Accent 246

Periòdic popular dels Països Catalans

246 DEL 4 AL 17 D’ABRIL DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Gràcies, Obrint Pas! >>Editorial 2 i Cultura 14

ENTREVISTA

La comunitat educativa catalana alça la veu Els murs del Mediterrani

EN PROFUNDITAT

L'ensenyament als Països Catalans ha esdevingut un condensador de totes les problemàtiques socials i nacionals, i un dels àmbits de lluita més actius. En tots els seus nivells, des de l'educació infantil fins a la universitat, els efectes de les polítiques d'austeritat i l'ofensiva espanyolista s'hi deixen notar amb més força

que mai. Alhora, les agressions contra el sistema educatiu dels Països Catalans i la resposta de la comunitat educativa és un dels terrenys on la unitat dels Països Catalans i el treball de construcció nacional és més evident. >>Països Catalans 4,5 i 6

Després de la caiguda del mur de Berlín, es deia que no hi hauria més murs de la vergonya. Des de llavors, s’han construït desenes de barreres de separació a tot el món.

Tanques i murs que marquen fronteres i que tenen un impacte directe a la població. Al Mediterrani –el nostre espai geogràfic més properexisteixen diferents murs de separació, en alguns casos amb la complicitat dels nostres governs. >>Internacional 10 i 11

“Segregar és espanyolitzar” Alejandro Ocete Marí és estudiant de primer de Batxillerat i portaveu d’educació secundària del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a les aules. La llei de segregació lingüística i les retallades en ensenyament amenacen greument l’educació pública a les Illes. Ocete ens valora la situació actual de l’educació a les Balears i la lluita que duu a terme el SEPC. >>Contraportada 16

El referèndum escocès i el discurs social i econòmic La convocatòria del referèndum d'independència d'Escòcia per al 18 de setembre de 2014 ha posat en marxa diferents iniciatives polítiques per a posicionar-s'hi. A les campanyes del No unionista i del

Sí oficialista del SNP, s'hi ha sumat la iniciativa Radical Independence, que combina una campanya a favor del Sí a la independència amb l'extensió del debat públic sobre com utilitzar la independència per a construir un nou model

de societat. L'ACCENT us oferim una selecció d'articles de membres d'aquesta iniciativa, que creiem que són especialment útils per a fer una reflexió comparativa amb l'actual moment polític als Països Catalans.

ISABEL VALLET PÀG. 2 // ROGER JORRO PÀG. 3 // SIMÓN VÀZQUEZ PÀG. 16

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

02OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

ISABEL VALLET*

La UE, el “soft law”...i com els principis del neoliberialisme es situen fora de la democràcia

L'estratègia de situar els principis del neoliberalisme fora de l'abast de la democràcia es va posar de manifest de manera flagrant quan es van incloure els principis de política econòmica en la "constitució europea" des del Tractat de Maastricht. I quan els estats membres van transposar aquests principis a les seves normes, en el cas de l'Estat espanyol a la Constitució Espanyola, que mitjançant reforma -sense referèndum òbviament- ha "internalitzat" el Pacte d'Estabilitat i Creixement inclòs en els Tractats i així ha elevat a constitucional principis econòmics neoliberals.

Aquest fet reforça la seva exigibilitat i també la seva durabilitat. Ara no estaran protegits únicament pels mecanismes de defensa propis del dret europeu sinó també pels instruments jurídics de defensa de la constitució. Així el govern que surti de les eleccions a l'Estat espanyol, o a qualsevol dels estats membres de la UE, sigui del signe que sigui es veurà obligat no sols a l'adopció d'aquests principis, sinó també a la seva perpetuació ja que com la CE diu sols s'estableix una excepció pel no compliment del dèficit i no són l'educació pública, la sanitat o el sistema de pensions sinó el pagament dels interessos i el capital del deute ja que tenen prioritat.

Emperò la idea de posar els principis del neoliberalisme fora de l'abast de la democràcia és un leitmotiv adequat per rastrejar el que ha succeït en tot el sistema normatiu i pseudonormatiu europeu i és el que ens ocupa i ve de la mà del “soft law”. Una de les característiques essencials de la Comunitat Europea consisteix a comptar amb el seu propi aparell polític dotat amb facultats per generar Dret, amb poders per produir normes jurídiques a través de les quals anar concretant els objectius marcats per el Tractat. Té lloc, doncs, una total pèrdua de sobirania dels estats membres, que cedeixen a favor de l'aparell institucional comunitari la tasca de concreció de les opcions obertes pel Tractat que, de haver seguit els patrons clàssics de Dret Internacional, els correspondria a ells puntualitzar.

S’usa l’expressió anglosaxona soft law per referir-se a eines jurídiques no vinculants per als estats membres, les

recomanacions i els dictàmens concretament, que tot i la seva natura no vinculant no impedeix, però, la seva qualificació com a instruments jurídics integrants de l'ordenament comunitari i per tant amb efectes jurídics. Se l’ha definit com «Un fenomen que presenta les característiques del" Dret "a que fa al seu pretès efecte d'influir en el desig i de restringir la llibertat d'aquells a qui el soft law es dirigeix», però que en ser esmentat produeix la sensació que alguna cosa falta en la naturalesa jurídica del dret...la legitimitat democràtica de ben segur.

Així, la UE, mitjançant tot un seguit de dictàmens i recomanacions, va interpretant el Tractat europeu i va modelant a “una imatge i semblança” tots els ordenaments jurídics dels estats membres invitant-los a que actuïn de determinades maneres. I dic “una imatge i semblança” ja que és una imatge que es projecta des de fora de les institucions.

Forma part tot l'anterior del procés de "oligarquització". Els lobbies que representen a les empreses i a les associacions patronals tenen una influència determinant en les decisions de les institucions europees. Des de 1986, després de l'aprovació de l'Acta Única, es va optar perquè la comunicació de la Comissió Europea amb la "societat civil" es fes per mitjà del sistema de lobbies.

Les organitzacions empresarials i patronals europees no només influeixen en el procés legislatiu ordinari, sinó que també han tingut un gran pes en el procés constituent. Són consultades respecte a les modificacions dels Tractats exercint una influència determinant en la redacció dels mateixos. Però on sobretot són determinants i porten la iniciativa és en la creació del soft law, les eines jurídiques no vinculants per als estats membres, les recomanacions i els dictàmens, i en definitiva els argumentaris que acompanyen els grans canvis estructurals de reforçament del sistema econòmic capitalista. I és a la seva imatge i semblança que aquests es projecten.

El cas que dóna lloc a aquest article

Número 246 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat@gmail.com Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler (coord.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Esports: Rafael Escobar. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala Han col·laborat en aquest número: Isabel Vallet, Roger Jorro, Marc Candela, Mireia Termes, Àlex Suàrez, Clara Castaño

són les recomanacions conegudes la setmana passada de la Comissió Europea juntament amb el Banc Central Europeu per reformar el sosteniment financer del sistema de pensions, i per tant fomentar els plans de pensió de treball i individuals. Però podem trobar infinits exemples, un de greu: la quarta contrareforma de la Seguretat Social del passat mes de març, que es recolza

en un seguit de recomanacions de la Comissió Europea del passat juny de 2012.

Que el component oligàrquic de tota la normativa europea i la seva traducció als ordenaments jurídics dels estats que en formen part ha anat en detriment del seu component democràtic tampoc és res nou. Així a part de la posició privilegiada dels lobbies empresarials, la Comissió Europea ha expressat en repetides ocasions el seu menyspreu cap a la voluntat popular. En el Llibre Blanc sobre la Governança Europea, un document de l'any 2001, que en paraules de Gerardo Pisarello “segueix sent representatiu de la mentalitat de la "eurocràcia"”, la Comissió fa una agra crítica dels resultats del referèndum irlandès d'aquest mateix any que va dir no al Tractat de Niça. Els irlandesos són l'únic poble d'Europa que té dret a decidir per referèndum si aprova o no les modifica-

cions dels tractats europeus. Això és així per una disposició constitucional que considera aquests tractats com reformes de la constitució que han de ser sotmeses a plebiscit.

Però com queda palès, quan tot el paquet de mesures neoliberals que la Comissió Europea planeja arriba als tractats europeus, o té una transposició a les lleis dels estats, fa anys que ha arribat en forma de dictàmens i recomanacions, i fa anys que ha servit per orientar la manera de fer política dels governs, de manera flagrant. I és que no sé si una altra UE és possible (jo crec que no), ja que, aquesta s'ha configurat com un seguit de relacions polítiques i jurídiques de jerarquia dels estats inspirades en els principis de l'economia capitalista i controlada pel lobbies externs, el que sí que sé és que una altra política que no sigui neoliberal dins de la UE no és possible. *Isabel Vallet és jurista, militant de la CUP i d'Endavant OSAN del nucli de Gràcia

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

“!Que se besen!”

El titular de portada La Vanguardia del 22 de març deia: “Mas-Colell i Montoro mostren sintonia per adaptar el dèficit” i portava tota l'aroma d'un festeig. No només Hisenda acceptava ara “uns objectius més flexibles a mida de cada comunitat”. A més deia que “el ministre imposa el seu criteri en contra de diverses autonomies del PP”. Res més excitant per a la fantasia del pujolista que veure com un ministre espanyol es sacrifica per tots nosaltres. Tant excitant que és probable que tot el recorregut de l'anomenat “procés sobiranista” tal com l'entenen Mas, Duran i la patronal catalana, es quedi en això.

Ja en l'interior, l'editorial de José Antich celebrava el desgel: “no s'està produint el canvi definitiu que a uns els agradaria, ni tampoc s'està en el bloqueig institucional de fa molt poques setmanes. Es treballa pel restabliment del diàleg a partir de qüestions concretes”. I el camí del restabliment és exactament el camí que no ens porta a l'autodeterminació.

Un dia Artur Mas va fer les maletes amenaçadorament amb la contundència d'un “mai més!”. I porta mesos dempeus davant la porta, sense travessar-la. Mentre, el Govern espanyol ha anat perfilant un manual de seducció basat en l'autoconfiança. En la seguretat que els líders de la Catalunya emprenyada només esperaven “el fràgil art d'un gest senzill”.

I sembla mentida com de senzills, elementals diria jo, són els gestos amb què alguns es deixen estovar.

Els dirigents de CiU no semblen ser els únics catalans afectats per aquesta passa de carència afectiva.

Alguns, per exemple, en van tenir prou a veure Mas fent la maleta per exigir-nos en nom de l'”oportunitat històrica” o la “política seriosa” (l'única alternativa a la qual seria l'associacionisme esportiu) que ens llencéssim als braços de qui ens atonyina, deté, desnona, acomiada i espolia. Síndrome d'Estocolm en diuen.

Sort que encara hi ha algú que creu que la lluita de classes és el motor de la història i la CUP no va fer el ridícul donant suport a una Declaració que porta escrita la marca de la rendició. Sort que alguns s'han encarregat d'evitar que en aquesta bugada es perdés el llençol del socialisme, el llençol dels Països Catalans i, en definitiva, tot l'aixovar.

Per continuar amb una escenificació que té la inexorabilitat d'un destí tràgic el mateix dia “Duran i Lleida reprèn l'obertura de Mas i apuntala ponts a Madrid”. Tant emocionant va ser la cosa que “Sáenz de Santamaría i Margallo assisteixen a una conferència del líder de CiU”.

Un a conferència en la qual “la paraula més reiterada va ser diàleg”. ¿Algú havia pensat que tots plegats canviarien l'Hotel Ritz de Madrid i unes

tant refinades companyies pel sòl dur de la Plaça Catalunya i la proximitat suorosa del poble? Cal no comprendre res sobre el que és la solidaritat de classe.

Duran va apel·lar a “no quedar-se a l'epidermis del conflicte”. I això vol dir que, fent bona la màxima que “el més profund és a la superfície”, l'aspecte profund del conflicte nacional (la negació de la sobirania i el conflicte de classes subjacent) serien només manifestacions epidèrmiques del conflicte real: el finançament. I aquest és l'abisme que separa -i separarà sempre- el “procés” de les elits i el procés de les classes populars. I com en tota reconciliació, encara ens tocarà demanar disculpes (“ha faltat seducció per les dues parts”), abandonar la “querida” i tornar a casa amb la cua entre cames: “Em fa l'efecte que ERC es va desenganxant de CiU”. I aclarir, sobre la presència espectral de la consulta, que s'ha de fer “sempre sota el marc de la llei i fer-la amb les majories més àmplies possibles”. Per què deia la Declaració de Sobirania que “s'utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l'enfortiment democràtic i l'exercici del dret de decidir”, quan tenia l'oportunitat i l'obligació de dir que “s'avantposarà la voluntat popular catalana a qualsevol marc legal existent”? Qui tenia ulls ho va veure.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 246 DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

ROGER JORRO

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La CUP a la Cambra dels Comuns

La CUP ha arribat a la Cambra dels Comuns, i ho ha fet sense concórrer

jant en fèrula britànica o fent més evident que el daggers drawn, o l'haver-se deixat en aquesta bugada els llençols de l'avinença interna, és a tota màquina.

A blocs particulars i al piulador s'hi practica el crit al cel quan no el mata-degolla, admetent en efecte que la CUP s'ha britanitzat i ara la nèmesi és dins de l'ecosistema polític de l'esquerra independentista.

Malgrat tot, demoscòpicament la formació segueix mostrant muscle, com assenyala el Centre d'Estudis D'Opinió, quan no algun altre rotatiu gens sospitós de combregar amb la secessió revolucionària.

