Periòdic popular dels Països Catalans
249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT
>>En Profundiat 8 i 9
ENTREVISTA
Reflexions entorn el 9M Les mobilitzacions contra la LOMQE omplen els carrers i buiden les aules, però també obren molts interrogants sobre aquest tipus de convocatòries >>Països Catalans 4 i 5
“Volem L’extrema les lluites dreta avança analitzar del nostre país al Regne des dels mateixos Unit protagonistes”
SUMARI
L’United Kingdom Independence Party, un partit amb connotacions xenòfobes i racistes, ha superat totes les expectatives als proppassats comicis locals i ha assolit una còmoda tercera força als principals comtats del sud i l’est de l’estat britànic. >>Internacional 10 i 11
El web Espai Fàbrica, espai de producció i reproducció d'idees, ha reprès aquest any l'activitat després de renovar disseny, i ara emprenen una publicació en paper, Perspectives. En parlem amb l'Eloi i en Martí, dos dels impulsors del projecte. >>Contraportada 16
El problema del diner ocult
El Llevant UD en el punt de mira
Wagner encara polèmic dos-cents anys després
Molts dels rics fa molt de temps que han trobat maneres d'evitar els impostos. Així, hi ha molts milions d’euros i de dòlars ocults. >> Economia 12
Les sospites de frau a la lliga espanyola no són noves, al final de cada temporada, en les darreres jornades, sempre se’n parla i se n’escriu, en aquesta ocasió, amb el Llevant al punt de mira. >> Esports 13
L’antisemitisme i la utilització propagandística de la seva música pel Tercer Reich han fet que, a dos-cents anys del seu naixement, Wagner siga encara polèmic. >> Cultura 14
MARC GARCIA PÀG. 2 // RAFAEL CONTRERAS PÀG. 2 // RICHARD WOLFF PÀG. 12 // ABEL CALDERA PÀG. 12
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
02OPINIÓ
PUNT DE MIRA
Ocupació, desnonaments i propietat MARC GARCIA BARCELONA
Centre: punt equidistant entre dos o més punts, i alhora punt de trobada a mig camí de tot arreu. Social: Que no obeeix a les lleis del mercat, i te per objectiu la construcció d’una societat justa per a la majoria. Autogestionat: sense dependre de cap institució, treballant conjuntament per tirar endavant les iniciatives. Can: Casa, lloc on viure i desenvolupar-se com a persona. Vies: Camins a seguir, o a fer descarrilar. Fa 16 anys que el barri de Sants hi ha altres vies per a construir el present i el futur des d’una perspectiva social, donant sostre a joves que dins el mercat de la bombolla immobiliari no tenien lloc ni pel crèdit ni pel lloguer, sembrant la llavor de projectes que dins dels locals de l’ajuntament no hi tenen cabuda i dins els locals del mercat no tenen rendibilitat. Fa anys que la lluita del CSA Can Vies i tot un barri es lliura en molts fronts, al carrer on guanyem... de carrer, a la premsa on continuem burxant per donar els nostres arguments, i en seu judicial on s’ha plantat cara fins que el la burocràcia fa impossible que els de baix tinguin opcions a tornar a guanyar, fiances milionàries per tenir dret a defensar-se. Ara, és l’administració qui te la paraula, però no pas l’última. Sap molt bé, que l’última, penúltima o les que facin falta son les de la resposta. La mobilització social, la batalla de les idees, la defensa del que hem construït durant tants anys i la ràbia acumulada si això és destruït. L’ocupació com a mitjà i no com a finalitat és el que ha fet de Can Vies un espai de rebel•lió constant que l’administració no ha pogut assimilar, tot i els judicis, titulars o amenaces de precinte. I és el que fa que entitats i persones del barri es facin seu l’espai, ja només com l’espai on han fet, o fan feina, sinó com a espai necessari per a un barri esgotat la partitocràcia dels d’abans i dels d’ara, sense respostes a problemes que ells mateixos han creat. La defensa de l’ocupació d’immobles abandonats com a mitjà i no només com a finalitat ha de ser a l’agenda dels qui volem trencar amb el sistema de les bombolles i les solucions individualitzades a problemes col·lectius, perquè més enllà dels que han perdut l’habitatge per culpa dels bancs, hi ha qui ni s’ha pogut hipotecar, ni ha pogut entrar dins el mercat del lloguer, i aquests també necessiten sostre per a les seves precàries vides i els seus projectes polítics i socials. Cal defensar la propietat col·lectiva o pública del sòl, per a eradicar l’especulació, donant a l’habitatge el valor d’us social per sobre de l’ús mercantil, creant espais físics de treball polític i social que no estiguin limitats per les bares de mesurar de l’administració ni de la productivitat econòmica que el faci viable a preus de mercat.
COL·LABORACIÓ
RAFAEL CONTRERAS MONRENOU*
La veu de la FAPC i de CCOO no és la nostra veu No totes les opinions de les famílies i els docents queden ben representades en els mitjans de comunicació. En alguns mitjans han aparegut declaracions fetes per part d'algunes persones i organitzacions que parlen en nom de tota la comunitat educativa. Aquestes persones, responsables de la FAPAC i de CCOO se'ls atorga interessadament des d'aquests mitjans de comunicació (El Periódico) una representativitat més que qüestionable a data d'avui. Ja que no només no són representatives del col·lectiu que defensa l'escola pública sinó que tendeixen a desorganitzar-lo i desmobilitzar-lo simplement perquè ells defensen els mateixos interessos que Convergència i Unió de privatitzar l'ensenyament públic i acabar amb el model d'escola pública del país, ja prou feble i mancat de recursos que tenim. Com a exemple recent d'aquest interès tenim la nul·la implicació de CCOO i de la FAPAC en la retirada del decret de plantilles que representa el desplegament de la LEC en la seva vessant més antidemocràtica. En el moviment de defensa de l'ensenyament públic hi conflueixen interessos oposats i s'hi manifesten contradiccions molt sovint silenciades pels mitjans de comunicació i per l'auto-censura que ens imposem. Una d'aquestes contradiccions és que portem prop de trenta anys fent la vista grossa. Alguns mestres joves han nascut i patit aquest clima de pacte i consens propiciat pels sindicats que han paralitzat la classe treballadora, desorganitzant-la i desmobilitzatla fins a l'extrem. Portem molts anys patint les conseqüències dels pactes, del consens i de la unitat. Les successives reformes laborals i la permissibilitat en les privatitzacions, ens han dut a una desconfiança extrema respecte la capacitat dels sindicats per defensar els interessos dels mestres i les famílies més empobrides. La pràctica del sindicalisme de despatx i ben relacionat amb els llocs estables de decisió en el Departament
Número 249 Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat@gmail.com Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler (coord.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Esports: Rafael Escobar. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala Han col·laborat en aquest número:Ramon Usall, Xavir Monge, Gonçal Bravo, Robert Canals, Albert Riera, Mireia S., Octavi Ruiz.
d'Ensenyament combinat amb l'abandó de la denúncia de les condicions de treball en els centres, en els claustres, en els Consells Escolars, a les assemblees de veïns defensant els interessos dels més desafavorits, ens ha portat a una situació greu d'insolidaritat i desconfiança cap als companys i cap a la representació legal dels treballadors. Actualment aquesta situació s'agreuja pel fet que partim d'una posició molt feble per oposar-nos al xoc de la crisi i les retallades. No és crisi és capitalisme i l'estem patint de fa molt temps amb una permissivitat excessiva dels sindicats i dels partits d'esquerres. Només els treballadors de forma auto-organitzada i dotant-se de noves eines sindicals i polítiques podrem aturar aquest espoli. A alguns sindicats i federacions
de pares i mares potser els interessa tenir una plantilla dividida. Uns pocs mestres i professors amb privilegis (feines estables, jornades completes, afiliats als sindicats del consens i dels pacte) i cada cop més docents i mestres precaris (interins i substituts, amb baixos salaris, i escasses jornades, sense drets laborals bàsics com la indemnització per acomiadament, o el dret a cobrar el període de vacances i sotmesos a l'arbitrarietat de les direccions). Segurament aquesta plantilla dividida es desvincularà del projecte educatiu, de l'ensenyament vocacional i igualitari. Un cop exclosos del compromís per la igualtat d'oportunitats la iniciativa privada entrarà sense complexes a adoctrinar i a robar. Ho farà de molt bones maneres i fent servir bones paraules, vestits amb la pell de xai que tant els caracteritza (que si la qualitat,
que si la professionalització, l'autonomia, els projectes de millora, els plans estratègics, el lideratge, els informes del Banc Mundial, i de la Fundació Jaume Bofill). I famílies de l'escola pública: aneu preparant la cartera per pagar l'educació dels vostres infants perquè això és el que veritablement els interessa a totes aquestes sangoneres de bones paraules. La temporalitat en les escoles públiques és una xacra a qui els sindicats majoritaris de l'ensenyament no han sabut fer front. Tenim un col·lectiu absolutament oblidat i no són els funcionaris, ni els delegats sindicals de l'Eixample, de St. Cugat o de Ciutat Vella, precisament. La situació és d'extrema urgència a les escoles i pels mestres de l'àrea metropolitana de Barcelona i dels barris perifèrics de la ciutat. On famílies i docents s'han unit contra la privatització de l'escola pública i estan plantant cara a les formes d'organització sindical tradicional i disputant-los el terreny. Però això no es pot dir a El Periódico perquè ofenem als poderosos i no convé a Convergència. *Rafael Contreras Monrenou és professor de Dibuix Tècnic.
PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA
Apoteosi a la pàgina 3 «Hem passat algunes setmanes en què hem sentit, en veu alta però sobretot en veu baixa, alguns consellers i membres del Govern que haurien signat uns pressupostos amb un sostre de dèficit de l’1,6% o l’1,8% del PIB. Ara no. Mas és contundent, Mas-Colell és contundent». Ho diu Xevi Xirgo a la pàgina 3 d'El Punt-Avui del 14 de maig. Per a Xirgo «s'imposa la tesi que la pilota és a la teulada de l’Estat, que a Catalunya no acceptarem més retallades, que estem perdent la paciència i que si cal no hi haurà pressupost». Que no hi haurà pressupost? Hi ha una petita diferència entre que no hi hagi pressupost i que es prorrogui els pressupostos anteriors. És exactament la diferència que converteix l’afirmació que «a Catalunya no acceptarem més retallades» en un autèntic deliri. A Catalunya acceptarem (acceptaran, en aquest cas, els superherois de Xirgo) retallades i de les bones. No només perquè els pressupostos que es proposen són uns pressupostos ja retallats. Se’ns podria dir que els superherois de Xirgo, pobrets, no li volen mal al poble. Que són els pèrfids espanyols (que, no cal dir-ho, són certament pèrfids), els qui els obliguen. Aquesta afirmació contrasta amb el titular de portada de l’Ara del 13 de maig: «Cobrarà més qui treballi millor». Una
afirmació tant demagògica com els subtítols que l’acompanyen: «El govern Mas prepara tres lleis per reformar l’administració i millorar-ne l’avaluació» i «Els càrrecs directius fins a subdirectors generals es triaran en processos oberts». Tot en clau rigorosament meritocràtica. Però ja sabem el valor que té aquesta retòrica en un país en que la manera més improbable d'enriquir-se és treballar. El subtext no es fa esperar a les pàgines interiors: «per mantenir-se en el nou càrrec, caldria mantenir els estàndards de qualitat en la feina, amb el risc de perdre’l si cau el rendiment, amb tot el que això comporta, inclosa l’adequació de sou a la baixa corresponent». On prometien incentius al rendiment tindrem retallades de sou. Però els aspectes més sòrdids de la reforma són relegats hàbilment a una peça més petita a la part inferior de la pàgina. Diu que la reforma es basa en «l’informe que (la Generalitat) va encarregar a l'equip d'experts». És sentir la paraula «experts» i posar-se la ma a la pistola. Digui-li «experts», digui-li «ideòlegs». Els experts troben que cal «substituir els funcionaris per empleats laborals», «privatitzar gran part del sector públic» i reduir «el poder de negociació dels sindicats». Amb gran benevolència el redactor Roger Tugas tro-
ba que l’informe «presenta un marcat caràcter liberal poc assumible pel govern». Cosa estranya. Si la Generalitat hagués encarregat l’informe a una colla de comunistes li haguessin dit que cal abolir la propietat privada i enterrar viu el tsar. És poc creïble que ara els sobrepassi el caràcter liberal de les propostes. Per la selecció de personal de la comissió no es diria que al govern li dol en l’ànima haver de retallar. Però a Xevi Xirgo el paguen per ferse el tonto. De la mateixa manera que a Vicent Sanchís el paguen per dir, a la mateixa pàgina 3, que «si aquest país tingués aire i manxa, la protesta al carrer tindria algun sentit (...) Però ací les grans decisions es maten a Brussel·les i es rematen a Madrid». Exactament. Amb el beneplàcit dels mateixos que es fan assessorar pel sindicat del crim i del propi Sanchís que els tapa les vergonyes. Però al racó d'avall a l'esquerra hi ha un article molt més inquietant que converteix la pàgina 3 en un autèntic triangle (mai millor dit) de les Bermudes. Pepa Masó hi diu que «la culerada havia rebut el títol amb força fredor. La derrota de la Champions va ser dura», que «guanyar la lliga no és cosa fàcil» i un seguit d'obvietats del mateix calibre. I a aquesta senyora per què la paguen?
