28 de gener de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars
Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans
Número 2
Editorial
Aznar imposa la tolerància zero
Els EUA estan decidits a atacar l’Iraq
Emulant les paraules de l'exalcalde de Nova York Rudolph Giulani, però deu anys més tard, el president del Govern espanyol ha posat fil a l'agulla per "escombrar els carrers de petits delinqüents", tal i com va prometre el setembre passat. Encara no fa dues setmanes, el Consell de Ministres espanyol va aprovar dos avantprojectes de llei per reformar el Codi Penal i convertir-lo, tal com els agrada dir a ells mateixos, en el "codi de la seguretat". Aquesta reforma arriba en un moment polític significatiu: el Partit Popular gaudeix de majoria absoluta i, per tant, podrà aprovar la reforma sense haver-la de consensuar amb cap altre partit, tot i que les formacions amb qui l’hauria de pactar estan d’acord amb l’esperit dels canvis; diversos temes esquitxen el Govern d'Aznar, des del chapapote fins l'augment de la inflació, i ens trobem en un any electoralment intens en què la suposada inseguretat ciutadana i el conflicte en basc seran utilitzats com a arma electoral. Tots aquests temes han confluït i expliquen que en aquest moment s'hagin presentat aquests dos avantprojectes. Però més enllà del context polític, darrere d'aquesta reforma penal hi ha una voluntat de cancel·lació definitiva de l'estat assistencial del benestar i una aposta per un estat penal que combati els problemes socials i polítics fent ús exclusiu de la repressió. Aquesta política ja fa dues dècades que es va començar a aplicar als Estats Units, i s'anomena política de tolerància zero: més policia, més centres penitenciaris, més aparell judicial, més presos. La contrapartida: menys inversió en polítiques socials, en educació o en habitatge. És a dir, els pobres, els exclosos del mercat, tenen un lloc reservat: les presons; perquè no cal oblidar que la tolerància zero s'aplica, sobretot, als delictes petits. Un 20% de la població dels Països Catalans viu en la pobresa, això significa que uns 2 milions de catalans i catalanes són pobres. La major part d'aquests estan exclosos del mercat laboral i tenen moltes dificultats per incorporar-s'hi, per la qual cosa, si no s'impulsen polítiques socials i educatives dirigides a aquest segment social la duresa del nou sistema penal farà augmentar encara més la xifra actual de més de 13.000 persones empresonades al nostre país, que ens situa com una de les zones de la Unió Europea amb un percentatge més alt de població reclosa. L'origen de la política de la tolerància zero prové dels Estats Units. A través de les fundacions privades lligades als partits conservadors, aquestes idees penals van arribar fa anys al continent europeu. De fet, els catalans del nord ja pateixen les conseqüències de la tolerància zero, perquè l'Estat francès fa temps que ha fet seu aquest model penal i repressiu, que amb la nova Llei per a la Seguretat Interior que va aprovar el Senat francès el novembre passat encara s'endurirà més. Per tal de justificar-se davant l'electorat, el Govern d'Aznar esgrimeix un suposat augment de la delinqüència de carrer. Però no hi ha dades que demostrin que el nombre de delictes hagi augmentat. I d'altra banda, l'aplicació de mesures punitives més dures en altres països (com per exemple la pena capital als Estats Units) no ha provocat una disminució de la comissió de delictes. En definitiva, el que ha fet el Govern espanyol és importar les idees neoconservadores que volen que arreu del món s'implanti la política penal de la tolerància zero. D'aquesta manera podran consolidar un mercat global amb la garantia que les mesures repressives resoldran els problemes socials i combatran els moviments polítics que s'hi oposin en qualsevol lloc del planeta.
La reforma dels Estatuts d’Autonomia, un debat sense ambició Països Catalans / 4
La crisi al tèxtil fa perillar 150.000 llocs de treball als Països Catalans
José Maria Aznar ha reafirmat el seu suport polític i militar a les aspiracions bèl·liques de l’administració Bush
Sembla que l’anunciat atac a Iraq és qüestió de temps des que el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar una resolució que deixa en mans dels Estats Units d’Amèrica la decisió d’atacar Iraq. Això es produeix després de més de 10 anys d’un bloqueig promogut pels mateixos EUA i el Regne Unit que pot ser qualificat de genocidi i violació dels drets humans. L’atac respondria a les necessitats de la política exterior nord-americana, que vol assegurar-se el subministrament de cru i que, després dels esdeveniments de l’11 de setembre, ha entrat en una situació d’inestabilitat. Sembla que els EUA no estan disposats a deixar escapar aquesta oportunitat per desfer-se
d’un règim molest que no pensa sotmetre’s als interessos imperials de Bush i el seu govern. Prova d’això és el desplegament de tropes nord-americanes i britàniques en un nombre superior als cent mil soldats al Golf i a la Mediterrània. Mentrestant, l’oposició a la guerra sembla ampliar-se amb la posició adoptada per Alemanya i l’Estat francès, tot i que aquesta posició respon més a la necessitat de reforçar una política europea pròpia que no pas a una actitud antibel·licista o de respecte als drets humans. L’Estat espanyol, en canvi, ja ha anunciat el seu recolzament polític i, si s’escau, militar, a l’operació. Internacional / Pàgina 6
Un jove denuncia maltractes durant la cimera de Barcelona
Judici per tortures a la policia espanyola Tot i que les denúncies per tortures i maltractaments són freqüents als Països Catalans, en poques ocasions se celebren judicis on el banc dels acusats estiga ocupat per membres de les forces policials; aquesta situació es donà el 14 i 16 de gener als jutjats de Barcelona. La denúncia d’un jove madrileny que acudí a les manifestacions en contra de la Cimera Europea celebrada a Barcelona el març passat ha estat acceptada per la titular del Jutjat d’Instrucció nº 2 de Barcelona. El jove, que fou detingut després de les càrregues policials a la Plaça de Colom, passà dues nits a la comissaria de la Verneda. Durant la seua detenció
fou interrogat, amenaçat i apallisat fins el punt que hagué de ser atés en un hospital. Precisament, l’informe mèdic ha segut la prova fonamental per què la denúncia haja tirat endavant. El desenvolupament del judici està sent irregular ja que la jutge encarregada del cas l’ha suspés en dues ocasions, la primera per poder analitzar el cas amb més deteniment, i la segona per la l’absència d’uns dels acusats. En aquesta segona ocasió, la jutge va aprofitar, també, per demanar una roda de reconeixement dels policies en servei a la comissaria de la Verneda durant els dies de la cimera. Països Catalans / Pàgina 4
Economia / 5
Nou disc de Miquel Pujadó Cultura / 7
Poble Nou no està en venda Contraportada / 8
L’actuació policial va ser fortament criticada des de diferents àmbits de la societat catalana
28 de gener de 2003
l’apunt
Principals reformes del Codi Penal Aplicació generalitzada de la presó provisional: fins ara l’aplicació de la presó preventiva era l’últim recurs que s’utilitzava, ja que xoca amb el dret a la presumpció d’innocència. La generalització de la presó preventiva augmentarà la població reclusa. A més, aquests presos no gaudiran dels beneficis als quals tenen dret els reclusos ja condemnats.
Pàgina 2
Països Catalans
Nou Codi Penal contra la petita delinqüència El pas de 30 a 40 anys de presó instaura la cadena peprètua definitiu del que s’ha anomenat estat del benestar”. Rivera explica que aquestes mesures estan inspirades en les polítiques penals nord-americanes que fa uns vint anys es van començar a aplicar (i que ja han impulsat molts països europeus) i que tenen per objectiu la “cancel·lació de l’estat social i la paulatina construcció d’un estat penal que combati els problemes socials i la pobresa a través de mesures exclusivament repressives”. Aquesta política penal és coneguda amb el nom de Tolerància Zero, tot i que, com diu Rivera “no tolera la delinqüència de carrer, la que prové dels sectors més exclosos de la societat, però sí que tolerarà àmplies franges de delinqüència de coll blanc”.
