Accent 250 by L'ACCENT Periòdic popular dels Països Catalans

250

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

44.396

>>En Profunditat 8 i 9 La despossessió de les classes populars als Països Catalans, en profunditat a les pàgines centrals

milions pagats en interessos del deute públic

8.733

15.900

milions en retallades de prestacions socials

milions a fons perdut per a rescats bancaris

Augment d’atacs feixistes a l’Horta

SUMARI

nes de les localitats que han servit d’ escenari per a les accions de l’extrema dreta, emmarcades en una estratègia premeditada. Sense anar més lluny, una concentració contra l'alcalde de Burjassot reuní un centenar de persones convocades per grups d'extrema dreta i el PP. Burjasso, doncs, continua sent un banc de proves per al revifament de l'anticatalanisme, però l’acte no tingé èxit . >> Països Catalans 5

La UEFA accepta Gibraltar Malgrat els intents obstruccionistes procedents de l’Estat espanyol, el passat 23 de maig la Federació de Futbol de Gibraltar (GFA) va ser acceptada de forma definitiva com a membre de ple dret a la UEFA, podent així competir com a selecció nacional en la fase prèvia per a la Eurocopa del 2016 a França. El procés ha estat llarg per les pressions de la Federació Espanyola de Futbol, que s’oposava radicalment a l’admissió de Gibraltar. >>Esports 13

ENTREVISTA

Andreu Bautis, membre de la COS Maresme Andreu Bautis és membre actiu de l’assemblea territorial de la COS al Maresme i en aquesta entrevista ens parla de la frenètica activitat que s’ha dut a terme a la comarca en els darrers mesos. >>Contraportada 16

La patronal rebaixa drets amb la caiguda de convenis

Ítaca neix amb una acció de protesta contra Mango

Escratxes feministes arreu dels Països Catalans

Al juliol d’enguany 1.500 convenis d’arreu l’Estat haurien de renovar-se, però els empresaris estenen el missatge de la por per negociar-los a la baixa. >> Economia 12

L’organització internacionalista de l’esquerra independentista ha sortit al carrer per primera vegada des del seu naixement per a denunciar l’explotació del tercer món i el treball infantil. >> Països Catalans 6

La campanya pel dret a l'avortament ha convocat escratxes feministes a les seus del PP d’Alacant, Xàtiva, València, Palma, Tarragona, Reus i Mataró, entre d’altres. >> Països Catalans 7

LLUÍS RIERA CALLÍS PÀG. 2 // VICTOR LÓPEZ PÀG. 2 // MARIA GARCIA PÀG. 3

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Quins anys intentant endolcir-ho tot LLUÍS RIERA CALLÍS OLOT

I ja en fa 15, d'aquell 23 de Maig del 98, quan vaig entrar a la pastisseria per primera vegada amb intenció de treballar-hi. D'ençà de llavors, que diferents llocs i pastissers m'han anat ensenyant. I he après, sense fer-ho sempre, que allò més preuat és la satisfacció de fer allò que a un li agrada fer. Al principi, pensava que les matèries i l'aprenentatge eren conjuntament amb l'amor el que podien fer d'un ofici un art. Ara no només ho penso, sinó que ho corroboro. Parlo de pastissos, però podria parlar de tantes altres coses, perquè en el fons, del que vull parlar és dels oficis. D'aquells coneixements que hem après de generacions a generacions, del saber com treballarlos, d'aconseguir el producte final amb qualitat de consciència.

COL·LABORACIÓ

VICTOR LÓPEZ *

Necessitarem tota la desobediència abandonades per engegar-hi cooperatives. El paraigües comú de totes aquestes experiències és la desobediència al marc jurídic i polític actual com a pràctica sistemàtica de lluita. El repte de l’Esquerra Independentista, per tant, no és només configurar un programa polític d’unitat popular aglutinador, sinó posar en el centre del debat la necessitat de desobeir a tots els nivells possibles i de forma sistemàtica: aturant els desnonaments, paralitzant els consells de govern d’empreses, i ajuntaments que apliquin retallades, i fins i tot bloquejant els parlaments autonòmics una vegada i una altra. Perquè només quan haguem sistematitzat la desobediència podrem trencar el mur infranquejable de la legalitat vigent, que no és més que la voluntat de la classe dominant erigida en llei. Fins aleshores, només ens quedarà demanar permís.

Mai una crisi social, nacional i democràtica tan intensa en la història recent del nostre país havia configurat un escenari de lluita tan oportú per a l’acumulació de forces al voltant del programa històric de l’esquerra independentista: la construcció d’un poder popular que forci el trencament amb l’estat espanyol i amb el sistema econòmic capitalista a través d’un procés de construcció i alliberament nacional indestriablement lligat a un procés de transformació social de baix cap a dalt cap a un model econòmic alternatiu. En aquest context, les dues grans iniciatives de caràcter popular més aglutinadores i mediàtiques des del 2012 fins ara (l’Assemblea Nacional Catalana i el Procés Constituent, tot i que aquesta segona té un recorregut encara per definir) compten amb un denominador comú: el decalatge entre la proposta de programa polític i la proposta de mecanismes d’acció política per executar-lo. En el primer cas, aquest decalatge prové d’obviar la postura de força que exercirà l’estat espanyol

*Victor López és militant de l’assemblea de Sabadell d’Endavant-OSAN

Orgull, valor, saviesa... i treball cooperatiu

Aquest orgull, aquesta felicitat, és el que construeix vides i famílies, que amb les seves mans omplen la societat de coneixement. Aquest valor, el de l'artesania, el de l'artesà ; en definitiva, el del petit comerç, és el que basteix part del tarannà ancestral d'un poble. Que tota aquesta saviesa sigui reconeguda, regada i cultivada, que esdevingui cada un d'ells un nou element identitari del saber fer. De dependències continuades n'anem tips, fem doncs, del producte local i del veí, la pròpia despensa i la base de la defensa. Hem de seguir obrint noves vies de complicitat, de treball cooperatiu i d'intercanvi. Que juntes totes aquestes experiències es converteixin en el verdader pal de paller de la llum i de la dignitat d’aquest gris sistema. De nosaltres depèn si volem seguir triant l'ofici o aquell qui treballa amb desfici trepitjant l'altri i escombrant dignitats. Que tothom ensenyi el que ha vingut a aprendre, el que sap i el que realment pot transmetre. I ja que hi som, fem-ho tal i com pertoca. Que tu, jo i Olot necessitem més que mai la independència de tot allò que es fa amarg. Si ens creiem les nostres capacitats i les reconeixem en disciplina, sense classimes ni feixismes, farem de les nostres feines l'eix central de la nostra llibertat com a persones i com a poble. 15 anys de pastissos catalans i seguirem.

“Un programa polític de ruptura com el que proposem sols es pot dur a terme si es compta amb el poder popular per a fer-ho”

i els grans grups econòmics i de pressió (patronal, grans mitjans, etc.) per impedir a tota costa qualsevol canvi real. En el segon cas, el decalatge es dóna perquè s’obvia que un programa polític de ruptura (com ara la nacionalització dels sectors estratègics) només es pot dur a terme si es compta amb un poder popular per fer-ho. Mentrestant, noves (i no tan noves) formes i micro-formes de lluita es configuren en molts àmbits sectorials i geogràfics: Com que els rectors de les universitats públiques són incapaços de plantar-se

rotundament contra la reducció del seu finançament, són les estudiants i les treballadores de la UB o la UAB qui bloquegen els consells de govern ocupant els rectorats una vegada i una altra. Com que els ajuntaments són incapaços de donar resposta a les necessitats d’habitatge més immediates, és la Obra Social de la PAH qui pren la iniciativa ocupant blocs a Salt, Blanes o Sabadell. En aquesta darrera ciutat, en els últims mesos s’han alliberat fins a tres solars per fer-hi horts populars, i l’assemblea local d’aturades comença a debatre si cal començar a ocupar naus industrials

“Els ajuntaments no fan la seva feina i és l’Obra Social de la PAH qui ha d’ocupar blocs a Salt, Blanes o Sabadell”

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Falsos herois, falses víctimes “Si se l’ha menystingut en determinats cenacles ha estat per raons ideològiques o per rancúnies i enveges personals. Teixidor va ser una persona de dretes”. Aquest és el nucli dur de la columna de NarcísJordi Aragó a El Punt-Avui del 27 de maig. Porta per títol «Torna Joan Teixidor». Sembla que finalment es fa justícia i les forces de la llibertat vencen el sectarisme criptocomunista que campa pertot. S’ha acabat la dictadura de l’esquerra intolerant i triomfa la qualitat literària més enllà de les ideologies. Però, existeix tal cosa? De la mateixa manera que en els mitjans i la literatura dels sectors d’esquerra -aquest mitjà n’és un exempledenunciem (i amb raó) la dictadura ideològica de la burgesia, a la mateixa premsa burgesa hi ha tot un corrent consistent a denunciar la terrible pressió de la censura d’esquerres, de la qual el pensament “políticament correcte” seria

una modalitat. Hom podria veurehi una simetria. Però el cert és que El Punt-Avui es ven als quioscs i L’Accent es troba a les catacumbes. Narcís-Jordi Aragó fou redactor en cap de la revista Vida Catòlica (1962-1967), ha estat director del Centre d'Informació i Documentació de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (1975-1995) i va ser cap del Gabinet de Premsa i director del Butlletí d'aquesta Corporació. De la qual cosa es pot deduir que el senyor Aragó és de dretes, tal com ell qualifica que era l’esmentat Joan Teixidor. El més característic de les dictadures ideològiques és confondre la pròpia dictadura amb la normalitat. Aquest fenomen s’ha fet notar amb freqüència en relació al nacionalisme espanyol, que de tant normal que és no és ni nacionalisme. És per aquesta normalitat que al senyor Aragó no se li acut la idea que potser, de la mateixa manera que

alguns han menystingut Teixidor perque eren d’esquerres, ell el considera un gran escriptor perquè és de dretes. Ni se li acut tampoc que és estrany que les institucions catalanes, controlades quasi ininterrompudament per la dreta, s’hagin hagut de sotmetre a la “dictadura ideològica de l’esquerra”. Són les mateixes que li van concedir el 1980 a Josep Pla la Medalla d’Or de la Generalitat (“Merdalla d’Or de la Degeneralitat” en deia Joan Oliver). Perquè era un gran escriptor o perquè era de dretes? Aquestes institucions podrien haver homenatjat Joan Teixidor com el senyor Aragó considera -i jo no ho negoque es mereix i queda clar que si no ho han fet no és perquè fos “de dretes”. Aquests contorsionismes intel·lectuals acaben conduint inevitablement a certs revisionismes molt reveladors del que hi ha al darrera de certa gent “de dre-

tes”. Aragó es permet dir que Teixidor “va escriure en castellà quan no hi havia més remei”. I que això potser li havia costat un cert preu al senyor Teixidor. En aquell període en que “no hi havia més remei” alguns si que hi van trobar remei: l’esmentat Joan Oliver el va trobar i es va dedicar a escriure en català a costa d’un aïllament professional molt més intens que el que mai hagi pogut patir Joan Teixidor, que potser no hi va trobar cap problema perquè “era de dretes”. També Salvador Espriu va saber trobar el remei. I Pere Calders, i uns quants més. El remei era simple. Escriure en català i prou. És clar que aquest remei tenia uns costos. Joan Teixidor no va haver de pagar la factura. Perquè era “de dretes”, que sempre ha sortit més barat per molt que alguns vulguin inventar un món de fantasia, amb falsos herois i falses víctimes.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 250 DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

