Accent 247

Periòdic popular dels Països Catalans

247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

20 anys després, la flama antifeixista continua ben viva >>Països Catalans 4 i Esports 13

ENTREVISTA

Arriba el 25 d’Abril ple d’energia i d’iniciatives Els reptes de Cuba

SUMARI

El 25 d’Abril és una data assenyalada no només per als valencians, sinó per al conjunt dels catalans, ja que marca l’inici de l’ocupació castellana el 1707.

A València, la Diada és objecte d’una gran mobilització anual, i, alhora, a cada cop a més punts dels Països Catalans la Diada també és commemorada. Enguany cal ressaltar la

iniciativa de Som Països Catalans, que omplirà el territori de llibres -coincidint també amb el 23 d’Abril- o la Trobada d’Ateneus i Casals que tindrà lloc a la ciutat de València el mateix cap de setmana de la tradicional manifestació. Tot plegat, una mostra que el moviment és viu i ple d’energia. >>Països Catalans 7 i En Profunditat 8 i 9

“Fa massa temps que parlem sense posar-li nom al país”

A Cuba s’estan produint tot un seguit de canvis econòmics i socials de tal calat que, per a un petit país bloquejat durant més de 50 anys per la primera potència mundial, suposen un repte de colossals dimensions si del que es tracta és de perfeccionar un model que per uns és vist com una alternativa, però per altres suposa una amenaça al sistema capitalista dominant.

Som Països Catalans és una iniciativa que s’alça sobre tres pilars fonamentals: cohesió a les lluites en defensa de la llengua catalana a tot el territori, impuls d’ iniciatives de diferent caràcter a nivell nacional i impuls de mobilitzacions i agitacions diverses de caràcter social, cultural i de tota mena des d’una perspectiva de Països Catalans. En aquest número parlem amb alguns dels seus membres.

>>Internacional 10 i 11

>>Contraportada 16

Marxa contra retalladors i corruptes al Garraf

Desallotjat el Casal Popular de Gràcia

1r de Maig per reconstruir espais de lluita obrera

El Garraf és una comarca petita, però molt castigada per la crisi i on actualment l'atur afecta una quarta part de la població activa. >> Països Catalans 7

El passat dilluns 8 d’abril al migdia diferents dotacions de la Brigada Mòbil de la policia autonòmica principatina iniciaren el desallotjament del Casal Popular de la Vila de Gràcia. >> Països Catalans 5

“Només la classe treballadora conscienciada, organitzada i autogestionada, podrem aconseguir la plena llibertat.” Anàlisi i propostes de Gonçal Bravo per al 1r de Maig. >> Economia 12

RAMON USALL PÀG. 2 // XAVIER MONGE PÀG. 2 // ROBERT CANALS I ALBERT RIERA PÀG. 3 // GONÇAL BRAVO PÀG. 12

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Xifres i lletres RAMON USALL LLEIDA

7 són les escoles publiques catalanes que la consellera Rigau vol tancades i barrades el proper setembre. Un curs que seguirà l’estela del que tancarem aquest juny i que va iniciar-se amb 2.624 mestres i professors menys i gairebé 15.000 alumnes més. Menys professors per més alumnes, es veu que per la capitosta del departament aquesta és la formula perfecta per millorar la qualitat del nostre sistema educatiu.

73 són els grups de P-3 a l’escola pública que per obra i gràcia del govern convergent desapareixeran de l’oferta educativa a casa nostra. La consellera continua tancant grups a la pública mentre en manté a la concertada.

Curiosa manera de defensar l’ensenyament públic. Aquesta crisi posa de manifest, tant en l’àmbit educatiu com en el sanitari, la veritable naturalesa privatizadora i liberal de qui regeix els destins del nostre país. Una bona alumna de la Thatcher aquesta Rigau, gairebé tant com en Boi Ruiz.

1.730 són les places que la consellera s’ha “oblidat” d’adjudicar després del concurs de trasllat dels diferents cossos docents que ha tingut lloc durant aquest curs. L’avantsala de l’esporgada que es prepara per l’inici del curs vinent. Menys professors i més alumnes, com si la formula hagués funcionat. Es veu que la consellera no sap que per tenir resultats diferents cal provar coses diferents. Ni ho sap ni ho vol saber, està massa enfeinada tancant escoles i enviant mestres a l’atur, que tothom sap que és la principal ocupació d’un conseller d’ensenyament.

27 són els alumnes que la consellera vol a cada classe de primària, 35 a secundària i 45 al batxillerat, qüestió de tenir el professorat distret. Les ràtios paleolítiques que pregona per assolir una major qualitat educativa no són sinó el sistema per aplicar l’ERO encobert que el govern Mas fa temps que aplica a l’administració catalana. Curiosa forma de construir instruments d’estat, carregar-se el pal de paller del ja de per si raquític sistema de benestar del país.

1 alumne amb progenitors torracollons és el que cal, després de la darrera agressió contra el català a l’escola, perquè tot un grup d’aquests de 27 hagi de seguir els cursos en la llengua de l’imperi, aquella que segons el caçador d’elefants i d’elefantes mai va ser imposada enlloc. I és que als atacs de la Rigau contra l’escola pública, cal afegir-hi els del ministre Wert, ultrasur de mena, contra l’escola catalana, o ras i curt, contra l’escola.

Amb aquests sinistres personatges combatent-la per terra, mar i aire, la nostra escola pública té els dies comptats. Potser la seva voluntat és substituir l’educació per la ignorància... Al cap i a la fi, si el nostre model de desenvolupament passa per crear llocs de treball per fer de mariachi a Barcelona World tampoc no cal ser una eminència en xifres o en lletres.

Convençuts del futur negre que ens espera si cedim en aquesta batalla, ens cal, més que mai, estar en peu de guerra per defensar el nostre sistema educatiu. És l’única garantia que ens pot permetre guanyar el futur.

COL·LABORACIÓ

XAVIER MONGE*

Del Cavall de Troia a la construcció de l’alternativa En els darrers temps, hem patit –i patim- una crisi econòmica, financera, però sobretot també política, que ha fet estralls arreu d’Europa. Als Països Catalans, l’asfixia de les classes populars ha anat en augment i els drames quotidians s’han anat estenent.

L’atur, especialment juvenil, les retallades en educació, el desmantellament de la sanitat pública, els desnonaments i, en general, l’acarnissament del capital financer, han esdevingut el pa de cada dia per a milions de persones.

D’una altra banda, una crisi democràtica sense precedents a la vella Europa ha posat de relleu el segrest de la sobirania per part d’institucions que escapen de tot control popular i mínimament democràtic. La determinació de la Troika en aplicar les receptes d’austericidi i saqueig al sud d’Europa, han topat amb la inestabilitat política de l’estat espanyola que que ja patia la seva pròpia crisi política, democràtica i territorial. L’estat espanyol ha esdevingut incapaç políticament de gestionar les tensions territorials: ni és prou fort per vèncer, ni és prou hàbil per convèncer. I aquestes tensions s’han traduït en el fracàs absolut de la via autonòmica i l’ascens imparable de l’independentisme, especialment al Principat.

En aquest context, els moviments populars han crescut exponencialment, i amb ells les expressions de desobediència i d’autoorganització. Aquest fenomen ha posat sobre la taula la necessitat d’articular una estratègia que passi de la resignació a la consciència, de la resistència a l’atac, i especialment, de la reforma a la ruptura.

I és en aquest caldo de cultiu, que la CUP – Alternativa d’Esquerres recull el suport necessari per obtenir tres escons a la cambra catalana. Activistes, militants, gent organitzada i, sobretot, persones amb la voluntat d’anar més enllà de la delegació del vot tradicional, han fet possible el pas endavant dels cavalls de Troia dins l’epicentre institucional del sistema.

Número 247 Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat@gmail.com Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.

Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler (coord.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Esports: Rafael Escobar. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala Han col·laborat en aquest número:Ramon Usall, Xavir Monge, Gonçal Bravo, Robert Canals, Albert Riera, Mireia S., Octavi Ruiz.

En aquest sentit, i convé no ferse trampes al solitari, el tancament organitzatiu de la CUP ha suposat la pèrdua d’una oportunitat per seguir construint un moviment popular capaç d’articular la ruptura. No es tracta de construir la Unitat Popular en base a la tasca parlamentària, però si que es tractava de ser fidels a les nostres paraules i, sobretot, de que el Cavall de Troia de les classes populars sumés cada dia més genets que estenguessin el virus pel sistema. Cal no perdre de vista que la construcció d’una alternativa popular i democràtica que plantegi la ruptura amb el sistema institucional, polític i econòmic és quelcom cada dia més evident i amb més partidaris, i que acabarà esdevenint amb nosaltres o sense.

La darrera Assemblea Nacional de la CUP, celebrada a Olot al març d’enguany, havia de clarificar alguns aspec-

tes organitzatius que havien quedat pendents arran de la decisió de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya i l’obtenció de tres escons. Els debat, però, no era només organitzatiu, sinó que tenia fons i conseqüències polítiques i estratègiques. I és aquí, en les conseqüències estratègiques, que caldrà posar tots els esforços els propers mesos i anys amb un objectiu clar: la construcció d’un moviment popular capaç de disputar l’hegemonia i plantejar la ruptura en termes polítics, econòmics, socials i nacionals. És a dir, la construcció de la Unitat Popular.

Són moltes les oportunitats que tenim encara per davant per construir el moviment popular, però caldrà que tinguem molt clars els passos a seguir.

En primer lloc, cal iniciar amb màxima urgència un debat estratègic que plantegi en primer lloc els objectius

de la Unitat Popular com a moviment polític. En segon lloc, cal posar les bases del programa polític de la Unitat Popular, basat en els eixos polítics, però també tàctics i organitzatius, de la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la Unió Europea i homòlegs, i sobretot en la destitució del poder establert als Països Catalans, per empoderar el moviment popular i construir una alternativa anticapitalista i radicalment democràtica. I finalment, cal plantejar aquest debat amb el conjunt dels actors que han de participar de la construcció de la Unitat Popular, que es troba actualment situada majoritàriament fora de la CUP. Aquest, doncs, és un debat que caldrà articular amb el conjunt de la Unitat Popular, i que per tant no pot quedar encotillat dins les fronteres, excessivament rígides, de la CUP i la seva organització interna. Caldrà, doncs, desbordar-nos a nosaltres mateixos si volem esdevenir motor de canvi i no repetir el fracàs de l’esquerra que va naufragar després de la mal anomenada transició espanyola. *Xavier Monge és militant de la CUP de Barcelona

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

L’acomiadament com a holocaust Llegeixo els diaris i només hi veig la classe mitjana. Fa la sensació de que la nostra societat es divideix en dues classes: els polítics i els banquers d'una banda, i la classe mitjana de l'altra. I per sota de la classe mitjana què hi ha? “Un silenci antic i molt llarg”. El proletariat ha desaparegut per fer bona una ficció delirant segons la qual els anomenats “emprenedors”, els opinadors de la burgesia (l'autor de l'article en cada cas) i un servidor pertanyem a la mateixa classe. Així, com que Antoni Puigverd sap i tem que els mateixos que fan escratxes a la porta de casa de certs polítics l'haurien d'esperar a ell a la seva amb un roc a la faixa diu: “Fins i tot en plena ruïna, les classes mitjanes fugen com gat escaldat de la violència al carrer i del setge a la propietat privada. Ada Colau vol pressionar els del PP, però fa més por a les classes mitjanes” (La Vanguardia, “Escarni: mirall i temptació”, 15 d'abril). Per qui encara no hagi comprat el diccionari de neollengua quan diu “violència al carrer” vol dir escratx. Haurem d'oferir-li unes sessions d'autèntica violència al carrer per “retornar-nos el nom de casa cosa”.

Però això no és aquí el que importa. El que importa és que al senyor Puigverd no li agraden els escratxes i li carrega el mort a aquesta curiosa entelèquia anomenada “classe mitjana”, que aplega tot el que hi ha entre Isidre Fainé i les gitanes romaneses. I insisteix: “la crisi econòmica, la impotència i corrup-

ció de la política, l'enfonsament de les classes mitjanes...”. I un dubte m'envaeix: quan diu “l'enfonsament de les classes mitjanes” vol dir “la pauperització del proletariat” o vol dir “la proletarització de la petita burgesia”? El proletariat no s'esmenta perquè és un tabú o perquè els seus problemes no són d'interès públic? És fascinant descobrir que en realitat la resposta és la segona: “cada vegada són més els pobres dormint o menjant als carrers; i més les famílies de classe mitjana o baixa que no arriben a final de mes”.

En un descuit imperdonable al senyor Puigvert se li ha escapat que hi ha alguna cosa per sota de la classe mitjana, i que si això que hi ha no s'esmenta mai és perquè tan se val. Perquè aquests ja fa trenta anys que estem en crisi i no ve d'aquí. I que el problema és que a alguns se'ls esfilagarsa el coixí que sempre hi ha hagut entre ells i el proletariat ronyós: la classe mitjana, de la qual els opinadors del règim com el propi Puigverd parlen com si hi pertanyessin, fent veure que no tenen res a veure amb una “classe política que, amb la seva retòrica vàcua, continua donant cobertura als grans causants de la crisi, mentre és incapaç d'empatitzar amb els més febles”. Curiós passatge en el qual el senyor Puigvert necessita inventar un personatge (“els polítics”) per capbussar-se en el seu propi interior i retratar-se. I com que el paguen per “donar cobertura als

grans causants de la crisi, mentre és incapaç d'empatitzar amb els més febles” continua fent així: “l'assetjament (prengui la forma que prengui: del bullying al matonisme polític) forma part del pitjor àlbum de la història”. Ja s'enfila. Els “pobres dormint i menjant al carrer” no l'excitaven tant. Formen part del “millor àlbum de la història”.

Ja hi eren en aquells temps, pròxims i gloriosos, en què “tots” estiràvem més el braç que la màniga excepte Fainé (que té una màniga amplíssima) i les gitanes romaneses que la tenen estripada. En què “tots” estàvem pujats a l'onada del crèdit i el consumisme desenfrenat. En aquell moment exquisit ja existien els “pobres dormint i menjant al carrer”. Però l'assetjament? Becs, quin mal gust! Té l'aroma pudent del populatxo irrompent en la política.

