Revista del CENMA 7

la revista del cenma (Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra)

a m n e C

L’Atles climàtic digital d’Andorra L’aiguat de 1982 a Andorra La formació de les roques d’Andorra

L’hàbitat de congestera La genciana groga

ANY 2013

Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra

crèdits Número 7: any 2013 Edita: Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA)

Si voleu publicar en aquesta revista, feu arribar els vostres articles a: CENMA, Av. Rocafort 21-23, edifici Molí 3r pis, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica cenma@iea.ad.

Dipòsit legal: AND. 689-2007 Disseny: Núria Publicitat Traducció i correcció: Jacques Carcy de l’Aliança Andorrano-Francesa (textos en francès), i Context Traduccions (textos en català i anglès). Fotografia de portada: Pla de falla a les granodiorites dels Pessons (Jaume Riba). Institut d’Estudis Andorrans, IEA. Presidenta: Roser Suñé. Director: Jordi Guillamet. Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra, CENMA. Director tècnic: Ramon Copons. Cap de la Unitat de Medi Físic: Pere Esteban. Cap de la Unitat de Medi Biòtic: Marta Domènech. Investigadors: Roger Caritg, Natàlia Gallego, Benjamin Komac, Aina Margalef, Clara Pladevall i Laura Trapero.

la revista del cenma

Els articles han de tenir una llargada d’entre 2 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Els esquemes i gràfics han d’estar confeccionats preferentment en Freehand o Illustrator. Les imatges han de ser fotografies, diapositives o imatges digitals. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes en la matèria tractada.

Aquesta revista es publica anualment pel Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA). Aquest centre de l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA) té com a objectius la recerca, la divulgació i la centralització d’informació en tots els temes que envolten la muntanya. Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són les dels seus autors respectius i no necessàriament les del CENMA.

Editorial La publicació digital de la revista del CENMA

a revista del CENMA de l’Institut d’Estudis Andorrans ha arribat al seu número 7 amb canvis en el seu format. A partir d’ara, la revista es publicarà exclusivament en format digital PDF i serà consultable des del nostre lloc web www.iea.ad.

Les tres raons principals que ens han portat a prescindir del format paper són les següents: La primera raó és, irremeiablement, econòmica. Els tiratges en paper tenen un cost considerable al qual s’ha de sumar l’enviament cap als lectors. En un context emmarcat per ajusts pressupostaris, el fet de deixar el format paper ens permet abaratir el cost de la revista del CENMA a una tercera part i garantir-ne la continuïtat. La segona raó és el respecte pel medi ambient. Cada exemplar de la revista del CENMA pesa aproximadament uns 200 grams. Si pensem que per a cada número hi ha de mitjana 3.000 exemplars, s’arriba a un pes de paper d’uns 600 kg per edició. A aquest pes cal afegir la despesa energètica, bàsicament, en combustible fòssil, del transport de la fusta font cap a la indústria, a la impremta i, després, a les nostres cases. Per tant, l’edició digital és una petita contribució nostra per preservar el medi ambient. La versió en format paper serà, doncs, decisió del lector interessat, que podrà imprimir parcialment o totalment la revista en una impressora convencional. La tercera raó és l’aprofitament de les eines informàtiques. El format digital PDF cada cop està més estès i es pot llegir des de diferents aparells informàtics. Si fa uns anys el format digital PDF només es podia llegir a l’ordinador de sobretaula i als ordinadors portàtils (notebooks), avui en dia es pot llegir també en altres aparells electrònics de gran portabilitat, com són els dispositius mòbils, els lectors de llibres i les tauletes tàctils (tablets). La facilitat que suposa el transport d’aquests nous aparells de petita mida i poc pes fa que cada cop estigui més estesa la lectura d’aquests fitxers informàtics en qualsevol lloc i moment del dia. Sobre la base de les raons formulades hem aplicat a la nostra revista la teoria de l’adaptació de les espècies, que, formulada el segle XIX, es basa en la capacitat dels éssers vius per assimilar els canvis de l’entorn al pas del temps. Els canvis són un risc, en el nostre cas, el de perdre els lectors que han fullejat i llegit entretingudament la nostra revista a la sala d’espera de les consultes dels metges, els despatxos tècnics, d’advocats, etc. No obstant això, els canvis cal considerar-los també com l’oportunitat de treballar i avançar en la línia de la informació digital, que cada cop està més estesa. Amb aquest canvi, la revista del CENMA seguirà publicant els treballs científics i divulgatius d’interès per a Andorra. Tal com s’ha anat fent des de l’inici, des del seu número 1, publicat l’any 2008, la revista seguirà presentant articles derivats de les tasques de recerca del Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra, així com d’aportacions externes que hagin fet un estudi a Andorra o bé al nostre context geogràfic, que és als Pirineus.

Ramon Copons Llorens

Director tècnic del Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA) la revista del cenma 3

sumari 22 6 6

L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA) Meritxell Batalla, Pere Esteban i Miquel Ninyerola

la revista del cenma

L’aiguat de 1982 a Andorra Pere Esteban i Laura Trapero

34 34

La formació de les roques d’Andorra Aina Margalef

>>>

46 58 46

Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995 Roger Caritg

68 68

L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic Marta Domènech

La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra Benjamin Komac, Clara Pladevall i Maria Pilar Almajano la revista del cenma 5

canvi climàtic climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA) Meritxell Batalla Pere Esteban Miquel Ninyerola 6

la revista del cenma

Molleres a les basses del Siscar贸. la revista del cenma 7

Jaume Riba

>>>

canvi climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

l CENMA-IEA, en col·laboració amb la UAB, ha posat en marxa el nou Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA), un servidor de cartografia climàtica del Principat d’Andorra disponible en línia a www.acda.ad. Aquesta iniciativa, sorgida des del

CENMA i per la necessitat de disposar d’informació climàtica de referència a Andorra, proporciona un coneixement més profund de la climatologia andorrana, i és útil per a moltes disciplines i activitats com són l’enginyeria, l’arquitectura, la hidrologia o la gestió del territori lato sensu. L’ACDA consta d’un conjunt de 149 mapes climàtics amb una resolució espacial de 90 metres que descriuen el clima d’Andorra durant el trentenni 1971-2000. Aquesta cartografia ha estat elaborada mitjançant la integració de tècniques geoestadístiques en un sistema d’informació geogràfica (SIG), el tractament acurat de les dades i el coneixement expert de la climatologia de la zona. La cartografia publicada, fàcilment consultable i descarregable, inclou mapes de temperatura de l’aire, precipitació, acumulació potencial de neu al sòl i radiació solar global, per a diferents escales temporals (mensual, estacional, anual) i per tipus de circulació atmosfèrica.

abstract/résumé

Andorran Climate Digital Atlas (ACDA)

ENMA-IEA (Snow and Mountain of Andorra - Institute of Andorran Studies) in collaboration with the UAB has set up the new Andorran Climate Digital Atlas (ACDA), a climatic cartography server in the Principality of Andorra and available on-line at www.acda.ad. This initiative, which arose from CENMA and the need to have a reference bank of information on climate in Andorra, provides greater knowledge on Andorran climatology, useful to many disciplines and activities such as engineering, architecture, hydrology and the management of territory sensu lato. ACDA consists of a set of 149 climate maps with a spatial resolution of 90 metres, describing the climate in Andorra during the thirty years from 1971 to 2000. The cartography has been prepared through the integration of geo-statistical techniques in a Geographical Information System (GIS), accurate data processing and expert knowledge of the climatology of the area. The cartography published, easy to consult and download, includes maps of air temperature, rainfall, potential accumulation of snow on the land and global solar radiation, and for different timescales (monthly, seasonal, annual) and by types of atmospheric circulation.

L’Atlas Climatique Digital d’Andorre (ACDA)

e CENMA, en collaboration avec l’UAB, a mis à la disposition du public le nouvel Atlas Climatique Digital d’Andorre (ACDA), un serveur de cartographie climatique de la Principauté d’Andorre consultable sur www.acda.ad. Cette initiative du CENMA répond à la demande croissante dóbtentions d’informations climatiques de références en Andorre. Celles-ci sávèrent de plus en plus utiles et indispensables à de nombreuses activités et autres disciplines telles que l’ingénierie, l’architecture, l’hydrologie ou la gestion du territoire « sensu lato ». L’ACDA présente un ensemble de 149 cartes climatiques, de résolution spatiale à 90 mètres. Elles décrivent la climatologie d’Andorre de 1971 à 2000. Cette cartographie a été élaborée à partir de lánalyse minutieuse des données et des connaissances précises de la climatologie du pays, et grâce à l’intégration de techniques géostatistiques dans un Système d’Information Géographique (SIG). La cartographie éditée (aisément consultable et téléchargeable) donne les détails de la température de l’air, des précipitations, des accumulations potentielles de neige au sol et de lénsoleillement moyen, à differentes échelles temporelles (mensuelle, saisonnière, annuelle) et selon les types de circulation atmosphérique.

la revista del cenma

>>> 1. La importància de conèixer el clima de muntanya Les àrees de muntanya presenten un elevat interès ambiental i socioeconòmic perquè ens ofereixen diversos i importants serveis ecosistèmics com són els recursos hídrics, la biodiversitat d’espècies i paisatges o el turisme de muntanya, entre d’altres. Una bona gestió d’aquests recursos passa per disposar d’informació cartogràfica que ens permeti conèixer la climatologia d’aquestes àrees. Cal tenir present que el clima és un dels principals factors que modula i condiciona les estructures i els processos que es donen tant en els sistemes naturals com en els sistemes socioeconòmics. Clars exemples en són l’estudi de la dinàmica de les cobertes i els usos del sòl, el risc d’incendis, els patrons de contaminació atmosfèrica, la conservació de la biodiversitat, el funcionament del cicle del carboni en el context del canvi climàtic o l’activitat agrícola i ramadera. A més, els possibles efectes del canvi climàtic (Parry et al., 2007) podrien produir intenses alteracions de les activitats i els processos esmentats.

Mentre que la meteorologia estudia el comportament específic de l’atmosfera en un instant o interval temporal relativament breu, la climatologia té en compte el comportament genèric de l’atmosfera en un ampli període de temps. Així doncs, el clima caracteritza estadísticament el comportament del temps atmosfèric d’un determinat indret a partir d’elements climàtics com la temperatura, la precipitació, la radiació solar o la humitat relativa (Martín-Vide, 2002). El clima també presenta un comportament fortament condicionat per les característiques geogràfiques del territori. Per exemple, un augment altitudinal acostuma a comportar un decreixement de les temperatures i un increment de la precipitació; la proximitat a zones marítimes tempera els canvis bruscs de temperatura (gràcies a l’efecte termoregulador de les masses d’aigua) i, usualment, l’aire presenta una humitat més elevada, el que afavoreix una quantitat més alta de precipitació. A més, la latitud condiciona dos aspectes distints: d’una banda, determina la distància a certs centres d’acció o patrons generals de

circulació atmosfèrica (i, per tant, la facilitat d’afectació per part de determinades masses d’aire), i de l’altra, la latitud està relacionada amb la insolació, i és ben conegut que l’obliqüitat dels raigs solars augmenta vers les latituds polars, el que condiciona la disminució de les temperatures. Finalment, l’orografia complexa local (morfologia dels vessants, orientació de les valls, etc.) modula i singularitza la climatologia regional determinada per les variables mencionades anteriorment. Així doncs, l’aparició d’inversions tèrmiques durant el període hivernal, la generació de processos adiabàtics allunyats de la normalitat (com ara l’efecte Föhn) o l’elevada variabilitat espacial en variables com la precipitació o la neu són alguns dels exemples que incrementen la complexitat en la distribució espacial de variables climàtiques en zones de muntanya. Les eines que la cartografia moderna ens posa a l’abast i que han estat utilitzades per elaborar l’ACDA són molt adients per capturar aquesta enorme complexitat espacial i poder disposar de mapes amb

Figura 1. Portal web del navegador de mapes de l’Atles climàtic digital d’Andorra (www.acda.ad). la revista del cenma 9

canvi climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

34 23 25

24 18

19 24

11 12 20

13 1

27 28

26 31

30 9

Estacions pluviomètriques

8 6

Estacions termomètriques Estacions termopluviomètriques

4 5

Figura 2. Distribució espacial de les estacions meteorològiques utilitzades per a l’elaboració de l’ACDA. Els observatoris estan distribuïts pels dos vessants de la serralada pirinenca.

un elevat grau d’objectivitat, amb facilitat per ser actualitzats i amb una gran accessibilitat i capacitat de ser consultats. 2. Característiques de l’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA) Des del CENMA-IEA, i en col·laboració amb la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), s’ha posat a disposició pública (www.acda.ad) una eina que proporciona cartografia climàtica de referència a Andorra: l’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA). Es tracta d’un servidor/navegador de mapes que consta de 149 mapes climàtics desenvolupats per al període 1971-2000 (trentenni internacional; WMO, 1989) en l’àmbit geogràfic del Principat d’Andorra. Les variables climàtiques cartografiades són temperatura, precipitació, acumulació potencial de neu al sòl i radiació solar. La resolució espacial de la cartografia és de 90 metres, és a dir, cada cella (píxel) del mapa ens proporciona

la revista del cenma

Estació meteorològica Altitud (m)

Font

Estació meteorològica Altitud (m)

Font

1-Central 2-Engolasters 3-Ransol 4-Busa 5-Naves 6-Campdevànol 7-Ripoll 8-La Molina 9-Adrall 10-Organyà 11-Esterri d’Aneu 12-Sant Maurici 13-Llavorsí 14-Oliana 15-Cercs 16-Borredà 17-Pont de Suert 18-Vielha

FEDA

19-Arties 20-Estany Gento 21-Tavascan 22-Bagnères-de-Luchon 23-Arreau Bordères 24-Génos 25-Saint-Lary 26-Angoustrine 27-Codalet 28-Fillols 29-Nohèdes 30-Le Tech EDF 31-Le Tech ALLAU 32-Aulus-les-Bains 33-L’Hospitalet 34-Saint-Girons 35-Tarascon

SMC

1150 1640 1640 1200 850 738 690 1704 642 540 940 1920 850 600 672 790 823 945

FEDA FEDA SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC SMC

1160 2120 1100 620 722 1250 827 1381 450 725 1000 548 900 733 1425 411 475

SMC SMC MF MF MF MF MF MF MF MF MF MF MF MF MF MF

SMC

Taula 1. Estacions meteorològiques utilitzades per elaborar la cartografia termomètrica i pluviomètrica de l’ACDA (període 1971-2000).

un valor diferent per cada 90 m2 del territori. Des del punt de vista temporal, l’ACDA consta de mapes elaborats a quatre escales diferents: mensual, estacional, anual i per tipus de circulació atmosfèrica (basada en la resolució diària).

D’altra banda, s’ha posat un èmfasi especial a documentar les metadades per tal d’oferir a l’usuari la màxima informació addicional possible. S’ha fet un esforç per posar a disposició informació com indicadors i mesures de qualitat, llinatge de les ca-

>>>

Variable geogràfica

Metodologia

Altitud

Extreta a partir del Model Digital d’Elevacions (MDE) de 30 metres d’ASTER Global Digital Elevation Map (GDEM).

Continentalitat

Generada a partir d’un càlcul de distàncies euclidianes sobre la línia de costes. S’ha considerat simultàniament la distància al mar Mediterrani i a l’oceà Atlàntic, utilitzant tres tipus d’aproximacions: distància lineal, logarítmica i quadràtica. Aquestes distintes aproximacions tenen per objectiu capturar el patró de decreixement de la influència marítima en allunyar-nos de la costa de la millor manera possible.

Latitud

Generada a partir d’un càlcul de distàncies euclidianes lineals prenent el paral·lel 0 º (Equador) com a referència.

Radiació solar

És també una de les variables que conformen l’ACDA i s’explicarà posteriorment.

Taula 2. Metodologia emprada per elaborar els mapes dels factors geogràfics.

Per a més informació relativa al funcionament del navegador de mapes o a les característiques de cada mapa, el portal web (figura 1) ofereix una Guia de l’usuari.

3. Elaboració de l’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA) La cartografia moderna ens ofereix un entorn adequat per copsar la comple-

xitat espaciotemporal i sintetitzar-la en mapes. A partir de les dades de les estacions meteorològiques, podem obtenir superfícies contínues o mapes mitjançant la combinació de tècniques geoestadístiques i un sistema d’informació geogràfica (SIG). Els SIG són un conjunt d’eines que permeten capturar, emmagatzemar, manipular, transformar i mostrar dades espacials del món real (Burrough i McDonnell, 1998) i, per tant, realitzar el procés de generació dels mapes de forma objectiva i automatitzable. L’objectivitat significa que apliquem el coneixement de la climatologia de forma consistent per a tot un territori. L’automatització facilita la repetibilitat dels processos cartogràfics i, per tant, la futura actualització dels mapes amb la incorporació de nova informació en el moment en què noves estacions meteorològiques o nous coneixements científics esdevinguin disponibles. En el cas de l’ACDA, s’han adaptat metodologies ja descrites en publica-

cions científiques a la complexitat del Principiat d’Andorra. Aquestes metodologies, en general, permeten passar d’informació puntual en l’espai (estacions meteorològiques) a una superfície contínua (mapes) tot considerant els factors geogràfics amb influència sobre el clima de la zona i, a més, fan que puguem disposar de representacions contínues en l’espai.

MAPES DE TEMPERATURA I PRECIPITACIÓ. En aquest cas, s’ha aplicat una tècnica geoestadística que combina la interpolació espacial (basada en el principi d’autocorrelació), la qual ens permet capturar les variacions climàtiques locals, amb la regressió múltiple tradicional, de manera que ens deixa incloure-hi l’efecte dels factors geogràfics com l’altitud, la latitud, la continentalitat o la complexitat orogràfica. Per a una descripció completa, podeu consultar l’article de Ninyerola et al. (2000).

Figura 3. Factors geogràfics considerats en l’elaboració de l’ACDA: latitud (a), altitud (b), radiació solar potencial (c), continentalitat (d).

Arcalís.

la revista del cenma 11

I.Simó

pes i explicació de la metodologia de cartografiatge amb les citacions bibliogràfiques corresponents. Les metadades, presentades en format HTML seguint l’estàndard de la ISO 19139, i el servidor/navegador de mapes del Miramon, seguint els protocols estàndard Web Map Service (WMS) de l’Open Geospatial Consortium (OGC), fan que la cartografia de l’atles pugui ser fàcilment accessible a través de geoportals i interoperable amb altres servidors de mapes.

canvi climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

Variable cartografiada

Metodologia

Error mitjà del model*

Mitjana de la temperatura mínima

Regressió múltiple + Interpolació de residus per Invers de la distància ponderada (Ninyerola et al. (2003, 2005))

1.5 ºC diaris 1.6 ºC mensuals 1.7 ºC anuals

Mitjana de la temperatura màxima

Regressió múltiple + Interpolació de residus per Invers de la distància ponderada (Ninyerola et al. (2003, 2005))

0.9 ºC diaris 1.0 ºC mensuals 0.9 ºC anuals

Mitjana de la temperatura mitjana

Regressió múltiple + Interpolació de residus per Invers de la distància ponderada (Ninyerola et al. (2003, 2005))

1.2 ºC mensuals 1.1 ºC anuals

Precipitació acumulada

Regressió múltiple + Interpolació de residus per splines i Invers de la distància ponderada (Ninyerola et al. (2003, 2005))

0.4 mm diaris 8.8 mm mensuals 99 mm anuals

Coeficient de variació de la precipitació anual

Interpolació per splines (Hutchinson (1995))

1.7

Probabilitat de precipitació

Regressió múltiple + Interpolació de residus per splines (Ninyerola et al. (2003, 2005))

2% diari

Radiació solar potencial històrica

Model proposat per Pons (1996) i refinat per Pons i Ninyerola (2008)

Índex d’acumulació potencial de neu al sòl

Model proposat per López-Moreno et al. (2007)

Elevada concordança entre els mapes i les dades de gruix de neu al sòl disponibles per Andorra

Taula 3. Resum de la metodologia emprada per elaborar la cartografia climàtica de l’ACDA. * Mitjana de l’error dels mapes segons resolució temporal.

