Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA

DE GEOGRAFIA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia i té una periodicitat semestral.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima.

© Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Editor

Enric Mendizàbal (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Secretariat de Redacció

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Jesús Burgueño (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Lleida)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (Societat Catalana de Geografia; Universitat Pompeu Fabra)

Consell Editor

Joan Becat (Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortés (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

João Carlos Garcia (Universidade de Porto)

Montserrat Galera (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Joan Mateu (Universitat de València)

Janice Monk (University of Arizona)

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Àlex Tarroja (Diputació de Barcelona; Colegio de Geógrafos)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona/Institut

Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (Institut d’Estudis Catalans)

Membres nats

Mireia Baylina (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)

Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (Societat Catalana de Geografia; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Francesc Nadal (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Xavier Úbeda (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tels.: 932 701 652; 932 701 620

Fax: 932 701 180

A/e: scg@iec.es

Pàgina web: scg.iec.cat

Pàgina web de la revista: www.iec.cat/pperiodiques

Edició i impressió El Tinter, SAL (Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS) Carrer de la Plana, 8-10. 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190 Dipòsit legal: B.24190-1985

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència.

Aquest número 64 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

ARTICLES

BAYONA I CARRASCO,Jordi: Distribució territorial i característiques sociodemogràfiques de la població de nacionalitat estrangera en àmbits urbans: el cas de la ciutat de Barcelona .................................................7

COLL NOGUERA, Montserrat, PUJADAS RÚBIES, Isabel: Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès com a elecció residencial per a les categories professionals altes ..35

LÓPEZ L ARA, Enrique; POSADA SIMEÓN, Carlos; MIRANDA

BONILLA, José; TRIBAK, Abdellatif; LAAOUANE, Mohamed: Planificación y gestión del turismo ecológico en el Medio Atlas oriental de Marruecos ...................................................................................... 51

CONFERÈNCIES

LLUELLES LARROSA, Maria Jesús: La transformació econòmica d’Andorra durant el segle XX ...............................................................71

MÉRIDA, Rafael: Sodoma, del Viejo al Nuevo Mundo ...........................89

TIMÁR, Judit: Different Scales of Uneven Development in a (No Longer) Post-socialist Hungar y ......................................................................... 103

NOTES I DOCUMENTACIÓ

AMIGÓ, Ramon: Una altra nevera al Priorat .......................................131

BADIA NIETO,Elisabet: Plans paisatgístics en l’ordenació territorial. El Landschaftsplanung alemany ........................................................... 133

MARTÍN ESPAÑOL, Héctor: Micronacions i micronacionalisme a la xarxa d’Internet: un reflex del món virtual .....................................169

NAVAZO, Màrius: La congestió viària i la mobilitat sostenible ...............193

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

BOADA, Ariadna: Gastronomia i tradicions marroquines des d’Amer ..........................................................................................207

BURGUEÑO RIVERO, Jesús: Sortida d’estudi al Bages. Cicle Les altres comarques......................................................................................... 215

BURGUEÑO RIVERO, Jesús: Sortida a la Serra de Llaberia i mola de Colldejou ...........................................................................................221

BURGUEÑO RIVERO, Jesús: Sortida a la Baixa Segarra ....................227

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia......................................................................................235

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al curs 2006-2007..........................237

ARTICLES

Distribució territorial i característiques sociodemogràfiques de la població de nacionalitat estrangera en àmbits urbans: el cas de la ciutat de Barcelona1

Resum

Jordi Bayona i Carrasco Centre d’Estudis Demogràfics

Departament de Geografia de la UAB jbayona@ced.uab.es

Des d’inicis de la dècada dels noranta, l’acceleració dels fluxos migratoris internacionals ha comportat un ràpid creixement dels residents estrangers a les ciutats del sud d’Europa. En el cas de Barcelona, aquest creixement és d’especial intensitat des de finals dels noranta, multiplicant per nou la població estrangera present, que actualment supera el 15% dels seus residents. En aquest treball ens interessa conèixer, a partir de les dades del Cens de 2001, el procés d’assentament de la població de nacionalitat estrangera en el territori. Les característiques sociodemogràfiques dels migrants conjuntament amb una situació marcada per una primera arribada a la ciutat es configuren com els principals factors explicatius d’una inserció caracteritzada per una forta heterogeneïtat de situacions, on el mercat de l’habitatge i la jerarquia socioeconòmica dels barris barcelonins acaben d’explicar les pautes d’inserció, combinant les característiques del territori amb les de la població que hi resideix.

1.Aquest treball s’ha de considerar producte del projecte Demografía e integración social de la población de nacionalidad extranjera en España (SEJ2004-00846), subvencionat pel Plan Nacional I+D del Ministerio de Ciencia y Tecnología. Treballs de

Paraules Clau: Població nacionalitat estrangera, segregació residencial, característiques sociodemogràfiques, Cens de 2001, Barcelona.

Resumen

Distribución territorial y características sociodemográficas de la población de nacionalidad extranjera en ámbitos urbanos: el caso de la ciudad de Barcelona

Desde inicios de la década de los años noventa, la aceleración de los flujos migratorios internacionales ha comportado un rápido crecimiento de los residentes de nacionalidad extranjera en las ciudades del sur de Europa. En el caso de Barcelona, este crecimiento es de especial intensidad desde finales de los noventa, llegando a multiplicar por nueve la población extranjera, que en la actualidad supera el 15% de sus residentes. En este trabajo nos interesa conocer, a partir de los datos del Censo de 2001, el proceso de asentamiento de la población de nacionalidad extranjera en el territorio. Las características sociodemográficas de los migrantes conjuntamente con una situación marcada por una primera etapa de llegada a la ciudad se configuran como principales elementos interpretativos de una inserción caracterizada por una fuerte heterogeneidad de situaciones, donde el mercado de la vivienda y la jerarquía socioeconómica de los barrios de la ciudad acaban de explicar las pautas de inserción, combinando las características del territorio con las de la población.

Palabras clave: Población de nacionalidad extranjera, segregación residencial, características sociodemográficas, Censo de 2001, Barcelona.

Abstract

Territorial distribution and sociodemographic characteristics of the foreign born population in urban areas: the case of the city of Barcelona

Since the 1990s, the intensification of international migratory flows produced a fast growth of foreign residents in cities of Southern Europe. In Barcelona, this phenomena has been especially intense since the end of the 1990s, increasing the foreign population by nine times reaching over 15% of the total population today. In this work we analyze the settlement of foreign born population of in the territory, using the data of the of 2001 Census. The sociodemographic characteristics of the migrant together with a situation marked by a first arrival in the city are understood as the main explanatory factors of an insertion process characterized bya wide variety of situations, in which, the housing market and the socioeconomic hierarchy of the neighbor-

hoods of Barcelona explain the models of insertion, combining the characteristics of the territory with those of the population that lives on it.

Keywords: Foreign born population, residential segregation, sociodemographic characteristics, 2001 Census, Barcelona.

Introducció: el creixement dels fluxos migratoris

L’evolució de les xifres de residents estrangers a la ciutat de Barcelona és un clar exemple del fort creixement de la immigració internacional en els països i ciutats del sud d’Europa, que s’ha produït amb una especial intensitat des de mitjans de la dècada dels noranta. És un creixement que pot ser caracteritzat tant per la velocitat amb què s’han efectuat els canvis, en un context precedent de baixa immigració, com per l’heterogeneïtat en la composició de les nacionalitats que arriben a la ciutat. Aquest augment recent de residents estrangers és, al mateix temps, superior a l’observat en els mateixos anys en el conjunt d’Europa, dècada que havia estat precisament caracteritzada per l’acceleració dels fluxos migratoris, conjuntament amb la sev a feminització i per l’increment de la clandestinitat (Salt i altres, 2000). En els països del sud d’Europa, sigui el cas d’Espanya, que s’ha incorporat de forma tardana a la dinàmica immigratòria (vegeu Muñoz i Izquierdo, 1989), aquest procés s’està produint en els darrers anys amb una especial intensitat (Domingo, 2006). Aquesta situació excepcional situa Espanya com el país europeu amb un creixement més elevat dels fluxos migratoris en els darrers anys.

La repercussió en la ciutat de Barcelona d’aquesta evolució ha estat encara més notable, perquè els grans centres urbans concentren una proporció d’estrangers més elevada que el conjunt de l’Estat. D’aquesta manera, en un interval de deu anys la població de nacionalitat estrangera empadronada en el municipi de Barcelona gairebé ha multiplicat per nou el seu nombre, dels vint-i-nou mil empadronats l’any 1996, l’1,9% de la població del municipi, als 244.988 de gener de 2006, que assoleixen el 15,3% dels barcelonins, segons el padró continu de població. Aquest increment, notable des de 1999, ha estat acompanyat per importants canvis en la composició de la població estrangera present, resumits en un rejoveniment al voltant dels cinc anys de mitjana, per una creixent masculinització, i per una forta diversificació en les nacionalitats presents, amb trenta-nou nacionalitats que superen el miler de residents a la ciutat. Territorialment, l’impacte en els barris del municipi ha estat marcat per la difusió de la població estrangera a tots els barris de la ciutat, partint d’una situació inicial en els primers anys de la dècada dels noranta on els pocs estrangers presents es trobaven dualitzats en l’espai en funció de les seves característiques sociodemogràfiques i de la jerarquia residencial barcelonina, essent la immigració internacional un fenomen pràcticament desconegut en la majoria de barris de la ciutat.

10Treballs de la SCG, 64, 2007

La intenció d’aquest text és la d’analitzar la inserció territorial de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona, coincidint amb uns estadis inicials d’arribada al municipi de la major part d’estrangers. Es tindrà en compte els processos de concentració territorials i la segregació enfront la resta de la població, aportant els elements interpretatius per explicar les pautes territorials desenvolupades. Comptem, per aquest fet, amb les dades del Cens de població i habitatges de 2001, que ens informen de les característiques sociodemogràfiques i de l’habitatge de la població de nacionalitat estrangera en el municipi i del conjunt de residents, i els padrons continus de població, publicats anualment i que ens descriuen l’evolució del nombre d’estrangers empadronats i de la seva distribució en el municipi. Es parteix de la hipòtesi que les característiques sociodemogràfiques dels residents estrangers són les que expliquen, en el marc de la jerarquia socioeconòmica dels barris de la ciutat, les pautes d’inserció territorials.

1. Factors explicatius de la segregació residencial de la població estrangera

A inicis del segle XX es produeixen els primers treballs que tenen com a objecte d’estudi la desigual distribució espacial de la població estrangera en àmbits urbans. Des d’aquestes primeres aproximacions, en el marc del departament de sociologia de la Universitat de Chicago, i a partir del concepte de segregació residencial (vegeu Brun, 1994, per la discussió sobre l’ús del terme), es determinen unes pautes de distribució de la població estrangera (o de minories ètniques, segons la perspectiva d’anàlisi) que difereixen de les del conjunt de població, amb evidents signes de concentració en l’espai. La segregació residencial, però, no es produeix únicament entre els estrangers, és una constant en la història urbana amb diversos exemples en el temps (vegeu van Kempen i Ozüekren, 1998; van Amersfoort, 1987; o Harvey, 1989), que fins i tot s’indica que augmenta en els darrers anys (Massey, 1996).

Sorgeixen diverses interpretacions alhora de cercar causes explicatives de la segregació residencial de la població estrangera (vegeu van Kempen i Ozüekren, 1998), que podrien ser resumides, a grans trets, en tres: 1) la segregació per motius socioeconòmics; 2) la segregació per causes demogràfiques; i 3) la segregació per motius ètnics. Bona part de les diferències residencials observades entre els residents estrangers són explicades per les característiques socioeconòmiques (tot i la sovint manca de dades d’escala inframunicipal sobre nivells de renda) i demogràfiques. Quan aquests factors no acaben d’interpretar correctament les pautes residencials observades, es pot llavors insinuar un tercer conjunt d’altres motivacions, ja tinguin el seu origen en factors interns al propi grup segregat (a partir de fenòmens de reagrupament comunitari), o factors externs al propi grup (en aquest cas de discriminació, fonamentada en l’accés al’habitatge).

En la segregació per motius socioeconòmics s’afirma que la població es distribueix en funció de la seva capacitat econòmica i la jerarquia socioeconòmica dels seus barris, on l’habitatge actua com a filtre determinant d’aquesta distribució. Aquesta desigualtat econòmica i social entre grups implica un risc important de fractura social, amb la possible exclusió dels grups afectats, fet que es produeix tant entre autòctons com entre immigrats, però que es veu reforçada en el segon cas a partir dels criteris legals d’accés a la ciutadania (Pascual i Cardelús, 1998). La major sobrerepresentació entre les classes socials menys afavorides de la població estrangera, per sí sola, implica un factor important de diferenciació territorial en relació a la distribució del conjunt de residents.

A la segregació per motius demogràfics se li ha prestat menor atenció en fer referència a poblacions immigrades (vegeu Rhein, 1988). La desigual distribució en un territori determinat de diferents grups de població segons l’edat i el sexe, principalment, però també a partir de l’estat civil i la composició familiar, la mateixa dimensió de la llar o, en darrer terme i en relació amb tots aquests factors, a l’estadi en què es troben en el cicle de vida, són els elements que actuen en la diferenciació. La població de nacionalitat estrangera, a partir del seu origen migratori, presenta diverses peculiaritats que es tradueixen en una estructura per sexei edat que es troba condicionada en funció de la novetat i les característiques dels fluxos, de la seva ocupació laboral i de l’estratègia emprada a l’hora d’inserir-se en el país de destinació. La legislació, sobretot en matèria de nacionalització i de reagrupació familiar, pot acabar per distorsionar la percepció del fenomen. S’indiquen tres causes principals associades a la segregació demogràfica per al conjunt de la població (Kemper, 1998, p. 1): el subministrament de nous habitatges; 2) l’estructura del mercat immobiliari; i 3) la mobilitat residencial. En el cas de la ciutat de Barcelona, la saturació urbanística de la ciutat des de finals dels setanta fa que l’impacte de noves construccions sigui baixa, tot i això, el procés de desconcentració urbana que provoca que Barcelona perdi 250 mil residents entre 1981 i 1996 facilita l’entrada de població estrangera en alguns barris, en especial al centre històric (dos de cada tres residents de 1955 han desaparegut el 1996), que es configura com a espai d’arribada per la major part d’estrangers extracomunitaris.

Finalment, quan ambdues causes no poden explicar el valors observats, s’apunta llavors a una segregació per motius ètnics o racials. En aquesta ocasió apareixen dos grans grups de causes, la segregació per motius endògens al propi grup segregat, o per motius exògens al grup. En el primer cas, són les preferències personals de residir en un entorn més homogeni o amb membres del mateix grup les que expliquen les pautes residencials (vegeu Clark, 1986). En el segon, és la possible discriminació, fonamentada en l’accés a l’habitatge, la que actuarà com a factor explicatiu essencial. Castles i Kosak (1984) assenyalen aquest fet com a primordial en la segregació residencial a Europa de la població immigrant des dels anys seixanta. L’accés al mercat d’habitatge en lloguer, que en uns estadis inicials d’incorporació és el mode de tinença prioritari entre els residents estrangers, actuarà de filtre determinant en la distribució. Distribució territorial

12Treballs de la SCG, 64, 2007 Jordi Bayona i Carrasco

2. Les fonts estadístiques: el Cens de 2001 i el Padró continu de població

El Cens de població i habitatges, realitzat a novembre de 2001, és la darrera explotació estadística que ens permet conèixer les característiques de la població de nacionalitat estrangera resident al municipi, més enllà del sexe, l’edat i la nacionalitat. Comptem, per a la població estrangera i per al conjunt de la població, amb dades sobre el seu nivell d’instrucció, la relació amb l’activitat ila composició de la llar, a més a més de les característiques de l’habitatge on resideix. Aquestes microdades ens han estat facilitades des de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) per les seccions censals. Cal considerar, però, que el Cens no recull tota la població estrangera: aquells residents amb situacions més precàries possiblement no han estat enregistrats. Conjuntament amb aquest possible subenregistrament, un segon fet condicionarà els resultats obtinguts: les dades recollides ens mostraran una situació caracteritzada per la transitorietat, la meitat dels estrangers censats l’any 2001 a la ciutat havien arribat en els darrers tres anys.

La segona font estadística considerada és el Padró continu de població. La implantació d’aquest registrea Espanya ha possibilitat l’existència de recomptes estadístics de població anuals, on consta la població de nacionalitat estrangera independentment de la seva situació legal al país. El Padró continu recull i incorpora al padró del municipi els moviments demogràfics registrats en aquest, siguin els naixements, defuncions o les altes i baixes resultants dels moviments migratoris. Així, en el conjunt d’Espanya, si a 1 de gener de 2005 es compten 1.977.291 estrangers residint legalment al país, el Padró continu a la mateixa data recull fins a 3.730.610 estrangers empadronats. Un any més tard, i després del darrer procés de regularització dirigit a treballadors estrangers, les xifres de residents legals s’incrementen als 2.738.932, i les del padró continu se situen en 4.144.166 residents, després del primer procés de correcció d’aquestes xifres d’acord amb la darrera revisió de la llei d’estrangeria, 2 que segons els primers avanços estadístics (www.ine.es) han suposat la supressió de prop de mig milió de registres d’estrangers. El fet que la població de nacionalitat estrangera, es trobi o no en situació legal al país, pugui incorporar-se al Padró mitjançant l’autoempadronament, comporta que les xifres resultants no siguin del tot fiables. Per un cantó, es desconeix si tots els residents estrangers realment s’empadronen, i quin percentatge d’aquests no consta en el registre. De l’altre, en canvi, es tem que existeixi un elevat sobreregistrament, tant per la dificultat d’enregistrar les baixes o retorns al país d’origen, com per l’existència de duplicats difícils de detectar entre els estrangers, situació que es vol corregir

2.Segons la darrera revisió de la Llei d’Estrangeria, que entrà en vigor a 20 de desembre de 2003, la població extracomunitària sense l’autorització de residència permanent al país té l’obligació de renovar la seva inscripció al padró de forma bianual, o en cas contrari caducarà la seva presència en aquest registre (Pérez, 2004).

amb l’operació de comprovació de dades de mitjans de 2006 i posteriors, tot i que existeix el dubte de què succeeix amb els europeus comunitaris, no sotmesos a aquest procés. L’empadronament com a pas previ al dret de gaudir de drets bàsics com l’obtenció de la targeta sanitària o l’escolarització, independentment de la situació legal al país, així com la utilització del certificat padronal com a document acreditatiu de l’any d’arribada al país en les operacions de normalització, expliquen que la cobertura de l’empadronament no només hagi millorat, sinó que tendeix, en conjunt, al sobreregistre.

3. L’evolució dels fluxos migratoris a Espanya i Barcelona

A inicis de la dècada dels noranta, i amb dades del Cens de 1991, escassament 353.367 residents estrangers es trobaven censats a Espanya, un 0,9% del total d’habitants, proporció que se situava entre les més baixes en el context europeu. Deu anys més tard, i amb el Cens de 2001, aquestes xifres s’havien quintuplicat, assolint el 1.572.017 estrangers, el 3,8% de la població de l’Estat. ElPadró continu ens aporta xifres de població més elevades, a 1 de gener de 2002 (i coincidint a la pràctica amb l’elaboració del Cens), els residents estrangers augmentaven a 1.977.946. Des d’aquesta data, gairebé sis-cents mil nous estrangers s’han anat incorporant anualment al padró, assolint a inicis del 2006 els 4.144.166 empadronats, amb una proporció de residents estrangers que s’apropa progressivament al 10% i se situa ja entre els valors capdavanters en el context europeu (tot i que el nombre de residents legals a 31 de març de 2006 no arribava als tres milions, amb 2.873.250 estrangers).

A l’igual que el conjunt d’Espanya, el creixement de la població de nacionalitat estrangera a la ciutat de Barcelona en els darrers anys ha estat d’una gran magnitud, passant d’aproximadament trenta mil residents estrangers (menys del 2% de la població) l’any 1996, a gairebé superar els dos-cents cinquanta mil estrangers presents a 1 de gener de 2006, amb més del 15% dels barcelonins. Aquest creixement, que també s’ha produït en el conjunt d’Espanya (de l’1,4% al 9,3% de gener de 2006), ha estat de major intensitat en les grans ciutats, però també en el litoral turístic o en les zones d’agricultura intensiva (vegeu Pumares, 2003, per a la distribució de la població estrangera a Espanya).

Tant a Espanya com a la ciutat de Barcelona, la llatinoamericanització dels fluxos ha estat el fet que ha incidit de manera més notable en la composició per nacionalitats. En comparació a altres àmbits territorials, la ciutat de Barcelona destaca per la importància dels col·lectius asiàtics (pakistanesos, filipins i xinesos, bàsicament), que sumen un 16% dels efectius a inicis del 2006, i per la poca representació dels africans (el 9%), essent el col·lectiu americà el 52% dels estrangers presents, per un 23% d’europeus (en un 70% comunitaris). La major presència d’americans, europeus comunitaris i asiàtics es relaciona amb l’estructura econòmica urbana, amb una major representació del sector serveis on treballen majoritàriament aquests col·lectius (Bayona i Do-

14Treballs de la SCG, 64, 2007 Jordi Bayona i Carrasco

Taula 1

Evolució de la població de nacionalitat estrangera resident a Barcelona, Catalunya i Espanya, 1991-2006

19911996200120052006

Barcelona23.72029.05995.356219.941244.988

(%) 1,4%1,9%6,3%13,8%15,3%

Catalunya66.33498.035310.307798.904913.757

(%) 1,1%1,6%4,9%11,4%12,8%

Espanya353.367542.3141.572.0173.730.6104.144.166

(%) 0,9%1,4%3,8%8,5%9,3%

Font: Cens de 1991, Padró de 1996 i Cens de 2001, Padró continu de gener de 2005 i 2006, amb dades de l’INE.

mingo, 2005). En relació a 1991, l’increment dels fluxos ha comportat una forta variació en la jerarquia de les nacionalitats: a 1991, els residents europeus, majoritàriament comunitaris, representaven el 41% dels estrangers presents, per un 33% d’americans, un 15% d’asiàtics i un 11% d’africans.

4. La distribució territorial de la immigració, 1991-2006: de la dualització a la difusió territorial

Les característiques demogràfiques de la població de nacionalitat estrangera resident en el municipi de Barcelona, com a resultat de l’increment dels fluxos i del creixement de l’estoc de residents, mostren diferències contrastades entre 1991 i l’actualitat, que han propiciat la dispersió de les nacionalitats, la concentració en les edats i l’increment de les divergències en la composició per sexes dels diferents orígens continentals. Paral·lelament, i de la mateixa forma, s’espera que la distribució en el territori també hagi variat força en aquests gairebé quinze anys d’observació. En relació directa amb la població de nacionalitat estrangera, tres factors s’hauran de considerar preferentment com a inductors dels canvis espacials: 1) d’una banda, el propi creixement de la immigració internacional, que porta associada l’extensió de la població de nacionalitat estrangera a tots els barris de la ciutat; 2) de l’altre, l’existència de pautes territorials que varien en funció de la nacionalitat, amb possibles modificacions en la distribució del conjunt de residents segons l’evolució de cadascun dels col·lectius nacionals; i 3) finalment, la possible aparició de variacions en les pautes territorials de les diferents nacionalitats, ja sigui per un major temps d’estada al país, o per una composició sociodemogràfica dels fluxos migratoris que canvia en el temps.

Prenent l’any 1991 com a punt de referència inicial per a l’estudi de la distribució espacial de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona, en coincidir aquesta data amb el Cens de població i situar-se a l’inici d’una dècada on

les transformacions en el nombre i característiques d’aquesta població varien enormement, s’observa una situació preliminar que en ocasions anteriors hem adjectivat com de “polarització espacial”, tant per la presència com per les característiques de la població de nacionalitat estrangera resident en uns o altres barris del municipi (Domingo i Bayona, 2002). D’una banda, els barris socioeconòmicament més ben situats del municipi, que es podrien identificar a grans trets amb els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, mostraven l’any 1991 una sobrerepresentació de població estrangera, població que es caracteritzava especialment per la seva pertinença a països desenvolupats: Unió Europea, Estats Units, Canadà i Japó. Aquesta localització s’assimilava a la trobada en altres grans ciutats europees (vegeu per exemple el cas de Brussel·les, Kesteloot i Van der Haegen, 1997; o de Madrid, Vázquez Varela, 2003) i coincidia amb la de les classes més benestants de la ciutat. D’aquesta manera, el barri de Pedralbes, situat al districte de les Corts, presentava la proporció de població de nacionalitat estrangera sobre el total de residents més elevada de la ciutat (el 6,2%), i el barri de Sant Gervasi acollia el major nombre de residents estrangers, aproximadament el 13% dels censats al municipi amb 3.350 persones, per un total que no superava els 25 mil residents i representava l’1,4% del conjunt de barcelonins. En aquest mateix recompte, el districte de Ciutat Vella, centre històric de la ciutat, apareixia també com a espai amb proporcions elevades de població de nacionalitat estrangera.

Amb valors similars o menors als anteriorment citats, la composició per nacionalitats esdevenia totalment diferenciada: a Ciutat Vella es trobaven representats sobretot marroquins i filipins. En un dels seus barris, el Raval, s’assolien els 1.828 residents estrangers i el 4,8%, destacant per la presència d’estrangers i diferenciant-se d’altres zones de la ciutat per les nacionalitats que allí residien. Entre aquests dos pols principals d’implantació, i amb proporcions sobre el total de residents similars al conjunt de Barcelona, trobàvem el districte de l’Eixample com a zona de transició, amb una composició per nacionalitats on s’observaven sobretot ciutadans de nacionalitats sud-americanes, al mateix temps que hi residia un nombre representatiu d’europeus. En contraposició, a la resta de districtes i barris del municipi, la població de nacionalitat estrangera es mantenia en valors comparativament força reduïts, podent-se arribar fins i tot a afirmar que la immigració estrangera en aquests indrets era pràcticament inexistent a principis dels anys noranta segons el recull censal (vegeu la figura 1).

Aquesta esquematització ens dibuixa per tant una ciutat amb dos pols d’implantació de la població de nacionalitat estrangera, amb uns barris intermedis de transició, que al cap i a la fi, entre uns i altres no arriben a abastar ni la meitat dels barris del municipi. En la resta dels barris, en canvi, la població de nacionalitat estrangera és pràcticament inexistent. Deixant de banda possibles defectes en l’enregistrament de les dades, amb unes conseqüències dispars en funció de la nacionalitat i de la residència legal al país (que es podrien traduir en la distribució), aquesta situació, que hem adjectivat com polaritzada, mos-

Figura 1

Proporció que representa la població de nacionalitat estrangera sobre el conjunt de residents de la Zona Estadística Gran, Barcelona, 1991, 1996

Font: Cens de població de 1991 i Padró de població de 1996, amb dades de l’Idescat. Elaboració pròpia.

tra al mateix temps una heterogeneïtat important en els perfils de la població estrangera de la ciutat.

Uns anys més tard, a principis de 2006, aquesta primerenca polarització ha desaparegut després de l’increment de la població estrangera generalitzat que ha portat a la ciutat al llindar dels 250 mil residents estrangers. Així, la situació inicial ha anat a poc a poc evolucionant a grans trets cap a: 1) una concentració en nombres absoluts cada cop major de població estrangera al districte de Ciutat Vella i als barris propers, coincidint amb l’increment d’efectius de les nacionalitats que ja s’hi trobaven representades quinze anys enrere, i l’entrada de nous col·lectius; 2) una pèrdua de pes relatiu dels barris millor situats socioeconòmicament, paral·lela al menor creixement de les nacionalitats allí presents i a la minsa afluència de noves nacionalitats; i 3) l’extensió de la immigració cap a barris on a principis de la dècada la presència era inexistent, lligada sobretot a la major dispersió de sud-americans i a la desconcentració d’altres nacionalitats (Bayona i Blanco, 2004).

En els darrers recomptes, aquests barris emergents incrementen ràpidament la proporció de residents estrangers, arribant a superar el 20% de la població del barri (és el cas de Trinitat Vella, amb el 27,5% i de Ciutat Meridiana-

Figura 2

Proporció que representa la població de nacionalitat estrangera sobre el conjunt de residents de la Zona Estadística Gran, Barcelona, 2001, 2006 2001

Font: Cens de població de 2001 amb dades de l’Idescat; Padró continu de 2006 amb dades de l’INE. Elaboració pròpia.

Vallbona, amb el 23,2% a inicis de 2006), o a aproximar-s’hi ràpidament (al barri de Besòs, amb el 17,7%). En alguns casos, en menys de cinc anys els percentatges han crescut des de valors inferiors al 5%, evidenciant la velocitat dels canvis introduïts. La població estrangera estaria a poc a poc reproduint la inserció territorial de fluxos migratoris anteriors, en aquest cas d’aquells que provingueren de la resta de l’Estat durant els anys seixanta, on la capacitat econòmica dels migrants i la jerarquia socioeconòmica dels barris barcelonins expliquen les pautes observades.

Per al conjunt de residents estrangers, la distància espacial en la residència en relació al total de residents del municipi és baixa, tal i com ens aporten els indicdors de segregació espacial. L’índex de segregació 3 (IS) per a l’any

3. La formulació de l’índex de segregació és: , on xi és la població del grup X en la unitat espacial i; X la població del grup X en el municipi; ti, la població total en la unitat espacial i; T és la població total del municipi, i n el número d’unitats espacials del municipi. Elvalor 100 indica que els dos grups no coincideixen en l’espai i per tant la segregació és màxima, i el valor 0 que les seves distribucions són idèntiques i no existeix segregació.

18Treballs de la SCG, 64, 2007

Taula 2

Índex de segregació de la població de nacionalitat estrangera, les agrupacions continentals i les principals nacionalitats a Barcelona, segons la ZEG i la ZRP, 1991-2005

ZEG

Unió Europea

ZRP

1991199620012005199620012005

36,331,330,328,233,932,630,0

Resta d'Europa 39,833,719,518,542,028,524,4

Àfrica 56,643,041,837,246,845,342,1

Amèrica 21,016,915,712,920,919,016,6

Àsia i Oceania 41,642,347,540,546,949,843,3

Total població estrangera31,625,020,819,227,323,022,5

Equador 37,337,819,819,774,927,726,0

Marroc 65,853,247,941,156,651,445,8

Perú 26,022,521,517,829,126,421,8

Colòmbia 24,224,217,312,041,122,417,1

Rep. Dominicana42,731,234,229,543,142,537,7 Pakistán -69,670,364,275,671,568,5

Filipines 59,662,468,165,969,372,271,2

Itàlia 38,129,129,223,039,032,025,0

França 35,733,231,531,934,936,134,3

Argentina 22,519,421,717,929,427,522,4

Xina 42,429,326,924,251,138,632,0

Alemanya 42,041,535,732,047,440,335,4

Font: Cens de 1991, Padró de 1996 i Cens de 2001, amb dades cedides per l’Idescat; Padró continu de 2005, amb dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Elaboració pròpia.

2005 se situa en 19,2 sobre 100 utilitzant les 38 Zones Estadístiques Grans (que s’assimilen als grans barris de la ciutat), o a 22,5 amb les 248 Zones de Recerca Petita (v egeu la taula 2), amb uns valors inferiors als que podríem trobar utilitzant altres variables sociodemogràfiques del conjunt de residents del municipi, sigui el cas de la Comunitat Autònoma de naixement dins d’Espanya o bé el nivell d’instrucció assolit del conjunt de barcelonins (Bayona, 2006). Per agrupacions continentals, americans i europeus extracomunitaris mostren uns valors força baixos i descendents en el temps. Els europeus comunitaris, en canvi, experimenten valors superiors a la mitjana, mentre africans i asiàtics presenten les xifres més elevades. Per nacionalitats, s’amplifiquen aquestes diferències: pakistanesos i filipins tenen alts valors de segregació, que traslladen la seva concentració a Ciutat Vella, tot i que des de 2001 s’atenuen progressivament. A l’extrem contrari, colombians o argentins segueixen mostrant reduïts valors de segr egació r esidencial.

Jordi Bayona i Carrasco

L’intens creixement dels residents estrangers ha estat acompanyat per una dispersió significativa en el territori. Únicament les dues nacionalitats amb majors nivells de segregació, filipins i pakistanesos, mostren una evolució ascendent fins 2001, tot i que amb indicis de desconcentració des d’aquesta data en endavant. Tot i compartir índexs de segregació elevats, responen a perfils diferenciats: entre els filipins, les dones són majoritàries, eren ja una nacionalitat amb presència significativa a la ciutat l’any 1991 i han experimentat un lent creixement des d’ençà, amb una ocupació relacionada directament amb el servei domèstic. En canvi, els pakistanesos són la nacionalitat amb un perfil més masculinitzat a la ciutat, amb un intens creixement dels fluxos en els darrers anys, i amb una ocupació en l’hostaleria o la construcció, on Ciutat Vella s’ha configurat com el districte d’entrada a la ciutat.

5. Característiques sociodemogràfiques associades a la concentració

L’anàlisi de la distribució territorial ens mostra unes pautes clares definides segons la nacionalitat, amb desigual implantació en el territori. Amb microdades del Cens de 2001, cedides des de l’Idescat, ens és possible analitzar les característiques individuals que es troben associades a la concentració en el territori. Per a aquest fi, s’ha realitzat una anàlisi multivariant amb un model de regressió logística, on ens plantegem específicament quines són les característiques dels individus i de les llars on resideixen relacionades amb la concentració espacial, i com intervé l’accés a l’habitatge i les seves prestacions en aquesta concentració. S’ha efectuat aquesta operació per a les principals nacionalitats, considerant que el conjunt de residents estrangers, a causa de la seva diversitat en les característiques i en les pautes residencials, és poc representatiu.

En aquesta anàlisi, el primer pas és definir què entenem com a àrees de concentració de població de nacionalitat estrangera. En lloc de definir un llindar a partir del qual parlar de concentració, s’ha preferit la utilització d’eines d’estadística espacial que ens informen del grau d’associació espacial d’una variable determinada en el territori. Així, amb l’estadístic Global Moran’s I s’ha observat l’existència d’associació espacial en les variables, és a dir, per les diferents nacionalitats en les 1.491 seccions censals de la ciutat. Un cop comprovada l’existència d’aquesta associació, s’ha utilitzat un segon indicador, de caràcter local, que ens informa de les pautes territorials existents, seguint el procediment utilitzat per Esteve (2005). Amb el càlcul del Gi(d)* (Getis i Ord, 1992; Ord i Getis, 1995), podem identificar seccions que formen clusters de valors més similars als que hauríem d’esperar amb una distribució aleatòria del fenomen estudiat. Utilitzant una distància de referència, podem identificar i alhora cartografiar seccions que mostren valors d’associació territorial, ja sigui de valors alts o baixos de la variable seleccionada, en aquest cas el nombre de residents estrangers segons la nacionalitat. En la figura 3 s’ha representat el resul-

20Treballs de la SCG, 64, 2007 Jordi Bayona i Carrasco

tat d’aquest procés, on els valors per sobre d’1,96 o per sota de -1,96 ens indiquen, amb un interval de confiança del 95%, l’associació espacial de valors alts o baixos respectivament.

En la regressió logística s’atribueix a cada individu el valor de concentració de la secció censal on resideix. Aquest valor s’ha considerat com a variable dependent. S’ha emprat un model pas a pas (STEP, Stepwise Regression), on s’introdueixen les variables una a una, i consten en el model final tan sols les variables que han resultat significatives. Deu són les nacionalitats considerades, situades entre les de major nombre de residents al municipi en el Cens de 2001: Alemanya, Argentina, Colòmbia, Equador, Filipines, Itàlia, Marroc, Perú, República Dominicana i Pakistan. Són nacionalitats que mostren indicadors de segregació i concentració dispars, des dels màxims de filipins i pakistanesos, als mínims de colombians, equatorians o peruans. Alhora, no es trobaven concentrats en les mateixes zones del municipi, així trobem des d’una presència pràcticament circumscrita a Ciutat Vella (i més concretament al barri de Raval), de pakistanesos o filipins, a una concentració en seccions dels barris més benestants de Sarrià-Sant Gervasi en el cas d’alemanys, o l’aparició de nous barris emergents en la distribució en el cas d’equatorians. En el càlcul del Gi(d)* s’ha utilitzat el total de residents per cada nacionalitat triada que es troben residint en llars familiars, ja que són aquests els individus de què disposem a més a més del sexe, l’edat i la nacionalitat, de les seves característiques sociodemogràfiques, de la llar i de l’habitatge on resideixen. En la regressió tan sols s’han pres com a referència de població concentrada aquelles xifres situades per sobre d’1,96, és a dir, quan amb un interval de confiança del 95% es pot afirmar que es tracta d’àrees de concentració.

Les variables que intervenen en la concentració

Aquestes entren en el model com a variables independents (les xi), essent la variable dependent (la concentració) el valor de Gi(d)* per cada secció censal. La intenció d’aquesta aplicació estadística és la de conèixer quines d’aquestes variables incideixen en el fet de viure en zones de concentració, i quines es troben en canvi relacionades amb la dispersió en el municipi. S’ha decidit eliminar de la regressió la població menor de setze anys, considerant que les seves característiques no ens informen de la seva distribució (en tot cas serien les dels progenitors), al mateix temps que ens aportaven una forta distorsió en introduir variables com l’activitat o bé dels nivells d’instrucció assolits, amb unes dades no comparables amb la resta de la població. S’ha elegit, en primer lloc, introduir l’estructura demogràfica de les nacionalitats, a partir del sexe i l’ edat dels individus. En la variable sexe, creiem a priori que pot intervenir de formes diferents en la concentració, a partir de tres fets: 1) pot ser una variable significativa tenint en compte les diferències entre sexes per nacionalitats en els estocs presents, podent associar la reagrupació familiar amb canvis en la

distribució; 2) pel paper del sexe en les estratègies migratòries de les nacionalitats (Domingo, Brancós, Bayona, 2002), i sobretot a l’hora d’identificar pautes noves o emergents; i 3) per algunes nacionalitats l’activitat fortament segmentada amb l’especialització en el servei domèstic pot provocar que les dones es trobin menys representades en la concentració. En l’edat s’han considerat tres grans gr ups d’edat, d’una banda els majors de quaranta-cinc anys, poc representatius en la majoria de nacionalitats, i que sense poder disposar de l’any d’arribada a la ciutat o bé a Espanya (variable que a més a més presenta a Barcelona ciutat fortes distorsions en la seva declaració per alguna de les nacionalitats aquí analitzades), podria en algunes ocasions relacionar-se amb una arribada a la ciutat anterior a la resta de compatriotes, i també amb una major dispersió. El segon grup d’edat considerat ha estat el de 25-44 anys, on s’engloba la major part de residents estrangers i coincideix amb les edats dominants en els fluxos migratoris arribats recentment a la ciutat, essent aquesta categoria la que s’ha utilitzat com a referència. Finalment, el tercer grup d’edat és el de 16-24 anys, que pot mostrar una situació més heterogènia, ja que no són majoritaris en els fluxos migratoris que arriben a la ciutat.

Un segon grup de variables es troben relacionades amb l’activitat econòmica realitzada a la ciutat. En primer lloc, s’ha considerat la variable d’activitat, que ens informa de la situació d’actiu o d’inactiu, en el primer cas subdividida entre els que es troben treballant i els desocupats. La desocupació podria correspondre’s directament amb una major precarietat que comportés un increment de la concentració territorial. Una segona variable connectada amb l’activitat fa referència a la categoria socioeconòmica.4 S’ha agrupat aquesta en tres situacions, d’una banda els que no es troben treballant, de l’altre els que treballen en feines categoritzades com a altes o mitjanes-altes (agrupades en un sol grup), i de l’altre les dues categories que ens manquen, les baixes i mitjanes baixes, agrupades en la categoria baixes. En aquest cas, es vol veure quin és el paper de la qualitat en l’ocupació en relació amb la distribució, que pot intervenir en sentits oposats en funció de la nacionalitat (en sentit d’afavorir que l’individu es trobi concentrat entre els europeus comunitaris, i a la inversa en la resta de nacionalitats). Per la interacció que ha existit entre ambdues variables, s’ha creat finalment una de nova com a resum de les dues precedents, dividida en quatre categories: inactius, aturats, ocupats en categories baixes i ocupats en categories altes. Aquest darrer factor és el que s’ha considerat com a referència.

Una quarta variable que s’ha utilitzat en el model és la del nivell d’estudis assolit. Es preveu comprovar si un nivell d’estudis més elevat porta a una menor propensió a la concentració (encara que el nivell d’estudis entre els estrangers no sempre es tradueixi en millores en la seva ocupació), tot i que entre els europeus comunitaris es podria esperar just el contrari. Aquesta s’ha dividit en qua-

4. La categoria socioeconòmica del Cens de 2001 ens proporciona nou agrupacions, que s’han reduït en quatre: alta, mitjana-alta, mitjana-baixa i baixa (vegeu Pujadas i Garcia, 2005).

Figura 3

Distribució territorial de les principals nacionalitats a Barcelona, 2001, segons la secció censal

Alemanya Itàlia

Jordi Bayona i Carrasco

Argentina Colòmbia

Equador Perú

Distribució territorial i característiques

Figura 3 (continuació)

Distribució territorial de les principals nacionalitats a Barcelona, 2001, segons la secció censal

Marroc

Rep. Dominicana

Filipines Pakistan

Font: Cens de població de 2001, amb dades de l’INE. Elaboració pròpia.

tre grans categories: analfabets; estudis primaris; estudis secundaris i estudis superiors. Com a variable de referència s’ha triat la categoria d’estudis primaris, representada en totes les nacionalitats.

Dues variables més fan referència a l’estructura de la llar. Aquesta s’ha considerat com un dels factors que intervenen en la segregació, des d’una vessant demogràfica (Rhein, 1988), i a partir de la seva estructura i dimensió. D’una banda s’ha utilitzat la divisió en cinc categories del tipus de llars (vegeu Laslett, 1972): unipersonals, sense nucli, nuclears simples, nuclears complexes i múltiples, entenent que la pertinença a una estructura de la llar sobrerepresenta-

24Treballs de la SCG, 64, 2007 Jordi Bayona i Carrasco

da en una etapa primerenca del procés migratori (Domingo, Brancós i Bayona, 2002), és a dir, llars sense nucli, llars nuclears complexes i llars múltiples, pot trobar-se relacionada positivament amb la concentració. Al mateix temps, s’ha considerat si l’individu resideix en una llar amb presència de població de nacionalitat espanyola o bé en una llar on tots són estrangers. D’entrada es podria esperar una major propensió a la concentració entre aquelles llars compostes tan sols per població estrangera. L’estructura nuclear simple i les llars on no tots són estrangers són les que s’han escollit com a referència.

Totes aquestes variables s’han tractat conjuntament en un model de regressió logística (vegeu la taula 4). Les tres variables restants que s’havien seleccionat s’han decidit tractar en un model a part (vegeu la taula 5). Aquestes tres variables esmentades fan referència al règim de tinença de l’habitatge,a la densitat d’ocupació i amb la qualitat de l’habitatge,i no es troben lligades de manera estreta a l’individu, i sí a l’habitatge on resideix. L’habitatge, sota el prisma de l’estructura del mercat immobiliari de la ciutat s’ha considerat com un dels components explicatius de la segregació i concentració de la població estrangera (Kemper, 1998). Així, la intenció del model és definir el tipus i qualitat de la residència vinculada a la concentració. En la tinença es consideren tres categories, propietat (que serà la categoria de referència), lloguer i altres situacions, que tot i els pocs casos amb que compta aquesta variable, no s’ha pogut relacionar en la concentració amb cap de les altres dues. L’accés a la propietat teòricament s’hauria de trobar estretament associada a una menor concentració residencial. En segon lloc tenim l’estat de l’habitatge, variable del Cens d’habitatges recollida pels agents censals, i per tant deslligada de la percepció dels seus residents. S’ha dividit la variable en dues, és a dir, si es considera l’estat de l’habitatge com a bo o no. La categoria de referència utilitzada ha estat la segona. L’accés a un habitatge en millors condicions s’hauria d’enllaçar amb la desconcentració per la majoria de nacionalitats. En tercer lloc, s’ha calculat la variable de densitat, posant en relació la superfície de l’habitatge amb el nombre de residents en aquest. Quatre categories han estat considerades: menys de deu metres quadrats per habitant, entre deu i vint, entre vint i trenta, i més de trenta. La primera d’elles coincideix amb el llindar considerat en la sobreocupació (Colectivo Ioé, 2005; Myers i Baer, 1996), i que s’estima connectada amb la concentració. És aquesta mateixa categoria la que s’ha fet servir com a referència per la majoria de nacionalitats: entre les europees comunitàries, la poca representativitat d’aquesta entre el total de residents ens ha fet variar la categoria de referència, recorrent a la categoria situada en l’extrem contrari.

En les taules 4 i 5 es presenten els resultats de les regressions logístiques. Únicament s’han mostrat aquelles variables que han estat significatives en el model conjunt, obviant-ne les altres. S’ha de considerar que les Exp(?) són els coeficients exponencials de la regressió logística, presentats d’aquesta manera per facilitar-ne la lectura (també coneguts com a odd ratio). Els resultats es llegeixen prenent el valor 1 com a absència de diferència, que indicaria que es

comportaria com la categoria de referència de la variable, si se situa per sobre d’aquest valor ens indicarà una major concentració associada a aquesta variable, i per sota una menor concentració. El valor Sig. que l’acompanya ens informa de la significació de la categoria, entenent que és realment significativa quan es troba per sota de 0,05 i que no podem assegurar la seva influència en els valors que se situen per sobre.

L’anàlisi dels resultats

Els resultats de la regressió logística es presenten a continuació per cada una de les deu nacionalitats, en primer lloc el model referit a les variables sociodemogràfiques, i en segon lloc el de les característiques de l’habitatge. Abans de passar als resultats, però, en la taula 3 es mostra la proporció de residents de cada nacionalitat que trobem en les seccions censals definides com a concentrades. Aquestes proporcions, oscil·len entre un màxim del 71,9% dels filipins fins a un mínim del 24,6% dels argentins, considerant tan sols la població de setze anys i més (amb una gradació entre nacionalitats i unes proporcions de residents concentrats que ens recorda de manera evident la de l’índex de segregació abans presentat). S’ha de considerar que el fet de viure en concentració o no, delimitat a partir del valor atribuït a la secció censal, no es correspon amb viure en una mateixa zona per les nacionalitats, i sí amb una major presència de compatriotes.

Taula 3

Proporció dels residents en seccions censals definides com a concentrades per cadascuna de les nacionalitats

Font: Elaboració pròpia a partir de l’estadístic Gi(d)* i les dades del Cens de 2001 (Idescat).

Per un cantó, els models referits a les nacionalitats europees comunitàries ens aporten resultats en una mateixa direcció. En els casos d’alemanys i italians, viure en seccions concentrades es correspon a viure en àrees dels districtes de Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample i en algunes zones de Ciutat Vella (en un procés incipient de gentrificació l’any 2001). Entre un quaranta-tres i quaranta-vuit per cent d’aquests els trobem en seccions de concentració. Les característiques que ens informen d’una major probabilitat de trobar-se en aques-

aula4

M odelexplicatiudelaincidènciadelaconcentracióterritorialentrelapoblaciódenacionalitatestrangeraaB ar celona,2001

E dat 16-24 1,3050,1170,8050,0761,0890,440--0,8590,001--0,9620,574--0,8370,156-25-44 ref.ref.ref.ref.ref.ref. ref.ref. ref.ref. ref.ref. 45imés 1,6750,0031,2910,0470,8030,098--0,8270,010--1,3930,000--0,6760,007--

T ipologiadelallar

U nipersonals 0,4850,0001,1240,2571,6080,0000,9210,6130,7140,0470,6640,0030,8040,0780,7860,2330,6730,1411,8390,015

S ensenucli 0,6910,0081,1760,0951,6670,0001,3710,0031,3160,0060,8550,0650,8950,1760,8280,1491,4100,0221,6070,010

N uclearssimples ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.

N uclearscomplex es1,0080,9550,7850,0161,2480,0411,3560,0021,7110,0001,1810,0130,8340,0141,3030,0111,6450,0001,3290,138

Múltiples 1,3880,2580,6690,0221,2980,0811,4320,0001,7100,0001,2280,0091,1180,2321,270,0281,7310,0001,4540,067

1,2640,0271,2530,012--0,9280,4060,8070,0021,0100,907--0,8150,148----

A ctivitat

I nactius

A turats 0,6130,0080,6550,002--1,2340,0490,8970,1850,7240,004--1,3730,038----

O cupats(cat.baixa) 0,8220,1950,790,019--1,2680,0040,8810,040,9620,607--1,0010,993----

O cupats(cat.alta) ref.ref.ref.ref. ref.ref.ref.ref.ref.ref. ref.ref.

ref.ref.ref.ref.

Pr esènciaNacionals

Algunestranger ref.ref.ref.ref. ref.ref.ref.ref.ref.ref.

Totsestrangers 2,2290,0001,3280,000--1,1420,0401,2550,0001,3820,000--1,4740,0002,4960,000--

Estudis

Analfabets --2,6740,0283,5450,003--1,0260,892--1,2660,0350,8710,6031,440,4370,7510,098

P rimaris ref.ref.ref.ref. ref.ref. ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.

S ecundaris --1,7570,0001,1260,236--0,8150,000--0,6760,0000,8260,0240,7570,0030,9040,322

S uperiors --2,4850,0000,9720,785--0,7750,000--0,4950,0000,7380,0190,6850,0020,6540,004

ref.ref.ref.ref.

S ex e H omes

D ones

--------------0,8290,0180,7650,002-F ont:Censdepoblacióde2001,elaboraciópròpia.

aula5

odelexplicatiudelaincidènciadelaconcentracióterritorialentr e lapoblaciódenacionalitatestrangeraaB ar celona,2001

0,5670,1610,2680,000 ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.

0,4520,0000,4170,0000,5040,0000,8220,0040,6950,0001,3020,0000,6590,0000,6850,0000,7200,0030,5980,000

<10m 2 /persona

10-20

20-30 0,6470,0000,5140,0000,5150,0000,6600,0000,6350,0001,0300,7390,5390,0000,4640,0000,5430,0000,6940,008

0,5910,0000,5320,0000,4140,0000,7930,0130,4230,0000,4170,0000,2100,0001,0280,845

>30 ref.ref.ref.ref.

T inença Pr opietat

0,7640,002--1,4610,0001,2110,0191,0930,1381,2130,0011,3430,0001,1540,1001,5580,000--

ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref. Lloguer

Altr es 0,7230,204--1,9920,0030,4040,0000,8030,1160,4280,0001,0860,6640,3310,0000,7110,220--

ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.ref.

Estatdel'E difici N obo

Bo ----0,4730,0000,5740,0000,6120,0001,3330,0000,3750,0000,5450,0000,2800,0000,5350,000

F ont:Censdepoblacióde2001,elaboraciópròpia.

28Treballs de la SCG, 64, 2007 Jordi Bayona i Carrasco

tes àrees passen per: 1) viure en llars on tots els seus components són estrangers (amb una menor intensitat entre els italians), 2) tenir nivells d’estudis més elevats (italians), no essent significatiu pels alemanys, 3) ser major de quaranta-cinc anys, que ens pot indicar un període d’estada major a la ciutat, 4) viure en llars nuclears simples, la resta de llars es troben relacionades amb la no concentració; 5) trobar-se inactius, mentre que una activitat en categories baixes o trobar-se aturat es trobarien relacionades amb una major dispersió; i 6) el sexe no esdevé significatiu en cap de les nacionalitats.

Aquests resultats ens reafirmen la idea que els residents europeus comunitaris mostren unes pautes residencials que es poden equiparar als barcelonins amb majors possibilitats econòmiques. El nivell d’estudis o la categoria de l’activitat funcionen en aquesta direcció. En sentit contrari, el fet de no viure en concentració es relaciona amb viure en llars amb espanyols, amb un nivell d’estudis menor, i amb viure en tipologies de la llar com les unipersonals o sense nucli per als alemanys. Per als italians, en aquesta darrera variable, la dispersió es relaciona amb les llars complexes i múltiples, on s’hauria de comprovar quin és l’efecte del país de naixement en aquesta variable (en referència a l’alta proporció d’italians nascuts a l’Argentina, que poden mostrar unes estructures de la llar més relacionades amb un estadi inicial del procés migratori).

Entre els residents no comunitaris, es destaca: 1) la importància del tipus de la llar en la distribució és major de l’esperada, ja que intervé en gairebé totes les nacionalitats. Les llars nuclears simples, és a dir, aquelles formades per parelles o monoparentals amb o sense fills sense altres residents a la llar, són les que es relacionen preferentment amb la dispersió, en alguns casos essent el tipus de llar més lligat amb aquest fet, i que podria correspondre’s amb una segona etapa del procés migratori, amb un major assentament que es relaciona amb la dispersió, amb la reunificació familiar o amb la composició d’una nova llar. Tant sols entre els marroquins les llars nuclears simples es relacionen amb la concentració; 2) a major edat, menor concentració. L’edat és un factor que intervé de manera prou important en la no concentració, podent ser un reflex de l’any d’arribada al país, a excepció altra vegada dels marroquins; 3) el sexe és únicament determinant en les nacionalitats amb desequilibris més acusats quan aquests es corresponen amb una presència de dones molt més nombrosa (filipines i dominicanes), i es relaciona amb la dispersió; 4) un major nivell d’estudis és sinònim, generalment, de dispersió, amb una intensitat força notable per marroquins o pakistanesos. Les característiques sociodemogràfiques del col·lectiu mantindran una gran importància en la dispersió; i 5) l’activitat únicament és significativa entre els llatinoamericans, tot i que no sempre en el mateix sentit en funció de la dispersió existent en les característiques dins de la nacionalitat considerada (la dispersió de les ocupacions altes pels colombians), o de la presència a Ciutat Vella (equatorians i peruans).

En el segon model, on s’observa l’efecte de les característiques de l’habitatge, trobem que el seu estat, a excepció dels alemanys i italians, intervé per la resta de nacionalitats en el model explicatiu. Entre els estrangers comunitaris,

l’estat de l’edifici no es relaciona amb la presència en unes seccions o altres del municipi, coincidint amb una qualitat de l’habitatge força elevada general. En una nacionalitat més, aquesta variable intervé de manera positiva en la concentració, és a dir, les possibilitats de trobar-se concentrat augmenten si l’estat de l’edifici és bo. És el cas dels peruans, on les seccions de concentració no es corresponen amb una presència a Ciutat Vella, coincidint amb una de les nacionalitats amb major temps d’estada a la ciutat. Per la resta de nacionalitats, el fet d’accedir en un edifici en bones condicions està en connexió amb la desconcentració, amb valors prou significatius (entre el 0,28 dels filipins i el 0,61 dels equatorians), i de pes superior que qualsevol de les categories sociodemogràfiques del model anterior.

La segona variable, la densitat, intervé en el model de les deu nacionalitats. S’han utilitzat categories de referència diferents en funció de la nacionalitat. Així, entre els europeus comunitaris, i en comparació a aquells que disposen de més de trenta metres quadrats per cap, la concentració és menor. És a dir, la categoria de referència és la que es relaciona millor amb la concentració. Per laresta de nacionalitats, un increment en els metres quadrats disponibles s’associa sempre amb una menor concentració. Entre els peruans difereix lleugerament la situació, la major concentració es produeix en els que disposen d’entre 10 i 20 metres quadrats, per sobre es tendeix a la desconcentració. Concentració i sobreocupació es trobaran estretament relacionats pels estrangers extracomunitaris, amb independència dels valors de segregació abans esmentats, evidenciant un feble lligam entre valors de segregació i condicions d’habitabilitat (Bayona, 2007)

Finalment, la tercera variable és la tinença. De les variables que s’han introduït en aquest segon model és la que intervé en menys ocasions, en vuit de les deu nacionalitats. La tinença no és significativa entre equatorians i pakistanesos (ambdós casos caracteritzats per l’arribada recent, al voltant de l’any 2001, i el predomini del lloguer), però tampoc entre els dominicans ni entre els italians. Per la resta de nacionalitats, la propietat es relaciona amb la concentració en el cas dels alemanys, mentre que lloguer i concentració es trobaran vinculats en la resta (en un valor que arriba entre els filipins a trobar-se en un 58%). Un habitatge en lloguer és sinònim de viure en concentració. Canvis en el règim d’accés a l’habitatge poden trobar-se estretament relacionats amb la dispersió, o com a mínim amb un canvi de residència en el municipi que signifiqui canviar de barri.

Conclusions: la recent arribada i el mercat d’habitatge com a determinants de la distribució

Els principals canvis en la distribució espacial de la població de nacionalitat estrangera durant els anys noranta a la ciutat de Barcelona es resumeixen en el desplaçament de les zones amb major presència d’estrangers des dels districtes

30Treballs de la SCG, 64, 2007

Bayona i Carrasco

amb millor renda i qualitat de l’habitatge, cap aquells caracteritzats per una renda més baixa i pitjors condicions del parc d’habitatges. Aquesta evolució està lligada a l’increment dels fluxos migratoris i el canvi en la composició de la població estrangera, en especial al decreixent pes dels europeus comunitaris. El centre històric, en el districte de Ciutat Vella, esdevé llavors el principal punt d’implantació de residents estrangers, paper relacionat directament amb la funció d’acollida de la immigració extracomunitària que exerceix, sobretot, fins a 2001. Des d’aquest recompte en endavant, són els barris construïts en la dècada dels seixanta a raó d’antics processos migratoris els que adquireixen, cada cop més, un paper més rellevant en la distribució, coincidint amb una major assentament a la ciutat.

L’entrada en aquests barris es produeix tant per la major dispersió territorial que mostren els col·lectius americans i europeus extracomunitaris, com per un segon moment d’inserció entre els africans i la majoria de nacionalitats asiàtiques. Les característiques del parc d’habitatges i l’assentament lligat a un segon moment del procés migratori semblen determinants en la distribució en un barri o altre de la ciutat. Per sobre d’altres fets, la concentració i segregació en el territori s’han de relacionar directament, a hores d’ara, amb els diferents etapes del procés migratori.

En aquest sentit, les dades del Cens de 2001 ens informen, per sobre d’altres fenòmens, de la recent arribada de la població de nacionalitat estrangera a la ciutat. És per tant, un bon instrument per observar aquest primer moment d’incorporació a Barcelona de la major part d’estrangers. L’anàlisi de les característiques socioeconòmiques dels residents estrangers ens aporten un element interpretatiu essencial en la concentració. Aquestes condicionen, i condicionaran encara més en un futur proper les pautes territorials d’assentament.

Així, per les nacionalitats europees comunitàries, la concentració territorial es troba associada amb majors possibilitats econòmiques, repetint el model residencial de les classes més benestants de la ciutat. Únicament entre els més joves, i en els darrers anys, apareix Ciutat Vella com a espai d’implantació, fet lligat a una revalorització del centre urbà. Per la resta de nacionalitats, la dispersió es troba relacionada amb uns nivells educatius superiors per bona part de les nacionalitats, i possiblement amb un major temps d’estada a la ciutat.

Les característiques del mercat immobiliari esdevenen llavors determinants en la distribució, i especialment en la concentració en el territori. L’accés a l’habitatge, especialment entre els primers migrants, condiciona per sobre d’altres variables la distribució espacial de la població estrangera. La tinença de l’habitatge, en un context com el barceloní on la propietat és majoritària, provoca que la preeminència del lloguer coincidint amb uns estadis inicials caracteritzats per la recent arribada a la ciutat, sigui la variable discriminant més destacada. Això que és cert per l’any 2001, no té perquè reproduir-se amb posterioritat, ni de la mateixa manera per a totes les nacionalitats. Les reduïdes dimensions del mercat immobiliari en règim de lloguer, conjuntament amb

Jordi

un major assentament a la ciutat, han de redistribuir la població estrangera en el municipi en funció de les seves possibilitats econòmiques. L’accés a un habitatge en millors condicions (més metres quadrats i un millor estat), o el canvi de tinença cap a la propietat (reproduint la pauta de la resta de barcelonins), significarien una major presència en altres barris del municipi. Aquest fet, que ja s’acompleix en major mesura entre els europeus comunitaris i els americans, progressivament s’hauria d’anar generalitzant per la resta de població de nacionalitat estrangera, i estaria al darrera dels intensos creixements dels percentatges d’estrangers que s’observen en barris perifèrics de la ciutat, o fins i tot dels forts creixements dels municipis veïns.

Bibliografia

AMERSFOORT, Hans van (1987). “Résidence et groupes ethniques dans les villes néerlandaises: classe, race, ou culture?”. Revue Européenne des Migrations Internationales [Poitiers], vol. 3, núm. 3, p. 91-115.

ANSELIN, L. (1995). “Local Indicators of Spatial Association-LISA”. Geographical Analysis [Columbus, Ohio], núm. 27 vol. 2, p.93-115.

BAYONA, Jordi (2007). “La segregación residencial de la población extranjera en Barcelona: ¿una segregación fragmentada?”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], vol XI, núm. 235. <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-235.htm>

BAYONA, Jordi (2006). Factors sociodemogràfics de la distribució espacial de la població de nacionalitat estrangeraaBarcelona.Tesi Doctoral. Departament de Geografia de la UAB.

BAYONA, Jordi; BLANCO, Maria José (2004). “Pautes d’associació en l’espai de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 43, p. 107-122.

BAYONA, Jordi; DOMINGO, Andreu (2005). “Actividad y territorio: la localización de la población extranjera en Barcelona”. Cuadernos de Geografía [València], núm. 77, p.19-40.

BRUN, Jacques (1994). “Essai critique sur la notion de ségrégation et sur son usage en géographie urbaine”. A: BRUN, Jacques; RHEIN, Catherine [eds.] La segregation dans la ville. París: L’Harmattan, p. 21-58.

CASTLES, Stephen; KOSACK, Godula (1984). Los trabajadores inmigrantes y la estructura de clases en la Europa Occidental. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica.

CLARK, William A. (1986). “Residential Segregation in American Cities: A Review and Interpretation”. Population Research and Policy Review [Dordrecht], núm. 5; p.95-127.

COLECTIVO IOÉ (2005). Inmigración y vivienda en España. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales. Documentos del O bser vatorio Permanente de la Inmigración.

32Treballs de la SCG, 64, 2007

Jordi Bayona i Carrasco

D OMINGO , Andreu (2006). “La immigració actual a Espanya”. A: SERAFÍ BERNAT, Joan; GIMENO, Celestí [eds.] Migración e interculturalidad . De lo global a lo local. Castelló de la Plana: Univesitat Jaume I, p. 93-120.

DOMINGO, Andreu; BAYONA, Jordi (2002). “Habitatge i assentament de la població de nacionalitat estrangera als barris de Barcelona, 1991-2001”. Qüestions d’Habitatge, núm. 8 [Patronat Municipal de l’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona].

DOMINGO, Andreu; BRANCÓS, Inès; BAYONA, Jordi (2002). “Estrategias migratorias y estructuras del hogar en Cataluña, 1996”. Papers de Demografia [Bellaterra], núm. 202.

ESTEVE, Albert (2005). “Concentración y asociación espacial del poblamiento: una aplicación a Cataluña en el siglo XX”. Estudios Geográficos [Madrid], tom LXVI, núm. 259, p. 481-505.

GETIS, Arthur; ORD, J. Keith (1992). “The Analysis of Spatial Association by Use of Distance Statistics”. Geographical Analysis [Columbus, Ohio],núm. 24 vol. 3, p. 189-206.

H ARVEY , David (1989). The Urban Experience . Baltimore: Johns Hopkins University Press.

KEMPEN,Ronald Van; ÖZÜEKREN,Sule (1998). “Ethnic Segregation in Cities: New Forms and Explanations in a Dynamic World”. Urban Studies, vol. 35, núm. 10, 1998, p. 1.631-1.656.

KEMPER, Franz-Josef (1998). “Restructuring of Housing and Ethnic Segregation: Recent Developments in Berlin”. Urban Studies, vol. 35, núm. 10, p. 1.765-1.789.

K ESTELOOT ,Christian; Van der H AEGEN ,Herman (1997). “Foreigners in Brussels 1981-1991: Spatial Continuity and Social Change”, Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie [Amsterdam], vol. 88, núm. 2, p. 105-119.

LASLETT, Peter (1972). “Introduction: The History of the Family”. A: LASLETT, P. [ed.] Household and Family in Past Time. Cambridge: Cambridge University Press, p. 1-86.

MASSEY,Douglas S. (1996). “The Age of Extremes: Concentrated Affluence and Poverty in the Twenty-First Century”. Demography [Chicago], vol. 33, núm. 4, p. 395-412.

MUÑOZ-PÉREZ, Francisco; IZQUIERDO, Antonio (1989). “L’Espagne, pays d’immigration”. Population [París], vol. 2, p. 257-289.

MYERS, Dowell; BAER, William (1996). “The Changing Problem of Overcrowded Housing”. Journal of the American Planning Association [Cambridge, Mass.], vol. 62, núm. 1, p. 66-85.

ORD, J. Keith; GETIS, Arthur (1995). “Local Spatial Autocorrelation Statistics: Distributions Issues and Application”. Geographical Analysis [Columbus, Ohio], núm. 27, vol. 4,p. 287-305.

PASCUAL, Àngels; CARDELÚS,Jordi (1998). “Migracions a Catalunya: entre la mobilitat i l’assentament”. A: GINER,Salvador [dir.] La Societat Catalana,

p. 189-200, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya.

PÉREZ, Maria del Mar (2004). “La Llei d’Estrangeria i l’accés a les dades del Padró”. A: AJA, Eliseo; NADAL, Mònica [dirs.] La immigració a Catalunya avui. Anuari 2003.Barcelona: Fundació Jaume Bofill, p. 71-82.