OPINIÓ 03
L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
ABEL CALDERA
COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L
Sobre el debat de l’oficialitat única del català Oficialitat única del català en una hipotètica república independent? Aquesta pregunta podria semblar un divertimento, però toca diversos temes punxeguts al respecte de la configuració de la nostra identitat com a poble. Respondre a aquesta pregunta amb un sol monosíl·lab no és fàcil. No ho és perquè el concepte d'oficialitat d'una llengua en la nostra societat està molt marcat per la praxi espanyolista i tampoc ho és perquè la bandera de l'oficialitat única del català és brandada per aquells sectors del sobiranisme que volen marcar un acusat perfil nacionalista. Per a l'esquerra independentista, aquesta qüestió havia quedat resolta. Almenys així ho proclamava la propaganda que Maulets repartia a finals dels anys 90: “Català, única llengua oficial” i “Bilingüisme és espanyolisme”. I crec que en allò fonamental, la posició de l'esquerra independentista no s'ha mogut, però sí que s'ha matisat. El que sí que està clar i és un debat superat, és quin ha de ser el paper del català en uns Països Catalans independents: la llengua comuna i d'ús social. Aquella llengua que la gent fa servir espontàniament per a relacionar-se de primera amb desconeguts, que és la llengua principal del món laboral, amb una plena presència cultural... Les opinions sobre el català al Principat, en aquests temps políticament
“La llengua és el principat tret definitori de la nació catalana”
convulsos, acostumen a generar titulars cridaners a molts mitjans digitals que són reproduïts per la xarxa, i deixen poc espai al debat. I això és així perquè la llengua és el principat tret definitori de la nació catalana i, en un moment en que la voluntat de constituir aquesta nació en estat comença a ser majoritària en alguns territoris, això adquireix rellevància. La nostra és una nació eminentment lingüística, fet que alguns volen presentar com a negatiu. Tot al contrari. Situar una llengua com a prin-
cipal tret definitori d'una nació és probablement una de les formes més democràtiques i obertes de construir aquesta nació. La vinculació amb el col·lectiu feta a través d'una llengua: un element patrimoni de tothom, d'adhesió voluntària i que allunya altres consideracions com l'origen de la definició identitària. I sobretot, una vinculació diferent de cada ciutadà amb el català: des de qui la té com a llengua materna fins a aquell que l'entén, passant per aquells que l'usen en determinats àmbits. Anem, però, al gra. Per a una part molt substancial de la població, la llengua oficial és aquella que l'estat obliga a parlar als seus ciutadans. És a dir, en el concepte d'oficialitat, i més en el concepte d'oficialitat única, s'hi amaga una certa coacció de l'aparell estatal. I, de fet, tothom qui pensa això no va massa desencaminat, ja que a l'estat espanyol l'oficialitat única sempre s'ha desenvolupat sota aquests paràmetres. Si despullem el concepte d'oficialitat d'elements connotats, ens quedem simplement amb el fet que una llengua oficial és aquella que els ciutadans d'un estat no poden al·legar desconèixer per a relacionar-se amb aquest estat. Per posar un exemple quotidià, cap ciutadà podria al·legar que se li va passar per alt fer la preinscripció escolar dels seus fills perquè desconeixia l'idioma amb què s'havien fet els avisos i la publicitat institucional. És en aquest punt que l'argument segons el qual la cooficialitat del castellà permetria que la gent pogués viure en uns Països Catalans independents sense conèixer el català -no ja parlarlo, sinó ni entendre'l- pren força. En canvi, aquesta oficialitat estricta no implicaria absolutament res més en cap altra àrea que no fos assegurar mitjançant l'ensenyament que la ciutadania conegui la llengua oficial. Sobre un pla teòric, seria perfectament factible combinar l'oficialitat única del català amb aspectes com l'existència d'algunes cadenes públiques en castellà o anglès, la subvenció pública a la creació literària en castellà, la pre-
sència destacada del castellà a l'escola o el reconeixement del castellà com a llengua. És possible l'oficialitat única del català juntament amb una política de reconeixement del castellà? Crec que sí. És desitjable per a la nostra proposta lingüística que el castellà tingui un estatus de plena cooficialitat? Crec que no. Ara bé, la connotació negativa del concepte d'oficialitat única i la demanda d'un cert reconeixement del castellà és quelcom que cal abordar. Potser una solució fóra la de posar sobre la taula nous conceptes que obliguin a tothom a posicionar-se segons el seu significat i no segons la seva connotació... Però també faríem bé d'encarar debats per al futur més immediat. En primer lloc perquè aquesta República encara no és aquí, i en segon lloc perquè potser, si arriba, no arribi per a tothom. Tenir una resposta per al debat sobre l'oficialitat única és necessari, sobretot perquè és a partir d'aquesta resposta que podem construir una proposta d'identitat d'acord amb l'esperit democràtic, popular i de base que volem que tingui l'època de canvis socials que estem ajudant a gestar. I també per evitar que alguns facin d'aquest tema bandera per a projectes identitaris molt allunyats de la concepció democràtica i popular que nosaltres tenim de la nació. L'ara i l'aquí, però, és el que cal abordar i on cal arromangar-se. I la
“Cal evitar que alguns en facin bandera per a projectes identitaris poc democràtics”
feina i els debats a tenir són molts i molt importants. Per exemple, i només com a mostra, podem començar per llançar algunes preguntes. Quines polítiques cal dur a terme -des de les institucions o des dels moviments socials i teixit cultural i econòmic- per a (re)construir un mercat cultural i comunicatiu únic per a tots els Països Catalans? Per què no elaborem una carta de drets lingüístics del català als Països Catalans? I un projecte de model educatiu comú?
El carrer ja no és seu En el moment de tancar la present edició de L'ACCENT, el ple de la Corts Valencianes aprovava la proposició no de llei que instava a les institucions i al Consell a no tramitar cap iniciativa parlamentària o altres escrits que “no respecten la denominació oficial de Comunitat Valenciana o la substitueixi per una altra”. El mateix dia, efectius dels Mossos d'Esquadra efectuaven el desallotjament de Can Pinella, a Montcada i Reixac, i s'emportaven cinc persones detingudes; alhora, a instàncies de l'Audiència Nacional espanyola, un altre dispositiu dels Mossos escorcollava l'Ateneu Llibertari de Sabadell; els Mossos també, en aquesta ocasió a Salt, negaven el dret a l'aigua potable dels inquilins de l'edifici ocupat per la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques. I no molt lluny d'aquestes terres, a Ondarroa, l'Ertzaintza detenia Urtza Alkorta, condemnada a 5 anys de presó per col·laboració amb banda armada; ni la barrera humana de centenars de solidaris ni el fet que la sentència condemnatòria s'havia basat en unes declaracions extretes sota tortura va impedir l'actuació policial. Tot açò en un 15 de maig. Un 15 de maig dos anys exactes després del gran esclat d'indignació, d'emprenyament. Dos anys després que milers de persones reprengueren el camí de la mobilització per exigir més respecte i més democràcia. I, tanmateix, pareix que el sistema és més fort que mai, més intransigent, més antidemocràtic. La lectura però, es pot fer perfectament a l'inrevés: darrere de cadascuna d'aquestes actuacions reaccionàries hi ha un moviment social que avança, que genera por a les altes esferes. Al País Basc, l'esquerra abertzale està trobant fórmules per trencar l'impasse en què es trobava, gràcies a la resistència civil i a la mobilització obrera -a final del mes hi ha una convocatòria de vaga general a EH; a casa nostra els moviments socials no només estan creixent-se dia a dia amb la lluita, sinó que estan teixint milers d'alternatives locals al sistema capitalista. Els pisos ocupats de la PAH, la xarxa de casals i ateneus, o centres com Can Pinella, són un bon exemple. Precisament en aquest número de L'ACCENT reflexionem sobre com des de la base s'intenten construir dinàmiques de lluita que trenquen les dependències heretades des de l'anomenada Transició; en aquest cas referides a l'ensenyament, de la mà del SEPC i de la COS. També en aquest número tractem les agressions al català, que darrerament s'han multiplicat arreu dels Països Catalans. El cas de la Franja de Ponent, amb la nova denominació de LAPAO, és una mostra més de com el PP intenta reviscolar el conflicte identitari per desviar l'atenció d'altres problemes que, segurament, estan desgastant el seu suport electoral. Al País Valencià, el procés és especialment evident i surrealista: el mateix dia que el PP vetava la denominació del País Valencià, s'estava desmuntant una exposició sobre l'Estatut d'Autonomia que, entre altres coses, contextualitzava aquest terme -que està recollit en el mateix Estatut; el mateix Alberto Fabra, president de la Generalitat, n'havia signat la presentació del catàleg. Com han explicat Som Països Catalans en un comunicat, “sembla obvi que al darrere de l’intent de ressuscitar la catalanofòbia al sud del Sénia -i a altres territoris del Països Catalans, afegim nosaltres- no hi ha cap altra cosa que unes perspectives electorals molt negatives per al Partit Popular. Després de governar les institucions autonòmiques des de 1995, el suport a la dreta espanyolista comença a trontollar a causa de la corrupció i, sobretot, la situació econòmica, especialment negativa al País Valencià per culpa d’una gestió nefasta dels diners públics.” “Però hi ha alguna cosa més en aquesta decisió. 'País Valencià' no és simplement el nom d’un territori. Aquesta denominació de la part més meridional del nostre país conté associada una sèrie de valors que el Partit Popular, i l’espanyolisme en general, rebutgen i combaten: el progrés humà, la transformació social, la llibertat, la lluita pel territori, la defensa de la identitat i cultura pròpies; al capdavall, la democràcia.” El fet que l'intenten prohibir no és més que la constatació que el terme -i tot allò que comporta- és ben viu i vigent. I hi ha una diferència substancial respecte a èpoques anteriors: si en aquell moment van aconseguir que el terme se silenciara per por a perdre vots (no oblidem que els partits valencians actualment a l'oposició pràcticament no l'empraven) o per port a generar reaccions violentes al carrer, hui en dia han d'actuar des de les institucions i des de la llei. Celebrem, doncs, el 15M perquè el carrer ja no és seu.
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
04PAÏSOS CATALANS
Milers de treballadors i estudiants tornen a mobilitzar-se en defensa de l’ensenyament públic A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA
Les mobilitzacions del proppassat 9 de maig a l'ensenyament tornaren a buidar aules i omplir els carrers en contra de les polítiques del ministre Wert. Entitats convocants, com la valenciana Intersindical o la CGT del Principat, han valorar molt positivament la mobilització, a la qual han atribuït l'ajornament de l'aprovació del la LOMCE. Segons aquests mateixos sindicats, al PV el seguiment de la vaga fou d'entre el 100% i el 30% a les universitats públiques, i superior al 70% en l'ensenyament públic no universitari; al Principat, les xifres apunten a més d'un 50% de seguiment global entre els treballadors i treballadores i a més d'un 70% entre els
estudiants. A les Illes, l'STEI parla d'un seguiment global del 65%. L'indicador més important del dia, però, foren les multitudinàries manifestacions que ompliren els carrers de les principals ciutats del país. Malgrat aquesta convocatòria reeixida, no han sigut poques les veus crítiques amb la mateixa, De fet, les dues organitzacions de l'esquerra independentista que treballen en l'àmbit de l'ensenyament (la Coordinadora Obrera Sindical i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) van optar per no convocar o convocar parcialment a la jornada de mobilitzacions. Hem parlat amb Gerard i Maria, representants d'ambdues organitzacions, perquè ens expliquen les respectives postures.
Imatge de la manifestació d’Alcant // FOTO: Intersindical
GERARD HORTA, MILITANT DE LA COS (SECCIÓ SINDICAL DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA)
“Les jerarquies dels sindicats grocs ens fan retrocedir de derrota en derrota” A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA
La COS no heu secundat la vaga, però sí que heu apel·lat a no fer d’esquirols. En termes pràctics vol dir que els vostres afiliats han participat en les mobilitzacions? D’entrada cal distingir dos àmbits: l’educació general i l’àmbit universitari. Al primer, les militants de la COS han adaptat el nostre posicionament crític –contra un model de sindicalisme parasitari, desmobilitzador i despolititzador que portem massa anys patint– al context particular de cada centre educatiu. Hi ha companyes que han fet vaga perquè això els ha donat credibilitat davant d’un entorn poc combatiu però disposat a mobilitzar-se el dia 9; d’altres no n’han fet justament perquè l’entorn ja estava molt polititzat en un sentit crític, i han portat fins a les últimes conseqüències plantejar que una cosa és fer un dia ritual de vaga cada any a la primavera –que només serveix perquè els sindicalistes professionals surtin a la foto–, sense programa de lluita contínua al darrere, i que en canvi una altra cosa és la vaga com a eina de combat. En el cas de les universitats, tampoc no és la mateixa cosa la UB que la Universitat Politècnica de València, per
exemple. A la UPV, la COS s’hi va afegir incloent-hi la difusió de continguts crítics a com s’havia decidit la vaga i a la seva dimensió purament simbòlica (i una gran notícia: al juny fundem secció sindical de la COS dins la UPV!). Per contra, a la UB només hi convocava CCOO i va ser un dia gairebé normal d’activitat docent –a diferència de la vaga d’estudiants d’universitats del proppassat 28 de febrer al Principat de Catalunya, amb el suport de la PUDUP i enregistrada legalment per la COS i la CGT, que va ser un èxit. En el cas de la UB, el paper de la COS està sent fonamental –des del setembre del 2012 en què vam néixer– per articular vies de mobilització com la reclamació col•lectiva del professorat associat, i d’altres vies junt amb les companyes i companys del SEPC i a partir de les decisions de les assemblees de facultats. A la COS treballem junts professorat i treballadors d’Administració i Serveis per fer-ho també amb l’alumnat. Ha sigut difícil adoptar aquesta postura? Penseu que s’ha entès entre els treballadors de l’ensenyament? Per a la gent de la COS dels Països Catalans és una obligació pensar,
pensar-nos i debatre críticament, i, si pot ser, amb alegria! Ni la vida individual ni la vida col·lectiva, ni tampoc la lluita sindical, poden reduir-se al blanc i el negre. Avancem en termes dialèctics. Som honestos perquè fem el que diem i diem el que fem. Malgrat que en contextos particulars ha calgut insistir,
“La COS hem estat capaços d’elaborar un discurs i una pràctica crítiques que condueixin a la unitat d’acció” reexplicar i aprofundir els nostres motius per fer entendre que la COS advoca per alguna cosa més que fer un dia de vaga a l’any, en general un munt de companyes no sols han entès la crítica de la COS, sinó que han compartit el nostre posicionament. Mireu la mitjana de les autèntiques lluites sociolaborals a Euro-
pa a les darreres dècades: estem parlant de cicles continus o discontinus, però que impliquen 10, 15, 25 jornades de vaga, a més de tota la resta d’accions que puguin incidir positivament a aconseguir una potència de base assembleària que possibiliti de negociar amb la patronal, sigui pública o privada, i conquerir les teves reivindicacions. La nostra divisa ho diu tot: la lluita és l'únic camí. Com valoreu la vostra decisió, un cop passada la convocatòria? Com la demostració que, a escala nacional i més enllà dels contextos específics socials, laborals i territorials, la COS hem estat capaços d’elaborar un discurs i una pràctica crítiques que condueixin a la unitat d’acció combativa, començant perquè la gent s’ajunti i s’autoorganitzi per discutir i decidir què farà i com ho farà als centres de treball, i continuant per la coordinació col•lectiva a escala territorial. Nosaltres perseverem a constatar la viabilitat d’aquest camí. Tot just acabem de néixer i estem creixent. I si creixem és perquè hi ha una necessitat real que la gent de l’educació disposi d’una eina de lluita com ho és la COS. Responem a una necessitat. Lluitar per l’educació
pública és indestriable de fer-ho per l’emancipació social col·lectiva en tots els àmbits. Penseu que en l’àmbit de l’ensenyament es pot tindre un calendari de mobilitzacions propi, al marge de les grans plataformes sindicals? No es tracta tant del calendari sinó de la construcció d’estructures de base horitzontal i assembleària. El calendari és el resultat de la feina prèvia d’agrupament i coordinació de les persones i els col·lectius. Mentre les jerarquies dirigents professionalitzades dels sindicats grocs ens fan retrocedir de derrota en derrota i l’educació publica és esborrada del mapa –milers d’acomiadaments, precarització de les condicions laborals i salarials, tancament i degradació dels centres educatius, manca de resposta a les necessitats dels més febles: els infants i els joves alumnes de les classes populars, espanyolització dels continguts i de la formalització lingüística de la docència, privatització i transferència de recursos públics a les institucions privades, configuració de l’educació com un mitjà de reproducció ideològica i social del capitalisme, decret de plantilles que aboleix la borsa de treball d’interines, etc.–, la COS mira de participar activament als moviments assemblearis que s’estan reformulant al País Valencià i al Principat de Catalunya, i tant de bo aviat a les Illes. No necessitem les dotzenes i dotzenes d’alliberats sindicals que tenen els altres per desenvolupar la nostra lluita. Tenim les mans lliures de servituds al poder o al full salarial que alguns cobren del seu propi sindicat. Si podem fer comprendre que la nostra combativitat és creativa, potent, antidogmàtica i democràtica en un sentit assembleari, participatiu, integrador i valent del terme, llavors haurem fet camí. Ho deia el germà Ovidi: “Nostra raó és força creixent!!!”.
