Falla Molina Claret 2020 by Falla Molina Claret

Les falles de Xàtiva són: Festes d’Interès Turístic Autonòmic Bé d’Interés Cultural Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i l’ús del valencià. El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de les Lletres Falleres.

EDITA l’A.C. Falla Molina Claret COORDINACIÓ José Luis Mollà Rodriguez i Guillem Alborch DISSENY PORTADA Javier Valiente “FallesRevolution”

La falla Molina-Claret no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors en els articles publicats, ni les comparteix necessàriament. Queda totalment prohibit l’emprament de cap part d’aquesta publicació, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, excepte la citació en llibres, revistes o articles de premsa si s’esmenta la procedència.

Este llibret participa en:

IDEA ORIGINAL José Luis Mollà, Guillem Alborch, Maria Tormo Marc Hervás DISSENY I MAQUETACIÓ José Luis Mollà Rodriguez

IL·LUSTRACIONS Andrea Moscardó, José Luis Mollà, Alicia Casaña, Falles Revolution, Pepe Castells, Paco Roca, Guillem Alborch, Xavier Herrero. POEMES FALLERES MAJORS Ximo Roca i Banyuls FOTOGRAFIES José Luis Mollà, Guillem Alborch, Javier Mallol, Estudi Federico, Oscar Pérez Marta Diaz, Andrea Gironés. COL•LABORACIONS LITERÀRIES Anna Soro Soler, Vicent Berenguer, d’Amparo Coll Comín, Maribel Vicedo, Josep Lluís Sirera, Marc Granell Vicent Bergon, Marc Hervás, Guillem Alborch, Marta Carrasco, Rodolf Sirera, Hernan Mir, Antoni Martínez Revert, Lluís Torres, Juan Fran Álvarez Herrero Josep Vicent Bergon, Adela Ruiz, Pilar Barberá, Guillermo Delegido, Quique Rodríguez, Laura Torró, Antoni Villena, Txus Isabel, Eva Soriano, Neus Cabrera, Jorge Pascual ESBOSSOS FALLES Xavier Herrero i Josep Angulo CRITICA Guillem Alborch GESTIÓ PUBLICITÀRIA Jorge Ventura, Marcos Lloret, Jorge Pascual, MªJosé Moral La comissió. IMPRESSIÓ Blauverd Impressors TIRADA 500 exemplars DIPÒSIT LEGAL V-481-2011

LLIBRET EXPLICATIU FALLA MOLINA CLARET 2020

Exlibris Aquest llibre pertany a:

SUMARI

7-17 PROTOCOL 20-21 FALLES 2019 22-27 FALLERA MAJOR 30-31 PRESIDENT INFANTIL 23-39 FALLERA MAJOR INFANTIL 42-45 FALLA INFANTIL 2020 46 ELS MÉS MENUTS 50-53 CONTE INFANTIL 54 RECOMPENSES 58-71 FALLA GRAN 2020 75 PREMIS 2019 76-79 FALLERES MEJORS 2019 81- PROGRAMA D’ACTES 84-267 ARTICLES “L’ART DE LES FALLES” 273-281 RECORDS D’UN ANY 282-287 IN MEMORIAN 291-326 COL·LABORADORS 6

MÉS DE 150 ANYS DE TRADICIÓ

L’espectacular festa de les Falles té una llarga tradició a Xàtiva. El 1865 es va plantar el primer monument faller, a la plaça de la Trinitat. Són més de 150 anys d’història, no de bades és la primera ciutat on es van plantar falles després de la de València. La setmana fallera és una esplèndida oportunitat de visitar Xàtiva i recórrer els seus carrers a la recerca dels monuments i l’amplíssima oferta d’activitats. Les falles locals són molt populars, amb 19 comissions, i contenen característiques i valors culturals propis. Junt a les d’altres ciutats han estat declarades, el 2016, Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

x at i vat u r i s m o . c o m FA L L E S X AT I VA . E S 7

“Nit de Festa” La nit de la plantà és màgica perquè amb els nervis i l’emoció travesses la línea entre el disseny en un paper a la realitat de la falla, comparteixes treball amb equip i balles al ritme dels últims compassos que obrin el camí als dies grans de les falles. Són hores que marquen el tret d’eixida a la Festa. I des d’eixe amalgama de sentiments i de vivències naix aquesta obra amb el lema Nit de Festa. La imatge que fa la crida a les Falles a Xàtiva 2020 està sobre un fons obscur, que representa eixa nit màgica, on destaquen els elements icònics de la festa josefina com és l’orfebreria, la indumentària, la música, la pirotècnia, les flors i, per descomptat, la falla. Uns elements que abracen la nostra ermita de Sant Josep, que dibuixa l’eix principal de la composició. Un disseny gràfic que està fet amb la tècnica del collage, configurada amb fotografies i figures amb vectors. Una paleta de color equilibrada i justificada i textos centrats que sonen a l’uníson per anunciar les Falles a Xàtiva de 2020.

José Luis Mollà Rodríguez ®

#Portada2020 #falles

@fallesrevolution

X ÀT I VA D E A J U N TA M E N T

ROGER CERDÀ I BOLUDA A l c a l d e d e X à t i va

Com a pòrtic de l’arribada de la primavera, la festa fallera envaeix els carrers de Xàtiva. Fa setmanes que els casals bullen d’activitat, anticipant una celebració que omplirà la nostra ciutat de tradició, música i soroll. En uns dies, els monuments fallers ocuparan la seua demarcació, tenyint de color places i carrers de Xàtiva. És el moment llargament esperat per totes i tots els fallers de la comissió Molina-Claret. Durant més de quaranta anys, Molina-Claret ha contribuït a engrandir les falles de Xàtiva, sent exemple de treball col•lectiu, de dignificació de les manifestacions culturals falleres, de creativitat i de crítica a parts iguals. Molina-Claret ha fet més gran el patrimoni de les falles de Xàtiva, acumulat durant més de segle i mig. Però ara és el moment de gaudir de la festa que s’heu guanyat després d’un any d’intens treball. El meu desig i el de la Corporació Municipal és que viviu unes falles inoblidables, plenes d’alegria, harmonia i bona convivència. Per molts anys.

Ja ha arribat març. Després de tot un any de treball és moment de gaudir d’una setmana plena de pólvora, música, i color. Tot esforç té la seua recompensa. Per això, us convide a gaudir de la setmana fallera al màxim i agraeix escriure unes paraules en el vostre llibret. Ha estat un any de canvis en la vostra comissió; sobretot pel que fa a la Presidència. Marcos Lloret et desitge un any màgic, i sobretot, com tu vas dir, ple de reptes. Estic segura que estaràs molt ben acompanyat. Els èxits per a la comissió no s’han fet esperar aquest exercici. Un membre de la vostra comissió s’ha alçat amb el premi del cartell anunciador de les Falles de 2020 a Xàtiva. No hi pot haver major honor. A més, es tracta d’una il·lustració que defineix a la perfecció les falles xativines, perquè no li falta cap detall. Enhorabona José Luis Mollà! Finalment, enhorabona pels grans artistes que teniu a la comissió. En dècades passades ja vareu demostrar vostre bon fer, i s’ha tornat a repetir una cosa èpica el passat mes de desembre al Gran Teatre de Xàtiva. Enhorabona! Gaudiu de tota la feina ben merescuda i bones falles!

Visca la Falla Molina Claret!

P R E S I D E N T S A L U D A

Falleres, fallers, veïnes i veïns, ja estem a les portes de la setmana gran de les festes Josefines, unes festes que estem esperant tot l’any. Enguany ostente el càrrec com a president de la nostra comissió i m’agradaria convidar-vos perquè gaudiu de la festa, balleu amb la nostra música de banda, vibreu amb la nostra despertada i mascletades, vos endinseu en la cultura i vos deixeu portar per l’art, la sàtira i tradició que cada any envolta el nostre encreuament de Gregorio Molina-Pare Claret. Tant el meu company d’exercici i president infantil Andreu com jo, acompanyarem de la millor forma a les nostres Falleres Majors Maria i Ana i de segur serà un any que no oblidarem mai. Aquest any hem tornat a apostar per dos artistes de la casa, Xavi Herrero per al monument gran i José Angulo per a la infantil, monuments que competiran en la secció primera. Encenem el tro d’inici a les Falles 2020!

EXECTUTIVA 19/20 Fallera Major: Maria Tormo i Garrigós Marcos Lloret i Fuentes President Jorge Ventura i Moral Vicepresident 1r José Luis Mollà i Rodríguez Vicepresident 2n Laia Baraza i Lorente Vicepresidenta 3a Rafa Llàcer i Climent Vicepresident 4t Marlén Bru i Murillo Secretària Maria José Ventura i Moral Subsecretària Eladio Tudela i Aguilar Tresorer Ernesto Fasanar i Sellés Comptable Andrea Gironés i Ballester Delegada infantil Tamara Gil i Sánchez Delegada infantil Andrea Martí i Mejías Delegada de protocol Marta Gironés i Ballester Delegada de protocol Jorge Pascual i Garcia Delegat de presentació Javier Mallol i Roca Delegat de presentació Javier Ferrero i Català Delegat de cavalcada Marc Hervás i Andrés Delegat de llibret Fernando Garcia i Llácer Delegat de monument Juan Carlos Gironés i Climent Delegat de monument Maria José Mallol i Moral Delegada femenina Maria José Moral i Zamorano Delegada femenina Inma Bordera i Moscardó Delegada de loteria Inma Vidal i Silvestre Delegada de loteria Francisco Victòria i Signes Delegat masculina Gustavo Juanes i Esplugues Delegat masculina Jorge Roca i López Delegat d’esports Sergio Osma i Madrigal Delegat de pirotècnia Francesc Alfonso i Pastor Delegat de xaranga Ximo Tormo i Martí Delegat de publicitat Toni Vercher i Vercher Delegat de publicitat Juan Carlos Garrigós i Boscà Bibliotecari-arxiver Luis Sala i Grau Delegat de casal

Irene Gandia i Arenas Ubaldo Gandia i Senabre Georgina Garcia-Chamón Segarra Nicolás Garcia-Chamón i Segarra Sandra Garcia i Gosalves Gema Garcia i Llopis Carlos Garcia i Rovira Patricia Garcia i Vela Mara Garrigós i Bru Ramon Guerrero i Morales Sebastià Giménez Santamaria Carla Giner i Guarner Patricia Giner i Montagud Rafael Mompó i Vázquez Javier Gironés i Ballester Lucia Mompó i Navarro Ana Gironés i Soriano Omara Molina i Esparza Sergio Gisbert i Garcia Maria Rosario Moral i Zamorano Nuria González i Bataller Maria Morales i Alcalde Marta Gramaje i López Andrea Moscardó i Jovellar Jose Grau i Llueca Daniel Moscardó i Sanchis Laura Herrerías i Beneito Jordi Pastor i Tormo Marta Jáudenes i Moreno Alba Pedro i Calabuig Maria Jordà i Torregrosa Elena Penalba i Martínez Esteban Lage i Belda Nerea Perales i Vera Alexa López i Bonet Marta Piquer i Bellver Ana López i Moscardó Sakina Ponce i Canut Vicenta Llàcer i Climent Óscar Poveda i Marqués Pablo Lluch i Castells Daniel Quiles i Ortiz Javier Mallol i Moral Ana Rico i Aliaga Jonatan Mañas i Martínez Sara Roca i López Asunción Marqués i Vera Pablo Roca i Marqués Sara Martí i Cháfer Francisco Javier Roselló i Francés Ricart Martínez i Bellver Anna Sala i Marqués Ana Martínez i Giner Patricia Sala i Marqués Mª Carmen Mateu i Payás Àngela Sánchez i Tormo Víctor Micó i Baldrés Clàudia Seguí i Arbona Joan Milán i Gozalbes Carlos Serrano i Ramírez Adrián Mompó i Mateu Mª José Soriano i Balaguer Mariola Soriano i Balaguer Begoña Taboada i Tome Cristina Tapia i Pérez Alba Tomás i Badenes Paula Tormo i Garrigós Natalia Torregrosa i Falcó Natalia Tortosa i Perucho Alejandro Torresano i Bellver Juan Luís Valverde i Meneses Erik Vidal i Pla Claudia Vilaplana i Climent Fernando Vilar i Garcia Isabel Vilar i Rico

1 9 / 2 0 2 0

M A J O R

José Agustí i Martínez, Àngela Agustí i Bordera Josep Agustí i Bordera David Alcañiz i Richart Miquel Alcocer Amat Anna Aparicio i Giménez Andrea Arnau López Maria Barberà i Aranda Pilar Barberà i Aranda Joan Barberà Mompó Vanesa Benavente i Bataller Marta Benavent i Climent Gema Beneito i Navalón Luis Bolinches i Tudela Carla Boluda i Bonora Paula Boluda i Bonora Àngela Calatayud i Serrano Marta Camarasa i Bordera Reyes Camarasa i Iborra Maria Nieves Candel i Moscardó Borja Castells i Naval Sara Cerdán Marzal Eric Climent i Gómez Joan Climent i Valor Rafael Cucarella i Climent Aitor Cucarella i Vidal Álvaro Cucarella i Vidal Luz Angélica Chávez i Acosta Juan Vicente Chorques i Fuster Nicolás Díaz i Marchirant Marta Díaz i Martínez Vicent Durà i Esteller Maria Esteve i Sánchez Júlia Ferrandis i Boluda Raquel Fuentes i Aparicio Víctor Gallego i Peris

C O M I S S I Ó

VOCALS

X Ă t i va ,

v i s i ta

g u i a d a

21 g o ta a e l m a r

g o ta , s â&#x20AC;&#x2122; e s g o ta

Vent Aigua Foc Fum TU Tro Esclat Exclat Masclet TU Pintes Monyos Brodats Estels TU Ofrenda Flors Sant Josep Ous TU Guardons Flors Joia Llàgrima TU Crema Cercavila Líder Brots TU Tu, Fallera Major

És fallera des dels tres anys, ha crescut a la nostra comissió, neboda dels grans fallers Juan Carlos i Marlén, aquesta última Fallera Major de la falla l’any 2006, i enguany estarà al capdavant de la comissió acompanyada per una de les persones més especials per a ella, el seu cosí xicotet Andreu. Una xica amb un somriure meravellós i sempre disposada a ajudar a qui li ho demane amb un gran cor. Aquest any, totes les experiències viscudes i els consells de gent que l’estima, l’ajudaran per ostentar el càrrec que representa, el de Fallera Major de Molina Claret.

Fallers i falleres, és tot un plaer per a mi dirigir-vos unes paraules com a Fallera Major de Molina Claret. Ja han passat uns quants mesos des que vaig ser nomenada i en aquell moment encara no era conscient de tot el que m’esperava però, ara, només desitge representar la nostra comissió el millor possible en cadascun dels actes que envolten la nostra festa. Vull donar les gràcies a tots els membres de la comissió per l’esforç, la dedicació i les ganes perquè isca tot a la perfecció. He de reconéixer que el bon ambient faller que es crea quan hi ha algun acte o estem a la setmana fallera és una de les coses que més m’agrada i fa que m’enorgullisca de formar part d’aquesta. Comença el nostre any i no puc estar més agraïda de poder gaudir-lo tant amb Marcos com amb Ana i el meu cosí, Andreu. Estic segura que serà una experiència que compartirem i recordarem per sempre. Per últim, vull desitjar a tots els fallers i falleres que gaudisquen de la nostra festa i d’aquest any replé de pólvora, música, alegria i emocions. 27

Saluda President Infantil Fallera Major Infantil Entrevista Artista Infantil Falla Infantil 2020 Els mĂŠs menuts Cens i recompenses infantils Conte Adela Ruiz 29

Fallerets i falleretes, aquest any em toca a mi escriure unes línies en el nostre llibret infantil. Sols vull convidar-vos a participar en cadascun dels actes que la nostra comissió infantil organitza: playbacks, ralli infantil, mig any, berenars, actuacions infantils al nostre casal, etc. Estic molt content de poder compartir aquest any tan especial amb la meua amiga i Fallera Major Infantil Ana, i amb Marcos i la meua cosina Maria com a Fallera Major, ells dos ens aconsellen en cada acte que desenvolupa l’activitat fallera de la nostra ciutat i per això esperem representar els més menuts de la millor forma possible. Falleretes i fallerets ja estem en falles i ara és moment de gaudir-les! Visca la falla Molina Claretl!

Vas nàixer del foc dins d’un va.cli.ve Vas nàixer de les cendres Com a fruit d’un declive. Com Ocell Fènix vas partir alçant amb fe el vol, com Xàtiva el va alçar de les cendres i del foc. Ara tu eres la flama que incendia bells records i seràs també la torxa que provoque nous focs. L’Ofrena, les Mascletades, La Baixà de Sant Josep... Tot farà fusió en tu com ho fan el foc i el vent.

Porta somiant aquest moment des de ben menuda, potser és perquè a casa ha tingut un gran exemple; la seua família paterna va formar part d’aquesta comissió en uns anys molt emotius i creatius per aquesta falla mentre ostentaven diferents càrrecs. A més a més, dedicats, en aquells moments, a crear monuments infantils que van tindre gran renom als anys noranta i és que un dels monuments infantils d’aquesta falla va ser premiat com el millor de Xàtiva. Fallera de bressol i que de segur gaudirà del seu any al màxim.

Fallers/es de la comissió: Com a Fallera Major Infantil, vull convidar-vos a disfrutar de cada moment faller amb il·lusió, alegria, diversió… Espere representar a la perfecció la meua comissió perquè per a mi és un privilegi compartir aquesta responsabilitat amb el meu amic Andreu. Tindria moltes raons per a dir-vos a cada xiquet/a de la falla (la nostra falla) que obrim el cor i ens divertim en cada acte que viurem aquestes falles! Som el futur de la festa! Participeu perquè ho passarem genial!!! Per unes falles 2020 extraordinàries! Visca la falla Molina Claret!

Ana La meua amiga Amparo em comenta que hi ha una xiqueta que vol venir a classe, perquè l’ajude a fer front a quart de primària. Jo encantada, a les classes de repàs som una gran família, que he anat construint durant els darrers trenta anys. És en eixe moment quan conec a Ana i comença una relació amb ella i la seua família. Gent generosa i propera. Gent autèntica i sincera. A Ana és impossible no estimar-la. Té com a carta de presentació un somriure, que no sols l’il·lumina la cara, sinó que il·lumina a totes les persones que té a prop i una generositat que li ve heretada. Però en el seu dia a dia Ana és molt més que això, és curiosa, inquieta i té una memòria prodigiosa. Sempre pregunta el què i el perquè de les coses, i això fa que alhora tinga la capacitat de compartir, perquè sap i entén que en donar als altres està gran part de la mateixa felicitat. És tan autèntica i transparent, que tots coneixem de la seua família: Els pares els iaios, de sa tia de França, de la seua família de L’Ènova, tios cosins… O de les seues aventures diàries a l’escola L’univers d’Ana és tot això i també la falla. Havia de ser fallera perquè té esperit d’artista i ànima festera. I havia de ser fallereta major, perquè amb el carisma i l’estima que desprén, la seua falla no podia tenir millor ambaixadora, la Falla Molina Claret, que ella sempre té en la boca, pot estar ben orgullosa d’aquesta fallereta que ens ha guanyat el cor a tots i a totes. Visca la Fallera Major, Visca Ana.

Per a Ana Nosaltres som les amigues d’Ana. Aquest any és molt especial per a ella. Des del dia en què ens va comunicar que anava a ser la Fallera Major Infantil de la Falla Molina Claret, per a l’exercici 2019 2020, ens vam emocionar molt i des de llavors, l’estem acompanyant en el seu viatge. Quan els seus pares ens van preguntar si volíem col·laborar en el llibret, ens va fer molta il·lusió i no vam dubtar en dir que sí. Ana, que dir d’ella: és una xiqueta molt dolça, amable i divertida. Ens coneixem des de xicotetes i sempre anem juntes de la mà. Ens alegra que ens hagen donat l’oportunitat de marcar una pàgina en el seu llibre i dels fallers i falleres que representa. De les teues tres amigues Laura, Nieves i Aroa. Un bes i t’estimem Ana

Visca la Fallera Major , Visca Ana

¿Què se sent quan la nostra comissió confia any rere any amb el teu treball? La veritat és que molta satisfacció, ja que comprenc que si confien en tu és perquè hi ha algun tipus de relació, és a dir, perquè el treball agrada perquè si no mal assumpte, però no. Laveritat és que tant el tracte com la satisfacció personal és molt bona i estic molt content que hàgeu confiat en mi un any més. Els dos darrers anys has reivindicat el canvi climàtic i has intentat conscienciar tant a grans com a menuts, enguany farem triplet? I conta’ns un poc de què va la falla d’enguany. No, encara que siga un tema molt important i que hauria d’estar present tots els anys, enguany canviem un poc i passem al tema de les mascotes i tot el que té a veure amb els xiquets i les mascotes. La falla d’enguany tracta els sentiments dels xiquets per les mascotes però va enfocada a què eixes mascotes no siguen animals vius solament, també poden ser peluixos, joguines..., és a dir mil coses. Tens alguna cosa o algú que et servisca d’inspiració? És una pregunta molt curiosa però realment no tinc res ni ningú que em servisca d’inspiració. Sí que és veritat que alguna vegada he tingut algun guió d’una persona en concret o algun moment o persona que ha fet que m’inspirara a l’hora de crear una falla, però ja fa més de deu anys que treballe jo sols i ho faig jo tot.

fa l l a

i n fa n t i l

Falla Infantil Molina - Claret 2020 Lema:

+ Cotes Artista: Josep Angulo. Crítica: Guillem Alborch Secció primera

Volen les nostres +cotes, sentir l’estima de tots, dels xiquets i les xiquetes, però també dels majors.

El Llum de la tauleta també ens fa companyia. És la làmpada contenta que a la nit il•lumina.

La Laia s’ha assegut al seu sillonet preferit. Vol fer nona amb el Peluix i acaronar-lo dormint.

Ací Josep, de bolquerets, de Paris ve amb la Cigonya. No la solta ni un moment, perquè és la seua +cota.

Com a +cota estimada... qui no ha tingut un Osset? Així faran migdiada... l’un i l’altre abraçadets.

Va ser la +cota primera la Cigonya viatgera. Quan en els llimbs esperàvem que ens portara als nostres pares.

Són vermells i estan contents. I és que els Cors ens volen mostrar l’amor que manifestem als qui companyia ens fan.

Porta a Jordi al be el Camaleó gegant. Com si fora un sant Jordiet, o el Harry Potter volant.

i n fa n t i l

Vicentet porta al pijama un Gosset dibuixat. Però ell vol que el Coala també es deixe acaronar. fa l l a

Són les +cotes amigues: gran quantitat d’animals, peluixos i altres joguines... per als menuts i els més grans.

i n fa n t i l fa l l a

La imaginació dels xiquets, si t’encantes, va que vola!!! Per això van tan contents damunt del Globus taronja.

Si el toques... t’has punxat!!! Ningú no s’acosta a ell. El Cactus malhumorat, vol ser amic dels xiquets.

A l’hora de la berena, la Júlia comparteix tassa de te i pasteta. Així el Dino està content.

Quant fa calor, les Mosques, no paren de molestar!!, perquè volen ser +cotes com la resta d’animals.

Contempleu aquesta escena plena d’afecte i estima. On Fins i tot un Dino inflable, és +cota preferida.

La Girafa, dins del Zoo, està trista i oprimida. Voldria trobar un lloc on viure en pau i tranquil•la.

Encara que tinga punxes és un ésser vegetal. I tant creix dins d’un cossiol com al jardí o al terrat.

Manel s’ha maquillat, la cara com un Os Panda. Sense intenció d’espantar i jugar amb la Girafa.

Com la Fallereta Major, Ana, i Andreu, President Infantil, voldran la seua +cota el dènou de març a la nit. De la falleta escolliran moltes +cotes boniques. Així sempre recordaran aquestes festes tan autèntiques.

fa l l a i n fa n t i l

A l i c i a

C a s a ñ a

Olivia Durá i Candel

M E N U T S E L S

M é S

Vicent Pastor i Sala

1 9 / 2 0 FA L L E R E T S I FA L L E R E T E S N O S T R E S

Daniela Martínez i Benavent t Julia Martínez i García Sofia Martínez i Moral Álvaro Martínez i Moral Alonso Martínez i Sancho Jorge Martínez i Sánchez Alejandra Mompó i Mateu Bianca Padilla i Llàcer Gerard Pascual i Garcia Andrea Relea i Such Miriam Relea i Such Ester Sáez i Grau Claudia Sanantonio i Agustí Álvaro Tormo i Benavent Carlota Vercher i Mallol Paula Victòria i Benavent Marc Victòria i Benavent Bianca Vidal i Sanz Valeria Vidal i Sanz

L E S

Cleire Balaguer i Sanz Ginés Balaguer i Sanz Guillem Baraza i Ventura Marc Baraza i Ventura Julio Bolinches i Tudela Héctor Cucarella i Vidal Mateo Durà i Candel Goya Fasanar i Taboada Vega Fasanar i Taboada Gisela Garcia i Ventura Gorka Garcia i Ventura Álvaro Gironés i Soriano Daniel Herrerías i Beneito Pablo Herrerías i Beneito Adriel Jordà i Torregrosa Blanca Valeria Juanes i Gil Marc Juanes i Gil Amelia López i Gandia Borja López i Gandia Borja Llàcer i Garcia Marcos Lloret i Soriano Natalia Lloret i Soriano Àngela Mallea i Borrás Julia Mallea i Borrás

BUNYOLS INFANTILS BUNYOL DE COURE

MARC BARAZA I VENTURA ADRIEL JORDÀ I TORREGROSA

BUNYOL D’ARGENT

BIANCA PADILLA I LLÀCER CARLOTA VERCHER I MALLOL PAULA VICTÒRIA I BENAVENT VALERIA VIDAL I SANZ

BUNYOL D’OR

MIRIAL RELEA I SUCH

SOCARRADET DE COURE MARC BARAZA I VENTURA

ADELA RUIZ SANCHO ESCRIPTORA

UNA ANIMALADA D’HISTÒRIA

IL·LUSTRACIÓNS ANNA SALA

—Josep, hui ens contaràs una història? —preguntà Ona, mentre anava col•locant els tovallons de paper al llarg de la taula, al costat de cada got de plàstic que Tània s’havia preocupat de posar primer que l’amiga. —Clar que sí, Ona. Després de berenar i de recollir-ho tot, ja saps que la contalla està assegurada. —Doncs, preparem-ho tot ben ràpid i berenem ja, que tinc ganes d’escoltar el conte de hui. Segur que ens meravellarà, com sempre. —Tranquil•la, Ona, has d’aprendre a gaudir de cada moment, has de tastar amb tota la calma del món cada instant que s’està vivint... Darrere de l’1, va el 2 i, després, el 3 —va apuntar-li Josep, acompanyant les seues paraules amb un somrís. Mentre els xiquets encarregats de preparar la taula i el berenar acabaven d’enllestir-ho tot, la resta de xiquets anava entrant al casal faller, disposats tots a passar una vesprada de dissabte d’allò més entretinguda. Berenaren. Entre tots replegaren les deixalles en bosses de fem, seleccionant i separant el plàstic i el paper de les restes orgàniques. Plegaren les taules i apartaren les cadires, amuntegades una sobre l’altra, fent dues torres que arrimaren a la paret. Agranaren i van seure tots en terra, formant un cercle. 51

Ana Sala

U N A

A N I M A L A D A

D ’ H I S T Ò R I A

Josep va seure entre Ona i Ferran i començà a parlar... «Fa molts, moltíssims anys, quan al món convivien els animals i les persones, sense distinció de qui manava sobre qui, en un poblet menut, perdut entre les muntanyes que limiten la Costera, aparegué un conill que caminava a botets i parlava cantant. Com més apressa cantava, més ràpid anaven adormint-se els qui l’escoltaven... S’adormien com algeps, cosa que ell aprofitava per a arreglar els desperfectes del lloc on s’hi trobava...» Josep anava parlant, cada vegada amb més musicalitat, amb més vivacitat, accelerant el ritme... Els xiquets i xiquetes badallaven, anaven abaixant les parpelles, amb molts esforços per no tancar els ulls, cosa que a la fi, ocorria. Una vegada tota la xicalla adormida, començà a emplenar-se l’estança d’animalets que es passejaven per terra, que pujaven per les cadires, que es gronxaven, agafats dels tubs de neó que hi havia al sostre... 53

De sobte, la veu de Josep que sortia del morro d’un conill s’aturà. En eixe moment, Ona, que no estava del tot adormida, obrí els ulls i es va quedar mirant el conill, blanc, amb una taca de pel gris al llom. Va veure tots els seus amics i amigues dormint, asseguts, en cercle, uns recolzats sobre els altres. La xiqueta observava com gats, gossos, ratolins, pollets, oques, ovelles i coloms, despenjaven els quadres amb fotos de falleres, adornades amb una espècie de pergamins, els amuntegaven i els guardaven en un rebost que dedicaven als atifells que no utilitzaven o que tardaven molt a utilitzar. Els animalets llevaren els claus i taparen els foradets de la paret. La pintaren i la decoraren amb garlandes de flors, combinades amb petards sense pólvora. Ona va caure adormida, sobre Ferran i Mireia. Una música dolça i càlida començà a sonar. Els xiquets miraren Josep, aplaudiren i li demanaren que contara una altra història. Ona el va mirar, va somriure i li va picar l’ullet.

Bunyols i socarrats 2020

BUNYOLS MAJORS BUNYOL DE COURE

ÀNGELA AGUSTÍ I BORDERA ANNA APARICIO I GIMÉNEZ PAULA BOLUDA I BONORA ÀNGELA CALATAYUD I SERRANO LUZ ANGÉLICA CHÁVEZ I ACOSTA CARLA GINER I GUARNER NURIA GONZÁLEZ I BATALLER JOSE GRAU I LLUECA LAURA HERRERÍAS I BENEITO PABLO LLUCH I CASTELLS JONATAN MAÑAS I MARTÍNEZ OMARA MOLINA I ESPARZA ANDREA MOSCARDÓ I JOVELLAR ANA RICO I ALIAGA NATALIA TORREGROSA I FALCÓ CLAUDIA VILAPLANA I CLIMENT ISABEL VILAR I RICO

BUNYOL D’ARGENT

DAVID ALCAÑIZ I RICHART JULIA FERRANDIS I BOLUDA JAVIER FERRERO I CATALÀ ALBA PEDRO I CALABUIG

BUNYOL D’OR

GUSTAVO JUANES I ESPLUGUES

BUNYOL OR AMB FULLES DE LLORER

ERNESTO FASANAR I SELLÉS MARIA MORALES I ALCALDE

BUNYOL D’OR AMB BRILLANTS ASUNCIÓN MARQUÉS I VERA

SOCARRATS DE COURE VÍCTOR GALLEGO I PERIS MARA GARRIGÓS I BRU VICENTA LLÀCER I CLIMENT JOAN MILÁN I GOZALBES ÓSCAR POVEDA I MARQUÉS PABLO ROCA I MARQUÉS JAVIER ROSELLÓ I FRANCÉS

RECOMPENSA JUNTA LOCAL FALLERA 2020 JAVIER FERRERO I CATALÀ

Primer premi

Concurs Fotografia 2020 “Fallera”

Quique Climent

g r a n fa l l a

q u i n

x av i e r s e c c i รณ

q u a d r e h e r r e r o p r i m e r a

Falla Molina - Claret 2020

El Malson d’un Artista

Vaig rebre una telefonada del nostre artista faller, dient-me que acudira a visitar-lo al taller.

Fugint del sol estava, a l’ombra d’una prunera. De sobte el mòbil sonava Riiiiiin!!! Què voldrà Xavier ara?

- La crítica dius? Oblidat! Estàs poc equivocat! L’any passat deixàrem clar que enguany toca descansar. - Ja sé que l’any anterior guanyarem la crítica local, l’enginy i gràcia i tot això. Però el que ha passat... passat està! - Fes-ho per mi Guillem. Tu eres crític de primera i tot açò t’agrada més que a un babau una llapissera.

g r a n

I és que després de treballar tot l’any sense descans, tots tenim ben merescut fer la “o” en un canut.

fa l l a

Setmana després de Fira, quan apreta la calor, sens dubte és la piscina el lloc on s’està millor.

- Anit vaig tindre un malson i crec que és idea total, de les que podem convertir en falla monumental. Per això vull contar-te el que podem aconseguir fent la crítica com cal. -Mes jo, endevinant-li el fi, vaig exclamar per a mi: “Aquest ou demana sal”.

fa l l a

g r a n

- I amb açò, a qui va adreçada la crítica del monument? - Voldria pegar-li canya a més d’un que tinc present.

En plenes vacances me’n vaig a les dotze del migdia!! I anant cap allà me’n recordava, de la no sé què de sa tia!!

- Pots dir-me quin és el lema d’aquesta proposta arriscada? - Quin quadre!! Voldria dir-li. Tu creus que l’he encertada?

Puntual estava, dit i fet!, a l’hora que m’indicava, per a xarrar un ratet d’allò que ens interessava.

- Aguarda’t!! Eixe quin lema és? A quadres m’he quedat jo quan m’han dit que enguany també m’encarregue del guió.

- Açò sembla una botiga, d’aquelles que emmarquen quadres! - He recreat “Las Meninas” que pintà el gran Velázquez. - Em vingué al cap una idea de pintura... i d’escultura també. Doncs de les set arts generals són les que més treballem.

