Curs de llengua Nivell mitjà
Lliçó 2 Ortografia: La síl·laba i el diftong Morfosintaxi: Els determinants; apòstrof, contraccions i lo neutre Lèxic: La derivació II Expressió escrita: El text descriptiu II. Remarques sobre les conjuncions
Nivell mitjà
Lliçó nº2
La síl·laba Cada colp de veu que fem en pronunciar un mot és una síl·laba. Generalment cada síl·laba té una vocal que n'és el nucli. Ara bé, a vegades la i i la u, nomenades vocals dèbils, acompanyen una altra vocal i no es comporten com a veritables vocals. En aquest cas el nucli de la síl·laba el forma l'altra vocal, i la combinació binària constitueix un diftong. Separació de síl·labes a efectes ortogràfics Se separen els nexes intervocàlics rr: car-ro ss: mas-sa sc: es-ce-na ix: bai-xa tj: plat-ja tx: cot-xe tz: tret-ze l·l: vil-la
No se separen els nexes intervocàlics gu: guer-ra qu: ma-que-ta ll: pa-ller ny: se-nyor
Se separen els elements que integren un mot compost En els mots compostos: ben-estar, bes-avi, nos-altres... En els que porten h intercalada: alho-ra, in-hu-mà...
Recordeu • •
•
No deixarem mai cap lletra sola a final o a començament de ratlla: àvia i no à-via ni àvi-a Hem de tenir en compte que l'apòstrof marca una elisió fonètica i que forma síl·laba amb la primera vocal de la paraula següent: l'a-mic i no l'amic Quan separem una l·l geminada el punt d'aquesta desapareix: col-la-bora-ci-ó i no col·-la-bo-ra-ci-ó.
El diftong El diftong està format per dues vocals, una de les quals funciona com a nucli sil·làbic i l’altra, com a semivocal o semiconsonant, és a dir, que no és una vertadera vocal. Les semivocals són la i i la u. Són les vocals febles o dèbils. Segons en quina posició vaja la semivocal (i,u) podem distinguir entre diftong creixent i diftong decreixent. • • •
Diftong decreixent : està format per una vocal forta (a,e,o) seguida d’una vocal débil (i,u): mai, rei, caure, etc. Diftong creixent : és el diftong format pels grups consonàntics gu o qu seguits d’una altra vocal nuclear: quaresma, qüestió, etc. Un triftong és un aplec format per un diftong creixent i un de decreixent: Paraguai, creueu, etc.
Diftongs decreixents ai: mai
Diftongs creixents qua: quaresma 2
Diftongs creixents i, u consonàntiques:
Nivell mitjà
ei: rei ii: mustii oi: almoina ui: buit au: caure eu: neu iu: viu ou: pou uu: duu
Lliçó nº2
qüe: qüestió qüi: obliqüitat quo: quocient
i a principi de mot: iaia i entre vocals: baieta u a principi de mot: uixer u entre vocals: cauen
gua: guanyar güe: llengües güi: pingüí guo: paraiguot
Triftongs iai: iai! ieu: dúieu uai: Paraguai üeu: obliqüeu ueu: creueu
Recordeu •
•
Els verbs com iniciar o copiar, les formes del singular i de la 3ª persona del plural en present d'indicatiu són paraules planes i, per tant, no porten accent gràfic (inicie, inicies, inicia, inicien; copie, copies, copia, copien). Les paraules acabades en vocal+ -ïtat no solen formar diftong i, per això mateix, porten dièresi damunt la i (espontaneïtat, homogeneïtat...)