PUJADAS, Isabel; GARCÍA, Arlinda (2005). “Movilidad residencial y polarización social: la diferenciación de los nuevos espacios residenciales en la Región Metropolitana de Barcelona”. A: Espacios públicos, espacios privados: un debate sobre el territorio. Actas del XIX Congreso de la AGE. Santander, Cd-ROM.

PUMARES, Pablo (2003). “La inmigración en España: perspectivas desde el territorio”. A: AUBARELL, Gemma [dir.] Perspectivas de la inmigración en España. Una aproximación desde el territorio. Barcelona: Icària-Antrazyt, p. 177-204.

SALT, John, CLARKE, James; SCHMIDT, Sandra (2000). Patterns and trends in international migration in Western Europe. Brusel·les: Eurostat, European Comission.

RHEIN, Catherine (1998). “The Working Class, Minorities and Housing in Paris, the Rise of Fragmentations”. Geojournal [Dordrecht], núm. 46, p. 51-62.

VÁZQUEZ VARELA, Carmen (2003). “Inmigración extranjera y renta familiar disponible en la Comunidad de Madrid: pautas de localización y relaciones espaciales”. A: MORENO, Antonio [coord.] La distribución espacial de la renta en la Comunidad de Madrid. Madrid: Instituto de Estadística. Comunidad de Madrid.

Migració i segregació residencial a la Regió

Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès com a elecció residencial per a les categories professionals altes1

Resum

Montserrat Coll Noguera

Departament de Geografia Humana Universitat de Barcelona sanchezcoll@telefonica.net

Isabel Pujadas Rúbies

Departament de Geografia Humana Universitat de Barcelona ipujadas@ub.edu

En aquest article pretenem analitzar el binomi mobilitat residencial i segregació social a partir de la singularitat d’un cas, el de Sant Cugat del Vallès, que ha esdevingut el municipi amb major volum d’immigrants de categories professionals altes dins de la Regió Metropolitana de Barcelona, en els darrers vinti-cinc anys. Efectivament els màxims creixements d’habitants, d’habitatges i d’immigrants d’estatus social elevat fan de Sant Cugat un exemple interessant d’estudi.

1. Aquest article està vinculat al projecte de recerca “Ciudad difusa y movilidad residencial”, del Plan Nacional I+D+i SEC2003-09565-C02-02, dirigit per la Dra. Isabel Pujadas, amb la col·laboració de l’equip format per A. García, R. Pujadas, M. Coll i P. Prats. Treballs de la Societat

36Treballs de la SCG, 64, 2007

Coll Noguera i Isabel Pujadas Rúbies

L’article està estructurat en tres parts ben diferenciades. En la primera es presenten les noves dinàmiques demogràfiques i migratòries de la Regió Metropolitana de Barcelona per tal de comparar les zones emigratòries amb les immigratòries i de mostrar la importància de Sant Cugat del Vallès en aquesta etapa de redistribució de la població cap a municipis de baixa densitat. A la segona part, s’expliquen les relacions migratòries de Sant Cugat del Vallès amb la resta de la regió metropolitana, relació marcada per la dependència amb Barcelona i Rubí separadament. A la darrera, s’analitzen els comportaments migratoris segons les categories professionals i la seva implicació territorial per tal d’interpretar els processos d’elecció residencial i de segregació social dels nous espais residencials. Analitzarem els fluxos dels migrants per nivells professionals i diferenciarem la immigració de l’emigració per tal de separar el perfil professional dels antics i dels nous residents.

Paraules clau: mobilitat residencial, habitatge, segregació social, Regió Metropolitana de Barcelona

Resumen

Migración y segregación residencial en la Región Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès como elección residencial para las categorías profesionales altas

En este artículo pretendemos analizar el binomio movilidad residencial y segregación social a partir de la singularidad que presenta el caso de Sant Cugat del Vallès, que se ha convertido en el municipio con mayor número de inmigrantes de categorías profesionales altas dentro de la Región Metropolitana de Barcelona, a lo largo de los últimos veinticinco años. Efectivamente, los máximos crecimientos de habitantes, de viviendas y de inmigrantes de estatus social elevado hacen de Sant Cugat del Vallès un caso interesante para su estudio.

El artículo se estructura en tres partes bien diferenciadas. En la primera parte, se presentan las nuevas dinámicas demográficas y migratorias de la Región Metropolitana de Barcelona para, de este modo, poder comparar las zonas emigratorias con las inmigratorias y demostrar el protagonismo que este municipio ha tenido en esta etapa de redistribución de la población hacia municipios de baja densidad. En la segunda parte, se explican las relaciones migratorias de Sant Cugat del Vallès con el resto de la Región Metropolitana, relación marcada por la dependencia con Barcelona y Rubí, separadamente. En la última parte, se analizan los componentes migratorios según las categorías profesionales y su implicación territorial, para así poder interpretar los procesos de elección residencial y de segregación social de estos nuevos espacios residenciales. Analizaremos los flujos de los migrantes por niveles profesionales y diferen-

Migració

ciaremos la inmigración de la emigración, para poder separar el perfil profesional de los antiguos y de los nuevos residentes.

Palabras clave: Dispersión residencial, movilidad residencial, sostenibilidad, espacio de vida, vivienda, segregación social.

Abstract

Migration and residential segregation in Metropolitan Region of Barcelona: Sant Cugat del Vallès as a residential destination of high categories

In this paper the singularity of Sant Cugat del Vallès, a municipality from the Metropolitan Area of Barcelona will be analyzed. Sant Cugat del Vallès shows a pronounced urban expansion together with the maximum absolute values in its population growth rate compared with the remaining municipalities of the Area. Additionally it has attracted a great proportion of the emigration of Barcelona, especially people belonging to the high professional categor y or people with a high degree of education. Therefore this municipality shows two particularities that motivate its study: a high population growth and a very selective migration characterized by the high professional level of the migrants.

The paper has been structured into three clearly differentiated parts. In the first part the new demographic and migratory dynamics from the Metropolitan Area of Barcelona will be presented, with the purpose to compare the emigratory and the immigratory areas between them and to evidence the relevance of Sant Cugat del Vallès in this period of redistribution of the population towards low-density municipalities. In the second part the migratory relations between Sant Cugat del Vallès and the remaining municipalities of the Metropolitan Area will be described. In the last part of this paper, several migratory behaviours will be distinguished, according to the socio-professional categories and their territorial implications, in order to study the processes of residential choice and which is the impact of these processes in the new metropolitan zones. The migratory fluxes will be analyzed basing on the different professional levels, distinguishing immigration from emigration in order to evidence how the arrival of the new residents, having in general a high socioprofessional category, is accompanied by the emigration of a great number of the former inhabitants of Sant Cugat del Vallès towards new residential destinations with more reasonable prices.

Key words: Residential dispersion, residential mobility, sustainability, life space, housing, social segregation.

38Treballs de la SCG, 64, 2007 Montserrat Coll Noguera i Isabel Pujadas Rúbies

1. Dinàmica migratòria a la Regió Metropolitana de Barcelona: l’opció per les noves perifèries residencials

El canvi en el creixement demogràfic de les grans ciutats de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) a favor dels municipis de menor grandària des de finals dels anys setanta ha donat lloc a l’expansió de urbanisme de baixa densitat i a la segregació dels nous espais residencials per categories socials. Per altra banda, la descentralització d’una gran part de l’activitat productiva i del terciari, acompanyat per l’ampliació de la infraestructura viària, han ampliat la suburbanització i han donat pas al reforçament de l’estructura polinuclear de la regió metropolitana. Tots aquests processos han contribuït a l’increment continuat de la mobilitat residencial.

Per analitzar la mobilitat residencial, definida pel canvi de municipi de residència a l’interior de la regió metropolitana, s’han utilitzat com a fonts bàsiques les Estadístiques de Variacions Residencials (EVR), que recullen els canvis anuals de municipi de residència i les dades del cens del 2001. En ambdós casos s’han realitzat dues explotacions específiques amb microdades d’individus. D’una banda, amb les microdades de les Estadístiques de Variacions Residencials s’ha diferenciat la migració metropolitana de la resta de corrents migratoris (resta de Catalunya, resta d’Espanya, estranger), amb les quals s’han dut a terme les matrius migratòries segons l’origen i destí municipal del migrants de la RMB. D’altra banda, s’ha realitzat una classificació dels migrants de la RMB del període 1991-2001, amb dades del cens de l’any 2001, segons la seva categoria professional.

Barcelona, entreels anys 1981 i 2001, ha perdut 250.000 habitants i la seva àrea més propera 110.000, a favor de l’augment de la resta de la primera corona, en 100.000 habitants i, principalment de la segona corona que ha crescut en més de 400.000 habitants. Els municipis amb més habitants acompanyen Barcelona en pèrdua de població, mentre que els municipis de menor ordre, entre 10.000-50.000 i els menors de 10.000 habitants, són els principals receptors dels nous residents.

La taula 1 recull l’evolució dels municipis de la RMB classificats per grandària de població i diferenciant les etapes més significatives dels darrers quaranta anys. Fins a finals dels anys setanta del segle XX el creixement de població es va concentrar als municipis grans i els suburbis propers a Barcelona. Els creixements van ser ràpids i intensos. Els municipis de més de 100.000 van duplicar la seva població entre 1960 i 1981 i els de més de 50.000 van triplicar el nombre d’habitants. La jerarquia del creixement seguia l’ordre de major a menor segons la mida de la població, excepte en el cas de la ciutat central que ja havia cedit el seu protagonisme a la resta de municipis grans. Entre 1981 i 1991 la situació era totalment diferent, ja que tant Barcelona com els altres municipis grans perdien població i en guanyaven els municipis d’ordre inferior.

Finalment, les taxes de creixement demogràfic del decenni 1991-2001 han estat inversament proporcionals a la grandària de la població: els increments

Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès...39

Taula 1

Creixement segons la grandària de la població 1960-2001

Creixement absolut

Creixement relatiu (%)

Grandària 1960-19811981-19911991-20011960-19811981-19911991-2001

Barcelona 226.077-109.085-139.65814,81-6,22-8,5

100.000 - 300.000619.612-30.794-51.650127,86-2,79-4,81

50.000 - 99.999310.07516.60320.042315,564,074,72

10.000 - 49.999471.27684.472166.949167,3711,2219,94

2.000 - 9.99985.09457.518107.86182,2530,5143,83

<2.000 -5056.83222.424-1,5421,1557,30

Sant Cugat 19.3007.65021.431162,4024,5355,18

Total RMB1.711.62925.546125.96867,730,602,95

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades censals

relatius han augmentat a mesura que ha disminuït la població municipal. S’ha invertit, de manera molt evident, la jerarquia del creixement que durant dècades havia caracteritzat els procés d’urbanització. La dispersió de la població s’ha generalitzat en tot el territori metropolità.

El cas de Sant Cugat del Vallès és força il·lustratiu: ha triplicat la seva població entre 1970 i 2001, passant de 20.669 a 60.265 habitants, i ha aconseguit el major volum de saldo migratori de tots els municipis de la RMB entre 1991 i 2001. A la figura 1, Sant Cugat del Vallès limítrof de Barcelona sobresurt per el cercle més grans de migrats nets.

Taula 2

Evolució de la migració a Sant Cugat del Vallès ia la RMB període 1982-2004

Xifres absolutesTaxa anual (‰)Taxa promig RMB (‰)

Immi-Emi-MigracióImmi-Emi-Migració Immi-Emi-Migració

Períodegrantsgrantsnetagraciógraciónetagraciógracióneta 1982-19852.9473.096-14922,323,5-1,19,712,6-2,9 1987-19905.0952.6562.43934,317,916,414,916,0-1,0 1992-19958.7673.6615.10650,921,229,62,51,21,3 1997-200014.6635.7328.93168,226,741,531,631,60,0 2001-200413.5589.5314.02753,637,715,943,842,31,5

Font: Elaboració pròpia a partir de les EVR.

La immigració, registrada amb les altes del padró municipal, ha crescut intensament des de principis dels anys vuitanta del segle XX. La dècada dels noranta ha estat, per a Sant Cugat del Vallès, la de major atracció migratòria, amb taxes d’immigració dues vegades superiors a les de tot el conjunt de la RMB.

40Treballs de la SCG, 64, 2007

Montserrat Coll Noguera i Isabel Pujadas Rúbies

Figura 1

Migració neta per municipis. Promig anual 1992-2000

Font: Elaboració pròpia a partir de las EVR.

Els primers anys de la dècada de 1991-2001 les taxes que apareixen són una mica més baixes, però encara estan per sobre de tota la RMB.

En el període 1997-2000, la procedència de la immigració és, majoritàriament, d’origen metropolità, tot i que la migració estrangera és fa palesa cada dia més. La immigració metropolitana significa el 78,40 % del total de immigrants, la de la resta d’Espanya el 15,20 % i la immigració internacional el 6,40%.

L’atracció residencial de Sant Cugat ha estat motivada, bàsicament, en l’acumulació de diverses causes, entre les que cal assenyalar les següents: a) l’existència d’un nucli urbà que compta amb un valor patrimonial afegit per la presència del monestir romànic; b) una llarga tradició com enclavament de segona residència per classes altes, tot i que no exclusivament; c) la implantació a la perifèria d’aquest municipi d’un terciari avançat, des de facultats i centres universitaris (Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat Internacional de Catalunya) fins a centres de negocis i de serveis especialitzats; d) la proximitat a Barcelona, ben comunicada per ferrocarril i autopistes i la construcció d’una via ràpida de peatge (túnel de Vallvidrera) que comunica la zona alta de Barcelona amb el barris residencials de Sant Cugat; e) les condicions ambientals de baixa densitat de població i alt valor paisatgístic; f) els canvis de preferències residencials de la classe mitanaalta cap a nuclis de baixa densitat i les opcions per a habitatges unifamiliars; g) les polítiques municipals dirigides a la construcció d’habitatges per a una

població d’alt nivell adquisitiu; h) i cal tenir present, finalment, el prestigi social de viure a Sant Cugat del Vallès, un dels municipis amb els preus d’habitatges més elevats de tota la regió metropolitana de Barcelona.

Per tots aquests motius, Sant Cugat del Vallès s’ha convertit en una de les destinacions preferides per una bona part de la població de Barcelona i ha transformat a Sant Cugat del Vallès en el centre del seu nou espai de vida.

3. Les relacions migratòries de Sant Cugat del Vallès amb la Regió Metropolitana de Barcelona

La mobilitat residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona es caracteritza per ser un fenomen generalitzat que afecta la totalitat del territori. Els canvis de residència municipals no han deixat d’augmentar: d’unes 20.000 migracions anuals al 1982, s’ha passat a 150.000 a principis de la dècada actual. No obstant això, aquestes migracions obeeixen especialment a necessitats d’habitatge, molt sovint de major confort i superfície, i solen ser de recorreguts curts, cap a espais pròxims i molt sovint llocs coneguts.

La totalitat dels municipis participa en la redistribució i dispersió actual de la població, tot i que Barcelona i els municipis de major grandària són els que tenen un major pes demogràfic. La intensificació de la mobilitat residencial presenta uns paràmetres de força regularitat que ajuden a comprendre les noves dinàmiques territorials (Pujadas, 2005). Les taxes d’emigració metropolitana presenten valors relativament similars entre els diferents municipis i entre les distintes grandàries de població, resultat que s’ha d’interpretar com a mostra dela generalització del procés de dispersió i redistribució de la població. L’elecció d’una nova residència en un municipi diferent és una opció molt freqüent a la RMB.

L’emigració no és, doncs, una expulsió des dels municipis més grans cap a les noves perifèries residencials, sinó, més aviat l’ampliació del mercat de l’habitatge a tot el territori metropolità, de tal manera que l’intercanvi de residents entre municipis és un fet comú. No obstant això, els migrants metropolitans es dirigeixen de forma preferent cap als municipis més propers. Cada ciutat articula al seu voltant un nou espai residencial on envia una part destacada dels seus migrants; són nous barris residencials vinculats a ciutats que han esgotat en gran part la seva superfície residencial. Terrassa, Sabadell, Granollers, Vilafranca del Penedès, Mataró, entre d’altres, són exemples de l’expansió urbana de les ciutat mitjanes.

Barcelona presenta una situació diferent que convé destacar. D’una banda, la taxa d’emigració ha estat molt més reduïda que la majoria d’altres ciutats. La propensió a sortir de la ciutat central és sensiblement menor, fet que demostra que manté una oferta diversificada i un atractiu residencial notablement elevat. Per altra banda, Barcelona té un paper hegemònic en la dispersió de població, no únicament pel seu pes demogràfic sinó també per l’expansió dels

42Treballs de la SCG, 64, 2007 Montserrat Coll Noguera i Isabel Pujadas Rúbies

seus migrants cap a tot el territori metropolità, des dels municipis més pròxims (casos de l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Badalona...), fins als pobles i urbanitzacions més allunyades al peu del Montseny o a l’interior del Garraf.

Seguint la lògica de les migracions residencials de curta distància observem com Sant Cugat del Vallès compleix el model general de proximitat i accessibilitat. Les relacions migratòries de Sant Cugat amb la resta de la RMB es poden resumir en dues situacions dominants: la immigració dominant de Barcelona capital (el 70% dels immigrants) i la relació migratòria, amb saldo negatiu, amb Rubí. Aquests dos casos són els que ens proposem interpretar.

Sant Cugat del Vallès té una localització geogràfica privilegiada dins el marc territorial de la RMB; es troba propera a Barcelona, però a una distància suficient que va permetre evitar el domini de Barcelona en èpoques de suburbanització d’alta densitat i, al mateix temps, Sant Cugat del Vallès es troba ben comunicada, ja que és a poca distància de dues ciutats madures com Sabadell i Terrassa. A més a més, està ben connectada dins la RMB a través de vies ràpides i dels ferrocarrils, tant els de la RENFE com els de la Generalitat.

Taula 3

Migracions metropolitanes 1997-2000.

Classificació jeràrquica de la migració neta de Sant Cugat del Vallés

Índex

Migraciód’efectivitat Relació

Municipi ImmigrantsEmigrantsnetamigratòriaI/E

Saldos migratoris negatius

Rubí 531924 -393 -0,2757,5

Terrassa 205246 -41 -0,0983,3

Castellbisbal 933 -24 -0,5727,3

Matadepera 1029 -19 -0,4934,5

Ullastrell 019 -19 -1,000,0

Saldos migratoris positius

Sabadell 171102 69 0,25167,6

Badalona 9221 71 0,63438,1

Sant Joan Despí 8716 71 0,69543,8

Cerdanyola del Vallès492274 218 0,28179,6

L’Hospitalet de Llobregat28254 228 0,68522,2 Barcelona 8.0531.286 6.767 0,72626,2

Total Sant Cugat del Vallès11.4944.0247.4700,48285,6

Font: Elaboració a partir de l’explotació de microdades de les EVR (Idescat).

Malgrat la posició central de Sant Cugat del Vallès a la comarca del Vallès Occidental, la sevarelació migratòria amb la comarca és reduïda, ja que sola-

Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès...43

Figura 2

Intensitat de la migració neta en relació amb Sant Cugat del Vallés

ment destaca la que té amb un dels municipi veïns, Rubí (i en menor mesura amb Terrassa i Cerdanyola del Vallès) i, per altra part, és dominant la seva vinculació migratòria amb Barcelona. Elvalor més alt de l’índex d’efectivitat migratòria (I-E/I+E) correspon a Barcelona, molt per sobre del valor mitjà, i la relació d’entrades i sortides arriba també al màxim valor en relació amb Barcelona, 625 immigrants per cada 100 emigrants. Per això podem deduir que Sant Cugat del Vallès exerceix una escassa atracció migratòria respecte els municipis del seu entorn comarcal més proper. Això té una explicació que afectaa la segregació social de les noves àrees residencials, tal i com veurem en el darrer apartat d’aquest text. La figura 2 posa amb evidència la importància de la relació migratòria de Sant Cugat del Vallès amb Barcelona i la reduïda intensitat amb els altres municipis limítrofs.

El saldo migratori negatiu més elevat es dóna amb el municipi de Rubí, a causa de la seva proximitat geogràfica i també perquè manté un flux important de mobilitat laboral. El saldo migratori negatiu ha anat augmentant de manera progressiva, la qual cosa significa una migració creixent de la població resident a Sant Cugat del Vallès cap a Rubí. Les dades estadístiques disponibles no ens permeten arribar a conclusions definitives, però sí que apuntem com a causa explicatival’elevat cost de l’habitatge a Sant Cugat del Vallès, resultat de la immigració selectiva per categories socials d’alt poder adquisitiu, que contribueix a la necessitat d’emprendre el camí cap a una nova destinació on es trobi un habitatge de menor cost.

Figura 3

Distribució de la població ocupada de categoria professional alta per seccions censals a Sant Cugat del Vallés i Rubí, Cens 2001

L’elecció de Sant Cugat com a nova destinació residencial per part de la classe mitjana-alta de Barcelona és un dels fluxos migratoris més consolidats a la RMB durant els darrers quinzeanys.

Una altra lectura diferent que cal considerar és la importància de la mobilitat bidireccional. Així es constata un flux de migrants entre Sant Cugat del Vallès i Barcelona que té certa rellevància estadística. No podem definir amb exactitud qui són aquests migrants, però sí que podem plantejar la hipòtesi de moviments de retorn cap a la ciutat central.

Les diferències de nivell social entre Rubí i Sant Cugat del Vallès es fan paleses a la figura 3 on s’ha representat la proporció de població de categoria professional alta per seccions censals. És un dels casos més significatius de barrera social entre dos municipis d’espais geogràfics contigus. Les proporcions de categoria professional alta són molt reduïdes en totes les seccions censals de Rubí. Ben el contrari que a Sant Cugat del Vallès, on es presenten proporcions molt elevades de població de categoria professional alta.

4. Mobilitat residencial segons les categories professionals: la segregació residencial

El cens de població del 2001 permet conèixer a través de microdades la professió dels migrants del període 1991-2001, els quals s’han classificat prèvia44Treballs

Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès...45

ment entre immigrants i emigrants segons l’origen metropolità (migració interna a la RMB) i la d’altres procedències. Les professions s’han agrupat en quatre grans categories, basades en la classificació que aplica l’Enquesta Metropolitana de Barcelona (1990, 1995, 2000). S’han calculat les taxes específiques d’emigració i d’immigració per categories professionals, les proporcions i la seva relació amb el conjunt de la RMB (RMB=100). Els resultats serviran per a verificar la hipòtesi fonamental d’aquest estudi: si la migració cap a les noves perifèries residencials està afavorint la segregació social.

La categoria professional alta està estretament lligada amb el nivell d’instrucció de la població i amb el nivell de renda, de manera que serveix com a detonant per determinar les desigualtats socials entre poblacions i territoris.

Taula 4

Categories professionals

Classificació de les professions Agrupació per categories

1. Personal directiu Categoria professional alta (1+2)

2. Tècnics i professionals científics i intel·lectuals

3. Tècnics i professionals de suport

4. Empleats de tipus administratiu

Categoria mitjana-alta (3+4)

5. Treballadors de serveis i venedors de comerçCategoria mitjana-baixa

6. Treballadors en activitats agràries i pesqueres(5+6+7+8+10)

7. Treballadors qualificats de la indústria, construcció i mineria

8.Operadors d’instal·lacions i conductors

10. Forces armades

9. Treballadors sense qualificar Categoria baixa (9)

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT: Cens de Població, 2001.

Com a punt de sortida seleccionarem els migrants metropolitans (migració intrametropolitana) i es compara Sant Cugat del Vallès amb el conjunt de la RMB. A la taula 5 apareixen les proporcions de migrants metropolitans per categories professionals i les taxes específiques.

En el conjunt de la RMB, el major pes proporcional de la migració correspon a la categoria professional mitjana-baixa(40,66%), seguida per la mitjana-alta (28,23%) i la més alta (24,13%) i, a gran distància, la més baixa (7%).

A Sant Cugat del Vallès, l’ordre és ben diferent: apareix una altíssima proporció d’immigrants de categoria alta (56%), seguida de la categoria mitjana (28,50%), les quals sumades concentren el 84,50% del total, i presenta al mateix temps unes proporcions molt reduïdes de les categories més baixes. Si modifiquem el criteri comparatiu i utilitzem les taxes específiques, que eliminen el pes dels efectius de cada grup, la lectura comparativa és la més apropiada. En aquest cas els resultats són molt significatius, de manera que es compleix la norma que

46Treballs de la SCG, 64, 2007 Montserrat Coll Noguera i Isabel Pujadas Rúbies

la mobilitat residencial és directament proporcional a la categoria professional. Les categories altes són més mòbils que les categories baixes. Les categories altes i mitjanes poden optar amb major intensitat a un canvi residencial, i són menors les possibilitats en els dos grups de categories més baixes.

Per a completar el paper selectiu que exerceix la categoria professional presentarem les taxes específiques a la taula 6, diferenciant els diferents àmbits de procedència de la migració: immigració d’origen metropolità, immigració procedent de la resta d’Espanya i Catalunya i immigració procedent de l’estranger.

Taula 5

Migrants de la RMB segons categoria professional (1991-2001)

Conjunt RMB

Sant Cugat del Vallès

Categoria

Alta 66.15824,1318,375.16355,9753,42

Mitjana-alta77.39928,2317,622.63228,5347,07

Mitjana-baixa111.50940,6613,771.24113,4520,77

Baixa 19.1506,9812,531882,0418,84

Total 274.21610015,569.224100,0041,32

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT: Cens de Població, 2001.

Taula 6

Sant Cugat del Vallès. Taxes específiques d’immigració segons la categoria professional i l’àmbit de procedència 1991-2001

Categoria

ImmigrantsResta

professional RMBd’EspanyaEstrangerTotal

Alta 53,424,24 5,0462,70

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT: Cens de Població, 2001.

Com ja hem pogut comprovar amb las dades que estudiem, la immigració metropolitana cap al municipi de Sant Cugat del Vallès és la dominat, seguida, a molta distància, per la immigració procedent de la resta d’Espanya i la de l’estranger. En el cas de la immigració de la resta d’Espanya es reprodueix la mateixa jerarquia que a la immigració metropolitana, és a dir, una major immigració de les categories altes i mitjanes. En el cas de la immigració internacional, aquesta jerarquia s’inverteix: la categoria professional més baixa és la que

Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès...47

aconsegueix una taxa més elevada. Una explicació d’aquesta diferència és la necessitat de les categories altes i mitjanes de personal domèstic o de serveis que normalment procedeix de l’estranger i que es queden a viure en el mateix municipi.

Una gran proporció dels nous residents de Sant Cugat del Vallès pertany a la categoria social que anomenada “nova classe mitjana”, formada per professionals d’elevada qualificació, tècnics mitjans i funcionaris de les diferents administracions. El seu nivell educatiu, tant de la població masculina com de la femenina, és molt alt, dominant la titulació universitària i en conseqüència les llars amb dos ingressos. Aquesta és una les diferencies bàsiques respecte la classe mitjana tradicional en la qual només un petit grup tenia estudis superiors i era, al mateix temps, majoritàriament masculí. Un altre element diferenciador és que la major part dels ingressos d’aquesta nova classe mitjana provenen de salaris, mentre que l’antiga classe mitjana comptava amb una riquesa patrimonial important, normalment no eren assalariats, sinó empresaris autònoms.

La nova immigració a Sant Cugat té una tendència elevada al consum, sobretot en la millora i equipament de la llar.Prova d’això és com el nucli urbà s’ha ha transformat completament els darrers anys amb la presència de comerços especialitzats i l’increment de nous serveis per a les persones. Una altra característica és una major exigència d’equipament públics i una alta participació en activitats culturals i d’oci.

Una perspectiva més ampla de la segregació social a partir de l’arribada de nous residents la podem observar en la figura 4, on es representa la proporció d’immigrants de la categoria professional alta als municipis de la RMB, en relació amb el valor mitjà de la RMB. Destaca, en primer lloc, la desigualtat en la redistribució de la població migrant de categoria alta. No es donen grans àrees de concentració, però sí que apareixen municipis i àrees amb una presència destacada dels nous residents que pertanyen a les classes mitjanes i altes. La zona del Maresme al nord-est de Barcelona és l’àrea més extensa i consolidada. De manera aïllada apareixen Sant Cugat del Vallès al centre i Sitges al litoral, a més d’alguns nuclis de l’interior vinculats a l’expansió urbano-residencial de les ciutats madures, com per exemple Matadepera associat amb Terrassa, Pacs del Penedès amb Vilafranca del Penedès i l’Ametlla del Vallès relacionat amb Granollers. És molt possible que aquests nuclis tinguin un paper important en la difusió de nous espais residencials per a les classes de categoria alta.

Els casos més allunyats, com el d’alguns municipis pròxims al Montseny, la immigració de professionals de categoria alta pot estar alterada per l’efecte de la desgravació fiscal de l’habitatge, declarant la segona residència com a primera. De fet, aquest problema es repeteix en tots els municipis que presenten una elevada proporció de segones residències, però aquesta informació censal no es pot corregir.

L’elecció del lloc de residència dels migrants metropolitans és el resultat d’un equilibri entre opcions i constrenyiments que afectaran la decisió presa final-

48Treballs de la SCG, 64, 2007 Montserrat Coll Noguera i Isabel Pujadas Rúbies

Figura 4

Distribució del migrants segons la categoria professional a la Regió Metropolitana de Barcelona, Cens 2001

Font: elaboració pròpia amb dades del cens, 2001 (Idescat).

ment. Per a la categoria professional alta, les opcions residencials són considerablement més amplies i amb un ventall més extens d’eleccions que per a les categories inferiors. Respon a l’estructura social de l’espai residencial sumat amb les característiques ambientals i paisatgístiques, al mercat de l’habitatge, la seva qualitat, confor ti superfície, especialment el de nova construcció, sense oblidar la proximitat a una ciutat més gran. Efectivament, la migració de la categoria professional més alta tendeix a situar-se en zones residencials de baixa densitat properes a Barcelona o pels voltants de les ciutats madures de la RMB. Les estratègies residencials dels migrants metropolitans combinen doncs sortida de la ciutat amb la màxima proximitat.

Conclusions

L’espai residencial urbà és socialment heterogeni, fragmentat i dividit en funció de les categories socioeconòmiques de la població. La segregació residencial és un fenomen de doble vessant: per una banda, és una clara diferenciació social, separant els diferents grups de població per estrats i categories socials i, per l’altra, és un fet espacial amb una separació física en termes de distància.

L’anàlisi de la mobilitat residencial, diferenciant els fluxos migratoris per categories professionals, aplicat en aquest ar ticle a la RMB i més concretament

Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès...49

a l’exemple de Sant Cugat del Vallès, ha permès copsar la segregació espacial i les dinàmiques de polarització social.

Bibliografia

BONVALET, Catherine [ed.] (1999). La famille et ses proches. L’aménagement des territoire. París: INED.

BOURDIEU, Paul (2000). Les estructures sociales de l’économie. París: Seuil.

BRUN, Jacques; RHEIN, Catherine [ed.] (1994). La ségrégation dans la ville. París: L’Harmattan.

CHAMPION, Anthony (2001). «Urbanization, Suburbanization, Counterurbanization and Reurbanization». A: PADDISON, R. [ed.] Handbook of Urban Studies. Londres: SAGE, p. 143-161.

GARCÍA, Arlinda (2005). “Migraciones interiores y transformaciones territoriales”. Papeles de Economía Española,núm. 104.

GINER, Salvador [dir.] (2002). Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Informe General.Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. FONT, Antonio (2004). L’explosió de la ciutat. Morfologies, mirades i mocions sobres les transformacions territorials recents en les regions urbanes de l’Europa Meridional. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Fòrum Universal de les Cultures.

FUNDACIÓN ENCUENTRO (2005). “La nueva movilidad residencial”. A: Informe España 2005. Una interpretación de su realidad social . Madrid: Fundación Encuentro, p.265-324.

HAMNETT,C. (2001). “Social segregation and social polarization”. A: PADDISON, R. [ed.] Handbook of Urban Studies. Londres: SAGE, p. 162-176.

I AURIF (2000): A tlas des Franciliens , Logement. París: IAURIF-INSEE, Tome 2.

L EAL , Jesús (2005). “La segregación urbana y el mercado de la vivienda”. Economistas. Economía y política de vivienda [Madrid], núm. 103, p. 37-51.

LÓPEZ,Cristina; PUJADAS,Isabel (2005). “Hogares y cambios residenciales: La diferenciación espacial de los hogares en la región metropolitana de Barcelona 1986-2001”. Cuadernos Geográficos [Granada], núm. 35, p. 409-436.

MARTENS, A; VERVAEKE, M. (1997). La polarisation sociales des villes européennes. París: Anthropos.

MASSEY, Douglas; DENTON, Nancy (1988). “The dimensions of Residential Segregation”. Social Forces [Chapell Hill, Carolina del Nord], vol. 67, núm. 2, p. 281-315.

MÓDENES, Juan Antonio (2001). “Habitatge i característiques socials i demogràfiques: Elements pera una comprensió de la mobilitat residencial a l’àrea Barcelona”. Papers de Demografía [Bellaterra], núm.193.

MORENO, Antonio (2003). “Características sociodemográficas y niveles de renta en la Comunidad de Madrid: Un análisis estadístico-espacial”. A: La

50Treballs de la SCG, 64, 2007

distribución espacial de la renta en la Comunidad de Madrid. Análisis y aplicaciones. Madrid: Instituto de Estadística, Comunidad de Madrid, p. 49-65.

MUSTERD, Sako; WINTER, Mariëlle (1998). “Conditions for spatial Segregation: Some European Perspectives”. International Journal of Urban and Regional Research [Londres], vol. 22, núm. 4, p. 665-673.

PUJADAS, Isabel; ARRIBAS, Ramon; MENDIZÀBAL, Enric; MÓDENES, Juan Antonio; MIRET, Pau (1992). “La mobilitat intermunicipal a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers de Demografia [Bellaterra], núm. 56.

PUJADAS, I. (2005): “De la ciudad compacta a la ciudad dispersa: movilidad residencial en la Región Metropolitana de Barcelona, 1982-2000”. XXV Conferencia Internacional de Población. Tours: IUSSP.

PUJADAS, Isabel; GARCÍA, Arlinda (2005). “Movilización residencial y polarización social: La diferenciación social de los nuevos espacios residenciales en la Región Metropolitana de Barcelona”. A: AGE, Espacios públicos, espacios privados.Un debate sobre el territorio. Santander: XIX Congreso de Geógrafos Españoles

SERRA, Josep. (1997). “L’emigració neta de Barcelona com a factor de desconcentració demográfica a Catalunya i a la regió metropolitana, 1988-1994”. A: ROCA , J. [ed.] Expansió urbana i planejament a B arcelona .Barcelona: Institut d’Història-PROA.

SUBIRATS, Marina; SÁNCHEZ, C., DOMÍNGUEZ, Marius (2003). “Classes socials i estratificació”. A: Enquesta de la Regió de Barcelona, 2000. Informe general. Barcelona: IERMB, p. 220-241.

WARNES, A. (1995). “Housing aspirations and migration in later life: developments during the 1980s”. Papers in Regional Science, 74 (4), pp. 361-387.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (51-68)

Planificación y gestión del turismo ecológico en el Medio Atlas oriental de Marruecos1

Enrique López Lara elopezl@us.es Universidad de Sevilla

Carlos Posada Simeón Universidad de Sevilla

José Miranda Bonilla Universidad de Sevilla

Abdellatif Tribak

Universidad Sidi Mohamed Ben Abdelah de Fez

Mohamed Laaouane

Universidad Sidi Mohamed Ben Abdelah de Fez

Resumen

La diversificación de los productos turísticos en Marruecos se revela como uno de los principios básicos para el impulso y el crecimiento económico del país, según el documento Estrategia del desarrollo turístico. Visión 2.010 . Actualmente Marruecos presenta una oferta polarizada en el turismo conven-

1.Trabajo realizado en el marco del proyecto de investigación “El ecoturismo como factor de desarrollo local: el caso de las comunidades de Tazekka-Friouato en el Medio Atlas Septentrional (Taza, Marruecos)”, entre la Universidad de Sevilla y la Universidad Sidi Mohamed Ben Abdellah de Fez, de la Agencia Española de Cooperación Internacional. Referencia A/3445/05.BOE, 24 de enero de 2006.

52Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

cional (sol y playa, desierto, ciudades imperiales…). El turismo ecológico es una de las posibles alternativas dada la diversidad de los paisajes y de los recursos ecológicos del país. En este artículo se presentan las potencialidades de cara al ecoturismo del Medio Atlas oriental al sur de Taza, señalando fortalezas y oportunidades, así como detectando los principales puntos débiles. Se trata de una zona con interesantes valores ecológicos y naturales que, debidamente planificada y gestionada, puede ofertarse para el disfrute de los visitantes, la conservación de las riquezas naturales y el crecimiento económico de la región. Para ello se realiza una serie de propuestas de planificación y gestión basadas en el estudio de las comunidades rurales allí asentadas, en el análisis directo de los recursos ecológicos y en los nuevos escenarios de cooperación y planificación socio-económica de Marruecos.

Palabras clave: MedioAtlas oriental; Marruecos; turismo ecológico; paisajes; planificación y gestión.

Resum

Planificació i gestió del turisme ecològic a l’Atlas Mitjà oriental del Marroc

La diversificació dels productes turístics al Marroc es revela com un dels principis bàsics per a l’impuls i el creixement econòmic del país, segons el document Estrategia del desarrollo turístico. Visión 2.010.Actualment, el Marroc presenta una oferta polaritzada en el turisme convencional (sol i platja, desert, ciutats imperials…). El turisme ecològic és una de les possibles alternatives donada la diversitat dels paisatges i dels recursos ecològics del país. En aquest article es presenten les potencialitats de cara a l’ecoturisme de l’Atlas Mitjà oriental al sud de Taza, assenyalant-ne fortaleses i oportunitats, així com detectant-ne els principals punts dèbils. Es tracta d’una zona amb interessants valors ecològics i naturals que, degudament planificada i gestionada, pot oferir-se per a gaudi dels visitants, la conservació de les riqueses naturals i el creixement econòmic de la regió. Per això es realitzen una sèrie de propostes de planificació i gestió basades en l’estudi de les comunitats rurals que s’hi troben, en l’anàlisi directa dels recursos ecològics i en els nous escenaris de cooperació i planificació socioeconòmica del Marroc.

Paraules clau: Atlas Mitjà oriental; Marroc; turisme ecològic; paisatge; planificació i gestió.

Abstract

Planning and management of ecological tourism of the Middle Eastern Atlas in Morocco

The diversification of tourist products in Morocco is revealed as one of the basic principles for the impulse and economic growth of the countr y, according to the document Strategy of the tourist development. Vision 2.010, since nowadays it shows a supply focused on conventional tourism (sun and beach, desert, imperial cities…). The Ecological tourism is one of the possible alternatives that Morocco can supply, given the diversity of its landscapes and their ecological resources. In this article the potentialities for the ecotourism of the Middle Eastern Atlas to the south of Taza are considered, indicating the strengths and the opportunities, as well as detecting the main weak points. It is a zone with interesting ecological and natural values that, properly planned and managed, can be offered for the benefit of the visitors, the conservation of the natural wealth and the economic growth of the region. For this purpose a series of proposals of planning and management based on the study of their rural communities is made, in the direct analysis of the ecological resources and in the new scenes of cooperation and socio-economic planning of Morocco.

Key words: Middle Eastern Atlas; Morocco; ecological tourism; landscapes; planning and management.

1. La diversificación de la oferta turística de Marruecos

Marruecos, en gran medida por su mediterraneidad y posición geográfica, destaca como destino turístico dado su importante potencial, lo que convierte al turismo en un sector esencial y estratégico en la economía del país (Verdeguer, 2005). Este potencial es detectable en todos los modelos de desarrollo turístico (Salvà, 1998), permitiendo una gran diversificación.

El gobierno marroquí recientemente ha puesto en marcha un plan para la remodelación de la oferta turística Estrategia del desarrollo turístico, Visión 2.010, basada en una mayor diversificación, fomentando, entre otros, el turismo rural y ecológico y una oferta de mayor calidad que aproveche, entre otros, la extensión de su litoral y la variedad de sus recursos ecológicos.

La oferta turística está aún poco diversificada en Marruecos, siendo el papel del turismo rural y ecológico aún débil dentro de la gama de productos que se promocionan, ya que tradicionalmente se ha puesto mayor énfasis en el turismo de “sol” (sol y playa; balnearios; meridional y desierto) y en el turismo cultural de las «ciudades imperiales». Pero la Estrategia del desarrollo turístico. Visión 2.010 adoptada por el gobierno marroquí, enfatiza la necesidad de diversificar los productos turísticos y contempla el impulso y el desarrollo

54Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

del turismo ecológico, rural y de montaña. Para su puesta en valor es necesaria una planificación adecuada y diferenciada para cada región (López Lara, 2005), con el fin de extraer y valorar las riquezas y atractivos de cada una de ellas.

Este artículo se dedica, en primer lugar, a diagnosticar las potencialidades del turismo ecológico de la zona Norte, haciendo un estudio especial y específico del Medio Atlas oriental al sur de Taza, para, en segundo lugar, realizar una serie de propuestas de cara a su planificación y gestión.

En general, las regiones del Norte de Marruecos poseen un amplio potencial turístico derivado de una serie de cuestiones: una situación geográfica de encrucijada (entre dos continentes y dos mares, lo que representa una renta de situación a la vez que una notable biodiversidad), un importante y diverso patrimonio natural mediterráneo (clima suave, paisajes de montañas, abundantes bosques, conservación de un litoral natural…) y un rico y bastante desconocido patrimonio histórico-cultural (López Lara, 2005).

En los últimos años diversas instituciones y diferentes actores están llevandoa cabo estudios y acciones para promover tipologías turísticas adecuadas a los recursos territoriales de las regiones septentrionales del reino alauita. De una parte, se han de señalar las estrategias del gobierno (la apuntada Visión 2.010)y las acciones de la Agencia Promoción del Desarrollo de las Regiones del Norte (A.P.D.N., 2005), entre las que destacan la planificación de áreas, incentivos, licitaciones, fomento de encuentros entre empresarios internacionales… De otra parte, entidades y asociaciones locales de diverso tipo llevan a cabo actuaciones –localizadas y escasamente interrelacionadas, pero inter esantes–, como, por ejemplo, la Agencia D esarr ollo Local de Chefchaouen.

Otro aspecto a considerar es la aplicación de las ayudas procedentes de la Cooperación Internacional (Programa Gold Maroc del P.N.U.D., el Nuevo Documento Estratégico País de Marruecos 2004-08 de la A.E.C.I., el Programa de Cooperación Transfronteriza Andalucía-Marruecos de la A.A.C.I.) albergan expectativas, entre las que destacan las acciones tendentes a promocionar el turismo de montaña (Boujrouf, 2004) e interior, vía turismo rural, ecoturismo, turismo de aventura y deportivo… con el fomento de estructuras asociativas y grupos de desarrollo local que realicen acciones de dinamización socioeconómica.

Finalmente no se deben de olvidar las acciones derivadas de la aplicación de políticas de la Unión Europea en el Mediterráneo, desde la aplicación del programa Interreg a los nuevos designios y realidades de la Nueva Política de Vecindad nacida en el año 2007.

En el siguiente epígrafe se exponen las potencialidades del ecoturismo en la zona Norte de Marruecos, en general, y, en particular, en el Medio Atlas oriental al sur de Taza, espacio regional enclavado y desheredado, que ofrece paisajes y recursos naturales a la vez que un medio rural con pueblos con tradiciones y medios de vida de alto valor cultural.

Planificación y gestión del turismo ecológico en el Medio Atlas oriental

2. Potencialidades del turismo ecológico en Marruecos

El turismo ecológico es el que pretende hacer compatibles el disfrute de la naturaleza y el respeto al equilibrio del medio ambiente. La calidad ambiental en territorios tales como espacios protegidos, bosques, montañas… se han convertido en importantes reclamos para la atracción turística.

El ecoturismo detenta diversos tipos que engloban una forma de entender las vacaciones y el ocio distinta a la tradicional, no masificada y que puede, debidamente planificada y gestionada, ser respetuosa con el medioambiente y el desarrollo sostenible, interrelacionando los recursos ecológicos y los sectores económicos y sociales.

Estos tipos turísticos se pueden denominar genéricamente como ecoturismo o turismo verde que, en determinadas regiones, se presentan como potencialidad para obtener beneficios económicos que permitan complementariamente proteger determinadas áreas naturales y favorecer el bienestar de sus habitantes. Viajes a zonas donde la naturaleza se conserva relativamente intacta o escasamente alterada por la mano humana, como son parques nacionales, reservas biológicas, reservas forestales, refugios de vida silvestre, etc.

Esta forma de entender el turismo es un novedoso enfoque para las actividades turísticas en el que se privilegia la preservación y la valoración del medio (tanto natural como cultural) que acoge a los visitantes. El ecoturismo debe implicar un viaje responsable, desde la perspectiva ambiental, a regiones poco desarrolladas para disfrutar del medio natural y de la cultura de los habitantes, para promover tanto la puesta en valor de las riquezas naturales y culturales de los lugares a visitar, como para dar a la conser vación un valor tangible, que sirva de argumento para convencer tanto a los visitantes como a los habitantes del lugar de la importancia de la conservación de sus recursos.

Aunque existen diferentes interpretaciones, por lo general el turismo ecológico se promueve como un turismo “ético” y “solidario”, en el que se busca de forma especial el bienestar de las poblaciones locales, reflejada en la estructuray funcionamiento de las empresas, grupos y cooperativas que se dedican a ofrecer estos servicios ecoturísticos.

En Marruecos, dada su excelente biodiversidad –en parte debido a su situación geográfica de encrucijada– (más de cuarenta ecosistemas diferentes, alrededor de cuatro mil especies de plantas distintas, unas quinientas cincuenta especies de vertebrados…), sus ricos paisajes y su diversificado medio natural, las potencialidades (fortalezas y debilidades) del ecoturismo son varias (cuadro 1), tanto en tipos como en zonas (desiertos, diferenciados frentes litorales, espacios naturales protegidos o por proteger, montañas, etc…).

La geografía de la zona es diversificada y variada, combina zonas litorales y montañosas, con amplias posibilidades en localidades y regiones con potencialidades y necesidades de desarrollo (cadenas del Atlas, Rif, cuenca del río Moulouya, desiertos…). Asimismo, es de reseñar que una serie de debilidades

56Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

Cuadro

1

Dafo del turismo ecológico en el norte de Marruecos

Fortalezas

Oportunidades

* Patrimonio natural y cultural rico y variado* Potencialidades turísticas por desarrollar

* Proximidad a Europa

* Artesanía rica y variada

* Estacionalidad poco acusada

* Marco inversor favorable

* Reestructuración de destinos a nivel mundial

* Nuevas tecnologías

* Marco político y económico estable* Cooperación Internacional

* Clima favorable

* Papel de las asociaciones locales

Debilidades

* Debilidad del mercado interior

* Nueva Política Europea de Vecindad

Amenazas

* Vulnerabilidad a los efectos de la moda

* Mercado emisor concentrado en Europa* Competidores potenciales de la región:

* Promoción insuficiente, con poca visibilidadinversores italianos en Libia, estabilidad

* Un sector a profesionalizar política en Argelia

* Infraestructura turística insuficiente* Competencia orientada a precios entre

* Canales de distribución poco adecuadoscompetidores mediterráneos

* Degradación medioambiental

* Falta de transparencia

* Amenazas recurrentes a la imagen de los territorios musulmanes

Elaboración propia a partir de Aguer (2004).

(entre las que destaca la falta de promoción y de infraestructura turística) debilitan y coartan estas potencialidades del turismo ecológico en Marruecos.

Es reseñable el norte del país ya que detenta una notable riqueza natural y paisajística de gran valor ecológico, que ha llevado a la protección de diversos espacios, por ejemplo los S.I.B.E. (Sitios de Interés Biológico y Ecológico): Oled Tahadart, Larache, Merja Zerga, Laguna Smir, Jebel Moussa…, los Parques Naturales de Talassamtane y Bouchanen, además del Parque Nacional de Tazekka. Estos espacios protegidos y otros que aún no lo están guardan valores ecológicos y parajes naturales de interés.

Estas páginas se interesan por las potencialidades del Medio Atlas oriental, englobando el Parque Nacional de Tazekka y su entorno inmediato.

3. Caracteres regionales del Medio Atlas oriental

ElMedio Atlas oriental, al sur de Taza posee indudables valores ecológicos y culturales dentro del contexto de las montañas marroquíes. Presenta variadas potencialidades que lo convierten en un territorio estratégico desde la perspectiva ecoturística, implicando en su puesta en valor a diferentes protagonistas.

Mapa 1

Localización de la zona de estudio

En este espacio las actividades turísticas presentan múltiples expectativas de provecho para la población local, a tener en cuenta por los distintos actores del desarrollo, pudiendo llegar a considerarse como un nuevo y vital elemento para el desarrollo económico y social de la región. Sin embargo, son necesarias diversas actuaciones para la instauración de un desarrollo ecoturístico, susceptible de impulsar estos territorios y sus poblaciones, hoy enclavadas y desheredadas.

El Medio Atlas oriental, al sur de Taza, es una entidad geográfica bien diferenciada dentro de la cadena del Atlas marroquí. Este espacio montañoso, imponente en sus dimensiones y en su desarrollo forestal, es de una notable originalidad ecológica.

Estructuralmente, se corresponde a una cadena plegada caracterizada por la sucesión de amplios sinclinales (Meghraoau, Tamatroucht, Tazarine) y anticlinales (Bou Iblane, Ramuz Rkibat, Châara, Azrou Ouasser). El Jbel Tazekka (1.986 m) separa estas cadenas plegadas de los valles, poco anchos, del Nornoroeste. Tiene una estructura abrupta que ofrece un vigoroso y accidentado relieve, compuesto esencialmente por calizas y dolomías jurásicas además de materiales del primario.

Los macizos montañosos alcanzan entre los 1.600 m en Châara y los 3.172 m en Bou Iblane. Las vertientes extensas muy erosionadas y con grandes pendientes separan las cumbres de los fondos de valle, que se sitúan entre los 700 y los 1.200 m.

Esta disposición orográfica influye en la distribución de las precipitaciones, ofreciendo valores pluviométricos con contrastes notables: más de 1.200 mm en Bab Bou Idir y sobre los 350 mm en Meghraoua. La nieve aparece regular-

58Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

mente durante varias semanas en altitudes superiores a los 1.200 m, perdurando a veces hasta junio en las cumbres de Bou Iblane. La extensión forestal es amplia, cubriendo extensos espacios los bosques de robles y cedros.

Marginal en el contexto marroquí, la zona denota una situación de enclave (mapa 1) –difícil acceso o aislamiento geográfico– acentuado por el devenir de los acontecimientos históricos. Los habitantes –en su mayoría de origen bereber (Béni Ouaraïn-Aït Seghrouchène) o arabizados (Rhiata)–, subsisten en condiciones precarias, basando sus actividades esencialmente en la ganadería y en la agricultura de subsistencia.

Las poblaciones siempre se han mostrado desconfiadas frente al poder central. En el siglo XIX, las expediciones del Mahkzen sobre las tribus insumisas de la región (cuenca de Inaouène) constituyeron un hecho destacado que influyó negativamente en la población y reforzó el enclave de la región. Durante el período colonial, esta zona del Medio Atlas fue considerada reserva y granero tanto de riquezas forestales como de glebas necesarias para el ejército francés (Idil, 1982).

Tras la independencia, y a pesar de los esfuerzos desarrollados por el Estado, la región siguió desempeñando un papel similar. Hoy día, continúa con su estadio de subdesarrollo dentro del contexto marroquí, con bajo nivel de equipamiento en relación a otras zonas privilegiadas de Marr uecos, tal y como señala el Índice de Desarrollo Humano Nacional (Reino de Marruecos, 2006).

Las intervenciones oficiales en infraestructuras, en especial carreteras, han sido escasas y no han respondido, en general, a las necesidades. La red de carreteras sigue siendo deplorable a pesar de la rehabilitación de la raquítica red heredada del período colonial (carretera Taza-Meghraoua) y la construcción de algunas nuevas carreteras, como por ejemplo la de Guercif-Berkine (Boubaria, 2002).

Un gran número de douares (pequeños poblados de las montañas) y centros rurales sólo pueden utilizar pistas, de difícil tránsito, dado el número de veces que se usan. Incluso algunos douares, situados en las cumbres de las montañas, permanecen prácticamente aislados. Aislamiento regional que obstaculizó y sigue obstaculizando las comunicaciones y los flujos socioeconómicos con los espacios limítrofes y el resto del país (Idil, 1982). La economía de la región permanece dominada por las actividades agro-silvo-pastoriles, con escaso flujo monetario. Dentro del apartado de los equipamientos, los de enseñanza y salud son insuficientes y deficientes.

Como contrapartida, esta parte oriental del Medio Atlas presenta potencialidades naturales y culturales diversificadas, base de un potencial desarrollo ecoturístico, que se exponen en el siguiente apartado.

4. Inventario de recursos del patrimonio natural y cultural

Como contraposición a las dificultades mencionadas, el Medio Atlas oriental al sur de Taza dispone de potencialidades específicas que hacen de él un

Planificación y gestión del turismo ecológico en el Medio Atlas oriental de Marruecos 59

Mapa 2

Mapa de las potencialidades turísticas

territorio con intereses estratégicos desde la perspectiva ecoturística (mapa 2). Está dotado de recursos naturales, humanos y culturales que constituyen la base de esta potencialidad.

El clima fresco, la presencia de nieve, la belleza de los valles, la virginidad de lugares difícilmente accesibles, la belleza de los paisajes kársticos y florísticos, así como las prácticas y las tradiciones culturales ancestrales, constituyen recursos ecoturísticos.

Los dominios de la encina (Quercus rotundifolia), a menudo en densos sotos, cubren amplias superficies entre el Jebel Messaoud –a la entrada del Parque Nacional de Tazekka– y los macizos que sobresalen entre las depresiones de Tamatrocht y Meghraoua. Los asentamientos del roble (Quercus felema)y de los quejigos (Quercus faginea) se localizan cerca de Bab Azhar, dando lugar a originales paisajes. Asimismo, se conservan bosques de cedros del Atlas (Cedrus atlantica) en Tazekka, en Bab Bou Idir, en el lago Tamda y en Bou Iblane.

El paisaje predominante es un importante patrimonio natural, basado en la existencia de agua y en la dinámica kárstica, representado un activo turístico a valorizar. Los paisajes kársticos, donde se encuentran todo tipo de formaciones calcáreas (Tennevin, 1978), constituyen una riqueza innegable de la región y le confieren una notable identidad: simas, grutas, dolinas, poljés, ponors, ríos subterráneos y manantiales, entre otros, se multiplican por todas partes.

Los inventarios espeleológicos ponen de manifiesto que la provincia de Taza cuenta con aproximadamente 125 cavidades subterráneas conocidas, siendo las más importantes: la gruta de Chiguer (146 m de profundidad y 3.765 m

60Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

Gráfico 1

Cueva y Gruta de Friouato (Douar Chikker)

de longitud), la de Friouato (Gráfico 1; 271 m de profundidad y 2.178 m de longitud) y la de Chaâra (7.650 m en progresión bajo tierra). El Dayat Chiker constituye un poljé espectacular de 10 km de longitud y de 1,5 km de ancho que alberga ponors y simas que permiten absorber cantidades importantes de agua que abastecen las corrientes subterráneas.

En Ras el Ma (Fuente del Agua), cerca de Taza, existe un potente afloramiento kárstico que garantiza el funcionamiento de las cascadas situadas bajo el douar. El karst inferior de Bab Azhar deja ver importantes valles secos, acantilados rocosos y pequeñas surgencias. El karst de Jebel Châara destaca por la espectacular extensión de sus lapiaces gigantes y los importantes surgimientos de Kaouane y Châara, caracterizándose también por grutas de amplio desarrollado (gruta Châara cuya progresión bajo tierra es de apr oximadamente 8 km).

En Galdamane una surgencia presenta forma de gruta por la que puede pasar más de 15 m3/seg (Tennevin, 1978). En Jebel Bou Iblane se extienden valles secos, conos rocosos, importantes barrancos así como dolinas gigantes. Algunas depresiones están ocupadas por lagos naturales temporales como el de Dayt Ismail cerca de Bou Iblane y Guelta Tamda. Este último es un S.I.B.E. (Sitio Interés Biológico y Ecológico) con un lago temporal a manera de presa natural que ocupa el fondo del valle de Souf Igrane, en el municipio de Meghraoua (El Fellah, 1994). Este tipo de lago temporal es original por su génesis y por la belleza que ofrece en medio del bosque de cedros. Representa un punto importante a visitar en el marco de un circuito turístico que vincule el Parque Nacional de Tazekka con Bou Iblane; de ahí la importancia de la construcción de un centro de recepción y alojamiento cerca de este lago.

Bou Iblane y Ued El Bared (Tametrochte; Tighza) son S.I.B.E. de importante reseña en la región. El primero constituye una alta montaña de 3.172 m, con riquezas de flora, fauna y paisajísticas, conservando bosques de cedros y ofreciendo grandes potencialidades ecoturísticas. El segundo, Ued El Bared (Aïn Ighz), situado aproximadamente 15 km al norte de Tankrarmt, es un complejo de potentes surgencias permanentes que brotan de una gruta muy pro-

funda que abastecen al río que da nombre, afluente del Moulouya, formando en esta zona unas gargantas espectaculares de gran belleza paisajística.

Ha de inventariarse, asimismo, el patrimonio arquitectónico tradicional, uno de los aspectos identitarios de la región. Los douares arabo-bereberes se encuentran diseminados por todas partes, en especial en el fondo de los valles y en las depresiones (Tamtrocht) o literalmente colgados sobre vertientes (Bendecir Snan).

El hábitat tradicional refleja una determinada integración de las poblaciones locales rurales con su medio, mostrando sus condiciones de vida y sus costumbres. La mayoría de los materiales utilizados en las construcciones son autóctonos, procedentes esencialmente de sus recursos naturales, destacando los forestales.

La estructura de las casas y sus sistemas de construcción reflejan aspectos de la identidad cultural en la región. Las ancestrales construcciones hidráulicas (acequias, pozos, canales, molinos de agua…) siguen aún en funcionamiento en algunos douares. El douar Sidi Majbeur, situado a la entrada del Parque Nacional de Tazekka, es significativo estando catalogado desde el año 1949, fecha de creación del Parque.

Las terrazas agrícolas talladas sobrever tientes espigadas (Meghraoua, Sidi Majbeur, Bou Iblane) ofrecen imágenes de indudable valor paisajístico y ecológico (Lowenguth, 2005). Las técnicas tradicionales de riego, de gestión de los recursos hidráulicos y de explotación del medio ofrecen considerables valores culturales. La producción del aceite de oliva se realiza, en numerosos douares, con molinos tradicionales (almazaras). Del mismo modo, la utilización del arado y la hoz está todavía hoy en día bastante extendida. Finalmente, ha de apuntarse que el folclore de las tribus locales (Oauaraïn y Rhiata) es bastante rico y variado.

Esta región del Medio Atlas alberga, como se ha mencionado, el Parque Nacional del Tazekka (DEFCS/BCEOM-SECA, 1994), que se extiende actualmente sobre una superficie de 13.737 ha, y que ofrece una gran diversidad en flora y fauna.

Las rutas paisajísticas son numerosas y atractivas; además de las 9 rutas o senderos propuestos en el Parque Nacional de Tazekka (Bouslama, Bouhadli, las rocas…), la diversidad de los paisajes en la región permite diseñar otras rutas que posibiliten descubrir el patrimonio natural y cultural.

Los municipios de Meghraoua, Zrarda, Tazarine y Bou Iblane ofrecen diversas posibilidades. La enumeración de las potencialidades existentes constata que la región engloba un importante potencial en cuanto al ecoturismo. Además, ha de señalarse el carácter hospitalario de los habitantes que ofrecen a los visitantes una recepción amable, con una gastronomía de productos de la tierra y la posibilidad de realizar diversas actividades de deporte y ocio (caza, pesca, senderismo, espeología…). Los espacios deshabitados de la región (Bou Iblane, Tazarine, Berkine) son idóneos para un turismo ambulante, de descubrimiento, de aventura y de largas excursiones. Planificación y gestión del

62Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

Los lugares definidos desde la perspectiva ecoturística en los distintos municipios de la región pueden constituir centros de interés que podrían abastecer un movimiento ecoturístico beneficioso para la población local en cuanto a creación de empleos no agrícolas. Desgraciadamente, estos lugares, a excepción del Parque Nacional de Tazekka, ni están en valor ni están protegidos contra las múltiples formas de degradación, tanto natural como artificial. Por otra parte, es necesario reconocer que este potencial se conoce débilmente, o incluso es completamente ignorado en algunos casos. Un gran esfuerzo de publicidad, promoción y desarrollo de sus potencialidades se impone, al objeto de instigar el sector turístico que podría ser catalizador de otros sectores económicos en la región.

5. Propuestas para la planificación y gestión de actividades ecoturísticas: el papel de las asociaciones y redes locales

Los nuevos designios que se intentan implantar para el desarrollo económico, social y regional en Marruecos –descentralización, coordinación, política social y local, gestión del territorio a través del refuerzoy de las capacidades y de los mecanismos sociales… (Reino de Marruecos, 2006)– abren una nueva etapa llena de retos y oportunidades para el espacio regional del norte de Marruecos. Espacio fronterizo, de valor estratégico, excluido y en crisis (pobreza, carencia de servicios básicos, aislamiento…), el Norte de Marruecos, en las últimas dos décadas, está inserto en nuevos procesos internos (regionalización, dotación de instituciones regionales como la Agencia para la Promoción y Desarrollo de las Regiones del Norte (APDN, 2005), una nueva política social y una iniciativa de desarrollo humano del gobierno marroquí…) y externos: (cooperación a distintos niveles: PNUD, Tratado de Asociación Euromediterránea, nueva Política Europea de Vecindad, cooperación de la AECI –marco estratégico (DEP 2005-08)–, cooperación descentralizada de la Junta de Andalucía a través del Programa de Desarrollo Transfronterizo Andalucía-Marruecos), etc. El nuevo marco de libre cambio (zona de libre comercio con UE y EEUU) con la implantación de criterios sociales y locales/territoriales (Política Social y el instrumento INDH) lo beneficia en la actualidad, necesitado como lo está de fomento, cohesión y justicia social.

Por ello las medidas de desarrollo territorial y local pueden servir para construir un desarrollo humano local a partir de la valoración de los recursos del territorio. A partir de aquí, pueden hallarse respuestas ofreciendo a la población joven nuevas oportunidades de formación y empleo, mejorando la gestión del flujo migratorio, valorando el patrimonio natural y cultural –con la puesta en marcha de un turismo responsable (AACI, 2006)– y potenciando los recursos del territorio.

Las redes locales de relaciones tradicionales se antojan como nodo esencial para el desarrollo local y territorial y la instrumentación de la cooperación, con

una mayor participación de la población. Para ello será necesaria fluidez de circulación de la información, diálogo y participación entre los ciudadanos y las administraciones públicas…

Tanto el Programa Gold Maroc del PNUD como la Política Europea de Vecindad, así como la renovada cooperación de la AECI y el ya activo PDTAM de la Junta de Andalucía ofrecen vías para la cooperación descentralizada y participativa y el fomento del desarrollo local y territorial. Por ello el Norte de Marruecos, una vez más, se presenta como un territorio esencial, banco de pruebas, donde se pueden ensayar proyectos de desarrollo local, social y territorial que puedan servir de modelo a otros espacios, fronterizos o no, en sus políticas de desarrollo regional. Se trata pues, de una nueva visión, un nuevo escenario, una nueva oferta que Marruecos puede aprovechar para su estrategia INDH, su Política Social y su ordenación territorial.

Los valores naturales y culturales señalados en el apartado anterior constituyen una riqueza real de la región del Medio Atlas que cohabitan con el aislamiento, la insuficiencia de infraestructuras, el bajo empleo y la pobreza de la población allí asentada. La situación de enclave y pobreza que caracteriza esta zona y, paradójicamente, la importancia de los recursos naturales y culturales, incentivan que las actividades del turismo ecológico puedan dinamizar su desarrollo económico, coherentemente planificadas y gestionadas.

El ecoturismo no exige grandes inversiones iniciales y se integra fácilmente con otras actividades rurales de las regiones montañosas, permitiendo al mismo tiempo utilizar fuerzas de trabajo disponibles temporalmente (URBAPLAN, 2005). Su promoción es una alternativa sobresaliente para que este espacio salga de su actual estadio de marginalización, diversificando las rentas de sus poblaciones y reduciendo la presión sobre el medio natural.

La dotación de distintos equipamientos tendrá un impacto directo en la economía local así como en la organización socioespacial. Actividades turísticas específicas del ecoturismo pueden crear empleos (guías, acompañantes de itinerarios, encargados y propietarios de alojamientos y pernoctaciones…). Puede también servir de puente para otros sectores económicos, favoreciendo la comercialización de los productos locales y su promoción (productos de la tierra: queso de cabra, miel, cocina local, artesanía, etc.). Ello implicaría una monetarización de las economías locales que permitiera a sus poblaciones locales acceder a nuevos bienes de consumo.

El relanzamiento del empleo y el aumento de actividades profesionales de los actores locales implicados directamente (acompañantes, guías, portadores, transportistas…) e indirectamente (artesanos, ganaderos, agricultores, apicultores…) podrían crear condiciones favorables al mantenimiento de la población in situ, evitando la sangría emigratoria.

Desde la perspectiva del patrimonio el desarrollo de actividades ecoturísticas permitiría valorizar las riquezas arquitectónicas tradicionales y las técnicas locales de construcción que se integran perfectamente con las condiciones de estos medios. Asimismo, en el entorno a los grandes macizos montañosos

64Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

de Bou Iblane, Bou Nasser, Messaoud, Tazekka… se ofrecen oportunidades sobresalientes para el trazado y el desarrollo de excursiones deportivas de varios días. Sin embargo, para la instauración de esta actividad, es necesario crear un determinado número de equipamientos (moradas, señalética y mantenimiento de pistas…), formar guías locales y, sobre todo, hacer un esfuerzo de difusión, publicidad y promoción para una clientela interesada a escala marroquí e internacional, además de campañas de sensibilización de la población local para promocionar y administrar este tipo de actividad.

