Lliçó 10 Ortografia: L’ús del guionet Morfosintaxi: Ser i estar. Verbs transitius i intransitius. Lèxic: La composició II Expressió escrita: Text periodístic
Nivell mitjà
Lliçó nº10
L'ús del guionet Hi ha algunes paraules compostes que s'escriuen amb guinet. No en són moltes, però poden ocasionar dubtes ortogràfics. Tot seguit us donem uns criteris per a tenir en compte a l'hora de posar els guionet. Amb guionet 1. Derivats amb el prefix no- quan el segon element és un sibstantiu. Ex.: nobel·liberància 2. Compostos en què: •
•
•
•
•
•
•
•
el segon element comença per r/s/x (ex: penja-robes) Pot haver problemes de lectura (ex: cincen-rama). El primer element duu accent gràfix. Ex: pèl-roig Es tracta d'un numeral. Ex: vint-isis. Figura un punt cardinal. Ex: nordest. Es tracta d'una expressió repetitiva. Ex: zigazaga. Hi ha una construcció expressiva. Ex: a corre-cuita. Apareixeria una forma molt estranya si no s'escriguera el guionet. Ex: quisap-lo.
Junts(sense guionet i Separats (amb espai) sense espai) 1. Derivats de qualsevol 1. Derivats amb el prefix prefix (excepte no-). Ex: no- quan el segon element és un adjectiu. vicerector. Ex: no bel·ligerant 2. Derivats de compostos i derivats de sintagmes. 2. Sintagmes lexicalitzats que són compostos Ex: blatdemorar. sinàptics. Ex: mà morta, 3. Compostos cultes amb concurs oposició. la forma prefixada acabada en -o o -i. Ex: politicosocial. 4. Compostos no inclosos en el cas 2 de la columna a) ni en el cas 2 de la columna c). Ex: allioli.
2
Nivell mitjà
Lliçó nº10
Verbs ser i estar Tot i que els verbs ser i estar són ben usuals en la nostra llengua, la seua distribució resulta sovint confusa i pot originar vacil·lacions, per tal com no coincideix plenament amb la corresponent dels verbs ser i estar en castellà. Pareu esment, per exemple, en les frases següents: • • •
El meu germà és a València Vull morir, sóc morta! La de la dreta és fadrina, l’altra és casada.
Per a usar correctament els verbs ser i estar, pot resultar útil tenir en compte les remarques següents: •
•
•
•
•
La presència circumstancial en un lloc, sense determinació quantitativa de temps s’indica amb el verb ser com a sinònim de trobar-se. Dir que El meu germà és a València significa que, ocasionalment, el meu germà es troba en aquest moment a València: hi ha anat, i en tornarà. Si volguérem expressar permanència en el lloc, hauríem d’emprar el verb estar, que funcionaria com a sinònim de verbs com viure o residir. El meu germà està encara a València vol dir, per tant, que el meu germà encara hi viu, encara hi resideix. També usem el verb estar quan determinem la durada temporal de la presència en un lloc: El meu germà estarà dos dies a València. Podem expressar amb el verb ser l’acció d’arribar a un lloc: No t’ho explicaré fins que no serem a Vinaròs. En aquest cas és inadmissible l’ús del verb estar: No t’ho explicaré fins que no estarem a Vinaròs. En les oracions copulatives, els adjectius qualificatius s’introdueixen habitualment amb el verb ser si el subjecte és una cosa inanimada: Les figues encara són verdes i no Les figues encara estan verdes. Cal expressar amb el verb ser els estats no transitoris dels subjectes animats. És per això que una persona és morta, és fadrina o és casada (de la mateixa manera que pot ser dèbil o trista, cosa semànticament ben diferent a la possibilitat d’estar dèbil o trista). Pareu esment, per tant, que els estats civils de les persones (fadrí, fadrina; casat, casada; vidu, vídua; solter soltera; divorciat, divorciada; separat, separada, etc.) s’introdueixen amb el verb ser i no amb el verb estar. Convé que fem servir el verb ser per a aplicar un adjectiu qualificatiu a una cosa que escau, resulta, d’una certa manera: Aquests pantalons em són una mica llargs (em vénen una mica llargs o em resulten una mica llargs), i no Aquests pantalons m’estan una mica llargs.