Augment de la pena màxima dels 30 als 40 anys per als condemnats per terrorisme: Aquests presos compliran la pena de manera íntegra. A la pràctica, això és una cadena perpètua encoberta, cosa que prohibeix la Constitució, i trenca amb el suposat objectiu resocialitzador de la presó. Creació d’un sol jutjat de vigilància penitenciària: la intenció que existeixi un sol jutjat de vigilància penitenciària central a l’Audiència Nacional a Madrid topa amb l’actual legislació penitenciària, perquè la llei ordena la proximitat entre la seu de l’oficina d’aquest jutjat i el centre penitenciari. A més, els jutges de vigilància penitenciària tenen l’obligació de visitar un cop per setmana els centres penitenciaris que tenen sota la seva jurisdicció. Com podrà visitar totes les presons de l’Estat el nou jutge central? D’altra banda, aquesta reforma posa sota sospita determinats jutges de vigilància penitenciària que no s’han sotmès als dictats del poder executiu. Expulsió dels immigrants que cometin delictes: les persones extracomunitàries a les quals el fiscal, durant el procés penal, els demani una pena de més d’un o dos anys de presó seran explusades automàticament de l’Estat i no hi podran tornar fins al cap de deu anys. Fins ara, quan un immigrant sense papers era condemnat a presó podia commutar la pena per l’expulsió. Això suposa que no es respectarà el principi d’igualtat que consagra la Constitució i que els processos que tinguin oberts per obtenir permisos de residència o treball seran arxivats.
Laia Altarriba.- Barcelona. El Consell de Ministres espanyol va aprovar el passat 17 de gener dos avantprojectes de llei per reformar el Codi Penal. Aquestes reformes tenen per objectiu, sobretot, combatre més durament la petita delinqüència, tancar a la presó fins a 40 anys les persones condemnades per terrorisme i expulsar més fàcilment els immigrants sense
papers. El Govern espanyol ha presentat aquestes normes com un conjunt de mesures penals aïllades les unes de les altres. Però Iñaki Rivera, catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB sosté que aquest paquet de reformes és la traducció penal del trencament
El dret penal de l’enemic Rivera destaca que “estem parlant d’un sistema penal que ha abandonat definitivament qualsevol aspiració resocialitzadora i ha optat per construir el dret penal de l’enemic; el Govern entén la societat com un conjunt d’enemics potencials, i evidentment amb l’enemic no s’hi dialoga ni se l’intenta integrar, sinó que cal combatre’l, neutralitzar-lo i aniquilar-lo”. Aquest nou sistema penal que estan intentant implantar a nivell mundial ja el va anunciar el pro-
L’Estat francès endureix la lluita contra els pobres El Govern francès ha decidit endurir la legislació penal i els darrers mesos ha impulsat una reforma que posa el punt de mira sobre prostitutes, pobres i ocupants d’immobles abandonats. El projecte de llei porta per títol La seguretat, primera de les llibertats i pretén lluitar contra la criminalitat i la delinqüència perquè entén que és “la major preocupació de França i dels francesos”. L’Estat francès ja fa anys que aplica la política de la Tolerància Zero, però ara el ministre de l’Interior,
Nicolas Sarkozy (de qui es diu que ha assessorat el Govern d’Aznar en la reforma espanyola), encara vol anar més enllà amb el Projecte de Llei per a la Seguretat Interior. Oposició al projecte Fins a quaranta associacions i federacions de lluita contra la pobresa i l’exclusió de l’Estat francès s’han unit per oposar-se a aquesta reforma perquè creuen que atempta contra els exclosos de la societat. Aquestes associacions critiquen el projecte de
llei perquè condemna la prostitució a la clandestinitat, persegueix la mendicitat (crea el delicte de mendicitat “agressiva”) i endureix la repressió contra els ocupants de finques buides (les associacions denuncien que a l’Estat francès hi falten un milió d’allotjaments). Aquest paquet de reformes apareix en un moment en què moltes presons franceses es troben per sobre de la seva capacitat. Un exemple és el cas del Centre Penitenciari de Perpinyà, que està al 116%.
fessor de sociologia i activista dels moviments socials als EUA Loïc Wacquant al seu llibre Les prisons de la misère, Editions du Seuil (Las prisiones de la miseria, Editorial Alianza). El llibre descriu l’aplicació als EUA de la Tolerància Zero i de com ha estat traslladada posteriorment als estats europeus a través de fundacions privades vinculades als partits conservadors. Sobreocupació a les presons
La reforma del Codi Penal sumarà més presos als 13.000 que ja hi ha als Països Catalans Als Països Catalans actualment hi ha més de 13.000 persones empresonades, que estan repartides per 19 centres penitenciaris. A ningú se li escapa que la reforma del Codi Penal enviarà més persones a unes presons que ja es troben saturades. El cas més extrem és el de la presó Model de Barcelona, que es troba al 497,5% de la seva capacitat, o el del CIS de València que està al 270%. Cal destacar que en tota la nació només hi ha un centre penitenciari que estigui per sota de la seva capacitat (el Psiquiàtric d’Alacant, al 95,4%) Rivera explica que “les presons aniran allotjant al seu interior els pobres, els exclosos de la societat”. Aquest grup, als Països Catalans representa, segons un estudi de Cáritas Diocesana, gairebé un 20% de la població, que cada cop té menys possibilitats d’incorporar-se al mercat de treball i que es veu abocat a la comissió de petits delictes i faltes, que ara seran durament perseguits per la nova legislació penal.
Pàgina 3
Països Catalans
La reforma dels estatuts, un debat sense ambició B. Pompei.- Barcelona.- Els darrers mesos ha pres força el debat sobre la reforma dels Estatuts, sobretot al Principat, però també al País Valencià i a les Illes, per bé que en menor mesura. El passat octubre, en una conferència molt publicitada, Convergència i Unió feia pública una proposta de "nou estatut per a Catalunya" -referint-se exclusivament al Principat. La proposta sortia al pas de les cada vegada més fortes veus crítiques des de dins de la pròpia coalició regionalista per la seva submissió al PP, que arribaren al punt més crític amb la marxa, poques setmanes abans, de l'exsecretari general Pere Esteve. Fins i tot des de mitjans proconvergents hom hi ha volgut veure una versió suau del pla d'Ibarretxe d'"Estat lliure associat" per a un nou pacte entre la Comunitat Autonoma Basca i l'Estat. El "nou estatut" que proposa CiU presenta com a dues grans fites l'establiment d'un Concert Econòmic i l'administració única de la Generalitat, en la mesura que "la Generalitat també és Estat", entre altres aspectes. Prova de que aquesta reforma només persegueix un nou pacte per seguir lligats a Espanya, els
B.P., Barcelona.- Tot i que la polèmica ha consistit essencialment en una picabaralla partidista, amb un escàs contingut polític real, aquest és un debat que sorgeix en un moment, 25 anys més tard de l'aprovació de la Constitució espanyola i del procés de reforma del franquisme, en què el marc polític de l'estat de les autonomies dóna cada vegada més senyals d'esgotament.
La Constitució aprovada el 1978 limita qualsevol reforma estatutària
regionalistes conservadors ofererien com a contrapartida de l'acceptació d'aquest nou estatut, l'entrada en el govern de l'Estat. En tot cas, tot indica que CiU convertirà aquest assumpte en l'eix del seu discurs, contraposant-los als vagues plantejaments federalistes del PSC, provant d'evitar la sagnia de votants desenganyats pels lligams amb el PP, que podrien seguir el camí d'ERC, la qual s'esforça a presentar-se com l'hereva "sensata" de l'etapa Pujol.
