COMUNITATS D’APRENENTATGE: UN PROJECTE D’ÈXIT EDUCATIU Jaume Pellicer Verge GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES

COMUNITATS D’APRENENTATGE: UN PROJECTE D’ÈXIT EDUCATIU

JAUME PELLICER VERGE

“Som éssers en transformació, no d’adaptació” (Paulo Freire)

Amb motiu del Congrés Científic Internacional sobre Aprenentatge i Interaccions a l’aula celebrat a València al mes de març, m’agradaria compartir una reflexió amb vosaltres sobre un dels llibres dels quals es va parlar allà i que més repercussió ha tingut en les comunitats d’aprenentatge. S’anomena: Aprendizaje dialógico en la sociedad de la información. *

Les comunitats d’aprenentatge suposen un punt i apart a les escoles tradicionals; academicistes (magister dixit); amb estructures de poder marcades; aïllades del món; etc. Suposen una oportunitat de transformació educativa i social, ja que són projectes socioculturals d’una escola i del seu entorn per aconseguir un centre de qualitat per a tots els que formen la comunitat educativa (mares, pares, alumnat, professorat, personal d’administració i serveis, voluntaris, entitats de la localitat, etc.). Estes comunitats d’aprenentatge impulsen processos de transformació social i educativa mitjançant la participació democràtica de tota la comunitat i els seus agents.

Encara que en el llibre es parla àmpliament de la conceptualització del l’aprenentatge dialògic (de la superstició a la ciència, de l’enfocament individual al comunitari, el gir dialògic de les teories de l’aprenentatge i de les bases dialògiques de l’aprenentatge), la part que m’ha cridat més l’atenció per la seua importància en el nostre quefer docent és la dels set principis de l’aprenentatge dialògic: diàleg igualitari, intel·ligència cultural, transformació, dimensió instrumental, creació de sentit, solidaritat i igualtat de diferències.

El diàleg igualitari implica acceptar i fer realitat que totes les persones som iguals i que tots tenim veu i vot. L’autoritat d’una opinió, d’una postura ja no la dóna una titulació universitària o un càrrec polític sinó els arguments que hom pot donar per a defensar, rebatre o negociar una temàtica en particular. En paraules dels autors “les propostes plantejades han d’estar basades en pretensions de validesa i es rebutgen les pretensions de poder.” En una comunitat d’aprenentatge totes les opinions tenen el mateix valor.

Tots sabem coses diferents que hem après en contextos formals (escola, universitat popular, acadèmia) o no formals (voluntariat, amics, associacions de veïns). Tots tenim capacitat intel·lectual per aprendre allò que necessitem i per aprendre al llarg de la vida. Amb el concepte d’intel·ligència cultural es constata que etiquetar una persona en funció del seu coeficient intel·lectual no porta a res més que a afavorir un aprenentatge de mínims, no de màxims. “Si reconeixem la intel·ligència cultural de tots els xiquets i xiquetes podem accelerar molt els seus aprenentatges incorporant l’ús de totes les habilitats. La intel·ligència acadèmica no és més important que la intel·ligència pràctica”. D’altra banda, tots sabem que l’aprenentatge dialògic comporta un procés de transformació i de canvi social. Dones gitanes que llegeixen i interpreten García Lorca o Chejov; alumnat amb fracàs escolar que, després un procés de canvi, hi accedeixen a la universitat per voluntat pròpia, persones desarrelades de l’entorn que ara participen en projectes socials i educatius.

Este nou model està basat en el diàleg, en la transformació i porta a l’escena pública tots aquells col·lectius que fins ara no eren visibles o no comptaven dins la societat de manera plena (persones amb alguna discapacitat física, psíquica o sensorial; col·lectius LGTBI; les minories ètniques; immigrants; etc.). D’esta manera s’ajuda a superar tot tipus de barreres que es troben per accedir a espais culturals i educatius en un ambient de plena igualtat amb la resta de participants.

La clau d’esta transformació rau en la idea que “l’educació no només col·labora en la superació de desigualtats, sinó que en els sectors desafavorits és una de les millors formes de fer-ho.”

