La bipolaritat, una mirada social

Data de lliurament: 9 de gener de 2012

Judith Martínez Casado

María Jesús Cantón Rodríguez SEGON BATXILLERAT HUMANÍSTIC

Tutora: Carme Bonilla

TREBALL DE RECERCA: LA BIPOLARITAT, UNA MIRADA SOCIAL.

ÍNDEX 0.

Introducció. .................................................................................................................. 4 0.1 – Agraïments. ............................................................................................................ 7

1.Què és la psiquiatria?. ..................................................................................................... 8 1.1 – Organització Mundial de la Salut (OMS). ............................................................... 9 1.1.1

– Objecte de la psiquiatria: Trastorns mentals. (CIE-10) ............................... 10

1.1.2

– Psicopatologia de la afectivitat. .................................................................. 13

2. El trastorn bipolar.......................................................................................................... 16 2.1 – Introducció a la bipolaritat. ................................................................................... 16 2.1.1 – Definició......................................................................................................... 16 2.1.2 – Significat de la paraula “bipolar”. ................................................................... 17 2.1.3 – Malaltia crònica.............................................................................................. 17 2.2 – Causes de la malaltia. .......................................................................................... 18 2.2.1 – Factors genètics. ........................................................................................... 18 2.2.2 – Factors biològics. ........................................................................................... 19 2.2.3 – Factors psicosocials. ..................................................................................... 19 2.2.4 – Factors estacionals. ....................................................................................... 20 2.3- Símptomes de la malaltia. ...................................................................................... 21 2.3.1 – Diagnòstic de la malaltia. ............................................................................... 24 2.3.1.1 – Perspectiva de la malaltia del pacient. ........................................................ 24 2.3.1.2 – Perspectiva de la malaltia dels familiars. .................................................... 25 2.3.1.3 – Perspectiva de la malaltia del professional (metge, psiquiatre...). ............... 27 2.4 – Fases del trastorn. ............................................................................................... 28 2.4.1 – Mania (Eufòria). ............................................................................................. 28 2.4.2 – Depressió. ..................................................................................................... 34 EPISODI LLEU .......................................................................................................... 38 EPISODI MODERAT ................................................................................................. 38 EPISODI GREU ........................................................................................................ 38 2.4.3 – Hipomania. .................................................................................................... 41 2.4.4 – Fase mixta. .................................................................................................... 43 2.4.5 – Recaiguda. .................................................................................................... 44

2

2.5 – Classificació dels trastorns bipolars. .................................................................... 45 2.5.1 – Categories dels trastorns bipolars. ................................................................ 45 2.5.1.1 – Trastorn bipolar I. ........................................................................................ 45 2.5.1.3 – Trastorn ciclotímic. ...................................................................................... 49 2.5.2 – Segons la gravetat de l'episodi. ..................................................................... 53 2.5.2.1 – Lleu. ........................................................................................................... 53 2.5.2.2 – Moderat. ..................................................................................................... 53 2.5.2.3 – Greu, sense símptomes psicòtics. .............................................................. 53 2.5.2.4 – Greu amb símptomes psicòtics. .................................................................. 54 2.6 – Tractaments curatius. ........................................................................................... 55 2.6.1 – Tractament farmacològic. .............................................................................. 56 2.6.1.1 – Liti. .............................................................................................................. 56 2.6.1.3 – Efectes secundaris ..................................................................................... 65 2.6.2 – Tractament de manteniment. ......................................................................... 70 2.6.2.1 – Tractament durant l'embaràs. ..................................................................... 72 2.6.3 – Psicoteràpia. .................................................................................................. 73 2.6.4.1 – Objectius de la psicoteràpia. ....................................................................... 75 3. Enquestes. ................................................................................................................... 76 3.1 – Anàlisi de les enquestes. ...................................................................................... 81 4. Entrevista a AFECTAT A(mare i esposa d‟afectats amb trastorn bipolar). ..................... 84 4.1 – Anàlisi de l‟entrevista. ......................................................................................... 102 5. Qüestionari de bipolaritat. ........................................................................................... 106 6. Conclusió ................................................................................................................... 109 7. Bibliografia ................................................................................................................. 112 7.1 Llibres d‟interès ..................................................................................................... 112 7.2 Enciclopèdies o llibres de recerca ......................................................................... 112 8. Webgrafia ................................................................................................................... 113

3

0. Introducció.

“Aquest és bipolar ”, segur que aquest comentari l‟haureu sentit infinitats de cops. Ben curiós, la majoria de gent que ho diu no sap de que es tracta aquest trastorn, no saben realment que és ser una persona “bipolar”, malgrat això s‟usa força sovint, fins i tot per determinar un comportament d'algun amic o conegut amb qui no se està d'acord perquè sembla que tingui una actitud variable. Cal dir que no és qualsevol ximpleria, és una malaltia crònica; possiblement no de les més conegudes o difícil de diagnosticar, però, el trastorn bipolar, és present en el nostre dia a dia i, cada cop més, hi ha moltes persones el pateixen.

El nostre treball de recerca pretén endinsar-nos en aquest trastorn, poder saber que és ser „‟bipolar‟‟, a més, teníem un gran interès sobre la part social, l‟acceptació i els prejudicis; i, d‟altra banda analitzar diferents tractaments que actualment s‟estan fent servir força. És a dir, el nostre objectiu principal és donar a conèixer aquest trastorn, aquesta malaltia, que tot i no ser les més nombrades, la pateix molta més gent de la que creiem, i veure quin ressonància té en la societat.

El primer pas per poder realitzar el treball és triar el tema. El motiu que ens va fer decantar-nos per aquest trastorn va ser la incertesa de saber si era veritat això que sentíem al voltant nostre, si era veritat que el canvi de caràcter momentani comportava va signes de la pròpia malaltia, si les persones que ens envoltaven podien patir aquest trastorn. A més de moltes altres incerteses que ens rondaven pel cap, la majoria d‟adolescents tenen canvis de caràcter bruscos, ¿podien ser deguts al trastorn bipolar?.

Pensem-ho, clar, en la nostra societat és difícil sentir-se sempre feliç i rialler, impossible veure mantenir-se en el mateix estat anímic els individus que es coneix. Era aquesta alternança de l‟estat anímica prova concloent de que la malaltia s‟estén?. Hem arribat a la conclusió de que el dia a dia té moments de tot, perquè estem immersos entre els altres individus i vivim, encara que sigui sols per referències televisives altres vides que no comporten alegria, tanmateix, quand un adolescent creix s‟enfronta a la lluita per trobar-se a ell mateix, en aquest esforç trobem la ambivalència de caràcter, és un esforç per se adult i, com tal, comporta també canvis bruscos de caràcter. No, aquesta alternança no és significativa de patir una bipolaritat.

4

Ens hem anat endinsant en aquest trastorn mitjançant la recerca d‟informació, que ha estat obtinguda de llibres de diverses biblioteques, nombroses pàgines web sobre el tema, associacions sobre el TB, fonts orals d‟especialistes, entrevista a un subjecte amb experiències personals, enquestes, i noticies de diaris i revistes, i la entrevista clau: una dona mare i esposa de trastorns bipolars.

És aquesta entrevista la que ha donat la resposta adequada a un dels objectius del treball de recerca, la visió social de qui viu i pateix des de la trinxera, en primera línea de foc el patiment dels propis malalts. Estem molt sorpreses i agraïdes a la seva senzillesa i la seva sinceritat, perquè no és fàcil a ningú parlar sobre temes que afecten a la vida familiar, i ho va fer sense esperat cap benefici, l‟únic que pretenia era donar a conèixer aquesta lluita aferrissada i constant de tots per una millor qualitat de vida que, esperem, puguin aconseguir, al mateix temps que la societat deixi de frivolitat sobre un aspecte tan dolorós, com pots ser el síndrome de la bipolaritat.

Ella ens va explicar, realment què és un TB i com afecta els familiars, complint un dels objectius del treball que, com hem dit, no és gens fàcil i com mostra queda aquest paràgraf, extret dels annexes, del llibre De bipolar a bipolar, escrit per en Alejandro Fernández; qui detecta el mateix problema i s‟enfronta a ell dient que l‟objecte del llibre és: «enganchar» a la persona que está diagnosticada de trastorno bipolar pero es reacia a conocer más sobre la enfermedad, algo que también sucede con la familia y allegados, que muchas veces «no quieren saber nada, sino que el afectado se tome la medicación y no más sobre el tema».

Una vegada esmentat els objectius principals d‟aquesta recerca, cal dir que el nostre treball es troba estructurat en diferents parts diferenciades. Primerament, remarquem la part teòrica (explicació general del trastorn bipolar i informació necessària per a conèixerho) i la part pràctica (entrevista i enquestes per aproximar-nos al tema). La part teòrica consta, primerament, d‟una breu introducció a les malalties mentals i la Psiquiatria i una explicació, no tant breu, del TB i la classificació dins de l‟escala de les malalties mentals.

5

Per finalitzar la part teòrica, tal i com hem dit, els tractaments són un tema primordial a tractar, ja que aquests, van evolucionant i es important saber quins eren i són els tractaments tant farmacològics com terapèutics que s‟utilitzen, ja no per superar el trastorn, perquè no té, avui per avui, cap tipus de cura, però sí per mantenir estable al pacient. Referent a la part pràctica, el nostre treball de recerca consta de una entrevista, enquestes realitzades i més. Insistim en dir-ho perquè aquesta part és importantíssima per comprendre, realment, el TB. Com indica el títol del treball, “La bipolaritat: Una mirada social”, van considerar absolutament necessari i rigorós aprofundir en els elements socials, és a dir, a tots i totes que es trobem en contacte amb el malalt.

Per a l‟elaboració d‟un treball de recerca és necessari formular una hipòtesi al seu inici per desprès corroborar-la o refutar-la. La nostre hipòtesi és: Les malalties mentals i en efecte el trastorn bipolar estan acceptades per la societat?. Creiem haver trobat la resposta adequada en aquest moment, la qual cosa no vol dir que no resti oberta amb aquest treball una nova línea d‟investigació que esperem reprengui un altre estudiant en un futur treball de recerca.

Hem de dir, que des del començament de la nostre recerca em tingut sort ja que no ens a faltat informació, associacions i experiències personals crucials que ens facilitaren la investigació. Però aquest fet ens complicava, d‟altre banda, el nostre estudi doncs se‟ns feia molt difícil veure el que era primordial i el que resultava secundari. Hem volgut sintetitzar al màxim alhora de treure-li el major rendiment possible aquest ampli tema.

Doncs bé, ha arribat el moment de començar l‟estudi i de donar resposta a tots aquests interrogants.

6

0.1 – Agraïments.

Com a agraïments, pensem que com en tot treball o tasca es necessita disposar d‟ajuda dels altres i d‟un temps necessari que ens segons en quins moments es fan francament curts. Per això hem rebut una ajuda necessària, molt bona i satisfactòria per part de tothom que ha estat al nostre costat, tant en els moments més fàcils com en els més difícils. És clar, seria quasi impossible mencionar-los a tots, però cal destacar primerament tal a la persona que ens ha ajudat dipositant tota la seva confiança en nosaltres i relatant la seva pròpia experiència. És impossible no mencionar a la tutora del nostre TDR, Carme Bonilla, que gràcies a ella aquest treball ha pogut ser realitzat, pels seus consells, informació depositada, ànims i sobretot agrair-li el temps invertit en nosaltres i les ganes de que tot aquest treball surti bé.

També al nostre àmbit social i familiar per la seva comprensió i estimació, per suportarnos durant aquests llargs nou mesos quan el nostre humor era tant canviant com un síndrome bipolar, donar-nos tota l‟ajuda, suport i l‟ànim necessari en els moments més difícils, aquells en els que pensaven que el treball no es podria realitzar que no voldria la pena, que no ens ensurtiríem. I per últim donar les gràcies a l‟equip de professors de l‟ institut per demostrar-nos el seu interès i comprensió.

María Jesús: Jo personalment, a part d‟aquest agraïment a tothom que ens ha ajudat, inclosa la nostra tutora, voldria donar les gràcies pel seu esforç a la meva companya, perquè sense ella aquest treball no hagués estat possible i perquè ho ha sabut portar tot bé, fins el moment en que estàvem totalment estressades i ens desmoralitzàvem, ella aconseguia treure forces per seguir i fer un treball tant magnífic. Crec que hem estat un equip de treball admirable, on no arribava una, era l‟altra que estirava.

Judith: Per mi i no menys important tot el contrari, el pilar fonamental del treball i meu exclusivament, la meva companya: Maria Jesús Cantón. El seu esforç, vitalitat i força han sigut imprescindible per avançar. Diuen que sempre en un treball en grup poden sorgir diferències, però en aquest cas puc dir que sense ella hagués estat molt més dur. Gràcies per la teva dedicació i per estar al meu costat en un dels treballs més importants i en el qual ens juguem molt. Sí, crec que hem aconseguit ser un bon equip de treball.

7

1. Què és la psiquiatria?.

Comencem aquesta recerca parlant de la psiquiatria, ja que el trastorn en el que ens endinsarem entra dins d‟aquesta. Però què és?

La psiquiatria s‟ha definit con la rama de la medicina, que ocupa l‟estudi, prevenció, tractament y rehabilitació dels trastorns psíquics, entenden com a tals tant malalties psiquiàtriques com altres patologies psíquiques, entre les quals avarca els trastorns de la personalitat. Cal dir, que la psiquiatria és un camp molt extens però el que s‟ha de deixar constància és que és una matèria científica, en constant evolució i recerca de coneixements sòlids.

En el context de la psiquiatria, s‟integren tres tipus de trastorns diferents. Per una part, les psicòsis (funcionals -esquizofrènia, trastorns bipolars, psicosis afectives-) en les que el “subjecte” (designa un individu concret, abastant tant els seus aspectes físics com psíquics per definir el seu caràcter singular i únic), perd el contacte amb els criteris de la realitat y es trasllada a un món qualitativament diferent. Per una altra banda, els trastorns psíquics que comporten síndromes y un sofriment per al pacient (neuròsis clàssiques, patologies sexuals, trastorns alimenticis, trastorns psicosomàtics). Finalment, també acull la psiquiatria els trastorns de la personalitat, en els que la patologia ve donada per agrupacions de trets peculiars que fan sofrir al subjecte o li generen conflictes en relacions personals.

Destaquem, que l‟origen de aquestes patologies són diferents, ja que en les psicòsis la base biològica és fonamental, en els trastorns de la personalitat destaquen les condicionants educacionals y ambientals sense ninguna participació biològica, y en les altres patologies es combinen causes biològiques y psicosocials segons el trastorn.

Cal esmentar que nosaltres ens endinsarem en les psicòsis, concretament en els trastorns bipolars.

8

1.1 – Organització Mundial de la Salut (OMS).

Per començar, cal dir que l‟ OMS és l'autoritat directiva i coordinadora de l'acció sanitària en el sistema de les Nacions Unides.

La Constitució de l'OMS va entrar en vigor el 7 d'abril de 1948, data que commemorem cada any mitjançant el Dia Mundial de la Salut. Cal dir, que és la responsable d'exercir una funció de lideratge en els assumptes sanitaris mundials, configurar l'agenda de les investigacions en salut, establir normes, articular opcions de política basades en l'evidència, donar suport tècnic als països i vigilar les tendències sanitàries mundials.

Nosaltres, per tal d‟analitzar el trastorn bipolar, ens traslladarem al apartat de psiquiatria.

Treball d'una infermera

Infermera

Símbol de l'OMS

9

1.1.1 – Objecte de la psiquiatria: Trastorns mentals. (CIE-10) La psiquiatria (del grec psiqué, ànima, i iatréia, curació) és l'especialitat mèdica dedicada a l'estudi de la malaltia mental. Per això, cal introduir també el concepte de malaltia mental.

L‟objecte de la psiquiatria són els trastorns mentals, els quals afecten a aquella part de la persona que constitueix la essència de ella mateixa, i per això li proporcionen la seva identitat i condueix les relacions amb l‟entorn.

Podem definir una malaltia mental, com un estat de desordre en el cervell que té com a conseqüència una alteració greu en el pensament, sentiments, emocions o conducta de la persona afectada. És una deficiència en el procés d'organització progressiva de la personalitat, que comporta alhora un procés de regressió.

Cal distingir la malaltia mental del retard mental. Les malalties mentals tenen unes bases biològiques, psicològiques i socials. Ens podríem endinsar en cada una d‟aquestes, però concretament les diferenciarem i esmentarem en quant al trastorn que analitzem posteriorment.

Les malalties mentals, estan dividides en Trastorns Orgànics i Trastorns Funcionals. Per una banda, les neuròsis afecten en major grau a la percepció del subjecte sobre si mateix, i al seu nivell de grat, de plenitud i d'integració del jo, així com a les seves relacions amb l'entorn social i familiar més proper, però, no presenten els símptomes usuals de desconnexió amb la realitat i ampli allunyament de la vida social, poden exercir-laboral i acadèmicament, i segons Freud i les escoles psicoanalítiques aquest estat és la condició natural de la vida psíquica.

Per altre, les psicòsis, abasten la manifestació més clarament associada amb la malaltia mental, els seus símptomes clàssics inclouen les al·lucinacions, deliris i greu alteració afectiva i relacional, aquests trastorns solen tenir un factor orgànic bastant pronunciat com els Trastorns Depressius i Bipolars, encara que les esquizofrènies són clarament les de major repercussió personal, social i familiar donat el seu caràcter crònic i degeneratiu caracteritzat pels elements propis de tots els trastorns psicòtics als quals s'afegeixen la desconnexió amb la realitat i aplanament afectiu. Nosaltres ens endinsarem en la psicosi.

També cal parlar una mica d‟història, perquè és interessant saber que tot s‟inicia a la 10

cultura grega i romana. Des d‟un punt de vista popular y mèdic, la concepció extranatural de les malalties mentals es manifesta fins Hipòcrates (460-377 a.C.), que va ser el primer en desenvolupar aquest trastorn.

És important dir, que al món occidental una de cada 5 persones adultes pateix cada any alguna malaltia mental encara que d'aquests només la meitat tenen símptomes prou greus per afectar la seva vida normal. En els menors de 18 anys les dades d'afectació es redueixen al 12% i gran part dels joves es recuperen sense patir la malaltia en arribar a adults. L‟últim que parlarem sobre les malalties mentals en general, serà la seva classificació, crucial per a la investigació i concretar el nostre objectiu. A nosaltres ens interessa els sistemes internacionals actuals de classificació de la psiquiatria.

En la actualitat persisteixen dos sistemes, la CIE-10 y el DMS-IV, concretament parlarem del CIE-10 (Classificació internacional de malalties). Aquest, va ser publicat en 1992 per la OMS (Organització Mundial de la Salut), parlada anteriorment. Va ser realitzada desprès de diversos anys d‟estudi del camp, buscant la fiabilitat, apropant-se més al DSM-IV (Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals).