3
Nivell mitjà
Lliçó nº10
Verbs transitius i intransitius Un verb és transitiu si exigeix l’adjunció d’un complement directe per a completar el sentit de l’oració, mentre que un verb intransitiu és, per contra, un verb que no n’admet, de complement directe. Alguns verbs valencians intransitius són de vegades usats com a transitius de manera incorrecta. A continuació teniu alguns d’aquests verbs transitivitzats. Córrer, callar, avortar, cessar, dimitir, caminar, emanar, esmorzar, dinar, berenar, sopar, urgir, informar, al·ludir, obsequiar, recórrer. Ex: Susanna correrà en els cinc mil metres llisos, i no Susanna correrà els cinc mil metres llisos. Un altre tipus d’incorrecció sintàctica, és l’ús com a intransitius d’alguns verbs que realment són transitius. Aquests són alguns dels principals verbs intransitivitzats. Acabar, apropiar-se, carregar, complir, continuar, córrer, descuidar, dimitir, donar, encertar, encreuar, necessitar, parlar, quedar-se, somiar, tirar, estirar. Ex: Si fórem més solidaris s'acabarien les injustícies, i no Si fórem més solidaris acabaríem amb les injustícies. Són intransitius Córrer, callar, avortar, cessar, dimitir, caminar, emanar, esmorzar, dinar, berenar, sopar, urgir, informar, al·ludir, obsequiar, recórrer.
Són transitius Acabar, apropiar-se, carregar, complir, continuar, córrer, descuidar, dimitir, donar, encertar, encreuar, necessitar, parlar, quedar-se, somiar, tirar, estirar.
Verbs pronominals i verbs no pronominals Els verbs pronominals són aquells que es conjuguen necessàriament amb el pronom reflexiu. En el registre col·loquial de vegades alterem la categoria gramatical d'alguns verbs i els conjuguem com si foren pronominals. Fixeu-vos en els verbs següents. Albergar, anar, baixar, callar, caure, conéixer, coure, demanar, estar, fumar, marxar, olorar, prendre, quedar, relliscar, riure, saber, saltar, témer, venir. Ex: Han anat de passeig, i no S'han anat de passeig. De la mateixa manera, hi ha verbs que tot i ser efectivament pronominals, s'usen com si no foren. Entre aquestos verbs podem apuntar els següents: Aprimar-se, enflaquir-se, engreixar-se, desdejunar-se, despertar-se, entrenarse, acabar-se (consumir), encallar-se (sentit figurat), imaginar-se (suposar), menjar-se (quantitat determinada), beure's (quantitat determinada), passar-se
4
Nivell mitjà
Lliçó nº10
(complementat per adverbis), pensar-se (creure), prendre's (adoptar una actitud). Ex: M'he despertat tard, i no He despertat tard. Ja m'he acabat la sopa, i no Ja he acabat la sopa. No són pronominals Són pronominals Albergar, anar, baixar, callar, caure, Aprimar-se, enflaquir-se, engreixar-se, conéixer, coure, demanar, estar, fumar, desdejunar-se, despertar-se, entrenarmarxar, olorar, prendre, quedar, se, acabar-se (consumir), encallar-se relliscar, riure, saber, saltar, témer, (sentit figurat), imaginar-se (suposar), venir. menjar-se (quantitat determinada), determinada), beure's (quantitat passar-se (complementat per adverbis), pensar-se (creure), prendre's (adoptar una actitud).
5
Nivell mitjà
Lliçó nº10
La composició II Composició adjectival Com a adjectius compostos (a vegades, usats també en qualitat de substantius), en tenim de formats segons dos tipus: 1) substantiu + adjectiu o participi. El primer component és, generalment, com un complement determinatiu del segon (p.e., alallarg vol dir "llarg d'ales" o "que té les ales llargues"); són, per tant, compostos sintètics o el·líptics, ja que s'hi sobreentén alguna cosa. El segon element (adjectiu o participi) no concorda amb el primer, sinó amb el substantiu al qual tot el compost es refereix (així, direm alallarg si ens referim a ocell, masculí, i alallarga si ens referim a au, femení). S'escriuen soldats, llevat de quan cal facilitar-ne la lectura mitjançant el guionet. Exemples classificats: •
• • • •
amb el primer element fent de compl. determinatiu: alallarg, barbablanc, barra-sec, bocabadat, bocafí, bocamoll, camallarg (adj. i subst.), cama-segat, camatort, capbaix, capblanc, capgròs (distint de cap-gros), carabrut, caragirat, cara-rodó, cara-xuclat, cellajunt, cellapoblat, coll-llarg (amb guionet), colltort, cor-dur (amb guionet), cuallarg, cua-rutllat, esmaperdut, esquenadret, esquena-romput, frontample (amb guionet), galtaplè, garratibat, llavifès (fes, participi de fendre, "tallar", "partir"), llenguallarg, mà-llarg (amb guionet), panxabuit, panxacontent, pèl-llarq (amb guionet), potacurt, potaplà, testagrís, ullblau; amb el primer element fent de compl. causal: llampferit, solcuit (adj. i subst.); amb altres valors: aireferit (que pateix un aire de feridura), palplantat (plantat, o sia dret i immòbil, com un pal). Podem englobar dins aquest apartat els adjectius compostos primmirat i totpoderós, encara que el primer element no siga cap substantiu. Com una extensió d'aquest tipus, tenim els adjectius en què el segon component és l'antic participi present: fefaent, malfaent, maldient, versemblant (d'on versemblança), clarivident (d'on clarividència), pernabatent, catalanoparlant, etc.
