Accent 248

Periòdic popular dels Països Catalans

248 DEL 2 DE AL 15 DE MAIG DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

1r de maig de 2013: mobilitacions anticapitalistes arreu del territori Les mobilitzacions han estat massives i s'han estès com una taca d'oli. Han augmentat les manifestacions anticapitalistes, a nivell numèric i també en extensió territorial arreu dels Països Catalans, cap a moltes localitats mitjanes i petites, demostrant així la vitalitat de la xarxa social que s'ha teixit en aquests darrers anys i que ha donat com a fruit plataformes i col·lectius de drets socials que també dinamitzen la resposta a la crisi i al sitema capitalista actual. >>Pàgina 5 i Editorial Gràfic: COS / mobilitzacions anticapitalistes i de l’esquerra independentista

La trobada de casals, amb la Diada del 25A

SUMARI

La III Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans ha estat tot un èxit i ha comptat amb la participació d’uns 30 centres socials d’arreu del territori i més de 200 persones.

La reunió es va celebrar al barri de Benimaclet durant el darrer cap de setmana d’abril, de manera que tots els presents van poder participar

també en els actes de la diada del 25 d’Abril, que omplí València de milers de manifestants. La següent trobada de casals tindrà lloc a Reus. Ja s’ha escollit una nova comissió organitzadora i s’està treballant en enfortir llaços i crear una vertadera xarxa nacional. >> Països Catalans 4 i 6

ENTREVISTA

Acampats per poder ser veterans de guerra Uns 400 veterans de la Guerra de les Malvines que no han estat reconeguts reclamen des del febrer de 2008 els drets que els pertoquen per haver participat en el conflicte bèl·lic. Estan acampats al bell mig de la coneguda Plaza de Mayo de Buenos Aires i tenen

alguns suports dels partits de l’oposició a Cristina Fernández Kichner i de sectors militars. La Guerra de l’Atlàntic Sud va enfrontar Argentina i el Regne Unit, en la disputa per les illes de l’Atlàntic en 1982. >>Internacional 10 i 11

David Andreu i Josep Sabaté Membres de la Comissió d’Homenatge al Cala i responsables del nou film “Llavors de llibertat. Cala i la generació oblidada” >>Contraportada 16

De la màgia de Méliès als perills de la xarxa

La platja de l’Ahuir de Gandia Una exemple de la marca Espanya en l’esport es troba sota amenaça

Tecnologies passades i futures: una exposició que ens apropa a l’il·lusionista del cinema i un còmic digital que parla d’un futur incert per l’esclat del “núvol”. >> Cultura 14 i 15

La reforma de la Llei de Costes pot permetre construir a l’Ahuir.

El poble de la Safor ja s’està organitzant per defensar un dels paratges naturals amb més valor social de la zona. >> Països Catalans 6

L’Operació Puerto, al voltant d’una de les suposades xarxes de dopatge més potents de l’estat, se salda amb només dos condemnats, un metge i el seu col·laborador. >> Esport 13

SERGI MIRALLES PÀG. 2 // HELENA VÀZQUEZ PÀG. 2 // ALBERT G.C. PÀG. 3 // IRENE JAUME PÀG. 16

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

The Latin Lobbies SERGI MIRALLES MANRESA

Escolto en un pamflet radiofònic una entrevista que tracta els lobbies de pressió a Espanya. L’expert és un exaltcàrrec del govern espanyol i ens presenta el seu llibre “que vienen los lobbies” (sí companyes, n’he copiat l’estil martesytrecerià del títol). Ens expliquen que un lobbie és un grup de pressió que tracta d’influir perquè es legisli al seu favor. Ara bé, no cal pensar negativament, diuen; doncs també hi ha lobbies sense ànim de lucre per ongs, ecologistes...

Més enllà del paternalisme que representen algunes d’aquestes entitats, i que moltes són l’almoina que ofereixen les classes dominants per a acontentar-nos i netejar consciències, no tinc cap dubte de quin dels 2 tipus de lobbie té influència real i capacitat econòmica per aconseguirla i mantenir-la. Se’m fa difícil creure que Metges Sense Fronteres tingui iguals recursos per destinar a les pràctiques lobbistes que, posem per cas , Gas Natural o Telefónica. Segueix construint el seu discurs dient que els lobbies no són dolents per si mateixos, destacant que l’única cosa dolenta és si actuen amb opacitat. També explica que tenen capacitat per tombar lleis, cosa gens dolenta si aquests es regularitzen. El latin lobbie troba que s’ha de repensar el sistema de partits perquè els polítics tinguin més incentius i defensar l’interès del poble per damunt del dels lobbies, apujant els sous dels primers, of course!

Ja tenim el missatge que ens adreça l’oligarquia; els interessos de les classes acaparadores prevaldran sempre. Per tant fem-ho de manera fàcil i legal alhora que recompensem a les castes de polítics, que ja ens beneficien, amb uns sous superiors. Algú creu que aquests lobbies deixaran d’actuar descaradament pels seus beneficis si són legals? I els polítics esdevindran honrats per passar a cobrar 40 en comptes de 10? No seria més efectiu empresonar-los a tots, establir un únic sou per a totes les treballadores de la comunitat fent vocacional totes les dedicacions?

Segueix l’entrevista dient que si ets nomenat secretari general d’energia, en acabar la legislatura és del tot segur que les empreses del sector t’ofereixen feina. La raó recau en l’experiència acumulada en situacions de pressió. Per minimitzar aquesta relació diu que a nivell jeràrquic inferior encara funcionen més les dobles portes entre la gestió pública i la privada. Queda clar que no cal embrutar-se les mans fent ofertes sotamà a cap ministre, doncs tot nou ministre sap on treballa i amb quin sou ho fa el seu antecessor.

L’entrevistat diu que el sistema de lobbies enforteix la democràcia, ja que els polítics no tenen temps ni formació per decidir. I és cert que enforteix la democràcia, la parlamentaria burgesa. Pocs arguments més tard, i amb la conclusió que és imprescindible legalitzar el tràfic d’influències, acaba l’entrevista. Apago el transistor i penso com ens és de necessari, a les classes populars, d’organitzar-nos en lobbie, el del socialisme per al comunisme, i esclafar aquest sistema de poca vergonyes!

COL·LABORACIÓ

HELENA VÀZQUEZ

La governança de la desobediència En els darrers dies hem vist l'acceleració de la protesta estudiantil, que significa un petit pas endavant en el llarg i progressiu empoderament dels estudiants. En el marc d’aquest llarg procés, res els ha aturat i un exemple del seu poder és la legalització del cop d'estat a les universitats. La futura aprovació del nou sistema de governança universitària no és només una expressió de la carta blanca i burgesa a les nostres universitats, sinó també de la importància de mantenir el coneixement i la recerca sota el seu poder. És per això que cal destruir tots els seus mecanismes d'apropiació, alienació, dominació o deshumanització durant el procés de producció del coneixement.

Aquesta és, però, una llarga confrontació, que en última instància té per objectiu subvertir les relacions de poder més enllà de les fronteres de les universitats.

Un primer pas és observar que la mà visible dels mercats mou les universitats. Indra, Banco Santander, Banc Sabadell o Applus + SA en són alguns exemples. El poder de la classe dominant a les universitats es personifica a través d'Esteban Morcillo Sánchez, Roberto Fernández Díaz, Francesc Xavier Grau o Josep Joan Moreso. La seva violència s'institucionalitza al Ministeri d'Educació, passant pel (mal anomenat) Departament d'Economia i Coneixement al Principat i arreu del país a través dels diferents Consell Socials de cada una de les nostres universitats. La representació del que ells anomenen “la societat” no es queda al marge del procés de reforma de la governança de les seves universitats. Són aquests llops els que únicament han participat en l'elaboració d'un informe fet a mida a través del qual han creat literalment “La universitat de Patronat”, per si havíem oblidat les relacions d'explotació a les que ens sotmeten diàriament.

Han abandonat definitivament la màscara que amagava la tirania que

regia al govern de les universitats. Ni tan sols tenen cura a l'hora de diferenciar la participació dels membres externs i interns de la universitat en els dife-

ment. Malgrat es realitzin petites modificacions aquestes no canviaran el sentit de la proposta, atès que configura el segon pas del full de ruta de privatit-

rents òrgans. Concentren el poder en la figura del Rector, que ja ni tan sols serà escollit des de les aules. Potencien encara més la representació de les altes esferes del professorat i ridiculitzen la participació de la comunitat universitària al que s'anomenarà “Senat”. Però aquest procés encara necessita d'una segona aprovació de la Comissió de Governança fins arribar al Parla-

zació de l'educació, l'EU2015 (Estratègia Universitat 2015). Així doncs, es despulla la dictadura del capital i ho fa, aquest cop, a través del sistema de governança universitari, de la mateixa manera que ho podríem exemplificar amb el finançament.

A l'altre extrem trobem estudiants, que conformen el poder dels desposseïts, dels seus antagònics, dels que es personifi-

“La mà dels mercats mou les universitats.

Indra, Santander o Applus SA en són alguns exemples”

quen en milions i no disposen de representació institucional. La seva proposta de govern evidencia la seva voluntat de marginar-nos de qualsevol espai de decisió. En definitiva representa la nostra feblesa en aquest joc d'escacs, davant del seu nou atac en aquesta llarga lluita. És per això que la nostra resposta serà la de guanyar terreny en “l'oasi” on ara actuen amb impunitat.

La única resposta, i el punt de partida de la nostra praxis revolucionària, és la desobediència sistemàtica. Aquesta ha de ser entesa en la seva màxima expressió, present a tots els nivells i a tots els camps. Comença amb les primeres contradiccions que et fan trepitjar la teva primera assemblea. Continua amb la creació d'una subjectivitat dins la pròpia universitat que pretén recuperar un espai, procés, temps que ens han robat els mateixos que en un futur s'apropiaran de la nostra força de treball. S'accentua a cada passa que fas en una manifestació o acció, amb aquella convicció que et fa alçar el puny i brillar els ulls . És aquesta la desobediència netament revolucionària, la que a la vegada que ens humanitza constitueix la nostra arma defensiva. És l’escut en aquest conflicte on l'únic govern que regeix els estudiants d'avui és el de la desobediència. Cap reforma, com la presentada a la Comissió de Governança, impedirà la nostra incidència en el futur de les universitats. Nosaltres conformem la resistència de les persones que s'auto governen, que tenen una força immensa, capacitat i voluntat transformadora. Estem disposades assumir les nostres debilitats renunciant a qualsevol victòria ràpida. Participem d'un conflicte prolongat en el que ens assegurarem les condicions indispensables pel que serà la victòria final. I d'aquesta, se'n recolliran els fruits des de cada barri, vila o ciutat. *Helena Vàzquez és militant del SEPC

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Ella va prendre el seu fusell Quim Monzó té una incapacitat congènita per dir res d'intel·ligent en els seus articles. Alguns s'entesten a lloar-ne la lucidesa i no se quantes coses més. Sempre serà un misteri per a mi. No he entès mai les virtuts il·luminadores d'uns articles que no diuen res... i quan ho diuen és per apretar a córrer.

La “darrera atzagaiada de l'infame general” és un article publicat el 24 d'abril a La Vanguardia sobre la possessió d'armes als Estats Units: “s’equivoquen els que, un cop més, cauen en el tòpic i diuen que la impossibilitat d’acabar amb el sentiment que lliga armes amb dret personal és “una estupidesa típica dels americans”. No és el primer cop que Monzó hisa la bandera filoianqui. Coneix el país i li agrada, la qual cosa és perfectament legítima. Cal, però, classificar aquesta tendència dins la única línia que unifica els seus articles a banda de l'estupidesa que els amara: la crítica d'allò “políticament

correcte”, que és la màscara mitjançant la qual alguns impugnen els valors progressistes.

Els enemics de la “correcció política” són legió i estan molt ben col·locats. Malgrat el mite que diu el contrari els discursos reaccionaris sempre han tingut bona sortida als mitjans de la burgesia. No cal ni entrar en detalls pel que fa a Quim Monzó, que treballa per un comte.

En l'article en qüestió Monzó mata, mai millor dit, dos ocells d'un tret. Fustiga l'estupidesa “progre” antiamericana i, a més, demostra com n'és de reaccionari: “Són molts assalts, massa. Divendres passat, a Llagostera uns lladres van assaltar un mas aïllat, van apallissar i van ferir l’home de 70 anys que hi viu i se’n van anar amb tot el que van poder robar, cotxe inclòs. De casos com aquest n’hi ha a dotzenes, cada mes, i molts acaben amb la víctima assassinada i el delinqüent fugit. Els ciutadans n’estan tips”. Quants són

“molts assalts”? Quina importància té la dada sentimental que l'home tingués 70 anys? Quants són aquests “molts” casos d'assassinat? Un elevat percentatge de les “dotzenes” de casos setmanals de robatori amb violència? Quins ciutadans n'estan tips?