Les afeccions (símptomes, malalties, lesions traumàtiques, enverinaments) i els altres motius de recurs als serveis sanitaris són catalogats en la CIM amb una precisió que depèn de la seva importància, és a dir, de la seva freqüència i de la intensitat del problema que en la salut pública comporten (per exemple, el capítol de les malalties infeccioses és el més gruixut i el més detallat perquè aquestes malalties són la primera causa mundial de morbiditat i de mortalitat). La CIM assigna a les entitats catalogades, segons el cas, un codi alfanumèric necessitant de tres a sis caràcters.

11

Taula 23-5 Sistemes internacionals de classificació de trastorns.

Una vegada sabem la classificació segons la OMS de els diferents trastorns, hem d‟endinsar-nos en la que nosaltres tractarem, els trastorns del humor (afectius).

En els últims anys la psiquiatria clínica s'ha bolcat cada vegada més a l'anàlisi del fenomen de la inestabilitat de l'estat d'ànim al llarg del temps, evitant quedar-se només amb les característiques de l'episodi en si. Aquesta ha permès reconèixer formes subtils de trastorns de l‟humor, que es cristal·litzen ara en el concepte d'espectre bipolar.

12

1.1.2 – Psicopatologia de la afectivitat.

Tal i com hem esmentat anteriorment, nosaltres

tractarem,

els

trastorns

del

humor (afectius) i per a poder comprendre millor aquest trastorn, abans d‟arribar a l‟explicació del trastorn bipolar passem per introduir la psicopatologia de la afectivitat, per

comprendre

millor

el

canvi

de

emocions i estats d‟ànims que donen amb

Afectivitat

el trastorns.

.

Primerament, cal analitzar la paraula psicopatologia, que etimològicament psyché (psyjé): ànima o raó, páthos (pazos): malaltia, logía: o lógos, que significa discussió o discurs racional.

Principalment són els psiquiatres i psicòlegs els que s'interessen per aquesta àrea, doncs al seu torn participen del tractament, investigació sobre l'origen dels quadres clínics, la seva manifestació i desenvolupament.

La psiquiatria s'ocupa d'identificar signes i símptomes que arriben a configurar-ne com a síndromes, malaltia o trastorn mental. Això serveix tant per al diagnòstic de pacients individuals o per a la creació de classificacions diagnòstiques. La psicologia, aplica els coneixements del procés mental a la comprensió de la psicopatologia, de la qual es deriven disciplines tals com la psicoteràpia, és a dir, la psicopatologia és l'estudi de les causes i naturalesa de les malalties mentals. Pot desenvolupar-se segons diferents enfocaments o models, com el biomèdic, el psicodinàmic, el soci-biològic i el conductual, entre uns altres.

Una vegada desenvolupada la paraula psicopatologia, endinsem-nos en la psicopatologia de la efectivitat.

13

Per comprendre la psicopatologia dels trastorns de l'ànim, i particularment per diferenciar els trastorns de l'ànim com a malalties de les reaccions vivencials anormals i dels problemes afectius de la vida quotidiana és molt important la diferenciació de dos fenòmens psicopatològics que subjeuen en cadascuna d'aquestes condicions: l'estat d'ànim o humor i els sentiments. Per afectivitat entenem el conjunt dels sentiments i d'estats d'ànim. L'estat d'ànim o humor és un estat afectiu de caràcter relativament autònom i durador en el temps, encara que generalment de caràcter autolimitat, que afecta de manera global a les experiències psicològiques i corporals.

És, per tant, una manera d'experiència total que afecta primàriament a la percepció del propi jo, i secundàriament a l'experiència del món que envolta a la persona.

Els sentiments i l‟ humor són fenòmens independents, encara que les alteracions de l‟humor poden condicionar l'alteració dels sentiments sensorials i vitals. La distinció entre alteracions de l'estat d'ànim o sentiments és particularment important per als sentiments psicològics ja que aquests són els més freqüents i aparents.

Ara, ja sabem que la psicopatologia de la afectivitat, estudia les causes i naturalesa de els síndromes emocionals y sentimentals de les malalties mentals.

Elements de la emoció.

Definició de conceptes bàsicss.

14

Deprimido Disfórico Elevado Eutímico Expansivo Irritable

Tipus d’estats d’ànims.

15

2. El trastorn bipolar.

2.1 – Introducció a la bipolaritat.

Després d'haver vist, com s'estructuren les malalties mentals segons la OMS, i com el trastorn bipolar és dins de les malalties de humor o afectives, ens disposem a endinsar-nos en el què és la malaltia, és a dir, què és, el seu significat,

les

causes

d'aquesta

malaltia, i molts més punts tractarem sobre la malaltia, per conèixer-la a nivell teòric.

Les dues cares de la bipolaritat.

2.1.1 – Definició.

El trastorn bipolar segons la OMS és una malaltia del humor o afectiva, que es troba dins del gran grup de les malalties mentals. Aquesta malaltia es troba caracteritzada per canvis d'humor i de estats anímics, ja que la persona afectada passa d'un estat hipertímic, és a dir, d'eufòria a un estat distímies, com és la depressió. Però aquests estats d'ànims, no estan relacionats gens amb la vida de la persona o amb els seus sentiments, ja que són reaccions provocades pel seu cervell. Cal destacar, que el nom de la malaltia que avui dia coneixem com “Trastorn Bipolar” abans s'anomenava psicosi maniacodepressiva. És necessari esmentar que el trastorn bipolar es dóna per una alteració dels mecanismes cerebrals, els quals regulen l'estat anímic, l‟anomena‟t sistema límbic, el qual controla les nostres emocions, però no obstant aquesta malaltia pot ser influenciada per factors d'estres psicològic i ambientals.

16

2.1.2 – Significat de la paraula “bipolar”.

Perquè se l'anomena trastorn bipolar? Aquesta malaltia es basa en que la persona que la pateix, d'eufòria a un estat de depressió en pocs instants. Per aquest motiu de canvi tan sobtat, d'un extrem de sensacions i emocions, s'ha decidit posar el nom de trastorn bipolar a la malaltia ja que és un canvi totalment sobtat, d'un extrem a un altre, i això es caracteritza per dir que són dos pols, és a dir, bipolar. Cal destacar, també que hi ha casos en que els afectats pel trastorn bipolar, tenen un període de ciclació on els canvis sobtats poden ser durant molt temps, i d'altres que els passa de forma intensa i amb rapidesa.

2.1.3 – Malaltia crònica.

Aquesta malaltia, anomenada trastorn bipolar, és una malaltia crònica, ja que un gran nombre dels afectats que tenen aquesta, han sigut per conseqüències genètiques, ja que una persona amb un ascendent amb bipolaritat, pot tenir moltes més possibilitats de estar afectat. Cal destacar també, que el trastorn bipolar encara que és una malaltia normalment causada per causes biològiques o genètiques aquesta també pot ser causada per l'estrès. Així doncs, aquesta malaltia es pot controlar per mitjà de diferents fàrmacs i mecanismes de tractament que veurem més endavant.

17

2.2 – Causes de la malaltia.

Encara que encara no es coneix la causa exacta del trastorn bipolar, els investigadors pensen que es deu a un desequilibri de certes substàncies bioquímiques en el cervell.

Els trastorns bipolars solen donar-se en algunes famílies, i més de dues terceres parts dels malalts tenen almenys un familiar proper amb aquesta malaltia o amb una depressió aguda. En qualsevol cas, la genètica no pot explicar per complet qui malalta i qui no.

És possible que el desenvolupament de la malaltia sigui donat per un procés de sensibilització (activació). La idea suggereix que els primers episodis de la malaltia són induïts o “desencadenats” per un canvi important o un esdeveniment estressant, però que cada episodi ocasiona canvis en el cervell que augmenten les possibilitats que es desencadeni el següent episodi, la qual cosa al final dóna lloc a episodis produïts de forma espontània.

A continuació, enfondim en les causes i subdividim els factors que influeixen en les causes d‟aquesta malaltia.

2.2.1 – Factors genètics.

Es considera que el trastorn bipolar és d'origen familiar com ho demostren nombrosos estudis en aquest camp: el risc de patir la malaltia entre els familiars de primer grau dels pacients amb TBPI és 7 vegades superior pel que fa a la població general i el risc de patir-ho en un bessó homozigòtic (aquells que comparteixen el 100 dels cromosomes amb el seu germà) és 60 vegades superior a la població general i 3 vegades més freqüent que en els

Les causes genètiques intervenen en l'aparició del trastorn bipolar.

bessons dizigòtics (solament comparteixen el 50 dels cromosomes). No obstant això, la concordança no és del 100 com hauria de suposar-ne si solament les causes genètiques intervinguessin en l'aparició del trastorn, la qual cosa suggereix que altres factors com els ambientals (biològics o no) podrien interactuar amb el risc genètic.

18

Es considera que la causa, com en la majoria de les malalties, no es deu a un sol gen i es pensa en termes d'heterogeneïtat genètica: diferents casos poden transmetre's per diferents mecanismes genètics, i, de vegades, necessitar-ne per a la seva expressió factors ambientals afegits i fins i tot haver-hi casos sense determinació genètica alguna.

2.2.2 – Factors biològics.

Les alteracions genètiques serien les responsables últimes de produir una alteració en el balanç de determinats neurotransmissors implicats en la regulació de l‟ humor com són la noradrenalina, acetilcolina, serotonina,

GABA,

substàncies

encarregades

de

transmetre els missatges d'una neurona a una altra en els circuits nerviosos que controlen l'estat d'ànim (cervell límbic).

Primer neurotransmissor descobert.

2.2.3 – Factors psicosocials.

Existeixen nombrosos estudis, del funcionament familiar dels pacients bipolars. S'ha examinat l'estrès socioambiemtal en relació amb el Trastorn Bipolar en el camp dels esdeveniments vitals i les pertorbacions de l'ambient familiar.

Destaquem,

que

determinades

situacions

traumàtiques com la pèrdua d'un ser estimat, malaltia, divorci o davant situacions de fort estrès, Els factors socials afecten l’afectat.

influeixen molt en aquest trastorn.

Els trastorns d'inseguretat o d'ansietat, solen originar-se en la infància, bé per un conflicte puntual o per un ambient familiar en el qual el subjecte ha estat privat d'afecte, ha estat sobre protegit o ha hagut de viure circumstàncies traumàtiques. No obstant això, per al tractament del pacient és important el suport familiar.

19

2.2.4 – Factors estacionals.

Els pacients bipolars són més vulnerables a l'estrès ambiental tant físic (falta de somni, canvis estacionals, endocrins

(puerperi),

excés

d'activitat,

consum

d'estimulants…) com a emocional (conflictes familiars, problemes laborals…) i poden precipitar recaigudes tant maníaques com a depressives.

Ha de tenir-se en compte que actuen com a factors desencadenants però mai constitueixen la causa de la malaltia.

Els factors estacionals afecten l’afectat.

20

2.3- Símptomes de la malaltia.

Els metges es guien per uns criteris que són acceptats per tot el món: La DSM – en la seva IV Revisió de l'Associació Americana de Psiquiatria o la CIE en la seva 10ª Revisió que és editada per l'Organització Mundial de la Salut.

No obstant això, si ben aquests criteris són clarament aplicables en l'edat adulta, en nens i adolescents resulten menys eficients i vàlids, ja que contemplen escassament els aspectes evolutius de la conducta del nen i de l'adolescent com algunes característiques clíniques típiques dels nens i adolescents que servirien per excloure el diagnòstic en els adults. Justament per això nosaltres diferenciarem entre els símptomes que solen aparèixer en els nens i aquells més propis de l'adolescència.

Passem a descriure quins són els símptomes del trastorn bipolar fent especial èmfasi en com solen presentar-se en nens i adolescents.

Com es manifesta el Trastorn Bipolar en nens?

Quant més petit és el nen, majors són les dificultats d'arribar a un diagnòstic correcte i, per tant, majors són les probabilitats d'equivocar-nos.

Símptomes que poden presentar-se són:

1. Alteracions de l'estat d'ànim: 1.1. Humor eufòric, irritabilitat o tots dos.

1.2. Depressió: tristesa, plors.

Aquests canvis d'humor solen ser ràpids, durar des d'hores a pocs dies, poden aparèixer de forma explosiva i ser causa de difícil contenció a casa.

2. Símptomes d'ansietat: 2.1. Tensió, major nivell de vigilància (*expectante).

2.2. Si el nens és petit (5-7 anys, aproximadament), poden presentar-se episodis d'ansietat de separació, sobretot en situació d'estat d'ànim depressiu.

2.3. Menor nombre d'hores de somni. Si predomina la depressió, no és rar que es dormi massa.

21

Com es manifesta el Trastorn Bipolar en Adolescents?

En nens: Trastorns de la conducta Trastorn oposicionisme-desafiador Trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat Trastorn de pànic Trastorn explosiu intermitent En adolescents: Trastorn de personalitat límit Trastorno per estrès postraumàtic Psicosis agudes o esquizofrènia.

No obstant, els símptomes esmentats anteriorment són generalitzats, perquè cal dir que cada tipus de trastorns bipolar es caracteritza per tenir uns símptomes, que ara esmentarem.

Primer comencem per esmentar els 3 tipus de trastorns per a refrescar-nos la memòria.

Tipus de trastorns bipolars

Tal com podem observar en la Figura – 1, apareixen diversos termes que desitgem aclarir.

El terme depressió indica la presentació d'un estat d'ànim trist, baixa energia, apatia, falta d'interès, propensió al plor i, en nens, irritabilitat, alteració del somni i de l'apetit. Algunes vegades, edat-depenent, pèrdua del control d'esfínters i conductes problema, com a major desobediència, retraïment social i idees de mort.

22

El terme hipomanía es refereix a la presència d'un estat d'ànim expansiu, alegria excessiva, inquietud motora, oposicionisme, irritabilitat davant mínimes frustracions, alteració del somni (insomni), alteració d'apetit (menjar molt o, de vegades, el contrari, loquacitat.

És menys intensa que la mania. En aquesta ens podem trobar, de vegades, amb símptomes psicòtics com a deliri i/o al·lucinacions, encara que en la infància són més estranys que en l'adolescència tardana i en l‟edat adulta. La ciclotímia es caracteritza per canvis bruscs d'humor però menys intensos. Vegem a continuació quins són els símptomes més característics en funció del tipus de trastorn tal com ho reflectim en la figura –1.

Bipolar I: Solen presentar-se episodis alternatius de depressió i mania d'intensitat variable, en un mateix nens.

Bipolar II: En aquesta forma clínica el característic són la presentació d'episodis de hipomania intercalats amb episodis depressius recurrents. Aquest aspecte de presentació és el més rellevant d'aquesta modalitat, al costat de la menor intensitat dels episodis expansius.

Ciclotímia: Els adolescents que sofreixen de ciclotímia experimenten canvis de l'humor, tal com s'han descrit anteriorment però d'una intensitat molt menor. Cal tenir especial cura de no confondre'ls amb el trastorn límit de la personalitat.

23

2.3.1 – Diagnòstic de la malaltia.

Desgraciadament se sol trigar a diagnosticar la malaltia, es parla d'una mitjana de deu anys que es triguen a saber que una persona sofreix el trastorn bipolar. Habitualment es considera que es tracta d'una depressió o d'un altre tipus de malaltia i fins que no es produeix un episodi de mania no se sol poder determinar.

Els antecedents familiars són importants a l'hora de determinar el diagnòstic; per tant és imprescindible donar-li tota la informació necessària al psiquiatre perquè pugui realitzar bé el seu treball.

Conèixer els símptomes ajuden a l'especialista a la família i al propi pacient una vegada diagnosticat a saber quan està començant una crisi i són essencials per obtenir el tractament al més aviat possible.

2.3.1.1 – Perspectiva de la malaltia del pacient.

Que a una persona li diagnostiquin una “malaltia crònica” és un cop difícil d'acceptar; ja sigui “tenir sucre”, colesterol.... o un trastorn bipolar, suposa un gran esforç de conscienciació i adaptació. A tots ens costa seguir una dieta durant molt temps, renunciar a prendre'ns unes copes o haver de prendre una pastilla diàriament.

Això empitjora si la causa per la qual hem de fer aquests sacrificis no és baixar el colesterol, sinó una malaltia “mental”.

Les dues cares de la bipolaritat.

Però com totes les malalties citades, el trastorn bipolar és una carrera de fons, en la qual l'esforç pas a pas es veu recompensat a la llarga. Aquí, els participants juguen un paper primordial a l'hora d'aconseguir el triomf.

24

En molts casos, la situació es complica encara més quan la persona que pateix el trastorn bipolar encara no ha pogut assumir que té una malaltia i es nega acceptar el tractament (ocorre amb més freqüència si predominen els episodis maniàtics).

També, quan es produeix el diagnòstic de la malaltia, una reacció freqüent és la d'intentar explicar-se la seva causa o fins i tot nomenar a algú “responsable” de la seva aparició.

Són freqüents els casos en què el malalt s‟auto culpa en pensar que no ha sabut controlar les seves emocions o que atribueix el problema a alguna faceta concreta de la seva educació.

A més, la persona que té un trastorn bipolar ha de prendre la medicació correcta prescrita pel seu psiquiatre i controlada per aquest. De vegades, existeix la temptació de deixar el tractament portats per pensaments del tipus: “...si ja estic guarit, porto 1 any sense símptomes...”, ÉS UN ERROR. Finalment, cal tractar el assumpte de “soledat”. Moltes vegades, Para els qui pateixen aquest trastorn pot ser molt pertorbador, però ha de saber que no està solament en la malaltia. De fet, afectats i familiars en molts països del món s'han unit per constituir associacions que proporcionen un suport inestimable a tots aquells que comparteixen les seves mateixes dificultats.

2.3.1.2 – Perspectiva de la malaltia dels familiars.

Que diagnostiquin qualsevol malaltia crònica a un dels nostres familiars suposa un gran impacte. Si es tracta d'una malaltia mental, a la càrrega que representa convertir-se en “cuidador” s'afegeix el pes i les dificultats per comprendre que les conductes “estranyes” que hi ha presents al comportament del pacient. La situació es complica encara més quan la persona que pateix el trastorn bipolar encara no ha pogut assumir que té una malaltia i es nega acceptar el tractament.

Representació d’una familia unida.

25

Referent a la perspectiva de la malaltia quan als família és necessari que coneguin bé la malaltia per comprendre a la persona i evitar culpar-la per conductes que són part d'un problema mèdic i que el pacient de vegades no pot controlar.

Al mateix temps, els familiars tenen de vegades la difícil funció de ser “l'altre jo” del malalt bipolar i confrontar-li amb les seves idees falses o la seva visió esbiaixada de les coses i de si mateix.

Cal remarcar, que arribar a ser un factor d'estabilització per al nostre familiar malalt requereix molta paciència i ser capaç d'aconseguir un delicat equilibri entre preservar la seva capacitat d'autonomia i responsabilitat i protegir i servir de suport. No cal oblidar, no obstant això, que en general les persones amb aquesta particular sensibilitat de l'ànim són gent imaginativa, creativa, generosa i sensible, amb una capacitat d'afecte que té un tint especial i que, ben tractats, poden passar fins i tot diversos anys sense experimentar cap crisi que limiti en cap aspecte la seva capacitat per portar una vida normal.

