Curs de llengua Nivell mitjà
Lliçó 1 Ortografia: El vocalisme Morfosintaxi: Gènere i nombre. Morfologia verbal I Lèxic: La derivació I Expressió escrita: El text descriptiu I
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Sistema vocàlic A l’hora de classificar els sons de la llengua, es tenen en compte els elements que intervenen en la seua articulació. El punt i el mode d’articulació i el comportament de les cordes vocals. 9 Punt d’articulació: És el punt on es produeix una determinada obstrucció al pas de l’aire en el moment d’expiar-lo per contacte o aproximació de dos òrgans articulatoris. 9 Mode d’articulació: És la modulació de l’aire expirat segons l’obertura o el tancament del canal bucal. 9 Comportament de les cordes vocals: És la vibració o no de les cordes vocals al pas de l’aire per la laringe. La primera divisió dels sons d’una llengua els classifica en vocàlics i consonàntics. Aplicant els criteris mencionats, els fonemes vocàlics es caracteritzen per aquests trets: Mode d’articulació: És el grau de separació de la llengua respecte al paladar en el moment d’articular sons. Els fonemes vocàlics s’articulen sens que el corrent de l’aire trobe cap obstacle en la seua eixida a l’exterior, es produeixen de forma totalment perceptible i constitueixen el nucli de les síl·labes. Ara bé, l’eixida de l’aire està regulada per diferents graus d’obertura de la cavitat bucal. Les vocals tòniques presenten quatre possibles graus d’obertura: Tancades
/i/
/u/
Semitancades
/e/
/o/
Semiobertes
/ɛ/
Oberta
/a/
/ɔ/
En les vocals àtones els graus d’obertura es redueixen a tres Tancades
/i/
/u/
Semitancades
/e/
/o/
Oberta
/a/
Punt d’articulació: És la localització o zona de la boca on s’articulen els sons vocàlics. Els punts d’articulació són els mateixos en les vocals tòniques i àtones. Dins la cavitat bucal hi ha tres zones de realització de les vocals: anterior, central i posterior. /i/
/u/
Part anterior /e/ de la boca
/o/
Palatals anteriors
o
/ɛ/
/ɔ/
/a/ Part central de la boca (medials o centrals)
2
Part posterior de la boca Velars posteriors
o
Nivell mitjà
Lliçó nº1
REMARQUES SOBRE EL VOCALISME Hi ha una sèrie de paraules que contenen una vocal àtona que, per influència del castellà, se solen pronunciar amb una vocal diferent en la parla col·loquial. Aquest fet pot provocar algunes confusions en la grafia. Així, es produeixen canvis de a per e: VALENCIÀ ambaixada arravatar assassí avaluar avantatge avaria hostaleria picaporta rancor
CASTELLÀ embajada arrebatar asesino evaluar ventaja avería hostelería picaporte rencor
Igualment, algunes paraules que en castellà tenen una a o una o adopten una e en valencià: VALENCIÀ assemblea ebenista efeminat emparar enyorar eruga estendard esternudar javelina meravella monestir resplendor revenja sergent vernís
CASTELLÀ asamblea ebanista afeminado amparar añorar oruga estandarte estornudar javalina maravilla monasterio resplandor revancha sargento barniz
Un altre fenomen és el que es produeix en moltes paraules començades per en-, em-, es-, i eix- ( entendre, empaquetar, estendre, eixugar), que obrin la e inicial fins a pronunciar-la a (antendre, ampaquetar, astendre, aixugar). Cal que ho tinguem present en l'escriptura per tal de no cometre errors ortogràfics.