MARIA GARCIA*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

És escrit a les parets: Guanyarem! Aquestes darreres setmanes hem reviscut a la Universitat Autònoma de Barcelona un fet històric dins del gran cúmul d'esdeveniments revolucionaris que protagonitzem els estudiants dels Països Catalans. Després de convocar una jornada de vaga estudiantil el passat 17 d'Abril, emmarcats dins de la campanya “Desobeïm el règim. Recuperem el nostre”, es va ocupar el Rectorat del Campus de Bellaterra. Més de 300 estudiants entràvem plens d'il·lusió a dins l'edifici per quedar-nos-hi indefinidament i així aconseguir que l'equip de govern actual de la UAB apliqués i executés les mocions ratificades pel Claustre. Les diferents comissions començaven a treballar, la xarxa n'anava plena i els mitjans no paraven d'entrar i sortir del Rectorat. La novetat portava al neguit: què passarà si l'equip de govern no vol negociar amb nosaltres? Tanmateix, la I·lusió de voler canviar la UAB es mantenia viva i així han passat els dies fins a un mes de nits senceres sense dormir, de reunions llargues i de voler trobar manera per deixar de ser els silenciats, els criminalitzats. Ha passat el temps, doncs, i després de tantíssimes temptatives de promoure una taula negociadora per aconseguir els objectius marcats del moviment estudiantil s'ha pogut demostrar que la via democràtica i institucional està totalment obsoleta a les universitats. No hi hagut voluntat política de negociar ni d'arribar a un acord mitjançant el diàleg, i així podem comprovar com juguen a diluir la veu d'aquells que es mouen i reclamen el que és seu. N'hi haurà que pensaran que no hem materialitzat objectius, però és totalment equívoc. No sempre és fàcil demostrar que les mateixes estructures universitàries són limitadores per estudiants i treballadores. Hem aconseguit que gran part dels universitaris se'n senti partícip d'aquest abandonament demo-

Número 250 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González, Àlvar Hervalejo Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori Esports: Rafael Escobar Edició gràfica: Andreu Ginés i Xavier Gispert. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Gerard Sala i Àlvar Hervalejo Han col·laborat en aquest número: Maria Garcia i Víctor López i Lluís Riera Callís

cràtic per part de les elits polítiques així com també hem aconseguit fer trontollar un equip de govern que tot perdent els papers ha demostrat immaduresa i poca responsabilitat vers la comunitat educativa. Ferran Sancho, acompanyat de la Vicerrectora d'Estudiants, Silvia Carrasco, han mostrat la seva feblesa atacant els estudiants activistes de la UAB tot emplenant-se la boca d'igualtat i justícia davant de la societat. Jo els hi dic a tota la colla que mou els fils des de dalt del Rectorat que no pateixin pas, els estudiants de la UAB, juntament amb els seus treballadors, no es deixen trepitjar i mai es rendeixen davant d'aquells que els volen fer callar. La Coordinadora d'Assemblees de Facultat (CAF) ens ha tor-

nat a ensenyar, per enèsima vegada, que desobeir i promoure el moviment popular a les aules és possible. La CAF ens fa real amb la valentia a cada gest i la raó a cada mot, que es pot mantenir viva la flama que un dia uns estudiants com nosaltres, inquiets i compromesos, van encendre. Enhorabona (i per molts anys!) a tots aquells que han pres l'humil decisió de no retrocedir a la universitat més rebel dels Països Catalans, l'Autònoma. Només avançant amb pas ferm podrem fer un demà més just per tots aquells que, com nosaltres, passaran per aquestes aules i les de qualsevol altre indret del món. I com molts tararajem a vegades... “És escrit a les parets: Guanyarem!”

“No sempre és fàcil demostrar que les estructures de la universitat limiten a les estudiants i a les treballadores”

“La CAF ens ha ensenyat que és possible desobeir i promoure el moviment popular a les aules”

*Maria Garcia és portaveu del SEPC

Sense resposta contra l'extrema dreta L'emblemàtic poble de Burjassot, a la cruïlla entre l'horta i el dessarrollisme metropolítà, referent de la cultura catalana per haver-hi nascut Estellés o de l'antifeixisme, per ser el poble natal de Guillem Agulló, és ara també el laboratori valencià per assajar les noves estratègies de la dreta front a la davallada electoral i la pèrdua generalitzada de suport social. Després de diversos incidents protagonitzats per grupuscles feixistes, el dimarts 28, desenes de persones -sense arribar al centenar- s'hi manifestaren en una convocatòria surrealista, la nota més destacada de la qual era la participació -explícita- del PP. La convocatòria estava dirigida expressament contra l'alcalde -l'únic valencianista a l'àrea metropolitana- i el PP s'hi sumà possiblement pensant en una futura Generalitat tripartita i en les maneres de potenciar-ne la inestabilitat. Així, de la mà de partits obertament feixistes o de grupuscles que reiteradament no només l'han practicada, sinó que han fet apologia de la violència política, la dreta valenciana ha volgut comprovar quin pot ser l'abast del revifament de l'anticatalanisme. Com tots sabem, des de l'absorció efectiva d'Unió Valenciana, l'anticatalanisme és una carta que sempre ha tingut el PP sota la màniga, que intermitentment ha jugat des que va arribar a la Generalitat, però que, tanmateix, ha preferit deixar en segon terme, bé perquè no la necessitava, bé perquè era més perjudicial per a la seua majoria absoluta. Així, d'aquesta manera, l'anticatalanisme ha sigut més present a les institucions -des d'on es van potenciar campanyes com les de l'Agua para todos o la prohibició de TV3 o la censura del terme País Valencià- que no pas en mobilitzacions i pressions al carrer, com fou la tònica durant els anys més durs de l'anomenada Batalla de València. Davant la inevitable pèrdua de majoria absoluta, el PP vol recuperar el carrer i l'anticatalanisme és la seua millor aposta. La lectura electoral del que està succeint a Burjassot és obligada, però la gravetat dels fets va més enllà del revifament del blaverisme i cal fixar-la en la legitimació de l'extrema dreta i els discursos feixistes. Des d'aquestes pàgines hem denunciat en reiterades ocasions la complicitat dels aparells estatals amb l'extrema dreta, però cal tindre en compte que, fins ara, aquesta complicitat sempre s'intentava camuflar o maquillar, de manera que públicament la dreta amb façana democràtica no s'exposara a l'escarni que presumiblement aquesta relació provocaria. Ara, però, sembla que han travessat la línia i s'atreveixen a aparèixer públicament de la mà de neo-feixistes. I no és d'estranyar, perquè tot indica que, de moment, aquesta associació no comporta cap cost polític propi i, en canvi, pot desgastar l'esquerra institucional. És ben significatiu que ni tan sols al Principat, el PP haja mogut fitxa després de l'escandalós homenatge als divisionaris que lluitaren a les ordres de Hitler. De fet, el que s'està comprovant és que res no és escàndol polític si no és la dreta qui ho considera un escàndol, i, com a conseqüència, aquesta efectiva tolerància social està obrint una porta ampla per al creixement i proliferació de l'extrema dreta. No és només la crisi la que ens ha portat a aquesta situació. Durant anys, la passivitat de les institucions ha permès l'aparició de grupuscles d'extrema dreta que han actuat amb impunitat. Però també ho ha permès la destrucció de les xarxes socials i la despolitització de les classes treballadores. Durant molt de temps s'ha confiat que la ficció de la divisió de poders i les dinàmiques pròpies de la democràcia burgesa serien suficients per impedir el creixement de l'extrema dreta, però els darrers esdeveniments ho estant desmentint -i no només a casa nostra. El que estem veient a Burjassot aquests dies és que l'extrema dreta pot esdevenir un recurs més de les classes dominants davant la incertesa política, però sobretot que l'esquerra anticapitalista no tenim suficients mitjans per fer-li front. És imprescindible que comencem a articular una resposta ferma en tots els àmbits -al carrer, en els discursos, a les institucions- i ho hem de fer prompte perquè si ens adormim, la bola de l'extrema dreta es pot fer massa gran.

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

04PAÏSOS CATALANS

Castelló de la Plana s'organitza contra la repressió policial

Una manifestació unitària per visualitzar-ne el rebuig i una caixa de resistència per facilitar-ne la resposta són algunes de les iniciatives contra la persecució de col·lectius REDACCIÓ VALÈNCIA

El passat 18 de maig, l'Assemblea Ciutadana Contra la Repressió (ACCR) organitzà una manifestació pels carres de Castelló de la Plana per expressar el rebuig a la repressió que s'exerceix contra els moviments socials. Així, unes tres-centes cinquanta persones respongueren a la crida i es manifestaren sota el lema “La repressió no ens aturarà. No a la criminalització dels moviments socials”. La manifestació transcorregué sense incidents i finalitzà amb la lectura del manifest de l'ACCR. La policia feu acte de presència, però no hi intervingué; tot i així, hi havia un dispositiu desmesurat per protegir la comissaria de Castelló de la Plana que aparegué rodejada amb una triple tanca de seguretat. En el manifest, l'ACCR va denunciar que des del setembre del 2012, “la persecució ideològica que s'està produint envers els moviments socials de la Plana comptabilitza més d'un centenar d'identificacions -en molts casos amb sancions econòmiques-, cinc detencions, diversos judicis realitzats o pendents de realitzar i les corresponents penesmulta”. Els membres del Casal Popular i de la colla La Cosa Nostra han sigut les principals víctimes de l'assetjament policial dels darrers mesos, però tam-

bé han sigut freqüents les identificacions i els seguiments a persones políticament compromeses. Al mateix temps, l'ACCR denuncia la “la tolerància amb les agressions feixistes”. De fet, la mateixa Associació Cultural Juvenil La Cosa Nostra va patir una agressió per part de neonazis. I, de moment, “cap dels agressors neonazis ha sigut detingut, ni tan sols identificat. En canvi, tres membres agredits de l'associació juvenil van ser detinguts els dies posteriors als fets, amb càrrecs per associació il·lícita, a conseqüència d'un muntatge policial”. Per tot això, l'ACCR assenyala com a responsables directes de la recrudescència de la repressió policial el subdelegat del Govern a Castelló de la Plana, David Barelles, i també al Comissari de la Policia Nacional espanyola. Així, la manifestació del dia 18 va servir per exigir que es retiraren tots els càrrecs contra els membres dels moviments socials, per demanar la dimissió dels responsables directes d'aquestes actuacions i el fi de les mateixes; l'obertura d'expedients disciplinaris als policies que abusant de la seua autoritat han tractat de manera denigrant les persones identificades i detingudes; i, com a mesura preventiva, la instal·lació a les comissaries de càmeres de vídeovigilància sota control judicial. Com s'explica en un text publicat a