Por otra parte la región constituye un lugar predilecto para clientes del turismo rural que deseen desplazarse en familia para descansar y distraerse en y con la naturaleza. Este tipo de actividad no exige grandes equipamientos; fórmulas para alojamientos simples y menos costosos pueden considerarse, o en el hábitat o en casas que pueden rehabilitarse y equiparse.

Los paisajes del agua, los bosques y los fenómenos kársticos constituyen lugares privilegiados para paseos, comidas y la distensión. Las actividades propias del turismo de montaña suponen otro factor para la integración de estos espacios enclavados.

La apertura a las actividades turísticas puede crear contactos de carácter variado entre las poblaciones locales y el resto del territorio nacional así como con el mundo exterior. Las actividades turísticas vinculadas al Parque Nacional de Tazekka, aunque sean embrionarias, permitieron establecer relaciones entre las poblaciones autóctonas y el mundo exterior ya que, por ejemplo, los recorridos a pie del Parque Nacional de Tazekka son frecuentados por turistas nacionales e internacionales.

A título de ejemplo, es interesante saber dos cuestiones que incitan el establecimiento de relaciones: por una parte, los propietarios de las moradas de un día o etapa de Ain Bechar así como los habitantes de este douar pudieron tener conocimiento de los numerosos turistas que frecuentaban sus moradas; de otra parte, la famosa gruta de Friouato ya se integra en algunos circuitos organizados por agencias de viajes europeas. Además, la semana cultural de Bab Bouidir, que se organiza en verano, acoge a personas procedentes preferentemente de Taza, generando una actividad inusual para sus habitantes y garantizándoles rentas suplementarias durante esta temporada.

La instauración de un desarrollo ecoturístico debe efectuarse en un marco descentralizado que puedan favorecer acuerdos y sinergias entre distintos socios. Se trata de establecer una planificación basada en la concertación y en la conciliación entre los operadores afectados por los proyectos de desarrollo turístico en la zona (Gebrati, 2004). El Estado, las asociaciones locales, la población local, los inversores interesados… deben colaborar juntos para garantizar el éxito de una planificación ecoturística, con la voluntad común de liderar el desarrollo económico de la región y de obtener para las poblaciones locales empleos y fuentes suplementarias de rentas.

La falta de incentivos del Estado y la mediocridad de las infraestr ucturas básicas han explicado en gran parte la ausencia casi total de proyectos turísti-

cos, excepción hecha de las escasas actividades vinculadas al Parque Nacional de Tazekka. La ruptura del aislamiento y la dotación de equipamientos para la región pueden fomentar la puesta en valor de proyectos ecoturísticos. El Estado debe de reducir los desequilibrios territoriales y las recientes estrategias parecen así proyectarlo (Reino de Marruecos, 2006; López Lara, 2006) concediendo más importancia a estos espacios periféricos y fomentando, entre otras, inversiones turísticas y mejoras de infraestructuras (carreteras, agua potable, electricidad, saneamiento, teléfono…) (URBAPLAN, 2005).

Los sitios de interés relacionados en el apartado anterior se conocen débilmente, o incluso completamente se ignoran a nivel nacional e internacional, por lo que la difusión y engarce en circuitos internacionales por diversos medios se revela como una de las prioridades principales.

Se han detectado los principales problemas para el desarrollo de actividades ecoturísticas: el mal estado y la falta de señalización de las pistas forestales, la ausencia de circuitos turísticos y de guías oficiales (de montaña) que conozcan las zonas y sus potencialidades, el sistema de acogida e información de visitantes es deficiente o prácticamente inexistente, la oferta de alojamientos es deficiente e insuficiente para una región en la que el turismo podría impulsar el desarrollo socioeconómico debido a su potencial.

Aunque las prácticas turísticas del marroquí estén orientadas a las ciudades y al modelo “sol y playa”, el turismo rural, en especial el de montaña y ecoturístico, pueden tener una creciente demanda con la mejora de la oferta y con el mencionado esfuerzo de publicidad y promoción.

Por último, el Estado podría incentivar a los inversores locales proporcionándoles un apoyotécnico adaptado y específico a sus necesidades (información, formación, ayuda a la inversión turística…) en forma de ayudas reducidas para la creación y adaptación de pistas, de moradas rurales o cámping. Los habitantes están predispuestos a colaborar en proyectos ecoturísticos que les aportarían rentas complementarias; sin embargo sus medios son insuficientes para establecer y administrar proyectos. Por ejemplo, en el municipio de Meghraoua, la creación de una morada de etapa cerca del lago Tamda, en el marco de un circuito turístico, es necesaria y fomentada por varios habitantes que muestran al mismo tiempo su incapacidad financiera para construir y administrar esta morada. Por otra parte, es necesario recordar que estos espacios no pueden administrarse sin una participación eficaz de sus habitantes y bajo la responsabilidad de los algunos operadores locales. Para garantizar una mejor inserción de las poblaciones en los distintos proyectos, el desarrollo turístico en la región no debe nunca ser asunto de sólo inversores exógenos o funcionarios de servicios administrativos.

La población local debe de participar en la elaboración y en la gestión de los proyectos por medio de los cargos electos, inversores locales o sus asociaciones locales. El Estado debe de ayudar a las distintas asociaciones que actúan en la región y apoyar su cohesión para evitar todo contratiempo.Por ejemplo, se crear on desde 1949 treinta y nueve asociaciones en el Parque

66Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

Nacional de Tazekka, de las que sólo cuatro sobreviven actualmente, trabajando en condiciones muy precarias (Lowenguth, 2005). Asimismo, la Asociación Al Manbout (Pan de Azúcar) creada en 1999 en el douar Ras el Ma –en el marco de un proyecto de la FAO– se encuentra entre las más activas, haciendo frente a múltiples dificultades. Una reagrupación de las distintas asociaciones es deseable con el fin de elaborar y administrar sinérgicamente los proyectos ecoturísticos.

Las actividades turísticas deben tener un papel intrínseco en el desarrollo territorial de esta región marginada del Medio Atlas oriental. Pueden contribuir al crecimiento de los niveles económicos permitiendo la integración de la región en sus contextos y favorecer vínculos culturales y territoriales entre las sociedades rurales y de montaña y el mundo exterior.

Sin embargo, el éxito de un desarrollo ecoturístico sostenible requiere la instauración de una verdadera concertación entre todos los actores interesados, permitiendo aunar a los distintos protagonistas en los procesos de toma de decisiones que se refieren tanto al desarrollo como a la conservación de las potencialidades turísticas y de todos los valores territoriales de esta zona del Medio Atlas oriental.

Bibliografía

A.A.C.I. (2004). Puesta en valor de recursos de patrimonio histórico-natural: los sistemas de almacenamiento de Al’Qala en Chefchaouen, en el Rif marroquí. Proyecto conjunto de docencia e investigación entre la Universidad de Sevilla y la Universidad Abdelmalek Esaadi de Tetuán. BOJA nº 244 del 16 de diciembre de 2004.

A.A.C.I. (2005). Cooperación de la Junta de Andalucía con el Reino de Marruecos. Consejería de la Presidencia. Agencia Andaluza de Cooperación Internacional. Disponible en www.juntadeandalucia.es.

A.E.C.I. (2005a). Plan Director de Cooperación. Dirección General de Planificación y Evaluación de Políticas para el Desarrollo. Secretaría de Estado de Cooperación Internacional. Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación. Disponible en www.aeci.es.

A.E.C.I. (2005b). Documento de Estrategia País. DEP Marruecos 2005-2008. Cooperación Española. Dirección General de Planificación y Evaluación de Políticas para el Desarrollo. Secretaría de Estado de Cooperación Internacional. Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación. Disponible en www.aeci.es.

A.E.C.I. (2005 y 2006). El ecoturismo como factor de desarrollo local: el caso de las comunidades de Tazekka-Friouato en el Medio Atlas Septentrional. Proyecto conjunto de investigación entre la Universidad de Sevilla y la Universidad Sidi Mohamed Ben Abdellah de Fez. BOE nº 10 del 12 de enero de 2005 y nº 16 de 24 de enerode 2006.

A.E.C.I. (2007). Elaboración de una guía turística detallada del Medio Atlas Septentrional. Proyecto conjunto de investigación entre la Universidad de Sevilla y la Universidad Sidi Mohamed Ben Abdellah de Fez. BOE nº 10 del 11 de enero de 2007.

A.P.D.N. (2005). Estrategia de desarrollo de las prefecturas y provincias del Norte del Reino. Agencia para la Promoción y el Desarrollo de las Prefecturas del Norte del Reino. Reino de Marruecos. Disponible en www.apdn.ma.

AGUER, Óscar (2004). “El sector turístico-hotelero en Marruecos”. Información Comercial Española [Madrid], núm. 819, p. 145-155.

BOUBARIA, Ahmed (2002). Le transport et l’organisation de l’espace au Moyen Atlas nord-oriental. Cas de la route Matmata-Ribat Al Kaïr (texto en árabe). Tesis Nacional, Universidad Sidi Mohamed Ben Abdellah, Fez. 362 p.

BOUJROUF, Saïd (2004). “Tourisme de montagne au Maroc: enjeux de la durabilté”. En: SAÏGH BOUSTA, R.; ALBERTINI, François [dirs.] Le tourisme durable, réalités et perspectives marocaines et internationales. Marrakech, p. 273284.

DEFCS/BCEOM-SECA (1994). Parc National du Tazekka, Plan Directeur d’Aménagement et de Gestion. Volumen 1-2, Rabat, Marruecos.

EL FELLAH, Bouchta (1994). “Guelta Tamda (Moyen Atlas Plissé, Maroc): un exemple de lac de barrage naturel”. Revue Geographique Marrocain, 16, p. 115-125.

GEBRATI, Fatima(2004). La mobilisation territoriale des acteurs du développement local dans le Haut Atlas occidental. Tesis de la Universidad Joseph Fourier, 330 p.

IDIL, Amar (1982). L’évolution des structures sociales et spatiales dans la Moyen Atlas du Nord-Est. Tesis 3er. ciclo Universidad de Toulouse.

JUNTADE ANDALUCÍAY MINISTEREDEL’AGRICULTURE, DU DEVELOPPEMENT

RURALET DES EAUX ET FORETS (2002). Guía de desarrollo rural para el Norte de Marruecos. Sevilla.

LÓPEZ LARA, Enrique (2000). “Estudio de las aportaciones académico-científicas europeas al conocimiento geográfico de la región norte de Marruecos”. Hacia un nuevo espacio euromediterráneo. III Encuentro de Geografía Regional. Barcelona, p. 328-333.

LÓPEZ LARA, Enrique (2001). “Diagnóstico territorial de las montañas del Rif (Marruecos). Propuesta de desarrollo territorial de un espacio subdesarrollado”. Actas del XVII Congreso de Geógrafos Españoles. Forma y función del territorio. Universidad de Oviedo, CeCodet, AGE y GEA. Oviedo, p. 381383.

LÓPEZ LARA, Enrique (2005). “La imagen turística de Marruecos proporcionada por Internet: reinterpretando el orientalismo”. Cuadernos de Turismo [Murcia], núm. 16. pp. 123-134.

LÓPEZ LARA, Enrique; MIRANDA BONILLA, José (1994). “L’aménagement du territoire et alternatives de développment dans les espaces naturels: l’expérience andalouse”. Developpment des montagnes rifaines: Quelle strategie?

68Treballs de la SCG, 64, 2007E. López, C. Posada, J. Miranda, A. Tribak y M. Laaouane

Université Abdelmalek Essaâdi. Publications de la Faculté des Lettres et des Sciences Humaines. Serie: colloques nº 6. Tetuán, p. 293-300.

LOWENGUTH, Suzanne (2005). La valorisation paysagère et touristique du Parc National du Tazekka. Memoria fin de carrera 148 p. Universidad François Rabelais, Tours.

MINISTÈREDEL’AMÉNAGEMENTDU TERRITOIRE, DEL’ENVIRONNEMENTDE L’URBANISME, ETDEL’HABITAT (2000). Le territoire marrocain. Etat des lieux. Direction de l’Aménagement du Territoire. Rabat.

OUHAMMOU, Abdelaziz (2004). “Le tourisme dans le Parc National de Toubkal, Haut Atlas de Marrakech: potentialités naturelles et impacts”. En: S AÏGH

BOUSTA, R.; ALBERTINI, François [dirs.] Le tourisme durable, réalités et perspectives marocaines et internationales. Marrakech, p. 311-316.

PNUD (2005). Gold Magreb (Gobernanza Local para el Desarrollo en el Magreb) Programa Gold Maroc. Disponible en www.pnud.org.ma/Gold.asp.

PDTAM (2003). Programa de Desarrollo Transfronterizo Andalucía-Marruecos 2003-2006. Junta de Andalucía y Reino de Marruecos, p. 51. Disponible en www.juntadeandalucia.es/documentos.

REINODE MARRUECOS (2006). Informe del Cincuentenario; 50 años de desarrollo humano y perspectivas para 2025. www.rdh50.ma; documento síntesis, en español www.rdh50.ma/esp/docsynthese.esp.pdf.

SALVÀ TOMÀS, Pere (1998). “Los modelos de desarrollo turístico en el Mediterráneo”. Cuadernos de Turismo [Murcia], núm. 2, p. 7-24.

TENNEVIN, Marc (1978). “Paysages karstiques du Moyen Atlas septentrional”. Méditerranée 1-2, p. 23-32.

URBAPLAN (2005). Etude sur la stratégie d’aménagement et du développement du Moyen Atlas, Informe n°1.

VERDEGUER, Enrique (2005). “Turismo en Marruecos. Retos y oportunidades”. Economía Exterior [Madrid], núm. 33.

CONFERÈNCIES

XX

La transformació econòmica d’Andorra durant el segle

Resum

Maria Jesús Lluelles Larrosa Universitat d’Andorra lluellesmariajesus@andorra.ad

Els grans canvis econòmics i socials d’Andorra s’originen als anys trenta del segle XX, es consoliden en el decurs de la segona meitat del segle i culminen amb l’adopció de la Constitució, el 1993. L’economia, que s’orienta al sector dels serveis, amb escassa repercussió dels sectors primari i industrial, se sustenta sobre el comerç, el turisme i l’activitat financera. L’impacte econòmic i social del turisme de masses ha canviat radicalment el territori en mig segle. L’estudi dels intercanvis comercials evidencia la capacitat d’adaptació del comerç, com a constant històrica, mentre que el sector financer es mostra consolidat. La població, en el darrer mig segle, s’ha multiplicat per 15 a causa de la immigració. Els estrangers, des dels anys seixanta, superen a bastament la població nacional. El creixement urbanístic s’ha realitzat al llarg de la xarxa viària que segueix majoritàriament els eixos dels rius i s’ha estès per tot el territori.

Paraules clau: immigració, turisme, esquí, comerç.

Resumen

La transformación económica de Andorra durante el siglo XX

Los grandes cambios económicos y sociales de Andorra tienen su origen en los años treinta del siglo XX, se consolidan en la segunda mitad del siglo y culTreballs

72Treballs de la SCG, 64, 2007

Maria Jesús Lluelles Larrosa

minan con la adopción de la Constitución, el 1993. La economía, orientada al sector servicios, con escasa repercusión de los sectores primario e industrial, se sustenta sobre el comercio, el turismo y la actividad financiera. El impacto económico y social del turismo de masas ha cambiado radicalmente el territorio en medio siglo. El estudio de los intercambios comerciales demuestra la capacidad de adaptación del comercio, como constante histórica, mientras que el sector financiero se muestra consolidado.

La población, en el último medio siglo, se ha multiplicado por 15, a causa de la inmigración. Los extranjeros, desde los años sesenta, superan con creces a la población nacional. El crecimiento urbanístico se ha realizado a lo largo de la red viaria que sigue mayoritariamente los ejes de los ríos, expandiéndose por todo el territorio

Palabras clave: inmigración, turismo, esquí, comercio.

Abstract

The economic transformation of Andorra during the twentieth century

Summary: ?The great economic and social changes of Andorra originated during the 1930s, and strengthened in the course of the second half of the centur y, to culminate with the adoption of the Constitution, in 1993. The economy gradually oriented itself to the service sector, with scarce repercussion in the primar y and industrial sectors, and it is sustained by trade, tourism and financial activities. The impact of mass tourism has changed radically the territory in last half century.

The analysis of commercial exchanges makes evident the capacity of adaptation of the commercial sector, as a historical constant, while the financial sector is completely consolidated. The population, in the last half a century, has multiplied by 15 due to intense immigration flows. As a result, the foreign population has overcome the national population since the 1960s. An intense urban growth has also occurred along the main network of roads that follows the rivers axis and spread over the whole territory

Keywords: Immigration, tourism, commerce, ski.

Introducció

Per a Andorra el turisme ha estat el fenomen econòmic més important del segle XX, mentre que l’arribada de mà d’obra estrangera ha constituït el factor clau que explica l’actual dinàmica social. La mutació econòmica del segle XX

ha comportat uns canvis qualitatius i quantitatius per a l’espai andorrà d’una intensitat tan important que representen una ruptura total amb l’anterior sistema d’organització territorial. El procés de transformació culmina amb l’aprovació de la Constitució, l’any 1993, que converteix Andorra en un estat de dret, en el sentit modern de la paraula.

La modernització del país és fruit de les mateixes circumstàncies que concorren als països veïns, però es produeix amb un ritme i unes característiques particulars. És evident que la localització geogràfica i l’estatut polític de coprincipat, determinants en el procés de construcció del país, han condicionat que l’activitat econòmica, derivada d’aquest doble factor geogràfic i històric, generi una autèntica renda de situació.

Els grans canvis econòmics i socials, que a Andorra tenen els seus orígens als anys trenta i es consoliden en el decurs de la segona meitat del segle XX, transformen la base demogràfica en la mesura que canvia el model econòmic. En el sistema tradicional tots els nuclis parroquials havien mantingut un equilibri, gràcies a unes fórmules d’explotació econòmica marcades per les limitacions físiques de l’espai i per unes normes de jurisdicció territorial que regulaven els usos del sòl. Aquest equilibri, propi d’un sistema basat en una economia agropastoral, es trenca amb la irrupció d’un model on el comerç i el turisme es constitueixen en el eixos dominants del paisatge.

L’expansió del fenomen urbà trenca l’equilibri històric a favor de les parròquies més aptes per assumir els grans canvis que introdueixen els nous temps. D’aquesta manera neix una realitat urbana que transforma radicalment la parròquia d’Andorra la Vella. La posició geogràfica i la disponibilitat de sòl urbanitzable a les localitats d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany es constitueixen en factors clau del desenvolupament econòmic i determinen que, a finals dels anys setanta, Escaldes-Engordany obtingui el reconeixement de parròquia i se segregui de la capital, amb el consegüent increment de representants en el si del Consell General.

El desenvolupament de l’activitat turística i comercial determina que aquesta realitat urbana constituïda per les localitats d’Andorra la Vella i EscaldesEngordany, que actualment comparteixen la mateixa aglomeració urbana, s’estengui i es difongui per tot el territori nacional. A partir dels anys setanta resulta difícil delimitar l’espai rural, ja que les funcions considerades plenament urbanes envaeixen tot el territori, amb la construcció de zones residencials i la dedicació a l’agricultura a temps parcial.

Els desplaçaments per motius de feina i lleure actuen d’element integrador del territori i marquen els límits reals d’aquest nou espai urbà que ultrapassa la frontera parroquial. La ciutat s’escampa en forma de teranyina i integra totes les parròquies. S’assisteix a la progressiva homogeneïtzació del territori, pel que fa a l’ocupació i a la dotació d’equipaments, d’infraestructures i serveis i, fins i tot, l’administració central sobrepassa el marc de la capital. Aquesta nova ciutat,d’abast nacional, no presenta sempre un teixit urbà compacte i dens, ja que el seu desenvolupament és extensiu i afecta tot el territori. S’escampa en forma

74Treballs de la SCG, 64, 2007

Maria Jesús Lluelles Larrosa

de taques d’oli múltiples, deixant entremig nuclis de ruralitat i discontinuïtats urbanes de difícil delimitació.

Els nuclis de Canillo i Ordino, els més allunyats del centre polític, han estat els darrers a incorporar-se al teixit urbà. La mobilitat diària, per motius de feina i de lleure, s’ha incrementat fins esdevenir un dels principals reptes amb què s’enfronta el país, que ha obligat a fer grans inversions en millora de la xarxa viària i a establir, per primera vegada en la historia del país, plans territorials d’ordenament urbanístic.

Les activitats relacionades amb el lleure, ja sigui a través del comerç, de la pràctica de l’esquí o relacionades amb ofertes entorn a un nou concepte de l’antiga balneoteràpia, han constituït un seguit d’àrees identificables amb les diferents administracions territorials que s’han especialitzat en una oferta determinada. Les aptituds de cada parròquia han condicionat una nova especialització funcional del territori i, tot i que algunes funcions com la residencial s’escampen per tot arreu, sempre n’hi ha una més definida que identifica a cadascuna de les set parròquies.

L’economia s’orienta al sector dels serveis, amb escassa repercussió dels sectors primari i industrial. Tres són els pilars sobre els quals es desenvolupa l’activitat econòmica: el comerç, el turisme i l’activitat financera. Tots tres, íntimament relacionats, configuren els trets essencials de l’economia andorrana. La renda nacional prové, bàsicament, del turisme i de la canalització financera de capital exterior. A manca de dades oficials, el PIB general de 2006 estimat per Crèdit Andorrà, ascendeix a 1.947 milions d’euros i va augmentar respecte el 2005, a causa del creixement demogràfic experimentat, tot i que el PIB per capità de 2006, de 23.968 euros, hagi disminuït respecte els 24.224 euros de 2005, cosa que palesa l’estancament econòmic en què es troba immers el país. L’aplicació de la Llei de comptabilitat, aprovada el 2007, haurà de permetre el càlcul oficial d’aquesta magnitud.

Població

Els comuns són els responsables de registrar la població del país i el criteri que utilitzen és el de residència de dret. No es disposa de censos o sistemes de registre complets, llevat d’un únic cens que es va dur a terme l’any 1989 i al qual no s’ha donat continuïtat.

Les primeres sèries cronològiques que es donen a conèixer amb caràcter oficial s’inicien l’any 1947 i corrien a càrrec de la policia. Posteriorment, l’any 1977, el Consell General, amb la informació que proporcionen el comuns, inicia la publicació anual d’un recull d’estadístiques de població relatiu als seus aspectes més elementals com el volum, la distribució parroquial i l’estructura per edats, sexes i nacionalitat. Els registres eclesiàstics, instaurats al segle XVI i substituïts per un Registre Civil el 1997, s’encarregaven de la informació sobre els naixements, defuncions i casaments. ElRegistre Civil inscriu tots els nai-

xements produïts al país i els que es produeixen a l’estranger de fills d’andorrans, així com les defuncions i els matrimonis civils.

Les estadístiques de població no contenen informació referida al món del treball. Aquesta informació laboral es limita a l’afiliació obligatòria dels assalariats a la seguretat social. Les dades que proporciona la CASS (Caixa Andorrana de Seguretat Social) queden reduïdes a la realitat d’aquesta empresa parapública. Per tant, no existeix informació relativa a la població activa, a la població ocupada, a les relacions laborals i a l’atur. Per aquesta raó, molts índexs són calculats en base a la informació que proporciona la CASS amb totes les limitacions que això comporta.

La població, íntimament lligada als processos econòmics, ha vist com el seu volum i la seva estructura han variat en la mesura que ha canviat el caràcter de l’economia. Les tendències demogràfiques s’inverteixen i l’emigració, malaltia crònica de les societats pirinenques i de l’andorrana fins ben entrada la dècada dels anys trenta, passa a formar part de la memòria col·lectiva. Els llocs de destí tradicionals dels andorrans emigrats havien estat el sud de França i Barcelona, però les obres que va dur a terme l’empresa FHASA entre 1929 i 1933, que van permetrel’electrificació del país i la construcció d’una xarxa viària, donaran l’impuls necessari que col·laborarà a invertir el signe dels fluxos migratoris i en la irrupció en el territori andorrà d’altres cultures diferents a la local.

El país començarà a recórrer a la incorporació de recursos humans procedents de l’exterior, per fer front a les necessitats dels sectors empresarials més actius i donar, d’aquesta manera, suport al desenvolupament econòmic. La població, en el darrer mig segle s’ha multiplicat per 15, ja que dels 5.385 habitants de 1947 s’ha passat als 83.137 de 2007 i la densitat d’habitants per quilòmetre quadrat s’ha incrementat dels 12 de 1947 fins als 178 actuals, valor que no reflecteix la càrrega demogràfica real que resulta especialment intensa en els principals nuclis habitats.

El territori esdevé lloc d’acollida d’un important contingent d’estrangers que a partir dels anys seixanta superen amb escreix la població nacional, fet insòlit i únic en el món occidental en temps de pau. El poder d’atracció d’Andorra, més marcat cap al costat espanyol que al francès, s’estén, vint anys més tard, a d’altres països com Portugal. S’assisteix, d’aquesta manera, a un boom demogràfic, caracteritzat per una immigració massiva i selectiva que configura una nova estructura demogràfica feta a mesura de les necessitats dels sectors polítics i econòmics.

Els esforços per reconduir la singular composició per nacionalitats, centrats en les lleis que regulen l’accés a la nacionalitat, han permès assimilar una part de la població forana i corregir, en part, el fort desequilibri existent entre nacionals i estrangers. El pes relatiu dels andorrans es comença a recuperar a partir dels anys noranta i, durant el 2005, per primera vegada des dels anys seixanta es tornen a constituir en el primer grup nacional amb el 35,97% dels efectius, malgrat que els estrangers representin encara el 64%.

Andorra, al llarg de la seva història, ha estat terra d’acollida i de pas i, durant el segle XX, esdevé una societat multinacional, però no multiracial, a diferèn-

76Treballs de la SCG, 64, 2007

Gràfica 1

Maria Jesús Lluelles Larrosa

Composició per nacionalitats, 2007

Britànics

Italians

AltresEuropa

Argentins

AltresAmèrica

Marroquins

Restapaïsos

cia d’altres països ja que tan sols un 4% dels habitants no són europeus i només un miler pertany a altres races. El model d’immigració, pel que fa a les nacionalitats, ha estat determinat per una legislació específica que ha resultat restrictiva amb les quotes dels treballadors no comunitaris.

L’entrada en vigor de la nova Llei qualificada d’immigració, al setembre de 2002, va introduir nous criteris legals que van permetre regular un contingent important de treballadors que es trobaven pendents de regularització. Per aquesta raó, els saldos migratoris, que són el resultat de les entrades i sortides de persones del país, presenten oscil·lacions importants i no sempre es corresponen aun flux real. Una de les primeres imprecisions en l’àmbit demogràfic, que limita els estudis, prové del fet que les regularitzacions d’estrangers no sempre es corresponen als efectius reals que anualment entren al país. Aquest desconeixement de la realitat demogràfica ha portat a l’administració a encarregar estudis demogràfics amb especial incidència sobre el tema de la immigració. La primera posició en el rànquing per nacionalitats de 2007 l’ocupen els andorrans amb el 36,6%, seguida dels espanyols amb el 33,0%. Els portuguesos, que ostenten la tercera posició amb el 16,3%, han desplaçat als francesos, que s’han vist relegats al 3%. El grup d’altres nacionalitats, amb el 7,8% del total, aplega tot un conjunt de ciutadans originaris de diversos països, entre els quals destaquen el britànics i els argentins. La presència d’aquests darrers està íntimament vinculada al món de l’esquí.

La distribució territorial dels habitants, fins els anys quaranta, s’efectuava d’acord amb els criteris propis d’una societat rural tradicional d’alta muntanya, amb un repartiment relativament homogeni dels habitants, semblant a totes les parròquies. A partir d’aquesta dècada, el binomi Andorra la Vella i Escaldes-Engordany actuarà de centre de gravetat de la població nacional, fet que es potencia en les dècades posteriors. La capitalitat d’Andorra la Vella, que ha actuat de centre políticocultural des de fa segles, i les característiques del

medi físic en què es localitzen ambdues localitats ha determinat que esdevinguin l’aglomeració humana més important del país pel nombre d’habitants i per la influència econòmica i social que exerceix sobre la resta del país.

A partir dels anys vuitanta s’inicia un lent procés de redistribució de la població a favor de la resta de parròquies, amb tendència a escampar-se per tot el territori. Les localitats d’Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany, que concentraven l’any 1975 el 68% de la població resident al país, es limiten al 49,4% l’any 2007, proporció inferior a la d’anys anteriors, tot i que encara continuen acollint gairebé la meitat de la població nacional. Les parròquies amb oferta d’esquí són les que han experimentat el creixement de població interanual més elevat.

A grans trets, es poden distingir dues grans etapes en el creixement demogràfic del segle XX i dels primers anys del segle XXI. Una primera fase caracteritzada per la pèrdua d’efectius a causa de l’emigració i una segona en què els saldos migratoris canvien de signe i la immigració esdevé l’element clau del creixement, que adquireix especial intensitat a partir de la segona meitat del segle XX. En el gràfic relatiu a l’evolució dels efectius de la població, 1947-2007 es pot constatar que la segona fase és clarament d’expansió demogràfica, amb excepció de l’interval comprés entre els anys 1951 i 1954 en què de nou l’emigració fa disminuir els efectius nacionals, i que manté un creixement continuat fins als primers anys de la dècada dels noranta, en què un nou episodi emigratori, menys intens que el dels anys cinquanta, fa reduir la població en un 2%. La fase de creixement massiu és substituïda per un període d’estabilització dels valors demogràfics. L’entrada en vigor de la nova Llei d’immigració, el setembre de 2002, va permetre regularitzar, en el període 2004-05, un important contingent de 9.805 persones que s’havia acumulat en anys anteriors, amb la consegüent distorsió de la imatge gràfica.

El factor clau del creixement demogràfic ha estat la immigració, malgrat que el creixement vegetatiu hagi tingut una relativa importància en aquells moments en què el paper de la immigració ha estat menor, com és el cas de la dècada dels noranta. En el gràfic sobre moviment migratori i creixement vegetatiu, del període 1980-2006, s’aprecia que el creixement per immigració ha permès acumular 38.266 persones en front de les 12.805 del creixement vegetatiu, durant aquest període.

Amb una taxa de natalitat de 10,4 per mil habitants i una taxa de mortalitat de 3,2 per mil habitants, el creixement vegetatiu se situa en 583 persones el 2006. Cal destacar que els valors de la mortalitat són molt baixos a causa que algunes persones retornen al seu país d’origen, en el moment de la seva jubilació.

La piràmide d’edats i sexe amb el decurs del temps, com es pot observar en el gràfic comparat sobre edat i sexe de la població dels anys 1980 i 2007, mostra una tendència a l’envelliment. Presenta una clara forma bulbar, ja que el centre és ample en relació a la base. La piràmide de 2007 presenta un clar predomini de les edats compreses entre 30 i 45 anys, a diferència de la de 1980 en què els intervals situats entre els 20 i 35 eren els dominants. Actualment, per grans grups

Evolució de la població, 1947-2007

Font: Estadístiques de població.

83.137 habitants (2007) Gràfica 2

Gràfica 3

Migració i creixement vegetatiu, 1980-2006

Font: Estadístiques de població.

mésde85

Gràfica 4

Edat i sexe de la població, 1980-2007

1980 2007 Homes

Dones

d’edats, la població de menys de 15 anys representa el 14,6% del total, grup que ha disminuït la seva participació en 27 anys. El grup potencialment actiu, entre 15 i 64 anys, assoleix el 73,4% i el seu pes s’ha increment amb el pas del temps com també ho ha fet el de 65 anys i més, encara que en una proporció menor, que actualment representa el 12,0% del total. L’edat mitjana de la població és de 38 anys i s’ha incrementat en el decurs d’aquest interval de temps.

La taxa de dependència global de 2007 és de 36, mentre que a Catalunya és de 45. Per contra, la taxa de dependència juvenil resulta molt similar a la catalana, de 20 i 21 respectivament. També l’índex d’envelliment és més baix que el català, d’un 82 en front d’un 114.

Quant a la composició per sexes, existeix un predomini del sexe masculí per sobre del femení, propi d’una estructura poblacional basada en la immigració, en què determinats sectors econòmics, com és el cas de la construcció, contracten preferentment mà d’obra masculina. Malgrat que es presenta una tendència cada cop més clara a l’equilibri, la taxa de masculinitat encara assoleix un valor de 109,8.

Sectors econòmics

Sector primari

El comerç, ja històricament, constituïa una activitat econòmica d’importància regional que girava al voltant dels intercanvis ramaders. Les característiques

80Treballs de la SCG, 64, 2007

Maria Jesús Lluelles Larrosa

físiques i climàtiques del territori, amb un 40% de pastures d’alta muntanya, va condicionar que la ramaderia, basada en un sistema d’explotació extensiu, fos l’activitat econòmica per excel·lència. La transhumància exigia l’existència de lligams entre les zones de muntanya i les zones de la plana. Dos grans desplaçaments de bestiar es produïen al llarg de l’any: un a l’estiu, de les zones baixes a les d’alta muntanya, i l’altre a l’hivern, en sentit invers. Aquests desplaçaments, que estaven sotmesos a control administratiu, proporcionaven una part dels ingressos de les administracions locals.

L’administració ha fet intents reiterats per salvaguardar el sector primari, mitjançant una política de subvencions que s’inicia a la dècada dels anys seixanta, en resposta a la crisi del sector. S’afavoreix, de manera especial, el monocultiu del tabac, introduït al país al segle XVIII, pel seu caràcter lucratiu, que aconsegueix temporalment alentir la urbanització desenfrenada a què s’havia d’enfrontar el país. Paral·lelament, la cabanya ramadera perd una bona part dels seus efectius, amb l’excepció de l’espècie bovina. El 1960 es comptabilitzaven 25.000 caps de bestiar de llana, 1.000 èquids i prop de 2.800 caps de boví. En el pressupost de 1969 es destinen més de sis milions de pessetes a un sector que comptabilitza 315 unitats d’explotació, amb una població activ a agrícola que no supera les 800 persones.

Amb la Llei d’agricultura i ramaderia de 2000 s’estableix una nova filosofia que persegueix preservar el medi, mantenir uns mínims productius i obtenir una producció de qualitat. El sector primari, que ha esdevingut gairebé testimonial, ocupa actualment 145 persones assalariades, amb una superfície agrària de tan sols 1.912 hectàrees, inferior a la superfície del domini esquiable nacional. L’únic cultiu que destaca és el del tabac que va experimentar el màxim productiu l’any 1997, amb 1.047 tones, i que s’ha reduït fins les 315 tones del 2007. La cabana ramadera ha disminuït a 1.478 caps de boví, 847 d’equí, 2.058 d’oví i 469 de cabrum, valors que els darrers anys tendeixen a mostrar-se estables.

Sector comercial

L’estudi evolutiu dels intercanvis comercials evidencia la capacitat d’adaptació del comerç exterior andorrà com a constant històrica reiterativa: de la importació dels productes bàsics per cobrir les necessitats de la població nacional, s’ha passat a satisfer els requeriments de la demanda turística. Dos grans acords internacionals configuren les relacions comercials d’Andorra: d’una banda, els Canvis de lletres de 1867 amb Espanya i França, en els quals l’objectiu era establir una zona de lliure circulació pels excedents ramaders, i d’altra l’acord amb la CEE de l’any 1991, en què s’establia una unió duanera per determinats capítols (25 al 97) i s’excloïen d’altres (1 al 24), en resposta a les necessitats d’una societat basada en el sector serveis.

E l sector comercial, íntimament lligat a l’activitat turística, registra un total de 1.837 activitats comercials, el 63% de les quals es concentren entre

la capital i Escaldes-Engordany, amb 6.545 assalariats que representen el 24% del total del país. La balança comercial resulta molt deficitària, ja que les exportacions a l’exterior només representen el 8,5% de les importacions.

Abans de l’entrada d’Espanya a la CEE, Andorra actuava d’apèndix de la comunitat europea, amb relació als consumidors espanyols. A partir de 1986 es constata una forta reducció del comerç alimentari, lligada a una disminució del diferencial de preus. A l’inici dels anys seixanta, les importacions de productes francesos multiplicaven per quatre les importacions de productes espanyols. Actualment, el principal proveïdor del sector comercial, amb el 56,8%, és Espanya que desplaça, des de 1992, les importacions procedents de França que segueixen una dinàmica descendent, fins arribar al 21,3% l’any 2006.

El paper d’Espanya, com a principal proveïdor, s’ha anat reforçant en la darrera dècada en què els productes destinats al comerç turístic han experimentat una pèrdua de pes relatiu, a favor dels productes adreçats a satisfer la demanda interna. Cal remarcar que els sectors de la perfumeria i cosmètica i la confecció queden exceptuats d’aquesta tendència i continuen sent objecte d’intensa demanda per part del turisme.

Sector turístic

Andorra, que va ingressar a l’OMT el 1995, és un país que desperta interès i curiositat en el qual conflueixen les seves particulars característiques geogràfiques i històriques, per una banda, i les especials ofertes turístiques que efectua, que giren al voltant dels esports d’hivern, el comerç, el paisatge i el patrimoni cultural. L’impacte econòmic i social del turisme ha canviat radicalment el territori en mig segle.

Andorra ha esdevingut una destinació turística amb una quota de mercat important que fa del país un centre d’atracció de fluxos turístics d’importància regional, ja que els visitants procedeixen principalment dels països veïns. El turisme ha conegut una expansió tan ràpida que, malgrat ser un fenomen relativament nou, ha esdevingut un element integrant de la realitat quotidiana. S’ha passat d’un flux turístic que es podia comptabilitzar per dotzenes de persones, a principi de segle, a una afluència que actualment assoleix prop d’onze milions de visitants l’any.

El creixement turístic que es produeix a partir de la segona meitat del segle XX és espectacular i ha multiplicat els valors per 7,6 en quatre dècades, en passar d’1,4 milions de persones l’any 1963 a gairebé onze milions de visitants el 2006. Cal remarcar que Andorra ha començat a disposar d’estadística pròpia a partir de l’any 1999 i que, abans d’aquesta data, per conèixer la importància dels fluxos calia recórrer a la informació proporcionada pels anuaris estadístics dels països veïns. La transformació econòmica

82Treballs de la SCG, 64, 2007

Maria Jesús Lluelles Larrosa

El desenvolupament turístic andorrà ha conegut tres etapes que es corresponen a tres moments històrics diferents: la del turisme elitista, el de transició i el de masses. El turisme elitista, propi del segle XIX, era practicat per persones de classes acomodades. L’exotisme exerceix una poderosa atracció sobre els viatgers d’aquesta època que descriuen el país d’acord amb els seus esquemes de pensament. Els serveis que s’oferien eren quasi bé inexistents i les vies de comunicació quedaven reduïdes a camins. L’allotjament era deficient i la norma era la d’una fonda per parròquia. Durant la segona meitat del segle XIX, nombroses companyies de capital francès van estar interessades per les Escaldes i les seves aigües termals.

El turisme de transició, propi dels anys trenta, és el precursor del turisme de masses. Els viatges per motius de salut, descans o cultura són realitzats per sectors més amplis de la població. L’oferta turística d’aquesta època que precedeix les guerres és el paisatge, gairebé sense modificar per l’home, el nucli hoteler desenvolupat d’Escaldes al voltant de l’aigua termal i els monuments artístics. La pràctica de l’esquí es comença a difondre i l’Esquí Club Andorrà, fundat el 1932, que compta amb 240 socis, inaugura a Envalira un xalet refugi per a esquiadors. El paper de l’Esquí Club, que influirà en la millora de la xarxa viària per fer més accessible el país i que el 1965 s’adhereix a la Federació Internacional d’Esquí (FIS), és cabdal en la difusió d’aquest esport que el mateix any rep un clar suport de l’administració amb la declaració d’esport nacional.

A la fi del conflicte europeu, Andorra inicia una fase d’expansió econòmica que condicionarà canvis polítics i administratius importants en les dècades subsegüents. El desenvolupament econòmic assolit per Europa després de la Segona Guerra Mundial és aprofitat pel país que abandona progressivament les formes de vida tradicionals. L’afluència turística registrada a partir del 1949 està íntimament lligada al fenomen comercial (Sermet, 1970, p. 58). El 1957 s’inaugura el primer telesquí llarg, entre el Pas de la Casa i el port d’Envalira i la societat civil impulsa la creació del Sindicat d’Iniciativa, organisme encarregat de la promoció del país en un moment en què l’estructura administrativa encara no s’havia adaptat als nous canvis.

El 1955 s’estima que visiten el país 200.000 francesos i 100.000 espanyols i els estudis geogràfics de l’època remarquen l’auge assolit pel turisme (Llobet, 1956, p. 2) que considera que Andorra ha entrat per fi a l’última fase de la seva evolució. El turisme de masses es configura a partir de la segona meitat del segle XX i el fenomen turístic d’aquesta etapa vindrà marcat pel fet comercial. Andorra esdevé un lloc atractiu, que ofereix l’avantatge de ser un centre comercial desenvolupat. Amb el desenvolupament turístic creix, al mateix temps, l’activitat hotelera i, com a manifestació de l’apogeu assolit pel sector, es crea l’any 1961 la Unió Hotelera d’Andorra, vinculada al Sindicat d’Iniciativa. Per als últims anys de la dècada dels seixanta, la norma la constitueix el turisme de pas, tipificat en el turisme de cap de setmana amb un clar predomini estival.

Entre els anys seixanta i els vuitanta es creen les cinc estacions d’esquí actuals que, un cop iniciat el segle XXI, s’integren en grans dominis esquiables com el de Vallnord i Grandvalira. Aquest darrer domini ha creat, en data recent, la primera estació transfronterera del Pirineu, en territori francès. La mitjana actual de dies d’esquí venuts se situa al voltant dels 2,5 milions i l’impacte econòmic indirecte es calcula en 306 milions d’euros. Les inversions directes, realitzades en el sector entre les temporades 1994-95 i 2004-05, han estat de 174 milions d’euros i s’han generat uns 2000 llocs de treball per temporada. El consum territorial i l’endeutament comunal se situen com els dos grans aspectes negatius derivats de la pràctica d’un esport que requereix grans inversions per mantenir el grau de competitivitat i que depèn, en bona mida, de la voluntat dels grans operadors turístics, a banda d’altres consideracions d’ordre ambiental.

L’activitat turística normalment no queda limitada a un lloc determinat i, ràpidament, l’espai que envolta els punts turístics en queden afectats per un seguit d’instal·lacions orientades a donar acollida al turisme, com l’hoteleria i la restauració, les residències secundàries, les instal·lacions esportives, etc. Es desenvolupen, per tant, un conjunt de funcions ubicades en el mateix espai turístic que es tradueixen en equipaments i serveis. Des d’aquest punt de vista, Andorra té una autonomia de gestió, és a dir, constitueix una realitat que es desenvolupa segons les seves pròpies forces.

Com a conseqüència del fenomen turístic s’ha desenvolupat una important activitat hotelera, amb una oferta de 258 hotels i 12.677 habitacions el 20062007, que ha estat objecte de reordenació, modernització i ampliació de la seva capacitat i que s’ha integrat, de forma progressiva, en cadenes internacionals.

Segons les dades del Departament de Turisme del Govern, durant el 2006, es van rebre 10,7 milions de visitants, dels quals el 58,1% eren espanyols, el 39,0% francesos i el 2,9% pertanyien a altres nacionalitats. A partir de 2005 s’experimenta un canvi de tendència, ja que els valors se situen per sota d’anys anteriors, però cal assenyalar que el descens més important s’ha produït en la categoria de turistes, entenent-se com a tal els visitants que fan una estada superior a 24 hores. Més discreta ha estat la disminució entre els excursionistes, d’estades inferiors a 24 hores. Els turistes van assolir els 2,2 milions i els excursionistes 8,5 milions.

En tant que font de recursos, el sector turístic s’ha transformat en un sector atractiu amb l’ampliació de l’oferta turística a l’esquí i al lleure en general, sector en què Caldea constitueix una peça clau. En el desenvolupament turístic no es pot deixar de banda l’important paper jugat per l’empresa, tant pública com privada, que ha fet d’impulsora del turisme i que han estimulat la demanda d’aquesta nova indústria. Ara bé, els sectors econòmics públics i privats, atrets pels avantatges econòmics del turisme i no sempre conscients dels efectes negatius, s’han involucrat en ocasions en ambiciosos programes de desenvolupament del lloc d’acollida, sense una valoració acurada d’altres costos com els mediambientals i els socioculturals. La

84Treballs de la SCG, 64, 2007

Sector financer

Maria Jesús Lluelles Larrosa

L’activitat financera és un fenomen propi del segle XX que ha anat lligat al procés de terciarització de l’economia nacional i el seu desenvolupament ha tingut lloc juntament amb el de les funcions turística i comercial del país. El sector financer, constituït per un total de cinc grups bancaris, ha saldat l’exercici de 2006 amb un beneficis d’aproximadament 337 milions d’euros, superiors en un 18,3% als obtinguts el 2005.

En la dècada dels anys trenta es fonamenten les bases que propicien l’entrada de l’economia andorrana en un procés d’expansió sense precedents històrics. Així, el 30 de desembre de 1930, es va fundar el primer banc andorrà, el Banc Agrícol i Comercial, que va gestionar les nòmines i els estalvis del primers immigrants vinguts a Andorra per treballar a les obres de FHASA. Cinc anys més tard s’instal·la al país una nova entitat, la Caixa d’Estalvis i Pensions per a la Vellesa que, amb el decurs del temps, esdevindrà CaixaBank.

A la dècada dels anys cinquanta obren les portes un seguit de bancs un dels quals farà fallida l’any 1968. Les responsabilitats d’aquesta entitat van ser assumides per la resta de bancs i, en contrapartida, van obtenir l’oligopoli bancari amb l’exclusiva per a les societats que ja estaven en funcionament. Davant la inexistència d’un banc central, l’any 1960 les pròpies entitats financeres veuen la necessitat d’establir un sistema d’autoregulació, mitjançant la creació de l’Agrupació de Bancs Andorrans (ABA). Finalment, l’administració crea l’any 1989 l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) com a òrgan tècnic executiu de l’autoritat financera per controlar les actuacions de les diverses entitats financeres.

L’aprovació de la Constitució, el 1993, va condicionar la readaptació del sector financer i aquell mateix any s’aprova la Llei d’ordenació del sistema financer, amb l’objectiu d’establir un marc estructural i operatiu de les entitats financeres. Aquesta Llei va marcar la base legal per a l’obertura del sector bancari a l’exterior i va acabar amb la situació d’oligopoli existent en el sector.

L’obertura del sector bancari, d’acord amb els principis constitucionals, ha tingut escassa repercussió pràctica i tan sols s’ha instal·lat una nova entitat al país. Possiblement, el fet que el mercat financer andorrà es trobi ben consolidat i repartit de forma equilibrada ha disminuït l’al·licient per a nous inversos. L’1 de setembre de 1999 el Banc de Sabadell va rebre llicència definitiva per establir-se al Principat i va iniciar la seva activitat durant el primer trimestre de 2000, amb el nom de BancSabadell d’Andorra. Finalment, el 2002 es va crear un holding financer: Andbanc, producte de la fusió de Banc Agrícol i Banca Reig.

Cal destacar que, en el decurs de 2006, es va produir la desinversió de les entitats espanyoles presents en la banca andorrana i, per aquesta raó, Crèdit Andorrà va comprar CaixaBank i la participació que la Caixa posseïa en la seva pròpia entitat, mentre que Banc Internacional-Banca Mora va adquirir les accions de què BBVA era el propietari.

Comunicacions

El creixement urbanístic s’ha realitzat al llarg de la xarxa viària que parteix d’Andorra la Vella i la comunica amb la resta de parròquies i amb l’exterior. Aquesta xarxa, que ha convertit la capital en el centre nodal de les comunicacions i, per tant, en destí o pas obligat de la circulació interparroquial, ha deixat de rebre la consideració de radial amb la Llei de designació de carreteres de 2005. Aquesta llei desplaça l’origen de les principals carreteres des del centre de la capital fins la confluència d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Les carreteres, que en el seu traçat reflecteixen la disposició del relleu, segueixen majoritàriament els eixos dels rius. De fet, en la xarxa actual subsisteix una part de l’antic traçat sorgit de les primeres fases en què les valls, els rius i els ports eren els elements del paisatge que determinaven la circulació de persones i animals. Els condicionaments de l’espai físic, com l’altitud mitjana de 2.000 metres, el fort gradient altitudinal i les característiques climàtiques del país, han imposat les carreteres com a única via de comunicació, davant les dificultats d’implantació d’altres sistemes, com el ferrocarril o el transport aeri. L’extensió de la xarxa viària és de gairebé 280 quilòmetres, amb sis carreteres generals i 47 secundàries. Pel que fa a les comunicacions exteriors, cal recordar que les úniques vies d’accés al Principat les constitueixen les carreteres: pel costat francès la N-20 i pel costat espanyol la N-145. Malgrat la millora innegable que han experimentat en la darrera dècada, les comunicacions exteriors continuen plantejant problemes d’accessibilitat per Andorra.

A les limitacions del medi físic cal afegir les repercussions que sobre la xarxa viària té l’activitat econòmica. Les carreteres, de manera cíclica i en determinats trams, es mostren insuficients per absorbir la circulació de manera satisfactòria, a causa dels desplaçaments que provenen tant de l’exterior com de l’interior, generats els uns pel turisme i els treballadors fronterers i els altres per la mateixa població resident.

La carretera que des de la Seu d’Urgell enllaça amb Andorra la Vella s’inaugura l’any 1913 i correspon a la primera fase de construcció d’una xarxa viària d’abast nacional. Aquestes inversions inicials es veuen complementades per les que, a la dècada dels anys trenta, va realitzar l’empresa FHASA, com a contraprestació per la concessió dels recursos hidroelèctrics del país. A partir d’aquest moment és la pròpia administració qui assumeix la responsabilitat de les comunicacions.

El Pla sectorial de noves infraestructures viàries, adoptat el 2003, amb un pressupost de 350 milions d’euros a 30 anys vista, estableix un horitzó de població de 160.000 habitants. L’inici del segle XXI ha significat la construcció del túnel d’Envalira (2002) que, malgrat la seva consideració de via de comunicació interior, persegueix potenciar l’afluència de persones procedents de l’exterior, en aquest cas de França. En data recent ha estat inaugurat el túnel del Pont del Pla (2006) que intenta facilitar la comunicació del centre amb la vall de la Valira d’Orient. Actualment, es troba en construcció el túnel de les Dues Valires

86Treballs de la SCG, 64, 2007

Maria Jesús Lluelles Larrosa

que unirà les valls de la Valira d’Orient i la Valira del Nord, amb la intenció d’evitar l’aglomeració de la capital.

Sector públic

L’Estat andorrà s’ha anat configurant lentament, durant més de set segles sobre unes bases jurídiques en les quals han estat determinants, per una banda, els Pareatges del segle XIII que constitueixen una fórmula embrionària d’administració territorial i, per un altra, la Constitució de 1993 que culmina un procés de reformes i adaptació institucional i atorga al país el caràcter modern d’estat de dret.

El volum dels recursos que obté l’Estat, així com l’estructura i l’evolució dels mateixos estan condicionats per la quasi inexistència a nivell estatal d’impostos directes i per elevat pes de la recaptació obtinguda pels tributs que graven la importació de productes. La filosofia de la imposició indirecta ha estat la tònica al llarg de tot el segle XX. La imposició a les compres a l’exterior, peça clau de l’actual sistema tributari, neix el 1903 i es desenvolupa en el decurs del segle. En un primer moment, el sistema impositiu responia a les necessitats de l’administració que buscava els recursos necessaris per fer front a la millora i l’ampliació de la xarxa viària i així poder treure el país del seu aïllament tradicional. En la segona meitat del segle, les taxes que s’apliquen a l’entrada de mercaderies permetran crear i desenvolupar una estructura administrativa moderna.

Al principi del segle XXI,l’administració busca fórmules per diversificar les fonts d’ingressos i reduir la dependència de les taxes a la importació, defugint la imposició directa. Aquest esforç per diversificar i augmentar les fonts d’ingressos deriva de la necessitat de fer front a l’extensió dels serveis públics i al creixement dels efectius humans que treballen en la pròpia administració.

Això ha comportat un procés de modernització del model fiscal i la introducció de noves figures tributàries, entre les quals cal destacar el cànon a la llum i el telèfon, els impostos a les transmissions patrimonials i els que afecten la producció de bens i serveis. Ara bé, la imposició indirecta, que té un gran pes en l’estructura fiscal andorrana i que depèn directament de l’evolució del consum interior i turístic, pot tenir efectes negatius sobre la competitivitat del sector turístic, malgrat sigui una forma de tributació acceptada per una gran part de la societat.

En els darrers anys l’augment de les despeses ha estat superior al dels ingressos, cosa que ha determinat que el dèficit no financer resulti habitual des de 1987, situant el deute viu de 2005 en 261,4 milions d’euros que, repartit entre la població, dóna un deute per càpita de 3.328 euros. Els impostos indirectes aporten el 87,4% dels ingressos no financers en la liquidació pressupostària de 2005, dels quals els tributs que graven l’entrada de mercaderies són els més significatius.

El territori nacional agrupa set divisions administratives –parròquies– que, amb un origen eclesiàstic subjacent, es poden considerar un reflex històric de l’edat mitjana. Els òrgans de representació local han cedit competències a favor de l’administració central en un procés que ha culminat amb la promulgació de la Constitució. Els comuns mantenen competències exclusives sobre els censos de població, competències territorials i capacitat tributària pròpia que es basa en la recaptació de taxes per serveis comunals, autoritzacions administratives, exercici d’activitats econòmiques i registre de la propietat immobiliària.

La Llei de Transferències, aprovada el 1991 i modificada en tres ocasions posteriors, garanteix la capacitat econòmica de les administracions locals que van rebre més de 51 milions d’euros el 2005. Els criteris establerts fan referència a una quantitat equivalent per a totes les parròquies i una quantitat proporcional a la seva població, extensió del territori i altres indicadors. El deute acumulat dels Comuns ha disminuït en els darrers anys i el 2005 se situa en 108 milions d’euros que, repartit entre el total de la població, representa 1.375 euros per càpita.

L’aprovació de la Llei del sòl, que engloba la Llei general d’ordinació del territori i urbanisme del 2000 i el Reglament urbanístic de 2002, va fixar els límits a l’espai urbanitzable i va obligar als comuns a establir Plans d’ordenament urbanístic parroquials. Per adaptar-se a les noves directrius, es va acordar una moratòria de quatre anys al sector de la construcció, fins l’aprovació dels POUPS el 2007. La Llei del sòl preveu una contraprestació a l’administració comunal, a canvi del permís de construcció, en forma de cessió de terreny o de contraprestació econòmica, fet que equilibrarà, en bona mida, les finances comunals.

Bibliografia

BRICALL, Josep Maria i altres (1975). Estructura i perspectives de l’economia andorrana.Barcelona: Edicions 62.

BRICALL, J. M. [coord.] (2001). L’economia andorrana en el canvi de segle. Andorra: Fundació Julià Reig.

BRUTAILS, Jean Auguste (1904). La Coutume d’Andorre. 2a edició (1965) Andorra: Casal i Vall (Monumenta Andorrana; núm. 1).

CHAPEAU, G. (1986). La Mise en valeur d’une région de montagne: les Vallées d’Andorre. Nancy-Metz: Centre Regional de Documentació Pedagògica.

CHEVALIER, Marcel (1925). Andorra. Chambéry: Librairie Dardel.

COMAS, Dolors; PUJADAS, Joan Josep (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals. Barcelona: Editorial Alta Fulla.

COMBARNOUS, Gaston (1933). Les Vallées d’Andorre. Voyage aux états Lilliputiens. Montpeller: Éditions Les chênes verts.

CORTS,Joan (1945). Geografía e Historia de Andorra.Barcelona: Editorial Labor.

88Treballs de la SCG, 64, 2007

Maria Jesús Lluelles Larrosa

DOMINGO, Jordi (1994). “Treball i residència a Andorra. Aproximació a la mobilitat laboral al Principat d’Andorra”, Annals 1992 [Barcelona], p. 179-204.

GÓMEZ, Antonio (2001). “Andorra, un mosaic de paisatges que cal preservar”, Andorra. Anuari socioeconòmic 2000. BPA1 [Andorra], p. 126-134.

GUILERA,Josep Maria (1960). Una història d’Andorra. Barcelona: Aedos.

LLOBET, Salvador (1947). El Medio y la Vida en Andorra. CSIC. Barcelona: CSIC.

LLOBET, Salvador (1956) “Les Valls d’Andorra”. Andorra [Andorra], número 1, p. 2-6.

LLUELLES, Ma. Jesús (1991). La transformació econòmica d’Andorra. Barcelona: L’Avenç. (col·lecció Clio; número 11).

LLUELLES, Ma. Jesús (1995). La terciarització de l’economia andorrana. Andorra: Govern d’Andorra (col·lecció Monogràfics de Geografia; núm. 1).

LLUELLES, Ma. Jesús [coord.] (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Andorra: Pagès editors i Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra.

MESSINES, Jean (1969). Rapport sur le développement agricole et forestier de l’Andorre. Grenoble.

MEYNER, André (1956). “Le Grand tourisme dans un pays féodal, l’Andorre”. Geographia,núm. 58, p.31-35.

ROS, Francesa (2001). Evolució, estructura i dinàmica demogràfica andorrana. Andorra: Govern d’Andorra (col·lecció Monogràfics de Geografia; núm. 7).

SÁEZ, Xavier (2007). “Informe sobre l’economia andorrana”. Andorra. Anuari socioeconòmic 2007. BPA [Andorra], p. 10-103.

SANGUIN, André Louis (1991). “L’Andorre ou la quintessence d’une économie transfrontalière”. Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest [Tolosa], vol. 62, núm. 2, p. 169-186.

SERMET, Jean (1970). “L’économie des communications dans la géographie de l’Andorre”. Problèmes actuels des Vallées d’Andorre [París], p.33-85.

TAILLEFER, François (1984). “Un pôle d’immigration dans la haute montagne pyrénéenne : l’Andorre”. Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest [Tolosa], vol. 55, núm. 2, p. 421-439.

VILÀ-VALENTÍ,Joan (1996). “Andorra, ara fa 50 anys”. Anuari socioeconòmic d’Andorra. BPA [Andorra], p. 86-106.

VILÀ-VALENTÍ, Joan (1998) “Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX”. Anuari socioeconòmic d’Andorra. BPA [Andorra], p. 102-120.

Sodoma, del Viejo al Nuevo Mundo1

Resumen

Rafael M. Mérida Jiménez Universitat de Lleida

Las primeras obras historiográficas castellanas que relatan la “Conquista” de América ofrecen una de las mejores vías para comprender los discursos, religiosos y políticos, en torno a la sexualidad europea a fines de la Edad Media, especialmente relevante si analizamos las representaciones de la sodomía y del homoerotismo. A partir de textos de Bernal Díaz del Castillo, Bernardino de Sahagún, Gonzalo Fernández de Oviedo y Bartolomé de Las Casas, en este artículo se reflexiona sobre las significaciones de Sodoma (como geografía cultural e ideológica) en el contexto ibérico posterior a la “Reconquista”.

Palabras clave: Sodoma. Homoerotismo. Historiografía española del siglo XVI. Bernal Díaz del Castillo. Bernardino de Sahagún. Gonzalo Fernández de Oviedo. Bartolomé de Las Casas.

1. El presente trabajo recoge parte de mi conferencia titulada “De California a Sodoma: geografías sexuales de un Nuevo Mundo”, presentada el 11 de abril de 2007 en la sala Nicolau d’Olwer del Institut d’Estudis Catalans, dentro del seminario “La geografia i la història dels viatges” coordinado por los profesores Isabel Soler y Enric Mendizábal, a quienes agradezco, una vez más, su generosa invitación. Treballs

90Treballs de la SCG, 64, 2007

Resum

Sodoma, del Vell al Nou Món

Rafael M. Mérida Jiménez

Les primeres obres historiogràfiques castellanes que relaten la “Conquesta” d’Amèrica ofereixen una de les millors vies per comprendre els discursos, religiosos i polítics, al voltant de la sexualitat europea al final de l’edat mitjana, especialment rellevant si analitzem les representacions de la sodomia i de l’homoerotisme. A partir de textos de Bernal Díaz del Castillo, Bernardino de Sahagún, Gonzalo Fernández de Oviedo i Bartolomé de Las Casas, en aquest article reflexiono sobre les significacions de Sodoma (en tant que geografia cultural i ideològica) dins el context ibèric posterior a la “Reconquesta”.

Paraules clau: Sodoma. Homoerotisme. Historiografia espanyola del segle XVI. Bernal Díaz del Castillo. Bernardino de Sahagún. Gonzalo Fernández de Oviedo. Bartolomé de Las Casas.

Abstract

Sodom, from Old to New World

The first historiographical accounts of Spanish “Conquest” of America offer one of the best ways to understand religious and political discourses around European sexualities in late Middle Ages. This is specially relevant if an analysis of the representations of sodomy and homoeroticism is developed. After a reading of chronicles such as those written by Bernal Díaz del Castillo, Bernardino de Sahagún, Gonzalo Fernández de Oviedo, and Bartolomé de Las Casas, this article intruduces some reflections on the meanings related to Sodom (as a cultural and ideological geography) in the post-“Reconquista” Iberian context.

Keywords: Sodom. Homoeroticism. 16th century Spanish Historiography. B ernal Díaz del Castillo. B ernardino de Sahagún. Gonzalo Fernández de Oviedo. Bartolomé de Las Casas.

La regulación y la condena de las múltiples gamas del deseo erótico ha sido una constante del cristianismo a lo largo de sus veinte siglos de historia. Su objetivo fue, y sigue siendo, la imposición y regulación de un modelo único de sexualidad, al margen del cual sólo existen los pecados más atroces, en contra de las leyes de una Naturaleza definida por su fertilidad procreadora. Puesto

que de Naturaleza, en mayúscula, se trataba, debía acatarse que ésta fuera una e indivisible y que el destino inapelable de los seres humanos en este ámbito se redujera, por consiguiente, a un “creced y multiplicaos” en donde no cabían aquellos sentimientos o prácticas cuya función –primera y última– ignorase tan ortodoxa premisa, transformada en ley incontestable por su origen divino. El ser humano, así, conformado a imagen y semejanza de Dios, sólo puede ser recipiente de la voluntad primigenia para la que Adán y Eva fueron moldeados, de acuerdo con el relato sagrado del Génesis. El placer será aplastado y valorado como argucia satánica, como pérdida de la Virtud, como representación del Mal.

Tanto en el Antiguo como en el Nuevo Testamento encontramos los textos fundacionales de las raíces homofóbicas de la moral cristiana, pues desde el episodio de la destrucción de la ciudad de Sodoma (Génesis, 19) hasta las proclamas del apóstol Pablo (Romanos 1, 18-27; Timoteo 1, 10; Corintios, 6, 9), se reproduce la misma idea derivada de un común referente urbano con leves variantes:

Había salido el sol sobrela tierra cuando llegó Lot a Sóar. Entonces Yahvéh hizo llover sobre Sodoma y Gomorra azufre y fuego de Yahvéh, desde los cielos, y destruyó estas ciudades y toda la llanura, con todos los habitantes de las ciudades y las plantas del suelo. La mujer de Lot miró atrás y se convirtió en estatua de sal.

Abraham se levantó de madrugada y se fue al lugar donde había estado delante de Yahvéh, y mirando hacia Sodoma y Gomorra y hacia toda la tierra del contorno, vio que el humo subía de la tierra como la humareda de un horno. Cuando destruyó Dios las ciudades de la llanura, se acordó Dios de Abraham y sacó a Lot de en medio de la catástrofe, mientras destruía las ciudades en las cuales había habitado Lot. (Génesis,19, 23-29)

El Levítico (18, 20-23) y el Deuteronomio (22-23), por ejemplo, convierten la arenga en renovado ataque, pues la expulsión de quienes ofenden a Dios constituye uno de los pilares de la intolerancia que certifica la pureza del pueblo elegido. Por supuesto, esta concepción de la sexualidad chocaba con las prácticas extendidas en otras geografías mediterráneas, como demuestran los legados griego y romano. En ellas, por ejemplo, el homoerotismo llegó a ocupar un puesto importante en el ámbito religioso y/o civil, de acuerdo con los relatos que pueblan su mitología, con las reflexiones desarrolladas por el pensamiento filosófico –en especial la escuela platónica–, con los testimonios de las representaciones artísticas y literarias o con la ideología que emana de ciertas legislaciones (Nissinen, 1998).

Muchas contribuciones en torno al estudio del homoerotismo del Medioevo cristiano han venido concentrándose en la interpretación de aquellos testimonios en donde las prácticas homosexuales obtienen una representación explícita y en la contextualización de los ataques vertidos (Mérida Jiménez, 2000).

92Treballs de la SCG, 64, 2007

Como han subrayado diversos investigadores, la primera legislación europea en contra de los actos sodomíticos es de origen hispánico, pues en torno al año 650 la monarquía visigoda promulga una orden en contra de los masculorum concubitores cuyo castigo era la castración genital. Esta “presencia” puede adelantarse hasta el año 305, cuando se celebra el Concilio de Elvira, cerca de Granada, en donde se condena a los stupratores puerorum,y prosigue en otros ordenamientos, como el Concilio de Toledo, de 693, antes de la llegada de los musulmanes a la Península en el 711 (Boswell, 1980, pp. 174-176).