Davant d'això cal treure tot l'arsenal: “La crisi ens mostra les misèries del liberalisme, però les misèries del populisme i del comunisme no estan tan lluny. El gulag va sembrar Europa i Rússia de més cadàvers que Hitler”. És així com un article que parlava sobre els escratxes acaba parlant del gulag. I aquesta genteta es permeten repartir acusacions de demagògia i populisme a tort i dret. Sincerament, si em demanessin que fes un article sobre acomiadaments i l'acabés parlant sobre l'Holocaust no me'n sortiria. En matèria de demagògia, diguin el que diguin, sempre serem uns passerells.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

ROBERT CANALS I ALBERT RIERA

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Ser, per a sempre, poble L'any 1971 es publicava El llibre de les meravelles i, a colp de poema, Estellés ens convidava a vetllar en la llarga nit del poble. El 1993 ens va deixar el fill del forner que feia versos.

I enguany, vint anys després que pronunciés els darrers versos, el mestre de Burjassot continua escalfant l'esperit de desenes de milers de persones que, amb ell, han après a ser per a sempre poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sense renúncies.

Enguany, també fa vint anys de l'apunyalament d'altre burjassoter. Va ser un onze d'abril, en la primavera de 1993, quan l'assassinat de Guillem Agulló va fer despertar tota una generació de joves valencians i catalans. Des de ben jove, Guillem, cavall rebel, va assumir la veu del seu poble.

Eren temps difícils a l'Horta de València, amb una extrema dreta rampant, alimentada i justificada per María Consuelo Reyna des de les pàgines de Las Provincias, i amb el blaverisme polític en ple apogeu.

Guillem representava el compromís per la independència dels Països Catalans, per la revolució social, i contra la mentida racista; en definitiva tot allò que el poder temia, i tot allò que el poder tem. L'assas-

“Malgrat els darrers èxits recents, cometríem una gran errada si sobreestimarem les nostres forces” sinat d'en Guillem ens ensenyava de manera tràgica, les connivències entre el feixisme i l'Estat, i com els que estan amunt estaven disposats a fer qualsevol cosa per tal d'esborrar els nostres somnis.

Però no han esborrat els nostres somnis, ni la nostra memòria. Vint anys després, Guillem perviu, perquè aquells anhels s'han multiplicat a cada militant que ha assumit la seua lluita, a cada jove que ha après la seua història, a cada persona que arreu dels Països Catalans

ha decidit mai no oblidar, mai no perdonar.

Vint anys després del 1993, podem parlar de tota una generació d'antifeixistes que va gravar a foc el nom de Guillem en la seua memòria. Aquesta generació és, en bona part, responsable d'haver alçat de les pedres de l'enderroc post-92 el moviment polític i social que avui és l'esquerra independentista. Un moviment que amb totes les seues errades i tots els seus encerts, ha avançat de manera innegable en els últims anys.

Malgrat els darrers èxits recents, cometríem una gran errada si sobreestimarem les nostres forces. Així doncs, si és cert que les retallades imposades pel capital troben una resposta cada vegada més ampla i contundent al carrer, també cal reconèixer que aquesta contestació popular és majoritàriament defensiva i que no hem sigut capaços de formular una alternativa sòlida i definida a les polítiques neoliberals. Cal encara molt de treball per coordinar totes les lluites socials per bastir una societat justa i lliure, on no hi haja ni explotats ni explotadors, ni opressors ni oprimits. Encara resta molt de camí per enfortir la Unitat Popular, per avançar cap al Socialisme... De la mateixa manera, si al Principat hem vist un creixement innegable de l'independentisme, també hem de reconèixer que l'anomenat procés sobiranista, tal i com està definit des de les institucions, es troba a mercè de forces burgeses i petitburgeses (CiU i ERC), i que per tant, ara mateix, no està sotmès al control de les classes populars. Aquest control institucional sobre el procés provoca, a més, la identificació de la independència amb la Unió

Europea i el seu programa neoliberal, així com també la negació de qualsevol proposta seriosa de construcció dels Països Catalans.

Una realitat que, en el cas del País Valencià, s'agreuja més pel manifest horitzó autonomista de Compromís, que en tot aquest procés, no ha fet altra cosa que dissimular i mirar cap algun altre lloc.

I és, en aquest context, que arriba un altre 25 d'abril, una altra diada que recorda els 306 anys de la desfeta d'Almansa... perquè no oblidem, perquè no perdonem.

Perquè “quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança”, i en la boca del poble ha quedat...

I és ara, més que mai, quan s'escau dir que, malgrat que els reptes són grans, també ho són les nostres energies.

Així, aquesta primavera hem assistit a una magnífica commemoració dels 20 anys amb Guillem. Aquesta primavera també viurem la presentació de la iniciativa per la construcció nacional “Som Països Catalans” arreu dels Països Catalans. I aquest primavera, també, començarà a expandir-se la convocatòria d'un primer de maig que en moltes ciutats serà ja netament anticapitalista. A més a més, aquesta primavera assistirem novament

“Cal encara molt de treball per coordinar totes les lluites socials per bastir una societat justa i lliure” a una diada nacional del 25 d'abril que -pese a qui pese- tornarà a ser majoritàriament independentista.

En definitiva, nosaltres, els homes i les dones de l'Esquerra Independentista demostrem el moviment caminant, i no ens resignem perquè ens han ensenyat que potser ens maten, potser se'n riguen o potser ens delaten, però tot això són banalitats, perquè nosaltres hem escollit, i caminem decididament.

Prendre la iniciativa política al marge de l’autonomisme De nou torna a ser 25 d'Abril i de nou els carrers de València es tornaran a omplir de gent per a reivindicar la independència dels Països Catalans. Un objectiu bàsic i de futur. Un principi que s'ha mantingut inalterat des de la recuperació de la manifestació en aquesta diada. Precisament, aquesta recuperació va coincidir amb l'ascens i gestió del poder autonòmic per part del PP. En l'escenari institucional valencià, la fi del govern del PP per primera vegada sembla possible, i per a fer-ho possible forces com Compromís i EU són imprescindibles. Això ha generat una corrent fins i tot d'entusiasme entre el nacionalisme i l'esquerra, que ha arribat a ser un camp abonat per al possibilisme. Aquest escenari ja s'ha viscut abans en altres indrets dels Països Catalans. Primer fou el 1999 a les Illes Balears i posteriorment el 2003 a Catalunya. La il·lusió del canvi va topar, quasi de seguida, amb les limitacions de la política reformista. Pretendre aplicar polítiques diferents, innovadores o ètiques dins l'estat de les autonomies és topar contra un mur. Pretendre reformar l'estat de les autonomies sense tocar-ne les seves estructures fonamentals (la unitat d'Espanya i la impunitat dels interessos de les diverses burgesies) és senzillament impossible. Creure’s que es té el poder quan les estructures de dominació tradicional -mitjans de comunicació, xarxes clientelars, l’Església, les forces d’ordre o la mateixa justícia- continuen sota control de la dreta és autoenganyar-se estúpidament.

Per tant, apostar des de posicions independentistes i d'esquerres per a treballar dins un tripartit reformista significa dilapidar tot el capital polític i ideològic acumulat fins ara. És evident que un canvi en el govern valencià aconseguirà algunes conquestes que tot i que parcials, siguin importantíssimes per al nostre poble. Ara bé, més important encara és mantenir un pol de ruptura i de no integració al sistema, ja que un cop demostrats els límits del reformisme autonomista seran els principis independentistes i d'esquerres els únics amb capacitat real per a fer una ofensiva política.

Cal aprendre bé la lliçó del 2003 al Principat. Una esquerra independentista que, sense cap pressió per a participar de la gestió del poder ni de les presses electorals d'ERC, es dedicà a construir moviment. Aquest 27 d'abril, Benimaclet acull la III Trobada de casals i ateneus dels Països Catalans. Gran part d'aquesta xarxa de casals es va gestar en aquell moment. Mentre ERC vivia el seu moment de glòria i la patacada posterior, l'esquerra independentista posava les bases per a esdevenir un actor polític amb entitat pròpia, no només a les institucions sinó sobretot al carrer.

Avui, les dinàmiques institucionals tenen més capacitat d'atracció de gent de la base social independentista i d'esquerres. Els motius són diversos, però la sensació de viure moment de canvis accelerats és un esquer molt llaminer. Tant al Principat, instant a tancar files amb ERC i CiU en favor d'un full de ruta desconegut i cada vegada més ambigu, com al País Valencià o a les Illes, cridant a fer pinya amb el reformisme autonomista.

En aquest escenari, els independentistes d'esquerres cal que prenguin la iniciativa política. En les actuals circumstàncies, prendre la iniciativa política no vol dir només i de forma prioritària fer política institucional, sinó sobretot enfortir iniciatives nacional com L'ACCENT, Som Països Catalans o la Xarxa de Casals i Ateneus. Aquestes iniciatives són fonamentals per expandir el discurs i les organitzacions de l’esquerra independentista i, més encara, aquestes iniciatives trenquen fronteres, són inassimilables per l'autonomisme i són el germen sobre el qual fer créixer un moviment autònom que de mica en mica vagi construint la seva hegemonia. I deixem que els autonomistes juguin al seu possibilisme fins que es quedin sense cap possibilitat.

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

04PAÏSOS CATALANS

Milers de persones recorden Guillem Agulló 20 anys després MIREIA S. VALÈNCIA

Aquest darrers mesos han estat desenes el actes que s'han celebrat arreu dels Països Catalans per recordar al jove militant de Maulets, Guillem Agulló, assassinat ara fa vint anys a mans del feixisme. El passat 13 d'abril tenia lloc l'acte central a Burjassot, localitat natal de Guillem amb una assistència d'unes 2.000 persones. A les 19:00 de la vesprada l'organització juvenil Arran era l'encarregada de donar el tret de sortida a la jornada amb una manifestació convocada nacionalment que va recórrer els carrers del poble, convertint Burjassot en tot un clam antifeixista. La manifestació començà amb unes emotives albades a la plaça de l'Ajuntament i amb el desplegament d'unes pancartes des d'un dels murs de les Sitges.

Un cop iniciada la marxa un membre d'Espanya 2000 va intentar provocar als manifestants fent fotogra-

La manifestació va acabar a la plaça de l'Ajuntament on es feia l'acte en homenatge organitzat per la Comissió 20 anys sense Guillem Agulló.

20 anys sense Guillem Agulló

Acte per les víctimes del feixisme a l’Audiència Provincial de Barcelona

fies als allí presents, els manifestants van continuar amb la marxa i no van caure a les seues provocacions. Durant la manifestació es van fer unes mui-

xarangues i es desplegà una pancarta al mercat municipal mentre es cridava ben fort “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!”

L'acte va començar amb un poema d'Estellés, el poeta del poble, llegit per la seua néta Isabel Anyó. Poc després es donava pas al manifest d'Arran llegit per una companya de l'organització. Durant l'acte es va interpretar, a càrrec de Carles Pastor, un poema de Francesc Mompó dedicat a Guillem i el “Cant del Ocells”, així com la muixaranga des de dalt l'escenari. L'encarregat de llegir el parlamentar unitari fet per la Comissió 20 anys sense Guillem Agulló fou David Fernàndez, parlamentari de la CUP-AE i una companya de Ca Bassot va donar veu a la carta que havien fet arribar els familiars i amics de Yolanda Pérez. Finalment l'acte va concloure amb la lectura de tots aquells col·lectius i entitats adherits

“Només lluitant es combat l’oblit” OCTAVI RUIZ VALÈNCIA

Quina valoració féu des d'Arran dels actes realitzats durant aquestes darreres setmanes arreu dels Països Catalans per recordar l'assassinat de Guillem Agulló?

Fem una valoració d'allò més positiva. Estem molt contentes per la quantitat d'actes que s'han organitzat arreu dels Països Catalans per recordar al nostre company. I estem molt orgulloses perquè han estat moltes assemblees de diferents llocs que han recordat qui era Guillem Agulló, per què el van assassinar fa 20 anys però sobretot perquè han recordat que només lluitant es combat l'oblit en què molts volen que caiga Guillem.

Considereu, doncs, que heu acomplert els objectius marcats al principi d'aquesta campanya?

I tant! Un dels objectius d'aquesta campanya era que es denunciés la impunitat en què actuen els feixistes així com una denúncia de totes les agressions que patim a través del record al nostre company Guillem. Amb els actes que s'han celebrat al llarg dels PPCC estava present aquesta lluita i denúncia alhora que es recordaven els motius pels que va ser assassinat Guillem Agulló que no són més que els nostres ideals, els d'un món just, lliure i sense discriminacions i opressions, que el van

ENTREVISTA Membres d’Arran BenimacletHorta Nord Aquest passat 11 d'abril es recordava arreu dels Països Catalans, el 20é aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló a mans dels feixistes. L'organització juvenil independentista Arran ha sigut la impulsora d'aquests actes que finalitzaren amb una manifestació nacional i un concert a Burjassot, el passat 13 d'abril.

Entrevistem a les militants d'Arran de l'assemblea Benimaclet Horta Nord i membres també de la Comissió 20 anys sense Guillem.

La manifestació de Burjassot va aplegar milers de persones

matar per ser com nosaltres, independentista, ,antifeixista, maulet, rebel.

La campanya ha tingut el seu punt àlgid a Burjassot el dissabte 13 de març amb diferents actes a la seua localitat natal. Quina acollida han tingut aquests actes?

El cert és que hem tingut una molt bona acollida. La manifestació d'Arran i la resta d'actes van comptar amb 2000 participants i pensem que és un gran èxit, passen els anys i cada vegada en som més.

Destaquem el fet que en aquests últims 20 anys, no hi havia hagut una mobilització tan gran a Burjassot. El més semblant va ser la manifestació pels 15 anys de l'assassinat de Guillem Agulló, aquella vegada organitzada per Maulets.

Sobretot ha estat impressionant la quantitat de gent jove que ha participat de tots els actes, la majoria dels quals no havia ni nascut l'any 1993 i açò ens ha encoratjat molt, ens demostra que entre totes estem fent una gran feina perquè

Guillem siga present en la memòria col·lectiva dels Països Catalans.

També hem de destacar totes les mostres de suport que hem rebut en aquest acte, amb més de 100 organitzacions, col·lectius, casals... que s'han volgut adherir a l'acte així com la carta que ens van escriure els amics i familiars de Yolanda assassinada 13 anys abans que Guillem i pels mateixos motius, aquesta carta va ser llegida durant l'acte.

