994), Compañía Sevillana de Electricidad. Cien años de historia. Sevillana de Electricidad, Sevilla. 388 págs. 1973, grandes presas Iberduero. Iberduero. Madrid. 1973. 214 págs.

Vino e vocazione

Cusimano Università di Palermo

Resum

La conferència versa sobra el desenvolupament històric del conreu de la vinya i de les qualitats dels seus vins a Sicília. Tot i que la planta i el producte són emblemàtics del món mediterrani des de l’antiguitat grecollatina, el seu pes econòmic i territorial no va ser significatiu a l’illa fins a l’època moderna. Per tant, no serà fins el segle XVIII quan la viticultura siciliana mostra una forta embranzida gràcies a la revalorització que els anglesos van fer dels vins sicilians, especialment el Marsala. És el moment en què la superfície destinada a la viticultura experimenta un augment considerable en detriment del conreu blader. Al segle XIX s’evindencia un paral·lelisme entre l’evolució de la superfície viticultora siciliana i la d’altres contrades properes. En efecte, la crisi de la vinya francesa per culpa de la fil·loxera va fer que la superfície destinada a la vinya augmentés espectacularment. Així a finals de segle s’havien doblat les hectàrees respecte al nombre que hi havia a mitjan de segle. Tot i així Sicília també va ser atacada per la malura i van haver de replantar-se ceps de peu americà, amb tot l’expansió de la producció que havia creat un mercat consistent vers a Itàlia i a l’estranger va poder amortir el cop.

Als anys setanta la viticultura siciliana va experimentar una forta renovació concretada en l’obtenció de vins de qualitat superior i en la disminució de la producció, per això, s’havien de fer canvis endegats per polítiques estatals i europees especifíques, que havien d’afectar a diversos àmbits: l’econòmic (inversions…), el territorial (regadius, canvis de conreus…) i el social (emigració, aculturació…). Elresultat és que a començament del segle XXI s’havien reduït més de la meitat de les hectàries que hi havia a mitjan segle XX. La qualitat del vi ha variat notablement amb la introducció de ceps francesos. Del vi antic i aspre, n’ha sortit un de més suau destinat a un públic més ampli i divers. La

Girolamo

gran difusió del vi sicilià pot ser que provoqui, doncs, una altra destrucció, és a dir, la de la Sicília cerealícola per antonomàsia.

Paraules clau: vinya, vi, viticultura, cep, fil·loxera, geografia cultural.

Resumen

Se trata del desarrollo histórico del cultivo de la viña y de las cualidades de los vinos en Sicilia. A pesar de considerarse una planta y un producto emblemáticos del mundo mediterráneo desde la antigüedad grecolatina, su importancia económica y territorial no se manifiesta hasta la época moderna. Así pues, no será hasta finales del siglo XVIII cuando la viticultura siciliana muestra un fuerte despegue gracias a la revalorización que los ingleses hicieron de los vinos sicilianaos, especialmente el Marsala. Es el momento en que la superficie dedicada a la viticultura experimenta un aumento considerable en detrimento del cultivo del cereal. En el siglo XIX se evidencia un paralelismo entre la evolución dela superficie viticultora y la de las regiones cercanas. La crisis de la viña francesa a causa de la filoxera provocó un aumento considerable de la superficie destinada a la viña. Per lo tanto, a finales de siglo se habían doblado las hectáreas de viñedo respeto a las que había a mediados de siglo. Con todo, Sicilia también se vió afectada por la epidemia y hubo de plantarse cepas de pie americano. A pesar de ello, la expansión anterior a la peste, que había creado un mercado consistente hacia Italia y el extranjero, pudo amortiguar el golpe.

En los años setenta la viticultura siciliana experimentó una fuerte renovación que se concretó en la obtención de vinos de cualidad superior y en la disminución de la producción. Para ello, se emprendieron cambios fomentados por políticas estatales y europeas específicas con los que se vieron afectados distintos ámbitos: el económico (inversiones...), el territorial (regadíos, cambios de cultivos…) y el social (emigración, aculturación…). El resultado es que a principios del siglo XXI se habían reducido más de la mitad de las hectáreas disponibles de medidados del siglo XX La cualidad del vino ha mejorado notablemente con la introducción de cepas francesas. El antiguo vino áspero se ha substituido por uno más suave destinado a un público más amplio y diverso. La gran difusión del vino siciliano puede que provoque, pues, otra destrucción, a saber, la de la Sicilia cerealística por antonomasia.

Palabras clave: viña, vino, viticultura, cepa, filoxera, geografía cultural.

Abstract

The historical development of the agriculture of vine in Sicily and the qualities of its wines is the main topic of this paper.Despite considering vines an

emblematic product of the Mediterranean world since the times of the Greeks and the Romans, its economic and territorial importance is not fully developed until modern times. In fact, Sicilian grapes experienced a rapid take off at the end of eighteenth century thanks to Englishmen appreciation for its wines, especially Marsalas. The land dedicated to vines experienced a considerable increase against the cereal fields. The crisis of the French vine because of the phylloxera caused a considerable increase of the surface destined in the vine. Therefore, by the end of century the number of hectares of vineyards doubled of that in the middle of the century. Yet, Sicily also was affected by the epidemic and was had to stand stocks of American plants. However, the expansion previous to the plague created a consistent market in Italy and overseas that could resist the crisis.

In the 1970s, Sicilian grapes experienced a deep renovation by reducing to obtain wines of superior quality. Following national and European policies, the growers undertook changes that affected different aspects of production: economic (investments...), territorial (irrigation, different types of grows...) and the social one (emigration, acculturation...). As a result, at the beginning of the twenty-first centur y the area devoted to vines has been reduced to less than half of those of the mid twentieth century.The quality of the wine has improved remarkably with the introduction of French stocks. The old rough wine has been replaced by one smoother destined to a wider and more diverse public. The great diffusion of the Sicilian wine could produce yet another destruction, that is causes, then, another destruction, that is to say, the traditional Sicilian cereal producers.

Keywords: Vine, wine, grape growing, stock, phylloxera, cultural geography.

Ringrazio i colleghi catalani per avermi offerto l’occasione di tornare su uno dei temi più amati nel mio itinerario di ricerca e che avevo ritenuto di poter consegnare, almeno per alcuni aspetti, all’archivio della mia storia personale. Ma il mondo della vite e del vino costituisce, certo per la Sicilia, ma credo anche per me una vocazione cui difficilmente si può sfuggire. Mi si consenta quindi di aprire le riflessioni che seguono posizionandomi rispetto al tema da un’angolatura che non dissimula la sua natura autobiografica. In ciò confortato dalla nuova sensibilità che le scienze umane hanno in questi ultimi anni manifestato per la soggettività, quale dimensione imprenscindibile sia sul piano etico che su quello epistemologico, del discorso scientifico, e il cui colpevole occultamento ha reso possibile l’affermarsi di una immagine neutrale e asettica del ricercatore, di matrice positivistica, foriera di non poche distorsioni e mistificazioni.

Premessa

74Treballs de la SCG, 63, 2007

L’occasione è perciò propizia per ritornare sui miei passi ma spero anche per farne altri in nuove direzioni, stimolato dal Vostro gentile invito convincente di ma anche dalla curiosità di entrare, anche da ricercatore, nell’enoteca che opera nell’edificio del centro storico di Palermo in cui abito e chiedere ai tanti frequentatori, giovani e non più tali, perché stanno lì a bere vino e parlare magari anche di vino.

Ricordi

Appartengo a una generazione che ha considerato la ricerca su campo coessenziale alle scienze umane e che nel fervore ideologico degli anni SessantaSettanta ha molto lavorato in ambiente urbano e rurale con l’obiettivo di documentare una realtà socio-economica e culturale che i processi di modernizzazione di quegli anni sembravano dover in breve destinare a sicura scomparsa, persino nella memoria storica.

Non era assente al pari qualche velleità di fare della cultura contadina, per esempio, un orizzonte alternativo alla massificazione e all’omologazione culturali dalle quali ci si sentiva minacciati. Il tempo ha ridimensionato ma non sbiadito il senso di quel lavoro che ha visto all’opera un’intera generazione di studiosi e che qui a Palermo ha esitato in contributi significativi per la storia delle discipline antropologiche.

Oggi la grande quantità di materiali raccolti e di interpretazioni e letture proposte cominciano a essere recuperati e utilizzati a vari livelli, istituzionali e non, fuori dalle ristrette cerchie accademiche, anche se talvolta mi sembra di poter individuare gli estremi di un “ saccheggio”, certamente in buona fede ma rivelatore dell’assenza di adeguate basi culturali e critiche, indispensabili per poter usare oggetti e parole altri adeguatamente e soprattutto consapevolmente. Il mio incontro col mondo contadino è avvenuto per il tramite degli studi di cultura materiale, in auge all’interno di un ampio movimento di pensiero che s’originava da una consolidata tradizione etno-antropologica e geografica di matrice storico-materialistica, rinvigorita però da significativi innesti di posizioni strutturaliste e semiotiche, che soprattutto nell’ambiente palermitano hanno trovato in quegli anni sostenitori e interpreti in anticipo rispetto al milieu culturale e accademico del nostro Paese.

La vite, le cui tecnologie tradizionali di coltivazione avevo scelto di studiare, è stata per me pianta iniziatica. Non solo perché su di essa esercitavo da neofita la mia capacità di applicazione di quanto imparato teoricamente, ma per un imprevisto effetto di apertura del mio sguardo e della mia mente su una dimensione nella quale materiale (gli strumenti, le tecnologie, gli ordini spaziali) e immateriale (i princìpi, le regole, i saperi, le rappresentazioni) si intrecciavano rimandando continuamente l’uno all’altro, in una dialettica in cui sembravano radicarsi i valori di riferimento dell’individuo e del gruppo sociale di appartenenza.

A distanza di molti anni rileggo quell’avventura conoscitiva a contatto di numerosi informatori, così detti nella corrente dizione scientifica, ma invero maestri di vite e di vita, come uno dei punti fermi nella mia formazione di uomo e di studioso. Catalizzatore di questo processo proprio la vite, questa pianta plastica, capace di dare esiti molteplici realizzandosi in prodotti così diversi, ma anche di offrire valori individuali e sociali a chi con strumenti e tecniche ne ha nei secoli interpretato la natura divina.

Altrove ho tentato di esprimere l’emozione di una scoperta che mi convinceva del ruolo fondante della vite e del suo prodotto nell’universo culturale che volevo comprendere, quello della cultura contadina, subalterna, secondo gli schemi interpretativi cui ero stato educato.

Certo non mi sfuggiva la funzione simbolica giocata dal vino nella storia delle culture occidentali, ma gli studi ergologici mi andavano convincendo della necessità di non sottovalutare i momenti tecnologici, quelli che precedono il vino, perché proprio a quel livello avvertivo che si celava il nodo problematico fondamentale. Le complesse e radicate simbologie connesse al vino sembravano scaturire dalla materialità della natura vegetale della vitis vinifera coniugata con quella del gesto della mano armata di strumenti e guidata da un obbiettivoproduttivo, il vino potente della nostra tradizione, in una interdipendenza indissolubile.

Pensieri

Gli anni in cui la cultura antropologica siciliana andava costruendo l’immagine contemporanea del suo mondo contadino, erano caratterizzati, e non casualmente, da profonde trasformazioni nella struttura socio-economica della nostra regione .

In particolare l’agricoltura viveva una crisi epocale nella dialettica tra gli effetti dei fenomeni migratori post-bellici e l’emergere di forti spinte all’innovazione tecnologica che si poneva come cesura tra universi produttivi diversi e per molti aspetti inconciliabili. Per un ricercatore diviso tra il materialismo marxiano e il fascino dell’analisi struttural-semiotica, tutto questo non poteva essere di secondaria importanza, dal momento che si trattava di conciliare invarianza e trasformazione, struttura e storia.

La suggestione della scoperta dei meccanismi strutturali di un pensiero che si articolava miticamente non poteva esimermi dal confronto con la storia. Dialettica della diacronia e della sincronia, un dilemma ancora centrale nelle scienze dell’uomo! L’universo tecnologico e quello culturale a livello dei sistemi di rappresentazione, apparivano all’analisi così coesi nell’universo della vitivinicoltura siciliana, da non potersi immaginare la trasformazione dell’uno senza la crisi dell’altro. Lontano da un neutralismo per me inaccettabile, mi sembrava terribile che un tale patrimonio di saperee di cultura dovesse spegnersi.

76Treballs de la SCG, 63, 2007

Era ben evidente che la partita che si stava giocando, di importanza vitale per il futuro della nostra Isola, dovesse esitare nell’inarrestabile tramonto della cultura contadina tradizionale. Una vittoria per quei filoni della Sinistra che sulla scia di Gramsci non avevano mai valutato positivamente il ruolo di un universo culturale ritenuto caratterizzato da una intrinseca carenza di unitarietà e coerente visione del mondo e della vita!

Appariva evidente lo scontro finale e direi impari tra due concezioni tecnologiche, l’una proiettata verso il futuro, l’altra saldamente ancorata al passato, intorno alle quali riformatori e progressisti da una parte e contadini dall’altra sembravano recitare un dramma di portata storica. Ma come interpretare i rapporti tra questi due mondi, come spiegarli, dove porre l’origine delle due culture celate negli atteggiamenti di innovazione e di conservazione?

E’ stato su queste premesse che la ricerca su campo mi è parsa insufficiente e mi sono rivolto alle fonti scritte disponibili con l’obiettivo di tentare una ricostruzione della storia della vitivinicoltura siciliana capace di valorizzarne i protagonisti nelle reciproche interdipendenze, ma soprattutto nei loro rapporti con il mondo fuori della Sicilia, quello delle logiche economiche ma anche delle rappresentazioni e dei gusti. Una storia economica innestata su di un approccio geoculturale!

L’analisi di una ampia rassegna di scritti sull’agricoltura dal Settecento ai nostri giorni ha posto alla mia riflessione come lo scontro tra progressisti e riformatori da una parte e mondo contadino dall’altra costituisca la cifra essenziale per svelare il tratto identificante della storia tout court della vitivinicoltura siciliana quello cioè del suo articolarsi all’interno di scelte economiche e produttive eterodirette e imposte per il tramite di opzioni tecnologiche portatrici di una specifica interpretazione (ideologia) dell’ambiente naturale.

Sotteso ovviamente a tale impostazione era dal mio punto di vista il tentativo di conciliare quindi non solo struttura e storia ma anche il macrocosmo delle relazioni economiche che per loro natura non possono che essere globali, e il microcosmo degli atti quotidiani compresi quelli del fare, della cultura materiale, della pratiche colturali che occultano nella ripetizione meccanica di gesti e nella loro sequenza specifiche maniera di concepire il rapporto con la natura e con gli uomini.

Nella periodizzazione che altrove ho articolato ho fatto lo sforzo di individuare i momenti (storici)specifici in cui il gioco combinato di situazioni locali e di spinte globali ha prodotto l’effetto di generare sistemi di rappresentazione, quindi ideologie, intorno a cui si è giocata la paradossale partita tra chi ad esse aderiva in modo rigido (i contadini) e chi in esse vedeva un ostacolo all’affermarsi del nuovo.

E il paradosso sta nel fatto che gli uni e gli altri con eguale livello di inconsapevolezza hanno storicamente recitato una strana commedia degli equivoci avantaggio di un attore nascosto e neutrale, armato di know how tecnologico e scientifico, ma con ben chiari obiettivi economici.

Richiamo l’attenzione a mò di esemplificazione sul particolare momento innovativo concomitante alla crisi fillosserica nella seconda metà dell’Ottocento. Sono ben noti i connotati strutturali di questa delicata fase in cui la diffusione dell’afide (filloxera vastatrix) anche in territorio siciliano pose fine alla vertiginosa espansione della nostra vitienologia a sostegno dell’industria enologica d’oltralpe messa in ginocchio dalla precoce diffusione dell’infestazione nel Continente.

Quello che poco è stato indagato è il risultato della diffusione di tecniche veicolate all’interno di un poderoso movimento riformatore, da privati e istituzioni pubbliche (Cattedre ambulanti di agricoltura, Regi vivai di viti americane, convegni etc).

Dopo millenni di pratiche colturali viticole basate sulla propaggine, la diffusione della fillossera impone l’innesto come tecnologia necessaria per far continuare a germogliare i vitigni indigeni sulle viti americane, le cui radici resistenti all’afide garantivano un futuro produttivo.

Su tale necessità l’agronomia ottocentesca, in un fervore di ricerche animate dall’imperante fiducia nelle scoperte scientifiche, si fa tramite per la diffusione di tecniche di allevamento e di potatura nonché di scelte localizzative in termini soprattutto di altimetria e pendenze, le cui conseguenze in Sicilia sulle produzioni enologiche sono state talmente gravi da pregiudicarne sino a oltre la metà del ventesimo secolo ogni possibilità di trasformazione.

Fatto è che attraverso l’opera di ricostituzione dei vigneti passano i princìpi di una tecnologia colturale inadatta alle caratteristiche ambientali del nostro territorio dal momento che essa ne esasperava i caratteri di alta temperatura e scarsa umidità con l’ effetto finale di favorire la produzione di uve ad alto contenuto zuccherino poco adatte per realizzare vini da pasto graditi sul mercato, con l’eccezione del Marsala che comunque costituisce un capitolo a se stante dell’intera questione vitivinicola siciliana).

Un rapido riferimento a Girolamo Azzi è a tal proposito illuminante. Il fondatore dell’ecologia agraria, infatti, individuando sei regioni fisiografiche in Italia per la coltivazione della vite sconsigliava l’applicazione alla viticoltura della Sicilia e della Sardegna dei principi tecnologici comunemente accettati . Se i vini da taglio e mezzo taglio coprono quasi per intero l’orizzonte delle produzioni enologiche tipiche della Sicilia sino a un recente passato, l’aspirazione del contadino a produrre un vino potente materializza nei suoi connotati simbolici l’assunzione negli universi delle rappresentazioni e nella cultura tradizionale contadina di una cultura egemone altra!E in tal senso appare ben strana, paradossale appunto, la polemica contro il conservatorismo dei contadini che tanto è presente nell’abbondante produzione scientifica e divulgativa che raggiunge il suo punto apicale a ridosso dell’altra fondamentale fase di innovazione tecnologica alla vigilia anni Sessanta del Novecento.

Difatti la cultura vitivinicola di cui negli scritti di quegli anni contadini appaiono strenui difensori, è il segno di un processo di acculturazione di cui proprio l’intellighenzia locale è stata portatrice nel suo ruolo subalterno ris-

78Treballs de la SCG, 63, 2007

petto alle scelte produttive che, nel settore enologico, come in altri avevano sancito già a partire dal Cinquecento il ruolo coloniale dell’economia siciliana, di produttrice cioè di buona materia prima, il vino potente appunto, su cui poter far conto per tutte le operazioni di sostegno a vini deboli e insignificanti di cui tanto buona produttrice era ed è l’Europa continentale.

Quanto per decenni ha costituito il cruccio di chi intravedeva i termini del possibile riscatto della vitienologia siciliana dalla sua posizione subalterna, può ben leggersi, in termini di storia della cultura, come la ricerca di un capro espiatorio individuato mentalità contadina a fronte di una situazione che in realtà rappresentava il terminale di un processo di acculturazione di dimensioni molto più vaste.

Gli anni Sessanta sono comunque determinanti per l’affermarsi di innovazioni tecnologiche che attraverso l’introduzione dell’irrigazione, il passaggio dall’alberello alla spalliera, l’introduzione di nuove forme di potatura e la selezione varietale, porteranno non senza difficoltà verso la nuova realtà dei vini da pasto dalle caratteristiche organolettiche più adatte alle nuove esigenze del mercato e al gusto del consumatore.

L’indagine storica mi riportava quindi alla mia ricerca su campo, perché penso che negli anni in cui quest’ultima mi ha più impegnato si recitava la fase conclusiva della scomparsa di un mondo contadino alle soglie di una nuova modernità impietosa ma inarrestabile. Ma così è! Nulla di drammatico. Le culture muoiono, si trasformano comunque e rinascono con nuovi attori, nuovi miti, nuove ideologie. Nessuna operazione di recupero è possibile sulla cultura, sugli artefatti certamente, possiamo metterli nei musei, ma non sul sentire degli uomini, sui loro principi, sui loro sogni e le loro aspettative.

Mi ritengo comunque privilegiato per aver avuto l’opportunità di condividere in quegli anni con i miei interlocutori frequentati assiduamente nelle fredde albe invernali, come nelle assolate giornate dell’estate ormai al tramonto, il sentimento di appartenenza a un modo di concepire la cura della vite e quella del vino che per quanto irrazionale e frutto di scelte eterodirette, rappresentava per quegli uomini senso della vita e legame con la storia .

Maèil presente che agita nuovamente la mia curiosità: gli attori di questa rinnovata vitienologia siciliana, i loro rapporti con il mondo dell’economia, con l’innovazione tecnologica che va guardata con atteggiamento critico nei suoi significati ideologici e mai accettata come mera nozione tecnica, i nuovi miti per il cui tramite le nuove generazioni riprendono il millenario discorrere sul vino e sulla vite.

Propositi

Come tutti gli elementi culturali vissuti lungamente nella storia, la viticoltura siciliana presenta ancora oggi aspetti territoriali, socio-economici e culturali difficilmente riconducibili all’uniformità.

Ciò vale per il paesaggio viticolo nel quale, se è difficile rinvenire i segni arcaici impressi dalle piantagioni rispetto a quelli decisamente più duraturi dell’altro albero mitico della Sicilia, l’olivo, è pur possibile rinvenire stratificazioni che quanto meno ci permettono di ripercorrerne la vicenda territoriale e tecnologica degli ultimi due secoli.

All’attento osservatore non possono sfuggire nella dimensione degli appezzamenti, nelle geometrie degli impianti, nelle modalità di allevamento e nella cura delle viti, le tracce contemporanee di fasi diversamente collocate nel percorso secolare di questa coltura.

In eguale misura tale considerazione si può estendere a tutta la serie di atteggiamenti, comportamenti, idiosincrasie che si intrecciano all’interno di una coltura che testimonia quanto questa pianta abbia pervaso di sé il mondo della campagna ma anche quello della città.

La Sicilia é una terra nella quale il vino è stato parte integrante dell’alimentazione e perciò ha avuto un ruolo di rilievo nella rappresentazione della vita familiare come nella scansione del tempo del lavoro. Mai negato dai padroni ai propri jurnatera, disperati e senza speranza di riscatto per secoli, il vino è stato loro amico e fonte di oblio da una realtà troppo dura da accettarsi nella sobrietà.

Al paesaggio della vite che marca discretamente le ampie distese del seminativo, pausa di verde nella aridità dominante, che ora si impone con decisione nei dolci territori collinari della estrema Sicilia occidentale, come, a mò di sfida, sui neri terreni vulcanici dell’Etna, che si inserisce prudentemente nella varietà colturale delle coste pianeggianti ornate di giardini mediterranei, si fonde un paesaggio della vite che dimora nella mente e nel cuore di chi per secoli ne ha perpetuato il culto.

Vorrei in conclusione citare quanto Antonino Buttitta ha scritto di viticoltura ed enologia, come di “due pratiche che articolano un unico nucleo mitico, al cui interno si esprime il bisogno di controllo della realtà naturale addomesticata dalla coltivazione e quello ancora più drammatico del superamento della contraddizione tra vita e morte resa possibile dal processo di fermentazione, che in quanto trasformazione spontanea da una natura all’altra, si presta a simboleggiare la capacità del divino di dominare realtà antitetiche”.

Da geografo accosterei a questo concetto forte la centralità della vite e del vino nel generare spazi. Ateneo nei Sofisti a banchetto, si sofferma sui vini e costruisce una geografia del mediterraneo proprio parlando dei vini, denominando i luoghi associati a specifici vini. La mente va subito al Marsala che ritengo essere molto più di un vino, in realtà un distillato, ma non in senso enologico, ma culturale, distillato appunto della cultura enologica della Sicilia: un mito fortissimo che può essere utilizzato ben oltre il Marsala come vino. Vino coloniale, con modeste possibilità di sviluppo nella realtà dei consumi, è però un’immagine fortissima che veicola un nucleo mitico legato alla redenzione che i siciliani hanno cercato sempre fuori dalla Sicilia, altrove.

80Treballs de la SCG, 63, 2007 Girolamo Cusimano

Ho sentito più volte ricordare da imprenditori del Marsala gli Inglesi, e di fronte alla crisi perenne di questo strano prodotto, per certi aspetti così poco siciliano, guardare con nostalgia a un periodo così lontano ma ritenuto ancora esemplare. E’ ben strano: gli Inglesi sono stati dei colonizzatori e la recente storia economica ha ridimensionato il ruolo positivo che la lo presenza avrebbe determinato sull’economia siciliana a cavallo tra Settecento e Ottocento.

Ma il mito del vino da loro inventato ha in sé una forza straordinaria che potrebbe essere positivamente utilizzata per parlare degli altri vini che così lontani sono dal Marsala.

Vedo quotidianamente molte persone giovani e non più tali, frequentare le enoteche: mi chiedo in che modo parlano del vino, come entra nel loro quotidiano, come lo pensano, e ritorno al ricordo di mani abilissime nel controllare la natura rigogliosa delle viti e ricondurla all’ordine produttivo necessario per avere il vino voluto, amato. Mi chiedo quali mani oggi lavorano sui tralci per orientarne la forza creatrice, quali nuovi alchimisti nelle cantine interpretano la materia vivente del mosto per farne vino, quali sogni gli uni e gli altri inseguono. Vorrei trovare il tempo per riprendere il colloquio con il mondo della vite per partecipare ai rituali di un universo produttivo che nel cambiare dei tempi resta segnato da una capacità incredibile di rinnovare il presente.

Bibliografia

Per una bibliografia completa rimando al mio Un approccio geoculturale alla storia della vitivinicoltura siciliana in Cusimano G., (a cura di); Dal Gabinetto di geografia al Laboratorio geografico, in “Uomo e Territorio” 7; Quaderni dell’Istituto di Scienze Antropologiche e Geografiche dell’Università di Palermo, Palermo 1995, pp. 133-194.

B RAUDEL F., Civiltà e imperi del Mediterraneo nell’età di Filippo II , Torino, Einaudi, 1953.

BUTTITTA A., Il vino in Sicilia, Palermo, Sellerio, 1977.

BUTTITTA A., CUSIMANO G. Sicilia .L’isola del vino, Kalòs, Palermo, 2005.

CANCILA O., Storia dell’industria in Sicilia,Bari, Laterza, 1995.

CIRESE A., Culture egemoniche e culture subalterne, Palermo, Palombo, 1980.

CONGRESSODEI COMIZI AGRARIDI SICILIA,Palermo, 1877.

CONVEGNO NAZIONALE VITIVINICOLO,Palermo, Celebes, 1969.

CUSIMANO G.,Geografia e cultura materiale, Palermo, Flaccovio, 1990.

FATTADEL BOSCO G., BARBERA G., BAZZI M., L’istruzione agraria in Sicilia all’inizio dell’Ottocento e l’Istituto Castelnuovo, Atti del Convegno, Palermo S. T. Ass., 1987, pp. 263-272.

FOURNIER D., D’ONOFRIO S. (a cura di), Le ferment divin,Parigi, Editions de la Maison des Sciences de l’Homme, 1991.

GIACOMARRA M., Ricognizione di studi di cultura materiale, in La ricerca etnoantropologica in Sicilia, Palermo, Dario Flaccovio, 1986, pp. 26-286.

LANZA P., Memoria sulla decadenza dell’agricoltura siciliana e il modo di rimediarvi, Napoli, Stamperia Simoniana, 1786, ristampato a Palermo con saggio introduttivo di Giacomo Dentici, Ed. Grifo, 1988.

LENTINI R., La presenza degli inglesi nell’economia siciliana, in Trevelyan R., La storia dei Whitaker, Palermo,Sellerio, 1990.

MICELI S., In nome del segno, Palermo, Sellerio, 1982.

PASTENA B., La civiltà della vite in Sicilia, Palermo, Leopardi Ed., 1989.

RENDA F., Baroni e riformatori in Sicilia sotto il ministro Caracciolo (1786-1789), De Donato, Bari, 1974.

ROSSI A., La viticoltura in Sicilia, Istituto Regionale Vite e Vino, Palermo, Tip. Mori, 1955.

Note sull’autore

Girolamo Cusimano è docente ordinario di Geografia presso la Facoltà di LettereeFilosofia – Dipar timento di Beni Culturali Storico-Archeologici, Socio-Antropologici e Geografici – dell’Università di Palermo. Insegna Geografia della Sicilia nel Corso di laurea in Scienze del Turismo Culturale nella sede di Cefalù.

E’ Direttore del Laboratorio del Turismo Culturale del Dipartimento di Beni Culturali.

E’ componente del Comitato Direttivo dell’Associazione dei Geografi Italiani ( A.GE.I.)

Ha coordinato gruppi di ricerca del Consiglio Nazionale delle Ricerche. Attualmente è coordinatore di un gruppo di ricerca del Ministero dell’Università sul tema dei prodotti tipici e dell’agricoltura di qualità.

E’ consigliere d’amministrazione del Consorzio Universitario della Provincia di Palermo.

E’ componente del Consiglio Regionale dei Beni Culturali della Regione Siciliana

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (83-104)

Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography

Matthew H. Edney1

Resum

L’exercici del poder es pot mostrar en un ventall infinit de cares, en aquest article se’n presenten dues: el domini territorial i la possessió personal. Amb una sèrie d’exemples cartogràfics il·lustra abastament els usos i els abusos dels mapes al llarg de la història i en especial referència als de l’Imperi Britànic. La comparació entre aquests usos cartogràfics i el domini del propi cos ens planteja fins a quin punt la mateixa cartografia no esdevé una mena de pornografia en el procés de domini imperialista.

Paraules Clau: Cartografia, Imperialisme, Poder, Història de la cartografia.

Resumen

El ejercicio del poder se puede mostrar en una infinidad de formas, en este artículo se destacan dos: el dominio territorial y la posesión personal. Con una serie de ejemplos cartográficos se ilustra ampliamente los usos y abusos que los mapas han tenido en el curso de la historia con especial énfasis en el imperialismo británico. La comparación entre estos usos cartograficos y aquellos sobre el domi-

1. Matthew Edney is associate professor of geography and American studies, and faculty scholar in the Osher Map Library and Smith Center for Cartographic Education, University of Southern Maine, Portland; he is also director of the History of Cartography Project, Department of Geography, University of Winsconsin-Madison.

nio del propio cuerpo, nos hace plantearnos hasta que punto la cartografía no se convierte en una especie de pornografía en el proceso del dominio imperialista.

Palabras Clave: Cartografía, Imperialismo, Poder, Historia de la cartografía.

Abstract

Power relations could be unfolded in countless ways; in this article two of them are analyzed: territorial domination and personal possession. Using a series of cartographic examples this article presents some of the uses and abuses that the maps have had in the course of history with special emphasis during the British Empire. The comparison between these cartographic examples and those on the dominion of the own body; make us wonder until which point cartography does not become a sort of pornography in the process of the imperialistic domination?

Keywords: Cartography, Imperialism, Power, History of Cartography.

The ongoing reconfiguration of the study of the nature and history of maps – stimulated in large part by The History of Cartography and its founding editors, Brian Harley and David Woodward – has taken scholars down many new and interesting avenues of scholarship. There have been three principal avenues. First, comparative studies of western and non-western cartographies, and of their many interactions, have demonstrated that the modern, empiricist faith in the factual and unproblematic map is a culturally determined position (Rundstrom 1991; Jacob 2006; Turnbull 1993). The result has been the dissolution of the hard-and-fast conceptual boundary that tradition has constructed around the graphic map, such that we can now identify maps inscribed in written texts, images, and tectonic structures, and incorporated within ceremonies, performances, and gestures (Woodward and Lewis 1998, 1-10). Second, studies of the social contexts within which maps have been produced and consumed have significantly broadened our appreciation of the functions that maps have served, over and beyond any supposed navigational function. In particular, maps and mapping technologies are increasingly understood as having played crucial roles in the constitution of modern states and empires, not only as instruments of knowledge through which to regulate and control spatial activities, but also as devices to constitute the state’s territorial coherency. Even the most “scientific” of maps are revealed to be utterly interested conceptualizations of geographical space. The certainty of cartography’s post-1650 scientific turn is thus readily revealed as so much wishful thinking (Harley 2001; Wood 1992). Third, students of literature and art– especially of Renaissance literature and culture– have undertaken readings of maps as cultural texts. This work has

demonstrated that maps are complex representations whose meanings are not solely spatial but also cultural and social in nature. Moreover, cartographic meaning does not lie latent in the map, waiting to be retrieved by a passive “map percipient,” but is created by the cognitively active reader functioning within specific discourses. In other words, the meanings of maps are not inherent to each image – they are not fixed and stable – but are instead read into the maps by their readers according to the conventions of the particular discourses within which the readers are situated; the meaning of any given map will thus vary between readers, over time, and between discourses (Pickles 1992, 2004).

My purpose in this essay is to travel along a secondary route that connects across these three main avenues, a secondary route along which scholars have yet to venture (with the prominent exception of Reitinger 1999; Lewes 2000a; Lewes 2000b). Specifically, I am interested in the intersection of maps and bodies, in the ways in which bodies have been mapped, or maps superimposed on bodies. These are rarely maps of the sort traditionally emphasized in cartographic studies; indeed, they would until recently have been placed into the categories of “map-like objects” or even of “non-maps,” if they were noticed at all. But, as we extend and expand our definitions of “map,” we have to deal with this intriguing map genre. We can, in fact, find many intersections within modern Western culture of maps and bodies, and especially of maps and female bodies. Many of these body-maps tend towards the pornographic, especially in the context of Europe’s mapping of its overseas empires. Indeed, interesting parallels can be drawn between pornography and cartography, especially in terms of the unequal and abusive deployment of power. It therefore seems potentially fruitful to work through some of those parallels. In doing so, we can identify one mechanism by which maps actually work as expressions of power, as devices to concentrate their readers’ emotions and establish a relationship between the reader and the territor y. This in turn allows us to be more careful in understanding how maps can variously be both “useful” and “abusive,” and also to be more careful in delineating the differences between “imperial” and “state” mappings.

My argument has three sections. First, I review some of the history of maps and bodies in European history, and focus in particular on the implications of such body-maps in modern Western culture, after the eighteenth century. Second, I explore some of the parallels between cartography and pornography, especially considering the way in which readers can impose meanings and desires on territories through maps. Third, I continue to refine our understanding of how maps function within “imperial” discourses.

Maps on Bodies / Bodies as Maps

The front page of the “style” section of the New York Times for 16 February 2006 featured a stor y about the black market in southern Florida for plastic surgery. The report was accompanied by a large image in which a dashed out-

86Treballs de la SCG, 63, 2007

Matthew H. Edney

line of the state of Florida, complete with a scalpel to emphasize the act of cutting along the dashed line, was superimposed on the bared stomach of a woman. Why should the designer, the artistic director, and section editor all have accepted that it is meaningful and appropriate to superimpose a map on a female body, such that the body can be treated and manipulated like a map? After all, they could have used any number of other images to elicit thoughts of Miami and South Beach in the newspaper’s readers. The answer, of course, is the longstanding habit within modern, Western culture of conflating maps with female bodies. Another recent example of the latter occurs in Elton John and Tim Rice’s 2001 revision of Aïda: the warrior Radames is uninterested in Princess Amneris, to whom he is betrothed, because he is in love with Aïda; frustrated and piqued, Amneris yells angrily at Radames:

There’s a buck-naked princess lounging in her bed, calling your name. What exactly didn’t you realize? Before our wedding night, ... have the royal cartographer draw you a map of the female body, Captain. Maybe then you’ll be more inclined to explore. (John et al. 2001)

Such comments make explicit the equivalency drawn between land and bodies, such that they can be represented – and explored and perhaps controlled –in the same manner.

There is, of course, a long history in the European geographical tradition of representing territories as women (Lewes 2000b, 128-64). In the sixteenth and seventeenth centuries, for example, Europe was repeatedly mapped as a woman, with various political and religious meanings (Harley and Zandvliet 1992). An eighteenth-century variant of the same idea entails a map of the Spanish empire (Vicente de Memije’s Aspecto Symbólico de Mundo Hispánico [Manila, 1761]) over which the Virgin Mary is superimposed, with Iberia as her head and her feet resting on the Philippines (Padrón 2004, 232-34). In the nineteenth century, William Harvey made a series of cartographic caricatures of the states of Europe, depicting most as women (Harvey 1990). Parallels of the land to the female body abound in Western culture. They are rooted in the practice, which has been prevalent from ancient times, of representing Nature as feminine and to be made fertile by Man. The persistent and pervasive concept of feminine Nature has provided a fundamental framework by which Europeans have conceptualized and sold the environment since the early Renaissance.

Renaissance Europeans also appropriated, from Greek religious practices of dressing and adorning statuary, the idea of using female figures as allegories for a variety of ideas, concepts, and other abstractions such as regions. In doing so, Europeans overtly manipulated allegorical imagery to reify the masculine control of Nature. This was made explicit in the famous titlepage of Abraham Or telius’s Theatr um orbis terrarum of 1570 (Figure 1), with its allegorical depiction of the five continents: Europe at top, Asia and Africa to either side,

Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography87

and in the stage itself – the scene of geographical action – America and Magellanica. Ortelius labeled the great southern continent of Magellanica as terra australis nondum cognita: southern land not yet known. Ortelius also thought that Tierra del Fuego was the nor thernmost promentory of this vast southern continent; he therefore had Magellanica depicted as a female bust, as the upper parts of a land whose contours were still to be sculpted by European geographers (Waterschoot 1979; Corbeiller 1961; Montrose 1991). The same sense of male agency and female passivity is evident in the equally famous image by Johannes van der Straet from 1575, of Amerigo Vespucci’s putative landing in America in 1497. As Vespucci steps ashore, America gets off her hammock, where she has been sleeping. America’s slumbers had been unaffected by the indigenous peoples, whose cannibalism (shown in the background) indicated an inability to use America effectively and appropriately. It is only cultured European Man who can awaken and properly cultivate otherwise fallow and latent America (e.g., Ambrosini 1980; Sawyer and Agrawal 2000). Both Ortelius’s titlepage and Van der Straet’s allegory speak to the ideologies that underpinned Europe’s imperialistic expansion into the Americas and the rest of the world.

The connections drawn between land and the female body further extend into an early modern movement to map a form of pornographic writing.

Figure 1

Allegorical title page to Abraham Ortelius, Theatrum Orbis Terrarum (Antwerp, 1570). By permission of the Osher Map Library and Smith Center for Cartographic Education, University of Southern Maine.

88Treballs de la SCG, 63, 2007

Matthew H. Edney

The most famous example is probably Madame de Scudéry’s carte de tendre, from her 1654 romance, Clélie (Peters 2004). Such allegories reconfigured regional maps into guides to access the hear ts, or the bodies, of women. It is a small reach from such imagery to the formation late in the seventeenth century of what Franz Reitinger (1999) has called “geo-pornography” and Darby Lewes (2000a) “gynocartography.” This genre of libertine writing featured gallant male explorers traveling allegorical lands, such as “Merryland,” and also the feminized lands of the real world, into which they entered, in language that is readily understandable as sexual in its connotations (Lewes 200b, 102-27).

These examples are from the early modern period and relate to a broadly geographical, chorographical, or regional approach to allegory that continue into the present. The modern intersections of maps and bodies are, however, based on another foundation, specifically the more distinctively modern concern with the extensive mapping of territories. The equivalency of land and body developed in the eighteenth century as an integral element of the new ideal of territorial, topographical mapping. In his remarkable New PhilosophicoChorographical Char t of East-Kent of 1743 (discussed and repr oduced in Campbell 1949; Charlesworth 1999), Christopher Packe delineated ver y precisely the geomorphology of the eastern half of Kent, tracing all the valleys, watersheds, and slopes. Packe was very concerned to demonstrate how his map was emphatically not like regular, geographical maps of the time, but was rather the product of perspective vision carried on over the all region (Packe 1737, 15;1743, 3). At the same time, as a medical doctor, Packe sought to explain the principles of fluvial geomorphology by drawing on a bodily metaphor: the flow of water within a watershed, from the smallest rivulets all the way to the great reservoir of the sea, replicated the flow of blood from the smallest capillaries to the heart, before being returned to the body by the arteries. He made explicit the equivalency of landscape and body in a manuscript map of the valley of the River Stour, in which he depicted the watershed as a male body (Tuan 1968, 29-31). While a few commentators have sporadically related landscape to the male body – as in a recent passage in a mystery novel: “The young man on reception at the sports complex as a walking piece of physical geography, his biceps and triceps swelling like the Cotswolds and his tight-fitting gold singlet displaying a finely detailed relief map of his pectorals” (Hill 2004, 412) –the relationship is normally construed through the lens of the feminine nature and the bodies presumed to be female bodies.

I must stress that this is a particularly modern aspect of cartography. The understanding that the techniques of topographical mapping might be used to represent both landscapes and bodies develops in the eighteenth century and becomes entrenched after 1800. In this respect, the position that Packe advocated for his topographical mapping of Kent, as being from a view from everywhere, has since 1800 been inappropriately applied to all maps generally,regardless of scale and content.

Maps / Bodies; Cartography / Pornography

Christopher Packe’s reference to the perspective point of view as the source of his depiction of East Kent’s topography – as the reason why his depiction was truthful and accurate and valid – takes us to the second theme of this essay. The conceptualization of nature as feminine, to be seen and represented by men, to be dominated and made fertile by male action, can entail constructions of inequality and impositions of desire that are pornographic in character. This is evident from any number of mappings. While there is one wellknown image that uses the representational strategies of the modern topographic map to represent the sex act itself (Holmes 1991, 186), body-mappings are generally not explicit and tend instead to the suggestive.

Consider, for example, two maps in the special 2003 “swimsuit issue” of the popular U.S. monthly magazine Sports Illustrated, which displayed a variety of models dressed in skimpy swim suits located in exotic locations and staged in poses that are designed to entice and titillate the male of the species. The first of the two maps in the 2003 issue supposedly located the sites in which the photo shoots took place. However, none of the sites of the seven photo shoots it highlights are located with any attempt at geographical veracity: Turkey and Colorado are not in the Arctic; Vietnam is not in the Persian Gulf; and so on. The map is more of a declaration that the models were photographed in locations “all around the world.” Indeed, this first map’s fundamental purpose would seem only to have been to set up the map on the following page, a foldout of the famous model Rachel Hunter wearing a map swimsuit. It is clear from a caption on the swimsuit map that the two maps areintended to be compared:

The map on the previous page was for latitude and longitude. This one’s for the soul. The map painted on Rachel Hunter may not be as accurate as the [geographical positioning system] in your new [sports utility vehicle]; in fact, it will definitely lead you astray. (Anonymous Winter 2003, 57)

It does not take much to see that the magazine’s editors expected this vision of geography to elicit a sense of entrancement and distraction in the presumably male viewer. When this image “leads you astray,” it does not lead you astray from the curved meridians and parallels of the geographical map but from the straight-and-true of appropriate moral behavior. The image’s community of designers – photographers, artists, writers, and editors – consciously worked within an established discourse of male delight at the female body. Central to such imagery is the expectation that its readers will be male. The same expectation has pervaded cartography in modern times, that the people who make maps – who assert authority over the land – and those who read maps are all male. A case in point is provided bya small pamphlet by the U.S. National Geographic Society that highlighted the contributions made by the Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections

society’s maps to the Allied victory in the Second World War (Chamberlin 1947). It includes many staged photographs of people engaged in map making and map reading, in which men and boys actively engage with maps while women and girls look on. Only two of the photographs featured women in active roles (Chamberlin 1947, 24 and 40). The first depicted the intellectually insignificant activity of “girls” slipping separately printed map supplements into thousands of copies of the magazine. The other is more revealing: an American woman interprets an Inuit map, reconciling it with a modern topographic map, effectively mediating between the modern, masculine world of science and the natural, feminized world of the indigene; in this the woman is granted an intermediate position, part of the modern world and so able to engage with the products of science, yet inherently attuned to nature and to the “natural mind.” This point is important: many women have indeed used, and even made, maps for much of the nineteenth and twentieth centuries, but the discourses of modern cartography remain resolutely masculine.

It was in this respect that Naftali Kadmon could propose, and the editors of Cartographica could agree in 1977 to publish, an argument that to make cartography more appealing to students – i.e., to male students – instructors should use the female body rather than the actual land as the object of their exercises (Kadmon 1977). Indeed, there have also been some instructional videos on contouring, for use in U.S. colleges and universities, that map women rather than land.2

Modern authors can thus readily imagine and depict the easy transference of desires for bodies into desires for land, and vice versa. In Waiting for the Barbarians, J. M. Coetzee told the stor y of a magistrate on the frontier of “the Empire” in what is effectively an extended reflection upon knowledge, truth, vision, sexuality, bodily power, and territorial power. At one point, the magistrate reflects on growing older and the shift in his desire for power over women to a more intellectual power: “I found that I needed women less frequently; I spent more time on my work, my hobbies, my antiquarianism, my cartography” (Coetzee 1982, 45). Conversely, the Belgians François Schuiten and Benoît Peeters have created a two-part graphic fantasy – Cities of the Fantastic – about a young cartographer who becomes disillusioned with the failings of the digital mapping technologies employed by corrupt politicians; he becomes increasingly obsessed with birthmarks on the body of his mistress, taking them for the real and true map of the territory. His desire to map the world becomes a desire to control his mistress’s body, and he takes her out into the field in a futile attempt to demonstrate the failings of the computers (Schuiten and Peeters 2002; refer Fall 2006).

2. This last comment is based on anecdotal evidence and on the observation of indirect results. For example, when I was interviewing for an academic position, the chair’s teaching assistant burst into the office and threw the offending tape on the chair’s desk, having brought the class to an abrupt close; neither the chair nor the assistant had previewed the tape. 90Treballs

Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography91

The components of modern cartography that lend themselves to a domineering relationship towards women derive from the basic elements of the modern cartographic ideal that scholars have both celebrated and derided. Consider two graphic montages. The first is the current cover design of Cartographica, the official journal of the Canadian Cartographic Society. This design features: an antique near-profile view of a town, a modern computergenerated shaded relief map, the graticule of the globe on an orthographic projection being cupped by a large and prominent hand, all cut through with a slice of a satellite image over which is placed a single disembodied eye. The design highlights the role of empowered vision to see and map – and even to touch and caress – the world. It also emphasizes the reduction of the world to specific objects. (In passing, we should also note the other aspects of the cartographic ideal: specifically, its claim to timelessness and its foundation in a mathematical framework.) Compare this with the Joanne Sharp’s artwork, commissioned for the introduction to Jim Duncan and Samuel Ley’s Place / Culture / Representation (1993). Here, a perspectival grid is surrounded by a trees and buildings (old and new) and overseen by the pupil-less eye from a statue. Sharpe designed this montage specifically to expose the modern cartographic ideal. As the quotation from the introduction notes: “The drawing by Joanne Sharp ... parodies and calls into question a traditional form of geographical representation, the map. ... [T]he drawing expose[s] the concealed values behind the map ...” (Duncan and Ley 1993, 1). Significantly, Sharpe’s image highlights exactly the same attributes as the Cartographica cover design: empowered and disembodied vision (now made explicitly godlike as a portion of a statue) and the reduction of the world to objects – together with timelessness and mathematical frameworks.

There therefore seems to be, embedded within modern cartography’s system of “scientific objectivity,” aspects that connect directly with the accepted characteristics of pornography. For reasons I will discuss soon, there are no clear definitions of “pornography.” But there is a general agreement that in addition to the explicit or suggested depiction of the sex act, pornography entails the construction of an unequal relationship between the viewer and the viewed through three mechanisms: the subjection of bodies to a domineering vision, both in creating and viewing pornographic materials; the objectification of the individual by reducing them to certain physical parts that are then taken to define the entire individual; and, the imposition of the viewer’s desire onto the viewed body. All three aspects are integral parts of the modern cartographic ideal.3

We can indeed draw parallels between pornography and cartography – and especially imperial cartography – in terms of the objectification of “other” landscapes and cultures and their subjugation to an empowered imperial vision.

3. I have been especially helped by the studies by Allen (2001), Cottle et al (1989), Hunt (1993), and especially Sigel (2002).

The Napoleonic expedition to Egypt, for example, tended to reduce Egypt to its historical antiquities, for consumption by Orientalists in Paris and the other capitals of Europe. The frontispiece to the 22-volume Description de l’Egypt featured a composite of the major antiquity sites of the Nile Valley, an image that was devoid of modern life and economy. This practice extended to the maps within the Description, such as this of Thebes, in which the modern town was reduced to amorphous lumps while its antiquities were picked out in precise detail. The practice even extended to the general, topographical mapping of the Nile Valley. In compiling the sheets of the topographic map series, the cartographers in Paris developed a series of sheetlines whose origin was the Great Pyramid at Gizah. The pyramid defined the junction of four sheets. Even as the French converted the complexity and organic nature of the Egyptian landscape to rigid square sheetlines defined by European paper sizes, those sheetlines were themselves oriented to the greatest monuments of Egyptian antiquity (Godlewska 1988, 1995; Prochaska 1994).

We can see a similar antiquarian impulse at work in a world map published in New York in 1852 (Figure 2). In this particular example, a row of spatially

Matthew H. Edney

Figure 2

The World at One View (New York: Ensign, Bridgman, & Fanning, 1852). This map was originally published b y H. Phelps in 1847. Courtesy of David Rumsey and Car tographic Associates.

Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography93

reconfigured architectural vignettes, reading from left to right (actually against the map’s geography), presents a particularly U.S. view of the “Westward Course of Empire” and “manifest destiny,” from China through India, Egypt, and Rome to the Atlantic World to New York. This vision of the United States of America as the next great world empire was further bolstered by the long-standing habit of Western culture of objectifying and categorizing the peoples of the world. In this case, the four main races of the world are depicted – together with a skulking Indian, a long-standing trope in U.S. culture – each reduced to a type, to a set of physical features; at the same time the map presents an array of women from around the world, defining and objectifying them not so much by their physical features but by their dress. The inequality of women is inherent in this image: men are represented by the racial types, but women are subjected to further analysis, examination, and categorization. Through such maps, it has been argued, people in the West have developed the self-conscious sense of superiority over other peoples that has underpinned western imperialism and expansion.

Maps, Desire, and the Workings of Power

Since the study of cartography was opened up to critical approaches in the 1980s, several scholars have suggested that all maps are in some way pornographic, in that they entail domination, objectification, subjugation, difference, and so – ultimately – constr uctions of inequality. Thus, Brian Harley concluded his pioneering essay, “Maps, Knowledge, and Power,” with comments that:

The way in which maps have become part of a wider political sign-system has been largely directed by their associations with elite or powerful groups and individuals and this has promoted an uneven dialogue through maps. The ideological arrows have tended to fly largely in one direction, from the powerful to the weaker in society... The social history of maps, unlike that of literature, art, or music, appears to have few genuinely popular, alternative, or subversive modes of expression. Maps are preeminently a language of power, not of protest. (Harley 1988, 300-3)

While Harley’s argument owed a great deal to his own intellectual trajectory, it accorded well with a wider mistrust common in the 1980s of the political and cultural effects of print and imagery. Marshall McLuhan’s (1962) arguments about the effect of “print culture” had been expanded by the 1980s –by Walter Ong (1982), Elisabeth Eisenstein (1979), and others – into a general argument that print technology has determined modern European culture and belief.At the same time, feminist scholars such as Andrea Dworkin and Catherine MacKinnon were presenting persuasive arguments that pornog-

raphy causes violence by men against women (e.g., Dworkin and MacKinnon 1988; MacKinnon 1987). From such points of view, it does not take much to suggest that maps are necessarily iniquitous. Some scholars, such as Mark Neocleous (2003) in his recent discussion of the inherent “violence of cartography” or Duncan and Ley (1993), made their opinion quite explicit. More often, the principle that dominant powers, especially political institutions, shape maps and so their readers is implicit in common statements that “all maps are propaganda maps,” or that “all maps are mental maps” representing the personal agendas of their makers.

I have many problems with this viewpoint, not least because it is historically inadequate. In terms of the history of the book, several historians have demonstrated that printing is subject to and not independent of cultural concerns; the new histories of the book are focused more on the study of written materials as material culture, seek to delineate how printed materials have circulated geographically and socially, with the goal of understanding how they were read (esp. Chartier 1994; Darnton 1982; Hall 1996; Johns 1998; McKenzie 1999). Recent historians of pornography – and I think especially of Lynn Hunt (1993) and Lisa Sigel (2002) – have adopted the lessons of this new book histor y to demonstrate that there is nothing intrinsic to images or texts that is “pornographic”; rather, “pornography” lies in the eye of the beholder and is subject to all sorts of social, circumstantial qualifications. For feminist historians, the task is to avoid the “flattened” and “monolithic history” created by feminist lawyers and activists by examining the patterns of circulation and reading of pornographic materials (Sigel 2002, 61). After all, if one goal of cultural historians is to understand how pornography has affected human behavior in the past, the first thing that has to be done is to determine who had access to pornographic materials and how those people consumed them.

In the same way,we need to be clear that the view of cartography as being ineluctably violent and pornographic rests upon a persistent misunderstanding of Michel Foucault’s delineation of juridical power and power/knowledge, and more generally of the phenomenon of discourse (handy introductions are Mills 2003, 2004). First there is not one enterprise called “cartography” but many cartographic modes. Each mode is a component of more general discourses that seek to understand the world’s spatial complexity in specific ways. Maps of real property, for example, are quite different from maps of territory even when produced in the same political contexts. Prepared with different surveying technologies, constructed on different mathematical models for the earth’s surface, and used by markedly different components of society in quite different ways, property and territorial maps construct quite different spatial conceptions (Edney 1993, 2007b). Within each mode, maps interact with a complex of other representational strategies. Sea charts, for example, mix with harbor plans, headland profiles, and written sailing directions within a large corpus of materials used by the mariner.In such situations, the boundar y between “proper” maps and other representations breaks down, and we are

forced to appreciate that written, verbal, gestural, and performative representations can all be meaningfully treated as “maps.”