Manifestació unitària convocada per l’Assemblea Ciutadana Contra la Repressió

www.caixaderesistencia.org “només la unitat, la solidaritat, la consciència de classe, el suport mutu [...] poden garantir una autèntica i efectiva resistència a l’assalt capitalista que estem patint des del govern autonòmic, central i europeu” i, més encara, “la pràctica de la desobediència civil necessita de la disponibilitat de recursos -com aviat comprengueren les classes populars al segle XIX- econòmics, legals, però sobretot, la solidaritat i suport mutu entre

tots i totes les anticapitalistes de Castelló”. Caixa de resistència

D'aquesta reflexió neix la Caixa de Resistència, una de les principals iniciatives que estan impulsant els moviments socials de la capital de la Plana per fer front a les repressió. La Caixa de Resistència aglutina diversos sectors dels moviments socials de la ciutat i vol esdevenir una eina per afrontar la repres-

sió sense necessitat d'hipotecar la feina política dels moviments socials. Durant els pocs mesos de vida, la Caixa de Resistència s'ha dedicat a recollir fons (ha organitzat concerts i dinars populars, entre altres iniciatives) però també està contactant amb advocats i ha editat material informatiu. De fet, els diners recollits no es dedicaran només a les despeses judicials sinó que han de servir també per a les campanyes antirepressives.

Tertulians que surten de les clavegueres de l’Estat espanyol REDACCIÓ BERGA

La impunitat de les trames feixistes a l'estat espanyol afona les seves arrels en els primers anys de la dictadura, quan l'estat es va convertir en refugi de destacats nazis fugitius de la justícia aliada. La paradoxa que els hereus polítics dels encobridors i aliats del nazisme acusin ara els seus rivals polítics de ser nazis ha aixecat força polseguera. Entre la munió de tertulians que han bramat contra el “nazisme” independentista hi ha Hermann Tertsch, que justificà l'afusellament del president Companys. Hermann és fill de Ekkehart Tertsch, un militant del partit nazi austríac i integrant de les SA que va servir durant bona part de la segona guerra mundial a l'ambaixada alemanya de Zagreb, a la Cro-

àcia dels ustaixes. Tertsch pare va exiliar-se a l'estat espanyol en acabar la guerra i, com a protegit del règim, va entrar en contacte amb l'alta societat madrilenya, emparentant-se amb una de les famílies de més solera de la capital espanyola. Per això, Tertsch fill és cosí de les exministres espanyoles Loyola i Ana Palacio de Vallelersundi. L'ús de trames feixistes a la Transició per part de les clavegueres de l'estat és també un fet àmpliament provat. Les agressions i atemptats contra partits i persones d'esquerres i nacionalistes fou una constant durant tot aquell període, arribant en diverses ocasions a l'assassinat. De fet, els actes violents de l'extrema dreta es cobraren 49 vides a tot l'estat. Un d'aquests assassinats fou el de la jove Yolanda González, militant

madrilenya del Partido Socialista de los Trabajadores. El seu assassí confès, Emilio Hellín, va complir 14 anys de presó i va aprofitar un permís per a fugar-se durant tres anys al Paraguai de Stroessner. El passat febrer, una investigació periodística de José María de Irujo ha posat al descobert que Hellín ha treballat com a assessor de diversos cossos policials com la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els Mossos d'Esquadra. Després que es posés al descobert aquest fet, el Ministeri de l'Interior ha guardat silenci tot i les reiterades preguntes de periodistes i grups polítics. Mentrestant, els familiars i amics de Yolanda González han iniciat una campanya de denúncia del cas per tal que es depurin les responsabilitats polítiques pertinents.

Hermann Tretsch, en una imatge d’arxiu

L’ACCENT 250 DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

Augment dels atacs feixistes a l’Horta Burjassot, Montcada o Alboraia són alguns dels escenaris REDACCIÓ VALÈNCIA

Les darreres setmanes la comarca de l’Horta Nord ha patit un repunt de les agressions blaveres. Des de ja fa un temps, tant les aparicions com l’activitat dels neofexistes blaus havien davallat a causa de la desaparició del seu partit de referència Coalición Valenciana (CV), d'altres derrotes a nivell de presència pública (expulsió d’Expojove) així com del trencament amb Lo Rat Penat i vàries entitats de la seua òrbita. A més a més, immersa la societat en una dinàmica de mobilitzacions contra les retallades i de denúncia del sistema capitalista, el discurs d’odi anticatalanista es troba fora de lloc, desplaçat. Només a la comarca de l’Horta sembla mantenir un cert moviment amb l’ajuda inestimable de la ultradreta espanyolista. Seguint un escalonament que no sembla arbitrari, les provocacions s’encetaren el passat abril a la Trobada d’Escoles en valencià a l’Horta Nord, celebrada enguany a Alboraia, amb un intent de boicot per part del Grup d'Acció Valencianista (GAV). Finalment, la concentració convocada el mateix dia i molt a prop de l’estació de Palmaret, on es desenvolupaven el gruix d’activitats, no va ser autoritzada per la Delegació de Govern. La

Acció feixista signada pel GAV contra el monòlit erigit en commemoració de les Trobades d’Escoles en Valencià

nit anterior el monòlit erigit en commemoració de les Trobades va ser atacat amb pintura blava i frases insultants. Les següents agressions es concentraren al mes de maig a Burjassot en forma d’atacs a l’escultura de Vicent Andrés Estellés i la interrupció d’un acte municipal en homenatge al poeta on participaven membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per últim, es va convocar concentració el dimarts 28 de maig contra una suposada política cultural catalanista on GAV, España-2000, Partit Popular i altres entitats minoritàries amb funcionament nominal, compartien convocatòria (veure peça a part en aquesta mateixa pàgina). Una vegada més el feixisme juga el paper de gos de presa i d’eina de distracció de les desastroses polítiques de la dreta amb la seua connivència, ajuda i cobertura d’impunitat.

sos reportatges sobre alguns dirigents de l’extrema dreta revelant els negocis que els vinculen a la prostitució, els gimnasos o la vigilància privada. Per altra banda, Burjassot és un dels pobles que encapçala a la comarca, sense cap mena de dubte, una resposta organitzada a l’actual crisi capitalista. La PAH local ha aconseguit aturar diversos desnonaments a més de presentar i aprovar una moció ins-

Burjassot, al punt de mira

titucional en la qual Burjassot es declara municipi en contra dels desnonaments, insta els bancs a negociar dacions en pagament i impedeix la Policia Local participar del desallotjament dels veïns de les seues cases. La Coordinadora en Defensa dels Serveis Públics que aglutina unes 20 organitzacions, amb presència de l’esquerra independentista, realitza una tas-

No cal perdre de vista, però, tres fets en els quals cal contextualitzar aquesta onada. A nivell institucional, Burjassot és l’única ciutat de la comarca governada ara mateix per Compromís. No és un fet casual que el seu batlle, Jordi Sebastià, patisca una campanya de persecució i assetjament. Més encara quan va escriure fa temps diver-

“El feixisme juga el paper de gos de presa i de distracció de l’acció política”

ca constant de conscienciació i mobilització posant damunt la taula les deficiències en les instal·lacions escolars, manifestant-se davant les portes de la Conselleria d’Educació, amb marxes i concentracions a la localitat etc. El passat novembre una protesta espontània a la seu del PP va impedir Alberto Fabra acudir, com tenia previst, a la reunió de la Junta Local. Per últim, dues figures burjassoteres molesten especialment els feixistes. D’ambdós s’han complert 20 anys de la seua mort i els actes reivindicatius del seu llegat han sigut constants. Guillem Agulló, assassinat pel neonazi Pedro Cuevas, i Vicent Andrés Estellés, el poeta del poble, un dels millors escriptors contemporanis en català han esdevingut símbols de l’antifeixisme, la unitat de la llengua i d’una manera d’entendre el País Valencià basada en la justícia social, la modernitat o l’activisme cultural i polític. Exigint allò impossible: Medina i el País Valencià

A Montcada, l’alcalde Juan José Medina, va expulsar el passat dimecres 15 de maig un assistent al ple per cridar "és País Valencià", després d’una advertència prèvia, durant la intervenció del regidor d’Hisenda, Miguel Gallego (ex UV), quan defensant els pressupostos municipals argumentava

"cuando el Partido Popular entró a gobernar la Comunidad Valenciana y no el País Valenciano" el mateix dia que les Corts Valencianes aprovaven una proposta del Grup Popular per a denegar qualsevol iniciativa legislativa que utilitze una de les denominacions històriques del territori valencià. Amb aquesta cortina de fum, Medina, conegut per la seua autoritària i prepotent manera de conduir els plens, pretenia desviar el debat pel retràs en la presentació dels pressupostos i les retallades a les polítiques socials del municipi. Tots els partits de l’oposició (PSPV, Compromís i EU) a més d’un bon gruix d’assistents reaccionaren abandonant el ple mentre s’ escoltaven crits contra la corrupció i a favor de la llibertat d’expressió. Eixa mateixa nit la seu de Compromís del municipi patia una nova pintada "Aneu-vos a Catalunya" amb l’inconfusible segell del Grup d’Acció Valencianista (GAV) que ja havia realitzat pintades similars al poble. Aquest grupuscle havia intentat muntar un nucli a Montcada pocs anys abans i les seues pintades eren habituals essent desconeguts qualsevol altre tipus d’actes. Hem pogut saber que els integrants locals (no més de tres persones) han passat a formar part d’España-2000 i és habitual veure’ls en les mobilitzacions del grup ultra.

100 feixistes, contra el ‘batle catalanista’ REDACCIÓ VALÈNCIA

La concentració contra l' "alcalde catalanista" del dimarts 28 de maig a Burjassot apenes reuní un centenar de persones. La convocatòria de grupuscles d'extrema dreta havia aixecat polèmica perquè el PP s'hi havia adherit, i, de fet, alguns dels seus militants feren acte de presència. Malgrat que l'assistència quedà lluny de les expectatives, Burjassot

continua sent un banc de proves per al revifament de l'anticatalanisme, que sembla ser una de les poques cartes que té el PP per contrarestar la pèrdua de vots i de suport social. Per contra, l'activitat de l'extrema dreta en aquest poble de l'Horta ha despertat una forta onada solidària amb l'alcalde i el veïnat, especialment palpable a les xarxes socials, que ara té el repte en materialitzar-se en una oposició al carrer contra el feixisme.

Moment de la concentració que aplegà un centenar de persones.