En la taula 3, hi podeu trobar un resum dels mètodes escollits per cartografiar cada variable després d’haver realitzat extensos bancs de proves usant distintes parametritzacions del model de regressió i/o diferents interpoladors espacials (invers de la distància ponderada, splines o kriging) comunament utilitzats en l’àmbit de la modelització climàtica. Un dels factors importants en aquesta metodologia és la disponibilitat d’estacions meteorològiques fiables i ben repartides per tot el territori per tal de capturar adequadament les seves condicions climàtiques, establir les relacions amb les propietats geogràfiques i, finalment, expandir aquesta informació a la resta del territori per obtenir-ne els mapes finals. En aquesta direcció s’ha fet un esforç per incloure-hi estacions de contorn (des dels Pirineus orientals aragonesos passant pel Pirineu i Prepirineu català fins al Pirineu francès) a més de les pròpies del Principat d’Andorra. Les estacions de contorn han estat

la revista del cenma

amablement cedides per les Forces Elèctriques d’Andorra (FEDA), Météo France (MF) i el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Totes elles han estat sotmeses a un treball previ de filtratge de dades adoptant un compromís entre el grau de completesa de la sèrie d’anys de l’estació i la necessitat d’una adequada cobertura espacial. Cal destacar que, per al cas de les estacions andorranes, la informació climàtica ha estat homogeneïtzada per part del CENMA emprant les tècniques més avançades existents. En la taula 1 i la figura 2 podem veure la llista d’estacions meteorològiques i la seva distribució espacial. La disponibilitat de bons mapes dels factors geogràfics més importants (figura 3) és un altre dels elements clau per obtenir una cartografia climàtica fiable. Una vegada realitzats els bancs de proves esmentats abans, les variables més influents han resultat ser: altitud, latitud, continentalitat i radiació solar (aquesta última, només en el cas de les temperatures). Altres factors relacionats amb

la complexitat orogràfica (distància a la carena de l’eix pirinenc o distància horitzontal respecte els tàlvegs) no han resultat ser estadísticament significatius, probablement, a causa de la manca de gradient en l’àmbit d’estudi, en què la falta d’estacions en punts més elevats de l’alta muntanya podria ser un factor important. La taula 2 descriu els mètodes emprats per obtenir els mapes d’aquests factors geogràfics. Finalment, un altre aspecte important de l’elaboració cartogràfica és aplicar tècniques de validació (vegeu Ninyerola et al. , 2005 i Ninyerola et al. , 2007 per a més informació) per tal de disposar d’una quantificació objectiva de la fiabilitat de cada un dels mapes. En aquest context, és essencial dividir les estacions meteorològiques en un conjunt d’ajust (per fer els mapes) i en un conjunt de test (per validarlos). En el cas de l’ACDA, s’ha implementat una validació creuada d’un a un, un mètode que permet extreure el màxim potencial de predicció sense perdre informa-

>>>

ció pel camí. Aquesta tècnica, malgrat tenir un cost computacional molt elevat, permet estimar millor la fiabilitat dels mapes. Els mapes finals, però, s’han reelaborat amb totes les estacions meteorològiques per no perdre potencialitat d’informació en el producte final. En aquest cas, s’han utilitzat diversos índexs de fiabilitat que descriuen quina és la qualitat temàtica de cada mapa. El més conegut i comunament utilitzat és el RMSE ( Root Mean Square Error ). Per exemple, un RMSE de 0,8ºC, com és el cas de la mitjana de les temperatures màximes de juliol, indica que l’error mitjà de la majoria de les cel·les del mapa és de ±0,8ºC. Cal fer notar que, si bé s’ha generat la cartografia del Principat d’Andorra incloenthi estacions de contorn, els índexs de fiabilitat es mostren només per a les estacions andorranes (Central, Engolasters i Ransol). Vegeu la taula 3 per a un resum dels indicadors de qualitat. RADIACIÓ SOLAR POTENCIAL. Per al càlcul de la radiació solar, s’ha utilitzat una aproximació totalment diferent a les variables termomètriques i pluviomètriques. En aquest cas, s’ha emprat un model físic proposat per Pons (1996) i refinat per Pons i Ninyerola (2008), totalment computacional, basat en un model digital d’elevacions i en les equacions astronòmiques de la posició relativa del sistema Terra-Sol. El model computa l’energia solar global (directa i difosa) que arriba a cada punt del territori considerant un dia de cel clar sense núvols (a saber, una densitat òptica constant). Per aquest motiu, és convenient parlar de radiació solar potencial. Malgrat considerar unes condicions de nuvolositat constants, aquest mètode aporta molta informació en relació amb l’estructura orogràfica del territori, ja que integra els efectes de les vessants, els pendents i les ombres generades pel relleu.

ACUMULACIÓ POTENCIAL DE NEU AL SÒL. Avui dia, no hi ha encara una metodologia òptima d’interpolació del gruix de neu. Amb tot, vist l’interès per Andorra d’aquesta variable, s’ha optat per fer una aproximació empírica que combina els mapes obtinguts de temperatura i precipitació (basat en López-Moreno et al. , 2007) per obtenir un valor potencial que ens orienti sobre la distribució espacial de la neu al terra. Aquest mètode permet estimar l’acumulació potencial de neu i l’efecte dels processos de fusió a través d’àlgebra de mapes. Si bé els mapes es basen en un model simple, generat a partir de relativament poca informació (o d’informació indirecta), ha permès capturar el patró general de distribució de la neu al sòl del territori andorrà. Tot i que és evident que la teledetecció (imatges des de satèl·lit o amb altres sensors terrestres) podria aportar grans millores en aquest apartat, la disponibilitat i l’accessibilitat de dades (malgrat recents iniciatives que poden revertir aquesta situació en un futur proper) són encara costoses. El model exposat representa una alternativa viable per disposar d’informació nival que orienti l’usuari sobre la distribució espacial d’aquest recurs. Aquesta cartografia final ha estat validada amb informació provinent de les estacions meteorològiques i dades proporcionades per les estacions d’esquí, de manera que s’ha obtingut una concordança elevada entre els mapes finals i les dades de gruix de neu al sòl disponibles per a Andorra. 4. Cartografia obtinguda en l’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA) Mapes de temperatura mínima, mitjana i màxima de l’aire L’atles presenta tres variables diferents relatives a la temperatura de l’aire: mínima, mitjana i màxima, totes elles per al període 1971-2000.

Cada estació meteorològica enregistra cada dia (almenys, quan parlem d’estacions manuals) la temperatura màxima i mínima en aquelles 24 hores (normalment, de 08.00 h del dia anterior a 08.00 h d’aquell dia), i d’aquí es deriva la mitjana de la jornada. Posteriorment, d’aquests valors diaris es deriva la temperatura mitjana de les mínimes, mitjanes i màximes mensuals, estacionals o anuals, que són els valors base per elaborar la cartografia. En el cas de les variables estacionals, l’estiu correspon als mesos de juny, juliol i agost; la tardor, al setembre, octubre i novembre; l’hivern, al desembre, gener i febrer, i la primavera, al març, abril i maig. Per assegurar una màxima consistència geoestadística i climatològica dels mapes finalment generats, s’han establert una sèrie de condicions mínimes per elaborar aquesta cartografia: 1) només s’han considerat útils els mesos amb un 70 % de dies amb observacions; 2) per establir la mitjana anual, només s’han utilitzat els anys complets, és a dir, amb tots els mesos vàlids, i 3) s’han utilitzat només les sèries termomètriques de 20 o més anys de longitud dins el període 1971-2000. Amb tot, cal dir que, per al cas de la zona d’Andorra, les tres estacions emprades dins del seu territori, és a dir, que més influeixen a l’hora d’obtenir els valors sobre el territori del Principat, no presenten buits per al període d’estudi i han estat corregides per filtrar, per exemple, l’impacte en les dades que pugui tenir el canvi del paisatge, el canvi d’aparells o emplaçament, o el canvi d’observador meteorològic (procés de control de qualitat o quality check i homogeneïtzació: Esteban et al. , 2010 i Esteban et al. , 2012). En el cas de la cartografia climàtica basada en els tipus de circulació atmosfèrica, i a diferència dels mapes anteriors de caràcter mensual, estacional i anual, cadascun d’ells respon al comportament mitjà dels dies del període 1971-2000 associats a situacions atmosfèriques similars (tipus de circulació atmosfèrica per al pe-

la revista del cenma 13

canvi climàtic climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

la revista del cenma

>>>

L’Atles climàtic mostra de forma objectiva la variabilitat climàtica del Principat, aspecte molt important per entendre la seva variabilitat paisatgística. la revista del cenma 15

Jaume Riba

Pic de Casamanya.

canvi climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

ríode 1960-2001). L’establiment dels grups de dies similars s’ha basat en tècniques d’estadística multivariant (anàlisi per components principals), descrites en el treball d’Esteban et al ., 2006. Per a aquestes agrupacions de dies (tipus de circulació) s’ha calculat la mitjana corresponent de la temperatura mínima i màxima, en total 14 tipus, escollits com els més representatius. En vista dels resultats obtinguts, el mètode emprat per elaborar la cartografia de la temperatura ha estat molt satisfactori, tenint en compte la complexitat de la zona, tant pel que

fa als aspectes visuals com a la fiabilitat dels mapes (figura 4). En general, els resultats més acurats s’han obtingut en els mapes de les temperatures màximes i mitjanes. Les temperatures mínimes, com succeeix en la majoria de treballs, presenten resultats més discrets. Hi ha limitacions metodològiques que cal tenir presents (Esteban et al ., 2009). L’efecte de fenòmens meteorològics locals, com poden ser les inversions tèrmiques, sovint s’aparten de la tendència general del comportament climàtic. Aquestes no sempre queden plenament recollides amb la combinació dels models de regressió i la interpolació dels seus

residus. Tot i que el concepte és més difícil d’assimilar, els mapes en funció del tipus de circulació han permès discernir aquests tipus de fenòmens, que queden emmascarats en els mapes mensuals.

Mapes de precipitació acumulada Pel que fa a la cartografia pluviomètrica, s’han elaborat també diversos tipus de mapes climàtics per al trentenni internacional 1971-2000. Quan en l’atles parlem de precipitació, ens referim a l’acumulació mitjana, en mil·límetres, de la precipitació cai-

Figura 4. Cartografia de variables termomètriques. Mitjana de les temperatures mínimes anuals (a); mitjana de les temperatures mitjanes anuals (b); mitjana de les temperatures màximes anuals (c); mitjana de les temperatures mínimes d’oest estival (d).

la revista del cenma

>>> guda en un període de temps determinat, en aquest cas, un mes, estació, any o bé dies que responen a situacions sinòptiques similars (com s’ha fet per al cas de la temperatura). Cal dir, a més, que per al cas de la precipitació anual, s’ha interpolat el coeficient de variació del període 1971-2000. Aquest paràmetre dóna una idea de la dispersió relativa dels valors de precipitació en el territori, és a dir, l’obtenció d’un patró espacial de variabilitat pluviomètrica. Aquesta variable té una utilitat i interès climàtic notable pel fet de ser un bon identificador de les zones de

pluviometria més mediterrània, és a dir, amb una precipitació amb més variabilitat, fruit del contrast d’anys relativament plujosos i altres de secs, al contrari de la pluviometria oceànica temperada (atlàntica), molt més regular i pròxima, relativament, als valors mitjans (Martín-Vide, 2002). Semblaria que un valor al voltant de 20 del coeficient marcaria la frontera entre els dos climes, línia que creua per Andorra i que, de forma general (recomanem no ser estrictes i emprar la lògica geogràfica i climàtica a l’hora d’interpretar el mapa), mostra com el sector sud i oest respondria a aquest patró més mediterrani, mentre que el

sector nord i est (sobretot, les zones de més elevació i properes al vessant nord) tenen un comportament més atlàntic. Finalment, en el cas de la cartografia per tipus de circulació, es presenta també un mapa de probabilitat de precipitació, en percentatge, per cada patró. Aquests mapes indiquen el percentatge de dies de precipitació sobre el total de dies que hi ha en un tipus, i no deixa de ser una aproximació molt senzilla a una previsió estadística. Novament, per assegurar la màxima fiabilitat possible de la informació climàtica, s’han establert una sèrie

Figura 5. Cartografia de la variable pluviomètrica. Mitjana de la precipitació anual (a); coeficient de variació de la precipitació anual (b); precipitació de sud anticiclònic (c); precipitació de sud ciclònic (d).

la revista del cenma 17

canvi climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

Figura 6. Zoom de la radiació solar potencial anual (esquerra) i del model digital d’elevacions (dreta) per a la vall d’Ordino.

de condicions de qualitat per elaborar la cartografia pluviomètrica: 1) el càlcul de la mitjana mensual s’ha realitzat tenint en compte els mesos amb un 90 % de dies amb registres de precipitació; 2) per a la mitjana anual, com en el cas de la temperatura, només s’han utilitzat els anys complets (d’aquesta manera, ens hem assegurat de capturar la tendència de la precipitació al llarg del període de referència i no esbiaixar la informació cap a valors de precipitació incomplets), i 3) atesa la complexitat més gran de la precipitació, hi ha hagut una necessitat més pregona de disposar de cobertura espacial per tal de capturar el comportament de caràcter més local d’aquest element climàtic. Per aquest motiu, hem estat més flexibles en els criteris de filtratge i hem permès estacions amb sèries de 15 anys o més. Amb tot, i com ja hem dit per al cas de la temperatura, les tres estacions emprades dins del seu territori no presenten buits per al període d’estudi i han estat sotmeses a un procés de control de qualitat o quality check i homogeneïtzació (Esteban et al. , 2010). Aquest fet permet assegurar uns resultats molt sòlids per al territori andorrà. Si, per al cas de la temperatura, l’altitud determina en gran mesura la seva distribució, per al cas de la precipitació, els factors regionals com la

la revista del cenma

influència més o menys forta de certes masses d’aire, la magnitud de la barrera muntanyosa i el grau de continentalitat prenen més rellevància. Per la seva banda, la cartografia per tipus de circulació ha permès observar millor els patrons espacials de precipitació que comporten els principals tipus de circulació atmosfèrica que es donen al Principat d’Andorra. En aquest sentit, han deixat discernir fenòmens com ara les precipitacions de tipus convectiu o patrons de precipitació amb una clara variació determinada per l’altitud o la proximitat al canvi de vessant de la serralada, per exemple. En tots els casos, però, la validació dels mapes ha estat satisfactòria, fet que permet visualitzar amb fiabilitat la manifestació espacial dels diferents tipus de patrons de circulació, molt interessants en relació amb l’orografia i amb les masses d’aire provinents de l’Atlàntic i el Mediterrani (figura 5). Podeu trobar més detalls sobre aquesta aproximació per al cas d’Andorra a Esteban et al. , 2009. Mapes de radiació solar potencial Els mapes de radiació solar potencial informen l’usuari de la quantitat d’energia provinent del Sol que arriba a la superfície de la Terra, en MJ / (m 2*dia*micròmetre), considerant un cel clar sense núvols.

Aquesta variable aporta molta informació de l’estructura orogràfica del territori, ja que té en compte de forma integrada l’orientació de les vessants, el pendent i l’apantallament topogràfic (ombres del relleu i projectades pel relleu) per modular la quantitat de radiació solar rebuda a cada cel·la del territori. Un clar exemple del comportament d’aquesta variable es mostra en la figura 6 per a la vall d’Ordino. Cal fer notar, per evitar confusions, que des d’una perspectiva d’enginyeria (a saber, en el camp de les energies renovables) els objectius i, per tant, l’aproximació utilitzada són diferents. En aquest cas, l’orografia del territori és un factor menys important, ja que els panells solars s’acostumen a emplaçar en zones amb poca projecció d’ombres topogràfiques i, a més, es poden orientar a voluntat de l’usuari fent que la pendent o l’orientació del terreny siguin aspectes irrellevants. El nostre model, en canvi, ens permet conèixer la radiació solar des d’una perspectiva orogràfica per al conjunt del territori i ens deixa relacionar-la amb factors climàtics o, fins i tot, estudis de caràcter biològic o que tenen a veure amb el funcionament dels ecosistemes. Això no treu que aquesta cartografia permeti fer aproximacions de base per a la identificació de sectors potencialment més

>>>

Figura 7. Zoom de l’índex d’acumulació potencial de neu al sòl al mes de desembre per a la zona del pic de Comapedrosa (a) i per a la d’Escaldes (b).

o menys òptims per a l’aprofitament del recurs solar. El model per al càlcul de la radiació solar potencial s’ha aplicat a escala mensual. Una vegada obtinguts els mapes, s’ha realitzat una mitjana aritmètica per obtenir els mapes en resolució estacional i anual.

Mapes d’acumulació potencial de neu al sòl Un producte experimental molt interessant i innovador d’aquest atles és la cartografia de caràcter nival (figura 7). La combinació de les capes d’informació climàtica ha permès classificar l’àrea d’estudi en zones de més o menys potencialitat relativa que s’acumuli neu al sòl. Els mapes comprenen el període hivernal de novembre a maig, i només es troben a resolució mensual. Cadascun dels mapes s’ha reescalat entre 0 i 1 i, per tant, els valors representen magnituds relatives respecte al conjunt de l’àrea d’estudi per cada mes. Els valors propers a 1 indiquen les zones de l’àmbit d’estudi amb característiques més propicies per a l’acumulació de neu, mentre que els valors pròxims a 0 mostren les zones amb condicions adverses per presentar neu al sòl, és a dir, on guanyen pes les condicions

que afavoreixen la fusió. Estem parlant, doncs, de mapes que proporcionen una estimació orientativa de les zones on serà més probable trobar neu al sòl. Evidentment, i això cal tenir-ho molt present, pel fet de parlar de valors relatius a la mateixa zona d’estudi, i sobretot, de no tenir presents altres factors molt importants com la redistribució de neu pel vent, insistim a considerar aquesta cartografia com una eina orientativa i de suport a la presa de decisions. En aquest sentit, i com diuen els autors del mètode (Lòpez-Moreno et al., 2007), aquesta cartografia pot ser de força utilitat per a l’explicació de diferències en règims hidrològics així com a suport per decidir de forma apropiada la gestió d’infraestructures hivernals, com la localització de canons de neu o la selecció de zones concretes on dur a terme determinades activitats turístiques hivernals (cal pensar que treballem amb informació a 90 metres de resolució). 5. Exemple pràctic d’aplicació de l’ACDA: el climograma d’Andorra la Vella Una eina gràfica molt habitual per tenir una descripció climàtica d’un lloc són els climogrames. Com diu el seu nom, són gràfics que, a partir de la representació de variables at-

mosfèriques (normalment, temperatura i precipitació) mostren una fotografia molt completa i de fàcil interpretació del clima d’un indret (per a més informació de com es fa un climograma, entreu aquí). En aquest sentit, una de les possibilitats de l’ACDA és que podem generar el climograma de qualsevol punt del territori, atès que podem accedir als seus valors mensuals de temperatura i precipitació. Us mostrem l’exemple per a Andorra la Vella (figura 8). Les dades utilitzades per generar el climograma corresponen a les obtingudes a partir de l’ACDA sobre el punt de la plaça del Poble (coordenades 533035, 23307m). Podem veure el règim de la precipitació, amb dos màxims (final de primavera i final d’estiu), així com el règim tèrmic, amb valors mínims hivernals que són negatius per al cas de la mitjana de les mínimes. S’observa, també, que la línia de la temperatura mitjana no supera les columnes de la precipitació, fet que implica que no hi ha (per al trentenni 19712000) cap període d’aridesa al llarg de l’any, segons l’índex xerotèrmic de Gaussen. Aquesta informació és de força utilitat en l’àmbit agrícola i forestal, així com per a qüestions relacionades amb la bioconstrucció (Elias i Castellví, 1996).

la revista del cenma 19

canvi climàtic. L’Atles climàtic digital d’Andorra (ACDA).

ANDORRA LA V(1.010 ELLA (m) 1.010m) L(1.010m) Andorra la Vella ANDORRA ANDORRA L A V ELLA A VELLA (1.010m) NDORRA ANDORRA LA VELLA LA 1971-2000 V (1.010m) ELLA ( 1.010m) CLIMOGRAMA CLIMOGRAMA 1971-‐2000 CLIMOGRAMA 1971-‐2000 CLIMOGRAMA 1971-‐2000 CLIMOGRAMA CLIMOGRAMA 1971-‐2000 1971-‐2000 50 50

ACDA X,Y,Z: 533035, 23307, 1010m 100

100

ACDA X,Y,Z: 533035,ACDA 23307, X,Y,Z: 1010m 533035, 23307, 1010m

35 30

20 15

15 10

10 5

ºC -5

GENER MARÇ

5 0

30 25

90 40

ACDA X,Y,Z: 533035, 23307, 1010m ACDA X,Y,Z: 90

FEBRER

100

25 20 15 10 5 0

m ºC -5 mm mm mm -10NOVEMBRE -10 JULIOL MAIG AGOST -10JUNY GENER FEBRER MARÇ GENER ABRIL FEBRERMAIG MARÇ JUNY ABRIL SETEMBRE JULIOL OCTUBRE AGOST SETEMBRE DESEMBRE OCTUB FEBRER ABRIL MAIG ABRIL JUNYMARÇ MAIG JULIOLABRIL JUNY AGOST MAIG JULIOL SETEMBREJUNY AGOST OCTUBRESETEMBRE NOVEMBREOCTUBRE DESEMBRE NOVEMBRE GENERMARÇ FEBRER JULIOL AGOST SETEMBRE DESEMBRE OCTUBRE NOVEMBRE DESEMBRE ºC -5

PRECIPITACIÓ MITJANA ACUMULADA PRECIPITACIÓ MITJANA ACUMULADA TEMPERATURA MITJANA MÀXIMES TEMPERATURA MITJANA MÀ PRECIPITACIÓ MITJANAPRECIPITACIÓ ACUMULADAMITJANA ACUMULADA TEMPERATURA MITJANA TEMPERATURA MÀXIMES MÀXIMES MITJANA TEMPERATURA MITJANA MITJANA TEMPERATURA TEMPERATURA MITJANA MÍNIMES TEMPERATURA MITJANA MÍN PRECIPITACIÓ MITJANA ACUMULADA TEMPERATURA MITJANA MÀXIMES TEMPERATURA MITJANA TEMPERATURA MITJANA TEMPERATURA MITJANA TEMPERATURA MÍNIMES MITJANA MÍNIMES TEMPERATURA MITJANA TEMPERATURA MITJANA MÍNIMES

Figura 8. Climograma corresponent a Andorra la Vella per al trentenni 1971-2000.