3
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Convé evitar també el canvi de i per e en aquelles paraules que presenten una divergència amb el castellà: VALENCIÀ contenidor declivi desimboltura diabetis eclipsi galió infermeria línia momentània nucli ordinador sobirania
CASTELLÀ contenedor declive desenvoltura diabetes eclipse galeón enfermería línea momentánea núcleo ordenador soberanía
D'altra banda, cal evitar traduir en el registre escrit el tancament de e en i, generalment per contacte amb consonant palatal en paraules com: dejú, gener, genoll, seixanta, queixal, etc. (quixal, giner, ginoll, sixanta, quixal). També, s'ha d'evitar el tancament de e en i en els acabats en -eixement com coneixement, creixement, etc. Pel que fa a la vocal o, cal evitar també les vacil·lacions gràfiques i de pronunciació produïdes per interferència del castellà. VALENCIÀ assortir botifarra calorós capítol cartolina cobrir complir cònsol durador embotit escodrinyar escopir escrúpol governamental joglar
CASTELLÀ surtir butifarra caluroso capítulo cartulina cubrir cumplir cónsul duradero embutido escudriñar escupir escrúpulo gubernamental juglar
4
Nivell mitjà
Lliçó nº1
joventut nodrir pèndol polir rètol retolador rigorós sospir sostraure tamboret temorós títol tombar torbar
juventud nutrir péndulo pulir rótulo rotulador riguroso suspiro substraer taburete temeroso título tumbar turbar
Finalment, cal evitar els canvis (en la pronúncia i en l'escriptura) de u per o en paraules com les següents: VALENCIÀ ateneu bufetada butlletí escull fetus focus fòrum muntanya muntar porus ritu sèrum suborn sufocar supèrbia suportar trofeu turment
CASTELLÀ ateneo bofetada boletín escollo feto foco foro montaña montar poro rito suero soborno sofocar soberbia soportar trofeo tormento
5
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Gènere del substantiu El gènere del substantiu és totalment arbritari quan designa coses i idees abstractes. Quan designa persones i animals que tenen dos gèneres, el femení es forma de diverses maneres: Regles Remarques Generalment, s'afegeix una -a al masculí. Pot modificar-se l'última gràfia: Ex: nét-neta -p/-ba: llop/lloba -t/-da: cunyat/cunyada -c/-ga: amic/amiga -s/-ssa: gos/gossa -u/-va: jueu/jueva -la/-l·la: Marcel/Marcel·la Els substantius acabats en -e, -o, -u Però àtones solen fer el femení canviant Orfe/orfena aquestes vocals per una -a. el/la conserge Psiquiatre/psiquiatra el/la noble monjo/monja Andreu/Andrea En alguns casos, s'afegeix al masculí les Però terminacions -na, -ina, -essa príncep/princesa cosí/cosina marqués/marquesa heroi/heroïna jutge/jutgessa Alguns tenen terminacions pròpies -or/-riu: emperador/emperadriu -òleg/-òloga: psicòleg/psicòloga En un nombre molt reduït de casos, el masculí es forma a partir del femení afegint -ot. perdiu/perdigot bruixa/bruixot Els substantius acabats en -aire, -ista, cida i -ta són invariables. el/la boletaire el/la pianista el/la parricida el/la gimnasta Els noms d'animals invariables afegeixen mascle o femella el rossinyol mascle/el rossinyol femella, etc. Hi ha paraules que presenten arrels diferents per al masculí i el femení amo/mestressa cavall/egua
6
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Hi ha un grup de substantius que, de vegades, per influència d'altres llengües, s'utilitzen amb el gènere equivocat, cosa que també afecta l'adjectiu que els acompanya. Recordem que són femenins: acne alicates anàlisi andana apoteosi aroma ballestrinca botija calor cara cel·lofana dent
desfilada destrossa disfressa dita empara empenya encesa escalopa escaparata esperma esplendor espremedora
estrada hematies icona imperdible incisives letargia magnòlia marató marcada marjal matuta megatona
merenga mona oïda olor orenga postres potinga psicoanàlisi ràtio reguera remor resplendor
resta sabata sènia serena serradora síndrome sucrera suor teulada tomaca xinxes
Recordem que són masculins: afores afrenta allargador avantatge bacteri càrcer cataplasma compte contrllum
corrent costum deute dot dubte escafandre espinacs estratagema estruç
front interrogant interviu llegum lleixiu malt marge mart núvol
ordre pebre regle ret senyal solitari sotsobre tèrmits torticoli