En tot moment CiU ha deixat clar que aquest projecte "té cabuda a la Constitució”, i que simplement es tracta de seguir reduint les reivindicacions nacionals a un nombre més o menys gran de competències, però en cap moment es tracta de que el poble català esdevingui subjecte de decisió del seu propi futur. La resta de forces polítiques del Principat, tant PSC com IC hi reaccionaren demanant un consens sobre aquesta reforma i ressaltant el caràcter electoralista de la proposta
de CiU de cara a distanciar-se del PP. ERC, sense anar gaire més enllà, va recriminar que CiU hagi tardat 22 anys a inentar reformar el marc estatutari, i va reclamar un "acord majoritari" abans d'emprendre cap reforma, deixant clar que tampoc la seva actual estratègia passa en cap moment per una ruptura amb l'Estat. Al País Valencià, com a les Illes, l'Estatut del 1982 s'assolí per la via de l'article 148, i no pel 151 -de les "nacionalitats històriques"- com reclamaven la majoria dels ajuntaments. Acrualment la reforma estatutària és un tema que no ha trascendit al conjunt de la població, però els diferents partits sí que s'han posicionat en un debat molt influit pel ressò del que passa al Principat. Així, mentre el PSPV defensa en veu baixa una versió "light" del federalisme del PSC, el BNV o l'Entesa (EUPV, EV i Verds) aspiren en termes generals a un "aprofundiment" autonòmic equiparable al que té ara el Principat, amb capacitat de dissolució de les Corts, competències policials i reconeixement com a "comunitat històrica" i, amb menys timi-
Una altra oportunitat perduda Des de l'incipient i finalment frustrat procés sobiranista al País Basc amb el pacte de Lizarra, amb conseqüències com la declaració de Barcelona, s'ha fet cada vegada més evident que s'ha tancat una etapa, i que es pot obrir una nova oportuni-
tat històrica. Els Països Catalans no es poden permetre tornar a desaprofitar´la, com passà fa vint-i-cinc anys, quan l'esquerra i els qui deien defensar les llibertats nacionals catalanes pactaren amb el règim una reforma que renunciava -entre altres
Butlleta de subscripció Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: població: Telèfon: Tipus de subscripció: trimestral (9 euros) semestral (18 euros) Domicialiació bancària Nom del titular: Població: Entitat Oficina Control Número de compte
Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: C/ Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o C/ Ripalda, 20 baixos esquerra.València, o bé truqueu al 658.33.39.32.
coses- al dret a l'autodeterminació i a la territorialitat, tancant en fals la solució a les aspiracions nacionals i democràtiques catalanes. És el mateix Estat qui ha sabut interpretar millor el perill d'una conjuntura que podria obrir escletxes a una ruptura o, com a mínim, a un qüestionament de l'actual marc constitucional, i no s'ha fet esperar la resposta en forma d'una nova ofensiva espanyolitzadora que utilitza tots els seus instruments, des del Govern fins a càrrecs suposadament independents com el Fiscal General o el president del Tribunal Constitucional. Aquesta ofensiva passa per tancar les portes a cap reconeixement ni molt menys capacitat de decisió a la Unió Europea a tot el que no siguin estats, i reforçar l'agressiva propaganda mediàtica que ja
28 de gener de 2002
desa els segons, al reconeixement estatutari de la unitat del català. Cap de les propostes fetes públiques pel conjunt dels partits parlamentaris que diuen aspirar a una reforma estatutària contempla el reconeixement explícit del dret a l'autodeterminació, com tampoc de la realitat dels Països Catalans.
La reforma es limita a augmentar el “sostre competencial” i no es planteja com un reconeixement del poble català com a subjecte de decisió
Però, tot i la timidesa de les reformes plantejades, la reacció de Madrid ha estat ben clara, tant des de l'executiu del Partit Popular, com des del poder judicial i les diferents instàncies de l'estat, es tanca la porta a qualsevol canvi constitucional que afecti al model d'estat, i es recorda insistentment que la Constitució no accepta altre subjecte de decisió que no sigui el conjunt de la població l'Estat, negant explícitament l'existencia de cap altra nació que no sigui l'espanyola, i de cap camí dins la legalitat espanyola per al reconeixement dels drets nacionals catalans.
apunta no només a evitar qualsevol canvi constitucional, sinó fins i tot a equiparar "a la baixa" el règim autonòmic. Davant d'això, les forces polítiques parlamentàries catalanes semblen limitar la seva estratègia a reforçar posicions de cara a les properes conteses electorals, tant les municipals, alhora autonòmiques al País Valencià i a les Illes, com, al Principat, de cara al que s'ha denominat "postpujolisme", per accedir a gestionar una quota de poder autonòmic cada vegada més reduïda,. Malgrat tot, la propia existència d’aquest debat només es pot explicar pel malestar d’una població cada vegada més desencantada. fins al punt que dues enquestes fetes públiques a mitjans de gener al Principat situaven en més una clara majoria els insatisfets amb l'actual nivell d'autonomia (un 60%), i més d'un 20% directament partidari de la independència
28 de gener de 2003
La Mesa per l’Ensenyament rebutja les imposicions de l’AVL Representants de la Mesa per l’Ensenyament van fer saber a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que no admetran l’autorització prèvia de materials curriculars tot i que aquesta competència és traspassada a l’AVL. Davant la presidenta de l’AVL Ascensió Figueres i els acadèmics Honorat Ros i Josep Lluís Doménech van denunciar la “intromissió en les competències dels docents” que suposa. La Mesa va oferir a l’AVL que prengui en consideració el document “Compromís per la llengua”,”en la mesura que comparteixca els objectius de d’un major ús i presència del valencià”
Pàgina 4
Països Catalans
Tortures durant la cimera de Barcelona Se celebra un judici contra membres de la Policia Nacional espanyola que participaren en el dispositiu policíac
La policia espanyola va detenir més d’un centenar de manifestants a Barcelona durant la cimera
El Diari de Girona criminalitza Maulets En un article signat pel seu director Jordi Xargayó, el Diari de Girona apuntava contra Maulets relacionant-la amb la lluita al carrer. Atribuïa a aquesta organització juvenil independentista “un radicalisme que, si es donessin les condicions, seria l’equivalent a la kale borroka”. Per la seva banda, Maulets ha afirmat en un comunicat que si no rectifica, emprendran mesures legals contra Xargayó i contra el Diari de Girona i emmarca aquesta agressió en una creixent persecució mediàtica contra l’esquerra independentista gironina.
Homenatges als lluitadors independentistes Coïncidint amb el vint-i-quatrè aniversari de la mort d’en Martí Marcó, els dies 25 i 26 de gener es van realitzar nombrosos actes d’homenatge als lluitadors independentistes. Així, el diumenge 26 a Barcelona es féu un acte unitari al carrer Bruc, al lloc on el jove morí ametrallat per la Guàrdia Civil. També hi hagué la marxa “un Poble una Resistència, en homenatge al combatent català”, des de Collbató al cim de Sant Jeroni, i a Sant Julià de Villatorta, Osona, el col.lectiu El Càntir també organitzà una excursió. El dia abans, dissabte 25, l’Assemblea d’Endavant de Gràcia recordà la figura de Martí Marcó en un acte sobre el 64 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. A Llinars, el PSAN féu també una jornada commemorativa, amb la projecció d’un audiovisual, una xerrada i un mural de record.
Redacció.- Barcelona. El passat 13 de gener, coincidint amb el judici dels antifeixistes detinguts el 12 d’octubre de 1999, se celebrava, al Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Barcelona, la primera sessió del judici contra membres de la Policia Nacional, acusats de tortures per un jove detingut durant la cimera de l’any passat. Després de dues vistes, el judici s’ha posposat per l’absència d’un dels acusats a causa d’una errada material en el procediment. El jove S.L.D. acudí a la manifestació antiglobalització contra la cimera europea que es celebrava a Barcelona el març de l’any passat. Fou detingut després de la manifestació durant les càrregues policíaques que tingueren lloc a la plaça
de Colom, i traslladat, posteriorment a les dependències de la policia de la Verneda des d’on es coordinava tot el dispositiu policíac engegat durant l’esdeveniment. En el relat davant la jutgessa, el jove explicà com fou colpejat i maltractat a les furgonetes de la policia, estacionades a la mateixa plaça de Colom, durant el trasllat a la comissaria, i a la mateixa comissaria. Segons explica, el detingueren 4 policies amb roba de carrer, i un cop traslladat a la furgoneta, començà a rebre «patades, trepitjades, escopinades», mentre tancaven i obrien la porta aixafant-li les cames. En el trasllat a la comissaria fou utilitzat «com a ariet per obrir la porta
d’un dels vehicles utilitzats. Un cop a la comissaria de la Verneda, on foren enviats tots els detinguts de la cimera, l’«amenaçaren amb llençar-lo per la finestra; preguntant si coneixia el que feien als presos talibans; dient que anava a acabar ofegat penjat del sostre; tot plegat, mentre li apropaven una navalla a la cama». Malgrat l’estat en que va quedar S.L.D., la policia no va permetre que rebés assistència mèdica fins el dia següent, quan fou traslladat a l’hospital on es realitzà el part mèdic que ha servit per tirar endavant la querella.
ment veïnal de Ripollet des de fa més de 30 anys, que va defensar que és gràcies a aquest moviment i a la seva lluita que Ripollet ha millorat tant en els darrers 30 anys. Per la seva banda, Toni Borrell, de la Plataforma en Defensa de l'Ebre va afirmar que "la lluita de Ripollet és la de l'Ebre: la lluita d'un país per defensar el seu territori". També va participar Lluïsa Domingo, presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona
A l’Estat espanyol es tortura Aquest judici, que ha evidenciat un problema greu de vulneració dels Drets Humans, no es pot considerar un cas aïllat. Tot i que és difícil que aquest tipus de denúncies prosperen a les instàncies judicials, diferents entitats han denunciat, a través de diferents informes i campanyes, que la tortura és una pràctica habitual a l’Estat espanyol. Sense anar més lluny, el director de l’Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT) afirmava el novembre passat que «a Espanya (sic) es tortura», tot i que matisava que no era una «pràctica sistemàtica». Aquesta última afirmació, però, sembla no coincidir amb informes com el de la Comissió de Drets Humans de l’ONU, que el març de 2002 recollia més de 190 casos de «tortures o altres tractes cruels, inhumans o vexatoris» que aquesta institució havia comunicat al govern espanyol.