L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
PAïSOS CATALANS 05
MARIA CORRALES PONS, PORTAVEU DEL SINDICAT D’ESTUDIANTS DELS PAÏSOS CATALANS
“Desmarcant-nos de la convocatòria hem generat debat en el moviment” A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA
El SEPC heu decidit desmarcar-vos de la convocatòria en l'àmbit universitari. Ens pots explicar els motius? Com a SEPC entenem que actualment el moviment estudiantil i universitari és un dels pocs espais de lluita que pot funcionar de forma autònoma amb una estratègia pròpia al marge dels interessos corporativistes i de manteniment de subvencions i d'alliberats dels grans sindicats. A més a més, el moviment estudiantil es dota d'un discurs i d'una estratègia pròpia de mobilitzacions i discurs que va molt més enllà de la convocatòria d'una vaga anual i que, des del SEPC hem treballat des de principi de curs per tal de dotar el moviment d'una tàctica -més enllà de les pròpies convocatòries de vaga enteses per aquests sindicats com a finalitat- que pogués esdevenir una eina de pressió real des de les bases. A més a més, aquesta convocatòria va estar feta des de les cúpules sindicals de Madrid sense tenir en compte cap més organització o plataforma mobilitzada. Nosaltres entenem que les vagues no són quelcom que es pugui llençar un dia per fer que la gent s'hi uneixi, sinó que han de venir d'un procés integrador de treball i d'anàlisi de totes les persones mobilitzades des de les bases per tal que tothom es cregui la convocatòria. Han de partir de les condicions reals dels moviments i de les realitats territorials i els han de ser útils. El que no pot passar és que surti una convocatòria sola i aïllada per tal de preservar les estructures corporativistes i burocràtiques dels grans sindicats, així com el seu tros del pastís dins les cúpules del poder. Un altre factor a tenir en compte és que, una setmana abans de la convocatòria, a cap sindicat d'universitats amb què treballem els havia arribat la convocatòria de vaga, ni tenien informació com per adoptar-hi una postura. Així, per exemple, el que va passar al final a les universitats del Principat és que l'únic sindicat que va convocar a universitats va ser CCOO, mentre que CGT, Intersindical, IAC, i, fins i tot, la UGT, només van convocar a preuniversitats. Nosaltres ens devem a aquestes companyes amb què treballem dia a dia i no cap cúpula sindical que, a més a més, durant aquest curs no s'ha unit a cap convocatòria de les que hem convocat a través de les plataformes i com a SEPC aquest curs. També, veure que en el moment en que convoquen la vaga demanen que tothom s'uneixi en un treball conjunt, però, a l'hora de negociar, ho faran ells sols sense tenir en compte tota la resta de col·lectius i persones
La mobilització del 9 de maig va omplir els carrers de Barcelona
que els han seguit en aquesta en vaga. Incomptables vegades ens han demostrat quins són els seus objectius en la negociació que en cap cas corresponen als nostres objectius en el context de misèria actual. Us ha costat explicar aquesta postura entre els estudiants i entre els
“No pot ser que surti una convocatòria sola i aïllada per tal de preservar les estructures corporativistes” col·lectius amb els quals treballeu habitualment? El cert és que, en un primer moment, la decisió va ser difícil d'explicar ja que les plataformes i espais on participem havien convocat aquesta vaga i determinats sectors ho van veure com una actitud desmobilitzadora i de desunió. No obstant això, a mesura que hem exposat els arguments, gran part del moviment educatiu ha entès i ha donat suport a la nostra postura. Ens hem desmarcat d'aquesta convocatòria perquè no era unitària per culpa de la manera en com s'havia convocat, i això ho han comprés els sectors crítics amb el sindicalisme groc.
De fet, la major part del moviment educatiu comparteix els nostres arguments i posicionaments respecte als grans sindicats i en relació a l'estratègia de lluita i a com es va fer aquesta convocatòria de vaga. Els raonaments eren els mateixos, per bé que la majoria va optar per una convocatòria crítica com a plataformes i assemblees. Nosaltres ens vam decantar per la no convocatòria a universitats també pel fet de ser un sindicat autònom amb una ideologia i pràctiques concretes que ens permeten prendre aquest tipus de decisions que, potser, un espai unitari, per la seva pròpia naturalesa, no pot prendre. A més a més, el SEPC hem estat treballant durant aquest any, cada dia, colze a colze en tots aquest espais i amb totes aquestes organitzacions de base per a la mobilització continuada i l'estructuració d'un moviment fort del qual tothom fos partícip. És per això que, en últim terme, poden existir divergències en algunes decisions però totes som companyes de lluita i per tot el treball previ fet ningú ha entès la nostra postura com una crida a la desmobilització, cosa que era l'últim que volíem. I entre les diferents universitats, ha tingut la mateixa resposta? Pel que fa a les companyes en les assemblees de facultat i alumnes, quan s'ha anat a explicar bé el nostre posicionament i els motius d'aquest també hi ha hagut molt bona rebuda. Estem en un context en què els grans sindicats han quedat totalment desprestigiats per no haver volgut donar la resposta que el context necessitava i necessita i per haver format part de l'aprovació d'a-
tacs a l'estudiantat i al professorat com són els acomiadaments en comitès d'empresa o el contracte d'aprenent per a les estudiants. La gent ho ha vist i continua veient-ho i, naturalment, confien més en els que estem dia a dia treballant a peu de facultat i responent a les seves demandes més immediates amb un discurs de problemàtica estruc-
“Pensem que la nostra postura s'ha entès i que molta gent se n'ha sentit partícip” tural, que no pas en aquells que veuen un cop a l'any per la televisió en una gran manifestació ondejant banderoles amb el nom del seu sindicat. Com valoreu la vostra decisió, un cop passada la convocatòria? Valorem la nostra decisió de forma molt positiva. És cert que en alguns espais potser no hem pogut arribar a transmetre bé el nostre poscionament, però pensem que, en general, és una postura que s'ha entès i de la qual molta gent s'ha sentit partícip. Creiem que el fet d'haver-nos desmarcat de la convocatòria ha provocat un debat en el moviment educatiu sobre aquest tipus de convocatòries i sobre l'aparell i les
maneres de fer del sindicalisme groc i ha visualitzat que no pot existir unitat fins que aquesta sigui real i no consisteixi en un ball de sigles sota una convocatòria i un lema. La unitat passa per tenir una estratègia conjunta, real i de la qual tothom hagi pogut ser partícip. Ha de compartir l'objectiu d'oposar-se a les agressions tant de l'Estat com de la Generalitat; ha de partir d'un discurs de problemàtica estructural i no de lluita puntual contra decrets; i, per últim, ha d'assumir la desobediència per tal de donar resposta al context de misèria a què ens condueixen els mateixos que s'asseuen amb ells a la taula de negociació. Per contra, en secundària sí que heu secundat la vaga, perquè? Des del SEPC entenem que secundària té uns tempos, una capacitat mobilitzadora i una forma organitzativa diferent a la universitària. De la mateixa manera com dèiem que a universitats no necessitem del sindicalisme groc per convocar grans manifestacions i vagues, a secundària encara no està consolidat aquest procés de canvi de paradigma mobilitzador. És per això que, tot i que actualment treballem amb molts dels moviments de base que provenen dels instituts i de la bressol i que sabem que cada cop estan agafant més força, enteníem que no convocar a secundària sí que hauria sigut una mesura desmobilitzadora, cosa que, com ja hem esmentat, és l'últim que voldríem provocar, i hauria anat en detriment de tot l'esforç d'aquests espais, que és molt, per poder mobilitzar un sector que necessita de molta més feina prèvia per anar a una convocatòria que a universitats. Gràcies al SEPC, l'àmbit l'estudiantil és l'únic que compta amb un marc propi de reivindicacions diferenciat de la resta de l'Estat; penses que les actuals agressions a l'ensenyament públic faciliten o dificulten aquest marc? Rotundament dificulten aquest marc! El problema que ens trobem és que quan l'agressió es duu a terme des del Govern de l'Estat, la majoria de moviments socials entenen que la resposta s'ha de fer també en un marc estatal, i, per contra, quan l'agressió ens ve per algun dels governs de les comunitats autònomes, ens és difícil respondre nacionalment. Tanmateix, l'agressió generalitzada al català dins la LOMQE, sí que està enfortint una resposta unitària als Països Catalans. Nosaltres entenem que el nostre marc d'actuació i reivindicació són els Països Catalans més enllà dels intents estatals o regionalistes per dividir el territori. Quan construïm reivindicacions i mobilitzacions conjuntes a tots els punts dels país estem donant resposta tant a la problemàtica social com a la nacional, i construïm aliances i un mateix moviment estudiantil que pot reivindicar aquestes dues qüestions primordials. D'aquesta manera, gent que no té una consciència nacional s'hi apropa quan veu una resposta unitària arreu del país. Entenem que no és una problemàtica només de les agressions a l'educació sinó que totes les ofensives inclouen estratègies de divisió constants. Per tant, elnostre objectiu és exposar que no pot existir una solució social sense una solució nacional completa.
06PAïSOS CATALANS
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
Remodelació del Govern Balear: Bauzá aposta REDACCIÓ PALMA
El passat 3 de maig José Ramon Bauzá anuncià en una roda de premsa realitzada íntegrament en castellà la destitució dels consellers Rafel Bosch (Educació), Pep Ignasi Aguiló (Vicepresidència Econòmica) i Simó Gornés (Administració Pública). Aquesta maniobra s’ha interpretat com un cop d’autoritat del
ciaren que representats de la Conselleria d’Educació es personaren al institut de Marratxí demanant sobre la participació de docents al Correllengua organitzat per l’entitat cultural Joves de Mallorca per la Llengua. La jornada final d’aquesta campanya, que aplegà 15.000 persones ha motivat la reacció de l’espanyolisme. El col·lectiu d’extrema dreta Círculo Balear ha inter-
“Els dirigents incorporats són més “fidels” al president i compromesos amb les tesis més dures del Partit Popular”
“Bauzá no ha donat explicacions pels canvis més enllà de la necessitat de donar ‘un nou impuls’ al Govern“
president, que ha triat a persones més directament amb ell per aprofundir en les retallades i reformes. Bauzá dóna entitat pròpia al càrrec de Vicepresidència, que ocuparà
La nova composició del Govern reforça la línia dura
Antonio Gómez, separa Economia d’Hisenda i Pressuposts, i crea la nova Conselleria de Família i Benestar Social. Amb un programa electoral que assegurava la necessitat de reduir l’administració autonòmica, aquesta nova creació de càrrecs sembla una important contradicció. El que més destaca de tot plegat sembla ser el nou perfil dels dirigents incorporats, més “fidels” al president i compromesos amb les tesis més dures del Partit Popular Balear.
Tampoc pareix casualitat que siguin justament les Conselleries que més crítiques han rebut per part de l’oposició social i política les que vegin alterat el seu lideratge. Bauzá no ha donat explicacions pels canvis més enllà de la necessitat de donar “un nou impuls” a l’acció del govern autonòmic. El denominador comú dels nous consellers sembla ser la total dedicació al projecte de reformes del president. Alguns ja han començat a fer passes: Joaquín García ja ha
anunciat l’acomiadament de 800 treballadors autonòmics, així com l’eliminació de 400 places més d’empleats eventuals del govern. Joana Maria Camps també s’ha estrenat amb polèmica: sembla que està enviant inspectors a diferents centres d’educació per tal de comprovar la possible influència ideològica de professors independentistes o progressistes. La notícia s’ha conegut per la protesta del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que denun-
posat denúncies contra 43 centres educatius pels quals passà la flama de la llengua. El SEPC valorà els fets com a “símptomes d’un vertader estat policial”.