Refer la concertació intra-murs no només sembla primordial sinó prescriptiu si volem continuar en el viarany per capturar el cor de l'esquerra catalana, per ser hegemònics, per emprar mots que algú amb ascendent va prescriure fins i tot quan era dins un presidi. Recuperar la síntesi interna és equació base perquè a l'estoig amb el qual el frame o marc polític català es dibuixa cada matí des d'emissores i digitals sigui ple amb els nostres llapis, i això no és demoscòpia sinó pas previ i ineludible a aquesta.

Cohesió interna no és pensament únic i la dissensió és fonamental per aquells que combreguem amb la metodologia de les tesi i les antítesi, que em consta que al moviment som unes quantes sinó majoria. Malgrat tot, pluralitat és un mot que es duu malament amb exabruptes, i convindria que el nou Secretariat Nacional posés fil a l'agulla per assegurar el màxim debat en coordinades de respecte i alçada de mires.

La CUP, al meu entendre, és la força política catalana més emer-

“Els veritables amics t’apunyalen per la cara” Oscar Wilde per cap circumscripció a les Illes Britàniques. Ho ha fet en forma de criteri, parer o epítet: el de Winston Churchill quan un correligionari li va assenyalar la bancada labour o social-democràtica (a la dreta del portaveu de la Cambra,

“A blocs particulars i al piulador s'hi practica el crit al cel quan no el mata-degolla, admetent que la CUP s'ha britanitzat” paradoxalment) i li ventà: -"Allà hi tenim els enemics".

-"No s'equivoqui -li va respondre el Premi Nobel de Literatura, l'opinió del qual en matèria d'antagonismes havia quedat certificada des del 'Vostè té enemics? Ben fet, això vol dir que ha fet quelcom en algun moment de la seva vida'-, els nostres enemics són darrere nostre, a la nostra bancada'.

La Candidatura d'Unitat Popular ha sortit de l'Assemblea Nacional extraordinària d'Olot ranque-

gent i amb més possibilitats d'èxit polític i electoral al país, viarany que per ser resseguit requereix abandonar la idea que l'adversari és dins els rangs propis, saber i guanyar i perdre debats polítics i organitzatius, però sobretot, saber embastar arguments per participar-hi.

L'esquerra independentista, penso, ha d'abandonar la britanització interna i treballar el common ground, el camp pel compromís, i segurament això voldrà dir donar suport d'una vegada per totes a un procés cap a un estadi de sobirania superior que ha obert part de la nació catalana, alhora que admetre que l'esquerra independentista, ni és només la CUP, ni dormirà als llorers del nou Estat del Principat de

“L’esquerra independentista, penso, ha d'abandonar la britanització interna i treballar el common ground” Catalunya que votarem i avalarem l'any vinent, sinó que seguirà engrandint-se des de l'escalf de l'utopia un els fonaments d'aquest estiguin posats.

'Els emprenyats no sempre actuen amb senderi', deia Jane Austen, i en el cas de l'agent més determinant de la Unitat Popular al país no només l'enteniment és prescriptiu, sinó també arraconar la capa i espasa per la concertació. Cap de nosaltres, al capdavall, posaria mai un peu a la Cambra dels Comuns.

Una generació que s’obre pas El dijous 28 de març rebiem la bona nova que el fundador i exredactor de L'ACCENT, Joanjo Garcia, havia guanyat el premi Enric Valor de narrativa, atorgat per la Diputació d'Alacant i l'editorial Bromera. No és el primer premi que reben antics i actuals membres de la redacció i això ens omple d'orgull i satisfacció, com no podria ser d'altra manera.

A la roda de premsa -amb la inevitable presència d'autoritats polítiques a qui poc interessa la cultura catalana- Joanjo Garcia desgranà breument Després del Guaret, obra guanyadora ambientada en els primers anys de l'anomenada Transició; però, a més a més, l'autor proclamà la pertinença a una generació: la generació que precisament havia nascut -o crescut- durant aquesta Transició i es va formar políticament al marge de l'antifranquisme més tradicional (el que es va acomodar en el nou sistema).

I entre els companys de viatge que citava estava, com no, Xavi Sarrià.

Xavi Sarrià ha sigut notícia també aquesta quinzena per l'anunci de la retirada indefinida d'Obrint Pas el 2014. Tant Xavi, com Obrint Pas en el seu conjunt, són un bon exemple d'aquesta generació que des de l'erm polític, cultural i social dels any noranta, ha anat construint un projecte fins a consolidar-se com una alternativa i com a referent.

Obrint Pas són, sens dubte, el grup de música en català més important del tombant de segle. No n'hi ha cap altre que haja convocat tant de públic, i menys encara que ho haja fet amb un compromís polític que ha incomodat tant les institucions valencianes com les de la resta del país. Com explica Josep Vicent Frechina a l'interior d'aquest periòdic, a més de tot això, Obrint Pas ha creat escola i ha obert una gran escletxa a través de la qual brollen constantment grups de música en català en territoris tan hostils com el mateix País Valencià. Amb Obrint Pas ha crescut l'esquerra independentista o a l'inrevés, tant se val, perquè l'un no és comprensible sense l'altre, i per tot això, des d'aquestes pàgines, el nostre reconeixement, i també l'agraïment per aquests vint anys de bona música, de festa i de molta lluita.

Sembla que per atzars de la vida, l'adéu d'Obrint Pas ha coincidit amb l'adéu d'un altre gran grup valencià, Al Tall, que mereix també tot el reconeixement. Al Tall és, possiblement, el pont entre generacions -les que van viure el franquisme i les que no- i el seu gran mèrit ha estat continuar al peu del canó més de vint anys després de Quan el mal ve d'Almansa, esdevenint la banda sonora de pares i fills.

Els fills, la generació de Joanjo o de Xavi, són una generació que es va poder escolaritzar en català, que va gaudir d'uns primers anys de la Transició en què la dreta estava encara en reclusió, en què els drets socials encara gaudien de l'empara de la lluita antifranquista, en què per primer cop consumien a casa amb certa llibertat literatura i música en català.

Però són també la generació que trobava insuficient la democràcia, que exigia més llibertat i més igualtat social. Són la generació que ha combatut la degradació constant del sistema quan encara molts el titllaven de modèlic i que observaven amb certa enveja la lluita que a altres indrets de l'Estat és lliurava contra la Constitució i els constitucionalistes.

Són, també, la generació que ha hagut de combatre el neofeixisme davant la passivitat institucional i social; són la generació que va créixer amb l'assassinat de Guillem Agulló, del qual precisament enguany, es compleixen 20 anys. La mort de Guillem Agulló va marcar tota una fornada de joves que en aquells moments iniciava el camí de la presa de consciència; i el judici i posterior posada en llibertat de l'assassí foren decisius, segurament, per perdre tota confiança en un règim que molts dels nostres pares donaven per bo.

L'ACCENT, els casals o l'esquerra independentista, entre altres, són, en gran mesura, producte d'aquesta generació que encara no ha arribat al seu zenit, però que, sense anar-se'n a casa, ja ha començat a cedir el testimoni. Perquè obrir pas no només és avançar, sinó deixar que altres també ho facen.

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

04PAÏSOS CATALANS

ESPECIAL ENSENYAMENT

La comunitat educativa alça la veu

REDACCIÓ PAÏSOS CATALANS

L'ensenyament als Països Catalans ha esdevingut un condensador de totes les problemàtiques socials i nacionals, i un dels àmbits de lluita més actius.

En tots els seus nivells, des de l'educació infantil fins a la universitat, els efectes de les polítiques d'austeritat i l'ofensiva espanyolista s'hi deixen notar amb més força que mai. Alhora, les agressions contra el sistema educatiu dels Països Catalans i la resposta de la comunitat educativa és un dels terrenys on la unitat dels Països

Catalans i el treball de construcció nacional és més evident.

A nivell laboral, cal destacar la creixent precarietat de desenes de milers de docents i l'expulsió del mercat de treball de milers de professors interins. Aquest professorat, el més afectat per les polítiques de retallades, és avui punta de llança de la lluita dels professionals de l'educació, en un marc on l'organització i les mobilitzacions comencen a mostrar un canvi en el paradigma del sindicalisme docent clàssic.

A nivell estudiantil, l'actual situa-

ció econòmica i política ha provocat una revifada de les mobilitzacions.

Aquesta revifada, a més, ha anat acompanyada del rearmament moral que ha suposat que tot allò que pronosticava el moviment estudiantil sobre els efectes del Pla Bolonya s'està complint amb escreix, i avui qui sona grotesc i sense credibilitat és tot el discurs usat cinc anys enrere per les autoritats universitàries per a desacreditar els postulats d'organitzacions com el SEPC. A nivell nacional és a les escoles on s'està lliurant la principal batalla

per la nostra llengua. Una batalla que només es pot entendre en clau nacional i que està dinamitzada principalment des de les zones amb una major presència de l'espanyolisme.

I a nivell de model, les polítiques educatives són un exponent del capitalisme desregularitzat sud-europeu.

Des de les causes del fracàs escolar fins a la baixa inversió pública s'hi filtra la ideologia d'un model de precarietat i estacionalitat laboral, enemic d'allò públic i amb uns valors culturals. Més enllà dels discursos políticament correctes, les xifres ens mos-

tren nítidament com la inversió pública en educació és proporcionalment molt més baixa que la mitjana europea i que l'important pes dels centres privats i concertats sobre la nostra educació és una anomalia en els models que sovint s'invoquen com d'èxit des de les conselleries d'ensenyament.

En aquest número, L'ACCENT us oferim un recull d'algunes de les principals lluites i problemàtiques de l'educació als Països Catalans, ja sigui en la seva vessant analítica, mobilitzadora o d'organització d'alternatives.

CRÒNICA DE LA X TROBADA D’ESTUDIANTS DELS PPCC

La Trobada referma el compromís amb una nova educació CLARA CASTAÑO BAÓ*

Els darrers dies 28, 29, 30 i 31 de Març es va celebrar la desena edició de la TEPC, la Trobada d’estudiants dels Països Catalans, organitzada i autogestionada pel SEPC. Enguany, s’ha celebrat a Baó, a la Catalunya nord, amb la voluntat de reivindicar la territorialitat del nostre poble i d’acostar les nostres propostes a un lloc on ara mateix, el jovent de l’esquerra independentista no hi té estructures pròpies després de la desaparició dels nuclis de Maulets i del SEPC. Partint de l’anàlisi de que el sistema educatiu té per finalitat resoldre les necessitats del mercat de treball, legitimar i reproduir la ideologia dominant i generar beneficis com a sector propi, la Trobada d’enguany s’ha bastit al voltant de la idea d’educació popular.

La programació ha comptat amb l’experiència de diverses metodologies pedagògiques revolucionàries del nostre territori i d’arreu, la realitat dels diferents models educatius existents (des de les escoles lliures a les escoles en català a la Catalunya nord) i un recull històric dels plantejaments en matèria educativa de les diferents tendències del moviment obrer. També hem gaudit de la participació constant d’un membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans i de diferents activistes de la lluita estudiantil a Amèrica llatina. Alhora, hi ha hagut un espai per a la cultura popular i la coneixença del lloc, amb la participació dels Castellers del Riberal (Baó) i una ruta per Perpinyà. Amb l’assistència de més d’una vuitante-

Una de les xerrades de la Trobada

na de persones, i a través de la combinació de diferents metodologies de treball (taules rodones, dinàmiques de grup, tallers, conferències, vídeo-tallers, teatre, debats..), la Trobada ha servit per a aprofundir en debats complexes que, pel caràcter reactiu del moviment estudiantil, queden generalment fora del nostre abast.

El moviment estudiantil es troba en un moment de creixent tensió als centres educatius: retallades i contrareformes, augment de les taxes i disminució de la qualitat, i un ritme de mobilitzacions constants cada cop més combatives.

En aquest context, des del SEPC defensem que ara més que mai és necessari bastir-nos d’una alternativa programàtica que deixi enre-

re les deficiències de les propostes reactives que fins ara han caracteritzat el moviment estudiantil, els ritmes del qual ens obliguen a copsar qualsevol projecte complex com a quelcom obert, retroactiu i permanent.

Aquesta reflexió, que des del SEPC fa temps que fem, és el que fa néixer el projecte de la Carta Catalana dels Estudiants, aposta que reafirmem després de la Trobada. Aquesta, és el document polític en procés de redacció que recull tot allò que defensem i proposem per a l’educació als Països Catalans, i del qual la TEPC en serà l’actualització anual.

El redactat de la Carta Catalana és, per al SEPC i pel conjunt de l’esquerra independentista, una aposta imprescindible. Alhora, som

conscients que qualsevol projecte educatiu revolucionari ha de fugir del sectorialisme, i per això estem treballant amb propostes de confluència de les lluites del sector públic (bàsicament sanitat, educació i transport).

Els debats de la Trobada ens reafirmen amb la concepció que com a part activa de la militància del Moviment Català d’Alliberament Nacional, hem de defensar que qualsevol proposta emancipadora en matèria educativa ha d’anar lligada a un projecte de país, ja que l’educació està estretament lligada a l’estructura econòmica i productiva, i en última instància no és res més que el reflex necessari i fatal dels interessos i aspiracions de les classes dominants en cada moment històric. És per això que

des del SEPC configurem com a tasca prioritària dur la lluita de classes a la universitat, treballant, des d’ara, per a que les assemblees de facultat esdevinguin vertaders òrgans de poder popular i siguin aquests els únics espais legítims de presa de decisió en la construcció de la unitat popular. Per què les decisions que afecten el conjunt de la societat només poden ser preses, en efecte, pel conjunt de la societat.