Recordem, així mateix, que hi ha substantius que tenen significats diferents segons el gènere: Masculí el clau (de clavar) el còlera (malaltia) l'editorial (article d'opinió) l'ordre (disposició de les coses) el pudor (vergonya) el salut (salutació) el pols (batec)
Femení la clau (d'obrir i tancar) la còlera (ira, ràbia) l'editorial (empresa editora) l'ordre (manament) la pudor (olor) la salut (estar sa) la pols (petites partícules)
7
Nivell mitjà
Lliçó nº1
el son (la dormida) el terra (paviment) el vall (excavació) el fi (propòsit, intenció) el llum (aparell per a fer llum) el canal (braç de mar entre dos territoris)
la son (les ganes de dormir) la terra (tots els altres sentits) la vall (depressió entre muntanyes) la fi (acabament, final) la llum (claredat) la canal (conducte)
El nombre del substantiu Tots els substantius comptables, generalment, tenen singular i plural. Per a la formació del plural seguim les regles següents: Regles Remarques En general, es forma afegint -s al singular fill/fills Els substantius acabats en -a àtona, la canvien Pot haver-hi alteracions en les grafies per -es c/qu: xica/xiques idea/idees ç/c: puça/puces j/g: pluja/pluges gu/gü: aigua/aigües qu/qü: pasqua/pasqües Els mots acabts en vocal tònica afegeixen -ns. Afegeixen una -s al singualr: mà/mans a) uns quants substantius: sofàs, cafés, bebés,... carbó/carbons b) el noms de les lletres: les as, etc c) les partícules gramaticals usades com a substantius: els perquès Els substantius acabats en -tx, -sc, -st, -xt, -ix, ig, -g fan el plural en -os o -s text/textos o texts casc/cascos o cascs assaig/assajos o assaigs Afegeixen -os el masculins aguts acabats en: Són excepcions: consonant + s: curs/cursos Els dies de la setmana acabats en -s: els dilluns -ís: pis/pisos els mots: algeps, fons, ens, socors, temps ... -ús: autobús/autobusos Derivats amb el sufix -ís: canyissos a) Derivats amb sufix en -ús: pallussos b) Relacionats amb mots amb s sorda: russos c) Els mots: plus i pus Afegeixen -sos els mots masculins acabats en: Són excepcions: -às: nas/nassos Les paraules: aiguarrasos, asos, casos, gasos, -és: congrés/congressos gimnasos, masos, vasos. -òs: arròs/arrossos a) Els derivats amb sufix en -és: anglés/anglesos b) Els mots: mes i tres Derivats amb sufix en -ós: confosos
8
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Relacionats amb mots amb essa sonora: esposos Els mots: dosos, closos. Femenins acabats amb -s no canvien la/el pols Masculins no aguts acabats amb -s no canvien: el/els llapis Mots que formen el plural amb -s purament gràfica sense tracendència fònica: índex(índexs), fax(faxs), etc
9
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Gènere i nombre de l'adjectiu Generalment, usem per a l'adjectiu les mateixes desinències que per al substantiu. No obstant això, cal distingir entre: • •
Adjectius que tenen la flexió completa. Adjectius que no tenen tota la flexió completa.
Acabats en: -ble -al -el -il -ar -or -ant -ent -a -e (atona)
-aç -iç -oç
singular amable igual fidel difícil escolar superior amargant pudent persa agrícola alegre jove tènue audaç feliç precoç
plural amables iguals fidels difícils escolars superiors amargants pudents perses agrícoles alegres joves tènues audaços/audaces feliços/felices precoços/precoces
excepcions mal, anòmal paral·lel tranquil avar, rar incolor sant, atent content, valent, lent negre, apte, culte, agre, còmode
Remarques La majoria dels adjectius coincideixen amb el castellà tant si són d'una o de dues terminacions, però cal anar alerta amb les divergèncie següents: •
No coincideixen
agrest/agresta blau/blava calent/calenta comú/comuna cortés/cortesa •
covard/covarda dolç/dolça fort/forta gris/grisa inert/inerta
marroqí/marroquina roí/roïna trist/trista valent/valenta verd/verda
Els adjectius acabats en -e o -a àtones coincideixen tots, excepte: o pobre/pobra o pediatre/pediatra o autodidacte/autodidacta o rude/rude
10
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Els verbs regulars Si enunciem totes les formes que té un verb, amb les quals expressa les diferents persones de singular i plural corresponents als modos i temps personals, i totes aquelles altres formes corresponents als modos impersonals, trobem uan part invariable, que s'anomena el radical, i una part variable, que constitueixen la desinència o terminació. •
Verb tornar: torn- és el radical, i ar, la desinència.
