Lliçó 7 Ortografia: Les grafies g/j/tg/tj Morfosintaxi: Les preposicions. Canvi i caiguda Lèxic: Sinonímia i antonímia Expressió escrita: Text explicatiu
Nivell mitjà
Lliçó nº7
Les grafies j/g i tj/tg Les consonants j i g (palatals sonores) el valencià estàndard les fa africades, és a dir, es pronuncien igual que els grups tg i tj. Això fa que no es puga distingir, en posició intervocàlica, quan cal escriure la consonant simple (passejar) o la doble (assetjar). La j en valencià té un so semblant al de la j anglesa (john) o al de la g italiana (giro). La g només sona palatal quan es troba davant de les vocals e, i: girar, germà. Davant de les vocals a, o, u la g sona oclusiva: gana, gorra, guanyar. La j i la g Per a escriure correctament la j i la g només cal tenir en compte la norma següent: • •
La j s'escriu davant les vocals a, o, u: jaqueta, menjar, passejar, penjat, jove, penjoll, justícia, etc. La g s'escriu dant les vocals e,i: gel, mengem, girar, pagil, etc.
Excepcions Per raons etimològiques, s'escriu j davant de e en els casos següents: • • •
En els mots jerarquia, jeroglífic, jersei, Jesús, Jeroni, Jehovà, Jerusalem, majestat i derivats. Davant dels grups -ecc i -ect: objecció, injecció, objecte, subjecte, adjectiu, projecte. En l'imperfet d'indicatiu del verb jaure o jeure: jeia, jeies, jeia, jéiem, jéieu, jeien.
La tj i la tg Els dífrags tj i tg només poden presentar-se entre vocals. Per tant, la norma és la següent: • • •
•
•
La tj s'escriu sempre entre vocals i davant a, o, u: mitja, desitjar, coratjós,... La tg s'escriu sempre entre vocals i davant e,i: avantatge, massatgista.. S'escriu amb tg el sufix -atge, però els derivats, evidentment, s'han d'escriure amb tj si van davant de les vocals a, o, u: avantatge (però avantatjar). S'escriu amb tg la terminació -etge: fetge, heretge, metge, setge...; també s'escriuen amb tg les paraules següents: ferotge, rellotge, jutge i sutge. S'escriuen amb tj els verbs següents: desitjar, enutjar, estotjar, jutjar, petjar, pitjar, rebitjar, trepitjar i viatjar.
Recordeu 2
Nivell mitjà • •
Lliçó nº7
A l'hora de conjugar aquestos verbs es produiran canvis ortogràfics: jo viatge però ella viatja. També porten tj els noms i adjectius següents: lletja, llotja, mitja, mitjà, natja, petja, platja, politja i pitjor.
3
Nivell mitjà
Lliçó nº7
Les preposicions La preposició és una categoria gramatical que expressa, amb partícules invariables i sense significat, la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement. La funció de les preposicions, per tant, és la de fer de nexe. Classificació de les preposicions
Simples
Febles o àtones a, en, de, am, per
Compostes
per a
Fortes o tòniques contra, entre, envers, lagrat, pro, segons, sobre, sense, ultra, vers, fins cap a, des de, fins a
A/EN La preposició a s'usa quan es vol indicar direcció, moviment o contacte. Verbs que expressen aquestes idees: anar, tornar, arribar, pujar, baixar... Ex: Anem a cases diferents. La preposició en s'usa quan es vol indicar situació, presència, repòs o entrada. Verbs que expressen aquestes idees: estar, trobar-se, viure, entrar, posar... Ex: Vivim en edificis separats. Remarques • • • • •
•
Davant els topònims la situació s'expressa amb la preposició a. Ex: Vivim a Alacant Davant els topònims utilitzats amb valor històric, social o temporal és preferible l'ús de la preposició en: Ex: en la Roma antiga. Davant els substantius casa, classe, missa, palau i taula, s'usa la preposició a i no en per a indicar situació. Ex: Estic com a casa. Davant l'article definit (el, la, els, les) i davant un interrogatiu (quin, quina, quins, quines) s'usa la preposició a. Ex: Viu al carrer Major. Davant l'article indefinit (un, una, uns, unes) o un adjectiu indefinit (algun, alguna...) i davant un demostratiu (aquest, aquell...) s'usa la preposició en. Ex: Viu en una casa del carrer Major. Davant les designacions de llocs figurats (les publicacions, les lleis, les reunions, etc...) la situació s'expressa amb la preposició en. Ex: Consulta-ho en l'annex, Ha escrit l'article en la revista. a i en per a indicar situació Llocs figurats Sempre s'usa en
