Lliçó 4 Ortografia: Les oclusives PTK/PDG Morfosintaxi: Els determinants II. Morfologia verbal III. Lèxic: El registre estàndard, cultismes i falsos derivats Expressió escrita: El text narratiu I. La puntuació II
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Sistema consonàntic El so és una realitat física perceptible per l'oïda, que es representa entre claudàtors. El fonema, que es representa entre barres, és un concepte abstracte que serveix per diferenciar i representar els sons consonàntics o vocàlics del català. La grafia (o lletra) és la representació del so oral en el codi d'escriptura. Els sons consonàntics són els que es produeixen quan hi ha una obstrucció del pas de l’aire en el canal bucal produïda pels òrgans articulatoris (punt d’articulació). Aquesta obstrucció pot ser més o menys completa i pot tenir una major o menor durada (mode d’articulació). Des d’un punt de vista funcional, les consonants no poden ser nucli de síl·laba, sempre han d’anar acompanyades d’una vocal. Classificació dels fonemes consonàntics 1. Pel punt d'articulació: l'aire, en el camí des dels pulmons fins l'exterior, es troba amb els òrgans de l'aparell fònic (laringe, faringe, campaneta, fosses nasals, paladar, vel del paladar, alvèols, llengua, dents i llavis). Aquests òrgans obstrueixen la sortida de l'aire aproximant-se o posant-se en contacte, i aquest fet dóna lloc als diferents punts d'articulació dels sons. Segons el punt d'articulació, obtenim les realitzacions fonètiques següents: - Bilabials, l'obstrucció es fa entre els dos llavis. - Labiodentals, entre les dents de dalt i el llavi inferior. - Dentals, entre la llengua i la part posterior de les dents de dalt. - Alveolars, entre la llengua i les genives superiors o alvèols. - Palatals, entre la llengua i el paladar dur. - Velars, entre la llengua i el vel del paladar tou. fonemes
representació dels fonemes
exemples dels sons
bilabials
/p/, /b/, /m/
colp/bé/cama
labiodentals
/f/, /v/
café/savi
dentals
/t/, /d/
tos/dit
alveolars
/s/, /z/, /dz/, /r/, /l/, /n/
caça/ passar/ cep/ suport/ casa/ onze/ pila/ roba/ carro/ cara/ pena
palatals
/ʃ/, /ʒ/, /ʧ/, /ʤ/, /λ/, /ɲ/
caixa/ xifra/ pàgina/ rajola/ olla/ canya
velars
/k/, /g/
tocar, quilo / piga, guió
2
Nivell mitjà
Lliçó nº4
2. Per la manera d'articulació: l'obstrucció de l'aire es pot produir d'una manera total o parcial, és a dir, la manera d'articular el so depèn de la durada o el grau de l'obstrucció. Segons el mode d'articulació: - Oclusius, quan hi ha un tancament total del canal bucal, produït per un contacte complet dels òrgans articulatoris, de manera que s'interromp momentàniament el pas de l'aire; el so es produeix quan l'aire retingut és expel·lit acompanyat d'una petita explosió. - Fricatius, quan no es produeix un tancament complet de la cavitat bucal; els òrgans articulatoris s'acosten entre si i originen un estrenyiment en el canal bucal; el pas de l'aire a través d'aquest canal estret produeix un soroll de fricció característic d'aquests sons. - Africats, quan el so és conseqüència d'una combinació dels dos procediments anteriors. En primer lloc, hi ha un tancament (oclusió), que no es resol en una explosió, sinó deixant eixir 'aire a través d'un pas estret com en la fricció. - Nasals, quan l'aire ix tot per la boca, els sons que en resulten són orals. Quan ix, al mateix temps, per la boca i les fosses nasals, els sons resultants s'anomenen nasals. - Laterals, es produeixen quan el corrent d'aire ix pels costats de la llengua. - Vibrants, són produïdes per una o diverses vibracions de l’àpex de l’aire. fonemes
representació fonemes
dels exemples dels sons
oclusius
/p/, /b/, /t/, /d/, /k/, /g/
cop/ bé/ tos/ dit/ tocar/ quilo/ piga/ guió
fricatius
/f/, /s/, /ʃ/, /v/, /z/, /ʒ*
cafè/ savi/ caça/ passar/ cep/ suport/ casa/ onze/ caixa/ xifra/ pàgina/ rajola
laterals
/l/, /λ/
pila/olla
vibrants
/r/, /r/
roba/carro/cara
3. Per la vibració de les cordes vocals: si vibren produeixen sons sonors i si no vibren sons sords. fonemes
representació fonemes
sords
/p/, /t/, /k/, /f/, /s/, /ʃ/
3
dels exemples dels sons colp/ tos/ tocar/ quilo/ cafè/ caça/ passar/ cep/ suport/ caixa/ xifra
Nivell mitjà
sonors
Lliçó nº4