També, cal dir, que moltes vegades la perspectiva dels familiars en front a la malaltia no és bona, és a dir, no accepten que aquest pacient en aquest cas familiar tingui aquest trastorn, tot i que sol ser al inrevés. A la família pot portar-li la malaltia de sobte o pot causar distanciaments o conflictes familiars o més de sentiments de remordiments o llàstima.

De totes maneres, aquest trastorn és especialment

Solitud.

important el paper de la família i de la gent propera.

Informar-se de la malaltia, posar-se en contacte amb el metge que porta el cas per col·laborar en el pla de tractament i informar de l'evolució i potenciar els hàbits de vida saludables són parts crucials del suport de familiars i amics.

Per últim, observem que a la llarga por ocasionar efectes en front al familiar que cuida al pacient. En molt casos analitzats, ens hem trobat que aquest familiar a causa de la pressió o el sentiment de no saber que pot fer per millorar el seu progrés, han passat per depressions. Però aquest aspecte entra dins d‟un altre boc.

26

2.3.1.3 – Perspectiva de la malaltia del professional (metge, psiquiatre...).

Un factor crucial d‟aquest trastorn es la figura del professional, el metge que durà al pacient i que aconsellarà a la figura del “cuidador”.

Així

com

altres

especialistes

disposen

d'analítiques i proves d'imatge per esbrinar l'estat dels seus pacients; el psiquiatre i psicòleg tenen únicament per elaborar un diagnòstic la informació que li proporciona el propi pacient.

Per això és fonamental tenir un diàleg clar i sincer amb el especialista. Per exemple,

Psicoteràpia amb un professional.

confessar que no s'ha seguit correctament el tractament o que s'han fet “excessos” en la vida diària pot evitar que el seu psiquiatre canviï el tractament per pensar que no està sent eficaç i descarti un medicament que podia anar-li bé.

Descriure amb detall les variacions que es produeixen entre una i una altra visita. Encara que semblin “ximpleries” com l'augment del desig sexual, o el gust pels tons vius de la roba, poden oferir informació valuosa a l'hora de regular la medicació.

A més cal parlar clarament dels efectes molests de la medicació abans de deixar de prendre per iniciativa pròpia la medicació i, si fa falta, insistir.

27

2.4 – Fases del trastorn.

En aquest punt del treball, parlarem de les distintes fases per les quals passa un malalt de trastorn bipolar. S'hi distingeixen entre cinc, però les més importants són la mania o eufòria i la depressió.

2.4.1 – Mania (Eufòria).

La mania, és la fase denominada en termes psiquiàtrics amb el nom de hipertimia o síndrome maniforme, que consisteix en un canvi sobtat i radical de l‟estat anímic de la persona. Les funcions mentals s‟exalten, i això produeix un comportament específic en la

persona

que

ha

estat

afectada.

Normalment, les emocions són molt més intenses, disminueix la necessitat de dormir, el pensament s‟accelera i augmenten molt les necessitats sexuals i d‟interrelació.

Les dues cares de la bipolaritat.

Aquesta fase de la malaltia la persona afectada la troba força agradable, ja que sent que es troba millor, com mai s‟havia sentit i llavors aquesta sensació implica certs perills, com per exemple no prendre la medicació per la seva malaltia. Cal destacar, diferents símptomes d‟aquesta fase per saber que la persona afectada es troba en un estat de mania o d‟eufòria:  Es troba una sobrevaloració de les capacitats pròpies de l‟individu. La persona afectada pensa que tot és possible i això comporta, normalment, diferents actituds temeràries que comporten un perill totalment evident.

28

 Exaltació de les emocions. Pot passar que la persona afectada per la malaltia experimenti possiblement un enamorament, que de vegades es pot donar vers a una persona totalment desconeguda, o fins i tot d‟ algú en el qual en un estat normal no seria escollit per aquesta persona. Normalment, aquest estat d‟enamorament si és que succeeix desapareix quan la persona es troba en la fase depressiva.  S‟hi sol trobar certa promiscuïtat sexual en la persona afectada, és a dir, experimentació de moltes relacions sexuals amb diferents persones. La persona afectada amb el trastorn bipolar pot arribar a ser infidel a la seva parella sense adonar-se de les conseqüències emocionals que aquest comportament pot portar a terme.  Pot donar-se el cas que la persona afectada amb la malaltia del trastorn bipolar emprengui negocis que no són molt productius o que no arriben a ser gens rendibles. Encara que, aquestes iniciatives no solen durar molt temps.  Canvien les prioritats de la persona afectada, ja que l‟interès que demostra per una cosa determinada desapareix normalment amb molta facilitat per dirigir-se a un altre objectiu.  La persona afectada sovint, fa una activitat constant, el que pot comportar una gran reducció i pèrdua del pes.  El pacient, pot fer una planificació continuada de trobades amb persones diferents a la mateixa hora, i en diversos llocs totalment diferents. Això es deu a la il·lusió que sent la persona afectada de poder estar a tot arreu i arribar a on sigui i quan sigui sense cap problema.  Normalment, el pacient té massa idees ja que això es deu a que la persona afectada experimenta una fluïdesa molt gran del seu pensament. Encara que, això no significa que les idees de la persona siguin bones sempre. El pacient pensa que és superior i que pensa més lúcidament i a major velocitat que les altres persones i això fa que l‟autocrítica de la persona desapareix-hi.

29

 Sovint, es sol trobar en l‟individu una compra compulsiva d‟articles que no tenen cap ús i no es mira per les despeses que això produeix. Normalment, es compren coses que després no tenen cap ús, o que si el tenen aquest durarà molt poc temps.

Cal destacar, que quan l‟afectat entra a la fase d‟eufòria hi ha alguns canvis que s‟observen a l‟afectat que sovint es solen repetir. Un exemple, és que alguns familiars d‟afectats amb aquest trastorn han observat que l‟afectat quan entra en aquesta fase pot canviar de marca de tabac, té la necessitat d‟escriure poesies, canvia la forma de vestir, té massa canvis en l‟alimentació o en alguns casos la persona afectada té un interès sobtat pels cataclismes mundials...

És molt important observar aquests tipus de comportaments, ja que això ajudar a saber quan la persona afectada pel trastorn bipolar està entrant en aquesta fase, la de la eufòria. En aquesta fase s‟observa una gran grandiloqüència i megalomania, que són uns dels aspectes més importants que es troben dins de l‟eufòria.

L‟afectat té un gran concepte sobre si mateix, i sovint creu que té una missió per complir i es quan sorgeixen de cop les idees delirants de la persona afectada, és a dir, una idea delirant és aquella que surt de la lògica racionals i els seus arguments no són gens reals.

En aquest estat, moltes persones assoleixen un estat delirant, on poden arribar a creure coses com que tenen poders curatius, o que poden solucionar qualsevol cosa sense cap problema.

Aquest tipus d‟idees i conviccions poden manifestar-se amb molta més força segons el tipus de cas que es trobi, hi ha casos en que l‟afectat pensa que procedeix d‟un altre planeta, que té facultats sobrehumanes com poders.

Poden arribar a pensar que són enviats per a salvar el món de qualsevol perill en el qual es trobi.

La cara més dura de la mania.

30

Símptomes psicòtics, aquest és el nom que reben aquest tipus de deliris, al·lucinacions i idees que presenten les persones afectades. En el cas de bipolar del tipus I aquests deliris i al·lucinacions es presenten en un 70% i això és el que dificulta el primer diagnòstic que s‟hi fa, ja que en moltes ocasions es pot confondre‟s amb l‟esquizofrènia.

Cal destacar, que la persona afectada amb aquesta malaltia, moltes vegades canvia vers a la seva parella, que sembla que no té gens d‟importància, també amb la família o els fills. Amb aquests subjectes mostra certa aversió i deixadesa en l‟àmbit professional, ja que a la feina li presenta poca importància.

Llavors es podria resumir la simptomatologia de la fase d‟eufòria o maníaca, en aquests aspectes:  S‟hi solen trobar sentiments de benestar que no tenen cap justificació i que són desproporcionats.  Els deliris són una de les característiques més freqüents d‟aquesta fase.  Sovint s‟hi troba molta hiperactivitat.  Hi ha una gran dificultat de concentració.  La persona pensa que és invencible.  No hi ha possibilitat de relaxar-se o romandre inactiu.  S‟hi troben certes creences no realistes sobre les possibilitats de la persona afectada.  Hi ha una gran disminució de la necessitat de dormir, menor fins i tot a les tres hores.  S‟hi troba una gran irritabilitat.  Els pensaments que passen pel cap són ràpids i accelerats.

31

 Hi ha una gran falta de seny en la persona afectada.  La persona es troba amb sentiments d‟eufòria i benestar que són molt desproporcionats.  L‟afectat pot entrar en contacte amb les drogues, com l‟alcohol o el tabac, entre altres.  S‟hi troba un gran increment del nivell d‟energia i activitat.  La parla és molt més ràpida i a vegades és de difícil comprensió.  Autoestima i grandiositat molt exagerada.  Pas de moltes idees amb l‟acceleració del pensament.  Es passa a parlar molt més del que era habitual.  Distracció extrema en coses que no són gens rellevants.  S‟hi troba una agitació psicomotora molt gran.  Pensaments recurrents sobre la mort i el suïcidi.  Implicació en activitats de molt risc: Com per exemple, gastar molts diners, activitat sexual desmesurada i descontrolada, inversions econòmiques que són absurdes...

Així doncs, es pot dir que la fase de la mania o l‟eufòria del trastorn bipolar pot arribar a provocar un deteriorament greu en l‟àmbit laboral, en les relacions socials o de l‟entorn, ja que pensa que pot fer-ho tot i alguns aspectes l‟hi són totalment irrellevants.

32

Després de la fase de l‟eufòria o mania, arriba la depressió. Llavors la persona recorda tot el que ha fet durant el seu estat d‟eufòria, i això genera un gran sentiment de culpa i de ridícul per totes les accions fetes i el que pot arribar a agreujar molt la simptomatologia normal de l‟estat depressiu en el qual en aquest moment es troba.

Per tant, es pot dir, que les accions produïdes durant l‟estat eufòric de la persona pot arribar a suposar que quan aquesta entra en l‟estat de depressió, recordi les seves accions i els seus sentiments siguin molt pitjors dels esperats.

Taula 6 – Criteris per a episodi maniac.

33

2.4.2 – Depressió.

La depressió que pateix el malalt bipolar, no són per causes externes, és a dir, és endògena. La depressió és la fase contrària a la mania, ja que en la mania el pacient havia arribat a un nivell d'exaltació i d'auto estima molt alt, i en aquest moment experimenta tot el contrari, està cansat i no té interès per res, es troba trist i normalment es reclou al seu domicili. La depressió es caracteritza per coses com que el pacient, no té ànims per llevar-se, es veu incapaç de fer alguna cosa i no vol sortir del dormitori.

El pacient que pateix la malaltia, roman en aquesta fase després d'haver acabat l'eufòria, aquesta situació provoca en el pacient idees de suïcidi així doncs, cal dir que s'ha d'estar pendent de la persona afectada i veure el desenvolupament de l'estat de depressió. Si en la fase maníaca es necessitava que la persona afectada tingués certa vigilància per controlar els seus actes, en aquest cas es necessita una forta vigilància per evitar l'execució accions autodestructives, com és un exemple el suïcidi, ja que molts dels afectats bipolars, un gran percentatge arriben al suïcidi en aquesta fase de la malaltia.

El perquè d'aquestes ganes d'acabar amb la vida d'una persona en aquesta fase del trastorn bipolar és molt senzill d'explicar, ja que la persona es pensa que mai superarà aquesta fase tan crítica de la seva vida, ni tan sols amb el tractament i aquestes idees tan profundes li fan pensar en acabar amb la seva vida.

No es troben moltes variacions dins d'aquesta fase, i s'hi es troben són molt lleus i especialment no es vinculen a canvis ambientals, tot i que aquests s'hi troben en major o menor grau. Cal destacar que hi han unes variacions “circadianes”, que

són

fenòmens

de

tipus

biològic que s'esdevenen sempre a la mateixa hora i això provoca que el pacient es trobi pitjor en un determinat moment del dia o que La fase més dura de la depression, la solitud.

34

sempre es desperti a la mateixa hora, cal destacar també que un gran nombre dels afectats amb aquest trastorn després d'uns estudis, es troben pitjor al matí que a la tarda, que tenen explicació neuro-hormonal, ja que al mati hi ha valors molt més baixos de neurotransmissors que actuen en el pacient com antidepressius dins la sang.

Cal dir també que encara que el pacient es trobi dins la fase de depressió o de mania (eufòria) se senten distorsionats, ja que tots els actes encara els més senzills se'ls fan difícils, i tot el temps passa molt lent per ells.

Els símptomes més normals dins de la depressió són els següents:  Hi ha una gran disminució de la concentració i l'atenció per part del pacient.  Hi ha una certa predisposició al plor, és a dir, és freqüent plorar en aquesta fase de la malaltia.  La persona es troba retreta, amb una actitud solitària.  El pacient sol tenir cert sentiment de culpabilitat.  En diferents pacients s'han trobat, episodis en els quals es perd la memòria.  El pacient s'hi troba dins d'una gran tristesa.  El pacient sent que és inútil i que té molt poca vàlua.  Cal destacar, que el pacient ja no sent interès per activitats que abans eren les seves preferides.  El pacient no es capaç de tenir unes sensacions positives.  Els seus sentiments més comuns són el de pessimisme i la desesperança.  La persona afectada perd totalment la confiança en si mateix.

35

 El pacient, sent també una certa inferioritat davant de les demés persones.  Normalment, els hàbits del son canvien, tant en descens o en augment.  Les persones afectades amb aquest trastorn tenen un major grau d'irritabilitat.  El pacient, sent ressentiment i molta frustració amb la seva situació ja que creu que mai sortirà d'aquesta.  Molt sovint, ja esmentat abans els pacients tenen l'ànim més baix als matins.  La persona afectada, sovint es troba molt incapaç per prendre decisions.  Aquesta persona pensa que el seu futur es molt ombrívol, és a dir, que no se'n sortirà d'aquesta situació, per això té una perspectiva de futur molt dolenta.  Hi ha un gran descens dels nivells d'energia i vitalitat de la persona afectada.  Hi ha una total pèrdua de l'autoestima.  Sovint, les persones afectades no accepten el seu propi cos i el rebutgen.  Un altre sentiment molt freqüent és el de culpabilitat i de buidor a l'interior.  Cal destacar les moltes idees suïcides dels afectats, les quals moltes es fan.  És molt important dir que el pacient troba diferents símptomes d'agorafòbia, és a dir, por a sortir al carrer, per això sovint sol quedar-se a casa tancat.  Els pacients, poden trobar-se amb atacs de pànic sobtats, per por a morir.  Els estats de cansament i esgotament, són propis d'un pacient en aquesta fase.  Normalment, hi ha una alteració de les ganes de menjar de les persones, tant en descens com en augment, de forma sobtada.

36

 Amb aquesta variació de la gana esmentada abans el pacient sol variar en el seu pes.  El desig sexual dels pacients és molt baix, i casi inexistent.  Sovint les persones afectades solen tenir dolors de cap i estómac sense cap causa específica.  Els pacients es troben amb insomni o excés de somnolència, és a dir, o tenen molt excés de son o molt poc.  Els moviments freqüents de les persones, són molt més lents.  El pacient, pot sofrir vòmits i nàusees.  Sovint hi ha pacients que pateixen trastorns respiratoris, acompanyats de tremolors i sudoració.

Aquesta llista, són el símptomes més freqüents de l‟estat depressiu, i cal dir que aquest es pot classificar en tres apartats segons la seva intensitat: lleu, moderat o greu.

La tristesa de la bipolaritat.

37

EPISODI LLEU En aquest episodi, els símptomes de l‟estat depressiu no són gaire intensos. Dins aquest episodi hi ha una pèrdua de l'interés, una incapacitat per gaudir i molt cansament. Hi trobem dos dels símptomes de la llista anterior, com que hi ha poques manifestacions somàtiques i si les trobem són lleus. Normalment, el pacient no demana la baixa laboral ni a desatendre els seus compromisos socials. Aquest tipus d‟episodi té sovint una durada de dues o tres setmanes.

EPISODI MODERAT L‟episodi moderat es troba quan el pacient, té entre tres i quatre dels símptomes que s‟han descrit a la llista anterior, i que es manifesten a una certa intensitat, més gran que la de l‟estat anterior. La persona afectada, es troba amb molta dificultat per poder realitzar els compromisos socials, laborals i sovint les domèstiques. Dins de les alteracions somàtiques, s‟hi poden desenvolupar en un estat greu.

EPISODI GREU Dins d‟aquest episodi, el malalt normalment pateix molta angoixa, i agitació, que estan acompanyades per la falta d‟autoestima i sovint un sentiment d‟inutilitat o culpabilitat. S‟hi troba com el malalt es somatitza. Sovint, el pacient pot presentar una agitació i inhibició de la mobilitat, és a dir, una manca o un excés de mobilitat. El pacient, sent una gran incapacitat per explicar i descriure els símptomes que té. Aquest episodi de la depressió pot durar entre dos i sis mesos.

Cal parlar que en cas que els antidepressius no aconsegueixin millores, és necessària la hospitalització.

38

En aquest episodi de la depressió s‟hi presenten símptomes psicòtics importants:  Hi trobem deliris de culpa, fracàs i inutilitat.  El pacient, té la sensació de que l‟estat pel qual passa és irreversible, és a dir, que no té cura, com ara un càncer o el SIDA.  Senten que les persones del carrer, els mira.  Els malalts, poden tenir certes al·lucinacions, fins arribar al punt en que creuen que estan posseïts per un dimoni.

Quan s‟arriba a una depressió catatònica, el millor es que el pacient romangui tancat a casa o immòbil al llit, així doncs, desconnectat totalment de la realitat de l‟exterior.

Fase maniaca i depressiva.

39

Taula 7 – Criteris per a episodi depressiu major.

40

2.4.3 – Hipomania.

La hipomania és un episodi, que es caracteritza per una autodestrucció de la persona afectada, però que és menor que la mania, ja esmentada abans. Les persones que es troben en aquest episodi, normalment experimenten els símptomes de la mania (eufòria) però en un menor grau o amb menys símptomes que facin que es detecti el problema.

Generalment, la fase de la hipomania, sol durar menys que la mania o eufòria. Està considerat com un període del desordre que es caracteritza sobretot per una gran quantitat d‟idees, un increment d‟energia i un pensament absolutament enginyós.

Però per entrar més a fons en el que és la hipomania cal fer una distinció entre aquest episodi i la mania. A diferència de les persones amb mania, els hipomaniacs són totalment funcions, i a vegades molt productius. Una de les diferencies més importants que distingeix les dues fases per les quals passa un malalt de trastorn bipolar, és la absència de els símptomes psicòtics més comuns de la mania, i sobretot pel seu grau molt menor d‟impacte en la funcionalitat. A vegades amb la fase de la hipomania es presenta un augment de la creativitat i l‟energia productiva de la persona afectada.

