Lliçó 3 Ortografia: L’accentuació i la dièresi Morfosintaxi: Morfologia verbal II. Perífrasis verbals Lèxic: Verbs derivats de substantius i adjectius Expressió escrita: El text instructiu. La puntuació I
Nivell mitjà
Lliçó nº3
L'accentuació Podem dividir les paraules en unitats més petites anomenades síl·labes. segons açò, podem classificar les paraules en monosíl·labes (si tenen una sola síl·laba) i polisíl·labes ( si en tenen més d'una). Quan parlem, no pronunciem totes les síl·labes amb la mateixa intensitat. En qualsevol paraula, n'articulem una amb més força que la resta. Aquesta és la síl·laba tònica i la resta són síl·labes àtones. La posició de la síl·laba tònica ens permet classificar les paraules en: • • •
Agudes: si la síl·laba tònica és l'última. Ex. Cistell, berenar, civilització. Planes: si la síl·laba tònica és la penúltima. Ex. vermella, greixos, dàtil. Esdrúixoles: si la síl·laba tònica és l'antepenúltima. Ex. àvia, pròpia, obediència.
L'accent gràfic És el signe que marca on està situada la síl·laba tònica. Disposem de dos tipus d'accent: obert (`) i tancat (´). Per saber quin hem de col·locar podem acudir a la regla general: • • • • •
a sempre obert à e segons el timbre, pot ser oberta è o tancada é i sempre tancat í o segons els timbre, pot ser obert ò o tancat ó u sempre tancat ú
Repassem les regles d'accentuació: Paraules Agudes Planes Esdrúixoles
Terminacions que s'accentuen vocal, vocal + s, en i in les que no acaben en cap de les terminacions anteriors. totes
L'accent diacrític L'accent diacrític és aquell que distingeix unes paraules d'unes altres que s'escriuen igual i que tenen significats diferents. MOTS AMB ACCENT DIACRÍTIC Bé (de bona manera) Béns (fortuna) Bóta, bótes (recipient) Cós, cóssos (competició a córrer)
MOTS SENSE ACCENT DIACRÍTIC Be (nom de lletra) Be, bens (ovella, ovelles) Bota, botes (verb botar), (calcer) Cos, cossos (figura de tres dimensions)
2
Nivell mitjà
Déu, déus, semidéu, adéu (ser suprem) Dóna, dónes (verb donar) És (verb ser) Féu (perfet de fer) Mà (part del cos humà) Mèu (crit del gat) Més (quantitatiu) Mòlt/a/s/es (del verb moldre) Món (tot allò creat) Móra, móres (fruit) Nét/a/s/es (relació familiar) Nós (majestàtic) Ós, óssos (mamífer) Óssa, ósses (mamífer) Pèl, pèls, repèl, contrapèl (pilositat) Què (pronom interrogatiu i relatiu fort) Sà (contrari de malalt) Sé (del verb saber) Sèu (greix d'animal) Sí (afirmatiu) Sís (afirmatiu plural) Sóc (del verb ser) Sòl, sòls (terra) Són (del verb ser) Té (del verb tenir) Tòs (bescoll) Ús (acció d'usar) Véns, vénen (del verb venir) Vés (del verb anar) Vós (tractament)
Lliçó nº3
Deu, deus (verb deure), (número) Dona, dones (senyora) Es (pronom feble) Feu (present i imperfet de fer); (territori feudal) Ma (possessiu àton) Meu (possessiu àton) Mes (part de l'any); (possessiu àton) Molt/a/s/es (quantitatiu) Mon (possessiu àton) Mora, mores (dona àrab) Net/a/s/es (contrari de brut) Nos (pronom feble) Os, ossos (part de l'esquelet) Ossa, osses (ossamenta) Pel, pels (contracció de per + el) Que (pronom relatiu àton i conjunció) Sa (possessiu feble) Se (pronom feble) Seu (possessiu) Si (condicional); (pitrera, pit); (nota musical) Sis (numeral) Soc (calcer de fusta) Sol, sols (astre); (sense companyia); (nota musical); (del verb soler) Son (possessiu feble); (ganes de dormir); (acció de dormir) Te (prononm feble); (nom de lletra); (nom d'infusió) Tos (del verb tossir); (possessiu feble) Us (pronom feble) Vens, venen (del verb vendre) Ves (reducció dialectal de veges) Vos (pronom feble)
Recordeu: els mots formats a partir d'alguna paraula amb accent diacrític mantenen també aquest accent: adéu, rodamón, besnét, etc. La dièresi La dièresi és un signe gràfic (¨) que realitza dues funcions diferents, però totes dues relacionades amb l'escriptura de les grafies i/u.