QUI ÉS QUI AL NOU GOVERN? Antonio Gómez Entra en escena com a autèntic home fort del Govern. Definit com a “un home de màxima confiança” pel President, el mateix Gómez declarà que el seu “futur polític està lligat al de Bauzá” i que una vegada no sigui necessari deixarà la política. Gómez prové de 20 anys a la batllia d’Escorca pel Partit Popular, on impulsà la construcció de Es Guix, una urbanització de 300 habitatges de luxe properes al Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana, amb el suport de PSOE i UM.
Joana Maria Camps Substitueix al polèmic Rafel Bosch al càrrec de la Conselleria d’Educació. Nascuda a Menorca, Camps ocupava el càrrec de Directora General de Treball i Salut Laboral. L’1 de gener de 2012 fou responsable d’autoritzar l’ERO de Radiotelevisió de Mallorca que afecta 117 treballadors. Malgrat no tenir cap relació prèvia amb el món de l’educació, declarà que “la educació i la cultura no són exclusives de ningú”.
Núria Riera
Joaquín García
La nova Consellera d’Administració Pública fou secretària de l’ajuntament de Montuïri entre els anys 1997 i 2005, poble governat pel seu marit i imputat al Cas Caballistas Biel Matas. Destacà posteriorment com a Directora General de Funció Pública i impulsora de la normativa que eliminava el català com a requisit pel funcionariat. L’aplicació d’aquesta llei l’arribà a enfrontar amb sectors del Partit Popular crítics com el cas de l’ajuntament d’Algaida.
Un dels nomenaments més polèmics, el nou Conseller d’Economia i Competitivitat és un promotor immobiliari que ni tan sols està afiliat al Partit Popular. Fou un dels responsables de la major fallida empresarial de les Illes, amb un forat de 900 milions d’euros: la del Grup Drac, un grup immobiliari accionista del RCD Mallorca.
José Vicente Martí
Sandra Fernández Herranz
El abans Director General del Tresor i Política Financera ara és Conseller d’Hisenda. Nascut a Eivissa i provinent del món de l’advocacia mercantil, com a director general ja ha portat a terme importants retallades de la despesa pública.
Estarà al cap de la nova Conselleria de Família i Serveis Socials. Com a regidora del PP a Palma i dirigent de Noves Generacions, Fernández forma part del sector del partit encapçalat per José María Rodríguez, ex-Delegat de Govern, que hagué de renunciar l’any passat per estar sota investigacions per la seva relació amb casos de corrupció de l’era Matas.
L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
PAïSOS CATALANS 07
“El seu sistema jeràrquic intenta sempre imposar la seva realitat” LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA
orgulloses de tot el que hem creat amb la nostra il·lusió.
Del 18 al 27 d'abril s'ha celebrat al barri de la Sagrada Família de Barcelona La Festassa, la festa major jove que organitzen diverses entitats locals des de fa més de 10 anys. Parlem amb l'Àlvaro Parra, membre de la comissió de la Festassa de l'Eixample, per conèixer-la més de prop.
Quan comença la Festassa? La Festassa comença fa gairebé uns dotze anys. Els creadors de l'embrió van ser els ja desapareguts Esplai Sagrada Família i Casal de Joves Ksal i Pebre, però també altres entitats encara vigents com l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, encara que en aquesta darrera no participa. Apart d'entitats, sempre hi ha hagut un espai per a persones a títol individual que els interessa el projecte i s'hi sumen. Actualment participa formalment Arran Sagrada Família, tot i que els sectors juvenils dels Castellers de Sagrada Família i de l'Assemblea de Drets Socials de l'Eixample ens han donat un cop de mà. Quines relacions teniu amb l'Administració? El districte de l'Eixample s'omple la boca amb el conegut discurs que les festes majors són de les entitats del barri, però a l'hora de la veritat el
Que voldríeu millorar? Mesclar festa i reivindicació política
“Òbviament estem satisfetes i orgulloses de tot el que hem creat amb la nostra il·lusió” La Festassa s’ha consolidat a Barcelona com a punt de trobada de la festa i lluita. Imatge de l’any 2009
seu sistema jeràrquic intenta sempre imposar la seva realitat, molt contrària al sentit popular de les nostres activitats. Durant aquests anys hem pogut viure: intents de censura de discursos massa “radicals” al programa de festa major, amenaces a d'altres entitats per tal de no fer alguna activitat, presència exagerada d'unitats de Mossos i Guàrdia Urbana als nostres concerts, etc... En una reunió que vam tenir
fa un parell d'anys amb certes personalitats del districte, arran l'intent de censura d'un escrit al programa de festes, ens van recordar que ells “eren democràtics, però fins a cert punt”. La relació, per tant, és obligada ja que aquest és el preu de participar del circuit formal dins el nostre barri, a la coordinadora d'entitats, intentant crear sinèrgies al teixit associatiu del nostre barri.
Esteu satisfets d'aquests anys? Aquests últims anys han estat bastant intensos i plens de feina. Hem aconseguit donar-nos a conèixer i omplir els carrers de festa i reivindicació. Hem de valorar que van començar sent unes festes per als quatre amics del barri, i en uns anys vam convertir-les en unes festes amb contingut, qualitat i un nom conegut. Òbviament estem satisfetes i
és molt complicat, ja que a un concert o un cercatasques no es fàcil visualitzar un contingut no festiu, i les activitats pròpiament més polititzades, com les xerrades, no tenen l'èxit que sempre esperes que tinguin. Ens agradaria millorar aquesta idea, per a que tota la gent entengués que no només existeix la festa per la festa, sinó que hi ha un treball d'entitats i persones darrere que lluiten cada dia per millorar el seu entorn més proper.
BREUS DEL TERRITORI
L’esquerra independentista catalana s'explica a Florència Cada any, quan arriba la primavera, a Florència l'European University Institute convoca el Festival d'Europa, on s'hi reuneix la flor i nata de la política i l'economia comunitàries. Aquesta institució va ser creada pels primers països comunitaris, com a think tank. Entre 2010 i 2012 l'EUI va ser presidit per Josep Borrell. Com a contraprogramació al Festival d'Europa, el col·lectiu universitari Prezzemolo organitza el Festival de l'Altra Europa. Enguany, aquest contrafestival va tenir com a eixos el moviment anticapitalista, la lluita contra l'austeritat, i els moviments d'emancipació nacional que estaven sorgint arreu d'Europa. Així, el passat 7 de maig, l'esquerra independentista catalana va ser convidada a fer una conferència sota el títol “Nacionalisme a l'era de l'austeritat”. Hi van participar el regidor de la CUP a Sant Cugat del Vallès, Ignasi Bea, i el militant d'Endavant i redactor d'aquest periòdic Joan Sebastià Colomer, que van exposar davant d'un nombrós públic el procés que viuen els Països Catalans i com la deutocràcia està afectant greument els serveis públics i els drets de la població.
“El Festival de l'Altra Europa contraprogramava un festival que va reunir la flor i nata de la política comunitària”
Convoquen una manifestació La fiscalia demana entre a Castelló contra la repressió 5 i 7 anys de presó per a tres La cita és el proper dissabte 18 de maig a les 7 de la tarda a la militants d'Arran de Les Corts Plaça Maria Agustina de la capital de La Plana, i està convocada per l'Assemblea Ciutadana Contra la Repressió. En el manifest fet públic pels convocants, es denuncia l'augment d'actes repressius per part de la policia contra els moviments socials castellonencs. Així, recorden que “els últims mesos les identificacions, les multes, els assetjaments i les detencions mitjançant muntatges policíacs s’han convertit en el pa de cada dia per als qui ens mobilitzem, protestem o simplement manifestem públicament la nostra discrepància amb el règim”. En el darrer any i mig, a la capital de La Plana s'han produït, per motius polítics, 96 identificacions, 27 multes, 20 ferits per agressions feixistes o intervencions policials i 12 detencions. Una de les actuacions més greus s'esdevingué el passat 12 de febrer, quan tres joves van ser primer agredits per un grup de neonazis i posteriorment detinguts per la policia. Els convocants exigeixen “que es retiren tots els càrrecs contra els membres dels moviments socials de Castelló detinguts mitjançant muntatges policíacs, el sobreseïment de les multes conseqüència de la repressió política, l’aturament definitiu de l’assetjament policíac per motius polítics i la dimissió dels màxims responsables d’estos fets, el senyor David Barelles i el Comissari de la Policia Nacional”.
“En un any i mig s'han produït 96 identificacions, 27 multes, 20 ferits i 12 detencions”
La vaga general del 29 de març de 2012, que va finalitzar amb més d'un centenar de detinguts i sis empresonats, encara continua tenint processos judicials oberts. Un d'aquests afecta tres militants d'Arran del barri barceloní de Les Corts. El fiscal sol·licita unes penes molt elevades, d'entre 5 i 7 anys de presó. Per a Arran, “el Fiscal, l'Ajuntament i el cos dels Mossos d'Esquadra s'han posat d'acord en l'acusació per intentar ensorrar la lluita contra la injustícia, la lluita al carrer i la solidaritat”. De fet, l'acusació inicial era per desordres públics en tallar el trànsit al carrer Numància, però posteriorment, l'afany repressiu de la policia va fer engreixar els expedients, segons denuncia Alerta Solidària. Des de ja fa unes setmanes s'ha activat la solidaritat amb els tres joves cortsencs. Així, el passat diumenge 12 de maig, la CUP va convocar un vermut solidari a l'Ateneu Popular, per tal de recaptar fons per a fer front a les despeses del procés. També, aquest dimarts 14 de maig es va celebrar una roda de premsa al carrer per a denunciar el cas als mitjans. El judici està previst per al proper 14 de juny a les 10 del matí a la Ciutat de la Justícia. Una setmana abans, el dissabte 8, s'ha convocat una concentració a la Plaça de la Concòrdia per a expressar la solidaritat del barri amb els encausats.
“L'acusació inicial era per tallar el trànsit al carrer Numància”
08 -09 EN PROFUNDITAT
Poca broma amb el
L'aprovació el passat 8 de maig de la nova llei de llengües yol qualsevol llengua que no sigui el castellà. L'ús de l'Aragó ha suposat un nou atac a la integritat del cata- mismes per a evitar designar el català i l'aragonè là i un nou intent legislatiu d'anorrear dins l'estat espan- llengües de ple dret ha estat l'element que ha de El nom i el territori d'una llengua
Les llengües no reben per part de tots els seus parlants un únic nom de forma natural i espontània, sinó que sempre hi ha alguna estructura que determina un nom unificat per a una llengua. Ja sigui un estat, una universitat o un moviment nacionalista, l'adopció d'un nom únic per a una llengua és quelcom premeditat. En aquelles situacions en que una llengua no està normalitzada o oficialitzada, aquesta rep multitud de denominacions d'origen local. El fet que a la Franja de Ponent el català rebi denominacions localistes no és un fet únic. Una altra franja, la dels pobles que al llarg de la frontera entre Portugal i Extremadura estan en territori espanyol però parlen (o han parlat fins fa unes dècades) portuguès viu una situació semblant. A Olivença i a altres localitats del que es coneix com la Raia, l'idioma històric no rep el nom de portuguès, sinó que té diverses denominacions locals: oliventí, manhegu, lagarteiru, i a la localitat de Valverde do Fresno, rep el nom de chapurrau. Curiosament el mateix nom que rep el català en molts pobles de la Franja. De la mateixa manera, els parlants d'una llengua només acostumen a tenir consciència de la seva extensió territorial quan aquesta ostenta un reconeixement oficial. En una investigació sobre llengua i identitat a la Franja, feta pel sociòleg Josep Espluga, molts dels entrevistats tenen dificultats per a establir uns límits clars de la llengua que parlen a dins del propi Aragó. Quan això passa, no és que la persona en qüestió negui fonamentadament la filiació de la seva parla a la llengua a què pertany, sinó que aplica criteris i conceptes propis de llengües de segona. Allò que mai no faria amb el castellà, l'anglès o el francès, ho fa amb el portuguès, l'astur-lleonès, l'occità i el català. I en la majoria d'ocasions, sense animadversió cap a aquestes llengües. Llengües de primera i llengües de segona
L'ús social dels idiomes s'ha basat en l'existència de llengües de primera i llengües de segona. Llengües amb les que es pot escriure i llengües que només serveixen per a parlar al bar o amb el bestiar. Llengües que et permeten l'ascens social i llengües que serveixen per a parlar amb els teus iguals en situacions informals. De fet, una llengua només rep la ple-
na consideració de llengua de primera si és oficial o si, tot i no ser oficial, és una llengua que s'utilitza per escriure, a l'escola, per fer ciència o en els mitjans de comunicació. Si és una llengua que només s'utilitza per parlar, normalment rep la consideració de dialecte o parla. Una categoria menor per a fer coses menors. França és l'autèntic laboratori de la
“A la localitat extremenya de Valverde do Fresno, el parlar local portuguès també rep el nom de chapurrau” minorització de llengües no oficials per a l'estat. En tres segles ha passat de ser un dels estat amb més diversitat lingüística d'Europa -durant la Revolució Francesa més de la meitat de la seva població no sabia francès-, a ser un dels més homogenis. És a França on es teoritza per primera vegada sobre llengües de primera i llengües de segona. És així com sorgeix el mot que definirà tot allò que no és francès a França: el patois. L'Enciclopèdia, l'obra magna de la Il·lustració, definia el patois com un “llenguatge corromput que es parla a totes les províncies: cadascuna té el seu patois”. Aquest model definitori també traspassà a l'estat espanyol, on l'asturlleonès o l'aragonès van passar a ser anomenats com a fabla o bable, mots que no volen dir altra cosa que “parla”. I d'altres llengües o dialectes d'algunes llengües rebran noms localistes. El català és una llengua que ha aconseguit una certa normalitat en alguns territoris, mentre que en altres continua ocupant una posició subordinada. Això fa que pervisqui una sensació que certes maneres de parlar el català són poc “catalanes”. Així ho testimoniava un dels participants en l'enquesta sobre llengua i identitat menada per Josep
Espluga. I no era un testimoni de la Franja de Ponent, sinó de La Pobla de Massaluca, a la Terra Alta: “Parlo català xapurrau, sí, jo algunes paraules en català potser no les sé. No n'haig estudiat mai jo de català, jo només sé el que es parla aquí. (...) Diferències entre el de Lleida i aquí... no res, no hi ha diferències, però sí amb allà amb Girona. A Girona el català és diferent, és el principal, diuen, el català fi que naltros no l'entenem. I som catalans!”. En comptes d'entendre la diferència entre la llengua estàndard i el seu dialecte, les persones que parlen dialectes allunyats de la forma amb què un idioma és parlat per la televisió o al parlament tendeixen a creure que el seu dialecte és “menys pur” o que en realitat és una barreja entre dos idiomes. Tenir un estàndard
L'estandarització, segons Xavier Lamuela, “no és altra cosa que l'adequació de les llengües als requeriments propis de les societats modernitzades. No hi ha estandarització si no hi ha difusió de la varietat lingüística pròpia de l'administració pública, de l'escola obligatòria i, en una fase més recent, dels mitjans de comunicació de masses”. Aquest procés d'unificar la llengua sota un únic sistema ortogràfic i crear uns registres formals unificats
és un element imprescindible per a la pervivència de qualsevol idioma. L'estandarització és un fet inherent a totes les llengües oficials dels estats: per a poder escriure les lleis cal una gramàtica, i per a tenir una gramàtica cal haver estandaritzat la llengua. Però per a les llengües no oficials, també és vital que hi hagi estandarització. La pervivència del català com a
“Darrera del secessionisme lingüístic hi ha les actituds políticament més conservadores i nacionalment més botifleres”
llengua no s'entén sense el procés d'es tandarització que es dugué a terme a principis del segle XX. Això permeté primer que fos una llengua de cultura -és a dir, amb la qual es podia escriure-, i posteriorment una llengua de l'administració, de l'escola i dels mitjans de comunicació amb una relativa facilitat d'implan-
tació Per con tra, un idio ma com el sard -amb un ús socia més que remarcable , té greus dificultats per a desenvolupar-se amb nor malitat degut al fet que, per diferències entre els seus dialec tes, encara no s'ha finalitzat el pro
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
l LAPAO
s d'eufe- més polèmica. Es tracta d'una mostra d'ignorància i manès com a ca de vergonya o al darrera hi ha una estratègia planifisfermat cada de destrucció lingüística? ABEL CALDERA SABADELL
sa é
ó. nod al er rr co-
cés d'es-
per a diferenciarles del català i així afiançar el seu sentiment aragonès”, digué la diputada María José Ferrando. Secessionisme lingüístic
“El moviment anticatalà a la Franja va sorgir de les famílies i sectors més ancorats en el règim franquista”
El secessionisme lingüístic no és una cosa exclusiva del català. Moltes altres llengües també pateixen aquest virus que sovint apareix quan aquestes llengües enfilen el seu procés de recuperació. A la Provença hi ha un moviment secessionista que afirma que el provençal no és occità. I per aferrar-se a aquesta idea esgrimeixen dos arguments: que la denominació de provençal és la pròpia i té molta història al darrera, i que la seva diferència es sustenta també damunt d'unes normes ortogràfiques diferenciades. El resultat pràctic de tot plegat és que la Provença ha acabat esdevenint una de les regions occitanes amb menys accions per a la recuperació de la llengua, menys presència de la retolació bilingüe i una presència quasi inexistent de l'occità (o provençal) a l'ensenyament. També hi ha una constant que es repeteix en tots aquests casos: darrera del secessionisme lingüístic hi ha les actituds políticament més conservadores i nacionalment més botifleres. Tornem a l'exemple de la Provença; així és com es defineix la principal organització secessionista, el Collectif Provence: “No estem contra la República Francesa. Alguns cercles occitanistes sí”. Josep Espluga, al seu llibre Planeta Franja: el trencaclosques del català a l'Aragó descriu com el moviment anticatalà a la Franja va sorgir de les famílies i sectors més ancorats en el règim franquista. Era una reacció als aires modernitzadors del catalanisme cultural que portaven molts joves que havien anat a estudiar a la universitat i que a més venien acompanyats d'aires de llibertat i progrés.