Aquests són els símptomes més clars d‟aquesta fase:  Es perd l‟atenció, és a dir, s‟hi troba un dèficit.  Desig per l‟èxit.  L‟energia de l‟afectat és inacabable.  Augment del pensament, amb torrents d‟idees sovintment.  L‟autoestima de l‟afectat es troba molt alta.  Acceleració del pensament.  Acceleració a l‟hora de parlar.

41

Els símptomes causats per la hipomania són molt semblants als de la fase maníaca, encara que en molta menys escala i amb una absència de símptomes psicòtics importants, el que pot fer que la persona no arribi a patir una malaltia, sinó que augmenti el seu grau d‟atenció i d‟energia.

Taula 9 – Criteris per a episodi hipomaníac.

42

2.4.4 – Fase mixta.

Les fases mixtes es componen per una barreja de símptomes al mateix temps de la fase maníaca i de la fase depressiva.

Les persones que es troben en aquest moment de la malaltia s‟hi troben principalment de mal humor, s‟hi troben accelerades, inquietes, són hostils, no tenen il·lusió per res, ploren, tenen insomni, així doncs podem dir que el seu comportament està descontrolat.

En aquesta fase trobem que el comportament i el humor de la persona afectada sofreix canvis molt bruscos que porten des de la més gran eufòria fins a la depressió més gran.

Cal destacar, que apareixen idees negatives, pessimistes alternades alhora amb idees de grandesa. A més, aquesta conducta estranya i diferent respecte a les actituds normals i freqüents provoquen una difícil compressió per part de la persona afectada i de les persones que l‟envolten. És molt comú que es donin aquestes fases dins de la malaltia ja que poden ser desencadenants de forma ràpida i simple.

Taula 8 – Criteris per a episodi mixt.

43

2.4.5 – Recaiguda.

Algunes persones afectades per la malaltia, encara que estan medicades i tractades poden patir episodis del trastorn en un nivell menor o fins i tot poden arribar a experimentar els episodis complerts de la mania o la depressió. S‟ha de destacar que molts estudis han descobert que el trastorn bipolar està sobretot caracteritzat perquè hi ha un gran percentatge dels afectats per la malaltia que passen per una recaiguda i molt pocs aconsegueixen la recuperació de la malaltia, cal destacar que en aquests estudis s‟ha trobat que s‟ha duplicat molt més els afectats de mort a causa d‟aquesta malaltia.

S‟ha d‟afegir que hi ha diferents comportaments que poden portar recaigudes tant a la fase maníaca com a la fase depressiva:  La terminació de la medicació sense consultar al metge encarregat del tractament.  Poden causar la recaiguda el fet de prendre drogues dures, tals com l‟amfetamina, la cocaïna, l‟alcohol...que tendeixen a empitjorar les diferents fases de la malaltia.  També s‟ha de dir que substàncies com la cafeïna poden causar molts desordres en l‟ànim que poden provocar, irritabilitat i mania.  S‟ha de destacar que si no s‟està ben medicat, per exemple si es pren una dosis menor d‟un estabilitzador poden portar a la mania. També s‟ha de dir que prendre una menor dosis d‟antidepressius pot causar la recaiguda a la depressió mentre que s‟hi la persona afectada pren més quantitat poden provocar episodis mixtes o de mania.  Molts pacients tenen un mal costum, i és que s‟automediquen, amb drogues com la marihuana i l‟alcohol.  Dormir massa a causa possiblement de la medicació por portar a un estat de depressió, mentre que dormir poc pot conduir a fases mixtes o maníaques.

44

2.5 – Classificació dels trastorns bipolars.

Pel que fa al trastorn bipolar, hi trobem diferents categories de divisió segons les diferents característiques que fan que la malaltia sigui anomenada d‟una manera o d‟una altra.

2.5.1 – Categories dels trastorns bipolars.

Dins dels tipus de trastorn bipolar hi trobem diferent categories i s‟hi divideixen en:

2.5.1.1 – Trastorn bipolar I. El trastorn bipolar I, també es conegut amb el nom de trastorn maniacodepressiu segons la “Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders”, es dóna quan la persona afectada, ha experimentat un episodi de mania greu. També s‟ha de destacar que la persona afectada després d‟aquest episodi de mania pot presentar un o diversos

episodis

de

depressió

majors.

Per

a

diagnosticar aquesta categoria de Trastorn Bipolar es necessita que hi hagin hagut un o diversos episodis maníacs o mixtes, però tot i això moltes vegades no és necessari que hi aparegui un episodi depressiu per a fer aquest tipus de diagnòstic, encara que en moltes Les dues cares de la bipolaritat.

ocasions es presenta.

45

Criteris per diagnosticar el trastorn bipolar I:  S‟ha d‟haver presentat prèviament almenys un episodi maníac o mixt, per a poder diagnosticar el trastorn bipolar I.  Els símptomes afectius provoquen un malestar clínic significatiu o un deteriorament social o laboral.  El símptomes de la fase maníaca o mixta i la depressió no són efectes fisiològics que s‟han provocat per una substància (drogues, medicaments, tractaments...) ni per una malaltia.

46

Taula 11- Trastorn bipolar I.

47

2.5.1.2 – Trastorn bipolar II. El trastorn bipolar I, segons la “Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders”, es dóna i es caracteritza perquè la persona afectada experimenta normalment episodis depressius greus, alhora que també experimenta almenys un episodi d‟hipomania, que recordem que és un episodi menor que la mania però que és freqüent, cal dir que aquests episodis hipomaníacs no solen ser tan extrems com la mania.

Aquest tipus de trastorn bipolar és molt més difícil de diagnosticar, pel fet de que els episodis d‟hipomania poden aparèixer normalment per un període d‟èxit, s‟ha de dir que durant la mania o la depressió es poden donar psicosis, però dins de la hipomania no, el que ens farà més difícil saber quin tipus de trastorn bipolar és.

Criteris per diagnosticar el trastorn bipolar II:  És necessària la presència d‟un o més episodis depressius greus.  També és necessària la presència que almenys un episodi d‟hipomania.  No s‟ha de trobar cap tipus de fase maníaca o episodi mixt.  Els símptomes afectius de la depressió i la hipomania solen causar malestar clínicament significatiu o una important deteriorament a les relacions socials i laborals, o en diverses àrees importants de l‟activitat de l‟invidivu.

Taula 12- Trastorn bipolar II.

48

2.5.1.3 – Trastorn ciclotímic.

El trastorn ciclotímic, el que realment implica és la presència de nombrosos episodis d‟hipomania, intercalats alhora amb episodis depressius, encara que no compleixen amb els criteris per parlar de fase depressiva greu.

Però cal destacar que com és un trastorn on es presenten diferents episodis intercalats, podem parlar que és un trastorn amb moltes variacions. Segons els estudis durant un any els estat d‟ànim canvien molt ràpidament el que pot comportar per exemple que en un any s‟hi donin quatre canvis d‟ànim, però també s‟hi pot canviar de comportament molt lentament. Quan la persona afectada s‟estabilitza el pot tornar a trobar amb la seva vida social, laboral, efectiva.

Dins dels termes psiquiàtrics aquests canvis d‟ànim se‟ls anomena cicles ràpids o accelerats i cicles lents. També trobem el cicle ultra ràpid on la persona pot canviar d‟ànim diverses vegades en la mateixa setmana o fins i tot en un dia, encara que són casos molt aïllats però és una veritat dins la malaltia. Aquests patrons poden portar a ansietat i a riscs de suïcidi.

Criteris per diagnosticar el trastorn ciclotímic:  Presència, durant almenys dos anys de períodes amb símptomes d‟hipomania i depressió. Dins els nens i els adolescents el període ha de ser d‟un any.  Durant aquests períodes no s‟han deixat de presentar símptomes d‟hipomania o depressió.  Mentre es dona aquest període l‟afectat no pot patir cap episodi depressiu greu, un episodi maníac o un episodi mixt.  Els símptomes no són deguts a efectes fisiològics d‟una substància (drogues, tractaments, medicaments...) o a una malaltia.  Malestar clínic significatiu i deteriorament social, laboral de l‟individu.

49

Taula 10- Trastorn ciclotĂ­mic

50

2.5.1.4 – Trastorn bipolar no especificat.

El trastorn bipolar no especificat és una mica més complex que els altres tipus, ja que es diagnostiquen quan les afeccions esmentades anteriorment no encaixen amb cap tipus de trastorn anterior. Si l‟afectat sembla presentar clarament algun tipus de trastorn esmentat anteriorment, però no compleix

els

diagnostica

criteris

com

esmentats,

trastorn

especificat.

bipolar

se‟l no Les dues cares de la bipolaritat.

Criteris per diagnosticar el trastorn bipolar no especificat:  Alternança molt ràpida de símptomes maníacs i símptomes depressius, que no compleixen amb els criteris de duració mínima del episodi maníac o del depressiu greu.  S‟han de trobar episodis hipomaníacs reivindicats sense símptomes depressius intercurrents.  Situacions en les que l‟estat clínic a arribat a la conclusió de que hi ha un trastorn bipolar, però no s‟hi pot determinar si es primari, degut a una malaltia o induït per una substància.

51

Taula 13- Trastorn bipolar no especificat.

52

2.5.2 – Segons la gravetat de l'episodi.

Una vegada esmentat els diferents tipus de trastorn bipolar que hi ha, també cal dir que aquests els podem dividir segons la gravetat de l‟episodi:

2.5.2.1 – Lleu.

L‟episodi lleu, seria el menys agressiu i amb menys conseqüències tan per el pacient com per al que l‟envolta al pacient o la persona afectada.

2.5.2.2 – Moderat.

L‟episodi moderat és un episodi intermedi, no seria lleu, però tampoc amb greus conseqüències, és a dir, el comportament o estat del pacient es podria controlar.

2.5.2.3 – Greu, sense símptomes psicòtics.

A partir d‟aquí entrem en els episodis més greus, és a dir, amb més risc tant per al pacient com per a l‟entorn d‟aquest. En aquest cas, l‟episodi greu sense símptomes psicòtics no pateixen ni al·lucinacions ni creences il·lusòries (per exemple il·lusions de grandesa o paranoies), tampoc demostra canvis en la personalitat. Tot i això segueix sent un episodi greu.

53

2.5.2.4 – Greu amb símptomes psicòtics.

En aquest cas, les persones que experimenten un episodi psicòtic poden patir al·lucinacions i creences il·lusòries (per exemple il·lusions de grandesa o paranoies), demostrar canvis en la personalitat i exhibir pensaments desorganitzats (veure desordre del pensament). És a dir, episodi psicòtic se sol descriure implicant una "pèrdua de contacte amb la realitat".

Tratamiento del Trastorno Bipolar (TB)

54

2.6 – Tractaments curatius.

No hi ha dubte que para qualsevol problema mèdic l'ideal seria que existís un tractament que “guarís la malaltia”; és a dir, que eliminés la causa que ho produeix i així llevar de cop tots els símptomes que ens alteren la vida. Si això s'aconseguís de forma ràpida i sense amb prou feines efectes secundaris, seri a un “tractament perfecte”.

Les dues cares de la bipolaritat.

Lamentablement, com hem anat veient, la causa del trastorn bipolar és summament complexa i fins

ara no s'ha trobat la “pastilla màgica” que guareixi per complet i eradiqui el problema d'arrel. Aquesta malaltia s'apropa més al model de la hipertensió o la diabetis, que són malalties cròniques que no tenen un tractament curatiu, amb les quals cal aprendre a conviure dia a dia, portant una vida sana i un tractament regular.

Tot i això, quan la malaltia està ben controlada hi ha poques complicacions i amb prou feines interfereix en la vida normal de les persones que la pateixen, encara que obliga a seguir un tractament per a tota la vida.

Un altre inconvenient de la medicació és el que necessita un temps per començar a fer efecte (en general entre una i dues setmanes) i també constància en les preses.

No obstant això, en contraposició a la idea derrotista que “no hi ha guareix”,

podem

afirmar

amb

optimisme que el trastorn bipolar és una de les malalties per les quals comptem amb major arsenal i que la

Tractament curatiu.

seva

correcta

reduir

molt

utilització les

permet

limitacions

i

inconvenients pròpies de la malaltia.

55

2.6.1 – Tractament farmacològic.

Dins dels diversos tractaments que trobem dins dels tractaments curatius, el principal és el tractament farmacològic, és a dir, els medicaments que s‟han de prendre per poder controlar la malaltia del tractament bipolar, i on també parlarem dels efectes secundaris que tenen aquests o que poden tenir, sobre el pacient.

2.6.1.1 – Liti. És el tercer element més lleuger de l‟Univers, però és l‟element indispensable per a una persona que sofreix la malaltia del trastorn bipolar. Segons les evidències mèdiques s‟ha demostrat que durant l‟estat d‟eufòria els pacients mostren un nivell molt alt de substància, amb la qual es comuniquen les neurones, aquesta substància rep el nom de norepinefrina, però aquesta disminueix radicalment quan el pacient entra en estat de depressió. Aquesta és una de les causes per les quals la mania, es veu com una fase d‟alteració i molt ràpida i en canvi la depressió es veu com una fase molt més pausada i lenta, ja que les neurones no es comuniquen a tanta velocitat com a la fase de la mania.

HISTÒRIA Gràcies a estudis que s‟han fet i a les seves biografies,

es

poden

observar

que

diverses

personalitats artístiques van patir la malaltia del trastorn

bipolar,

com

són

exemples

Charles

Dickens, Vicent Van Gogh, Miquel Àngel...Però aquests personatges no van tenir la sort de comptar amb els excel·lents resultats que té actualment contra aquesta malaltia la utilització del liti com a medicament principal per a tractar aquesta malaltia que es va començar a utilitzar a partir del 1970.

Aquest element, dins l‟àmbit farmacèutic té una extensa història que comença des del món grec, on Sorano

s‟utilitzava en medicina per un metge grec, Sorano, el qual al segle II d.C va dir que les aigües de la seva

56

ciutat originària eren molt efectives als cassos de “bogeria”. La zona d‟on procedia aquest personatge tant antic era de la ciutat d‟Efes, situada actualment a la zona de Turquia, on s‟han fet diferents estudis i on s‟ha trobat una gran concentració de liti dins les aigües d‟aquestes zones, així doncs, Sorano, el que voldria dir és que bevent d‟aquelles aigües de la zona d‟Efes, la quantitat de liti era molt gran i això faria que les persones que patissin malalties mentals se‟ls hi controlaria d‟una manera eficaç, segons el que Sorano anomenava “bogeria”.

Durant el S.XIX els científics i Johan August Arfwedson van poder identificar aquest element, al qual donarien el nom de “λίθιο”, traduït com “pedra”. Al 1805 Parkinson va atribuir diverses propietats al liti, però que finalment en la medicina moderna serien atribuïdes al carboni. Cent anys després Culberth va dir que el bromur liti tenia efecte sedant i tenia qualitats que el convertien en el fàrmac ideal per al tractament de el insomni, encara que li va donar atribucions terapèutiques que en realitat eren funció del bromur.

Johan August Arfwedson

Josep Bonifaci de Andrada e Silva

57

Però el veritable descobriment de les qualitats d‟aquest mineral va tenir lloc l‟any 1949, quan John F. Cade va explicar l‟efecte de les sals de liti en casos de depressions bipolars, però realment no es va atribuir la funció de fàrmac a aquest element fins a la dècada del 1970. Finalment al 1965 el metge Mogens Schou va determinar realment la forma correcta d‟utilitzar el liti dins del trastorn bipolar donant les quantitats necessàries i les maneres de controlar en cada cas concret i en cada tipus de trastorn bipolar.

John F. Cade

Mogens Schou

58

UTILITZACIÓ COM A FÀRMAC DE TRASTORN BIPOLAR Quant a la utilització del liti com a fàrmac, fóra de la seva història hem de dir que aquest element canvia l‟acció de diversos impulsos elèctrics neuronals i que ajuda a regular els connectors entre les neurones com ja hem esmentat abans el cas de la noradrenalina.

Encara que la informació sobre quins són realment els efectes del liti dins el cervell, no són del tot clares s‟ha de dir que aquest és un element excel·lent per al tractament i la teràpia contra

el

trastorn

bipolar

i

recaigudes.

les

possibles Tractament farmacològic.

És essencial saber que el tractament del liti dins del trastorn bipolar ha d‟estar recomanat per un psiquiatra, ja que aquest és el que sap realment el que necessita el pacient segons el tipus de trastorn que té i el grau de intensitat que té aquest en les diferents fases per poder administrar el medicament de manera adequada, a més també s‟han de fer diferents anàlisis de sang per poder veure el grau de necessitat de la malaltia i per no causar una sobredosi al pacient.

Tot i que, el liti “avisa” quan la seva concentració és molt alta, ja que quan hi pot haver casos de sobredosi o produir mal, hi ha diversos efectes com és la sequedat de la boca, nàusees, set. Quan aquests símptomes apareixen el psiquiatra normalment decideix interrompre la utilització del liti com a fàrmac, per no provocar una sobredosi al pacient.

59

S‟ha de destacar que el liti pot tenir uns efectes desfavorables si es relaciona amb altres medicaments o substàncies és per això que els psiquiatra aconsella que no es consumeixin, per exemple aquestes substàncies o medicaments:  Medicaments per l‟asma com la teofil·lina.  Anticonvulsius.  Antidepressius.  Diferents antibiòtics.  Fàrmacs per reduir les inflamacions i molèsties reumàtiques.  Tranquil·litzants.  Laxants.  Alcohol.  Marihuana o derivats del cànnabis.

Les dosis de liti que es donen solen disminuir quan el pacient mostra una clara milloria, principalment el normal es que s‟hi prengui durant 2 o 3 vegades al dia, cada 8 o 12 hores. Quan hi ha una estabilitat en el tractament, que normalment se sol donar uns mesos després de començar el tractament, aquesta dosi s‟hi redueixi a només una.

Els psiquiatres recomanen a més a més que les persones afectades per aquesta malaltia i que prenguin liti per al tractament, poden tenir augment de pes i per això es recomana que el pacient faci exercici físic de manera diària. Per una altra banda, s‟ha de dir que el liti no es pot donar a les dones embarassades perquè el liti pot causar malformacions al fetus.

El liti, és necessari dir que no li fa falta a ningú ja que es troba en molt petites quantitats dins la sang, i no se li ha trobat encara cap funció coneguda. Però són molts els testimonis mèdics que diuen que la falta de liti provoquen un desordre maniacodepressiu.

Així doncs, podem considerar el liti un estabilitzador de l‟ànim dins de la gran quantitat de fàrmacs que trobaríem per controlar la malaltia del trastorn bipolar, i la qual és avui dia la més afectiva per poder fer que la persona afectada tingui una vida normal.