3
Nivell mitjà • •
Lliçó nº3
Per a marcar que la u dels diftongs creixents qüe, qüi, güe i güi s'ha de pronunciar. Ex: conseqüència, obliqüitat, etc. Per a marcar que la i i la u no formen diftong, si d'acord amb les regles generals no es permet accentuar. Ex: genuí però genuïna. o Cal parar esment de les paraules derivades, l'arrel de les quals acaba en vocal i el sufix comença per i: -ible: produïble, seduïble, etc. -idal: romboïdal, etc. -iment: agraïment, decaïment, retraïment, etc. -itat: contemporaneïtat, instantaneïtat, etc.
Estalvi de la dièresi No es posa dièresi en els acabaments verbals corresponents a infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en -ir. Ex. atapeir, maleir, posseir, etc. • • •
Sí que en porten els verbs derivats amb el sufix -itzar, el radical dels quals acaba en vocal. Ex.: europeïtzar, però normalitzar. També en poden portar els verbs que l'han de dur en l'arrel. Ex: suïcidarse, aïllar, amoïnar, etc. Cal anar alerta i no posar-ne en els imperfets d'indicatiu en què la i és semiconsonàntica. Ex: creia (creure), queia (caure), deia (dir), etc.
No se n'ha de posar en les paraules formades amb els sufixos -ista, -isme, -us, -um. Ex: monoteista, policroisme, Pius, etc. •
L'acabament -isme no és cap sufix en les paraules proïsme i lluïsme i, per tant, sí que porten dièresi.
Tampoc en porten les paraules formades amb els prefixos anti-, auto-, co-, contra-, pre-, re-, etc. seguits de lexema iniciat per i o u. Ex: antiintoxicació, autoinculpació, preinstal·lació, etc. •
Han de portar dièresi la paraula reüll i le formes del verb reeixir en què cau la vocal e del radical: reïsc, reïxim, etc.
4
Nivell mitjà
Lliçó nº3
Morfologia verbal: l'imperatiu i el present de subjuntiu L'imperatiu és el mode verbal que serveix per a expressar ordres, requeriments, manaments, etc, en les frases afirmatives. No té primera persona del singular. El present de subjuntiu serveix per a expressar accions irreals o hipotètiques i ordres i instruccions negatives. És inadmissible l'ús de l'infinitiu per a expressar prohibicions i obligacions. Si volem expressar una prohibició emprarem el present de subjuntiu, en canvi, per expressar un ordre usarem l'imperatiu: • •
Marcar el codi secret - Marqueu el codi secret No entrar - No entreu
Com a regla general, per a la formació de l'imperatiu, noteu que la 3ª persona del singular del present d'indicatiu es correspon amb la 2a del singular de l'imperatiu i la 5a és igual per a tots dos. Els morfemes d'imperatiu de la 3a, 4a i 6a persona es corresponen amb els del present de subjuntiu. Present d'indicatiu calle calles calla callem calleu callen
Imperatiu
calla (tu)
calleu
Present de Imperatiu subjuntiu calle calles calle calle callem callem calleu callen callen
Verbs irregulars de la 1a conjugació Anar Present subjuntiu vaja vages vaja anem aneu anem
de Imperatiu
vés vaja anem aneu vagen
Estar Present subjuntiu estiga estigues estiga estiguem estigueu estiguen
de Imperatiu
Verbs irregulars de la 2a conjugació: verbs velaritzats
5
estigues estiga estiguem estigueu estiguen
Nivell mitjà
Atendre Present subjuntiu atenga atengues atenga atenguem atengueu atenguen
Lliçó nº3
de Imperatiu
atén atenga atenguem ateneu atenguen
Dir Present subjuntiu diga digues diga diguem digueu diguen
de Imperatiu
digues diga diguem digueu diguen
Aquests verbs tenen com a desinència la -c, precedida de vocal o -n, en la 1a persona del singular del present d'indicatiu i se sonoritzen en -g en el present de subjuntiu i en l'imperatiu. En aquests verbs irregulars hi ha tendència a fer la 5a persona de l'imperatiu amb -gu per analogia amb la 4a persona (ex: beu/begueu/beguem, corre/corregueu/correguem). Per evitar dubtes recorrerem a la 2a persona del singualr. Si aquesta porta una -g, també en portarà la 5a. Ex: digues/digueu però ven/veneu. Meréixer Present de subj meresca meresques meresca meresquem meresqueu meresquen
Viure Imperatiu Present subj visca mereix visques mesresca visca meresquem visquem mereixeu visqueu meresquen visquen
de Imperatiu
viu visca visquem viviu visquen
Els verbs que presenten -sc en la 1a persona del present d'indicatiu conserven la velarització sorda i alternen amb qu quan la vocal següent és una e. Altres verbs amb irregularitats especials
Ser saber fer voler haver veure tindre
Present de subjuntiu siga, sigues, siga, siguem... sàpia, sàpies, sàpia, ... faça, faces, faça, fem, feu vulga, vulgues, vulga... haja, hages, haja, hàgem veja, veges, veja, ... tinga, tingues, tinga,...