Els verbs, segons les diverses característiques de llurs flexions, es divideixen en regulars i irregulars. • •
Són verbs regulars els que tenen el radical inalterable i les terminacions iguals a les del verb model. són verbs irregulars els que sofreixen alteracions en el radical o tenen terminacions distintes de les del verb model.
formació dels verbs regulars Formes no personals 1a conjugació radical + ar Infinitiu radical + ant Gerundi radical + at Participi Indicatiu
Present
radical +
Imperfet
radical +
Perfet simple
radical +
1a conjugació es es a em eu en ava aves ava àvem àveu aven í ares à àrem àreu aren
vaig vas va
11
2a conjugació er/re ent ut
3a conj. 3a conj. (purs) (incoatius) ir ir int int it it
2a conjugació s em eu en ia ies ia íem íeu ien í eres é érem éreu eren
3a conj. 3a conj. (purs) (incoatius esc/isc s eixes/ixes eix/ix im im iu iu en eixen/ixen ia ia ies ies ia ia íem íem íeu íeu ien ien í í ires ires í í írem írem íreu íreu iren iren
Nivell mitjà
P. perifràstic
Futur
Lliçó nº1
vam vau van
infinitiu +
Condicional infinitiu +
Subjuntiu
Present
radical +
Imperfet en radical + s
Imperfet en radical + r
vaja vages vaja vàgem P. perifràstic vàgeu vagen
Imperatiu
radical +
+ INFINITIU
é às à em eu en ia ies ia íem íeu ien
1a conjugació e es e em eu en às asses às àssem àsseu assen ara ares ara àrem àreu aren
+ INFINITIU
a e em
INFINITIU
INFINITIU
INFINITIU
é às à em eu en ia ies ia íem íeu ien
é às à em eu en ia ies ia íem íeu ien
é às à em eu en ia ies ia íem íeu ien
2a conjugació a es a em eu en és esses és éssem ésseu essen era eres era érem éreu eren
3a conj. 3a conj. (purs) (incoatius) a esca/isca es esques/isques a esca/isca im im iu iu en esquen/isquen ís ís isses isses ís ís íssem íssem ísseu ísseu issen issen ira ira ires ires ira ira írem írem íreu íreu iren iren
INFINITIU
INFINITIU
INFINITIU
a em
a im
eix/ix esca/isca im
12
Nivell mitjà
Lliçó nº1
eu en
eu en
13
iu en
iu esquen/isquen
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Morfologia verbal: present d'indicatiu Una de les característiques més importants que presenta el verb com a categoria gramatical, enfront de les altres categories, la constitueixen els seus diferents morfemes: veu, mode, temps, persona, nombre i aspecte. Veu • •
activa : indica que el subjecte de l’oració realitza l’acció designada pel verb. passiva : indica que el subjecte rep l’acció designada pel verb.
Mode • • •
Indicatiu: el verb expressa una cosa que es realitza realment. Subjuntiu: el verb expressa accions que existeixen en el pensament (dubtes, desitjos, etc.) Imperatiu: el verb expressa ordres.
Nombre: singular i plural. Persona: sis persones en total. Una per cada pronom personal fort (jo, tu, ell/ella...) Aspecte: • •
Perfectiu: indica que l’acció del verb ha arribat al seu terme. Imperfectiu: indica que l’acció del verb encara no ha arribat al seu terme.
