Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

95 juny 2023

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

95 juny 2023

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Editor en cap Valerià Paül (SCG; Universidade de Santiago

Revisió lingüística del català i castellà Enric Bertran Valerià Paül

Editor adjunt Joan Alberich (SCG; Universitat Rovira i Virgili)

Revisió lingüística i traducció de l’anglès Laura Lojo Olistis. Cooperativa de serveis lingüístics i culturals

de Compostela, Galícia)

Consell Editor Enric Bertran (SCG) Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Carolina Martí (SCG; Universitat de Girona) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Alejandro Armas Díaz (Universität Leipzig, Alemanya) Margherita Azzari (Università degli Studi di Firenze, Itàlia)

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Redacció. Subscripció i administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104

Holly Barcus (Macalester College, Estats Units) Benedetta Castiglioni (Università degli Studi di

A/e: treballs.scg@correu.iec.cat Web: https://scgeo.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat

Jordi Cortès (SCG) João Carlos Garcia (Universidade do Porto, Portugal) Maria Dolors Garcia Ramon (SCG; Universitat

Disseny de la portada: Pau Alegre

Padova, Itàlia)

Autònoma de Barcelona)

Fiona Haslam McKenzie (University of Western Australia, Austràlia)

Joan Mateu (Universitat de València) Johan Milian (Université de Vincennes-Saint-Denis Paris 8, França)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (SCG; Universitat de Girona) Jorge Olcina (SCG; Universitat d’Alacant) Josep Oliveras (SCG; Universitat Rovira i Virgili) Xavier Oliveras González (El Colegio de la Frontera Norte, Mèxic)

Pilar Paneque (Universidad Pablo de Olavide) Paulo Alexandre da Silva Pereira (Mykolas Romeris University, Lituània)

Paula Soto Villagrán (Universidad Autónoma Metropolitana, Mèxic)

Katsuyuki Takenaka (SCG; 愛知県立大学=Universitat Prefectural d’Aichi, Japó) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Ana Zazo (Universidad del Bío-Bío, Xile)

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 95 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES “M’he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa Clara Cirera-Castellà.................................................................................... 7 Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza.................................................. 35 Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere Roy Jones ...................................................................................................... 57 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939) Josep Oliveras Samitier.............................................................................. 75 Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980) Alejandro Otero Varela ............................................................................. 113 Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià) Jaume Pla-Bañuls; Joan Carles Membrado-Tena ....................................... 143

RESSENYES Viatge als Estats Units a través de tres pols mundials de la nova economia; Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana Clara Paniagua............................................................................................ 175 Informació per als autors i autores ..................................................................... 191

SUMMARY ARTICLES “I Have Made the Streets Mine”. Women’s Perception of the Public Space of the Old Quarter of Manresa Clara Cirera-Castellà.................................................................................... 7 Citizenship, Biopolitics and Policy on Foreigners: Research on a Vulnerable Immigrant Group from Morocco in Barcelona Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza.................................................. 35 Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere Roy Jones ...................................................................................................... 57 Pau Vila, Intimate. Private Biographical Clippings (1918-1939) Josep Oliveras Samitier.............................................................................. 75 Galician Counties Monographs? On the Development of Classical Regional Geography in Galicia (1920s-1980s) Alejandro Otero Varela ............................................................................. 113 Enhancing the Rural Heritage of Beniatjar (Vall d’Albaida, Valencian Country) Jaume Pla-Bañuls; Joan Carles Membrado-Tena ....................................... 143

BOOK REVIEWS A Trip to the United States Through Three Cities Representative of the New Economy; Juli Valdunciel (2022). New York, San Francisco, Los Angeles. In Search of the Last Urban Experience Clara Paniagua............................................................................................ 183 Information to Authors...................................................................................... 191

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 7-34 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 18/04/2023 ‒ Data d’acceptació: 13/06/2023 ‒ Data de publicació: 30/06/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.233

“M’he fet meus els carrers”.

La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa Clara Cirera-Castellà

Geògrafa, operària de Sistemes d’Informació Geogràfica a Nexus Geographics claracirera@gmail.com

Resum L’article pretén demostrar com les necessitats i les experiències de les dones en l’espai públic com a un únic col·lectiu no són reals, sinó que depenen de la coneixença i de les categories socials amb què s’identifiqui cada dona. Alhora, també vol evidenciar com les característiques físiques i socials del barri Antic de Manresa afecten les seves vivències.

L’estudi s’estructura al voltant de cinc conceptes clau: la coneixença, l’ús, la identificació, la percepció i el compromís. A partir d’entrevistes a peu (Walking Interviews) i de cartografia social a deu dones de la ciutat que pertanyen a diferents categories socials, es mostra que cadascuna d’elles viu l’espai de manera diferent. També es detecta que la coneixença i les relacions que s’hi estableixen són factors importants per determinar-ne la percepció.

Paraules clau: Espai públic, gènere, cartografia social, interseccionalitat, Manresa.

Resumen: “Me he hecho mías las calles”. La percepción de las mujeres respecto al espacio público del barrio Antic de Manresa El artículo pretende demostrar cómo las necesidades y las experiencias de las mujeres en el espacio público como un único colectivo no son reales, sino que dependen del conocimiento y de las categorías sociales con las que se identifique cada mujer. Asimismo, también quiere evidenciar cómo las características físicas y sociales del barrio Antic de Manresa afectan a sus vivencias. El estudio se estructura en torno a cinco conceptos clave: el conocimiento, el uso, la identificación, la percepción y el compromiso. A partir de entrevistas a pie (Walking Interviews) y de cartografía social a diez mujeres de la ciudad que pertenecen a diferentes categorías sociales, se muestra que cada una de ellas vive el espacio de forma diferente. También se detecta que el conocimiento y las relaciones que se establecen en el espacio son factores importantes para determinar su percepción.

Palabras clave: Espacio público, género, cartografía social, interseccionalidad, Manresa.

–7–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Abstract: “I Have Made the Streets Mine”. Women’s Perception of the Public Space of the Old Quarter of Manresa The article aims to demonstrate how the needs and experiences of women in the public space as a single collective are not real but depend on their identification within knowledge and social categories. Likewise, it also wants to show how the physical and social characteristics of the Old Quarter of Manresa impact the experiences of women.

The study is structured around five key concepts: knowledge, use, identification, perception and commitment. By conducting walking interviews and creating social maps with ten women in the city from diverse social categories, the study reveals that each woman experiences public space differently. It also detects that knowledge and the relationships established in public spaces are important factors in determining their perception.

Keywords: Public space, gender, social cartography, intersectionality, Manresa.

* * *

1. Introducció En les últimes dècades s’ha vist un increment i una popularització de l’estudi referent al gènere i a la distribució dels rols masculí i femení en diversos àmbits i nivells. A partir dels anys setanta del segle passat es va introduir el feminisme en el marc de la ciència social i des d’aleshores s’ha estudiat la relació entre la ciència i el gènere, aquest últim concepte com a variable en l’organització espacial. Autores com Donna Harawey o Sandra Harding des de fa temps van detectar una forta diferència entre la realitat del gènere masculí i femení. Els estudis i les anàlisis avançaren la dècada següent amb contribucions com les de Janice Monk i Susan Hanson, que comencen a denunciar el biaix sexista en la investigació geogràfica, o amb Janet Momsen i Janet Townsend, pioneres en l’estudi del paper de les dones. Més endavant, cap als inicis de la dècada dels anys noranta, es va començar a introduir en el món anglosaxó la geografia de les sexualitats amb autores com Gilly Hartal i autors com Gavin Brown, que utilitzen la categoria de sexualitat per estudiar les relacions de les persones amb els llocs (Monk i Hanson, 1982, 1989). Actualment, autores com Maria Rodó i Mireia Baylina tracten temes de geografia de les sexualitats per estudiar conceptes relacionats amb la identitat i les expressions de gènere.

El feminisme no és un moviment estàtic, va evolucionant i ha anat obrint nous fronts de debat al llarg de la història, sense perdre mai, però, el compromís polític que es veu directament lligat amb el moviment. La geografia feminista incorpora, doncs, les adaptacions teòriques del feminisme en l’explicació i la interpretació de fets geogràfics i com la divisió de gènere s’experimenta de manera diferent en els llocs (Prats i Baylina, 2022).

–8–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

El paper de les dones en l’espai públic ha estat limitat i exclòs en diferents moments històrics i en diferents localitats a causa de la separació imposada de l’espai segons el sexe per part del capitalisme i el patriarcat, una separació que aïlla les dones en l’esfera privada i connecta els homes en la pública. Així doncs, ens trobem amb un espai públic dissenyat per i per a homes d’unes característiques i estàndards determinats, on els altres col·lectius poden no sentir-se còmodes ni identificats, fet que provoca espais incòmodes, de por, inaccessibles o exclusius.

Per aquest estudi1 s’ha escollit com a protagonistes un conjunt de deu dones residents a Manresa i com a lloc d’estudi diversos entorns de l’espai públic del barri Antic. L’espai públic no s’ha d’entendre simplement com a lloc de desplaçament o de passeig, sinó que constitueix diferents dinàmiques i experiències depenent de la persona que les viu. En definitiva, els espais públics són el resultat de diferents processos socials i, alhora, també poden ser espais excloents, degradats o privatitzats (Borja, 2014). Amb el pas del temps, a causa de les diverses dinàmiques que s’esdevenen en l’espai, s’acaben formulant idees preconcebudes, com és el cas del barri Antic de Manresa, un espai “temut” per gran part de la població de la ciutat, en què s’han associat conceptes de por, robatori, inseguretat, assetjament i risc, i s’ha creat un estigma que dificulta les oportunitats i la confiança amb l’espai. La pregunta d’investigació, doncs, és si la perspectiva respecte al barri Antic es veu diferenciada segons si les dones en són residents o no, de manera que, en el primer cas, l’ús d’aquest espai és diari, i en el segon, pot ser diari, ocasional o inexistent. I, alhora, es pot avaluar com la percepció i/o experiència de l’espai és condicionada per altres eixos de desigualtat.

L’objectiu és conèixer quines són la percepció i l’experiència que tenen les dones de Manresa pel que fa a l’espai públic del barri per tal d’esbrinar si les dones tant de fora del barri com les residents mantenen la idea preconcebuda; i, alhora, conèixer-ne les experiències, els usos, la identificació i el compromís.

A partir de les reflexions i de les vivències quotidianes d’aquest col·lectiu vulnerabilitzat es pretén donar resposta a quina és la realitat del barri més enllà de l’estigma. Amb aquesta finalitat, s’utilitzen cinc conceptes que serveixen per analitzar l’experiència de les dones sobre el barri Antic: coneixença, ús, percepció, identificació i compromís.

La recerca contempla la reflexió individual i conjunta entre les dones participants i té com a finalitat aportar informació des de baix sobre quina és la realitat de l’experiència quotidiana a l’espai públic del barri Antic de la ciutat.

Els resultats de la recerca poden ser d’utilitat a les administracions per situar

1. El present article forma part del treball final del Grau en Geografia, Medi Ambient i Planificació Territorial de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per al curs 2021-2022, tutoritzat per Mireia Baylina Ferré. Aquesta recerca ha estat premiada com a millor treball de fi de grau en perspectiva de gènere del grau en qüestió atorgat per l’Observatori per a la Igualtat de la UAB i premiada per la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, en la xxviiii edició del premi Lluís Casassas i Simó.

–9–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

no tan sols l’abast de les problemàtiques que puguin existir, sinó també per fer visibles els aspectes positius que configuren la realitat quotidiana del barri i canalitzar políticament les propostes que sorgeixin de les pròpies dones.

L’elecció d’aquesta temàtica rau en les experiències personals que l’autora d’aquest treball ha viscut en primera persona a l’espai públic del barri com a dona (nena, adolescent i jove), blanca, heterosexual i de classe mitjana. Tot i viure al barri Vic-Remei, al llarg dels anys m’he vist immersa en la dinàmica del barri Antic per diversos motius, tant per la proximitat a serveis o equipaments com per la presència d’amics i familiars que hi viuen. Sigui com vulgui, els espais públics del barri han estat llocs que han constituït la meva manera de ser, de fer, de socialitzar-me i d’interactuar. És per això que s’ha considerat de gran interès analitzar i conèixer, amb la dimensió de gènere, l’espai amb el qual encara avui dia tinc un vincle estret.

L’article s’estructura, en primer lloc, en un marc que exposa les principals idees teòriques que han fonamentat la recerca i la lectura de resultats. En segon lloc, es presenta l’àmbit d’estudi escollit, de manera que és contextualitzat geogràficament i demogràfica. Seguidament s’exposen la metodologia emprada i els resultats obtinguts. L’article conclou amb unes reflexions finals i amb unes propostes d’aplicabilitat futures de l’estudi.

2. Barri i espai públic segons el gèneres 2.1. Llei de barris La Llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial és la primera llei que incorpora una perspectiva de gènere amb l’objectiu de millorar els barris, tot prevenint-ne la degradació i la segregació social. En l’apartat segon de l’article 7 s’exposen un total de vuit camps en què els projectes presentats per ser subvencionats han d’actuar-hi. Un d’aquests punts fa referència a l’equitat de gènere en l’ús de l’espai urbà i dels equipaments. Així mateix, la llei defineix les àrees urbanes d’atenció especial a l’article 5 per tal que l’Administració pública pugui aplicar-hi intervencions sectorials i que els equipaments i l’espai públic puguin ser motors del desenvolupament social i cultural que afavoreixin la cohesió dels ciutadans.

La llei de barris ha possibilitat un canvi de mirada en nous projectes urbanístics, en tant que ha permès que les necessitats de les dones es facin visibles a escala de ciutat i barri. Tot i així, algunes necessitats relacionades amb els aspectes productius continuen valorant-se més que no pas les necessitats derivades de les activitats reproductives i de la quotidianitat (Muxí i Ciocoletto, 2011). És per això que s’ha de tenir en compte que encara queda molt recorregut per fer en la introducció de la perspectiva de gènere en la planificació, en tant que “avui en dia la perspectiva de gènere es considera en la majoria dels –10–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

texts i plans com un aspecte específic mentre que la perspectiva masculina és la normal o general” (Borja, 2014, p. 12; traducció pròpia).

2.2. Urbanisme feminista A Catalunya el concepte d’urbanisme feminista apareix als finals de la dècada del 1980, impulsat entre algunes altres autores per l’arquitecta Anna Bofill i la seva conferència “Dona i arquitectura”, en què parla sobre la relació entre l’estructura i la forma de les ciutats (Col·lectiu Punt 6, 2019). Tanmateix, l’aplicació de l’urbanisme feminista no s’ha desenvolupat tant com la teoria.

Al llarg dels anys, s’han executat tipus diferents d’urbanisme, però tots s’han estructurat a partir de la idea de família nuclear blanca, de classe mitjana i heterosexual, una mostra que neutralitza la realitat, provoca discriminacions socials i segueix la divisió espacial entre l’àmbit públic/productiu i el privat/ reproductiu (Col·lectiu Punt 6, 2019). Un exemple d’aquest urbanisme són les ciutats segregades funcionalment, que resulten ser un mecanisme de divisió i de separació de la població, que prioritzen els recorreguts lineals, normalment realitzats per homes davant alguns altres itineraris discontinus i fragmentats, que ocupen quotidianament moltes dones i alguns altres col·lectius. És per això que s’han de posar les persones en el centre del disseny de la ciutat i tenir en compte de quina manera es mouen i utilitzen l’espai i quines són les seves necessitats quotidianes (Bofill, 2006, 2018). Com expressa Valdivia (2018, p. 79), “repensar la ciutat des d’una perspectiva feminista és deixar de generar espais des d’una lògica productiva, social i políticament restrictiva, i començar a pensar en entorns que prioritzen a les persones que la utilitzaran” (traducció pròpia).

D’aquesta manera, des de la crítica feminista es remarquen tres grans necessitats a tenir en compte per tal de dur a terme un urbanisme que englobi la diversitat de persones que formen la realitat: a) la de canviar el model de ciutat patriarcal i funcionalista per la ciutat pròxima en què es valori l’escala de barri i de ciutadans; b) que l’urbanisme sigui interdisciplinari i que compti amb la participació ciutadana; i c) permetre la participació activa, especialment la de les dones, en tant que aquesta s’ha menystingut fins al moment (Col·lectiu Punt 6, 2019).

2.3. Ciutat pròxima i cuidadora Els conceptes de ciutat pròxima i de ciutat cuidadora estan estretament relacionats amb la idea de ciutat compacta, que permet que, des d’una escala de barri, les persones puguin accedir a una gran varietat de serveis amb un temps de desplaçament curt i principalment a peu. La ciutat pròxima s’estructura a partir dels recorreguts derivats d’activitats quotidianes i de l’ús social del temps, que, d’aquesta manera, prioritzen els microdesplaçaments de cinc minuts i els –11–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

desplaçaments curts de deu minuts. Es genera, així, un impacte positiu directe en el desenvolupament de la vida quotidiana dels col·lectius que segueixen de manera freqüent recorreguts segmentats (Col·lectiu Punt 6, 2019).

A les ciutats contemporànies trobem que l’espai ha estat disminuït a escala territorial i supranacional a causa de la globalització i, en canvi, s’ha vist augmentat a l’escala de vida quotidiana de les persones (Sánchez, 2004). El rol de gènere femení ha estat associat al llarg de la història amb l’execució de les activitats i feines relacionades amb la cura i l’atenció tant de les cases com de les persones, fet que ha provocat que les dones utilitzin l’espai públic d’una manera diferent de la preestablerta (Muxí et al., 2011). És per això que, tal com afirma Valdivia (2018, p. 70), “les dones reclamen una ciutat complexa i de proximitat amb un bon transport públic i espais públics segurs que permetin escollir l’ús que es fa de la ciutat” (traducció pròpia).

Una altra de les autores que ha escrit sobre la ciutat cuidadora és Izaskun Chinchilla (2020). En els seus relats expressa que les ciutats generen un context que prioritza les necessitats d’un sol grup, que és el d’homes en edat laboral, no immigrants i amb un cert poder adquisitiu. En conseqüència, les necessitats de la resta de col·lectius, en quedar ignorades pel propi context, reben trets de vulnerabilitat. És a dir, és el context i l’espai en què es desenvolupen les activitats allò que fa que les especificitats de les persones (edat, gènere, poder adquisitiu, etc.) siguin enteses com a factors vulnerables.

Així doncs, a les ciutats cuidadores i pròximes es posen les persones al centre de les decisions i es tenen en compte les seves experiències, diversitats i cures.

Els espais, doncs, són adaptats a les diferents necessitats, en tant que s’ofereixen recorreguts funcionals i es genera una distribució equitativa de serveis, equipaments i comerços de proximitat a escala de barris. En aquestes ciutats el vehicle privat perd importància i domini per tal que es generi una xarxa eficient de transport públic i de mobilitat a peu. Finalment, un altre aspecte a destacar-ne és que es genera una sensibilització en matèria d’habitatge que porta a proporcionar un habitatge digne i econòmic i a realçar les activitats quotidianes i de cura (Valdivia, 2018).

2.4. Espai públic, espai polític i d’exclusió L’espai públic, a banda de ser un espai físic, també és un concepte polític, on no només s’esdevenen activitats sinó que també es constitueixen les dinàmiques interseccionals. És on la ciutadania promou l’autonomia i la socialització (Spain, 2006; Col·lectiu Punt 6, 2019). Per tant, els sistemes de desigualtat i les jerarquies prioritzant generalment els homes per sobre les dones es desenvolupen en funció de com s’organitza l’espai públic i els usos que s’hi fan.

Al llarg de la història les dones han estat invisibilitzades i negades en l’accés al dret a l’espai públic de les ciutats, però, tot i la dificultat per utilitzar-lo de –12–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

manera lliure i còmoda, sempre han treballat fora de l’àmbit privat i han estat presents a l’espai públic duent a terme nombroses activitats i tasques quotidianes (Spain, 2006; Col·lectiu Punt 6, 2019). Tal com exposa Spain (2006), les dones que han participat de l’espai públic, ja sigui recorrent-lo com a lloc de pas per dur a terme tasques de cura o per arribar a la feina, o com a punt de trobada per a diverses celebracions, tenen més oportunitats per assolir independència econòmica i influència política que no pas les dones que es queden excloses en l’àmbit privat.

L’exclusió de les dones a l’espai públic també s’ha vist (i encara es veu) traduïda en el pla simbòlic i en l’imaginari col·lectiu i de la memòria, en tant que a la majoria de ciutats existeix un biaix en la tria de toponímia dels carrers i places referent al gènere. Mentre que en les places centrals i carrers principals la toponímia recau en noms d’homes en reconeixement dels seus mèrits, els carrers secundaris, on no es veu una mostra de poder, hi ha la toponímia de dones, generalment reconegudes per ser santes o verges (Saldaña, 2020).

Des dels inicis del capitalisme, i partint de la divisió sexual del treball entre les feines productives que es desenvolupen a l’esfera pública i les feines reproductives, que es porten a terme dins l’esfera privada, es configura una divisió espacial entre l’àmbit públic i el privat. Al llarg de la història, s’ha assignat a aquestes esferes la categoria de gènere: el masculí referent a l’esfera pública i les feines productives, que compten amb el suport de les institucions i també amb uns determinats privilegis; i el femení relatiu a l’esfera privada amb feines reproductives les quals no són considerades treball reglat i que compten amb grans mancances de regulació (Levy, 2003; Patiño-Díe, 2016; Valdivia, 2018). És per això que, tal com exposa el Col·lectiu Punt 6 (2019), continuar veient i pensant l’espai des d’aquesta dicotomia hegemònica de públic-privat invisibilitza la contribució de la dona a l’espai públic i a les activitats econòmiques, polítiques i culturals.

També s’ha de considerar, tal com exposa Fenster (2010), que per comprendre les desigualtats de la vida quotidiana, no tan sols s’ha d’analitzar l’esfera pública, sinó que també s’ha d’estudiar l’esfera privada i reproductiva. En efecte, a l’àmbit privat es causen també desigualtats i jerarquies que determinen el comportament a l’espai públic.

2.5. Espais de la por, violència i inseguretat pública A la majoria de ciutats del món s’està presentant un increment de la violència a l’espai públic. Segons Saldaña (2020) aquest fet restringeix l’accés de diversos col·lectius vulnerables a l’ús d’aquesta esfera. Alhora, aquesta violència serveix com a mecanisme de control, ja que en el moment en què es restringeix la mobilitat de la major part de la ciutadania, en especial de les dones, i es qüestiona el dret de l’ús a la ciutat, s’afavoreix mantenir la supremacia masculina a l’esfera pública i les dones controlades dins l’àmbit domèstic.

–13–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

En la teoria, segons Fenster (2010), els espais segurs són els que permeten que la ciutadania dugui a terme les seves pràctiques i puguin fer dret del seu ús envers la ciutat. A la pràctica, però, segons Patiño-Díe (2016), distingir entre espais perillosos o espais segurs resulta ser poc concís, pel fet que la percepció dels espais depèn de les experiències quotidianes.

L’augment de la violència fa que el sentiment de por que es percep a l’espai públic no sempre sigui objectiu, ja que, tal com exposen Petrella i Vanderschueren (2003, p. 217), “moltes situacions d’inseguretat pel que sembla s’originen en el debilitament dels controls socials relatius a les diferències d’edat, sexe i ètnia, en particular en el debilitament de les xarxes socials en els barris on conviuen diferents cultures” (traducció pròpia). Tot i això, la inseguretat en l’àmbit públic (molts cops desconegut), tant si és objectiva com subjectiva, porta a veure aquests espais com a llocs potencials on s’esdevenen actes de violència. En conseqüència, l’esfera privada s’acaba percebent com a refugi i espai de seguretat, quan en realitat, és en els espais privats i domèstics on les dones pateixen més agressions i violència (Patiño-Díe, 2016). La inseguretat de les dones envers l’espai públic s’experimenta de manera sexual i física i, com s’ha esmentat anteriorment, s’esdevé tant en l’esfera pública com en la privada, es diferencia amb la dels homes, ja que aquesta és generalment només física i en espais públics (Bofill, 2019). Això provoca que la violència envers les dones, sobretot referent a la violència domèstica i sexual, sigui menystinguda i subestimada per la dificultat de gestió a escala institucional i la dificultat de combatre-la en públic (Petrella i Vanderschueren, 2003).

Fins ara s’ha parlat de les dones com una categoria general, però s’ha de tenir en compte que, a l’hora d’analitzar els espais de la por, les percepcions i experiències no són igual per a totes les dones. La identitat de cada una determina com es viu en un espai, i aquesta es construeix a partir de l’entrellaçament dels diferents organitzadors socials com poden ser l’edat, la classe social, la religió, la sexualitat, que fan que les percepcions siguin individuals. D’aquesta manera pot resultar fútil parlar de les “necessitats de les dones” com una conjuntura comú entre totes les dones (Patiño-Díe, 2016; Saldaña, 2020).

2.6. Interseccionalitat La interseccionalitat és un concepte que sorgí originàriament per descriure les interconnexions entre la raça i el gènere en les dones negres l’any 1989 per Kimberlé Crenshaw. És a dir, es tracta d’una proposta feminista que busca canviar el perfil normatiu de la política feminista basada en la dona blanca, occidental, heterosexual i de classe mitjana, per tal de poder visualitzar les diferències i opressions que es presenten entre els eixos organitzatius (Rodó-Zárate, 2021).

La interseccionalitat, doncs, fa referència a una interacció d’identitats que es viuen de manera simultània en un espai específic i que fan que cada persona visqui l’espai de manera diferent. Així, el gènere es creua amb d’altres identitats, –14–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

tot determinant els privilegis i les opressions que s’experimenten de manera quotidiana en cada persona (Levy, 2003; Ortiz et al., 2014; Valdivia, 2018). Tot i que el gènere és una de les categories que les diferències exposen, en aquest cas entre homes i dones, com s’ha dit anteriorment, no totes les dones i no tots els homes tenen les mateixes necessitats. La interseccionalitat, doncs, tal com tracta Rodó-Zárate (2021), no proposa una jerarquia entre les categories socials, ja que en cada situació i cada context determinats es remarcaran unes identitats de desigualtat o unes altres i, depenent dels cossos que la viuen, l’experiència serà diferent. Un altre aspecte a remarcar és que les categories socials estan presents en tothom, ja sigui per evidenciar una posició d’opressió o una posició de privilegi, ambdues importants de comprensió i acceptació personal.

D’altra banda, cal tornar a subratllar que aquestes identitats no es presenten de manera individual, en tant que totes es creen i s’interrelacionen entre elles (metàfora del cistell de pomes).2

3. Àrea d’estudi: el barri Antic de Manresa El barri Antic de Manresa té origen en un poblat iber i actualment la seva delimitació es veu constituïda pel recinte emmurallat del segle xiii. L’emplaçament del barri Antic (vegeu la fig. 1) és a la zona sud de la xarxa urbana amb límit al riu Cardener pel sud, amb els barris de les Escodines per l’est, Vic-Remei pel nord-est, Passeig i Rodalies pel nord-oest i Valldaura per l’oest.

El barri i el centre històric en general3 s’enfronten amb un problema de pèrdua d’habitants (fig. 2), que es veuen desplaçats als afores de Manresa. Aquesta pèrdua és sobretot de persones de més de 65 anys, la qual cosa fa que sigui una de les zones amb els percentatges més elevats de gent jove, contràriament a la tendència general que segueix la resta de Manresa. Per una banda, cal destacar que el pes de persones amb estudis superiors era del 8,7 % el 2011, mentre que a Manresa era del 14,5 %. Per una altra banda, els nivells de renda tant familiar com personal de l’àmbit són, en conjunt, uns dels més baixos de tot Manresa, ja que la renda mitjana personal del barri Antic va de 8.871 i 10.597 euros, mentre que la de Manresa és de 12.112,78. Així mateix, segons la documentació del POUM vigent, el barri Antic presenta unes certes dinàmiques socials que poden comportar riscos d’exclusió, en tant que compta amb un 41,6 % de ciutadans amb nacionalitat estrangera.

El barri Antic és un dels barris amb més densitat d’edificacions i només disposa d’un 6 % de la superfície edificable (Camps, 2018). Actualment, una 2. Rodó-Zárate l’exposa per il·lustrar com les identitats inseparables entre elles condicionen la manera en què es viuen les experiències.

3. Les dades han estat extretes de la documentació que acompanya el POUM aprovat el 2017, amb les xifres padronals anuals de l’Ajuntament de Manresa, inèdites. L’Ajuntament de Manresa en va facilitar l’esborrany amb finalitat acadèmica.

–15–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

gran part del barri es troba significativament més degradada que la resta del municipi. Una de les causes és el fet que en els últims deu anys tan sols s’han intervingut un total d’11 parcel·les dins el centre històric, mentre que la majoria de noves construccions han tingut lloc als afores de l’àmbit. D’acord amb l’estudi sobre l’estat de conservació dels edificis (2013), vora el 50 % de les parcel·les es troben en estat deficient o molt deficient.

Figura 1. Emplaçament del barri Antic de Manresa

Font: Elaboració pròpia.

L’orografia delimita el barri Antic en dos, cosa que determina que la part est del barri (la zona més elevada) compti amb un preu de lloguer per metre quadrat entre 0 i 1,6 euros i la part oest (la menys elevada) d’entre 4,7 i 6,3 euros.

Així i tot, el centre històric compta amb 1.266 habitatges buits distribuïts per tota la seva superfície i un 52,86 % dels habitatges totals són de construcció anterior al segle xx.

Entrant en la matèria de l’espai públic, el barri presenta una xarxa principalment viària, on pràcticament l’accés als vehicles motoritzats és restringit.

Compta amb diversos eixos cívics i places, així com diversos espais lliures com, per exemple, el parc de la Seu o el passeig del Riu. Tot i que en alguns casos superi l’índex de la resta de Manresa pel que fa a arbrat, fanals i bancs, experimenta una mancança d’infraestructures per a gent gran i per als infants.

Igualment, al barri Antic hi ha una gran mixtura d’activitats econòmiques, en què predominen les botigues de roba, calçat i restauració en termes d’activitats ocasionals i d’alimentació i farmàcies en termes d’activitats diàries.

–16–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

El març del 2022 es va publicar un article al diari Regió 7 en què es presentava un estudi realitzat a 100 dones de Manresa d’entre 18 i 80 anys sobre els carrers del municipi que es percebien com a més insegurs. Segons l’estudi esmentat, els carrers del barri Antic se situen entre els que les dones perceben com a més perillosos. Així, el carrer de Sobrerroca, la baixada dels Drets, la plaça de la Reforma i la plaça de Gispert han estat repetidament esmentats com a espais insegurs, i el carrer de Vilanova, el passeig de la República, el carrer Nou, el carrer de les Barreres, el carrer Na Bastardes, entre alguns altres, han estat citats en algunes ocasions (De Mena, 2022).

Figura 2. Piràmide d’edats per sexe del barri Antic, 2012-2021

Font: Elaboració pròpia a partir de dades padronals de l’Ajuntament de Manresa.

A l’hora de fer l’estudi també es van tenir en compte les denúncies fetes al voltant dels espais percebuts com a insegurs; tanmateix, tal com comenta Joan Calmet (regidor de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil) a la notícia suara esmentada “les dades delinqüencials no sempre coincideixen amb la percepció de carrers o barris més o menys segurs” (De Mena, 2022), ja que al barri no hi ha un nombre de denúncies que es diferenciï significativament dels altres.

Existeixen les pors concretes, referides a la percepció d’algun risc específic (en aquest cas la delinqüència) i les pors abstractes, un sentiment difús d’estar en un entorn aliè o desconegut (en aquest cas el sentiment de moltes dones cap a certs espais del barri) (Gondra, 2008). Tal com argumenta Cristina Cruz (regidora de feminisme i LGTBI de Manresa) a la mateixa notícia, no es tracta d’una por infundada, sinó que és una expressió d’una realitat de desigualtat de gènere.

–17–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Tot i això, una de les dades que hauria estat interessant de conèixer de l’estudi en qüestió és el lloc de residència de les dones entrevistades, perquè la percepció d’un espai desconegut del qual es fa un ús ocasional i la percepció d’un espai conegut amb un ús diari poden ser diferents. Amb aquest estudi es pretén conèixer la percepció de l’espai públic del barri Antic tenint en consideració la possible diferència que pugui haver-hi segons el lloc de residència.

4. Metodologia 4.1. Tècniques mixtes S’ha considerat necessària la combinació de dues tècniques d’investigació diferents, la quantitativa i la qualitativa. En efecte, la implementació de la metodologia mixta permet que la comprensió dels fenòmens que s’estudien i investiguen es comprenguin de manera més clara (Caro-González et al., 2013).

S’han utilitzat principalment les següents tècniques metodològiques: les Walking Interviews, la cartografia social, l’Instamaps i els Sistemes d’Informació Geogràfica. Addicionalment, s’ha fet una revisió documental de fons estadístiques de l’Administració i articles periodístics a efectes de contextualitzar l’àmbit d’estudi. Finalment, s’han dut a terme dues entrevistes a professionals: na Cristina Cruz, regidora de feminisme i LGTBI de Manresa, i na Claudina Relat, regidora del Centre Històric de Manresa. El conjunt de tècniques ha servit per identificar i assenyalar la percepció de l’espai públic per part de les dones, així com per donar força als cinc conceptes considerats clau, ja llistats a l’apartat introductori. La tria d’aquestes categories resulta adequada si tenim en compte que d’altres autores com Fenster (2004) han fet servir conceptes similars (confort, pertinença i compromís) per entendre el significat de la vida diària i les diferències de gènere que es produeixen a l’espai.

4.1.1. Walking Interviews Les Walking Interview (entrevistes a peu) són entrevistes realitzades en moviment que permeten entendre els sentiments vinculats als llocs, el sentiment de pertinença de les persones entrevistades respecte al barri, i també conèixer com s’hi reprodueixen les relacions socials (Clark i Emmel, 2010). Durant l’última dècada aquesta tècnica d’investigació s’ha vist incrementada en estudis socials i geogràfics, ja que resulta ideal per explorar qüestions sobre les relacions de les persones amb l’espai. Per a l’elaboració d’aquesta investigació s’ha seguit el mètode d’entrevista on el recorregut ha estat seleccionat per la persona entrevistada, de manera que es considera que la part entrevistada és la guia i experta del moment i en la què la ruta es fa al voltant de llocs que per a ella tenen significat.

–18–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Així doncs, les Walkig Interviews que s’han dut a terme han comptat amb una primera fase de coneixença on, per una banda, l’entrevistada contesta unes preguntes bàsiques de caracterització com el nom, l’edat, el gènere, la religió, l’orientació sexual, el nivell d’estudis, la situació laboral i la localització de la persona, la unitat familiar, el barri on viu, el temps que fa que viu en el barri, la presència en alguna associació i si té relacions socials dins el barri Antic. Per altra banda, es fan preguntes relacionades amb la coneixença, l’ús, la identificació, la percepció i el compromís.

La segona fase de l’entrevista consisteix a un exercici de cartografia social que s’explicarà detalladament en el següent punt. Finalment, la tercera fase de l’entrevista és la realització a peu de la ruta que les entrevistades s’havien preparat, passant per llocs significatius i/o quotidians d’elles, on estaven convidades a fotografiar qualsevol espai, carrer, plaça o objecte concret que consideressin d’interès o importància. Durant aquesta part, les entrevistades han comentat les seves sensacions i també curiositats, anècdotes i experiències que han viscut en els espais per on passàvem.

4.1.2. Cartografia social i Instamaps La cartografia social és una tècnica metodològica relativament nova i alternativa que es basa en una participació ciutadana i en una construcció de coneixement que passa per la transcripció de les experiències. En altres mots, es posen en comú, de manera horitzontal, les idees col·lectives (Habegger i Mancila, 2006).

Com exposen Risler i Ares (2013), la producció cartogràfica per si sola no produeix transformacions, no és una finalitat, sinó que es tracta d’un mitjà per a la reflexió i la il·lustració de qüestions, percepcions, sensacions i experiències relacionades i, alhora, per a la visualització de problemàtiques com les relacions de poder o d’ocupació de l’espai públic, entre d’altres. Els mapes, doncs, són una imatge de situació, és a dir, estàtica d’un moment i d’un context sociocultural determinat.

S’ha utilitzat la cartografia social a escala individual en cada una de les entrevistades per tal d’analitzar la coneixença i l’ús del barri, així com per presentar un procés de reflexió. Aquest tècnica ha permès constituir una fotografia d’una realitat momentània al voltant dels espais usats freqüentment i les sensacions i percepcions que se’n deriven. El procediment ha consistit a facilitar un mapa del barri i demanar que hi resseguissin els carrers i places que freqüenten amb normalitat, independentment de les sensacions que els provoquin.

Seguidament, amb color vermell se’ls ha demanat que marquessin carrers, places o espais que els causessin alguna sensació negativa causada per por, inseguretat, incomoditat, etc. i, amb color blau, els espais, carrers o places que els provoquessin sensacions positives com confort, benestar, seguretat, etc.

Finalment, se’ls ha demanat que descrivissin amb poques paraules les zones marcades (fig. 3).

–19–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Figura 3. Exemples de la cartografia social

Font: Elaborat per Abril, Sam, Olívia i Lina

Per altra banda, s’ha utilitzat l’eina virtual de l’Instamaps. Es tracta d’una plataforma que permet generar cartografia social i ha possibilitat combinar instruments tècnics i vivencials per tal de constituir un mapa que il·lustra els sentiments i les percepcions de les entrevistades.

4.1.3. Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) La transformació de les pràctiques cartogràfiques ha augmentat els últims anys i la geografia feminista s’ha interessat a fer ús d’aquesta eina per tal de fer visibles les dimensions de la vida quotidiana de les persones, la vida domèstica o les cures (temes focals de l’aproximació feminista). També s’empra com a instrument d’anàlisi i representació dels espais i experiències des del punt de vista de gènere. Les representacions cartogràfiques es veuen com a mètode per reflectir la complexitat i diversitat de les relacions en l’espai, les quals depenen de diversos eixos com la classe, la raça, la sexualitat entre d’altres, especialment de les dones i altres col·lectius vulnerables i oprimits. L’objectiu és evidenciar les exclusions de gran part de població causades per la visió homogeneïtzada en la qual s’han construït els espais (Font-Casaseca, 2020).

–20–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Com exposa Font-Casaseca (2020), la cartografia i els mapes com a eina d’investigació poden ser compatibles amb les preocupacions feministes i crítiques tot i la suposada objectivitat que han de tenir les eines visuals. El fet d’introduir-hi una mirada feminista ha fet que les dones passessin a ser subjectes cartogràfics. Així mateix comenta que a l’hora de generar aquesta metodologia s’ha de tenir en compte la representació que s’està fent de l’espai, ja que parlar de SIG qualitatius fa referència tant a la inclusió de materials textuals, de recorreguts i d’usos de l’espai com també a la provocació d’una actitud reflexiva envers les dades representades gràficament.

Aquesta metodologia s’utilitzarà com a tècnica per a la il·lustració i la representació de la metodologia qualitativa. Es presentarà en forma de mapes que permetran concebre una idea conjunta de la freqüència, de la percepció i les sensacions.

4.2. Selecció dels subjectes d’estudi Les entrevistades han estat seleccionades tenint en compte diverses característiques (il·lustrades a l’esquema de la lògica emprada, mostrada a la fig. 4):4 a) que facin ús de l’espai públic del barri Antic; b) que la representació sigui equilibrada entre residents del barri que fan un ús diari del seu espai públic i dones que resideixen a d’altres barris, però que així i tot en fan un ús diari o ocasional; i, finalment, c) tres organitzadors socials. Concretament, aquestes tres últimes variables són les següents: 1. Edat: dones joves (18-25 anys), adultes (25-65 anys) i grans (més de 65 anys). Aquest marge significativament elevat ha estat seleccionat per tal de conèixer les diferències i relacions que s’estableixin entre els grups i com afecten la percepció i l’ús de l’espai.

2. Religió: el barri Antic compta amb un nombre elevat de persones immigrants, de manera que s’ha tingut en compte la categoria social de religió per tal de comprendre si aquesta afecta en termes d’ús i percepció de l’espai.

3. Orientació sexual: dins els col·lectius vulnerables es presenta un col·lectiu creixent i cada cop més visible de persones que compten amb una orientació sexual diferent de la normativa.

Els cinc conceptes claus giren al voltant d’aquestes característiques. Així, les les dones entrevistades els experimentaran de manera única atenent a què els eixos i les vivències també ho són.

4. S’observa com els organitzadors socials treballats (sis cercles interiors) són el centre de les qüestions plantejades (cercles liles), que es relacionen entre si. Els organitzadors determinen les experiències i, alhora, s’interrelacionen entre ells mateixos.

–21–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Figura 4. Esquema de la lògica emprada

Font: Elaboració pròpia.

Seguint les característiques comentades, s’han entrevistat un total de deu dones: cinc que viuen dins el barri Antic i cinc que en viuen fora; dues noies de 18 anys, tres noies d’entre 22 i 23, tres dones d’entre 41 i 57 i dues dones de més de 75 anys; dues dones musulmanes, dues de catòliques, una d’agnòstica i cinc d’atees; i, finalment, sis de les dones són heterosexuals, una lesbiana, una bisexual, una asexual i una d’orientació sexual no descoberta. La següent taula en sistematitza les característiques.

Taula 1. Característiques de les persones entrevistades Variables Entrevistades Abril Aida Bruna Eva Jana Lina Olívia Ona Rosa Sam

Residència al barri Antic No Sí Sí No Sí Sí No No Sí No

Edat

Religió, creença

Orientació sexual

22 18 23 79 57 41 44 18 84 22

Atea Atea Atea Catòlica Agnòstica Musulmana Atea Musulmana Catòlica Atea

Bisexual No descoberta Lesbiana Heterosexual Heterosexual Heterosexual Heterosexual Heterosexual Heterosexual Asexual Font: Elaboració pròpia.

–22–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

5. Resultats L’anàlisi dels resultats s’estructura en els cinc conceptes clau que fonamenten l’estudi, com ja s’ha dit: coneixença, ús, identificació, percepció i compromís.

En cada un d’ells es veu més reflectit un eix estructural (edat, religió, orientació sexual) que no pas un altre. Per tal d’obtenir informació complementària i detallada, es pot consultar el projecte Instamaps.5 5.1. Coneixença Tot i l’imaginari popular respecte el barri Antic com a espai de perill i inseguretat, s’acostuma a freqüentar sigui com a zona de pas o com a destinació de les diverses activitats socioculturals que s’hi porten a terme, sobretot a les zones més cèntriques. Tot i això, existeixen diferències en la manera de freqüentar el barri entre les residents i les que viuen a d’altres barris.

Per una banda, les que no resideixen dins el barri freqüenten l’espai a partir de recorreguts poc dinàmics i variats, ja que tendeixen a passar per les zones més transitades on hi ha la major part del comerç, la restauració i les activitats d’oci. Per altra banda, les residents utilitzen l’espai de manera més quotidiana i, per tant, segueixen unes rutes més segmentades i heterogènies, en tant que es dispersen més per l’espai utilitzant carrers més petits, dreceres i espais que no són tan transitats a causa de la falta d’activitats econòmiques. Igualment, els espais més freqüentats per totes resulten ser concèntrics com la plaça de Sant Domènec, el carrer del Born, el carrer de Sant Miquel o la plaça Major, entre d’altres (vegeu la fig. 5). “[Respecte a la freqüència] Cada dia i cada hora de la vida [...], per anar a la feina el travesso l’espai públic, per anar a tot arreu, per anar a comprar, per trobar gent, per agafar el cotxe. La majoria de cops per anar a llocs que estan dins el barri Antic. [...]

Locals i bars també n’utilitzo.” (Jana, 57 anys, blanca, agnòstica i heterosexual que viu dins el barri).

També s’observa com l’eix de l’edat determina l’horari de freqüència del barri, en tant que les adultes i les joves, aquestes últimes amb més intensificació sobretot pel que fa a les residents, fan servir el barri també durant l’horari nocturn. En canvi, les dones grans, tant de dins com de fora del barri només el fan servir durant el dia i, en el cas que l’hagin d’utilitzar durant la nit, sempre van acompanyades.

“Hi vinc tant de dia com de nit. Si de nit surto vaig al Sielu [discoteca], a plaça Valldaura... Però sempre que quedi entre setmana quedaré aquí i, a la nit, durant els caps de setmana també.” (Sam, 18 anys, blanca, atea i asexual que viu fora del barri).

5. El projecte es pot consultar a l’adreça següent: https://www.instamaps.cat/instavisor/2a1dcf9cdf7dc706ba2a360edca90b65/ Walking_Interviews.html#18/41.72419/1.82500

–23–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

“A la nit no surto mai [...], em fa molta por, jo més de les deu no.” (Rosa, 84 anys, blanca, catòlica, heterosexual i que viu dins el barri).

S’observa, doncs, que tal com exposa Spain (2006) en l’espai públic no només s’esdevenen activitats sinó que també s’hi constitueixen dinàmiques interseccionals, en aquest cas relacionades amb l’edat.

Figura 5. Espais públics segons la freqüència

Font: Elaboració pròpia.

5.2. Ús Al llarg dels anys, les activitats econòmiques s’han anat aglutinant en certs carrers centrals, i han deixat locals buits a gran part del barri, de manera que diverses zones han acabat tenint un caràcter que tendeix al residencial, tot limitant-ne la mixtura d’usos. Així doncs, en quedar apartades d’un seguit d’activitats, algunes zones són molt poc freqüentades i l’ús principal que tenen és la de llocs de pas. Unes altres, com que no se situen al centre o són carrers físicament menys amables, han quedat completament aïllades i només en fan ús els veïns que hi viuen.

“Al final només es parla del barri Antic per les festes que es fan [...] i deixes tota una part del barri abandonada. Aquí si no hi has de passar perquè hi vius o que has d’anar a casa teva no vens a fer res.” (Aida, 18 anys, blanca, atea, orientació sexual no descoberta i que viu dins el barri).

–24–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

El carrer del Born, el comerç i la vida s’acaba aquí una mica més avall. Perquè el carrer Sant Miquel abans era un carrer amb molta activitat econòmica [...]. Ara hi ha 4 cases i 4 botigues.” (Eva, 79 anys, blanca, catòlica, heterosexual i que viu fora del barri).

Pel que fa al conjunt de les activitats que les entrevistades duen a terme al barri, destaquen sobretot les de caràcter social. La gran majoria d’aquestes activitats s'associa a les places on hi ha terrasses de bar i on es concentra més gent.

Les zones de més concurrència, però, no resulten agradables per a tothom, en tant que també s’hi troba la cerca d’espais de calma i tranquil·litat per diverses dones. Això se cerca normalment al parc de la Seu, principalment gràcies al seu ambient natural. “[A la Seu] hi hem vingut molt a fer jocs amb l’esplai, a preparar coses de l’Alternativa... també és un lloc de passeig per esbargir-me jo però també per anar a parlar coses importants amb gent, per estar tranquil·les.” (Bruna, 22 anys, blanca, atea i lesbiana que viu dins el barri).

Un altre ús que hi ha molt present al barri és, per una banda, el de comprar, una activitat que porten a terme, amb més o menys mesura, totes les entrevistades. Així i tot, a diferència de les activitats de socialització en les quals no s’observava una clara diferència entre les residents i les de fora, en les activitats relacionades amb el comerç sí que hi ha distincions. Mentre que les persones que no són residents, compren productes de manera més ocasional i sobretot en botigues situades en el centre econòmic del barri, les residents tendeixen a fer compres més quotidianes, de productes més diversos i situats en diferents carrers.

“Jo surto cada dia i ho compro tot, jo compro al Mercadal [mercat], al carrer Vilanova [...] també arreplego tots els pagesos a la plaça de l’Ajuntament i també a una tocineria [...] llavors també hi vaig a la perruqueria.” (Rosa, 84 anys, blanca, catòlica, heterosexual i que viu dins el barri).

D’altra banda, també hi ha un seguit d’activitats que només porten a terme les residents, concretament les adultes, com ara activitats esportives, teletreball o lectura. Així doncs, a grans trets, les dones d’altres barris fan activitats acompanyades d’altra gent. En canvi, les residents en tendeixen a fer un ús més individual a causa de la naturalesa de les pròpies activitats. “[L’espai públic] l’utilitzo durant el dia, però a vegades depèn de les activitats que tingui a la nit [...], és possible que el vespre surti a fer esport i caminar [...], surto amb tota la seguretat i sense cap problema.” (Lina, 41 anys, musulmana, heterosexual i que viu dins el barri). “[En relació amb l’ús] Per quedar amb gent, per llegir el diari si fa bon temps. Home, per treballar amb el portàtil [...] a mi m’encanta i quan hi vaig a llegir el diari hi estic súper bé i sobretot si hi ha sol.” (Jana, 57 anys, blanca, agnòstica i heterosexual que viu dins el barri).

Resulta important la visualització i el reconeixement de les activitats quotidianes que duen a terme les dones residents. En efecte, la finalitat de la ciutat ha de ser la de construir relacions entre la ciutadania.

–25–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

5.3. Identificació Dins el barri Antic conflueixen una varietat de sentiments, alguns de compartits entre la majoria de les entrevistades i d’altres més particulars (vegeu la fig. 6 i el projecte Instamaps) i, alhora, es troben espais on coincideixen sentiments oposats. Així doncs, s’han reconegut vuit tipus d’espais: de confort, que es troben en tretze llocs diferents del barri; espais de socialització, que es troben en onze llocs; espais de reivindicació en tres llocs; espais de calma i tranquil·litat en cinc llocs; espais de perill en set llocs; espais dominats per un col·lectiu en quatre llocs; espais d’incomoditat en nou llocs; i espais amb sensacions contradictòries en cinc llocs.

S’ha observat que en determinats punts el sentiment de les entrevistades era comú, com ara: la sensació d’ocupació de la baixada dels Drets per part del col·lectiu d’homes; el sentiment de confort a les zones de la plaça de Sant Domènec, carrer d’Urgell, carrer del Born, plana de l’Om, plaça d’Anselm Clavé i el carrer de Sant Miquel; o el sentiment de socialització que tendeix a situar-se a les places, concretament a la plaça d’Europa, la plaça Major i la plaça de Gispert. Pel que fa als sentiments de perill, s’ha observat una diferència entre les dones residents i les que viuen fora, en tant que les segones n’han assenyalat força més que les primeres. Per contra, els espais de calma i tranquil·litat només han estat marcats per gent que utilitza molt el barri.

El nivell d’identificació amb el barri és elevat en totes les residents, però també ho és per algunes de les que hi viuen fora a causa de la xarxa de relacions que hi han establert.

“Considero que el barri m’identifica, bàsicament la majoria de les coses m’han passat en aquest barri. Una emoció que em recorda a aquest barri és autoconfiança, reflexió, millora i pensaments.” (Sam, 18 anys, blanca, atea i asexual que viu fora del barri).

“Aquest barri sí que m’identifica, no les places i els carrers en concret, sinó les coses que hi faig, realment em sento com més identificada amb aquest barri que no pas en el meu.” (Abril, noia de 22 anys, blanca, atea i bisexual que viu fora del barri).

El concepte del confort és clau per poder generar un sentiment d’identificació amb un espai. Així, quan s’ha demanat a les entrevistades com hauria de ser el barri Antic perquè fos una zona de confort, han sorgit respostes diverses i algunes d’oposades. Unes deien que els carrers haurien de ser més oberts i amples, mentre que d’altres consideraven que l’estructura estreta i irregular era part essencial de l’encant del barri. Aquesta distinció es veia sobretot entre les dones que fan un ús diari del barri i les que en fan un ús més ocasional.

Mentre que unes deien que hauria d’haver-hi més il·luminació per sentir-se més segures, unes altres deien que en un món ideal els agradaria que no hi hagués cap mena de contaminació lumínica. I, a diferència d’unes que deien que se sentirien més segures si hi hagués molta gent al carrer, unes altres manifestaven que preferien anar soles.

–26–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Figura 6. Sentiments de les dones respecte l’espai públic

Font: Elaboració pròpia.

Igualment, es produeixen dos consensos. D’una banda, un dels factors físics que fan un espai més amable i de confort és la presència de zones verdes o arbrat, així com el protagonisme de les zones de vianants i la poca presència de vehicles motors. De l’altra, per generar un espai de confort ha d’haver-hi mixtura i heterogeneïtat de comerços, activitats, equipaments i associacions a efectes de garantir la vida dins el barri.

“Que no hi hagués gaire gent ni gaires cotxes, que s’hi pogués caminar ample, sense gaires semàfors, però que alhora hi hagi vida.” (Bruna, 22 anys, blanca, atea i lesbiana que viu dins el barri).

“Hauria d’haver-hi molts espais verds [...], moltes places i hi ha moltes cases antigues aquí al barri Antic, que jo crec que s’haurien d’espongir molt més.” (Eva, 79 anys, blanca, catòlica, heterosexual i que viu fora del barri).

“Primer de tot seguretat, que és la base de tot. Llavors també l’aspecte del barri.” (Ona, 22 anys, musulmana i heterosexual que viu fora del barri).

“Un espai on hi hagués gent que no et mirés pel carrer, que no fessin comentaris...”

(Abril, 22 anys, blanca, atea i bisexual que viu fora del barri).

“Que tothom ens comuniquéssim com abans.” (Rosa, 84 anys, blanca, catòlica, heterosexual i que viu dins el barri).

–27–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Molta bibliografia disponible evidencia com el col·lectiu LGTBI sovint es veu vulnerable i és exclòs de l’espai públic. Contràriament, en aquesta recerca, per a la Bruna (única dona que ha mencionat aspectes de la seva orientació sexual durant les entrevistes), el fet que el seu aspecte físic cada vegada sigui menys femení l’ha portat a tenir un sentiment de menys cosificació i sexualització en els espais públics.

“Quan tenia uns 15/16 anys vaig passar amb un vestit que jo em trobava moníssima, i hi va haver uns pavos que em van xiular [...]. Va ser el primer com que me’n vaig adonar que algú m’estava sexualitzant. El fet de ser lesbiana i tenir una expressió de gènere diferent, cada cop com menys femenina, ha canviat molt la manera en com em relacionava amb l’espai.” (Bruna, 22 anys, blanca, atea i lesbiana que viu dins el barri).

El gènere és la categoria social més determinant a l’hora de sentir-se còmodes en l’espai públic. Tot i això, algunes ho associen directament a diversos punts específics del barri Antic, mentre que unes altres ho consideren un factor que es reprodueix de manera global.

“Està ple de persones que em discriminen o m’assenyalen i m’assetgen [...] per ser noia, per tenir l’edat que tinc i perquè em veuen com una persona vulnerable de què ells poden abusar [...] si saps que has de passar per allà has d’anar vestida més modesta, no mirar-los, abaixar el cap...” (Ona, 22 anys, musulmana i heterosexual que viu fora del barri).

“Si m’he sentit exclosa ha sigut per ser una dona [...] però penso que això no és el fet que sigui el barri vell.” (Olívia, 44 anys, blanca, atea i heterosexual que viu fora del barri).

La religió també és una categoria social que pren importància a l’hora de sentir-se inclosa o no tant al barri com a la ciutat en general.

“Com a dona sempre m’he sentit a gust a tot arreu, no sempre al 100 %. [...] Sobretot com a musulmana, no tinc cap problema amb els catalans [...], he trobat algunes persones que encara estan tancades, pot ser de qualsevol nacionalitat, sobretot la meva.”

(Lina, 41 anys, musulmana, heterosexual i que viu dins el barri).

Finalment, un altre factor que condiciona el sentiment de pertinença a l’espai és la presència policial i les càmeres de vigilància dins el barri Antic. Així, tal com exposa Patiño-Díe (2016), per a algunes persones resulta una expressió de la perillositat que hi ha al barri i, per tant, ha de ser vigilada; en canvi, per a d’altres persones, especialment per les vinculades amb activisme polític i les residents, resulta una eina de control i intimidació. Això permet evidenciar que l’espai públic no és només un espai físic sinó que també es vincula a l’aspecte polític tal i com exposen Spain (2006) i el Col·lectiu Punt 6 (2019).

“Es perd totalment la funció de la policia i que està tota l’estona aquí, al barri [...] a mi m’agobia [...] fa que em senti més insegura que segura a dins del barri.” (Aida, 18 anys, blanca, atea, orientació sexual no descoberta i que viu dins el barri). “[Plaça de Gispert] un sentiment de lluita, perquè hi ha aquí el Batzac. Ara han posat càmeres, que dificulten una mica la feina.” (Bruna, 22 anys, blanca, atea i lesbiana que viu dins el barri).

–28–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

5.4. Percepció La percepció de l’entorn es deriva d’aspectes físics (estat de les edificacions, presència d’espai verd i arbrat, neteja del carrer, qualitat de la xarxa viària, accessibilitat, il·luminació o actuacions de millora de l’espai per part de l’Ajuntament) i d’aspectes socials (característiques de les persones que hi habiten, relacions establertes, experiències viscudes, incomoditat, por, inseguretat, intimidació de col·lectius que ocupen l’espai, activitats dutes a terme, sentiment de barri o companyia). En el cas del barri Antic, tal com es veu a la fig. 7, tot i que la majoria de les percepcions per part de les dones són positives (58 espais de percepció bona), la percepció negativa també hi és molt present (42 espais amb percepció dolenta).

La principal causa de la percepció negativa és per aspectes socials (28 espais), però tan sols 5 han estat marcats per dones residents, mentre que els 23 restants ho han estat per dones d’altres barris. Així doncs, es pot pensar que la major coneixença i freqüència de l’espai pot portar al fet que la percepció passi de ser negativa a positiva. Altrament, hi ha un total de 14 espais percebuts negativament per aspectes físics, en aquest cas 7 marcats per dones residents i 7 per dones no residents.

La percepció positiva de l’espai es troba principalment encarada a aspectes socials atès que se’n marquen un total de 51, mentre que per aspectes físics se’n marquen 7. Dels 51 espais, 25 són marcats per part de residents i 26 per part de no residents. Això porta a pensar que les dones, tant residents com no, donen molta importància a les relacions establertes dins el barri i a les activitats que porten a terme amb la seva xarxa de confiança.

Així doncs, s’observa una clara diferència entre les persones que en viuen dins i les persones que en viuen fora (vegeu la fig. 7 i el projecte a Instamaps). En efecte, les dones residents veuen molts espais públics com a seus, espais que les persones de fora perceben de manera negativa a causa de la seva desconeixença i falta de confiança (zona del Conservatori de Música Municipal de Manresa, carrer Santa Maria, plaça Montserrat).

Un aspecte que determina si l’espai es viu de manera positiva o negativa és el nivell de seguretat percebut. La majoria de les dones no residents que han marcat espais percebuts negativament per aspectes socials ho han fet relacionant-los amb el concepte de desconfiança i inseguretat, mentre que les que utilitzen l’espai freqüentment no tenen (o almenys no mostren) tanta inseguretat. Això porta a confirmar que, tal com exposen Petrella i Vanderschueren (2003), en algunes ocasions el sentiment d’inseguretat és provocat pel debilitament de les xarxes socials que es tenen envers el barri.

“Jo sempre m’he sentit còmode en aquest barri, no tinc cap problema [...]. Em diuen «Oh! Per allà baix vius...» o jo hi visc, perquè tota la gent té por.” (Rosa, 84 anys, blanca, catòlica, heterosexual i que viu dins el barri).

–29–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Figura 7. Percepció dels espais púbics per part de les entrevistades

Font: Elaboració pròpia.

5.5. Compromís El nivell de compromís, tal com diu Fenster (2004), és un dels factors que ajuda a identificar el coneixement urbà i les relacions de la gent en l’espai. En el cas del barri Antic hi ha una evident diferència entre les pròpiament residents i les que no ho són, en tant que les primeres són les úniques que pertanyen a associacions, col·lectius o que desenvolupen activitats socials dins el barri. En conseqüència, de manera voluntària o involuntària, participen activament del reforç de la vida i sentiment de barri, així com del seu propi empoderament.

“El compromís ara mateix és tope màxim. Però per mi el compromís real amb el barri seria participar en l’associació de veïns, revitalitzar-la perquè està com morta, i també, que a vegades ho penso, escriure més els regidors.” (Jana, 57 anys, blanca, agnòstica i heterosexual que viu dins el barri).

“En tinc si [...] amb Arran sovint utilitzem l’espai públic a partir de manis, concentracions i actes al carrer [...]. També amb l'FMA utilitzem l’espai públic per fer calçotades i coses així.” (Bruna, 22 anys, blanca, atea i lesbiana que viu dins el barri).