Aprofitem també per a reivindicar, una vegada més, l’absurditat de creure en l’existència d’una educació neutral: l’escola sempre ha estat una escola de classe.

Després de la desena Trobada d’Estudiants, hem conclòs no amagar les nostres intencions, cal que la nostra proposta defensi, sense concessions, els interessos de les classes populars. Així, davant la lògica mercantilista d’exclusió, adoctrinament i homogeneïtzació de l’educació del capital pel capital, defensem l’educació del poble i per al poble que, parafrasejant al pedagog Peter McLaren, ha d’ensenyar que la propietat privada, l’acumulació capitalista, l’apropiació de l’excedent laboral i la cerca de guanys, no són fenòmens naturals de la vida, sinó pràctiques socialment condicionades que dificulten el progrés i que bloquegen el lliure desenvolupament dels individus.

Una nova educació s’està gestant.

*Clara Castaño és militant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

L’ACCENT 246 DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

ESPECIAL ENSENYAMENT

El Partit Popular fa pública la seva nova aposta contra el català a les aules: el Decret de Llengües Pel proper curs 2013-2014 ja preveu reduir les hores en català a 1r i 4t de Primària, així com a 1r d’ESO ÀLVAR HERVALEJO PALMA

La setmana passada la Conselleria d’Educació, sota la direcció de Rafel Bosch Sans, ha fet públiques les augmentades quotes d’anglès i castellà que reduiran la docència en català a tres cursos, com a primera passa per fer-ho extensiu a tots els nivells educatius. L’anunci ja ha aixecat les primeres crítiques, ja que concreta el gir “trilingüista” en l’estratègia espanyolitzadora del PP a les aules.

Si bé durant la major part del curs 2011-2012 Bosch anunciava polítiques que permetrien la “lliure elecció” dels pares de la llengua d’estudi de l’alumnat, cada vegada pareix més llunyana la seva aplicació. Del model segregacionista, similar a l’aplicat al País Valencià, el PP Balear sembla decantar-se ara per un renovat “trilinguisme”. El concepte, amb el que ja es flirtejà durant els governs del President Matas, amb l’anomenat Decret Fiol, suposa augmentar les hores mínimes de classes en anglès i castellà, fet que comporta la reducció de l’horari en català i contradiu el Decret de Mínims.

Pareix que el PP ha volgut res-

El conseller d’Educació i el president de les Illes continuen l’ofensiva contra l’ensenyament públic

pondre a les recents mobilitzacions d’estudiants i professorat amb un nou augment de la tensió. El passat dia 20 al matí, la policia espanyola carregà contra la manifestació del SEPC en el marc de la vaga d’estudiants de secundària. Aques-

ta organització avui ja parlava de “amenaces contra el català” del Conseller i cridava a una “resposta d’estudiants i professorat”. Certament, i més enllà de les mobilitzacions de docents que han realitzat CCOO, STEI-i i UGT, darrera-

ment s’ha vist una consolidació del moviment contra les retallades en educació, que inclou el rebuig a les mesures lingüístiques del PP. La Plataforma Crida ha vist com una de les seves principals iniciatives, la senyera-llaç, s’ha convertit en

COMUNICAT

El SEPC UdG veu amb preocupació el nomenament de la nova presidenta del Consell Social de la UdG Des del SEPC UdG hem rebut el nomenament de la nova presidenta del Consell Social de la UdG a través del mitjans. Aquest càrrec estarà ocupat per Rosa Núria Aleixandre, fet que veiem amb preocupació.

Llegint una breu biografia, veiem que ha dedicat la vida laboral al camp de la medicina i la ciència, i com es destaca també en l'àmbit de la transferència de tecnologia entre empresa i institucions. Aquest fet marca, de bon principi, una visió ideològica marcada cap a la mercantilització de l'ensenyament. Com és obvi, des del SEPC estem en contra d'aquest procés que s'està duent a terme els darrers anys i que és impulsat per les grans empreses i els bancs.

D'altra banda, també destaca en la seva biografia que és militant del partit d'Artur Mas; de fet, va ser senadora per CiU des 2004 fins 2011.

Des del SEPC UdG veiem com el Govern de la Generalitat de Catalun-

ya posa a una persona per encapçalar el Consell Social que impulsarà, encara més, les polítiques de retallades i el model de privatització de la universitat pública que en fa bandera el conseller MasColell. I seguint la tònica política de la rectora Anna Maria Geli.

Finalment, en una notícia del Diari de Girona veiem com diu que ha treballat en l'impuls del Pla Bolonya, que no ens ha portat gairebé res de bo. I a més, afegeix, que és parti-

dària d'incrementar les aportacions privades a la cultura i a la recerca científica. És per això, que des del SEPC UdG no podem tranquils davant els atacs que pateix cada dia la universitat pública. Avui, amb més motius, vigilarem de prop la tasca de la nova presidenta del Consell Social i denunciarem públicament totes aquelles accions que des d'aquest òrgan antidemocràtic es facin en contra de la universitat pública, de qualitat i catalana.

Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans Universitat de Girona 3 d'abril de 2013

el principal símbol de la campanya Enllaçats per la Llengua, que s’articula arreu dels Països Catalans amb la participació de l’Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià, i Som Països Catalans entre d’altres.

Malgrat l’amenaça, tot apunta a que el PP s’està trobant amb problemes per implantar la seva política lingüística a les aules. Més enllà de l’oposició política, la feblesa del sistema d’educació pública en un context d’importants retallades, sembla posar en dubte els canvis que vol dur a terme la Conselleria. En només dos anys s’han eliminat 1000 interins, i el mes passat Rafel Bosch declarà que si ho ordenava el govern espanyol, també s’eliminarien places de professors i es retallarien sous. Tot això ha fet del projecte segregacionista poc més que una il·lusió, ja que mantenir dues línies de cursos separats per la llengua requeriria un notable augment de mitjans humans i econòmics. Sense descartar oficialment aquesta via, ara el PP proposa el nou Decret de Llengües, i promet per al seu compliment “tots els recursos humans que facin falta”. El que no pareix possible és que els actuals centres educatius disposin de prou personal docent amb suficients coneixements d’anglès com per impartir classe el nombre d’hores que exigiria la nova llei.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que ja ha fet pública diverses vegades la seva aposta per la insubmissió contra les lleis del PP, també ha denunciat les normatives amb les que el govern preveu imposar greus multes als centres que secundin campanyes contra les retallades.

En aquest sentit, destaquen les declaracions de Ana María Aguiló, portaveu parlamentària del Grup Popular, que digué que “2000 professors fan política a les aules”, fetes durant la presentació d’una moció en la que es demanava un major control d’aquest col·lectiu al govern espanyol. El que sembla segur és que s’obrirà un nou cicle de confrontació entre els sectors mobilitzadors de la comunitat educativa i el govern balear. Tots els models alternatius que el govern a presentat fins ara tenen un denominador comú: la reducció d’hores de classe en català i per tant l’eliminació de la immersió lingüística fruit del Decret de Mínims, i per tant un dels principals pactes sobre els quals s’articulà la transició espanyola a les Illes Balears. .

06PAïSOS CATALANS

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

ESPECIAL ENSENYAMENT

El professorat interí al País Valencià, en lluita pels seus drets i els de l’escola pública!

MARC CANDELA VALÈNCIA*

El passat 27 de febrer la Conselleria d'Educació derogava l'actual acord de professorat interí (signat en 2010, fa escassament dos anys!, per STEPV, CCOO, CSIF, ANPE i UGT) i plantejava un nou text perquè els cinc sindicats signaren un nou acord. La proposta de l'administració, sota la més que discutible premissa que el millor professorat és el que aprova les oposicions, consisteix en rebaremar el professorat interí que no hagués aprovat mai les proves de la fase d'oposició, cada vegada que es convoquen nous processos selectius. Això es tradueix en què més de la meitat dels 14.000 docents interins poden perdre el seu lloc en borsa (i el seu lloc de treball) si no aproven les oposicions.

D'aquesta manera s'obri un nou conflicte laboral amb el professorat interí, castigat des de 2010 per les contínues retallades de plantilles (vora 5.000 interins han perdut el seu lloc de treball des d'aleshores).

Què aconsegueix l'administració amb aquesta mesura, totalment innecessària després de 20 anys de funcionament de les borses sense problemes? Diverses coses alhora: dividir el col·lectiu entre els qui beneficia i els qui no; substituir una part del professorat combatiu i lluitador, per un altre i, per tant, controlar les plantilles en un sector molt contestatari com és l'ensenyament; i, en menor mesura, estalviar-se alguns euros en triennis.

La mesura no només acabarà afectant el professorat interí, sinó també la qualitat de l'ensenyament. Si es fa fora gent amb anys d'experiència i formació acumulada, qui la paga és l'alumnat. No té cap sentit fer fora una treballadora o un treballador d'una empresa amb formació i experiència i substituir-lo per un altre que potser no té aquestes qualitats.

En conéixer les intencions de Conselleria, immediatament es convoquen assemblees a Alacant i València (Castelló està de festes de la Magdalena) que resulten multitudinàries.

Les assemblees acorden la convocatòria de sis dies de vaga, entre Falles i Pasqua, i una sèrie de mobilitzacions, tant abans com durant les jornades de vaga.

En l'assemblea d'Alacant estan presents els sindicats STEPV, CCOO i UGT, però només el primer donarà suport a la vaga. Així ho ratifiquen també la majoria de la resta d'assemblees de STEPV en altres llocs del País Valencià. La vaga també compta amb el suport de l'Associació de Funcionaris Interins Docents (AFID) i al Coordinadora de Professorat Interí (CPI).

Els interins han portat la protesta a les portes de la Conselleria d’Educació

Aquesta darrera entitat va nàixer pocs mesos abans, per significar la problemàtica del col·lectiu interí en la campanya de retallades del funcionariat.

Des de la denúncia de l'acord el 27 de febrer, fins el primer dia de vaga,

“Si es fa fora gent amb anys d'experiència i formació acumulada, qui la paga és l'alumnat“

el 20 de març, hi ha diverses meses de negociació entre sindicats i Conselleria. El plantejament de STEPV (i d'AFID i CPI) és de no acceptar el document i no negociar-lo. S'exigeix la retirada de la proposta i el manteniment de l'acord actual o, en tot cas, que la rebaremació no s'aplique a les borses actuals sinó a qui s'incorpore en un futur. L'administració no accepta aquesta darrera proposta però presenta un segon esborrany amb algunes modificacions que STEPV, AFID i

CPI consideren insuficients perquè continua deixant la major part del col•lectiu a les portes de l'atur.

La Conselleria amenaça que si no se signa eixe segon esborrany es publicarà una ordre sobre el primer esborrany, un clar xantatge per mirar de forçar la signatura per part de les organitzacions sindicals. Sorprenentment, desconvoca unilateralment la darrera mesa de negociació en què s'havia de signar o no l'acord, en entendre que cap sindicat signaria el document, una decisió clarament il•legal que pot tindre repercussions jurídiques sobre el document que es publique.

El dia 20 de març arranquen les sis jornades de vaga i tot un seguit d'accions i mobilitzacions que s'inicien amb una manifestació de més de 3.000 docents pels carrers de València. Tenint en compte que el col·lectiu interí que ara mateix està treballant està al voltant dels 6.000 docents, la valoració del primer dia de vaga no pot ser més que positiva. Durant les següents jornades es realitzen concentracions i assemblees descentralitzades a Alacant, València i Castelló. Encara se celebraran dues manifestacions més, una a Alacant, el quart dia de vaga, i una altra a València el darrer dia com a cloenda de la vaga.

Pel camí, se sumen els partits polítics de l'oposició i FAPA-València, que assisteixen a les mobilitzacions convocades. La vaga aconsegueix que la

Conselleria convoque una nova mesa de negociació el 3 d'abril i, per tant, la negociació no queda tancada.

El 27 de març, en l'assemblea de tancament de la sisena i última jornada de vaga, s'acorda continuar les

“Un simple tràmit per a la Conselleria com l'aprovació d'una normativa s'ha convertit en un maldecap per al govern valencià“ accions amb una nova manifestació dos dies després (Divendres Sant) a Torrent, la ciutat de la Consellera d'Educació, María José Català. La Delegació del Govern prohibeix el recorregut i n'imposa un altre cap al Vedat, que obliga a allunyar-se del centre de la ciutat per un carrer on a penes hi ha habitatges. Tot un indici que la manifestació molesta, i molt, a la Consellera. La resta d'accions acordades són concentracions el 2, 3 i 4 d'abril, en plenes vacances de Pasqua, en la

Conselleria d'Educació, coincidint amb la mesa de negociació del dia 3.

En redactar aquest article encara no s'ha celebrat la mesa negociadora del dia 3 en què es veurà si la resta de sindicats (que no han donat suport a la vaga) acaben signant o no la proposta d'acord. Si signen, seran còmplices d'una aberració. Si no signen, serà gràcies a la pressió del col·lectiu en lluita.