Temps • • • •
Passat: situa l’acció del verb abans de la seua formulació gramatical. Present: situa l’acció verbal durant la seua formulació gramatical. Futur: situa l’acció del verb després de la seua formulació gramatical. Condicional: el verb expressa un fet, l’acompliment del qual depén d’una condició.
El present d’indicatiu 1ª conjugació: pertanyen a la conjugació els verbs acabats en –ar. En aquesta conjugació només trobem tres verbs que siguen irregulars. Anar vaig vas va anem
Dar
Estar estic estàs està estem
dem
14
Nivell mitjà
Lliçó nº1
aneu van
deu
esteu estan
2ª conjugació Pertanyen a aquesta conjugació tots aquells verbs que acaben en -re (caure...) o -er (témer...), com també els verbs dir, dur i fer. A més de les quatre possibles terminacions dels infinitius, és on més irregularitats podem trobar. Verbs irregulars Haver he has ha hem heu han
Saber sé saps sap sabem sabeu saben
Verbs velaritzats regulars Atendre atenc atens atén atenem ateneu atenen
Beure bec beus beu bevem beveu beuen
Escriure escric escrius escriu escrivim escriviu escriuen
Cloure cloc clous clou cloem cloeu cloen
Creure crec creus creu creiem/creem creieu/creeu creuen
Riure ric rius riu riem rieu riuen
A banda de beure i escriure, ploure, deure i moure són verbs que canvien la u del radical per v en algunes formes. A banda de cloure, creure, riure, plaure, jaure, traure, raure, etc, perden la u del radical. Verbs velaritzats irregulars Conéixer conec coneixes coneix coneixem coneixeu coneixen
Córrer córrec corres corre correm correu corren
Créixer cresc creixes creix creixem creixeu creixen
15
Viure visc vius viu vivim viviu viuen
Pertànyer pertanc/pertany pertanys pertany pertanyem pertanyeu pertanyen
Nivell mitjà
Caure caic caus cau caiem/caem caieu/caeu cauen
Lliçó nº1
Dur duc dus/duus du/duu duem dueu duen
Dir dic dius diu diem dieu diuen
Poder puc pots pot podem podeu poden
Ser sóc ets és som sou són
Verbs palatalitzats Fer faig fas fa fem feu fan
Veure veig veus veu veiem veieu veuen
Voler vull vols vol volem voleu volen
3ª conjugació En aquesta conjugació ens trobem els verbs acabats en -ir, que es poden classificar en purs i incoatius (porten un increment en el present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu). Pel que fa als incoatius, hem de dir que presenten dues possibilitats d'escriptura: • •
una forma col·loquial en -i (isc, ixes, ix, im, iu, ixen) una altra pròpia de la llengua escrita -e (esc, eixes, eix, im, iu, eixen) Servir servesc/servisc serveixes/servixes servei/servix servim serviu serveixen/servixen
La majoria dels verbs d'aquesta conjugació són incoatius. Per tant, són purs: dormir, sentir, pudir, bullir, munyir, cruixir i fugir. Admeten la doble conjugació: afegir, llegir, vestir, mentir, renyir, tenyir, teixir, vestir, rostir, engolir, fregir, escopir i acudir. Verbs purs: canvien la vocal del radical
16
Nivell mitjà
Lliçó nº1
Els verbs purs de la 3ª en què produeixen alternances vocàliques (e/i i o/u) porten la mateixa vocal del radical de l'infinitiu si aquesta vocal va en síl·laba àtona, i la canvien en síl·laba tònica. • •
canvien la o per u: cosir, sortir, collir, morir, escopir, engolir, tossir. canvien la e per i: llegir, fregir, vestir, renyir, tenyir, afegir. Tossir tus tusses tus tossim tossiu tussen
Tenyir tiny tinys tiny tenyim tenyiu tinyen
Verbs irregulars de la 3ª conjugació que no segueixen cap dels models són: eixir, lluir (es conjuga pur quan significa aparéixer lluminós i incoatiu en els altres significats), tenir, venir. Verbs velaritzats: omplir i obrir. Verb palatitzat: oir.