/b/, /d/, /g/, /v/, /z/, /ʒ/, bé / dit / piga, guió / savi / /dz/, /ʤ/, /r/, /m/, /n/, casa, onze / pàgina, /ɲ/ rajola / pila / olla / roba, carro / cara / cama / pena / canya
4. Per la intervenció de la cavitat nasal. Si en la producció del so intervé la cavitat nasal, l'aire ressona pel conducte nasal i si no hi intervé no ressona i el so s'anomena oral. representació fonemes
nasals
/m/, /n/, /ɲ/
cama / pena / canya
orals
la resta
cop / bé / cafè / savi / tos / dit / caça, passar, cep, suport / casa, onze / pila /roba, carro / cara / caixa, xifra / pàgina, rajola / olla / tocar, quilo / piga, guió
Mode d’articulació
fonemes
dels exemples dels sons
Punt d’articulació Bilabial Labiod. Dental alveolar palatal velar /p/ /t/ /k/ Oclusius sords pols tap cos /b/ /d/ /g/ sonors bosc dolç gat /f/ /s/ /ʃ/ Fricatius sords fosc sol Xàtiva /v/ /z/ /ʒ / sonors val zero jove /ʧ/ Africats sords cotxe /dz/ /ʤ/ sonors setze viatge /ɾ/ Vibrants simple mar /ɾ/ múltiple ric /l/ /λ/ Laterals cal lluna /m/ /n/ /ɲ/ Nasals mos no any
4
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Les Oclusives: p, t, c, b, d i g A final de síl·laba, a l'interior o a final absolut de mot, les consonants oclusives p, t, c i d, b, g es neutralitzen i sonen totes sordes ([p], [t],[k]). Les regles següents us poden ajudar a sistematitzar-ne l'ortografia i evitar posibles errors. A final absolut de mot •
•
•
•
Despres de vocal o diftong tònic: s'escriu la grafia de l'oclusiva sorda (p, t, c), encara que els derivats la porten sonora. Ex. llop, prat, abric; malgrat lloba, pradet, abrigar. Excepcions: algunes paraules (quasi totes cultismes o estrangerismes) acaben en b, d, g en concordança amb altres llengües: o -b: baobab, Carib, esnob, Jacob, Job, adob, aljub, club, cub, tub. o -d: Bagdad, Belgrad, Conrad, Txad, Alfred, Fred, Aldehid, Madrid, fluid, sud; i els noms femenins acabats en -etud, -itud. o -g: mag, zig-zag, estrateg, reg, tuareg, buldog, grog, pedagog, Hug. Després de vocal àtona o de consonant: s'escriu la mateixa lletra que apareix en els derivats. Ex: pòlip, verb, malalt, ràpid, banc, fang, polipós, verbal, malaltia, ràpida, banquet, fangós. Remarques i excepcions o Tots els gerundis acaben eb -t: cantant, tenint, rebent, anant, o També alguns adjectius i substantius que acaben en -ant, -ent, -and, -end: caminant, dependent, reverend, sumand. o La primera persona del present de subjuntiu és amb c: aprenc, tinc, malgrat aprenga i tinga. o Els mots ànec, càrrec, espàrrec, aràbic, malgrat aneguet, carregar, esparreguera.
A final de síl·laba, dins d'un mot, tindrem en compte les combinacions següents: Combinacions Exemples Excepcions capçal, capficar, capgirar, Cabdal, cabdell, cabdill, etc. capcaptar, captivar, etc. accepció (i concepció, -pcrecepció...), corrupció, erupció, egipci, inèpcia, opció, etc. baptisme, captar (i acceptar, Dissabte, dubte, sobte, etc. -ptreceptar, captiu...), reptar, ceptre, escriptor, etc.; pterodàctil, ptolomeic. hipnòtic; pneumàtic, -pnpneumònia, etc. clepsa, copsar, eclipsi, lapsus, -ps-/ps5
Nivell mitjà
tg-: tj-:
tm-: tn-: ts-: tx-: tz-: -cc-: -cs-: -ct-: -cz-: ab-: ob-: sub-:
bd-: ad-:
-gd-: -gg-: -gm-: -gn-:
Lliçó nº4
etc.; pseudònim, psicologia. heretge, metge, petge, sutge, viatge, etc. corretja, platja, viatjar, sotjar, etc. tll-: ametlla, bitlla, butlletí, espatlla, esquitllar, guatlla, motlle, vetlla, etc. aritmètica, logaritme, ritme, sotmetre, etc. cotna, ètnic, reguitnar. lletsó, potser, sotsobre, tsar. cartutxera, despatxar, esquitxar, reprotxar, tatxar, etc. dotze, guitza, horitzó, Llàtzer, ràtzia, sutze, tretze, etc. accelerar, accent, acceptar, succés, succint, etc. dacsa, facsímil, fúcsia, fucsina, sacsar, sacsó, etc. adjectiu, conjectura, delicte, districte, objecte, tractar,etc. èczema. abdomen, absent, abscissa, abstreure, etc. objecte, obscur, obtús, etc. subjecte, subjuntiu, submergir, subministrar, submissió, subscriure, substància, subtil, etc. hebdomadari; molibdè, rabdologia. addició, adjacent, adjectiu, adverbi, etc.
Cadmi
podzol
apte optar, òptic, òptim
atles, atlàntic, atmosfera, atzabeja, atzar, atzavara, atzur, etc. Magdalena, anècdota, sinècdoque, etc.
amígdala, maragda, etc. suggerir, suggestió, etc. augmentar, diafragma, enigma, acme, dracma etc. cognom, digne, lignit, magne, aràcnid, estrictina, tècnic, etc. etc.