06PAïSOS CATALANS

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

El sector del lleure, en defensa del seu conveni col·lectiu REDACCIÓ BERGA

El passat 23 de maig, en el marc de la jornada en defensa del convenis col·lectius [vegeu la secció d'economia d'aquest número], es visualitzà per enèsima vegada l'estratègia divergent entre el pactisme d'UGT i CCOO i la voluntat combativa d'altres sindicats. En el cas del sector del lleure, la COS va convocar una jornada de lluita a Barcelona com a alternativa combativa a la vaga ritual convocada per les centrals majoritàries. La jornada de lluita va començar amb la notícia de l'atac a la seu de l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure i l’Educació (ACELLEC) i algunes empreses del sector com Pere Tarrés i

TENO, que van ser assenyalades com les responsables de l’empitjorament de les condicions de les treballadores. Acció que des de la sectorial de Lleure de la COS es va qualificar com a "legítima". A les 9.00 h del matí es concentraven a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el primer grup de persones disposades a recórrer el centre de la ciutat assenyalant els culpables de la situació del sector. Els primers en ser assenyalats foren la Generalitat i l’Ajuntament, a qui s'acusava d’externalitzar serveis públics i socials al millor postor, de promoure i concedir concursos públics amb unes condicions de partida denigrants per la qualitat del servei i les treballadores i de permetre l’entrada de multinacionals en la gestió de projectes

“Es reivindicà que la negociació impliqui la plantilla, de forma assembleària i que no es faci pas a través de les actuals cúpules sindicals”

socials. Al cap d'una hora, aquest grup es dirigí en manifestació cap a la seu de l’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya (ACCAC) i La Confederació, dues de les tres patronals del sector que estan bloquejant la negociació del 3er Conveni Col·lectiu. Al migdia es realitzava una assemblea de treballadores del lleure, en què hi participaren més d'un centenar de persones i on es discutí sobre com engegar dinàmiques de lluita en les empreses del sector i s'acordà convocar una nova assemblea oberta el 29 de maig. Les mobilitzacions van continuar a la tarda davant la seu de Foment on la COS havia convocat una concentració en contra la finalització dels con-

venis. La concentració va tallar Via Laietana durant més d'una hora i va llençar consignes anticapitalistes i a favor de la lluita sindical de base i col·lectiva. Per acabar i coincidint amb el pas de la marxa de CCOO i UGT per Foment, les concentrades també van voler mostrar el rebuig al sindicalisme pactista i de despatx, es va denunciar la desinformació sobre tot el procés del conveni i es van cridar proclames en favor d’un programa de lluita continuat i de base. Precisament, una de les principals reivindicacions de la COS-Lleure és que el procés de negociació del conveni impliqui els treballadors i treballadores, de manera assembleària, i que no es faci a través de les cúpules sindicals.

1.500 persones pels serveis públics a Mataró REDACCIÓ BARCELONA

Al llarg dels darrers mesos d’aquest 2013 s'ha anat concretant una Plataforma en defensa dels Serveis Públics del Maresme, un espai de trobada i organització conformada per diferents sindicats, com ara la CGT, la COS o CATAC, diverses associacions de veïns, la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró Maresme, l'Assemblea dels/les marroquins/es, la PAH, l'Assemblea Groga del Maresme o Moviment Educatiu del Maresme entre altres. La Plataforma en defensa dels Serveis Públics del Maresme va convo-

“Una plataforma aglutina esquerra independentista, CGT, COS, PAH i altres col·lectius”

car una manifestació el dissabte 25 de maig i al voltant d’unes 1.500 persones van respondre a aquesta convocatòria. La manifestació s'organitzà en tres columnes, la de Sanitat que va sortir de l'antic Hospital, la d'Educació que va sortir des de l'Estació de trens i la que congregava altres serveis, que va es iniciar en els nous jutjats. Les tres columnes confluïren a la Plaça de les Tereses i marxaren juntes fins a la Plaça de l'Ajuntament on es va llegir el manifest de la Plataforma en defensa dels Serveis Públics del Maresme. En el manifest es va criticar la

“El manifest llegit en la mobilització del 25 de maig parla de sanitat, educació i economia”

BREUS

Ítaca neix amb una acció contra Mango REDACCIÓ L’ACCENT

Era 24 d’abril. Un edifici en mal estat que acollia centenars de treballadores del sector tèxtil s’enfonsava a Bangla Desh causant més de 1.000 morts i un molts ferits. Aquests fets donaren la volta al món. Per això, les condicions de precarietat i d’esclavatge, així com l’augment de beneficis i l’enriquiment per part de les empreses que contracten mà d’obra barata aprofitant-se de la deslocalització, fou el marc en què ÍTACA, l’organització internacionalista de l’esquerra independentista, sortia al

carrer per primera vegada. Ítaca ha denunciat les morts i la impunitat que algunes marques com Mango han tingut rere aquest miler llarg de morts. I és que tal i com informava Ítaca, “Mango i els seu propietari, Isak Andic, són la primera fortuna als Països Catalans amb un patrimoni declarat de 5.800 milions de dòlars. Alhora, les treballadores d’aquestes fàbriques fan jornades aproximades de 12 hores diàries per sous de 30 euros mensuals”. L’acció es va dur a terme davant una de les botigues que Mango té ubicades al centre de Barcelona i davant la qual es van repartir volants informatius.

“La multinacional i els seus propietaris són la la primera fortuna dels Països Catalans, segons Ítaca”

La PAH de Sabadell: dos judicis en un dia REDACCIÓ L’ACCENT

El primer dels judicis implicava tres persones de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) acusades de resistència a l'autoritat. Els fets van succeïr durant l'ocupació del bloc de 40 pisos pertanyent al BMN el passat 13 d'abril [vegeu L'ACCENT 247]. Els Mossos van acusar aquestes persones d'haver-se resistit al seu intent d'identificar els responsables de l'ocupació. Per contra, els acusats aporten testimonis que asseguren que en tot moment van exercir la seva funció mediadora entre els ocupants de l'immoble i els policies presents. Una de les tres persones acusades en aquest judicis és l'advocada del col·lectiu. Per aquest motiu, a la vista hi han assistit membres del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que en el seu dia ja van avisar que denunciarien l'actuació irre-

gular de la policia. Una policia que, davant les crítiques rebudes per aquella actuació, en el judici va rebaixar notablement el to de les acusacions. El segon judici es celebrava contra les 28 persones identificades pels Mossos en l'ocupació de l'oficina de Caixa Sabadell del barri de TorreRomeu el passat 3 de febrer [vegeu L'ACCENT 242]. Entre els denunciats figurava el diputat de la CUP Quim Arrufat, que en el moment del desallotjament es trobava dins l'oficina bancària per donar suport als concentrats. Cal recordar que finalment Unnim va donar la dació en pagament a la família en defensa de la qual s'havia ocupat l'oficina l'endemà del desallotjament davant el que semblava ser una escalada d'ocupacions d'oficines en diverses localitats del país. Les penes sol·licitades pel fiscal van ser en tots els casos multes d'una quantitat inferior als 300 euros.

visió neoliberal que des de fa dècades es ve imposant per prioritzar els guanys privats, la desregularització dels mercats financers, el paper dels diversos governs que han fomentat l’especulació immobiliària, la rebaixa de la pressió fiscal sobre els guanys empresarials i financers facilitant l'evasió d'impostos i els arguments demagogs i xenòfobs de voler culpar a les persones migrades de la situació actual. La Plataforma no comparteix, en absolut, la recepta dels poders econòmics per al retorn d’un deute il·legítim que passi per l’empobriment del poble i amb les retallades i privatitzacions dels serveis públics que, alhora, afavoreixen els interessos privats. Privatització CAP

A nivell d'educació es va recordar que les actuals retallades en educació són un atac a la igualtat d’oportunitats i al futur de les ciutadanes, que l’anomenada LOMCE (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa) és un atac directe a la democràcia, l’educació integral de les persones i a la llengua pròpia dels Països Catalans i que el decret de plantilles precaritza laboralment el nostre professorat. Pel que fa a sanitat s'afirmà que el sistema públic d'atenció sanitària no podrà suportar ni una retallada pressupostària més i, si es produeix serà a canvi de malmetre la qualitat assistencial i amb l'acomiadament de més personal del sector. La privatització dels CAP i hospitals és un atac a una sanitat pública i de qualitat i va en contra de la participació d’usuaries i professionals en la seva gestió. L’exclusió de les ciutadanes com les persones migrades (a més d’altres col·lectius) de la targeta sanitària, suposa l’erosió d’una sanitat públic, universal i de qualitat i constitueix un atac a un dels pilars bàsics pel desenvolupament social i equitatiu.

L’ACCENT 250 DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

Maig anticapitalista a la vila de Capellades Les jornades de formació i mobilització que ha organitzat l'Esquerra Independentista local van cloure amb èxit de participació en la cercavila anticapicapitalista pels carrers del poble REDACCIÓ BARCELONA

L’anomenat Maig Anticapitalista es va inicir el passat dia 1 de maig amb les mobilitzacions pels carrers d'Igualada, sota el lema de " Ni Unió Europea, ni capitalisme, Poder Popular". El dissabte 18 de maig tingué lloc el segon acte de les jornades, una xerrada a la biblioteca municipal de Capellades sobre les pensions. Amb el títol de "L'actual sistema de pensions: entre la pobresa i la privatització", una cinquantena de

persones s'aplegaren per escoltar l'advocat del Col·lectiu Ronda, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i especialista en Seguretat Social, Miguel Arenas. L’expert va dedicar la conferència a explicar com amb l'excusa de l'austeritat i el deute, milers de pensionistes del nostre país estan veient ara com la seva pensió pateix retallades constants, amb la complicitat dels principals partits del sistema. El passat divendres 24, el Saló Rosa de la Societat La Lliga acollia

procés independentista ha d'anar acompanyat d'un veritable procés de decisió i participació popular sobre quin model econòmic i social volem pel país que entre totes pretenem construir. En la segona part de la xerrada es van desgranar les principals idees sobre repartiment del treball i la riquesa. Busqueta, autor de l'èxit editorial “L'hora dels voltors”, va analitzar els principals motius de les crisis cícliques del capitalis-

me i les possibles alternatives de superació d'aquest model fracassat que no permet una vida digna per a la gran majoria d'habitants del nostre poble i del planeta. Les jornades van concloure amb una cercavila anticapitalista el dissabte 25 pel carrers de Capellades, on els assistents assenyalaren els principals culpables de la situació que viu el nostre el país i on es penjaren cartells a totes les entitats bancàries present a la vila.

la xerrada sobre sobirania econòmica, on Manel Lopez, historiador i militant d'Endavant (OSAN) i Josep Manel Busqueta, economista i membre del seminari d'economia crítica Taifa, desgranaven els motius pels quals es pot afirmar que "sense sobirania econòmica no hi ha democràcia". En la primera part de la xerrada es van exposar alguns dels principals arguments de l'Esquerra Independentista en el procés de ruptura amb l'Estat Espanyol, l’Estat Francès i la UE. Pels ponents, el

Escratxes feministes arreu del territori Manifestació anticapitalista a Capellades

BREUS

Banca pública al Principat? REDACCIÓ L’ACCENT

Palma fou una de les ciutats on desenes de persones, sobretot dones, es congregaren davant la seu central del PP, al centre històric

REDACCIÓ BERGA

El passat 16 de maig, la campanya pel dret a l'avortament va convocar escarnis feministes al davant de les seus del PP arreu dels Països Catalans. Desenes de persones es van concentrar davant les seus del PP d'Alacant, Xàtiva, València, Palma, Tarragona, Reus, Barcelona, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Mataró i Girona. Protestaven per la contrarreforma de la llei de l'avortament impulsada pel ministre Gallardón.