- T’he citat ací per contar-te, el malson que vaig tenir. Fruit del mental empastre que el taller em fa patir. - No patisques que al moment li done forma al malson i ho passe tot a paper en forma d’explicació.

g r a n

I ja dins del taller, saludat el personal, vaig veure un gran desgavell de peces, ninots i marcs.

fa l l a

- No et faces més de pregar, vine i veuràs que estem fent, per a la falla que enguany plantem a Molina-Claret.

Falla Molina - Claret 2020 Lema:

Quin quadre!! Artista: Xavier Herrero Crítica: Guillem Alborch Secció primera

A la dona empoderada aquest quadre sintetitza. Pels seus drets, lluitadora de llibertat i justícia.

De vegades ho exclamem en veure una obra d’art. Altres ho manifestem en veure la desgràcia al davant.

Maltracte? Ningú no ha de rebre. Ni violència, ni agressions. I qui el contrari pense, no té ni dos dits de front.

Si alcem la vista cap a dalt, se’ns presenta un cadafal amb un quadre cabdal de la pintura universal. El gran Leonardo Da Vinci demostrà el seu bon ofici, amb aquest quadre misteriós, el més visitat del món. Xavier Herrero, l’artista, ha rescatat del Louvre la Gioconda o Mona Lisa per a versionar-la lliure. Aquesta icona de l’art ret homenatge a la Dona. Font de bellesa, bondat intel•ligent i treballadora. 63

Xàtiva és, des de fa poc, ciutat lliure d’agressions. I si algú no ho té clar, ja s’ho pot fer mirar. Sempre s’han pintat “angelets” representant la innocència. Ara, però, hi ha una angeleta, que no és xiquet, sinó xiqueta. L’angeleta fa l’ullet als colors que al quadre adornen. Com el nostre ajuntament molts partits el conformen. Compromís, Esquerra Unida, PSPV, PP i Ciutadans. En defensa de la dona tots d’acord van estar. El consens en aquest tema de la legislatura passada, que d’exemple els servisca, als que governen ara.

g r a n

Cadafal:

fa l l a

Quin quadre!! És l’exclamació, que ix per la nostra boca, si contemplem situació que ens impacta o descol•loca.

Escena Primera, i principal.

El nou pacte deixà als votants bocabadats. El Velázquez actual vol repintar “Las Meninas” però l’actualitat local li ha canviat la perspectiva.

Per això Diego Velázquez, pintor de fama mundial, ara pinta altres menines que governen la ciutat. Al quadre podeu trobar: Roger, que seriós contempla, a Caballero, Sinisterra i a Xelo Angulo contenta.

Per Xàtiva van fundar una nova formació. I els electors en votar les deixaren al racó.

Lena Baraza se’n riu perquè a Llorente li fan “la hola”. Mentre al fons hi ha un espill amb Aldavero i Mariola.

Ja no són protagonistes de l’actualitat local. Ara hi ha altres “artistes” al govern municipal.

Maria Beltrán i Giner es troba en segon terme. Els de Ciutadans reclamen tindre veu i vot al Regne.

El PSOE ix reforçat les passades eleccions. Però per poder governar li faltava un regidor.

De Velázquez disfressat, Xavier Herrero l’artista ens ho ha deixat plasmat al quadre protagonista.

g r a n

Aquestes dues infantes eren part de Compromís i els feren tan gran empastre que deixaren el partit.

I als pobres d’Esquerra Unida que tan bona legislatura feren, els van fer un Bac i Limpia en dir-los: “Ahí et quedes!!”

fa l l a

No retrata a les infantes que tan bé li eixiren antany. Ara ens plasma el pacte que ens han presentat enguany.

De sobte eixí la sorpresa i amb Ciutadans pactà. Es llevaren la careta més prompte que canta un gall!!

Galeria d’artistes Els pintors més famosos de tot l’art universal col•laboren gustosos en el monument d’enguany.

Escena Tercera

Josep de Ribera l’Obscuritat del Barroc

Joaquim Sorolla El pintor de la llum

El xativí universal, l’Espanyoleto fou nomenat. Ens ha pintat un retrat de la seua ciutat natal. Xàtiva vol despertar... arreglar les seues carències. En ella podreu trobar el joc de les set diferències.

El pintor impressionista fou artista de traç solt. Ací ens porta una vista de Xàtiva multicolor. Creà escola en valencià Sorolla treballant la llum. Per això ens vol il•luminar la foscor que deixà “el Rus”. Intenten ara donar-li al llenç, color i vida. Però és època de crisi i de butxaca buida.

g r a n

Josep de Ribera també ha volgut col•laborar. I al nostre monument un tros de Quadre ha deixat.

fa l l a

Escena Segona

Salvador Dalí Mestre Surrealista

Pablo Ruiz “Picasso” L’era cubista

Gran dibuixant i metòdic era Dalí, el català. Teatral i caòtic. Surrealista total.

Les Senyoretes d’Avinyó, el Guernica i molts més Quadres... Van deixar a tot el món sorprés i sense paraules.

De sobte un rellotge dobla la Madonna de Port Lligat. Com cadascú va “a la seua bola” a l’Ajuntament de la ciutat.

Picasso, cubista, pintor de l’època Roja i Blava. Com s’alternen els colors quan canvia el partit que mana.

Roger sembla un trapezista fent equilibris mortals. No trobeu surrealista tot el que ens està passant?

Les formes geomètriques que ens presenta aquesta obra són les fórmules matemàtiques d’aquest “Pacte en l’Ombra”

g r a n

Escena Cinquena

fa l l a

Escena quarta

Escena Sisena I final Les falles de la ciutat Són de la ciutat les falles, conflicte i agermanament. Barrejats l’un amb l’altre, depenent com bufe el vent

Mentre a Xàtiva, el Museu Faller, sense mitjos, ni personal, cap tècnic s’encarrega d’ell i roman tancat gran part de l’any.

Comiat I amb uns versos del muntó com aquestos que faig jo s’acomiada del lectors: Guillem Alborch i Mallol

g r a n

La taca un fantasma sembla, un de tants que hi ha a la festa. Que fan que mai es progresse quan la mediocritat Impera.

fa l l a

De la paleta de pintor que veieu ací al darrere, ha caigut una gran taca de tonalitats diverses.

a n y s

x av i e r

d e

h e r r e r o

r e l a c i รณ

m o l i n a

c l a r e t

www.xavierherrero.com

Tens alguna cosa o algú que et serveixi d’inspiració a l’hora de crear les teues falles? Després de 30 anys fent falles, el que t’inspira és el treball, però realment no sabria dir-te alguna cosa més concreta. Es que aquesta pregunta és 73

g r a n

Explica’ns un poc de que va la falla d’enguany. I quines novetats trobarem respecte a la de l’any passat. Bueno, doncs enguany la falla va sobre la pintura, és una falla molt artística, llavors les diferents escenes parlen un poc dels problemes de la ciutat tractats sempre amb una temàtica de la pintura. En quant a la diferència amb la falla de l’any passat o a la d’altres anys, es que és una falla totalment distinta, en quant als elements, la composició és d’una altra forma... Jo crec que és una falla que va a quedar molt bé, diferent en certa forma però al mateix moment una falla clàssica, però crec que serà prou original.

un poc complicada per a mi. La veritat és que totes les falles me les prenc com si foren un repte, de vegades el repte és xicotet i altres doncs és més gran. I eixe xicotet nerviosisme o curiositat de crear alguna cosa no se me’n va, la veritat, encara que tingui 30 anys d’ofici. Tal vegada eixa sigui la meua major inspiració, ja que cada any és distint encara que paregui que tots els anys sigui igual. Cada falla és distinta encara que repetim elements o encara que repetim falles, cada any és una història totalment diferent a l’anterior. Tal vegada eixa sigui la inspiració. Això que es diu que les falles son com els aus fènix, que renaixen de les cendres doncs és totalment cert. Després en cada falla és més complicat, aquí si que no sabria dir-te, perquè depèn molt de l’època que sigui, per a les persones que son creatives el pensar que vas a fer és una cosa molt complicada, ja que la gent no sap el que es pateix per a desenvolupar una idea. En el cas de la vostra falla que ja és una idea que ja hem repetit un parell de vegades, encara que no igual però pareguda, ja va tot molt més rodat. Però a altres falles, quan es la creació cent per cent nova, si que hi ha certa sensació de patiment i alegria quan veus la reacció de la falla. De vegades et sorprèn per a bé i altres per a mal però a fi de comptes eixa seria la descripció.

fa l l a

És el 9é any que fas la nostra el monument de la nostra comissió, que es sent quan una falla del poble confia any rere any amb el teu treball. Doncs que es sent? Doncs en primer lloc satisfacció, és a dir, que et tinguin en compte tants anys doncs és molt, molt bonic. Més que res satisfacció i orgull.

Premis 2019

1 CRÍTICA LOCAL 1 INGENI I GRACIA 1 1ªPART PRESENTACIÓ GRAN TEATRE 1 CAMPIONAT FIFA PER PARELLES 2 CAMPIONAT DE FUTBET MASCULÍ 3 SECCIÓ PRIMERA 3 MILLOR MAQUETA 3 BAC 3 CONCURS PADDEL MASCULÍ 5 LLIBRET FALLER 6 FALLA INFANTIL SECCIÓ ESPECIAL 73é PREMI A LA PROMOCIÓ I L’ÚS DEL VALENCIÀ ALS LLIBRETS DE FALLA

Parlem amb Gisela, FMI 19

Què és el que més t’ha agradat del teu any com a Fallera Major Infantil? El que més em va agradar va ser compartir amb Marta i Marc aquest any i per descomptat amb el meu tio Jorge però també conéixer a nous amics representants d’altres falles i gaudir amb tots d’eixe any tan meravellós. Tots junts vam viure moltes experiències i jo vaig ser immensament feliç de representar la meua falla. Què és el que més trobaràs a faltar? El fet d’ajuntar-nos tots els presidents i falleres majors infantils d’altres falles i gaudir tots dels actes que vam compartir. També trobaré a faltar ser la màxima representant de la meua falla acompanyada del meu amic Marc. Em fa molta pena no poder posar-me més la meua banda de Fallera Major.

Quin és l’acte que recordes amb més intensitat? La veritat és que en són molts, entre ells, la meua presentació, ja que va ser molt emotiva, l’ofrena a la Mare de Déu va ser molt bonica i la visita a les falles també en va agradar molt perquè vaig poder visitar tots els monuments de la meua ciutat. Animaries als teus amics i amigues perquè representaren la comissió com ho vas fer tu? Clar, perquè és una experiència meravellosa que qualsevol faller hauria de viure. Algun consell per a les futures falleres majors? Voldria que aquest consell fora també per a Andreu. Que s’ho passen molt bé, que visquen cada moment intensament i gaudisquen de tots els actes i que troben noves amistats en aquest camí perquè quedarà en el seu record per sempre. De segur que ho faran molt bé.

Parlem amb Marta, FM 19

Com et sents després de viure l’experiència de representar la teua comissió? Em sent molt afortunada d’haver viscut aquesta experiència tan única i d’haver tingut l’oportunitat representar la meua comissió. Ha sigut un any ple d’emocions i sentiments que mai oblidaré. Què destacaries del teu any com a Fallera Major? Sense dubte els moments que he pogut gaudir al costat de la gent que estime i les noves amistats que he fet durant aquest any. Ha sigut un exercici ple de diversió i de complicitats.

Què és el que més trobaràs a faltar? Quan Jorge venia per mi i a per Gisela i Marc, l’estona que compartíem els quatre cap a qualsevol acte, les rialles i les xarrades amb els meus xiquets.

Algun consell per a les falleres majors del 2020? Que gaudisquen de cada dia com si fos l’últim, sona molt tòpic però el temps passa molt de pressa. Que intenten viure tots els moments amb màxima intensitat i que facen molt bona relació els quatre que a la fi és el que després romandrà per sempre.

Programa dâ&#x20AC;&#x2122;actes exercici 2019-2020

2020

2019 DIVENDRES 2-8-2019 13:30 h (aprox) comunicació pública i als mitjans de comunicació de les falleres majors de xàtiva.

DISSABTE 1-02-2020 20:00 h proclamació de la fallera major de xàtiva i la seua cort d’honor, al gran teatre de la ciutat.

DIVENDRES 13-09-2019 20:00 h presentació pública de les falleres majors xàtiva 2020, als jardins del palasiet.

diumenge 2-02-2020 18:00 h proclamació de la fallera major infantil de xàtiva i la seua cort d’honor, al gran teatre de la ciutat.

DIUMENGE 22-09-2019 11:00 h mig any faller infantil, albereda jaume i.

-diumenge 9-02-2020 9:30 h ral·li faller autos locos.

DISSABTE 28-09-2019 21:30 h mig any faller, a l’estació d’autobusos. DIUMENGE 06-10-2019 11:00h cavalcada del ninot infantil DISSABTE 19-10-2019 19:00 h cavalcada del ninot. DISSABTE 26-10-2019 20:00 h acomiadament de les falleres majors de xàtiva, i les seves cort d’honor al gran teatre de xàtiva. DIUMENGE 27-10-2019 18:00h nomenament de les falleres majors de xàtiva i les seves cort d’honor a l’església de sant agustí. DIVENDRES 8-11-2019 20:00 h lliurament de premis e inauguració diverses exposicions de les jornades culturals, a la casa de la cultura de la ciutat. DIUMENGE 15-12-19 18:00h concert pasdobles al gran teatre

-dissabte 15-2-2020 -9:30 ofrena d’ous a santa clara 12:00h danses populars murta. 14:00 (aproximadament) dinar de les paelles de murta maravall. -diumenge 16-02-2019 11:00 h ral·li faller infantil a l’albereda -diumenge 23-2-19 11:00 h playback infantil -dissabte 29-022019 08:00h, macrodesperta, pels carrers de xàtiva. 10:00h campanya donació de sang a l’albereda jaume i. 19,00h lectura acta premis exposició ninot i xxv concurs maquetes es a les portes de l’ajuntament de la ciutat. 20:00 h cridà de les falleres majors de xàtiva a la ciutat des del balcó de l’excel·lentíssim ajuntament de xàtiva. 20:30 h. inauguració exposició ninot. en finalitzar es dispara un “castell de focs d’artifici”. 22:00h. sopar de crida, lloc per determinar -diumenge 8-03-2019 10:00h romería a sant josep 12:00h dinar popular de germanor, lloc per concretar.

SETMANA FALLERA DISSABTE, 14 DE MARÇ DE 2020 22:00 h. Sopar de la nostra Fallera Major Maria Tormo i Garrigós en el restaurant El Retorno. DIUMENGE, 15 DE MARÇ DE 2020 18:15 h Berenar infantil oferit per la nostra Fallera Major Infantil Ana Climent i Giner i el nostre President Infantil Andreu Garrigós i Bru. 18:30 h Començarà, oficialment, la plantà del nostres monuments. 19:00 h Recollida dels ninots de l’exposició. 20:00 h Decoració per part dels xiquets de la comissió infantil per al monument infantil. 22:00 h Al casal, sopar de la plantà. Cal anar amb roba de treball, guants, caçadores, bufandes, etc. Al mateix temps farem la tradicional torrà. DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2020 11:00 h Esmorzar de falles. 13:00 h Cercavila pels carrers del barri. 14:00 h Primera mascletà des del Jardí de la Pau. 14:00 h Dinar al casal. Primer ho faran els xiquets i després, els majors. 19:00 h Lliurament de premis de les falles 2020 des de la sala d’actes de l’ajuntament. 22:30 h Sopar al casal 00:00 h Festa al casal. DIMARTS, 17 DE MARÇ DE 2020 11:00 h Esmorzar de falles. 13:00 h Cercavila pels carrers del barri. 14:00 h Segona mascletà des del Jardí de la Pau.

14:00 h Dinar al casal. Primer ho faran els xiquets i després, els majors. 17:30 h Visita oficial a les falles (Recordem que no es poden dur gots a la desfilada). Tots els fallers i falleres assistiran a l’acte amb la indumentària correcta: per als hòmens és obligatori portar el mocador al cap. 22:00 h Sopar al casal. 00:00 h Festa al casal. DIMECRES, 18 DE MARÇ DE 2020 11:00 h Esmorzar de falles (No oblideu arreplegar el vostre ram per a l’ofrena). 13:00 h Cercavila pels carrers del barri. 14:00 h Tercera mascletà des del Jardí de la Pau. 14:00 h Dinar al casal. Primer ho faran els xiquets i després, els majors. 18:00 h Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu (Patrona de Xàtiva). Eixida des de l’avinguda de Selgas fins a la seu de Xàtiva. L’ofrena de flors a la Mare de Déu es farà a l’interior de la seu. 22:00h Sopar al casal, 00:00 h Festa al casal. DIJOUS, 19 DE MARÇ DE 2020 08:00 h Despertà pels carrers del barri. 12:00 h Missa i romeria de Sant Josep. L’eixida del casal serà al voltant de les 11:00 h. 14:45 h Última mascletà de falles en finalitzar la processó. 21:00 h Cremà de la falleta infantil. 22:00 h Sopar al casal. 23:00 h Cremà de la falla gran. Seguidament, farem xocolatada al casal per a tota la comissió.

Secció d’articles

L’Art de les Falles

MARIBEL VICEDO. PERIODISTA

Art pels quatre costats

La visita a un museu, com per exemple el Prado a Madrid –amb 200 anys d’històriaper conèixer una àmplia col•lecció pictòrica signada per grans pintors, seure en una butaca del Palau de les Arts per escoltar l’òpera de Giuseppe Verdi Nabucco, assistir al Teatre Calderón d’Alcoi per veure una funció de teatre, captar amb la càmera un bonic capvespre entre la silueta del Penyagolosa o estar en la primera fila de la passarel•la de Cibeles per prendre nota de les últimes tendències de la moda són escenaris de l’art dels colors, del llenguatge musical, de les paraules o dels dissenys. Significa submergir-nos en les belles arts però en diferents horaris i espais. Però, es pot disfrutar de la música, la pintura, l’escultura, la fotografia, els textos o la indumentària en un mateix espai i temps? Jo pensé que sí i un context idoni són les Falles. Xàtiva i del 15 al 19 de març són dos bones coordenades per citar-nos amb l’objectiu

d’observar el gran treball -en un mateix lloc i en 120 hores- que fan els i les artistes al voltant d’aquesta festa declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Els carrers de la capital de la Costera es convertixen en el gran aparador on visitar els monuments grans i xicotets que presenten les diferentes falles. Eixes figures construides amb fusta, paper o suro, vestides amb la paleta de color i amb il•luminació especial que encisen al públic i que guarden moltes hores de feina als tallers. Una mostra que va lligada amb l’art de les paraules que expressen la sàtira. Una composició de ninots i de textos efímera ja que les flames, a la foscor de cada dia de Sant Josep, acaben reduint a cendra l’arquitectura fallera. S’acaba l’element físic però perdura en el temps gràcies a la fotografia. La imatge és un altre art, casat amb la càmera o - en els últims temps- amb els mòbils, que permet captar al moment la bellesa de 86

fotografia: 87 José Luis Mollà

fotografia: José Luis Mollà

les falles i, després, exportar el resultat final a una exposició o al marc digital de casa. O, també, entra en joc l’art multimedia perquè a través de les xarxes socials proclames el que estàs veient durant la teua estada a les festes josefines. Una celebració –concentrada en els últims compassos de l’hivern- en que també paga la pena observar els trages amb que visten les falleres i fallers mentre desfilen als passacarrers, l’ofrena o per anar als casals. Uns dissenys amb brodats, riques teles o calçat especial que confeccionen professionals de la costura en base als patrons que passen de generació en generació. Un patrimoni tèxtil que guarda l’essència dels avantpassats fallers i que lluïx amb tot el seu esplendor en ple segle XXI. Un marc on cap l’expressió pictòrica, escultòrica o d’imatge i que està abraçat per la música. Un altre art plasmat sobre un full pautat i que cobra vida amb la interpretació

dels músics amb els seus instuments. Una harmonia de notes i silencis –en forma de pasdoble o de marxa- que marca la banda sonora als protagonistes de les Falles en els actes o acompanya als visitants d’aquest gran museu de belles arts. D’alguna manera, les principals vies de Xàtiva es convertixen en l’auditori dels xicotets concerts dirigits a grans i menuts. La creativitat és un element comú en l’expressió de totes aquestes arts. I estem a les portes de descobrir quines són les idees que els artistes fallers, dissenyadors, indumentaristes, floristes, compositors o músics han estat treballant en els últims mesos per a la convocatòria fallera de març de 2020. Serà el moment en que Xàtiva mostrarà art pels quatre costats.

fotografia: José Luis Mollà Falla del Raval 2018 Artista Ferni Llópis 1 premi d’Especial

VICENT BERENGUER. MESTRE I ESCRIPTOR

L’art de fer soroll

Entre els elements que caracteritzen la festa de les falles és ben conegut que n’hi ha tres que són crucials: la falla (el monument), el foc i la música, i sense algun d’ells la festa seria inconcebible. També n’hi ha altres que tenen algunes funcions molt rellevants, la mateixa comissió de falla, el vestit tradicional, l’ofrena de flors, les despertades, els bunyols, el públic (els mirons, en les festes de moros i cristians), els concerts, etc., però tot això està en un altre pla, i com tot el que forma part de les falles sempre són motiu de controvèrsies, admiració, indiferència, alguna mena de nerviosisme o fins i tot alguna mena d’odi, perquè la imaginació és imparable. La grandiositat i la massificació a què han arribat les falles de València és un fet, i costa imaginar que, malgrat les crisis que van i vénen, aquestes puguen retrocedir de manera substancial, no puc imaginar-m’ho, però de segur que alguns

se n’alegrarien. Que tanta gent participe en una festa així és perquè s’ho passa bé, però com que tenen lloc en una ciutat on viuen prop d’un milió d’habitants, també es constata que moltes persones no troben cap al•licient a participar-hi i es veuen obligades a suportar-les o evitar-les com bonament poden. Últimament pareix que les autoritats municipals i falleres estan fent alguns gestos per a ser comprensius amb aquesta quantitat determinada de valencians emprenyats per dècades d’incomoditats, fruit de la seua incomprensió o del seu poc gust per les festes de Sant Josep, però regular el caos faller és molt delicat: el soroll de les revetles, els talls de carrers, la brutedat, el fregit dels bunyols, els coets, etc., són coses permanents, alguna cosa s’hi ha parlat, alguna cosa s’hi ha fet. Enmig d’això, els coets tenen un protagonisme molt especial en el programa faller, la varietat de productes creix sense parar, subministren una emoció per a cada edat i, és 90

d’allò més simple, els que fan el pet més gros són els més sol•licitats a mesura que creixen les criatures i assumeixen el vocabulari i la sintaxi coetera, tan contundent, tan perfectament generalitzats per la seua pràctica de tir: piula, mascle, femella, petard, etc., etc., que, a més, també representen un negoci considerable es diu que. Els petards és un tema vital, i dubte que vegem en falles cap millora al respecte. Grans i menuts, fallers i no fallers, una quantitat de gent inimaginable, aprofiten tot el temps que poden per a encendre coets, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, perquè com saben la transgressió (la barrabassada, la salvatjada) sempre resulta més divertida, però vint dies tirant petards indiscriminadament en aquest estil es converteixen en una broma difícil d’aplaudir per una part considerable del veïnat que alberga la ciutat. La indefensió del ciutadà de civil (no faller, no fester, laic!) és absoluta, i contra el costum adoptat no s’admet cap norma, costa imaginar-la. Quan es manifesta la protesta, sovint es fa veure que significa anar contra la festa, cap a l’espontaneïtat i coses així. Entre altres coses, l’eufòria festiva junt amb l’eufòria econòmica de les últimes quatre dècades no ha fet més que beneir aquest ús del petard que més peta, i això és un problema, alhora que també és injust demonitzar així els coets, perquè de la pólvora està comprovat que se’n fan usos festius molt més elogiables per tothom, com ara les mascletades, els castells o les cordades. Recordar i repassar tot el que veiem i sentim de coetets i petards durant les falles és excessiu, per a un oriünd, s’entén, al contrari que pel visitant o el turista faller, quan aquest absorbeix la idiosincràsia o psicologia de les falles s’hi afegeix la mar d’entusiasta, és comprensible, per això ha vingut. 91

Falla Mossén Sorell - Corona 2006 Artista: Ana Ruiz Foto: Guillem Alborch

Però el ritme es fa més intens dia rere dia, el caràcter d’algunes conductes coeteres va augmentant i així, any rere any, el programa faller entre l’espectacularitat i aquestes tensions s’arribarà a la cremà. No és que diguen que el que no vulga pols que no vaja a l’era, però les queixes van cuejant. Cal traure’s del cap que s’ha de fer desaparéixer els petards, i més la petardada salvatge, caldria imaginar una pràctica diferent, que no s’acabaria per això la festa. En una altra banda, les festes de moros i cristians també han arribat a massificar-se molt, i no cal dir que en les poblacions de certes dimensions (Alcoi, Villena, Elda, Ontinyent, etc.) també comporten molèsties per a alguns veïns, però sens dubte hi ha algunes clares diferències entre les dues festes que és convenient posar en relleu per al cas dels petards. En els moros i cristians l’evolució en quantitat de festa, festers, desfilades, música, beguda, etc., que han desenvolupat no ha inclòs la pólvora, és a dir, les disparades dels trabucs, els trons, com s’anomenen popularment, es pot dir que s’han mantingut en el seu ordre originari. El programa fester els manté en el seu horari i en el seu trajecte establerts, els dos o tres dies que és costum, quan s’ha acabat aquest acte específic, el respecte del silenci és absolut, no cal recordar res. Ningú no dispara ja fins al següent acte programat i, per descomptat, dins de l’itinerari en qüestió. Fóra inimaginable que un fester vaja amb l’arcabús o el trabuc disparant on li semblara, ni amb un arcabús de xiquet, és una norma no escrita. Així, disparar l’arcabús sembla la cosa més natural del món, pels

llocs establerts i en l’horari determinat, tot ben identificat, i el que no vol pols sap ben bé on és l’era. D’altra, el calendari de moros i cristians en un principi estava cenyit a unes poques jornades al voltant del dia del patró, això ha anat també eixamplant-se però sense incorporar coets ni arcabussades; i ara tampoc no es tiren coets borratxos, cosa que fins fa ben poc temps es feia d’una manera indiscriminada, tant al carrer com en l’interior dels masets o casals festers. Encara més, un avantatge que tenen els que no volen patir les festes de moros i cristians és que en quasi tots els pobles els dies de festa són oficialment no laborals i el personal pot anar-se’n del poble. Pot dir-se que pràcticament ningú no ha de treballar ni els xiquets anar a escola. Aquesta circumstància és difícil d’imaginar a València, on en general costa ajuntar els màxims dies festius l’última setmana fallera per a emprendre l’èxode. Imaginar en cada barri uns espais ben delimitats per a tirar petards o un horari d’unes hores cada dia dels vint dies de falles, forma part de la ciència-ficció, i de la manera que van les falles, on ja es fan desfilades de moros i cristians, si es decideixen a incorporar les batalles de moros i cristians o alardos amb piquets de fallers disparant arcabussades, potser així ja se saturaria el personal, pares i fills, joves i grans, o no. El que és clar és que la falla, el foc i la música han de continuar, però hi ha dues maneres ben diferents d’enfocar l’emoció dels trons.

MascletĂ Valencia 2019

Dia dels trons, Moros i Cristians dâ&#x20AC;&#x2122;Alcoi 93

AMPARO COLL COMÍN. PROFESSORA DE FILOSOFIA, UNIVERSITAT DE VALÈNCIA.

Les falles com a manifestació d’art i cultura popular. Un curs intensiu de filosofia. Si la filosofia és la capacitat d'interrogar-nos i reflexionar sobre la vida, no hi ha dubte que les falles constitueixen un curset intensiu de filosofia clàssica. Durant quatre dies tots els que vivim la festa de prop rebem unes classes pràctiques sobre alguns dels temes centrals entorn dels quals ha girat el pensament humà durant segles i estos coneixements els adquirim, o reafirmem, en forma d'experiència vital, que és l'única manera que fa que l'aprenentatge siga significatiu i no un mer ensinistrament. D’entre estos temes, potser el més evident és el “Sic transit glòria mundi”…”així passa la glòria del món, o el ”vanitas vanitatis et omnia vanitas”, tot és vanitat de vanitats, perquè en a penes mitja hora un monument complet queda convertit en cendres i el final és el mateix per a la falla que ha obtingut el primer premi de la Secció Especial que per a la més humil falla de l’última secció, i així mateix

aprenem que amb el temps ambdues seran oblidades. Bé, no tan oblidades si pensem en la quantitat de fotografies que hui en dia tots fem als monuments, des d’infinitats de càmeres i dispositius. Amb tot i això, pot ser algunes d’elles, passaran a la memòria col•lectiva com a autèntiques obres d’art, les quals, malgrat tot també foren ser cremades com totes les altres falles. No debades, van nàixer per a aquest fi. Assumim per tant que tot ha d’acabar perquè hom puga començar un nou cicle. Una altra lliçó: el final és el principi. La tristesa i l’alegria, el vell i la novetat s’alternen i “tot flueix” Panta rei. Un tema gens banal que aprenen molt prompte els fallerets/tes. Simultàniament experimentem un altre dels grans assumptes que aborda la filosofia Tempus fugit... però, no estàvem plantant la carpa “ahir”? Sí; el temps vola i no podem desperdiciar-ho, així que… “Carpe diem” 94

Falla Corona Mossen 2006 Artista: Ana Ruiz Foto: Guillem Alborch

ens diu Horacio: viu el moment. Disfruta el present, que no ha d’interpretar-se com una crida a la irresponsabilitat sinó com una exhortació a viure intensament i a gaudir cada instant i això fem; multiplicar-nos per a estar en uns quants llocs al mateix temps i gaudir tots i cadascú dels festejos. A més estes festes propicien situacions que ens ajuden a descobrir facetes de la nostra personalitat que potser ignoràvem i ens ajuden a millorar el coneixement de nosaltres mateixos, eixe “nosce t’ipsum”, “coneix-te a tu mateix” que era el consell amb què els set savis de Grècia rebien als visitants del temple d’Apolo a Delfos. Evidentment moltes altres nocions d’orde filosòfic són comuns i compartides amb altres celebracions religioses i/o populars: el sentit de pertinença, el goig estètic, la fal•libilitat del ser humà, la seua versatilitat i creativitat, la diferència entre l’essencial i l’accidental…

però la festa de les falles té quelcom que les enalteix i que representa, sens dubte, el més important tarannà, la sàtira, el sentit d’humor. La crítica a la nostra societat i a nosaltres mateixa és, de totes les lliçons rebudes per fet faller, probablement eixa és la que més saviesa ens procura per a afrontar la vida i, per què no? També la mort. L’humor ens ajuda a distanciar-nos de nosaltres mateixos, a relativitzar-nos i a ser crítics amb la realitat de forma desdramatitzada i és sens dubte el millor antídot contra els dogmatismes i la violència que estos generen i tant de dolor causen. També ajuda a desinhibir-nos i alliberar-nos per uns dies del personatge que tots representem socialment i recuperar per uns moments eixe altre jo lúdic que també forma part de nosaltres. Seguim el consell de l’estoic Sèneca “aliquanto et insanire iucundum est” que tradueix “de tant en tant és saludable fer alguna bogeria”. Sí. La filosofia també s’aprén mentre ens prenem una xocolata amb bunyols... per allò del “Carpe diem” O no? Així que, a gaudir d’elles!! 96

Nou Campanar 2009 Julio Monterrubio Foto: Guillem Alborch

PILAR BARBERÁ ARANDA. ESTUDIANT I FALLERA

Les falles, molt més que quatre dies. Fa molt poc de temps que em considere una fallera com toca. Malgrat que soc fallera des de ben menuda, mai no havia sentit tant de prop com aquests últims anys el que era ser fallera veritat i sé que encara em queda un camí molt llarg per acabar de descobrir-ho. Els dies de preparar les cavalcades, les presentacions i inclús les festetes que fem a meitat any, són coses que formen part de falles, encara que no estiguen clavats en eixos quatre dies famosos. Fa poc, va ser quan vaig descobrir aquesta meravella i ara m’encanta molt participar de totes les activitats. D’algunes més que d’altres ja sabeu.... Però a mi, m’agrada molt estar clavada en el ‘jaleo’. A la falla, tots en coneixen com Pilareta, ja que des de ben menuda aquest era el meu nom. Clar, mel van ficar els meus pares i a partir d’aquest moment tot el món em diu així. Pilareta és un nom en diminutiu, però sembla que quan mel diuen en la falla agafa una grandesa que abans no tenia. Quan sent aquest nom pot voler dir varies o coses, o bé que tenen una feina assignada per a mi (la més comuna) o bé que estan cridant-me per muntar qualsevol tipus d’espectacle fester. El que més m’agrada (igual que a molta

gent, supose) és la festa. Però no qualsevol tipus de festa... La festa que està formada per gent de totes les edats, no sols joves. La festa que té beguda de tot tipus, inclús aigua per a quan ja estàs cansadíssim de donar-ho tot i necessites un descans. La festa del dia de l’ofrena, que acaba en Sant Josep. La festa d’anar a l’entrega de premis, i estar atent almenys al premi de la cavalcada (açò era més quan era menuda) o al de la presentació. En fi, LA FESTA FALLERA. L’olor de pólvora, els passa carrers, el polo i el mocador de la falla, el sol impertinent de març i tots aquests factors que sols els fallers coneixem, li donen vida a la nostra festa i tenen un gran valor significatiu per a nosaltres. Ja que m’he posat voldria donar-li les gràcies a totes eixes persones que sempre ens ajuden als més principiants perquè continuem els seus camins. A vegades sé que faig les coses malament, però sempre hi ha algú que m’ensenya com s’utilitza la grapadora de compressió, o que m’explica el funcionament dels premis dels llibrets tant en l’àmbit local o en l’àmbit d’altres concursos on participem. Ara bé, crec que ha quedat ben clar que les falles són molt importants per a mi, i vull 98

que continuen sent-ho al llarg de molts anys. Però no sols són importants les falles, sinó que el més importat és la colla d’amics que traus de la falla, les cançons i balls que sols nosaltres sabem, les experiències els dies que no acabem d’anar massa bé i fins i tot el fet de vestir-se de fallera. Encara no havia parlat d’açò fins al moment. Vestir-se de fallera és fonamental per a la nostra festa. Quan era xicoteta em picava tot i mai no volia vestir-me. Però ara li he agafat el gustet i no hi ha esdeveniment al qual jo no vaja vestida. Fins i tot, m’he ensenyat a fer-me el monyo jo sola per tal de poder vestir-me quan vulga sense haver de fer que ma mare me’l faça. Després d’eixir de festa el dia de l’ofrena, el més important és eixir en Sant Josep i veure les cares dels que l’anterior nit havien compartit amb tu la festa. La festa de les Falles per a mi cada any se supera i és molt millor que l’anterior. Tant de bo continuen així per a sempre i tots puguem gaudir com jo ho faig d’aquesta meravella.