D'aquesta breu crònica de la lluita del professorat interí pels seus drets i els de l'escola pública, però també per la seua dignitat, caldria destacar dos aspectes. Un primer, quant al suport sindical. Crida molt l'atenció que només un sindicat dels cinc que van signar l'acord no fa més de dos anys, siga l'únic que use tots els instruments de la classe treballadora per defensar-lo, i més quan el col·lectiu així ho ha demanat. El segon aspecte, que insistentment cal recordar, és que l'única lluita que es perd és la que s'abandona. Potser no hem aconseguit plenament el que hem reivindicat, però un simple tràmit per a la Conselleria com l'aprovació d'una normativa s'ha convertit en un maldecap per al govern valencià i per a la resta de sindicats que han donat l'esquena al col·lectiu de professorat interí. *Marc Candela és responsable d'Acció Sindical de STEPV -Intersindical Valenciana

L’ACCENT 246 DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

La Molt Alta Tensió (MAT) amenaça la Ribera Baixa REDACCIÓ BARCELONA

En el context d’intensa activitat econòmica que Red Eléctrica Española està duent a terme en el decurs dels darrers anys a diferents territoris dels Països Catalans, l’empresa fa un pas més i aquesta vegada amenaça la comarca de la Ribera Baixa amb la construcció d’una línia de Molt Alta Tensió entre les existents subestacions de Benicull del Xúquer i del Brosquil.

Sota un suposat “creixement de la demanda elèctrica” i “desenvolupament urbanístic que registra el municipi de Cullera”, Red Eléctrica Española (REE) considera “imprescindible” la construcció d’una nova subestació alimentada des de la xarxa de la MAT de 220Kv. Amb tot això, els veïns i veïnes de la comarca presentaven, el passat primer de març, la nova Plataforma contra la línia d’alta tensió de la Ribera Baixa. La plataforma acull ciutadans de Sueca i de tota la comarca de la Ribera Baixa per a fer front a un nou atac del què consideren un negoci lucratiu més de les empreses energètiques.

La línia preveu dos traçats, i la instal·lació de torres d’alta tensió d’uns 70 metres d’alçada i a una distància entre elles de 450m. La pre-

La MAT amenaça els paratges de la Ribera

ocupació va més enllà i és que en ambdós traçats afectarien de forma contundent zones d’alt interès mediambiental de la comarca com ara el marjal, els boscos, la flora i la fauna. Igualment, les preocupacions pels greus danys que aquestes línies i els camps magnètics poden crear per a la salut humana són el motiu principal d’aquesta reivindicació. Diferents estudis científics realitzats mostren la connexió entre la instal·lació d’aquestes línies de molta alta tensió i la seva perillositat per a la salut.

L’entitat denúncia igualment els enormes costos que les línies d’al-

ta tensió tenen per al medi ambient, el territori i el desenvolupament sostenible.

L’altra cara de Red Eléctrica Española

Red Eléctrica Española és l’empresa encarregada de gestionar el transport elèctric en exclusivitat a l’estat espanyol, que ja va confirmar la Llei 17/2007 i en la qual l’estat hi participa amb un 20% de capital públic a través de la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), antic Instituto Nacional de Industria. L’any 2010 adquiria finalment els actius de les Illes Balears

Nova campanya solidària per la Marina Bernadó REDACCIÓ VALÈNCIA

L’any 2006 Marina Bernadó era empresonada a la presó francesa de CP Sud Francilien de Réau, després de ser acusada per l’Estat francès de donar suport a la organització armada ETA i d'allotjar militants “alliberats” de l'organització.

Com explica Rescat, la Marina pateix d’una pèrdua gradual de visió des de fa anys, cosa que a més li provoca greus migranyes. Aquesta situació s'ha agreujat ja que l'esmentada presó francesa no disposa a la infermeria de cap servei d'oftalmologia per a les presoneres. A més se li ha fet saber que als hospitals francesos la llista d'espera per a poderla tractar és tan llarga que podrien passar anys sense que la puguin tractar.

Des del col·lectiu en suport de les preses polítiques Rescat encenen la campanya “Stop Hipocresia.

Solidaritat Marina Bernadó” en com ells expliquen busquen “denunciar d’una banda a la directora de la presó com a responsable directa del

fet que suposà l’absolut règim d’exclusivitat del transport a l’Estat espanyol.

L’empresa però, és també altament coneguda per la seva intensa activitat a l’hora de col·locar certs ex càrrecs públics a les seves files com és el cas de l’exministre d’agricultura Luis Atienza durant el govern de Felipe González; Miguel Boyer (expresident de CLH) i Ángeles Amador, tots ells exministres amb González; l’exdiputada socialista Arantza Mendizábal; José Folgado, secretari d’estat dels governs Aznar, i que intervingueren insistentment en el gir definitiu cap a l’exclusivitat del transport elèctric de l’empresa durant els seus governs.

Per altra banda, un pràctica molt habitual en l’oligopoli energètic a l’estat espanyol.

La projecció d’aquestes línies d’alta tensió son altament conegudes als Països Catalans, amb nombrosos exemples en els quals aquesta mateixa empresa ha projectat línies de Molt Alta Tensió al conjunt del territori. Tanmateix, han estat els mateixos projectes que han obert una via de lluita que s’ha estès al conjunt del país per a fer front a aquest negoci que les grans empreses amb capital públic espanyol estan utilitzant per lucrar-se.

TEXT PER ENVIAR A LA DIRECTORA DE LA PRESÓ La santé est un droit fondamental.En tant que directeur du centre pénitentiaire où Marina Bernadó est incarcérée, vous êtes responsable de sa santé et vous devez lui garantir les soins que son état requiert.

Or, Marina ayant des problèmes aux yeux, elle doit pouvoir consulter un ophtalmologue.

Les droits humains reconnus par les traités internationaux sont applicables à toutes et à tous, même en prison !

Adreça directora de presó MME. PICQUET CP Sud Francilien Le Plessis Picard –Réau 77558 MOISSY CRAMAYEL CEDEX

La campanya per Marina s’ha estès a tot el territori

deteriorament de la salut de la nostra companya; i, d’altra banda, per fer-li arribar a la nostra Marina tot el suport i tot l’afecte en aquests moments tan complicats”.

Aquesta campanya es basa en l'enviament de postals a la directora del centre penitenciari francès amb un text base on s'exigeix per a

la Marina el dret universal que té tota persona a rebre tractament sanitari, com es diu en diversos tractats universals i més en el cas de les presoneres tancades contra la seva voluntat, i denunciar així que es neguin a acceptar la seva responsabilitat d'atendre i donar la cobertura necessària.

BREUS

La Marxa Intercomarcal pels Països Catalans, una cita primaveral amb les nostres muntanyes PAU BAÑÓ BENIARBEIG

Per sisè any consecutiu, el Grup de Muntanya Viarany ha organitza't la Marxa Intercomarcal dels Països Catalans. Enguany el recorregut ha coincidit amb el de l'edició de 2011, entre les comarques de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida. Les 30 persones participants han completat entre els dies 23 i 24 d'abril els 45 km a peu que separen Alcoi (l'Alcoià) de Beniatjar (la Vall d'Albaida), tot això pujant al cim del Montcabrer (1.380 m) i pernoctant a l'alberg La Teixera d'Agres (el Comtat), el primer dia, i ascendint a la Covalta (890m) i al Beni-

“Viarany, ha intentat aportar, una vegada més, una alternativa d'oci saludable i responsable per a totes” cadell (1.105m), al dia següent.

Durant la Marxa s'ha pogut gaudir de la riquesa botànica de la Serra de Mariola, així com del devastador efecte que tingué sobre aquesta serra l'incendi de l'estiu de 2012, el qual cremà quasi 500 hectàrees d'alt valor ecològic.

També, s'ha posat en valor el patrimoni arquitectònic de les muntanyes de les comarques centrals del País Valencià, visitant diferents caves (pous de neu), com la Cava Gran d'Agres, la de Don Miguel a Alfafara i la del Benicadell a Beniatjar. La Marxa d’enguany, també va tenir espai per a la iniciativa Som Països Catalans, que mitjançant una breu xarrada, va ser presentada, la vesprada-nit del primer dia, als i les participants interessats i interessades.

D'aquesta manera, Viarany, ha intentat aportar, una vegada més, una alternativa d'oci saludable i responsable per a totes. Aquelles a qui els agrada l'excursionisme i conèixer el ric patrimoni natural de les muntanyes, pobles i valls de les nostres comarques, tenen cada primavera una cita que any rere any va consolidantse, la Marxa Intercomarcal pels Països Catalans.

08 EN PROFUNDITAT DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

El referèndum escocès i el

La convocatòria del referèndum d'independència d'Escòcia per al polítiques per a posicionar-s'hi. A les campanyes del No unionista pendence, que combina una campanya a favor del Sí a la indepen pendència per a construir un nou model de societat. L'ACCENT us creiem que són especialment útils per a fer una reflexió comparat JACK FERGUSON

Hem d’avançar cap a l’organització comunitària L'única sortida possible al malson de l'austeritat, i la devastació que podria afectar les economies familiars a tot el país, és la possibilitat d'un vot afirmatiu en el referèndum de 2014. L'alternativa és continuar essent governats per un govern de Westminster que, sigui quin sigui el partit que estigui al poder, sembla que deixarà aquells que no poden sobreviure en l'economia capitalista en un règim cada vegada més d'estricta disciplina, incloent la possibilitat del treball forçat i la indigència.

Així, mentre que les perspectives sota futurs governs del Regne Unit són fosques, què és el que es pot demanar a Escòcia que faci contra el corrent d'austeritat dictat per gairebé tots els governs europeus? El discurs tòpic sobre l'estat del benestar ens ve a dir que aquest va ser construït per governs benèvols que pensaven que era una bona idea, quan la realitat és que va ser guanyat per dècades de lluita militant d'organitzacions com el Moviment Nacional de Treballadors Desocupats. De la mateixa manera, si aconseguim tenir una independència radical, i un tipus realment diferent de la societat, serà fruit de la lluita i la pressió de les masses organitzades des de baix.Durant massa temps l'atenció de l'esquerra s'ha centrat en l'escena nacional i internacional, sense fer la feina bàsica d'assegurarnos que estem arrelats en les nostres pròpies comunitats. De què serveix tenir el

discurs correcte sobre Palestina si no sabem el que està passant a l'extrem del carrer? És clar que és important ser internacionalista, però sense estar arrelats en l'experiència viscuda dels que ens envolten, pot arribar a ser només un passatemps intel·lectual. A les persones privades del seu dret a una vida digna per l'austeritat i la reforma del benestar, si els volem donar l'oportunitat de lluitar per canviar les coses, hem de començar per organitzar la defensa dels nostre drets en aquests moments.

Els abusos massius d'ATOS i l'ofensiva del govern contra els drets de les persones amb discapacitats ha estat objecte d'una gran pressió ja.

Aquells que van rebutjar els pactes tenen un índex massiu d'èxit en les apel·lacions si poden aconseguir la informació o poden ser representats per algú que conegui el sistema. Però aquesta informació no arribarà als milers de persones que no estan en contacte amb les xarxes a internet o els grups de voluntaris. Una tasca vital per a aquells que volem defensar l'estat del benestar és ajudar les persones amb discapacitat a lluitar contra l'amenaça de ser qualificats d'aptes per al treball.També s'ha demostrat una excel·lent resistència contra les prestacions condicionades a un treball per la comunitat, sistema que en el món anglosaxó es coneix com a “workfare”. En aquest camp és vital saber com tractar d'evitar el programa de treball obligatori i com protegir les nos-

“Si els volem donar l'oportunitat de lluitar per canviar les coses, hem de començar per organitzar la defensa dels nostre drets”

tres dades personals si ens hi veiem obligats, i estendre-ho a tothom disposat a oposar-se al fet de ser utilitzats com un exèrcit de mà d'obra barata.Tot això significa superar una estratègia basada en la simple convocatòria de manifestacions i concentracions davant dels centres de poder polític, o de conferències en què es relata com de fotuda n'és la situació social. Significa estar fora de les oficines dels serveis d'ocupació per parlar amb la gent, obtenint informació i organitzantlos contra el programa de treball obligatori. Significa anar de porta en porta per parlar amb la gent i preparar-se per els endarreriments de lloguers i desallotjaments que resultaran del sistema de Crèdit Universal. I significa reconstruir les fortes organitzacions comunitàries associacions de llogaters, sindicats i xarxes simples de contactes als barris-. Això significa que necessitem arribar a conèixer els nostres veïns. En resum, es requereix de l'esquerra per fer un gir cap a l'organització comunitària.Aquest gir cap a les organitzacions comunitàries significaria també guanyar molta més humilitat que la que hem tingut a vegades en el passat, i escoltar què pensa la gent dels barris sobre els temes més importants. Un model d'organització en el lloc de treball o comunitat acostuma els seus membres a aprendre qüestions que són àmpliament sentides com a molt importants, i això ajuda a desenvolupar una estratègia de

pressió per al canvi i a conscienciar els líders comunitaris a ajudar els seus durant la campanya de pressió. Les campanyes no haurien de basar-se en oferir resistència simbòlica, sinó que hauríem de buscar constantment guanyar victòries, fomentar la confiança i acumular força en cada pas que ens ajudi a fer el següent. Però si volem anar més enllà de la resistència defensiva hem de qüestionar la suposició subjacent que sustenta les reformes de la coalició de benestar: que els éssers humans només tenen valor si estan fent un treball assalariat, i que l'únic tipus d'activitat en que val la pena participar és en el treball assalariat.

Petits exemples, com l'augment sobtat d'un moviment d'agricultura urbana a Escòcia, mostren que les oportunitats sorgeixen per a nosaltres trobar maneres de satisfer algunes de les necessitats socials de post-capitalistes maneres. Com més parcel·les de terreny abandonades es converteixin en terres cultivables, més escocesos podran declarar-se independents de la dieta de pobresa capitalista. En un moment en què l'educació és cada vegada més mercantilitzada i aquells que

“Les comunitats d'Escòcia també tenen grans quantitats de terra i riquesa en règim de bé comú”

busquen accés als coneixements pràc s'enfronten a enormes llistes d'espe causa de les retallades universitàries, ganització comunitària també signi trobar maneres perquè la gent pugui rec truir les nostres comunitats i apren fent. Els avenços en la tecnologia es revolucionant ja l'accés a l'educació repte és veure si això pot ser assumit organitzacions decidides a permetre gent utilitzar el coneixement com un m jà per construir el poder real.