“Xàtiva, València, Palma, Barcelona, Reus, Tarragona, Sabadell, Sant Cugat, Mataró i Girona van acollir les protestes”

Per als convocants, la política antiavortista del PP a Madrid, suposa un endarreriment de trenta anys en les lleis que regulen la reproducció i l’avortament. La mobilització també va voler manifestarse contra els posicionaments ultrasconservadors de l’Esglèsia i a favor d’una educació sexual i reproductiva plena. Les protestes foren seguides de prop per la policia, que en alguns casos, com a Alacant, van intentar alterar-ne el normal desenvolupament en pretendre identificar alguns dels manifestant.

Aquesta era la proposta que van sotmetre a votació els diputats de la CUP al Parlament del Principat. La proposta contemplava dues fases. En la primera, es proposava la fusió de Catalunya Banc -l'antiga fusió de Caixa Catalunya, Tarragona i Manresa, ara intervinguda pel FROB- amb l'Institut Català de Finances i Avalis, les dues institucions financeres depenents de la Generalitat. En una segona fase, es proposava la integració en aquesta banca pública de la part proporcional corresponent al Principat dels actius del SAREB. Aquests actius immobiliaris haurien de servir per a la creació d'una potent política de lloguer social. La resolució presentada per la CUP proposava exigir al FROB el reintegrament de la quantitat dipositada en aquest fons que, per proporció, correspon als ciutadans del Principat. Diners que haurien de servir per

a capitalitzar el futur banc públic. Així mateix, la proposta també detallava el model de propietat i gestió. Havia de ser un banc propietat entre un 65% i un 75% de la Generalitat i la resta dividida en participacions populars. Alhora, el nou banc s'hauria de regir segons els criteris i els estàndards de la banca ètica. Així, la missió principal de l'entitat hauria de ser “l’activitat creditícia en el foment de l’activitat productiva, la construcció del país al servei de les necessitats del poble i a gestar un nou model econòmic basat en la justícia social”. La proposta es va sotmetre a votació el 23 de maig i, en ser votada punt per punt, va quedar totalment desvirtuada. Finalment, el parlament del Principat va aprovar que l'Institut Català de Finances adquireixi la condició d'entitat bancària, però es va rebutjar la resta de punts -només ICV hi va donar suport, clau per a dur a terme el projecte de creació d'una banca pública.

Contra la Llei Wert REDACCIÓ L’ACCENT

Repetint l'experiència del març de 2013, quan celebraren desenes de concentracions i protestes a favor del català, ara la coordinadora Enllaçats per la Llengua ha repetit la mobi-

lització el passat dijous 23 de maig. Al País Valencià i al Principat de Catalunya es van convocar una vintena de concentracions en les principals ciutats. L’educació segueix sent un dels principals focus de resistència als atacs al català.

08 EN PROFUNDITAT DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

L’ACCENT 250 EN PROFUNDITAT 09

L’ACCENT 250 DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

INTERNACIONAL 11

12ECONOMIA

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

La patronal aprofita la possible caiguda de milers de convenis per reduir més drets laborals

Al juliol d’enguany 1.500 convenis d’arreu l’Estat haurien de renovar-se, però els empresaris estenen el missatge de la por per negociar-los a la baixa ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

APUNTS PRÀCTICS

La ’“extremadament agressiva” Reforma Laboral (segons paraules de De Guindos) desplega els seus efectes, a més de l’augment exponencial de les cues de l’atur. Al juliol d’enguany 1.500 Convenis d’arreu l’Estat espanyol haurien de renovar-se, però els empresaris estan estenent el missatge de la por per negociarlos el més a la baixa possible. I ho poden fer perquè el govern espanyol els ha donat una nova “arma letal”: els Convenis Col·lectius que no es renovin perdran tota vigència, amb unes conseqüències imprevisibles per uns 3 milions de treballadors. Els salaris i drets minven en una negociació desigual que no es recorda en 30 anys de monarquia postfranquista.

Què és la ultraactivitat? Abans de la darrera Reforma Laboral de 2012 si un Conveni Col·lectiu arribava a la seva data de finalització, continuava vigent fins que s’acordava un de nou. És l’anomenada “ultraactivitat”. Amb la aplicació de la Reforma Laboral si no s’arriba a cap acord entre treballadors i empresaris per signar un de nou, l’anterior Conveni Col·lectiu deixa de tenir cap efecte. Què passa si el meu Conveni d’empresa “decau”? Si un Conveni deixa de tenir vigència entra en vigor el Conveni superior; per exemple, si decau un Conveni d’empresa concreta (per exemple SEAT), entra en vigor el Conveni Col·lectiu immediatament superior, normalment el de sector (el del metall autonòmic o provincial).

Juliol negre

La Negociació Col·lectiva ha canviat radicalment en pocs anys: avui en dia la representació sindical arriba a la taula lligada de mans i peus, mentre els empresaris s’ho miren relaxadament veient caure successivament drets laborals, pel bé del lliure mercat i l’augment de la plusvàlua. I és que el proper 7 de juliol està destacat en vermell en molts calendaris. Com a conseqüència de les darreres Reformes Laborals, una gran quantitat de Convenis Col·lectius poden deixar de tenir cap efecte si s’arriba al final del seu període de vigència sense que s’hagi arribat a un acord per a renovar-lo o per a signar un nou Conveni (ja que s’ha eliminat la anomenada “ultraactivitat”). En aquest cas, es calcula que prop de 3 milions de treballadors a l’Estat espanyol deixaran d’estar emparats en aquests Convenis Col·lectius “decaiguts”, i passar a dependre del Conveni superior de sector, si existeix, o simplement dels drets mínims establerts a l’Estatut dels Treballadors. Debat entre els juristes per una norma desconcertant

Els juristes encara avui en dia discuteixen les conseqüències concretes d’aquesta norma, però ningú dubta de que l’objectiu del govern espanyol ha estat sobradament aconseguit: inculcar la por en un dels bàndols que participa a la negociació, el dels treballadors, obligantlos a rebaixar les seves reclamacions. El debat jurídic està obert, i encara els tribunals no han pogut assentar jurisprudència sobre com s’aplica-

El propi ministre espanyol d’Economia, Luis de Guindos, va definir la Reforma Laboral com a “extremadament agressiva”

rà aquesta norma. En tot cas jutges i advocats laboralistes han defensat en darrers articles que els drets reconeguts fins ara en un Conveni Col·lectiu no desapareixerien amb la desaparició jurídica del Conveni, sinó que es mantindria com a “dret adquirit”, però els nous treballadors contractats posteriorment ja no comptarien amb aquests drets i salaris “mínims”. Trencament radical de la Negociació Col·lectiva

Tot ha canviat en només dos anys. Fins les darreres reformes, la estructura dels drets laborals que imperava a l’Estat espanyol era de drets progressius. Hi havia uns drets mínims, establerts a l’Estatut dels Treballadors, i el Conveni Col·lectiu de sector només podia millorar aquests; alhora, un Conveni inferior (per exemple autonòmic o provincial) només podia millorar el superior (per exemple l’estatal); i finalment el Conveni Col·lectiu d’empresa només podia millorar els drets laborals establerts als anteriors Convenis superiors. En només pocs anys, les continues Reformes Laborals han capgirat els fonaments jurídics de la Negociació Col·lectiva. Primer es va facultar al Conveni d’empresa per a acordar drets i salaris per sota del Conveni

de sector, fet que ja va trencar la columna vertebral de la negociació entre empresaris i treballadors, ja que cada empresa podia pactar sense atenir-se al Conveni de sector, millorant la seva “competitivitat”. Posteriorment els presidents Rajoy y Zapatero van posar un altre eina al servei dels empresaris, i és la possibilitat de no aplicar el Conveni de sector o el d’empresa (l’anomenat “despenjament”), que novament nega un punt fonamental de l’estructura de la Negociació Col·lectiva, que és l’eficàcia general del que es negocia, donant veda lliure a la competència entre empreses del mateix sector a base de no complir salaris i drets del Conveni en vigor. Nous convenis amb drets a la baixa

La gran beneficiada de la confusió i por que s’ha estès entre els treballadors és sense dubte la patronal, que ha arribat a la taula de negociació dels nous Convenis amb una posició de força mai somiada. I comencen a treure’n profit, segons es pot comprovar a les fredes dades; segons ha calculat el Gabinet d’Estudis de la CGT, la cobertura dels Convenis, la cobertura dels Convenis ha passat de ser de pràcticament el 100% dels treballadors al 2008, a només 40% a finals de 2012.

Alhora, molts nous Convenis s’estan pactant sota l’amenaça constant de la patronal de deixar “decaure” l’anterior Conveni, arribant a acords que en gran part signifiquen renuncies a drets laborals i salarials, com ho demostra que la mitja dels augments salarials hagi estat només del 0.6%, molt inferior a l’IPC, calculat (i a la baixa) pel govern en el 2.9%. Acords Patronal amb CCOO i UGT

Al tancar aquesta edició, la burocràcia sindical de CCOO i UGT ha anunciat que s’ha arribat a un acord amb la Patronal per a que es respecti la ultraactivitat dels Convenis en Negociació. Però una simple lectura d’aquests acords ja ha portat a l’esquerra sindical a denunciar que són “simples declaracions d’intencions”, amb “recomanacions”, que en cap cas poden obligar o vincular als empresaris concrets que estan negociant els Convenis. Per tant, la vigència del Conveni continua estant a les mans dels interessos de negociar dels empresaris, que han aconseguit eliminar un dels límits legals que mantenia drets i salaris, dificultant a l’extrem la Negociació Col·lectiva en aquesta tasca incasable de reduir salaris i eliminar drets laborals.

“Quan el conveni del sector deixa de ser vigent, es pot aplicar l’actual Estatut dels Treballadors ” Què passa si el Conveni que “decau” és de sector? Si el Conveni que deixa de tenir vigència és el de sector, i no té cap Conveni superior, s’aplica l’Estatut dels Treballadors. Per exemple, si decau el Conveni autonòmic entra en vigor l’estatal, si decau l’estatal entra en vigor l’Estatut dels Treballadors. Què li passaria al meu salari? La resposta, de moment, no és pacífica entre els juristes. Però el sector majoritari entén que si el Conveni Col·lectiu deixa de tenir vigència el treballador manté el seu salari anterior com a “dret adquirit”. Tot i així, pels nous treballadors contractats entraria en vigor només el límit de l’Estatut dels Treballadors, és a dir, el Salari Mínim Interprofessional, actualment de 645 euros.