Els campions de la “incorrecció política” dibuixen un panorama paranoide amb un punt al·lucinogen en el qual ells serien uns “outsiders” enmig de la infiltració massiva de comunistes i pedagogs de Rosa Sensat als mitjans de comunicació. Aixequen testimoni de la veritat trepitjada, “que tothom pensa però ningú no diu”, en un acte d'heroica valentia. “Conec un home de l’Alt Empordà, caçaire, que –tip que els hagin robat una vegada i una altra, i els hagin pres tot i més– cada vespre treu el fusell de l’armari i el deixa a terra, al costat del llit on dorm amb la dona. Per si de cas. ¿Quants n’hi ha com ell, a tot el país, ara mateix?”

Monzó podria haver parlat d'algun cas d'agressió o, per què no?, assassinat perpetrat per un mosso d'esquadra. De tortures a les comissaries, batusses a les manifestacions o intimidacions humiliants. Podria haver carregat el llenguatge dient que són “molts” els assassinats i les tortures, recordat el cas d'aquell senyor de setanta anys atonyinat brutalment en alguna manifestació i de les “dotzenes” de bornis víctimes de les piloteres.

I d'aquella noia que coneix, al Baix Llobregat, que és caixera al Cónsum (dit així, amb accent). Farta d'intimidacions, s'ha llençat al mercat negre i ha obtingut una pistola amb la il·lusió entre cella i cella de trobar un dia l'ocasió i volar-li el cap a un Mosso d'Esquadra: “Quants hi ha com ella, a tot el país, ara mateix?”.

Això si que seria políticament incorrecte. I valent. Què dic valent? Temerari! Per això no ho escriu. Treballa per a un comte.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 245 DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013

ALBERT G. C.

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Un testimoni ens narra l'actuació dels Mossos d'Esquadra després de la manifestació anticapitalista del 1r de maig i com va viure i patir l'acció de la policia davant del bar La Manta del carrer Girona

Toquen les deu al rellotge

Toquen les deu al rellotge quan un company entra al casal i ens dóna la notícia, “estan detenint a en Sergi al carrer Girona”, sense pensarho dues voltes, un grup d’unes vint persones sortim corrent i amb molts nervis cap al lloc dels fets.

En arribar davant del bar veiem un dispositiu de quatre furgonetes dels antiavalots dels mossos d’esquadra formant un mur damunt la vorera i cobrint tant l’entrada del local com la del portal adjacent.

Allà ja hi ha algunes persones oferint suport al nostre company i a dues joves que es troben retingudes a la porta del bar. Ens acostem al cordó policial a demanar explicacions però no rebem resposta.

En aquest moment em dirigeixo cap a la part superior del dispositiu, on hi ha un parell de persones intentant gravar alguna cosa, a veure si puc establir contacte visual i sento a en Sergi cridant, amb la veu escanyada, argumentant que només estava fent fotos i que no ha fet res. La ràbia i la impotència m’encenen, algunes paraules surten de la meva boca: “Sergi, ànims, no estàs sol!”.

En sentir els crits, totes les companyes s’acosten i comencen a cridar. Se sent un crit d’en Sergi.

Els nervis ens desborden, la situació és molt tensa, tot plegat esdevé molt irreal. Mentre mantenim la cridòria i apel·lem als agents per-

Número 248 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González, Àlvar Hervalejo Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori Esports: Rafael Escobar Edició gràfica: Andreu Ginés i Xavier Gispert. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Gerard Sala i Àlvar Hervalejo Han col·laborat en aquest número: Helena Vàzquez, Irene Jaume, Sergi Miralles.

què deixin anar al company, les veïnes i veïns, des dels balcons, comencen a increpar la policia.

Preses per la impotència i desesperades, ens disposem en forma de cadena humana per evitar que s’enduguin a en Sergi. Una de les furgonetes comença a fer marxa enrere en direcció cap a nosaltres; els mossos, ja armats amb les porres a

la mà, l’acompanyen. Des de la nostra òptica, semblaria inversemblant que la furgoneta no s’aturés però l’agent que dóna les ordres segueix donant instruccions d’avançar.

Diverses companyes resulten atropellades mentre la resta comencem a rebre cops de porra a tort i a dret amb l’objectiu de dispersar-nos. Una de les companyes envestides no es pot ni moure, plora i tremola. Decidim pujar-la a un taxi i enviar-la directament a l’hospital.

La situació esdevé una autèntica bogeria, la gran majoria de les persones presents, adolorides pels garrots i contusionades, ens mantenim fermes intentant salvar la situació. Un mosso, armat amb un pal i una càmera de vídeo ens grava una per una. Poc a poc es va acostant gent, que mira des de l’altra banda de la vorera i des de les cantonades. Les veïnes dels balcons i les persones que veuen els fets estan realment horroritzades per aquest abús desmesurat, violent i gratuït de les forces de seguretat.

Tot d’una arriben dos dispositius més pel carrer Rosselló, aturen al mig del carrer i baixen els agents fent un segon cordó al mig de la cruïlla. Reben una nova ordre i tornen a carregar, correm i ens dispersem però ens tornem a replegar cridant amb totes les nostres forces. Els mossos es tornen a diri-

gir cap a nosaltres, tornen a carregar, tot just estem a gairebé la meitat del carrer Rosselló. Mentrestant, s’està desmuntant el dispositiu policial de davant del bar, ho podem entreveure des de la llunyania. Els mossos reculen cap a les furgonetes, sembla que marxen però, de cop i volta, els vehicles comencen a accelerar ràpidament cap a nosaltres, que ens trobem disperses entre les dues voreres del carrer.

Amb dues companyes més decidim, de forma improvisada, córrer en direcció contrària al vehicle més proper, que ja està obrint la porta lateral, per evitar la carrega o les detencions. A l’altra vorera, el vehicle acorrala a les companyes a un portal, aquestes comencen a córrer en totes direccions. Afortunadament, només es tractava d’una maniobra més de dispersió, les furgonetes tanquen les portes i marxen.

Aconseguim replegar-nos al carrer Bailèn i comprovar que, encara que molt nervioses, totes estem bé. Decidim tornar cap al barri per començar a preparar la resposta davant de la detenció quan les furgonetes apareixen de nou i s’aturen davant nostre. Ens aturem, els mirem, ens miren i marxen.

Des del meu punt de vista, i crec que parlo en nom de la majoria de companyes que ens trobàvem al lloc dels fets mostrant la nostra solidaritat a en Sergi, es tracta d’un abús totalment desmesurat de poder per part de la policia autonòmica i d’una vulneració dels drets fonamentals que representen la realitat política i social que estem vivint, la lògica de funcionament del sistema capitalista que dicta qui som els delinqüents i qui són els garants de l’ordre establert i els defensors, gossos fidels, d’aquest sistema tan injust. Tanmateix, fets com aquests no ens faran callar, ans al contrari, imatges com la d’ahir a la nit, ens uneixen i ens fan més fortes.

La solidaritat és la nostra millor arma! *Albert G.C. és militant d’Endavant-OSAN al nucli de l’Eixample de Barcelona

Més anticapitalista, però encara no prou Amb aquest ja són sis els 1r de Maig que hem viscut des que esclatà la crisi financera i posterior depressió econòmica. Moltes coses han canviat en aquests anys, especialment si ens atenem a les estadístiques i xifres macroeconòmiques, però, per la banda social una de les que, segurament, més inalterables roman és la celebració del 1r de Maig, que, a grans trets, continua sent un aparador per al lluïment dels grans sindicats institucionals.

Tanmateix, des de fa anys que l'esquerra independentista i l'anticapitalisme en general han intentat donar-li un contingut alternatiu i combatiu, clarament diferenciat de les grans mobilitzacions institucionals, però, a data de hui, aquest objectiu encara no s'ha assolit plenament.

No vol dir això que no s'haja avançat. A gran nombre de ciutats i viles del país, les convocatòries han aconseguit desmarcar-se dels grans sindicats pactistes, bé amb mobilitzacions pròpies, bé amb blocs clarament diferenciats. Però el fet és que aquestes mobilitzacions amb dificultats són multitudinàries, cosa que de retruc, condiciona els nivells de combativitat.

A Barcelona fa anys que s'està recorrent aquest camí i, enguany, vora 15.000 persones han demostrat que és possible convertir el 1r de Maig en una Diada veritablement anticapitalista. Aquesta manifestació, així com les que hi solen haver amb motius sociolaborals són també una bona mostra de l'aliança dels diferents moviments socials, i, sobretot, de la capacitat que té l'esquerra independentista quan assumeix i encapçala les lluites de les classes populars. Barcelona, doncs, és un bon exemple a seguir per a la resta del país.

No obstant això, cal que tinguem present que encara hi ha molt de camí a fer. Les mobilitzacions del 1r de Maig sempre han sigut una demostració de classe, de consciència de classe. I la dificultat que existeix per implicar-hi els treballadors i treballadores és una constatació de com aquesta classe ha assimilat el discurs socialdemòcrata i l'ambigu concepte de les classes mitjanes.

Així, la feina de l'esquerra independentista no consisteix només en fer convocatòries pròpies o al marge de les institucionals, sinó que s'ha d'implicar tot l'any en la difícil tasca de tornar a omplir de contingut el concepte de classe treballadora.

En aquesta feina és fonamental potenciar plataformes sindicals que puguen representar el conjunt dels treballadors i treballadores, amb una lluita que supere les reclamacions estrictament laborals.

Cal, també, superar l'actual model mobilitzador que parteix de la segmentació de la classe treballadora i, per tant, cal intentar focalitzar la lluita i la reivindicació en la defensa dels drets comuns i de la solidaritat, entesa com a solidaritat de classe.

Les estratègies que últimament han agafat embranzida, com ara les anomenades marees, tendeixen a potenciar només la vessant laboral -i fins cert punt corporativa- de les reivindicacions, dificultant, així, la implicació del conjunt de la societat, que en última instància, és la principal afectada per les retallades dels serveis socials. És cert que en els moments actuals, qualsevol fórmula que siga capaç de mobilitzar la gent i d'omplir els carrers sembla bona, però la nostra obligació és intentar enfocar-les en una direcció de més abast polític i social, perquè totes vagen impregnades d'un caràcter transformador, és a dir d'una visió social de conjunt.

I això implica donar-li també, a la solidaritat de classe, un contingut que va més enllà d'acudir a mobilitzacions, que inclou també, per posar algun exemple, el boicot actiu a les empreses que exploten treballadors i treballadores en altres indrets del món. La massacre a Bangladesh hauria d'haver tingut una resposta immediata i massiva a casa nostra, en forma de protestes davant les botigues que produeixen en condicions de semiesclavatge en països del tercer món.

Perquè al cap i a la fi, la força de la classe obrera es mesura no tant per la capacitat de defensar allò que l'afecta directament, sinó per la solidaritat que mostra quan el problemes són aparentment més aliens i llunyans.

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

04PAÏSOS CATALANS

Milers de manifestants omplen València per culminar els actes de la Diada del 25 d'Abril REDACCIÓ VALÈNCIA

Com cada any, la Diada del 25 d'Abril ha motivat múltiples actes arreu de la nació. Impulsats en la seua majoria per l'esquerra independentista, els actes han servit per reivindicar la nació completa, però també per recordar la indestriabilitat de la reivindicació nacional amb les lluites socials i antipatriarcals.

per més d'un centenar de persones. En l'acte intervingué l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella i hi actuaren Feliu Ventura i Borja Penalba, a més dels músics de València, Ivan i Mireia. A València, el mateix dia també es presentà el nucli local del Brot Bord, que serví per recordar la importància de no oblidar cap de les reivindicacions en la lluita diària.

Actes durant els dies previs

El matí descentralitzat

Enguany, la Diada del 25 d'Abril ha comptat amb un calendari d'actes previs més farcit de l'habitual. Així, al barri valencià de Benimaclet, el divendres 19 ja hi hagué actes que inclogueren la recollida de llibres dins l'acció del mapa dels Països Catalans i una xerrada al local de l'Assemblea de Veïns, amb la presentació del llibre El pas dels maulets del membre de L'ACCENT, Pau Tobar.

El dimecres 24 d'abril, el SEPC de la Universitat de València va organitzar un concert amb Cesk Freixas, Feliu Ventura i el Diluvi que van omplir la sala Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia. L'endemà, Endavant-La Costera, juntament amb altres col·lectius, locals va organitzar un concert a Xàtiva, l'emblemàtica ciutat de la Costera destruïda per Felip V fa més de tres-cent anys, poc després de la desfeta d'Almansa, ara fa més de tres-cents anys. El concert va congregar més de sis-centes persones (vegeu peça apart).

El dijous 25 tingué lloc a València, al barri de Ciutat Vella, l'acció del mapa dels Països Catalans, que s'hagué de celebrar a cobert al Racó de la Corbella, i que compta amb la presència d'Enric Tàrrega, l'històric antifranquista i independentista valencià, qui recità dues poesies de Vicent Andrés Estellés.