Les comunitats d'Escòcia també te grans quantitats de terra i riquesa en rè de bé comú. Aquesta singular institu escocesa ofereix tot tipus d'oportuni per a l'ús sense ànim de lucre i per a jectes radicals de la comunitat, que a fitin les potencialitats de la gent. En dos anys que transcorreran fins el r rèndum és probable que l'impacte atacs dels governs conservadors dels

L’ACCENT 246 EN PROFUNDITAT 09

discurs social i econòmic

l 18 de setembre de 2014 ha posat en marxa diferents iniciatives a i del Sí oficialista del SNP, s'hi ha sumat la iniciativa Radical Indendència amb l'extensió del debat públic sobre com utilitzar la indeoferim una selecció d'articles de membres d'aquesta iniciativa, que iva amb l'actual moment polític als Països Catalans

ctics ra a l'orifica consndre stan ó; el t per a la mit-

enen ègim ució itats proapron els refedels

BEN WRAY més pobres i més vulnerables hagi causat la dislocació social i el col·lapse en una escala que encara no podem visualitzar correctament. En aquest moment, lliurem una lluita defensiva per a deslliurar alguns sectors de la classe obrera de la misèria, el desemparament i el suïcidi.Però en fer això podem començar a construir la nostra pròpia alternativa. Una que no estigui basada en pal·liar els efectes de les polítiques de Westminster, sinó en la millor tradició del radicalisme democràtic educatiu escocès, en els valors del bé comú i en la defensa i extensió de l'estat del benestar. Una estratègia política basada en l'empoderament de les comunitats per actuar col·lectivament per exercir el poder en el seu propi interès. Aquesta és l'única base amb la que podem guanyar el referèndum, i construir una altra Escòcia possible.

Jack Ferguson, organitzador escocès de Unite Community, argumenta en aquest article que el Sí al referèndum de 2014 és essencial per a evitar l'enfonsament dels drets socials programat per Westminster, i que una estratègia victoriosa del Sí passa per empoderar les comunitats escoceses.

L’informe Swinney ens mostra perquè cal ser radicals quan parlem de política econòmica El "dossier top secret" que era un "cop de martell a la SNP", segons Alistair Darling i Better Together, va ser sens dubte exagerat i distorsionat per la premsa unionista, com de costum. Però no ens enganyem, era . Si vostè fos un pensionista o beneficiari d'un subsidi, i va obrir el diari el matí de dijous, és probable que es repensi com de garantit estaria el seu futur amb la independència. The Daily Record tenia un ansiós Swinney en portada amb una extensió de dues pàgines a l'interior amb tots els dubtes plantejats en el memoràndum de Swinney. No era una lectura còmoda des d'una perspectiva independentista.Salmond va fer tot el possible per apuntalar les coses a la sessió de control del par-

lament, exposant part de la demagògia de la propaganda que envolta el 'document de treball', però el mal ja estava fet: la independència és probable que es guanyi o es perdi segons si la gent sent més seguretat econòmica en una Escòcia independent o al Regne Unit, i el dossier Swinney és un bon as per a aquells que pensen que no podem tenir un futur millor que l'austeritat britànica.Això és molt frustrant per a un nombre de raons. Les pensions, els beneficis estatals i el benestar en general són àrees en què el camp independentista hi hauria de treballar a fons. Després de tot, és sota el Regne Unit que se'ns està demanant treballar més, pagar més i rebre menys. És sota el Regne Unit que l'odiat impost d'habitacions i els crèdits universals

s'estàn aplicant. És sota el Regne Unit que la seguretat econòmica de milions de britànics dependents de l'estat del benestar els és treta de sota els peus.

No obstant això, l'argument contra el Regne

Unit segueix encallat. En lloc d'atacar la inseguretat de la situació actual som atacats per la inseguretat potencial del nostre futur.Swinney, però, no és aliè a l'ambient que l'envolta. "Aquestes mesures podrien espantar negoci d'Escòcia”, “no es pot castigar les empreses d'èxit", són les respostes dogmàtiques habituals que probablement ressonen a les orelles de Swinney dia rere dia.

Les parts de l'informe Swinney que insistien en els beneficis de la independència s'inserien totes sota una lògica neoliberal.

Ben Wray, activista de la Campanya d'Independència Radical a Glasgow, denuncia l'impacte negatiu de l'informe Swinney per a l'independentisme. Aquest dossier, elaborat pel dirigent del SNP John Swinney i que en principi no havia de ser públic, pronosticava dificultats econòmiques per a una futura Escòcia independent que només podrien ser afrontades mitjançant un programa neoliberal.

10INTERNACIONAL

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

Els murs del Mediterran

La globalització ha permès trencar les barres comercials, del capita té llibertat absoluta de circulació cada vegada es posen més restric per les migracions però actualment els interessos polítics i econòm visual són els murs de separació que aïllen persones i restringeixen MIREIA TERMES TUNISIA

Després de la caiguda del mur de Berlín, es deia que no hi hauria més murs de la vergonya. Des de llavors, s’han construït desenes de barreres de separació a tot el món. Tanques i murs que marquen fronteres i que tenen un impacte directe a la població. La seguretat és la principal justificació de l’existència d’aquestes barreres. Però aquestes mesures de seguretat també s’han construït per mantenir i dividir les persones “dins” i “fora”, dividint un territori i fent invisible l’altre cantó, augmentant la desconeixença i les diferències. Aquesta ignorància fa augmentar la noció del “nosaltres” i “ells” creant, sovint, noves formes de conflicte.

Estadísticament, es demostra que les persones que viuen a prop de murs de separació, pateixen més traumes psicològics i socials. També està demostrat que les barreres de separació tenen uns efectes directes en l’abastiment de serveis a la població i en el seu potencial econòmic ja que els territoris envoltats per un mur són menys atractius en inversió econòmica. Al Mediterrani –el nostre espai geogràfic més proper- existeixen varis murs de separació, en alguns casos amb la complicitat dels nostres governs.

Sàhara Occidental - Marroc: el mur de la vergonya

L’estat espanyol va colonitzar el Sàhara Occidental fins l’any 1975, moment en què la Cort Internacional de Justícia va emetre el veredicte de celebrar un referèndum d’autodeterminació.

El mateix dia, Hassan II va organitzar l’anomenada Marxa Verda amb l’objectiu de forçar a Espanya a entregar el Sàhara a Marroc. Finalment, es van firmar els Acords de Madrid pel qual es repartia el territori entre Marroc i Mauritània. El Front Polisario va iniciar una guerra d’alliberament contra aquests dos països, que va provocar l’exili de dos terços de la població convertint-se en refugiats. Mauritània es va rendir i Marroc va ocupar la totalitat del territori del Sàhara Occidental.

El 1980 Marroc va començar a construir el mur de separació al Sàhara Occidental. Un conjunt de vuit murs de caràcter defensiu per protegir el territori de possibles incursions del Front Polisario i evitar el retorn dels refugiats establerts majoritàriament a Algèria. Amb una longitud superior als 2720 quilòmetres està compost per búnquers, tanques elèctriques i mines antipersona. A més, cada cinc quilòmetres hi ha forces d’infanteria.

Mur de Cisjordània al seu pas per Betlem

El mur divideix el territori en dues parts: La més extensa està ocupada per Marroc i és rica en mines de fosfats i recursos pesquers i l’altra, l’anomenada zona alliberada, està sota control del Front Polisario, una zona deserta sense quasi recursos naturals. La població que viu a la zona ocupada es troba en contínues violacions de drets

finançament de la UE a través de la política europea de veïnatge i també a través de l’Acord d’Associació que elimina les barreres comercials tot i no respectar els principis democràtics i de drets humans. Pel què fa a l’estat espanyol, malgrat tenir unes relacions tenses amb Marroc prevalen els acords comercials entre ambdós països.

ment pel mur, més de mig milió de palestins viuran a menys d’un quilòmetre del mur i 200.000 palestins de Jerusalem est se’n veuran directament afectats. Per altra banda, un 10% de les terres agrícoles han quedat a l’altre cantó. Moltes famílies han perdut les seves terres i conseqüentment la seva font de finançament. Les impor-

Israel: els murs de l’apartheid

“Les barreres de separació tenen uns efectes directes en l’abastiment de serveis a la població i en el seu potencial econòmic” humans i aïllament internacional. A més, la dura repressió del Regne de Marroc ha provocat desaparicions i milers de morts.

Tot i la condemna internacional, Marroc no està disposat a perdre l’accés als recursos naturals de la zona.

Per altra banda, també cal remarcar els acords que existeixen entre la Unió Europea i el govern de Mohamed VI, encapçalant la llista de socis que reben

L’any 2003 Israel va començar la construcció del mur que el separa de Cisjordània. El mur arribarà a fer més de 790 quilòmetres de llargada i entre 8 i 12 metres d’alçada, el 80% del qual està construït dins de territori palestí sense seguir la Línia Verda. Està format per una complexa estructura de formigó, tanques elèctriques i filferro espinós. A més, cada cinquanta metres hi ha una torre de vigilància i els passos estan controlats per punts de control on els pocs palestins que tenen permís per passar-lo reben constants humiliacions. La justificació per part d’Israel és mantenir la seguretat i prevenir els atacs terroristes a més d’envoltar els assentaments il•legals on viuen els colons. Però a la realitat acaba sent un mur de separació al pur estil d’apartheid, en què separa i aïlla la població palestina.

Segons Amnistia Internacional, quan el mur estigui acabat, 60.500 palestins viuran entre el mur i la Línia Verda, dels quals 12 pobles i 31.400 persones quedaran envoltats completa-

“La franja de Gaza es considera la major presó a l’aire lliure”

tacions també són molt costoses ja que han de passar per varis controls israelians. El mur, a més, provoca problemes psicològics a la població per la frustració i humiliació rebuda i restringeix l’accés als centres escolars, de salut, llocs de treball i ja s’han demolit desenes d’habitatges.

El mur, impedeix la continuïtat territorial i la unitat de la població, fent totalment inviable la possible cons-

trucció d’un estat palestí. El 2004, la Cort Penal Internacional va declarar el mur com a il·legal però tot i així la construcció segueix vigent.

Pel què fa a la franja de Gaza, Israel manté l’aïllament a través del bloqueig permanent i el tancament del territori des de l’any 2007. Aquest bloqueig significa l’aïllament de més d’un milió i mig de persones en un territori de 360 quilòmetres quadrats, sent la zona més densament poblada del món. El perímetre està envoltat de tanques elèctriques i al sud per un mur que actualment està controlat per Egipte. D’aquesta manera, la franja de Gaza es considera la major presó a l’aire lliure. Depèn directament de l’ajuda humanitària ja que el bloqueig i l’aïllament suposa una desocupació massiva, pobresa extrema i la pujada dels preus dels aliments a causa de la seva escassetat. Israel justifica aquest aïllament amb el terrorisme de Hamas però es considera un càstig col·lectiu.

La majoria dels productes provenen de Nacions Unides o entren en forma de contraban a través dels túnels construïts a la frontera amb Egipte, tot i que aquests productes es venen a preus molt elevats i està previst construir un mur subterrani per eliminar aquests túnels.

El bloqueig fa entrar en comptagotes els aliments i material sanitari dins el territori. Alguns d’aquests aliments i materials directament ja no entren per la frontera, tot i ser provinents d’organitzacions com Nacions Unides i la Orga-

L’ACCENT 246 DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

INTERNACIONAL 11

i

al, de la comunicació i de la informació. En un món on el capital ccions de moviment per les persones. La història està marcada mics prevalen per sobre de la dignitat humana i la mesura més n el seu moviment nització Mundial de la Salut, sense donar cap explicació. A més, això afecta greument a la salut de la població, doncs els hospitals tenen escassetat de material sanitari. Es calcula que el 60% de les famílies pateixen inseguretat alimentaria. A més, s’ha d’afegir la restricció de serveis com el gas i la llum que obliga a seguir un pla de racionament. Tota aquesta situació es va veure agreujada pels atacs indiscriminats per part de l’exèrcit d’Israel a finals de l’any 2008 i novament a finals de l’any 2012.

Per altra banda, Israel també ha aprovat la construcció d’un mur a la frontera amb el Líban, substituint les actuals tanques de separació. El mur fa dos quilòmetres de llarg i més de 10 metres d’alçada i es justifica per evitar les tensions entre ambdós països. El Líban, és un dels països que encara no ha reconegut l’estat d’Israel i la tensió amb Hezbollah manté aquests dos països en permanent conflicte. La frontera està completament tancada impedint el pas d’un cantó a l’altre. El mateix passa amb la frontera dels Alts del Golan ocupats per Israel, on una tanca impedeix la circulació de persones entre el Golan i Síria. Aquesta frontera és anomenada la Vall de les llàgrimes ja que cada divendres es troben ciutadans de cada cantó i intenten a crits comunicar-se amb els seus familiars. Finalment, a la frontera amb Egipte també s’està construint un mur per evitar la immigració il•legal i grups terroristes.