Pilar Barberá junt l’estandard Infantil Fallera activa de Molina Claret

fotografia: José Luis Mollà

ANNA SORO SOLER LLICENCIADA EN RELACIONS LABORALS I RRHH, FALLERA.

Les Falles, ¿un nou art a considerar?

¿Què és l’art? ¿Què en sabem d’ell? Podríem dir que l’art és un concepte tan obert i carregat de matisos, que té una gran capacitat d’acceptació definitòria. Però, com a concepte general, l’art és tot allò que engloba cadascuna de les creacions realitzades per l’ésser humà amb la finalitat d’expressar una visió sensible sobre el món, siga real o imaginari, mitjançant una sèrie de recursos plàstics, lingüístics o sonors i, també, ens permet expressar les nostres emocions, idees, sensacions o la percepció sobre les coses. ¿Ens sona d’alguna cosa als valencians i valencianes el que acabe d’anomenar? Seguim un poc més. ¿D’on ve la paraula art? ¿Per què existeix com a tal hui en dia? Doncs bé, aquest terme procedeix de l’època clàssica, del llatí “Ars, Artis”, referint-se a

aquella obra que expressa molta creativitat. Aquesta, al seu torn sorgeix de la paraula grega “techne”, d’on prové tècnica. Els antics grecs tenien un concepte prou distint sobre l’art. Diferenciaven les arts superiors (vista i oïda) de les arts menors (tacte, olfacte, gust). Però segles després i amb un canvi de mentalitat, l’art ja no era l’habilitat de l’ésser humà en qualsevol terreny productiu, sinó que se separaren els oficis de les arts en si. Hui, l’art o les belles arts es classifiquen en 7: • Arquitectura • Escultura • Pintura • Música • Dansa • Literatura • Cine I arribat a aquest punt em sorgeix una 100

Noel Arraiz, Falla en Burning Man

pregunta curiosa: ¿Per què no considerar les Falles com un altre element classificable dins d’aquest llistat? ¿Què són les falles? ¿són art o només artesania? Aquestes tenen el seu origen en la crítica i la sàtira dels seus monuments, però amb el pas dels anys, han anat sorgint noves modalitats de veure la festa. Els artistes fallers es plantegen nous reptes any rere any, per tal de no repetir-se. És tanta la seua evolució dins d’aquest terreny i la seua importància en l’àmbit mundial que, fins i tot, altres modalitats artístiques s’han fixat en elles per aportar noves idees. El Burning Man, un festival d’art relacionat també amb el foc, celebrat als Estats Units, es va fixar en les nostres creacions i va proposar, fa uns anys, un intercanvi cultural amb artistes fallers. Aquest intercanvi artístic, va suposar la 101

fusió de l’arquitectura contemporània amb la tradició fallera de la fusta i el cartó. La manera de reinterpretar una falla va ser, per a molts artistes fallers, un nou reconeixement artístic. També suposa un gran avanç comptar amb la participació fallera d’artistes urbans, reconeguts mundialment com Okuda o Pichiavo en l’elaboració de les falles municipals de la ciutat de València els darrers últims anys. Les falles, per a nosaltres els valencians són un art efímer que gaudim, només, durant uns dies a l’any. Dies en què deixem de banda la nostra rutina, per reunir-nos al voltant del cadafal i celebrar que els dies deixaran de ser freds, donant la benvinguda a Persèfone, que arriba acompanyada de la primavera. Probablement hi haurà gent que es pregunte: ¿I per això s’han de considerar les falles com un nou art?

Jo, com a fallera, dic que sí i estic segura que molts de vosaltres també estareu amb mi quan afirme que, en les falles existeix un vincle fort entre el disseny, l’artesania i l’art. Per descomptat que es tracta d’una nova modalitat artística. A més, és un art pròxim a l’espectador: de carrer i participatiu. Les ciutats i els pobles, durant la setmana fallera, es converteixen en museus a l’aire lliure, replets d’escultures de les quals ens acomiadarem amb rapidesa. L’art també es troba en les falles al centre del ritual festiu, com a monument efímer ofrenat al foc, eixa és la seua essència. La cremà, l’art que es torna foc de nou, que crema i ens retorna a l’origen de les falles, per poder començar de nou. Aquestes escultures falleres i de carrer, igual que nosaltres, els cansats fallers després de tants dies, tornen a la terra la seua figura i energia. Generen noves formes, en flames, fins a convertir-se en cendra. Però també son art per moltes altres coses: és també la facilitat perquè el monument s’expresse festivament donant eixida a aspectes de la personalitat que, habitualment, tenim reprimits i, com havia dit amb anterioritat, d’això es tracta l’art, de saber expressar emocions i sensacions. És per tot açò pel que em reafirme considerant les Falles com un nou art, perquè han sabut traure partit d’elles, de la nostra idiosincràsia valenciana i per poder transformar-se artísticament des de la tradició i la senzillesa fins a una renovació artística.

102

Falla Infantil Molina Claret 2019 Artista José Angulo Secció Especial Foto José Luis Mollà

103

Arquitectura

104

105

fotografia:Miguel Arraiz

JOSEP LLUÍS SIRERA. DRAMATURG I CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA DEL TEATRE ESPANYOL DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA.

L’art a les falles, assumir una responsabilitat. Aprecien l’art modern, visiten de forma habitual l’IVAM, i quan han tingut ocasió, també s’han deixat caure pel Centre Pompidou de Paris, el MOMA de Nova York o, si més no, pel Reina Sofia de Madrid, el MACBA de Barcelona o el Guggenheim de Bilbao. Per a ells, Picasso, Miró, Pollock o Bacon són noms clàssics i familiars. Són una minoria, és ben cert, però no tan reduïda com per no poder impregnar d’una forma o una altra la societat valenciana i transposar, quan cal, els seus coneixements d’art contemporani a altres manifestacions culturals i socials, com ara les Falles. S’ha esdevingut això? Em permetreu que ho dubte per dues raons. En primer lloc, perquè el divorci existent entre les persones interessades pel món faller i el món de la cultura és (amb honroses excepcions) molt gran encara. Des d’aquest segon món es considera majoritàriament les falles com una festa que

no s’adiu gaire amb els temps moderns, o com un destorb de les activitats quotidianes i, quan es reconeix dins les falles alguna cosa interessant (com ara un monument faller innovador), es limiten a considerar-lo una excepció afortunada sense perdre el temps a reflexionar sobre les condicions de la seua producció i de quina forma és possible que aquestes excepcions es podrien generalitzar gràcies a un major grau d’implicació per la seua part. En segon lloc, si bé és cert que no manquen els que sí que manifesten alguna forma d’interés habitual pel món faller, sorprén, però, que predomine entre ells la idea que les Falles són una activitat exclusivament lúdica, festiva, tradicional… i, a tot estirar, artesana (ni tan sols amb el pedigree que té l’art popular) i que, en qüestions d’estètica, no s’han de tenir gaires pretensions. És a dir: deixar les falles ancorades en uns models estètics que, en el camp de les arts plàstiques, no dubta106

Falla MossĂ¨n Sorell-Corona, 2009. Artista: Alfredo RuĂz. Fotografia: Guillem Alborch

107

rien a qualificar de desfasats. Ens diuen, per justificar-ho, que això és el que el poble vol. I que una festa nascuda i arrelada entre el poble ha de respondre sempre a l’horitzó d’expectatives (vitals, culturals, estètiques) d’aquests. I si al poble no li agrada Miró, o Picasso, per què calfar-los el cap? I que conste que no vull dir que això siga, en el fons, una actitud elitista dels qui creuen que l’art només el poden gaudir unes minories cultes i ben preparades… Aquests darrers, sens dubte, viuen una situació paradoxal: contemplen burletes el monument a Vinatea de la plaça de l’Ajuntament de València, on _és clar_ voldrien veure una estàtua d’alguns dels grans escultors actuals, però es mostren indiferents, sinó comprensius, davant el conservadorisme de la majoria dels monuments fallers; lloen la necessitat de recerca constant que ha de tenir un artista de debò, però abandonen a la seua sort els qui tracten de mantenir la seua condició d’artistes en el món de les falles. Les coses mai canviaran si no assumim la nostra responsabilitat i no som capaços de contemplar les falles també com a obres d’art (menys efímeres, per cert, que una performance), com a una branca més de l’art contemporani si ho preferiu així. Perquè no coneix de minories ni d’elits i reclama a crits tenir més presència als carrers valencians durant les festes falleres.

*Josep Lluís Sirera Turó (València 1954-2015) va ser un dramaturg i catedràtic d’història del teatre espanyol de la Universitat de València. El present text es va publicar l’any 2010 al llibre de la Falla Comte Savatierra - Ciril Amorós del mateix any. Reproduïm aquest article, amb permís dels familiars de Josep Lluís Sirera i de la Comissió del Mercat de Colon, perquè el considerem d’allò més adient a la temàtica que enguany tracta la present publicació.

108

109

Falla del Ajuntament de Valencia 2019 Latorre i Sanz junta a Pichiavo

Falles & arquitectura

Molina Claret 2011

110

Vall laguar - Pare Ferris 2017

111

Escultura

112

fotografia: José Luis Mollà

113

JOSEP VICENT BERGON.

19 de març. Com refleixar, amb quins colors dibuixar la llum d’aquest matí! botes esmicolen ninots bondadosos mentre vells emboliquen cigarretes grogues. Sura un clam de dol del cementiri d’eleants vençuts a la fi pels llançadors rogencs i l’ocell fuig amb desesper del menjador falcó de papers antics. Màscares de cartró i bunyols de xocolata freda amb noces de taulells trencats ens mostren sorprenents mapes Van triscant els ases les verdes taules de billar oblidades a un femer qualsevol, i barrets de palla s’esfileguen empal•lidint fàbriques. Coloms grisos davallen escales perseguits per carnissers assassins, mentre rellisquen sanglots i sang per la vaselina tamisada d’allò no convinent. Amb cordes de traca i foc ens fan les cúpules falses, amb les paraules buides febles llits on jeure

Hi hagué una vegada un verb: ÉSSER, que fou arrossegat, dissimulat son nom, a penes ara una línia curta de vocabulari bàsic, escarabats plegats uniformement ben agafats al groc-blanc. Clarins de trons de bac i excrements superbiosos S’endugueren la pols blanca, i encara, àdhuc, punxen els cervells dels xiquets amb negres agulles de mentides mortes. Per recollir les messes de l’odi em cal tant aquest vell colador d’or...! Un so de senys ganiveters s’eixampla ara irremeiablement i ja és arribat el temps de la por per aquells que gosaren d’enganyar l’ètnia. Companys, alimentem doncs a un racó aquesta pobra esperança àdhuc no desenrotllada, i voregem la crema de la falla que reconquerirem de bell nou amb les nostres alegres passes esquitxades de vinyers. Amb tots els poms dels mots jamai no pronunciats. 114

fotografia: Quique Climent

115

GUILLERMO DELEGIDO TEROL. FALLER DE LA COMISSIÓ SANT JORDI

Per a arquitectura, les carrosses!

Moltes vegades pareix que les falles són una festa molt simple, però quan coneixes aquesta festa o et pares a analitzar-la un poc t’adones de que estem davant d’una festa molt completa i complexa. Fa uns anys les falles van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i això no és qualsevol cosa... Les falles tenim moltes facetes, però totes són art. Les arts per les quals versa aquest llibret són 7, però a mi m’agrada un que tal volta sembla que no està present en la nostra festa, i sí ho està! Tal volta necessitem passejar-nos més pels tallers dels artistes fallers, no sols quan la falla està embolicada, sinó quan està a la vista tota l’arquitectura de la fusta dels monuments fallers. També deuríem visitar els casals quan estan elaborant-se els decorats de les presentacions o quan els pirotècnics estan muntant les mascletades o els castells d’artifici, i com no, es deurien de visitar els casals en setembre i octubre. Aquests mesos

són molt intensos ja que estan confeccionant-se els complements de la comparsa i les carrosses, totes estes parts formen l’arquitectura de les falles. Per molts i moltes persones és conegut que les carrosses son devoció per a mi, des de ben menut he vist al meu casal confeccionar dues carrosses cada any i, moltes vegades, preocupar-nos més per si guanyàvem la carrossa que per els monuments. Molta gent opina quina carrossa vol l’any que ve, si té que ser de paperets, pintada o en gomaeva, però molt poca gent s’adona i/o vol col•laborar en allò que no es veu. L’estructura de la carrossa és importantíssima, per molts motius, sobretot perquè damunt de la carrossa va una fallera i la seua seguretat és el més important, també s’ha de traslladar des del casal o des d’on es munta fins a l’Avinguda de Selgas, en el cas de la meua comissió aquest any hem muntat i guardat la carrossa en la Llosa de Ranes, això ha suposat que ha 116

tingut que fer 6 vegades el trajecte Xàtiva – Llosa de Ranes; amb vent, velocitat, frenades... sense la seua estructura, sense la seua arquitectura, no seria possible! Ningú s’atreveix a dir que ell o ella mateix s’encarrega de fer l’estructura, de fer els plànols perquè tot estiga a escala, pensar materials a utilitzar, que siguen barats, resistents i lleugers. Sempre li toca a mi o a Miguel, ell ha après per professió, en canvi jo he après d’ell i de tots els que han col•laborat al llarg dels anys. He tingut que enfrontar-me a moltes circumstancies com a delegat de carrosses, vaig començar en aquest càrrec pel cansament de Miguel amb els anys, ja eren més de 20 com a delegat de carrosses. Les primeres carrosses van ser prou lletges, mereixedores d’un accèssit, es ací quan em vaig adonar que encarregar-me de ser l’arquitecte de les carrosses era una tasca més difícil de la que creia. Amb el temps he anat aprenent, fent carrosses més grans, més atrevides, més altes, que se’n eixien de la plataforma, amb aigua, amb persones, amb moviment... de totes les maneres possibles. Tal volta he arriscat molt en moltes vegades i va arribar un any que de camí al cine avenida... la carrossa es va trencar, una imatge que no podré oblidar mai, vorer com queia i es feia malbé va fer canviar la meua manera de fer les carrosses. Tots confiàvem que l’estructura d’eixa carrossa era molt bona, que no feia falta reforçar-la més i el resultat va ser el que va ser. 117

Carrossa que es va trencar de camí al cine avenida. 10/2014

Aquests anys han estat un aprenentatge continu, he après a utilitzar infinitat de ferramentes i productes, m’he familiaritzat amb les serres, perforadores, fins i tot he après a fer soldadures! Hem creat una xarxa d’amistats molt extensa, amics que ens aconsegueixen una bomba d’aigua si volem fer una carrossa amb una font, amics que ens aconsegueixen un motor per fer girar la carrossa si volem que tinga moviment, amics que ens deixen el seu generador electrogen per a ficar-li llum a la carrossa, amics que venen amb el seu tractor a arrastrar-la en cada cavalcada... I de que serveix tot aquest esforç? Doncs, moltes vegades dissenyem les carrosses per a les cavalcades, però acaben siguent de tot: decorat de presentació, adornament del casal, acompanyament de la cavalcada dels Reis Mags... i per a tots estos supòsits ens toca als arquitectes de les carrosses modificar la seua estructura per poder reutilitzar-ho. Tenim el cel guanyat cadascun dels arquitectes de cada comissió, som els encarregats de fer realitat les idees, somnis i desitjos de la resta de fallers i finalment ens sentim responsables de que tot isca bé. Majoritàriament no ens dediquem a açò, som humans i podem tindre errors en algun moment. Però tot siga dit, quan he tingut problemes la meua comissió ha estat a l’altura i m’ha recolzat en tot

Estructura soldada per a la carrossa. 10/2018

Carrossa amb gent. 10/2018

118

Carrossa amb moviment. 10/2019

moment, des del primer moment, la carrossa que es va trencar aconseguirem reconstruint-la en sols un hora en el mateix lloc d’eixida, i després mostrant-me el seu suport. Per a la meua comissió les carrosses són molt importants com he dit abans, però la figura de l’arquitecte de la carrossa sempre ha estat respectada i valorada, al cap i a la fi sense nosaltres seria molt més dificultós fer realitat aquestes carrosses. Les carrosses són un art de les falles, cada any creem una distinta, que acabarà exposada en el casal, en el decorat de la presentació, en la cavalcada dels Reis o segurament en l’eco parc.

119

LA GRAN FIRA És el món una gran fira plena de llums i soroll, oberta fa un munt de segles no se sap per qui ni com. És divertida a vegades, quan la coneixes a fons i aprens a moure’t per ella sense creure-te-la molt. Si te la creus, vas perdut, si hi poses molta passió pensant que és sòlida i justa i hi domina la raó. Tota fira és un negoci, jardí pur de la il•lusió, paradís de l’espectacle, de l’engany i el profitós. N’hem fet del món una immensa on es ven i es compra tot: la mirada, el bes, la idea, les venes, el si i el no. MARC GRANELL

120

Plaรงa del Pilar 2017

121

Pintura

122

Pepe Castells

123

Com bé sabem una de les 7 arts és la pintura, i no volíem deixar passar l’ocasió per a introduir obres dels nostres artistes Xativins. Obres dels pintors Pepe Castells, Paco Roca i Javier Mallol o inclós el pintor Navarro Cortés els que ens han volgut endinsar a través de la seua paleta racons amb tant encant que té la nostra ciutat

124

P I N T U R A

J AV I E R

“ C A R R E R

125

M A L L O L

L E S

S A N T E S ”

P I N T U R A

N ava r r o “ N i n o t s

C o r t é s

a m b

v i d a ”

126

P I N T U R A

P E P E

“ L L U M S 127

C A S T E L L S

D E

S A N T

F E L I U ”

P I N T U R A

P A C O

“ A L

c o r

R O C A

d e

X àt i va ” 128

LLARG I PRIM El meu país és llarg i prim com un vent fi de primavera. Quan ix el sol és una flor, que, tota d’or, a espai desperta entre la mar de brea i sal i el camp callat de mel i ametla. Quan ve la nit se’n va a dormir, tan llarg i prim, sobre l’arena daurada i fina, sota la nívia llum que li envia la lluna plena. Marc Granell

129

GUILLEM ALBORCH DISSENYADOR GRÀFIC

La pintura en les Falles: història i evolució “Aquest article va estar publicat al llibre de la Falla Comte Salvatierra - Ciril Amorós 2009 i va rebre el premi Enric Soler i Godes 2009 al Millor Article d’un Llibre de Falles. També va estar publicat a la Revista d’Estudis Fallers 2010 com a article guanyador de l’edició de l’any anterior.”

Quan contemplem un monument faller sempre hi ha una primera ullada que ens transmet allò que, segons el gust de cadascú, més ens atrau, ens crida l’atenció o, pel contrari, no ens agrada gens. Tot i sabent que el sentit crític és inherent al monument, quan mirem el seu aspecte artístic ens fixem en el volum, en la composició del remat, en les escenes i en els seus ninots. Aquests, però, no ens agradaran si la pintura de la falla no ha estat encertada o no és del nostre gust. La pintura representa una part essencial entre tots els aspectes que determinen l’acabat d’una falla. La destresa del pintor i els colors utilitzats poden arrodonir un bon treball o tirar per terra moltes hores de treball al taller. Quantes vegades, en veure una falla, hem pensat o hem escoltat dir: qui haurà pintat açò? Llàstima! Si la pintura fóra millor... En aquest article farem una aproximació a la

història de la pintura en les Falles. Analitzarem les diferents èpoques amb els seus principals artistes, els estils i l’evolució tècnica.

El segle XIX: l’aparició de la pintura al cadafal Per a començar l’estudi de la pintura en les Falles ens hem de remuntar a la segona meitat del segle XIX1. Segons Soler i Godes, l’evolució de l’estai o parot cap al ninot es realitza a finals del segle XVIII i, mig segle després, durant la primera meitat del segle XIX, ja tenim constància que es planten, primer a València i després a Xàtiva, escenes al carrer amb cert sentit artístic. Tot i que no hi ha imatges fotogràfiques, ens podem fer una idea de la composició d’aquests primitius cadafals a la vinyeta corresponent al mes de març publicada al Calendario del Reino de Valencia de 1860, o als gravats realitzats per 130

“Tempus Fugit”, Miguel Santaeulàlia Serrán. Duc de Gaeta, 2011.

131

1 Soler i Godes, E. Las Fallas 1849-1936. Albatros. València, 2000. 2 Colomina Subiela, A., La conservació del ninot indultat. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 2006.

Vinyeta corresponent al mes de març publicada en el “Calendario pintoresco profético, aristológico y lunático de Reino de Valencia de 1860”. Biblioteca Valencia. Colección José Huguet. En aquest gravat observem com als primitius cadafals ja intervenia la pintura per a decorar proscenis i mans i caps de cera als ninots.

al llibret de Blai Bellver La Peixca de L’Aladroc de la falla de la Plaça de la Trinitat de Xàtiva el 1865. Després de l’ordenança municipal del 13 de març de 1784, van quedar prohibides a la ciutat de València les escenes amb ninots i escenografia, recolzades a les parets de les cases, com originàriament es feia. Per a Antoni Colomina naix així, fruit d’una mesura preventiva per a evitar incendis als habitatges, un nou concepte constructiu de falla2. La falla moderna es trasllada al centre de la plaça o d’un encreuament de carrers. En principi era un xicotet cadafal en el qual es representava una única escena. Constava d’un o dos ninots, tres com a molt, presentats damunt d’un simple prosceni. Els ninots tenien un cos fet amb pals de fusta vestit amb roba usada i farcit amb palla o amb borra de matalàs, al qual s’afegien un cap i unes mans, elaborades amb cera i acolorides

amb pintura a l’oli. Ací trobem el primer indici pictòric pel que fa a l’elaboració dels antics cadafals. Sembla que la primera vegada que s’utilitza la cera verge per a confeccionar caps i mans va ser el 1863, quan l’artista Antonio Cortina intenta conferir als seus ninots un major realisme. La cera era calfada fins a fer-la líquida, i aleshores, mantenint-la a alta temperatura, se li afegien unes gotes de carmí d’alitzarina que donaven una tonalitat groguenca a la cera, el to més semblant possible a la pell humana. La cera amb carmí s’abocava a un motlle d’escaiola seccionat en dues meitats. El resultat final de la peça de cera era acolorit lleugerament amb pintura feta amb pols colorant i oli de trementina, tal com s’elaborava aleshores. Aquest pigment a l’oli agreujava algunes faccions del rostre de la figura i delimitava la boca i els ulls. Així, la cara del ninot mai no es pintava per complet. El realisme resultant va ser tot un encert en la construcció de ninots a l’època. 132

En aquest període del segle XIX el cadafal passa a tenir una estructura ordenada en forma quadrada o rectangular, elaborada amb bastidors de fusta folrats de tela o cartó. És aleshores quan intervé la decoració pictòrica, s’utilitza la pintura a l’oli per a plasmar en aquests bastidors ornaments classicistes i motius vegetals que responen a les modes imperants a l’època pel que fa a les escenografies teatrals i decoracions d’interiors de les cases de la nova burgesia. A banda de la pintura del cap i les mans dels ninots, la decoració dels proscenis constitueix la part més destacable pel que fa a la pintura dels primers cadafals, ja que hi van intervenir artistes de la talla de José Estruch (1835-1907), pintor i caricaturista que va col•laborar en la decoració ornamental de molts dels monuments realitzats per Antonio Cortina. Segons Antonio Ariño3, la temàtica de gran part dels cadafals del moment se centrava en 133

la reproducció d’escenes gracioses preses de sarsueles i sainets. És per això que l’aspecte ornamental i el plantejament dels personatges era tan teatral que els millors cadafals del moment estaven decorats per pintors dedicats a la realització de les escenografies dels teatres que hi havia a la València del XIX, essent aquest grup professional el més nombrós de tots els vinculats a la confecció artística de les falles d’aleshores. Cal assenyalar que en aquest moment, i fins a la dècada de 1930, apareixerà paulatinament la professió d’artista faller tal com la coneixem en l’actualitat. La realització dels cadafals al segle XIX encara era fruit de l’expressió popular en cada barri, i els artistes que realitzaven algun treball el feien tant sols unes setmanes abans de Sant Josep. De vegades cobrant la faena, d’altres ajudant els veïns durant el seu temps lliure. L’artista més reeixit del moment va ser Mariano García Mas (1858-1911), pintor, gravador,

3Ariño Villarroya, A., La ciudad ritual: la fiesta de las Fallas. Anthropos. Barcelona, 1992. 4Guillem Viguer, Pere (1874-1941). Pintor, decorador, professor de la secció artística de l’Escola d’Arts i Oficis. Dibuixà i realitzà carrosses per a festes populars, així com falles. Entre les seues falles destaquen “La Margot”, de 1912, per a la Plaça del doctor Collado.

Esbós de la falla plantada a 1865 a la plaça de la Trinitat de Xàtiva. Una composició moderna per a l’època.

dibuixant, realitzador de falles i carrosses, responsable de la renovació dels cadafals de les darreries del segle XIX. García Mas aconsegueix crear escola, i és seguit, entre d’altres, per artistes com Rafael Sanchis Arcís, Ramon Stolz, Enrique Navas i Pedro Ferrer Calatayud, tots ells classicistes en la seua formació i amb tècnica pictòrica realista en l’execució de ninots i decoracions de proscenis. Començaments del segle XX: la renovació estètica Durant la primera dècada del segle XX, la realització dels cadafals era fruit de la manifestació del descontent social; un vehicle de protesta del poble que, a excepció de falles com la plantada a la Plaça Doctor Collado el 1912, de l’artista Pere Guillem4, era totalment improvisat i no donava importància artística al monument. A més a més, el tarannà bròfec i eròtic dels cadafals d’aquest

període tampoc no necessitava una elaboració massa acurada. Amb tot, el període entre segles és un dels més fructífers pel que fa a les col•laboracions entre els pintors i humoristes gràfics de la premsa i els artistes fallers. La seua tasca era la de decorar ornamentalment els cadafals, alguns d’ells amb motius modernistes imperants a l’època, a més de pintar els rètols que servirien per a llegir els versos de l’explicació de la falla. Els més reeixits d’aquests col•laboradors provinents de la premsa gràfica i el cartellisme foren Manuel González Martí “Folchi”, Carlos Ruano Llopis “Tau”, Enrique Pertegás Ferrer “Tramús” i “Sade”, Luis Dubón Portales, Ricardo García López “K-Hito” i Antonio Vercher Coll, entre molts altres. Hi ha dos factors van intervenir decisivament en la millora plàstica, la grandiositat i la complexitat visual dels cadafals: d’una ban134

da, la implantació dels premis en metàl•lic per a les millors falles per part del Comité Central Faller i l’Ajuntament de València; de l’altra, la celebració de l’Exposició Regional Valenciana de 1909. Aquesta exposició va ser el detonant de la transformació artística de la València dels anys deu i vint. A més dels escenògrafs i imaginers que ja treballaven a València, la ciutat va rebre molts pintors-decoradors i artesans provinents de les províncies limítrofes, atrets per l’oferta de treball que els donava l’Exposició Regional. Aquests professionals instal•len els seus tallers definitivament al cap i casal i no tornen al seu lloc d’origen, afectats per les penúries econòmiques del moment. Malgrat tot, pel que fa al seu treball pictòric, la incidència dels corrents artístics europeus es va manifestar tímidament en les falles dels ans vint. Segons Antonio Ariño5, a ran de l’empenta de l’Exposició Regional va nàixer la falla apologètica basada en una exaltació valencianista. És per això que els motius ornamentals s’amaneraren amb elements florals i folklòrics. Des d’aleshores, i fins als nostres dies, el món faller i els artistes han considerat aquests com a propis. La pintura utilitzada representava en moltes ocasions un valencianisme idealitzat, totalment renyit amb les avantguardes del moment. Ens trobem ací amb el mateix problema que patiren els pintors valencians de l’època. Evidentment, en l’art valencià van passar moltes dècades fins a esporgar-se el sorollisme de damunt. 135

Plaça Pellicer. 1913. Decorada amb il•lustracions modernistes pel cartellista Carlos Ruano Llopis “Tau”. Imatge de la col•lecció Manolo Sanchis.

