Accent 46

Entrevista a Norma Falconi, membre de l'Assemblea Papers per a Tothom Del 16 al 30 de novembre de 2004 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars

Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans

Número 46

Mobilitzacions per a la llibertat de l'Eudald i l'Ermengol El jutge manté la presó dels dos joves de l'Hospitalet basant-se només en les declaracions extretes sota tortura per la Brigada d'Informació Un miler de persones es van manifestar el dissabte 13 de novembre pel centre de Barcelona per demanar la llibertat de l'Eudald i l'Ermengol, els dos membres dels moviments socials de l'Hospitalet empresonats al centre de menors de la Trinitat des de fa més de quaranta dies. Durant el recorregut es van pintar diversos murals i desplegar pancartes en denúncia de la política repressiva i penitencià-

ria dels governs autonòmic i estatal La jornada de mobilitzacions es va iniciar al matí a la parròquia de Sant Medir de Sants, on més d'un centenar de persones van assistir a un acte de denúncia de la repressió contra els moviments socials, amb intervencions d'un membre de l'Observatori del Dret Penal de la UB i de l'expresidenta de la Federació d'ONG de Catalunya, així com de diferents membres

de moviments socials. A la tarda, un centenar de persones van realitzar una cercavila des de la vila de Gràcia fins a la manifestació del centre.

En roda de premsa, l'advocat i l'Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura (ACAT) van fer públic els maltractaments patits durant les detencions i la desproporció de la presó preventiva per un delicte de danys.

El Correllengua omple Perpinyà de senyeres

Sumari: ······················

L’Estat espanyol culpable d’emparar la tortura Països Catalans / 2

Mobilitzacions contra la precarietat a la sanita principatina Economia / 5

Arafat, la branca i el fusell Internacional / 6

Més pressions polítiques sobre la unitat de la llengua

Els carrers de Perpinyà van viure la cloenda del Correllengua

El dissabte 6 de novembre, els carrers de Perpinyà van ser l'escenari de l'últim acte del Correllengua 2004. Prop de 3.000 persones acudiren a la cita a la capital del Rossellonès per recordar que "Som un sol poble i parlem català".

Tot i que l'afluència de manifestants ha sigut menor que en altres anys, els organitzadors del Correllengua 2004 van manifestar la seua satisfacció, ja que enguany, en poc més de dos mesos,

la flama de la llengua ha passat per més de quatre-cents pobles, s'han fet més de cinc-centes activitats i hi han participat més de dues-centes cinquanta mil persones. Per altra banda, a Perpinyà es va veure un desembarcament dels partits regionalistes principatins, amb la presència d'importants dirigents -especialement d'ERC, però també amb Felip Puig, de CIU-.

Els protagonistes de la manifestació van ser, però

els xiquets i xiquetes de les escoles Bressola que van animar el recorregut amb les seues reivindicacions. Al final de la manifestació es van llegir diversos manifests reclamant la unitat de la llengua i dels Països Catalans, mentre que es desplegava un estelada gegant des del castellet.

Després, la reivindicació va continuar amb el tradicional festival Rellamp! amb l'actuació de Feliu Ventura i Mesclat, entre d'altres.

Cada dia que passa són majors les pressions polítiques sobre la llengua catalana. Pocs mesos despés que el ministre d'exteriors Moratinos reobrís la polèmica sobre la unitat del català, els esdeveniments s'han succeït de manera vertiginosa els darrers dies. El problema s'ha suscitat quan el govern de Zapatero ha volgut remetre a Brussel·les tots dos texts de la Constitució europea, malgrat que estiguin escrits exactament igual, la qual cosa va motivar l'amenaça d'ERC de deixar de donar suport al PSOE a Madrid.

Des de sectors culturals d'arreu del país s'ha manifestat el descontent per la manera com han tractat aquest tema tant el govern del tripartit com el de Madrid o València, ja que en opinió d'algunes d'aquestes entitats, l'obertura de debats innecessaris i allunyats dels àmbits acadèmics afavoreix el secessionisme lingüístic.

editorial

E

l Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol a indemnitzar econòmicament quinze independentistes catalans que han fet arribar fins al tribunal europeu les denúncies per les tortures que van patir el 1992. La sentència condemna l’Estat per no haver investigat les denúncies per tortura, però no el condemna pels maltractaments que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola van inflingir aleshores als independentistes detinguts en el marc de l’anomenada Operació Garzón, ja que els jutges consideren que després de 12 anys no hi ha prou proves per obrir una investigació.

L’any 1992 el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón va ordenar una ràtzia policial contra l’esquerra independentista catalana. Faltaven poques setmanes per la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona i l’excusa de la seguretat va portar trenta-vuit persones vinculades a l’esquerra independentista a tastar les clavegueres de l’Estat. El tracte que van rebre va ser en forma de cops i tortures com la banyera (enfonsar-te el cap reiteradament en un recipient ple d’aigua).

Per l’eradicació de la tortura D’aleshores ençà desenes de persones dels Països Catalans d’organitzacions d’esquerres, independentistes i impulsores de lluites populars han rebut un tracte similar en ser detingudes. El cas més recent passava pocs dies abans que es fes pública la sentència del tribunal europeu: dos joves de l’Hospitalet van ser detinguts el 4 de novembre acusats de participar en l’atac a una comissaria del barri barceloní de Sants; des de la presó on es troben actualment han denunciat que durant els interrogatoris van patir maltractaments físics i psíquics fins al punt que a un d’ells el van amenaçar amb una pistola.

Celebrem sentències com la d’Estrasburg que permeten mostrar a la llum pública el rostre més salvatge i sinistre de l’Estat espanyol. Però cal anar més enllà. D’una banda, hauríem d’esperar que les autoritats catalanes demanessin una reobertura de la investigació, ja que un dels seus deures és vetllar per la seguretat dels ciutadans i ciutadanes. I d’una altra banda, sentències com aquestes han de servir perquè uns partits que es diuen democràtics treballin per eradicar la tortura de tot arreu, sobretot dels cossos policials que governen, i no permetre els maltractaments que van patir en mans dels Mossos d’Esquadra l’immigrant de Roses o els joves de Torà.

Del 16 al 30 de novembre de 2004

l’apunt

Solidaritat 1992 2004 El 1992 foren fins a trenta-vuit persones les detingudes per la ràtzia de Garzón. Aquestes militaven en organitzacions com l'MDT, Catalunya Lliure, ERC, el PCC o el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). La magnitud de l'operació policial, les evidències que havien estat torturats, els registres a seus polítiques i redaccions de mitjans de comunicació (sembla que les autoritats polítiques autonòmiques van aturar l'operació abans que es registrés la seu d'ERC i Òmnium Cultural) van aconseguir una reacció popular molt important i -molt més tèbia- a nivell institucional. Es van convocar manifestacions, actes públics de suport i concerts de solidaritat amb els detinguts (a Girona hi assistiren fins a 15.000 persones).