10INTERNACIONAL

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

23 treballadores tèxtils de Cambodja, ferides per demanar millores salarials

Són empleades d’una empresa que confecciona roba per a Nike i la policia les agredí amb porres elèctriques en una protesta que va tenir lloc a l'est de Phnom Phen N.M. / REDACCIÓ BARCELONA

Un total de 23 treballadors i treballadores de Sabrina Garment, una fàbrica cambodjana que confecciona roba per a la multinacional Nike, van resultar ferides el passat dilluns 27 de maig a mans de la policia quan duien a terme una protesta al carrer en defensa de dels seus drets laborals. Les forces de seguretat del país van arribar a utilitzar porres elèctriques per tal de dispersar la mobilització i posar fi al bloqueig d’una carretera per part de les prop de 4.000 manifestants –la gran majoria eren dones- a la província de Kampong Speu, a l’oest de la capital cambodjana. La reacció violenta de la policia militar es va iniciar just després que les treballadores exigissin la devolució del megàfon que els hi havien decomissat en el marc de la mateixa protesta. Davant la negativa dels agents, les manifestants van acabar tallant la carretera nacional 4, la qual cosa provocà que foren reprimides amb porres elèctriques, amb l’objectiu de dissoldre la protesta. Una de les ferides durant la protesta era una jove de 20 anys que estava embarassada de dos mesos. La noia va patir diversos cops i empentes de la policia contra el terra, fet que li va provocar un avortament espontani. 14 dòlars per transport, lloguer i sanitat

Una altra de les treballadores que resultaren ferides, Leng Pros, de 28 anys, va assegurar al Phnom Phen Post que va ser colpejada fins a perdre la consciència quan intentava protegir de les càrregues a una companya seva de feina, també embarassada. La policia ha declarat, per la seva banda, que van actuar perquè les manifestants els llançaven pedres. Les treballadores de Sabrina Garment fa dues setmanes que prota-

El 2012 més de 4.000 milions de dòlars en productes tèxtils i calçat van ser embarcats des de Cambodja amb destinació a Europa i els Estats Units.

“Els articles de confecció són la més important exportació del país, amb més de 500 fàbriques i mig milió d’assalariats”

gonitzen diverses vagues i protestes laborals per demanar a l’empresa que els apugi el salari actual un toal de 14 dòlars al mes per poder pagar despesses de transport, lloguer i accés a la sanitat. Denuncien que amb els sous actuals de 74 dòlars al mes no els és possible cobrir-ho. El cas de Sabrina Garment no és pas un cas aïllat. Tot el contrari, segons Lydia Sangüesa, de la campanya Roba Neta a Catalunya, “la indústria de la confecció a Cambodja es caracteritza encara per l’explotació, per la discriminació i per la violència cap a les treba-

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

“Una de les dones era una jove de 20 anys embarassada de dos mesos que va abortar després de ser colpejada”

lladores”. Roba Neta apunta, a més, que els articles de confecció constitueixen l’exportació més important de Cambodja i la seva indústria ocupa més de mig milió de persones a més de 500 fàbriques arreu de tot el país. El 2012 més de 4.000 milions de dòlars en productes tèxtils i calçat van ser embarcats des de Cambodja amb destinació a Europa i els Estats Units. *Article publicat a www.extramurs.cat i adaptat per L’Accent

ESPORT 13

L’ACCENT 250 DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

Nous indicis de dopatge de l’atleta i senadora del PP Marta Domínguez RAFA ESCOBAR MANISES

El passat de 21 de maig la IAAF va fer públic que existien anomalies en el passaport biològic de l’atleta Marta Domínguez durant els anys 2009 i 2010, precisament el període durant el qual es va proclamar campiona del món dels 3000m obstacles. El passaport biològic registra diferents indicadors com hematòcrit, hemoglobina i reticulosis entre altres, durant un període llarg de temps per detectar possibles alteracions en aquests. Els resultats d’aquest passaport haurà de ser estudiat presumiblement per un grup d’experts pertanyents a diferents federacions internacionals, sent més que possible una proposta de sanció de dos anys d’inhabilitació per a l’atleta de Palència. No és el primer cop que Domínguez es veu implicada en casos de dopatge, el seu nom aparegué als sumaris de les operacions Galgo i Puerto, sense que des de les entitats federatives espanyoles i la justícia s’adoptaren mesures contra ella. Domínguez, senadora pel Partit Popular ha atribuït aquestes impu-

tacions judicials a muntatges que des de l’anterior govern s’haurien perpetrat cap a ella. Però aquesta nova acusació des d’institucions internacionals anul·la la teoria de la conspiració que ella s’havia encarregat de difondre per mitjans de comunicació afins al PP. Aquesta nova sospita de dopatge no fa més que reforçar l’opinió de que Espanya ha segut i continua sent molt lax amb el dopatge i totalment inoperant a l’hora de perseguir-lo, com ha demostrat la recent sentència de l’Operació Puerto, en la que la jutgessa hadecidit que les mostres de sang pertanyents a diferents esportistes havien de ser destruïdes sense revelar-se la identitat d’aquests. L’expedient arribarà ara a la Federació Espanyol d’Atletisme que serà la que haurà de decidir la sanció. Un cop més el focus estarà sobre l’Estat Espanyol per veure com gestiona el possible dopatge d’una de les seves campiones. Tot això tenint com a rerefons l’elecció de sèu per als Jocs Olímpics del 2020, una elecció per a la qual la ciutat de Madrid ha presentat candidatura i que es resoldrà el proper setembre.

La UEFA admet a la fi Gibraltar R.E. MANISES

Malgrat els intents obstruccionistes procedents de l’Estat Espanyol, el passat 23 de maig la Federació de Futbol de Gibraltar (GFA) va ser acceptada de forma definitiva com a membre de ple dret a la UEFA, podent així competir com a selecció nacional en la fase prèvia per a la Eurocopa del 2016 a França. El procés ha sigut llarg a degut a les pressions exercides per la Federació Espanyola de Futbol, que s’oposava a l’admissió de Gibraltar. La sol·licitud fou enviada el 1997 però el conflicte arranca al 2001, quan la UEFA aprova una normativa per la qual no s’acceptarà en un futur cap selecció que no represente a un país membre de l’ONU. Com és lògic aquesta resolució no s’aplica retroactivament, no qüestionant així la participació a competicions europees de les seleccions nacionals britàniques sense estat propi. La normativa del 2001 tenia una intenció clara d’impedir que l’organisme europeu acceptara als combinats de Kosovo, Cata-

lunya i Euskal Herria. És en aquesta resolució en la que ha centrat les seues accions jurídiques la Federació Espanyola. Per la seua banda la Federació Gibraltarenya, recolzada per l’anglesa, argumentava que la demanda d’ingrés, pel fet d‘ estar feta a l’any 1997 no havia de regir-se per aquesta normativa. L’agost del 2011 una sentència del TAS donava la raó a Gibraltar i obligava la UEFA a admetre-la. Poc després, l’1 d’octubre del 2012 el comitè executiu de la UEFA reunit a San Petersburg acceptà provisionalment la candidatura de Gibraltar. L’acceptació al recent congrés de Londres ha segut definitiva, tot quedarà pendent de que Gibraltar formalitze els tràmits i adapte les seues instal·lacions. L’única limitació ha estat la norma que ha establert la UEFA acceptant la sol·licitud de la Federació i el govern espanyols, per la qual Gibraltar no es podrà enfrontar a la selecció espanyola a la fase de classificació per evitar una més que probable exaltació patriòtica en el partit disputat al penyal.

No és el primer cop que Marta Domínguez es veu implicada en casos de dopatge, el seu nom aparegué als sumaris de les operacions Galgo i Puerto

La mort del lleidetà Juanjo Garra commociona l’alpinisme RAFA ESCOBAR MANISES

La passada matinada del dilluns 27 de maig de 2013 es confirmava la mort de l’alpinista de la Terra Ferma Juanjo Garra, després de passar tres nits accidentat a 7700 metres d’alçada. Garra, qui havia participat diverses vegades en el programa Al filo de lo impossible, acabava de coronar el passat dijous 23 de maig el cim del Dhaulagiri. Durant la baixada, poc abans d’arribar a un tram especialment perillós, una rampa d’uns 200 metres amb vora 45 graus d’inclinació, segons sembla un dels sherpes que l’acompanyaven perdé l’equilibri i va xocar amb Juanjo Garra, qui es va fracturar el turmell. El sherpa, de nom Keshap, es quedà amb Garra i va enviar els altres dos companys que estaven

allà a donar la veu d’alarma al campament base tres, situat a uns 7400 metres d’alçada. Garra i Keshap aconseguiren descendir uns 100 metres fins arribar a l’inici de l’esmentada rampa on, conscients de la limitació física de l’alpinista lleidetà, decidiren preparar-se per a passar la nit fent vivac. Els mitjans desplegats per al rescat foren molt importants: un helicòpter va sobrevolar les proximitats de la zona, però el fort vent dificultava en tot moment un acostament que ni tan sols va permetre el llançament de queviures per als accidentats. Expedició de rescat

Els qui si arribaren va ser una grup de sherpes que transportava oxigen, aigua i aliments. Al mateix temps, una altra expedició d’experimentats alpinistes que es tro-

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Descansa en pau a la muntanya, Juanjo Garra.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

bava al proper Everest es va dirigir cap a la zona de l’accident per tal de procedir al rescat de Garra. Les condicions meteorològiques eren extremes i Junjo Garra portava moltes hores a una gran alçada, cosa que li provocà un edema cerebral que acabà amb la seua vida. Segons diuen els alpinistes que col·laboraren en el rescat i el coordinador d’aquesta operació, Sebastián Álvaro -el durant molts anys director del programa Al filo de lo imposible-, l’èxit del rescat va ser una qüestió d’hores. Unes hores que hagueren permès a l’expedició de l’Everest arribar i baixar ràpidament a Garra al campament tres o a un punt en el qual l’helicòpter el poguera haver recollit. No va poder ser així.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