60

2.6.1.2 – Altres fàrmacs.

Després del liti com a estabilitzador de l‟ànim, trobaríem dividits en altres tipus de fàrmacs diferents tipus per a poder controlar aquesta malaltia.

Per això després de l‟estabilitzador de l‟ànim com és el liti trobaríem la següent divisió: 2.6.1.2.1 – Anticonvulsius o antiepilèptics.

Els anticonvulsius són uns fàrmacs que principalment s‟utilitzaven per als malalts amb epilèpsia, i també per tractar els trastorns convulsius. Però per una altra banda s‟ha descobert que els anticonvulsius serveixen també per tractar el trastorn bipolar.

L‟anticonvulsiu més utilitzat per al tractament del trastorn de l‟humor i en especial del trastorn bipolar, és “l‟àcid valproico”, el qual es distribueix a la zona d‟Espanya com Depakine. Aquest només és recomanable utilitzar-lo durant la fase maníaca de la malaltia.

Anticonvulsiu : Dépakine També trobaríem la “carbamazepina” que només és recomanable utilitzar-lo durant la fase maníaca, que rep el nom comercial de Tegretol i la “lamotrigina” que rep el nom de Lamictal, que s‟utilitza més bé a la fase depressiva, que ha durat uns 7 mesos.

A més a més, com podem veure a la taula següent també s‟utilitzen la “gabapentina”, la “pregabalina”, i el “topiramato”, que encara no han demostrat resultats eficaços durant el seu ús al trastorn bipolar.

61

Resum sobre la eficĂ cia dels anticonvulsius.

62

2.6.1.2.2 – Antipsicòtics.

S‟ha de destacar que els antipsicòtics serveixen molt més per a malalties com són l‟esquizofrènia però el seu ús al trastorn bipolar ha estat adequat, encara que l‟ús del liti i els anticonvulsius és molt més freqüent perquè aquests no tenen tanta probabilitat d‟efectes secundaris com els antipsicòtics. A més s‟ha de dir que com ja sabem el trastorn bipolar es caracteritza en algunes de les seves fases per l‟aparició de símptomes com a imatges i paranoies, per la qual cosa normalment s‟utilitzen els antipsicòtics.

Dins dels antipsicòtics trobem els tradicionals, i un nou grup que s‟anomenen antipsicòtics atípics que tenen noves fórmules químiques.

Exemples de noms d‟antipsicòtics tradicionals que es poden utilitzar en el tractament del trastorn bipolar són la “clorpromazina clorhidrato”, que rep el nom comercial de Largactil a Espanya. Per la banda dels antipsicòtics atípics trobaríem per exemple “risperidona”, que es distribueix amb el nom de Risperdal.

Antipsicòtic : Rispedal

Antipsicòtic : Largactil

63

2.6.1.2.3 – Antidepressius.

Els antidepressius tenen la seva funció en tractar les fases depressives, com el seu propi nom indica i que llavors durant el trastorn bipolar tindrà més sentit utilitzar-los durant aquesta fase, no pas la maníaca.

Com a antidepressius trobaríem el “Prozac”, “Seroxat”...

Però s‟ha de destacar com veurem a la part següent que els antidepressius són els que més efectes secundaris causen.

2.6.1.2.4 – Benzodiazepines.

S‟utilitzen sobretot per als estats d‟ansietat que estan associats, a les diferents fases del trastorn bipolar.

Dins del trastorn bipolar els més coneguts per utilitzar són el Diazepam que a a Espanya rep el nom comercial de “Valium”, un medicament molt conegut per tothom.

64

2.6.1.3 – Efectes secundaris Com tothom sap tots els medicaments tenen efectes secundaris, és a dir, efectes negatius. I per això serà un punt important a tractar dins dels medicaments esmentats ja abans sobretot del més important de tots, el liti. Però cal destacar que els efectes secundaris no apareixen igual a totes les persones, sinó que poden aparèixer de manera diferent, i per això ho tractarem des d‟una forma molt més generalitzada. Finalment, s‟ha de destacar que els efectes secundaris poden tenir major o menor importància, ja que poden ser indicatius d‟altres coses com per exemple toxicitat o pel pas del temps, és per això molt important parlar amb el metge d‟aquests efectes.

2.6.1.3.1 – Liti.

Efectes secundaris menors, que no requereixen atenció mèdica especial o urgent: Aquests normalment es donen al principi, quan s‟ajusta la dosi i el cos s‟acostuma.  Set.  Disminució del interès sexual.  Augment de l‟orina.  Marejos lleugers.  Nàusees.  Molèsties a l‟estómac.  Augment de pes.  Sequedat a la boca.  Empitjorament de l‟acne.  Debilitat muscular.

Normalment aquests efectes solen ser de molt baixa intensitat i apareixen sobretot al iniciar el tractament per l‟assimilació del medicament.

65

Altres efectes secundaris que apareixen amb el pas del temps:  Augment de pes.  Augment de l‟orina.  Dany renal.  Canvis de la glàndula tiroides.  Al·lèrgia al liti.

Signes d’alerta per anar al metge: Quan el liti s‟acumula en gran quantitat a la sang, com hem vist anteriorment poden provocar diferents efectes i aquests són símptomes que determinen que hem d‟anar al metge el més aviat possible. Aquests efectes normalment són:  Diarrea persistent.  Debilitat generalitzada.  Temblor a mans i cames.  Dificultat per caminar.

Efectes secundaris dels Liti.

 Visió borrosa.  Vòmits i nàusees.  Pols irregular del cor.

A més es diu que amb el liti la gent al principi té un efecte que és la recerca massiva d‟informació per veure els seus efectes secundaris.

66

2.6.1.3.2 – Anticonvulsius o antiepilèptics.

Els anticonvulsius tenen uns efectes secundaris que poden ser molts greus, per això és recomanable prendre‟ls només sota la supervisió del metge i la cura del tractament per part d‟aquest.

Alguns dels efectes secundaris dels anticonvulsius o els antiepilèptics són:  Risc d‟intent de suïcidi.  Granellades cutànies.  Son.  Davallada de l‟alerta.  Febre.  Mal de gola.  Dolor dels músculs.  Agressivitat.  Depressió mental.  Mal de cap.  Sagnats del nas.  Tensió al pit.

En aquesta llista anterior hi trobem els efectes secundaris dels anticonvulsius, on es poden veure efectes més freqüents com la son, la febre, el mal de cap...però on podem veure uns importants efectes com són la tensió al pit, el risc d‟intent de suïcidi, els sagnats del nas...

67

2.6.1.3.3 – Antipsicòtics.

Els antipsicòtics com ja hem dit abans són molt poc utilitzats en la malaltia del trastorn bipolar ja que s‟utilitza més en trastorns com l‟esquizofrènia. Com a efectes secundaris que provoquen els antipsicòtics podríem veure:  Sequedat bucal.  Rigidesa muscular.  Enrampades.  Tremors.  Augment de pes.

Altres efectes que poden causar els antipsicòtics més greus són signes de parkinson, acatisia, distonies...

2.6.1.3.4 – Antidepressius.

Com ja hem dit abans els antidepressius dins del trastorn bipolar s‟utilitzen per les fases depressives i no es poden combinar amb molts altres medicaments perquè poden causar greus problemes.

Alguns dels efectes secundaris més normals dels antidepressius són:  Risc de suïcidi.  Disfunció sexual.  Supressió de la fase REM del son.  Possible augment de malsons.  Mal d‟estómac.  Mal de cap.  Debilitat corporal.  Hiperactivitat.

68

2.6.1.3.5 – Benzodiazepines.

Com ja hem dit abans les benzodiazepines s‟utilitzen per als atacs d‟ansietat, molt comuns dins del trastorn bipolar.  Somnolència.  Vertigen.  Visió borrosa.  Confusió.  Mal de cap.  Depressió.  Trastorn de ritme cardíac.  Tremolor.  Mal d‟estómac.

Com hem vist en aquest apartat els efectes secundaris més comuns de tots els medicaments i fàrmacs que s‟utilitzen, són el mal de cap, el mal d‟estómac i la pèrdua de son. Però per una altra banda hem vist que aquests medicaments poden provocar efectes secundaris molt pitjors com són el risc de suïcidi, la hiperactivitat, l‟agressivitat, la depressió...És per això que és tan important l‟ajuda d‟un metge i la constant visita per poder fer un bon tractament i intentar evitar aquests efectes adversos dels fàrmacs que es poden utilitzar per controlar el trastorn bipolar.

69

2.6.2 – Tractament de manteniment.

Durant els períodes de remissió el pacient hauria de seguir aquests consells : Prendre el tractament segons les pautes del psiquiatre.  Dormir 8-9 hores en un cicle regular.  Realitzar una activitat regular en què es pugui incloure exercici físic.  Mantenir-se atent a l‟aparició de símptomes però sense arribar a estar aclaparat en l‟auto observació.  Controlar l‟estrès.  Acceptar la malaltia sense sentir-se diferent de la resta de les persones.  Evitar el consum de tòxics.

Els fàrmacs utilitzats en el tractament de manteniment “regulen” l‟estat d‟ànim i eviten les recaigudes tant maníaques com depressives; són els anomenats eutimitzants o reguladors de l'humor, que el pacient haurà de prendre a llarg termini.

El més utilitzat és el liti (denominat comercialment Plenur). El liti ajuda a prevenir ‟aparició de fases sobretot maníaques, però també depressives.

En aquelles ocasions en què el pacient no pugui seguir el tractament amb liti o algun fàrmac que el reforci, existeixen altres “eutimitzants”.

Alguns medicaments que farien la funció reguladora serien: l‟àcid valproic, la carbamazepina, la la motrigina, l‟oxcarbazepina i el topiramat.

Per últim, cal objectar que els antiepilèptics, com a reguladors de l‟ humor o eutimitzants, ocasionalment podrien induir efectes adversos, com afectació de la funció del fetge, mal de cap, nàusees i vòmits, somnolència, taques en la pell, tremolor, augment de pes i inflor de les extremitats.

70

Fàrmacs amb grau de recomanació A.

Fàrmacs amb grau de recomanació B.

Fàrmacs amb grau de recomanació C.

71

2.6.2.1 – Tractament durant l'embaràs.

L'embaràs, el post part i la lactància materna, són tres situacions d'elevat risc des d'un punt de vista psiquiàtric. Tres raons justifiquen aquesta afirmació:  Durant l'embaràs, la medicació pot produir efectes secundaris sobre el fetus (especialment malformacions congènites).  El post part és un període d'elevat risc de recaigudes en el trastorn bipolar.  Durant la lactància, la medicació pot produir efectes secundaris sobre el nounat.  Malgrat això, com a norma general, no està contraindicat que una pacient bipolar es quedi embarassada. No obstant això, el moment de la gestació sempre hauria de decidir-se de forma consensuada amb el psiquiatre de referència.

72

2.6.3 – Psicoteràpia.

Encara que els tractaments farmacològics són la base del tractament del trastorn bipolar, el suport i la psicoteràpia són importants. Són potser intervencions terapèutiques addicionals indispensables per a aquesta malaltia. Això és, en gran mesura el que és la psicoteràpia: ni interpretar somnis, ni donar consells, ni certament donar totes les respostes, sinó proporcionar bona informació, i motivació en una forma de suport confidencial.  La psicoteràpia pot ser molt efectiva en un grup. El terapeuta guiarà al grup cap al camí de l'aprenentatge per ajudar a resoldre problemes. Veure com uns altres estan manejant-los o fracassant en les seves estratègies per resoldre els seus problemes és una excel·lent forma de convertir-se en una persona capaç de resoldre els propis de problemes i els de uns altres.  La teràpia cognitiva ha provat ser efectiva en el tractament de la depressió. És obvi que no reemplaça el tractament amb medicaments del trastorn bipolar, però representa una gran promesa per als pacients bipolars.  En la psicoteràpia tradicional, el pacient i el terapeuta treballen en els temes que planteja el pacient i el tractament té un principi i una fi: el pacient està en teràpia tant com crea que li és beneficiós.

73

Psicoeducació individual i temps de recurrència maniaca, en pacients en tractament psicofarmacològic.

.

Com podem comprobar al gràfic els pacients amb tractament de psicoterapia te menys episodis.

74

2.6.4.1 – Objectius de la psicoteràpia.

L'objectiu de la psicoteràpia depèn de la valoració que es faci del pacient, prenent com a referència la disciplina psicològica de la qual sorgeix aquesta intervenció, així podem diferenciar:  Teràpia cognitiva: Pretén modificar els esquemes de pensament.  Teràpia de la conducta: Consisteix en modificar la funcionalitat de la conducta.  Teràpia cognitiu-conductual: Barreja tots dos plantejaments, ja que en els seus fonaments no són del tot contradictoris i permeten complementar-se.  Modificació de conducta: De la perspectiva de conducta sorgeix, d'una banda, la teràpia de conducta aplicat a l'àmbit clínic i, per un altre, la modificació de conducta, com a objectiu se centra en altres contextos a més del clínic, però aplicant tots els coneixements científics, molt especialment de la perspectiva conductual. Per exemple, redissenyar l'ambient laboral per a promoció de la salut o prevenció.  Teràpia gestáltica: Aconseguir un "ajust creatiu" en la interacció entre la persona i la resta del món, centrant-se en l'experiència.

75

3. Enquestes.

1. Per tu el trastorn bipolar és una malaltia on es canvia l'humor fàcilment?

2. Coneixes a algú amb trastorn bipolar?

76

2.1 En cas afirmatiu, l’has vist en una fase depressiva?

2.2 En cas afirmatiu, l’has vist en una fase maníaca?

77

2.3 En cas afirmatiu, l’has intentat ajudar en aquests moments?

60 55 50 45 40 35

SÍ

30 25

NO

20

NS/NC

15 10 5 0 17 ANYS

18-30 ANYS

50-60 ANYS

TOTAL

3. Creus que la societat està informada realment del que és el trastorn bipolar?

78

4. Creus que les persones amb trastorn bipolar sĂłn rebutjades per la societat?

5. En quina fase penses que una persona amb trastorn bipolar ĂŠs mĂŠs incontrolable?

79

6. Rebutjaries a algú del teu grup d’amics si tingués aquest trastorn?

80

3.1 – Anàlisi de les enquestes.

Després d‟haver vist els resultats de les enquestes anteriors, podem treure una sèrie de conclusions referents a cada una de les preguntes qüestionades a persones de diferents edats.

Primerament, cal dir, que les enquestes les hem realitzat separant diferents tipus d‟edat per treure altres punts de vista i determinar si varia el resultat en qüestió de l‟edat: El primer interval d‟edat és la joventut de 17 anys, ja que nosaltres tenim aquests anys i volíem saber que pensen aquests. El segon interval d‟edat, va dels 18 anys als 30 anys, i finalment l‟últim interval d‟edat va dels 50 anys als 60 anys.

En la primera pregunta “Per tu el trastorn bipolar és una malaltia on es canvia l'humor fàcilment?” podem observar que majoritàriament no canvia gaire el resultat en qüestió de l‟edat, simplement cal dir una petita curiositat, en aquest cas en els adolescents de 17 anys destaca el NS/NC, pot ser degut a la falta d‟interès o simplement perquè no estan ben informats sobre aquest trastorn, per tant, cal remarcar la manca d‟informació per els joves. En conclusió, la majoria de gent afirma que el trastorn bipolar és una malaltia on es canvia d‟humor fàcilment.

Quant a la segona pregunta, “Coneixes a algú amb trastorn bipolar?”, la informació que hem estret es que en els dos primers intervals d‟edat trobem majoria en “NO”, és a dir, poques persones d‟aquests dos intervals coneixen alguna persona amb trastorn bipolar.

En canvi, en el últim interval els més grans (50-60 anys) trobem que la majoria és un “SI”.

Tot i això, cal dir que ens hem trobat amb bastants persones que coneixen alguna persona amb el trastorn per tant no és tan estrany com nosaltres creiem. D‟altra banda, també ens sorprèn que les persones més majors coneguin a més persones amb la malaltia, cosa que podem deduir que quant més edat la gent més informada està, que probablement abans es diagnosticaven més casos amb trastorns bipolars o per el contrari es confonia aquesta malaltia amb una altra (cosa que esta per determinar). De totes maneres, les conclusions globals que trèiem, es que la majoria de la gent no coneix alguna persona bipolar tot i que trobem un número sorprenent de persones que si coneixen. D‟aquesta pregunta deriven 3 preguntes més (sempre i quant la resposta hagi estat afirmativa):

81

La pregunta 2.1, “En cas afirmatiu, l‟has vist en una fase depressiva?” cal endinsar-nos en diferents qüestions. Primerament, ressaltem que en total la majoria de la gent ha contestat que NO. En excepció les persones de l‟últim interval d‟edat (50-60 anys) que una altra vegada ens sorprenen els resultats, en aquest cas aquest interval majoritàriament han contestat que SI. Com a curiositat, també cal dir que han hagut persones del primer interval d‟edat (17 anys), que han contestat NS/NC, mentre que els altres dos intervals no trobem cap resposta d‟aquesta. Una altra vegada ens trobem en un cas de indiferència, ja no de manca d‟informació, per tant afirmem la falta de serietat en el primer interval.

Passem a la pregunta 2.2, “En cas afirmatiu, l‟has vist en una fase maníaca?” ens sorprèn la manca de taca verda, és a dir, en aquest cas en cap interval d‟edat han contestat NS/NC. A part d‟aquesta petita observació, ressaltem que en total la majoria de la gent a respost que NO, tot i que han hagut bastants SI. La pregunta 2.3, “En cas afirmatiu, l‟has intentat ajudar en aquests moments?” és força interessant, hem pogut comprovar la sensibilitat de la gent i hem arribat a la conclusió que el primer interval de edat (17 anys) contesten que NO, cosa que deixa molt que desitjar de la societat o en aquest cas dels joves d‟avui dia. En canvi, els altres dos intervals d‟edat contesten que SI han intent ajudar a la persona durant aquests moments.

Referent a la pregunta “Creus que la societat està informada realment del que és el trastorn bipolar?” és obvi la conclusió que podem treure. Durant tot el nostre treball, hem estat insistint en la mala informació que te la societat de malalties com aquesta i amb la enquesta podem corroborar-ho, hi ha una majoria absoluta de NO, tot i que trobem algun SI però manca aquesta resposta.

82

La pregunta 4, “Creus que les persones amb trastorn bipolar són rebutjades per la societat?”, és força important ja que en aquest treball de recerca també ens hem endinsat molt en el rebuig de la societat als malalts amb trastorn bipolar. Els resultats obtinguts la majoria és SI, tot i que no és majoria. A més, el NS/NC també destaca, ens trobem en un cas de „‟indiferència‟‟ per part de la societat en la qual ens trobem avui dia en concret els de 17 anys (primer interval). També cal dir, que l‟últim interval (50-60 anys) la majoria és que NO, amb aquest resultat podem deduir que probablement la resposta ve induïda per que aquestes persones són les que menys rebutgen el trastorn.