6
Nivell mitjà
Lliçó nº4
7
Nivell mitjà
Lliçó nº4
L’OPOSICIÓ OCLUSIVA/FRICATIVA (b/v) L’oposició i distinció entre el fonema /b/ (bilabial oclusiu sonor) i el fonema /v/ (làbio-dental fricatiu sonor), que existeix en llengües com el francès, l’italià i moltes més, s’ha perdut en part del territori català. Mots com vi, servir, haver, etc., són pronunciats com si fossin escrits bi, serbir, haber, etc. Seria una cosa difícil, però certament positiva, que la llengua culta (p. e. en la lectura acurada, en els discursos, en el cant, etc.) intentés el restabliment a tota la nostra àrea lingüística de la pronunciació làbio-dental de la /v/, vivent encara al País Valencià, a Mallorca, al Camp de Tarragona, etc. Amb això evitariem la confusió, alguns cops greu, d’un bon nombre de mots, com són: • • • • •
ball / vall bel / vel bellesa / vellesa bena / vena beure / veure
De moment, doncs, cal aprendre’s unes quantes regles per a saber escriure correctament les dues grafies b/v a les regions on s’ha perdut la distinció fonètica entre els dos sons, les quals regles apareixen en el quadre següent: B V Davant de l, r: moble, oblidar, braç, Darrere de n: canvi, envestida, arbre, etc. (exceptuant algun nom convers, minvar, etc. exòtic: Vladimir, etc.) Darrere de m: embenar, ambiciós, Alternant amb u: blava (blau), amb, etc. (exceptuant algun nom nevar(neu), escriviu (escriure), compost: circumval·lació, tramvia, escalivar (caliu), oval (ou), etc. triumvir, etc.) Alternant amb p: saber (sap), llobató Desinències de l’imperfet (llop), etc. d’indicatiu: -ava -aves –ava -àvem àveu -aven: cantava...(1) COMPARACIÓ AMB ALTRES LLENGÜES. L’ús de b/v coincideix generalment entre les llengües romàniques, però no sempre. Així: 1) CATALÀ AMB V / CASTELLÀ AMB B • • • •
advocat, alcova, almadrava, almívar, Anvers (cast. «Amberes»), arravatar, avarca, avet, avi, avorrir, avortar; bava, bevem (i beveu, etc.; cast. «bebemos...»); canviar, caravella, cascavell, cavalcar, cavall, civada (però en cast. «cebada» vol dir ordi), covard, Còrdova, criva; devem (i deveu, etc.; cast. «debemos...»); 8
Nivell mitjà • • • • • • • • • •
•
Lliçó nº4
endívia, envestir, espavilar, escovilló, escrivà, escrivim (i escriviu, etc.; cast. «escribimos...»), Esteve, esvelt; fava; gavatx, gavany (i engavanyar, cast. «gabán», «engabanar»), galvana, gavardina, gavarra, gleva, govern, gravar; Havana (l’), haver; javelina («jabalina»); llavi; núvol («nube»); pavelló, prevere («presbítero»), provar (i aprovar, comprovar, reprovar, etc.); raval («arrabal»), rave («rábano»), rova (o arrova, cast.«arroba»); savi (i saviesa; però saber), savina (arbust, però sabina, cotxe, Sabina, nom propi, i sabí-ina, adj.), Savoia, serva («serba»), sèver («acíbar»), sivella, tàvec (o tavà, cast. «tábano»); taverna, tovera, travar, trèvol; vaixell («bajel»), vedell («becerro»), vermelló, vernís (i enver-nissar, cast. «barniz», «barnizar»), Vesuvi, voga (sinònim de moda, pero boga, planta), vogar, voltor («buitre»).
2) CATALÀ AMB B / CASTELLÀ O FRANCÉS AMB V • •
• • • • • • • • •
acabar, Àlaba, arribar; baf (cast. «vaho»), baró (cast. «varón» i «barón»), basc, beina (cast «vaina»), bena (i embenar; cast. «venda», «vendar»), Bergara, berruga, berbena (planta; distint de revetlla, festa nocturna), besllumar (cast. «vislumbrar»), biga, billó (metall; cast. «vellón»; distint de bilió, cast. «billón»), Biscaia, bivac, bolcar (i bolquet, rebolcar), boleiar; calb (i calbesa), comboi, corb (cast. «cuervo»), corb -a (cast.«curvo -a»); debanar, desimbolt (cast. «desenvuelto»); mòbil ( i automòbil, etc.); Nerbion (riu basc); oblidar (cast. «olvidar»); paborde (cast. «pavorde» o «preboste»); rebentar, riba; saba, sabó, Sèrbia; treballar, trobar (i trobador, etc.).
PSEUDO-DERIVATS. Per regla general, les paraules d’una mateixa família (primitius i derivats o compostos) s’escriuen o tots amb B o tots amb V, perquè posseeixen la mateixa arrel. Però cal tenir en compte que existeixen pseudoderivats, és a dir, falsos derivats, que procedeixen, no d’un mot català, sinó directament del llatí (i, per tant, són mots del llenguatge tècnic, científic, culte). Així: PRIMITIU avortar
DERIVATS avortament, avortó, etc
PSEUDO-DERIVATS aborció, abortiu, etc.
9
Nivell mitjà
Lliçó nº4
calb calba, calbesa, calbejar cervell cervellet, etc. Corb corbató, corbera, etc. (subst.) Corb (adj.) corba, encorbar, etc deure devem, devia, etc escriure escrivim, escrivà, escriva llavi llavifès, llaviejar, etc. lliure (lliurement, etc.) moure moviment, movem, etc. prevere preverat provar
calvície cerebral, cerebel, etc. Còrvids
curvatura, curvilini, etc. dèbit, debitori, etc. escriba nia, escrivent labial, labiat, etc. llibertat, llibert, etc. mòbil, immòbil, automòbil, etc. presbiterat, presbiteral, presbiteri, etc. provador, provatura, provable(que es probable (que és possible o pot provar) comprovable, etc. fàcil) probabilitat, probatori, improbable, etc.