tificació esgrimida per alguns representants del PP a les corts aragoneses durant la tramitació de la llei de llengües: “els seus respectius parlants les anomenen fragatí, tamarità, maellà...
El problema d'una llengua no ve derivat del fet que els seus parlants l'anomenin de maneres diverses, sinó de la manca de consciència lingüística i l'absència d'un procés de normalització. La consciència lingüística no és
tandarització. Algunes corrents s'han oposat a l'estandarització de llengües minoritzades, adduint que d'aquesta manera es perd la riques dialectal. Aquesta és la jus-
només la creença que cal transmetre la llengua als fills, sinó també saber quina llengua es parla i quina és la comunitat que la parla. És sobre això que es sustenta tota política de normalització lingüística. La normalització lingüística no és res més que donar presència a una llengua en els espais formals: administració, escola, mitjans de comunicació. Deslligar qualsevol dialecte del català de l'estàndard i la normativa comuna -negant la unitat de la llengua o sota el pretext de “conservar la modalitat local”- és condemnar-lo a ser una llengua de segona, una parla que no pot ser escrita i, per tant, sense presència a l'ensenyament ni a l'activitat econòmica. El català a la Franja de Ponent és eminentment una llengua parlada. Gairebé el 90% de la població el sap parlar, però només un 30% afirma que és capaç d'escriure'l. Disposa d'una gran vitalitat oral, però no ha viscut cap dels processos normalitzadors que sí que hi ha hagut a la majoria de territoris dels Països Catalans. El seu poc pes demogràfic dins el conjunt de l'Aragó i el llast dels sectors de l'antic règim han estat les dues rèmores que ho han alentit. Enfront d'una societat civil mobilitzada en defensa del català, també existeix una dreta ultramuntana que perpetua els diferents escenaris que hem exposat anteriorment. És aquesta qui actualment ostenta el poder polític a Saragossa, i qui ha fet de l'atac al català i l'aragonès una forma de guanyar vots. I la llei de llengües pretén ser un obús, ben dirigit, a la línia de flotació del català. Alhora, tota aquesta història també té un
“La normalització lingüística no és res més que donar presència a una llengua en els espais formals”
El futur del català a la Franja
component social molt marcat. Contra les vel·leïtats progressistes, el populisme per a que res no canviï. Per a que tot sigui com fa 50 anys. També, però no només, en qüestió de llengua.
Què diu la nova llei de llengües? ABEL CALDERA SABADELL
Molta gent coneix aquesta nova llei per l'ús de l'acrònim LAPAO per a referir-se al català parlat a la Franja. Però si es llegeix la llei, ningú no trobarà aquest acrònim per enlloc. Les sigles LAPAO o LAPAPYP no apareixen a la llei. Apareix una única vegada la denominació “llengua aragonesa pròpia d'Aragó oriental” i “llengua aragonesa pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca”. El que sí que apareix al llarg i ample de la llei és la fórmula “llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l'Aragó”. La nova llei de llengües pretén treure a l'aragonès i al català el rang de llengua amb tots els ets i uts -és a dir, equiparable al castellà- per a convertir-los en parlars, llenguatges sense nom definit o modalitats lingüístiques. Ara bé, per a superar els esculls de l'aval universitari i del món cultural aragonès, ha organitzat tot un artefacte legislatiu que navega en l'ambigüitat sobre la denominació de la llengua. Així, doncs, lluny de la brometa de què ha estat objecte, la nova llei sembla saber molt bé el terreny que trepitja per a acomplir amb el seu objectiu: la preeminència del castellà.
debat sobre el nom de la llengua i adaptant les normes generals del català als dialectes de la Franja. Una segona opció seria fer una adaptació atrevida d'aquestes mateixes normes, barrejant-les amb altres normes pròpies de l'aragonès. I la tercera seria llançarse als braços de grupuscles com la FACAO per acabar creant pseudogramàtiques basades en la transcripció fonètica de la forma de parlar. El debat del català a l'ensenyament
Fins ara, el debat sobre la denominació de la llengua a la Franja no havia traspassat els murs de les escoles. A algunes escoles s'ensenyava, de forma voluntària, el català, i ningú no hi posava cap discussió ni resistència rellevant. El fet d'obtenir una certificació en català i la capacitació per a escriure'l correctament era un reclam que generava consens social. Els vincles laborals i acadèmics de la Franja amb la CAC són tan intensos que el català a l'escola esdevenia una oportunitat per a millorar el futur laboral. D'això fins i tot la dreta local n'era ben conscient. Com sinó interpretar que institucions locals de la Franja governades pel PAR organitzin iniciatives d'ensenyament del català? I no només a la Franja és viu aquest interès, sinó també als pobles castellanoparlants limítrofes. Amb la nova llei, s'obre, però, una incògnita: pretendrà el govern aragonès portar a les aules el nou artefacte lingüístic dissenyat a la llei? I si és així, Molt probablement els sectors més reaccionaris de la Franja es curaran amb salut i plantejaran aquests cursos de català com qui ensenya francès a Puigcerdà. Ara bé, la porta a la plena presència del català a l'ensenyament continuarà tancada.
“La nova llei sembla saber molt bé el terreny que trepitja per a acomplir amb el seu objectiu: la preeminència del castellà”
L'autoritat lingüística
Coneguda ja com a acadèmia “dos en uno”, l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua serà l'autoritat lingüística encarregada de normativitzar les “llengües i modalitats lingüístiques”. La llei fixa un termini de vuit mesos per a que es constitueixi. La seva composició és una incògnita i la tasca a emprendre és complexa. Tres són les opcions que tindrà la futura acadèmia damunt la taula. D'una banda, seguir l'estela de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no entrant en el
10INTERNACIONAL
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
UKIP, posa de manifes l’extrema dreta al vell
La ultradreta avança de forma estrepitosa en les darreres eleccions a les representació a circumscripcions electorals de Cornualla i Anglaterra i es queda sense electoral el passa MONTSE VENTURÓS BERGA
Quan la coalició de govern a l’estat britànic viu les seves hores més baixes des que l’any 2010 s’encetava una nova legislatura amb David Cameron al capdavant, les eleccions als districtes locals del passat 2 de maig acaben de sacsejar per complet el tauler electoral de l’illa. I és que el que fins ara a consideració de Cameron era només un partit de “guillats”; UKIP “United Kingdom Independence Party” un partit amb connotacions xenòfobes i racistes, ha superat totes les expectatives i ha assolit una còmoda tercera força als principals comtats del sud i l’est de l’estat britànic, en el què ha estat una dura derrota als conservadors i els liberal demòcrates en els seus propis feus. El passat dijous 2 de maig, es celebraven eleccions en algunes circumscripcions d’Anglaterra, una de Gal·les i una darrera de Cornualla. En total, 34 autoritats municipals. Les eleccions que en cap cas van superar el 50% de participació posaren fi també a un escenari repetit fins la sacietat; cap dels grans partits tradicionals de Westminster va arribar al 30% del total de vots emesos en unes eleccions que s’han traduït en un càstig i un autèntic malson cap a la coalició de govern. Els conservadors, que disposaven des del 2009 de 1.116 regidors han perdut fins a 335 espais en diferents districtes, entre els quals cal destacar el d’Oxfordshire, la circumscripció del Primer Ministre Cameron. S’arribava així a un escàs 25%, perdent conseqüentment la majoria absoluta que ostentaven fins a un total de deu ajuntaments. La gran majoria dels vots tories han fugit cap a la UKIP, amb clares connotacions xenòfobes i racistes, on els conservadors tradicionals es senten còmodes davant d’un discurs populista que ha sabut exactament quin era el punt feble del votant habitual; la permanència a la Unió Europea. La davallada de vots dels liberal demòcrates liderats per Nick Clegg i que també formen part de la coalició de govern a la Cambra dels Comuns ha estat autènticament estrepitosa. S’han arribat a perdre fins a 124 escons quedant així en només 352 en circumscripcions on habitualment han estat sempre una segona força. El càstig per la formació de govern ara fa tres anys amb
Nigel Farage és l’excentric líder de l’UKIP
els conservadors n’ha estat el principal motiu. Els laboristes, a l’oposició amb David MIliband al capdavant, han guanyat fins a 2 nous consells i 291 escons fet que catapulta aquest partit al primer lloc en vots en aquestes eleccions. Progressen doncs en detriment de la coalició al poder i obtenen un suport del 29% aconseguint així, 538 electes. Aquests resultats semblen propensos per a les properes eleccions generals que es duran a terme d’aquí un parell d’anys, durant el 2015. Recordem que els laboristes van perdre el govern l’any 2010 després de més de 13 anys de poder ininterromput. A ulls dels analistes els qui han guanyat realment aquestes eleccions han estat sense cap mena de dubte el partit antieuropeïsta, racista i xenòfob UKIP amb Nigel Faragge al capdavant. Aquest partit que ha aconseguit augmentar els seus electes fins a un total de 147 escons han suposat passar de només tenir 8 representants aconseguits en les darreres eleccions d’aquesta mateixa índole el 2009 a tenir-ne 147 en aquestes darreres. En percentatges s’enduen un 23% i es situen a poca distància del partit majoritari a la cambra dels comuns. Finalment, els candidats independents han guanyat fins a 24 espais
més arribant així a un total de 165. El mateix dia, a la circumscripció de Short Shields es duia a terme una by-election, unes eleccions parcials per a escollir el candidat que ha de substituir a David Miliband (germà de d’Ed Miliband, cap de l’oposició) com a diputat a la cambra dels comuns després de la seva renúncia al càrrec. En aquestes, els labo-
“La primera gran victòria electoral de l’UKIP data de l’any 2004 a les eleccions al Parlament Europeu”
pre per sobre dels conservadors en les quatre eleccions parcials destinades a cobrir vacants de la cambra dels comuns. Gal·les i Cornualla
Entre els deu ajuntaments on els conservadors perden la majoria absoluta aconseguida el 2009 cal destacar el Consell de Cornualla on han perdut 19 electes i els independents s’han fet forts i aconsegueixen ser primera força política. Per primera vegada en aquest Consell el partit racista UKIP entra també amb 6 representants. Per altra banda, l’únic consell gal·lès que participava d’aquestes eleccions era el de Ynys Môn, coneguda com l’Illa d’Anglesey en anglès. Aquí els conservadors han perdut l’únic representant que tenien i el Partit de Gal·les, Plaid Cymru dobla els seus vots i aconsegueix fins a un 30%. Lluny d’aconseguir cap representació els membres de la ultradreta han tingut un total d’un 7% dels vots. El fenomen UKIP. Per què?