Amb tot, durant la dècada dels anys vint el monument va deixar de ser una manifestació popular per a convertir-se en una expressió de les qualitats de l’artista. Així, ja comptem amb una quinzena d’artistes fallers amb popularitat i reconeixement social. No tots ells eren bons pintors; alguns eren més destres en fusteria, altres en escultura, però tots ells s’envoltaren de bons col•laboradors. Els més premiats i reconeguts foren: Vicent Benedito, Pere Guillem, Amadeu Desfilis, Vicent Canet, Tadeu Villalba, Ramon Andrés Cabrelles, Carlos Cortina, Ramil, Carmelo Vicent, Giménez Cotanda, Carmelo Roda i Abelardo Guillot. Precisament al taller d’aquest últim, un jove Regino Mas ja apuntava bones maneres. Encara li faltarien uns quants anys per a arribar a ser el

5 Ariño Villarroya, A., La ciudad ritual: la fiesta de las Fallas. Anthropos. Barcelona, 1992.

Carrer Sanchis Bergom. 1913. Cadafal profusament pintat, amb decoracions modernistes habituals del moment.

genial artista dels anys quaranta i cinquanta. La zona preferida per a la ubicació dels tallers d’artesans deixa de ser el casc antic de la ciutat i passa als afores. La construcció del modern Eixample ofereix grans possibilitats de faena en els nous edificis de tall modernista construïts durant aquesta època als carrers Ciril Amorós, Comte Salvatierra, Sorní, Gravador Esteve, etc. És precisament ací on instal•len els obradors artistes com Tadeu Villalba, Giménez Cotanda o Abelardo Guillot, entre d’altres. Aquesta incipient zona de l’Eixample no estava totalment construïda. Alguns tallers es trobaven prop dels solars lliures al costat de l’antiga Fàbrica de Gas de València, al final del carrer Císcar; d’altres es trobaven als baixos d’edificis pròxims al carrer Russafa. Si ens parem a pensar en la ubicació d’alguns

tallers en aquesta demarcació, entendrem la dedicació i els treballs que aquests realitzaven durant l’any. Així, podem parlar d’un circuit anual per als artistes d’aquest període. Primerament, i com a ocupació principal, treballaven en la pintura decorativa i mural de nombrosos edificis, locals comercials, casinos i, sobretot, cases i pisos de les famílies més riques de la València del primer quart de segle. Aquest treball es realitzava durant els mesos d’abril fins a octubre. La segona dedicació era la realització d’escenografies teatrals, ara pintant treballs de fusteria per a l’atretzo i decorats, ara amb la pintura de fons de teles per a penjar a les bambolines. Els teatres se situaven a pocs metres dels tallers dels artistes, entre el nucli de l’Eixample, als carrers de les Barques, Comèdies, Pi i Margall, Ciril Amorós i Russafa. La ciutat de València era el tercer nucli del país pel que fa a l’activitat teatral, darrere de Madrid i Barcelona. Alguns del teatres del cap i casal que veieren treballs dels nostres artistes van ser el Teatre Principal, l’Apolo, el Pizarro, l’Olympia, el Ruzafa, el Teatre Circ, el Musical, el Salón Obrero, el Salón Novedades, el Salón Eslava... Tots ells oferien una programació farcida de muntatges teatrals de repertori universal, sarsueles, sainets i varietés. Aquesta tasca es realitzava durant tot l’any, encara que quasi va desa136

6 Llibret de la falla Lope de Vega (1933).

“L’Estranger tot ho envaïx”, Vicent Benedito. Plaça del Mercat 1935. Arciu José Ignacio Caballer. Una aproximació a les formes rectes del cubisme, on la pintura s’adaptava a les formes planes sense incidir en la profunditat

parèixer amb l’èxit del cinema i després de la Guerra Civil. Finalment, la tercera ocupació era la realització de falles i carrosses per a la Fira de Juliol. Aquesta faena es realitzava de novembre a març, en el cas de les falles, i en juny i juliol en el cas de les carrosses. Era la més laboriosa i, en canvi, la que menys beneficis econòmics reportava als artistes. Els anys trenta i la postguerra: la figura de Regino Mas Durant la dècada dels anys trenta, els cadafals experimenten un salt qualitatiu pel que fa a l’aspecte artístic. Les comissions amb més recursos econòmics impulsen la grandiositat del monument com a reclam turístic. Artistes com Vicent Benedito, Regino Mas, Carlos Cortina o Modest González són conscients de la responsabilitat que en ells han dipositat. La competència pels premis, i amb ells, la millora dels monuments, el turisme i 137

l’èxit social de la festa han fet de les Falles la festa grossa de València. És a partir d’aquest moment quant la falla comença a ser considerada com un monument. Malgrat tot, als barris més humils trobem la defensa de la falla descurada, però amb crítica, enfrontada amb la de l’art per l’art: Molts se creuen que les falles un monument han de ser, i el mèrit és la metralla que se porte en l’argument. 6 El ben cert és que des d’aleshores la falla de cert nivell artístic i d’acabat professional ha guanyat el pols a la falla popular, crítica i improvisada que feien els veïns. En aquesta dècada trobem algunes obres mestres de la història de les falles. Ara bé, pel que fa a l’acabat pictòric destaquen dues falles de Vicent Benedito. “Mis Col” i “Mals i vicis actuals” (Mercat Central, 1934), que va ser

El jove Regino Mas pintant el prosceni de la falla Lope de Vega 1936, “¿Ahon están els chagants?”. Regino ja destacava com a bon artista des dels seus inicis gràcies a la seua formació com a pintor mural i escenògraf.

una de les més recordades de l’artista, qui ja ha arribat a un alt nivell d’acabat. El bust de la dona del remat, realitzat amb cartó, constitueix una peça inusual per a l’època. La falla comptava amb quantitat de reminiscències déco en els ornaments i en la composició. L’any següent, Benedito fa una passa endavant amb “L’estranger tot ho envaïx” (Mercat Central, 1935). L’artista s’endinsa en les formes cubistes amb un gran remat del Tio Nelo; la pintura, feta amb patinats de diversos colors, intenta donar volum a les superfícies planes i geomètriques. En els anys trenta entra amb força en el panorama artístic faller Regino Mas. L’artista de Benifaió s’independitza de la família Guillot i realitza durant aquesta dècada alguns treballs en què deixa patent els seus inicis com a decorador d’interiors i teatres. Coneixedor de les tècniques de fusteria, modelat i pintura, el jove Regino demostra ser un complet artesà: Pi Margall-Ciril Amorós

1933, Sant Jaume 1934, Lope de Vega 193536 i Blasco Ibáñez-Pablo Iglesias 1936; totes elles ben resoltes pictòricament en la línia realista i figurativa de l’època i amb quantitat de detalls ornamentals en què l’artista sap lluir-se. Salvat el període de la Guerra Civil, i entrada la dècada dels anys quaranta, Regino Mas ja és l’artista més prestigiós, en guanyar nou primers premis en deu anys. El seu taller de Burjassot aglutina professionals de tres camps. Per una banda, el de la il•lustració, amb dibuixants com Dubón, Raga i fins i tot el jove Soriano Izquierdo. D’altra banda, fusters provinents del món del teatre. No oblidem els germans Fontelles o Cortina en aquest apartat. Finalment, també treballaren en aquest complet obrador tallistes i artesans com Viger i Castellano, provinents del camp de la imatgeria religiosa. En aquest àmbit artístic hi hagué molta faena durant la postguerra, que recau, sobretot, en la restauració 138

“Miss Col o Mals Vicis Actuals”, Vicent Benedito. Plaça del Mercat Central 1934. Arxiu José Ignacio Caballer. Un clar exemple de falla modernista, exaltant la figura de la dona i la bellesa amb excés de pintura decó i ambient cosmopolita i cinematogràfic.

d’imatges. Passats uns anys, però, el modelat de falles serà una bona de les millors alternatives professionals. A nivell pictòric, en les falles d’aquesta època, sobretot en les de Regino, Modest Gonzàlez o Enric Vidal, es marca la pauta a seguir pel que fa a l’estil i a la manera de treballar fins a ben entrada la dècada dels anys setanta. La pintura sempre havia d’imitar les tonalitats reals. Allò plasmat havia de ser el més real i fidedigne possible al model. Així, observem cert regust per l’academicisme escultòric: el Moisés, Romeu i Julieta, la Cibeles, la Lluita Lliure... Pel que fa a la forma, la paleta de colors no abusa d’estridències i tonalitats cridaneres. Observem introduccions interessants de noves tècniques com la pintura a la xamberga, a base d’oli, aiguarràs i assecant de cobalt, per a donar als ninots un acabat brillant, que va estar de moda fins ben entrada la dècada dels huitanta. També hem de destacar la 139

persistent utilització, a partir dels anys cinquanta, dels pans metàl•lics per a finalitzar peces amb acabat d’or o cromat amb diverses tonalitats. Vegeu, per exemple, la carrossa daurada de Regino Mas per al monument de la falla de Convent Jerusalem de 1958 (el seu comiat i últim primer premi). La consolidació del cartó i la pintura a l’oli Fins als anys seixanta no tenim imatges a color de les falles d’aquest període, però encara podem endevinar un acabat pla en l’aplicació dels colors de la pintura a l’oli. El volum el dóna la forma de l’objecte, i en escasses ocasions trobem efectes d’ombra i degradació cromàtica en les peces principals dels cadafals. A partir d’aquesta dècada els artistes més reconeguts del moment i que més aporten a l’evolució en la forma de pintar van ser Juan Huertas, Salvador Debon, Vicent Luna i

Ninot Indultat 1981. Obra de Julián Puche. Exemple de ninot d’estètica apologètica fallera dels anys 70. Pintat a l’oli i amb excés de vernís.

Julián Puche, tots quatre amb obres mestres dins de l’apartat de les millors falles de la història i que marquen el camí a seguir durant aquest període pel que fa a l’acabat i a les tècniques utilitzades. S’aconseguirien grans resultats amb la utilització de pans metàlics i pintures especials que aniria proporcionant la indústria de materials d’arts plàstiques. Així, apareix el producte del vernís com a element que proporcionarà un acabat brillant a les figures i que substitueix definitivament la pintura a la xamberga, tècnica molt lenta en la seua aplicació i assecament. Als anys seixanta s’amplia la gama de colors utilitzats gràcies al fet que el ninots ja no aniran vestits amb tela i passen a ser modelats íntegrament i realitzats al cartó7. És per això que s’introdueixen colors abans no utilitzats, com ara blaus elèctrics, rojos i verds cridaners per a la decoració de roba i elements escenogràfics. Aquesta nova tendència ve influenciada per les estètiques

de retolació i publicitat del moment, més que per les pautes artístiques internacionals com el pop art, l’abstracció o l’expressionisme, dels quals, exceptuant algunes ocasions8, les falles es mantenien al marge aferrades a la seua estètica particular creada en la postguerra per les falles de Regino Mas i els artistes d’aquell moment. D’entre els pintors que destaquen com a adaptadors del seu estil a l’acabat de cartó trobem Manolo Guinart, Juan Garcia Marqués i, posteriorment, José Latorre, procedents del món del cartell publicitari i de cinema. Aquest sector va deixar d’existir a la ciutat de València, i a altres poblacions, després de la introducció de les llums i les fotografia: José Luis Mollà bombetes elèctriques als rètols, publicitats i decoració de carrers. D’altres, provinents del món de la il•lustració i de la Editorial Valenciana de còmics, com Rafael Boluda, influenciaran en l’estil i paleta cromàtica amb els seus originals 140

esbossos. De tots aquests, la figura més destacable va ser la de Soriano Izquierdo, artista polifacètic preocupat per la crítica de la falla, però gran dibuixant i pintor, qui va desenvolupar la seua creativitat al taller de Vicent Luna, el taller més complet dels anys seixanta i setanta a la Ciutat Fallera. D’allí eixiren obres d’impecable cromatisme per a la Plaça de l’Ajuntament de València, com “La Serp de Mar” i “La Vanitat”, de 1974 i 1975, respectivament. D’altra banda, encara trobem pintors procedents de professions tradicionals que pinten indistintament per diversos tallers de la Ciutat Fallera, com José Ballester, expert en policromats de la imagineria religiosa, o Daniel López, especialitzat en la decoració del ventall, que va destacar en els excel•lents acabats de pintura per a les falles dels germans Ferrer.

141

Els anys setanta i huitanta. Renovació plàstica. La dècada dels setanta no va presentar grans canvis ni millores qualitatives en l’aspecte pictòric dels cadafals. Podem destacar els treballs de Devón i Julián Puche en la línia de l’estil marcat per ells l’anterior dècada, i el primer premi d’Alfred Ruiz de 1974 per a la Plaça del Pilar, on ens mostra un primitiu estil molt d’acord amb la pintura a l’oli i envernissada de l’època que després evolucionaria, a partir dels huitanta, cap a superfícies tonals planes marcades per la geometria de les formes. Paral•lelament, i dignes d’esmentar, trobem dos noms influenciats per l’escola hiperrealista de Juan Huertas. Ells són l’artista de Xàtiva Josep Martínez Mollà, amb deixebles com Paco Mesado o Manuel Blanco, i el borrianenc Josep Pascual “Pepet”, amb molts deixebles a Borriana, guanyadors tots dos de diversos primers premis a la Plaça del Pilar i Convent Jerusalem, respectivament; tots dos dominen el modelat al fang de les seues figures en la màxima expressió, tot portant-les cap a la vessant còmica, i és per això que utilitzen colors vius en la seu paleta per a reforçar les escenes cridaneres i satíriques de les segues composicions. Els anys huitanta suposen un replantejament cromàtic i un trencament pel que fa a la utilització de vernissos brillants i daurats amb policromia, característica principal dels any anteriors. Pintors amb gran reconeixement foren Pepe Goig, Villeta i “El Mula”. Hi ha dos obradors fonamentals de la Ciutat Fallera que desenvolupen una evolució pic-

Ninot Indultat 1983. Canvi radical en l’estil de pintura del moment. Aquest grup signat per Vicente Agulleiro va ser pintat per Julián Almirante, renovador de la paleta cromàtica als anys 80.

tòrica important i que marcaran les tendències a seguir durant les dècades següents. Del taller de Vicent Agulleiro ixen magnífics treballs pintats per Julián Almirante i Vicent Lorenzo, que tracten el volum de les figures en les seues ombres i degradacions cromàtiques com mai abans s’havien tractat. Sempre emmarcats en el realisme i la pintura figurativa. Així ho demostren diversos treballs i primers premis per a la Plaça del Pilar. Almirante és, a hores d’ara, el renovador de la pintura moderna en les falles: partint de la base al plàstic sobre panet blanc, utilitza vernissos i colors agrisats. L’altre artista clau dels huitanta és Miguel Santaeulàlia, qui parteix de la base gris del panet de les seues figures i aconsegueix una gran efectivitat amb les justes pinzellades (cap pinzellada de més, però tampoc cap de menys). Santaeulàlia, artista complet, gran dibuixant i escultor, beu de diverses fonts de creativitat de finals de segle per a elaborar un

estil viu i còmic en les seues figures. L’artista arrisca i aporta un nou llenguatge plàstic del còmic i la il•lustració. No debades compta amb la col•laboració d’un complet equip creatiu de la comissió Na Jordana, on més èxits aconsegueix en aquesta època. Com a bons pintors dels huitanta, tant per a les seues pròpies falles com per a treballs d’altres tallers, destaquen Agustín Villanueva i Alberto Rajadell, els quals elaboren un estil personal, que deriva en pinzellades soltes i efectistes que, vistes de lluny, donen força cromàtica i expressivitat a les diferents peces del cadafal i als vestits i rostres dels ninots. Altrament cal destacar la influència des de l’Escola de Borriana de Juanjo Codina, d’estil semblant als anteriorment esmentats. A finals dels anys huitanta comença a introduir-se la pintura acrílica, fabricada sobre base de làtex o plàstic, per a l’acabat final de les figures. En aquest moment ja és 142

a la venda a les tendes de material d’art i a la botiga de la Cooperativa d’Artistes Fallers de la Ciutat Fallera la gama de nous colors al plàstic de les cases Titan i Bruguer. Els pigments acrílics ajuden el pintor amb un ràpid assecat de les figures, la qual cosa no era possible amb la pintura a l’oli. També trobem diferents mitjants com paste o gels que, mesclats amb la pintura plàstica, ajuden a obtenir diferents tipus d’acabat i atorgen als colors peculiaritats com brillantor, mat, transparència, pastositat... A les portes del segle XXI La dècada dels noranta representa una revolució, deixant a banda qüestions mediambientals, en materials constructius. Hom considera com a generador de la nova pintura de finals del segle XX i començaments del XXI la construcció de cadafals amb plaques de poliexpan (anomenat vulgarment suro blanc)9. Serà Miguel Santaeulàlia qui realitzarà els primers cadafals amb poliexpan 143

Antoni Colomina pintant amb pistola per compressor un ninot. Aquesta tècnica ha representat un avanç a partir dels anys 90, ja que agilitza el procés de pintat de grans superfícies que trobem als cadafals de hui en dia.

Mari Carmen Serrán al taller de Miguel Santaeulàlia preparant amb base plàstica un grup realitzat amb suro blanc.

a l’ample taller de Benaguassil. “El verí del teatre”, Na Jordana 1994, ja incorporava gran quantitat d’aquests elements, fins a la gran “De la festa, la vespra”, Na Jordana 1997, totalment realitzada amb suro blanc. Paral•lelament, Alfredo Ruiz, Vicent Almela, Emilio Miralles, Paco Ribes o Paco Roca, entre d’altres, desenvoluparen el seu personal estil: foren els primers en la construcció de figures amb nous materials, tot substituint el cartó i experimentant amb la pintura al plàstic. La pintura plàstica s’adapta als nous materials. Observem una major utilització de les superfícies planes, la qual cosa propicia una menor degradació tonal en quasi tots els monuments construïts amb suro. La suavitat cromàtica és una altra característica introduïda per Julio Monterrubio en les seues falles d’Espartero-Ramón y Cajal i la Plaça del Pilar. Els monument de les seccions més altes i de

les poblacions més importants on es planten falles guanyen considerablement en tamany i espectacularitat gràcies a les noves formes de construcció. Als tallers s’utilitza la pistola amb pintura plàstica diluïda i polvoritzada per compressió per a cobrir grans superfícies i per a acabats amb efecte de difuminat. A banda del duel artístic Santaeulàlia versus Monterrubio als anys noranta, i el particular estil pictòric de cadascun, cal destacar els treballs de Paco López per a Convent Jerusalem; el gust per les formes barroques i acadèmiques amb quantitat d’ornamentacions plàstiques (sanefes i decoracions obsessives) no impedeixen reconèixer la gran qualitat pictòrica de les seues creacions: “Descobriments del segle XVIII”, Convent Jerusalem, 2001. En la línea més figurativa però amb una solvència i efectivitat innegables, trobem Pepe Puche per a Quart-Palomar i Exposició-Micer Mascó. Puche és mestre en la utilització de colors en la seua justa tonalitat i ha creat escola pel que fa a pintors seguidors del seu estil. També trobem altres propostes de la mà de pintors de taller que realitzen els seus treballs allà on són contractats, atenent els gustos de qui signa la realització de la falla però deixant ben palesa la seua professionalitat. Així, trobem els treballs d’Andreu Martorell per a les falles de l’artista de Gandia Pere Baenas. El suecà Martorell és un dels millors pintors actuals, molt a prop de l’estètica foguerera, amb una paleta de colors vius i formes geomètriques molt encertades. Molts d’aquestos pintors especialitzats 144

El Verí del Teatre. Miguel Santaeulàlia 1994. Na Jordana 1994.

145

realitzen el seu treball des de l’anonimat; de fet, el seu nom no arriba quasi mai a ser conegut pel gran públic. Miguel Santaeulàlia Serràn, José Lafarga, Dora Piles, Antoni Añón, Paco Belmar, Lluís Armengol, Toni López, Pablo Jesús Obejero... són alguns dels pintors més cotitzats als millors obradors fallers, cadascun d’ells amb el seu particular estil. Alguns d’ells han participat en la pintura dels darrers cadafals de Latorre i Sanz, Manuel Algarra o de Pere Santaeulàlia per a Nou Campanar, guanyador dels primers premis els darrers cinc anys, amb un perfecte acoblament a l’estil de Pere, d’acabat plàstic sense riscos cromàtics i sempre amb una composició impecablement orquestrada. En els darrers anys, estan introduint-se dissenyadors gràfics en l’elaboració dels cartells per a l’explicació de la falla, amb la retolació d’objectes mitjançant vinils polimètrics i la impressió de papers adhesius de gran format.

Aquests treballs enriqueixen l’acabat final del monument i aporten solucions gràfiques i plàstiques ben actuals. Destaquen, en aquest camp, els treballs de Tripulants Disseny Gràfic per a Pere Santaeulàlia i de Makoki pera la comissió de Na Jordana. L’art evoluciona, la pintura en les falles també. Noves tècniques, nous elements, noves generacions d’artistes... Fins ací aquest passeig per l’evolució de la pintura en les falles. Per descomptat, falten molts noms d’artistes que han fet possible la

seua evolució. Alguns d’ells són artistes fallers que no han intervingut en l’acabat final del monument, tot deixant la pintura per a un especialista. D’altres són artesans anònims que han quedat en l’oblit. És ben segur que si realitzàrem un treball més llarg i profund ens podríem endinsar més en aquest aspecte tan important per al resultat final d’una falla com és la pintura. Temps al temps.

Gràfic Evolutiu de la Pintura en les Falles. Artistes i influències.

146

147

148

La mar al vent. Pere Baenas. Plaça de l’Ajuntament 2007.

Bibliografia Consutada: Soler i Godes, E. Las Fallas 1849-1936. Albatros. València, 2000. Colomina Subiela, A., La conservació del ninot indultat. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 2006. Ariño Villarroya, A., La ciudad ritual: la fiesta de las Fallas. Anthropos. Barcelona, 1992. Joan Castelló, Hernan Mir i Manuel Sanchis. Santaeulàlia. La firma. Una saga de artistas falleros. Ed. Albatros. València, 2003.

149

La más Cara”. Julio Monterrubio. Plaça del Pilar. 1999

Decoració d’una peça pintada al plàstic amb vinil polimèric. Nous materials incorporats a la decoració substituts de la pintura plàstica.

150

Ninot decorat amb la tècnica collage. Una alternativa actual a la pintura tradicional.

Ús de diverses tècniques en l’acabat final d’un ninot: pegat de paper de periòdic, peces de vellut, fil de pita i pintura plàstica. Exemple de tècnica mixta de l’artista Ignacio Ferrando.

151

Les grans obres ocultes del colâ&#x20AC;˘leccionista Josep Fuster de JesĂşs confirmen la influĂ¨ncia de les falles en la pintura internacional de tots els temps.

152

Així han arribat fins als nostres dies, deu de les obres més importants de la pintura de tots els temps. Amagades en un soterrani del barri de la Cardinxa, el col•leccionista d’art Josep Fuster de Jesús ens ha obert les portes del seu particular i desconegut museu. Publiquem per fi aquestes obres cabdals de la pintura universal que ens demostren la influència que la festa de les falles ha tingut en la societat occidental al llarg dels segles. Sabem que amb la publicació d’aquesta col•lecció, oculta i desconeguda per la crítica internacional i pel gran públic, sacsejarem les teories de la història de l’art i seran retirades, per falses, de les parets dels grans museus del món, les fins ara considerades com originals i incunables. Ja és hora, però, que el món sencer conega la veritat! 153

154

“Adam i Eva” (Adam und Eva, Albrecht Durer) Dürer presenta als “pares” de la humanitat nus enmig dels tarongers que els aprofiten per a tapar les vergonyes. Són considerades com la font d’inspiració dels calendaris “eròtics” fallers.

155

156

La Gioconda (Leonardo Da Vinci) Da Vinci retrata a Lisa Gerardhini (Mona Lisa) amb les seues millors gales just després d’haver acabat l’ofrena. Estudis recents amb software especialitzat en mesura d’emocions han establit que la Gioconda està un 83% feliç, un 9% empipada, un 6% poregosa i un 2% enutjada.

157

158

“Foc” (“Fuoco” Arcimboldo) Considerat pels especialistes com l’antecessor dels dibuixants d’esbossos de monuments fallers. En aquesta pintura Arcimboldo presenta el primer esbós de falla que es coneix. Observen el curiós detall de la gespa en la decoració del monument.

159

160

“Els afusellaments del 3 de Maig” (Francisco de Goya) El pintor aragonés capta amb tota intensitat la tragèdia d’un fet recurrent i repetit al llarg dels segles: els moments immediats a la revolta produïda entre els fallers i falleres d’especial i primera secció davant el veredicte fallit d’un jurat comprat.

161

162

“La rendició de Breda” (Diego de Velázquez) Més conegut com el “Quadre dels Palets”, Velázquez plasma la lluminositat d’un migdia amb la falla del primer premi al fons en el moment que les autoritats concedeixen els premis als guanyadors que el reben exultants.

163

164

“Dona en la finestra” (Salvador Dalí) Impressionant treball amb la llum el realitzat per Dalí que recull l’emoció d’una jove abocada a la finestra en el moment just de la inauguració de la il•luminació del carrer de Sueca a la ciutat de València.

165

166

“Els gira-sols” (Vincent Van Gogh) Mestre de l’impressionisme, Van Gogh es deixa portar pel colorit i la presència d’un ram de fallera major. Observen l’embolcall i la bandereta i com mostra les flors en tots els moments de la seua vida, des de la resplendent floració fins que són pansides.

167

168

“Noctambuls” (“Nighthawks”, Edward Hopper) Hopper retrata la profunda depressió d’aquells que continuen desperts les matinades dels dies de falles. La soledat i l’abandó es fan palés en qualsevol cantó de la ciutat, mentre els empleats de la neteja es fan càrrec de les deixalles falleres.

169

170

“El crit” (“Skrik”) (Edvard Munch) Munch va arreplegar perfectament la profunda angoixa i desesperació existencial de qualsevol espectador que, sense poder apropar-se a les tanques, sent el soroll d’una mascletà.

171

172

“Soc l’alcalde de Xàtiva...” (“Ohhh… alright”, Roy Linchtenstein) Amb estètica i tècnica de la impressió gràfica del còmic el pintor americà fa l’ullet amb el moment més emocionant per una candidata a fallera major: la telefonada de l’alcalde de la ciutat per a rebre la gran notícia.

173

MÃºsica

174

fotografia: José Luis Mollà

175

QUIQUE RODRÍGUEZ I LAURA TORRÓ.

Euterpe.

De la Música s’han donat moltes definicions. Els diccionaris solen referir-se a ella com “art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme”. També s’ha pogut definir com una “sèrie de sons que afecten l’orella d’una manera agradable o desagradable”. Els músics, però, pensem en ella com l’art de combinar sons i silencis en el temps. La nostra amiga Maria compleix enguany un dels seus grans somnis, i probablement l’honor més gran que qualsevol persona del món faller pot obtenir: ser la Fallera Major de la seua comissió, a la qual ha estat unida des de ben xicoteta. Com la música, nom amb què comparteix quasi totes les lletres, Maria ha anat construint-se en el temps, any a any, des de la comissió infantil fins la major, passant per les diverses corts d’honor, fins arribar a coronar-se ella mateixa com a cimera de l’art faller. Els sons que ha anat combinant al llarg de la seua vida per arribar a este moment han sigut, sens dubte, el soroll dels coets, el jolgori dins el casal i l’emoció de la Nit de la Cremà, però també, i especialment, tot allò que les diferents bandes de

música i xarangues han anat cantant-li: pasdobles, cançons… Tot un seguit de coses que han acabat fent d’ella no només una fallera, sinó una música més, com demostra que estiga aprenent ja a tocar el saxo. Maria, com la música, té moltes propietats, que la fan única i excel•lent. Com la música, ella és la melodia, ascendent, linial, ondulada… mai t’avorriràs amb ella! però també és l’harmonia, amb intel•ligència, generositat, empatia... i moltes més de virtuts que tant bé s’entrellacen i creen una persona amb qui sempre pots comptar, i com no oblidar el seu ritme, no només musical (ens tombaria a tots a ballar), sinó de vida: ha anat sumant experiències i ensenyaments fins arribar on està ja. Per tot això i molt més, la nostra més sincera enhorabona, Marieta (o com nosaltres et diem, pardalet xativí). Gaudeix al màxim de cada pas que pegues en el teu regnat, perquè t’ho mereixes com la que més. T’estimem moltíssim.

176

fotografia: 177 Oscar PÃ©rez

ANTONIO VILLENA FALLER I MÚSIC

L’Art de la música a les falles. Té aquesta una identitat pròpia?

Com diu el títol, en aquestes pàgines, intentarem reflexionar sobre què entenem per música de falles i si aquesta té una identitat pròpia. Quina és la música de falles? Els pasdobles de tota la vida, la música de tabal i dolçaina que tant es reclama des del sector tradicionalista o la música paxanguera i actual disfressada de música festera? Ben cert és que ni tan sols en açò es posa d’acord el món faller. Hi ha comissions que defenen l’ús de la música de banda i els seus pasdobles, n’hi ha d’altres que defenen a capa i espasa la música del tabal i la dolçaina i d’altres que volen passar-s’ho bé i estan per damunt d’aquestes, per a ells, ximpleries i opten per música festiva: mambos, música actual que va des dels últims èxits de cantants i grups de moda fins a música de pel•lícules. A Alcoi, i també en moltes ciutats valencianes i alacantines, les coses són molt diferents. Parlem d’una altra festa, els moros i cristians, i en l’aspecte musical es treballa molt i bé. Això no impedeix que també hi haja un sector crític que demana més atenció i renovació en aquest camp. Però malgrat aquests crítics, la festa dels moros i cristians i la seua música mantenen una relació molt fructífera i extraordinària, i un fum de proves ens

permet corroborar-ho. Cal dir que hi ha pobles i pobles, festes i festes i filaes i filaes, en què la festa dels moros i cristians i la seua música es viuen de forma diferent i amb gran varietat d’estils i condicionants. En canvi, tota aquesta varietat no impedeix que el denominador siga comú, i que almenys entre la majoria dels pobles, festes i filaes es respecten uns mínims. Des de ben antic s’estableix que els cristians desfilen amb música de pasdoble i els moros ho fan al ritme dels timbals de les marxes mores. Des de fa un temps, també s’ha consolidat la figura de les marxes cristianes, i hui en dia són moltes les filaes cristianes que desfilen amb aquestes. Evidentment també existeix música diferent per als diferents actes de la festa, com ocorre en les falles. Cap comissió fallera participa el dia de l’ofrena amb mambos (els de Pérez Prado), el Rascayú o cançonetes de Georgi Dann i Bisbal adaptades per a banda, més propis del dia de la visita a les falles o del lliurament de premis. I molt menys són utilitzades aquestes peces el dia de sant Josep, que requereix música de processó i molta solemnitat, i per això se cedeix el protagonisme musical als pasdobles més formals: El faller, València, L’entrà a la Murta... En les festes de moros i cristians també ens troben amb processons i amb altres actes menys seriosos que gaudeixen d’una música més festiva i fins i tot amb el dia dels músics, en el qual aquests i la música són els protagonistes. Però posats a parlar de la música de moros i cristians, cen178

cartel-xativa-pasodobles

ENTRE FALLAS Y NARANJOS

179

MUSICS I FALLERS

UN TORRENT DE FALLES

cristians, tenen lloc dies abans de la festa els tradicionals concerts d’exaltació de la música festera per les agrupacions musicals locals, així com en moltes d’aquestes també se celebren concerts del mig any i concerts extraordinaris per a presentar algun compacte, alguna marxa o pasdoble nou, o amb motiu de la capitania de la filà, etc. trem-nos en la música de l’entrà, l’acte central de les festes de moros i cristians. Són cada vegada més els pobles i les filaes que encomanen a compositors de la nostra terra l’elaboració de peces per a ser estrenades en aquest acte tan majestuós. A vegades el motiu és ostentar la capitania eixe any, altres l’aniversari de la filà, i moltes vegades no hi ha un motiu massa concret i és per gust. El ben cert és que any rere any el nombre de peces musicals de festes de moros i cristians creix. I no és tan sols aquest motiu el que propicia aquest creixement, sinó que també trobem els concursos de música festera, alguns tan prestigiosos i consolidats com el d’Alcoi, que ja compta amb més de quaranta edicions i que premia peces noves en els apartats de pasdoble, marxa mora i marxa cristiana. Altres com els d’Ontinyent, Elda o Benidorm tenen menys ressò i solera, però no per això són menys importants. De fet, concursos com aquests han permés conéixer compositors de la mestria d’Armando Blanquer, Rafael Mullor, José Mª Valls, José Mª Ferrero, José Rafael Pascual, etc. A més a més, també any rere any a les diverses localitats on se celebra aquesta festa de moros i

Pel que fa a les falles no podem dir el mateix. Únicament podem parlar d’experiències molt aïllades. Per un costat tenim la Mostra de Bandes de Música Fallera, que des de fa vint anys es realitza anualment al Palau de la Música de València. Cada any diferents bandes de música interpreten les mateixes peces falleres que anys anteriors. Per altra banda tenim el Concurs nacional de pasdobles fallers Ciutat de Xàtiva. Iniciativa que enguany ja va cap a la IV edició la qual cosa ens diu que la seua consolidació ja és un fet. Entre els pasdobles presentats a concurs, quatre són els seleccionats pels membres del jurat i són interpretats per la Societat Musical ‘La Primitiva Setabense’ en el concert organitzat per La Junta Local Fallera de Xàtiva, al Gran Teatre de la Capital de la Costera. En les diferents edicions han estat guanyadors pasdobles de David Penadés, Josep Maria Martínez, Azael Tormo i Frank Cogollos. A més, podem parlar de concerts molt puntuals, esporàdics i sense cap continuïtat, que s’han celebrat en diverses localitats per l’interés de determinades comissions falleres o per la motivació d’algunes agrupacions musicals, incentivades la majoria de vegades pels respectius ajuntaments. 180

Sempre, però, amb el mateix denominador comú, que és la nul•la novetat en el repertori interpretat. En el cas de la música de dolçaina i tabal, podem parlar d’uns quants concursos de composició, com el que des de fa uns quants anys es realitza a Muro d’Alcoi, o de diverses trobades anuals de les diferents agrupacions d’aquesta variant musical, que ja comencen a tindre certa importància. Si parlem dels enregistraments sonors d’aquesta música, són poques les bandes de localitats on se celebren aquestes festes les que no hagen enregistrat un o més discs compactes amb música de moros i cristians. És molt lloable la tasca que des de diverses discogràfiques es fa en pro d’aquesta música. Així, la discogràfica ALBERRI, amb la seua col•lecció Ja Baixen, porta un total de 37 volums i uns altres 3 CD’s fora d’aquesta col•lecció. Si parlem d’una discogràfica que fa poc de temps que està treballant a favor de la música de festes, com és Omnes Bands, cal remarcar que ha editat ja 8 compactes de gran qualitat. I a tots aquests hem de sumar tots els que a títol particular s’editen en moltes ciutats per discogràfiques dedicades també a altres gèneres musicals. En 181

tots ells trobem gran varietat de peces, pasdobles, marxes mores i marxes cristianes, i, fins i tot, alguns d’ells tenen un caràcter monogràfic, com són els dedicats a un determinat compositor, a un poble, a una filà, banda o agrupació musical, al pasdoble, a les marxes mores o inclús els dedicats a recopilar tots els premis de composició de música festera del Concurs d’Alcoi. És tan gran la varietat i quantitat de peces que any rere any s’incorporen a la fonoteca festera valenciana, que fins i tot alguns tòpics per a gent que viu des de fora la festa de moros i cristians (com puguen ser peces com Paquito el xocolatero, Ximo, etc.) ja no apareixen en els compactes o fins i tot comencen a desaparéixer també al carrer. Si parlem de la música fallera, no són poques les manifestacions sonores que ens podem trobar. Anys enrere el periòdic Levante va traure dos CD’s amb música fallera en una de les tantes promocions que la premsa no ha deixat de fer, i més recent és una altra del periòdic Las Provincias, una col•lecció de 5 CD’s amb música de les nostres bandes en la qual a més de trobar peces de música de moros i cristians, o de sarsuela, també podem trobar pasdobles fallers i taurins. Alguna cosa semblant és la que trobem en el CD de la Banda Primitiva de Llíria que dedica als pasdobles i marxes. També trobem algunes col•leccions de compactes de molt baixa qualitat i en què la música fallera no és protagonista en exclusiva, com són els 5 volums de Folklore de la Comunitat Valenciana o els tres volums de Festa. O els compactes de diverses bandes de la nostra comunitat, que

inclouen algunes peces de música fallera. Parlem de bandes com les de Torrent, Catarroja, Alzira o la ja esmentada Banda Primitiva de Llíria. Per no parlar de la col•lecció d’enregistraments de la Diputació de València, Retrobem la nostra música, en què majoritàriament podem trobar pasdobles interpretats per bandes de la nostra comunitat. Però si analitzem, detingudament, el contingut d’aquests CD’s ens trobem amb un denominador comú. Tots porten les mateixes peces, aquestes es repeteixen i no hi ha quasi varietat ni novetat. Així, els pasdobles El faller, La flor del taronger, Levante, Las Provincias, Lo cant del valencià, Ateneo Musical, Aires Levantinos, L’entrà a la murta, Paquito el xocolatero, Amparito Roca, Xàbia, València i fins i tot l’himne “oficial” de la Comunitat Valenciana, són els noms que es repeteixen en aquests CD’s. Novament és la casa Alberri la que mereix una especial atenció, ja que ha incorporat una nova col•lecció anomenada Les Nostres Músiques en la qual sí que podem trobar més varietat i novetat en el seu contingut. De moment, tan sols compta amb dos compactes, i si bé el primer enregistrat per la banda del “Circulo Católico” de Torrent i

anomenat Un torrent de Falles, conté les mateixes peces anomenades abans, en el segon, anomenat Entre Fallas y Naranjos i enregistrat per la Banda Sinfònica de la Societat Musical d’Alzira, trobem peces com Entre Naranjos, Casal fallero, Valencianeta, Recuerdos del Júcar, etc. En el paper escrit, en la ràdio i fins i tot en Internet, són també moltes les aportacions al món musical de la festa de moros i cristians i unes poques menys del món faller. En el programa d’ À Punt Ràdio De Banda a Banda, presentat per Jordi Company, es tracta la nostra música i les nostres agrupacions musicals des de tots els seus vessants musicals socials i culturals on sempre estan presents els pasdobles i les marxes amb ressò fester. Als llibres de Festes de moros i cristians tots els anys podem trobar estudis, articles, etc. que parlen al voltant de la seua música. I si miren a les falles, en contades ocasions trobem algun article al llibret d’alguna comissió. A Alcoi fins i tot trobem musicòlegs i estudiosos del tema, nombrosos estudis i fins i tot llibres al respecte. A València, cal dir que l’any passat la publicació El turista fallero va 182

dedicar el seu número 62 íntegrament a la música fallera. Però és tan sols una xicoteta gota d’aigua enmig d’un desert. I si parlem de la gran xarxa de xarxes que és Internet, hem de dir que les pàgines al voltant de la música de moros i cristians es compten per dotzenes, mentre que les de música fallera són pràcticament inexistents. No voldria acabar aquest article sense fer menció a una comissió fallera, en la qual música i falles van de la mà. Estic parlant de la Falla General Barroso-Litógrafo Pascual y Abad, una comissió que compta amb la seua pròpia banda de música, integrada dintre de la comissió, una banda que fa els seus propis concerts, que interpreta peces pròpies (amb un himne de la falla i altres peces dedicades a membres destacats d’aquesta) i que fins i tot ha enregistrat un CD (Músics i Fallers) amb aquestes peces. Arribats a aquest punt, cal que ens preguntem què passa en el món faller. Té la música fallera un estil propi? Evidentment hi ha punts de connexió entre la música de moros i cristians i la música fallera. Els pasdobles suposen un nexe comú entre 183

ambdues, però sempre sense perdre de vista que són les falles les que s’aprofiten de la vena creativa de la música escrita per a moros i cristians. Les bandes incorporen al seu repertori els pasdobles, o fins i tot les marxes que es toquen en les festes de moros i cristians, a les falles quan aquestes agrupacions o xarangues són contractades per a falles. En els concursos de composició tenen cabuda qualsevol mena de pasdobles, marxes, etc., i per tant poden participar aquells amb un marcat estil faller, si és que el tenen, però aquests són inexistents. Tot açò no aconsegueix respondre la nostra pregunta o, més aviat, quasi ens permet afirmar que les falles malauradament sobreviuen musicalment gràcies a l’aportació d’altres estils i corrents musicals, ja siga de la música de moros i cristians, de la música festiva o fins i tot de la música actual i de pel•lícula. Sembla que açò no és suficient. Aquestes mínimes expressions de correspondència entre música i falles no fan justícia a anys de relació. El món faller necessita reconciliar-se amb la música i no fer-ne un ús exclusiu i ple d’egoisme. Ja està bé d’aprofitar-se’n d’una manera interessada i repetitiva. Cal renovar-se, cal crear, cal donar a la música la dimensió que es mereix en la festa fallera. Vivim en una terra que estima la música, tenim bandes i agrupacions musicals de prestigi i gran qualitat, tenim mestres, compositors i educands a les escoles desitjosos d’aprendre, etc. Utilitzem-los! Donem-li a la música el valor que li correspon. I aquesta és una tasca de tots.