Una altra informació que podem obtenir per al mateix punt és la radiació solar potencial. En aquest sentit, en aquest punt d’Andorra la Vella, al llarg de l’any s’hi reben potencialment 7.446 W/m 2. D’altra banda, si consultem l’acumulació potencial de gruix de neu, observem com els valors mensuals de novembre a maig es mostren baixos (0,05–0,07) respecte al ventall de valors màxims i mínims, que van de 0 a 1 a tota la zona d’estudi. En aquest sentit, s’evidencia clarament que en aquest punt del territori dominen les condicions per a la fusió de neu sobre les d’acumulació, és a dir, serà poc freqüent observar neu al sòl. És clar que aquest és un producte més orientat a les zones innivades habitualment (la mitja i l’alta muntanya). Finalment, si mirem algun exemple dels resultats obtinguts segons el tipus de circulació atmosfèrica (és a dir, les situacions meteorològiques basades en les característiques del camp de pressió atmosfèrica), veiem, per exemple, com el tipus sud ciclònic i solc en alçada són els més plujosos en aquest punt del territori. Aquests mateixos

la revista del cenma

tipus presenten la probabilitat més alta (50 %-57 %) que plogui quan es dóna aquesta configuració (juntament amb l’oest ciclònic), és a dir, que plou la meitat o una mica més dels dies en què es dóna aquesta situació meteorològica. Si consultem, també, la seva distribució anual, observem com el sud ciclònic és un patró molt rellevant pel que fa a la precipitació del final de la tardor i principi de l’hivern, així com de la primavera, mentre que el solc en alçada destaca per la seva concentració a la fi de l’estiu. És interessant veure, a més, que per a aquest tipus de circulació les probabilitats que precipiti en zones d’alta muntanya (pic de Comapedrosa, per exemple) són de fins al 73 % (hi plou més de 7 dies de cada 10 sota aquestes condicions). Conclusions L’Atles climàtic digital d’Andorra és una eina cartogràfica i climàtica que el CENMA i l’UAB han posat al servei de la societat. L’objectiu fonamental és que tothom qui ho vulgui (ciutadans, en general, i professionals especialitzats, com periodistes, científics, gestors del territori, enginyers, arquitectes, etc.) pugui emprar informació

climàtica de referència per al sector d’Andorra de forma ràpida, acurada i gratuïta a través del navegador de mapes (www.acda.ad). Amb un procés d’elaboració que mai no ha deixat de banda el control de l’error, considerem que hem obtingut un producte de gran robustesa metodològica i climàtica, tot i les dificultats sorgides tant per a la disponibilitat i la qualitat de les dades d’origen com per la dificultat de modelitzar el clima en un sector d’orografia complexa i de transició entre un clima d’influència atlàntica i mediterrània. En definitiva, l’ACDA consta d’un total de 149 mapes a 90 m de resolució espacial que mostren diferents variables (temperatura de l’aire, precipitació, radiació solar potencial i acumulació potencial de neu al sòl) per al trentenni de referència, 1971-2000, i per a diferents resolucions temporals (anual, estacional, mensual i per tipus de circulació). Aquests mapes aporten un ventall d’informació climàtica de gran utilitat, no només per a estudis de canvi climàtic, sinó també per a recerques tant de caràcter ecològic com socioeconòmic.

Agraïments A Jordi De Juan (Forces Elèctriques d’Andorra), Marc Prohom i Anna Rius (Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya), Sylvie Jourdain, Jean-Michel Soubeyroux i Jean Marchionini (Météo France) i Toni Molné (Ministeri d’Economia i Territori, Govern d’Andorra) per la seva cooperació en la cessió i el tractament de les dades i les metadades de les estacions meteorològiques. A Natàlia Gallego i Roger Caritg (Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra) per la seva col·laboració. A Núria Julià i Guadalupe Barea pel suport tècnic en el funcionament i disseny del servidor de mapes. A Núria Catalan i Júlia Coromines per les traduccions dels textos al francès. Aquest projecte ha estat possible gràcies a un conveni de col·laboració establert entre l’Institut d’Estudis Andorrans i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Meritxell Batalla Mercadé Grumets research group. Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia. Edifici C. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 08193 Bellaterra, Catalunya, Espanya.

Pere Esteban Vea Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA).

Miquel Ninyerola Casals Grumets research group. Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia. Edifici C. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 08193 Bellaterra, Catalunya, Espanya.

BIBLIOGRAFIA ● BURROUGH, P. A.; MCDONNELL, R. (1998). Principles of Geographical Information Systems. Oxford University Press. ● ELIAS, F; CASTELLVÍ, F. (1996). Agrometeorología. Ministerio de Agricultura y Alimentación. Ediciones Mundi-Prensa.

● ESTEBAN, P.; MARTÍN-VIDE, J.; MASES, M. (2006). «Daily atmospheric circulation catalogue for Western Europe using multivariate techniques», a International Journal of Climatology, 26:1501-1515. ● ESTEBAN, P.; NINYEROLA, M.; PROHOM, M. (2009). «Spatial Modelling of air temperature and precipitation for Andorra (Pyrenees) from daily circulation patterns», a Theoretical and Applied Climatology, 96:43-56. ● ESTEBAN, P.; PROHOM, M.; AGUILAR, E.; MESTRE, O. (2010). «Evolució recent de la temperatura i la precipitació a Andorra (1934-200): resultats anuals i estacionals», a La revista del CENMA 5. Monogràfic canvi climàtic. ● ESTEBAN, P.; PROHOM, M.; AGUILAR, E. (2012). «Tendencias recientes e índices de cambio climático de la temperatura y la precipitación en Andorra, Pirineos (1935-2008)», a Pirineos, 167. ● HUTCHINSON, M. F. (1995). «Interpolating mean rainfall using thin plate smoothing splines», a International Journal of Geographical Information Systems, 9:385-403. ● LÓPEZ-MORENO, J. I.; VICENTESERRANO, S. M.; LANJERI, S. (2007). «Mapping snowpack distribution over large areas using GIS and interpolation techniques», a Climate Research, 33:257270. ● MARTÍN-VIDE, J. (2002). El clima i el temps. Barcelona: Rubes editorial i Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya. ● NINYEROLA, M.; PONS, X.; ROURE, J. M. (2000). «A methodological approach of climatological modelling of temperature and precipitation through GIS techniques», a International Journal of Climatology, 20:1823–1841.

Meteorològic de Catalunya i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. ISBN: 84-932860-5-2. ● NINYEROLA, M.; PONS, X.; ROURE, J. M. (2005). Atlas climático digital de la Península Ibérica. Metodología y aplicaciones en bioclimatología y geobotánica. ISBN 932860-8-7. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. ● NINYEROLA, M.; PONS, X.; ROURE, J. M. (2007). «Objective air temperature mapping for the Iberian Peninsula using spatial interpolation and GIS», a International Journal of Climatology, 27:1231–1242. ● PARRY, M. L.; CANZIANI, O. F.; PALUTIKOF, J. P.; VAN DER LINDEN, P. J.; HANSON, C. E. (2007). Contribution of Working Group II to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge, Regne Unit, i Nova York, EUA: Cambridge University Press. ● PONS, X. (1996). «Estimación de la radiación solar a partir de modelos digitales de elevaciones. Propuesta metodológica», a: JUARISTI, J. I MORO, I. (eds.). VII Coloquio de Geografía Cuantitativa, Sistemas de Información Geográfica y Teledetección. Vitòria-Gasteiz. ● PONS, X.; NINYEROLA, M. (2008). «Mapping a topographic global solar radiation model implemented in a GIS and refined with ground data», a International Journal of Climatology, 28:1821–1834. ● WORLD METEOROLOGICAL ORGANIZATION, WMO (1989). «Calculation of Monthly and Annual 30Year Standard Normals», a WCDP-No. 10, WMO-TD/No. 341. Ginebra: World Meteorological Organization.

● NINYEROLA, M.; PONS, X.; ROURE, J. M.; MARTÍN-VIDE, J.; RASO, J. M.; CLAVERO, P. (2003). Atles climàtic de Catalunya. CD-ROM. Servei

la revista del cenma 21

metereologia. Lâ&#x20AC;&#x2122;aiguat de 1982 a Andorra.

Lâ&#x20AC;&#x2122;aiguat de 1982 a Andorra

Pere Esteban Laura Trapero

22 lalarevista cenma 22 revistadel del cenma

Ă&#x20AC;lex Tena

>>>

StratocĂşmuls Mammatus sobre el Comapedrosa. la revista del cenma 23

metereologia. L’aiguat de 1982 a Andorra.

ntre el 6 i el 8 de novembre de 1982, es va donar un episodi meteorològic als Pirineus Orientals que va totalitzar quantitats molt importants de precipitació i que va acabar derivant en el desbordament de diferents cursos fluvials. Trenta anys després, s’inaugura una exposició que vol recordar aquell episodi catastròfic a Andorra. En aquest treball també mostrem els resultats obtinguts de la modelització mesoescalar de l’episodi, que conclou: 1) una massa tropical marítima amb un elevat contingut d’humitat va ser advectada des de l’Atlàntic fins als Pirineus, reforçada pel seu pas pel Mediterrani; 2) el fort gradient de pressió entre l’anticicló situat a centre Europa i la baixa davant de les costes de Galícia va originar la presència de vents molt forts i perpendiculars sobre els Pirineus Orientals, garantint un transport molt eficient de la massa d’aire i 3) provocant un efecte marcat i persistent d’ascens orogràfic i les consegüents acumulacions extraordinàries de precipitació al llarg d’unes 36 hores.

abstract/résumé

The 1982 floods in Andorra

rom 6 to 8 November 1982 a meteorological episode occurred in the Eastern Pyrenees which caused extraordinarily heavy rainfall and led to various rivers breaking their banks. 30 years later, an exhibition is opened which records this catastrophic episode in Andorra. This work also shows the results obtained from the mesoscale modelling of the episode, which concludes: 1) a maritime tropical mass with a high humidity content was carried from the Atlantic to the Pyrenees, reinforced in its passage over the Mediterranean; 2) the strong pressure gradient between the anticyclone over Central Europe and the depression facing the Galician coast led to the presence of very strong, perpendicular winds over the Eastern Pyrenees, guaranteeing very efficient transport of the air mass and 3) this provoked a marked and persistent orographic forcing with the consequent extraordinary rainfall which lasted for 36 hours.

L’averse de 1982 en Andorre

ntre le 6 et le 8 novembre 1982 eut lieu dans la moitié orientale des Pyrénées, un épisode météorologique exceptionnel dont les précipitations pluvieuses ininterrompues entraînèrent dímportantes inondations. Trente ans après, est inauguré une exposition souhaitant rappeler ce triste événement survenu en Andorre. À partir de la modélisation du phénomène météorologique à méso-échelle, léxposition présente lánalyse des résultats qui ont conduits à cette situation : 1-. Une importante masse dáir d´humidité tropicale maritime, renforcée par son passage au dessus de la Méditerranée, fut balayée par advection de l’Atlantique jusqu’aux Pyrénées. 2-. L’important gradient de pression entre l’anticyclone situé au dessus de lÉurope Centrale et la dépression située prés des côtes de la Galice, généra des vents violents perpendiculaires à la moitié de la partie orientale des Pyrénées, qui assurèrent un transport très efficace de la masse d’air. 3-. Ceci provoqua durant près de 36 heures un persistant et marqué effet d’ascension orographique, dont les extraordinaires accumulations de précipitations finirent par créer ces inondations aux conséquences dévastatrices.

la revista del cenma

>>>

J. Solé

Aquest treball va ser presentat en les Jornades Eduard Fontserè, organitzades per l’ACAM (Associació Catalana de Meteorologia), el novembre de 2012 i és una reproducció del document inclòs en el llibre de les jornades: ESTEBAN, P. i TRAPERO, L. «L’aiguat de 1982 a Andorra», a XVIII Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè. Barcelona, 24 novembre de 2012.

Figura 1. Imatges de les conseqüències de les inundacions de 1982 a Andorra (fonts: El Poble Andorrà, 13/11/1982, i Arxiu Nacional d’Andorra/Fons FPB.) 30 Anys de l’aiguat i les inundacions de 1982 a Andorra Els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1982 són recordats a Andorra, lamentablement, per les fortes pluges que es van donar i, sobretot, pels impactes sobre el paisatge, les infraestructures i les persones que es van patir fruit del creixement del cabal i el desbordament del riu Valira al pas per diverses poblacions (figura 1). Es van totalitzar més d’una desena de morts (no s’ha aclarit mai una dada concreta), quantiosos danys materials (s’han estimat fins a 24 milions d’euros) i, sobretot, una demostració palpable de la capacitat de reacció (resiliència) de la societat andorrana.

L’Institut d’Estudis Andorrans (IEA) és l’entitat de recerca oficial del Principat d’Andorra. Dins l’IEA hi ha diversos centres, un d’ells és el Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA), que té l’objectiu de fer recerca, sobretot aplicada, en aquells temes que envolten la muntanya i que són d’especial interès per a Andorra. Un projecte del CENMA és la modelització meteorològica d’episodis nivometeorològics de risc relacionats amb Andorra i els Pirineus. És en aquest sentit que es va plantejar com un dels objectius de l’any 2012 la modelització d’aquest episodi històric. Els resultats es mostren en la segona part d’aquest document.

Una altra de les tasques importants del CENMA és la divulgació científica, és a dir, involucrar la població andorrana en l’evolució mediambiental del país a partir del coneixement de la dinàmica ambiental i del seu valor. És per això que l’episodi de 1982 és un molt bon exemple per avançar en la conscienciació ciutadana sobre els riscos naturals a Andorra. I és que, un terreny abrupte i una forta pressió urbanística en alguns sectors, fa d’aquest territori pirinenc una zona de convivència amb el risc. D’aquí va sorgir la idea de fer una exposició sobre l’aiguat i les inundacions de 1982.

la revista del cenma 25

metereologia. L’aiguat de 1982 a Andorra.

L’exposició «Aiguats 1982», al Museu del Tabac Inaugurada el 20 de novembre de 2012, l’organitza i l’hostatja el Museu del Tabac, situat a Sant Julià de Lòria, i es podrà veure fins al 31 de març de 2013. A aquesta proposta inicial del CENMA, s’hi van afegir tant l’Arxiu Nacional, aportant-hi gran quantitat de documentació gràfica sobre l’episodi, com la radiotelevisió andorrana (RTVA), que, a partir de la crida feta en un bloc, ha fet nombroses entrevistes a testimonis de la tragèdia que han derivat en un documental presentat el dia 7 de novembre de 2012. L’exposició també compta amb la valuosa col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) per a la preparació d’alguns dels materials que s’hi mostren. L’exposició s’estructura en cinc espais que representen un viatge científic, documental i fotogràfic per recordar aquell episodi tràgic, però també per entendre els factors naturals i socioeconòmics que van ser rellevants perquè es donés aquella situació. L’eix vertebrador d’aquest recorregut és el concepte de risc natural a partir de les seves variables principals (el perill i la vulnerabilitat), així com el de la resiliència, que permet abordar el retorn a la normalitat de la societat andorrana davant la catàstrofe.

Espai 1) Aiguats i inundacions, posem-ho en context Què és una inundació? I un aiguat? L’episodi de 1982 és únic en la història? En aquest primer espai, es vol fer un exercici de posar en context el visitant, diferenciant conceptes clau com aiguat i inundació, i mostrar que estem davant un episodi excepcional, però no únic,

la revista del cenma

Figura 2. Mapa de pressió en superfície (18 TU-7/11/1982) extret del butlletí meteorològic diari publicat el 8 d’octubre de 1982 per la Direction de la Météorologie, Ministère des Transports francesa. La baixa profunda situada davant de les costes de Galícia i la nuvolositat associada s’observa clarament en la imatge Meteosat del dia 7 a les 12 TU.

>>>

tal com ens mostra la consulta de documentació d’arxiu des del segle XVI. A més, s’introdueix el visitant en els conceptes que vertebren l’exposició: risc natural, perill, vulnerabilitat i resiliència. Espai 2) 1982: El perill d’inundacions. L’aiguat del 7 de novembre

Espai 3) 1982: La vulnerabilitat davant les inundacions. Els efectes al terreny La societat andorrana l’any 1982 era vulnerable a les inundacions? En quina mesura? La vulnerabilitat és un

concepte utilitzat en el camp dels riscos naturals per expressar l’impacte d’un fenomen natural sobre el territori i la societat. En aquest espai s’exhibeixen imatges preses durant i fins un any després de l’episodi, imatges que mostren la força de l’aigua i les seves conseqüències devastadores sobre el terreny, les infraestructures i els habitatges. Explicar conceptes geomorfològics com esllavissada, soscavació, corrent d’arrossegalls i con de dejecció permetran al visitant entendre millor les imatges exposades i ser més conscient de la magnitud del fenomen. Mostrar l’evolució entre 1972 i 1995 de la urbanització i de l’extensió del bosc a partir de la fotografia aèria aporta informació sobre alguns factors del paisatge im-

Àlex Tena

Per què va ploure tant? Perquè es donin unes precipitacions tan quantioses com les que van produir les inundacions de 1982, calen unes condicions atmosfèriques molt concretes. En aquest espai es mostra i s’explica el context sinòptic de l’aiguat amb el mapa del temps en superfície (s’introdueixen conceptes com anticicló, depressió i

gradient de pressió) i les imatges del satèl·lit Meteosat (figura 2). A més, s’introdueix gràficament el visitant en conceptes clau de meteorologia de muntanya que aclareixen encara més l’efecte del relleu en les masses d’aire: ascens orogràfic, canalització i convergència i estabilitat/inestabilitat atmosfèrica. El mapa interpolat a partir d’observacions i elaborat pel SMC tanca aquest espai.

Espai 2.

la revista del cenma 27

metereologia. L’aiguat de 1982 a Andorra.

Àlex Tena

Espai 5. portants a l’hora d’entendre el tipus de resposta de la conca en un episodi com el de l’any 1982.

Espai 4) 1982: La resiliència. El retorn a la normalitat Després del desastre, com va reaccionar la població? Va ser fàcil el retorn a la normalitat? La població andorrana va tenir la capacitat de reaccionar positivament davant l’adversitat de l’episodi, fet que es va demostrar els dies immediatament posteriors a les inundacions. De manera ordenada, voluntària i solidària, la majoria de la població no va estalviar esforços ni mitjans per fer front als desastres provocats per l’aiguat i el desborda-

la revista del cenma

ment del riu Valira. Tothom es va implicar a fer que el país tornés a la normalitat, i aquest espai ho mostra a través de multitud de fotografies i un documental de testimonis elaborat per la televisió andorrana.

Espai 5) I avui? Eines de treball davant el risc d’aiguats i inundacions Estem preparats per a una situació com la de l’any 1982? Andorra té unes dimensions reduïdes i una orografia abrupta que obliga a l’ocupació dels fons de vall. Per tant, és de gran importància treballar per reduir la vulnerabilitat davant els aiguats i les inundacions. Aquest cinquè espai mostra al visitant algu-

nes de les eines de les quals disposem avui per mitigar-ne el risc, tant pel que fa a la prevenció com a l’actuació: models meteorològics mesoescalars, obres de defensa, conscienciació social i eines d’autoprotecció. Una visió més extensa (1948-2012) sobre l’evolució de la urbanització i l’extensió del bosc permet incidir de nou en la importància de la gestió del territori a l’hora d’entendre el tipus de resposta de la conca i el grau d’exposició de la societat andorrana. Un llibre al final d’aquest espai pretén recollir les impressions dels visitants i respondre a la pregunta amb què l’hem començat. És precisament en aquest espai on es mostren part dels resultats sobre

>>>

la modelització meteorològica feta pel CENMA i que expliquem a continuació.

Descripció de la precipitació observada Les acumulacions enregistrades a les diferents estacions meteorològiques ens permeten obtenir una imatge clara de la distribució espacial de les precipitacions durant l’episodi (figura 3). Els màxims d’intensitat 24 hores es van enregistrar entre les 06 TU del dia 7 de novembre i les 06 TU del dia 8 de novembre en zones de muntanya i, en especial, al vessant sud dels Pirineus, sobretot, al Prepirineu: a l’estació de la Pobla de Lillet, al Berguedà, 266 mm; 252 mm a Cabdella, a la Vall Fosca. A Andorra, els registres dels quals es té constància són: 151 mm a Soldeu, 140 mm a Les Escaldes i 91,6 mm a Ordino. Destaquen valors elevats com els de les poblacions franceses de Vallcebollera (408 mm) i Py (350 mm), o els 196,3 mm mesurats a Portè-Pimorent (Pirineus Orientals). A banda dels Pirineus, també es van enregistrar quantitats destacables al massís del Montseny (95 mm), en canvi, en altres massissos del sud de Catalunya com la serra del Montsant o les muntanyes de Prades les quantitats no van superar els 50 mm. Si considerem tot l’episodi, des de les 06 TU del dia 6 a les 06 TU del 8 de novembre, els màxims acumulats van assolir valors extraordinaris, com els 610 mm a Py, els 566 mm a Vallcebollera i els 196 mm a Soldeu (Andorra). Aquest episodi també va afectar la zona del Massís Central francès superant els 400 mm en diversos departaments, com els 509 mm a Tiudaç (Erau) o els 476 mm a

mm 450 400 350 300 250 200 150 100 75 50 30 15 5 1 Figura 3. Precipitació (mm) enregistrada a les diferents estacions meteorològiques durant el període comprès entre les 06 TU del dia 7/11/1982 i les 06 TU del 8/11/1982.

Valerauga (Gard) (font: Météo France). Així doncs, l’efecte de la presència del relleu, és a dir, de la serralada pirinenca, apunta com un factor determinant perquè s’enregistressin precipitacions molt quantioses a diferents sectors del massís.