2) adjectiu + adjectiu. És molt usual aquest tipus de composició coordinada, per la qual indiquem la fusió o la relació de dues qualitats o éssers. Hem de distingir-hi dues possibilitats: •
a) Quan hi expressem un sol concepte, resultat de la fusió de dues qualitats o éssers, escrivim tots dos elements soldats i formem els femenins i plurals com si es tractés d'un adjectiu simple: agredolç, agredolça, agredolços, agredolces. Sovint el primer component, per analogia amb els radicals greco-llatins, acaba en o i adopta la forma sàvia o culta. Exs.: angloamericà, anglosaxó (p.e., la cultura anglosaxona), hispanoamericà, anglocatòlic, afroamericà (p.e., races
6
Nivell mitjà
•
Lliçó nº10
afroamericanes), afroeuropeu, lusitanogalaic, el francoprovençal (idioma), indo-xinès (amb guionet per raó de la x). b) Quan volem expressar dos conceptes units o relacionats, però distints, aleshores hi posem sempre un guionet entremig i donem marca de femení i plural a tots dos elements. Exs.: sord-mut (fem. sorda-muda, pl. sords-muts, sordes-mudes), castellà-català (p.e., diccionari...), negreblau (p.e., cabells negres-blaus), clar-obscur (adj. substantivat). També ací sovint el primer element, llavors invariable, el fem acabar en o i es pren, si n'hi ha, de radicals cultes. Exs.: físico-químic (p.e., ciències físico-químiques), germano-rus (p.e., guerra germano-russa), sinojaponès (p.e., tractat sino-japonès, o sia entre la Xina i el Japó), grecoromà, franco-suís (p.e., la frontera franco-suïssa, o sia entre França i Suïssa), austro-hongarès (p.e., l'imperi...), materno-infantil (p.e., protecció...), còncavo-convex, antero-posterior, linguo-dental, gastrointestinal, àudio-visual (per auditivo-visual), judeo-cristià, (conjunt) històrico-artístic, (vetllada) literàrio-musical.
Composició verbal Segons els components originaris, els verbs compostos es divideixen en dos tipus: 1) substantiu + verb. Són compostos sintètics (semblants als adjectius del grup 1), en què el primer component, el substantiu, equival a un complement del verb o al seu subjecte. Sovint han agafat sentits figurats. Naturalment, d'aquests verbs compostos es poden formar derivats (substantius i adjectius). Exemples: camatrencar (trencar la cama, o més ben dit, una pota, o les potes, a un animal; p.e., Amb l'escopeta ha camatrencat una guatlla), colltòrcer o colltorçar (tòrcer el coll; etc.), ullprendre (encantar amb la mirada; etc.; derivat: ullprenedor), cornuar-se (nuar-se-li a algú el cor; der.: cornuament), coresforçar-se (der.: coresforç), corferir, corgelar-se, corglaçar-se, sangglaçarse (tenir un fort esglai), sangcremar-se (impacientar-se), pelltrencar-se (trencarse o clivellar-se la pell), capalçar (alçar una cosa d'un cap), capficar (fer entrar de cap una cosa dins una altra; etc.; der.: capficall, capficada, capficament), capgirar (der.: capgirell, capgirada, capgirament), peucalcigar (trepitjar), aiguabarrejar-se (ajuntar-se, barrejant llurs aigües, dos o més rius, etc.; der.: aiguabarreig). 2) adjectiu (o adverbi) + verb. El primer element hi té un valor adverbial. Exs.: carvendre (fer pagar car quelcom), carcomprar, viltenir (tenir per vil, vilipendiar), primfilar (filar prim), migpartir (partir pel mig). Partícules compostes Finalment, tenim partícules (adverbis, preposicions, conjuncions) compostes. Es distingeixen de llurs components presos aïlladament, per la diferent funció gramatical que exerceixen. Exemples classificats: •
adverbis: amunt (antigament a munt), avall, enlaire, daltabaix (adv. i subst.), enlloc (distint de en lloc), pertot (dist. de per tot), onsevulla;
7
Nivell mitjà
•
Lliçó nº10
aleshores (dist. de a les hores), tothora (ant. tota hora); alhora (dist. de a l'hora), gairebé (dist. de gaire bé), només, potser (pronunciat amb la 1ª síl·laba àtona; dist. de pot ser), també (amb la 1ª síl. àtona; dist de tan bé), tampoc (amb la 1ª síl. àtona; dist. de tan poc), sobretot, nogensmenys, tanmateix; de sotsobre.(12) preposicions i conjuncions: malgrat; sinó (dist. de si no), perquè (dist. de per què).