6
Imperatiu sigues, siga, siguem, sigueu sàpies, sàpia, sapiem... fes, faça, fem, feu, facen vulgues, vulga, vulguem hages, haja, hàgem veges, veja, vegem,... tingues, tinga, tinguem,...
Nivell mitjà
Lliçó nº3
poder puga, pugues, puga,...
pugues, puga, puguem,...
Verbs de la 3a conjugació Com en el present d'indicatiu, en el present de subjuntiu i l'imperatiu els verbs incoatius porten l'increment (-esc/-isc). Els purs que canvien la vocal del radical en síl·laba tònica, també ho fan en aquests temps. Verbs incoatius Present de subjuntiu patesca/patisca patesques/patisques patesca/patisca patim patiu patesquen/patisquen Verbs purs Present subjuntiu dorma dormes dorma dormim dormiu dormen
de Imperatiu
dorm dorma dormim dormiu dormen
Imperatiu pateix/patix patesca/patisca patim patiu patesquen/patisquen Present subjuntiu tussa tusses tussa tossim tossiu tussen
7
de Imperatiu
tus tussa tossim tossiu tussen
Nivell mitjà
Lliçó nº3
Les perífrasis verbals Una perífrasi verbal és la unió de dos verbs que formen un únic nucli verbal, en el qual un d'ells actua com a auxiliar. Hem de tenir en compte que aquestes combinacions de verbs són creacions específiques de cada llengua. Per tant, no podem fer traduccions literals d'un sistema lingüístic a un altre. Les perífrasis verbals d'obligació Obligació personal Obligació impersonal • Haver de + infinitiu. Ex: heu de • Haver-se de + infinitiu. Ex: S'han córrer més. de respectar els drets humans. • Caldre que + subjuntiu. Ex: cal • Caldre + infinitiu. Ex: Cal que corregueu més. respectar els senyals de trànsit. • Ser necessari/menester + que + subjuntiu. És necessari que corregueu més.
Són incorrectes les formes TENIR QUE + INFINITIU, SER PRECÍS I HAVERHI QUE: tinc que afanyar-me, és precís que vingues demà, hi ha qui arribar abans de les set. Encara que no són perífrasis, cal destacar que també podem expressar l'obligació amb les estructures següents: • •
IMPERATIU: Respecteu les plantes. IMPERSONAL: S'agafen les xulletes i es frigen
Les perífrasis verbals de probabilitat DEURE + INFINITIU: Deuen ser les cinc de la vesprada. Devien ser les tres o les quatre de la matinada. •
• •
No són correctes els usos del futur i el condicional per a l'expressió de la probabilitat. En comptes de dir Seran les cinc de la vesprada i Seria la teua cosina qui va telefonar ahir és preferible dir Deuen ser les cinc de la vesprada i Degué ser la teua cosina qui va telefonar ahir. No podem utilitzar la preposició de entre el verb auxiliar i l'infinitiu. Ex: Deuen de venir totes No és correcte l'ús d'igual com a adverbi de possibilitat. Ex: No sé qui farà la melmelada, igual et toca fer-la, a tu.
Les perífrasis verbals d'imminència Per a expressar que l'acció del verb tindrà lloc en un futur immediat únicament podem emprar ANAR A + INFINITIU si s'usa en un context general de passat. Ex: Quan heu entrat anava a dutxar-me.
8
Nivell mitjà
Lliçó nº3
En els altres casos, cal substituir-la per altres contruccions. Ex: La fàbrica de cotxes abaixarà els preus i no La fàbrica de cotxes va a abaixar els preus. No hi ha perífrasi quan el verb ANAR manté el significat de desplaçament i no actua d'auxiliar, per la qual cosa l'ús és correcte. Ex: Vaig a menjar a cal Toni. Les perífrasis verbals de gerundi • •
Estar + gerundi: Indica continuïtat o reiteració. Ex: Ha estat festejant amb Maria set anys. Anar + gerundi: Indica progressivitat. Ex: Amb cada sorpresa vaig fentme una mica més madur.