Literatura

184

185

TXUS ISABEL SANCHIS I EVA SORIANO SANZ.

El principi d’una història. Les primeres restes d’escriptura es creuen que són d’aproximadament el 3300 a.C de la mà dels sumeris. Des de temps immemorables l’escriptura ha ocupat un gran paper en la història, totes les grans arts han estat relacionades amb aquesta. Així doncs, l’escriptura ha estat present en tots els inicis, per exemple és una de les primeres coses que t’ensenyen a l’escola, i és probablement, una de les més importants que necessitarem al llarg de la vida. Com deia Oscar Wilde per a escriure només es necessiten dues coses: tenir alguna cosa per a dir i dir-la. Nosaltres vam començar a escriure la nostra història d’amistat el setembre del 2011 a la Facultat de Filologia. Des d’aleshores hem escrit moltes línies, lletres que guardarem per sempre. Si pensem en escriure, pensem en inventar i imaginar històries. Així ens vam passar aquells primers mesos. Imaginàvem com serien aquells quatre anys, com seria la nostra vida com a estudiants de Filologia Catalana. I de mica en mica, vam anar bastint la nostra amistat compartint grans moments, estudiant la llengua que ens havia unit en aquelles aules.

nocions d’italià per a demanar un plat d’embotit tradicional i les conseqüències d’aquell plat bé les recordaràs.... I com que volíem viure més moments junts, perquè no en teníem prou, com si es tractara d’una novel.la d’aventures, ens vam plantar a Venècia. Allà vam gaudir dels seus monuments i de la seua gent. Aquella gent era una funció de teatre en tota regla. Però, el millor sens dubte, perdre’s pels seus carrers. Qui ho diria? Després de tantes línies subratllades de narradors heterodiegètics i complements de règim verbal, després d’un poema d’una vaca cega i sorda, inclús després d’un TFG, sempre hi ha lloc per a més. Afortunadament les línies que compartim no acaben ací, i esperem escriure molt més al teu costat. Aquest és el teu any, i ara has d’escriure tu, Maria, la teua particular història. Perquè el món de les falles és un conte ple de llum, música i color. Només ens queda dir-te que moltes felicitats pel teu regnat, t’estimem moltíssim i no oblides somriure en cada moment.

També hi havia temps per a viatjar, i així que ho vam fer els cinc amics un febrer del 2013 camí de Bologna. D’aquella experiència recordem amb “gran estima” la famosa Trattoria, fou una tragicomèdia. Vam desplegar les nostres millors 186

187Foto: José Luis Mollà

Blai Bellver. Quadern poètic

Antoni Martínez Revert Il·lustracions de Vicent Martínez

188

L’impressor Blai Bellver (1818-1884), va destacar en la societat de la seua època, com a professional de la impremta, com a empresari de les arts gràfiques, com a periodista, com a escriptor i com a ciutadà influent, també políticament. En la història de la impremta valenciana, la seua va ser de les primeres, fora de València, i de les millor estructurades, com ho demostra la seua llavor editorial. En la història de la industrialització figura com la impremta que millor i més moderna maquinària va tenir, a la qual cosa s’ha de sumar el seu esperit innovador i la seua preparació tècnica, que li va fer millorar qualitats i producció, a més de ser dels primers que va exportar a l’estranger, després d’abastir a tota Espanya dels seus cartipassos, amb els quals, al segle XIX, van aprendre a llegir i escriure la majoria dels privilegiats que van poder arribar a saber de lletra. En la història de la premsa valenciana figura com a impulsor i col•laborador d’algun periòdic, i fonamentalment com a editor de cinc capçaleres: La Fortuna (1844); El Setabense (1848) El Eco del Júcar (1854); La Federación (1870) i La Correspodencia del Júcar (1878). Tanmateix, en la història de la literatura valenciana, que arreplega el moment de la nostra dèbil i mimètica Renaixença encara no ha rebut la consideració que mereix la seua obra, tota ella enquadrada en l’anomenada literatura de canya i cordell, també anomenada d’espardenya pel seu caràcter popular. Tot i això, en la història de les falles figura com el promotor de les primeres que es van plantar a Xàtiva, com a autor del primer llibret i com una persona molt vinculada amb el fenomen social que van suposar les falles en els seus inicis. És autor de La peixca del aladroch (1865), La Creu del matrimoni (1866) i Eclipses del matrimonio (1867). És, potser, la seua permanent crítica a l’església, que va acabar excomunicant-lo, i a les corrupteles de la classe política, el que, d’una part, el va allunyar socialment i políticament de llocs significatius i de responsabilitat i, d’una altra, el va privar del reconeixement públic, en una època en què la burgesia començava a intuir els canvis que s’acostaven. Blai Bellver pot representar la millor cara del burgés del seu temps, perquè va donar el perfil de l’home il•lustrat i liberal, confiat en la bondat natural de l’home, en la ciència i el progrés per aconseguir un major benestar, i en l’eficàcia de l’educació i la cultura per a ser més lliures. Nota: Les excavacions sobre els papers i l’obra de Blai Bellver, inevitables per al meu recent treball sobre la seua trajectòria i vida, m’han permés l’accés a un quadern amb poemes, els quals, fragmentats o al complet, va utilitzar en altres contexts i en la seua obra poètica coneguda. La manca de dades al voltant del quadern ens obliga a pensar que potser hi ha poemes del seu germà Manuel, que era pintor, va ser l’autor de la major part dels boixos xilogràfics de la impremta i compartia les inquietuds literàries de Blai Bellver; finalment, cal contemplar la possibilitat que alguns poemes siguen apòcrifs. Conscient de l’estat de postració en què es trobava la nostra llengua, he mantingut la seua ortografia voluntariosa quan no hi havia cap normativa, ni referència, ni escola, ni res: sols una estima per la llengua pròpia i un desig de dignitat en el seu ús. En qualsevol cas, si jutgem el que es pot veure escrit i imprés ara, segle i mig després, amb normativa, referències, escola i tot, podrem valorar millor Blai Bellver. 189

190

1.- L’Arsobispo de Valencia L’Arsobispo de Valencia em busca les cosconelles per quatre alusions velaes als melons i les mamelles. Qui t’ha vist i qui et vorá, !Ai, mateta de fenoll ¡ tot per veure-li el genoll a una dona ben plantá. No cal tanta polseguera, que no he fet mal a ningú. Qualsevol que no em conega dirá que soc Belcebú Hui m’han excomulgat per dir quatre veritats. Bé sap Déu que no he pecat com els que m’han condenat. Ya no escriuré de maldats ni visitaré l’infern, perque he ixit ben escaldat per este castic etern. A ningú perdó demane, si no es al Nostre Senyor. Seria yo molt infame, si no demanara perdó.

Text que respon a una de les seues situacions personals més complicades de viure en una societat com la de l’època. El tema està referenciat de bestreta en tot el preàmbul d’Eclipses del matrimonio. Podria ser apòcrif.

191

192

2.- La Fortuna El periodic La Fortuna acaba d’eixir al carrer I si ningú la importuna admirará al foraster Xátiva sense una veu que diga les veritats, s’omplirá, com ara es veu, de veus de l’autoritat. El meu amic en Bernat, el de cognom Baldoví, m’envia un comunicat pel que li estic agraït. La Fortuna li he lliurat I li l’han duta de gratis, i ell mutandis mutatis m’ha respot molt educat: “Me levanto, abro el correo sin esperanza ninguna, rasgo el sobre,...miro...leo... !Virgen Santa¡ !La Fortuna¡ Y en efecto, era ella, linda cual rosa de Abril, con su trage de doncella, respirando gracia mil. Que quien tanto bien dispensa á hombres, niños y mugeres, reinar debe entre los seres que hoy dan su nombre á la prensa. Crece pues, cual alto cedro, hasta que al fin participe de su tronco San Felipe y de tus ramas... San Pedro.

Text propi i de Bernat i Baldoví aparegut en La Fortuna , página 4, (20/11/ 1844) 193

194

3.- Les votacions Vos diré en bones raons que manar no me convé en la terra dels mamons, perque respecte no es té ni á lleis ni á institusions.

Diferents homens seran en color, chenit y talla els que al poder pucharan, pero tots vos chuaran en la mateixa baralla.

Perqu’es denigrant manar entre chent que esta propensa a buscar sempre el dinar, el sopar i el berenar en política despensa.

Si en veritat anheleu que s’acabe el vostre mal, sempre en el cor consulteu y á votar chamai aneu com a burros... del ramal.

I mentres claven la dent en el plat del pressupost, el pobre contribuyent ni mencha prou de calent, ni pá li queda al rebost.

No prengau tan grans suaes pobres,rics, chovens i vells, perque en asó de votaes entre espentes i sarpaes hia qui pert els saragüells.

Entre el sesant i empleat de casaca i de chaqueta, per lo que tenen mamat la patria vos han deixat que no pot sostindre dreta.

Voreu també presentar-se alguns de tan borda rasa, qu’en tal d’encaramitarse, no els repugna el achuntarse en els fantoches... de plasa. Soldats, gefes y asistents faltant a la disciplina i als mes sagrats churaments se pronunsien...!qué valents¡... buscant d’asensos la mina. Si d’este modo s’apaña la chent de ploma y de sable, no será, no, cosa estraña del modo que huí va España que se l’amporte el diable.

Conclusions de la conversa amb Radamanto, tot parlant de les formes de govern, a La creu del matrimoni (1866) 195

196

4.- Xàtiva Xàtiva, ciutat gloriosa, d’arts i de lletres la cuna, en atre temps molt famosa, tornarà a ser poderosa si treballem tots a una Ya m’agradaria a mi que d’uns i altres les obres competiren entre sí, treballant per un destí que igualara rics i pobres M’agradaria escoltar el cant joiós de l’obrer, per a poder barrejar l’aspre so i el bell cantar de màquines i convents. Música molt agradosa que ens fa sentirnos chermans en Xàtiva laboriosa, que resa sovint piatosa y lluita sense descans. Sense moral ni cultura no pot ser un poble gran, ni la riquesa futura el pa de hui els asegura als que no podran menjar.

Composició a partir del seu propi catàleg, publicat pel seu fill Blai Silvino Bellver l’any 1886. Encara que el tema apareix en poemes seus com !Pobra Aixátiva¡, els versos dedicats a la Tortuga, o en obres com Els secanistes de Bixquert o Al vell carabasa en ell, alguns detalls ens fan pensar que no és d’ell. Potser és del seu germà Manuel que, com s’ha dit, a més de pintor també escrivia. També pot ser apòcrif. 197

198

5.- Les falles La falla monumental, els quadres plástics ben fets, focs d’artifici Reals i pel mati molts coets. Cavalcada, bons dinars, llibret i presentació, tot heu volen celebrar sense gastar-se un dobló. Al vore en molts la intenció de buscar en interés beguda i gran diversió, sense posar mai dinés, Direm a tots el fallers que qui no paga no mama, que la festa es dels festers si entren en la derrama. Y si hia qui es queixe i clame perqu’ es pobra esta festeta, qu’ es fasa pendre... y que mame del pesó d’una carreta. Que mosatros, ya estem empalagats d’estes miques, desde huí, ya sols farem alguna festa... á les chiques.

Reflexió als darrers versos del llibret de falla Eclipses del matrimonio, 1867.

199

200

6.- Autorretrato Vaig naixer ya fa molts anys y encara no sé per qué, els pares donaven gràcies Iino sabien de qué. Moltes ciències i idiomes de m’aguela que era sabia van voler que m’ensenyara y sols vaig heretar labia. He patit per molts records, per reptes, per ambicions, y no he pogut disfrutar Per no aceptar condicions. He renunciat a ballar y m’agrada el coqueteig. No em preocupa el que diran perquè res no em sembla lleig Soc cabut com una mula, alegre com un xiquet, capritxos com una puça y no puc estarme quiet. He dit sempre el que he pensat y aixó ha sigut molt plaent, encá que he fet enemics yo pense seguiro fent. He fet de pobre y de ric, y de noble arruïnat, he fet d’heroe antic pero no mai de criat. A l’hora de descansar espere morir tranquil, y que em puguen perdonar deu vegaes, cent y mil.

Text atribuït a Blai Bellver aparegut en La Fortuna , pág.3, (10/11/ 1844) 201

202

7.- La imprenta La necesitat d’escriure el que mana l’espirit va portar a l’home lliure a respectar tot lo escrit. El misteri de la faula y la ciencia del sabut s’han sotmés a la paraula o per sempre shan perdut. Fustes, roques, cera o pell han guardat, per a sembrar, tot el que té al cervell I l’home no pot comprar. El paper arriba á Hispania y en Xàtiva té la cuna, i Gutenberg en Germania toca, en la imprenta, la lluna. El llibre és un bon amic, que ens parlarà a cau d’orella d’un desamor ben antic o d’una esperansa novella. De històries que són pasaes, de la guerra y del neguit, de alegries retrobaes, que ens poden omplir el pit. Igual que un nuvol preñat, l’imprenta en lletres de plom a cada u ens han enseñat com es el rodar del mon. Pero com son ilustrats només els rics del canut, uns sempre estan mullats i atres sempre van eixuts

Poema que arreplega la idea fonamental d’una impremta al servei de la cultura i de tot el poble. També podria pertànyer al seu germà Manuel, que juntament amb ell va donar classes nocturnes per als treballadors en l’escola de l’Abat Pla. No sembla apòcrif, però també ho podria ser. 203

Dansa

204

205

NEUS CABRERA TOMÀS, DE L’ESCOLA DE DANSES DE XÀTIVA

De dansaes i de Xàtiva. L’Escola de Danses de Xàtiva té el seu origen en la dansà, d’on surt el seu nom. Quan va desaparéixer a tot l’estat espanyol la Secció Femenina per la caiguda del Règim i durant el procés de transició cap a la Democràcia, un grup de mestres procedents del col•legi Taquígraf Martí, amants del folklore i respectuosos amb la tradició, van voler continuar ballant les danses populars. Aleshores va ser quan van buscar Pasqual Soro, veí del carrer Sant Josep, perquè els ensenyara a ballar la dansà. En aquest carrer, els seus veïns, entre ells la família dels Guerrero, havien aconseguit mantindre viva una festa i una dansà autènticament popular. Ni tan sols els més majors recorden quan va començar, però sí sabien que no havia deixat de ballar-se, llevat d’algun any durant la Guerra Civil. Pasqualet, encoratjava tothom perquè es posara les espadenyes, traguera les postisses i es posara a ballar a ritme del tirorí tirorí de la xirimita i el parramplam del tabal. En els pobles on hi havia hagut tradició de fer dansà durant les festes majors, es va intentar recuperar-la, calcant, evidentment, la del carrer Sant Josep, de manera que va esdevindre referent de totes les noves dansaes dins i fora de la Costera. Molts recorden Pasqual Soro, ballant la dansà de la Seu amb Carmen Bru, com diuen molts, a la manera de la Costera. Pasqualet també convidava

Pasqual Soro i carmen Bru

206

Sebastià i M. Josè Garrido

Vicent Guerrero

207

molts ballaors de fora de Xàtiva a la seua dansà. En aquells anys, i durant molts més després, hi acudien ballaors de València, del grup d’Alimara, i d’altres grups de la Costera i d’altres comarques, de manera que, mentre anaven recuperant la seua esplendor, alhora anaven llevant-li autenticitat. En efecte, la gent del carrer va deixar d’eixir a ballar, perquè aquests nous balladors no es posaven qualsevol cosa per a ballar, ni tampoc se cenyien a ballar la dansà plana. Aquests balladors d’escola, no de carrer, aprofitaven les dansaes per a demostrar tot el que havien aprés, perquè ballar únicament la dansà plana era massa avorrit. Per tant, alhora que la dignificaven, li llevaven autenticitat. Per una altra banda, la dansà de la Seu no era antiga com la de Sant Josep, sinó que va nàixer pels mateixos anys que l’Escola de Danses, però ara fou Carmen Bru, en certa manera, la impulsora. Tan festera com era, aprofitant que alguns músics, molts d’ells de la rondalla de Pinolon, s’aficionaren a tocar algunes peces a la porta de la Seu, va animar els ballaors perquè hi acudiren a ballar. Als pocs anys, va aconseguir, fins i tot, que l’Abat obrira la porta de la Seu, perquè les xiquetes de l’Escola li ofrenaren flors a la patrona. Per la mateixa època, uns anys abans o després que l’Escola de Danses, van nàixer altres grups de folklore a tot el País Valencià, com el d’Alimara, capdavanter en la recuperació i divulgació de la indumentària i del folklore popular. En aquells mateixos anys va ser quan va sorgir la idea d’aquest grup valencià d’acudir a ballar a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València. Actualment, davant de la basílica té lloc una dansà multitudinària, on es disputen per ballar no solament els balladors de grups folklòrics, sinó també els del món faller. A València i a altres ciutats on la festa de les Falles està molt arrelada, cada volta són més les associacions falleres que compten amb un grup de gent que aprén a ballar les danses i acaben creant el seu propi grup, perquè ara ballar danses està de moda. Això mateix va començar a fer la Falla Murta-Acadèmic Maravall. El fet que alguns dels seus membres tingueren una relació molt estreta amb l’Escola de Danses pot haver tingut alguna cosa a vore, però segurament l’explicació es trobe

en el Col•legi Taquígraf Martí, on Carmen Bru ensenyava a ballar les danses com a activitat extraescolar als escolars. Una de les xiquetes, d’entre les més menudes, va ser Sílvia Fenollar, que jugant, jugant va aprendre la dansà. De fadrina va continuar, en certa manera, la tasca de la mestra i va assumir com a un afany personal ensenyar-la als fallers. Així, la falla de la Murta ha estat convocant, des de fa més de 20 anys, els presidents i falleres majors de les distintes falles de Xàtiva, perquè aprenguen els passos necessaris per tal que, un diumenge de febrer, més concretamentament el dia de les Paelles, isquen abillats amb la indumentària tradicional i siguen la cua de la dansà de la Murta. Primer, van començar ballant a la de la Murta, però ja és una realitat, des de fa un parell d’anys, la seua participació en la dansà del 5 d’agost a la plaça de la Seu. Així mateix, Raquel Langa Ripoll, mestra del cos de ball de l’Escola de Danses, ha assumit la tasca d’ensenyar a la Reina de la Fira i als seus acompanyants amb l’intenció que tanquen la dansà de la Seu. Hem de referir gratament que, enguany, per primera volta, anaven vestits a l’antiga. D’ençà dels temps de Carmen Bru, l’Escola de Danses de Xàtiva organitza cada any la dansà de la

Silvia Fenollar en la dansà de la Murta

Seu, però no ha sigut fins el 2018, quan va exigir com a requisit per a participar en la dansà, abillar-se amb el vestit tradicional del segle XVIII o XIX, tal com es fa en altres dansaes significatives com la dansà de la Font de la Figuera, declarada fa uns anys Bé Immaterial de la Comunitat, o en totes i cadascuna de les que se celebren a València i comarques. És una realitat que des dels primers anys fins avui, aquesta dansà mentre anava guanyant amb popularitat, alhora, però, ha anat perdent en qualitat. A l’inici, no calia suggerir que els balladors es vestiren, perquè era cosa sabuda. Ara, tanmateix, tan de moda com està ballar les danses, no abellix, conseqüentment, vestir-se a l’antiga, quan, al meu parer, és una conjunció inseparable. Anar vestit forma part del ritual propi de la dansà. Ben al contrari, aquest debat, indumentària sí, indumentària no, esdevé inqüestionable i irrellevant, per exemple en el món faller, en una banda de música o, fins i tot, en un equip de futbol. Comencem nosaltres des dels grups de danses a donar exemple de la nostra estima per les tradicions en totes les seus vessants. La indumentària, la música i el ball van irremeiablement agafats de la mà en el folklore i, més encara, si es vol respectar la manera tradicional de ballar les danses. 208

209

MARTA CARRASCO I LLOBET BALLARINA I COREÒGRAFA

La Dansa com a Art, també a les falles.

Des de sempre, els éssers humans han sentit la necessitat de comunicar-se, per això s’han servit de diferents recursos, entre els quals es troben els llenguatges de l’art, les manifestacions artístiques, que permeten expressar idees, creences i sentiments. Cada llenguatge artístic empra els seus propis mitjans i materials per a aconseguir l’expressió, buscant millorar la convivència i comunicació. El principal “material” o “instrument” de la dansa és el cos humà, que a través del moviment busca l’expressió. En apreciar una dansa ho fem sobretot per la vista i l’oïda, és per això que hom considera a la dansa com un art mixt o audiovisual. Què és la Dansa? Per a mi és actualment una forma de vida, que comporta grans dosis de sacrifici i altres menys de gratificacions. Ara bé, per a l’espectador, pretenem que la dansa siga bellesa del moviment mitjançant la coordinació de moviments corporals subjectes a un ritme. El nostre treball, el dels ballarins i ballarines es basa a realitzar una sèrie de moviments intencionals executats amb la finalitat d’ajustar-los a un ritme, sempre buscant ressaltar seqüències corporals o ritmes visuals. Açò o podem fer tant individualment com col•lectivament, amb un muntatge coral coordinat per un director o directora d’escena.

Classificació de la Dansa Arribat aquest punt voldria oferir al lector/a una classificació de la dansa, a mode orientatiu i molt sintetitzada. Crec que és important que tots coneguen el gran ventall que ofereix la dansa per la manera de transmetre’s o ensenyar-se: - Dansa Acadèmica (dansa clàssica, moderna, contemporània i folklòrica d’escenari). - Dansa Tradicional (autòctona i regional). - Ball Popular (el que s’imposa per la moda en els seus diferents estils de música: pop, disco, rock, fuck, jazz, rap...). Així mateix també podem dividir-la per l’espai que empra en les seues presentacions: - Dansa de l’Escenari (clàssica, moderna, contemporània i folklòrica). - Dansa de la Comunitat (autòctona, regional i ball popular L’expressió i Comunicació Dansística L’ésser humà sempre ha sentit la necessitat d’expressar-se a través del cos com a forma natural el cos és una eina bàsica per a aconseguir la comunicació. És per això que, igual que totes les manifestacions de l’art, la dansa té com a fi la comunicació entre els homes i per tant dóna suport a la convivència.

210

Foto promocional d’Animal de sèquia, espectacle dirigit per Sol Picó en 2018. Foto, Teatres de la Generalitat

Què expressem amb la Dansa i que formes apreciem en aquesta? Amb la Dansa expressem habilitats; en executar-la es mostra major o menor destresa en la coordinació de moviments. També creences, idees, llegendes i formes de vida... També es crea una comunicació entre l’expressió i l’apreciació. Dins de l’expressió es troben els estats d’ànim, costums, formes de vida, habilitats, creences idees i formes. Pertany a l’Apreciació, la definició de formes, el folklore d’un poble, coreografies (moviments), colorit, i fins i tot el vestuari argumenta i aporta a la coreografia en el cas que es narre alguna cosa. Funció Social de la Dansa L’home ha ballat a causa d’una necessitat vital del moviment, expressió i comunicació. És clar que té molt a veure el moment històric, polític i social que es viu, que naturalment influeix amb la creativitat, a partir de la qual l’home produeix aqueixa forma d’expressió anomenada dansa. Tal fenomen es manifesta en totes les èpoques i cultures, com a relaxació, esplai, diversió, fins i tot 211

passant del cerimonial al pagà i el festiu. Les finalitats d’una dansa són molt variades. Van des del màgic religiós a ball per a espantar malalties, millorar les collites, propiciar bons auguris, guanyar les guerres, alliberar les forces vitals o rebre beneficis dels Déus fins a la simple millora de la convivència humana. En cada lloc i cultura la dansa ha adoptat característiques de la regió on es genera i l’època en la qual es crea. Fins de la classe social o grup humà que la practica. “LA DANSA, FORMA DE COMUNICACIÓ CREADA PER L’HOME PER A EXPRESSAR IDEES I SENTIMENTS, EMPLEADA PER A COMUNICAR-SE AMB ELS SEUS SEMBLANTS, AMB ELS SEUS DÉUS, EN RITUS, CERIMÒNIES I ACTES RELIGIOSOS PLENS DE FE.” Per a què ens serveix la Dansa? Per a què li serviria a una comissió de falla? La Dansa és una manifestació artística que busca la comunicació entre els homes. Ens permet apreciar i expressar sentiments, idees, emocions, creences.

La Dansa és com una finestra que ens deixa veure o tindre idea de la forma de vida i costums d’altres cultures i de comparar aquestes amb la riquesa del nostre país. Mitjançant ella podem valorar amb major facilitat tot el que és nostre, les nostres arrels, grups ètnics, acreixent d’aquesta manera l’estima pels nostres valors nacionals. És ací on les falleres i fallers juguen un paper important en fomentar, transmetre i d’ondar-li la importància que es mereixen a les nostres arrels com a poble... “Qui perd els orígens... perd la identitat” La Dansa, en practicar-se en grup, ajuda a millorar la convivència i el treball en equip. Quan un grup de falleres i fallers practica la dansa en una representació de les múltiples que hi ha al calendari d’actes fallers, de ben segur que experimentarà uns beneficis físics i psíquics. Doncs, la

pràctica de la dansa o el ball, convida a seguir una disciplina que ens portarà al desenvolupament equilibrat del nostre cos, ens ajudarà a millorar formes, hàbits de postura, a desenvolupar destreses i habilitats en els moviments del nostre cos, de manera que els coneguem millor. Tenim un cos al qual difícilment coneixem de manera suficient, l’exercici dansístic ens permetrà la seua estima i valoració. La Dansa no és només moure el cos seguint un ritme, brinda grans possibilitats que conviden a la riquesa i creixement individual i social. Balleu i se sentireu més lliures.

212

Espectacle Balls al Carrer 2018. Foto, Teatres de la Generaliat Valenciana

Jove Ballet de la Generalitat Valenciana, Audiciรณ en espai obert, Fot, Teatres de la Generaliat Valenciana

213

RODOLF SIRERA, DRAMATURG

Les falles i el teatre

(aproximació als orígens d’una relació ben estreta)

Del teatre a les falles El vint-i-nou de gener de 1870 s’estrenà al Teatre Principal de València La falla de Sant Josep, «sainete de costumbres valencianas en un acto y en verso», del que era autor Eduard Escalante. Com sol passar amb gran part del seu teatre, es tracta d’una peça que, malgrat la seua brevetat (poc més de 800 versos), conté una considerable quantitat de notes costumistes i presenta alhora un gran valor teatral. En concret, ens trobem ací davant una obra que ens ofereix un panorama complet de la festa de les falles en la dècada dels setanta del segle XIX. No falta, naturalment, una descripció de la mateixa falla i del seu entorn festiu la vespra de Sant Josep que, com és sabut, era quan es plantaven –i cremaven– les falles.

Calle larga: al primer bastidor de la derecha, la barbería de Valentí; al segundo, una buñolería. A la puerta de ésta, una mujer sentada detrás del hornillo y la sartén de los buñuelos. Al primer bastidor de la izquierda, la barbería de Pepe. Al foro, la falla con tres figuras que representan a doña Ramona, don Gregorio y Gratiniano llevando en brazos a la perrita. Al levantarse el telón aparecen sentados, al lado de la barbería de Pepe, el dulzainero y el tabalet; a la puerta, Pepeta sentada, y de pie, Tomaset. La música, al foro. Un grupo de gente rodeando la falla, cuyas figuran moverán la cabeza. Lluciet vendiendo las décimas y cuartetas. De la ventana de casa Pepe bajará hasta la falla un alambre en el que se verá el dragón que ha de prenderle fuego. Mucha animación en la escena.