Malgrat les declaracions ben intencionades de polítics com Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Joaquim Nadal, el cas va continuar endavant fins al judici de 1995. El 1996 arribà l'indult, però els repressaliats van continuar la lluita per a denunciar l'Estat per les tortures que reberen. Ramon Piqué recorda que clarament no hi havia cap mena de voluntat política d'aclarir els fets. La recompensa no arribà fins al 2003. Els dies previs i posteriors de la vista a diversos punts dels Països Catalans es realitzaren actes de suport als demandants, s'organitzaren autobusos fins a Estrasburg i es donà a conèixer un cas que estroncà en part la lluita de l'esquerra independentista. Arran de la sentència, organitzacions polítiques com el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i Endavant, així com l'organització juvenil Maulets, s'han mostrat moderadament optimistes per la resolució del cas, però tal com afirma el comunicat de l'MDT: "Els agents torturadors són només l'esglaó més baix d'una estructura de dominació, per la qual cosa els esglaons més alts han de ser l'objecte preferent de la nostra denúncia i crítica política".

Països Catalans

L'Estat espanyol culpable El Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg condemna l'Estat per no investigar les tortures als detinguts de 1992 Arnau Urgell i Vidal, Barcelona.El Tribunal de Drets Humans (TDH) d'Estrasburg ha condemnat l'Estat espanyol per la no investigació de les tortures als detinguts de la ràtzia del jutge Garzón l'estiu de 1992. La sentència explicita que les autoritats judicials espanyoles van rebutjar repetidament les demandes per tal d'investigar les denúncies dels represaliats en l'operació que es dugué a terme setmanes abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Tots els nivells judicials espanyols (Audiència de Madrid, Audiència Nacional i Tribunal Constitucional) van desestimar dues vegades el cas i finalment fou el TDH qui admeté a tràmit la denúncia i, després del judici del passat mes de novembre, ha acabat declarant culpable l'Estat espanyol.

Mitja victòria contra l'Estat La sentència 538 del TDH, feta pública el passat 2 de novembre, es pot interpretar com una gran victòria contra l'estratègia repressora de l'Estat espanyol malgrat que no se l'ha pogut condemnar per les pròpies tortures ja que han passat més de dotze anys de les detencions. Els jutges argumenten que "les al·legacions dels demandants no tenen el suport de prou proves" tot i valorar la precisió dels informes presentats pels torturats. En canvi, el tribunal ja no s'excusa en el dubte per tal de condemnar la manca d'investigació per part de l'Estat, i és que es van limitar en demanar un sol informe als mateixos forenses que havien assistit els detinguts i en cap cas -tal com van demanar repetidament- es va prendre declaració als policies que havien realitzat el seu trasllat.

La sentència conclou que el fet que es "tallessin totes les possibilitats raonables per tal d'aclarir els fets" permet afirmar que indirectament es va violar l'article 3 de la Convenció Europea de Drets Humans que prohibeix la tortura. Per tots aquests motius, el TDH ha

Cronologia del cas

Els independentistes detinguts el 1992 van valorar la sentència en roda de premsa

condemnat l'Estat espanyol a pagar els costos del judici -que pugen fins a 12.000 euros- així com a indemnitzar amb uns 8.000 euros a cada un dels quinze demandants. Per tant, l'anomenada última medalla espanyola dels Jocs de 1992, haurà costat a l'Estat 22 milions de les antigues pessetes.

La constatació de la tortura La històrica resolució judicial constata que l'Estat empara la tortura. De fet, fins a dos-cents catalans i catalanes han denunciat des de 1977 haver rebut tortures segons l'organització antirepressiva Alerta Solidària. D'aquestes, la majoria no han estat ni tan sol investigades i, per tant, es pot entendre que el cas del 1992 no es pot aïllar d'una estratègia política i judicial que pretén acabar amb l'esquerra independentista i per extensió amb la dissidència política tant als Països Catalans com a la resta de l'Estat espanyol. El darrer cas ha estat el de la Laura Riera, que malgrat que el propi metge forense va detectar-li la presència de dos hematomes després de la seva detenció, la denúncia ha estat desestimada -talment com el cas del 1992- per l'Audiència de Madrid i el Tribunal Constitucional.

D'altra banda, Alerta Solidària valora molt positivament que hagi estat un organisme legitimat pel propi Estat espanyol qui hagi constatat la persistència de la tortura. De fet, recorda que altres organismes com el Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa, el Comitè Contra la Tortura

de les Nacions Unides, Amnistia Internacional, Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura, Humans Rights Watch i el darrer informe del relator especial per l'eradicació de la tortura de les Nacions Unides ja ho denunciaven fermament. El fet que l'Estat hagi ignorat repetidament les denúncies internacionals rebudes i no ha tingut en compte les recomanacions, permet afirmar a l'organització antirepressiva que "és evident l'actitud activa de l'Estat en menystenir les queixes de les persones torturades, alhora que de facto dóna impunitat i continuïtat a aquesta pràctica".

Al seu torn, l'advocat dels independentistes, el gironí Sebastià Salellas, afirmava que es tractava "d'un gran toc d'atenció"; el portaveu dels demandants, Ramon Piqué, anava més enllà i afirmava que confiava que “la sentència sigui un punt d'inflexió i es destapin les clavegueres de l'Estat”. Diverses entitats que donen suport als independentistes estan intentant forçar els partits parlamentaris a presentar una moció que introdueixi mesures que corregeixin els abusos estructurals de la Llei antiterrorista (LAT). De fet, aquesta modesta moció només pretén incloure en l'ordenament jurídic les recomanacions de Theo van Boven, relator especial de l'ONU, de gravar els interrogatoris i limitar l'aïllament dels detinguts.

Per a més informació www.alertasolidaria.org

Locals on trobar L’ACCENT Alacantí: Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Universitat Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès: Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç, Associació Cultural Mercat del Blat. Baix Camp: El Carrasclet, CGT-Reus, Campus Reus. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: El Racó, Roses de Llobregat. Casal el Racó, Papereria Elena, Papereria Stel Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants,-Maulets Barcelonès, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ateneu de Sarrià, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Eivissa: GEN Garraf: GER. Garrigues: Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Garrotxa: Bar-Casal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn, Centre Cívic de Celrà, La Pioxa de Bordils. Horta: Bar Tocat, C.S Xaloc-Soroll,Akelarre Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Biblioteca Diputació, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent Biblioteca humanitats, facultat història,Cafè l’Infern. Mallorca: locals del Grup Ornitològic Balear i de l’Obra Cultural Balera, Es Pinzell, Can Capses. Maresme: Taberna Atzucac, Casal Independentista El Solc, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer,, Casal Jaume I-Pego,. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Menorca: GOB-Menorca. Osona: Casal Independentista Manel Viusà, el Xamfrà, 1714 Seguem Cadenes, Ges Insurrecte, Casal Independentista el Gurri, Bar KanKarra, Biblioteca de Taradell, Bar Tse-tse, Atmosfera, Biblioteca Dos Rius, Bar el Casal, Restaurant l’Olla dels Experiments, Biblioteca de St. Pere de Torelló.

Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Pla d’Urgell: El Gis-Mat de Linyola. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló.UniversitatJaume I Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume IVila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Ripollès: Casal Independentista i Popular l’Espurna. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Segrià: La Falcata. Selva: Casal Popular el Trabuc. Solsonès: Bar Castell. Tarragonès: CGT-Tarragona. Urgell: El nan roig de Tàrrega. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa, Consell de Joventut de Terrassa, Minyons, Geganters de Terrassa, La Nit. Vallès Oriental: Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui. Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.

Locals col·laboradors: Alternativa Estel-UPF (Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona) / Alternativa Estel-UB (Cau Subversiu. Facultat d’Història-UB)/ Associació Cultural la Fornal (St. Julià, 20 bx. Vilafranca del Penedès) / Ateneu Corberenc (Corbera de Llobregat) / Ateneu Popular Arrels (Doctor Otero 11, Beniarrés), Ateneu Popular X (Ferran 14. Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (Badejoz 23. Barcelona)/ Ateneu l’Aixada (Major, 44. Vilanova i la Geltrú) / Ateneu Popular La Falç (Antic escorxador s.n, Artés)/ Ateneu independentista i Popular de la Vila de Gràcia la Torna (Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia) / La Barraqueta (Virtut, 14. Barcelona) / Can Capablanca (Les Paus, 19. Sabadell) / El Casal (Sant Elies 8, 1r. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (Premià, 31. Sants) / Casal Popular de Gràcia. (Ros de Olano 39/41, Barcelona) / Casal Popular Can Pingàs. (Terrassa) / Casal Popular La Traca ( C. Travessia, 15 Tona) / Casal Independentista El Gurri (Pça. Aibas, 9, Taradell) / CEPC-Alacant (Elba 17, Alacant) /CEPC- UMH (Sant Jordi, 2, Elx) / CEPC-UPF (Edifici Jaume I, Despatx 20.1E12, Barcelona) / CEPC- UJI (Mare de Déu de la Balma, 1, Castelló de la Plana) / CEPC-Eivissa (AC. 115. Sant Rafel) / CEPC-UAB (Local R-118, Pl. Cívica) / CEPCUniversitat de València(Baró St. Petrillo, 9)/ L'Arrel de Castelló (A.C 667, Castelló de la Plana) / La Falcata (Panera 2. Lleida)/ Ges Insurrecte (Colomer, 11, 1r B, Torelló)/ Jimmy Jazz (Clos 53. Igualada)/ Partisano (Pça. de l'Oli, 7 baixos. Girona)/ La Pioxa (Bordils) / Casal Quico Sabaté (St. Roc, 8. Sant Celoni) / Racó de la Corbella (Ripalda 20, baixos. València)/ Centre SocialBar Terra (Baró de Sant Petrilló 9. València)/ La Traca (Pau Gesa 5. Cardedeu)/ Taberna l’Esparracat (C. Feliu Monné 18, Esparraguera) / 1714 Seguem Cadenes (Riera 29. Vic)/ Via ForaCAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera St Miquel, 25. Barcelona) / 1917 (Pintor Fortuny, 30. Barcelona).

- 29 de juny de 1992: primeres detencions a Vic, Olot i Manresa.

- 1 de juliol de 1992: noves detencions i escorcoll de la seu central de l'MDT. - 6 de juliol de 1992: una desena de noves detencions i escorcoll a la redacció d'El Temps.

- 9 de desembre de 1992: darreres detencions del cas.

- 1992 - 1993: denúncies particulars a través d'advocats; alguns ja ho havien fet directament al jutge Baltasar Garzón.

- 1993: el jutjat 22 de Madrid arxiva totes les demandes.

- 1993: elaboració d'un dossier del cas presentat a Amnistia Internacional, ACAT i altres organismes internacionals.

L'informe també és presentat a les autoritats autonòmiques i estatals (Jordi Pujol, Joan Rigol i Mª Teresa de la Vega, entre d'altres).

- 1994-1995: el Tribunal Constitucional avala la tesi del jutjat ordinari i rebutja els recursos d'empara dels demandants.

- 1995: macrojudici contra 25 dels 35 detinguts el 1992.

- 1995-1996: Dues demandes particulars i una de col·lectiva arriben fins al TDH. Són desestimades per raons de forma.

- 8 de març de 1996: indult col·lectiu als condemnats al judici del 1995.

- 1997: es torna a iniciar -ara a nivell col·lectiu- el procés judicial en els tres nivells judicials espanyols. Les demandes són sistemàticament arxivades.

- 2002: el TDH investiga el cas i demana informació de les detencions a l'Estat espanyol.

- Març de 2003: la demanda col·lectiva és admesa a tràmit al TDH. - 18 de novembre de 2003: l'Estat espanyol al banc dels acusats al TDH d'Estrasburg.

- 17 de novembre de 2003: el TDH desestima les al·legacions de l'Estat i decideix investigar a fons la demanda per tortures.

- 2 de novembre de 2004: sentència que declara culpable l'Estat espanyol i l'obliga a pagar 132.000 euros.

Cronologia elaborada a partir del dossier Les tortures del 1992, a judici (disponible a l'arxiu antirepressiu de la web d'Alerta Solidària), l'informe Barcelona Olímpica: tortura 1992 (disponible a la web personal del professor de la UAB i detingut el 1992, Ramon Piqué) i l'hemeroteca del diari El Punt.

Països Catalans

S'aprova la Llei integral contra la violència de gènere La Llei s’aprova per unanimitat, malgrat el dictament del Consell General del Poder Judicial Aurora Mora, València.El passat 18 d'octubre va ser remès al Senat espanyol el Projecte de Llei 621/000001 orgànica (LO) de mesures de protecció integral contra la violència de gènere aprovat al Congrés dels Diputats.

Aquest Projecte de Llei, que ja va ser presentat pel PSOE l'any 2001 i rebutjat, a causa de la majoria absoluta del Partit Popular en aquell moment, va ser una de les primeres mesures anunciades per l'executiu de Rodríguez Zapatero.