Context sinòptic Els mapes del temps obtinguts amb el model meteorològic francès no hidrostàtic MESO-NH (Lafore et al., 1998) ens permetran identificar els ingredients que van ocasionar les pluges dels dies 6, 7 i 8 de novembre de 1982. Per fer la modelització d’aquest episodi històric, s’han utilitzat com a

condicions inicials les reanàlisis ERA-Interim (Dee et al., 2011) del Centre Europeu amb una resolució horitzontal de 80 km i 37 nivells verticals. S’han realitzat tres simulacions niuades a 40, 10 i 2,5 km amb 40 nivells verticals. El mapa de pressió i vent en superfície ens confirma la presència d’una depressió molt marcada (965 hPa) centrada davant de les costes de Galícia amb un front fred associat, mentre que més a l’est l’anticicló instal·lat a l’Europa oriental es reforça a causa de l’advecció d’aire fred escandinau. Aquesta configuració de bloqueig continental frena l’avanç de la depressió cap a l’oest generant un fort gradient de pressió. Si es combina aquest últim factor amb la presència dels Alps, que força el flux anticiclònic a rodejar

la revista del cenma 29

metereologia. L’aiguat de 1982 a Andorra.

el massís per l’extrem sud dels Alps Marítims, tenim com a resultat la generació de forts vents de component sud-est a Andorra i Catalunya (15 m/s) i molt forts a la costa del sud de França (golf de Lleó) (figura 4a, 4d). A nivells alts, es detecta com el solc que s’estén des de Grenlàndia fins a les costes de Portugal, el dia 6 de novembre a les 12 TU (figura 4b), s’aprofundeix fins a formar una depressió aïllada centrada sobre l’Atlàntic, al nord-oest de la costa gallega, generant així un flux de sud-oest sobre tota la península. La localització del nucli d’aire fred en alçada el dia 7 a les 00 TU es troba en fase amb la depressió formada en superfície generant així un profund cicló (figura 4e). En conseqüència, tenim un marcat flux ciclònic de component sud, present tant a nivells baixos com alts, que advecta sobre els Pirineus la massa d’aire càlida i humida d’ori-

gen tropical marítim que hi havia confinada entre les dues masses d’aire fred. El mapa de la temperatura potencial equivalent a 850 hPa ens mostra la presència d’un primer front càlid que s’acosta als Pirineus el dia 6 a les 12 TU i el front fred que entra per Portugal (figura 4c). Aquest segon, més actiu, va contribuir a la forta advecció d’aire càlid i humit al seu davant (dia 7 a les 12 TU) (figura 4f). A causa del bloqueig anticiclònic, les condicions sinòptiques van evolucionar molt lentament i la baixa es va mantenir estacionària a l’oest de la península, això va comportar que el fort flux de sud-oest afectés Andorra durant més de 48 hores. Així doncs, l’episodi de precipitacions va iniciar-se el dia 6 amb dues fases ben diferenciades: la primera, amb el pas del front càlid menys actiu, i la segona, a partir del dia 7 al matí (06 TU), associada a l’avanç del front fred d’origen polar, amb la pluja prefrontal i el posterior pas del front.

Ingredients mesoescalars clau Un cop definit el context sinòptic, analitzarem quins factors mesoescalars van ser els determinants en aquest episodi de precipitació intensa. Com a ingredient indispensable, tenim el flux d’aire humit a nivells baixos. Si ens fixem en les figures 4b i 4e, en què hi ha representat el flux d’humitat integrat des de la superfície fins a 3.000 m, destaquen els valors superiors a 550 kg/m·s que afecten la costa Mediterrània de la península Ibèrica. Tenim, doncs, sobre els Pirineus, un flux excepcionalment humit provinent de l’Atlàntic, canalitzat per l’estret de Gibraltar a causa de la presència de la serralada de l’Atles, i que va veure reforçat el seu contingut d’humitat durant el seu recorregut pel Mediterrani. A nivells alts, sobre els Pirineus, no es detecta la presència de cap anomalia d’altitud en la superfície de 2 PVU, que permetria el desencadenament o reforç de l’activitat convectiva. A nivells baixos tampoc no es detecta cap zona de convergència que es mantingués estacionària durant tot l’episodi. D’altra banda, sí que s’ha identificat la convergència formada pel pas del front càlid durant la primera part de l’episodi i que va afectar més intensament la zona del Llenguadoc-Rosselló, a França (figura 4f).

Museu del Tabac

Així doncs, quin va ser el mecanisme que va permetre l’ascens d’aquesta massa d’aire? L’element clau va ser la presència d’un jet a nivells baixos. A partir del dia 6 al migdia, com s’ha vist en la configuració de la pressió en superfície, els vents es van reforçar mantenint-se gairebé tot l’episodi superiors als 10 m/s, i durant més de 15 hores, superiors als 15 m/s (figura 5a). D’una banda, la seva intensitat va garantir, com hem vist, una bona advecció de la humitat, i de l’altra,

la revista del cenma

6/11/1982 - 12 TU a) Pressió en superfície i vent a 10m (m/s, colors)

7/11/1982 - 12 TU d) Pressió en superfície i vent a 10m (m/s, colors)

>>>

50 30 25 20 15 10

b) Z a 500 hPa, flux humitat integrat 0-3km (kg/m·s, colors)

e) Z a 500 hPa, flux humitat integrat 0-3km (kg/m·s, colors)

550 475 400 325 250 175

c) Temp. Potencial Equivalent (K, colors) i vent a 850hPa

f) Temp. Potencial Equivalent (K, colors) i vent a 850hPa 324 322 320 318 316 314 312 310 308 306 304 302 300 298 296 294 292 290

Figura 4. Composició de l’evolució de les condicions sinòptiques durant l’episodi. La primera fila (a, d) mostra la pressió en superfície i la velocitat i direcció del vent a 10 m (m/s, llegenda de colors). La fila del mig (b, e) representa l’alçada geopotencial a 500 hPa i el flux d’humitat integrat de 0 a 3.000 m (kg/m·s, llegenda de colors). L’última fila (c, f) mostra la temperatura potencial equivalent (K, llegenda de colors) i el vent a 850 hPa (fletxes). El requadre de la figura 4b indica la zona representada en les caselles e) i f). La línia negra de la figura 4c mostra l’eix sud-nord utilitzat per fer els perfils verticals de la figura 5. la revista del cenma 31

metereologia. L’aiguat de 1982 a Andorra.

a) Perfil vertical de la direcció i velocitat del vent (m/s). VÀLID: 06 TU, 7 novembre 1982

b) Perfil vertical de la reflectivitat (dBZ) i vent vertical. VÀLID: 16 TU, 7 novembre 1982

8 30

7 6 5

ALTITUD (KM)

52 48

44 40 36 32

4 3 2

24 20 16

5 1

8 4

SUD

NORD

CADÍ-MOIXERÓ

ANDORRA

Figura 5. Perfils verticals sobre l’eix sud-nord indicat en la figura 4c: a) direcció (fletxes) i velocitat del vent horitzontal (llegenda de colors, en m/s), b) reflectivitat (llegenda de colors, en dBZ) i la velocitat vertical que permet identificar on tenen lloc les ascendències de la massa d’aire. mm

l’altitud a què es troba el jet presenta un màxim al voltant dels 1.500 m, de manera que és als Pirineus on el forçament orogràfic és suficient per permetre la inestabilització absoluta de la massa d’aire i la intensificació de les precipitacions. Si ens fixem en les intensitats de precipitació a les 16 TU del dia 7 de novembre, s’observa com aquestes són màximes als vessants exposats al flux de sud-est. El tall vertical sud-nord de la figura 5b ens permet veure l’estructura vertical de la precipitació, en què es detecten les ascendències de l’aire en incidir en el relleu i les intensitats més elevades (els colors representen la reflectivitat en dBZ obtinguda amb el model; aquesta variable és comparable amb la que mesuren els radars meteorològics actuals i es pot relacionar amb la intensitat de precipitació).

la revista del cenma

450 400 350 300 250 200 150 100 75 50 30 15 5 1

Figura 6. Precipitació (mm) obtinguda amb el model meteorològic MESO-NH pel període comprès entre les 06 TU del dia 7/11/1982 i les 06 TU del 8/11/1982.

Anàlisi del mapa de precipitació acumulada El mapa de precipitació acumulada obtingut pel model durant el període comprès entre les 06 TU del dia 7 de novembre i les 06 TU del 8 de novembre (figura 6), ens confirma el rol del relleu com a mecanisme dominant dels ascensos que van fer possible la formació de la precipitació. L’orientació oest-est dels Pirineus és molt eficient per afavorir les precipitacions quan tenim fluxos humits de component sud. Les acumulacions màximes es detecten sobre els vessants més exposats. Per al cas d’Andorra, els màxims s’identifiquen a l’extrem est i a la frontera amb el Pallars Sobirà. Aquests resultats complementen les observacions de l’època, ja que, en no tenir observacions en aquelles zones del país, va ser amb mètodes indirectes que es va poder deduir la intensitat de la precipitació.

Complementàriament, s’observa com la plana del Rosselló va restar protegida de les pluges a causa de l’efecte fogony a sotavent dels Pirineus. Cal destacar que en algunes ciutats franceses es van batre rècords de temperatura màxima mensual, com per exemple, a Tolosa, amb 22,5˚C (el registre anterior per a un mes de novembre era de 22˚C el 1955).

Agraïments

BIBLIOGRAFIA

Museu del Tabac (Fundació Julià Reig), Arxiu Nacional (Govern d’Andorra), Radiotelevisió d’Andorra, Sisco Ribó, Servei Meteorològic de Catalunya, Fanny Duffourg (Météo France), Joan Bech (Universitat de Barcelona), EUMETSAT i als companys del CENMA-IEA. Finalment, l’Institut d’Estudis Andorrans agraeix l’ajut del Govern d’Andorra en el marc de les ajudes a la recerca de la Comunitat de Treball dels Pirineus, ACTP013-AND/2012.

l DEE, D. P.; UPPALA, S. M.; SIMMONS, A. J.; BERRISFORD, P.; POLI, P.; KOBAYASHI, S.; ANDRAE, U.; BALMASEDA, M. A.; BALSAMO, G.; BAUER, P.; BECHTOLD, P.; BELJAARS, A. C. M.; VAN DE BERG, L.; BIDLOT, J.; BORMANN, N.; DELSOL, C.; DRAGANI, R.; FUENTES, M.; GEER, A. J.; HAIMBERGER, L.; HEALY, S. B.; HERSBACH, H.; HÓLM, E. V.; ISAKSEN, L.; KÅLLBERG, P.; KÖHLER, M.; MATRICARDI, M.; MCNALLY, A. P.; MONGE-SANZ, B. M.; MORCRETTE, J.-J.; PARK, B.-K.; PEUBEY, C.; DE ROSNAY, P.; TAVOLATO, C.; THÉPAUT, J.N., i VITART, F. (2011). The ERAInterim reanalysis: configuration and performance of the data assimilation system. Q.J.R. Meteorol. Soc., 137: 553– 597. doi: 10.1002/qj.828.

Pere Esteban i Laura Trapero Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA)

La persistència simultània de tots els ingredients descrits en l’apartat anterior, gràcies a l’estacionarietat de les condicions sinòptiques, va ser determinant en la durada de l’episodi (~36h) i perquè es poguessin acumular les quantitats excepcionals de precipitació enregistrades durant l’episodi.

Què hauria passat si els Pirineus i la resta de muntanyes no existissin? El mecanisme d’ascens determinant a escala local en aquest episodi no existiria i, per tant, la massa d’aire càlida i humida no hauria generat tanta precipitació. Només s’hauria enregistrat l’associada a les condicions existents a escala sinòptica, és a dir, al pas dels fronts amb un camp de precipitació més homogeni a tot el territori i menys intens.

l DIRECTION DE LA MÉTÉOROLOGIE. Bulletin quotidien de renseignements: lundi 8 novembre 1982. París: Ministère des Transports, Direction de la Météorologie. ISSN:0153-2669.

l LAFORE, J.-P.; STEIN, J.; ASENCIO, N.; BOUGEAULT, P.; DUCROCQ, V.; DURON, J.; FISCHER, C.; HÉREIL, P.; MASCART, P.; MASSON, V.; PINTY, J.-P.; REDELSPERGER, J.L.; RICHARD, E., i VILÀ-GUERAU DE ARELLANO, J. (1998). The Meso-NH Atmospheric Simulation System. Part I: adiabatic formulation and control simulations. Scientific objectives and experimental design. Ann. Geophys., 16, 90-109.

la revista del cenma 33

geologia. La formació de les roques d’Andorra.

La formació de les roques d’Andorra Aina Margalef 34

la revista del cenma

Jaume Riba

>>>

Pic Negre. la revista del cenma 35

geologia. La formació de les roques d’Andorra.

A Andorra hi ha una gran varietat de roques sedimentàries que ens expliquen una part de la història del Pirineu. En aquest article descriurem les roques i els processos que les van formar, i veurem com era aquesta part del territori fa entre 500 i 370 milions d’anys (Ma) així com els éssers vius que la poblaven.

abstract/résumé The formation of the andorran rocks

ndorra has a great variety of sedimentary rocks which explain to us part of the history of the Pyrenees. In this article we describe the rocks and the processes which formed them, and we see what this part of the territory was like between 500 and 370 million years ago, and the living beings which then populated it.

La formation des roches d’Andorre

l existe en Andorre une grande variété de roches sédimentaires qui nous expliquent en partie l’histoire des Pyrénées. Cet article décrit les différentes roches ainsi que les divers processus qui les ont formées. Il y est également proposé la description de ce territoire, tel qu´il était il y a environ 370 à 500 millions d’années (Ma), ainsi que les caractéristiques des supposés être vivants qui y habitaient alors.

la revista del cenma

>>>

Del sediment a la conca sedimentària Un sediment és una partícula formada a la superfície de la Terra transportada i dipositada per processos físics o bé precipitada gràcies a mecanismes químics o bioquímics.

Les roques sedimentàries d’Andorra: edat i formació A Andorra trobem molts tipus de roques que ens indiquen que es van formar en diferents ambients sedimentaris (figura 1). Els geòlegs separem aquests diferents tipus de roques en formacions (Fm). Una formació és la unitat bàsica de classificació litostratigràfica, és a dir, és una roca o grup de roques que es poden distingir clarament de les roques que té per sobre i per sota. Normalment, les formacions porten el nom de la població o regió on han estat definides, per això a vegades una mateixa formació pot tenir més d’un nom. A continuació, farem una descripció de les formacions que s’han distingit a Andorra, des de la més antiga fins a la més moderna (figura 2).

Fotografia 1. Aspecte típic de la intercalació de pissarres fosques i gresos clars de la Fm Jujols o Seo.

Des del Cambrià fins a la base de l’Ordovicià inferior Són les roques sedimentàries més antigues d’Andorra, es creu que es van formar fa més de 490 Ma. En general, es tracta d’una alternança monòtona de pissarres fosques i gresos clars, amb passades de calcàries, quarsites, conglomerats i roques volcàniques (fotografia 1). Dins aquesta sèrie, hi ha diferents formacions (Fm Alòs d’Isil, Fm Lleret - Bayau o Ransol, Fm Alins i Fm Jujols o Seo), però, per simplificar-ho, ho tractarem com a una única unitat anomenada Cambroordovicià. No es coneix la base d’aquests sediments, però es creu que poden tenir milers de metres de gruix. Es creu que aquesta successió monòtona i molt potent de pissarres i gresos pot ser fruit de corrents turbidítics. Les turbidites són sediments marins profunds provocats per fluxos gravitatoris intermitents i catastròfics.

L’Ordovicià superior L’Ordovicià superior és una etapa de la història de la Terra que comença fa

Aina Margalef

Un ambient sedimentari és una part de la superfície de la Terra on actuen uns processos sedimentaris concrets. Deltes, glaceres o planes abissals són exemples d’ambients sedimentaris. En cadascun d’ells, s’hi forma una successió de roques característica. Observant la successió de roques que trobem actualment, podrem saber quin ambient sedimentari hi havia en el passat.

Jaume Riba

Aquests sediments s’acumulen en les conques sedimentàries, que és l’espai físic on es dipositen i es transformen en roques sedimentàries.

Fotografia 2. Conglomerats de la Rabassa.

460 Ma i acaba fa 445 Ma. A Andorra, s’hi desenvolupen les següents formacions: Formació Conglomerats de la Rabassa: Es tracta de conglomerats formats per còdols de quars, quarsita, pissarres i gresos, així com còdols provinents de la sèrie del Cambroordovicià (fotografia 2). Els còdols tenen mides molt variades, des de pocs centímetres fins a més de 20 cm. Tant el gruix del conglomerat com la mida dels còdols disminueixen a mesura que anem cap al nord.

la revista del cenma 37

Aina Margalef

geologia. La formació de les roques d’Andorra.

Fotografia 3. Calcàries de la Fm Estana. S’hi observen els forats causats per la dissolució dels fòssils.

Aina Margalef

Fotografia 4. Fm Quarsita de Bar. Les ondulacions que s’observen a la superfície són ripples.

la revista del cenma

Formació Cava: A la base, hi trobem microconglomerats i, a mesura que pugem estratigràficament en la sèrie, trobem gresos grollers i gresos fins intercalats amb pissarres, i pissarres verdes i liloses. Com més al nord anem, la formació es torna més pissarrosa i menys sorrenca, i en general el seu gruix disminueix fins a desaparèixer en certs punts. En aquesta formació apareixen els fòssils més antics, es tracta de braquiòpodes. Formació Estana: És una formació que només trobem localment, amb gruixos de pocs metres com a mà-

xim, i normalment inferiors a un metre. Es tracta de margues i calcàries de color vermellós o marró. S’hi troben gran quantitat de fòssils, entre ells, braquiòpodes i altres fòssils marins, tot i que normalment el que hi trobem són els forats que queden quan els fòssils s’han dissolt (fotografia 3). Formació Ansovell: És una formació monòtona formada per pissarres de color gris fosc i negre que normalment contenen pirites alterades. Aquesta formació és bastant prima al sud i es va fent gruixuda a mesura que anem cap al nord.

Jaume Riba

>>>

Fotografia 5. Les pissarres negres del Silurià es troben normalment en colls, com en aquesta foto del coll d’Arenes.

Formació Quarsita de Bar: Com el seu nom indica, es tracta d’una quarsita, és a dir, d’un gres format exclusivament de grans de quars. Es troba només al sud d’Andorra, i té un gruix bastant constant de vora una desena de metres. S’hi poden observar ripples (fotografia 4). En general, la sèrie de l’Ordovicià superior és siliciclàstica, és a dir, està formada per materials sedimentaris detrítics provinents del continent. El fet que els materials siguin cada vegada més fins ens indica que, segurament, l’àrea font la zona d’on provenen els sediments s’ana-

va allunyant de la conca, o bé que el relleu de l’àrea font era cada vegada més planer. Silurià El Silurià és el període de temps comprès entre fa 445 i 415 Ma. Com que a tot el Pirineu té unes característiques molt similars, no se n’han distingit formacions. Es tracta de pissarres negres amb un alt contingut de grafit, que taquen els dits (fotografia 5). A la part superior de la sèrie, entre aquestes pissarres, hi ha passades de calcàries negres. S’hi troben nombrosos fòssils, sobretot de graptòlits, orthoceras i crinoïdeus.

la revista del cenma 39

geologia. La formació de les roques d’Andorra.

Les característiques d’aquesta sèrie fan pensar en una sedimentació marina somera molt calmada, en un ambient d’aigües estancades i amb poc oxigen.

L’evolució de la conca

Devonià El Devonià és el període de temps que hi ha entre fa 415 i 360 Ma. Aquest període està molt ben representat a tot el Pirineu, tot i que les característiques de les roques són bastant diferents segons la zona. A Andorra el Devonià està representat per una sèrie de formacions que varien des de calcàries pures fins a pissarres grises, passant per tots els termes mitjans de calcàries amb pissarres (fotografia 6).

Durant el Cambroordovicià, hi havia una conca marina profunda dominada per sediments turbidítics (figura 3). No sabem fins quan va durar aquesta sedimentació, ja que el contacte amb les unitats superiors no és normal, sinó que es tracta d’una discordança, és a dir, que part del material es va erosionar. Això vol dir que aquests sediments marins profunds van haver de sortir a la superfície, segurament, a causa de la formació d’una serralada antiga. Es creu que aquesta serralada està relacionada amb una fase de deformació que també va afectar Sardenya durant l’Ordovicià mitjà.

La sedimentació en el Devonià és, en general, carbonatada. Això significa que ens trobem en un medi marí poc profund, amb moments d’aportació de sediment del continent més importants (pissarres) i d’altres de més calmats, en què tota la sedimentació prové del mateix mar (calcàries).

Posteriorment, a partir de la base de l’Ordovicià superior, va començar una sedimentació majoritàriament continental. La seqüència dels conglomerats de la Rabassa i Fm Cava ens indica, en general, una disminució de la mida de gra de sud cap a nord (els conglomerats són més

abundants al sud i les pissarres són més abundants al nord). Aquesta classificació del tipus de sediment és típica de l’erosió de les muntanyes i la sedimentació dels materials erosionats: primer sedimenten els més grollers (conglomerats) i, a mesura que ens allunyem de la serralada, sedimenten els materials cada vegada més fins. A més, això ens indica que l’àrea font, és a dir, la serralada, es trobaria al sud dels materials que actualment formen Andorra. La Fm Cava correspon a la transició entre la sedimentació de material groller cap a materials cada vegada més fins, canalitzats en forma de riu fins a arribar a les pissarres, que correspondrien a les planes d’inundació d’aquests rius. Quan apareixen els primers braquiòpodes, que són fòssils marins, ens trobaríem ja en un ambient marí somer. El gran nombre de fòssils marins que trobem a la Fm Estana ens fa pensar que es tractava d’un ambient marí somer amb aigües molt tranquil·les, on la vida s’hi desenvolupava fàcilment. El

>>> Fotografia 6. Les calcàries del Devonià donen ressalts en el paisatge, com en el cas del Casamanya.

la revista del cenma

Jaume Riba

>>>

la revista del cenma 41

geologia. La formació de les roques d’Andorra.