Heu format part de la Comissió

als actes que, en total eren més de 100 i amb una més que emotiva cançó que la germana de Guillem, Betlem Agulló ha composat amb els xiquets de l'escola on treballa.

Un cop acabat aquest molt emocionant homenatge a Guillem Agulló es va fer el sopar popular en què van participar més de 500 persones.

Cap a les 10 de la nit els primers acords musicals començaven a sonar a mans de Feliu Ventura i Borja Penalba, i que més tard van continuar amb Obrint Pas en acústic i Atzembla.

Durant el concert els tres grups van dirigir paraules cap a Guillem i contra el feixisme i els clams de la gentada allà present eren constants Tot un dia d'emocions i de records, així com de denúncia i lluita. Perquè es va demostrar que no són 20 anys sense Guillem sinó 20 anys amb Guillem Agulló. *Mireia S. és membre d’Arran Horta Nord

20 anys sense Guillem, encarregada d'organitzar els actes a Burjassot i a altres indrets. Qui en forma part d'aquesta?

La comissió està formada per el Centre Social Terra, l'associació cultural el Bassot i nosaltres, així com pels centenars de col·lectius i associacions que s'han adherit i han donat recolzament a tots els actes. Ca Bassot és una associació cultural de Burjassot que porta des de fa 20 anys organitzant setmanes antifeixistes en record de Guillem i la ja molt tradicional concentració l'11 d'abril a la plaça de l'ajuntament. El Centre Social Terra porta deu anys recordant a Guillem Agulló i han estat impulsors de desenes d'actes i campanyes, durant tots aquestos aquestos anys per recordar a Guillem. Així que, per justícia, aquests dos també devien estar presents en els actes que es feren en homenatge a Guillem ja que durant aquests 20 anys ells han mantingut ben viu el seu record.

Doneu per acabats els actes al llarg d'aquest any o hi ha algun altre acte previst?

No! ni molt menys. Durant tot aquest any tenim pensats més actes, per exemple les jornades antifeixistes encara no han acabat, el proper 18 d'abril a Montcada es farà una xerrada sobre el cas de Guillem i el feixisme a la comarca de l'Horta a càrrec de Natxo Calatayud i Vicent Marqués. També tenim pensat un acte per finalitzar l'any que ja l'anunciarem més endavant.

L’ACCENT 247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

Nova ocupació de pisos per a desnonats a Sabadell ABEL CALDERA SABADELL

Dissabte 13 d'abril la PAH de Sabadell havia convocat un vermut popular a la Plaça del Treball. Aquest havia estat el reclam per a concentrar centenars de persones i poder anunciar que, molt a prop d'allà, s'havia alliberat un nou edifici on reallotjar-hi famílies desnonades. És el tercer edifici d'aquestes característiques que s'allibera a la ciutat, però en aquest cas l'edifici conté 40 pisos.

Aquesta edificació portava quatre anys acabada i no s'havia aconseguit vendre cap pis. Els seus promotors, l'antiga Caixa Penedès, havien estat una de les entitats sanejades amb diner públic, després d'integrar-se al grup BMN. Concretament, aquest grup va rebre 730 milions d'euros de diners dels contribuents. I l'antic president de Caixa Penedès, Ricard Pagès, està imputat pel robatori de més de 30 milions d'euros mentre era president d'aquesta entitat [vegeu L'ACCENT 216]. Així doncs, l'ocupació d'aquest immoble tenia garantida una victòria moral pel que fa a la confrontació entre legitimitat i legalitat.

Repressió de baixa intensitat

Tot i el moment àlgid de suport popular que viu la lluita contra els desnonaments, l'actuació dels Mossos d'Esquadra va ser més agressiva que en les dues anteriors ocu-

pacions. En el moment de l'ocupació els Mossos van entrar a l'edifici per a identificar la família ocupant d'un dels habitatges. En les altres dues anteriors ocupacions,

taveus de la PAH i l'advocada van negociar directament amb el cap de la comissaria de Sabadell, Jordi Guillot, i finalment van accedir a que els Mossos poguessin entrar a l'edifici. L'endemà al matí, per sorpresa de tots els implicats, la policia es va presentar a casa dels dos membres i de l'advocada de la plataforma que havien estat mediant el dia anterior, citant-los a presentar-se a la tarda a la comissaria per a declarar per una acusació de resistència i desobediència.

A la tarda, els denunciats foren acompanyats per un centenar de persones a comissaria, d'on sortiren al cap d'unes hores després de prestar declaració. Des de sectors Pancarta desplegada des de l’edifici ocupat de l'advocacia cataaquesta identificació s'havia fet lana ja s'ha començat a moure un sense entrar a l'edifici -ja que, tal manifest per a denunciar aquest com va sostenir l'advocada, cal una abús de poder.

El comandament policial de autorització judicial per a fer-ho.

En aquest estira-i-arronsa, dos por- Sabadell, Jordi Guillot, ja s'ha dis-

tingit per diverses actuacions especialment bel·ligerants amb la PAH. La darrera fou durant l'ocupació d'una oficina de Caixa Sabadell al barri de Torre-Romeu, quan Guillot va incomplir el pacte a què arribà amb la plataforma i va efectuar un desallotjament sorpresa amb una dotació policial de vuit furgones. Per tot això, diverses entitats socials i polítiques, entre elles la CUP, han demanat la destitució d'aquest cap policial.

S'estén aquesta forma de lluita

L'ocupació és també la vuitena que fa l'Obra Social de la PAH, de moment només a Catalunya. Precisament, la PAH sabadellenca anuncià que aquesta setmana faria públic un dossier sobre com gestionar aquestes ocupacions, amb l'objectiu que s'estenguin a altres PAH dels Països Catalans i de l'estat.

L'anterior edifici d'aquestes característiques que va ser ocupat fou el bloc de pisos de Salt, al Gironès. També era propietat del grup bancari BMN i els activistes hi van accedir el passat 22 de març. En aquest cas tampoc hi ha hagut desallotjament policial.

L'extensió de les ocupacions en plena polèmica pels escratxs obre un segon front de lluita i suposa, en un moment en que el govern estatal ha decidit llençar a la paperera la ILP de la PAH, un nou pols per a un moviment que cada vegada acumula més legitimació social.

Onze anys de Casal, onze anys de lluita i resistència a la vila de Gràcia

REDACCIÓ BARCELONA

Una porta tapiada i un color gris pàl·lid que pretén evocar la desesperança és ara el que fins fa una setmana havia estat el Casal Popular la de la Vila de Gràcia; un espai ple de vida al bell mig de la vila i que ha esdevingut durant onze anys tot un referent cultural, polític, social i amb un model d’oci alternatiu del barri i per al barri.

El passat dilluns 8 d’abril al migdia diferents dotacions de la Brigada Mòbil de la policia autonòmica iniciaren el desallotjament del Casal Popular de la Vila de Gràcia, mentre que a la vegada ocupaven els carrers Torrent de l’Olla i Ros de Olano. No era la primera vegada que la situació es repetia, si bé, a mitjan febrer, prop d’un centenar de persones impediren un primer intent de desallotjament.

En el moment del desallotjament, una cinquantena de persones es concentraven a les portes del Casal per a mostrar el seu absolut rebuig con-

tra el que consideren un. A les set de la tarda del mateix dia es convocà una manifestació que va recórrer els principals carrers de Gràcia fins arribar a la Plaça de la Vila on es llegia el manifest. Unes 500 persones acompanyaven el jovent en defensa d’aquest espai.

se casal?” que recollia el suport de més d’una trentena d’entitats de la vila de Gràcia així com de suports a nivell individual ha estat el punt de partida d’una lluita que s’ha mantingut durant gairebé 4 anys i que ha evidenciat Davant la imminent amenaça de desallotjament durant els primers quinze dies del mes de febrer d’aquest any 2013, es van dur a terme un seguit d’activitats per tal de frenar l’ofensiva contra el casal.

Els Mossos entren al Casal per procedir al desallotjament Malgrat tot, les mosEl procés judicial contra el Casal tres de suport rebudes durant aquests Popular s’inicià l’any 2009 i des d’a- dies han fet bullir les xarxes socials leshores, el jovent ha resistit al des- i han estat moltes les persones i allotjament i ha dut a terme una col·lectius que han rebutjat obertacampanya que ha rebut mostres de ment aquest desallotjament i tot el suport arreu del territori dels Paï- què conseqüentment ha suposat.

Casal Popular, una eina de i per sos Catalans i també, a nivell internacional. La campanya “Gràcia sen- al barri

L’any 2002, després d’anys de lluita per aconseguir un espai per als joves a la vila i davant l’omissió per part del Districte i la manca de previsió per a projectar-ne un dugueren a un grup de joves a alliberar un espai situat al carrer Ros de Olano, al bell mig de la vila.

Naixia així, el Casal Popular de la Vila de Gràcia. Un espai autogestionat que durant onze anys ha obert unes portes al jovent del barri de les que fins aleshores no disposava. Per altra banda des dels seus inicis, el Casal ha estat part activa en la vida associativa del barri, una mostra de resistència contra l’especulació imperant que ha viscut la vila la darrera dècada i en definitiva, una alternativa juvenil, un punt de trobada i de reflexió i un espai de llibertat al bell mig de la vila. Tanmateix, el desallotjament pretès des de fa molt de temps per diferents sectors institucionals i polítics ha posat fi a onze anys de casal, però tal i com afirmen des del casal: “destruiran parets, construirem alternatives”.

06PAïSOS CATALANS

BREUS

Castelló de Rugat recupera l’ambulància REDACCIÓ VALÈNCIA

Castelló de Rugat ha recuperat gràcies a la pressió popular l'ambulància de Suport Vital Bàsic (SVB)que havia perdut l'1 de març passat.

La reorganització del transport sanitari urgent decidida per la Conselleria de Sanitat aplicada a partir de l'1 de març passat, manté en 45 les unitats SAMU a tot el País Valencià, reduint en tres els Suports Vitals Bàsics (SVB) i establint nous torns de servei en 20 municipis on hi haurà cobertures de 12 hores, mentre que la resta del dia es cobreix la zona amb les unitats de poblacions properes.

Castelló de Rugat va ser un dels municipis afectats per aquesta reorganització, d'on va desaparéixer l'ambulància SVB. Ara, la població i els altres pobles del voltant que en depenen han recuperat aquest servei, encara que amb un horari reduït. La decisió d'eliminar aquesta ambulància va ser molt criticada a Castelló de Rugat, on unes 300 persones van fer una concentració de protesta per l'anunci de la supressió del SVB i es van recollir més de 700 signatures pel manteniment del servei.La protesta es va convocar amb el suport del PSPVPSOE, de la Unió de Llauradors i Ramaders, i del col·lectiu Greixers, que integra membres de l'esquerra independentista, des del qual es considera que la represa del servei, encara que parcial, és fruit de la pressió veïnal sobre la Conselleria de Sanitat i sobre el batle de la localitat, José M. Barranca.

Calçotada de Beniarrés El passat dissabte 6 d'abril, l'Ateneu Popular Arrels va organitzar a Beniarrés, (El Comtat) la novena edició de la calçotada on, un altre any es van batre records d'assistents, amb la participació de més de cinc-centes persones d'arreu dels Països Catalans.

La idea que va començar com un intercanvi gastronòmic amb la comarca del Penedès, s'ha anat afiançant als darrers anys i ha esdevingut en un referent a les comarques meridionals del País Valencià. Com és habitual, abans de l'àpat es va llegir el manifest, que en aquesta ocasió va posar èmfasi en les brutals retallades que afecten la majoria dels serveis socials, i es va cridar a la lluita contra aquestes mesures. La Muixeranga i els crits 'Visca la terra lliure' donaren pas als calçots i la posterior actuació musical a càrrec de Rascanya.

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

“Si aquesta és la seva democràcia, desobeir-la és la nostra resposta” REDACCIÓ GIRONA

Aquest dijous 18 de gener dos membres de l’Esquerra Independentista de Banyoles seran jutjats a l’Audiència provincial de Girona acusats de delicte electoral. En Hagi i en Pau van ser detinguts per la policia local la matinada del 20 de novembre del 2011, hores abans de les últimes eleccions espanyoles. Els dos inculpats estan acusats d’haver realitzat pintades i d’haver travat panys de diversos col·legis electorals. Per aquests fets van ser retinguts durant dues nits i estan imputats per la via penal, demanant-los 5 mesos i mig de presó i una inhabilitació de sufragi passiu el temps de la pena, i per un delicte de faltes, pel qual se’ls demana 6 dies d’arrest domiciliari i una multa de 1400 euros.

Davant d’aquest nou intent de perseguir penalment la dissidència política el Grup de suport a Hagi i Pau, el Grup Antirrepressiu de Girona i Alerta Solidària, han engegat una campanya de suport als imputats. El comunicat que s’ha fet públic demanantne l’absolució apunta que “els nostres companys seran jutjats per l’Estat espanyol, la mateixa institució que van desobeir, i a la qual totes i tots els que els donem suport també ens declarem desobedients. Al judici no hi anirem a respondre de les acusacions sinó que reivindicarem la desobediència com un mètode legítim i útil per defensar-nos de l’atur, la refor-

Roda de premsa dels afectats

“Al judici no hi anirem a respondre de les acusacions sinó que reivindicarem la desobediència com un mètode legítim“

ma laboral, les retallades, els rescats bancaris, els desnonaments, els atacs a la llengua catalana, la monarquia…”.

També s’ha denunciat la farsa que suposa aquest judici, en què es pretén inhabilitar del sufragi passiu (dret a presentar-se a les eleccions) als dos imputats, quan un d’ells per la seva condició de persona migrada no té ni tan sols el dret a vot i per tant, tampoc el dret a concórrer a les eleccions.

En el manifest de suport es destaca que “no entenem com se li pot dir democràcia a un sistema que, com ha fet durant segles, continua aprofitant-se del treball precaritzat de per-

sones migrades a les quals no reconeix cap dret polític”.

Al llarg dels diversos actes que s’han dut a terme s’ha volgut destacar no només la clara repressió exercida contra les persones i moviments que denuncien la falsa democràcia en que ens trobem, sinó que s’ha volgut explicitar la desobediència com una eina legítima davant les injustícies. La propera convocatòria de la campanya és aquest dijous 18, a les 9:30 davant l’Audiència provincial de Girona, en què s’anima tothom a ser-hi per donar suport a en Hagi i en Pau.