3
Nivell mitjà
Lliçó nº2
Els determinants actualitzadors Són elements que actualitzen el substantiu perquè puga funcionar en un acte de discurs o de parla, el situen en relació amb les persones gramaticals o precisen quantitativament l’extensió del seu contingut. Solen anar davant del nom i es poden convertir en pronoms. Poden ser de tres classes: demostratius, possessius i articles. Els demostratius Situen el substantiu en l’espai o en el temps en relació amb les persones que participen en la comunicació.
proximitat immediata proximitat mediata proximitat llunyania
Masculí Singular aquest
Masculí Plural aquests
Femení Singular aquesta
Femení Plural aquestes
Neutre açò
aqueix
aqueixos
aqueixa
aqueixes
això
aquell
aquells
aquella
aquelles
allò
Les formes este, eixe, esta, eixa i els seus plurals corresponen al registre col·loquial, per tant cal limitar-ne l'ús a àmbits poc formals. Normalment, el demostratiu va davant del substantiu, però pot anar darrere si aquest ja es troba modificat per un altre determinant: l’home aquest, les finques aquelles. Els possessius Aquests actualitzadors afegeixen a la determinació una referència personal de possessió en sentit ampli. Tònics Masculí per. El meu
Un sol 1ª posseïdor singular 1ª per. plural 2ª per. singular 2ª per. plural 3ª per. singular 3ª per. plural 1ª per. Diversos posseïdors singular
Tònics Femení La meua
Àtons Masculí Mon
Àtons Femení Ma
Els meus El teu
Les meus La teua
Mos Ton
Mes Ta
Els teus El seu
Les teues Les seues
Tos Son
Tes Sa
Els seus El nostre
Les seues La nostra
Sos Nostre
Ses Nostra
4
Nivell mitjà
Lliçó nº2
1ª per. plural 2ª per. singular 2ª per. plural 3ª per. singular 3ª per. plural
Els nostres El vostre
Les nostres Nostres La vostra Vostre
Nostres Vostra
Els vostres El seu
Les vostres Vostres La seua Son
Vostres Sa
Els seus
Les seues
Ses
Sos
Remarques als possessius: Les formes àtones tenen un ús molt restringit i sols s’empren cada dia menys amb certs graus de parentiu, i determinant les paraules casa i vida. • • •
En ma vida no ho havia oït. T’esperaré a ta casa i no a la meua. Mon pare i ta mare ja es coneixien.
El caràcter àton d’aquestes formes determina la impossibilitat d’anar autònomament, cosa que no ocorre amb les corresponents formes tòniques: •
Aquell senyor, és ton pare? Si, és el meu.
Les formes Llur (d'ell/a) i llurs (d'ells/elles) són bàsicament literàries que s’usen referint-se a diversos posseïdors (tant en masculí com en femení) per tal d’evitar ambigüitats. Poden ser formes tòniques, o bé àtones: • • •
Andreu i Consol s’han deixat oblidats llurs paraigües. Han vingut Julià i Joan amb llur pare (tenen el mateix pare) Han vingut Julià i Joan amb els seus pares ( i, per tant, no tenen el mateix pare)
Quan els possessius funcionen de determinants anteposats al nom o de pronoms substituts sempre porten article. Només en prescindim quan van darrere. • •
El vostre veí és un llepafils Aquella xica és cosina meua.
Els possessius poden substituir els pronoms personals tònics (mi, tu, ell, etc.) quan són terme d'una relació prepositiva formada per un adverbi de lloc. • •
Prop de mi = prop meu davant de vosaltres = davant vostre
Hi ha una tendència molt generalitzada a l'ús i l'abús dels possessius. Quan la relació que expressen els possessius és evident pel context, en prescindim (sobretot davant de les parts del cos, els parentius, les peces de roba, etc.). •
Mira'm els ulls (millor que: Mira'm els meus ulls). 5
Nivell mitjà •
Lliçó nº2
La mare i el fill arribaren cansats (millor que: La mare i els seu fill arribaren cansats).
També cal evitar-ne l'ús excessiu quan és possible expressar la mateixa idea mitjançant el pronom feble en (i variant). •
No coneixia aquell panxacontent ni en sabia el nom (millor que: No coneixia aquell panxacontent ni sabia el seu nom).
6
Nivell mitjà
Lliçó nº2
L'article L’article és la categoria gramatical que va davant del nom per dotar-lo de significat gramatical (gènere i nombre). Hi ha dues classes d’article: l’article definit o determinat, que funciona normalment per determinar i concretar un nom ja conegut, i l’article indefinit o indeterminat, que indica els accidents gramatical del nom, però sense determinar-lo amb precisió.