Debe recordarse que las leyes visigóticas perduraron durante centurias como base de las legislaciones civiles cristianas, pues sobrevivieron en el Fuero juzgo yen Las siete partidas, compiladas y redactadas por el equipo de Alfonso X el Sabio durante el tercer cuarto del siglo XIII, que se convirtieron en el corpus legal más importante de todo el Medioevo hispánico, y en las Ordenaçôes afonsinas promulgadas por el rey Pedro I de Portugal en el segundo cuarto del siglo XV. En el capítulo 21 de la séptima partida (titulado “De los que hacen pecado de lujuria contra natura”) se combinarán las referencias al Antiguo Testamento, la entidad del delito y su regulación precisa. Todos los testimonios ibéricos cristianos que conozco muestran diversas facetas de la misma condena. No deben confundirnos fechas, lenguas, géneros ni retóricas, pues los documentos redactados en latín, castellano, catalán, gallego y portugués reiteran el mismo ataque con formulaciones (o disfraces) variopintos, a veces ligeros o satíricos, a veces graves e inflamados de una moral unívoca. La ortodoxia subyacente es la misma, aunque la condena pueda ser explícita o implícita, según el afán del autor y el efecto que se quiera ejercer sobre el auditorio. Por otra parte, téngase presente que la acusación de sodomía, como la acusación por brujería, fue una práctica tan equívoca como extendida con objetivos políticos, económicos y sociales, pues al entrar de lleno en el vasto terreno del pecado nefando o del pacto diabólico –y de la más simple herejía– propiciaba una condena mucho más radical que la mayoría de delitos (Mérida Jiménez, 2004). Y las letras hispánicas de la Edad Media ofrecen numerosas muestras de este uso interesado, como confirman, por lo demás, tantos otros documentos europeos de los siglos XII al XV.

La ley de Alfonso X perdurará hasta fines del siglo XV, cuando Isabel de Castilla y Fernando de Aragón, los Reyes Católicos, promulguen su edicto contra la sodomía el 22 de agosto de 1497, en el cual se agravan las consideraciones en torno a una actividad tan pecaminosa como delictiva:

Porque entre los otros pecados y delitos que ofenden a Dios nuestro Señor, e infaman la tierra, especialmente es el crimen cometido contra orden natural, contra el cual las leyes y derechos se deben armar para el castigo de este nefando delito, no digno de nombrar, destructor del orden natural, castigado por el juicio divino, por el cual la nobleza se pierde, y el corazón se acobarda, y se engendra poca firmeza en la fe, y es aborrecimiento en el acatamiento de Dios, y se indigna a dar a hombre pestilencia y otros tormen-

Rafael M. Mérida Jiménez

tos en la tierra, y nace del mucho oprobio y denuesto a las gentes y tierra donde se consiente, y es merecedor de mayores penas que por obra se pueden dar. Y como quiera que por los derechos, y leyes positivas antes de ahora establecidas fueron y están ordenadas algunas penas a los que así corrompen el orden de la naturaleza, y son enemigos de ella, y porque las penas antes de ahora instituidas no son suficientes para extirpar y del todo castigar tan abominable delito, queriendo en esto dar cuenta a Dios nuestro Señor, y en cuanto en Nos será, refrenar tan maldita mácula y error.

Y porque por las leyes antes de ahora hechas no está suficientemente provisto lo que sobre ello convenía, establecemos y mandamos que cualquier persona, de cualquier estado, condición, preeminencia o dignidad que sea, que cometiera el delito nefando contra naturam, siendo en él convencido por aquella manera de prueba que según derecho es bastante para probar el delito de herejía o crimen laesae Majestatis, que sea quemado en llamas de fuego en el lugar por la justicia a quien perteneciera el conocimiento y punición del tal delito. Y que asimismo haya perdido por ese mismo hecho y derecho, y sin otra declaración alguna, todos sus bienes, así muebles como raíces, los cuales desde ahora confiscamos, y habemos por confiscados y aplicados a nuestra Cámara y Fisco.

Y por más evitar el dicho crimen, mandamos que si acaeciera que no se pudiera probar el dicho delito en acto perfecto y acabado, y se probaran y averiguaran actos muy propinquos y cercanos a la conclusión de él, en tal manera que no quedase por el tal delincuente de acabar este dañado yerro, sea habido por verdadero hechor del dicho delito, y que sea juzgado y sentenciado, y padezca aquella misma pena, como y en aquella manera que padeciera el que fuese convencido en toda perfección del dicho delito, como de suso se contiene, y que se pueda proceder en el dicho crimen a petición de parte o de cualquiera del pueblo, o por vía de pesquisa, o de oficio de juez. Y que en el dicho delito se proceda contra el que lo cometiera, y en la manera de la probanza, así para interlocutoria como para definitiva, y para proceder a tormento y en todo lo otro, mandamos se guarde la forma y orden que se guarda, y de derecho se debe guardar en los dichos crímenes y delitos de herejía y laesae Majestatis. Pero que de los testigos que fueran tomados en el proceso de este dicho crimen, se pueda dar y dé copia y traslado de los nombres de ellos, y de sus dueños y deposiciones al acusado, para que diga de su derecho.

Y también mandamos que los hijos y descendientes de los tales culpados, aunque sean condenados los delincuentes por sentencia, no incurran en infamia ni en otra mácula alguna. Pero mandamos que los que fueran acusados, y contra quien se hiciera el proceso sobre este delito, que lo hubieran cometido antes de la publicación de esta pragmática, y no después, que se guarden las leyes y derechos que son hechas antes de esta dicha nuestra carta, y que por ellas sea juzgado y sentenciado el que fuera condenado en el dicho delito.Mandamos a las nuestras justicias de todos nuestros reinos y seño-

94Treballs de la SCG, 64, 2007

Rafael M. Mérida Jiménez

ríos que con toda diligencia hagan guardar y ejecutar lo de suso contenido, sobre lo cual les encargamos sus conciencias, y que sean obligados a dar a Dios cuenta de todo lo que por ellos, o por su culpa o negligencia, quedara de castigar, allende de la otra pena que por Nos se les mandare dar. Y que hagan juramento especial de cumplirlo así, al tiempo que fueran recibidos en los oficios.2

Evidentemente, ésta y no otra sería la legislación civil que los primeros conquistadores de las “Indias” acarrearían en sus zurrones y baúles. Éste y no otro sería el mensaje difundido en los sermones de los primeros misioneros que desembarcaron al otro lado del océano, en lógica consonancia con la tradición exegética cristiana y con su propio derecho canónico. Será desde esta perspectiva que podremos valorar mejor las interrelaciones ideológicas y culturales de las miradas que unos y otros proyectaron sobre una realidad nueva que, forzosamente, fue asimilada a través del filtro de los discursos sexuales imperantes.

Recuérdese además que, ya desde 1505, algunos tribunales inquisitoriales hispánicos fueron los encargados de lidiar con este tipo de delitos sexuales y con sus correspondientes penas, hecho que redundó en la dimensión religiosa que se les otorgara. Y no debe sorprendernos, pues en la jerarquía de los pecados que giran en torno a la lujuria, Santo Tomás de Aquino había establecido una gradación en el siglo XIII que siguió viva durante centurias. Del menos malo al peor, la jerarquía era la siguiente: (1º.) la fornicación, es decir, “tener ayuntamiento o cópula carnal fuera del matrimonio”; (2º.) el estupro, que es el“coito con persona mayor de 12 años y menor de 18, prevaliéndose de superioridad, originada por cualquier relación o situación”; (3º.) el adulterio, o sea, “el ayuntamiento carnal voluntario entre persona casada y otra de distinto sexo que no sea su cónyuge”; (4º.) el incesto, que equivale a la “relación carnal entre parientes dentro de los grados en que está prohibido el matrimonio”; (5º.) el sacrilegio, que es la “lesión o profanación de cosa, persona o lugar sagrados” y, por último, (6º.) el pecado contra natura, sobre todo asociado a la sodomía, es decir, la “práctica del coito anal”. Por supuesto este coito anal era más severamente castigado si era practicado entre dos hombres que entre un hombre y una mujer (Bullough y Brundage, 1982; Brundage, 1987).

La realidad creada –y quiero subrayar las diversas acepciones del adjetivo “creada”– resultará tan exótica como monstruosa, pues será precisamente a través de la figura del monstruo, de la figura de ese otro transgresor y desmedido que se potenció la fortaleza religiosa y el temple religioso de una colonización que, en primera instancia, es conquista brutal. De acuerdo con Beatriz Pastor (1988, p. 355-356),

2.Edito y modernizo este edicto, imprescindible pero muy poco conocido, a partir de la Novísima recopilación de las Leyes de España, Madrid, 1867, tomo V, libro XII, título XXX.

Esta percepción del indígena como algo monstruoso se expresa en los elementos que va aislando Díaz para caracterizarlo, y en su fijación en rasgos y comportamientos contra natura que les atribuye con insistencia. Dos, especialmente, recurren de forma obsesiva en la caracterización: El primero es la sodomía, y, para Díaz –que parece decidido a transformar en sodomitas empedernidos a todos los pobladores de América–, esta costumbre los sitúa en un lugar aparte del que ocupan los hombres, marcando la transición –por identificación de una práctica que se define en el contexto cultural del que proviene Díaz como contra natura entre el hombre y el monstruo. Este primer aspecto monstruoso se completa con otro que constituye el elemento más recurrente y obsesivo de la caracterización: el canibalismo.

Pastor alude a la obra historiográfica de Bernal Díaz del Castillo en torno a los aztecas, pero qué duda cabe, como tendré ocasión de apuntar, que se trata de un proceso mucho más amplio tanto cronológica como geográfica y culturalmente.

Ante todo, debe valorarse un factor histórico de enorme relevancia en la percepción hispánica del pecado contra natura.Merefiero a un factor recurrente en los territorios ibéricos a fines del siglo XV y que singularizó, a mi juicio, los discursos religiosos en contra de las prácticas sodomíticas en su marco europeo. Me refiero a la presencia ininterrumpida de musulmanes y judíos en los reinos hispánicos, y al proceso de feminización o de pervertimiento (a veces paralelo, a veces convergente) que sufrieron en la imaginación de los cristianos durante los siglos que duró ese proceso que solemos denominar “reconquista”, culminada por los Reyes Católicos en 1492. No puede sorprender, así, que la implantación cabal de esa maquinaria represora que fue la Inquisición, sólo resultara necesaria cuando ellos percibieron su utilidad para legitimar su ideología providencialista, para dominar las exigencias de la más poderosa aristocracia o de la burguesía urbana, y para consolidar su actividad militar en contra de musulmanes y judíos. Por este motivo, no fue hasta 1478 y 1482 que el papa Sixto IV concedió dos bulas a Isabel de Castilla y a Fernando de Aragón para dotar a sus reinos de unos Santos Oficios que sólo serán abolidos en 1834. Sería con este enfoque que convendría interpretar la interrelación de los primeros conquistadores y misioneros de la Corona de Castilla ante la nueva realidad que iban descubriendo. Sus miradas no fueron sólo las miradas del cristiano sobre el pagano, sino, sobre todo, la mirada de quien se cree superior, intelectual y moralmente; una mirada que filtra cuanto ve no sólo a través de su juicio y de su fe, sino, además, a través de una experiencia histórica muy concreta. Las primeras cinco décadas de la conquista americana serían los años durante los cuales, de una forma más nítida, comprobaremos la comprensión del otroa través del cedazo final reconquistador. De unas dinámicas en las que las políticas sexuales constituyen parte esencial de unas circunstancias tan extrañas como condenables y condenadas a priori. Federico Garza Carvajal (2002, p. 25) abordó un estudio crítico comparativoa partir de 300 procedimientos

Rafael M. Mérida Jiménez

legales que cubren el período entre 1561 y 1699 en archivos andaluces y del virreinato de la Nueva España cuyos logros redundan en una interesante propuesta complementaria:

Las descripciones textuales de la sodomía discutidas en este estudio revelarán cómo los múltiples andamios de la hombría erigidos por España cambiaron de contexto cuando los moralistas y otros escritores buscaron fabricar causas justas para su empresa colonial en Nueva España. Los casos de sodomía seguidos en la Península tipificaban los aspectos cruciales a la descripción de los moralistas del Vir, un sacrilegio que incluía: la codificación de la sodomía tanto como crimen contra la monarquía como un pecado contra Dios; las descripciones repetitivas de cómo los sodomitas violaban la imagen del nuevo hombre español, perpetuaban la creencia xenófoba de que sólo elementos de otras nacionalidades eran susceptibles por naturaleza de cometer prácticas sodomíticas; una preocupación incesante por cuantificar los aspectos físicos de la sodomía y, por último, el uso de la ciencia para dignificar y basar ese dogma discursivo.

Este bagaje, ahora sí, nos permite comprender mejor la narración de Bernal Díaz del Castillo, quien en su Historia verdadera de la conquista de la Nueva España, compuesta hacia 1568, pretende reivindicar a Hernán Cortés y, por supuesto, auto-elogiarse sin el más mínimo asomo de rubor. A lo largo de su relato, constataremos cómo, en numerosos episodios, una anti-noción tan ligada a la religión como es el sacrilegio aparece ligada a otra anti-noción de orden moral-sexual: la sodomía. Y sacrilegio y sodomía se emplazaban en el vértice más elevado y más común de la jerarquía tomista de los pecados.

Obsérvense en este sentido, los siguientes fragmentos de la Historia verdadera de la conquista de la Nueva España. En ellos, Díaz del Castillo está relatando los encuentros de Cor tés con los pueblos mexicas de Cingapacinga, Zozotlán y Cholula:

... y desde que los caciques y papas de aquel pueblo y otros comarcanos vieron qué tan justificados éramos, y las palabras amorosas que Cortés les decía con nuestras lenguas, y también las cosas tocantes a nuestra fe, como lo teníamos de costumbre, y dejasen el sacrificio, y de robarse unos a otros; y las suciedades de sodomías; y que no adorasen sus malditos ídolos... (p. 86)

...y ahora lo digo asimismo a vos, Olintecle, y a todos los más caciques que aquí estáis, que dejéis vuestros sacrificios y no comáis carnes de vuestros prójimos, ni hagáis sodomías, ni las cosas feas que soléis hacer, porque así lo manda Nuestro Señor Dios, que es al que adoramos y creemos, y nos da la vida y la muerte, y nos ha de llevar a los cielos... (p. 104)

... y después que los de Cholula vieron lo que Cortés mandó, parecían que estaban más sosegados, y les comenzó Cortés a hacer un parlamento 96Treballs de la SCG, 64, 2007

diciendo que nuestro rey señor, cuyos vasallos somos, tiene tan grandes poderes y tiene debajo de su mando a muchos grandes príncipes y caciques, y que nos envío a estas tierras a notificarles y mandar que no adoren ídolos, ni sacrifiquen hombres, ni coman de sus carnes, ni hagan sodomías ni otras torpedades... (p. 143)

Estos ricos pasajes están ofreciendo una imagen idealizada de Hernán Cortés, al combinar unas modalidades de comportamiento tan ejemplarizantes o tópicos como la fortaleza y la sabiduría, que se interrelacionan, a su vez, con una representación monolítica del conquistador, pintado más como evangelizador que como militar. Resulta evidente, por lo demás, que como ha apuntado William Mejías-López (1996, p. 141), “Díaz del Castillo desaloja deliberadamente la palabra sodomía de una connotación carnal para impregnarla de visos religiosos que contradicen lo cristiano y se nivelan a la herejía”. Me interesa también apreciar las modalidades del discurso paternalista que el cronista logra impostar: las referencias a “las palabras amorosas” en el primer fragmento, “las cosas feas” en el segundo, y las “torpedades” o torpezas en el tercero así lo certificarían.

El uso de estos términos en género tan pretendidamente objetivo como la crónica historiográfica posee un sentido unívoco indudable. Pero creo que resulta evidente que el tono empleado, con ser condenatorio, se distingue nítidamente del empleado por un misionero como Fray Bernardino de Sahagún, quien, en su Historia general de las cosas de la Nueva España, compuesta en 1560, llega a afirmar:

El sodomita paciente es abominable, nefando y detestable, digno de que hagan burla y se rían las gentes, y el hedor y fealdad de su pecado nefando no se puede sufrir, por el asco que da a los hombres; en todo se muestra mujeril o afeminado, en el andar o en el hablar, por todo lo cual merece ser quemado... (vol. III, p. 120)

Aunque tal como se manifiestan ciertas conferencias episcopales en el siglo XXI, la verdad es que no me extrañaría lo más mínimo que cualquier día de estos algunos obispos pidieran el restablecimiento de la venerable por santa Inquisición y que animaran a sus feligreses a atizar hogueras contra gays, lesbianas, transexuales, exhibicionistas y demás... Por idéntica ecuación, no sorprenderá lo más mínimo que Bernal Díaz del Castillo pueda permitirse el lujo indisimulado de elogiar a Moctezuma, máxima autoridad azteca, por dos cualidades que merecen destacarse, pues aparecen íntimamente unidas, su higiene personal y su poligamia, siempre “heterosexual”:

... [Moctezuma] bañábase cada día una vez, a la tarde; tenía muchas mujeres por amigas, hijas de señores, puesto que tenía dos grandes cacicas por sus legítimas mujeres, que cuando usaba con ellas era tan secreta-

98Treballs de la SCG, 64, 2007

Rafael M. Mérida Jiménez

mente que no lo alcanzaban a saber sino alguno de los que le servían. Era muy limpio de sodomías; las mantas o ropas que se ponía un día, no se las ponía sino de tres o cuatro días... (p. 166)

No debe confundirnos en absoluto la metaforización y la asimilación de la higiene corporal con la higiene sexual, porque es en el cuerpo físico donde, por antonomasia, reside el cuerpo sexual. La sexualidad y su secreto ejercicio, así como su prolijidad erótica y su estatuto social engrandecen a Moctezuma, al tiempo que, por supuesto, magnifican a quien le venció (Hernán Cortés) y, de paso, a quien le acompañó tan de cerca (el propio Bernal Díaz del Castillo). Esta admiración debe alentar nuestra curiosidad, pues escapa ostentosamente del marco de políticas sexuales imperante. Entre otros textos cronísticos que podrían aducirse, merece la pena leer un fragmento de la Historia general y natural de las Indias, publicada entre 1535 y 1537, del insigne y contundente Gonzalo Fernández de Oviedo:

... el cacique Behechio [de La Española] tuvo treinta mujeres propias, y no solamente para el uso y ayuntamiento que naturalmente suelen haber los casados con sus mujeres, sino para otros bestiales y nefandos pecados; el cacique Goacanagarí tenía ciertas mujeres con quien él ayuntaba según las víboras lo hacen. Ved qué abominación inaudita, la cual no pudo aprender sino de los tales animales ... (p. 118)

En este barullo de soflamas incendiarias y de condenas atroces, destaca, como casi siemprealo largo del periodo inicial del desembarco hispánico en las américas, la voz más ponderada –por más que profundamente devota– de Fray Bartolomé de Las Casas, quien se empeñó como pocos en defender los derechos de los naturales y atacó en solitario la brutalidad de la inmaculada conquista narrada por Bernal Díaz del Castillo o Gonzalo Fernández de Oviedo. En su menos divulgada Apologética historia sumaria, compuesta a mediados del siglo XVI, el dominico sevillano ofrece una explicación que, cuando menos, podríamos tildar de razonada, en la medida en que intenta describir las causas de una práctica en términos sociales:

... y es aquí de saber que [en Guatemala] tenían por grave pecado el de la sodomía, y comúnmente los padres lo aborrecían y prohibía a los hijos, pero por causa de que fuesen instruidos en la religión mandábanles dormir en los templos, donde los mozos mayores en aquel vicio a los niños corrompían, y después salidos de allí mal acostumbrados, difícil era librarlos de aquel vicio... (vol. II, p. 515)

La defensa de la pureza espiritual de la tribu guatemalteca no queda entredicha en la narración lascasiana: los padres constituyen el mejor testimonio de una prohibición que revalida el pensamiento del fraile y obispo.Eneste sen-

tido, resulta especialmente moderna su mirada, pues está poniendo el dedo en una llaga todavía abierta en el siglo XXI en muchas comunidades o en muchos espacios religiosos cerrados, pues donde dice “templo” bien podríamos decir “seminario” o “sacristía”. Al tiempo, Bartolomé de Las Casas estaría incidiendo en un marco espacial profundamente “homosocial” –si se me permite acudir a la terminología queer (Mérida Jiménez, 2002)–, es decir, en un espacio estrictamente masculino en donde las jerarquías se imponen o se subvierten por orden de la fuerza, el rango o la edad, como quedaría reflejado en este episodio.

A pesar de los ejemplos aducidos, no quisiera acabar esta panorámica, sin citar una representación de enorme atractivo en torno al tema que me ocupa. En ese proceso de aprehensión sobre la nueva geografía de la sexualidad heterodoxa que distingue el comportamiento y los discursos del conquistador, militar o religioso, que para el caso es el mismo –con muy contadas excepciones, como la de Bartolomé de Las Casas– en el “Nuevo Mundo”, debemos enfrentarnos a la figura del “berdache” o “berdahe” (Trexler, 1995). Se trata de una tipología de hombres –pues no siempre convenga hablar de “casta”– que cumplieron una función que oscilaba entre lo ritual y lo ceremonial en numerosos pueblos amerindios, desde el norte hasta el sur del continente, según la abundante investigación etnológica, historiográfica y antropológica (Cardín, 1984). Una de sus características más visibles fue combinar un sexo biológico masculino con unos atuendos y actividades marcadamente femeninos. El “berdache” vino a ser un símbolo andrógino de muchas comunidades, que cumplía tareas dispares: religiosas, médicas y, también, sexuales. Como suele suceder,Bar tolomé de Las Casas ofrece un intento de explicación del comportamiento de estos hombres, muy próxima a la mirada de superioridad, teñida de una moralidad racional –y permítaseme la expresión–, de algunos antropólogos británicos de fines del siglo XIX y principios del XX más de trescientos años antes. Así, el dominico, en un párrafo de su Apologética historia sumaria, subraya lo siguiente:

... por manera que los dichos convites, comidas y bebidas, y embeodarse en ellos, y de allí proceder a otros graves pecados, fue rito y ceremonia y obra de idolatría entre los antiguos gentiles muy común y universal, y de allí estas nuestras indianas gentes lo debieron de haber heredado. Puede haber sido en la tierra firme o parte de tierra firme que hemos comprendido dentro de la Nueva España qué género de pecados hubiese inducido y enseñado otro peor género de sacrificio, como fue aquel de que, según dijeron algunos españoles, algunos mozos vestidos de mujeres, y en la isla de Cuba hallamos unos solo, no supimos por qué causa; y pues entre tantas antiguas naciones se hallaron algunos y muchos que a sus dioses ofreciesen aquel ignominioso sacrificio exponiendo sus cuerpos venales, no por afición del oficio nefando, sino solamente por hacerles sacrificio agradable, movidos por los diablos... (vol. II, p.232)

100Treballs de la SCG, 64, 2007

Rafael M. Mérida Jiménez

Lo más interesante, a mi gusto, es que esta mirada comprensiva y paternal de fray Bartolomé de Las Casas, esta absolución implícita de los indígenas, quienes no estarían movidos “por afición del oficio nefando, sino solamente por hacerles sacrificio agradable” estaría sugiriendo la facilidad con que estas gentes podían ser encarriladas en la fe cristiana. La ortodoxa heterodoxia de Las Casas también tiene sus límites, según queda patente en otro fragmento que he seleccionado, en donde la “patologización” de un sujeto de Florida remitiría, eliminando el componente religioso, a la conducta con que tantos médicos occidentales, desde el último cuarto del siglo XIX, han transformado en enfermos, en la teoría y en la práctica, a gays y lesbianas:

... hay en alguna parte unos hombres mariones impotentes y que andan cubiertos como mujeres y hacen los oficios como ellas, y que no tiran ni arco ni flecha. Son muy membrudos y por eso llevan muy grandes cargas; de estos se vio uno casado con un hombre de los otros. No se sabe si aquella impotencia se causan ellos por ceremonia y religión, como los gallos dedicados a la diosa Bericintia, o porque la naturaleza, errando, haya causado aquella monstruosidad... (vol. II, p. 359)

Siempre nos queda Bartolomé de Las Casas, por muy dominico que fuera, pues sin duda, su mirada es mucho más omnímoda que la de sus coetáneos. A título de anécdota, no deje de repararse en el hecho de que su relato de los “berdaches” construye nada menos que una antítesis del retrato más divulgado de las amazonas, siempre dibujadas cargando con su arco y sus flechas. Además, no debe escaparse el detalle de que su fuerza física (pues “Son muy membrudos y por eso llevan muy grandes cargas”) introduce un factor de economía doméstica muy sugerente. Pero subráyese, por supuesto, la última palabra del texto, pues de “monstruosidad” es de lo que habla Las Casas.

Bernal Díaz del Castillo, sin embargo, presenta a este “tercer sexo” desde una perspectiva también económica, siguiendo esa apropiación que no debe uno cansarse de señalar. Pero, a diferencia del dominico sevillano, transformó a los “berdaches” en prostitutos:

Cortés las recibió con alegre semblante, y les dijo que se lo tenían en merced, mas para tomarlas como dice y que seamos hermanos que hay necesidad que no tengan aquellos ídolos en que creen y adoran, que los traen engañados, y que no les sacrifiquen más ánimas, y que como él vea aquellas cosas malísimas en el suelo y que no sacrifican, que luego tendrán con nosotros muy más fija la hermandad, y que aquellos cristianos primero que las recibamos, y que también habían de ser limpios de sodomías, porque tenían muchachos vestidos de hábitos de mujeres que andaban a ganar en aquel maldito oficio, y cada día sacrificaban delante de nosotros tres o cuatro o cinco indios (....). Y todos los caciques, papas y principales respondieron que no les estaba bien dejar ídolos y sacrificios, y que aquellos sus dioses les daban salud y buenas

sementeras y todo lo que habían menester; y que en cuanto a lo de las sodomías, que pondrán resistencia en ellos para que no se les use más... (p. 87) ...y además de esto eran todos los demás sodomitas, en especial los que vivían en las costas y tierra caliente; en tanta manera, que andaban vestidos en hábito de mujeres muchachos a ganar en aquel diabólico y abominable oficio... (p. 579)

Cualquier lector, con toda la razón del mundo, podrá preguntarse entonces si esta mirada sobre el “berdache” estaría aludiendo a una realidad hispánica, como he ido sugiriendo a lo largo de este juego de espejos que he venido esbozando (Carrasco, 1985; Bruquetas de Castro, 2005). Y debo responder que sí, que sin duda, y que precisamente algunas ciudades peninsulares del siglo XVI se convirtieron, según cuentan otras crónicas, en centros de la prostitución masculina. Pero me temo que sus prostíbulos no fueron fundados ni frecuentados por aztecas, mayas o taínos, quienes nunca pudieron sentirse atraídos por su oferta de turismo sexual.

La mirada, el discurso y la acción del colonizador nunca pueden ser inocentes, sino más bien siempre todo lo contrario. Paralelamente, la mirada, el discurso y la acción del colonizador, pasado y presente, suelen imprimir sobre las tierras colonizadas y sobre sus gentes las lacras más terribles e ignominiosas de su herencia política, económica, cultural y, por supuesto, sexual.

Bibliografía

1. Fuentes primarias

Génesis,en La Biblia.Ed. dirigida por el P. Serafín de Ausejo, O.F.M. Cap., Barcelona: Herder, 1991, p. 9-51.

Bernal Díaz del Castillo. Historia verdadera de la conquista de la Nueva España, México D.F.: Porrúa, 1968.

Bernardino de Sahagún. Historia general de las cosas de la Nueva España, México D.F.: Porrúa, 1956.

Gonzalo Fernández de Oviedo. Historia general y natural de las Indias, Madrid: Atlas, 1959.

Bartolomé de Las Casas. Apologética historia sumaria, México D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México, 1967.

2. Fuentes secundarias

BOSWELL, John (1980). Christianity, Social Tolerance, and Homosexuality. Gay People in Wester n Europe fr om the Beginning of the Christian Era to the Fourteenth Century, Chicago: University.

BRUNDAGE, James A. (1987). Law, Sex, and Christian Society in Medieval Europe, Chicago: University.

BRUQUETASDE CASTRO, Fernando (2005). “Pecadores, víctimas e inocentes. Los homosexuales en la Edad Moderna”. En: PEÑA, Manuel; BRUQUETAS DE CASTRO, Fernando. Pícaros y homosexuales en la España moderna.Barcelona: Random House Mondadori, p. 137-262.

B ULLOUGH , Vern L.; B RUNDAGE , James (1982). Sexual Practices and the Medieval Church. Armhest, Nueva York: Prometheus.

CARDÍN, Alberto (1984). Guerreros, chamanes y travestis. Indicios de homosexualidad entre los exóticos. Barcelona: Tusquets.

CARRASCO, Rafael (1985). Inquisición y represión sexual en Valencia. Historia de los sodomitas (1565-1785).Barcelona: Laertes.

GARZA CARVAJAL, Federico (2002), Quemando mariposas. Sodomía e imperio en Andalucía y México, siglos XVI-XVII.Barcelona: Laertes.

MEJÍAS-LÓPEZ, William (1996). “Los sodomitas amerindios y Bernal Díaz del Castillo”. La Torre. Revista de la Universidad de Puerto Rico [San Juan de Puerto Rico], 38, p. 129-155.

MÉRIDA JIMÉNEZ, Rafael M. (2000). “ Teorías presentes, amores medievales. En torno al estudio del homoerotismo en las culturas del Medioevo occidental”. Revista de Poética Medieval [Alcalá de Henares], 4, p. 51-98.

MÉRIDA JIMÉNEZ, Rafael M. (2002). Sexualidades transgresoras. Una antología de estudios “queer”. Barcelona: Icaria.

MÉRIDA JIMÉNEZ, Rafael M. (2004). El gran libro de las brujas. Barcelona: RBA Integral.

NISSINEN,Mar tti (1998). Homoeroticism in the Biblical World. A Historical Perspective. Minneapolis: Fortress.

PASTOR, Beatriz (1988). Discursos narrativos de la conquista: mitificación y emergencia.Hanover: Ediciones del Norte.

TREXLER, Richard C. (1995). Sex and Conquest: Gendered Violence, Political Order, and the European Conquest of the Americas. Ithaca, Nueva York: Cornell University.

Different Scales of Uneven Development –in

a (No Longer) Post-socialist Hungary

Judit Timár

Centre for Regional Studies Hungarian Academy of Sciences timarj@rkk.hu

Abstract

The article analyses the causes of spatial inequalities in post-socialist Hungary from a Marxist approach. Socioeconomic and spatial differentiation between east and west of Hungary is a topic of debate that has gone beyond the academia. Regional disparities of the economic development of the country have increased during the postsocialist transition period and have not improved since the entry into the European Union. In this sense, spatial inequalities are, undoubtedly, the geographical proofs of the capitalist mode of production and to understand the current features of the production and reproduction of these inequalities is necessary to analyse the social conditions such as gender and ethnicity. The rise of regional inequalities in the Hungarian economy since the political change has been accompanied by changes in the division of labour and in the capital and, thus, creating new models of regional disparities in the economy. The unequal development of Hungary at different geographical scales shows that is the logic of the capital who rules the inequalities, as regional as urban.

Key words: regional inequalities, geographical scales, Postsocialist Hungary, gender, ethnicity.

Resum

Escales geogràfiques de desenvolupament desigual a l’Hongria postsocialista

L’article analitza les causes de les disparitats espacials actuals a Hongria des d’una perspectiva marxista. La diferenciació socioeconòmica i espacial entre l’est i l’oest d’Hongria és un tema de debat que ha traspassat el món acadèmic. Les desigualtats regionals del desenvolupament econòmic del país, que es consideraven moderades, s’han incrementat en l’època de transició postsocialista i no sembla que hagin millorat després de l’entrada del país a la Unió Europea. En aquest sentit, les desigualtats espacials a Hongria són, inqüestionablement, les manifestacions geogràfiques del mode de producció capitalista i per entendre les actuals característiques de la producció i reproducció d’aquestes desigualtats, cal analitzar les condicions socials, com per exemple les derivades del gènere i de l’etnicitat. L’aprofundiment de les disparitats regionals a l’economia hongaresa des del canvi polític ha anat acompanyat de canvis en la divisió sectorial del treball i del capital, que han creat nous models de disparitats espacials en l’economia. El desenvolupament desigual d’Hongria en diferents escales geogràfiques demostra que la lògica del capital és qui mena les desigualtats tant regionals com urbanes.

Paraules clau: desigualtats regionals, escales geográfiques, Hongria postsocialista, gènere, etnicitat.

Resumen

Escalas geográficas de desarrollo desigual en la Hungría postsocialista

El artículo analiza las causas de las disparidades espaciales actuales en Hungría desde una perspectiva marxista. La diferenciación socioeconómica y espacial entre el este y el oeste de Hungría es un tema de debate que ha trascendido el mundo académico. Las desigualdades regionales del desarrollo económico del país, que se consideraban moderadas, han aumentado en la época de la transición postsocialista y no parece que hayan mejorado después de la entrada del país en la Unión Europea. En este sentido, las desigualdades espaciales en Hungría son, incuestionablemente, las manifestaciones geográficas del modo de producción capitalista y para entender las actuales características de la producción y reproducción de estas desigualdades hay que analizar las condiciones sociales, por ejemplo las derivadas del géneroy la etnicidad. El aumento de las disparidades regionales en la economía húngara des del cambio político ha ido acompañado de cambios en la división sectorial del trabajo y del capital, que han creado nuevos modelos de disparidades espaciales en la economía.

El desarrollo desigual de Hungría en diferentes escalas geográficas demuestra que la lógica del capital es quien rige las desigualdades tanto regionales como urbanas.

Palabras clave: desigualdades regionales, escalas geográficas, Hungría postsocialista, género, etnicidad.

“Unfortunately, EU accession comes from THAT direction. If Hungary accedes to the EU, we’ll be the last to notice it. Nobody comes here. Everything and everybody stops at the River Tisza. The soil is of poor quality, there’s no infrastructure, no roads, nothing at all. The cities in West Transdanubia, Transdanubia and maybe the region between the Danube and the Tisza are still accessible. There’re airports there. Here we’ve got nothing, only low quality soil. Western Europeans don’t want this or marshland or aspen groves. There’s nothing in it for them. The same with village tourism here. This is backwater … a ditch that is jumped over.”

The deep rift between the East and the West of the Hungary awaiting EU accession in 2004 was painfully imprinted on the mental map of a dam-keeper from a poor village in one of Hungar y’s economically most backward microregions who wanted to break out from his bleak financial situation by running a small business that repeatedly failed to take off (Figure1). In contrast to the state frontiers dissolved by economic development from the West, he views the River Tisza as a border that cannot be crossed, with ‘virtually redlined’ areas of the global economy to the East of the river, “experiencing the most intensely debilitating effects of uneven development”.1

Socio-economic-spatial differentiation in the post-socialist transition has become a key issue in both the day-to-day existence and the learning process of the social sciences. Sociologists talk about “unleashed social inequalities”. The difference between the upper and the lower deciles of the society was less than 5-fold in 1987. In contrast, it soared to nearly 10-fold in 2000 (Ferge 2000, 2002). Regional inequalities of economic development, which used to be somewhat more moderate, also rose: the difference – in terms of GDP per capita – between the most and the least developed of the 7 NUTS2 regions is estimated to have risen from 1.5-fold to 2.6-fold between 1975 and 2002 (Nemes Nagy 2005). Although less dramatic, the vision of a rift between the Eastern and Western parts of the country also surfaced at the level of academic discourse. Although most will reject this vision, debate over increase vs.

1.This description was provided by Smith (2000: 868) in reference to Sub-Saharan Africa.

64, 2007

1

An image of the divided Hungary

decrease in spatial inequalities, i.e. convergence vs. divergence has been around since the 1990s. A number of geographers have examined the degree of inequalities in different geographical scales rather than the integration of micro- and macro scales. Generally speaking, adopting a positivist approach, Hungarian geographers focus on the issue of “how” rather than that of “why”. Numerous analysts map out trends in spatial disparities, while just a few are attracted to fathoming their root causes. When they2 are, the latter

-mostly apply mathematical methods to identifying the factors that shape inequalities, labeling such factors as “social”, “economic” or “infrastructural”. They would sooner measure their “explanatorypower” than explain the nature of their connections.

- study the issues related to the one-off nature of a political transition, or the particular historic event of 1989-90,3 suggesting (or explicitly arguing for) the transient nature of inequalities – or, at least, of the growth in them.

- refer to the current period exclusively as a “transition from the state socialism/state owned/planned economy” to a “privatized market economy”. They refuse to contribute to the debate going on in Western geography on

2.The author of this study also accepts part of the critique mentioned here.

3. Levelling criticism against conceptualising poverty, sociologist Júlia Szalai (2002) also addresses a similar issue.

Figure

Source: The author’s own compilation based on the interview (2004) quoted in the paper.

the length of time during which “ post-socialism ” is a useful category in studying spatial processes and when transformation should be regarded as complete (see e.g. in Bradshow and Stenning 2004). They mainly restrict themselves to providing information on similar debates in sociology and economics in Hungary;4 at best, they raise issues (see in Timár et al. 2005). Probing into the causes of spatial inequalities, they fail to adopt the kind of system approach to their arguments/counter-arguments that, for instance, sociologist Ferge (2000) adopts in her arguments challenging the explanation that Kolosi (2000) offers for the nature of changes in the social structure. The latter argues that the political changeover in Hungary has led to a shift in the delicate balance between redistribution and the market, i.e. the two forces/mechanisms that also existed in the socialist era and can generate and mitigate inequalities in different ways. In contrast, Ferge claims that we are seeing a more pervasive structural transformation, and that it is the structuring forces that change: power relations that dissected the society have been replaced by capital relations. Geography in Hungary seems to ignore the presence of a capitalist society/ capitalism or new capitalism as some sociologists call it. It studies “developed and underdeveloped areas”, giving the impression that social relations, not to mention the “mode of production”, are outside of the scope of its research.

This relates to general beliefs in the impartiality of science, the dominance of the concept of space that separates abstract spatial forms from concrete social processes and, last but not least, the embryonic state of critical geography and the negativeovertones that Marxist terminology carries. Thus, it is hardly surprising that no interpretation of uneven development, corresponding to what Marxist geography offers in the West, has so far been offered here. Geographers rarely mention the availability of such an approach to uneven development (in Nagy G. 2005) and even more rarely adopt it when they analyze spatial inequalities (in Timár and Nagy 2007). With this interpretation uneven development is endemic to capitalism: as it ‘becomes an increasing necessity in order to stave off crises, geographical differentiation becomes less and less a by-product, more (and more) an inner necessity for capital’ (Smith 1990: 153). This study mainly seeks to confirm that such an approach to accounting for uneven development could also play an important role in understanding spatial inequalities in Hungary and offer a different, more refined and subtle picture of how spatial inequalities are embedded in spatial processes in Europe. Bearing this in mind,

-and adopting a political economic approach, I would like to present a series of compelling arguments to show that geographical disparities on differ-

4. See in Kovách’s (2002) summary.

ent geographical scales are actively produced by uneven development closely linked to capital accumulation; that is, in essence, inequalities are the geographical manifestations of the capitalist mode of production (new capitalism) in Hungary as well. With this aim, within a global-local framework, I would like to offer an analysis of the regional and urban scale of uneven development in Hungary.

-Although I propose that, in essence, development-underdevelopment is the geographical expression of the capital-labor relationship in the Hungary of todayas well, social reproduction is still strongly influenced by socialist practices. Hence, in order to understand the current characteristics of the production/reproduction of spatial inequalities, along with the capital situation, I will also analyze the social conditions in their broader sense and their ramifications in gender and ethnic relations. In so doing, embracing the social responsiveness of critical geography, I will focus on impoverished areas and the losers of post-socialist transition, among them, women in rural areas and the Romas.

Equalization and differentiation from the global to the regional scale

The school of Western geography challenging perhaps neo-classical economics the most, which saw the uneven landscape as little more than a temporary phase in an ultimately equilibrating process, and rediscovering the Marxist theor y of uneven development in the 1970s that interpreted capitalist geography in a very different light. Representatives of this school consider uneven geographical development to be the result of contradictory but inseparable tendencies toward the equalization and differentiation of the levels and conditions of development related to the accumulation and circulation of capital. From the perspective of this paper, the only noteworthy difference in the arguments offered by those who agree with this tenet is that some interpret these contradictor y tendencies as a see-saw phenomenon where capital oscillates between the places of development and that of underdevelopment (Smith 1990), while others support the idea of the coexistence of forces leading to equalization and differentiation (Dunford 1996, Smith 1998 in Dunford and Smith 2000).

The fact that the global scale is purely a product of the tendency towards equalization is also underpinned by the fall of socialism in East Central Europe. The opening-up of this region to global capital offered solutions to the crises of overproduction and an empirically evidenced lower rate of profitability (Went 2002 in Szalai 2006). Many agree that the disintegration of the Soviet empire and the transformation of socialist economies into free markets can be construed as processes engineered and inspired by the institutions of global capital like the IMF, the World Bank, and other bureaucratic institutions within the European Union. Szalai (2006: 54) also adds that, in addition to its

acquiring markets, cheap skilled labor and cheap means of production, a global financial and economic “superstructure” strives to use Eastern Europe as a testing ground “for combating the working classes of key countries in the West”. But what is happening on the sub-global scale? Yet again challenging the neoclassical and neo-liberal interpretation of recent growth and spatial development in Europe which emphasizes convergence, Dunford and Smith (2000, 2004), while performing a quantitative analysis of economic performance (productivity and employment rate), noticed more complex and differentiated mosaics of uneven development. They claim that the integration of ECE into European and global economies deepened the already existing territorial inequalities even further. Within ECE, capital accumulation is increasingly centered in core areas, with capitalist development strategies and marketization adding to the backwardness of marginal regions. This is corroborated by Gábor Nagy.’s (2007) most recent study analyzing GDP. He claims that though Hungary has converged rapidly since its accession to the EU, on a sub-national county scale, the landscape of development ranges from outstanding to lagging behind (Figure 2). His projection suggests that the differences will stubbornly persist, i.e. that they areofa long-term nature. In contrast, Nemes Nagy (2006), modeling connections between national economic capability and regional disparities, thinks that Hungary (like the Czech Republic and Slovakia) is in a transient state from both perspectives and expects equalization in the next phase of development.

Changes of regional GDP per capita (in relation to EU 15) in Hungary by counties (1994-2004)

Source: Edited by the author on the basis of the calculation by Nagy, G., 2007.

Figure2

There is no denying that the deepening of regional disparities in the economy since the political changeover has gone hand in hand with changes in the sectoral division of labor (and capital), while also creating new patterns of spatial disparities in economy (Figure 3, 4). As regards economic development, the most striking phenomena, also reflected in the structure of the society, are the so-called West-East slope and urban-rural (mainly Budapest-provinces) disparities. Undoubtedly, the shock caused by the political changeover (loss of the Eastern markets and crisis in the former engines of growth etc.) played an important role in this differentiation process. Referring to long-term development, economic geographers emphasize the major role of industrial development, foreign investment and greenfield investment (Kiss 2001, Barta 2005, Nagy E. 2005). Kiss (2001: 327) even argues that the industry-based model of regional development in Hungary5 is now embedded in European and global economic processes: “the success of the re-industrialized regions is mainly exogenous in origin, being strongly dependent on the conjuncture of cycles in the world economy, … and the strategies of multinational companies”. The growing concentration of business services, the large banks, and ICT sectors in Budapest (Barsi at al 2005, Gál 2005, Raffay 2005) all suggest the existence of trends in uneven development similar to what Smith (1990) described as the connections seen at the level of individual capital, namely that the concentration and centralization of capital is a major engine of geographical differentiation. Erika Nagy (2005) provides an excellent illustration of how, in the retail sector, the acceleration of capital and organizational accumulation moved in close conjunction with the territorial centralization of ‘retail spaces’, against the background of expanding foreign networks.

Irrespective of the geographical scale we study, the capital-labour relation lies at the ver y hear t of uneven capitalist development. It is no coincidence that the spatial consequences of the above changes in and current characteristics of economic performance in Hungary are faithfully reflected in maps showing labor market relations. Moreover, because such maps are drawn on a smaller scale, the picture, based mainly on quantitative research at a micro-regional (or settlement) level, is more subtle: it is mosaic-like. Behind the mosaics are, however, major regional differences. Thus, for instance, as regards the dynamic spatial structure of unemployment, unemployment is consistently high (over 15%) in the North, North East, East, and, affecting smaller areas, in the South West. (Dövényi 2004, Figure 5 ) This type of a rift, primarily between the regions in the West and those in the East, but also between the North and the South, is identified in an advanced study (using labor market, social and economic indicators) which outlines the country’s spatial structure in a way that also takes into account the urban-rural disparities (Bihari and Kovács 2005, Figure6). This analysis reveals that, not to mention crisis regions that have

5. Excluding Budapest where the prosperity rests ont he tertiary sector. 110Treballs

Figure 3

Regional structure of Hungary before the transition

Source: Krajkó, 1982.

Figure 4

A potential spatial structure of Hungary

Source: Rechnitzer, 1993.

Figure 5

Change in the rate of unemployment in Hungary between 1998 and 2001

A= Structure line; B= Unemployment rate in 1998 and 2001 (per cent): a= very low; b= low; c= medium; d= high; e= very high.

Source: Dövényi, 2004.

Figure 6

Types of micro-regions based on economic, labour market and social indicators (1990-2001)

Source: Bihari & Kovács, 2005.

Source: Kiss, 2008.

emerged as a result of a structural crisis, there is also an area that forms a contiguous swathe in the Northern, North Eastern and Eastern periphery of the countr y and in Southern Transdanubia, and that is already considered to be undergoing segregation. In 2001 only 1.5% of the subscribed capital of business enterprises operated in this type of region with a population of 963 thousand (of 10.2 million) and 725 (mainly small rural) settlements (out of 3,135) and, within the span of a decade, the fall in employment was nearly twice the national average, and monthly income amounted only to 79% of the rural average (Bihari and Kovács 2005).

In areas like this, which were categorized as “backward” even in the era of socialism (Beluszky and Sikos 2007), the proportion of the Romas is rather high (Baranyi at al 2003, Bajmócy 2004, Virág 2006, Csatári and Kovách 2007, Kiss 2007, Figure 7 ). Relying on sociological studies focusing on macrosociety, Szalai (2002) argues that social exclusion in Hungary today mainly affects two social groups where the primary cause of poverty is a ‘shared fate’. One comprises those living in isolated small villages in depressed regions badly hit by unemployment, the other is impoverished Romas accounting for approximately 60%-80% of the Gipsy population. In her village typology, G.Fekete (2005) refers to the places shared by members of the two groups as “small villages undergoing ghettoization”. These places are glaring examples of how the capital-labor relation is intertwined with several others like ethnic and gender relations.

Figure 7

The proportion of the Romas by micro-regions (2003)

In contrast to families with two earners in employment accounting for 43.9% of the families in the cities of Central Hungary, both husband and wife are out of work in 39.4% of the rural families in Northern Hungary. Bearing this in mind, what decisions can the latter make on their job chances and movements in the labor market? Families are important in terms of both spatial differentiation and temporal changes. Due to a shared past, the family in East Central Europe has played a more important role as stabilizer of private life and defender of living conditions than its West European counterpart (Neményi 1999, Szalai 2002). During socialism, the family used to be a safe haven where one could be protected from the omnipresent control of a paternalistic socialist state. At the same time, Ferge (1999) argues that while state socialism improved women’s situation in a number of respects, it hardly affected the manner in which the traditional male and female roles evolve in the family. The family and gender relations inside and outside the family are social dimensions where you can still trace the vestiges of socialism (or, perhaps, pre-socialism) that have also affected the current capitallabor relations.

O na macr o-social level, one of the most marked characteristics of the changeover was that before the economic consolidation (i.e. the second half of the 1990s), processes in Hungary were exactly the opposite of those in advanced economies in Europe. While female employment compared to male employment grew in the EU-15 countries, they both fell sharply in Hungary. The employment rate of working age women was 81.2% of men’s in 1990 (compared to 65.0% in the EU then). The corresponding figure for 1997 was 75.2% (hardly above the EU average of 72.0%).6 As regards their main trends, the changes after economic consolidation were identical to their Western counterparts. The employment rate of both sexes rose in a manner such that the difference between the two rates in 2006 was close to what it was in 1990 (i.e. 80.1%). However, gender inequalities decreased against the backdrop of a fundamentally low level of employment (63.8% of 15-64-year old men were in employment in 2006; the corresponding figure for women was 51.1%). Another characteristic that seems to have survived socialism 7 is that unemployment, which rose suddenly in Hungary around the time of the regime change, hit men more than women. Explaining this phenomenon, Fodor (1997), in her theory of ‘revalued resources’, argues that the (sustainable) competitive edge of women in the labor market is marketable assets like a university/college-level degree, training and jobs in the tertiary sector. They have acquired especial importance in the new post-socialist era and this may be able to protect women (who can rely on gains made during state socialism) from unemployment. Glass & Kawachi (2001: 145) found only modest evidence for this theory.They thought that a postponed reform process simply put off

6. Data from Frey’s (2002) study formed the basis for further calculations.

7. It was not the case in other post-socialist countries, though.

the emergence of gender inequality, ‘endemic to capitalism’, until a later date. They were right, as it is the female unemployment rate that has exceeded its male counterpart since 2005. Furthermore, even before that date, geographic surveys provided a more differentiated picture and identified settlements that did not fit in with the national pattern (Timár and Velkey 1998). It was surveys on villages (Timár 2002, Váradi 2005) which first showed that a large number of women escaped the scourge of unemployment by using various forms of economic inactivity ‘tricks’ available to them like opting for early retirement, disability retirement, or maternity leave.

Although, during the post-socialist transition, the correlation of inequalities in male and female employment with regional scale uneven development grew less severe, the urban-rural dichotomy did not relent (Timár 2005). The fact that villages offer the fewest employment opportunities holds true for the county level in general. This hits female residents the hardest; gender inequalities in employment are always higher here than in cities/towns. This, however, does not mean that differences in the level of economic development on a regional scale leave the urban and rural scales unaffected. Women in cities and towns in Vas county in a favorable economic position along the Western border stand a better chance of finding legal employment (with the employment rate standing at 63.0%) than do working age men in Nyíregyháza, the county seat of Szabolcs-Szatmár-Bereg county, Hungary’s most backward county, in the Northern border region (60.0% employment rate). That said, men and women compete with each other in the labor market of their immediate neighborhood. When decisions are made on matters involving entire families, job opportunities in the local labor market affect their decisions on undertaking a job. The limits imposed on the decisions of families, conditioned in the era of state socialism, the active role that they may assume in shaping the capitallabor relation and the manner in which their life relates to trends in uneven development are important issues to be addressed.

I) A special feature of the changeover was that entire social groups started torun a business of their own.Our empirical survey (Momsen et al 2005) carried out in advantaged villages along the North Western border and in their disadvantaged counterparts in the South East identified women who used to be expressly content with their status as full-time employees in the socialist era. Their role in the family rather than the loss of their jobs or an ambition to become independent (as was the case with many) urged them to become small proprietors.

Mary admitted that she had decided to change job at the urging of her respect i ve husband. With the family home doubling as business premises, Mary helped her husband with the sale of building materials from ver y early on in her married life. Her husband persuaded her to give up her job in the canteen and stay at home. Later on, he proposed that they should open an animal feed mixing business with Mary as its owner, so that ‘she might earn social securi-

ty service time’. However, the real underlying reason for his proposal, he admitted, was to keep his wife at home.

“You know that just didn’t work…, there was also the cooking and the washing to be done. She went to work in the morning, or if there was a wedding [they prepared dinner for wedding receptions at the canteen], she stayed the whole night there. So, that was not what you’d call a family life, was it? This didn’t work with us. And then, housework was left undone… Yes, she gave up being a cook.”

He did not think it had been difficult to persuade his wife to work in the home. Mary, however, cherished good memories of her time as a cook at the canteen. Everybody had been pleased with her performance, and she had liked being able to earn a living, no matter how meagre her pay had been. “I was sad when I had to leave because I liked it there. And they, too, asked me not to quit, as it was doing quite well. But I gave in, and agreed to stay at home.”

Among the businesswomen surveyed there were some who had steady jobs as employees due to FDI after the political changeover. It was these jobs that they gave up of their own accord. At37 years of age, and living in the west, Susan was in her second marriage. She had stayed at home with their three children for nine years, receiving childcare allowance. Then she joined a German firm that assembled radio spare parts. She commuted to the neighboring village daily. It soon turned out that, compared to the work schedules at stateowned companies,

“…here you never knew when you’d be allowed to go home. If an order was placed, it had to be delivered. … Didn’t matter if you had children to look after. If the deadline was tight, you had to stay on, no matter that there was no shift work. There were times when you only managed to catch the midnight bus, and then you were practically never at home. … The reason why I chose self-employment was that when I was no longer eligible for childcare allowance, that is, my daughter was 9, I thought I could spend moretime with my family than if I commuted to work.”

No matter with whom responsibility rests for the final decision, the relationship between female entrepreneurs and their husbands seems to affect –whether directly or indirectly – their decision on starting a business. Gender relations on the household scale are unequivocally interwoven with those on the national scale, i.e. with women’s lower pay compared to men’s and gender roles that are accepted at a macro-social level.

II) In a more comprehensive survey (Timár 2005) on households that we also conducted in the villages in the above two regions, which have assumed an increasingly important role in spatial development since the political tran-

sition, we found that three forms of adjustment to increasingly difficult macroeconomic conditions have become widespread: certain types of extra work (supplementary agricultural activity, certain consumer goods produced and services replaced by something else in the household, and so on), and a reduction in consumption and use of external aid. The selection of household survival/livelihood strategies is heavily influenced by differing spatial opportunities. The main difference between Györ-Moson-Sopron (North West) and Békés Counties (South East) in terms of the strategies adopted is that in the South East employment opportunities and, hence, chances of extra work are far fewer and slimmer respectively. Those living in disadvantaged regions face not only greater economic difficulties, but also the fact that the number of tools of adjustment at their disposal is more limited. Regional and rural-urban inequalities produced by capitalist uneven spatial development are reproduced at the household scale. Life stories also reveal that survival strategies do not necessarily mean equal sacrifice on the part of household members. Our findings suggest that there is an increased chance that impoverished working class families living in the regions in question can only adjust to harsh economic conditions, which are harsher in the South East than in the North West, through the resumption of traditional female roles.

“Global in the local” – uneven development at the

urban scale

As part of the transformation of the urban space, which brought glaring social inequalities to surface in Hungar y and, indeed, in the whole of Eastern and Central Europe, gentrification was an inexorable process in the 1990’s (Enyedi 2007). What follows seeks to underpin the assumption that neither gentrification (nor urban restr ucturing), currently taking place in Hungary, stems from transition. Rather, they are the combined outcome and local manifestation of the same equalisation and differentiation that are present at the geographical scales of uneven capitalist development discussed above.

As part of the establishment of a global framework for capital accumulation, i.e. the process of equalisation (as a combined effect of global economic slowdown and the establishment of the legal and institutional system of market economy in ECE countries), real estate markets of cities in post-socialist countries became the targets of the localisation strategies of global actors. As initial conditions such as fast growth originating from transition, the lack of wellcapitalised domestic actors in the real estate market and its weak institutional and professional background had changed by the mid-2000s. As a result, the region and, within that, Hungary became embedded in the trends of the global real estate market (Nagy, 2007).

At the same time, however, structural transformation and the services sector, which grew at an unprecedented rate in post-socialist countries, re-evaluated and differentiated the urban real estate market as well according to the role

that they played in the global flow of capital (Nagy, E. 2001). Furthermore, real estate stock appreciated in some regions and depreciated in others, which also set a limit for gentrification. Capital, which (re-)produced inequalities within the urban space, exerted its influence through both the mechanisms of the real market estate (rent gap) in post-socialist cities, too, and led to a reshuffle of urban activities and population. A decisive component of the process was the transformation of functions, the most spectacular example of which was the evolvement of central business districts (CBDs) (e.g. Beluszky and Timár 1992, Kovács 1999, Csapó 2005). Retail played a key role in it, which also resulted in differentiated space utilisation by urban communities (Nagy, 2001, 2007). Residential social segregation became even more pronounced (Ladányi 1993, Kovács 2006).

Veszprém,a city with a population of 60,000 illustrates the mechanisms through which differentiation within the urban space occurs as well as the way in which such mechanisms become embedded in the global system of uneven capitalist development in the case of even a small town.8 A decade after the political changeover, a spectacular physical renewal of the historic centre of Veszprém, financed by the middle classes that had moved in, began. It was mostly residential and mixed-use properties in Jókai Street, a street below Veszprém Castle that was affected by the process.9 However, resultant gentrification, occurred concurrently with the displacement, implemented as a local government project, of approximately 235 disadvantaged, predominantly Roma families.

Gentrification in capitalism is the “product” of local real estate markets –there is local dynamics to capital investment and disinvestments, to which market participants respond at the scale of urban districts and blocs. According to Smith’s rent gap theory (1979),these market participants respond to the disparity between the actual “capitalized ground rent” of a plot of land and the “potential ground rent” that might be gleaned under a “higher and better use”, this creates an opportunity for reinvestment. The rent gap theory helps us understand how, during the post-socialist transition, the withholding for long decades of capital investments in the surveyed district of Veszprém has created an opportunity for gentrification and why local agents and, especially, the local government responded by displacing the inhabitants affected.

The turning into slums of the neighbourhood of the Veszprém Castle date quite far back. After the nationalisation of large old middle class houses often

8. Erika Nagy and I conducted the case study within the framework of OTKA research no. 043510 FT2. I would like to seize the opportunity to express my indebtedness to her for her support with the publication of part of the research results in this study.

Adopting statistical and cartographic method, we prepared our case study (altogether with another one in Békéscsaba) relying, in part, on the results of previous empirical and applied research and, in part, on the conclusions of an analysis of nearly three dozen interviews and a focus group discussion conducted with developers, architects, mayoral office staff, directors of various institutions, senior officers at municipalities in charge of either of the two cities and the neighbouring settlements.

9. Simultaneously, and later a further 4-5 streets. 118Treballs

with a floor area of 600–700 m2 in the early 1950s, the local council converted them into tenement houses, dividing them into one-roomed flats without any modern convenience. Industrialisation, which gained momentum in the 1960s and 1970s and the rapid growth of urban population, which also reached Veszprém, generated housing developments as “greenfield” investments on the periphery of towns/cities. In the meantime the houses offering little in terms of modern conveniences in Jókai street fell to neglect and their tenants in socially prestigious jobs (e.g. physicians, lawyers), also making the most of the housing subsidies of the state, decided to move into comfortable flats in the modern blocks on the outskirts. As one of our interviewees, a municipality official put it: “That was when problems began, … because, at the time, only families in the peripheries of the society were willing to move into the houses left behind.”

The most spectacular result of the 1989 political change was the renovation of the Castle, which became, in par t, church property. Simultaneously, the dominance of institutional functions (CBD) was gaining ground, which, in turn, led to an increasing appreciation of the Castle area. As a result, the highest rent gap could have been identified in the completely run-down streets in its immediate vicinity, had they been utilised on a business basis. One thing is cer tain, however; namely, that, as one of the characteristics of post-socialist transition, fundamentally, it was the socialist state that created the pre-conditions for “capitalist” (market-driven) gentrification.

It is not only the operation of the local real estate market that serves as proof of embeddedness in the global system of uneven capitalist development. The example of Veszprém corroborates, at a small town level, the assertion that gentrification has become a “global urban strategy” and that it is a manifestation of (capitalist) neo-liberal urbanism (Smith 2005). The newly established local government, that was involved in the process as an agent of the local property market, could not, for lack of adequate funds, and did not, as a number of circumstances suggested, want to finance “social rehabilitation” (László and Tomay 2002) aimed at retaining, at least part of, the tenants, (i.e. aiming at a socially mixed gentrified area, which was still the case in Western Europe in the 1970s). In the late 1990s the local government helped to kick-start market-driven gentrification: first, it used financial incentives to persuade the tenants to move out of the council flats, then sold the flats.10 Given such pre-conditions, similarly to other cities in a number of countries, a “collective social action” was taken, “collective capital” (Smith 1996) flowed in, making space suitable for social groups much higher up in the social hierarchy to take possession of it. All kinds of developers, professional, occupier and landlorddevelopers (Smith 1996), involved in gentrification elsewhere, also emerged here. As they were creditworthy, indirectly through them, banks also got involved, though to a much lower extent than in Budapest or Western countries.

10. According to the concept, the proceeds from the sales were to finance the compensation to be paid to the Romas.

Local government used its rehabilitation strategy mainly to generate economic development, subordinating the management of social problems to this goal. As an interviewee, a municipality official told us, these two goals had been linked, first and foremost, in the programme of tourism development, “ Veszprém’s tourist attraction was the Castle itself, which had to be utilised commercially through upgrading the streets in the vicinity into a finely designed thriving neighbourhood.” Such was also necessitated by the fact that the Castle district became deserted in the evenings. Many seemed to agree that “the Romas also provided accommodation for socially excluded groups in their homes in the run-down street, where there is also a prison ?further aggravating the situation’”. The interviewee quoted above clearly identified the underlying reasons for the municipality’s decision: “there has evolved a district about which, we said, we should do something for the sake of the city so that no beggar can be seen in the streets”.

Another aspect of social issues was housing conditions, which were ?miserable’ and affected the residents of the run-down neighbourhood. The solution which finally led to a decision on the relocation of the residents is inherent in the above-described logic of economic development. The municipality of Veszprém decided on paying those who agreed to move out compensation. This project was declared to be a non-welfare project , which was also reflected in the fact that neither the welfare office, nor welfare suppliers had been involved in the preparatory or the implementation phase, and, even more importantly, in the fact that it was regarded to be an “agreement” or a “civil code-based legal relationship” rather than a “social affair”. The ideology used to pr ovide an explanation for the solution was an unmistakeable product of post-socialist transition. It was a combination of criticism levelled at the practice of the former paternalistic state and a eulogy of the ne w social order (liberalism) that treats citizens to be on equal footing with it. It is reflected in the reasoning offered by an interviewee, an officier, arguing in favour of compensation money rather than replacement accommodation.

“People shouldn’t be pampered at any cost. Before 1990 you were told what was good for you. And that was it. Now, a few of us are saying that people shouldn’t be pampered. Rather, they should be persuaded to think things over and decide what they want and what they want to do.”

Nevertheless, they did not think it necessary to involve those concerned in the preparation. Where needs were assessed, it turned out that accepting compensation money offering the possibility of “free choice” rather than requesting replacement accommodation was not at all an obvious choice (László and Tomay 2002).

Despite its undisputed peculiarities, gentrification in Veszprém, which adjusted to local conditions, exhibits rather “familiar” mechanisms. However, while in Amsterdam, for example, spontaneous gentrification in the 1970s

became an urban policy objective a decade later (Musterd and van de Ven 1991) in Veszprém the spontaneous and the local government-led processes evolved simultaneously almost from the outset. Gentrification was perceived to be the success of urban policy – at least according to the municipality officials and the entrepreneurs whom we interviewed. The Castle district is now suitable for tourism-related developments and the further gaining ground of the businesses in the tertiary sector, which also adds to the tax revenues of the city. Furthermore, cultural heritage was successfully protected, which was to the satisfaction of most local residents. The mayoral office finds the sums paid to the tenants expressly generous. They were calculated so that they might amount to as much as 60% of the price of a 50 m? apartment on a housing estate. The rest of the purchase price was supposed to by financed with a bank loan (certainly, it was available only for those having permanent job). Estimates reveal that only 3-4 families could and were able to do so. Housing conditions for the Romas improved, at least for a while, but not in the city, rather, in it the surrounding villages where compensation money bought them a place. As they left not only the rehabilitated district, but also Veszprém, the number of the problem families giving a headache to officials of the social department at the mayor’s office also decreased, at least temporarily.

The interviewees employed in the social care network told us that those who still lived in social housing apartments were looking forward to rehabilitation and compensation money, which seems to underpin the acceptance of the procedure. Nevertheless, the researcher who led a survey on the local Roma groups concluded that

“Looking back, the Romas still smart from the memory of this ‘cleverly engineered de-Romanisation’, as a result of which the Romas are worse off in terms of both job opportunities and their share of social care … The Romas thought that interviewers [i.e. the undergraduates conducting the survey] were the harbingers of a new series of anti-Romany measures … Undergraduates explained the hostility and uncooperativeness of the Romas by what had happened earlier.” (Albert 2005: 204)

One thing is for sure, however, namely that, in order to make a success of the project, the local government saw to it that those moving out observed its office decree. They received a cheque to the amount of the promised compensation only when the seller of the house they were going to move iny appeared, the whole kit and caboodle was in the car and the windows were boarded up. By contrast, despite the fact that the developers who purchased the houses were bound by a 3-year obligation to renovate them and a prohibition on their alienation, they were never asked whether they complied or not. Therefore, although the population exchange accompanying gentrification was over, actual urban rehabilitation was not.