ristes aconseguiren, no sense esforç, mantenir el seu lloc que ostenten des de l’any 1935. La UKIP es situà aquí com a segona força política. En els darrers dos anys però, la UKIP s’ha posicionat en segon lloc i sem-
United Kingdom Independence Party (UKIP) és un partit de nova fornada format principalment per una escissió de l’ala més euroescèptica del partit conservador l’any 1993. Naixia a la London School of Econo-
mics i fou fundada per membres de la coneguda Lliga Antifederalista que naixia l’any 1991 de la mà d’Alan Sked, ex oficial del partit Liberal amb l’objectiu de representar els opositors del Tractat de Maastricht. La primera gran victòria electoral d’aquest partit la trobem durant l’any 2004 a les eleccions al Parlament Europeu on actualment disposa d’11 dels 73 seients assignats a l’estat britànic. Durant les eleccions generals de l’any 2005, la UKIP va augmentar en 220.000 els vots d’ençà de les generals del 2001. Així obtenia una quota del 2.3% dels vots emesos i una quarta posició just per davant del Partit Nacionalista Escocès. Els resultats obtinguts al sí de les darreres eleccions als consells municipals han estat les més bones que mai un partit hagi obtingut a banda de les tres forces polítiques tradicionals d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El baluard més important de què disposa la UKIP es troba situat al centre rural d’Anglaterra i a Gal·les. El seu líder és Nigel Farage, que ha guanyat fins a 147 llocs, dels 8 que tenia en les passades eleccions, i ja ha anunciat que els resultats el situen en una posició molt forta de cara al 2015. Aquest personatge es situa ara al centre del debat a Wes-
L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
INTERNACIONAL 11
st l’auge de continent
l’única circumscripció de Gal·les que tenia jornada at dijous 2 de maig tminster sense ni tan sols disposar d’un sol diputat a la cambra dels comuns. L’auge i la fugida de vots d’altres partits cap a la UKIP ha estat segons diversos analistes propiciat entre d’altres pel creixent debat al sí de l’estat britànic en referència a la continuïtat o no a la Unió Europea. La immigració també ha estat un dels trets característics d’aquesta campanya electoral que segons la UKIP hi ha des de l’Europa de l’est i els estats del Sud d’Europa, a la Mediterrània. Aquest fet, sumat a les polítiques d’austeritat promulgades pel govern en coalició de liberaldemocràtics i conservadors ha provocat que es centralitzin aquestes mesures contra les persones migrants que acudeixen a l’illa. Fenomen passatger o estable? Aquesta és la pregunta que tots els analistes intenten respondre després de l’auge de vots cap a aquest partit. Tot i això, cal tenir en compte que aquests fenòmens a nivell europeu son canviants i han mostrat comportaments molt diversificats amb una dependència estretament lligada als sistemes electorals en primer lloc i a les tendències dels partits majoritaris en segon.
Els seus principals líders des d’aleshores han estat Craig Mackinlay, Michael Holmes, Jeffrey Titford i Roger Knapman que fou succeït finalment per Nigel Farage. Els eixos de campanya d’aquestes darreres eleccions han estat entre d’altres el que anomenen com a “proteccions de les zones verdes, tot oposant-se directament als parcs eòlics”; més policia al carrer per fer front als comportaments antisocials i de delinqüència, control de la immigració sota la promesa electoral de “posar fi a la immigració de portes obertes de la UE i executar un sistema de control adequat a admetre números assequibles de les persones que tenen alguna cosa a oferir al nostre país.”. Un altre dels eixos que marquen la tendència del partit en matèria d’immigració es basa en la seva “lluita contra la delinqüència i les comunitats de comportament antisocial a la Gran Bretanya. S’ha de reformar el sistema per rehabilitar els culpables, deportar delinqüents estrangers (...) i fer front als comportaments antisocials”.
“La immigració també ha estat un dels trets característics d’aquesta campanya electoral”
D’euroescèptic a partit obertament racista i xenòfob
En la primera etapa del partit, on Alan Sked n’era un dels fundadors, el partit ostentava exclusivament un caire antieuropeïsta i contrari al Tractat de Maastricht. Dos anys més endavant el partit patia algunes baixes sota l’acusació de tenir un rumb exclusivament racista i xenòfob.
vador ha pres un nou sentit de la marxa cap a postures més vinculades a la dreta. L’auge del discurs racista i antieuropeu de la UKIP que ha calat fort al sud-oest d’Anglaterra està esdevenint el detonant d’aquest canvi de rumb. Un canvi de rumb que beu directament dels postulats de la ultradreta. El comportament electoral de l’estat britànic és i ha estat poc canviant al llarg del temps. Les eleccions que es duen a terme a nivell municipal i que es celebren entre dues de generals, han servit històricament per al votant per a castigar als partits al poder. El poc marge de què es disposa en un sistema com l’electoral britànic propicia que el bipartidisme sigui un obstacle molt difícil de superar.
Comportament electoral
Aquestes eleccions municipals han sacsejat la política de l’estat britànic i han suposat un canvi de rumb per a les properes eleccions generals del 2015. Si bé és cert que en termes generals i degut al complex sistema organitzatiu territorial de l’estat britànic, així com el seu sistema electoral uninominal i majoritari simple dificulta l’accés dels partits minoritaris a Westminster, el rumb conser-
LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS
Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l’Atzur Terrassa // Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València
L’ultradreta al Parlament Europeu MONTSE VENTURÓS BERGA
Unió per l’Europa de les Nacions, Grup per l’Europa de la Democràcia i les Diferències, Independència i Democràcia; Identitat, tradició i sobirania i Europa de la Llibertat i la Democràcia són els noms sota els quals des de l’any 1999 els diferents partits de l’ultradreta europea s’associen entre ells amb uns denominadors comuns que tenen com a baluard la immigració i l’euroescepticisme. Era el gener del 2007 quan es constituïa un grup d’extrema dreta al Parlament Europeu a mans dels representants de l’ala més extremista dels partits de dretes. Els partits d’extrema dreta per excel·lència de Romania i Bulgà-
ria Ataka y Partidul România Mare, s’unien al Parlament Europeu en qualitat de diputats i facilitessin la formació d’Identitat, Tradició i Sobirania. Aquesta coalició però només tingué una vida de nou mesos. Més endavant, durant les eleccions al Parlament Europeu del 2009, L’EuroNat, fou una associació de partits creats l’any 2005 que més tard fundarien l’Aliança Europea de Moviments Nacionals. Actualment i d’ençà de les eleccions al Parlament Europeu de l’any 2009 el partit Europe for Freedom and Democracy és l’encarregat de portar els postulats de l’extrema dreta al Parlament Europeu; coopresidit per Niel Farage i Francesco Speroni.
“El 2007 es constituïa un grup d’extrema dreta al Parlament Europeu”
Consells
Consellers
12ECONOMIA
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
El diner ocult RICHARD WOLFF ESPAI FÀBRICA*
Les recents revelacions sobre el diner ocult fetes pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ) han avergonyit governs, grans i petits, i ensenyat les misèries de moltes empreses i individus rics. Han fet servir llocs com Lichtenstein, les Illes Verges Britàniques, les Illes Caiman, Suïssa i, per descomptat, Xipre. Bancs privats d'aquests països volien aquells diners tant com els seus governs volien els beneficis dels ingressos d'aquelles entrades de diner ocult. Els rics de tot el món van aprofitar els serveis d'aquests bancs per rentar diners associats a alguna il·legalitat, per eludir o evadir impostos, per ocultar tractes de negocis de la vista del govern. Estimacions raonables, basades en l'informe de l'ICIJ i d'altres, suggereixen que en aquests comptes de diner ocult hi ha molts milers de milions de dòlars. D'això es desprèn que els debats a la majoria dels països sobre les taxes impositives no vénen al cas. Molts dels rics fa molt de temps que han trobat maneres d'evitar els impostos, sigui quin sigui el tipus. Només necessiten i utilitzen aquest "buit legal" en la legislació fiscal que els permet ocultar els seus diners (o deixar-los "offshore"), ja sigui en comptes personals o corporatius o de les dues menes. Per aquests mitjans - amb la complicitat dels bancs que competeixen frisosos per aquest negoci tan lucratiu- molts dels rics eviten qualsevol impost que els pobles dels seus països d'origen intentin imposar. Com es pot crear cap sistema fiscal realment progressiu quan els trams superiors poden amagar, i
ho fan, tants diners de les autoritats fiscals? D'altra banda, amb tants països i bancs competint i oferint tantes maneres fàcils d'ocultar diners, es generen incentius per fer diners il·legalment. El blanqueig de diners per encobrir el seu origen il·legal ha estat durant molt temps molt fàcil de fer. Revelacions recents de ICIJ també han demostrat que no només els petits països i els seus bancs locals renten diners contaminats i faciliten l'evasió fiscal. Els principals bancs del centre han pagat recentment multes enormes quan s'han vist atrapats fent aquestes coses. Moltes de les corporacions noliejades per fer negocis financers en llocs com les Illes Caiman han resultat ser filials locals dels grans bancs dels centres que les anomenen "servei a clients d'alt patrimoni amb necessitats especials." El diner ocult representa el vell problema de comportament financer privat, que priva la societat dels ingressos tributaris que necessita i estimula i incita la il·legalitat. Podríem intentar fer algunes noves lleis i imposar noves regulacions. Això es va fer en el passat, quan les revelacions similars provocaven una reacció. No obstant això, ja en sabem el resultat inevitable. Els rics que busquen escapar dels impostos i els criminals rics que tracten d'eludir la legalitat pagaran bé als millors talents (advocats, comptables, assessors financers, etc) per idear maneres d'evitar les noves lleis i reglaments. Ho han fet en repetides ocasions, amb èxit i, sovint ràpidament. Una solució lògica seria la de canviar un sistema econòmic que confereix a l'1-5% més privilegiat aquesta riquesa excessiva i els
ingressos que poden permetre'ls pagar el luxe dels professionals costosos que es requereixen en general per a evadir "legalment" impostos de tothom paga. Amb una distribució menys desigual de la riquesa i els ingressos, no dependríem, ni tan sols necessitaríem, el repetitiu teatre de l'absurd en el qual s'estableix una regulació fiscal governamental, i tot seguit s'evadeix; s'imposa una nova regulació, i tot seguit s'eludeix - i així successivament. A més, cal tenir en compte la potencialment enorme reducció del dèficit: amb molta menys desigualtat d'ingressos i riquesa,
“El diner ocult priva la societat dels ingressos tributaris que necessita i estimula i incita la il·legalitat” els esquemes d'evasió fiscal serien assequibles i atractius per a menys gent, la qual cosa resultaria en una major recaptació tributària, mentre que la regulació i l'aplicació dels costos per a la inspecció baixarien en correspondència. Una altra solució lògica seria la de socialitzar la banca, almenys els bancs més importants, els grans bancs del centre. Donada la internacionalització molt desenvolupada dels bancs, això seria una socia-
lització internacional. Seria paral·lela als esforços internacionals per fer front a una altra sèrie de problemes que enfronta el món, és a dir, la degradació del medi ambient. Els principals grans bancs del centre privat es convertirien en propietat pública i serien operats per agents directament responsables davant les autoritats polítiques. Les seves activitats s'haurien de ser transparents per al públic. Com a institucions de l'Estat, com a bancs socialitzats no tindrien cap interès en (i ho tindrien estrictament prohibit) pràctiques que privessin a l'Estat dels seus propis ingressos fiscals. Atès que els bancs dels centres europeus i dels EUA són tan grans, si se socialitzen fàcilment podrien "persuadir" als grans bancs d'altres llocs a unirs'hi per por de ser boicotejats per la combinació socialitzada dels bancs dominants d'Europa i EUA. Tal solució tindria guanyat el suport, ara mateix, d'una clara majoria de la gent en moltes parts del món. Gent que culpa la indústria financera - i els grans bancs, en particular - de gran part de la crisi, així com dels rescats posteriors (als bancs) i de les polítiques d'austeritat dels governs (a la gent). Amagar diners en comptes a l'estranger per escapar a la detecció i/o la fiscalitat s'ha convertit en una "estratègia financera" de rutina per a moltes de les persones i les empreses més riques del món. Parcialment protegida per una legislació especial i en part per la negativa dels funcionaris responsables d'investigar o jutjar, l'ocultació de diners ha privat la majoria dels països d'enormes quantitats d'ingressos fiscals que es necessiten desesperadament i que podrien
haver ajudat a que les seves economies milloressin, alhora que ajudarien a la reducció dels seus deutes. Els caps dels principals bancs mundials - els que van exigir i van obtenir rescats d'un bilió (1.000.000.000.000) de dòlars i que ara exigeixen programes d'austeritat per equilibrar els pressupostos dels governs - presideixen les institucions que fan diners ajudant als rics a evadir impostos. Amagar diners en la forma i sumes revelats darrerament pel ICIJ és una forma de profunda corrupció social. Va més enllà de les qüestions de legalitat, arriba fins al cor de l'economia política moderna. El capitalisme és un sistema que fomenta l'aprofundiment de la desigualtat econòmica a l'interior de la majoria de les nacions en tot el món d'avui - a menys que i fins que la repulsa popular i els moviments d'oposició aturin o reverteixin aquest aprofundiment. A partir d'un cert punt, la desigualtat provoca i permet als súper rics ampliar encara més -en un frenesí semblant al del rei Mides- la seva riquesa ja prodigiosa. Les lleis es converteixen en mers obstacles per saltar per als que tenen els diners per evadir, en lloc d'acords socials vinculants. A continuació, la corrupció profunda s'instal·la. L'informe ICIR i altres documents ens fan veure tots els detalls sagnants d'aquestes vastes possessions de diners amagats. La veritable pregunta és si la gent damnificada per aquest comportament canviarà el sistema que el promou i premia. *20 abril 2013. Article publicat a La Fàbrica a proposta de l'autor. Traducció http://espaifabrica.cat