Figura 1. Mapa geològic d’Andorra simplificat del mapa geològic 1:50.000 (CRECIT).

poc gruix que té aquesta formació i la seva poca continuïtat lateral ens indiquen que es podia tractar de petites conques protegides de l’aportació de sediment del continent. La Fm Ansovell, amb les seves pissarres fosques i la presència de pirita, ens indica que es va formar en un ambient d’aigües estancades, amb poc oxigen. Aquests ambients es troben en el que anomenem sistema d’illa barrera, en què hi ha un cordó de dunes una mica endinsat en el mar.

la revista del cenma

Si el cordó és continu, l’aigua que queda entre la línia de costa i aquest cordó de dunes resta aïllada del mar obert i les aigües queden estancades i poc oxigenades. La Fm Quarsita de Bar representaria aquest cordó de dunes que fan de barrera (figura 4). A partir d’aquest moment, el mar comença a guanyar metres a la costa. Durant el Silurià, ens trobem en la zona de plataforma continental, és a dir, a la part més somera d’un

mar. Aquesta plataforma es devia veure confinada i les aigües van quedar estratificades, sense moviment vertical, de manera que no hi havia renovació de l’oxigen. En aquestes condicions, hi ha sedimentació d’argiles i llims amb abundant matèria orgànica, que s’acabarà convertint en les pissarres negres amb grafit i pirita que trobem actualment. En algun moment entre el Silurià i el Devonià, aquesta plataforma

>>>

continental va deixar d’estar confinada i es va convertir en una plataforma de mar obert. En aquestes condicions, es van formar les calcàries típiques del Devonià inferior, amb intercalacions de pissarres en moments en què el nivell del mar era més baix (figura 5). En general, com més profunditat hi ha, més pures són les calcàries i menys argila contenen. Hi ha abundants fòssils, mostra de la gran quantitat d’organismes que vivien en aquestes aigües. Sembla ser que cap al Devonià mitjà va haverhi un episodi de distensió, és a dir, que la conca es va obrir en direcció nordest-sudoest. A causa d’això, als Pirineus trobem diferents tipus de roques d’origen marí del Devonià. En funció de la distància a l’eix d’obertura, es van sedimentar diferents tipus de roques. A més, les constants variacions del nivell del mar i, potser, també de la temperatura de l’aigua van provocar una gran varietat de sediments.

A Andorra, les roques sedimentàries més recents són del Devonià superior i corresponen, de nou, a calcàries de plataforma. Fa uns 320 Ma, tots aquests sediments es van començar a plegar a causa de l’orogènesi herciniana, i van donar lloc a una serralada de dimensions molt més grans que el Pirineu actual. Això va fer modificar la textura i les propietats d’aquestes roques, i hi va formar estructures tectòniques que es conserven actualment. Aquesta serralada es va erosionar de nou, i no va ser fins fa 85 Ma que va començar l’orogènesi alpina, la que va originar el relleu actual del Pirineu. A Andorra no hi ha roques formades en el lapse de temps que hi ha entre totes dues orogènies, el més possible és que aquests materials es sedimentessin i després fossin erosionats.

<<<<< Figura 2. Taula dels temps geològics simplificada. En blau, s’hi indiquen les orogènies; en taronja, les etapes de sedimentació representades per roques a Andorra, i en taronja ratllat, les etapes de sedimentació i/o erosió de les quals no trobem roques a Andorra. (Taula modificada a partir de la taula dels temps geològics de l’IGC).

plataforma continental

Turbidita plana abissal

Figura 3. Durant el Cambroordovicià hi ha sedimentació de les turbidites a causa de fluxos catastròfics en el fons marí. Després hi ha compressió del conjunt i es forma una serralada. la revista del cenma 43

geologia. La formació de les roques d’Andorra.

Fòssils

Graptòlits: Animals invertebrats marins que vivien formant colònies. Tenen una tija principal amb ramificacions on hi ha les teques, habitades per pòlips. Van viure en el Paleozoic, i s’utilitzen com a fòssils guia, ja que van tenir una evolució molt ràpida.

Braquiòpodes: Animals invertebrats que viuen fixats al fons marí (bentònics). Tenen dues valves, i d’una d’elles en surt el peduncle, que és el teixit amb el qual es fixen al substrat.

Orthoceras: Animals marins que vivien nedant (nectònics), de tipus mol·luscs cefalòpodes nautiloïdeus. Eren similars als nautilus actuals, però tenien la closca recta. Van viure des del Silurià fins al Triàsic.

calze

peduncle

algunes morfologies de les peces del peduncle

Crinoïdeus: Animals marins bentònics de tipus equinoderm, és a dir, amb una simetria pentagonal. Estan formats per un peduncle del qual surten un nombre de braços múltiple de 5 (calze). Durant el Paleozoic van ser molt abundants.

la revista del cenma

Tentaculits: Organismes marins dels quals no es coneix la classificació. Tenen una closca de forma cònica, amb mides màximes d’algun centímetre. Van viure exclusivament durant el Paleozoic.

Aina Margalef

Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA).

PER SABER-NE MÉS ● CLARIANA, P. (2007). «Estudi estratigràfic i estructural de la zona del Serrat – Arcalís», a Horitzó, 11, 3-21. ● CLARIANA, P. (2006). «Estudi estratigràfic i estructural del Cambroordovicià de la zona dels “pics alts” d’Andorra», a Horitzó, 9, 8-25.

Figura 4. Durant l’Ordovicià superior predomina la sedimentació continental.

● CLARIANA, P. (2004). «El sinclinori de Tor-Casamanya. Estudi estratigràfic i estructural. Nova cartografia geològica a escala 1:25.000», a Horitzó, 6, 3-15. ● CRECIT (2002). Mapa geològic d’Andorra 1:50.000. Institut d’Estudis Andorrans. ● IGC i ICC (2006). Taula dels temps geològics. ● RIBA, O (1997). Diccionari de geologia. Institut d’Estudis Catalans. Enciclopèdia Catalana. 1.407 p. ● MASES, M; GALLEGO, N.; MARGALEF, A.; RIBA, J. (2010). Altres mirades. Itinerari visual per la geologia d’Andorra. Institut d’Estudis Andorrans.

Figura 5. Durant el Silurià i el Devonià inferior, la sedimentació va ser marina. Les pujades i baixades del nivell del mar van causar l’alternança d’episodis de sedimentació d’argiles i de calcàries.

Totes aquestes interpretacions són el resultat de diferents treballs realitzats al Pirineu durant més de 40 anys. Actualment, és té un bon coneixement de la geologia del Pirineu en general, però encara queden molts interrogants, sobretot, en el camp de l’estructura i la deformació. Al CENMA s’està elaborant la cartografia geològica d’Andorra a escala 1:25.000, que, juntament amb les cartografies que s’estan realitzant a l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya) i a l’IGC (Institut Geològic de Catalunya), entre altres entitats, a la resta del Pirineu, han de servir per donar resposta a aquestes qüestions.

Conclusions A Andorra, hi trobem roques que es van formar fa entre 490 i 360 Ma, du-

rant un període de temps que comprèn des del Cambrià superior fins al Devonià superior. Les condicions de sedimentació van anar variant, sobretot, a causa de la tectònica, i això va fer que es formessin diferents tipus de roques sedimentàries. Trobem una primera etapa representada per sediments marins profunds que es van plegar i van formar una serralada que després es va erosionar. Al damunt d’aquests, s’hi va sedimentar la sèrie de l’Ordovicià superior, representada gairebé tota per sediments continentals, i finalment les roques del Silurià i del Devonià, formades sota el mar. Aquest conjunt de roques va ser plegat, primer, durant l’orogènesi herciniana i, després, per l’alpina, i finalment s’ha acabat erosionant per donar lloc al Pirineu actual.

● TEIXELL, A. (2000). «Geotectónica de los Pirineos», a Investigación y Ciencia, 228: 54-65.

BIBLIOGRAFIA ● ARCHE, A. (1992). Sedimentología. CSIC. 1.072 p. ● BARNOLAS, A.; CHIRON, J. C. (1996). Synthèse géologique et géophysique des Pyrénées. Volume 1: Introduction. Géophysique. Cycle hercynien. Édition BRGM – ITGE. 729 p. i 26 làmines. ● CASAS, J. M.; PALACIOS, T. (2012). «First biostratigraphical constraints on the pre-Upper Ordovician sequences on the Pyrenees based on organic walled microfossils», a Comptes Rendus Geosciences, 344 (1): 50-56. ● CASAS, J. M. (2010). «Ordovician deformations in the Pyrenees: new insights into the significance of preVariscan (“sardic”) tectonics», a Geological Magazine, 147 (5): 674-689. ● CLARIANA, P. (2008). Estudio estratigráfico y estructural del noroeste de Andorra. 62 p. IGME-IEA. Inèdit. ● HARTEVELT, J. J. A. (1970). «Geology of the upper Segre and Valira valleys, central Pyrenees, Andorra/ Spain», a Leidse Geologische Mededelingen, 45, p. 167-236.

la revista del cenma 45

paisatge. Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995.

Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995 Roger Caritg 46

la revista del cenma

Roger Caritg

ANA/ autor Werner Lengeman (FL).

>>>

Instantànies, de mitjan segle xx i l’actualitat, de l’esdevenir quotidià a la plaça Príncep Benlloch d’Andorra la Vella.

la revista del cenma 47

paisatge. Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995.

urant la segona meitat del segle xx, Andorra ha sofert un canvi substancial en el seu paisatge. La principal causa d’aquest canvi és deguda a un augment de la població i a una diversificació del seu sistema econòmic i laboral. Es passa d’un sistema tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, a un sistema més capitalista, orientat al turisme i al sector serveis en general. Una manera de poder quantificar aquest canvi és mitjançant la comparació dels mapes de cobertes del sòl dels anys 1972 i 1995. Els principals canvis detectats són: un augment considerable del bosc, un augment del territori dedicat a les zones urbanes i a les infraestructures, i una clara disminució dels conreus. L’estudi evolutiu de les cobertes del sòl ens ajuda a tenir una perspectiva històrica de la dinàmica de canvi del paisatge i, al mateix temps, esdevé una eina molt útil per dur a terme projectes de gestió i planificació del territori.

abstract/résumé

Evolution of land covering during the period 1972-1995 in Andorra

uring the second half of the 20th century Andorra experienced substantial changes in the landscape. The principal cause of these changes was the increase in population and a diversification of the economic and working system. The country has moved from a traditional system, based on agriculture and stock farming, to a more capitalist system orientated towards tourism and the service sector in general. One way of being able to quantify the change is to compare the land cover maps from the years 1972 and 1995. The main changes seen are: a considerable increase in woodland, an increase in territory devoted to urban areas and infrastructures, and a clear reduction of crops. The evolutionary study of land cover helps us to gain a historical perspective of the dynamic of change in the landscape and, at the same time, becomes a very useful tool in carrying out projects for the management and planning of the territory.

Évolution des couvertures du sol d’Andorre durant la période de 1972 à 1995

urant la deuxième moitié du XXème siècle, l’Andorre a subit un changement notoire de son paysage. Ce changement est dû principalement à une augmentation de la population et à une diversification de son système social-économique. On passe d’un système traditionnel, basé sur l’agriculture et l’élevage, à un système plus capitaliste orienté vers le tourisme et les secteurs des services en général. Une des méthodes permettant dóbserver ces changements, consiste à comparer les cartes de couvertures du sol des années 1972 et 1995. Les principaux changements enregistrés se notent dans láugmentation considérable de la forêt au détriment des superficies de culture, ainsi que dans láugmentation du territoire dédié aux zones urbaines et aux infrastructures. L’étude évolutive des couvertures du sol nous aide à avoir une perspective historique de la dynamique du changement de paysage. Elle demeure un outil indispensable dans la mise en œuvre des futurs projets de gestion et de planification du territoire.

la revista del cenma

>>>

Introducció Andorra és un país mil·lenari que ha sabut preservar, al llarg dels segles, el que s’anomena el fet andorrà. Ha mantingut el territori i la seva població, orientada a un estil de societat tradicional basada en la cura dels horts i l’explotació de les pastures. És a partir de la segona meitat del segle xx que la cultura andorrana i, sobretot, l’estil de vida del país, fa un gir cabdal per a l’esdevenir de la seva població. Les noves tendències d’Europa i la precarietat de subsistir amb un model d’economia tradicional de muntanya són els punts rellevants que propicien el canvi gradual de la mentalitat de la població andorrana. Durant la dècada dels anys 1930, i gràcies a la construcció de les primeres vies de comunicació per part de FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra, SA), Andorra obre la porta als primers turistes vinculats al comerç i a la recreació del paratge natural. Aquesta tendència, tot i que es veu interrompuda pel període de guerres a Espanya i Europa, agafa embranzida durant la dècada dels anys 1950 i es consolida als anys 1960, moment considerat com una època de creixement social i de progrés per al país.

Durant les dècades següents, Andorra es veurà beneficiada per la conjuntura econòmica i social dels països veïns. Aquest fet afavorirà l’increment del turisme, el qual dedicarà el seu temps al comerç, als esports de neu i a l’excursionisme, i demanarà uns serveis i unes infraestructures necessàries per complaure el seu benestar. Aquesta nova idiosincràsia serà una oportunitat única, tant per a la població andorrana com per a les noves onades i generacions d’immigrants que s’establiran al país. El creixement poblacional es fa evident, i si bé abans de la dècada dels anys 1950 la població vorejava les 6.000 persones, l’any 1995 s’arriba a una població de gairebé 64.000 persones. Aquest canvi d’orientació econòmica i l’augment exponencial de la població propicien un canvi gradual de l’estructura del país i una demanda de noves infraestructures i serveis. Davant aquest nou paradigma, és interessant formular aquesta pregunta: Quina transformació pateix el territori? Una manera de poder donar resposta a aquesta qüestió de forma objectiva i quantitativa és comparant els mapes de cobertes del sòl elaborats a partir de fotografies

aèries de diferents anys, tal com ha fet el CENMA en el present estudi.

Objectius Els objectius bàsics de l’estudi de l’evolució de les cobertes del sòl d’Andorra han estat: - Recuperar les fotografies aèries de l’any 1972, corregir-les geomètricament per tal de dotar-les de coordenades geogràfiques i, així, poderles ubicar en l’espai concret que els pertoca. Un cop fet aquest procés, s’obté el que s’anomena una ortofotografia. - Realitzar la digitalització minuciosa de les diferents cobertes del sòl a partir de la interpretació visual de les fotografies aèries. - Extreure les dades bàsiques dels mapes de cobertes del sòl dels diferents anys i analitzar l’evolució que ha sofert Andorra durant el període 1972-1995. - Documentar àmpliament com s’han fet els mapes de cobertes del sòl i descriure la metodologia emprada per a l’estudi comparatiu.

la revista del cenma 49

paisatge. Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995.

Imatge dels mapes de cobertes del sòl dels anys 1972 (esquerra) i 1995 (dreta).

Metodologia La comparació entre els mapes de cobertes del sòl dels anys 1972 i 1995 s’ha pogut efectuar perquè han estat elaborats a partir de la mateixa metodologia. Els mapes s’han realitzat a partir de la interpretació de les fotografies aèries dels anys respectius i mitjançant un sistema d’informació geogràfica (SIG), que és el programa que ens permet tractar amb informació georeferenciada en l’espai, com els mapes o les ortofotografies. Haver utilitzat la mateixa metodologia per dur a terme l’anàlisi comparativa significa haver fet servir la mateixa projecció cartogràfica, la mateixa escala de treball a l’hora de digitalitzar, haver utilitzat el mateix àmbit geogràfic, el mateix nombre de categories de llegenda i, sobretot, el mateix criteri que defineix cadascuna de les categories.

Resultats La primera anàlisi que s’ha realitzat ha estat la comparativa de les estadístiques bàsiques, que s’ha extret de cada unitat de llegenda dels dos mapes. La taula 1 mostra la comparació de les dades del mapa de cobertes del

la revista del cenma

sòl dels anys 1972 i 1995. Les dues primeres columnes mostren l’àrea ocupada per cada categoria expressada en hectàrees (ha); les dues següents indiquen el percentatge d’extensió de cada categoria sobre el total de la superfície del país; la cinquena columna mostra la diferència percentual que s’ha produït l’any 1995 respecte del 1972, i la darrera columna és la variació percentual que s’ha produït en cada categoria l’any 1995 respecte de l’any 1972. La fórmula emprada en el càlcul de la variació percentual (6a columna de la taula 1) és la següent:

Increment = [ (Vf - Vi) / Vi ] * 100 percental En què: Vf = Valor final (any 1995) Vi = Valor inicial (any 1972)

En la taula 1 i en la figura 2 es pot llegir de forma gràfica quina ha estat l’evolució que ha tingut cadascuna de les cobertes del sòl durant el període del 1972 al 1995. El canvi més destacat quant a l’ocupació de territori és l’increment del bosc dens. Aquest ha augmentat un 5 % en extensió de territori, i l’any

1995 ocupa un 38 % de la superfície del país. Aquest augment de la massa boscosa contrasta amb la disminució de la categoria de matollars i la categoria de prats i herbassars, amb un 2 % i un 3 %, respectivament, de la superfície total d’Andorra. Hi ha quatre categories que es poden considerar d’origen o influència antròpica. Aquestes són les que mostren el canvi substancial més significatiu durant aquest període (1972-1995). Es disposen, bàsicament, al fons de vall. Aquest grup de categories són: zones nues, conreus, zones urbanitzades i vies de comunicació. En general, reflecteixen una lleu disminució de la seva extensió del territori. Si s’aprofundeix en aquesta observació, es detecta que aquest fet es dóna perquè més de la meitat de les zones de conreus deixen de ser-ho l’any 1995. En canvi, les altres tres categories han augmentat gairebé tres vegades la seva extensió en el territori, concretament, un 146 %. En l’altre extrem es troben les categories que tenen un comportament de canvi temporal d’origen geològic. És el cas de les categories dels roquissars i de les tarteres, que es mantenen gairebé inalterables amb el pas dels anys.

>>> Categoria

Àrea (ha) 1972

Àrea (ha) 1995

Àrea (%) 1972

Àrea (%) 1995

Diferència any 1995-1972 (%)

Variació (%)

Arbrat clar

759,3

378,4

1,62

0,81

-0,81

-50,17

Arbrat dens

15.438,6

17.879,5

33,01

38,23

5,22

15,81

Matollars

5.616,2

4.742,4

12,01

10,14

-1,87

-15,56

Prats i herbassars

13.648,8

12.258,9

29,18

26,21

-2,97

-10,18

Roquissars

2.662,9

2.656,5

5,69

5,68

-0,01

-0,24

Tarteres

6.032,8

6.591,8

12,90

14,09

1,19

9,27

Zones nues

170,2

475,9

0,36

1,02

0,65

179,52

Aigües continentals

192,9

190,6

0,41

-1,21

Conreus

1.669,8

801,2

3,57

1,71

-1,86

-52,02

Zones urbanitzades

238,4

618,1

0,51

1,32

0,81

159,32

Vies de comunicació

102,1

163,1

0,22

0,35

0,13

59,75

Glaceres i neus permanents

Zones esportives i lúdiques

8,7

0,02

Zones d’extracció minera

4,6

0,01

Sense dades

237,8

0,51

-0,51

-100

Suma

46.769,7

100

Taula 1. Estadístiques bàsiques del mapa de cobertes del sòl dels anys 1972 i 1995. Les dades de les àrees estan expressades en hectàrees (ha).

Any 1972

Any 1995

Se ns e

in er m

de s

s ció ac tr ’ex sd ne

po es ne s

úd i il es

rt iv

co de es

qu e

ció

m un

an ur b

ne s Zo

ica

ad es itz

us nr e Co

an m er

sp eu in

nt a

s in e

gü es

co nt

sn ue ne Zo

re te Ta r

s ar

Ro qu iss

as sa r

rs Pr

la r tc ra

Ar b

Àrea per categoria (%)

Figura 2. Representació del percentatge ocupat per cada categoria els anys 1972 i 1995.

la revista del cenma 51

paisatge. Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995.

1995 1972

Aigües

Arbrat clar

Arbrat dens Conreus

Matollars

Prats i Roquissars herbassars

165,09 (85,58)

0,77 (0,40)

3,64 (1,89)

0,22 (0,12)

1,43 (0,74)

8,64 (4,48)

5,80 (3,01)

Arbrat clar

0,12 (0,02)

56,10 (7,39)

541,85 (71,36)

0,25 (0,03)

84,20 (11,09)

45,45 (5,99)

10,67 (1,41)

Arbrat dens

6,19 (0,04)

68,80 (0,45)

14.080,85 (91,21)

39,85 (0,26)

623,65 (4,04)

232,78 (1,51)

88,65 (0,57)

Conreus

1,26 (0,08)

3,14 (0,19)

186,30 (11,16)

689,24 (41,28)

177,78 (10,65)

342,58 (20,52)

3,71 (0,22)

Matollars

0,58 (0,01)

108,61 (1,93)

1.791,02 (31,89)

6,98 (0,12)

2.738,12 (48,75)

436,04 (7,76)

133,19 (2,37)

Prats i herbassars

10,97 (0,08)

112,66 (0,83)

927,25 (6,79)

54,94 (0,40)

821,73 (6,02)

10.361,78 (75,92)

270,45 (1,98)

Roquissars

0,65 (0,02)

6,27 (0,27)

107,15 (4,02)

0,05 (0,00)

117,10 (4,40)

248,15 (9,32)

1.920,49 (72,12)

Sense dades

0,15 (0,06)

0,62 (0,26)

40,01 (16,83)

0,39 (0,16)

25,76 (10,83)

54,17 (22,79)

47,91 (20,15)

Tarteres

3,15 (0,05)

20,49 (0,34)

156,75 (2,60)

0,21 (0,00)

129,18 (2,14)

480,69 (7,97)

174,45 (2,89)

Vies de comunicació

0,28 (0,27)

0,07 (0,07)

16,85 (16,50)

1,04 (1,01)

6,76 (6,62)

6,49 (6,35)

0,68 (0,67)

Zones nues

0,72 (0,48)

0,81 (0,47)

23,98 (13,73)

5,04 (2,96)

13,34 (7,83)

38,49 (22,60)

0,31 (0,18)

Zones urbanes

1,14 (0,59)

0,02 (0,01)

4,35 (1,83)

3,00 (1,26)

3,27 (1,37)

3,78 (1,59)

0,08 (0,03)

190,57

378,36

17.879,41

801,21

4.742,31

12.259,04

2.656,38

Aigües

Total (ha) Error (%)

13,4

85,2

21,2

14,0

42,3

15,5

27,7

Exactitud (%)

86,6

14,8

78,8

86,0

57,7

84,5

72,3

Taula 2. Matriu de canvis. En la columna vertical hi ha les categories del MCSA72 i en l’horitzontal, les categories del MCSA95. Valors expressats en hectàrees i, entre parèntesis, en percentatges. La columna Error i Exactitud mostren el percentatge que coincideix per cada categoria d’un mapa respecte de l’altre: en les columnes, els errors i les coincidències del mapa de l’any 1972 respecte del de l’any 1995, i en les darreres dues files, els errors i les coincidències del mapa de l’any 1995 respecte del de l’any 1972.

la revista del cenma

>>>

Sense dades

Tarteres

Vies de comunicaci贸

Zones nues

Zones urbanes

Total (ha)

Error (%) Exactitud (%)

0,00 (0,00)

3,69 (1,91)

0,12 (0,06)

2,21 (1,14)

1,29 (0,67)

192,90 14,4

85,6

0,00 (0,00)

11,92 (1,57)

1,97 (0,26)

5,92 (0,78)

0,82 (0,11)

759,29 92,6

7,4

6,26 (0,04)

103,54 (0,67)

41,35 (0,27)

5,92 (0,78)

82,64 (0,54) 15.438,67 8,8

1,77 (0,11)

0,84 (0,05)

13,55 (0,81)

44,56 (2,67)

205,06 (12,28)

1669,77 58,7

41,3

0,11 (0,00)

312,16 (5,56)

14,92 (0,27)

57,65 (1,03)

16,80 (0,30)

5.616,18 51,2

48,8

4,36 (0,03)

785,50 (5,76)

29,32 (0,21)

228,08 (1,67)

41,63 (0,30) 13.648,67 24,1

75,9

0,00 (0,00)

254,44 (9,55)

1,19 (0,04)

5,48 (0,21)

2,00 (0,08

72,1

0,00 (0,00)

68,74 (28,91)

0,00 (0,00)

0,00 (0,00

0,00 (0,00)

5.050,05 (83,71)

0,99 (0,02)

15,98 (0,26)

0,83 (0,01)

6.032,77 16,3

83,7

0,00 (0,00)

0,10 (0,10)

46,42 (45,47)

5,50 (5,39)

17,91 (17,54)

102,09 54,5

45,5

0,55 (0,32)

0,89 (0,52)

11,97 (7,03)

44,93 (26,39)

29,84 (17,53)

170,26 73,6

26,4

0,34 (0,14)

0,01 (0,00)

1,30 (0,54)

1,46 (0,61)

219,33 (92,02)

238,36 8,0

92,0

13,93

6.591,89

163,09

475,86

2.662,96 27,9 237,75 100,0

91,2

0,0

618,15 46.769,67

100,0

23,4

71,5

90,6

64,5

0,0

76,6

28,5

9,4

35,5

la revista del cenma 53

paisatge. Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995.