Expanding our understanding of maps requires us to recognize – in line with the arguments by historians of pornography and literature – that what is a map is not defined by the maker but by the user, and by the context of use. “Mapness” is not inherent to an image, but is determined by the reader. More generally, the meaning of a map is established by the reader. As with reading and pornography, in thinking about how maps “work” and how they have affected human actions and thought, we need to consider the ways in which they have been read, in which people have approached them. In this respect, we need to return to the third aspect of pornography, the aspect which is not readily apparent in the ideological definition – or derision – of modern cartography. Underpinning the objectification and violence of pornography is the imposition of desire by the male reader onto the female body through the image, regardless of the wishes and intentions of the women depicted. This gives us a clue as to one mechanism for the working of cartography and for understanding where there remains the possibility for abuse within specific cartographic discourses. Moreover, it gives us another handle for understanding the character and nature of “imperial maps.”

Anne McClintock (1995, 1-4) has identified the paradigm for the imposition of imperial desire, for the intimate cartographic connection of land and female bodies, in the map included in H. Rider Haggard’s wildly successful 1886 grand fantasy of imperial adventure, King Solomon’s Mines. The stor y’s tropes are familiar. A Portuguese country trader has gone native and has accordingly been able to access the secrets of the route to the fabled gold and diamond mines; in dying, he bequeaths the map to the English man who gave him succor (Haggard 1886, 30-31). Able to use the map in place of native knowledge, the Englishman then leads a party through the cruelest hardships offered by Nature in order to lay claim to and exploit the mines. A surrogate for Europe’s late-nineteenth century desire to control Africa and its wealth, the novel includes a reproduction of the Portuguese trader’s map (Figure 3) with the route taking a mountain pass between “Sheba’s Breasts,” past an oasis, to the “Mouth of the Treasure Cave.” If those references were not obviously sexualized, one can – as McClintock and others have noted (e.g. Bialas 1997, 126-38) – turn the map upside down, to be faced with an objectified image of the sexual parts of a woman. The overtly sexualized equivalency drawn between the land and the female body permits the male reader to infuse the territory with desire, desire for control of the land, desire for its “treasures.” The acts of crossing the terrain, of penetrating the interior, as the common phrase has it, and of claiming the treasure becomes, in the novel, a sexual act. The covers of two U.S. pulp fiction magazines from the 1930s and 1940s make an interesting juxtaposition. Note that the stories in these magazines do not refer to maps, and certainly not to an episode in which the dress is ripped off the back of a woman. The maps on these covers are thus stereotypical images,

“Sketch Map of the Route to King Solomon’s Mines,” in H. Rider Haggard, King Solomon’s Mines (London: Cassell, 1886), 30.

the products of fevered imaginations that reveal aspects of modern cartographic ideology. The September 1934 issue of Nick Carter Magazine features a map that bears all the hallmarks of a “treasure map” of the sort supposedly left by pirates: it looks antiquated and bears icons of the age of sail (Figure 4). Such maps stem from Robert Louis Stevenson’s imagination of such a map in Treasure Island (1883) and bear the same cultural baggage as Haggard’s map of the route to King Solomon’s mines. The empty space becomes a vessel which the viewer – in this case Nick Carter, Private Detective – can fill with desire for gold, wealth, and knowledge.4 At the same time, the island depicted in the map has the outline of a skull, and suggests how the viewer can imbue the map with a fear of danger and death, especially given how blank and unknown the island

4. See EDNEY (2008) for more on white-space, drawing on the concept of “negative space” developed by Bleach (2000).

Matthew H. Edney

Figure 3

Cover of Nick Carter Magazine (September 1934). Courtesy of John Taylor Galleries, Madison, Wis.

is. This image accordingly suggests that maps can function as a medium by which to invest land with certain characteristics – in this case, as the repository of wealth and danger, to be desired and feared – that have no necessary relationship with the nature of the land itself.

The March 1943 issue of G-Men Detective is concerned almost exclusively with the work of federal agents against German spies and collaborators within the U.S. during World War II. Here, a general social anxiety about control over strategic knowledge – as also expressed in many other images – is expressed on the cover image in terms of control over the woman (Figure 5). The map imprinted on the woman’s back is clearly supposed to convey military information, as indicated by its legend. At the same time, the federal agent is firing his revolver, presumably at an enemy agent: once again, the image encodes a fear of death and defeat.

Both images suggest that one mechanism whereby maps function is that they ser ve as focal points for their reader’s desires and fears, permitting their readers to give meaning to the territories that have no necessar y basis in fact. Should the map’sreaders have the power to act – whether economic, social, Mapping Empires, Mapping Bodies:

Figure 4

Cover of G-Men Detective (March 1943). Courtesy of John Taylor Galleries, Madison, Wis.

militar y, or institutional – then they might be in a position to physically impose that meaning onto the territory itself, to prospect for gold, to survey the emptiness, and so on. This is exactly the point of these two caricatures: the danger of maps – and globes – is that they can be read to support a vision that, in the wrong hands, can be readily implemented to the detriment of many. But this is not to say that the reading of emotion and desire into a map is always negative. Brian Harley, for example, had lived in Newton Abbot, in Devon, for seventeen years when he moved to Milwaukee in 1986. In his new house on the far side of the Atlantic, he hung a framed copy of the early twentieth-century Ordnance Survey map of the town, done at a scale of about 1:10,000, and he subsequently very movingly about the map as a trigger for his personal memories, for his wife and son who had died, and for the daughters he had left behind in Great Britain (Harley 1987). In this particular context, the map was not read to impose desire upon a landscape but rather to fashion a sense of Self; the emotion of the reading was not outward, through the map to the territor y, but inward, through the map to the self.

Matthew H. Edney

Figure 5

Similarly, David Woodward wrote about his examination of Bradford Washburn’s “Reconnaissance Topographic Map” of the Mount McKinley area in Alaska, in the context of the death of his student, Josh Hane, while iceclimbing:

It is now not the photographs of Josh that give me comfort when thinking of his death, but the map. It allows me to revisit the exact site and to think about what happened and why. By its very detachment, it triggers memories in a far more poignant way than many other forms of representation. (Woodward 2001, 65)

We can also find instances in literature – and in private letters too (e.g., Richards 2004) – in which people have sought to connect to a loved-one through the medium of the map. Early in the eighteenth-century, for example, one poet imagined a lady writing to a gentleman exiled in France with James Stuart the “Old Pretender.” Having started to pay attention to Europe’s religious politics, the lady had begun to use maps to understand the reports in the newspapers:

Then o’er the Map my Finger, taught to stray, Cross many a Region marks the winding Way; From Sea to Sea, from Realm to Realm I rove, And grow a mere Geographer by Love. But still Avignon, and the pleasing Coast That holds Thee banish’d, claims my Care the most; Oft on the well-known Spot I fix my Eyes, And Span the Distance that between us lies. (Tickell 1717, 2-3)

We can therefore conclude that map readers can construct meanings in one of two ways: inwards and personal, outwards and territorial. This does not have to be an either/or phenomenon: there is nothing to stop a reader, given the context, from doing both at once. And here we can see the power of “imperial maps” in the construction of both an imperial Other and an imperial Self. As deployed within imperial discourses, topographical maps are read as construing alien lands and their peoples to be effeminate; the persistent equation of landscape and the female body supports and perpetuates such constructions. At the same time, participants in imperial discourses understand that they and they alone are able to read the maps, and that they and they alone have the ability to act with respect to those lands. The result is the reinforcement of the imperial Self as powerful, masculine, and properly dominant.

This understanding is rooted in the realization that what characterizes imperial maps is their deployment within exclusionar y discourses: imperial maps are maps of distant places that are not read by people from those places. They Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections

100Treballs de la SCG, 63, 2007

Matthew H. Edney

might very easily feature information drawn from those people, but they are not read by them. In the case of the Carte topographique de l’Egypte, for example, the entire atlas was produced as part of the 22-volume Description de l’Egypte; this work, published in the 1820s and 1830s in Paris, served as a device for Parisians and other Frenchmen to impose their antiquarian wishes and desires on Egypt regardless of the wishes and desires of the Egyptians themselves. It is also appropriate to remember in this respect that the maps of British India circulated strictly amongst the British, in Britain as well as in India itself (Edney 2008).

Conclusion

What therefore underpins the modern imperial map, and the modern idea of empire itself, is the concept that landscape and bodies, especially female bodies, are equivalent and can be represented and treated in similar ways. I stress that this is a modern ideology, one which develops only with the development in the eighteenth centur y of the detailed topographical mapping of extensiveregions, and which becomes well-established only in the nineteenth century when the topographical map supplants the regional, geographical map as the prototypical form of cartographic representation.

I must also stress that this is not a universal phenomenon. Just as historians have demonstrated that we should not reduce all vision to a monolithic gaze, and all representations of female bodies to a monolithic pornography, so too should we not presume that all maps foster power and cause violence against people and territories. At least in terms of what readers bring to bear on maps, and of their instrumental and intellectual uses for maps, there is a wide possibility of emotional responses to looking at maps and, through those maps, conceptualizing territories. We have experience of a wide range of occasions in which maps are simply useful, but when the conditions of discourse are just so, then these emotional responses develop into desires and fears that are imposed on territories in an abusive manner. Herein lies the modern power of maps, and their capacity for use and abuse.

Works Cited

ALLEN, Amy.2001. “Pornography and Power.” Journal of Social Philosophy 32, no.4: 512-31.

AMBROSINI, Federica. 1980. “Rappresentazioni allegoriche dell’America nel Veneto del Cinque e Seicento.” Artibus et Historiae 1, no.2: 63-78.

ANONYMOUS.Winter 2003. “Around the World in 80 Gazes.” Sports Illustrated: 57-59.

Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography101

BIALAS, Zbigniew.1997. Mapping Wild Gardens: The Symbolic Conquest of South Africa.Essen: Verlag Die Blaue Eule.

BLEACH, GordonP. 2000. “Visions of Access: Africa Bound and Staged, 18801940.” Ph.D. thesis. State University of New York at Binghamton.

CAMPBELL, EilaM. J.1949. “An English Philosophico-Chorographical Chart.” Imago Mundi 6: 79-84.

CHAMBERLIN, Wellman.1947. The Round Earth on Flat Paper: Map Projections Used by Cartographers.Washington, DC: National Geographic Society.

CHARLESWORTH, Michael.1999. “Mapping, the Body and Desire: Christopher Packe’s Chorography of Kent.” In Mappings, ed. Denis Cosgrove, 10924. London: Reaktion Books.

CHARTIER,Roger.1994. The Order of Books: Readers, Authors, and Libraries in Europe Between the Fourteenth and Eighteenth Centuries. Trans. Lydia G. Cochrane. Stanford, Calif.: Stanford University Press.

COETZEE,J. M.1982. Waiting for the Barbarians. London: Penguin.

CORBEILLER, Clare Le.1961. “Miss America and Her Sisters: Personifications of the Four Parts of the World.” Bulletin of the Metropolitan Museum of Art ns 19, no.8: 209-23.

COTTLE,CharlesE.,Patricia Searles, Ronald J. Berger, and Beth Ann Pierce. 1989. “Conflicting Ideologies and the Politics of Pornography.” Gender and Society 3, no.3: 303-33.

DARNTON, Robert.1982. “What is the History of Books?” Daedalus: Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 111, no.3: 65-83.

DUNCAN, JamesS., and DAVID Ley,eds. 1993. Place, Culture, Representation. London: Routledge.

DWORKIN,ANDREA, andCatharineA. MACKINNON.1988. Pornography and Civil Rights: A New Day for Women’s Equality. Minneapolis, Minn.: Organizing Against Pornography.

EDNEY, MatthewH.1993. “Cartography without ‘Progress’: Reinterpreting the Nature and Historical Development of Mapmaking.” Cartographica 30, no.2&3: 54-68.

–––. 2007b. “Mapping Parts of the World.” In Maps: Finding Our Place in the Wo rld , ed. James R. Akerman and Robert W. Karrow, Jr., forthcoming. Chicago: University of Chicago Press.

–––. 2008. “The Irony of Imperial Mapping.” In The Imperial Map: Cartog raphy and the Mastery of Empire , ed. James R. Akerman, forthcoming. Chicago: University of Chicago Press.

E ISENSTEIN ,ElizabethL.1979. The Printing Press as an Agent of Change: Communications and Cultural Transformations in Early-Modern Europe.2 vols. Cambridge: Cambridge University Press.

FALL, JulietJ.2006. “Embodied Geographies, Naturalised Boundaries, and Uncritical Geopolitics in La Frontière Invisible.” Environment and Planning D: Society & Space 24, no.5: 653-69.

GODLEWSKA, Anne. 1988. The Napoleonic Sur vey of Egypt: A Masterpiece of

102Treballs de la SCG, 63, 2007

Matthew H. Edney

Cartographic Compilation and Early Nineteenth-Century Fieldwork. Cartographica 25, nos. 1 and 2 (1988): Monographs 38-39. Toronto: University of Toronto Press.

–––. 1995. “Map, Text and Image. The Mentality of Enlightened Conquerors: A New Look at the ‘Description de l’Égypte’.” Transactions of the Institute of British Geographers ns 20, no.1: 5-28.

HAGGARD,H. Rider. 1886. King Solomon’s Mines. London: Cassell.

HALL,DavidD.1996. Cultures of Print: Essays in the History of the Book. Amherst: University of Massachusetts Press.

HARLEY, J. B. 1987. “The Map as Biography: Thoughts on Ordnance Survey Map, Six-Inch Sheet Devonshire CIX, SE, Newton Abbot.” The Map Collector, no.41: 18-20.

–––. 1988. “Maps, Knowledge, and Power.” In The Iconography of Landscape: Essays on the Symbolic Representation, Design and Use of Past Environments, ed. Denis Cosgrove and Stephen Daniels, 277-312. Cambridge: Cambridge University Press.

–––. 2001. The New Nature of Maps: Essays in the History of Cartography. Ed. Paul Laxton. Baltimore: Johns Hopkins University Press.

H ARLEY, J. B. , and K EES Z ANDVLIET. 1992.“Ar t, Science, and Power in Sixteenth-Century Dutch Cartography.” Cartographica 29, no.2: 10-19.

HARVEY, William.1990. Geographical Fun or Humorous Outlines of Various Countries: Map Caricatures of Twelve European Countries Reprinted from the 1869 Collection by Aleph–William Harvey. London: Wychwood Editions.

HILL,Reginald. 2004. Good Morning, Midnight. London: HarperCollins.

HOLMES, Nigel. 1991. Pictorial Maps.New York: Watson-Guptill Publications. HUNT, Lynn,ed. 1993. The Invention of Pornography: Obscenity and the Origins of Modernity, 1500-1800.New York: Zone Books.

J ACOB ,Christian.2006. The Sov ereign Map: Theoretical Approaches in Cartography throughout History. Trans. Tom Conley. Ed. Edward H. Dahl. Chicago: University of Chicago Press. Original edition, L’Empire des cartes: Approche théorique de la cartographie à travers histoire (Paris: Albin Michel, 1992).

JOHN, Elton, TimRICE, LindaWOOLVERTON, RobertFALLS,and DavidHENRY HWANG.2001. Aida. Milwaukee: Wonderland Music.

J OHNS , Adrian. 1998. The Nature of the Book: Print and Knowledge in the Making. Chicago: University of Chicago Press.

KADMON, Naftali.1977. “A Novel Approach to Teaching Automated Thematic Cartography.” Cartographica 14, no.2: 112-19.

L EWES , Darby.2000a. “The Feminine Landscape, or Gynocartography: Treating Women Like Dirt.” The Portolan, no.47: 42-52.

–––. 2000b. Nudes from Nowhere: Utopian Sexual Landscapes. Lanham, Md.: Rowman & Littlefield.

MACKINNON, CatharineA.1987. Feminism Unmodified: Discourses on Life and Law. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Use and Abuse of Cartography103

MCCLINTOCK, Anne.1995. Imperial Leather: Race, Gender and Sexuality in the Colonial Contest. London: Routledge.

MCKENZIE, D. F. 1999. Bibliography and the Sociology of Texts. Cambridge: Cambridge University Press.

MCLUHAN, Marshall.1962. The Gutenberg Galaxy. Toronto: University of Toronto Press.

MILLS,Sara.2003. Michel Foucault. London: Routledge.

–––. 2004. Discourse. 2nd ed. London: Routledge.

MONTROSE, Louis.1991. “The Work of Gender in the Discourse of Discovery.” Representations, no.33: 1-41.

N EOCLEOUS , Mark.2003. “Off the Map: On Violence and Cartography.” European Journal of Social Theory 6, no.4: 409-25.

ONG, WalterJ.1982. Orality and Literacy: The Technologizing of the Word . London: Methuen.

PACKE, Christopher.1737. A Dissertation upon the Surface of the Earth. London: J. Roberts.

–––. 1743. Ankograjia, sive Convallium Descriptio. Canterbur y, Kent: J. Abree for the Author.

PADRÓN, Ricardo. 2004. The Spacious Word: Cartography, Literature, and Empire in Early Modern Spain. Chicago: University of Chicago Press.

PETERS, JeffreyN.2004. Mapping Discord: Allegorical Cartography in Early Modern French Writing.Newark: University of Delaware Press.

P ICKLES , John. 1992. “Texts, Hermeneutics and Propaganda Maps.” In Writing Worlds: Discourse, Text & Metaphor in the Representation of Landscape , ed. Tr ev or J. Barnes and James S. Duncan, 193-230. London: Routledge.

–––. 2004. A History of Spaces: Cartographic Reason, Mapping and the GeoCoded World. London: Routledge.

PROCHASKA, David.1994. “The Art of Colonialism, Colonialism of Art: The Description de l’Egypte (1809-1828).” L’Esprit Créateur 34, no.2: 69-91.

REITINGER, Franz.1999. “Mapping Relationships: Allegory, Gender and the Cartographical Image in Eighteenth-Century France and England.” Imago Mundi 51: 106-29.

RICHARDS,PENNY L.2004. “‘Could I but Mark Out My Own Map of Life’: Educated Women Embracing Cartography in the Nineteenth-Century Antebellum South.” Cartographica 39, no.3: 1-17.

RUNDSTROM, RobertA.1991. “Mapping, Postmodernism, Indigenous People and the Changing Direction of North American Cartography.” Cartographica 28, no.2: 1-12.

SAWYER, Suzana,and ArunAGRAWAL.2000. “Environmental Orientalisms.” Cultural Critique, no.45: 71-108.

SCHUITEN, François,andBenoîtPEETERS.2002. Cities of the Fantastic: The Invisible Frontier . Trans. Joe Johnson. 2 vols. New York: Nantier, Beall, Minoustchine.

104Treballs de la SCG, 63, 2007

Matthew H. Edney

SIGEL, LisaZ.2002. Governing Pleasures: Pornography and Social Change in England, 1815-1914. New Brunswick, N.J.: Rutgers University Press.

STEVENSON, Robert Louis. 1883. Treasure Island. London: Cassell.

TICKELL,Thomas.1717. An Epistle from a Lady in England; To a Gentleman at Avignon. London: J. Tonson.

TUAN,Yi-Fu.1968. The Hydrologic Cycle and the Wisdom of God: A Theme in Geoteleolog y.Toronto: University of Toronto Press.

TURNBULL,David.1993. Maps are Territories: Science is an Atlas: A Portfolio of Exhibits. Chicago: University of Chicago Press. Original edition, Geelong, Vic.: Deakin University, 1989.

WATERSCHOOT, Werner.1979. “The Title-Page of Ortelius’s Theatrum Orbis Terrarum.” Quaerendo 9, no.1: 43-68.

WOOD,Denis.1992. The Power of Maps.New York: Guilford Press.

WOODWARD, David.2001. “The ‘Two Cultures’ of Map History–Scientific and Humanistic Traditions: A Plea for Reintegration.” In David Woodward, Catherine Delano Smith, and Cordell D. K. Yee, Plantejaments i Objectius d’una Història Universal de la Cartografia / Approaches and Challenges in a Worldwide History of Cartography, 49-67. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

WOODWARD, David,and G. MALCOLM Lewis,eds. 1998. Cartography in the Traditional African, American, Arctic, Australian, and Pacific Societies . Vol. 2.3 of The History of Cartography. Chicago: University of Chicago Press.

Acknowledgments

Too many people have listened to my comments on these subjects to be identified here. I am particularly grateful to Kim Coulter and to the participants of the Oxford Seminar in Cartography. I must also thank Prof. Francesc Nadal for the kind invitation to address the Societat Catalana de Geografia and to the SCG and its members for their kind hospitality.

Els llocs d’enlloc: Aspiracions utòpiques

i limitacions materials del Pla Cerdà

Brad Epps Universitat de Har vard

“El viajero que acude por vez primera a Barcelona advierte pronto dónde acaba la ciudad antigua y empieza la nueva”

Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios

A Joana Crespi, in memoriam

Resum

Partint dels principals condicionants polítics i econòmics que indiscutiblement són la base del projecte de Cerdà, aquest article introdueix algunes pinzellades del pensament i utopisme que influïren Ildefons Cerdà en la concepció de l’Eixample. La visió moderna de la ciutat i els canvis tecnològics que tingueren lloc a l’Europa del segle XIX influïren de manera molt clara en el pensament de Cerdà i les crítiques d’uniformitat i monotonia que avui en dia encara rep el Pla Cerdà, i que ja rebia en el moment de la seva execució. El neologisme pensat i creat per Cerdà urbanització, es compara amb un altre creat 300 anys abans per Tomàs More, Utopia,i la seva utilització posterior. D’aquesta manera s’evidencia com el pensament d’en Cerdà esta lligat al desenvolupament intel·lectual Europeu del segle XIX.

Paraules Clau: Utopia, Urbanisme, Cerdà, Barcelona.

Resumen

A partir de los principales condicionantes políticos y económicos que indiscutiblemente son la base del proyecto Cerdà, este artículo introduce algunas pinceladas del pensamiento utópico que influyeron a Cerdà en la concepción del Eixample Barcelonés. La visión moderna de la ciudad y los cambios tecnológicos que tuvieron lugar en la Europa del siglo XIX influirían de forma muy clara en el pensamiento de Cerdà y en las críticas a la uniformidad y monotonía que aún hoy recibe y que ya recibía en el momento de su ejecución. El neologismo pensado y creado por Cerdà, urbanización, se compara con otro creado 300 años antes por Tomas More, Utopía y sus diferentes usos posteriores. De esta forma se pone en evidencia que el pensamiento de Cerdà entronca con el desarrollo intelectual de la Europa del siglo XIX.

Palabras Clave: Utopía, Urbanismo, Cerdà, Barcelona.

Abstract

From the main political and economic conditioners, that unquestionably are the base of the Cerdà project, this article introduces some of the utopian thought that influenced Cerdà in the conception of the Barcelonian Eixample. The modern vision of the city and the technological changes that took place in the Europe of nineteenth century would clearly influence the thought of Cerdà and also those of the critics that pointed out the uniformity and monotonous design that is still present i and that already received at the moment of its execution. The new term created by Cerdà, urbanization, is compared with another created 300 years before by Thomas Dwells, Utopia and with its different latter uses. To conclude that is therefore evident that the thought of Cerdà connects with the intellectual development of the Europe of nineteenth century.

Keywords: Utopia, Urbanism, Cerdà, Barcelona.

1. Una versió força diferent del present article es va publicar en anglès com a “Modern Spaces: Building Barcelona,” a Iberian Cities, editat per Joan Ramon Resina. Totes les traduccions d’obres citades originalment en anglès són meves. 106Treballs de

En El Jardí dels set crepuscles (1989), Miquel de Palol –el contemporani, no pas el seu avi, l’autor de l’exquisit Camí de llum (1909)– s’imagina la destrucció de Barcelona.1 Arran d’una catàstrofe atòmica al nord d’Europa, la ciutat es veu envaïda per una “allau famolenca i ensangonada de francesos... brità-

nics i belgues” (3) i cau en el caos més absolut. Els barcelonins, encalçats dins la seva ciutat, intenten escapar-se’n com poden. Resulta, però, que Barcelona és, als ulls delirants de Palol, “una de les ciutats més inevacuables del món” (3). Les masses que fugen es troben amb totes les sortides bloquejades: el port, ple de vaixells enfonsats, deixalles i cossos sense vida; les vies del tren, sense unitats utilitzables; les autopistas, completament col·lapsades; i pel que fa a l’aeroport, millor ni parlar-ne. De tota la ciutat malmesa, l’Eixample en resulta “la zona més castigada i desprotegida. Pels carrers hi [ha] de tot: mobles destrossats, cadàvers d’homes i d’animals, apilonats i pudents, automòbils panxa enlaire i carcasses socarrimades” (4). Submergida en el vertigen apocalíptic que s’hi desferma, la ciutat, abans la glòria d’arquitectes, urbanistes i dissenyadors, el somni d’universalistes, internacionalistes i catalanistes, i la presa d’explotadors i especuladors, deixa de ser un lloc de civisme benpensant i esdevé un lloc de violència crua i nua: com si l’ivori de la famosa ciutat de Guerau de Liost de sobte se’ns presentés tacat de la sang de l’elefant –primer panteixant i després putrefacte– del qual havia estat arrencat.

Arquitecte de professió, Miquel de Palol sap com s’ha fet Barcelona i, evidentment, com es pot desfer. La destrucció imaginària i futurista que ens n’ofereix –i que com moltes ofrenes ens remet a una lògica expiatòria– es nodreix de destruccions reals i històriques. Si bé és veritat que, en aquesta hecatombe apocalíptica, hi ha ressonàncies de “l’operació sortida” de les vacances estiuenques i nadalenques, així com de la “invasió turística” que a hores d’ara sembla perpètua (és significatiu que els refugiats vinguin del nord i no pas del sud), n’hi ha d’altres que són menys iròniques i decididament menys divertides. La imaginació de Palol no sols evoca les mogudes típiques d’una societat de lleure on el desig de fer una “escapadeta” al camp de vegades es paga amb la vida (els accidents de trànsit són bestials) i on el desig de gaudir dels bars, cels i ones que Javier Mariscal va saber convertir en esquer publicitari es tradueix en milions de turistes i milions d’euros, sinó que també evoca escenes i episodis tan dispars i tan importants com la Guerra de Successió, la Setmana Tràgica o Setmana Gloriosa (l’adjectivació és una qüestió de perspectiva) i sobretot la Guerra Civil i els refugiats que van passar la frontera francesa. En l’època moderna, Barcelona ha estat assetjada, ocupada, incendiada i bombardejada. És veritat que el seu entramat urbà s’ha vist menys desolat que el de Londres, Berlín, Varsòvia, Rotterdam, Shangai o –no cal dir-ho– Hiroshima, però ha experimentat, amb tot, una bona dosi de violència. De fet, per a força gent (entre la qual, un servidor), la situació de Barcelona com a capital d’una nació sense estat és inimaginable sense algun tipus, per sublimat que sigui, de violència.

Ara bé, la violència i la destrucció –reals o imaginàries, temudes o desitjades, historicistes o futuristes– semblen alimentar la seva pròpia superació. Tot i admetent que és possible que E. M. Cioran carregui les tintes quan escriu que és “plus facile de confectionner une utopie qu’une apocalypse” (107), la relació entre utopia i apocalipsi resulta difícil de negar. És per tant irònic, encara que gens sorprenent, que Palol presenti l’Eixample com la zona més castigada

i desprotegida, ja que, en principi, l’Eixample es concebí com una superació, fortament motivada per la realitat material però també notablement marcada pel pensament utòpic, dels problemes d’una zona encara més castigada i massa protegida: la d’aleshores ençà Ciutat Vella, les muralles de la qual feia temps que havien deixat de tenir una funció protectora o defensora. De fet, les muralles, que dataven de l’època romana i que havien estat reposicionades diverses vegades al llarg de la història, havien estat reforçades, i amb escreix, per les forces borbòniques que es van imposar a Barcelona arran de la seva caiguda l’any 1714. Més enllà del Decret de Nova Planta, la materialització més contundent de la dinastia borbònica a Barcelona fou, però, la refortificació de la ciutat, la rehabilitació de les seves muralles i l’edificació de la Ciutadella, una enorme estructura pentagonal dissenyada per un enginyer militar holandès a fi de garantir la pau, o més aviat la pacificació, dels habitants. La construcció de la Ciutadella es realitzà gràcies a la destrucció de gran part del barri de la Ribera. Barcelona quedava així emmarcada, empresonada, o “faixada,” com diria Verdaguer en la seva oda “A Barcelona,” per dues instal·lacions militars: per una banda, la ja esmentada Ciutadella, i per altra banda, l’encara polèmica fortalesa de Montjuïc.

Laversió de la història traçada fins aquí difereix de la de Robert Hughes, un cèlebre crític de l’art que va tenir l’astúcia de publicar un estudi monogràfic sobre Barcelona l’any dels Jocs Olímpics. Per a Hughes, que parla de “la leyenda de la ‘tiranía borbónica’” (251) (cito evidentment de la traducció castellana), “los ciudadanos de Barcelona –especialmente las clases medias– se sintieron muy cómodos con el gobierno borbónico durante los siguientes cien años y prosperaron gracias a las oportunidades que la política de dicho gobierno les ofreció. Desde una perspectiva del siglo XX,y por mucho que haya inspirado a la retòrica del separatismo catalán, es un error imaginar a una Cataluña explotada sin piedad, gruñendo bajo el yugo de Madrid, del mismo modo que Francia sufrió bajo los Nazis o Polònia bajo la dominación de Moscú” (251). Segurament, de raó no li’n falta, a Hughes: Barcelona, com bé diu ell, no patí el destí de Cartago, i al sistema borbònic molts barcelonins s’hi van acomodar sense grans problemes. Ara bé, d’observacions semblants se n’han fet respecte al franquisme, el qual també s’ha procurat llegir –i pal·liar– en termes d’una “llegenda de la tirania” que suggereix que la realitat no era, tot plegat, tan tirànica, tan terrible. Jo mateix he dit que Barcelona no ha experimentat –sortosament– la desolació de Varsòvia o Hiroshima, però heus aquí que voldria fer un incís, un matís, i rectificar-me. No hi ha gaires tasques més sospitoses, èticament parlant, que les que comparen, i relativitzen, el sofriment humà. Potser fins i tot seria millor evitar-les del tot. Però, comparacions nefastes a part, resulta indefugible reconèixer, com ho fa el mateix Hughes, que la història de Barcelona difícilment es pot entendre sense alguna reflexió sobre el pes, tant material com psicosimbòlic, de la derrota, la misèria i la repressió. Aquest pes resulta crucial a l’hora d’entendre la voluntat i l’activitat d’alleugerir-lo, fins i tot de superar-lo, fent d’un passat i un present de violència i injustícia, d’un

aquí i un ara de desigualtat i explotació, la matèria primera de tota mena d’aspiració utòpica.

El hic et nunc econòmic i material constitueix la base dels projectes, propostes i plans que proliferen durant els segles XIX i XX, però el pensament utòpic, àdhuc en les seves versions més crítiques i obertament antiutòpiques (de manera especial, el marxisme), en constitueix alguna cosa com la força aspiradora. El que ara es coneix com el pla Cerdà per a l’eixample de Barcelona és, en aquest respecte, exemplar. El pla, així com la seva realització esquerdada, es deriven del que Ildefons Cerdà i Sunyer, enginyer civil2 de Centelles, repetidament anomenava les condicions anacròniques de la ciutat, condicions ben reals, però miserablement estancades i, per tant, contràries a un futur ja en vies de fer-se present que es distingiria pel moviment, la comunicació i l’intercanvi creixents (com observa Ferran Sagarra i Trias, Cerdà era un lliurecanvista convençut [94]). Enlluernat i estimulat per les possibilitats del vapor i de l’electricitat, i repugnat i preocupat per les realitats de la malaltia (Barcelona havia patit una forta epidèmia de còlera el 1834 i el 1854), la misèria (els obrers i els pobres vivien en condicions infrahumanes) i la injustícia (la democràcia, amb la sevavaloració de l’individu, s’anava imposant), Cerdà es dedicà a actualitzar la ciutat, a “modernitzar-la”. La seva visió de la modernitat, de la ciutat i de la realització d’un futur utòpic, contrastava fortament no sols amb la de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, el pla del qual va guanyar el concurs celebrat per l’ajuntament de Barcelona l’any 1859; sinó també amb la de Miquel Garriga i Roca, arquitecte municipal; amb la del mestre d’obres Josep Fontseré i Mestres (que va dissenyar el parc de la Ciutadella, abans de ser reemplaçat per Elies Rogent); i amb la de Francesc Soler i Glòria, enginyer que havia projectat l’any 1855 l’excavació d’una “dàrsena mercant en els terrenys de les Hortes de Sant Bertran al costat del Raval –el barri més industrial de la ciutat– [que] permetria la connexió del port amb tot el territori mitjançant el ferrocarril” (Sagarra i Trias, 90). A diferència de tots aquests altres, el pla Cerdà no era ni centralista ni jeràrquic; en d’altres paraules, no mantenia l’èmfasi en la ciutat històrica, producte del passat, sinó en la ciutat encara sense fer de l’esdevenidor.

Malgrat les seves innovacions i el seu idealisme, o més aviat a causa de les seves innovacions i el seu idealisme, el pla quadriculat de Cerdà, imposat pel govern central sobre el pla radial de Rovira i Trias que el govern municipal havia triat (el qual sí que mantenia i fins i tot consagrava la centralitat de la ciutat vella), no ha gaudit de gaire bona premsa fins fa relativament poc. Ben entrat el segle XX,i per tant molts anys després de la mort de Cerdà l’any 1876, les crítiques, que ja van produir-se en vida de Cerdà, continuaven. Per a Josep Puig i Cadafalch, “[e]n Cerdà concebia les ciutats com una cristal·lització d’un

2. D’altres, entre els quals hi ha Magda Saura, insisteixen a designar Cerdà com a enginyer militar. Cerdà va allistar-se a la milícia i va obtenir el grau de tinent. De fet, la diferència a l’època no era sempre molt clara. L’Escola d’Enginyers de Camins on va estudiar Cerdà tenia, per exemple, unes funcions i uns lligams força militars. Els llocs d’enlloc: Aspiracions

110Treballs de la SCG, 63, 2007 Brad Epps

mineral, tal com les ciutats americanes. Ell no coneixia l’origen hel·lenístic de les ciutats rectangulars, cosa que hauria donat un gran argument a la seva mentalitat de demòcrata pseudoclàssic. La seva urbanització, com una malura geomètrica, devia envair-ho tot i topar amb tot. Les adaptacions diverses que ha sofert el plànol no han pogut treure a la ciutat nova son aspecte monòton. Ni la reforma projectada per en Jaussely [de clara inspiració noucentista, l’any 1911], en gran part abandonada, ha aconseguit fer-la passar de ciutat cristal·lització a ciutat orgànica” (285).3 Per a Carles Soldevila, “[e]l pla Cerdà ... és dolent ab initio; però la gasiveria de certs sectors barcelonins (sense aturador a l’Ajuntament, que és on l’havia de trobar), l’ha empitjorat molt” (120). Més concretament, “[s]i l’autor de la quadrícula hagués previst que realment s’ompliria d’edificis, no l’hauria feta tan gran. En arribar a la meitat hauria decidit variar una mica… Va tirar al dret i va dibuixar quadros i quadros amb tanta monotonia perquè mai va creure en la utilitat de la seva previsió… ‘Cop de fer quadros: tampoc hi edificaran mai’ –devia dir-se l’il·lustre enginyer” (126).

Les acusacions de monotonia, uniformitat i abstracció geomètrica són contínues en la història de la recepció del pla Cerdà, tot i que darrerament l’avaluació del pla ha estat més aviat positiva, fins i tot molt positiva; com diu Manuel Ribas Piera: “mai un despotisme il·lustrat va ser tan encertat” (78).4

Ara bé, com les citacions de Puig i Soldevila deixen veure, entre el pla inicial i la seva materialització s’han produït uns canvis considerables. El pla que aquests dos grans barcelonins presenten com a malura geomètrica sense raó orgànica, dolenta ab initio, ha sofer t adaptacions diverses degudes a l’especulació desenfrenada, o com bé diu el mateix Soldevila, la gasiveria de certs sectors de la ciutat. L’edificació que tot ho omple, la urbanització que tot ho envaeix: semblaria que ja pels volts de 1927 i 1928, que és quan Puig i Soldevila emeten aquestes crítiques, no hi hagués espai lliure i que s’hagués tornat, si fa

3. Les relacions entre el pla Cerdà i el projecte de Jaussely són interessants. Gaziel critica el projecte de Jaussely, per ser d’un estranger ques “no podia percebre, ni amb tota la seva ciència, el que copsava instintivament un jovenet català, com jo, trasplantat a Barcelona feia poc més de deu anys: que el centre de la capital de Catalunya –no un centre convencional, sinó viu, on bateguessin realment el pols i l’esperit de l’urbs somniada– no seria mai on el projectista el posava” (224). Segons Gaziel, la manca d’arrels i de familiaritat amb la ciutat i la seva història feia que els plànols de Jaussely fossin “molt bonics, però bàsicament irreals, com una mena de conte de fades. Aquell gran arquitecte francès tenia, indubtablement, una fantasia esplèndida, però, fills meus, no tocava de peus a terra, ni remotament en aquest tros de terra tan nostra, tan catalana, tan barcelonina, comprès entre el Llobregat i el Besòs, amb Montjuïc enmig i Collserola a l’esquena” (223-224). Resulta evident que Gaziel tenia un concepte més aviat “essencialista” de Barcelona com a ciutat feta exclusivament per catalans. Ara bé, s’equivoca en la seva visió d’una ciutat no sols rebeca a qualsevol intervenció “estrangera” sinó també tancada irremeiablement al mar: “Jaussely i els qui defensaven el seu somni eren només uns teoritzants, que desconeixien o no tenien en compte el batec intern de la ciutat mateixa, ni el camí que duia, que havia pres, i la precisa orientació de les seves petjades. Per mi era evident que Barcelona no anava, ni volia anar, cap a Llevant, cap a mar, sinó tot al revés: maldava per enfilar-se devers Ponent i la muntanya” (225). De fet, Barcelona ha anat cap a la muntanya i cap al mar, sobretot arran de les Olimpíades.

4. Voldria expressar el meu agraïment a Lluís Quintana per haver-me proporcionat aquesta referència i la de Gaziel sobre el projecte de Jaussely.

Els llocs d’enlloc: Aspiracions utòpiques i limitacions materials del Pla Cerdà 111

no fa, a la densitat insuportable d’abans de l’enderrocament de les muralles. No és així, i no sols perquè els carrers de l’Eixample són notablement més amples que els carrers més amples de Ciutat Vella i de l’antic municipi de Gràcia, sinó també perquè el pla Cerdà, tot i la seva monotonia geomètrica –una quadrícula de 60 per 20 blocs (o sigui, 1.200 en total) dividits en barris (5 x 5), districtes (10 x 10) i sectors (20 x 20) dotats d’una distribució ordenada i equitativa de mercats, escorxadors, hospitals, esglésies, escoles, centres cívics, oficines administratives, cementiris– hauria hagut de gaudir d’una diversitat d’espais verds. Per artificials que siguin els jardins i els parcs, la seva és una artificialitat que òbviament no deixa de comportar elements naturals. A la prosperitat de tals elements naturals el pla Cerdà deixava dos dels quatre costats de cada bloc, illa o mansana.La terminologia és important perquè el mateix Cerdà, en lloc de parlar de blocs (o de parlar tan sols de blocs), parlava de manzanas, no en el sentit més comú del castellà (per raons de formació educativa i de necessitat política escriví la seva teoria en castellà), sinó en el sentit més català de mas i masia, paraules provinents del llatí mansio, mansionis, com assenyala el mateix Cerdà (Teoría, 528-530), i més precisament del baix llatí mansus, “lloc de residència,” i del llatí manere,“restar, quedar-se.” Segons la voluntat etimològica de Cerdà (i, com veurem, aquesta no n’és pas l’única instància), la manzana o mansana havia de recordar una explotació agrària tradicional, una gran casa –d’acord amb la formulació clàssica d’Alberti– i més concretament una gran casa de camp. La cristal·lització mineral que és l’objecte de les queixes de Puig i Cadafalch no és l’efecte d’un traçat geomètric en el qual la natura no tenia cabuda, sinó de l’especulació desenfrenada, és a dir, de la febre d’or. Però, anem a pams. Abans de la febred’or, fins i tot com a condició de possibilitat de la febre d’or, calia trobar una sortida a l’estretor –en tota l’extensió de la paraula– de la ciutat emmurallada. L’enderrocament de les muralles i de la Ciutadella formava part, doncs, d’un projecte de necessitat històrica i de possibilitat utòpica que podia prendre –i de fet va prendre– diverses i de vegades molt encontrades manifestacions. Si determinats barcelonins van prosperar gràcies a la política borbònica, a mitjans del segle XIX les muralles havien arribat a ésser, àdhuc per als habitants més afortunats, insuportables, el signe d’una manca de valor palesa o, més aviat, d’un sistema de valor dictat des de fora. És important tenir això en compte, perquè per arqueològicament o turísticament valuoses que siguin les muralles avui en dia, per austera que sigui la poesia de pedra d’Àvila o de Carcassona (no sempre original, cal admetre-ho), a mitjans del segle XIX les muralles de Barcelona havien arribat a significar la contenció forçada de béns i de persones, l’empresonament de la capital catalana i, per què no, del capital català. És interessant notar que un escriptor contemporani, Sergi Pàmies, en un relat breu titulat “La gran novel·la sobre Barcelona,” es mofa de les restes de les muralles: “[c]ontràriament al que solen escriure els historiadors, les muralles no transmeten cap vibració del temps en què van ser construïdes. Més aviat fan nosa. I, encara que no ho admetin en veu alta, molta gent opina que haurien de ser substituïdes per un pàrquing” (112). Entre la

112Treballs de la SCG, 63, 2007

Brad Epps

ironia d’un escriptor actual i la passió de molts ciutadans del passat, hi ha tota una visió de la ciutat.

En vista d’aquesta història, no és de sorprendre que l’enderroc de les muralles es convertís en l’objectiu d’una causa apassionada, un dels rastres més eloqüents o cridaners de la qual és l’obra ¡¡¡Abajo las murallas!!! de Pere Felip Monlau (1841), destacat intel·lectual i higienista progressista. La força de l’escriptura és aquí innegable, encara que la seva eficàcia sigui retardada. Les muralles començaren a enderrocar-se més de deu anys després de la publicació de l’obra de Monlau, l’any 1854, encara que les obres de demolició trigarien més de deu anys més a realitzar-se. L’any 1858, el Ministeri de Guerra, armat amb un decret reial, lliurà la ciutat de la seva condició de fortificada i aprovà un eixample els detalls del qual quedaven sense especificar. Malgrat haver estat atacat i parcialment demolit a començaments dels quaranta en el curs d’una rebel·lió contra el general Baldomero Espartero, la Ciutadella va resistir fins al 1869, quan, arran de la Revolució de 1868, fou aprovada la seva conversió en un gran parc públic. Vers l’any 1850, quan el parc era sols un somni, Barcelona havia arribat a ser la ciutat més densament poblada d’Europa, amb un índex de mortalitat esgarrifosament alt i un índex de vida esgarrifosament baix. Els carrers eren gairebé intransitables; els edificis, dilapidats, i els serveis públics, pràcticament inexistents. Hi havia poques places públiques, menys passeigs públics i cap parc públic. Aquest quadre lamentable, en contrapartida a tota noció mitjanament productiva de res publica, contenia tanmateix una promesa curiosa. Perquè si les muralles havien constituït un fre al capitalisme creixent, al catalanisme renaixent i a la reforma científica i social, també en constituïen un al·licient; en les paraules de Cioran, “la misère est effectivement le grand auxiliaire de l’utopiste” (105). La misèria, la brutícia, la malaltia, la violència i la destrucció alimenten, per així dir-ho, el projecte de Cerdà, i de tal manera que una interpretació clínica i negativa de la realitat esdevé gairebé inseparable d’una intervenció crítica i positiva de cara al futur. Segons Françoise Choay, autora d’un examen brillant de l’utopisme i l’urbanisme, en l’obra de Cerdà es reuneixen “l’objectivitat del científic” i “els judicis de valor del reformador” (246).5 L’enginyeria aquí es revela, en resum, com una activitat eticopolítica. La Teoría general de la urbanización de Cerdà, publicada el 1867, el mateix any que Das Kapital de Marx i vint-i-un anys després que La condició de la classe obrera a Anglaterra d’Engels, oscil·la entre l’anàlisi científica i el comentari eticopolític. Les referències a Marx i Engels no són casuals, ja que la Teoría de Cerdà incorpora gran part de la seva Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856 i ofereix, a més a més, unes descripcions tan minucioses com doloroses dels barris i habitatges obrers dins les muralles. Barcelona s’ha anomenat la

5. Segons Fernando de Terán, Cerdà “no era un utopista, ni un visionario, ni un revolucionario, sino un ingeniero realista, que trabajaba para una sociedad que conocía bien, en la que estaba integrado” (58), però el realisme de Cerdà, el seu sentit de la societat en la qual es trobava, no podia limitar-se al mer “realisme.”

Els llocs d’enlloc: Aspiracions utòpiques i limitacions materials del Pla Cerdà 113

ciutat dels prodigis, però també, i molt menys falaguerament, el Manchester d’Espanya. La seva importància en la industrialització de l’economia espanyola és indiscutible, així com la seva importància en la liberalització i fins i tot la radicalització de la política espanyola. La crida per a la demolició de les muralles, expressada en poemes, pamflets i manifestacions populars, reverbera amb la remor de la reproducció mecànica, però també amb el brogit de la lluita de classes. Com Engels i, més directament, com Pere Felip Monlau, Cerdà examina problemes d’allotjament, trànsit, sociabilitat, salut pública i productivitat. A diferència d’Engels, però, Cerdà hi veia, o hi pensava veure, una solució menys confrontant. Dit telegràficament, Barcelona, tot i ésser bruta, sobrepoblada i conflictiva, no era Manchester. No era Manchester no sols per raons etnoracionals o climatòlogiques sinó també, i sobretot, per raons polítiques i topogràfiques. Entre les muralles i el poble de Gràcia (el traçat del qual era força regular), en una mena de terra de ningú on era prohibit edificar, es trobava el lloc d’una ciutat més justa, d’una societat més eficient, equitativa i higiènica: no sols la sortida i superació d’un passat restringit i conflictiu sinó també, i de manera més important, una entrada en un futur pacífic, lluminós i il·limitat. En una de les múltiples ironies de la història de Barcelona, l’opressió que durant segles havia assegurat que el pla més enllà de les muralles romangués buit va crear les condicions de possibilitat per a una concepció radicalment nova de la ciutat.

La concepció de la ciutat que Cerdà va elaborar era tan nova que va haver de cercar una paraula nova: urbanización i, per extensió, urbanització. Ildefons Cerdà no sols va transformar Barcelona, sinó que també va transformar la idea mateixa de la ciutat en inaugurar el que s’arribaria a conèixer com a planificació urbana, almenys en els seus vessants més teòrics. Sibé és veritat que la planificació urbana ja existia –la quadrícula era característica de les ciutats colonials hispanoamericanes (Lucena Giraldo, 23) i el 1811 una comissió formulà un pla quadricular per a l’eixample de Nova York (Trillo, 9)–, Cerdà va ser el primer d’articular una teoria general, amb aplicacions específiques, de l’urbanització. En la seva Teoría explica que l’existència de tota ciutat es deu a l’acte primordial de l’obertura d’un solc: “cabe decir, sin violencia alguna, que con la abertura del surco urbanizaban el recinto y todo cuanto en él se contuviese; es decir, que la aber tura de este surco, era una verdadera urbanizacion [sic]; esto es, el acto de convertir en urbs un campo abierto ó libre” (30). Hi ha, sens dubte, una reminiscència adàmica en aquest acte o, més precisament, en la designació d’aquest acte, però Cerdà, com si tingués consciència de l’arrogància del seu gest, assegura al seu lector que les seves raons són filològiques, i les seves motivacions, històriques. Urbs és, després de tot, un mot llatí, a l’igual que urbum, relacionat amb “arada” o “aixada,” l’instrument que, com bé nota Cerdà, els romans, amb l’ajut dels bous sagrats (el sacrifici dels quals s’entenia com una “hecatombe”), 6 empraven per a demarcar el terreny d’un assentament

6.Lat. hecatombe <Gk. hekatombe: hekaton,cent + bous.

114Treballs de la SCG, 63, 2007 Brad Epps

humà. El terreny demarcat és alhora un espai circumscrit (30), el qual recorda l’emmurallament de la ciutat mateixa. El neologisme de Cerdà, el nou començament que s’hi indica, participa així d’una tradició lingüísticament arrelada –d’ací la seva “radicalitat.” En participa, però sols per a reformar-la. De la mateixa manera, empra termes i conceptes de la ciutat tradicional (ciudad, civitas, civis), però per a afegir-n’hi de nous i de diferents (urbe, urbs, urbum). La ciutat tradicional, segons l’historiador Norman Crowe, pot entendre’s com una entitat més o menys autònoma, una gran casa o mansió segons la formulació ja mencionada d’Alberti en el seu De re aedificatoria, un espai emmurallat dins del qual habiten els privilegiats (206) i, amb el pas del temps, dins del qual habiten també els desemparats. L’espai clos (títol d’un llibre recent molt crític de l’alcalde de Barcelona durant el malaguanyat Fòrum 2004), el terreny demarcat i el domini circumscrit esdevenen, doncs, estranyament productius; dit més planament, un lloc específic (clos, demarcat i circumscrit) genera un lloc que encara no ha tingut lloc, un no-lloc, un ou-topos.

La paraula “utopia” és, com bé se sap, un neologisme que antecedeix en més de 300 anys el de “urbanización” encunyat per Cerdà. Fruit de la imaginació de l’anglès Tomàs More i d’una recombinació de la llengua grega –però també, i potser sobretot, com recorda Françoise Choay, del traumatisme de la situació politicopersonal de l’autor (279)–, “utopia” designa la negació del lloc present i l’afirmació d’un no-lloc o, si voleu, d’un lloc enlloc. Els jocs de paraules no han de prendre’s com a mers exercicis pirotècnics. La conceptualització i projecció de noves estructures socials, de noves maneres de viure i de conviure, requereixen noves maneres de dir, de parlar. El fet que “urbanización” sigui un neologisme i que “utopia” en sigui un altre els connecta d’una manera força significativa. El mateix Cerdà assenyala amb insistència un “món feliç” des de dins, i des de fora, del vell: “Mis primeras investigaciones acerca de las exigencias de la nueva civilización cuyo carácter distintivo son el movimiento y la comunicatividad, poniéndolas en parangón con lo que podrían ofrecer para satisfacerlas nuestras antiguas ciudades en que todo es estrecho y mezquino, me dejaron columbrar nuevos horizontes, dilatados, inmensos, un mundo nuevo para la ciencia” (8-9). Per a Cerdà, la recerca implica una professió de fe: en el progrés, en la perfectibilitat i en la capacitat de la ciència d’inaugurar un nou ordre ciutadà, és a dir, urbà. L’impuls utòpic que marca l’obra de Cerdà presenta alguns problemes respecte al pensament i pràctica polítics, en particular les ja mencionades connexions amb Marx i Engels. El mateix Engels va criticar el desig utòpic d’“emancipar” no “una classe particular,” el proletariat, “sinó tota la humanitat alhora” (“Socialism,” 685). Un tal desig humanitari marca, com veurem, el text de Cerdà. Tot i ésser així, n’hi ha més. L’historiador i crític de l’arquitectura Manfredo Tafuri, reprenent l’anàlisi marxista del pensament utòpic, declara que “en considerar problemes generals en termes estrictament estructurals, [el marxisme] posà en evidència l’escac al qual la utopia es condemnava: [és a dir] revelà la voluntat secreta dels utopistes d’arribar gairebé a la destrucció implícita en les mateixes hipòtesis utòpiques” (46). Encara

que Tafuri no menciona Cerdà, i encara que el pensament de Cerdà amb prou feines es pot reduir a “termes estrictament estructurals,” alguna cosa de destructiva empaita, tanmateix, la visió de Cerdà –a l’igual que la de tots els pensadors utòpics, Marx i Engels inclosos, a desgrat d’ells (com diu encertadament Françoise Choay respecte a William Morris, en la crítica marxista pot haverhi un intent d’“échapper à l’utopie par l’utopie” [285]). En parlar de destrucció, no em refereixo a l’enderrocament de les muralles, és a dir a una destrucció necessària per a una construcció més expansiva, sinó a una altra destrucció que, als ulls de Cerdà, acompanyaria la negació, indiferència o incapacitat de construir d’una manera més expansiva.

La preocupació per les condicions de la classe obrera resulta indestriable de la preocupació per una possible revolució obrera. Sobre aquesta possibilitat, la qual pren la força d’una veritable necessitat històrica, Cerdà en diu el següent:

las exigencias de esa nueva civilización que se levanta joven, vigorosa y prepotente, montada en el vapor y armada de la electricidad, son justas y muy atendibles, y lo que es más, que no cabe desatenderlas, porque sería fácil que las impusiese a la fuerza, o arrancase su satisfacción a la vieja sociedad con estrepitosa y tremenda violencia. No hay que hacerse ilusiones: la humanidad que hoy más que nunca posee el sentimiento de su propia dignidad, no se prestará por mucho tiempo a vivir comprimida en esa especie de camisa de fuerza en que al presente se encuentra aprisionada (15).