Definit Indefinit
Masculí Singular el (l') un
Femení Singular la (l') una
Masculí Plural Femení Plural els uns
les unes
Generalment, els noms de persona no van precedits de cap article. Però s’usen, en algunes ocasions, els articles personals el, la , l’ i en, na n’ (aquests usats també com a títol de cortesia): • • •
Ha vingut el Pere En Manel juga amb la seua amiga Repassarem les batalles del rei En Jaume I
L’apòstrof L’apòstrof indica l’elisió d’un so o d’una lletra. S’apostrofen els articles el, la, (l’), en, na (n’) i la preposició de (d’) i alguns pronoms febles en contacte amb una paraula amb vocal o h. S'apostrofen el, la i de: • • •
•
Davant de vocal o h muda: l'ànec, l'harmonia, d'adults. Davant les xifres que comencen per vocal: l'1 d'abril, l'11 de setembre, d'1.000.000 (d'un milió). Davant de les sigles sil·làbiques (es llegeixen com una paraula): l'ONU, l'IVAM; però no s'apostrofen davant de les sigles que es lleigeixen lletra a lletra: la EGB, el FBI. Davant de paraules d'origen estranger ja adaptades: l'hàmster, l'handicap, d'handbol.
No s'apostrofa la: • • • • •
Davant de paraules femenines que comencen amb i o u àtones: la idea, la universitat. Davant dels noms de lletra: la essa, la efa, etc. Davant de paraules que comencen pel prefix de negació a-: la amorfa, la asimetria. En casos de confusió: la ira Per convenció: la una (hora), la host
7
Nivell mitjà
Lliçó nº2
No s'apostrofa el i la: • • •
Davant de i o u consonàntiques: el iot, la ionosfera. Davant de s líquida: el stop Davant de h aspirada: el hall.
La contracció L'aplec de l'article el o els amb les preposicions a, de i per i la partícula ca (casa de) dóna lloc a les contraccions següents: a + el: al de + el: del per + el: pel ca + el: cal •
•
a + els: als de + els: dels per + els: pels ca + els: cals
La contracció es desfà si l'article es pot apostrofar a la paraula que ve a continuació. La regla de l'apòstrof pot més que la de la contracció. Ex: Anna és del barri, però viu a l'hort dels seus iaios. No farem la contracció quan l'article forma part d'una expressió escrita en cursiva, en negreta o entre cometes, però sí que apostrofarem. Els noms comercials que tinguen article reben el mateix tractament. Ex: La directora d'El Períodico, l'empleat d'El Corte Inglés, etc.
Remarques •
•
• •
•
•
Per tradició, l'article forma part de molts topònims, tant de comarques com de noms de pobles o ciutats. En aquest cas, dins d'un context, van en minúscula i, fins i tot, poden formar contraccions. Ex: Vinc dels Ports, Aniré a l'Alcalatén. En les enumeracions, sobretot quan estracta d'elements de gènere i de nombre diferent, convé posar l'article davant de cada paraula o, en tot cas, no emprar-ne cap. Ex: Quan faig vacances m'agrada el muntanyisme, els esports d'aventura, la tranquil·litat, etc. I si la forma gràfica de l'article no és la mateixa (el/la/l'), hem de repetirlo. Ex: Preferesc l'atlètic i el polit a l'escanyolit. En l'expressió temporal dels anys, és recomanable precedir la xifra de l'article el i no de la preposició en o a. També podem usar l'expressió l'any seguida de la xifra. Ex: L'any 1992 va ser bo per al turisme o el 1998 s'acabarà de reconstruir el mas. Així mateix, els dies de la setmana s'introdueixen amb l'article, excepte quan ens referm a un dia de la setmana immediatament posterior o anterior al dia en què parlem i no va precedit d'un adjectiu com pròxim o passat. Ex: Dimecres aniré a València, però el dimecres 24 de març aniré a València. Cal suprimir l'article davant dels infinitius amb valor verbal, és a dir, quan no tenen valor substantiu. Ex: Fumar tant et fa que tingues la pell esgrogueïda, pderò El berenar és un dels meus àpats preferits.
8
Nivell mitjà •
Lliçó nº2
També davant de la conjunció que. Ex: Que acceptes el treball no canviarà gens les coses.