D’aquesta manera, les fronteres d’Israel han quedat totalment tancades per murs i tanques que el mantenen aïllat dels seus veïns. Tot i la violació permanent dels drets humans i del dret internacional humanitari, la Unió Europea manté l’acord d’associació amb Israel que comporta la llibertat de circulació de productes, la cooperació científica i tecnològica o intercanvis entre universitats i programes de joves de la UE. Ceuta i Melilla: el mur de la indignitat

El 1995, amb l’augment dels fluxos migratoris provinents d’Àfrica Subsahariana cap a Europa, l’estat espan-

yol va començar a construir les tanques de separació a Ceuta i Melilla.

L’aprovació de l’espai Shengen que implica la llibertat de circulació dins

“Israel també ha aprovat la construcció d’un mur a la frontera amb el Líban, substituint les actuals tanques de separació” la Unió Europea ha permès que les persones que arriben a aquestes dues ciutats puguin transitar lliurement per tota la UE. Però, aquestes tanques impedeixen la possibilitat d’una vida millor per aquells que fugen de guerres i la pobresa.

Les tanques, que mesuren 12 quilòmetres a Melilla i 8 a Ceuta, estan compostes per filferro elèctric i filferro espinós. Controlat per la Guàrdia Civil i l’exèrcit marroquí, l’objectiu és controlar la immigració i el contraban. El 2006, el sistema es va reforçar amb difusors de gas lacrimogen, càmeres infraroges i sistemes que impedeixen enfilar-s’hi. A més, també hi ha una xarxa de sensors electrònics de so i moviment.

Aquestes tanques només són el final d’un llarg camí que els migrants segueixen des que surten de casa seva. El trajecte és molt dur i perillós i arribar a Marroc ja és un gran assoliment.

Però l’objectiu d’arribar a Europa es veu interromput amb la impossibilitat de creuar les tanques que separen Àfrica d’Europa. És per això que molts s’han vist obligats a travessar l’estret de Gibraltar en barca, arriscant les seves vides un cop més. La perillositat d’aquestes embarcacions ha fet que les costes espanyoles del mediterrani

s’hagin convertit en una gran fossa comuna. Els controls marítims de la Guardia Civil també han dificultat molt aquesta via, és per això que l’alternativa és arribar per les Illes Canàries. Els acords de l’estat espanyol amb els diferents països de l’oest d’Àfrica per controlar la immigració ha fet que les embarcacions cada cop surtin de més lluny, fins i tot des de Guinea Conakry. Finalment, cal afegir que el govern espanyol ha demanat i finança el govern marroquí perquè controli les seves fronteres per dificultar l’entrada al mateix país.

Xipre: entre Orient i Occident

Xipre, sota domini colonial britànic fins el 1960, va aconseguir la seva independència a través d’un acord firmat entre Grècia, Turquia i el Regne Unit.

L’acord establia com a president un greco-xipriota i la vicepresidència i el poder de veto pels turco-xipriotes.

Aquest sistema dificultava molt el funcionament de l’estat i les relacions entre les comunitats greco-xirpiotes i turco-xipriotes cada cop eren més hostils fins que el 1967 va esclatar la violència entre les dues comunitats.

El 1974, un cop d’estat recolzat pel

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

govern grec amb la intenció d’annexionar la illa a Grècia, va fer que Turquia respongués amb la ocupació militar del terç nord de la illa, que repre-

“Les dues repúbliques xipriotes van quedar dividides per la Línia Verda que divideix també Nicosia” senta un 37% del total del territori, inclòs una part de Nicosia, la capital.

D’aquesta manera es va crear la República Turca del Nord de Xipre, reconeguda només per Turquia, i la República de Xipre, reconeguda internacionalment. Les dues repúbliques van quedar dividides per la Línia Verda que divideix també Nicosia i que està

supervisada per la Missió de Nacions Unides a Xipre. En aquest moment es va començar a construir un tanca de 180 quilòmetres de llarg que fins el 2003 era totalment impossible passarla legalment. La barrera està composta de filferros d’espines, sacs de sorra i bidons.

La barrera separa les dues comunitats i converteix Nicosia en la única ciutat del món que està dividida.

El desconeixement entre les dues comunitats i el sentiment de pertinença a la seva comunitat ha provocat que la percepció entre ambdues es basi en el desconeixement i l’augment de la identitat nacional –grega i turca-. A partir de 2003, es van començar a obrir alguns passos entre la tanca i el 2009 el govern greco-xipriota va començar a desmantellar part de la barrera. Tot i així, la divisió social i la desunió de la ciutat segueix present i es fa complicat construir una identitat xipriota conjunta després de dècades de divisió. Finalment, el 2004 la República de Xipre va entrar a formar part de la UE posant sobre la taula varis debats ja que Xipre és l’últim país de la UE on encara existeix un mur.

Tanca de separació entre els Alts del Golan i Síria

12INTERNACIONAL

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

“Es diu que és més fàcil fer la guerra que fer la pau i la política penitenciària és un clar exemple d’això” ÀLEX SUÀREZ ALT PENEDÈS

Què és Herrira i quina és la situació actual dels presos i preses polítiques basques Amets: Herrira és el nou moviment que sorgeix fa just un any. I Herrira el que pretén és ser el lloc de trobada, el lloc aglutinador de totes les persones que treballem en la reivindicació de la tornada a casa de tots els presos i fugits. Situant també aquesta tornada dins la fi d’aquesta política penitenciària d’odi i venjança que se’ls aplica.

Ane: Herrira és un moviment per una part de denúncia, i per altra part, també, de solidaritat amb totes les persones preses, les refugiades i també amb els familiars i amics que pateixen aquesta política penitenciària.

I pel que fa a la situació dels presos i preses, doncs avui el col·lectiu el conformen 603 persones. Un número que acostuma a canviar de setmana en setmana perquè les detencions i empresonaments segueixen. Amb la dispersió i l’aïllament pretenen allunyar les preses del seu entorn afectiu, social i polític. Així com també intenten trencar aquest col·lectiu i la identitat política i militant d’aquests presos.

Els estats espanyol i francès justificaven amb l'activitat armada d'ETA la repressió contra l'independentisme basc. Ara que ETA ha abandonat la lluita armada, la repressió segueix. Creieu que és per la por dels estats a afrontar el conflicte sense violència de cap de les parts?

Amets: Es diu que és més fàcil fer la guerra que fer la pau i la política penitenciària és un clar exemple d'això. Una política que s'ha basat en l'odi i en la venjança i que malgrat la nova fase que es viu al nostre poble no només no està sent desactivada i posada en clau de resolució sinó que fins i tot ha empitjorat. És evident que els estats, tant l'espanyol com el francès, no estan preparats per respectar els drets humans. Només s'ha de veure l'actitud que prenen els ministres de justícia o interior amb el recurs de la presa política Inés del Rio a Estrasburg, o com mentre responem a aquestes preguntes, els amics del pres Jabi Martínez han patit un accident a la tornada d'una visita, que en aquesta ocasió no ha causat ferits, però sí és un clar reflex de la violència que d'una

ENTREVISTA Ane Zelaia i Amets Martínez, membres del col·lectiu de suport als presos Herrira El dissabte 23 de març el col·lectiu que defensa els drets de les preses i presos polítics bascos Herrira es va presentar a Falset (Priorat). Ane Zelaia i Amets Martínez, d’Herrira Gasteiz, van ser convidades pel Col·lectiu Independentista del Priorat en un acte informatiu i solidari que va omplir de gom a gom el Casal Carrasclet. Aprofitant aquesta visita als Països Catalans, han concedit aquesta entrevista a L'ACCENT.

manera constant s'exerceix no només contra el col·lectiu de preses i presos sinó també contra els seus familiars i amigues.

A Herrira intenteu donar testimoni de quines són les conseqüències de les mesures contràries als drets humans que s'apliquen als

“Són 603 preses, però la xifra acostuma a canviar cada setmana perquè la repressió no s'ha aturat” presos i preses polítiques basques.

Parlem sobretot de tortures, dispersió i allargament de condemnes. Ens podeu parlar una mica de totes aquestes estratègies dels estats per bloquejar la resolució del conflicte?

Ane: L'objectiu que han tingut sempre els estats ha estat el del trencar el col·lectiu de presos, dificultar el seu dia a dia i entrebancar o obstaculitzar la solidaritat envers ells i elles. L'estratègia actual és la de mantenir tots els fronts repres-

sius o fins i tot aguditzar-los encara més. A la política de dispersió que s'aplica a la pràctica totalitat de les preses hem de sumar-hi el manteniment en presó de les preses malaltes, a les quals no se'ls aplica l'article 92, i que a més suposa una infinitat d'obstacles en el desenvolupament d'una assistència mèdica digna.

Una altra de les mesures extremes són les situacions d'aïllament o l'allargament de les condemnes per impedir que surtin de la presó, ja sigui no respectant el dret a la llibertat condicional un cop complertes les 3/4 o 2/3 parts de les condemnes o mitjançant l'aplicació de la doctrina 197/2006.

El Govern espanyol segueix sense acatar la sentència emesa el 10 de juliol pel Tribunal Europeu de Drets Humans. En aquesta sentència, el Tribunal d'Estrasburg va certificar que la doctrina 197/2006 del Tribunal Suprem està fora de la legalitat i va sol·licitar la posada en llibertat immediata d'Inés del Río. Expliqueu què suposa aquesta doctrina i quines peticions esteu fent.

Amets: La doctrina 197/2006 permet que persones jutjades amb el codi penal del 1973 no puguin accedir a les redempcions (disminució dels dies de privació de llibertat) que per llei els corresponia, allargant així les seves condemnes durant anys, fins i tot quan ja tenien el dia de llibertat fixat. La doctrina suposa un fort cop en tots els sentits tant per a la persona a

qui se li aplica com als seus familiars i amics.

Ane: La petició que fem des d' Herrira és la posada en llibertat de tots els presos que ja han complert les seves condemnes i aquesta petició la fem tant a Euskal Herria com a instàncies internacionals. Així, la setmana passada una delegació d' Herrira viatjà fins a Brussel·les per entrevistar-se amb diferents per-

“Demanem la posada en llibertat de tots els presos que ja han complert les seves condemnes” sonalitats i traslladar la gravetat de l'aplicació de la doctrina, amb la qual nosaltres diem que s'aplica la cadena perpètua.

Quines mobilitzacions esteu realitzant contra la doctrina i quines altres campanyes promoveu?

Amets: En les últimes setmanes hem realitzat diferents campanyes de denúncia tant a Euskal Herria com fora d'ella; el dia 16 vam realitzar una mobilització a Tafalla i el dia 20 vam realitzar tot tipus de

mobilitzacions a tots els pobles i barris d'Euskal Herria.

Ane: Passada la data de la vista a Estrasburg, la denúncia no acabarà, en el dia a dia seguirem denunciant de totes les maneres que se'ns ocorrin. El següent punt d' inflexió el tindrem el 18 de maig tornant a omplir totes les places de tots els pobles reivindicant la fi de totes les mesures d'excepció que s'apliquen a les preses i entre elles, com no, seguirem denunciant la doctrina 197/2006.

Avui heu vingut fins a Falset per apropar la lluita pels drets de les preses i presos polítics bascos a una comarca amb una baixa densitat de població. Creieu que és important arribar no només a les grans ciutats?

Ane: Creiem que és important arribar a tots els racons d'Euskal Herria i de fora d'Euskal Herria. Herrira va néixer amb aquesta missió, denunciar tota la vulneració dels drets humans als presos i preses polítiques, obtenir la informació i transmetre-la, i en aquesta comesa veiem important arribar a tot arreu. A les ciutats, a les viles i també, és clar, als pobles. Avui som a Falset, i volem agrair enormement la invitació al Col·lectiu Independentista del Priorat.

Amets: La solidaritat i el suport tant als presos bascos com a Herrira és una constant aquí i creiem que és molt important portar a tots els racons i raconets la vulneració dels drets humans a les presons.

ESPORT 13

L’ACCENT 246 DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

Madrid 2020: el darrer deliri patriòtic espanyol RAFA ESCOBAR MANISES

Durant el passat mes de març hem assistit amb estupor al desplegament mediàtic que ha acompanyat la visita dels avaluadors del Comitè Olímpic Internacional a Madrid per tal de valorar la idoneïtat de la candidatura de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2020.

A tots els mitjans de comunicació s’han exaltat els punts favorables de la candidatura, fent referència al fet que gran part de les infraestructures es troben ja construïdes. En la mateixa línia s’ha destacat la capacitat hotelera i hostalera de la capital espanyola, així com a la suposada predisposició dels habitants de la ciutat cap a l’esdeveniment; una predisposició interpretada a partir d’enquestes tendencioses pel que fa al plantejament de la pregunta. De fet caldria preguntar-se quina seria la resposta si la pregunta es formulara fent referència al cost econòmic i la repercussió que aquest pot tenir a curt termini en la reducció de les despeses socials.

En mig de tot aquest enrenou mediàtic, els punts febles de la candidatura han quedat en un segon plànol i, si s’han exposat, ha segut per ser ràpidament rebatuts pels polítics de tots els colors i els sempre entusiastes periodistes.

Poc s’ha parlat dels dubtes del COI davant d’una candidatura radicada en un estat en el que els darrers anys han segut nombrosos els casos de dopatge en diferents disciplines esportives d’elit com és el cas del ciclisme i l’atletisme, així com l’extensió de les sospites que el judici de l’Operació Puerto ha deixat caure sobre altres esports, fins al moment lliures de sospita, com és el cas del tenis o del futbol.