Llocs físics S'usa a: Davant de topònims Davant articles determinats
4
Nivell mitjà
Lliçó nº7
Davant interrogatiu Davant casa, classe, missa, palau i taula Recordeu que no és correcte usar la preposició a per a introduir el complement directe. Ex: El professor no va convéncer als alumnes (correcta: El professor no va convéncer els alumnes). El Complement directe pot portar preposició quan és un pronom fort referit a persona. Ex: a ell no el vam veure ahir. PER/PER A Actualment, l'ús d'aquestes dues preposicions és encara una qüestió controvertida de la gramàtica. Davant dels substantius, adjectius o dels pronoms els usos de per i per a coincideixen amb el castellà. • •
La preposició per indica finalitat. Ex: He fet açò per tu. He enviat la carta per Josep. La preposició per a indica destinació. Ex: He fet açò per a tu. He enviat la carta per a Josep.
Ara bé, davant un infinitiu la distribució de per i per a presenta algunes discrepàncies respecte del castellà. • • •
Per + infinitiu = castellà por Per a + infinitiu = castellà para Excepció: quan para es pot substituir per la locució amb la intenció de, posarem per. Ex: Estudia para aprobar (Estudia per aprovar = Estudia amb la intenció d'aprovar).
Els verbs d'instrument, els d'existència i els d'obligació creen complements amb per a. • • •
Verbs d'instrument: servir, fer servir, servir-se, usar, valer-se, aprofitar, preparar, etc. Verbs d'existència: ser, estar, existir, haver-hi, etc. Verbs d'obligació: caldre, necessitar, convenir, haver-se, ser necessari, etc.
S'usa per a quan es vol indicar un termini fix referit al futur. Ex: Falten dos dies per a les vacances. Davant l'adverbi sempre s'usa la preposició per. Ex: Serem amics per sempre. No es pot usar per davant dels noms que indiquen parts del dia. Ex: Pel matí (correcte: al matí, de matí). FINS/FINS A Expressa una relació que denota el terme en l'espai o en el temps on algú o alguna cosa arriba sense ultrapassar-lo. 5
Nivell mitjà •
• • •
Lliçó nº7
Quan fins precedeix designacions de temps o de lloc, durà la preposició a si aquestes designacions la porten sense fins. Ex: Tornarem a la nit; no tornarem fins a la nit. En altres designacions no temporals ni locatives es prefereix la forma fins a. Ex: Han trobat fins a sis pintures. La preposició fins a per la a davant la conjunció que i la majoria dels adverbis. Ex: No menjarà fins que sàpia la veritat. La forma fins s'usa només per a expressar, el caràcter excepcional, sorprenent, d'alguna cosa. Es pot substituir amb la locució adverbial fins i tot. Ex: Estava tan enrabiat, que fins plorava.
CAP/CAP A Els usos de cap i cap a coincideixen amb els de fins i fins a. Cal tenir en compte, a més, el criteri següent: la preposició cap a perd la a davant els adverbis que comencen per a, davant els demostratius (aquest, aqueix) i davant la conjunció que. Ex: Anem cap amunt, Anirem cap aquell costat. COM/COM A L'adverbi com es troba a vegades acompanyat de la preposició a i adquireix, d'aquesta manera, un nou valor semàntic. • •
Usem com, quan equival a igual que. Usem com a, quan equival a en qualitat de.
Com a es redueix a com davant l'article determinat i indeterminat i davant els demostratius. Ex: Me'l van presentar com un gran escriptor.