A Alacant, el mateix dijous 25, com ens informa Aquil·les Rubio, les organitzacions de l'Esquerra Independentista del Sud celebraren un concert del cantautor alacantí Natxo Gironès i de Cesk Freixas. Endavant, Arran i el SEPC aconseguiren omplir el centre cultural municipal de Las Cigarreras amb un concert emotiu, pròxim i engrescador. Natxo Gironès oferí tant composicions pròpies com cançons del seu disc La veu d'un poble, en el qual musica poemes de Vicent Andrés Estellès.

Per la seua banda, Cesk Freixas tornà a Alacant després de molts anys amb energia i la seua tendresa característiques, oferint no només les seues cançons sinó també, una bona dosi de coratge i il·lusió per a totes les persones que, des del sud, lluitem diàriament per uns Països Catalans lliures i feministes.

Per últim, el divendres 26, la vila de Sueca acollí l'homenatge a Joan Fuster i la presentació de Som Països Catalans al País Valencià. L'homenatge, que inclogué una concentració a la plaça de l'Ajuntament, davant el monument a l'escriptor de Sueca, i un acte posterior a la Casa de la Cultura, fou seguit

El dissabte de matí acollí actes a diverses ciutats del País Valencià. A Alacant, la Comissió Abril, integrada pels Joves d’Elx per la Llengua, el Col·lectiu Saginosa d’Ibi i el Casal Popular Tio Cuc d’Alacant organitzà un jornada de cultura popular a la plaça del 25 de maig, amb la participació de les danses de la Foia de Castalla i els Nanos de Callosa d’En Sarrià. L'acte inclogué el dibuix amb llibres del mapa dels Països Catalans i dos parlaments per denunciar els efectes del capitalisme sobre la societat i per reclamar la unitat nacional i cultural dels Països Catalans. Una cercavila pel barri del Mercat posa punt i final a la jornada.

A Gandia, l'organització de joves Arran va aplegar més d'un centenar de joves en la convocatòria nacional que, després de l'interval de l'any passat, han tornat a recuperar. Així, malgrat la pluja, joves vinguts d'arreu es manifestaren pel centre de la històrica ciutat de la Safor en un recorregut escurçat per la pluja. La manifestació, sota el lema “El jovent ho podem tot”, comptà amb la presència d'un grup local de danses i amb diverses accions. El punt de partida i el final fou el Casal Jaume I on es llegí el manifest i on s'organitzà un dinar amb el conjunt l'esquerra independentista local. També al Casal s'hagué de realitzar l'acció del mapa dels Països Catalans, que per culpa de la pluja no pogué celebrar-se a l'aire lliure.

La manifestació a València

L'esquerra independentista aconseguí reunir milers de persones en el bloc més nombrós de la manifestació de la vesprada de València. Amb el lema “Des de la unitat popular construïm els Països Catalans. Unides som més fortes” la convocatòria unitària d’Endavant (OSAN), de la COS, d’Arran, del SEPC i d’Alerta Solidària va reunir més de quatre mil persones que recorregueren el centre de la ciutat darrere d'una gran estelada.

Abans de l’inici de la manifestació, a la plaça de Sant Agustí, es va realitzar un xicotet acte polític amb les intervencions de Santi Gasó, de la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques de Burjassot, i de Vanessa Albelda, del grup promotor de la CUP de València, qui va anunciar que el proper 11 de maig es presentarà públicament a València el nucli local de la CUP. A l'acte també es va recordar la Trobada de Casals,

La manifestació de València pel 25 d’Abril aplegà milers de persones al centre de la ciutat

Ateneus i Centres Socials dels Països Catalans que s'ha celebrat a Benimaclet el mateix cap de setmana. Finalment, la militant de l’assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN), Imma Milan, fou l’encarregada de llegir el manifest unitari de l’EI on es reivindicava la proposta de l’alternativa socialista davant el sistema capitalista i es reafirmava el compromís del moviment amb la independència del Països Catalans sense cap renúncia.

Precisament durant la celebració de l'acte polític arribà a la plaça de Sant Agustí la columna de manifestants que havia partit estona abans del barri de Benimaclet a la qual s'hi van afegir bona part dels assistents a la Trobada de Casals i Ateneus. La columna estigué vigilada en tot moment per un fort dispositiu policial, que, d'altra banda, no fou especialment visible durant la manifestació posterior.

Així, el bloc independentista va recórrer els carrers cèntrics de la ciutat sense cap incident destacable; només alguna xicoteta provocació des dels balcons va alterar l'ambient calmat de la convocatòria. Els crits de “sense València no hi ha independència” o “fora les forces d'ocupació” foren dels més escoltats durant el recorregut.

En el seu conjunt, la manifestació va reunir vora les deu mil persones. La convocatòria d'ACPV s'ha centrat enguany en la reivindicació d'un finançament just per al País Valencià i ha comptat amb el suport de les plataformes sindicals institucionals i d'altres col·lectius socials com la Plataforma per la Llei de la Dependència o treballadors de RTVV afectats per l'ERO. D'altra banda, segons han insinuat diversos mitjans, ACPV va pactar un recorregut de la manifestació diferent a l'habitual per evitar accions contra les entitats bancàries.

HOMENATGE ALS MAULETS

El comiat d’Al Tall, al Teatre de Xàtiva M. JOSEP MARTÍNEZ XÀTIVA

Dijous, 25 d'abril, Gran Teatre de Xàtiva. Pocs minuts després de les 21 hores, amb el Teatre quasi al complet, començava l'acte d'homenatge als Maulets, organitzat per Endavant-OSAN, l'editorial Ulleye i l'associació cultural l'Encobert.

L'acte començà amb la intervenció de Cristian Medina, de l'assemblea de la Costera d'Arran, qui en nom dels organitzadors, féu un emotiu parlament, agraint a Al Tall per la seua trajectòria, per haver posat música i lletra als anhels de llibertat i justícia social dels Països Catalans. Recordà que tot just, fa 306 anys, s'inicià l'ocupació espanyola del nostre poble, reivindicant la necessitat tant de la independència completa dels Països Catalans com d'enderrocar el capitalisme. Amb els versos de Vicent Andrés Estellés, “Xàtiva pren la corbella a la mà.....” i al crit de “El combat maulet continua” i “Visca la Terra”, finalitzà la intervenció.

A continuació, Xavier Ahuir, membre l'Al Tall, interpretà la Muixeranga. I minuts després, el teatre esclatava en aplaudiments, en aparèixer en escena els membres d'Al Tall, que mostraren la

seua alegria per acomiadar-se de Xàtiva, la socarrada, aquest 25 d'abril, i el seu agraïment infinit a aquest País per haver-los acompanyat durant aquests 35 anys.

Començà l'actuació amb “El darrer diumenge d'octubre”, al qual li seguiren les cançons més emblemàtiques d'aquest grup: la cançó dedicada a Miquel Grau, que també fou dedicada a Guillem Agulló, recordant que enguany fa 20 anys del seu assassinat pels feixistes; “El romanç del cec”, “Lladres que entreu per Almansa”, “El cant dels maulets”, “El Tio Canya”, entre d'altres, feren vibrar el teatre de dalt a baix.

“A fer la mà!”

També hi va haver un record per a l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, a qui el grup Al Tall dedicà la cançó de la “Llum”, fent èmfasi en el vers que diu “... i el senyor alcalde se'n vaja a fer la mà!”. Després de poc més d'una hora i mitja, i al so de la Muixeranga finalitzà el concert amb un llarg aplaudiment per al grup més emblemàtic de la música tradicional valenciana.

Un càlid, emotiu i especial 25 d'abril a la ciutat de Xàtiva, un comiat com cal a Al Tall. Per sempre companys!

L’ACCENT 248 DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

El Primer de Maig més massiu i anticapitalista dels darrers anys REDACCIÓ PAÏSOS CATALANS

festació va transcòrrer sense incidents i en acabar hi hagué dinar popular i la presentació de la Caixa de Resistència de La Plana.

A Gandia el Bloc Anticapitalista acabà amb l'absència de manifestacions per commemorar el Dia del Treballador, informa Carles Miret. El Bloc, constituït per diverses organitzacions i sindicats (CGT, COS, STEPV, PCPV, Endavant, Arran i l'Assemblea d'Estudiants de l'Escola Politècnica Superior de Gandia), reuní unes 250 persones sota el lema "El poble contra el poder del capital". El recorregut s’inicià a les 12h a la porta de l'Hospital Francesc de Borja i va transcòrrer pel passeig de les Germanies. Davant de la seu del PP de la localitat hi va haver una parada per visualitzar alguns dels culpables de la crisi i, finalment, s'endinsàt en el centre històric per acabar a la plaça de l'Ajuntament amb la lectura d'un manifest unitari i amb la crida a les properes mobilitzacions, sobretot a aturar un desnonament per a l'endemà.

Les mobilitzacions d'aquest 1 de maig han estat massives i s'han estès com una taca d'oli arreu del territori. Si bé les manifestacions dels sindicals oficials han reunit més gent que en molts anys, allò destacable és l'augment de les manifestacions convocades des d'espais anticapitalistes, amb presència de l'esquerra independentista.Un augment numèric de manifestants i una extensió territorial cap a les localitats mitjanes, però també petites,demostrant així la vitalitat de la xarxa social que s'ha anat teixint en els darrers anys i que ha donat com a fruit assemblees de drets socials i plataformes anticapitalistes que dinamitzen la resposta contra la crisi i el capitalisme.

Primer de Maig intens a Barcelona

L'1 de maig a Barcelona s'inicià el dia abans al barri de Gràcia. Una manifestació convocada per l'esquerra independentista, que va aplegar més d'un centenar de persones i que es va veure encerclada per tres centenars de policies. Les columnes d'antidisturbis desfilant en ple barri de Gràcia, escopeta en mà i amb les màscares de gas penjant del coll van alarmar el veïnat del barri, que passat l'ensurt inicial els va respondre amb xiulets i algun repic de cassoles. La manifestació va finalitzar, aconseguint evitar la provocació dels agents. La polèmica generada per l'actuació va saltar a alguns grans mitjans i va ser el preludi de l'estratègia policial que viuria Barcelona l'endemà.

Al matí del Primer de Maig, la ciutat acollia diverses manifestacions. La oficial, la de la CGT, la de la CNT i la de l'esquerra independentista. Aquesta darrera va reunir unes cinc-centes persones que van recórrer el barri del Raval per finalitzar a l'indret on fou abatut Salvador Seguí.

A part de les manifestacions sindicals, el matí també va viure un escratxe al domicili de Boi Ruiz. Una quarantena de persones es van plantar davant del domicili del conseller de Salut a la Plaça Tetuan, cridant consignes contra el saqueig de la sanitat pública. L'acció va finalitzar amb l'encartellada a l'entrada de l'edifici de cartells on es denunciava el paper de Ruiz en el robatori a la sanitat del Principat.

La manifestació anticapitalista de la tarda va aplegar més de 15.000 persones. Un salt important si es té en compte que fa 3 anys només en va aplegar 2.000. La marxa va recórrer diversos carrers de l'Eixample, des de la Plaça dels Països Catalans fins als Jardinets de Gràcia. Va rebre el suport dels bombers i del personal sanitari al seu pas pel parc de bombers de l'Eixample i per l'Hospital Clínic. A mesura que la marxa anava avançant, la pressió policial s'anava fent asfixiant. Centenars d'antidisturbis tallaven els carrers laterals per on passava la marxa, amb les màscares de gas col·locades. Després de diverses provocacions, i quan la manifestació s'acostava al final, s'iniciaren les primeres càrregues, les provocacions i la ràtzia amb què la policia va voler deixar la seva petja a la jornada.

Primer, foren càrregues puntuals

Pancarta del Bloc Unitari Anticapitalista a València // FOTO: L’ACCENT

per a provocar els manifestants. Després, es partí la manifestació en tres parts. Davant d'aquesta situació, es decidí desconvocar la marxa. Els uniformats -i emmascarats- continuaven, però, tallant els accessos a la Diagonal i al Passeig de Gràcia, mentre mantenien el carrer Còrsega -on hi ha la seu de CiUcompletament blindat. La policia tampoc no deixava marxar els manifestants pel metro. Així, obligant els manifestants a romandre al mig de la confluència entre Passeig de Gràcia i Diagonal, començaren les primeres passades de furgones a tota velocitat. Càrregues gratuïtes a la gent que intentava marxar i persecució de manifestants fins i tot a l'interior d'alguns bars. Càrregues contra veïns que protestaven per algunes detencions. Fotògrafs identificats, manifestants a qui s'obligà a esborrar fotos de dispositius mòbils. Un autèntic estat policial que anuncia a la perfecció la nova dimensió social, econòmica i política a la que s'està endinsant el sud d'Europa.

Al final de la nit, la policia autonòmica decidí encerclar un bar i identificar tots els seus ocupants. Un jove que s'aturà a veure l'acció i que es disposà a enregistrar-la amb mòbil per a denunciar l'abús policial va ser detingut, passà la nit a comissaria i l'endemà va ser posat en llibertat.