L'enyorança de les aules Borja Català MANISES

ot sovint l'exercici de la docència en els instituts de secundària se'ns presenta com a quelcom conflictiu per a les persones que l'exerceixen. La falta de comprensió que pateix aquesta professió per part de la societat, la dificultat que suposa treballar amb adolescents o el desmantellament de l'educació pública que estan duent a terme les diferents administracions al dictat de les necessitats del capital són algunes de les realitats que ha d'afrontar el professorat d'ensenyament secundari. Cal reconéixer certa responsabilitat d'una part del cos docent en l'adveniment d'aquest panorama desolador: aquells que durant anys han oblidat la seua condició de treballadors -aquests temps de revifalla de la lluita han de ser-ho també d'autocrítica-. Per tot això sorprén i s'agraeix alhora la publicació d'una obra com Llibre del professor (Edicions Bromera), el poemari amb què Alexandre Bataller (Gandia, la Safor, 1964) va guanyar en 2012 el Premi de Poesia Ciutat de València, posant el focus sobre els vessants més positius de la professió. Llibre del professor aplega versos nascuts de la devoció del seu seu autor per l'ofici i per l'alumnat, com deixa ben clar la seua dedicatòria, que diu: “Als agents provocadors, sorgits de les aules”, un amor que no s'entén si es desconeix el poeta. Bataller va fer classes de llengua i literatura catalanes en diversos instituts públics del País Valencià al llarg de més de dues dècades, però actualment és docent del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València, on es dedica a formar mestres i professors de secundària. El canvi d'escenari no fou, però, cap fugi-

da de l'institut, i Bataller escriu amb l'enyorança d'unes aules on fou molt feliç. Parlem, doncs, d'un llibre molt personal, íntim. Els poemes de Llibre del professor van ser escrits al llarg de més de vint anys, i descriuen les sensacions viscudes en el viatge que per a l'autor fou cada curs escolar: el gaudi de poder ensenyar (“Aprofitar, si molt convé, l'ascendent / d'arribar a tantes ànimes.”); l'entusiasme per la llengua i la literatura catalanes (“Érem

només uns entusiastes, / uns entusiastes de la llengua”, escriu citant Enric Valor); el menyspreu per les convencions corporatives i pels docents que no van més enllà de l'exhibició de la seua erudició (“Ho saps tot i tot ho ignores. / Res no et trau la son.”); i, sobretot, el vincle amb l'alumnat. Perquè els versos de Bataller ens parlen d'una dedicació completa i voluntària als alumnes (“amb la vostra vida faig el meu horari”); de l'esforç continu per fer-los estimar les nostres llengua i literatura i interessar-se i preocupar-se per elles, amb

iniciatives innovadores com les rutes literàries; del buit experimentat en acabar el curs i de la tristesa per la separació definitiva; de l'expulsió del paradís que al seu parer significa la fi de la vida docent (de fet, els poemes que parlen de la jubilació, amb el seu to sarcàstic, són dels més brillants d'aquesta obra) i del pas del temps. I ho fan amb un llenguatge culte que no cau en l'excés de preciosisme, tot temptant un equilibri entre el domini profund de la llengua literària i la necessitat de descriure sentiments molt íntims i sincers sense embolcalls artificiosos, i amb una diversitat mètrica i formal que permeten l'autor escriure sense rigideses. Amb Llibre del professor Bataller homenatja alguns dels seus poetes més admirats (com Estellés, com Ferrater, com Vinyoli) i compon un cant al plaer d'ensenyar en un institut. Perquè ho ha viscut. Perquè sap que no hi tornarà. I per això aquesta enyorança de les aules.

Fitxa tècnica: Títol: Llibre del professor Autor: Alexandre Bataller Editorial: Bromera Data de publicació: 2012

La gitana catalana que revolucionà el ball Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a haver-hi un temps en què entre la Barceloneta i l'actual Hospital del Mar, amb el Gasòmetre a les espatlles i el mar de cara, s'aixecà un barri de barraques: el Somorrostro. Les primeres evidències d'assentament són de finals del segle XIX però és a partir del XX quan el barri començà a prendre cos. I és en una de les barraques de primera línia de mar on, el 1913, nasqué la Carmen Amaya. Com que s'anunciava mal temps, però, i el mar podia començar a colpejar les parets de la barraca, mare i filla marxen cap a casa l'avi, a Pequín, un altre barri també de barraques veí del Somorrostro i separat del Camp de la Bota per la riera d'Horta. Filla d'un guitarrista de flamenc, la Carmen Amaya començà a ballar des de ben petita i, amb 6 anys, acompanyava son pare en la ruta de restaurants i tavernes que visitava per guanyar-se el pa o el beure. En arribar al restaurant Les Set Portes, al costat de Pla de Palau, la clientela internacional que el freqüentava va quedar meravellat davant del ball i la personalitat d'aquella nena. A partir d'aquell moment, el principals

locals que oferien actuacions flamenques -El Bar del Manquet, La Taurina, el Xiringuito de Porta de la Pau, el Congrejo Flamenco, Ca l'Escanyo o Villa Rosa- es disputaren la seva presència. Abans dels catorze anys, l'actor i empresari del món de l'espectacle Josep Sampere la feia debutar al Teatre Espanyol de Barcelona, al Paral·lel. El 1929 va actuar en el marc de l'Exposició Universal i, per primera vegada, la seva qualitat era valorada en una crònica publicada al periòdic El Mirador i signada pel crític cultural Sebastià Gasch. També el ballarí, core-

ògraf i crític Vicente Escudero es referí a Carmen Amaya, de qui va saber copsar que portava “dins seu la revolució del ball flamenc, perquè és la síntesi de dos grans estils fusionats genialment: el de la bailaora antiga, de la cintura al cap, amb un braceig imponderable i la magnètica brillantor dels seus ulls; i l'estil trepidant del bailaor en les seves variacions de peus, prodigioses”. A partir de mitjans dels anys trenta començà la seva carrera internacional, anant primer a Madrid i, en començar la

Guerra Civil, a l'Argentina i als EUA, sempre acompanyada a la guitarra pel mestre Sabicas. Als EUA, el seu ball temperamental, molt criticat per l'ortodòxia flamenca, li obrí les portes del món de Hollywood i inclús de la Casa Blanca. Fetes les Amèriques, continuà la seva gira per Europa per acabar tornant a casa. El 1961 comprà una casa a Begur, el Mas Pinc, amb una torre de guaita del segle XVII des de la qual podia observar el mediterrani banyant les seves cales. Entre 1962 i 1963, ja molt malalta, es posà sota les ordres del director de cinema Francesc Rovira-Beleta per filmar Los Tarantos, el Romeu i Julieta gitano, el West Side Story del Somorrostro, que ha deixat per a la història imatges d'uns artistes i d'una Barcelona pràcticament tots desapareguts: el Somorrostro a ritme de la rumba d'en Peret, la Carmen Amaya ballant des de les barraques de Montjuïc, amb Barcelona als seus peus, o l'Antonio Gades, d'Elda, al Vinalopó Mitjà, ballant a la part baixa de les Rambles en aquella hora que els equips de neteja fan tot el possible per recuperar la ciutat a la nit. El 1963 s'estrenà la pel·lícula, amb gran èxit de públic i crítica, però la Carmen Amaya ja havia mort.

CULTURA 15

L’ACCENT 250 DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013

Ressenya de la quinzena PhotON - Festival Internacional de Fotoperiodisme

Fotografia i memòria col·lectiva a València Hèctor Serra VALÈNCIA

a dir Alfred Eisenstaedt, artífex de la famosa instantània del bes a Times Square, que el més important no és la càmera, sinó l’ull. És la mateixa idea que va exposar anys més tard el novaiorquès Arnold Newman, qui pensava que una càmera no farà res per tu si no hi ha res al teu cap o al teu cor. El Festival Internacional de Fotoperiodisme PhotON arriba un any més a la ciutat de València carregat de mirades, enfocaments i reflexos a la recerca d’una ubiqüitat, d’un món agitat que s’atura en un instant, en un centelleig. El recorregut pels diferents espais i temàtiques esdevé un testimoniatge visual profund i permet construir un puzle humà d’uns episodis retrospectius d’ací d’allà que cal reivindicar des de la memòria col·lectiva. És el cas de la mostra en homenatge al periodista madrileny Enrique Meneses, un aventurer que es va convertir en el primer reporter que va interactuar entre els rebels a Sierra Maestra. Durant quatre mesos va poder conviure amb un jove Fidel Castro que ara creua el riu Yara al galop d’un cavall, ara llegeix KAPUTT de Curzio Malaparte, ara redacta un missatge amb una espelma com a única llum. El més curiós és com va truare de Cuba aquest ric treball fotogràfic: la cinquantena de folis i els 2.000 negatius van ser cosits en uns enagos de dona per superar, d’aquesta manera, l’escull censurador de Batista. En aquesta col·lecció instal·lada a

l’Institut Valencià d’Art Modern, també ens podem passejar per altres capítols immortalitzats per l’objectiu de Meneses: la marxa sobre Washington, les seues estades a l’Orient Mitjà i a l’Índia i un llarg etcètera d’instantànies dels mites artístics, cinematogràfics i literaris dels anys 60 del segle pretèrit. Unes passes més enllà, i arribats a La Nau de la Universitat de València, la fotografia pren contorns més crus. Al claustre i sota la paraula “Crisi”, una tirallonga d’imatges punyents sobre els efectes devastadors d’aquesta estafa capitalista als estats espanyol, portuguès i grec, fa revifar els calfreds. Les

panoràmiques combatives de Sol o Syntagma o davant el parlament portuguès s’entremesclen amb altres escenes de desolació humana: desnonaments, fam, pobresa, precarietat, desfeta de les conquestes socials... De l'esguard a aquestes instantànies, en resulten instintivament mil i una reflexions, un brollador d'escrutinis entrecreuats a l'encalç d'una resposta, una llum o potser un acte d'aferrament per no perdre el senderi. Europa. Vell i envellit visatge etnogràfic de límits difusos i esborradissos: ¿continent, construcció mental fictícia, memòria tràgica compartida o xarxa de ciutats-cafè i museus de sobreposada idolatria artística?

Sense eixir de La Nau, a la Sala Oberta, trobem també “Les fosses de l’oblit”, una esgarrifança narrada visualment pel fotògraf asturià Eloy Alonso amb l’objectiu de traure a la llum els republicans oblidats a les fosses comunes, tot partint des de la història del seu avi. Al Mercat Central, el festival accentua el seu caràcter popular amb “Rodalies”, una visió de la València quotidiana a través dels objectius dels valencians José María Penalba i José Penalba. Pel que fa a “Gipsy Days”, instal·lada a l’Espai d’Art Fotogràfic, les imatges recorren el dia a dia de Vicolo Savini, un campament gitano situat al centre de Roma, a la vora del riu Tíber. La tercera edició d’aquest festival, doncs, fa bona la màxima de Robert Capa, qui va suggerir que si les fotografies no són prou bones és perquè no s’és prou a prop. Més contundent encara ha estat el fotògraf alemany Peter Lindbergh quan va apuntar amb mestria: “Sigues atrevit, sigues diferent, sigues poc pràctic, sigues qualsevol cosa que asssegure el teu objectiu i la teua visió imaginativa davant els jugadors segurs, les criatures comunes, els esclaus d’allò ordinari”.