214

ComĂ¨dia, Na Jordana 2017, Artista Toni PĂŠrez

215

1870 La Falla de Sen Chusep

Els tres ninots en qüestió representen tres personatges que Escalante trau a la mateixa obra, de forma que els espectadors capten de seguida l’existència d’una estreta relació entre el teatre (l’obra que es representa) i la falla (que representa una part de l’obra que es representa: l’acció protagonitzada pels tres personatges ridiculitzats), en un joc teatral… si acceptem, com pense jo, que les falles tenen molt a veure amb el teatre. Quan Escalante escriu el seu sainet, les falles duien ja unes quantes dècades d’existència i estaven, a més, aprofitant-se del clima de llibertats propiciat per la Revolució de 1868 (més coneguda com La Gloriosa). El dramaturg, per això, no inventava res sinó que es limitava a captar (això sí, com ningú no ho havia fet abans) el valor essencialment dramàtic de les falles. En efecte, cronologia en mà i deixant de banda els antecedents històrics i fogueres diverses, les falles es conformen com a tals en el moment que els ninots cobren presència i ens conten una història. Millor dit: representen una història. I ho fan perquè comparteixen amb el teatre tres elements substancials: la dramatúrgia del tableau (o quadre), el cadafal anàleg a l’escenari dels teatres

1894- El nano de la Falla

de porxet, i els temes articuladors de l’acció i de la construcció dels personatges. Vegem-ho amb una miqueta de deteniment. La dramatúrgia del tableau va ser teoritzada per Diderot i posada en pràctica pels autors teatrals de la Il•lustració, com el mateix Diderot a França o Leandro Fernández de Moratín a Espanya. Recordem que, en essència, el tableau consisteix a reforçar els moments culminants de l’acció dramàtica amb la immobilització dels personatges en una actitud plàsticament efectiva i efectista, perquè quede clar així la intencionalitat i el sentit de l’obra, i provocar de pas un impacte visual i emotiu entre els espectadors. Enfront dels finals de festa del teatre Barroc, amb un dinamisme i acumulació de personatges que poden fernos pensar en el Ball de Torrent o en la degolla que tanca el Misteri del rei Herodes, els il•lustrats pensen que immobilitzar els personatges durant uns segons (els que tarda, per exemple, abaixar el teló) causarà més efecte. I no anaven descaminats: l’efectivitat serà tan gran que bona part del teatre XIX subratllarà els moments climàtics (finals d’acte o de la mateixa obra) amb els corresponents quadres. 216

1917 Peris Celda

Actor

L’ús del terme, per altra banda, no és casual. Diderot manlleva el concepte del món de les arts plàstiques, de la pintura, però també de l’escultura. Als grans pintors neoclàssics (amb el francés David al seu cap), els agrada en efecte que les seues obres retraten el clímax d’una història: el desenllaç o, si més no, el moment més dramàtic. Hi ha, en conseqüència, una història, una acció anterior que es remata amb el tableau. Ignorar-ho, o qüestionar-ho origina anècdotes tan divertides com la del nostre genial Coqui, al qual quan se li encomanà una pintura sobre el pas del Mar Roig pels jueus, no va triar el moment climàtic, sinó un moment posterior: quan els israelites ja havien creuat i el Mar Roig s’havia tancat; en definitiva, que va pintar una taca roja… Un quadre sense tableau. Passem ara a la qüestió del cadafal/ escenari. Els locals teatrals on, des de la segona meitat del segle XVIII, s’havia imposat la caixa italiana (locals com el nostre Principal, per a entendre’ns) imposaven una forma frontal de fer i de veure teatre. No hi havia cap altra possibilitat? Si recorrem ara a un altre sainet d’Escalante, El Trovador en un porxe, trobarem allí una

representació d’aficionats en el porxe d’una casa de veïns típica als barris populars valencians del segle XIX. Hi ha, per cert, en la primera edició de les Obres d’Escalante una estupenda il•lustració d’un tableau en la representació que es representa (i no és cap redundància) a l’obra d’Escalante. Sobre un precari escenari que no és de caixa italiana, dos personatges immobilitzats en un moment precís (el de ferir l’un a l’altre amb una espasa). Hi ha frontalitat, és cert, però la proximitat entre actors i espectadors és immediata. L’escenari, en la seua modèstia i falta de barreres arquitectòniques, ens ha de recordar per força els cadafals sobre els quals s’eleven els ninots en les primeres falles. Hi ha també frontalitat en ells, com molt bé recorden Vicent Borrego i Gil-Manuel Hernández quan parlen d’una lectura «frontal i directa» de la falla escenari, encara que em permetré matisar que es tractaria d’una frontalitat molt menys rígida que la que podem trobar en els locals teatrals convencionals. En qualsevol cas, el públic popular que és també el que majoritàriament es dóna cita al voltant del cadafal faller, veu perfectament les analogies entre el cadafal/escenari de porxe i entre el grup escultòric dels ninots

217

ComĂ¨dia, Na Jordana 2017, Artista Toni PĂŠrez

218

Actriu

Don Juan

i els tableau que tant agrada formar als actors, siguen professionals o amateurs. El tercer element abans indicat és el dels temes. El sainet valencià del XIX presenta una multiplicitat de línies temàtiques que podem resumir en tres: la tradició eròtica, la paròdica i el costumisme. Bernat i Baldoví, uns dels primers autors valencians conrearà totes tres: El virgo de Viçanteta, L’agüelo Pollastre (paròdia, com és sabut, del Tenorio) i Les eleccions d’un poblet poden ser tres perfectes exemples. Una altra cosa és que, amb el temps i les pressions socials, el sainet s’incline cada volta més cap al costumisme: és inútil que busquem sainets eròtics en la producció d’Escalante o dels seus seguidors (o, almenys, que busquem alguna cosa pareguda a El virgo…), mentre que els de tema paròdic seran sempre minoritaris. Però mentre aquesta evolució té lloc al món teatral, què passa en el de les falles? Els estudis sobre la història fallera han trobat, en efecte, temes i èpoques on predomina més un corrent que altre, però resulta clar que erotisme, paròdia i costumisme són la temàtica que articula la construcció dels corresponents monuments.

Afegirem, per cert, que quan parle de costumisme (tant teatral com faller) ho faig des de la perspectiva de la crítica de costums o, més exactament, del castigat ridendo mores que els intel•lectuals valencians del moment (amb Teodor Llorente al seu cap) destacaven com a gran mèrit d’Escalante: crítica de costums a través de la rialla i la burla dels personatges criticats. Una cosa molt teatral… i molt fallera. En resum: els temes que els espectadors valencians de l’època (el de les classes populars de forma molt, molt, majoritària) podien veure als escenaris de teatres com el Princesa del menestral barri de Velluters eren, si fa no fa, els mateixos que podien veure als cadafals plantats la vespra de Sant Josep a les places i carrers de la capital valenciana. I, per descomptat, que podien llegir (els qui en sabien, de lletra) en les dècimes i al•leluies on s’explicava la falla; en els llibrets, per dir-ho més clar. Podríem, és clar, allargar-nos més en el tema i aprofundir en els paral•lelismes que és possible d’establir entre sainet i falla. No ho faré. Però no voldria deixar el tema sense indicar que encara hi ha aspectes que demanen estudis més en profunditat, tant pel que fa al segle XIX com

219

Falla La Margot 1912, Plaça del Doctor Collado, Artista Eduardo Guilem

al següent. No tenim, per exemple, estudis dels elements dramàtics (de llenguatge i estructura) que podem trobar en les explicacions o relacions de les falles. I tampoc no, la lectura teatral dels monuments fallers, en especial quan creixen i es desenvolupen a partir de finals del XIX. En fi, que encara hi ha molt per a rascar, com es diu habitualment. Les falles en el teatre Tornem ara de nou al sainet d’Escalante. Qui el llegisca creurà que el nostre autor s’apuntava a un estil ja consolidat (el teatre de temàtica fallera). I és que no es tracta sols de la descripció del monument ja comentada: l’estructura de l’obra ens fa pensar per força en la d’un monument faller, més complex per cert dels que Escalante podia trobar pels carrers. En efecte, a més del grup ridiculitzat a la falla plantada (la parella de manxecs i el servil valencià que els balla l’aigua i carrega amb el gosset), podem trobar-ne altres no menys representatius i dignes de figurar a la falla: Pepe, el fester per definició, ànima de la festa fallera… i de totes les que alcen en cap en un quilòmetre al voltant seu; la parella d’enamo-

rats que han de superar múltiples obstacles; o els xiquets que, cantant «Una estoreta velleta», fan de comissió infantil avant la lettre… Podria pensar això, ja dic, però aniria errat. Perquè la realitat és que Escalante més que seguir cap estil, el crea. Després sí, mort Escalante, els dramaturgs valencians de finals del XIX i començaments del XX donaran cabuda a personatges i temes fallers… Però això és una altra història, perquè no hi ha ací espai per a anar més enllà del 1900, que és quan el tema cobra presència en el teatre valencià. Per altra banda, els historiadors del teatre valencià ens trobem amb un fet com a mínim curiós: les falles no desperten, aparentment, l’interés dels dramaturgs de l’època isabelina ni dels de la Restauració. Cosa que no s’esdevé, curiosament, amb altres manifestacions festives. En efecte, del 1855 daten els dos primers sainets que dramatitzen diversos moments i personatges de les festes de moros i cristians alcoians (La nit que vénen els músics i Mentre passa la diana) d’autor desconegut, encara que atribuïts al saineter d’Alcoi Joan Baptista Llorens. És a dir, que el sainet fester alcoià apareixeria de forma 220

paral•lela a la primera etapa de la consolidació del sainet valencià en general: els anys cinquanta del segle XIX serien els anys de la seua consolidació, si no del seu sorgiment; l’època de les obres de Josep Bernat i Baldoví o Rafael Maria Liern. ¿És que potser els moros i cristians ja eren una festa molt més consolidada, molt més establerta que la de les falles? No seré jo qui ho negue. Però pense també que intervé un altre factor a tindre en compte: els diferents nivells de sociabilitat propis de cada festa. Mentre la dels moros i cristians propicia societats festeres molt més tancades i estructurades, les falles de la Restauració encara tenen una constitució i una conformació molt més flexible, molt més oberta. No és cap casualitat que mentre que Sant Jordi (o l’advocació hagiogràfica, cristològica o mariana que corresponga a cada localitat) encara és la clau de volta del relat que inclou la festa (la lluita contra els moros), les falles no sols no són cap festa que propicia inicialment una adhesió comunitària, sinó que van saber prescindir de patronatges religiosos (almenys, fins a la instauració de l’Ofrena de flors). A les falles, no es combat un suposat enemic del passat, en canvi, hi ha sàtira, crítica 221

contra una part de la comunitat contemporània o contra els qui se n’exclouen per múltiples raons (d’adscripció social, econòmica, cultural…). Una sàtira i una crítica que, en la seua essència, és en tot anàloga a la dels grans sainetistes del moment, Escalante al seu cap. Arribaríem ací a la paradoxa d’afirmar que el teatre valencià del XIX no s’ocupa de les falles perquè els temes que tracten els monuments i els llibrets són els mateixos que trobem en les peces dramàtiques. D’ací a concloure que no cal que hi hagen obres d’argument específicament faller perquè falles i sainets comparteixen arguments i personatges, només hi ha un pas. La qual cosa, al seu torn, ens duria a donar la raó als qui afirmen que tots els sainets valencians són teatre faller, almenys fins ben entrat el segle XX… La qual cosa no vol dir que ara es puga mantenir una afirmació semblant, perquè les falles actuals ben poc tenen a veure amb les del segle XIX, mentre que l’època històrica del sainet va tancar-se quan (sempre fa bonic posar dates concretes) la riuada del 1957 va obrir les portes a la desaparició de la València tradicional i decimonònica.

Eduardo Escalante

Teatre faller Ve l’anterior a incidir en un problema que ja no és tant dels temps que m’han interessat ací, sinó de hui mateix. Parle del teatre faller. És a dir: del teatre que, amb independència dels temes i els personatges, es vincula funcionalment amb la festa fallera. Fa ara trenta anys que Rodolf Sirera va assajar una definició del, diguem-ho així, gènere, tot vinculant-lo amb la molt arrelada tradició del teatre amateur. Al seu darrere hi havia una visió excessivament negativa no tant del fenomen específicament faller com del teatre d’aficionats en general. Visió que caldria matisar, i molt, en tant quan fila d’una època en què se somiava en la construcció d’un nou teatre sorgit de les cendres (falleres o no), de les realitats teatrals valencianes del moment, tan poc satisfactòries les pobres i que calia soterrar com més aviat millor. Però retornem a la història. El teatre faller naixeria quan les comissiones falleres s’articulen formalment i generen una sèrie d’actes que permeten (millor dit: propicien) la inclusió de representacions teatrals. Parle, és clar, de les presentacions falleres, a les quals caldria sumar les vetllades artístiques concebudes com a mecanis-

me de distracció, de passar-s’ho bé, i també com a sistema per a recaptar ingressos destinats al manteniment de la festa. És ara, ja entrat el primer terç del segle XX, quan fa acte de presència el primer –i per a mi, l’únic– subgènere teatral específicament faller: l’apropòsit, barreja d’humor i sentimentalisme com els sainets evolucionats del segle xx (com els escrits per Hernández Casajuana, Peris Celda o Francesc Barchino) i rematat amb l’exaltació de la festa i els seus protagonistes (els fallers i, sobretot, la seua màxima expressió simbòlica: la fallera major). Es tracta, sens dubte, d’un subgènere escassament valorat, gairebé mai editat i ni tan sols completament catalogat, tant en dècades anteriors com en les presents… Encara que per a mi els apropòsits són no sols testimoni de gran valor sociològic sinó documents teatrals de primer ordre. Hi ha més, és clar. Perquè no podem negar tampoc que en uns moments (la immediata postguerra i els anys cinquanta i seixanta del segle passat) en què la mateixa supervivència de les formes tradicionals del teatre valencià es trobava en joc, el teatre faller, tant en la seua forma estricta de l’apropòsit com en les seues manifestacions en 222

forma de representacions d’aficionats, van jugar un paper fonamental per a garantir la supervivència del nostre teatre. Supervivència necessària no sols amb voluntat arqueològica, sinó també com a imprescindible referent per a construir un nou teatre valencià (per negació o per síntesi, tant se’n val). Té raó Juli Leal quan qualifica als actors sorgits en aquella època de generació incombustible. Llàstima que la professió teatral valenciana s’haja mostrat tan poc generosa amb ells (i amb els directors i els autors) d’aquells anys a l’hora de reconéixer el seu paper de transmissors i preservadors del nostre teatre…! I acabe ja. El teatre faller ara mateix té plantejats molts problemes, sens dubte. Una gran part dels quals, per cert, no són conseqüència de l’adjectiu si no són comuns a tot el teatre; podrem, des del cantó teatral o des del faller, ignorar-los o deixar-los de costat. Però farem molt mal fet: el teatre faller és, abans que res, teatre. I així caldria que l’analitzàrem i estudiàrem. Però això és tota una altra història que no em pertoca a mi plantejar ací.

223

DESTACATS “Els estudis sobre la història fallera han trobat, en efecte, temes i èpoques on predomina més un corrent que altre, però resulta clar que erotisme, paròdia i costumisme són la temàtica que articula la construcció dels corresponents monuments” “Trobem la paradoxa d’afirmar que el teatre valencià del XIX no s’ocupa de les falles perquè els temes que tracten els monuments i els llibrets són els mateixos que trobem en les peces dramàtiques” “Les falles actuals ben poc tenen a veure amb les del segle XIX, mentre que l’època històrica del sainet va tancar-se quan (sempre fa bonic posar dates concretes) la riuada del 1957 va obrir les portes a la desaparició de la València tradicional i decimonònica” “El teatre faller és, abans que res, teatre. I així caldria que l’analitzàrem i estudiàrem”

HERNAN MIR I SERRANO FALLER I AUTOR TEATRAL

A la conquesta del Seté Art

Les Falles, el Teatre i el Pensat i Fet Sabut és que la principal activitat d’una comissió de falla és la de plantar un monument a l’encreuament de carrers o a la plaça que porta el seu nom. Ara bé, quan aquesta activitat ja està consolidada al si de cada comissió, són els mateixos fallers i falleres qui, víctimes de la rutina, comencen a posar-se inquiets i queferosos. Així són els fallers, que li farem? Aquesta sana inquietud els porta a pensar en quina activitat podrien fer a banda de plantar un bon monument per tal de donar-li ambient a la falla durant tot l’any. Hi ha comissions que volen fer una bona cavalcada del ninot, hi ha d’altres que opten per fer un bon llibre, d’altres es conformen en passar-ho bé fent activitats al casal, o fora d’ell, per tal d’ambientar el barri, i fins i tot s’organitzen setmanes culturals... Cadascú s’ho munta com vol, o com pot. Uns dels més atrevits, però, opten per fer un Grup de Teatre. Quasi res t’has dit! Un grup de Teatre. Participar en el Concurs de Teatre, fer una bona presentació i, fins i tot, presentar la maqueta de la falla al casal, o en un altre lloc, però donant-li cert aire de teatralitat a l’assumpte. Aquestes són algunes de les activitats teatrals que moltes comissions falleres, tant de València ciutat, com de fora d’ella, organitzen.

Qui forma part d’un grup faller de teatre? En tots i cadascun dels grups fallers de teatre hi ha gent de distinta procedència i formació. Pocs són assidus a veure teatre. No sols faller, sinó tampoc professional. L’espectador del teatre que es programa a les sales de València, Torrent, Gandia, Xàtiva, Alzira... o que ix a veure les estrenes de Madrid i Barcelona, forma part d’un grup reduït i selecte i, a més a més, està molt distanciat de tot el que tinga res a veure amb les falles i el món faller. Diguem-ne que és gent d’altra galàxia. Caldria dir, primerament, que el bon teatre no és professional ni amateur. El bon teatre és aquell que està fet amb molt de treball, rigor i amb molta estima pel que es fa. La gent de teatre a les falles sap que és açò, i sap quan un muntatge està ben fet. De la mateixa manera que ho saben la resta de gent que fa teatre professionalment o no. Els fallers i falleres que fan teatre són més planers. Més d’anar per casa. Cadascú, quan acaba l’assaig o la representació ha d’anar a treballar l’endemà, 224

d’una cosa totalment diferent del que estava fent la nit anterior. És per això que quan parlem del Teatre a les falles hem de parlar amb modèstia. Hem de baixar el nivell de les pretensions. Encara que s’han fet muntatges molt respectables, cap grup faller de teatre ha tingut mai tarannà professional, amb l’alt nivell d’exigència i dedicació que açò suposa. Molts actors i actrius coneguts hui, començaren de ben joves fent teatre amb la falla del seu barri: Albert Forner, Carles Sanjaime, Mª. José Peris, Carles Galiana, Carme Juan, Elies Barberà, els germans Víctor i Rosa Balaguer i les germanes Anna i Neus Alborch... fins i tot el mateix Antonio Ferrándiz o Pepe Sancho. També hi ha autors i directors com Josep Lluís Campos, Santiago Sánchez, Juli Leal o els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. Aquests noms, i molts més que me’n deixe (perdoneu si la memòria no m’és feliç) són el clar exemple que el teatre a les falles, com a activitat cultural de primer ordre en el si del món faller, ha donat els seus fruits i que més d’un dels qui hui es dediquen al teatre, al cinema o a la televisió en l’àmbit professional, van començar, amb modèstia 225

per descomptat, fent teatre a la seua falla. Ara bé, falleres i fallers que fan teatre hi ha de moltes classes. Hi ha qui no ha xafat un escenari en sa vida i un bon dia algú l’embolica dient-li “aquest paper l’has de fer tu, per què ens falta gent i s’ha de col•laborar amb la falla”. D’altres han fet teatre des de ben menuts al col•legi i han continuat l’afició a la falla eixint a les presentacions. Estan, per tant més familiaritzats amb el que és xafar un escenari només per esdeveniments relacionats amb la seua falla i per a res més que això. En canvi són ben pocs els qui entren a formar part d’un grup faller de teatre amb experiència i formació sobre els distints aspectes que cal saber de les arts escèniques: cos, veu, escenografia, llums, gestió teatral... i a més a més, són públic fidel en veure les estrenes teatrals del modest panorama teatral valencià. D’aquests fallers hi ha ben pocs, i la comissió que tinga un faller així, o més d’un, es pot sentir afortunada perquè de ben segur que els muntatges teatrals que realitze el seu grup de teatre gaudiran d’un nivell per damunt de la mitjana qualitativa del que fan la resta de falles.

Àngels o Dimonis, Presentació FFMM Molina-Claret 2004, Foto Rafa Gil

Sobre l’evolució dels grups fallers de teatre En cada comissió fallera hi han hagut moments memorables, i altres no tant, pel que fa a la història del seu grup de teatre. També ací, com en altres activitats falleres, s’observen cicles d’alta participació, bon nivell actoral i creativitat, amb alternança de períodes de sequera absoluta, a causa de la falta de gent i d’ambient per a gaudir fent bon teatre. Açò li ha passat a quasi totes les comissions falleres de València ciutat i a les d’altres poblacions. És per això que a les falles és molt estrany veure que un grup de teatre evolucione amb certa coherència. Per altra banda els concursos i mostres falleres de teatre han patit el mateix mal. A València, Gandia, Alzira i Xàtiva, entre d’altres, sempre s’han vist alts i baixos pel que fa al nivell dels muntatges presentats. El Teatre, pobret meu, sempre ha estat en crisi, però hom recorda el teatre faller valencià dels anys setanta, el Circuit Teatral Valencià i el Concurs de Mislata dels anys noranta o els primers anys de la Mostra de Teatre d’Alcoi a

més d’altres esdeveniments com a punts àlgids del teatre valencià. En quina situació es troba ara el teatre faller? Sens dubte no sembla ser la millor època, però tampoc ens podem queixar. La influència del teatre valencià dels noranta. L’empenta de l’anomenada Nova Dramatúrgia Valenciana (Carles Alberola, Pasqual Alapont, Carles Alfaro, Chema Cardeña, Paco Zarzoso, Roberto Garcia, Juli Disla ...) no va tenir repercussió immediata en el món teatral faller. És, més bé ara, al cap de deu anys, quan hi trobem algunes de les creacions dels autors valencians contemporanis en concursos i mostres falleres. Muntatges duts a escena per joves fallers i falleres. En aquest apartat cal destacar les iniciatives que als últims anys ha portat a bon port la Federació de Falles de Gandia i L’Ajuntament de Gandia. L’edició de textos de teatre valencià contemporani com ara el recull anomenat 10 Bones Peces o la 226

creació del Premi de Teatre Ciutat de Gandia dotat amb 6.000 €, són un encert que marca el camí a seguir per altres ajuntaments i institucions pel que fa al recolzament dels escriptors teatrals. És per això que, a poc a poc i amb ajuda institucional inclosa, van deixant-se de costat sainets i comèdies ràncies i comencen a representar-se textos més actuals i compromesos d’autors vius i contemporanis. El mal anomenat Teatre Faller, el del Pensat i Fet, el de l’olor a naftalina, ha donat pas a noves propostes, a un teatre més contemporani. Nova gent; nous aires. Aquest canvi no sols era qüestió generacional, sinó també cultural. Cap a un nou Teatre Faller Encara que a hores d’ara no hi ha un Teatre Faller com a gènere, potser estem a un pas de veure, a partir de la primera dècada del dos mil, alguns autors realitzant textos independents d’una presentació fallera i que tinguen les característiques satíriques i crítiques de l’Apropòsit (la falla a l’escenari). Aquest pot ser el camí cap a un Teatre Faller dintre dels concursos de teatre de falles? Veurem que ens 227

ofereix el futur. La llista és inesgotable: Carles Galiana, Hernan Mir, Pepe Boix, Vicent Borrego, Santiago Ferrer, Joan Antoni Jurado, Kepa Llona, Paco Pellicer, Andrés Zarapico... a València, Felo Fuentes, Vicent Pla, Guillem Alborch, Jorge Pascual... a Xàtiva, Pep Lloret, Joan Fuster... a Gandia, Pasqual Tudela, Joan Marco... a Alzira entre molts altres. A hores d’ara hi ha moltíssim de nova creació als concursos fallers de teatre. Si mirem els títols de les obres escollides per a participar, també trobem un ampli repertori del teatre universal traduït al valencià, encara que de vegades no massa correctament, barrejat amb els últims èxits del teatre valencià contemporani. Temps al temps. Què problemes troben els fallers que volen fer teatre? Una vegada escollit el text els problemes que troben els fallers no són molt distints dels que pateixen la resta d’aficionats al teatre, fallers o no, que volen tirar avant un nou muntatge.

Àngels o Dimonis, Presentació FFMM Molina-Claret 2004, Foto Rafa Gil

Les ajudes econòmiques són quasi inexistents. Tant pel que fa a les subvencions d’organismes oficials, com per l’escàs interés que demostra l’empresa privada davant d’aquesta activitat cultural. A qui li agrada fer teatre no li hem d’explicar el que costa aquesta afició. Veure molt de teatre, comprar revistes especialitzades (Escena, ADE Teatro...), assistir a cursos de formació per a actors i actrius en acadèmies o aules de cultura d’ajuntaments, i també participar en jornades i encontres de teatre representa un desembossament econòmic considerable. En l’àmbit particular, en teatre, com en tot, cal estar al dia d’allò que està fent-se, si no ens quedem al darrer en poc temps. En l’àmbit col•lectiu els únics avantatges que té un grup faller de teatre són el suport econòmic de la seua comissió, sempre insuficient, i la disponibilitat d’un lloc d’assaig, normalment el casal de la falla, el qual s’ha de compartir amb altres activitats de la comissió. Amb una gran dosi de paciència van esgotant-se

moltes hores d’assajos, construcció d’escenografia, confecció de vestuari... i tantes altres coses que s’han de fer per a enllestir una nova obra. A partir d’aquest moment ens trobem en un altre problema: el muntatge que s’ha realitzat només hem de representar-lo al concurs de teatre que organitza la Junta Central Fallera de València i les altres Juntes Locals o es pot representar l’obra en altres espais d’àmbit no faller? Això depén de moltes coses. Primer que res de la qualitat final del muntatge realitzat, després de la disponibilitat de la gent que participa en l’obra per tal de poder fer bolos allà on calga i poder així matar el cuquet del teatre durant l’any. Quan s’aconsegueix realitzar un muntatge amb qualitat i tots el qui hi participen disposen de temps per a fer diverses actuacions, s’arriba al moment idoni de gaudir fent teatre. Però amb açò no tenim res si no coneixem a ningú relacionat amb el món teatral fora de les falles. Programadors d’ajuntaments, gestors culturals, organitzadors de mostres i concursos i coordinadors del SARC (Servei d’Assistència i Recursos Cultu228

Àngels o Dimonis, Presentació FFMM Molina-Claret 2004, Foto Rafa Gil

rals de l’Àrea de Cultura de la Diputació), són qui han de donar el vistiplau perquè un ajuntament o organisme públic ens contracte. No és fàcil que un grup faller de teatre participe al Concurs Vila de Mislata, entre altres, o que l’obra guanyadora d’un concurs faller de teatre siga admesa dins de la xarxa d’actuacions del SARC. En general, i molt a pesar nostre, en el món cultural valencià tot allò que vaja acompanyat del mot faller, com ara Teatre Faller, és encara sinònim de poc rigorós, és a dir, de pensat i fet. Espere que si aquesta publicació cau en mans d’algú alié a la festa de les falles, pense després de llegir-la que el teatre faller cada cop té menys a veure amb els tòpics del Pensat i Fet que tant de mal li han fet. En eixes estem.

229

Ressaltats El bon teatre és aquell que està fet amb molt de treball, rigor i amb molta estima pel que es fa Quan parlem del Teatre a les falles hem de parlar amb modèstia. Encara que s’han fet muntatges molt respectables, cap grup faller de teatre ha tingut mai tarannà professional.

GUILLEM ALBORCH I MALLOL DISSENYADOR GRÀFIC

Persones de Cartró-Pedra Ja han passat 25 anys!

Dissabte, 4 de febrer de 1995... Sembla que va ser ahir! Sembla que va ser ahir! Aquesta exclamació tan utilitzada per tothom, quan ens adonem que el temps ha passat tan de pressa en recordar alguna fita destacable, va eixir de la boca de molts fallers i falleres que en el seu dia van ser partícips per tal que el musical Persones de Cartró-pedra, fora una realitat. Quins moments tan bonics...! Molta gent encara recorda aquella sala Alan-Bon de gom a gom, on aquell any van tenir lloc totes les presentacions falleres, ja que l’antic Gran Teatre i el Cinema Avenida van ser tancats i no disposàvem de cap altre lloc. Aquell muntatge va deixar grats records al públic assistent la nit del 4 de febrer de 1995. No debades va marcar un abans i un després, no sols en la humil història de Molina-Claret, sinó també, i per què no dir-ho, en les falles de Xàtiva, sobretot pel que fa al vessant teatral faller. Anem per parts i així comprendreu el que vull dir.

1. Un any que va fer història. Acabades les falles de 1994, presidia la comissió Laureano Lozano el qual va manifestar la seua intenció de deixar el càrrec. Enrere quedava una etapa plena de dificultats econòmiques i curta de fallers. Amb tot i això, la comissió també va tenir unes quantes alegries, com els primers premis de secció especial infantil o els de ral•li i carrosses. Una vegada finalitzat aquell exercici del 1994, en aquelles tertúlies dels sopars de divendres pròxims a la setmana de Pasqua, els fallers sentim, com tots els anys, enyorança per les falles passades i pensem què es pot fer per a millorar l’exercici vinent... Salvador Herrero va ser elegit president. Eren anys de canvis. La reconversió de les comissions falleres en associacions culturals va passar a ser una realitat i amb ella una altra manera d’entendre la festa. Es van fomentar setmanes culturals, l’edició dels llibrets va experimentar una millora qualitativa considerable, començaren a formar-se grups de teatre al si d’algunes comissions... aquestes i moltes més iniciatives culturals van començar a posar-se en pràctica. Molina Claret no va estar aliena a aquest nou corrent... S’apuntaren nous fallers i falleres, amb diverses inquietuds. Entre ells, Arcadi Pascual, 230

Assajant al casal abans de l’estrena. Nadal de 1994. Foto: Guillem Alborch

Toni Gil i Paco Egea, els quals presentaren un projecte a la junta formada per Salvador Herrero. Es tractava de preparar una obra de teatre musical interpretada per falleres i fallers, en directe i en valencià, amb música i guió originals. Encara que tot semblava irrealitzable i pretensiós, la idea va rebre el suport de la comissió i va captivar la joventut assaig rere assaig. Tots i totes acudien puntuals els dimecres a la nit i els diumenges de vesprada, al llarg de cinc mesos d’assajos i preparatius, guió, música, vestuari, escenografia... L’ambient al casal era immillorable, es notava un canvi de rumb en una comissió amb ganes de créixer. No debades, el 1995 serà recordat per la comissió com l’any de “Persones de Cartró-pedra”. Va ser una presentació que establí uns precedents en la falla, ja que des d’aquell moment Molina-Claret passà a ser un referent en presentacions i, sobretot, en el Fi de Festa. La Fallera Major era María José Díaz Patiño, i la Fallera Major Infantil la seua germana, Rocío Galán Patiño. Salvador Herrero va proposar en una junta, setmanes abans, a Sònia Monfort i a Rafa Mompó que feren de presentadors i a Guillem Alborch que fera de mantenidor. En aquella presentació vam anar a per totes i vam 231

aconseguir el tercer premi, que per a nosaltres sabia a molt. En canvi, en el Fi de Festa esperàvem un primer i ens donaren el Segon Premi. Per a més inri, va guanyar una enèsima versió del Diluvio que viene, en playback i interpretada en castellà per la Falla del Raval. Malgrat la decepció del premi, la llavor d’aquest nombrós grup de joves fallers i falleres es veuria recompensada en anys posteriors. Passat el disgust, la comissió començà a obtenir premis també als concursos de llibret i cavalcades. Activitats en les quals passàrem, a partir d’aquells anys, a ser habituals a l’hora d’ocupar el pòdium dels tres primers llocs. 2. Altres representacions de Persones de Cartró-Pedra Continuant amb la bona experiència que va suposar aquella estrena, l’obra va inaugurar la segona edició de la Mostra de Teatre de La Llosa de Ranes, el 22 d’octubre del 1995. Per a Arcadi Pascual, el seu director, la intenció no era altra que la d’eixir fora de l’àmbit faller i valorar el treball realitzat com un grup de teatre més. Van estar guanyadors de diversos premis com, entre altres, Millor Muntatge i Escenografia. L’última representació de l’obra va tenir lloc al

Rafa Mompó com a Don Gaspar, en primer terme, i Jorge Pascual en el paper del senyor Pep. Estrena de 1995. Foto: Federico.