El BUA aplegà més de 1.000 persones a València

Aquest Primer de Maig entre 1.000 i 1.500 persones es van manifestar pel matí a València amb el Bloc Unitari Anticapitalista (BUA), l'espai de treball conjunt de l'esquerra independentista de l'Horta -Endavant (OSAN), la COS, el SEPC, Arran i Alerta Solidària-, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i altres col·lectius com la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat (CAS), la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques de Burjassot, la Plataforma d'Aturats de Montcada l'Ateneu Popular

de Montcada i l'Assemblea del 15M d'Algirós.

El BUA va començar la marxa seguint el mateix recorregut que havien fet prèviament el sindicats majoritaris, però a la meitat del recorregut es va desviar cap a la cèntrica plaça del Patriarca, on tingué lloc l'acte polític anticapitalista.

Antònia, membre del BUA, fou l'encarregada de llegir el manifest unitari del primer de maig, un text que, davant l'actual ofensiva del sistema capitalista (amb retallades i pèrdues de drets socials i laboral), va apel·lar a "la unitat d'acció de totes aquelles que rebutgem el pacte social, la pau social".

El manifest també criticà el model sindical que representen les centrals majoritàries i proclamà la necessitat d'uns sindicats "que defensen l'acció organitzada de la classe treballadora en la salvaguarda dels seus interessos fins al nostre alliberament com a classe en tots els terrenys (econòmic, laboral, social, de gènere i identitari). Uns sindicats que realment lluiten per una societat sense classes i on el dret a decidir dels pobles estiga garantit".

L'acte polític va acabar amb una crida "a tota la classe obrera i popular de la nostra comarca, l'Horta, amb l'objectiu d'iniciar totes les lluites possibles, de forma unitària, als carrers i als centres de treball. Una lluita per, no sols aturar la violència del capital, sinó per revertir-la".

Bloc anticapitalista i independentista a Alacant

A Alacant, l'Esquerra Independentista del Sud participà amb ànims i combativitat en una nova jornada de lluita per a la classe obrera, informa Aquil·les Rubio. Darrere la pancarta signada per les organitzacions que treballen diàriament a la ciutat, Endavant (OSAN), Arran, Sepc, així com la Coordinadora Obrera Sindical, s'aplegaren desenes de persones que cridaren al llarg de tot el

recorregut consignes com ara "dona treballadora, rebel i lluitadora", "lluita, ruptura, independència, la història s'escriu amb desobediència" i "nosaltres produïm, nosaltres decidim", lema triat per les organitzacions per a aquest Primer de Maig.

En arribar a la Rambla, les organitzacions de classe que conformaven el bloc anticapitalista de la manifestació realitzaren un acte polític, amb les intervencions d'Arran i els CJC, una treballadora acomiadada de l'empresa de matalassos Horizzontal, membre dels Comitès per la Unitat Obrera, el PCPE, i l'esquera independentista; Alícia Moragues, responsable de l'àrea de gènere de la COS, adreçà als assistents incidint en els eixos del manifest unitari de les organitzacions de l'EI. Mobilitzacions a altres ciutats del País Valencià

A Elx unes 5.000 persones van participar de la manifestació unitària. Al marge dels sindicats institucionals, van amb comptar amb bloc propi la CNT i l'Associació El Tempir, que hi va reclamar serveis públics, de qualitat i en valencià. També la la PAH desplegà pancarta pròpia. Al bloc del Tempir s'hi ajuntaren els independentistes -afiliats a la COS- i cal destacar que per primera vegada s'hi van veure nombroses estelades en aquesta Diada.

A Castelló de la Plana la manifestació anticapitalista fou convocada per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa. La manifestació féu un recorregut diferent al dels sindicats institucionals i va acollir vora les 800 persones, darrere del lema "Continuen les retallades socials i laborals, continua la lluita".

En acabar la manifestació es va realitzar un acte polític a la plaça l'Ereta, on es llegiren els manifests (l'unitari i els de la CGT i del PCPE, integrants de la coordinadora juntament a les organitzacions de l'EI). La mani-

Manifestacions en diverses poblacions del Principat i a Mallorca

A Sabadell, la mobilització anticapitalista va tornar a ser multitudinària per segon any consecutiu, aplegant unes 1.500 persones, una part de les quals hi van convergir des de Ripollet, Cerdanyola i Terrassa. Al mateix Vallès, a Sant Cugat, unes 150 persones es manifestaven en el que és la primera mobilització que es féu pel Primer de Maig en aquesta ciutat.

A Manresa, la manifestació aplegà unes 400 persones convocades també per col·lectius anticapitalistes i de l'esquerra independentista. A Mataró s’hi aplegaren prop d'un miler convocades pels sindicats CGT, IAC i COS. A Igualada s’hi reuniren mig miler, mentre que a Vilanova s’hi n'aplegaven centenars.

A Vilafranca del Penedès l'assistència fou de més de 150 persones, que van partir de la plaça de la Vila. Marta Raventós, membre de l'Assemblea pels drets socials de Vilafranca, va valorar “molt positivament el treball conjunt amb els diversos col·lectius que han participat a la manifestació". "És imprescindible que prenguem consciència col·lectivament i que prenguem els carrers davant les agressions del capitalisme", va afegit Raventós.

També unes 200 persones es manifestaren el dia anterior a Santa Coloma de Gramenet.

A Tarragona la manifestació aplegà 300 persones, bàsicament convocades per l'esquerra independentista.

Una xifra força alta si es té en compte que tant CGT com COBAS s'havien retirat de la convocatòria perquè van considerar que calia reforçar la manifestació unitària amb CCOO i UGT. A Girona també alguns centenars de manifestants s’aplegaren a la convocatòria d'Al Carrer! La Seu d'Urgell també veié com un centenar de veïns es mobilitzaven amb la crida de l'Assemblea de Drets Socials.

A Mallorca, 200 manifestants van secundar la convocatòria del Bloc Unitari Anticapitalista.

06PAïSOS CATALANS

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

Perquè ens l’estimem, l’Ahuir és per al poble!

La darrera reforma de la llei de costes amenaça una de les platges més valuoses de Gandia AUSIÀS FERRER GANDIA

Els que no coneixeu massa Gandia potser creieu que aquesta vila només és una platja construïda durant el “desarrollisme” franquista, que acull concerts de Julio Iglesias i la Pantoja, corrides de bous i algun reality barroer. És possible que no coneixeu la història del Ducat de Gandia o que el seu port va ser un dels més importants per a l’exportació de la taronja i per la via d’eixida de la producció industrial i l’entrada del carbó per les fàbriques d’Alcoi durant vàries dècades.

I segurament no sabreu tampoc que Gandia compta amb una platja de dunes verges, la Platja de l’Ahuir. Un poc més de 2 km sense urbanitzar, on encara podem trobar la vegetació i la fauna endèmiques (que només viuen allà) de les dunes mediterrànies. Aquesta platja no es troba aïllada, com podríeu arribar a imaginar, sinó que està connectada i en l’àrea d’influència de la marjal de Xeresa. Es tracta d’un espai natural inclòs al Catàleg de Zones Humides de la conselleria de Medi Ambient i considerat d’especial protecció.

I com a platja, a més, l’Ahuir està dins de la jurisdicció de la llei de costes. És a dir, que els seus primers 100 metres des de la mar cap a terra són de domini públic.

L’alcalde i l’ajuntament

I encara més. Pels que creuen que els espais naturals no són únicament un bé d’ús o una mercaderia, la platja de l’Ahuir representa també un espai de llibertat i de comunicació amb la nostra natura: és la platja nudista de Gandia. L’únic

lloc en molts quilòmetres on poder practicar el naturisme i també un lloc de relació i visibilització d’opcions sexuals que el poder vol invisibles.

Si no coneixeu massa Gandia potser no sabreu tampoc que el seu alcalde, Arturo Torró, era un pròsper empresari que va perdre uns 22 milions d’euros en accions preferents a Bankia, que molts dels seus negocis es troben en fallida tècnica i que, fent-ho passar com una mostra de superioritat moral, va renunciar al seu sou com alcalde, encara que per tal que no li fos embargat.

Potser tampoc sabreu que l’Ajuntament de Gandia no pot afrontar els pagaments de sous i a la seguretat social i que ha acumulat, fins a l’any 2012, al voltant de 35 milions d’euros en deutes a proveïdors.

L’època del finançament dels ajuntaments amb l’especulació immobiliària potser va acabar amb la crisi del deute. Però, amb un La platja de l’Ahuir, a Gandia, és un dels majors patrimonis socials i ambientals de la ciutat

“Per defensar l’Ahuir trobaran sempre el poble per fer-los front i per la xarxa ja s’ha iniciat la campanya contra la urbanització”

alcalde arruïnat, un ajuntament endeutat i una manca absoluta d’un projecte per la ciutat, a banda del turisme de sol i platja, la intenció de construir a l’Ahuir del govern d’Arturo Torró podria ser la darrera fugida cap endavant. #estimemlAhuir

No perdem de vista la darrera reforma de la llei de costes que “flexibilitza” l’ús de les platges urbanes.

Així, corre pressa per convertir l’Ahuir en una platja urbana, amb propostes tan esperpèntiques com ara xiringuitos temàtics o fer-la platja canina.

Ara mateix, qualsevol intervenció urbanística a l’Ahuir no faria sinó posar en greu perill el seu veritable valor ambiental i social. Convertir la platja en grans blocs d’apartaments arrenglerats no ens farà un destí turístic més atractiu ni generarà riquesa de cap tipus, sinó que avamçarà en l’apropiació per part de la màfia immobiliària.

La diversitat dels nostres espais natural és una riquesa per tothom i, precisament, són espais com la platja de l’Ahuir els que ens fan ser únics i els que diferencien la platja de Gandia d’altres platges del país.

Per defensar l’Ahuir trobaran sempre el poble per fer-los front.

D’això, no n’hi ha dubte. De fet, ja comencen a sorgir les primeres iniciatives, com ara la de la Plataforma Pels Pobles de La Safor, que treballarà en aquest sentit Sota l’etiqueta #estimemlAhuir fa poc corria ja per la xarxa un vídeo explicant molt breument els motius pels quals ens estimem l’Ahuir, mentre que ells només volen construir-hi per fer diners.

La lluita no ha fet més que començar i, com a la Devesa del Saler els anys 70, es pot guanyar.

L’Ahuir és del poble!

Un detingut per l’operació contra el #25A REDACCIÓ PALMA

La darrera operació de la Policia Nacional espanyola amb motiu de la mobilització per assetjar el Congrés a Madrid ha deixat una persona detinguda als Països Catalans.

El passat dimecres 24 d’abril era detingut a Palma Lionel Bechara, militant d’En Lluita Mallorca. Unes hores després l’activista era posat en llibertat amb els càrrecs d’atemptat a l’autoritat i desordres públics. Davant els jutjats de la ciutat desenes de persones l’esperaven, convocades per la seva organització, així com per l’organisme

antirepressiu de l’esquerra independentista, Alerta Solidària, i altres col·lectius anticapitalistes de l’illa.

El cop repressiu ha tingut dimensió estatal, ja que la detenció de Lionel s’ha produït alhora que la policia espanyola detenia 14 persones més a diferents indrets, especialment a Madrid.

Tot indica, doncs, a que el govern espanyol cercava un cop d’efecte previ a la convocatòria prevista per al dia següent. Mesos abans, el diari El Mundo-Dia de Baleares, i concretament el periodista Juan Riera Roca, ja havia realitzat una cam-

“El represaliat és un militant d’En Lluita a Mallorca que ja va patir, mesos abans, la criminalització del diari El Mundo”

panya mediàtica de criminalització contra Lionel Bechara, publicant dades personals del jove militant. Així ho denuncià aquests dies Alerta Solidària, en un comunicat on donava a conèixer la detenció, darrera la qual veia “la clara intenció de d’atemorir la població i intentar així aturar les protestes”.

Lionel, conegut per la seva militància a En Lluita i per la seva participació al moviment popular de Palma, declarà, en sortir en llibertat, que “les respostes a les polítiques d’austeritat són mostres de digna ràbia”.

L’activista també reflexionà

sobre el rebuig popular mostrat a les sortides de personatges com Matas o Urdangarín dels jutjats, i el contrast amb les rebudes a persones detingudes pel seu compromís polític.

Les concentracions davant els jutjats de l’Avinguda Alemanya són ja una estampa habitual a Palma.

També és habitual que es produïsquen moments de tensió, i aquesta no fou cap excepció. La policia espanyola enregistra en vídeo als manifestants diverses vegades, i també identificà a 6 persones, entre elles a un periodista del Diari de Balears.

L’ACCENT 248 DEL 2 DE AL 15 DE MAIG DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

La tercera trobada d’ateneus i casals renova el compromís de seguir fent xarxa arreu dels Països Catalans Més de 200 persones i 30 centres socials van participar en els debats a Benimaclet i concretaren els casals que estaran a la comissió organitzadora de la quarta trobada

MONTSE VENTURÓS VALÈNCIA

El passat cap de setmana 27 i 28 d’abril, València acollia la III Trobada de Casals, Ateneus i Centres Socials dels Països Catalans. No per casualitat, el Centre Social Terra del barri de Benimaclet de València agafà el pes de l’organització que es proposà durant l’any 2012 per a ser el Casal que acollís la tercera trobada. Així mateix, la Comissió Organitzadora de la Trobada feu que aquesta coincidís amb la Diada del 25 d’abril i així incloure en la jornada, la participació en l’habitual manifestació en commemoració d’aquesta diada.