APUNTS DEL CONTEXT

Qui és l’advocat de la Infanta Cristina?

No ens referim a Miquel Roca, que és qui hi posa el nom, sinó al catedràtic de dret penal Jesús Maria Silva Sánchez, que serà qui exercirà la tasca. Amb càtedra a la Universitat Pompeu Fabra i persona molt pròxima a l'Opus Dei, Silva és un dels màxims experts mundials en la teoria del delicte de cooperació necessària. Precisament el delicte que s'imputa a la filla del monarca.

D'altra banda, l'encàrrec de la defensa al bufet de Roca per decisió directa de Juan Carlos I ha esdevingut una metàfora de la decrepitud de la vella guàrdia de la Transició. Més enllà de metàfores, però, cal preguntar-se quines garanties té Roca, ja en la part final de la seva etapa professional, que el veredicte serà favorable a la seva clienta. O Roca s'està arriscant a enterrar tota la seva carrera d'advocat i de serveis a l'Estat sota la llosa de ser el fallit advocat defensor que no va poder evitar una condemna a la infanta?

Operació Petit Príncep Ho destapava La Vanguardia el diumenge 14 d'abril.

CDC ha iniciat una estratègia de congelar la seva activitat i la de la delegació de la Generalitat a Cata-

lunya Nord. L'objectiu és treballar-se el suport de França de cara a la batalla que es plantejarà a nivell europeu sobre el dret a decidir del Principat. De seguida, l'inefable Jordi Vera, dirigent de CDC a Catalunya Nord, va sortir a desmentir la informació.

Però malgrat aquest desmentiment, molts activistes nord-catalans donaren credibilitat a la informació de La Vanguardia perquè precisament havien ja notat les conseqüències d'aquesta lenta retirada del suport de la Generalitat.

dret a decidir o estat propi? Des de fora, doncs, sembla que també s'adonen de l'estratègia dilatòria que ha adoptat CiU.

“Què esteu esperant per a fer el referèndum?”

Si ja la composició d'aquest organisme va generar seriosos dubtes sobre la idoneïtat d'alguns dels seus membres, i no va deixar-ne cap sobre el sectarisme a l'hora d'escollir-los d'entre l'òrbita més filoconvergent, les primeres accions públiques d'aquest organisme En la primera declaració pública, el divendres 12 d'abril, el seu president Carles Viver Pi-Sunyer -que havia estat magistrat del Tribunal Constitucionalva començar a arremetre, sense venir al cas, contra la forma en que s'havia aprovat l'estatut d'Andalusia, titllant-la de poc democràtica. L'endemà, i enmig dels rumors sobre el suposat espionatge del CNI a polítics destacats del Principat, alguns dels membres del consell de la transició van començar a saludar per twitter al suposat espia que tenien assignat.

L'acció, una xarlotada grotesca, es produïa en els mateixos dies en què es recordava com l'autèntica guerra bruta de l'estat havia acabat amb la vida de Guillem Agulló.

El delegat del CIEMEN, David Forniès, que assistí a la trobada de representants dels partits polítics nacionalistes de tot Europa (ALE, coalició en la que estan integrats ERC, Unitat Catalana, el PSM i el Bloc) diu que aquesta era la pregunta que li formularen molts dels assistents. Així ho narra en el seu bloc, on també explica com li van fer arribar dubtes sobre diversos aspectes del procés. Com és que hi ha clàusules que preveuen l'ajornament de la consulta? Per què s'allarga tant la convocatòria d'un referèndum amb el suport que va obtenir a les urnes el passat 25N? Què s'amaga darrera l'ús de terminologia equívoca com

Les primeres relliscades del Consell de la Transició Nacional

L’ACCENT 247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

Actes arreu dels Països Catalans per commemorar la Diada del 25 d’Abril REDACCIÓ VALÈNCIA

Trobada de Casal i Ateneus dels Països Catalans

El 25 d’abril del 1707 les tropes franco-castellanes guanyaven la batalla d’Almansa (Castella- La Manxa) i derrotaven les tropes austriacistes en la Guerra de Successió. Amb aquesta victòria les tropes borbòniques entraven als Països Catalans pel País Valencià. Set anys després, l’11 de setembre del 1714, queia a mans franco-castellanes la ciutat de Barcelona, després de resistir un setge de mesos.

Aquesta guerra acabà 8 anys després, el 1715, amb la caiguda del Regne de Mallorca. L'abolició dels furs per part de Felip V significà també que quedaven abolides les jurisdiccions pròpies dels valencians.

El 25 d’Abril, doncs, és una data assenyalada, no només per als valencians, sinó per al conjunt dels catalans, ja que marca l’inici de l’ocupació castellana que encara hui patim.

Així, a València, la Diada és objecte d’una gran mobilització anual, i, alhora, a cada cop a més punts dels Països Catalans la Diada també és commemorada.

Els dies 27 i 28 d’abril tindrà lloc al barri valencià de Benimaclet la III Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans, enguany, de la mà del CS Terra. La Trobada comptarà amb dues sessions de debat i una assemblea plenària. Com a novetat, s’hi presentaran les dades d’una enquesta realitzada entre els casals i ateneus del territori amb l’objectiu de poder detectar punts d’interés comuns sobre els quals es puga actuar coordiandament.

Actes previs a la manifestació

Els actes en commemoració del 25 comencen al barri de Benimaclet de València el divendres 19, on l’esquerra independentista ha convocat una joranda conjuntament amb l'Assemblea de Veïns del barri i també amb la plataforma Som Països Cata-

Mobilització central el 27 d'abril

lans; els actes comencen a les 20h a la plaça de Benimaclet on es demana que la gent porti llibres en català per fer una performance amb el lema “omplim els Països Catalans de llibres en català”. Tot seguit a la seu de l'Assemblea de veïns, hi haurà la presentació del llibre per a joves El Pas dels Maulets i els actes acabaran a la mateixa seu amb un sopar popular. El mateix dia però a l'Ateneu de Bétera (Camp del Túria) també faran la performance; tot seguit hi haurà un passi del documental València necessita una cançó amb la participació de Borja Pons (autor del documental), Mireia (cantant de Rapsodes) i Rubén (baixista dels

Finalment el dissabte 27, Arran convoca manifestació a les 12h del migdia a Gandia i, conjuntament amb Pancarta de l’esquerra independentisa a la manifestació del 25 d’Abril de l’any passat la resta d'organitzacions nacionals de l'esquerra independentista a les Make Some Are Us), i en acabar hi poble.

El dimecres 24 d'abril el Sindicat 18h a la plaça de Sant Agustí de haurà sopar de pa i porta.

La performance dels llibres sobre d'Estudiants dels Països Catalans Valènciaper a la manifestació naciola sil·lueta dels PPCC es repetirà a (SEPC) de la UV organitza un concert nal sota el lema “Des de la unitat molts barris i pobles del territori i amb Cesk Freixas, Feliu Ventura i El popular construïm els Països Cataservirà també per celebrar el 23 d’A- Diluvi a la Sala Sanchis Guarner de lans”.

Els organitzadors han explicat bril d’una manera reivindicativa la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. El concert començarà a L'ACCENT que la convocatòria (vegeu les pàgines centrals).

El dissabte 20 d'abril, a Burjassot a les 18h i el bo d'ajut serà de 2 euros. d'enguany vol denunciar l'ofensiEl 25 hi ha també concert d'Al Tall va espanyolista, però també el regio(Horta Nord) es farà una xerrada amb el nom de "la construcció dels Països a la ciutat de Xàtiva a les 21h al gran nalisme que patim dins la nació, i Catalans a través de la Unitat Popu- teatre, organitzat per Endavant(OSAN) per contra, vol refermar que sols la unitat com a poble ens permelar" a càrrec de Josep Villarroya, pro- i l'associació cultural L'Encobert.

Més al sud, a Alacant, els actes tin- trà sobreviure. Així mateix, la confessor d'història i membre d'Endavant (OSAN) a la seu de l'Associació dran lloc el 27 d’abril amb la perfor- vocatòria no oblida l'ofensiva cenCa Bassot, que com recordaran les nos- mances del llibre i un cercavila, i pos- tralista i de retallades i privatittres lectores fa uns mesos celebrava teriorment eixirà un autobus cap a zacions que estem patint en aquests moments de crisi capitalista. els seus primers vint anys de vida al València.

CRÒNICA DE LA MARXA ORGANITZADA PER L'ASSEMBLEA DE DRETS SOCIALS DEL GARRAF

Un miler de persones camina al Garraf perquè marxin retalladors i corruptes LAIA ALTARRIBA PENEDÈS

Un centenar de persones fa estona que esperem l'arribada de la marxa. Ens diuen que ja ha entrat a Ribes i que en qualsevol moment la veurem aparèixer. I quan veiem arribar la pancarta de l'Assemblea de Drets Socials del Garraf i tot de gent amb samarretes verdes de la PAH esclaten els aplaudiments. I darrere van apareixent més marxaires vestits amb les samarretes grogues de la marea per l'educació pública, taronges dels treballadors socials i d'altres amb consignes que mostren que la resposta s'estén a cada vegada més sectors afectats per les retallades. Voleien estelades, banderes roges, banderes de la CGT, i també alguna republicana. Pancartes contra les retallades. I arriba més i més gent.

Una aturada per recuperar forces a la plaça on els esperem, pen-

La marxa va aplegar centenars de persones

jar una pancarta a la balconada de l'ajuntament de Ribes contra les retallades i la marxa reprèn el seu camí. La caminada ha sortit a les 10 del matí de Sitges. És diumenge 14 d'abril. Ribes és la primera fita. Ara s'encaminarà a les Roque-

tes i finalment acabarà a Vilanova i la Geltrú al migdia.

Ramon Moragas, de l'Assemblea de Drets Socials del Garraf, explica que van muntar fa més de cinc anys aquesta plataforma arran dels primers tancaments d'empreses a

la comarca: “La CUP, la CGT i algunes associacions de veïns la vam crear perquè crèiem que calia una eina que la gent tingués com a referent de lluita”. I està exultant amb la bona rebuda que ha tingut la marxa que han organitzat per demanar l'aturada de les retallades, reivindicar els drets socials i denunciar la corrupció: “Això és unitat popular en estat pur. La mobilització ha estat històrica a la comarca, cap dels grans sindicats ha estat capaç de moure tanta gent, ni tant sols en les vagues generals. I en canvi l'esquerra independentista, anticapitalista i socials ens hem unit i hem convocat un miler de persones a caminar per la comarca”.

El Garraf és una comarca petita, però que ha estat molt castigada per la crisi, ja que ha comporta un desmantellament industrial i actualment l'atur afecta una quar-

ta part de la població activa. És per això que Moragas entén que ha tingut bona acollida la crida de l'ADSG i la quinzena d'organitzacions que hi donen suport. I també per tota la resposta generada contra les retallades en sanitat i educació, sumat a les dificultats per mantenir un habitatge digne.

Un dels moments més emotius de la jornada és quan la marxa arriba a l'acampada que la PAH del Garraf té muntada fa més d'un mes davant d'una seu bancària de Banesto per pressionar contra un desnonament. Aplaudiments, consignes: “Sí que es pot!”. Emoció.

I a partir d'ara, què? Doncs això és el que debatran a la propera reunió de l'Assemblea de Drets Socials del Garraf. Però Moragas ja avança que se'ls gira feina, perquè la marxa ha estat “una carregada de piles brutal que ha encoratjat i ha donat molta empenta a la gent”.

08 -09 EN PROFUNDITAT

Omplim els Països Catalans de llibres!

Enguany, la iniciativa Som Països Catalans ha organitzat al voltant de Sant Jordi una mobilització per a conscienciar la població sobre la necessitat d'articular política i culturalment el conjunt del territori. A tal efecte, ha planificat, en col·laboració amb desenes de casals, ateneus i col·lectius locals, una acció consistent en el desplegament de mapes gegants dels Països Catalans per tal que la ciutadania els ompli de llibres.

Des de L'ACCENT ens hem volgut sumar a aquesta iniciativa aportant el nostre propi mapa amb les recomanacions dels llibres publicats en els darrers mesos que considerem més interessants.

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

Les novetats entorn el procés sobiranista La convulsió política que viu el Principat des del passat Onze de Setembre ha tingut la seva plasmació també en el món editorial. Els llibres sobre la independència estan vivint un veritable boom que ocupa els millors prestatges de les llibreries principatines. En aquest boom, però, hi ha de tot. Des de relats periodístics molt basats en l'anècdota (els llibres de Tian Riba o Pere Martí), fins a reculls d'articles ja publicats (per exemple, el nou llibre de Vicent Partal és un recull d'editorials que també es poden consultar gratuïtament a Vilaweb), passant per reculls d'obvietats i discursos políticament correctes, com el llibre de la presidenta d'Òmnium Muriel Casals. D'entre tota aquesta ingent producció,

La rebel·lió catalana Antonio Baños Editorial La Butxaca.

Antonio Baños és periodista i columnista habitual de eldiario.es. Es defineix com un català dels de tota la vida, és a dir, amb els quatre avis de fora. La seva biografia ideològica ens mostra una persona que ha transitat del federalisme cap a l'independentisme, sempre des de postures anticapitalistes. No en va, el seu llibre va ser presentat pel diputat de la CUP David Fernández.

L'obra és un anàlisi d'estil amè i irònic, però de força profunditat, sobre el canvi operat al Principat pel que fa a les mentalitats polítiques i a la qüestió nacional en els darrers anys. És remarcable, per la ironia i la càrrega ideològica, el glossari inicial de termes. Posteriorment, Baños intenta explicar al llarg de l'obra com els canvis operats en la qüestió nacional al Principat en realitat abasten tota una qüestió de canvi generacional. Per Baños, el projecte d'una Catalunya independent ha de ser un projecte republicà i antirromàntic, alhora que rupturista.

L'obra no inclou cap referència al conjunt dels Països Catalans, ni molt menys els té com a subjecte principal, fet d'altra banda força comú a gran part de la literatura política generada després del passat Onze de Setembre.