La pregunta 5, “En quina fase penses que una persona amb trastorn bipolar és més incontrolable?” és una mica subjectiva, ja que cal estar informat del tema per respondre, tot i això és interessant saber el resultat obtingut. En general, podem observar una majoria que pensen que la fase de la mania és més incontrolable seguida per la fase mixta i finalitzant a la fase depressiva. Dins d‟aquesta pregunta podem fer referència a la entrevista realitzada al PACIENT A, on ens parla de la seva experiència personal com a mare i muller d‟una persona bipolar, en la qual ens comenta que per a ella la fase més incontrolable es la mania.

Finalitzem amb la pregunta 6, “Rebutjaries a algú del teu grup d‟amics si tingués aquest trastorn?” en la qual, com era evident o com esperàvem obtenir, hem arribat a la conclusió de que hi ha una majoria absoluta que diu que NO. També ens sorprèn, el nombre de persones que han contestat afirmativament aquesta pregunta, el que ens revela una part gran dels prejudicis de la nostra societat actual. A més, tornem a la indiferència per part dels que han contestat NS/NC. Per concloure l‟anàlisi de les enquestes realitzades a diferents intervals d‟edat, cal passar per diferents qüestions; primerament, destaquem el rebuig de la societat i la manca d‟informació sobre el trastorn bipolar. A més, la indiferència dels joves (17 anys) majoritàriament. També, cal dir, que aquestes enquestes ens han ajudat a analitzar aquest trastorn des de un punt de vista més social que no pas científic, com hem fet a la part teòrica.

83

4. Entrevista a AFECTAT A(mare i esposa d’afectats amb trastorn bipolar).

L‟entrevista es troba en castellà perquè va ser feta en aquest idioma*

¿Qué familiar tiene el trastorno bipolar?

Mi hijo, diagnosticado mi hijo. Creo que hay otro familiar pero no está diagnosticado.

¿Cuándo se dio cuenta de que tenía el trastorno?

Pues el trastorno me di cuenta de que lo tenía, desde que nació siempre me he dado cuenta de que había algo, él siempre ha sido diferente. En la guardería me llamaron la atención, me dijeron que le pasaba algo y desde entonces empezó con psicólogos. Pero, que desarrolló así fue a los 9 años.

¿A qué edad se lo diagnosticaron?

Le diagnosticaron la enfermedad definitivamente a los 11 años. Estuvo dos años en el psicólogo, después pasó al psiquiatra enseguida

y le dieron medicación muy rápido,

entonces estaban entre si era bipolar o esquizofrénico. Y estuvieron dos años, porque tenía brotes psicóticos y tenía un cuadro, que los médicos no lo tenían claro. Entonces hizo el ingreso en la HDA en Mutua, ingresó de día y las dos semanas me dieron el diagnóstico. Claro el psiquiatra no podía decirlo realmente, pero allí fue entrar y a las dos semanas ya sabían que lo que tenía era trastorno bipolar. No fue rápido, tuvo que estar dos años con medicación probando y tal, pero cuando entró en HDA ya tenía mucho trabajo hecho y claro, ya nos dieron un diagnóstico exacto. Ya habían probado lo que valía, lo que no valía...yo no sé de eso pero supongo que le iban dando la medicación y según cómo iba actuando la medicación iban para un diagnóstico o para otro.

¿Y tú veías algún síntoma muy claro en tu hijo?

Pues parecía que tenía dos niños diferentes, el bueno y el malo, muy distinto. Parecía primero un ángel y después un demonio.

84

¿Cuándo le diagnosticaron la enfermedad, él cambió su forma de pensar o de actuar o algo?

No, él no sabe que tiene trastorno bipolar. Porqué les pregunté a los médicos que si debía hacerlo y entonces me dijeron que podía hacer lo que yo creyese conveniente, pero que mejor que no ya que si se lo decía, podría buscar en Internet, que hay mucha información, no creo que sea capaz de asimilarla y al final se va a acabar haciendo líos en la cabeza.

Entonces, me dijeron que eso ya saldría, que él finalmente algún día se daría cuenta en alguno de sus ataques de ansiedad.

¿Y cuántos años tiene ahora?

Ahora tiene catorce (noviembre), el mes que viene cumplirá quince (diciembre).

¿Y con la medicación que está tomando crees que ha cambiado algo en tu hijo?

Ahora hará como un año que sí que ha cambiado, porque le dan litio, aunque yo los seis primeros meses no acababa de ver que esto fuese bien porque sé que le ha costado mucho pero sí que es verdad que está más tranquilo.

¿Y él no sabe que tiene una enfermedad tan grave, ya que toma tantos medicamentos?

Hombre, él sabe que algo tiene. Pero al principio le daban estos brotes de ansiedad tan fuertes y los brotes psicóticos y que veía cosas, y se montaba unas películas que vamos.

Entonces él se quedó con lo de la ansiedad, para él, él tiene ataques de ansiedad. Pero él a mí si me preguntase que es lo que tiene, le diría lo que hay, que es un trastorno bipolar.

¿Y alguna vez te lo ha preguntado?

Hombre yo creo que él ya lo sabe, porque supongo que alguna vez me ha oído hablar, a más estuvo quince meses ingresado en la HDA. A mí directamente, nunca me lo ha preguntado, pero si un día me saca el tema yo no me voy a esconder y como ya te he dicho el día que se lo tenga que decir se lo diré, aunque yo creo que él ya se imagina algo.

85

¿Qué fase ha desarrollado más, la euforia o más bien la depresión?

Las dos cosas. Él ha tenido un período de ciclación muy rápido, él es un bipolar muy variable. Puede estar diez minutos de euforia y a los cinco minutos puede estar de bajón.

Tengo otro familiar que no está diagnosticado porque no quiere ir al médico y sé que tiene trastorno bipolar. Ahora mi hijo que está medicado a lo mejor se tira dos días de bajón y tres días que le dan ataques de euforia pero más bien son momentos, en el día si él tiene una subida de euforia al cabo de poco puede tener perfectamente una bajada.

¿Y contigo se comporta normal?

Conmigo siempre ha tenido muy buena relación, he tenido la suerte de que me ha explicado siempre todo, desde cosas de paranoias hasta cosas personales, siempre se ha apoyado en mí, con el padre no por ejemplo. Yo me acuerdo que cuando empezaba a explicarme las cosas, yo se lo explicaba a mi marido y mi marido me decía que mi hijo me explicaba unas cosas que a él no, es decir, con nadie le pasaba sólo conmigo y yo pensaba que o me estaba tomando el pelo, porque yo siempre he visto cosas raras pero claro había una desmedida que claro, él como casi todo el mundo las cosas cuando te enfadas las sueltas en casa normalmente no en mitad de la calle y claro pues él conmigo no se tenía que esconder. Hay muy buena relación dentro de claro, que hay momentos muy difíciles.

¿Tú como crees que la sociedad ve este tipo de trastorno?

La sociedad para mí no está preparada, ni para este problema ni cualquier problema mental. Para mí es decepcionante, es una impotencia, porque no se le entiende, ni mis propios hermanos no lo entienden desde fuera parece unas cosas, parece un mal educado y todas esas cosas, pero desde dentro se ve de otra manera. Yo me he sentido muy sola y muy poco entendida por la gente, a mí la gente no me preocupa pero es verdad que cuando estás muy baja te molesta. A mí evidentemente la gente no me molesta pero que no te entienda tu familia ni nadie eso molesta mucho y preocupa, y ya cuando dieron el título de bipolar entonces ya sí tenía un problema, ya no era un maleducado es que tenía un problema. Pero es eso la sociedad no está preparada, nadie te entiende, te sientes sola, pero yo y supongo que él también, ya que una vez por ejemplo hicimos una fiesta de cumpleaños y no vino nadie, tuvo un rechazo total, porque claro sus ataques de euforia eran de pegar.

86

¿Y con los amigos? Él ha sido amigo de todos y amigo de nadie, nunca se ha juntado con nadie, mi hijo jugaba sólo o jugaba con cosas, siempre iba a su aire.

¿Y él en el colegio como está ahora? Él no va al colegio, va una hora a hora a la hora de la cantina éste año, el año pasado conseguí dos horas a la semana una profesora. Cuarto fue el último año que escolarizó mi hijo, quinto y sexto ya no hizo cole, no tuvo nota, primero de ESO nada, segundo tampoco, nada de nada, por eso ahora está yendo a cantina, colegio nada. Porque es muy difícil lo que es salir a la calle, tener contacto con gente, con agobiarse, estar con mucha gente un rato…

¿Y qué tipo de terapia hace?

Va al psiquiatra, va al psicólogo y lleva su tratamiento, pero terapia así no hace, estuvo haciendo psicoterapia siete años cuando era más pequeño, pero es que él antes no lo permitía porqué no quería verse con nadie ni quedar con nadie, pero ahora como está medicado y más tranquilo sí que se puede trabajar algo, el trabajó de pequeño porque todavía no había llegado a su punto, pero cuando llegó no se podía trabajar nada con él, no podía seguir ninguna terapia. Yo me he sentido muy sola, porque vale él tiene un problema y los recursos que hay son los que hay pero, ¿Y yo que tengo que hacer?

Necesitaba que alguien me dijera como tengo que actuar con él, y luego el apoyo de que cuando pasa un circo, pues yo tenga el teléfono de alguien para decirle que podía hacer en ese caso. Es muy duro, y te ves sola.

¿Y tu familia no te ayuda?

No. Pero para mí es gordísimo porque hay enfermos de cáncer y les hacen de todo y esto no es lo mismo. Es que claro para mí es dificilísimo vivir con una persona con este problema mental, porque no hay nada montado como por ejemplo lo del cáncer que tiene mucha envergadura, es que no hay nada. Y claro, como yo se ha tenido que encontrar mucha gente y yo pienso que una guía o algo es algo que se necesita y no está, porque estás perdida, sola y hay gente que no ha pasado por lo mismo que yo y es que no me entienden, aunque les expliques lo que te pasa, es imposible que te entiendan. Ya te digo que nunca me han hablado de ninguna asociación, ni el psiquiatra, ni en la HDA, ni nada, y lo que más demando es ayuda, alguien que me diga cómo hacer las cosas como comportarme en según qué casos y yo lo creo importantísimo y se necesita.

87

¿Y tienes alguna expectativa de futuro, algo que él quiera hacer?

Bueno a él le gusta mucho el ordenador, se pasa mucho tiempo con él, entonces se le da bien. Pero claro, para esto de informático se tiene que estudiar y claro está todo muy enlazado. Y entonces expectativas de futuro yo no las tengo, él tampoco, estamos viviendo el presente y hoy es lo que tengo y mañana es lo que veremos.

¿Y el padre como lleva esta situación?

Mi marido no lo entiende, mi marido está ingresado por un problema de alcohol y creo que él tiene otro trastorno que no está diagnosticado y entonces pues creo que es el mismo trastorno y he vivido paralelamente lo que ha tenido mi marido y lo que ha tenido mi hijo, claro cuando mi hijo empezó yo tenía muchas dudas, yo pensé que imitaba al padre. De que mi marido ha tenido un problema nunca he tenido duda, pero del niño sí porque pensaba que imitaba patrón, pero cuando el psiquiatra me dijo que mi hijo tenía un problema, evidentemente no había duda de que mi marido también tiene este tipo de trastorno.

Entonces, ¿Podemos decir que el trastorno bipolar que sufre tu hijo es por causas genéticas?

De mi casa es hereditario, porque mi marido tenía cuatro hermanos y tres están diagnosticados de esquizofrenia y mi marido no está diagnosticado porqué no ha ido al médico que eso no significa que no lo tenga. Porque mi hijo, hasta que no le pusieron el título no era bipolar, pero mi hijo siempre ha tenido problemas muchos años, eso lo he aprendido yo con los años. Mi hijo no era bipolar cuando lo diagnosticó el médico, mi hijo ya tenía sus problemas y mi hijo ya era bipolar, lo único que los médicos no sabían lo que era, pero claro ya simplemente es el nombre, lo que tiene peso. Es decir, que para los demás mi hijo no tuvo un problema hasta que no le dieron el título de que era trastorno bipolar.

¿Y cómo describirías a tu hijo?

Pues mira, tiene un lado muy bueno, es muy maduro y cuando está bien es un cielo de niño, pero cuando está alterado es una euforia excesiva, no lo para nadie, es chulería pura y dura. Y me contesta muchísimo.

88

¿Y cuando se ponía así tú que hacías?

No porque ya te digo él tiene su medicación pero él tenía unos cuadros, obviamente ni tan constantes ni tan elevados como los tenía antes pero delante del cuadro te pillas sola.

Pero mi duda era que delante de él que tenía que hacer, si me tenía que achicar o qué porque yo no sabía qué hacer y eso lo he aprendido yo con la experiencia con lo que he vivido con mi marido, mi marido ya me había medio enseñado para cuando me vino el niño pero a base de “tortazos” y de enfrentamientos míos pero eso necesitas que alguien te diga como debes actuar, y hoy por hoy nadie me ha dicho nada, ni el psiquiatra ni nadie me ha dicho nada. El psiquiatra le ha dado la medicación, ahora le dan menos por suerte, de menos intensidad también, parece que tenga una vida normal, pero no hace una vida normal.

¿Y cuando le diagnosticaron la enfermedad que le mandaron de tratamiento?

Ha tomado muchos fármacos, porque claro han ido probando hasta ajustarte más o menos a lo que él necesita, y entonces le dieron el litio, pero el litio no se lo podían dar porqué él tenía miedo a las ajugas y estando en la HDA trabajó la fobia a las ajugas. Y cuando salió de allí, el final fue un análisis y a partir de allí ya lo pudieron dar el litio y le hacen los análisis cada tres meses. Mi hijo está mejor desde que toma litio, evidentemente ha ayudado que el padre no esté aquí pero mi hijo no está haciendo vida normal, él no va al colegio…si esta es la solución que me han dado de manera ahora mismo a mí no me vale porque mi hijo no vive como una persona normal.

¿Y cómo supieron que tu hijo sufría trastorno bipolar y no esquizofrenia?

Por los cuadros psicóticos, las alucinaciones, lo que veía…eso es lo que le hacía que fuera más esquizofrénico y después me explicaron que tenía cuadros psicóticos más propios de la bipolaridad, por ansiedad elevada que se convirtió en brote psicótico y de ahí procedían las alucinaciones, y que eran puntuales. Ahora hará como unos dos años quizás que no tiene brotes psicóticos, pero sí que había tenido cuando empezó con la medicación fue doloroso, que entonces era cuando le subía o le bajaba la euforia. Y yo estaba asustada porque cada vez era peor, o estaba muy mal estaba apagado, tenías que aguantarlo para andar o euforia desmedida. Ahora habla normal, más o menos va bien, por las noches es cuando está más eufórico por así decirlo, más chulesco y por la mañana está más tranquilo, más apagado.

89

¿Y la relación con el padre como la llevaba?

Fatal, porqué se quieren mucho pero claro los dos enfermos, pues se alimentaban el uno al otro por así decirlo, yo había días que me tenía que salir porque veía a uno encendido, me tenía que ir a comprar con uno para que el otro no se sulfurase, es lo que te digo, es que han tenido épocas y días muy distintos.

¿Y tu marido porqué no ha querido ir al médico?

Porque sino aceptas que tienes un problema, nunca lo ha aceptado, ahora después de un cuadro que hizo importante, que de ahí derivó su ingreso, pues ahí conseguimos que se quitara del alcohol, y claro el alcohol también aumentaba todo lo demás y a raíz de ahí, sino pasa nada en dos o tres meses saldrá de su ingreso y tendrá que ir a un psiquiatra, pero lo que ha hecho que mi marido llegase a un punto máximo ha sido el alcohol, su otro problema. La relación de mi hijo con su padre, o estaba muy bien o estaban que se mataban vivos, y conmigo tenían una relación que yo siempre estaba en medio, ellos tenían la pelea y yo era el trofeo.

¿Y cuando tú ves que tu hijo te contesta y todo eso qué haces?

Esa para mí ha sido la parte más dura, yo he visto a mi hijo cuando ha tenido bajones. Y con nueve años o con diez, cogió un cuchillo y me dijo, que se quería morir, que se quería matar, que no quería vivir así, y entonces yo me tiraba al suelo me sentaba con él si hacía falta horas, con el cuchillo al lado y hasta que paraba. Y eso era malo, pero era mejor que la euforia, porque esos ataques de depresión los controlaba me tiraba ahí, me quedaba toda la tarde con él, hacía lo que hiciera falta pero claro la euforia no la controlas, era el demonio personificado. Me ha llegado a decir barbaridades, aunque verbalmente no dice muchas palabrotas, pero sí que me ha amenazado diciéndome cosas a medio centímetro de la cara.

Recuerdo que con nueve o diez años, hubo el primer enfrentamiento en la calle, el primero que yo no dominé, me zarandeó y me plantó contra la pared, y ya te digo tenía nueve o diez años y yo sinceramente no sabía de donde se había sacado la fuerza. Ahora que tiene una edad, que tiene un cuerpazo que si tú lo ves, me saca un palmo a mí, lo que hago es bailar, lidiar, ir bailando con la conversación, nunca lo altero, es decir, bajando el volumen, cuanto más alto está él más baja voy yo y quitarme del medio. Y si él está eufórico en su habitación yo me quito del medio, me quedo en el comedor hasta que se le pase, nunca le busco las cosquillas.

90

¿Y cuando lo regañas o algo como te contesta?

Casi nunca lo regaño, es muy difícil, es lo que más me está costando educarlo porque hay cosas que no puedes tolerar pero tampoco lo puedes regañar ni consentirlo. Entonces haces que no ves algunas cosas, y otras veces se lo dices, pero es siempre teniendo una medida pequeña. Yo hablo cuando veo que puedo hablar, cuando está más tranquilo y siempre le hablo más pausada y tranquila le dices lo que te parece bien y lo que no te parece bien, algunos días está receptivo, pero cuando se empieza a alterar ahí se acaba la conversación, porque no se llega a nada, lo único que se consigue es que se altere, y solamente se puede conseguir que se sulfure del todo y tenga un ataque de euforia grandísimo, pero es que si hay esta euforia hay una bajada entonces intento no llegar a ese tope.

¿Y alguna vez hablando contigo ha llegado a ese tope?

Sí, ha llegado muchísimas veces a ese punto, pero lo que te digo después ha sido el bajón, y es cuando empieza a llorar y a decir, que se va a matar, que me ha tratado muy mal, que me está haciendo daño. Y entonces es cuando se arrepiente de todo lo que ha dicho.

¿Alguna vez ha intentado atacarte físicamente?

Me ha agredido alguna vez físicamente, pero me ha afectado más psicológicamente.

Porque sé que no voy a llegar hasta el punto de que vea que él me puede hacer daño, como te he dicho antes, yo hasta ese punto no pienso llegar. Con su padre ya lo aprendí, tuve un caso, un ataque de violencia, y lo único que puedes hacer es quitarte del medio para no recibir tú.