Figura 3. Imatge de l’augment del bosc dens a prop de la població de Pal. S’aprecia la major continuïtat del bosc (exemple del cercle groc) i també l’augment d’aquest al llindar entre l’estatge subalpí i alpí (exemple del cercle vermell). La imatge de l’esquerra correspon a l’any 1972 i la imatge de la dreta, al 1995.

Resultats de l’evolució de les cobertes del sòl a partir de la matriu de canvis Per poder aprofundir en l’evolució del canvi de les cobertes del sòl i saber com s’ha produït aquesta transformació i on ha succeït, cal fer el que s’anomena una matriu de canvis o matriu de transició. Aquesta eina d’anàlisi s’obté fusionant els dos mapes a partir d’un sistema d’informació geogràfica. La seva lectura ens descriu la quantitat de sòl que s’ha mantingut inalterable i les zones que han sofert canvis. La primera lectura que es pot fer després de realitzar la fusió dels dos mapes de cobertes del sòl és que, durant

la revista del cenma

els 23 anys que separen l’any 1972 del 1995, gairebé una quarta part del territori (24,4 %) ha sofert algun tipus de canvi. A continuació, s’analitzen en grans blocs quins han estat aquests canvis.

Cobertes forestals Durant la segona meitat del segle xx, l’aprofitament forestal va anar perdent interès i, en aquest sentit, es va donar un procés d’abandonament generalitzat de les cobertes forestals. En termes generals, les categories forestals que no estan a una alçada excessiva, és a dir, fora de l’estatge subalpí (±2.200 msnm), evolucionen cap a una categoria d’arbrat dens; les zones de mato-

llar i arbrat esclarissat evolucionen cap a una densificació del bosc, i les zones de prats i conreus en fase d’abandonament tendeixen cap a un estadi previ de matollar. Aquesta tendència s’observa de forma habitual en els ecosistemes, complint la dinàmica ecològica. Aquestes consideracions queden paleses amb les dades recollides en la matriu de transició (taula 2). Es pot destacar com un 32 % del que era matollar ha evolucionat cap a arbrat dens, i com el 72 % del bosc esclarissat, l’11 % dels conreus o el 7 % dels prats i herbassars també han esdevingut arbrat dens. En les imatges que es mostren en la figura 3 de la zona del solà de Pal, es pot veure un clar exemple de l’augment de l’arbrat dens, tant en ex-

>>>

Figura 4. Imatge de l’abandonament dels conreus a la zona del Tarter. S’observen conreus transformats en zones de prats i herbassars (cercle vermell), zones que han evolucionat a un estadi de matollar (cercle blau) i zones que s’han urbanitzat (cercle groc). La imatge de l’esquerra és de l’any 1972 i la de la dreta, de l’any 1995.

tensió com en continuïtat i densificació d’aquesta categoria. També es pot observar un lleu augment a les zones que es troben al llindar entre el bosc i als prats alpins.

Cobertes agrícoles Durant el període estudiat, el sistema econòmic segueix un procés de diversificació de les activitats productives, ampliant el pes específic del sector terciari i marcat per la tendència d’una clara davallada de l’espai dedicat al conreu. Aquest abandonament es quantifica en una pèrdua de més de la meitat d’aquestes zones, concretament, 868,6 ha, que representen una disminució del 52 %. Aquestes zones d’antics conreus tenen una evolució natural

cap a diferents estadis de vegetació, segons el temps que faci que s’hagin abandonat i la situació en què estiguin ubicades. Així doncs, un 20 % ha esdevingut zones de prats i herbassars; un 11 %, matollars, i un altre 11 %, zones d’arbrat dens. Cal destacar que més d’un 12 % del conreu, 205 ha, ha passat a formar part del creixement urbà. Tot i que el nombre de persones que treballaven en el sector primari ha augmentat amb el pas dels anys, el seu pes relatiu en el conjunt de la població activa ha disminuït. L’any 1972 només un 1,16 % de la població activa es dedicava al sector primari, i el 1995 va disminuir al 0,67 % de la població activa (dades del Servei d’Estadística del Govern d’Andorra). Aquestes dades demostren que la

població dedicada a l’agricultura i a la ramaderia l’any 1972 ja era força residual en el conjunt del país. En tot cas, el procés d’abandonament dels conreus segueix un procés gradual i, per tant, la pèrdua del pes relatiu del sector primari es pot afirmar que ja va començar força anys abans. Un clar exemple de l’abandonament dels conreus es troba al fons de vall de la zona del Tarter, a la parròquia de Canillo, com s’observa en la figura 4. Bona part del terreny dedicat a conreus l’any 1972 s’ha utilitzat per construir-hi noves edificacions i urbanitzacions, orientades clarament al turisme de neu. En altres indrets, l’abandonament dels camps conreats s’ha transformat en prats i herbassars i, fins i tot, alguns ja han

la revista del cenma 55

paisatge. Evolució de les cobertes del sòl d’Andorra durant el període 1972-1995.

Figura 5. Imatge de la zona urbana d’Escaldes-Engordany. S’aprecia l’augment de la zona urbana (cercle vermell) i la disminució de la zona de conreus de l’any 1995 (imatge de la dreta) respecte de l’any 1972 (imatge de l’esquerra).

evolucionat cap a un estadi de matollar.

Cobertes urbanes Les categories de les zones urbanitzades, zones nues i vies de comunicació són les que han augmentat més percentualment. Aquesta evolució s’accentua en el període estudiat (1972-1995), quan es produeixen la majoria de canvis polítics, econòmics i socials més importants del segle xx. Són moments en què Andorra estava en ple procés de clar creixement del sector turístic, comercial i financer. Aquest desenvolupament d’Andorra va comportar un creixement de la població, degut, en gran manera, a un corrent migratori positiu pro-

la revista del cenma

vinent dels països veïns. Aquest fet es va traduir en un augment de la demanda de nous habitatges i noves infraestructures. L’any 1972, Andorra tenia una població de 21.425 persones, mentre que l’any 1995 la població era de 63.859 persones, és a dir, durant aquest període de 23 anys el creixement poblacional gairebé es va triplicar, amb un increment del 198 %, el que significa un creixement anual del 8,6 %. Aquesta dada concorda amb l’augment de la categoria de zones urbanitzades, que ha vist incrementada la seva superfície un 159 %. Aquesta diferència en l’increment significa que les zones urbanes, amb el pas del temps, han augmentat la densitat de població. El 1972, la densitat de població era de 8.987 hab./km 2 , mentre que el 1995 era de 10.331 hab./ km 2 (en el càlcul de la densitat de

població, s’ha considerat exclusivament la superfície de la categoria de zones urbanes). A partir de la matriu de transició, podem descriure on ha guanyat terreny la categoria de zones urbanes. Es pot destacar el terreny guanyat a les zones de conreus (205 ha), a les zones que abans es consideraven vies de comunicació i han passat a formar part de carrers urbans (18 ha), i a les zones nues (30 ha). També ha guanyat territori a les cobertes forestals més properes al fons de vall, concretament, en zones d’arbrat dens (83 ha), en zones de prats i herbassars (41 ha) i en zones de matollars (17 ha). En la imatge de la figura 5 s’observa com moltes zones del valuós sòl del fons de vall de la població

d’Escaldes-Engordany, que l’any 1972 encara eren usades per al conreu, s’han transformat en zones urbanes.

Aigües continentals i cobertes rocoses La coberta d’aigües continentals, com és de preveure, gairebé no ha canviat. Els pocs canvis que s’hi han pogut detectar han estat per lleus modificacions del curs del riu. En el cas de les cobertes rocoses, difícilment s’hi detecten canvis, ja que la dinàmica d’aquestes cobertes es mou en una escala temporal molt més àmplia, imperceptible en el període estudiat.

Conclusions L’estudi comparatiu de les cobertes del sòl ha creat la necessitat de recuperar un document històric tan necessari i important com són les fotografies aèries de l’any 1972. Del format paper inicial, s’han passat a un format digital i, posteriorment, se les ha dotat de coordenades geogràfiques, el que ha permès ubicarles en l’espai concret que els pertoca i ha possibilitat generar nova cartografia. Aquestes noves imatges georeferenciades passen a anomenar-se ortofotografies. L’exercici comparatiu ha permès quantificar els principals canvis ocorreguts al país. En aquest sentit, cal destacar l’augment i la densificació del bosc, l’abandonament d’algunes zones dedicades als conreus i l’increment de les infraestructures i zones urbanes.

Les cobertes que han sofert un canvi més substancial han estat les que tenen una incidència directa produïda per l’activitat antròpica. Així doncs, els conreus, les zones nues, les infraestructures i les zones urbanes, les quals es localitzen majoritàriament al fons de vall, presenten una dinàmica de canvi molt més acusada que la resta del país.

Roger Caritg

L’estudi de l’evolució de les cobertes del sòl dóna una visió i una perspectiva històrica objectiva de com ha canviat el paisatge a Andorra i, en aquest sentit, pot ser una eina útil per recrear, en diferents àmbits, diversos escenaris futurs.

● CENTRE DE BIODIVERSITAT (2001). Mapa de cobertes del sòl d’Andorra de l’any 1995, esc. 1:5.000 (CD-ROM). Andorra: Centre de Biodiversitat. Institut d’Estudis Andorrans.

Es pot descarregar el mapa i la memòria a partir del web del SIGMA www.sigma.ad.

Perspectives de futur Per tal de seguir avaluant la dinàmica de canvi que mostra el territori, caldrà generar futurs mapes de cobertes del sòl a partir de noves fotografies aèries de tot el país. Aquesta ampliació del coneixement històric contribuirà a realitzar estudis específics vinculats al territori i serà útil com a eina de gestió de l’ordenament territorial. Disposar de la cartografia de cobertes del sòl de diferents anys també pot ajudar a calcular diferents índexs ecològics. El càlcul d’aquests índexs contribuirà a quantificar i predir els canvis que poden tenir efectes sobre el funcionament ecològic del territori i, en aquest sentit, intentar relacionar els canvis del paisatge amb la conservació de la biodiversitat.

Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA)

BIBLIOGRAFIA

● DALMASES, C.; BURRIEL, J. A.; PONS, X. (2001). El mapa de cobertes del sòl d’Andorra. Hàbitats 3: 6-21. Centre de Biodiversitat. Institut d’Estudis Andorrans. ● CARRERAS, J.; CARRILLO, E.; FERRÉ, A.; NINOT, J. M. (2003). Mapa digital dels hàbitats d’Andorra, esc. 1:25.000 (CD-ROM). Centre de Biodiversitat. Institut d’Estudis Andorrans. ● COMAS, D.; LLUELLES, M. J; PUJADAS, J. J.; SÁEZ, X. (2004). El segle xx. La modernització d’Andorra. Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, Pagès Editors, SL, 2004. ● DEPARTAMENT D’ESTADÍSTICA DEL GOVERN D’ANDORRA. Societat i població. Demografia i població. Principat d’Andorra. Departament d’Estadística. Desembre de 2012. www.estadistica.ad ● PÉREZ, A.; GARCÍA, F. J. (2009). «Análisis comparativo de las principales cartografías de coberturas del suelo en la Península Ibérica», a XIII Congreso de la Asociación Española de Teledetección, 23-26 de setembre de 2009, Calataiud.

la revista del cenma 57

botànica. L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic a Andorra.

L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic a Andorra

Marta Domènech 58

la revista del cenma

Marta Dom猫nech

>>>

Detall de la floraci贸 del Salix herbacea. la revista del cenma 59

botànica. L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic a Andorra.

’hàbitat de les congesteres està actualment sotmès a l’amenaça de l’escalfament global. Segons les prediccions de l’IPCC, s’espera que la temperatura mitjana del planeta augmenti entre 1,4ºC i 5,8ºC durant el període de 1990 a 2100. Les plantes

que hi viuen, estretament relacionades amb la coberta de neu, veuran com les condicions ecològiques del seu entorn canvien i només algunes d’elles s’hi adaptaran. El treball que us presentem a continuació exposa com s’han estudiat les congesteres andorranes a fi d’ampliar-ne el coneixement i poder preveure els impactes del canvi climàtic en algunes de les espècies de flora alpina.

abstract/résumé

The snowbed habitat: a field for experimentation on the efects of climate change in Andorra

he snowbed habitat is now subject to the threat of global warming. According to the predictions of the IPCC the average temperature of the planet is expected to rise by between 1.4ºC and 5.8ºC during the period 1990 to 2100. The plants which live here, closely linked to the snow cover, will find that the ecological conditions of their environment are changing, and only some of them will adapt. The work we present below shows how Andorran sedums have been studied in order to extend our knowledge of them and be able to forecast the impact of climate change on some alpine flower species.

L’habitat des combes de neige: un terrain d’expérimentation des efects du changement climatique en Andorre

es combes de neige sont actuellement soumises à la menace du réchauffement global. L’IPCC prévoit que la température moyenne de la planète devrait augmenter d´environ 1,4°C à 5,8°C durant la période 1990-2100. La végétation de montagne, compte tenu de ces nouvelles conditions météorologiques, en étroite relation, entre autre, avec la couverture de neige, devrait en être modifiée. L´analyse présentée expose les différentes hypothèses dans lesquelles ont été étudiées les combes de neige andorranes. Une meilleure connaissance de l´évolution de celles-ci permettra certainement de pouvoir prévoir les impacts du changement climatique sur certaines espèces de la flore alpine.

la revista del cenma

Marta Domènech

>>>

Detall de la congesta del port de l’Arbella (Andorra).

L’hàbitat de congestera Es considera congesta tota aquella acumulació de neu que roman en una clotada o terreny de muntanya, i que recobreix el sòl tot o part del període estival. Aquesta neu és aportada habitualment per l’acció del vent, per una allau o per un canvi de pendent del vessant. La neu roman sense fondre’s, bé perquè es troba situada en una zona obaga, bé per l’orografia

del lloc, o perquè sovint es dóna més d’una d’aquestes condicions (Diversos autors, 2002). Aquestes congestes acostumen a fer-se sempre als mateixos indrets (Körner, 2003), ja que les causes d’acumulació de neu són força estables (orografia, vents dominants, etc.). L’estabilitat en el temps d’aquesta coberta de neu fa que s’hi creï un ambient

ecològicament particular anomenat congestera (snowbed en anglès). Per tant, es considera congestera l’indret on es localitza una congesta, i vegetació de congestera, tots els agrupaments vegetals que es troben al si de la congestera independentment de la classe sintaxonòmica a la qual pertanyen.

la revista del cenma 61

Marta Domènech

botànica. L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic a Andorra.

Detall del Salix herbacea (espècie típica de congestera acidòfila) en la congestera del Cateperdis (Principat d’Andorra)

De totes maneres, de tot el reguitzell de variables ambientals que condicionen la vida en una congestera, és clar que la neu té una influència preferent i un efecte determinant en la composició florística i en l’establiment de la

la revista del cenma

vegetació que hi viu. Això es tradueix en l’establiment de plantes predominantment quionòfiles o quiotolerants (espècies adaptades a la presència de neu). La neu protegeix les plantes de

Marta Domènech

A les congesteres se solen desenvolupar plantes molt diverses (vasculars i no vasculars), moltes de les quals pertanyen sintaxonòmicament a la classe Salicetea herbaceae Br.-Bl. 1947. Però, tot sovint, també hi conviuen altres espècies vegetals que no pertanyen a aquell conjunt i que solen ser especialment pradenques (Juncetea trifidi Hadac 1944, Elyno-Seslerietea Br.-Bl. 1948), o bé de pedrusques i tarteres (Thlaspietea rotundifolii Br.-Bl. 1947). Les congesteres, a causa de la seva ubicació, presenten una combinació exclusiva de variables ambientals: coberta de neu, orientació, altitud, data de la fosa de la neu, temperatura, contingut de matèria orgànica del sòl, etc. Les diferents relacions que s’estableixen entre variables poden ser molt significatives en la resposta de la vegetació i també en el tipus.

les baixes temperatures, les conserva prop dels zero graus durant el període d’hivern, manté la humitat edàfica i assegura l’aportació d’aigua en el moment de màxim creixement (Conesa, 1997; Björk i Molau, 2007). Les espècies de congestera també estan adaptades a les condicions rigoroses d’aquests hàbitats i això els dóna un avantatge competitiu. La majoria de les espècies de les congesteres toleren millor l’efecte ombreig que no pas altres espècies alpines (Björk i Molau, 2007), i totes sobreviuen, any rere any, amb un període vegetatiu molt curt. A més, aquestes plantes són capaces d’obtenir una taxa fotosintètica positiva durant la fosa de la neu (Mullen i Schmidt, 1993; Galen i Stanton, 1995). Les herbes, no gramínies, són les que predominen a les congesteres, i són tant o més freqüents com més llarga és la durada de la neu. Però quan es tracta de congesteres on el període sense neu és molt i molt curt (menor de 15 dies), hi predominen quasi exclusivament els briòfits (molses i hepàtiques) (Björk i Molau,

Detall de l’estació micrometeorològica de seguiment de les congestes andorranes. Aquest aparell permet seguir diàriament els canvis de temperatura i contingut d’aigua en el sòl i de temperatura i humitat relativa de l’aire.

CENMA

>>>

Androsace carnea: una de les plantes més vistoses que es troba a les congesteres andorranes. 2007). En general, com més llarg és el període lliure de neu, més alta és la possibilitat de trobar-hi sòls més desenvolupats (Bliss, 1960) i taxes més elevades de biomassa aèria (Björk i Molau, 2007). La majoria d’espècies vegetals que es troben a les congesteres són exclusives d’aquest tipus d’hàbitat, el qual esdevé un reservori de biodiversitat únic als Pirineus. La raó és que als Pirineus, tot i ser una serralada europea amb cims que superen els 3.000 m d’altitud, les espècies de la classe Salicetea herbaceae, de distribució boreoalpina, s’hi troben actualment d’una manera residual, malgrat haver estat més extenses durant el pleistocè. Els efectes del canvi climàtic poden provocar que espècies de l’hàbitat de congestera es vegin

reemplaçades per espècies pròpies d’altres hàbitats adjacents (prats, pedrusques, etc.) (Schöb et al., 2009; Grabherr, 2003). Primer de tot, però, cal conèixer quines són les espècies actualment pròpies de les congesteres silicícoles d’Andorra i quines són les classes sintaxonòmiques implicades.

Les congesteres i el canvi climàtic Els Pirineus són rics pel que fa a la diversitat de plantes. Dels 2.554 tàxons que s’han catalogat al Pirineu navarrès i aragonès, uns 81 són rars o es troben en alguna situació greu d’amenaça (Villar et al., 1997). A Andorra trobem 1.537 tàxons, dels quals 298 es troben amenaçats (Carrillo et al., 2008). Segons diversos autors, la

vegetació alpina és especialment sensible als canvis ambientals i respon a l’escalfament global (Muñoz et al., 2007; Pauli et al., 2007; Theurillat i Guisan, 2001). Entre les comunitats de vegetació alpines, les congestes són, amb diferència, les més sensibles al canvi climàtic, ja que les condicions ambientals que s’hi donen són particulars (tal com s’ha explicat abans). Així, la fràgil diversitat florística de les congesteres contribueix de forma exclusiva a la biodiversitat global de les muntanyes pirinenques. Actualment, aquests hàbitats estan sotmesos a l’amenaça de l’escalfament global. Segons les prediccions de l’IPCC (IPCC, 2007), s’espera que la temperatura mitjana del planeta augmenti entre 1,4ºC i 5,8ºC durant el període de 1990 a 2100. A la zona

la revista del cenma 63

botànica. L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic a Andorra.