La camisa de força en què es trobava Barcelona serà desfeta o pels poders establer ts o pels poders –mitjançant una revolució– encara per establir-se. L’amenaça d’una guerra civil (entre Catalunya i el poder central) s’entrellaça amb l’amenaça més poderosa perquè més real d’una guerra de classes, i ambdues s’afegeixen a les amenaces sanitàries ja esmentades. Si Cerdà, genüinament preocupat per la situació infrahumana de la classe obrera, no pot apel·lar al sentit de justícia i raó de la classe dominant, almenys pot apel·lar al seu instintde conservació. Val a dir que la por a la revolució plana per damunt de l’aprovació de l’Eixample.Evidentment, aquesta por no casa gens amb una visió marxista de l’emancipació proletària. Però el que interessava a Cerdà era alguna cosa com el desplaçament del conflicte de classes mitjançant la redistribució no de la riquesa sinó de l’espai. En el seu intent d’evitar tota manifestació de violència, busca un remei que presumptament no fa mal a ningú. Segons Antonio López de Aberasturi, amb Cerdà, “l’espai pren, doncs, un valor curatiu; és un mitjà terapèutic contra els ‘mals’ de la societat” (24).

Les malures de la societat incloïen l’explotació i la revolució; ara bé, per molt que Cerdà rebutgés la primera, no abraçà mai la segona. En això, Cerdà, malgrat la seva afinitat amb el socialisme utòpic, no pot desfer-se del tot del llegat del baró Georges Eugène Haussmann, el qual dirigí, sota Napoleó III, la transformació de París després dels conflictes polítics de 1848 i un rebrot de còlera el 1849. Haussmann s’encarregà d’obrir avingudes, bulevards i grans encreua-

116Treballs de la SCG, 63, 2007

ments, de realitzar la grande croisée mitjançant la qual la ciutat primer es tallaria i després es tornaria a lligar de manera més eficaç. També s’encarregà d’estendre i de perfeccionar el sistema de clavegueres, gràcies al qual la ciutat s’anà fent cada cop més subterrània, així com d’annexionar els pobles dels afores, amb els quals la ciutat duplicà la seva superfície i la seva població. Com a part principal de les obres, un nombre espectacular d’edificis van ser expropiats i enderrocats; barris sencers van ser tirats a terra; milers de ciutadans pobres van ser forçosament desallotjats i desplaçats. De l’Île de la Cité, el cor històric de París, Haussmann en deixà tan sols Nôtre Dame, d’ençà d’aleshores monumentalitzat d’una manera aclaparadora. Malgrat la resistència popular, el París de Haussmann es racionalitzà en termes de sanitat, comunicació, productivitat i, més agressivament, control. En les paraules del crític David Jordan: “la convergència de l’urbanisme autoritari i les estructures noves del capitalisme desfermaren la haussmannització” (247). A Jordan, autor d’un estudi sobre el baró, el preocupa, però, que: “el clixé segons el qual [les demolicions de Haussmann] foren motivades principalment pel desig de defensar París de la insurrecció subestimi els seus beneficis” (188). D’altres crítics, també lectors de la història, no s’han mostrat tan cautelosos. Recordant que “Haussmann s’havia autoanomenat ‘artista de la demolició’,” l’alemany Walter Benjamin declarà que “el veritable propòsit de l’obra de Haussmann era assegurar la ciutat contra la guerra civil” (160); mentre que Guy Debord, més contundent encara, asseverà que “des de qualsevol perspectiva que no sigui la del control policial, el París de Haussmann és una ciutat feta per un idiota, ple de soroll i fúria, que no significa res” (5). Sigui quina sigui la veritat final, París romania el centre d’un imperi poderosíssim i esdevenia, d’acord amb la famosa formulació de Walter Benjamin, “la capital del segle XIX.” Pace Debord, el París de Haussmann significava força, i es convertia en l’enveja de moltes altres ciutats, entre les quals, no cal dir-ho, Barcelona. Pel que sembla, Cerdà va visitar París el 1856, quan la ciutat ja s’havia lliurat a unes obres públiques veritablement immenses, i en va quedar impressionat. La impressió, però, no va ser tan forta perquè Cerdà canviés de parer polític; malgrat determinades similituds, les seves preocupacions per la possibilitat d’un esclat revolucionari no eren gens les de Haussmann. La retòrica de la Teoría, amb freqüència heroica i autocongratulatòria, té, com ja he indicat, una funció estratègica, dirigida als oficials militars i governamentals a Madrid, així com –tot i que en molt menor grau– als propietaris i empresaris més poderosos a Barcelona. Cerdà funcionà, doncs, com a polític, no sols com a enginyer, topògraf o reformador, i ocupà diversos càrrecs públics, sempre de signe liberal, esquerrà, o llibertari (López de Aberasturi, 37). En resum, per problemàtiques que siguin les comparacions amb Marx i Engels, les comparacions amb Haussmann, demonitzat per tota una gamma de crítics, resulten encara més problemàtiques. Les comparacions més convincents, tot i que gens senzilles (i encara relativament poc estudiades), s’han de buscar en el ja al·ludit comunisme o socialisme utòpic i en les obres de figures com RobertOwen, Charles

Els llocs d’enlloc: Aspiracions utòpiques i limitacions materials del

Fourier i, de forma especialment intensa, Étienne Cabet. Voyage en Icarie de Cabet, publicat en 1842 (tot i que havia aparegut dos anys abans amb un pseudònim i títol diferents, Voyage et aventures de Lord William Carisdall en Icarie. Traduit de l’anglais de Francis Adams par Th. Dufruit) és especialment significatiu, ja que presenta una societat racional basada en els principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Les idees de Cabet, difoses per diverses revistes i diaris (entre els quals hi ha La fraternidad, de Narcís Monturiol), van tenir un impacte considerable a Catalunya, i van motivar, en part, els cors de Clavé. Voyage en Icarie fou traduït al castellà per Francisco Orellana i Narcís Monturiol, aquest últim cèlebre pels seus experiments amb el submarí, i una altra obra de Cabet, Història popular de la revolució francesa (1839-40), fou traduïda per Abdó Terrades, dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres. En el pas sempre accidentat de la teoria a la pràctica, un grup de catalans participà en la malaurada fundació d’una colònia utopicocomunista als Estats Units; d’altres no anaren tan lluny i van experimentar amb una comunitat icariana al Poble Nou (1846-47). Els Jocs Olímpics de 1992 van tornar a posar de relleu –per a uns quants assabentats, és clar– la utopia de Cabet en la forma de la Nova Icària.Per a Robert Hughes, el nom és “absurd” (263), però sols ho és si hom té una visió segura, teleològica i gens irònica de la història. Sigui com sigui, la Icària imaginada de Cabet marca la Barcelona de Cerdà tant com, si no més que, el París real –i imaginat– de Haussmann. Icara, capital d’Icària, amb els seus carrers ben ordenats, les seves divisions igualitàries, la seva tendència a la uniformitat (la variació d’estils arquitectònics no suposa cap jerarquia estètica o econòmica), prefigura l’Eixample, la nova ciutat, és a dir, la Nova Barcelona. Però això tampoc és veritat del tot. Hi ha, en la mateixa forma del pla Cerdà, en la seva conceptualització de l’espai, una diferència fonamental amb l’utopia cabetiana. Icara és en essència una ciutat circular (Cabet, 20), i com a tal segueix fidelment tota una història de ciutats i estructures utòpiques, les quals tendien a ser, com ha demostrat Franco Borsi entre d’altres, circulars, concèntriques i tancades –simbòlicament emmurallades, doncs (26). L’illa de More, la cúpula de Brunelleschi, el projecte radial de Rovira i Trias, com després el projecte per a una cúpula sobre Manhattan de Buckminster Fuller o el projecte per a una ciutat marina cilíndrica de Kiyonari Kikutake, tots, amb totes les seves enormes diferències, fan un mena d’homenatge –sobretot els més recents– al tancament de la ciutat, a la seva limitació. Però es la ruptura dels límits, la superació de les limitacions, l’obertura del clos, el que marca el pla Cerdà en els seus aspectes tant utòpics com materials (els dos van de la mà, és clar). La ciutat il·limitada, racional i ordenada però il·limitada, equitativa i igualitària però il·limitada: heus aquí l’aspecte més duradorament utòpic de la visió de Cerdà, lluny de sospitar que el nou món de comunicacions, moviments i intercanvis que se li presentava “vigorós i jove” esdevindria un món globalitzat i ferotgement neoliberal en què les fronteres –o almenys determinades fronteres– es guardarien amb tota la sofisticació tecnològica del present i amb tota la passió racista del passat, un món globalitzat i ferotjament neoli-

118Treballs de la SCG, 63, 2007

Brad Epps

beral en què les ciutats, convertides en macrociutats, no sols s’estendrien per vastes zones de terra sinó que es convertiren en el destí alhora desitjat i temut de milions de persones a la recerca, elles també, d’una vida millor, més sana i més lliure, en un lloc que encara, en un sentit molt pregon, continua sent enlloc.

Bibliografia

BENJAMIN, Walter. “Paris, Capital of the Nineteenth Century.” En Reflections: Essays, Aphorisms, Autobiographical Writings. Trans. Edmund Jephcott. New York: Scocken, 1986. 146-162.

BORSI, Franco. Architecture and Utopia. Trans. Deke Dusinberre. Paris: Hazan, 1997.

CABET,Etienne. Voyage en Icarie. Paris: Ressources, 1979.

CERDÀ, Ildefonso. Teoría general de la urbanización. Barcelona: Instituto de Estudios Fiscales, 1968.

Cerdà: Ciudad y territorio: Una visión del futuro: Catálogo de la Exposición Cerdà . Barcelona: Barcelona/Madrid: Fundació Catalana per a la Recerca/Sociedad Editorial Electa España, 1996.

CHOAY, Françoise. La règle et le modèle: Sur la théorie de l’architecture et de l’urbanisme.Paris: Seuil, 1996. The Rule and the Model: On the Theory of Architecture and Urbanism.Ed. Denise Bratton. Cambridge: MIT Press, 1997.

CIORAN,E.M. Histoire et utopie. Paris: Gallimard, 1960.

CROWE,Norman. Nature and the Idea of a Man-Made World: An Investigation into the Evolutionary Roots of Form and Order in the Built Environment . Cambridge: MIT Press, 1995.

DEBORD, Guy. “Introduction to a Critique of Urban Geography.” En Situationist International Antholog y.Ed. and Trans. Ken Knabb.Berkeley: Bureau of Public Secrets, 1981. 5-8.

E NGELS , Friedrich. The Condition of the Working Class in England . Trans. Florence Kelley-Wischnewetsky and Friedrich Engels. Oxford: Oxford UP, 1993.

—. “Socialism: Utopian and Scientific.” En The Marx-Engels Reader. Ed. Robert C. Tucker. New York: W. W. Norton & Company, 1978. 683-717.

EPPS,Brad. “Modern Spaces: Building Barcelona.” En Iberian Cities.Ed. Joan Ramon Resina. New York: Routledge, 2001. 148-197.

GAZIEL. Tots els camins duen a Roma: Història d’un destí (1893-1914). Memòries, I.2Volums. Barcelona: Edicions 62, 1981.

H ORTA , Gerard. L’espai clos: Fòrum 2004: Notes d’una travessia pel no-res . Barcelona: Edicions de 1984, 2004.

HUGHES, Robert. Barcelona. Trad. Francesc Roca. Barcelona: Anagrama, 1992.

JORDAN, David P. Transforming Paris: The Life and Labors of Baron Haussmann. New York: The Free Press, 1995.

Els llocs d’enlloc: Aspiracions utòpiques i limitacions materials del Pla Cerdà 119

LÓPEZDE ABERASTURI,Antonio. Introd. La theorie generale de l’urbanisation. Ildefons Cerdà. Trans. López de Aberasturi. Paris: Seuil, 1979.

LUCENA Giraldo, Manuel. A los cuatro vientos: Las ciudades de la América Hispánica. Madrid: Marcial Pons Historia, 2006.

MENDOZA,Eduardo. La ciudad de los prodigios.Barcelona: Seix Barral, 1986.

MONLAU, Pere Felip. Introd. Antoni Jutglar. Condiciones de vida y trabajo en España a mediados del siglo XIX.Barcelona: Anthropos, 1984.

PALOL, Miquel de. El jardí dels set crepuscles.Barcelona: Columna, 2003 ed.

PUIGI CADAFALCH,Josep. “La Plaça de Catalunya.” Escrits d’arquitectura, art i política. Ed. Xavier Barral i Altet. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003. 253-269.

RIBASI PIERA,Manuel. Barcelona i la Catalunya-ciutat. Barcelona: Angle, 2004.

SAGARRAI TRIAS, Ferran. “Les idees per a l’Eixample.” ¡¡¡Abajo las muralles!!! Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2004. 85-95.

SAURA CARULLA, Magda. Història de l’Eixample: Una metodologia de disseny. Barcelona: Edicions UPC, 1997.

SOLDEVILA,Carles. Fulls de dietari: Una antologia. Barcelona: Nova Biblioteca Selecta, 2004.

TAFURI,Manfredo. Architecture and Utopia: Design and Capitalist Development. Cambridge, Ma.: MIT Press, 1994.

TERÁN,Fernando de. Historia del urbanismo en España: Siglos XIX y XX. Vol. 3. Madrid: Cátedra, 1999.

TRILLO DE LEY VA,Manuel. “La Exposición ‘Cerdà. Ciudad y Territorio’ en Andalucía: Las ciudades andaluzas del siglo XIX.” En Cerdà, ciudad y territorio: Catálogo para la Exposición en Andalucía. Seville: Junta de Andalucía, 1996.

VERDAGUER,Jacint. Pàtria Ed. Narcís Garolera. Barcelona: Edicions de 1984, 2002.

Els programes comarcals de desenvolupament rural a Catalunya: la iniciativa Leader i el programa

Proder1

Santiago Roquer Soler

Universitat Rovira i Virgili. Grup de Recerques Urbanes i Rurals

Resum

S’analitzen dos instruments de la política de supor t al desenvolupament rural amb finançament europeu, concretats al cas de Catalunya. Ens referim a la iniciativa europea LEADER (iniciada el 1989 i aplicada en tres convocatòries) i el programa espanyol PRODER, inspirat en l’anterior i creat amb l’objectiu d’estendre la metodologia del primer a bona part del món rural. Per a ambdós, s’estudien i comparen els objectius i plantejaments bàsics, les mesures o accions subvencionables, els territoris que han resultat afavorits i els resultats assolits. La metodologia de desenvolupament rural de tots dos programes es basa en els processos de baix a dalt o de caire endogen, comptant-hi amb la constitució de Grups d’Acció Local. En particular es valora la inversió generada pels PRODER i el seu repartiment per sectors d’activitat. El balanç global d’aquests instruments és positiu; entre altres efectes s’ha afavorit la presa de consciència sobre les potencialitats del propi territori i la seva posada en valor.

1.Vull fer constar el meu agraïment al professor Jordi Blay, membre del Grup de Recerques Urbanes i Rurals, amb qui comparteixo des de fa anys investigacions i treballs aplicats sobre els programes comarcals de desenvolupament rural a Catalunya, de manera que, tot i que el text és responsabilitat de qui signa el treball, molts dels plantejaments, de les idees i dels resultats presentats són fruit d’un esforç compartit amb ell i amb altres membres del grup de recerca.

Paraules clau: desenvolupament rural, Catalunya, PRODER, LEADER, comarca.

Resumen

Se analizan dos instrumentos de la política de apoyo al desarrollo rural con financiación europea, en referencia al caso de Cataluña. Se trata de la iniciativa europea LEADER (iniciada en 1989 y aplicada en tres convocatorias) y el programa español PRODER, inspirado en el anterior y creado con el objetivo de extender la metodología del primero a buena parte del mundo rural. Para ambos se estudian y comparan los objetivos y planteamientos básicos, las medidas o acciones subvencionables, las comarcas que han resultado favorecidas y los resultados conseguidos. La metodología de desarrollo rural de los dos programas se basa en los procesos de abajo arriba o de carácter endógeno, contando para ello con los llamados Grupos de Acción Local. En particular se valora la inversión generada por los PRODER y su reparto por sectores de actividad. El balance global de estos instrumentos es positivo; entre otros efectos se ha favorecido la concienciación sobre las potencialidades del propio territorio y su puesta en valor.

Palabras clave: desarrollo rural, Cataluña, PRODER, LEADER, comarca.

Abstract

In this paper, I analyze two European funded policy instruments to support rural development in Catalonia: the initiative LEADER (started in 1989 and applied in three different calls) and the Spanish program PRODER inspired by the former but with the idea to extend its methodology to the whole rural environment. In both cases, I study and compare the goals and its standpoints, the actions suitable to be subsidised, the areas (comarques) that have been favoured and the final outcomes. The methodology of rural development for both programs is an endogenous bottom up process with the support of Local Action Groups. It is highly valued the investment generated by de PRODER and its wide distribution among different areas of activity. We conclude to say that the overall balance of all these instruments is positive, and among other positive effects it favoured the acknowledgment of the potential value of the territory.

Keywords: rural development, Catalonia, PRODER, LEADER, comarca.

Abans d’entrar en la matèria objecte de la conferència, voldria agrair a la Junta Directiva de la Societat Catalana de Geografia i de manera especial al seu President, Dr. Francesc Nadal, la deferència que ha tingut de convidar-me a pronunciar aquesta conferència en una institució, la Societat Catalana de Geografia, a la qual em vaig inscriure quan encara era estudiant de la Universitat de Barcelona i, a més, en un any tant important com és el del centenari de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, la institució mare que acull en el seu si a diverses societats científiques com la nostra.

La finalitat fonamental del present text és estudiar els objectius i plantejaments bàsics, les mesures o accions subvencionables, els territoris afavorits i els resultats dels programes comarcals de desenvolupament rural duts a terme a Catalunya des dels últims anys del segle passat fins a l’actualitat, corresponents a l’aplicació de les diverses iniciatives Leader i al programa Proder, un programa inspirat i força similar al d’aquesta iniciativa.

1. La Unió Europea i el desenvolupament Rural: la metodologia Leader

Abans d’entrar en l’objectiu principal de l’estudi, convé recordar a tall d’introducció el context en què operen aquests programes comarcals i sobretot la metodologia que els és pròpia, la metodologia Leader, que té com a aspecte més representatiu l’anomenat “bottom up”. És prou sabut que la política agrària ha estat des de la seva fundació un dels grans temes d’actuació de la Unió Europea. Durant les primeres dècades l’objectiu se centrava sobretot en la producció i no serà fins a finals dels anys vuitanta quan sorgirà la preocupació pel desenvolupament integral dels territoris rurals de la Unió, afectats amb més o menys intensitat per problemes prou coneguts tant de tipus econòmic (crisi de l’explotació agrària tradicional, escassa diversificació de les activitats econòmiques, pèrdua de serveis al món rural, etc.), sociodemogràfics (despoblament, desequilibri de la sex-ratio per la major emigració femenina, caiguda dramàtica de la natalitat, envelliment, creixement natural negatiu, pèrdua de la cultura tradicional, etc.) i ambientals. La resposta a aquesta greu situació donarà lloc a l’aparició d’una política de suport al desenvolupament rural, constituint-se en el denominat segon pilar de la PAC. Aquesta política de suport al desenvolupament rural es desenvolupa a dos nivells o marcs diferents: un de tipus general, i econòmicament el més important, per a tot el món agrari i rural, que actualment s’aplica a través dels Plans de Desenvolupament Rural (PDR) i un segon nivell, centrat només en determinats territoris, adreçat fonamentalment a la diversificació econòmica i gestionat globalment mitjançant una metodologia nova, la denominada metodologia Leader, basada en el desen-

Figura 1

El

“bottom

up” de la iniciativa Leader

PROGRAMA TERRITORIAL

Valoració

-Espais naturals

-Patrimoni cultural

-Produccions

Població

Bottom-up: GAL

Font: Blay, Roquer, 2002, modificat.

volupament de baix a dalt, és a dir el “bottom-up”, i incloent altres característiques innovadores que ja comentarem. Econòmicament és una iniciativa molt més modesta però que es convertirà en una referent per al desenvolupament rural. Observi’s que es parla no de programa sinó de iniciativa, que és el terme que fa servir la Unió Europea quan es tracta de programes experimentals i innovadors.

1.1 Característiques de la iniciativa Leader

Es prou conegut que Leader és un acrònim fruit de les paraules franceses “Liaisons Entre Actions de Développment de l’Economie Rurale”, que traduït al català permet mantenir l’acrònim ja que parlaríem de Lligams Entre Accions de Desenvolupament de l’Economia Rural. Es tracta d’un programa de suport a accions de diversificació de l’activitat econòmica en zones rurals, gestionat, com ja s’ha dit, a través d’una metodologia específica. En què consisteix aquesta metodologia? Quines són les seves característiques definitòries? Se’n poden destacar les següents:

a) L’enfocament territorial i el caràcter endogen.A partir d’un un territori bastant petit i força homogeni, es tracta d’establir un programa comarcal amb una estratègia de desenvolupament que tingui com a objectiu la posada en valor dels recursos propis d’aquest territori, les seves potencialitats específiques, cosa que li dóna aquest caràcter endogen.

b) L’enfocament ascendent: la constitució del Grup d’Acció Local. Es tracta d’una visió del desenvolupament que es basi en la gent del propi territori, és a dir que siguin els seus habitants els agents, alhora que beneficiaris, del programa de desenvolupament. Amb aquesta finalitat cada territori ha de constituir un organisme, el Grup d’Acció Local (GAL), amb presència de socis representants tant del sector públic com privat (Ajuntaments, Consell Comarcal, associacions empresarials, sindicats, associacions socials, culturals, etc.) que és converteix en el responsable de dissenyar el programa, i, si és aprovat per les instàncies superiors, de gestionar-lo: aprovar-ne el pressupost, decidir les accions subvencionables i el grau de finançament, tot això mitjançant criteris prefixats per la normativa general o pel propi grup, elegir l’equip tècnic responsable de gestionar el programa, etc.

Tot el que acaben d’explicar es pot resumir en l’esquema de la figura 1. El programa territorial de desenvolupament es basa en dos pilars: a) per una banda busca aprofitar les potencialitats i especificitats de la zona, que es concreten especialment en un medi rural sovint molt valuós, en un patrimoni cultural propi i en unes produccions específiques, tots ells sovint fortament interrelacionats. b) per altra, s’ha de basar en la població del propi territori que, per una banda, és la responsable de les accions de desenvolupament i per tant la beneficiària de les subvencions, i per l’altra és la responsable de la seva gestió. Això es concreta a través de la constitució del Grup d’Acció Local (GAL) responsable del disseny i la gestió del programa de desenvolupament territorial.

c) La innovació i l’efecte demostració. Els trets que s’acaben d’assenyalar són els més representatius de Leader, els que l’han fet un referent en el món del desenvolupament rural. Presenta, tanmateix, algunes altres característiques rellevants. Per exemple, a través de diverses formulacions, en els tres programes Leader apareix la idea que han de ser programes o accions que resultin diferents, noves, d’acord amb la concepció de les iniciatives comunitàries com a laboratoris d’experimentació socioeconòmica. A Leader I es potenciava la diversificació econòmica, mentre que a Leader II es volia que les accions fossin innovadores, sigui en el producte o servei ofert, en els processos de producció o de gestió, etc. Finalment Leader +faun pas més i estableix que tot el programa ha de demostrar el seu “caràcter pilot amb la creació d’instruments que permetin emprendre vies de desenvolupament sostenible, noves en comparació amb les pràctiques exercides en el passat i concebudes i aplicades en el marc d’altres programes” (DOGC, 3478/ 21/09/01, pàg. 14301). Aquest caràcter innovador es complementa amb la idea que les accions han de tenir la capacitat de actuar com models a seguir, tant en el propi territori com en altres, és el que se’n diu l’efecte demostració. En tot cas ja tindrem ocasió més endavant de comentar el significat real d’aquest caràcter innovador. Els

126Treballs de la SCG, 63, 2007

Roquer

d) La multisectorialitat de les accions i la seva interrelació. La idea de la integració ja ha d’aparèixer en el programa de desenvolupament,2 però a més es busca potenciar aquelles accions de caràcter més o menys multisectorial i que a més generin sinergies entre els diversos sectors, especialment amb l’activitat agrària. Realment aquesta característica es podria considerar una faceta més de la innovació i, de fet, quan es tracta d’establir el grau de subvenció es pot tenir com un criteri que mesura la seva capacitat innovadora.

e) La cooperació i el treball en xarxa. Finalment la iniciativa Leader busca potenciar la cooperació entre territoris a fi i efecte d’afavorir l’intercanvi d’experiències, és a dir per facilitar l’efecte demostració. Això ha comportat varies actuacions. Per una banda, s’estableix una determinada quantitat econòmica per a la cooperació entre territoris, a Leader II només podia ser de tipus transnacional, mentre que a Leader + s’ha ampliat a grups del propi país. Aquesta cooperació ha permès l’intercanvi d’experiències a través de jornades, visites, etc. i en certs casos ha suposat la creació de xarxes estables de territoris que col·laboren a partir de determinats elements comuns, per exemple, comarques especialitzades en determinades produccions (vi, oli, formatges, etc.), en espais naturals més o menys semblants i singulars (parcs naturals, per exemple), en trets culturals comuns (el paisatge de les construccions de pedra seca, per posar un cas), en estratègies de desenvolupament molt properes (centrades per exemple en les produccions de qualitat), etc. Per altra banda, per part de la pròpia Unió Europea i dels estats membres s’han creat organismes destinats específicament a promoure i facilitar aquest cooperació, com va ser el cas del Observatori Europeu Leader II, que tenia la seva rèplica espanyola en la “Unidad Española del Observatorio Europeo Leader”, i en l’actual “Célula de Promoción y Animación del Desarrollo Rural”, vinculada amb l’Observatori Europeu Leader +.3

2. Les anteriors iniciatives Leader a Catalunya: una visió ràpida de la iniciativa Leader II

La primera iniciativa Leader és va desenvolupar aproximadament entre 1989 i 1993 i en el cas de Catalunya se’n van veure beneficiades només dues zones, la del Pallars, que aglutinava les dues comarques d’aquest territori, i la Terra Alta.

2. Javeurem més endavant com aquesta idea es reforça a Leader +, on es parla que el programa ha de girar entorn d’un aspecte dominant i aglutinador.

3. De fet el Grup de Recerques Urbanes i Rurals de la URV ve col·laborant, en l’àmbit dels grups catalans, amb aquest organisme des del període de vigència de Leader II fins a l’actualitat.

2.1 Els territoris Leader II a Catalunya

Per la seva banda, aproximadament en el període que va de 1994 a 1999 es va desenvolupar la iniciativa Leader II,4 que en el cas català es va dur a terme a 10 zones, tal com es pot veure al mapa de la figura 2. Hi trobem els dos territoris ja esmentats de Leader I, i vuit territoris nous: tres corresponen exactament a les comarques que els donen nom, Garrotxa, Conca de Barberà i Priorat, altres tres són només parts d’una comarca, l’Alt Urgell Sud, el Berguedà, corresponent a només la zona sud de la comarca, i un molt petit sector de l’Alt Empordà, només 6 municipis, que van prendre el nom de Salines-Bassegoda; finalment, a la zona de l’Ebre apareixen dos territoris pertanyents a les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera, però sense respectar els límits comarcals, sinó que el grup Lidebre agrupava els municipis de les ribes, de la plana i del delta, mentre que el grup Massís dels Ports incloïa els municipis d’aquestes comarques que comparteixen aquest conjunt muntanyós. Observi’s que amb l’excepció de Lidebre, es tracta de territoris de muntanya o amb nombrosos municipis que podríem qualificar de muntanya mitjana, mentre que no hi són presents altres territoris rurals més planers, com els del centrei sud de Lleida.

2.2 Objectius i mesures subvencionables a Leader II

La normativa sobre la qual s’havien de basar els respectius programes comarcals fixava, en primer lloc, una sèrie d’objectius, com és ara la creació/consolidació de llocs de treball, la millora dels recursos humans de la zona, la valorització d’allò que és propi de cada territori (recursos, espais naturals, produccions, patrimoni cultural), el fre al despoblament rural i la millora de la qualitat de vida de la població rural. Al mateix temps establia prioritats a l’hora de seleccionar les accions, entre les quals convé destacar dues: la prioritat per a accions promogudes per dones i joves i per aquelles accions que asseguressin la sostenibilitat ambiental.

D’acord, doncs, amb aquests objectius i tenint en compte aquestes prioritats, les accions que es podien subvencionar a través de Leader II s’agrupaven en 6 tipus de mesures, totes elles incloses en un gran bloc que prenia el nom de fase o mesura B, que agrupava les accions del Programa d’Innovació Rural.5 Les dues primeres mesures no tenien un caràcter directament productiu, ja que servien per a finançar el funcionament del propi grup; mesura B1, i a la formació, mesura B2. Com veurem més endavant el seu pes en el total d’inversions de la Iniciativa va ser molt petit.

4. Es diu aproximadament ja que en realitat tant l’inici com el tancament dels programes han sofert certs retards.

5. Va existir també una fase A anomenada d’adquisició de capacitats destinada a la posada en marxa dels respectius Grups d’Acció Local i a la preparació del programa de desenvolupament rural.

128Treballs de la SCG, 63, 2007 Santiago Roquer

Figura 2

Els territoris Leader II a Catalunya

Font: Blay, Roquer, 2002, modificat.

Les tres mesures directament productives, que s’emportaren la major part de la inversió i que més responien a l’objectiu de fomentar la diversificació econòmica en el món rural, van ser les mesures B3, que incloïa totes les accions lligades al turisme rural, la B4, dedicada al “suport a les petites i mitjanes empreses, l’artesania i els serveis de proximitat” i la B5, centrada específicament en el suport a la valorització i comercialització de la producció agrària, es a dir a totes aquelles activitats que a partir de la producció agrària i pesquera autòctona permeten obtenir en el propi territori el màxim de valor afegit. Existia, per últim, una mesura B6 que promovia la conservació i millora del medi ambient, del patrimoni i de l’entorn; perseguia promoure una altra de les grans finalitats de Leader, la de la defensa del patrimoni rural, tant des de la vessant natural com de la de tipus cultural: les construccions, el paisatge, les tradicions, el folklore, els costums etc.

Finalment, Leader II contemplava també una mesura C, dedicada a la cooperació transnacional, activitat amb molt poc èxit a Catalunya, com es veurà a continuació.

2.3 Els resultats de Leader II, una breu panoràmica

Ja hem estudiat en una altra part amb més detall els resultats de Leader II (Roquer, Blay, Cabistany i García 2005), de manera que aquí n’oferim només una panoràmica general. El desenvolupament dels 10 programes comarcals va suposar que se subvencionessin 1.289 accions, cosa que va representar unes inversions totals aproximades de 14.322 milions de ptes., és a dir, entorn a 86,1 milions d’euros. A la figura 3 s’ha representat l’inversió total a Catalunya desglossada per mesures, comparant-la amb la pressupostada. De l’observació d’aquest gràfic en destaquen clarament dos fets: en primer lloc, es pot veure el fortíssim predomini de les tres mesures directament productives, de manera que conjuntament van representar més del 87 % de tota la inversió, un 33,1% en cadascuna de les les mesures B3 (Turisme Rural), i B4 (Pimes) i un 21,2% a la mesura de suport a les activitats agroalimentàries, B5. En segon lloc, s’observa que la inversió va ser sensiblement més alta que el pressupost i, un cop més, les grans diferències es donen en les tres mesures que acabem d’esmentar. Aquest fet suposa un indici clar de l’èxit de la iniciativa, amb una implicació molt forta del sector privat. Al mateix temps aquest fet indica que els grups van haver d’optar per una menor subvenció per acció.

Pel que fa a la diferenciació comarcal de cadascuna de les mesures (figura 4) es poden veure força bé les especificitats i singularitats de cada zona, molt en la línia del caràcter endogen que es busca en les iniciatives Leader. Així, per exemple, la mesura dedicada al turisme rural és totalment dominant en 3zones: Salines-Bassegoda, Alt Urgell Sud i Pallars, que corresponen als territoris més pirinencs, més de muntanya, que d’un temps ença han fet del turisme una de les seves activitats predominants. Convé assenyalar, tanmateix, que la mesura dedicada al turisme rural va representar valors també força elevats a quasi totes les comarques, convertint-se d’alguna forma en l’activitat que més ha quedat vinculada als programes de desenvolupament rural. Aquest és un fet comú a moltes altres Comunitats Autònomes, com el cas d’Aragó (Climent, Frutos, Ruiz, 2000), Castella-Lleó (Martín, 2000), i a províncies com Màlaga (Rodríguez, Larrubia, 2000), etc.

Per la seva banda, es remarcable i molt lògic el pes de la mesura de suport a les Pimes, (B-4), a comarques de vella tradició industrial, com la Garrotxa i el Berguedà, o emergents, com la Conca de Barberà. Més sorprenent és el cas de la Terra Alta i el Massís dels Ports on aquesta mesura presenta valors també elevats. En tercer lloc, destaca l’elevada proporció de la mesura de suport a la indústria agroalimentària a les comarques amb una forta activitat agropecuària del sud del Principat. El cas més significatiu és el del Priorat, on més de la meitat de les subvencions van anar a aquesta mesura, en relació sobretot a l’auge de la producció vinícola (amb dues denominacions tan prestigioses com Priorat i Montsant) però també de producció oleícola, emparada sota la denominació d’origen Siurana. Un bona representació d’aques-

130Treballs de la SCG, 63, 2007 Santiago Roquer

Figura 3

Inversions per mesures a Leader II - Conjunt de Catalunya

milionspta

B1-Funcionamentgrup

B2-Formació

B3-Turismerural

B4-Pimes

B5-Agroalimentari

B6-MediAmbientiPatrimoni

B7-Cooperaciótransnacional

Mesures

Pressupostat Inversió

Font: Elaboració pròpia a partir de DARP (2003).

ta mesura s’observa també a les 3 zones de les Terres de l’Ebre, Terra Alta, Lidebrei Massís dels Ports, si bé aquestes dues zones es mostren com les més equilibrades en la distribució de les mesures, reflex, segurament, d’una activitat també força diversificada.

3. Els programes del darrer quinquenni: Leader + i el Proder

A partir de l’any 2001 fins al moment present aproximadament s’han desenvolupat a Catalunya dos programes de desenvolupament rural: la iniciativa comunitària Leader +, continuació de Leader II, i el programa Proder. D edicarem la par t fonamental del article a l’anàlisi d’aquests dos programes.

Els programes comarcals de desenvolupament rural a Catalunya...

Figura 4

Distribució per Mesures de la inversió dels grups Leader II (%)

Leader II

B6 MA. i Patrim. B5 Agroaliment. B4 Pimes B3 Turisme Rural B2 Formació B1 Func. Grup

Font: Elaboració pròpia a partir de DARP (2003).

3.1 Les característiques del programa Leader +

Com acabem de veure, Leader + és la tercera de les iniciatives amb aquest nom i, en el marc de la metodología Leader, vol incidir en el seu caràcter pilot i, com veurem a continuació, en una estratègia integrada que ha de girar entorn a un o varis aspectes aglutinadors.

Els objectius. Els objectius generals de la iniciativa no variaven substancialment de programes anteriors i eren els següents ( DOGC 21/09/2001):

-La valoració del patrimoni natural i cultural.

-La creació de llocs de treball a través d’una millora socioeconòmica i la potenciació dels recursos humans.

-El desenvolupament i valoració de la cadena agroalimèntaria.

-La modernització i diversificació de la indústria rural.

-La modernització i el desenvolupament integral del turisme rural.

-La consolidació de realitzacions dels Leaders anteriors.

-La consolidació dels GAL ja existents i la millora de la seva gestió i participació.

Observi’s com els dos últims objectius semblen assenyalar la voluntat de consolidar els territoris que ja gaudien de Leader II, mentre que el Proder es destinaria més a territoris sense experiència prèvia en la gestió d’aquests programes. Veurem, més endavant, com en bona part així va succeir.

L’estratègia de desenvolupament: els aspectes aglutinats.A l’estratègia de desenvolupament hi trobem la part més important i innovadora de la iniciativa Leader +: la que fa referència a la necessitat que l’estratègia presenti un caràcter integrat i giri entorn d’un o varis aspectes aglutinadors. El text del DOGC, que recull la normativa europea de Leader + diu el següent:

“... ha de ser una estratègia integrada que apliqui un enfocament global concertat basat en la interacció dels operadors, els sectors i els projectes, centrada, en principi, en un aspecte dominant representatiu de la identitat, els recursos i els coneixements tècnics específics desenvolupats en la comarca i la capacitat d’aglutinar tots els operadors i els projecte de diversos àmbits en una mateix estratègia de desenvolupament” (DOGC, 3478, 21/09/2001, pàg. 14301)

Aquest llarg i complex paràgraf, que no resulta pas fàcil d’interpretar, insisteix en els trets característics de Leader +, “l’enfocament global”, l’existència d’un “aspecte dominant” que ha de ser representatiu de la comarca i “la capacitat d’aglutinar els operadors i els projectes...”. De fet aquesta voluntat integradora es referma una mica més endavant quan es diu: “En cap cas l’estratègia podrà consistir en una acumulació de projectes o en una mera juxtaposició d’intervencions sectorials” (DOGC, 21/09/01, pàg. 14301), en una clara diferenciació sobre el que havia estat Leader II i el que serà Proder, com veurem més endavant.

Per completar i aclarir el significat del llarg paràgraf anterior, la convocatòria assenyalava quins podien ser les aspectes aglutinants. Els quatre primers eren proposats per la Unió Europea, mentre que la el Programa de Catalunya sobre Leader + n’ha afegia dos més. Vet aquí els sis temes proposats (DOGC, 21/09/01, pàg. 14301):

-La utilització de nous coneixements i noves tecnologies que afavorissin l’increment de la competitivitat.

-Millora de la qualitat de vida de les zones rurals.

-Valoració dels productes locals i la seva accesibilitat als mercats. Aquesta va ser, per exemple, l’estratègia del grup del Priorat, centrat sobretot en el vi il’oli. 132Treballs de la SCG, 63, 2007

-Valoració dels recursos naturals i culturals, estratègia seguida pel grup Lidebre en relació al riu Ebre.

Promoció del territori que li doni una característica de qualitat. Aquesta és, per exemple, l’estratègia del grup de la Garrotxa-Collsacabra que ha donat lloc a la creació de l’anomenat “Codi de gestió sostenible”.

-Acollida de nova població i de pimes.

Sobre la base d’aquest llistat, cada comarca havia d’assenyalar quin era el seu o els seus aspectes aglutinats (n’hi podia haver diversos). Evidentment alguns són més precisos i altres suficientment amplis per que hi poguessin encabir projectes molt diversos, ja que el repte que si li presentava a cada Grup d’Acció Local era que una estratègia molt específica podia ser molt coherent i integradora però deixar a fora molts possibles beneficiaris, mentre que una estratègia molt oberta podia ser considerada una mera acumulació de projectes. La resposta dels grups fou bastant diversa, ja que alguns, com els que hem vist anteriorment, semblen adscriure clarament a una línia bastant precisa, mentre que altres varen buscar una estratègia més àmplia i menys precisa.

A més de l’aspecte aglutinant, l’estratègia havia de presentar altres característiques, que són les pròpies i ja assenyalades anteriorment de les iniciatives Leader:

a)Coherència i arrelament a la comarca, especialment des de la vessant socioeconòmica.

b)Un caràcter pilot mitjançant l’ús de vies de desenvolupament sostenible, mitjançant el desenvolupament de nous productes i nous serveis, a través de nous mètodes que afavoreixin l’explotació dels productes endògens o que facin possible l’enllaç de sectors econòmics allunyats, o que afavoreixin noves formes d’organització i participació.

c) La seva transferibilitat, és a dir la capacitat de transferir les seves experiències a altres territoris mitjançant el treball en xarxa.

d)La complementarietat amb altres programes.

e)La prioritat d’aquelles estratègies que afavoreixin la igualtat d’oportunitats de dones i joves.

Les mesures o actuacions subvencionables. En el marc d’aquesta estratègia global, quines eren les actuacions (allò que a Leader se’n deien mesures) finançables? A més del suport al funcionament del grup, (que constituïa l’actuació a), Leader + contemplava 4 grups d’actuacions o mesures (DOGC, 21/09/01, pàg. 14301):

b)Accions encaminades a l’agroturisme i el turisme rural,

c)Accions de suport i la promoció de les petites i mitjanes empreses

d)Accions de suport a la comercialització, valoració i diversificació de l’activitat econòmica

e)La millora del medi ambient.

Observi’s com, igualment com s’ha vist a Leader II, les subvencions anaven destinades prioritàriament cap als sectors productius, amb l’important afegitó de la millora del medi ambient. Per altra banda, aquesta llista era de fet la que més interessava als Grups d’Acció Local, de manera que, com assenyalàvem anteriorment, es van buscar unes estratègies que permetessin encabir-hi accions pertanyents al quatre grups.

3.2 Característiques del programa Proder

El programa Proder va ser concebut pel Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (MAPA) i les CCAA durant el període de vigència de Leader II a fi i efecte de poder estendre la metodologia Leader de desenvolupament rural a aquells territoris que van quedar fora de Leader II, però només a les regions d’objectiu I, és a dir aquelles amb un PIB inferior al 75% del PIB comunitari, de manera que no es va poder aplicar a Catalunya. L’èxit, però, del programa va fer que en el període de vigència de Leader +, s’estengués també a aquelles comunitats autònomes fora d’objectiu I que així ho incloguessin en el seu Pla de Desenvolupament Rural (PDR). Es tracta doncs d’un programa espanyol (n’existeix un de similar a Finlandia, el POMO) que incorpora la metodologia Leader i que es financia a través de diners del PDR. Catalunya va optar per la implantació del programa al territori rural català, de manera contemporània i paral·lela al Leader +, com un complement d’aquest. De fet la convocatòria es féu el mateix dia (el 21 de setembre de 2001) i la selecció prèvia de les zones elegibles eren les mateixes en les dues convocatòries, de manera que cada territori hagué d’optar per adscriure´s a un o altre programa, ja que s’establia la incompatibilitat entre ells. La similitud és mantenia en la formació d’un Grup d’Acció Local, i, en general, com deia la convocatòria, amb ... “la gestió mitjançant la metodologia Leader, amb una diagnosi i una estratègia global de desenvolupament, de manera que no es realitzin accions de forma independent ni aïllada” (DOGC, 21/09/01, pàg. 14304)

Malgrat aquesta similitud global amb Leader +, Proder presentava algunes diferències importants, especialment en relació l’estratègia i a les mesures subvencionables. Pel que fa a l’estratègia no es demanava que hi hagués un aspecte dominat i aglutinador, ni tampoc havia de tenir el caràcter de pla pilot, cosa que el fa més proper a Leader II que a Leader +. Pel que fa a les mesures finançables, aquestes procedien del Pla de Desenvolupament Rural de Catalunya, i eren les següents:

- Mesura p) Diversificació de les activitats en l’àmbit agrari i afins per augmentar les possibilitats de creació de llocs de treball i d’ingressos alternatius.

- Mesura s) Foment del turisme i l’artesania no alimentària.

- Mesura m5) Foment de la transformació i comercialització de productes de l’artesania alimentària. 134Treballs de la SCG, 63, 2007

Els programes comarcals de desenvolupament rural a Catalunya... 135

Quadre I

Comparació de les mesures subvencionables dels tres programes

Leader II Leader + Proder

A. Adquisició de capacitats

Sí, pero només si són nous grups NO

B1: Suport tècnic al Desenv. RuralSí NO

B2: Formació prof. i suport ocupacióNO NO

B3: Turisme rural

Agroturisme

S: Turisme i i turisme ruralartesania no alim.

B4: Pimes, artesania i serveis Comerc., valorac. i P. Diversificació proxim. diversificació activitatsde les activitats

B5: Valorit. i comercial de prod. Suport i promoció pimesG2. Transf. I agraris comerc. prod. agraris AE (idem G2 però minoristes)

B6: Medi Ambient i PatrimoniMillora Medi AmbientNO

C: Cooperació transnacional També amb grups espanyols i catalansNO

Posteriorment s’hi va afegir una nova mesura del PDR: la mesura G: Millora dels processos transformació i de comercialització de productes agraris realitzades per Pimes i Cooperatives, del sector majorista; i una mesura anomenada AE, corresponent a Ajuts de L’Estat, (d’aquí les sigles) destinats a les activitats agro-alimentàries del sector minorista, de manera que la mesura m5 va quedar englobada en aquesta. Així doncs, finalment els grups van gestionar les mesures p): Diversificació econòmica, la s): Turisme Rural, i les mesures G i AE, relatives ambdues al sector agroalimentari (majorista en un cas i minorista en l’altre), de manera que en aquest estudi les considerarem conjuntament. Al quadre I es comparen les mesures subvencionables de les 2 iniciatives Leader i el programa Proder. Destaca, en primer lloc, el fet que Proder posa l’accent de manera exclusiva en les accions productives, ja que no es contempla ni el suport a la gestió i funcionament del grup, de manera que van ser el promotors del GAL, habitualment el Consells comarcals, el que van haver de córrer amb aquesta gestió, ni tampoc les mesures de millora del medi ambient. Així doncs, Proder apareix com un programa de metodologia Leader però amb una finalitat molt més enfocada cap al sectors productius i, per tant, cap a la iniciativa privada. Pel que fa a les mesures productives, si bé els sectors s’agrupen d’una manera una mica diferent (per exemple a Leader + no existeix una mesura específica de suporta la producció i comercialització de productes agraris), resulten molt semblants als tres programes.

Convé destacar, per últim, que les dues iniciatives Leader preveien el suport a la cooperació entre grups, amb la diferència que mentrea Leader II s’havia

de fer només amb grups d’altres països europeus, a Leader + es va estendre a qualsevol grup espanyol, tant català, com d’altres Comunitats Autonòmes.

3.3 Els territoris Leader + i Proder

Ja s’ha assenyalat amb anterioritat que les convocatòries de Leader + i de Proder contemplaven una selecció prèvia de 20 comarques susceptibles de poder-se acollir a la metodologia Leader, que eren les següents: Alt Camp, Alt Urgell, Alta Ribagorça, Baix Ebre, Berguedà, Conca de Barberà, Garrigues, Garrotxa, Montsià, Noguera, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Pla d’Urgell, Priorat, Ribera d’Ebre, Ripollès, Segarra, Solsonès, Terra Alta i Urgell. A més assenyalava també la possibilitat d’incloure municipis d’altres comarques limítrofes amb les 20 preseleccionades. De resultes de tot això, en van néixer 12 territoris que van optar per Leader + i 10 per Proder, tal com pot veure’s al mapa de la figura 5. De l’observació d’aquest mapa podem destacar diversos aspectes. En primer lloc, es pot veure que, com preveia la convocatòria, els territoris Leader + són majoritàriament els 10 que ja havien gestionat Leader II, amb l’excepció de Salines-Bassegoda inclòs ara en el grup molt més gran del Proder de l’Alt Empordà, i amb l’afegit de 3 territoris nous: Alt Camp, Ripollès i Montsec. En canvi els grups Proder corresponen a territoris que no havien gestionat fins aleshores cap programa de desenvolupament Rural, amb l’excepció del petit grup ja esmentat de Salines i de 3 municipis de la Ribera d’Ebre que havien format part del grup Lidebre.

Per altra banda, la majoria de territoris porten el nom d’alguna comarca, però no sempre és així, ni els límits són sempre coincidents amb aquesta. Set zones Leader, Alt Camp, Alt Urgell, Berguedà, Conca de Barberà, Priorat, Ripollès i Terra Alta, es corresponen exactament amb el límits comarcals, i això mateix passa amb 4 Proder, Pla D’Urgell, Ribera d’Ebre, Solsonès i Urgell. Per altra banda, tres zones Leader no tenen res que veure amb els límits comarcals, dos ja existents a Leader II, Massís del Ports i Lidebre, i el nou grup del Montsec, que inclou municipis d’aquesta serralada pertanyents al Pallars Jussà i a la Noguera, mentre que la resta d’aquest comarca ha gaudit de Proder. Tot això va provocar al modificació del grup Leader del Pallars, que perdia una part del Jussà, alhora que incorporava l’Alta Ribagorça.

Alguns altres territoris inclouen comarques senceres amb l’afegitó de municipis limítrofs d’altres comarques. Aquest és el cas del grup Leader de la Garrotxa que incorpora els tres municipis de la subcomarca osonenca del Collsacabra, de manera que el nom del grup ha passat a ser el de Garrotxa-Collsacabra, i dels Proder de Les Garrigues, que inclou alguns municipis de la zona de secà del sud del Segrià, i de la Segarra-Anoia, que a més de la comarca lleidatana, inclou tota la rodalia de Calaf, és a dir l’Alta Anoia.

Figura 5

Els territoris Leader + i Proder de Catalunya

Finalment, trobem 3 territoris Proder una mica peculiars; són els de l’Alt Empordà, Muntanyes del Baix Camp i Osona, que pertanyen a 3 comarques no incloses en la preselecció i que només agrupen els municipis rurals d’aquestes.

De tot això en resulta, tal com es pot veure al quadre 2, que entre els dos programes el nombre de municipis afavorits van ser una mica més de la meitat dels de Catalunya, amb una superfície que suposa 2/3 del territori català, però només el 10 % de la seva població.

3.4 Una aproximació als resultats del programa Proder

En el moment actual es pot donar per pràcticament acabat el programa Proder, mentre que encara resten algunes actuacions del Leader +, de manera que coneixem ja els resultats més o menys provisionals de Proder però encara no els de Leader +, de manera que aquesta partversarà només sobre els resultats del primer programa. Per aquesta finalitat comptem amb una publicació

Font: Célula de Animación y Promoción del desarrollo rural.

138Treballs de la SCG, 63, 2007

Quadre 2

Superfície i població dels territoris

Leader + i Proder

Roquer

Programa MunicipisSuperficiePoblacióDensitat Leader+ 24412.921364.88828,2

Proder 260 7.686240.70431,3

TOTAL 50420.607605.59229,4

Catalunya 94232.106,56.343.110197,6

% sobre Catalunya53,5 64,2 9,6

Leader II 165 8410266.52531,7

Font: IDESCAT, DARPi Celula.

del DARP feta arran del Congrés del Món Rural de l’any 2006 (DARP 2006), així com el llistat d’alguns programes.

Els resultats globals de Proder. Tenint en compte els resultats conjunts de les 10 zones Proder, resulta que el nombre d’accions subvencionades va ser de 1.387 amb una inversió total d’uns 184,1 milions d’euros, cosa que representa una mitjana d’uns 132.600 euros per acció. Observi’s el volum força modest de la inversió mitjana, un fet molt lògic ja que es tracta de ajudar als petits i mitjans emprenedors. Aquesta inversió total va rebre una subvenció de 43,9 milions d’euros, cosa que representa quasi el 24% de la inversió total, un valor força més baix que el de la subvenció màxima que era del 35%, producte segurament del gran nombre de peticions i d’una estratègia “repartidora” per part dels grups.

Pel que respecta a la distribució de les inversions per mesures (Figura 6), destaca de manera clara el fort predomini de la mesura dedicada a la Diversificació de les activitats, pràcticament 2/3 de les inversions totals, un fet que no ens ha de sorprendre massa, ja que l’amplitud d’aquest mesura permet englobar un gran nombre d’activitats molt diverses

Un paper més modest, però encara rellevant l’ofereix el sector turístic, que representa el 31 % de les inversions totals. Respecte a Leader II, hi ha un clar retrocés d’aquesta mesura, cosa perfectament explicable si es té en compte que Proder s’estén per comarques on l’activitat turística juga un paper força escàs, especialment les de les planes lleidatanes.

Crida l’atenció, en canvi, la molt baixa proporció de les dues mesures dedicades al sector agroalimentari, ja que entre les dues només representen aproximadament el 8% de la inversió total, un fet força sorprenent si es té en compte que a algunes d’aquestes comarques Proder aquest sector té un pes molt important. L’explicació d’aquesta aparent anomalia es pot deure a diverses raons: en primer lloc convé recordar que una part de aquesta agroindústria està en mans d’empreses grans que es troben excloses dels ajuts d’aquests programes comarcals de desenvolupament; en segon lloc, cal tenir en compte que unes de les grans beneficiàries d’aquesta mesura solen ser les cooperatives, que són molt

Figura 6

Distribució de les Mesures de Proder a Catalunya

Agroalim. Min. 1%

Agroalim. Maj. 7% Diversificació activitats 61%

Rural 31%

Font: Elaboració pròpia a partir de DARP2006a.

mes importants a les terres tarragonines, comarques majoritàriament Leader, i força menys a les comarques centrals, on trobem la majoria dels territoris Proder; en tercer lloc, mitjançant l’anàlisi dels expedients, hem pogut constatar que en algunes comarques s’han inclòs en la mesura Diversificació, la més àmplia de totes, activitats que probablement podien haver encaixat en les mesures agroindustrials. Finalment, convé tenir en compte que al PDR existeixen altres mesures no incloses a Proder a les quals es podien acollir aquestes empreses.

Les diferències comarcals. Les 10 zones Proder mostren algunes diferències importants tant en el percentatge mitjà de subvenció, com, sobretot, en la distribució de les accions per mesures.

Quadre 3

Inversió i finaçament dels grups Proder

Font: DARP,2006.

Figura 7

Distribució grups Proder per mesures

Sector agroalimentari

Font: Elaboració pròpia a partir de DARP2006a.

Pel que fa al grau de subvenció (quadre 3), es va des de valors al voltant del 20% fins a 30%, si bé són majoria les comarques amb una mitjana de subvenció més propera al primer valor, cosa que explica que la mitjana catalana sigui d’un 23%. En general, doncs, el grups d’acció local han tendit cap una subvenció més baixa, cosa que pot ser deguda a tres fets que poden ser complementaris: una mostra de l’elevat dinamisme de la comarca, l’èxit de la pròpia iniciativa i la voluntat de cobrir i satisfer el màxim nombre de sol·licituds.