91

Con tu hijo entendemos que es tu sangre y todo eso y debes cuando por muchos enfrentamientos que hayan, pero ¿Con tu marido en estos casos, por ejemplo, de violencia no te han dado ganas de decir hasta aquí hemos llegado?

Sí, lo he pensado muchas veces y todavía lo sigo pensando, lo que pasa es que de un día para otro pues no puedes controlarlo. A mí hasta el día en que no me dijeron que mi hijo tenía un trastorno, yo sabía que mi marido tenía algo, porque no era normal su conducta pero hasta llegar a ese extremo de los ataques violentos, ósea simplemente te las vas tragando y piensas que te quiere volver loca y que eso no es normal, además que mi marido tenía problemas con el alcohol y eso hace muchas cosas, no he tenido dudas nunca de eso, pero a veces pensaba si el problema era yo, porque le saben dar perfectamente la vuelta a las cosas que no eres consciente, y te hace un daño psicológico.

¿Cuándo le diagnosticaron a tu hijo que tenía trastorno bipolar, tu habías sentido hablar de esta enfermedad?

Sí, ya te digo que mis cuñados uno era bipolar, ahora estoy convencida, entonces la medicina ha avanzado mucho en muy poco tiempo y antiguamente y yo creo que fue un diagnóstico fue fallido, le dieron que era esquizofrenia, dos sí que eran esquizofrénicos, pero él era bipolar porque era igual que mi hijo entonces yo ya hay cosas que mi cuñada ya me había explicado, ya que es la que estaba a cargo de ellos, no me había explicado nada hasta que yo dije que mi hijo era bipolar. Y fue entonces cuando se sentó conmigo y me explicó muchas cosas.

¿Es decir que tienes el apoyo de tu cuñada y eso?

Puede decirse que tengo su apoyo porque ella entiende sobre esto, ya que tiene un esquizofrénico a su cargo.

Puede decirse que esa es la relación con la familia de tu marido que tiene este problema, ¿Cómo lo ve tu familia, tienes su apoyo?

Sí, mira yo tengo a mis padres aunque es un apoyo que sigues sintiéndote sola igualmente.

92

¿Y tu hijo qué relación tiene con tu familia?

Normalmente va a ver a mis padres, porque su abuela materna falleció, pero entonces se puede decir que con el resto de la familia, no tiene una relación muy buena porque él por ejemplo nunca se ha ido al cine con sus tíos, y me han hecho comentarios como por ejemplo “¿Para qué me voy a llevar al niño al cine? ¿Para qué me líe un pollo?”, es un discriminación tan exagerada…no te lo discriminan pero igualmente no se lo llevan. Yo por ejemplo con mis sobrinos cuando estaba soltera me he desvivido por ellos, me los he llevado al cine y a todos lados, estaba loca por ellos, pero no ha sido el caso de mi hijo ni por un lado ni por el otro, aquí ha venido todo el mundo ha sido la casa de todos, pero mi hijo no tenía las puertas de ninguna otra casa abierta, y que te hagan eso en tu propia familia es algo muy duro.

¿Y cómo es la relación de tu familia con la familia de tu marido, o con tu marido?

Es muy buena, mis padres siempre han sido muy educados, quieren mucho a mi marido aun sabiendo todo lo que me ha hecho, pero saben que tiene un problema y le tienen mucho respeto, pero evidentemente hay muchas cosas que les duelen muchísimo pero la relación es muy buena.

¿Y tus padres pensaban igual que tú, es decir, que el niño podría tener un trastorno y todo eso?

Sí, porque yo con la única persona que hablaba un poquito y le explicaba los piques gordos era con mi madre, y mis padres lo han tenido muy cerca los fines de semana.

Entonces la relación con ellos ha sido buena, quizás por la única persona por la que me he sentido juzgada ha sido por mi cuñada que siempre ha sabido que mi hijo ha tenido algo, aunque mi hijo no hubiese estado diagnosticado y mi madre porque ya veía cosas que no eran normales, y reacciones que no eran normales.

¿Y cuando viste que empezaba a portarse así más mal y a tener unas reacciones más extrañas?

En la guardería con dos años. Con nueve meses me había mordido todo el cuerpo. Y entonces un día la maestra de la guardería me sentó y me dijo, me vió los morados, y pensaban que era mi marido que me maltrataba pero yo les dije que sí estaba siendo maltratada pero por mi hijo que me tenía comida a mordiscos con nueve meses. Entonces con un año y medio no podía más y a raíz de ahí buscamos un psicólogo y estuvo siete años yendo al psicólogo.

93

¿Y dónde dices que estuvo ingresado?

Estuvo ingresado en la HDA, a la cual llegamos a través de la psiquiatra después de dos años, pero a él nunca le dijeron porque estaba ahí, es decir, el título de bipolar a él nunca se lo han puesto.

¿Y crees que es necesario que él sepa lo que tiene?

Yo creo que no hace falta, porque los dos nos sabemos la película, él sabe quién es y yo también, y lo único para lo que me ha valido el “título” de bipolar fue para decirle a la gente lo que era y callar bocas, porque me dio mucha rabia sentirme así pero fue como darle con un canto en los dientes a la gente, es decir, mi hijo tiene un problema a raíz de que un médico le dé el título de enfermo mental de trastorno bipolar y fue cuando le comenzaron a hacer caso.

¿Y en el colegio no hacía nada?

Mira yo nunca me he quejado de lo que ha tenido en el colegio, tanto los psicólogos, como los psiquiatras ni los profesores del colegio que han intentado hacer cualquier cosa.

Iba al Abat Marcet, y a las 9 lo llevaba pero no había manera a la media hora me llamaban diciéndome que me lo llevase porque le estaba dando la ansiedad. Él siempre estudiaba, no hizo nada a sus profesoras, no era de sacar sobresalientes tenía apoyo pero era normal, tenía poca tolerancia y se peleaba muy frecuentemente. Casi siempre que me llamaban yo pensaba “¿A quién habrá pegado hoy?”, él era muy malo, muy nervioso, eso era lo que pensaba la gente. Tenía muchos grados de hiperactividad, y hasta que un día en Setiembre le dio un ataque fortísimo, que creo que fue principalmente causado porqué su prima vivía con nosotros y se marchó, claro, para él su prima era su vida y entonces creo que no lo asimiló y desarrolló todo lo que llevaba muy mal, mi hijo es muy posesivo y cuando te quiere te quiere con una locura desmesurada, y entonces yo siempre he dicho que sus grandes amores de su vida han sido su madre y su prima, y le quitaron a su prima y entonces le quitaron una parte y así descarriló. Su prima se fue en Agosto, y en Setiembre le dio el primer brote y entonces ya no volvió al colegio.

La psicóloga del colegio me llevó al médico de cabecera, y del de cabecera fue al psicólogo, pero todo esto en un mes, rapidísimo, y entonces estuvimos en el psiquiatra, y fue entonces cuando me dijeron que tenía un trastorno mental aunque yo no era consciente.

94

Y ahora que es más mayor, cuando le dan los ataques estos como los del cuchillo, ¿No te dan ganas de realmente decirle que pare ya de tanta “tontería”?

Hombre claro que me dan ganas, pero cuando está muy mal es que no puedes hacer nada, pero si es mediando o que intenta manipularme entonces sí que le digo, que se acabó, porque cuando yo me pongo mal, ahí se acaba todo.

¿Y no tienes siempre ese miedo de que algún día intente una locura?

Sí claro, yo he vivido con miedo todos los días, pero hay un momento que llegas y dices lo que tenga que ser, será. Yo dormía con él, vivía con él, dejé mi trabajo para cuidar de él, iba hasta al lavabo con él, tenía miedo de todo. Y nos tiramos dos años así desde que le dio el ataque de ansiedad, yo siempre dormía con él, ahora duerme con la perra, pero siempre me acostaba con él y hasta que no se dormía no me podía mover hasta que se calmaba.

¿Y él sabe el problema de su padre con el alcohol?

Sí, lo sabe desde el primer día. Y yo estoy convencida de que él sabe que su padre tiene el mismo problema. Yo ahora mismo estoy con ayuda terapéutica, porque como comprenderás la situación es muy difícil y hay épocas que no tenía ayuda pero ahora cuando tengo épocas más bajas me ayudo con un terapeuta, y él lo ve como un psicólogo, y por eso me pregunta en ocasiones “Mamá, pero ¿tú estás como el papa y yo?”, y entonces yo le digo que no es por eso que es para aguantar la presión.

¿Y él no se da cuenta de nada cuando le dan sus ataques de euforia?

No, él cuando está en la euforia no se da cuenta de nada, te puede decir de todo, pero hasta que no le da el bajón a la depresión y entonces es cuando se arrepiente. Ahora si que se explica más antes de empezar a soltarlo todo por la boca, te dice “Mama lo siento, es que estoy nervioso”, ahora sí que se podría decir que se controla más, pero en la euforia no ve nada, no entiende nada…

95

¿Él tiene relación con algún amigo?

Claro, yo siempre lo tengo que dejar a él con alguien, porque sino yo me voy a trabajar y me llama diciéndome que está mal y me tengo que volver del trabajo y por eso he tenido que estar períodos sin ir a trabajar y entonces siempre he tenido que dejar a alguien, él siempre ha tenido un amigo aquí enfrente desde que nació que han sido muy amigos y siempre se han llevado estupendamente y que ha entendido perfectamente lo que tiene mi hijo y que le ha ayudado lo que no tiene nombre.

Mis hermanos no se han llevado nunca a mi hijo pero su madre, es decir, la madre del amigo de mi hijo, sí que se lo ha llevado un fin de semana incluso con medicación, pese a que lo ha pasado muy mal, me han llamado casi a cada hora… Ahora está mejor, con la medicación, a pesar de tener sus recaídas siempre he tenido niños en casa por lo tanto a tenido relaciones sociales normales dentro de lo que cabe.

¿Cuando había gente en casa, su comportamiento variaba?

Depende, había épocas. Era curioso, al principio los maltrataba para que ellos mismos se fueran, entonces hubo un cambio, me acuerdo que le decía al chico este que cuando viera algo raro se fuera, que no aguantara ciertos tratos. Normalmente, se acababa cansando ya no quería estar con él y montaba un circo.

Un día le dije a mi hijo, “Sino quieres estar ya con él, porque te estás aburriendo se lo dices, le dices mira estoy nervioso”. Pero, este chico, le conoce tanto que con cualquier gesto ya sabe su situación. Por esta razón le tengo que agradecer mucho a este muchacho, en definitiva no me puedo quejar tiene muy buenos amigos, amigos que le apoyan.

¿Podríamos decir que sus amigos sí que los amigos si que lo aceptan, más que la sociedad en sí?

Sí, y en el colegio, él no fue a una clase normal, si estaba una hora o media hora el tutor tenía que estar completamente pendiente de él, y sus compañeros lo aceptaron perfectamente. No puedo negar que al principio hubiesen los cuatro comentarios hacia él, pero siempre se ha visto muy abrigado por sus compañeros de clase. Esos dos años, los niños de su clase han servido de gran ayuda moral para él, y yo personalmente lo agradezco. Ahora, los circos empieza a controlarlos, y si tiene una decaída el circo lo hará cuando tú te vayas.

96

¿Alguna afición que tenga?

No…Cuando era más pequeño le gustaba el básquet pero luego con esto tuvimos que quitarlo. Los espectáculos cada día eran más frecuentes, una cosa es que esos circos los monte en mi casa pero en la calle es un poco incómodo no sólo para la gente sino para él.

Fue entonces cuando le dije al profesor de básquet lo que había (hasta entonces no sabía nada, aunque su comportamiento no fuera del todo habitual), es cuando, el entrenador lo entendió todo.

¿Alguna vez ha habido un enfrentamiento entre el padre y él a la vez?

Constantemente.

Háblanos un poco de esa relación padre-hijo Mira, yo no sé si es producto del alcohol que engordaba la situación, pero cuando mi marido ingresó (hace quince meses), yo he estado en un centro de yoga. De hecho, yo cuando entré no podía, me acuerdo que me llamaban constantemente, hay épocas que eran un infierno. Trabajaba por la mañana y por la tarde con ellos, pero estaba tan mal…

Me iba a trabajar y pensaba “que se maten vivos… pero yo no puedo más”.

A veces, en las peores rachas me podía incluso llamar mi hijo (estando yo en el trabajo) y decirme “Oye mamá, me he ido de casa”. Realmente duro, era día si día también y llega un momento que ya no le haces caso.

¿El padre aun sabiendo lo que tenía no lo aceptaba no intentaba poner remedio a la situación?

Ahora que no toma alcohol, esta más tranquilo pero claro él no controla cuando entra en un estado. No está en el papel de padre, sino en el papel de enfermo. Entonces él estaba en la misma situación que mi hijo, no controla, no es consciente en el momento.

¿El que acababa las discusiones era el niño?

Exactamente, el niño se iba y aparecía en el centro llorando, alterado, muy alterado. Era entonces cuando lo calmaba y a las 9 otra vez volvíamos para casa.

¿Qué le decías al padre después de esos circos?

De todo, sabes lo que pasa, que yo he intentado que entendiera las cosas pero no hay manera. Ellos cuando están tranquilos sí, pero es difícil…

97

¿Con que frecuencia véis al padre?

Una vez al mes aproximadamente. Los primeros meses estuvimos prácticamente sin ir porque eran normas de el ingreso, a más de que la situación personal en la que él se fue no era precisamente buena, y mejor dejar que la cosa se calmara. Necesitábamos un descanso, todos, tanto nosotros como él.

¿Tienes ganas de que regrese? ¿Os soy sincera? Tanto el niño como yo tenemos miedo, porque está demostrado que estando los dos es más difícil. Si preguntáis que si tengo miedo de que regrese, porque me haga daño físicamente (mentalmente esta claro que sí), no. Nunca he temido por mí integridad física, mira que me han dicho gente que han vivido casos de violencia inconsciente por parte de el enfermo.

¿Si alguna vez, llegaras a un extremo tan elevado de violencia no verbal solamente…?

Pues sí que me lo he planteado, decir hasta aquí he llegado, pero pensándolo desde la situación de un enfermo… No tiene a nadie (mi marido), entonces yo sé que se va a ver solo, sé que está su família pero no es lo mismo. Por otra parte podría ser peor si mi hijo no aceptara la situación. ¿Cuándo vuelva tu marido…?

Tengo que pensar que son dos enfermos, uno alimenta al otro por así decirlo. Tengo miedo, no a que me haga nada sino a que se destruyan ellos mismos.

¿Piensas que algún día conseguirás que tu marido se dé cuanta y vaya al médico sobre su “enfermedad”?

Yo se lo he dicho, que creo que es un trastorno bipolar lo que tiene, es más lo sé. Pero ahora que esta en esta situación, como en una película, no acepta las cosas no se lo toma bien.

Realmente ahora que no se encuentra aquí, por el bien de mi hijo pienso que es lo mejor.

La psiquiatra le dijo o te ingresas o te ingreso, verdaderamente su situación era difícil.

98

¿Porqué quisiste que ingresara tu marido en el centro?

Ante todo yo quiero lo mejor para él, él es muy buena persona. Yo conocí esa parte buena y últimamente estaba tan mal que tanto en la calle como con los amigos lo notaban y no era cómoda la situación personal.

Además yo quería que se llevara mi hijo una buena impresión de él, porque últimamente superaban los limites y esos roces tan grandes estaba haciendo que la situación empeorara y llegara a unos extremos difíciles.

Es decir, primero quiero su bienestar. Por otra parte quiero que luche, que se puede tener un problema y superarlo que piense y se de cuenta, una reflexión.

¿Nos podría explicar cuando conoció a su marido, se dio cuenta rápidamente de su extraño comportamiento?

Cuando yo lo conocí era divertido, trabajaba, llevaba a los niños al esplai,…

Es el mismo, pero mi marido tiene épocas, épocas de depresión y en cambio épocas de euforia desmedida.

Es decir, son muy distintos los síntomas de los dos. Mi marido entre ciclo y ciclo pueden pasar años, en cambio mi hijo en cuestión de horas…

Tengo que decir que la psiquiatra me recomendó un libro para pacientes con trastorno bipolar, este libro tengo pensado dárselo para que lo entienda, entienda su situación, se informe. Todo esto, si algún día me lo pregunta o simplemente se entera de que tiene esta enfermedad. Verdaderamente me ha ayudado bastante porque describe situaciones similares a las que personalmente he pasado, entiendo actitudes frecuentes,…

A más a más algo curioso que destacar, cuando estaba ingresado mi hijo muchas veces no controlaban sus ciclos, me tenían que llamar. Con eso, puedo corroborar la buena relación que tenemos. Ciertamente, gracias a que él me lo cuenta todo, eso ha sido más fácil, llevadero que si por el contrario se lo guardara. Parece mentira, un equipo especializado en esto y no lo acaban de controlar, ¿verdad? Ellos me dijeron: “Vosotros tendríais que darnos clases a nosotros porque podemos tener la teórica nosotros pero nosotros no los podemos llegar a conocer, porque actualmente tenemos este tipo de ingresos pero antes con tan solo un mes era imposible especializarse y comprender un caso, porque tal y como os he contado cada paciente es un mundo”. Realmente de lo que me quejo yo es de ayuda, no sólo para mí sino terapias de grupo para él.

99

¿Ahora que llega el período de la adolescencia que todos sabemos que es una etapa complicada, qué piensas sobre como lo afrontará?

Yo creo que bien.

Pienso que siempre ha sido consciente de su situación, no necesita un título para saber que lo que le pasa no es normal. Realmente a mi no me importa nada ese título, solo seria para decirle a la gente al mundo ¿AHORA QUÉ?

¿Es decir, es una etiqueta por así decirlo, lo que importa para determinar una persona, un simple Titulo/Informe?

Efectivamente, seria un antes tenía un problema de mala educación y resulta que es un trastorno bipolar.

¿Piensas que sería mucho más llevadera alguna asociación de grupo para él?

Claro, eso es de lo que siempre me he quejado, de la poca consideración que tienen con el paciente. Comprensión, relaciones con los demás gente con problemas, que pasen por la misma situación… Y nunca he encontrado ninguna.

Tengo que decir que con esto no quiero decir que e estado mal atendida. Tanto el psiquiatra como la asistente personal, el doctor especializado y el hospital de ingreso, se han portado maravillosamente con nosotros de eso no me puedo quejar. Pero, me falta eso, le falta a él sobre todo esa ayuda que no tengo.

¿El tema del yoga le ha ayudado, el a participado en esa actividad?

Sí, muy bien, él estuvo una temporada haciendo reiki y yoga, le ayudó mucho.

Verdaderamente, yo empecé en este mundo por él pero luego me di cuenta que a mí me ayudaba mucho. Es más, él le tiene un gran respeto al yoga, es consciente de lo que significa para mí y él mismo cree en eso. La misma psicóloga me lo dijo...

¿Volviendo al tema del padre, el mismo sabe que está mejor sin el padre?

Sí, mira mi hijo lo paso muy mal cuando se fue, le quiere mucho. Lo paso realmente mal, pero al mes o a si me dijo “Me da lástima que el papa este solo pero es que… estamos mejor sin él”.