No són normatives les perífrasis portar + gerundi amb valor duratiu, ni venir + gerundi amb valor de continuïtat. Incorrecte Porta treballant en l'empresa set anys Fa vuit anys que ho vinc dient Ha vingut construint la casa els cap de setmana
Correcte Fa set anys que treballa en l'empresa Fa vuit anys que ho dic Ha construït la casa els caps de setmana
9
Nivell mitjà
Lliçó nº3
Verbs derivats de substantius Una part dels verbs derivats de noms substantius duen, a més del sufix, un prefix, i en aquest cas s’anomenen PARASINTÈTICS. El més abundant dels sufixos és el corresponent a la primera conjugació (-ar), en el benentès que tals verbs es conjuguen, naturalment, com qualsevol altre i, aleshores, canvien tal sufix, desinència o morfema pel que correspon a la forma que hom conjuga. El sentit bàsic que tenen aquests derivats és el de “POSAR EN ACCIÓ” allò expressat pel nom de què provenen, però aquest sentit genèric sovint s’especialitza. Vegem-ne la classificació. Sufix verbal ar. sense prefix ar.amb prefix
ar. amb sufix
ir. amb prefix
Prefixos i sufixos Exemples telefonar, col·leccionar, arrelar. a- arraconar, avaluar, ajornar, apressar-se, acarar, acomiadar en-(em davant de m, b i p) embagular,encerclar, enrotllar es- (o des) espolsar, esgotar, esllomar, desossar. pre- (o pres- davant de s) prefabricar, presentir. rerecolzar trans (o tras) transvasar, transportar, transbordar, traspassar, transformar. entre- entrellaçar, entrebancar. -ejarestiuejar -egarsense prefix: pedregar -egar- amb prefix (a/en/em/es): amuntegar, empantanegar, esfilegar. -itzar: hospitalitzar, sintetitzar -ificar: gasificar, pacificar, fructificar. a- (o as +s): adolorir, afavorir, aclarir, assaborir en- (em + m, b i p) endurir, empobrir, embolir, emmalaltir es- espaordir
1 ) Amb el sufix -ar (1ª conjugació): a) SENSE PREFIX. Exemples agrupats per afinitats semàntiques: arrelar (fer, criar arrels una planta, etc.), tanyar, fullar, borronar, fruitar, granar, pellar, canonar (treure canons els ocells petits); cabridar (de cabrit: parir la cabra), garrinar, pollinar, vedellar; dallar (segar amb la dalla), premsar, piconar, raspallar, sedassar, garbellar, cisellar, burinar, alambinar, burxar, esperonar, agullonar, deixuplinar, urpar, queixalar, tossar; estintolar o estontolar (de estintol o estontol, que són sinònims de puntal: apuntalar), faixar, sogar, segellar; niquelar (donar un bany de níquel), sucar, fumar, salar, femar (de fems), sorrar, llastar, encensar; trenar (disposar cabells, fils, etc. formant trena), nuar (de nus, antigament nu), cargolar, cabdellar, balmar-se, esglaonar,
10
Nivell mitjà
Lliçó nº3
espaiar, imantar, jaspiar; col·leccionar (fer col·lecció), congestionar, afeccionar, esperançar, meravellar, delerar, estatjar; telefonar (comunicar o parlar per telèfon). Amb el significat de “treure una cosa”: plomar (com a verb intransitiu: arrencar les plomes a un ocell)(1), cotnar, escatar, pelar (de pèl). Van també sense prefix: moblar, travessar, consolar, turmentar, compassar. Acaben en -isar (no en -itzar): croquisar, irisar, matisar, tamisar.(2) b) AMB PREFIXOS. Són els derivats PARASINTÈTICS. Classificació segons els prefixos: •
• •
•
•
a- (idea de contacte, moviment, etc.). Exemples per afinitats semàntiques: apilotar (reunir formant pilot), acaramullar, amanyogar (de manyoc), apirrossar-se (de pirrossa), aterrossar-se (de terròs), aglevarse, agrumollar-se, aborrallonar-se, ablenar-se (de ble), adollar-se, amotar-se (de mota);arraconar (posar en un racó, etc.), arrecerar, allitarse, ajaçar-se, ajocar-se, acarrerarse (de carrer), afonar (de fons), aterrar;amidar (prendre mides), avaluar, apamar;amollonar (senyalar amb mollons), atermenar; adiar (fixar el dia), ajornar;apressar-se (donarse pressa), afal·lerar-se, airar-se, atrafegar-se, apassionar-se, adolorar, acalorar; acarar (posar cara a cara), agenollar-se;acomiadar (donar comiat). També amb el prefix a- (les formes sense prefix són incorrectes):afusellar, anivellar.