La redacció d'aquesta Llei ha estat acompanyada d'una forta polèmica: tertulians i opinadors habituals en periòdics que no es resignen a imaginar-se el terreny de les relacions afectives com el lloc d'inseguretat o perplexitat que està resultant ser i de la qual cosa culpen a les "desatinades feministes” bisbes intentant desesperadament (re)imposar un sistema de relacions personals i familiars basades en pressuposts jeràrquics, condemnant les dones a una condició "biològica" inferior. Per la seva banda el Consell General del Poder Judicial ha emès un informe contrari a la Llei, perquè la considera discriminació positiva i manifesta que amb la igualtat davant la llei n’hi ha prou deu per a equilibrar la desigualtat de l'entramat social -tot i que s'ha d'apuntar que hi ha hagut dos vots dissidents dels magistrats menys conservadors-; polítics, i fins i tot la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola han opinat sobre la qüestió.

Independentment d'allò encertat o equivocat de la Llei, sembla ser que qualsevol mesura que vulga incidir en la dominació sobre les dones a la societat, provoca airades reaccions i resistències, impedint un debat efectiu sobre la violència de gènere.

La Llei presenta algunes novetats interessants a nivell processal, com la creació de jutjats i d'una Fiscalia específica, que permetran una major rapidesa en les resolucions judicials. Tanmateix, val a dir que allò realment important és la presa de mesures cautelars, ja siga a un jutjat específic o a un d'Instrucció.

Les amenaces són delicte A nivell penal, sens dubte, trobem la proposta més polèmica: considerar com a delicte l'amenaça o la coacció lleu. Si bé la major part de conductes concretes de violència contra les dones fa necessària la intervenció del Dret Penal, s'ha d'apuntar una certa prevenció vers la magnificació de la via penal com a mecanisme vàlid i eficaç per a "solucionar" la violència. Convé alertar contra la dinàmica de l'enduriment de les penes, que és una de las demandes socials que els poders públics estan més disposats a satisfer, ja que això tranquil·litza la societat.

Mena Álvarez qualifica aquest tipus de

L’esquerra independentista denuncia la violència de gènere a causa del patriarcat

preceptes com a normes ad exhiben- no modifiquen sinó que tendeixen a dum, que tan sols arriben a l'objectiu unificar les accions legals que ja havien de dissuasió per a les eventuals vícti- entrat anteriorment en vigor, l'exemmes i no per als autors. Es tracta de ple més clar en aquest sentit és l'apartransmetre l'aparença d'efectivitat i tat dedicat a les mesures de protecció a protecció social davant l'exigència de les víctimes (Capítol IV del Títol V): l'interès socialitzat de les víctimes i el ordre d'allunyament, suspensió de les seu entorn, comunicacions, però... quan una eixida del domi“Airades reaccions dels llei penal ha discili, suspensió de sectors més reaccionaris suadit ningú de la pàtria potesimpedeixen el debat delinquir? tat... real sobre les causes de A nivell social, I si açò és així, la violència de gènere ” s'ha de fer refeper què ara rència al "drets aquesta Llei? econòmics" Doncs perquè és (Capítol IV del Títol II): les ajudes el resultat que, en aquests dies, la viosocials que es contemplen són sis lència contra les dones ha aconseguit mesos de subsidi amb un pagament per fi la categoria de "problema social" únic de 2.070 euros o fins 18 mesos tal com afirmen Bosch i Ferrer, amb un pagament únic de 6.210 Osborne i Bernárdez (2001). La vioeuros per a les dones que tinguen filles lència s'ha convertit, juntament amb i fills, sempre que complisquen els el terrorisme, en un dels significants següents requisits: que siguen majors més poderosos en l'esfera pública amb de 55 anys i que les seues rendes una profusió de campanyes, notícies... siguen inferiors al 75% del salari i per suposat, amb la redacció de la LO mínim interprofessional. Alguns diran que tenim sobre la taula. que les dones, com tots els ciutadans, El preàmbul de la LO comença dient: tenen accés a altres recursos de protec- "La violència de gènere no és un proció social, però existeix un "xicotet" blema que afecte l'àmbit privat, al problema, i és que les prestacions de la contrari, es manifesta com el símbol seguretat social exigeixen cotitzacions més brutal de la desigualtat existent a prèvies... la nostra societat. Es tracta d'una vioLa violència de gènere com a "pro- lència que es dirigeix sobre les dones blema social" pel fet mateix de ser-ho (...).

Deslligant les poques novetats intro- L'organització de Nacions Unides (...) duïdes a l'Ordenament Jurídic, cal dir defineix [la violència contra les dones] que les solucions aportades per la Llei àmpliament com una manifestació de

les relacions de poder històricament desiguals entre dones i homes. Existeix ja una definició tècnica del síndrome de la dona maltractada que consisteix en "les agressions patides per la dona com a conseqüència dels condicionants socioculturals que actuen sobre el gènere masculí i femení, situant-la en una posició de subordinació a l'home". Com podem veure, el preàmbul té la intenció d'explicar per què s'ha titulat la Llei sota la rúbrica "contra la violència de gènere", donant una definició àmplia d'aquesta. Tanmateix, l'alterna constantment amb els maltractaments, focalitzant la violència de gènere cap a la violència física i psíquica únicament, que per cert, és a la que va dedicada la resta de la llei, ja que les mesures a adoptar pels poders públics van destinades exclusivament a ajudar i reinsertar la dona maltractada; tot i que a la mateixa Declaració de les Nacions Unides sobre l'eliminació de la violència contra la dona de 1992, la categoria d'actes de violència inclou: la violència física, sexual i psicològica que es produeix a la família i el seu entorn, la violència relacionada amb l'explotació, l'assetjament i la intimidació sexuals en el treball, en institucions educatives i en altres llocs, la tracta de dones, la prostitució forçada i la violència perpetrada o tolerada pels Estats.

Del 16 al 30 de novembre de 2004

l’apunt

Trets fonamentals de la violència de gènere Tot i que amb freqüència s'apunta la diversitat i magnitud del fenomen de la violència, la focalització d'aquesta té quatre trets fonamentals segons Marugán i Vega: en primer lloc el sorgiment de la categoria de "dona maltractada" com un subjecte o, més aviat, objecte d'anàlisi que estranyat amb respecte a la resta de les dones es defineix, per damunt de tot, en la seua relació amb les agències de l'Estat, és a dir, en la seua condició d'assistida; en segon lloc la progressiva operació de reducció del camp visual de la violència, que passa de violència a maltractament domèstic, de maltractament domèstic a maltractament físic i d'aquest a mort; així com la simplificació de la lluita contra la violència a un únic moment: el de la denúncia, de les trajectòries de les dones maltractades a un procés lineal i dels actors potencials en aquest procés a l'exclusiva intervenció de les institucions vis a vis la víctima, i finalment, el desenfoc en major o menor grau del marc de relacions de poder en el que s'ubica aquesta classe de violència. En aquest sentit, hauria de destacar-se l'èmfasi que des dels mitjans de comunicació s'està prestant a la dona maltractada a imatge condensada de manera exemplar en la figura de les assassinades o mortes, com prefereixen dir els mitjans. Les assassinades compleixen una funció icònica, condensant i simplificant els processos de violència en un únic moment: el de la mort o, més bé, el de la recreació mediàtica de la mateixa.