L’aprenentatge instrumental és un dels pilars d’esta societat de la informació i coneixement. Quan parlem de diàleg igualitari no parlem del “currículum de la felicitat”, és a dir, de les bones

intencions i del paternalisme poc efectiu envers els grups socialment més desafavorits. En este nou context, les persones decideixen dialògicament què i com volen aprendre i què poden fer per tindre expectatives encara més positives d’eixos aprenentatges: coneixements que els permetran accedir a altres estudis, millorar la seua situació laboral o organitzar-se socialment.

Cal recordar que no hi ha cap demostració científica que garantisca vinculació alguna entre cultura o nivell socioeconòmic i motivació o intel·ligència. A més, autors com ara Rogoff han assenyalat com “la motivació o les ganes d’implicarse en una determinada activitat d’aprenentatge resulten precisament de la participació en activitats que són realment valorades en el context social i cultural en el quals els xiquets i xiquetes creixen”.

D’una altra banda, en els últims anys tots estem farts de sentir als mitjans de comunicació socials que la crisi econòmica que el nostre país està vivint també és una crisi social i cultural. Es parla d’una societat líquida (Z. Baumann); de la caiguda de les utopies i dels valors; de la cultura del vertigen; de la generació nini perduda; etc. Doncs bé, l’aprenentatge dialògic també és un revulsiu cap a la pèrdua de sentit generalitzat.

A través de la participació, la solidaritat i el diàleg es genera un procés de creació de sentit. De fet “en la societat de la informació, els projectes socials i educatius que mobilitzen més motivació són els que col·laboren en la creació de sentit.” Per exemple, una alumna d’un CAES -Centres d’Acció Educativa Singular- que se sent part del projecte de comunitats d’aprenentatge del seu centre escolar, no només aprèn a llegir i a escriure correctament en l’aula sinó que també col·laborarà en la setmana de la pau; en el dia de portes obertes; en el festival de final de curs i, molt probablement, implicarà el seu nucli familiar en les activitats escolars perquè, de manera constant, el centre li està reforçant (més enllà de l’àmbit acadèmic) les capacitats d’autonomia, de reflexió, de gestió i d’organització.

A més tenim el principi de la solidaritat, possiblement el que em va interpel·lar més quan vaig llegir el llibre ja que “el professorat és solidari quan actua com a intel·lectual transformatiu... essent realment radical, denunciant les injustícies i actuant per canviar-les. La crítica per la crítica, així com la cultura de la queixa, no transforma res i no és solidaria. La solidaritat real és la que supera el nivell del discurs i passa a l’acció”. Ja n’hi ha prou de docents que, sense aportar res de res, estan instaurats en la queixa contínua i estèril. S’ha de passar a l’acció superant els factors exclusors que hi ha presents en els centres.

“A nivell d’aula, la inclusió de totes les xiquetes i xiquets és una mesura solidaria que augmenta els aprenentatges i millora la convivència del grup-classe”. D’eixa manera, uns alumnes ajuden els altres en els aspectes que coneixen més; uns docents intercanvien entre ells materials i propostes educatives sobre com fer les classes més profitoses; o els membres d’un AMPA col·laboren de manera activa per fer que els nouvinguts de la comunitat local s’integren en este projecte. Quantes més interaccions tinguen els xiquets i xiquetes i quan més diverses siguen, millor seran els seus aprenentatges.

En darrer lloc tenim la igualtat de les diferències; és a dir, el dret a ser diferents dins d’un marc d’igualtat i de dignitat. Això implica que tothom, sense distincions de gènere, classe social, origen o procedència té dret a mostrar-se com és i a ser acceptat així. “La vertadera igualtat respecta les diferències”. D’esta manera ens assegurem que totes les persones tinguen les mateixes oportunitats i que els nostres prejudicis racistes desapareguen gràcies a les interaccions amb persones diferents.

Per finalitzar, simplement recordar la visita que vaig fer al CEIP Lluís Vives de Cullera. Allí vaig observar directament com es treballen les actuacions educatives d’èxit; l’esperit emprenedor del claustre; les ganes de participació activa de l’AMPA i dels antics alumnes; les bones relacions interpersonals entre la comunitat educativa. I el leit-motiv del centre “Una escola per a tots, tots fent escola” que demostra, de manera fefaent, que estos projectes suposen un nou enfocament d’aprenentatge molt més motivador i obert a tot el món.

* Aubert, Adriana; Flecha, Ainhoa; García, Carme; Flecha, Ramón; Racionero, Sandra (2008). Aprendizaje dialógico en la Sociedad de la Información. Barcelona, Hipatia Editorial.