(3) Notem les formes dobles (preferible la primera): aconsellar o consellar, adelitar-se o delitar-se, afigurar-se o figurar-se, arrossegar o rossegar, avarar o varar, aviciar-se o viciar-se. Tenen significats distints: aguaitar i guaitar, apreuar i preuar, assenyalar i senyalar. Són parcialment sinònims: allistar i llistar, anomenar i nomenar. en- (em- davant de m, b, p; inclou idea d’interioritat, cobertura, entrada, etc.). Exemples per afinitats semàntiques:embagular (posar en un bagul), embotar (de bóta), encovenar, empilar (de pila), embeinar, endollar (de dolla), embutxacar, embarcar, encotxar, emmagatzemar, engabiar, engrapar, encauar, empresonar, encerclar, emparedar, enxarxar, embrancar-se;encatifar (cobrir amb una catifa), enrajolar, endomassar, engarlandar, empaperar, encerar, enllustrar, enquitranar, envescar, enseuar (de sèu), ensabonar, ensucrar, enguixar, ensofrar, envernissar, enfarinar, empolsar, emmidonar, emmetzinar, embenar, emmanegar, encercolar, enjoiar, encapçalar;enrotllar (donar forma de rotlle), enrinxolar-se, encreuar;ennuvolar-se (cobrir-se de núvols), emboirar-se, emplujar-se, encalmar-se;encoratjar (donar coratge), enrabiar-se, enverinar, encaboriar-se, enneguitar-se, enrogallar-se, enfebrar-se, embutllofar-se, endeutar-se, engatjar (de gatge), emmainadarse, emmirallar. Formes dobles (preferible la primera): emmurallar o murallar, maridar o emmaridar, sulfatar o ensulfatar. Tenen significats distints: enraonar i raonar; enviar i aviar; emplaçar, aplaçar i plaçar; endreçar, adreçar i
11
Nivell mitjà
•
• •
Lliçó nº3
dreçar. Són parcialment sinònims: encreuar i creuar, engreixar i greixar, enregistrar i registrar. es-, des- (idea d’exclusió, pèrdua, ruptura, etc.). Exemples per afinitats semàntiques:esclofollar (llevar la clofolla), espellofar, escuar, escornar, esbudellar, estripar (de tripa), esmocar (de moca), escanyotar (de canyota), esgramenar (de gram), espanyar, esteranyinar, espolsar, espuçar, espuntar, escantellar, escrostonar (de crostó), esgotar (de gota);esllomar (fer malbé els lloms), esmalucar, espeuar-se, esgargamellar-se, esventrar, esbucar (de buc), esvedellar-se (de vedell: avortar la vaca), espollinar-se (de pollí: afollar-se la somera);esbocinar (fer bocins), esmicolar o esmicar (de mica), esparracar, esquarterar (de quarter), esbadiar (de badia); - esbiaixar (tallar o col·locar de biaix), escalivar (coure al caliu);desglevar (llevar la gleva), desossar, desfonar (de fons), desalenar, desconhortar, descoratjar, desparençar (de parença). Són sinònims (preferible la primera forma): esfullar o desfullar, esgranar o desgranar, esbrancar o desbrancar. re- (intensiu). Exs.: recolzar, regraciar. trans- (idea de canvi). Exs.: transbordar, transvasar. entre- (idea de relació). Exs.: entrebancar, entrellaçar.
2) Amb el sufix -ir (3ª conjugació). Tots aquests derivats són PARASINTÈTICS, és a dir, van amb prefix: • •
•
a- (as- davant de s). Exs.: adolorir (causar dolor), avergonyir, assaborir, afavorir, atemorir. en- (em- davant de m, b, p). Exs.: emperesir (fer agafar peresa), embasardir, emmalurir-se, enfredorir, enfervorir, ensenyorir, embotir, encallir (de call); -empedreir (endurir com una pedra), envidreir-se, enfereir-se (de fera); -engolir (empassar-se per la gola). es-. Exs.: espunyir-se (desllorigar-se un puny), espaordir (fer agafar por), espoltrir (reduir a pols).
3) Amb el sufix -ejar (1ª conjugació). Exemples classificats: •
•
a) verbs intransitius: criaturejar (fer coses pròpies de criatura), donejar, senyorejar (tenir les maneres d’un senyor), saviejar, bestiejar, simiejar, ciutadejar, poblejar, furetejar (de fura), anguilejar, llanejar, allejar; bracejar (agitar els braços), cuejar o cuetejar (de cua), espatllejar, parpellejar, fressejar (de fressa), remorejar, suquejar (de suc), sanguejar, bavejar, llagrimejar, gotejar, espurnejar, guspirejar, flamejar, marradejar (de marrada), ganejar, famejar, sedejar (de set), ansiejar, caboriejar, desvariejar, fantasiejar, profidiejar, carenejar, costerejar (de costa, costera), fronterejar, borrasquejar, calamarsejar, marcejar, vesprejar. b) verbs transitius: fuetejar (donar cops de fuet), bastonejar, ribotejar, carrejar o carretejar (transportar en carro o carreta), trossejar (fer trossos), bocinejar, airejar (sotmetre a l’acció de l’aire), bronzejar, festejar (fer festes, etc.), llagotejar, fastiguejar, neguitejar, anguniejar, sermonejar, senyorejar (ser senyor de...).
12
Nivell mitjà •
Lliçó nº3
Formes dobles (la primera és la preferible): boxar o boxejar, calafatar o calafatejar, desvariejar o desvariar, flirtar o flirtejar, freturar o freturejar, gloriejar-se o gloriar-se, negociar o negociejar, pedalar o pedalejar,(4) sanglotar o sanglotejar. Tenen significats distints: critiquejar i criticar, forcejar i forçar. Són parcialment sinònims: estiuejar i estiuar, flairar i flairejar, fumar i fumejar, ventar i ventejar.
4) Amb el sufix -egar (1ª conjugació): • • •
a) SENSE PREFIX. Exs.: pedregar (de pedra), llampegar (de llamp), manegar (de mà). b) AMB PREFIXOS: a-. Exs.: abonyegar (de bony), amuntegar (de munt), apedregar (de pedra), assedegar (de set). en- (o em-); Exs.: empantanegar (de pantà), empolsegar (de pols), ennuegar (de nus, antigament nu). es-. Exs.: esdentegar (o esdentar: de dent), esfilegar (de fil).