6
Nivell mitjà
Lliçó nº7
Canvi i caiguda de preposicions 1. Els principals verbs que solen exigir un complement preposicional introduït per A son: accedir, procedir, contribuir, renunciar, acostumar-se, arriscar-se, dedicar-se, excitar, negar-se, avenir-se, limitar-se, atrevir-se, atenir-se, exposar-se, obligar, etc Aquests verbs mantenen la preposició a quan el complement és un infinitiu: •
Van accedir a negociar la teva proposta.
Però la preposició cau quan el complement té l’estructura QUE + Oració: •
Van accedir que ho féssim nosaltres.
2. Els verbs i locucions que solen dur un complement preposicional introduït per la preposició EN són: pensar, tardar, vacil.lar, complaure's, afanyar-se, entossudir-se, exercitar-se, consistir, aplicar-se, tenir interès, ser constant, etc. Aquests verbs canvien la preposició EN per A o DE, quan el complement és un infinitiu. • •
Penseu a tornar els discos. Tinc interès a/de fer-ho ben aviat.
Però la preposició cau quan el complement té l’estructura QUE + Oració. •
Penseu que heu de tornar els discos.
3. Els principals verbs i locucions que solen regir un complement preposicional introduït per la preposició DE són: parlar, saber, secordar-se, oblidar-se, riure's, queixar~se, burlar-se, adonar-se, abstenir-se, gloriejar-se, aprendre, penedirse, doldre's, dubtar, etc. Aquests verbs mantenen la preposició DE davant d'un complement amb estructura d'infinitiu: •
Només parlaven d'anar-se'n de vacances.
Però la preposició cau quan el complement té l’estructura QUE + Oració. •
Només parlaven que volien anar-se'n de vacances.
Però no hem de confondre aquests casos amb el què relatiu precedit de preposició o amb el què interrogatiu, que sí que són adequats. • •
Aquesta és la novel·la de què (o de la qual) ha parlat. No sabia què havia de dir en aquella situació.
7
Nivell mitjà
Preposició en amb a de
Lliçó nº7
Funció Complement verbal Complement verbal Complement verbal Complement verbal
+ infinitiu canvi (a,de)
+ que (conjunció) caiguda
canvi (a,de)
caiguda
es queda igual
caiguda
es queda igual
caiguda
8
Nivell mitjà
Lliçó nº7
Sinonímia i antonímia La sinonímia és el fenòmen lingüístic que es produeix quan dues o més paraules, tot i que poden diferir en alguna idea o matís accesori, coincideixen en la idea principal del significat. El fenòmen contrari al de sinonímia és el d'antonímia, que fa referència a les paraules que tenen sentits directament oposats. Tant la sinonímia com l'antonímia depenen del context. La riquesa expressiva d'un text depén en bona mesura del domini que l'autor té dels recursos lèxics de la llengua: de la capacitat de triar, entre tots els sinònims possibles, aquell que, pel seu matís, pel seu significat accessori, s'adeqüe millor al context en què apareix i a la intenció comunicativa del text. Els sinònims sovint indiquen una diferent varietat dialectal o un diferent registre o nivell de llenguatge. Xic, noi, al·lot són tres significants per a un mateix significat, però cadascun transmet una informació sobre la zona geogràfica de la llengua on el mot és més usual. L'antonímia lèxica consisteix a oposar el significat de dues paraules. Aquesta oposició pot ser total; viu/mort; o parcial; fred/tebi/calent. Un procediment per a obtenir antònims consisteix a afegir uns determinats morfemes gramaticals; dependència/independència.
9
Nivell mitjà
Lliçó nº7
El text explicatiu «Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que sovint s'ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referirse a una mateixa classe de seqüències. Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d'organització i jerarquització, i explicar, és l'activitat que, partint d'una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa. Els textos explicatius exposen una cosa a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre els fenòmens sobre els quals han aportat la informació necessària. El podem trobar en els llibres per a l'ensenyament, en els fullets turístics, en els llibres de divulgació, etc. Estructura Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les informacions, que es pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta típicament a les lliçons, a les conferències, als fullets explicatius, etc. L'estructura clàssica d'un text expositiu és: 1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. 2. Desenvolupament del tema 3. Conclusió: sol correspondre a una síntesi del que s'ha dit. Recursos En l'explicació, l'emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L'emissor vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l'exemplificació i la definició, juntament amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal); en l'escrit, la subdivisió en apartats, l'ús de títols i subtítols i la utilització de recursos gràfics (negretes, cursives, etc); en l'exposició oral, la repetició, els canvis d'entonació i les pauses expressives, etc. Propietats Les principals propietats que ha de tenir un text explicatiu són les següents: •
Adequació: en els textos explicatius cal usar, el registre formalestàndard. En la majoria de casos fins i tot, un registre especialitzat. Hem de tenir en compte que la persona que escriu un text explicatiu s'ha documentat sobre el tema que vol expressar i ha recollit unes dades. Aquestes dades, encara que estiguen formulades d'una manera clara i entenedora, podem també ser molt especialitzades o bé molt actualitzades.