En relació amb la distribució de les inversions segons mesures, les diferències son també visibles. Sumant en un sol grup les dues mesures relatives al sector agroalimentari, les mesures es redueixen a tres, de manera que permet veure les diferències a través de l’anomenat diagrama triangular i establir una tipologia (figura 7)

A través del diagrama es poden establir tres tipus: a) un primer tipus caracteritzat per un predomini molt alt de la mesura de diversificació de les activitats i una presència molt escassa de les altres dues mesures, especialment dela agroalimentària. Es tracta de sis territoris pertanyents a la Depressió central, des d’Osona fins a les terres de la plana de Lleida, a més de la Ribera de l’Ebre. Són comarques on l’activitat turística és en general escassa, de manera que els resultats en aquest cas són força lògics, mentre que crida l’atenció la baixa proporció del sector agroalimentari, ja que són comarques amb

forta presència d’aquestes activitats. Quan s’han comentat els resultats per a tota Catalunya ja s’ha intentat donar alguna explicació d’aquesta aparent anomalia.

Un segon tipus, format per les zones del Solsonès i Segarra-Alta Anoia, presenta encara un cert predomini de la mesura de diversificació econòmica, entre 50%i 60%, un bon paper de les inversions en turisme rural (entre 40% i 50%) iuna absència quasi total de les mesures centrades en el sector agroalimentari, que en el cas del Solsonès és només del 0,3%. L’estructura econòmica d’aquestes comarques, especialment del Solsonès, explicaria aquesta distribució, tot i que una vegada més sorprèn aquesta proporció tant baixa de les inversions en activitats agroalimentàries.

Finalment, el darrer tipus correspon als territoris de L’Alt Empordà i les muntanyes del Baix Camp, caracteritzat pel un cert predomini del turisme i una proporció més modesta dels altres dos. Un cert caràcter muntanyós dels dos territoris i, sobretot, la seva proximitat o immediatesa al litorals turístics de la Costa Brava i Costa Daurada respectivament semblen ser els factors que expliquen aquesta distribució.

4. Unes valoracions finals a manera de conclusió

Arribats a aquest punt, convé concloure amb unes valoracions/reflexions sobre l’èxit d’aquests programes de desenvolupament, sobre el seu impacte en els territoris afavorits; es necessari també que ens interroguem fins a quin punt s’ha estat fidel als plantejaments de la metodologia Leader o s’han pres més aviat com a simples instruments de subvenció, i, en últim terme, fins a quin punt aquests programes han creat una nova consciència de les potencialitats del territoris rurals i han estimulat a la seva població a aprofitar-les, a contribuir a un autèntic desenvolupament endogen.

En primer lloc, crec que es pot afirmar que els programes europeus que acabem d’estudiar, tot i ser una part molt petita de tot el que es destina a desenvolupament rural, han assolit un notable èxit en termes econòmics i també socials i un gran prestigi, de manera que la metodologia Leader s’ha convertit en una referència pel desenvolupament rural arreu del món.

Aquest èxit el podem concretar en aspectes diversos:

En primer lloc, com ja hem vist, a la majoria de comarques les inversions han superat les previsions fetes, cosa que indica una bona resposta dels agents econòmics del territori.

Evidentment, aquests ajuts han fet possible la creació de noves empreses i noves activitats, l’auge del turisme rural n’és una prova evident, alhora que ha permès la consolidació i la modernització d’altres ja existents. Evidentment, no s’han creat activitats només per a rebre una subvenció, però l’existència d’aquests ajuts por haver acabar de decidir a tirar-ho endavant, a emprendre altres activitats complementàries, a modernitzar les ja existents, etc.

142Treballs de la SCG, 63, 2007

En relació amb el que s’acaba de senyalar, Leader i Proder han contribuït a la consolidació/creació de llocs de treball, amb l’important fet que s’han aconseguit amb inversions relativament modestes com ja hem vist.

Un altre efecte positiu ha estat el de la presa de consciència de les potencialitats del propi territori, de les possibilitats del recursos propis. Podríem dir que ha contribuït a l’autoestima territorial.

En aquesta mateixa línia, les iniciatives Leader han afavorit la preservació del patrimoni natural i cultural i, el que és més important, han ajudat la població del territori a valorar-los encara més.

Per altra banda, la formació dels grups locals i altres accions dels programes de desenvolupament del territori poden haver actuat com a afavoridor de l’associacionisme comarcal, reforçant un cop més la percepció de pertinença a un territori.

Al mateix temps, els programes comarcals de desenvolupament rural han estimulat les accions promogudes per dones i joves (un fet molt perceptible per exemple en el turisme rural), ajudant a fixar en aquests territoris aquests grups de població tant afectats en el seu dia per l’èxode rural.

Enun sentit similar, ens podem preguntar fins a quin punt aquests programes poden haver frenat aquest despoblament rural. De fet assistim des de fa un temps a una certa recuperació demogràfica de molts nuclis rurals, fruit sens dubte de diversos factors, entre els quals ben segur que trobem aquests programes en tant que han permès crear llocs de treball, com ja s’ha indicat.

Al marge d’aquests indubtables efectes positius, convé també que ens preguntem fins a quin punt s’ha estat fidel a la metodologia Leader. El primer que s’ha d’assenyalar és que les diferències són apreciables no sols entre els programes sinó també entre les comarques que les han aplicat, de manera que el que veurem a continuació només vol ser una visió i una reflexió general, sense tenir en compte aquestes diferències que requeririen estudis mes acurats i més desagregats.

Seguint les diverses característiques de la iniciativa Leader vistes anteriorment, es pot afirmar que el caràcter endogen ha estat força present, ja que han estat nombroses les actuacions basades, d’alguna forma, en les potencialitats i especificitats de cada territori.

L’aplicació d’una estratègia de “bottom-up” sembla haver resultat més reeixida i això per diverses raons externes i internes. Entre les primeres convindria assenyalar l’existència d’un excés de directives provinents de les diverses administracions, cosa que ha limitat l’autonomia dels GALS, alhora que suposava una burocratització excessiva. A l’interior dels Grups d’Acció Local sovint ha pesat excessivament el pes del sector públic, especialment de l’entitat pública promotora, normalment el Consell Comarcal. Certament s’ha de reconèixer la seva aportació molt valuosa en la fase de preparació del programa, però potser per aquest fet, sovint aquests programes comarcals de desenvolupament rural han estat vistos per la població com “unes subvencions que dóna el Consell Comarcal”.Per altra banda, també s’hauria de valorar el paper jugat per el

CEDER, és a dir l’oficina tècnica encarregada de la gestió del programa. Ens certs casos han tendit a actuar massa com a finestretes administratives, mentre que en altres casos han estat els veritables impulsors del programa. Convé assenyalar en descàrrec d’aquests tècnics que la feina burocràtica els ha portat una enorme quantitat de temps, fruit, com ja s’ha assenyalat de l’excés de burocràcia.

Un altre tema de discussió és el del caràcter innovador de les accions, especialment important a Leader II, però també a Leader +.6 En primer lloc pel propi concepte d’innovació, ja que una mateixa acció pot ser innovadora en certes comarques i ser-ho molt menys en altres. I fins i tot en el si d’una mateixa comarca pot haver-hi diferències entre municipis; així per exemple la creació d’una botiga o un restaurant en un petit poble on no n’hi havia cap ja es pot considerar per si mateixa una acció innovadora. En segon lloc, una estratègia que només tingui en compte les accions veritablement innovadores pot deixar fora molts possibles beneficiaris, amb la impopularitat que això pot representar pel programa i les seus gestors. Finalment, els grups assenyalen sovint que les accions innovadores són sovint aquelles amb més risc i per tant aquelles que poden tenir més dificultats en el mercat financer. També resulta molt necessari valorar fins a quin punt s’ha respectat allò que en dèiem l’aspecte dominant i aglutinador de la iniciativa Leader +. Ja s’ha vist anteriorment que cada grup va haver de buscar una estratègia que dintre dels aspectes assenyalats per la normativa permetés acollir el màxim nombre d’actuacions. Però més enllà d’això, el que convé veure és si s’ha mantingut la fidelitat a aquesta estratègia. A falta de conèixer amb detall totes les accions de Leader +, la sensació és que amb l’excepció d’alguna comarca, per exemple el ja esmentat de la Garrotxa a través d’un aspecte aglutinat basat en la qualitat i alguna altra, la pràctica ha portat, i segurament no era gaire possible d’altra forma, a que les actuacions fossin molt diverses i relativament poc connectades amb aquest aspecte dominant o aglutinador. Dit d’altra forma, sembla com si aquest aspecte hagués servit més aviat en la fase de fixació de l’estratègia i molt menys en l’aplicació del programa.

En resum, a falta d’una anàlisi més acurada i més detallada de cada programa i cada territori, es pot afirmar que l’èxit ha estat més econòmic que de mètode. Més enllà d’això, resta encara un interrogant més important. Es tracta d’esbrinar si aquests programes han estat capaços de generar un veritable procés de desenvolupament, de manera que l’economia comarcal pugui continuar la seva expansió al marge i més enllà d’aquests ajuts, que en tot cas segurament continuaran a través del nou programa europeu conegut com a Feader. La resposta a aquest interrogant requerirà potser una major perspectiva temporal i, al mateix temps, estudis més acurats, més específics, per part

6. Pot veure´s una relació de les accions més innovadores de tots els territoris Leader II i Leader +, així com d’algunes zones Proder, al web de la Célula de Promoción y Animación al Desarrollo Rural (http//: www. redrural.mapya.es) i a DARP (2006,b).

144Treballs de la SCG, 63, 2007

Roquer

dels grups de recerca que des de diverses disciplines estan treballant aquest tema a Catalunya.

Bibliografia

BLAY, J. i ROQUER, S. (2002). “El auge del turismo rural en las zonas de montaña mediterrránea de Cataluña en relación con la aplicación de la iniciativa comunitaria Leader II” a Los espacios rurales entre el hoy y el mañana. Actas del XI Coloquio de Geografía Rural, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, pàgs. 523-533.

BLAY,J. (2004). “L’experiència de Leader-II a les Terres de l’Ebre. Valoració dels principals resultats”, a P RADILLA, M.A. (ed.): Història i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa, Benicarló, Onada edicions, p.67-82

CLIMENT E, FRUTOS, L. M., RUIZ, E. (2000). “La iniciativa comunitaria Leader II y el desarrollo rural: el caso de Aragón”, a GARCÍA, F., LARRUL, F. i MAJORAL, R. (2000): Los espacios rurales en el cambio de siglo: incertidumbres ante los procesos de globalización y desarrollo-X Coloquio de Geografía Rural de España, Lleida, p. 606-614.

COMISIÓN EUROPEA (1988). El futuro del mundo rural. Comunicación de la Comisión al Parlamento y al Consejo,Bruselas. Comisión Europea.

DEPARTAMENTD’AGRICULTURA,RAMADERIA I PESCA (DARP) (s.d.). Iniciativa comunitària Leader II a Catalunya, DARP-Generalitat de Catalunya, Barcelona.

DARP (2003). “Llistat d’expedients amb certificació des de l’1/07/1995 al 14 /01/ 2003”, Direcció General de Desenvolupament Rural del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (document mimeografiat).

DARP (2006,a). Programa Proder, Catalunya 2000-06,Barcelona.

DARP (2006,b). Premis Rural 06. Iniciativa Comunitària Leader Plus i Programa Proder, Barcelona.

GARCÍA GARCÍA, Alexandre (2003). El turismo como factor de desarrollo rural: El Programa Leader II (1994-1999) en Cataluña, trabajo de programa de doctorado “Planificación territorial y Desarrollo Regional, Universidad de Barcelona (mimeografiat).

GRUPD’AVALUACIÓDE POLÍTIQUES AMBIENTALSI TERRITORIALS (2003). Evaluación intermedia del Programa de Desarrollo Rural de Cataluña, 2000-2006. Barcelona, UB (informe no publicat).

MARTÍN,Mª I. (2000). “El turismo rural en Castilla-León. Análisis territorial”, a GARCÍA, F., LARRUL, F.; MAJORAL, R. (2000). Los espacios rurales en el cambio de siglo: incertidumbres ante los procesos de globalización y desarrollo-X Coloquio de Geografía Rural de España, Lleida, p.327-334.

OBSERVATORIO EUROPEO LEADER-AEIDL(1997). Guía metodológica para el análisis de las necesidades locales de innovación. Bruselas, Comisión Europea, AEIDL.

Els programes comarcals de desenvolupament rural a Catalunya...

OBSERVATORIO EUROPEO LEADER-AEIDL(1999). La competitividad territorial. Construir una estrategia de desarrollo territorial con base en la experiencia de Leader. Innovación en el medio rural. Nº 6, fascículo 1.

OBSERVATORIO EUROPEO LEADER-AEIDL(2001). Leader, de una iniciativa a un método. Comisión Europea/ Observatorio Europeo Leader/AEIDL (en CD).

RAMOS; Eduardo, coord. (1999). El desarrollo rural en la agenda 2000, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Serie estudios, nº 40, Madrid.

RODRÍGUEZ, S., LARRUBIA,R. (2000). “Desarrollo y diversificación productivas en el medio rural. Los programas Leader en la provincia de Málaga”, a GARCÍA, F., LARRUL, F; MAJORAL, R. (2000). Los espacios rurales en el cambio de siglo: incertidumbres ante los procesos de globalización y desarrollo-X Coloquio de Geografía Rural de España, Lleida, p. 706-715.

ROQUER, S., BLAY, J., CABISTANY,R. iGARCÍA, A. (2005). “Els programes Leader a les zones de muntanya de Catalunya”, Millars, espai i història, 28, 198-212

ROSSELL, J. i altres (2001). Evaluaciónex-post del programa Leader II de Catalunya. Barcelona, UAB (informe no publicat).

VILADOMIU, L. i altres (2003). Evaluación intermedia del programa Leader + de Catalunya, 2000-2006. Barcelona, UAB (informe no publicat).

V ILADOMIU , L. (2003). “Noves tendències en el desenvolupament rural a Europa”, Quaderns Agraris, 28, p.21-36.

Principals Webs utilizades

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC): http://www.gencat.es/diari

Diario Oficial de las Comunidades Europeas (DOCE): http://europa.eu.int/eur-lex/es/oj/index.html

Celula de Animación y Promoción del Desarrollo Rural: http://www.redrural.mapya.es

Comisión Europea-Agricultura: http://europa.eu.int/comm/agriculture/index_es. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación: http://www.mapya.es

Unidad Española del Observatorio Europeo Leader: http://redrural.tragsatec.es

Observatorio Europeo Leader: http://www.rural-europe.aeidl.be

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (147-166)

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes

Céline Rozenblat Institut de Géographie Université de Lausanne – Suisse

Resum

L’ar ticle presenta un estudi sobre la posició de les ciutats europees dins el sistema urbà d’Europa a l’any 2000 a fi de valorar el seu nivell i capacitat d’integració supranacionals; i en particular, explora si les ciutats mediterrànies ocupen una posició específica en aquest marc.

En el context actual on la competitivitat dels territoris s’integra en una lògica de xarxa i on les ciutats tenen un paper fonamental, s’analitza la posició de 180 aglomeracions urbanes de més de 200.000 habitants de la Unió Europea dels 15, Noruega i Suïssa a partir de 15 indicadors relacionats amb la població, les comunicacions, la cultura, el turisme i les finances. De la classificació resultant es desprenen algunes conclusions: 1) la importància de les estructures urbanes i nacionals en la concentració de funcions internacionals; 2) la cooperació i associació entre ciutats a diferents escales espacials i la importància que té aquesta ‘competició interurbana’ pel mateix desenvolupament de les xarxes; i 3) l’absència d’homogeneïtat dins les ciutats mediterrànies europees des de la perspectiva de la seva posició internacional.

Paraules clau: Europa, xarxes de ciutats, cooperació urbana; ciutats mediterrànies.

Resumen

El artículo presenta un estudio sobre la posición de las ciudades europeas dentro del sistema urbano general de Europa en el año 2000 con el fin de valorar su nivel y capacidad de integración supranacional, y en particular explora si las ciudades mediterráneas ocupan una posición específica en este marco de referencia.

En el contexto actual donde la competitividad de los territorios se integra en una lógica de red urbana, y donde las ciudades tienen un papel fundamental, se analiza la posición de 180 aglomeraciones urbanas de más de 200.000 habitantes de la Unión Europea de los 15, junto con Noruega y Suiza, a partir de quince indicadores relacionados con la población, la cultura, el turismo y las finanzas. De la clasificación resultante se obtienen algunas conclusiones: 1) la importancia de las estructuras urbanas y nacionales en la concentración de funciones internacionales; 2) la cooperación y asociación entre ciudades en diferentes escalas espaciales y la importancia que tiene esta “competición interurbana” para el desarrollo de estas redes, y 3) la ausencia de homogeneidad de las ciudades mediterráneas europeas desde la perspectiva de su posición internacional.

Palabras clave: Europa, redes de ciudades, cooperación urbana, ciudades mediterraneas.

Abstract

This article presents a study on the position of the European cities within general urban system of Europe in 2000 with the purpose of assessing its level and capacity of supranational integration, and more precisely to explore the specific position of Mediterranean cities in this context. The competitiveness of different territories today is integrated in the logic of urban networks, in which cities havea fundamental paper. In this paper, the position of 180 urban areas of more than 200,000 inhabitants of the European Union of the 15; along with Norway and Switzerland is analyzed using fifteen different indicators of the population, culture, tourism and finances. From the resulting classification some conclusions are obtained: 1) the importance of the urban and national structures in the concentration of international functions; 2) the cooperation and association between cities in different space scales and the importance that this “interurban competition” for the development of these networks has, and 3) the absence of homogeneity of the European Mediterranean cities from the perspective of its international position.

Keywords: Europe, urban networks, urban cooperation, Mediterranean cities.

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes149

L’intégration européenne se construit essentiellement à partir des villes, en particulier les plus grandes. Mais on ne peut toutefois résumer cette intégration à quelques villes ou capitales. C’est l’ensemble des systèmes urbains nationaux qui sont engagés dans cette mise en interaction des territoires au niveau supra-national. On peut s’interroger sur la position des villes méditerranéennes dans cette intégration et si elles occupent une position spécifique. C’est à partir de plusieurs études urbaines au niveau européen et mondial que nous allons répondre à cette question.

Après une vague d’études comparatives menées sur les villes européennes à la fin des années 1980 et au début des années 1990 (Brunet, 1989, Conti et Spriano, 1990, Pumain D., Saint-Julien Th., 1996, Cattan et al, 1999), la démarche a été quelque peu laissée de côté au profit d’études plus ciblées sur quelques villes mondiales (Sassen, 1991, Hall, 1995). En effet, les « villes globales » posaient de nouvelles questions théoriques sur le rôle des villes dans la globalisation de l’économie (Friedmann, 1986). D’autre part, le changement de statut des villes et des régions par rapport au rôle déclinant de l’Etat interrogeait partout sur les nouvelles formes de gouvernance (Scott, 2001). Les décentralisations régionales et l’autonomisation de la gestion des villes placent dorénavant les territoires des « villes-régions » en négociation directe avec les acteurs privés des mises en réseaux mondiales. Par exemple, la dérégulation aérienne de 1993 renforce le rôle des compagnies aériennes, des aéroports, et de leurs accords stratégiques dans l’organisation inter-urbaine du réseau aérien. Ainsi le développement urbain ne peut plus se définir sans prendre en compte les systèmes dans lesquels il s’insère(Storper, 1997).

Aujourd’hui, la « compétitivité des territoires » s’intègre dans cette logique de réseau. L’organisation de l’espace est montrée sous sa forme polycentrique afin d ’interr oger ses capacités d’équité et de redistribution des fonctions majeures (European Communities, 2001, ESPON, 2003). Alors que les données comparatives à l’échelon urbain demeurent rares, les gestionnaires des villes souhaitent positionner leur rayonnement dans le système urbain européen. C’est à la demande de l’établissement de développement urbain Euroméditerranée de Marseille, puis de la DATAR, que nous avons mis en œuvre une étude sur les villes européennes en 2000 (Rozenblat, Cicille, 2003). Pour les 180 agglomérations urbaines de plus de 200.000 habitants de l’Union Européenne (plus la Suisse et la Norvège), nous avons recueilli des informations comparables pour 15 indicateurs de rayonnement.

A partir de ces indicateurs, un classement général a été effectué pour replacer chaque ville par rapport à son attractivité et à son accueil de fonctions internationales (Fig.1). Aucune pondération n’a été effectuée entre les différents indicateurs. Celle-ci est comprise dans l’équilibre entre les thèmes abordés (démographie : 2 ; transport : 3 ; Economie : 4 ; tourisme et culture : 3 ; Recherche et universités : 3).

La classification qui en résulte montreParis et Londres aux deux premiers

150Treballs de la SCG, 63, 2007

Indicateurs

Table 1

Les 15 indicateurs de l’étude

DATAR

Source

Population des agglomérations urbaines 2000Recensements nationaux

Evolution de la population (1950-1990)Géopolis, 1993

Trafic portuaire maritime 1999

Céline Rozenblat

Journal de la marine marchande, ESPO

Trafic de passagers aéroportuaire 2001Airport Council international

Accessibilité aérienne et ferroviaire 2002Amadeus Global Travel Distribution

Sièges des grands groupes européensForbes, 2002

Places financières

Nuitées touristiques 2001

The Bankers Almanac 2002 (Reed BI)

Recensements nationaux et sites touristiques

Foires et salons professionnels 2002-2003Chambre de Commerce et d’Industrie de Paris

Congrès internationaux 1993-2000Union des Associations Internationales

Musées 2002

Sites culturels et manifestations

Etudiants 2001

Edition des revues scientifiques

Réseaux de recherche

Source : Rozenblat, Cicille (2003)

International Council of Museums (ICOM)

Michelin 2001

Instituts régionaux ou nationaux

Institute for scientific information (ISI) 2000

CORDIS, 2002

rangs, Madrid au 3 ème suivi d’Amsterdam, de Milan puis seulement de Barcelone, Berlin et Rome qui sont au même niveau. Onvoit moins de villes du sud apparaître dans le haut du classement d’une part, parce que la densité de villes y est moins élevée qu’au Nord, et d’autre part, parce que tout ne peut pas être par tout et quelques villes seulement par pays concentrent un bon nombre de fonctions qui se renforcent.

Derrière la hiérarchie des rayonnements des villes, plusieurs logiques de distributions et d’organisations spatiales des fonctions internationales se dessinent. Nous en avons identifié principalement quatre, qui suivent tout en la nuançant l’approche théorique proposée par ESPON (2003) :

1.une logique de mise en réseau hiérarchique

2.une logique de structuration nationale

3.une logique de spécialisation d’activités

4.une logique régionale et transfrontalière

Après avoir analysé ces logiques à travers l’observation de leurs distributions spatiales, nous nous interrogerons sur les échelles auxquelles s’inscrivent leurs combinaisons dans l’espace européen et sur la signification de ces mises en réseau pour les villes et en particulier pour les villes méditerranéennes.

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes151

Figure 1

Classification des villes selon leurs fonctions internationales en 2002

I. Identification des logiques d’intégration des villes européennes

Chaque fonction mesurée révèle un aspect singulier du rayonnement et de l’attractivité des villes. Toutes ces fonctions sont toutefois assez liées entre elles, participant à des processus de renforcement mutuel. Ces processus, en plus des économies d’agglomération, suivent des effets de taille, d’appartenance nationale des villes, de spécialisations d’activités ou de renforcements régionaux.

I.1 Mise en réseau hiérarchique

L’effet de la taille des agglomérations sur leurs fonctions de rayonnement est essentiel pour saisir la concentration de ces fonctions dans certaines villes. La

Relations entre les foctions internationales et la taille des villes

confrontation de chaque distribution aux populations des villes permet d’apprécier cet effet de taille (fig. 2). Des formes et des intensités diverses peuvent le qualifier.

L’effet de taille hiérarchise largement les villes pour l’accueil des sièges sociaux des multinationales et pour l’accueil touristique, avec des fonctions de puissance très représentatives. La forme est plus linéaire, et donc moins hiérarchisante, pour des fonctions comme le nombre d’équipes de recherche participant aux projets de CORDIS, le nombre d’étudiants, de passagers aériens ou de musées. La fonction est de type logarithmique pour l’accessibilité, mais toutefois bien moins significative. Le fret maritime suit, moins que les autres fonctions, la hiérarchie urbaine, puisqu’il est lié à la spécificité des villes portuaires.

Pour chacun de ces indicateurs, les villes sont sur ou sous représentées par rapport à leur taille. Une synthèse de ces écarts peut être élaborée, en mesurant l’écart entre la classe obtenue dans le classement général, et la classe de population des villes (fig. 3).

La ville la plus fortement surclassée, c’est-à-dire dotée d’un rang bien supérieur à ce que l’on attendrait d’après sa population, est Amsterdam. Capitale

Figure 2

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes153

Figure 3

Classification et population des villes européennes

des Pays-Bas, cette agglomération d’à peine plus d’un million d’habitants en 2000, est insérée dans un réseau urbain dense et est largement connectée aux autres grandes capitales européennes. C’est, malgré sa taille modeste, une grande métropole européenne, avec de nombreuses fonctions économiques et financières, de solides infrastructures tant portuaires qu’aéroportuaires, facilement accessible depuis toute l’Europe, et que les touristes fréquentent aussi bien pour ses congrès que pour son patrimoine culturel.

Dans une bien moindre mesure qu’Amsterdam, quatre agglomérations de moins de 500.000 habitants ont un rayonnement bien supérieur aux autres villes de taille équivalente. Luxembourg, siège d’organes officiels de l’Union européenne et Genève, siège d’organisations internationales ont, de ce fait, développé de nombreuses fonctions internationales (aéroport, accessibilité, banques, congrès, tourisme). Montpellier et Grenade, deux villes universitaires, à réputation culturelle et à for t dynamisme démographique bénéficient de

Figure 4

Etudiants dans les villes

Figure 5

Musées dans les villes

rayonnements dépassant leur taille : Montpellier par ses réseaux de recherche, et Grenade par son riche patrimoine historique.

Parmi les villes légèrement surclassées par rapport à leur population, on peut remarquer Edimbourg au Royaume Uni, se détachant, grâce à son patrimoine culturel classé par l’UNESCO « patrimoine de l’humanité » (entraînant tourisme et trafic aérien) d’une moyenne nationale plutôt sous représentée en Europe. En Italie, un effet régional, cette fois, oppose les villes du nord (sur représentées) de celles du sud (sous représentées). Derrière les effets de taille apparaissent en second lieu des effets de structures nationales, régionales, ou de spécialisations fonctionnelles, qu’il convient maintenant de préciser.

I.2 Appartenance nationale

Le soin apporté, dans notre étude, à la comparabilité des données urbaines, n’efface pas les effets nationaux forts, dus à des héritages structurels. Ceci est notamment très visible pour les universités et pour les musées.

Les organisations des structures universitaires nationales sont très différentes d’un pays à l’autre. En Suisse, en Allemagne et en Belgique, les agglomérations de plus de 200.000 habitants ne concentrent qu’entre 50 et 60% de l’ensemble des étudiants de chaque pays. Ainsi, la représentation des étudiants dans les grandes villes européennes ne reflète qu’une partie de l’enseignement supérieur de certains pays (fig. 4). Dans ces pays, on trouve de nombreux exemples de villes univ ersitaires renommées, tels que Neuchâtel en Suisse, Louvain en Belgique ou Heidelberg en Allemagne. En Grande-Bretagne, les deux universités les plus prestigieuses, que sont Oxfordet Cambridge, s’appuient sur de très petites villes, malgré tout assez proches de Londres. 154Treballs de la SCG, 63, 2007

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes155

Pour les musées, leurs concentrations sont très différentes d’un pays à l’autre (fig. 5). Par exemple, l’ensemble des musées londoniens accueille chaque année environ 26 millions de visiteurs, soit la moitié de la fréquentation totale des musées du Royaume-Uni. On observe le même phénomène même s’il est moindre en France (Paris) ou en Espagne (Madrid et Barcelone). Ces concentrations contrastent avec l’Italie, où près de 600 musées sont répartis dans les 22 villes de l’étude. Les Pays-Bas sont assez comparables avec plus de 300 musées répartis dans les 12 villes néerlandaises de plus de 200.000 habitants. Cette situation renvoie à un héritage historique : celui de la richesse des grandes familles de marchands qui contrôlaient le commerce en Europe au XVIe et au XVIIe siècle. Une multitude de musées rappelle leur gloire passée et leur passion pour les arts et la culture. Les œuvres sont gérées, entretenues et exposées localement, alors que dans d’autres systèmes culturels comme en France ou en Autriche, les musées nationaux ont depuis longtemps récupéré tout ce qui pouvait avoir un intérêt national. Des décentralisations tentent aujourd’hui de mieux répartir le patrimoine national, comme en France où le Musée des Arts et Traditions Populaires est actuellement destiné à migrer de Paris à Marseille. Pour ces deux indicateurs, mais aussi pour d’autres à des degrés moindres comme le transport, les structures institutionnelles traditionnelles influencent pour beaucoup le rôle des villes dans le rayonnement des fonctions, et dans la forme et l’intensité de leur concentration à l’intérieur des systèmes urbains nationaux.

I.3 Spécialisations

Les fonctions économiques s’intègrent dans ces systèmes urbains nationaux hiérarchisés tout en profitant de la spécificité de certaines villes. En retour, ils renforcent les spécialisations de ces pôles. C’est notamment le cas des sièges sociaux des grandes entreprises et des places financières qui discriminent les villes plus que les autres indicateurs (fig. 6, fig. 7).

Leurs localisations très sélectives renforcent le rôle de commandement des villes et créent un cercle vertueux d’attractivité qui profite aux villes et contribue à maintenir leur croissance économique. Les groupes industriels et financiers s’appuient fortement sur les qualités urbaines et sociales des villes, contribuant souvent à les renforcer par des actions de mécénat culturel et artistique (par exemple le projet du Lingotto à Turin par la fondation Agnelli (Fiat)), ou sportif (financement par Philips de l’équipe de football d’Eindhoven). Ainsi la mobilité de ces groupes est bien moins forte qu’on ne l’imagine.

La carte des sièges sociaux (fig. 6) montre, à côté de la prédominance de Londres et de Paris, d’anciennes bases industrielles et urbaines. Les sièges sociaux sont toujours présents dans les anciennes villes de la Ruhr. Ces villes constituent la base d’un grand nombred’entreprises nouvelles notamment dans les domaines des banques et assurances et des nouvelles technologies.

Figure 6

Sièges sociaux des multinationales

Figure 7

Places financières

Pour le système bancaire, la concentration financière, plus précoce que dans les autres secteurs économiques, a augmenté le poids des banques en termes de dépôt et de flux financiers, tout en diminuant leur nombre. Les réseaux bancaires, aujourd’hui internationaux, s’appuient principalement sur la partie supérieure des systèmes urbains nationaux à partir de laquelle elles diffusent leurs agences (fig. 7). Les plus fortes places financières européennes se résument à quatre villes : Londres, Paris, Francfort et Luxembourg. Celles-ci concentrent 80% des flux bancaires européens (Pagetti, 1998). Les villes allemandes, organisées en réseau à travers huit places boursières, soutiennent un système financier polycentrique. Des bourses de niveau européen, reliées à Euronext, valorisent des villes ibériques comme Lisbonne, Porto, Valence ou Bilbao.

Les logiques de réseaux économiques contribuent à renforcer les spécialisations économiques de quelques villes, dont l’activité internationale supplante souvent les retombées locales et régionales.

I.4 Régionalisation et accessibilité

En complément de la logique de réseaux spécialisés de longue portée géographique, les réseaux régionaux sont diversifiés, en distribuant des fonctions complémentaires entre les villes voisines. Ce n’est plus la localisation d’une fonction spécifique qui compte pour chaque ville, mais son accès à de multiples fonctions dans un voisinage proche. Ce voisinage est abordé par des distances à la fois spatiales et temporelles.

La carte d’accessibilité des villes mesure pour chacune des 180 villes européennes le nombre de villes nationales ou étrangères accessibles en aller-retour dans la journée par avion ou par train (fig. 8). Les villes étrangères comptent double 156Treballs de

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes157

Figure 8

Accessibilité des villes européennes

ici afin de valoriser l’ouverture internationale. Parallèlement à la hiérarchisation introduite par les liaisons aériennes des grandes capitales, la densité des villes compense leur faiblesse aéroportuaire dans un grand nombre de régions transfrontalières. C’est notamment le cas dans l’Allemagne rhénane (avec en particulier Düsseldorf), en Italie du nord pour Bologne, et aux franges des fortes densités centrales pour Lyon. En revanche, les villes éloignées du centre de gravité de l’Europe sont désavantagées par cette mesure. Peut-être y a-t-il là un problème d’ordre méthodologique puisque l’espace européen étant la limite de l’espace d’étude, des effets de bordures apparaissent qui seraient compensés dans un espace plus vaste.

L’accessibilité des villes est une expression de la centralité des villes dans le système qu’elles forment. Cette centralité confère aux villes un potentiel d’échanges plus ou moins élevé pour le développement du rayonnement de leurs activités et de leurs fonctions. Grâce à la boucle vertueuse qui renforce mutuellement les activités et les transports, l’accessibilité est très liée aux fonctions internationales. Cet indicateur n’est toutefois qu’en partie lié à taille des villes (cf. fig. 2). Un effet bien plus important est la dimension régionale de cet effet, comprenant à la fois la densité régionale de villes et la proximité aux frontières. Ainsi, toutes choses étant égales quant à la population, le nombre de villes accessibles (notamment les villes étrangères) est très corrélé avec la présence de banques internationales (R=0,76) l’accueil de congrès (R=0,7), et dans une moindre mesure avec les sièges sociaux (R=0,49), les touristes (R=0,43).et les salons internationaux (R=0,41).

Les accessibilités régionales et de longue portée constituent avec la hiérarchie, la spécialisation et l’appartenance nationale, les schémas élémentaires d’intégration des villes en Europe. Leurs effets se combinent de manière inégale selon les fonctions et selon leur localisation dans l’espace européen.

II. Combinaisons de logiques d’organisation

Chaque fonction internationale de rayonnement ne suit pas une logique unique d’organisation spatiale, mais est souvent le résultat d’une articulation de différentes logiques. Les combinaisons des quatre formes d’organisations élémentaires sont multiples. Quelques exemples permettent d’illustrer certaines de ces combinaisons.

II.1 Taille des villes et appartenance nationale

Dans des études antérieures, nous avions étudié les réseaux étrangers des entreprises multinationales dans les villes eur opéennes (Rozenblat, 1993, Rozenblat, Pumain, 1994, Rozenblat, 1998). A partir des deux enquêtes menées, nous avons répertorié plus de 3000 filiales étrangères en Europe occidentale en 1990 et plus de 4000 en Europe occidentale et centrale en 1996. Dans les deux cas, plus de 80% des filiales sont localisées dans les villes de plus de 200.000 habitants. Le nombre de filiales étrangères dépend en grande partie de la taille des villes (R2=0,42 en 1990, R2=0,46 en 1996). Mais cet effet de taille diffère selon les pays. En effet, en couplant une analyse de régression avec une analyse de variance, on arrive à expliquer à près de 95% dans les deux cas, la distribution des filiales étrangères, par la taille des villes et l’appartenance nationale (fig. 9). Ainsi, c’est à la fois la taille de la ville et l’appartenance nationale qui définissent le niveau d’ouverture des villes aux entreprises étrangères. A taille égale, deux villes européennes n’accueillent pas le même nombre de filiales étrangères : ceci dépend du niveau moyen de pénétration nationale représenté par les pentes de chaque pays sur le graphique.

Cette double échelle de raisonnement est due aux stratégies de localisation des firmes étrangères qui raisonnent le plus souvent selon des niveaux hiérarchisés (Muchielli, 1998) : leurs investissements visent un continent, puis un pays, puis une ville. Ainsi, un pays attire par son niveau et son type économiques, et à l’intérieur de chaque pays, les entreprises multinationales s’appuient sur les hiérarchies des systèmes urbains préexistants.

L’articulation des échelles nationale et urbaine apparaît comme le résultat de la somme de comportements d’acteurs économiques qui, recherchant la stabilité « globale », se localisent à proximité de leurs concurrents et partenaires. Dans certains cas, ils reproduisent et confortent en grande partie les structures existantes à l’intérieur de chaque pays.

II.2 Taille et spécialisation

Dans d’autres cas, les stratégies « globales » des entreprises les conduisent à se répartir les marchés et donc à spécialiser les villes dans lesquels elles sont

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes159

Figure 9

Filiales étrangères en foction des populations actives des villes européennes par pays

implantées. C’est notamment le cas des compagnies aériennes en Europe. Comme nous l’avons déjà évoqué, le trafic aérien est très lié à la taille des villes. Mais chaque aéroport, principalement alimenté par sa compagnie nationale, se spécialise vers des destinations préférentielles.

On peut l’observer à travers les plus fortes relations aériennes européennes, qui se partagent essentiellement entre sept villes dominant le réseau aérien européen (Londres, Paris, Francfort, Amsterdam, Berlin, Madrid, Rome) (fig. 10). Berlin développe de nombreuses liaisons vers les autres villes allemandes, rabattant la plupart de ses vols internationaux sur Francfort. Madrid articule essentiellement son échelle nationale avec l’échelle européenne, principalement Londres et Paris. Amsterdam et Rome n’entretiennent, comme liaisons de plus d’un million de passagers, que celles avec Londres et Paris. Paris et Londres possèdent les rayonnements mondiaux les plus vastes : Paris essentiellement vers New York et les Antilles, et Londres vers New York mais aussi la Malaisie et le Japon. Avec Francfort, ce sont les trois véritables « hubs » européens permettant l’articulation entre un rabattement national (voire européen) et l’ouverture vers l’ensemble des continents dont les compagnies se partagent les destinations. Ces liaisons fluctuent au gré de l’organisation des compagnies qui se sont largement restructurées après la dérégulation du ciel aérien en 1993. La situation n’en est pas pour autant stabilisée. En effet, le jeu des alliances (notamment Sky Team, Star Alliance et One World) et des compagnies « low cost » recomposent sans arrêt les parcours d’un point à un autre. La dernière grande fusion financière (Avril 2004) entre Air France et KLM devrait redistribuer les vols entre Paris et Amsterdam.

Le système aérien est fort complexe puisque le réseau aérien est la résultante non seulement de l’activité des villes d’origine et de destination, mais aussi des stratégies des compagnies aériennes et des aéropor ts face aux politiques

Figure 10

Principaux trafics de passagers aériens des villes européennes en 2000

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes161

Figure 11

Accueil touristique dans les villes européennes

aériennes nationales et internationales en perpétuelle évolution. D’une manière générale, les activités en réseaux comme les fonctions internationales sont toujours l’inscription territoriale de stratégies de plusieurs groupes d’acteurs. Il en est de même pour les grandes multinationales dont les réseaux sont la résultante des inégalités spatiales, mais aussi des concurrences sectorielles et de la gouvernance interne des groupes.

Les villes, à travers leurs décideurs et gestionnaires, ont un rôle de négociation important dans ces systèmes. La gouvernance urbaine, si elle harmonise les stratégies locales, permet également de coordonner les actions d’ouverture et d’attraction des différentes fonctions urbaines et régionales.

II.3 Spécialisations fonctionnelles et accessibilités régionales

Pour les congrès ou le tourisme, par exemple, les villes sont au cœur d’un système formé par les compagnies de transport, les offres d’infrastructures régionales et les compagnies organisatrices (Tours opérateurs ou associations internationales). Le tourisme urbain se caractérise par une régularité saisonnière plus grande que le tourisme en général grâce à la complémentarité entre tourisme d’affaire et tourisme d’agrément. Comme nous l’avons vu, sa distribution est très liée à la hiérarchie urbaine (cf. fig. 2). Toutefois, toutes choses égales quant à la population des villes, le tourisme urbain est également très corrélé à la richesse culturelle (R=0,54), à la présence de banques internationales (R=0,49), aux congrès (R=0,49), à l’accessibilité (R=0,43) et au trafic aéroportuaire (R=0,42). On retrouve là tous les ingrédients qui forment l’activité touristique urbaine : les activités urbaines, les services internationaux et l’accessibilité.

Des spécialisations touristiques prononcées (comme à Venise, Blackpool ou Palma de Majorque) sont le résultat soit d’activités touristiques développées régionalement, soit d’intégration dans des circuits touristiques de plus longue portée (fig. 11). En plus des acteurs privés, différentes institutions nationales, régionales, locales animent le touristique urbain, à des degrés divers selon les structures territoriales. On a donc là plusieurs logiques d’organisation spatiale qui se combinent bien souvent dans les mêmes lieux. L’organisation spatiale la plus prégnante suit la hiérarchie urbaine, mais elle s’articule avec des réseaux qui peuvent favoriser des pôles spécialisés, et des logiques régionales intégrant le tourisme balnéaire et le tourisme vert.

III. Politiques du polycentrisme urbain

Au niveau Européen, pour remédier à ces concentrations croissantes, de nombreux chercheurs et politiciens proposent d’organiser des politiques volontaristes de polycentrisme. Celles-ci peuvent être classées en 4 types, chacun de ces types se situant dans une perspective européenne voire mondiale (fig. 12). Des politiques locales sont développées autour des villes (A), comme à Berlin ou autour des principales villes suisses sont menées pour désengorger le centre en déconcentrant des fonctions. Toutefois, il ne s’agit pas de créer des satellites monofonctionnels, mais de tenter de recréer de véritables pôles urbains plurifonctionnels. Ainsi, le pôle central peut concentrer les fonctions « stratégiques » tout en étant renforcé par ses satellites. A une échelle régionale, voire interrégionale (B), des villes proches sont encouragées à partager des équipements et coopérer pour des fonctions économiques, administratives ou culturelles comme en Suisse, au Portugal, aux Pays-Bas ou en France (avec les contrats de coopération métropolitaine). A l’échelle régionale ou nationale, des aménagements d’axes de transport vont renforcer des pôles nationaux (C), essentiellement dans les nouveaux pays entrants comme en Slovénie ou en Estonie. A l’échelle nationale voire internationale, des pôles de compétitivité (D), performants tant en recherche qu’en développement sont renforcés comme en France ou aux Pays-Bas.

Dans des pays méditerranéens comme l’Espagne ou l’Italie, il ne semble pas exister de politique nationale de rééquilibrage urbain. L’aménagement du territoire étant géré au niveau des régions, l’équilibrage ne peut se faire qu’à l’intérieur de chaque région, ou dans des politiques nationales interrégionales.

Conclusion : Economies de réseaux dans les systèmes de villes

L’analyse et l’articulation des organisations spatiales formées par la distribution des fonctions internationales dans les villes débouchent sur trois types de conclusions. 162Treballs de

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes163

Figure 12

Typologie des politiques urbaines en Europe

ABCD

DéconcentrationProximitéAxes deRéseaux

régionalerégionaletransportsreliant dans des pôles rapides des pôles multi-fonctionnels compétitifs

Aménagement Trame Transports Pôles de urbain deurbainerapidescompétitivité

La région de Berlinde Portugalen Slovénie en France

D’une part, l’approche a souligné l’importance des structures urbaines et nationales dans la concentration des fonctions internationales. En effet, ces fonctions ne se localisent pas n’importe où, mais se servent en grande partie des structures spatiales existantes. L’intégration européenne se construit donc d’abord à partir de l’armature centrale formée par les plus grandes villes et les capitales. Ainsi, les acteurs privés et urbains auraient des marges de manœuvre bien plus faibles qu’on voudrait le leur faire croire. Les fonctions de rayonnement s’intègrent avant tout dans les plus grandes villes où les économies de réseau sont les plus importantes

Deuxièmement, cette approche a montré la participation des villes au jeu stratégique des acteurs économiques et sociaux qui tissent des réseaux concurrentiels dans les systèmes urbains en développant les fonctions internationales. Une même ville soutient le plus souvent plusieurs de ces réseaux concurrents,

ce qui stimule son propre dynamisme. Le rayonnement des villes par leurs fonctions internationales s’intègre dans ces logiques réticulaires qui prennent formes simultanément à différentes échelles spatiales. Une fois intégrées à l’intérieur des réseaux, les villes collaborent au développement de ces mêmes réseaux. Par ce biais, les villes contribuent au développement de l’ensemble du système urbain intégré dans les mêmes réseaux. Ainsi, un aspect important de l’intégration des villes en Europe est leur coopération et leur association. La « compétition interurbaine » est exaspérée pour entrer dans les réseaux, ou pour s’y maintenir. Cette compétition change de sens à l’intérieur des réseaux où elle prend la forme de systèmes de pouvoir et de coopération qui s’organisent aux différentes échelles spatiales (régionales, nationales, internationales). C’est par l’approfondissement de l’articulation de ces système de pouvoir qui prennent forme à différentes échelles que l’on peut comprendre l’intégration urbaine européenne.

Troisièmement, il n’existe semble-t-il aucune homogénéité des villes méditerranéennes en Europe du point de vue de leur rayonnement international, ni aucune liaison particulière préférentielle entre elles. Dans les approches sur les réseaux, on trouve toutefois certaines similarité quant à leur position équivalente par rapport au cœur de l’Europe : elles forment une périphérie très bien intégrée. Les potentiels ne manquent pourtant pas dans ces pays tant du point de vue des grandes villes et de pôles spécialisés qui se placent assez haut dans la hiérarchie que du point de leur position privilégiée entre le Sud et le Nord. Mais pour l’instant, des pays méditerranéens comme l’Espagne et l’Italie semblent passer outre ce potentiel en ne se dotant pas de politique urbaine nationale à visée européenne ou mondiale. La concurrence venue de l’Europe de l’Est, si elle n’est pas encoreà la hauteur du développement des pays du NordEst de la Méditerranée, peut dans les prochaines années inquiéter plus largement les villes de ces pays. L’intégration dans les réseaux internationaux passe par la collaboration interurbaine dépassant le cadre régional dans leurs propres pays afin d’atteindre des masses critiques plus élevées et mieux se positionner dans les réseaux internationaux à l’image de la plupart des pays qui, pour certaines fonctions stratégiques comme la recherche et le développement reviennent des décentralisations forcenées des années 1980 et 1990. Peut-être est-ce une voie qui devrait davantage être étudiée par les villes méditerranéennes.

Bibliographie

BRUNET, R. 1989, Les villes européennes, DATAR-La Documentation Française, 120 p.

CATTAN N., PUMAIN D., ROZENBLAT C., SAINT-JULIEN Th., 1999, Le système des villes européennes, Anthropos, coll. villes (first edition 1994).

EUROPEAN COMMUNITIES,2001, Unité de l’Europe, solidarité des peuples, diversité des territoires, deuxième rapport sur la cohésion économique et sociale, Luxembourg, 200 p. 164Treballs de la SCG, 63, 2007

Les villes mediterranéennes dans la structuration du système des villes européennes165

CONTI S., SPRIANO G., 1990, Effetto Città,Turin, Fondazione Agnelli, 191 p.

ESPON, 2003, The role, specific situation and potentials of urban areas as nodes in a polycentric development, ESPON Project 1.1.1, Third interim report August, http://www.espon.lu/online/documentation/projects/thematic/index.html

FRIEDMANN J., 1986, “The World City Hypothesis”, Development and change, vol.17, 1, pp.69-84

FRIEDMANN J.,2001, “Intercity networks in a Globalizing Era”, in Scott (ed.), Global City Regions, Trends, Theory, policy, Oxford University Press, pp.119138

HALL P., 1995, “Toward a General Urban Theory”, in Brotchie and al. (eds.), Cities in competition : productive and sustainable cities for the 21st century , Longman, pp.3-31

PUMAIN D., Saint-Julien Th. (eds.), 1996, Urban Networks in Europe, Paris, John Libbey-INED, 252 p.

PUMAIN D., Saint-Julien Th., Cattan N., Rozenblat C., 1991, Le concept statistique de la ville en Europe,Eurostat, 72 p.

ROZENBLAT, C., 2003, Les villes européennes : analyse comparative, DATAR-La documentation Française, 97 p.

ROZENBLAT C., 1997, “L’efficacité des réseaux de villes pour le développement et la diffusion des entreprises multinationales en Europe (1990-1996)”, Flux, n°27/28, p.41-58

ROZENBLAT C., PUMAIN D., 1993, “The Location of Multinational Firms in the European Urban System”, Urban Studies,10, pp. 1691-1709

SASSEN, S. 2001, “Global cities and global city regions : a Comparison”, in Scott (ed.), Global City Regions, Trends, Theory, policy, Oxford University Press, pp.78-95

SASSEN, S. 1991, The Global City : New York, London, Tokyo,Princeton University Press

S COTT A. (ed.), 2001, Global City Regions, Trends, Theory, policy, Oxford University Press, 467 p.

STORPER M., 1997, The regional World : Territorial Development in a Global Economy, Guilford Press, 338 p.

Internationalizing Geography in Higher Education: Initiatives of the Association of American Geographers1

Michael N. Solem Director of Educational Affairs Association of American Geographers

Resum

L’ensenyament global implica uns aprenentatges sobre problemes i temes que creuen les fronteres nacionals així com interconnecten diversos sistemes –culturals, ecològics, econòmics, polítics i tecnològics. L’ensenyament global també suposa aprendre a entendre i apreciar als nostres veïns que tenen un rerefons cultural diferent al nostre; a veure el món utilitzant els ulls i els pensaments dels altres; i entendre que les altres persones del món necessiten i volen el mateix que nosaltres.

Paraules clau: Geografia en l’ensenyament superior, Estats Units d’Amèrica, Associació de Geògrafs Americans.

Resumen

La enseñanza global implica unos aprendizajes sobre problemas y temas que cruzan las fronteras nacionales así como interconectan diversos sistemas –cul-

1. Conferència realitzada el 10 de novembre de 2004 a la Societat Catalana de Geografia.

turales, ecológicos, económicos, políticos y tecnológicos. La enseñanza global también suponr aprender a entender y apreciar a nuestros vecinos que tienen un trasfondo cultural diferente al nuestro; a ver el mundo utilizando los ojos y los pensamientos de los otros; y entender que las otras personas del mundo necesitan y quieren lo mismo que nosotros.

Palabras clave: Geografia de la enseñanza superior, Estados Unidos de América, Asociación de Geógrafos Americanos.

Abstract

Global education involves learning about those problems and issues which cut across national boundaries and about the inter-connectedness of systems – cultural, ecological, economic, political, and technological. Global education also involves learning to understand and appreciate our neighbors who have different cultural backgrounds from ours; to see the world through the eyes and minds of others; and to realize that other people of the world need and want much the same things.

Key words: Higher education geography, USA, Association of American Geographers.

This statement bythe Association for Super vision and Curriculum Development is notable for its geographic content. Being a geographically informed person goes hand-in-hand with being a global citizen, a person who recognizes that the world is highly interdependent and who makes decisions with regard to the welfare of the entire global community of nations. As the world’s peoples and places become increasingly linked through technology, migration, political events, and economic integration, the challenge for educators becomes one of connecting this rising interdependence to the concept of citizenship in a way that promotes a sense of individual responsibility for a global community.

Students need international perspectives and high levels of competency in geography to understand contemporary issues related to the environment, economy, development, national security, and human rights. In an age of global interdependence, students also need social skills that enable them to interact constructively with people having different cultural backgrounds – and oftentimes very different points-of-view on matters of foreign policy and international affairs. As global citizens, individuals must feel committed to international goals, value multilateral approaches to policymaking, and reject isolationist thinking. In short, global citizenship requires globally oriented hearts, minds, and actions. 168Treballs

Michael N.

Geography is a cornerstone of global education because it provides a unique perspective of the world, one that recognizes the interplay of human and environmental phenomena across local, regional, and global scales. And yet, many geography students are taught primarily with lectures and textbooks, providing them with few opportunities to engage directly with the perspectives of their peers in other world regions. Although knowledge of global geography is necessary and important, such knowledge does not fully encompass the affective and behavioral dimensions of global citizenship education. A global citizen must also be able to explain why such knowledge is worth knowing and understand how it can be applied for the global good.

To what extent is educational practice in geography preparing future global citizens? In recent years, the Association of American Geographers has launched a number of projects designed to promote internationalization in higher education. Internationalization is defined here as “the process of integrating an international and intercultural dimension into teaching, research, and service functions of the institution” (Knight and de Wit 1995). Today, I would like to discuss some of the ways that the AAG supports internationalization through its services to members and to the international community of geographers. First, I will establish the framework for my discussion by reviewing some of the relevant principles of global education. Next, I will introduce three of the AAG’s current initiatives that seek to enhance international education, research, and professional networks in geography. I will conclude by posing a set of questions that I hope we can discuss together as a means of exploring opportunities for collaboration between our respective professional societies.

Context of the initiatives

As the world’s peoples and places become increasingly interdependent, so too are approaches to teaching and learning in higher education. Certainly, international education has always been dedicated to promoting respect for global diversity through cross-cultural experiences. “International education,” write Hayden and Thompson (1995:328), “is a dynamic concept that involves a journey or movement of people, minds, and ideas across political and cultural frontiers.” This view implies that teaching for global citizenship requires us to discard practices that are solely “embedded within national cultures” (Reeve, Hardwick, Kemp, and Ploszajska 2000: 230) in favor of those based on “the trading and migration of ideas and practices across national borders” (Alexander 2001: 514).

As a concept, global citizenship broadens the duties, rights, and privileges typically associated with national citizenship to acknowledge the interdependency of places, cultures, and nations. Education has always played a vital role in the development of citizens, yet remains (at least in the US context) large-

ly nationalistic in scope and practice. In preparing global citizens, a challenge for education is to provide students with opportunities to collaborate directly with international peers, or in the words of Kenneth Bruffee (1993), to practice the “craft of interdependence.” Simply put (which is not to say simply practiced!), education itself must become interdependent if students are to acquire a globally oriented perspective of themselves in relation to other people and places.