ESPORT 13
L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
El Llevant implicat en sospites de frau en la lliga de futbol espanyola RAFA ESCOBAR MANISES
El passat dia 13 d’abril es disputà un partit de lliga que enfrontava al Llevant UE, en la zona tranquil·la de la classificació i al Deportivo de la Corunya, club implicat en la lluita per no descendir de categoria. Al minut 28 del partit el marcador reflectia un sorprenent zero a tres favorable a l’equip gallec, el qual encara faria un gol més en el segon temps. La interpretació d’aquest partit s’haguera basat en la diferència de tensió competitiva entre els dos equips si pocs dies després no haguera transcendit una greu discussió al vestuari granota durant el descans del partit, en la qual un dels jugadors acusava a quatre dels seus companys de no esforçar-se al màxim, insinuant d’aquesta manera que aquests tenien alguna mena d’interès en que el resultat fóra el que reflectia el marcador. Poc de temps després el jugador en qüestió es va retractar de l’acusació, però el focus d’atenció informativa ja estava sobre aquest partit. Les sospites de frau a la lliga espanyola no són noves, al final de cada temporada, en les darreres jornades sempre se’n parla i s’escriu, sobretot en el cas de partits que enfronten a equips que no es juguen res amb altres que es juguen molt, bé siga el títol, la classificació per a competicions europees o el descens de categoria. Els pressupostos i els ingressos de l’any següent estan en joc. Tots els anys es parla de maletins, primes a tercers per guanyar o fins i tot testimonis de futbolistes que asseguren haver rebut trucades en les que a canvi d’una quantitat econòmica, se’ls demanava que feren el possible per perdre el partit. Aquesta allau de rumors omple moltes pàgines de periòdics i minuts de programes esportius totes les primaveres, però no es plasma en cap acusació ni denúncia concretes. Ara bé, els darrers anys, ha entrat en joc amb força un nou factor, la importància que estan prenent les apostes esportives. Són molts els escàndols destapats a lligues importants com l’alemanya o la italiana, en els que hi ha implicats jugadors i àrbitres operant en alguns casos amb trames organitzades. A l’Estat Espanyol no es coneixia amb certesa cap cas, possiblement perquè poques han segut les investigacions fetes en un món, el del futbol, que gaudeix d’una total impunitat. Però de fet, són molts els partits que han estat sota sospita els últims anys, per observar-se en ells
Els gols del Deportivo estan sota sospita
actuacions anòmales dels esportistes. En el cas del Llevant i el Deportivo, el president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas, ha decidit fer una investigació a fons. Caldrà veure si es queda aquí o continua estirant del fil per destapar un frau que sembla que va més enllà dels
dos clubs implicats. En un primer moment Tebas insinuava la possibilitat de que des d’algun integrant del club gallec s’haguera fet una proposició econòmica a algun membre de la plantilla granota. Però la investigació pareix anar més enllà, actualment es rastregen les apostes realitzades per a aquest partit, ja que, pel
que sembla, s’apostaren importants quantitat a la sorprenent situació de que el marcador al descans fóra zero gols a tres, com així va ser. En aquest moment no es descarta cap de les línies d’investigació, però caldrà veure si Tebas té totes les proves que assegura tenir en tots els programes televisius i de ràdio en els
El FC Barcelona es proclama campió de lliga per partida doble RAFA ESCOBAR MANISES
El passat dilluns 13 de maig mig milió de persones eixia als carrers de Barcelona per celebrar la darrera Lliga guanyada pel conjunt de Tito Vilanova. Dos autobusos creuaven alguns dels lloc més emblemàtics de la ciutat. En el primer estaven, rodejats d’un gran dispositiu de seguretat, els jugadors del primer equip masculí del FC Barcelona. En el segon, les integrants de l’equip femení, que també es proclamà campió de lliga el mateix cap de setmana. Molts eren els culés que desconeixien aquest fet, el silenci infor-
matiu fou quasi total. Les jugadores del Barça femení derrotaren en San Mamés al seu gran rival, l’Athletic de Bilbao, per un gol a
dos davant de més de trenta mil espectadors. És aquest fet el que imposa una reflexió. Pocs són els equips de primera i segona divisió espanyola que aconsegueixen una afluència de públic tan nombrosa al seu estadi. Més sorprenent és si tenim en compte que es tractava d’un partit que, malgrat la seua transcendència, no va ser objecte de cap tipus de publicitat
NOM i COGNOMS
BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ
que fa declaracions i, en cas de ser així, si únicament limitarà la investigació a aquest partit o s’estendrà a altres. Fa la sensació però, que la Lliga de Futbol Professional, amb aquesta actuació tan decidida del seu president, tracta de netejar la cara de l’esport espanyol en un context en el que la candidatura olímpica de Madrid es troba en entredit i la sentència de l’Operació Puerto, ha mostrat, un cop més la laxitud de la legislació espanyola amb el dopatge. Escollint aquest partit, la Lliga i el seu president no es troben en una situació gaire compromesa, pel fet que es tracta de dos clubs, sobretot el valencià, amb escassa capacitat d’influència, convertint-se per tant en la víctima propiciatòria ideal. Caldria veure quina haguera segut l’actitud de la Lliga si l’escàndol haguera afectat a alguna de les dues grans corporacions esportives que dominen la Lliga i exerceixen influència sobre la Federació. El cas del Llevant i el Deportivo ni ha segut l’únic ni serà l’últim. Mentre el futbol d’elit continue movent les xifres milionàries que mou, aquestes situacions continuaran produint-se, i més si afegim la recent irrupció del món de les apostes en l’esport d’elit i les màfies, més o menys organitzades que acompanyen a aquest.
ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ
Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com
i no fou retransmès per cap canal de televisió; uns canals que retransmeten un gran nombre de partits de futbol masculí, alguns d’ells d’escàs interès. Aquesta situació no fa més que reflectir l’enorme marginació que pateix un esport femení que únicament sembla despertar interès durant els Jocs Olímpics, en els que cada medalla es celebrada com a una victòria patriòtica. La resta de l’any, subsisteix amb grans dificultats per obtenir sponsors i patrocinadors, mentre els mitjans de comunicació generalistes l’ignoren o, en el millor dels casos li dediquen espais marginals.
DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT
OFICINA
CONTROL
NÚMERO DE COMPTE
Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.
14 CULTURA
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
En el bicentenari de Wagner Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA
l 10 de juny de 1865 Richard Wagner (1813-1883)va estrenar Tristan und Isolde (Tristany i Isolda) a Munic. Un abans i un després. La culminació d'un procés de destrucció de l'harmonia tradicional iniciat pel propi Wagner, Liszt (que posteriorment seria el seu sogre), Schumann i altres i el punt de partida de l'avantguarda musical alemanya que més tard representarien Richard Strauss, Mahler, Schönberg i Berg. El preludi d'aquesta obra i el famós «acord de Tristan» que l'encapçala són objecte d'estudi als conservatoris d'arreu del món com a mostra de desenvolupament cromàtic i ruptura amb la tonalitat tal i com havia estat entesa fins el moment. A nivell dramatúrgic Tristany i Isolda, amb text del propi Wagner (un cas extraordinari en la història de l'òpera) basat en una obra de Gottfried von Strassburg de principis del segle XIII, suprimeix els números musicals tancats en favor d'un desenvolupament musical continu que converteix cada acte en una única peça musical i introdueix temàtiques d'una densitat filosòfica inèdita fins el moment sota la influència, en aquest cas, d'Arthur Schopenhauer. L'estrena de Tristan, però, fou només la posada de llarg en públic d'una revolució que es coïa en la ment de Wagner des de molt abans. No només l'obra havia estat escrita ja entre 1857 i 1859 sinó que Wagner guardava en un calaix l'incomplet Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung), que l'ocupava des de 1848 i ja avançava en bona part tots aquests aspectes revolucionaris.
E
Com Tristan, L'Anell del Nibelung és una manifestació de l'impacte del redescobriment de la literatura medieval alemanya. Condensa en una narrativa pròpia continguts provinents del Nibelungenlied (El cant del Nibelungs) i de les sagues islandeses (narracions mítico-històriques sobre la colonització d'Islàndia), particularment la Saga Volsunga, ambdues fonts del segle XIII encara que referents a fets anteriors. Wagner hi va afegir el seu bon coneixement de les tragèdies gregues (que volia ressuscitar amb els seus drames musicals).
El resultat fou un cicle de quatre obres (un pròleg i tres jornades) amb els títols de «Das Rheingold» (L'or del Rin), «Die Walküre» (La Valquíria), «Siegfried» i «Götterdämmerung» (El capvespre dels Deus) d'una durada total d'unes quinze hores. L'Anell va ocupar Wagner entre 1848 i 1874, període en que les idees, les tècniques i la peripècia vital de l'autor van patir notables transformacions. A més de Tristan, durant aquest trajecte Wagner va estrenar Die Meistersinger von Nürnberg
(Els mestres cantaires de Nuremberg), també a Munic el 1868. El trajecte que va de L'Anell a Els mestres cantaires clou un cicle que s'inicia amb la seva participació a la revolució de Dresden el 1849 i acaba amb l'acomodament i la conservadurització d'un Wagner protegit pel rei Ludwig II de Baviera. Si Wagner no hagués escrit aquestes obres, autèntic moll de l’òs de l'òpera del segle XIX, seria igualment un compositor de notable rellevància. Abans havia estrenat tres obres (l'anomenat període romàntic) que es poden considerar entre les més importants escrites en alemany fins aquell moment; Der fliegende Holländer (L'holandès errant, 1843), Tannhäuser (1845) i Lohengrin (1850). I, finalment, va cloure la seva producció amb Parsifal (1882), obra mestra equiparable a Tristany o L'Anell basada en el Parzival de Wolfram von Escenbach (s.XIII), els cicles artúrics i la recerca del Grial. Fou estrenada el 1882 al Teatre dels Festivals de Bayreuth, que Wagner havia aconseguit fer construir gràcies al recolzament de Ludwig II de Baviera. Des d'aleshores el Festival de Bayreuth acull cada estiu únicament obres de Wagner. Durant anys la representació de Parsifal fora d'aquest teatre va restar prohibida amb pena d'indemnització (al «festival sagrat» li corresponia un lloc igualment sagrat). Amsterdam i Nova York van saltar la prohibició i pagar la multa corresponent. Al Gran teatre del Liceu de Barcelona, feu d'un intens wagnerianisme a principis de segle, l'estrena es va produir a les 11 de la nit (les 12, hora alemanya) de fi d'any de 1913, fet que el va convertir en el primer teatre (Bayreuth a part) a estrenar legalment l'obra.
Wagner: política, filosofia i antisemitisme Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA
agner ha estat sempre motiu de forta polèmica. El seu antisemitisme i la utilització propagandística de la seva música pel Tercer Reich han fet que l’execució de les seves obres estigui encara vetada a Israel. D’altra banda, els corrents conservadors predominants en el wagnerianisme han projectat una imatge desfigurada del personatge . L’onada revolucionària de 1848 va atrapar Wagner a Dresden el maig de 1849. Abans Wagner havia establert amistat amb Bakunin, al qual anomena «pirotècnic en cap» de la revolta a la seva apassionant autobiografia. Wagner s’hi va afegir amb entusiasme, fet que el va forçar a l’exili. És en aquest moment que Wagner comença la redacció del text de L’Anell del Nibelung, sota la influència de l’esquerra hegeliana, particularment Feuerbach. Aquests fets biogràfics, consignats a la seva pròpia auto-
W
biografia, han estat reduïts incomprensiblement a anècdota. Malgrat tot George Bernard Shaw, va extreure’n conclusions a The perfect wagnerit (El prefecte wagnerià, 1923), on analitza el text de L’Anell en clau socialista, entenent el cicle com una crítica al capitalisme i la propietat privada. Aquesta lectura segueix sent molt vàlida encara que el fet que l’obra no fos completada fins 1874 va afegir-hi influències, més conservadores, degudes a Schopenhauer. És en clau anticapitalista que el director d’escena Patrice Chéreau va enfocar el conjunt del cicle a Bayreuth el 1976, any del centenari del festival, enmig
d’un escàndol que ha fet història. L’antisemitisme de Wagner, en canvi, és inqüestionable, explícit i d’un nivell intel·lectual baixíssim, com mostren els seus propis escrits. En el context de la cultura del nacionalisme alemany, però, aquest fet no hauria estat tant destacable sense la intervenció del Tercer Reich i de Winifred Williams, esposa del seu fill Siegfried, amiga personal i convençuda partidària de Hitler des del «putsch de Munic» (1923). Això va convertir Bayreuth en feu nacionalsoicialista durant els anys del Tercer Reich. El fet que Wagner s’acomodés socialment i política, particularment a
partir del suport de Ludwig II des de 1864, no ens ha de fer pensar que en la seva maduresa desenvolupés idees protonazis. S’ha construït -des del propi wagnerianisme- un fals idili intel·lectual entre Wagner i Gobineau, teòric racista, notablement refutat per la correspondència i certs textos autobiogràfics, que demostren que aquesta relació personal es va donar enmig de notables desacords ideològics, com demostra Bryan Magee a Wagner i la filosofia (2011). És significatiu que no participés del culte a Bismarck i que critiqués durament el militarisme prussià. D’altra banda el rebuig del capitalisme i la burgesia foren una constant en la vida de Wagner fins i tot en la seva maduresa, encara que en aquest període el desig revolucionari s’hagués transformat en un escepticisme polític que es pot explicar per la decepció política de 1849 i l’acomodament de les seves condicions materials de vida. De l’antic revolucionari només en van restar l’animalisme (inclosa la denúncia de la vivisecció) i el vegetarianisme militants.