Per als casos de dubte entre b i v en mots no compresos en les regles o llistes precedents, caldrà consultar el diccionari.(2) NOTES: 1. En alguns parlars occidentals, la -v- intervocàlica d’aquestes desinències ha caigut: «cantaes» «cantàem», etc. Semblantment, és habitual en alguns llocs de pronunciar «vànua» per vànova, «oella» per ovella, i similars. Un fenomen invers és la intercalació, com fan a les comarques nord-occidentals, d’una v o b en les desinències del pret. imperf. de la 2ª i de la 3ª conjugacions: «voliva» per volia, «sentives» per senties, etc. 2. Anotem que recentment s’ha establert la forma bòvila en lloc de «bòbila».
10
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Els determinants quantificadors Els determinants quantificadors són els numerals, els indefinits i els quantitatius. Aquests precedeixen el nucli del sintagme substantiu, el determinen i el delimiten en l’extensió quantitativa. Els numerals Són els quantificadors que delimiten l’extensió quantitativa, de manera que indiquen una quantitat exacta (cardinals), un ordre (ordinals), una fracció (partitius) o una multiplicitat (multiplicatius). Cardinals zero, un/una, dos/dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit/huit, nou, deu,onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, disset/dèsset, divuit, dinou/dènou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-iquatre, vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou trenta, quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, noranta, cent, doscents/dues-centes, tres-cents/trescentes, etc. etc., quaranta mil, un milió, un bilió, un trilió, etc.
Porten guionet els compostos de desenes + unitats i unitats i les centenes. Del 21 al 29 fem servir dos guionets. Ex: vint-i-nou • •
Desenes-Unitats-Centenes (DUC) trenta-cinc / cinc-cents
En general són invariables, però alguns tenen femení i masculí: un/una, dos/dues i cents/centes.
Ordinals primer, segon, tercer (o terç), quart, cinquè (i, en endavant, sempre prenent el cardinal amb la terminació -è), sisè, setè, vuitè, novè, desè, onzè, dotzè, etc., dinovè, vintè, vint-i-unè, vint-i-dosè, etc., trentè, trenta-unè, trenta-dosè, etc., quarantè, etc., centè, etc., milè, etc.
Tots tenen flexió de gènere i nombre. Ex: Van arribar les cinquenes a la meta. Les formes quint, sext, sèptim, etc, s'usen com a substantius. Ex: La quinta de soldats.
Múltiples doble, triple, quàdruple, quíntuple, Llevat de “doble”, els altres admeten sèxtuple, sèptuple, òctuple, nònuple, una forma femenina en –a quan dècuple, cèntuple. s’apliquen a magnituds (és a dir, quan signifiquen “que és com tres [o quatre, cinc, etc.] vegades un altre”). Ex: una
11
Nivell mitjà
Lliçó nº4
distància tripla. En canvi, tenen una sola forma quan signifiquen “format per tres [o quatre, cinc, etc.]”: la triple aliança d’Alemanya, Àustria-Hongria, Itàlia. Partitius mig, terç, quart o quarter, cinquè, i tots els restants sempre amb la terminació è, com els ordinals: sisè, setè, vuitè, novè, etc. En lloc de desè, centè i milè s’usen més aviat dècim, centèsim i mil·lèsim.
Hi ha fraccionaris que admeten dues possibilitats, tot i ser més recomanable la primera: dècim o desé, mil·lèsim o milé.
centèsim
o
centé,
Els indefinits Delimiten l’extensió quantitativa de forma indefinida o imprecisa. Poden ser adjectius determinants o pronoms. Singular Singular Plural Masculí Femení Masculí Un Una Uns Algun Alguna Alguns Formes Tota Tots variables amb Tot Cert Certa Certs flexió Mateix Mateixa Mateixos completa Cada un Cada una Cadascun Cadascuna Altres Formes Altra Tals variables amb Altre Tal Qualssevol flexió Qualsevol Qualssevulla incompleta Qualsevulla Qualques Qualque Ambdós Tots dos Cada Formes Cap invariables Sengles
Plural Femení Unes Algunes Totes Certes Mateixes Ambdues Totes dues
Remarques: •
Algú, ningú, cadscú, cada u: Només funcionen com a pronoms i, per tant, són invariables. Sempre van referits a persones. Hem d'anar alerta de no
12
Nivell mitjà
•
•
•
• •
•
Lliçó nº4