Is it possible to determine whether an individual has acquired a “globallyoriented perspective” on citizenship? This is an important question because the answer will influence how educators define the goals of internationalization. Though answers are likely to vary, I would like for you to consider the ideas of one Robert Hanvey, a scholar who has written extensively in the area of global education. Hanvey (1976) proposes five qualities of a global citizen that I would argue have high geographical relevancy. He asserts that every student can acquire a global perspective through educational experiences that encourage intellectual and moral development in five dimensions:

1. Perspective Consciousness – The recognition on the part of the individual that he or she has a vie w of the world that is not universally shared, that this view of the world has been and continues to be shaped by influences that often escape conscious detection, and that others have views of the world that are profoundly different from one’s own (p. 162)

2.State of the Planet Awareness – Awareness of prevailing world conditions and developments, including emergent conditions and trends (p. 163).

3.Cross-Cultural Awareness – Awareness of the diversity of ideas and practices to be found in human societies around the world, of how such ideas and practices compare, and including some limited recognition of how the ideas and ways of one’s own society might be viewed from other vantage points (p. 164).

4.Knowledge of Global Dynamics – Some modest comprehension of key traits and mechanisms of the world system, with emphasis on theories and concepts that may increase intelligent consciousness of global change (p. 165).

5.Awareness of Human Choices – Some awareness of the problems of choice confronting individuals, nations, and the human species as consciousness and knowledge of the global system expands (p. 165).

Hanvey’s ideas provide a clearly understandable goal, although not necessarily an easily obtainable or measurable one.

The AAG is planning new initiatives that directly support the goals of global education, and I would like to continue my discussion by reviewing the goals of three of those projects. The first project is a collaboration between the AAG, the American Council on Education, and three other disciplinar y organiza-

tions to develop an action plan for internationalization. The second project is developing experimental educational materials for geography in higher education, with the aim of creating online learning environments to engage students in international learning and discussion. The third project is a research study that will survey a sample of faculty in the U.S. and internationally through the International Geographical Union and International Network for Learning and Teaching Geography in Higher Education.

Ace internationalization project

The AAG, along with three other disciplinary associations (the American Historical Association, the American Political Science Association, and the American Psychological Association) and the American Council on Education (ACE), are part of a new project promoting the internationalization of teaching and learning at U.S. colleges and universities. The project, entitled “Where Faculty Live: Internationalizing the Disciplines,” is being funded by a Carnegie Corporation grant to the ACE. As part of the project, each association is charged with three goals: (1) articulate global learning outcomes relevant to its membership that will inform both the major and general education and communicate those outcomes to the membership, (2) develop an action plan to promote internationalization within its discipline, and (3) explore how the work on internationalization accomplished by the disciplinary associations can be integrated into institutional strategies to promote internationalization.

To assist the participating associations in this work, ACE has formed a steering committee consisting of representatives of the associations and several other academic organizations, including the American Association for the Adv ancement of Science, American Council of Learned Societies, the Consortium of Social Science Associations, and the National Humanities Alliance. The committee will serve as a mechanism for the exchange of ideas among the participants and will explore how the work of the project and overall institutional efforts to enhance internationalization can be mutually reinforcing.

It is expected that the ACE project will demonstrate how disciplinary associations can take a leadership role in promoting the internationalization of student learning. The project will also provide guidance to faculty in the participating disciplines to help them incorporate an international dimension into their teaching and the experiences of their students, in both upper-level courses in the major and in courses that comprise general education or the core curriculum.

The ACE initiative rests upon the assertion that internationalization is necessary to prepare students for life, work, and citizenship in a globalized modern economy.In the second project, we are directly addressing this challenge by creating materials for an internationalized curriculum in geography.

Online Center for Global Geography Education

The Online Center for Global Geography Education is producing a series of course modules to enhance the teaching and learning of global geography. The Center is partially funded by the National Science Foundation (NSF) and is being developed with the full support and involvement of the Association of American Geographers, Grosvenor Center for Geographic Education, International Geographical Union, International Network for Learning and Teaching, and National Council for Geographic Education. The project aims to internationalize teaching and learning by providing geographers with the materials, technology, training, and technical support they need to start their own international teaching projects.

The Center currently offers three prototype modules: Population, Global Economy, and Nationalism. An early prototype, Migration, is also available for review. Each module is a self-contained, collaborative learning environment featuring lessons that engage students in collaborative projects, promote understanding of geographic concepts, provide practice using geographic skills, and deepen awareness of international perspectives about contemporary global issues. Important geographic concepts and skills are illustrated through data, case studies, and animations drawing on the AAG’s Activities and Readings in the Geography of the World (ARGWorld) project. The modules support online collaboration using Blackboard™, a software platform for e-learning. To support broader dissemination, the modules will be published in English and Spanish.

The project includes a research and evaluation component to investigate student learning outcomes and faculty attitudes toward internationalization in higher education.

For students, key learning objectives include (a) the ability to use the information, methods, and concepts of geography to examine global issues; (b) knowing how to use Internet technology for effective learning and collaboration; (c) being able to formulate and carry out strategies for asking and answering geographic questions in an international team; and (d) greater interest in the study of geography and appreciation for its perspectives on global issues. Expectations are that student learning and interest in global geography will be enhanced through online interactions with peers and experts in different world regions.

The modules are currently being tested by faculty in several countries to consider what teaching methods and technologies promote the abilities of international students engaged in online collaborative learning. Research has shown that collaborative learning can improve academic achievement and even promote cross-cultural understanding and goodwill (Bruffee 1993; Calvani, Sorzio, and Varisco 1997; Johnson, Johnson, and Smith 1998; Springer, Stanne, and Donovan 1998). And yet, few studies have examined the materials, teaching methods, and technologies being used to suppor t online international collaborative learning, particularly with regard to (a) how the learning process is affect-

ed by language and cultural diversity (Bonk and Cunningham 1998; Fortuijn 2002), and (b) whether the practice enhances the learning of geography and appreciation for its perspectives on global issues (Reeve, Hardwick, Kemp, and Ploszajska 2000; Shepherd, Monk, and Fortuijn 2000). The project’s evaluation will assess achievement of these student outcomes as well as faculty attitudes toward this approach to global geography instruction. Both quantitative and qualitative research methods will be used to assess the success of the CGGE project. Four central research questions will drive the evaluation:

-How does international collaborative instruction affect college student learning of the concepts and skills geographers use to analyze contemporary issues?

-To what extent does this form of instruction enhance college student understanding and appreciation of international perspectives about these issues?

-To what extent does this form of instruction foster appreciation among college students for the geographic perspective on global issues?

-What specific teaching strategies and technologies promote or hinder the effectiveness of online, multilingual international collaborative learning?

We are using a variety of methods to collect the primary data for the research. Data will be collected from trials conducted by the six module authors and several additional faculty in the U.S., Northern Ireland, Spain, China, Germany, the Netherlands, Australia, and Chile over two academic semesters beginning in September 2004. Quantitative analysis will use a pretest-posttest design to measure achievement of specific content outcomes and changes in student attitudes toward global geography. Qualitative methods will focus on areas where more nuanced data are sought, such as the analysis of student appreciation for international perspectives and for reactions to the pedagogy itself. Supplementary qualitative data consisting of classroom observations and interviews will be obtained at two test sites in Europe during Spring 2005 by the project evaluator, who has been awarded a sabbatical leave for that purpose.

AAG internationalization survey

The AAG is planning a study to measure how faculty and departments perceive the value of internationalization for geography education and research. In November of 2004, a survey will be administered to a sample of geography faculty in the U.S. and internationally through the International Geographical Union and the International Network for Learning and Teaching Geography in Higher Education.

The survey will collect data on the social and professional characteristics of faculty who practice internationalization and describe their experiences with international teaching and research. It will identify the tactics that geography

departments are using to internationalize their undergraduate and graduate programs. Respondents will also rate the relative importance of educational goals related to internationalization. Finally, the survey will explore the issue of whether opportunities to participate in international collaborations have changed since the terrorist attacks of September 11, 2001.

Discussion

The initiatives described above are designed to create the materials and information base that can serve as a basis for strengthening geography in higher education. Beyond these initiatives, the AAG supports international collaboration through a variety of ongoing programs. In August of this year, the AAG assisted junior and senior scholars attending the IGU Congress in Glasgow through a travel grant program funded by the National Science Foundation. The My Community, Our Earth project is currently inviting student projects that reflect the themes of the U.N. Decade of Education for Sustainable Development. The AAG continues its tradition of holding a special reception at each annual meeting to honor the presence of international scholars participating in the meeting. And many AAG Specialty Groups also focus on international themes and regional studies and help members develop their international networks.

For geographers, internationalization presents some interesting and challenging questions: What is the role of geography in global education? What should it be? Can geography education develop individuals into global citizens? Do geographers share goals with other disciplines in regard to internationalization? How can departments, institutions, and professional organizations successfully plan and design programs for internationalization? Through research and outreach, geographers can engage the internationalization process underway in higher education and help direct it toward the improvement of educational practice and student learning. The challenges are great, but so too are the opportunities to develop global citizens through partnerships between the professional societies that support the work of geographers in the world.

Thank you again for inviting me here today and I look forward to the many conversations I will have with Spanish geographers during my visit this week, and in the coming months.

References

A LEXANDER ,R. 2001. Border crossings: Towards a comparative pedagogy. Comparative Education,37(4): 507-523.

BONK, C., and CUNNINGHAM, D. 1998. Searching for learner-centered, constructivist, and sociocultural components of collaborative learning tools. In:

C. Bonk and K. King (eds.) Electronic Collaborators: Learner-Centered Technologies for Literacy, Apprenticeship, and Discourse, pp. 25-50. London: Lawrence Erlbaum Associates.

BRUFFEE, K. A. 1993. Collaborative Learning: Higher Education, Interdependence and the Authority of Knowledge. Baltimore, MD: Johns Hopkins University Press.

CALVANI, A., SORZIO, P., andVARISCO, B. 1997. Inter-university cooperative learning: an exploratory study. Journal of Computer Assisted Learning, 13: 271-280.

FORTUIJN, J. 2002. Internationalizing learning and teaching: a European experience, Journal of Geography in Higher Education/Carfax lecture presented at the Annual Meeting of the Association of American Geographers, 21 March 2002, Los Angeles.

HAIGH, M. 2002. Internationalization of the curriculum: designing inclusive education for a small world. Journal of Geography in Higher Education, 26(1): 49-66.

HANVEY, R. 1976. An attainable global perspective. Theory into Practice, 21(3): 162-167.

HAYDEN, M., and THOMPSON, J. 1995. International schools and international education: a relationship reviewed. Oxford Review of Education, 2(13): 327345.

JOHNSON, D. W., JOHNSON, R. T., andSMITH, K. A. 1998. Active learning: Cooperation in the college classroom. Edina, MN: Interaction Book Company.

KNIGHT, J., and DE WIT, H. 1995. Strategies for internationalisation of higher education: Historical and conceptual perspectives. In de Wit, H. (Ed.) Strategies for internationalisation of higher education: A comparative study of Australia, Canada, Europe and the United States of America . Amsterdam: European Association of International Education.

REEVE, D., HARDWICK, S., KEMP, K., andPLOSZAJSKA, T. 2000. Delivering geography courses internationally. Journal of Geography in Higher Education, 24(2): 228-237.

SHEPHERD, I., MONK, J., FORTUIJN,J. 2000. Internationalization of geography in higher education: towards a conceptual framework. Journal of Geography in Higher Education, 24(2): 285-298.

S OLEM , M.N. 2001. A scoring guide for assessing issues-based geographic inquiry on the Web. Journal of Geography,100(2): 87-94.

SPRINGER, L., STANNE, M. E., andDONOVAN,S. 1998. Effects of cooperative learning on undergraduates in science, mathematics, engineering, and technology: A meta-analysis. (Research Monograph No. 11). Madison: University of Wisconsin-Madison, National Institute for Science Education, Review of Educational Research.

NOTES I DOCUMENTACIÓ

La Collada de Toses

Resum

Aquest text és una descripció geogràfica del paisatge, rutes de comunicació i de la toponímia de l’àrea de la Collada de Toses des d’una perspectiva geohistòrica i excursionista.

Paraules clau: Collada de Toses, descripció regional.

Resumen

Este texto es una descripción geográfica del paisaje, rutas de comunicación y de la toponimia de la zona del Collado de Toses desde una perspectiva geohistórica y excursionista.

Palabras clave: Collada de Toses, descripción regional.

Abstract

This text is a geographic description of the landscape, pathways, and place names of the area of Collado de Toses in the Pyrenees from a perspective of the historical geography of mountain climbing.

Keywords: Collada de Toses, regional description. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (179-200)

Joaquim Cabeza i Valls

180Treballs de la SCG, 63, 2007

El present article fou presentat al PREMI PAU VILA 2006, convocat per la Secció de Geografia i Ciències Naturals del Centre Excursionista de Catalunya. La identificació era: LEMA –LES COLLADETES.

El veredicte del jurat es féu públic el dia 16 de novembre de 2006.

A l’article li fou atorgat un accèssit.

Aclariments previs

Advertim el lector que tota vegada que esmentem la “collada de Toses”, ens referim a l’històric camí ral de Ribes a Puigcerdà, com es descriu al núm. 1 del capítol DOSCAMINSRALS.I quan citem “les Colladetes” ens referim al coll que és travessat per la carretera de Ribes de Freser a Puigcerdà, com es descriu al núm. 2 del mateix capítol.

També advertim que sempre que podem donem les altituds que hem obtingut dels mapes d’escala 1:5000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, ICC, perquè creiem que aquests donen fe. Si l’esment no té decimals vol dir que la font no és de l’ICC. Llavors, tant pot ser veritat com no.

La Collada de Toses en els mapes antics

Fa anys que vam demanar al nostre excel·lent amic, el doctor Albert Barella i Miró, ara present en el record i l’enyor, el qual tenia una important col·lecció de mapes antics, que ens pogués fer un breu llistat d’uns quants d’aquests mapes on figurés el topònim de la collada de Toses. La finalitat de la consulta era constatar en quina posició aproximada apareixia indicada la collada respecte al poble de Toses.

El doctor Barella fou amatent i ràpid. Al cap de pocs dies ens va trametre els resultats d’aquella prospecció, de la qual extraurem els aspectes que ens convenen per al nostre menester. L’anàlisi va ser feta sobre uns mapes de Catalunya, uns dels Països Catalans i algun dels Pirineus, elaborats per alguns d’entre els més famosos autors d’aquells temps, des de principis del segle XVII fins a finals del XIX, és a dir, des del 1605 al 1894. El nom fou localitzat a 26 dels mapes ullats. Llevat del mapa de Josep Aparici, del 1720, que amida 135 x 120 cm, i que és d’una escala aproximada d’1:200.000, els altres fan, amb mides que arrodonim per simplificar, 50 x 40, 60 x 50 i 90 x 60 cm. Tret d’uns poquíssims mapes que donen l’equivalència de l’escala en metres, els altres ho fan en llegües o milles, diferents a cada país i sovint a cada població. Si hi afegim les notòries diferències en el dibuix dels mapes, de seguida es veu que és impossible fer-hi cap mena càlcul que pugui resultar proper a alguna o altra realitat. Tot és relatiu…, aproximat…, si fa no fa…! Tot de passada i només a tall d’exemple, notem que a escala 700.000, només el gruix d’una minsa ratlla pot representar tres-cents o quatre-cents metres. I, evidentment, tots aquests mapes

antics van per aquests aires. Tot amb tot, aquests mapes són bellíssims i constitueixen una preuada font d’informació geogràfica, històrica, cartogràfica i, molt especialmente, toponímica.

Vegem ara les remarques que tan gentilmente ens va ofrenar el doctor Barella. El topònim apareix en tots els mapes de l’escola flamenco-holandesa del segle XVII. En canvi, manca en tots els sansonians francesos, excepte el darrer (SansonMortier, del 1700) Els mapes holandesos i els alemanys derivats dels de Sanson, de vegades l’incorporen, de vegades no. Els mapes independents de les dues grans escoles esmentades, alguna vegada l’incorporen. Resulta sorprenent que, entre els mapes autòctons, no hi figuri en el de Tomàs López del 1776, data prou avançada perquè ja hi pogués figurar, que fou inspirat en el mapa dels Pirineus de Roussel del 1776.

La grafia del genèric “collada” es troba representada per C., col o Coll; “collada” havia d’arribar una mica més modernament, i cal dir que actualment el mot és totalmente consolidat. Respecte al nom propi tant aviat és Toses, com Tosses o Tosas. Tot i les imprecisions que hem esmentat abans, en general el topònim és força ben col·locat, a voltes una mica massa al nord, o massa al sud, però generalment sempre al costat de ponent del poble de Toses i en una direcció general O-NO. Cal advertir que, de vegades, el mateix poble de Toses tampoc no és massa ben situat. (Veg. gràfics).

Hem volgut escriure aquest capítol sobre els mapes antics a posta per a remarcar que, llevat de l’últim mapa, el de l’any 1894, tots els altres foren confeccionats abans de començar-se a construir les primeres i incipients carreteres. Volem dir, doncs, que el nom de “collada de Toses” de cap manera es podia referir al coll que, des de finals del segle XIX i principis del XX, és travessat per la carretera de Ribes a Puigcerdà. A més, l’atenta aportació del doctor Barella indica sempre, encara que sigui aproximadament, que la situació de la veritable collada de Toses és en una direcció general O-NO respecte al poble de Toses. La direcció general vers el coll de la carretera, “les colladetes”, és una mica més propera a la direcció N-O. (veg. croquis)

Els camins

A mesura que els territoris del país català anaven quedant lliures dels ocupants sarraïns, majorment els territoris que en història medieval es coneixen amb el nom Catalunya Vella, segles VIII, IX i X principalment, s’anava consolidant un estat de relativa pau, potser només tranquil·litat, i potser també només relativa, perquè Déu n’hi do de com s’esbatusseven emperadors, reis, prínceps, ducs, marquesos, comtes, vescomtes, barons; i papes, cardenals, bisbes, abats; i diferents faccions i diferents estaments de la societat, etc. Doncs tot i això, en aquells temps, que vol dir segles, es va anar consolidant una major humanització del territori. Ciutats, viles, pobles, caserius, grans hisendes pairals, una bona majoria descendents de poderoses vil·les romanes, masies,

182Treballs de la SCG, 63, 2007

Figura 1

Joaquim Cabeza i Valls

Aquests croquis és només per indicar la direcció general de la collada de Toses i la de les Colladetes, des del nucli de cases del poble de Toses.

monestirs, santuaris, humils ermites amb els seus ermitans, residents com a custodis a la casa generalment adjunta a l’ermita o santuari. De castells, encara que no tots, molts havien esdevingut residències habituals de propietaries ode masovers.

Tot plegat feia que el país fos farcit d’una inmensa xarxa de camins de molt diversa mena. Vies i estrades romanes, moltes de les quals seguien antics camins ibers, camins de carro, bàsicament a les planes o a peu de muntanya baixa, de confecció molt primària, generalmente malmesos per les pluges i per les mateixes rodes dels carros i de les carretes. Camins que actualment es poden considerar desapareguts, reemplaçats per les modernes pistes, amb pendents i revolts molts més ben traçats que, quan es conserven en bon estat, són aptes per a tota mena de vehicles. Si són poc o molt espatllats, només per a vehicles per a tot terreny. I els carruatges que es mantenen amb tracció animal són per finalitats turístiques, però amb rodes neumàtiques o, com a mínim, amb llandes recobertes de goma.

Els camins carreters s’han acabat, però ens han deixat un llegat, ens han deixat el nom: “carretera”. Vegem aquest breu diàleg que, en el transcurs dels anys, l’havíem observat diverses vegades, evidentment a gent gran. –Aquest camí és el de la font tal? –Sí, seguiu avall, passades aquelles alzines trobareu una carretera, travesseu-la i seguiu el camí que continua baixant. –Escolti, ha dit una carretera, i ni el mapa ni la guia indiquen cap carretera! –Bé, no, és clar, és que nosaltres dels camins carreters en diem carreteres. Els meus avis i els meus pares ho deien sempre. (Coromines, entre diversos exemples de mots que es mantenen malgrat els canvis haguts, diu: –… com no es va deixar de dir “carretera”,

quan s’aboliren les carretes…) Ara tothom té ben clar què és una carretera, prou diferent de camí de carro, pista, autovia i autopista.

En un altre grup d’antics camins, hem d’esmentar els importantíssims camins ramaders, però no en farem cap comentari perquè no ens afecten per al present treball.

En canvi, de les importants vies, estrades i calçades romanes, generalment empedrades (camí calçat vol dir camí empedrat), creiem que cal fer-ne un breu comentari. Aquests camins no foren construits per aprofit i servei dels habitants autòctons, tot i que quan els calia els utilitzaven, sinó perquè ells, els romans, en tenien una necessitat de cabdal importància per a moure els grans exèrcits, materials, artefactes i ginys de guerra, avituallament, etc., amb la màxima celeritat possible a l’hora d’anar ocupant territoris per al seu vast imperi. Però l’imperi s’acabà i aquells camins restaren i, a trossos foren absorbits per noves vies de comunicació, o simplemente desapareguts per diverses causes, com ara transformació de terrenys destinats a cultius, edificacions, etc. o, a trossos, poc o molt espatllats i poc o molt adobats, restaurats o consolidats, han arribat fins ben modernamente, a finals del segle XIX o principis del XX, fent servitud de camí ral.

Un altre gr up important de camins són els de bast, o de ferradura, aptes per a transitar-hi bèsties de càrrega, mules i matxos, amb alforges per a les mercaderies o, quan calia, amb selles de cadira per a persones. Com que aquest model de camí solia ser important, de llargues distàncies i molt concorregut, acostumaven a ser prou amples per a permetre el creuament de dues bèsties carregades. A més, molts d’aquests camins tenien la consideració de “camins rals”. Entremig de tot, lligant-ho tot, una munió de camins de peu, senderons, corriols, viaranys, dreceres, per a accedir o per a sortir de pobles, viles, masos, boscos, prats, amb finalitats diverses, cercar llenya, herbes, bolets, fr uits del bosc, aigua de les fonts, generalmente de curta extensió i de finalitats molt concretes, molt determinades. Una anècdota viscuda: agost de 1957. Ermita i masia de Vallvanera, dalt d’un serrat al nord de Castell d’Aro, a uns 350 m d’altura. Els masovers eren un matrimoni sense fills i la mare del marit. Aquella bona dona, tres matins a la setmana, baixava a peu fins a Castell d’Aro, carretada amb productes de la masia, ous, aviram, verdures, fruita, etc. A Castell d’Aro agafava el tren, el carrilet, fins a Sant Feliu de Guíxols, i anava al mercat, després tornava a agafar el tren a Castell, i a peu i amunt fins a casa.

Ara ens cal dedicar una atenció especial al “camí ral”. Comencem pel nom i vegem què hi diu Joan Coromines. “Començà per ser camí reial ,o salvaguardat pel poder reial i públic, com a camí oficial. Durant molt temps es mantingué la forma etimològica camí real, però avui a penes li dóna ningú aquesta forma, ni camí reial.Quasi pertot s’ha generalitzat la forma contracta ral. (Etim. i comp. 11, 453B50) És a dir: fou el tipus de camí públic més transcendents, més usat i de més trànsit entre tota mena de camins. Solien ser camins de grans recorreguts que comunicaven poblacions importants, o diferents

184Treballs de la SCG, 63, 2007

Joaquim Cabeza i Valls

comarques, resseguint fondals de valls, de vegades travessant collades molt importants per enllaçar grans comarques o diferents països.

Una prova més de la importància d’aquests camins i del tràfec intens que suportaven, és la dita popular, que ha restat fossilitzada, de “lladres de camí ral”. És lògic. Si aquells grups o escamots de malfactors s’haguessin apostat en una drecera de bosc de les d’anar a collir llenya, o maduixes o bolets, ben poc “negoci” haurien fet!

Ara cal situar-nos a mitjan segle XIX, quan es començaven a fer uns tímids projectes de carreteres comarcals. De carreteres més principals, Barcelona, València, Alacant, etc, ja feia temps que n’hi havia, fins i tot amb serveis regulars de diligències per a grans recorreguts. El 1860 es projecta la carretera de Ribes a Puigcerdà, però fins vint anys més tard no comencen les obres, que en arribar al punt més alt de la ruta, a les Colladetes, s’aturen durant una altra colla d’anys. Finalment, s’acabà l’obra l’any 1914. Entre el projecte i la inauguració total, van transcórrer 54 anys! S’acostaven temps de canvis espectaculars a les comunicacions.

Majorment americans, anglesos i francesos estaven entestats a crear carruatges que es poguissin traslladar amb unes màquines que es movien amb conbustible derivat del petroli, descober t de feia poc. Van començar dient-ne “automòbils” perquè es movien sols, sense tracció animal de cap mena.

Com hem dit més amunt, ens trobem a finals del segle XIX i principis del XX, quan començaven a fer servei les “modernes” carreteres. Els històrics i eficients camins rals tenien els dies comptats. Posarem un exemple, potser el més significatiu entre algun altre: la via romana de la collada de Capsacosta. Fins el moment d’estrenar-se les carreteres de Sant Joan de les Abadesses a Olot per la collada de Sentigosa, a finals del segle XIX o principis del XX,i la de Sant Salvador de Bianya a Sant Pau de Segúries pel collet del Cortal i la collada de Sant Pau, el 1922, aquest camí va estar fent, durant segles, la funció de cami ral. Era el camí ral d’Olot a Camprodon. Aquestes dues carreteres feren romandre el camí totalmente abandonat durant una setantena d’anys, fins que l’estiu de 1994, amb motiu de l’obra de la nova carretera del túnel de Collabós, i en compliment d’una llei del Parlament de Catalunya, un equip d’una vintena d’arqueòlegs dirigits per Cesc Busquets i Montse Freixa, van estassar, restaurar i consolidar el vell camí, en una llargària d’uns vuit quilòmetres aproximadamente, des de les proximitats de Sant Salvador de Bianya fins a Sant Pau Vell, l’antiga parròquia de Sant Pau de Segúries. Vers l’any 2000 la Generalitat ha dut a terme la museïtzació del camí. S’han instal·lat indicadors, rètols, plafons informatius, algun mil·liari informatiu, etc. El camí és un bé patrimonial declarat “bé cultural declarat bé cultural d’interès nacional” (BCIN), zona arqueològica, i per això gaudeix d’una protecció especial. ( Text de la placa general 1.1 – 1ª pàgina del text de la Direcció General del Patrimoni Cultural) I només es permès de circular-hi a peu. De moment, no sabem que cap altre camí ral i exvia romana hagi tingut la mateixa sor td’aquest.

Dos Camins Rals

De Ribes a Puigcerdà, per la collada de Toses

Antic camí ral de ferradura. Amb la diversa informació obtinguda, creiem prou evident que, par tint de Ribes i passant per Planoles, Planés, el veïnat d’Espinosa, Fornells de la Muntanya i Toses, el camí seguia el fondal de la vall del riu Rigard. Però degué ocórrer que a les darreries del segle XIX, en començar les obres de construcció de la línia fèrria de Ripoll a Puigcerdà, van convertir el camí en una mena de carretera d’obres, per a transportar els materials i la maquinària a peu d’obra. Ara, una mica eixamplada i asfaltada, és una bona carretera veïnal. De manera que en aquest sector de Ribes a Toses, del camí de ferradura, de l’antic camí de segles enrere, no en queda cap rastre.

Un dia d’agost del 2003, vam voler saber què en restava de l’històric camí ral. Vam seguir les indicacions de les guies de Cèsar August Torras. Comencem a l’estaciò de Toses. Al capdavall del poble, a l’extrem de ponent, arranca un ample camí que remunta per damunt de la boca d’entrada del túnel de Toses. És ample i planer i molt ben conservat, net, ombriu i amb murs de contenció i tot. És anomenat “camí de la Creu”, i tant pels habitants del poble com pels estadants ocasionals, és utilitzat com a passeig públic, potser perquè al poble no hi ha un sol tros de carrer on es pugui passejar a peu pla. I quins desnivells! Llàstima que l’encís només dura uns vuit-cents metres! El camí desemboca al tram de carretera que baixa de la collada de Toses i passa pel peu del nucli de cases del poble i segueix avall cap a Planoles. Seguint aquest bell i vell camí, fragment de l’antic camí ral, vam arribar a l’indret anomenat Pas del Vell, que és una mena de pas estret, com un petit congost. Hi conflueixen, a més de la carretera i el camí referit, tres o quatre torrents que formen la capçalera del riu Rigard. Seguint les instruccions de la guia i del mapa, cal seguir carretera amunt només cosa d’uns dos-cents metres. De seguida es veu a l’altra banda, l’entrada d’una torrentera i un ample camí ben fresat. La torrentera és el “torrent de la Vall d’Alp”, i el camí és el “camí de la Vall d’Alp”. D’entrada, poden sobtar una mica aquests dos topònims, perquè som al Ripollès, a la capçalera del riu Rigard! Però cal tenir en compte que aquests dos noms, bellamente eufònics, degueren ser creats per la gent de Toses, ja que per a ells aquest camí, a més de ser el camí ral de Puigcerdà, era també el camí més ràpid i dreturer per anar a Alp. Ens ho expliquen així amb vehemència, naturalmente la gent gran! La pujada és constant però suau, i sempre propera al torrent. A mesura que va pujant, el camí va esdevenint un corriol. Ja ben amunt, a les envistes de la collada, el corriol deixa el torrent i amb un parell de giragonses s’enfila a trobar la carretera que baixa a Toses. D’aquest punt a la collada hi ha uns cinc-cents metres de carretera. En aquests darrers metres el camí ha desaparegut, seguramente engolit per l’obra de la carretera. No seguim aquest darrer tros de camí ni la carretera. El capdamunt del torrent és una ampla coma herbada que enfilem dreturerament fins a la collada, la qual és travessada longitudinalment per

186Treballs de la SCG, 63, 2007

Cabeza i Valls

la carretera que ve de les Colladetes i baixa a Supermolina. Segurament que ara el paratge de la collada és ben diferent de quan només hi passava el camí ral. Ara, a més de la carretera de Supermolina, en surt la que baixa a Toses. Del costat de ponent de la collada en surt una pista de terra que puja a una pedrera. En direcció sud primer, i després girant vers el nord surt una altra pista que en suau pujada i poca estona arriba a la carretera gran a l’indret de la Colladetes. (Vegeu el capítol “Les Colladetes”) I encara, en direcció sud i després oest, una altra pista en molt suau baixada es passeja pels plans d’Anyella i va a trobar la carretera que per la collada del Pedró i el coll de la Creueta baixa a Castellar de n’Hug. S’entén que amb aquest daltabaix del paratge, del camí antic no en pot quedar ni un pam!

Atents a les indicacions de la guia, deixem la collada i la carretera i ens encarem avall, com podem, ja pel vessant de la Molina, amb l’esperança de trobar algun rastre de camí més avall. Només trobem l’esperança, de camí res. Més avall veiem entre l’arbreda una gran remoguda de terra. Ens hi acostem. És una pista, senyals claríssims d’haver estat obrada de ben pocs dies. La seguim. A trossos baixa desaforadament. Estem segurs que baixem pel torrent del clot de les Carboneres, com diuen la guia i els mapes. Ja al capdavall la baixada es suavitza i la pista novas’enllaça amb una de vella. Trobem diverses piles de troncs a banda i banda de la pista, que ens demostren que aquestes pistes, tant la vella com la nova, han estat fetes per treure fusta. I com que sabem que l’antic camí seguia sempre pel fons i ben proper al torrent, deduïm que les pistes han esborrat els rastres de camí antic que podien haver restat.

Passem per davant del refugi de Sant Ignasi, abandonat i mig esfondrat, i arribem davant la via del tren, on la pista fa un retomb a l’esquerra en angle recte. Passem davant de l’edifici que en inaugurar-se la línia del tren va fer la funció de baixador-estació de la Molina, ara en ús com a habitacle, i acabem d’arribar prop de l’estació, on havíem deixat el cotxe, que ens retorna al xalet del Centre. El torrent de les Carboneres s’ajunta amb el de les Pletasses i una mica més avall s’hi afegeix el torrent del Sitjar, l’aigua del qual fornia la força a la Molina, és a dir, la serradora, que era instal·lada al capdavall del torrent. Així es forma el riu de la Molina, o riu o ribera d’Alp. El camí seguia de prop el curs de l’aigua i passava pel famós hostal de la Molina, lloc de parada i de descans, desaparegut ja fa anys. Se’n manté el solar, ple d’herba. A uns quatrecents metres aproximadament, a ponent d’aquest lloc, baixa el torrent de Saltèguet que lliura les seves aigües al riu Alp. A partir d’aquí, l’antic camí i el riu s’entaforaven per l’estret congost de Malpàs, d’uns cinc quilòmetres de llargada, si fa no fa.

De feia ja molts anys que, negociants de fustes de Puigcerdà i de la comarca, i propietaris de boscos de la Molina, van decidir d’eixamplar l’antic camí de ferradura i conver tir-lo en camí de carro fins a la serradora, per a poder transportar fusta més fàcilment. En assabentar-se els cerdans que els organismes oficials que havien d’acabar la carretera, no donaven cap garantia d’acabar l’obra de manera immediata, una entitat de gent de negocis dita “Com-

Joaquim

pañía la Ceretana”, i altres persones, negociants i comerciants interessats en l’afer, van decidir pel seu compte de convertir el camí de carro de Puigcerdà a la Molina pel congost de Malpàs en carretera, i continuar-la pel fondal de la Molina, en llargs revolts, fins a enllaçar a les Colladetes amb la carretera ja construïda.

La nova carretera permetia el pas de carruatges en doble sentit. Això permeté que tartanes, diligències i altres carruatges que finien el seu trajecte a les Colladetes, poguessin continuar viatge fins a Puigcerdà. Els promotors de la nova carretera van establir el pagament d’un peatge com a dret de pas, per a carruatges i bèsties de càrrega, llevat de persones a peu o a cavall de matxos. El recapte de l’impost es destinava a mantenir en bon estat la carretera. L’impost es pagava a l’hostal de la Molina, que alhora era lloc de parada, canvi de cavalleries, restaurant i lloc de dormir. Aquesta obra va ser una gran solució i una gran avenç, ja que quan finia el trajecte de diligències i altres carruatgess a les Colladetes, la gent havia d’anar a peu o amb matxos o mules.

Finalment, es va acabar l’obra de la carretera, que es va inaugurar l’any 1914. A partir d’aquest moment, la carretera de “La Ceretana” va passar a dir-se popularment “la carretera vella”. Des del lloc de l’antic hostal de la Molina fins al punt d’unió amb la carretera nova al capdamunt de la pujada, a les Colladetes. El fragment de carretera que recorre el congost de Malpàs fou continuat pel barri de l’estació, barri del Sitjar, es va enfilant prop del xalet de la UEC, prop del xalet del CEC, passa per tot el sector de Supermolina, i pel coll del Pedró i la collada de Toses, que la travessa longitudinalment, arriba a les Colladetes i connecta amb la carretera gran. És la carretera que se’n diu “interior”, perquè recorrei connecta tots els barris i sectors de la vall de la Molina.

De Ribes a Puigcerdà, pel coll de la Creu de Meians

D’aquest antic camí ral, l’unic fragment que compartien els dos històrics camins, era el de Ribes a Planoles. A par tir d’aquí ambdós divergien i arribaven a Puigcerdà per diferents rutes. Aquest, des de Planoles a la vila dels cerdans, ha estat adaptat com a camí de gran recorregut. És el GR-11, del cap de Creus a l’Atlàntic. El recorregut d’aquest camí és: Ribes, Planoles, Planés, Dòrria, coll de la Creu de Meians, coll Marcer, Vilallobent, Aja i Puigcerdà.

Característiques dels dos camins

El de la collada de Toses

Aquell cami seguia pràcticament sempre per fons de valls o de torrents. Des de Ribes pujava per tota la vall del riu Rigard, passava pel peu de les

188Treballs de la SCG, 63, 2007

Joaquim Cabeza i Valls

cases de Toses i de seguida arribava al paratge del Pas del Vell. Tot seguit s’enfilava pel torrent de la Vall d’Alp, travessava la collada de Toses, que era el punt més alt de tota la ruta (1.773,83 m), baixava pel Clot de les Carboneres, passava prop de la serradora i de l’hostal de la Molina, seguia el congost de Malpàs, sortia a la plana cerdana prop d’Alp, i per sota d’Urtx i de Queixans arribava a Puigcerdà. Aquest darrer tram, de prop d’Alp a Puigcerdà, ja era per terreny planer, per entre camps, masos i cases. Aquest camí disposava de dos punts de parada, de descans o de refugi: el nucli del poble de Toses i l’hostal de la Molina.

El del coll de la Creu de Meians

A partir del conjunt Planoles-Planés, el camí deixava el fondal de la vall i esdevenia un veritable camí de muntanya. S’enfilava a coll Castellar, passava per les cases de Dòrria i, amunt sempre arribava al coll de la Creu de Meians, que amb 1.992,19 m d’altura, era la cota de màxima altitud de l’itinerari. El camí seguia faldejant força planerament en direcció N-O fins al coll Marcer, proper als 2000 m d’altura. A partir d’aquest punt començava a baixar, primer seguint la part alta del torrent del Pla de les Forques, fins a tombar un petit llom de carena per canviar la torrentera i seguir pel torrent de Montagut avall, per arribar, ja en zona de camins de plana amb cases i camps, a Vilallobent i tot seguit Aja i Puigcerdà.

Encara que suposem que aquest camí no es deu conservar exactament com era fa cent o cent-vint anys enrere, també suposem que es pot conser var prou bé pel fet d’haver estat adaptat a un fragment de camí de gran recorregut. D’altres factors positius per a la seva conservació són: no és proper a cap carretera; només en un cur t tros coincideix amb una pista de muntanya. Des de Dòrria a Vilallobent no passa per cap nucli habitat ni cap casa. Essent una ruta, més de muntanya que la de Toses, sobretot la llarga trossada de Planés a coll Marcer, a més del notable desnivell, recordem, 218,36 m més alt Meians que Toses, és un constant faldejar a mig aire, més amunt o més avall, per travessar raconades i carenades, la qual cosa feia allargassar la ruta notòriament. També des de Dòrria fins a Vilallobent no hi havia ni hostal ni refugi de cap mena.

Amb els tres croquis i els comentaris que hi adjuntem i les característiques dels dos itineraris acabades d’exposar, es veu prou bé que la ruta de Toses, tot i ser en projecció horitzontal una mica més llarga, en conjunt, en hores de marxa, era més curta. En canvi, la ruta de Meians, encara que era una mica més curta vista a peu pla, resultava més llarga en horari, perquè havia de pujar més, i per tant baixar, més les constants giragonses d’entrants i sortints, també l’allargaven molt. La ruta de Meians era, doncs, força més dura i feixuga. Vegeu croquis.

Figura 2

En aquest croquis que indica els dos camins, es veu com el de la collada de Toses és, en projecció planimètrica, una mica més llarg que el del coll de la Creu de Meians. Notem també que la direcció general dels dos camins és, si fa no fa, de S-E a N-O.

Figura 3

Projecció planimètrica del camí de Ribes a Puigcerdà, per la collada de Toses. Notem la diferència d’altitud dels dos colls, el de Toses i el de les Colladetes. La collada de Toses és 15,32 m més baixa.

4

Projecció planimètrica del camí de Ribes a Puigcerdà, pel coll de la Creu de Meians. Notem la diferència d’altitud entr e aquest coll i la collada de Toses, aquesta és 218,36 m més baixa.

Les Colladetes

De moment, la font més antiga on hem trobat indicat aquest topònim, és el “Diccionario Geográfico de España”, obra de 17 volums, publicat entre 1956-1961 per Prensa Gráfica S.A. Al volum XVI, 1960, pàg. 333, col. 2ª, a l’entrada “Tosas, puerto de”, hi diu, passat a català: “Toses, collada de – Situat a la carretera de Barcelona a Puigcerdà, comunica la vall del riu Rigard amb la Cerdanya, per la vall de la riera d’Alp. El punt més alt és a la colladeta (1800 m alt), a la divisòria dels termes de Toses i Alp”. El fet que el topònim sigui recollit en singular, creiem que és un pecat menor, potser producte d’una no prou encertada interpretació, o potser d’un defecte de dicció de l’informador. Tant hi fa. El cert és que es refereix clarament a les Colladetes. Han hagut de transcórrer trenta-tres anys per tornar a trobar una font que indiqués correctament la situació de les Colladetes i de la collada de Toses. No diem que no pugui existir alguna altra font, només que nosaltres no l’hem trobada, tot i cercar-la.

Fonts consultades

-Diccionario Geográfico. Ediciones Prensa Gráfica S.A., 1960. 190Treballs de

Figura

-Mapa comarcal de Catalunya. 1:50.000. Ripollès 1a edic. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1993.

-Mapa comarcal turístic. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1993.

-Atles topogràfic de Catalunya, 1a edic., 3 vols. Proa – Institut Cartogràfic de Catalunya, 1995.

-Mapa excursionista-carte randonnées. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1995.

-Mapa topogràfic. 1:50.000 1a edic. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1995.

-Mapa comarcal de Catalunya. 1:50.000. Ripollès. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1996.

-Mapa comarcal de Catalunya. 1:50.000. Cerdanya. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1996.

-Els noms de les formes del relleu – Carles Domingo. Societat d’Onomàstica –Institut Cartogràfic de Catalunya, 1997.

- Mapa parcs naturals – 10 Cadí Moixeró 1:40.000. El Periódico – Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.

-Cerdanya Mapa excursionista i turístic. Edit. Alpina, 2000.

-Rutes a peu. Opuscle 10 rutes. Jaume Gras, 2002.

-La vall de Toses. Supl. Escapades. La Vanguardia, 10.XII.04, 2004.

-La vall de la Molina. Gerard Roger (seud.). Jaume Gras, 2006.

Notem que les catorze fonts es desglossen de la seüent manera: un diccionari geogràfic; una “mena de diccionari” de noms geogràfics; un opuscle de 10 rutes; un article d’un suplement de La Vanguardia;i una monografia de la vall de la Molina. Les nou fonts restants són mapes, dels quals només un és de l’editorial Alpina. Els altres són editats per l’Institut Cartogràfic de Catalunya, uns amb exclusivitat, altres amb col·laboracions.

Un dia vam fer una consulta a l’ICC sobre el motiu de la incorporació als mapes del topònim “les Colladetes”, a partir del 1993. La resposta fou com ja suposàvem. Era resultat d’un treball de recerca sobre el terreny, una enquesta feta a gent gran que encara conservaven bona memòria, majorment al poblet de Toses, que és el nucli habitat més proper al paratge analitzat. Per la nostra part, un dia d’agost de 2006 vam anar a Toses, amb la intenció de poder trobar algú que ens pogués explicar alguna cosa. No ens va costar gens. Un simpàtic i atent avi d’uns setanta i tants anys, ens va repetir diverses vegades les Colladetes i la collada de Toses amb precisió i naturalitat admirables, com si parlés de la calor o de la manca de pluges.

A la llista de font consultades d’unes ratlles més amunt, hem esmentat “una mena de diccionari”. Ara vegem que ens diu l’autor, l’il·lustre Carles Domingo i Francàs. “... De vegades hi ha carenes amb un perfil seguit d’alts i baixos; caracteritzades, doncs, per la sèries de collets que ofereixen com punts per tramuntar-les. Aleshores pot ésser que hom s’hagi fixat sobretot en això i, en donarlos nom, s’hi faci referència i així se’n diguin les Colladetes, los Colletons,onoms semblants”. (pàg. 48) Continua Carles Domingo “... el diminutiu sol derivar

192Treballs de la SCG, 63, 2007

Joaquim Cabeza i Valls

de collada (colladeta)… Els nombrosos casos en què collada anomena colls conspicus (fem memòria tan sols de la collada de Toses) no creiem que en limitin l’aplicació pel poble a aquests; si més no, no totes les collades es troben necessàriament a les serralades. També n’hi ha en muntanyes més modestes on hom designa colls d’aquestes.; això sí, colls, diríem, que es marquin clarament i siguin importants com a lloc de pas”. (pàg. 99)

“Els noms de les formes del relleu” Carles Domingo i Francàs

Societat d’Onomàstica – Institut Cartogràfic de Catalunya – 1997

Ara ens cal endinsar-nos en el camp de les hipòtesis, altrament prou versemblants. La pregunta que ens fem és, què podia haver passat perquè el nom de “collada de Toses” fes un salt i anés a parar més de set-cents metres vers el nord-est, just al coll de les Colladetes? Una casualitat? Creiem que no. Situemnos a mitjan segle XIX, quan encara no s’havien començat les obres de la carretera. Sembla que el nom de les Colladetes només el devien conèixer gent de Toses, que només hi devien anar per caçar, fer llenya, collir bolets, herbes, fruits del bosc, com ara móres, gerds, gavarrons (fruits de la gavarrera), excel·lents per fer-ne confitures i melmelades. Per a aquestes ocupacions no es necessitaven camins rals ni camins de ferradura. Amb drecers i corriols n’hi havia ben prou. Fins i tot amb simples rastres dels que fa el bestiar gros, sobretot bous i vaques, amb la rutina del seu pas monòton. Més de quatre vegades, quan se’ns ha esborrat un corriol que seguíem, bon goig n’hem hagut d’aprofitar aquests rastres incipients que, encara que no duguin a cap lloc concret, ocasionalment ens han estalviat força punxades i esgarrinxades d’esbarzers, aritjols, rosers de bardissa, etc. Tanquem les hipòtesis.

Del costat de la Cerdanya, baixant de la Collada, el primer nucli habitat era Alp.Del costat del Ripollès, el grup de Fornells, Planés, Planoles, Dòrria, Nevà, eren al fons de la vall i molt avall. Volem dir, per tant, que el paratge de les Colladetes devia ser conegut per poquíssima gent. En canvi, la collada de Toses era coneguda de tothom. Era el pas forçós per anar de Ribes a Puigcerdà, o de les altres poblacions de la ruta, o properes a la ruta, tant per als qui anaven a peu com per als que viatjaven en cavalleries, i per les llargues còrrues de bèsties de càrrega que traginaven mercaderies d’un costat a l’altre de la serra. Coll de Toses és el nom que figura a gairebé tots els mapes antics. Les Colladetes no figura ni a un de sol d’aquells mapes. (Vegeu el capítol dels mapes antics). Coll i collada de Toses era el nom que sonava i ressonava arreu, era el nom que tothom sabia. Per tant, sembla prou coherent pensar que quan els directius de la construcció de la carretera van aturar l’obra a l’indret de les Colladetes, sabedors que la nova via representava la desaparició del centenari camí ral, només els va caldre traslladar el nom de collada de Toses al coll que havia de travessar la nova carretera, i llestos.

Ens complau molt la recuperació d’aquest bell topònim, i fem un incís en aquestes ratlles per agrair i felicitar l’ICC pel treball de recerca, recuperació i

fixació que permet poder afirmar que les Colladetes i la collada de Toses són cadascun en el seu lloc.

Resta una pregunta per plantejar-nos: I per què les Colladetes i no la colladeta? La resposta ens apar ben senzilla. Agost del 2003. Anem a trepitjar el paratge. Amb l’ajut del mapa a escala 5000 de l’ICC, hem confeccionat el croquis que intitulem “Quatre colls i tres turons”. El fragment de territori visitat comprèn de la collada de Toses a les Colladetes, i ho férem pel costat solei del petit serrat que fa de partió d’aigües entre les valls de la Molina i de Toses. A la collada de Toses vam agafar la pista que faldeja el turó del pla de Canalots, i que tomba el carenar que en baixa, que obliga a fer un tancadíssim revolt d’uns 48º. Just a sota del primer collet innominat la pista tomba a la dreta i pren una direcció general N-E, fiins a trobar la carretera de Ribes, a pocs metres de les Colladetes. Notem que indiquem dos turons i dos colls sense nom. Podria molt bé ser que no haguessin estat mai nominats. La veritat és que són totalment irrellevants i si hom no està ben amatent no se n’adona i es troba de seguida la carretera gran. Notem també que en la curta distància en línia recta de 250 metres, s’hi agombolen tres colls i dos turons.

Per acabar-ho de veure ben clar, hem compost el gràfic “les Colladetes”, que és un desenvolupament longitudinal en secció ver tical del recorregut que vam fer, en el qual es veu clarament que el sector de la collada de Toses al primer collet és una cosa. I d’aquest collet a les Colladetes n’és un altra, i ben diferent. És un aplec, un bloc, un conjunt, una petita unitat geogràfica, composta de tres petits colls i dos petits turons. Destaquem en vermell els minsos desnivells que separen els tres petits colls dels dos petits turons i, per acabar de reblar el clau, indiquem en color verd els minuts emprats per a fer tot el recorregut. El contrast és notori, per al primer sector emprem vint minuts: per al segon només vuit.

Tot plegat fa concloure que, abans que s’inventessin les carreteres, la gent que poc o no gaire devia rondar aquells verals, s’havien adonat que ben prop l’un de l’altre, hi havia tres petits colls. Algú degué començar a dir-ne, del conjunt dels tres collets, les Colladetes, com potser n’hauria pogut dir els Collets o els Colletons. I, com acostuma a succeir amb la majoria de topònims d’extracció popular, només cal que algú, amb les raons o les motivacions que siguin, que sempre hi són, ho repeteixi mitja dotzena de vegades, perquè habitants de l’entorn ho vagin repetint i l’ús s’eixampli cada vegada més.

Per això creiem, o almenys ens ho sembla, que la gènesi d’aquest topònim s’assenta en la intuïció popular, que va saber copsar agudament que aquells tres colls eren petits, eren propers, eren iguals. Per tant, les Colladetes és el nom del conjunt, del paratge que conté els tres collets. El fet que la important carretera travessi un dels tres collets, fa que aquest adquireixi un major protagonisme, que és adquirit pel motiu certament transcendent de la comunicació. Passaria el mateix si la carretera hagués hagut de passar pel collet de més a ponent, per exemple. El paratge continuaria essent el mateix, les Colladetes! ( Vegeu els dos gràfics següents.)

Cabeza i Valls

Quatre

Desenvolupament longitudinal en secció vertical, de la carena divisòria d’aigües del riu Rigard i de la Molina, entre la collada de Toses i les Colladetes, vist del vessant del Ripollès. Escala longitudinal i vertical 1:5000.

Joaquim

Figura 5

Colls i Tres Turons

Les Colladetes

Figura 6

Foto 1

Camí de Ribes a Puigcerdà

Fragment de Toses al Pas del Vell. A Toses en diuen Camí de la Creu.

Foto 2

Fragment del camí de Toses al Pas del Vell. Notem un dels murs de contenció del camí.

Joaquim Cabeza i

Foto 3

Indret del segon collet.

Foto 4

Últims rastres del camí.

5

El camí deixa el planer torrent, s’enfila pel bosc de la dreta i va a trobar la carretera. Al capdamunt del prat és la collada. Vegeu el capítol “Dos camins rals”.

Recorregut de la collada de Toses a les Colladetes, per la vista del vessant solei. Indret del primer collet.

Foto

Foto 6

Just al peu de l’angle que formen les dues façanes de l’hotel, hi ha el tercer collet, les Colladetes, el punt més alt de la carretera, la cota 1.789,15 m. Vegeu el capítol “les Colladetes” i els gràfics “Quatre colls i tres turons” i “Les Colladetes”.

Foto 7

Indret del segon collet.

Foto 8

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (201-206)

Josep Closas i Miralles

(Barcelona 1900-1962)

Carles Martín Closas cmartinclosas@ub.edu

Resum

Es presenta una breu nota biogràfica d’aquest geòleg, geògraf i excursionista, soci fundador de la Societat Catalana de Geografia, amb la bibliografia dels seus principals treballs científics.

Paraules clau: Josep Closas i Miralles, història de la geografia, Societat Catalana de Geografia.

Resumen

Se presenta una breve nota biográfica de este geólogo, geógrafo y excursionista, socio fundador de la Societat Catalana de Geografia, con la bibliografía de sus principales trabajos científicos.

Palabras clave: Josep Closas i Miralles, historia de la geografía, Societat Catalana de Geografia.

Abstract

This piece is a brief biographical note of this geologist, geographer and hiker,

founding partner of the Catalan Geographic Society, with the bibliography of its main scientific works.

Keywords: Josep Closas i Miralles; history of geography, Catalan Geographic Society.

Nasqué el 29 de desembre de 1900 a Barcelona. Estudià topografia però la seva formació fou estroncada pel conflicte bèl·lic del Marroc. Fou cridat a files el 1923 i gràcies als coneixements bàsics de topografia que havia adquirit, fou destinat a la construcció de carreteres a la rereguarda. Finalitzada la guerra del Marroc es casà amb Maria Redonnet i Tintoré. En els anys quaranta i cinquanta treballà en diverses empreses d’enginyeria. Així, establí el traçat de la línia elèctrica per les comarques del Priorat, la Terra Alta, els Ports i el Matarranya. També treballà per a l’empresa “La Alquímia”, a càrrec de la qual va prospectar bauxites a Catalunya i a la Guinea Equatorial (aleshores Guinea Espanyola).

Josep Closas Miralles fou una persona molt interessada per la geologia i la geografia. Durant les dècades de 1920-1930 fou un membre actiu del Club Muntanyenc Barcelonès, del Centre Excursionista de Catalunya i de la Institució Catalana d’Història Natural. D’aquest període destaquen nombroses notes sobre mineralogia catalana publicades al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. Des del punt de vista de la Geografia cal destacar el seu treball pioner en l’aixecament de les primeres cartografies detallades del Massís de Montserrat i de la Cova de la Fou de Bor (Bellver de Cerdanya).

Passada la Guerra Civil, els anys quaranta i cinquanta, publicà diversos articles especialitzats sobre geologia entre els quals destaquen dues monografies dedicades a la geologia econòmica dels carbons de Catalunya i a les bauxites de Catalunya. Aquest darrer treball fou presentat i publicat al Congrés Geològic Internacional d’Alger (1954). No obstant això, en aquests anys, la gestió de la llibreria “Suministros Escolares y Científicos”, fundada amb la seva esposa, Maria Redonnet, ocupà la major part del seu temps. Morí prematurament a Barcelona, l’agost de 1962. La seva interessant col·lecció de minerals, que inclou especímens de jaciments avui inaccessibles, fou llegada per la família al Museu Valentí Masachs de l’Escola de Mines de Manresa. 202Treballs

Josep Closas Miralles el 1923 durant la construcció d’una carretera al Marroc.