Cinema Avenida, el diumenge 11 de febrer de 1996, com a Fi de Festa de la Presentació de la Fallera Major Infantil de Xàtiva Mª José Mallol Moral. L’èxit fou rotund i va ajudar a engrandir el ressò obtingut l’any anterior entre el món faller de Xàtiva. 3. Creix l’activitat teatral a Molina-Claret. L’activitat teatral en la comissió va créixer any rere any. Pel que fa a les presentacions, Molina-Claret estrenà el nou Gran Teatre guanyant el Primer Premi el 2002 el 2003, 2010, 2011, 2012... I què dir d’aquell Fi de Festa del Pavelló Ballester? 101 Anys de Cinema, El Circ ja està ací... on participava quasi tota la comissió. Es va consolidar el Grup de Teatre Molina-Claret: La família bé, gràcies!, La Pau retorna a Atenes, Alícia, Beatrius... obres, totes elles guanyadores del Concurs Faller de Teatre. Assajos, escenografia, músiques, vestuari i mil i un maldecaps..., es va treballar molt, però el verí del teatre ens va fer gaudir! A partir d’aquell moment Molina-Claret es va veure implicada amb l’efervescència teatral que a Xàtiva es vivia amb la formació de grups com

La Bicicleta Teatre, Teatre de la Lluna o d’altres nascuts al si d’algunes comissions falleres de la ciutat. És de justícia destacar en aquest punt a la falla Espanyoleto amb Felo Fuentes i Vicent Pla al capdavant. Durant aquesta etapa de la comissió molts fallers i falleres experimentaren la seua preocupació pel fet teatral. Es feien viatges seguint la cartellera teatral de València o de la Mostra d’Alcoi. En aquells temps a València i a altres ciutats es va experimentar una eclosió de companyies professionals (Moma, La Pavana, Xarxa, La Depenent, Albena...) i d’altres grups amateurs, mostres de teatre, esdeveniments i, conseqüència directa, un públic fidel al Circuit Valencià de Teatre, dintre d’una societat, la valenciana, que venia d’un tímid despertar cultural, durant la dècada dels vuitanta. Fruit d’aquestes inquietuds teatrals, alguns components de la comissió inicien el camí de la formació actoral cap a la professionalització. És el cas de les germanes Alborch, Neus i Anna, i d’altres col•laboradors que ens ajudaren en diverses ocasions com José Tomàs. El mateix Paco Egea va estar al capdavant de la composició de la música per a diverses presentacions i fi de festa. Altres músics professionals com Pau Chàfer o Marcel Estornell ens ajudaren amb els seus arranjaments. Molts altres continuaren vinculats a la comissió i a l’hora compaginant la seua afició teatral: Rafa Samit, Rafa Mompó, Guillem Alborch, Àngel Patiño, Xavier Mallol, Juan Carlos Garrigós, Marlén Bru, Àngela Sánchez, Júlia Soler, Laia Baraza, Mª José Mallol... i un llistat inesgotable, que arriba 232

Les germanes Anna i Neus Alborch son ara actrius professionals. Estrena de 1995. Foto: Federico.

fins als nostres dies, on cal destacar entre tots a Jorge Pascual, qui ha esdevingut l’ànima mater de tota iniciativa teatral al si de Molina-Claret durant aquests vint-i-cinc anys, des que va interpretar per primera vegada aquell inoblidable senyor Pepe, el veritable protagonista de Persones de Cartró-Pedra. 4. Els principals trets de Persones de Cartró-Pedra. 4. 1. La pèrdua de l’Esperit Faller La reflexió sobre la pèrdua de la vella cultura fallera en la societat actual és, sens dubte, el fil conductor de l’obra. Aquesta intenció està present subliminarment i, sense que l’espectador se n’adone, la desaparició de l’anomenat esperit faller es converteix, escena rere escena, en el tret característic de l’obra, el qual unifica l’argument de la trama de principi a final. A l’obra aquest Esperit Faller està personificat en la figura del senyor Pep. La seua mort final sacseja la ment de l’espectador, el pena de tristesa i el fa reflexionar sobre el sentit de la festa de les falles i en què s’ha convertit. 233

4. 2. Els ninots que cobren vida L’escena primera ens presenta un taller d’un vell artista faller, El senyor Pep, on tot ens indica que els temps han canviat i que sols ell continua exercint l’ofici realitzant ninots de cartró com ningú ja ho fa. El seu treball i la seua manera de viure resulta del tot anacrònica i predestinada a desaparéixer. El vell artista deixa el taller després de la dura jornada laboral... de sobte, cau la nit, i els ninots comencen a cobrar vida. L’encert de Toni Gil en la configuració del guió rau en el fet que cada ninot és un arquetipus dels típics ninots de falla dels anys seixanta, setanta i huitanta: L’home ric i prepotent, el ben plantat, la xica jove i guapa, la mamelluda, el llaure, la criada, la secretaria... i fins i tot un ninot per acabar. Els personatges tenen un comportament monolític i representatiu de la societat actual. Els referents anteriors a aquest argument encabits en les presentacions falleres a la ciutat de València els troben en presentacions de Na Jordana dels anys huitanta i noranta, “El cabasset” de Josep Alarte, 1984 o “Indicis, la mort de N’Eugeni Gràcia” d’Hernan Mir, 1994. Totes dues apropòsits on

Cançó final en la representació de la Mostra de Teatre de La Llosa de Ranes. Octubre de 1995. Foto: Xavier Mallol.

Arcadi Pascual i Paco Egea, recollint els premis de la Mostra de Teatre de La Llosa de Ranes. Novembre de 1995. Foto: Xavier Mallol.

234

Potada del llibre Biogràfic Rafael Conde “El Titi”, Un valenciano de adopción.

els ninots de falla cobren vida, la primera en un taller faller i la segona en una simulada exposició del ninot. 4. 3. La festa de les falles i els espectacles de varietés. Un altre tret destacable en l’evolució de la trama és l’aparició d’un grup de varietés que ha d’actuar a la població i entra al vell taller de falles en veure la porta oberta tot fugint d’una sobtada pluja. Toni Gil reflexa ací la seua afició per la història dels espectacles de varietats, molt de moda a l’Estat Espanyol des de la postguerra fins als anys huitanta. Els llistats de rutilants vedettes, còmics i estrelles del cant i la copla d’aquesta època, és inesgotable. De tots ells, Toni Gil sempre ha tingut fixació per la biografia de Rafael Conde “El Titi”, una de les figures valencianes més reeixides de la copla i la tonadilla. No debades el personatge que ell mateix interpreta s’anomena Rafael Conde i les seues ballarines són “Les Titis”. Dintre del taller assagen un número de ball que recorda a l’espectador la influència que van tenir les falles en la música i les lletres dels espectacles de varietés i a l’inrevés. Un bon exemple són les 235

presentacions la Falla Corretgeria - El Pavesos als anys setanta, presidida per l’aleshores faller Joan Monleón. Encara que trobem de vet nou a Na Jordana una altra presentació d’aquest caire, “Efímer S.A.” de Josep Franco, 1993, on es recuperen diverses coples i pasdobles dels espectacles del Carrer Russafa de València produïts durant la primera meitat del segle XX. Al cap i a la fi, a l’hora de reflectir aquests espectacles certa nostàlgia per un temps passat, autors com Hernan Mir reconeixen que van beure de les fonts d’una de les obres cabdals del teatre musical català: “Flor de Nit” de Manuel Vázquez Montalbán, produïda per la companyia Dagoll Dagom el 1991. 4. 4. El cant de l’estoreta i la transmissió de la cultura fallera als més menuts. Amb motiu de la visita al taller de la xicalla de la falla el senyor Pep reuneix als xiquets al seu voltant per a contar-los un conte sobre un ninotet d’una falleta infantil. Aquesta escena, cap al final de l’obra reflecteix

Interpretaciรณ de canรงons de Persones de Cartrรณ-Pedra al fi de festa de 2001, any de vint i cinc aniversari de la comissiรณ. Foto: Rafa Gil.

236

la preocupació per la pèrdua de valors de la tradició fallera que la societat actual pateix: la manca d’identificació del barri amb la seua falla, la reconversió dels fallers en festers... En definitiva, la pèrdua de tot allò que representa l’origen i el sentit de la festa. 5. La celebració del vint-i-cinqué aniversari de Persones de Cartró - Pedra El mateix Jorge Pascual, qui interpretava al senyor Pep, va estar al capdavant de la presentació on se celebrava el 25é aniversari de l’estrena de l’obra. L’acte va tenir lloc el diumenge 8 del desembre passat al Gran Teatre de Xàtiva. La fallera major de 2020 és Maria Tormo Garrigós, mentre que la fallera major infantil és Ana Climent i Giner. Jorge Pascual va escriure un guió que continua la història originària de Toni Gil, en el qual se’ns 237

mostrava l’estat actual del taller del senyor Pep any després de la seua mort. L’acció transcorre, en un primer moment, fora del taller i en ella se’ns presenta el veïnat del barri que sospita que una immobiliària vol adquirir el solar que ocupa el vell taller per a derrocar-lo. Al segon acte ja ens trobem dins del taller on després de tants anys els ninots del senyor Pep encara romanen intactes i continuen cobrant vida a la nit. Respecte a la història inicial, Jorge Pascual manté l’estructura original pel que fa als trets i el comportament de cadascun dels personatges, encara que el galà vestit de mariner es modernitza pel jove que llueix muscles de gimnàs. Una altra variació és el de la jove de quinze anys qui passa a ser una bonica ballarina acompanyada d’un graciós arlequí. Parella basada en el famós Grup del Ninot Indultat 1983, obra de Vicent Agulleiro

238

Repartiment del 25 aniversari de l’obra. Desembre de 2019.

per a la falla del Pilar. També cal destacar la recuperació de l’obra original d’algunes de les famoses cançons que la compongueren: Seria Meravellós, Vine amb mi i, fins i tot el pasdoble de Rafael Conde i les Titis. És un tant a favor de la comissió que cap dels intèrprets de l’estrena de 1995 participaren en aquesta nova versió vint-i-cinc anys després. La qual cosa ens parla de la pedrera d’actrius i actors que hi ha a Molina-Claret anys després. Un dels moments culminants de la nit va ser quan es va retre homenatge als creadors de Persones de Cartró-Pedra i tots els qui van formar part del muntatge original. Bibliografia Alborch Mallol, Guillem. (2006): Molina-Claret, 30 Aniversari. Llibre Explicatiu de la Falla Molina-Claret 2006, Xàtiva, A. C. Falla Molina Claret. Sánchez Pérez, Joaquim. (2006): Quadern de Falles, Xàtiva 1965-2005, Xàtiva, Mateu Editors.

239

Entrevista a:

Arcadi Pascual, Paco Egea i Toni Gil Els creadors de Persones de Cartró-Pedra Per Jorge Pascual

Diuen que cada projecte té al darrere una ànima mater, algú que té la iniciativa i que empenta a la resta perquè tot isca bé. En el cas de Persones de Cartró-Pedra, tres joves van ser qui van tenir la idea i la valentia de dur endavant un projecte tan arriscat com aquest. Arcadi Pascual, actualment actor de doblatge, era aleshores un conegut presentador de televisió i ràdio amb molta experiència als mitjans de comunicació nacionals. Musiquísimos, Cajón Desastre... eren programes que va presentar per a Televisió Espanyola. Havia estat protagonista de muntatges teatrals realitzats a Xàtiva als anys setanta i huitanta i va ser el director artístic de tot aquell enrenou. Toni Gil, dissenyador gràfic, era company d’Arcadi Pascual al grup humorístic Mens Sana In Corpore Sano. Igual que Arcadi, Toni tenia experiència actoral en adaptacions locals de Jesucristo Superestar o El diluvio que Viene, entre d’altres. A més a més, va ser l’encarregat del guió i també va intervenir com a actor del muntatge. Paco Egea, mestre de primària en l’especialitat de música, amb experiència en grups pop d’aquell moment i virtuós de diversos instruments, va

ser el compositor de les cançons, de la música i efectes sonors que conformaven l’obra. També ajudava en la direcció. És just, naturalment, parlar amb tots tres de tot allò per tal que ens conten com recorden aquella experiència després de vint-i-cinc anys del que, podríem dir, van ser pares artístics de la criatura. Ens vam reunir una vesprada del mes d’octubre amb tots tres i aquest és un resum de tot el que vam parlar per rememorar aquell fet. Per a començar, podríeu contar-nos com recordeu aquella experiència després de vint-i-cinc anys? Toni Gil: Va ser una experiència molt divertida encara que ens va costar molta feina de tirar endavant. La veritat que va pagar la pena perquè hi havia il•lusió i el conjunt de gent que ens vam reunir per a fer aquest projecte era, i és, fabulós. Pense que això va ajudar a fer que tot eixira rodat. Arcadi Pascual: Ara recorde totes aquelles vivències i sí, va estar molt bonic i va significar alguna cosa així com posar la primera pedra perquè la falla Molina-Claret continuara fent teatre fins hui en dia i de la manera que està fent-ho. Cal tenir 240

241

en compte que en anys successius el grup de teatre de la falla va continuar fent muntatges de molta qualitat i amb molt d’èxit. Paco Egea: Ara, ho penses i dius, mare meua en quina moguda ens vam clavar! Però sí, va pagar la pena i va estar molt enriquidor per a tots. La preparació d’una obra de teatre musical és de per si complicada, més encara tenint en compte que comptàveu amb un grup de falleres i fallers aficionats. D’aquella vivència teniu moltes anècdotes? A.P.: Anècdotes en podríem contar moltíssimes. Una de les més significatives va ser que el musical estava fet ad hoc per a la gent de la falla que volguera eixir. Quants volien col•laborar? 20 fallers, doncs treballàvem un guió per a 20... Començàvem a assajar i de sobte un diumenge de vesprada es presentava gent que també volia eixir, o algú ens deia eh!, que ens hem oblidat de tal faller o fallera! Doncs no passava res... féiem reestructuració de la història i incloíem a un nou personatge. T. G.: Així va ser que vam estar diversos mesos fent i desfent el guió mentre alhora anàvem

assajant. Va ser una feina tremenda en eixe sentit i en molts altres... P. E.: La qual cosa em va reportar molts mals de cap perquè era un treball que es feia per primera vegada i la música la vam compondre exclusivament per a l’espectacle i per a ser interpretada en directe... ho vam fer tot original, cançons, música, text... Clar, fer i desfer era prou dificultós. Havies de plantar-te i dir “del que hi ha fet fins ací, no toquem res!” i continuàvem cap avant. Si no, no hi havia manera de progressar. Com qualificaríeu l’obra i el seu estil? Seria teatre musical o simplement teatre faller amb cançons? A.P.: Era una proposta teatral arriscada per a fer-la en gent amateur i fins i tot molts d’ells no havien xafat un escenari mai. D’això ens vam adonar quan es van posar en escena i, en eixe moment, vam veure la magnitud del que havíem muntat. Pel que fa a l’estil... açò ho dic modestament, però ens vam adonar que vam encetar la via del Musical Faller, si es pot denominar d’alguna manera. T.G.: Es podria denominar així, encara que si li 242

243

llevem el qualificatiu de faller, podríem deixarla en una obra de teatre musical a l’ús. Amb cap diferència respecte a una obra professional, vam aprofitar els mitjans que teníem i tots ho férem el millor que vam poder. P. E.: És cert que a partir d’ací va haver un abans i un després en les presentacions falleres de Xàtiva i en el mateix teatre que feien les falles a partir d’aquell moment. Bé, potser no va influir en totes, encara que sí per a Molina-Claret... Ara, després de vint-i-cinc anys, que diríeu a les persones que us van acompanyar en aquella aventura? T. G.: Que estem molt agraïts pel treball que es va fer per part de tots i no vull esmentar cap nom en concret perquè no vull deixar-me a ningú. Tots van treballar molt, entre setmana, diumenges, Nadal... A. P.: Jo des d’ací voldria recordar a dues persones que sempre tenim presents i que, sense elles, tot el que vam aconseguir no haguera estat possible. Es tracta de Salvador Herrero i Vicent Silvestre als quals hem d’estar molt agraïts perquè nosaltres teníem present un projecte que era molt difícil de

realitzar i ells ens van obrir les portes de la comissió i ens van recolzar posant tots els mitjans tècnics que tenien al seu abast. Malauradament ja no estan entre nosaltres. També hi ha una altra persona que ens va deixar, Josep Oltra, que es va implicar interpretant el paper d’Onofre en l’estrena del musical i que l’estiu d’aquell any va morir per un desafortunat accident en la faena. Vull fer des d’ací un recordatori a tots tres. Sé que des d’on estiguen ens estaran escoltant i de segur que estaran contents de rememorar, com nosaltres, aquells moments tan especials que vam viure fa vint-i-cinc anys. P.E.: Va ser molt arriscat i atrevit el que vam fer, però tots van tenir molta valentia perquè posar-se a cantar davant de tanta gent en un muntatge en directe en aquell moment no era tan usual. T.G.: Xe! Que va estar de categoria!

244

Logotip crat per al 25 anys de “Persones de Cartó Pedra del dissenyador xativì: José Luis Mollà

245

Cinema

246

247

Cinema i falles

248

A les portes de la nit el cine obria de bat a bat els meus ulls, per una finestra a la paret hi entrava relluent l’univers, les imatges de cel•luloide parpellejaven a l’interior dels meus somnis i la pantalla envaïa la mirada atònita i secreta de les ombres, els personatges vivien independents pegats a la retina, la imaginació es desbordava sobre les parets silencioses i es fonien la realitat i la fantasia, el somni i la vida. Un espill en moviment feia rodar les imatges, les seqüències de l’emoció, el bategar del silenci de les hores buides en els tràvelings que t’apropaven a mi, en els flashbacks d’un temps que ja no hi tornarà. A la plaça les flames hi cremaven l’hivern, foc i cendra que renaixia de la nit, els ninots eternament inanimats, entre bambolines eixien de si mateix per a mostrar-se al món, somnis encarcarats resignats a una vida efímera. En el sostre del cel ballaven les estrelles i la música fugia dels carrers atabuixats, mentre la gent passejava el vertigen, les esperances, els desitjos i el buit, els focs artificials coronaven la nit en les albors d’una primavera inacabada. Lluís Torres

249

JOAN FRANCESC ÁLVAREZ CRÍTIC CINEMATOGRÀFIC

A la conquesta del Seté Art

Quid pro quo entre l’audiovisual i les falles? Introducció

D’entrada he de dir que parlar de la relació entre les falles i el cinema i l’audiovisual és una mica complicat. Podríem parlar des de molts punts de vista, crec, però, que per a no anar-nos-en per camins sense tornada cal que centrem la nostra atenció en dos aspectes fonamentals: què és el que han aportat les falles a l’audiovisual i a l’hora què ha aportat este a les falles. En la primera formulació abordarem què és el que han aportat i aporten les falles al món audiovisual. I en la segona, tal vegada més interessant però també més controvertida, veurem què han aportat els mitjans audiovisuals a les falles. D’aquesta manera tractarem de sospesar qui guanya en aquest aparentment igualat quid pro quo (del llatí d’ “alguna cosa per alguna cosa”). Les falles i els mitjans audiovisuals. Sempre hi ha hagut i hi haurà monuments fallers amb temàtica cinematogràfica o televisiva. Falles dedicades a algun actor o actriu, director, a un títol o gènere cinematogràfic en concret, a personatges televisius, etc. Exemples molt coneguts són, les falles dedicades a Luís Garcia Berlanga, a Xixo Ibañez Serrador o les comissions guan-

yadores del premi que el desaparegut Canal 9 concedia a aquells monuments que millor crítica sobre televisió plasmaven i també al millor ninot personatge de televisió. En un segon punt podríem parlar de tots aquells artistes fallers que confeccionen decorats per al cinema i la televisió. Des de les prestigioses produccions de Steven Spielberg fins a les més modestes pel•lícules espanyoles. Noms com els de Francisco Prósper, Francisco Canet, Teddy Villalba, Ferran Sánchez Rosales, Regino Mas, Salvador Debón, Vicente Luna i molts altres que varen treballar per Welles, Cukor, Vidor, Lean, Mann, Ray, etc. en pel•lícules com Lawrence de Arabia, 55 días en Pekín, La caída del imperio romano, El Cid, etc. Hi ha comissions que, fins i tot, han organitzat festivals de cinema com ara els celebrats per la falla Selgas-Tovar de Xàtiva durant els anys 2002, 2003 i 2004. Altres, amb menys ambició, però amb més continuïtat o no, organitzen festivals de curtmetratges, cinefòrums... Tant amb temàtica fallera com sense imposició argumental. Cal que mencionem el desaparegut certamen de curtmetratges que organitzava la falla Corretgeria - Bany 250

ELS MITJANS AUDIOVISUALS I LES FALLES. dels Pavesos de València, o el de la Falla Nicolau Andreu de Torrent que en l’actualitat ja compta amb 8 edicions, i també com no, el que des de fa uns anys s’organitza per les falles de Gandia i que està causant furor en l’actualitat tant a La Safor com a la comunitat, ja que els curts participants fins i tot es passen per la televisió local o aconsegueixen milers de visites a Youtube, ja que any rere any demostren una major qualitat i professionalitat entre els fallers participants. Als playbacks, a les presentacions falleres, en les músiques d’ambientació de la falla quan ja està al carrer plantada, a les cercaviles... també ens aprofitem del cinema i de la seua música. Música que un principi ha estat composta per al cinema i que les falles fan ús d’ella. Molts fallers i falleres han acabat dedicant-se professionalment al cinema i la televisió com a actors i actrius, presentadors i presentadores, especialistes en efectes especials... gràcies al seu descobriment en les falles i més concretament als concursos fallers de teatre que anualment s’organitzen per diverses poblacions de València. El llistat de noms seria inesgotable, és per això que no esmentem a ningú, per no cometre injustícies. 251

Així podríem continuar posant diversos exemples. Tot açò manifesta allò que les falles han fet, fan i faran pel cinema i la televisió. Però què ha fet el cinema o més concretament els mitjans audiovisuals per les falles?

Els mitjans audiovisuals i les falles.

És ací on centrarem el propòsit d’aquest article. Estem convençuts, doncs, que les falles donen més del que reben i que el món audiovisual no ha sabut correspondre en les poques ocasions en què ho ha fet o bé ni tan sols ho ha intentat. Per tot això, volem preguntar-nos, què han fet, fan i faran els mitjans audiovisuals envers les falles? Sembla pretensiós parlar del que faran les falles i per això matisarem que en algunes de les coses que comentarem hi ha indicis prou vàlids per a constatar que així serà. En altres afirmacions tractarem de fer notar allò que ens agradaria que es fera i de quina manera. Tot i que sone una mica presumptuós per la nostra part. Per a començar, cal fer una distinció per tal de no ser tan injustos en aquestes apreciacions que hem fet abans.

Al món audiovisual distingim d’una banda la no-ficció, és voler dir: el fet de comunicar i transmetre la realitat tal com és. D’altra banda està la ficció pròpiament dita. Com veurem, la realitat d’aquestes dos vessants és molt distinta. •La no-ficció Sembla que des que el cinema va nàixer les falles han sigut ben vistes per la imatge en moviment. Però novament cal puntualitzar que no és or tot el que llueix. Doncs què podem dir a favor dels mitjans audiovisuals envers les falles? Primerament, cal reconéixer que les falles han estat, estan i estaran ben tractades des de la transmissió i comunicació de documents reals i testimonials a l’àmbit particular i privat de les persones anònimes. Aquests documents (pel•lícules rodades en diversos formats al llarg del temps) moltes vegades amb una considerable antiguitat, personals i particulars de persones que han tingut el gust per conservar la seua història, la memòria viva d’una festa, d’unes tradicions i unes arrels molt nostres, són àmpliament desconeguts per la gran majoria del públic en general i troben a la Filmoteca Valenciana el seu principal aliat

per a la seua recuperació, restauració, conservació i catalogació. Moltes vegades, es tracta de documents anònims, ja que amb el temps s’ha perdut el coneixement de la seua autoria i en altres casos es deuen a col•leccions privades de persones interessades en el tema. Entre les pel•lícules conservades a la Filmoteca sense una autoria reconeguda però de gran valor històric, estan: Fallas de Valencia (1928/29), es tracta de 10 minuts de muntatge rodat en blanc i negre i en 35 mm en el qual es barregen imatges de falles de València de 1928 i 1929. Se li atribueix a Joan Andreu Moragas, però no we sap ben cert si va ser ell l’autor. De l’any 1929: falla Plaza Mariano Benlliure; C/ Don Juan de Austria; C/ Colón Pizarro. De l’any 1928: falla de la Plaza Congregación; Joaquín Costa - Conde Altea; C/ Calvo Sotelo; Borrull - Turia; Alta - Sto.Tomás; Tros - Alt; Paz (2.Premi); Emilio Castelar; Pizarro - Cirilo Amorós; Mercado Central; Triador; Espinosa - Juan de Mena; Botánico; Pi i Margall; Mariano Benlliure; Rodrigo Botet; Nave - Bonaire; Doctor Collado (3er.Premi, Desfilis); Molí de Na Robella 252

(Tadeo Villalba); Contraste; Arrancapinos; Tetuán (Premi d’honor); Barcas... Valencia celebra sus fiestas de las fallas (1931), peça documental en blanc i negre, 35 mm, d’uns onze minuts de durada on es mostren imatges de les falles de 1931 i on s’alternen les típiques visites a la ciutat amb els monuments fallers premiats eixe any i llocs i monuments de la ciutat de València: Torres de Serrans, El Micalet, Mercat central, La llotja, Carrer La Pau, Santa Catalina, etc. Reportaje Fallas (195?) de Emilio Poveda Pérez rodat en color i 16 mm. A aquest curtmetratge documental es poden vorer diferents escenes d’animació de carrer amb cercaviles i desfilades per davant de l’ajuntament de València. També apareix l’estació del Nord, la Llotja i l’edifici de Correus. València en Sant Josep (1958) Documental en què es mostren les falles de València de 1958. Hi ha escenes d’un taller faller, de la plantà de la falla Despertà, cercaviles fallers, correguda de bous, l’ofrena de flors a la verge, castells de focs d’artifici i la cremà. Concierto en llamas (1971) de Tomás Aznar. Curtmetratge documental rodat en color i en 35 mm. 253

Fallas Alcira 1972. Documental en color rodat en S-8 mm al voltant de les falles d’Alzira. En l’actualitat el volum de documentals particulars que es fan de les falles és inesgotable i sense anar més lluny, hui en dia quasi tots en fem. Bé amb la nostra càmera de vídeo o digital, bé amb els mòbils, gravem i conservem per gust o per a la memòria, aquells moments més emblemàtics i sentimentals per a nosaltres de la nostra festa. Fins i tot els compartim i donem a conéixer a la resta del món penjant-los en Internet. Al Youtube o a l’Instagram per exemple, se’n troben ja a milers.

D’una altra banda, tenim els documentals que la productora valenciana CIFESA va realitzar en els seus anys d’existència. Especialment interessant és l’anomenat: Las fallas de Valencia (1943) dirigit per Arturo Ruiz Castillo i que comptava amb un excepcional equip tècnic: José Ángel Ezcurra, Ángel Jordán i Vicente Coello com a guionistes, Julián de la Flor i Miguel Ángel García Basabe s’encarregaren de la fotografia i de la música, ni més ni menys que Jesús García Leoz. Es tracta d’un documental de 22 minuts rodat evidentment en blanc i negre i on ja es tractaven les falles des d’un punt de vista més particular, seguint tot el procés d’elaboració dels monuments, la festa al carrer, els tallers, les bandes de música, etc. I fins i tot, Luis Garcia Berlanga, del que ja hem parlat i parlarem, en 1987 va dirigir un publi-reportatge televisiu que mostrava paisatges i escenes representatives de la festa d’aquell any. També a l’àmbit privat però, en aquest cas, amb intencionalitat comercial, estan les diverses produccions internacionals, nacionals, regionals i locals que es comercialitzen de les falles. I moltes productores audiovisuals es llancen, molt sovint

coincidint amb l’època de falles, a produir vídeos (cada vegada menys) i DVDs o fins i tot Blu-rays que recullen, a tall de crònica, les festes falleres any rere any. A la comunitat, destaca la col•lecció de 5 vídeos VHS que van llançar en el seu dia (1995) el diari Levante-El mercantil valenciano al voltant del títol: La historia de las Fallas. Es tracta realment d’una sèrie de vídeos produïda per a televisió per Victoria de Salinas i Marisa Blanco en els que a través d’imatges d’arxiu s’explica l’evolució de les falles des del seu origen fins a l’actualitat incidint en diversos aspectes. Els títols dels 5 vídeos són els següents: Vol. 1: Los origenes. Vol. 2: Los protagonistas. Vol. 3: La plantà. Vol. 4: Todos a la calle. Vol. 5: El fuego.

254

Dintre d’aquestes produccions també cal destacar una sèrie de documentals forans que sota el patrocini de Discovery Channel es van realitzar amb el títol de Fantastic Festivals of the World i on un d’ells, concretament el volum 5 de la primera temporada, està dedicat a les Falles de València. Es tracta d’un document audiovisual de 48 minuts de durada, rodat amb una gran qualitat d’imatge i so, dintre del que anomenen a Discovery Channel com a HD Theatre. El documental recorre els carrers de València en falles i va desgranant tots els aspectes més coneguts i desconeguts de la festa: la plantà, el vestit d’una fallera major, l’entrega de premis, l’ofrena, els tallers dels artistes, l’orxata i els fartons, la paella, les mascletades, la cremà, etc. Va ser enregistrat durant les falles de 2004 i moltes de les seues escenes tenen els fallers i falleres de les falles Sueca-Literat Azorín i Passeig de l’Albereda-Avinguda de França, de València, com a protagonistes. Cal dir també que l’equip del documental es va desplaçar fins a Morella per a mostrar des d’allí com es realitzen les mantes morellanes que porten els fallers en l’ofrena de flors, i a altres localitzacions de la comunitat per donar una visió general de la nostra terra. 255

Menció a part mereixen les aparicions que les falles tenien al tan conegut NO-DO, el “noticiero nacional”, de l’època franquista i part de la postfranquista. Aquestes, bastant nombroses, varen permetre amb la seua funcionalitat informativa, oferir l’oportunitat ,quan la televisió no existia a molts llocs del país, de fer arribar amb imatges en moviment les falles, a les sales grans dels cinemes de tota Espanya. Des de finals de la guerra civil fins a 1965 la corresponsalia a València de NODO anava a càrrec de Juan Andreu Moragas, un operador i director català resident a València que compta amb l’orgull d’haver sigut el director de la primera pel•lícula parlada íntegrament en valencià, El faba de Ramonet (1933). A partir de 1965 a la corresponsalia el succeiria el seu fill, Juan Andreu Espí. Així, són especialment recordades, les imatges d’un NO-DO de 1956 , on es mostren imatges de diferents actes fallers (l’ofrena, desfilades, etc.) i on a més d’esmentar que aquell any es plantaren a València 142 falles i que la fallera major va ser Paquita Iborra Martínez, se li dona especial protagonisme a l’ambaixador dels Estats Units a

Espanya i a la seua filla, qui va ser vestida per a l’ocasió. Aquestes gravacions de NO-DO tenien una durada molt curta, uns deu minuts aproximadament i moltes d’elles estaven produïdes per la corresponsalia de NO-DO a Valencia, encara que d’altres la producció era forana. Entre aquests altres cal remarcar la figura del documentalista Julian de la Flor, un home que es va recórrer tot Espanya realitzant aquests curts documentals en 35 mm i en blanc i negre, al voltant dels aspectes, festes, tradicions, pobles i ciutats de l’Espanya franquista. Difícilment podem oblidar els signats per ell el 1943, Fallas en Valencia, i especialment el de 1958, Las fallas de Valencia, on un any després de la riuada, Valencia celebra les anomenades Falles de la gratitud i on de la Flor sap transmetre eixe sentiment de gratitud del poble valencià cap al règim i a la resta d’Espanya per la solidaritat manifestada en la recuperació després d’aquella catàstrofe. En 1962 en trobem un altre reportatge molt curiós on es descriu l’arribada de 528 espanyols que varen volar des d’Argentina, Xile i l’Uruguai per a celebrar les falles a València i com van ser rebuts i

tractats per les autoritats i el món faller de l’època. Ja entre els últims documentals que va produir NO-DO en trobem un altre sota la direcció de José Luis Sánchez de Blas i José Pader Sanjosé titulat Fallas-77 i de 20 minuts de durada on a tall de documental es fa una crònica de la celebració de les falles de 1977. Per altra banda tenim les institucions, organismes públics, les televisions públiques, nacionals i autonòmiques... Any rere any, la cobertura que moltes televisions donen de la festa de les falles és cada vegada més àmplia i variada. Si fa uns anys ens conformàvem amb la retransmissió de la cremà de la falla de l’ajuntament de València per part de la primera cadena nacional de televisió, ara comptem amb hores i hores de retransmissions, sobretot autonòmiques (primer amb Canal 9 i ara amb À punt), comarcals i locals (7 teleValencia, Ribera Televisió, 9 teletorrent, Sueca tv, 8 Mediterráneo, Comarcal tv, Levante TV, Tele Safor, etc.) , on fins i tot podem trobar al llarg de l’any i no tan sols en la setmana fallera, programes setmanals on es donen a conéixer les notícies i convocatòries de la festa. 256

Freak freak show

Freak freak show (NaJordana)

Sempre hi han hagut programes que han marcat un abans i un després pel que fa al tractament de la Festa. Al món faller són molt recordats els emotius comentaris que va fer Jesús Álvarez a la retransmissió de la cremà de la falla de 1969 i també es recorda amb molta estiva per tota la família fallera el desaparegut programa de Canal 9, Cor de Festa, que estava conduït per Julio Tormo. A Catalunya, TV3 també ens va dedicar algun programa de televisió al voltant de les falles, més concretament estem parlant del programa Caçadors de paraules. Es tractava d’un programa divulgatiu que consistia a donar a conéixer a l’audiència l’ús de determinades paraules de la nostra llengua. I com déiem, en una de les seues emissions, l’anomenada València en falles, es descobria a l’audiència termes i paraules que gastem els fallers i les falleres i que altra gent desconeix anant-se a València i a Sueca en els tres dies grans (17, 18 i 19 de març) de falles de 2007. I finalment també tenim les falles, com a col•lectiu, que amb els seus recursos, realitzen les seues pròpies produccions audiovisuals. Amb finalitats diverses, per gust, per a promocionar la falla, etc. són moltes les falles que han fet vídeos de gran 257

qualitat. Entre tots ells i sense desprestigiar ningú, ens agradaria remarcar el spot que amb motiu del seu 125 aniversari va realitzar la falla Na Jordana de València i on a més de qualitat artística en la producció del document, també és notable la col•laboració que diverses figures del món del cinema, la televisió i l’espectacle van prestar per a tal fi: La Cubana, Carles Alberola, Alfred Picó, Alaska, Sole Jiménez, José Corbacho, Andreu Buenafuente, Xavi Castillo, Paco Muñoz, Francis Montesinos, Javier Mariscal, etc. Pel•lícules documentals en tenim un fum. D’interés són: Freak freak show. Història d’una falla (2009) de Pascual Ibáñez, L’art del foc (2011) de José María Tafalla Tafalla, 3D Flames (2013) de Paulí Subirà, Fallas 37. El arte en guerra (2013) d’Óscar Martín, Fem falla (2016) de David Celma, L’art de la fusta (2016) de Ernest José Sorrentino (sobre la història del fuster artesà i artista faller Manolo García), I’m burning (2018) d’Andreu Signes, i molts altres. Recentment també, s’ha presentat un documental anomenat: “Monle, Món, Monleón”, un homenatge a aquest showman valencià que va ser Joan Monleón, i on en 61 minuts desgrana la vida i

258

PEL·LÍCULES obra d’aquest artista que també va representar un paper important a les falles, i no sols per haver estat president de la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos i totes les iniciatives culturals i audiovisuals que allí va promoure, sinó també per la seua imatge, que agrade més o menys, va ser una realitat que acompanyava a les falles arreu del món, del món de Monleón. I un altre que també va tindre el seu documental però ja fa uns anys, és el dibuixant i guionista (també de falles, com de vegades de la Na Jordana) Antonio Ortiz “Ortifus”. En clave de Ortifus (2015) de Ricardo Macián, compta per a repassar la vida d’aquest autor amb els testimonis de Paco Roca (dibuixant), Sento Llobell, Manolo Sanchís, Gil-Manuel Hernández, i Vicent Borrego entre altres. 259

•La ficció Com ja hem comentat, d’una altra banda tenim l’audiovisual de ficció, i és ací on trobem una altra “realitat”. L’audiovisual de ficció no ha tractat amb profunditat les falles i les poques vegades que ho ha fet, moltes d’elles ho ha fet prou malament i amb més perjudici que benefici. Però analitzem per parts aquests arguments per a donar fe d’allò que diem.