Un dels factors que motiva a tenir un compromís actiu amb la ciutat i el barri és l’eix de la religió musulmana. En efecte, apareix la voluntat que les dones estrangeres puguin integrar-se fàcilment a la societat i assolir la mateixa veu i presència a l’espai públic que les dones blanques.

–30–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

“Jo crec que hi ha activitats que tenen un paper important en la vida de la dona [...] perquè la dona [estrangera] pugui integrar-se fàcilment [...], voldria donar la importància que les dones participin en les vagues, que elles també estiguin al carrer, que també passegen el gos, que també diran que no, que poden dir que no els agrada, que poden sortir i que poden participar en les activitats [...], que la seva veu arribi, que ella també viu a Manresa. Les places i els carrers són importants per manifestar les idees.”

(Lina, 41 anys, musulmana, heterosexual i que viu dins el barri).

Les entitats i associacions de les quals les residents formen part són el Cor INCONDIS, l’associació Al Noor (associació de dones i de joves), la Xarxa de Suport Mutu del Barri Vell, l’Escola Soror, Arran, l’Ateneu i Sant Egidi.

Majoritàriament, les relacions que estableixen les dones residents estan vinculades a les entitats i associacions de les quals formen part. Altrament, i pel que fa a les dones que no són residents, el seu compromís no s’expressa amb una participació activa, sinó que s’expressa en la identificació i la socialització que fan al barri.

6. Conclusions Com s’ha vist al llarg dels resultats, existeix una clara relació entre la percepció de l’espai públic i el barri de residència de les dones. Això es deu al fet que les activitats, la freqüència i el compromís varia segons si són residents o no. D’aquesta manera, l’estigma del barri encara és present en l’imaginari de la majoria de dones no residents. Així doncs, viure dintre del barri o viure’n fora és un factor important per determinar-ne la percepció, però no n’és l’únic.

L’anàlisi ha evidenciat que la perspectiva del barri Antic per les dones va més enllà del fet de si en són residents, ja que també ve especialment determinada pel nivell de coneixença i d’ús. D’aquesta manera, més que distingir entre residents i no residents, s’hauria de diferenciar entre les dones que en fan un ús diari i les que en fan un ús més ocasional. Tanmateix, s’observa com els eixos de desigualtat de l’edat, la religió i l’orientació sexual estan essencialment relacionats en com s’utilitza l’espai i quin és el sentiment envers aquest.

L’eix que genera, però, més conflicte i que determina de manera més notable la manera de viure és el gènere, en tant que totes les entrevistades han viscut experiències negatives pel fet de ser dones. Algunes ho han associat directament amb el barri Antic i d’altres ho veuen com a efectes generals del sistema patriarcal. Centrant-nos en l’àmbit de seguretat i d’espais de la por, es podria concloure que les dones que fan un ús diari de l’espai públic no conceben un nivell d’inseguretat tan elevat com les que viuen fora i en fan un ús més ocasional o centrat en activitats concretes. Que el gènere sigui entès com el factor més vulnerable no és casualitat, en tant que, com deia Chinchilla (2020), les necessitats de les dones queden ignorades en el propi context i espai organitzat, de manera que hom prioritza les necessitats d’un altre col·lectiu.

–31–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

S’ha de parar atenció a la complexitat dels espais i les necessitats i preferències de cada dona, sobretot pel que fa a les característiques dels espais de confort. És necessari remarcar aquesta interacció d’identitats, que és la que comenta RodóZárate (2021), on en funció de l’espai i el context es veuen reflectides i ressaltades algunes de les identitat de desigualtat. S’ha vist que han aparegut conceptes i idees contradictòries i que, pel que per a unes dones resulta agradable, per a unes altres provoca un sentiment de desconfort. És el cas d’eixamplar i obrir carrers per una banda i la voluntat de conservar l’essència desigual del barri per l’altra, o la idea d’espais amb molta activitat i gent, que aportava confort a algunes dones i incomoditat a d’altres. Aquesta complexitat que caracteritza els espais i la gent que els utilitza s’ha de tenir en compte en el moment de la planificació urbana, ja que expressa les diverses necessitats i opinions de les persones i els col·lectius. Aquesta complexitat reafirma, doncs, el que Patiño-Dié (2016) exposa en relació amb la distinció dels espais en tant que les experiències quotidianes fonamenten la percepció que se’n rep. Així i tot, dins d’aquesta complexitat i diversitat d’opinions, es troben factors que conciten un acord entre totes les dones entrevistades, com són la presència dels entorns verds o la disminució del vehicle privat en l’ideari d’espai de confort.

Una altra de les conclusions que s’extreuen és que les zones concèntriques són els espais públics més freqüentats a causa de l’alt nivell d’activitat econòmica. Altrament, els espais que no es freqüenten tant són els carrers que estan més allunyats de les zones cèntriques o que físicament tenen un aspecte poc amable amb els col·lectius vulnerables. Així mateix, es detecta que les activitats que més s’hi porten a terme per a totes les dones són les de socialització i les relacionades amb el comerç, tot i que un dels grans usos és el de lloc de pas, tant per a les residents com per a les que viuen en altres barris.

El barri Antic és un punt de referència i compta amb un elevat sentiment de pertinença per part de la majoria de les dones, independentment del lloc de residència, a causa de factors socials i de les xarxes relacionals que s’hi ha desenvolupat. El fet que el nivell d’identificació sigui tan elevat entre les diferents dones trenca amb l’estigma social que es té del barri.

També s’ha vist reflectida la importància i rellevància dels aspectes socials, més que els físics, per a la percepció de l’espai, ja sigui tant per les percepcions negatives com les positives. Alhora, el fet que les dones percebin més espais positius que negatius també convida a qüestionar l’estigma social associat al barri.

La cartografia i el projecte d’Instamaps duts a terme han permès il·lustrar els sentiments de les dones envers l’espai, així com la coneixença i les percepcions.

Paral·lelament, també han possibilitat, per una banda, visibilitzar experiències úniques per a cada dona i, per l’altra, mostrar que existeixen espais que desprenen sensacions contradictòries, en els quals encara es reflecteix la complexitat de la gestió de l’espai. Cal tenir present que la informació que aporta la cartografia emprada, tot i estar limitada a la mida de la mostra, expressa les vivències de diverses dones amb edats, orientacions sexuals i religions diferents.

–32–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

A tall de conclusió, és important incorporar la visió de gènere en les estructures del planejament de la ciutat per tal de construir una ciutat més amable i cuidadora per a tothom. És per això que s’han d’impulsar polítiques que permetin que l’estigma de perillositat i inseguretat deixi d’associar-se al barri Antic de Manresa. És fonamental comptar amb el coneixement local com a font per les polítiques i actuacions de l’Administració, en tant que reflecteix les necessitats reals de la població.

Finalment, convé possibles aplicabilitats de l’estudi, així com diverses propostes de futur per treure’n rendiment. Així doncs, es plantegen dues propostes d’acord amb Risler i Ares (2013): 1. Concebre tallers de cartografia social a l’espai públic oberts a la participació ciutadana per tal que la població pugui comunicar i expressar les seves problemàtiques i les seves necessitats, i que aquestes es vegin reflectides de manera cartogràfica.

2. Generar un projecte de transformació veïnal i portar a la pràctica projectes que busquin la transformació directa dels barris, en què els interessos, problemàtiques i necessitats que s’han detectat es facin visibles i se solucionin amb petites iniciatives i trobades col·lectives, i des de les administracions, a partir de la informació obtinguda. D’aquesta manera, podran emergir propostes polítiques que ajudin a la visualització i resolució dels diferents aspectes.

Referències Bofill, Anna (2018). “Urbanisme i gènere”. Materials del Baix Llobregat, núm. 22, p. 25-27.

Bofill, Anna (2019). “Urbanisme i gènere. L’urbanisme des de la política de les dones”.

Barcelona Societat, núm. 19, p. 76-86.

Borja, Jordi (2014). “Prólogo”, dins: Maria Dolors Garcia Ramon; Anna Ortiz; Maria Prats [coord.]. Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas.

Barcelona: Icaria, p. 5-20.

Camps, Gemma (2018). “Al Barri Antic de Manresa només hi queda disponible el 6 % de la superfície edificable”. Regió 7, 07/12/2018. https://www.regio7.cat/manresa/2018/12/07/ barri-antic-manresa-nomes-hi-50136670.html (consultat 18/04/2023).

Caro-González, Francisco J.; María del Mar García-Gordillo; Ofa Bezunartea-Valencia (2014). “La metodología mixta de investigación aplicada a la perspectiva de género en la prensa escrita”. Palabra Clave, vol. 17, núm. 3, p. 828-853. DOI: https://doi.org/10.5294/ pacla.2014.17.3.11 Chinchilla, Izaskun (2020). La ciudad de los cuidados. Salud, economía y medioambiente.

Madrid: Los libros de la Catarata.

Clark, Andrew; Nick Emmel (2010). “Using Walking Interviews”. Realities Toolkit #13.

Manchester: Morgan Centre for Research into Everyday Lives/University of Manchester. https://www.socialsciences.manchester.ac.uk/morgan-centre/research/resources/toolkits/toolkit-13/ (consultat: 18/04/2023).

Col·lectiu Punt 6 (2019). Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida. Barcelona: Virus.

Fenster, Tovi (2004). “Gendered Cities: Notions of Comfort, Belonging and Commitment in London and Jerusalem”, dins: Gisella Cortesi; Flavia Cristaldi; Joos Droogleever –33–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 7-34 Clara Cirera-Castellà “M’ he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa

Fortuijn [ed.]. Gendered Cities: Identities, Activities, Networks. A Life-Course Approach.

Roma: Società Geografica Italiana, p. 25-41.

Fenster, Tovi (2010). “El derecho del uso de la ciudad basado en el género. Lo privado y lo público en la teoría de Lefebvre”, dins: Ana Sugranyes; Charlotte Mathivet [ed.].

Ciudades para tod@s. Por el derecho a la ciudad, propuestas y experiencias. Santiago de Xile: Habitat Internacional Coalition, p. 65-81.

Font-Casaseca, Núria (2020). “Prácticas cartográficas para una geografía feminista: los mapas como herramientas críticas”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 66 (3), p.565-589. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.594 Gondra, Josu (2008). “Els sentiments d’inseguretat i de por: l’origen d’una noció”. Revista Catalana de Seguretat Pública, núm. 18, p. 89-100.

Habegger, Sabina; Iulia Mancilla (2006). El poder de la Cartografía Social en las prácticas contrahegemónicas o La Cartografía Social como estrategia para diagnosticar nuestro territorio. http://beu.extension.unicen.edu.ar/xmlui/bitstream/handle/123456789/365/Habegger%20 y%20Mancila_El%20poder%20de%20la%20cartografia%20social.pdf?sequence=1 (consultat 18/04/2023).

Levy, Caren (2003). “Ciudad y género. Una ciudad más justa: el género y la planificación”.

Cuadernos de la CEPAL, núm. 88, p. 237-258.

Mena, Beatriz de (2022). “El Passeig, entre els carrers percebuts com a més insegurs per les manresanes”. Regió 7, 25/03/2022. https://www.regio7.cat/manresa/2022/03/25/passeig-elscarrers-percebuts-com-64288570.html (consultat 18/04/2023).

Monk, Janice; Susan Hanson (1982). “On Not Excluding Half of the Human in Human Geography”. The Professional Geographer, vol. 34, núm. 1, p. 11-23.

Monk, Janice; Susan Hanson (1989). “Temas de geografía feminista contemporánea”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 14, p. 31-50.

Muxí, Zaida; Adriana Ciocoletto (2011). “La ley de Barrios en Cataluña: la perspectiva de género como herramienta de planificación”, Feminismo/s, núm. 17, p. 131-154.

Muxí, Zaida; Roser Casanovas; Adriana Ciocoletto; Marta Fonseca; Blanca Gutiérrez (2011). “¿Qué aporta la perspectiva de género al urbanismo?”. Feminismo/s, núm. 17, p. 105-129.

Ortiz, Anna; Maria Prats; Mireia Baylina (2014). “Procesos de apropiación adolescente del espacio público: otra cara de la renovación urbanística en Barcelona”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 65, p. 37-57.

Patiño-Díe, María (2016). “La construcción social de los espacios del miedo: Prácticas e imaginarios de las mujeres en Lavapiés (Madrid)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 62 (2), p. 403-426. DOI: http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.222 Petrella, Laura; Franz Vanderschueren (2003). “Ciudad y violencia. Seguridad y ciudad”.

Cuadernos de la CEPAL, núm. 88, p. 215-236.

Prats, Maria; Mireia Baylina (2022). Geografia: Guies per a una docència universitària amb perspectiva de gènere. Castelló de la Plana: Xarxa Vives d’Universitats.

Risler, Julia; Pablo Ares (2013). Manual de mapeo colectivo. Recursos cartográficos críticos para procesos territoriales de creación colaborativa. Buenos Aires: Tinta Limón.

Rodó-Zárate, Maria (2021). Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions. Manresa: Tigre de Paper.

Saldaña, Dafne (2020). El espacio como agente coeducador: Participación y transformación feminista de patios escolares en Santa Coloma de Gramenet. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] Sánchez de Madariaga, Inés (2004). Urbanismo con perspectiva de género. Sevilla: Instituto Andaluz de la Mujer/Junta de Andalucía.

Spain, Daphne (2006). “La importància dels espais de gènere urbans en l’àmbit públic”, dins: Urbanisme i gènere. Una visió necèssaria per a tothom. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 33-42.

Valdivia, Blanca (2018). “Del urbanismo androcéntrico a la ciudad cuidadora”. Hábitat y Sociedad, núm. 11, p. 65-84. DOI: https://doi.org/10.12795/HabitatySociedad.2018.i11.05 –34–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 35-56 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 06/11/2022 ‒ Data d’acceptació: 02/06/2023 ‒ Data de publicació: 30/06/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.234

Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona Diego Esteban-Peñas

Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) diegodoflh@gmail.com

Cristóbal Mendoza

Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona Departamento de Sociología. Universidad Autónoma Metropolitana-Iztapalapa (México) cmp@xanum.uam.mx https://orcid.org/0000-0001-8694-6830

Resumen El artículo tiene como objetivo definir cómo las situaciones administrativas generadas a partir de las leyes de extranjería, junto con factores racistas a nivel institucional, crean condiciones asimétricas de acceso a los derechos de las personas de origen marroquí en España. Esta investigación se basa en el análisis de diez entrevistas semiestructuradas con guion a personas de origen marroquí residentes en Barcelona, con el objetivo de dar voz a sus experiencias y opiniones. Con base a estas narrativas, este artículo introduce reflexiones sobre cómo se aplican mecanismos de control biopolítico sobre las poblaciones inmigrantes en España, estableciendo así una jerarquía legal de distintas formas de ciudadanía y subciudadanía. Esta jerarquía, enlazada con factores racistas, determinaría el acceso de estas personas al mercado laboral, recursos y servicios básicos. Esta situación es especialmente grave para los inmigrantes en situación irregular, que se enfrentan a condiciones de exclusión y vulnerabilidad.

Palabras clave: biopolítica, ciudadanía, políticas de inmigración en España, Marruecos, derechos humanos.

Resum. Ciutadania, biopolítica i polítiques d’estrangeria: estudi d’un col·lectiu immigrant marroquí vulnerable a Barcelona L’objectiu de l’article és definir la forma com les situacions administratives generades a partir de les lleis d’estrangeria, juntament amb factors racistes institucionals, creen condicions asimètriques d’accés als drets de les persones d’origen marroquí a Espanya.

La recerca es basa en l’anàlisi de deu entrevistes semiestructurades amb guió a persones –35–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

d’origen marroquí residents a Barcelona, amb l’objectiu de donar veu a les seves experiències i opinions. A partir d’aquestes narratives, aquest article introdueix reflexions sobre la forma d’aplicació dels mecanismes de control biopolític sobre les poblacions immigrants a Espanya, que estableixen una jerarquia legal de diferents formes de ciutadania i subciutadania. Aquesta jerarquia, unida a factors racistes, determinaria l’accés d’aquestes persones al mercat laboral, a recursos i a serveis bàsics. Aquesta situació és especialment greu per als immigrants en situació irregular, que s’enfronten a condicions d’exclusió i vulnerabilitat.

Paraules clau: biopolítica, ciutadania, polítiques d’immigració a Espanya, Marroc, drets humans.

Abstract. Citizenship, Biopolitics and Policy on Foreigners: Research on a Vulnerable Immigrant Group from Morocco in Barcelona This paper aims to define how the administrative situations generated by immigration legislation, together with institutional racism, create asymmetric conditions for people of Moroccan origin to access their rights in Spain. This research analyses ten semi-structured interviews with Moroccan individuals in Barcelona to give a voice to their experiences and opinions. The article builds on these narratives to show how biopolitical mechanisms of control are applied to immigrant populations in Spain, creating, therefore, a legal hierarchy of different forms of citizenship and sub-citizenship. This hierarchy, linked to racist factors, would determine how these people access the labour market, resources, and essential services. This is particularly true for immigrants in irregular situations, who often face conditions of extreme exclusion and vulnerability.

Keywords: biopolitics, citizenship, immigration policies in Spain, Morocco, human rights.

* * *

1. Introducción Desde su nacimiento en 1956, el Estado marroquí impulsó una política decidida de apoyo a la salida de sus ciudadanos hacia otros países, construyendo, poco a poco, lo que algunos autores denominan “cultura de la emigración”, e intentando, de esta forma, una mejora en las condiciones económicas y sociales de las familias marroquíes que el propio estado era incapaz de asumir (Sabry, 2005; Lacomba y Boni, 2008; Natter, 2014).

A diferencia de la migración marroquí a Francia u otros países centroeuropeos, la diversificación de esta migración hacia los países europeos del sur no comenzó hasta la década de 1980, cuando, especialmente Italia y España, inician procesos de reclutamiento de mano de obra no cualificada, para la construcción, la agricultura y los cuidados domésticos (Carrasco Carpio, 2015). En el caso de España, su posición en esta época comienza a virar desde su situación –36–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

previa como país predominantemente emigrante a una nueva como país de recepción (Natter, 2014).

A partir de este momento, y hasta la actualidad, la migración marroquí hacia España ha sido definida por su persistencia y progresiva diversificación (Drhimeur, 2020). Históricamente, dos factores principales han marcado la forma en la que los flujos migratorios marroquíes hacia España han ido fluctuando durante las últimas cuatro décadas: a) la disposición y modificaciones en las leyes de extranjería españolas y marroquíes y b) los cambios en el mercado laboral español como factor de atracción, en sinergia con la situación económica y laboral marroquí (Solanes, 2010; Montenegro et al., 2017; Aradau y Tazzioli, 2020).

A pesar de los diversos tratados y proyectos de codesarrollo firmados, la cuestión migratoria ha estado marcada sistemáticamente por la falta de cooperación y coordinación entre ambos países. Los estados marroquí y español han demostrado poca voluntad política para mejorar, de forma efectiva, la situación de las personas inmigrantes marroquíes y las consecuencias socioeconómicas desencadenadas por estos flujos migratorios (Lacomba y Boni, 2008; Bilgili y Weyel, 2009).

La legislación española de inmigración, cuya primera ley fue desarrollada en 1985, ha sufrido numerosas modificaciones. El eje vertebrador de estas leyes de extranjería ha sido, de forma recurrente, la lucha contra la inmigración irregular en el territorio. Sin embargo, al mismo tiempo, el mercado laboral español generaba un potente efecto llamada para nueva inmigración en busca de mejores condiciones laborales (Solanes, 2010). Este “efecto llamada”, junto con los complejos requerimientos y procesos administrativos para la regularización legal dispuestos por las leyes de extranjería, han provocado, históricamente, la entrada y permanencia en territorio español de una cierta cantidad de personas inmigrantes en situación de indocumentación (Zapata, 2006; Lacomba y Boni, 2008).

La problemática generada por la inmigración irregular ha sido parcialmente abordada por la legislación española a partir de distintos procesos de regularización de inmigrantes. Estos mecanismos puntuales de regularización actúan como parches ante la entrada irregular de inmigrantes al territorio, evidenciando la incapacidad de las leyes de extranjería para controlar la situación (Márquez et al., 2013) y, además, ofrecen, en cierta manera, nuevas esperanzas de regularización administrativa para aquellos por llegar (Lacomba y Boni, 2008).

La focalización legislativa sobre el control de la población inmigrante irregular desde un comienzo supuso, además, el abandono parcial de políticas de inserción social y laboral eficientes y adaptadas a las necesidades de las personas inmigrantes en España. Solo en las dos últimas décadas se han comenzado a incubar proyectos más ambiciosos, como el Plan Estratégico de Ciudadanía e Integración (2007-2010), que ponen el marco de los derechos de las personas inmigrantes como eje principal de las medidas aplicadas (Zapata, 2006).

–37–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

Actualmente, la población marroquí es, con 872.759 personas en 2021, el grupo de inmigrantes más numeroso en territorio español, suponiendo el 16,2 % de la población inmigrante y un 1,8 % de la población total española (Instituto Nacional de Estadística, 2022). Sin embargo, las situaciones administrativas de las personas de origen marroquí residentes en España son muy heterogéneas, desde las que han obtenido la nacionalidad española hasta personas en situación irregular de indocumentación.

El estudio de las distintas situaciones administrativas de las personas de origen marroquí en España, en relación con la forma en la que desarrollan sus vidas en el territorio, supone un análisis complejo. En este sentido, resulta de especial interés la aproximación establecida desde el marco teórico biopolítico.

Desde esta perspectiva, este estudio pretende establecer cómo los estados podrían ser capaces de generar, mediante las distintas categorizaciones legales de las personas de origen marroquí en España, rangos diferenciados de acceso a los recursos, servicios y derechos en el territorio. Estas formas de ciudadanía y subciudadanía delimitarían las condiciones en las que estas personas interactúan con la sociedad de recepción y la manera cómo configuran su identidad individual y colectiva.

Este artículo se estructura de la siguiente manera: en primer lugar, se define el marco teórico biopolítico, y la forma cómo el biopoder es enlazado y aplicado desde un enfoque racista sobre la población que pretende controlar, en este caso, la población inmigrante marroquí en España. Posteriormente, se define la metodología aplicada durante la investigación, a saber, las entrevistas con inmigrantes marroquíes (personas nacidas en el extranjero que, como veremos posteriormente, se encuentran en diferentes situaciones administrativas en España; entre ellas, una persona que cuenta con nacionalidad española) y con informantes clave. Tras esto, el artículo presenta los resultados obtenidos mediante dichas entrevistas en relación con la forma cómo los inmigrantes perciben la legislación de extranjería española y cómo sienten su cotidianidad acotada por su situación administrativa. Estos resultados se enmarcan en las ideas presentadas desde la biopolítica relativas a las cuestiones de ciudadanía y racismo. Finalmente, se definen algunas conclusiones y reflexiones finales.

2. Marco teórico: la biopolítica y el ejercicio del biopoder sobre la población migrante La biopolítica fue introducida y definida por Foucault y hace referencia a la forma de gobernanza que ejerce el control sobre distintos parámetros asociados a la vida, como concepto biológico, mediante su medición, documentación, parametrización y organización (Foucault, 2003, 2008). Los estados, desde esta perspectiva, toman control sobre la vida, entendiendo a los individuos –38–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

simplemente como seres vivos, en su mera existencia como especie humana y con base a propiedades biológicas comunes (Foucault, 2003; Dillon y Lobo-Guerrero, 2008). El biopoder, con el objetivo de administrar la vida, analiza la población como un problema a resolver, redirigir y controlar (Gorski, 2012).

De esta forma, la biopolítica, en una economía de libre mercado, busca generar condiciones óptimas para el mercado laboral y el sistema económico mediante el mantenimiento de una población capaz y sana que sostenga los niveles necesarios de producción (Rose, 2001; Lemke, 2010). Persigue su biorregulación, reduciendo la aleatoriedad y manteniendo unos rangos medios sobre determinados parámetros como la natalidad o la higiene (Foucault, 2003). Los grupos poblacionales que quedan fuera de esos rangos de valores no serían objeto de esa optimización, como estudian la necropolítica y la tanatopolítica (Agamben, 1998). Así, los estados serían capaces, mediante distintos mecanismos de control, de privar a determinados grupos como los colectivos de inmigrantes de un acceso completo a sus derechos sociales, civiles y políticos. El Estado, desde este enfoque, genera escenarios en los que la norma legal y los derechos de ciertos grupos son suspendidos, denominándolos “estados de excepción” (Agamben, 2005; Sparke, 2006).

El ejercicio del biopoder por parte de los estados ha sido analizado ampliamente por numerosos autores con relación al control de las poblaciones inmigrantes (Gandy, 2006; Sparke, 2006; Bastos, 2008; Gorski, 2012; Montenegro et al., 2017; Aradau y Tazzioli, 2020). El control sobre la población extranjera se daría, en primer lugar, en la frontera física, para, una vez en el territorio de recepción, pasar a la subjetivación de lo foráneo, frente a lo nacional, y a la autoconfiguración del inmigrante en su papel de objeto o sujeto del poder (Montenegro et al., 2017).

Para introducir la biopolítica en relación con la migración es necesario analizar cómo el poder acciona sus mecanismos de control y regulación mediante la aplicación del racismo (Foucault, 1990). El racismo debe entenderse, en este contexto, en relación con cualquier característica que permite disponer fronteras sociales, políticas y físicas entre los individuos. Estas fronteras ejercen una presión sobre la materialidad corporal y la identidad política, basadas en el género, la etnia, la religión, la clase socioeconómica, etc. (Gandy, 2006; Montenegro et al., 2017). Desde la aproximación biopolítica, el racismo es una herramienta esencial para el ejercicio del biopoder, permitiendo la segregación del continuo biológico en distintos grupos aislados, jerarquizándolos en una mayor o menor oportunidad de acceso a condiciones de vida digna (Foucault 2007, 2008; Lemke, 2010).

La segregación del espectro generada por el racismo configura la creación de la figura de “el otro”, como representante de todos los valores y características que lo diferencian del “nosotros” (Venn, 2007). El Estado refuerza, mediante discursos e instituciones, la identidad nacional, frente a todo agente conta–39–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

minante que no comparte esas características, lo que supone una amenaza a la pureza y la estabilidad de la nación (Esposito, 2002). La producción de un imaginario colectivo, que es integrado en el individuo, toma un papel vital para establecer las fronteras entre lo externo y lo propio (Zylinska, 2004; Lemke, 2010). El biopoder actúa persiguiendo la búsqueda, identificación y control de aquellos categorizados como patógenos, con el objetivo de mantener la salud social, cultural y económica (Esposito, 2002). Esta exaltación nacional determina moralmente aceptable la creación de un “estado de excepción” sobre un grupo específico, definiendo los derechos a los que este grupo tiene o no acceso (Foucault, 2003; Montenegro et al., 2017).

En este contexto, esta investigación propone analizar las formas en las que el control biopolítico del Estado español podría generar estos “estados de excepción”, segregando, en función a las categorizaciones legales de ciudadanía y subciudadanía, a la población inmigrante en distintos grupos jerarquizados. Estos grupos tendrían un acceso asimétrico a sus derechos fundamentales, recursos y servicios básicos, e incluso al desarrollo de su vida como entes sociopolíticos en la comunidad receptora. Es decir, las situaciones administrativas y legales podrían definir la forma en la que los inmigrantes se relacionan con su entorno físico y social, la forma en la que subsisten en él a partir de su categorización legal y la forma en la que su identidad, basada en discursos políticos, es creada en procesos de constitución social y autoconstitución. El artículo busca determinar cómo el biopoder podría definir a algunos individuos como ciudadanos o sujetos legales y jurídicos y a otros como no-personas, alejados de una vida legítima en la comunidad (Zylinska, 2004). Esta vulneración de derechos se reforzaría mediante el discurso de criminalización de los inmigrantes en situación irregular como “ilegales”, por ser sujetos que escapan al control legal del Estado y que, supuestamente, generan un impacto económico indefinido y negativo sobre la nación (Acosta Olaya, 2013).

Se busca establecer si el biopoder pudiera actuar de forma ambivalente, controlando, por un lado, a aquellos que son categorizados por su situación como regulares mediante la aplicación de formas laxas de biopoder, basadas en la vigilancia y naturalización, y, por otro, marginando a aquellos definidos como irregulares mediante la disposición de mecanismos basados en la violencia administrativa, el abuso o la persecución policial (Montenegro et al., 2017; Aradau y Tazzioli, 2020). Los inmigrantes en situación irregular podrían ser objeto del desamparo jurídico-legal del Estado, situándolos en tierra de nadie, y vulnerando su situación vital mediante la desposesión de derechos humanos fundamentales (Zylinska, 2004; Montenegro et al., 2017).

–40–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

3. Metodología Este artículo se basa en una metodología cualitativa que consistió en entrevistas semiestructuradas con guion, realizadas en la ciudad de Barcelona durante el mes de junio de 2022. En concreto, se entrevistó a diez inmigrantes marroquíes que se encontraban en situaciones documentales distintas (nacionalidad, regularidad o irregularidad). Las entrevistas, grabadas bajo consentimiento, fueron transcritas. Estas tienen una duración aproximada de entre 30 y 90 minutos y se desarrollaron en castellano. Las entrevistas se organizaron en torno a cuatro apartados principales: el proceso migratorio; la situación documental; el acceso a recursos y servicios; y aspectos relacionados con la biopolítica, la legislación de extranjería y el racismo. El acceso a las entrevistas fue facilitado gracias a las prácticas extracurriculares desarrolladas en una fundación de ayuda a las personas inmigrantes en situación de vulnerabilidad.

Estas prácticas permitieron también realizar observación participante en el seno de dicha fundación y recabar, de esta forma, información complementaria para el estudio.

El conjunto de los entrevistados se compuso por siete hombres y tres mujeres, de distintos orígenes geográficos en Marruecos. En este artículo, todos los entrevistados mantienen el anonimato mediante el uso de nombres ficticios.

Todos viven en la ciudad de Barcelona, aunque sus experiencias y lugares de residencia anteriores son variables dentro del territorio español. Ocho de los entrevistados tenían edades comprendidas entre 18 y 25 años, y solo dos de ellos superaban los 30 años. Los diez entrevistados presentaban situaciones administrativas variables: solo uno de los entrevistados contaba con la nacionalidad española, mientras que, entre los nueve restantes, se encuentran varios casos de irregularidad, situaciones de residencia temporal y de personas con permisos permanentes (Cuadro 1). También la situación laboral de los entrevistados era variable, presentando tanto casos de personas ocupadas como desocupadas. En el caso de los empleados, solo un entrevistado se encontraba en la economía informal (Cuadro 1). Se trata, por tanto, de un colectivo de cierta heterogeneidad interna, lo cual puede comportar posiciones de control biopolítico diversas. Sin embargo, todos comparten situaciones de vulnerabilidad económica, provocando que los testimonios se repitieran y se llegara a un punto de saturación de la información.

Además, tres entrevistas semiestructuradas con guion fueron desarrolladas con informantes clave que trabajaban en la fundación que proporcionaba ayuda a los entrevistados. Estas personas aportaron información relevante a la investigación, al describir la situación de vulnerabilidad y, en algunos casos, de marginalización de las personas ayudadas por la entidad.

Los datos de las entrevistas se analizaron a partir del método de análisis de contenido. Este método presenta distintas fases: codificación, etiquetado de conceptos (mediante el software ATLAS.ti), agrupación, lectura, análisis, síntesis –41–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

y selección de las citas relevantes como apoyo para el análisis. A continuación, se presenta los principales resultados del análisis de estas entrevistas.

Cuadro 1. Personas de origen marroquí entrevistadas Nº Pseudónimo

Sexo

Año Edad de llegada a España

Situación documental actual

Situación laboral actual

1

Rashid

Hombre

32

1997

Residencia permanente Empleado

2

Abderrahim

Hombre

22

2018

Residencia temporal

Desocupado

3

Ahmad

Hombre

21

2020

Situación irregular

Desocupado

4

Azahara

Mujer

25

2018

Residencia temporal

Empleada

5

Akram

Hombre

22

2019

Situación irregular

Desocupado

6

Soraya

Mujer

39

2012

Residencia temporal

Empleada

7

Hassan

Hombre

21

2019

Residencia temporal

Empleado

8

Zahida

Hombre

22

2017

Residencia temporal

Empleado

9

Anwar

Mujer

23

2001

Nacionalidad española

Empleada

Hombre

18

2018

Situación irregular

Desocupado

10 Atef

Fuente: Elaboración propia.

4. La entrada en España y sus implicaciones en la situación administrativo-legal El primer paso del proceso migratorio se da desde el momento que las personas en el país de origen comienzan a plantearse la posibilidad de abandonar su país, hasta tomar la decisión de hacerlo. Todos los entrevistados mencionaron, en entrevista, que habían abandonado Marruecos debido a la compleja situación económica y laboral por la que pasa el país. Relatan no contar con oportunidades suficientes para estudiar o trabajar, así como la voluntad de buscar mejores oportunidades de futuro tanto para ellos/ellas, como para sus familias. En palabras de Hassan, un joven de 21 años con permiso de residencia temporal: “Cuando pensabas en el futuro, te viene la idea de que no vas a llegar a nada. Vivíamos en la capital, pero, lograr un futuro, unos estudios, un trabajo, eso es complicado allí. Por eso, ya mis amigos también la mayoría han venido aquí.” (hombre/21 años/ 3 años en España/residencia temporal).

El siguiente paso es la salida efectiva del país y la entrada en España. De las diez personas de origen marroquí entrevistadas, cinco entraron de forma regular con algún familiar, mientras que otros cinco entraron al territorio cruzando la frontera de forma irregular. Dentro de estos últimos casos, la entrada se produjo nadando por vía marítima, bajo camiones o en patera. La experiencia relatada –42–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

por Hassan ilustra la situación de riesgo a los que muchos jóvenes marroquíes se someten con el objetivo de cruzar la frontera con España: “Intentaba venir debajo de un camión. Hice muchas oportunidades, pero nada [...].

Fui a la otra frontera y estaba intentando también… Al principio no me daba suerte nada. Me pillaba la policía marroquí y me pegaba. Pasó el tiempo y entré a Melilla [...]. Entré debajo de un camión. Había intentado entrar de muchas formas.” (hombre/21 años/4 años en España/residencia temporal).

De las cinco personas que cruzaron las fronteras de forma irregular, cuatro de ellos entraron a España solos y siendo menores de edad. Una vez dentro, vivieron en diferentes centros de menores, de los cuales fueron expulsados al cumplir la mayoría de edad. Tras esto, los entrevistados vieron como sus posibilidades se reducían a la posibilidad de entrar en un centro de mayores o a la vinculación con una asociación privada. En caso contrario, quedaban en situación de calle. De hecho, de los diez entrevistados, seis de ellos habían vivido durante alguna fase del proceso migratorio en situación de calle. Es el caso de Abderrahim, de 22 años y con residencia temporal: “En Melilla, por la noche, me llevaron al centro de menores [...]. En Sevilla, estaba con una fundación. Cuando sales del centro, si eres buena gente y tal, hay una fundación que te ayuda durante un tiempo [...]. Y ya se acabó y me dijeron que me tenía que marchar [...]. Llegué aquí [Barcelona] y estuve 3 o 4 meses en la calle, viviendo en una furgoneta abandonada.” (hombre/22 años/4 años en España/residencia temporal).

Estas experiencias ponen de manifiesto como la entrada irregular al territorio establece la situación irregular del migrante desde el punto de partida, dificultando los posteriores trámites administrativos de regularización (Bruquetas y Moreno, 2015). Como expresaron los entrevistados, si no consiguen acceder a una forma de apoyo pública o privada, muchas personas marroquíes quedan expuestas a la vida en la calle durante este primer periodo del proceso migratorio, lo que confirma el análisis de Cachón-Rodríguez (2009). Las condiciones de calle se asocian con situaciones extremadamente delicadas, en las cuales muchas de estas personas ven radicalmente sesgado su acceso a derechos y recursos, lo que las aleja de condiciones de vida dignas. Estas situaciones no solo conllevan el desarrollo de este periodo en la extrema pobreza, sino que empujan a numerosos inmigrantes al ejercicio de la delincuencia, mediante el robo o la venta de drogas (Calavita, 2004). Su vinculación con estas actividades conlleva, por un lado, la instrumentalización por parte de los discursos racistas de esta situación para generar la idea de criminalización asociada al colectivo marroquí en España (Lasanta, 2018). Por otro lado, comporta el inicio de procesos penales que desembocan en la presencia de antecedentes penales y dificulta, a posteriori, la situación administrativo-legal en territorio español, así como una eventual regularización, aislándolos aún más y haciéndolos caer en un constante ciclo de pobreza, frustración y abandono (Serrano, 2014; Larrauri, 2016).

–43–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

Es, en este primer periodo, a partir del control fronterizo, donde se comienzan a dibujar las primeras formas de control biopolítico sobre las personas migrantes que entran a España. Como evidencian las narraciones de los entrevistados, las personas migrantes que no pueden cruzar la frontera de forma regular se ven obligadas a arriesgar su vida y su dignidad para poder entrar en el territorio en busca de mejores oportunidades de futuro (Bastos, 2008). El control estatal en la frontera, tanto marroquí como española, genera condiciones en las que los derechos fundamentales de las personas son suspendidos, incurriendo en prácticas vejatorias hacia las personas migrantes, e incluso en muchos casos violentas por parte de los cuerpos de autoridad (Doménech de la Lastra, 2017).

Tras el cruce, este primer estado de excepción fronterizo se ve sustituido por uno nuevo para aquellos que quedan expuestos a situaciones de calle. En estas condiciones, y reducidos a personas de segunda categoría debido a su situación de irregularidad, se ven obligadas a luchar, día a día, por sobrevivir en condiciones de vida denigrantes, abandonadas institucionalmente y empujadas en muchos casos a ejercer la delincuencia como único mecanismo de supervivencia en la calle (Acosta Olaya, 2013; García España, 2019).

5. Situación administrativa-legal en España: un panorama complejo Una vez en territorio español, los diez entrevistados expresaron que los procedimientos administrativos eran altamente complejos y con estrictos requerimientos. A pesar de las diversas trayectorias vividas por los entrevistados durante su proceso migratorio, el punto en común en todas las entrevistas consistió en haber experimentado, en algún momento de sus vidas, serias dificultades a la hora de presentar documentación o reunir los requisitos necesarios para poder obtener los documentos legales deseados. De las diez personas, solo tres de ellas se encontraban de forma regular permanentemente desde su llegada a España. Las otras siete pasaban o habían pasado en algún momento por una situación de irregularidad. Todas ellas compartían la idea de la complejidad de los procedimientos por la falta de contactos, el desconocimiento de la lengua o la sensación de aislamiento. Soraya, mujer de 39 años con residencia temporal, explicaba su frustración en la entrevista: tras 11 años en territorio español, no solo no contaba con la nacionalidad española, sino que ni siquiera tenía la residencia permanente. Un fallo en una renovación documental hizo que tuviera que empezar todo el proceso de nuevo, pasando por una fase de irregularidad en la que perdió las ayudas económicas necesarias para mantener a su familia.

Como ella misma expresaba: “Es un proceso largo y complejo, para mí [...]. En ese momento no hablaba bien español, no sabía dónde ir, vivía en el pueblo y no sabía qué tenía que hacer [...]. En este –44–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

momento estaba con mi primer embarazo en casa, estudiaba on-line en casa, no salía a la calle, no tenía contactos.” (mujer/39 años/11 años en España/residencia temporal).

En este sentido, nueve de los diez entrevistados solicitaron acompañamiento legal a alguna fundación, sin las cuales se sentían perdidos y abandonados por las instituciones públicas. De nuevo, en palabras de Soraya: “Sí, la situación de las personas migrantes sería muy distinta si estas asociaciones no existieran. Porque uno se siente perdido y con una fundación te sientes acompañado [...]. Me sentía acogida y bien orientada. Al principio me sentía muy perdida. ¿Dónde tengo que hacer esto? ¿Dónde tengo que actuar? Me sentí más acogida. Me he sentido más arropada por las fundaciones que por las administraciones públicas.” (mujer/39 años/11 años en España/residencia temporal).

De igual manera, aquellos que habían solicitado la residencia permanente o la ciudadanía española expresaban la lentitud y complejidad de los procedimientos, junto con requerimientos muy exigentes para su obtención. Anwar, joven de origen marroquí de 23 años y ciudadana española, opinaba lo siguiente en relación con su proceso de obtención de la nacionalidad: “Pero el proceso migratorio no acaba nunca [...]. No ha sido fácil, porque yo ahora te digo que tengo la nacionalidad, pero fue un proceso horrible. La conseguí en 2017, después de 20 años prácticamente [...]. Todo son trabas constantes para todo. Me pone triste ver a mi madre siempre pendiente y preocupada [...]. Se ha dejado la vida en ello.” (mujer/23 años/22 años en España/ciudadanía española).

Como consecuencia de las realidades en las que las personas (especialmente aquellas en situación irregular) debían desarrollar sus vidas, los entrevistados expresaban cómo su situación documental los hacía sentir recurrentemente frustrados y ansiosos, “inmovilizados” laboral y socialmente debido a su estatus legal. Como Hassan expresaba: “Lo vivía mal, porque estar aquí sin papeles es complicado, porque a veces te vienen ideas de hacer muchas cosas, pero no hay ninguna forma de llegar a eso, para el objetivo que tienes. Tenía objetivos de hacer cosas, pero los papeles se interponen todo el rato, no puedes hacer nada [...]. Eso es, yo me preocupaba de esto un montón, mucha ansiedad.” (hombre/21 años/4 años en España/residencia temporal).

Aquellos que habían pasado por un previo periodo de irregularidad, pero que ya habían conseguido algún tipo de documentación manifestaron, por su parte, la tranquilidad que esta situación les proporcionaba y constataban cómo su vida había mejorado desde el momento de obtención de los papeles. Como Abderrahim contaba: “Sí, tener los papeles hace como que te sientas vivo en España. Hace que no te sientas como un extranjero, como alguien de fuera, alguien que ha venido a trabajar la tierra y ya. Si estás con NIE, ya sientes que perteneces más a la comunidad aquí. Tienes mejores oportunidades.” (hombre/22 años/4 años en España/residencia temporal).

Los entrevistados opinaban que, desde su llegada, se exige un comportamiento como ciudadanos ejemplares en el territorio. Dentro de los requerimientos de–45–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

mandados para la regularización de su situación o la obtención de otra categoría legal, los diez entrevistados relataron cómo habían necesitado demostrar su valía personal o profesional, mediante la asistencia a cursos de idioma o formativos, voluntariados, presencia en oficinas de la administración, actividades deportivas, vinculación con fundaciones e instituciones estatales y, sobre todo, manteniéndose alejados de cualquier tipo de actividad delictiva o sospechosa. Varios entrevistados expresaron que se sentían vigilados en su día a día. Manifestaban, asimismo, la presión que suponía, durante su periodo en situación irregular, desarrollar su vida cotidiana, dado que temían la presencia policial y la posibilidad de ser expulsados del territorio. Akram, joven de 22 años en situación irregular, y con cuatro años de residencia en España, relataba, en su entrevista, que, debido a esa vigilancia, no transitaba ciertas zonas de la ciudad por el riesgo a ser parado por la policía, o incluso que reducía el tiempo fuera de casa.

Las experiencias vividas y relatadas por los inmigrantes marroquíes entrevistados, en relación con sus procedimientos administrativos de extranjería, permiten inferir que la aplicación de las leyes de extranjería categoriza como ilegales a determinados inmigrantes, evitando su entrada y facilitando su expulsión del territorio, y, al mismo tiempo, estigmatiza y priva de derechos fundamentales a aquellos que permanecen en el mismo de forma irregular (Blanco López, 2000). Durante los periodos de irregularidad, los inmigrantes son explotados laboralmente y discriminados socialmente de forma sistemática (Cachón-Rodríguez, 2009; Chauvin y Garcés-Mascareñas, 2012). De esta forma, las personas inmigrantes en territorio español tienen mermadas las opciones laborales y de vida, confinándolas a un estado de marginalización y opresión socioeconómica de la que no pueden salir sin el apoyo de entidades privadas o individuos de la comunidad (Labrunée y Gallo, 2005).

Esta forma de control, en términos biopolíticos, evidencia cómo las leyes de extranjería trabajan segregando a los grupos poblacionales de extranjeros en distintos grupos de deseabilidad (González Sánchez, 2016). A partir de las diferentes situaciones administrativas de las personas inmigrantes, las leyes establecen distintos grados de acceso a los recursos y servicios, e incluso a la forma en la que estas personas experimentan su día a día, reduciendo gran parte de su realidad a la necesidad de regularizar o mejorar su situación documental (Tyler, 2010). De acuerdo con los relatos recogidos durante las entrevistas, se puede definir cómo el biopoder, aplicado en base a las formas de subciudadanía, controla el desarrollo de la vida de los inmigrantes en España (Bermudo, 2001), mediante el miedo a los cuerpos de autoridad policiales, y el ejercicio legal y administrativo de las leyes de extranjería. Como se ha visto, el control sobre los individuos llega al punto de delimitar los espacios en los que las personas de origen marroquí desarrollan su vida diaria, confinándolos incluso al interior de sus casas. De igual manera, define las conductas comportamentales y actividades que desarrollan para configurarse como personas merecedoras de la ciudadanía o, al menos, no ser detectados como sujetos patógenos, susceptibles de expulsión de la sociedad de recepción.

–46–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

6. Una ciudadanía restringida: acceso al mercado laboral y a servicios públicos Tras haber definido algunos de los problemas experimentados por los inmigrantes marroquíes debido a los procedimientos administrativos, el siguiente punto consiste en el análisis de las percepciones de estas personas sobre cómo su situación administrativa condiciona el acceso al trabajo y a distintos recursos y servicios en España. En cuanto al mercado laboral, en todas las entrevistas realizadas declararon haber laborado en algún momento en la economía sumergida, debido a la dificultad de encontrar trabajo contractual. De hecho, incluso aquellos en situación regular permanente desde su llegada a España habían realizado trabajos “en negro”. Sin embargo, específicamente los entrevistados que habían pasado por periodos de irregularidad describieron condiciones laborales de extrema vulnerabilidad y dependencia. Entre los trabajos desempeñados, los mencionaron empleos en la agricultura, en servicios diversos como la venta ambulante, trabajos poco calificados en restaurantes o el cuidado de ancianos o niños y profesiones tales como mecánicos. Entre las experiencias laborales relatadas, los entrevistados explicaban aspectos como la falta de protocolos de seguridad, condiciones de salario denigrantes, jornadas laborales extenuantes, ausencia de seguro médico, inexistencia de bajas médicas o privación de periodos vacacionales. En este sentido, Soraya nos decía lo siguiente con respecto a uno de los trabajos desarrollados durante su periodo de irregularidad: “El sueldo era más bajo por ser irregular. No estaba dada de alta en la seguridad social [...]. Trataba de no tener accidentes ni incidencias porque sabía las consecuencias, y todo lo asumiría yo [...]. Al tener un contrato ya tienes tus derechos, tus vacaciones, tus horas extras, para tus bajas medicales, y además el sueldo era más conveniente, más adecuado.” (mujer/39 años/11 años en España/residencia temporal).

Hassan, hombre de 21 años y con cuatro años de residencia en España y residencia temporal concedida, relataba cómo, en un trabajo de mecánico que había desempeñado durante una temporada “en negro”, se sentía completamente dependiente de las exigencias de su empleador, el cual abusaba de su posición, haciéndolo trabajar en jornadas de hasta 12 horas. El trabajo, además, era potencialmente peligroso y Hassan no contaba con ningún tipo de seguro médico ni protocolo de seguridad. En este sentido, el entrevistado comentó la imposibilidad de encontrar un trabajo legal durante su periodo de irregularidad: “Llegas aquí, encontrar un precontrato es complicado, vale mucha pasta. Si quieres comprar un precontrato, tienes que trabajar mucho. La única forma fácil de conseguir los papeles es pagar a una empresa para que te haga un contrato falso, de forma ilegal [...]. Es complicado, porque piden muchas cosas [los requerimientos de extranjería], el precontrato [laboral], los padrones [el empadronamiento continuo] con 3 años contados, que tengas cursos…” (hombre/21 años/4 años en España/ residencia temporal).

–47–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

De igual manera, Soraya nos decía que su situación de irregularidad y la imposibilidad de encontrar un empleo habían condicionado su situación vital en España: “No puedes hacer trabajo, ni para buscar, ni para mejorar tu situación. Es como un círculo. Te piden que consigas un trabajo, pero te impiden moverte y tener condiciones para encontrarlo. Es como una trampa. Yo me siento, cuando me quitaron la documentación, como si me hubiera quedado en una trampa.” (mujer/39 años/11 años en España/residencia temporal).

Estas narrativas ilustran la situación laboral de muchas personas inmigrantes en España, quienes presentan un acceso muy restringido al mercado laboral, viendo, así, sus posibilidades reducidas, normalmente, a empleos de baja cualificación, con salarios mínimos y condiciones laborales denigrantes, situación que coincide con la presentada por Ronda et al. (2014). En el caso de las situaciones de irregularidad, se observa una mayor dificultad para encontrar un empleo, y las ofertas a las que tienen acceso vienen marcadas por condiciones aún más alejadas de un trabajo digno. Las personas en situación irregular se ven confinadas, como se observa en las narrativas de los entrevistados, a determinados sectores laborales, como el sector de cuidados, la hostelería, la agricultura o la construcción, confirmando lo ya expuesto por Corkill (2001) e Izquierdo (2006). En estos sectores, son frecuentes los empleos en la economía sumergida, los salarios reducidos, las jornadas laborales extenuantes, los protocolos de seguridad inexistentes y la falta de cotizaciones a la seguridad social, tal y como ya habían subrayado Ronda et al. (2014).

Adicionalmente, como relataba Hassan, en muchas ocasiones, se generan dinámicas de explotación y sumisión entre los patrones y los asalariados, en las cuales las personas inmigrantes, por completa dependencia económica y administrativa, sufren extorsiones, normalizando dichas condiciones de explotación como parte de su proceso para la obtención de los papeles (Solé, 1997).

Es, en este punto, donde las políticas de extranjería actúan como proveedoras del mercado laboral, generando las condiciones necesarias para ocupar la demanda de trabajadores en los distintos sectores necesitados de la misma, ya sea de forma irregular o regular (Solanes, 2010). De nuevo, las políticas de extranjería actúan de forma contradictoria, criminalizando el ejercicio del trabajo “en negro”, pero permitiendo su desarrollo, e incluso potenciándolo, al no ofrecer condiciones de regularización más adaptadas a la realidad social de los inmigrantes (Cachón-Rodríguez, 2009).

No solo el mercado laboral, sino el propio acceso a los servicios básicos que otorga el Estado se ve cercenado por la situación de irregularidad administrativa de las personas inmigrantes de origen marroquí. En referencia al acceso a la vivienda, como se estableció previamente, seis de los entrevistados pasaron al menos un periodo viviendo en la calle. Ocho de los diez habían necesitado también la vinculación con fundaciones de apoyo a inmigrantes en situación de vulnerabilidad. Además, siete expresaron su preocupación, al depender totalmente –48–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

de la fundación, que podría expulsarlos en cualquier momento, exponiéndolos de nuevo a la vida en la calle. En todo caso, en el momento de entrevistarlas, las diez personas estudiadas contaban con acceso a unas condiciones de vivienda dignas, pero solo tres de ellas lo habían logrado por cuenta ajena a una fundación.

De esta forma, las ideas relatadas por los entrevistados permiten conocer las condiciones en las que las personas de origen marroquí en España acceden a la vivienda. La vivienda digna debe entenderse no solo como lugar de refugio de las condiciones externas, sino como un derecho humano fundamental (Mejía-Escalante, 2016). Como se ejemplifica en las entrevistas, la ausencia del acceso a la vivienda es uno de los mayores problemas a los que se enfrentan los inmigrantes de origen marroquí en nuestro territorio, especialmente aquellos en situación de irregularidad. A ello cabe sumarle la imposibilidad por parte de las personas en situación irregular de solicitar ayudas estatales para el acceso a la vivienda, o/y la dificultad de encontrar casa debido a factores racistas (Espinola, 2007). Como expresaba un informante clave, la vivienda digna es el paso previo y fundamental para tratar de aplicar medidas posteriores de acompañamiento e inserción social y laboral exitosas para las personas inmigrantes. En sus palabras, “si viven en la calle, la vulnerabilidad de delincuencia es mucho más grande, el acceso a formación se complica. Son pasos previos para conseguir una inserción social exitosa”.

En relación con la seguridad alimentaria, nueve de los diez entrevistados relataron haber tenido en algún momento que recurrir a donaciones privadas para poder tener acceso a alimentos básicos. Los siete vinculados con fundaciones privadas en el momento de la entrevista dependían completamente de donaciones privadas para cubrir sus necesidades alimentarias básicas. Los entrevistados manifestaron, además, cómo esta situación de dependencia era especialmente preocupante durante los periodos de irregularidad administrativa, en los cuales el acceso a ayudas y donaciones se hacía aún más complicado.

El hecho de no ser nacional español, o inmigrante documentado, condiciona, en muchos casos, la posibilidad de acceder a donaciones privadas o/y la obtención de alimentos, tal y como ya han denunciado Bruquetas y Moreno (2015).

Soraya, en este sentido, explica así su paso desde una situación de residencia temporal a un periodo de irregularidad: “A mí me pasó por ejemplo con la ayuda de hijo a cargo, para cubrir las necesidades básicas para mi familia. Se me quedó parada [la ayuda] durante tres años, porque me denegaron la documentación, y no la recuperé ya. Era como si ya no existo. Es como si antes, al tener papeles, sí necesitaba ese dinero para criar a mis hijos, pero una vez que no tengo papeles ya no los necesito. Como si no existiera. ¿Qué culpa tienen los niños?” (mujer/39 años/10 años en España/residencia temporal).

Respecto al acceso al sistema sanitario y la asistencia médica, todos los entrevistados expresaron no haber tenido ningún tipo de problema en ser atendidos en caso de necesidad. Por otro lado, en cuanto a la educación y formación, todos los entrevistados habían podido acceder a cursos formativos y de idioma en el –49–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

territorio de forma gratuita. Sin embargo, como Atef contaba, se dan diferencias entre las oportunidades de acceso y la oferta de formación en función de la situación administrativa en la que se encuentran: “Sí, sin el NIE no puedo tener [acceso al] SOC [Servei d’Ocupació de Catalunya/ Servicio de Empleo de Cataluña], entonces no puedo tener muchas cosas de cursos y demás. Solo puedo ir a algunos cortos, que no tienen certificados oficiales. No valen para mucho.” (hombre/18 años/5 años en España/situación irregular).

Finalmente, en lo referente al transporte público y el acceso a la movilidad en la ciudad, nueve de los diez entrevistados relataban haber tenido problemas para poder moverse con facilidad, generalmente debido a la imposibilidad de acceder, por falta de recursos económicos, a las tarjetas de transporte. En los casos de irregularidad, además, era imposible beneficiarse de las ayudas para financiar el transporte. Como Anwar relataba: “Por Barcelona tampoco me he movido mucho hasta hace poco porque, desgraciadamente, el transporte público tenía un coste. Y si no te lo puedes permitir, pues no te mueves y te quedas un poco siempre por las mismas zonas.” (mujer/23 años/22 años en España/ciudadanía española).

Las situaciones relatadas previamente en relación con el acceso a derechos y recursos en el territorio evidencian la pasividad con la que las políticas de extranjería actúan en las situaciones de extrema vulnerabilidad a las que se enfrentan muchos marroquíes en España. La gobernanza estatal se desentiende, en gran medida, de su responsabilidad como proveedor de unos derechos fundamentales básicos para los residentes de su territorio, especialmente si se encuentran en situación administrativa irregular, omitiendo de forma consciente sus situaciones y realidades en territorio español y condenándolos a la marginalización y la precariedad, si no consiguen apoyo por parte de entidades privadas independientes (Bruquetas y Moreno, 2015). La forma de control estatal genera, de nuevo, “estados de excepción” con respecto a las personas inmigrantes de origen marroquí, especialmente en situación de irregularidad, privándolas de acceso a recursos y servicios básicos. Este control es capaz de generar la segregación socioespacial de las poblaciones inmigrantes, confinándolas generalmente a aquellos barrios en los que los costes de vivienda son más bajos. Todo ello contribuye a delimitar, con base a su privación del acceso al transporte, las zonas por las que se mueven, las actividades que realizan y los círculos sociales con los que interaccionan. Finalmente, como eje principal, la legislación vigente complica enormemente el acceso al mercado laboral, limitándolo a puestos de trabajo que impiden conseguir las condiciones económicas mínimas para proveer las necesidades básicas (Labrunée y Gallo, 2005).

Como expresaban los entrevistados, muchos inmigrantes en situación irregular y regular se ven forzados a depender constantemente, y en prácticamente todos los ámbitos de su vida, de su vinculación con entidades privadas, impidiendo su autonomía y vulnerando aún más su situación en España.

–50–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

7. Políticas de integración social, ciudadanía civil, política y social El siguiente apartado pretende analizar cómo las personas entrevistadas perciben las políticas de integración social aplicadas por el gobierno español sobre la población marroquí. En este sentido, los diez entrevistados opinaban que dicha acción gubernamental está parcialmente dirigida a la aculturación y asimilación cultural de los inmigrantes. Por ejemplo, Azahara comentaba lo siguiente: “La integración la percibo como tratar de imponer la cultura española y borrar la nuestra. Y lo peligroso es que no solo lo hace el estado, sino también entidades, trabajadores o educadores. La aplicación de las políticas asimilativas, de aculturación e imposición de la cultura española generan un estado de shock en las personas recién llegadas al territorio, provocando como resultado sentimiento de rechazo y oposición, refugio en la propia cultura, negación a integrarse en la comunidad, etc.” (mujer/25 años/5 años en España/residencia temporal).

Las ideas expresadas por Azahara y los demás entrevistados en relación con la percepción asimilativa de las políticas de integración social definen uno de los principales problemas generados por el control estatal sobre la población inmigrante en España. Emerge la constatación que la integración de los marroquíes en España se focaliza en la restricción de los valores musulmanes o/y marroquíes, con la aparente intención de neutralizar potenciales peligros, lo que va en contra de lo que debiera ser un apoyo a la multiculturalidad según Zylinska (2004), Cachón-Rodríguez (2009) y Lakhani y Timmermans (2014).

De acuerdo con Esposito (2002), el Estado generaría condiciones racistas de integración al definir los rasgos culturales propios de las personas inmigrantes marroquíes y, por extensión, al considerarlos como “patógenos” en la sociedad de recepción. Aquellos capaces de amoldarse a la nueva cultura serán asimilados e integrados en la sociedad, mientras que los que se nieguen a hacerlo deberán ser expulsados, o quedarán como “entes extracomunitarios” no merecedores de derechos. Esto es claramente ejemplificado por las personas en situación irregular, quienes, si no se forman en la historia y cultura española, o no aprenden la lengua, no consiguen regularizar su situación, lo que, siguiendo a Sagaama (2010), impide el acceso a sus derechos.

Tres de los entrevistados contaban, en este sentido, cómo pensaban que el Estado español y las fundaciones privadas ofrecían gran cantidad de oportunidades para conseguir mejores opciones de futuro, pero que muchos inmigrantes –en sus palabras– “malos” no se portaban bien, actuaban como delincuentes y desaprovechaban estas oportunidades. Como expresaba Atef durante su entrevista: “Yo lo que pienso es que les dan muchas oportunidades y la cagan cada vez. En ese caso, tienen que hacer algo muy estricto. Los que lo hacen muy mal, le dan un piso, y al final la cagan. Ese tiene que salir de aquí.” (hombre/18 años/5 años en España/ situación irregular).

–51–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

Hassan expresaba lo siguiente en su entrevista: “Yo tengo los papeles porque me lo he currado, y hay mucha gente que no los consiguen porque no se esfuerzan, hacen cosas malas, venden droga. Aquí, si eres un hombre de verdad, digamos, vas a llegar a algo, porque aquí hay que ser responsable. Si eres responsable, vas a buscar un trabajo, ponerte las pilas, [y] puedes llegar a lo que tú quieras.” (hombre/21 años/4 años en España/residencia temporal).