CULTURA 15
L’ACCENT 249 DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013
Ressenya de la quinzena Qui estima la llengua la fa servir
Enfortim els marges Marco Poveda i Àngel Velasco VALÈNCIA
través de la lectura de llibres com el que tractarem tot seguit, hom pot pensar que és molt injust l'esforç que han d'assumir els parlants de qualsevol de les anomenades llengües minoritzades per tal d'intentar, si més no, assolir el mateix estatus que d'altres parlants de llengües que gaudeixen d'una protecció específica i, en conseqüència, d'una bona salut. Un pensador i polític francès del segle xix, Alexis de Tocqueville, home de pregona inquietud intel·lectual, durant una visita oficial a les penitenciaries dels Estats Units es va adonar que, per a copsar el nivell de benestar d'una societat qualsevol, s’havia de començar estudiant els marges, ja què, va intuir amb encert Tocqueville, així com són tractats els marges o perifèries d'un sistema podem arribar a imaginar com seria tractat el centre (normalment més fort i consolidat), si no n'hi hagués resistència, i resiliència, o capacitat a resistir, concepte que l'autor ha treballat. En el cas del llibre que comentem avui, Qui estima la llengua la fa servir, editat recentment per Barcanova, les similituds amb la teoria de Tocqueville són ben evidents. Perquè el seu autor, el psicòleg, mestre i escriptor Quim Gibert, nascut a Arenys de Mar, fa molts anys que resideix a la Franja de Ponent, concreta-
A
ment a Fraga (Baix Cinca). I fa encara més temps que malda per dignificar la llengua catalana, pròpia d'aquesta faixa interior del nostre àmbit lingüístic. Un àmbit, per cert, que resseguint la idea tocquevilliana adés apuntada, podria ser considerat com un més dels nombrosos marges de les terres de parla catalana. I això és rellevant perquè, per exemple, estudiant quin és el grau de promoció i protecció que el català rep a les terres de ponent (que, hores d'ara, és gairebé zero), podem entendre perfectament quin seria el tractament que rebria el català per part de les autoritats estatals espanyoles a d'altres nuclis on la consciència de la necessitat de la seva defensa, és més arrelada. En altres paraules, avui les agressions contra la llengua catalana es multipliquen arreu. Per
tant, es fa més necessària que mai la tasca d'anar multiplicant iniciatives de defensa i cura de la llengua catalana. La societat civil fa molt temps que ha agafat la paella pel mànec en aquest sentit però, malauradament, sempre hi surt un nou front de lluita per on l'adversari ens va colant les seves ignomínies i desraons d'Estat. L'objectiu, per ells, està ben clar: aconseguir que el castellà sigui plenament hegemònic a casa nostra, convertir-nos en els seus iguals i tenir garantit per sempre més el seu anhel atàvic de disposar d'una Espanya monolingüe en castellà, amb una ciutadania el més submisa possible. En justa reciprocitat, el nostre objectiu ha de ser la consecució d'un Estat propi català que garanteixi la digna pervivència de la nostra llengua a casa nostra, així com de la nostra cultura i formes pròpies de mostrar-nos al món. Tenint això ben clar, mentre que la nostra emancipació, a tots els efectes, no acabi d'arribar, continuen essent necessaris llibres com
aquest que Quim Gibert ha publicat fa escassos mesos. El llibre Qui estima la llengua la fa servir és un llibre plaent i estimulant. De lectura amena i edificant, proporciona arguments i recursos per poder sortir-se'n de situacions incòmodes. Per a aquells que ja el coneixem, s'ha de dir que a les pàgines de l'obra s'hi troba el Quim narrador de contes i faules que ja havíem presenciat a tants indrets sota la forma de presentacions, jornades de conferències i activitats diverses. Però també és cert que, fins i tot per a aquests últims, l'obra presenta una solidesa formal tan formidable que constitueix una gratíssima sorpresa. Això és degut a la gran quantitat de referències, perspectives, cites, anàlisis i possibilitats que hi conté. Al llibre, Quim ens ho explica ben a les clares: no som els primers que hem patit aquests tràngols identitaris, probablement tampoc no serem els últims. Altres individus, col·lectius i pobles han passat per situacions semblants al llarg de la història, i han aconseguit superar-les i reeixir-se'n. Els exemples, com molt bé ens diu Quim, els tenim, i de tota mena. Ara només cal conèixer-los i seguir-los, procurant alhora convertir la nostra lluita personal en un camí plaent i encoratjador, que tingui sentit per ell mateix. Una de les coses que més omple els humans és la capacitat que tenen per ajudar a d'altres. Això és el que ens ofereix Quim Gibert amb aquest primer llibre seu en solitari: un argument irrefutable per a conèixer quins són els entrebancs en el camí de la nostra plenitud, i quines són o poden ser les maneres per superarlos. En el fons, una cosa tan senzilla com no deixar de parlar la nostra pròpia llengua, el català, pot ser de molta, moltíssima utilitat.
Història
Vuitanta-anys de la Buecherverbrennung Josep Maria Sole Soldevila BARCELONA
ls darrers dies, representants de la dreta espanyola han volgut equiparar al nazisme algunes de les manifestacions de rebuig al seu projecte polític tant en el terreny nacional com en el social. Aquesta banalització del règim nacional-socialista no és però nova i aquest recurs criminalitzador no ha estat únicament emprat per membres del PP. Malgrat que aquesta voluntat tergiversadora tant de la història com del present només arrela entre sectors fanàtics disposats a creure sense raonar mai no és sobrer fer memòria d'algun dels trets definitoris del règim encapçalat per Hitler, en aquest cas, d'un episodi conegut amb el nom de Buecherverbrennung i reconegut per les imatges de milers de llibres en flames amuntegats enmig de places. A partir del 30 de gener de 1933, moment en què Hitler fou nomenat Canceller d'Alemanya per part de Paul von Hindenburg, el darrer president de la República de Weimar, la degradació del sistema de drets i lliber-
E
tats al país germànic s'accelerà. Aquest procés de destrucció del sistema sorgit en acabar la Primera Guerra Mundial i de construcció del III Reich rep el nom de Gleichschaltung i tingué entre les seves fites més destacades l'atribució de la crema de l'edifici del Reichstag, el Parlament alemany, a l'oposició comunista organitzada en el KPD. Així, només un mes després del seu nomenament com a canceller, Hitler, amb el vist-
i-plau de Hindenburg, féu declarar l'Estat d'emergència, liquidant els drets civils bàsics i il·legalitzant tant el Partit Comunista com altres organitzacions d'esquerres, sindicats... preparant el terreny per a una victòria electoral a les eleccions de març. Però tot i aquest clima de persecució política, a les eleccions de març el NSDAP no aconseguí la majoria necessària, un entrebanc que pogué superar gràcies al suport
que d'altres partits d'ordre donaren a l'aprovació de la Llei Habilitant, l'instrument que permetria al NSDAP poder decretar lleis sense necessitat de passar pel Parlament. D'entre els propòsits d'aquest nou règim aprovat a força de suprimir tota oposició hi havia la depuració cultural germànica, expulsant-ne els cossos estranys que la deformaven. El tret de sortida d'aquesta campanya contra el que s'acabaria denominant “art degenerat” tingué lloc el 10 de maig de 1933. Aquell dia, a la Plaça de l'Òpera de Berlín, el ministre d'Il·lustració Pública i Propaganda Joseph Goebbels va presidir i justificar la crema de milers de llibres que els darrers dies estudiants universitaris, membres de les SA i ciutadans anònims havien anat recollint per a tal fi. Aquesta, que és la crema més popular, no fou però la única. D'altres ciutats universitàries repetiren el ritual en el qual convertiren a cendra centenars de títols d'autors diversos. D'entre els nombrosos autors “degenerats”, és clar, s'hi comptava Sigmund Freud, el metge austríac que, malgrat tot, aconseguí mantenir l'humor en afirmar: “Sí que ha avançat el món: a l'edat mitjana m'haurien cremat a mi!” Els esdeveniments posteriors, però, l'hagueren de fer rectificar, quan ell mateix va haver d'acabar marxant de casa seva i quatre germanes seves van acabar morint internades en un camp de concentració.
DEL 16 AL 29 DE MAIG DE 2013 L’ACCENT 249
16CONTRAPORTADA
“Amb Perspectives volem analitzar les lluites del nostre país des dels mateixos protagonistes” L'ACCENT BARCELONA
Què és Perspectives? Amb Perspectives volem encetar una publicació anual de pensament i anàlisi crítica per a l’acció. Vol ser una eina per als moviments populars i polítics de l'esquerra transformadora per a la reflexió, que ajudi a posar en comú visions diverses, definir els reptes als quals s'enfrontaran els moviments socials i polítics. Una publicació que aporti diferents perspectives sobre la realitat transformadora i de lluita dels Països Catalans. El web de l'Espai Fàbrica fa anys que funciona, com és que ara es llença a fer aquest projecte en paper? L'Espai fàbrica (abans La Fàbrica) funciona des de fa anys com a espai de trobada i debat entres les esquerres rupturistes catalanes, i alhora com a espai per a difondre en català el pensament crític d'arreu del món mitjançant les traduccions. Hem publicat centenars d'articles de més d'un centenar d'autors dels Països Catalans i d'arreu del món. Amb Perspectives volíem superar la reactivitat del web que tot sovint es mou seguint l'actualitat, o en monogràfics, i intentar oferir una eina específica per a analitzar més a fons els contextos i les perspectives de les lluites del nostre país des dels seus propis protagonistes. Esperem que el paper a més permetrà arribar també un públic diferent que el web. Com s'ha fet la selecció dels temes i dels autors? Hi ha gent força diversa. Vam pensar que seria interessant abordar els àmbits que definiran l’agenda dels moviments socials i polítics del proper any, i a partir d'aquí vam cercar persones representatives d'aquest diferents àmbits o bé que puguin oferir punts de vista interessants. Així de la crisi capitalista ens en parla l'Ivan Gordillo, del seminari d'economia critica Taifa; en Jordi Mir parla de la lluita per l'educació pública; l'Àngels Martínez, de Dempeus per la Sanitat Pública, i el periodista de Cafè amb Llet Albano Dante, de la sanitat; els sindicalistes Josep Garganté i Jordi Martí del moviment obrer; la Sílvia Alberich de Feministes Indignades, i la Maria Rodó,
ENTREVISTA
Martí i Eloi, coordinadors d’Espai Fàbrica i impulsor de Perspectives El web Espai Fàbrica, espai de producció i reproducció d'idees, ha reprès aquest any l'activitat després renovar disseny, i ara emprenen una publicació en paper, Perspectives. En parlem amb l'Eloi i en Martí, dos dels impulsors del projecte.
del col·lectiu Gatamaula, reflexionen des del feminisme; en Manel López des de l'esquerra independentista; els advocats i juristes Benet Salellas, Jaume Asens, Isabel Vallet i Gerardo Pisarello de les lleis repressives; i dels desnonaments i el moviment popular que n'ha sorgit en parlen en Pau Llonch i l'Ada Colau de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. No hi són tots els que voldríem, alguns que no han pogut col·laborar enguany intentarem que ho puguin fer en properes edicions, també sabem que cal tractar altres
“Vam pensar que seria interessant abordar els àmbits que definiran l’agenda dels moviments socials i polítics del proper any”
àmbits que aquest cop no hi han cabut. Volem que sigui un projecte viu que anirà creixent i evolucionant cada any a partir de la resposta que obtingui.
I en Josep Fontana us en fa el pròleg. Ha estat una gran il·lusió que un historiador tant referent com en Fontana hagi volgut donar-nos un cop de mà, i ens ha agradat molt que per fer-ho se n'hagi llegit els textos i hi debati críticament en el seu pròleg. Persones com ell, que a més del seu prestigi acadèmic i intel·lectual tinguin aquest compromís polític i social incombustible, són imprescindibles, és un honor per a nosaltres la seva col·laboració. Per què heu decidit finançar Perspectives mitjançant el micromecenatge? Vam pensar amb el finançament comú podíem demanar a la gent si aquesta idea li interessava, i a més és un sistema que permet que tothom pugui fer l'aportació que estigui més al seu abast. Seguint el suggeriment dels lectors, la publicació es distribuirà sota una llicència Creative Commons, que permetrà que qui vulgui distribuir-la i fer-ne traduccions ho pugui fer sempre que reconegui i citi l'auto-
ria, no en tregui un profit comercial i la distribueixi amb una llicència igual. D'aquesta manera qui col·labora amb el projecte està ajudant a sembrar unes idees perquè després germinin i es difonguin. Al capdavall no som cap editorial, el nostre objectiu és difondre les idees, i que aquestes s'escampin, siguin fructíferes i ajudin a tota la gent que lluita. Respecte a l'Espai Fàbrica, heu renovat recentment el web. Sí, fa uns mesos que hem reprès la publicació de textos, amb nou web i nous col·laboradors. Pensem que ara més que mai als Països Catalans fan falta eines com aquestes, que donin veu a les propostes i alternatives crítiques amb l'actual estat de les coses, l'esquerra transformadora té més raó que mai d'existir, en temps durs i alhora interessants com aquests que vivim, en què sembla que s'acceleren els fets: la situació econòmica que despulla la veritable naturalesa del capitalisme, el seu caràcter cada vegada més palesament incompatible amb al democràcia, l'esclat de noves for-
mes d'organització i lluita popular, l'emancipació dels Països Catalans,... i alhora que és més necessària que mai aquesta esquerra, hi ha més per fer que mai en la definició de projectes, d'alternatives. L'esquerra radical, els moviments populars, els economistes crítics, l'han encertat de ple en la seva crítica al capitalisme, el que ha passat els darrers 5 anys confirma el que molts textos com els publicats a l'Espai Fàbrica havien estat dient feia anys, el que ara ens fa més falta és debatre les nostres propostes, conèixer i discutir els exemples i experiències de processos de lluita, d'emancipació i transformació social. Els defensors d'aquest sistema criminal sempre acusen als crítics de no tenir una solució, i sense caure en aquesta trampa, perquè cap sistema històric ha estat definit abans de fer-se realitat, sí que cal que oferim algunes propostes alternatives, o que coneguem millor les alternatives que ja hi ha, que debatem, proposem i expliquem algunes de les bases per a una societat diferent, veritablement democràtica, sense explotació ni opressió de les persones i els pobles. Volem doncs col·laborar en la mesura del que puguem a fornir eines per al debat i per a aquesta tasca col·lectiva, des de la nostra realitat concreta, alhora que projectats al món i oberts a les propostes d'arreu. L'Espai Fàbrica és una d'aquestes eines, i Perspectives en vol ser una altra, animem doncs a tothom a col·laborar-hi per fer-la possible.
MÉS INFO: HTTP://PERSPECTIVES.CAT HTTP://ESPAIFABRICA.CAT HTTP://WWW.VERKAMI.COM/P ROJECTS/5230-PERSPECTIVES