What happened in Veszprém proves it that it is the global interrelationship between gentrification, segregation and displacement that we can identify. It was only in the first phase that the Romas’ leaving both the inner city area and the city itself as a result of municipality-led gentrification did not accelerate segregation within the city. However, it deepened segregation between the city and the neighbouring villages that fell behind in (uneven) development and thus, offered affordable housing to the Romas. A municipality official in one of the villages affected said, “They resolved a certain problem in one of the districts in Veszprém by exporting the problem here and we simply took note of the fact.” As time passed, the Romas turned out to be unable to maintain their households. In the hope of affordable lodgings, better employment opportunities and easier living and, as a municipality official in Veszprém added, more generous social care benefits, they returned to the city ‘by stealth’. The Romas found “shelter” on a deteriorating housing estate in the North East and in enclosed gardens with mostly tool sheds on them in the North Western periphery, thereby deepening urban segregation accompanying gentrification themselves. Furthermore, according to social workers, they are likely to have been involved or get involved in the ghettoization that is concentrated on a privatised 10-storey building – once a workers’ hostel – in the peripher y of the Northern industrial belt. Housing conditions for lodgers, bed-renters, illegal squatters and corridor squatters there are modern 21st century reproduction of the conditions prevailing in Jókai Street prior to gentrification. As uneven capitalist spatial development carries the inevitability of differentiation, the local manifestations of global economic processes and global neo-liberal urbanism include not only urban physical renewal, but also gentrification with re-produced social inequalities as its implications. The legacy of state socialism was all too obvious at the start of the process of market-driven gentrification. (In addition to the above, it played a role in deciding who could participate in the ‘original capital accumulation’ and who could become a domestic developer. Today, from among the post-socialist after-effects, it is only the lack of anti-gentrification movements, so typical of developed capitalist societies, that persists.

Conclusions and further questions

This description of the characteristics of uneven development in Hungary on different geographical scales was included here to support my hypothesis that the same engine drives both regional and urban scale inequalities, namely the logic of capital. In other words, these actively produced geographical disparities are already the products of uneven capitalist development. Nothing alters this essential point, not even the fact that social practices that have survived state socialism continue to find their way into capital-labor r elations. These practices can influence the extent and the subject matter of the deci-

sions made by rich and poor families, men and women, Romas and non-Romas, and other social group pairs. It can determine the manner in which they internalize their participation in changes in socio-spatial inequalities, decides whether, as social groups, they can create “spaces of resistance” (Lefebvre 1991), and whether new national or local neo-liberal policies succeed in supporting their own objectives with some “anti-socialist” ideology.

Though my conclusions may seem controversial to some, I am nevertheless convinced that the adoption of a Marxist approach to the analysis of uneven development may enrich Hungarian geography with major new points of consideration, thereby contributing to the understanding of spatial inequalities. It may, among other things,

-help disseminate a new approach which differs from that of mainstream geography and the adoption of such an approach could lead to a new interpretation of trends in certain spatial processes. For instance, the adoption of a “production side” approach rather than a “consumption side” explanation, the latter being prevalent in studies on both gentrification and suburbanization guided studies that have got bogged down in striving to identify the causes of migration to a different direction. It has helped to reveal that there is a close relationship between the intensity and scope of suburbanization and the regional concentration of foreign and domestic capital investment as well as the purchasing power of the population (Timár and Váradi 2001).

-a Marxist approach to the analysis of uneven development, by offering a different explanation for spatial processes, creates a different attitude towards future trends in the shaping of spatial inequalities and the manageability of the problems and conflicts that stem from inequalities and hit oppressed social groups. It considers uneven development to be an inherent part of capitalism rather than a mere temporary post-socialist shock or setback. And though encouraging change, it does not suggest – and, thus, reinforce the current status quo – that today’s neo-liberal policy (along with regional policies treated separately from economic and social policies) can permanently equalize spatial inequalities or solve conflicts, -it always studies space in the context ofsociety . As a result, it does not downplay underdevelopment, claiming that it is specific to certain regions, rural areas undergoing segregation, or urban neighborhoods undergoing ghettoization. Rather, it sheds light on the full reality of capitalism and how it is instrumental in the process.

The dam-keeper whom I mentioned at the beginning and who sees a divided countr y lives in a village where, under a 1949 socialist settlement policy, no permit for the construction of residential property was allowed (Hajdú 1989, 1993). Although the policy was never implemented, for a long time such rural settlements were ineligible as targets of state housing construction projects and

124Treballs de la SCG, 64, 2007

Judit Timár

loans could not be obtained for such purposes either (Lengyel 1991). In 2008 a newspaper article described a woman living in a small village whose loan application was turned down. This was because, according to the bank’s reasoning, “those living in small villages like this are not eligible for home loans”. Such international practices of redlining and the serious problems of villages undergoing segregation raise other far-reaching issues. Taking into account the fact that the amount of capital flow between core countries over the past two decades was larger than that of capital flow in the direction of peripheries and semi-peripheries (Oblath 2002 in Szalai 2006), I think that Szalai’s global scale hypothesis is worth mulling over. In her opinion, one of the signs suggesting that new capitalism is in a state of crisis is that the number of “superfluous” people and even countries that are deemed unworthy of even exploitation is steadily rising. Capital seems unwilling to freely expand towards peripheries or semi-peripheries. Does her opinion hold true for Hungarian rural regions undergoing ghettoization? If the answer is yes, how is it to be interpreted and what are its implications for such regions?

References

ALBERT, J. (2005). A veszprémi romák életkörülményei, társadalmi, szociális helyzete. Studia Wesprimiensia. A Veszprémi Érseki Hittudományi Föiskola folyóirata, VII. I-II, 204-227.

BARANYI, B.; G.FEKETE, É.; KONCZ G.(2003). A roma-szegregáció kutatásának területi szempontjai a halmozottan hátrányos helyzetı encsi és a sellyeisiklósi kistérségekben. Kisebbségkutatás 2, http://www.hhrf.org/kisebbsegkutatas/kk_2003_02/cikk_nyomtatas.phd?id=749.

BAJMÓCY,P. (2004). A nemzetiségi és vallási szerkezet változása Magyarországon a XX. században. II. magyar földrajzi konferencia. Táj, tér, tervezés , Szeged (CD).

B ARSI , B.; K ANALAS , I.; S ZARVÁK , T.(2005). New Economy in Space: I nternational Trends and Hungarian Characteristics. In: B ARTA ,G Y.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J.[eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 266258.

B ARTA , Gy. (2005). The Role of Foreign Direct Invetment in the Spatial Restructuring of Hungarian Industry. In: B ARTA ,G Y.; G.F EKETE ,É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 143-160.

BELUSZKY, P.; SIKOS,T.(2007). Változó falvaink (Magyarország falutípusai az ezredfordulón).Budapest, MTA Társadalomkutató Központ.

B ELUSZKY , P.; T IMÁR , J. (1992). Changing Political System and Urban Restructuring in Hungar y. Tijdschrift voor economische en sociale geografie, 5, 380-390.

BIHARI,ZS.; KOVÁCS, K.(2005). Slopes and Slides: Spatial Inequalities in Employment Opportunities at the Turn of the Millennium. In: BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 360-377.

BRADSHOW, M.; STENNING, A.[eds.] (2004). East Central Europe and the Formal Soviet Union. The post-socialist states. Harlow, Pearson Prentice Hall.

CSAPÓ, T. (2005). A magyar városok településmorfológiája. Szombathely, Savaria University Press.

CSATÁRI, B.; KOVÁCH, I.(2007). A magyarországi romák területi és társadalmi felzárkózása stratégiájának tudományos megalapozása. Kutatás-fejlesztési programvázlat. Kecskemét, MTA RKK ATI.

DÖVÉNYI, Z. (2004). Contribution to the assessment of Hungarian economy and territorial structure in the light of the accession to the European Union. Földrajzi Értesítö LII. (1-2), 21-31.

DUNFORD, M. (1996). Disparities in employment, productivity and output in the EU: The roles of labour market governance and welfare regimes. Regional Studies 30, 339-357.

DUNFORD, M.; SMITH,A. (2000). Catching Up or Falling Behind? Economic Per formance and Regional Trajectories int he “New Europe”. Economic Geography 76 (2) 169-195.

DUNFORD, M.; SMITH, A.(2004). Economic restructuring and employment change. In BREADSHOW, M.; STENNING, A. [eds.] East Central Europe and the Former Soviet Union. The post-socialist States, Harlos, Pearson Prentice Hall, pp. 33-58.

ENYEDI,Gy. [szerk.] (2007). A történelmi városközpontok átalakulásának társadalmi hatásai. (Magyarország az ezredfordulón. Stratégiai tanulmányok a Magyar Tudományos Akadémián. Mıhelytanulmányok) Budapest, MTA Társadalomkutató Központ.

FERGE,ZS. (1999). Hogyan hatott a rendszerváltás a nök helyzetére? In:LÉVAI K.; KISS R.; GYULAVÁRI,T.[eds.] Vegyesváltó. Pillanatképek nökröl, férfiakról, Budapest, Egyenlö Esélyek Alapítvány, pp. 13-29.

F ERGE , Z S . (2000). Elszabaduló egyenlötlenségek. Budapest, Hilscher Re zsö Szociálpolitikai Egyesület – ELTE Szociológiai Intézet Szociálpolitikai Tanszéke.

FERGE,ZS. (2002). Struktúra és egyenlötlenségek a régi államszocializmusban és az újkapitalizmusban. Szociológiai Szemle 12 (4), 9-33.

FREY, M. (2002). Nök és férfiak a munkaeröpiacon. In: NAGY, I.; PONGRÁCZ, T.; TÓTH, I.Gy. [eds.] Szerepváltozások. Jelentés a nök és férfiak helyzetéröl 2001. Budapest, TÁRKI-Szociális és Családügyi Minisztérium Nöképviseleti Titkársága. pp. 9-29.

FODOR, É. (1997). Gender in transition: Unemployment in Hungary, Poland, Slovakia. East European Politics and Societies,11 (3), 470-500.

GÁL,Z. (2005). The Development and the Polarised Spatial Structure of the Hungarian Banking System in a Transforming Economy. In: BARTA,GY.; G.

FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 197-219.

G. FEKETE,É. (2005). Small Villages Undergoing Transformation. In: BARTA, GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 483-500.

GLASS, C.; KAWACHI, J.(2001). A reform vesztesei vagy nyertesei? A munkanélküliség nemek szerinti különbségei Lengyelországban és Magyarországon. Szociológiai Szemle 4, 114-148.

HAJDÚ, Z. (1989). Az elsö “szocialista” településhálózat-fejlesztési koncepció formálódása Magyarországon (1949-1951) Tér és Társadalom 1, 86-96.

HAJDÚ,Z.(1993). Settlement Network Development Policy in Hungary in the Period of State Socialism (1949-1985). Discussion papers 17. (Series editor: Hrubi, L.) Pécs, Centre for Regional Studies

KISS, J. P. (2001). Industrial Mass Production and Regional Differentiation in Hungary, European Urban and Regional Studies 4, 321-328.

KISS, J.P. (2007). A területi jövedelemegyenlötlenségek strukturális tényezöi Magyarországon. Doktori (PhD.) értekezés, Budapest-Szeged, SZTE

KOLOSI,T.(2000). A terhes babapiskóta.Budapest, Osiris.

KOVÁCS,I. (2002). A posztszocializmus vége. In KOVÁCH, I. (ed.) Hatalom és társadalmi változás. A posztszocializmus vége. Budapest, Napvilág kiadó, pp. 7-21.

KOVÁCS Z. (1999). Alföldi nagyvárosok társadalmi térszerkezetének vizsgálata. In: RAKONCZAI J.; TIMÁR J.[szerk.] Alföldi Tanulmányok XVII. Nagyalföld Alapítvány, Békéscsaba, pp. 52-72.

KOVÁCS, Z. (2006). Ghettoization or gentrification? Post-socialist scenarios for Budapest. Journal of Housing and the Built Environment 13 (1), 63-81.

KÖZPONTI STATISZTIKAI HIVATAL [KSH] (2004). Népszámlálás. Foglalkoztatási adatok 2001 Budapest, KSH.

KRAJKÓ, Gy. (1982). A gazdasági körzet fontosabb vonásai. Területi Kutatások 5, Budapest, FKI.

LADÁNYI,J. (1993). Patterns of Residential Segregation and the Gypsy Minority in Budapest. International Journal of Urban and Regional Research 17 (1), 30-41.

LÁSZLÓ, M.; TOMAY, K.(2002). A Westend árnyékában. Szociológiai Szemle, 3, 66-90.

LEFEBVRE, H. (1991). The Production of Space. Oxford and Cambridge, MA, Blackwell (orig. pub. in french as La production de l’espace,1974).

LENGYEL, I. (1991). A házépítések (anti)szociális támogatásának krónikája. Tér és Társadalom 1, 1-22.

MOMSEN, J. H.; KUKORELLI SZÖRÉNYI, I.; TIMÁR, J.(2005). Gender at the Border. Entrepreneurship in Rural Post-socialist Hungary, Burlington, Ashgate. MUSTERD, S.; VAN DEN VEN, J.(1991). Gentrification and residential revitalization. In: VAN WEESEP, J.; MUSTERD, S.[eds.] Urban Housing for the BetterOff: Gentrification in Europe. Utrecht, Stedeljke Netwerken, pp. 89-97. 126Treballs de la SCG, 64, 2007

NAGY, E. (2001). Winners and losers in the Transformation of City Centre Retailing in East Central Europe. European Urban and Regional Studies 8 (4), 340-348.

N AGY , E. (2005). Retail Restructuring and Emerging Spatial Patterns of Consumption: New Aspects of Development Disparities in Hungary. In: BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 161-181.

NAGY,E. (2007). Forces shaping urban peripheries: land market processes and urban planning in East Central Europe. In: KOVÁCS, Cs. From Villages to Cybergspace – Falvaktól a kibertérig. Szeged, Department of Economic and Human Geography. University of Szeged. pp.385-400.

N AGY , G. (2005). Changes in the Position of Hungarian Regions int he Country’s Economic Field of Gravity. In: B ARTA ,G Y.; G. F EKETE ,É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 124-142.

NAGY, G. (2007). Divergencia vagy konvergencia – az átmenet térfolyamatainak mérlege földrajzos szemmel Tér és Társadalom XXI (1), 35-51.

NEMES NAGY J. (2005). Fordulatra várva – a regionális egyenlötlenségek hullámai. In: D ÖVÉNYI , Z.; S CHWEITZER , F.[eds.] A földrajz dimenziói. Tiszteletkötet a 65 éves Tóth Józsefnek. Budapest, MTA Földrajztudományi Kutatóintézet, pp. 141-158.

NEMES NAGY J.(2006). A regionális fejlettségi tagoltság keresztmetszetei. In: G YÖRI R.; H AJDÚ Z.[szerk.] Kárpát-medence: települések, tájak, régiók, térstruktúrák. Pécs-Budapest, MTARegionális Kutatások Központja, pp. 192-213.

N EMÉNYI , M. (1999). Csoportkép nökkel . Budapest, Új Mandátum Könyvkiadó.

R AFFAY , Z. (2005). The Role of Business Services in the Development of Peripheral Regions. In: BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition.Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 182-196.

RECHNITZER, J. (1993). Szétszakadás vagy felzárkózás. Az innovációt alakító térszerkezet Györ, MTA RKK.

SMITH, N. (1979). Toward a theory of gentrification: a back to the city movement by capital not people. Journal of the American Planning Association, 45,. 538-548.

SMITH, N. (1990). Uneven Development. Nature, Capital and the Production of Space. Cambridge, Basil Blackwell.

SMITH, N. (1996). The New Urban Frontier. Gentrification and the revanchist city.Routledge, London and New York.

SMITH, N. (2000). Uneven development. In: JOHNSTON, R. J.; GREGORY, D.; PRATT,G.; WATTS,M.[eds.] The Dictionar y of Human Geography. Fourth Edition. 4th Edition, Oxford, Blackwell, pp.867-869.

128Treballs de la SCG, 64, 2007 Judit Timár

SMITH, N. (2005). New Globalism, New Urbanism: Gentrification as Global Urban Strategy. In: BRENNER, N.; THEODORE,N.[eds.] Spaces of Neoliberalism. Urban Restructuring in North America and Western Europe. Malden, Oxford, Melbourne, Berlin, Blackwell.

SZALAI,E. (2006). Az újkapitalizmus és ami utána jöhet… Budapest, U.M.K. SZALAI, J. (2002). A társadalmi kirekesztödés egyes kérdései az ezredforduló Magyarországán. Szociológiai Szemle 12 (4), 34-50.

TIMÁR, J. (2002). Restructuring labour markets on the frontier of the European Union: Gendered uneven development in Hungary. In: RAINNIE, A.; SMITH, A.; SWAIN, A.[eds.] Work, Employment and Transition: Restructuring livelihoods in post-communism. London and New York, Routledge, pp. 134-154.

TIMÁR, J. (2005). Gender and Spatial Inequalities in Hungary in the Transition Era. In: BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR,J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 307-322.

TIMÁR, J.; BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I. (2005). Politics, Society and Economy in Space: Spatial Processes in the Era of Transition in Hungary. In: BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 1-16.

TIMÁR, J.; NAGY, E.(2007). A középvárosi dzsentrifikáció és társadalmi hatásai a posztszocialista Magyarországon. In: ENYEDI GY.[szerk.] A történelmi városközpontok átalakulásának társadalmi hatásai. (Magyarország az ezredfordulón. Stratégiai tanulmányok a Magyar Tudományos Akadémián. Mıhelytanulmányok) Budapest, MTA Társadalomkutató Központ, pp.293-317.

TIMÁR, J.; VÁRADI, M.M.(2001). The Uneven Development of Suburbanization during Transition in Hungary. European Urban and Regional Studies 4, 349-360.

TIMÁR, J.; VELKEY, G.(1998). The question marks of the relatively favourable rate of female unemployment in Hungary In: BASSA, L.; KERTÉSZ,L.[eds.] Windows on Hungarian Geography, Budapest: Geographical Research Institute HAS. pp.199-209.

VÁRADI, M.M. (2005). Increasingly Fossilised Labour Market Structures and Strategies of Livelihood: Chances of Disadvantaged Groups in the Labour Market. In: BARTA,GY.; G. FEKETE, É.; KUKORELLI SZÖRÉNYINÉ, I.; TIMÁR, J. [eds.] Hungarian Spaces and Places: Patterns of Transition. Pécs, Centre for Regional Studies, pp. 289-306.

VIRÁG,T. (2006). A gettósodó térség. Szociológiai Szemle 1, 60-76.

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (131-132)

Una altra nevera, al Priorat

Quan vam preparar l’article sobre prous de neu al Priorat, aparegut a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 60, 2005 (187-201), vam tenir la prudència de no utilitzar la paraula exhaustiu per qualificatiu d’aquest treball de recerca, malgrat que l’escorcoll poble per poble va ser sistemàtic i sovint no limitat a un sol informador, sinó repetint la consulta a diverses persones, cap de les quals no es va fer estranya ans totes ens van acollir amb simpatia i van manifestar desig de col·laboració. I vam ampliar l’escorcoll amb l’examen dels onze reculls d’onomàstica publicats de nou termes municipals prioratins. La paraula exhaustiu és molt perillosa quan es fa investigació perquè rarament es pot estar segur que s’hagi arribat al final. Si més no, aquest article dedicat a explicar la recerca de neveres al Priorat n’és un exemple, com es veurà.

Ara fa poc, aquest any 2008, ha aparegut publicat un manuscrit titulat Crònica de Porrera. 1865, que va escriure Josep Simó i Serres 143 anys enrere. L’edició ha anat a cura de l’Arxiu Comarcal del Priorat, instal·lat a Falset, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Porrera i del Consell Comarcal. És un exemplar acurat, de 339 pàgines amb unes poques il·lustracions i, al final, un pla de la vila de Porrera en un full desplegable del format de dues pàgines.

I quina no ha estat la nostra sorpresa quan, a la pàgina 74, s’explica que el pou anomenat del gel fou construït l’any 1791 a fi de poder conservar el gel i la neu per a l’estiu. Que se’n troben vestigis pujant pel riu principal a mà dreta a mig quart d’hora de Porrera, al lloc anomenat Devesa d’Amorós, a qui pertany aquesta antigalla que, segons diu la gent i segons relació dels interessats, va ser una ocurrència d’un frare natural d’aquesta casa. Es va provar d’empouar el gel que contenien unes basses construïdes amb aquesta intenció allí a la vora i, com que els resultats van ser poc satisfactoris, l’empresa es va abandonar.

Ramon Amigó

132Treballs de la SCG, 64, 2007

El llibre és escrit en castellà, tal com passava sovint en aquella època, i ens ha semblat que valia la pena de traduir aquest fragment:

Al pla de la vila de Porrera que aporta el llibre, la partida de la Devesa, un fragment de la qual devia ser propietat de la família Amorós, és assenyalada a la vora esquerra del riu de Cortiella, al sud-est de la població, davant per davant de la Barceloneta, un barri que hi ha a la vora dreta d’aquell riu. La família Amorós devia ser econòmicament, i potser políticament, poderosa a la localitat, en aquella època, ja que el llibre conté moltes anotacions de diversos Amorós des de 1737, i parla de la casa, del corral, de la devesa, del molí i de l’olla (entengui’s destil·ladora d’aiguardent) de l’Amorós.

Atès que 143 anys enrere només es veien vestigis del pou i que l’activitat nevatera sembla que va ser comercialment poc important, es pot comprendre que durant aquest quasi segle i mig que ha passat tot allò que quedés d’aquella construcció hagi desaparegut enterament, sense deixar cap rastre en el territori, i que, sense cap presència física de la construcció que hi hagués hagut, la memòria popular s’hagi anat esvaint fins a perdre’s del tot. Encara ens podríem preguntar si la iniciativa del fraret Amorós, que no sabem a quin orde pertanyia, havia rebut la benedicció d’Escaladei, la cartoixa senyora del terme. Potser el fracàs de l’empresa va obeir a una oposició que li podia haver fet la senyoria cartoixana, temorosa que els Amorós –molt actius i dinàmics en diversos aspectes, a l’època, com s’ha dit– poguessin representar una competència perjudicial per a la bona marxa dels negocis nevaters suculents –importants, pel que hem pogut saber– del monestir prioratí. És una hipòtesi que no té, tanmateix, cap suport on es pugui estintolar i que es basa només aleatòriament en el coneixement que tenim de l’apropiació que els monjos de Cartoixa van fer, a favor d’ells, del pou de Poboleda a base de desautoritzar, amb arguments fal·laços, allò que ells mateixos havien consentit; i de les batusses que hi havia sempre perquè tothom anés a moldre el gra únicament als seus molins. L’economia era tan important per als senyors monàstics com ho era per als senyors episcopals i comtals i per als senyors militars, com ho és ara per als senyors civils.

En els altres pous que hi havia al Priorat administratiu d’ara no s’hi podien interferir perquè eren en territori del comtat de Prades, de la baronia d’Entença idela baronia d’Escornalbou. I, tant com es pogués, calia conservar la pau entre senyors. En canvi, heure-se-les amb els súbdits no plantejava problema. Els súbdits tenien sempre les de perdre. Si fa o no fa, com ara.

Serveixi aquesta nota com a complement de l’article publicat el 2005.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (133-168)

Elisabet Badia Nieto Àrea de Medi Ambient, Inypsa elisabet.badia@gmail.com

Resum

La Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge a Catalunya va ser aprovada el 8 de juny de l’any 2005. Aquesta llei impulsa el coneixement i la gestió del paisatge i obliga a la redacció dels catàlegs del paisatge, amb objectius vinculants dins l’ordenació territorial. L’interès per com i en què consisteix gestionar el paisatge, així com els esforços per difondr e actuacions relacionades, han augmentat de forma important. No hem d’oblidar que països del nostre entorn més proper tenen experiències interessants en la gestió del paisatge, i que ho fan des de diverses òptiques. S’explica el cas d’Alemanya, que a partir de la seva llei de protecció de la natura de l’any 1976 va començar a gestionar el paisatge amb una óptica holística basada en l’ecologia del paisatge. Per aclarir els continguts i fer una aproximació a un pla paisatgístic alemany, es descriu i analitza el cas concret del Landschaftsplanung Berlin. Aquest pla, encara vigent, sorprèn pel sentit estricte i rigorós dels seus continguts, i per l’estructura jeràrquica utilitzada en el desenvolupament de l’evaluació ambiental del territori, els objectius de desenvolupament i la redacció i implantació de les mesures formulades.

Mots clau: Pla paisatgístic, ecologia del paisatge, llei de conservació de la natura, ordenació territorial, Landschaftsplanung.

Resumen

Planes paisajísticos en la ordenación territorial. El Landschaftsplanung aleman

La Ley 8/2005 de protección, gestión y ordenación del paisaje en Catalunya se aprovó el 8 de junio del 2005. Esta ley impulsa el conocimiento y la gestión del paisaje y obliga a la redacción de los catálogos del paisaje, con objetivos vinculantes en la ordenación territorial. El interés por cómo y en qué consiste gestionar el paisaje, así como los esfuerzos para difundir las actuaciones sobre el paisaje se han incrementado de forma importante. No hay que olvidar que países de nuestro entorno más cercano tienen experiencias interesantes en la gestión del paisaje, y que lo hacen desde diversas ópticas. Se explica el caso de Alemania, que a partir de su ley de protección de la naturaleza del año 1976, comenzó a gestionar el paisaje desde una óptica holística basada en la ecología del paisaje. Para dejar claros cuales son los contenidos y aproximarse a lo que és un plan paisajístico alemán, se describe y analiza el caso concreto del Landschaftsplanung Berlin. Este plan, aún en vigencia, sorprende por lo riguroso y estricto de sus contenidos, y por la estructura jerárquica empleada para desarollar la evaluación ambiental del territorio, los objetivos de desarrollo y la redacción e implantación de las medidas formuladas.

Palabras clave: Plan paisagístico, ecología del paisaje, ley de conservación de la naturaleza, ordenación territorial, Landschaftsplanung.

Abstract

Landscape Management and Regional Planning. The German Landschaftsplanung

The Catalan law 8/2005 for the protection and management of the landscape was approved on 8 June 2005. This law promotes the understanding and management of the landscape, and requires the drafting of landscape catalogues. The law also incorporates binding targets for the landscape planning process. Interest in how to manage the landscape, and in what exactly this may involve, has increased significantly in recent years, as have the efforts to disseminate landscape related information and research findings . Other member states in the EU have had an interesting and diverse experience in landscape management. Germany in particular formally initiated the process of landscape management with its law on nature protection in 1976. This law incorporated a holistic landscape ecology perspective. In order to provide a better perspective on the contents and context of the German landscape planning process, this article takes and examines in detail the specific case of the

Elisabet Badia Nieto

LandschaftsplanungBerlin. This plan is still operative, and is notable for its rigorous approach and strict framework. The plan is structured hierarchically, which facilitates the environmental assessment of a territory, as well as the identification of development objectives and the drafting and implementation of the relevant measures.

Key words: Landscape planning, landscape ecology, nature protection law, land management, Landschaftsplanung

1. Introducció

Alemanya juntament amb Suïssa són els països d’Europa amb les lleis més antigues en gestió del paisatge. Suïssa al 1966 i Alemanya al 1976 van aprovar les seves respectives Lleis Federals de Protecció de la Natura. En el cas alemany, l’apartat 14 de la BundesNaturschutzgesetz, detalla els continguts del Landschaftplanung oPla Paisatgístic, que és l’instrument d’ordenació territorial que té la llei per vincular objectius ambientals i protecció del paisatge.

L’objectiu d’aquest article és explicar el que es fa a Alemanya en termes de paisatge vinculat a l’Ordenació Territorial i, usant l’ecologia del paisatge com a disciplina per gestionar el territori.1 Les disciplines vinculades a l’ecologia del paisatge encara no tenen un camp d’estudi ni d’aplicació important dins la nostra planificació, i penso que aquesta és la principal diferència respecte el que es fa en gestió del paisatge a Alemanya.

En el moment actual, quan a Catalunya el paisatge comença a ser un terme de sensibilització social i que s’intenta abordar d’una forma multidisciplinar, té especial sentit preguntar-nos què és el que s’ha fet en aquest camp en altres països. De fet, a l’estiu del 2005 va sorgir la primera llei que tracta sobre paisatge a Catalunya. Aquesta llei comporta l’obligació de redacció de catàlegs del paisatge a escala regional.

El concepte de paisatge ha estat un dels conceptes més difícils d’utilitzar en la redacció d’aquest text, fins al punt de no saber si poden ser comparables les polítiques i els instruments que s’utilitzen a Alemanya amb les que s’utilitzen a Catalunya, per sospitar que en general es parla d’un mateix concepte en termes molt diferents. El concepte de paisatge a Alemanya en què intervé el Landschaftsplanung és el que prové de l’ecologia del paisatge, ciència que considera l’ésser humà com part constituent dels ecosistemes que formen la biosfera.

1. L’ecologia del paisatge aplicada a l’ordenació territorial té anys de tradició a Alemanya. Es pot estudiar també a les universitats. Jo mateixa vaig cursar a la Fachhochshule Bingen assignatures vinculades a la planificació territorial des de punts de vista ecològics com Landschaftsplanung, Stadtökologie o Landschaftspflege (planificació del paisatge, ecologia urbana i protecció del paisatge) en la especialitat de “protecció ecològica del territori”(Ökologisher Umweltschutz).

136Treballs de la SCG, 64, 2007

Elisabet Badia Nieto

L’ntroductor del terme ecologia del paisatgeva ser el biogeògraf alemany Carl Troll (1939). L’objectiu d’aquesta ciència és combinar dues disciplines, la geografia i l’ecologia, és a dir, relacionar les estructures espacials, objectes de la geografia, amb els processos ecològics. En aquest context, el paisatge es considera com la traducció espacial de l’ecosistema (Burel, 2002).

Per a Burel, l’ecologia del paisatge al servei de l’ordenació territorial dóna eines útils per comprendre el funcionament d’un espai agrícola, forestal o fins i tot urbà, per avaluar l’efecte del canvi dels usos del territori, avaluar l’impacte de la desforestació o l’eliminació de fluxos d’aigua i nutrients. Per això és necessari:

-Considerar l’espai de forma explícita

-Reconèixer l’ésser humà com a part integrant del sistema ecològic

-Reconèixer l’heterogeneïtat espacial i temporal dels medis estudiats.

Des de Catalunya també han tornat a aparèixer concepcions sistèmiquesdel territori, com les del llibre El territori com a sistema (Marull, 2003):“La nostra aproximació conceptual es basa en el coneixement científic actual de la natura, que pot resumir-se en la definició d’un univers no homogeni, dinàmic, multiescalar i organitzat jeràrquicament... Amb la finalitat d’entendre aquesta organització de la complexitat, no considerem apropiada la utilització de metodologies analítiques estrictes, sinó que creiem necessària una aproximació holística que tingui en compte els factors principals que caracteritzen el territori globalment, d’una forma integrada. En conseqüència, utilitzarem l’aproximació sistèmica que es fa servir habitualment en les ciències ecològiques, el que ens permetrà transferir les teories actuals sobre ecologia del paisatge en instruments matemàtics útils per una planificació territorial sostenible”.

D’altra banda, i des del àmbit acadèmic, Maria de Bolòs (Laboratori del Paisatge de la Universitat de Barcelona), investiga la concepció sistèmica del paisatge des de la geografia. En l’article “La tendencia del paisaje integrado en geografía” parla dels camins de la geografia per l’estudi del paisatge: “Un tercer camino, dentro del ámbito de la Geografía general sería el tener como objeto fundamental llegar a captar la realidad total, con todas sus interrelaciones y con toda su dinámica global. Este camino debe partir de una concepción estructuralista y sistémica de la superficie terrestre. Como punto de partida se debe considerar a dicha superficie como a una interfase o zona de contacto entre sistemas diferentes: atmósfera, litosfera e hidrosfera y por consiguiente ésta constituirá una realidad integrada. Así la definieron ya Bobek y Schmithüsen. En ella, como en todos los elementos que la constituyen pueden distinguirse, según la escala, diferentes niveles de integración, cada uno de los cuales constituye una totalidad en el sentido holístico de Smuts, es decir que la totalidad no es igual a la suma de los elementos. Las propiedades de las rocas no son de ninguna manera el resultado de la suma de las propiedades de los minerales componentes de las mismas, puesto que existe un hecho fundamental, la estructura, o sea la forma cómo están directamente interrelacionadas”.

Així doncs, fent servir la perspectiva sistèmica i ecològica del paisatge, es confeccionen els plans paisatgístics o Landschaftsplanung a Alemanya. Aquest article comença fent un repàs sobre la Llei Federal de Protecció de la Natura, llei on es vinculen els objectius i continguts del Landschaftsplanung i continua amb l’explicació d’un cas concret, el Landschaftsprogramm Berlin. Aquest pla va ser aprovat l’any 1994 i posteriorment s’han formulat annexos que responen a les mesures de compensació de les noves àrees urbanitzades.

Els següents apartats expliquen les etapes d’elaboració del pla i els continguts més rellevants. Per finalitzar, es detallen algunes característiques particulars del pla, i en les conclusions es plantegen alguns dels punts clau en els que tècnics alemanys volen incidir desprès de més de 20 anys de redacció i aplicació dels plans.

2. Normativa alemanya en matèria de paisatge

L’interès de la normativa alemanya en matèria de planificació del paisatge resideix, per una banda, en la rigorosa i específica elaboració dels seus continguts i per l’altra, en la similitud estructural entre les administracions públiques d’Alemanya i de l’Estat espanyol (Askasibar, 1998).

Els Plans Paisatgístics van ser introduïts com un instrument de la Llei Federal de Protecció de la Natura (1976). L’objecte d’aquesta llei és preservar la capacitat de l’ecosistema, o dit en altres paraules “la protecció, la reparació i el desenvolupament de la natura en la seva totalitat i de forma sostenible”. Això significa la voluntat de mantenir la complexitat de les relacions entrerecursos naturals, biodiversitat i configuració d’hàbitats. La llei garanteix mesures compensatòries per les actuacions que malmeten el medi, i inclou el desenvolupament del paisatge com un dels resultats de protecció i millora de l’ecosistema.

Cadascun dels länder adopta els objectius de la llei, els aprofundeix i materialitza en funció de les necessitats i condicionants de cada land. Per tant, l’ordenació del paisatge es por ta a terme dins un sistema descentralitzat a tres nivells: land, regió i municipi. El paper del paisatge és el mateix en qualsevol dels tres nivells, simplement canvia l’escala d’aplicació. La relació entre l’ordenació paisatgística, l’ordenació territorial i l’urbanisme a Alemanya pot resumir-se a l’esquema recollit al quadre 1 en el qual s’indiquen els Plans Paisatgístics per l’escala estatal, regional, supramunicipal, municipal i de parts del municipi, juntament amb els instruments d’ordenació per les mateixes escales.

La llei estableix que la redacció de plans paisatgístics s’ha de portar a terme preferentment en els tres nivells (land, regió i municipi), i en qualsevol cas, com a mínim en dos d’ells. El nivell administratiu crític és el municipal, en ser el nivell on s’implementa l’ordenació del paisatge, ja que els municipis tenen el poder tant per regular la construcció d’habitatges, crear centres industrials, dissenyar carreteres, com per la protecció del paisatge. El Pla d’Usos del Sòl (el

138Treballs de la SCG, 64, 2007

Quadre 1

Elisabet Badia Nieto

Relació entre Ordenació del Paisatge i Ordenació Territorial a Alemanya

Àrea OrdenacióOrdenació d’ordenacióterritorialpaisatgísticaAdministracióEscala Estat Leitbilder der - Estat Federal1:4.000.000 räumlichen Entwicklung des Bundesgebietes (Programa Federal de Desenvolupament Regional)

Land Landesplanung Landschafts- Administració 1:500.000 a (Ordenació programm d’Ordenació1:200.000 Territorial (ProgramaTerritorial del Estat)sobre el paisatge)del Land

Regió Regional- Landschafts- Administració1:50.000 a planung rahmenplan regional1:25.000 (Pla marc sobre el paisatge)

Municipi Bauleitpläne Landschaftsplan Administració 1:10.000 (Pla d’Ordenació(Pla del municipal a 1:5.000 Municipal)paisatge)

Part del Plans parcials Grünord Administració 1:2.500 municipi a1:1.100 nungsplan municipal

Font: Kiendsted (1994) i Riedel (2002).

corresponent al POUM espanyol) estableix els objectius municipals per un període de 10 a 15 anys, i ha d’estar acompanyat pel corresponent Pla Paisatgístic. El Pla Paisatgístic ha de respondre a tres tipus d’objectius:

- Objectius de protecció, orientats a mantenir/assegurar la qualitat de les funcions ambientals. Exemple: mesures d’inhibició d’emissions atmosfèriques.

- Objectius de restauració, orientats a recuperar qualitat o funcions ambientals deteriorades per causes antròpiques. Exemple: mesures per desasfaltar superfícies urbanes.

- Objectius de desenvolupament, orientats a potenciar certes qualitats o funcions ambientals, les quals sense estar especialment deteriorades, es considera necessari potenciar. Exemple: mesures d’augment de qualitat en la funció recreativa de zones verdes.

ElPla Paisatgístic és un pla autònom i independent, integrat en el contingut del Pla d’Ordenació Territorial i respon als següents punts (Askasibar, 1998):

-Avaluar l’impacte de propostes de desenvolupament sobre el medi natural i el paisatge, i proposar alternatives si és necessari.

-Desenvolupar propostes per la protecció de certes especies i biòtops, la gestió dels recursos hídrics i la protecció d’altres elements valuosos del paisatge.

-Introduir criteris recreatius en la planificació, fent un inventari d’àrees naturals i rurals, identificant el seu caràcter i la seva qualitat, i facilitant l’accés a totes elles mitjançant també la planificació de connectors verds.

El Pla Paisatgístic arriba a ser una revisió a fons del desenvolupament històric i les condicions ambientals i paisatgístiques presents. És un document que consta de memòria explicativa i cartografia, on es representen totes les mesures a implantar. La memòria es divideix en quatre apartats fonamentals que segueixen els principis d’estudi d’ecologia del paisatge: medi físic, biodiversitat, paisatge, zones verdes i usos del lleure. La cartografia és la representació sobre plànol d’aquests quatre apartats.

La majoria dels länder alemanys han publicat ja directrius i recomanacions per l’elaboració dels Plans Paisatgístics Regionals i Locals. L’elaboració dels plans comporta estudiar, cartografiar i fer una valoració dels hàbitats en profunditat i elevat nivell de detall. En l’exemple que es presenta en el punt 3 del Landschaftsprogramm Berlin, la informació per l’anàlisi i la valoració de l’estat del medi s’extreu de l’Atles Ambiental de Berlín. Aquest atles és un conjunt de més de 400 mapes agrupats en vuit temàtiques diferents: sòl, aigua, aire, clima, biòtops, usos del sòl, contaminació acústica, i energia. La major part dels mapes (edicions actuals i anteriors) amb explicació i metodologia emprada en la seva elaboració, es poden consultar i descarregar via Internet.2 L’accés lliure facilita la informació pública i el seguiment d’indicadors ambientals per tota la població de la mateixa forma, al mateix temps que és una eina molt important per l’avaluació ambiental i una forma de participació pública dins l’ordenació territorial. Igualment, l’Ajuntament de Berlín posa a disposició del públic el Pla Paisatgístic amb tota la cartografia (en quatre idiomes: anglès, francès, castellà i rus) sense cap càrrec per tota persona o entitat que ho demana.

3. Metodologia del Landschaftsprogramm Berlin

El Landschaftsprogramm Berlin va ser aprovat pel Senat el 15 de març de 1994, després de 10 anys de procés de redacció i de cinc anys de la reunificació de les dues Alemanyes, en un moment en què Berlín passava per un intens procés de transformació. Berlín, juntament amb Bremen i Hamburg, són les tres ciutat-estat d’Alemanya (per això la qualificació de Landschaftsprogramm

2. Pàgina web del govern berlinès, departament d’urbanisme, consultat per darrera vegada el desembre de 2007: http://www.stadtentwicklung.berlin.de/umwelt/umweltatlas/index.shtml

140Treballs de la SCG, 64, 2007

segons el quadre 1). Berlín Estat té una superfície de 892 km2 i 3.388 milions d’habitants. Els quadres 2, 3, 4, i 5 són un resum dels principals continguts de les etapes de planificació del document.

La metodologia per elaborar els plans segueix els principis de desenvolupament de l’ecologia. En primer lloc, s’estudien les relacions entre les espècies i el medi físic (autoecologia); després s’analitzen el conjunt de les espècies (poblacions, comunitats); finalment es consideren els sistemes complexos que integren l’ésser humà i les seves activitats.

L’anàlisi del medi es divideix, doncs, en els següents quatre apartats fonamentals:

-Ambient físic

-Biodiversitat

-Paisatge

-Zones verdes i usos recreatius

Cada apartat consta de les següents fases de redacció:

1.Inventari territorial

2.Avaluació ambiental del territori

3.Objectius de desenvolupament

4.Mesures

Fase 1. Inventari territorial

És la primera fase del procés d’elaboració del Pla, en què s’identifiquen les àrees del territori que tenen un caràcter semblant (en termes de grau de transformació antròpica, de càrrega contaminant, d’elements naturals i culturals). S’estudia l’evolució dels usos del sòl i la influència que aquesta evolució ha tingut en l’estat actual del medi. Es classifiquen les àrees identificades, es cartografien i se’n descriu el caràcter, tot inventariant de manera com més exhaustiva millor els valors ambientals i les càrregues que suporten. L’apartat de biodiversitat és especialment complex, perquè s’inventarien les poblacions animals i vegetals, el seu estat, així com els biòtops (s’arriben a quantificar 50 diferents) i les seves característiques. La cartografia dels biòtops es realitza a partir de l’anàlisi dels usos reals del sòl i de les condicions i la història natural i geològica de la unitat. Es confeccionen llistes vermelles de biòtops,3 com succeeix també amb les espècies animals, en les quals s’identifica la seva raresa i les exigències de protecció.

3. Les Llistes Vermelles de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) són inventaris de flora i fauna que avaluen l’estat de les espècies segons el seu perill d’extinció a escala mundial. S’actualitzen cada quatre o cinc anys.

Elisabet Badia Nieto

En l’apartat de paisatge es procedeix a una identificació d’unitats i d’elements que estructuren el paisatge, que donen identitat i són punts de referència i orientació. La base de l’anàlisi i els punts redactats es detallen al quadre 4. En termes generals, s’intenta plasmar la dinàmica del territori en termes físics, biològics i paisatgístics.

Fase 2. Avaluació ambiental del territori

A partir dels estudis i les conclusions sobre l’estat del medi i la seva dinàmica, es tracta d’identificar els principals problemes i confeccionar valoracions qualitatives i quantitatives. Dins l’apartat medi físic s’identifiquen els principals problemes en càrrega ambiental sobre l’aire, el clima, el sòl i l’aigua. Sobre l’aire es fan, entre altres, valoracions en registres de contaminants i estudis de biomonitorització i sobre el clima, s’elaboren models de funcionament climàtic del territori. El clima és un dels apartats més ben estudiats. Es volen identificar les connexions climàtiques entre els espais per poder formular recomanacions en la planificació urbana. Això es fa a partir de l’anàlisi de multitud de variables: temperatures mitjanes del aire, velocitats del vent a prop de la superfície, condicions d’humitat diürnes i nocturnes, microclimes, temperatures a prop de la superfície, funcions climàtiques del sòl, règim de precipitacions i d’altres.

En l’apartat de biodiversitat, a partir del seguiment de poblacions animals i vegetals (els primers registres són de 1982), les seves dinàmiques i l’aparició i desaparició de les noves espècies, es recullen les exigències d’hàbitat d’espècies clau, la seva importància regional/local i la dels biòtops on habiten, així com la necessitat de corredors biològics. S’estableixen uns criteris de valoració de biòtops. Aquests criteris, que compten amb un total de més de quinze variables, a més d’identificar a quin biòtop pertany aquella unitat li dóna una valoració en referència a un tipus “ideal”.

En l’apartat de paisatge, es fa una valoració qualitativa de paisatges rurals, forestals i lacustres. Els criteris que es valoren són: la formació del paisatge, la conservació del nucli rural, història cultural, valoració subjectiva per part dels seus habitants, el reconeixement de l’organització de l’espai, el valor de continuïtat i conjunt i els elements propis i aliens que el malmeten. En les zones urbanes s’identifiquen estructures i elements que caracteritzen l’espai i que li donen identitat, per poder aplicar mesures de conservació i desenvolupament. Aquestes estructures es troben tant en centres urbans com en la disposició d’anells de parcs, d’horts familiars, espais verds, elements singulars dels barris i espais naturals.

Enl’apartat de zones verdes i usos recreatius, l’objectiu és comptabilitzar el dèficit en disponibilitat de zones lliures per habitant, segons el seu valor natural i el nombred’habitants del districte on es troba. Els criteris que s’utilitzen per valorar les zones verdes són l’extensió, forma de superfície, tipus, equipa-

142Treballs de la SCG, 64, 2007

ment, accés i el nivell de càrrega ambiental que suporta. Les zones verdes i “zones lliures” són considerats espais naturals necessaris per permetre l’experiència de la natura quotidiana als ciutadans, espais de tranquil·litat, esbarjo, descans i comunicació. A més, la funció de connector biològic de tots aquests espais és considerable, i per això és important establir criteris clars d’orientació i d’usos. Es consideren superfícies diverses, com verds urbans, parcs naturals, horts urbans, boscos, cementiris, llacs i zones lliures no construïdes.

Fase 3. Definició d’objectius de desenvolupament

Una vegada caracteritzat i avaluat el territori, el següent pas consisteix a formular els objectius de qualitat i desenvolupament. Es proposen unes línies d’actuació que les mesures han d’implantar. Aquestes línies d’actuació estan en funció de les dues fases anteriors, i de la possibilitat d’aplicació de mesures. Es tenen presents problemes d’implantació (capacitat de regeneració del ecosistema, factor temps, evolució dels usos del sòl, finançament, marc políticosocial). Els objectius poden ser generals o específics, referir-se al territori en conjunt o parts del territori. Alguns dels objectius generals es corresponen a la implantació de normativa ambiental, o a l’adaptació de normes estatals en aquell apartat.

En la redacció d’aquesta fase és molt important la coordinació amb els agents implicats en la transformació i l’ús del territori. Per a què les mesures siguin acceptades en la seva implantació, s’ha de haver arribat a un consens previ amb responsables, propietaris, residents i moviments ecologistes. Els objectius han de tenir en compte els usos actuals i futurs del territori.

És difícil establir objectius de desenvolupament en l’apartat del medi físic, per la unió en xarxa de tots els condicionants en l’ecosistema. Les actuacions que es proposen seguir en aquest apartat estan en la línia de garantir el funcionament de l’ecosistema en totes les actuacions territorials, no intervenir en les àrees naturals que estan en bon estat i que tenen una importància en el funcionament del conjunt, i minimitzar el continuat consum del sòl. Respecte a l’aigua, es vinculen unes mesures de protecció per les zones d’influència de recàrrega dels aqüífers que donen subministrament al territori.

En l’apartat dedicat a la biodiversitat, l’objectiu de la planificació és protegir les espècies i la diversitat de biòtops i aconseguir noves possibilitats per les espècies locals que estan en perill o que tenen condicions dolentes per a la seva supervivència. És rellevant la importància que se li dóna a protegir les zones que han mantingut els mateixos usos durant un llarg període de temps, o prioritzar aquelles que són singulars per tenir característiques extremes (molt seques, pobres en nutrients, molt humides). El desenvolupament dels hàbitats importants comporta també ampliar les figures de protecció.

Enl’apartat del paisatge les línies directrius per a la planificació de les diferents unitats del paisatge i de desenvolupament urbà, consisteixen a fer més

Elisabet Badia Nieto

evident les relacions entre la natura i la història del paisatge. Els objectius de desenvolupament estan dividits en àrees lliures, àrees de creixement construïdes en els anys 1920 i 1930 i les àrees desprès del 1950, fronteres naturals per raons geològiques, paisatges rurals d’arbres fruiters, boscos i parcs en zones no urbanitzades.

Berlín ciutat, com el municipi de Barcelona primer i la regió urbana que l’envolta, està formada per petits pobles que es van anar annexionant quan va créixer el nucli urbà. L’estructura urbana encara reflecteix els antics centres rurals, amb anells de parcs i assentaments típics de principis del segle XX. L’objectiu del Pla és que el desenvolupament d’aquestes estructures s’orienti vers el seu espai respectiu. També els parcs i els espais verds han de tenir elements que donin identitat als barris de la ciutat urbana o al seu espai de referència.

Per les zones verdes i els usos recreatius, els objectius de desenvolupament i mesures persegueixen utilitzar totes les possibilitats de millora, d’ampliació i de reverdiment de la ciutat. Aquesta orientació té un sentit doble: per una banda augmentar la qualitat de les zones considerades espais verds per definició (parcs naturals, parcs urbans, boscos, prats, llacs) i per l’altra poder incloure totes les zones no construïdes com espais verds que compleixen una funció biològica i social.

Fase 4. Establiment de mesures i propostes d’actuació

Una vegada formulats els objectius de qualitat ambiental, aquesta última fase concreta, per a cada unitat del territori o per a cada vector ambiental, les mesures ambientals que caldria integrar, així com els criteris i les accions específiques que caldria endegar des de les administracions per tal d’assolir els objectius de qualitat concretats en el pas anterior. Els objectius de la fase anterior s’han establert per al conjunt, per parts del territori i per la superfície d’influència. En aquest apartat també s’han de deixar clares les prioritats, variants i intensitat de les mesures. Totes les mesures han d’estar coordinades amb els plans territorials i com ja s’ha comentat des de fases anteriors, amb altres agents del territori, sobretot propietaris, residents i moviments ecologistes.

Els problemes d’implantació de les mesures per garantir els objectius provenen de la dificultat de coordinació amb les dinàmiques naturals i de la compatibilitat amb altres intervencions no previstes sobre el territori. Existeix una vigilància ambiental en la implantació i avaluació de mesures, per avaluar el compliment de les línies d’actuació, la implantació i la valoració dels problemes i actuacions posteriors o en altres llocs.

Les mesures i les fases de redacció estan detallades i resumides en els quadres 2, 3, 4, i 5 que s’inclouen a continuació. En les corresponents il·lustracions apareixen reduïts la cartografia de cada pla i fotografies representatives d’algunes de les mesures.

M esur es

uadr e2

Q

P rincipalscontingutdel ’apartatmedifísic

O bjectiusde desenv olupament

Limitarusosdelterritorienzonespr oper esaàreespr otegides.

-Pr otecciódetoteslesàr eesv er des.

Ampliarlar educciód’úsdecertscombustiblesila r educcióenzonesespecífiquesdefocuscontaminants.

-E xigènciesderegulacióperemissors.Augmentdelcontr oldeemissionsperlapetitaimitjanaindustria.

Limitacionsd’accésambvehiclesmotoritzatsprivatsal centreurbà.

-E nzonesurbanes,reducciódezonesasfaltades,rev er dimentdesostresipar ets.

-M esuresperestimularelcanvienelssistemesdecalefacció(gasnatural,biogàs).

-E nelsestudisd’impacte,inclourelainfluènciaenel micr oclimadelaconstrucciódenousedificis.

-A ugmentarlasuperfíciev er danourbanitzadaalcentr e deBerlín.

-I mposiciódenormesderestricciód’adobsipartícules contaminantsenqualsevolz onaagrícola.

O bjectiusambientals generals: -G arantirlacapacitatde funcionamentdel’ecosistema. -Pr otecciód ’àr eesenbon estat,especialmentsensibles. -M inimitzarelcontinuat augmentdeconsumde sòl,especialmentsino s ’estableixenzonesde compensació. O bjectiusespecífics: -A ugmentdelegislació r especteemissionscontaminants.

Av aluacióambientaldelterritori -I dentificaciód ’àr eesambcàrr ega ambiental. -Z onesrellevantsimportantsperala descontaminació. -R eculldel’evoluciódelesemissions deprincipalscontaminantsatmosfèricssegonsprincipalsgrupsd’emissorsizonesdelaciutat. -M odelsdedifusió. -R esultatsdeprogramesdebiomonitoritzaciódecontaminants. -M odelitzaciódelterritorientermes bioclimàtics. -I nv entaridemicroclimes -Z onesdefiltraciódecontaminants.

I nv entari

1.1.AIRE

1.2.CLIMA

Contr olperiòdicd’abocadorsjaclausurats.

-R epr esentaciósobreplànoldecomunitatsdesòlquees pr eser v enperlasev arar esa,especialitatosingularitat. (Continua)

Q uadr e2 (continuació)

rincipalscontingutdel ’apartatmedifísic

M esur es -G arantirlainundaciódeleszoneshumides,evitarel dr enatgeil’entradadenutrients.

Establirel“ pr ogramad ’eliminaciód’aigüesfangoses ” persolucionarproblemesd’eutrofitzacióenaigües superficials. -D inslar ecollidad ’aigüesmixtes,construirsistemesde depuracióabansd’arribaraladepuradora.

-R econducciód’aigüesd’escorrentiacapaestanysnaturalsperafavorirladepuraciónatural.

Constr uirsistemesdedecantacióenaigüessuper ficials susceptiblesdecontaminaciópereliminarconcentracionsdefosfats,metallspesants,pesticidesiamonis d ’aigüesresiduals.

Connexióalaxar xad ’aigüesfecalsdetotselshabitatges permanents(especialmentd’habitatgessemiagrícoles construïtsdesprésdelasegonaguerramundial).

O bjectiusde desenv olupament -Pr eser v aridesenv olupar l ’efectepositiuqueex erceixlasuperfícieno urbanitzadasobreel clima,millorarl’intercanvid ’air eievitaro compensarlapavimentaciódelsòl. -Pr otegirlafer tilitat naturaldelsòlilessev es pr opietatscomafiltrei tampóperalesaigües. -P lanificarelsusosde l ’aigua.

Av aluacióambientaldelterritori

-I dentificaciódegraud’influència antròpicasobreelssòls.Graude transformaciór espectelasevasituacióoriginal.Canvisenestructura, horitz ons,extracciódematerials,o aïllamentperasfaltoformigó.Noes considerennivellsdecontaminació desòls.

-V aloraciódetipusdesòlsegonsla sevasingularitat.

-I dentificaciód ’àr eesrellevantspera larecàrr egadelsaqüífers.

-I dentificaciód ’àr eesambimpacteso riscosrellevantssobrel ’aqüífer , extraccióiafloramentd’aigües.

-I nstal·laciódecanalitzaciód’aiguadeplujaenllocsamb activitatsquesónfocusdecontaminants.

Establirzonesdeprotecció2kmalvoltantdelspunts d ’extracciódetotselsaqüífers.Formulaciódeno va dir ectriuperalaprotecciódelterritorienaqüífersper aiguapotable.

-Ev oluciódeconsumscontrastatsamb lespolítiquesaplicades.

-I dentificaciódetotselsbiòtopsassociatsalscursosd ’aigua.

-I dentificaciódelaqualitatdelscossos icursosd’aiguamitjançantestudi biològiciestudidesediments.

F ont:E laboraciópròpiaapar tirdeLandschaftsprogrammundArtenschutzprogramm1994.BegründungundE rläuter ung.

Figura 1

Cartografia i mesures de l’apartat medi físic

Cartografia Landschaftplanung apartat MEDI FÍSIC. Tall escala 1:30.000 del barri de Mitte. Els diferents colors marquen el caràcter i el tipus de mesures que s’implanten. (Llegenda: Usos residencials, principalment pavimentats. Mesures: Augmentar els efectes naturals mitjançant la despavimentació i el reverdiment de sostres, patis i murs. Implantar mesures compensatòries mitjançant la compactació. Vigilància d’usos del sòl i nivell dels aqüífers. Diversificar la infiltració de les aigües de pluja. Potenciar l’estalvi d’emissions en els sistemes de calefacció). Qualsevol tall de la cartografia és consultable per internet a l’adreça web: http://www.stadtentwicklung.berlin.de/geoinformation/fis-broker/de/uebersicht.shtml)

Figures 2

En zones urbanes, reverdiment de sostres i parets. Es considera una mesura favorable en tots els apartats del programa, però especialment important en l’aire i el clima, per processos d’intercanvi fisiològic que redueixen el CO 2, produeixen O 2 ivapor d’aigua (vegeu quadre 6).

Imatges del “Programa d’eliminació d’aigües fangoses” per solucionar problemes d’eutrofització. Grues flotants van recollir 5 tones de bombes, granades i armes dels temps de la II Guerra Mundial, abans de poder començar les feines d’extracció de fangs del fons del llac Rummelsburger.

uadr e3

Q

P rincipalscontingutdel ’apartatbiodiversitat

M esur esLesmesures,r epr esentadessobrecartografia,s ’agr upenenz ones urbanes,zonessemiurbanesizonesnaturals.

O bjectiusde desenv olupament

I nv entari

Z onaurbana : -R ev er direlmàximnombredesuperfíciepossibleallàonsigui possible.

-E vitaridisminuirlaintroducciód’espèciesexòtiques. -R espectarmatollarsibiòtopsruderals,perexempleenzones ferr o viàries.Contribueixenpositivamentenlafunciócorr edor .

O bjectiusgenerals : -E vitaraprioridanys alsecosistemesabans d ’establir,mesur es substitutivesocompensatòries. -Pr otegirladiv ersitat. -A conseguirconnectorsecològics.

Z onessemiurbanes :Conser v arlagranvarietatbiòticaresultantdelagrandiversificacióestructuralid’ús. -Pr otegir ,cultivarirestaurarelselementsnaturalsiculturalsen par cs,hortsfamiliarsizonesindustrials. -Cr earhàbitatsaddicionalsperlaflorailafaunaipr endr emesur escompensatòriesenzonesd’úsintensiu.

-R eduirlaintensitatdelcultiuenzonesv er desipar cs,desenv oluparl ’arbrattípicdelazona(arbresambcopagranenllocsurbanitzats,arbresfruitersenhortsfamiliars).

-M illorarlaqualitatdelsbiòtopsenzonesdegranconcentració urbanaiconser v arelsbiòtopsvaluososielsvinclesentreaquests enllocsdecontinucreixementurbà.

(Continua)

O bjectiusespecífics: -Pr otecciódeles espèciesdeflorai faunaenelseuhàbitatnatural. -P lanejarno v espossibilitatsperlesespè - cieslocalsqueestan enperilloquetenen unescondicions dolentesperala sevasupervivència. -Pr otegirleszones quehanmantingut elsmateixosusosper

2.BIODIVERSIT AT Av aluacióambientaldelterritori -D ivisióicaracteritzaciódel’espai enzonesd’influènciaurbana, semiurbanair ural.R egistr epermanentdinsla“Llista v ermellad’espècies”.I dentificació delsfactorsmésimportantsde canvi.I dentificaciódelsfactorsmés impor tantsqueposenenperill d ’extinciólescomunitats.E laboraciódecriterisdev aloració debiòtops.Primerinventaride biòtopsenzonesnaturals,biòtops enzonessemiurbanesibiòtopsen z onesurbanes.I nv entariiv aloracióqualitativ a delsdiferentsbiòtopssegonsels següentscriteris:diversitatde comunitatsanimalsivegetals,percentatged’espèciessingularsoen perilldinslazona,biogeografia, conser v aciód ’antiguesestructur es humanes,graud’influènciaantrò - pica,extensió,situació,biòtopsen elsmargesnaturalsdelesaigües,

uadr e3 (continuació)

Q

P rincipalscontingutdel ’apartatbiodiversitat

M esur es

Z onesr urals (z onesquepateixenpressióurbanística):

R egiócultiv adaConser v ar ,cuidarireconstruirelselementsdecultiudelpaisatge (bar disses,arbres,prats,canalsd’aigua,terrenysruralsnopavimentats,ornamentaciótradicional).D esenv oluparconceptesper alasevacura.Ampliarlasuperfícieplantadaambarbresfruitersalscamps,pins ivernsenelsnuclispoblats. -S eguimentdelesmesuresdelanormativademètodesdeconstr ucciórespectuososambelmedi.

Conser v armursialtreselementsendesúsdejardinsantics.

R egiópobladadeboscos -Pr otegiripotenciarelspratsenelsboscos,lagespapobre,petites bassesd ’aigua,boscospetitsseminaturalsielslímitsdelsparcs naturals. -E vitarlesconstruccionsenzonesquefanlímitambelsboscosi limitarlespartsasfaltadesenaugmentarlaconcentracióurbana. -I ntegrarzonespetitesd’úsagrícolaenzonesrecreatives,fomentar elcultiuecològicilaparcel·laciótradicional.

O bjectiusde desenv olupament unllargperíodede temps. -Pr eser v arlasingularitatdecertsecosis - temes(perexemple ambcaracterístiques extr emes:moltsecs, pobr esennutrients, molthumits...) -Pr oposarfigur esde pr oteccióapar tirde lasev avaloració. -D ifer enciarelsgraus d ’influènciaantròpicaperformular mesuresdecompensació.

I nv entari Av aluacióambientaldelterritori usosdelsòlmésomenysintensius, div ersitatenl’estructura,singularitatenl’estatdelavegetació. V aloraciófinalenalta,mitjanai baixaqualitat.I dentificaciódecorredorsbiològics.

-R eglamentarlesactivitatsrecreativesilimitarelpasdevehicles detransportprivat.

(Continua)

M esur es

uadr e3 (continuació)

P rincipalscontingutdel ’apartatbiodiversitat

O bjectiusde desenv olupament

I nv entari Av aluacióambientaldelterritori

-E xplotacióseminaturaldelbosc(d ’acor dambelscriterisdesil - vicultura:utilitzarespècieslocals,accentuarlesdiferènciesecològiqueslocals,desenvoluparelsdiferentsnivellsdepoblacióvegetal,afavorirelrejo v enimentnatural)

-D esenv oluparlacobertavegetalielslímitsdelbosc.

-A ugmentarleszonesambclarsipoblacionsvegetalspoccomu - nes(reconstrucciódelsboscosdepastura,afavorirlagespapobr e ielsdesertsambdunes).

-N aturitzarelspantansibassesd’aigüespetites.

Estabilitzarelnivelld’aiguaenboscosdependentsdelaiguasubterràniaidelsaqüífers.

R egionsambriusillacs

-Pr otegiriplantarcanyissarsenelsmargesdelsrius.Aplicarmesur esd ’enginyeriabiològicaenlareconstrucciódepassosnaturals pr opdelsmarges.D esenv oluparconceptesd’úsenmargesdelsrius.

-R eglamentarlesactivitatshumanes(perexemplelimitarlav elocitatdelsv aix ellsa12km/h,prohibirelpasaleszonespr otegides).

Conques

-M odelatseminaturaldelaribaieliminaciódelesmesuresar tificials(cimentacióialtres)delssòlsfluvials.

(Continua)

uadr e3 (continuació)

Q

P rincipalscontingutdel ’apartatbiodiversitat

O bjectiusde desenv olupament M esur esAssegurarelvolumd’aigües(recuperarlesaigüesnaturalseventualmentcompletadesartificialmentambaiguad ’altr esfonts). -R econstruirlacontinuïtatdelspaisatgeeliminantbarr er esi usosnoadequats.Conser v aricrearzonesv er desiàreeslliuresalcostatdeles z onesfluvials,desenvoluparunconcepteperalcultiudelsbiòtops. Pr otecciódelssegüentsbiòtopspelfetd’estaridentificats comatal: -P antans,fangars,canyissars,pratshumits,fonts,estanysnaturals,pratsinundatsdeformacontínua.Boscosderibera -P ratsd’herbafrescai“herbapobra ” -P edrer es(conceptedeprotecciódebiòtopssecundaris,mantenimentiprotecciód’espèciespioneres).

I nv entari Av aluacióambientaldelterritori

F ont:E laboraciópròpiaapar tirdeLandschaftsprogrammundArtenschutzprogramm1994.BegründungundE rläuter ung.

Figura 3

Cartografia i mesures de l’apartat medi físic

Cartografia Landschaftplanung apartat BIODIVERSITAT. Tall escala 1:30.000 del barri de Mitte. Els diferents colors marquen el caràcter i el tipus de mesures que s’implanten. (Llegenda: Usos residencials, principalment pavimentats. Exemple de mesures: Superfícies de “successió secundària”, ecòtops que s’han desenvolupat espontàniament dins la ciutat en zones destinades a altres usos o a partir del seu abandonament. La cura d’aquestes superfícies és molt important en la seva funció corredor. La seva millora comporta ampliar el seu desenvolupament. Qualsevol tall de la cartografia és consultable per internet a l’adreça web: http://www.stadtentwicklung.berlin.de).

Figures 4

Creació d’hàbitats addicionals per la flora i la fauna i presa de mesures compensatòries favorables. Reduir la intensitat de cultiu en zones verdes i parcs.

Protecció demarges de verns en zones fluvials, realitzant funcions de restauració. Modelat seminatural de la riba i eliminació de les mesures artificials (cimentació i altres) dels sòls fluvials.

uadr e4

Q

P rincipalscontingutsdel’apartatpaisatge

M esur es Lesmesures,r epr esentadessobrecartografia,s ’agr upenenzones urbanes,zonessemiurbanesizonesnaturals.

Z onaurbana -M illorarlaper cepciódelsdosriusprincipals:S pr eeielPanke (construcciódepasseigsalvoltant).

O bjectiusde desenv olupament Esdiferenciaeldesenv olupamentdeles superfíciesurbanitzadesdelesquenoho estan.

-A ccentuarelslímitsdebarrisiparcsambplantacionsd ’arbrat. R ev er dirpatis,mursiteulades. -E nlesno v esàr eesv er des,pronunciarelselementscaracterístics d ’unpaisatge(elementshistòrics,vegetacióregionaltípica). A ccentuarlesdiferentscaracterístiquesdelpaisatgeconsiderant lahistoriadelaciutat.

Z onesambnuclisdepoblació N uclispoblatsambarbr esfr uitersConser v ar ,cultiv arir econstruirelselementsdecultiudelpaisatgecombardisses,arbres,sèquies,fossesirieresambaigües ocasionalsiprats.

Conser v arr estesdecasesrurals,anticscarrersdeformestípi - quesrurals(avingudesarbrades,carrersempedrats,carrersde terra)ialgunsestanysosuperfíciesd ’arbr esfruiters.

R econstrucciód’avingudeshistòriques.