De l'estatut a l'autodeterminació. Esquerra nacional, crisi econòmica, independència i Països Catalans Jaume Bosch Editorial Base Tot i que aquest llibre pretén ser la defensa dels postulats i la pràctica política de la nova direcció d'Iniciativa per Catalunya, a diferència d'altres llibres amb intencions similars, ho fa a partir d'un relat documentat i sòlid.

La primera part del llibre està dedicada a un anàlisi sobre el fracassat projecte d'estatut maragallià, per després entrar ja a fons amb la qüestió de l'autodeterminació i dels Països Catalans. De fet, el llibre de Bosch és probablement, de tota aquesta literatura sobrevinguda amb l'Onze de Setembre, el qui aborda d'una forma més clara la qüestió de la territorialitat. Més enllà del fet que les tesis defensades per Bosch s'allunyen força, per exemple, de la línia editorial del nostre periòdic, els debats que posa sobre la taula són de primer ordre.

Josep Guia. L'independentisme complet.

Núria Cadenas Editorial Malhivern Breu llibre-entrevista de l'històric dirigent del PSAN. Entrevistat per la seva companya de files, Núria Cadenas, Guia desgrana tota la seva trajectòria política, tan a nivell autobiogràfic com a nivell ideològic. Tot i que també conté alguns passatges biogràfics, bona part del llibre es centra en qüestions ideològiques. En aquest sentit, el dirigent del PSAN justifica les apostes polítiques del seu partit, sobretot les que pivotaven entorn de la proposta de Front Patriòtic.

Així mateix, el llibre també és una justificació de la catalanitat del País Valencià, alhora que Guia insisteix en les seves tesis sobre centre i perifèria pel que fa a la construcció nacional.

El llibre ve a sumar-se a la cada vegada més extensa bibiliografia sobre la història de l'esquerra independentista, alhora que serveix com a eina per al debat de les qüestions més candents pel que fa a la construcció nacional, exposades, això sí, des de la particular òptica del PSAN.

Rotxec Quim Pelegrí Edicions de 1979 Quim Pelegrí fou militant del PSAN provisional i un dels fundadors de Terra Lliure. No és un llibre canònic d'història de l'independentisme, sinó que l'autor elabora un trencaclosques a partir d'aquells aspectes explicats als llibres canònics amb els quals ell discrepa.

Entre el material interessant que ens aporta aquest llibre hi ha la publicació, per primera vegada, dels documents de discussió de Terra Lliure entre el 1981 i 1982, que van portar a la primera escissió de l'organització. Aquest aspecte és molt poc aprofundit en les diferents investigacions sobre l'organització armada, i permetrà aportar noves perspectives a la història del moviment independentista i la generació que va fundar Terra Lliure.

L'hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada Josep Manel Busqueta Edicions el Jonc

Les novetats de la nostra redacció Dos companys de L'ACCENT, que han participat activament en el nostre projecte comunicatiu en diferents períodes, treuen llibre per Sant Jordi, mentre que un tercer ho farà properament.

Els fets del 6 d'octubre de 1934 Manel López Editorial Base Manel López ha elaborat la investigació més completa feta fins ara sobre els fets del 6 d'octubre a Catalunya. La revolta obrera, pagesa i independentista és radiografiada per López al detall, tant amb l'ús d'una basta documentació en arxius com a partir d'una visió global que per primera vegada conjuga tots aquests temes, més enllà de l'acció del govern de la Generalitat.

I és que el 6 d'octubre fou una revolta social i alhora nacional que sotraguejà profundament el Principat.

La cartografia d'aquella revolució presenta alhora paral·lelismes molt interessants amb el mapa de la implantació de l'actual esquerra independentista i els moviments socials. Aquesta obra ha de permetre

Aquesta no és una obra més de la multitud d'obres que, de forma oportunista, han omplert les prestatgeries de llibres sobre la crisi amb arguments de molt dubtosa qualitat. El seu autor tampoc és el gurú econòmic que intenta fer-se un lloc a les tertúlies a base d'explotar el seu cantó més histriònic. Josep Manel Busqueta és un economista, brillant, però de trinxera. Ell és una de les ànimes del Seminari Taifa, que en els darrers anys ha estat portant a terme una ingent tasca de divulgació anticapitalista. I aquesta obra és un assaig, sòlid i molt ben exposat, sobre les visions que, des de l'economia marxista, hi ha sobre l'actual crisi econòmica. obrir una nova visió d'aquells fets, allunyada definitivament de la reducció a bufonada a què l'ha sotmès durant decennis el catalanisme conservador.

Una investigació històrica avalada pel pròleg de Josep Fontana, l'historiador viu més important als Països Catalans i un dels més importants en el conjunt d'Europa.

El Pas dels Maulets Pau Tobar Edicions del Bullent Un viatge de dos joves, des de l'actualitat més immediata -la polèmica del mural de Pedreguer- fins a la Guerra de Successió. Novel·la juvenil de divulgació històrica.

Més informació a les pàgines de cultura Després del Guaret Joanjo Garcia Novel·la de propera aparició, guardonada amb el Premi Enric Valor. Una història policíaca que arrenca la nit del cop d'estat del 23F i s'allarga fins l'actualitat.

Els pied-noirs catalans. Una qüestió de país Diversos Autors Mirmanda número 7 La revista transfronterera Mirmanda dedica el seu darrer número a la qüestió pied-noir. Diferents articles expliquen la presència catalana a Algèria, que entre altres aspectes va suposar que el català fos una de les llengües colonials parlades en aquest país africà. Una presència d'orígens diversos -rossellonesa, alacantina, menorquina-, que després de la independència de 1962 retornà als seus llocs d'origen amb no poques dificultats d'integració i conflictivitat social i política.

De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster Pau Viciano Publicacions de la Universitat de València Una de les principals obre publicades en el vintè aniversari de la mort de Fuster. Viciano repassa en aquest volum la trajectòria ideològica de Fuster i, per extensió, del valencianisme. Amb el títol, l'autor pretén dibuixar la transició d'aquest valencianisme des dels seus orígens romàntics fins a la proposta fusteriana d'arrel racionalista, que seria recollida per quasi tot l'espectre marxista dels anys 70 al País Valencià.

La mort de Guillem Jaume Fuster Edicions 3i4 Reedició de l'obra publicada el 1996, on es novel·lava l'assassinat de Guillem Agulló i el posterior procés judicial. Si en aquella ocasió el pròleg anava a càrrec d'Ignasi Riera, en aquesta ocasió el pròleg va a càrrec de Núria Cadenas.

10INTERNACIONAL

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

Revolució cubana, cap

El procés d’actualització del socialisme a Cu ORIOL TUSON I ORIOL PLANA BERGA El context dels canvis

Qui hagi tingut la sort de visitar escalonadament Cuba durant els darrers 10 anys, haurà pogut visualitzar, de forma més o menys profunda, una més que interessant panoràmica general de l’evolució del procés revolucionari socialista iniciat el 1er de gener de 1959, actualment en una de les fases més decisives. És ben sabut que si hi ha algun país que doni al viatger l’oportunitat de parlar amb molta gent de diferents edats, procedències, visions de la realitat, etc. amb total confiança i camaraderia, aquest és Cuba, on darrerament s’estan produint tot un seguit de canvis econòmics i socials de tal calat que, per a un petit país bloquejat durant més de 50 anys per la primera potència mundial, suposen un repte de colossals dimensions si del que es tracta és de perfeccionar un model que per uns és vist com una alternativa, però per altres suposa una amenaça al sistema capitalista dominant.

Voltar per aquesta acollidora illa és adonar-se de quant s’ha fet en sectors com l’educació, la sanitat, l’esport, en definitiva en tot allò que té a veure amb els drets de la persona i de la comunitat. Però també ser conscient de les grans contradiccions amb que s’ha d’enfrontar la revolució. Hom pot identificar com bona part dels canvis que en el moment present s’estan duent a terme, van en la direcció del que tanta gent feia temps que deia que havia de canviar. Racionalitzar plantilles estatals inflades, eliminar gratuïtats absurdes, legalitzar treballs per compte propi que responen a necessitats de la població i que l’estat no pot assumir, promoure el treball agropecuari en terres ocioses, millorar l’economia per incrementar els salaris de la població, incentivar la cultura del treball, eliminar la doble moneda, etc. Sembla que ha arribat el moment en que la direcció del país i el conjunt de la població ha posat fil a l’agulla perquè aquestes demandes es comencin a materialitzar i ho ha fet en el marc d’un envejable exercici de democràcia participativa socialista que, com veurem, comença a donar els seus fruits.

Hom pot comprovar, a títol perceptiu, el sorgiment de més, i més sofisticats, dels anomenats cuentapropistas, treballadors per compte propi, semblant al que a casa nostra serien els autònoms, amb una bona varietat de petits negocis, com barberies, restaurants, tallers de reparació, botigues d’alimentació, botigues de roba, etc. Les necessitats del Govern de Cuba de reduir la dependència de l’exterior en matèria alimentària s’està trobant, no sense problemes però amb fets, amb les necessitats dels guajiros, camperols, d’accedir a noves terres i de fer-ho en millors condicions, no només al camp,

Les reformes introduïdes inclouen més modalitats de treball a compte propi

també a la ciutat gràcies a l’aparició dels organopónicos, horts urbans.1 Passada l’extrema duresa del período especial, qui més qui menys espera que aquests canvis puguin fer pujar el nivell de vida material de la població. Quan algú meridianament compromès amb la revolució expressa de forma distesa que “però si això de que s’eixamplin les diferències econòmiques és una etapa totalment salvada!”, com ens aclaria el passat estiu una companya de Santa Clara, vol dir que aquestes reformes van en la bona direcció? Significa que són positius per enfortir el socialisme a Cuba, entès com a model alternatiu al dominat pel capital, que prima una organització col·lectiva en pro d’una societat econòmicament sostenible, socialment justa i políticament democràtica?

“La direcció del país i el conjunt de la població ha posat fil a l’agulla”

Un procés històricament complex

Però realment, és la primera vegada que es fan canvis a Cuba? Qui conegui la seva història, diria que no. Ja als anys 80, abans que comences la Perestroika a la URSS, Cuba havia començat el període de rectificación de errores y tendencias negativas, basat en modificar tendències a copiar el model econòmic de l’URSS i el camp socialista

europeu i, per extensió, en incidir sobre el caràcter nacional d’una revolució molt pròpia. Per tot el país es va debatre el que no funcionava i el què s’havia de canviar. En ple Periodo Especial es van realitzar els parlaments obrers de 1991 i es va haver d’afrontar modificacions per adaptar-se a la nova realitat, com el decret llei sobre l’exercici del treball per compte propi que, per tant, no és ni de lluny nou en un país que, d’altra banda, mai des del triomf de la revolució de 1959 va prohibir aquesta forma jurídica en el treball al camp, per exemple.

Vist que el socialisme cubà sempre ha estat, i ha aprofundit en ser, autènticament genuí i en constant transformació revolucionària, ens preguntem el per què d’aquests nous canvis en aquesta nova situació. Un tret fonamental, com ha destacat el president Raul Castro, el trobem en un principi marxista segons el qual socialisme significa igualtat de drets i d’oportunitats per tots els ciutadans, no igualitarisme, i es ratifica alhora el principi de que a la societat socialista cubana ningú quedarà desemparat.

Un procés políticament democràtic

Feia temps que s’esperava la celebració del VI Congrés del Partit Comunista de Cuba (PCC), el darrer s’havia dut a terme el 1997. La situació econòmica de l’illa és prioritària, per la realitat interna i per la situació de crisi mundial que colpeja amb més força els països subdesenvolupats. Aquests últims temps s’ha parlat molt dels canvis que hi estan havent a Cuba en molts mitjans de comunicació. Però quins són realment aquests canvis? Podem dir que tot aquest moviment polític a Cuba, esdevé en dos parts. La primera és el VI Congrés del PCC l’abril de 2011, i la segona, és la Conferència Nacional del Partit del mes de gener de 2012. Durant

el congrés, és discuteix sobretot en el pla econòmic. A la Conferència, és discuteix en el pla polític.

Tot comença el 9 de novembre de 2010, amb la presentació dels 291 Lineamentos, o Directrius de la política econòmica i social del partit i la revolució, a tota la població de l’illa, que van ser elaborats després d’una gran discussió del text del discurs del president Raul Castro el 26 de juliol de 2007 a Camagüey, on va instar a la necessitat de canvis estructurals a la societat cubana. Aquestes directrius foren àmpliament debatudes per la població, a través dels centres escolars, de treball, organitzatius, comunitaris, etc. i també en les institucions representatives com l’Assemblea Nacional del Poder Popular. Durant el període que va de desembre de 2010 a febrer de 2011 es

“La força de treball per compte propi ja supera els 400.000 treballadors”

van dur a terme un total de 163.079 reunions, amb 8.913.838 persones participants. Es van realitzar fins a 3.019.471 intervencions, que es van agrupar en 781.644 opinions. Més de 395.000 opinions van ser acceptades i incloses a la reformulació de les directrius.2 En una segona fase, aquestes van ser discutides a les províncies pels delegats del Congrés. Com a resultat, es van presentar 257 propostes sobre 146 directrius.

En la tercera fase, les propostes foren portades a VI Congrés del PCC a través de 5 comissions creades expressament.

S’hi van modificar 86 directrius, donant un total de fins a 311 directrius.

En el pla polític, la conferència de gener de 2012 va anar en la línia de separar d’una vegada per totes el paper del partit del de l’estat, la necessitat de limitar temporalment els càrrecs, de resoldre vells hàbits com reunions en horari laboral, superar antics dogmes i criteris obsolets, acceptar les discrepàncies com a fet positiu i renovador, etc.

Execució, desenvolupament i evolució de l’actualització del model socialista cubà

Passa sovint que la llei en molts aspectes es veu superada per les transformacions ocorregudes en l'economia nacional, on el sector no estatal ha crescut de manera molt ràpida i diversa. No és cap secret en aquest sentit que, com en el cas de les directrius sorgides del VI congrés del PCC, i l’evolució del marc normatiu no és altra cosa que la forma de donar compliment amb base jurídica a les decisions que allí s’hi van prendre, cada cop era més evident el gap existent entre la legislació nacional i la realitat econòmica i social.