Es duro que tu hijo te diga eso, pero cuando sabes que verdaderamente tiene razón, no hay más...

100

¿Cómo piensas que actuará cuando regrese?

Sinceramente no lo sé… No tengo las respuestas, lo que yo sé es que ahora mi hijo esta mejor y lo que no voy a permitir es que vuelva a la situación de hace tiempo. Y sé que va a llegar bien pero a la que lleve una temporada (ojalá me equivoque) volverá a estar así, volverá a esas discusiones, situaciones no propias de padre-hijo, y volveré a las peores de mis pesadillas, no sólo por mí sino por ellos, yo sufro mucho…

Siempre tengo la esperanza pero no me quiero engañar. Lo único que quiero es ser fuerte para cuando llegue estar preparada, lo que pase, pasará…

101

4.1 – Anàlisi de l’entrevista.

Podem veure que la persona a la qual hem entrevistat és una dona d‟uns 40 anys, que té un fill amb la malaltia del trastorn bipolar i el seu marit que possiblement també ho estigui.

Per començar hem de dir que aquesta dona, des que el seu fill era petit sabia que aquest sofria una mena de trastorn ja que aquest no es comportava de manera normal, és a dir, com l‟altre gent. És per això que la seva mare ens esmenta que des que era petit la gent deia que ell estava mal educat, que no era un problema de salut mental, però que quan ja li van donar el “títol” de malalt de bipolaritat va ser llavors quan la gent va començar a creure en el que la mare realment deia. Per una banda trobem que ni tan sols la creien en la seva família, la qual cosa ha hagut de ser molt dura i per l‟altra veiem que el nen en la única persona que confiava era en la seva mare, ja que amb el pare no tenia la mateixa relació a causa de que aquest tenia problemes amb l‟alcohol i que possiblement ell també tenia trastorn bipolar.

Cal destacar, que no va ser gens fàcil diagnosticar el trastorn bipolar d‟aquest nen, com tots els cassos normalment, ja que s‟hi trobaven a mig camí entre la esquizofrènia i el trastorn bipolar, és clar, els resultats genètics portaven més cap a la banda de l‟esquizofrènia ja que a la família del pare dos germans la patien però un tercer patia trastorn bipolar, és per això necessari dir que el trastorn bipolar d‟aquest nen és genètic ja que un dels seus tiets el tenia i possiblement el seu pare també el tingui.

Però finalment, després de dos anys d‟internament i de tractaments i proves se li va detectar que el que patia era trastorn bipolar, és per aquesta malaltia que el nen no pot fer vida normal ni anar a l‟escola com tots els seus companys. Aquest, és un altre punt important per esmentar, la seva relació social és molt dolenta ja que des que era petit a la guarderia i a l‟escola tenia enfrontaments amb els altres nens, ja que ell no sabia controlar la seva ràbia ni la seva ira.

A més s‟ha de dir que aquest nen afectat el que més pateix són fases de mania, però que té un període de ciclació molt ràpid, ja que quan puja i està en un estat de eufòria màxim, acaba baixant fins al punt de poder acabar amb la seva vida, com esmenta la seva mare durant la entrevista. Això ho comparem amb les fases del seu pare, que tal i com a esmentat Montserrat en l‟entrevista, el seu estat podia varia en un període de temps llarg, ja fossin mesos o anys.

102

Quant a la relació de la seva família, veiem que no és molt bona ja que tothom deia que era un mal educat però que quan van saber que tenia trastorn bipolar van comportar-se d‟una altra manera, una situació molt difícil per a la seva mare i per ell mateix. És molt important també destacar que el primer atac de bipolaritat clar el va tenir a l‟edat de 9 anys, començat per la pèrdua de la seva cosina, ja que ella va marxar de casa el que va comportar que el nen tingués un gran atac d‟ansietat per la relació tan estreta que compartia amb la seva cosina. És després d‟aquest atac d‟ansietat, que el nen va haver de ser ingressat durant dos anys a la HDA per poder fer-li proves per saber quina era la malaltia que tenia, i que a més no va cursar cap any més a l‟escola.

Pel que fa a la relació del nen amb el pare, podem dir que el pare tenia el mateix problema, a més de tenir seriosos problemes amb l‟alcohol, el que suposava que la relació fos molt dolenta, i que la mare patís diversos atacs per part dels dos. Cal destacar també per part del pare, que més d‟una vegada durant un període d‟agressivitat o de mania ha atacat la mare físicament, i amb l‟ajuda de l‟alcohol aquesta malaltia va anar empitjorant, finalment va ser ingressat en un centre hospitalari, on porta quinze mesos i del qual després de sortir anirà al metge per trobar solució al seu trastorn bipolar.

Tornant a l‟apartat social podem veure que el nen afectat només té un amic que realment suporta les seves agressions i els seus canvis d‟humor, el que suposa una gran ajuda per la mare, perquè no oblidem que ella és la principal víctima de l‟estat del seu fill, ja que ella és la que ha d‟estar sempre i amb la qual el seu fill compta sempre.

És necessari dir que la mare ha patit grans estats emocionals depressius a causa de la malaltia del seu fill i del seu marit, per culpa dels seus atacs eufòrics, més que depressius, perquè segons ella quan està depressiu encara se‟l pot controlar però amb la fase maníaca fins i tot ha arribat a tenir por, però que el més important és controlar-se perquè si es perden els nervis qualsevol persona afectada amb el trastorn bipolar pot arribar a un atac d‟ansietat.

103

Cal remarcar la situació en la que es troba el nen, ja que la mare mai no li ha dit que té trastorn bipolar, el que suposa que ell possiblement només sàpiga que té atacs d‟ansietat, ja que segons la seva mare s‟hi s‟ho diu té por a que busqui informació a Internet i això li faci empitjorar en la seva malaltia, però que el nen és ho suficientment gran per saber la veritat.

A més a més, cal destacar que segons les declaracions de la mare, des que el nen pren el liti el seu fill està molt més tranquil i que normalment al matí és quan sofreix atacs d‟eufòria i a la nit quan està més deprimit, on podem saber que la mare li fa “Reiki” per tranquil·litzar-lo per a que ell pugui dormir.

Pel que fa a la relació del pare amb la mare, aquest més d‟una vegada ha tingut una trobada física amb la mare, causat per el trastorn bipolar a més del seu problema amb l‟alcohol que això fa que la situació empitjori considerablement, i que finalment va accedir a anar a un centre de desintoxicació per poder solucionar el seu problema amb l‟alcohol, el que va provocar una depressió del seu fill però al qual després de 15 mesos de la marxa del seu pare la seva mare veu molt més calmat, és a dir, que probablement la relació de pare-fill, fos el principal problema dels atacs del seu fill i dels seus canvis ciclotímics de fases del trastorn.

És per això que la mare haurà de prendre decisions un cop el seu marit solucioni el seu problema si es que veu que la tornada del seu marit empitjora el benestar del seu fill.

Finalment, podem dir que la societat no està gens preparada per als malalts amb trastorn bipolar, perquè amb l‟experiència de la mare ja podem veure els prejudicis de la societat enfront de la malaltia. Per una altra banda, podem veure que el liti té un gran efecte dins dels malalts amb trastorn bipolar ja que calma molt les fases. A més cal destacar que el trastorn bipolar és genètic, com es veu clarament en aquest cas ja que un dels tiets del nen patia aquest tipus de trastorn bipolar i el seu pare també.

Quant al cas concret que tractem, podem dir que la mare pateix molt per culpa d‟una societat que no la entén i que fa tot el que té a la seva mà per aconseguir el millor pel seu fill, el qual només té un amic que sempre ha estat allà per ajudar-lo.

104

Cal destacar, que el contacte amb un altre possible malalt de trastorn bipolar ha fet que aquests tinguin greus enfrontaments el que suposa un moment de tensió i un possible estat de mania o depressió. S‟ha de dir que aquest cas té un període de ciclació molt ràpid ja que segons el que ens diu la seva mare pot canviar de l‟eufòria a la depressió en pocs instants.

105

5. Qüestionari de bipolaritat.

Hypomania checklist és un qüestionari autoadministrat que contesten directament els pacients.

106

107

 PUNTUACIÓ

El total s‟obté sumant les respostes afirmatives en l‟escala de 32 símptomes inclosos en l‟ítem 3 del qüestionari. Si la puntuació total és de 14 o més respostes afirmatives és necessari descartar un trastorn bipolar.

108

6. Conclusió La recerca d‟aquest treball va començar gràcies a la inquietud i interès que teníem nosaltres per els trastorns mentals. A partir d‟aquí, després d‟informar-nos sobre alguns d‟aquests amplis trastorns ens vam formular certes preguntes referent al tipus de malaltia que volíem tractar. Els dos tipus que teníem en ment primerament, era la l‟esquizofrènia i la depressió, però ens va vindre un al cap “el trastorn bipolar”.

Una vegada situats en dos tipus de trastorn era més fàcil escollir, però tot i així no va ser fàcil. Finalment, el motiu que ens va fer decantar-nos per aquest trastorn va ser la incertesa de saber si els nostres amics i familiars propers ho eren. És a dir, la paraula “bipolar” s'usa molt sovint, fins i tot per determinar un comportament d'algun amic o conegut que no se esta d'acord amb la seva actitud variable "Aquest és bipolar..." segur que ho haureu escoltat dir en diferents ocasions. Per tant després de molt raonar no teníem cap dubte per decidir-nos per el trastorn bipolar.

Després de la recerca, ens hem pogut respondre a aquesta pregunta inicial “Seré bipolar?” A més de moltes altres incerteses que ens rondava pel cap. Aquesta pregunta segur que moltes persones se l‟han fet alguna vegada. Pensem-ho, clar, no sempre podem estar feliços, però tampoc sempre podem estar tristos. La nostra vida ha de ser un bon balanç, amb moments d'alegria i amb moments de tristesa, i això no significa que pateixis aquest trastorn. Però no només era aquest l‟objectiu, a més d‟això ens interessava molt la part social, l‟acceptació i els prejudicis.

Gràcies a la part teòrica, hem pogut endinsar-nos en el trastorn, en que es tracta i els diferents tractaments que existeixen actualment per combatre la malaltia, és a dir, per a estabilitzar el trastorn. Aquesta part era molt important per a nosaltres des del primer moment, d‟una banda volíem remarcar el liti i d‟altra la psicoteràpia com a mitjà de superació per al pacient.

A més, la part practica ha sigut indispensable per emfatitzar sobre el cas, en aquest cas la família d‟un pacient bipolar. Gràcies a la seva col·laboració hem analitzat un cas a fons, comprendre i ajudar també, perquè cal dir que el seu testimoni no només ens ha servit d‟ajuda a nosaltres si no a ella, ja que estava desinformada sobre algunes de les associacions existents amb les quals teníem contacte.

109

Referent a les enquestes recollides i classificades per intervals ens ha acabat de millorar la visió sobre el trastorn, d‟un punt de vista social, certes curiositats sense importància aparentment ens dona la raó en casos de la vida mateixa, com és el cas de la mala informació de la gent sobre els trastorns mentals i la por que té la societat per poder arribar a patir una malaltia mental.

Tornant a la part social esmentada anteriorment, ens agradaria remarcar la importància que té per a certa gent el “títol” de qualsevol trastorn. D‟això ens hem adonat gràcies a la informació del familiar que a col·laborat amb nosaltres. Molta gent jutja sense conèixer, aquesta qüestió passa en molts llocs però també en l'àmbit de les malalties. En aquest cas els prejudicis de persona "mal educada" sense conèixer realment que patia una malaltia li ha passat factura al “subjecte” analitzat en aquesta recerca. Amb això volem dir, que avui dia la societat aquesta molt mal estructurada i és summament trist pensar que es necessiti un títol de persona malalta per definir o canviar el tracte amb aquest “subjecte”.

Una vegada contestada la primera pregunta que ens vam fer al començar aquesta recerca, cal fer-se una segona pregunta per saber si la recerca i l‟esforç fet en el treball a merescut la pena: Què hem après? És lògic i normal que en finalitzar un treball d'investigació i recerca s'hagin après moltes coses noves, ens hagin canviat les idees inicials i haguem estès els nostres coneixements. Tot i no poder plasmar tota la informació retinguda i els coneixements i idees sobre el nostre punt de vista i els conceptes obtinguts, remarcarem un parell de anotacions importants.

Primerament, queda clar que el trastorn bipolar és un trastorn crònic que exigeix un tractament a llarg termini, podem dir que el liti és el primer abordatge per a aquest tipus de pacients, podent-ne combinar amb altres fàrmacs. A més de poder classificar els diferents tipus de trastorns bipolars podem afirmar que al marge de que cada tipus de trastorn tingui la seva característica tots, absolutament tots, per a aconseguir establir el trastorn a més d‟un tractament de medicació adequat referent a la persona o pacient, l‟ajuda indispensable serà la teràpia familiar, individual o en grup col·lectiu, és a dir, la psicoteràpia serà indispensable per a una persona bipolar.

110

Quant a l‟hipòtesi que vam fer-nos al principi del treball s‟ha de destacar que hem vist com la societat no accepta gens el trastorn bipolar, i sobretot que els prejudicis i la por fan que les persones que el pateixen tinguin una marginació social molt gran ja que això és el que provoquen les malalties mentals, por i sobretot prejudicis per part de la gent que no accepta a aquestes persones amb aquests trastorns.

Finalment, dir que el treball de recerca ens ha costat molt esforç i dedicació. Hem hagut de sintetitzar molt, malgrat tot, estem molt satisfetes amb els resultats obtinguts, i a més saber que aquesta informació treballada i obtinguda la transmetrem a diferents persones, en part l‟objectiu de la recerca, ens omple de satisfacció.

111

7. Bibliografia 7.1 Llibres d’interès  Francesc Colom, Eduardo Vieta: “De la euforia a la tristeza: El trastorno bipolar:

Como conocerlo y tratarlo para mejor la vida” Ed: La esfera de los libros, 2008.

(Llegit)  David J.Miklowitz: “El trastorno bipolar: una guía pràctica para familias y pacientes”.

Ed: Paidos Iberica, 2004. (Llegit)  Kay Redfield Jamison: “Una mente inquieta” Ed: (Consultat)  Eduard Vieta i altres: “La malaltia de les emocions”: Ed: Columna, 2002. (Consultat)

 Terri cheney: “Bipolar: memorias de un estado de ánimo” Ed: Suma de letras, 2011.

(Consultat)

7.2 Enciclopèdies o llibres de recerca  José Luis Vázquez – Barquero: “Las fases iniciales de las enfermedades mentales” Ed: Elsevier masson, 2008.  Glen O.Gabbard: “Tratamientos de los trastornos psiquiátricos, TOMO I” Ed: Grupo Ars, 2008.  J.Vallejo Ruibola “Introducción a la psicopatología y la psiquiatría” Ed: Elsevier Masson, 2006. (Primera edició al 1980).

112

8. Webgrafia http://www.psiquiatria.com/ [Hem cercat conceptes sobre la psiquiatria en sí, i el trastorn bipolar gràcies a diferents notícies publicades a la web].

http://www.who.int/es/ [Hem cercat conceptes sobre la OMS, la Organització Mundial de la Salut, per a la primera part del nostre treball de recerca].

http://www.trastorno-bipolar.net/ [Hem cercat informació general sobre el que és el trastorn bipolar, les seves causes i a qui afecta dins la nostra societat].

http://bipolars.org/ [Hem cercat informació sobre l‟Assosiació que ens ha ajudat més en aquesta recerca, l‟anomenada Associació de Bipolars de Catalunya i on a més hem trobat molts documentals per a informar-nos, reportatges per a saber sobretot els símptomes del trastorn i poder assistir a conferències i tertúlies amb la fi de tenir contacte amb afectats i familiars].

http://www.ctfamiliarbages.es/?gclid=CIP6lc30sa0CFUIMfAodZHMjoA [Hem cercat informació sobre els tractaments curatius i els diferents tipus de trastorns mentals que s‟hi troben, a més de tenir contacte amb una Associació].

http://www.centrobonanova.com/servicios_tratamientos.php?id_cat=3&gclid=CPHUj s70sa0CFYQLfAodnWyeoQ [Hem cercat informació sobre els simptomes més clars de la fase depressiva].

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/000926.htm [Hem cercat informació sobre els diferents tractaments curatius i farmacològics del trastorn bipolar i les causes d‟aquest trastorn].

113

http://www.psicoactiva.com/cie10/cie10_19.htm [Hem cercat informació sobre les diferents fases del trastorn bipolar].

http://www.bipolarweb.com/quees.htm [Hem cercat informació general sobre el trastorn bipolar, i en concret sobre la seva definició, els símptomes més clars, la classificació d‟aquests, els tractaments...].

http://www.ocu.org/salud-y-bienestar/test-trastorno-bipolar-s308554.htm [Hem cercat informació i ens han facilitat numeroses pistes per a conèixer els principals símptomes del trastorn bipolar].

http://meshed.blogcindario.com/2009/05/00326-que-es-la-depresion-trastornobipolar-lo-que-deben-saber-los-familiares.html [Hem cercat els principals símptomes de la depressió i altres].

http://www.eutimia.com/trmentales/trbipolares.htm [Hem cercat informació sobre la classificació del trastorn bipolar, les seves fases i els seus tractaments].

http://neuropsi.com/guias-y-articulos/trastorno-bipolar/litio-y-trastorno-bipolar/ [Hem cercat informació sobre el liti, el medicament més rellevant i recomanat per aquest trastorn per aconseguir una estabilitat].

http://www.slideshare.net/suidares/psicopatologia-de-la-afectividad-1054283 [Hem cercat informació sobre la psicopatologia de la afectivitat i altres].

http://www.cfnavarra.es/salud/anales/textos/vol25/sup3/suple2a.html [Hem cercat informació sobre la psicopatologia i la classificació dels trastorns depressius].

http://www.eutox.com/index.php?option=com_content&view=article&id=87&Itemid= 47 [Hem cercat informació sobre les causes de aquest trastorn, els diferents factors que contribueixen].

114

http://www.janssen.es/bgdisplay.jhtml?itemname=bipolar_symptoms [Hem cercat els principals símptomes del trastorn bipolar].

http://www.actad.org/actad_cat/trastorno_bipolar_cat.php [Hem cercat els diferents diagnostics de aquest trastorn].

http://es.brainexplorer.org/bipolar_disorder/Bipolar_Disorder_treatment.shtml [Hem cercat informació sobre els tractaments del trastorn].

http://www.animocentre.com/ca/trastorn-bipolar [Hem cercat informació sobre la psicoteràpia, un tractament curatiu del trastorn bipolar]. http://www.forumclinic.org/enfermedades/trastorno-bipolar [Hem cercat informació general sobre el trastorn bipolar]. http://www.ome-aen.org/eutimizantes/manualitio.htm [Hem cercat informació sobre el liti, la seva història, la seva utilització com a fàrmac i els seus efectes secundaris].

115