Pel•lícules

La primera pel•lícula amb ambientació fallera que trobem data de 1929, “Mientras arden las Fallas”. Es tracta d’una petita pel•lícula muda, en blanc i negre on es mostra una València en progrés i que acull per primera vegada més d’un centenar de falles. La seua antiguitat (1926 o 1929) i la seua autoria ha estat molt discutida i si bé durant un temps va ser atribuïda al director José Fernández Caireles (autor també de pel•lícules com Los niños del hospicio, Por fin se casa Zamora i Justicia Divina, totes elles rodades el mateix any), actualment es reconeix que el seu director va ser Miguel Monleón Beneyto. En aquests anys es viu una eufòria cinematogràfica que porta a

una àmplia producció, i també moltes vegades són produccions finançades pel director mateix, per amics i familiars o, fins i tot, per encàrrec. La pel•lícula original, propietat de José Monleón – pare del ja esmentat actor, showman i presentador de televisió, Joan Moleón – va ser dipositada a la Filmoteca Espanyola en 1980 on s’ha restaurat i conservat i recentment va ser projectada a la Setmana Cultural de la Junta Local fallera de Xàtiva l’any 1999 i també per la falla Na Jordana al seu casal en ocasió del seu 125 aniversari . En 1940, Benito Perojo realitza el film “La última falla” filmant a Benidorm, Altea, Calp, Sant Joan i altres pobles de la Marina unes imatges que semblem més bé un documental sense un guió estructurat i que pretén mostrar i publicitar les terres valencianes. El repartiment està format per Miguel Ligero, Matilde Vázquez, Julio Peña i Maruchi Fresno. Sembla més un film propagandístic com molts dels que es feien a l’època i que no dubta a ensucrar les imatges amb danses i música autòctona comptant amb el mestre Leopoldo Magenti Chelvi com a compositor per a l’ocasió. Els tarongers, les barraques, les platges, l’albufera, la llum, i moltes altres empremtes de valenciania

estan presents a la pel•lícula. El realitzador Juan Andreu Moragas, del que ja hem parlat anteriorment, va estar a punt de produir en 1941 un migmetratge anomenat Viaje fallero que anava a dirigir l’actor Eduardo Gómez “Gometes” i que semblava que seria una reedició de El faba de Ramonet, però l’època no estava per a tals despropòsits i el règim el va nomenar ràpidament corresponsal de NO-DO a València. En 1960 ens arriba la primera pel•lícula de ficció estrangera on València i les falles apareixen una mica anecdòticament, però almenys són reals i fidels a la festa i no esperpèntiques i desvirtuades com les que comentarem més endavant. La pel•lícula, The boy who stole a million, va estar dirigida pel director anglés Charles Crichton, més conegut per la seua última pel•lícula: Un pez llamado Wanda, i comptava amb un repartiment internacional bastant desconegut: Virgilio Teixeira, Maurice Reyna, Marianne Benet, Harold Kasket, George Coulouris, Bill Nagy, Warren Mitchell, etc. En el film hi ha dues escenes amb ambientació fallera, però la més destacada és aquella en què es veu la cremà d’una falla i on la gent balla al seu voltant al so d’una banda de 260

música que interpreta una composició en la qual es deixa escoltar per un moment: “una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep…” i altres tonades falleres. Visanteta estate queta amb pràcticament el mateix repartiment i similars intencions. En aquest cas no hi ha motiu ni ambientació fallera, però en tota la pel•lícula es respira eixe aire satíric valencià tan propi de les falles. I en 1981 ens arriba de Carles Mira, Con el culo al aire, una esperpèntica comèdia amb Ovidi Montllor, Eva León, Joan Monleón, Caco Senante, Antonio Morant, etc. Al manicomi, Ovidi Montllor assumeix el paper de fallera major després de passar per l’aprovació de la seua excel•lència el Papa, Joan Monleón. I si bé els valencians no vam saber deixar en bon lloc les falles al cinema, la gent de la meca del seté art tampoc s’ha lluït massa. De la sèrie de pel•lícules que sobre el personatge de la pantera rosa es van fer, La maldición de la Pantera Rosa té unes escenes que es desenvolupen a València. Dirigida per Blake Edwards en 1983 i amb Ted Wass, David Niven, Robert Wag261

ner, Herbert Lom, Capucine i Roger Moore, la maledicció de la Pantera rosa sembla ser també la de les falles al cinema. Quan l’acció es desenvolupa a València, el carrer és una festa, però qualsevol paregut amb les falles és pura casualitat. Es reconeix el monument que està plantat a la plaça de l’Ajuntament de València, però per a res s’identifica la gent del carrer amb els fallers i les falleres, ni les formes, ni els balls ni les músiques. Sembla més una colla de gent celebrant el carnaval, on hi ha molta gent vestida de mexicans, xeics àrabs, nanos i gegants i altra gent amb altres diverses indumentàries que res tenen a veure amb la indumentària fallera. A més, la gent balla una repetitiva i “matxacona” música, o millor, més que ballar el que fan és pegar bots sense parar. No ens ha d’estranyar, tot i que està representant un paper, que el detectiu encarregat de trobar a l’inspector Clouseau, el sergent Sleigh, babau i negat, quan arriba a València es trastorne davant de tan ridícul ball i situació. Açò no és València, ni els valencians i molt menys les falles. Però si pensàvem que ja ho havíem vist tot, va i en el 2000, en la segona part de Misión Impossible, Mission: Impossible II (2000) de John Woo,

amb Tom Cruise, Dougray Scott, Thandie Newton, etc. es produeix una situació encara més irracional. Les falles estan a Sevilla i allí?, o és ací? Les celebren amb la cremà d’unes falles que semblen escultures de setmana santa i amb les falleres, vestides com a tal; això sí, tirant pètals i desfilant en processons de Setmana Santa, amb joves vestits per a un Sant Fermi. Mentre Anthony Hopkins li diu a Tom Cruise que aquestes festes són un fàstic i que no hi ha qui entenga com aquesta gent venera sants cremant coses. Per favor, com es menja açò? Que ha fet la festa de les falles per a ser maltractada d’aquesta manera? En què estaria pensant el director i el guionista d’aquesta pel•lícula quan van fer tal barrabassada? Una miqueta de serietat senyors! Aquestes pel•lícules les veu molta gent i si això és el que coneixeran de València i la seua festa grossa falles, val més que apaguem i ens n’anem. Un cas molt peculiar és el del cinema X on també les falles estan representades. La Follera Mayor és una pel•lícula de 1998 dirigida pel director català Conrad Son i que compta amb les actrius Alba del Monte, Sophie Evans, Sara Bernat i Tavalia Griffin. Suposa la tercera i última entrega d’una

trilogia composta a més a més per La pandilla X i La pandilla X en el Festival Erótico de Barcelona. En ella una xica violada en la segona part decideix vindre-se’n a València per a relaxar-se i a l’Albufera coneix a la follera major, que viu en una barraca i que es gita amb tothom. A la pel•lícula et trobes diversos moments i motius fallers, però no barrejats amb les situacions pornogràfiques, ja que segons el mateix director, no era la seua intenció ofendre els fallers i les falles. Igual algú està pensant que és inapropiat fer menció d’aquesta pel•lícula en aquest article, però no s’escandalitzen senyors i senyores!, les falles són una manifestació cultural on també està present l’erotisme, és per això que des del segle XIX als monuments fallers trobem any rere any alguna figura despullada o amb contingut eròtic explícit. Arribats a aquest punt, sembla que perquè una pel•lícula tracte amb fidelitat i respecte a les falles, s’ha d’exigir que guionistes i directors, no tan sols siguen valencians, sinó que, a més a més, siguen fallers, situació que no s’ha donat fins ara. I quan pareixia que anaven a donar-se les condicions ideals perquè açò últim es donés, va i no. 262

I açò ho diem perquè es va arribar a anunciar i publicitar que en 2011 tindríem als cinemes una pel•lícula d’animació i íntegrament valenciana on anava a mostrar-se pels carrers de València, l’aventura d’uns ninots de falla infantil que es resistien a ser cremats i que tractaven de trobar al gran mestre faller per a deslliurar-se de la cremà. La pel•lícula va rebre per nom: Ninots, i inicialment era una producció de Trivisión i JC Films que va estar dirigida per Manuel J. Garcia i Ximo Pérez. A més a més van estar implicats altres valencians famosos, molts d’ells posant veus als personatges (Sergio Garcia, Jorge Martínez “Aspar”, Pedro Reyes, Ana Duato, Iris Lezcano i la presentadora i fallera major de València de 1998, Susana Remohí) o bé implicats en els aspectes tècnics on per exemple a l’apartat musical tenim a Carme Juan (actriu, compositora i cantant coneguda entre altres coses per la sèrie L’alqueria blanca) i Nacho Mañó (de Presuntos Implicados). L’aposta era seriosa i fins i tot comptava amb el vistiplau de la Junta Central Fallera que no va posar cap impediment a que s’utilitzara el nom de Ninots per al film, ja que és la Junta qui el té registrat. Però la pel•lícula va acabar fent-se al Perí 263

per JC Films, va obtenir uns resultats lamentables, i no va tindre beneficis ni econòmics ni d’imatge. Per tant, va ser una nova oportunitat perduda i les Falles continuen sense poder rescabalar la seua imatge al cinema de ficció. Tampoc ho va aconseguir Paella Today (2017) de César Sabater, on també s’entremesclen massa tòpics valencians i no, amb el món de les falles que passa més bé de gairó i sense rigor ni serietat. En el repartiment es mesclen actors valencians amb altres que no: Pablo Rivero, Olga Alamán, Pau Gregori, Alberto Jo Lee, Emilio Mencheta, David Amor, Lolita Flores, Brays Efe, Mamen García, María Almudéver, etc. Arribarà algun dia en què els valencians siguem capaços d’abandonar a poc a poc el meninfotisme que ens ha dut en tots aquests anys a tindre una imatge de les falles al cinema tan distorsionada? La solució està per arribar encara.

TELEVISIÓ Televisió

A les sèries de ficció de la televisió també podem parlar d’uns quants exemples on les falles han sigut les protagonistes o almenys han servit d’ambientació. En la ja mítica sèrie Brigada central dirigida per Pedro Masó a partir de textos de novel•les negres de Juan Madrid i amb Imanol Arias com a principal protagonista en el paper del comissari Flores, hi ha un capítol que discorre a València, i en ell veiem Imanol Arias recorrent el centre de València, el barri xinés, i a uns zombis que ixen d’un taller faller. També els empastradors Manolo i Benito de Manos a la Obra es van veure implicats en dos assumptes de falles. Al capítol 49: Pim, pam, pum, traca (1999), Benito, Manolo i companyia han de muntar una falla que un constructor madrileny i l’alcalde d’un poble valencià volen oferir a un subsecretari d’un ministeri. Aquest i el constructor estiuegen a aquest poble valencià i on aquest subsecretari ha aconseguit que es puguen reprendre unes obres que van estar parades molt de temps. Per tot això

constructor, subsecretari, l’alcalde, la filla d’aquest i Benito i companyia celebraran amb una falla, paelles, banda de música i traca la bona voluntat de tots el dia del sant del subsecretari, que a més a més li diuen José. Però com sempre en aquesta sèrie, la cosa no serà tan fàcil. Entre els actors valencians presents en aquest capítol destaquem a Carlos Pons, Joan Gadea i Empar Ferrer. I en el capítol 90: No me falles en las fallas (2000) han de construir una barraca valenciana i una falla al pare de l’home d’un matrimoni acomodat que se’l en porten a viure amb ells a Madrid, lluny de la seua terreta: València, amb la intencionalitat d’aconseguir els seus diners. De nou la cosa no resultarà gens fàcil i tot serà un cúmul de desficacis. No falten altres senyes de valenciania típiques com la paella, els coets, les traques, la música, etc. Entre els actors valencians del capítol destaquem a Joan Molina. En Arroz y tartana (2003) de José Antonio Escrivá i amb Carmen Maura i José Sancho, apareixen algunes escenes falleres que més que protagonistes, sols aporten ambient a aquesta sèrie de televisió. Si bé apareix una falla de principis de segle, no és 264

la que descriu Blasco Ibáñez a la seua obra. A Catalunya, la Cubana en la seua sèrie per a TV3 Teresina S.A. també té a les falles com a protagonistes d’un dels seus episodis. En ell, una de les veïnes, la Paca, és la fallera major de tot un seguici d’actes que volen celebrar com si foren a València, i fins i tot la neboda de la Paca ix cantant l’estoreta velleta i València, tot i vestida d’una espècie de fallera atòmica. Entre els intèrprets d’aquest episodi estan personatges tan coneguts hui en dia com José Corbacho, Mont Plans, Santi Millan, Mercè Comes, i Carme Montornés. Si mirem a casa nostra, tenim dues sèries que han plasmat les falles amb major fidelitat que les fins ara mencionades, encara que tampoc estrictament fidels. Parlem de Maniàtics i Socarrats. Totes dues són productes de Conta conta, una empresa satèl•lit d’Albena. En totes dues hem pogut seguir la trajectòria d’excel•lents actors amb una carrera consolidada al teatre i que s’han fet famosos per a la gent del carrer gràcies als seus papers a la televisió. A Maniàtics en un dels seus episodis de la primera temporada, Falles explosives, el personatge de Raquel porta molt mal les falles i això fa que estiga de mala llet, Santi en canvi agafa vacances 265

al bar per a viure-les intensament al casal i fa que Ximo vaja de cap. Marta ha decidit fugir del soroll faller i se’n va a les platges illenques a torrar-se. Vanessa vol evadir-se per estudiar un examen, però son pare, Andreu, la convenç perquè es quede i acompanye Antoine, un nebot de París que ve a conéixer de manera íntima la ciutat, la festa i a la seua cosina adolescent. Entre els actors i actrius de la sèrie estan: Carles Alberola, Alfred Picó, Inés Diaz, Sergio Caballero, Cristina Garcia, Sandra Cervera, Manuel Ochoa, Cristina Fenollar, Mamen Garcia, i Albert Forner. A Socarrats en trobem tres de capítols dedicats a les falles: Problemes amb la Plantà, Tota una fallera i Quin final de festa! En el primer es relata un problema malauradament prou habitual any rere any, la comissió a la qual pertany el veïnat s’ha quedat sense monument, perquè l’artista faller els ha deixat tirats. Xuso tractarà de buscar una solució al problema. En Tota una fallera, Iolanda experimentarà noves sensacions i superpoders al vestir-se de fallera per haver estat contractada per Paco per tal que faça publicitat del bar i així atraure els turistes. Finalment a Quin final de festa!, la notícia que una falla s’ha cremat abans d’hora

corre pel veïnat i es dediquen a buscar sospitosos. Entre els actors i actrius de la sèrie estan: Carles Alberola, Alfred Picó, Carlos Amador, Juli Disla, Vanesa Cano, Juli Cantó, Albert Forner, Toni Agustí, Pepa Sarrió, Núria García, etc. Hi ha d’altres sèries que bé de passada o amb major profunditat, han tractat les falles, però no arriben a ser massa representatives i entre el que hem comentat, sembla que els capítols d’aquestes dues últimes són les més pròximes i les que millor han deixat la imatge de les falles a la televisió de ficció.

Altres productes audiovisuals

Ací ens agradaria fer una xicoteta menció a tots aquells col•lectius, falles i també particulars que amb el gust per l’audiovisual i per les falles, s’han llançat a fer productes de ficció més modestos i no tan coneguts com els anteriorment citats als apartats de cinema i televisió. Hi ha curtmetratges i vídeos creatius que hui en dia troben a internet un gran aliat per a la seua difusió. Així al YouTube es poden trobar diversos vídeos de ficció ideats i creats per gent que estima les falles i el cinema.

Fa uns anys es va fer famosa La super fallera, l’heroïna d’un curt d’uns sis minuts que va ser vista per més de 150.000 persones a la “red” (fins i tot Canal 9 es va fer ressò en el seu dia) i que comptava amb un gran efectisme, gràcia i originalitat. Cosa que va propiciar l’aparició de La superfallera 2 i La superfallera 3, amb menor repercussió però que seguien constatant un gran nivell de creativitat per part dels seus autors. Altres títols interessants són el curt d’animació La fallera calavera, que ha donat lloc a un joc amb diverses expansions i un nombrós seguici de seguidors, i el curt de terror La noche de los falleros vivientes.

Altres productes no audiovisuals

Altres vegades, l’aportació del cinema a les falles no ha sigut en forma de documents audiovisuals i encara que no siga el propòsit real d’aquest article no està de més que les mencionem de passada. Així tenim el ja esmentat suport que donava Canal 9 amb el seu premi al monument que tenia la millor crítica sobre televisió. Un altre fet aïllat, però destacable es va produir en 2010 quan la Mostra de Cinema del Mediterrani va plantar una 266

falla en ple mes d’octubre en homenatge a Luís Garcia Berlanga al que li retia tribut. Berlanga i també Monleón, tindran de nou el seu protagonisme, a la falla municipal infantil de València 2020 de la mà de Ceballos i Sanabria, amb el seu projecte: Saps qui soc? El patrocini de l’audiovisual a les falles es remunta a les dècades dels quaranta i cinquanta quan CIFESA, amb un dels seus gestos de valenciania, va instaurar un concurs de pasdobles amb motiu de les falles, a més d’un munt de premis a les millors falles de València, als llibrets més humorístics i als millor editats, carreres ciclistes i concurs de tir de coloms. La iconografia fallera sempre s’ha utilitzat al món editorial. Sobretot a partir de la segona dècada del segle XX. Ara bé, cal assenyalar que a partir de la postguerra franquista comença a desenvolupar-se la indústria publicitària on observem la utilització de motius fallers. Fins i tot va haver un temps en què a la revista cinematogràfica, taurina, teatral, literària o publicitària, el reclam, trobem com a capçalera, logotip o imatge acompanyant, una fallera o un torrentí, vestits de manera impecable, per a reforçar la imatge que se’ns volia vendre 267

amb la bucòlica valenciania imperant a l’època. Finalment hem d’esmentar a eixe grup selecte de persones que passen a formar part dels membres del jurat que tenen la missió de valorar i jutjar els monuments fallers, les presentacions, concursos fallers de teatre, de playback... En aquests concursos troben moltes vegades fent de jurat a persones vinculades de forma directa al cinema i al món audiovisual. Són altres moments on aquest camp professional tira una maneta a les falles. Així com quan actors i actrius s’utilitzen com a reclam de les comissions falleres, o com a mantenidors en diversos actes, entre altres diverses col•laboracions.

EPÍLEG Epíleg

De vegades resulta difícil endevinar qui dona més a qui, les falles a l’audiovisual o l’audiovisual a les falles. Els nexes d’unió i implicació són tals que no hi ha una clara separació. Així amb el cas de Luís Garcia Berlanga cal recordar que tal com ell mateix reconeixia, les seues pel•lícules són falleres, pirotècniques i rodades sota la idea de la inspiració instantània, és a dir, el pensat i fet. I no està de més mencionar que en l’any 2007 la falla Mossén-Sorell Corona va plantar la falla Història d’una mamella, o més popularment coneguda com “la falla de la teta”, la qual cosa era un projecte sorgit en 1987 del mateix director de cinema i que aquesta comissió es van encarregar vint anys després de materialitzar amb l’ajuda de Berlanga mateix. L’ocasió es va aprofitar per a realitzar una publicació amb el patrocini de l’Ajuntament de València on diversos especialistes aprofundiren al voltant de Berlanga i les seues falles de cel•luloide. Al principi d’aquest article ja comentàvem que era molt complicat parlar de cinema i falles i fer-ho amb llurs matisos. Ara bé, altres ja ho van fer anteriorment. Així trobem que en 1995 dintre del Congrés Jaume I de Cultura Popular Valenciana

es van organitzar una sèrie d’activitats sobre cinema i falles, inaugurades per Luis García Berlanga i que a més d’incloure una mostra cinematogràfica anomenada: El Rialto en flames amb projeccions de diversos documentals i pel•lícules, també va originar una publicació, Barrejat de Cinema amb Falles, en format de quadern i que recollia articles d’investigació de la mà de Nacho Laoz, Sígfrid Monleón, Vicent Borrego, Gil Manuel Hernández i Àurea Ortiz. No podem oblidar tampoc el magnífic treball que tant la Filmoteca valenciana, amb l’Associació d’Estudis Fallers ADEF, estan realitzant, tant per no perdre els magnífics documents audiovisuals que dia a dia ixen a llum, com pels estudis que al voltant del cinema i les falles realitzen. Com a conclusió, voldria incidir en allò que també al principi d’aquest article ja pronosticàvem: l’audiovisual, i més concretament el de ficció, té un deute pendent amb les falles. Ja n’hi ha prou de maltractament de les falles al món del cinema i la televisió, ja n’hi ha prou de meninfotisme i d’esnobisme antifaller. Cal fer un audiovisual de ficció com cal, no un audiovisual fallat, sinó un audiovisual faller. Pense que ganes no en falten. 268

Bibliografia:

Historia del cine valenciano. Levante-El mercantil valenciano. 1991. Dirigit per: Juan Ignacio Lahoz Rodrigo. Historia de las Fallas. Levante-El mercantil valenciano. 1990. Dirigit per: Antonio AriĂąo Filmoteca Valenciana: http://www.ivac-lafilmoteca.es IMDB: http://www.imdb.com Revista dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Fallers: http://estudisfallers. fallas.com Ciberfallas: http://www.ciberfallas.es Youtube: http://www.youtube.com

269

270

PER L’HORTA La ciutat avança, immensa glotona, menjant-se, engolint-se tot allò que troba al seu pas de ferro, de piconadora. Els arbres i els camps, la séquia cantora, cases i collites, futur i memòria, tot desapareix dins la seua boca feta de ciment, diners i destrossa. La ciutat avança i en la panxa porta, desfets, triturats, grans trossos de l’Horta. La ciutat avança. Vol menjar-la tota

Marc Granell

271

272

273

Records dĂšn any

274

275

276

277

278

279

280

281

Retrat dâ&#x20AC;&#x2122;Antoni Grau fet per Antoni Marzal al seu taller lâ&#x20AC;&#x2122;any 1988.

282

Ens ha deixat Antoni Grau Cros Un dels grans artistes fallers de Xàtiva El passat més de gener començava l’any amb una pèssima notícia per al món faller Xativí. L’artista Antoni Grau Cros, ens va deixar per a sempre. Antoni Grau Cros nasqué a Xàtiva el 10 d’agost de 1934. Son pare, Antoni Grau Tomàs, era artista faller de setembre a març i la resta de l’any era pintor comercial o a domicili. Així eren les falles de la postguerra. Els seus mestres foren, el seu propi pare i Francisco Climent Mata, sent la primera falla que va realitzar una infantil per a la plaça de Sant Pere en 1953. En la seua vida professional fou un gran artista faller de la ciutat de Xàtiva, arribant a plantar 89 falles grans i altres moltes d’infantils. Moltes d’elles aconseguiren el primer premi de la secció especial. A banda de Xàtiva, també el contractaren comissions de València, Dénia, Gandia, Oliva… A la nostra ciutat va aconseguir 10 primers premis entre les dècades de 1960, 70 i 80. Per a Molina-Claret va realitzar quatre monuments grans i quatre infantils. La primera presa de contacte amb l’artista i la nostra comissió fou l’any 1978. La falla duia per lema “Picades” i aconseguí el 3r premi de la 1a secció. L’any següent Vicent Soler, aleshores president, anuncià que eixe era el seu últim any en el càrrec i que voldria intentar aconseguir el màxim guardó per a acomiadar-se. Grau va plantar “Lluita de classes”. Una gran falla que aconseguí el 2n premi de la secció especial. Eren anys de supremacia del Raval amb Manolo Blanco. Amb tot i això, aquest monument va ser molt recordat pel bon acabat i pintura i perquè va suposar una de les primeres falles de Xàtiva que superaren, en aquell moment, la xifra d’un milió de pessetes de pressupost. En 1980 aconseguí per a Molina-Claret el 3r premi de la secció especial amb l’espectacular “Les Preses”, en un any de molta competitivitat. Després dels anys amb Manolo Blanco com a artista faller nostre, Grau tornà en 1985 amb un pressupost més modest. “Jocs contaminants”, aconseguiria el 2n premi de la primera secció. 283

Per casualitat que l’any 1995 va realitzar per a Molina-Claret la seua última falla infantil. Va ser tot just aquell any quan tancà definitivament el seu taller de la pujada a Bisquert. Grau, en jubilar-se va deixar un buit als tallers fallers de Xàtiva que les noves generacions van ocupar molt lentament anys després. En l’àmbit personal, era de tarannà fort, encara que per a la feina tenia el seu vessant amable i pacient. Així o han comentat sempre molts deixebles que feren practiques al seu taller o que treballaren en aquest ofici de fer falles. Com a artista li va tocar viure l’època de la censura i la de la transició política, per la qual cosa les seues falles reflectien aquell moment i els seus problemes socials, encara que estaven carregades de la socarroneria que el caracteritzava. Toni Grau, “el sord”, després de la seua jubilació, va gaudir d’uns anys tranquils de merescut descans. Hom podia mantenir amb llargues converses sobre cap on anaven les falles en els temps actuals. Era un costum que tots els anys, el dia dèsset de març viatjava en tren cap a València amb companyia del seu amic de la falla de la plaça del Mercat Salvador Sifre per passar el dia veient falles. Després comentàvem amb ell què li havien semblat i ens manifestava la seua admiració per Julio Monterrubio i per Miguel Santaeulàlia. Ja no podrem conversar amb ell, ni tampoc saludar-nos en la plaça de la Bassa on Toni acudia als matins de quasi cada dia mentre s’asseia a descansar o simplement veia passar a la gent de la seua ciutat, una ciutat a la qual sempre ha estimat com la que més. Allà on el camí ens duga després del nostre pas per aquest món, de ben segur trobarà la mateixa estima i consideració que es va guanyar en vida. Descanse en pau. Guillem Alborch

“Picades”, Antoni Grau, 1978. 3r premi secció 1a.

“Lluita de Classes”, Antoni Grau, 1979. 2n premi secció especial.

284

“Jocs contaminants”, Antoni Grau, 1980. 2n premi secció 1a.

“Les Preses”, Antoni Grau, 1980. 3r premi secció especial.

285

286

Adéu per sempre a Francesc J. Vila Jorques Home de bondat i cultura Francesc J. Vila i Jorques va nàixer a Xàtiva en 1967. La seua infantesa es va desenvolupar ben a prop del barri de la nostra falla, vivia a l’avinguda Acadèmic Maravall, tot just al costat de l’anomenada finca de la cooperativa o de Música Vella, on son pare regentava un supermercat d’alimentació i ultramarins. La nostra era la falla més pròxima a sa casa i va pertànyer a Molina-Claret durant part de la seua joventut. Concretament durant set exercicis, des de l’any 1978 fins al 1984. Paco Vila va ser, des de ben menut, una persona inquieta i estudiosa. En la nostra comissió, ja des de ben jove estava pendent de detalls en els quals altres fallers no reparaven. En aquells anys Paco ja estava estudiant filologia a València i era normal trobar-lo la nit de la plantà amb el retolador en mà, repassant junt amb Ximo Roca els cartells de la crítica de les falles per tal que no hi haguera cap falta d’ortografia. Encara recordem a Paco disfressat per a participar en aquelles cavalcades del ninot que guanyarem a inicis dels huitanta o entusiasta, com era, d’aquelles mítiques falles que ens va plantar per eixos anys Manolo Blanco. Aleshores baixava a veure com anava l’evolució del monument els dies previs a la plantà en eixir de les classes de l’institut. L’any 1985 deixà la nostra comissió per a passar a ser faller d’Espanyoleto. En el fons li sabia mal, ell mateix, però, ens ho explicava, Molina Claret era el seu barri però en Espanyoleto estaven gran part dels seus amics. En aquesta comissió ostentà el càrrec de secretari fins a finals dels anys noranta, quan va formar part d’aquella renovadora Junta Local Fallera presidida per Joaquín Sánchez els anys 1998 i 1999, exercint el càrrec de vicepresident 3r. La feina que va realitzar durant aquells anys en pro de la dignificació i la renovació de la festa és el principal legat que ha deixat Paco Vila a les falles de Xàtiva. També hi havia un altre Paco Vila. Com a home de lletres i del renaixement era aficionat al teatre.

287

Així, va formar part dels primers muntatges de Bicicleta Teatre i d’aquella mítica obra d’El collar de la coloma. En l’àmbit professional se’l recorda com a un gran mestre del col•legi Sant Antoni de Pàdua de Carcaixent, on va arribar a ser el seu director per un període de huit anys. Durant aquests darrers anys, però, a Paco se li despertà l’afició de muixeranguer i va ser membre fundador de la colla La Muixeranga de Xàtiva, on se’l veia animat participant en molts esdeveniments on la colla actuava. El passat més de setembre una maleïda malaltia ens va colpir a ben endins i es va emportar a Paco per sempre. Des d’aquestes pàgines volem fer-li una forta abraçada i molts ànims a la seua companya, al seu germà i a tota la seua família. Ens quedarà en el seu record la seua senzillesa, el treball incansable i l’energia que transmetia als que envoltàvem a aquesta “gran” persona. Gràcies Paco i fins a sempre!!! Guillem Alborch

Falles, temps dâ&#x20AC;&#x2122;art i enyors.

288

Comiat

JOSEP VICENT BERGON

A poc a poc, quasi sense adonar-nos-en, se’ns acosten les falles, puntuals com sempre a la seua cita anyal. Places i carrers emmudeixen expectants esguardant la seua arribada. I és el cas que d’ací uns pocs dies aquest esdeveniment festiu propiciarà iniciatives i conductes ben diferents segons el seu major o menor grau d’implicació o rebuig a la Festa. Hi ha veïns que, íntimament o no, la maleeixen, afectats per l’asservidor tràfec dels actes que comporta, pel soroll ensordidor als casals, els petards descontrolats o revetlles que de vegades s’allarguen, cal reconéixer que il•legalment, fins altes hores de la matinada. També hi ha d’altres que, per contra, prioritzem la nostra estima fallera per damunt de tots aquests entrebancs momentanis. Enyorança al capdavall. I tenim també aquells altres que se’n van i aquells altres que vénen, i alguns comerços mancats de comprensió cap a la Festa, oblidant que aquesta ja hi era molt abans que ells. I continuem per descomptat, com déiem abans, els que se l’estimem des de sempre, casolana si voleu, i que desitjaríem alhora una Xàtiva més íntima i més nostra, sense esdeveniments despersonalitzadors ni bombolles autocomplaents de perfumat sabó.

289

Perquè és de veres que la distorsió i l’eixamplament incontrolat d’aquesta Festa, patrimoni immaterial de la humanitat, en la pràctica agreuja cada vegada més la diferència entre els barris i comissions. I què direm de l’art inherent en la Festa? Els monuments a la fi, tornaran enguany com sempre. Uns pocs artístics, originals i satírics. D’altres, la gran majoria, fotocopiats majoritàriament d’uns altres anys. A tot açò els artistes respondran que no poden fer més amb els ridículs pressupostos amb què treballen i maleiran un altre cop la seua professió secularment en crisi. És miraculós el fet que encara plantem falles en mig dels encreuaments dels carrers... No us sembla un anacronisme dintre aquesta societat on ens envaeix la tecnologia, els mentiders de les xarxes socials i la inestabilitat a tots els nivells? Poc, molt poc podem fer alguns, des del nostre particular tarannà i les arrelades incongruències que tenim tan assimilades, per compassar el pas d’aquesta Festa amb el de la societat actual. La qual cosa, és clar, no significa que no deixem d’intentar-ho. Bones falles i a gaudir-les!

290

Molina Claret recomana

Molina Claret recomana: L’Associació Cultural Falla Molina-Claret,vol agrair molt sincerament la col·laboració de les empreses anunciants en aquest llibre. Suport sense el qual no haguera estat possible la seua edició. També volem agrair el treball desinteressat de tots els col·laboradors gràfics i literaris. Sens dubte, aquesta ajuda, s’uneix al nostre interés per la dignificació i la expansió de la Festa de les Falles. 291

292

293

294

295

296

297

298

299

300

301

302

303

304

305

306

307

308

309

310

311

312

313

314

315

316

317

318 Publi DIGITAL 2019.indd 1

28/1/20 17:17

319

320

321

322

323

324

325

326

El present llibre es va acabar d’imprimir en el poble d’Alcàntera de Xúquer, a la comarca de La Ribera Alta, als tallers gràfics de Blauverd Impressors S.L. Sent cap de taller Amadeu Górris. Dimecres i 12 de febrer de 2020 Festivitat de Santa Eulàlia.

327

328