17
Nivell mitjà
Lliçó nº1
La derivació La derivació és un mecanisme mitjançant el qual obtenim paraules noves o derivats a partir d'uns elements de base amb un contingut semàntic determinat, els lexemes. La modificació del lexema que també s'anomena radical es realitza afegint morfemes derivatius anomenats afixos. Els afixos són partícules afegides a les paraules i serveixen per a formar-ne d'altres amb una significació diferent. Així, per exemple, si a les paraules casa i ferro els afegim - eta i -er respectivament, ens donaran dues paraules completament diferents: • •
caseta: a més dels trets propis de casa afegeix la significació de petita. ferrer: hem convertit la paraula que designa un objecte en la paraula que designa un ofici.
Hi ha tres classes d'afixos: • • •
Prefixos: van davant del lexema; re-córrer Infixos: es col·loquen entre el lexema i el sufix; calç-ot-et Sufixos: van darrere del lexema; barb-er
Malgrat que els procediments de la flexió i de la derivació són pràcticament iguals, hi ha una diferència substancial entre aquests dos conceptes: • •
La derivació crea nous significats: fer, desfer, refer, etc. La flexió només afegeix matisos, sense alternar substancialment el significat: fer, fem, faran, faça, etc.
En algunes ocasions, en fer derivats fem canvis en la forma del lexema: •
• •
En l'accent perquè tots els sufixos aón tònics i, per tant, sempre, que creem un mot derivat afegint un sufix produïm un desplaçament de l'accent: camp/campet; meló/melonet. També es poden produir canvis fonètics en els darrers fonemes del lexema: viu/viva; groc/groguet. I ortogràfics: roig/rojor
Diminutius, augmentatius i pejoratius: si afegim una sèrie de terminacions als noms podem expressar un judici de grandes, menudesa o menyspreu, de la persona, animal o cosa de la qual parlem. A continuació us donem un quadre amb els sufixos principals amb què es formen. Sufix -et, -eta -im -ó, -ona
tipus diminutiu diminutiu diminutiu
exemples mocadoret (de mocador) polsim (de pols) carreró (de carrer)
18
Nivell mitjà
-às, -assa -arro, -arra -ot, -ota -astre, -astra
Lliçó nº1
augmentatiu augmentatiu familiar augmentatiu/pejoratiu pejoratiu
peuàs (de peu) donarra (de dona) llibrot (de llibre) poetastre (de poeta)
Els col·lectius: amb uns sufixos determinats, podem obtenir noms que expressen un conjunt, o altres idees aimilars. Observeu: -ada és un sufic molt productiu que, a més, pot indicar colp (bastonada), acció (animalada) o moviment (braçada). Sufix -am -ar -ada -alla -eda -atge
exemples brancam (conjunt de branques) canyar (conjunt de canyes) teulada (conjunt de teules) menudalla (conjunt de menuts) albereda (conjunt d'albers) plomatge (conjunt de plomes)
Els gentilicis: podem relacionar persones o coses amb el seu lloc de procedència. Equivalen a natural de, que pertany a, habitant de. A continuació us donem un quadre amb els sufixos més freqüents. Sufix -à/-ana -í/-ina -és/-esa -er/-era -ota -ita -asc/-asca -eny/-enya -ol/-ola -enc/-enca sense sufix
Gentilici venecià/veneciana, valencià, català, murcià gironí/gironina, biscaí, argentí maonés/maones, aragonés, holandés, genovés brasiler/brasilera, santapoler, xipriota, cairota moscovita monegasc/monegasca panameny/panamenya, espanyol/espanyola eivissenc/eivissenca, londinenc, flamenc alemany, iugoslau, bretó, etc
19
Nivell mitjà
Lliçó nº1