Gentiana acaulis: una de les plantes que es troba a les congesteres andorranes i que és típica dels prats de pèl caní (Nardetea strictae).

la revista del cenma

>>>

CENMA

pirinenca, i segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET, 2008), es preveu que l’any 2100 la temperatura mitjana augmenti entre 4,5ºC i 5ºC, especialment a l’hivern. Pel que fa a les congesteres, alguns autors exposen la idea que és probablement a l’hàbitat alpí on les condicions climàtiques locals canviaran més de pressa (Grabherr, 2003). L’escenari de l’escalfament propicia la fosa de la neu en dates cada cop més primerenques i exposa la vegetació quionòfila a sofrir canvis bruscs de temperatura. La fosa de la neu i l’augment de la temperatura del sòl obren un espai ecològic que pot ser ocupat per altres espècies menys especialistes, per bé que més oportunistes. Alguns autors (Grabherr et al., 1995; Grabherr, 2003; Schöb et al., 2009; Lluent, 2007; Illa et al., 2011) apunten la possibilitat que aquests hàbitats siguin envaïts per espècies pradenques, sobretot, gramínies, o bé per espècies adaptades a ambients menys innivats, menys humits i més exposats als canvis de temperatura (Muñoz et al., 2007). No obstant això, no hi ha una predicció clara de quin és el futur de l’hàbitat de congestera. L’estudi de les preferències ecològiques de les espècies, la seva interrelació, l’estudi de la relació amb el medi i el coneixement actual de les unitats sintaxonòmiques que es troben a les congesteres són aspectes necessaris per preveure el futur d’aquest hàbitat. D’altra banda, i molt important, les congesteres poden ser considerades com un model de comunitat vegetal per estudiar i predir les conseqüències del canvi climàtic sobre la vegetació alpina (Björk i Molau, 2007; Schöb et al., 2009). Els objectius específics del treball de congestes i congesteres d’Andorra es detallen a continuació: I. Elaborar la cartografia de congestes d’Andorra i avaluar les variables físiques que, de forma significativa, contribueixen a la seva formació i conservació.

II. Inventariar les espècies vegetals que es troben a les congesteres silicícoles andorranes, incloent-hi els briòfits. III. Identificar els grups de vegetació (segons les unitats sintaxonòmiques) que es troben a les congesteres andorranes a fi d’avaluar-ne la diversitat i relacionar-los amb les variables ambientals. IV. Avaluar la diversitat funcional de les congesteres i relacionar-la amb les variables ambientals i amb els trets biològics de les plantes que hi viuen. V. Estudiar els efectes de la temperatura i del règim nival a escala local i relacionar-los amb la fenologia i variació intraespecífica dels trets biològics de les plantes de congestera a fi d’avaluar les possibles adaptacions al canvi climàtic. VI. Disposar de la informació necessària per preveure quins podrien ser els efectes del canvi climàtic a les congestes i congesteres del Pirineu central.

Resum general dels resultats La cartografia de les congestes d’Andorra es pot consultar i descarregar a www.sigma.ad. Aquesta cartografia, que ha permès inventariar fins a 2.520 congestes, ha assentat les bases per estudiar la vegetació de les congesteres a fi de relacionar-la amb les variables ambientals i poder preveure les possibles conseqüències del canvi climàtic. El període climàtic d’acumulació de la neu (gener-abril) ha resultat ser determinant en el nombre i l’extensió de les congestes, quan aquest és fred i humit. Per tant, un augment de la temperatura o una disminució de la precipitació, en els mesos d’acumulació de neu, suposarien una disminució important en l’extensió i el nombre de congestes. En l’estudi de la vegetació, s’han inventariat

la revista del cenma 65

Marta Domènech

botànica. L’hàbitat de congestera: un camp d’experimentació dels efectes del canvi climàtic a Andorra.

Detall de la congesta de Cataperdis.

L’estudi fenològic, és a dir, l’estudi de la relació del cicle biològic de les plantes amb les variables climàtiques, ha demostrat que determinades espècies adapten la seva fenologia als factors físics locals (com la data de la fosa de la neu o la temperatura acumulada) a fi de permetre maximitzar les proba-

la revista del cenma

bilitats d’èxit reproductiu. Contràriament, altres espècies no han mostrat cap tipus d’adaptació fenològica. Finalment, s’ha avaluat la diversitat funcional per tal de conèixer l’estabilitat de l’hàbitat de congestera i la seva resposta als canvis ambientals (com, per exemple, respostes en la productivitat o en la resiliència després de canvis sobtats o pertorbacions). També s’han mesurat i estudiat els trets biològics funcionals de les

Benjamin Komac

fins a 85 plantes vasculars, 31 de les quals són típiques de la vegetació de pastures d’alta muntanya, i 21 són típiques de les congesteres (classe Salicetea herbaceae). S’han identificat fins a 16 briòfits, 2 dels quals han estat descoberts per primera vegada al Pirineu andorrà. S’ha demostrat que les espècies vegetals considerades típiques de congesta no viuen ni a les congesteres més innivades ni tampoc a les de més altitud. Això pot permetre, en cas que les congestes de menys altitud desapareguin progressivament pel canvi climàtic, que les plantes típiques de congestera puguin disposar d’altres congesteres a més altitud per poder-les colonitzar. La colonització, però, dependrà de la quantitat d’hàbitat disponible (sobretot, de la presència de matèria orgànica en el sòl) i de les relacions interespecífiques.

espècies més freqüents a fi de caracteritzar la vegetació. Les espècies que dominen a les congesteres situades a menys altitud, amb presència de sòls orgànics i amb menys durada de la coberta de neu, i que d’altra banda són típiques de les pastures d’alta muntanya, s’han trobat relacionades amb valors alts de divergència funcional i amb valors elevats de biomassa aèria. Això s’explicaria per l’existència de competència entre espècies. En canvi, les espècies de la classe Salicetea herbaceae (considerades com típiques de congesta) s’han trobat relacionades amb valors alts d’uniformitat funcional, fet que és atribuïble a les condicions físiques més rigoroses (congesteres de més altitud, amb menys sòl orgànic i més durada de la coberta de neu) i amb poca competència entre espècies. Les congesteres de menys altitud, que són les que presenten espècies menys especialitzades, tenen un gran potencial per fer front als canvis i una elevada resiliència. Per contra, les congestes amb temperatures més baixes, elevada nivositat i amb destacada presència d’espècies especialitzades (espècies que es troben exclusivament a l’hàbitat de congestera) presenten molta fragilitat davant els canvis climàtics i les pertorbacions. En fer el seguiment de les espècies típiques de congestera, s’ha observat que algunes d’elles tenen la capacitat d’avançar el seu desenvolupament

Estudi i seguiment de la flora de congestera en els indrets més innivats (Principat d’Andorra)

quan es troben en zones de més coberta de neu, encara que la temperatura sigui més baixa, augmentant així la probabilitat d’èxit reproductiu. També s’ha detectat que algunes espècies augmenten el nombre d’inflorescències quan es troben en congestes on la neu es fon més tard i la temperatura acumulada és menor. Aquests són clars exemples que algunes espècies tenen la capacitat d’adaptar-se i de fer front als canvis ambientals i, per tant, més capacitat d’adaptació al canvi climàtic, de manera que poden esdevenir clau en el futur de l’hàbitat de congestes. No obstant això, hi ha un reguitzell d’altres espècies que semblen no adaptar-se als canvis ambientals. Moltes altres espècies no estan estudiades i, per tant, caldria ampliar l’experiment amb aquestes. En aquest sentit, cal seguir estudiant anualment els hàbitats de congesta del Pirineu per tal d’obtenir més informació dels impactes i les adaptacions de la vegetació davant el canvi climàtic. Aquest tipus d’informació hauria de ser la base per desenvolupar plans de conservació o legislacions en relació amb la protecció dels hàbitats i de les espècies d’elevat interès biològic, fràgils i amenaçades. Durant el 2010, el CENMA va considerar la possibilitat de fer extensiu aquest estudi a tot el territori dels Pirineus (des de la vessant ibèrica a la vessant atlàntica, i des d’orient fins a occident). És per això que actualment s’està treballant amb el Conservatori Botànic Nacional dels Pirineus, el Conservatori Botànic Mediterrani (Montpeller), el Parc Nacional dels Pirineus (Tarba), el Grup de Recerca Geobotànica i Cartografia de la Vegetació de la Universitat de Barcelona (Barcelona), l’Institut Pirinenc d’Ecologia (Jaca) i l’associació Nature Midi-Pyrénées (Tolosa), en el marc de l’OPCC (Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic). L’objectiu d’aquest treball és posar en comú un protocol únic de seguiment a llarg termini dels efectes del canvi climàtic en la vegetació de congesta del Pirineu.

Marta Domènech Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA).

BIBLIOGRAFIA l AGÈNCIA ESTATAL DE METEOROLO GIA (AMET) 2008. Generación de escenarios regionalizados de cambio climático para España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, p. 157. l BLISS, L.C (1960). Adaptations of arctic and alpine plants to environmental conditions. Symposium: «Life Under Extreme Conditions». Nova York. l BJÖRK, R. G. I MOLAU, U. (2007). «Ecology of alpine snowbeds and the impact of global change», a Arctic and Antarctic Alpine Research, 39, p. 34-43. l CARRILLO, E.; MERCADÉ, A.; NINOT, J. M.; CARRERAS, J.; FERRÉ, A.; FONT, X. (2008). Checklist i llista vermella de la flora d’Andorra. Ed. Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra i Ministeri de Turisme i Medi Ambient del Govern d’Andorra, p. 492. l CONESA, J. A. (1997). Tipologia de la vegetació: anàlisi i caracterització. Ines, 19. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 407 p. l GALEN, C.; STANTON, M. (1995). «Responses of snowbed plant species to changes in growing season length», a Ecology, 76 (5), p. 1546-1557. l GRABHERR, G.; GOTTFRIED, M.; GRUBER, A.; PAULI, H. (1995). «Patterns and current changes in alpine plant diversity», a Chapin, F. S. III i Körner, C. (eds.). Arctic and alpine biodiversity: pattern, causes, and ecosystem consequences. Berlín: Springer, p. 167-181. l GRABHERR, G. (2003). «Alpine vegetation dynamics and climate change - a synthesis of long-term studies and observation», a Nagy, L., Grabherr, G., Körner, C., Thompson, D.B.A. (eds.). Alpine Biodiversity in Europe. Berlín: Springer, p. 399-409. l IPCC. (2007). Climate change 2007: the physical science basis. Contributing of working group I to the fourth assessment report of Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge, Nova York: Cambridge University Press.

l KÖRNER, C. (2003). Alpine Plant Life. Functional Plant Ecology of High Mountain Ecosystems. Segona edició. Alemanya: Springer-Verlag, 344 p. l LLUENT, A. (2007). Estudi de l’estructura i funcionament de les comunitats quionòfiles als Pirineus en relació a la variació dels factors ambientals. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona (UB). l ILLA, E.; LLUENT, A.; CARRILLO, E. (2011). «Gradient tèrmic i canvis de vegetació en congesteres pirinenques», a Actes del IX Col·loqui de Botànica Pirenaicocantàbrica a Ordino. Andorra, p. 209-216. l MUÑOZ, J.; GARCÍA, A.; ANDRÉS, N.; PALACIOS, D. (2007). «La vegetación del ventisquero de la Condesa (Sierra de Guadarrama, Madrid) y sus condicionantes termo-nivales», a Boletín de la Asociación Española de Geografía, 44, p. 29-52. l PAULI, H.; GOTTFRIED, M.; REITER, K.; KLETTNER, C.; GRABHERR, G. (2007). «Signals of range expansions and contractions of vascular plants in the high Alps: observations (1994-2004) at the GLORIA master site Schrankogel, Tyrol, Austria», a Global Change Biology, vol. 13, p. 147-156. l THEURILLAT, J. P.; GUISAN, A. (2001). «Potential impact of climate change on vegetation in the European Alps: a review», a Clim. Change, 50, p. 77-109. l SCHÖB, C.; KAMMER, P.; CHOLER, P.; VEIT, H. (2009). «Small-scale plant species distribution in snowbeds and its sensibility to climate change», a Plant ecology, 200, p. 91-104. l VILLAR, L.; BENITO, J. L. (2003). «La flora alpina y el cambio climático: el caso del Pirineo central (Proyecto GLORIAEurope). España ante los compromisos del Protocolo de Kyoto: sistemas naturales y cambio climático», a Actas del VII Congreso Nacional de la Asociación Española de Ecología Terrestre, p. 92-105. l DIVERSOS AUTORS (2002). Diccionari de la neu. Barcelona: Ed. Enciclopèdia Catalana, p. 348.

la revista del cenma 67

botĂ nica. La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra

La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra Benjamin Komac Clara Pladevall MarĂa Pilar Almajano

la revista del cenma

Detall de lâ&#x20AC;&#x2122;espĂ¨cie Gentiana lutea. la revista del cenma 69

CENMA

>>>

botànica. La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra

a genciana groga és una planta de grans dimensions que es troba de forma natural als prats del Principat. Té unes vistoses ﬂors grogues però, sobretot, és coneguda per les seves propietats medicinals i gastronòmiques. Fins ara, l’explotació i la recol·lecció que se’n fa és en estat natural, cosa que està fent minvar les poblacions silvestres. Estudis farmacèutics al llarg dels anys han descrit la presència en aquesta planta de diversos composts químics, com els polifenols, que tenen un alt poder antioxidant, o composts amargs, que s’han utilitzat per a la creació de begudes digestives. Per millorar el coneixement agrícola d’aquesta planta, el CENMA va col·laborar l’any 2012 en un projecte transfronterer, juntament amb entitats catalanes i navarreses, amb l’objectiu d’entendre i millorar el cultiu controlat de genciana groga. Amb l’article que us presentem a continuació, resoldrem la vostra curiositat sobre totes aquestes propietats i processos relacionats amb la genciana groga.

abstract/résumé

Yellow gentian: antioxidant properties and experimental cultivation in Andorra

he yellow gentian is a large plant occurring naturally in the meadows of the Principality. It has attractive yellow ﬂowers but is best known for its medicinal and gastronomic properties. Until now its exploitation and gathering have been done in the natural state, which is causing a reduction in the woodland populations. Pharmaceutical studies through the years have described the presence of various chemical compounds, such as polyphenols, which have high antioxidant power, or bitter compounds which have been used to make digestive drinks. To improve horticultural knowledge of this plant CENMA collaborated during 2012 in a cross-border project, together with entities from Catalonia and Navarra, in order to understand and improve the controlled cultivation of the yellow gentian. With the article presented below, we solve your curiosity on all these properties and processes in the yellow gentian.

La gentiane jaune: propiétés antioxydantes et expérience de culture en Andorre

a gentiane jaune est une plante de grandes dimensions qui pousse naturellement dans les prés de la Principauté d’Andorre. Se caractérisant par de belles ﬂeurs jaunes, elle est surtout connue pour ses propriétés médicinales et gastronomiques. À ce jour, dans la Principauté, la récolte de la gentiane continue à se faire de manière artisanale, situation qui a tendance à freiner le développement des espèces sauvages. Les études pharmaceutiques observent la présence de divers composés chimiques comme les polyphénols, qui possèdent un haut pouvoir antioxydant, ou de composés amers utilisés dans la création de boissons digestives.

En 2012, afin d’améliorer la connaissance agricole de cette plante, le CENMA a participé à un projet transfrontalier entre des entités de Catalogne et de Navarre, lóbjectif premier étant dáméliorer la culture contrôlée de la gentiane jaune. L’article qui suit, traite des différentes propriétés et caractéristiques de cette plante sauvage. férentes hypothèses dans lesquelles ont été étudiées les congères andorranes. Une meilleure connaissance de l´évolution de celles-ci permettra certainement de pouvoir prévoir les impacts du changement climatique sur certaines espèces de la flore alpine. .

la revista del cenma

CENMA

>>>

Figura 2. L’entorn del riu de Sorteny és un hàbitat on podríem trobar genciana groga.

Introducció

A continuació, us proposem conèixer més bé aquesta espècie, que segur que heu vist en les vostres excursions, i aprendre quines són les propietats que han fet d’aquesta planta un element interessant d’estudi.

Descripció florística Quan es parla de gencianes, a la ma-

joria li acostumen a venir a la ment aquelles flors petites i liles que puntegen de porpra els prats andorrans a l’estiu. Aquest tipus de plantes són parentes de l’espècie que ens ocupa avui (família de les gencianàcies), si bé a simple vista poden semblar completament diferents. La genciana groga o genciana vera (el nom científic és Gentiana lutea) és una planta de muntanya que als Pirineus viu entre els 900 i 2.100 m d’altitud (aproximadament). També es troba als Alps, al Massís Central francès, a la península Ibèrica (en massissos com la serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric o Sierra Nevada) i a molts sistemes muntanyosos del sud d’Europa i fins a Anatòlia (Castroviejo, S. et al. , 2012). Aquesta planta, que pot arribar a mesurar 1 metre i mig, presenta unes flors grogues disposades en pisos d’una mateixa tija. Fins ara, s’han descrit dues subespècies d’aquesta planta, la subsp. montserratii i la subsp. lutea, que és la que es troba al Principat. És força coneguda en els cercles

naturalistes per les seves propietats medicinals i perquè, per la seva mida, no acostuma a passar desapercebuda. Les seves flors grogues tenen entre 5 i 9 pètals separats, que semblen formar estrelles lluminoses. Les fu-

CENMA

L’any 2012, el CENMA va prendre part activa d’un projecte transfronterer, que va rebre un ajut en el marc de la convocatòria CTP, consistent en l’estudi de la genciana groga (Gentiana lutea). Aquesta planta, que es troba de forma natural als prats andorrans, té un elevat valor comercial, i es creu que podria servir com un cultiu alternatiu a les zones de muntanya com Andorra. Té aplicacions farmacèutiques i alimentàries interessants, i un fort potencial econòmic amb l’auge dels cultius biològics i les teràpies naturals que es viu a Europa els darrers anys.

Figura 1. Detall de l’espècie Gentiana lutea.

la revista del cenma 71

>>> >

botànica. La genciana genciana groga: propietats antioxidants experiment de cultiu cultiu Andorra botànica. La groga: propietats antioxidants ii experiment de aa Andorra botànica. La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra Llegenda Llegenda Llegenda

•

Altitud Altitud Altitud

Localització de les plantacions Localització Localitzacióde deles lesplantacions plantacions Presència de Gentiana lutea Presència Presènciade deGentiana Gentianalutea lutea