En el marc de les reformes econòmiques, la decisió d’ampliar l’exercici del treball per compte propi, en paral·lel amb la intenció de desinflar plantilles estatals (se’n va calcular un total 1.800.000 de treballadors fins el 2015), va propiciar que la legalització de fins a 178 activitats en petites i mitjanes empreses i cooperatives, amb la possibilitat de contractar treballadors en 83 d’elles. El juliol de 2011 és va ampliar a 3 activitats més. En aquests moments, la força de treball per compte propi ja supera els 400.000 treballadors. Una de les mesures més esperades que ja ha estat posada en marxa és la possibili-

L’ACCENT 247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

INTERNACIONAL 11

p a on vas?

uba tat d’arrendar habitatges, això sí, de forma estretament regulada per tal d’evitar temptacions especulatives com les que, desgraciadament, al nostre país bé coneixem.3 Els canvis en el pla normatiu s’estan duent a terme de forma gradual, però amb més celeritat del que podria semblar. A mitjans de 2012, per exemple, es proposava l’elaboració d’una nova llei de cooperatives. Com podíem entendre sinó que la seva constitució només fos possible en el sector agropecuari? Doncs bé, des del desembre de 2012, 5 noves normes jurídiques estableixen la creació gradual de cooperatives en més de 200 associacions d'aquest tipus a tot el país, que abastaran sectors com el transport, la gastronomia, la pesca, els serveis personals i domèstics, la recuperació de matèries primeres, la producció de materials i els serveis de la construcció. Aquesta forma de gestió no estatal -considerada preferent davant de la privada, per ser més social- inclou també la possibilitat d’arrendar locals i altres béns de l'Estat. Així mateix les modificacions al Decret llei 259, sobre el lliurament de terres ocioses, ja ens apuntaven la decisió d’ampliar la quantitat d'hectàrees que es cedeixen, així com el temps d’ús de fruit prorrogable. D’aquesta manera, en el sector de l’agricultura, amb el del turisme el més important per a l’economia cubana, l’estat ha lliurat 1,4 milions d'hectàrees de terra als camperols des de 2008 (Tiempo de Cuba, 2012). En un període de només 3 anys i mig, amb l’objectiu d’augmentar la productivitat al camp, més de 1.495.000 hectàrees de la superfície ociosa que hi havia al principi del procés va ser lliurada i més del 79% ja havia estat posada en producció (Pedro Olivera, director general del Centre Nacional de Control de la Terra, del Ministeri de l'Agricultura, 2012).

El ritme dels canvis, l’abast del repte, el paper de l’estat i la percepció dels cubans

La diversificació de les formes legalment permeses de propietat en el camp de l’agricultura ha comportat la ràpida aparició d’uns 176.000 camperols privats i cooperatives, en dades d’inicis de 2013, ha propiciat el sorgiment de l’entorn de 400.000 treballadors privats o cuentapropistas i ha permès

alhora la creació de empresarials estatals, similars als existents en països capitalistes. Però l'Estat segueix sent el principal ocupador a l'illa, amb una plantilla de cinc milions de treballadors.

En consonància amb les necessitats i resultats de l’actualització del model s’ha implementat una de les polítiques més esperades pel govern de l’estat,

“Cuba està afrontant un procés de descentralització administrativa”

una nova llei tributària que inclou 25 impostos que van entrar en vigor el mes de gener de 2013, amb la finalitat de dotar a l'Estat de més recursos, indispensables per mantenir els pilars del sistema socialista a Cuba, com l’educació i la sanitat. Aquesta nova llei inclou tributs sobre ingressos personals, utilitats, vendes, propietat d'habitatges, utilització de força de treball, transport terrestre i propietat o possessió de terres agrícoles, entre d'altres. Al mateix temps, Cuba està afrontant un procés de descentralització administrativa que va molt més enllà de la creació de nous impostos municipals, doncs es tracta d’incentivar polítiques de desenvolupament local i regional, sens dubte un aspecte clau, del que se n’ha parlat poc, de l’actualització del model cubà que persegueix objectius centrals com una major desburocratització d’un sistema endèmicament centralitzat, més eficàcia i sostenibilitat de les polítiques econòmiques basades en la proximitat i, principalment, més i millors instruments de democràcia i participació.

Sembla clar que els canvis en l’economia cubana són desitjats per la majoria de la població i els primers resultats indiquen que van en la bona direcció, si bé no sembla haver el mateix

grau de consens en les velocitats. La por a la involució i a arribar a un punt de no retorn és inevitable que sorgeixi en certs sectors alhora que la impaciència, si bé comprensible -“tu ja em coneixes, jo sempre veig que això és massa lent” ens comentava recentment un col·lega de l’Havana”- sol ser mala consellera. Tan o més important que això és saber si les persones que s’han d’encarregar de dirigir l’aplicació d’aquestes polítiques perquè els seus impactes vagin realment en la direcció pretesa en el passat Congres del PCC. Aquí, el que és innegable són els esforços dirigits en formar els quadres responsables d’una tasca "decisiva per implementar amb èxit les noves mesures", en paraules del president cubà, incloses en l'actualització del model econòmic cubà. En conseqüència, els programes dels Diplomats en Administració Pública i en Direcció i Gestió Empresarial s’han traduït d’entrada en la graduació de 3.699 alumnes, en dades de finals de 2012, que, després de culminar el programa d'estudi van defensar treballs finals vinculats, sobretot, a l'acompliment de les directrius sorgides de la voluntat popular.

Que les mesures adoptades han generat un increment de la demanda interna és palès en l’anàlisi d’indicadors com el comportament dels ingressos derivats del turisme nacional, amb una evolució positiva estimada per als

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

2 darrers anys (2011 i 2012) que no deixa lloc a dubtes (Oficina Nacional de Estadística e Informació de Cuba, desembre de 2012). La percepció de la gent de l’illa és que “el consum intern creix perquè el cubà té més possibilitats d’augmentar el seu poder adquisitiu i alhora més opcions de consum que reverteixen en un cercle virtuós per a la demanda interna” ens comentava un amic personal de la ciutat oriental d’Holguín, estudiós de l’evolució econòmica del país.

En definitiva, per saber cap a on va la revolució cubana podem agafar les paraules de l’intel·lectual cubà Darío Machado, autor del llibre És possible construir el socialisme a Cuba?, qui destaca que “no es poden explicar els principals canvis que s'han observat en la subjectivitat de la societat cubana de manera aïllada, sense tenir en compte els esdeveniments ocorreguts en el context regional i mundial” (Darío

“Cuba no pot, ni vol, competir amb els nivells, insostenibles, de producció del països capitalistes del nord” Machado, 2012). Certament, les dècades de globalització neoliberal (des dels anys 70 fins l’actualitat), la caiguda de la Unió Soviètica i, amb ella, de la majoria de sistemes socialistes i l’actual crisi sistèmica del capitalisme occidental formen part de “l’anàlisi que ha hagut de fer Cuba per adaptar, i defensar, el seu propi model de socia-

lisme. Cuba no pot, ni vol, competir amb els nivells, insostenibles, de producció del països capitalistes del nord, però sí no és capaç de proposar fórmules imaginatives que millorin el benestar material de la seva població, no en tindrà prou amb la força moral, sempre indispensable, dels postulats polítics i ideològics que sustenten el model cubà, com a alternativa.” El camí està traçat, la història l’escriurà el poble de Cuba, un país en revolució.

1

Aparició que no és pròpia dels canvis en l’economia impulsats recentment,sinó dels sorgits per a superar el Período Especial dels anys 90 i garantir així l’aprovisionament alimentari de la població urbana,palesant,d’altra banda el caràcter pioner de l’experiència cubana.

2

Com en tot procés participatiu, més encara en un de les dimensions del que es va abordar a Cuba, les necessitats del moment marquen les possibilitats, o no, d’afrontar opinions que requeririen altres marcs per a poderhi aprofundir. En el menor dels casos, i així es reflexa amb claredat en els documents emesos, els pronunciaments podien entrar en clara contradicció amb els principis més essencials del socialisme. Per exemple, van haver 45 proposicions que apostaven per permetre la concentració il·limitada de la propietat (Documentos del VI Congreso del Partido Comunista de Cuba, abril de 2011).

3

Només cal anar directament a la font i examinar acuradament la Llei General d’Habitatge del Govern de Cuba que, per exemple, en la seva Disposició Especial Setena,estipula que “Les cessions de la propietat de l'habitatge i les permutes en què va intervenir propòsit de lucre, enriquiment o explotació, o amb violació dels requisits i tràmits disposats en aquesta Llei són il·legals, i els seus autors podran ser sancionats amb la pèrdua dels habitatges que van ser objecte d'especulació i dels fons obtinguts en la venda o permuta.

Les reformes pretenen reactivar l’economia

12ECONOMIA

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

1r de Maig de 2013

Reconstruir espais de lluita obrera, per decidir lliurement. I decidir l’alliberament complet GONÇAL BRAVO VALÈNCIA*

Que vivim una situació dramàtica arreu dels Països Catalans, fonamentalment al sud de l’Albera, no és cap novetat per ningú. Les xifres parlen per elles soles.

Pel que fa a desnonaments, en 2012 es calcula que n'hi ha hagut prop de 46.000 arreu dels Països Catalans. Uns 4.000 a la Catalunya Nord i més de 41.500 al sud de l'Albera (uns 3.000 a les Illes, 13.000 al PV i uns 25.400 al Principat).

Pel que fa als suïcidis, tot i no haver gaire informació, ja és una dada més que reconeguda que, almenys el 34% dels suïcidis, són deguts a causes econòmiques (com els desnonaments).

Pel que fa a l'atur al sud de l’Albera, les xifres "oficials" parlen ja d'uns 1.600.000 de persones aturades. Ara, segons reconeixen al propi ministeri espanyol de treball, les xifres reals d'atur poden estar per damunt del 20% de les oficials. És a dir, més d'1.900.000 persones aturades al nostre país (amb comarques com la Plana, l’Alacantí o l’Anoia, on l’atur supera el 30% de la població activa).

Pel que fa a la sanitat pública, gràcies a les Lleis 15/97 i 16/2012, aprovades pel PP, amb el suport de CiU, PNB, etc., i amb la complicitat del PsoE i les cúpules de CCOO i UGT, entre d'altres, en els darrers anys han anat privatitzant-se mitjançant la fórmula de la "gestió privada", per exemple (l'anomenat model Alzira), que ha portat a empitjorar considerablement les condicions laborals dels i les treballadores del sector. I posant en perill les vides de dotzenes de milers d'usuaris. Fins al punt que ja comencen a produirse morts per desatenció sanitària (infeccions, septicèmies, etc.), en alguns malalts crònics, persones majors, etc.

A més, les darreres "reformes" del PP, han portat a que dotzenes de milers de persones migrants (que paguen els seus impostos, tinguen o no "papers", ja que entre d'altres coses només per comprar una barra de pa, ja estan pagant l'IVA), es queden sense cobertura ni protecció sanitària. I no només les persones migrants, sinó ja les dones (fona-

mentalment) i el jovent. Ja es poden comptar per dotzenes de milers les joves professionals (ex i/o falses autònomes), que per no poder pagar les descomunals cotitzacions que s'exigeixen, acaben perdent la cobertura sanitària.

Pel que fa al tercer sector (lleure, dependències, discapacitats, etc.), la situació de les entitats privades, ONG, institucions sense ànim de lucre, etc., és absolutament dramàtica. El deute de les administracions públiques fa que moltes d'elles porten sense pagar als seus tècnics durant mesos... i els i les treballadores (que treballen amb persones dependents, o amb discapacitats, o que pateixen exclusió social, dones víctimes de maltractaments, etc.), estan amb una ma davant i una altra darrere. En molts casos treballant sense cobrar, per la seua consciència i solidaritat... de la qual cosa se n'aprofiten els governs autonòmics, ajuntaments, i el propi estat. En aquest sector, juntament amb els desnonaments, és on més situacions dramàtiques, s'han estat donant en els últims mesos.

Cal tenir present també la situació de les universitats, i dels espais d’R+D+i, que estan en una situació de real i gairebé imparable desmantellament.

I no podem oblidar la situació de l’ensenyament (infantil, primari, secundari, etc), on no només s’està forçant a l’aplicació de la LOMQE, la llei més reaccionària en matèria educativa dels darrers 40 anys... sinó que gràcies al servilisme i traï-

doria de CCOO i UGT, en el cas concret del País Valencià, 1.400 mestres, professors i professores interines perdran la feina (i fins el 2015 és possible que la xifra d’interins sense feina supere els 5.000).

I tot plegat sense oblidar la destrucció real, i gairebé definitiva (si no ho impedim), del teixit industrial arreu dels Països Catalans. A tall d’exemple, el País Valencià ha

“En termes generals el que tenim per davant és una desfeta sense precedents”

vist reduït el total del percentatge de la balança comercial amb la resta del país en més de 15 punts en els darrers anys. És a dir, si al 2003, prop de 65 euros de cada 100 eixien vers, o entraven des de, la resta del Països Catalans. En 2011 ja no arribàvem a 50 euros de cada 100. Açò és un símptoma molt clar del procés de destrucció d’un marc socioeconòmic innegable, que representen els Països Catalans.

I per acabar-ho d’arredonir, no hem d’oblidar que entre juliol i desembre de 2013, desapareixeran més del 70% del total dels convenis col·lectius, “gràcies” a la fi de la ultraactivitat dels convenis (mitjançant la darrera contrareforma laboral del PP).

Què podria passar llavors? Doncs que, per exemple, una persona treballadora del lleure, a Barcelona, que fes de zeladora, que ara hauria d’estar guanyant poc més de 900 euros al mes, per 40h setmanals (igual que una altra, del grup 6, d’una indústria taulellera a la Plana), podria trobar-se cobrant l’SMI (menys de 650 euros mensuals per la jornada completa), en perdre’s totes les atribucions aconseguides al conveni.

En termes generals el que tenim per davant és una desfeta sense precedents.

Ens veurem abocats a una situació molt semblant a la que es trobaren els nostres avantpassats a finals del s.XIX i principis del XX, però amb mitjans coercitius, repressius, de vigilància i dominació, del s.XXI. Què ens queda doncs?

Fer una feina ingent, el millor organitzada possible, unitària, assembleària, autogestionada i combativa, per assentar les bases no només d’un nou moviment sindical fort, sinó molt més important encara, recuperar la centralitat del subjecte treballador (en la seua totalitat, tant se val si s’és treballador “productor”, “reproductor”, aturat, etc.),

la centralitat de la classe treballadora com a classe històricament responsable de l’avenç del conjunt de la humanitat.