A la furgoneta començà a rebre «patades, trepitjades, escopinades», «mentre tancaven i obrien la porta aixafant-li les cames i els turmells»
Judici irregular Malgrat la gravetat dels fets imputats, el cas s’ha tramés com a falta, i no com a delicte com pretenia l’acusació. No obstant, la jutgessa no ha minimitzat els fets, com ho demostra la suspensió, per dues vegades, del judici. Durant la primera sessió, celebrada el dimarts 14 de gener, la jutgessa va estimar que davant la gravetat de l’acusació, calia posposar-lo a una sessió de vesprada, quan no hi haguera la pressió de més judicis pendents, com ocorre en
Persecució política a Ripollet: l’Ajuntament contra el veïnat Joan Teran, Ripollet.- Més de 500 persones van assistir a un emotiu acte realitzat al Teatre Auditori de Ripollet per denunciar la repressió al moviment veïnal. I és que l'Ajuntament de Ripollet, governat pel PSC per majoria absoluta, va presentar una querella contra Eduardo Giménez i Francisco Guerrero, dos membres de la Plataforma Vallès Net. En un primer moment se’ls acusava de sedició, que significa voler enderrocar el poder establert. També s’hi afegien càrrecs d'atemptat a l'autoritat, desordres públics i manifestació il·lícita. Tot plegat hauria pogut significar 20 anys de presó per cadascun dels acusats. De moment l’Ajuntament ha afirmat que retira el càrrec de sedició, tot i que la querella encara manté totes les acusacions i serà la jutge la que decideixi acceptar o no els càrrecs. Diversos representants dels moviments socials i del món jurídic varen participar en l'acte per solidaritzar-se amb els encausats i reivindicar que la seva és una lluita legítima i necessària. Entre d'altres varen intervenir Wenceslau Soler, membre del movi-
les sessions de matí. La segona suspensió s’ha produït en constatar que uns dels acusats no havia acudit per una error en la citació, després de declarar els testimonis de l’acusació (de persones que van veure la detenció o van estar al mateix calabós que S.L.D) i d’alguns policies. Per altra banda, i aprofitant aquesta suspensió, la fiscal del ministeri ha proposat que l’acusació s’amplie als policies en servei a la comissaria de la Verneda la nit dels fets, i ha demanat que es realitze una roda de reconeixement per identificar als agressors.
del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que va qualificar de "barbaritat" la querella, afegint que "comença a ser normal que es criminalitzi i es persegueixi aquells i aquelles que qüestionen els poderosos". L'advocat Josep Manté, del Col·lectiu Ronda va afirmar que els polítics que posen una querella com aquesta "no són demòcrates". La Comissió Cívica ha recollit més de 4500 signatures demanant la retirada
de la querella i ha recollit l'adhesió de més de 50 entitats. Després dels parlaments, Giménez i Guerrero van pujar a l'escenari i dirigiren unes paraules a un auditori que els dedicà una càlida ovació. Afirmaren que la querella no va només contra ells, sinó que és una querella contra tot el poble de Ripollet, i que la lluita contra l'Ecoparc-2 continuarà amb força. La Plataforma Vallès Net es creà la primavera del 2001 amb la participació d'una trentena de partits, sindicats i col·lectius que s'oposaven al pla de l'Entitat Metropolitana de Medi Ambient per construir una planta de tractament de residus a Montcada i Reixach, al costat de Ripollet. Tant per la dimensió de la planta (seria la més gran d'Europa) com per la manca de garanties en el tractament dels residus, els i les veïnes exigeixen paralitzar el projecte per poder parlar de la seva ubicació i de les seves dimensions. L'actitud de l'Ajuntament de Ripollet i de l'EMMA ha estat la desqualificació sistemàtica de les propostes del moviment veïnal fins arribar a la repressió. I és que la lluita contra l'Ecoparc-2 ha estat una de les lluites més fortes dels darrers anys a Ripollet i significa un pol d'oposició molt important a l'Administració. La Plataforma Vallès Net porta recollides més de 11500 signatures contra la planta.
Pàgina 5
Economia
28 de gener de 2003
La crisi al tèxtil fa perillar 150.000 llocs de treball als Països Catalans Les darreres mobilitzacions de les plantilles de Valeo i Puignerò han tornat a posar l’accent sobre la problemàtica dels expedients de regulació i els acomiadaments massius que els acompanyen. La desindustrialització i terciarització que està patint l’economia catalana no és cap
Sergi Franch, Reus.- L'anunci de tancament de l'empresa Puigneró S.A. i el problema que se'n deriva per al conjunt del Lluçanès ha descobert les grans dificultats que arrossega el sector tèxtil. De fet, diferents informes i estudis sobre economia local alerten d'aquest procés que podria repetir els mateixos efectes que la crisi de l'any 1995. Llavors, en només dos anys, ciutats com Terrassa van veure com es tancaven la meitat
Els Països Catalans compten amb més de 15.000 empreses relacionades amb el tèxtil de les seves 174 empreses a conseqüència del desarmament d'aranzels. El lliure mercat, en diuen. Els Països Catalans compten amb més de 15.000 empreses relacionades amb el tèxtil. Aquesta economia ocupa al sud 45.000 treballadors i suposa el 10% del sector industrial. A la Catalunya Central la cadena tèxtil (fibres químiques, tèxtil de capçalera i punt i confecció) ocupa 100.000 persones, el que suposa el 14% de l'ocupació industrial. Un dels problemes d'aquesta indústria és la concentració desigual que fa perillar el futur d'economies comarcals i regionals. El 85% de l'ocupació total d'aquest sector es concentra en 10 comarques. Però són les àrees del Vallès -principal nucli tèxtil-, el Maresme, el Barcelonès, i les tradicionals poblacions de Sabadell, Terrassa, Mataró, Igualada i Manresa, les que estan patint més
directament els efectes d'un procés de tancament d'empreses. En el cas de Puigneró són 240 els treballadors afectats, dels quals no més d'una vintena es podran incorporar a la fàbrica que la mateixa Puigneró té a Sant Bartomeu del Grau, la única que quedarà a Osona. Polítiques que afecten tot un sector Però durant l'any 2002 són nombroses les empreses que han patit serioses dificultats o que fins i tot han cessat la seva activitat. En els nou primers mesos de l'any 2002, uns 3.000 treballadors han perdut la seva feina; la majoria, de les comarques del Vallès Occidental, el Barcelonès i Gironès. Associacions empresarials comencen a fer pública la seva preocupació pel futur d'un sector que la competència asiàtica, del Magrib i de l'est europeu està ensorrant. Però al marge d'aquestes consideracions, la recomanació general que els diferents governs fan a l'empresari és la deslocalització, és a dir el trasllat de la producció amb el conseqüent abaratiment de mà d'obra, legislacions flexibles, incentius i ajuts,... Una de les poques empreses senyera del tèxtil seria Inditex amb 1.376 establiments que l'empresari Amancio Ortega té escampats des dels EUA a Japó, des d'Argentina a Kuwait. Però Inditex és alguna cosa més: el tercer grup mundial de confecció y venda de roba amb marques com Zara, Massimo Dutti, Pull & Bear,... i així fins a 150 marques registrades. Ha estat proposat com a empresari modèlic, infinitament premiat i reconegut per diferents administracions malgrat representar precisament el
novetat ni es limiten a casos aïllats, com ho han demostrat els darrers casos a la Lear o la Hewlett-Packard. L’històric sector tèxtil del país és un dels més clars exponents d’ aquesta realitat, que afecta pobles, comarques i zones industrials senceres.