Lo expresado por Atef y Hassan introduce la idea de que existen ciertos valores culturales y sociales asociados a la “cultura nacional española”, asumidos como correctos y deseables para la integración de las personas inmigrantes marroquíes. Esta perspectiva suele ir acompañada de la desvalorización de los propios elementos culturales y sociales del país de origen, considerados, en muchos casos, como bárbaros e incivilizados (Sagaama, 2010). Así, algunas personas inmigrantes en situación regular interiorizan y normalizan el discurso racista y jerárquico del estatus legal hasta tal punto que comienzan a discriminar a otros inmigrantes en situación irregular, viéndose a sí mismos como ciudadanos ejemplares y buenas personas y, a su vez, definiendo a los otros como vagos, maleantes u opuestos a integrarse en la sociedad española.

Otro problema percibido por las personas entrevistadas en referencia a la integración social en España es la imposibilidad de conseguir una inserción social, civil y política completas. Expresan de este modo que no se sienten representados a nivel político y cómo se consideran marginalizados de la toma de decisiones e incapaces de alzar su voz para defender sus intereses. Esta situación de silencio es especialmente extrema en el caso de las personas en situación irregular. Anwar comentaba en este respecto: “Muchas veces he renunciado a responder o alzar la voz, por miedo a las represalias que pueda haber, como no obtener la documentación, perder el trabajo… Le añades estos miedos, las necesidades, situaciones machistas… Siempre me he tenido que callar muchas cosas [...]. Para mí la inmigración es un derecho.” (mujer/23 años/22 años en España/ciudadanía española).

Los relatos de los entrevistados reflejan cómo las políticas de integración españolas fallan a la hora de conseguir la representación de los inmigrantes en el territorio como entes civiles, políticos y sociales. Las personas de estos colectivos no cuentan con la representación política para influenciar y decidir sobre las políticas que disponen las condiciones de sus propias situaciones. Son, mediante mecanismos sutiles de marginalización, apartados de los círculos de participación ciudadana, impidiendo ejercer su derecho a la representación, tal y como acertadamente detectan De Lucas et al. (2008). Esto conlleva, por tanto, la imposibilidad de organización para cambiar la realidad social de acuerdo con sus propias experiencias y narrativas, confinándolas a la aceptación política y al aislamiento comunitario. Esto es especialmente cierto para las personas en situación irregular, que silencian su voz por falta de herramientas que les permitan alzarla, miedo a la represión o directamente su omisión como sujetos políticos, negándoles el acceso a derechos como el sufragio (Solanes, 2006).

–52–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

Yendo más allá, en numerosos casos los inmigrantes marroquíes se ven obligados a adoptar actitudes pasivas frente al maltrato o a aprovechamiento de su vulnerabilidad por parte de otros miembros de la sociedad española; tal y como subrayan Bruquetas y Moreno (2015), estas son situaciones aceptadas por falta de alternativas. Esta aceptación viene determinada por condiciones delicadas a nivel socioeconómico y legal, desconocimiento de la cultura y/o de la lengua castellana. Se da, así, la normalización de un trato discriminatorio que es vivido como parte de su proceso de regularización; un trámite más, necesario, para conseguir los papeles en España.

8. Conclusiones Las narrativas relatadas por los diez entrevistados permiten dibujar cómo las situaciones administrativas derivadas de las leyes de extranjería son utilizadas como un mecanismo de control biopolítico sobre la población marroquí por parte del Estado español. Para configurar toda esta estructura de control, este artículo ha mostrado, en base a las entrevistas, cómo el Estado genera asimetrías en la forma en la que las personas inmigrantes se encuentran a nivel legal en el territorio, segregándolas en las figuras legales de ciudadanía y subciudadanía, especialmente en el caso de las categorizadas en situación de irregularidaad. Las leyes de extranjería, en este sentido, establecen periodos, procesos y requerimientos administrativos enormemente exigentes para poder ascender en la jerarquía de acceso a la conformación ciudadana, lo que provoca grandes diferencias en la forma en la que los inmigrantes de origen marroquí desarrollan sus vidas.

En relación con el acceso a recursos y servicios, los entrevistados evidencian encontrarse, sobre todo durante los periodos de irregularidad, en condiciones de vulnerabilidad extrema, en las cuales no tienen acceso a recursos básicos como la vivienda o la alimentación. Si no fuera por el apoyo de fundaciones privadas, relatan, serían empujados a vivir en la calle, debido a la incapacidad de las instituciones estatales para generar la provisión de estos derechos fundamentales. De igual forma ocurre con el mercado laboral, al que las personas en situación irregular tienen un difícil acceso; en caso de tenerlo, y por completa dependencia por falta de alternativas, este acceso se da, en numerosas ocasiones, en condiciones denigrantes y de explotación.

Todos estos factores reflejan la verdadera finalidad de las políticas de integración y las leyes de extranjería, que actúan, más bien, como mecanismos de control y sumisión de la población inmigrante, con el objetivo principal de cubrir las necesidades del mercado laboral, pero omitiendo parcialmente la existencia de todas estas personas como ciudadanos sociales, civiles y políticos. De esta forma, la población inmigrante puede ser instrumentalizada y controlada por parte del Estado, sin respetar sus derechos humanos fundamentales, especialmente en el caso de aquellas personas en situación administrativa irregular.

–53–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

Este colectivo en particular en numerosas ocasiones a situaciones de extrema vulnerabilidad y exclusión socioeconómica. En efecto, la necesidad de mejorar la situación legal define de forma determinante el acceso al mercado laboral y a servicios básicos como la vivienda, e incluso sus interacciones sociales. Los inmigrantes marroquíes se ubicarían a medio camino entre su existencia legal en el territorio, con acceso a derechos básicos, y la consciente omisión institucional y administrativa como entes jurídico-legales, de forma que resultan prácticamente relegados, a ojos del Estado y bajo cada vez más normalizados estados de excepción, a su existencia biológica.

Referencias Acosta Olaya, Cristian (2013). “Migraciones irregulares y poder. Biopolítica, nuda vida y sistema inmunitario: Una aproximación desde Giorgio Agamben y Roberto Esposito”.

Identidades, vol. 3, núm. 4, pp. 90-107.

Agamben, Giorgio (1998). Homo Sacer: Sovereign Power and Bare Life. Stanford: Stanford University Press.

— (2005). State of Exception. Chicago: University of Chicago Press.

Aradau, Claudia; Martina Tazzioli (2020). “Biopolitics Multiple: Migration, Extraction, Subtraction”. Millennium, vol. 48, núm. 2, p. 198-220. DOI: https://doi.org/10.1177/0305829819889139 Bastos, Cristiana (2008). “Migrants, Settlers and Colonists: The Biopolitics of Displaced Bodies”. International Migration, vol. 46, núm. 5, pp. 27-54. DOI: https://doi. org/10.1111/j.1468-2435.2008.00487.x Bermudo, José Manuel (2001). “Ciudadanía e inmigración”. Scripta Nova, vol. 94, núm. 32.

Bilgili, Özge; Silja Weyel (2009). Migration in Morocco: History, Current Trends and Future Prospects. Maastricht: Maastricht Graduate School of Governance. https://www.ub.edu/ geocrit/sn-94-32.htm (consultado 06/11/2022).

Blanco López, Jorge (2000). La expulsión de extranjería del territorio nacional, su régimen en la Ley Orgánica 7/1985 del 1 de julio. Bilbao: Universidad de Deusto. [Tesis doctoral] Bruquetas, María; Francisco Javier Moreno (2015). “Precarización y vulnerabilidad de la población inmigrante en la España en crisis: El papel del Estado de bienestar”. Panorama Social, vol. 22, pp. 139-151.

Cachón-Rodríguez, Lorenzo (2009). La España inmigrante: Marco discriminatorio, mercado de trabajo y políticas de integración. Barcelona: Anthropos.

Calavita, Kitty (2004). “Un «ejército de reserva de delincuentes»: La criminalización y el castigo económico de los inmigrantes en España”. Revista Española de Investigación Criminológica, vol. 2, pp. 1-15. DOI: https://doi.org/10.46381/reic.v2i0.16 Carrasco Carpio, Concepción (2015). “La vulnerabilidad laboral de los extranjeros en España”. Migraciones Internacionales, vol. 8, núm. 2, pp. 41-72. DOI: https://doi.org/10.17428/ rmi.v8i2.600 Chauvin, Sébastien; Blanca Garcés-Mascareñas (2012). “Beyond Informal Citizenship: The New Moral Economy of Migrant Illegality”. International Political Sociology, vol. 6, núm.

3, pp. 241-259. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1749-5687.2012.00162.x Corkill, David (2001). “Economic Migrants and the Labour Market in Spain and Portugal”. Ethnic and Racial Studies, vol. 24, núm. 5, pp. 828-844. DOI: https://doi. org/10.1080/01419870020063990 –54–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

De Lucas, Javier; María José Añón; Ángeles Galiana; José García; Ruth Mestre; Pablo Miravet; Mario Ruiz; Carles X. Simó; Ángeles Solanes; Francisco Torres (2008). Los derechos de participación como elemento de integración de los inmigrantes. Bilbao: Fundación BBVA. Dillon, Michael; Luis Lobo-Guerrero (2008). “Biopolitics of Security in the 21st Century: An Introduction”. Review of International Studies, vol. 34, núm. 2, pp. 265-292. DOI: https://doi.org/10.1017/S0260210508008024 Doménech de la Lastra, Pablo (2017). “Excepción en la frontera: Laberintos legitimadores de la violencia soberana en los límites del Estado”. Ágora: Papeles de Filosofía, vol. 36, núm.

2, pp. 75-100. DOI: https://doi.org/10.15304/ag.36.2.3416 Drhimeur, Lalla Amina (2020). The State of the Art on Moroccan Emigration to Europe: Literature Review. Istanbul: Istanbul Bilgi University.

Espinola, Gilda (2007). “Buscando arraigo. Inmigrantes y vivienda: Otro modo de exclusión”.

Universitas. Revista de Filosofía, Derecho y Política, núm 6, pp. 91-106.

Esposito, Roberto (2002). Immunitas: Protezione e negazione della vita. Bolonia: Piccola Biblioteca Einaudi.

Foucault, Michel (1990). The History of Sexuality: An Introduction. Nueva York: Vintage.

— (2003). Society Must Be Defended: Lectures at the Collège de France, 1975-1976. Nueva York: Picador.

— (2007). Security, Territory, Population: Lectures at the Collège de France, 1977-1978. Nueva York: Palgrave MacMillan.

— (2008). The Birth of Biopolitics: Lectures at the Collège de France, 1978-1979. Nueva York: Palgrave MacMillan.

Gandy, Matthew (2006). “Zones of Indistinction: Bio-political Contestations in the Urban Arena”. Cultural Geographies, vol. 13, núm. 4, pp. 497-516. DOI: https://doi. org/10.1191/1474474006cgj372oa García España, Elsa (2019). “Más inmigración, menos delincuencia”. Revista Crítica Penal y Poder, núm. 18, pp. 194-205.

González Sánchez, Ignacio (2016). “La penalización de los migrantes: Irregularidad y cárcel en la construcción del estado neoliberal”. Migraciones. Publicación del Instituto Universitario de Estudios sobre Migraciones, núm. 39, pp. 123-147. DOI: https://doi.org/10.14422/mig. i39.y2016.005 Gorski, Héctor Claudio Silveira (2012). “Biopolítica de Estados expulsores”. Política y Sociedad, vol. 49, núm. 3, pp. 497-517. DOI: https://doi.org/10.5209/rev_POSO.2012.v49.n3.38551 Instituto Nacional de Estadística (2022). Demografía y población. Población extranjera por nacionalidad, comunidades, sexo y año. Madrid: Instituto Nacional de Estadística.

Izquierdo, Antonio (2006). “El acceso de los inmigrantes irregulares al mercado de trabajo: Los procesos de regularización extraordinaria y el arraigo social y laboral”. Revista del Ministerio de Trabajo e Inmigración, núm. 63, pp. 175-196.

Labrunée, María Eugenia; Marcos E. Gallo (2005). “Vulnerabilidad social: El camino hacia la exclusión”, en: María Estela Lanari [ed.]. Trabajo decente: Diagnóstico y aportes para la medición del mercado laboral local. Mar del Plata 1996-2002. Mar del Plata: Suárez, pp.

133-154.

Lacomba, Joan; Alejandra Boni (2008). “The Role of Emigration in Foreign Aid Policies: The Case of Spain and Morocco”. International Migration, vol. 46, núm. 1, pp. 123-150.

DOI: https://doi.org/10.1111/j.1468-2435.2008.00439.x Lakhani, Sarah M.; Stefan Timmermans (2014). “Biopolitical Citizenship in the Immigration Adjudication Process”. Social Problems, vol. 61, núm. 3, pp. 360-379. DOI: https://doi. org/10.1525/sp.2014.12286 Lasanta, María (2018). Discurso impopular y discurso de odio en la extrema derecha europea.

Pamplona: Universidad Pública de Navarra. [Tesis de máster]

–55–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 35-56 Diego Esteban-Peñas, Cristóbal Mendoza Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona

Larrauri, Elena (2016). “Antecedentes penales y expulsión de personas inmigrantes”. InDret Criminología, núm. 2, pp. 1-29.

Lemke, Thomas (2010). “Beyond Foucault: From Biopolitics to the Government of Life”, en: Ulrich Bröckling; Susanne Krasmann; Thomas Lemke [eds.]. Governmentality: Current Issues and Future Challenges. Londres: Routledge, pp. 165-184.

Márquez, Juan Antonio; Mercedes Gordo; Jesús Felicidades; José Díaz (2013). “Evolución de los contingentes de trabajadores extranjeros en España (1993-2011): Las actividades agrícolas”, en: José Antonio Camacho; Yolanda Jiménez [eds.]. Desarrollo Regional Sostenible en tiempos de crisis. Granada: Universidad de Granada, vol. 2, pp. 757-780.

Mejía-Escalante, Mónica (2016). “La vivienda digna y la vivienda adecuada: Estado del debate”. Cuadernos de Vivienda y Urbanismo, vol. 9, núm. 18, pp. 292-307. DOI: http:// dx.doi.org/10.11144/Javeriana.cvu9-18.vdva Montenegro, Marisela; Joan Pujol; Silvia Posocco (2017). “Bordering, Exclusions and Necropolitics”. Qualitative Research Journal, vol. 17, núm. 3, pp. 142-154. DOI: https:// doi.org/10.1108/QRJ-08-2017-089 Natter, Katharina (2014). Fifty Years of Maghreb Emigration: How States Shaped Algerian, Moroccan and Tunisian Emigration. Oxford: University of Oxford.

Ronda, Elena; Andrés A. Agudelo; María José López; Ana M. García, Fernando G. Benavides (2014). “Condiciones de trabajo y salud de los trabajadores inmigrantes en España: Revisión bibliográfica”. Revista Española de Salud Pública, vol. 88, pp. 703-714.

Rose, Nikolas (2001). “Biopolitics in the Twenty First Century: Notes for a Research Agenda”.

Distinktion: Scandinavian Journal of Social Theory, vol. 2, núm. 3, pp. 25-44. DOI: https:// doi.org-/10.1080/1600910X.2001.9672798 Sabry, Tarik (2005). “Emigration as Popular Culture: The Case of Morocco”. European Journal of Cultural Studies, vol. 8, núm. 1, pp. 5-22. DOI: https://doi.org/ 10.1177%2F1367549405049489 Sagaama, Oumaya (2010). Integración lingüística y cultural de los inmigrantes en España. Los marroquíes en Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesis doctoral] Serrano, María Dolores (2014). “Exclusión social y criminalidad”. Revista de Derecho de la UNED, núm. 14, pp. 587-618. DOI: https://doi.org/10.5944/rduned.14.2014.13312 Solanes, Ángeles (2006). “Inmigración, integración y tercer sector”. Revista Española del Tercer Sector, núm. 4, pp. 15-52.

— (2010). “Un balance tras 25 años de leyes de extranjería en España: 1985-2010”. Revista del Ministerio de Trabajo e Inmigración, núm. 90, pp. 77-101.

Solé, Carlota (1997). “La irregularidad laboral de la inmigración extracomunitaria”. Migraciones. Publicación del Instituto Universitario de Estudios sobre Migraciones, núm. 1, pp. 7-40.

Sparke, Matthew B. (2006). “A Neoliberal Nexus: Economy, Security and the Biopolitics of Citizenship on the Border”. Political Geography, vol. 25, núm. 2, pp. 151-180. DOI: https://doi.org/10.1016/j.polgeo.2005.10.002 Tyler, Imogen (2010). “Designed to Fail: A Biopolitics of British Citizenship”. Citizenship Studies, vol. 14, núm. 1, pp. 61-74. DOI: https://doi.org/10.1080/13621020903466357 Venn, Couze (2007). “Cultural Theory, Biopolitics, and the Question of Power”. Theory, Culture & Society, vol. 24, núm. 3, pp. 111-124. DOI: https://doi.org/10.1177%2F0263276407075957 Zapata, Ricard (2006). Immigration to Spain: The Case of Moroccans. Barcelona. [Informe del proyecto MIGSYS “Immigrants, Policies and Migration Systems: An Ethnographic Comparative Approach”] Zylinska, Joanna (2004). “Universal Acts: Judith Butler and the Biopolitics of Immigration”. Cultural Studies, vol. 18, núm. 4, pp. 523-537. DOI: https://doi.org/ 10.1080/0950238042000181647

–56–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 57-73 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 08/06/2023 ‒ Data d’acceptació: 16/06/2023 ‒ Data de publicació: 30/06/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.235

Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere Roy Jones

Curtin University r.jones@curtin.edu.au https://orcid.org/0000-0001-5336-7330

Abstract This article explores the importance of context as an intervening variable between the subjective researcher and the objective world(s) in which they operate. It considers both the dynamic intellectual context of the shifting and colliding empiricist, positivist, humanistic and structuralist paradigms of Human Geography from the mid twentieth century to the present and the academically disturbing organisational context of a university system which has become increasingly economistic, managerialist and neoliberal over the same time period. It describes the paradigmatic shifts in the discipline, in part through the lens of the changes made to successive editions of the classic texts, Geography and Geographers by Ronald J. Johnston and Political Geography by Peter J. Taylor. A specific consideration of the neoliberalisation of academia focuses on the more subjective topic of the stress and precarity experienced by individual academics. The author then outlines how these changing contexts have impacted on his own research career, using an autobiographical approach.

Keywords: Geography, paradigm shift, neoliberal university, autobiography, rural change.

Resum: Objectivitat, subjectivitat i contextualitat: aproximacions a l’estudi del canvi rural a Austràlia Occidental i a d’altres llocs Aquest article explora la importància del context com a variable que intervé entre l’investigador subjectiu i el (els) món(s) objectiu(s) en què opera. Considera tant el context intel·lectual dinàmic dels paradigmes canviants, i en conflicte, empirista, positivista, humanista i estructuralista de la Geografia humana, d’ençà mitjan segle xx fins al present, com el context organitzatiu acadèmicament pertorbador d’un sistema universitari que ha esdevingut cada vegada més economicista, gerencialista i neoliberal durant el mateix període de temps. S’hi descriuen els canvis de paradigma en la disciplina, en part a través de la lent de les modificacions introduïdes en les successives edicions dels textos clàssics –57–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

Geografia i geògrafs, de Ronald J. Johnston, i Geografia política, de Peter J. Taylor. Una consideració específica sobre la neoliberalització de l’acadèmica se centra en el tema més subjectiu de l’estrès i la precarietat experimentats pels acadèmics i les acadèmiques. Tot seguit, l’autor descriu com aquests contextos canviants han impactat en la seva pròpia carrera de recerca, tot utilitzant un enfocament autobiogràfic.

Paraules clau: Geografia, canvi de paradigma, universitat neoliberal, autobiografia, canvi rural.

Resumen: Objetividad, subjetividad y contextualidad: aproximaciones al estudio del cambio rural en Australia Occidental y en otros lugares Este artículo explora la importancia del contexto como variable que interviene entre el investigador subjetivo y el (los) mundo(s) objetivo(s) en el (los) que opera. Considera tanto el contexto intelectual dinámico de los paradigmas cambiantes, y en conflicto, empirista, positivista, humanista y estructuralista de la Geografía humana, desde mediados del siglo xx hasta el presente, como el contexto organizativo académicamente perturbador de un sistema universitario que se ha vuelto cada vez más economicista, gerencialista y neoliberal durante el mismo período de tiempo. Se describen los cambios de paradigma en la disciplina, en parte a través de la lente de las modificaciones introducidas en las sucesivas ediciones de los textos clásicos Geografía y geógrafos, de Ronald J. Johnston, y Geografía política, de Peter J. Taylor. Una consideración específica acerca de la neoliberalización de la academia se centra en el tema más subjetivo del estrés y la precariedad experimentados por los académicos y las académicas. A continuación, el autor describe cómo estos contextos cambiantes han impactado en su propia carrera de investigación, utilizando un enfoque autobiográfico.

Palabras clave: Geografía, cambio de paradigma, universidad neoliberal, autobiografía, cambio rural.

* * *

1. Introduction Hoefle (2022), as part of a wide and philosophical discussion of objectivity and subjectivity in academic enquiry, proposed a framework by which to identify and, ideally, anticipate and possibly compensate for researcher bias.

Following Latour (2013), he enumerated the researcher’s age, gender, class, nationality, locational and academic backgrounds, and political and religious leanings as factors which have the potential to impact upon their research endeavours. Hoefle’s (2022) consideration of this issue encompassed a wide range of the social sciences and reached back to the eighteenth century works of Immanuel Kant. He then used his own studies of change in a Brazilian rural area to illustrate and interrogate the inevitable biases present in an example of his own research. This contribution is more limited in intellectual and –58–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

temporal scope. It focuses on the single (sub)discipline of Human Geography over little more than the last half century. Nevertheless, it seeks to build on Hoefle’s (2022) article through further consideration of the influences of the personal, institutional, disciplinary and sociopolitical contexts within which any academic undertakes research over the course of their career. Hoefle (2022, p. 78) concedes that he “offered (him)self up as a scapegoat” by examining the biases inherent in one of his own research projects on rural change. I will scapegoat myself, perhaps to a greater extent, by considering the changing contexts within which my own research in Rural Geography has been conducted from the 1960s onwards.

My thoughts on the importance of contextuality have, in part, been prompted by a recent series of papers in GeoJournal (Johnston, 2022; Mamadouh, 2022; McConnell, 2022; Sidaway et al., 2022; Taylor, 2022). These arose from a panel session at the 2019 Royal Geographical Society (with the Institute of British Geographers) conference. This gathering considered the publication and regular updating and republication of two of the discipline’s classic texts, Geography and Geographers: Anglo-American Human Geography Since 1945 (Johnston, 1979) and Political Geography: World-Economy, Nation-State and Locality (Taylor, 1985). The writers of the commentaries on these volumes and the rejoinders by the original authors explore both their own and these texts’ “meandering route through the development of geographic thought” (Sidaway et al., 2022, p. 347) since the original publication of these volumes. The conference session, and the resultant collection of papers, was aptly titled “(t)hrough troubled times”, a designation that applied both to the global disruptions wrought, over this period, by neoliberal economics, identity politics, an information technology revolution and climate change and to the impacts of all these changes on academia in general and the discipline of Human Geography in particular. As the theme issue demonstrates, these two volumes, in their various iterations, have played a large part in marking out the meandering routes of the teaching, research and thinking of many human geographers over recent decades.

Certainly, these texts, and the disciplinary outputs from which they draw their interpretations, constitute one context which has refined and redirected my own biases as a researcher over the period that they have been in print. Indeed, the various shifts in disciplinary orientation reflected therein have caused me to alter the foci, purposes and methods (and therefore the biases) of my own research over the course of my career. Hoefle (2022) also acknowledges shifts of this type. In his fig. 3 (Hoefle, 2022, p. 73), he identifies his theoretical perspective as Political Ecology, but he subsequently observes (pp. 78-79) how this perspective has changed over the decades. In noting this change, he acknowledges that, just as our aspirations to a degree of objectivity in our research are impacted by changes in the discipline and in the world(s) that we inhabit, so do our subjective perspectives change as we move through our lives and our research careers.

–59–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

In Jones (2002a), I used the pre-Socratic philosophers’ conundrum of whether a man [sic] can step into the same river twice to interrogate a return to my doctoral research site more than twenty years on. Neither the man nor the river will be the same after the passage of the intervening decades. As ‘the man’, my intellectual framework had been changed, in large part, by changes in my discipline. As ‘the river’, my study area had been changed by a range of social, economic and political forces. The research questions that I asked and the research methods that I used on my second visit had therefore to be modified accordingly. Both this experience and the reflections of Johnston (2022) and Taylor (2022) on the evolution of their enduring publications underline the fact that a valuable perspective on contextuality is provided by the role of autobiography in Geography. This issue was first raised in the International Dialogue Project (Buttimer and Hägerstrand, 1980; Buttimer, 1983, 1987) and its importance to the discipline was recently acknowledged in (another) collection of papers, in Norsk Geografisk Tidsskrift (Holt-Jensen, 2019; Johnston, 2019; van Meeteren, 2019).

In the remaining sections of this paper, I will outline some of the conceptual and methodological shifts in Human Geography over recent decades in order to identify how these external, and, to some degree, objective changes have provided a context to which recent and contemporary human geographers have felt themselves required to respond. A second external/objective context to be considered here is the similarly recent shift in the nature of university operations from an elite to a mass education model and from a collegial to a managerial and neoliberal basis of operation (Berg et al., 2016; Loher and Strasser, 2019).

I will then consider some of the more immediate influences impacting on my own research career as a result of my disciplinary, institutional and locational contexts. In doing so, I seek to provide a personal/subjective example of how these external/objective factors constrain any academics’ research activities and approaches. I will, in Hoefle’s (2022) terms, scapegoat myself by providing an autobiographical account of my own research on rural change in the light of these contextual influences.

2. A Changing Discipline Bird (1973, p. 201, emphasis in the original) contended that “the most heavily researched definition ever likely to be coined for geography is, of course Hartshorne’s sixteen words: the study that seeks to provide scientific description of the earth as the world of man. A word that would now raise eyebrows is ‘description’”. Half a century on, other words from Hartshorne’s (1959, p. 172) original quote that would raise contemporary eyebrows include ‘scientific’ and ‘man’.

Bird’s eyebrow raising word in 1973 reflects the disciplinary disruptions that had been taking place up to the date when he was writing. The eyebrow raisers –60–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

which have occurred over the intervening half century point to the disciplinary shifts that have taken place over the period since then, a period which spans the initial production and successive revisions of Johnston’s (1979) and Taylor’s (1985) texts.

In the 1950s and 1960s, as “empiricist approaches declined rapidly in the face of a vigorous campaign for positivist alternatives” (Johnston, 1983, p. 5), many human geographers sought to replace what they often termed as ‘mere’ description of the earth with causal explanations. This paradigmatic shift, from a study of places as complex and unique entities to a study of patterns in space which could be replicated, modelled and, ideally, even predicted was, to echo Hoefle (2022), a call for a less subjective approach to the study of Human Geography, one where “(i)ts ontology is thus one of agreed evidence and its methodology is one of verifying factual statements by what is often known as ‘scientific method’” (Johnston, 1983, p. 5).

Such a shift inevitably led to controversy and dispute. Haggett and Chorley (1967) observed that: “Today the distinction is made commonly between the ‘humanities’ which are primarily concerned with the unique and non-recurrent and the ‘sciences’ which seek to establish general statements for repeatable events and process. Contemporary geography obviously lies athwart this apparent gulf, which must either be bridged or must lead to the dismemberment of the discipline.” (Haggett and Chorley, 1967, p. 21).

Perhaps the most high-profile exchange — if not quite a disciplinary dismemberment — was John Fraser Hart’s presidential address to the Association of American Geographers on Regional Geography as “The Highest Form of the Geographer’s Art” (my emphasis) (Hart, 1982) and the resulting commentary (Golledge et al., 1982, p. 558) which offered the spectre of “a return to the descriptive morass from which we have recently emerged”. Several autobiographical accounts in the volume Recollections of a Revolution: Geography as Spatial Science (Billinge et al., 1984) provide further evidence of the challenges (but also the professional opportunities) inherent in introducing a radically new paradigm (and one which sought to supplant its predecessor) to the discipline.

In the final decades of the twentieth century, further axes of disagreement were added to this binary split within Human Geography. In part as a reaction to the scientistic, statistical and positivist nature of ‘spatial science’, some cultural and historical geographers proposed “a variety of humanistic methods […] focusing on decision makers and their perceived worlds and denying the existence of an objective world which can be studied by positivist methods” (Johnston and Sidaway, 2004, p. 194). Johnston (1983, p. 5) summarises humanistic approaches as “emphasiz(ing) individuality and subjectivity rather than replicability and truth.”

At the same time, what Smith (2001, p. 6) referred to as the “wider social eruptions in the late 1960s and early 1970s”, including anti-war, anti-imperialist, environmental and feminist movements, began to have a significant impact –61–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

on Human Geography. This was initially termed Radical and later Critical Geo- graphy. In philosophical terms, Johnston (1983) saw this shift as bringing a structuralist set of approaches to the discipline. Structuralist approaches cannot be simply located on a subjective — objective continuum since they contend that: “[W]hat really exists (i.e. the forces creating the world, or its structures) cannot be observed directly but only through thought, and its methodology involves the construction of theories which can account for what is observed but which cannot be tested for their veracity because direct evidence of their existence is not available.”

(Johnston, 1983, p. 5).

Many structuralist/radical/critical geographers, such as David Harvey and Doreen Massey, have utilised elements of Marxism to develop their theories and explanations of ‘the forces creating the world’. Indeed, this perspective is now acknowledged to have become a part of mainstream Geography, even in the largely neoliberal Anglosphere.

Successive editions of Geography and Geographers document examples of the proponents of all of these approaches critiquing — and, not infrequently, attacking — the work of geographers from one or more of the other paradigms.

In their reminiscences, Johnston (2022, p. 386) recalls a “three-cornered fight (regional geography vs quantitative geography vs radical geography)” at the London School of Economics in 1973, while Taylor (2022, p. 383) notes that “‘spatial science’ was assailed from radical geography (bringing in politics) and behavioural geography (bringing back place)”. However, most contributors to the special issue of GeoJournal agree that such conflict is largely a thing of the past and that there is now a changing academic context in which “conflicting academic paradigms (have) evolved towards autarkic silos” (Mamadouh, 2022, p. 362). Johnston (2022) saw this as a reflection, or at least an indication, of how the university system overall was changing from the 1980s onwards. What was happening was that: “Departmental wholes broke into separate parts — research groups […] were, to a greater or lesser extent, internally coherent with little cross-group interaction. […]

Conflict was replaced by tolerant co-existence: there was jockeying for position and resources, but little public debate about what (human) geography should and shouldn’t be.” (Johnston, 2022, p. 387).

This is therefore a suitable juncture at which to move from a consideration of paradigmatic flux within the discipline and the shifting roles of objectivity and subjectivity therein, to a different objective context, namely that of the academic institutions within which the discipline of Human Geography exists.

In this context, individual human geographers, and indeed all academics, have certainly become subjects and, it can be argued, they are increasingly being treated as objects.

–62–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

3. The Changing Academy Read (2009, p. 27) contends that “Neoliberalism, according to Foucault, extends the process of making economic activity a general matrix of social and political relations, but it takes as its focus not exchange but competition”. He sees this as a fundamental shift away from the classical liberalism embodied in “what Adam Smith called mankind’s tendency to ‘barter, truck and exchange’” (Read, 2009, p. 27). Nevertheless, beginning with Pinochet’s dictatorial experiments in Chile in the 1970s and continuing with the policy initiatives of the Thatcher and Reagan administrations in the United Kingdom and the United States in the 1980s, neoliberalism has had “pervasive effects on ways of thought to the point where it has become incorporated into the common-sense way many of us interpret, live in and understand the world” (Harvey, 2005, p. 3).

As part of this wider ideological shift, it is therefore unsurprising that academia has come to be interpreted and understood in this economistic way by many of those in both government and university senior management. It may be an oversimplification to equate classical liberalism’s exchange values with the traditional collegiate ideal of the university, in which the exchange of ideas was held to be paramount, and neoliberalism’s competition values with the reality of the modern managerial university where the economistic end is a profitable bottom line and the means to this end is the encouragement of competition for resources between the university’s faculty members. Nevertheless, Johnston (2022, p. 387), a former university vice chancellor himself, at least hints at this progression in his quote above.

Berg et al. (2016) develop a critique of the neoliberal university, commencing with a consideration of an open letter to the United Kingdom government by 126 senior academics which was published in The Guardian online: “Government regulations and managerial micro-management are escalating pressures on academics, insisting that they function as ‘small businesses’ covering their own costs or generating profits. Highly paid university managers (and even more highly paid ‘management consultants’) are driving these processes, with little regard for, or understanding of, the teaching and research process in higher education.” (Lesnick-Oberstein et al., 2015).

Berg et al. (2016) go on to identify three interrelated changes within academia which were also alluded to in this open letter. The shift from exchange to competition has brought about the rise of what they term as a new “administrative class” of university senior managers for whom profit is a key performance indicator and who have limited understanding of or sympathy with the ideals and aspirations of the academics they are supervising. As Read (2009, p. 35) argues, citing Negri (1989, p. 99), this is “a form of governing through isolation and dispersion”.

A second issue, “the rise of systems of audit and assessment as political technologies of governmentality” (Berg et al., 2016, p. 169) has brought about –63–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

a shift from equality to inequality which is evident both between and within universities. These assessment systems are most visible in the form of the national audits of university research activity, such as the REF (Research Excellence Framework) in the United Kingdom and the RQF (Research Quality Framework) in Australia (Johnston, 2006) which governments use to distribute research funding to individual universities. Systems of audit and assessment are also used, by the new administrative class, to distribute these and other funds within the universities to schools, departments, research groups and even individual researchers in unequal ways. This, too, is government by isolation and dispersion and, thereby, through individualistic competition.

Both of these shifts are objectively evident in universities worldwide (Berg et al., 2016; Loher and Strasser, 2019). However, they also have severe subjective impacts on individual academics. This results from a third, and depersonalising, shift within academia and more widely, that from labour to human capital. This devaluation and depersonalisation of university employees is producing “unprecedented levels of anxiety and stress among both academic and academic-related staff and students” (Lesnick-Oberstein et al., 2015). Davies et al. (2021, p. 1) underline the link between objective reality and subjective experience when they observe that “our emotional encounters with failure are mediated by the neoliberal trajectory of higher education, with its unmanageable workloads, anxiety-inducing ranking systems and self-serving managerialism”.

Davies et al. (2021) made this observation in their introduction to (yet another) recent theme issue, in this case in the journal Emotion, Space and Society, on “Reclaiming Failure in Geography: Academic Honesty in a Neoliberal World”. Their reference to honesty is significant. In what is now a hypercompetitive environment, “disclosing failure remains a risky act in the contemporary neoliberal university” (Pickerill, 2019, p. 121). This is particularly the case for younger academics who are increasingly likely to be on fixed term or casual employment contracts and who exemplify, in deeply personal and subjective terms, the neologism ‘precarity’ (Loher and Strasser, 2019), a word that could well have been coined with contemporary academia in mind.

Most of the special issue papers on failure in Geography have been written by researchers in the early — and possibly the only — stage of their academic careers. But neoliberalism is a stressor for academics of all ages and at all career stages. Berg et al. (2016, p. 169) describe the case of a professor at Imperial College, London who was found dead when complaining that he was faced with dismissal after he failed to meet a research grant income target of 200,000 pounds per annum as a Principal Investigator. Even the Halford Mackinder Professor of Geography at the University of Oxford (Dorling, 2019) reflects on his own failures to be sufficiently considerate of and constructive towards his colleagues and students in the current neoliberal environment. He later argues, in his article “Kindness: A New Kind of Rigour for British Geographers”, that “[w]e cannot have greater cooperation that is meaningful without generosity, –64–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

hospitality, trust, friendship, respect or responsibility”. In short, he is arguing for the exchange and the collegiality that is at least under threat, if not already replaced, by the competitiveness of the contemporary university system.

Notwithstanding the importance of these subjective experiences, a more objective conclusion to this section is required in the temporal context of 2023.

The precarity experienced by most, if not all, academics, and by academia as a whole, has been considerably increased by two recent global shocks. The economic downturn from 2008 and the COVID 19 pandemic from 2020 have brought about the imposition of “(a)usterity measures and neo-nationalism, intended to manage various crises and emergency situations, [which have] in fact facilitated instability and increased precarity” (Loher and Strasser, 2019, p. 10). It is not just in their disciplinary contexts that human geographers have been experiencing troubled times.

4. Stepping into Many Rivers: Contextual Factors Influencing One Academic Career The eminent geographers who recounted their experiences of Geography’s quantitative revolution in Billinge et al. (1984) employed some interesting, and frequently negative, terms in the titles of their autobiographical accounts. These include ‘outside man’ (Brookfield), ‘floundering’ (Johnston), ‘disillusions’ (Pred) and ‘pain’ (Robson). In spite of this, they largely avoided the trap identified in the “Reclaiming Failure in Geography” special issue of telling “tales of triumph over adversity” (Horton, 2020, p. 5) “which can reinforce neoliberal logics of individualism” (Davies et al., 2021, p. 3). Rather, they place their experiences in the intellectual, organisational and locational contexts in which they found themselves, as exemplified by Warntz’s (1984) “trajectories and co-ordinates”.

That is also the aim of this autobiographical section in which I seek to present what Smith (1984) termed the “recollections of a random variable”.

My undergraduate studies at the University of Sheffield in the mid-1960s were biased towards Descriptive and Regional Geography. The most quantitative of the offerings came in the form of statistical analyses of demographic data in a regional course on North America and my 1966 honours dissertation on the differing types of agricultural activity present on the varying topographies and geologies of a small rural region was a study verging on environmental determinism, albeit presented in a descriptive and idiographic manner.

However, my course was termed a Bachelor of Arts in Economic and Social Studies and included units in Economic History, Politics and Economics. This background, together with the “social eruptions” which Smith (2001, p. 6) saw as characterising the latter part of the decade, may well have been contexts which influenced my decision to commence a Master of Arts in Applied Geography at the University of Newcastle upon Tyne in 1968. The coursework –65–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

component of this degree could be described as ‘critical’ since its focus was on the causes of and potential remedies for the regional disparities that then and now characterise the United Kingdom. Nevertheless, my time there could be said to have reflected the “three cornered fight” alluded to by Johnston (2022) since I was employed as a sessional tutor for a first year unit on Statistics (controlled by Peter Taylor) and I selected as my dissertation topic a cultural and idiosyncratic study of the place of Wales in British regional planning and administration (Jones, 1970).

While I was completing this dissertation, I obtained a post as Assistant Lecturer in Geography and Economic History at a local further education college and began applying for lecturing positions, mainly at British polytechnics where Geography degree courses were expanding at that time (Wright and Jones, 1972), but also at universities and colleges in the United Kingdom and elsewhere. All but one of these applications ended in failure. However, I was offered a lectureship in Geography at the Western Australian Institute of Technology (WAIT) in Perth. This was an institution of which I knew almost nothing. Nevertheless, it offered me the prospects of travel and novelty and I accepted the position in 1970.

At that time Australia, like Britain, had a binary system of higher education. Only the universities had a research role, but numerous teacher training colleges and institutes of technology offering professional training and qualifications existed alongside them. WAIT had been created in 1968. It took over several professional courses previously taught by Perth Technical College and set up new offerings including a three year, post high school ‘Associateship’ in Social Sciences with majors in Geography, History, Politics, Sociology and Economics. During the 1970s, most of WAIT’s associateship courses were reclassified as bachelor’s degrees and it soon became apparent to me that, even though WAIT remained a teaching institution, a PhD would be required by any academic seeking advancement.

I chose to return to the United Kingdom for my PhD studies since this would provide me with a familiar rural research site in my birth country and because my supervision options at the University of Western Australia, the only university within 2,000 kilometres, were limited at that time. My research topic, the impact of transport change on rural service provision patterns from the coming of the railways to the (then) present, satisfied several academic and practical criteria. The theoretical perspective of spatial reorganisation (Janelle, 1969) permitted the (expected in the discipline at that time) use of quantitative techniques including functional indices (Lewis, 1970) and vertex connectivity (Freeman, 1975). It also allowed for consideration of radical/critical issues such as rural accessibility and social wellbeing (Bracey, 1970; Green, 1971). It thus allowed for my inclination towards more structuralist approaches. More pragmatically, its more humanistic and long-term historical perspective lessened the prospect of my research data becoming out of date before I could complete the –66–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

thesis on a part time basis. Finally, an unusually favourable Australian dollar: pound sterling exchange rate enabled me to survive the minimum residence/ data collection period in the United Kingdom on a mixture of annual leave, study leave, leave without pay and employment on ‘WAIT in Europe’ study tours. I spent 1974 and 1975 in residence at the University of Manchester and then needed to ‘keep up’ with the rural change literature across Human Geography’s positivist, humanist and critical paradigms until I finally submitted my thesis in 1982.

Both during and since this period, WAIT continued along the path of ‘status creep’ (Jones, 2002b) which had begun with its achievement of bachelor’s degree granting capabilities in 1973 and continued through the attainment of the title ‘Curtin University of Technology’ in 1987 and the dropping of the ‘of Technology’ suffix in 2010. For the academics within this institution, this meant that survival, or at least the avoidance of failure, was dependant on increasing their research activity and, furthermore, that this research activity could be evidenced to the new administrative class in the apparently objective form of publications (in the right journals), citations (on the right indices) and grant income (from the right sources). For a newly qualified rural/historical geographer in an almost uniquely isolated Institute of Technology this could be seen to present some difficulties. Across Australian academia, Geography was and is a fragile discipline. Almost all the Geography departments in the traditional universities were small and, as students took what Harvey (2005) saw as the ‘common sense’ choice of opting for vocational rather than academic courses of study, Geography enrolments began to decline at a time when, also in line with neoliberal precepts, government income per student was falling.

University Geography departments were steadily merged into multidisciplinary schools until, by 2000, hardly any remained as distinct disciplinary entities (Holmes, 2002). On the other side of the former binary divide, where most colleges and Institutes had either been taken over by or renamed as universities by the mid-1990s, the numbers of geographers were even smaller, separate Geography departments had never existed and most undergraduate Geography programmes were discontinued (Jones, 2002b).

However, for this random variable at least, contemporary shifts in the wider contexts of both Rural Geography and rural Australia counterbalanced this inauspicious institutional/national context. The complement of geographers at WAIT/Curtin has never exceeded seven, a number too small for the formation of autarkic silos. Although the Curtin geographers have endured threats of closure and numerous, frequently traumatic, organisational restructures, the discipline has always been located within a broader humanities faculty which encompassed anthropologists, historians, planners, literary and cultural studies scholars and specialists in sustainability and heritage. Furthermore, the tourism staff, located in the business faculty, included ex-geographers and they were encouraged to foster interfaculty research links, especially after the federal –67–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

government established Sustainable Tourism and Desert Knowledge Cooperative Research Centres which encompassed government, industry and university membership and provided considerable funding for applied research. Within the field of rural change, WAIT/Curtin therefore offered me a wide range of opportunities for research collaboration on diverse topics and in differing paradigms.

In a broader disciplinary context, geographers, such as Paul Cloke, were viewing rural change through both critical (Cloke, 1992) and humanistic (Cloke et al., 1995) lenses. Increasing numbers of human geographers were producing studies of heritage (Graham et al., 2000), tourism (Butler, 2006) and post-productivism (Almstedt, 2013) which also focussed on varying forms of rural change. New specialist journals were appearing in all these fields and relevant (for me at least) fora of communication and interaction, such as the International Conference of Historical Geographers (ICHG) and the International Geographical Union’s Commission on the Sustainability of Rural Systems (IGU CSRS), were being established. As a significant part of a large, environmentally diverse and fragile, sparsely populated and ‘settler’ continent, Western Australia exhibited varied and idiosyncratic responses to these global rural change processes (Argent, 2002; Holmes, 2006) which were and are of national and international interest.

Initially in my research career I used material from my PhD studies (Jones, 1985), and comparisons between these results and those from rural Western Australia (Jones, 1994) and those from a subsequent visit to my PhD site (Jones, 2001). Subsequently, I worked with WAIT/Curtin University colleagues on rural change related topics as diverse as the safety of four-wheel drive tourism in the Australian outback (Jones et al., 2010), the impact of Thomas Hardy and the then Prince of Wales on Dorset’s heritage and tourism (Jones and Dolin, 2012), and the sustainability of wine production and wine tourism in a time of climate change (Jones et al., 2023). Visiting scholars encouraged me to research the state’s coastal ‘shack’ settlements (Jones and Selwood, 2012) and the development of Australian cattle breeds (Tonts et al., 2010) and my PhD students have extended my research interests to whale shark watchers on Ningaloo Reef (Catlin and Jones, 2010) and indigenous issues in a Nepalese national park (Thing et al., 2017).

Inevitably, several of my research collaborations have involved failures, from disasters to dead ends, and my retirement, slightly earlier than I had originally anticipated, occurred when I finally lost patience at having to work with a particularly trying member of the university’s new administrative class. Nevertheless, most of the academics (if not the administrators) with whom I have collaborated over my career have responded with the generosity, hospitality, trust, friendship, respect and responsibility advocated by Dorling (2019), rather than with the competition assumed by neoliberal theory. As a white, male, heterosexual, English speaking, largely able, leading edge baby boomer, it behoves me to conclude my random variable recollections with some cautionary words: –68–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

“It is not our fault if we are born into privilege, but we should at least first acknowledge, then apologise if at any time we have ever pretended that any of this is fair and that we are where we are due to merit, not due to what actually happened to us and to luck.” (Dorling, 2019, p. 3).

I have been both lucky and privileged since what has happened to me is that I have spent my career in a place where many interesting rural trends were evident and at a time when there has been a lively, intellectual focus within Human Geography on the causes and implications of these trends. It is this context/these contexts that have sustained my academic activities.

5. Conclusion The academic meanderings of this random variable may be seen to have taken place in the contexts of two contrasting narratives. On the one hand, that of an evolving discipline, one which Johnston (2022, p. 388) describes as “differ(ing) in substance — in every sense of the term; much bigger, much broader, much more sophisticated, eclectic and rigorous — from when moves to change it emerged in the 1960s/70s”. On the other hand, that of a neoliberalising academy producing increasing levels of anxiety, precarity and failure for most of those within it over the same time period.

In both cases, however, the stories are more complex. Johnston (2022) admits that Human Geography’s ‘substance’ is now so vast and diverse that the production of a further edition of Geography and Geographers is inconceivable.

Taylor (2022, p. 384) fears that Human Geography’s autarkic silos are becoming impenetrable because the rise of ‘identity scholarship’ means that “[q]uestioning other people’s deeply held positions that are based on their experiences through their identity, which is by definition unavailable to outsiders, generates knowledge quarantines”. Practitioners of Human Geography may now be operating in what Haggett and Chorley (1967) presaged as a dismembered discipline. In the context of the academy, Davies et al. (2021, p. 5) warn that “we must be careful not hark back to a halcyon age that never was”. Dorling (2019) notes British Geography’s history as a discipline of empire and, before the neoliberal era, the academy was frequently characterised by racism, sexism and exclusion.

The subjective university experiences of the privileged and the rest were (and still are) objectively very different.

Over the last half century, academic careers, certainly for human geographers, have taken place in dynamic, uncertain and often paradoxical circumstances.

“There is always evidence of major changes, re-orientations and new discoveries, all of which illustrate a dialectical interplay of inner and outer circumstances in the life histories of individual academics” (Buttimer, 1987, p. 138). This dialectical interplay may become less fraught for individual academics over the course of their careers/life histories if, as regards their outer circumstances, –69–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

they can accept that “the more ‘I’s the better our objectivity will be” (Hoefle, 2022, p. 78 citing Nietzsche) and, as regards their inner circumstances, they “know… thyself in order to better understand others” (Hoefle, 2022, p. 78 referencing Bourdieu). Ideally, and channelling Dorling (2019), they will then be able to apply the rigour of kindness to themselves as well as to others and, in the changing and challenging contexts in which they find themselves, thereby help Geography to become “the kind discipline of the future”.

References Almstedt, Asa (2013). “Post-productivism in Rural Areas: A Contested Concept”, in: Linda Landmark; Camilla Sundstrom [eds.]. Natural Resources and Regional Development Theory.

Umeå: Institutionen för geografi och ekonomisk historia/Umeå universitet, pp. 8-22.

Argent, Neil (2002). “From Pillar to Post: Impulses towards the Post-Productive Countryside in Australia”. Australian Geographer, Vol. 33(1), pp. 97-114. DOI: https://doi. org/10.1080/00049180220125033 Berg, Lawrence D.; Edward Huijbens; Henrik Gutzon Larsen (2016). “Producing Anxiety in the Neoliberal University”. The Canadian Geographer, Vol. 60(2), pp. 168-180. DOI: https://doi.org/10.1111/cag.12261 Billinge, Mark; Derek Gregory; Ron Martin [eds.] (1984). Recollections of a Revolution.

Geography as Spatial Science. London: Macmillan.

Bird, Jim H. (1973). “Desiderata for a Definition; Or is Geography What Geographers Do?”.

Area, Vol. 5(3), pp. 201-203.

Bracey, Howard Edwin (1970). People and the Countryside. London: Routledge/Kegan Paul.

Butler, Richard [ed.] (2006). The Tourism Area Life Cycle. Vol. 1: Applications and Modifications. Clevedon: Channel View.

Buttimer, Anne (1983). The Practice of Geography. Boston: Addison Wesley Longman.

— (1987). “Life Experience as a Catalyst for Cross-disciplinary Action”. Journal of Geography in Higher Education, Vol. 11(2), pp. 133-141. DOI: https://doi. org/10.1080/03098268708709005 Buttimer, Anne; Torsten Hägerstrand (1983). Invitation to Dialogue — A Progress Report.

Lund: University of Lund.

Catlin, James; Roy Jones (2010). “Whale Shark Tourism at Ningaloo Marine Park: A Longitudinal Study of Wildlife Tourism”. Tourism Management, Vol. 31(3), pp. 386-394. DOI: https://doi.org/10.1016/j.tourman.2009.04.004 Cloke, Paul (1992). Policy and Change in Thatcher’s Britain. Oxford: Pergamon Press.

Cloke, Paul; Marcus Doel; David Matless; Martin Phillips; Nigel Thrift (1995). Writing the Rural. London: Edward Arnold.

Davies, Thom; Tom Disney; Elly Harrowell (2021). “Reclaiming Failure in Geography: Honesty in a Neoliberal World”. Emotion, Space and Society, Vol. 38, No. 100769. DOI: https://doi.org/10.1016/j.emospa.2021.100769 Dorling, Danny (2019). “Kindness: A New Kind of Rigour for British Geographers”. Emotion, Space and Society, Vol. 33, No. 100630. DOI: https://doi.org/10.1016/j.emospa.2019.100630 Freeman, Michael J. (1975). “The Stagecoach System of South Hampshire 17751851”. Journal of Historical Geography, Vol. 1(3), pp. 259-281. DOI: https://doi. org/10.1016/0305-7488(75)90036-5 –70–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

Golledge, Reginald G.; Richard Church; Jeffrey Dozier; John E. Estes; Joel Michaelsen; David S. Simonett; Raymond Smith; Terence Smith; Alan H. Strahler; Waldo Tobler (1982). “Commentary on ‘The Highest Form of the Geographer’s Art’”. Annals of the Association of American Geographers, Vol. 72(4), pp. 557-558. DOI: https://doi. org/10.1111/j.1467-8306.1982.tb01848.x Graham, Brian; Gregory J. Ashworth; John E. Tunbridge (2000). A Geography of Heritage: Power, Culture and Economy. London: Arnold.

Green, Raymond Joseph (1971). Country Planning. The Future of the Rural Regions. Manchester: Manchester University Press.

Haggett, Peter; Richard J. Chorley (1967). “Models, Paradigms and the New Geography”, in: Richard J. Chorley; Peter Haggett [eds.]. Socio-Economic Models in Geography. London: Methuen, pp. 19-41.

Hart, John Fraser (1982). “The Highest Form of the Geographer’s Art”. Annals of the Association of American Geographers, Vol. 72(1), pp. 1-29. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1467-8306.1982. tb01380.x Harthorne, Richard (1959). Perspective on the Nature of Geography. Chicago: Rand McNally.

Harvey, David (2005). A Brief History of Neoliberalism. Oxford: Oxford University Press.

Hoefle, Scott W. (2022). “Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, No. 93, pp.

53-84. https://doi.org/10.2436/20.3002.01.219 Holmes, John H. (2002). “Geography’s Emerging Cross-Disciplinary Links: Process, Causes, Outcomes and Challenges”. Australian Geographical Studies, Vol. 40(1), pp. 2-20. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-8470.00157 — (2006). “Impulses Towards a Multifunctional Transition in Rural Australia: Gaps in the Research Agenda”. Journal of Rural Studies, Vol. 22(2), pp. 142-160. DOI: https://doi. org/10.1016/j.jrurstud.2005.08.006 Holt-Jensen, Arild (2019). “Transformations in the Discipline of Geography Experienced Over 60 Years by a Norwegian Geographer”. Norsk Geografisk Tidsskrift, Vol. 73(4), pp.

229-244. DOI: https://doi.org/10.1080/00291951.2019.1617346 Horton, John (2020). “Failure, Failure, Failure, Failure, Failure, Failure: Six Types of Failure within the Neoliberal Academy”. Environment, Space and Society, Vol. 35, No. 100672.

DOI: https://doi.org/10.1016/j.emospa.2020.100672 Janelle, Donald G. (1969). “Spatial Reorganization: A Model and a Concept”. Annals of the Association of American Geographers, Vol. 59, pp. 348-364.

Johnston, Ronald J. (1979). Geography and Geographers: Anglo-American Geography Since 1945. London: Edward Arnold.

— (1983). Philosophy and Human Geography: An Introduction to Contemporary Approaches.

London: Edward Arnold.

— (2006). “Research Quality Assessment and Geography in Australia: Can Anything be Learned from the UK Experience?”. Geographical Research, Vol. 44(1), pp. 1-11. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1745-5871.2006.00355.x — (2019). “On (Auto)biography and the History of Geography”. Norsk Geografisk Tidsskrift, Vol. 73(4), pp. 245-250. DOI: https://doi.org/10.1080/00291951.2019.1696399 — (2022). “Geography and Geographers Re-revisited — Again”. GeoJournal, Vol. 87, pp.

385-388. DOI: https://doi.org/10.1007/s10708-020-10206-3 Johnston, Ronald J.; Sidaway, James D. (2004). Geography and Geographers: Anglo-American Geography Since 1945. London: Edward Arnold. [6th Edition] Jones, Roy (1970). The Place of Wales in British Regional Planning and Administration. Newcastle upon Tyne: University of Newcastle upon Tyne. [Master of Arts Dissertation] — (1985). “Rural Accessibility from the Railway Mania to the Oil Crisis”, in: Paul Cloke [ed.]. Rural Accessibility and Mobility. Lampeter: Centre for Rural Transport/Department of Geography/St. David’s University College, pp. 1-18.

–71–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

Jones, Roy (1994). “Country Town Survival: Some Anglo-Australian Comparisons”, in: Michael R. Wilson [ed.]. Proceedings of the Prairie Division Conference. Saskatoon: Department of Geography/University of Saskatchewan, pp. 1-19.

— (2001). “Maintaining Systems, Transforming Rurality: Change and Stability in Rural Shropshire UK 1850-2000”, in: Ki-Hyuk Kim; Ian Bowler; Christopher Bryant [eds.].

Developing Sustainable Rural Systems. Pusan: Pusan National University Press, pp. 193-202.

— (2002a). “From the Country Lane to the Information Super Highway and Back Again: A Lapsed Transport Geographer’s Perspective on Paradigm Shifts and Longitudinal Rural Research”, in: Peter Holland; Fiona Stephenson; Alexander Wearing [eds.]. Geography: A Spatial Odyssey. Proceedings of the Third Joint Conference of the New Zealand Geographical Society and the Institute of Australian Geographers. Dunedin: Department of Geography/ University of Otago, pp. 386-391.

— (2002b). “Geography in Australia’s New (Post-1987) Universities”. Australian Geographical Studies Vol. 40(1), pp. 48-57. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-8470.00160 Jones, Roy; Alan Pilgrim; Graham Thomson; James Catlin (2010). iOutbackTM: Evaluating the Need for an In-Vehicle, Location-Based, Two-Way Information Exchange System for Travelers in Regional and Remote Areas. Alice Springs: Desert Knowledge Cooperative Research Centre.

Jones, Roy; Gary Burke; Laura Stocker (2023). “Climate Change, Tourism and Rural Sustainability in the Margaret River Wine Region of Western Australia”, in: Marko Koščak; Tony O’Rourke [eds.]. Ethical and Responsible Tourism: Managing Sustainability in Local Tourism Destinations. London/New York: Routledge, pp. 347-357. DOI: https://doi. org/10.4324/9781003358688-31 Jones, Roy; Tim Dolin (2012). “Literary Heritage or National Heritage? Landscape Preservation and Change in Dorset”, in: Rogério Amoeda; Sérgio Lira; Cristina Pinheiro [eds.].

Heritage 2012: Heritage and Sustainable Development. Barcelos: Green Lines Institute for Sustainable Development, pp. 1237-1243.

Jones, Roy; H. John Selwood (2012). “From Shackies to Silver Nomads: Coastal Recreation and Coastal Heritage in Western Australia”, in: Iain Robertson [ed.]. Heritage from Below: Social Protest and Resistance. Aldershot: Ashgate, pp. 125-145.

Latour, Bruno (2013). An Inquiry into Modes of Existence. Cambridge: Harvard University Press.

Lesnick-Oberstein, Karin et al. (2015). “Let UK Universities Do what they Do Best — Teaching and Research”. Guardian Online, 06/07/2015. http://www.theguardian.com/education/2015/ jul/06/let-uk-universities-do-what-they-do-best-teaching-and-research? (accessed 08/06/2023).

Lewis, C. Roy (1970). “The Central Place Pattern of Mid Wales and the Middle Welsh Borderland”, in: Harold Carter; Wayne K. D. Davies [eds.]. Urban Essays: Studies in the Geography of Wales. London: Longman, pp. 228-268.

Loher, David; Sabine Strasser (2019). “Politics of Precarity: Neoliberal Academia under Austerity Measures and Authoritarian Threat”. Social Anthropology, Vol. 27(2), pp. 5-14.

DOI: https://doi.org/10.1111/1469-8676.12697 Mamadouh, Virginie (2022). “A View from the Borderlands of Anglophone (Political) Geography”. GeoJournal, Vol. 87, pp. 361-364. DOI: https://doi.org/10.1007/s10708-020-10203-6 McConnell, Fiona (2022). “Possible Futures for Geography and Geographers and Political Geography? A Reading from the Margins”. GeoJournal, Vol. 87, pp. 373-375. DOI: https:// doi.org/10.1007/s10708-020-10204-5 Negri, Antonio (1989). The Politics of Subversion: A Manifesto for the Twenty-First Century.

Oxford: Polity Press.

Pickerill, Jenny (2019). “Experimentations”, in: The Antipode Editorial Collective [eds.]. Keywords in Radical Geography. Antipode at 50. Hoboken/Chichester: Wiley Blackwell, pp. 118-122.

–72–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 57-73 Roy Jones Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere

Read, Jason (2009). “A Genealogy of Homo Economicus: Neoliberalism and the Production of Subjectivity”. Foucault Studies, No. 6, pp. 25-36. DOI: https://doi.org/10.22439/fs.v0i0.2465 Sidaway, James D.; Michiel Van meeteren; Colin Flint (2022). “Through Troubled Times: Reflections on Ron Johnston’s Geography and Geographers: Anglo-American Human Geography Since 1945 (1979) and Peter Taylor’s Political Geography: World Economy, Nation-State and Locality (1985)”. GeoJournal, Vol. 87, pp. 347-355. DOI: https://doi.org/10.1007/ s10708-020-10199-z Smith, David M. (1984). “Recollections of a Random Variable”, in: Mark Billinge; Derek Gregory; Ron Martin [eds.]. Recollections of a Revolution. Geography as Spatial Science.

London: Macmillan, pp. 117-133.

Smith, Neil (2001). “Marxism and Geography in the Anglophone World”. Geographische Revue, Vol. 3, pp. 5-21.

Taylor, Peter J. (1985). Political Geography: World Economy, Nation-State and Locality. Harlow: Longman.

— (2022). “Is it Possible to Navigate Identity Scholarship?”. GeoJournal, Vol. 87, pp. 381-384.