(Continua)

O bjectiusgenerals:Conser v aridesenv o- luparelementsespe - cialsdelpaisatgeque organitz enelterritori,facilitenl ’orientacióoconnecten z onesgransd’espai. E vitarl ’homogeneïtzació.Conser v arelreconeix ementdel’estructuranaturaldeBerlín. R espectarelsespais lliur esivalorarespecialmentaquellsde baixainfluència antròpica.

I nv entari 3.P AISA T GE Av aluacióambientaldelterritoriLabasedel’anàlisiperlav aloració delspaisatgesesfaapartirde: · Lesparticularitatsdelsfactors naturalsielsubstratgeològic,el coneixementdelessevesinterr elacions,lescaracterístiquesdel· conjuntd ’àr eesv er desod’elements aïllatsnaturals.

·L ’empr emtaquedeixalainfluèn - ciaantròpicasobreelterritorino urbanitzatfinsitotsobr eelementsnaturalsconser v atsisobr e elscaracterístics.

· Lahistòriadelsassentaments humansilaidentificaciódelseu r econeixementenelscaminsien elscarrers,lesconstruccions característiques,ladistribucióde lasuperfícienourbanitzadai especialmentlarelacióentretipus deconstruccionsinatura.

·L ’organitzaciódelterritoriapar tir delsrius,lescomunitatsanimalsi v egetalsassociadesielselements

uadr e4 (continuació)

Q

P rincipalscontingutsdel’apartatpaisatge

M esur es -A daptarlesampliacionsurbanesalpaisatgetradicionaliconser v arunagranpartdelesàreeslliurestípiques,desenv olupar “estructur esv er des”característiques.

N uclispoblatsambparcsarbrats

Z onesagrícolesambcolòniesdevil·les

-M antenirireno v arespecialmentelsàmbitsfronterersolessortides. -Pr otegiridesenvoluparlaunióentreelsnuclisdepoblacióiles sevescaracterístiquespròpies(barrisresidencials,zonesurbanitzades).

Z onesr uralsConser v arir econstruirelementstípicsdelpaisatgecomllindars,bardisses,arbres,basses,rieresambaigüesocasionals, caminsdeterraiavingudes.

-E radicarelementsnoadequatsalpaisatge.

Conser v arir econstruirlarelacióentrecampipobleielements típicsdelpoblecomelsprats,lesplacescentrals,elsarbratsiels anticsjardinsipastur es.

-I ntegrarzonespetitesd’úsagrícolaenzonesr ecr eativ es,v ariar l ’úsdelessuperfícies,aprofitarleszonesv er desdelesplanes. (Continua)

Av aluacióambiental delterritoriConser v arir ecuperarlav arietatdeformesiaspectesdel típicpaisatgede B erlín R espectartotselselementsquefacin r eferènciaala dimensióhistòricade l ’espai.Conser v arl ’estructuraurbanaformada històricamentamb centresurbans,anells depar cs,hortsfamiliars,cementirisi assentamentstípics delsanys1920i 1930,centresdels anticspoblesiespais exteriorspintor escs perevitarl ’homoge - neïtzacióenl’estructuradelaciutat.

Av aluacióambientaldelterritori d ’aquestpaisatge,incloentelseu estat.

I nv entari

· Lesmarquesrellevantsdelpaisatgeielspuntsimportantsd ’orientació(places,aigüesielevacions delterreny)finsitotlasevadistribucióielseuestat. -S egueixlaidentificaciódelesunitatsdelpaisatgeagrupadesenpai - satgesrurals,forestalsifluvials.Les unitatsdelpaisatgesónsimilarsa lesdelapartatbiodiversitat. -V aloraciódepaisatgesrurals,for es- talsifluvials.Ponderacióquantitativ aiv aloracióqualitativ adecerts criterisrellevants.Dinslav aloració decriteris,estéencomptelafor - maciódelpaisatge,històriacultural, v aloraciósubjectivadelapoblació, organitzaciódel’espai,elements pr opisielementsaliensimolestos queelmalmeten. -I dentificaciódelespossibleslimitacionsomilloressobreladiversitat, identitatiestèticadelpaisatge.

M esur es

uadr e4 (continuació)

Q

P rincipalscontingutsdel’apartatpaisatge

Av aluacióambiental delterritori

Av aluacióambientaldelterritori

I nv entari

R egiópobladaambboscos -D esenvoluparboscosvariatsitípicsperalaregió,protegirels boscosanticsiseminaturals.

Conser v aridesenvoluparelementsestructuralscomboscosper apastura,gespespobres,pratsforestals,camps,avingudes, aigüesizoneshumides. -D isminuireldeterioramentdezonesforestalssensibles(limitar elpasdevehicles)

O bjectiusespecífics: -P untsespecialsd ’actuació.Àmbitsielementsestructurals quenecessitende mesuresdegestió urgent.

R egionsambriusillacs -Pr otegiriplantarcanyissars,pratsenlesribesiboscosderibera. -R econstruirleszonesnaturalsdevegetacióalllargdelariba.

-M illorarl ’accésil’estructuraconcentrantelsusosatípicsenuna z ona.

Conser v aridesenvoluparlavisualitatdelspaisatgespintorescos.

Conques -R econstruirlacontinuïtatdelpaisatgeeliminantlesbarr er esi elsusosnoadequats. -R estauracióderiusirieresiprotecciódelcursnaturaldeles aigües.

-Cr earcamins,zonesv er desiàreeslliuresalllargdelaribaiaixí millorarlaper cepciódelpaisatgeapropdel ’aigua.

F ont:E laboraciópròpiaapar tirdeLandschaftsprogrammundArtenschutzprogramm1994.BegründungundE rläuter ung.

Figura 5

Cartografia i mesures de l’apartat sobre el paisatge

Cartografia Landschaftplanung apartat PAISATGE. Tall escala 1:100.000 del barri de Mitte. Els diferents colors marquen el caràcter i el tipus de mesures que s’implanten. (Llegenda: Mantenir i desenvolupar els elements típics del paisatge i eliminar els aliens, restauració i singularització de les places dels barris, restauració i revalorització dels elements lineals del paisatge, desenvolupament de les zones lliures i millora de les zones verdes al costat d’usosresidencials. Qualsevol tall de la cartografia és consultable per internet a l’adreça web: http://www.stadtentwicklung.berlin.de)

Figures 6

Zona verda amb mesures per orientar totes les zones no construïdes als seus respectius espais (dalt) i accentuar els límits amb plantacions d’arbrat (sota).

uadr e5

Q

P rincipalscontingutsdel’apartatz onesver desiusosr ecr eatius

M esur es Lesmesures,r epr esentadessobrecartografia,s ’agr upenenzones urbanes,zonessemiurbanesizonesnaturals.

Àr eaurbana -A ugmentarlespossibilitatsd’úsilaqualitatdeltempsd’estada deleszoneslliuresexistentsiàreesambinfraestructur es.

-D esenvoluparelsterrenyslliuresexistents.

-M esuresderev er dimentenlesconstruccions.

-M illoradelaqualitatdelavegetacióenelscarrers.

-M illoradelmediambientenzonesresidencialsalsaforesamb àr eeslliur es.

AforesEstablircarrils-biciopasseigsenelsespaisambfunciódecorr edorbiològic. -M anteniricompletarl’anellav er dadeparcsdelazonaurbanai delsaforesdelaciutat.Ampliaciód ’usosd’esbarjoengranszonesv er descomboscos, campsipratsalmateixtempsdelimitaricontrolarelsusosque malmetenaquestesàreesievitarqualsevoltipusdeseccionamentdinsd’aqueststerritoris. -M anteniripotenciarlesgransàr eesv er descomelsboscos.

A conseguirlessegüentscaracterístiques: ·V arietatenedats,enclarsienespessors.

O bjectiusde desenv olupament -U tilitzartotesles possibilitatsde milloraid’ampliació denaturitzaciói r ev er dimentdela ciutat:davantdela por tadecasa,al carrer ,alsedificis, dinslesillesienels districtes. -O rientarlessuper fíciesexistentsiels hor tsurbanspera usosquotidians. Pr opor cionaralsciutadansambients tranquils:enels caminsdevianants, enelscementiris. -A conseguirlafunció decorr edorbiològic enelmajornombr e dezonespossibles: franges,canals,línies

I nv entari 4.Z ONES VERDES IUSOS RECREATIUS Av aluacióambientaldelterritori -D eterminarlesnecessitatsdezones v er desapartirde:nombred ’habitants,disponibilitatactual(v er d públiciv erdpriv at),tipusidistànciaalllocderesidència. -I nv entariivaloraciódeles779 àr eesv er des(parcs,frangesv er des, par csnaturals,hortsurbans, cementiris,boscos,campsiprats). 557esconsiderenacceptablesi222 noacceptables.Elscriterisaplicats són:extensió,formadesuperfície, tipus,equipamentiaccésiquanti - tatdecàrregaambientalquesuporten.Càlculdeldèficitd ’àr eesv er des (v alorllindaradequat6m 2 /habitant enparcsi7m 2 /habitantengrans espais).Escalculaunamancançade 510haenlapartoccidentali370 haenlapartoriental. -R epr esentaciósobreplànoldelsdistrictesagrupatsenquatretipusde disponibilitatdezonesv er des.

(Continua)

uadr e5 (continuació)

Q

P rincipalscontingutsdel’apartatz onesver desiusosr ecr eatius

M esur es ·V arietatenespècies,enformes,colors,ombresiclars. ·P er centatgeelevatenarbresigrupsd ’arbr esdeconstitució r obusta. ·D iv ersitatenl’estructuraiquantitatd’estrats.

·Q uecontinguieixosdepercepció.

· Xar xadecaminsjerarquitzatsambelevatpercentatged ’arbr es degranscapçadesenelsseusmarges. -E lspratsipraderieshandetenirelementsculturalsihistòrics queressaltinelseucaràcterielimininusosinadequatsiatípics. Lesestructuresdelesantiguescasespairalss’handeconser v ari documentarelseuvalorhistòric,integrant-lesenelpaisatge.

O bjectiusde desenv olupament ferr o viàrieside transpor t. -F erpossibleestades diàriesipossibilitar usosdiversosenles gransàr eeslliur es r eglamentantal mateixtempselsseus usos.

I nv entari Av aluacióambientaldelterritori -R epr esentaciósobreplànoldel ’ac - césambtransportpúblicaleszones lliur es.

F ont:E laboraciópròpiaapar tirdeLandschaftsprogrammundArtenschutzprogramm1994.BegründungundE rläuter ung.

Figura 7

Cartografia i mesures de l’apartat zones verdes i usos recreatius

Cartografia Landschaftplanung apartat ZONES VERDES I USOS RECREATIUS. Tall escala 1:100.000 del barri de Mitte. Els diferents colors marquen el caràcter i el tipus de mesures que s’implanten. Es classifiquen els habitatges en quatre grups segons el seu grau d’abastiment d’àrees públiques i es formulen mesures per augmentar les possibilitats d’ús i la qualitat de l’estada en aquestes zones. S’inclouen com a zones verdes tot tipus de superfície més o menys natural (parcs naturals, parcs urbans, boscos, zones d’horts familiars, cementiris i zones lliures de construcció).

Algunes de les mesures s´il·lustren amb les fotos a continuació. Qualsevol tall de la cartografia és consultable per internet a l’adreça web: http://www.stadtentwicklung.berlin.de)

4. Característiques rellevants del Landschaftsplanung

A continuació vull destacar algun dels aspectes que considero rellevants del Landschaftsplanung alemany i que ni la planificació ni les polítiques ambientals que es realitzen a Catalunya subratllen amb la mateixa intensitat. Un dels components dins el medi físic al qual es dóna més importància és al sòl, especialment per intentar evitar en els plans d’urbanisme la contínua pavimentació o el també anomenat efecte segellament. A Alemanya la distribució de la població és comparativament amb altres països més laxa, i el percentatge de superfície que queda sense urbanitzar, més petita. En el cas concret de l’Estat de Berlín, el 34,7% de superfície està pavimentat (Statistiches Bundesamt 2002); d’aquesta, un 9,3% correspon a carreteres i vies de circulació.

Elisabet Badia Nieto

Pavimentar el sòl té una quantitat d’efectes negatius en contra de l’ecosistema més complex del que en general es percep. A la il·lustració 6 s’afronten les causes i els efectes en la impermeabilització del sòl que es resumeixen a continuació:

a) Clima: creació d’un clima urbà més sec i calorós per acumulació de calor en les superfícies d’edificis i carrers asfaltats. Reducció de la humitat relativa per manca de vegetació (s’evita l’evapotranspiració) i la refrigeració durant les nits.

b) Sòl: bloqueig de l’intercanvi d’aigua i oxigen, de forma que es destrueixen les comunitats d’organismes del sòl. Els contaminants no ingressen directament, sinó indirectament per rentat a les superfícies a causa de les precipitacions.

c) Balanç hídric: reducció de la recàrrega dels aqüífers. L’aigua que circula des de la super fície pavimentada es contamina per abrasió i pols, i circula cap a les conques via canalització d’aigües residuals, directament o a través de plantes de tractament. Els cabals que arriben a les depuradores son massa grans, especialment a les àrees municipals sense canalitzacions mixtes (separació d’aigües fecals i aigües grises), i acaben a la llera sense tractament, a més d’incrementar el risc d’inundacions a prop de rius i rieres.

d) Flora i fauna: pèrdua d’hàbitats. Els biòtops es fragmenten i les espècies sensibles es reemplacen per unes altres. El paisatge es torna gris i monòton, sense alternança entre estacions.

L’efecte “aïllament” de la pavimentació no és tan sols propi del sòl, també de les superfícies verticals construïdes. Per evitar aquest efecte i lluitar contra el continu segellament, l’Ajuntament de Berlín va promoure una ordenança després de l’aprovació del Pla l’any 2003. Aquesta ordenança vol arribar a aconseguir un coeficient de permeabilitat en les zones urbanes i ajudar a implantar mesures de reverdiment (vegeu quadre 7).

El factor de permeabilitat (FP) és un “factor verd” que determina el percentatge de superfície d’efecte positiu en la natura en relació amb l’estructura d’edificació corresponent. L’objectiu és que després de cada modificació en el terreny per construcció o reforma, s’aconsegueixi un FP d’acord amb les necessitats de l’ecosistema. A la pràctica, això implica enjardinar teulades, reverdir murs i recuperar la permeabilitat del sòl. Actualment és una mesura força acceptada per arquitectes i propietaris, i altres països com Canadà o Itàlia estudien la seva implantació (Closs, 2004). Com es pot veure en l’exemple de la il·lustració 9, tècnics i especialistes elaboren un llistat de superfícies i els assignen un “factor de biòtop” segons el seu grau de permeabilitat. Així com es veu a l’exemple, una superfície pavimentada totalment impermeable té un factor de biòtop de 0,0 mentre que una superfície coberta amb blocs de fusta que permet l’existència de certa vegetació, té un factor de 0,5. Els metres totals de cada

F igura8 C ausesiefectesdepavimentarelsòl

EFECTES

CA USES

U sosdel Xar xade U sos R essecament E mpitjoraEscalfament lleur e carr eter es r esidencials funcions bioclimàtiques

U soslogístics Àr eesv er des USOS

CLIMA MésràfeguesMéspols idepr ov eïment(però PRIMARIS devent pavimentades)

CostosperCostosde

Contribueix A ugmentaels E liminació P aralitzael instal·laciófabricaciói alaer osió efectesdelacober ta desenvolupament transpor t contaminació natural delespropietats delsòl

PAVIMENTACIÓ

CostosdeCostosde COST OS

SÒL R essecament Aniv ellael E vitalarespiració r eparació manteniment SECUNDARIS r elleu(intercanvigasós)

E xperiència Confor tenEsperit

A ugmenta D isminueix A ugmentala d ’inconvenientseltranspor td ’or dr e lav elocitatlaqualitatimpermeabilitat enlavariabilitat Cober ta INTENCIONS

AIGU AD isminueix E vital’ingrés defactors d ’úsdesitjat elnivelldelsdesubstàncies naturals aqüífersnutritiv es D isminucióde D isminució

E liminació A ugment D isminució l ’espectredefloradelpaisatge hàbitatestresperdela ifauna natural mancad’aigua div ersitat

Colorgris Estructurauniforme, IMA T GE

VEGET A CIÓ A ugmentestr es D isminucióde dominant aspecte“ endr eçat ” percalorlacompetència

D isminució E vita hàbitatlapossibilitat div ersitatconnexió d ’aconseguir biòtops aliments

FA UNA D isminució D isminueix

Quadre 7

Efectes de reverdiment en murs i sostres

Murs

Efectes ecològics dins la ciutat

Processos d’intercanvi fisiològic vegetal que resulten en la reducció de CO2 i la producció d’O2 i vapor d’aigua.

Reducció de la temperatura de l’aire per ombra.

Reducció de la sedimentació dels contaminants atmosfèrics.

Filtre per a la contaminació acústica.

Oferta d’hàbitat per certa fauna i efecte de naturalització de la ciutat.

Efectes físics en la construcció

Reducció de l’espectre diari i anual de temperatures en la superfície construïda.

Disminució de la humitat en la superfície construïda per l’efecte cortina de les fulles.

Efecte cortina contra la radiació ultraviolada.

Efectes econòmics

Efecte “coberta” d’aïllament.

Efecte de filtre contra la pols i partícules en suspensió.

Efectes estètics

Substitució del gris per verd, efecte psicològic positiu.

Alternança diària i anual de formes i colors en l’entorn.

Dissimula defectes constructius o falta de manteniment en edificis.

Sostres

Efectes ecològics dins la ciutat

Divergència en l’oferta d’hàbitat: més presència de flora, fauna voladora, localització inaccessible.

Retenció de l’aigua de pluja.

Efectes estètics

Substitució del gris per tons vermellosos i blaus en flors i plantes.

Font: “Ökologisch Orientierte Stadtplanung: Lokal-Praktische Massnahmen” HH SPERBER (1994).

tipus de superfície multiplicats pel seu factor corresponent, se sumen i es divideix el resultat per la superfície total. Aquest resultat és el FP que regula l’administració. La parcel·la de l’exemple a l’estat inicial té un factor de 0,06. Les variants 1 i 2 són diferents combinacions d’efectes de renaturització o reverdiment per arribar al factor de permeabilitat que l’Ajuntament marca, que és 0,3. Un altre dels aspectes en el que el Pla es concentra especialment, és el coneixement i modelització del clima. El coneixement del clima local és un aspecte important en la planificació i desenvolupament del territori, perquè el clima és funció resultant de la interacció entre la qualitat de l’aire i les funcions climàtiques del territori. Els espais de compensació (àrees naturals), són aquells en que la coberta vegetal genera aire fred i fresc, poden reduir o alleugerir càrregues atmosfèriques i climàtiques mitjançant l’intercanvi de calor.Els espais

F igura8

F actordebiòtopdediferentssuper fícies

Ex emples Al ’estatinicial,elpatiasfaltatestàr odejat d ’unmarcdegespa.L ’arbr etéunpar terr e d ’unm 2 .Lamidadelaparcel·laes479m 2 i l ’àr eanoedificada200m 2 .

Càlculdelfactordepermeabilitat:

P atiasfaltat (m 2 )140x0,0=0,0

G espa (m 2 )59x0,5=30,0

Sòlnatural (m 2 )1x1,0=1,0

Estatinicial

FP 31 / 479 = 0,06

P erarribaralcoeficientnecessari,s ’hanpr es lessegüentsmesuresalpati:eliminarl ’asfaltal jar díicanviarelrecobrimentdelpatiamb sorra.S’arribaalcoeficient0,3.

Càlculdelfactordepermeabilitat:

Espaiv erd (m 2 )115x1,0=115,0 ambsubsòl

S orra(m 2 )84x0,3=25,2

Sòlnatural (m 2 )1x1,0=1,0

V ariant1

FP 141,2 / 479 = 0,3

(Continua)

D escripciódeltipus

I mpermeabilitatalaireil’aigua,sense v egetació(asfalt,formigó,blocsdepedra)

F actordebiòtopperm 2

S uperfíciepavimentada 0,0

P ar cialmentpermeableal’aiguail ’air e, inexistènciadevegetaciópereliminació (rajolesdeciment,rajolesenmosaicamb basedesorraograv a)

S uperfícieparcialmentpavimentada

0,3

P ermeableal’aiguail ’air e,infiltració, existènciadevegetació(gravaambcober ta degespa,blocsdefusta)

S uperfícieambvegetacióambunabasede terrainferiorals80cm

S uperfícieambvegetacióambunabasede terrasuperiorals80cm

V egetaciósobresòlnatural,susceptiblede poderdesenvoluparfloraifauna

S uperfíciesemiober ta 0,5

S uperfícieambvegetació,no connectadaambelsubsòl

0,5

S uperfícieambvegetació,no connectadaambelsubsòl 0,7

S uperfícieambvegetació connectadaambelsubsòl 1,0

F igura8 (continuació)

F actordebiòtopdediferentssuper fícies

Ex emples P erpoderconstruirunacobertaperguar dar labicicleta,esrev erdeix ensostresimursi manteniraixíelFPen0,3. Càlculdelfactordepermeabilitat:

Cober ta (m 2 )21x0,0=0,0

bicicleta

V er damb (m 2 )79x1,0=79,0

subsòl

Sòlnatural (m 2 )100x0,3=115,0

R ev er di-(m 2 )10x0,5=25,2

D escripciódeltipus I nfiltraciód ’aigüespluvialsperrebliment d ’aqüífers,infiltraciópersuperfíciesamb v egetació R ev er dimentdemursiparetsexteriors sensefinestresfinsunmàximsde10m d ’alçada R ev er dimentintensiuiextensiudesostr es

V ariant2

mentmurs

R ev er di-(m 2 )41x0,7=1,0 mentssostr e FP 143 / 479 = 0,3

F actordebiòtopperm 2 I nfiltraciód ’aigüespluvials perreblimentd’aqüífers, infiltraciópersuperfícies ambvegetació 0,2 R ev er dimentdesuper fície v er ticalfinsunmàximde 10m 0,5 R ev er dimentdesostr es 0,7

S uper fície

F ont:E laboraciópròpiaapar tirdeSenatv er waltungF .S tadtentwicklungundU mw eltschutzBerlin(2003).

Figura 9

Perfil de temperatures, HR i velocitat de l’aire en relació a la superfície

Font: Sperber 2003: Karte 3: “Stadtklima Bonn. Aus 337 Werten in 15 Nachten mit SW- bis S-Wind am Bezugspunkt auf dem Hügel”.24 Uhr, 2/3 Juni 1972.

afectats són aquells espais carregats, construïts o planificats per a la urbanització. Els canals d’intercanvi climàtic, són els espais on es direccionen les corrents de vent i es produeix un intercanvi de calor entre les masses d’aire. També s’analitzen els intercanvis de calor que es produeixen a pocs centímetres del terra, entre l’aire i diferents superfícies de contacte. La figura 9 és un exemple de la informació amb la qual es treballa en aquests models. El gràfic prové d’un estudi fet a Bonn (any 1972) on es van prendre continuadament durant 24 h la humitat relativa (Relativ Feuchtigkeit, RF) expressada en %, la temperatura i la velocitat del vent (Windgeschwindigkeit) en 32 punts diferents. La temperatura i la HR oscil·len paral·lelament i tenen les baixades més fortes en relació a la proximitat al riu i a l’allunyament al centre urbà. Les zones en columna corresponen a zones verdes, la temperatura baixa en relació a la mida de la superfície no urbanitzada.

Al Landschaftsplanung Berlin es treballa amb el model FITNAH (Flow over Irregular Terrain with Natural and Antropogenic Heat sources).Aquesta és una metodologia de càlcul i modelització. El model ajuda a determinar 164Treballs de la SCG, 64, 2007 Elisabet Badia Nieto

Plans paisatgístics en l’ordenació territorial. El Landschaftsplanung alemany 165

Figura 10

Esquema de circulació de masses d’aire del Landschaftsprogramm

Font: Landschaftsprogramm und Artenshutzsprogramm Berlin 1994, pàg.28.

quines són les àrees en que la urbanització afectaria negativament els espais de compensació. També ajuda a saber quines són les superfícies amb un impacte bioclimàtic més important, per la seva producció d’aire fresc i la seva situació.

5. Conclusions

En alemany s’utilitza el terme Landchaft com el territori de base per a l’existència de la vida humana i no humana, amb característiques i dinàmiques pròpies i diferents en cadascun dels Landschafts . Existeix també el terme Naturlandschaft com la part biòtica (flora, fauna) i abiòtica del paisatge, i el terme Kulturlandschaft com la part corresponent a l’empremta humana en el paisatge. En la meva opinió, quan es parla de paisatge a Catalunya no es fa servir una òptica integradora, per això s’ha d’especificar al mateix temps si es parla de Kultur- o de Naturlandschaft, per entendre que són dues idees diferents, amb estratègies de gestió i usos separats.

La mateixa concepció ecològica del terme, comporta que l’ordenació del paisatge (el Landschaftsplanung) tal i com es defineix a la llei que regula el pla, sigui una ordenació territorial que s’ocupa del paisatge com un sistema d’hàbitats (Kiemstedt, 1994), i que la protecció i conservació del paisatge siguin producte de la protecció i millora d’aquests. Aquest enfocament sistèmic i holístic, permet abastar tot tipus de components (components culturals, econòmics i socials), i desenvolupar eines i mètodes que intentin materialitzar l’anomenat desenvolupament sostenible.

166Treballs de la SCG, 64, 2007

Ja a la primera versió de la Llei de Protecció de la Natura i el Paisatge en la seva versió de 1976 i en les seves posteriors modificacions esmenta el desenvolupament sostenible com a objectiu principal a perseguir en els Plans Paisatgístics: “el Landschaftsplanung és l’instrument i el procés de planificació per optimitzar el desenvolupament sostenible del nostre entorn, estigui o no habitat”. En principi totes les reflexions i propostes que es formulen han de tenir l’objectiu de la sostenibilitat, i això a més d’implicar mesures i esforços destinats a la protecció i al bon funcionament de les bases naturals de la vida, també han de tenir en compte la resta de les demandes socials i sectorials sobre el territori.

A partir d’un inventari de la situació ecològica del territori, que comprèn l’estudi del medi físic, biòtic i humà, les aportacions que es poden fer a la planificació sectorial dels usos de recursos naturals com l’aigua o dels usos recreatius dels espais lliures, tenen un pes més important i una lògica en clau sostenible.

Aportar mesures i solucions en “clau sostenible” a l’ordenació del territori no és senzill, i comporta també trobar mecanismes d’integració per concebre i formular conjuntament, entre totes les administracions amb competències territorials, ideals d’escenaris de futur de la natura i el paisatge, a partir de dades, d’estudis i de valoracions conjuntes del estat actual del medi.

En referència a l’obtenció de dades i d’informació fiable sobre el territori, encara no s’ha arribat a un consens sobre el recolzament públic, l’organització i la densitat de dades necessària per als programes de monitorització de l’estat del medi. Un punt important en aquest sentit, és l’obligatorietat en la forma jerar quitzada dels Plans Paisatgístics(redacció del Landschaftsprogramm , Landschaftsrahmenplan i Landschaftsplan). L’actualització de les dades locals necessita recolzar-se amb les dades de nivells regionals i al contrari, les dades regionals s’han de poder desenvolupar amb la precisió de les dades locals. La redacció dels tres nivells de planificació és també important per assegurar el desplegament del Pla per tot el territori i per tots els seus habitants, coordinar objectius, aprofundir i garantir solucions, i completar i detallar les mesures en els tres nivells. A més, tenir un sistema jerarquitzat emmarca la lògica de l’orientació de les mesures i dóna més perspectiva als mecanismes de compensació que la llei exigeix pel “dret a construir” o dit d’una altra manera, per les intervencions en el medi.

Un altre aspecte positiu del Landschaftsplanung que en part té relació amb la seva forma d’implantació jeràrquica, és la possibilitat d’aglutinar polítiques i estratègies ambientals d’àmbit nacional i europeu. En aquest sentit, s’està convertint en l’instrument central per la implantació de la Xarxa Natura 2000, les zones ZEPA, la Directiva Marc de l’Aigua i el Conveni Europeu del Paisatge (BfN, 2002).

El desenvolupament de la vessant aplicada de l’ecologia del paisatge, el recolzament científic en el qual se sustenta el Landschaftsplanung, serà sens dubte important en la millora de la seva eficàcia. La funció de l’ecologia del paisatge

Elisabet Badia Nieto

és comprovar estratègies, desenvolupar els útils necessaris per modelitzar els efectes a curt i mitjà terme i buscar solucions i tècniques adequades d’implantació a les mesures que donin solució a les disfuncions ambientals (Burel i Baudry, 2002). Es tracta, en definitiva, de fer ús d’un enfocament integrat en la construcció i gestió dels nostres paisatges.

6. Bibliografia

BACK,L. et al. (2005). Nachhaltiges Berlin: Berlín. Publicacions de Senatsverwaltung für Stadtentwicklung Berlin.

BADIA, Elisabet (2005). Com pot contribuir la planificació territorial al desenvolupament sostenible. El cas alemany . Bellaterra. Treball fi de carrera de CCAA. UAB.

BUREL J.; BAUDRY J. (2002). Ecología del paisaje. Conceptos, métodos y aplicaciones. París: Ediciones Mundi-Prensa.

BOLÒS,Maria de (1992). Manual de ciencia del paisaje. Teoría, métodos y aplicaciones.Barcelona: Editorial Masson.

C LOSS , Ingrid (2004). Ein Auftrag wird 25 Jahre alt. Das Landschafts- und Artenschutzspr ogramm für die gesamte Stadt Berlin. Grün+Stadt .Berlín: Senatsverwaltung für Stadtentwicklung Berlin.

MARULL, Joan. (2003). “La vulnerabilidad del territorio en la región metropolitana de Barcelona”. El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación. Barcelona: Diputació de Barcelona, p.141-159.

MATA R.; TARROJA A. (coord., 2006). El Paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos de la ordenación del territorio y urbanismo. Barcelona: Diputació de Barcelona.

R IEDEL W.; L ANGE , H. (2003). Landschaftsplanung. Heidelberg. Editorial Spektrum, Akademischer Verlag.

RUEDA, Salvador. (1997). Metabolismo y complejidad del sistema urbano a la luz de la ecología.Habitat. http://habitat.aq.upm.es/cs/p2/ a008.html

SALINAS, E. (1998). Desarrollo sustentable desde la ecología del paisaje.Article del llibre electrònic “La ecología del paisaje como base para el desarrollo sustentable en América Latina”. http://www.brocku.ca/epi/lebk/salinas.html

SUKOPP, H. et al. (1995). Urban ecology as the basis of urban planning . La Haia: SPB Academic Publisching bv.

SENATSVERWALTUNGFÜR STANTENTWICKLUNG (1994). Landschaftsprogramm. Artenschutzsprogramm,Ergänzung 2004.

SPERBER, HH (2003). Landschaftsplanung/Stadtökologie. Ökologisch orientiert Stadtplanung. Unterlagen zur vorlesung. Bingen.

SPERBER, HH (2003). Naturschutz/Landschaftspflege . Ökologisch orientiert Stadtplanung. Unterlagen zur vorlesung. Bingen.

Adreces d’interès a Internet: http://www.bfn.de/03/0313.htm

Bundesamt für Naturschutz/Landschaftsplanung. Ministeri de Medi Ambient Alemany. Guia sobre Landschaftsplanung “Landschaftsplanung für eine nachhaltige Entwicklung” i perspectives “Perspektiven und Strategien für die Landschaftsplanung”.

http://www.stadtentwicklung.berlin.de/umwelt/landschaftsplanung/landschaftsprogramm/sp/programmplaene/naturhaushalt_umweltschutz.shtml# klima

“Landschaftsprogramm und Artenschutzprogramm 1994. Begründung und Erläuterung”.Ministeri per al Desenvolupament Urbà de Berlín. Programa de planificació del paisatge i programa de protecció de les espècies 1994. Memoria i justificació.

http://www.ingeba.euskalnet.net/lurralde/lurranet/lur21/21asca/21aska.htm.

Article de Miren Askasibar “Política y normativa del paisaje en Europa”, dins la dins la versió electrònica de la revista “Lurralde: investigación y espacio”. http://www.ingurumena.ejgv.euskadi.net/r49-3074/es/contenidos/informacion/paisaje/es_1094/adjuntos/CPSS_AP_Tomo_1.pdf.

“Catálogo abierto de paisajes singulares y sobresalientes de la CAPV. Anteproyecto”. Departament de Medi Ambient i Ordenació Territorial del Govern Basc.

http://www.catpaisatge.net/cat/activitat2.php?any=2007&tipus=A&idReg=58

Web del Observatori del Paisatge. Catàlegs del paisatge a Catalunya.

http://www.landscape-ecology.org/

Web de l’Associació internacional d’ecologia del paisatge IALE. http://www.springer.com/ /journal/10980/about

Revista electrònica de l’associació internacional d’ecologia del paisatge 168Treballs de la SCG, 64, 2007

Micronacions i micronacionalisme a la xarxa

d’Internet: un reflex del món en clau virtual

Hèctor Martín Español

Resum

El micronacionalisme no és un fenomen nou però l’arribada de la informàtica i les innovacions de la xarxa i el món virtual han augmentat de sobte el protagonisme d’un fet que ja existia des d’abans que s’inventessin el mitjans de comunicació massius. A partir de diferents exemples es repassen els conceptes de sobirania, estat i territori tot tenint com a punt de referència els nous microestats que han sorgit a Internet durant les darreres dècades.

Paraules Clau: micronacions, micronacionalisme, estat, territori, sobirania.

Resumen

Micronaciones i micronacionalismo en Internet. Un reflejo del mundo en clave virtual

El micronacionalismo no es un fenómeno nuevo pero la llegada de la informática y las innovaciones en la red y el mundo virtual han aumentado de pronto el protagonismo de un hecho que ya existía des de antes de que se inventaran los actuales medios de comunicación masivos. A partir de diferentes ejemplos se repasan los conceptos de soberanía, estado y territorio teniendo

como punto de referencia los nuevos microestados que han surgido en Internet en las últimas décadas.

Palabras clave: micronaciones, micronacionalismo, estado, territorio, soberanía.

Abstract

Micronations and micronationalism in Internet. A reflection of the world from a virtual point of view

Micronationalism is not a new phenomenon but the rise of the computer age, and the innovations in the net and the virtual worlds increased suddenly its prominence. In fact these political forms exited way before the invention of the mass media that are spreading them now. Using some relevant examples of these phenomena, this paper reviews concepts such as sovereignty, state, or territor y, using as a reference de new microstates that have appeared and expanded through Internet in the last decades.

Keywords: micronations, micronationalism, state, territory, sovereignty.

Què és el micronacionalisme?

El micronacionalisme no és res nou, però pot resultar una novetat per a tot aquell qui desconegui els episodis més inèdits d’una història humana que, de fet, té detalls enginyosament extravagants. L’arribada de la informàtica i les innovacions de la xarxa i el món virtual –paradoxalment– ha augmentat de sobte el protagonisme d’un fenomen que, de fet, ja existia des d’abans que s’inventessin els mitjans de comunicació (mass media) del món actual. Deixant de banda la situació que es pugui viure en l’actualitat, una micronació, anomenada també cibernació, país imaginari o projecte de país, però no microestat, es defineix com una entitat creada i estructurada com un estat independent però, a diferència d’aquest, no reconegut per la major part de la comunitat internacional. Cal no confondre una micronació amb un territori secessionistao demandant del dret a l’autodeterminació perquè la micronació té un caràcter més aviat efímer i depèn de forma gairebé total de la iniciativa d’un reduït grup de persones que sovint pertanyen a una mateixa família o a una comunitat local o disseminada internacionalment que s’uneix, sota unes circumstàncies determinades, per uns interessos comuns.

Les persones que decideixen crear una micronació acostumen a tenir i compartir objectius i sentiments comuns, encara que visquin a quilòmetres de dis-

tància, per bé que sempre hi ha excepcions. No és que els mogui un interès purament econòmic (exceptuant-ne la propaganda comercial i la venda d’articles i souvenirs per la xarxa) o un sentiment ètnic/religiós/cultural; més aviat els atrau una recerca d’un tipus de consciència identitària que va més enllà de la que existeix en el seu món real i que, de fet, els posa en contacte amb persones d’arreu del planeta que també busquen aquesta mena d’identitat particularista. Les fronteres físiques d’un estat no tenen el mateix caràcter que les d’una micronació, però alhora mantenen tot un seguit de característiques comunes. Segons el dret internacional, basat en la Convenció de Montevideo acordada a la capital d’Uruguai per la setena Conferència Internacional d’Estats Americans el 26 de desembre del 1933, existeixen un seguit de condicions legals que atorguen o neguen la sobirania a un territori. Amb la llei a la mà i sobre l’estat de dret i la sobirania, es pot considerar oficialment estat un territori que posseeixi una població permanent, un territori definit, un govern propi i la capacitat d’aquest govern d’entaular relacions internacionals al mateix nivell amb d’altres estats. Un article –l’article 3 de la Convenció de Montevideo– que les micronacions han explotat a fons per reivindicar la sobirania, és sens dubte el que fa referència al fet que l’existència política de l’estat, de facto, no depèn indispensablement del fet que altres estats reconeguin (o no) aquesta sobirania, o sigui que és independent del reconeixement que puguin efectuar (o no) altres estats. Seguint aquest criteri, un territori que s’ajusti als paràmetres de la Convenció de Montevideo podria obtenir una sobirania pròpia encara que no obtingués el reconeixement oficial d’altres estats.1

A Montevideo van signar la convenció 19 països americans –entre ells els EUA, Brasil i Mèxic– i, molt més tard, altres països també va adaptar l’acord per definir els límits legals de la sobirania, encara que es va recalcar, sobretot per part de Suïssa, el punt que feia referència a la possibilitat del no-reconeixement, fet que no impediria la sobirania. L’enfrontament de postures –on s’hi troba, per descomptat, el secret del fenomen micronacional– resideix en el xoc entre la teoria constitutiva de sobirania i la teoria declarativa de sobirania. Ambdues difereixen en el reconeixement o no per part d’altres estats per obtenir la sobirania; la teoria constitutiva exigeix explícitament aquest reconeixement, però la declarativa s’hi oposa. El debat entre què és i què no és un estat, per tant, encara avui està present en molts aspectes. El Comitè d’Arbitratge Badinter de la UE, per exemple, fixà la sobirania d’un estat en un territori, una població i una autoritat política, deixant en un apartat més secundari el reconeixement d’altres estats. Remuntant-nos a Hobbes o Locke, s’ha afirmat que la sobirania depèn de l’obediència, i on no hi ha un reconeixement majoritari de súbdits cap a l’estat no hi pot haver una sobirania completa. Hi

1.Una obra interessant pel que fa a les micronacions i a la seva controvèrsia legal és What is micronationalism? An introduction , de Peter Ravn Rasmussen. En paraules de Juan Omar Fierro al seu article de països on line, es pot parlar d’una autèntica “digitalització d’utopia o una nova geografia de l’estafa” (http://www.larevista.com.mx/ed605/opi3.htm).

172Treballs de la SCG, 64, 2007 Hèctor Martín Español

ha qui pot objectar que una micronació no poseeix sobirania perquè no disposa d’un territori físic i real a banda del món virtual. Les micronacions, entre d’altres noms, han estat precisament definides com a estats efímers.

Cal tenir molt en compte que la Convenció de Montevideo ja va originar discussions i problemes legals pel que fa a alguns casos que no s’ajustaven totalment a la normativa acordada. Les micronacions ja en són un exemple, però també existeixen entitats no-territorials com ara la Sobirana Orde de Malta que és un estat amb una sobirania molt sui generis. L’Orde de Malta, en concret, té una posició d’observador a l’ONU i gaudeix d’una situació especial amb l’extraterritorialitat dels seus edificis i una constitució pròpia aprovada l’any 1961 (reformada el 1997).2 Pertànyer a l’Orde no suposa tenir la doble nacionalitat, perquè es considera que només es té una ciutadania institucional i no territorial, ja que de fet gairebé només es podria comptar amb els 1600 m2 en edificis de què disposa al centre de Roma. Però està representada diplomàticament a l’ACNUR, la UNESCO, la FAO i l’OMS. Tanmateix i en virtut d’aquest status especial, l’Orde emet passaports, fabrica moneda i expèn matrícules de cotxes. D’aquests exemples en podem deduir que la sobirania no sempre es vincula totalment a la territorialitat.

La micronació de Sealand, per posar un altre exemple, reivindica la seva sobirania en base a una legitimitat de iure (perquè quan se’n va proclamar la independència, l’any 1967, no estava en aigües territorials del Regne Unit, sinó en aigües internacionals) i de facto (Sealand ha mantingut relacions diplomàtiques amb el Regne Unit arran d’un judici que, el 25 de novembre del 1968, va reconèixer la inexistència de jurisdicció britànica sobre l’indret; i a més a més també un delegat del govern alemany va traslladar-se a Sealand el 1978 per negociar l’alliberament d’un presoner del seu país de qui el govern britànic no es feia responsable). Un detall molt significatiu dels esforços de Sealand per fer-se un lloc a la comunitat internacional és el que va dur l’atleta Darren Backburn a competir en nom del Principat a la marató dels jocs d’atletisme que es van celebrar a Canadà l’any 2003. Hem de tenir en compte, també, que Sealand també disposa d’equips de minigolf, slot (scalextric) i futbol. L’any 2006, Peter Emmerson i Anthony Pope van encapçalar l’equip de Sealand al World Mini-golf Tour, i Pope va guanyar la Brighton Invitational Competition l’agost d’aquell mateix any. El Principat també va estar representat a la versió slot de les 24 hores de Le Mans, i l’equip oficial va quedar setè, encara que segurament ha estat en qüestió de futbol on s’han sofert més entrebancs: Sealand va delegar l’honor de ser representada en l’equip danès de Vestbjerg, que no va poder arribar a disputar un partit amb la selecció nacional del Tibet, també sense reconeixement internacional.

Un estat pot tancar els seus límits en funció de la situació política o dels seus propis interessos, i una micronació disposa, en la major part dels casos, d’un “territori” virtual, lligat a la xarxa d’Internet; un àmbit que paradoxalment esde-

2. The Order of Malta, Sovereignty, and International Law , de Guy Stair Sainty. (http://www.chivalricorders.org/orders/smom/maltasov.htm)

vé global i obert a tots aquells qui disposin d’una connexió a la xarxa i, a la vegada, llunyà i restringit als qui no en tenen l’accés físic.

Per altra banda també trobaríem similituds en el fet que l’estat restringeix o directament prohibeix el pas a un determinat tipus d’espais que únicament poden trepitjar aquells qui obtenen el permís i l’autorització per a fer-ho. La micronació virtual pot barrar el pas a una secció del web que consideri “reservada” a tots els internautes que, o bé acompleixen un seguit de requisits per accedir-hi, o bé mai no hi poden entrar. Si en un estat són els poders polítics i administratius els qui fixen aquestes àrees, també en una micronació ho poden ser-ne els creadors o líders (presumptes “poders” fàctics de la nació). Lluny d’un mitjà de comunicació públic i de fàcil accés, la micronació virtual en xarxa estructura un nou espai configurat que, imitant les fronteres i els límits del món real, trasllada aquest model a la xarxa global d’Internet.

La història de la micropatologia

L’estudi del micronacionalisme s’anomena micropatrologia,i té una important vinculació amb molts camps de la geografia humana. Els organismes que han estudiat el fenomen micronacional tenen com a primera referència la fundació, l’any 1973, de l’International Micropatrological Society per part de Frederick W. Lehmann. Imitant-ne els objectius bàsics, que es resumirien en l’estudi i la reflexió sobre els microestats i les micronacions al llarg de la història, l’any 1991 es funda l’Institut Français de Micropatrologie (IFM),3 destinat a facilitar també el coneixement micronacional al públic francòfon. En el cas de les micronacions virtuals d’Internet, el Regne de Talossa (fundat per Robert Madison el 26 de desembre del 1979) va ser el primer que va obrir un web propi a Internet l’any 1996. Per altra banda, el 26 de novembre del 1980 és una altra data important: es funda el LOSS (Lliga d’Estats Secessionistes, o League Of Secessionist States), un equivalent a l’ONU en el món de les micronacions que, per exemple, escull entre els seus membres un secretari general. Com a tal, celebra assemblees a través de videoconferència o xats, i a més a més publica les seves resolucions al seu web oficial. Actualment són unes 36 micronacions les que formen part de LOSS. Als anys 90 del segle XX és quan es comencen a publicar interessants estudis com ara el de Peter Lamborn Wilson (1996), on analitzava molt detalladament les similituds de les ciutats-pirates dels segles XVI-XIX amb les actuals micronacions contemporànies.4 L’any 2000 es publicà el llibre Ils ne siègent pas à

3.L’Institut Français de Micropatrologie té un web dedicat a nombrosos links que serveixen per aprofundir en el món de les micronacions (http:www.geocities.com/CapitolHill/5829/ ?19991).

4. Les repúbliques i utopies pirates han estat ben definides a l’estudi Pirate utopies de Peter Lamborn Wilson, tot un clàssic de la micropatrologia que s’ha traduït de l’anglès al francès (Editorial Dagorno). Una altra obra de referència és L’État c’est moi, de Bruno Fuligni, Les Éditions de Paris, 1997.

l’ONU (No són a l’ONU), del professor de la Universitat d’Ais-Marsella, Fabrice O’Driscoll, membre de l’IFM que va recopilar notícies, referències i curiositats sobre moltes micronacions de diferents èpoques i continents.5 Fou un dels primers que tractà amb profunditat el tema, però encara avui no deixa de ser un estudi molt pioner. Una micronació pot esdevenir un espai de teòrica “sobirania” virtual a la xarxa d’Internet si segueix unes pautes determinades. Com afirmen els manuals que s’han anat improvisant sobre el tema per començar cal definir un model d’estat, una constitució o bé unes lleis fonamentals, un territori imaginari, uns símbols nacionals (himne, lema, bandera, escut, moneda, segell, passaports, exèrcit, diaris nacionals, seleccions esportives, canals de televisió i ràdio...) i un canal de comunicació amb els interessats a formar part d’aquesta nova micronació (via correu electrònic).

Recentment també fou publicada una curiosa Guia de Micronacions editada per la col·lecció de guies de viatges Lonely Planet (2005),6 una aposta innovadora en el sector i un fet que obre un mercat inèdit en el món turístic i que origina, en definitiva, el que es podria anomenar sense complexos com a turisme de micronacions. La iniciativa ha estat seguida pel grup australià d’humoristes (www.jetlagtravel.com) format per Tom Gleisner, Santo Cilauro i Rob Sitch, que van començar a publicar amb un gran èxit de venda unes guies de viatges sobre micronacions fictícies (2004) com ara Molvanîa (un hipotètic país de l’Est d’Europa), Phaic Tan (un país asiàtic) i San Sombrèro (un país llatinoamericà). Sembla ser que la versemblança de les guies va provocar, fins i tot, que una part dels lectors cregués realment en l’existència d’aquests països ficticis. No és cap error afirmar directament que moltes de les micronacions existents aprofiten el mercat turístic per obtenir gran part dels seus ingressos, i això demostra que són una clara reafirmació més del renaixement micronacional que han produït les noves tecnologies. Fins i tot, com a guia per formar una micronació propia, es publicà How to start your own country. 7

Antecedents històrics de les micronacions

Les tendències a crear una entitat política pròpia, nova, identitària i modèlica han estat la constant de molts individus al llarg dels segles. La diferència entre una macronació (definida oficialment i reconeguda per altres grans macronacions) i una micronació (sense cap reconeixement internacional definitiu) resideix en la brevetat d’aquesta última, a banda segurament d’una mica d’excentricitat que la separa d’allò que hom considera “normal”, legalment par-

5.L’estudi de Fabrice O’Driscoll Ils ne siègent pas à l’ONU, Éditions des Presses du Midi, Toulon, març 2000.

6. Micronations, diversos autors, Lonely Planet Publications, London, 2007.

7. How to start your own country, d’Erwin S. Strauss, Loompanics Unlimited, Port Townsend, Washington, 1984. 174Treballs de

lant. El micronacionalisme sorgeix paral·lel al nacionalisme del s. XIX i, fins i tot, podríem afirmar que també rep l’herència d’un cert protomicronacionalisme dels segles XVI-XVII. Alguns autors han volgut remuntar la seva existència fins a les mítiques repúbliques o regnes pirates que proliferaren al Carib i a l’Oceà Índic durant els segles XVI-XVII-XVIII.8

Hi ha pocs exemples d’aquests “estats” pirates no reconeguts oficialment per cap govern d’aleshores que hagin pogut ser comprovats, però moltes històries parlaven de la mítica Libertàlia fundada pel capità Misson a l’illa de Madagascar (com ara les de Daniel Defoe), del regne d’Abraham Samuel a la mateixa Madagascar (1696) o de James Plantain (“rei” de la badia de Ranter el 1720). Abraham Samuel havia estat l’intendent d’un vaixell pirata dels tants que feien escala a l’illa de Saint Marie (costa oriental de Madagascar), però es traslladà a l’antic assentament francès de Fort-Dauphin i els nadius l’escolliren com a rei. No trigà gaire en organitzar un pròsper negoci de comerciant, formar una guàrdia armada personal i fins i tot un harem. Un altre pirata famós que establí el seu regne a l’illa fou Adam Baldridge, que havia fugit de Jamaica per haver comès un homicidi. Amb el suport d’unes quantes tribus indígenes va formalitzar el seu “regne” l’any 1685, encara que va haver de fugir a corre-cuita perquè els nadius es revoltaren a causa del seu comerç d’esclaus i el seu harem privat de dones indígenes. També el pirata James Plantain disposava d’un harem de natives a la badia de Ranter, uns quilòmetres al nord de Saint Marie. Cap al 1725 controlava bona part de l’illa, encara que el 1728 fou expulsat a causa d’una revolta indígena.

Va tenir més sort que no pas el comte Matus Moric Benovsky, un aventurer eslovac qui, al ser vei de França, va instal·lar-se a Madagascar l’any 1774 com a encarregat de colonitzar Louisbourg, un assentament situat a Antongil Bay des d’on es volia comerciar amb les naus que solcaven l’oceà Índic fent escala a Madagascar. Malgrat que la iniciativa tingué un èxit relatiu, el comte Benovsky actuà pel seu compte i aconseguí que els indígenes l’escollissin l’octubre del 1776 rei o emperador (Ampansacabé) de Madagascar. Les denúncies que els governadors francesos de l’illa de Reunió i de Maurici enviaren a París, sumades a les epidèmies que patiren els homes de Benovsky, forçaren la seva tornada a França. Tot i així, el comte no es rendí tan fàcilment i optà per intentarho de nou el 1785, ja totalment al marge del govern francès, aprofitant la lleialtat que els nadius li havien mantingut. Ocupà violentament Foulpointe, una posició francesa, i féu construir l’assentament de Mauritània (batejat de forma egòlatra inspirant-se en el seu propi nom, Maurici) a la punta est de l’illa. Des d’aquell punt es dedicà al tràfic d’esclaus, un negoci altament lucratiu, amb agents comercials de Maryland i Baltimore (EUA), on tenia nombrosos contactes arran d’haver participat durant uns anys a la guerra de la Independència dels EUA contra Anglaterra. El govern francès, irritat per la rebel·lia del comte,

8. Utopies pirates, de Peter Lamborn Wilson.

176Treballs de la SCG, 64, 2007 Hèctor Martín Español

envià a Madagascar un contingent armat des de Pondichérry (Índia) que va acabar detenint el noble el 23 de maig del 1786. Benovsky es defensà fins a la mort i fou abatut d’un tret durant la batalla per defensar Mauritània (encara avui és considerat un heroi nacional a Eslovàquia, Hongria, Polònia i Madagascar, on fins i tot se’l recorda amb un carrer a Antananarivo i amb alguns topònims arreu de l’illa).

És prou fiable afirmar que l’estat-nació que s’anava formant del segle XVIII al XIX va consolidar del tot els diversos projectes de fundació de microestats arreu del món. Foren aventurers i personatges excèntrics (idealistes, estafadors o bojos) els qui crearen països com la Long Republic (1819-1820), la Republic of Indian Stream (1828-1835), el regne d’Araucània i Patagònia (1860-1862), el Regne de Còrsega (1736) o el Regne del Sedang (1888-1890).

El regne de l’illa de Còrsega fou un intent d’independència que aquest territori emprengué l’any 1736 contra el domini genovès de la mà d’un aventurer alemany, Teodor Esteve von Neuhoff (1694-1756). Hàbil diplomàtic i espia, Teodor aprofità les protestes del illencs per proclamar-se rei Teodor I i va voltar amb insistència per Holanda i Anglaterra tractant de demanar suport per a la seva causa, tot i que acabà per quedar engarjolat per deutes en una presó londinenca (on morí l’any 1756). Còrsega, d’altra banda, seria venuda per Gènova a França només uns anys més tard (1768). Actualment l’illa encara forma part d’aquest país, tot i que ha experimentat un sentiment de tendències independentistes des de fa dècades (fet que fins i tot va originar i origina enfrontaments armats i terrorisme).

La Republic of Indian Stream existí de facto del 9 de juliol del 1832 fins al 1835, curiosament a causa d’un buit legal a causa de la imprecisió de límits registrada al Tractat de París (1783), signat entre els EUA i Anglaterra. Allà es definien les fronteres entre les recentment independitzades colònies nord-americanes i l’encara colònia britànica del Canadà, però mai no es va acabar d’aclarir quina era la zona que el tractat situava “el més nord-oest possible” del riu Connecticut. Part de l’actual estat nord-americà de New Hampshire fou disputat pel Canadà i els EUA, que hi enviaren els seus propis recaptadors d’impostos causant, lògicament, les protestes dels seus habitants. Fou aleshores quan aquests decidiren (1828) formar aquesta República independent mig improvisant la seva organització. Finalment, el 1835, el territori quedà annexionat a New Hampshire, si bé no existí cap acord definitiu fins al Tractat de WebsterAshburton, pacte que es va firmar per a evitar futurs problemes fronterers.

La Long Republic (1819-1820), situada on avui hi ha Texas, prengué el nom de James Long, un militar que va intentar apoderar-se del territori quan aquest encara era possessió espanyola (1819). Tanmateix no cal dir que el governador espanyol expulsà la tropa d’en Long enviant-hi 500 soldats i que l’existència d’aquell govern no perdurà, doncs, ni tres mesos. Texas és, encara avui dia, un dels estats dels Estats Units amb una identitat més diferenciada.

El curiós cas del regne d’Araucània i Patagònia fou una iniciativa de l’aventurer francès Orélie-Antoine de Tourens, qui l’any 1860 aprofità el suport dels

indis maputxes (revoltats contra la invasió de terres que protagonitzaren els exèrcits de Xile i l’Argentina) per a ésser escollit rei tot prometent-los que defensaria els seus drets davant les potències europees. Malgrat que féu esforços per acomplir la tasca promesa, no cal dir que tant Xile com l’Argentina envaïren el “regne” i en deportaren Orélie-Antoine I (mort a França, exiliat i arruïnat, l’any 1878). Tanmateix, encara avui dia, els seus descendents continuen defensant els drets del indis a l’autodeterminació (el “príncep” Felip, des del 1952).9

Una situació força similar fou la de l’anomenat regne del Sedang, creat pel també aventurer francès Charles-Marie David de Mayréna el 1888 on actualment hi ha part del Vietnam. Des de la seva plantació de la Cotxinxina francesa, Mayréna s’aprofità de la confiança de les tribus locals per a ésser escollit també rei. La seva misteriosa mort l’any 1890 (enverinat, assassinat o mossegat per una serp) posà fi a aquell regne que havia arribat a estar reconegut per Anglaterra i Prússia.10

Tot plegat, són antecedents que, aproximadament, resumeixen aquest sentit de recerca de la identitat per a molts aventurers que, en aquella època, encara no coneixien les facilitats que oferiria la xarxa d’Internet en iniciatives com les seves.11

Les micronacions del segle xx

La mateixa paraula micronació s’originà cap al 1990 per a designar aquest tipus d’organitzacions no reconegudes oficialment per cap estat sobirà i que difícilment encaixaven dins el model de classificació en què tradicionalment s’havia estructurat la geografia política. Si bé ja existien els precedents que hem repassat des dels segles XVIII-XIX, semblava impossible que aquests casos encara es poguessin donar a finals de segle XX.

Tanmateix, a partir dels anys 60 i 70, hi hagué un període daurat pel que fa a la fundació de micronacions i a l’expansió d’aquest micronacionalisme. La majoria de casos es relacionaven amb l’onada d’idealisme polític i el desig de crear una societat més igualitària i lliure enfront els vells esquemes conservadors i l’enfrontament dels dos blocs durant la Guerra Freda. Els micronacionalistes, sovint inspirats en les tendències neoanarquistes i llibertàries, optaren per esta-

9.El web oficial de l’Araucània i Patagònia, elaborada per un grup d’interessats en aquesta micronació del segle XIX:http://www.geocities.com/tourtoirac/index.html.Si es vol aprofundir més en el tema cal llegir Le roi français d’Araucanie, de Jacques Lagrange amb pròleg del príncep Philippe d’Araucanie, éditions PLB, 1989; i Contra-Vérités et Vérités sur le Royaume d’Araucanie,de Bernardo Jiménez Abendano, Éditions SFA, 1986.

10.Per aprofundir més en el regne de Sedang es força recomanable el web http://www.geocities.com/CapitolHill/5829/SEDANG.html.

11. Una obra interessant pel que fa a aquests aventurers és la que va redactar el baró Marc de Villiers du Terrage, titulada Rois sans couronne. Du Roi des Canaries à l’Empereur du Sahara, Bassac Plein Champ Éditeur, 1998.

178Treballs de la SCG, 64, 2007

Hèctor Martín Español

blir “estats” amb presència física mitjançant tota mena d’estratagemes legals. Encara no existia la xarxa virtual d’Internet i era necessari, doncs, imposar l’existència territorial. Entre d’altres proliferaren moltíssim els assentaments en plataformes o vaixells ancorats en aigües internacionals que eren, invariablement, declarats estats independents: des de casos com el de la plataforma anglesa de Sealand l’any 1967 (l’únic que ens ha arribat fins a l’actualitat i que potser acompleix perspectives legals de sobirania) fins a la República de l’Illa de la Rosa (una plataforma de 400 m2 ancorada el 1968 davant mateix de les aigües italianes de l’Adriàtic, a Rímini, per anarquistes italians que utilitzaven l’esperanto com a llengua oficial i que, finalment, foren detinguts per la Marina Italiana).

A partir dels anys 70 el sentit idealista de les micronacions va decaure una mica, encara que els seus fundadors continuaven fixant curiosos principis ideològics i futuristes per a organitzar els seus “països”. La República de Minerva (1972), per exemple, fou un projecte d’ideologia llibertària obra d’un ric nordamericà de Nevada que projectava ubicar-la en una illa artificial del Pacífic assentada sobre uns esculls. Encara que va aconseguir el seu objectiu, el veí estat de les illes Tonga s’annexà el territori abans que no es formalitzés cap reconeixement internacional.

Als anys 80 i 90, l’esperit ecologista i reivindicatiu d’algunes associacions no governamentals marcà profundament la proliferació de les micronacions que, criticant impactes ecològics o projectes insolidaris, utilitzaven la seva imatge per enfrontar-se amb l’audiència mediàtica que això els proporcionava. Greenpeace, per exemple, va promoure “Waveland”, un país establert a l’illa de Rockall (a l’Atlàntic Nord) el 1997. I casos semblants ocorregueren quan molts pobles s’oposaren a l’establiment de centrals nuclears vora els nuclis habitats o els indrets d’interès natural: des de la Republik Freies Wendland (1980) al nord d’Alemanya o l’Estat Independent d’Aramoana (1980) a Nova Zelanda, que s’oposavaa la construcció d’una fàbrica d’alumini de greus índexs de contaminació. També a Florida, l’any 1982, es fundà la Conch Republic com a protesta per la construcció d’un oleoducte que podia perjudicar seriosament el turisme de la regió.

Tampoc el boom turístic no va quedar aliè a les micronacions. Molts pobles van veure-hi un oportú reclam turístic i actualment (el cas del poble italià de Seborga) en fan un lucratiu negoci, venent souvenirs i títols oficials que, a la pràctica, no tenen validesa legal.

Són especialment prolífics els segells, les monedes, les medalles i condecoracions, les emissions commemoratives nacionals, els documents de tot tipus amb una firma oficial o bé detalls més folklòrics com ara els uniformes de les forces de seguretat o la mateixa bandera i l’himne.

Sens dubte el primer cas d’aquest tipus fou el del Regne de Hay-on-Wye, declarat independent del Regne Unit pel bibliòfil Richard George William Pitt Booth el 1977. A partir d’aquí, els interessos literaris per aquest poble anglès es van disparar (RichardGeorge, però, sempre afirmà que no s’havia pas pres seriosament la seva estrambòtica iniciativa).

Deixant de banda els interessos turístics o les tendències ideològiques, una micronació també pot sorgir com a enginy aparentment legal per a esquivar tot tipus de problemes amb la hisenda del país o bé per a dur a terme qualsevol obra o reforma en una propietat damunt la qual, segons llei, pesa una restricció o una prohibició que impedeix al propietari fer allò que desitja. Això es produeix, especialment, als països de forta cultura anglosaxona relacionats sovint amb la Commonwealth britànica. Casos com aquests s’han disparat extraordinàriament a Austràlia des del 1970, quan es fundà una de les primeres micronacions encara avui existents: el Principat de Hutt River Province. El seu propietari es va autoproclamar cap d’estat del seu terreny (per a evitar el pagament d’uns impostos que ell creia del tot injustos) i, amb tot, no va ser massa pres seriosament pel Parlament Australià. No trigaria, evidentment, en ser imitat per altres propietaris descontents.

L’any 1976 es produí un cas similar amb la província de Bumbunga, fundada per un altre propietari a la seva finca del sud d’Austràlia. Seguirien omplint la llista els casos de l’Estat Sobirà d’Aeterna Lucina (1978) creat a Nova Gal·les del Sud, el Ducat d’Avram (1978) a Tasmània, l’Estat Independent de Rainbow Creek (1979) a Victòria, el Principat de Marlborough (1993) a Queensland, el recent Principat d’Oceania Unida (2003), etc.

Classificació i tipologies

Les micronacions es poden dividir en diverses categories. De fet, només unes quantes obeeixen a criteris sobiranistes sincers; la gran majoria formen par t de projectes de propaganda ideològica, plataforma d’accions il·legals i fraudulentes o bé “jocs” d’entreteniment personal i fantasia egòlatra que no acostumen a passar de les reivindicacions estrambòtiques. Ho hem de veure com un joc virtual.12

No per això les hem d’associar o confondre forçosament amb moviments independentistes, guerrilles, sectes, associacions culturals o ecologistes i grups de pressió política. Potser hauríem de classificar-les com una mena de clubs o associacions de caire lúdic i molt privat, totalment alienes a una voluntat real de projecció pública o institucional. De fet, se’n diferencien del tot per la seva manca de rellevància pública al món real i perquè, conseqüentment, ni realitzen accions violentes ni acostumen a implicar més d’un centenar de persones arreu del món.

Per començar, les micronacions no acostumen a exercir la violència per a reclamar els seus drets sobiranistes (cosa que, per posar el cas, sí que fan grups

12. Si es vol tenir un exemple de la teoria micronacional cal llegir la Teoria delle Micronazioni, un article d’Andrea Iolis (http://iolis.interfree.it/articoli/art072000.htm). I un clàssic de la Societat de Micropatrologia Francesa és Les Hommes qui voulaient être rois. Principautés et nations sur Internet, étude de Fréderic Lasserre, de l’Université du Québec a Montréal, març 2000. (http://www.cybergeo.eu/index4397.html).

180Treballs de la SCG, 64, 2007 Hèctor Martín Español

terroristes o guerrilles independentistes). En cap moment controlen un territori militarment o governamentalment a la pràctica (hi poden haver, però, excepcions insòlites com ara la que tingué lloc a Sealand el 1968 quan hi hagué un atac contra un vaixell de l’armada britànica, o bé el 1978, quan un enfrontament entre els residents de la micronació va derivar en una guerra civil)i tampoc no acostumen a sortir de l’àmbit merament privat (una casa, un terreny, un espai domèstic qualsevol) per a representar les seves activitats. Resulta evident que tampoc no les podem assimilar a nacions sense estat o a litigis fronterers entre estats oficialment reconeguts i amb una forta burocràcia i organització al darrere. Cap micronació no té suficients fonaments històrics, racials, culturals o sentimentals per a reclamar els seus drets sobiranistes (hi ha alguns casos, però, que pretenen fer-ho a través de llacunes legals o buits diplomàtics, com veurem més endavant). Una micronació no és mai reconeguda ni per l’ONU ni per cap estat oficial, no manté cap relació diplomàtica (per bé que a vegades ho intenta) amb aquests estats oficials i normalment viu enmig d’una tolerància propera a la broma o bé a la indiferència.

Cal aclarir que les micronacions físiques (per exemple Seborga o Sealand) no poden comparar-se als microestats físics (per exemple San Marino o Liechtenstein) perquè encara que en tots dos casos estiguin per sota d ’una superfície de 5.000 m2 o 1.000 m2 de superfície (fixats segons el criteri territorialista per a classificar els microestats), el cas de les micronacions no té el reconeixement oficial d’altres estats sobirans, mentre que el dels microestats sí. Assimilant-les als microestats illencs sorgits arran de la II Guerra Mundial i la descolonització al Pacífic, l’Índic o l’Atlàntic, les micronacions virtuals podrien ser un cas molt similar al d’una illa enmig de la xarxa (encara que casos més físics com els de Seborga o Hutt River Province implicarien un espai transfronterer més palpable, definit per una frontera real). I Sealand, per la seva ubicació damunt una plataforma artificial, gairebé podria passar per un microestat en forma d’illa.