Hem de fer una tasca ingent per anar avançant en la conscienciació, en la recuperació de la dignitat i l’orgull de saber-se membre de la classe treballadora.

Entendre que si nosaltres produïm (als centres de treball i a la llar), nosaltres hem de decidir.

Cal fer un esforç enorme, per tal que arreu dels Països Catalans, s’estenga, i s’entenga, que hem d’avançar amb l’organització, l’acció, la solidaritat i el suport mutu.

Hem d’ajudar a fer entendre a la majoria de la població treballadora, que sols i soles no tenim res a fer. Que només juntes, lluitant, tenim futur. O és que la PAH, les assemblees veïnals i d’aturats que ocupen CAPS o posen en marxa cooperatives, o els i les companyes de TMB, no ens estan marcant el camí?

Malgrat la nostra dramàtica situació, no comencem a trobar exemples esperançadors?

Ajudar a fer entendre que a les assembles és on hem de compartir els nostres problemes i necessitats.

No només perquè com diu la dita popular “les penes compartides, són menys penes”... sinó perquè col•lectivament sí s’hi pot plantar cara.

Perquè efectivament, i per concloure, no podem perdre l’esperança i la combativitat. Perquè hem de recuperar consciència i perquè hem de recuperar la centralitat dels conceptes “Poble Treballador dels Països Catalans” i Classe Treballadora, en el nostre discurs.

Perquè com la història ja ha demostrat, només el Poble Treballador serem motor de la Unitat Popular. Només la classe treballadora conscienciada, organitzada i autogestionada, podrem aconseguir la plena llibertat, l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans, i des dels Països Catalans, a la resta de pobles del món.

No ho oblidem. Tinguem-ho present amb molt d’orgull.

Perquè si nosaltres produïm... nosaltres decidim!! *Gonçal Bravo és membre del Centre d’Estudis Sindicals de la COS

ESPORT 13

L’ACCENT 247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

L’afició del llevant també recorda Guillem Agulló vint anys després RAFA ESCOBAR MANISES

El passat dissabte 13 d’abril, mentre Burjassot acollia la manifestació i posterior homenatge a Guillem Agulló, a l’estadi Ciutat de València es disputava un partit de lliga entre el Llevant UE i el Deportivo de la Corunya. Al poc de començar, al gol Alboraia, zona de l’estadi caracteritzada per acollir des de fa molts anys a grups antifeixistes, aparegué una pancarta on es podia llegir “Guillem no t’oblidem”.

Aquest acte d’homenatge incideix la vessant futbolística de l’assassinat de Guillem. És sabut que Agulló era aficionat del club granota i que va formar part de les primeres iniciatives per formar grups d’animació antifeixista al camp del Llevant; unes iniciatives que desembocaren en la creació de la penya Força Llevant, grup que va tindre una importància capital per entendre la relativa normalització de la quatribarrada i l’estelada a l’estadi granota.

També és coneguda la militància durant molts anys del seu assassí Pedro Cuevas al grup ultra d’animació Yomus, que des de fa dècades gaudeix de total impunitat a Mestalla i que d’una o altra manera ha estat sempre vinculat a l’extrema dreta valenciana, com la mateixa trajectòria de Cuevas demostra.

El 1993, poc després de l’assassi-

El record de Guillem Agulló ha estat present als estadis de futbol. En la foto, La Granja, del Xerés B, pel Kolectivo Sur

nat de Guillem, a l’estadi Carlos Belmonte d’Albacete, es disputava un partit que enfrontava al conjunt local amb el València CF. Durant diferents moments del partit es va poder observar una pancarta en la que es podia llegir “Guillem jodete”. Com era d’es-

perar, no hi hagué cap represàlia per aquesta apologia de l’assassinat.

També foren habituals durant anys les pintades a l’estadi amb el mateix missatge, el qual es va convertir en un mantra de l’extrema dreta valenciana.

La temporada 2004-2005 El Llevant retornava a la primera divisió més de quaranta anys després de la seua darrera presència. Al derbi disputat a l’estadi Ciutat de València entre l’equip granota i el València CF el maig del 1995, tornava a aparèi-

El València CF en crisi institucional després de la dimissió del seu president RAFA ESCOBAR MANISES

El passat divendres 5 d’abril, el president del consell d’administració del València CF anunciava en roda de premsa la seua dimissió irrevocable. Es tractava d’una conseqüència lògica després de que la Fundació, màxima accionista de l’entitat, anunciara de forma velada, la seua intenció de fiscalitzar la gestió del club.

Aquesta Fundació, creada com a recurs per a obtenir un crèdit de Bankia que li facilitara la compra d’un paquet majoritari d’accions, està formada per representants del club i de les institucions. Aquest

crèdit, que superava els 80 milions d’euros, no s’havia de pagar els primers anys, la moratòria però va vèncer, i la Fundació, entitat que a penes genera ingressos, es veié obligada a afrontar els interessos del deute. Un cop la Fundació es mostrà incapaç de pagar el primer termini dels esmentats interessos, l’entitat bancària executà a l’avalador, la Generalitat Valenciana, per una quantitat superior als quatre milions d’euros.

Aquesta execució però ha segut recorreguda pel Consell, i la jutgessa Laura Alabau ha dictat un auto que la paralitza momentàniament.

Així i tot, el vicepresident del Consell, José Ciscar ja havia maniobrat per fer-se amb el control d’una majoria de membres de la Fundació, tractant així de convertirla en una entitat que permetera al Consell supervisar la comptabilitat del club, club que veu molt qüestionada la seua viabilitat, sobretot sinó és capaç de classificar-se per a la Lliga de Campions, competició que pels elevats ingressos que reporta, ha permés quadrar els números del club de Mestalla els darrers tres anys.

Davant d’aquesta previsible bicefàlia, el president Manolo Llorente dimití, creant un problema a

l’interior de la Fundació, que ara es veu obligada a adoptar decisions, quan el que pretenien els seus membres era fiscalitzar el treball d’una junta directiva titella.

La situació del Govern també és molt delicada, per una banda es veu obligat a controlar la gestió d’una entitat de la qual és l’avalador, però per l’altra no vol donar la cara al capdavant d’un club de dubtosa viabilitat pel cost econòmic i polític que pot suposar, més tenint en compte que l’única solució possible per al club és la seua venda a un grup inversor. Aquesta venda no és una decisió popular als ulls de la nombrosa afició

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

xer en la part de l’estadi en la que es trobaven els Yomus una pancarta que deia “Montanejos 1993”, fent referència al lloc i l’any de la mort de Guillem. Aquest cop el missatge era una mica més subtil, una subtilitat que no es reflectí en les consignes que es llançaven des de la grada on si es feia una referència explícita a la figura de Guillem.

Aquest ritual de càntics s’ha repetit nombroses vegades tant a Mestalla com al Ciutat des de que el club granota tornà a l’elit del futbol. L’extrema dreta valenciana ha volgut mantenir viu el record de l’assassinat de Guillem també a l’àmbit futbolístic, recordant que un d’aquells joves que va trencar l’apartheid simbòlic existent al futbol valencià va perdre la vida a mans d’un dels seus.

Com a l’àmbit polític, al futbol, l’efecte ha segut el contrari, avui en dia la pluralitat simbòlica és un fet al Ciutat de València i això ho devem a Guillem i a tots els joves que amb valentia guanyaren un espai hostil en una lluita que no ha estat exempta de repressió policial i el constant obstruccionisme de les cúpules dirigents del club, que mai han vist amb bons ulls a un sector de l’afició granota que no comparteix el pensament únic implantat a la ciutat de València des de fa dècades.

Som molts els granotes que tampoc oblidem ni perdonem.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

del València CF, és per això que des de les institucions no es vol carregar amb el cost polític que implicaria.

Malgrat tot, no sembla fàcil que cap grup inversor es vulga a fer càrrec dels més de tres-cents milions de deutes que arrossega l’entitat. Aquesta situació de sainet no representa més que la fugida cames ajudeu-me de totes les parts, des de l’antic president, fins al president de la Fundació Federico Varona, qui també dimití el 16 d’abril. El futur del València està enormement compromès, el seu deute és inviable, la venda del solar de Mestalla es demora i el valor d’aquest baixa, mentre les obres del nou estadi continuen aturades És per això que ningú vol gestionar directament l’ensorrament d’una entitat esportiva històrica amb gran implantació.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

Que s’ensenye en les escoles la història d’aquest país Borja Català MANISES

o s'ensenya en les escoles / com van esclafar un país, / perquè d'aquella sembrada / continuen collint fruits”.

Aquests versos de la cançó “Lladres” resumien perfectament el principal motiu que va impulsar Al Tall a publicar en 1979, el disc Quan el mal ve d'Almansa..., una cantata basada en la Guerra de Successió: recuperar la memòria d'un dels moments més decisius de la nostra història, les conseqüències del qual, malgrat el pas de prop de tres segles en el moment de l'aparició de l'àlbum, continuaven notant-se. Com en l'actualitat.

Sens dubte, la victòria borbònica en aquell conflicte d'inicis del segle XVIII i els posteriors Decrets de Nova Planta marquen un abans i un després per al nostre país: conquerits militarment i abolides totes les institucions d'autogovern pròpies, els Estats de la Corona d'Aragó són engolits per l'Espanya uniforme i centralista que bastirà el nou rei, Felip d'Anjou. Llavors es materialitza l'annexió per part de Castella i comença un llarg procés d'assimilació i resistència que s'ha prolongat, amb diversos graus d'intensitat, fins al segle XXI. Malgrat l'enorme rellevància d'aquell

N

moment històric “sobta que sovint els temaris d'història i de llengua de secundària i batxillerat, tan densos com són, passen de puntetes sobre aquest”. Les paraules citades són de Pau Tobar (València, 1978), professor de geografia i història en el sistema educatiu públic del País Valencià, militant de l'Esquerra Independentista i redactor de L'ACCENT. I amb la voluntat de contribuir a esmenar la mancança assenyalada ha escrit El pas dels maulets (Edicions del Bullent), una novel·la que pretén acostar

aquest episodi de la nostra història al jovent.

Els país, la revolta, Basset Alícia i Toni són dos amics que passen l'estiu a Altea. Ell és d'allí; ella, vigatana, però sa mare prové d'aquest poble de la Marina. La denúncia que el batle de Pedreguer (PP) presenta contra la pintada d'un mural a la casa de la cultura amb el rei Juan Carlos de Borbón cap per avall i on es pot llegir el lema “300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència”, una denúncia que arriba fins a l'Audiència Nacional

Capitalisme: el crim perfecte Carles Miret Estruch GANDIA

l llibre d'Ada Colau i Adrià Alemany pot semblar el resultat d'anys de compromís polític i social pel dret a l'habitatge en diferents plataformes com la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca).

Però no seríem justos del tot si no reconeixem alhora que aquest treball és el perfecte corol•lari d'un procés imparable de maduració dels moviments socials i de la societat civil en general. És per això que no es tracta d'una obra oportunista, sinó necessària, analítica i, fins i tot, solidària. Farem un breu repàs als apartats d'aquest engrescador i útil receptari de motius i pal·liatius de la crisi financera i immobiliària.

La primera part del llibre analitza les causes estructurals de la fallida immobiliària, sobretot mitjançant l'extensió de la confusió entre dret a l'habitatge i accés al crèdit i de la propietat privada com a forma quasi exclusiva de tinença. Aquesta impostura, promoguda des de les administra-

E

cions de l'estat ja des del darrer franquisme, pretenia fer del negoci immobiliari la vertadera indústria especialitzada estatal. Així, projecte propietarista ocultava un mecanisme de control social de primer ordre que explica els recents episodis d'emergència social al voltant del dret a l'habitatge i que molts comparen amb un tipus contemporani d'esclavisme.

Els habitatges, en esdevenir un bé d'inversió en si mateix, provocaren un augment exponencial de la demanda especulativa.

Per altra banda, la desregulació del mercat immobiliari i financer, juntament a la privatització de la banca, féu saltar pels aires els engranatges de control del crèdit de manera que “el preu de l'habitatge el va acabar marcant la capacitat d'endeutament mitjana de la població, i no l'encreuament entre l'oferta i la demanda”.

La segona part del llibre analitza les conseqüències d'una legislació hipotecària obsoleta que condemna milers de famílies i com aquesta problemàtica moltes vegades individual ha passat a consolidar-se com una llui-

espanyola (veieu L'ACCENT 198), serà el punt de partida d'una recerca que portarà els dos adolescents a recórrer els escenaris on es van desenvolupar alguns dels principals capítols de la Guerra de Successió i a aproximar-se mútuament. I ho faran guiats per un misteriós amic que els anirà deixant pistes allà on vagen: Basset.

Aquest viatge, pel territori i per la història, començarà a Altea, on l'agost de 1705 desembarcà Joan Baptista Basset, moment en què es produeix l'alçament maulet, i passarà per Dénia -on Basset proclamà Carles d'Àustria rei-, València, Xàtiva i, finalment, Barcelona. Mentre segueixen les petjades del militar valencià, els dos joves investigaran aquest conflicte tot aprofundint en les seues causes, en el joc d'interessos de les grans potències europees del moment, en el caràcter marcadament social i popular de la revolta dels maulets i en les conseqüències de la derrota del bàndol austracista.

Amb El pas dels maulets Tobar aconsegueix sintetitzar d'una manera entenedora els diferents vessant d'un conflicte complex i amb moltes ramificacions, i a més amb un llenguatge àgil i senzill que pot arribar fàcilment als estudiants de secundària. Però, sens dubte, els grans encerts d'aquesta novel·la rauen en l'abast nacional que dóna al conflicte (tractar de recollir-ne tots els escenaris als Països Catalans), en posar de relleu el component social de l'aixecament camperol i en reivindicar la figura de Basset, qui tot i ser una de les figures més destacades i compromeses en el conflicte, és un autèntic desconegut per a la major part dels Països Catalans, especialment al sud del Sénia.

Potser perquè “no s'ensenya en les escoles” la història d'aquest país.

mes locals i altres col•lectius que vulguin donar suporta les víctimes de l'estafa immobiliària”.