model neoliberal que ensorra el propi sector. Estudis, articles i informes acusen Inditex de ser la propietària de factories ambulants, sense cap regulació laboral i on es fan jornades de 12 a 16 hores de treball. La realitat comarca per comarca Durant el 2002 han estat moltes les empreses que han fet suspensió de pagaments o han plegat. La companyia tèxtil Manufactures Antoni Gassol va presentar a la delegació de la Conselleria de Treball a Girona un Expedient de Regulació d'Ocupació per acomiadar un centenar dels seus 314 empleats de les quatre factories ubicades a Salt (Gironès), dedicades a color, filatures, gènere de punt i fibres. Un cas inaudit el protagonitzava Ca Blanquera, de Santa Coloma de Farners, que anunciava la seva intenció de traspassar la plantilla, constituïda per un centenar de treballadors, a Blanq-Bell, una firma que mesos abans havia suspès pagaments. Al tancament de Filatures Bures d'Anglès (La Selva) amb 100 treballadors al carrer (en el seu millor moment, va arribar a tenir 800 treballadors) i la suspensió de pagaments de Buretex que manté en alerta a 130 treballadors, cal afegir-hi la crisi d'Indústries Esteba, al mateix municipi. Aquesta, després de la presentació de la suspensió de pagaments te un futur prou incert. En només dos mesos, prop de 350 treballadors del tèxtil van perdre la seva feina a la Selva. La fàbrica Industrial Aragonès va deixar al carrer 240 treballadors repartits entre els centres de Pineda de Mar (el Maresme) i Amer (La Selva). L'empresa només manté oberta la fàbrica que té al Marroc, on
el cost de fabricació diuen que és "més competitiu". De fet, el tancament d'empreses a Amer, Santa Coloma de Farners, Anglès, la Cellera, i Maçanet de la Selva ha deixat entreveure la important recessió econòmica i demogràfica que pateixen els pobles de la zona del Ter-Brugent que presenten un balanç molt inquietant amb una economia molt dependent d'un sector tèxtil que cau en picat. Al Vallès, que sempre ha estat un espai tradicional de producció tèxtil, segueixen veient com tanquen empreses. A Sabadell, l'empresa Artextil reduïa l'any 2002 de 63 a 56 el nombre de treballadors afectats per un expedient de regulació d'ocupació. A la mateixa ciutat, la marca Internova presentava suspensió de pagaments. L'empresa Auxiliar Estambrera de Terrassa, del sector dels tints i els acabats, amb una plantilla de 59 empleats tancava definitivament. Així mateix, l'empresa Can Feu de Cerdanyola del Vallès presentava suspensió de pagaments mentre que Morago 1982 S.L. anunciava el tancament. El Ripollès, on hi ha 1.000 treballadors ocupats en aquest sector, és una de les altres comarques amenaçades per aquesta situació. Les empreses Hilaturas Gerundenses, i Filatures Noguera, estan negociant la reducció de plantilla. En el cas de la primera empresa, s'han rescindit els contractes de 35 treballadors dels 63 que formaven la plantilla. Un altre cas a esmentar La fallida de Mitasa amb el tancament de les plantes d'Alfarràs (el Segrià) i Castellar de n'Hug (el Berguedà) i la pèrdua de 200 llocs de treball ha fet reaccionar els respectius ajuntaments, que demanen un pla urgent de reindustrialització per frenar l'impacte del tancament. A Ontinyent, l'empresa Estampados Sanchis S.A., un referent a les comarques centrals, ha caigut empesa per una pèssima gestió. Anunciava suspensió de pagaments i ha començat a acomiadar part dels 191 treballadors. L'objectiu final de l'empresa és tancar, però representa un toc d'alerta a una població on el tèxtil és un sector central. El passat estiu va tancar Mesta i sembla que d'altres com VS estan passant per dificultats. Aquesta situació es veu amb certa distància des de comarques també tradicionalment tèxtils com l'Alcoià o fins i tot altres poblacions de la mateixa Vall d'Albaida que han diversificat la seva economia. El 2002 presenta un balanç negatiu per milers de treballadors del tèxtil, però els conflictes amaguen massa sovint pràctiques unilaterals i arbitràries, una gestió empresarial que obli-
da els treballadors i pressions de tota mena. Un cas paradigmàtic, a la Terra Alta. La majoria de treballadores de Manufactures Falbar, de La Fatarella, decidiren rescindir col·lectivament els seus contactes quan l'empresa va proposar traslladar la producció a Falset (el Priorat). Darrera del canvi d'emplaçament s'hi amagava un acomiadament col·lectiu. Perspectives pel tèxtil globalitzat La pregunta que queda enlaire és què pot passar amb aquest sector més endavant. La liberalització del comerç tèxtil mundial previst per al 2005 posa certament les coses molt difícils. La majoria d'experts conclouen que es tracta d'una reestructuració global -d'un procés de desindustrialització general- que, sense mesures que protegeixin les diferents economies nacionals, és impossible d'aturar. De fet, les diferents administracions giren la vista amb els tancaments justificant-se en el mercat i la competitivitat com a millor garantia per mantenir el sector. El conseller d'Indústria de la Generalitat del Principat, Antoni Subirà, afirmà que la política del Govern relativa al sector tèxtil no pot estar condicionada per les "empreses febles", i que "de vegades es poden salvar, però d'altres no", referint-se a una empresa que tancava a la Selva. Mentre però, la
La liberalització del tèxtil mundial previst per al 2005 posa certament les coses molt difícils Comissió Europea investiga la concessió a l'empresa de Puigneró d'un crèdit de 12 milions d'euros, concedit per l'Institut Català de Finances (ICF). Un acord previ entre Puigneró i el grup tèxtil xinès Shandong, que comprà el 15 % de l'empresa catalana va fer que aquest crèdit públic derivés en part al grup xinès. La reconversió està en marxa: el 95% de les dones que es van quedar en l'atur a Castellterçol han reprès la seva vida laboral en serveis a persones en residències geriàtriques; i el secretari general adjunt de CDC, Pere Macias, va anunciar públicament en una visita a Maçanet la intenció de construir un parc temàtic a la comarca de la Selva "per compensar la pèrdua de llocs de treball que ha provocat a la zona la crisi del tèxtil". Geriàtrics i parcs temàtics, queda clar. *Sergi Franch és afiliat a la COS
28 de gener de 2003
Adela Ortiz, València.- El passat 8 de novembre de 2002 el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar per unanimitat la resolució 1441 que exigeix a Iraq facilitar la inspecció que determine si tenen armes de destrucció massiva, químiques o biològiques. És, de fet, una resolució feta expressament per donar respectabilitat a una operació militar unilateral a Iraq, ja que no obliga als Estats Units a sotmetre's a la decisió del Consell de Seguretat un cop els inspectors acaben els informes. Aquests es lliuraven el dilluns 27 de gener, però diguen el que diguen, la decisió ja està presa. L'atac es produiria després de deu anys de sancions econòmiques que han provocat i continuen provocant
Pàgina 6
Internacional Tot està preparat perquè comence la guerra
EUA i la guerra del petroli
experts, podria augmentar fins als 6 milions en 5 anys amb les inversions adequades. Washington ha estat festejant amb Rússia i alguns països africans, però les reserves iraquianes sota el desert són més barates. En aquests moments hi ha plans de l'exèrcit nord-americà per protegir els pous petrolífers i evitar així que Saddam els creme, com va fer el 1991 a Kuwait. Podem imaginar que les seues raons no són ecològiques (Kyoto!). Fa més d'un mes que hi ha tropes al golf i a la Mediterrània més de 125.000 nord-americanes i prop de 30.000 britàniques. Els tancs, els avions i els submarins però, no són els únics al camp de
La resolució 1441 reconeix el dret dels Estats Units a atacar Iraq unilateralment
Amb tota la despesa i interés, la pregunta no és si hi haurà guerra, sinó quan
el genocidi del poble iraquià, a causa de la falta d'aigua potable, de medecines i d'aliments. Segons l'article II de la Convenció sobre Genocidi, aquest és defineix com "la deliberada imposició de condicions de vida que duguen a la destrucció parcial o total d'un grup nacional, ètnic, racial o religiós". Aquesta situació, mantinguda sobretot per Estats Units i Gran Bretanya, és un clar atemptat a la vida de 22 milions de persones que viola nombrosos tractats internacionals que ells mateixos van signar, començant pels Drets Humans. Aquests reivindiquen "el dret a un nivell de vida adequat per a la salut i el benestar de cada persona i la seua família" i que "tots tenen dret a l'educació". Violen també el Conveni
batalla: el Pentàgon ha adquirit 60 equips de cameres de televisió i videotelèfons perquè els oficials a Iraq puguen entrar en directe a qualsevol televisió des del camp de batalla. L'equip de propaganda de Bush trenalla fins als últims extrems, perquè necessita justificar l’atac: set de cada deu nord-americans considera, que, com a mínim, s’hauria de donar més temps als inspectors. Amb tota aquesta despesa i interés, la pregunta no és si hi haurà guerra o no, sinó quan començarà. Bush te pressa per ocupar Iraq i controlar més encara el seu petroli. a més es tracta d’una qüestió de força, de demostrar que el poder nordamericà és el que governa al món. Fa mesos que espera i ara ja ho te tot preparat. Així, estem parlant de setmanes, no de mesos.
Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals que diu que "tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'eixe dret determinen lliurement el seu estatus polític i persegueixen el seu desenvolupament econòmic, social i cultural" i que "tots els pobles poden disposar lliurement i per als seus propis fins de la seua riquesa i recursos naturals (...) en cap cas podrà privar-se a un poble dels seus mitjans de subsistència". A causa de l’embargament,
però, els beneficis del petroli, van a parar a un compte segrestat per l'ONU. Perquè ara? Tradicionalment, els Estats Units han recorregut al subministrament de cru d'Aràbia Saudí i de Veneçuela. Ara bé, els atemptats de l'11 de setembre foren conduïts, en la seua majoria per ciutadans saudís, cosa que deixa l'Orient Mitjà en una posició poc fiable; a Veneçuela, l'agi-
tació política ha interromput les exportacions als Estats Units. Tant G. W. Bush com el vicepresident nord-americà han estat vinculats a la direcció d’empreses petrolíferes. A més, són polítics, i com a tal, saben que els seus votants veuen que plenar el dipòsit del cotxe amb pocs diners és un dret inalienable. Després d'Aràbia Saudí, Iraq és el país que més reserves de petroli te al món. Actualment exporta uns 1,5 milions de barrils que, segons els
Alemanya i l’Estat francès rebutjen un atac sense una nova resolució L’amenaça de la balcanització d’Iraq esquerda la coalició occidental Juanjo Garcia, València.- L'ofensiva militar anglo-americana ha patit en els darrers dies seriosos revessos. El no del canceller Schröder a la participació alemanya ha enfortit la posició francesa. L'últim país en sumarse a les exigències de mantindre el treball dels inspectors ha estat Canadà. L'intent de rellançar una política europea comuna està darrere de l’eix París-Berlin. Les fortes inversions dels dos països a l'Iraq condicionen el sentit de la proposta. També existeixen factors d'ordre intern gens obviable. La importància de les minories musulmanes desaconsellen la participació bèl·lica. L'amenaça d'atacs islamistes no seria menor que el risc a un esclat de violència interètnica. Per finalitzar, la opinió pública és contraria a la
intervenció militar. Cal no oblidar, a més, què el govern d'Schröder depèn dels Verds. La posició anglo-americana d'imposar un ultimàtum al règim de Bagdad és també minoritària dintre el Cosell de Seguretat de Nacions Unides. Xina i Rússia podrien vetarlo. Dins dels països de la zona, la campanya militar no es veu amb gaire entusiasme. La guerra comprometria els règims pro-occidentals de Jordania, Aràbia i Egipte davant el sentiment antiamericà de la població. Al mateix Kuwait s'han succeït, els darrers mesos, atemptats contra la presència americana. A més, avançar cap a Bagdad posaria en risc la pròpia existència de l'Iraq. El derrocamente de Sadam Hussein i la derrota de la Guàrdia Republicana
podria facilitar als kurds un hipotètic accés a la independència. Aquesta possibilitat és vista amb recel des de Turquia, principal base d'operacions estadounidenca. Hi ha 12 milions de kurds a Turquia. Una eventual independència kurda també esguitaria Iran, Síria i Armènia. Mentre que la zona sud, de majoria xií podria annexionar-se a l'Iran, a la qual cosa s’oposa la monarquia saudí. La reducció d'Iraq a una xicoteta república al voltant de Bagdad, fou descartada el 1992 aturant l'avanç de les tropes. L'alternativa és, doncs, mantenir la unitat estatal i la via d'establiment militar permanent. Aquesta opció convertiria Iraq en l'enllaç entre l'Orient Mitjà i la recent presència dels EUA en l'Àsia Central.
Pàgina 7
Cultura
Al voltant de l’amnistia Josep Maria Solé, Barcelona.- Ara fa dos anys, aprofitant que se’n celebrava el vint-i-cinquè aniversari, els professors d’Història de la Universitat de Barcelona Manel Risques, i el de l’Autònoma, David Ballester, varen publicar un treball sobre les manifestacions per l’amnistia que es realitzaren a Barcelona l’1 i el 8 de febrer de 1976. Aquest llibre, que rebé per títol Temps d’amnistia, no pretén fer apologia del destacadíssim paper que pogué jugar en tal o en tal altre personatge a l’anomenat procés de transició (aixequeu qualsevol pedra i en trobareu a dotzenes), sinó que, com ells mateixos deixen escrit a la primera frase del llibre, pretén «ser un homenatge als milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya i d’Espanya que van dedicar una part de la seva vida a lluitar per l’amnistia». El llibre està dividit en quatre parts ben definides: mentre la primera i la darrera són de caràcter interpretatiu, les dues del mig tenen un to més periodístic. A més, hi trobem un annex amb textos de l’època que ens poden servir per veure quins eren els plantejaments de diferents organitzacions i persones (des de Fuerza Nueva a Montserrat Roig), i un recull de
Estabilitat precària, Miquel Pujadó. Columna música, 2002. El cantant de Terrassa, cel·lebra els seus vint anys als escenaris amb la publicació d’un nou disc. Estabilitat precària ens parla de “la precarietat i la inseguretat individual i col·lectiva, pròpies de la condició humana”, catorze peces que ens parlen d’una manera descarnada i despullada de les coses. Coneixem molts autors que posen el dit a la nafra, però només Pujadó s’hi recrea furgant-la per contrarestar l’anestèsia col·lectiva d’aquesta societat malalta. La seua pulcritud i insistència en la rima fa lluïr, en algunes cançons, una fina i punyent actitud d’ironia vocacional. Pujadó ens parla de la “transició” amb
fotografies realitzades durant les mobilitzacions per M. Armengol, F. Elvira, i R. Ramos. El primer dels capítols realitza un repàs històric de l’ús que d’aquest concepte n’han fet els diferents governs espanyols, des de mitjans del s.XIX en endavant. D’entre les reflexions que s’hi troben, n’hi ha dues que ens semblen especialment rellevants. Una és el fet que a la proclamació de la República la segueixi una «amnistia
Miquel Pujadó: vint anys de cançó en català mots com “i es van vestir els criminals / de progenitors de la Democràcia”; de la manipulació de la informació a “El diable, si existís”; fa una descripció crua de la violència de gènere a “La reina dels blaus” i així fins a catorze cançons. En els arranjaments i la direcció musical han participat Marcel Cassellas i Manel Camp entre d’altres. Amb aquest disc, Miquel Pujadó culmina vint anys de carrera musical
El Canigó (2.784 m) Quim Vernissa, València.- L’any 1886, Jacint Verdaguer va escriure el seu poema èpic Canigó. No hem de pensar però, que a aquesta magnifica serralada li ve tota la fama d’aquest fet; al contrari, el Canigó sempre ha estat present per una raó o altra a l’imaginari col·lectiu català. Durant els segles XVII i XVIII es va considerar que era la muntanya més alta d'Europa, l'explicació a aquest fet és senzilla: el Canigó no es troba com la resta de gegants pirinencs o alpins envoltat per
política pels represaliats durant la dictadura», i, a més, s’obri «el pas a processos de depuració contra els funcionaris i els responsables del règim anterior que haguessin comès abusos». L’altra, que la pretesa amnistia (ni en el redactat de la llei surt cap vegada aquest terme) que F. Franco promulga el setembre del 1939, no tingués per objectiu tancar les ferides sagnants de l’aixecament feixista que havia encapçalat, sinó «premiar les actituds ideolò-
giques i polítiques que havien permès soscavar les bases de la República». Els capítols segon i tercer s’encarreguen de fer un seguiment detallat d’ambdues manifestacions: la de l’1, que té per objectiu reclamar l’amnistia per als presos polítics, i la del 8 que, a aquest compromís, hi afegeix el de la demanda de drets polítics i llibertats nacionals. A més, realitza un recorregut per diferents mitjans de comunicació per observar-ne el tractament. L’epíleg descriu i analitza el conjunt d’activitats diverses que per reclamar l’amnistia s’aniran realitzant i que, en aquell moment, tenien encara un contingut rupturista que es començarà a esvair amb les creacions de la Coordinación Democrática i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Aquestes plataformes polítiques obririen la «via de la negociació amb els centres de poder de dins del sistema que mostressin una actitud reformista, i a l’acceptació implícita de la monarquia com a institució que podia aixoplugar el canvi». El govern de Suárez, que debuta promulgant una amnistia, dóna el cop de gràcia a la demanda d’amnistia vinculada a una ruptura democràtica amb el règim. L’aprovació de l’última amnistia del 14 d’octubre del 1977 hi incorporarà tots els implicats en la repressió franquista, esdevenint «una mena de llei de “punto final”». D’aquesta «decisió d’“amnistiar” sense més els torturadors franquistes se’n derivarien perverses conseqüències per a la cultura democràtica de la societat espanyola».