En aquesta tercera edició que precedia les celebrades a Vilanova i la Geltrú i a Sabadell, més d’una trentena de casals participaren de les diferents activitats programades.

La trobada, que s’iniciava el dissabte al matí amb una benvinguda

“Tal i com es fixà a Vilanova i la Geltrú, enguany també es traçà la forma de coordinació entre els diferents espais existents per poder fer una bona xarxa” i amb l’inici dels debats proposats per part de la Comissió Organitzadora d’aquesta tercera edició, comptà amb un alt nombre de participants que superava els dos centenars.

Tal i com es fixà durant l’edició anterior a Vilanova i la Geltrú, els objectius concrets de la Trobada anaren més enllà i no només suposaren un intercanvi d’idees entre els diferents casals i ateneus participants sinó que es treballà la coordinació efectiva entre els diferents espais existents i es facilitaren eines per a crear xarxa arreu dels Països Catalans.

El Centre Social Terra féu d’amfitrió durant aquesta trobada al barri de Benimaclet.

entre persones integrants de diferents espais on la recerca de la coordinació entre elles tenia la seva màxima.

La Trobada també comptà amb una assemblea plenària de l’òrgan de construcció nacional “Som Països Catalans”. En aquesta, es reiterà la necessitat de treballar en clau nacional i social des d’aquests espais teixits des de les bases populars . Per altra banda, l’assemblea també serví per a presentar el darrer projecte que des de “Som Països Catalans” es dugué a terme durant la setmana del 23 al 27 d’abril; una setmana dedicada a fomentar la llengua catalana.

Per altra banda, es presentà l’experiència duta a terme al La Cruïlla, el Casal independentista de l’Eixample, on es duen a terme classes de català per als nivells D i C. Així des de “Som Països Catalans” s’estimu-

“La Trobada de Casals i Ateneus també comptà amb una assemblea plenària de l’òrgan de construcció nacional Som Països Catalans” là i es feu una crida als Casals a dur a terme accions en aquest sentit amb

El Casal de l’Eixample de Barcelona, La Cruïlla, presentà una iniciativa per fer classes de català

les quals des d’aquest òrgan es donarien les eines per a fer-les realitat.

Durant la tarda, les persones assistents a la trobada participaren activament de la manifestació que com de costum transcorregué a través dels carrers cèntrics de la ciutat de València per a commemorar la diada del 25 d’Abril.

L’assemblea plenària i de conclusions de la Trobada es dugué a terme el diumenge al matí. Un gran nombre de persones participaren en el debat que conclogué amb la voluntat creixent de continuar creant xarxa a través dels Casals i Ateneus dels Països Catalans.

A més, el debat també va servir per a decidir quins seran els casals que formaran part de la futura Comissió Organitzadora ,i per altra banda, els participants va acordar de forma unànime celebrar la IV Trobada de Casals i Ateneus al Casal Des-

“Uns 30 casals van participar de les diferents taules tècniques i de debat que s’organitzaren durant el cap de setmana al barri de Benimaclet”

pertaferro de Reus durant l’any vinent.

Compartir experiències

En aquest mateix sentit, un seguit de taules tècniques en les quals el debat girava entorn les diferents necessitats i en les quals els casals i ateneus van poder exposar les seves experiències, inquietuds i eines necessàries per a tirar endavant, donaren el tret de sortida als debats

L’any que ve la trobada es celebrarà al Despertaferro de Reus

L’Ateneu Vilanoví (Vilanova i la Geltrú) va acollir l’any passat la 2a Trobada de Casals i Ateneus

08 EN PROFUNDITAT DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013

Manifestacions i protestes arreu dels Països Catalans 1r de Maig de 2013 València

Gandia

Alacant

Tarr

ragona

L’ACCENT 248 EN PROFUNDITAT 09

La Seu d’Urgell Mataró

Barcelona Palma Escratxe a Barcelona

10INTERNACIONAL

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

El campament dels veter de la Plaza de Mayo, dem Uns 400 veterans de la Guerra de les Malvines que no han estat reconeguts reclamen des del febrer de 2008 els drets que els pertoquen per haver participat en el conflicte bèl·lic ANDREU MERINO BUENOS AIRES

La Plaza de Mayo de Buenos Aires és el centre neuràlgic de la majoria de protestes socials de la ciutat i del país. Algunes de més puntuals, com les manifestacions que recorren els carrers de la capital de l’Argentina fins arribar a la Casa Rosada, seu governamental situada a la plaça, i algunes altres més regulars, com les reivindicacions de Las Madres de la Plaza de Mayo, que des de fa anys reclamen trobar el parador dels seus fills desapareguts durant la dictadura militar argentina (1976-1983).

Entremig de tan sarau, des del febrer de 2008 al mig de la plaça s’alça un campament rodejat de pancartes on s’hi poden llegir lemes com “Memoria, justicia, sin olvido”, “Una lucha incansable por nuestra identidad”o “400 locos que aún tienen memoria”. En ell, hi acampen 400 veterans no reconeguts de la Guerra de l’Atlàntic Sud, popularment coneguda com la guerra de les Malvines. El conflicte de les illes està ben present en la memòria de bona part dels argentins.

Encara queden moltes ferides obertes i el campament dels veterans és un exemple de les seqüeles que la Guerra va deixar al país i als seus ciutadans.

Qualsevol persona que passegi per Buenos Aires es pot aturar al campament, on els acampats sempre tenen a mà la informació que intenten difondre als quatre vents, expectants per fer conèixer la seva història. Un d’ells és Carlos Alberto Rosas, present a la Plaza de Mayo des de l’inici de la reivindicació. Ara té 49 anys, i durant el transcurs del conflicte en tenia 18. Com la majoria dels seus companys, el Carlos no va triar ser present a la guerra, sinó li va tocar com a conseqüència del servei militar obligatori. Un servei obligatori suspès però no derogat al 1994, cosa que permet que sigui posat en pràctica en cas de “guerra, crisi o emergència nacional”, segons estipulin les autoritats estatals.

El campament està recolzat per una entitat civil que rep el nom de Asociación Civil de Veteranos de Guerra TOAS Plaza de Mayo. La partícula TOAS fa referència a Teatre d’Operacions de l’Atlàntic Sud, nom amb què es coneix la zona on es va desenvolupar la guerra, i precisament aquesta consideració explica el perquè de tot plegat. Segons Rosas, “per al Govern argentí la guerra només va transcórrer a les illes i no al continent”. Així doncs, l’executiu del país ha mantingut al llarg dels anys el TOAS a la zona de l’oceà Atlàntic, a les Malvines i a la resta d’illes on es va desenvolupar el conflicte. Precisament, tots els acampats estaven destinats a terra continental. La seva missió no era, en principi, entrar en combat, sinó vetllar per la seguretat dels aviadors, carregar de bombes els avions que atacaven la flota britànica i estar alerta per si els britànics, tal i com es va especular al llarg de la guerra, decidien portar el conflicte més enllà de les Illes: “Jo mai vaig obrir foc, però tenia ordres de ferho si veia qualsevol cosa sospitosa a la zona que jo havia de cobrir”, explica. “Tenia només 18 anys i rebia ordres en el marc d’una dictadura militar. Què podia fer?”, es queixa Rosas.

Segons la documentació recollida pels acampats, el TOAS continetal es va establir des de Trelew fins a Ushuaia, o el que és el mateix, a tota la meitat sud del litoral del país. Afirmen que en un principi el govern no els va reconèixer com a veterans per raons pressupostàries, en relació a la pensió vitalícia que els pertocaria, així com el dret a l’assistència sanitària, de treball i d’habitatge. Rosas assenyala el reconeixement pròpiament dit com el punt més important per a ell, més enllà de consideracions econòmiques: “Evidentment que m’aniria molt bé cobrar una pensió, però jo dono més importància al simple fet que es reconegui la veritat”.

“El TOAS es refereix al Teatre d’ Operacions de l’Atlàntic Sud, denominació amb la qual es coneix la zona on es va fer la guerra”

Els veterans no reconeguts continuen amb la idea de no moure’s de la Plaza de Mayo. Ara en són 400, i s’organitzen per torns, de tal manera que sempre hi hagi diverses p

Un pols entre Tatcher i la dictadura militar A.M. BUENOS AIRES

La Guerra de l’Atlàntic Sud, popularment coneguda com la Guerra de les Malvines, va tenir com a protagonistes Argentina i el Regne Unit, que es van disputar les illes de l’Atlàntic entre el 2 d’abril i el 14 de juny de 1982. El resultat final va ser la reocupació per part britànica de les Malvines, juntament amb les illes Georgias del Sud, Sandwich del Sud i Orcadas del Sud. Tot i això, l’arxipèlag és considerat territori de sobirania no definida per les Nacions Unides, encara que és administrat pels britànics.

Final del règim argentí

Més enllà de la lluita entre ambdós països, el conflicte bèl·lic va ser un pols entre la dictadura militar argentina, comandada alesho-

La dama de ferro, Margaret Thatcher, va morir el passat mes d’abril de 2013 a Londres

res pel tinent general Leopoldo Galtieri, i el govern de Margaret Thatcher. Galtieri i la seva junta militar vane iniciar el conflicte per apel·lar al patriotisme i l’orgull nacional. La jugada, però, no només no li va fer guanyar popularitat sinó que va suposar el final del règim. En canvi, al Regne Unit la victòria a les Malvines va ser una de les causes de la reelecció

de Thatcher al 1983.

El conflicte de les l’Atlàntic Sud va provocar la mort de 649 militars argentins, 255 militars britànics i tres civils de les illes.

La reivindicació dels 8.000 veterans no reconeguts només és una de les moltes ferides obertes que encara queden obertes per als argentins, 31 anys després de la fi de la guerra.

L’ACCENT 248 DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013

INTERNACIONAL 11

rans de guerra argentins mpeus cinc anys després L’executiu de Kirchner desatén les peticions dels acampats, però l’exèrcit i l’oposició se sumen a algunes demandes de reconeixement

Entre la indiferència del Govern i el suport militar A.M. BUENOS AIRES

persones a la carpa, qualsevol dia de la setmana a qualsevol hora

“L’actual govern d’Argentina podria estar incomplint la llei internacional de conflictes armats de 1982, segons diuen des del campament TOAS de veterans”

El campament dels veterans es va aixecar a la Plaza de Mayo al febrer de 2008.

En els cinc anys que fa del seu naixement, les relacions amb el govern argenti han anat canviant, però sempre amb una mateixa tònica d’indiferència de l’executiu respecte els acampats “Al principi la policia va voler fer-nos fora, però amb el nostre dia a dia vam demostrar que no tenien motius per fer-ho”.

L’acció dels acampats és totalment pacífica i en cap moment al llarg d’aquest temps han provocat incidents a la plaça ni als seus voltants. La perícia policial per expulsar-los s’ha anat diluint amb els anys i, segons afirmen, el seu dia a dia és tranquil.

Per altra banda, el president de l’associació civil resultant del campament, Tulio Fraboschi, destaca que si bé els veterans presents al campament són 400, el total dels que van servir a les bases continentals en són 8.000. Fraboschi considera indignant el posicionament actual del govern argentí envers els soldats, tenint en compte el profit que en va treure l’exèrcit durant la Guerra: “Gràcies a la nostra feina va ser possible inutilitzar 22 naus britàniques”, afirma.

Reconeixement de l’exèrcit

Tot i això, la voluntat dels acampats de dialogar amb l’executiu continua viva, encara que des de l’inici de la protesta al 2008 Cristina Fernández de Kirchner mai els ha rebut al despatx presidencial, fet especialment preocupant si tenim en compte que la distància que separa el campament de la Casa Rosada no arriba als 100 metres.

Qui si que va reconèixer al 2012, la participació a la Guerra dels destinats

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

al continent va ser l’Estat Major Conjunt de les Forces Armades (EMCFA).

L’estament militar va reconèixer la “participació directa” dels soldats al conflicte i va portar la petició al Ministeri de Defensa, que la va avalar. Posteriorment, la reclamació va recaure a mans del Ministeri d’Interior, que més d’un any després encara no s’ha pronunciat, en consonància a la postura de la Presidenta Cristina Fernández.

Això dóna com a resultat que molts veterans gaudeixen del reconeixement militar, però no del polític, com en el cas del Carlos Rosas, que va rebre honors de guerra per part de l’Aviació, on va desenvolupar el servei militar obligatori durant el conflicte. Sempre porta la medalla d’ “heroi nacional” penjada al coll. Segons ell, una manera immillorable per demostrar a tothom que va ser present durant el conflicte de les Malvines.

Segons el Campament TOAS Plaza de Mayo, el govern argentí incompleix les lleis fonamentals internacionals de conflictes armats vigents al 1982.

La legislació contemporània al conflicte separa la població en dos grups: combatents i civils. Segons aquesta màxima, es reafirmen en l’evidència que els soldats desplaçats al continent eren combatents independentment dels diferents esforços bèl·lics que van desenvolupar.