204Treballs

Mapa de Montserrat a escala 1:50000 de Josep Closas Miralles, publicat el 1936 a “Géologie des Pays Catalans” i reimprès el 1958 a la “Geografia de Catalunya” de l’Editorial Aedos, vol. I, p. 106.

Relació dels treballs publicats per Josep Closas Miralles

CLOSESI MIRALLES,J., 1931 Presència de la Wulfenita (MoO4Pb) a San Fost de Capcentelles. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 31, p.42-43.

CLOSES,J., 1931 Contribució a l’estudi de la mineralogia catalana.Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 31, p. 189-190.

CLOSAS, J., 1933. Notes mineralògiques: I. Troballa de la breunerita [CO3 (Mg,Fe)] i de la fosforita (PhO4)3 ClCa5 en el turó de Montcada. II. Feldespats maclats en el granit de Sta. Coloma de Farnés. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 33, p. 105-108.

CLOSAS, J., 1933. Notes mineralògiques: III Una altra localitat de martita, IV. Zoolites en el Volcà Puig de Marc, V. Una zona metamòrfica del Camp de Tarragona, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 33, p. 196-197.

CLOSAS, J., 1933. Una nova clapa del Juràssic de Tarragona, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 33, p. 243-249.

CLOSAS 1934. Notes mineralógiques: VI. Una calcita de Balenyà, VII. Troballa de l’atacamita (Cl(OH)Cu, Cu (OH2) als Monegres d’Osca, VIII. Sobre un guix dels Monegres d’Osca. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 34, p.121-124.

Carles Martín Closas

C LOSAS , J., 1934. Dades per a la mineralogia d’Andorra . Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 34, p. 240-248.

CLOSAS-MIRALLES,J., 1935. Dades paleontològiques d’un jaciment del Liàsic de Regués (Tortosa). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 35, p. 1-3.

Closas i Miralles, J., 1935. Sixena. Butlletí del Club Muntanyenc Barcelonès, 3a serie, num. 25, p. 1-11.

CLOSAS, J., 1936. Notes mineralògiques: Un jaciment de minerals de coure al carrer de Copèrnic (Barcelona).Noves addicions a les espècies mineralògiques de la mina Atrevida (Vimbodí). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol. 36, p. 1-4.

CLOSAS MIRALLES, J., 1936. Carte inédite du Montserrat, 1:50000. In: D. Faucher, Sur la morphologie du Montserrat. Géologie des Pays Catalans. Vol. III, 3ème partie, num. 29, p. 5.

CLOSASI MIRALLES,J., 1936. La cova de la Fou de Bor. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Num. 490, 491, 493, 494.

C LOSAS , J., 1946-47. Notas geológico-mineralógicas sobre el Pallars Leridano . Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias y de los Servicios Técnicos de Agricultura, vol. 6, p. 289-299.

CLOSAS MIRALLES, J., 1948. Los carbones minerales de Cataluña. Miscelánea Almera, p. 61-193.

CLOSASI MIRALLES, J., 1949. Els nous jaciments de bauxita. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 3-10.

CLOSAS MIRALLES, J. 1953. La Guinea que yo he visto. Boletín del Centro Excursionista de Cataluña “Montaña”, num. 3.

C LOSAS M IRALLES , J., 1954. Las bauxitas del N.E. de España. Comptes Rendus de la 19ème Session. Congrès Géologique International, Alger, 1952, vol. 12, p.199-223.

CLOSAS, J., 1957. El concepto de “bolsada” en los yacimientos de bauxita. Libro Homenaje a Francisco Pardillo Vaquer, Universidad de Barcelona.

CLOSAS, J.; Font-Altaba, M., 1957-59. Estudio de un yacimiento de bauxitaen el Paleozoico de León. Inst. de Edafología y Fisiología Vegetal (CSIC), Publicaciones del Depto. de Barcelona, Sección Min. p. 15-24.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (207-210)

En recordança d’Oriol de Bolòs

Resum

Joan Rebagliato Soci Honorari

de la Societat Catalana de Geografia

Es presenta una breu nota biogràfica d’aquest botànic i biogeògraf, soci de la Societat Catalana de Geografia i membre de la Junta de Govern entre 1949 i 1954.

Paraules clau: Oriol de Bolòs, història de la geografia, Societat Catalana de Geografia.

Resumen

Se presenta una breve nota biográfica de este botánico y biogeógrafo, socio de la Societat Catalana de Geografia y miembro de la Junta de Govern entre 1949 y 1954.

Paraules clau: Oriol de Bolòs, història de la geografia, Societat Catalana de Geografia.

Abstract

A brief biographical note of this botanist and bio-geographer, member of the Societat Catalana de Geografia and member of its governing board between 1949 and 1954.

208Treballs de la SCG, 63, 2007

Joan Rebagliato

Keywords: Oriol de Bolòs, history of geography, Catalan Geographic Society.

Oriol de Bolòs i Capdevila venia d’una nissaga de botànics i farmacèutics d’Olot de fa dos segles i mig que encara dura. El seu besavi, Francesc Xavier de Bolòs, muntà a casa seva un observatori meteorològic on, durant quasi dos segles –amb rares interrupcions– s’observà tres cops al dia, cas únic a casa nostra, a més dels instruments corresponents, l’estat del cel. Recordo la impressió que em va causar fa més de trenta anys el seu pare Antoni de Bolòs, que, perdut ja el coneixement, ordenava i classificava, incansable, les herbes i fulles que li anaven portant. Fins a mitjan segle XX un botànic de categoria, P. Font i Quer havia sistematitzat la vegetació catalana i la hispànica en general. Els geógrafs coneixien la seva síntesi en els capítols corresponents del volum 2 de la Geografía de España y Portugal de l’Editorial Montaner y Simón. Font i Quer dividia la vegetació de la Península en cinc categories segons l’origen del paisatge: climàtic, edàfic, mixt, de muntanya i antropogen. Però hi mancaven localitzacions concretes, i no ho vaig començar d’entendre fins que vaig sentir-ne parlar a Oriol de Bolòs.

Ell havia trobat un mestre, que totes les feministes havíeu d’estimar. Sempre hi ha hagut alguns homes que han posposat el seu cognom patern al matern, o fins l’han suprimit. Peró mai no he conegut ningú que fes com el suís Josias Braun, que a partir del seu matrimoni amb Gabrielle Blanquet, afegí aquest cognom al seu propi, passant a signar-se Braun-Blanquet. A més a més, la llengua científica passa gradualment de l’alemany al francès, i se n’anaren de Zuric, on vivien i fixaren la residència definitiva a Montpeller. Braun-Blanquet fundà l’anornenada escola “sigmàtica”, dedicada especialment a la geobotànica mediterrània i a l’alpina.

Oriol de Bolòs ensenyà als geógrafs catalans que el sól és un conjunt de materials minerals, vegetals i animals, esmicolats, pels porus del qual entra aire i aigua. I que les plantes no apareixen aïllades sinó en associacions i comunitats, el conjunt de les quals integra el paisatge natural. La primera contribució escrita decisiva en aquest terreny foren els dos capitols publicats dins la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS, Aquesta escola geobotànica havia dividit l’Europa central i occidental en tres grans regions florístiques: la boreoalpina, l’eurosiberiana (o medioeuropea) i la mediterrània. Oriol de Bolòs, adonant-se que totes tres es repartien, discontínuament, Catalunya, les hi adaptà seguint, en part, pautes d’altitud. En resulten tres zones de vegetació, correlatives amb les regions europees: l’alta muntanya, la muntanya mitjana, i les terres baixes. Cada zona es divideix en províncies, i aquestes en dominis climàtics. El Bages es troba repartit entre les zones mitjana i baixa, en dominis de transició. Així, la part nord-oest s’assigna a la muntanya mitjana, província submediterrània, domini del roure mar-

tinenc (Buxo Quercetum pubescentis), Els noms tècnics es formen a partir del gènere de l’arbre característic, en aquest cas Quercus, que designa tant els roures com les alzines amb el sufix -etum anteposant-hi, sovint, el gènere d’un arbust que s’hi troba associat, en aquest cas el boix.

El sud-est del Bages, en canvi, ja es decanta per les terres baixes i la província boreomediterrània, pertany al domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Però el prolongat aprofitament agropecuari i el carboneig han anat reduint alzinars i rouredes a les obagues i als fons de les valls mentre que pels rostos i els solells s’estenien els pins blancs (Pinus halepensis) i als indrets més freds algun pi roig (antigament Pinus sylvester). Oriol de Bolòs sabia que aquesta denominació era incorrecta: “silva” és d’arrel llatina i, doncs, no li escau la “y’”. I perquè en llatí els arbres, com a mares dels fruits, són del gènere femení. El nom correcte és, doncs, “Pinus silvestres”.

Oriol de Bolòs era, a més, un patriota incansable. Estudià la vegetació de totes les comarques de la Hispània Catalana o Països Catalans: del Rosselló al Baix Segura i de la Vall de Benasc a Menorca. I la distribuí en tretze unitats geobotàniques que nomenà “territoris”, designant-los amb les formes catalanitzades a partir del seu llatí naturalista quasi totes acabades en “-ic”. D’aquests territoris, sis corresponen a la Catalunya històrica amb noms com “territori olossitànic”, d’Olot; “territori auso-segàrric”, d’Osona a la Segarra (no recordeu, amb un sufix llatí diferent, aquell municipium sigarrense dels Prats de Rei?), que inclou el nord-oest del Bages; i el “territori catalanídic” (de “catalànids”, nom tectònic del Sistema Mediterrani Català), que inclou el sud-est del Bages, i s’estén fins al nord del País Valencià. Quatre territoris més es distribueixen aquest País, i els tres restants corresponen a les illes Balears majors. També estudià els països veïns com Aragó i el Llenguadoc.

En recordo altres exemples de perfeccionisme lingüístic. No li plaïa el topònim “ Vall d’En Bas” perquè –deia– mai cap personatge de la contrada no s’havia dit Bas. J. Coromines estudià la qüestió i aclarí que ací “En” no era un tractament sinó el resultat de la preposició llatina “in”, que en aquest cas no s’aglutinà amb el nom de lloc, com és freqüent a Andorra (“Encamp”, “Envalira”, “Els Engorgs”, “Engolasters”), i esporàdic en comarques properes com el Pallars Sobirà, on ens interessa el topònim “Enviny”, que ve de “in vineis” perquè demostra que hi ha hagut vinyes. Hom decidí que l’“En” de Bas s’escriuria en minúscula per tal de diferenciar-lo de la sèrie de topònims en què és un tractament, com la Torre d’En Besora, o en femení “Els Omells de Na Gaia”. Distinció que no ha durat gaire, car pocs anys després la Secció Filològica recomanava d’escriure amb minúscula qualsevol partícula d’enllaç entre el nucli d’un topònim i el determinatiu. Durant l’edició de l’abans esmentada Geografia de Catalunya d’Aedos jo hi feia com de secretari del director Ll. Solé i Sabarís. La meva missió era interpretar i fer aplicar les seves directrius, a més de responsabilitzar-me de la toponímia i dels límits comarcals que s’havien d’ajustar als de la Ponència de 1932. Un dia, Oriol de Bolòs se’m queixà del corrector editorial, un dels més prestigiosos: havia canviat “user-

210Treballs de la SCG, 63, 2007 Joan Rebagliato

da” per “alfals”, tot i que es tractava d’una comarca, l’Empordà, on la gent seguia dient “userda”.

Als qui no hem pogut assistir avui a l’enterrament de qui ha estat, directament o indirecta, el mestre en geobotànica de tots als geògrafs catalànids de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ens ha semblat que bé calia dedicar-li aquest record d’urgència.

Les places del Mercadal de Girona: espais de socialització i espais viscuts des de la geografia del gènere

Anna Serra Salvi Escola Universitària de Turisme Universitat de Girona anna.serra@udg.edu

Resum

L’article ens aproxima als resultats d’un estudi de recerca que es fixa en l’evolució de l’espai públic del barri del Mercadal de Girona, i més concretament en les tres places que s’hi ubiquen: Constitució, Josep Pla i Santa Susanna. Després de vint anys de l’inici de la transformació urbanística del barri, es fa una anàlisi de com aquestes tres places són percebudes i viscudes per les persones que hi habiten, especialment des d’una perspectiva de gènere.

Paraules clau: Espais públics, gènere, Girona, representacions simbòliques, espai viscut, urbanisme.

Resumen

El artículo nos aproxima a los resultados de una investigación que se fija en la evolución del espacio público del barrio del Mercadal de Gerona, y más concretamente en las tres plazas que existen: Constitució, Josep Pla y Santa Susanna. Después de veinte años del inicio de la transformación urbanística del barrio,

se reliza un análisis sobre como se perciben estas tres plazas y como las viven las personas que las habitan, especialmente desde una perspectiva de género.

Palabra clave: Espacios públicos, geografía del género, Gerona, representaciones simbólicas, espacio vivido, urbanismo.

Abstract

This paper presents the results of a research project focused in the evolution of the public space of the Mercadal neighborhood of Girona, and more precisely in the three squares that are located there: Constitució, Josep Pla and Santa Susana. After twenty years of urban regeneration in the neighborhood, these three spaces are analyzed from the point of view of the people that live there and experience them, specially from a gender perspective.

Keywords: Public Space, Geography and Gender, Gerona, Symbolic representation, urban planning.

1. Introducció i objectius de l’estudi

Aquest article exposa els resultats d’un estudi de recerca realitzat al barri del Mercadal de Girona, que tenia com a objectiu analitzar l’evolució urbanística d’aquesta zona i més concretament l’espai públic que s’hi ubica.

Amb l’arribada a l’ajuntament d’un govern democràtic, a principis dels anys vuitanta, el consistori va decidir treure la indústria del centre de la ciutat, deixant així uns terrenys nets que es destinarien a la creació d’espai verd per a la ciutat. S’iniciava així un procés de transformació urbanística al barri que durararia vint anys, fins a configurar-se el barri d’espai públic que avui es coneix. En aquesta transformació es van dissenyar i construir tres places: la Constitució, la Josep Pla i la Sta. Susanna. L’estudi es va iniciar amb uns objectius molt concrets en relació a aquest espai públic: primer, conèixer els motius que van portar a la creació de les places i observar en quina mesura aquests s’han complert. Segon, investigar les places en relació als conceptes d’exclusió/inclusió social i de gènere, de cohesió/socialització veïnal i d’identificació socioespaial. Tercer, observar si s’estableixen relacions de gènere diferents envers l’espai públic en qüestió, és a dir, si homes i dones usen i perceben l’espai de forma diversa i com s’articula aquesta diferencia. En aquest sentit es van tenir molt en compte les representacions escultòriques que es troben al barri, i quines relacions s’estableixen entre el món simbòlic que aquestes representen i l’experiència viscuda per par t de les persones que habiten al barri.

2. Apunts de la metodologia

Al llarg dels darrers vint anys ha tingut lloc, d’una banda, el qüestionament de la possibilitat d’una geografia humana neutra, on la diferència entre gèneres i espais no fos tinguda en compte; i d’altra, el qüestionament d’una geografia de “gènere” que oblidés aspectes com ara la ubicació de la dona en els nuclis socials i la influència dels factors culturals en les diferents variants d’aquesta ubicació. L’experiència concreta dels homes i les dones no es pot desvincular de les formes simbòliques que els influeixen i els representen, així com l’anàlisi d’aquestes formes no té sentit si no es discuteix des de la seva percepció i efecte en els individus en un espai i temps específic. La geografia feminista ha anat integrant els mètodes de la recerca qualitativa per aproximar-se a la realitat de les persones del medi que s’estudia de forma interdisciplinar i multivalent.

Tenint en compte tot això, la metodologia de l’estudi s’ha basat en la recollida de informació a partir de la realització de 44 entrevistes a quatre nivells d’anàlisi: 36 entrevistes en profunditat a persones que viuen al barri, en igual nombred’edat i en tres franges d’edat, per obtenir una quantitat més gran d’informació i més detallada; cinc entrevistes informatives a diferents agents socials; dos entrevistes a experts que van participar en 1’urbanització dels espais que s’estudien, i una entrevista a una persona que va viure de prop l’expropiació de la casa on vivia arran de la transformació del barri. Recollir i reproduir la subjectivitat i l’experiència de les persones que habiten al barri, permetria comprendre la complexitat dels canvis en els fets socials i espacials. Aquest tipus de metodologia, alhora, permetria fer ús del concepte lefebvrià d’espai viscut (Lefèbvre:1974) per comprendre l’experiència urbana que es dóna de la interacció entre les persones i el medi.

La investigació es va complementar amb l’observació directa i l’elaboració de diferents documents cartogràfics, acompanyats de fitxes i descripcions escrites de les gravacions així com de fotografies, a fi d’explorar i analitzar el context, i documentar les desigualtats que es podien observar. Es va donar un paper adicional a la recerca bibliografica, documental i visual que comprenia d’una banda, el barri Mercadal de Girona, d’una altra, les consideracions teòriques de l’espai públic com a tal, i finalment les reflexions teòriques sobre les diferències de gènere en els espais urbans.

3. L’ambit d’estudi: les places en el barri del Mercadal

L’espai públic objecte d’estudi agrupa les places Constitució, Josep Pla i Sta. Susanna. Totes tres s’ubiquen al cor del barri del Mercadal de Girona, que es troba a la part antiga del centre de la ciutat de Girona i més concretament a la riba esquerra del riu Onyar.

Figura 1

El Mercadal dins GironaBarri del Mercadal

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades cedides per l’Ajuntament de Girona. Àmbit d’estudi.

La història del Mercadal es dibuixa al voltant de la sèquia que atravessa el barri. Neix com un barri d’hortes per abastir les necessitats alimentàries de la població que viu a l’altre costat de la riba, i ja al segle XV acull una quantitat de convents diversos que el configuren com un barri de perfil religiós. La presència de la sèquia va afavorir ben aviat l’establiment d’uns molins fariners que serien el precedent de les fàbriques que més tard s’establirien al barri; una indústria que, amb la demanda d’espai per créixer dins de la ciutat, es veu obligada a traslladar-se. Entorn a aquesta indústria sorgeix un conjunt d’artesans que amb els seus petits negocis i tallers seran l’inici del comerç que avui s’ha convertit en el principal sector econòmic del barri.

Els orígens de les tres places objecte d’estudi els trobem en la redacció de l’antic Pla Parcial del Mercadal, aprovat l’any 1974. Aquest pla concebia la creació d’uns espais públics on hi havia emplaçada la fàbrica Grober, una indústria ubicada en el barri des de 1890, que es dedicava a fer botons i complements del tèxtil. L’enderrocament d’aquest edifici significava disposar en el centre de la ciutat, d’uns espais públics generats a partir d’un pla anterior, que l’Ajuntament considerava que s’havien de revalorar i optimitzar.

Plaça Josep Pla

Originàriament la plaça Josep Pla s’ubicava on hi havia el pati de la fàbrica Grober. Quan, a l’empara del Pla Parcial del Mercadal, es va iniciar la constr ucció de l’edifici del Banc dels Pirineus, es va mantenir aquest pati interior, amb la idea d’urbanitzar-hi una plaça que portaria el nom de plaça de la Serenitat. ElBanc dels Pirineus va fer fallida i la plaça va quedar sense urbanitzar, de manera que l’Ajuntament el 1984 en v a agafar la tutela, acordà de 214Treballs

donar a la plaça el nom de Josep Pla, i el 1987 va començar les obres de la plaça.

Aquesta plaça, però, va néixer com a coberta de l’aparcament subterrani que s’uniria més tard amb l’aparcament que hi hauria sota de la plaça Constitució. Enlloc no ha quedat escrit quina era la voluntat dels arquitectes o dels dissenyadors de la plaça en relació al clima emocional o de sensibilitat que es volia crear, de manera que es troba a faltar una filosofia en el projecte que aportés forma i esperit personal a la plaça, i que ultrapassès la necessitat, purament funcional, de cobrir un aparcament.

La presència de la ciutadania en el projecte va ser molt minsa, i només se’n va fer ressó a través d’algunes crítiques i pressions a l’Ajuntament perquè iniciés 1’urbanització. Un cop començades les obres, aquest va ser un projecte deixat exclusivament en mans dels arquitectes, i no hi ha constància de participació ciutadana en cap altre moment.

Plaça de la Constitució

La Plaça de la Constitució és concebuda pels autors dels projecte com “un test a la ciutat” (Esteban, Montero i Torres: 1994), aspecte que es transmet a partir de la diversitat de símbols que hi trobem relacionats amb Girona. Aquests símbols són: l’arbreda, les mosques narcisianes, els regalims, les carpes i les monedes que juguen, a tall de metàfora, amb el Banc d’Espanya que es troba a l’altre costat del carrer. És, doncs, una plaça molt pensada i amb un llenguatge simbòlic d’un nivell considerablement elevat.

El disseny de la plaça Constitució va néixer com a resultat d’un concurs públic. Així que es va fer públic l’avantprojecte escollit i es va constatar que no s’hi contemplava la creació d’un pàrquing subterrani, el reclam d’aquest per part de la ciutadania no va fer-se esperar. D’altra banda, els veïns que preveien l’expropiació i posterior enderrocament del seu habitatge per la realització del projecte van començar a reivindicar compensacions econòmiques. S’iniciaven així dos temes polèmics que girarien entorn la plaça durant molt temps: l’aparcament i les expropiacions.

Aquest projecte constava de dues fases: la primera fase ocupava la urbanització de la plaça Constitució, i la segona, que s’executaria uns anys més tard, ala plaça que es coneix popularment com de Sta.Susanna. Amb tot, des que es va aprovar fins que es va executar, el projecte es va trobar sotmès a diferents pressions i interessos, que van fer que mica en mica s’anés modificant i dilatant tot el procés d’urbanització. A finals del 1984, davant els canvis urbanístics que es preveien al barri amb l’aplicació del Pla Especial del Barri Vell, es va començar a contemplar la possibilitat real de la construcció del pàrquing soterrat, tan reclamat pels comerciants i veïns, de manera que els arquitectes guanyadors van haver de refer els plànols del projecte per a adaptar-los a les noves característiques de la plaça. Les places del Mercadal de

Entre finals del 1986 i principis de 1987 es van enderrocar els pocs edificis que encara quedaven, deixant els terrenys nets per a l’execució del nou projecte urbanístic. La demolició d’aquests edificis va permetre percebre amb exactitud les dimensions de l’espai, alhora que va posar en evidència que 1’envoltant que oferia la façana de l’Avinguda Jaume I no complia els mínims paràmetres arquitectònics per a ser considerada com a referència global de l’entorn de la plaça. A partir d’aquí es van implementar una sèrie de canvis en el projecte d’urbanització de la plaça, per tal d’evitar la presència d’aquest envolttant que no agradava, fins a tenir la plaça que coneixem avui.

A la Plaça de la Constitució s’hi contraposen clarament dues menes d’espais: un de ple i tou, on hi ha la col·lecció de plàtans amb un paviment de sauló compacte, i un de buit i dur que respon a l’esplanada de la part central, feta de formigó blanc. La zona verda vol ser un espai d’ambient més recollit, de passeig i tranquil·litat, que es diferenciaria de la part “dura” en la seva multifuncionalitat d’usos col·lectius com ara jocs, fires, balls, mítings... Els elements d’unió entre la zona tova i la zona “dura” es van trobant arreu de la plaça, per tal de no trencar la imatge de conjunt. Els elements simbòlics es troben repartits per tota la plaça.

Anna Serra

Figura 2

Plaça de la Constitució

Fotografia d’Anna Serra i Salvi.

Les places del Mercadal de

És en la distribució i interrelació d’aquests elements que es comencen a trobar unes diferències notables a nivell de gènere. En la part tova hi observem, com a complement, els bancs amb crestes i les monedes, de formes dures i anguloses, recordant el món de la geometria i de l’economia; en la part dura hi trobem, en canvi, la presència dominant de l’escultura de “la nena”. Es tracta d’una obra al·legòrica de Paco López, que recorda el naixement de la Constitució. Es troba ubicada en l’espai de transició de la plaça, asseguda sobre el mur de formigó, i reprodueix la figura d’una nena que va nèixer a Girona el mateix dia que es va signar la Constitució.

La lectura que se’n pot fer implica una convivència entre aspectes femenins i masculins situats a ambdues parts de la plaça, implicant una dialèctica que es dóna de manera inversa en l’interior de totes dues parts i, al mateix temps, en el conjunt de la plaça, contrastant una part amb l’altra. La part dura aniria associada majorment al món masculí, per l’extensa presència del ciment, un material relacionat de sempre amb la masculinitat (a través del món de la construcció, de l’arquitectura i del disseny), que, en aquest cas, estableix un espai pla i angulós, mancat d’elasticitat o de corbes; en aquest espai, és la figura de la nena la que assumeix i centra absolutament tots els valors de feminitat, enmig d’un entorn connotat per la masculinitat. En la part tova s’hi dóna una dinàmica inversa: d’una banda, les imatges de disseny i les monedes ens remeten al món tradicionalment masculí del poder patriarcal, dels diners i la ciència. Però aquests elements estan circumdats per aspectes ben diferents, que s’han de llegir en clau femenina: per la presència de l’aigua (dels rius), dels arbres, de les mosques de Sant Narcís i per les carpes, que ens evoquen el concepte de mare terra i, per tant, de fertilitat, naturalesa i vida. Feminitat i masculinitat s’interrelacionen en les dues parts de la plaça; en cadascuna de les dues, i en el joc de contrasts entre les dues, s’estableix un diàleg constant entre tots dos aspectes de la naturalesa humana.

Si bé el disseny del projecte va ser obra del pensament de tres arquitectes, la presència de la ciutadania es va fer plausible des del primer moment que aquest va veure la llum. La primera veu que es va fer sentir va ser la dels comerciants, reivindicant la creació d’un pàrquing soterrat. La seva pressió, basada en cartes de protesta, entrevistes amb l’alcalde, participació en taules de debat i manifestacions a la premsa, va acabar aconseguint que la urbanització d’aquest pàrquing fos una realitat.

Un altre col·lectiu que també va fer sentir la seva opinió va ser l’escolar. L’equip directiu, juntament amb l’associació de pares i mares de l’escola, van iniciar una campanya sota el lema “Per una plaça més humana, per una escola més digna”, per tractar que l’Ajuntament ampliés el pati del centre prenent part de la plaça Constitució. Tot i que dins l’àmbit de la campanya es van recollir més de 2000 signatures entre els ciutadans, aquesta va ser una proposta que no va reeixir. En definitiva, l’actuació conjunta dels comerciants, veïns i comunitat educativava arribar a constituir una bona representació de la voluntat ciutadana en el projecte, i va col·laborar en la urbanització de la plaça, abans,

durant i després del procés. Una participació que malgrat causar la demora en la seva construcció no va contruibuir a que en el futur esdevingués una plaça popular.

Plaça Sta. Susanna

El projecte de la plaça Santa Susanna va significar la segona fase d’urbanització de la plaça de la Constitució. Les dues places no només es van constituir i pensar en principi com un espai comú, sinó que ar ticulaven una sèrie de correspondències i complementarietats mútues. En els orígens, tota la zona que aplega la pl. Constitució i pl. Sta.Susanna havia de ser un parc urbà, un projecte dissenyat pels arquitectes que tenia en tota l’àrea un sentit de funcionament global. Ara bé, igualment com va passar amb la plaça Constitució, que el projecte que es va acabar executant tenia poc a veure amb l’inicial, arribat el moment d’urbanitzar la segona part, el gener de l’any 1994, l’Ajuntament va repensar el projecte de la plaça de Sta. Susanna. En considerar que l’actual plaça de la Constitució ja tenia sentit en si mateixa, per raons de tipus funcional i d’acceptació de la ciutadania, es va optar per crear una plaça més buida d’elements construïts i es va anar configurant com un espai “natural”, en oposició a la massiva presència de ciment i d’estructures arquitectòniques modernes de la zona de la Constitució. Heus aquí una primera dinàmica d’oposició que podem traçar: entre l’avantguardisme i la modernitat de la plaça Constitució i la funció de la plaça Sta.Susanna com a espai molt més tradicional i, fins i tot, tradicionalista.

El cas és que, si be en un principi el disseny original es configurava a partir d’un pensament o entorn d’unes expectatives concretes, les pressions que socialment va patir aquest projecte va acabar generant una plaça tradicional i sense massa misteri; potser el millor de tot és que va acabar essent una plaça al gust de tothom. La presència de la ciutadania en el projecte de la plaça Sta. Susanna cal anar-la a buscar, paradoxalment, en el projecte d’urbanització de la plaça Constitució. Les nombroses manifestacions per part de la ciutadania en el sentit que aquesta darrera era una plaça excessivament dura i sense verdor, van fer repensar el projecte original i decantar-se per una plaça tradicional i aparentment tova, de manera que, la presència ciutadana en aquest projecte hi va ser de forma indirecta.

L’aspecte que cal considerar quan es mira el procés d’urbanització d’aquest espai públic, és el de l’expropiació de l’habitatge que van viure un conjunt de veïns que estaven afincats en l’única illa de cases que era necessari enderrocar per poder-hi construir la plaça. El litigi entre l’Ajuntament i els veïns va durar gairebé un any i mig a tenor de la quantitat econòmica que oferia la institució, i la demanda per l’immoble que sol·licitaven els qui havien de ser indemnitzats. L’acordva arribar a l’abril del 1993 i el desembre del mateix any es va enderrocar l’edifici. Malgrat la polèmica generada entorn d’aquest enderroc i 218Treballs de la SCG, 63, 2007

Les places del Mercadal de Girona219

Figura 3

Plaça de Santa Susanna

les crítiques que va merèixer a nivell de premsa local, es pot afirmar sense cap dubte que els usuaris de l’espai i els residents del barri van assumir aquesta transformació i la van arribar a valorar molt positivament al llarg del temps.

A nivell d’estructures estètiques, sens dubte la més destacable en tota la plaça és la columna clàssica d’estil romà, dominada per una lletra A, que es troba davant del Museu del Cinema de Girona. Aquesta escultura és obra del poeta barceloní Joan Brossa, i va ser instal·lada en complir-se el primer aniversari del Museu, el mes d’abril de 1999. La placa amb el títol de l’escultura, que és “A de cinema. 1998” permet veure que no es tracta d’una simple escultura a l’ús, sinó que som davant d’un poema visual en tota regla, als quals tant aficionat era Brossa. Encara que els arbres que predominen són els aurons, situats en forma d’“U” tancant l’espai enfront l’església, les palmeres “washingtonianes” s’emporten el protagonisme. Símbol del “renaixement democràtic i socialista del darrer quart de segle” (Tello, 2002, p. 14), les palmeres del Mercadal dibuixen, amb la seva disposició, els números de la data de la Constitució (6-12); cal dir però, que el meu treball de camp revela que pràcticament ningú no és conscient d’aquesta evocació històrica. Igualment passa amb l’escultura de Brossa, que alhora que dóna un toc artístic a l’ambient, juga el paper d’element unificador entre la plaça i 1’envoltant. Aquesta escultura ha esdevingut un dels senyals d’identitat de la plaça i hi juga un paper significatiu a nivell de relació entreels usuaris i 1’ entorn.

220Treballs de la SCG, 63, 2007

4. Les places com a espais viscuts

Plaça Constitució

La plaça Constitució és, en sí mateixa, un espai de controvèrsia sobre el qual es donen constantment opinions enfrontades. Potser la més senzilla, però, alhora la més característica dissensió entorn de la plaça és la que discuteix el propi paper d’aquesta com a plaça. És a dir, si teòricament una plaça ha de ser un lloc de trobada i de convivència, que fomenti tant la reunió dels ciutadans i l’oci com la realització d’activitats col·lectives. Una part notable dels entrevistats atribueixen a la plaça Constitució una utilitat molt més funcional: tendeixen a veure-la simplement com un lloc de desplaçament o de pas, de connexió entre el Mercadal i la Gran Via, i no com a un espai que inviti a l’activitat dins d’ell mateix.

Ens trobem, doncs, amb la paradoxa que la plaça, espai públic per excel·lència, troba un cert rebuig per part del públic mateix que hauria de ser-ne alhora usuari i protagonista. La queixa que més manifesten les persones que he entrevistat és que la plaça no és acollidora. En el fons, es tracta d’un rebuig d’ordre estètic, donat que aquesta percepció es justifica sempre amb referències a la forma de la plaça i als materials de què està feta. És obvi que la mateixa anticonvencionalitat i radicalitat arquitectònica de l’espai, ha jugat aquí, en contra de fomentar-ne l’ús i l’acceptació per part del públic. La consistència en aquesta crítica, com es pot veure, és prou generalitzada per a permetre’ns registrar un rebuig purament estètic: es veu clarament que el concepte de “plaça” que tenen aquests usuaris ha d’implicar necessàriament un espai acollidor i de perfils més suaus que el que presenta aquesta zona. Es dóna, doncs, una polarització clara entre la radicalitat del projecte arquitectònic i la seva viabilitat i acceptació per part de la població que n’hauria de ser usuària.

La polèmica entorn de les formes arquitectòniques de la plaça va lligada a la percepció directa d’aquest espai com a lloc de perill potencial, que es circumscriu sobretot a la utilització de l’espai per part dels nens i les nenes en les seves activitats lúdiques. Aquest aspecte va ser motiu de denúncia per part de l’associació de pares i mares de l’escola Eiximenis tot just acabada la plaça el setembre de 1993, de manera que l’Ajuntament va respondre ràpidament a la pressió de l’escola i va readaptar diferents aspectes de la plaça per a minimitzar-ne el perill. És molt significatiu, precisament tenint en compte aquestes modificacions de l’espai, que el perill potencial que s’hi percep continuï essent un dels aspectes recurrents en la crítica per part de les persones entrevistades. La percepció de la plaça i la seva particular arquitectura com a espai perillós per a la mainada, ve donada i condicionada directament per factors de gènere. De l’estudi en resulta que són les mares les que han interioritzat més els aspectes perillosos de l’arquitectura del lloc i les que són més capaces de ser més específiques a l’hora de descriure quins en són els espais potencialment perillosos. Les crítiques que en fan els homes en relació a aquest tema són mol-

Les places del Mercadal de Girona221

tes menys, i tendeixen a ser molt menys precises. Aquest és un aspecte polèmic plenament vigent i marcat per condicionants de gènere.

Un altre aspecte recurrent en les entrevistes ha estat la focalització d’un dels perfils d’usuari habitual de la plaça en la figura dels skaters o patinadors. Són dos els tipus d’opinió que es donen en relació a aquest tema per part dels/les entrevistats/des. D’un costat la presència dels patinadors és percebuda com a natural, fins i tot com a lògica donades les característiques físiques de la plaça. D’altra banda, no es pot ignorar el fet que hi hagi algunes persones que percebin la presència d’aquest grup com a una ocupació, i com una restricció directa sobre el seu propi moviment per la plaça. Malgrat tot, no es pot dir que aquest factor constitueixi un element seriós de polèmica. Ara bé, el que sí que es percep és una nova decantació de l’espai en termes de gènere, donat que tots els patinadors són nois i no es troba cap noia dins del grup. La major part d’usuaris troben natural i consubstancial al tipus d’espai que s’ha creat en aquesta plaça, una mena d’activitat molt concreta restringida a una edat específica i absolutament masculina. A nivell de percepció simbòlica de l’espai, es pot establir una continuïtat absoluta entre la fredor, el poc acolliment que es troba a la plaça, (és a dir, la manca de connotacions simbòlicament percebudes com a femenines) i el fet que es trobi perfectament natural que aquesta plaça esdevingui escenari d’una activitat d’oci absolutament masculina.

Una plaça d’amor o odi

Cal deduir de la majoria d’entrevistes que he fet, que la percepció de la plaça Constitució es polaritza sempre entorn d’elements, o bé molt positius, o bé molt negatius. La majoria de les persones entrevistades no conceben la plaça com un lloc d’ús habitual ni d’activitats socials; tendeixen a veure-la bé com un espai de pas, bé com una zona que està ocupada especialment pels adolescents i pels skaters. En aquest sentit és gairebé unànimement negativa: la plaça es percep més com un espai de risc per a la mainada que com inofensiva zona de lleure.

A nivell d’apropiació de l’espai, la majoria d’entrevistats manifesten importants prevencions sobre la plaça, que tenen a veure repetidament amb la seva estructura arquitectònica i els materials de que és feta. En aquestes prevencions es relacionen directament les formes dures de la plaça i el ciment amb la manca d’un sentiment acollidor i d’una connotació convivencial. En si mateixos, els elements simbòlics que integren la decoració de la plaça són passats per alt o vistos com a aspectes antiestètics, amb l’única excepció de l’escultura de “la nena”. De manera reiterada es percep una desvinculació notable dels residents respecte de la plaça com si aquesta no hagués complert del tot les funcions que li correspondrien com a espai públic. Ara bé; aquesta impressió seria només parcialment certa, perquè el treball d’observació ha mostrat que, de fet, sí que hi ha una utilització quotidiana de la plaça com a lloc de passeig i fins i tot

d’intercanvi social. L’aprofitament que se’n fa especialment en certes hores del matí i de la tarda i en les èpoques càlides de l’any, permet veure-la com un espai freqüentat tant pels seus residents com per altres persones de fora del barri. En aquest sentit, la plaça compleix a la pràctica amb unes funcions socials, i esdevé un espai d’acolliment a nivells molt superiors als que li atribueixen els mateixos residents del Mercadal.

Aquesta dicotomia entre la percepció de l’espai i l’ús real que se’n fa és molt representativa del lloc que la plaça ocupa en l’imaginari del Mercadal. Des del moment de la seva planificació, la plaça va suscitar adhesions i reaccions en contra que van ser absolutament apassionades. La percepció que se’n té avui respon encara a aquesta mena de dicotomies. El rebuig a aspectes claus de la seva naturalesa ve també complementat per l’adhesió o apreciació estètica d’algunes altres funcions o elements: per exemple, el fet que sigui un escenari per a grups d’adolescents, o la presència de l’estàtua de “la nena”que n’és l’element més unànimement apreciat.

No és cap coincidència que aquesta estàtua acapari la major part dels sentiments positius i convivencials que pot produir la plaça. Ja s’ha vist que les crítiques anaven molt enfocades a la manca d’aspectes simbòlicament femenins que es complementaven amb l’acceptació d’una activitat esportiva absolutament masculina a la plaça. Es lògic doncs, que els residents projectin cap a l’estàtua de la nena totes les connotacions femenines i de valors humans que troben a faltar quan pensen en la resta de la plaça. Es dóna així una polarització de sentiments que decanta les percepcions que es tenen de l’espai a nivell de gènere: un ambient que es percep com a fred i “masculí” queda complementat per una figura simbòlica principal, en la qual es projecten els elements femenins i humanitzadors que no es veuen en el conjunt del lloc.

Com a conclusió, cal destacar que aquesta funció humanitzadora i socialitzadora de l’estàtua serveix també per a veure que la plaça en sí compleix molt més satisfactòriament la funció d’espai públic del que els seus mateixos residents en són conscients. La imatge més reveladora que s’ha contemplat en aquest sentit és la de la gent jove asseguda a ambdós costats de l’estàtua de “la nena ” com si aquesta fos una membre més del grup. Enmig d’aquest entorn tan negativament connotat que és el conjunt de la plaça, la funció socialitzadora de la plaça continua i es fa efectiva.

Plaça Sta. Susanna

La plaça com a espai socialitzador

L’aspecte fonamental en la consideració de la plaça Sta. Susanna per part dels residents i que defineix clarament aquest espai en contrast amb les altres dues places, és la seva connotació com a lloc acollidor, òptim per al lleurei per a la socialització. Sense cap mena de dubte, aquesta plaça compleix amb escreix les 222Treballs de la SCG, 63, 2007 Anna Serra

Les places del Mercadal de Girona223

seves funcions com a espai públic; però no es tracta només que ho faci amb èxit, sinó que els residents del barri ho perceben així i es veuen a si mateixos com a usuaris de l’espai i protagonistes del mateix, alhora que en fan una bona apreciació estètica. La plaça Sta. Susanna esdevé 1’“espai viscut” privilegiat, que aglutina i cohesiona la zona i es converteix en el seu referent més càlid.

Els elements definidors d’aquest espai són per a la majoria de les persones entrevistades, la vegetació, la sorra i un tipus de mobiliari clàssic (els bancs), que respondria més a la imatge tradicional del que ha de ser una plaça. Aquests tres elements recorren de manera continuada en el discurs dels entrevistats, fins a ser l’eix principal de la seva valoració del lloc; a ells s’afegeix la funció més purament lúdica, però també inequívocament socialitzadora, que té el bar instal·lat en un dels costats de la plaça, i que té una terrassa dins.

A nivell d’apreciació estètica, hi ha dos elements que determinen significativament la personalitat d’aquest espai, i que són valorats molt positivament: les palmeres i l’església. Es tracta de dos factors de naturalesa molt diversa: el primer ha estat introduït de manera més recent, arran de la creació de la plaça, el segon ha format part des de sempre dels referents essencials del barri. Les palmeres constitueixen un element natural, mentre que l’església és una construcció artificial. Ara bé: tant un element com l’altre es consideren essencials per a l’estètica del lloc i per donar-li una millor qualitat de vida. Les palmeres (situades en un dels costats) i l’església (que actua com a teló de fons del conjunt de l’espai) articulen una certa delimitació de l’espai de la plaça, que fa que tots dos elements es mencionin conjuntament en diferents ocasions. Les palmeres han sigut motiu d’algunes poques crítiques pel fet de ser flora no autòctona, i perquè tapen massa la façana de l’església: dues crítiques que si bé són aïllades, estan directament relacionades amb criteris estètics i de qualitat de vida, dos barems que continuen associant-se inequívocament amb la plaça. Curiosament, en cap de les moltes referències a les palmeres es té en compte el significat simbòlic que l’Ajuntament va mirar d’imprimir-hi: el traçat amb que estan plantades segueix la forma d’un 6 i un 12, dia i mes en què es va proclamar la Constitució. S’ha vist, doncs, indiferència davant el contingut simbòlic d’aquest element.

Segurament, l’aspecte més important en l’apreciació que els residents fan de la plaça Sta. Susanna és la gran utilització que se’n fa, que la converteix en un espai absolutament privilegiat a nivell de lleure i de socialització. No es poden establir diferències significatives pel que fa a l’ús de l’espai entre dones i homes; tant uns com altres se’n senten propietaris i protagonistes, i hi porten a terme els mateixos tipus d’activitats: asseure’s, prendre el sol, prendre un refresc, passejar-hi la mainada, quedar amb els amics a la terrassa del bar. L’èxit de la plaça com a espai de socialització, sense elements de discriminació sexual, és absolut.

Potser l’únic aspecte en què s’ha observat una reiteració més freqüent de les crítiques entre les persones entrevistades ha estat en relació a la higiene; sense, però, que aquest hagi estat un aspecte excessivament polèmic. Més aviat es podria dir que forma part de crítiques puntuals, que demostren com el nivell

Anna Serra

d’exigència en l’ús d’aquest espai és també molt elevat. Es pot notar una certa decantació de gènere en aquest tema, ja que gairebé totes les dones que parlen contra la presència dels gossos són mares i semblen preocupades per la higiene de cara a la mainada. Aquest tema, però, contradiu la valoració, tan majorment positiva, que es té de la plaça.

Convé consignar també la funció que la plaça adquireix com a lloc de joc per a la mainada i ocupat en bona part, durant la setmana, pels nens i les seves mares. En aquest sentit, la valoració de la plaça és també molt positiva donat que es constitueix en un espai segur en contrast amb la plaça de la Constitució, i es configura com l’espai de lleure i socialització més celebrat del barri. En relació amb això, el que es pot llegir més positivament a nivell de gènere és tant l’absència total de factors de discriminació com la projecció d’aquest espai més femení del barri.

Representacions simbòliques de la plaça: l’A d’en Brossa

La diferència entre una escultura tradicional i un poema visual es basa en la major capacitat connotativa que ha de tenir el segon, així com en la qualitat lúdica que el mateix gènere, com a joc que barreja la imatge i el llenguatge, vol tenir. Així, es pot veure que l’escultura en sí consta tan sols de dos elements: la columna clàssica, que pot remetre a l’art tradicional i classicista, i la A que la corona, una A que volgudament està desproveïda de qualsevol referent o element ornamental que la vinculi a cap tradició d’art. Entre aquests dos elements ja pot haver-hi un diàleg, que seria un diàleg de classicisme amb una modernitat desproveïda de referents estètics clars, o bé de la tradició i el monumentalisme versus l’actualitat i el despullament formal. Però el títol estableix de fet una altra sèrie de referents que justifiquen el lloc de l’estàtua davant el Museu del Cinema. La A és una “A de cinema”, i la data és propera al final del mil·lenni, 1998. En la línia lúdica habitual d’en Brossa, se suggereix que la paraula “cinema” comença per la seva darrera lletra, no per la primera; és a dir, es planteja una inversió de l’ordre tradicionalment establert. L’escultura té diversos possibles sentits, però tots ells només poden establir-se a partir de la referència implícita al cinema, com a art trencador i avantguardista que correspon a la contemporaneïtat total, i que beu de la tradició i es recolza en ella (tal com 1’A de l’escultura), per a quedar-ne lúdicament per sobre.

El tipus de relacions de significat que s’han establert entre les persones residents i aquesta escultura són interessants per a constatar el paper que els discursos d’avantguarda han jugat no només a la plaça Sta. Susanna, sinó al conjunt del barri. En general es pot veure com la “A” no deixa indiferents els residents que es senten complaguts i sovint sorpresos per la seva presència: tal i com correspon a un objecte d’avantguarda, l’escultura esdevé un element perpètuament suggeridor.També és cert, però, que la majoria de les reaccions no van més enllà d’aquesta sorpresa o d’una simple complaença estètica amb

algun contrapunt negatiu que també convé tenir en compte, és a dir, no es dóna una reflexió entorn del significat de l’escultura en si, o de com aquesta es relaciona amb el món del cinema. Per tant, la funció avanguardista (sorprendre i fer pensar) s’ha complert només a mitges i el joc proposat per Brossa no té lloc entre els residents del Mercadal.

Com a element de possible socialització i de referent simbòlic per al col·lectiu humà dels usuaris, es pot dir que ha fracassat. La podem veure, doncs, en contrast absolut amb la imatge de la nena de la plaça Constitució, que efectivament ha esdevingut tant un referent estimat com un element aglutinador dins l’espai que domina. D’aquest contrast en podríem treure conclusions respecte al tipus de relacions que la ciutadania estableix amb diferents tipus d’art; és obvi que la humanització que té amb l’estàtua de la nena és exactament el revers del joc abstracte i conceptual de l’escultura de Brossa, i que n’ha determinat la relativa incomprensió per part del públic.

Plaça Josep Pla

La plaça com a lloc de pas

La particular localització i situació urbanística de la plaça Josep Pla fa que aquesta sigui percebuda per les persones entrevistades com un lloc de pas, i no tant com un espai on es porten a terme activitats de lleure o de vida ciutadana. El fet que la plaça estigui comunicada amb quatre carrers d’àmplia circulació de vianants fa que s’agafi moltes vegades com a via de pas entre aquests carrers, i que es percebi com a espai comunicant. A més, el fet que tingui un pàrquing a sota contribueix directament a afavorir aquesta percepció; per molts residents, la plaça és simplement la tapadora del pàrquing soterrani.

Aquesta percepció de la plaça com a lloc de pas no és resultat únicament de la seva localització. Es desprèn clarament de l’estudi que hi ha raons estètiques de pes amplament compartides per la ciutadania, que provoquen un cert desafecte cap aquest espai, i que el fan percebre com a poc apte per al lleure i per a la vida ciutadana, amb poques excepcions. Les poques persones que la valoren positivament ho fan per la seva manca d’accidents urbanístics, circumstància que la pot fer segura per als nens i nenes. És molt notable que les valoracions més positives no responguin tant a criteris estètics sinó a la sensació de seguretat sobretot de cares a la mainada.

Els elements estètics: un espai indiferent?

És obvi que la indiferència causada per la plaça ve determinada pels seus orígens: la creació d’un pàrquing, més que no una plaça amb una filosofia concreta que li doni un sentit de conjunt i amb coherència amb el nom que se li Les places del Mercadal

226Treballs de la SCG, 63, 2007 Anna Serra

vol donar. O sigui, un cop tenim la plaça, se li dóna un nom, i és partir d’aquest nom que se li vol donar alguns trets de caràcter que li donin personalitat pròpia. És a tenor d’aquest raonament que es col·loca l’escultura dels llibres dedicada a Josep Pla, (obra de l’escultura Pia Crozet); però, és clar, la resta d’elements arquitectònics de la plaça no tenen cap relació amb l’escriptor, donat que no havien estat pensats en referència a ell. Aquest fet ha estat motiu de crítica en la premsa per part d’alguns coneixedors de l’obra de Pla, que més que analitzar l’espai públic en qüestió com un espai socialitzador, se’l miren sempre en relació a la figura humana de Pla. Es dóna la curiosa paradoxa que al mateix temps que aquesta escultura genera una acceptació més aviat passiva, sense massa entusiasme entre els nostres entrevistats, és també, d’entre totes les escultures i elements simbòlics de les tres places del Mercadal, la que és més fàcilment i correctament interpretada pels mateixos residents, que relacionen sense problemes el record de Pla amb l’escultura dels llibres. Es dóna per tant la coexistència d’una acceptació satisfeta, si bé poc entusiasta, de l’escultura, amb una identificació bastant generalitzada dels orígens i el seu significat, amb referència directa a Pla. Sens dubte és l’escultura del barri més àmpliament ben interpretada en el seu significat, però està lluny de generar una estimació semblant a la que es projecta cap a “la nena” de la plaça Constitució.

L’escultura vincula així la plaça en la percepció dels residents amb el món de la cultura; una vinculació que no es dóna en cap de les altres places del Mercadal. Irònicament, és en aquest mateix sentit que la plaça es veu desaprofitada, i podríem assenyalar al respecte la manca d’altres atributs en aquest espai que permetessin fer una identificació clara amb Josep Pla. En canvi, hi ha una altra manera que aquesta plaça és percebuda com a espai viu de cultura, si bé relativament desaprofitat: em refereixo a les projeccions de cinema que hi tenen lloc durant l’estiu i que són també ben valorades per una part dels residents. Es tracta, doncs, de la constatació d’una utilització de la plaça a nivell d’espai públic i activament participat, que la vincula una vegada més al món cultural. La simple indicació d’aquest fet per part d’alguns entrevistats, sense una insistència ni una valoració accessibles, fa pensar que aquest podria ser un camí que portés a un millor aprofitament i una millor valoració de la plaça en el seu conjunt. S’aprecia, així, una moderada acceptació de l’escultura dels libres dedicada a Josep Pla, però, això no implica l’establiment de llaços afectius importants entre la ciutadania i aquesta plaça. En general, el resultat que s’obté del buidatge de les entrevistes és que l’espai és percebut sobretot, com més aviat fred i poc acollidor, mancat d’uns referents i condicionants que el facin propici a una vida ciutadana rica i activa. La forma mateixa, l’estètica de la plaça, envoltada per quatre passatges que comuniquen amb els diferents carrers que l’envolten, inviten a pensar en ella com un espai funcional, merament pràctic, desproveït del calor propi de l’experiència ciutadana activa.

A tall de conclusió, doncs, s’ha vist com la plaça de la Constitució era percebuda com un tot estètic fred, de difícil empatia, dominat pel ciment i per

una concepció d’avantguarda que feien mantenir una distància emocional a la ciutadania, i que, en certa forma, en motivaven el rebuig. En canvi, la plaça Sta. Susanna rebia totes les connotacions positives derivades del seu contrast amb la plaça anterior, que la definien com un entorn càlid, harmoniós i facilitador de la convivència i l’intercanvi ciutadà: la plaça més acollidora. Enfront d’aquesta polaritat, la plaça Josep Pla queda en una situació més aviat marginal, percebuda molt més clarament en termes pràctics de pura funcionalitat; es tracta d’un entorn que no genera ni adhesions ni rebuigs notables, i per això mateix esdevé simplement un espai de circulació neutre a ulls del ciutadà resident. A aquesta fredor en la percepció de la plaça s’hi suma el fet que estigui totalment desproveïda d’elements estètics que resultin plaents o agradables; com a molt, l’escultura a Josep Pla n’és l’únic element identificatiu que és acceptat sense més pel públic, sense un entusiasme especial. El tret més significatiu de la relació dels residents del Mercadal amb la plaça Josep Pla, és, el de la indiferència que es sent cap un lloc per on es passa i que serveix de comunicant amb altres llocs, però que no és escenari preferent de cap aspecte de la vida ciutadana.

5. Bibliografia

BORJA,Jordi; MUXÍ,Zaida (2001). L’espai públic: ciutat i ciutadania.Barcelona: Diputació de Barcelona.

FABRE, Jaume (1986). “Un jardí ‘molt gironí’ a la plaça de la Constitució”. Revista de Girona [Girona], núm 120, p. 18-23.

ESTEBAN, Juli; MONTERO, Joan M.; TORRES, Elies (1994). Projecte d’execució de reforma de la primera fase de la Plaça Constitució. El Mercadal.

GIRÀLDEZ, Elena (2002). “L’espai públic i el desenvolupament urbà”. A: TELLO, Rosa [coord.]. Espais públics: mirades multidisciplinàries.Barcelona: Pòrtic [Els juliols, Biblioteca Universitària], p.43-55.

GREED Clara; ROBERTS, Marion (1998). Introducing urban desing: interventions and responses. Londres: Longman.

HARVEY, David (1989).The urban experience.Basil Blackwell: Oxford. L AWS ,Glenda (1994). “Aging, contested meanings, and the built environment”. Environment andplanning A, vol. 26, p. 1878-1802.