més muntanyes, és ben be la darrera serralada abans del Mediterrani i la seua solitud proporciona aquesta sensació de grandària excepcional. Quant a les tradicions, darrerament la nit de Sant Joan (Festa nacional dels Països Catalans), els festers pugen al seu cim i fan una foguera, encenent torxes per tal de repartirles després per les valls i contrades catalanes. La via clàssica per ascendir els 2.784 metres d'alçada del Canigó comença al refugi de Cortalets propietat
durant els quals ha publicat més de cent cançons incloses en nou discos. Paral·lelament al seu treball artístic, Pujadó ha exercit de crític musical a la revista Serra d’Or, i va publicar l’any 2000 un dels treballs més rigorosos sobre cançó: el Diccionari de la Cançó. Dels Setze Jutges al Rock Català, publicat per l’Enciclopèdia Catalana, amb 750 entrades de grups i solistes que han cantat en català i un resum de la
del Club Alpí Francés (telf. 0033461052080), on s’arriba per una pista forestal des del poble de Villerac (prop de Prada). Des del refugi hem de seguir el sender GR 10 (marques rojes i blanques) que en direcció oest porta al Pla dels Estanyols. Des d’ací s’ascendeix vorejant la muntanya fins que s’arriba al Pic Jofre (2362 m). Se segueix direcció sud i es continua la pujada fins a una bretxa coneguda com La Portella. Des d’aquest punt es continua pujant per la vessant que porta al cim, al qual s’arriba fàcilment.
història del gènere. Actualment, Miquel Pujadó està preparant la revisió definitiva dels temes de Brassens, que es publicaran la primavera vinent. Pujadó és d’aquells autors que et revelen que la bellesa, l’obra ben feta i el compromís amb la societat són del tot compatibles. Vint anys per cel·lebrar-los amb ell. Per molts anys i felicitats!! FV.
28 de gener de 2003
Terra a la boca
Terra, Francesc Viadel. Bromera/L’Eclèctica, Alzira. 2002. Terra és la història de Joan Valcaneres, un jove llicenciat en periodisme a Barcelona que torna a Algemesí en assabentarse de la mort de son pare. A causa de la mala situació econòmica en la qual queda la família es veu obligat a treballar de collidor de taronja i, de mica en mica, es retroba amb la seua infantesa i els seus veïns, però també amb vells fantasmes del passat. Malgrat tot, no pot evitar tindre una sensació de claustrofòbia i decideix marxar a València on torna a treballar de periodista mentre es retroba amb la seua vida d'estudiant i els paissatges determinats que això comporta. Allà, a València, la cosa no va tan bé com ell voldria i acaba tenint la sensació de ser una rata en un laberint de fusta. Terra està escrit amb un llenguatge molt fresc i atractiu, no debades el jurat que li atorgà el Premi Blai Bellver de Narrativa dins els Premis Ciutat de Xàtiva 2001 -on es presentà amb el nom de “Solcs”- hi valorà aquest aspecte i la qualificà de "molt realista i descriptiva". Terra descriu la vida quotidiana d’un País Valencià concret, en una època determinada caracteritzada per canvis polítics considerables. Però en definitiva és la vida de Joan Valcaneres; un recorregut a pell descoberta per arrobes de records i fanecades de sensacions. Un viatge amb rodalies per l’epidermis de la terra. “Pròxima parada: Algemesí.” FV.
DADES D’INTERÈS -Durada: 5 o 6 hores anar i tornar. -Dificultat: cap en estiu. En hivern cal tenir coneiximents de muntanyisme hivernal (piolet, crampons, etc). Recomanable fer l'ascensió en estiu; podeu aprofitar i pujar en sant Joan. -Material: depenent de l'època de l'any però en general calçat de muntanya, roba d'abric, impermeable i mapa (l'editorial alpina edita uns mapes amb guia excursionista a un preu molt assequible que abarquen bona part del territori de muntanya català; hi ha editat un sobre el Canigó).
28 de gener de 2002
Pàgina 8
Contraportada
Entrevista a Jordi, membre de la Coordinadora 22@
"Poble Nou no està en venda" A. Ginés i Sànchez Barcelona.- La Coordinadora 22@ del barri barceloní de Poble Nou treballa per millorar la qualitat de vida dels veïns que, des de fa temps, pateixen la dèria especulativa de l'Ajuntament. Poble Nou és un dels eixos de desenvolupament urbanístic de la ciutat de Barcelona. Quins són els efectes d'aquest procés sobre el barri i la gent? Jo no diria exactament desenvolupament, més bé es tracta d'un desenvolupisme. Poble Nou és un gran pastís, aquesta és la pura veritat. Ací s'ha fet tota una sèrie d'operacions, com ara l'obertura de la Diagonal, el Fòrum 2004, com en el seu dia ha estat la Vila Olímpica, i com és avui el 22@, que responen exclusivament a interessos especulatius, als moviments de diners i no als interessos i les demandes d'un barri que veu com cada dia disminueix el nombre
“Poble Nou és un barri on no hi ha cap biblioteca pública, on trobar llars d'infants és ben difícil, on calen noves places als col·legis públics” d'equipaments per ciutadà i que veu com la seua qualitat de vida s'encalla i no creix al ritme del que es parla. És un barri on no hi ha cap biblioteca pública, on trobar llars d'infants és ben difícil, on calen noves places als col·legis públics... Per què creieu que aquest tipus de projectes s'han centrat a Poble Nou? Fonamentalment, perquè aquest era un espai on hi havia nombrosos terrenys de concessió pública municipal a cinquanta anys. Molts d'aquest terrenys, quan han retornat als municipis s'han venut a immobilià-
ries per construir nou habitatge i, paral·lelament, la indústria local ha entrat en crisi i moltes empreses han estat pressionades per traslladar-se fora del barri. Així, han quedat molts solars lliures que l'ajuntament ha aprofitat per crear aquests nous plans. L'ajuntament ha tingut en compte l'opinió de la gent del barri? L'ajuntament, en l'elaboració del projecte, ha comptat amb l'Associació de Veïns. El que passa és que l'Associació de Veïns ha estat treballant amb l'ajuntament d'esquenes al barri. A mesura que han anat sortint PERIs (Plans Especials de Reforma Interior) i les queixes dels afectats, és quan la gent ha descobert quina era l'envergadura del projecte. I és en aquest moment que es crea la Coordinadora 22@? La Coordinadora es va crear després de l'aparició d'un article a El Periòdico titulat Alarma social al Poble Nou, que informava del pla de construir nou torres al carrer de la Llacuna. Arran d'això, l'Associació de Veïns va convocar una assemblea que reuní uns 400 veïns del barri i on es va decidir fer una manifestació que va aplegar més de 3500. Després d'aquest èxit de convocatòria, però, l'Associació de Veïns va pactar amb l'Ajuntament que en compte de nou torres se'n farien set i se'n rebaixaria l'altura. Nosaltres entenem que aquest acord, per les característiques que té un pla com aquest, ja estava signat prèviament a la manifestació, prèviament a l'assemblea i fins i tot prèviament a l'article de El Periòdico, que curiosament és el diari del PSC. A partir d'ací us organitzàreu i us posàreu en contacte amb altres
AGENDA GENER 29 de gener Barcelona. Homenatge en motiu del 5è aniversari de la mort de Jaume Fuster. 21h Pati Llimona. Organitza: CAL. 31 de gener Roquetes. Taula rodona: els mitjans de comunicació als Països Catalans Amb redactors de Kale Gorria i de l'Accent. Organitza: Maulets. 30 de gener, 6 i 13 de febrer Reus. Curs de formació sindical.Al local de la CGT. Organitza: CGT Baix-Camp Priorat.