El no reconeixement dels veterans dóna lloc a situacions totalment incomprensibles. Durant el transcurs de la Guerra els avions argentins s’enlairaven des de la part sud del continent, des d’on sortien per arribar a les Malvines. En un vol de reconeixement, 17 soldats no destinats a les illes van morir. A pocs metres del campament, un simulacre de cementiri dotat de 17

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

creus recorda les persones que van perdre la vida en aquests vols, unes persones que sí van ser reconegudes com a veteranes de guerra. “Això vol dir que si jo també hagués mort, seria reconegut com a veterà?”, es pregunta Carlos Rosas. Els acampats tenen molt presents els companys morts l’any 1982, així com els que ho han fet després, mentre esperaven el reconeixement com a veterans. “Quants morts més hem d’esperar per què el Govern reconegui la nostra situació?”, diu Carlos Rosas.

Suport polític i mediàtic

Si bé el recolzament institucional és inexistent, el campament assoleix cada vegada més ressò a nivell social. Mitjans de comunicació nacionals, sobretot els contraris als Kirchner encapçalats pel Grupo Clarín, i estrangers serveixen d’altaveu per les seves demandes. La seva activitat a les xarxes socials també serveix per arribar a tots els racons, però el que continua fallant és el suport polític: “Molts partits diuen recolzar-nos, però a l’hora de la veritat ningú dóna la cara per nosaltres”, diu Carlos Rosas. Sí que han rebut el suport explícit d’associacions civils potents a l’Argentina, com Las Madres de la Plaza de Mayo, la Asamblea Permenente por los Derechos Humanos o la Liga Argentina por los Derechos del Hombre, entre d’altres.

Però sens dubte, un dels suports que més recels ha despertat a Cristina Fernández al llarg dels cinc anys que dura el campament ha estat el de Francesc I, quan encara era conegut com a Jorge Mario Bergoglio i era arquebisbe de Buenos Aires. “Venia aquí sovint i prenia mate amb nosaltres”, relata gràficament Rosas. La Catedral

Metropolitana de Buenos Aires està situada a l’altre extrem de la Plaza de Mayo respecte a la Casa Rosada, i aquesta confrontació no només és urbanística, sinó també política. Com a arquebisbe de Buenos Aires, Bergoglio va ser considerat per molts, fins i tot en ocasions des de la mateixa Presidència, com l’oposició de facto al govern argentí. Segons Rosas, “el seu suport ens va fer més visibles i ens va ajudar a avançar”. Ara, com a cap de l’Església Catòlica a Roma, els acampats han vist com es distanciava un dels suports més mediàtics dels que gaudien, però no perden l’esperança que des del Vaticà el seu recolzament es pugui magnificar.

D’ara en endavant

Els veterans no reconeguts continuen amb la ferma idea de no moure’s de la Plaza de Mayo. Ara en són 400, i s’organitzen per torns, de tal manera que sempre hi hagi diverses persones a la carpa, qualsevol dia de la setmana a qualsevol hora. Des de la seva organització s’encarreguen de proporcionar assessorament a qualsevol veterà no reconegut, així com de vetllar per la inclusió social d’aquells excombatents que després del conflicte de les Malvines van quedar en risc d’exclusió social. Si bé el govern argentí sembla decidit a no moure fitxa, el campament de la Plaza de Mayo pretén seguir en peu fins que, almenys, Cristina Fernández o qualsevol altre cap d’estat que vingui els rebi al despatx presidencial. Tulio Fraboschi conclou de forma clara: “El campament seguirà fins que se’ns retorni la identitat robada. Esperem una resposta abans que haguem de prendre mesures que no desitgem”.

12ECONOMIA

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

Els treballadors de Sagalés en vaga indefinida arriben a un acord amb l’empresa Ho han aconsegueit després de d’haver-se dirigit a l’Ajuntament i d’interposar una denúncia a Inspecció del Treball pels incompliments del conveni col·lectiu J. M. ARDIT SOLER BARCELONA

El passat 4 de març, els treballadors de l’empresa Sagalés que cobreixen les línies 80, 81 , 82 i 83 del transport d’autobusos de Barcelona van iniciar una vaga indefinida per denunciar greus incompliments del conveni col·lectiu i l’acomiadament d’un treballador de l’empresa. Aquestes quatre línies fan el seu recorregut pel barri de Torre Baró, al districte de Nou Barris de Barcelona.

L’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) té subrogada a l’empresa privada Sagalés el servei d’aquestes línies.

La vaga indefinida convocada inicialment per la secció sindical de CCOO responia a diversos incompliments del conveni per part de l’empresa. D’una banda, no es respectava la normativa vigent de descansos entre jornades, els treballadors descansaven menys de 12 hores entre jornades, vulnerant així el mínim que estableix l’Estatut dels Treballadors, fet que suposava un risc tant per la salut dels treballadors com per la dels usuaris i usuàries. A més, els treballadors van passar de tenir jornada contínua a jornada partida, amb una ampliació injustificada de la jornada laboral. Una altra motiu de queixa era l’antiguitat dels vehicles, els quals tenen entre 8 i 12 anys, fet que provoca contínues avaries, i el fet que l’empresa no assumeixi la neteja dels vehicles, havent de ser assumida aquesta tasca pels propis conductors. A tots aquests motius, se l’hi ha d’afegir l’acomiadament d’un treballador mentre els representants sindicals estaven negociant amb la direcció de l’empresa.

Abans de la convocatòria de vaga, i en els primers moments després del inici del conflicte, tots el intents per aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona fes de mediador entre treballadors i empresa per evitar el conflicte van ser infructuosos. El primer Tinent d’Alcalde de la ciutat, Joaquim Forn, va declarar públicament que aquest era tema que “havien solucionar treballadors i empresa i que després TMB ja veuria què havia de fer”.

Aquesta lluita de Sagalés ha comptat des del primer moment amb el suport del veïnat de Torre Baró, i diferents organitzacions i col·lectius de Nou Barris s’han implicat en la convocatòria de mobilitzacions conjuntes de treballadors i veïnat.

El passat 3 d’abril, 100 persones convocades per la Comissió Laboral de Nou Barris van manifestar-se pels

carrers de Nou Barris sota la consigna “En defensa de la feina, suport al bus de Nou Barris”. I el 19 d’abril una manifestació de 300 persones sortien de la plaça Roja de Ciutat Meridiana i tallava durant dues hores quatre dels sis carrils de l’Avinguda Meridiana, per reivindicar el compliment del conveni, la readmissió del treballador acomiadat i que TMB assumís la gestió de les línies concedides a Sagalés.

Cal destacar que el barri de Torre Baró està a tocar de la muntanya de Collserola i està format per carrers amb pujades molt pronunciades, i la mitjana d’edat del veïnat que hi viu és força alta. Per tant, aquest conflicte causava una important distorsió en les necessitats de transport del veïnat. Tanmateix, la resposta veïnal, un veritable exemple de solidaritat de classe, ha estat la de donar suport als treballadors de Sagalés i la d’exigir la resolució del conflicte a qui l’havia provocat: la direcció de l’empresa i els responsables polítics de TMB. Val a dir que en el transcurs del conflicte els treballadors en vaga van denunciar que la secció sindical de CCOO de Sagalés havia decidit retirar el suport a la vaga, deixant orfes de representació sindical a un col·lectiu de treballadors afiliats a aquest sindicat en plena vaga indefinida.

En l’àmbit institucional, el passat 11 de març una representació dels treballadors va assistir a l’Audièn-

“Els empleats han denunciat l’ampliació de jornada, la manca de descansos i de higiene, l’antiguitat dels vehicles i un acomiadament” cia Pública celebrada a la Seu del Districte de Nou Barris per fer arribar la Regidora Irma Rognoni (CiU) les seves reivindicacions i expressar-li la necessitat que l’Ajuntament abandonés el seu immobilisme i intervingués per cercar un acord satisfactori que no allargués un con-

Veïns i veïnes de Torre Baró han sortit al carrer per mostrar el seu suport a la plantilla de Sagalés i a un transport públic digne

flicte que generaria molts problemes al veïnat de Torre Baró i molt patiment als treballadors. Un representant de la CUP de Nou Barris també va intervenir per donar suport a als treballadors en lluita, tot emfasitzant que la inacció del govern municipal era inadmissible i exigint el retorn a la gestió municipal de les línies afectades.

En el terreny jurídic, els treballadors van interposar una denúncia a Inspecció de Treball per l’ incompliment dels descansos legals de 12 hores entre jornades . També van sol·licitar la mediació del Departament de Treball de la Generalitat per l’incompliment de la normativa de descansos de 12 hores entre jornades en el compliment del serveis mínims, els quals van pujar d’un 40% a un 60% en hores punta i d’un 20% a un 30% en la resta d’hores.

Després de mes i mig de vaga indefinida i mobilitzacions veïnals, l’Ajuntament movia fitxa i es reunia amb representants els treballadors i del veïnat de Torre Baró. D’aquesta reunió, els representants municipals es comprometien a mediar entre l’empresa i els treballadors, a fer un seguiment de la concessió a Sagalés de les línies 80, 81, 82 i 83 i

a realitzar, un cop acabat el conflicte, un estudi per millorar el transport urbà a la zona de Torre Baró.

Finalment, el passat 26 d’abril i després de gairebé de dos mesos de

“El veïnat de Torre Baró ha recolzat als afectats sota la consigna de defensar la feina i donar suport al bus de Nou Barris” vaga indefinida, la direcció de Sagalés va acceptar seure a negociar amb els representants dels treballadors una solució al conflicte. L’acord entre les parts recull algunes de les principals reivindicacions dels treballadors: es normalitzaran els descansos de 12 hores entre jornades i la

jornada serà contínua de 8 hores amb un descans de 30 minuts, i les condicions salarials dels treballadors no es veuran retallades. Tanmateix, l’acord amb també recull que l’empresa obre un període d’estudi fins a després de l’estiu per avaluar si després d’aquest període es despenja del conveni col·lectiu vigent al·legant pèrdues econòmiques, per tant, resta per veure la durada que tindran els acords pactats. Un punt que els treballadors no han pogut resoldre és la inclusió del treballador acomiadat en l’acord. La resolució sobre la seva readmissió, en cas que judicialment es resolgui l’acomiadament com a improcedent, dependrà de la voluntat de l’empresa, que podrà optar entre la readmissió o la indemnització.

Aquest conflicte ha tornat a posar en relleu les conseqüències que la política de privatitzacions i subcontractacions dels serveis municipals de Barcelona tenen tant pels treballadors i treballadores com pels usuaris: precarització de les condicions de treball i pitjor qualitat del servei, a l’hora que també ha posat de manifest com les lluites laborals i veïnals poden anar plegades vers un objectiu comú.

ESPORT 13

L’ACCENT 248 DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013

La sentència de l’Operació Puerto

Un exemple del que significa la marca Espanya a l’esport RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 30 d’abril es va fer pública la sentència de la Operación Puerto que jutjava la presumpta existència d’una xarxa de dopatge a gran escala. La jutgessa Julia Patricia Santamaría, en una sentència de 384 folis, considerà culpable d’un delicte contra la salut pública al doctor Eufemiano Fuentes i com a còmplice al seu col·laborador Ignacio Labarta.La sentència de la jutgessa Santamaría sembla més que insuficient per condemnar a una trama de dopatge organitzat que nodria a un important nombre d’esportistes, segons pareix de diferents disciplines esportives, tot i que ha existit un gran interès judicial i mediàtic per limitar la xarxa de Fuentes al món del ciclisme.

La sentència ha condemnat únicament al Doctor Fuentes i al seu ajudant, exculpant, a la filla del doctor, Andrea Fuentes, així com als directors esportius ciclistes Manolo Saiz i Vicente Belda.

Però potser el més sorprenent de la sentència no siga el reduït nombre de persones considerades culpables, ni tampoc la suavitat de les penes, amb inhabilitacions que únicament afecten a la medicina esportiva. El més sospitós, sense cap mena de dubte, és el secretisme que ha existit al voltant de les bosses de sang decomissades al doctor Fuentes. Els indicis trobats durant la investigació policial apunten a una major amplitud de la xarxa, la qual no es limitaria únicament al ciclisme, sinó que afectaria a altres esports com el tenis, l’atletisme i el futbol.

A sobre, segons s’apuntava des dels informes policials, existia la possibilitat d’identificar a gran part dels receptors de les bosses de sang enriquida si es creuaven les dades obtingudes a partir dels apunts i la comptabilitat del doctor, les escoltes telefòniques i les inicials marcades a les esmentades bosses.

Des d’un primer moment, la jutgessa es va negar a seguir aquesta línia d’investigació malgrat la insistència de les acusacions en que es feren públiques les llistes de beneficiaris. De fet la jutgessa Santamaria també s’ha negat a donar les bosses de sang a les diferents federacions i autoritats antidopatge que les han sol·licitades, entre elles l’Agència Mundial Antidopatge, la Unió

Ciclista Internacional, el Comitè Olímpic italià i també la Federació Espanyola de Ciclisme; al·legant la preservació de la intimitat dels esportistes.