2942 m 2942 2942m m 848 m 848 848m m

Quilòmetres Quilòmetres Quilòmetres

Figura 3. Mapa Mapa de les lesde localitzacions de genciana genciana segons el Sistema Sistema d’Informació de la la Biodiversitat Biodiversitat d’Andorra Figura 3. de localitzacions de segons el d’Informació de d’Andorra Figura 3. Mapa les localitzacions de genciana segons el Sistema d’Informació de la Biodiversitat d’Andorra (www.siba.ad). Els punts punts negres indiquen els dos dos indrets on han han tingut lloc les les plantacions de l’estudi. l’estudi. (www.siba.ad). Els negres indiquen els on lloc plantacions de (www.siba.ad). Els punts negres indiquen elsindrets dos indrets ontingut han tingut lloc les plantacions de l’estudi. lles són són grans (fins a(fins a 35 x 15 cm) 35 x 15 cm) te- i teAquestes són marrons marrons tenen una una moltes vegades es troben troben una al al lles (fins ii teii moltes vegades es una Aquestes són ii tenen una llesgrans són grans a 35 x 15 cm) i moltes vegades es troben una al Aquestes són marrons i tenen nen una una forma ovalada. És caractecaracteala al alala seualentorn entorn que els els facilita la costat costat de l’altra, l’altra, cosa que que encara encara di- dinen ovalada. És de cosa diala seu que la nen forma una forma ovalada. És caractede l’altra, cosa que encara seu entorn quefacilita els facilita la costat rísticrístic de tota tota la família que les les fulles dispersió gràcies al vent. vent. ficulta més la la seva diferenciació. rístic de família que fulles ficulta més seva dispersió gràcies al de la tota la família que les fulles ficulta més la diferenciació. seva diferenciació. dispersió gràcies al vent. es col·loquin col·loquin de forma forma oposada. En Quan QuanQuan trobem una planta planta jove, jove, és fàfà-és fàes de oposada. En trobem una jove, és es col·loquin de forma oposada. En trobem una planta aquesta espècie, les primeres primeres fullesfulles cil de decilconfondre-la confondre-la amb una una planta planta Així doncs, doncs, on es es on potes trobar la gencigenciaquesta espècie, les fulles cil amb Així on pot trobar la aquesta espècie, les primeres de confondre-la amb una planta Així doncs, pot trobar la genneixen agrupades, no iés ésnofins fins que molt molt tòxica: el veladre veladre (Veratrum al- ana ana groga? groga? El seu seu hàbitat hàbitat natural és és neixen agrupades, ii no molt tòxica: el (Veratrum alEl natural neixen agrupades, és que fins que tòxica: el veladre (Veratrum alciana groga? El seu hàbitat natural la planta planta és més més gran que s’observa s’observa bum),bum), ja que quejales les fulles són molt molt simi- simiampli: viu tant viu en prats prats de dall dall com la és bum), ja fulles són ampli: tant en com la planta és gran més que gran que s’observa que les fulles són simimolt ésviu ampli: tant de en prats de dall clarament aquesta disposició. Les Les lars, ilars, i fins finsi que que no seno n’observen les en en clarianes clarianes de bosc, bosc, de pastures, esclarament aquesta disposició. Les lars, se n’observen les de pastures, esclarament aquesta disposició. fins no que se n’observen les com en clarianes bosc, pastures, fulles, d’un color colorcolor verd clar, clar, tenen tenen de flors, flors,flors, no se seno sap clarament de quina quina pais oberts oberts en matollars matollars de muntamuntafulles, d’un verd de no sap de pais en de fulles, d’un verd clar, tenen de seclarament sap clarament de quina espais oberts en matollars de munnervis molt molt marcats no preespècie es tracta. tracta. De tota tota manera, nya subalpina... subalpina... Andorra es troba troba 55 aa 775nervis molt marcats ii no espècie es De manera, nya AA Andorra es a 7 nervis marcats ipreno preespècie es tracta. De tota manera, tanya subalpina... A Andorra es trosenten cap tipus tipus de pilositat. pilositat. També per als als més experts, mirant la dispodispomolts indrets, però, tal com com mossenten cap de També per més mirant la aa molts tal senten cap tipus de pilositat. També per alsexperts, més experts, mirant la dispoba indrets, a molts però, indrets, però,mostal com és molt molt propipropi d’aquesta espècie la sició sició de les lesde fulles, sí que quesíés és possible tra la lamostra figura 3, 3, amb les localitzacions localitzacions és propi d’aquesta espècie la fulles, sí possible tra figura les és molt d’aquesta espècie la de sició les fulles, que és possible laamb figura 3, amb les localitfortaforta arrel arrel engruixida (pot arribar arribar distingir-les, ja que, que, com com s’ha dit, dit, dit, del Sistema Sistema d’Informació de la la BioBio- de forta arrel engruixida (pot aa distingir-les, ja com s’ha del de engruixida (pot arribar a distingir-les, ja que, s’ha zacions d’Informació del Sistema d’Informació fer fins fins 60 cm decm diàmetre!), ano- anola genciana genciana té les lesté fulles fulles oposades diversitat d’Andorra (www.siba.ad), (www.siba.ad), fer 60 de diàmetre!), anola té oposades diversitat d’Andorra fer aafins acm 60 de diàmetre!), la genciana les fulles oposades la Biodiversitat d’Andorra (www. menada rizoma. Floreix durant el (una (una davant de l’altra) l’altra) en i,canvi, canvi, aquesta espècie no és ésespècie gaire abunabunmenada rizoma. Floreix durant el davant de i,i, en aquesta espècie no gaire menada rizoma. Floreix durant el (una davant de l’altra) en canvi, siba.ad), aquesta no és gaire julioljuliol l’agost posteriorment, fa el el veladre les té téles alternes (una (una cap aacapdant dant al Principat. Principat. De fet, s’ha s’haDe obserjuliol ii l’agost i,i, posteriorment, fa les alternes (una cap fet, obseri l’agost i, posteriorment, faveladre el veladre té alternes a al abundant al De Principat. fet, s’ha el fruit, fruit, que és és enés forma de càpsula càpsula cada costat costat de forma forma alternada). Les Les vat aaobservat molts altres altres llocs del Pirineu Pirineu el que en forma de cada de alternada). Les vat molts llocs del el fruit, que en forma de càpsula cada costat de forma alternada). a molts altres llocs del Piovoide conté les llavors llavors l’interior. dues espècies espècies comparteixen hàbitat, una dinàmica dinàmica decreixent en l’abun- en ovoide ii conté les aa l’interior. dues comparteixen hàbitat, una l’abunovoide i conté les llavors a l’interior. dues espècies comparteixen hàbitat, rineu unadecreixent dinàmica en decreixent

7272 la revista revista deldel cenma 72 la del cenma la revista cenma

>>>

l’abundància de l’espècie. Es creu que una de les causes principals és la recol·lecció directa i no sostenible d’arrel de genciana, amb motiu de les seves propietats terapèutiques i gastronòmiques. És per això que, des de fa uns quants anys, diversos països han elaborat lleis per regular la recol·lecta de genciana groga. A Catalunya, per exemple, està regulada per l’Ordre de 5 de novembre de 1984, que obliga a tenir una autorització del Departament de Medi Ambient i del propietari del terreny per recol·lectar-ne. A França, d’altra banda, cal tenir un contracte comercial amb el propietari de la zona per tal de realitzar-ne l’aprofitament. S’ha de tenir en compte, també, que a ambdós costats dels Pirineus i també a Andorra, mai no pot realitzarse una recol·lecta en parcs naturals o altres zones protegides. Pel que fa al Principat, tot i no haver-hi una normativa directa sobre aquest afer, sí que es pot agafar com a referència la Directiva europea 92, relativa a la protecció dels hàbitats naturals, la fauna i la flora silvestres, en què l’espècie consta com a «espècie vegetal d’interès comunitari la recollida en la natura i l’explotació de la qual poden ser objecte de mesures de gestió». Sens dubte, però, el més destacable d’aquesta planta són les seves propietats medicinals.

Usos i etnobotànica de la planta La genciana groga, més concretament, l’arrel de la genciana groga és

utilitzada des de temps passats per un seguit de propietats medicinals que se li atribueixen. Segons el Recull etnobotànic de les valls d’Andorra (Niell i Agelet, 2011), els usos que se li han donat a Andorra són molt variats: antiinflamatori/antiàlgic, antianorèctic, hematocatàrtic, hipotensor, protector gàstric i vulnerari, normalment utilitzant-ne l’arrel, però també les fulles, i en diferents preparacions farmacèutiques (decocció, vins medicinals, tisanes, emplastres, etc.). Així, es pot trobar genciana a l’herboristeria presentada en diverses formes: rel assecada, càpsules, pols, extractes secs, etc. Estudis farmacèutics al llarg dels anys han descrit la presència de diversos composts químics amargs, com la genciopicrina o l’amarogencina (actualment és el compost natural més amarg que es coneix), però, a més d’aquesta propietat amarga, té altres composts de naturalesa polifenòlica que tenen un alt potencial antioxidant. Per tot això, la genciana ha estat utilitzada amb finalitats medicinals i també per a la creació de bíters amargs (amb marques tan conegudes com la Suze francesa o bé la italiana Campari), encara avui molt utilitzats com a digestius o còctels.

groga, tal com s’ha avançat anteriorment, s’acumulen al rizoma composts amb grans propietats antioxidants. Aquest tipus de compost avui dia és molt utilitzat per l’home en cosmètica, conserves d’aliments i farmàcia, i a continuació s’explica per què.

Antioxidants de la genciana groga

Els antioxidants són substàncies capaces de neutralitzar els radicals d’oxigen, unes molècules que es formen de manera natural dins de les cèl·lules com un resultat del seu funcionament normal, ja que el metabolisme aerobi que tenen molts organismes implica la presència d’oxigen. Aquests radicals lliures tenen una gran reactivitat química i, si no es neutralitzessin, serien capaços de destruir els orgànuls cel·lulars, provocar arteriosclerosi, artritis, isquèmia, gastritis, destrucció dels teixits i tots els processos d’envelliment associats (alteració de les cèl·lules, de les fibres de col·lagen, etc.), danys en el sistema nerviós central i, fins i tot, càncer. L’organisme té el seu propi control i el cos humà genera molts antioxidants endògens, però en moments específics (excés d’exposició solar, fum, estrès, ansietat) aquests no són suficients i es necessita el recurs d’antioxidants exògens. Aquests antioxidants es troben majoritàriament a les plantes, en qualsevol dels seus òrgans. En el cas de la genciana groga, es troben principalment a les arrels i rizomes.

Els vegetals produeixen diversos composts com a resultat del seu metabolisme secundari. Alguns els trobem a qualsevol planta, mentre que d’altres són generats únicament en algunes espècies. En la genciana

Els antioxidants poden ser productes molt diferents entre si pel que fa al seu origen, estructura química o manera d’acció, però tots tenen en comú la seva capacitat per inhibir o frenar els mecanismes implicats en

la revista del cenma 73

botànica. La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra

l’oxidació. Dels diversos tipus d’antioxidants que es troben a la natura, els més freqüents són: - L’àcid ascòrbic i el seu derivat, la vitamina C, que es troba als kiwis, les llimones o les verdures crues; - Els tocoferols, entre els quals hi ha la vitamina E, que es troba en olis de diversos orígens, la fruita seca o la soja; - Els carotenoides i el seu derivat, la vitamina A, que acostuma a trobar-se als cereals, les fruites i les verdures, els ous, les carns i els peixos; - Els polifenols (flavonoides, àcids fenòlics, antocianines, tanins, estilbens, lignans i cumarines), que es troben a les fruites, les verdures, els sucs naturals, la cervesa o el vi negre, entre d’altres. L’activitat antioxidant difereix bastant entre els diferents tipus de composts i dins de cada grup, ja que està determinada per l’estructura química de les molècules. En el cas de la Gentiana lutea, les virtuts antioxidants de la planta són gràcies a la presència de composts fenòlics. Els polifenols representen el 45 % del total dels antioxidants del mercat, cosa que és deguda a dues raons: d’una banda, perquè són una de les principals classes de metabòlits secundaris de les plantes, on exerceixen diverses funcions fisiològiques, i de l’altra, perquè són més solubles en dissolvents polars (aigua, etanol,

la revista del cenma

etc.) que els composts antioxidants d’una altra naturalesa química. Actualment, els antioxidants s’utilitzen, entre d’altres, en camps com la cosmètica o l’alimentació. En la cosmètica es troben, sobretot, a les cremes antienvelliment d’origen natural. Pel que fa a l’alimentació, s’utilitzen, sobretot, per a la conservació d’aliments (productes làctics, peix, carn), en què la incorporació d’antioxidants pot permetre augmentar la durabilitat d’aquests productes.

la formació de les flors o dels fruits. D’altra banda, si es vol utilitzar en l’elaboració de licors o bé si la recol· lecció es fa en plantes no cultivades, es recomana que la recol·lecció es faci a la tardor, d’aquesta manera, s’acumulen més composts amargants al rizoma i, d’altra banda, es dóna temps a la planta de generar i escampar les seves llavors, assegurant, així, el manteniment de l’espècie per a anys propers.

L’extracció dels polifenols de la genciana s’efectua, normalment, en fred per evitar que es facin malbé, sobretot, en els polifenols que es descomponen amb més facilitat. Habitualment, es prepara l’arrel amb una concentració al 10 % (massa de genciana/massa del solvent) en un solvent líquid que incorpora un percentatge d’etanol (el més utilitzat és el de 50 %). Es manté en agitació forçada durant una nit (overnight), se centrifuga i se separa el sòlid sobrenedant que queda al damunt. L’evaporació del solvent a pressió baixa i temperatura controlada fa que se n’obtingui una pols amb un alt percentatge d’antioxidants. Per a una millor recollida del material vegetal destinat a l’extracció de polifenols, es recomana recollir els òrgans subterranis abans de la floració, i així evitar la migració dels composts cap a altres parts de la planta on es destinen i «gasten» en

Figura 4. Forca del diable. Eina tradicional utilitzada per recollir arrels de genciana.

CENMA

>>>

Figura 5. Parcel·la de plantació per a la genciana al Serrat.

Com es fa el cultiu de genciana? Per tal de recol·lectar la planta de genciana i poder-la comercialitzar, és necessari obtenir un cultiu estable i controlat d’aquesta espècie, i així evitar l’esgotament dels recursos naturals del nostre patrimoni. La Gentiana lutea pot obtenir-se a partir de cultius in vitro (plantes obtingudes a partir del creixement d’una part d’una planta adulta en condicions de laboratori), i es parlaria de reproducció vegetativa, però també es pot obtenir a partir de la germinació de les llavors, i aleshores es parlaria de reproducció sexual. Faverger (1953) ha descrit les condicions idònies per obtenir una bona germinació de llavors de genciana

groga. Aquest autor explica que les llavors necessiten unes condicions de fred humit durant la germinació (que es pot fer sobre un cotó humitejat) per donar resultats satisfactoris. Prèviament caldria realitzar un tractament en fred de les llavors, per exemple, en una nevera a +3°C durant tres mesos abans de la germinació. Unes condicions extremes de fred (per exemple, temperatures negatives) no permetrien una bona germinació de les llavors, cosa que podria explicar per què les plantes es localitzen principalment als vessants sud al Principat. Tot aquest procés ha estat confirmat per un estudi d’Aiello et al. (1998). Tot i així, en un altre treball recent d’Altarriba

(2002), amb llavors del Pirineu i seguint aquestes pautes, l’èxit de germinació va ser molt baix. Després de l’obtenció de les plàntules (planta molt jove), es fa el cultiu anomenat ex vitro, és a dir, el cultiu en condicions naturals. Un punt feble en el procés de cultiu és l’aclimatació, ja que si no es fa bé, pot comportar la mort de l’individu. En general, les plantes es trasplanten al seu tercer any de vida al terreny definitiu de cultiu, i cal esperar encara uns anys abans de la seva recollecció. Les plantes de cultiu in vitro acostumen a necessitar més temps d’aclimatació que les plantes obtingudes per germinació de llavors. Es

la revista del cenma 75

botànica. La genciana groga: propietats antioxidants i experiment de cultiu a Andorra

CENMA

plantes més velles (poden viure fins als 60 anys!) poden arribar a tenir arrels de més d’un metre de longitud, cosa que permet recollir de 3 a 5 kg d’arrel (fins a 7-10 kg en alguns casos) per individu, però són les plantes de 15-20 anys les que asseguren el millor rendiment pes-qualitat. Cal tenir cura de no eliminar les plantes durant la seva recol·lecció, per això, en general, s’aconsella no recollir tota l’arrel, ja que tallant i enterrant els brots que surten de l’arrel, aquesta podria arribar a recuperar-se i rebrotar. Per arrencar les plantes en el medi natural, s’ha utilitzat tradicionalment una eina anomenada forca del diable, l’origen de la qual es creu a l’Auvèrnia francesa, que permet arrencar les arrels sense grans esforços (figura 4).

Figura 6. Plàntules de genciana, preparades per ser trasplantades al terreny.

recomana plantar un màxim de 10 plantes per metre quadrat. Per al bon funcionament del cultiu, cal que aquest es realitzi en un indret que tingui les mateixes condicions que en estat salvatge, per exemple, amb una humitat constant i un substrat adequat. Si l’estiu després de la plantació és molt sec, es recomana fer un reg per aspersió els dos primers anys. El desherbatge és també una tasca molt important durant els primers

la revista del cenma

anys de cultiu, ja que és un factor crític en el desenvolupament de les plantes joves. La genciana groga és una planta que acostuma a resistir força bé les gelades, per la qual cosa es creu que tindria una bona adaptació a les condicions climàtiques andorranes. Les plantes s’acostumen a recollir a partir dels 15 anys d’edat, i aleshores tenen una producció que no supera els 2-3 kg d’arrel per individu. Les

Després d’haver efectuat un cultiu de genciana en un camp, es recomana canviar el tipus de conreu, ja que aquesta classe de plantes modifiquen lleugerament les característiques del sòl i en el següent cultiu es reduiria notablement el contingut de substàncies amargues al rizoma. El preu d’arrel de genciana groga varia segons les fluctuacions del mercat, però se sol pagar a uns 12 €/kg per arrel neta, ja que la quantitat de planta disponible a escala mundial no satisfà la demanda.

Experiment d’arrelament a Andorra Durant l’estiu de 2012, s’ha realitzat un experiment d’arrelament de

Agraïments Aquest projecte ha rebut un ajut a la recerca en el marc de les ajudes de la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP): el CENMA agraeix l’ajut del Govern d’Andorra ACTP010-AND/2010, i la UPC agraeix l’ajut de l’AGAUR CTP2010_00046.

Benjamin Komac i Clara Pladevall Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya (CENMA) - Institut d’Estudis Andorrans (IEA).

la Gentiana lutea en terres andorranes amb l’objectiu de comprovar la idoneïtat dels camps del Principat com a possibles zones de cultiu de la planta, alternatives al tabac o per revitalitzar els prats que actualment no s’utilitzen. Aquest experiment forma part d’un projecte més gran que implica entitats d’altres regions del Pirineu, com la Universitat de Navarra o bé la Universitat Politècnica de Catalunya. Aquí, a Andorra, ha estat dut a terme pel CENMA amb la collaboració de l’Associació de Pagesos i Ramaders d’Andorra (APRA). Dos membres d’aquesta associació han cedit dues parcel·les diferents, triades en presentar les característiques ambientals adequades per a l’ecologia de la genciana. La primera parcel·la està situada al Forn de Canillo, a una altitud de 1.635 m i de geologia moderadament bàsica, mentre que l’altra està situada més amunt del Serrat, a 1.735 m d’altitud, on el substrat és àcid (figura 3). Tot i tenir una composició química diferent, ambdós conreus tenien el tipus de sòl adequat per al creixement de genciana groga, ja que aquesta acostuma a viure sobre un substrat humit i orgànic, i així ha estat als dos camps. L’objectiu de l’experiment era, doncs, veure on s’adaptava millor la planta. S’han fet vàries plantacions durant els mesos d’estiu de 2012: primer, amb plantes d’entre 1 i 3 anys, i segon, amb plàntules obtingudes mitjançant la germinació de llavors in vitro. Les primeres plantes, d’entre 15 i 20 cm d’alt, van ser plantades a

mitjan juny deixant entre elles una separació de 70 cm, i les altres, més petites (3 cm d’alt), es van plantar cada 30 cm a la fi de juny. Durant els mesos d’estiu posteriors a la plantació, es va fer un seguiment intensiu dels dos camps per tal de gestionar els possibles problemes que poguessin sorgir. En aquest aspecte, es va detectar la manca d’humitat constant al sòl, a causa de la sequera excepcional de l’estiu de 2012, i es van regar entre 2 i 3 cops per setmana els exemplars plantats. El seguiment també comportava controlar la supervivència de les gencianes per analitzar-ne posteriorment el procés d’aclimatació i arrelament. En el període de redacció d’aquest article, s’està en la fase d’anàlisi dels resultats, de manera que no és possible avançar una informació concloent pel que fa al cas. Tot i així, els primers resultats deixen entreveure que no s’obtindran els resultats esperats de trasplantament de les plantes, fet que podria atribuirse a l’estiu tan sec que ha afectat negativament quasi tots els espècimens plantats. Com ja s’ha dit, és aviat per treure conclusions i s’haurà d’esperar a les anàlisis completes per ajustar els resultats i definir si la genciana groga té un futur comercial al Principat d’Andorra o no. Com a proposta de cultiu alternatiu, la genciana requereix molta cura, tecnologia i inversió (Aiello i Bezzi, 1989), però, tal com suggereix Altarriba (2002), és una de les plantes amb millors perspectives a Catalunya.

María Pilar Almajano Universitat Politècnica de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA ● AIELLO, N. ET AL. (1998). «Rimozione della dormienza dei semi di Gentiana lutea L. Attraverso la prerefrigerazione e le gibberelline e durata dell’effetto stimolante», A Agricoltura Ricerca, 176: 18-22. ● CASTROVIEJO, S. ET AL. (2012). Flora Ibérica, vol. IX (versió digital: <http://www.floraiberica.org>). ● DE BOLÓS, O. ET AL. (2005). Flora manual dels Països Catalans. Ed. Pòrtic, 3a edició. ● FAVERGER, C. (1953). Note préliminaire sur la germination des gentianes. Phyton, 4: 276-289. ● FLORACATALANA.NET: <http:// www.floracatalana.net> (8/10/2012). ● GREY-WILSON, C. I BLAMEY, M. (1980). Guía de las flores alpinas de Europa. Ed. Omega. ● MIRÓ, M.; CONESA, J. A.; CRISTÓBAL, R. (2000). Efecte de l’aprofitament tradicional de Gentiana lutea L. a la Cerdanya. Treball pràctic tutorat, Universitat de Lleida ETSEA. ● MULET, S.; CONESA, J. A.; CRISTÓBAL, R. (1999). Efecte de l’aprofitament tradicional d’arrels de Gentiana lutea L. al Pallars Sobirà. Treball pràctic tutorat, Universitat de Lleida ETSEA. ● NIELL, M. I AGELET, A. (2011). Remeis i plantes d’ús tradicional del Pirineu. Recull etnobotànic i etnomicològic de les valls d’Andorra. Monografies del CENMA. ● PHYTEIA. Sistema de información sobre la flora protegida y amenazada de España: <http://www.phyteia.es> (8/10/2012). ● SIBA. Sistema d’Informació de la Biodiversitat d’Andorra: <http://www. siba.ad> (8/10/2012) ● VILLAR ET AL. (2001). Atlas de la flora del Pirineo aragonés, vol. II.

la revista del cenma 77

Oscar Llaurad贸

XVIIè CONGRÉS INTERNACIONAL DE METEOROLOGIA EN CARRETERES El Principat d’Andorra acollirà el XVIIè Congrés Internacional de Meteorologia en Carreteres entre els dies 30 de gener i 1 de febrer del 2014. El Congrés (www.sirwec.org) ofereix un fòrum per a l’intercanvi d’informació en l’afectació de la meteorologia en la viabilitat de carreteres. Aspectes que es tenen en compte són la gestió, el manteniment, la seguretat viària, la meteorologia, la protecció mediambiental, entre d’altres. Aquest intercanvi entre els equips de treball fomenta la creació de nous projectes tècnics, la recerca, el desenvolupament i la innovació a nivell internacional i interdisciplinari. Des de l’any 1984 fins ara, el Congrés s’ha celebrat cada dos

anys en diferents ciutats d’arreu del món, la última a Hèlsinki a l’any 2012 (www.sirwec2012. fi). L’any 2014, el Congrés se celebrarà a la població de la Massana. El Congrés està organitzat per dues entitats: el Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (CENMA) de l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA) i el Departament d’Ordenament Territorial del Govern d’Andorra. La secretaria tècnica anirà a càrrec de l’empresa Idònia. El Comú de la Massana ha cedit gentilment els seus espais per a la celebració del Congrés.