Visibilitzar la violència únicament en cossos plens de cardenals i ferides i considerar els agressors com a energúmens aïllats que han de rebre el rebuig social necessari per cometre un acte típic i antijurídic en lesionar un bé jurídic protegit com és la integritat o la vida de les persones, significa ocultar la magnitud real de la violència i consentir-la. Acabar amb la violència de gènere no vol dir només deixar de pegar a les dones, sinó que aquestes deixen de ser subjectes d'explotació pels homes a tots els nivells. En aquest cas, el paral·lelisme amb la qüestió racial als EUA és clar: decretant l'abolició de l'esclavisme i de la segregació oficialment no s'aconsegueix la igualtat perquè la societat nord-americana està assentada sobre pilars racistes i d'hegemonia blanca.

Si aquestes reformes suposen certa millora en les condicions que pateixen les dones que dia a dia són colpejades i moren a mans dels seus amos, no ens podem oposar; però hem de mantenir una mentalitat crítica, entenent que açò no és suficient i sabent que la solució radica en qüestionar-se i subvertir la desigualtat del sistema patriarcal, fortament cohesionat a l'Estat i al capital en la perpetuació de les jerarquies de gènere a la família, al sistema productiu i als àmbits públics.

Del 16 al 30 de novembre de 2004

Tornen a paralitzar les obres del vial Cabanes-Marina d'Or Des del passat dijous 5 de novembre, les obres del vial Cabanes-Marina d'Or tornen a estar paralitzades. El motiu va ser l'entrada i actuació de diferents màquines excavadores a algunes de les zones protegides i que no estan contemplades a l'actual projecte de construcció d'aquesta carretera que connectarà el futur aeroport de Castelló amb el megacomplex turístic de Marina d'Or. Així, d'aquesta manera, tornen les mobilitzacions populars a l'entorn d'aquest paratge natural després de mesos de calma. A hores d'ara, es mantenen torns de vigilància i s'hi han previst diferents activitats tant a peu de les obres com assemblees informatives a la ciutat de Castelló.

Neix Catalan Solidarity A principis d'estiu va aparèixer a Anglaterra un col·lectiu de suport als i a les preses polítiques catalanes. El col·lectiu es dedica a informar de la seua situacions actual a les diferents presons de l`Estat espanyol i dels diferents judicis que afecten els presos. A través de la seua pàgina web (www.catalansolidarity.org) també vol donar a conèixer l'opressió que pateixen els Països Catalans.

Repressió policial a Berga i Manresa Cinc-centes persones es van manifestar l'11 de novembre a Manresa (Bages) en contra de la visita dels prínceps espanyols. Durant la protesta, convocada per l'AJM, la CUP, la Fadulla i Maulets, els Mossos d'Esquadra van realitzar càrregues puntuals per evitar que els manifestants poguessin acostar-se a l'hereu de la família Borbó. D'altra banda, a Berga el mateix cos policial va realitzar una autèntica "cacera de bruixes" durant unes cinc hores pels carrers de la capital del Berguedà intimidant i carregant contra el jovent compromès. Posteriorment, es va justificar l'operació com a batuda antidroga malgrat no tenir cap mena de resultat en aquest sentit. En canvi, es va detenir un jove acusat de delicte contra l'autoritat.

Països Catalans

Laura i Zigor absolts de l'acció de Viladecavalls L'Audiència Nacional espanyola ha absolt els terrasencs d'un delicte de coauturia en l'acció contra el regidor de Partit Popular Redacció, Barcelona.El passat 2 de novembre els presos polítics catalans, Zigor Larredonda i Laura Riera, ambdós de Terrassa, varen ser absolts de l'acusació de coautoria en l'acció de l'organització armada basca ETA que causà la mort a un regidor del PP de Viladecavalls. En un principi, el fiscal va demanar una pena de 30 anys de presó però després d'escoltar les declaracions dels pèrits de la Guàrdia Civil i dels militants d'ETA, Lierni Armendaritz i Fernando García Jodrà, va rebaixar la demanda a 19 anys.

Finalment, l'Audiència Nacional ha emès sentència absolutòria pels encausats catalans, per considerar que no van participar en l'acció concreta contra el regidor del partit conservador.

Per al col·lectiu de suport a les preses polítiques, Rescat, aquest era un judici de caràcter polític que pretenia donar un càstig exemplar tant a en Zigor i la Laura com a totes les persones que des dels Països Catalans es solidaritzen amb la lluita del poble basc.

Rescat ha tornat a denunciar la política penitenciària del govern de Zapatero

Els terrasencs , però ja van ser condemnats cada un a 9 anys de presó a l'anterior judici on se'ls va acusar de "col·laboració amb banda armada", en el cas de la Laura Riera, i de "pertinença", per en Zigor Larredonda. La sentència condemnatòria de la jove terrassenca encara està en espera del recurs al

Tribunal Suprem.

Per altra banda, el col·lectiu de suport als presos polítics catalans ha informat del trasllat de Juanra Rodríguez des de Soto del Real a la presó de Valladolid i l'aïllament d'en Zigor Larredonda a Valdemoro.

En Juanra Rodríguez, veí de Barcelona,

Ondara es manifesta contra els abusos urbanístics El passat octubre, integrants de diferents plataformes de defensa del territori de tot el País Valencià i especialment de les comarques centrals valencianes, es manifestaren a la població d'Ondara per protestar contra les agressions ambientals i els abusos urbanístics auspiciats per la política territorial del Partit Popular. A la manifestació van participar més de tres mil persones, algunes vingudes de poblacions com Sanet, el Campello, Pego, Dénia, Benissa o Carcaixent; i que va ser convocada per la plataforma Salvem Segaria, comptà amb una notable presència de les organitzacions Maulets, Endavant i la Coordinadora de Joves Marina Lliure.