Fitxa tècnica: Títol: PhotON - Festival Internacional sw Fotoperiodisme Sales: Institut Valencià d’Art Modern, La Nau de la UV, Espai d’Art Fotogràfic i Mercat Central de València Any: 2013

Lectures recomanades

Poemes escollits

Matèria primera

Joseph Brodsky Edicions 1984, 2013

Jörg Fauser Labreu edicions, 2013

l Premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky va néixer l’any 1940 a Leningrad i va morir a Nova York el 1996. Tot i que en català s'ha traduït molt poca de la seva obra, l'any passat Viena en va publicar La marca de l'aigua i enguany Publicacions de la Universitat de València En una cambra i mitja. Ara, doncs, gràcies a la feina de la Judit Díaz Barneda, disposem també d'un volum de vora 500 pàgines amb una selecció de la seva obra escollida. Una obra que, en paraules de David Castillo, que signa el pròleg, “és la desembocadura d'un riu que ve dels grecs i dels romans, que s'amara de la tradició jueva, que devora l'alta literatura russa i polonesa dels segles XIX i XX i que arriba esplendorós a la literatura que l'acull, és a dir, l'anglosaxona”.

ascut el 1944 a Bad Schwalbach, una petita ciutat del land alemany de Hessen, Jörg Fauser va ser un escriptor molt influït per la generació beat de Burroughs, Kerouac i Bukowski. Matèria primera, la seva novel·la més emblemàtica i de contingut autobiogràfic, és la primera en traduirse al català -l'Ignasi Pàmies n'és el responsable. L'acció del llibre arrenca a la primavera de l’any 1968. Harry Gelb, es troba a Istambul amb un amic seu que és pintor, veient passar el temps a través de drogues com l'alcohol i l'opi. En conèixer les revoltes que s'estan produint a la ciutat de París, però també a Itàlia, o a Alemanya, marxa cap a Frankfurt, on descobrirà i participarà del moviment polític, social i cultural que s'hi està gestant en aquell moment.

Et presento el jutge Garzón

Carrer Robadors

Sònia Bagudanch Edicions Saldonar, 2013

Mathias Enard Columna Edicions, 2013

al com ens explica al pròleg el periodista David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, cap jutge español no ha assolit tanta notorietat com és el cas de Baltasar Garzón. Això ha suposat que els treballs sobre la seva persona hagin estat molt nombrosos, però la majoria d'ells tan sols laudatoris. Només un parell de treballs periodístics havien fet un tractament crític d'aspectes parcials de l’activitat del jutge estrella: d’una banda, Operació Garzón contra l'independentisme català (1997), del mateix Bassa, i de l’altra, Garzón, la otra cara (1999), del també periodista Pepe Rei. Ara, la periodista Sònia Bagudanch ens presenta un treball que ressegueix per primer cop el conjunt de la seva carrera sense mossegar-se la llengua.

athias Enard és un escriptor francès que, abans d'instal·lar-se a Barcelona, va fer estudis d’àrab i persa i va viure a diferents països de l'Orient Mitjà. El llibre està escrit amb un estil molt àgil i amb un lèxic planer. A Carrer Robadors l’autor explica en primera persona la història d'un jove marroquí de Tànger, la relació que té amb la seva família i amb el seu amic, amb les noies i amb el seu entorn; ens explica, també, l'esperança que de les revoltes àrabs iniciades el 2011 en sortís alguna cosa millor que l'establerta; i, finalment, la fugida cap al nord, cap a un nou món que, en aquest cas, és l'Estat espanyol, la ciutat de Barcelona, el barri del Raval, el carrer Robadors.

DEL 30 DE MAIG AL 12 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 250

16CONTRAPORTADA

“Cal un canvi de paradigma que situï les necessitats de les treballadores en el centre del debat polític” REDACCIÓ L’ACCENT

Com desenvolupeu la vostra activitat? Treballem amb humilitat per la estructuració de la unitat d’acció de l'esquerra sindical conjuntament amb CGT, CATAC i altres espais. Això s’ha concretat en l’organització de piquets centrals alternatius als sindicats pactistes, durant les vagues generals del 29M i el 14N. També amb les manifestacions del 1r de maig d'enguany. Al migdia a Mataró, amb la novetat de la participació de l’Assemblea dels i de les Marroquines, que va enriquir la protesta i la va convertir en un acte molt nombrós i combatiu. A la tarda es va organitzar una marxa entre Pineda de Mar i Calella, de la mà de l’Assemblea d’Unitat Popular de l’Alt Maresme i juntament amb altres col·lectius com la PAH, CNT o l’Assemblea Groga. L’Assemblea dels i de les Marroquines representa una novetat dins del panorama polític del Maresme, que ens pots explicar? L’Assemblea dels i de les Marroquines fa relativament poc que s’ha articulat i ha començat a caminar a Mataró, tot i que amb una força molt gran. En un principi s’organitzen per a treballar una sèrie de problemàtiques concretes que es troben en el dia a dia, però tenen la voluntat de participar activament dels diferents espais organitzats de la ciutat des d’una consciència de classe. La manifestació del 1r de maig a Mataró va ser tot un exemple de lluita de classe, donant força a la idea que som totes una contra el capitalisme explotador. Després d’aquesta primera experiència conjunta, el 21 de maig vam participar a la concentració que l’Assemblea dels i de les Marroquines va convocar davant l'oficina de l'INEM de Mataró per denunciar la discriminació a la qual són sotmeses les treballadores migrades a l’hora d’accedir o renovar prestacions. S'han recollit queixes que apuntaven alguns integrants d’aquesta oficina, que o bé havien practicat un excés de zel a l’hora de la identificació o no havien informat adequadament sobre els períodes de vacances de les prestacions i això els havia ocasionat multes de fins 38.000 euros. Vam acompanyar un delegat de l’Assemblea i de la CGT per lliurar un escrit a la directora de l’oficina on s'exigien solucions.

ENTREVISTA

Andreu Bautis COS - Maresme Des de fa gairebé dos anys el sindicat ha tornat a reprendre la seva activitat al Maresme, mirant d'impulsar mobilitzacions col·lectives contra la reforma laboral, les retallades i les diverses estafes perpetrades a una ciutadania indefensa davant la dictadura dels mercats. Aquest passat més de maig ha sigut molt actiu al Maresme en la lluita anticapitalista; ens en parla Andreu Bautis.

Com afecten les retallades en educació al Maresme? Patim més que cap altra comarca del Principat. Darrerament hem vist com el director del Servei Territorial d’Educació del Maresme-Vallès Oriental, Josep Vicent Garcia Caurin, retallarà fins a sis línies als centres públics de primària, saltant-se la resolució de la Comissió d’Ensenyament del Parlament de la CAC, on s’instava a mantenir la segona línia de P3 de l‘Escola Joan Coromines de Mataró. Aquest centre pateix des de fa temps un brutal assetjament constant per part del Departament d’Ensenyament pel seu projecte educatiu i per ser una comunitat d’aprenentatge, un projecte de transformació social per incloure les famílies com a voluntàries en el procés educatiu a les aules. Els mateixos que dirigeixen les institucions se’n riuen de les seves pròpies decisions i les incompleixen, emparant-se en criteris tècnics com afirma la consellera Rigau. És el frau de l’autoanomenada democràcia burgesa. Quin clima social es respira a Mataró, una de les ciutats catalanes amb més atur? Podríem dir que Mataró és la ciutat de les estafes. 15.000 persones afectades per les participacions preferents i el deute subordinat de Caixa Laietana i 15.000 persones a l'atur. Però això no és queda aquí, els mateixos que des de fa anys han sigut incapaços d'aturar la destrucció del teixit productiu de la ciutat, Ajuntament, UGT, CCOO i les patronals, no se'ls acudeix res millor que el 'Contracte Mataró', una iniciativa que

Manifestació del passat 1 de Maig de 2013 a Mataró

pretén donar base legal a la contractació temporal fraudulenta, un frau de llei que suposa un menyspreu a l'autonomia de la persona i les seves capacitats productives destruint els seus drets. Com veieu el futur més proper de la ciutat? Nosaltres seguim i seguirem treballant intensament en la línia que portem. A més, s’han començat a organitzar assemblees a la ciutat amb una voluntat fermament anticapitalista, amb les quals hi estarem completament vinculades. Però haurem d’esperar que facin la seva presentació formal, no serem nosaltres qui desvetllarem el misteri! La lluita antipatriarcal també forma part de la vostra agenda? Partim de la base que l’alliberament de classe treballadora als Països Catalans té tres eixos indestriables: l’alliberament de classe, nacional i de gènere. Mai no viurem en una societat lliure mentre no hàgim abatut aquesta triple opressió. Amb la destrucció de sectors productius, moltes dones han hagut de deixar feines qualificades per dedicar-se al sector de l’hostaleria i serveis, i a conseqüència de les retallades, es carrega cada cop més sobre les dones la cura d'infants i persones grans en situació de dependència. I amb tot això les diferències salarials entre gèneres, lluny d'equiparar-se, continuen i s'accentuen encara més. En determinats espais de lluita, per un injus-

tificat afany de priorització, es menystén la lluita per l’alliberament de la dona. En el nostre cas hi ha una voluntat ferma en treballar al costat d’A Cavall de Forques, la nova organització feminista de la comarca i impulsora de la plataforma Maresme Feminista, espai des d'on es van organit-

“15.000 persones afectades per les participacions preferents i el deute subordinat de Caixa Laietana i 15.000 persones a l'atur” zar els actes del passat 8 de març. També participeu en espais que superen l'àmbit sindical? El 25 de maig, com a integrants de la Plataforma en defensa dels serveis públics del Maresme, vam participar de la manifestació en defensa dels serveis públics que va aplegar un miler i mig de persones a Mataró. Amb la idea de desbordar ideològicament els sindicats pactistes, avançant-los per l'esquerra, hem inten-

tat incidir per evitar que caigui en el corporativisme i en el discurs basat en la reforma del sistema. Nosaltres intentem superar el discurs centrat únicament contra les retallades per avançar en el discurs de l'empoderament de la classe treballadora, l'organització de base assembleària, la solidaritat i el suport mutu. Les polítiques neoliberals o socialdemòcrates que gestionen l’actual sistema econòmic no són capaces de garantir els serveis públics. Per això creiem que cal un canvi de paradigma que situï les necessitats de les treballadores en el centre del debat polític. Aquest canvi només el pot imposar la pròpia classe treballadora organitzada de forma assembleària per la via de la lluita als nostres llocs de treball i al carrer, mai per la via de la concertació i el pacte social amb les elits que ens exploten. D’aquesta manera anirem construir un veritable contrapoder, la unitat popular també des del treball, per una veritable participació en l’organització de la producció. Possiblement l’activitat a la qual dediquem més hores sigui el treball, i és aquesta activitat la que queda més lluny de la nostra capacitat de decisió. Si volem ser lliures hem de guanyar la nostra pròpia sobirania al lloc de treball. Per això vam sortir al carrer el 1r de maig amb la consigna “Som la clau del treball”, perquè hem de recuperar l’orgull de classe sobre el qual organitzar-nos. Si no som lliures en el treball, no ho podem ser enlloc. No existeix sobirania dins el capitalisme.