5) Amb els sufixos -itzar, -ificar (1ª conjugació), que són propis del vocabulari culte (per tant, hi ha pseudo-derivats). Exemples: organitzar (de òrgan), caracteritzar, hospitalitzar, ozonitzar; obstaculitzar (posar obstacles), dogmatitzar, sistematitzar; agonitzar (ser a l’agonia), harmonitzar, emfasitzar; sintetitzar (reduir a síntesi), analitzar, paralitzar;(5) ossificar (convertir en os), gasificar, deificar, classificar, significar, exemplificar; -glorificar (conferir glòria, fer gloriós), fructificar (donar fruit), crucificar (clavar en creu), pacificar (establir la pau). NOTES: •
•
• • •
1. El mateix verb, usat intransitivament, vol dir “posar ploma un ocell”. Per altra banda, existeix també plomar derivat de plom: “posar ploms” o “segellar amb plom”. 2. I, derivat d’un adjectiu, improvisar. Observem de passada que no s’admeten derivacions innecessàries com “aterroritzar” (per aterrir), “col·lisionar” (per col·lidir), “decepcionar” (per decebre), “pol·lucionar” (per pol·luir), “promocionar” (per promoure), “traïcionar” (per trair), “visionar” (per veure). 3. I, pseudo-derivat de l’adjectiu lliure, alliberar. 4. El DLC dóna preferència a pedalejar, però no hi ha dubte que la forma més genuïna és pedalar. 5. Notem de passada que no s’admeten les formacions redundants “garantitzar” (per garantir), “valoritzar” (per avaluar o valorar).
Verbs derivats d'adjectius Els verbs derivats d’adjectius tenen tots un sufix, que correspon a un model de conjugació i que adopta les formes adients segons el temps, la persona, etc. Una part d’ells tenen també un prefix, i aleshores són anomenats PARASINTÈTICS. La idea bàsica que expressen els verbs derivats d’adjectius és “FER TORNAR” o “TENIR TENDÈNCIA A”, si bé aquest sentit genèric
13
Nivell mitjà
Lliçó nº3
sovint s’especialitza. Incloem també en aquest tema els verbs derivats d’adverbis. Vegem-ne la classificació i exemplificació. 1) Amb el sufix -ar (1ª conjugació): •
• •
•
• • •
a) SENSE PREFIX. Indiquen un procés amb què s’esdevé posseïdor d’una qualitat. Exemples: alegrar (fer tornar alegre, causar alegria), sadollar, guerxar-se, mustigar-se (de mústic), fixar, igualar, obliquar, absentar-se, altivar-se, buidar. Derivats d’adverbis: avançar (de avant), alertar, davallar, enlairar, arranar. b) AMB PREFIXOS (idea comuna: “fer tornar...”): a- (as- davant de s). Exs.: aplanar (fer plana la superfície d’una cosa), allargar, apregonar, afermar, afluixar, aflonjar, assecar, assegurar, avivar, acontentar, aquietar, assabentar (de l’adj. sabent, amb e tancada). Derivat d’adverbi: allunyar (de lluny). en- (em- davant de b, m, p). Exs.: embrutar, emblanquinar (de blanc), emplenar,(1) encegar, empitjorar, embadocar. Derivat d’adverbi: endinsar (de dins). es-. Exs.: estovar (de tou), escurçar (de curt). re-. Exs.: renovellar, refrescar, refredar, rebaixar, refinar. des- (idea de “fer perdre”). Ex.: despacientar.
2) Amb el sufix -ejar (1ª conjugació): •
•
a) verbs intransitius (significant “tenir tendència a” una qualitat). Exs.: agrejar (tirar a agre, ser més o menys agre), amplejar, balbejar, quequejar (de quec), poquejar, blanquejar, fosquejar, dolcejar, dropejar, verdejar, sordejar, amarguejar, llarguejar, rogejar (de roig), primejar, grandejar (de gran), clarejar, balderejar (de balder), rarejar (de rar), escassejar, rossejar, estretejar, brutejar, beneitejar, fadejar (de fat), altejar, curtejar, lluentejar, fluixejar, coixejar, malaltejar, pioquejar (de pioc), cruejar. Derivat d’adverbi: sovintejar (de sovint). b) verbs transitius (significant “fer tornar”). Exs.: agrejar (fer tornar agre), blanquejar. Derivat d’adverbi: davantejar (anar, passar al davant d’algú).