Aquesta marxa va ser la culmina-

ció d'un seguit de mobilitzacions co-marcals i generades com a conseqüència de les intencions del consistori d'Ondara, d'urbanitzar més de 2.000 habitatges als paratges de Segaria i Vinyols. Es dóna la circumstància que aquests terrenys actualment estan catalogats com de protecció arqueològica i, malgrat que el procediment administratiu emprat per aquest Ajuntament de la Marina -controlat pel Partit Popular- suposaria la seva automàtica resalificació. Des de la plataforma Salvem Segaria, es diu que un projecte urbanitzador d'aquesta magnitud preveu el consum de més de 4.500 metres cúbics d'aigua al dia, a l'incloure la instal·lació d'un camp de golf, precisament a una de les zones del país amb majors problemes d'abastiment. Una altra de les conse-

Per a més informació www.rescat.org

aconseguir l'equiparació del rec per a aquestes instal·lacions amb la d'ús agrícola. El conseller va justificar aquesta proposició de llei perquè en les seues pròpies paraules va nformar que "pot esdevenir un complement extraordinari per dimensionar el sector serveis que és el principal estanqüències apuntades seria la des- dard del producte interior brut aparició de la granja-escola valencià".

Baladre, un important centre edu- Les declaracions de Blasco van catiu comarcal, amb vora vint suscitar la resposta immediata dels anys d'història; i pel qual passen principals sindicats agraris valencada any més de tres mil escolars. cians, com la Unió de Llauradors i La protesta desRamaders, envolupada a que ja ha “La marxa va ser la Ondara, ha coinapuntat que culminació d’un seguit cidit amb unes d'aquesta made mobilitzacions en polèmiques nera es decontra de la política declaracions reamostra l'utilitzades pel conlització demaurbanística d’Ondara” seller de territori gògica i intede la Generalitat ressada que el Valenciana. Rafel Blasco va mani- Partit Popular va fer dels agriculfestar les intencions del seu govern tors per demanar el Pla Hidrològic de preparar una proposició de llei Nacional; i que una vegada aquest per promocionar la substitució del ha estat retirat pel nou govern conreu de tarongers per camps de estatal, ha hagut de cercar mesures golf. Amb aquesta modificació legals alternatives per potenciar legal, el Partit Popular pretén un model econòmic especulatiu i no sostenible.

3.000 persones en contra de la depradació urbanística a la Marina Aure Silvestre, València.-

té una condemna de cinc anys de presó per "col·laboració amb banda armada" de la qual ha complert més de dos anys, i segons les fonts antirepressives ha estat traslladat a Valladolid per haver deixat la condició de pres preventiu.

Les mateixes fonts han denunciat la política de dispersió dels presos polítics, que obligarà als seus familiars i amics a recórrer milers de quilòmetres cada setmana per veure'l en bisos i locutoris.

Per la seva banda, en Zigor Larredonda va ser classificat el passat 10 de novembre en règim d'aïllament per negar-se a compartir cel·la, al·legant el seu dret a la estar sol a l'habitacle, tal com reconeix la legislació penitenciària espanyola. El veí de Terrassa restarà per un temps indeterminat 23 hores sol a una cel·la de càstig i només podrà sortir al pati una hora al dia, sense poder veure cap altre pres.

En el comunicat, Rescat ha denunciat "la continuïtat de les pallisses, aïllament i dispersió" a les presons espanyoles amb el nou govern de Zapatero, i ha denunciat que "ara, la política repressiva es porta a terme amb els vots progressistes i catalanistes d'ERC i el tripartit"

Economia

La precarietat gangrena la sanitat principatina El personal no fix augmenta les protestes contra la temporalitat i els acomiadaments mentre el tripartit manté importants bosses de precarietat Àlex Tisminetzky, Barcelona.El personal no fix de l'Institut Català de la Salut (ICS) està immers en una nova onada de protestes i mobilitzacions. El col·lectiu, format per 12.000 treballadors precaris dels 33.000 que conformen la plantilla de la sanitat de la comunitat autònoma catalana, es troba davant un nou procés de "regularització" i el conflicte s'ha estès per hospitals i ambulatoris. En les darreres setmanes, els centres sanitaris de Bellvitge, la Vall d'Hebron, Josep Trueta de Girona, Can Ruti i molts dels CAP de l'àrea metropolitana de Barcelona han vist aparèixer pancartes i mobilitzacions dins d’un ambient de creixent conflictivitat.

Aquest nou procés de regularització obrirà un sistema de concurs d’oposició que afectarà el personal sanitari i no sanitari (celadors, auxiliars o administratius). Les centrals sindicals han denunciat que el tripartit no obrirà prou oposicions com per acabar amb la taxa del 33% de temporals que va deixar l'antic govern convergent, però sobretot el debat s'ha obert sobre si el personal no fix tindrà dret a continuar a les seves places. Les primeres actuacions erràtiques i privatitzadores de l'administració de Maragall, però han posat

Treballadors precaris de l’ICS es manifesten pel centre de Barcelona

en peu de guerra els treballadors de la sanitat.

Antecedents d'un conflicte anunciat Les polítiques privatitzadores del govern de CiU els anys 90 van consolidar una bossa de treballadors no fixes dins l'administració sanitària autonòmica. Les dràstiques retallades de despesa pública, els contractes temporals i la manca de convocatòries d'oposicions van comportar que en pocs anys un de cada tres treballadors de l'ICS estigués sub-

contractat o amb contracte temporal (en molts dels casos de dies o setmanes), no gaudint d'un plaça fixa.

Aquesta bossa de precaris ràpidament va prendre consciència, i a mitjans dels 90 ja va protagonitzar fortes lluites, aconseguint que la Mesa Sectorial de la Sanitat garantís una mínima estabilitat als no fixes mitjançant la plaça "d'estatutari". A més, l'ICS es va comprometre a realitzar oposicions anuals per fer decréixer la precarietat, però el

govern de Pujol un cop més no va complir el que havia promès.

Alhora, el procés d'organització i conscienciació del personal continuava creixent, cristal·litzant el 2001 en la constitució de la Comissió de Personal no Fix de l'ICS, una plataforma assembleària que està portant endavant les actuals mobilitzacions.

L'augment de la conflictivitat laboral a la sanitat ha coincidit, a més, amb un procés encara obert de privatitzacions, i l'externalització de

Oposicions per mèrits o per concurs?

Encara que la crítica a les bosses de precarietat i temporalitat és un mínim comú dins el sindicalisme alternatiu català, les solucions regularitzadores a aquesta situació dels treballadors interins i precaris obre un debat acalorat. En el camp de la sanitat principatina ha obert una polèmica que encara no està resolta i que confronta a la pràctica les diferents centrals sindicals.

El sindicat CGT considera, com la Comissió dels no Fixes de l'ICS,

que els treballadors subcontractats durant anys han de tenir accés preferent a la plaça que finalment es posi a concurs. Denuncien que l'oposició per concurs comportaria l'acomiadament de persones amb dècades a la plantilla, que coneixen les característiques de la feina, que es generaria una situació d'inferioritat dels precaris per no poder preparar-se les proves mentre estan treballant i un deteriorament general del servei. La

CATAC-IAC, en canvi, argumenta que les places públiques han de ser assignades per concurs imparcial com qualsevol altre funcionari de l'administració pública, i no pels mèrits acumulats durant l'etapa de subcontractat o temporal, on els controls de contractació són molt més flexibles.