L'article "lo neutre" Encara que a poc a poc la forma neutra de l’article s’ha anat introduint amb força en la llengua oral, no pertany al nostre sistema lingüístic. Per tant, es tracta d’un calc que hem d’evitar en tots els casos. Ho podem fer de diverses maneres: Funció abstractiva o generalitzadora Dóna un valor abstracte o general a un adjectiu, participi, proposició adjectiva, etc. Ex: Va intentar fer el que era més convenient. Cal utilitzar alguna de les estructures següents: •
•
•
•
Utilitzant l’article “el” o És lo mateix de sempre i ja n’estic fart o És el mateix de sempre i ja n’estic fart. o Just és això lo que volia dir o Just és això el que volia dir. Utilitzant els demostratius “açò”, “això”, “allò” o Lo que dius té molt de trellat o Això que dius té molt de trellat o Estic enfadat per lo que volies fer. o Estic enfadat per allò que volies fer. Utilitzant l’article femení “la” o Ací cadascú va a lo seu o Ací cadascú va a la seua o Ara ve lo bo. o Ara ve la bona. Utilitzant els substantius cosa, fet o Fas cara de pomes agres, lo que no m'estranya. o Fas cara de pomes agres, cosa que no m'estranya.
Funció intensiva o quantitativa Té un valor intensiu o estimatiu (No saps com era de bonic). En aquest ús la substitució per l'article el és incorrecta. Cal que utilitzem les següents estructures: •
Utilitzant els adverbis “com”, “tan”, “més”, etc. o Lo intel·ligent que és, aquesta xicona! o Com és d’intel·ligent, aquesta xicona! o Lo bonic que és i no s’ho té cregut o Tan bonic com és i no s’ho té cregut.
Modismes i locucions més usuals
9
Nivell mitjà
Lliçó nº2
En cap modisme, dita o frase feta de la nostra llengua trobarem el lo neutre. Aquest article forma part de locucions pròpies del castellà que no sempre podem traduir fil per randa. Hem de copsar el sentit global del pensament per trobar l'equivalència genuïna: De moment Gens ni mica D’allò més bé Al llarg de la nit A la llunyania, lluny A la millor, potser La resta Per regla general, generalment Com a mínim Per tant Pel que es veu D’ara endavant Tot el que puga Tant se val Com a molt Pel que fa a Al més aviat possible El millor del cas és..., la millor cosa que té és... El pitjor del cas A la babalà L’assumpte dels impostos A banda d’això, a part d’això Es pentina a la manera de Marilyn, com Marilyn
Por lo pronto Lo más mínimo De lo lindo A lo largo de la noche A lo lejos A lo mejor Lo demás Por lo general Por lo menos Por lo tanto Por lo visto En lo sucesivo Todo lo posible Da lo mismo Todo lo más En lo referente a Lo antes posible Lo mejor Lo peor A lo loco Lo dels impostos Por lo demás A lo Marilyn
10
Nivell mitjà
Lliçó nº2
La derivació II El nombre d'afixos amb què compta la llengua és molt extens. Cadascun d'aquests afixos s'afegeix a un mot (nom, adjectiu, verb) per formar-ne de nous. Els principals sufixos que fem servir per formar noms derivats a partir de noms, adjectiu i verbs són els següents: SUFIXOS Noms et/eta, ol/ola, ill/illa, ó/ona, às/assa, ot/ota, ús/ussa, atge, am, um, at, eda, er/era, ista, ia, isme, ell/ella, í/ina, im, oi/oia, arro/arra, astre/astra, alla, eria, menta, ada, ar, osa.
Adjectius Verbs or, ura, eria, ància, ícia, -at/ada, ant/ent, ió, or, edat, itud/etud, ària, isme, atge, im, enta, era, úria, esa, ia, ència, ura/es, aire, er/era, ia, itat/etat, tat/dat, ió, ada. any, ment, ança/ença, ària, et, dís/ssa, òria, all/alla, dor/dora, tori, el·la.