3) Amb els sufixos -ir o -eir (3ª conjugació; idea general: “fer tornar...”): • • •
•
a) SENSE PREFIX. Exs.: agrir (fer tornar agre), espessir o espesseir (fer tornar més espès), estretir, amorosir. b) AMB PREFIXOS: a- (ar- davant de r). Exs.: amagrir (fer tornar magre), afeblir, afranquir, aprofundir, acovardir, afrevolir, aclarir, alleugerir, abaratir, alentir, ablanir, abonir (de bo), arrodonir, amortir. en- (em- davant de b, m, p). Exs.: ennegrir (fer tornar negre), entendrir, enasprir, empobrir, embalbir, ensuperbir, enxiquir, emblanquir, enfosquir, endolcir, empal·lidir, enlletgir, enterbolir, encruelir, envellir, enfollir, engrandir (de gran), endurir, encarir, enrarir, endarrerir (de darrer), engelosir, enllepolir, encuriosir, engrossir, enrossir, empetitir, emmalaltir, encertir-se (de cert), entristir, envalentir, endolentir, embrunir, envanir
14
Nivell mitjà
•
•
Lliçó nº3
(de va); -entebeir (fer esdevenir tebi), emmusteir (de musti), enfadeir (de fat), emmansir (de mans), embordeirse o embordir-se o, més usual, embordonir-se (de bord). es- (significant un procés amb què s’esdevé posseïdor d’una qualitat). Exs.: esblanqueir-se (tornar-se blanc o més blanc, descolorirse), esgrogueir-se (de groc), esporuguir-se (de poruc), esclarir (de clar), esmorteir i esmortir (de mort). re-. Exs.: reblanir (fer més bla o tou), remollir (de moll), rejovenir, revellir.
4) Amb els sufixos -itzar, -ificar, -itar (1ª conjugació), que són propis del vocabulari culte (per tant, hi ha pseudo-derivats). Exemples: esterilitzar (de estèril), fertilitzar, mobilitzar, generalitzar, realitzar, eternitzar, divinitzar, suavitzar, aguditzar, vulgaritzar, catalanitzar, francesitzar; dignificar (de digne), justificar, simplificar, rarificar, purificar, santificar, dulcificar (fer dolç, endolcir); debilitar (de dèbil), facilitar, felicitar. NOTES: 1. Alguns, erròniament, diuen “omplenar” en lloc de emplenar.
15
Nivell mitjà
Lliçó nº3
El text instructiu Els text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Primer, acostuma a presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...). Algunes instruccions han de fer-se en un ordre determinat perquè siguen efectives. Els textos directius acostumen a ser esquemàtics i concisos. L'esquematisme consisteix a presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors. La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l'imperatiu. Però també hi ha altres possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són, principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empre, la utilització de diferents temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció (caldre, haver de, etc.). L'ús combinat d'aquests recursos gramaticals permet d'intensificar o suavitzar la sensació d'imposició o d'ordre de les instruccions. Per expressar la manera com s'han de fer les accions, es poden usar: adverbis i locucions adverbials de manera, adverbis en -ment, preposicions + nom, oracions introduïdes per nexes modals (com, com si, segons, etc.) verbs que, pel seu significat, indiquen manera i gerundis. Per expressar la finalitat d'una acció, es poden usar: la preposició per a + nom, oracions introduïdes per nexes finals (perquè, a fi que, per tal que, etc.), per (o locucions finals com a fi de, per tal de, etc.) + infinitiu i verbs que, per la seua significació, indiquen finalitat: perseguir, proposar-se, pretendre... Per indicar instruments podem fer servir: per mitjà de, mitjançant, amb... Els missatges s'elaboren sempre amb un codi, que és el conjunt de signes o senyals de significat convencional i les regles per a la seua utilització. A més del codi lingüístic, n'hi ha d'altres que se serveixen de dibuixos, imatges, gràfics, etc. Alguns models on solem trobar textos instructius són: receptes de cuina, textos legals, normes, instruccions d'ús, etc.
16
Nivell mitjà
Lliçó nº3
La puntuació I Convé remarcar la importància que tenen els signes de puntuació en la redacció d'un escrit. Normalment, un text mal puntuat és un text que no s'entén o que dificulta la lectura i la comprensió. Tot i que de vegades hi ha més d'una possibilitat de puntuació, en general cada signe té unes finalitats concretes bastant delimitades. La coma En general, indica una pausa menor. S'utilitza, fonamentalment, en els casos següents: •
•
• •
• • •
Per a separar els elements d'una enumeració o els membres d'una oració coordinada. Ex: Escriviu la fórmula química del sulfur de vanadi, de l'àcid benzoic, de l'hidrur d'alumini i del tetraclorur de carboni. Expliqueu què són els polisacàrids, assenyaleu-ne els diversos tipus i analitzeu-ne el paper biològic. Quan s'altera l'ordre lògic de l'oració. Ex: En acabar, redacteu un resum de les vostres conclusions. L'examen, l'heu de fer en una hora i quaranta-cinc minuts. Quan hi ha un incís. Ex: Esmenteu, almenys, tres roques sedimentàries. Calculeu, per tant, quin valor té la incògnita. Generalment, per a indicar les oracions subordinades: finals, causals, condicionals, temporals, locatives, modals, concessives, adversatives, etc. Ex: La professora va tornar a explicar el tema de les proteïnes, perquè els alumnes l'entengueren millor. No va aprovar l'examen de dibuix, perquè no sabia fer l'alçat de la figura. Si vols resoldre l'equació, primer has d'aïllar-ne la incògnita. Quan vaig anar a Grècia, em vaig interessar per l'art de l'antiguitat. Els companys del seu curs han visitat l'illa de Tabarca, on han estudiat el tema del modelat costaner. Per a separar oracions incompletes o el·líptiques. Ex: En el primer tall geològic hi ha dues roques metamòrfiques; en el segon, una. Recordem que mai no es posa la coma entre el subjecte i el verb o entre el verb i un complement. Per a marcar un nom en vocatiu i, també, el destinatari d'una carta. Ex: Escolta, Lluís, no tingues por. Benvolguda amiga, En primer lloc, gràcies per les fotos...