DOI: https://doi.org/10.1007/s10708-020-10207-2 Thing, Sudeep Jana; Roy Jones; Christina Birdsall-Jones (2017). “The Politics of Conservation: Sonaha Riverscape in the Bardia National Park and Buffer Zone, Nepal”.

Conservation and Society, Vol. 15, No. 3, pp. 292-303.

Tonts, Matthew; Richard Yarwood; Roy Jones (2010). “The Historical Geographies of Showing Livestock: A Case Study of the Perth Royal Show, Western Australia”. Geographical Research, Vol. 48(3), pp. 235-248. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1745-5871.2009.00623.x Van Meeteren, Michiel (2019). “The Pedagogy of Autobiography in the History of Geographic Thought”. Norsk Geografisk Tidsskrift, Vol. 73(4), pp. 251-256. DOI: https://doi.org/ 10.1080/00291951.2019.1696397 Warntz, William (1984). “Trajectories and Co-ordinates”, in: Mark Billinge; Derek Gregory; Ron Martin [eds.]. Recollections of a Revolution. Geography as Spatial Science. London: Macmillan, pp. 134-150.

Wright, L. J.; J. H. Jones (1972). “Geography in the New Polytechnics”. Geography, Vol. 57, No. 2, pp. 120-126.

–73–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 75-111 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 25/06/2023 ‒ Data d’acceptació: 29/06/2023 ‒ Data de publicació: 30/06/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.236

Pau Vila, íntim.

Retalls biogràfics privats (1918-1939)1 Josep Oliveras Samitier

Universitat Rovira i Virgili josep.oliveras@urv.cat

Resum Es pretén analitzar el període de la vida de Pau Vila (1881-1980) comprès entre 1918 i 1939 mitjançant un enfocament biogràfic que posa l’èmfasi en aspectes vitals de caràcter íntim i privat. Es parteix de la base que tot el que ja se sap sobre la producció, el pensament i la carrera acadèmica del destacat geògraf no es pot deslligar d’aquests altres aspectes fonamentals, poc coneguts i més aviat inèdits, que aquí s’estudien en profunditat. La metodologia emprada es basa sobretot en la recerca en el Fons Pau Vila dipositat a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. El treball se centra en qüestions familiars, socials i ideològiques. Aquestes darreres es refereixen a la política en general i al seu catalanisme en particular.

Paraules clau: biografia, vida privada, Pau Vila, Geografia, catalanisme.

Resumen: Pau Vila, íntimo. Recortes biográficos privados (1918-1939) Se pretende analizar el período de la vida de Pau Vila (1881-1980) comprendido entre 1918 y 1939 mediante un enfoque biográfico que pone el énfasis en aspectos vitales de carácter íntimo y privado. Se parte de la base que todo lo que ya se sabe sobre la producción, el pensamiento y la carrera académica del destacado geógrafo no se puede desligar de estos otros aspectos fundamentales, poco conocidos y más bien inéditos, que aquí se estudian en profundidad. La metodología empleada se basa sobre todo en la investigación en el Fondo Pau Vila depositado en el Instituto Cartográfico y Geológico de Cataluña. El trabajo se centra en cuestiones familiares, sociales e ideológicas. Estas últimas se refieren a la política en general y a su catalanismo en particular.

Palabras clave: biografía, vida privada, Pau Vila, Geografía, catalanismo.

1. Agraeixo les atencions rebudes de Carme Montaner i Anna M. Casassas per regirar els papers de Pau Vila continguts al fons documental dipositat a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya; igualment, les observacions efectuades a una versió més àmplia d’aquest article realitzades per Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Enric Mendizàbal i Valerià Paül. El finançament d’aquesta recerca ha anat a càrrec del propi autor en compliment de les obligacions d’un professor universitari.

–75–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Abstract: Pau Vila, Intimate. Private Biographical Clippings (1918-1939) The article intends to analyse the life of Pau Vila (1881-1980) between 1918 and 1939 through a biographical approach that emphasises vital aspects which are intimate and private. The paper assumes that everything that is already known about the production, thought and academic career of the outstanding geographer cannot be separated from these lesser-known and largely unpublished fundamental aspects, which are studied in depth here. The methodology primarily relies on research in the Pau Vila Fund deposited at the Cartographic and Geological Institute of Catalonia. The work focuses on family, social and ideological issues. The latter refers to politics in general and his Catalanism in particular.

Keywords: Biography, private life, Pau Vila, Geography, Catalanism.

* * *

1. Biografies i memòries Aquest article té per objectiu analitzar una etapa de la vida del geògraf Pau Vila i Dinarès (1881-1980), un dels fundadors i primer president de la Societat Catalana de Geografia. L’estudi cobreix bàsicament la mateixa etapa que el llibre d’Oliveras (2021),2 on es presentaven la seva formació i actuació com a geògraf del 1918 al 1939, així com les seves obres; alhora, s’hi donaven a conèixer accions oblidades i es corregien determinades dades equivocades de la seva biografia.

El mateix títol d’aquest article fa referència a què tracta de coses privades, algunes d’elles interiors i profundes del geògraf, com les referides a la família o a les idees i creences. Es tracta d’uns fets que tenen la seva importància, però que solen romandre preterits. Henri Bergson, segons Soulez i Worms (2002), en unes instruccions que va donar als seus biògrafs, els mencionava que no feia falta que esmentessin la família, perquè no li importava a ningú. Per contra, diferents autors que han estudiat les històries de vida d’una personalitat, indiquen que no es pot separar una obra realitzada per un intel·lectual de la seva vida particular. En efecte, Dosse (2007, p. 387) subratlla que en una biografia convé evitar fer com si l’obra i la vida “estiguessin separades per parets, ni tampoc reduir-les a un sol nivell” (traducció personal).

Anna Caballé, directora de la Unitat d’Estudis Biogràfics de la Universitat de Barcelona, ha publicat unes regles per escriure una biografia. En elles exposa que cal reunir una quantitat d’informació rellevant i conèixer detalls 2. De fet, a Oliveras (2021) s’ha trobat posteriorment alguna dada errònia. N’hi ha alguna de tipogràfica; per exemple, a les p. 12 i 13 Haggett no apareix ben escrit. Alhora, algunes de contingut són les següents: p. 71, el Joan Soler ha de ser Joan Oller; p. 106, Elice Colin no era la filla d’Armand Colin, sinó Elicio Colin (1874-1949), probablement de la família de l’editor, geògraf, professor al liceu d’Orleans i responsable bibliogràfic del Bulletin de l’Association de géographes français; p. 142, la universitat esmentada és la de Lieja, no la de Lovaina; i p.144, Daniel Faucher acollí Pau Vila a casa seva de Tolosa, però no el Marc-Aureli, sense l’esposa, que només hi passà per retrobar-se amb el pare.

–76–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

relacionats entre altres coses amb les motivacions, els diners, els pares, els fills, la família, els ideals, etc.: “tot allò que pertany pròpiament a la vida íntima de l’ésser humà és d’interès per al biògraf i objecte del seu relat” (Caballé, 2012, p. 42-44; traducció personal). Així, creu que la vida privada és l’ocasió per valorar la coherència moral d’un individu i comprovar la relació entre la seva dimensió pública i la privada.

Al seu torn, Manel Garcia, en una ressenya sobre l’obra de Diògenes Laerci,3 defineix la biografia com segueix: “[U]n gènere literari que es defineix per la seva indiscreció, per la llibertat del biògraf de no explicar tan sols allò que convé d’explicar (això ja ho fa l’hagiografia), de no dir només allò que convé de dir, de no callar sobre allò que sovint el biografiat voldria silenciar o que fos oblidat. La bona biografia té la virtut d’acostar-nos a les vides de persones amb els seus llums i ombres.” (Garcia, 2003, p. 5)

La biografia, sigui de tota una vida o solament referent a una època determinada, i d’acord amb l’esmentat Diògenes, tracta l’obra del biografiat o biografiada, les seves teories i posicionaments davant determinats temes, però també els seus amors, el seu comportament marital i/o parental, fortunes i penúries, així com costums normals i estranys.

També cal tenir molt present en aquest gènere el context polític i social de l’època. Hauser (1976) va posar èmfasi en la relació que ha de tenir tota obra cultural i artística amb les condicions socials, econòmiques i polítiques de cada època, sense les quals és difícil poder entendre una biografia. En sentit semblant s’expressa Bourdieu (1986, p. 69-72), quan l’entén com un recorregut, un camí, una carrera, amb les seves cruïlles i els seus obstacles. Ara bé, aquesta cursa es fa en un espai social i cal tenir en compte aquest context, que és com “evocar un viatge (la vida) sense tenir en compte el paisatge” (traducció personal). Levi (1989, p. 1330), en tractar de les biografies, creu que tenir en compte el context històric és molt important ja que ajuda a explicar la personalitat individual; i al revés, la vida d’una persona ajuda a entendre el context d’una època.

Més enllà d’aquestes primeres consideracions, convé referir Garcia Ramon et al. (1992, p. 23) quan, basant-se en Buttimer (1983), sostenen que les autobiografies ajuden a aclarir aspectes fonamentals de la història de la Geografia, ja que el sentit geogràfic o “consciència corogràfica” pot tenir arrels en experiències de la vida del personatge en relació amb la seva infància, els llocs viscuts, els esdeveniments i la gent que va conèixer. Són tots aquests trets clau en les biografies, siguin totals o solament retalls biogràfics.

En el cas que ens ocupa, ja existeixen algunes referències prèvies com ara Albet (1975), Iglésies (1981), Rovira (1989) o Tort (2004), ja revisades per Oliveras (2021: 47-48, 65). Alhora, cal remarcar la importància per entendre l’obra de Pau Vila del treball de Lluch i Nel·lo (1983), que és l’edició dels documents de l’Arxiu de la Ponència de la divisió territorial (1931-1936). En totes 3. Filòsof grec del segle iii de la nostra era que va escriure sobre les vides i obres dels grans filòsofs de l’era clàssica.

–77–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

elles ja s’han remarcat aspectes com la professió de mestre, la seva formació en l’excursionisme científic o les estades a Ginebra, Bogotà i Grenoble. Ara bé, en aquest treball es posarà èmfasi en la personalitat de Pau Vila, a través d’aspectes íntims de la seva vida i allunyats pròpiament de l’obra geogràfica. Partim de la base que, sense el coneixement d’aquests trets, és difícil entendre completament el geògraf i la seva obra. En fi, no es pretén escriure una biografia completa, però sí oferir claus en els termes indicats per a uns anys determinats —com ja s’ha dit, del 1918 al 1939—, tot i que hi poden haver algunes referències a anys anteriors i posteriors.

Escriure una biografia —o, com aquí, escriure’n una part— no és pas fàcil, perquè difícilment s’hi poden copsar les múltiples vessants d’una personalitat.

També intentar escatir el que pensava de determinats fets o esdeveniment és encara més dificultós. Fontana (2019) feia referència a l’autobiografia de Mark Twain, on aquest considerava que amb els actes i les paraules d’un personatge només s’aconseguia arribar a la fina crosta visible del seu món, mentre que la massa del que una persona és, està molt amagada.

El punt de partida metodològic és el que Brown (2002) anomena la investigació extensiva. Consisteix a intentar recollir tot tipus de materials relacionats amb les opinions, actituds, prejudicis, valors, estils de vida i comportaments, entre d’altres. Això és el que s’ha fet a través dels papers personals del Fons Pau Vila (FPV) dipositat a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que comprèn diferents documents dels anys analitzats (cartes, postals, notes, factures, targetes, retalls de premsa, etc.). Igualment s’ha recorregut a la premsa de l’època i a algunes entrevistes amb magres resultats, tal com s’expressa a Oliveras (2021). A més, s’han llegit les biografies i resums biogràfics existents —tal com ja s’ha ressenyat—, així com entrevistes editades en revistes i periòdics amb molta posterioritat (Oliveras, 2021, p. 10).

En el món de la Geografia les biografies breus tendeixen, en general, a reproduir part del seu currículum acadèmic. Moltes d’elles apareixen en llibres d’homenatge o com a articles en revistes, amb motiu de la desaparició dels biografiats. Per part de deixebles o col·legues hi poden haver ampliacions i variacions que poden comentar aspectes determinats de la vida i/o afegir comentaris a les obres més notables. En aquest sentit, l’Institut d’Estudis Catalans publica semblances de membres que han mort, alguns dels quals s’han referit a geògrafs, i en aquest mateix sentit a l’antiga pàgina web de la Societat Catalana de Geografia hi consten breus textos de naturalesa similar.4 No obstant, els currículums acadèmics generalment són molt unidireccionals, i en diferents casos poden ser inflats o arrodonits. Poc se sap d’altres facetes dels personatges, com ara aficions, amistats, lectures, família, malalties, conflictes universitaris i molts altres temes que poden ajudar a comprendre les vicissituds i actituds del biografiat, per exemple, per què es va dedicar a uns 4. Anomenada “Obrador obert”, disponible encara a https://scg.iec.cat/ (consultat 24/06/2023).

–78–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

temes i no a uns altres. Als Estats Units es va editar per Gould i Pitts (2002) un llibre d’autobiografies de geògrafs, en què consten les visions de la seva trajectòria personal d’autors contemporanis de renom com ara Brian Berry o David Harvey. Un any després es va editar un llibre amb biografies dels considerats pioners entre 1784 i 1812 de la geografia nord-americana, malgrat que la major part d’ells no n’havien estudiat, de Geografia (Smith i Vinning, 2003).

El llibre seguia l’exemple de l’obra de Dickinson (1969) sobre els creadors de la Geografia moderna. Tres anys després es publicava un llibre de biografies dels geògrafs considerats pioners, entre els quals hi havia Halford Mackinder i Andrew J. Herbertson (Gilbert, 1972). Aquests exemples van ser seguits per França, on hi trobem Allemand (2007), en què es demana a alguns dels geògrafs i geògrafes més destacats sobre com els va venir la vocació professional o els estudis realitzats, entre d’altres aspectes. Pel que fa a la Geografia del gènere, existeix igualment a Nord-Amèrica un llibre dedicat a biografies de dones considerades geògrafes, tot i que la majoria d’elles han estat especialitzades en altres disciplines (Eppinga, 2001). És curiós que en els anteriors llibres no es fan gaire referències al context familiar i menys al paper del seu company o companya de vida, aspectes que resulten rellevants. Si a Economia, Marçal (2016) s’ha plantejat encertadament qui li feia el sopar a Adam Smith, potser que intentem saber qui l’hi feia als geògrafs preeminents, també.

A nivell internacional és obligatori citar el paper que fa la col·lecció Geographers. Bibliographical Studies, on els respectius articles biogràfics són interessants però desiguals. La breu biografia de Pau Vila en aquesta col·lecció va ser realitzada per Garcia Ramon i Nogué (1991), molt similar al text posterior, aquest en català, de Nogué i Garcia Ramon (1997).

Una sèrie de petites biografies de geògrafs i geògrafes internacionals publicades en castellà i destinades al món llatinoamericà han aparegut a partir de l’any 2010 editades per Icaria en una col·lecció, dirigida per Núria Benach i Abel Albet, anomenada Espacios críticos. Aquestes biografies van acompanyades d’una entrevista, d’una antologia de textos (un d’ells original) i d’un assaig valoratiu. En tots els casos consta una taula cronològica d’història de vida del personatge, amb fets històrics, experiències i llocs viscuts, camps d’estudi, influències i principals obres. És una col·lecció, barreja de biografia i obra feta, que permet estar al corrent d’alguns dels pensadors més innovadors i crítics en matèria geogràfica. Les biografies i el resultat de les entrevistes varien molt segons l’autor, i en general hi ha molt pocs detalls de la seva vida extraacadèmica.

De nou, difícilment en sabem quins eren els seus músics i escriptors preferits, activitats de lleure, companys o companyes de vida en comú, etc.

Cal remarcar igualment l’existència d’opinions dels professionals de la Geografia aparegudes a la premsa en articles dels quals en són autors i en què poden haver dades aprofitables per a llur biografia. En el cas de Vila la seva producció en premsa va ser recollida per Galera (1975) i ha servit per cercar algun text important i oblidat. Un recull dels articles de més interès geogràfic fou publi–79–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

cat en quatre volums per l’editorial Curial (Vila, 1977-1979), amb un pròleg i resum biogràfic en el primer volum a càrrec de Lluís Casassas.

Pel que fa a les memòries de geògrafs i geògrafes (per exemple, Blanchard, 1961, 1963; Tuan, 2004; Capel, 2019) aquestes poden tenir molt interès tant sobre la biografia pròpiament dita, com sobre el seu pensament, però cal tenir en compte que la memòria disminueix amb l’edat i és selectiva. Es poden confondre dates, tergiversar diàlegs, concedir més importància al “jo” que al “nosaltres”, i igualment amagar determinades polèmiques o actuacions que podrien tenir un gran interès per entendre el personatge i la història d’algunes institucions. La revisió de la pròpia vida és, no obstant, sempre interessant, malgrat que hi pugui haver un cert afany de notorietat, que sol ser perceptible (Bobbio, 1997; Romilly, 1998).

A Catalunya, les úniques biografies àmplies de geògrafs de la passada centúria són les de Salvador Llobet realitzada per Roma (2000) i la de Lluís Solé, obra de Mendizàbal et al. (2022). També s’hi pot assimilar la d’Eduard Fontserè escrita pel seu gendre Iglésies (1983). Al seu torn, les recents biografies de Pere Blasi (Garcia Farrero, 2021) i de Miquel Santaló (Marquès, 2015; Carmaniu, 2022) remarquen molt més els seus vessants polítics i pedagògics que no pas els geogràfics. Igualment es troba material biogràfic, tant d’actuacions com de pensament, al llibre d’entrevistes de Tort i Tobaruela (1999).

Per a les biografies de geògrafs i geògrafes existeixen igualment fragments de memòria continguts en llargues entrevistes aparegudes en periòdics i en què es focalitza sobre la vida i obra de l’entrevistat. A nivell internacional hi ha l’experiència de les entrevistes filmades de geògrafs i geògrafes impulsat per Buttimer i Hägerstrand (1980), els col·laboradors de les quals van ser a Espanya Maria Dolors Garcia Ramon i Joan Nogué. En total a Espanya es realitzaren tretze entrevistes, de les quals vuit a geògrafs de parla catalana, i es recollí un valuós material dipositat a la Universitat de Girona i a l’Autònoma de Barcelona, transcrit per Anna Ribas a Garcia Ramon et al. (1992). Tanmateix, no hi figura una entrevista a Pau Vila, per haver mort abans. Les preguntes que es feien als entrevistats no eren iguals per tothom, ja que es basaven en el coneixement que del personatge tenien els entrevistadors. Naturalment, els entrevistats explicaven el que recordaven o els interessava, però en ser gravades tenen l’interès de veure directament el personatge i les expressions de la cara que posa en ser preguntat.

Per a una biografia, però, no n’hi ha prou amb les respostes que el personatge pot haver donat en algunes entrevistes o el relat que faci de determinades actuacions, i tampoc de les dades curriculars existents. Les millors biografies són aquelles en què s’han pogut examinar amb lupa la correspondència creuada de l’arxiu del personatge amb la dels arxius de familiars i amics. En el cas de la Geografia, encara les millors biografies són les referents a Alexander von Humboldt (per exemple, Beck, 1971;5 Botting, 1982; Meyer-Abich, 1985; 5. Curiosament, a Beck (1979) li devem també la millor biografia de Ritter.

–80–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Wulf, 2016; Meinhardt, 2019), qui, per cartejar-se amb una sèrie de distingits personatges, amics i familiars, proporciona una quantitat impressionant de material que permet fer-se una bona idea de qui era, el seu pensament sobre molts temes i les seves accions, a més de ser una excel·lent documentació per entendre el període històric en què va viure. Una de les darreres biografies basades en documents i molta correspondència és també la de Carl O. Sauer publicada per Williams (2014), que les crítiques van avaluar molt positivament.

Avui en dia, concebre una biografia d’un geògraf o geògrafa es farà més difícil pel fet que s’escriuen molt poques cartes. Per contra els correus electrònics i els WhatsApp poden estar als núvols, esborrar-se, i no ser assequibles als mortals, amb la qual cosa les entrevistes orals a deixebles, familiars i coneguts tindran molta més importància.

2. L’àmplia família de Pau Vila És sabut que Pau Vila i Dinarès va néixer a Sabadell el 29 de juny de 1881, el mateix dia que a Màlaga naixia Pablo Picasso, una data que segons ell explicava havia de comportar una llarga vida, ja que era en un any cap i cua començat en 18 i acabat en 81 (Iglésies, 1981, p. 5). El seu pare, Pere, de família d’obrers tèxtils, era un teixidor experimentat, cosa que el portà a treballar per lliure teixint draps de llana i a ocupar el càrrec de majordom en alguna fàbrica.

Havia nascut a Gràcia, i era una persona influïda per idees anarquistes i republicanes, ja que no feia pas massa anys que s’havia divulgat pels centres fabrils de Catalunya les idees de l’Associació Internacional de Treballadors en la seva variant bakuninista i s’havia implantat una primera república. Per al seu fill Pau, “era un home anarquitzant, a qui li agradava estar bé. Ateu convençut, lliure pensador”, que llegia premsa anarquista i anticlerical (Rovira, 1989, p. 16).

Segons el net Marc-Aureli, les idees de l’avi eren “àcrates que, si bé no massa ben païdes, corresponien a una voluntat de justícia social” (Vila, 1989, p. 23).

La Maria Dinarès, la mare, era d’Olesa de Montserrat, on el Pere Vila l’havia conegut en haver de marxar de Gràcia per motius polítics, segons reconta el net.

El matrimoni havia tingut vuit fills. El Pau n’era el gran. Un altre, el Fratern —nom que reflecteix clarament la ideologia del pare—, va emigrar a Costa Rica per dirigir una fàbrica tèxtil propietat d’uns farmacèutics6 i després negocis propis de sucre i tèxtils a Guatemala. Pau Vila, ja a l’exili, l’aniria a trobar i en deixaria constància en unes fotografies visitant unes ruïnes maies. Un altre germà, el Fidel, que anà a treballar a París,7 va ser nomenat així en record de la virtut de la fidelitat, com el Fratern de la fraternitat, i el Franquet o Franc en honor a la virtut de la franquesa. En Servet tenia el nom en honor de Miquel 6. Carta de Fratern Vila del 18/06/1923 (FPV).

7. Carta de Fidel Vila del 22/01/1921 (FPV).

–81–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Servet. Plató, que morí jove, portava el nom del filòsof grec. El del mateix Pau no havia estat escollit per devoció a l’apòstol de Tars, sinó per estar en contra de tota guerra i ser partidaris de l’harmonia universal. Només quedaven completament lliurats de la imposició ideològica paterna els noms del Pere Anton i el de l’única germana, la Lola. El de Pere Anton es posaria en honor del pare (Pere Vila) i del pare de la mare (Antoni Dinarès). El nom de la germana, sembla que era en record d’una tia per la banda materna.

Els fills, a excepció d’en Pau que era el primer, no van ser batejats, fet que obligà a alguns d’ells a fer-ho en casar-se per l’església catòlica, i àdhuc a canviar-se el nom. Fou el cas del Servet,8 esdevingut Salvador. Quant als seus oficis, s’ha esmentat el d’enguixadors, ofici que també exercí el Fidel. De fet, el Pere Anton en una targeta s’enunciava com a enguixador i decorador i vivia a la Travessera de Gràcia amb l’esposa i fills, i amb ells hi residia també l’Antònia mare dels Vila i el germà petit Plató, sovint malalt.9 El Franquet va esdevenir peixater, negoci que continuaren els seus fills, un del quals entroncaria amb una família de gitanos catalans. La Lola sembla que hauria après l’art de l’agulla.

El Pau pedagog i geògraf no va mantenir una relació molt estreta amb tots els germans Vila. Ell mateix confessava que “vam ser una família poc lligada” (Rovira, 1989, p. 17), ja que el seu afany per la cultura, la dedicació a la feina de mestre, l’anada a França i a Colòmbia, així com el seu ascens social en tornar del darrer país, el van mantenir molt lligat a cercles intel·lectuals que estaven allunyats de les preocupacions i afanys dels altres germans. En temps de la República, quan Vila va ser president del Centre Excursionista de Catalunya, alguns familiars el veien un xic distanciat, de manera que va instal·lar-se la idea que el Pau anava sempre a la seva, malgrat ser el germà gran, fet que en aquella època implicava uns certa responsabilitat pels que venien darrere. El deslligament no passava pas amb la família que ell havia format. De fet la relació més estreta, mentre visqué a Barcelona, la tingué amb la seva filla Maria i el seu espòs Joan Albet, així com amb llur descendència, amb qui convisqueren fins a la sortida cap a l’exili del geògraf.

Pau Vila s’uní amb una obrera tèxtil, l’Emília Comaposada i Vendrell, el juliol del 1902, i l’any següent per Setmana Santa celebraren una senzilla cerimònia religiosa a primera hora del matí per seguidament anar a treballar. El pare de l’Emília i sogre del Pau, l’Antoni, treballava fent cordes i era natural de Manresa. La mare es deia Maria i era de Cardona, on hi tenia un germà i una germana. El germà de la mare, l’Isidre Vendrell, de cal Calot, havia estat regidor republicà de la vila i tindria molta relació amb el Pau i l’Emília, així 8. La informació relativa als germans Vila es deu en bona part a Rosalina Pena Vila, professora de Geografia a secundària i descendent per part de mare del germà Servet, i també a alguna carta familiar. Cal recordar que els casaments civils quedaren invalidats amb la victòria dels dits “nacionales”, i si es volien gaudir dels drets familiars de la legislació vigent en temps de la dictadura franquista s’havia d’estar casat per l’església, fet que motivà que moltes parelles s’haguessin de tornar a casar.

9. Carta del Pere Anton Vila del 21/12/1921 (FPV).

–82–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

com amb el Marc-Aureli, que passava a casa dels oncles bona part de les vacances d’estiu en la seva etapa d’estudiant. L’avi de l’Emília havia estat mort d’una pallissa pels carlins en un dels assalts a Cardona, i la seva mare va perdre la vida en ser arrossegada pels mateixos individus per una escala.

De la parella Pau Vila i Emília Comaposada naixeren una noia i un noi: la Maria el 1904 i el Marc-Aureli, tres anys i mig més tard. Al noi, segons ell mateix explica, li posaren Marc-Aureli en honor al filòsof i emperador romà; els segons noms foren els de Lleonard en record del de Vinci, i Booker, un antic esclau negre nord-americà que creà una escola per a la gent de color i marginada. Quan va ser batejat, el capellà no acceptà el tercer nom per no estar al santoral, i els tres noms de bateig van ser els de Marc, Aureli i Lleonard (Vila, 1989, p. 24). S’ignoren les vicissituds dels noms de la Maria.

El matrimoni Vila va viure inicialment a Montgat, segons reconta el mateix Pau, i quan va néixer la Maria s’estaven a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, al carrer Mallorca, 532. Anys després, ja amb els fills, van viure en diferents pisos de Barcelona, tots de lloguer; l’any 1908, al número 41 del carrer de la Llibertat de Gràcia. Quan Pau Vila, l’any 1912, anà a Ginebra a fer tot un curs de pedagogia a l’Institut Rousseau, s’emportà la dona i filla, que hi restaren només uns mesos; en tornar visqueren a Torrent de l’Olla, 40. En passar Pau Vila a dirigir el col·legi Mont d’Or, vivien al carrer de Sant Gervasi, prop de la plaça de l’antic ajuntament i sobre una botiga de venda de bacallà i gra cuit, les olors de la qual conta Marc-Aureli pujaven pel celobert. D’aquí anaren a Bogotà, al barri perifèric de Chapinero i vivien a l’edifici de l’escola del Gimnasio Moderno. S’hi estaran del 1915 al 1918 i quan en tornaren no tenien pis; excepte el pare, encarregat de trobar-ne un, la mare i les criatures anaren a viure uns mesos a Cardona, a casa de l’oncle Isidre, el qual els avançà diners per establir-se de nou a Barcelona. Trobaren un pis al carrer de les Gràcies, cantonada de Sant Pere Màrtir, per finalment establir-se al carrer Ros d’Olano, 12, 4t 1a, també a Gràcia, en una casa als baixos de la qual hi havia un establiment de rodes d’automòbil, i d’aquí passaren al carrer de Laforja, 67 interior, a Sant Gervasi, on hi restaren, com a mínim, durant els anys del treball de Pau Vila a la Universitat Industrial i a l’Escola Normal de la Mancomunitat.10 Posteriorment, en l’etapa de la segona república i en el primer registre de socis de la Societat Catalana de Geografia apareix com a domicili el carrer Pau Claris, 78 (Bertran, 2021, p. 30, 32). Segons la neta Albet (2006), de petita i abans de la guerra va viure amb els avis i els pares en un pis del Passeig de Gràcia i després al carrer València, i durant la guerra s’estaven a l’Arrabassada.

Hi tenien una “torreta” per passar l’estiu. De fet, Pau Vila i l’Emília no es van assabentar dels fets del 19 de juliol fins l’endemà matí, quan sortiren a passejar cap al Tibidabo i veieren el fum dels incendis (Rovira, 1989, p. 150).

10. Les adreces han estat extretes de diferents capçaleres de cartes i altres documents de l’FPV. Del domicili del carrer de Laforja hi ha referències a Vila (1989). Sobre l’ajut en diners proporcionat per l’oncle Emili Vendrell, al FPV hi ha notes sobre els retorns del préstec.

–83–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

3. Les relacions familiars L’esposa de Pau Vila, l’Emília Comaposada, va ser un personatge central en la seva vida. D’ella en va dir: “tenia molt caràcter, molt caràcter... i mai va tractar de dominar-me. Jo sóc un home feble. Sempre em va tenir molt de respecte” (Rovira, 1989, p. 32). Gràcies a ella va poder fer el que li agradava, per exemple, llegir, comprar llibres, fer de mestre i després de geògraf o anar a Ginebra i a Grenoble.

L’Emília tenia poca cultura en comparació amb el seu marit. Havia començat a treballar d’ordidora i nuadora de molt jove, i tenia certes dificultats de lectura i escriptura en les primeres èpoques de viure junts. Vila conta que es va enfadar molt quan ell se’n va riure perquè en comptes de llegir “sismos”, va llegir “seis monos” (Rovira, 1989, p. 32). Al Moderno de Bogotà ella s’ocupà de portar la gestió de la neteja i conservació del casal que havia estat una antiga residència religiosa, a més de la intendència per l’internat i semi-internat, i de dirigir-hi també la cuina. D’ella depenien unes minyones indígenes i un criat per anar a fer encàrrecs per la ciutat i acompanyar-la al mercat. Tasca de fer funcionar tot aquell personal que Vila qualificava de “gens fàcil” (Rovira, 1989, p. 74).

De l’estada de la família al pis de Sant Gervasi, just abans de marxar cap a Colòmbia, hi ha una fotografia familiar en què, a l’habitació-despatx del pare, se’l veu assegut davant una taula amb llibres, un quinqué per il·luminar la sala i un ram de flors en un gerro. El pare llegeix i la mare està cosint en un balancí, la Maria fa anar els boixets fent puntes amb un coixí cilíndric que recolza a la paret i l’Aureli, com el solien anomenar a casa, està assegut a terra jugant amb un d’aquells jocs de construcció amb peces de fusta. A les parets, un calendari, quadres i uns diplomes (probablement els obtinguts a l’Institut Rousseau de Ginebra). Cadascú en el seu paper atribuït, i amb unes diferències ben marcades entre homes i dones, tal com era normal a la societat d’aquella època (Vila, 1989, p. 31).

A la correspondència entre els esposos, quan visqueren distanciats, es denota l’estima i enyorança que es tenen, els esdeveniments, les preocupacions i algun enuig. També s’hi evidencia el paper de l’Emília ocupant-se de la casa i els fills, especialment de l’Aureli, que estava malalt quan el pare se’n va anar a aprendre Geografia a Grenoble.

Les primeres cartes del retorn d’Amèrica i des de Cardona a Barcelona són en un castellà imposat, per passar aviat a escriure en un català tal com es parlava; al marge dels errors ortogràfics, hi queden molt clares les notícies i les intencions. Els fills trigaran una mica més a incorporar el català a l’escriptura, segurament com a conseqüència de l’escolarització rebuda a Bogotà. En una lletra d’agost del 1918 l’Emília explica al Pau que a casa dels oncles “me estoy occidando [sic] de no hacer nada [...]. Procura no trabajar porque yo vendre muy decansada y con esto puedes darte por entendido [...]. [T ]e traeré muchas carícias –84–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

para que te pongas contento.”11 Al cap de poc el torna a escriure, ara en català, dient-li que estan bé, que es confecciona una bata guardapols i que pesava 70 kg. “Orror y deyan que mehaprimaria. Ara no te amoyinis, ya me apretaré forsa la cotilla”.12 Quan Pau Vila està a Grenoble, la correspondència es refereix molt a la pleuresia del Marc-Aureli, però hi ha altres qüestions familiars, com els inicis del festeig de la Maria amb el Joan Albet,13 àdhuc polítiques com es comenta més endavant. Curiosament, aquesta correspondència no coincideix en part amb el que explica sobre la malaltia del fill a Bru Rovira i a Montserrat Roig, cosa que demostra que quan han passat molts anys dels fets hi pot haver una narració apartada de la realitat. Per al Pau Vila dels noranta anys, la curació de l’Aureli va ser deguda a la seva esposa. Explica en concret que no va saber de la malaltia del fill fins a la tornada de Grenoble i que la cura va ser gràcies a un cataplasma que l’Emília havia après dels indis, mitjançant el qual havia tret més d’un litre d’aigua dels pulmons del fill: “Ara et punxen i te la treuen. Però abans no. Quan vaig tornar de Grenoble em vaig assabentar que el meu fill havia estat a punt de morir, però ella no va voler de cap manera que jo deixés els estudis. L’Emília era així. Aquesta anècdota marca una mica el que fou el temperament de la meva dona.” (Rovira, 1989, p. 105).

Ara bé, la filla Maria en diu en una carta el següent: “va seguint igual. L’han punxat per segona vegada i continua tenint-hi aigua, aquesta vegada més clara que l’altre”, i que el porta un metge que es diu Cardona. En una altra lletra exposa que l’Aureli ja surt de casa i que “avui ha anat a l’Escola del Treball”, on va cursar els estudis de preparatòria i magisteri.

Pau Vila intentava en la correspondència donar ànims i notícies positives respecte a la pleuresia, com que Jules Blache, l’ajudant de Blanchard, n’havia passat dues i ara era “un minyó fort i sa que fa de geògraf”.14 D’altra banda, remarcava a l’Emília: “Per la cura de l’Aureli, tot el que tu faigis ja saps que em sembla bé. Sort de tu... Espero amb ànsia que em digueu que ja ha sortit de casa i com li ha provat”.15 Pocs dies després en una altra lletra escrivia: “I per voler de Déu una vegada més el nostre fill et deu la vida i jo l’alegria d’haver-nos estalviat un dolor. Déu t’ho pagui, bona amiga meva! I si ara et tingués a la vora t’ompliria de petons!”.16 11. Carta d’Emília Comaposada del 09/08/1918 (FPV).

12. Carta d’Emília Comaposada del 17/08/1918 (FPV).

13. Deixeble i ajudant del físic i matemàtic Esteve Terrades, catedràtic de la Universitat de Barcelona i d’Automobilisme a l’Escola del Treball. El Joan i la Maria es conegueren a la referida escola, on ella havia fet algun curs de confecció i treballava en una de les secretaries, i ell era professor de motors. En una carta de l’Emília al seu home, del mes d’abril del 1923, li escriu que el Joan “[ve] tots los dies a veure si falta res a l’Aureli i a fer l’amor [festejar] a la Maria que ja comença a deixar-se’l fer”. En carta del Pau a l’Emília poc després li explica que són bons amics “i que parlen de motors. Mare de Déu, quina joventut corre: no et sembla?” (carta del 02/05/1923, FPV).

14. Carta del 08/04/1923 (FPV).

15. Carta del 02/05/1923 (FPV).

16. Carta del 05/05/1923 (FPV).

–85–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Però, mentre Pau Vila trescava pels Pre-Alps i fruïa dels paisatges i les ensenyances geogràfiques de Blanchard i de Jules Blache, a casa seva hi havia angoixa per la salut del fill. En el fons això neguitejava i enfadava l’Emília, com demostra en una carta sense datar, però que correspondria a començaments de juny: “Vila quan rebis aquesta lletra ja estaràs arreglan las maletes per a tornar cap a casa, no te descuydis de portar quelcom per l’Albet. No estranyis que yo no bindre a rebet per que nomes de pensar tot cuan em passat y quan em estat a punt de passa em poso en un estat tan especial que no se lo que em pasa. El nostre Aureli es a Granollers. Uns dies antes de la marcha pesava 60 kilos, a tu no te fara estrany, a nosaltres si perquè tens de pensa que el dia 5 d’abril el nostre fill pesaria uns 30 kilos. 30 kilos y el mal y tu lluny y yo i els nervis massa a prop. [...] [I reblava:] Tot sigui per Déu, val més que pensem en que Diumenge hi haurà xampany.”17

Al marge del problema de la malaltia del Marc-Aureli, la correspondència mostra també l’amor que els dos cònjuges mantenien. A la carta del 2 de maig, escrita a Vilard de Lans, Vila també escriu: “Dius que estàs grassa: me’n alegro!

Però procura no passar de mesura, eh! [...] Dius que no em recordo de tu? Si ho veigessis sols a l’escriure aquesta carta ja se m’ha escapat un sospir. Meva, meva, meva!”. Acaba la carta amb petons i abraçades per a l’Emília i els fills: “I per tu sola... per tu sola... una estiradeta d’orelles”.18 Sí, efectivament, l’Emília devia ser tot un caràcter. En les coses de casa manava i organitzava ella. El Pau la té per bona administradora i que s’ajustava als ingressos familiars tot fent compres econòmiques al mercat de Gràcia. Sabia cosir i, per tant, es devia fer roba per a ella i els nens. Deixava fer que el seu home anés d’excursió i es dediqués a coses que ella no entenia, ni li interessaven. Admirava el marit perquè era un savi i estava molt ben considerat, però a casa era el Vila o el Vileta, com ella li deia. En moments difícils, com quan aquest van ser acomiadat de l’Escola del Treball, el va recolzar perquè seguís amb allò que creia que havia de fer. No ens consta que l’acompanyés en actes protocol·laris a què, com a President del Centre Excursionista de Catalunya, havia d’assistir. Tampoc el seguí els primers anys de l’exili, cosa que feren altres esposes de polítics i d’intel·lectuals, però al cap de set anys, el 1946, es reuniren a Caracas i junts tornaren a Catalunya. A partir del 1961, passaven l’hivern d’aquí a Caracas, i tornaven a Barcelona per la primavera, “igual que les orenetes” com deia Pau Vila.

Quan l’Emília tornà, es va trobar amb molts familiars que no coneixia, degut a matrimonis posteriors a la seva segona anada a Amèrica, i se m’ha exposat que se solia mostrar força reservada i un xic desconfiada. Als besnets, els solia fer més gràcia l’avi Pau, alegre i radiant simpatia, que no l’àvia Emília, més retreta i que, en anar vestida de negre, feia una mica de por.19 17. Carta sense data (FPV). La Maria el 22/05/1923 havia escrit “Ja tenim ganes d’estar tots junts i bé, ja farà quatre mesos que no hi hem estat” (FPV).

18. Carta del 02/05/1923 (FPV).

19. Opinions del besnet David Albet i la besneboda Rosalina Pena.

–86–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

L’Emília tenia creences religioses, encara que una mica heterodoxes, ja que, segons el mateix Pau, mantenia contactes amb espiritistes i, per tant, devia creure en la possibilitat de comunicar-se amb éssers desapareguts o determinades manifestacions malignes. Va morir el 1967, als 86 anys. Se li va celebrar una missa funeral a l’església de la Concepció. A l’esquela, plena de familiars absents, constava que no s’enviessin flors, cosa que concorda amb el desig de la finada que a la tomba només s’escampés gra per poder menjar els ocells, cosa que “el Vileta” va anar complint mentre va poder (Rovira, 1989, p. 163-164).20 L’altra relació familiar intensa en l’època anterior de l’exili la tingué amb els fills i nets. Quan la filla Maria es casà amb el Joan Albet, l’any 1924, es quedaren a viure amb el Pau i l’Emília, i amb ells arribaren tres nets, el Joan Jordi, la Montserrat i la Maria, anomenada familiarment Mariona. A més, a la casa visqué el Marc-Aureli, fins que es casà l’any 1929 amb la Josefina Planes, tot i que fins aquell moment només hi havia un net, el Joan Jordi.

La relació amb la filla va ser molt intensa, almenys fins al final dels anys analitzats, o sigui fonamentalment fins a la marxa de Pau Vila cap a l’exili.21 Posteriorment sembla que hi hagué problemes entre el Joan i la Maria que repercutiren en tota la família.22 L’Emília es quedà a viure a Barcelona amb la filla, el gendre i els tres fills d’ambdós. Els anys de la república hi ha fotografies de Pau Vila amb la neta Montserrat, que serà una coneguda musicòloga, el dia de Sant Jordi del 1935, i ella ha explicat que: “Abans de la guerra sempre vaig viure amb els avis, els pares i els germans. [...] A casa es vivia una gran inquietud cultural i intel·lectual, ja que vaig tenir contactes amb un entorn dinàmic i privilegiat que lligava amb els ideals de llibertat i modernitat.

Gràcies a aquest entorn vaig poder realitzar el meu primer concert, quan tenia uns cinc anys, davant de personalitats de la música tan importants com Blanca Selva (la meva mestra) i Pau Casals.” (Albet, 2006, s. p.).

Amb el Marc-Aureli i família hi hagué més relació quan es trobaren a l’exili, primer a Bogotà i després a Caracas. Entre pare i fill hi hagué la natural estima, però també algunes discrepàncies; per exemple, en el tema ideològic, el Marc-Aureli era més radical i va militar a grups nacionalistes i independentistes que fundaren les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. En proclamar-se la República formà part de cos de voluntaris per protegir el president Macià. Esdevingué secretari polític del conseller Ventura Gasol i com a membre del grup d’Estat Català de Gràcia participà en els fets d’octubre del 1934.

El 1936 esdevingué jutge del Tribunal Tutelar de Menors. Com a voluntari, en la guerra va ser tinent del Regiment Pirinenc núm. 1 de la Generalitat i 20. Secció de necrològiques de La Vanguardia, 16/03/1967.

21. La sortida cap a l’exili de Pau Vila està molt ben explicada a Rovira i Virgili (1976). El viatge de Vila cap a Colòmbia en vaixell va ser pagat per un grup de geògrafs francesos encapçalat per Daniel Faucher.

22. A l’esquela de l’Emília no figura el nom de la filla. L’any 1958, va morir d’accident a Caracas el Joan Jordi, fill del Joan i la Maria, que era enginyer industrial i pilot automobilístic. A l’esquela consta el nom del pare, sense indicar que fos vidu.

–87–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

auditor militar. El seu pare havia explicat que no li havia fet cap gràcia que el fill portés pistola.

Els anys 1920 i 1930 l’Aureli va seguir el camí traçat pel pare en anar a l’Escola del Treball, a Blanquerna i fer de mestre. Amb el pare sortien d’excursió i hi ha una fotografia de pare i fill, amb en Pompeu Fabra i un xofer en una cacera de bolets. En temps de la República compaginà el treball amb els estudis de Dret. Ja a l’exili americà es passà del Dret a la Geografia, camp en el qual va ser professor en una escola militar i a la universitat. Realitzà contribucions interessants en el terreny de la geografia estadística i econòmica veneçolana, però sense tenir la vivacitat explicativa del seu pare (Vila, 1989).

Sobre la Geografia, Marc-Aureli afirmava que la manera de veure-la entre el pare i ell “era diferent, no contrària sinó complementària”; mentre que per al primer “estava lligada a la pedagogia, i a partir d’aquí fa un intent de buscar les arrels de la geografia mitjançant l’home i la natura”, el fill es declarava “més aviat decantat a una geografia que serveixi com a eina de futur, és a dir, donant-li un enfocament pràctic que permeti a aquesta matèria oferir informació i orientació a altres disciplines” (Tort i Tobaruela, 1999, p. 213). Naturalment aquesta orientació del Marc-Aureli, així com fer classes en una escola militar, era força diferent dels interessos pedagògics, comprensius i explicatius del pare.

Hi havia diferències, però no grans discrepàncies entre la visió geogràfica d’un i altre. D’altra banda, les realitats i circumstàncies no eren les mateixes a Catalunya que a Veneçuela.

Més enllà del període cobert en aquest article, convé esmentar que Marc-Aureli Vila va continuar a Veneçuela fent política nacionalista catalana. Va ser delegat de la Generalitat republicana a l’exili a Veneçuela i, quan tornà a Catalunya, mort el dictador, va ser diputat per Esquerra Republicana de Catalunya al Parlament, entre 1984 i 1988. Havia retornat a viure-hi amb la seva esposa l’any 1978 i amb ells residí els dos darrers mesos de la seva vida el seu pare.

Quan el Marc-Aureli vingué de l’exili, Pau Vila confessà a Lluís Casassas que “estava preocupat per no saber què faria ara el seu fill a Barcelona”.23 De nou a Catalunya i com a geògraf, Marc-Aureli Vila publicà alguns treballs, un d’ells sobre la masia catalana, en què utilitzaria materials recollits pel seu pare uns setanta anys abans.

Per cloure aquest apartat, i com a mostra de la relació pare-fill, es transcriu part de la carta que li envià des de Grenoble, quan l’Aureli acabava de superar la pleuresia i el pare estava a punt de tornar a casa. La carta té un gran interès pedagògic, al mateix temps que mostra l’estima familiar que es professaven, malgrat alguns comportaments que no devien plaure prou el progenitor.

“La teva postal amb el teu retrat em va emocionar. T’hem vist a tan poc temps, tan en perill de separar-te per sempre de nosaltres, i ara la fotografia et mostra refet. Més alt i vestit de llana!

23. Testimoni transmès per Lluís Casassas a l’autor.

–88–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Per mi ets com una resurrecció!

Sí: el pantaló llarg et queda bé; sembles un home: però ara fill meu, cal ser-ho un home! Permet, doncs, que mogut per aquest aconteixement assenyalat dins la teva vida, que et faci algun retret.

Tens una sèrie de petits defectes que saps prou bé que em posen de mal humor a la mare i a mi algunes vegades. Doncs perquè és el moment propici de que comencis a ser del tot un home, cal que per amor a la mama, per agraïment a ella, que tantes vegades es pot dir que t’ha tornat la vida, cal que et proposis dominar-te i corregir-te aquestes petites tares que enlletgeixen el teu caràcter. Cal, fill meu, que ara tu et posis també de llana, moralment!

Et diuen que t’assembles a mi? Potser sí? Però jo voldria que t’assemblessis a totes les meves qualitats —les que tingui— i en cap dels meus defectes.

Perquè el meu desig fora que tu valguessis més que jo, i que puguis portar a Catalunya un esforç i una valer major que el meu.

Vet ací quins són els desitjos del teu pare que t’abraça i et besa com si fossis al costat seu.”24

4. Pau Vila empresonat a la Model de Barcelona En cap dels escrits sobre la vida del geògraf ni tampoc en les entrevistes es dona notícia de la seva estada a la presó model l’any 1919. Suposo que tampoc cap periodista li preguntà si havia estat alguna vegada a la presó. Quan Pau Vila i família tornaren de Bogotà, es trobaren amb una Barcelona que patia les conseqüències econòmiques de l’acabament de la primera guerra mundial: les comandes de l’exterior s’estroncaren, l’atur i la inflació augmentaren i les lluites sindicals portaren a durs enfrontaments entre patrons i obrers. Hi hagueren actes terroristes i atemptats fomentats pel sindicalisme groc i la patronal. La vaga més important d’aquests primers anys de postguerra va ser la de la Canadenca, iniciada el 5 de febrer del 1919 amb motiu d’uns acomiadaments i de la intervenció policial, i ràpidament secundada per tot el ram de l’aigua, gas i electricitat, àdhuc altres sectors. Per això, els tramvies i altres serveis quedaren aturats i el govern envià l’exèrcit per restablir l’enllumenat i fer funcionar els transports. El dia 12 de març el govern de Romanones decretà l’estat de guerra a Barcelona i hi hagué canvi de governador civil. El dia 19 els sindicats acordaren la tornada al treball, però les autoritats no deixaren en llibertat un cert nombre d’obrers empresonats i el 24 de març es declarà la vaga general a tot Catalunya, que obligà el govern a fer determinades concessions, entre altres l’aprovació per a tots els oficis de la jornada màxima de vuit hores. Fins al mes d’agost es visqué en una situació d’estat d’excepció sota el control de l’autoritat militar, amb detencions arbitràries i censura de premsa.

24. Carta del 16/05/1923 (FPV).

–89–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

En aquesta situació Pau Vila va tenir un enfrontament amb uns soldats responsables de fer funcionar els tramvies, i va ser detingut i traslladat a la cel·la 476 de la presó Model. El dia 19 de març, dia del famós “meeting” de Salvador Seguí a la plaça de toros de la Monumental, un tal J. Llorena escriu una nota a Pau Vila en què, assabentat de la seva detenció, li adreça “el testimoni permanent de l’amistat i l’adhesió que mereix fent vots per la seva llibertat”.25 Rafael Campalans, director de l’Escola del Treball, va fer ràpidament una nota a l’Emília en què li transmet que “el seu marit està perfectament. Es tracta naturalment d’una confusió. Li hem portat llibres i menjar [...]. Sobre tot estigui tranquil·la”.26 El dia 23 de març ja estava al carrer, i a La Publicidad surt la notícia que “Ha sido puesto en libertad provisional [...] don Pablo Vila [...]. El señor Vila nos encarga que transmitamos la expresión de su agradecimiento a cuantas personas se interesaron por él durante estos días”.27 L’amic Josep Colomé li escriu el dia següent per expressar la seva sorpresa en llegir el diari, perquè ni ell ni la seva dona en sabien res i n’ignora la causa.28 Segons explica Pau Vila en una lletra del dia 12 d’abril a l’Anna Colomé, que ve a ser la resposta a l’anterior, va estar a la presó per la següent circumstància: “per haver-me resistit a baixar d’un tramvia degut a haver-hi cabuda i haver-m’ho demanat militarment el soldat cobrador. Vaig passar set dies a la presó i d’ells 36 hores incomunicat. Tot ho dono per ben empleat perquè m’ha permès conèixer l’ambient d’aquella casa i sempre se’n treu qualque profit per l’esperit. L’Emília s’ho prengué amb gran fortalesa.”29

També hi explica que ha passat vuit dies al llit a causa d’una pneumònia, que no sabem si contreta a la Model.

Però, en estar en llibertat provisional, va rebre una citació de Capitania General, signada per un coronel, per presentar-se a l’autoritat militar a la mateixa tarda, en relació amb “la causa que se le instruye por el delito de desobediencia”.30 El resultat va ser l’aplicació de presó correctiva i de nou a la Model a la cel·la 491. Allà va rebre una nota escrita en llapis d’un tal Arasa, i datada dos dies després, que li notificava el següent: “[D]e part de la seva Sra. que tots estan bons i que sobretot vostè estigui ben tranquil.

I diu la seva Sra. que ella cada dia va pagant-li el menjar i que si li falta res que ho digui. Tots estem treballant per posar-lo en llibertat a Vostè.”31

En aquesta situació consta que els amics es bellugaren per treure’l del presidi: l’Eugeni d’Ors escrigué al Ministre de “Instrucción Pública y Bellas Artes”; 25. Carta de J. Llorena a Pau Vila el 19/3/1919 (FPV).

26. Nota de Rafael Campalans a Emília Comaposada (FPV).

27. La Publicidad, 23/3/1919.

28. Carta de Joan Colomé a Pau Vila el 24/3/1919 (FPV).

29. Carta del 12/4/1919 (FPV).

30. Citació de la Capitania General del 14/4/1919 (FPV).

31. Nota del Sr. Arasa a Pau Vila el 16/4/1919 (FPV).

–90–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

l’Alexandre Galí parlà amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, i també amb el mestre de la presó; el Sr. Arasa parlà amb el nebot del Sr. Maura; un tal Joan Mata va fer moltes gestions; el mestre Eladi Homs parlà amb l’ex-capellà de la presó; i, finalment, el diputat Sr. Vallès intervé davant el capità general, el qual el 19 d’abril rebaixa el correctiu a 14 dies de presó.32 El senyor J. Reñé, secretari particular de Puig i Cadafalch, li explica a Alexandre Galí, qui ho transmet a Pau Vila, que “sembla que les autoritats volen deixar sentat [...] que no és possible comptar amb una total benvolença, per molt prestigioses que siguin les persones que la sol·liciten”.33 Una tàctica repressora emprada pel poder d’origen antiquíssim i consistent en escarmentar i castigar uns per fer por a molts.

Vila, a resultes de les intervencions, va ser traslladat al departament de Preferència i li van treure la incomunicació. Una de les primeres visites va ser la del Sr. Enric Tarragó, de l’Escola del Treball, que fa arribar a Rafael Campalans, i aquest a l’Emília, que “l’ha trobat del tot tranquil” i vol que li enviïn els exemplars de l’Europe Nouvelle que llegia a casa i la “Història del segle xix”, que se suposa que es tracta de la Historia de España en el siglo xix, de Francesc Pi i Margall i del seu fill Francesc Pi i Arsuaga.34 Com es pot veure, Pau Vila no perdia pas el temps i tampoc donava al tema una excessiva importància.

En una lletra a Josep Ventura li comenta que li toca estar a la presó uns quinze dies “per un incident tramviari militar”.35 Tot plegat, una experiència que ben segur serviria al nostre geògraf per reafirmar les seves conviccions sobre la societat i l’estament militar.

5. Ideologia i política Són ben sabuts els contactes del Pau Vila jove amb l’ideari anarquista. Si es té en compte la ideologia sustentada pel seu pare i hi afegim les creences i sentiments que circulaven per les classes populars de Barcelona el darrer quart del segle xix, es comprenen les idees i actituds que adoptaria el futur geògraf. A Barcelona, i en especial a Gràcia, on visqué, els ideals republicans, federals, laics i associacionistes tenien molta força i impregnaven les consciències. Aquestes idees es divulgaven per mitjà de discursos, periòdics, llibres i també a través de fulletons, goigs, coples i romanços de cec, alhora que s’escampaven de boca a orella pels carrers i mercats, i a través de les masses corals (Termes, 1965, 1972, 1976). Es posava èmfasi en la llibertat individual, la igualtat social i la lluita contra el poder, fos aquest polític, militar, econòmic o religiós.

32. Notes diverses a l’FPV. 33. Carta del 19/4/1919 (FPV).

34. Carta de Rafael Campalans a Emília Comaposada el 15/4/1919 (FPV).

35. Carta del 26/4/1919 (FPV).

–91–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

En la seva joventut Vila coneixeria les obres de destacats pensadors anarquistes, que completaria en l’etapa en què treballà a l’escola de Ferrer i Guàrdia. Idees que divulgaven geògrafs com Kropotkin, i especialment Reclus, que ell també llegiria. Aquest darrer, en una conferència titulada “La Anarquía”, editada posteriorment per la Biblioteca de “Tierra y libertad” de Barcelona, defensava una societat “en la que no habrá amos, ni conservadores oficiales de la moral pública, ni carceleros, ni verdugos, ni ricos, ni pobres, sino hermanos” (Hiernaux-Nicolas, 1999, p. 37-38). Uns germans que haurien de ser iguals en drets, mantenint-se en pau i en cordialitat. Això s’aconseguiria no per obediència a les lleis i per por als càstigs de l’autoritat, sinó pel respecte als interessos comuns i pel seguiment de les lleis de la naturalesa. Es tracta d’unes idees que portaven a l’enfrontament amb les autoritats constituïdes, fossin econòmiques, polítiques, militars o religioses.

Els anys compresos entre el 1918 i el 1936, les idees de Pau Vila s’havien apartat ja de la utopia anarquista i més encara de l’anarquisme violent de l’acció directa. Vila va passar d’un nacionalisme possibilista i tàctic que representava la Lliga Regionalista a un de federalista que defensava Acció Catalana per mitjà del pensament i els escrits d’Antoni Rovira i Virgili.

Quan Pau Vila i família estaven a Bogotà, rebien el periòdic de la Lliga La Veu de Catalunya, com a forma d’estar assabentat del que passava al país. Per tant, va poder seguir els primers anys de la Mancomunitat i la creació de nous serveis i institucions, entre elles les pedagògiques, en les quals participaven diferents amics seus que s’afiliaren o simpatitzaven obertament amb la Lliga, com l’Eladi Homs, el Manuel Ainaud o el mateix Alexandre Galí.

A nivell estatal aquells anys van ser particularment intensos amb tensions a l’exèrcit, lluites sindicals i l’aparició de l’Assemblea de Parlamentaris de les Corts de Madrid, que demanava la reforma de la constitució i el reconeixement de les autonomies. Pau Vila arribà a publicar l’any 1917 un article al periòdic de Bogotà El Tiempo, titulat “Desde Bogotá. El problema catalán” (Galera, 1975; Iglésies, 1981). Un “problema”, tot sigui dit de passada, que encara avui dia no ha trobat solució i a què la Geografia li ha seguit dedicant certa atenció (Oliveras, 2019; Paül, 2021). En tot cas, aleshores, la guerra mundial, la revolució russa i la lluita per la independència d’Irlanda de ben segur que donarien nous elements de reflexió a Pau Vila.

Tot just tornant de Colòmbia es trobà amb la campanya promoguda per la Lliga i altres partits catalanistes per a l’obtenció d’un estatut d’autonomia per Catalunya, amb una consulta als ajuntaments catalans formulada per la Mancomunitat, en què un 98% de les respostes eren favorables a l’autonomia. Pel gener del 1919 era aprovat un projecte d’estatut per ser presentat a les Corts i es proposava un referèndum consultiu a Catalunya sobre el projecte. Però el govern de Madrid va clausurar les Corts i suspengué les garanties constitucionals, com a conseqüència de la vaga de la Canadenca.

En aquest ambient Pau Vila s’havia afiliat a la Lliga Regionalista però hi restaria poc temps. El desencís seria causat essencialment perquè, després d’ha–92–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

ver fet la Lliga la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya, deixava de cop d’interessar-se per l’autonomia i els referèndums i adoptava una actitud estretament col·laboracionista amb les forces vives de l’estat. Davant dels desordres públics produïts a Barcelona i relacionats amb les lluites entre sindicats i patronals, els directius de la Lliga agafaren por, ressorgí l’esperit conservador i dretà. Francesc Cambó, el líder de la Lliga, acceptà ser ministre de Finances en el govern d’Antoni Maura entre l’agost de 1921 i el març de 1922.

El col·laboracionisme amb la monarquia portà que un grup d’afiliats a la Lliga encapçalat per Lluís Nicolau d’Olwer s’escindís i publiqués un manifest al qual s’adheriren diferents personalitats procedents del federalisme nacionalista i republicà, entre les quals Antoni Rovira i Virgili. El resultat de l’encontre va ser la fundació d’Acció Catalana. Entre els nous adherits hi figurava Pau Vila.

El mestre Vila s’havia molestat perquè l’Ajuntament de Barcelona dominat per la Lliga Regionalista del maig de 1919 al maig de 1922 va lliurar al Ministeri els edificis de les escoles municipals a canvi de la formació d’un Patronat i la possibilitat d’escollir els mestres que formaven part d’una llista.36 No obstant, la seva baixa d’afiliat a la Lliga obeïa a unes raons molt més àmplies, tal com exposa en una carta del 4 d’abril del 1922, que, pel seu interès, reproduïm en part. En primer lloc Vila indica que abona el rebut de soci corresponent, o sigui que primer paga i després es dona de baixa per estar en desacord amb la política de la Lliga: “En aquests darrers temps manta volta m’he sentit portat a prendre aquesta resolució; però fins ara m’havia resistit confiant que les doloroses experiències que hem fet dins la política espanyola farien rectificar els nostres homes de la Lliga la seva orientació intervencionista. Amb el darrer discurs d’En Cambó, que la Lliga ha aprovat amb el seu silenci, hom veu que aquesta orientació persistirà, perquè no s’han sapigut veure altres camins per la lliberació de Catalunya; que aquesta fracassada intervenció o el camí estrem de la revolta. I en el meu humil parer l’acció a fer, és la d’una catalanització profunda de tots els estaments de Catalunya començada per una educació nostrada de les generacions que pugen. Cal formar un poble verdaderament català, fins ara solament hem fet una tasca externa, i per això no tenim darrera nostre un poble. I és que els nostres polítics s’han quedat sols, anant endavant, perquè no han capacitat a la gent per seguir-los; o bé, com ara darrerament, han seguit camins pels quals, assenyadament, els pocs nuclis catalans conscients no els hi ha volgut seguir.”37

En acabar la carta, expressa el seu sentiment per haver de prendre la decisió de donar-se de baixa, però ofereix el seu esforç i col·laboració “per tota acció dreturerament catalana en pro de l’enaltiment i de l’alliberació de la Pàtria”.