10
Nivell mitjà •
•
Lliçó nº7
Coherència: El tema del text ha de ser clar, és a dir, amb un enunciat inequívoc. L'estructura també ha de ser ben definida. Cal seleccionar només la informació que siga rellevant. Cohesió: El text ha de ser ordenat amb l'ús de connectors. Les esctructures sintàctiques han de ser clares i ordenades. Es pode nusar estructures comparatives i d'exemplificació si això ajuda a entendre el text.
Elements lingüístics • • •
• •
Oracions atributives Aposicions Expressions per denominar vinculades a les definicions ( noms, infinitius, oracions precedides pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades) Abundància de subordinació Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l'organització lògica de les idees (ja que, perquè, consegüentment, tanmateix...)
Recursos lingüístics El verb de l'explicació és el present d'indicatiu, encara que no s'ha de descartar la presència dels altres temps verbals -els diferents temps de passat-, si en suport de l'explicació es recullen esdeveniments, anècdotes, declaracions, etc., que s'arrangen en el temps. La utilització d'adjectius i d'adverbis prové de la necessitat de donar una idea exacta d'allò de què es parla perquè puga ser entesa l'explicació, i no de la intenció de buscar un efecte estètic ni de fer conèixer el nostre punt de vista o sentiments sobre l'objecte explicat, com passa sovint en les descripcions i en les argumentacions. És per això que s'empren els adjectius «imprescindibles», és a dir, els especificatius o classificatius. De fet, la selecció dels noms (substantius i adjectius) i dels verbs en l'explicació es fa amb el propòsit d'obtenir la màxima claredat i la millor precisió possibles. L'ús dels termes ens assegura una interpretació única. Els termescomporten una absència d'ambigüitat, i evitar l'ambigüitat és una condicióbàsica de tot text explicatiu. Pel que fa als connectors, conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un paper principal sobretot aquelles que estableixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les causals (perquè, ja que, per això, per aquesta causa, per + infinitiu...), les il·latives (doncs, per tant, en conseqüència, així...) i les finals (perquè, a fi que/de, per tal que/de, amb l'objectiu de, amb la finalitat de...); i també les que matisen la validesa de les assercions, com les adversatives (però), les condicionals (si, sempre que, a condició que...) i les concessives (malgrat que, a pesar que, per + adjectiu + que...).
11
Nivell mitjà
Lliçó nº7
D'altra banda, les estructures modals i comparatives (com,semblant a, diferent de...) tenen un paper important en les operacionsd'exemplificació. La progressió temàtica La manera com s'articula la informació coneguda (tema) i la informació nova (rema), sol seguir dos models en l'explicació: 1. Model de tema derivat : El tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es divideix en diversos subtemes o "parts", als quals són adjudicats els remes corresponents. A continuació, nous subtemes són seguits de nous remes, i així successivament. En els textos explicatius, aquest model és molt freqüent quan volem classificar o donar detalls de l'objecte complex que pretenem explicar. 2. Model de progressió lineal : En aquest model, cada rema es converteix en el nou tema. Així, es parteix d'un ,tema (t1), al qual s'adjudica un rema (r1). Aquest rema (r1) es converteix en un nou tema (t2) al qual s'atribueix un nou rema (r2), i així successivament. Sovint, alguns d'aquests estadis de successió tema-rema només es pot completar amb els coneixements extratextuals que el redactor considera que comparteix el lector, mitjançant els quals es poden connectar elements implícits. És freqüent que tots dos models es donen successivament en un mateix text.
12