S’ha de tenir en compte que moltes d’aquestes micronacions –Sealand, Seborga, Hutt River Province– han intentat infructuosament al·legar que això no era ben bé cert, i fins i tot van mirar d’aconseguir certa legitimitat sobiranista a través d’infructuosos i esporàdics contactes amb organismes o institucions internacionals (ONU, UE) que, de fet, ara per ara mai no han tingut èxit i mai no han rebut una confirmació definitiva. D’aquí que es diferenciï clarament microestat de micronació (amb els discutits matisos que puguin tenir els termes estat i nació). La micronació, com l’estat, doncs, és un espai de límits ajustats a la idea que han creat l’individu i el grup, una identificació més centrada en el caràcter cultural del col·lectiu que no pas en la història o els tradicionals límits físics d’un territori real. És potser l’element psicològic aquell que més influeix damunt els límits de la micronació virtual; respon a una demanda i a uns interessos d’un grup més o menys definit. És ben bé una associació de grups de persones d’arreu del món que traspassen les fronteres físiques i en creen d’altres de virtuals segons la definició del seu grup. Així ens podem tro-

bar amb la divertida paradoxa que, encara que mai no obtinguin un reconeixement oficial en el món real, les mateixes micronacions especulen amb la imaginació un curiós univers virtual que copia la nostra realitat de forma ben seriosa (firmen tractats, declaren guerres, organitzen reunions diplomàtiques per debatre en comú qualsevol assumpte, etc). Sigui per necessitat o per impuls lúdic, planificat o fins i tot delictiu, en tot cas les fronteres micronacionals, com també les estatals, també experimenten variacions en l’espai i el temps (poden desaparèixer, poden sorgir-ne de noves, poden eixamplar-se unint-se a d’altres micronacions, poden dividir-se per disputes internes, poden experimentar canvis interns en matèria identitària o de govern, poden quedar aturades per inactivitat del grup, etc...). Tot i el seu interès val a dir que el panorama actual és tan inestable que cada dia poden aparèixer o desaparèixer velles i noves micronacions arreu del món i arreu de la xarxa d’Internet.

A tall d’exemple, diferents micronacions actualment actives que han trobat un vehicle de propaganda ideal en la xarxa d’Internet hi editen des del seu diari digital fins a una simulació radiofònica o televisiva que en fa realment força creïble l’autenticitat estatal. Com en un microestat, un dels avantatges de la micronació és que pel fet de ser un espai reduït que normalment no arriba als 100 membres, hi pot haver una proximitat més efectiva o directa entre el ciutadà i les seves institucions que, de fet, s’assimila a l’àmbit local d’un petit municipi on tots els veïns es coneixen. És segurament aquesta una de les realitats que fa que les micronacions siguin tan atractives.

Les classificarem en:

Simulacions: micronacions que són autèntiques simulacions d’estats en diferents aspectes (poden anar de l’econòmic fins al polític passant pel cultural o religiós). Un aspecte que, de fet, reuneixen la gran majoria. Les formes de govern que escullen són còpies o barreges de diferents sistemes legislatius que han anat proliferant al llarg dels segles (des d’una monarquia absoluta fins a una república socialista o una dictadura de caire feixista passant per una democràcia liberal o una evocació de l’antiga Roma, o bé estats confessionalment catòlics o islàmics). Dins aquesta tipologia qualsevol «ciutadà» pot participar en el redactat d’una constitució, en un partit polític que es presenti als comicis que hi ha a l’estat, votar referèndums, participar en la direcció de mitjans de comunicació (diaris, cròniques, ràdio...) sobre la micronació o bé, si ens situem en un apartat més intermicronacional, en ambaixades i comunicacions amb d’altres estats virtuals, torneigs esportius o de tot tipus de passatemps que vinculin als seus ciutadans «a l’exterior».

Si parlem d’una simulació social, política o econòmica estarem a la frontera entre la fantasia i la seriositat. Moltes micronacions poden anar des d’un joc personal fins a projectes seriosos que accepten unes normes protocol·làries comunes a tots els integrants. Sovint aquests projectes fracassen per falta d’interès dels participants, però existeixen casos de llarga durada que caldria especificar.El fet de gaudir d’un prestigi en grup encara que sigui virtual, porta la

182Treballs de la SCG, 64, 2007

Hèctor Martín Español

majoria de fundadors a esdevenir reis, prínceps, ducs o fins i tot emperadors del seu estat particular. La resta de col·laboradors acostumen a sol·licitar una ciutadania fixada per les lleis constitucionals fictícies i, segons els seus mèrits davant el cap d’estat, ascendeixen socialment o bé són recompensats amb atractius títols nobiliaris inspirats en un model de típica arrel feudal europea. Exemples paradigmàtics del model monàrquic de micronació simulada política i econòmicament inclourien casos (actualment en funcionament) com els del Regne de Gotzborg (www.gotzborg.com), el Regne de Paulòvia (www.paulovia.org), el Regne de Gosling (www.gosling-gov.tk/), el Regne de Jamzinia (www.freewebs.com/minination/), el Gran Ducat de Pinsk (http://www.grandduchyofpinsk.org/), el Ducat d’Avram (www.grandduchy.org/), l’Imperi d’Atlantium (http://www.atlantium.org/) o (http://www.atlantium.org/News_ Galileu_Brazil_052007.pdf), el Regne de Redonda (http://www.quintadimension.com/televicio/index.php?id=131), el Principat Democràtic de Seraya (http://www.seraya.bravehost.com/), l’Imperi de Leblàndia (http://leblandia.republika.pl/leblandia_eng.htm), el Principat de Treisenberg (http://s6.invisionfree.com/poftreisenberg), el Regne de Monovia (http://www.freewebs.com/ monovia/), el Regne de Riboalte (http://riboalte.sphosting.com/), el Principat d’Arbèria (http://usuarios.lycos.es/dominusnoctis/), el Regne de Babkha (http://www.babkha.com/) (inspirat en l’antiga Pèrsia), el Principat de Vikesland (http://wheatcity.tripod.com/principalityofvikesland/), el Regne de Virtustan (http://www.virtustan.net/), el Regne de Talossa (http://www.kingdomoftalossa.net/) (un dels més pioners, des de la dècada del 70), Mitolibertàlia (http://espanol.geocities.com/mitolibertalia/), etc. La llista és gairebé inacabable. Per altra banda tenim les repúbliques d’Anodyne (www.republicofanodyne.org/), la també República de Talossa (http://www.republicoftalossa. com/),(escindida del regne del mateix nom), la República d’Aerlig (www.aerlig.tk), la República Democràtica de Salsealand (http://members.xoom. alice.it/salsealand/), la República de Meridiana (http://es.geocities.com/srdbfpcicm/), la República de Mania (comunista) (http://www.mannyneira. com/mania/), la República Virtual de Hassmoria (http://gincom.de/martens/hassmoria/), la República d’Anscònia (http://hometown.aol.com/ansconia/page1.html), la República de Volèrum (http://datascrape.com/republic/ volerum.html), la Conch Republic (http:// www.conchrepublic.com), la República de Molòssia (http://www.molossia.org), l’Estat Sobirà d’Hezpenya (http://www.hezpenya.ne1.net/), la República del Lucastan (http://www.keyflux.com/lucastan/), la República Democràtica de Kampong (comunista) (http://s12.invisionfree.com/kampong/index.php?),...La llista és gairebé inacabable.

Fantasies: Micronacions que han estat creades, simplement, com a passatemps o caprici amb deliris de grandesa. Aquest tipus de micronacions són ideades en la major part dels casos per joves adolescents que deixen córrer la imaginació inspirant-se en grans imperis, títols i prerrogatives espectaculars o bé símbols que deriven de la tradició feudal europea. La seva existència, tot i així,

acostuma a ésser efímera a causa de la pèrdua d’interès dels mateixos creadors al cap de pocs anys. Normalment acaben per perdre els participants amb el temps i, excepte alguns casos, acaben desapareixent. Es dóna el cas que la primera micronació virtual a la xarxa (el Regne de Talossa) va ser creada l’any 1979 per Robert Madison, de Milwaukee (EEUU), quan només tenia 13 anys. Entre 1979 i 1981 el nombre de ciutadans del regne de Talossa es va incrementar, i l’any 1980 el mateix Madison va participar en la fundació de la LOSS juntament amb el rei de Thord i l’emperador de l’Imperi de Jahn.

Com a exemple d’entreteniment personal o de fantasia egòlatra podem veure el casos de Kemetia (http://www.kingdomofkemetiagov.tk/) o Moròvia (http://pub57.ezboard.com/bthekingdomofmorovia), dos regnes creats per adolescents que ens fan pensar en els països més imaginaris dels llibres que tots hem pogut llegir en aquesta etapa de la nostra vida. D’altres exemples són l’Imperi de Pacífica (www.pacifica.co.pt), el Principat de Freedònia (www.freedonia.org), el Sacre Imperi de Reunió (www.reuniao.org/menu.html), l’Imperi Aerican (http://www.aericanempire.com/), l’Imperi de Medio Mundo (http://www.imperiodemediomundo.blogspot.com/),l’Imperi dels Alexandrins (http://alexandriaforums.com/index.php) o l’Estat de Porto Claro (http://portoclaro.cjb.net/).

Projectes: Micronacions que són projectes ficticis o utòpics (sovint sobre política) però que no deixen de ser una proposta difícilment aplicable al món real. Tanmateix, aprofiten la xarxa per a promocionar i divulgar seriosament les seves idees.

Els projectes micronacionals més curiosos són aquells que plantegen una futura colonització estable de territoris fins ara deshabitats sobretot a causa de les seves condicions climàtiques, com ara l’Antàrtida, o, fins i tot a llarg termini, la Lluna o el planeta Mart. D’altres proposen la creació de grans ciutats flotants en aigües internacionals del Pacífic, del mar Carib o de qualsevol altre superfície amb facilitats per a allotjar aquest tipus d’estructures. Si bé la llei no autoritza la independència de cap vaixell que navegui sota bandera de conveniència, molts d’aquests grups no han deixat pas d’optar per un projecte que situaria una gran ciutat en un vaixell gegant. No resulta fàcil disposar de cap mena d’influència per aconseguir els seus objectius, de manera que aquestes associacions formen grups utòpics que sovint es barregen confusament amb moviments ecologistes o idealistes per aconseguir un món millor.

Orientant-nos cap al vessant ecologista i llibertari trobaríem exemples com Amazònia (www.almazonia.com), un espai que cerca una nova filosofia natural per entendre les relacions humanes; el Projecte Greenia (www.greenia.tk/); la Free Nation Foundation (http://www.freenation.org/) o el Build Freedom Com (http://www.buildfreedom.com/).

Els grups que plantegen la futura colonització dels territoris antàrtics són les Crown Colonies de l’Antàrtida (www.angelfire.com/scifi/mta/introms.html) o el Gran Ducat d’Antàrtida de l’Oest (http://www.westarctica.com/). Si ens traslladem a projectes que planegin establir colònies humanes a la Lluna o a Micronacions i

184Treballs de la SCG, 64, 2007

Hèctor Martín Español

Mart: l’Artemis Project (http://www.asi.org/) o, si parlem de la residència en grans vaixells o ciutats damunt plataformes artificials marines, la idea és patrimoni exclusiu de grups com ara Freedomship (el vaixell de la llibertat) (www.freedomship.com), ResidensSea (http://www.residenssea.com/) o l’estat del Mar (http://expage.com/seastategovernment). D’altra banda també existeixen algunes micronacions amb projectes tan curiosos com ara el de situar un nou Estat a Àfrica que aculli tots aquells nord-americans negres que desitgin retornar a la terra d’on van ser deportats els seus avantpassats a causa de l’esclavitud: International African American Caucus (IAAC) (www.africanamericansovereignty.com/index.html).

Fraus: Micronacions especialment dissenyades amb finalitats fraudulentes i per obra, generalment, de delinqüents i estafadors amb molta imaginació. Se n’han donat molts casos en l’actualitat, però no hem d’oblidar que el frau ha estat un dels aspectes clau de les primeres micronacions de l’edat moderna. No cal dir que el fenomen de les micronacions també ha estat font de certes irregularitats i fraus a través d’Internet, a banda d’una certa difusió de propaganda radical tant d’extrema esquerra com d’extrema dreta, que pot ferir els sentiments de moltes persones. Inspiracions de clara identificació amb el model soviètic de l’antiga URSS trobem exemples com el de la Unió de Soviètiques Socialistes Repúbliques (USSR) (http://lenin.ussr.com/) o la República Lliure de Laputa (http://laputa.de/).

D’altra banda, la influència nacionalsocialista plana perillosament damunt els continguts de la Neue Slowenische Kunst (http://www.ljudmila.org/nsk/) (Nou Art Eslovè, en alemany), una espècie d’agrupació d’artistes que inclouen entre les seves obres una clara simbologia d’arrels nazis –a banda de protagonitzar casos d’atacs neofeixistes a les actuals Eslovènia i Croàcia.

Els curiosos fraus i estafes que s’han comès aprofitant aquest corrent micronacionalista han seguit models com el d’Enen Kio (www.enenkio.org/), el Principat de Nova Utopia (www.new-utopia.com/), el Regne Unit d’Atlantis (www.ukacrown.com/) o l’Estat de Melchizedek (www.melchizedek.com/). La majoria d’estafes fan referència a la falsificació i venta il·legal de documentació i passaports que, de fet, ni són reconeguts internacionalment ni tenen cap valor diplomàtic.

Segurament el cas més antic i espectacular de la història de les micronacions fou dut a terme l’any 1822 per Gregor McGregor, un aventurer escocès que, tot inventant-se un territori idíl·lic segons ell sota la seva sobirania, anomenat Poyais (http://en.wikipedia.org/wiki/Poyais), situat, més o menys, a l’actual Hondures, va enganyar l’alta societat de Londres prometent terres i privilegis als colons que anessin a establir-se amb ell a Poyais. Molts colons britànics mossegarenl’ham i posaren en mans d’en McGregor tots els diners que aquest els demanà. Quan arribaren al que teòricament era Poyais es trobaren amb un panorama de terres ermes i insalubres. Molts van morir de malaltia i, finalment, els pocs que quedaven foren traslladats al que ara és Belize. Mentrestant,

McGregor fugí de la justícia i s’establí còmodament a Veneçuela, on va viure com un home ric la resta dels seus dies.

El cas de Melchizedek (1986) és un cúmul d’estafes i conflictes burocràtics localitzats al sud-est asiàtic, on Evan David Pedley (el fundador del grup) va començar per reclamar la sobirania eclesiàstica d’algunes illes deshabitades del Pacífic i d’un sector força gran de l’Antàrtida. El grup pretenia ser una barreja religiosa de cristianisme, islam i judaisme, però cap estat oficial no en va reconèixer les aspiracions. Ja se’l relacionà amb l’intent de sedició violenta de l’illa de Rotuma (a les Illes Fidji), a la Polinèsia. Només l’any 1993 sorgiren problemes diplomàtics amb alguns països africans coneguts per llur corrupció que, aparentment, havien reconegut l’Estat de Melchidezek (Burkina Faso i la República Centreafricana). Tanmateix, des de les Illes Marshall (on Pedley pretenia tenir nombroses illes de la seva propietat) respongueren desmentint aquestes pretensions amb tota rotunditat. Gairebé 300 clients van ser estafats arreu del món a causa dels títols universitaris, contractes de treball, passaports, facilitats bancàries i càrrecs diplomàtics que havien adquirit mitjançant diverses entitats bancàries rere les quals s’amagava Melchizedek. Els integrants del grup són majoritàriament estafadors que han passat, tant a Austràlia com als EUA, alguns anys a la presó. Es caracteritzen per formar una espècie de grup religiós (una secta) dedicat a les tasques socials quan, en realitat, estafaren prop d’un milió de dòlars americans amb l’exempció d’impostos (1997-1999). Tant David Evan Pedley com el seu fill Ben David han estat detinguts i engarjolats nombroses vegades a banda i banda de la frontera californiana entre Mèxic i els EUA. Tot i la presumpta –i estranya– defunció de David Pedley a Mèxic (es creu que en realitat va fugir de la justícia), el seu fill segueix protagonitzant actualment diverses activitats delictives.

Nova Utopia, amb seu a Oklahoma, va vendre llicències bancàries i bons falsos per a promoure la construcció d’una illa artificial entre Hondures i Cuba, projecte que, finalment, mai no es va fer realitat.

El Regne d’EnenKio fou denunciat, igualment, per la compra-venda de passaports i documentació acreditada diplomàticament tant per les Illes Marshall com pels EUA.

El cas més recent fou el del Regne Unit d’Atlantis, suposadament situat al Pacífic Sud, prop d’Austràlia, i que seguint la iniciativa del seu cap d’estat, el xeic Yakub Al-Sheikh Ibrahim, falsificava moneda i oferia prèstecs milionaris amb elevats interessos.

Sealand, que veurem en l’apartat de reclamacions històriques, també fou notícia l’any 1999 a causa d’una estafa descoberta per la Guàrdia Civil espanyola. El cas es va acabar tancant a mitjans del 2000. Una agrupació que actuava en nom del Principat de Sealand tenia oberta una ambaixada a Madrid on més de 60 persones es dedicaven a falsificar, prèvia venda per Internet, tot un seguit de passaports a nom del Principat. Se’n repartiren a molts països, especialment d’Àsia (Xina i Corea) i de l’Est d’Europa, per un valor aproximat de 6.000 dòlars. El cap de tota la trama era Francisco Ruiz Trujillo, suposat ambai-

186Treballs de la SCG, 64, 2007

Hèctor Martín Español

xador de Sealand a Espanya, que havia aprofitat les seves atribucions per a fundar diverses empreses relacionades amb l’especulació immobiliària a Sealand, amb un campus universitari, sistemes de transport públic, edificis oficials... tot plegat en una plataforma artificial que té, si fa no fa, 550 m2 sobre el Canal de la Mànega. Els objectius d’aquest grup criminal que posseïa uns 1.800 cotxes amb falsa matrícula diplomàtica eren efectuar una compra-venda d’armes a Rússia involucrant-hi, pel cap baix, 50 carros de combat M55, 10 avions de combat MIG-23, 8 helicòpters MI24/M, 3 avions Antonov 32, 15 unitats d’artilleria pesada D-30, 5.000 bombes, 20 míssils antitanc i 5.000 unitats de munició Katiuska. Tot això anava destinat a la revenda al Sudan, on esperaven treure-hi més dels 60 milions de dòlars de benefici. Val a dir que el mateix Francisco Trujillo era a punt d’assolir un enorme préstec bancari per a adquirir 2 Boeing i iniciar la seva pròpia companyia de vol.13

Singularitats històriques: Micronacions que reivindiquen una presència física al món real partint d’unes curioses reivindicacions sobiranistes basades sobretot en buits legals o incoherències històriques que normalment podrien legitimar llur existència en organismes internacionals com l’ONU o la UE, per posar només dos exemples. Plantegen seriosament les seves reivindicacions sobiranistes i aporten reclamacions basades en anomalies i llacunes legals de tipus històric sobre les fronteres o límits dels països on suposadament s’inclouen. No tenen gaire transcendència als mitjans de comunicació, però val a dir que últimament han fet servir els seus casos com a autèntica eina d’atracció turística. És el cas del petit poble de Seborga (Itàlia)14 o de l’anomenada República de Saugeais (a França), l’illa italiana de Tavolara (a Sardenya), el Principat australià de Hutt River Province o l’autoproclamat Principat de Sealand (al canal de la Mànega, prop de les costes del Regne Unit).

A banda de ser producte de la iniciativa personal (o col·lectiva) d’una sèrie de líders mediàtics, les micronacions amb expectatives reals (i territori més o menys físic) es redueixen a alguns pocs casos, normalment a indrets força reduïts (un/s poble/s, una illa) o bé a un espai artificial de jurisdicció discutible (una plataforma ancorada al mar).15

13.Sealand ha estat objecte de nombrosos titulars a la premsa els darrers anys. El festival Sónar celebrat a Barcelona l’any 2004 va comptar amb la I Exposició Universal de Micronacions, i Sealand hi va enviar representació. La Vanguardia ha publicat articles en referència a Sealand que podem trobar als exemplars del divendres 14 d’abril de 2000, dissabte 27 de maig de 2000 i dimecres 16 de juny de 2004. A ElPeriódico de Catalunya es va dedicar un article a l’escàndol de Sealand a l’exemplar de dimecres, 12 d’abril del 2000.

14. Seborga ha estat recentment notícia per la disputa dinàstica entre el príncep que escolliren els veïns, Giorgio Carbone, i una descendent de la família Hohenstaufen, la princesa Yasmin von Hohenstaufen, que l’any 2006 va negar la legitimitat de l’exjardiner municipal a ocupar la titularitat de la micronació i va anunciar que tenia previst cedir el principat a l’Estat italià. L’article publicat al rotatiu italià Il Corriere della Sera el dilluns 12 de juny de 2006 és molt il·lustratiu. Al diari espanyol El Mundo es publicà un interessant article sobre la localitat italiana el 20 d’agost del 1995 (Bienvenidos al Principado de Seborga).

Ara per ara la micronació més extensa i amb més súbdits d’aquestes característiques és el Principat de Hutt River Province (http://www.principalityhutt-river.com/), situat a l’oest d’Austràlia, al poble de Geraldton, que es va “independitzar” el 21 d’abril del 1970 quan el granger Leonard George Casley i una sèrie de col·laboradors van decidir ajuntar les seves propietats i secessionar-se d’Austràlia aprofitant una disputa que mantenien amb el Govern a causa d’uns impostos. Té 75 km2 (pensem que Liechtenstein en té 60, Mònaco en té 1,95, San Marino 61,2 i el Vaticà 0,44 ), 20 residents permanents i 13.000 passaports atorgats a ciutadans de tot el món que, de fet, han estat utilitzats més d’un cop per a travessar fronteres. Exporta flors, productes agrícoles, segells i moneda, i viu bàsicament del turisme. Res no faria pensar que no es tracta d’un microestat més. Fins i tot té una policia pròpia i honorífica, dedicada més que res a aparèixer en actes oficials on participa el príncep Leonard. Segons la llei britànica (la Treason Act de 1495), Hutt River podia separar-se de la Commonwealth d’Austràlia però mantenint la fidelitat cap a la reina d’Anglaterra. Leonard Casley s’erigí en representant de la sobirana britànica amb el títol de Príncep alhora que el Govern d’Austràlia no veia l’afer com una amenaça seriosa: encara ara ho veu com un negoci privat que duu el nom de Principat de Hutt River Province a l’estil d’una atracció turística. Tot i així, la relació entre Austràlia i el Principat de Hutt River Province no deixa de ser molt curiosa: les cartes franquejades amb segells australians arriben perfectament a Hutt River com a qualsevol altre poble del país, i les que duen segells del Principat han pogut sortir en alguns casos a molts països estrangers. Tampoc no hi ha conflictes en matèria d’impostos, ja que Hutt River no els paga, en qüestió d’infraestructures, ja que Hutt River construeix sense demanar permís a les autoritats australianes, en temes fiscals i de negocis, ja que moltes empreses han començat a interessar-se per Hutt River perquè si s’hi registren no paguen impostos, en qüestió de matriculació de vehicles, perquè el Principat té les seves pròpies matrícules, o en matèria postal i numismàtica. Sembla que el govern australià procura evitar qualsevol topada legal en qüestió de sobirania, i per això manté aquesta postura d’indiferència. El príncep Leonard fins i tot és bastant conegut a Austràlia, on és vist com un excèntric que ha estat capaç de plantar cara al govern durant moltes dècades. Al Museu Nacional d’Austràlia, a Canberra, fins i tot hi té una secció en l’exposició permanent dedicada. 16

15.Resulta interessant observar que la dimensió d’aquestes micronacions sigui tan reduïda. S’ha arribat a parlar fins i tot de la geografia de l’estafa o de la geografia de Liliput. Arran d’això es va publicar Em Busca de Lilliput “Uma visao general e curiosa dos menores países do mundo”de Luiz J. Ginter. Litteris Editora, Ltd. Rio de Janeiro, 1997.

16.Hutt River Province ha estat un cas de micronació que ja disposa de diverses obres de referència especialitzades. D’una banda tenim la biografia del príncep Leonrad Casley (The Man, de R.C. Hyslop, Hutt River Province editions) i de l’altra l’article que es va publicar a Le Monde sobre el cas d’aquesta petita micronació australiana, article que és un dels primers publicats sobre el tema a la premsa francesa (Auroyaume de Hutt River; de Frédéric Therin, article a Le Monde el 26 desembre de 2003).

188Treballs

Són prou interessants els casos del petit poble italià de Seborga, l’illa sarda de Tavolara o la comarca del Saugeais (situada a la frontera entre França i Suïssa).

El poble de Seborga (http://www.seborga.homeip.net/), de 14 km2 i uns 400 habitants (situat a la regió italiana de la Ligúria), reclama la independència d’Itàlia al·legant que mai no ha format part ni d’Itàlia ni de l’antic regne del Piemont, i això tenint en compte que és un principat que data del 951 dC i no ha quedat cap prova documental que el vinculi a l’antica Casa de Savoia o bé a l’Acta d’Unificació d’Itàlia del 1861.

Aquest és un fet que teòricament li garantiria la capacitat de decidir el seu futur. Això mateix succeí el 20 d’agost de l’any 1995 quan els veïns de Seborga van celebrar un referèndum d’autodeterminació particular i aprovaren la independència per una majoria gairebé absoluta entre els 362 electors del municipi (a més, van escollir la monarquia electiva com a forma de govern i una nova constitució, tot elevant a la categoria de príncep l’exjardiner municipal i principal promotor de la iniciativa sobiranista, Giorgio Carbone, que va adoptar el nom de Giorgio I. Entre d’altres coses, Seborga ha enviat documentació a Estrasburg i a l’Haia per tal d’obtenir el reconeixement de la UE, ha delegat ambaixadors a alguns països europeus i fins i tot ha creat la seva pròpia unitat monetària (el luigino, que equival a 6 dòlars americans) i els seus segells, que es venen i s’accepten a qualsevol comerç del poble. Sense dubte també hi deu haver influït la seva proximitat a Mònaco, que ha suggerit la idea d’aixecar algun casino o alguns bancs per convertir Seborga en un nou Montecarlo sense cap obligació fiscal. Ara per ara, però, el país viu sobretot de dos recursos com els que aprofiten la resta de pobles de la Ligúria: l’exportació de flors i el turisme (l’orde militar dels cavallers de Seborga és segurament un dels atractius del poble: http://www.gov.principato-di-seborga.org/).

Un cas molt similar és el de l’illa de Tavolara (http://en.wikipedia.org/wiki/ Tavolara), davant la costa est de l’illa de Sardenya. L’illa amb prou feines té 2 km2 i és un dels regnes més petits del món. De fet s’ha al·legat en favor de la independencia que l’any 1833 el rei Carles Albert de Sardenya reconegué amb una certa oficialitat en Giuseppe Bertoleoni com a rei de Tavolara. La familia Bertoleoni va asumir aquest nomenament i l’ha mantingut al llarg dels anys. A més, alguns documents del 1767 afirmen que Tavolara no va formar mai part del regne de Sardenya. Actualment el rei de Tavolara és Carles II, un ciutadà italià anomenat Tonino Bertoleoni que té obert un restaurant a l’illa (on, de fet, hi resideixen molt poques persones).

La comarca francesa del Saugeais (http://www.otcm25.org/republique_du_ saugeais.htm) està situada a la vall de Doubs, propera a Suïssa i a Itàlia, i té la capital a Montbenoît (amb una superfície d’uns 125 km2). Organitzada com un conjunt d’onze ajuntaments, està presidida en l’actualitat per la presidenta Georgette Bertin-Pourchet, descendent del primer president de la república, Georges Pourchet (1901-1968), qui es va basar en els antecedents històrics de la regió per estructurar, des del punt de vista folklòric, l’anomenada République libre du Saugeais. Sembla ser que també hi va influir molt una disputa o una

juguesca que el mateix Georges va fer amb el prefecte de Doubs. Això permet que Saugeais ja hagi creat Tele Saugeais (1978), hagi organitzat una competició esportiva batejada com les 24 hores de Montbenoît (barreja de biatló i triatló) o fins i tot hagi enviat una atleta als Jocs Olímpics (Florence Baverel-Robert) que, tanmateix, va entrar dins l’equip francès.

La història del Principat de Sealand (http://www.sealandgov.org/) és de les més rocambolesques. Ubicat en una antiga plataforma militar anglesa del Canal de la Mànega destinada a protegir el Regne Unit dels atacs alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la família Bates la va reaprofitar l’any 1967 com a seu d’un suposat estat que es legitimava perquè la plataforma quedava fora de les aigües territorials britàniques. Ja amb anterioritat Sealand havia estat la base d’emissions de ràdios pirates que així evitaven el pagament d’impostos amb emissions fora del territori britànic. Amb 550 m2 i menys de 5 residents permanents, la plataforma només és accessible a través del mar o bé amb helicòpter. Situada a 10 quilòmetres de la costa de Suffolk, en Roy Bates (un conegut presentador de ràdios pirates) la va ocupar el 2 de setembre del 1967 amparant-se sota el dret internacional i reclamant com a aigües territorials unes 12 milles nàutiques al voltant de la plataforma. A partir d’aquí el Principat de Sealand va adoptar un himne (EMareLibertas, del compositor anglès Basil Simonenko), una bandera i un escut, va fabricar segells i moneda.

En tota la seva història, Sealand ha vist com un dels subordinats de Bates organitzava un cop d’estat l’any 1978, que va acabar amb la reconquesta del país per part del príncep amb un helicòpter d’assalt, o bé l’atac a un vaixell militar britànic el 1968 que va acabar amb el fill de Roy Bates al jutjat (qui sembla ser que intentava desallotjar la plataforma o bé volia canviar de lloc una boia). A més d’existir un govern de Sealand (http://www.principality-of-sealand-org/) a l’exili (format pels dissidents alemanys encapçalats pel ministre rebel Seiger), la gran quantitat de passaports falsos que anaven a nom de Sealand, distribuïts sobretot als països de l’Europa de l’est, va fer que, l’any 1997, els Bates anul·lessin tots els passaports de Sealand (legals o il·legals) per a evitar més problemes amb la justícia (es van trobar passaports de Sealand a nom d’alguns implicats en la trama de l’assassinat del dissenyador italià Gianni Versace a Miami). A més a més, s’havien fabricat segells i monedes oficials (el dòlar de Sealand, que té paritat amb el dòlar dels EUA) tant per part del govern legítim com del que es trobava a l’exili. D’altra banda, es va crear una selecció nacional de futbol per a participar a la Copa Mundial VIVA, de la RTNC, que forma part del NF-Board. La darrera notícia que es feia pública cap al gener de 2007 era que la immobiliària espanyola InmoNaranja oferia la possibilitat d’adquirir Sealand –un traspàs, pròpiament dit– a canvi de 750 milions d’euros. El príncep Michael, hereu del seu pare Roy des del 1999, es volia desfer del petit estat semprei quan el traspàs fos acordat sota certes condicions, incloent-hi un projecte de viabilitat, que haurien d’ésser ratificades pel senat de Sealand. La sorpresa va sorgir quan va començar a córrer el rumor que un possible interessat en aquest traspàs seria l’empresa de ràdios pirates per Internet

190Treballs de la SCG, 64, 2007 Hèctor Martín Español

The Pirate Bay, d’origen suec. Un tribunal del Regne Unit tornà a advertir, un cop més, que emprendrien accions legals contra qualsevol activitat fraudulenta que afectés el seu territori. De fet, ja l’any 1968 el Regne Unit va incorporar Sealand a les seves aigües territorials, i entre 1990-1991 es va presentar davant una Cort Administrativa dels EUA l’evidència de la il·legalitat de Sealand (la familia Bates no va recórrer el cas). Sealand, tot i així, continua essent un problema legal per al govern britànic; el 6 de desembre del 2005, per exemple, el diari anglès The Times va publicar una nota que, sense donar més detalls, afirmava que finalment el govern britànic cedia davant el fet que Sealand “està fora del territori britànic (...) i no forma part del Regne Unit”.17

Conclusió

Com hem pogut veure al llarg d’aquest text sobre el micronacionalisme i les micronacions, les noves tecnologies han contribuït a disparar un fenomen prou interessant que, un cop més, amplia les fronteres geogràfiques a través de la xarxa d’Internet. Es tracta, per tant, d’un món en constant evolució.

Val a dir que algunes micronacions han arribat a extrems tan curiosos com els d’inventar-se un idioma propi (basant-se en capricioses barreges de llengües mortes i llengües vives d’arreu del món i de tota la història), uns costums folklòrics identitaris (festes nacionals, himnes i cançons, esports, balls i cerimònies) que sorgeixen de la lliure imaginació dels integrants, o últimament el que anomenaríem una o diverses coalicions internacional (la intermicronacional) per agr upar la representativitat de cadascuna d’aquestes micronacions arreu del món (una dada anecdòtica és la que inclou uns Jocs Olímpics Microinternacionals). La celebració del torneig Eifa World Cup 2004-2005, l’amfitrió del qual va ser el Regne de Babkha, va reunir un total de 29 micronacions (mncentre.net/eifa/rules). Fins i tot s’han arribat a crear micronacions destinades únicament a participar en aquestes trobades i que desapareixen quan acaben les competicions. La Federació de Futbol Micronacional (http:// mnn.mncentre.net/site/index.php?page=organisations) ha estat estructurant darrerament la celebració d’aquestes competicions per tal de fixar un estàndard esportiu de cara a futures trobades.

Si bé la majoria de micronacions de la xarxa no són mai reconegudes per estats oficials, sí que acostumen a trobar l’alternativa d’un reconeixement virtual entre elles mateixes: formant part de lligues o aliances geoestratègiques virtuals, d’organitzacions mundials o de projectes comuns en defensa d’uns determinats valors humanitaris. És el que ja s’ha arribat a anomenar força encertadament el Cinquè Món i el Sisè Món.

17.Articles interessants sobre el cas de Sealand són Les corsaires du Net, reportatge de Florent Latrive al diari francès Libération el 6 de juny de 2000, i Sealand: une île digne de James Bond; reportatge d’Ema Nymton).

Realment sobta la gran quantitat de micronacions que hi ha actualment a la xarxa, alhora que sobta la seva imparable aparició o desaparició. Orientar-se en l’immens món micronacional no és gens fàcil, encara que paradoxalment no cal gaire esforç per a desplaçar-se d’una micronació a una altra perquè, intencionadament, totes mantenen un apartat de links intermicronacionals on recomanen, segons llurs relacions diplomàtiques actuals, la visita a països aliats o bé de reconeixement mutu. Resulta innovadora aquesta forma de viatjar per la xarxa sense moure’s de la cadira, i aquest és un al·licient més per als interessats. Ara per ara, però, aquestes relacions no han estat mai font de conflictes massa desmesurats: cap micronació no ha declarat una guerra a les altres ni tampoc s’ha arribat a un clima d’enfrontament per acaparar internautes o difondre una determinada insubmissió ciutadana contra les autoritats polítiques d’un estat qualsevol. Val a dir que, a banda d’algunes ruptures ocasionals, el clima que impera per damunt de tots aquests contactes és una entesa força cordial, potser prou allunyada en aquest aspecte de la realitat global del nostre món polític.

Exemples d’aquestes lligues o organitzacions intermicronacionals són la Commonwealth Britànica de Micronacions (www.geocities.com/CapitolHill/ 5111/archiv e/patsilor.htm), la Fifth World Council Accreditation Agency (5WCAA) (http://register.5world.net/), la Micronational Professional Registry (MPR) (http://mpr.cyberterra.com), la Gran Commonwealth, l’Assemblea de Micronacions (AoM) a http://p208.ezboard.com/btheassemblyofmicronations36655, la Federació de Micronacions (FOM), la Micronational Monetary Union (MMU) , la Micronational http://micromaps.org/ i la Unió Internacional de Micronacions (IUMN), la Unió de Micronacions de Nordamèrica, la Lliga de Micronacions http://lom_site.tripod.com/, la Micronational Profesional Registr y (MPR) o la United Chatham Park Micronations.

Adreces d’interès

http://www.geocities.com/nuevasuevia/Enlaces.html http://members.lycos.co.uk/sirian/mnet_000006.html http://www.larevista.com.mx/ed605/opi3.htm http://www.angelfire.com http://members.tripod.com/rittergeist/ http://www.iberkshires.com/story.php?story_id=16658 http://www.wired.com/wired/archive/8.03/kingdoms.html http://www.dailytelegraph.com.au/ http://www.telegraph.co.uk/ http://www.sunderland.ac.uk/caffairs/204oct10.htm http://www.andrewkreps.com/currentPressRelease.html http://www.sunderland.ac.uk/caffairs/204oct10.htm http://www.usns.info/ http://www.numismondo.com/

La congestió viària i la mobilitat sostenible

Màrius Navazo mariusnavazo@gmail.com

Resum

El paradigma de la sostenibilitat, introduït recentment al marc legal català (Llei d’urbanisme 1/2005, Llei de la mobilitat 9/2003), obliga a redefinir objectius i metodologies en la planificació territorial, en general, i en la planificació dela mobilitat, en particular.En aquest sentit, l’article pretén aportar elements per tal d’abordar el fenomen de la congestió viària sota aquest nou prisma, justificant la necessitat de frenar la construcció de nova xarxa viària i posant l’èmfasi en la gestió de la demanda i en estratègies que minimitzin la inducció de nou trànsit de vehicles privats.

Paraules clau: congestió, mobilitat, sostenibilitat, inducció, gestió demanda.

Resumen

La congestión viaria i la movilidad sostenible

El paradigma de la sostenibilidad, introducido recientemente en el marco legal catalán (Ley de urbanismo 1/2005, Ley de la movilidad 9/2003), obliga a redefinir objetivos y metodologías en la planificación territorial, en general, y en la planificación de la movilidad, en particular. En este sentido, el artículo pretende aportar elementos para abordar el fenómeno de la congestión vial bajo este nuevo prisma, justificando la necesidad de frenar la constr ucción de nuevared vial y poniendo el énfasis en la gestión de la deman-

da y en estrategias que minimicen la inducción de nuevo tráfico de vehículos privados.

Palabras clave: congestión, movilidad, sostenibilidad, inducción, gestión demanda.

Abstract

Traffic congestion and sustainable mobility

The sustainable paradigm, introduced recently into the legal Catalan system (Law of urban planning 1/2005, Law of mobility 9/2003), forces to redefine objectives and methodologies in territorial planning and more also in mobility planning. In this sense this paper brings new elements in order to face the road congestion phenomenon. We justify the need to stop the expansion of new road networks and support the management of the demand fostering strategies that diminish the stimulation of more traffic of private vehicles.

Keywords: congestion, mobility, sustainability, stimulation, demand management.

1. La congestió viària, problema o solució?

Com sovint succeeix amb els nous conceptes, la mobilitat sostenible és un concepte ja desgastat i buidat de contingut, atès que qualsevol actuació o planificació de la mobilitat pot emparar-se sota aquesta etiqueta. Certament, en nom de la sostenibilitat, s’escolten discursos totalment dispars i fins contradictoris.

En concret, en relació a la congestió viària, sovint es pot sentir que són necessàries noves carreteres per descongestionar la xarxa existent i, així, aconseguir una major fluïdesa del trànsit que comporti un descens de les emissions de contaminants. Ara bé, altres veus exposen tot el contrari, afirmant que no pot acceptar-se seguir invertint en la xarxa viària atès que resulta difícil de compatibilitzar amb l’acceptació generalitzada dels majors costos socials i ambientals del cotxe respecte altres mitjans de transport. Actualment tota política de mobilitat ha de contemplar i tenir com a objectiu principal l’assoliment de tres aspectes fonamentals, presents tots ells en el marc legal del nostre país: l’acompliment del Protocol de Kioto, la protecció de la salut en termes de contaminació atmosfèrica i acústica i, per últim, la garantia del dret a l’accessibilitat a totes les persones. Per tant, el repte que planteja la planificació de la mobilitat és definir les mesures per aconseguir aquests objectius, en consonància amb la millora de la competitivitat econòmica del

país, augment del confort i seguretat dels desplaçaments, millora de l’accessibilitat als pols d’activitat, etc.

Davant dels objectius esmentats, segurament existirà un ampli consens a l’hora d’afirmar que només un model de mobilitat basat en els transports col·lectius i els transports no motoritzats pot assegurar-ne el seu acompliment. Si és així, aleshores també s’estarà d’acord en la necessitat d’un canvi modal en les pautes de mobilitat del nostre país, on el pes del cotxe i el transport de mercaderies per carretera és força significatiu. Ara bé, segurament, davant l’interrogant sobre com assolir l’esmentat canvi modal s’iniciarà la divergència d’opinions.

Des de diferents sectors està estesament acceptat que el camí vers el canvi modal passa necessàriament per estratègies push&pull. Després de moltes experiències realitzades arreu d’Europa on s’han potenciat i promogut els transports més sostenibles (estràtègies pull, d’atracció d’usuaris), s’ha conclòs (UITP, 2004, p. 4) que aquest foment no condueix a un model on el cotxe tingui un pes menor si no s’actua paral·lelament per tal d’aconseguir reduir l’ús del cotxe (estratègies push, d’expulsió d’usuaris). En aquest sentit, doncs, prenen especial interès actuacions que, a la vegada que milloren els transports més sostenibles, redueixen l’espai destinat al vehicle privat (introducció del tramvia, implantació de carrils bus o carrils bici, carrers per a vianants, etc.), així com polítiques de control de l’ús del cotxe com la regulació de l’aparcament.

Ara bé, més enllà de les actuacions que es puguin implementar, cal tenir ben present un element que condiciona en gran manera l’elecció individual de les persones (o millor dit, d’aquells qui poden conduir): la congestió viària. Certament, existeix un ampli acord en el fet que els transports col·lectius són una veritable alternativa al cotxe allà on existeix un entorn de congestió viària, gràcies a l’elevada demanda que apareix sobre els primers (Vergés, 2002, p. 22).

En definitiva, doncs, acceptar l’afirmació anterior significa reconèixer que la congestió viària no només expulsa usuaris del vehicle privat, sinó que al seu torn converteix els transports col·lectius en rendibles i competitius.

Així, doncs, és la congestió viària vertaderament un problema? És evident que ningú no desitja trobar-se enmig d’un embús circulatori, però, pot solucionar-se la congestió viària? Si no fos així, aleshores és responsabilitat del planificador deixar de preocupar-se per la seva eliminació per tal de començar a entendre la congestió viària com una aliada en l’assoliment dels reptes actuals de la mobilitat.

2. Eradicar la congestió viària?

Durant les darreres dècades del segle XX,i encara en l’actualitat, s’ha pensat que la solució per fer desaparèixer la congestió consistia en ampliar la capacitat de la xarxa viària amb nous carrils o noves vies. Ara bé, l’estudi empíric d’allò observat a les principals àrees metropolitanes nord-americanes evidenLa congestió viària

cia que l’ampliació de la capacitat viària no ha demostrat ser la solució en cap cas (TTI, 2005).

El fet que s’observés repetidament que la construcció de noves vies és seguit a mig termini per l’esgotament de la nova capacitat oferta va comportar que el departament de transports britànic portés a terme una investigació sobre aquest aspecte. El comitè SACTRA (Standing Advisory Committee for Trunk Road Assessment), encarregat de la investigació, conclogué que la construcció de noves vies indueix o genera un trànsit addicional, el qual és responsable del ràpid esgotament de la nova capacitat oferta (SACTRA, 1994).

Des d’aleshores, la generació i inducció de nou trànsit són conceptes que han estat força estudiats i desenvolupats, tant per la pròpia administració anglesa com per molts altres organismes i investigadors d’arreu. En concret, l’administració anglesa va publicar l’any 2006 una guia (d’obligat compliment a partir del juny de 2007) on exposa la necessitat que els models de simulació del trànsit tinguin en compte la variació de la demanda que comporta la construcció de noves infraestructures (Department for Transport,2006).

En d’altres paraules, això implica que des de juny de 2007 els projectes de millora o ampliació de la xarxa viària anglesa no poden anar acompanyats d’estudis de mobilitat que suposin una demanda fixa on el trànsit futur serà igual que l’existent en l’actualitat (amb una taxa d’increment tendencial). Diferentment, els estudis de mobilitat han de valorar la magnitud de l’afectació de les millores en la demanda, considerant que aquesta es comporta de forma variable segons l’oferta projectada.

En concret, la guia publicada exposa que les millores viàries poden comportar els següents canvis en les pautes de mobilitat:

1.Modificació d’itineraris

2.Desplaçaments a noves destinacions

3.Canvi modal en favor del vehicle privat

4.Canvi de viatjar com a ocupant a viatjar com a conductor

5.Generació de nous desplaçaments

6.Increment de la freqüència de desplaçaments

7.Canvi dels horaris de desplaçament per aprofitar les millores

8.Canvis dels usos del sòl a llarg termini

El sumatori de tots aquests canvis es coneix com el trànsit generat, és a dir, el trànsit addicional que circularà per la via una vegada implementades les millores. Ara bé, cal diferenciar entre aquells canvis que comporten modificacions de comportaments dels conductors preexistents (itinerari, hora), d’aquells canvis que fan referència a la creació de nous desplaçaments en cotxe no existents abans de l’execució de les millores. Aquest segon tipus es coneix com a trànsit induït i constitueix bona part del trànsit generat.

Atès que el trànsit induït absorbeix part de la nova capacitat oferta, ha resultat interessant estimar la magnitud d’aquest fenomen. Enaquest sentit, són di-

versos els estudis realitzats i diferents les conclusions a les quals s’arriba. Ara bé, en tots els casos s’afirma que la proporció de nova capacitat absorbida pel trànsit induït se situa entorn del 50-100% (Victoria Transport Policy Institute (a), 2007)

Taula 1

Comparativa d’estudis sobre el percentatge de nova capacitat absorbida pel trànsit induït

Autor de l’estudi

termini Llarg termini (més de 3 anys)

et al.

Font: Victoria Transport Policy Institute (a), 2007.

En base a l’afirmació del comitè SACTRA respecte la inducció significativa de nou trànsit generat per les ampliacions de capacitat de la xarxa viària, el govern britànic encarregà un nou estudi l’any 1998: Traffic impact of highway capacity reductions: assessment of the evidence (Cairns, Hass-Klau, Goodwin, 1998). Aquest estudi pretenia observar si, per simetria, cal esperar que una reducció de capacitat de la xarxa condueixi a una supressió de trànsit, de manera que els impactes de les reduccions de capacitat en el trànsit siguin menys severs d’allò esperable en un primer moment.

L’estudi es realitzà en base a 50 exemples d’arreu del món on la reducció de capacitat per a vehicles privats es realitzà en favor dels transports col·lectius, vianants o bicicletes. Sense entrar aquí en detalls, l’estudi conclou que en pràcticament tots els casos s’observa una davallada del trànsit que circula pel conjunt de l’àrea que es considera afectada per la reducció de la capacitat. I encara més important: no s’identifica cap exemple on la reducció de l’espai per als cotxes hagi comportat a llarg termini un caos de trànsit o un embús perpetu. En concret, allò que generalment succeeix és que es manté el mateix nivell de congestió, encara que amb una capacitat de la xarxa i uns volums de trànsit inferiors. En definitiva, doncs, s’observa com les persones adquireixen diferents estratègies de desplaçament depenent de l’oferta de mitjans de transport a l’abast, observant-se que una major oferta viària provoca l’aparició de nou trànsit (inducció) i una reducció de capacitat en provoca una desaparició (inhibició).

En conclusió, en entorns d’elevada demanda de mobilitat, pot afirmar-se que independentment del nivell d’oferta viària, els nivells de servei –és a dir, l’ús de la infraestructura– són sempre semblants: proclius a la congestió.

Segurament, això és així perquè tenim un gran nombre de conductors que no utilitzen el cotxe quotidianament –així com també un gran nombre latent de possibles compradors de cotxes– i que davant d’una hipotètica ampliació de la capacitat viària esdevindrien fàcilment nous usuaris del vehicle privat. Per tant, si es reconeix la congestió com el punt d’equilibri al qual tendeix la xarxa viària (sobretot en entorns metropolitans) aleshores cal aprendre a utilitzar la congestió de manera interessada per planificar el conjunt de la mobilitat.

En d’altres paraules, assumir allò exposat als paràgrafs anteriors comporta que la planificació de les infrastructures no ha de respondre prioritariament a satisfer els escenaris futurs de demanda, construïts quasi tendencialment a partir de les pautes observades avui; la planificació de les infraestructures ha de respondre al model de mobilitat que es vol assolir. Aquesta afirmació no significa que la demanda s’hagi d’obviar –atès que mostra els dèficits més importants i les prioritats d’actuació– sinó que pretén posar de manifest la jerarquia de criteris: si no s’anteposa el model de mobilitat a la demanda, s’obté com a resultat que la demanda, a través de determinar les infrastructures a construir, acaba per determinar el model de mobilitat i, conseqüentment, el model territorial de país.

Així, doncs, esdevé necessari que la planificació s’alliberi de l’esclavatge imposat pels escenaris tendencials de la demanda, per tal d’esdevenir un agent propositiu de nous escenaris que estiguin en consonància amb els reptes presents, tot integrant models de demanda i d’oferta en els treballs a realitzar i reconeixent la seva complementarietat.

3. Reduir la congestió

Afirmar que la congestió no pot ser eradicada resulta, certament, de difícil acceptació. Ràpidament s’aixequen veus proclamant que no podem tolerar que una “societat avançada” com la nostra visqui en perpètua congestió. Ara bé, d’altra banda cal posar de manifest que aquells qui afirmen que la congestió és intolerable encara no han sabut oferir a la societat la solució per a la seva eradicació.

Mentre no apareix la solució, doncs, els esforços han de ser concentrats en com gestionar la congestió actual per tal de reduir-ne la seva magnitud. Si bé és cert que resulta més que difícil eliminar els episodis diaris de congestió, també és cert que la congestió pot ser de magnituds ben diferents i, per tant, una bona gestió de la xarxa de transports comporta graus de congestió també diferents. En d’altres paraules, el punt d’equilibri de la congestió –del qual s’ha parlat a l’apartat anterior– pot ser major o menor.

En concret, la reducció del volum de cotxes congestionats (o la disminució del punt d’equilibri de la congestió) pot aconseguir-se a través de:

a) Millorar significativament l’oferta de transport col·lectiu: la qualitat de les alternatives al cotxe tenen un efecte significatiu en el punt d’equilibri de la congestió. Si les alternatives no són competitives pocs conductors can198Treballs

viaran de mode de transport i el punt d’equilibri serà alt. Si les alternatives són atractives és més probable que els conductors canviïn de mode de transport, reduint el punt d’equilibri.

Així, quan el temps de viatge en transport col·lectiu és sensiblement inferior al temps de viatge en cotxe, una part dels conductors esdevenen usuaris dels transports col·lectius, fins que la xarxa viària assoleix un nou punt d’equilibri (és a dir, fins que la congestió declina fins a un punt d’equilibri on l’avantatge del transport col·lectiu és mínima). Tot i que el nombre de conductors que canvien de mode de transport sigui minvat, pot ser suficient per reduir els retards. La congestió viària no desapareix, però no és de la mateixa magnitud que segurament seria si no existís cap alternativa. De fet, diferents estudis han conclòs que quant més elevada és la velocitat dels transports col·lectius, també més elevada és la velocitat que s’observa a la xarxa viària paral·lela (Litman, 2006, p. 3).

b) Reduir la capacitat de vehicles de la xarxa viària: aquesta mesura pot implementar-se a través de convertir carrils convencionals en carrils bus, en la xarxa interurbana, o bé en carrils bici, eixamplament de vorera, carril bus, dins de la trama urbana. És important fixar-se que allò que es redueix és la capacitat de vehicles, però no necessàriament la capacitat de persones, atès que un carril bus té una capacitat per transportar persones molt superior a un carril convencional.

c) Gestió de la velocitat de la xarxa viària: moltes de les congestions s’originen pels canvis de velocitats que es produeixen en certs punts de la xarxa, especialment a les entrades dels nuclis urbans i a les interseccions i enllaços amb altres vies. La disminució de la velocitat dels cotxes que arriben a aquests punts s’estén en un “efecte acordió” cap a endarrera, podent afectar varis quilometres i fins arribar a congestionar-los. Sovint aquest fenomen s’agreuja pel fet que la reducció de la velocitat en els punts esmentats es combina també amb una reducció del nombre de carrils de la xarxa. Ara bé, només el canvi de velocitat en sí mateix ja significa una pertorbació significativa per a la fluïdesa del trànsit. En aquest sentit, el fet que a la xarxa viària se circuli a velocitats màximes gestionades a través de senyalització dinàmica possibilita fluxos més constants i minimitzar els efectes negatius de les aturades sobtades. Altrament, cal assenyalar que la circulació a velocitats reduïdes incrementa la capacitat de la xarxa viària, atès que la distància de seguretat entre cotxes es redueix notablement.

4. La gestió de la demanda: una eina eficient de reduït impacte territorial

Fins aquí s’ha pretès justificar la necessitat d’abandonar les polítiques expansives d’infraestr uctura viària en entorns metropolitans, la qual cosa no

200Treballs de la SCG, 64, 2007

exclou certes actuacions de millora o propostes estratègiques que sorgeixin de la reflexió del model territorial. Conseqüentment, si s’aposta perquè els increments de la mobilitat no se solucionin a través d’un augment de la capacitat viària, necessàriament la solució s’ha de conduir a través dels transports col·lectius.

En aquest sentit, en aquells àmbits on la demanda supera la capacitat de les xarxes actuals de transports, esdevé necessari augmentar la seva capacitat amb infraestructures per als transports col·lectius. Es tracta, en definitiva, de reconèixer que mentre l’actual xarxa viària cobreix a bastament el territori, les infraestructures per als transports col·lectius es limiten encara avui a un nombre reduït de corredors, essent necessària la seva extensió tant en termes de població com de superfície servida.

D’altra banda, els motius per contenir l’oferta viària van més enllà d’allò exposat fins aquí. En termes estrictament funcionals de la pròpia xarxa viària, cal tenir ben present que els nuclis urbans sempre seran colls d’ampolla en el graf de la xarxa. Essent que les persones normalment ens desplacem des d’una àrea urbanitzada fins a un altra, no podem obviar que per molt que s’ampliï la capacitat de la xarxa viària interurbana, mai podrà ser ampliada la capacitat de la trama urbana (a no ser que enderroquem els edificis). Per tant, de poc serveix córrer molt en els trams interurbans si després consumim tot el temps estalviat, o més, en els últims tres quilòmetres del nostre recorregut (Larrosa, 2003, p. 66).

Ara bé, a banda de les polítiques infraestructurals de construcció de nova oferta de transport, l’accent de les polítiques de mobilitat actuals s’ha de centrar fonamentalment en la potencialitat que ofereix la gestió de la demanda i l’optimització de les infraestructures existents.

La gestió de la demanda fa referència a diferents estratègies que modifiquen les pautes de mobilitat (com, quan i a on viatja la gent) per tal d’incrementar l’eficiència del sistema de transports i així assolir objectius que s’estableixen en la planificació de la mobilitat (Victoria Transport Policy Institute (b), 2007). Les estratègies de gestió de la demanda poden ser moltes i variades: conversió de carrils convencionals a carrils d’alta ocupació i bus, peatges amb criteris per fomentar el canvi modal, gestió de les zones d’aparcament (àrea verda, zones blaves, etc.), aplicació de fiscalització ambiental en l’impost de circulació, implantació de flotes de bicicletes comunitàries (exemple del Bicing a Barcelona), creació de zones de pacificació del trànsit, gestió dinàmica dels límits de velocitat màxima a la xarxa viària, gestió de la distribució urbana de mercaderies, programes per fomentar el vehicle compartit (car-pooling), promoció de flotes de cotxes compartits (car-sharing), introducció d’horaris flexibles de treball, etc.

L’aplicació d’aquestes mesures i la seva eficàcia en l’assoliment dels objectius establerts depèn de cada cas particular. Complementàriament, esdevé necessari valorar les diferents alternatives des de l’òptica del trànsit induït que poden generar i, conseqüentment, valorar l’idoneïtat de la seva implementació.

Taula 2

Probabilitat de les estratègies de gestió de la demanda de induir nou trànsit de vehicles privats

Generació significativa Depenent de lesBaixa o nul·la generació de nou trànsit circumstànciesde nou trànsit

Horaris flexibles de treballPacificació del trànsitPeatges

Carrils reversibles Programes car-poolingGestió de l’aparcament

Informació dinàmica a les vies

Gestió de la velocitat

Implantació carrils d’alta ocupació

Gestió de la distribució urbana de mercaderies

Font: Victoria Transport Policy Institute (c), 2007.

En definitiva, la importància de les estratègies de gestió de la demanda rau en el fet que resulten molt més efectives que l’ampliació o la creació de noves infraestructures, atès que amb una inversió menor es poden obtenir majors beneficis, a la vegada que el seu impacte territorial és negligible.

5. El marc legal i els reptes a assolir en la planificació de la mobilitat

Algunes veus poden dir que tot allò aquí exposat és un manifest en contra del cotxe, i fins i tot del progrés. Però res més lluny de les intencions d’aquest article. En concret, allò que aquí es vol posar de relleu és la inexistència de lleis o declaracions universals que defineixin l’anar en cotxe com un dret dels individus, mentre sí que existeix un marc legislatiu que estableix el dret a l’accessibilitat i la necessitat d’un desenvolupament sostenible. I és precisament l’acompliment d’aquests objectius allò que aquí es considera progrés.

Evidentment, el cotxe ha de tenir un paper en el sistema de transports, però la nostra societat no li ha sabut atorgar el lloc adequat per tal de fer compatible les necessitats de mobilitat amb altres necessitats d’ordre ambiental, social i econòmic. Malgrat la confiança de molts per tal que els avenços tecnològics puguin fer compatible el cotxe amb el medi ambient, cal subratllar que fins en el supòsit que en el futur els cotxes no emetin contaminació atmosfèrica o sonora, aquests mai no seran el mitjà en el qual basar el sistema de transports, atès que no disposem ni de l’espai necessari per encabir un cotxe per persona ni tampoc totes les persones poden conduir.

Així, doncs, esdevé necessari estendre els mitjans de transport més sostenibles i universals, és a dir accessibles a la totalitat de la població. E n aquest sentit, no pot contenir-se l’actual oferta de transports col·lectius al·legant sempre que no hi ha suficient demanda per implantar noves infraestr uctures o serveis. Amb aquest argument no se solucionen els problemes que la planificació ha

d’afrontar. Per tant, és necessari superar el mite sobre la manca de demanda quan es parla de noves infraestructures de transport col·lectiu, per tal d’atrevir-nos a crear una oferta potent de transports col·lectius sense por que els combois o autobusos es desplacin buits en un horitzó de 10-20 anys (horitzó adequat per a l’avaluació d’infraestructures). Això sí, per a tal efecte és imprescindible frenar el dràstic increment d’oferta viària, utilitzar la congestió i canalitzar els nous increments de demanda vers els transports col·lectius. Es tracta, doncs, de tenir a la congestió viària com a aliada en aquest canvi necessari de model de mobilitat.

Ara bé, contràriament a allò exposat fins aquí, les administracions segueixen planificant sota paradigmes que poc tenen a veure amb les exigències del marc legal vigent. Bon exemple d’això segurament el constitueix la mateixa Regió Metropolitana de Barcelona, on encara es projecten propostes sorgides fa 40 anys que defineixen fins a 7 noves autovies a les comarques del Vallès però només 2 km de noves línies ferroviàries (Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya, 2006). En canvi, altres propostes per al Vallès, territori on viuen 1,2 milions de persones i on no s’ha construït cap línia ferroviària des de fa 80 anys, apunten cap a direccions totalment oposades, apostant pel transport col·lectiu i una contenció de l’oferta viària actual (Larrosa, Navazo, 2005; Navazo, Larrosa, Serracant, 2007).

Sembla desprendre’s, doncs, que davant de la necessitat de desplaçaments imposada pel model territorial metropolità s’apliquen raonaments diferents segons es tracti de la xarxa viària o la ferroviària. Mentre que per a la primera sempre existeix demanda més que suficient per justificar noves autovies, en el cas del transpor t ferroviari tots els projectes resulten deficitaris per manca d’usuaris. Encara més curiós: projectes com el Quart Cinturó resulten beneficiosos tot i que s’acompanyin d’estudis que reconeixen no solucionar la congestió que pretenen resoldre (Cambra de Comerç de Barcelona, 2004).

D’altra banda, les estratègies de gestió de la demanda són de caràcter força puntual i poc generalitzades. Els exemples de propostes creatives i allunyades de la inèrcia de la planificació heretada són escassos i generalment provenen de la mateixa societat civil, trobant poc ressò dins de l’administració competent per implementar-les.

De fet, l’administració –així com bona part de la societat civil– centra totalment l’interès en les grans obres de nova infraestructura (autovies i tren d’alta velocitat), actuacions molt costoses i amb un impacte baix o nul per canviar les pautes de mobilitat del país. Del polèmic debat generat els últims mesos a Catalunya sobre el dèficit d’infraestructures de transport sovint sembla desprendre’s que la construcció d’infraestructures és un objectiu en sí mateix. Ara bé, cal no oblidar que aquestes no són un fi sinó que han d’estar al servei de millorar l’accessibilitat de les persones amb els mitjans de transport que promouen una major equitat social i respecte pel medi ambient. En l’actual debat, doncs, s’obvia quasi per complet la gestió de les infraestructures existents per tal de canviar les actuals regles de joc i aconseguir canvis substancials en les

La congestió viària i la mobilitat sostenible 203

pautes de mobilitat del país; s’oblida la redefinició dels espais urbans (suposant un fals autisme entre les xarxes urbanes i interurbanes) per tal de relegar el cotxe a la posició que permeti acomplir amb estàndards de soroll, accidentalitat i qualitat ambiental òptims; i també s’oblida que el cost de les grans infraestructures (per exemple, el tren d’alta velocitat) sovint és sufragat amb impostos pagats per tothom, mentre que el benefici només reverteix en uns quants, aspecte en el qual el discurs per suprimir els peatges incideix encara més accentuadament.

En definitiva, si s’accepta que la planificació ha de pensar el territori com un projecte col·lectiu s’estarà d’acord que el cotxe mai no podrà ser la solució per resoldre les desigualtats socials i els problemes mediambientals originats per l’actual model de mobilitat. Ara bé, cal tenir present que exigir l’acompliment dels objectius aquí exposats no és demanar una utopia sinó l’acompliment de la legalitat vigent. I precisament, fer possible l’acompliment de la llei no pot ser altra cosa que la primera responsabilitat i el repte principal de la planificació.

Bibliografia

CAIRNS, Sally; HASS-KLAU, Carmen; GOODWIN, Phill (1998). Traffic Impact of Highway capacity reductions: assessment of the evidence. Londres: Landor Publishing.

CAMBRADE COMERÇDE BARCELONA (2004). L’autovia orbital B-40: un quart cinturó, una variant de la N-II o un eix perimetral?. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona (Estudi Llotja).

DEPARTMENTFOR TRANSPORT. Transport Analysis Guidance [en línia]. Londres: Department for transport, June 2006. “Variable demand modelling-overvie w”, unit 2.9.1. http://www.webtag.org.uk/webdocuments/2_Project_ Manager/9_Variable_Demand_Modelling/2.9.1.htm [Consulta: 31 agost 2007].

LARROSA, Manel (2003) “Xarxa viària a la regió metropolitana. Un balanç”. Papers [Barcelona], 38, p. 63-85.

LARROSA; Manel; NAVAZO, Màrius (2005) Infraestructura de transport col·lectiu i mobilitat a la Regió Metropolitana de Barcelona. Una aplicació al Vallès, Barcelona: Associació per a la Defensa i l’Estudi de la Natura.

LITMAN, Todd. Smart Transportation Investments II. Reevaluating the role of public transit for improving urban transportation [en línia], Victoria (Canadà): Victoria Transport Policy Institute, 15 September 2006. http://www.vtpi.org/ index.php [Consulta: 17 juliol 2007].

NAVAZO, Màrius; LARROSA, Manel; SERRACANT, Maties (2007). Quines infrastructures de transport per al Vallès? . Cerdanyola del Vallès: Ajuntament de Cerdanyola del Vallès (Quaderns de ciutat).

PLAD’INFRAESTRUCTURESDEL TRANSPORTDE CATALUNYA (2006). Barcelona: Generalitat de Catalunya.

SACTRA (1994). Trunk roads and the generation of traffic. Londres: Department for Transport.

V ICTORIA T RANSPORT P OLICY I NSTITUTE (a). Transportation Demand Management Encyclopedia [en línia], Victoria (Canadà): Victoria Transport Policy Institute, updated August 27, 2007. “Rebound effects. Implications for transport planning”. http://www.vtpi.org/tdm/tdm64.htm [Consulta: 6 setembre 2007].

VICTORIA TRANSPORT POLICY INSTITUTE (b). Transportation Demand Management Encyclopedia [en línia], Victoria (Canadà): Victoria Transport Policy Institute, updated August 28, 2007. “Why manage transportation demand?”. http://www.vtpi.org/tdm/tdm51.htm [Consulta: 6 setembre 2007].

VICTORIA TRANSPORT POLICY INSTITUTE (c). Transportation Demand Management Encyclopedia [en línia], Victoria (Canadà): Victoria Transport Policy Institute, updated August 27, 2007. “Congestion Reduction Strategies. Identifying and evaluating strategies to reduce traffic congestion”. http:// www.vtpi.org/tdm/tdm96.htm [Consulta: 6 setembre 2007].

T EXAS T RANSPORTATION I NSTITUTE (2005). 2005 Annual Urban Mobility Report.Texas Transportation Institute.

UNION INTERNATIONALEDES TRANSPORTS PUBLICS (2004). Towards sustainable urban transport. Brussel·les: UITP.