Segons la seua significació, alguns sufixos que serveixen per a formar adjectius són: SUFIXOS Abundància ós/osa, at/ada, ut/uda
Tendència Aptitud ós/osa, enc/enca, ís/issa dís/dissa, aire, er/era, dor/dora Pertinença Gentilicis Qualitat à/an, ià/iana, enc/enca, à/ana, í/ina, enc/enca, ant, ent, inc, dor/dora, és/esa, esc/esca, er/era, er/era, eu/ea, eny/enya, tori/tòria, iu/iva. ívol/ivola, ista, al. ol/ola, ic/ica. Intensiu Possibilitat Superlatius et/eta, ó/ona, oi/oia, ívol/ívola, ble, and/anda, íssim, èrrim/èrrima. às/assa, ot/ota. end/enda. Ordinals i partitius Per formar verbs é/ena ar, itzar, ificar, erjar, ir, egar, itar. Els prefixos: són els afixos que es col·loquen davant del lexema. Són molt nombrosos i aporten un canvi de significat. S'hi poden afegir a noms, adjectius i verbs. PREFIXOS a-, anante-, avantantiarxi-
SIGNIFICAT negació abans o davant contrari intensitat
11
EXEMPLES anormal avantpassat antítesi arxifonema
Nivell mitjà
Lliçó nº2
benmalbes-, bis-, bicircumconcontrades-, disentre-, inter-, intraesexestra-, forainmenysperpostprepseudoresemisobre-, super-, suprasota-, sub-, infratrans-, traultravice-
positiu negatiu el doble al voltant participació oposició el contrari enmig de oposició fora, passat fora de negació disminució augment posterioritat anterioritat falsedat reiteració la meitat sobre de sota de a través de més enllà per sota de
benplantat malcarat besnét circumval·lació contemporani contrarevolució disculpar entrepà esgranar excloure foraviar inexistent menysprear permetre postmodern prescriure pseudodemòcrata retrobar semicircumferència sobrecàrrega submarí transoceànic ultrasò vice-rector
Els infixos: se situen entre el lexema i un sufix, matisant el significat que presentaria el mot amb el sufix només. Els més usuals són: INFIXOS -ol-ar-, -arr-, -er-an-, -en-, -in-, -on-at-, -et-, -ot-et-, -ic-, -uc-all-, -ell-, -ill-, -oll-any-, -iny-ass-, -iss-, -oss-, -uss-atx-, -itx-, -ij-isc-, -usc-
EXEMPLES raj-ol-lí cap-arr-ut jug-an-er xic-ot-et bony-eg-ut assol-ell-at cast-any-ola escrid-ass-ar esprim-atx-at plov-isq-ueig
12
Nivell mitjà
Lliçó nº2
El text descriptiu II: de persones i estats d'ànim La descripció de persones és la caracterització dels seus aspectes físics i externs, psicològics, etc. No selen tenir una separació absoluta sinó que uns i altres solen relacionar-se. L'estructura sol anar de les característiques més generals a les més particulars, encara que sempre depén de la voluntat de qui descriu. La descripció, depenent de l'objectivitat amb què la fem, pot resultar: • • •
caracteritzadora: és bastant fiel a la realitat. caricaturesca: es pretén ressaltar allò més grotesc. idealitzada: s'atribueixen característiques perfectes.
També és diferent depenent del context on s'inseresca. Per exemple, en un inform mèdic s'ha de ser rigorosament objectiu en els detalls i en les dades, mentre que en un relat cal dotar de dimensions vitals els personatges per a conéixer-los. Si fem un descripció completa i no salament parcial és recomanable que seguim un ordre. Així, abans de caracteritzar, cal que presentem la persona, i després ja fem la descripció. A banda, dels elements lingüístics (adjectius, complements del nom, etc), en aquest tipus de descripcions té una impotància especial la presència d'un recursos concrets: la metàfora i la comparació. Així, podem atribuir i explicar qualitats i característiques poc conegudes o difícils de conceptualitzar recorrent a analogies i conceptes més familiars. Per exemple: Aquella dona estava com una bassa d'oli quan estava de sort. Aquell home és més lleig que un pecat. També poden dotar la descripció de major elaboració estilística i lirisme. Per exemple: Estima tot el que toca amb un amor gelós, etc.