Al capdavall, Vides Hipotecades és un assaig rigorós amb múltiples lectures, des de la banca, el model econòmic i territorial, els moviments socials, etc. Suposa doncs un intent més d'il·lustrar sense censures ideològiques les causes de l'actual crisi del capitalisme, però no es limita a una mera teorització erudita sinó que ompli el buit dels textos de base per a l'autoorganització dels sectors més vulnerables de la societat. ta col·lectiva força organitzada i amb abundants mostres de solidaritat. En aquest cas, els autors tiren mà de la seua experiència en la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

La tercera i última part repassa el panorama legal amb la intenció de proposar una sèrie de consells i pautes d'actuació, sobretot per a qui estiga immers en un procés d'execució hipotecària. Es tracta d'un capítol pràctic i “útil no tan sols per a les persones directament afectades, sinó per a platafor-

Fitxa tècnica: Títol: Vides hipotecades. De la bombolla immobiliària al dret a l'habitatge Autors: Ada Colau i Adrià Alemany Editorial: Angle Editorial Lloc d'edició: Barcelona Any d'edició: 2012 Pàgines: 191

CULTURA 15

L’ACCENT 247 DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013

Ressenya de la quinzena Amour

Haneke Incombustible Santiago Muñoz BARCELONA

ai un cineasta ha sigut tan conscient dels perills intrínsecs al llenguatge cinematogràfic i se n’ha escapat sempre d’una forma tan brillant, ocultant allò que el cinema acostuma a mostrar (la imatge de la violència, de l’horror, convertides en reclam de la indústria de la cultura) i mostrant allò que el cinema oculta (el temps morts, les rutines i gestualitats quotidianes, els rituals socials i individuals amb tot el seu automatisme). Reinvertint d’aquesta manera el rang i la prioritat d’allò mostrable ha construït la imatge precisa de l’horror social i individual: o l’horror es troba fora de camp, (no hi ha imatge possible de l’horror, única manera de fer-lo sortir) o sinó dintre dels comportaments socials més codificats, quotidians i “naturals”.

Amour (2012), últim film del director austríac, guardonat amb justícia a tot arreu, ens apropa el tema de la mort, autèntic pal de paller de tot el sistema de repressions que constitueixen a l’individu i la societat. L’experiència esdevé d’una duresa i d’una tendresa (sí, alhora) que no es poden posar en paraules. Un músic ja octogenari (Jean Louis Trintignant i ) assisteix a la ràpida degeneració, a causa d’una lesió cardiovascular, de la seva dona (Emmanuelle Riva), que intuint tot allò que li espera intenta, sense aconseguirho, suïcidar-se. El protagonista s’enfronta

reflecteixen la duresa i l’horror de la decrepitud. D’això està feta una pel·lícula que renuncia, com sempre ho ha fet el cinema de Haneke, als grans diàlegs (perquè els grans diàlegs són mentirà, perquè la dramatització és equivalent a repressió) i que discorre de principi a fi enmig d’una sobrietat i simplicitat que enlluernen. En

M

“No he vist cap film que parli de l’amor d’una manera tan intensa“

llavors no sols al dilema de practicar-li la eutanàsia sinó al del deteriorament accelerat de la memòria, la parla i la mobilitat de la dona. L’home té un sol principi d’actuació, que de vegades la societat (encarnada per la seva filla), no acaba de comprendre: és el seu amor. Aquest amor passa per renunciar a la medicalització de la malalta (ella li ho demana) amb la qual cosa tot el film discorre a l’entorn íntim de la vida de la parella. És aquesta renúncia de l’home a l’internament de la parella i la medicalització de la seva mort el que insereix el film dintre d’un territori d’una intimitat punyent i sublim. L’home convertit en cuidador (ajudat tan sols per

una infermera que ve tres cops per setmana) contempla totes les fases del deteriorament de la dona sense l’ajut de cap instància social repressora (família, metges, hospital). La duresa del film radica en aquesta quotidianitat extrema a la qual l’home es sotmet en virtut a la promesa que ha fet.

Jo no he vist cap film que parli de l’amor d’una manera tan intensa, tan extrema i alhora tan delicada i tendra. Les imatges de Haneke, construïdes com sempre entorn a la quotidianitat, són d’una bellesa i una duresa indescriptibles. Diàlegs mínims, converses entorn a una taula o a peu de llit que sense dir res ho diuen tot; silencis, temps morts i accions quotidianes que

un moment de la pel·lícula, el protagonista li explica una història molt emotiva a la dona però no pot recordar-ne el final, davant l’evidència de l’oblit, diu: “és curiós com perdem els records però les emocions perduren”. Els records són imatges, les emocions és allò que ens porten les imatges però que no és consubstancial a elles. La pregunta, al cinema de Haneke, és sempre aquesta: ¿com podem salvar, recuperar, restituir les emocions, allò real, aquesta veritat que està més enllà de les imatges i que, en molts casos, les pròpies imatges ens oculten? Com sempre, Haneke troba la manera i ens retorna la veritat colpidora d’allò reprimit: l’emoció. Llarga vida al millor dels cineastes.

Gràcies, senyor Haneke.

Història

La Barcelona d’Ocaña avia tornat uns dies al seu poble per participar d'una festa de disfresses. Ell n'era el protagonista principal i lluïa un vestit de paper creat per l'ocasió que representava el sol. En un moment de la cercavila, envoltat de desenes de criatures, el vestit s'encengué com una pira i morí uns dies després de resultes de les cremades que van ser més fortes que la seva salut, ja debilitada per una hepatitis.

José Pèrez Ocaña havia nascut a Cantillana (Andalusia) el 1947. I créixer essent gai en un poblet andalús de la negra Espanya franquista dels anys cinquanta no devia resultar gens senzill: Estat i Església complementant-se en una croada reaccionària. Així que, quan arrencaren els anys setanta, Ocaña agafà la maleta plena de tot allò que de Cantillana el fascinava malgrat tot -verges, processons, enterraments, ploramorts- i es plantà a Barcelona. Un cop tingué la ciutat més o menys apamada s'acabà instal·lant al rovell de l'ou d'aquella Barcelona que maldava per capgirar l'ordre social, a la plaça del Rei, a tocar amb la Rambla. Des d'allí estant s'anà incorporant al pessebre canalla de la Barcelona de la transició i, de la mà del també pintor andalús i gai Nazario, provà de fer-se un lloc en el món pictòric del moment sense acabar-ho d'aconseguir, havent d'alternar el pinzell

H

i el cavallet amb la brotxa i la pared. Però amb la pintura, una activitat que desenvolupava en la intimitat, no en tenia prou, i les seves actuacions van anar-li donant visibilitat. Es van anar fent populars els seus passejos Rambla amunt Rambla avall disfressat de folklòrica, els seus striptease, les seves processons, apropantse a un lumpen encapçalat per les putes, les “vírgenes de carne”.

La seva actitud de ruptura amb l'odre establert, caòtica i contradictòria, l'apro-

pà també als ambients polítics antifranquistes d'extrema esquerra, al moviment llibertari, i especialment a la seva component contracultural. Així, participà d'una de les iniciatives culturals més reeixides del període, les Jornades Llibertàries de juliol de 1977, però la seva performance acompanyat d'en Nazario va ser fortament criticada pels militants més vells i sindicalistes de la CNT. De fet, el conjunt del festival llibertari celebrat entre el Parc Güell i el Saló Diana va posar de

manifest les importants diferències de cultura política que convivien a la CNT de la transició. A banda d'aquesta col·laboració amb la CNT, la presència d'Ocaña també es va fer habitual en les actuacions reivindicatives organitzades per l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, i s'apropà també al moviment d'alliberament sexual i particularment al Front d'Alliberament Gai de Catalunya arran d'una reinterpretació personal de la Revetlla de Sant Joan que l'acabà conduint a comissaria, on s'hi passà quatre dies.

El 1983 es produí el fatal accident que el matà amb 36 anys. Tot i que la seva producció pictòrica va quedà interrompuda massa d'hora, amb el pas dels anys ha anat prenent-se en consideració i ara, en motiu del trentè aniversari de la seva mort, la cooperativa Atrapasueños ha encapçalat una iniciativa que té possibilitats de fer-se realitat per tal que al seu poble s'hi instal·li un museu permanent amb la seva obra, de caràcter naïf, ocupada sobretot en retratar espectacles de cultura popular vinculades a la religió, a l'Església que tant l'havia perseguit. Mentrestant, sempre podem apropar-nos a la seva personalitat, a la seva obra i a un fragment d'aquella Barcelona a través del “retrat intermitent” que d'ell en va fer el director de cinema Ventura Pons en el seu debut darrera la càmera.

DEL 18 D’ABRIL AL 1 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 247

16CONTRAPORTADA

“L’Estat de les autonomies ha estat un dels màxims legitimadors de la divisió territorial dels Països Catalans” MONTSE VENTURÓS BARCELONA

Per què, Som Països Catalans?

Fa massa anys que parlem de país, sense posar-li nom al país. Portem un cicle polític sobiranista on l’ambigüitat nacional ha fet que aquells que diuen treballar pel país, en el fons treballen per una part del país.

Al catalanisme li ha fet molt mal la dictadura, però el projecte de les autonomies ha estat un dels màxims legitimadors de la divisió territorial dels Països Catalans. Cal que les classes populars tinguin organismes que treballin en clau de país i que sobretot superin les divisions administratives imposades pels estats i les autonomies.

D’on neix la iniciativa? I el moment escollit?

La iniciativa forma part d’una reflexió conjunta d’un seguit de persones vinculades al teixit polític de l’Esquerra independentista, gent de casals, d’entitats, d’esports tradicionals, de colles de cultura, filòlegs i filòlogues catalanes, etc...

Nosaltres no hem escollit el moment, sinó que el moment ens ha escollit a nosaltres. Segurament en una conjuntura política diferent, faria anys que existiria quelcom similar, o potser encara ens faltarien anys per veure-la nàixer, la conjuntura sobiranista i l’agudització dels regionalismes han fet que ara sigui el moment d’actuar. Qui sap si potser ja fem tard.

ENTREVISTA

Som Països Catalans El passat 2 de febrer, es presentava al Teatre de Petra (Mallorca) la campanya “Som Països Catalans”. L’èxit rotund de la presentació marcava un camí entusiasta i esperançador per reafirmar allò que segons la mateixa campanya “alguns ens volen negar”. Alçada sobre tres pilars fonamentals: cohesió a les lluites en defensa de la llengua catalana a tot el territori, impuls d’ iniciatives de diferent caràcter a nivell nacional i impuls de mobilitzacions i agitacions diverses de caràcter social, cultural i de tota mena des d’una perspectiva de Països Catalans; Som Països Catalans creix sense aturador arreu del territori i en els darrers mesos hem assistit a la seva presentació i a les primeres accions sota aquests objectius. Aquesta quinzena entrevistem a alguns membres del Grup Promotor de la Campanya per tal que ens facin cinc cèntims d’aquest nou projecte que s’estén al llarg i ample dels Països Catalans.

Perquè si no ho Som nosaltres no ho serà ningú ni enlloc, com ja hem dit, l’existència i supervivència del país, passa per la gent que Som i volem ser dels Països Catalans, és una afirmació en present.

“‘Som’ és una estructura, una eina al servei de la construcció nacional”

Els Països Catalans com a realitat tossuda?

Si, és una realitat tossuda en tant que només la voluntat popular fa que aquesta realitat no sigui un record romàntic. Cap institució pública treballa en clau de Països Catalans, i és només la tossuderia de la gent que hi viu, hi creu i hi treballa, la que fa que avui en dia la paraula proscrita, els Països Catalans, siguin presents en el debat social i polític.

Heu adoptat el “SOM” com a eix vertebrador de la campanya...

l'Arrels, de la Catalunya Nord), biblioteques socials i casals i ateneus (com el Tio Cuc d'Alacant) com a destinataris dels llibres que es vagin recollint, en funció de la temàtica. A més, cada nucli local també pot destinar llibres a projectes propers.

Quin paper juguen els casals i ateneus en aquesta campanya?

Primer, remarcar que Som Països Catalans, no és una campanya, no és quelcom passatger d’uns dies, setmanes o mesos, “Som” és una estructura, una eina al servei de la construcció nacional, i en aquest camp, els Casals i els Ateneus son una peça clau, som l’espai físic on socialitzar el missatge, el lloc on reunirse per expandir-lo, les parets on exposar, els altaveus on ser escoltats.

“Percebem molts ànims, arreu del país, per tal d'anar construint, teixint més fortament la xarxa popular del territori”

Com i de quina manera es pot participar d’aquesta iniciativa?

Avui en dia, estem treballant en diversos projectes, alguns de molt concrets i temporals, hi haurà debats en els que farà falta que tothom hi participi, caldrà que la gent s’impliqui en campanyes, crear nuclis actius als pobles i barris, que treballem per la llengua, per articular nacionalment els nostres eixos de treball quotidians, en definitiva, cal que tinguem el país al cap alhora de fer tot allò que fem, i per això ens cal tot el suport possible.

Ens podeu parlar una mica de la iniciativa d’omplir els Països Catalans de llibres? En què consisteix?

Aquesta iniciativa ens la vam plantejar, primer de tot, perquè és una manera diferent, innovadora, visual i molt participativa de reivindicar el territori nacional, els Països Catalans, i la cultura pròpia com a eina cohesionadora del poble. Així doncs, per una banda, remarquem el caràc-

ter complet del país -i en neguem i desmentim la fragmentació en comunitats autònomes i departaments amb "algun vincle folklòric" entre si - i la necessitat d'utilitzar la lectura, i la cultura en general com a mitjà de formació social i integrador. Per altra banda, preteníem ajudar tants pobles i barris, com fossin possibles, a organitzarse en aquestes dates, i així establir o enfortir les xarxes locals associatives. En aquest sentit, des de Som Països Catalans hem proposat diverses escoles (com ara la Bressola o

Com s’està responent des d’arreu del país a aquest primer projecte?

Tenint en compte que la presentació oficial de Som Països Catalans va ser fa una mica més de dos mesos, l'acollida popular està sent molt bona. A més, percebem molts ànims, arreu del país, de continuar treballar conjuntament amb Som Països Catalans, per tal d'anar construint, teixint més fortament la xarxa popular del territori.

Amb dues frases, ens animeu a formar part d’aquesta iniciativa des dels nostres barris, viles i ciutats?

Construïm els Països Catalans amb llibres en català; la cultura és la millor eina de construcció nacional.