confondre'ls amb els adjectius. Ex: Cadscun, un/algun/cap de vosaltres té raó. o Algú farà el treball o Cadascú va a la seua o Ningú està d'acord Quelcom: És la forma genuïna catalana del barbarisme algo. Cal restringirne l'ús a registres molt formals. És millor usar la forma equivalent alguna cosa o res (en frases condicionals o interrogatives). No té valor quantificador. o Me'n vaig a Andorra, si necessites alguna cosa/res/quelcom, m'ho dius. Hom: Expressa impersonalitat. Equival a es, algú, algun,... El seu ús queda limitat a registres molt formals. o Hom diu que plourà/Diuen que plourà/Es diu que plourà Altri: Equival a un altre, uns altres. Només pot funcionar com a complement preposicional. o És molt fàcil guanyar diners amb la suor d'altri Tot: Davant de topònim sense article és manté invariable. o Tot Alacant va anar a la manifestació Cap, Res, Ningú: Només apareixen en frases condicionals, interrogatives i dubitatives. No s'ha de confondre amb el pronom res i el quantitatiu gens. o Si tens cap (algun) retret a fer-me, no busques cap excusa més i no digues res (cap cosa) a ningú (cap persona). Mateix: Sempre funciona com adjectiu. En lloc d'utilitzar aquesta forma per a evitar la repetició d'un substantiu, usarem els demostratius, els possessius o un pronom feble. Fa la concordança amb el substantiu que determina quan va davant i es mante invariable quan va darrer. o Té un gran amic, però sempre en parla malament ( i no del mateix)
Atenció amb els falsos indefinits •
•
•
El/la/els/les demés és un barbarisme. Cal usar les formes els altres, els restants, etc o, en sentit genèric, la resta. o Només van entrar tres, la resta es van quedar fora. Les formes vari i distint són adjectius qualificatius que signifiquen "de caràcter diferent". o Eren teles de colors varis/distints/Eren teles de colors diferents. No podem utilitzar propi, pròpia, propis i pròpies per a emfatitzar la identitat d'un substantiu, usarem mateix. o El propi President va donar la notícia/El mateix President va donar la notícia
Els quantitatius Varien segons el nombre i Varien segons el nombre el gènere
13
Nivell mitjà
Variables
Invariables
Lliçó nº4
Quant (de) Quanta (de) Quants (de) Quantes (de) Molt (de) Molta (de) Molts (de) Moltes (de) Tant (de) Tanta (de) Tants (de) Tantes (de) Poc Poca Pocs Poques Més, menys, massa, força de, gens de, prou
Bastant Bastants (de) Gaire Gaires
(de)
REMARQUES 1) La majoria dels adjectius quantitatius poden intercalar, entre ells i el substantiu, la preposició de . “ Quants llibres!” o bé “ Quants de llibres!” , “ Fa molt fred ” o bé “ Fa molt de fred, ” etc. La intercalació no es fa mai després de massa, força, que . “ M'heu donat massa vianda” . “ Hi havia força gent ”. 2) El mot gaire és usat en oracions negatives (amb els mots no i sense ), interrogatives i condicionals com a equivalent al castellà «mucho»: “ No tenen gaires diners” . Que haurem d'esperar gaire temps? 3) El mot menys , equivalent al cast. «menos». Té com a sinònims les locucions " més poc", " no... tant". Exemples: • • • • • •
Sembla que hi té menys interés: Sembla que hi té més poc interés. Sembla que no hi té tant interés. Enguany hi haurà menys beneficis: Enguany hi haurà més pocs beneficis. Enguany no hi haura tants beneficis.
4) Molt i força (contraris de poc) s'empren en frases afirmatives, mentre que en frases condicionals, interrogatives i de dubte s'ha d'utilitzar, en registres molt formals, gaire. Encara que és més usual massa (excessivament), prou (en quantitat suficient) o bastant (en quantitat regular). •
Tinc molt de temps per escoltar-te/No tinc gaire/massa temps per escoltarte.
5) Prou té el valor de quantitat suficient, mentre que bastant significa quantitat regular, per tant, no podem usar-los com a sinònims. •
Tenim bastants diners, però no prou per a amortitzar el préstec.
14
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Disposem també d'una sèrie de LOCUCIONS QUANTITATIVES: - un quant, uns quants, unes quantes: “ Vam estar un quant temps esperant-lo!” . “ Ens hem reunit uns quants amics” . “Han passat a l'estranger unes quantes setmanes”. - tot de: “ He vist tot de gent” . “ Hi havia tot de noies” . - una mica (de), un poc (de), un xic (de); un munt (de), una pila (de), una munió (de), un grapat (de), una colla (de), un reguitzell (de), un tou (de), un bé de Déu (de), etc.: “ Tinc una mica de gana” . “ En tinc una mica” . / “ Agafa un grapat de cireres” . “ Agafa'n un grapat” . Etc. - gens (de), gota (de), gens ni mica (de) (usades en frases negatives, interrogatives i condicionals): “ No ha sobrat gens de carn” . “ No n'ha sobrada gens” . Etc. Diferència entre “gens” i “res” “Res” equival a “cap cosa”. És un substantiu. “Gens” és incomptable. Quan no porta la preposició “de” darrere, funciona d'adverbi: Ex: No és gens cara, aquesta camisa.