De fet la jutgessa, un cop hi haja una sentència en ferm posterior als recursos, ha ordenat la destrucció de les bosses de sang, així com del material informàtic decomissat a Fuentes, el contingut del qual tampoc ha transcendit ni durant la instrucció ni durant el judici.

Sembla un fet insòlit que la major trama de dopatge en l’esport que s’ha destapat i investigat, acabe amb únicament dues persones condemnades a penes lleus, així com amb la destrucció de totes les proves d’un judici que des de la seua instrucció ha estat ple d’irregularitats.

La sentència i el previ obstruccionisme a investigacions que pretenien anar més enllà, llança una ombra de sospita sobre l’esport espanyol que ens genera nombroses interrogants. Les ridícules sentències han segut dictades per a no enfadar als caps de turc? La destrucció de proves malgrat la insistència de diferents organismes internacionals per revisar-les es deu als noms que aquestes podien suggerir? Per què tant d’interès en circumscriure la xarxa a l’àmbit exclusiu del ciclisme?

Per què una atleta com Marta Domínguez, el nom de la qual ha aparegut als sumaris de les operacions Puerto i Galgo continua competint? Apareixia el nom de tenistes i futbolistes a la documentació de Fuentes?

Quins foren els serveis prestats pel doctor al Real Madrid?

Ens temem però, que cap d’aquestes interrogants es podran resoldre al cent per cent, l’esport espanyol ha perdut una gran oportunitat de regenerar-se, no tant davant d’una opinió pública interna, en molts casos, imbuïda per una teoria de la conspiració contra els esportistes espanyols; sinó davant d’una opinió pública internacional que percep a l’Estat Espanyol com a còmplice d’un dopatge que s’interpreta com a generalitzat.

La Operación Puerto és una mostra més (aquesta en el món de l’esport) de que la marca Espanya tan anomenada és precisament això, una manca de transparència política i judicial darrere de la qual s’amaguen fundades sospites d’una corrupció generalitzada.

El doctor Eufemiano Fuentes (a la imatge, de cara) ha estat un dels pocs condemnats per la justícia espanyola en l’Operació Puerto

Mas obre la porta a alternar la Fórmula 1 amb València R.E. MANISES

El passat dilluns 29 d’abril el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, obrí les portes a una futura alternança entre els grans premis de fórmula 1 de Montmeló i el del circuit urbà de València. En unes declaracions quasi surrealistes, Mas definí el GP com a un esdeveniment que genera una gran atracció, reactiva l’economia i és capaç de generar ocupació. I per si fóra poc afegí que la cursa de Montmeló té a Catalunya un impacte aproximat de 120 milions d’euros.

Així i tot, malgrat aquesta visió tan triomfalista d’uns esdeveniments que reben importants injeccions de diners públics, el que el president Mas deuria aclarir és com es reparteix aquest presumpte impacte de 120 milions d’euros i

per què, malgrat aquest suposat miracle econòmic que generen les curses, els governs de València i Catalunya estan pactant una alternança.

Precisament en aquest sentit, en les mateixes declaracions , el president Mas ha obert la porta a un escenari d’alternança a pactar amb el president Fabra, tot això en el marc d’unes negociacions que no es volen posposar molt més enllà de la tardor. El que tots dos governs disfressen amb paraules, és l’enorme cost que per a les arques públiques tenen uns esdeveniments esportius molt cars i el benefici dels quals no reverteix, en proporció a la inversió, en el conjunt de la societat.

Una qüestió que els dos governs autonòmics es cuiden molt de no repetir gaire és que paguen uns elevadíssims cànons per obtenir l’es-

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Cada cop menys públic

Aquesta inversió que abans es pagava amb l’alt cost de les entrades, els darrers anys no s’ha pogut cobrir a causa de la progressiva disminució de públic i en conseqüència dels preus. Com que Ecclestone es nega a revisar els termes dels contractes, els governs es veuen obligats a pactar fórmules per minimitzar el cost d’un esdeveniment ruïnós per als poders públics i molt lucratiu per a uns pocs.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

pectacle, cànons que ronden els vint milions d’euros.

A banda, els executius s’han d’encarregar del manteniment i del muntatge de la major part d’instal·lacions, tot això mentre l’empresari Bernie Ecclestone únicament recull beneficis sense fer cap més despesa que portar el circ cap enllà.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

Méliès: l'il·lusionista del cel·luloide Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l 13 de febrer de 1895, l'industrial francès de la fotografia Louis Lumière patentava el cinematògraf, un instrument que perfeccionava i combinava la llanterna màgica de Huygens, que permetia projectar una imatge, amb la cronofotografia de Marey, és dir, l'obtenció d'imatges successives en moviment. Un mes després s'instal·lava enfront la porta de la seva fàbrica i filmava La sortie des usines Lumière, la primera pel·lícula. A la primera projecció pública organitzada al Salon Indien del Grand Café del Boulevard des Capucines de París a finals d'any hi va assistir Georges Méliès, un il·lusionista que va quedar “bocabadat” amb l'espectacle i que, a partir d'aquell moment, consagraria la seva vida a provar de dur la màgia al cinema, un recorregut fascinant i ple de dificultats que podem resseguir de franc al CaixaForum de Barcelona fins el 24 de juny.

La primera part de l'exposició comissariada per en Laurent Mannoni és la que cerca els orígens del suggerent imaginari d'en Méliès i que no són altres que tota una sèrie de ginys entre els quals s'hi compten les ombres xineses, el perfeccionament de la perspectiva pròpia del Renaixement a través de caixes d'òptica o cambres obscures, la llanterna màgica, la fantasmagoria -espectacle lluminós i sonor inspirat en l'anomenat “romanticisme negre”-, els discs estroboscòpics, l'estereoscòpia -el cinema en 3D funciona avui sobre el mateix principi d'observar dos dibuixos lleugerament desplaçats a través de dues lents- o la fotografia del moviment. Aquest primer àmbit expositiu és potser el més atractiu perquè permet observar i comprendre el funcionament de tots aquests artefactes que, a banda de ser innovacions tecnològiques de primer ordre permetien, d'una manera o altra, noves representacions de la realitat.

Georges Méliès és el protagonista absolut de la segona part de l'exposició. Fascinat de ben petit amb les titelles s'inicià en

E

l'art de la prestidigitació de la mà de John Maskelyne i de David Devant durant una estada que féu a Londres a partir de 1880.

Un cop de retorn a París decidí dedicar-se a la màgia i, amb el suport econòmic de son pare comprà el petit teatre del mag Robert Houdin, el seu mestre. I és en aquell petit teatre que Méliès anà configurant un univers propi que seria el que, després d'assistir al passi de la pel·lícula d'en Lumière, transportaria al cel·luloide: la féerie, el gènere teatral basat en faules i històries fantàstiques molt popular a l'època prengué amb ell una nova dimensió en incorporar-li tots els trucs mecànics i òptics que l'havien fascinat.

Malgrat les dificultats per aconseguir un cinematògraf -els Lumière no volgueren vendre-li'n cap i va haver de recórrer a un estri similar fabricat a Londres-, quan el

va tenir a les mans s'hi dedicà de forma exclusiva. A diferència dels Lumière, tot i que començà filmant la realitat tal com raja, de seguida començà a posar-ne a prova els seus límits i el 1896 presentà ja Escamotage d'une dame chez Robert-Houdin, on el seu mestre Houdin feia desaparèixer i aparèixer de nou una senyora. Durant un temps es va creure que tot el seu material fílmic s'havia perdut però per fortuna això no va ser així i a l'exposició s'hi mostra una àmplia selecció de la seva producció. A les pel·lícules les acompanyen un bon grapat de dibuixos fets pel mateix Méliès que il·lustren episodis i personatges dels seus relats, entre els què destaquen figures fantàstiques com les que apareixen a la popular Le Voyage dans la Lune (1902), una pel·lícula que tingué un èxit extraordinari i que l'obligà a portar-ne un control perquè

als EUA començaren a escampar-se'n còpies sense la seva autorització -està tot inventat.

També hi podem observar una maqueta i fotografies de l'estudi Montreuil, una casa de vidre que ideà i edificà amb el propòsit que fos el plató on poder rodar pel·lícules com Le Voyage de Gulliver à Lilliput et chez les géants (1902) i que acabà enrunat de resultes de la que fou denominada pels contemporanis com a Gran Guerra.

Com que les desgràcies no venen mai soles, a l'ensorrament de l'estudi Montreuil s'hi sumaren canvis en la indústria cinematogràfica -Méliès no va voler transformar la seva empresa artesanal en societat anònima i va anar perdent força davant els primerencs grans estudis- i en els gustos del públic -el seu món fantàstic estava sent substituït pel realisme poètic de Feuillade i pel nou ritme imposat per en David W. Griffith- i la seva carrera s'estroncà fins el punt que hagué de posar-se a treballar a una botiga de joguines del vestíbul de l'estació de Montparnasse on un periodista el reconegué a temps de poder-li fer un homenatge per la seva carrera. Ara farà un parell d'anys també el director de cinema Martin Scorsese volgué retre-li homenatge amb Hugo (2011), una pel·lícula que pren la forma de la faula i que resulta extremadament tòpica i carrinclona i que, sens dubte, no li fa justícia.

Fitxa tècnica: Títol: George Méliès. La màgia del cinema Comissariat: Laurent Mannoni Sala: CaixaFòrum de Barcelona Data de finalització: 24 de juny

Perspectives de lluita Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

ra fa cinc anys es posava en funcionament la pàgina web espaifabrica.cat, un portal que volia ser, en paraules dels mateixos impulsors, “un espai de trobada i de debat entre les esquerres rupturistes catalanes, projectada al món i oberta a les propostes que des de qualsevol racó contribueixin a teixir la xarxa de la resistència”. Poc a poc, aquest espai de trobada s'ha anat convertint en el projectat, aplegant més i més col·laboradors i lectors, tant dels Països Catalans com de fora, tot esdevenint l'eina informativa i formativa que es volia des del principi.

Avui, els responsables del projecte EspaiFàbrica han decidit fer un pas endavant apostant per l'edició en paper d'un monogràfic que sota el títol de Perspectives es publicarà el proper juny. D'aquesta manera es donaria el tret d'inici d'una publicació de “pensament i anàlisi crítica per a l'acció” de periodicitat anual que permetria una reflexió més reposada de la que per-

A

meten espais com el web.

Ara bé, per a que aquest projecte esdevingui realitat caldrà la col·laboració de tothom qui cregui que val la pena una publicació d'aquestes característiques. És per això que, amb l'objectiu d'aconseguir els 5.000 euros necessaris per començr, els impulsors han decidit buscar suport econòmic a través de la plataforma de micromecenatges Verkami.

Per a ser fidels al seu propòsit, per a aquest primer número de Perspectives s’ha fet una tria d'articulistes que responguin al doble perfil de persones militants amb capacitat de reflexió vinculats tant a l'esquerra independentista com als moviments socials. La quinzena de persones que hi col·laboraran abordaran temàtiques diverses que van de l'anàlisi de la situació econòmica -Ivan Gordillo del Seminari Taifa- al del moviment feminista i l'alliberament sexual -Maria Rodó i Silvia Alberich-, passant pel tractament de les qüestions laborals -Josep Garganté i Jordi Martí- del territori i l'habitatge -Ada Colau i Pau Llonch- o de la construcció nacional -Manel López.

CULTURA 15

L’ACCENT 248 DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013

Ressenya de la quinzena The Private Eye

Quan la tecnologia esdevé hostil Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

e la revolució digital, dels comuns o de la cultura lliure darrerament se'n parla prou.

L'extensió d'internet ha suposat un sotrac pel model dominant de producció cultural, i com en tota crisi, els que formen part “d'allò que està morint” ho veuen com una amenaça, mentre que aquells que pertanyen a “allò que no acaba de nàixer”, hi veuen la salvació. Però la veritable dificultat per jutjar-ho és segurament la manca d'autèntics professionals que prediquen amb l'exemple, si més no al món del còmic en general. No és el cas de Martín i Vaughman, els autors d'aquest còmic digital, que han decidit apostar per aquest nou model de producció i distribució cultural a la xarxa basat en el micropagament.

Així, han decidit crear la seva pròpia editorial anomenada "Panel Syndicate" i distribuir al seu web el còmic digital "The Private Eye", del qual per ara hi ha disponible el primer capítol. Allà el podeu descarregar en tres llengües, entre les que hi ha el català, així com en diversos formats. Per cert, cap d'els quals conté aquell codi maligne per restringir els drets de les lectores conegut com a DRM. A canvi de la seva feina, els autors us demanen el preu que creieu convenient pagar sota el vostre criteri, a partir de zero euros. La idea és que l'obra es done a conèixer i obtenir una base de lectors suficient per cobrir les despeses

secrets? Totes aquestes tecnologies de la comunicació que fem servir es tornarien de sobte hostils i l'anonimat seria el bé més preuat.

D

Gènere negre

econòmiques de la seva producció.