La polèmica està servida; mentrestant, però, els treballadors no fixes continuen amb les seves demandes i mobilitzacions.

Ser subscripor de L’ACCENT et permet rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i compromesa amb la realitat dels Països Catalans

Població: Telèfon: E-mail *ordinàries: trimestral (9 euros) semestral (18 euros) anual (36 euros) *solidàries: aportacions superiors a les ordinàries

Domicialiació bancària Nom del titular: Entitat Oficina

serveis; fins i tot, s'ha intensificat amb el nou govern tripartit.

La reivindicació del personal no fix La plataforma de precaris es va crear amb un objectiu principal, aconseguir acabar amb els contractes temporals amb una convocatòria extraordinària de mèrits per què la totalitat de treballadors temporals actuals de l'ICS poguessin accedir a una plaça fixa, només amb la valoració del temps en plantilla i els estudis requerits. La Comissió argumentava que, amb una "regularització" ordinària amb oposicions per prova, milers de treballadors que porten dècades a la sanitat poden ser acomiadats; alhora, han criticat durament el govern tripartit per les insuficients places obertes a concurs, que mantindran importants bosses de precarietat als hospitals i ambulatoris principatins.

L'antiga Conselleria de Sanitat no va tenir en compte les reivindicacions dels no fixes, i amb el suport de CCOO, UGT i altres sindicats sectorials van pactar unes oposicions per concurs d'uns milers de places de personal sanitari i no sanitari que es van portar a terme el passat 14 de novembre a Barcelona, ja que la nova administració tripartita, la consellera Marina Geli ha mantingut les convocatòries i l'enfrontament amb els precaris del sector.

Els treballadors no fixes surten al carrer Contra aquest seguit de mesures, la Comissió va convocar de novembre de 2002 a març de 2003 una assemblea permanent al vestíbul de l'Hospital de la Vall d'Hebron (Barcelonès), que va coincidir amb manifestacions i protestes arreu la xarxa sanitària principatina, i la presentació de 33.000 signatures per exigir una convocatòria d'oposicions per mèrits per a tots els precaris.

Com a resultat de les mobilitzacions, PSC, ERC i IC-EuiA (llavors a l'oposició) es van posicionar públicament per l'abolició de les bosses de precarietat i el manteniment del personal no fix de l'ICS. En arribar al govern, però el tripartit va oblidar les seves promeses i les mobilitzacions no s'han fet esperar.

Les primeres convocatòries i manifestacions (veure L’Accent nº45) es van donar a l'octubre, però el punt àlgid va arribar el 9 de desembre, amb una vaga de sis hores a tots els centres sanitaris, amb un seguiment massiu entre els no fixes i una nodrida manifestació pel centre de Barcelona.

Per a més informació

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: Tipus de subscripció:

Del 16 al 30 de novembre de 2004

Control

Població: Número de compte

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: c. Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o c. Ripalda, 20 baixos esquerra.

46003 València, o bé truqueu al 658.33.39.32. Accent@correucatala.com

www.nofijosics.com

Internacional

Del 16 al 30 de novembre de 2004

Juanjo Garcia, València.El soterrament provisional a Ramallah del President de l'Autoritat Nacional Palestina el passat 12 de novembre certificava el traspàs d'una de les últimes icones del segle XX. Igualment, suposà l'escapçament de l'ANP i el primer pas cap a la seua recomposició col·legiada. El trencament del monopoli de lideratge de les últimes quatre dècades deixa obert un escenari d'incerteses i interrogants de dimensions desconegudes. Fins ahir mateix, Arafat ha estat l'encarnació de la resistència popular palestina, de llur lluita per la independència, pinzellada, segons el fòrum, amb pigments socialistes més o menys accentuats.

Arafat; la branca i el fusell

“Arafat ha estat l’encarnació de la resistència popular palestina” L'estranya unanimitat que provocava des del reformisme a l'esquerra occidental coincidia amb la fortuna dels seus viratges estratègics en política internacional i amb l'aprofitament del corrent de simpatia amb l'Intifada, que ell sabé personificar com ningú. Però també amb l'evocació del socialisme àrab, laic i democràtic front a l'ascens de l'islamisme a partir dels anys noranta. En el joc dicotòmic de l'opinió pública occidental, Arafat seria l'àrab modern en contraposició al xeic Ahmad Iasim, assassinat per Israel el març d'enguany, en la mateixa mesura que ho

“Ell ha simbolitzat la brúixola que indicava el nord en la consecució dels projectes palestins” Arafat amb Clinton i Rabin

era Sadam Hussein front a Khomeini. En les coordenades àrabs actuals és completament el contrari.

La seua biografia política recull tots els fracassos que han conduït el món àrab a l'atzucat actual. Des de la desfeta del panarabisme com a idea motriu de la política àrab, sense que això signifique la pèrdua d'aquest d'un atractiu mobilitzador important, a la fallida econòmica dels estats àrabs, ja sia en la seua versió

monàrquica-conservadora, com en el cas de Marroc o Jordània, ja sia en la seua versió militar-nacionalista, nasserista o baazista. Tot plegat ha conduït al fracàs de la construcció d'unes bases estatals, en aquest cas per òbvies implicacions militars però que es poden resseguir en la incapacitat de generar bases de modernització sociopolítica. La perdurabilitat d'Arafat mateix i del seu cercle d' intocables dins de l'ANP demostren la

manca de dinamització social, com en la Síria que substitueix Hafed AlAssad per Bashar Al-Assad.

Dinamització que ha quedat en mans de l'islamisme a partir de l'elaboració d'un discurs que vindicava les arrels islàmiques front a Occident i que permetia l'ascens en les estructures partidàries que no estaven copades ni soscavades per predicaments pragmàtics quan no decididament derrotistes.

El futur és del poble palestí Rauhi Fatuh serà el president provisional de l'ANP fins a les properes eleccions Sonia Jiménez, València.-

El poble palestí prendrà el relleu de la lluita

En eixa confusió d'interessos polítics i organitzatius, Arafat ha simbolitzat la brúixola que indicava el nord en la consecució dels projectes palestins però també ha estat, massa vegades, el penell que indicava per quin costat li bufava l'aire a l'Organització d’Alliberament de Palestina (OAP).

Així, s’entén l’apropament a l’Iran revolucionari per acte seguit llançarse a mans de Mubarak o Gadaffi, tres enemics irreconciliables. O l'abraçada de causes com la del Moviment Peronista Popular Montoneros per raons netament conjunturals.

En definitva, amb ell mor un gran estadista, un gran lluitador però també un gran propagandista i un excel·lent prestidigitador.