15
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Morfologia verbal III L'imperfet d'indicaiu Fa referència al passat tot reforçant el seu aspecte duratiu: Anava sovint al cinema. De vegades, indica reiteració: Anava i venia contínuament. També s'empra en locucions de cortesia: Què volia vosté? 1a conjugació Cal escriure -ava, -aves, -ava, -àvem, àveu, -aven afegit a l'arrel verbal. Ex: Nosaltres abans ballàvem fins que el saló tancava. 2a conjugació Verbs velaritzats en -dre perden la -d de l'arrel •
Atendre: atenia, atenies, atenia, ateníem, ateníeu, atenien
Els acabats en -ure perden la u de l'arrel o la transformen. Desapareix la u i porten dièresi o accent coure incloure plaure coïa incloïa plaïa coïes incloïes plaïes coïa incloïa plaïa coíem incloíem plaíem coíeu incloíeu plaíeu coïen oncloïen plaïen
La u es transforma en v beure escriure bevia escrivia bevies escrivies bevia escrivia bevíem escrivíem bevíeu escrivíeu bevien escrivien
viure vivia vivies vivia vivíem vivíeu vivien
Desapareix la -u i la -i del morfema, que esdevenen consonàntiques creure creia creies creia créiem créieu creien
seure seia seies seia séiem séieu seien
dur duia duies duia dúiem dúieu duien
fer feia feies feia féiem féieu feien
jaure jeia jeies jeia jéiem jéieu jeien
caure queia queies queia quéiem quéieu queien
riure reia reies reia réiem réieu reien
traure treia treies treia tréiem tréieu treien
veure veia veies veia véiem véieu veien
Tots els altres fan el pretèrit imperfet seguint la conjugació regular. Cal recordar que el verb ser també és irregular: 16
Nivell mitjà •
Lliçó nº4
Ser: era, eres, era, érem, éreu, eren
El pretèrit perfet L'utilitzem per a expressar l'acció passada i acabada. Té dues formes possibles i amb el mateix significat: la perifràstica i la simple. És el parlant qui tria entre una forma o l'altra. Perifàstic: Aquest temps verbal no presenta cap particularitat perquè sempre es forma amb les formes auxiliars (verb anar) i l'infinitiu del verb que es conjuga. •
CANTAR: vaig cantar, vas cantar, va cantar, vam cantar, vau cantar, van cantar
Pretèrit perfet simple 1a conjugació: només el verb estar té algunes irregularitats. •
Estar: estiguí, estigueres, estigué, estiguérem, estiguéreu, estigueren
2a conjugació Verbs velaritzats: amb velar sonora Atendre atenguí atengueres atengué atenguérem atenguéreu atengueren Cloure cloguí clogueres clogué cloguérem cloguéreu clogueren
Córrer correguí corregueres corregué correguérem correguéreu corregueren
Riure riguí rigueres rigué riguérem riguéreu rigueren
Pertànyer pertanguí pertangueres pertangué pertanguérem pertanguéreu pertangueren
Beure beguí begueres begué beguérem beguéreu begueren
Creure creguí cregueres cregué creguérem creguéreu cregueren
Verbs velaritzats: amb velar sorda viure
créixer
17
Conéixer coneguí conegueres conegué coneguérem coneguéreu conegueren Escriure escriguí/escriví escrigueres/escrivires escrigué/escriví escriguérem/escrivírem escriguéreu/escrivíreu escrigueren/escriviren
Nivell mitjà
Lliçó nº4
visquí visqueres visqué visquérem visquéreu visqueren
cresquí cresqueres cresqué cresquérem cresquéreu cresqueren
Irregulars Poder poguí pogueres pogué poguérem poguéreu pogueren
Dur duguí dugueres dugué duguérem duguéreu dugueren Ser fon/fui fores fou fórem fóreu foren
Fer fiu feres féu férem féreu feren
Voler volguí volgueres volgué volguérem volguéreu volgueren
Caure caiguí caigueres caigué caiguérem caiguéreu caigueren
Veure viu veres viu/véu vérem véreu veren
Dir diguí digueres digué diguérem diguéreu digueren
Haver haguí hagueres hagué haguérem haguéreu hagueren
3a Conjugació Eixir isquí isqueres isqué isquérem isquéreu isqueren
Tenir tinguí tingueres tingué tinguérem tinguéreu tingueren
Venir vinguí vingueres vingué vinguérem vinguéreu vingueren
El futur i el condicional Com a regla general. es formen a partir de l'infinitiu, afegint les desinències següents:
18
Nivell mitjà • •
Lliçó nº4
Futur: -é/-às/-à/-em/-eu/-an Condicional: -ia/-ies/-ia/-íem/-íeu/-ien
Hem de tenir en compte que els verbs de la segona conjugació acabats en -RE perden la vocal final de l'infinitiu i s'evita la unió amb la vocal de la desinència: •
Batre: batré i no, es clar, batreé.
Només hi ha uns quants verbs que presenten alguna irregularitat en el futur i en el condicional. Són els següents:
Anar Fer Haver Poder Voler Saber Venir Tenir
Futur aniré, aniràs... faré, faràs,... hauré, hauràs,... podré, podràs,... voldré, voldràs,... sabré, sabràs,... vindré, vindràs,... tindré, tindràs,...
19
Condicional aniria, aniries,... faria, faries,... hauria, hauries,... podria, podries,... voldria, voldries,... sabria, sabries,... vindria, vindries,... tindria, tindries,...
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Registre estàndard, cultismes i falsos derivats Registre estàndard Els mitjans de comunicació social requereixen lús de la varietat estàndard de la llengua, apropiada per als actes comunicatius públics destinats a qualsevol receptor de qualsevol zona geogràfica. En aquesta varietat és convenient seleccionar i utilitzar formes i construccions freqüents i comunes a la majoria de parlants, i esquivar particularitats geogràfiques, socials i generalicionals. Cada ambient, cada interlocutor, cada forma d'expressió, pot exigir un nivell de llenguatge diferent. Un bon domini de la llengua ens permetrà trobar el to més just a una situació determinada. Per tant, el registre estàndard de la llengua, fuig d'expressions arcaiques o massa cultes (nat, car, la host), també fuig d'expressions incorrectes o vulgars (gènit, mosatros, el Xavi). No obstant això, a vegades s'inclouen expressions pròpies de varietats històriques o generacionals (parlar dels adolescents) llatinismes (ídem, lapsus), altres (esnob, bulevars), o expressions de varietats socials (parlar de persones que tenen alguna activitat en comú). Cultismes Els cultismes són mots manllevats tardanament a una llengua clàssica i que no han sofert l'evolució dels nots hereditaris, sinó sols una adaptació parcial. Per exemple, del llatí aere tenim un mot popular com aire, però també un cultisme com l'adjectiu aeri i el seu femení aèria. Falsos derivats Hi ha alguns verbs, creats per derivació de substantius o adjectius, que se superposen semànticament a altres que hi havia prèviament. Aquestes desviacions són innecessàries perquè no aporten cap significat nou. En la majoria dels casos, en realitat, no són sinó simples creacions per analogia amb formes verbals d'altres llengües. són verbs fantasmes, molt utilitzats, per cert, en els mitjans de comunicació. Ex: decepcionar, aterritzar, formatejar, garantitzar, insertar, etc. Hi ha un nombre important de grups de verbs de la segona conjugació (acabats en er o re) que, per influència del castellà, modifiquen col·loquialment el seu paradigma verbal i adopten les terminacions pròpies dels verbs de la tercera conjugació (acabats en ir).