Compostos derivats Hi ha LOCUCIONS (en les quals cada mot funciona gramaticalment com a independent, tot i que el conjunt té un sentit unitari o propi) que han donat origen a altres mots amb un sufix de derivació. Aleshores sí que els considerem compostos en sentit morfològic i, per tant, els escrivim soldats (llevat dels casos en què calga facilitar-ne la lectura mitjançant el guionet). Així: 1) procedents de "substantiu + adjectiu" tenim casos com robavellaire (de roba vella: persona que comercia comprant i venent roba usada; també pot significar "peller"), preufetaire o preufeter (persona que treballa a preu fet), aiguabeneitera (pica de l'aigua beneita), gatamoixeria (qualitat de gata moixa), camí-raler (de camí ral: peó caminer), lliurecanvisme i lliurecanvista (de lliure canvi), comptecorrentista (de compte corrent), maltempsada (de mal temps), bonhomia (condició de qui és bon home), setmesó (criatura nada al cap de set mesos de gestació), curtcircuitar (establir un curt circuit), jocfloralesc (relatiu als jocs florals), costariqueny (de Costa Rica), novaiorquès (de Nova York), etc. 2) procedents de "substantiu + nexe + substantiu": blatdemorar (camp plantat de blat de moro), capicular (de cap i cul), etc. 3) altres: entotsolar-se (de tot sol, amb el prefix en-), percentatge (tant per cent), anorrear (de no re, amb el prefix a-), foraviar (de fora via), miquelangelesc (de Miquel Angel), felipnèria (religiosa de sant Felip Neri), deumil·lèsim (de deu mil), etc. També s'escriuen soldats, en esdevenir derivats, molts compostos que anaven amb guionet, com ja hem anat veient: xiuxiuejar (de xiu-xiu), zigzaguejar (de zig-zag), noucentisme i noucentista (de nou-cents), etc. Tanmateix vegem els casos més freqüents de LOCUCIONS amb uns quants exemples de cada tipus: a) amb valor d'adjectius: blau cel, blau marí, gris perla, groc canari, verd fosc; b) amb valor de verb: fer veure (= simular), tocar el dos (= fugir), tenir por (= témer), fer farons (= faronejar), fer forrolla, fer ali, fer denteta (o dentetes), prendre a dents, donar abast, anar de tort, haver esment, fer pam i pipa.
8
Nivell mitjà
Lliçó nº10
El text periodístic La notícia és un tipus de text narratiu, la funció del qual és informar el lector de fets ocorreguts recentment, exposant-ne ordenadament els continguts, les circumstàncies, etc. Pertany a la funció referencial del llenguatge, l'objectiu de la qual és donar informacions objectives sobre fets reals. El llenguatge que fa servir la notícia ha de ser clar, concís, senzill i atractiu per al lector. Una notícia perquè siga completa, ha de respondre a les indicacions qui, què, on, quan i per què. Això no vol dir que no hi puguen aparèixer d'altres com a qui, com, quines conseqüències, etc. Aquestes indicacions han de figurar en el primer paràgraf d'una notícia i, si n'hi ha, en el seu titular. ESTRUCTURA Encapçalament: És on es resumeix la informació bàsica. Normalment consta d'un titular principal (títol), que remarca els aspectes més interessants de la notícia per atraure l'atenció del lector, i uns altres de secundaris (avanttítol, subtítols). Moltes notícies, a més, tenen una entradeta que sol resumir la informació que conté el cos de la notícia. Cos de la notícia: Consisteix en l'exposició ordenada dels fets esdevinguts i de les circumstàncies que els envolten, tenint en compte la importància dels fets i no solament l'ordre cronològic. L'estructura d'interès d'una notícia pot representar-se amb aquest diagrama en forma de piràmide.
Per narrar els fets podem fer servir els connectors que s'empren en els textos narratius en general: abans... anteriorment... poc abans...
al mateix temps... al mateix moment... simultàniament...
després... més tard... més endavant...
9
a continuació... tot seguit... aleshores...