13
Nivell mitjà
Lliçó nº2
Remarques sobre les conjuncions La conjunció és una partícula que serveix per a enllaçar dues o més oracions. La conjunció estableix dos tipus de relació entre les oracions que enllaça: • •
Coordinació: la conjunció coordinant uneix dues oracions al mateix nivell sintàctic. Ex: Vaig abraçar el noi i li vaig donar les gràcies. Subordinació: la conjunció subordinant transforma una oració (la subordinada) en element completiu de l'altra (la principal). Ex: M'agrada molt que digues aquestes coses.
CONJUNCIONS COORDINANTS Les conjuncions coordinades enllacen dues oracions del mateix nivell sintàctic. Es classifiquen en: copulatives, distributives, adversatives, consecutives i continuatives. Copulatives: Uneixen dues o més oracions paral.leles. Ex: Cantarem i ballarem, No menjaré ni beuré. • •
Nexes i, ni (La conjunció i enllaça oracions afirmatives i la conjunció ni negatives). Noteu que en català conservem sempre la forma i: Els nois inventen i imiten
Disjuntives: Tenen sentit d'incompatibilitat. Ex: Voleu passejar o anar a comprar?, Porteu-ho a casa o bé deixeu-ho a la botiga. • •
Nexes o, o bé La conjunció o, com la i, tampoc no admet cap canvi: Pots acceptar-ho o oposar-te.
Consecutiva: Denota que l'oració que enllaça és conseqüència o deducció de l'anterior. Ex: Ho voleu, doncs emporteu-vos-ho. Ja no plou; per tant, puc sortir. • • •
•
•
Nexes doncs, per tant Doncs també introdueix una frase: Doncs bé, ja en parlarem. Una falta greu que es comet, principalment en el llenguatge escrit, és la de fer servir el mot doncs com una conjunció de subordinació amb un sentit causal: No podrà venir, doncs està malalt. Norma pràctica: sempre que el doncs es pot substituir per perquè, ja que o vist que, aquest doncs és incorrecte: és causal. Doncs denota la conseqüència, no la causa. Observeu que pues és un barbarisme inadmissible, el qual provoca, a més, que doncs es faça servir sovint incorrectament com a causal.
Continuatives: Són aquelles copulatives que manifesten un matís de ponderació o d'insistència, tan afirmatiu com negatiu. Ex: Després que m'ha 14
Nivell mitjà
Lliçó nº2
perjudicat encara em renya. Vaig fer la meva feina i així mateix la dels altres. A més de molestar-me, em va pegar. • • •
Nexes encara, així mateix, a més, encara més, i tot També tenen valor continuatiu l'adverbi així, el demostratiu això i el relatiu la qual cosa: Ha dit que no; per això marxem. i tot va sempre posposat: Vindran la Gemma, l'Anna i el seu pare i tot.
Distributives: Denoten alternança. Ex: Ara menja ara beu. Van fer el trajecte mig a peu mig caminant. •
Nexes ara...ara; mig..mig; ja...ja; ni...ni; o...o; sia...sia; adés...adés; així...com; ; entre..i; el mateix...que; l'una...l'altra.
Adversatives: Denoten oposició. Ex: Pots sortir però no tardes gaire, Ho he fet perquè ell m'ho demana; altrament no ho faria. No necessite consells sinó diners. •
Nexes però; altrament; sinó; tanmateix; ans; mes; així i tot; sinó que; més aviat; amb tot; per això; no obstant això.
CONJUNCIONS DE SUBORDINACIÓ Les conjuncions de subordinació són aquelles conjuncions que enllacen oracions que depenen unes de les altres en la seua forma i significat. A vegades l'element d'enllaç, la conjunció, és al començament. No cal dir que la conjunció que és, de bon tros, la de major rendiment. Es divideixen en: temporals, causals, consecutives, comparatives, modals, finals, condicionals i concessives. Temporals: Denoten que la subordinada diu el temps en què es realitza l'acció del verb principal. Ex: Vindrà quan acabarà. No digues res mentre sigui fora. •
• • •
Nexes quan, mentre, que, sempre que, cada vegada que, abans que, fins que, després que, des que, tot seguit que, tot just, així que, a penes, mentre que, d'ençà que, en tant que, sempre que, tant aviat com, tot d'una que Des que: Recordeu que la preposició de sempre cau davant de conjunció. Mentre: Sempre s'escriu sense s final. Tota vegada que: és una locució de sentit temporal; l'expressió castellana toda vez que és causal. No s'hi pot, doncs, donar el mateix sentit: Tota vegada que estiga malalt, feu-m'ho saber (sempre que).