20
Nivell mitjà
Lliçó nº4
El text narratiu La narració és un tipus de text que conta uns fets esdevinguts en un determinat ordre, que cal que siga coherent amb la intenció del narrador. Caben dues possibilitats d'ordre: el mateix en què han succeït els fets i l'alteració de l'ordre en què han ocorregut (per remarcar un fet, utilitzar el factor sorpresa, mantenir l'interès del receptor fins al final o centrar-lo en una part de la narració). Els elements lingüístics més característics són: gran nombre i varietat de verbs d'acció, adverbis, preposicions i connectors (sobretot temporals, ja que han de relacionar la capacitat de percepció temporal de la persona). Podem trobar-nos molts models de textos narratius. Alguns tenen com a finalitat la informació de fets recents i reals (com ara, les notícies), d'altres persegueixen el plaer de la lectura, mitjançant la imaginació i la creació literària (els contes, les novel·les) o mitjançant la imatge (el cinema i els còmics). Els contes, de gran intensitat narrativa, tenen una extensió menor que una novel·la, l'argument se centra en un tema i els personatges són caracteritzats més limitadament. El conte ha donat peu a una gran varietat de manifestacions, des de les populars, com les rondalles i les llegendes, fins a les d'intenció didàctica o moralitzant com les faules. Les rondalles, com a contes populars, combinen elements reals i fantàstics i, amb senzillesa i expressivitat estilística, els personatges i les situacions són sovint comuns a totes les cultures i pobles. Les llegendes narren, oralment o per escrit, fets històrics reinterpretats i desfigurats per la imaginació col·lectiva i popular. La narració té un desenvolupament temporal i s'estructura en les etapes següents: • • • • •
introducció (plantejament d'una situació estable) complicació (plantejament d'un conflicte) avaluació i reacció (avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges) resolució (resolució del conflicte i pas a una nova situació) i moralitat (conclusió que respon a la intenció del narrador)
El factor temps és essencial en el text de tipus narratiu. El temps es pot expressar a través del verb (amb els seus morfemes temporals), els adverbis i locucions adverbials de temps, preposicions+nom, oracions temporals i verbs o substantius que indiquen temps. La narració literària és un text en què, a part de l'autor i el lector reals, hi ha un emissor (el narrador) i un receptor (el destinatari) ficticis. Cal tenir-hi en compte aspectes externs i interns. Entre els externs, hi ha: •
la trama (suma d'accions desenvolupades a la narració)
21
Nivell mitjà • •
Lliçó nº4
el tema (assumpte de què parla la narració) i els personatges (éssers que intervenen en la narració)
Entre els interns, hi ha els referents a: •
• •
el temps, que contempla les diferències entre el temps real de la història narrada i la forma en què està expressat a la narració mitjançant tres factors: l'ordre, la duració i la freqüència; la manera, que contempla la distància amb què són presentats els fets al lector i la perspectiva amb què li són mostrats, i la veu, que contempla les relacions entre els fets narrats, la persona que els narra i els personatges que hi intervenen.
Hi ha dos tipus possibles de narradors: un d'extern (coneix perfectament els fets, no és cap personatge de la història i, com que està fora de les situacions, narra en tercera persona) i un d'intern (es troba dins del relat i hi participa, cosa que l'obliga a utilitzar la primera persona). Les etapes de la narració El text narratiu té un desenvolupament temporal i es construeix d'acord amb una estructura d'etapes com la següent: Introducció: Plantejament d'una situació estable • personatges • relacions entre els personatges Estat d'equilibri • lloc • temps Complicació: Plantejament d'un conflicte • forces pertorbadores de la situació inicial • fets Estat d'equilibri • accions • canvi de relacions entre els personatges Avaluació i reacció: Avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges • percepcions • valoracions Estat de desequilibri • accions
22
Nivell mitjà
Lliçó nº4
Resolució: Resolució del conflicte i pas a una nova situació • personatges • relacions entre els personatges • lloc Estat d'equilibri • temps Moralitat: Conclusió que respon a la intenció del narrador Discurs directe - Discurs indirecte Hem de conéixer i saber utilitzar els recursos que permeten fer parlar els personatges de les narracions. D'una banda, podem usar els discurs directe quan conversen ells mateixos. D'altra, amb la intervenció del narrador, podem fer servir el discurs indirecte. Repetir literalment (al peu de la lletra) allò que algú ha dit és fer servir el discurs directe. Exemple: Maria va dir: "Tinc fam". Explicar aproximadament allò que algú ha dit és fer servir el discurs indirecte. Exemple: Maria va dir que tenia fam. Transformacions per passar del discurs directe a l'indirecte discurs directe discurs indirecte : que «» Ø tu ell ara llavors és era ets era aquí allà aquest aquell Estructura de les declaracions, les preguntes, les respostes i les ordres en el discurs indirecte. •
Declarar o respondre. Exemples: En Sergi va dir que llavors engegava el motor. Li va respondre que era allà.