De fet és curiós el fet que a l’esmentat judici s’estiga jutjant als membres de l’equip mèdic encapçalat pel metge Eufemiano Fuentes i no a cap dels esportistes implicats en la trama, arribant a transcendir el fet que el jutge del cas ha donat l’ordre de mantenir en secret part del llistat dels noms dels esportistes tractats pel doctor Fuentes, qui fins i tot, com s’ha sabut els darrers dies, arribà a emetre una factura pels serveis prestats al Reial Madrid.

Aquesta anomalia, convenientment ocultada o suavitzada pels sempre servils mitjans de comuni-

cació del règim, no ha passat inadvertida a nivell internacional, qüestionant-se la possibilitat de que un estat tan tebi en la lluita contra el dopatge, siga el més adequat per organitzar uns Jocs Olímpics, esde-

“Es qüestiona que un estat tan tebi en la lluita contra el dopatge, siga el més adequat per organitzar uns Jocs Olímpics“ veniment que teòricament defensa uns valors basats en l’esportivitat i el joc net.

Altre dels punts febles de la candidatura de Madrid en anteriors intents era el de la lluita armada d’ETA i és en aquest punt en el que si s’ha incidit des de l’aparell mediàtic, que ha argumentat la desaparició d’aquest punt feble després de l’alto al foc de l’organització

dria a nivell econòmic i d’ocupació i, si aquest impacte, tindria una repercussió directa en la millora de les condicions de vida de la població.

Per últim, un darrer punt fosc de la candidatura madrilenya que provoca inquietud en alguns membres del COI és la recent aprovació del projecte d’Euro Vegas a la Comunitat Autònoma de Madrid i la incidència que la proximitat d’un macro complex de joc i prostitució pot tenir en la imatge dels Jocs Olímpics i els valors que aquests pretenen difondre.

La resolució del COI es produirà el setembre del 2013, després d’una exhaustiva selecció i avaluació de les diferents candidatures. Val a dir però Les autoritats impulsen la candidatura al marge dels problemes econòmics que travessa l’Estat que les decisions d’aarmada basca. Aquesta argumen- de repetir-se, com si d’un mantra quest organisme sempre han segut tació però, ha obviat la persistèn- es tractara, que la major part de la opaques. Les pressions i la compra cia i increment de la inestabilitat inversió està feta i que l’organit- de voluntats han estat habituals territorial a l’Estat espanyol, l’es- zació de l’esdeveniment superarà en anterior eleccions. Però així i tructura del qual es troba oberta- en beneficis el cost de la inversió tot la candidatura madrilenya, tot feta. Arguments tots ells que als i partir com a una de les favorites ment qüestionada. arrossega una sèrie de problemes Però si hi ha un punt feble que que poden frustrar, un cop més, destaca per sobre de tots, és la intenl’intent de Madrid de convertir-se sitat de la crisi econòmica a l’Esen ciutat olímpica. tat Espanyol, territori en el que es Sembla, doncs, que aquesta canregistren unes taxes d’atur que didatura des d’un principi ha segut superen el 25% de la població actipresentada com a una qüestió d’esva i un dèficit públic molt importat; de fet, es forçà a la ciutat de tant com a conseqüència de la injecSevilla a retirar la seua l’any 2003, ció econòmica que les administraquan el COE decidí que presentacions públiques feren per evitar la ria una única candidatura per als caiguda d’importants entitats Jocs del 2012. Des d’aleshores, l’alfinanceres. caldia de Madrid, el Govern AutòAquesta crítica situació econònom i el Govern de l’Estat han tremica es tradueix, cada cop més en ballat plegats i han invertit una una creixent conflictivitat social quantitat de diners molt imporal carrer, aspecte que genera molts tant, avantposant el seu somni olímdubtes als membres del comitè avaPaïsos Catalans hem escoltat nom- pic a les necessitats de la població. luador del COI. El que potser hauríem de preI és que resulta difícil d’enten- broses vegades vinculats a esdevedre com un estat que té enormes niments ruïnosos com la Copa del guntar-nos és si aquesta idea obsesdificultats per pagar els medica- Amèrica i el circuit urbà de Fór- siva, quasi compulsiva, de les elits ments, que acomiada professors, mula 1 a València, o en projectes polítiques espanyoles de convertir metges i infermeres, i que redueix futurs com el de Barcelona World. la capital de l’estat en ciutat olímSi bé és cert que la dimensió i pica coste el que coste, té alguna dràsticament la inversió en infraestructures i cultura, puga fer front la repercussió dels Jocs Olímpics cosa a veure amb el fet que l’any el cost econòmic d’un esdeveni- és molt més gran que la dels esde- 1992 es celebraren uns Jocs a Barment d’aquestes característiques. veniments nomenats adés, caldria celona.

Des de l’aparell mediàtic no para preguntar-se quin impacte real tin-

“Han invertit una quantitat de diners molt important, avantposant el somni olímpic a les necessitats de la població“

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

Obrint Pas: la cançó que mai s’acaba Josep Vicent Frechina MASSALFASSAR

ense refer-nos encara de la notícia de la retirada d’Al Tall, ens trobem amb el comunicat d’una “aturada temporal, però indefinida” d’Obrint Pas. I l’anunci, no per esperat, resulta menys trasbalsador. En efecte, el grup havia anat donant indicis del seu esgotament —físic i mental— des de, com a mínim, la publicació d’En moviment (2005): un desgast lògic després de vint anys d’esforç sostingut, de milers d’hores de furgoneta i de lliurar els millors anys de la seua vida a un projecte brillantment culminat. A qui volguera llegir entre línies, no li calia un gran aparell hermenèutic per percebre unes primeres olors de comiat a “L’últim combat”, el tema que tancava Benvinguts al paradís (2007). Sortosament, l’adéu es va ajornar per arrodonir-lo i parir en l’interí el que és, sens dubte, el seu millor enregistrament, Coratge (2011), un treball amb un caràcter molt accentuat de destinació final, de balanç i colofó en tots els sentits —personal, musical, i ideològic. En aquesta tessitura, semblava evident que anunciarien l’aturada en algun moment de la gira de presentació del disc. El que potser no preveien es que anava a simultaniejar-se amb la dels que ells mateixos enarboren com a pares espirituals: una coincidència que no sabríem si atribuir a la infausta sincronia dels cicles naturals o al final d’una etapa que ens ha agafat d’improvís.

En qualsevol cas, totes dues formacions —Al Tall i Obrint Pas— poden retirar-se amb el dolç regust de la feina ben feta i amb el llegat d’una obra que els sobreviurà llarga-

S

ment.

En les darreres setmanes, la xarxa s’ha omplert de missatges d’agraïment a Obrint Pas i de textos que glosen, especialment, la seua monumental contribució en l’àmbit de les reivindicacions lingüístiques, socials i polítiques del país. Fet i fet, difícilment trobaríem una persona o organització que hagués tingut en les darreres dues dècades un paper tan decisiu en la difusió entre el jovent de la ideologia dels nous moviments socials, de l’independentisme i de l’internacionalisme. Obrint Pas ha estat la impagable escola política de milers de joves dels Països Catalans que s’han constituït en éssers civils amb les seus cançons com a manual de capça-

lera. Amb una particularitat addicional que en magnifica els mèrits: sense suport de cap mena, en un ambient hostil, fora dels canals culturals hegemònics i quan la música cantada en català al País Valencià no podia ni imaginar l’esplet que anava a viure uns anys després —empesa, entre molts altres factors, pel mateix fenomen social d’Obrint Pas: poques bandes hauran ostentat tanta veritat onomàstica.

Però si els mèrits a la barricada reivindicativa són abundantíssims i incontestables, a la mateixa alçada com a mínim es troben les seues virtuts musicals, malgrat hagen estat reiteradament menystingudes en certs sectors, incapaços de desxifrar, des dels seus

100 anys d’Espriu: el poeta del poble?

Joan Sebastià Colomer BARCELONA

a fa cent anys que va morir Salvador Espriu. Com sol passar en aquests casos s'organitzen enguany tot tipus d'homenatges, oficials i no tant oficials, una exposició al CCCB estranyament programada a partir d'octubre ideada per Xavier Bru de Sala, comissariada per Julià Guillamon i amb l'assessoria de Julià de Jódar entre d'altres, etc. Queda, però, el fet que Salvador Espriu és, probablement, l'escriptor més rellevant de la literatura moderna en la nostra llengua, i el dubte de si les institucions i l'anomenada “societat civil” li estan retornant el que li pertoca.

Espriu no només ha estat un escriptor brillantíssim, poeta críptic de vegades, narrador fascinant quasi sempre i dramaturg de pes. Va ser durant les darreries del franquisme i els anys de la Transició el “poeta del poble”. A elevar-lo a aquesta categoria van contribuir el compromís amb el país expressat en molts dels seus escrits (particularment alguns poemes) i, molt particularment, la música de Rai-

J

mon (Cançons de la roda del temps, 1966, de mèrit reconegut pel propi Espriu) i la dramatúrgia de Ricard Salvat (Ronda de mort a Sinera, 1965). No és que Salvador Espriu tingués posicionaments polítics molt explícits. Va donar suport a la Caputxinada del 1966 i a un manifest contra les tortures als miners d'Astúries i es declarava obertament republicà a la televisió espanyola l'any 1976, quan el desgel era encara molt fràgil. Però llibres de

poemes com La pell de brau (1960), o poemes com “Assaig de càntic al temple” (d'El caminant i el mur, 1954), “Inici de càntic al temple” i “Indesinenter” (Les cançons d'Ariadna, 1949) van convertir-lo en un fetitxe de l'antifranquisme.

Després va començar a funcionar la llei del pèndol, i com tants altres símbols de la lluita contra la Dictadura, va ser escombrat sota l'estora com un record incòmode. L'angoixa exasperada pel destí del seu poble i l'estil dens van donar pas a una certa distància cínica (Josep Pla) i un estil més digerible (el propi Pla o Miquel Martí i Pol), i Espriu va quedar reduït a un poeta “inintel·ligible” (en paraules de Josep Pla) i un fenomen d'època, és a dir, antiquat (com les

sòlids prejudicis, la presència de la banda en els circuits internacionals, Fuji Rock inclòs.

Aquestes virtuts passen, en primer lloc, per un fet tan bèstia, i alhora tan banalitzat, com és la fundació d’un nou gènere musical: això que de forma simplificada s’ha convingut en anomenar “ska amb dolçaina”, però que transcendeix de bon tros la mera incorporació de l’instrument a l’arquetip rítmic jamaicà. Amb unes influències musicals ben saludables, una intuïció melòdica molt particular i una capacitat de treball majúscula, Obrint Pas han aconseguit crear tot un nou discurs sonor, on la dolçaina no és un afegit sinó un ingredient protagonista que obliga a modificar i repensar la mateixa estructura de les cançons —entre les quals, tot siga dit, es troben un bon grapat de peces memorables que ja formen part del nostre patrimoni col·lectiu.

Com és públic i notori aquesta fórmula ha fet fortuna, ha creat escola i han sorgit diverses formacions que, partint de la seua estela, han sabut trobar una veu pròpia i diferenciada. I en això rau la seua darrera i més impagable aportació: segurament mentre teclegem aquestes ratlles, en algun lloc del país, un grup d’amics acaba de prendre una decisió que marcarà la seua adolescència: buscaran un baixista i muntaran un grup com Obrint Pas. cançons de Raimon, per no parlar de les d'Ovidi Montllor). No hi va ajudar gaire el fet de que la fetitxització d'Espriu es va produir essencialment mitjançant la seva poesia que, a banda d'alguns poemes com els esmentats, és d'una obscuritat notable. Aquesta obscuritat el va permetre expressar-se amb certa llibertat durant els anys del franquisme. És significatiu, en canvi, que en els anys anteriors a la guerra es dediqués exclusivament a la prosa. En aquells anys va publicar narracions excel·lents com Laia (1932, portada al cinema el 1970 amb Núria Espert i Francisco rabal), Aspectes (1934) o Ariadna al laberint grotesc (1935), que no gaudeixen avui de la popularitat que mereixerien i que van col·laborar, juntament amb les obres de Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, a alliberar la prosa catalana del jou del Noucentisme.

Tant en la prosa com en la poesia o e el teatre Espriu va teixir un univers simbòlic propi, amb personatges que saltaven d'una obra a l'altra o referents espaials com Sinera (el seu Arenys d'estiueig infantil), Lavínia (la Barcelona on va viure tota la seva vida), Alfaranja (Catalunya), Sepharad (nom hebreu de la Península Ibèrica) i Konilòsia (versió satírica del mateix concepte), així com nombroses referències més o menys fosques a la literatura grega, la Bíblia o l'antic Egipte.

El fet que Espriu no es pogués guanyar mai plenament la vida mitjançant l'escriptura és tot un símptoma de l'estat d'anormalitat permanent que caracteritza aquest país.

CULTURA 15

L’ACCENT 246 DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013

Ressenya de la quinzena

El Crist de Pasolini Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a Setmana Santa que acabem de deixar enrere, és a dir, la commemoració cristiana de la passió, de la mort, i de la resurrecció de Jesucrist, ha estat portada a la pantalla en nombroses ocasions i segons prismes molt diversos. Des de la primerenca Rei de reis (1927) d'en Cecil B. DeMille, pel·lícula muda que aborda el tema des dels ulls de Maria Magdalena, a La Passió de Crist (2004) d'en Mel Gibson, que retrata exclusivament les darreres hores de vida de Crist en format èpic i gore, passant per l'esplèndida i única en el seu gènere La vida de Brian (1979) dels Monty Python. No volem però fer un repàs de les pel·lícules que tenen per objecte algun dels aspectes de la Setmana Santa sinó centrar-nos en l'adaptació que en va fer Pier Paolo Pasolini, el director de cinema nascut a Bolonya el 1922.