FEBRER
Els descampats i les grues han esdevingut el paisatge més habitual del Poble Nou
barris? El primer que vam fer va ser parlar amb la gent que havia estat a la comissió d'afectats de l'Associació de Veïns que, quan van veure com els havia donat l'esquena, decidiren organitzar-se independentment. A més a més, trobant que a altres barris es donen problemàtiques semblants s'ha decidit crear la Plataforma Veïnal Contra l'Especulació, que fins i tot incorpora gent de barris de Badalona i l'Hospitalet. Nosaltres entenem que tots aquest plans responen a un model metropolità que cal revisar si volem crear un eix integral vertebrador entre barris i ciutats de l'àrea de Barcelona. Quines són les alternatives que plantegeu vosaltres? L'alternativa es troba en la manera d'entendre el desenvolupament: és l'evolució lògica de la ciutat, el creixement en funció de les seves necessitats, tenint en compte que els ciutadans necessiten diversitat de serveis i equipaments. També demanem un barri que no es vegi sotmès als capricis del capital, de les grans empreses multinacionals, que compren espais a preus de "ganga" per mantenir-se durant cinc anys fins que fan els acomiadaments massius a què estem acostumats. Aquest tipus d'empresa no és la millor empresa
pel barri. Quina ha sigut la resposta de l'Ajuntament davant l'aparició d'aquesta oposició? La resposta de l'Ajuntament ha sigut prepotent i intolerant. El que no s'entén és que moltes associacions de veïns hagin anat del bracet de l'Ajuntament i s'hagin preocupat més de resoldre els problemes d'imatge d'un ajuntament presumptament d'esquerres que no a solucionar els problemes de la gent. Quin tipus de mobilització teniu prevista d'ara endavant? Seguirem informant el veïnat sobre l'envergadura del pla, sobre la substitució social que suposa, sobre el menyspreu amb que ens tracta l'Ajuntament. A Poble Nou estem tractant els problemes concrets que es deriven del 22@, com ara la qüestió del transformador o el centre de recollida pneumàtica d'escombriaires o Can Jaumandreu, per treballar conjuntament (el veïnat, la coordinadora i l'Associació d'Afectats) per tal de convocar una Assemblea Oberta per tractar els problemes que afecten el barri. A nivell de Barcelona, a través de la Plataforma Veïnal, es vol alternar la lluita global amb les problemàtiques concretes, mantenint un dinàmica constant.
Locals on trobar L’ACCENT: Alacantí: Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta .Alt Penedès:Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia:Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages:Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç. Baix Camp: El Carrasclet, Refugi. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Centre Social la Vila, Ateneu Revolta, Tio Canya-Sant Feliu. Baix Maestrat:Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn.Baix Vinalopó:Casal Jaume I-Elx.Barcelonès:Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Makoki, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants, Local Maulets-Sants, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ictus, Casal Popular Onze de Setembre, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C.La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Costera; Casal Jaume I-Xàtiva. Garraf: GER. Garrotxa: Bar-Casal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn. Horta: Bar Tocat, Casal Jaume I-Cabanyal, Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent. Mallorca: Es Pinzell. Maresme:Taberna Atzucac, CODESMA, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta:Casal Jaume I-Pedreguer, Casal Jaume I-Xàbia, Casal Jaume I-Pego, Casal Jaume I-Benidorm, Casal Jaume I-La Vila Joiosa. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit.Osona:Casal Independentista Manel Viusà.Pla de l'Estany:Estel Roig, Col·lectiu la Falç.Plana Alta:Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló.Plana Baixa:Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real.Ribera Alta:Casal Jaume I-Alzira, Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa:Casal Jaume I-Sueca.Rosselló:Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC.Safor:Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva.Segrià:La Falcata.Urgell:El nan roig de Tàrrega.Vall d'Albaida:Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent.Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa. Vallès Oriental:Casal Quico Sabater, Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui. Vallespir:Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó:Casal Jaume I-Monòver.
1 de febrer Corberà de Llobregat. Xerrada sobre els darrers fets a la vila. "Tortura No”. 18h. Manifestació al Parc de les Palmeres. 19.30h. Organitza: Alerta Solidària-Baix Llobregat. Castelló de Rugat. Presentació COS a la Vall d'Albaida, 19h Biblioteca. Organitza: Endavant Barcelona. Jornada "Aturar la guerra és possible". 17h Universitat de Barcelona. Organitza: Plataforma Aturem la Guerra. 3 de febrer Mataró. Xerrada sobre el conflicte generat a Galícia arran del gran desastre ecològic del Prestige. Organitza: Maulets 7 de febrer Barcelona. Concert amb Ojos de Brujo i Contrabando de ideas. 22h Ateneu Popular de Nou Barris. Organitza: Assemblea d'Okupes 8 de febrer Torà. Jornada solidària amb els detinguts el 12 d'octubre de 1998. Xerrada a l'Ajuntament de la Vila. 18h. Concert amb Skaparràpid i Contrabando de ideas. 20h Organitza: Assemblea de Suport. Calella. Xerrada sobre la llei de Partits, amb J. Perdiguero i T.Gisbert. 20h Museu Arxiu. Organitza PSAN València. Xerrada sobre l'Iraq amb passe de vídeo. 20h Racó de la Corbella. Organitza Assemblea Cultural La Lluna Roja i Endavant OSAN. 14 de febrer Barcelona. Concentració contra l'extradició de JuanRa Rodríguez. 19h Consolat holandès. Organitza: Rescat. València. Presentació del llibre "Las Sotanas del PP. El pacto entre la iglesia i la derecha española" 20h. Organitza: Casal Jaume I de Russafa. 15 de febrer Dia internacional de lluita contra l'agressió a Iraq Barcelona. Manifestació contra la guerra, 17h Pg. de Gràcia i Diagonal. Convoca: Plataforma Aturem la Guerra.
Locals col·laboradors de L’ACCENT: Ateneu Popular X (C. Ferran 14.Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (C. Badejoz 23. Barcelona) / La Barraqueta (C.Virtut, 14. Barcelona) / El Casal (C.Sant Elies 8,1er. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (C.Premià, 31. Barcelona) / Casal Popular de Gràcia.(C. Ros de Olano,Barcelona) / Casal Popular Onze de Setembre (C. Concepció Arenal, 258. Barcelona) / CODESMA (C. Nàpols, 18. Mataró) / La Falcata (C. Panera 2. Lleida) / Jimmy Jazz (C. Clos 53. Igualada) / Partisano (Pl. de l'Oli, 7 baixos. Girona) / Racó de Corbella (C. Ripalda 20, baixos.València) / Terra (C. Baró de Sant Petrilló 9.València) / La Traca de Cardedeu / 1714 Seguem Cadenes (C. Riera 29.Vic) / Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera de Sant Miquel,25. Barcelona). L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 2. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08014 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 652 08 26 47. Publicitat: 615 54 47 15 Consell de Redacció: Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Andreu Ginés, Maria Oliver, Aure Silvestre, Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky, Josep Villaroya. Internacional: Sergi Perelló, Sónia Jiménez Villanueva. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Feliu Ventura. Correcció: Adela Ortiz. Edició gràfica: David Campos, Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Han col·laborat en aquest número: Sergi French, Juanjo Garcia, Eduard Giménez, Bernat Pompei, Albert Roig, Josep Maria Solé.