LEFÈBVRE,Henry(1974). La production de l’espace.París: Anthropos.

MARQUÈS,Jaume (1979). Girona Vella. Girona: Ajuntament de Girona.

MARTÍ, Xavier (1983). “Barri del Mercadal”. A: Ajuntament de Girona. Girona i els seus barris. Girona: Ajuntament de Girona.

MANSVELT, Juliana(1999). “Consuming spaces”. A: LE HARON, Richard et alii. Explorations in human geography: encountering place. Oxford:OxfordUniversity Press.

NADAL, Joaquim (1997). “Girona: una proposta de regeneració urbana i canvi sociocultural”. A: GRABIELLI Bruno et al. [ed.]. La ciutat històrica dins la ciu-

tat. Seminari sobre mètodes i experiències d’intervenció. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona, p. 95-104.

NOGUÉ, Joan (1985). Una lectura geogràfico-humanista del paisatge de la Garrotxa. Girona: Col·legi Universitari de Girona i Diputació de Girona.

PAIN, Rachel et alii (2001). Introducing social geographies. Londres: Arnold.

SANGUIN, André-Louis (1981). “La geographie humaniste ou l’approche phénoménologique des lieux, des paysages et des espaces”. Annales de Géographie [París], set-oct, p. 560-587.

TELLO, Rosa. (2002). “Mirades a l’espai públic: introducció”. A: TELLO, Rosa [coord.]. Espais públics: mirades multidisciplinàries . Barcelona: Pòrtic [Els juliols, Biblioteca Universitària], p. 11-26.

WEISMAN, Leslie Kanes (1992). Discrimination by designa a feminist critique of the man-made environment. Urbana: University of Illinois Press.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (229-250)

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites

Luís Outeiro

GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània). Universitat de Barcelona. Departament de Geografia Física i AGR. Barcelona

Francesc Asperó

GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània). Universitat de Barcelona. Departament de Geografia Física i AGR. Barcelona

Jorge Mataix-Solera

GEA (Grup d’Edafologia Ambiental). Universitat Miguel Hernández. Departament d’Edafologia i Química Agrícola Elx, Alacant

Xavier Úbeda

GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània). Universitat de Barcelona. Departament de Geografia Física i AGR. Barcelona

Resum

Aquest article pretén ser una aproximació als efectes que el foc té en el sòl. Primer de tot, presentem els motius pels quals els incendis forestals han esdevingut un problema mediambiental a Catalunya. Resumim l’actual política de prevenció de Grans Incendis Forestals per part dels Bombers de la Generalitat. En el cos central de l’article, donem una àmplia visió dels efectes del foc en el sòl i finalment, per a qui pugui estar interessat a trobar més informació, repassem tots els grups que es dediquen internacionalment a fer estudis en aquest

230Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

mateix àmbit. Es pot comprovar l’heterogènia procedència científica dels grups involucrats en l’estudi del foc i el sòl.

Mots clau: Foc, Sòl, Mediterrània, Grups de recerca.

Resumen

Este artículo pretende ser una aproximación a los efectos que el fuego tiene en el suelo. Primeramente, presentamos los motivos por los cuales los incendios forestales han llegado a ser un problema medioambiental en Catalunya. Se resume también la actual política de prevención de Grandes Incendios Forestales por parte de los Bomberos de la Generalitat. En la parte central del artículo, se da una amplia visión de los efectos del fuego en el suelo y finalmente, para quien pudiera estar interesado, repasamos todos los grupos que se dedican internacionalmente a este tipo de estudios en este mismo ámbito. Se puede comprobar la heterogeneidad en la procedencia científica de los grupos involucrados en el estudio del fuego y el suelo.

Palabras clave: Fuego, Suelo, Mediterráneo, Grupos de investigación.

Abstract

This article presents a revie w of the effects of forest fires on the ground. Firstly, we present the reasons by which forest fires have become an environmental problem in Catalunya. We also summarize the present policy of Firefighters of Generalitat of Catalonia for Great Fires prevention. In the central part of the article, we present a wide overview of the different types of effects of forest fires on the ground and also we reviewed all the international groups internationally that work in this research field. We verify the diverse scientific origin of the groups involved in the study of the fire and the ground and the heterogeneity of their approaches.

Keywords: Fire, Ground, Mediterranean, Research grups.

Introducció

Diversos motius científics ens van portar a organitzar a Barcelona el congrés “International Meeting of Fire Effects on Soil Properties” (Congrés Internacional sobre els Efectes del Foc en el Sòl), els quals s’enumeren a continuació.

En primer lloc, ens tr obàvem en disposició de fer-ho: coneixíem molta gent d’arreu del món que podria estar interessada en un congrés d’aquest

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites231

tipus i alhora estàvem acabant un projecte d’aquesta mateixa temàtica. En segon lloc, era l’oportunitat de fer un congrés d’àmbit molt específic. Crèiem en la necessitat d’organitzar alguna reunió que satisfés científicament tothom que vingués. El congrés va tenir lloc entre els dies 31 de gener, 1, 2 i 3 de febrer de 2007. Més de 100 congressistes de 18 països diferents van assistir a les jornades.

L’article que presentem intenta ser un estat de la qüestió d’aquesta problemàtica que afecta pràcticament totes les regions del món. No només volem centrar-nos en la manera que els incendis forestals afecten el sòl, sinó que pretenem fer-ho més àmpliament. En aquest sentit, cal apuntar que no només parlarem d’incendis, sinó també del FOC, ja que els incendis no són l’única cosa que incideix en el sòl. Tot sovint els incendis forestals de gran extensió no són incendis forestals stricto sensu. Així mateix, cal entendre que el foc produeix un determinat grau d’afectació en el sòl quan s’utilitza com a eina de gestió territorial.

De totes maneres, malgrat que hi hagi una part important d’efectes en el sòl que pugui ser general arreu, a l’article ens centrem especialment en els efectes en sòls d’àmbit mediterrani.

Problemàtica dels incendis a Catalunya

A Catalunya, els anys del canvi del que avui dia coneixem com a Grans Incendis Forestals (GIF) van tenir lloc a la dècada dels vuitanta. Malgrat que els incendis han estat recurrents al llarg de tota la història, mai no havien adquirit la gran magnitud del 1986. Es varen cremar més de 60.000 ha, entre les quals cal comptar les arrasades pel foc a la muntanya de Montserrat.

Després van venir uns anys amb ben poc protagonisme dels incendis forestals, si no hagués estat per les campanyes de prevenció de l’estiu, i hi havia la sensació que els incendis forestals eren història com a problema.

Tanmateix, l’any 1994 els boscos a Catalunya van viure un dels moments més tràgics, ja que el foc v a calcinar més de 70.000 ha. El 1994 va passar a anomenar-se “l’any dels incendis de la Catalunya Central”. En aquell moment, potser es va pensar més en la mala fortuna que en l’existència d’un problema, i no va ser fins el 1998 amb “l’incendi del Solsonès” quan es va fer evident que hi havia un problema de fons greu i que calia resoldre’l urgentment. En aquests moments el 0,4% dels incendis són responsables del 96% de tota l’àrea cremada (GRAF, comunicació oral).

Com era possible que els serveis d’extinció no poguessin fer front a un incendi forestal? Potser el mateix problema podia conduir-nos a l’explicació. L’extinció d’incendis és tan eficient que el foc ja no crema el que potencialment és combustible. Per això, si any rere any l’extinció és eficient, el volum de combustible preparat per provocar un Gran Incendi Forestal va creixent. No obstant això, arribar a aquesta conclusió no és senzill. És el que ara tothom ja anome-

232Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

na la paradoxa dels incendis: “com més bons som apagant incendis, més intens pot ser l’incendi que es desencadeni en una situació de risc màxim” (Piñol, 2004).

Tot i així, aquesta no és l’única explicació del problema. Tots sabem que com molts altres territoris d’arreu del món, durant les últimes dècades Catalunya ha experimentat un abandonament del camp amb un canvi conseqüent en els usos del sòl, i això ha representat una regeneració del bosc on abans hi havia prats, pastures o camps de conreu. Però no tan sols això, ja que la gent que vivia d’aquestes pastures i camps ja no fa servir el bosc com a font d’energia, fet pel qual cada vegada hi ha més combustible al bosc preparat per cremar (Piqué, 2004).

Hi hauria un altre fenomen que cal tenir en compte. Un incendi es produeix perquè el triangle combustible, oxigen, calor més espurna es tanca. Molts cops aquesta espurna la provoca algú que és al bosc, es presenta de manera accidental, intencionada o fortuïta. Per diversos motius, cada vegada més gent va al bosc i fins i tot s’hi construeixen cases de primera i segona residència. No és molt recurrent la sensació de no saber on s’acaba el bosc i on comença la ciutat? Cal afegir que segurament els incendis no serien un problema si es pogués aconseguir un rendiment econòmic del bosc, però ara per ara obtenir-ne alguna font d’ingressos és un fet excepcional.

Un cop s’ha entès l’arrel del problema, tasca no pas sempre fàcil, es pot pensar en les solucions. Sovint les solucions que es plantegen no són del gust de tothom, però val a dir que les decisions que surten del marc mediambiental stricto sensu i finalment esdevenen problemes polítics i econòmics difícilment fan content a tothom (Plana, 2004).

Després d’aquests grans incendis forestals, era hora de pensar no tan sols en l’extinció, és a dir, com combatre els incendis forestals, sinó també de centrarse en la prevenció. El 1999 la Generalitat va crear un grup dins del cos de bombers anomenat GRAF (Grup de Reforç a Actuacions Forestals). Aquest grup plantejava que els bombers treballessin en l’extinció d’incendis, afegint com a innovació les activitats de prevenció durant tot l’any. El GRAF va introduir la idea que si s’havia de combatre l’incendi, el primer que calia fer era conèixerlo, motiu pel qual la història pot aportar molts coneixements a fi d’entendre per què els incendis es comporten d’una certa manera en determinats llocs i situacions. Així l’extinció potser més eficaç (Castellnou et al., 2004).

Però com hem dit, els GRAF també es dediquen a fer prevenció. Una de les eines introduïdes per prevenir els Grans Incendis Forestals va ser el mateix foc. Des de 1999 el foc s’utilitza com a gestor del bosc, una tècnica anomenada “foc prescrit” o “crema prescrita” (al llarg del text també fem servir la forma abreujada “crema”).

Existeixen altres objectius pels quals a Catalunya s’han fet cremes, com ara per tal de gestionar les ignicions de matolls intencionades, per motius de circulació, pastures, caça, turisme, etc. Per mitjà de la ignició controlada s’afavoreix evitar les ignicions perilloses (Galán i Lleonart, 2004).

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites233

Els objectius que es persegueixen en una crema sempre són molt diversos, tan diversos com qualsevol actuació que es realitzi sobre un ecosistema. Abans que res, cal aclarir que una crema no és un incendi. La principal diferència rau en la intensitat del foc, de manera que aquest factor determina si el foc beneficia o perjudica el medi.

Les cremes es basen en la pràctica de foc de baixa intensitat conduït artificialment per tal que no pugui propagar-se per mitjà d’una evolució lliure. Les cremes s’executen obeint un “pla de crema” prèviament dissenyat i aprovat on s’especifica clarament la “finestra de prescripció”, que engloba el conjunt de condicions meteorològiques, topogràfiques i de combustible disponible que cal tenir presents per poder garantir un control absolut del foc (Martínez i Larrañaga, 2004).

En funció del tipus de crema es persegueix un tipus d’objectiu o un altre, i a partir d’aquí les condicions que marca la finestra de prescripció s’executen seguint un determinat “patró d’ignició”, és a dir, una forma prefixada d’encendre i conduir el foc. Els patrons de crema poden ser diversos però, principalment, es basen en variacions o estratègies de conduir el foc mitjançant una evolució de cap, de flanc o de cua.

Un fet molt important des del punt de vista científic és que el GRAF sempre ha permès que les seves cremes fossin camps d’experimentació per als grups de recerca. Una crema és un escenari on es poden controlar moltes variables que quan es coneixen poden sotmetre’s a experimentació. Hi ha diverses variablesinteressants d’estudiar: com afecta el foc a la fauna? i a la vegetació? i al sòl? Com es comporta el foc? Molts grups de recerca aprofitem científicament aquesta infraestructura experimental.

Les cremes prescrites són una actuació polèmica. No tothom accepta aquest tipus de gestió forestal. Per això, el GRAF també està interessat que s’estudiïn tots els aspectes relacionats amb la crema. Cal donar respostes i pensar en tots els beneficis i inconvenients que aquesta gestió pot representar. Ara bé, sempre es fa necessària la cerca d’un equilibri que condueixi cap a una situació sostenible del bosc. Tampoc no és vàlida la crítica d’una actuació sobre el bosc sense proposar una alternativa.

Efectes del foc en el sòl

No hem d’oblidar que els incendis forestals són un factor ecològic natural en els ecosistemes mediterranis (Naveh, 1974). No obstant això, des de fa unes dècades hi ha una alteració de la freqüència i règim natural dels incendis, que sens dubte és provocada per factors antròpics. Aquest fet té conseqüències notables sobre els ecosistemes afectats. Com a par t del medi, el sòl també pateix canvis arran dels incendis. Tant d’una manera directa com indirecta, el foc afecta el sòl, però el grau d’afecció pot ser molt diferent segons una sèrie de factors: intensitat del foc, tipus d’incendi i de sòl, condicions edafoclimàti-

234Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

ques, orografia del terreny, etc. Dins d’una mateixa àrea afectada per un incendi forestal pot succeir que unes zones estiguin edàficament molt deteriorades per efecte directe del foc, mentre que d’altres no. Per això, el coneixement dels efectes del foc en el sòl és tan important. L’establiment precís d’uns paràmetres que determinin l’estat del sòl és d’un interès vital si es vol especificar les zones sobre les quals és necessari actuar o no i també com hauria de ser el grau d’actuació. Indirectament o directa, els incendis forestals provoquen modificacions físiques, químiques i biològiques en els sòls.

Modificacions en el pH

En qualsevol incendi, l’acidesa del sòl queda reduïda a causa de l’aportació de cations, fonamentalment Ca, Mg, K, Si i P, així com de determinats microelements (Khanna i Raison, 1986; Etiégni i Campbell, 1991), òxids i carbonats presents al llit de cendres. Quan aquestes cendres s’humitegen es produeix la hidròlisi dels cations bàsics que hi ha continguts i, a continuació, l’elevació del pH (Kutiel et al., 1990; Ulery et al., 1995).

Canvis en la conductivitat elèctrica

La incorporació i increment de cendres minerals produeix un augment notable de la salinitat del sòl (DeBano et al., 1977; Hernández et al., 1997), ja que solubilitza ions que prèviament estaven immobilitzats (Kutiel i Inbar, 1993; Mataix Solera et al., 1996b).

Alteracions quantitatives i qualitatives de la matèria orgànica

En funció de la intensitat del foc, la matèria orgànica experimenta diferents transformacions qualitatives i quantitatives amb repercussions ecològiques. El contingut de matèria orgànica acostuma a decréixer després d’un incendi d’alta intensitat si el foc n’ha afectat directament els horitzons més superficials (Jablanzy, 1964; Kutiel i Naveh, 1987; Giovannini, 1990; Fernández, 1991; Mataix Solera et al., 1996; Mataix Solera et al., 1999). Malgrat això, en incendis de baixa intensitat el contingut de matèria orgànica del sòl pot augmentar per l’aportació de material vegetal semipirolitzada (Jorgensen, 1971; Wells, 1981; Mataix Solera et al., 1996a). La matèria orgànica és un component essencial del sòl, atès que en millora considerablement les propietats físiques, químiques i biològiques; també juga un paper de primer ordre en la composició i manteniment de l’estructura del sòl en actuar com a agent de cimentació de les partícules i augmentar l’estabilitat estructural a causa de l’increment d’agregats organominerals. L’increment d’agregats es deu tant a l’augment dels percentatges de matèria orgà-

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites235

nica indispensables per a la gènesi, com al dels cations de canvi que actuen d’enllaç entre l’argila i la matèria orgànica. El resultat final és l’augment de l’estabilitat estructural i, per tant, s’afavoreix la disminució de l’acció erosiva.

Modificacions en la capacitat d’intercanvi catiònic

Si el foc actua directament sobre el sòl, la reducció percentual de matèria orgànica es tradueix, a més, en un descens de la capacitat de canvi en una proporció més o menys directa a aquesta reducció (Carballas, 1993). A grans trets, es pot observar una bona correlació entre la quantitat de matèria orgànica i la disminució de la capacitat d’intercanvi catiònic. D’aquesta manera, una part dels cations alliberats no pot ser retinguda en el complex absorbent i pot ser rentada més fàcilment cap a horitzons profunds en el perfil del sòl o ser arrossegada sobre el sòl nu per l’aigua després de les primeres pluges. El resultat final és, probablement, un empobriment del sòl ja que, encara que existeixin més nutrients en la dissolució, la capacitat de mantenir-ne les reserves disminueix.

Alteració del contingut i formes de nitrogen, fòsfor i altres macro i micronutrients

El foc interromp els cicles dels nutrients i particularment el del nitrogen experimenta modificacions evidents. Alguns dels efectes del foc són directes, ja que es produeix volatilització i oxidació del nitrogen orgànic acumulat en l’humus (Raison, 1979 i 1992; Serrasolses, 1994; Mataix Solera et al., 1999). Altres efectes són indirectes i es produeixen en alterar les propietats físiques i químiques, que alhora condicionen les transformacions del nitrogen. El nitrogen orgànic, més fàcilment biodegradable, disminueix, i part d’aquesta fracció es transforma inicialment en amoníac (Prieto et al., 1993). De totes maneres, en certes ocasions (incendis aeris) es pot produir un augment de nitrogen total per incorporació de restes vegetals en forma de cendres semipirolitzades (Martínez Sánchez, 1994). En general, el contingut de fòsfor disponible per a les plantes augmenta després dels incendis forestals (Raison, 1979) a causa de la transformació de fòsfor orgànic en fòsfor inorgànic (Saa et al., 1993; Carballas et al.,1993; Romanyá et el., 1993; Serrasolsas, 1994) i de la incorporació de cendres generades per la combustió de la vegetació (Carreira i Niell, 1995; Mataix-Solera et al., 1999).

Alteració de la textura del sòl i la fracció mineral

Els incendis forestals poden ocasionar canvis de textura en els sòls directament o no.Azones afectades pel foc, s’ha observat un augment de partícules

236Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

gruixudes com sorres i graves (Ulery i Graham, 1993) i disminucions dels continguts de partícules fines, com ara argiles i llims immediatament després del foc. Segons diversos autors, aquest efecte encara es pot observar un cop transcorreguts dos anys després de l’incendi i probablement és ocasionat per reagrupaments de les partícules minerals (Bará i Vega, 1983). Algunes proves en què s’han sotmès sòls a temperatures elevades indiquen la mateixa tendència (Almendros et al., 1984). No obstant això, altres autors no han trobat canvis significatius en la textura de sòls sotmesos a incendis forestals (Ruiz del Castillo, 1988; Mataix Solera, 1997).

Modificacions en el contingut d’agregats estables

És habitual que després dels incendis es detecti una reducció de l’estabilitat dels agregats (Giovannini et al., 1983) relacionada amb la pèrdua de matèria orgànica (Giovannini et al., 1989). Aquesta reducció d’agregats estables en el sòl, en algun cas també s’ha atribuït a una característica intrínseca del sòl, com pot ser la composició textural. És possible observar tendències contràries quan hi ha focs de baixa intensitat o de capçada (Ibañezet al.; 1983; Díaz-Fierros et al.; 1987; Mataix Solera et al., 1996a) en els quals l’agregació o bé augmenta (per increment del contingut de matèria orgànica) o bé registra lleugeres modificacions (Mataix Solera et al. 1999). Els focs superficials poc intensos poden fer augmentar lleugerament la quantitat de matèria orgànica del sòl, com a resultat de l’aportació de matèria vegetal que no ha experimentat una combustió completa (Fernández et al., 1988; Ibañez et al.; 1983); així mateix, els focs superficials poc intensos poden conduir a un creixement de l’agregació de partícules. Tanmateix, en els incendis d’alta intensitat es produeix una disminució irreversible de matèria orgànica del sòl. En aquests casos se’n pot arribar a alterar directament l’estructura dels horitzons superficials (Vázquez et al., 1993), situació possible quan es cremen grans concentracions de combustible sec en un sòl i pis forestal també secs (McNabb i Swanson, 1990).

Alteració qualitativa i quantitativa de les poblacions de microorganismes del sòl

Habitualment, el foc produeix un efecte letal immediatament després del pas sobre les poblacions de microorganismes (Díaz-Raviña et al., 1992) i repercussions encara més significatives en el seu hàbitat. En un inici la biomassa microbiana es pot reduir dràsticament en l’horitzó més superficial del sòl (Prieto-Fernández et al., 1998), però aquesta conseqüència depèn de la intensitat i durada del foc. No obstant això, al cap de poc temps i a causa de canvis abiòtics s’acostumen a produir increments exponencials de bacteris en moments en què la humitat és elevada. Aquesta situació també està motivada

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites237

pels factors següents: una aportació de nutrients per part de les cendres, un augment del pH (aquest efecte serà més marcat si el sòl on hi ha hagut l’incendi és àcid) i un augment de la temperatura del sòl, com a conseqüència d’una major radiació en haver-hi manca de vegetació (Serra et al., 1992) i en absorbir més calor quan les cendres tenen un color fosc. Quan es registra un increment del nombre de microorganismes, acostumen a proliferar-ne més uns que d’altres. Els amonificants es veuen afavorits, mentre que es redueixen els cel·lulòsics i els nitrificants. Atesa la seva naturalesa proteica, els enzims del sòl s’inactiven per la calor i el baix nivell d’activitat persisteix fins al cap de dos anys (Carballas et al., 1993). Les activitats proteolítiques i desnitrificants augmenten en relació amb els sòls controlats a les àrees afectades per incendis (Velasco et al., 1986).

També poden produir alteracions en el sòl que de manera indirecta i directa causin problemes sobre el cicle hidrològic, com ara les que exposem tot seguit.

Formació de substàncies hidrofòbiques

Un dels efectes que pot causar el foc sobre els sòls malmesos és un increment de la hidrofobicitat (repel·lència a l’aigua). Aquest resultat ha estat citat per diversos autors des de finals dels anys seixanta (DeBano et al. 1970). L’acumulació de cendres minerals i la combustió de la matèria orgànica pot induir o fer augmentar la hidrofobicitat si s’assoleixen temperatures de 200 a 250ºC (Osborn et al. 1964) o fins i tot destruir-la si la temperatura registrada en el sòl durant l’incendi es mou entre270 i 300°C (DeBano et al. 1976; Nakaya 1982). En determinats casos, les variacions d’hidrofobicitat no es detecten ni en sòls que oposen una gran repel·lència a l’aigua abans d’ocórrer l’incendi, ni en el cas de no assolir-se temperatures suficients per destruir aquestes substàncies (Doerr et al., 1998). L’increment de substàncies hidrofòbiques també contribueix a obturar els porus, fet que potencia la reducció de la infiltració i l’augment de l’escolament superficial (Sanroque et al., 1985; DeBano, 1981; Úbeda et al., 1990; Imeson 1992). Generalment aquestes substàncies es renten en profunditat i afavoreixen la formació d’un horitzó hidrofòbic (DeBano et al., 1970; Giovannini et al., 1983). Aquest resultat sembla més acusat quan els sòls tenen textura sorrenca (DeBano et al., 1970, 1976). El procés que hem esmentat contribueix a augmentar la repel·lència dels sòls a l’aigua i de retruc la reducció de la capacitat d’infiltració (DeBano, 1971). Com a conseqüència, la humitat del sòl disponible per a les plantes disminueix i si l’escolament és elevat, té lloc una pèrdua de materials. En sòls àcids i de textura sorrenca s’ha observat més susceptibilitat d’hidrofobicitat (Wallis et al. 1993). No obstant això, encara no s’ha investigat en profunditat ni el grau ni la distribució dels efectes de la hidrofobicitat en les diferents fraccions d’agregats de sòls calcaris (amb un pH elevat) amb textura mitjana, on la fracció fina representa una proporció considerable de la textura del sòl.

238Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

Alteració de la infiltració i l’escolament superficial

Els boscos, sobretot d’espècies frondoses, augmenten la humitat ambiental i alhora disminueixen sensiblement l’evaporació, faciliten la infiltració de l’aigua en el sòl i de retruc la càrrega dels aqüífers, ja que augmenten el volum emmagatzemat i eviten la salinització de l’aigua. També eviten o ajuden a minvar les avingudes i riuades d’aigua i fang després de les precipitacions torrencials típiques de finals d’estiu i principis de tardor i en disminueixen notablement els efectes devastadors. La vegetació determina la generació de l’escolament en controlar la distribució de les taxes d’infiltració (Cerdà, 1995b). Si després dels efectes del foc la coberta vegetal no es recupera favorablement abans que es produeixin les primeres pluges de caràcter torrencial (acostuma a ser el cas dels focs típics del nostre país), l’impacte de les gotes de pluja sobre el sòl nu contribueix a destruir els agregats. Aleshores, les fraccions més fines obturen els porus, redueixen la velocitat d’infiltració de l’aigua (Ela et al., 1992), en fan augmentar l’escolament superficial (Swanson, 1981) i afavoreixen l’arrossegament d’agregats i nutrients i, en definitiva, es produeix una erosió superficial (Úbeda et al., 1990; Andreu et al., 1994; Úbeda i Sala, 2001). L’estabilitat dels agregats a la superfície del sòl és molt important, ja que els horitzons inferiors estan protegits de la humectació ràpida pels dels nivells superiors. Els agregats inestables en superfície es transformen en crostes que dificulten el moviment de l’aigua i de l’aire en el sòl. Quan un sòl perd capacitat d’infiltració d’aigua, paral·lelament creix la proporció d’aigua d’arrossegament superficial o escolament (Llovet et al., 1994), per la qual cosa poden augmentar notablement els efectes de l’erosió. Envessants escarpats, la pluja pot desencadenar processos erosius que condueixin a la desaparició del sòl i deixin al descobert la roca subjacent. Alguns treballs indiquen que l’orientació dels vessants també influeix en les taxes erosives de zones afectades per incendis forestals, i són els vessants de solana els que experimenten major erosió a mitjà termini (Llovet i Ponce, 1996). La menor capacitat de recuperació de les solanes explicaria aquest fet. La reducció de la velocitat de difusió de l’oxigen pot ser crítica per a la germinació de llavors i pot crear, a continuació, zones anaeròbiques que alterin l’estat químic i microbiològic del sòl. Les crostes superficials seques poden constituir una barrera mecànica evident davant el creixement de la vegetació.

Efecte de les cremes controlades en els sòls

Les cremes controlades s’han desenvolupat des de fa molt temps com a eina de gestió del bosc, especialment als Estats Units i Canadà, i també amb interessos científics. En alguns casos, les cremes controlades s’han dut a terme per iniciativa de l’Administració, i els grups d’investigació han aprofitat aquesta circumstància per desenvolupar estudis, no tan sols en temes relacionats amb

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites239

el sòl sinó també amb d’altres de vegetació o fauna. Com veurem en aquest apartat, altres vegades també s’han fet cremes controlades dissenyades especialment per realitzar treballs de recerca (Soler, 1991, Mataix-Solera, 1999). Encara que el foc prescrit s’ha estat utilitzant extensivament per a diferents finalitats sobretot als Estats Units, Canadà, Austràlia, i últimament a Europa, encara existeixen llacunes de coneixement quant als seus efectes a llarg termini. Alguns dels buits d’informació fan referència al possible impacte sobre les característiques dels sòls en què es duen a terme aquests tractaments, especialment després de diverses actuacions (Vega et al., 2000). L’administració pública realitza cremes controlades pel tal de: a) reduir el risc d’incendi, b) facilitar la reforestació, c) eliminar plagues i insectes, d) seleccionar espècies vegetals, i) recuperar camins i rutes i f) proveir i restablir bancs de llavors (Castellnou, 1997). Martin (1981) ja va apuntar que la severitat del foc en una crema controlada pot degradar el sòl, de manera que són necessaris estudis que determinin quin tipus de foc es pot aplicar a cada lloc, com també la intensitat i recurrència més adients pel que fa a aquesta gestió forestal. El mateix autor assenyala que una crema prescrita ha de tenir en compte tots els aspectes afectats (sòl, aigua, vegetació, fauna, entre d’altres) i proposa que el gestor forestal avaluï l’efecte net del foc i el compari amb altres opcions de gestió possibles.

Alguns dels resultats de recerques sobre cremes controlades i els efectes en el sòl són els següents: Jurgensen et al. (1981) va observar una reducció del 25% del nitrogen en els 7 primers centímetres després d’una crema controlada de baixa intensitat. Al mateix temps, va comprovar un increment de la quantitat d’amoni l’endemà passat de la crema. Little and Klock (1985) va determinar unes pèrdues de nitrogen superiors als 220 kg/ha. En aquesta crema el sòl es va preparar amb combustible addicional per provocar més intensitat durant la combustió. Beese (1986) va treballar en focs controlats de baixa i d’alta intensitat a la Colòmbia Britànica, on va obtenir pèrdues de 216 kg/ha de nitrogen amb el primer tipus de foc i 1.328 kg/ha amb els focs d’alta intensitat. Covington i Sackett (1986) van estudiar els efectes de la recurrència dels focs controlats. Van constatar com s’incrementaven les concentracions d’amoni i nitrat en sòls cremats al cap d’un, dos i quatre anys. McKay (1998) va concloure que la relació C/N varia significativament després d’una crema controlada, tant en els horitzons orgànics com en els minerals. En un treball realitzat als Estats Units, aquest mateix autor va comprovar que en pinedes de baixa densitat aparentment els sòls faciliten la conversió de la matèria orgànica en amoni. Les parcel·les cremades any rere any tenien una densitat a primer cop d’ull superior que les parcel·les cremades un cop cada quatre anys. Fritze et al. (1992) argumenta que el conjunt d’espècies de la comunitat bacteriana triga més a recuperar-se que la quantitat global d’individus. Nissley et al. (1980) van observar que els nivells de potassi augmentaven després d’una crema de baixa intensitat a la par t mineral del sòl i que la mobilitat augmentavaa favor del calci i el magnesi. Enl’informe sobre

240Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

cremes controlades, Lindeburgh (1990) conclou que una crema controlada de baixa intensitat té un risc baix de produir canvis en el sòl, més que no pas en el cas de focs d’alta intensitat, i així mateix que focs sobre terrenys secs tenen més risc de degradació que en sòls més humits. Les conseqüències de la crema depenen de la situació inicial del sòl. Hall (1994) indica que els nutrients es mobilitzen després del foc i que alguns d’aquests nutrients es poden perdre per erosió o bé resituar-se a cotes més baixes. Algunes propietats significatives del sòl es poden veure alterades, com ara la distribució dels paràmetres edàfics en una parcel·la sotmesa a una crema controlada. Aquests paràmetres poden repercutir en el risc d’erosió d’aquest sòl. DeByle i Packer (1981) van investigar els efectes erosius d’una crema prescrita associats a esdeveniments de pluges. Els autors van trobar que gran part del sòl es va erosionar durant els primers dos anys després de la crema. El segon any d’investigació es van registrar un total de 188 kg/ha amb una precipitació de 455 mm, mentre que cinc anys després es van recollir 835 mm però no hi va haver cap efecte erosiu. Durgin (1985) va publicar que un cert escalfament del sòl pot reduir l’erosionabilitat, sobretot de sòls forestals ben desenvolupats, a causa de la reducció de la dispersió de partícules d’argila. Raison (1980) afirma que una freqüència de cremes elevada pot eliminar algunes espècies sempre que la crema es faci abans que aquestes espècies no deixin un mínim banc de llavors. El mantell de cendres suposa una millora de la disponibilitat de nutrients a curt termini. Contràriament a aquesta millora en la disponibilitat, a llarg termini hi ha el risc d’una pèrdua per lixiviació, escolament o volatilització.

A la Península Ibèrica, també s’han portat a terme cremes prescrites i s’han realitzat estudis sobre l’impacte en el sòl. Existeixen dades publicades de les experiències a Galícia i Andalusia. Quant als estudis efectuats a Galícia, es van detectar disminucions mínimes de la taxa de C/N dos anys després de les cremes. En relació amb els nutrients, va haver-hi petites reduccions de N total en algunes de les parcel·les, mentre que el pH va tenir increments significatius en alguns casos. L’aportació de cations procedents de les cendres, la intensitat de la crema i altres característiques edàfiques poden ser les causes d’aquests canvis. A Andalusia els canvis en els continguts de MO, N total, relació C/N i pH del sòl després dels tractaments de crema van ser gairebé nuls. És possible que una pedregositat superficial superior i una textura una mica més pesada del sòl limitessin l’impacte sobre aquestes variables. (Vega et al., 1993). En resum, després dels tractaments de crema es detecten canvis poc destacats i de durada variable d’alguns paràmetres edàfics, mentre que d’altres no pateixen alteracions a simple vista.

Això contrasta amb els efectes dels incendis en els quals s’acostumen a destruir l’estrat arbustiu del sotabosc i també la coberta del sòl morta. En força ocasions, l’MO es consumeix parcialment. Les altes temperatures poden alterar l’estructura de les argiles, la textura del sòl i afavorir la lixiviació a través del perfil, l’erosió i les pèrdues per escolament, entre altres efectes. Aquests pro-

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites241

cessos no es van produir en les cremes prescrites. (Vega et al., 1993) Els resultats a Galícia i Andalusia indiquen que l’impacte sobre els nutrients totals de la coberta orgànica del sòl està estretament relacionat amb la reducció de càrrega de combustible d’aquest estrat. Cal remarcar que la conservació de l’humus brut es presenta com un objectiu important a l’hora de minimitzar la pèrdua de nutrients totals. Això és perfectament possible si la crema s’executa amb un nivell d’humitat suficientment alt en aquest estrat que, d’altra banda, no constitueix un combustible perillós per si mateix. Alguns factors com la topografia, la microtopografia, l’orientació, la disposició i el tipus de vegetació tenen influència en les característiques i la localització de les variables edàfiques. Els processos edàfics originats per l’acció del foc estan directament relacionats amb les propietats edàfiques prèvies a la crema. Per tant, és indispensable l’estudi d’aquestes variables anterior a la crema per poder valorar-ne l’efecte. Una anàlisi estadística clàssica només permet avaluar els canvis de manera unitària, és a dir, no té en compte el caràcter espacial del fenomen estudiat. El sòl, com una gran part de les variables mediambientals, presenta una correlació espacial elevada i, per tant, com més junts estan dos punts de mostreig, més característiques es comparteixen (Bernia et al., 2001).

La geoestadística és el mètode d’estudi de les funcions aleatòries en l’espai (Isaaks i Mohan, 1989). En canvi, a l’estadística clàssica cadascuna de les mostres és independent, de manera que es perd gran part de la informació que pretenem estudiar. En relació directa amb l’objectiu principal de la nostra recerca, cal dir que l’eina geoestadística ens proporciona la metodologia necessària per optimitzar els nostres recursos de mostreig a fi d’estudiar els efectes del foc a nivell espacial en el sòl (Outeiro, 2005). Es representa cada mostreig i s’obté una cartografia de cadascuna de les variables edàfiques estudiades i la seva evolució temporal. Un exemple és la figura 1, on es representa el K+ a la parcel·la monitoritzada de Coll de Monetze (Tivissa) en la qual es va fer una crema prescrita la primavera de l’any 2002. Els moments de mostreig són: abans de la crema, immediatament després, dos i cinc mesos després, i un i tres anys a posteriori.

Grups que treballen el mateix camp de recerca

Existeixen estudis dels efectes del foc en el sòl per part de grups de treball d’universitats i centres d’investigació. També és important la col·laboració que s’ha establert entre ambdós grups per tal de treballar plegats en projectes de recerca. A banda dels dos grups representats en aquest article, el GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània) de la Universitat de Barcelona i del GEA (Grup d’Edafologia Ambiental) de la Universitat Miguel Hernández, cal fer esment d’altres grups de recerca de dins i fora del país.

A Catalunya, cal destacar els investigadors del Depar tament de Biologia Vegetal, Animal i Ecologia de la Universitat de Barcelona, la Unitat de Sòls de

242Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

Figura 1

Variació espacial de la concentració de potassi (ppm) en la parcel·la de Tivissa

l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, l’Institut de Ciències de la Terra “Jaume Almera” del CSIC de Barcelona i el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al País Valencià, hi ha aportacions interessants per part de la Unitat de Desertificació del CSIC a València, el Departament de Ciències Ambientals de la Universitat d’Alacant, el Departament de Geografia de la Universitat de València, el Departament d’Ecologia de la Universitat d’Alacant, el CEAM i el CIDE de València.

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites243

De Múrcia cal esmentar els treballs del Centre d’Edafologia i Biologia Aplicada del Segura del CSIC i del Departament de Geografia Física de la Universitat de Múrcia. A Andalusia bona part del treball s’ha realitzat des de l’Estació Experimental de Zones Àrides d’Almeria.

Pel que fa a Galícia, la recerca s’ha desenvolupat des dels departaments d’Edafologia i Química Agrícola de la Universitat de Santiago, amb dos anys d’investigacions sobre aquesta matèria; el Centre d’Investigacions Forestals de la Xunta de Galícia de Pontevedra i l’Institut Nacional d’Investigació Agrària i Alimentària d’A Corunya també formen part d’aquesta xarxa de recerca.

A Madrid són molt importants els treballs que es desenvolupen des de l’Àrea de Defensa contra Incendis Forestals, així com els de la Secció d’Ecologia del Foc de l’Institut Universitari de Ciències Ambientals pertanyent a la Universitat Complutense de Madrid, i els estudis del Centre d’Investigació Forestal de Madrid.

A Castella i Lleó val la pena esmentar les aportacions del Departament de Biologia de la Universitat de Lleó, mentre que a Castella La Manxa cal fer-ho amb els treballs del Centre Cinquens de Mora de Toledo.

APortugal també s’han dut a terme nombrosos treballs d’aquest tipus, com són els casos del Departament d’Ambient i Ordenació de la Universitat d’Aveiro i el Departament de Geografia de la Universitat de Porto. Aquests grups de treball han col·laborat molt estretament amb grups anglesos, com ara el Departament de Geografia de la Universitat de Swansea o el Departament de Geografia de la Universitat d’Exeter.

Des dels països de la regió mediterrània, on s’està acostumat als incendis forestals, també s’han dut a terme nombrosos estudis en relació amb les conseqüències dels incendis forestals en els sòls. En aquesta línia, cal citar els treballs de Giovannini de l’Institut de Química dels Sòls del C.N.R., i l’Institut de Botànica de Nàpols. De Grècia cal destacar els treballs desenvolupats a la Universitat de Tessalònica, la Universitat Aristotèlica, el Departament d’Ecologia de la Universitat d’Atenes o el Departament d’Investigació Aplicada d’El Pireu. A França destaca el Departament de Geografia de la Universitat d’Aix en Provence, el CNRS d’Ais de Provença i la Universitat de Niça, l’INRA d’Avinyó i el CNRS de Montpeller. Altres països europeus també han desenvolupat nombrosos estudis sobre incendis forestals, especialment Holanda des del Departament de Geografia Física de la Universitat d’Amsterdam, per bé que a Espanya també han desenvolupat estudis.

Als Estats Units i Canadà des de fa molt anys hi ha diversos departaments d’universitats i centres d’investigació dedicats a l’estudi del sòl i les conseqüències dels incendis forestals. L’USDA Forest Service, Rocky Mountain Research Station, Forestry Science Laboratory (EUA), que treballa en hidrofobicitat induïda per incendis i repercussions en taxes erosives. També als Estats Units hi trobem l’USDA Forest Service, Rocky Mountain Forest and Range Experiment Station, Forestr y Science Laboratory, adscrit a la Universitat Estatal

244Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

d’Arizona. A Boulder (Colorado), dins el USGS, treballa el grup “Hydrologic and Erosion Responses of Burned Watersheds” liderat pel John A. Moody i la Deborah. A. Martin on des de fa anys estudien les conseqüències hidrològiques dels incendis forestals.

Conclusions

Com hem vist en aquest article, els incendis forestals són d’interès per a l’estudi científic a molts indrets del món. Malgrat que siguin un fet natural, la societat els ha convertit en un problema. Avui dia, es tem que els incendis siguin molt més importants, no tan sols pels seus efectes, determinats per incendis cada cop més grans i intensos sinó per canvis de recurrència i règim. Un escalfament de l’ambient i per tant de la vegetació i una davallada de les humitats podria potenciar els incendis forestals a regions com la Mediterrània en èpoques que avui dia no són típicament de gran risc pel foc.

Conèixer els efectes del foc en el sòl permetrà establir llindars de risc quan el foc es faci servir com a eina de gestió del bosc, així com de saber l’estat del sòl després d’un incendi a fi de posar-hi remeis. Cada vegada els treballs de recerca són més interdisciplinaris, i el món dels incendis no n’és cap excepció, com ho mostra la varietat d’assistents al Congrés Internacional sobre els Efectes del Foc en el Sòl celebrat a començaments d’aquest any a Barcelona. Una prova fefaent d’això és la llista de grups de recerca presents en el Congrés o el grup d’autors que signem aquest article. Com en moltes altres temàtiques, els geògrafs també hi tenim molt a dir.

Referencies

ALMENDROS, G.; POLO, A.; LOBO, M. C. iIBAÑEZ, J. J. (1984). “Contribución al estudio de la influencia de los incendios forestales en las características de la materia orgánica del suelo”. II.-Transformaciones del humus por ignición en condiciones controladas de laboratorio. Rev. Ecol. Biol. Sol. 21 (2), p. 145-160.

ANDREU, V.; RUBIO, J. L.; FORTEZA,J. iCERNÍ, R. (1994). “Long term effects of forest fires on soil erosion and nutrient losses”. A: M Sala y J. L. Rubio [eds.]. Soil erosion as a consequence of forest fires. Geoforma Ediciones, Logroño.p.79-90.

BARÁ, S. iVEGA,J. A. (1983). “Efectos de los incendios forestales en los suelos del N.O. de España”. Public. Dept. Forest. de las Zonas Húmedas. Lourizán, Pontevedra, CRIDA 0.1–INIA.

BESSE, W. J. (1986). “Effects of prescribed burning on some coastal B.C.Sites”. A: Prescibed fire magement issues, northwest forest fire coucil annual meeting proccedings. 18-19 Nov. Olympia. Washington.

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites245

CARBALLAS, M.; ACEA, M. J.; CABANEIRO, A.; TRASAR, C.; VILLAR, M. C.; DÍAZ-RAVIÑA, M.; FERNANDEZ, I.; PRIETO, A.; SAA, A.; VAZQUEZ, F. J.; ZËHNER, R. iCARBALLAS, T.(1993). “Organic matter, nitrogen, phosphorus and microbial population evolution in forest humiferous acid soils after wildfires”. A: Fires in Mediterranean Ecosystems. Trabaud L. i Prodon, R [eds.]. Commission of the European Communities. p. 380-385

CARBALLAS, T. (1993) “Effects of fires on soil quality. Biochemical aspects. Proyect: Fire influence on orgánic matter evolution and N and P mobilization in forest soils”. Management for soil reclamation. Instituto de Investigaciones Agrobiológicas de Galicia (CSIC).

CARREIRA, J. A. iNIELL, F. X. (1995). “Mobilization of nutrients by fire in a semiarid Gorse-Scrubland ecosystem of southern Spain”. Arid Soil Res Rehab 9, p. 73-89.

CASTELLNOU, M., MOLINA, D. M. iBARDAJÍ; M. (1997). “Varios planes de quemas prescritas bajo arbolado”. A: Jornada de Quema controlada. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i Universitat de Lleida.

CASTELLNOU, M., RODRÍGUEZ, L., iMIRALLES, M.(2004). Replantejant-se el futur de la prevenció i extinció d’incendis forestals”. A: Xarxa ALINFO [eds.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona, p. 44-49.

CERDÀ, A. (1995). Influencia de la exposición sobre la producción de sedimentos y escorrentías en ambientes semiáridos.Cuadernos de Investigación Geográfica. Logroño. p. 20-21.

COVINGTON, W.W. iSACKETT,S.S. (1986). “Effect of periodic burning on soil Nitrogen concentrations in ponderosa pine”. Soil Sci Soc AmJ 50, p. 452-457.

DEBANO, L. F. (1981). “Water repellent soils: a state-of-the-art”. USDA General Technical Report PSW–46, 21p.

DEBANO, L. F. (1971). “The effect of hydrophobic substances on water movement in soil during infiltration”. Soil Sci Soc Am Proc 35, p. 340-343.

DEBANO, L. F.; DUNN,P. H. iCONRAD, C. E.(1977). “Fire’s effect on physical and chemical properties of chaparral soils. I. Soil nitrogen”. Soil Sci Soc Am J 43, p. 504-509.

DEBANO, L. F.; MANN, L. D. iHAMILTON, D. A.(1970). “ Translocation of hydrophobic substances into soil by burning organic litter”. Soil Sci Soc Am J 34, p.130-133.

DEBANO, L. F.; SAVAGE, S. M. iHAMILTON, D. A.(1976). “The transfer of heat and hydrophobic substances during burning”. Soil Sci Soc Am J 40, p. 779-782.

DEBYLE, N.V. iPACKER,P.E.(1981). “Soils and watershed. In clearcutting and fire in the larch / dougles – fire forest of westwrn Montana: A multifacete research summary”. DeByle [ed.]. USDA. For.Ser.Gen.Tec.Rep. 99, p. 47-52.

DÍAZ-FIERROS, F.; BENITO,E. iPÉREZ, R. (1987). “Evaluation of the U.S.L.E: for prediction of erosion in burnt forest areas in Galicia (NW Spain)”. Catena, 14, p.189-199.

246Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

DÍAZ-RAVIÑA, M.; PRIETO, A.; ACEA, M. J. iCARBALLAS, T.(1992). “Fumigation-extraction method to simulate microbial biomass in heated soils”. Soil Biol Biochem 24, p. 259-264.

DOERR, S.H.; SHAKESBY, R.A. iWALSH, R.P.D.(1998). “Spatial variability of soil hidrophobicity in fire-prone Eucalyptus and Pine forests, Portugal”. Soil Sci 163, p. 313-324.

DURGIN, P.B. (1985). “Burning changes the erodibility of forest soils”. J Soil Water Conser v 40, p. 299-301.

ELA, S. D.; GUPTA, S. C. iRAWIS, W. J.(1992). “Macropore and surface seal interactions affecting water infiltration into soil”. Soil Sci Soc Am J 56, p. 714-721.

ETIÉGNI, L. I CAMPBELL, A. G. (1991). “Physical and Chemical characteristics of wood ash”. Biores Technol 37, p. 173-178.

FERNÁNDEZ, I.; CABANEIRO,A. iCARBALLAS,T.(1991). “Effect of fire on the mineralization kinetics of organic matter in woodland soils”. Abs. Inter. Conf. Soil Eros. Degrad. Conseq. Forest Fire A: M Sala y J. L. Rubio [eds.]. p. 15

FERNÁNDEZ, M. C.; GIMENO, P. iGONZÁLEZ, J.(1988). “Impacto del fuego sobre ecosistemas edáficos”. II Congreso Nacional sobre la Ciencia del Suelo, S.E.C.S./ I.R.N.A., p. 603-608.

FRITZE, H., PENNANEN, T. iPIETIKAINEN, J. (1992). “Recovery of soil microbial biomass and activity from prescribed burning”. Can J For Res 23, p. 1286-1290.

GALÁN, M., iLLEONART,S. (2004). Plans de gestió de grans incendis forestals. A: Xarxa ALINFO [eds.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona, p. 55-55.

GIOVANNINI, G. iLUCCHESI,S. (1983). “Effect of fire on hydrophobic and cementing substances of soil aggregates”. Soil Sci 136, p. 231-236.

GIOVANNINI, G.; LUCCHESI, S. iGIACHETTI, M. (1989). “Beneficial and detrimental effects of heating on soil quality”. Fire and Ecosystem Dynamics Mediterranean and Nothern Perspectives.Goldammer, J. C. y Jenkins, M. J. [eds.]. Academic Publishing, The Hague. p. 95-102.

GIOVANNINI, G.; LUCCHESI, S. iGIACHETTI, M. (1990). “Effects of heating on some chemical parameters related to soil fertility and plant growth”. Soil Sci 149, p. 344-350.

HALL, R. G. (1994). “The effects of fuel reduction burning on forest soils”. A: Fire and biodiversity: The effects and effectiveness of fire management. Proceedings of the Conference held 8-9 October 1994. Footscray, Melbourne.

HERNÁNDEZ, T.; GARCÍA, C. iREINHARDT (1997). “Short-term effect of wildfire on the chemical. Biochemical and microbiological properties of Mediterranean pine forest soils”. Biol Fertil Soils 25, p. 109-116.

IBAÑEZ, J. J.; LOBO, M. C.; ALMENDROS, G. iPOLO, A. (1983). “Impacto del fuego sobre algunos ecosistemas edáficos de clima mediterráneo continental en la zona centro de España”. Boletín de la Estación Central de Ecología, Vol. 12, Nº 24, p.27-42.

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites247

IMESON,A. C., VERSTRATEN, J. M.; VAN MULLIGEN, E. J. iSENVINK, J. (1992). “The effects of fire and water repellency on infiltration and runoff under mediterranean type forest”.Catena 19, p. 345-361.

ISAAKS, E.H. iMOHAN, R. (1989). Applied Geostatistics. Oxford University Press. NY. USA.

JABLANCZY, A. (1964). “Influence of slash burning on the stablishment and initial growth of seedlings of Douglas Fir, Western Hemlock, and Western Redcedar: study of the effect of simulated slash burn on soil blocks from some sites on the coastal Western Hemlock zone”. Diss Abstr 25, p. 2188.

JORGENSEN, J. R. iWELLS, C. G.(1971). “Apparent nitrogen fixation in soil influenced by prescribed burning”. Soil Sci Soc Am Proc 3, p. 806-810.

JURGENSEN, M.F., HARVEY, A.E. I LARSEN, M.J.(1981). “Effects of prescribed fire on soil nitrogen levels in a cutover douglas fire westwrn larche forest”. USDA. For.Ser.Gen.Tec.Rep. 275.

KHANNA,P. K. iRAISON, R. J.(1986). “Effect of fire intensity on solution chemistry of surface soil under a Eucalyptus pauciflora forest”. Aust J Soil Res 24, p. 423-434.

KUTIEL, P. iINBAR, M. (1993). “Fire impacts on soil nutrients and soil erosion in a mediterranean pine forest plantation”. Catena 20: 129-139.

KUTIEL,P. iNAVEH,Z. (1987). “The effect of fire on nutrients in a pine forest soil”. Plant Soil 104, p.269-274.

KUTIEL,P.; NAVEH,Z. iKUTIEL,H. (1990). “The effect of a wildfire on soil nutrients and vegetation in an Aleppo pine forest on mount Carmel, Israel”. Fire and Ecosystems Dynamics Mediterranean and Northern Dynamics. Goldamer, J.C. y Jenkins, M.J. [eds.]. SPB Academy Publishing, The Hague.

L INDEBURGH ,S.B.(1990). Effects of prescribed Fire on Site Productivity: A Literature review. Research Branch. B.C. Ministry of Forest. Victoria, B.C. V8W 3E7.

LITTLE, S.N. iKLOCK, G.O.(1985). “The influence of residue removal and prescribed fire on distributions of forest nutrients”. USDA. For. Ser. Gen. Tec. Rep.338.

LLOVET, J., iPONCE, J. M.(1996). “Evolución temporal en la producción de sedimentos de zonas afectadas por incendios forestales: efecto de la orientación”. First European Conference on Erosion Control. Sitges-Barcelona.

LLOVET, J., BAUTISTA, S. iCERDÁ, A. (1994). “Influencia de las lluvias otoñales sobre la respuesta hidrológica y erosiva post incendio de los suelos en ambiente semiárido”. IIIª Reunión de Geomorfología en España, p. 81-92.

MARTIN, R.E. (1981). “Prescribed burning techniques to maintain or improve soil productivity”. Workshop on Reforestation of Skeletal Soils. Nov. 17-19, 1981, p. 66-70.

M ARTÍNEZ S ÁNCHEZ , J. J. (1994). Dinámica de la vegetación post-incendio en la provincia de Albacete y zonas limítrofes de la provincia de Murcia (Sureste de España). Tesis Doctoral. Departamento de Biología Vegetal. Universidad de Murcia.

248Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

MARTÍNEZ, E. iLARRAÑAGA, A.(2004). Programa de gestió de cremes prescrites a Catalunya. A: Xarxa ALINFO [eds.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona, p. 71-76.

MATAIX SOLERA, J. (1997). Modificaciones físico-químicas en suelos afectados por un incendio forestal. Tesis de Licenciatura. Facultad de Ciencias. Universidad de Alicante.

MATAIX SOLERA, J.; GARCÍA, F.; MATAIX, J.; GÓMEZ,I. I NAVARRO PEDREÑO, J.(1996b). “Modificaciones del contenido salino en suelos quemados”: Evaluación del pH, C.E., Na, K, Ca y Mg. IV Congreso Nacional de la Ciencia del Suelo. Lleida 1996. Actas del Congreso, p. 57-62.

MATAIX SOLERA, J.; GÓMEZ, I.; GARCÍA, F.; NAVARRO PEDREÑO, J. iMATAIX, J.(1996a). “Degradation of a burnt forest soil.: Evolution of organic matter and aggregate stability”. First European Conference on Erosion Control. Sitges-Barcelona.

MATAIX SOLERA, J.; GUERRERO, C.; GÓMEZ, I.; NAVARRO PEDREÑO,J. iMATAIX, J.(1999). “Modifications in N, P, K, Na, Ca, Mg and organic matter contents in a forest soil affected by experimental fire”. 6th International Meeting on Soils with Mediterranean Type of Climate. Barcelona. Extended Abstracts, p. 774-776.