VERGÉS, Robert (2002). “Infraestructures i territori. Breu estat de la qüestió”. A: VERGÉS, Robert et alii.Infraestructures de transport i territori.Barcelona: Diputació de Barcelona i Societat Catalana d’Ordenació del Territori (Lectures Temàtiques del Territori; 1), p. 13-24.

CRÒNICA DE LA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (207-214)

Gastronomia i tradicions marroquines des d’Amer1

Ariadna Boada

En el treball de recerca de batxillerat que vaig realitzar, m’he centrat en el tema de la immigració. El motiu de l’elecció d’aquest tema és el fet que crec que l’intercanvi de cultures dins un mateix territori és un fet molt positiu i enriquidor per a la societat que hi viu.

He de dir que, tot i estar decantada per aquest tema des de bon principi, el que no tenia tan clar era com enfocar el treball. És així que quan em va sorgir la idea de la cuina, de seguida vaig pensar que seria una opció força original i que em donaria molt de joc a l’hora de desenvolupar la recerca.

Així doncs, el que pretenc amb aquest treball és endinsar-me dins la cultura marroquina a partir de la seva gastronomia, una cultura que, sobretot en aquests darrers anys, ha intensificat la seva convivència amb la catalana.

D’aquesta manera, el treball m’ha permès conèixer: les seves festes típiques juntament amb la seva finalitat, la importància de les tradicions en la seva vida quotidiana, els aliments típics de cadascuna d’elles... El que també he fet és comparar la cultura marroquina amb la catalana, per tal de justificar i poder adonar-me que potser no som tan diferents com creiem. Aquesta comparació m’ha permès veure les semblances i diferències establertes entre ambdues cuines; semblants per ser dues cuines mediterrànies i diferents, principalment, pels tabús i condiments típics que s’utilitzen.

Pel que fa als objectius plantejats, els podria dividir en dos tipus: els objectius teòrics i els socials.

1. Accèssit del Premi Joan Palau Vera de l’any 2007 per a treballs de recerca en geografia d’estudiants de batxillerat.

Els objectius teòrics es basen en el coneixement i l’estudi de les festes musulmanes, tan religioses com laiques; l’estudi dels costums culinaris, l’observació de les diferències respecte la cuina catalana tant en els ingredients com en l’elaboració dels plats, la recopilació de les principals receptes de la cuina marroquina... I finalment, un objectiu que m’agradaria destacar és el fet de trobar denominadors comuns entre les dues cuines, i d’aquesta manera poder demostrar les similituds que presenten ambdues, cosa que molta gent ignora. El fet de voler destacar aquest punt no és altre que canviar el mètode tradicional que la gent té per comparar qualsevol cosa, és a dir, tendir a agafar les principals diferències, ja que són els trets que salten més a la vista.

Pel que fa als objectius socials , el més destacable ha estat entrar en contacte amb una família marroquina, i aconseguir d’aquesta manera informació de primera mà sobre els seus costums i la seva gastronomia; i també compartir estones de cuina amb ells i tastar els principals plats dins del seu ventall gastronòmic. Per acabar, també vaig proposar-me no fer un treball on tota la informació la pogués aconseguir consultant a Internet, sinó obtenir la major par t basant-me en les xerrades fetes amb la família.

Pel que fa a l’estr uctura del treball, aquest està dividit en dues parts: l’alimentació quotidiana i l’estudi del Marroc. La metodologia que he utilitzat en cadascuna d’elles ha estat diversa:

-PRIMERA PART: L’alimentació mediterrània. En aquesta part faig una breu presentació de la dieta mediterrània per introduir el Marroc com a par ticipant d’aquesta. Així doncs, a l’hora de realitzar-la, m’he basat en una sèrie de textos antropològics sobre l’alimentació i la cultura. Per tant, podríem dir que la font d’informació ha estat bàsicament bibliogràfica.

- SEGONA PART: El Marroc. Aquesta part està basada en el país del Marroc. Està dividida en subtemes més específics com: geografia i clima, agricultura, gastronomia i comparació de les dues cuines (catalana i marroquina). M’he centrat principalment en l’apartat de gastronomia, on he detallat l’alimentació quotidiana, les grans festes, la cuina dins d’una família marroquina, el paper dels dolços...

En aquesta part la metodologia utilitzada ha estat variada. Per elaborar la part del clima, la geografia i l’agricultura, la font d’informació ha estat una guia de viatges del Marroc (Guia de viajes Lonely planet. Marruecos).

Per realitzar la part de la gastronomia, m’he basat en una sèrie de trobades amb una família marroquina: la família Tohla. En alguns casos, he complementat la informació obtinguda amb consultes a Internet o llibres sobre el Marroc (especialment el de Yolanda Guardione [1996], Tierra de sol poniente, Madrid: Alianza Editorial).

M’he trobat amb la família dos cops al mes. A cada trobada parlàvem d’una part diferent del treball. En termes generals, vam tractar els següents temes: 208Treballs de la SCG, 64, 2007

1a trobada: presentació de la família.

2a trobada: alimentació quotidiana.

3a trobada: recull de receptes quotidianes.

4a trobada: les grans celebracions

5a trobada: recull de receptes de les grans celebracions.

6a trobada: el paper dels dolços i recull de receptes dels dolços.

7a trobada: la cuina en una família marroquina.

La recollida d’informació ha estat, lògicament, desorganitzada, ja que jo deixava parlar els membres de la família, per tal que no fos gens forçat el que m’expliquessin. Mentrestant jo prenia apunts, o bé ho gravava amb una gravadora de veu. Després de cada trobada seleccionava i organitzava la informació.

Així doncs, per realitzar aquest treball, he tingut la sort de poder comptar amb una família marroquina instal·lada a Amer des de fa anys. Es tracta de la família Tohla que la componen quatre membres: en Bachaddine Tohla, el pare; la Iman El Ouohrani, la mare; en Mohamed Tohla, el fill gran; i la Laila Tohla, la filla petita.

El pare va arribar a Catalunya fa setze anys i, després de trobar feina i habitatge, vavenir la seva dona, ara fa catorze anys. La immigració es va produir més per motius personals que per motius econòmics. EnBachaddine treballa en una fàbrica de palets i la Iman, de cuinera en un centre de desintoxicació. Els dos fills del matrimoni, en Mohamed i la Laila, de 12 i 6 anys, respectivament, són nascuts a Amer.

La llengua que utilitzen quotidianament el matrimoni és l’àrab, i entre els fills, el català. La comunicació entre mare i fills és, indistintament, en català i àrab; en canvi, entre parei fills, en castellà i àrab. La Iman i els seus dos fills parlen correctament el català, mentre que en Bachaddine sol expressar-se en castellà.

Actualment, es pot dir que aquesta família està ben adaptada a la societat catalana, sense haver deixat de banda les seves pròpies creences i tradicions.

Com he dit a l’inici, m’he centrat en la gastronomia del Marroc, queés el conjunt de plats i ingredients que es consumeixen en aquest país; aquesta gastronomia es pot arribar a considerar com una de les més diversificades del món, i això pot ser com a conseqüència de la relació que ha tingut amb altres cultures externes. Avui en dia, la cuina marroquina pot considerar-se com una barreja de gastronomies procedents dels berbers, moriscos, de l’Orient mitjà, mediterrani i africà. És una cuina molt elaborada i amb moltes especialitats de plats i de dolços. Conjuga de forma refinada diverses espècies i prefereix els sabors agredolços o subtilment picants, i barreja bitxo dolç, herbes, cereals i arrels en curioses composicions. La majoria de les espècies són conreades al Marroc. La cuina marroquina també s’aprofita de ser d’un país que és un gran productor de fruites i verdures.

Tot i la gran varietat de plats que podem trobar en una taula marroquina, el nombre de plats més usuals en cada família en queda reduït a causa de la transmissió oral que hi hagué de les receptes de mares a filles. No era, ni és costum llegir llibres de cuina a causa de l’analfabetisme que patien moltes dones. És molt Gastronomia

freqüent rebre com a consell, mentre t’expliquen una recepta, que “els teus ulls són la balança”.

Segons la tradició, els nois no poden entrar en el recinte de la cuina; als homes se’ls reserva l’aprenentatge del te i dels plats que se serviran a l’exterior com els pinxos i el mechui (xai rostit al rostidor o al forn molt lentament).

A continuació, podeu tr obar una petita selecció dels plats més característics d’aquesta gastronomia.

La tajine és el plat més estès. Tenen mil i una maneres de preparar-lo. Porta el nom del recipient de fang amb tapa cònica en el qual cuinen les carns, els peixos i els llegums. El tajine de prunes amb sèsam i ametlles, presenta una aliança de sabors salats i ensucrats, picant i dolç a l’hora. Es prepara els dies de festa. Se serveix després d’una amanida i després es menja el cuscús amb verdures, fruites i pastissos de mel.

La bastela és un dolç molt gran i farcit que també es menja a les festes. Els ingredients utilitzats són el pollastre, fulls de basela, ous, canyella en pols...

El cuscús es considera el plat nacional per excel·lència. Cuinat al vapor, es pot acompanyar de moltes maneres, amb verdures, llegums, carns, dolç... Cada família té la sev a pròpia recepta. És costum menjar-lo de segon plat.

La harira és una sopa que durant el mes del Ramadà es menja cada dia i ser veix per trencar el dejuni diari. Es menja acompanyada de dàtils o dolços amb mel. Es cuina amb cigrons, llenties, carn de vedella, tomata triturada...

El te amb menta és la beguda per excel·lència i la manera de prendre’l constitueix tot un ritual. 210Treballs de la SCG, 64, 2007

Boada

Fent referència als resultats obtinguts, valdria dir que un cop realitzat el treball, he aconseguit molts dels objectius que m’havia proposat.

Així doncs, en el camp teòric, he après molts aspectes de l’alimentació marroquina, com ara la importància de la seva cuina, i els vincles que relacionen aquesta amb la cultura del país. Cal destacar que he pogut entendre i conèixer tant els seus tabús (porc i alcohol, principalment) com els seus rituals (el del te i la matança del bestiar) vinculats a l’alimentació. Pel que fa al ritual del sacrifici del bestiar, podria dir que és un dels pocs rituals que podem trobar relacionat amb la gastronomia. Així doncs, en els escorxadors, la gent encarregada d’aquesta feina, disposen l’animal en direcció a la Meca i el maten en nom de Déu, amb una sola ganivetada, ja que d’aquesta manera l’animal no pateix. Un cop mort, li treuen tota la sang que porta a dins, ja que aquesta pot transmetre moltes malalties. Pel que fa al ritual del te, normalment, sol ser cosa d’homes. Un cop asseguts al voltant de la taula, els ancians aixequen la tapa de la tetera cerimoniosament, tiren l’aigua en ebullició sobre el grapat de menta, introdueixen grans terrossos de sucre, oloren el vapor que desprèn amb delicadesa, remouen la tetera amb tempteig i serveixen el te elevant-la al màxim sense que esquitxi... A l’intens gust que obtenen, barrejant el te amb la menta, hi sumen una orgia d’aromes sorprenents: tarongina, gerani, marduix... Cadascú imprimeix el seu segell particular, i l’encert consisteix en l’harmonia de la barreja i la proporció adequada.

En el món àrab seria important esmentar la importància dels dolços, els quals són una de les formes de conèixer les peculiaritats dels costums dels països.

Formen part de la cuina més festiva, i molts estan estretament lligats a les tradicions ancestrals, han estat ofrena als déus i com a forma de celebrar moltes festes i diades especials, estan lligats al calendari de cada poble i són oferts als convidats. Els trobem en gairebé totes les cultures. Hi ha, com a mostra d’aquesta riquesa i d’aquesta tradició en el món àrab, molts dolços, que a petites porcions i plens de fruits secs, dàtils, ametlles, es mengen a qualsevol hora i tenen un llarg receptari per als dies especials.

Comés lògic, el fet d’arribar a un país diferent al teu implica introduir –conser vant les teves arrels– una sèrie de canvis. La família n’ha incorporat pocs en la seva alimentació a causa de les facilitats que han tingut a l’hora de comprar els productes, ja que hi ha una important quantitat de carnisseries marroquines i altres llocs on poden obtenir tot el que necessiten. Tot i això, podríem dir que el principal canvi que han introduït és el menjar bullit, impropi de la gastronomia marroquina i, en canvi, típic de la catalana.

Els àpats marroquins solen ser a uns horaris semblants als dels catalans. Generalment, els aliments que consumeixen en els quatre àpats diaris són els següents. L’esmorzar és força consistent, i es basa en un cafè amb llet, mantega, melmelada, formatge, ous ferrats, oli d’olivai pa (fet per ells).

Pel que fa al dinar, cal dir, que els entrants es basen en unaselecció d’amanides, presentades en petites porcions i amb multitud de plats, cabdells d’enciam amb vinagreta, faves, carbassó, albergínia, cervells de xai... El primer plat

212Treballs de la SCG, 64, 2007 Ariadna Boada

acostuma a ser un plat de pasta, bé un tipus de sopa, com el harira, o bé el famós cuscús. El segon plat, moltes vegades, consisteix en carn, com per exemple tajine de carn o mechuí (xai rostit). En les postres se solen menjar dolços acompanyats de te i fruita, normalment dàtils.

El berenar consisteix en te, coca, pa, coca de sèmola...

I el sopar sol ser un àpat molt més suau que el dinar, així doncs, consisteix d’un primer plat de sopa o amanida, i un segon plat, que tan pot ser, carn, peix o truita.

Un altre objectiu que he aconseguit en aquest treball és comprendre el comportament dels immigrants musulmans en l’època del Ramadà o en la festa del Xai, entre altres. En el cas del Ramadà, els musulmans dediquen aquest període de 30 dies principalment a la neteja del cos. No és permès ni menjar, ni beure, ni tenir relacions sexuals en hores de sol. Els musulmans, cada any, necessiten passar per aquest període per posar-se a la pell dels pobres i conèixer realment els seus sentiments en temps de dejuni. Segons ells, la principal tècnica per poder superar-lo és la mentalització. A més s’ha d’estar completament capacitat, i és per això que el Ramadà no el fan els ancians, els nens i nenes (fins que arriben a l’edat del canvi), els malalts, les embarassades, les dones en el període de menstruació, els musulmans que estan de viatge, els qui tenen condicions molt dures de treball...En el cas de la festa del Xai, la tradició mana que el desè dia del dotzè més lunar musulmà cada família mati un xai –i doni part d’aquest a un pobre– per recordar el sacrifici d’Abraham, que Déu posà a prova demanant-li que li oferís en sacrifici el seu únic fill. Quan Abraham es disposava a degollar el seu fill, Déu, satisfet de la seva fe, el va aturar. Aleshores Abraham va sacrificar un xai en lloc del seu fill.

Vull esmentar que he quedat molt sorpresa a l’hora de comparar les cuines marroquina i catalana, ja que he pogut comprovar que no són tan diferents com creia. El fet que ambdues siguin cuines mediterrànies hi juga un paper molt important i això fa que comparteixin mètodes culinaris (àpats preparats al forn, a la brasa, fregits...), consum d’aliments molt semblants, etc. Ambdues cuines també comparteixen horaris, i l’organització dels àpats sol ser molt similar –consten de esmorzar, dinar, berenar i sopar.

He de dir que, fins i tot, he trobat curioses les equivalències establertes entre les celebracions de les dues cultures, per exemple: la seva “festa del Xai” iel nostre Nadal són dues festes semblants; la gent es torna més solidària, són dates per passar en família i de reunions religioses i gastronòmiques.

Tot i això, també hi ha una sèrie de diferències que cal destacar per distingir una cuina de l’altra, com el consum d’espècies –canyella, kamoun (comí), karkoum (cúrcuma), skingbir (gingebre), menta, llavor de sèsam...–per condimentar la major part dels seus plats; el tabú de l’alcohol pels marroquins i el tabú del porc per una par t de les societats mediterrànies, concretament els musulmans i els hebreus. El porci els seus derivats no són comestibles per raons tradicionals i higièniques, però també per motius religiosos

són considerats pregonament impurs, en totes les seves manifestacions (presència, contacte, consum...). Per als musulmans, el porc és un animal brut, ja que es rebolca en la seva pròpia orina i es menja els seus propis excrements. Així doncs podríem parlar d’una cultura catalana porcòfila i, en canvi, una marroquina porcòfoba, on el porc esdevé el símbol de fractura entre ambdues concepcions del món.

Finalment, la recopilació de les receptes m’ha servit per fer un recull dels plats més emblemàtics i típics de la seva gastronomia. El fet que la Iman sigui una cuinera excel·lent ha estat un punt a favor perquè ha estat molt més fàcil per ella explicar-me l’elaboració de cada un dels diferents plats, i d’aquesta manera he pogut aconseguir receptes de primera mà. Com a punt negatiu, cal esmentar que no abunden gaire els llibres de receptes marroquines pel fet que antigament, a causa de l’analfabetisme de les dones, la transmissió de les receptes era oral de mares a filles.

En el camp pràctic, he pogut constatar la integració d’una família immigrant a Amer, que, de fet, ja porta bastants anys convivint dins la societat catalana, i amb una mentalitat molt oberta per adaptar-se a un país diferent al seu, això sí, sense deixar de banda les seves arrels, creences i tradicions.

A més, he tingut l’opor tunitat de poder compartir un àpat amb la família Tohla, concretament en època de Ramadà, període en què creia que consumien molt poc aliment, cosa que no és així, ja que durant el dia fan dejuni, però quan arriba el vespre fan àpats molt consistents i abundants.

Així mateix, en una altra visita a aquesta família, vaig compartir amb ells l’estona del te, acompanyada, una vegada més, d’abundants dolços. També va ser curiós, poder prendre el te amb les seves tasses típiques, fet que per un moment, i de la mà de la imaginació, em va fer pensar que estava transportada al món àrab.

Per concloure, valoro molt positivament aquest treball perquè ha estat l’eina per mitjà de la qual m’he començat a obrir més a una cultura diferent a la meva, i indirectament i dia rere dia, m’ha fet augmentar l’ambició per saber més sobre el seu país i la seva cultura.

Gràcies al contacte directe amb la família no només he pogut constatar com i què mengen, sinó també com viuen, quines són les seves inquietuds, sentiments... cosa de la qual em sento molt satisfeta ja que és una experiència que costa expressar-la amb paraules i, a més a més, no tothom té l’oportunitat ni l’interès per viure-la de tan a prop.

Afortunadament he pogut mantenir contacte amb els membres de la família Tohla –sobretot amb la Iman–, els quals han estat molt acollidors en tot moment i això m’ha motivat a dur a terme aquest treball amb més ganes i dedicació.

És per això que el meu agraïment envers la família Tohla és molt sincer ja que sóc conscient que el fet de contactar només amb una sola família immigrant, implica més disponibilitat per par td’aquesta, i haig de dir que, tot i saber que avui en dia vivim a contrarellotge i el temps és escàs per a

214Treballs de la SCG, 64, 2007 Ariadna Boada

tothom, sempre han estat disposats a donar-me un cop de mà, especialment la Iman.

Finalment, tot i que els començaments de qualsevol treball et fan tenir dubtes per si el resultat serà suficientment digne i acurat, la meva valoració d’aquest és molt positiva, i penso que si l’hagués de fer ara, tornaria a triar aquest tema.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (215-219)

Sortida d’estudi. El paisatge de la vinya al Bages

Jesús Burgueño

Parlar de la vinya al Bages és parlar del passat i d’un declivi històric, però també d’una activitat emblemàtica que pot esdevenir un signe d’identitat i element de dinamització turística de la comarca. La baixa altitud del Pla de Bages i el seu clima continental sec resulta idoni per al conreu de la vinya, mentre que a les comarques que l’envolten (Solsonès, Berguedà, Osona...) l’hivern és massa llarg o hi ha un excés d’humitat a l’estiu per a fer-hi raïm de qualitat. Les dades aportades per l’historiador Llorenç Ferrer i Alòs evidencien una evolució molt clara de l’extensió dedicada al conreu de la vinya al Bages: una pes molt important a mitjan segle XVIII, un màxim històric de 27.700 ha vers 1890 (a punt d’arribar la fil·loxera) i una caiguda posterior que s’accentua passat 1920; després de la guerra resten menys de 6.000 ha i els anys vuitanta ja eren menys d’un miler. L’existència d’alternatives d’ocupació laboral a la pròpia comarca, en el sector industrial, expliquen en part l’abandonament d’aquest conreu. D’altra part, el fet que el vi del Bages disposés d’una mena de mercat captiu a la Catalunya central va desincentivar la modernització de la vitivinicultura i el desenvolupament del subsector de la seva comercialització. Tal com ens explicà L. Ferrer, als productors del seu poble de Navarcles només els calia anunciar amb una branca de pi a la finestra de casa que tenien vi perquè els marxants procedents d’altres comarques hi fessin cap. Potser aquí rau la diferència entre conrear la vinya i desenvolupar una autèntica cultura del vi. Aquestes qüestions van constituir l’eix de reflexió de la sortida de camp de la Societat Catalana de Geografia, el dissabte 24 de març de 2007. La jornada s’inicià amb unes sentides paraules de Joan Rebagliato en record i homenatge al nostre consoci Oriol de Bolòs, mort aquella mateixa setmana. De ben segur el geobotànic ens hauria explicat la successió vegetal que s’obser va de la vall del Flequer (terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort), objectiu de la pri-

216Treballs de la SCG, 64, 2007 Jesús Burgueño

Figura 1

L’historiador Llorenç Ferrer, al centre, explicant l’origen de les tines a la nodrida representació de la Societat Catalana de Geografia.

mera part de la nostra sortida. Allà on un dia hi hagué un país completament conreat i uns vessants afeixats ara hi ha una bosquina típicament mediterrània, amb predomini de pi blanc però amb força presència d’alzines. Si els incendis o el canvi climàtic no ho impedeixen, aquesta vegetació evolucionarà cap a l’alzinar típic, un bosc que de fet ja és present a l’obaga, esquitxat de caducifolis.

Però el centre d’interès de la vall del Flequer és l’abundància de tines que el segle XIX es trobaven enmig de les vinyes, construïdes per tal d’estalviar al pagès –propietari o rabassaire– el feixuc transport del raïm fins al poble o la masia a través de corriols de muntanya. No es coneixen a Catalunya altres construccions similars, fora d’aquest conjunt de les valls del Montcau, en la seva major part dins el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es tracta de dipòsits generalment cilíndrics, construïts amb pedra i morter de calç, folrats per dins amb cairons o rajoles vidriades. Com ens explicà el professor Llorenç Ferrer, les tines es feien aprofitant el pendent; a la part superior del darrere es descarregava i es trepitjava el raïm damunt un brescat de fusta; a la part frontal inferior de la tina hi ha la boixa o pedra foradada que feia la funció d’aixeta. La boixa (i per tant el vi) es protegia amb una barraca amb porta enreixada, construïda annexa a la tina.

El següent centre d’atenció de la nostra sortida fou el monestir de Sant Benet de Bages, actualment propietat de Caixa Manresa i en avançat procés de restauració. Establerta la vora del Llobregat a mitjan segle X, el monestir està for-

2

Grup de quatre tines a tocar del torrent del Flequer, al cantó obac de la vall. La catalogació de les tines ha donat convencionalment el nom de Bleda a aquest espectacular conjunt.

3

Vista d’una part de les 11 tines que conformen el conjunt espars designat amb el nom de l’Escudelleta.

Figura

Figura

218Treballs de la SCG, 64, 2007

mat per un conjunt d’edificis on conviuen diverses reformes i estils arquitectònics. Precisament el diàleg i coexistència d’un llegat d’èpoques molt dispars ha estat un dels principals reptes afrontats per l’innovador model de restauració aplicat. Els elements monàstics més emblemàtics corresponen, però, als segles XII-XIII: l’església d’una nau que dóna lloc a un gran absis, l’elegant cimbori en forma de torre, el formidable campanar quadrat adossat, al capdamunt del qual vam poder pujar, i –és clar– el claustre, ornat amb 64 capitells. El monestir compta amb un celler gòtic –en aquest moment en obres– que ens parla dels lligams de Sant Benet amb la vinya. L’abat senyorejava una baronia amb jurisdicció als pobles veïns: Sant Fruitós, Navarcles, Rocafort... Un dels principals ingressos senyorials s’obtenia en forma de vi, atès que la vinya era un dels conreus més importants de la rodalia des de l’Edat Mitjana. Prop del monestir –potser massa?– es construeix un extens complex d’edificis format per un hotel, la Fundació Alícia –Alimentació i Ciència– liderada pel cèlebre cuiner Ferran Adrià i un edifici multifuncional apte per a con-

Figura 4

Explicacions de la guia de can Roqueta, Dolors Vilamitjana.

vencions i congressos. Es tracta també d’un projecte impulsat per Caixa Manresa; una aposta arriscada sota molt punts de vista, però que cal confiar doni els seus fruits, entre altres: el redescobriment de Sant Benet, la potenciació del turisme al Bages i a la Catalunya central i, en definitiva, la inserció del Pla de Bages (altrament la ciutat real de Manresa) en el mapa mental del sector empresarial i de serveis català. Caldrà esperar per a veure’n els resultats, però és innegable que el nou conjunt de Sant Benet suposa una singular i interessant fórmula de dinamització territorial partint de l’aprofitament del patrimoni cultural.

Ala tarda vam prendre contacte amb un paisatge que –ara sí, per fi– està marcat pel conreu actual de la vinya. Ens referim als termes municipals d’Artés i d’Avinyó (sector de Santa Maria d’Horta). Aquí les barraques de pedra seca ja no són un testimoni obsolet i descontextualitzat, sinó un element integrat i ple de sentit. I tanmateix, segons les dades aportades pel professor Francesc Nadal, la denominació d’origen Pla de Bages (creada el 1997) és la més petita de Catalunya en superfície de vinya (unes 550 ha) i en nombre de viticultors, i només Alella compta amb un nombre inferior de cellers (8 al Bages) i de producció mitjana de vi (12.000 hl).

La jornada es va cloure amb una visita guiada a la Masia Roqueta i Bodega Masies d’Avinyó, empresa degana i capdavantera en la producció, comercialització i millora de les qualitats del vi del Bages (ara sota la marca Abadal). La masia es troba emplaçada en un indret on el bosc i la vinya es barregen de forma poc usual. La visita al centre productiu va resultar força atractiva, mercès a les explicacions de Dolors Vilamitjana. Als antics cellers de la masia tinguérem l’opor tunitat de passejar per dins d’una antiga tina, similar a les de la v all del Flequer, però amb una important diferència: la grata presència de la dolça flaira del vi ranci. El recorregut i la jornada dedicada al paisatge de la vinya al Bages es va cloure –no podia ser altrament– amb una degustació de vi que ens va oferir gentilment Valentí Roqueta, l’empresari que resumeix i personifica bona part del projecte territorial visitat al llarg del dia, en la seva doble qualitat de president de la DO Bages i de la Fundació Caixa Manresa. Sortida d’estudi.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (221-225)

Sortida d’estudi a la serra de Llaberia i la mola de Colldejou

Jesús Burgueño

Darrerament hom ha proposat d’anomenar el nus orogràfic situat entre el coll de la Teixeta i el pla del Burgar com les serres del Mestral, en referència al vent que sovint senyoreja el Camp de Tarragona.1 Sens dubte és un nom més adient que no pas el de Serralada Prelitoral, creat per al sector central de la costa catalana i que fa de mal dir aplicat a unes serres immediates al mar. Les serres del Mestral relliguen tres comarques: la Ribera d’Ebre (Tivissa), el Priorat (la Torre de Fontaubella, Pradell i d’altres) i el Baix Camp (Vandellòs, Pratdip, Colldejou...). La sortida d’estudi de caire més excursionista dins el curs 200607 es va realitzar el 27 de maig de 2007, amb pernoctació prèvia a la casa de colònies de Llaberia, i va tenir com a objectiu el coneixement de les dues muntanyes més emblemàtiques i de màxima alçada de les serres del Mestral: la serra de Llaberia i la mola de Colldejou. Llaberia és un apèndix gairebé despenjat del terme municipal de Tivissa2 i un dels assentaments humans més sorprenents de Catalunya per raó de la seva situació geogràfica, aïllada i enlairada (680 m), a l’extrem interior d’un sincli-

1.“El nom de serres del Mestral el va originar l’excursionista Josep Jordana Puigpinós, president del CentreExcursionista Serres del Mestral [de l’Hospitalet de l’Infant], i va ser popularitzat per l’Antoni Cabré Puig a través de les seves acurades guies, personatges tots dos amb un llarg historial de treballs desinteressats a favor d’aquestes muntanyes i per l’excursionisme en general. També cal destacar els treballs de recerca i senyalització prou importants portats a terme per Pere Iglesias Salvadó de Pratdip i els seus col·laboradors amb l’edició d’un mapa actualitzat de bona part d’aquestes serres.” <http://www.terra.es/personal3/galobu/mestral.htm>

2. La segregació de Vandellòs (1806) i Capçanes (1843) respecte de l’antic terme de Tivissa va fer que Llaberia restés en aquesta situació relictual, formant gairebé un enclavament.

222Treballs de la SCG, 64, 2007 Jesús Burgueño

nal penjat i inclinat cap a Ponent.3 El poble resta un xic amagat (“a tanta altura posada, esquiva els horitzons oberts, que li són la temptació oferta, i es reclou íntimament, avara d’ella mateixa”, diu Josep Iglésies a Les ciutats del món), però vam comprovar que aquest emplaçament permet defugir la boira i la humitat de la marinada. Llaberia és el poble de les Terres de l’Ebre amb un caràcter més muntanyenc; en l’actualitat no hi viu ningú de forma permanent, però a mitjan segle XIX comptava amb 172 habitants. Tanmateix, el seu aspecte és harmònic i ben viu, amb cases i carrers molt endreçats. El seu gran aïllament i antiguitat (l’església és romànica)4 explica que Llaberia fos una parròquia independent dins el bisbat de Tortosa. També per aquesta raó no és estrany que hi hagi un Museu del Bast, dedicat a l’antic tragí de mercaderies a lloms de matxo pels solitaris camins de ferradura.

El sinclinal de Llaberia culmina en una cresta acinglerada per la banda de mar, la qual s’allarga cap al sud per la punta del Mont-redon. La panoràmica des de la cinglera és impressionant; no endebades la màxima alçada rep el nom de la Miranda (919 m), topònim ben escaient per a un vèrtex geodèsic de primer ordre, on s’està construint també un radar meteorològic. En aquests cims sovint la blanca roca calcària aflora, fondament clivellada, tot dibuixant paisatges desolats, per bé que a la primavera la roca nua resta amorosida per l’herba i les flors. Les savines i els garrics malden per colonitzar un espai que històricament havia estat molt pasturat i ara es troba massa sovint sotmès als incendis. El recorregut per les muntanyes de Llaberia i Colldejou ens aporta un munt de sorpreses naturals a cada pas: avencs i coves, surgències càrstiques i dolines amb basses afavorides per l’home per a ús del ramat, teixos arrapats a les cingleres, atapeïts alzinars carboners a les obagues amb esquitxos de grèvols, orquídies i arbustos espinosos de forma encoixinada als cims, agulles pètries al peu de les cingleres (Bitllot del Frare, Cavall Bernat)... Resseguint la carena rocallosa de la serra de Llaberia en direcció al Portell del mateix nom es troba la Foradada, un pont calcari que sembla talment un solitari arc adovellat, darrera resta d’un edifici en ruïnes. I és que els processos erosius sobre calcàries mostren una extraordinària versatilitat a les serres del Mestral.

Deixant enrera les dunes fòssils del Portell de Llaberia vam emprendre la baixada cap al coll del Guix per les giragonses del camí de bast, autèntica obra d’art sorgida de la necessitat de comunicar Llaberia amb el Camp; el camí mereix ser incorporat als inventaris de patrimoni cultural dins el gènere de les construccions de pedra seca. La mola de Colldejou, allargada en sentit est-oest, es troba separada de la serra de Llaberia per un solc paral·lel que ressegueix el

3.Apliquem el concepte de sinclinal únicament en el sentit descriptiu i morfològic del terme, perquè des d’un punt de vista genètic i tectònic no ho és pròpiament, en tractar-se d’una escata d’encavalcament (els materials del Triàsic resten superposats als del Juràssic), la més septentrional dins el nus orogràfic de les serres del Mestral (encavalcament de Paüls-Pratdip).

4.Actualment l’església té una aparença més forta i potent que l’original, molt més modesta, perquè en la seva restauració es van aixecar les parets per tal de construir una teulada superposada a l’original, dos metres per damunt.

Figura 1

El grup excursionista, al vèrtex geodèsic de la Miranda. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Xavier Rosselló, Breogán Lijo, Carolina Peña, Norma Rey, Rosa Anna Felip, Jesús Burgueño, Carme Montaner, Enric Bertran, Assumpta Rovira, Luis Urteaga, Jaume Ayats i Francesc Castellet. Fotografia de Pau Alegre.

camí històric que enllaçava dretament Colldejou i Falset (l’antiga capital judicial d’una part del Baix Camp). El terme municipal de Colldejou aprofita aquest solc i camí per allargar-se cap a Ponent, dins la conca hidrogràfica de l’Ebre, fins a les envistes de Marçà pel mas d’en Magrinyà.

El coll del Guix, a la divisòria d’aigües, és la clau d’accés a la formidable Mola (921,8 m), màxima alçada entre el sector de la Mussara i el Cardó. El camí que salva els 300 m de desnivell permet mesurar les forces i, en el tram final, gaudir dels prats de la carena. La morfologia de la mola de Colldejou ens fa pensar en una etimologia de pic arrodonit, tanmateix, Corominas creu que simplement es tracta d’una reiteració onomàstica de cim. Aquest pla envoltat de cingleres és una fortificació natural a la qual encara s’afegí, en temps de les guerres carlines, una curiosa torre rodona amb fossat i murs exteriors; caldria conservar aquest conjunt i estudiar la seva funcionalitat històrica. Certament els soldats aquí emplaçats s’havien de forts en cas d’agressió, perquè situats en aquest indret no calia esperar que l’ajut arribés aviat.

El passeig per les cingleres orientals de la Mola –“talment la proa puixant d’un pesant i feixuc navili” en paraules de Josep Iglésies– resulta espectacuSortida d’estudi a

Figura 2

La Foradada, dalt la carena de la serra de Llaberia. A la dreta, Rosa Anna Felip. Fotografia de Jesús Burgueño.

Figura 3

Dalt la cinglera de la mola de Colldejou; al fons la serra de Llaberia amb els cims del Montredon i la Creu. D’esquerra a dreta: Carolina Peña, Pau Alegre, Breogán Lijo, Norma Rey, Xavier Rosselló, Carme Montaner, Jaume Ayats, Luis Urteaga i Jesús Burgueño. Fotografia de Rosa Anna Felip.

Sortida d’estudi a la serra de Llaberia i la mola de Colldejou 225

lar i a voltes esfereïdor. La dura baixada cap al Coll Roig i el dinar al poble de Colldejou van cloure la nostra sortida a unes muntanyes que, amb tota raó, van ser incloses al PEIN. Per a la gestió d’aquest espai natural s’ha format un consorci amb participació de sis municipis. Cal esperar que la promoció d’aquest espectacular tros de país –tan ignorat de Barcelona estant–vagi unida a la curosa preservació del seu paisatge i a la valoració del seu patrimoni històric.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (227-234)

Sortida d’estudi a la Baixa Segarra. Cicle Les

altres comarques

Jesús Burgueño

Santa Coloma de Queralt és –juntament amb Calaf i Cervera– un dels nodes d’una comarca tradicional sense unitat funcional. Aquest sector meridional de la Segarra històrica –la Baixa Segarra– és un territori escassament poblat on Santa Coloma, a 25 km de les ciutats més pròximes, exerceix com a indiscutible centre de serveis i d’ocupació. Els mapes turístics del Consell Comarcal de la Conca de Barberà (figura 1) identifiquen 9 municipis com a pertanyents al sector de la Baixa Segarra; fora de la província de Tarragona, també localitats com Bellprat i Argençola mantenen lligams significatius amb Santa Coloma. Als 3.107 ciutadans empadronats a Santa Coloma (2007), la resta de la rodalia només hi afegeix entre 800 i 1.600 habitants, depenent de la delimitació, més o menys àmplia, que adoptem per a la contrada. Pel que fa a superfície, la Baixa Segarra compta –segons com la considerem– entre 220 km2 (més que el Garraf) i 275 km2 (més que el Pla de l’Estany). Cap de la quarantena de nuclis de població d’aquesta rodalia té més de 150 habitants, fet que explica l’absoluta concentració de serveis –fins i tot en el nivell escolar de primària– a Santa Coloma.

Aquest sector polèmic de la divisió comarcal vigent té, doncs, una escassa entitat demogràfica, només equiparable a l’Alta Ribagorça. La comparació amb la comarca pirinenca resulta encara més lícita si tenim en compte que tots els municipis de la Baixa Segarra tenen reconegut legalment el caràcter muntanyenc; al terme de Conesa s’assoleixen els 895 m d’altitud i més al sud (allà on les cuestas es redrecen en contacte amb els plecs de les serres prelitorals i la litologia de conglomerats es resisteix a l’erosió) Sant Miquel de Montclar s’alça a 948 m. L’altitud dóna caràcter al país i fa que l’adscripció d’aquesta rodalia segarrenca a la Conca de Barberà no lligui amb el paisatge ni amb el sentiment

Figura 1

Jesús Burgueño tot comentant els mapes turístics de la Conca de Barberà.

popular, atès el nítid contrast existent amb la Conca pròpiament dita en gairebé tots els aspectes geogràfics: clima, relleu, sòl, conreus, poblament, arquitectura, activitats econòmiques...

Hidrogràficament, les terres altes segarrenques conviden a la dispersió: hi neixen el Gaià, el Corb, l’Ondara i diversos barrancs tributaris de l’Anoia. Semblant escampall s’observa tostemps en les adscripcions administratives.

La Baixa Segarra ha estat sempre racó i extrem de demarcacions foranes, i d’ençà 1833 és cruïlla de les províncies de Tarragona, Lleida i Barcelona. Només en l’aspecte eclesiàstic Santa Coloma encapçalà un deganat o arxiprestat propi, fins que el 1988 l’arquebisbat de Tarragona ajustà les seves demarcacions a la divisió comarcal llavors aprovada. La pertinença de Santa Coloma ala conca del Gaià justificà la seva inclusió a la província de Tarragona el 1822, tot i que llavors pertanyia al partit judicial d’Igualada. L’adscripció tarragonina forçà la unió al partit judicial de Montblanc (1834), inspiració directa de l’actual comarca de la Conca de Barberà. Josep Iglésies, secretari de la Ponència de la Divisió Territorial, sempre defensà la vinculació de Santa Coloma a les terr es del Camp de Tarragona (vegeu la XVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos); no sembla que fos aquest el parer del president de la Ponència, Pau Vila, que en el seu primer projecte situava Santa Coloma a la Conca d’Òdena. Segons testimoni d’un dels ponents de la taula rodona més avall comen228Treballs de la SCG, 64, 2007

Sortida d’estudi a la Baixa Segarra. Cicle Les altres comarques

Figura 2

Perspectiva de la torre de planta triangular del castell de Santa Perpètua de Gaià, una de les més interessants de Catalunya, segons l’autoritzada opinió de Pere Català Roca.

tada, vers l’any 1977 Pau Vila es planyia de la inclusió de Santa Coloma a la Conca de Barberà.

Davant la possible creació de vegueries (exigida pel nou Estatut) l’encaix de la Baixa Segarra esdevé altre cop problemàtica i difícil de conciliar amb el desig de configurar una unitat comarcal diferenciada. Quan el Govern treballà en la qüestió territorial l’any 2004, sembla que la majoria d’ajuntaments es decantava per romandre amb Tarragona. Tanmateix, diverses propostes d’organització territorial han partit del principi d’unir la Baixa Segarra a aquella vegueria on hi hagi Igualada: Barcelona en la proposta de Casassas i Clusa (1981) o la Catalunya Central en l’Informe Roca (2001). Per la mateixa raó, si la reivindicació de la vegueria del Penedès prospera, Santa Coloma de Queralt també haurà de considerar l’opció penedesenca, que hores d’ara compta amb el supor td’ajuntaments veïns com Argençola, Bellprat i Montmaneu, a més del d’Igualada.

230Treballs de la SCG, 64, 2007

Figura 3

Santa Perpètua de Gaià. El conjunt del castell medieval, l’església barroca arruïnada i el creixement de la vegetació entre les parets ensorrades d’allò que un dia foren cases del poble ens parlen del dràstic procés de despoblament sofer t per aquestes terres aïllades del congost del Gaià. Explicacions de Jesús Burgueño.

Aquestes qüestions van ser tractades, si més no d’esquitllada, en una taula rodona celebrada al castell de Santa Coloma, com a cloenda a la sortida de la SCG a la Baixa Segarra (27 d’octubre de 2007). Aquest acte va ser organitzat per l’Ajuntament de Santa Coloma i comptà amb una àmplia presència de vilatans. Hiintervingueren Josep M. Carreras (de l’Associació Cultural Baixa Segarra, entitat que també col·laborà en l’organització de la sortida), Ramon Borràs, Sílvia Pomés (alcalde i regidora, respectivament, de l’Ajuntament de Santa Coloma), Josep Bergadà (gerent de l’empresa de prefabricats de formigó Hormipresa) i Santiago Berenguer (gerent de la cooperativa agropecuària Coperal). La temàtica abordada fou molt diversa, potser en excés; tanmateix serví per a conèixer de primera mà quins són els temes que principalment amoïnen els colomins. La superació de la crisi del tèxtil gràcies a unes indústries de la construcció amb una orientació innovadora ha consolidat una important oferta laboral (900 llocs de treball, dels quals ocupen treballadors d’altres localitats) i la necessària presència d’immigrants (actualment un 15% de la població de Santa Coloma, essent una tercera part marroquins i un altre terç procedents de Polònia i Romania); com a aspecte negatiu es registra una baixa

Sortida d’estudi a la Baixa Segarra. Cicle Les altres comarques

Figura 4

El grup expedicionari al peu de la torre del castell de Santa Perpètua.

Figura 5

Inici de la visita al poble de Conesa. La creu de terme gòtica de 8 m d’alçada, amb escuts de Catalunya i Santes Creus al capdamunt. Just al peu de la Creu, a la dreta, Valentí Gual.

232Treballs de la SCG, 64, 2007

Figura 6

Les Fonts de les Canelles de Santa Coloma de Queralt (1614). Una parada en el recorregut guiat per Josep M. Carreras.

ocupació femenina. Els prefabricats de formigó aporten si més no la meitat de la riquesa generada a Santa Coloma (estimada en 400 milions d’euros anuals).

En un futur immediat el creixement de l’activitat industrial haurà de superar el problema de la manca d’aigua; l’aspiració a comptar amb recursos del canal Segarra-Garrigues restà sobre la taula. El caràcter emprenedor de Santa Coloma l’atansa també a Igualada i l’allunya de Montblanc, on manquen iniciatives industrials endògenes. El representant de la agroindústria va recordar la importància d’aquest sector en el PIB català (18%), i es congratulà que enguany els preus del cereal hagin redreçat un subsector que feia dècades que treballava amb uns costos només sostenibles amb les subvencions europees.

La nostra visita a la comarca al llarg del matí ens permeté afirmar que encara hi ha molt camí per fer en la promoció turística de la Baixa Segarra i en la valorització del seu patrimoni històric i del seu paisatge agrari; un paisatge rural bell i auster, determinat pel cromatisme estacional del cereal i marcat per la convivència amb el bosc mediterrani. Per exemple, la jornada havia començat amb una visita a un indret fantàstic, Santa Perpètua de Gaià, que tanmateix no compta ni amb aparcament ni amb senyalització de cap mena. L’emplaçament evoca igualment (com a tota la Segarra) un temps de guerra i de frontera entre cristians i musulmans. Aquest municipi, el més gran de la rodalia

Sortida d’estudi a la Baixa Segarra. Cicle Les altres comarques 233

Taula rodona al castell de Santa Coloma. D’esquerra a dreta: Josep M. Carreras, Sílvia Pomés, Ramon Borràs, Josep Bergadà, Santiago Berenguer i Jesús Burgueño.

(68 km2), compta amb 139 habitants repartits en 7 entitat de població, quan a mitjan segle XIX superava el miler d’habitants. L’any 1995 l’Ajuntament es traslladà de Santa Perpètua a Pontils i el municipi adoptà el nom de la nova capital.

En el sector del riu Corb, visitàrem Savallà del Comtat, amb el seu caseriu esgraonat al vessant de migdia, presidit pel gairebé arruïnat, però encara desafiant, castell dels comtes de Savallà i Peralada (segles XV-XVI). També aquí caldria una actuació urgent de consolidació; en l’actualitat l’accés al conjunt resta lògicament vedat per risc d’ensorrament. Tant o més urgent encara fóra aconseguir desplaçar un tros lluny les antenes de telefonia (un radioenllaç MadridBarcelona, construït el 1965) la presència de les quals insulta i degrada la perspectiva del conjunt urbà de Savallà. També per a plantejar aquestes reivindicacions davant poderosos interlocutors forans cal la col·laboració supramunicipal.

En el recorregut pel poble de Conesa, magnífic exemple de vila closa i de l’arquitectura feta amb la pedra calcària típica de la Segarra, vam comptar amb l’autoritzada guia de l’historiador Valentí Gual, del veí poble de Rocafort de Queralt; també s’hi afegí amablement l’alcalde, Àngel Rodríguez. El recorregut ens permeté conèixer l’església gòtica inacabada, la Casa Delmera de Santes Creus (1569), l’antic forn i actual casa de la vila, els dos portals medie-

Figura 7

vals, les restes de la capella de Sant Antoni, la creu de terme, l’estela discoïdal, la senyal de la riuada de Santa Tecla... Les pancartes contràries a la proliferació de molins de vent, presents a les finestres de moltes de les cases del poble, ens parlaven de la difícil compatibilitat entre models de desenvolupament rural.

La baixada per dinar a Rocafort ens permeté remarcar el contrast de paisatge segarrenc amb el de la vinya, propi de la Conca estricta. De tornada a la Baixa Segarra passant pel coll de Deogràcies, vam poder fer una completa visita de Santa Coloma de Queralt, gràcies a l’expert i entusiasta guiatge de l’historiador local Josep Maria Carreras. El recorregut ens dugué per la irregular plaça Major porxada (l’espai del mercat dels dilluns), els carrers del que un dia fou un important call, l’església gòtica de vigorós campanar (tot parant especial atenció al retaule de sant Llorenç, d’alabastre), fins arribar, extramurs, a l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc, petita joia romànica amb portalada de l’escola de Lleida i un magnífic sarcòfag esculpit amb les figures de Pere V de Queralt i Alamanda de Rocabertí (1368). El retorn al centre de la vila es va fer en paral·lel als horts del naixent curs del Gaià, per les fonts de les Canelles i fins el magnífic castell comtal, escenari de la taula rodona abans descrita.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (235-236)

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia

A les sis de la tarda de dijous 14 de juny de 2007 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2006-07.

Obrí l’acte el president, sr. Francesc Nadal Piqué, que donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i les sòcies que hi col·laboren, la tasca feta aquest curs, del qual destacà el nombre d’actes celebrats, la qualitat i el nivell d’assistència assolits. D’entre les feines realitzades, posà de relleu l’edició i presentació del llibre Enric Lluch i Martín: l’obra escrita, que aplega la producció d’aquest geògraf, membre honorari de la SCG. Així mateix, destacà, de cara al curs vinent, la celebració del Segon Congrés Català de Geografia, el maig de 2008. Seguidament, dedicà unes sentides paraules en record d’Oriol de Bolòs, antic soci, mort la primavera d’enguany, i del consoci Jaume Codina i Vilà, recentment traspassat, de qui destacà la seva col·laboració amb la Societat i la seva obra escrita com a geògraf i historiador del Baix Llobregat.

A continuació, el secretari, sr. Enric Bertran, llegí l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària i presentà la Memòria d’Activitats del curs 2006-07, que foren aprovades per l’Assemblea. Després, la tresorera, sra. Montserrat Cuxart, presentà l’estat de comptes de l`any 2006 i el pressupost per al 2007, que foren ratificats per l’Assemblea.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament. Un cop feta la votació i comptabilitzats els vots per correu, resultà elegida l’única candidatura presentada:

Montserrat Cuxart Tremps, tresorera (47 vots)

Jesús Burgueño Rivero, vocal tercer (47 vots)

Vicenç Biete Farré, vocal quart (45 vots)

Així mateix foren ratificats els càrrecs proveïts interinament per la Junta de Govern el darrer setembre:

Enric Mendizàbal Riera, vicepresident (41 vots)

Carme Montaner Garcia (41 vots)

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2006-07.

Sense més temes a tractar, el president donà per acabada l’Assemblea. 236Treballs de

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, 2007 (237-243)

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) corresponent al curs 2006-07

Assemblea General Ordinària

El 14 de juny de 2006, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2005-06. En començar, la presidenta, Maria Dolors Garcia Ramon, féu un breu repàs de les activitats realitzades durant el curs. Després, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats de l’exercici 2005-06, l’estat de comptes de 2005 i el pressupost de 2006. Abans de procedir a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament; la presidenta aclarí que no es presentava a la reelecció atesa la incompatibilitat estatutària de la seva recent condició de membre numerària de l’IEC i l’exercici de la presidència d’una societat filial. Feta la votació, la Junta de Govern restà constituïda així: president: Francesc Nadal i Piqué vicepresident: vacant

tresorera: Montserrat Cuxart i Tremps

secretari: Enric Bertran i Gonzàlez

vocal primer: Antoni Luna Garcia

vocal segon: Mireia Baylina i Ferré

vocal tercer: Jesús Burgueño i Rivero

vocal quart: Vicenç Biete Farré

vocal cinquè: Joan Tort i Donada

vocal sisè: Enric Mendizàbal i Riera

delegat IEC: Joan Vilà-Valentí

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2005-06.

Activitats científiques

1. Conferències

El curs 2006-07 començà oficialment el 17 d’octubre de 2006, data en què Matthew H. Edney , director de l’“History of Cartography Proyect”, University of Wisconsin, Madison, pronuncià una lliçó científica titulada Mapping Empires, Mapping Bodies: Reflections on the Uses and Abuses of Car tography . L’acte es clogué amb el lliurament del III Premi Joan Palau Vera.

E l 15 de novembre de 2006 Isabel Pujadas , catedràtica de G eografia Humana de la Universitat de Barcelona, va dictar una conferència sota el títol Mobilitat residencial i expansió de l’urbanisme dispers a la Regió Metropolitana de Barcelona: de l’anàlisi macro al’anàlisi micro.

El 14 de desembre de 2006 Céline Rozemblat,professora de la Universitat de Lausanne, parlà sobre La position des villes méditerranéennes dans les villes européennes et dans les villes mondiales . Aquesta conferència formà par t dels actes del centenari de l’IEC.

La conferència prevista per al 17 de generde 2007, a càrrec de Mariano B arriendos , investigador a “Ramon y Cajal ”, Departament d’Història

Moderna de la Universitat de Barcelona, i titulada Els riscos climàtics en perspectiva històrica. Singularitat i aplicabilitat de la infor mació climàtica continguda en arxius històrics , va ser ajornada per raons familiars del ponent.

El 20 de febrer de 2007 Santiago Roquer, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat Rovira i Virgili, tractà els Programes de desenvolupament rural a Catalunya: la iniciativa LEADER i el programa PRODER .

El 14 de març de 2007 Fernando Arroyo Ilera , catedràtic de Geografia

Humana de la Universitat Autònoma de Madrid, dissertà sobre La regulación hidrológica de la Península Ibérica: capital, tecnología y territorio .

El 19 d’abril de 2007 Francesc López Palomeque, catedràtic d’Anàlisi

Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona, va dictar una conferència sota el títol L’expansió del turisme urbà: Barcelona com a paradigma .

El 23 de maig de 2007 Enric Mendizàbal , professor titular de Geografia

Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona donà una conferència titulada Paisatges culturals de Catalunya .

El 14 de juny de 2007 Joan Romero , catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, pronuncià la lliçó científica que serví de cloenda al curs 2006-07, titulada Sobre la eficacia de un estado compuesto y plurinacional. Agenda (im)posible desde la geografía política .

2. Cursos-seminaris

El 23 de novembre de 2006 es projectà, dintre del cicle Cine i Geografia, la pel·lícula Los tres entierros de Melquíades Estrada, seguida d’un col·loqui dirigit per Joan Tort.

De març a maig de 2007 es desenvolupà el curs-seminari La geografia i la història dels viatges, coordinat per Isabel Soler i Enric Mendizàbal. El 27 de març Rafael Argullol, catedràtic d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, parlà sobre El viatge com a vida multiplicada; l’11 d’abril Rafael M. Mérida, professor de literatura espanyola de la Universitat de Lleida, llegí una conferència titulada De California a Sodoma (s.XVI): geografías sexuales de un Nuevo Mundo; el 17 d’abril Isabel Soler, professora de literatura portuguesa de la Universitat de Barcelona, dissertà sobre Una forma de pera molt cristiana o dos viatges a Orient; el 25 d’abril Juan Pimentel,Historia de la Ciencia, Instituto de Historia, CSIC, tractà de Testimonio y autoría del mundo: viajeros, poetas y ladrones; i el 2 de maig PepBernadas, director de la Llibreria Altaïr, parlà sobre Viatges per a la gent que viatja a partir de la Llibreria Altaïr.

El 6 de juny de 2007 se celebrà una sessió a manera de colofó dels actes commemoratius del 125 aniversari del naixement de Pau Vila, en què el professor Joan Vilà-Valentí, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, féu Una evocació de Pau Vila, coincidint amb la publicació Pau Vila i Dinarès. Semblança biogràfica, que es distribuí entre els assistents, i es projectà el vídeo de l’entrevista que li féu Montserrat Roig el 1978 per al programa Personatges / Biblioteca de la Memòria de Televisió Espanyola.

3. Presentacions de llibres

El 26 d’octubre de 2006 tingué lloc la presentació del llibre Més enllà de l’urbanisme, d’Albert Serratosa. En l’acte, intervingueren, a més de l’autor, Josep Oriol, degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (Catalunya), Vicenç Capdevila, exvicepresident de la Corporació Metropolitana de Barcelona, i Joan Tort, editor del llibre.

El 21 de febrer de 2007 s’efectuà la presentació del llibre Las otras geografías, de Joan Nogué i Joan Romero, catedràtics de Geografia Humana de les univ ersitats de Girona i València, respectivament. L’acte fou presidit per Montserrat Tura, consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, i comptà amb les inter vencions de Maria Dolors Garcia Ramon, catedràtica d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Salvador Vives, director de l’editorial Tirant lo Blanch, i els propis autors.

El 29 de maig de 2007, es realitzà la presentació del llibre Enric Lluch i Martín: l’obra escrita.L’acte fou presidit per Francesc Nadal, president de la SCG, i comptà amb les intervencions de Joan Vilà-Valentí, president de la

240Treballs de la SCG, 64, 2007

Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, Maria Dolors Garcia Ramon, membre numerària de l’IEC, O riol Nel·lo , secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, Abel Albet, professor titular de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona i editor de l’obra, i el propi Enric Lluch.

Tots els actes ressenyats fins aquí, llevat de si es diu altrament, se celebraren a la seu de l’IEC.

4. Altres actes

El 5 d’octubre de 2006, sota els auspicis de la SCG, es va celebrar a la seu de l’IEC, l’acte públic de presentació del Manifest per a una nova cultura del territori. La sessió de presentació, impulsada per Antoni F. Tulla, fou presidida per Maria Dolors Garcia Ramon, membre numerària de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut, i comptà amb la participació de Joan Nogué , per la Societat Catalana de G eografia, Sergi Cantó , pel Col·legi d’Ambientòlegs, Carme Miralles, pel Col·legi de Geògrafs, Jordi Ludevid, pel Col·legi d’Arquitectes, Pilar Riera, per l’Associació Catalana de Ciència Regional, i Mita Castañer, per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. El 10 de març de 2007 es realitzà una visita a l’exposició 1936-1939. Els mapes en la guerra civil espanyola, instal·lada a l’Institut Cartogràfic de Catalunya. La visita fou guiada per Carme Montaner, cap de la Cartoteca de Catalunya, i per Francesc Nadal i Luis Urteaga, catedràtics de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, i comissaris tots tres d’aquesta mostra.

5. Sortides d’estudi

El 28 d’octubre de 2006 es féu una sortida d’estudi a l’Alta Segarra, en el marc del cicle Les altres comarques, coordinada i organitzada pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida. Al matí, els assistents reteren visita a la torre de guaita de la Manresana, al Museu dels Prats de Rei, guiats per Ramon Costa,a la vila de Torà, acompanyats per l’alcaldessa, Mercè Valls,ia la torre de guaita d’Ardèvol. Rera dinar en aquest llogaret, hom féu cap al Santuari de Pinós i Calaf, on la historiadora Montserrat Coberó, guià una visita pel nucli antic de la població. A la sala d’actes de l’Ajuntament es desenvolupà una taula rodona en què intervingueren Maria Antònia Trullàs i Mercè Valls, alcaldesses de Calaf i Torà, respectivament, i Francesc Duocastella i Joan Graells, membres de la plataforma cívica que reivindica el reconeixement com a comarca de l’Alta Segarra.

El 24 de març de 2007 es féu una sortida d’estudi titulada El paisatge de la vinya al Bages, organitzada i coordinada pel professor Jesús Burgueño. Al

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia 2006-07 241

matí, acompanyats de Llorenç Ferrer, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, hom visità les tines de pedra escampades pels termes de Rocafort i el Pont de Vilomara, i el monestir de Sant Benet de Bages. Ala tarda, om visità els cellers de la Masia Roqueta, a Avinyó.

El 18 i 19 de maig de 2007 es féu una sortida d’estudi a la Miranda de Llaberia i Mola de Colldejou , coordinada i dirigida pel professor Jesús Burgueño, de la Universitat de Lleida. L’excursió consistí en un recorregut per les serres del Mestral, des de la Miranda de Llaberia a la Mola de Colldejou.

L’assistència d’estudiants en aquestes tres sortides d’estudi ha estat reconeguda amb 2,5 crèdits de lliure elecció, pel Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

6. Altres actuacions

El mes de setembre de 2006, la junta de govern de la SCG nomenà Enric Mendizàbal Riera i Carme Montaner Garcia, vicepresident i vocal sisena, respectivament. Ambdós mandats, amb caràcter interí, hauran de ser refermats a la assemblea general de socis de 2007.

Antoni Luna és des de setembre de 2006 el representant institucional de la SCG al Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional.

Francesc Nadal ostenta la representació institucional com a president de la SCG al Consell Assessor de l’Obser vatori del Paisatge de Catalunya.

Francesc Nadal, en qualitat de president de la SCG participa regularment en les reunions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i en el plenari de l’IEC.

La SCG donà suport i aval científic a la IX Setmana d’Estudis Urbans de Lleida,i com a membre de l’Atelier Pierre Vilar, fou representada institucionalment per Francesc Nadal en l’acte d’homenatge organitzat per la Universitat de Girona, l’1 de desembre de 2006.

A finals de 2006 finalitzà el projecte de recerca Turisme, paisatge i colonialisme ,a càrrec dels professors i socis Abel Albet , Antoni Luna , Maria Dolors Garcia Ramon, Joan Nogué, Lluís Riudor i Perla Zusman, amb la coordinació del professor Joan Vilà-Valentí, com a membre de l’IEC.

La Setmana Santa d’enguany, es féu un viatge a Anatòlia (de la mar Negra a la mar Blanca), organitzat per ARAC (A la recerca d’altres Cultures), Cultural Travel Association, sota els auspicis de la SCG, i guiat pel consoci Pere Andreu. El 21 d’abril Enric Mendizàbal representà les presidències de l’IEC i de la SCG en l’acte inaugural de la Biblioteca Municipal Pere Blasi de Torroella de Montgrí, que la vila baixempordanesa dedica a la memòria d’aquest geògraf, que fou membre fundador de la Societat

Enric Mendizàbal ha representat la SCGen el jurat encarregat de concedir una beca per a l’estada d’un geomorfòleg a The Nordic Artists Center de Dale (Noruega), oferta pel Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà).

7. Publicacions

Aquest curs 2006-07 s’han editat el volum 60 de Treballs de la SCG, corresponent a 2006, i el llibre Enric Lluch i Martín: l’obra escrita, que aplega la producció escrita del professor Lluch, membre honorari de la SCG, reunida i analitzada en un estudi introductori per Abel Albet. Aquestes publicacions han comptat amb el suport econòmic de l’IEC i de la Diputació de Barcelona. La SCG ha establert un acord amb la Cartoteca de Catalunya (Institut Car togràfic de Catalunya), pel qual es digitalitzarà la revista Treballs de la SCG, per tal de disposar en xarxa de tos els números editats.

8. Premis de la Societat

El 17 d’octubre de 2006 fou lliurat el III Premi Joan Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat a Irene Toneu Isern, de l’Escola Vedruna de Vic, pel treball Pluviometria de Gurb i comparació amb altres punts de la comarca .El jurar era format per Jesús Burgueño, Montserrat Cuxart i Antoni Luna.

L’abril de 2007, fou lliurat el XII Premi Lluís Casassas i Simó a Luis del Romero Renau, pel treball Planificació i Govern del Territori a la regió metropolitana Rin-Rhur. Noves respostes a velles lògiques territorials en un context insostenible. Així mateix se n’atorgà un accèssit a Maria José Ripoll Berenguer, pel treball Canvis en els usos del sòl i moviments de massa superficials en una conca de muntanya de l’Alt Berguedà.El jurat era format per Francesc López Palomeque, Jesús Burgueño i Rosa Anna Felip.

9. El web de la Societat: l’obrador obert (scg.iec.cat)

L’obrador obert, administrat per Pau Alegre, ha continuat informant, a través d’anuncis, convocatòries, notícies, cròniques i ressenyes, de tots els actes celebrats a la Societat, així com d’activitats d’altres institucions que han estat d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Amb tot plegat, l’obrador obert ha continuat ampliant les seves pàgines, ha seguit diversificant l’autoria dels seus textos i ha arribat a les 222 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG.

Les activitats científiques organitzades per la Societat Catalana de Geografia i ressenyades fins aquí han estat possibles gràcies a les subvencions econòmiques de la Diputació de Barcelona i l’IEC. 242Treballs de la SCG, 64, 2007

Obituari

El maig de 2007 morí el Dr. Jaume Codina i Vilà, membre de la SCG, orador a la seva tribuna i destacat estudiós de la geografia i història local del Prat de Llobregat i de la comarca del Baix Llobregat.

Notes diverses

La SCG compta des de març de 2007 amb una nova secretària administrativa, Blanca Betriu.

El consoci David Saurí fou guardonat amb el Premi de Medi Ambient 2007 concedit per l’IEC i l’Obra Social Caixa de Sabadell.

El 21 de maig de 2007, l’expresidenta de la SCG, Maria Dolors Garcia Ramon, pronuncià el discurs d’entrada a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, com a membre numerària de l’IEC.

Nombre de socis i sòcies

En acabar el curs 2006-07, el nombre de membres de la SCG és de 411, dels quals 15 són honoraris i 396 són numeraris (EB).

NORMES PER A LA TRAMESA D’ORIGINALS

1. Els articles tramesos a Treballs de la Societat Catalana de Geografia hauran de ser originals. Cal presentar-los impresos a doble espai, amb un màxim de 2.000 caràcters per pàgina. S’utilitzarà només una cara, amb uns marges suficients per a poder-hi fer anotacions. Els fulls han d’estar numerats correlativament. Els articles no poden superar les 30 pàgines, incloent-hi il·lustracions, taules (única denominació utilitzada per tot tipus de quadres i relacions estadístiques), notes i bibliografia. Les taules i il·lustracions han de dur numeració aràbiga. En la primera pàgina de l’article haurà de constar la informació següent: títol de l’article, nom de l’autor, professió i adreça electrònica; a la segona pàgina constarà un resum (màxim 150 paraules) en la llengua original de l’article i en català, castellà i anglès si és possible, i entre tres i cinc mots claus en les llengües esmentades. Cal trametre tres exemplars de l’original i també una còpia en suport digital.

2. Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p.Exemple: (Casassas, 2000, p. 222).

3. Les normes per a les il·lustracions són les següents:

a) el text ha de fer referència explícita als gràfics, mapes, fotografies, etc. que s’incloguin;

b) tenint en compte que Treballs de la Societat Catalana de Geografia publica en blanc i negre, els gràfics, mapes i fotografies hauran de presentar-se de manera que la seva reproducció sigui possible tenint en compte les dimensions de la revista, preferentment en suport digital i incloent una còpia en paper; les il·lustracions han de tenir títol, i, si escau, la relació de la llegenda i la font; c) els mapes hauran de dur escala gràfica i hauran d’estar degudament orientats.

4. Les normes per a la bibliografia són les següents:

a) quan es tracti d’un llibre

COGNOM, Nom sense abreujar (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció, número dins de la col·lecció).

DAVEAU, Suzanne; RIBEIRO, Orlando (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U).

b) quan es tracti de parts de llibres

COGNOM, Nom sense abreujar (any). “Títol de la part del llibre”. A: COGNOM, Nom sense abreujar. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció, número dins de la col·lecció), números de les pàgines en què apareix aquesta part.

B IANCHETTI , Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”. A: C ORNA PELLEGRINI, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, volum 2, p. 273-317.

c) quan es tracti d’un article:

COGNOM, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

HÄGERSTRAND, Torsten(1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339.

5.La Redacció es reser va el dret de retornar els articles que no compleixin aquestes normes.

6. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima.

7. Treballs de la Societat Catalana de Geografia s’afegeix a les recomanacions de la UNESCO referents a un ús no discriminador del llenguatge. Aquesta pràctica consisteix en el fet d’evitar les expressions i construccions gramaticals que es refereixin explícitament o implícitament a un sol sexe i que el seu ús representi una discriminació de qualsevol mena.