El punt Marca una pausa més llarga que la indicada per la coma i assenyala el final d'una oració completa. S'utilitza, fonamentalment, en els casos següents: •
El punt (o punt i seguit) s'usa al final d'una oració que no està enllaçada sintàcticament amb cap altra.
17
Nivell mitjà •
•
Lliçó nº3
El punt i a part s'usa quan la relació entre les oracions és més llunyana. Després d'aquest signe hi ha sempre un canvi de paràgraf. El punt final indica l'acabament d'un text, una separació entre conceptes, apartats o capítols més gran que la que indica el punt i a part.
El punt i coma Marca una pausa més llarga que la coma i més breu que el punt. S'utilitza, generalment, en els casos següents: •
•
Quan dues oracions no van unides per conjuncions i la segona no té un enllaç perfecte amb l'anterior. Ex: Va decidir acceptar l'oferta de treball de l'empresa d'informàtica; en realitat no tenia cap altra alternativa. Per a separar les parts d'una oració que tenen segments interns separats amb comes. Ex: Relació dels alumnes finalistes de les proves esportives: en llançament de javelina, Rosa Valls i Taverner; en natació, Assumpció Luna i Valdés; en carrera d'obstacles, Natàlia Llopis i Messeguer.
Els dos punts S'utilitzen, bàsicament, en els casos següents: •
•
•
•
•
Per a separar dues idees que tenen una relació de proximitat. Subordinen el segon element al primer i poden aportar-hi un matís causal, consecutiu o adversatiu. Ex: La manca d'aigua és un problema greu: sense aigua no es pot viure. Per a introduir una enumeració. Ex: Tenia la butxaca plena de coses meravelloses: un caragol, una pedreta verda, un segell, una corda, una moneda rovellada, una ploma de colibrí i el cascavell d'una serp. Per a introduir un exemple, una il·lustració o un advertiment. Ex: Hi ha paraules que són invariables en singular i en plural: temps, llapis, cactus, fons, dilluns, dimarts, dijous, etc. Per a marcar l'inici d'una citació textual o d'un parlament. Ex: Holmes mogué el cap amb tristor i digué: "Anem-nos-en, Watson, les nostres pistes es troben en una altra banda". No convé usar els dos punts en la mateixa seqüència dues vegades seguides. En aquests casos, és preferible substituir-los per una pausa forta (punt o punt i coma). o No recomanable: Hi ha moltes situacions en què cal adoptar una actitud activa davant els problemes: les actituds passives no són, precisament, les més recomanables per a resoldre els conflictes que dia a dia se'ns plantegen: quedar-se parat és acceptar una derrota. o Recomanable: Hi ha moltes situacions en què cal adoptar una actitud activa davant els problemes. Les actituds passives no són, precisament, les més recomanables per a resoldre els conflictes
18
Nivell mitjà
Lliçó nº3
que dia a dia se'ns plantegen: quedar-se parat és acceptar una derrota. Els punts suspensius Els punts suspensius s'usen, bàsicament, en els casos següents: •
•
•
Per a indicar que una enumeració no ha quedat tancada. En aquest cas es pot usar també la paraula etcètera (o l'abreviatura etc.). En el llenguatge científic és preferible usar l'etcètera (o l'abreviatura) en compte dels punts suspensius. No és adequat usar els dos recursos alhora. Ex: Moltes onomatopeies imiten les veus dels animals: els mèus, miols o marrameus del gat, els bels de l'ovella, els renills del cavall, els brunzits del mosquit, els mugits del bou i la vaca... Per a indicar una pausa sobtada o la conclusió difusa, voluntàriament imperfecta, d'una oració. Ex: Revivia en el record la remor etèria de les palmes, l'olor de la pólvora pels horts, els reflexos multicolors de l'estany dels ànecs... Cal recordar que són sempre tres punts (...) i no quatre, cinc o més, i que no hem de posar coma davant. Ex: Irene, que és una virtuosa del clarinet, ha abandonat l’afició a la realitat virtual per uns altres divertiments...
19