El dibuix de Marcos Martín, sempre dins un estil de còmic comercial americà, resulta visualment molt atractiu. A banda del fet que demostra tenir molt bona traça com a narrador gràfic. Això es demostra, per exemple, en el detall d'adaptar el format al propi d'una pantalla d'ordinador o tauleta.

Per la seva banda, el plantejament de la història tampoc no està gens malament. Es tracta d'un guió de ciència ficció que remet

a certs problemes del món dels nostres dies.

Actualment empreses com Facebook o Google però també els propis operadors d'internet emmagatzemen gran quantitat d'informació personal sobre tots nosaltres, tant aquells arxius que volem donar a conèixer als quatre vents com dades que remeten a secrets de tota mena que no voldríem que ningú conegués. Doncs bé, què passaria si "el núvol" que conté tota aquesta informació esclatés produint una revelació massiva de

Si més no aquesta és la premissa que serveix de base per plantejar una història que, d'altra banda, sembla moure's dins els paràmetres del gènere negre. És a dir, amb misteri, protagonista detectiu i tota la resta. Tampoc no li busquem els tres peus al gat: el contingut és de pur entreteniment, un terreny en que els autors saben moure's. Ara bé, el que tracten de demostrar és tota una altra cosa: si la cultura lliure pot ser sostenible econòmicament. I en aquest sentit haurien de tenir el nostre suport, en especial per voler provar-ho també en català.

Fitxa tècnica: Títol: The Private Eye Autors: Brian K. Vaughan, Marcos Martín i Muntsa Vicente Edició: Panel Syndicate Any: 2013

Lectures recomanades

Som com moros dins la boira?

Plans de futur

Jo només il·lumino la catalana terra

CHAVS: La demonización de la clase obrera

Joseba Sarrionandia Pol·len edicions, 2013

Màrius Serra Edicions Proa, 2013

Valero Sanmartí Les Males Herbes, 2013

Owen Jones Capitan Swing, 2012

oseba Sarrionandia és probablement, amb el permís de Bernardo Atxaga, l'escriptor basc més popular als Països Catalans. Però la seva popularitat no li ve dels lectors que ha acumulat durant la seva carrera, sinó de la cançó que els Kortatu composaren per explicar la fuga de la presó en la qual ell participà. Ara, gràcies a Pol·len edicions, serà possible apropar-nos a una de les seves monumentals obres. A partir de la curiositat que li despertà el franciscà Pedro Hilario Sarrionandia, autor de la primera gramàtica de l'amazigh, Sarrionandia prova de reconstruir la seva vida, entendre el seu interès per aquest poble nordafricà i, finalment, comprendre'n la seva llengua.

uardonat amb el Premi Sant Jordi 2012, Plans de futur explica una història que malgrat les nombroses dificultats que s'hi narren, desprèn optimisme. Ferran Sunyer, el seu protagonista, és un personatge real que nasqué al sí d'una família benestant figuerenca a principis del segle passat. Fins aquí, no hi ha res d'extraordinari. Però Ferran Sunyer patia tetraplègia, una malaltia que, contra tot pronòstic, no li impedí esdevenir un dels matemàtics més destacats del seu temps. Màrius Serra executa en aquest treball segurament la seva millor obra, amb una història captivadora i un estil àgil, amb sentit de l'humor i un vocabulari ric i planer alhora.

ntre els interessos de Les Males Herbes, aquesta jove editorial que començà sent només una revista, hi ha la publicació d'obres de culte mai traduïdes al català, la promoció de nous talents autòctons i la reivindicació d'obres d'autors catalans que no encaixen en els cànons predominants actuals. Jo només il·lumino la catalana terra participa de les dues últimes categories, perquè l'home que hi ha darrera el nom de Valero Sanmartí és, precisament, un nou talent autòcton fins ara dedicat només al seu blog, i perquè el llibre que presentem és absolutament irreverent, que busca qüestionar amb idees i expressions passades de voltes totes les veritats del catalanisme benpensant.

a contribució d'Owen Jones a la revifalla del debat sobre la lluita de classes ha estat fonamental en la Gran Bretanya hereva d’una Margaret Thatcher que va etzibar contra els drets socials en general i la classe obrera en particular. Amb una anàlisi rigorosa i agradablement visceral ens explica com la construcció social de la imatge "chav" -quillos- és fruit d'una estratègia racional de justificació d’un sistema irracional.

Una estratègia del periodisme massiu i del neolaborisme anglès, tots ells fills de classe mitja o benestant, que contribueix a la descripció esbiaixada i descontextualitzada de la pobresa i la marginació, enfortint el discurs individualista de victimització en un entorn d’aberrant competència.

J

G

E

L

DEL 2 AL 15 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 248

16CONTRAPORTADA

“La generació del Cala va posar la llavor d’un discurs que ha perdurat fins avui en dia” MONTSE VENTURÓS BERGA

El documental es presenta com un homenatge a Josep de Calasanç Serra, “Cala”. Quina va ser i és actualment també, la importància de la seva figura?

Apropar-nos al Cala a través d’aquest documental ens ha permès conèixer i valorar molts aspectes de la seua personalitat i de la seua trajectòria.

Un dels més important segurament seria la constància i el compromís.

I al mateix temps la capacitat de trobar en cada moment i en cada context l’eina més apropiada per a lluitar. D’aquesta manera podem veure un objectiu molt clar en tota la seua trajectòria, des de la fundació de Terra Lliure, fins la creació de Ràdio Arrels i l’Escola Arrels, o la colla castellera d’Aire nou de Baó.

En tots aquests projectes hi ha una idea clara, la de construir Països Catalans i la de fer-ho amb projectes molt populars, vinculats al territori i a les persones.

ment de Rafel Casanova. I, evidentment, l’estelada roja com a bandera de lluita que sintetitza els objectius polítics de l’esquerra independentista.

Quina és la importància de la lluita per l’alliberament nacional en un moment en què s’apostava fermament per la via autonomista?

La seua aposta va ser clara i ferma, sense aïllar-se de la mobilització social que es vivia en cada moment, van crear i socialitzar un discurs que va servir de llavor i que ha perdurat fins al dia d’avui. No haver triat el camí fàcil de fet, va ser un factor clau per a que avui l’independentisme hagi esdevingut hegemònic.

Alhora, aquest discurs independentista el van vincular d’una manera molt clara a les lluites obreres a través de la pràctica, especialment a indrets com el Baix Llobregat (Roca

ENTREVISTA

David Andreu i Josep Sabaté, de la Comissió d’Homenatge al Cala “Llavors de llibertat. Cala i la generació oblidada” és el títol que des de la Comissió d’Homenatge a Cala s’ha escollit per a iniciar un documental sobre la figura d’en Josep de Calassanç Serra i tota la seva generació. Una generació que als anys 70, lluny de conformar-se amb promeses de llibertat i democràcia després de la mort del dictador, apostaren fermament per no renunciar a cap dels eixos de les seves lluites. Així mateix, foren una generació d’idees clares i de compromís implícit pels Països Catalans. Com es reitera des de la presentació del projecte: Quan el crit unànime era el de "llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" una fornada de joves militants va fixar la vista en un horitzó més llunyà. Van dibuixar un nou mapa de lluita amb uns punts cardinals clars: independència, socialisme, Països Catalans. Crit que ha perdurat fins els nostres dies.

El projecte de documental es presenta com un homenatge a tota aquesta generació i pren com a fil conductor la vida d’en “Cala” per a exposar les llavors del què coneixem com a independentisme contemporani. En aquesta ocasió, des de l’ACCENT hem volgut parlar amb dos dels promotors d’aquesta iniciativa, en David Andreu i en Josep Sabaté.

A més, el documental fa extensible aquest homenatge a tota una generació i al compromís adoptat amb l’alliberament dels Països Catalans...

Exacte, vol ser un homenatge a la generació militant dels 70, van posar els fonaments del que avui és l’esquerra independentista, o fins i tot de l’independentisme. Se la van jugar en un moment de grans renúncies amb posicionaments polítics que avui són plenament vigents, com ha quedat demostrat amb l’esgotament de l’autonomisme i de la Constitució Espanyola.

Pensem que van posar els fonaments de moltes de les coses que avui s’estan vivint al país. Això també hauria de servir-nos d’autocrítica als militants més joves, ja que les aportacions polítiques de molts d’aquests militants, amb tot el seu bagatge i perspectiva històrica, són un valor que no hauríem de deixar perdre.

Quins trets en destacaríeu, d’aquesta generació i la seva lluita, en el naixement i la conformació de l’ independentisme contemporani?

En primer lloc els plantejaments polítics que formulen en plena transició espanyola, renovant l’independentisme i fixant unes noves coordenades que han seguit vigents fins als nostres dies: independència, socialisme i Països Catalans.

En segon lloc el compromís polític i l’articulació de les organitzacions necessàries per a arribar a aquests objectius, des del PSAN, el PSANp, IPC o Terra Lliure. Llegir els documents d’aquestes organitzacions i les reflexions dels seus militants segueix tenint molt interès encara avui.

I finalment dels símbols, la visió alhora de recuperar un espai com el Fossar de les Moreres o el monu-

de Gavà) i a Sant Andreu.

El documental ha estat impulsat per la “Comissió Homenatge a Cala”. Què pretén aquesta comissió i quina és la seva tasca darrera?

La Comissió aglutina diferents organitzacions i persones amb qui el Cala va treballar per tal d’organitzar un homenatge conjunt. L’eix central del projecte és el documental, un cop enllestit es prepararan dos actes

de presentació, un a Perpinyà i l’altre a Barcelona.

Pensem que és important fer un homenatge a una persona com en Cala i aprofitar per a fer una reflexió sobre la història del nostre país.

Quan encara resten 24 dies per a acabar el micromecenatge, esteu ja a un 62 per cent del finançament necessari per a aconseguir el vostre principal objectiu . Com valoreu aquesta bona acollida que ha tingut entre

el públic i els sumadors?

Estem molt contents i sorpresos a la vegada, des del primer moment hi ha hagut moltes persones disposades a col·laborar. És important que en les properes setmanes arribem al pressupost que ens vam proposar, i alhora fer una bona difusió per a que sobretot dins de l’esquerra independentista tothom conega una trajectòria militant i personal que de ben segur ens aportarà moltes coses positives.

LA REMATADA

(Des)govern IRENE JAUME BARCELONA

Fa gairebé 9 anys que visc a Barcelona, però sóc de Mallorca. En tots els anys que duc aquí mai no he tengut cap problema a l’hora de comunicar-me amb la gent barcelonina, i el fet d’haver-me implicat en diferents organitzacions d’àmbit nacional m’ha fet conèixer persones d’arreu del país amb qui tampoc no he hagut de comunicar-me a través de signes, dibuixos o senyals de fum. És una obvietat, ho sé. I precisament l’obvietat és la pedra a la sabata del govern Bauzá.

Bauzá i companyia (i quan dic “companyia” vull dir tota l’ala espanyolista del PP, el Círculo Balear i diferents grupuscles nostàlgics de temps passats) se senten amenaçats. I s’han de sentir molt amenaçats per haver d’inventar-se un conflicte inexistent, una llengua nova (amb una Academi i tot!) i gastar-se milers d’euros per adaptar els llibres escolars. El Baléà ens sortirà car, sí.

Però amb el que no han comptat, supòs que per la magnitud de la seva ignorància, és que la població no és beneita. A Mallorca, qualsevol persona que hagi pogut estudiar, sabrà que el mallorquí és un dialecte del català, encara que no el xerri mai. I ho sabrà perquè és el que s’ensenya a les escoles i instituts de les Illes. Això, és clar, posa dels nervis al govern del PP. I què fan els (des)governs del PP, en aquest cas, l’illenc, quan se senten amenaçats? Fer un cop damunt la taula i posar en pràctica la dita de “Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol”.

La paella és la seva majoria absoluta, mentre que a l’oli hi fregeixen unes modificacions de llei o qualque decret. Aquí és on enceten la invenció del conflicte, però quan un 87% de les famílies trien el català com a llengua d’escolarització, vol dir que els qui no entenen la realitat lingüística d’on (des)governen són Bauzá i Bosch.

Estam (des)governades per un (des)govern que no escolta a ningú, tret dels seus amics abans esmentats. Un (des)govern que vol capolar la llengua, però també tot el que ella implica i genera: integració, convivència, interculturalitat, aprenentatge, cultura, socialització... L’enorme feina que han estat fent i fan les monitores, mestres i professores en l’àmbit educatiu per la immersió ha donat els seus fruits, però són uns fruits que aquest (des)govern vol podrits i tudats.

Per això ataca a les arrels: l’escola i el seu model lingüístic.

Davant els pitjors atacs a la llengua de les darreres dècades a ca nostra, cal desobeir les seves lleis i els seus decrets. Cal omplir els carrers de crits i omplir-nos la boca de la nostra llengua, perquè malgrat la vulguin escapçada i dividida, l’hem de promoure, difondre i estendre arreu del país. Han començat una batalla que tenen perduda: fem-los-ho saber amb contundència.