Causals: Denoten la causa de l'acció o de l'estat. Ex: No vull sortir perquè estic refredat. No corres, que cauràs. • •
Nexes perquè, que, puix, car, ja que, com que, per tal com, vist que Perquè és causal quan el verb està en indicatiu. Si el verb està en subjuntiu té valor final:
15
Nivell mitjà
Lliçó nº2
Me'n vaig perquè estudies (ind. causal); castellà: porque. Me'n vaig perquè estudies (subj. final); castellà: para que. Puix o puix que --pronunciat com guix-- són considerades literàries. Car és arcaica: En Guerau no pot assistir als Jocs Florals car fa dos dies que està malalt. Com que és una locució que sempre comença la frase. No pot anar al final: Com que plou, no isc. o o
• • •
Consecutives: Expressen una conseqüència. Ex: El peu li fa tant mal que no es pot aixecar del llit. Han arribat tard, així que no els obriu la porta. •
Nexes que, així que, de manera que
Comparatives: Serveixen per establir una comparació entre les oracions enllaçades. Ex: Quant més treballes, més guanyaràs. Com més gran, menys estudia. • •
Nexes quant més, quant menys, com més, com menys, més que En les comparatives, el verb molt sovint és sobreentès: Tu estudies més que ell.
Modals: Indiquen la manera de realitzar una acció. Ex: Fes-ho com pugues. Parla com si res no hagués passat. •
Nexes Com, com si, així com, segons, segons que
Finals: Indiquen que la subordinada que introdueixen és la finalitat o l'objecte que es proposa amb l'acció expressada pel verb principal. Ex: Fes-ho corregir que no hi quede cap errada. T'he cridat perquè m'acompanyes al teatre. • •
•
Nexes que, perquè, a fi que, per tal que Per què, escrit separat, és la combinació de la preposició per més el pronom interrogatiu o relatiu què: No sé per què han vingut (què = quina cosa; interrogatiu). El motiu per què ha vingut és obvi (què = pel qual; relatiu). Perquè final (verb en subj.). Perquè causal (verb en ind.). Quan el verb és igual en indicatiu que en subjuntiu, és millor emprar una altra conjunció que no sigui perquè: o Me'n vaig perquè (millor ja que) estudieu (causal). o Me'n vaig perquè (millor a fi que) estudieu (final).
Condicionals: Tal com indica el nom, la subordinada que enllacen denota una condició necessària perquè es realitzi el que expressa l’oració principal. Ex: Vindré si us hi he de trobar. No em sap greu mentre no deixes els estudis. • •
Nexes si, mentre, amb que, en cas que, mentre que, només que, si bé, posat que, sols que Si: La conjunció si també introdueix oracions interrogatives, dubitatives i negatives: o No sé si el trobaré.
16
Nivell mitjà
Lliçó nº2
Pregunta si hi és. Si no ho vols, deixa-ho. Posat que: Sempre és conjunció condicional. No s’ha d’usar mai, influïts pel puesto que castellà, com a causal. Noteu la diferència: o Posat que feu bondat anirem al festival (si feu bondat...condicional). o Com que heu fet bondat anirem al festival (ja que heu fet bondat...causal). o Puesto que es pot traduir per: com que, donat que. o o
•
Concessives: Introdueixen una objecció a l'oració principal. Ex: No ho diré encara que em peguen. Malgrat que és petita ajuda molt. • •
Nexes encara que, malgrat que, si bé, per més que, per bé que, amb tot i que, amb tot que, bé que Però: Agafa valor concessiu quan no encapçala l'oració: Vosaltres n'esteu molts segurs; em sembla, però, que us equivoqueu.
17