La descripció Descriure és representar, oralment o per escrit, una persona, un lloc, un objecte, un sentiment, etc. Una seqüència descriptiva sol trobar-se inserida dins d'altres textos i la finalitat amb què s'utilitza pot variar segons siga la intenció comunicativa. Pot formar part d'un text narratiu, pot anar amb un text explicatiu, aparéixer en un de conversacional, etc. Per tant, les característiques, el grau de formalitat o la selecció de lèxic no seran sempre les mateixes: necessitem tenir presents que emet el missatge, a qui va destinat i amb quina finalitat s'ha produït. La descripció és la representació d'alguna cosa amb paraules. Acostuma a tenir una estructura espacial, que segueix un ordre triat per l'emissor (de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, de dalt a baix, de baix a dalt, del general al particular, del particular al general, etc). En general, l'estructura està en funció de l'element que es vulga destacar més, cosa que depèn de la intenció de l'emissor. La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l'opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu. La descripció acostuma a ser enumerativa. Els elements de l'enumeració se separen per comes o per la conjunció i. El punt i coma s'usa per separar seqüències que ja contenen comes dintre seu. El text descriptiu utilitza molts caracteritzadors per dir com són les coses. Per caracteritzar el nom usem l'adjectiu; preposició+nom; que+oració (oració de relatiu); com+nom o oració (comparació); la metàfora; i adjectius, noms o verbs+sufixos. En el text descriptiu, també hi abunden els situacionals, com per exemple: a dalt, a baix, més amunt, més avall, davant, darrere, a la dreta, a l'esquerra, endins, enfora, al mig/centre, als costats/extrems, de cara, d'esquena, a l'interior, a l'exterior, etc... El verb més habitual a les descripcions és el verb ser . Aquest pot tenir tres funcions bàsiques: • • •
atribuir una característica o qualitat a una cosa, objecte o persona establir una relació (de pertinença o d'altres), i situar una cosa, persona o objecte.
La descripció científica La descripció que trobem en els textos de registres tècnics i científics es caracteritza per l'ús un vocabulari especialitzat. Aquests textos són objectius i tenen un alt grau de formalitat. Tant si són escrits com orals tenen caràcter de text preparat, no espontani. 20
Nivell mitjà
Lliçó nº1
L'objectivitat s'expressa lingüísticament per l'absència de la primera i la segona persones del verb i l'ús de l'es impersonal. Els textos de caràcter tècnic i científic poden ser: • •
divulgatius , adreçats a un píblic ampli i amb caràcter didàctic, o poden ser especialitzats , adreçats a un públic molt restringit, amb una funció d'intercanvi d'informació.
En els textos divulgatius abunden més les explicacions i els exemples. En els especialitzats el vocabulari és més difícil (terminologia específica) i es pressuposen molts coneixements previs. La descripció de llocs i de coses És diferent la manera de descriure'ls en funció de la intencionalitat, el destinatari i el tipus de text en què s'insereix. Per exemple, si es vol descriure un lloc per a un text explicatiu de matèria topogràfica, la descripció haurà de ser acurada en detalls, xifres, dades concretes, etc., que contribuesquen a la caracterització. Si la descripció és d'un fullet de propaganda de viatges, s'intentarà idealitzar genèricament les característiques del lloc que es vol oferir. La descripció té com a finalitat la percepció espacial dels objectes. Els connectors característics són els espacials o situacionals. Per a expressar la situació en l'espai d'un element o de les parts que l'integren podem fer servir adverbis, locucions adverbials de lloc, sintagmes preposicionals, noms amb significació locativa, i proposicions adjectives introduïdes per en què o on. Us recordem alguns adverbis i algunes locucions situacionals que us poden ser útils: Adverbis ací, aquí, allí, ençà, enllà, pertot, arreu, enlloc, dins/dintre, endins, fora, davant, darrere, endavant, avant, arrere, damunt, sobre, davall, sota, dalt, enlaire, prop, lluny, etc.
Locucions cap ací, cap aquí, cap allà, d'aquí estant, pertot arreu, a dins, a fora, a davant, al darrere, a la dreta, a l'esquerra, a sobre, a sota, a dalt, a prop, de prop, de lluny, a la vora, al voltant, etc.
21