Per Rovira i Virgili, les idees i propostes del qual seguia Pau Vila, la nació corresponia a la idea de l’italià Mancini: una comunitat humana que viu en un territori concret, en el qual desenvolupa la seva vida en comú, amb una història pròpia, una llengua, uns costums i amb consciència de formar una comunitat.

36. Carta a Manuel Ainaud, responsable d’educació de l’Ajuntament, del 22/02/1922 (FPV).

37. Carta al president de la Lliga Regionalista, del 04/04/1922 (FPV).

–93–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Seguint amb el pensament de Rovira i Virgili estudiat per Molas (1982), la voluntat d’afermar la idea nacional i de desplegar-la constitueix també un tret important per ser-ne. Una nació tindria dret a esdevenir un estat independent o autònom, i les nacions podrien federar-se a través de pactes entre elles, mantenint els seus trets característics i exercint poders propis i amplis. Una federació de tipus nacional podria ser la balcànica, la bàltica o l’escandinava, i també la ibèrica formada per Portugal, Castella, Catalunya i Bascònia. Galícia formaria part de la primera de les anteriors nacions. Dins cada nació hi podrien haver diverses regions dotades també de poder i competències.

Amb les idees de Rovira i Virgili, derivades de les de Francesc Pi i Margall i de Valentí Almirall, el nostre geògraf podia lligar la ideologia nacional i republicana amb la federalista que sustentaven també els teòrics de l’anarquisme.

Igualment per formar part del grup d’Acció Catalana s’explica que col·laborés assíduament al periòdic La Publicitat, car n’era el seu òrgan.

Les seves idees nacionals queden exposades i concretades en la ponència sobre “L’internacionalisme i el nacionalisme per l’ensenyament de la història” presentada a Ginebra l’agost de 1922. Vila entén per nacionalitat com un sentiment natural que estableix un lligam: “[E]ntre l’ésser humà on ha nascut i s’ha fet home, afaiçonat per la convergència entre el seu cos i la seva ànima de tots els elements físics de l’ambient geogràfic i de tots els factors humans que en el passat hi han acumulat, enfortits per l’herència fisiològica familiar, i sublimats per una llengua i per una cultura pròpies.” (Vila, 1922, p. 191).

Dins un estat hi poden haver diferents nacionalitats. Tanmateix, una concepció estatal imperialista fomentadora de la dominació que no té en compte els drets de les nacions, s’oposa a la fraternitat humana i compromet l’eficiència de l’internacionalisme. Per aquesta i altres raons Vila és partidari del federalisme perquè: “La constitució dels Estats, a base d’una nacionalitat o d’una federació de nacionalitats, els donaria un contingut natural i moral alhora, i formarien, per tant, un continent equitatiu, just, agermanable fàcilment als altres Estats, i factor, per consegüent, d’un agermanament humà. L’imperialisme i el centralisme dels estats són els enemics irreconciliables d’un veritable internacionalisme.” (Vila, 1922, p. 191).

Les nacionalitats desateses i dominades per l’Estat són causa de lluites civils i de guerres entre estats. Així, per a Vila, caldria el següent: “[D]esvetllar les (nacionalitats) adormides, ajudar a la consciència de si mateixes en llur alliberació i predicar arreu el dret que tenen els pobles naturals a governar-se a si mateixos. [...] És aquest un deure moral, si es vol treballar per l’amor entre els homes; puix no hi haurà pau possible per damunt de les fronteres, mentre aquestes siguin cledes que empresonin contra el seu voler dels pobles [...]. Nacionalisme i internacionalitat ha d’ésser, doncs, el lema de tots els homes de bona voluntat que vulguin treballar per la fraternitat humana.” (Vila, 1922, p. 191).

–94–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Els pobles s’han de conèixer ells mateixos, i d’aquí vindria la necessitat d’una Geografia i d’una Història pròpies: “Un poble s’ha d’esforçar a ésser ell mateix, despullant-se de tota llei de vestidures i superposicions que li hagin estat imposades. Ha de fer-ho per a retrobar la pròpia personalitat i ha de fer-ho, també, per aportar la seva col·laboració particular a l’obra universal.” (Vila, 1922, p. 191).

Tot aquest ideari de Pau Vila es concreta en les seves actituds i comportaments. En efecte, el pedagog i geògraf va ser sempre una persona molt més d’actes i fets que no pas un pensador teòric que reflexionava assegut a la butaca o balancí de casa seva.

A les eleccions legislatives del 29 d’abril del 1923 Rovira i Virgili es presentà per diputat, mentre Vila era a Grenoble seguint els ensenyaments que sobre Geografia regional rebia de Raoul Blanchard i els seus deixebles (Oliveras, 2021, p. 65-79). La victòria de Rovira i Virgili semblava indiscutible, però al districte setè de Barcelona elements de la Lliga i lerrouxistes van pactar un augment d’uns dos mil vots falsos que van ser reconeguts com a bons per la Junta del Cens, de manera que l’acta de diputat l’obtingué un republicà lerrouxista. L’endemà de les eleccions, la seva filla Maria li escriu manifestant l’alegria que sent perquè Rovira i Virgili ha sortit diputat, però pocs dies després un professor de l’Escola Industrial li explica en carta que “legítimament va sortir triomfant en Rovira i Virgili; ara, que sembla que li han robat l’acta”.38 La convulsió dels amics i familiars seria enorme, perquè el mestre i amic que li fa les substitucions, el Miquel Fornaguera li etziba el següent: “La Lliga moralment és a l’aigua, és una immoralitat pròpia de vells degenerats, d’organismes mancats d’idealitat. Més que per no haver sortit en Rovira i Virgili, ho sento per l’espectacle tan espanyol que estem donant davant de Madrid [...]. Som un poble de capats o sense cap espurna d’herois? Car l’únic que té raó és en Macià, no hi ha pas altre camí.”39

Es tracta d’una clara decantació cap a postures més radicals que influïren en els més joves. El mateix fill Marc-Aureli que estava sortint d’una pneumònia li envia una postal amb l’encapçalament de “Morin els traïdors”, cosa que sorprèn al pare, que contesta: “Es veu, noi, que vas posant moltes energies”.40 No és estrany que el Marc-Aureli, uns anys després fos un dels fundadors de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Segurament la pèrdua de l’acta de diputat de Rovira i Virgili faria redactar a Pau Vila un seguit de consideracions i reflexions en les cartes de resposta que desconeixem. Tanmateix, el tema el deuria preocupar, perquè Alexandre Galí li critica en una carta l’aliança de la Lliga amb els lerrouxistes, però acaba amb 38. Carta de Maria Vila del 30/04/1923 (FPV).

39. Carta de Miquel Fornaguera del 07/05/1923 (FPV).

40. Carta del 07/05/1923, que fa referència a la postal de Marc-Aureli Vila (FPV).

–95–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

una recomanació: “En fi amic, feu Geografia amb el vostre entusiasme, i així feu més pàtria que amb totes les eleccions i amb tots els Diputats”.41 Les idees de Pau Vila es reforçarien familiarment amb les de l’oncle Isidre Vendrell de Cardona. Quan aquest morí, el 1930, aparegué a La Publicitat, una crònica mortuòria sense signar, que sens dubte era deguda a l’home de la neboda del difunt. L’escrit en diu: “Fou un d’aquells republicans vuitcentistes, d’una rectitud pimargalliana de principis, als quals s’ha anomenat de vegades, amb sornegueria injusta ‘republicans de tota la vida’.

Sí, noblement i francament, l’“Isidre Calot”[,] com li deia tota la Cardona del seu temps, fou sempre republicà federal [...] fins que els homes del republicanisme històric el desil·lusionaren amb llurs actes.

Malgrat del desengany, se sentí més republicà que mai, i a les seves velleses la catalanitat s’agermanà amb el seu ideal polític, per a rejovenir-lo.”42

Per a Vila, l’oncle havia relligat les dues ideologies —la republicana i la catalanista—, tot rebutjant el republicanisme lerrouxista (l’anomenat “històric”).

A més, era un home que es distingia per “[l]’amor als humils, als perseguits, als infants; la seva bondat de caràcter, la seva mà piadosament caritativa li havien guanyat la voluntat de xics i grans, dels homes de totes les idees”.43 Unes característiques que no estarien gens allunyades de les del propi nebot polític.

La recomanació de l’Alexandre Galí de dedicar-se plenament a la Geografia va ser ben seguida, alhora que continuà ajudant i col·laborant amb els seus consocis d’Acció Catalana —posteriorment, d’Esquerra Republicana, amb qui Acció (amb els seus noms successius) es col·ligava en les conteses electorals dels anys 1930. Aquest partit mantingué, no obstant, diferències amb Esquerra: eren menys radicals i adoptaven sempre una actitud reflexiva davant els esdeveniments, cosa que comportaria que se’ls distingís com “el partit dels intel·lectuals”. Un atribut que Pau Vila s’havia guanyat amb escreix. Des del moment de la proclamació de la República, Vila es posà al servei del partit de Macià i, com en la sortida cap a l’exili, el seu paper en ajudar els companys escriptors i polítics per passar la frontera va ser proverbial. Això sense comptar el rol cabdal en la divisió territorial, presidint el Centre Excursionista de Catalunya, en els seus articles de premsa —divulgatius i formatius alhora—, etc.

(Lluch i Nel·lo, 1983; Oliveras, 2021, p. 121-144).

Referent a la visió de Pau Vila sobre els sindicats i altres qüestions de contingut social, cal remetre’s justament als articles de premsa, publicats bàsicament a La Publicitat, el diari d’Acció Catalana. Sobre els sindicats Vila es manifestà clarament partidari d’una orientació reformista i no pas d’avantposar la revolució a les millores socials. Quan en iniciar-se la república es proclamaren diferents vagues i manifestacions, ell creia que: 41. Carta d’Alexandre Galí del 24/05/1923 (FPV).

42. La Publicitat, 27/04/1930.

43. La Publicitat, 27/04/1930.

–96–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

“[N]i una sola d’aquestes vagues múltiples ha estat estudiada ni preparada tenint en compte la realitat econòmica de la indústria o dels serveis que afectaven [...]. [N]o s’han preocupat més que d’augments crescuts de sous, sense pensar en la crisi econòmica mundial, ni en les possibilitats catalanes i espanyoles, ni en les repercussions que llurs augments podien tenir en el cost de la vida de tots els ciutadans.”44

Pensava que una onada de vagues podia arribar a destorbar “la tasca constructiva de l’alliberament de Catalunya”, perquè els seus promotors, podien ser revolucionaris que lluitaven per un ideal i gent digna, però també podien estar moguts “per algun titellaire maquiavèl·lic [recordem només que el 1919 un seguit de vagues tumultuoses entrebancaren els treballs per l’aconseguiment de l’autonomia] o bé teoritzants d’un trasbalsament social portador d’una dictadura proletària”. El sindicalisme, si volia romandre, “ha de deixar els seus espasmes revolucionaris i desentendre’s dels ensomnis catastròfics d’alguns, per a enlairar el nivell de vida del treballador amb una acció societària de defensa i enaltiment, que capacitin aquesta per intervenir en qualsevol activitat”.45 El sindicalisme revolucionari i eixelebrat Pau Vila l’atribuïa al pes de la immigració procedent del sud peninsular que rebia Barcelona i la seva àrea d’influència. Aquests nouvinguts tenien una altra cultura social, d’un “to inferior a la massa humana autònoma la qual inunda”. Aquesta cultura de la immigració estaria marcada per la ruralitat i per unes dures condicions de vida en què “les secades i la manca de feina despauperitzen aquests emigrants fins al punt que ací s’acomoden en condicions de vida lamentables”. Així, l’anarquisme al qual s’adherien era ben diferent de l’anarquisme català originari format per gent preparada tècnicament per exercir un ofici i que estaven acompanyats “per una selecció d’obrers intel·ligents agermanats amb alguns intel·lectuals”.46 Pel que fa a les idees religioses o creences que una persona pot tenir, Vila declarava que: “Jo he estat sempre un home que titubeja. Vull creure, però no puc. Ara el problema religiós el sento en mi, de manera que no puc dir que soc un agnòstic. Hi ha un principi de vida que els físics tracten de reviure i agafar. Què és? Com és? Jo crec que no ho sabrem mai.” (Rovira, 1989, p. 65).

En una altra de les preguntes que li feren, i en referència al més enllà després de la mort, se li demanà: “Creieu que hi ha alguna cosa?”. I Vila contesta: “No crec, ni decrec. Quan arribi el cas... a vegades m’esforço per creure i no puc. Jo encara reso”. I, en demanar-li què resava, va contestar que parenostres (Rovira, 1989, p. 164).

Si es recula als anys que aquí analitzem, Pau Vila no és practicant religiós, però ell havia estat batejat i, encara que anà a una escola laica i el seu pare era 44. “La qüestió social i el moment d’ara”, La Publicitat, 11/07/1931, reproduït a Vila (1979, p. 7-10).

45. “Sindicalisme i revolució”, La Publicitat, 16/08/1931, reproduït a Vila (1979, p. 10-13).

46. “Neoargarisme” i “Els efectes del neoargarisme”, La Publicitat, 28/01/1932 i 09/02/1932, reproduïts a Vila (1979, p. 13-19).

–97–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

considerat ateu pel fill, la mare sí que tenia creences, a l’igual que l’Emília. El fill i la filla van ser batejats i es casaren per l’església. En la correspondència Vila esmenta Déu, encara que en frases d’ús força comú, però un ateu no hi hagués fet referència. Tenia amics sacerdots, com el geòleg Josep Ramon Bataller, que era del Centre Excursionista i va esdevenir el 1948 president de la Societat Catalana de Geografia (Bertran, 2021, p. 57-64). I Marc-Aureli va ajudar a fugir de Barcelona per via marítima a alguns religiosos que podien ser perseguits i assassinats. Un d’aquests, que era de la congregació marista i dirigia l’editorial Lluís Vives, va ser ajudat a salvar-se pel mateix Pau, la seva dona i el fill.47 Pau Vila, en aquesta època biografiada i segurament al llarg de bona part de la seva vida, va ser un admirador de Jesús de Natzaret, com alguns dels primers anarquistes catalans. Així en la seva ponència al Congrés d’Educació Moral de Ginebra de l’any 1922, Vila recolzava la idea de fraternitat en la narració evangèlica, per agermanar a la humanitat i propugnar la pau: “Si la idea civil de fraternització humana és relativament moderna, la idea religiosa del mateix concepte és quasi doblement mil·lenària. Jesucrist la predicà sota el cel lluminós de Galilea, fent saber que tots els homes són fills de Déu; els apòstols la sembraren pel món conegut i el Cristianisme ha dut la bona nova a totes les terres i a totes les races.” (Vila, 1922, p. 191-192).

Per això en el programa que va elaborar per ensenyar la Història “en una nacionalitat dominada” hi posava com a colofó el tema “El Cristianisme i la seva acció internacional”.

6. El patriota Jules Blache, el braç dret de Blanchard a l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble, va escriure a la “Chronique” del referit institut, la ressenya del viatge que amb els alumnes van fer a Catalunya l’any 1933, i en ella qualifica a Pau Vila de “patriote catalan” a qui dona tot el reconeixement del grup per haver-los acompanyat i explicat les característiques del país. Reconeixement i admiració “pour l’oeuvre des patriotes à l’avant-garde desquels il s’est trouvé, et combien nous étions émus de voir ses compatriotes se tourner de notre côté avec cette unanimité et cette confiance amicale” ([Blache], 1933, p. 468, 470).

Una persona patriota és aquella que estima la seva pàtria, sigui la de naixement o d’adopció, per la qual té un gran interès, tant pel seu passat, com pel present i pel possible futur. El patriota es preocupa pel que s’esdevé al país, 47. Un dels sacerdots que Marc-Aureli Vila va ajudar a sortir del país va ser Mossèn Batlle, el fundador de l’escoltisme catòlic. L’Aureli explicava humorísticament que l’havia salvat, però que Batlle anteriorment li havia fet una mala passada, ja que l’havia casat per l’església amb la Josefina i això era per a tota la vida. Aquesta tasca d’ajudar a marxar del país a persones catòliques la va fer sota les ordres de Ventura Gassol, conseller de la Generalitat. El germà Nicóstrato, religiós marista salvat pels Vila, va pagar en agraïment el viatge en vaixell de Barcelona a Colòmbia de la dona del Marc-Aureli i dels dos fills que aleshores tenien (Rovira, 1989, p. 150; Vila, 1989, p. 109-116).

–98–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

amb intensitat i gairebé amb devoció. I el patriotisme acostuma a anar lligat a la defensa de la pàtria com a nació, amb la qual s’identifiquen. Vila responia a tot plegat, com queda plenament demostrat en els seus escrits, correspondència, cursos, discursos i en la lectura de la premsa catalana quan estava fora del país.

Així, com ja s’ha dit, rebia La Veu de Catalunya durant la seva primera estada a Bogotà i La Publicitat els mesos que va ser a Grenoble.

L’excursionisme va permetre a Pau Vila recórrer el país, conèixer la seva gent, els seus paisatges i els problemes que tenien. Això, combinat amb la seva tasca d’educador i pedagog, el portà a interessar-se de ple per la Geografia com a disciplina alhora científica i humanista i, amb aquesta, comprendre el país i sentir-se plenament patriota. També, com ja s’ha comentat, l’afinitat i els contactes amb les idees i les persones d’Acció Catalana el conduïren en aquesta direcció.

Un dels primers actes coneguts en els quals ell fa una defensa aferrissada de Catalunya com a nació, va ser amb motiu del iii Congrès International d’Éducation Morale a Ginebra. El febrer de 1922 demana al pedagog i sociòleg Adolphe Ferrière, un dels impulsors del moviment de l’anomenada “Escola Nova” i organitzador de l’esdeveniment, de participar a la trobada en representació de Catalunya. El congrés només acceptava un orador per país entenent com a tal l’estat. Pau Vila hagué de defensar la participació d’un ponent català remarcant per carta les diferències amb la resta d’Espanya: “Cette différentiation avec la reste de l’Espagne est tout à fait indispensable et plus encore ayant à traiter le thème de l’enseignement de l’Histoire. On ne doit pas oublier que, pour l’ indifférence de tous, la Catalogne reste, finie la question d’Irlande, la seule nationalité irrédente de l’Europe actuelle.”48

La referència a Irlanda mostra l’interès i el seguiment que els nacionalistes catalans feien de la lluita d’aquesta illa per la independència, que justament aquell mateix any s’aconseguia —plenament, emperò, l’Estat lliure no en seria fins al 1937, d’independent, a excepció de l’Ulster. Pau Vila se’n sortiria amb la seva i al congrés de Ginebra exposà dins aquesta categoria el tema “L’ internationalisme et le nationalisme dans l’enseignement de l’Histoire”. Aquesta ponència va ser llegida i discutida en sessió plenària al Palau de la Societat de Nacions.

S’hi palesen les seves idees i influències rebudes sobre aquest tema, tal com s’ha vist a l’apartat anterior. Aquí es fa referència a la part de l’ensenyament de la Història, a través de la qual es tractaria de fomentar el patriotisme nacional entre les noves generacions, perquè: “[P]er a aquelles nacionalitats encara subjectes al poder d’una altra nació, i, per tant, ofegades i descaracteritzades, l’estudi de les pròpies característiques ha d’ésser la finalitat primera dels estudis històrics, perquè cal infiltrar la reconeixença de la personalitat nacional en la pensa i en el cor de les noves generacions d’una manera imborrable, però també emotiva i conscient. [...]

48. Carta del 07/09/1922 (FPV).

–99–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

De manera que és indispensable que a l’Escola, el mestre desfaci els conceptes partidistes dels dominadors i que hi oposi la veritat històrica objectiva, favorable, per raó natural, al poble dominat, però subratllant-la subjectivament, perquè apassioni, amb un sentit de justícia i d’alliberació, les noves generacions.” (Vila, 1922, p. 192).

Ser patriota implicava afiliar més patriotes que entenguessin les característiques de la gent del país i la seva estructura territorial, així com les diferències amb els forans. La seva finalitat última no era altra que aconseguir una Catalunya lliure, si no plenament, almenys dins d’una federació ibèrica.

Així doncs, la Geografia implicava el coneixement directe de les realitats dels pobles i contrades del país. Pau Vila, curiós per naturalesa, s’interessava pels teulats del país, les masies, la imatgeria popular, les indústries antigues i un llarg etcètera. En la seva formació i trajectòria geogràfica, el pas pel Centre Excursionista de Catalunya va se fonamental: li permeté fer amistats intel·lectualment molt enriquidores, conèixer el territori català i posteriorment comprendre la seva articulació gràcies a la nova Geografia apresa a Grenoble i les lectures de Brunhes i altres partidaris de l’escola vidaliana.

Respecte al Centre Excursionista, és interessant el discurs que hi pronuncià, per Sant Jordi de 1932, amb motiu de la concessió de la medalla d’or del Centre a Jaume Massó i Torrents, soci fundador i ex-president de l’entitat, insigne historiador de la literatura catalana i estret col·laborador de Pompeu Fabra. Tot i fer referència a l’homenatjat, dona pistes del que Pau Vila considerava que era un patriota, de manera que apunta unes característiques que també poden ser traslladades al geògraf. Considera Vila, segons l’anònim cronista que reprodueix el seu discurs, que Massó ha tingut una vida “posada íntegrament al servei de la Pàtria” amb un “sentiment pairal i una frisança d’estudiar i conèixer la terra catalana” ([s. n.], 1932, p. 136-137). Així, sentí l’excursionisme “no per un afany egoista, de fruïció personal, sinó per escampar arreu les pròpies observacions, el coneixement personal de la terra” ([s. n.], 1932, p. 137). En efecte, “abrandat per un patriotisme conscient, recorria Catalunya per fressar els camins, descobrir els tresors del passat, aplegar minerals i fòssils [...]. L’excursionisme era, per als nostres antecessors, un esport i un estudi, [...] una mena de sacerdoci” ([s. n.], 1932, p. 139). En definitiva, avantposa el seu patriotisme a les mateixes Geografia i Pedagogia: “L’esperit de ciutadania l’hem posat sempre per sobre de la nostra devoció geogràfica [...]. Però ara que tot el poble català, que la gent de totes les terres d’Ibèria s’han posat en marxa per a una acció pregonament renovadora, per revalorar els factors socials i nacionals i situar-los en un pla de major justesa; ara que el nostre problema secular va a ser resolt, més que en cap altre moment posposem la geografia a la ciutadania.”49

Molts anys més tard, Vila exposava a Bru Rovira i a Montserrat Roig que per a ell la catalanitat, volia dir “adonar-me del que ha estat Catalunya, del que és i del que volem que sigui. I tot això sense tenir una idea de partit, sinó 49. “L’ensenyament i l’Estatut”, La Publicitat, 03/07/1931, reproduït a Vila (1979, p. 20-23).

–100–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

amb el sentiment de pertànyer a una terra, un cel i una humanitat” (Rovira, 1989, p. 94).

7. El negoci amb el “sabio catalán” de García Márquez A la famosa novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad apareix “el sabio catalán”, que regenta una llibreria, amb llibres molt vells, i a més també era escriptor. A la llibreria hi va l’Aureliano Babilonia, que busca en els llibres la forma de desxifrar els pergamins del gitano Melquíades que explicarien la història de la saga dels Buendía. Aquesta llibreria fa referència a la que tenia el berguedà Ramon Vinyes a Barranquilla, a la botiga del qual anaven a fer tertúlia en García Márquez i els seus amics. Vinyes era un gran coneixedor de literatura universal i va difondre l’obra de diferents novel·listes contemporanis al futur premi Nobel. Darrerament, s’ha demostrat que hi ha semblances entre alguns relats de l’extensa obra de Vinyes i l’obra de Gabo, el qual sempre va reconèixer la influència que en ell va tenir el savi berguedà (Ayén, 2021).

Doncs bé, Ramon Vinyes i Pau Vila van ser consocis d’una empresa lligada a la llibreria i que s’havia de dedicar al comerç exterior de llibres entre Catalunya/Espanya i Colòmbia/Amèrica Llatina. A l’FPV hi ha una carta de la “Cámara Oficial del Libro” que agrupava persones directament relacionades amb el món de l’edició i la venda de llibres i que es dirigeixen a Vila com a membre de la firma R. Viñas y Cia. de Barranquilla, així com també una altra de l’editorial Sempere de València que s’hi dirigeix com a representant de l’anterior empresa. El 1921 seria nomenat membre d’aquesta cambra50 i hi ha alguna carta familiar amb l’encapçalament de la firma comercial esmentada.51 Quedava clar que realment hi havia una relació força estreta entre Vinyes i el geògraf. Pau Vila mateix va fer referència a unes rectificacions a un escrit que va enviar a la revista que el savi de Macondo editava a Barranquilla (Rovira, 1989, p. 86).

Sobre aquesta relació, Marc-Aureli Vila ha escrit que Vinyes a Barranquilla hi tenia muntat un negoci que era en part llibreria, i en part de venda de joguines i objectes de regal. Segons el fill Vila, els seus pares van creure el següent: “[E]l millor que podien fer era posar els deu mil ‘pesos’ or que havien estalviat a Bogotà —quantitat certament respectable—, en el negoci d’en Vinyes i en qualitat de socis. Anys a venir, tot el negoci, i amb el negoci l’aportació de capital del pare va desaparèixer en un incendi, i donat que no hi havia res que estigués assegurat, les pèrdues foren totals.” (Vila, 1989, p. 31-32).

Ayén (2021) relata que la primera estada de Vinyes a Colòmbia va ser del 1913 al 1927 i que va ser expulsat de Colòmbia per l’enemistat amb el governador que 50. Notificació de nomenament com a membre de la “Cámara Oficial del Libro” del 12/06/1921 (FPV).

51. Carta del 16/06/1923 (FPV).

–101–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

li va cremar el magatzem de la seva llibreria; aleshores tornà a Barcelona, per retornar a Barranquilla un cop canviat el governador. Pels papers de l’FPV es dona compte, per una carta de l’agost del 1923, de l’incendi de la casa-magatzem de Vinyes, cosa que originaria veritables problemes financers.52 A principis del 1924 Vinyes escriu Vila i li parla de la liquidació del negoci perquè “els bancs i tothom s’han portat amb nosaltres com uns porcs” i ell s’ha col·locat al diari La Nación per escriure editorials a raó de 200 duros mensuals. No té ganes de fer nous negocis, però amb en Pau Vila estaria disposat a fer-ne de nous. Li diu també que si el matrimoni volgués tornar a Colòmbia, per estar millor que a l’Escola del Treball, ell els faria costat.53 Al març, nova carta de Vinyes sobre la liquidació de la societat i que “estic esperant amb candeletes que la cosa es resolgui” i amb ganes de marxar als Estats Units perquè Barcelona “no em tenta pas”.54 La liquidació de la societat s’embolicà als jutjats i tant el savi Vinyes com la seva esposa a l’any següent tingueren problemes de salut.55 Sobre aquest episodi el Marc-Aureli escriu que la desgràcia va permetre a Vinyes dedicar-se a escriure i fer classes de literatura. “[P]el que fa al pare, restà lliure de les preocupacions que li proporcionava un negoci no gens rendible, situat a Amèrica, i pogué aferrar-se de ple a la geografia” (Vila, 1989, p. 32).

8. Conseller, orientador, animador...

Pau Vila era empàtic, sabia escoltar i respondre de tal forma que generava confiança. L’autor d’aquest article recorda bé l’excursió commemorativa dels 50 anys de l’edició de l’estudi de la Cerdanya i com els més joves d’aquella època ens sentíem atrets per les seves opinions i quedàvem parats davant d’alguns plantejaments que feia. No era retòric, ni encarcarat, parlava clar i planer, connectava perfectament amb els que no suportàvem l’excessiu “academicisme” d’alguns professors universitaris. És lògic que un personatge d’aquestes característiques tingués força correspondència amb alumnes, ex-alumnes, estudiosos locals i mestres. Al marge de les cartes relacionades amb els temes geogràfics, en molt bona part tractades a Oliveras (2021), la major part de la correspondència són postals o cartes breus que mostren l’estima per Vila i li envien records des de llocs de vacances o ciutats visitades. Aquí només s’ha escollit una mostra significativa d’aquesta correspondència a través de les còpies i esborranys, o de cartes rebudes sense que en la majoria d’elles en sapiguem la resposta, però que estimem que deuria ser orientadora o animadora dels problemes o situacions que li presentaven.

52. Carta del 18/08/1923 (FPV).

53. Carta de Ramon Vinyes del 12/01/1924 (FPV).

54. Carta de Ramon Vinyes del 04/03/1924 (FPV).

55. Carta de Ramon Vinyes del 25/04/1925 (FPV).

–102–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Entre les notes i cartes breus d’amics, en destaco una de l’historiador de la literatura i iniciador de la biblioteconomia a Catalunya Jordi Rubió i Balaguer, que remarca tres característiques de Pau Vila. La carta és de finals de desembre de 1923 i respon a la tramesa d’una felicitació per les festes de Nadal que aniria acompanyada del llibret Què els hi duran els reis als nostres fills, reedició del redactat l’any 1912, però que ara contenia una relació de llibres per a infants i minyons. El text diu: “Amic Pau Vila: amb il·lusió he llegit el vostre present de Nadal. Hi he trobat tot allò que fa tan atractives les coses on poseu la mà: honradesa, amor i simpatia”. En la mateixa lletra li exposa l’interès que tindria una bibliografia de llibres per a infants.56 Els primers anys de l’arribada a Barcelona després de l’estada a Bogotà, hi ha cartes de colombians i colombianes que li expliquen el que passa al Gimnasio Moderno, que era l’escola que ell va dirigir, o li consulten temes relacionats amb la Pedagogia. Com a mostra del to, tarannà, i seriositat i estima per aquesta disciplina es reprodueixen fragments de la còpia d’una carta adreçada el juny del 1922, des de Barcelona, a Tulio Gaviria, que era un dels professors del Gimnasio: “Por lo reducido de su explicación no veo claro su plan y no puedo juzgarlo, pero veo, y esto vale más que todo, un entusiasmo en su trabajo y en sus proyectos. Su labor autonómica es la supervivencia de nuestro ideal gimnasiano a través de las vicisitudes y del tiempo. […]

Me pide Ud. mi opinión franca sobre su situación actual, sobre su problema personal ante la falta de perspectiva económica del Gimnasio Moderno. Mi querido amigo, si Ud. siente hondamente el problema de la educación, si Ud. está dispuesto a trabajar por la regeneración de la escuela de su Patria, prescinda Ud. de cuestiones económicas y láncese con toda su alma a la realización de sus ideales culturales y patrióticos. Ríase de los sacrificios, pero propóngase llegar y llegará. Este es el consejo cordial del Maestro Epifanio que ya sabe Ud., porque conoce mi historia, que así lo ha hecho.

Ahora si lo que Ud. desea en primer término, es ganar dinero, cumpla sus compromisos con el Gimnasio y métase luego a comerciante que como buen antioqueño no le faltará a Ud. ni éxitos ni dinero.” 57

Un altre tipus de carta era la d’ex-alumnes. En destaca les del soldat Joan Fontdevila, que feia el servei militar al Marroc espanyol —a Xeruta vora Tetuan—, una zona on hi havia enfrontaments amb guerrillers de les tribus de les muntanyes. A l’abril del 1922 l’ex-alumne li escriu: “és cert que l’absència és causa de l’oblit, però de totes passades jo no puc ni dec d’oblidar al que m’ha donat les primeres ensenyances i menys, pels estudis i bons consells que d’ell he rebut”.58 No es coneixen les respostes de Pau Vila —algunes, ni el mateix Fontdevila— perquè, en estar escrites en català, aquestes no eren lliurades al destinatari, tal com exposa el soldat en una altra carta en escriure-li que “és gairebé segur 56. Carta de Jordi Rubió i Balaguer del 26/12/1923 (FPV).

57. Carta del 13/06/1922 (FPV) 58. Carta de Joan Fontdevila de l’01/04/1922 (FPV).

–103–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

que hi ha persones que volen junyir-nos a la seva xusma voluntat... Així que li prego que en lo successiu es digni dirigir-me les lletres en castellà a fi d’evitar aquest contratemps”.59 A l’estiu de l’any següent, el mateix soldat escriu a l’antic mestre des de la posició de Dar-Rai, també prop de Tetuan, i li afirma que “les coses de l’Àfrica són per passar-les, no per contar-les” i que porta una “vida iniqua, ridícula, paralitzada i mancada de dolçors, que n’estic més que tip”. Es mostra pessimista i espera el “retorn a la dolça llar, on ens hi esperen totes les nostres afeccions”.

Davant la situació de la “mili” forçada i del que passa a Barcelona (anys del pistolerisme i vagues), conclou el següent: “No és d’estranyar que els catalans de cor i sang vulguin governar-se a si mateixos. Jo ho aplaudeixo”.60 Idea que remarcarà en una altra carta de l’agost del 1923 en escriure que “els catalans fem més falta a Catalunya que al Marroc i que a Espanya” i que l’Àfrica és un focus de separatisme, en què els catalans “aprenem a odiar”.61 L’any següent, encara en una altra lletra, explica que, per negar-se a banyar-se al mar amb la companyia —tenia reuma—, va ser castigat a una estada a la presó.62 Al llarg de tres anys de servei en terres africanes, no és estrany que el rebuig als militars i a l’Espanya que representaven, incrementessin els idearis nacionalistes i separatistes de molts soldats catalans. Si s’han trobat diferents cartes d’aquest ex-alumne, malgrat no conèixer les respostes de Pau Vila, és de suposar que aquest el contestaria donant-li ànims i alguns consells que l’ajudarien a suportar una mica millor la llarga estada obligatòria en terres llunyanes.

Ramon Riera era el secretari del grup excursionista que Pau Vila va ajudar a formar entre el alumnes de les especialitats professionals de l’Escola del Treball.

Segurament també formaria part d’algun grup nacionalista radical que s’oposaria a la revolta militar de Miguel Primo de Rivera, del 12-13 de setembre de 1923, i la conseqüència de la qual seria la fugida del país per exiliar-se a París.

Ramon i els seus companys escriviren Vila el 24 de setembre. El 22 d’octubre és la carta de resposta, de la qual se n’extreuen fragments: “La vostra lletra del 4 de setembre, us confesso ingènuament, que em va tocar el cor, perquè jo, malgrat tots els meus esforços sóc un home sentimental [...]. [V]osaltres constituíeu com un allargament, una mena de consolat de l’Escola del Treball a París. [...]

Vosaltres parleu de l’enyorança que sentiu per això nostre que heu deixat, i jo, que també he viscut anys de l’exili lluny de la Pàtria, us diré el remei per guarir-vos d’aquest malaltiment de l’esperit que pot afeblir a voltes la nostra voluntat: en primer lloc, treballeu amb tota l’ànima, després mireu que us enviïn periòdics de la nostra terra, i per fi refresqueu en la vostra imaginació, de tant en tant, les impressions que teniu de la vostra llar i de la vostra terra i tindreu la sensació de què Catalunya és en vosaltres.”63 59. Carta de Joan Fontdevila sense data (FPV).

60. Carta de Joan Fontdevila del 12/07/1923 (FPV).

61. Carta de Joan Fontdevila del 08/08/1923 (FPV).

62. Carta de Joan Fontdevila del 07/05/1924 (FPV).

63. Carta del 22/10/1923 (FPV).

–104–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Quan tornà a fer classes de Geografia de Catalunya i de Metodologia de la Geografia a l’Escola Normal de la Generalitat republicana, continuà amb la dèria d’ensenyar els fenòmens de la Geografia física i la humana a base d’explicacions a l’aula i d’excursions per diferents indrets del país, fent que els alumnes aprenguessin a preguntar als habitants dels llocs, cercar documentació i ajudant-los a entendre el paisatges que veien. A les excursions els llegia també fragments narratius i poesies relacionades amb els llocs on anaven. Un alumne d’aquella època va escriure el següent: “Ultra la base sòlida d’un profund coneixement de la matèria, tenia temperament, esperit i estil de pedagog. Amb ell coneguérem una pedagogia vivencial, plena de sentit i amb connexió amb la totalitat de la vida.

Un dels trets més característics d’aquest ensenyament fou l’afany constant de contacte directe amb el món de les coses i amb el món de l’esperit.” (Lledós, 1975, p. 40).

I, igualment: “Podíem sempre recórrer a ell en cerca de consell, ajuda o orientació”, arribant fins i tot a l’extrem d’acompanyar directament un alumne en una excursió per resoldre sobre la marxa problemes derivats del treball final d’estudis i del qual ell n’era director. Com a cas representatiu del paper de Pau Vila com a orientador, auxiliador, ajudador... de totes aquelles persones interessades en els estudis de les realitats del país, potser l’exemple més interessant és el de Pierre Vilar. A l’inici del pròleg de Catalunya dins l’Espanya moderna, l’historiador llenguadocià (de l’Erau), evoca l’ajut dels primers mestres: “Albert Demangeon, Max Sorre, Daniel Faucher, i l’acolliment afectuós dels geògrafs de Barcelona: els dos Gonçal de Reparaz, pare i fill, l’un narrador brillant, l’altre company agradable; el cartògraf Ferrer de Franganillo, el geòleg Marcet i, sobretot, Pau Vila, guia admirablement sensible a les realitats humanes.” (Vilar, 1964, p. 9).

De la cita cal remarcar el sobretot i la seva sensibilitat per les realitats humanes.

Però, per copsar amb més detall el paper de Vila com a orientador de la primera estada de Vilar a Barcelona i el seu ajut en el descobriment del país, cal anar a la lectura de les cartes del llenguadocià als seus familiars de Montpeller, publicades en el recull de Congost (2016), més enllà del ja aportat a Oliveras (2021). Albert Demangeon, el deixeble de Vidal de La Blache i catedràtic de Geografia Humana a la Sorbona, va escriure a Pau Vila (es coneixien des de l’excursió interuniversitària de la Setmana Santa del 1922 dels professors francesos de Geografia) sobre la vinguda a Barcelona de Pierre Vilar per estudiar la regió industrial de Barcelona. Pau Vila contestà directament Vilar l’1 d’agost de 1927, i en paper de l’Acadèmia Monturiol, de la qual el nostre geògraf era director, després d’haver estat expulsat de l’Escola del Treball i de la de Mestres. Vila escriu: “Vaig rebre la lletra del Professor Demangeon acompanyant la vostra tarja i com em dieu que coneixeu un xic l’espanyol i el català, en català us escric per posar-nos d’acord.

Em plau i em felicito del tema que heu escollit. Encara que no portéssiu la lletra de presentació valuosíssima del Professor Demangeon, el qual estimem i admirem, el tema sol us hauria obert les portes de la nostra simpatia. Jo seré a Barcelona a primers –105–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

de setembre i em poso absolutament a la vostra disposició per a orientar-vos i presentar-vos tots els indrets on pugueu trobar dades estadístiques per al vostre treball sobre la Geografia Econòmica de Barcelona. Podria ser, per això, que no trobeu tot el material que sigui necessari per fer un treball complert, perquè l’estadística tot just comença a casa nostra. No obstant, us ajudarem tant com puguem, podrem tenir alguna hora per anar canviant impressions sobre el vostre estudi i no dubto que, deixeble com sou de tal mestre, fareu un treball útil a la geografia i útil a la nostra ciutat Esperant, doncs, la vostra arribada, com un amic em poso a les vostès ordres pel que vulgueu manar des d’ara.”64

Al llarg de la primera estada de Pierre Vilar a Barcelona (1927), Pau Vila li presentà amics com Jordi Rubió, els Gonçal de Reparaz (pare i fill) o els del Centre Excursionista de Catalunya (com ara Josep Iglésies). També el portà a casa de Carles Pi Sunyer, li deixà llibres, posà a la seva disposició la col·lecció de mapes del Centre Excursionista i l’acompanyà a comprar mapes del país.

Anà al despatx de l’Acadèmia Monturiol, on Pau Vila traduïa al castellà Les Illes Britàniques, del mestre de Vilar. A la casa dels Vila li presentà la família i quedà admirat dels llibres de geògrafs francesos que posseïa. Entre les accions per ajudar la seva recerca, no es pot oblidar tampoc que li indicà fàbriques per visitar. De Pau Vila, el geògraf llenguadocià afirma que “era molt xerraire” i “l’únic geògraf modern de Barcelona” que feia “una difusió intel·ligent de la Geografia [...]. Gaudeixo tant de les seves teories com dels meus més venerats patrons” (Congost, 2016, p. 246). Referint-se específicament al grup de Geografia del Centre Excursionista de Catalunya, afegia que “tenen projectes d’excursions i d’estudis molt ben muntats, molt interessants” (Congost, 2016, p. 251).

Vilar va poder presentar la “Memòria” pel diploma d’agregació gràcies a aquesta primera estada d’uns mesos a Barcelona. Va enviar igualment aquest treball a Pau Vila, que es va interessar per la seva publicació. Quan va saber que tornava a Barcelona, li va escriure per donar-li notícies satisfactòries: “Estic encantat amb el seu projecte de venir a Barcelona per estudiar a fons el desenvolupament industrial de Catalunya”.65 Li proposà una possible edició per l’editorial Barcino i es preocupà que el director de la Residència d’Estudiants de la Universitat Industrial li reservés una magnífica habitació, a més de proporcionar-li classes de francès per a estudiants. Així, Vilar retornà a Espanya a finals del 1930 gràcies a una beca de la Casa de Velázquez i es quedà a Barcelona fins a la guerra civil per treballar en la tesi doctoral de Geografia econòmica de Catalunya dirigida per l’Albert Demangeon.

En aquesta segona i llarga etapa, la relació entre Vila i Vilar augmentà, tal com mostren Vila (1989, p. 197), Congost (2006, p. 282-349) i Bertran (2021, p. 333). D’entrada, el primer li proporcionà al segon la referència d’un fons verge de documentació sobre temes econòmics que anava del segle xviii a la creació 64. Carta de l’01/08/1927 (FPV).

65. Carta del 06/11/1930 de Pierre Vilar a Pau Vila, reproduïda a Congost (2016, p. 282).

–106–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

de la Cambra de Comerç. Alhora, Vilar va fer excursions amb els geògrafs del Centre Excursionista de Catalunya i assistí a actes que celebraven. Col·laborà també amb Pau Vila en el viatge d’estudiants i professors de Grenoble i Tolosa a Catalunya, per esmentar una altra activitat destacada. Fins i tot el 1936 Vilar va donar una conferència a la Societat Catalana de Geografia, creada l’any anterior, sobre la indústria tèxtil del Llobregat. La relació amb Pau Vila s’estengué al seu fill Marc-Aureli, dos anys més jove que Vilar. Al final de la guerra civil, Marc-Aureli va passar pels camps de concentració de Voló i Sant Cebrià.

Quan en pogué sortir, anà a Tolosa a casa dels Faucher, on vivia el seu pare; i abans de marxar cap a Colòmbia per Le Havre, estigué una temporada al pis de París que li oferí Pierre Vilar.

Sigui dit de passada, encara no s’ha explicat per què Vilar es passà de la Geografia a la Història. Una raó de pes podria ser la manca de continuïtat de la tesi que li dirigia Albert Demangeon, ja que el setembre del 1939 Vilar va ser mobilitzat com a oficial de l’exèrcit francès i el maig del 1940 fou fet presoner pels nazis, de manera que no quedà lliure fins al maig del 1945. D’altra banda, Demangeon morí el juliol de 1940, després de patir una llarga malaltia, amb la qual cosa Vilar es quedava sense el seu director i protector. A més, la futura esposa de Vilar, que era medievalista, l’apropà a tot un seguit d’historiadors i l’ajudà molt en la realització del treball del doctorat, ja que ella havia gaudit d’una beca de treball del govern francès a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Sense ella “no hauria escrit aquest llibre” (Vilar, 1964, p. 9), consta en el pròleg de Catalunya dins l’Espanya moderna. En el temps que va ser presoner va conèixer a fons l’escola dels “Annales” i va tenir relació amb Lucien Febvre i Marc Bloch, que intervingueren “en la meva conversió definitiva a la història” (Vilar, 1964, p. 10), segons també declara en aquest mateix pròleg. La tesi no va poder ser elaborada fins després de la guerra mundial, quan ell feia classes a l’Institut Francès de Barcelona, i no es va presentar fins al 1962 sota la direcció d’Ernest Labrousse. Possiblement sense la guerra i la mort de Demangeon, Vilar hagués esdevingut catedràtic de Geografia econòmica, però potser no tindríem la tesi que explica els fonaments històrics de l’estructura econòmica catalana.

9. Recapitulació final En aquest article s’ha intentat aproximar-se a la figura de Pau Vila, no des del punt de vista de la Pedagogia o bé de la Geografia, sinó de la seva personalitat i de la vida privada. No es tractava de tornar a repetir la metodologia emprada en escriure La Cerdanya, que va aprendre llegint llibres de l’escola de Vidal de La Blache i fent una estada a l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble.

Tampoc d’exposar el seu paper en la comarcalització de Catalunya i els treballs de la Ponència de la divisió territorial, ni sistematitzar les seves aportacions al coneixement de la Geografia de Catalunya o les comunicacions als congressos –107–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

internacionals de la disciplina. Interessava, en canvi, indagar en l’interior de la persona i exposar temes familiars, econòmics o ideològics, entre d’altres. En altres mots, es pretenia proposar un retrat seu per mitjà d’escrits i cartes personals, de tal manera que és pogués percebre molt més el pare de família i el ciutadà compromès amb el país i la república, i no tant endinsar-se novament en la seva dimensió laboral. Es tractava, en fi, de mostrar uns retalls biogràfics centrats entre 1918 i 1939, però amb uns trets personals del caràcter que sens dubte continuarien fins a la seva mort. La biografia de Pau Vila, per tant, no pot ser un compartiment estanc on només hi hagi la Geografia.

En aquest sentit, el text compleix amb els propòsits exposats en el primer apartat i aporta dades originals i inèdites sobre la biografia de Pau Vila, molt especialment en relació amb la seva vida familiar i les idees polítiques i religioses que sostenia. S’ha intentat en tot moment seguir el que prescriuen alguns dels teòrics sobre els temes biogràfics, revisats a l’apartat introductori, i alhora situar la vida personal en el context històric que li tocà viure. L’article complementa així Oliveras (2021) i demostra la importància que té per entendre la biografia d’una personalitat la relació entre la vida privada i la vida pública.

En efecte, seguint Dosse (2007), la vida i l’obra no estan separades per murs, per fronteres infranquejables.

Bru Rovira, entrevistador i escriptor de la biografia oral de Pau Vila, entrevistat per Joan Tort i Pere Tobaruela, assenyalava: “[L]a seva personalitat em va colpir: vaig descobrir un home autodidacte que, gràcies a la seva curiositat i al seu interès pel coneixement en general, es va anar fent a si mateix al llarg del temps. Era una persona vitalista que sempre estava engrescada en coses ben diverses; i és que Pau Vila tenia una capacitat de treball que li permetia portar a terme gairebé tots els projectes que es proposava. [...]

Jo ara puc dir, senzillament, que a través de la seva experiència vaig poder conèixer la història de tot un país, i d’una determinada manera d’entendre aquest país. Gent autodidacta, menestral, humil, molt preocupada per la cultura, anarquitzant, cosmopolita, amb la ment ben oberta a les novetats. I vital, sobretot vital. Perquè això era el que encomanava Pau Vila: vida.” (Tort i Tobaruela, 1999, p. 177).

L’autor d’aquest article va intentar parlar amb la Montserrat Albet Vila, neta del geògraf, però estava malalta i no el va poder atendre. Parlar amb la seva germana, la Mariona, vídua del metge Antoni Trujols, que era el facultatiu que atenia l’avi, es va fer molt difícil perquè es negà a ser entrevistada (any 2007), només em parlava per telèfon de la seva mare, especificant que no en tenia cap culpa, sense saber de què em parlava. Finalment vaig aconseguir que em digués que Pau Vila era com un infant, cosa que em repetí. De fet, i pensant-hi bé, és ben segur que determinades característiques dels infants les va conservar tota la seva llarga vida. Característiques com la facilitat per aprendre novetats, una gran curiositat per veure moltes coses i voler-les entendre, la il·lusió en tot el que feia, una certa ingenuïtat, i també una sana innocència que li permetia ser molt fidel a unes idees i lliurar-se plenament a l’ensenyament de la Geografia.

–108–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Sabia valdre’s per ell mateix en tot, però no hi ha dubte que l’Emília Comaposada va ser la companya indispensable que organitzava la casa, s’ocupava de fills i nets i, a més, el recolzava en moments difícils en què el seu home va haver de prendre decisions transcendentals. En definitiva, l’objectiu d’oferir uns aspectes biogràfics de Pau Vila, desconeguts o ignorats s’ha acomplert i ha permès copsar que, més enllà del geògraf i la Geografia, hi havia una persona, una família i una nació.

Referències Albet, Montserrat (1975). “Pau Vila, una vida plena”, dins: Miscel·lània Pau Vila. Biografia.

Bibliografia. Treballs d’homenatge. Granollers: Montblanc-Martín, p. 7-13.

— (2006). “La guerra quin disbarat...”, dins: Vivències. La Barcelona que vaig viure 1931-1945. https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/ca/canal/viv%C3%A8ncies (consultat 2008).

Allemand, Sylvain [dir.] (2007). Comment je suis devenu géographe. París: Le Cavalier Bleu.

Ayén, Xavi (2021). “Torna Ramon Vinyes”. La Vanguardia, 31/10/2021, p. 46-47.

Beck, Hanno (1971). Alexander von Humboldt (1769-1859). Mèxic: Fondo de Cultura Económica.

— (1979). Carl Ritter. Genius der Geographie: zu geinem Leben v. Werk. Berlín: Reimer.

Bertran, Enric [coord.] (2021). L’esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020).

Barcelona: Societat Catalana de Geografia/Institut d’Estudis Catalans.

[Blache, Jules] (1933). “Chronique de l’Institut de Géographie Alpine : premier semestre 1932-1933”. Revue de géographie alpine, vol. 21, núm. 2, p. 467-470.

Blanchard, Raoul (1961). Ma jeunesse sous l’aile de Péguy. París: Fayard.

— (1963). Je découvre l’université. Douai, Lille, Grenoble. París: Fayard.

Bobbio, Norberto (1997). De senectute. Madrid: Taurus.

Bourdieu, Pierre (1986). “L’illusion biographique”. Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 62-63, p. 69-72.

Botting, Douglas (1981). Humboldt y el Cosmos. Barcelona: Serbal.

Brown, Tim (2002). “Extensive Methods: Using Secondary Data”, dins: Pamela ShurmersSmith [ed.]. Doing Cultural Geography. Londres: Sage, p. 101-110. DOI: https://doi. org/10.4135/9781446219706 Buttimer, Anne [ed.] (1983). The Practice of Geography. Londres: Longman.

Buttimer, Anne; Torsten Hägerstrand [ed.] (1980). Invitation to Dialogue. A Progress Report.

Lund: Lund University Central Library.

Caballé, Anna (2012). “Cómo se escribe una biografia”. Rúbrica Contemporánea, vol. 1, núm.

1, p. 39-45. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/rubrica.28 Capel, Horacio (2019). Azares y decisiones. Recuerdos personales. Aranjuez: Doce Calles.

Carmaniu, Xavier (2022). Miquel Santaló Parvorell, republicà total. Cassà de la Selva: Gavarres/ Fundació Valvi.

Congost, Rosa (2016). Les lliçons d’història. El jove Pierre Vilar (1924-1939). Barcelona: L’Avenç.

Dickinson, Robert E. (1969). The Makers of Modern Geography. Nova York: Praeger.

Dosse, François (2007). La apuesta biográfica. València: Universitat de València.

Eppinga, Jane (2009). They Made their Mark: An Illustrated History of the Society of Woman Geographers. Essex: Globe Pequot Press.

Fontana, Josep (2019). “Amb motiu de la presentació del llibre de Rosa Congost, Les lliçons d’història: el jove Pierre Vilar, 1924-1939”. Recerques, núm. 74-75, p. 217-220.

–109–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Galera, Montserrat (1975). “Bibliografia de Pau Vila”, dins: Miscel·lània Pau Vila. Biografia.

Bibliografia. Treballs d’homenatge. Granollers: Montblanc-Martín, p. 65-85.

Garcia Farrero, Jordi (2021). Pere Blasi. Mestre, geògraf i diputat republicà. Barcelona: Fundació Josep Irla.

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué (1991). “Pau Vila i Dinarès (1881-1980)”.

Geographers: Biobibliographical Studies, núm. 13, p. 133-140.

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué; Abel Albet (1992). La práctica de la Geografía en España. Vilassar de Mar: Oikos-Tau. Garcia, Manel (2023). “L’indiscret encant de la biografia”. El País. Quadern, 26/02/2023, p. 5.

Gilbert, Edmund W. (1972). British Pioneers in Geography. Newton Abbot: David&Charles.

Gould, Peter; Forrest R. Pitts (2002). Geographical Voices. Fourteen Autobiographical Essays: Syracuse. Syracuse: Syracuse University Press.

Hauser, Arnold (1976). Historia social de la literatura y el arte. Madrid: Guadarrama. 3 vol.

Hiernaux-Nicolas, Daniel (1999). La geografía como metáfora de la libertad. Textos de Eliseo Reclus. Madrid: Plaza y Valdés.

Iglésies, Josep (1981). Pau Vila. Barcelona: Rafael Dalmau.

— (1983). Eduard Fontserè. Relació de fets. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.

Levi, Giovanni (1989). “Les usages de la biographie”. Annales. Économies, Sociétés, Civilisations, vol. 44, núm. 6, p. 1325-1336.

Lledós, Agustí (1975). “Recordant el Mestre: Pau Vila i l’Escola Normal de la Generalitat”, dins: Miscel·lània Pau Vila. Biografia. Bibliografia. Treballs d’homenatge. Granollers: Montblanc-Martín, p.p. 39-43.

Lluch, Enric; Oriol Nel·lo [ed.] (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya. Edició de documents de l’Arxiu de la Ponència (1931-1936). Barcelona: Diputació de Barcelona.

Marçal, Katrine (2016). ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? Barcelona: Debate.

Marquès, Salomó (2015). Miquel Santaló Parvorell. Professor i polític republicà. Lleida: Pagès.

Meinhardt, Maren (2019). Alexander von Humboldt. El anhelo por lo desconocido. Madrid: Turner.

Mendizàbal, Enric; Aimada Solé; Liliana Solé (2022). Lluís Solé Sabarís en la Geografia de Catalunya. Una biografia. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Meyer-Abich, Adolf (1985). Humboldt. Barcelona: Salvat.

Molas, Isidre (1982). Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i federalisme. Barcelona: Edicions 62/“La Caixa”.

Nogué, Joan; Maria Dolors Garcia Ramon (1991). “Vida i obra de Pau Vila i Dinarès (18811980)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 45, p. 31-44.

Oliveras, Josep (2019). “El encaje de Catalunya en España”, dins: Joaquín Farinós; Juan Francisco Ojeda; Juan Manuel Trillo Santamaría [ed.]. España: Geografías para un Estado posmoderno. Madrid/Barcelona: Asociación Española de Geografía/Geocrítica, p. 45-56.

— (2021). La nova Geografia: Raoul Blanchard-Pau Vila. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Paül, Valerià (2021). “Vers un «estat independent»? Geografies (polítiques) del procés post2010”, dins: Jesús Burgueño [coord.]. La nova geografia de la Catalunya post-covid. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 395-410.

Roma, Francesc (2000). Salvador Llobet i Reverter: la geografia, entre ciència i passió. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Romilly, Jacqueline de (1998). Le trésor des savoirs oubliés. París: Le Livre de Poche.

Rovira i Virgili, Antoni (1976). Els darrers dies de la Catalunya republicana. Barcelona: Curial.

Rovira, Bru (1989). Pau Vila. “He viscut!”. Converses amb Bru Rovira. Barcelona: La Campana. [s. n.] (1932). “Diada de Sant Jordi. Festa Patronal i Medalla d’Or”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 444, p. 134-148.

–110–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 75-111 Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)

Josep Oliveras Samitier

Smith, Ben A.; James W. Vining (2003). American Geographers, 1784-1812: A BioBibliographical Guide. Santa Bàrbara: Praeger.

Soulez, Philippe; Fréderic Worms (2002). Bergson. Biographie. París: Presses universitaires de France.

Termes, Josep (1965). El movimiento obrero en España. La primera internacional (1864-1881).

Barcelona: Cátedra de Historia General.

— (1972). Anarquismo y sindicalismo en España. La primera internacional (1864-1881). Barcelona: Ariel.

— (1976). Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo. Barcelona: Anagrama.

Tort, Joan (2004). Pau Vila. L’esperit de la terra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Tort, Joan; Pere Tobaruela (1999). L’home i el territori. Vint converses geogràfiques. Barcelona: Rafael Dalmau.

Tuan, Yi-Fu (2004). ¿Quién soy yo? Barcelona: Melusina.

Vila, Marc-Aureli (1989). Temps viscut. 1908-1978. Barcelona: El Llamp.

Vila, Pau (1922). “L’internacionalisme i el nacionalisme en l’ensenyament de la història”. La Revista, vol. xiv, núm. 52, p. 191-192.

— (1977). “La divisió territorial de Catalunya”, dins: Selecció d’escrits de Geografia de Pau Vila.

Barcelona: Curial, vol. i.

— (1978a). “Aspectes geogràfics de Catalunya”, dins: Selecció d’escrits de Geografia de Pau Vila.

Barcelona: Curial, vol. ii.

— (1978b). “La Geografia i els seus homes”, dins: Selecció d’escrits de Geografia de Pau Vila.

Barcelona: Curial, vol. iii.

— (1979). “Opinions d’un geògraf i actituds d’un ciutadà”, dins: Selecció d’escrits de Geografia de Pau Vila. Barcelona: Curial, vol. iv.

Vilar, Pierre (1964). “Introducció. El medi natural”, dins: Catalunya dins l’Espanya moderna.

Barcelona: Edicions 62, vol. i.

Williams, Michael (2014). To Pass on a Good Earth. The Life and Work of Carl O. Sauer.

Charlottesville: University of Virginia Press.

Wulf, Andrea (2016). La invención de la naturaleza: el nuevo mundo de Alexander von Humboldt. Madrid: Taurus.

–111–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 113-142 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 28/06/2023 ‒ Data d’acceptació: 30/06/2023 ‒ Data de publicació: 30/06/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.237

Monografías comarcais galegas?

Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)1 Alejandro Otero Varela

Universidade de Santiago de Compostela alejandrootero.varela@usc.es https://orcid.org/0000-0002-1045-3164

Resumo As monografías rexionais constitúen un vehículo de expresión capital da Xeografía desenvolvida sensu lato na primeira metade do século xx. Mediante unhas determinadas convencións estabelecidas pola escola francesa de Xeografía Rexional clásica, foron empregadas en diversos contextos; entre eles, destácase a escola catalá de Xeografía e a súa produción de monografías comarcais, nomeadamente nos anos 1920-1930. O presente artigo elucida se existiu unha xeración correlativa de monografías comarcais en Galiza. Para iso, analiza un corpus de máis de 40 documentos agrupados en tres fases sucesivas, entre as décadas de 1920 e 1980. A pescuda remata por debater estes textos estudados en relación cos canons da monografía rexional francesa e da monografía comarcal catalá.

Palabras chave: Xeografía Rexional, monografía rexional, monografía comarcal, Xeografía de Galiza.