MATAIX-SOLERA, J. (1999). Alteraciones físicas, químicas y biológicas en suelos afectados por incendios forestales. Contribución a su conser vación y regeneración.Tesis Doctoral, Universidad de Alicante.

MCKAY,C(1998): Effects of controlled burning on the characteristics and stocks in forest soils at the National Seashore. (sense publicar).

MCNABB, D. H. iSWANSON,F. J.(1990). “Effects of fire on soil erosion”. Walstad, J. D.; Radosevich, S. R.; Sandberg, D. V. [eds.]. Natural and Prescribed fire in Pacific Northwest Forests. Oregon State University Press. Corvallis, Ore, p.159-176.

NAKAYA, N. 1982. “Water repellency of soils”. Jpn. Agric. Res. Q. 6, p. 24-28.

NAVEH, Z. (1974). “Effects of the fire in the mediterranean region”. A: Kozlowski, T.T., Ahlgren, C. E. [eds.]. Fire and Ecosystems.Academic Press.

N ISSLEY, D.D.; Z ASOKI , R.J. I M ARTIN , R.E.(1980). “Nutrient changes after prescribed surface burning of Oregon ponderosa pine stands”. A: Proc. 6 th . Conf. On Fire and For. Meteorology, Soc.Am.For.Bend,Oregon. p. 214-219.

OSBORN, J.R.; PELISHEK, R.E.; KRAMMES J.S. iLETEY, J.(1964). “Soil wettability as a factor in erodibility”. Procc Soil Sci Soc Am 28, p. 294-295.

OUTEIRO, L. (2005). “Noves perspectives de les cremes prescrites a Catalunya”. RevistaTransversal . Associació de Joves Geògrafs de la Universitat de Barcelona. Departament de Geografia Física i AGR. Universitat de Barcelona. p. 10-15.

PIÑOL, J. (2004). “Acumulació de combustible i la paradoxa de l’extinció”. A: Xarxa ALINFO [eds.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona, p.39-43.

El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites249

PIQUÉ,M. (2004). “La gestió forestal com a eina per a la prevenció dels grans incendis forestals”. A: Xarxa ALINFO[eds.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona, p. 28-33.

PLANA, E. (2004). “Anàlisi d’escenaris de prevenció i extinció d’incendis forestals des de la perspectiva socioambiental”. A: Xarxa ALINFO [eds.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona, p. 5-12.

PRIETO-FERNANDEZ, A.; ACEA, M. J. iCARBALLAS, T. (1998). “Soil microbial and extractable C and N after wildfire”. Biol Fertil Soils 27, p. 132-142.

PRIETO-FERNANDEZ, A.; VILLAR, M. C.; CARBALLAS, M. iCARBALLAS, T.(1993). “Short-term effects of a wildfire on the nitrogen status and its mineralization kinetics in an atlantic forest soil”. Soil Biol Biochem 25, p. 1657-1664.

RAISON,R. J. (1979). “Modification of the soil environment by vegetation fires, with particular reference to nitrogen transformations: a review”.Plant Soil 51, p.73-108.

RAISON, R.J. (1980). “A rewiew of the role of fire in nutrient cycling in Australian native forest, and of methodology for studing the fire nutrient interaction”, Aust J Ecol 5, p. 15-21.

ROMANYÀ, J. (1993). Phosphorus cycling in fast growing forest plantations: availability, plant uptake and the role of forest floor. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona.

RUIZDEL CASTILLO, J. (1988). “Obser vaciones sobre la evolución de montes incendiados en la provincia de Valencia”. Documentos del seminario sobre métodos y equipos para la prevención de incendios forestales. ICONA, p. 147-156.

S AA , A.; T RASAR -C EPEDA , M. C.; G IL -S OTRES ,F. iC ARBALL AS , T.(1993). “Changes in soil phosphorus and acid phosphatase activity inmediately following forest fires”. Soil Biol Biochem 25, p. 1223-1230.

SANROQUE,P.; RUBIO, J. L. iMANSANET,J. (1985). “Efectos de los incendios forestales en las propiedades del suelo, en la composición florística y en la erosión hídrica de las zonas forestales de Valencia (España)”. Rev Ecol Biol Sol 22, p.131-147.

SERRA, A.; MATEOS,E.; PARRA,X. iSARLÉ,V.(1992). “Estudio de los efectos de un incendio forestal sobre poblaciones de artrópodos edáficos”. Historia Animalium, 1, p. 41-62.

SERRASOLSAS, I. (1994). Fertilitat de sòls forestals afectats pel foc. Dinàmica del nitrogen i del fòsfor. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona.

SOLER, M. (1991). Pérdida de suelo y nutrientes posterior a un incendio forestal, Tesis Doctoral, Universitat de Barcelona.

SWANSON, F.J. (1981). “Fires and geomorphic processes”. A: Proceedings, fires regimes and ecosystems conference, Honolulu. Gen. Tech. Rep. WO-26 USDA, Washington, DC, p. 401-420.

ÚBEDA, X. (1998). Efectes de les diferents intensitats de foc, durant els incendis forestals en els paràmetres físico-químics del sòl, i en l’increment de l’escolament il’erosió, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona.

250Treballs de la SCG, 63, 2007Luís Outeiro, Francesc Asperó, Jorge Mataix-Solera, Xavier Úbeda

ÚBEDA, X.; SALA, M. iIMESON, A.(1990). “Variaciones en la estabilidad y consistencia de un suelo forestal antes y después de ser sometido a un incendio”. Iª Reunión Nacional de Geomorfología, p. 677-685.

ÚBEDA,X iSALA, M.(2001). “Chemical concentrations in overland flow from different forested areas in a Mediterranean Environment: burned forest at different fire intensity and unpaved road”. Zeitschrift für Geomorphology, 45 (2), p. 225-238.

ULERY, A. L. iGRAHAM, R. C. (1993). “Forest fire effects on soil color and texture”. Soil Sci Soc Am J 57, p.135-140.

ULERY, A. L.; GRAHAM, R. C.; CHADWICK, O. A. iWOOD, H. B.(1995). “Decadescale changes of soil carbon, nitrogen and exchangeable cations under chaparral and pine”. Geoderma 65, p. 121-134.

VÁZQUEZ, F. J.; ACEA, M. J. iCARBALLAS, T.(1993). “Soil microbial populations after wildfire”. FEMS Microbiol Ecol 13, p.93-104.

VEGA,J. A. LANDSBERG, J. BARÁ, S., PAYSEN, T., FONTÚRBEL, T. iALONSO,M. (2000). “Efectos del fuego prescrito sobre los suelos de montes de Pinus Pinaster”. A: La defensa contra incendios forestales. Fundamentos y experiencias, Ricardo Vélez [ed.]. Mc Graw Hill.

VEGA, J. A., CUIÑAS, P., BARÁ, S, FONTÚRBEL, T, SANTOS, J. A., ROZADOS,M. J., ALONSO, M., BELOSO, M. C. iCALVO,E.(1993). Forest fire prevention through prescribed burning: Experimental study on fire effects on litter and soil. Final Report. CE/STEP-CT90-0087.

VELASCO, F.; LOZANO, J. M. iBELLO, A.(1986). “Alteraciones físicoquímicas bioquímicas y biológicas en áreas quemadas de Pinus Pinaster”. Bol. Est. Cen. de Ecología. 29, p.29-38.

WALLIS, M.G., HORNE, D.J. iPALMER, A.S.(1993). “Water repellency in a New Zealand development sequence of yellow-brown sands”. Aust J Soil Res 31, p.641-654.

WELLS, C. G. (1981). “Some effects of bushfires on erosion processes in coastal Southern California”. Erosion and Sediment Transport in Pacific Rim Steeplands. IAHS Pub, nº 132 Christchurch.

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Presentació del llibre Las otras geografías, de Joan Nogué i Joan Romero, a la Societat Catalana de Geografia (21 de febrer de 2007)

Parlament de Montserrat Tura Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Hola, molt bona nit. En primer lloc vull agrair als dos coordinadors i impulsors d’aquest interessant treball que porta com a títol Las otras geografías, en Joan Nogué i en Joan Romero, que m’hagin convidat a ser aquí present amb tots vostès, en aquest acte de presentació d’una recopilació de treballs, que és molt més que una simple agrupació d’estudis.

Enrealitat, a més dels dos coordinadors que he mencionat, també podem trobar trenta-dos aportadors, persones que han treballat durant mesos, algunes fins i tot anys, per fer-nos arribar els seus coneixements.

Les vuit-centes trenta-cinc cites obligades que conté el llibre i la recerca del coneixement a través d’aquestes cites obligades ens aporta una visió molt més àmplia de tots els temes que s’hi contenen. L’objectiu d’aquest llibre, al meu entendre, és treure de l’oblit els qui corren el risc de tenir l’oblit com a únic destí.

Què vull dir amb això? Vull dir que hi ha qui passa pel món com per un camí de pas i, a més a més, hi passa de costat. Aquest no és el cas dels dos coordinadors ni tampoc del conjunt d’autors de Las otras geografías, al contrari, jo els qualificaria de profunds coneixedors de la nostra realitat. No els deixen indiferents cap detall del paisatge quotidià: ni els estrets carrers de les ciutats emmurallades ni les grans avingudes de les ciutats fora muralla; ni com s’han fet unes ni les altres; ni tampoc la forma ni la claror amb què observem el llom de les muntanyes o el mosaic de les valls conreades ni el dibuix sinuós de les rieres; ni les teules pentinades de les teulades, ben posades en alguns llocs encara per

sort ben conservats, o els elements característics dels campanars que diferencien cadascun dels pobles i ciutats i cadascun dels espais urbans que s’han anat configurant al seu voltant; o els barris antics amb pedres que saben història o els barris nascuts i transformats en etapes de fortes migracions, com aquesta que vivim actualment; o els líquens dels racons més ombrívols dels carrerons on el sol gairebé no entra; o l’heura que s’arrapa, com si s’aferrés a la vida, als murs de pedra antiga, i els brots d’arbre entre les pedres que configuren torres altes i que arrelen i malden per viure, com ho fem en realitat, també, els humans en els nostres diferents hàbitats.

Així doncs, els autors i tots nosaltres som incapaços de passar de llarg d’una posta de sol sense agrair-li a la natura els seus regals, o de passar davant d’una finestra amb detalls gòtics o d’una torre romànica amb un capitell esculpit, sense sentir la necessària esgarrifança del llegat dels qui ens precedien. És a dir, crec que és veritat que els autors parlen de problemes presents i futurs, però en realitat no ens serviria de res si no fóssim capaços de sentir aquesta esgarrifança del llegat que en el nostre entorn han deixat aquells que ens precediren, i de sentir el pes de la responsabilitat de saber que ens pertoca a nosaltres millorarlo. També som incapaços, i els autors i tots nosaltres, de passar de llarg les imatges esgarrifoses de fang i mort després d’un desastre natural.

El llibre ens planteja l’exercici interessant de recolzar-nos a una barana, als balustres sòlids de pedra esculpida si vostès volen, en lloc d’una barana senzilla. Personalment crec que més aviat és una barana senzilla que està oberta al món i que, des d’aquests balustres artístics o des d’aquestes baranes humils, podem observar el món. Admiro la capacitat d’observació de tots els qui han fet possible aquest llibre. No és una observació lleugera sinó que es tracta d’un gran treball científic. Han convidat a aquesta balconada els lectors que vulguem conèixer, tots els racons del món desconegut. Ells van convidar a elaborar aquest treball a arquitectes, economistes, filòsofs, geògrafs, historiadors, enginyers, agrònoms, periodistes, juristes, metges, politòlegs, sociòlegs i urbanistes. És a dir representants de totes les disciplines que tenen com a funció fonamental observar detingudament el món. Han mostrat baranes que s’aboquen a mons ben diferents, com les universitats i els centres d’investigació, però també el carrer autèntic, el món real i no només el que ens envolta de manera immediata sinó també el món de països tan llunyans com Argentina, Brasil, Canadà, França o Mèxic. També han volgut incorporar Metges sense Fronteres i Intermón Oxfam en la consideració de l’anàlisi d’aquest món que ens envolta. Ens han animat a descobrir que la nostra societat tendeix a girar el cap per no veure i aquest és el valor fonamental d’aquest llibre: mira allà on la societat, sobretot la benestant, tendeix a tancar els ulls, no fos cas que la realitat crua d’aquests mons els ferís en excés.

Ens han convidat a fer una mirada crítica, a qüestionar-nos que els actuals camins siguin els únics possibles. I això ha esdevingut una agrupació de valuosa informació basada, entred’altres coses, en el dubte que realment el camí triat per anar cap al futur sigui el millor.Els dubtes sempre ajuden a avançar,

encara que algú pugui pensar el contrari. I és en els dubtes on s’originen els camins de recerca de la certesa, els camins d’investigació per veure què hi ha de cert en una determinada visió del món. Són, com us he dit, cadascun dels treballs que s’incorporen en aquest important treball de Las otras geografias una balconada al món. Aquests mons ens parlen dels efectes de la internacionalització econòmica sense garanties de control dels poders públics democràtics i per tant, de les geografies de la globalització. Aquest és el primer dels grans paquets del treball, on es tracten temes com la lluita contra la pobresa, les nacions sense estat, les múltiples cares del terrorisme, el comerç just, els efectes de la religió, etc.

És evident que tots els canvis generen incertesa i augmenten la complexitat. Els canvis no sempre són volguts, però hi ha realitats que s’imposen i aleshores ens conviden a mirar-les detingudament i intentar reconduir-les en aquells efectes negatius. Dades tan contundents com el fet que hi hagi 180 milions de persones que viuen fora del lloc on van néixer. 180 milions de persones! O per exemple el fet que hi ha 20 milions de refugiats. Refugiats! amb totes les conseqüències que comporta ser un refugiat, persones que ho han perdut tot i que es troben en aquests moments en situacions absolutament precàries, vulnerables, infrahumanes, situació que creuen temporal però moltes vegades s’allarga i fa encara més inhumana la situació, molt més inhumana.

Els canvis han trencat velocitats i distàncies, però també han trencat certeses rectilínies. Ja no hi ha línies de divisió precisa entre la part del món pobre i el desenvolupat perquè en l’anomenat món desenvolupat es barregen en un mateix espai gratacels i faveles –gratacels on es fan grans negocis, faveles on s’acumula la pobresa, la misèria–; no obstant això, en alguns indrets s’han aixecat murs intangibles, però forts i protectors com les antigues muralles, que separen persones exclusivament pel color de la pell o pel nivell de renda i la capacitat d’incorporar i acumular riqueses.

Cauen, certament, les línies divisòries que potser en altres temps van ser molt més clares, i en un mateix espai urbà hi podem trobar paisatges molt diferents. En alguns indrets hi ha una tipologia d’activitat econòmica diürna i una altra de nocturna ben diferent. La nocturna molt més furtiva, molt més lumpen, molt més il·legal, però també és el nostre món. Descriuen aquest món amb precisió els estudiosos que han fet aquest treball i, recolzats en aquest balustre, en aquesta balconada que en Nogué i en Romero ens regalen en el seu treball, el posen a la nostra disposició per tal de reflexionar i buscar nous camins, noves sortides, perquè és evident que l’actual activitat política, econòmica, de caràcter local o internacional no dóna sortida a aquests problemes, ans al contrari, s’han incrementat en les darreres dècades.

Ens plantegen coses tan interessants com formular-nos la pregunta d’on acaba l’arti on comença l’incivisme. L’artdels grafits urbans és potser temporal però té el seu interès d’interpretació, i per tant cal ser molt curós a l’hora d’analitzar-lo.Però també cal plantejar-se on comença la regeneració i on la degradació, rememorant així persones que mai se solen esmentar en les cròniPresentació del llibre Las otras geografías, deJoan Nogué i Joan Romero,

ques. Prostitutes i transsexuals tenen cabuda en aquest treball que ells han dirigit. Descriuen el gran ventre d’entranyes que es regulen per les marees que es van produint en aquesta economia clarament especulativa que es va imposant a molts indrets del món. Mirat amb indiferència per aquells que ens volen fer creure que el futur està en aquesta economia especulativa, on el concepte d’usar i llençar està a l’ordre del dia. Fins i tot la mà d’obra, les persones es consideren d’un sol ús.

El treball ens obra escletxes que ens obliguen a buscar solucions en un altre tipus de desenvolupament econòmic, i comptar amb la gent de pell aspra i mirada valenta, que poden tenir la clau de la solució.

L’altra apartat, el que porta per títol Els altres territoris, ens parla de la geografia de la vulnerabilitat, de la geopolítica dels recursos naturals, de la follia de les polítiques agràries a nivell mundial, de la subalimentació, temàtiques imprescindibles d’analitzar si volem plantejar sortides globals a un planeta que està malat. No obliden en cap moment l’increment dels desastres naturals ni els estralls de la sida a l’Àfrica subsahariana. Ni s’obliden tampoc d’apuntar algunes consideracions per abordar la geopolítica del petroli, els elements de debat sobre el mal ús dels recursos naturals, especialment l’aigua. Ens parlen del concepte neorural o neoruralitat, d’aquestes noves formes de ruralitat, de les explotacions intensives dels terrenys agraris, de les desigualtats del treball agrícola, de les vulnerabilitats urbanes, de la diferència entre coexistir i conviure, de la nostra aposta per la convivència, del nostre conformar-nos en coexistir pacíficament abans d’evitar la confrontació dels espais de trobada que poden esdevenir, si no es fa una bona gestió de l’espai públic, espais de desencontreid’incomunicació. Ens parlen de l’existència d’organitzacions de superluxe al costat de barris amb grans bosses de pobresa, de l’aparició d’aquests murs físics que separen aquests dos grans guetos –guetos de rics i guetos de pobres–. Ens parlen també del gran risc de trencament social que això podria comportar si es generalitzés aquesta manera de sectorialitzar les persones en determinats espais urbans, la preocupació per l’espai públic, ara fragmentat a molts punts del planeta. La recerca de l’espai públic de qualitat, la regeneració del centre històric de la ciutat europea, d’una ciutat que es configura com una autèntica ciutat i no pas com un barri d’acumulació, que no renuncia a ser la seu de la veritable convivència.

En el tercer bloc evoquen novament a aquella gent que viuen afeixugats i que són els únics herois de tota aquesta història. En tant s’han aturat, que podríem imaginar noms, fesomies i gestos diversos, i també veus diverses, colors diversos, olors diverses.

Aquest tercer bloc està dedicat a les altres ciutats. La ciutat informal, les resistències urbanes, els moviments de resistència a determinats processos, que més que regeneració o creixement urbà són polítiques especulatives. En aquestes altres ciutats es fa menció al cost de les persones, el cos com a mercaderia, els espais dissidents, l’homosexualitat, les dificultats sobreafegides en aquestes persones que han optat per una opció sexual diferent i que encara no hem

Presentació del llibre Las otras geografías, deJoan Nogué i Joan Romero, a la SCG 257

incorporat amb la normalitat necessària. Aquest bloc també tracta de l’aberració que significa que les ciutats deixin de fer la funció d’acollida i s’hi produeixin fenòmens excloents. O per exemple la suggerent contradicció entre la vocació gregària dels humans i la por als altres que s’ha generat per determinades ideologies que veuen en la diferència un risc. La crida a no caure en la progressiva privatització de l’espai incorporat en aquestes “altres geografies”. L’espai públic que ara es converteix en centre comercial i de lleure, la tendència al trencament dels espais en nom de la seguretat o de la inseguretat, sovint com a excusa.

En ocasions arriben a la conclusió que la ciutat no és ni més ni menys segura, sinó diferent, i és la incertesa del que ens és desconegut, dels canvis i la proposta que ens fa, per exemple, la Laia Oliver-Frauca, que ens planteja que la por en la ciutat s’ha de combatre amb més ciutat, més democràcia i més exercici igualitari de la ciutadania. El treball de la Laia Oliver-Frauca, extraordinàriament interessant, ens ofereix una visió hispanoamericana molt més complexa del fenomen de l’ocupació d’habitatges aïllats. Amb el nom de los asentamientos informales ens dóna a conèixer les construccions en zones sense planejament ni relació de propietat amb el sòl que ocupen. La incitació al conflicte positiu, al conflicte creatiu com a aprenentatge de la convivència també hi és present. Ve a dir-nos que en el conflicte positiu no és la placidesa el que ens ensenya les formes de trobada entre desiguals o les formes de trobada de solucions entre desiguals, sinó precisament l’acceptació de la diferència i de vegades dels riscos del conflicte és el que hem de saber gestionar i governar.

Hi ha un apartat, el quart, dedicat exclusivament al cos: el cos humà. Amb xifres novament ens torna a posar la pell de gallina quan diu que hi ha vint-icinc milions de persones en situació d’esclavitud, vint-i-cinc milions de persones esclavitzades –bé per raó de gènere, d’edat o de casta– o en condicions de treball forçat o de prostitució forçosa o culte patològic a la imatge. L’abolició de l’esclavitud ha estat, al meu parer, una de les coses més importants que ha fet la humanitat, però com en tantes altres coses és cert que ho hem deixat a mitges, i per tant és un dels grans reptes que té pendent la humanitat i que ens aproparia a un concepte molt més civilitzat si fóssim capaços d’abolir-la plenament i evitar que apareguessin nous sistemes d’esclavitud. Què els pot salvar del no-res en què viuen, si no és la veu d’algú dels seus que en parli? Per tant aquest llibre, entre d’altres moltes coses, dóna veu, posa veu a aquells que no en tenen, a aquells que no parlen habitualment. I finalment en aquest bloc dedicat al cost ens inciten a conèixer les vies de l’emancipació i de la lliure decisió de totes aquestes persones esclavitzades i en una situació de vulneració greu de la seva capacitat de decidir. També el paper de la dona en el món, tan lluny de la igualtat real, tan relegada a segones, terceres i quartes categories; o l’homosexualitat, posada obertament en evidència, i avui exercida o feta explícita en espais encara molt acotats –locals, carrers, places, determinats barris, determinades platges– però viscuda encara de manera segregada on es “acceptada”i perseguida en molts indrets del planeta. Més

drets humans que mai, més democràcies consolidades, més poder públic mundial com a solució de tots aquests problemes. A través d’aquesta balconada que ens obren al món, en Joan Nogués i en Joan Romero ens plantegen la visió de punts amagats, dels angles foscos que potser fins ara no havíem vist, però també alguns nous camins, algunes visions molt positives, molt optimistes per fer front al futur, això sí sent molt realistes amb la nostra realitat.

Ens ensenyen no només a mirar amb goig el perfil de les muntanyes, les teules pentinades, els paisatges agrícoles, sinó –també– la bellesa del liquen en les zones obagues, les potencialitats d’un món que desperta i vol fer front a les desigualtats. És per això que el llibre acaba amb una cita de Sami Naïr absolutament optimista, i que em sembla que és com hauria d’acabar jo aquesta intervenció: “las fuerzas de la salvación crecen a medida que crece el peligro”. Tant de bo que aquesta cita que ens recorda Sami Naïr es compleixi i per tant aquesta mirada al món serveixi per posar les bases sòlides de l’inici de la ruta vers la resolució de molts dels conflictes que aquí es descriuen.

Moltíssimes gràcies per la invitació i sobretot moltíssimes gràcies pel treball que tant en Joan Nogué com en Joan Romero han posat a la nostra disposició, per continuar treballant en la millora d’aquest món, que és el nostre món.

Parlament de Maria Dolors Garcia Ramon Institut d’Estudis Catalans

Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona

Per començar,he de dir que em complau molt que la presentació del llibre de Joan Nogué i Joan Romero Las Otras Geografías es faci a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta societat s’ha de fer ressó de les novetats que passen a la geografia a casa nostra; a més tant Nogué com Romero són ben coneguts en aquesta casa (J. Nogué va donar la conferència inaugural del curs passat i J. Romero donará la conferència de cloenda del curs actual, d’enguany).

Per a situar el llibre en el seu context, cal dir que en la història recent de la geografia universitària espanyola, els llibres de referència o de text, originals i innovadors com aquest, han estat una rara avis .No hem tingut res comparable als llibres de text publicats per la Open University en la geografia britànica i la internacional i que han jugat un paper clau en la renovació de l’ensenyament (i fins i tot de la recerca) de la nostra disciplina i no només al món anglosaxó. Donç bé, crec que els nostres editors volen jugar un paper similar al de la Open University, tal com ens demostren no nomès amb el llibre que avui presentem sinò també amb el llibre molt interessant que van coordinar i coautoritzar al 2004, titulat Geografía Humana: procesos, riesgos e incertidumbres en un mundo globalizado. 258Treballs de la SCG, 63, 2007 Montserrat Tura

Presentació del llibre Las otras geografías, deJoan Nogué i Joan Romero,

A continuació, faré una resenya del llibre i dels seus continguts. Com he dit el llibre que presentem es titula Las Otras Geografías, un títol segurament molt pensat. En paraules dels autors, estem vivint “temps precaris, temps hostils, temps incerts”...i a “les noves i velles preguntes” hem de donar “velles i noves respostes” (p.14). A més Joan Nogué i Joan Romero estan convençuts de la rellevància cada dia més gran del saber geogràfic en el món d’avui; sigui quin sigui el tema, social, cultural, polític o econòmic, la geografia esdevé imprescindible. Però les dinàmiques territorials no sempre es visualitzen amb facilitat mitjançant els temes tradicionalment estudiats per la geografia universitària. Per tant, els autors es concentren a estudiar les “altres geografies”, és a dir “aquelles expressions geogràfiques de la contemporaneïtat poc estudiades habitualment per la seva intríseca dificultat i accessibilitat, o per la seva aparença invisible, intangible, efímera i fugaç” (p. 11). El resultat és un text de geografia humana –perque la geografia fìsica hi és poc present–atraient i poc convencional. Un text poc convencional i, a la vegada, agossarat i crític en el qual es dóna veu a aquells o aquelles que normalment no en tenen, o en tenen poca, o són “invisibles” com les “altres geografies”.

Els editors han sabut coordinar amb éxit quasi una trentena d’especialistes (17 homes i 14 dones) que representen no sols les diferents orientacions de la geografia contemporània a casa nostra i a altres països sinó també d’altres especialistes de diverses disciplines (arquitectura, dret, periodisme, economia etc.).

A més, aquesta trentena d’especialistes procedeixen de 20 universitats i centres d’investigació d’un ventall força ampli de països (Argentina, Brasil, Canadà, Espanya, França i Mèxic), ventall que s’amplia sàviament amb els representants d’un parell de organitzacions no governamentals, Oxfam i Metges sense Fronteres .

(Tot això és un mèrit, sens dubte, dels editors)

L’obra té caràcter d’alta divulgació però les bibliografies al final dels capítols –en alguns casos molt extenses– permeten als lector o lectores una aprofundiment posterior dels temes. En general, s’utilitza, un lleguatge molt actual i atraient, encara que l’enfocament i la qualitat dels diferents capítols és variable. Algunes parts del llibre són molt innovadores en la temàtica i el seu enfocament, i d’altres no ho són tant. Però en el seu conjunt el llibre té un caràcter molt novedós (“rompedor”, podríem dir), característica molt interessant i útil dins del panorama actual de la geografia espanyola. També és cert que el llibre no inclou totes “les altres geografies” o totes les (que podríem dir) “noves geografies” (per exemple la geografia emocional o la geografia de les identitats, tant en voga actualment a la Gran Bretanya), però és evident que la limitada extensió d’un llibre no ho permet i ha sigut necessària una selecció. El llibre está estructurat en quatre blocs i l’esquema segueix una seqüenciació d’escales geogràfiques i d’àmbits temàtics diferenciats. Inclou 26 capítols, més una llarga i suggeridora introducció per part dels editors, i un original postfaci del sociòleg i politòleg Sami Naïr (les altres geografies de la globalització, els nous territoris, les altres ciutats i el cos). En la introducció els editors

260Treballs de la SCG, 63, 2007

ja senten les bases de l’esquema teòric que dóna suport al libre. En primer lloc, ens ofereixen una idea general de l’emergent mapa geopolític mundial i del nou (des)ordre mundial, fent referència a les realitats geogràfiques de la globalització; en segon lloc, ens defineixen les tres dimensions que comparteixen totes “les altres geografies” que apareixen al llibre, és a dir la invisibilitat, la intangibilitat i la efimeralitat. Fins ara, aquestes dimensions han estat marginades en l’anàlisi geogràfica ja que només s’estudiava allò que era visible, tangible i de mitjana o llarga duració. El tenir en compte aquestes dimensions significa una revisió del concepte espai (que ha estat sempre tema central en la geografia), i també una revisió de la metodologia geogràfica. D’aquesta manera, i tal com ens diuen els editors “el saber geogràfic és avui més rellevant que mai. Els ciutadans i ciutadanes ... que han après a pensar en l’espai, són mes lliures. I encara ho seràn més si els ensenyem a centrar l’atenció en la comprensió de processos i problemes i a penetrar en l’invisible, l’intangible i l’efìmer” (p. 49) (no está malament el repte que els editors ens proposen als geògrafs i geògrafes!).

En la ressenya/resum dels diferents blocs i capítols em centraré nomès en un capítol de cada bloc, ja que aquests capítols triats em semblen prou significatius del contingut total del llibre.

El primer bloc (Las otras geografías de la globalización) inclou nou textos i ens situa en les noves problemàtiques territorials que són conseqüència del procés de globalització i alhora també ens parla de temes i àrees que han estat perjudicats per aquest procés. Les temàtiques són moltes i diverses, des del terrorisme fins a la geografia dels conflictes oblidats, passant per la pobresa, l’exclusió, els desplaçats, la religió, els moviments socials i el comerç just. En aquest bloc

Mireia Folch-Serra, professora a la universitat de Western Ontario (Canadà), escriu un text titulat Las múltiples geografías del terrorismo on ens planteja que l’estudi de la localització de les activitats terroristes suposa un gran repte per la geografia, ja que aquestes són tant mòbils e incomprensibles com els fluxos financers internacionals. Tot i alertar-nos sobre el contingut de la pròpia concepció de terrorisme ens proposa tres escales geogràfiques d’anàlisi: la internacional amb l’exemple d’Al Qaeda, l’estatal i la regional, amb referències al cas d’Espanya. També ens alerta de com a les tres escales esmentades s’observa que certs mètodes (sovint tecnològics) considerats “antiterroristes” es perfilen realment com mètodes eficaços per implementar una societat de vigilància i una política de la por.

El segon bloc (Los nuevos territorios) té set capítols i inclou reflexions molts originals sobre el temps dels territoris, les noves ruralitats, la geopolítica dels recursos naturals o la geografia de la vulnerabilitat. En particular, vull destacar l’atenció que es posa en la geografia dels temps (en particular als temps lents i als temps efímers). Aquest èmfasi és molt innovador ja que des de sempre el saber geogràfic ha proporcionat al poder uns coneixements sobre l’espai de caràcter durador i estable que li ha permès controlar el teritori amb eficàcia, però si aquests coneixements són efímers i fugaços la situació serà

M. Dolors Garcia Ramon

Presentació del llibre Las otras geografías, deJoan Nogué i Joan Romero, a la SCG

ben diferent. També posa l’èmfasi en la hibridesa i la fluïdesa. Per exemple, Anna Ribas i David Saurí, professors a les Universitats de Girona i de Barcelona respectivament, en el seu capítol De la geografía de los riesgos a las geografías de la vulnerabilidad ens expliquen que la geografia actual dels riscos utilitza de forma creixent el concepte de vulnerabilitat. I aquest és un concept híbrid que inclou una vessant física o biològica però també una vessant social; aquesta última vessant seria la vulnerabilitat estructural composta per una dimensió econòmica però també política. La proposta teòrica i analítica dels autors pretén visibilitzar les diferents dimensions de la vulnerabilitat (o les diferentes geografies de la vulnerabilitat), mitjançant l’anàlisi de tres conceptes: exposició, resistència i resiliència. En definitiva, la reducció de la vulnerabilitat quotidiana constituiría la millor garantia per a reduir els impactes dels desastres naturals.

El tercer bloc (Las otras ciudades) inclou sis textos que tracten d’aquelles ciutats que normalment no són visibles, la ciutat informal, la ciutat vulnerable, la ciutat de la por, resistències i conflictes urbans, les estratègies de regeneració urbana i la quotidianeïtat. Queda ben clar que per tal de fer possible la convivència multicultural –típica dels nostres temps i ciutats– només es podrà fer mitjançant una reflexió política col·lectiva que ens pugui portar a replantejar les formes de convivència urbana i “crear nous marcs de significat compartit”. Abel Albet, Anna Clua i Fabià Diaz –professors de la Universitat Oberta i de la Autònoma de Barcelona– són autors del capítol Resistencias urbanas y conflictos creativos: lo público como espacio de reconocimiento i en el seu text s’abunda en aquesta idea. El capítol és un bon exemple de l’elaboració d’un marc teòric crític (a partir de Habermas i Nancy Fraser) que ens permet entendrel’espai públic com un espai paradoxal. En efecte, davant d’un resorgiment del discurs de la por i de la privatització en les polítiques urbanes, els espais públics emergeixen com espais de resistència a aquestes polítiques i on es donen conflictes creatius que poden portar cap el diàleg, la comprensió, la tolerància i la hibridesa. És així com aquests espais i actituds de resistència en la ciutat multicultural poden representar una certa esperança per tornar a entendre allò públic com un espai de reconeixement de l’altre.

El quart bloc (El cuerpo), de quatre capítols, ens porta l’anàlisi a la escala més propera, la del propi cos. És, potser, el bloc temàtic més nou (innovador) i reflecteix algunes de les contribucions més recents de la geografia feminista al tema. S’analitza el cos com a subjecte i objecte geogràfic, i inclou l’estudi del gènere i les seves geografies, els espais dissidents de la pluralitat d’opcions sexuals així com també les geografies de la discapacitats. En aquest bloc, el text de Xosé Santos, professor a la Universitat de Santiago de Compostel·la, és un bon exemple de la dialèctica espais visibles versus espais invisibles, així com de les relacions de poder a la nostra societat. El text es titula Espacios disidentes homosexuales,i l’autor analitza el comportament territorial i social de la homosexualitat. Les zones de contacte gai en espais públics es toleren mentre siguin invisibles, és a dir mentre no incideixin en el paisatge i en les pautes locals de

comportament; però si la pràctica gai es visibilitza i s’identifica com un destorb públic, llavors es condemna la identitat homosexual a l’aillament i a la clandestinitat. Ara bé, si la comunitat gai participa directament en la promoció econòmica i cultural de la zona en qüestió (que sovint passa amb una minoria de gais benestants i que quasi mai no inclou a les lesbianes), la cultura homosexual passa a ser part de l’“espectacle” de la ciutat multicultural i és benvinguda pels poders públics. Queda ben clar un dels missatges claus d’aquest llibre, és a dir que la invisibilitat no és independent dels processos de construcció social ni de les relacions de poder.

He de dir que m’hagués agradat que els mateixos editors escrivissin unes conclusions intentant lligar les principals idees que hi ha al llibre. Però han preferit posar-hi un interessant postfaci del politòleg i sociòleg Sami Naïr sobre el tema de la globalització o “globamundialització”, la contraglobalització i la construcció europea. Ningú no té encara ben clares les “noves” respostes a les “velles i noves” preguntes que es plantejaven els editors en el seu capítol introductori. Però el que Sami Naïr ens diu ben clarament al final del seu assaig és (i cito textualment) “que no s’ha de renunciar mai enfront de l’ intolerable”. Esperem que la geografia sàpiga recollir el seu missatge!

En definitiva, estem davant d’un llibre que ens interpreta el món d’avui des de l’eix giratori de la geografia i ens ofereix una visió renovada, plural, crítica i interdisciplinària. És un llibre teòric i generalitzador (en el sentit que pocs capítols es refereixen a estudis de casos), i això és d’agrair en el context de la geografia espanyola, on tradicionalment l’estudi empíric ha estat hegemònic amb el consegüent oblit de la construcció de teoria.

També he de dir que no m’ha extranyat que un llibre tant innovador i original vingués firmat per Joan Nogué i Joan Romero. Fa temps que els conec i valoro molt el seu bagatge acadèmic, obtingut aquí i a altres països. Però també sé de les seves inquietuds per a què les coses canviïn o es moguin en el món de la geografia espanyola i catalana. És cert que noves generacions (com la d’ells dos) estan portant el lideratge de la geografia acadèmica avui en dia, però podem quedar molt tranquils (i tranquil·les) sobre el seu futur: la geografia espanyola i la catalana estàn en molt bones mans.

I per últim, voldria donar les gràcies als autors per la tasca que han dut a terme, una tasca que es nota, de seguida, que l’han fet amb molta il·lusió, a part dela dedicació que els ha suposat. 262Treballs de la SCG, 63, 2007

M. Dolors Garcia Ramon

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 63, 2007 (265-272)

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al curs 2005-06

Assemblea General Ordinària

El 16 de juny de 2005, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2004-05. En començar, la presidenta, Maria Dolors Garcia Ramon, féu un breu repàs de les activitats realitzades durant el curs. Després, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2004-05, l’estat de comptes de l’any 2004 i el pressupost del 2005. Seguidament, es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament; feta la votació, la Junta de Govern restà constituïda així:

presidenta: Maria Dolors Garcia Ramon vicepresident: Francesc Nadal i Piqué tresorera: Montserrat Cuxart i Tremps

secretari: Enric Bertran i Gonzàlez

vocal primer: Antonio Luna Garcia

vocal segona: Mireia Baylina i Ferré

vocal tercer: Jesús Burgueño i Rivero

vocal quart: Vicenç Biete Farré

vocal cinquè: Joan Tort i Donada

vocal sisè: Enric Mendizàbal i Riera

delegat IEC: Joan Vilà-Valentí

63, 2007

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2004-05.

Activitats científiques

1. Conferències

El curs 2005-06 començà oficialment el 5 d’octubre de 2005, data en què Joan Nogué i Font, catedràtic de geografia de la Universitat de Girona, pronuncià una lliçó científica titulada Paisatge i identitat territorial en un conte xt de globalització. L’acte es clogué amb el lliurament del II Premi Joan Palau Vera.

El 10 de novembre de 2005 Diana Liverman, directora de l’Institut sobre Canvi Mediambiental i catedràtica de Geografia de la Oxford University, va dictar una conferència sota el títol Critical Geographies of the New Carbon Industry. New geographies and policies of climatic change.

El 15 de desembrede 2005 Brad Epps, catedràtic de Llengua i Literatura Romàniques i d’Estudis sobre Dones, Gènere i Sexualitat de la Harvard University, parlà sobre Els llocs d’enlloc: aspiracions utòpiques i limitacions materials del Pla Cerdà.

El 26 de gener de 2006 Pedro Reques , pr ofessor del Departament de Geografia i Ordenació del Territori de la Universidad de Cantabria, pronuncià una conferència amb el títol Universidad y territorio en España. ¿Qué relación?

El 22 de febrer de 2006 Lourdes Benería, catedràtica d’Economia de la Cornell University, tractà el tema Globalització, mercats de treball i la transformació del rol de les dones . Aquesta lliçó científica serví de conferència inaugural del seminari internacional Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana.

El14 de març de 2006 Oriol Nel·lo, Secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, i Jaume Miranda, Director de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, dissertaren sobre La nova Llei de la Informació Geogràfica de Catalunya. Aquesta conferència fou organitzada conjuntament amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

El 22 de març de 2006 Josep M. Panareda, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, pronuncià una conferència titulada Canvis en els rius mediterranis de Catalunya en els darrers segles.

El 27 d’abril de 2006 Eugenio L. Burriel de Orueta, professor de geografia de la Universitat de València, va dictar una conferència sota el títol La geografía universitaria española ante el reto del Espacio Europeo de Educación Superior.

El 17 de maig de 2006 Ignasi Aldomà, professor de geografia de la Universitat de Lleida llegí una conferència titulada El regadiu davant la nova cultura de l’aigua. El cas del canal Segarra-Garrigues.

El 14 de juny de 2006 Àngels Pascual, catedràtica de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, pronuncià la lliçó científica que serví de cloenda al curs 2005-06, titulada Mobilitat i permanència: un binomi universal vist i viscut des de Catalunya.

2. Cursos-seminaris i taules rodones

El mes de novembre de 2005 es desenvolupà un curs seminari titulat Ciència i compromís social: Elisée Reclus (1830-1905) i la geografia de la llibertat, coorganitzat per la SCG amb la Institució Milà i Fontanals CSIC, l’ Ateneu Enciclopèdic Popular i la Residència d’Investigadors del CSIC, i coordinat per Xavier Arnau i Bofarull. El 2 de novembre, a la Residència d’Investigadors del CSIC, María Teresa Vicente Mosquete, professora titular de Geografia Humana de la Universidad de Salamanca, pronuncià una conferència titulada Eliseo Reclus, compromiso social y libertad científica dels siglo XIX para el siglo XXI; el 16 de novembre Eduard Masjuan, investigador adscrit al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, parlà sobre Elisée Reclus i la nova cultura de la Naturalesa en els medis obrers de 1900 a 1936; el 23 de novembre Philippe Pelletier, professor de Geografia de la Université Lyon-II, llegí una conferència titulada Orient-Occident, la grande séparation vue par Elisée Reclus;i el 30 de novembre, a la Sala d’Actes del CSIC, Álvaro Girón, inversigador del Departament d’Història de la Ciència de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, tractà el tema Elisée Reclus y Piotr Kropotkin: amistad, ciencia y anarquía.

L’11 de maig de 2006 se celebrà una taula rodona amb el lema Tot recordant Pau Vila i Dinarès, per commemorar el 125è aniversari del seu naixement. A l’acte, coordinat per Joan Tort , hi inter vingueren B ru Rovira i Jarque (Uns apunts biogràfics ), Enric Lluch i Martín (Pau Vila, geògraf ), Montserrat Sunyer i Gaspar ( El meu oncle Pau Vila ), Montserrat Galera i Monegal (El llegat bibliogràfic de Pau Vila )i Ignasi Riera i Gassiot (Pau Vila, memòria viva de la terra ).

3. Seminari Internacional Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana

Dels dies 22 a 25 de febrer de 2006 se celebrà a Barcelona i Bellaterra el seminari internacional titulat Geografia i gènere al món: qüestionant l’hegemonia angloamericana, organitzat pel Grup d’Estudis de Geografia i Gènere

63, 2007

del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, i coordinat per les professores Mireia Baylina i Maria Dolors Garcia Ramon.

El Seminari s’inaugurà el 22 de febrer, amb un acte celebrat a la seu de l’IEC i presidit pel seu president, Salvador Giner, i la presidenta de la SCG, Maria Dolors Garcia Ramon, que comptà amb una conferència magistral a càrrec de Lourdes Benería, catedràtica d’Economia de la Cornell University (EUA), qui tractà el tema Globalització, mercats de treball i la transformació del rol de les dones.

El 23 de febrer, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, intervingueren els especialistes següents: Altha Cravey, de la University of Carolina at Chapel Hill (EUA), que tractà sobre Investigaciones feministas recientes en la geografía estadounidense; Judit Timar , de la Hungary Academy of Sciences (Hongria), que parlà de Gender Studies in Gender-blind Post-socialist Geographies, with special respect to Hungary; Brenda Yeoh i Shirlena Huang, de la National University of Singapore (Singapur), que dissertaren sobre Placing “Gender” in “Geography” across Southeast Asia; Susana Maria Veleda da Silva, de la Fundaçao Universidade Federal do Rio Grande (Brasil) i Diana Lan, de la Universidad del Centro de la Provincia de Buenos Aires (Argentina), tractaren sobre La geografía del género en Amèrica Laina, un estado de la cuestión;i Dominique Creton, de la Université de Poitiers (França), que dissertà sobre Gender Issues in French Geography: Trendy Phenomenon or Real Change?

El dia 24 de febrer, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, inter vingueren els especialistes següents: Mariama Awmbila, de la University of Ghana (Ghana), que tractà sobre Developments in Gender and Geography in Africa; Jo Little, de la University of Exeter (Regne Unit), que parlà de Gender and Geographiy: Developments in the UK 1980-2006; Elisabeth Buehler, de la Universität Zürich (Suïssa), que dissertà sobre From “Migration of the Women from Mountain Areas” to “Gender and Sustainable Development”: Dynamics in the Field of Gender and Geography in Switzerland and in the German-speaking Context; Nazmiye Özgüç, de la Istanbul University (Turquia), que parlà sobre Gender representation in academic geography in Turkey ; i Anna Ortiz, Maria Dolors Garcia Ramon, Mireia Baylina, Maria Prats i Antoni Tulla, de la Universidat Autònoma de Barcelona, que tractaren sobre “Generizando”la geografía española: Un balance com más luces que sombras.

La conferència final del seminari, fou llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona per Janice Monk , catedràtica de Geografia i Desenvolupament Regional i investigadora en el Southwest Institute for Research on Women de la University of Arizona (EUA), que dissertà sobre Engendering Geographies: Connecting People, Places, and Ideas.

El25 de febrer, a la seu de l’IEC, se celebrà una taula rodona sota el títol Sharing Experiences and Designing Future Strategies , coordinada per A bel Albet , de la Universitat Autònoma de Barcelona, que comptà amb la par ticipació de Tovi Fenster (University of Tel Aviv, Israel), Joos Droogleever 268Treballs

Fortuijn (University of Amsterdam, Països Baixos), Janet Momsen (University of Car olina at Davis, EUA), Saraswati Raju (Jawaharlal Nehru University, New Delhi, Índia), Ana Sabaté (Universidad Complutense de Madrid, Espanya) i Dina Vaiou (National Technical University of Athens, Grècia). A la tarda, el professor Antoni Luna , de la Universitat Pompeu Fabra, guià alguns dels participants en el seminari a través d’un recorregut des del Raval al Born.

La participació en el seminari oferia la possibilitat de sol·licitar 1,5 crèdits de lliure elecció als estudiants del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

4. Altres actes

El 14 de desembre de 2005 tingué lloc la presentació del llibre El modelo Barcelona: un examen crítico, d’Horacio Capel, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. En l’acte, intervingueren, a més de l’autor, Jordi B orja i Sebastià , geògraf i urbanista, i Josep M. Montaner i Mar torell , catedràtic de Composició Arquitectònica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Tots els actes ressenyats fins aquí, llevat de si es diu altrament, se celebraren a la seu de l’IEC.

5. Sortides d’estudi

El 22 d’octubre de 2005 es féu una sortida d’estudi al Lluçanès, en el marc del cicle Les altres comarques , coordinada i organitzada pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida, i guiada per Jordi Cortès, coautor del llibre La comarca del Lluçanès. Al matí, els assistents reteren visita al poble i Ajuntament de Sant Feliu Sasserra i ascendiren al castell de Lluçà, des d’on gaudiren d’un ampli panorama del Lluçanès. Tot seguit, hom visità el monestir de Lluçà i féu cap un altre mirador excepcional, els Munts, sobre l’Hostal del Vilar. Després de dinar a Sant Boi de Lluçanès i de fer un ràpid recorregut per aquesta vila, els presents celebraren una taula rodona a Olost, en la qual intervingueren Montserrat Barniol, Alcaldessa d’Alpens i membre del Consorci de Municipis del Lluçanès, Ramon Solé, membre de la plataforma El Lluçanès és comarca, i Lluís Vila, autor del llibre El Lluçanès, que presentaren i debateren amb els assistents les seves reivindicacions quant a ordenament territorial de la comarca.

El 22 d’abril de 2006 es féu una sortida d’estudi a Mont-roig del Camp. E l Paisatge de Joan Miró , organitzada i coordinada pel pr ofessor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida, i Joan-Manuel Garcia Ferrer.Acompanyats de Martí Rom,president del CentreMiró, hom visità al matí dues

270Treballs de la SCG, 63, 2007

barraques de pedra seca i pujà al santuari de la Mare de Déu de la Roca; a la tarda, els assistents feren cap al mas d’en Romeu, indret de la geografia mironiana, i al Centre Miró, que acull reproduccions de les obres que Miró pintà durant les seves estades a Mont-roig del Camp.

El 9 i 10 de juny de 2006 es féu una sortida d’estudi a la Vall d’Ora i Serra de Busa, coordinada i dirigida pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida. L’excursió consistí en un recorregut des de la parròquia de la Selva, on es féu nit, fins al Pla de Busa i el Capolatell. Després de dinar a la masia del Rial, hom resseguí els cingles meridionals de l’altiplà i baixà a la vall d’Ora per Sant Pere de Graudescales.

L’assistència d’estudiants en aquestes tres sortides d’estudi ha estat reconeguda amb dos crèdits de lliure elecció, pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

6. Altres actuacions

Durant el curs 2005-06, s’ha continuat desenvolupant el projecte de recerca Turisme, paisatge i colonialisme,a càrrec dels professors i socis Abel Albet, Antoni Luna, Maria Dolors Garcia Ramon, Joan Nogué, Lluís Riudor i Perla Zusman, amb la coordinació del professor Joan Vilà-Valentí, com a membre de l’IEC. Fruit d’això fou la intervenció de Maria Dolors Garcia Ramon com a ponent en el cicle de conferències Grans viatgeres per Orient, organitzat per la Fundació Arqueològica Clos i la Sociedad Geográfica Española.

Maria Dolors Garcia Ramon ostenta la representació institucional com a presidenta de la SCG al Consell Assessor de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, del Depar tament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, la presidenta ostentà el càrrec de vocal en el Consell Rector de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

La Setmana Santa d’enguany, es féu un viatge a Tripolitània (de la mar Mediterrània a les portes del Sàhara), que comptà amb la presència de socis i amics de la Societat. Aquest viatge fou organitzat per ARAC (A la recerca d’altres Cultures), Cultural Travel Association, sota els auspicis de la SCG, i guiat pel consoci Pere Andreu.

Maria Dolors Garcia Ramon, presidenta de la SCG, participà en la Jornada d’homenatge a Roser Majoral, organitzada per la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona el mes de maig.

La SCG donà suport a l’Obrador Internacional sobre Cultures i Civilitzacions per al Desenvolupament Humà, que tingué lloc a Roma, el desembre de 2005, organitzat per la Unió Geogràfica Internacional, a la plataforma Salvem Can Ricart, que lluita per la preser vació d’aquest complex industrial del Poblenou, al manifest Por una nueva cultura del territorio, que denuncia els desgavells urbanístics i territorials comesos a Espanya els darrers anys, i

a l’International Meeting of Fire Effects on Soil Properties , que se celebrarà l’any vinent.

7. Publicacions

Aquest curs 2005-06 s’ha editat el volums 59 de Treballs de la SCG, corresponent a 2005, i s’ha reeditat el llibre El problema comarcal de Catalunya, que aplega les conferències pronunciades a la Casa del Vallès el 1931 per diversos especialistes a l’entorn de la qüestió. L’actual edició compta amb un breu pròleg de la Junta de Govern i un ampli estudi sobre la vàlua geogràfica de l’obra degut al professor Jesús Burgueño. Aquestes publicacions han comptat amb el suport econòmic de l’IEC i de la Diputació de Barcelona.

8. Premis de la Societat

El5d’octubre de 2005 fou lliurat el II Premi Joan Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat a EduardGutiérrez Bonilla, de l’IES Martí Pol de Roda de Ter, pel treball Coves del Collsacabra. El jurat era format per Mireia Baylina, Antonio Buj i Joan Closas.

L’abril de 2006, fou lliurat el XI Premi Lluís Casassas i Simó a Albert Llausàs i Pascual, pel treball Caracterització i anàlisi dels canvis paisatgístics de les closes de la Plana de l’Alt Empordà a una escala de detall per al període 19572001.El jurat era format per Jesús Burgueño Rivero, Juan Manuel Garcia Ferrer i Montserrat Guerrero Lladós.

9. El web de la Societat: l’obrador obert (http://scg.iec.cat)

L’ obrador obert , administrat per Pau Alegre, ha continuat informant dels actes celebrats a la Societat, a través d’anuncis i ressenyes, i d’activitats i publicacions d’altres institucions que han estat d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Amb tot plegat, l’ obrador obert ha ampliat les seves pàgines, ha diversificat l’autoria de ressenyes d’actes i ha atès 182 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG. Aquest curs s’hi han incorporat les memòries d’activitats dels darrers cursos i s’ha ampliat encara més l’apartat de semblances, amb les pàgines dedicades als membres fundadors de la SCG. Finalment s’hi han penjat els tríptics divulgatius de la Societat en diversos idiomes (anglès, aranès, basc, castellà, català, francès i gallec).

Les activitats científiques organitzades per la Societat Catalana de Geografia iressenyades fins aquí han estat possibles gràcies a les subvencions econòmiques de la Diputació de Barcelona i l’IEC. Memòria

Obituari

El 7 de novembre de 2005 morí la doctora Roser Majoral i Moliné. La SCG, que s’honorava a comptar-la entre els seus membres, va gaudir sempre de l’atenció de la professora Majoral, a la tribuna de l’IEC i com a vicepresidenta de la nostra institució, càrrec en l’exercici del qual sempre esmerçà una generosa dedicació.

Notes diverses

La nostra consòcia, Anna Cabré i Pla ha estat distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a una generosa i profitosa dedicació a la recerca demogràfica.

El 28 de febrer de 2006 l’Institut d’Estudis Catalans va nomenar noves membres numeràries, adscrites a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, Maria Dolors Garcia Ramon i Àngels Pascual de Sans.

El nostre consoci Joaquim Cabeza i Valls ha estat guardonat amb la medalla de la Unió Excursionista de Catalunya per la sevaabnegada dedicació a l’excursionisme durant més de cinquanta anys en aquesta entitat.

Les secretàries administratives de la SCG són actualment Teresa Balagué i Marta Cervera, la darrera de les quals substitueix Roser Rodríguez, que va causar baixa a la plantilla laboral de l’IEC.

Moviment de socis

Durant el curs 2005-06, hi ha hagut 13 altes i 13 baixes. Ara, el nombre de membres de la SCG és de 418, dels quals 15 són honoraris i 403 són numeraris (EB). 272Treballs de la SCG, 63, 2007