VERBS INTRODUCTORIS dir explicar manifestar afirmar
MOT D'ENLLAÇ
23
ENUNCIAT
Nivell mitjà
Lliçó nº4
replicar declarar assegurar respondre contestar •
+ que +
Ordenar o recomanar. Exemple: Va ordenar-li amb insistència que anés endavant.
VERBS INTRODUCTORIS ordenar manar exigir demanar pregar dir aconsellar recomanar suggerir •
verb en indicatiu
MOT D'ENLLAÇ
ENUNCIAT
+ que +
verb en subjuntiu
Preguntar. Exemples: Va dir -li si aquell soroll del motor era normal. Va demanar -li quin servei feia a l'oficina.
VERBS INTRODUCTORIS preguntar demanar voler dir
MOT D'ENLLAÇ
ENUNCIAT
+ si, qui, què, on, quan, verb en indicatiu com, quin, per què * saber
24
Nivell mitjà
Lliçó nº4
La puntuació II Els guions S'usen en els casos següents: •
•
Per a introduir dins d'una oració una observació, un comentari personal, una ironia, etc. A diferència de l'incís entre comes, els guions marquen, sobretot, una indicació de la persona que parla. Ex: Tanmateix, sobre totes aquestes coses ―crec que igual l'hauria estimat, si hagués sigut tort o geperut―, apreciava l'estima que em professava. Per a marcar l'inici del parlament d'un personatge en una obra literària. Ex: ―Efectivament, senyor Ward, i aquests singulars fenòmens sembla que estiguen fets per a picar la curiositat, encara que un no fóra tan tafaner com ho sóc jo.
Els parèntesis S'usen per a introduir un aclariment, en general breu, per a donar una informació complementària o per a indicar una referència o una dada cultural secundària al fil del discurs. Ex: El poeta Ausiàs Marc era cunyat de Joanot Martorell (autor del Tirant lo Blanc). El dromedari (Camelus dromedarius) té una gran resistència a la manca d'aliment o aigua. Les cometes S'utilitzen per a marcar les citacions textuals o les paraules d'una persona. Ex: Aquest crític de cine considera que "la pel·lícula supera amb escreix les expectatives de l'espectador". "Uf!", va dir ell. El signe d'interrogació i d'exclamació Indiquen, respectivament, la pregunta directa i l'oració emfàtica, exclamativa o de manament. S’utilitzen únicament al final de l'oració. Ex: Em vols, Josafat? En què consisteix el mite de la caverna de Plató? Quines Fogueres les d’enguany! Els claudàtors S'usen per a fer un aclariment, afegir alguna indicació, resoldre una abreviatura o restaurar paraules dins d'un text. Usem els tres punts entre claudàtors per a indicar que fem una supressió dins d'una citació textual; però no cal posar claudàtors quan hi ha una supressió a l'inici o al final de la citació. S'usen també per a indicar la transcripció fonètica d'una paraula. Ex: No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades [...], sentia el parrupeig dels coloms i
25
Nivell mitjà
Lliçó nº4
tenia el nas ple de pudor de febre de colomí (Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant). L’ús del guionet Segons la normativa, hem d'emprar el guionet en els casos següents: • • • •
• •
•
•
• •
Numerals compostos (ordinals i cardinals): vint-i-dos, seixanta-quatre, dos-cents, vint-i-tresè, etc. Entre el verb i els pronoms febles: dóna-li, pensa-t'ho, posa-n'hi, etc. Els mots compostos que comencen amb el nom d'un punt cardinal: nord-americà, sud-africà, sud-oest, etc. Els compostos repetitius i expressius: bum-bum, corre-cuita, correcorrents, fru-fru, nyam-nyam, nyigo-nyigo, poti-poti, tic-tac, viu-viu, xanoxano, ziga-zaga, zum-zum, etc. Amb l'adverbi no usat com a prefix quan el segon element és un substantiu: no-agressió, no-intervenció, no-violència, el no-res, etc. En els compostos formats per dos mots, quan el primer acaba en vocal i el segon comença per r, s o x: busca-raons, compta-revolucions, cua-roja, soca-rel, penja-robes, esclata-sang, mata-segells, para-sol, pocasolta, para-xocs, etc. En els compostos formats per dos mots, quan la unió dels dos elements puga dificultar-ne la lectura a causa de les lletres concurrents: cap-roig, cinc-en-rama, Mont-roig, pit-roig, etc. En els compostos formats per dos mots, quan el primer element és un mot que duu accent gràfic (excepte adesiara i usdefruit): mà-llarg, mésdient, pèl-blanc, pèl-ras, camí-raler, etc. En els compostos abans-d'ahir, adéu-siau, dellà-ahir, després-dinar, despús-ahir, despús-anit, despús-demà, qui-sap-lo. En els manlleus no assimilats: best-seller, boogie-woogie, dalai-lama, disc-jockey, ex-libris, fox-terrier, jet-set, music-hall, play-boy, plum-cake, prêt-à-porter, sex-shop, etc.
Per tant, s'han d'escriure sense guionet els mots formats amb altres prefixos (arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots, sub-, ultra-, vice-); els mots construïts amb formes prefixades, acabades generalment en -o i de vegades en -i (audiovisual, cardiovascular, fisicoquímic, socioeconòmic, dentilabial, etc.), i els manlleus assimilats (exvot, vaivé, etc.).
26