Resum: Monografies comarcals gallegues? Al voltant del desenvolupament de la Geografia Regional clàssica a Galícia (anys 1920-1980) Les monografies regionals constitueixen un vehicle d’expressió capital de la Geografia desenvolupada sensu lato a la primera meitat del segle xx. Mitjançant unes determinades convencions establertes per l’escola francesa de Geografia Regional clàssica, van ser emprades en diversos contexts; entre ells, es destaca l’escola catalana de Geografia i la seva producció de monografies comarcals, sobretot els anys 1920-1930. El present article elucida si va existir una generació correlativa de monografies comarcals a Galícia. Per això,

1. Desexo constar o meu agradecemento a Valerià Paül, Francisco Durán, Julio Hernández Borge e José Manuel López Andión. En boa medida, a parte de resultados deste artigo refai os contidos de dous subapartados da tese de doutoramento defendida recentemente, dedicada á historia da división comarcal de Galiza (Otero Varela, 2023).

–113–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

analitza un corpus de més de 40 documents agrupats en tres fases successives, entre les dècades de 1920 i 1980. La recerca acaba per debatre aquests textos estudiats en relació amb els cànons de la monografia regional francesa i de la monografia comarcal catalana.

Paraules clau: Geografia Regional, monografia regional, monografia comarcal, Geografia de Galícia.

Resumen: ¿Monografías comarcales gallegas? Alrededor del desarrollo de la Geografía Regional clásica en Galicia (años 1920-1980) Las monografías regionales constituyen un vehículo de expresión capital de la Geografía desarrollada sensu lato en la primera mitad del siglo xx. Mediante unas determinadas convenciones establecidas por la escuela francesa de Geografía Regional clásica, fueron empleadas en diversos contextos; entre ellos, se destaca la escuela catalana de Geografía y su producción de monografías comarcales, sobre todo en los años 1920-1930. El presente artículo elucida si existió una generación correlativa de monografías comarcales en Galicia. Para ello, analiza un corpus de más de 40 documentos agrupados en tres fases sucesivas, entre las décadas de 1920 y 1980. La investigación acaba por debatir estos textos estudiados en relación con los cánones de la monografía regional francesa y de la monografía regional catalana.

Palabras clave: Geografía Regional, monografía regional, monografía comarcal, Geografía de Galicia.

Abstract: Galician Counties Monographs? On the Development of Classical Regional Geography in Galicia (1920s-1980s) Regional monographs, a major vehicle of expression for Geography, developed in a broad sense in the first half of the 20th century. With certain conventions established by the French school of classical Regional Geography, regional monographs were used in various contexts; among them, the Catalan school of Geography and its production of county monographs stand out, especially in the 1920s-1930s. This article elucidates whether there was a similar generation of county monographs in Galicia. To do so, this paper analyses a corpus of more than 40 documents grouped into three successive phases, produced between the 1920s and the 1980s. The research ends up discussing the texts under examination in relation to the French regional monograph canon and the Catalan county monograph one.

Keywords: Regional Geography, regional monograph, county monograph, Geography of Galicia.

* * *

–114–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

1. Introdución De acordo coas historias da Xeografía máis difundidas —por exemplo, dous manuais considerados de referencia, Capel (1981) e Holt Jensen (1981)— pódese individualizar unha determinada etapa dentro da evolución da disciplina que comeza a finais do século xix e na que a noción de rexión acada moita relevancia. As denominacións para este período son diversas, mais adoita falarse de posibilismo, Xeografía Rexional clásica ou historicismo. Aínda que Capel (1981) e Holt Jensen (1981) achan que esta perspectiva entra en crise na década de 1950 —Schaefer (1953), de feito, adoita ser considerado o “manifesto de ruptura” que pretende rachar co anterior—, na Xeografía desenvolvida en España o esplendor da Xeografía Rexional resulta predominante até os anos 1970, tal e como sostén Gómez Mendoza (2001). Lois González (2009) mesmo pospón esa preponderancia do enfoque rexional en España até máis adiante no tempo.

En Galiza en particular, De Torres e Lois González (1999) sitúan a persistencia da Xeografía Rexional até os anos 1980, a partir da análise dos traballos finais de licenciatura no período comprendido entre as orixes do Departamento de Xeografía na Universidade de Santiago de Compostela e a década de 1990.

Dentro desta etapa de máis de medio século delimitábel na historia da Xeografía, as chamadas “monografías rexionais” constitúen un produto central, tal e como coinciden en sinalar o propio Holt Jensen (1981) e autores máis especializados nesta materia como Buttimer (1971), Lencioni (1999) ou García Álvarez (2006). Aínda que a súa conceptualización precisa se reserva para máis adiante neste traballo, cómpre indicar que deviñeron o principal mecanismo de expresión da investigación en Xeografía durante décadas. Estas monografías rexionais desenvolvéronse a varias escalas. Ao aceptarmos que o seu paradigma foi estabelecido pola escola rexionalista francesa comandada por Vidal de La Blache, conviremos que tenderon a adoptar tipicamente dúas grandes escalas: dunha banda, a considerada estritamente rexional en Francia —por exemplo, a decena de régions que determina o propio Vidal de La Blache (1903) no seu coñecido Tableau— da outra, a comarcal —con centos de pequenas rexións, en francés chamadas pays, a un nivel moito máis de detalle cás anteriores— (Sautter, 1961; Claval, 2006; Paül, 2017a).

En Cataluña, estas monografías rexionais seguidoras do paradigma vidaliano tomaron principalmente a escala comarcal e deron lugar ás chamadas “monografías comarcais” (Casassas, 1991; Nel·lo, 2009; Paül, 2017a; Oliveras, 2020; Bertran, 2021). Revisaremos máis adiante a súa identidade particular no desenvolvemento da Xeografía catalá, mais aquí situamos o punto de partida desta investigación, que procura ante todo responder unha pregunta que convertemos no título mesmo do presente artigo: pódese falar de monografías comarcais en Galiza, igual que en Cataluña, onde o máximo representante desta onda, Vila (1926, p. 9), declarou abertamente “inici[ar] […] un nou gènere d’estudis a Catalunya”?

–115–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

A cuestión non é menor, pois a investigación sobre a historia da Xeografía de Galiza resulta máis ben escasa. Alén dos estudos pioneiros de Santos (1999), García Álvarez (2002) e Constenla (2005), nos últimos anos o balanzo do avanzado nesta dirección contén pouco máis cá achega de Lois González e Trillo (2017) sobre a figura de Otero Pedrayo. Máis recentemente, Durán (2019) e Paül (2019a) reflexionan sobre unha figura destacada na Xeografía galega como foi Antón Fraguas, esquecida desde a nosa ciencia mais reivindicada, en cambio, desde outras disciplinas tales como a Etnografía e mesmo a Literatura. Deste xeito, achamos oportuno pescudar se o desenvolvemento da Xeografía en Galiza, nomeadamente da Xeografía Rexional, se resolveu a través de monografías de tipo comarcal. Sabemos, como dixemos, que en Cataluña foi así, mais non coñecemos de ningún traballo que estudase especificamente se en Galiza se produciu, nas acertadas palabras dunha das xeógrafas que máis estudou esta materia, este “genre spécifique, la monographie de pays, distincte” (Ozouf-Marignier, 2003, p. 19).

Este artigo distribúese en cinco seccións, a presente introdución incluída.

A segunda revisa parte da copiosa produción bibliográfica desenvolvida nos últimos anos sobre as monografías rexionais da Xeografía Rexional clásica, nomeadamente acerca da escola francesa, mais tamén cunha consideración específica das monografías comarcais na escola catalá de Xeografía, dado que aquí procuramos como hipótese correlacionalas coa casuística galega. Deseguido, ofrécense unhas breves consideracións metodolóxicas que enmarcan a investigación realizada. A parte central da investigación consiste na análise do corpus de traballos inventariados que consideramos monografías comarcais en Galiza. Tal e como xustificaremos oportunamente, a información estrutúrase en tres etapas temporais que se distinguen a efectos analíticos. O apartado final desta contribución realiza unha interpretación global dos textos analizados á luz do coñecemento existente sobre as monografías rexionais, para deste xeito responder a pregunta de partida deste artigo.

2. As monografías rexionais e comarcais As monografías rexionais afunden as súas raíces na tradición corolóxica orixinada na antigüidade clásica, que deu lugar, por exemplo, a traballos xeográficos a escala rexional (Claval, 2006; García Álvarez, 2006), mais desprovistos das características que logo acadarían os textos que aquí estudamos.

O renacentista Varenio exemplifica ben esta tradición; dunha banda, escribe el mesmo unha corografía, sobre o Xapón (Varenius, 1649); da outra, na súa Geographia Generalis (Varenius, 1650) distingue entre Xeografía “xeral” ou “universal” e Xeografía “especial” ou “particular”, esta segunda dedicada ao estudo de rexións específicas da Terra. Porén, até o tránsito entre os séculos xix e xx non aparece a Xeografía Rexional clásica resolta en base a monogra–116–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

fías, de xeito que se pode falar xa de Xeografía Rexional propiamente dita, e supérase a etapa precedente.

De acordo con Buttimer (1971), a ruptura de paradigma situaríase en La plaine picarde de Demangeon (1905). En cambio, Capel (1981) retrotrae as orixes a 1893, coa publicación de dúas monografías, unha dedicada ao Sáhara e outra ao planalto da Lorena. O carácter iniciático deste segundo texto, Le plateau lorrain de Auerbach (1893), tamén é sinalado por Ozouf-Marignier (2003). No entanto, Holt Jensen (1981) e Lencioni (1999) concédenlle un valor canónico a La France de l’Est, de Vidal de La Blache (1917), como xa dixemos o representante máis sobranceiro desta corrente. Trátase, esta última, dunha obra moi reveladora do nesgo ideolóxico que sempre opera na Xeografía Rexional, como sagazmente denunciaría décadas despois Lacoste (1976): nunha época na que Alsacia e Lorena, esta segunda en parte, estaban baixo soberanía alemá, Vidal non dubida en categorizalas como “Francia do leste” e teima en xustificar a súa inserción no conxunto francés. Neste senso, quedou xa hai tempo claro que, alén das escalas rexionais prototípicas da région e do pays apuntadas antes, a nación devén a terceira grande escala desta Xeografía Rexional clásica (Lacoste, 1976; Lencioni, 1999; Ortega Cantero, 2005; Claval, 2006), non sempre abertamente verbalizada e sen demasiadas monografías rexionais asociadas a ela —menos, en todo caso, cás de pays e région; a excepción sería o Tableau de Vidal (1903), por descontado, e os volumes e os capítulos de países das xeografías universais—.

Sexa como for, o que de entrada convén deixar apuntado agora é que o modelo da monografía rexional parece fixado nalgún intre entre 1893 e 1917. En todo caso, tal e como subliña Ozouf-Marignier (2003), a reflexión teórica sobre estas monografías rexionais clásicas prodúcese a posteriori, tamén en textos como os que aquí estamos a empregar mesmo dun século despois, pois a Xeografía Rexional vidaliana non desenvolveu unha reflexión teórico-conceptual de seu.

García Álvarez (2006) resume as características principais destas monografías rexionais. En primeiro lugar, sostén que academicamente actúan como teses doutorais, tal e como tamén confirma Ozouf-Marignier (2003, p. 16) ao referirse ás “grandes thèses de géographie régionale dirigées au début du siècle par Vidal de la Blache”. En segundo lugar, adoptan un esquema que se pode cualificar nos seguintes termos: “[R]elativamente rígido, [estaba] basado en la sucesión a menudo inconexa de capítulos temáticos generales que cubrían detalladamente el análisis de los diferentes componentes físicos y humanos de la región estudiada, así como la identificación de sus diversas unidades espaciales, para culminar en la síntesis explicativa de la singularidad regional.”

(García Álvarez, 2006, p. 30).

Nun sentido moi semellante expresárase xa Sautter (1961) ao realizar un balanzo das monografías rexionais francesas da época dourada: “[À] un ordre de présentation rigide […], des travaux gardent ce caractère d’ inventaires, où les faits son répartis en rubriques. Les éléments constituitfs du milieu naturel, les étapes –117–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

historiques du peuplement, le paysage cultivé, les faits d’ habitat rural, la ou les villes, les communications et les échanges, tels sont les têtes de chapite habituelles et l’ordre communément suivi. Dans la succession s’ intercale, en outre, une revue des « pays » composant la grande unité régionale.” (Sautter, 1961, p. 87).

En consecuencia, atopamos no modelo monográfico rexional clásico unha disposición de contidos separados e analiticamente ordenados de forma inexorábel en tres grandes bloques sucesivos: físicos, humanos e subrexionais. En todo caso, resulta evidente que esta estrutura tripartita da monografía rexional pasa a cumprir un papel chave en Xeografía, pois devén o mecanismo que posibilita o mantemento da unidade da disciplina nunha época na que xa se estaba a cuestionar (Capel, 1981; Lencioni, 1999). Por outra banda, o fincapé concedido por esta tradición á procura da particularidade de cada rexión conduce a que as monografías rexionais adoiten comezar por unha xustificación pormenorizada dos límites e do carácter singular da unidade rexional que se propón analizar, distinguíndoa, en moitas ocasións, das rexións administrativa e politicamente instituídas a distintas escalas (Buttimer, 1971; Ozouf-Marignier, 2003; García Álvarez, 2006).

Sautter (1961), Holt Jensen (1981) e Lencioni (1999) explican que o factor histórico sempre acada moita importancia nestes textos. En efecto, as análises diacrónicas adóitanse colocar ao servizo de explicar a evolución, sobre todo das actividades primarias, nesa rexión. Deste xeito, procúrase estudar como as relacións entre as persoas e o medio —a través do coñecido concepto genre de vie— dan en xerar un produto específico —a paisaxe— que se considera definidor para a rexión (Buttimer, 1971; Capel, 1981; Ortega Cantero, 2005; Claval, 2006). Cómpre dicir que, de acordo con Lencioni (2009, p. 106), para Vidal paisaxe e fisiognomía non son conceptos intercambiábeis, pois responden, respectivamente, aos pays e ás régions. Neste mesmo sentido, Sautter (1961, p.

80) subliña que nas monografías rexionais francesas da época dourada adoita resultar máis doado estabelecer paisaxes para os “innombrables « pays » de la France rurale” que “paysages régionaux”. Non son poucas as monografías rexionais que lle dedican unha sección específica ás paisaxes, aínda que o habitual é que estas aparezan impregnando os apartados todos.

Holt Jensen (1981) pon como exemplo da influencia deste esquema de matriz vidaliano que en países tan distantes como o Reino Unido ou Serbia reproducisen a monografía rexional como modelo de produción xeográfica.

Tal e como xa se adiantou máis arriba, Casassas (1991), Nel·lo (2009), Paül (2017a), Oliveras (2020) ou Bertran (2021) sosteñen que esta estrutura de Xeografía Rexional francesa foi reproducida con matices en Cataluña coa eclosión das chamadas “monografías comarcais”. Casassas (1991) cita concretamente sete, aparecidas entre os anos 1926 e 1963 —nelas, cinco nos anos 1920-1930—, mais el mesmo engade que hai outras. De feito, a lectura atenta de Bertran (2021) permite facer emerxer algúns títulos que non foran contemplados por Casassas (1991). Asemade, Casassas (1991) apunta a que –118–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

responden á chamada de Santaló (1923) para instar a elaborar monografías comarcais catalás, acompañada dunha proposta metodolóxica concreta a tal efecto. Burgueño (2003), no entanto, matiza dalgún xeito esta aseveración ao concederlle un papel menos central a esa obra na historia comarcal catalá e ao demostrar que o que fai Santaló (1923) é basicamente traducir as ideas de Dantín Cereceda. Alén do revelador plaxio, non se pode perder de vista que Dantín Cereceda (1922, p. 2) propuxera que cada unidade rexional contase cunha “monografía” propia. Tamén presenta a rexión como posíbel solución ás provincias, das que di que son o máis “acabado artificio de la división administrativa” (Dantín Cereceda, 1922, p. 2). Este xeógrafo —e nisto a correspondencia coas formulacións vidalianas que vimos de revisar é total— diferencia no seu estudo entre “región natural ” e “comarca natural ”.

Mentres indica que as primeiras se constitúen como “extensas regiones naturales”, as segundas apuntarían ao seguinte: “[R]egiones más pequeñas y por ende más definidas, limitadas y concretas, contenidas en cada una de las […] extensas. […] Son las comarcas naturales designadas por el pueblo que las habita y de siglos las vive, las conoce y las tiene a su espíritu incorporadas, con algún nombre, por lo general, alta y claramente significativo.” (Dantín Cereceda, 1922, p. xii).

Sexa como for, Burgueño (2003) considera que a primeira obra rexional realmente moderna escrita en Cataluña é La Cerdanya, de Pau Vila (1926).

Mentres que Burgueño (2003, p. 84) sostén que “[l’]èmfasi de Vila se situa en el aspectes de la geografia humana […]; la part dedicada a fisiografia (avui en diríem geografia física) no només és força breu […] sinó que hi defuig l’acumulació de dades geològiques i topogràfiques”, Tort (2019, p. 81) cre que ambos os dous ingredientes están equilibrados, pois Vila procura “un èmfasi deliberat en la recerca de connexions, com a manera idònia d’explicar com es relacionen els factors naturals amb els fets humans” (a énfase é orixinal). Paül e Giménez-Capdevila (2022) van alén destas consideracións e constatan que, desde La Cerdanya de Vila (1926), esta comarca do Pireneo catalán constitúe unha sorte de laboratorio vivo das pescudas en Xeografía en Cataluña. En todo caso, para Oliveras (2020), o liderado de Pau Vila nas monografías comarcais catalás resulta innegábel. En efecto, Oliveras (2020) indica que Vila elaborara a comezos dos anos 1920 unha especie de enquisa ou cuestionario para estruturar esas monografías, inspirándose na obra do xeógrafo francés xa mencionado Demangeon.2 Vila arelaba que se aplicase a moitas comarcas. A orde proposta responde ao canon xa indicado: aspectos introdutorios, xeografía física e xeografía humana. Oliveras (2020, p. 104) subliña que “les activitats agràries són predominants i en canvi dedica poca atenció a les activitats no agràries […]. La propietat rural hi és tractada, però en canvi no hi apareix la urbana”. Novamente, comprobamos que o nesgo desta Xeografía Rexional clásica é cara a aspectos paisaxísticos rurais.

2. A posteriori, Oliveras (2020) recoñece o influxo de Blanchard na fixación do modelo monográfico comarcal de Vila.

–119–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

En todo caso, da análise que realizamos de Vila (1926) extraemos que non só figuran os aspectos físicos e humanos agardábeis —por esta orde—, senón que existe un terceiro bloque de “monografies locals”, que fai que a división da monografía comarcal seminal en Cataluña cumpra á perfección o canon de monografía rexional francesa visto máis arriba.

Oliveras (2020) pregúntase por que Vila teimou na elaboración dunha monografía comarcal sobre a Cerdanya, cando contaba con moito material recollido para o Vallès. En verdade, Paül (2008) sostén que si que existe unha monografía comarcal de Vila para o Vallès, publicada en 1930, certamente non como volume autónomo, mais si como un copioso capítulo de libro de máis de 80 páxinas, que, entre outras achegas, contén unha insuperada análise paisaxística da comarca (Vila, 1930). En todo caso, segundo Oliveras (2020), actúa o feito de que existían xa obras monográficas rexionais francesas sobre os Alpes, que sen dúbida inspirarían Vila, o cal o abalaría cara a un estudo de caso no Pireneo. Non se pode esquecer que Vila realizara a súa formación xeográfica máis determinante en Grenoble a comezos dos anos 1920, co cal as correspondencias entre o alto val do Isère, que analizara e percorrera canda xeógrafos franceses reputados, e o do Segre seguro que actuaron poderosamente. Amais, a Cerdanya é a única comarca do núcleo pirenaico facilmente comunicada desde Barcelona por tren, o cal facilitaba os desprazamentos naquela altura; Vila, de feito, realizou o seu estudo cun notábel traballo de campo. Após, o propio Vila (1926) declara ao comezo do seu volume o seguinte: “Res no hi ha tan difícil, per no dir impossible, com el delimitar una comarca a base de termes naturals, o bé documentalment sota el punt de vista històric. [...]

Potser entre totes les encontrades de Catalunya, la que hom pot delimitar millor és aquesta que anem a estudiar. Sense dubte, la Cerdanya forma una unitat geogràfica ben caracteritzada.” (Vila, 1926, p. 25).

Deste xeito, un motivo moi relevante para estudar a Cerdanya sería a “naturalidade” dos seus límites comarcais, perfectamente marcados por un “cinyell muntanyós [que] tanca […] quasi pertot aquesta comarca, que forma així una unitat geogràfica netament individualitzada, bo i donant-li uns termenals gairebé infranquejables a l’ hivern, […] i de pas difícil fins i tot a l’estiu” (Vila, 1926, p.

28). En definitiva, así Vila “aforraría” un contido habitual das monografías rexionais —neste caso, comarcais— como é a xustificación dos límites, porque son aparentemente “perfectos”. No entanto, malia esta delimitación ser tan evidente, a Cerdanya está partida nada menos que entre dous estados-nación, con todo o que iso comporta, feito que por descantado non esqueceu en ningún momento Pau Vila (Paül e Giménez-Capdevila, 2022).

–120–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

3. Apuntamentos metodolóxicos Tal e como se acaba de amosar, o que se entende por “monografía” varía moito.

Así, no propio Pau Vila, por exemplo, unha “monografía comarcal” pode ser un libro (caso de Vila, 1926) ou un capítulo de libro (Vila, 1930). Unha cuestión metodolóxica inicial, pois, é determinar cal é o noso corpus de estudo. Partimos da constatación de Roche (2010) en relación coa investigación en fontes documentais escritas en Xeografía: cómpre escoller aquelas que respondan a nosa pregunta de traballo. Tal e como tamén indica Roche (2010), un xeito válido de comezar consiste en partir da bibliografía secundaria existente sobre a materia, nese caso, as historias da investigación realizada no seo do Departamento de Xeografía da Universidade de Santiago de Compostela (De Torres e Lois González, 1999; Hernández Borge, 1999, 2002, 2017) e, como xa se anotaran máis arriba, as achegas de Santos (1999), García Álvarez (2002), Constenla (2005), Lois González e Trillo (2017), Durán (2019) e Paül (2019a, 2019b). En todos estes traballos procurabamos pescudar que textos poden ser considerados “monografías comarcais” e, polo tanto, seren incluídas no corpus analítico.

Finalmente, abranguemos 46 títulos, dos cales só 2 son artigos extensos.

Nesta última categoría incluímos aqueles traballos que teñen apartados e subapartados, isto é, contan cun desenvolvemento que pode ser considerado monográfico. Exclúense, pois, aqueles textos científicos —tipo “notas” ou artigos breves— que non artellan propiamente un discurso sobre a identidade da comarca e os seus límites, nin a analizan de forma suficiente. Tamén excluímos aquelas Xeografías de Galiza que poden conter certo detalle —polo xeral, abofé, non demasiado— dunha determinada comarca. Otero Pedrayo e Fraguas serían un claro exemplo deste procedemento, xa que ambos os dous elaboran listaxes con centos de comarcas e, ás veces, abordan un chisco varias delas (Paül, 2019a; Otero Varela, 2023).

Non foi doado chegar a estes 46 títulos. 39 deles están na Biblioteca da Universidade de Santiago de Compostela, aínda que en distintas bibliotecas e moitos deles sen acceso libre, en arquivos. Os restantes 7 foron facilitados directamente por, ou a través de contactos de, Francisco Durán, Julio Hernández Borge e José Manuel López Andión, ou pedíndoos aos propios autores, contactados vía correo-e cando iso foi posíbel.

En relación coa análise efectuada, metodoloxicamente aquí cómpre realizar dúas precisións. A primeira é sobre a análise dos contidos, que activa cuestións epistemolóxicas e mesmo ontolóxicas. Seguindo Ruiz Olabuénaga (1999, p. 123), entendemos os textos como “huella de una interacción social pasada” e a nosa propia interpretación, “una construcción social y política ella misma, en la que interviene, no sólo el creador original del artefacto cultural, sino el investigador que lo lee posteriormente e interpreta”. Polo tanto, non procuramos aquí unha análise obxectivista dos materiais, se tal cousa pode realizarse, senón abordarmos o traballo mediante unha perspectiva construtivista. En relación –121–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

coa categorización operada para a análise de contidos, ela permite clasificar os textos abranguidos nunha serie de núcleos temáticos que consideramos de interese (Duverger, 1996): presenza ou ausencia dun debate sobre os límites comarcais (e dunha cartografía ou narrativa ad hoc), relevancia concedida á dimensión paisaxística, presenza ou ausencia dunha subdivisión territorial interna dentro da comarca, etc. Novamente, estamos de acordo con Ruiz Olabuénaga (1999, p. 207) cando estipula que o contido dos textos é “mucho más rico e imprevisible de lo que se puede determinar de antemano” e que a nosa análise debe partir “de un conjunto de normas inducido prácticamente”, mais tamén “de la orientación teórica que se aplica”, de aí que tivese sentido neste traballo comezar por un marco teórico de partida. Cómpre indicar asemade que se reproduciu sempre a toponimia presente nos documentos, malia que estea deturpada na época da ditadura franquista.

A segunda precisión metodolóxica ten que ver coa agrupación dos textos analizados. Finalmente, optamos por artellalos mediante tres núcleos de resultados que serán expostos deseguido. Malia que sexan cronolóxicos, non hai que entendelos como produto dunha organización diacrónica, senón da análise dos contidos operada. A primeira monografía considerada é de 1927 e a última, de 1995. Cómpre recoñecer de antemán que o groso dos textos mobilizados (34 de 46) se corresponde co terceiro núcleo, maioritariamente traballos académicos e inéditos (n=29). Deste xeito, hai que advertir que no apartado de referencias finais só aparecen aqueles textos publicados como tales, mentres que este tipo de textos inéditos constan listados nas táboas 1 e 3. O límite final do período abranguido vén determinado por dúas cuestións. Dunha banda, tal e como indica a bibliografía específica sobre o Departamento de Xeografía da Universidade de Santiago de Compostela xa aludida, nos anos 1990 deixan de realizarse traballos académicos comarcais como os presentados desde décadas antes. Pola outra, e esta é unha cuestión que non corresponde abordar aquí, mais que resulta fundamental na historia da cuestión comarcal en Galiza, os anos 1990 representan unha ruptura co pasado, ao implantarse institucionalmente na Xunta unha organización comarcal, polo que os anteriores significados asociados deixan de ter sentido (Otero Varela e Paül, 2020; Otero Varela, 2023).

4. Tres períodos de monografías comarcais 4.1. A(s) primeira(s) monografía(s) (anos 1920-1930) A primeira obra comarcal que detectamos é de Vicente Risco, datada a finais dos anos 1920, cuns matices que debemos realizar. En verdade, trátase dun texto sobre unha vila, O Castro de Caldelas, topónimo que se traslada ao título; o seu subtítulo tamén resulta moi significativo: monografía xeográfica i etnográfica d’unha vila da nosa terra. No entanto, esta obra comeza cunha descrición –122–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

xeográfica sobre o ámbito comarcal, que denomina “Terra de Caldelas”. En efecto, Risco (1927, p. 55) sinala que a vila do Castro de Caldelas é a “cabeza de unha terra ou comarca natural ben coñecida”, mais subliña que non é doado determinar os seus lindeiros precisos. Malia iso, achega un esbozo en forma de mapa que permite identificar as parroquias que formarían a comarca (fig. 1).

Asemade, baixo a rúbrica “pequena descripción xeográfica”, ofrece consideracións sobre o relevo (litoloxía e xeomorfoloxía) e, relacionadas con elas, sobre os usos do solo —cultivos, montes, etc.— e o poboamento da comarca que permiten caracterizala axiña nunha decena de páxinas inzadas de debuxos de “aspeutos” e “hourizontes” que resultan deliciosos (Risco, 1927, pp. 55-62).

Figura 1. As dúas primeiras “terras” obxecto de monografías publicadas nos anos 1920-1930

Fonte: Elaboración propia a partir de Risco (1927) e Otero Pedrayo (1933) –123–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Temos que agardar á década seguinte, en particular a 1933, para atopar unha verdadeira monografía comarcal, que tamén designa a comarca obxecto de estudo como terra. Trátase da obra denominada Terra de Melide. Este traballo, que xa acada as proporcións dun libro, enmárcase dentro da vontade da institución editora, o Seminario de Estudos Galegos (SEG), de que “todal-as rexións galegas terán de ser estudadas miudamente” —segundo consta na primeira páxina, non numerada e sen autoría, do volume—. Nesta sorte de prólogo tamén se indica que o SEG conta cun “programa” neste senso e que foi “emprincipiado co estudo da Terra de Deza”, mais non consta que se chegase a publicar un estudo desta comarca.3 Finalmente, consta nese prólogo determinante, que “[f]oi escolmada a terra melidán pol-o seu recoñecido intrés arqueolóxico i hestórico e pol-a posición central na Galiza”. Deste xeito, xustifícase o estudo sobre a Terra de Melide tanto pola atribución dunhas características intrínsecas non estritamente xeográficas mais históricas (arqueolóxicas incluídas) como pola situación, esta si xeográfica, dentro do país (fig. 1).

A monografía consta de oito partes de autorías múltiples (figuran once autores distintos), mais a estritamente xeográfica é a que ten a denominación homónima: “A Terra de Melide”, agora co artigo, a cargo do xeógrafo Otero Pedrayo (1933). De entrada, resulta irónico o xeito co que o autor comeza o seu labor.

Así, indica que hai que “artellala na superior unidade a que pertesce”, posto que “non se manifesta como individoalidade xeográfica ceibe d’abondo”, tal e como é o caso, segundo el, d’“a Limia”, “os chaos d’Amoeiro” ou “a terra de Bergantiños” (Otero Pedrayo, 1933, p. 9). Mesmo semella cuestionar o feito de que se trate dunha comarca ben definida ao sinalar que non se corresponde “siquer co comenzo de difrenciación que mostra un val máis ou menos independente” (p. 9). Porén, Otero Pedrayo (1933, p. 9) afirma que nela “[l]oce con craridade incomparabre a fisiognomía compreta i-eispresiva disas estesas rexiós montesías da Galicia central que pol-o d’agora non teñen chamado desmasiadamente a atención dos estudosos”. Novamente, aparece o argumento da Galicia central, considerada descoñecida, na que se indistinguen as comarcas; mais, unha delas, merece a atención da primeira monografía comarcal.

O estudo de Otero Pedrayo (1933) componse de oito breves capítulos. Alén da situación, que vimos de revisar, cinco destínanse a relevo: un moi breve de “idea xeral” para logo distinguir entre catro unidades xeomorfolóxicas distintas (montaña; penechaira; ribeira e bocarribeira do Ulla; e val do río Iso). Para cada unha enumera as parroquias que a formarían, o que resulta globalmente 3. Segundo Iglesias (2021), os traballos sobre O Deza estiveron moi avanzados, mais nunca chegaron a ver a luz con motivo do golpe de Estado en xullo de 1936 —e os orixinais tampouco se conservan, talvez pola destrución á que foi sometido o SEG (Gurriarán, 2006)—. Os argumentos que levarían ao SEG a considerar esta comarca como o seu segundo obxecto de estudo non quedan resoltos. Se atendemos ao esgrimido para a escolla da comarca de Melide, algúns como a súa posición central en Galicia tamén serían válidos neste caso. Porén, Iglesias (2021) apunta que a decisión pode estar detrás do presidente do SEG, S. Cabeza de León, que pasaba na comarca varias semanas de descanso no verán e que, polo tanto, tiña boas amizades entre a elite política comarcá. Tamén apunta que era o lugar de residencia dun dos máis destacados seminaristas: o astrónomo R. Mª Aller Ulloa.

–124–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

nunha delimitación precisa da comarca (fig. 1). Estas catro unidades, ás que ás veces se refire como “bisbarras”, son tamén empregadas no seu texto para estruturar a explicación do sistema de poboamento en catro tipos de aldeas. A maiores, a vila de Melide, que considera unha entidade de poboación á parte cuxa influencia di que vai alén dos límites comarcais estabelecidos na propia monografía (fig. 1). Na parte final, hai dous capítulos —un sobre paisaxes e outro sobre camiños— que non empregan esta división cuadripartita en áreas definidas polo relevo, senón que teñen carácter puntual (paisaxes) ou lineal (camiños).

En fin, esta primeira fase conta cunha verdadeira monografía comarcal, a da Terra de Melide, acompañada doutra —a da Terra do Deza— que semella que estaba avanzada mais que non chegou a aparecer por mor da destrución do SEG (Iglesias, 2021). Adicionalmente, a da Terra de Caldelas non é estritamente unha monografía comarcal, aínda que a comarca apareza apuntada nunha obra que se chama precisamente monografía, mais centrada na súa vila cabeceira.

4.2. As monografías comarcais da escola oteriana (anos 1950-1960) Tal e como xa se adiantou no apartado metodolóxico, non nos consta ningún texto estritamente monográfico comarcal —alén do xa mencionado sobre a Terra de Melide— que fose producido por Otero Pedrayo, o persoeiro central da Xeografía galega da época (Santos, 1999; García Álvarez, 2002; Constenla, 2005; Lois González e Trillo, 2017; Durán, 2019; Paül, 2019b). No entanto, o seu discípulo Río Barja, que presentou en 1953 a tese doutoral baixo a súa supervisión, aproveitou esta disertación para realizar unha indubidábel monografía comarcal denominada La comarca natural de la Tierra Llana de Castro de Rey, que se refire á comarca da Terra Chá (co corónimo non deturpado) (táboa 1).

Este traballo é moi significativo, xa que constitúe, dentro do campo da Xeografía, a primeira tese de doutoramento elaborada en Galicia —malia que por motivos legais se tivo que defender en Madrid— (Hernández Borge, 1999, 2017).

No seu traballo, Río Barja fala dunha “Tierra Llana” en sentido amplo como unha das “grandes unidades geomorfológicas de Galicia”, mais logo di que se descendemos a “un análisis más minucioso de los hechos geográficos, podemos distinguir con claridad dos comarcas dotadas de personalidad geográfica suficiente a constituir verdaderas unidades” (p. 18), isto é, a “comarca de Villalba” e a “Tierra Llana de Castro de Rey”. Do estudo desta última é da que se encarga na súa investigación doutoral. Á hora de delimitala, este académico apunta a que a súa demarcación presenta gran dificultade. En primeiro lugar, bota man de elementos do medio físico, o que o leva a valerse principalmente das bacías hidrográficas. Di que os límites da comarca coinciden case totalmente cos afluentes do Miño Alto, sen chegar a fixalos de maneira precisa. Porén, logo, á hora de abordar o estudo da poboación, achega unha delimitación máis clara na que segue os límites parroquiais (fig. 2).

–125–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Táboa 1. Monografías comarcais inéditas nos anos 1950-1960 Data

Autor

Obra

1950 S. Parga Pondal

Comarca natural de Bergantiños

1953 F. J. Río Barja

La comarca natural de Tierra Llana de Castro de Rey (Lugo)

1954 E. Ramos de Castro

El valle de Sarria

1955 Mª R. Castells Vila

Viana del Bollo y su partido judicial

1957 M. Varela Bastón

Estudio geográfico-económico de la comarca del Xallas

1958 G. B. Prieto Rodríguez

Tuy y la Geografía de su comarca

1960 1964

Mª R. Castells Vila

La comarca natural de Viana del Bollo: algunos factores físicos y humanos

M. Rguez-Cadarso Cobas Economía del vino en el valle del Salnés

M. Carbajales Iglesias

La economía del lúpulo en Las Mariñas Fonte: Elaboración propia

En relación coa estrutura desta monografía seminal, logo de analizar a “situación y delimitación”, achega sete apartados: “Geografía física”, no que aborda o relevo, a hidrografía, o clima e o solo; “Biogeografía”, centrado na flora, na fauna e na paisaxe; “Geografía económica”, isto é, agricultura, gandaría, minaría, artesanía ou vías de comunicación; “Geografía humana”, ao redor da cuestión demográfica; “Etnografía”, no que trata, entre outros, aspectos tales como sociedade, literatura, mitoloxía ou lingua; e, contra o final, dous capítulos acerca de divisións eclesiásticas e administrativas, respectivamente.

Cónstannos breves estudos posteriores de Río Barja sobre A Terra Chá, xa centrados tematicamente en aspectos concretos, que desbotamos a efectos analíticos de acordo co devandito no apartado metodolóxico. En cambio, si que presenta un interese central para esta investigación El valle de la Mahía: estudio de Geografía económica (Río Barja, 1962), novamente co corónimo da Maía deturpado. Cómpre indicar que este xeógrafo xa se iniciara anos antes no estudo sobre esta comarca con algunhas “notas” ao respecto, mais só á achega de 1962 atribuímoslle carácter de monografía comarcal. Para a identificación desta comarca, o autor convida a subir a un punto elevado da cidade compostelá para decatarse de que ao seu redor se distinguen comarcas diferentes, unha delas a que é obxecto de estudo. Así, di que esta “comarca natural” coincide coa parte alta do val do río Sar —na inferior identifica a “vega de Padrón”—.

En todo caso, Río Barja (1962) achega uns límites precisos para a comarca da Maía que reproducimos na fig. 2. Nesta ocasión, os contidos contemplados na monografía comarcal, publicada como artigo extenso, son os seguintes: logo de considerar a situación da comarca, realiza tres grandes bloques denominados “factores”; os “naturais” inclúen relevo, hidrografía e clima; os “económicos” abranguen da vivenda e o sector primario ás feiras, o sector secundario e as comunicacións; os “sociais” correspóndense con poboación e clases sociais.

–126–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Figura 2. As monografías rexionais do segundo período (anos 1950-1960)

Fonte: Elaboración propia a partir de Río Barja (1962) e táboa 1

Unha achega moi relevante de Río Barja ao tema da comarcalización de Galiza é o seu Programa para el estudio de las comarcas naturales, publicado en 1958 dentro do primeiro número da Revista de Economía de Galicia. O xeógrafo lugués, que reivindica nel a importancia de Vidal de La Blache, sinala a carencia de estudos xeográficos en Galicia e, de xeito particular, de monografías comarcais. Nas súas palabras, “ faltan casi en absoluto […] los estudios de –127–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

sus comarcas naturales [de Galicia] que ayuden a definir nítidamente las propias características de nuestra región” (Río Barja, 1958, p. 22).

Para a elaboración das areladas monografías comarcais formula unha guía formada por cinco bloques (táboa 2). O primeiro está dedicado aos aspectos naturais do medio e propón a análise do solo, o clima e a hidrografía. O segundo punto está destinado á vexetación, que procura tratar de xeito separado do primeiro bloque. No terceiro, o obxecto de estudo son os sectores económicos, isto é, a agricultura —que ocuparía a maior parte da análise—, a industria, o comercio e os transportes. Os aspectos sociais, no que fai á demografía, asentamentos, relacións sociais, vivenda ou organización da propiedade, son tratados no cuarto bloque. O último dos apartados estaría formado pola parte documental e estatística dos aspectos analizados nos bloques anteriores. Cómpre dicir que Río Barja ía protagonizar a sección comarcal da Revista de Economía de Galicia, mesmo con traballos seus referidos á comarca da Maía, de xeito que se pode entender este “programa” como un intento de fixar o canon analítico comarcal en Galiza, isto é, de modular como as monografías comarcais debían ser resolvidas. Pola análise realizada, quedou nunha mera intención programática. Neste senso, a maior parte das publicacións desta sección da revista tiveron por obxectivo de estudo un só concello.

Táboa 2. Programa fixado por Río Barja para o estudo das comarcas a. b. c.

Solo Clima Augas

ii. Bioxeografía

a.

Vexetación

iii. Actividades económicas

a. b. c. d. e. f. g. h. i.

Estrutura agraria da comarca no século xviii Evolución da estrutura agraria no século xix Momento actual Cultivos fundamentais Técnicas agrícolas Gandaría Industrias e oficios Feiras e mercados Transportes

iv. Feitos sociais

a. b. c. d. e. f.

Clases sociais Organización da propiedade Relacións xurídicas Relacións sociais Poboación Núcleos de poboación e vivenda

v. Parte documental

(Solo, clima, augas, bioxeografía, actividades económicas, poboación, vivenda)

i.

Factores naturais da actividade humana

Fonte: Río Barja (1958) –128–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Alén dos traballos de Río Barja, nas décadas de 1950 e 1960, son varias as memorias de licenciatura e teses de doutoramento presentadas no seo do Departamento de Xeografía da USC que desenvolven as súas análises sobre ámbitos territoriais de escala comarcal (Hernández Borge, 1999, 2002), tal e como consta na táboa 1. O total de traballos que localizamos referidos á devandita escala son sete, dos cales cinco corresponden a memorias de licenciatura e dúas a teses de doutoramento. Todos estas investigacións teñen que común que foron titorizadas ou ben por Otero Pedrayo ou ben por Río Barja.

O primeiro traballo deste tipo é o estudo xeográfico que Ramos de Castro realiza sobre o “valle de Sarria” en 1954 (táboa 1), baixo a dirección do flamante doutor Río Barja. Explica no prólogo da súa memoria de licenciatura que escolle realizar este tipo de investigación por considerala de interese para o avance da cultura de Galicia. Sinala que o val de Sarria, ao que tamén chama “Tierra de Sarria”, consiste nunha “región natural” que coincide coa bacía dos ríos Neira e Sarria. Logo, precisa os límites por parroquias, o que permite cartografala con precisión (fig. 2). Esta monografía distribúese en cinco capítulos, a saber: aspectos de xeografía física —agás a bioxeografía—; bioxeografía; economía; antropoxeografía (con esta denominación, achega unha mestura de poboación, folklore, cultura, etc.); e paisaxe. Deste xeito, os tres primeiros apartados gardan relación co programa que anos despois defendería o mesmo Río Barja (1958) listado na táboa 2. Porén, os seus capítulos cuarto e quinto discrepan da estrutura logo estabelecida por Río Barja (1958).

De acordo con esta investigación, a primeira tese de doutoramento sobre Xeografía presentada na USC —como xa indicamos, a de Río Barja fora defendida en Madrid— consiste nun estudo xeográfico sobre un ámbito de escala comarcal. Trátase do traballo de Prieto Rodríguez sobre Tuy y su comarca que data de 1958 (táboa 1) e que ten a Otero Pedrayo por director. A autora explica ao comezo da súa investigación que un traballo minucioso sobre unha “comarca natural” como o que ela presenta require dun proceso longo e complexo de análise e observación para “captar su verdadera fisonomía geográfica […] y, así mismo, de los matices que caracterizan su personalidad frente a otras regiones similares” (p. 1). A comarca de Tui é presentada como unha “verdadera región natural y a la vez humana” (p. 2), mais cuxa delimitación advirte certos problemas a causa de constituír un espazo pouco coñecido e estudado por outros autores. Malia isto, explica que segue a “opinión” de Otero Pedrayo a presenta un ámbito comarcal de límites definidos agrupando catro concellos (fig. 2). A doutora achega catro bloques de contidos: factores naturais (relevo, solo, clima, hidrografía, etc.); bioxeografía (paisaxe, principalmente); actividades económicas (sectores de actividade, vías de comunicación, etc.); e factores humanos (poboación, hábitat, vivenda, etc.). Esta distribución temática lembra moito o modelo fixado por Río Barja (1958) (táboa 2).

Outra tese de doutoramento que tamén pescuda sobre un ámbito de escala comarcal é a que presenta Castells Vila sobre La comarca natural de Viana del –129–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Bollo en 1960 baixo a dirección de Otero Pedrayo; esta investigación ten a súa orixe na memoria de licenciatura que a autora presentara en 1955 sobre Viana del Bollo y su partido judicial (táboa 1). No prólogo, Otero Pedrayo sinala que se trata dun traballo moi significativo ao presentar “una región desvelada con […] respeto, […] amor y […] saber” (pp. 15-16). No que fai á delimitación, Castells Vila circunscribe a comarca aos cinco concellos que conformaban o antigo partido xudicial de Viana do Bolo (fig. 2). Neste contexto, explica que poñer límites a “cualquier comarca natural de nuestra Región presenta dificultades. […]

Hay siempre características de una comarca, que cabalgan sobre otras unidades geográficas, es decir, zonas de tránsito que borran los caracteres típicos antes de pasar a la comarca próxima” (p. 3). A obra consta de 15 capítulos que podemos agrupar en dous bloques: dunha banda, relativos ao medio físico (xeoloxía, orografía, hidrografía, clima, paisaxe, etc.); da outra, de xeografía humana (sociedade, etnografía e folklore, historia, producións económicas, comunicacións, etc.).

Sobre a “comarca del Xallas” presentou Varela Bastón a súa memoria de licenciatura en 1957 baixo a dirección do profesor Río Barja (táboa 1). Na explicación previa da investigación, o autor sinala os límites da comarca en base ás parroquias que acha que a forman (fig. 2). Explica que segue as indicacións dadas por Otero Pedrayo (1926) na súa Guía de Galicia cando este di que as unidades comarcais se individualizan por unha combinación de distintos factores, mais que é un determinado factor o que “acompasa” e “unifica” o resto.

Así, Varela Bastón explica que o “ factor orográfico [é] […] en esta ocasión, elemento aglutinante” (p. 1). A estrutura da obra consta de catro capítulos, tres novamente denominados “factores” (físicos, económicos e sociais) e un último dedicado á industria. Agás neste capítulo final discrepante, vemos que se vai reiterando a mesma orde analítica neste período de monografías.

Na década dos 1960, Rodríguez-Cadarso Cobas e Carbajales Iglesias presentan cadansúas memorias de licenciatura sobre “el valle del Salnés” e “Las Mariñas”, respectivamente (táboa 1; fig. 2). Ambas as dúas, orientadas por Río Barja, son substancialmente diferentes dos anteriores, posto que centran o seu estudo na análise dun elemento concreto ao que se subordinan o resto. Así, o primeiro aborda a economía do viño, mentres que o segundo se dedica á economía do lúpulo. No entanto, ambas as dúas xeógrafas estruturan o seu estudo en dous bloques: dunha banda, o medio físico, da outra, máis extensamente, os aspectos económicos do cultivo principal (técnicas agrícolas, mercados, influencia do clima, evolución do cultivo, etc.).

Alén destes traballos sobre ámbitos comarcais realizados e dirixidos desde o Departamento de Xeografía da USC, cómpre engadir nesta fase outra investigación doutoral que, se ben non se realizou desde a esfera xeográfica, si se trata, sen lugar a dúbidas, dunha monografía comarcal. En 1950, S. Parga Pondal defende a súa tese de doutoramento intitulada Comarca natural de Bergantiños —baixo a dirección do historiador Montero Díaz—. Na presentación da obra, este estudoso reivindica o papel de Dantín Cereceda, –130–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

ao que se refire como “el nunca bien llorado maestro”; recoñece, asemade, a importancia de identificar e analizar as distintas comarcas como único xeito de achegar unha visión precisa e completa do país: “solo mediante monografías descriptivas de pequeñas comarcas, puede llegar a ser algún día realidad feliz, una auténtica y exhaustiva geografía nacional ” (p. i). Respecto á comarca de Bergantiños, “verdadera comarca natural ”, achega un territorio definido en base ás parroquias que a forman (fig. 2). A obra estrutúrase en cinco capítulos: demarcación xeográfica; xeografía física; fitoxeografía, zooxeografía e paisaxe; xeografía económica; e xeografía humana. Novamente, observamos unha forte relación co esquema de Río Barja (1958) publicado varios anos despois (táboa 2).

4.3. As monografías comarcais dos anos 1970-1980 Entre 1973 e 1995 preséntanse varias monografías comarcais, elaboradas no seo do Departamento de Xeografía, logo da xubilación de Otero Pedrayo en 1958 e coa ulterior chegada á cátedra de Xeografía de M. R. Miralbés Bedera e, logo, de M. P. De Torres (Hernández Borge, 1999, 2002, 2017; Santos, 1999; De Torres e Lois González, 1999; Constenla, 2005; Paül, 2019a). Estas profesoras recoñecen estar infundindo nas aulas a súa elaboración. Canda o director de tese da primeira delas —e director do director da segunda, A. Floristán—, literalmente estipulan que a “definitiva división geográfica en comarcas” debe xurdir d’“una serie de monografías” (Casas Torres et al., 1976, p. 11). Deste xeito, elas dirixen a maior parte das 29 teses e tesiñas que consideramos que apuntan nesta dirección (táboa 3), como tamén se declara nalgunha delas. Velaquí unha mostra expresiva, nunha monografía dedicada a Redondela e a súa contorna: “El presente estudio geográfico [...] se enmarca en la tónica de los trabajos que se están llevando a cabo en el Departamento de Geografía […] con el objetivo de contribuir al estudio de la región gallega” (Fernández Piñeiro, 1981, p. 7; táboa 3). Cronoloxicamente, aínda que se recolla na táboa 3 algunha monografía dos anos 1990, hai que situar o esplendor deste tipo de textos nos anos 1970 e 1980, en coherencia co xa dito neste senso por Hernández Borge (1999, 2002, 2017) e De Torres e Lois González (1999).

Táboa 3. Monografías comarcais inéditas correspondentes coas memorias de licenciatura e teses de doutoramento dirixidas desde o Departamento de Xeografía (1973-1995) Data

Autor

Obra

1973 R. G. Romaní Barrientos

La comarca de Finisterre: estudio de Geografía agraria

1974 J. R. Chantada Acosta

El Bajo Miño: estudio de Geografía agraria

1975 J. Pose Vidal

La comarca de Bergantiños: estudio de Geografía agraria –131–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Data 1977 1978

Autor

Obra

L. Guitián Rivera

La península de Barbanza: contribución al estudio de la Geografía agraria de Galicia

A. Pérez Alberti

La comarca del Ribeiro: estudio de Geografía física

J. M. López Andión

Estructura y morfología agraria en la Terra Chá

X. M. Souto González

El hombre y sus actividades en el valle Miñor: estudio geográfico

1979 E. Sánchez Recio

El valle del Miñor: contribución al estudio de la Geografía agraria en la Galicia meridional

Mª C. Fernández Freire

Aplicación de criterios demográficos en la delimitación del área metropolitana de Vigo

Mª T. Fernández Piñeiro

Redondela y su área de influencia

P. García Pita

Aplicación de los criterios residencial y servicios en la delimitación del área metropolitana de La Coruña: estudio de Geografía urbana

1981 L. de la Puente Fernández Situación agraria de la comarca de La Limia M. Rodríguez Cudeiro

Los lugares centrales en la mitad septentrional de la meseta lucense (Terra Chá)

Mª T. Rodríguez Facal

Betanzos y su área de influencia

M. J. Santos Ledo

Estudio del área metropolitana de La Coruña: aplicación de criterios de tipo industrial

U. Cortés Couselo

Los cultivos de primicias y la vid en el valle del Salnés: contribción a la Geografía rural de Galicia

1982 E. Domínguez Rial G. Gómez Nieto

1984

Los lugares centrales en la comarca de Xallas El valle de Verín: estudio de Geografía agraria

Mª P. González Gallego

Carballino y su área de influencia

J. A. Álvarez Rodríguez

La población y los asentamientos rurales en la comarca de Viana del Bollo

S. Fernández Abel

La población y los asentamientos rurales en el alto Ulla

R. C. Lois González

La ganadería en la Ulloa: repercusiones en los paisajes agrarios

1985 U. Fra Paleo J. Mª López Vizoso

Estudio de Geografía agraria de un sector de la Mariña lucense occidental El Ferrol y su entorno comarcal

1986 F. García Pazos

Las Mariñas dos Freires: influencias experimentadas en el paisaje rural en las últimas décadas

1988 P. García Vidal

Noia: Xeografía urbana e área de influencia

1989 A. Campillo Ruiz

Estudio de reconocimiento y diagnóstico de la comarca de Arzúa-Melide

1994 J. A. Pérez Sánchez

Las actividades agropecuarias y pesqueras en la ría de Arousa: dinámica e incidencia territorial

1995 F. J. Fumega Piñeiro

Dinámica espacial en la tierra de O Carballiño Fonte: Elaboración propia

–132–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Este conxunto de monografías comarcais inéditas coincide en varios puntos.

O primeiro é a dificultade de asentaren as respectivas delimitacións comarcais, o que comporta que en moitas delas haxa non poucas consideracións ao respecto.

En segundo lugar, salienta que estas unidades comarcais adoitan ser delimitadas como sumatorio de concellos, a diferenza de moitas das monografías previas, de base parroquial, porque recoñecen precisaren estatísticas a nivel municipal.

Neste senso, constatamos, a diferenza das monografías anteriores, unha teima pola procura (e xeración) de datos cuantitativos. De feito, algúns dos autores destas monografías manifestan que a delimitación a nivel parroquial sería máis apropiada. O terceiro punto de encontro ao respecto do tratamento comarcal neste período analítico, con algunhas excepcións, é o rexeitamento a equiparar a unidade comarcal co partido xudicial —de escala comarcal e de límites coñecidos—; así, en relación coa Terra Chá, López Andión (1978, p. 6; táboa 3) sostén que “el partido judicial, que sería la unidad administrativa más próxima, en cuanto a su extensión, a la comarca, no coincide con ella, como en tantos otros casos”. En último lugar, a cuestión que comparten case todas estas monografías é o seu carácter temático: deixan de ser, así, monografías rexionais como até finais dos anos 1950 e, en principio, pasan a centrarse nun determinado aspecto. Porén, como veremos deseguido, a vixencia das propiedades básicas das monografías comarcais resulta manifesta.

O maior caudal destas tesiñas son de temática agraria e rural (n=15), confirmando o que xa concluíran De Torres e Lois González (1999) e Paül (2019a).

Resulta imposíbel realizar un balanzo delas, mais na fig. 3 pódense ver todos estes ámbitos comarcais estudados deste xeito. Nestes traballos abórdanse por norma aspectos considerados estruturais (propiedade, unidades e sistemas de explotación, etc.), morfolóxicos (cultivos, técnicas, parcelas, etc.), de “hábitat” (poboamento, vivenda, etc.) e, frecuentemente, de paisaxe. Moitos deles tamén achegan uns capítulos introdutorios sobre o medio físico e/ou humano. Desde finais dos anos 1970, en particular desde o traballo de X. M. Souto González sobre o Val Miñor en 1978 (táboa 3), as cuestións demográficas e mesmo urbanas van gañando terreo, en detrimento dos contidos estritamente pertencentes ao medio físico. Amais, as monografías vanse centrando na análise dun aspecto moi específico da Xeografía Agraria/Rural dunha comarca dada. É o caso da tesiña de R. C. Lois González sobre a gandaría na Ulloa, defendida en 1984 (táboa 3). A posteriori publicada como libro xa en lingua galega (Lois González, 1988), malia efectivamente estar centrada no gando, mantén un capítulo inicial de “condicionantes naturais” e “caracterización humana da bisbarra” que resulta moi indicativo.

En relación co que se vén de afirmar, nos anos 1980 comezan a emerxer traballos que se centran máis nas comarcas en tanto que áreas funcionais (n=9), nomeadamente todas aquelas que toman por título o nome dunha vila “y su área influencia”, mais tamén as que xa abordan unha área metropolitana así chamada (táboa 3). Aínda que nestes traballos os aspectos centrais pasan a –133–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Figura 3. Comarcas nas memorias de licenciatura e teses de doutoramento dirixidas desde o Departamento de Xeografía (1973-1995)

Fonte: Elaboración propia a partir de García Pita (1986), De Uña (1988a, 1988b, 1990), Vázquez Cernadas (1989) e táboa 3

ser os relativos a xerarquías de núcleos de poboación, funcións deses núcleos e áreas de influencia/áreas comerciais, atopamos ás veces contidos relativos ao medio físico e, asemade, un esforzo subxacente pola delimitación do ámbito comarcal, que se considera que sustenta a súa individualidade.

–134–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Unha excepción entre todas estas achegas abranguidas neste terceiro grupo pon o fincapé na Xeografía Física: a de A. Pérez Alberti sobre O Ribeiro de 1977 (táboa 3). Trátase, pois, dunha sorte de monografía comarcal físiconatural que prima aspectos do medio físico tales como relevo, clima, litoloxía, tectónica, etc. Agora ben, os argumentos humanos tamén xorden nela (usos do solo, correspondencia ou non cos límites político-administrativos, etc.) e o autor teima de feito en delimitar ben o ámbito comarcal, o que proba a vontade de participar aínda no debate nesta dirección.

Finalmente, engadimos neste último período cinco estudos comarcais publicados polas Cámaras Oficiais de Comercio, Industria e Navegación da Coruña e de Santiago entre finais da década dos 1980 e comezos dos 1990. Todos eles son realizados por xeógrafos: García Pita (1986) encárgase da comarca de Carballo; De Uña (1988a, 1988b, 1990), das comarcas de Betanzos, VimianzoBaio e Santiago; e Vázquez Cernadas (1989) da de Ordes-Val do Dubra (fig.

3). Todas estas obras contan coa mesma estrutura organizativa: medio físico, antecedentes históricos, poboación, análise económica sectorial e organización do espazo (infraestruturas, equipamentos, urbanización, comunicacións, etc.).

Respecto da delimitación, recoñecen tomala de Miralbés et al. (1983), o que demostra até que punto toda esta xeración de monografías comarcais resulta coherente cos traballos de proposta de mapa comarcal acometidos polo Departamento de Xeografía nas décadas de 1970 e 1980 (Otero Varela e Paül, 2020; Otero Varela, 2023).

5. Discusión e conclusións O obxectivo deste artigo consiste en determinar se o “novo xénero específico e distinto” —así denominado, como viamos ao comezo destas páxinas, por unha das súas máis coñecidas estudosas (Ozouf-Marignier, 2003) e un dos seus principais autores en Cataluña (Vila, 1926)— das monografías rexionais/ comarcais existiu en Galiza. En termos xerais, tendo en conta o corpus analizado, poderiamos responder que o houbo, mais esta constatación inicial require dun debate científico sosegado, que deseguido levaremos a cabo tomando as tres fases analíticas mediante as que artellamos o apartado principal desta achega.

De entrada, a primeira das etapas expresa máis unha potencialidade có que realmente chegou a ser. En efecto, só existe unha monografía comarcal que se poida considerar como tal (a da Terra de Melide), puido haber outra mais quedou truncada polo golpe de estado de 1936 (a da Terra do Deza) e contemplamos unha terceira que estritamente non o é porque en verdade se centra nunha vila, malia que en parte conteña aspectos que a fan asimilábel (a da Terra de Caldelas). Alén disto, a primeira conta cun apartado xeográfico, abofé, mais participa dun proxecto claramente interdisciplinario. Sexa como for, cómpre subliñar que estas monografías presentan unha serie de características que as –135–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

aproximan, e moito, ao modelo francés e ao catalán. Para comezar, a presenza equilibrada nelas dos contidos físicos, humanos e (sub)rexionais (Sautter, 1961; García Álvarez, 2006), que advertiramos á perfección, e con esta orde mallada, en Vila (1926), aínda que Otero Pedrayo (1933), a monografía máis substantiva deste período, prefira ante todo dividir a comarca en catro partes e artellar a esa escala subcomarcal os aspectos físicos e humanos. En segundo lugar, pola relevancia concedida á paisaxe na explicación de cadansúas comarcas e as súas respectivas singularidades, o que se atopa nos referentes franceses e cataláns (Buttimer, 1971; Capel, 1981; Ortega Cantero, 2005; Claval, 2006; Paül, 2017a). En terceiro lugar, por mor do exercicio deliberado de delimitación comarcal —tamén presente nos canons francés e catalán (Buttimer, 1971; Ozouf-Marignier, 2003; García Álvarez, 2006; Paül, 2017a)—, explícito tanto en Risco (1927) para a Terra de Caldelas como en Otero Pedrayo (1933) para a de Melide.

A nosa interpretación deste primeiro período —insistimos que unha mera insinuación do que puido chegar a ser— é moi debedora daqueles autores que subliñaron os vencellos entre ideoloxía política e Xeografía Rexional (Lacoste, 1976; Lencioni, 1999; Ortega Cantero, 2005; Claval, 2006; Paül, 2017a). En efecto, esta xeración explícase polo clima intelectual do SEG, onde o proxecto moderno da construción dunha nova Galiza en todos os planos imaxinábeis, a estima pola identidade propia nas súas distintas dimensións (histórica, lingüística, antropolóxica... e territorial) e a ciencia máis avanzada do momento, Xeografía incluída, déronse a man (García Álvarez, 2002; Gurriarán, 2006; Lois González e Trillo, 2017; Paül, 2017b, 2019b; Durán, 2019; Iglesias, 2021). Se as monografías constituían a vangarda científica da Xeografía, resulta agardábel que se tomasen daquela como ferramenta para contribuír a modernizar o país.