L'Evangeli segons Mateu es basa, com no podia ser d'una altra manera, en la reconstrucció que dels fets en va fer Mateu vora vuitanta anys després de la mort de Jesucrist. El de Mateu és un dels quatre evangelis acceptats per l'Església catòlica. Els fets que s'hi descriuen van de la genealogia de Jesús fins la seva resurrecció, i en el discurs hi predomina l'element d'enfrontament entre el judaisme fariseu o rabínic i els seguidors de Jesucrist. Ara, si aquesta és la font de la qual veu la pel·lícula de Pasolini hi ha un altre fet encara més decisiu que la lectura del

L

propi evangeli i que la impregna de dalt a baix: el Concili Vaticà II. Joan XXIII fou designat Papa el 1958 i el seu propòsit renovador el dugué a convocar un concili ecumènic conegut com a Concili Vaticà II que s'allargà del 1962 fins el 1965 i que suposà, entre d'altres, un canvi d'orientació social de l'Església catòlica, que provà de posar l'accent en la necessitat de superar les desigualtats. Malgrat que morí només un any després d'iniciat el Concili, la seva petjada deixà empremta, una mostra de la qual n'és el fet que el mateix Pasolini dediqués la seva interpretació dels fets a la memòria de Joan XXIII. Pel que fa pròpiament a la pel·lícula, estrenada el 1964, el pes recau de forma extraordinària en la figura de Jesucrist i,

més que en la seva figura, en la seva paraula. I el Jesucrist que ens mostra Pasolini és sever amb les classes dominants, intolerant amb la injustícia, el que adverteix: “No us penseu pas que hagi vingut a portar pau a la terra; no he vingut a dur pau sinó espasa”. La interpretació de Jesucrist recau en un jove sindicalista català, Enrique Irazoqui, que havia anat a Itàlia a explicar la lluita antifranquista i que, quan Pasolini el va conèixer, li va proposar que fos el protagonista de la seva pel·lícula. I, malgrat que Irazoqui no era un professional de la interpretació, Pasolini li va saber treure aquella part de veritat que li havia vist, aconseguint que la declamació del seu discurs sigui dita amb serenitat i fermesa.

L'Evangeli segons Mateu avança sense pressa, alternant imatges de paisatges aspres, plens de roca, de terra, de vent que fa voleiar els vestits, de persones que avancen amb penes i treballs, amb primeríssims primers plans filmats amb càmera a l'espatlla de Jesucrist i d'aquells que l'escolten, interpretats també ells per gent humil del carrer. I, tot plegat, recolzat en una magnífica banda sonora a càrrec de Luis Enríquez Bacalov, un compositor que va optar per treballar sobre un material de primera, amb l'encert de combinar música clàssica amb d'altra de contemporània. D'aquesta manera, i una darrere l'altra, acompanyant en tot moment la història, passem de The 13th Century de Prokófiev a l'espiritual negra Sometimes I Feel Like a Motherless Child intepretat per Odetta i de la Missa de Difunts de Mozart o de la Passió segons sant Mateu de Bach al Glòria del propi Bacalov.

Fe d’errates: A l’inici de l’article de Jordi Garrigós de l’anterior número vam substituir per error hype per hippie. La frase correcta és “Hi ha un terme molt utilitzat per les revistes musicals mainstream i que fa bastant mania. El “The Next Big Thing”. El hype vaja.”

Lectures recomanades

Empòrion, la de les tres muralles

Victus Albert Sánchez Piñol La Campana, 2013

Fages de Climent Brau Edicions, 2013 mitant la forma del teatre grecollatí, usant un idioma que bascula entre l'erudició i la llengua arran de terra, la comèdia satiritza, d'una banda, la connivència entre grecs i indigetes a la colònia emporitana, on tothom viu i deixa viure, amarat d'un tarannà esculpit a còpia de tramuntanades. De l'altra, ironitza sobre el procés de sotmetiment al cònsol romà Marc Porci Cató, al segle II a.C., un enderrocador de muralles que vol implantar les lleis i les consuetuds de l'Imperi. Cató, enervat pel vent que bufa al país, i malgrat guanyar la partida, es rendirà de cor a un territori únic i poblat de murris pragmàtics. De fet, ja s'encarreguen ells, d'explicar-li el caràcter ultralocal: Cònsol, la gent del país / sol tenir una virtut rara, / riu de tot i de tothom / i es deleix per fer gatzara / i, mentre plora pels ulls, / amb els llavis riu encara.

I

'antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol va assolir la popularitat el 2002 arran de la publicació de La pell freda, a la qual seguí Pandora al Congo tres anys més tard.

Tots dos treballs mesclaven una història atractiva, una narració eficaç i reflexions pròpies de la disciplina antropològica. Amb Victus, Sánchez Piñol va sorprendre no només pel canvi de temàtica -ara l'argument és històric- sinó també pel de llengua. Si fins aquell moment tota la seva producció l'havia realitzat en català, per explicar la història del setge de Barcelona per les tropes napoleòniques el 1714 va tenir la necessitat d'expressar-se en castellà per explicar aquesta història de la Guerra de Successió vista des de baix. A partir del 2 d'abril ja se'n podrà trobar també la versió en català.

L

L'hora dels voltors.

La crisi explicada a una ciutadania estafada Josep Manel Busqueta Edicions El Jonc, 2013 mb pròleg de l'economista Miren Etxezarreta, Josep Manel Busqueta, pastisser i economista pertanyent al Seminari d'Economia Crítica Taifa, ens explica la crisi des d'un punt de vista marxista, que no observa la crisi com una anomalia del sistema sinó justament com un fenomen consubstancial al mateix capitalisme. S'hi analitza el camí que ens ha dut a la situació actual i el preu que estan pagant el conjunt de les classes populars dels Països Catalans en forma de retallades de drets socials i laborals. A més, s'hi evidencia també la necessitat de començar a acompanyar la crítica amb el plantejament d'alternatives.

A

Moo Pak Gabriel Josipovici Raig verd editorial, 2013 ublicada el 1994, la traducció al català de Ferran Ràfols Gesa publicada enguany ha estat valorada molt positivament per la crítica que, de moment, la guardonat amb el premi Núvol de Traducció. Gabriel Josipovici, nascut a Niça el 1940 i que després de passar per Egipte s'instal·là a Anglaterra, és autor d'una vintena d'obres de narrativa, de tres reculls de contes i d'altres treballs de crítica literària. A Moo Pak, Jack Toledano explica al seu amic Damien Anderson les dificultats amb què s'està trobant per enllestir la seva darrera novel·la bo i passejant pel parc. Però aquestes passejades i les converses que s'hi desenvolupen al seu pas desbordaran per tots cantons els dubtes literaris de Toledano.

P

DEL 4 AL 17 DE ABRIL DE 2013 L’ACCENT 246

16CONTRAPORTADA

“La segregació lingüística a les escoles de les Illes busca recentralitzar i espanyolitzar” ANDREU MERINO BARCELONA

Si haguessis de definir l’estat de salut de l’educació pública a les Illes en general i a Mallorca en particular, com ho faries?

Sens dubte la situació és crítica per diversos motius. A tots els nivells educatius podem parlar de conflictes lingüístics, de retallades, o del mal estat dels serveis i infraestructures bàsiques als centres. La situació és dolenta a tot el territori de les Illes, però almenys a Mallorca tenim organitzacions estudiantils combatives, cosa que no passa a la resta del territori.

Un dels conflictes que ha provocat més ressò és el de la segregació lingüística a l’educació primària i al primer cicle de secundària. Quin balanç feu de la mesura des del SEPC? El fet és que aquest ha estat el primer curs en el qual els pares han pogut triar la llengua de l’educació dels seus fills, després que el Parlament balear aprovés la mesura impulsada pel Partit Popular.

Des del SEPC creiem que les dades demostren que la jugada els ha sortit malament als populars, ja que la demanda de rebre educació en castellà només ha predominat als centres privats i concertats.

Més enllà de les dades, quins són els arguments que us fan posicionar en contra de la tria de llengua?

Ho considerem una tàctica més de l’Estat espanyol per acabar amb la presència del català al territori, així com per recentralitzar i espanyolitzar les Illes. El que busca el Govern és crear un conflicte entre els alumnes que triïn el castellà i els que optin pel català. Nosaltres entenem que si els nens no aprenen el català de petits, després ho tindran molt més difícil.

Més enllà de rebutjar la mesura, quines maneres teniu per fer-hi front?

Creiem que l’únic que podem fer és organitzar-nos i lluitar per acabar d’arrel amb la segregació. Hem d’intentar evitar-la, no solucionarla. No pot ser que hi hagi alumnes que estudiïn en classes diferents per tenir llengües diferents. Per sort comptem amb mitjans de comunicació crítics, com per exemple

ENTREVISTA

ta està creixent, tot i que també ho faci el nivell de repressió..

Alejandro Ocete, portaveu d’Educació Secundària del SEPC

Més concretament, com valores la situació actual del SEPC a l’educació secundària?

Som una de les branques amb més creixement. Des del curs passat, amb l’arribada del PP al Govern balear i tots els atacs del govern espanyol, especialment des del ministeri d’Educació, el moviment de lluita estudiantil ha crescut.

Com deia abans, la repressió que hem patit els estudiants ha estat molt forta, però això no ens ha aturat. A més, cada cop la nostra lluita té més ressò, i el SEPC apareix bastant als mitjans de comunicació. De tota manera, la realitat de l’illa, fa més fàcil que s’incorpori al SEPC gent de llocs que tinguin bona connexió de transport públic amb Palma, mentre que és més difícil que ho faci gent de llocs més incomunicats.

Alejandro Ocete Marí és estudiant de primer de Batxillerat i portaveu d’educació secundària del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a les aules. La llei de segregació lingüística i les retallades en ensenyament amenacen greument l’educació pública a les Illes. Ocete ens valora la situació actual de l’educació a les Balears i la lluita que duu a terme el SEPC.

l’Accent, i amb molts altres mitjans que tenen presència a Internet. Òbviament centrem moltes forces a les mobilitzacions al carrer i als centres educatius, així com treballar colze a colze amb els sindicats de professors.

Deixant de banda els motius ideològics que motiven la mesura, com pot afectar als estudiants la segregació lingüística?

Tal i com està el model ara mateix, els alumnes que optin pel castellà tindran problemes a la recta final de l’educació primària i a secundària. Actualment, els alumnes poden triar el castellà a infantil i primer cicle de primària, però després es trobaran amb que en la resta de cicles educatius la llengua predominant és el català.

Abans comentaves que les retallades també estan afectant l’educació pública a les Illes. De quina manera les esteu combatent?

En aquest sentit pren molta importància la lluita del professorat, que en gran part és qui pateix les retallades, molts cops en forma d’acomiadaments. Cada cop hi ha més alumnes i menys professors, cosa que provoca una davallada de la qualitat educativa.

També s’estan fent fortes retallades en beques, ajudes per als llibres de text o per als menjadors escolars. D’altra banda també hi

“El Govern busca crear un conflicte entre els alumnes que triïn el castellà i els que optin pel català.”

ha molts centres que, per falta de pressupost, estan en molt mal estat.

Sense anar més lluny, l’IES Ramon Llull va començar el curs 2011-2012 amb dies de retard per risc d’enderrocament. Al cap i a la fi, les retallades a les Illes són una ramificació de les mesures del govern espanyol. Hem de tenir en compte que el nostre executiu és un dels més fidels al Govern central.

Una altra proposta de llei que aviat pot afectar els centres educatius balears és la d’utilització de símbols. En quin moment es troba la proposta del PP? De moment no passa de ser un esborrany, però malauradament creiem que tirarà endavant. El projecte de llei preveu prohibir qualsevol símbol que el Govern balear consideri inadequat als centres educatius.

Per exemple, no incloure l’escut del Govern a la pàgina web d’un centre suposaria una multa d’entre 200 i 5.000 euros per al director d’aquest.

En quin moment es troba el SEPC de Mallorca, davant el panorama de retallades a les Illes?

Ens trobem en un moment de gran creixement. Ara mateix el SEPC compta amb una vintena de nuclis a Mallorca i cada cop rebem més propostes per iniciar més nuclis a més pobles i instituts. Això vol dir que comptem amb més volum de gent, i per tant tenim la possibilitat de fer més mobilització i organitzar més actes. El nivell de llui-

Les Noves Generacions del PP han realitzat una sèrie de vídeos on denuncien un suposat adoctrinament catalanista i independentista als centres educatius públics de les Illes. A què creus que responen aquestes denúncies?

Les Noves Generacions del PP han basat els vídeos en mentides, com per exemple mostrant professors obligant a dibuixar estelades als seus alumnes. En canvi, personalment sí que crec en l’existència d’un adoctrinament masclista o racista, així com de professors que no respecten l’ensenyament en català, o professors de ciències que qüestionen les lleis naturals per motius religiosos.

Estem d’una petita part del professorat, però tot i ser petita existeix.

Tenint en compte la situació actual de l’educació pública a les Illes, com creus que evolucionarà a partir d’ara?

Sabem que amb el Govern que tenim, l’educació pública, en català i de qualitat corre un greu perill, a causa de la segregació lingüística i de les retallades. Cada cop ens trobem amb què les matrícules de centres públics són més cares i sabem que la segregació a infantil i primària no es quedarà aquí. L’única solució és evitar l’aniquilació dels drets socials dels estudiants i el genocidi del català a les aules.