Asemade, permitían recoñecer a identidade propia (imprentada na paisaxe, por exemplo). Neste sentido, a reivindicación da escala comarcal hai que entendela como ideolóxica e tinguida dunhas determinadas ambicións políticas (Paül, 2019a; Otero Varela, 2023), o cal resulta coherente co acontecido neste eido en Cataluña (Burgueño, 2003; Paül, 2017a; Bertran, 2021). Este artigo demostra, en fin, que esa reivindicación foi alén de proclamas programáticas e tentouse materializar en monografías ad hoc que se pretendía que conformasen unha secuencia, a cal quedou axiña truncada.

No que fai ao segundo período analítico considerado, destaca a adscrición que boa parte das monografías desenvolvidas amosan ao esquema de Río Barja (1958), xa sexa ex ante ou ex post. Esta correspondencia non é estraña, dado que o seu autor, xunto con Otero Pedrayo e Fraguas, son os xeógrafos que protagonizan este segundo momento. O procedemento de Río Barja (1958) de fixar unha estrutura modélica para as monografías comarcais non é orixinal. Porén, chega con retraso en relación cos seus análogos cataláns, quer Pau Vila a comezos dos anos 1920 por influxo directo dos xeógrafos franceses Demangeon e Blanchard (Oliveras, 2020) —xa materializada na súa mono–136–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

grafía da Cerdanya (Vila, 1926)—, quer Santaló (1923), cuxo papel na Xeografía catalá foi debatido por Casassas (1991) e Burgueño (2003), entre outros.

Neste sentido, a Xeografía galega incorpórase tarde a esta onda, de feito xusto cando cronoloxicamente a nivel internacional xa impactou o coñecido texto de Schaefer (1953). Este autor pretendeu rachar de forma contundente coa Xeografía Rexional precedente, monografías incluídas; noutras palabras, é coma se a moda chegase algo tarde a terras galegas. De todos os xeitos, a estrutura de Río Barja (1958) non reproduce cuspido o canon monográfico perfectamente exposto por Sautter (1961) e García Álvarez (2006), o que lle confire unha certa orixinalidade; por exemplo, separa a vexetación/bioxeografía do apartado do medio físico, concédelle grande importancia ás actividades económicas e presenta unha abordaxe das cuestións sociais máis decidida e avanzada ca no esplendor vidaliano. As monografías analizadas nesta fase presentan, en fin, un certo equilibrio entre aspectos físicos e humanos; isto, nin que sexa a nivel aparente, permite manter a través da Xeografía Rexional a unidade da disciplina (Capel, 1981; Lencioni, 1999).

Volvendo á dimensión ideolóxica destas monografías traballadas, tal e como Paül (2017a) indicou na súa interpretación dun texto central na Xeografía catalá publicado de cheo na ditadura franquista, no segundo período analítico aquí estabelecido as expresións ideolóxicas tiveron que ser por forza moi disimuladas. De feito, custa atopalas, alén da mera reivindicación da investigación monográfica comarcal, que pode mesmo ser interpretada en termos políticos e ideolóxicos. Paül (2019a) ocupouse do caso de Fraguas, aínda que este autor non escribise estritamente unha monografía comarcal das aquí estudadas. En todo caso, tal e como sinalan Santos (1999) ou Constenla (2005), trátase dun período moi difícil no que o relato nacionalista español domina a escena académica e intelectual no contexto do franquismo, por moito que os tres xeógrafos protagonistas non comulguen con el e mesmo sufran represión en distintas intensidades. Amais, estas monografías non transcenden case, pois quedan confinadas ao ámbito académico (táboa 1), a diferenza dos dous traballos da época anterior, que foran publicados como tales.

O terceiro período distánciase arreo dos dous anteriores. En primeiro lugar, a nivel de contidos, as monografías da última das etapas analizadas amosan unha evidente preferencia temática, o que lles fai romper coa teórica estrutura equilibrada herdada (Sautter, 1961; García Álvarez, 2006). No entanto, non son poucos os textos que manteñen a presenza de todos os contidos tradicionais —físicos, humanos e subrexionais—, malia que distribuídos desigualmente ao cinguírense a un deles, o a unha subdivisión deles. Doutra banda, a preponderancia da abordaxe da Xeografía Agraria/Rural comporta nesta altura unha atención maiúscula ás paisaxes, o que pode ser lido como unha certa continuidade coas etapas precedentes (Buttimer, 1971; Paül, 2008, 2017a). Sexa como for, a unidade arelada para a disciplina a través do recurso ás monografías rexionais semella aquí pórse en cuestión, como de feito naquela altura sostiña Reynaud –137–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

(1974) ao xulgala de “mito”. En termos semellantes maniféstase aqueles mesmos anos Lacoste (1976). Non era, cómpre dicilo, un asunto totalmente novo, como as interpretacións discrepantes de Burgueño (2003) e Tort (2019) sobre Vila (1926) revisadas máis arriba permiten dar a entender.

A segunda diferenza principal entre esta xeración de monografías e as anteriores é o papel que acadan nestas últimas os datos cuantitativos. Isto está en clara correspondencia coa Xeografía que se abre paso desde comezos dos anos 1950 (Capel, 1981; Holt Jensen, 1981; Lencioni, 1999; García Álvarez, 2006), mais, novamente, hai que subliñar a fenda cronolóxica dun par de décadas instaurada entre a Xeografía mundial, dunha banda, e a galega, da outra. Esta abordaxe practicada neste terceiro estadio implica, en boa medida, que se perda parte da argumentación posíbel en relación con aspectos centrais da Xeografía Rexional clásica. En efecto, por exemplo, as demarcacións comarcais propostas e/ou mobilizadas veñen en boa medida determinadas pola dispoñibilidade de datos —polo xeral, a escala municipal— e desaparece deste xeito o tradicional debate sobre os límites, pois dalgunha forma resultan prefixados. Tamén a teima que se rexistra nesta época polo estabelecemento de rexións funcionais afasta este núcleo de traballos da tradición previa, mais resulta coherente coas características da Xeografía Rexional que se abre paso a partir dos anos 1960 (Lencioni, 1999; García Álvarez, 2006).

Se practicamos unha interpretación profunda destes produtos escritos durante o terceiro período considerado, e tal e como xa citamos máis arriba, declárase que en boa medida todo este esforzo contribúe a un mesmo proxecto do Departamento de Xeografía dirixido a asentar o mapa comarcal galego.

No entanto, non se poden esquecer as coordenadas ideolóxicas das dúas profesoras que comandan estes traballos, expostas sagazmente por Santos (1999), Constenla (2005) ou Paül (2019a), entre outros. Nesta época os significados que o debate comarcal, e polo tanto a súa expresión a través de monografías, puidesen ter no pasado son borrados para seren substituídos por un pretendido sustento aséptico e tecnocrático. O propio carácter inédito da inmensa maior parte das monografías desta época (táboa 3) xa evidencia que a súa difusión alén do ámbito académico, e polo tanto o seu impacto social, foi escasa. Que Otero Pedrayo estivese fóra da universidade desde finais dos anos 1950 e que Río Barja e Fraguas, os seus continuadores e discípulos, acabasen lonxe do Departamento de Xeografía deixou un nicho que foi ocupado axiña. Asemade, nesta última etapa incluímos cinco monografías comarcais, estas si publicadas (García Pita, 1986; De Uña, 1988a, 1988b, 1990; Vázquez Cernadas, 1989), que responden a este marco ao pretenderen, no fundamental, producir información útil para o sistema económico imperante. O galeguismo declarado ou subxacente, en fin, resulta preterido.

Con esta contribución pensamos que puidemos ir alén do pouco que hai estudado sobre historia da Xeografía de Galiza —desde García Álvarez (2002), achegas illadas tales como Constenla (2005), Lois González e Trillo (2017), –138–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Durán (2019) ou Paül (2019a)—, apostando por considerar tamén a súa inserción nas correntes internacionais, como neste caso é a difusión dun determinado tipo de texto. En definitiva, as monografías comarcais en Galiza foron un xénero moi modesto que circulou escasamente, sobre todo ao comparalo co seu desenvolvemento e difusión en Francia ou Cataluña. No entanto, seguen a ser unha fecunda leira de investigación xeográfica sobre a que aínda podemos pescudar moito máis.

Referencias Auerbach, Bertrand (1893). Le plateau lorrain. Essai de géographie régionale. París/Nancy: Berger-Levrault.

Bertran, Enric [coord.] (2021). L’esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020).

Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Burgueño, Jesús (2003). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau.

Buttimer, Anne (1971). Society and Milieu in the French Geographic Tradition. Chicago: Rand McNall.

Capel, Horacio (1981). Filosofía y ciencia en la Geografía contemporánea. Una introducción a la Geografía. Barcelona: Barcanova.

Casas Torres, Manuel; María Rosario Miralbés; María Pilar de Torres (1976). Galicia: mapa e índices de localización geográfica de sus parroquias. Santiago de Compostela: Departamento de Geografía/Instituto de Geografía Aplicada.

Casassas, Lluís (1991). “Sobre l’anàlisi comarcal i la seva vigència”, en Gelasio Nogueira; Joan Tort. Les Garrigues. Estructura territorial, demogràfica i econòmica. Barcelona: Caixa de Catalunya, pp. vii-xii.

Claval, Paul (2006). Géographie régionale. De la région au territoire. París: Armand Colin.

Constenla, Xosé (2005). “O Principiño e a xeografía na Galiza”. Abalar. A xeografía galega en construción, núm. 3, pp. 80-93.

Dantín Cereceda, Juan (1922). Ensayo acerca de las regiones naturales de España. Madrid: Museo Pedagógico Nacional.

Demangeon, Albert (1905). La Plaine picarde: Picardie, Artois, Cambrésis, Beauvaisis. Étude de géographie sur les plaines de craie du Nord de la France. Paris: Armand Colin.

Durán, Francisco (2019). “Os estudos de xeografía na primeira metade do século xx en Galicia”. Boletín da Real Academia Galega, núm. 380, pp. 57-78. https://doi.org/10.32766/ brag.380.760 Duverger, Maurice (1996). Métodos de las ciencias sociales. Barcelona: Ariel.

García Álvarez, Jacobo (2002). Territorio y nacionalismo. La construcción geográfica de la identidad gallega. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia.

— (2006). “Geografía regional”, en: Daniel Hiernaux; Alicia Lindón [eds.]. Tratado de Geografía Humana. Rubí/México: Anthropos/Universidad Autónoma MetropolitanaIztapalapa, pp. 25-70.

García Pita, Pablo (1986). Comarca de Carballo: estudio demográfico, socioeconómico y repercusiones espaciales. A Coruña: Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de [A] Coruña.

Gómez Mendoza, Josefina (2001). “La Geografía española: final y principio de capítulo”, en: Actas del xvii Congreso de Geógrafos Españoles. Oviedo: Universidad de Oviedo, pp. 19-27.

–139–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Gurriarán, Ricardo (2006). Ciencia e conciencia na Universidade de Santiago (1900-1940).

Do influxo institucionista e a JAE á depuración do profesorado. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela.

Hernández Borge, Julio (1999). “Cuarenta años de tesis doctorales de Geografía en la Universidad de Santiago de Compostela (1959-1998)”. Estudios Geográficos, vol. 60, núm.

237, pp. 727-739.

— (2002). “La investigación geográfica en la Universidad de Santiago a través de las tesinas de licenciatura presentadas entre 1954 y 1999”, en: María Dolores Barral; José Manuel Bernardi [coords.]. Estudios sobre patrimonio artístico: Homenaje del Departamento de Historia del Arte y de la Facultad de Geografía e Historia de la Universidade de Santiago de Compostela a la prof. Dra. Mª del Socorro Ortega Romero. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia/Universidade de Santiago de Compostela, pp. 929-955.

— (2017). “El Departamento de Geografía de la Universidad de Santiago de Compostela: 50 años de docencia e investigación (1967-2017)”. Revista de Investigación en Educación, vol. 15, núm. 2, pp. 158-168.

Holt Jensen, Arild (1981). Geography, Its History and Concepts: A Student’s Guide. New York: Harper & Row. Iglesias, Manuel (2021). “A Terra de Deza: o proxecto do Seminario de Estudos Galegos que nunca viu a luz”, en: Montse Fajardo [coord.]. O pasado por vir: achegas á historia da Pontevedra que desbotou o franquismo. Pontevedra: Deputación de Pontevedra, pp. 121-132.

Lacoste, Yves (1976). La géographie, ça sert, d’abord, à faire la guerre. París: Maspero.

Lencioni, Sandra (1999). Região e Geografia. São Paulo: Universidade de São Paulo.

Lois González, Rubén Camilo (1988). A gandería na Ulloa. Repercusións nas paisaxes agrarias.

Santiago de Compostela: Consellería de Agricultura.

— (2009). “La Geografía y el análisis territorial en España: argumentos para la reflexión”.

Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 50, pp. 7-42.

Lois González, Rubén Camilo; Juan Manuel Trillo (2017). “O fundamento de Galicia como territorio nacional: a labor do Seminario de Estudos Galegos e a figura de Ramón Otero Pedrayo”, en: Justo Beramendi; Uxío-Breogán Diéguez; Carme Fernández Pérez-Sanjulián; Mª Pilar García Negro; Xosé Manuel González Reboredo [eds.].

Repensar Galicia. As Irmandades da Fala. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia/Museo do Pobo Galego, pp. 527-543.

Miralbés, María Rosario; Rafael Rodríguez Martínez-Conde; Montserrat Villarino; Pedro Armas (1983). Galicia: una división comarcal de su espacio. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Nel·lo, Oriol (2009). “La significació de l’obra de Pierre Deffontaines a Catalunya”. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xiv, núm. 816. http://www. ub.edu/geocrit/b3w-816.htm (consultado 02/03/2016).

Oliveras, Josep (2020). La nova Geografia: Raoul Blanchard — Pau Vila. Assaig de Geografia humana de la muntanya (1925). Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Ortega Cantero, Nicolás (2005). “Paisaje, historia y nación (a propósito del Tableau de la géographie de la France, de Paul Vidal de la Blache)”, en: Nicolás Ortega Cantero [ed.].

Paisaje, memoria histórica e identidad nacional. Madrid/Soria: Universidad Autónoma de Madrid/Fundación Duques de Soria, pp. 9-44.

Otero Pedrayo, Ramón (1926). Guía de Galicia. Madrid: Espasa Calpe.

— (1933). “A Terra de Melide”, en: Terra de Melide. Santiago de Compostela: Seminario de Estudos Galegos, pp. 7-29.

Otero Varela, Alejandro (2023). Historia da división comarcal de Galicia. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela. [Tese de doutoramento] Otero Varela, Alejandro; Valerià Paül (2020). “Geografía y debate comarcal reciente en Galicia: cuatro décadas entre el estudio académico, la intervención política y el análisis –140–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

crítico”, en: Joaquín Farinós [coord.]: Desafíos y oportunidades de un mundo en transición.

Una interpretación desde la Geografía. València: Tirant Humanidades/Universitat de València, pp. 539-554.

Ozouf-Marignier, Marie-Vic (2003). “La monographie de « pays » : le conflit entre science leplaysienne et géographie autour d’un monopole (1890-1910)”. Revue d’Histoire des Sciences Humaines, vol. 2003/2, núm. 9, pp. 13-35. DOI: https://doi.org/10.3917/rhsh.009.0013 Paül, Valerià (2008). “Al voltant de la identitat del paisatge vallesà”. Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, núm. 2007, pp. 79-121.

— (2017a). “El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, pp. 137-171. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.127 — (2017b). “A protección das paisaxes naturais galegas”, en: Concepción García García; María del Mar García Miraz [coords.]. Paisaxe e patrimonio – un percorrido polo territorio a través do Arquivo de Galicia. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia, pp. 107-145.

— (2019a). “A Xeografía de Galiza con e após Fraguas”, Boletín da Real Academia Galega, núm. 380, pp. 79-104. https://doi.org/10.32766/brag.380.761 — (2019b). “Catro breves hipóteses acerca do vencello entre paisaxe e nación en Galiza”, en: Juan Manuel Trillo; Rubén Camilo Lois González [eds.]. Paisaxes nacionais no mundo global. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, pp. 83-109.

Paül, Valerià; Rafael Giménez-Capdevila (2022). “Una geografia catalana en temps de crisis”, en: La geografía española actual. Estado de la cuestión. Aportación española al congreso de la UGI. París 2022. Madrid: Asociación Española de Geografía, pp. 385-411.

Reynaud, Alain (1974). “La géographie entre le mythe et la science. Essai d’épistémologie”.

Travaux de l’Institut de Géographie de Reims, núm. 18-19, pp. 1-204.

Río Barja, Francisco Javier (1958). “Programa para el estudio de las comarcas naturales”.

Revista de Economía de Galicia, núm. 1, pp. 22-25.

— (1962). “El valle de la Mahía: estudio de Geografía económica”. Boletín de la Universidad Compostelana, núm. 70, pp. 189-238.

Risco, Vicente M. (1927). “O Castro de Caldelas: monografía xeográfica i etnográfica d’unha vila da nosa terra”. Arquivos do Seminario de Estudos Galegos, vol. i, pp. 53-86.

Roche, Michael (2010). “Historical Research and Archival Sources”, en: Iain Hay [ed.].

Qualitative Research Methods in Human Geography. Don Mills: Oxford University Press, pp. 173-190.

Ruiz Olabuénaga, José Ignacio (1999). Metodología de la investigación cualitativa. Bilbao: Universidad de Deusto.

Santaló, Miquel (1923). Per l’estudi de Catalunya. Concepte de la comarca geogràfica i dels seus factors. Com se forma una comarca. Divisions comarcals de Catalunya. Mitjans actuals i pròxims per a llur estudi. Mètode d’investigació geogràfica comarcal. Assaig monogràfic: el Gironès. Girona: El Autonomista.

Santos, Xosé Manuel (1999). “Xeografía e nacionalismo en Galicia”, en: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la Geografia universitària. Barcelona: Universitat de Barcelona, pp. 1343-1356.

Sautter, Gilles (1961). “L’étude régionale : réflexions sur la formule monographique en géographie humaine”. L’homme. Revue française d’anthropologie, vol. 1, núm. 1, pp. 77-89.

Schaefer, Fred K. (1953). “Exceptionalism in Geography: A Methodological Examination”.

Annals of the Association of American Geographers, vol. 43, núm. 3, pp. 226-249. DOI: https://doi.org/10.2307/2560876 Torres, María Pilar de; Rubén Camilo Lois González (1999). “Lectura geográfica de los espacios rurales y el mundo campesino en Galicia. Estado de la cuestión”, en: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la Geografia universitària. Barcelona: Universitat de Barcelona, pp. 851-863.

–141–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 113-142 Alejandro Otero Varela Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980)

Tort, Joan (2019). “La Cerdanya, de Pau Vila: la construcció d’una «pedagogia del paisatge»”.

Querol. Revista Cultural de Cerdanya, núm. 25, pp. 29-31.

Uña, Elena de (1988a). Comarca de Betanzos: estudio demográfico, socioeconómico y repercusiones espaciales. A Coruña: Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de [A] Coruña.

— (1988b). Estructura socioeconómica de la comarca de Santiago de Compostela: panorama actual y perspectivas en el marco europeo. Santiago de Compostela: Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de Santiago/Banco Pastor.

— (1990). Comarca de Baio-Vimianzo: estudio demográfico, socioeconómico y repercusiones espaciales. A Coruña: Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de [A] Coruña.

Varenius, Bernhardus (1649). Descriptio Regni Iaponiae. Amsterdam: Apud Ludovicum Elzevirium.

— (1650). Geographia Generalis. Amsterdam: Ex Officina Elzeviriana.

Vázquez Cernadas, María Carmen (1989). Comarca de Ordes-Val do Dubra: estudio demográfico, socioeconómico y repercusiones espaciales. A Coruña: Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de [A] Coruña.

Vidal de La Blache, Paul (1903). “Tableau de la géographie de la France”, en: Ernest Lavisse [ed.]. Histoire de France depuis les origines jusqu’à la Révolution. Paris: Hachette, vol. i.

— (1917). La France de l’Est (Lorraine-Alsace). Paris: Armand Colin.

Vila, Pau (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino.

— (1930). “El Vallès. Assaig geogràfic”, en: Comarca del Vallès. Barcelona: Casa del Vallès, vol. i, pp. 1-83.

–142–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 143-171 43ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 22/07/2022 ‒ Data d’acceptació: 15/03/2023 ‒ Data de publicació: 30/06/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.238

Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià) Jaume Pla-Bañuls

Departament de Geografia Universitat de València jauplaba@alumni.uv.es https://orcid.org/0000-0002-8506-9079

Joan Carles Membrado-Tena

Departament de Geografia Universitat de València joan.membrado@uv.es https://orcid.org/0000-0001-6961-1449

Resum Els municipis del medi rural pateixen una constant pèrdua de població que els situa en un risc alt de despoblament. Molts d’aquests municipis compten amb un valuós patrimoni natural i cultural que pot ser útil per a la dinamització de l’economia local. En aquest article s’analitza l’exemple de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià), on són presents determinats valors patrimonials susceptibles de reviscolar la malmesa economia local. L’objectiu de la present contribució és fomentar l’economia d’un municipi rural per mitjà de propostes que potencien el patrimoni local i paral·lelament contribuïsquen a crear llocs de treball, fixar població i mantenir els serveis bàsics de sanitat i educació. Per a desenvolupar alguns apartats de les idees proposades, s’ha treballat amb una metodologia multidisciplinària, per tal de dotar a aquestes d’una major aplicabilitat en un futur pròxim.

Paraules clau: patrimoni cultural, patrimoni natural, Beniatjar, dinamització, medi rural.

Resumen: Puesta en valor del patrimonio rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valenciano) Los municipios del medio rural sufren una constante pérdida de población que los sitúa en un riesgo alto de despoblamiento. Muchos de estos municipios cuentan con un valioso patrimonio natural y cultural que puede ser útil para la dinamización de la economía local. En este artículo se analiza el ejemplo de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valenciano), donde están presentes determinados valores patrimoniales susceptibles de revivir la maltrecha economía local. El objetivo de la presente contribución es fomentar –143–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

la economía de un municipio rural por medio de propuestas que potencien el patrimonio local y paralelamente contribuyan a crear puestos de trabajo, fijar población y mantener los servicios básicos de sanidad y educación. Para desarrollar algunos apartados de las ideas propuestas, se ha trabajado con una metodología multidisciplinaria, para dotar a estas de una mayor aplicabilidad en un futuro próximo.

Palabras clave: patrimonio cultural, patrimonio natural, Beniatjar, dinamización, medio rural.

Abstract: Enhancing the Rural Heritage of Beniatjar (Vall d’Albaida, Valencian Country) Rural municipalities are suffering a constant loss of population, which places them at high risk of depopulation. Many of these municipalities have a valuable natural and cultural heritage that can be useful for revitalising the local economy. This article analyses the example of Beniatjar (Vall d’Albaida, Valencian Country), which has certain heritage values that could revive the ailing local economy. This paper aims to promote the economy of a rural municipality by outlining proposals that enhance the local heritage and, at the same time, help create jobs, stabilise the population, and maintain basic health and education services. We have worked with a multidisciplinary methodology to develop some sections of the proposed ideas, in order to make them more applicable in the near future.

Keywords: cultural heritage, natural heritage, Beniatjar, revitalisation, rural areas.

* * *

1. Introducció El món rural occidental es caracteritza, en general, per la pèrdua de població a causa de la precarietat i l’escassa rendibilitat del treball, així com per la manca d’infraestructures i de serveis elementals dirigits a la població i a les activitats econòmiques, fets que generen dinàmiques migratòries negatives (Escribano, 2012; Membrado-Tena i Hermosilla-Pla, 2019). Un paradigma d’aquest món rural és Beniatjar, que és el cas d’estudi que es planteja en aquest article. Aquest poble ha estat catalogat pel Comitè Econòmic i Social de la Comunitat Valenciana (2022) com a municipi amb un risc alt de despoblació.

Aquesta minva demogràfica, al costat del potencial del patrimoni natural i cultural que hi ha al municipi, justifiquen el desenvolupament de propostes que dinamitzen i revitalitzen l’economia local. En aquest cas, ens disposem a plantejar la posada en valor del seu patrimoni natural i cultural, tot centrant-nos en la restauració del castell de Carbonera, fortalesa musulmana del segle x.

Per tal de crear una sinèrgia entre aquestes propostes, es plantegen una sèrie de rutes guiades per Beniatjar i la Serra del Benicadell, des d’on observar els –144–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

principals elements naturals i culturals que es pretenen posar en valor i que s’esmenten més endavant.

Aquest article té per objectiu analitzar el patrimoni cultural i natural de Beniatjar i debatre diferents propostes per tal de potenciar-lo i trobar quina alternativa seria la més escaient per un desenvolupament turístic del municipi.

Aquest objectiu es durà a terme mitjançant la potenciació dels recursos existents a través de la rehabilitació, restauració i promoció del patrimoni cultural.

D’aquesta manera es pot generar una ocupació lligada a l’entorn que, a més, afavoriria un sentiment de pertinença i arrelament. Aquest element és clau perquè resulta més eficaç fixar població vinculada al territori que no cercar nova població sense cap mena de lligam amb ell (Escribano, 2012; Esparcia, 2021).

Quant a l’estructura de l’article, després d’aportar un marc teòric, desenvolupar les consideracions metodològiques oportunes i presentar la zona d’estudi, es passa a mostrar els resultats, que fonamentalment contenen la descripció dels elements patrimonials (tant naturals com culturals) que es volen potenciar, amb una consideració específica de la proposta de restauració del castell de Carbonera i les diferents rutes guiades que s’han plantejat per unir diferents elements patrimonials. Tot seguit, a la discussió s’elabora un diàleg entre els resultats i el marc conceptual, a la vegada que s’esmenten algunes propostes semblants i exitoses en municipis veïns. Finalment, es posen de relleu algunes idees clau que s’extrauen de l’article a mode de conclusió.

2. Marc conceptual El medi rural té la necessitat de reconstruir la seua economia i dinamitzar la seua societat amb la finalitat de fer front a les noves condicions lligades al capitalisme global. De fet, la cerca d’un desenvolupament per a la ruralia per a assolir més grans cotes de benestar, sostenibilitat ambiental i el respecte pel patrimoni cultural heretat constituïx un repte per als responsables públics des de fa dècades (Méndez, 2006). Referent a això, el patrimoni (natural i cultural) i el paisatge són instruments que afavoreixen la cohesió territorial i el benestar general de la població (Ballart i Juan, 2001; Gómez-Solórzano et al., 2018; Iranzo i Hermosilla-Pla, 2020).

El patrimoni cultural és cada vegada més valorat per la societat i pot esdevindre motor del desenvolupament socioeconòmic i cultural d’un territori (Lindstörm, 2019). A més, al medi rural coexisteixen elements del patrimoni cultural i natural: aquesta simultaneïtat conforma el paisatge, que és resultat de l’activitat humana en interacció amb el medi natural (Iranzo i Hermosilla-Pla, 2020).

D’altra banda, el patrimoni rural és el conjunt de béns, materials o immaterials, testimoni de la cultura idealitzada i de la forma de vida de la població rural. D’aquesta manera, el patrimoni es compon tant d’elements culturals com de paisatges (més o menys antropitzats) que, a més de ser el fruit d’una herèn–145–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

cia, continuen evolucionant en l’actualitat. Així, els habitants rurals els poden reconèixer i sentir com a propis i desitjar-ne el manteniment i la transmissió a les noves generacions (Iranzo, 2009).

Per tant, la unió del patrimoni i el paisatge reporta no només beneficis culturals i estètics, sinó també socials i econòmics. En efecte, les restes del passat configuren un dipòsit de recursos potencials per al desenvolupament de la societat (Lipe, 1984) sense perjudici de la seua prioritària conservació (Álvarez, 1992).

Tot això, explica que el patrimoni es considere un recurs territorial (Iranzo i Hermosilla-Pla, 2020). La revaloració del patrimoni és una oportunitat per a implementar estratègies de desenvolupament territorial (Serrano de la Cruz et al., 2021) com ara, les lligades al turisme rural, que impulsen el desenvolupament econòmic local i, per tant, contribueixen a evitar el despoblament (Calatayud Mendoza et al., 2021) El desenvolupament rural passa per protegir i posar en valor el seu patrimoni natural i cultural, així com per fomentar les activitats tradicionals, la planificació territorial i la perspectiva integral o holística (Iranzo, 2009). A més, cal la cooperació entre diferents agents a diferents escales de poder: administració local, personal tècnic, empresariat, mà d’obra i població en general (Hermosilla-Pla i Iranzo, 2003), encara que també són fonamentals altres elements com ara la dimensió institucional (Esparcia et al., 2016).

L’element definitori del desenvolupament rural és la diversificació productiva, de manera que hi tenen cabuda tant les activitats complementàries als sectors tradicionals com una altra mena d’activitats noves i innovadores en els espais rurals (Esparcia, 2014). Aquest tipus de desenvolupament té un caràcter integrador i transversal, ja que pretén incidir en les diverses dimensions del món rural, com poden ser l’especialització econòmica, el patrimoni, el capital social i humà i també el medi ambient (van der Ploeg et al., 2000; Paül, 2013; Tulla et al., 2017). A més, les polítiques per al desenvolupament rural fomenten el sentiment de pertinença al territori, l’articulació de la societat rural, la millora del teixit associatiu i el treball en xarxa (Iranzo, 2009). Es tracta d’un conjunt de processos d’àmbit local, descentralitzats i fortament arrelats al territori, que tenen un caràcter endogen i una presència significativa dels mecanismes bottom-up, als quals el capital social constituïx un element clau (Esparcia et al., 2016). També comprèn aspectes de la innovació, la competitivitat local i regional i els models de participació (Pont-Vidal, 2020). Per a consolidar el desenvolupament rural, Llorente-Adán (2021) insisteix en la importància de preservar la riquesa dels territoris.

Així doncs, adoptant una perspectiva de desenvolupament rural, es pretén aconseguir la dinamització econòmica de Beniatjar a partir de la posada en valor del seu patrimoni. El mètode per a assolir aquest objectiu i l’àrea d’estudi analitzada s’expliquen en el següent apartat.

–146–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

3. Aspectes metodològics La cartografia s’ha elaborat amb el software ArcMap a partir de capes de l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) i de l’Institut Cartogràfic Valencià (ICV).

D’altra banda, tenint una aproximació metodològica multidisciplinària, s’ha col·laborat amb un arquitecte, de manera que hem fet servir el software AutoCAD per a elaborar un plànol precís dels murs, torres i estances del castell que es vol reconstruir. D’aquesta manera, es permet recrear el seu possible aspecte en 3D amb el software ArcScene. Aquesta metodologia dota la proposta d’una major aplicabilitat en el futur, sobretot a l’hora de calcular pressupostos en cas de dur-la a terme. Cal esmentar que l’escala de treball per a aquesta recreació és bastant gran, motiu pel qual alguns dels murs del castell poden presentar un aspecte exagerat degut a la imprecisió del MDT de 2 m (obtingut de l’ICV). A més, per a fer referència a algunes dades demogràfiques, s’han consultat bases de dades estadístiques com ara l’Institut Nacional d’Estadística (INE) o el Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana (PEGV).

D’altra banda, s’ha realitzat una recerca d’informació bibliogràfica basada en llibres físics (com ara el de Cortell i Herrero, 1985) que fan referència a documents parroquials i altres dades històriques del patrimoni objecte d’estudi. Per a completar la informació del patrimoni de Beniatjar, hem consultat l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, on es detallen les característiques dels béns patrimonials protegits del municipi i la seua muntanya, com són els Béns d’Interés Cultural o Béns de Rellevància Local. També cal esmentar que els elements patrimonials (tant naturals com culturals) que es descriuran en l’apartat de resultats s’han triat perquè, tot i ser visitats pels turistes, no es posen en valor ni es potencien de manera que passen desapercebuts per les visitants (en part degut a l’escassa senyalització). Respecte al patrimoni natural, aquest s’ha escollit a partir del coneixement local i propi, de forma que es coneix aquelles zones que puguen resultar més atractives per als visitants. El patrimoni cultural triat és, en gran mesura, el que hi ha a la muntanya, encara que també es consideren dos elements patrimonials del casc urbà. En aquest sentit, no entenem el nucli urbà de Beniatjar com un element patrimonial per ell mateix, sinó que es desglossa en determinats elements destacats, com l’església i el calvari. Així, pensem que el patrimoni de la muntanya deu rebre major atenció i, per tant, les iniciatives que es proposaran versen sobre la posada en valor del seu patrimoni natural i cultural, ja que tampoc es pretén massificar el nucli urbà de Beniatjar.

Finalment, cal esmentar que per a assolir la dinamització econòmica proposada del municipi han estat necessàries eixides de camp per a conèixer, de primera mà, l’estat dels béns patrimonials (tant naturals com culturals) i de la xarxa de senders del Benicadell. D’aquesta manera hem comprovat que les propostes són efectivament aplicables.

–147–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

4. Àrea d’estudi Respecte a l’àmbit d’estudi, ens situem al municipi de Beniatjar. És un poble amb 207 habitants i una densitat de 18,2 hab./km2 (dades de l’INE i el PEGV de 2021). Alguns indicadors demogràfics justifiquen el seu risc alt de despoblament, com ara l’índex d’envelliment (que se situa en 491,7), el creixement vegetatiu (-30,43) o l’índex de dependència (52,21) (dades del PEGV el 2021). A més, un 26,95 % de la població és major de 64 anys i hi ha una certa masculinització de la població, amb un 120,21 %.

Al municipi hi ha fins a 12 empreses, encara que no es detalla més informació d’aquestes atesa la grandària del municipi (ARGOS, 2022). No obstant això, el gruix de l’economia local és eminentment agrícola. Hi destaquen en l’actualitat els cultius d’olivera. Aquests suposen la gran majoria dels cultius llenyosos (47% del terme) del municipi (dades del PEGV el 2021).

En tot cas, el municipi es troba en un enclavament natural d’elevat valor paisatgístic: la muntanya del Benicadell. Concretament, Beniatjar se situa a la seua vessant nord, la qual constitueix, d’acord amb la Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, d’espais naturals protegits de la Comunitat Valenciana, un Paisatge Protegit des del 2006 (Decret 18/2006).

Figura 1. Localització de la zona d’estudi

Elaboració pròpia a partir de l’IGN i l’ICV

A la muntanya del Benicadell hi ha gran varietat d’elements patrimonials de caire cultural, però també hi trobem racons amb un gran valor natural, paisatgístic i de biodiversitat, ja que allotja més de 700 espècies vegetals (Conca, 2013). Entre les més significatives hi ha aquelles que es localitzen en les zones més escarpades amb un ombroclima subhumit. S’hi troba, de fet, una microreserva –148–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

de flora: la de la Penya del Benicadell, amb espècies botàniques tan atípiques com l’orella de ratolí (Sarcocapnos enneaphylla) i el conillet de tres fulles (Antirrhinum majus) (Tortosa, 2000). A més, al Benicadell podem trobar alguns racons amb una vegetació extremadament frondosa per a una latitud tan meridional, com ara la font de la Gota, les Fontetes, el racó del Mingo, o la zona d’ombria de la mateixa Penya del Benicadell. Encara més: des de la Serra del Benicadell podem gaudir, en dies clars i ventosos, d’extraordinàries vistes panoràmiques a la Vall d’Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina i, fins i tot, Eivissa.

Atès que es pretén potenciar i posar en valor el patrimoni natural i cultural de Beniatjar i la seua muntanya, cal sistematitzar-ne les fites principals.

D’aquesta manera, per tal conèixer-lo abans d’exposar les idees proposades de dinamització econòmica.

5. Resultats 5.1. El patrimoni de Beniatjar i el Benicadell Aquest primer subapartat de resultats conté la descripció sistemàtica dels elements patrimonials de l’àrea d’estudi que es volen potenciar. Distingim els de caràcter natural dels de caire cultural.

5.1.1. Patrimoni natural Quant al patrimoni natural, cal destacar els següents enclavaments: – Penya o Cresta del Benicadell: la característica forma del cim del Benicadell és el resultat d’una falla inversa (provocada pels esforços distensius de l’orogènia alpina), la qual dona lloc a una marcada diferència entre vessants. Un dels plecs més importants és la falla inversa que forma la Cresta o Penya del Benicadell. Com ja s’ha dit, a la vessant septentrional (l’Ombria del Benicadell), el cingle conté una microreserva de flora: la Microreserva de la Penya del Benicadell, reconeguda per la presència d’espècies botàniques atípiques.

Jaume Pla (30/12/2021)

Figura 2. La Penya del Benicadell vista des de les Fontetes

–149–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– El Regall: la roca calcària de l’esmentada falla inversa de la Cresta del Benicadell, en la seua vessant oriental, ha patit una erosió diferencial, la qual ha deixat visibles els materials més resistents, mentre que n’ha erosionat els més tous. D’açò en resulten dues crestes i un tàlveg al mig, que en la toponímia local es coneix com el Regall.

Figura 3. El Regall des del sender del corral de Rosa

Jaume Pla (20/08/2021)

– La font de la Gota: aquesta és una de les zones més frondoses del Benicadell.

Un sender de baixa dificultat recorre tot un bosc de coníferes fins a arribar a una mena de mirador natural, des d’on s’observa la serra de l’Orxa, d’Almudaina i fins i tot Aitana i, en dies clars, la més gran de les illes Pitiüses.

Continuant el sender arribem a la font de la Gota, que dona nom a l’indret.

Si continuem la senda, baixarem —sota l’ombra de pinastres (Pinus pinaster) de gran envergadura— fins al camí que ens porta de nou a la pista forestal.

Figura 4. Esquerra: sender de la font de la Gota. Dreta: mirador de la font de la Gota

Jaume Pla (05/09/2021)

–150–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– Cova de les Pedres Boniques: la formació d’aquesta cova és conseqüència del karst (erosió càrstica) i, per tant, les formes resultants són endocàrstiques.

Com podem veure a la fig. 5, trobem formacions de precipitació del carbonat càlcic, com ara columnes, banderes, estalactites i estalagmites. Tot i que la cova no està catalogada a l’inventari de coves de la Generalitat Valenciana, segons la normativa específica aplicable a l’Ombria del Benicadell, i d’acord amb l’article 16 de la Llei 11/1994, totes les coves existents dins de l’àmbit territorial d’aquest Paisatge Protegit, tant conegudes com per descobrir, es consideren com a protegides.

Carles Calatayud (19/05/2021)

Figura 5. Banderes, columnes, estalagmites i estalactites a la Cova de les Pedres Boniques

– El racó del Mingo: situat a l’Ombria del Benicadell, aquest és un conegut enclavament pel seu bosc de pins blancs (Pinus halepensis) i pinastres (Pinus pinaster), a través del qual discorre una senda amb poca pendent. A causa del seu valor paisatgístic, aquesta és una de les senderes per on passen les rutes guiades ací proposades.

Jaume Pla (30/12/2021)

Figura 6. El sender del Mingo. A la foto de l’esquerra s’observa la Penya del Benicadell

–151–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

5.1.2. Patrimoni cultural Tot seguit, farem referència al patrimoni cultural de Beniatjar. Alguns dels elements que es troben presents a l’Ombria del Benicadell i al mateix nucli de Beniatjar tenen la distinció de Bé de Rellevància Local (BRL) o de Bé d’Interés Cultural (BIC).

– Nevera del Benicadell (BRL): una nevera és una cavitat artificial amb sostre per a conservar-hi la neu fresca i disposar de gel a l’estiu. La nevera del Benicadell se situa a 1025 m d’altura, a l’oest del cim, entre els límits municipals de Beniatjar i Gaianes. L’estructura fa 13 m de diàmetre i té una alçària de 7,9 m des del terra, tot i que, si comptem tota l’envergadura de la construcció, arriba als 14,5 m d’alçada. Amb les dimensions mencionades, la capacitat d’aquesta nevera ascendeix a 640 m3. La seua planta és circular, amb quatre portes orientades als punts cardinals i de secció atrompetada, cobertes per arcs de mig punt construïts amb blocs de grandària mitjana. Aquesta és una de les neveres millors conservades del territori valencià, ja que es tracta d’una de les poques amb el sostre quasi intacte. En canvi, algunes de les més neveres valencianes més conegudes han perdut el seu sostre o aquest ha estat reconstruït.

Figura 7. La Nevera del Benicadell

Jaume Pla (10/04/2021)

– Les Fontetes i els seus forns de calç (BRL): a 650 m d’altitud, l’àrea recreativa de les Fontetes és un brollador que fou canalitzat el 1916 per tal de donar aigua potable als guardes forestals que vivien a l’anomenada Casa dels Guardes (vegeu-ne més avall una explicació detallada). A prop de la font, trobem una petita bassa que es feia servir per al reg de l’horta que hi havia al mateix camp, on els guardes forestals cultivaven hortalisses. A més a més, dalt de la font, hi ha uns forns de calç —destinats a convertir la roca calcària en calç viva— que s’han restaurat recentment. Fins al segle xx l’ús d’aquest tipus –152–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

de forns era molt freqüent pertot arreu amb finalitats que anaven des de la construcció i emblanquinament de les cases, a la ramaderia (per a desinfectar els estables i dependències d’animals) i, fins i tot, per a usos medicinals (els metges receptaven aigua de calç per a aquelles persones amb els ossos fluixos i també per curar cremades). El procés per a obtenir la calç era ardu; es requerien fins a tres persones amb torns de quatre hores per a alimentar de llenya el forn durant les 24 hores del dia, al llarg dels 12 o 17 dies que podia durar el procés de cocció (De Diago et al., 2005).

Jaume Pla (31/10/2021)

Figura 8. Les Fontetes. Vegeu la font de l’àrea recreativa a l’esquerra

Jaume Pla (30/12/2021)

Figura 9. Forns de calç situats dalt de les Fontetes

–153–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– La Casa dels Guardes: construïda el 1906 amb el propòsit d’albergar els guardes forestals de la muntanya del Benicadell, la Casa dels Guardes (també coneguda com la Casa del Guarda o Casa de les Planisses), se situa en ple cor de la Serra del Benicadell, a 712 m d’altitud. No obstant això, des de finals del segle xx es troba en desús, ja que es va construir amb la mateixa funció la nova caseta de vigilància forestal a un punt més elevat (836 m). Avui dia l’antiga Casa dels Guardes no té cap ús, llevat de la seua esplanada, que marca el final de la pista forestal per a vehicles autoritzats.

Així, es converteix en el lloc ideal on aparcar-hi el cotxe i començar la ruta per la muntanya.

–154–

Hernández Pérez et al. (2014)

– Abrics amb pintures rupestres (BIC): en la vessant septentrional del Benicadell, concretament al barranc de Carbonera, trobem dues balmes amb restes de pintures rupestres. Són dos abrics formats per l’erosió diferencial. L’abric superior presenta unes dimensions reduïdes, unes condicions d’habitabilitat escasses i parets fosques (que albergaven pintures). En canvi, el segon abric o inferior presenta unes dimensions molt més grans: fa 14 m de llarg i 12 d’alt, amb uns 3 m de fondària. Aquest abric és el que més pintures conserva dels dos (Hernández Pérez et al., 2014). Totes dues balmes es troben orientades a l’est, amb magnífiques vistes sobre la Vall d’Albaida i el Benicadell.

Les pintures van ser descobertes per Rafael Pardo Ballester el 1933. Pericot (1950) va situar la pintura d’aquests abrics en el panorama de l’art esquemàtic peninsular. La identificació de les formes de les pintures es concreta més per Acosta Martínez (1968), que identifica figures humanes esquemàtiques, un quadrúpede esquemàtic i petroFigura 10. Dibuixos a l’abric i glifs. En l’actualitat, i després de tots els treballs de recerca, sabem que, en total, n’hi ha gairebé dues-centes, un conjunt que resulta ser molt diferent a pintures d’abrics propers (Hernández Pérez et al., 2000). D’acord amb Hernández Pérez et al. (2014), aquest tipus de pintura és identificable amb les pintures utilitzades en l’art macroesquemàtic del Neolític Antic present al nostre territori entre el 4500 i 3500 aC (Hernández Pérez et al., 2014). Els abrics van ser declarats Bé d’Interés Cultural (BIC) el 1995 (abric ii) i el 1997 (abric i), així com Patrimoni Mundial de l’UNESCO el 1998, dins de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani.

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

Jaume Pla (26/11/2021)

Figura 11. Posta de sol a la Casa dels Guardes

– Casa Peñalva: situada dalt de la Penya Roja (648 m) i a prop de les Fontetes, és una típica casa de camp o masia, proveïda de camps de secà (fonamentalment ametllers i oliveres), així com d’un petit corral per a les ovelles. La casa fou construïda és de finals del segle xix. Actualment, es troba en ruïnes i gran part de la façana és coberta sota un mantell d’hedra (Hedera helix).

Així mateix, els camps del voltant són erms.

Jaume Pla (16/10/2021)

Figura 12. La Casa Peñalva amb la Penya del Benicadell al fons

–155–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– Retaule ceràmic (BRL): el retaule, situat a una casa del nucli urbà de Beniatjar, representa Sant Gaietà amb vestimenta sacerdotal. El sant roman dret sobre una prat obert, amb els braços estesos en una oració contemplativa. Als seus peus, hi ha una vara d’assutzenes i un llibre obert (Pérez Guillén, 1993).

Figura 13. Retaule ceràmic de Sant Gaietà

Jaume Pla (06/04/2022)

– Calvari (BRL): Oferint una vista panoràmica del Benicadell, l’actual calvari va acollir una petita població amb la conquesta jaumina al segle xiii, Vilanova de Carbonera, com a part del sistema de colonització del nou territori cristià.

La colònia va fracassar i els colons cristians la van abandonar en menys d’un segle. No obstant això, el caràcter estratègic i defensiu de Vilanova de Carbonera ha implicat que hagi estat emprada en moments bèl·lics d’èpoques posteriors, fins i tot com a cementiri després de batalles (Cortell i Herrero, 1985; Gámir, 2021). L’antic calvari que hi havia hagut va solsir i desaparèixer per a sempre al segle xix. Un de nou es va establir al promontori de l’antiga fortificació a inicis del segle xx (Gámir, 2021).

Figura 14. El calvari amb la Serra del Benicadell al fons

Jaume Pla (02/04/2022)

–156–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– Església de la Mare de Déu de l’Encarnació (BRL): la construcció de l’església de

Beniatjar, dedicada a la Mare de Déu de l’Encarnació, es va enllestir el 1689, tal com consta a la llegenda en llatí que s’hi troba: “Petrus Revert me fecit. Anno 1689”. L’edifici combina els estils barroc i neoclàssic a la seua única nau, de planta tradicional en forma de creu llatina (Cortell i Herrero, 1985; Gámir, 2021). Tot i que la façana es mostra senzilla, la seua ornamentació original es troba amagada sota una capa de calç i pintura. A l’interior del temple és on trobem una major complexitat i ornamentació. El retaule original, del segle xviii, va ser destruït durant la guerra civil, encara que se’n conserven algunes pintures. Cal mencionar el recent descobriment de la decoració esgrafiada de la Capella del Bateig; segons algunes investigacions realitzades, la totalitat de la nau contindria aquesta decoració (Ajuntament de Beniatjar, s. d.), tot i que en l’actualitat està coberta per una gruixuda capa de calç.

Jaume Pla (25/03/2021)

Figura 15. Interior de l’església de l’Encarnació. Vegeu-hi a la dreta la decoració esgrafiada de la capella del Bateig (que podria cobrir totes les parets de l’edifici)

– Castell de Carbonera (BIC): aquesta antiga fortificació d’origen musulmà és l’objecte d’estudi del subapartat següent, atesa la dinamització que s’hi proposa, de manera que no es tracta aquí.

5.2. Propostes de dinamització econòmica Aquest segon subapartat de resultats exposa dues iniciatives per posar en valor el patrimoni natural i cultural de la zona d’estudi per tal de dinamitzar l’economia de Beniatjar. D’una banda, la proposta de restauració del castell de Carbonera. De l’altra, les diferents rutes guiades que s’han plantejat per unir diferents elements patrimonials.

–157–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

5.2.1. La posada en valor del castell de Carbonera El castell de Carbonera és una fortificació amb un gran potencial de ser posada en valor per mitjà de la seua restauració. Les restes que un dia conformaren una fortalesa quasi inexpugnable descansen des de fa segles, assolades, a la lloma o penya homònima, de 623 m. Els orígens d’aquesta fortalesa són musulmans i la història mítica del Cid s’hi relacionen, tal com s’ha recollit turísticament en l’anomenada ruta del Cid (Camino del Cid, 2022). Es tracta, en tot cas, d’un BIC actualment en un estat ruïnós (fig. 16 i 17).

Més enllà de les controvèrsies vinculades al caràcter històric del Cid (Murado, 2013), hom ha sostingut que l’actual localització del castell de Carbonera és la de la Penna Cadiella que apareix als relats del Cantar del Mío Cid, encara que existeixen diverses teories al voltant de la seua autèntica localització i, de fet, Stevenson (1999) pensa que no es tracta d’un únic emplaçament castral, sinó de tres. D’acord amb la llegenda, el Cid va reconstruir-lo per a protegir el territori que acabava de conquistar. En tot cas, Guichard (1976) i Navarro Oltra (2002) apunten a l’existència de dues fortaleses independents: la més important i de majors dimensions, situada al cim del Benicadell i que es correspondria amb l’esmentada Penna Cadiella; i una altra al vessant septentrional de la serra, que seria el castell de Carbonera. Aquesta teoria deriva dels relats del Llibre dels Feyts de Jaume i, on es fa referència a una fortalesa que rep el nom de Penacadell, vigilant el camí de València i Xàtiva en direcció a Alcoi i Alacant des del cim del Benicadell.

Cal esmentar que al cim del Benicadell hi ha un pou d’aigua, ja descrit per Cavanilles a finals del segle xviii (Cavanilles, 1797, v. ii, p. 135). Segons Menéndez Pidal (1945), en la seva controvertida recerca del Cid (Murado, 2013), aquest pou abastiria una talaia que podria haver servit de protecció per a diversos castells adjacents. Açò també apuntaria a la teoria de les dues fortaleses anteriorment mencionada: una seria aquesta talaia del cim del Benicadell i l’altra el castell de Carbonera. Per a poder confirmar l’existència de la fortalesa a la part més elevada del Benicadell, caldria més treball arqueològic.

Tanmateix s’hi ha fet poca recerca a causa fonamentalment de quatre factors: les acusades pendents del cim de la muntanya, els terratrèmols, els incendis i altres inclemències i, en darrer terme, la mateixa intervenció antròpica (Navarro Oltra, 2002). Siga com vullga, sols queden uns reductes del castell de Carbonera: uns murs grossos (de quasi dos metres) que un dia conformaven la murada, bastida amb pedra calcària.

Atès el caràcter ruïnós del castell de Carbonera, és poc conegut per la població local i ignorat per la de fora. A pesar d’això, recentment s’han dut a terme excavacions que han descobert algunes de les seues torres de vigilància, que denoten la magnitud de la fortalesa. Així doncs, i per tal de potenciar aquest element patrimonial històric, se’n proposa la restauració. Amb la col·laboració d’un arquitecte, s’ha recreat l’aspecte del castell de Carbonera en 3D (fig. 18).

La restauració d’aquesta fortificació podria ser una font d’atractiu turístic, –158–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

complementada amb les rutes guiades (tal com s’explica al punt 5.2.2), ja que algunes d’aquestes passen per la fortalesa.

Figura 16. 1: Entrada oest al castell. 2: Entrada oest del castell vista des de dins de la fortificació, on s’observa una primera estança 3: Castell vist des del sud-est (des del camí forestal), on s’observen les restes de fins a quatre torres (a, b, c i d). 4: Mur intermedi de la cara nord del castell. També s’hi observen les restes d’una torre (e)

1

2

3

a

b

Jaume Pla (1: 04/12/2021; 2: 04/12/2021; 3: 20/02/2022; 4: 04/12/2021)

c

d

4

–159–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

Figura 17. Plànol del castell de Carbonera

Elaboració pròpia

Figura 18. Recreació 3D del castell de Carbonera

Font: Elaboració pròpia a partir de l’MDT de 2 m de l’ICV. Algunes de les parets presenten una dimensió exagerada degut a la manca de precisió de l’MDT en aquesta escala de treball

–160–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

5.2.2. Rutes guiades pel Benicadell Tot i que la majoria de visitants pugen al pic del Benicadell, hi ha d’altres recorreguts que mostren el patrimoni natural i cultural de la zona sistematitzat al subapartat 5.1. D’aquesta manera, es proposa realitzar rutes guiades —per part de dos o més guies de muntanya amb formació i coneixements del patrimoni local— a petits grups de visitants. Les rutes podrien reservar-se a la web de l’Ajuntament de Beniatjar o també dins d’un paquet turístic amb l’estança a una de les dues cases rurals.

Com es veurà a continuació, algunes de les rutes comencen al nucli de Beniatjar i altres a la Casa dels Guardes. Això és degut al fet que les rutes es complementarien amb les iniciatives que plantegen Pla-Bañuls i Membrado-Tena (2021), on es planifica la rehabilitació de l’antiga casa de vigilància forestal (amb plànols i pressupostos exactes del cost de rehabilitació) per tal d’oferir un servei als visitants de la muntanya, com ara menjar, descans o inclús pernoctació. Pla-Bañuls i Membrado-Tena (2021) també proposen la posada en marxa d’un servei de microbús que pujara als visitants fins la Casa dels Guardes, des d’on començar les rutes. A més, també es preveu l’habilitació d’una habitació com un petit centre d’interpretació on exposar miniatures d’elements patrimonials pels quals passen les rutes, com ara el mencionat castell de Carbonera o la Nevera del Benicadell.

Es plantegen dos tipus de rutes en funció de la seua dificultat. En primer lloc, les de dificultat baixa-moderada presenten poc de desnivell i requeriment tècnic (fig. 19). Algunes d’aquestes són recorreguts oficials ja establerts (PR-CV), encara que les rutes que mostrem tenen petites modificacions i també es proposen altres variants, així com una ruta completament nova. S’han elaborat un total de sis rutes amb una baixa dificultat: – PR-CV 213: aquesta és una ruta circular que comença i acaba en la Casa dels Guardes (fig. 11). La ruta passa per diversos elements culturals així com enclavaments naturals com el del racó del Mingo (fig. 6). En aquesta ruta hi ha diversos encreuaments que es poden enllaçar amb altres rutes, com el PR-CV 213.1, la ruta del Cid i el PR-CV 213.3.

– PR-CV 213.1 Beniatjar-les Fontetes: una ruta curta amb què es pretén visitar l’àrea recreativa de les Fontetes (fig. 8) pujant pel mateix sender d’accés. Passant pel nucli urbà de Beniatjar, es podrien veure fins a tres BRL: el retaule ceràmic de Sant Gaietà (fig. 13), el calvari (fig. 14) i l’església (fig. 15).

– PR-CV 213.2 Fonts del Benicadell: el tram oficial (PR-CV 213.2) sols comprèn la pujada de les Fontetes fins la Casa dels Guardes. Tanmateix, tal i com s’observa a la fig. 19, es proposa allargar la ruta fins al primer tram del sender de la font de la Gota per a gaudir de la zona boscosa i del mirador cap a l’est-sud-est (fig. 4).

– PR CV 213.3 Pujada al Benicadell passant per la nevera: la pujada a la Penya del Benicadell (fig. 2) és la ruta que més fan els visitants. Per tal de disminuir l’exigència física de la ruta, aquesta començaria a la Casa dels Guardes (ja que també es pot realitzar des del poble, com es veurà al següent apartat).

–161–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– Ruta del castell de Carbonera: Com s’ha esmentat en el punt 5.2.1, en cas que el castell fora restaurat, el seu atractiu s’incrementaria. Així doncs, es proposen les següents rutes per a passar pel castell: – La tradicional ruta del Cid que puja a les Fontetes, passa per Casa Peñalva (fig. 12) i per la pista forestal arriba al castell.

– Una variant de la ruta del Cid és passar pels abrics amb pintures rupestres del barranc de Carbonera (fig. 10) i després pujar fins al castell.

Figura 19. Rutes menys exigents proposades

Font: Elaboració pròpia a partir de l’IGN i l’ICV

En segon terme, proposem unes rutes més exigents, amb una major dificultat tècnica i física per un major desnivell acumulat (fig. 20). Per tant, estan dirigides a senderistes amb més experiència i condició física, que cerquen l’experiència de passar per senders amb un atractiu visual (valor paisatgístic i patrimoni natural) però també una certa dificultat. La majoria d’aquestes rutes també recorren diversos elements patrimonials. Les rutes proposades per a aquest grup de visitants són: – Espeleologia a la Cova de les Pedres Boniques: començant en la Casa dels Guardes, passant per les Fontetes i per Casa Peñalva, s’accedeix per la pista forestal a la Cova de les Pedres Boniques (fig. 5), on es podria practicar espeleologia. Aquest és un exemple de la necessitat de portar guies de muntanya, per tal d’evitar possibles perills i realitzar l’activitat de forma segura.

–162–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

– Circular del Mingo: aquesta és una ruta circular amb què donar a conèixer el racó del Mingo i alguns dels seus senders o variants més exigents que el tradicional (el que es du a terme al PR-CV 213).

– Pujada al Benicadell pel Regall: en aquest cas es pujaria al Benicadell pel vessant est, que és el més dur atès el desnivell que se salva en poca distància pel Regall (fig. 3).

Posteriorment es visitaria la nevera del Benicadell (fig. 7).

– Nevera del Benicadell pel castell de Carbonera: una variant més llarga per pujar a l’indret. Una vegada dalt, es podrà decidir si desfer el camí, baixar a la Casa dels Guardes, pujar al cim o baixar pel Regall.

– Casa dels Guardes, font de la Gota i el Mingo: en aquesta ruta es combinen dues de les sendes amb la vegetació més frondosa de l’Ombria del Benicadell.

– Finalment s’identifiquen dos senders perduts (fotointepretats a partir del vol americà del 1956) que, en cas de recuperar-se per la brigada forestal, podrien servir per a realitzar variants a les rutes proposades.

Figura 20. Rutes més exigents proposades

Font: Elaboració pròpia a partir de l’IGN i l’ICV

Per tal de garantir unes rutes guiades de qualitat, es requereix una senyalística en condicions. Tanmateix, en la zona d’estudi trobem que alguns panells informatius presenten un deteriorament sever, d’igual manera que les fletxes indicadores de senders i camins. A més, algun dels béns patrimonials tenen –163–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

una informació insuficient (com el castell de Carbonera) o nul·la (com ara Casa Peñalva).

Per tant, s’ha elaborat un mapa (fig. 21) on s’identifica tota la xarxa de senders de la zona d’estudi i, alhora, s’ubiquen aquells panells d’informació amb un deteriorament sever, les fletxes indicadores als senders i aquelles ubicacions on es requeriria la presència de nova senyalística. D’una banda, panells informatius (un total de 8). De l’altra, noves fletxes indicadores (un total de 16).

D’aquesta manera, es pretén reconèixer de forma ràpida i visual quines serien les ubicacions que necessiten una millora, tot facilitant el càlcul d’un pressupost per millorar la senyalística si s’executara.

Figura 21. Xarxa de senders de la zona d’estudi amb la localització de la senyalística actual i la proposada

Font: Elaboració pròpia a partir de l’ortofoto de l’ICV de l’any 2021

Finalment, cal afegir que les rutes guiades tindrien un període de prova d’aproximadament sis mesos, durant el qual les persones visitants que les feren en donarien el seu retorn. Aquest retorn permetria, entre d’altres, augmentar o disminuir el nombre de guies de muntanya, modificar el nombre de rutes —així com llur requeriment físic— i introduir canvis als recorreguts per tal de visitar algun element patrimonial que les persones visitants mostren interés per a veure.

–164–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

6. Discussió Tal i com es mencionava al marc conceptual, el paisatge en el seu conjunt (incloent el patrimoni natural i cultural) pot esdevenir un recurs per al desenvolupament econòmic (Iranzo, 2009). En aquest sentit, el present article posa de relleu una sèrie d’elements patrimonials que haurien de ser potenciats des d’una perspectiva holística, on tant el patrimoni natural com cultural formen part d’un mateix paisatge.

Entenent doncs que tot el patrimoni descrit forma part del paisatge del Benicadell, creiem que la millor forma de poder dinamitzar l’economia d’aquest territori és a partir d’una proposta que puga abraçar les altres, és a dir, la posada en valor del patrimoni i la restauració del castell de Carbonera. Un dels formats més adients per a connectar tot el patrimoni cultural és a traves dels elements naturals (senders i altres racons de la muntanya). Per això, pensem que la millor forma de teixir aquest pont entre paisatge i patrimoni és mitjançant les rutes guiades. Aquestes rutes passarien per aquells elements de patrimoni cultural més destacats, com ara el castell de Carbonera, que hauria de ser restaurat per tal de consolidar un punt d’atracció fonamental de la muntanya del Benicadell.

D’acord amb Lindström (2019), el patrimoni cultural —com el que ací s’ha descrit— podria esdevenir motor de desenvolupament socioeconòmic i cultural de Beniatjar. En aquest sentit, considerem que la present iniciativa pot ser el camí per a posar en valor tot el patrimoni natural i cultural per tal d’aconseguir que el turisme rural impulse el desenvolupament econòmic local al que fan referència Calatayud Mendoza et al. (2016) i evitar, en definitiva, el despoblament. Cejudo et al. (2019) demostren que el patrimoni, tant natural com cultural, ofereix oportunitats per als agents socials que permeten no sols el manteniment i/o la recuperació dels elements patrimonials i identitaris, sinó que aquests també constituïsquen un ferm pilar per a la supervivència dels espais rurals.

Per tal de realitzar en condicions aquests recorreguts, s’hauria de col·locar una nova senyalització en aquells senders en els quals es desenvoluparan les rutes mencionades anteriorment. I és que, en tractar de promoure i potenciar el patrimoni, també ha de considerar-se l’accessibilitat, tenint especial cura de la senyalització dels camins i senders, la qual també ajuda al manteniment de la toponímia local. A més, per tal que aquells qui no realitzen les rutes guiades tinguen una breu explicació de cada un dels elements patrimonials, s’hauria de fomentar la instal·lació de panells informatius que expliquen breument la història, ús i propòsit del patrimoni cultural. D’aquesta manera, s’aconsegueix que el visitant conega amb tot detall les característiques de l’element patrimonial que té davant. Aquesta senyalització acabaria complementant i establint la xarxa de rutes, així com posant en valor dels elements patrimonials que trobem al llarg dels recorreguts. En conseqüència, a major coneixement, més gran serà la nostra valoració del patrimoni, sempre que l’apreciem i en potenciem el reconeixement (Cobos, 2014).

–165–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

A més a més, cal parar-se a reflexionar sobre la eficàcia i sostenibilitat temporal d’aquest tipus d’iniciatives. Les àrees rurals que tradicionalment han viscut del sector primari, com aquesta, veuen el turisme com l’alternativa més clara davant de la crisi de l’economia agrària (Lois i Santos, 2004; Santos i Paül, 2011). No obstant, cal ser cautelosos en desenvolupar una activitat d’aquestes característiques al medi rural. Entre d’altres raons, perquè la població no sempre està d’acord amb l’execució d’aquestes iniciatives ja que en ocasions es mostra reticent perquè pensa que el nucli urbà pot arribar a massificar-se.

En aquest sentit, cal reflexionar sobre la necessitat de la participació ciutadana en les preses de decisió per tal d’aconseguir un desenvolupament rural sòlid i assentar les bases de la nova iniciativa des d’un enfocament bottom-up (Pont-Vidal, 2020) amb l’objectiu de constituir un capital social ferm (Esparcia et al., 2016). Això és clau a l’entorn rural, sobretot si es mostra unit, actiu i participatiu en la iniciativa plantejada. Tot plegat es duria a terme per mitjà de tècniques qualitatives de recollida d’informació i que permeten la interacció entre diferents actors i, en definitiva, entre la ciutadania del municipi. D’aquesta manera es pretén evitar el desenvolupament de planificacions turístiques que no tinguen en compte la població local, tot emulant la generada per Paül et al.

(2016) al Couto Mixto (Galícia).

Certament aquest tipus d’iniciatives centrades en el desenvolupament del turisme rural no són la solució definitiva contra el declivi demogràfic de poblacions del medi rural (Paül, 2013). De fet, no tenen per què suposar una dinamització de l’economia, sinó que poden constituir un tipus de turisme puntual i no reportar gaires beneficis al municipi. Si bé els visitants es poden veure atrets per l’entorn del municipi en realitzar una ruta guiada per la muntanya, resulta complicat que una família decidisca quedar-s’hi a viure si no disposa d’un treball a prop o d’un habitatge en condicions. També cal tenir cura a l’hora de potenciar un entorn rural ja que s’ha de procurar no tematitzar-lo. En efecte, la destinació pot ser atractiva per al turista, però també pot deixar de ser autèntica (Pitarch, 2019). A més a més, el turisme rural es basa en la seua autenticitat, la proximitat amb la natura i el patrimoni, així com la qualitat de vida.

Tot i les possibles problemàtiques associades a aquest tipus de turisme, trobem certes iniciatives que s’han desenvolupat amb èxit a municipis veïns. Un exemple a esmentar en aquest sentit és el municipi d’Otos (Vall d’Albaida), que també volia aconseguir la diversificació econòmica i la fixació de població a través del desenvolupament del turisme cultural i de qualitat. L’estratègia va començar amb la posada en valor del patrimoni local per mitjà de l’ajut del Grup PRODER (Programa Operatiu de Desenvolupament i Diversificació Econòmica de Zones Rurals) de la Vall d’Albaida, a inicis del segle xxi, que va aconseguir reunir diferents artistes i escultors per a omplir el poble de rellotges de sol (Medina Fuente, 2014); aquest rellotges esdevingueren el principal atractiu d’una ruta turística sota el lema “Otos: el poble dels rellotges de sol” –166–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

(Pérez García, 2005). Recentment, la premsa ha subratllat que Otos ha rebut diverses famílies els últims mesos.1 Tot i que no sabem si arriben per les iniciatives turístiques, certament poden ajudar a posar al municipi al mapa i que siga una opció a considerar per a noves famílies.

Un altre exemple és el municipi veí de Carrícola, també a la Vall d’Albaida, on es realitzen rutes guiades. En aquest cas passen per diverses escultures exposades a l’aire lliure al llarg del municipi i senders de la muntanya. Segons esmenta Rojo Mas (2015), aquestes obres artístiques pertanyen a l’arte-facte, que pretén expressar amb l’art la presència humana en la naturalesa, els costums, interessos i idiosincràsia del poble. A més a més, a Carrícola també es va restaurar una torre de vigilància musulmana, la qual es considera com una bona pràctica per a atraure turistes de caire cultural, segons Soler i San Martín (2017). Si traslladem la restauració que s’ha efectuat d’aquesta torre de Carrícola amb l’aquí proposada per al castell de Carbonera, inferim que la nostra actuació podria tenir repercussions positives sobre el nombre de visitants de Beniatjar.

7. Conclusions El valor patrimonial dels diversos béns de rellevància local i béns d’interés cultural i la seua posada en valor (en especial, del castell de Carbonera) justifica la conveniència de les propostes plantejades a aquest article. La rehabilitació, restauració i posada en valor del patrimoni dels municipis rurals pot arribar a ser una font de diversificació econòmica derivada de l’atracció turística. Beniatjar és un paradigma de municipi en risc de despoblació que podria mostrar-se molt actiu —si les propostes plantejades en aquest article prosperen— per a intentar revertir la seua delicada situació demogràfica. Per tant, que un poble estiga en risc de despoblament no hauria de ser sinònim d’abandó irreversible. No obstant això, Beniatjar ha tingut una tendència molt més estàtica i conservadora enfront de la dinàmica de pobles veïns de la mateixa comarca, com ara Otos i Carrícola. Per a canviar aquesta situació, s’ha mostrat ací la gran riquesa del municipi i muntanya objectes d’estudi i la possibilitat de potenciar tant el seu patrimoni natural com cultural. És evident la dificultat d’aplicar les propostes plantejades degut, d’una banda, a les dificultats intrínseques d’aquests municipis (demografia regressiva, manca de subvencions o economia poc diversificada) i, de l’altra, a la complexitat d’obtenir el suport de les administracions públiques i gestores. En aquest sentit, s’ha observat com els municipis veïns han potenciat el seu patrimoni i dinamitzat la seua economia de forma individual, a mode de competència entre municipis. Així, per tal d’implementar aquestes idees, seria necessària també una certa cooperació entre ajuntaments. En efecte, Beniatjar té molt 1. “Otos recibe la llegada de cuatro familias de la Vall d’Albaida con una fiesta”, Levante, 16/11/2022.

–167–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

a aprendre d’Otos i Carrícola, i amb el contacte estret entre governs locals es podria aconseguir el desenvolupament conjunt dels municipis més propers a l’Ombria del Benicadell.

Tal i com s’ha mencionat, i en cas que les idees proposades en aquest article es dugueren a terme en el futur, serà clau un suport i contacte proper amb la població local, per tal que totes les actuacions a desenvolupar siguen discutides i valorades per aquesta (a través de la participació pública). La implicació de la població local juga un paper crucial per a l’activació de les àrees rurals: ha de ser amb ella que es desenvolupen, acorden, executen i gestionen les actuacions que en aquest entorn es pretenen dur a terme.

En aquest article s’ha confirmat que en el medi rural existeix un patrimoni cultural molt ric variat. Per a continuar-ne gaudint, s’ha de posar en valor.

L’exemple de Beniatjar és extrapolable a altres municipis en risc de despoblació, els quals, per mitjà de potenciar els seus recursos patrimonials, poden aconseguir desenvolupar iniciatives que recuperen, mantinguen o inclús atraguen nous pobladors.

En síntesi, la idea més destacable d’aquest article és l’intent de dinamitzar l’economia mitjançant la posada en valor del territori a partir dels recursos endògens. Paral·lelament, aquesta activació ha de permetre generar llocs de treball que produïsquen un sentiment de pertinença i arrelament a l’entorn, cosa que, al seu torn, done lloc a una major possibilitat del manteniment de les activitats proposades a llarg termini. En última instància, s’ha de garantir la fixació de població i el manteniment dels serveis bàsics d’educació i salut al municipi.

Referències Acosta Martínez, Pilar (1968). La pintura rupestre esquemática en España. Salamanca: Universidad de Salamanca.

Ajuntament de Beniatjar (s. d.). Patrimoni natural i cultural de Beniatjar. https://www. beniatjar.es/sites/www.beniatjar.es/files/u14/patrimoni_natural_i_cultural_de_beniatjar_0. pdf (consultat 15/04/2022). Álvarez, José Luis (1992). Sociedad, Estado y Patrimonio Cultural. Madrid: Espasa-Calpe.

ARGOS (2022). Bancos de datos municipal. Beniatjar. http://www.argos.gva.es/bdmun/pls/ argos_mun/DMEDB_MUNDATOSINDICADORES.DibujaPagina?aNMunId=46056& aNIndicador=3&aVLengua=c (consultat 04/02/2022).

Ballart, Josep; Jordi Juan (2001). Gestión del patrimonio cultural. Barcelona: Ariel.

Calatayud Mendoza, Alfredo Pelayo; Ángel Canales Gutiérrez; Germán Belizario Quispe; Haber Nehemás Chui Betancur; Edilberto Huaquisto Ramos (2021). “Impacto del turismo rural en el ingreso económico y la decisión de emigrar en la Comunidad de Llachón (Puno, Perú)”. Ager. Revista de estudios sobre despoblación y desarrollo rural, núm. 31, p. 742. DOI: https://doi.org/10.4422/ager.2021.06 Camino del Cid (2022). Castillo de Carbonera-Beniatjar. https://www.caminodelcid.org/ servicios/castillo-de-carbonera---beniatjar-1981524/ (consultat 12/03/2022).

–168–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

Cavanilles, Antonio José (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblacion y frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real.

Cejudo, Eugenio; José Antonio Cañete Pérez; José Castillo Ruiz (2019). “El papel del patrimonio natural y cultural como motor de desarrollo rural en Andalucía: LEADER 2000-2013”. Perspectives on Rural Development, núm. 3, p. 292-326. DOI: https://doi. org/10.1285/i26113775n3p293 Cobos, Fernando (2014). “Fuentes de estudio y valoración de la arquitectura defensiva”.

Patrimonio Cultural de España, núm. 9, p. 141-158.

Comitè Econòmic i Social de la Comunitat Valenciana (2022). Mapa de risc de despoblament en la Comunitat Valenciana. http://www.ces.gva.es/sites/default/files/2022-02/ CA350_Despoblament_2021.pdf (consultat 24/02/2022).

Cortell, María Consuelo; Abelardo Herrero (1985). Beniatjar: evocación de un pueblo.

València: Gandía Artes Gráficas Pérez Blay.

De Diago, Joan; Ferran Morell; Fidela Sánchez; Bárbara Terrasa (2005). Camp d’aprenentatge Orient. El forn de calç. [Palma]: Govern Balear.

Escribano, Jaime (2012). “El valor de los servicios educativos y sanitarios en los procesos de atracción y mantenimiento de población en medio rural”. Ager. Revista de estudios sobre despoblación y desarrollo rural, núm. 13, p. 11-51. DOI: https://doi.org/10.4422/ager.2011.07 Esparcia, Javier; Jaime Escribano; José Javier Serrano (2016). “Una aproximación al enfoque del capital social y a su contribución al estudio de los procesos de desarrollo local”.

Investigaciones Regionales, núm. 34, p. 49-71.

Esparcia, Javier (2014). “Innovation and Networks in Rural Areas. An Analysis from European Innovative Projects”. Journal of Rural Studies, núm. 34, p. 1-14. DOI: https://doi. org/10.1016/J.JRURSTUD.2013.12.004 — (2021). “La despoblación: emergencia y despliegue de políticas públicas en Europa y en España”, dins: Espacios rurales y retos demográficos: una mirada desde los territorios de la despoblación. Madrid/Valladolid: Asociación Española de Geografía/Universidad de Valladolid, p. 75-149.

Gámir, Juan José (2021). Beniatjar. Un recull informal de la seua història i del context històricpolític. https://www.terra-blanca-del-benicadell.es/wp-content/uploads/beniatjar_historia. pdf (consultat 18/01/2022).

Gómez-Solórzano, Lilliam Sofía; José Sancho Comíns; Joaquín Bosque Sendra (2018).

“Atlas temáticos y difusión del Patrimonio Cultural: aproximación conceptual y aplicación al caso del centro histórico del distrito central de Tegucigalpa (Honduras)”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, núm. cliii, p. 149-182.

Guichard, Paul (1976). “Un toponyme historique de l’ancienne kura de Tudmir : Benicadell”.

Murgentana, núm. 45, p. 37-47.

Hermosilla-pla, Jorge; Emilio Iranzo (2003). El desarrollo local en Cortes de Pallás: teoría y práctica (1999-2003). València: Universitat de València.

Hernández Pérez, Mauro Severo; José María Segura Martí; Virginia Barciela González (2014). “Pinturas rupestres en el Barranc de Carbonera (Beniatjar, Valencia). Nuevas lecturas de un yacimiento excepcional”. Recerques del Museu d’Alcoi, núm. 22/23, p. 7-20.

Hernández Pérez, Mauro Severo; Pere Ferrer Marset; Enrique Català Ferrer (2000). L’art esquemàtic. Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans.

Iranzo, Emilio (2009). El paisaje como patrimonio rural propuesta de una sistemática integrada para el análisis de los paisajes valencianos. València: Universitat de València. [Tesi doctoral] Iranzo, Emilio; Jorge Hermosilla-Pla (2020). “El patrimonio cultural y el paisaje de la provincia de Valencia como capital territorial”. Terra. Revista de Desarrollo Local, núm. 6, p. 87-114. DOI: https://doi.org/10.7203/terra.6.16491 Lindström, Kati (2019). “Universal Heritage Value, Community Identities and World Heritage: Forms, Functions, Processes and Context at a Changing Mt Fuji”. Landscape Research, vol.

44, núm. 3, p. 278-291. DOI: https://doi.org/10.1080/01426397.2019.1579899 –169–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

Lipe, William (1984). “Value and Meaning in Cultural Resource”, dins: Henry Cleere [ed.].

Approaches to the Archaeological Heritage. Cambridge: Cambridge University Press, p. 1-11.

Llorente-Adán, José Ángel (2021). “La importancia de la participación ciudadana en la toma de decisiones del desarrollo rural (Rincón de Soto, La Rioja, España)”. Terra. Revista de Desarrollo Local, núm. 8, p. 531-557. DOI: https://doi.org/10.7203/terra.8.21011 Lois, Rubén Camilo; Xosé Manuel Santos (2004). “Planificación y espontaneidad en el desarrollo rural”, dins: Román Rodríguez González; Eldemira Pérez Correa [coord.].

Espacios y desarrollos rurales. Una visión múltiple desde Europa y Latinoamérica. Gijón: Trea, p. 131-156.

Medina Fuente, Juan José (2014). Catalogación de los relojes de sol en l’Horta Nord de Valencia.

València: Universitat Politècnica de València. [Treball final de grau] Membrado-Tena, Joan Carles; Jorge Hermosilla-Pla (2019). “El cierre de la central nuclear valenciana de Cofrentes: ¿amenaza u oportunidad para su comarca?”. Ager. Revista de estudios sobre despoblación y desarrollo rural, núm. 26, p. 189-214. DOI: https://doi. org/10.4422/AGER.2018.13 Méndez, Ricardo (2006). “La construcción de redes locales y los procesos de innovación como estrategias de desarrollo rural”. Problemas del Desarrollo. Revista Latinoamericana de Economía, vol. 37, núm. 147, p. 217-240. DOI: https://doi.org/10.22201/ iiec.20078951e.2006.147.7640 Menéndez Pidal, Ramón (1945). Cantar de Mío Cid. Texto, gramática y vocabulario. Madrid: Espasa-Calpe.

Murado, Miguel Anxo (2013). La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España. Barcelona: Debate.

Navarro Oltra, Vicente Carlos (2002). “El castillo de Penna Cadiella en la sierra de Benicadell”. Al-Qantara, vol. 23, núm. 2, p. 299-329. DOI: https://doi.org/10.3989/ALQANTARA.2002.V23.I2.185 Paül, Valerià (2013). “Hopes for the Countryside’s Future. An Analysis of Two Endogenous Development Experiences in South-Eastern Galicia”. Journal of Urban and Regional Analysis, núm. 5, p. 169-192. DOI: https://doi.org/10.37043/JURA.2013.5.2.5 Paül, Valerià; Juan-Manuel Trillo-Santamaría; Paula Pérez-Costas (2016). “Action Research for Tourism Planning in Rural Areas? Examining an Experience from the Couto Mixto (Galicia, Spain)”. Geographical Research, vol. 54, núm. 2, p. 153-164. DOI: https:// doi.org/10.1111/1745-5871.12108 Pérez García, Dolores (2005). “La Vall d’Albaida (Valencia): Otos inaugura la ruta de los relojes de sol; la hora de los turistas”. Actualidad LEADER, núm. 28, p. 30-31.

Pérez Guillén, Inocencio (1993). Retaule ceràmic de Sant Gaietà. https://ceice.gva.es/va/web/ patrimonio-cultural-y-museos/brl?viewUrl163469251=/patrimonio-cultural/ficha-inmueble. php&id=20345&lang=ca (consultat 17/02/2022) Pericot, Luis (1950). El arte rupestre español. Barcelona: Argos.

Pitarch, María Dolores (2019). Turismo y Medio Ambiente. València: Tirant lo Blanch.

Pla-Bañuls, Jaume; Joan Carles Membrado-Tena (2021). “Puesta en valor del patrimonio rural valenciano para su dinamización económica. El caso de Beniatjar (España)”. Terra.

Revista de Desarrollo Local, núm. 10, p. 192-220. DOI: https://doi.org/10.7203/terra.10.24512 Pont-Vidal, Josep (2020). “Delineamientos de desarrollo local en tiempos de incertidumbre: oportunidad para otro tipo de planteamientos”. Terra. Revista de Desarrollo Local, núm. 7, p. 119-146. DOI: https://doi.org/10.7203/terra.7.18160 Rojo Mas, María Eugenia (2015). “Creaciones valencianas y ecología: el espacio de arte medioambiental «Biodivers Carrícola»”. Opción, vol. 31, núm. 5, p. 790-813.

Santos, Xosé Manuel; Valerià Paül (2011). “Construíndo o turismo fluvial e de interior na Galiza”, dins: Rubén Camilo Lois; Valerià Paül [ed.]. Turismo fluvial e da natureza. Un

–170–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 143-171 Jaume Pla-Bañuls, Joan Carles Membrado-Tena Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià)

elemento de revitalización dos espazos rurais e do interior. La Corunya: Instituto Galego de Estudos Europeos e Autonómicos, p. 17-34.

Serrano de la Cruz, Manuel Antonio; Mari Carmen Cañizares; Ángel Raúl Ruiz Pulpón (2021). “Despoblación rural y revalorización de recursos patrimoniales. Análisis preliminar en el Campo de Montiel (Castilla-La Mancha, España)”. Ager. Revista de estudios sobre despoblación y desarrollo rural, núm. 34, p. 165-197. DOI: https://doi.org/10.4422/ager.2022.02 Soler, Federico; Enrique San Martín (2017). “La promoción del turismo rural a través del trail running: el caso de Carrícola en la comarca de La Vall d’Albaida”. Pasos, Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol. 15, núm. 1, p. 49-69. DOI: https://doi.org/10.25145/J. PASOS.2017.15.004 Stevenson, Michael (1999). “Castles in Spain — In Search of El Cid’s Domain”. Valencia Life, núm.11, p. 53-57.

Tortosa, Paco (2000). La comarca de la Vall d’Albaida: paisatges, cultura i medi ambient.

València: Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.

Tulla, Antoni F.; Marta Pallarès-Blanch; Ana Vera (2017). “Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran. Emprenedoria i participació de les dones”. Quaderns Agraris, núm. 42, p. 73-101. DOI: https://doi.org/10.2436/20.1503.01.75 Van Der Ploeg, Jan Dowe; Henk Renting; Gianluca Brunori; Karlheinz Knickel; Joe Mannion; Terry Marsden; Kees De Roest; Eduardo Sevilla-Guzmán; Flaminia Ventura (2000). “Rural Development: From Practices and Policies Towards Theory”. Sociologia Ruralis, vol. 40, núm. 4, p. 391-408. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-9523.00156

–171–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 175-189 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.239

Viatge als Estats Units a través de tres pols mundials de la nova economia Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles.

A la recerca de l’última experiència urbana. Santa Coloma de Farners: Arts Gràfiques-Impremta Cantalozella, 166 p.

ISBN: 978-84-09-40192-5

Clara Paniagua

Estudiant del Grau en Geografia, Ordenació del territori i gestió del medi ambient. Universitat de Girona U1974495@campus.udg.net

Introducció Els Estats Units d’Amèrica (EUA), tot sovint considerat l’estat-nació que exerceix de potència mundial, han estat precursors i pioners en diversos aspectes que han calat profundament en la nostra societat, de forma que s’han establert i romanen entre nosaltres. Així, sense adonar-nos-en, formen part de les nostres vides i els concebem de la forma més natural. Es tracta de la seva indústria, economia, finances, tecnologia, cultura, urbanisme, etc. Tots ells han conformat el pretès model universal de desenvolupament social, econòmic i cultural; un model que s’estableix des de l’òptica del progrés i l’optimisme (González Férriz, 2020) i que ha arribat al seu paroxisme amb la consolidació del neoliberalisme, originat, és clar, als EUA (Harvey, 2003). S’ha aconseguit, per tant, instaurar el sistema capitalista i liberal a escala mundial, basat en un augment de la producció per afavorir la compra de qualsevol mena de producte, sigui material o immaterial (Panitch i Gindin, 2015). Aquest enfocament comporta l’esgotament de molts recursos naturals i beneficia les classes més altes quant al seu poder adquisitiu, en detriment de les més baixes i, en particular, de les minories ètniques.

D’altra banda, els EUA han tingut una visió futurista i la capacitat per durla a terme; encara més, s’han imposat com el projecte polític predominant al planeta (Hunt, 2007). Certament, els grans vencedors de la Segona Guerra Mundial es trobaven en avantatge per sobre la resta de països per poder realitzar grans avanços, per exemple, en el terreny de la informàtica i la tecnologia, de manera que han aconseguit protagonitzar el darrer gran cicle sistèmic d’acumulació, en termes d’Arrighi (1999). Aquests progressos han permès l’evolució –175–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

de la societat, sobretot, del primer món, de manera que s’han conformat els mecanismes per oferir una xarxa global capaç d’empetitir el planeta, en termes de comunicacions, transports, coneixements, etc. (Harvey, 1989).

Aquestes reflexions pretenen contextualitzar el marc territorial que es tracta en l’obra recent del geògraf Juli Valdunciel: els EUA; i, en particular, tres de les ciutats protagonistes de l’economia mundial, com són Nova York, San Francisco i Los Angeles. Se’ns descriuen clarament les dues cares d’aquest país de les oportunitats: des de l’opulència més exagerada fins a la misèria, de forma que es generen les desigualtats (i diferències) socials. Tot això ho fa amb una visió clara i íntegrament geogràfica, que combina els diferents vessants d’aquesta disciplina, malgrat centrar-se essencialment en l’urbanisme i en el paisatge urbà, matèries de gran interès per a l’autor del llibre.

Anàlisi L’obra en qüestió, en forma d’assaig, es basa en els viatges duts a terme pel seu autor a les tres ciutats esmentades els anys 2017, 2018 i 2019, respectivament.

S’estructura en quatre capítols. Els tres primers estan dedicats a cadascuna de les ciutats; un quart recull altres visites i impressions de l’única ciutat visitada dues vegades per l’escriptor (Los Angeles). Val a dir que s’hi inclouen moltes fotografies, preses per ell mateix, que ajuden a visualitzar allò que s’explica en el text, acostant-nos a la realitat que vol transmetre l’autor. Cadascuna d’elles (numerades i amb nota al peu) són posteriorment comentades, en un apartat diferenciat mitjançant el color de les pàgines (d’un gris clar que contrasta amb el blanc de la resta) al final de cada capítol.

Així doncs, sense tenir en compte la divisió per capítols, es tracta, de fet, d’un llibre composat bàsicament de dues parts. Per un costat, se’ns mostra un diari de viatge en què es presenten cronològicament els descobriments, percepcions, sensacions, etc. que han tingut lloc dia a dia. Per l’altre, tenim una contextualització molt completa que ens permet, en el seu conjunt, formar-nos una idea del que han representat i representen avui dia aquestes tres megalòpolis nord- americanes.

Pel que fa al contingut, és molt diferent en funció de quina de les dues grans parts en què es divideix el llibre ens centrem. En primer lloc, el diari de viatge, que ocupa sempre la primera part de cada capítol/ciutat, com era d’esperar, és narrat en primera persona. Aquest abordatge aporta subjectivitat i comprèn tot el que té a veure amb els sentiments que li provoquen els diferents espais. Val a destacar que, fins i tot, amb certa recurrència, adopta un to còmic o satíric que permet comprendre quina és la seva visió personal de diverses qüestions. És fàcil anar seguint els tempos de les expedicions de l’autor, ja que tot sovint assenyala en quin moment del dia tenen lloc, quants kilòmetres ha recorregut (a peu o motoritzat) o les hores dedicades a cada indret o trajecte.

–176–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

En segon lloc, la part dedicada a l’ampliació d’informació de les fotografies canvia de registre, el qual es torna més seriós i acadèmic. És el moment on, majoritàriament, s’aprofita per comentar aspectes que van des de descripcions del medi natural, com poden ser el relleu, els materials que conformen el terreny, la xarxa hidrogràfica i altres factors relacionats amb la Geografia física, a una mirada pròpia de la Geografia humana. Aquesta segona perspectiva descriu i compara trets relacionats amb la població (la demografia, la immigració i el pes dels diferents grups ètnics) i l’ocupació, així com els nivells de violència o vandalisme al carrer lligades a dades estadístiques. En moltes ocasions s’inclouen comparacions d’aquests aspectes amb regions més properes i conegudes pel lector, aprofitant dades en matèria de PIB, densitat de població o immigració, entre d’altres, referents a Espanya, Barcelona, etc. Amb aquests dos components l’autor ens mostra el funcionament de cada zona, de manera que aporta una descripció de Geografia més regional, que delimita d’alguna forma el territori contemplat en cada cas.

En relació amb l’argument del llibre, un factor a valorar és com s’introdueix la terminologia relacionada amb el fet urbà. N’és un exemple el concepte de ciutat difusa (urban sprawl) present i recurrent a la majoria de les destinacions.

Es tracta d’una gairebé obligada ampliació de les ciutats deguda, en bona part, al creixement poblacional, que al seu torn es relaciona amb el fet migratori, les diferències de classe i les desigualtats en termes culturals, econòmics i polítics.

Es fa present en les zones que acostumen a habitar aquests nouvinguts, sovint les més perifèriques de les ciutats, que coincideixen amb els barris més degradats i marginats. A causa d’això s’adopta un disseny de ciutats, en alguns casos, sense un centre clarament definit.

Aquest fenomen es tradueix en un tipus d’urbanisme basat en la ja típica quadrícula americana com a mesura d’eixamplament.

Un altre aspecte que es repeteix al llarg de l’obra és l’impacte de la gentrificació i turistificació, fruit de les noves tendències en termes d’urbanisme i turisme esdevingudes a partir de la segona meitat del segle xx. Per tal d’immergir-nos en aquestes tendències l’autor descriu de –177–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

forma molt acurada les diferents parts de les ciutats. Generalment, comença pel sector més antic, tot sovint coincident amb el centre o downtown, i continua pels barris immediats a aquest nucli fins endinsar-se als més perifèrics i altres zones d’interès. Tot plegat ho lliga a una atmosfera latent de grandiositat i de mides desproporcionades per als visitants europeus. En efecte, les proporcions d’aquest país són titàniques i això sembla contagiar la seva arquitectura i infraestructura. Aquests i altres temes relacionats amb el fet urbà es desenvolupen al llarg de l’obra.

Nova York, ciutat que visita el 2017 i que ocupa el primer capítol, ens la presenta com el pol mundial de l’economia en el camp de les finances. Comença situant-nos l’any 1624, el de la fundació de Nova Amsterdam entre els rius Hudson i l’East River, al sud de l’illa de Manhattan. Tot seguit, com és habitual a les ciutats americanes, en aquest centre històric s’hi han anat erigint des de finals del segle xix tot un seguit de gratacels producte de l’avenç del capitalisme global. Aquest procés ha eliminat gran part dels edificis històrics i ha donat pas a la modernitat, de manera que s’ha establert com el model de la ciutat contemporània. És des d’aquí que ens anomena indrets prou coneguts com Broadway, Wall Street, Soho, Chinatown, Little Italy, etc. Segueix la ruta i ens acosta al Midtown, el districte de negocis més gran del món, on trobem l’Empire State, la Grand Central Terminal (l’estació més gran del món en dimensions), la seu de les Nacions Unides i la que és considerada “la plaça del món”, Times Square, amb les seves pantalles il·luminades. L’endemà visita l’Uptown, la zona més residencial, amb la famosa 5a Avinguda, Madison i Central Park. Tot seguit, l’últim dia ens transporta a Brooklyn, tot travessant el seu popular pont, des del qual es poden obtenir unes bones vistes de Manhattan. Així, per acabar d’acomiadar-se de la capital del món, aquest darrer dia s’endinsa en el Bronx, que, segons Valdunciel, li transmet aquella sensació “tètrica de les pel·lícules: blocs de pisos incendiats, metros plens de pintades i marginals deambulant pel carrer disposats a atracar-te per quatre dòlars” (p. 21). És per aquest motiu que decideix fer la ruta de la mà d’un guia especialitzat, encara que assegura que la zona no és perillosa, però sí que s’hi pot palpar la degradació urbana.

A la segona part del capítol, la referida a la descripció de les fotografies, fa especial èmfasi en la marcada identitat financera que distingeix la ciutat i ens ofereix un recorregut per la història d’aquesta activitat, amb origen el 1817. Fa un repàs que passa per l’època de la Gran Depressió, el New Deal i la segona meitat del segle passat, amb l’enfonsament del fordisme i les polítiques neoliberals que van afavorir la circulació de capitals. Convertida en un hub financer i amb la majoria de seus de grans empreses al seu territori, Nova York lidera els sectors comercial, immobiliari, artístic, educatiu i dels mitjans de comunicació.

En menor mesura, l’autor ens comenta aspectes relacionats amb la llei de 1867 que es va ocupar de la salut pública i habitatges, la qual obligava a instal·lar (les icòniques) escales a l’exterior dels edificis per tal d’assegurar-hi una sortida en cas d’incendi. Hom acostuma a conèixer aquests edificis com a tenements.

–178–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

De nou, vola el 2018 fins als EUA per conèixer San Francisco, el nucli mundial en l’àmbit de la tecnologia i l’origen de la contracultura. Inicialment ens introdueix en el seu Downtown, per zones emblemàtiques com el Market Street (considerat l’eix principal), Tenderloin (la zona que travessa per arribar al centre i que s’ha convertit, amb la degradació dels seus edificis i activitats, en un atractiu per als sensesostre), Powell Street i Union Square, centre comercial i origen dels recorreguts dels mítics tramvies. L’endemà s’acosta fins a Western Addition per realitzar la ruta victoriana, amb les painted ladies, considerades patrimoni arquitectònic.

En termes de contracultura, destaca San Francisco com la metròpoli liberalprogressista dels EUA. Això es relaciona sobretot amb la cultura underground, visible en barris com North Beach, Haight i Castro, que, a partir de la dècada de 1950, van allotjar artistes de la Beat Generation que impulsaven una cultura alternativa, el moviment hippy (amb idees de pau i amor lliure combinats amb música psicodèlica i estupefaents) i els primers col·lectius LGBT+ que van iniciar la lluita pels seus drets. Concedeix un espai del capítol a la regió del sud de la badia de San Francisco, Silicon Valley, topònim vinculat al silici, el material del qual estan formats els xips i semiconductors emprats en la nova tecnologia electrònica desenvolupada en la tercera revolució industrial. En aquest territori trobem instal·lats grans gegants com Apple, Google, Facebook, Twitter o Netflix, entre d’altres. I, per acabar l’estada, es dirigeix cap al turó de Twin Peaks, a 281 m d’altitud i des d’on s’observa la millor perspectiva de San Francisco i la seva singular boira escampada al llarg de la ciutat.

Pel que fa a la segona secció del capítol, són nombroses les fotografies on aprofita per descriure àmpliament aspectes històrics i actuals, com pot ser l’origen del Downtown, la gens menyspreable febre de l’or, la cultura hippy i hipster, la missió espanyola de Sant Francesc d’Assís (1776) i el seu corresponent urbanisme colonial. En darrer terme, destaca una explicació històrica del desenvolupament del clúster industrial electrònic i tecnològic més gran del món: Silicon Valley.

En un tercer estadi, l’autor reprèn la seva aventura disposat a descobrir la postmetròpoli de Los Angeles, terme emprat, precisament per a aquesta ciutat, per Soja (2000). Comença, com és habitual, pel centre històric que qualifica de decadent i s’enfila fins al mirador d’un gratacel, ja que l’altura sempre ajuda a comprendre els escenaris. La panoràmica resultant de la ciutat es compon de blocs gegantins d’oficines, un immens entramat d’autopistes i, fins on arriba la vista, una expansió urbana en forma d’edificis baixos, un tipus d’urbanització horitzontal format per fragments en una xarxa contínua. Només mirant vers el nord es poden albirar certs turons ressecs i atapeïts d’habitatges de luxe amb l’inconfusible rètol de Hollywood. Acabades les vistes, recorre una mica més el carrer i, només tres cantonades enllà, es troba amb un contrast que impressionaria qualsevol: es passa d’un districte financer ple de gratacels a voreres amb tendes de campanya on s’han instal·lat sobretot afroamericans, en ple carrer!

–179–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

L’endemà es dirigeix a la platja, visita Santa Mònica i Venice. La primera d’elles, tal qual es mostra al cinema procedent dels EUA: quantitats immenses de sorra, les palmeres com a vegetació imperant i les singulars casetes dels vigilants de la platja. De tornada, Abbot Kinney, considerat el carrer més trendy del món, i tot seguit Beverly Hills, “la meca del glamur” situada a 10 km del centre de la ciutat. L’endemà, recorrent 3 km a peu, arriba fins a Paramount Studios, amb els seus decorats i platós, on les principals companyies de cinema, música i videojocs desenvolupen la seva activitat. Per acabar aquesta primera estada a Los Angeles, s’enfila fins a Griffith Park (els turons que es veien des del mirador del gratacel del primer dia), des d’on confirma que es troba davant d’una ciutat difusa on es fa difícil discernir el centre de la resta.

En l’apartat següent, entra en detall en els orígens de la ciutat, fundada el 1781 i que va experimentar l’auge a finals del segle xix amb l’ajut del petroli, el ferrocarril (1876), el cinema (1910) i el sector immobiliari. La seva demografia es va veure multiplicada per deu en qüestió de quaranta anys (entre 1920 i 1960), amb un disseny de metròpoli postfordista consistent en una enorme ciutat-jardí a la perifèria per a la classe mitjana, possible gràcies a la disponibilitat del cotxe particular. En destaca l’extensió dedicada narrar el tret identitari de Los Angeles: Hollywood i la indústria cinematogràfica, des dels inicis fins a l’actualitat.

El quart i darrer capítol, “I Love LA”, gira entorn de la gran superfície d’aquesta ciutat. Essent la segona vegada que la visita aprofita per conèixer altres racons. Reconeix que es va quedar fascinat el primer cop i que ha volgut repetir la visita de forma, pràcticament, irracional, deixant-se emportar pel cor.

Les parts més destacades d’aquesta nova aventura són la seva experiència amb l’autopista i la seva funcionalitat per unir diferents sectors de la ciutat, amb la nova incorporació del metro en l’escena urbana. Afegeix informació sobre el component multiètnic de la ciutat, així com del districte dels sensesostre.

D’altra banda, aquesta vegada s’allunya dels límits municipals per visitar Disneyland, a 45 km de Los Angeles, que descriu com l’urbanisme de la fantasia.

Seguint aquesta màxima, i la de l’hiperrealisme, és gairebé obligat atansar-se fins a Les Vegas i així ho fa.

A la ciutat de Nevada els hotels de luxe repliquen, amb els seus decorats, diferents ciutats del món i grans monuments de la humanitat amb tota mena de detalls, com Luxor, París o Venècia. Per acabar aquesta incursió a aquesta altra ciutat, ens presenta l’excusa per la qual va visitar Las Vegas: el Grand Canyon i el Monument Valley, on es van rodar els clàssics westerns nordamericans.

Conclou el capítol amb una reflexió sobre Los Angeles i les impressions recollides. La cito textualment: “parafrasejant l’arquitecte Reyner Banham, quan una ciutat presenta la intensitat, la diversitat i la creativitat que trobem a Los Angeles, la forma —i jo hi afegiria l’estètica— són secundaris” (p. 135).

En la secció que acompanya el diari de viatge de Los Angeles, reprèn temes com les autopistes. Després de gaudir del tramvia elèctric i el tren lleuger, aquesta ciutat californiana ha esdevingut la primera “ciutat de l’automòbil” –180–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

del país i ens n’explica la seva trajectòria. Insisteix en temes com la immigració i els consegüents conflictes racials, tot i que al capdavall la ciutat és un mosaic de cultures. En darrer terme, dedica algunes pàgines a comentar aspectes relacionats amb Disneyland (i el seu urbanisme temàtic) i Las Vegas (i el seu strip, carrer principal).

Valoració final En el conjunt de l’obra es reben molts detalls de les ciutats visitades. Entrant a valorar el resultat global, es pot destacar com els fragments més amens per a la lectura són, justament, aquests que relata en primera persona, és a dir, allà on mostra les seves percepcions, emocions i pensaments. Conformen aquests textos la part més immersiva, ja que resulta molt fàcil posar-se a la pell de l’autor i entrar a formar part de l’aventura de viatjar i descobrir nous espais. Igualment, Valdunciel pot arribar a generar l’efecte d’estar compartint un cafè amb un amic que ha tornat de viatge i mostra les fotos mentre explica com ha estat l’experiència.

En canvi, la part més enfocada a l’ampliació de detalls per mitjà de personatges, dates i fets històrics pretén un distanciament objectiu. En tot cas, aquests aspectes hi estan ben descrits, resulten entenedors i ajuden a contextualitzar i comprendre el territori. S’entreveu una gran tasca de documentació per part de l’autor i bon gust a l’hora d’expressar-ho. Tanmateix, en algun moment, determinades dades poden resultar excessives, en particular les prolixes referències a protagonistes clau en la conformació del territori com ara enginyers, empresaris, arquitectes, etc. Per concloure, val a dir que la combinació d’aquests dos models d’escriptura lliguen bé entre ells a l’obra analitzada, de manera que acaben per conformar un llibre molt complet i de lectura ben didàctica.

Referències Arrighi, Giovanni (1999). El largo siglo xx. Madrid: Akal.

González Férriz, Ramón (2020). La trampa del optimismo. Cómo los años noventa explican el mundo actual. Madrid: Debate.

Harvey, David (1990). The Condition of Postmodernity: An Enquiry into the Origins of Cultural Change. Cambridge: Blackwell.

— (2005). A Brief History of Neoliberalism. Oxford: Oxford University Press.

Hunt, Michael H. (2007). The American Ascendancy. How the United States Gained and Wielded Global Dominance. Chapel Hill: University of North Carolina Press.

Panitch, Leo; Sam Gindin (2015). La construcción del capitalismo global. La economía política del imperio estadounidense. Madrid: Akal.

Soja, Edward W. (2000). Postmetropolis. Critical Studies of Cities and Regions. Los Angeles: Blackwell.

–181–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 175-189 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.239

A Trip to the United States Through Three Cities Representative of the New Economy Juli Valdunciel (2022). New York, San Francisco, Los Angeles.

In Search of the Last Urban Experience. Santa Coloma de Farners: Arts Gràfiques-Impremta Cantalozella, 166 pp.

ISBN: 978-84-09-40192-5

Clara Paniagua

Student of the Degree in Geography, Spatial Planning and Environmental Management. Universitat de Girona U1974495@campus.udg.net

Introduction The United States (US) is often considered the nation-state that rules the world and has pioneered several areas that are deeply rooted in our society and still present today. We are referring to its industry, economy, finances, technology, culture, urban planning, etc. With us hardly noticing, these areas have become a part of our lives, and we perceive them as natural. All these have shaped the pretended universal model of social, economic, and cultural development; a model based on the ideas of progress and optimism (González Férriz, 2020), which has reached fever point with the consolidation of neoliberalism, originated in the US (Harvey, 2003). Therefore, the capitalist and liberal system has been expanded globally through a rise in production to incentivise the purchasing of any kind of product, be it tangible or intangible (Panitch and Gindin, 2015). This approach involves the depletion of many natural resources and increases the purchasing power of the upper classes while reducing that of the lower classes, particularly ethnic minorities.

On the other hand, the US has had a futurist vision and the capacity to carry it out. It has prevailed as the dominant political project on the planet (Hunt, 2007). Indeed, the US was the great winner of the Second World War and found itself in an advantageous position compared to other countries to undertake swift progress, for instance, in the computer and technology field.

The US has been the protagonist of the last systemic cycle of accumulation, in terms of Arrighi (1999). These advancements have enabled the evolution of society, mainly in the first world, in such a way that there are mechanisms to –183–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

offer a global network capable of shrinking the planet in terms of communications, transport, knowledge, etc. (Harvey, 1989).

These reflections pretend to contextualise the regional framework of Juli Valdunciel’s recent work, the US, and three of the protagonist cities of the global economy: New York, San Francisco and Los Angeles. The book describes the two faces of the country of opportunities, from the most exaggerated opulence to the direst misery that creates social inequalities and differences. It does so from an entirely geographic approach combining the various aspects of the discipline, although it mostly focuses on urbanism and urban landscapes, two fields in which the author is greatly interested.

Analysis This book has four chapters and is based on the author’s trips to these cities in 2017, 2018 and 2019. The first three are dedicated to each city, and the fourth recollects other places and impressions of Los Angeles, the only city the author visited twice. It is worth noting that many of the pictures included were taken by the author and help visualise what he explains in words, taking us closer to the places he visited. Each picture has a footnote and is later commented on in a differentiated section at the end of each chapter with clear grey pages distinguishable from the white pages of the other parts.

Thus, without considering the chapter division, it is a book whose content can be separated into two parts: a travel journal that presents in chronological order the day-to-day discoveries, perceptions, sensations, etc., and a comprehensive contextualisation of the significance of these three megalopolises.

As expected, the travel journal is written in the first person and covers the first part of each chapter/city. This choice offers subjectivity and contains the feelings that the different spaces evoke. It is worth mentioning that, from time to time, the author uses humour and satire in ways that open the door to understanding his vision of several issues. It is easy to follow the tempo of the author’s expeditions because he frequently points out timings, mileage by foot or vehicle, or the hours spent in a place or travelling.

There is a change of register in the part where he provides additional information on the pictures, as the tone becomes more serious and academic.

These texts supply the reader with information regarding descriptions of the environment, for instance, the topography, the materials that make up the terrain, the hydrographic network and other factors related to Physical Geography, without overlooking Human Geography aspects. This second perspective describes features related to the inhabitants (demographics, immigration, and the significance of various ethnic groups) and the employment rate, as well as violence and vandalism indexes. Most of these aspects are compared with the rates of closer and better-known regions for the reader, including data on –184–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

GDP, population density and immigration in Spain or Barcelona. Through these two components, the author shows us how each region works, thereby offering us a more demarcated regional geographical description.

Concerning the argument of the book, a recognisable feature is how urban terminology is introduced. For example, the term urban sprawl appears recurrently in most destinations. It refers to an almost forced expansion of cities due to a rise in the population, at the same time, related to migration, social class differences and cultural, economic and political inequalities. It is common in areas where newcomers live, usually on the outskirts of cities, that coincide with the neighbourhoods that are more degraded and marginalised. Therefore, there is no obvious centre in the design of some cities. This phenomenon translates to a style of urban planning grounded on the now typical US grid as a measure of expansion.

Another repeated feature throughout the book is the impact of gentrification and touristification, a consequence of the new trends in urban planning and tourism that started in the second half of the 20th century. The author accurately describes the different parts of the cities to plunge into these trends. In general, he starts with the oldest sector, which usually is downtown, and continues by the adjacent neighbourhoods until reaching the suburbs and other areas of interest. All in all, the latent atmosphere of grandiosity and excessive dimensions is evident for the European visitor. The proportions of this country are immense, and these seem contagious to its architecture and infrastructure. The work picks apart these and other features of urban planning.

The first chapter is about New York, which the author visited in 2017 and presents as the global centre of finance. He starts by looking back at 1624 when New Amsterdam was founded between the Hudson and the East Rivers at the southern tip of Manhattan Island.

Straightaway, as is the norm in US cities from the end of the 19th century, the historical centre has seen the construction of skyscrapers because of the progress of global capitalism. This process has eliminated most historical buildings and has –185–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

opened the path to modernity, setting the stage for the model of the contemporary city. From there on, he names familiar spots such as Broadway, Wall Street, Soho, Chinatown, Little Italy, etc. He continues the route and takes us to Midtown, the largest central business district on the planet, where we find the Empire State, the Grand Central Terminal (the largest train station in the world in dimensions), the headquarters of the United Nations and what is considered the Crossroads of the World, Times Square, with its famous video screens. The following day, he visits Uptown, the more residential area and the renowned Fifth Avenue, Madison Avenue, and Central Park. Finally, on the last day, he transports us to Brooklyn, crossing its famous bridge with its spectacular views of Manhattan. He ends his trip to the capital of the world by entering the Bronx which, according to Valdunciel, instils that “gloomy feeling portrayed in films: burnt apartment blocks, graffiti-painted subways, and misfits wandering the streets ready to mug you for four dollars” (p. 21).

For this reason, he decides to embark on a tour with a specialised guide, although he claims that the neighbourhood is not dangerous, but the urban degradation is evident.

In the second part of the chapter where the pictures are described, he emphasises the noticeable financial identity that distinguishes the city and takes us on a tour through the history of this activity starting in 1817. He examines the era of the Great Depression, the New Deal, and the second half of the last century, with the downfall of Fordism and the neoliberal policies that favoured capital circulation. Transformed into a financial hub and with the headquarters of most large businesses, New York leads the commercial, housing, artistic, educational and media sectors. The author briefly comments on the 1867 Act that regulated public health and housing, which required installing the popular fire escapes on the exterior of buildings. These buildings are known as tenements.

In 2018, he flies again to the US to discover San Francisco, the global hub of technology and the birthplace of counterculture. Initially, he introduces us to the downtown, through well-known areas such as Market Street (the thoroughfare), Tenderloin (the area he crosses to reach the downtown, which has transformed into a congregation place of homeless people due to the degradation of its buildings and activities), Powell Street and Union Square, the commercial centre and the departure point of the famous cable cars. The following day he goes to Western Addition to undertake the Victorian tour with the painted ladies considered architectural heritage.

In terms of counterculture, he highlights San Francisco as the liberal-progressive metropolis of the US. This is primarily related to underground culture, which is easy to see in the North Beach, Haight, and Castro neighbourhoods.

From the 1950s these neighbourhoods accommodated artists from the Beat Generation who promoted an alternative culture, the hippy movement (with ideas of peace and free love combined with psychedelic music and narcotics), and the first LGTB+ collectives who started fighting for their rights. The chapter –186–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

also addresses Silicon Valley, in the south of the Bay Area, a name related to silicon, the material used to build chips and semiconductors for the electronic technology of the third industrial revolution. Silicon Valley is home to Apple, Google, Facebook, Twitter and Netflix, among others. The journey ends at Twin Peaks, 281 m above sea level with the best views of San Francisco and its unique fog that covers the whole city.

The second part of the chapter offers several pictures describing historical and current issues, such as the origin of the downtown, the significance of the Gold Rush, hippy and hipster culture, the Spanish mission of Saint Francis of Assisi (1776) and its corresponding colonial urban planning. Finally, there is a relevant historical explanation of the development of the largest electronic and technological industrial cluster in the world: Silicon Valley.

In the third phase, the author resumes his adventure willing to discover the postmetropolis of Los Angeles, a term coined by Soja (2000) when referring to this city. As usual, he starts by the downtown, which he describes as deteriorated, and climbs up a skyscraper because altitude always helps to understand the landscape. The panoramic view of the city is composed of huge office blocks, a network of highways, and as far as the eye can see, an urban sprawl with a continuous horizontal network of low buildings. Only when looking north can one discern the dry hills cramped with luxurious houses and the unmistakable Hollywood sign. He returns to the ground to walk a bit more on the streets, and only three blocks away he stumbles upon an impacting contrast: the transition from a central business district full of skyscrapers to pavements with tents where mainly African Americans have set up camp, in the middle of the street.

The following day he visits the beaches in Santa Monica and Venice. The first, loyal to US films, has a lot of sand, palm trees as the dominant vegetation and the unique lifeguard huts. On his way back he goes through Abbot Kinney, considered the trendiest street in the world and then Beverly Hills, the glamour mecca, located 10 km from the city centre. The next day, he walks 3 km to reach Paramount Studios, where the main cinema, music and video game companies work on their sets. To finish off his first stay in Los Angeles he hikes to Griffith Park (the hills he could see from the skyscraper on the first day), where he confirms he finds himself in front of a sprawled city where it is difficult to distinguish the downtown from the rest.

In the following section, he details the origin of the city, founded in 1781 and which grew at the end of the 19th century with the help of oil, the railway (1876), cinema (1910), and the housing sector. Its demography was multiplied tenfold in 40 years (between 1920 and 1960), with a post-Fordist metropolitan design that consisted of an immense garden city in the outskirts for the middle classes, which was doable because of the widespread use of cars. He spends some time describing the distinctive trait of Los Angeles: Hollywood and the cinema industry, from its beginning up until now.

–187–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

The fourth and last chapter, “I Love LA”, talks about the vast surface of this city. As it is the second time he visits the city, he chooses to discover other spots.

He admits that he was astounded on his first trip and has wanted to repeat it driven by an almost irrational will of the heart. The parts that stand out in this new adventure are his experience with highways, their usefulness in connecting different areas of the city, and the incorporation of the underground in the urban landscape. He also adds information about the ethnic diversity of the city, as well as the homeless district. Furthermore, he veers away from the municipal term to visit Disneyland, 45 km from Los Angeles, which he describes as fantasy urban landscape. Along these lines and those of hyperrealism, it is almost mandatory to stop at Las Vegas.

In the city of Nevada, luxury hotels replicate different cities around the world and great monuments of humanity, such as Luxor, Paris and Venice, with all kinds of details. To end the journey, he reveals his excuse to visit Las Vegas: the Grand Canyon and Monument Valley, where the classic Westerns were filmed.

The chapter concludes with a reflection on Los Angeles and his impressions.

To cite it textually: “Paraphrasing the architect Reyner Banham, when a city presents the intensity, diversity and creativity we find in Los Angeles, form — and I would add aesthetics — are secondary” (p. 135).

Final Remarks Overall, the book provides a wealth of details about the cities visited. What stands out is that the more enjoyable segments to read are those written in the first person, in which the author relates his perceptions, emotions and beliefs.

These texts are the most absorbing part because it is easy to put yourself in the author’s shoes and delve into the adventure of travelling and uncovering new places. Likewise, the book at times seems as if we were sipping a coffee with a friend who has just returned from a trip and shows us the pictures and shares his experience.

Instead, the part that focuses on providing details through personalities, dates and historical facts adopts a more objective stance. In any case, these aspects are comprehensively described and help to contextualise and understand the cities. The author is well-documented and knows how to express all this information. However, at times, data can be excessive, particularly the verbose references to key protagonists in building the landscape, such as engineers, business owners, architects, etc. In conclusion, the combination of these two writing styles is well-threaded, so it is a complete and educational book.

–188–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 175-189 Clara Paniagua Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’ última experiència urbana

References Arrighi, Giovanni (1999). El largo siglo xx. Madrid: Akal.

González Férriz, Ramón (2020). La trampa del optimismo. Cómo los años noventa explican el mundo actual. Madrid: Debate.

Harvey, David (1990). The Condition of Postmodernity: An Enquiry into the Origins of Cultural Change. Cambridge: Blackwell.

— (2005). A Brief History of Neoliberalism. Oxford: Oxford University Press.

Hunt, Michael H. (2007). The American Ascendancy. How the United States Gained and Wielded Global Dominance. Chapel Hill: University of North Carolina Press.

Panitch, Leo; Sam Gindin (2015). La construcción del capitalismo global. La economía política del imperio estadounidense. Madrid: Akal.

Soja, Edward W. (2000). Postmetropolis. Critical Studies of Cities and Regions. Los Angeles: Blackwell.

–189–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, juny 2023, p. 191-196 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en paper i en suport electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la Geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la Geografia, així com ressenyes de llibres geogràfics publicats darrerament.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i ressenyes en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals L’enviament de l’article s’ha de fer a http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG/login.

Mentre perdurin els problemes tècnics a causa de la migració de les versions d’OJS que està realitzant l’IEC, excepcionalment s’autoritzen els enviaments en suport digital a l’adreça electrònica treballs.scg@correu.iec.cat.

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell Editor); b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes; c) l’afirmació del caràcter original del treball; d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat); e) la declaració de comptar amb –191–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 191-196 Informació per als autors i autores

autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui; f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Polítiques editorials); i g) la declaració de no incórrer en el llenguatge sexista, d’acord amb el manual d’estil de l’IEC (capítol x).

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article comenci amb una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que presenta per a la Geografia, el problema o llacuna en el coneixement geogràfic que es pretén abordar i l’estructura formal del text. Tot seguit, s’han d’aportar els elements teòrics, conceptuals i/o contextuals escaients. A continuació, les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. L’apartat, o els apartats, central(s) de l’article han de presentar de forma raonada els resultats mobilitzats i/o obtinguts. En darrer lloc, convé contraposar aquests resultats amb els coneixements de partida (apartat teòric, conceptual i/o contextual) i valorar la rellevància de l’aportació realitzada, cosa que pot incloure apuntar vers futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 100.000 caràcters amb espais (tot inclòs) ni les 30 pàgines (tot inclòs). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. Alhora, es facilita una plantilla en què s’intenten recollir totes aquestes especificacions.

3.7. Els apartats es diferencien mitjançant xifres àrabs i, si escau, amb una clara ordenació jeràrquica (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant –192–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 191-196 Informació per als autors i autores

cognom i any d’edició i, si es tracta d’una citació textual entre cometes, pàgina, segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995). En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents: a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 300 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell Editor pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. f) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. g) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. h) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: –193–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 191-196 Informació per als autors i autores

a) Per als llibres Cos 10 Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial. [Altres informacions] Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin. b) Per a les parts de llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom sencer Cognom(s). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial, vol. x, p. xx-xx.

Timothy, Dallen J.; Rami F. Daher (2009). “Heritage Tourism in Southwest Asia and North Africa: Contested Pasts and Veiled Realities”, dins: Dallen J. Timothy; Gyan P. Nyaupane [ed.]. Cultural Heritage and Tourism in the Developing World. A Regional Perspective. Londres/Nova York: Routledge, p. 146-164. c) Per als articles Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de l’article”.

Títol de la revista, vol. x, núm. x, p. x-x. DOI: https://doi.org/xxx Membrado-Tena, Joan Carles (2018). “El papel de la geografía en el análisis del contenido semántico de los topónimos. El caso de Alicante”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 38, núm. 1, p. 35-60. DOI: https://doi.org/10.5209/AGUC.60468 d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica, en cursiva, on es pugui trobar el document, tot indicant-hi, en tot cas, la data de consulta, de la següent manera: “(consultat 01/01/2011)”. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

Societat Catalana de Geografia (s. d.). Indicacions per a l’autor/a. http:// revistes.iec.cat/index.php/TSCG/about/submissions#authorGuidelines (consultat 30/06/2022).

Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

Es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( — ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

–194–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 191-196 Informació per als autors i autores

4. Ressenyes 4.1. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua, tot i que de forma preferent en català. Quan les ressenyes siguin en català i de llibres en aquesta llengua, el Consell Editor intentarà fer-ne, en la mesura de les possibilitats financeres, la seva traducció a l’anglès per tal de facilitar la difusió internacional de la producció geogràfica catalana.

4.2. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 20.000 caràcters amb espais.

4.3. Les ressenyes s’inicien amb un títol intencionat i contenen la fitxa bibliogràfica del llibre analitzat (seguint el punt 3.12.a, i fent-hi constar el nombre total de pàgines, l’ISBN i, si hi fos, el DOI). Opcionalment, poden estructurar-se amb apartats numerats amb xifres àrabs i poden contenir bibliografia si s’hi fan citacions diferents al llibre analitzat.

4.4. Les ressenyes s’il·lustraran amb la portada del llibre analitzat.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editor acusarà als autors i/o autores la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació, d’acord amb les avaluacions externes anònimes efectuades. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editor valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. El Consell Editor pot retornar d’entrada un original perquè s’hi facin canvis formals.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell Editor enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors i avaluadores es publica al darrer número de cada any.

5.4. El Consell Editor de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs. b) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista. c) Demanar a l’autoria que escurci un text o que hi faci determinades modificacions.

5.5. Més enllà dels elements indicats a l’apartat 3, en particular al punt 3.5, la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista es fonamenta en els aspectes següents: a) Originalitat. b) Actualitat, oportunitat i novetat.

–195–

Treballs de la SCG, 95, 2023, 191-196 Informació per als autors i autores

c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets. d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic. e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada. f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors i autores autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors i autores per gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric. Els autors i autores poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–196–

ARTICLES “M’he fet meus els carrers”. La percepció de les dones respecte l’espai públic del barri Antic de Manresa Cirera-Castellà, Clara Ciudadanía, biopolítica y políticas de extranjería: estudio de un colectivo inmigrante marroquí vulnerable en Barcelona Esteban-Peñas, Diego Mendoza endoza,, Cristóbal Mendoza, Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere Jones, Roy Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939) Samitier, Josep Oliveras Samitier,

Monografías comarcais galegas? Ao redor do desenvolvemento da Xeografía Rexional clásica en Galiza (anos 1920-1980) Otero Varela, Alejandro Posada en valor del patrimoni rural de Beniatjar (Vall d’Albaida, País Valencià) Pla-Bañuls,, Jaume Pla-Bañuls Membrado-Tena,, Joan Carles Membrado-Tena RESSENYES Viatge als Estats Units a través de tres pols mundials de la nova economia; Juli Valdunciel (2022). Nova York, San Francisco, Los Angeles. A la recerca de l’última experiència urbana Paniagua, Clara Paniagua,