El novembre de 1974, en la seua primera intervenció davant el ple de l'Assemblea de les Nacions Unides,

El Ramadà del 2004 no serà fàcilment oblidat per l'imaginari col·lectiu dels palestins i palestines. I és que la mort d'Arafat ha coincidit, paradoxalment, amb dos fites inevitablement unides a la història de la seua resistència. Per una banda, la reelecció de George W. Bush com a inquilí de la Casa Blanca. Aquell qui ha encarnat el més subtil recolzament a la política israeliana d'extermini del poble palestí ha estat recentment el president més votat de la història dels Estats Units. Però la primera setmana de novembre se celebra, a més, l'aniversari de l'assassinat d'Itzhak Rabin, aquell amb qui el rais signà el reconeixement de l'estat d'Israel a canvi del que en la realitat només ha suposat una certa autonomia.

La desaparició de Iasser Arafat del panorama polític palestí ha suposat també la fi d'un lideratge únic.

Juntament amb ell se soterra la gestió unificada de l'Autoritat Nacional, l'Organització per a

l'Alliberament de Palestina i el moviment Al-Fatah. Els noms d'Ahmed Qurei, Abu Ala, Mahmoud Abbas i Abu Mazen sonen des de fa dies com a possibles successors. Qurei, actual primer ministre, es va reunir el passat dissabte 6 de novembre a Gaza amb una delegació de representants de tretze dels més rellevants moviments palestins, entre ells Hamas, la Jihad Islàmica i el Front Popular per l'Alliberament de Palestina. Amb la certesa de la imminent desaparició d'Arafat, els diferents grups militants, que han representat l'oposició al seu govern, han demanat formar part de l'estructura del lideratge nacional que

Arafat proclamà: "Vinc amb el fusell del combatent de la llibertat en una mà i la branca d'olivera en l'altra.

No deixeu que la branca d'olivera caiga de la meua mà. Repetisc, no deixeu que la branca caiga de la meua mà". Fa una setmana, branca i fusell caigueren a terra. No faltaran a Palestina polítics oportunistes que recullen la primera, ni braços sacrificats que empunyen el segon. Està per descobrir la figura que concilie ambdues mans.

controle la situació fins que arriben les eleccions. Segons la constitució palestina ha d'obrir un termini de 60 dies per a preparar els comicis presidencials. Però la realitat de l'ocupació israeliana provoca moltes alteracions quotidianes. El passat setembre, abans que el deteriorat estat de salut d'Arafat fóra notícia, l'Autoritat Nacional Palestina havia començat a realitzar els censos de població per a la convocatòria d'eleccions municipals, parlamentàries i presidencials, previstes per a la primavera de 2005. Tanmateix, Israel, a banda de provocar una mancança de llibertat de moviment real als territoris ocupats amb els diferents setges i incursions, ha clausurat un nombre indefinit d'oficines del cens. Amb urnes o sense elles, el poble palestí es pronunciarà sobre si mateix, igual com porta fent-ho des de fa seixanta anys.

Cultura

Viatge a una guerra L'exposició sobre les vivències de George Orwell a Catalunya durant la Guerra Civil abandona la biblioteca del Fort-Pienc després d'un mes de residència

Del 16 al 30 de novembre de 2004

Neix el primer centre documental de l'esquerra independentista Josep Maria Solé

Milicians antifeixistes prenen posicions al carrer Ample de Barcelona

"Sobretot hi havia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d'haver entrat bruscament en una era d'igualtat i de llibertat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a dents de l'engranatge capitalista" (George Orwell, Homenatge a Catalunya 1937) La història començà un 26 de gener de 1937 a Portbou, quan un anglès de nom Eric Blair, entrava a

Catalunya per tal d'ajudar a les milícies antifeixistes a guanyar una guerra contra l'ombra que suposava l'exercit "nacional".

Aquest fet, és el que ens comença a guiar per l'experiència de George Orwell a Catalunya, una experiència que li resultà traumàtica i que influencià decisivament la seva vida i obra.

L'exposició que em disposava a veure, era un viatge per la

Barcelona de la revolució "cenetista" del 37, un viatge per la vida diària del front d'Aragó, un viatge pels Fets de Maig, és a dir, una volteta per l’Homenatge a Catalunya, una crònica de la Guerra Civil. Més enllà de la realitat, el comissari de l'obra, Miquel Berga, fa un retrat bastant parcial del Fets de Maig, de la il·legalització del POUM i de la desaparició d'Andreu Nin i s'oblida, en part, de l'essència cronista i periodística de l'obra de l'autor.

Cal destacar, la bona documentació de l'exposició, que va des d'un recull de fotografies d'Agustí Centelles fins a la fitxa policial d'Orwell a Espanya, on se'l titlla de reconegut trostkista, cosa que, qualsevol que hagi llegit l'obra, sap que no es cert ja que l'autor explica com acaba al POUM més per casualitat que per pròpia convicció ideològica. L'exposició perd una gran oportunitat d'aportar noves dades sobre la vida d'Orwell al Principat i es dedica a satanitzar a Stalin, Negrín, el PSUC i el PCE, i per descobrir això ja tenim

tota la historiografia de Pelai Pagès o Victor Alba entre d'altres. És evident que qui escriu aquesta ressenya no vol fer revisionisme històric i, ni molt menys, tractar d'entendre o donar legitimitat a l'actitud del bàndol soviètic durant els Fets de Maig, però també és cert, que personalment esperava més que els informes secrets russos sobre Andreu Nin o la conspiració contra el POUM al que se l'acusa de col·laborar amb la Falange, Franco i Alemanya.

Resumint, es parla molt poc sobre la vida al front d'Aragó, sobre el procés revolucionari de principis del 37, sobre les relacions personals d'Orwell en un període de guerra i es critica molt a l'URSS de Stalin que, certes o no, aquestes crítiques no acaben de venir al cas sobre una exposició d'un viatge que durà gairebé un any. Es per això, que probablement hagués preferit una exposició sobre els Fets de Maig i no una reducció de l'obra de George Orwell.

Jordi Garrigós Cubells

Catalans a Mauthausen Joan Sebastià Colomer i Tejada En el tretzè aniversari de la mort de Montserrat Roig us proposem la lectura d'Els catalans als camps nazis, el seu assaig més popular i un cant a la resistència organitzada com a única forma de defensar la pròpia dignitat. La darrera edició en català d'Els catalans als camps nazis va aparèixer l'any passat i per tant encara el podeu trobar a les llibreries. El llibre, però, fou publicat per primer cop l'any 1977, en un moment que feia més falta que mai recuperar una memòria històrica mínimament verosímil. Era també el moment en que calia debatre fins a quin punt l'Estat espanyol, hereu directe de l'Alzamiento Nacional, havia de compensar les víctimes del feixisme, és a dir, les seves pròpies víctimes.

Era important tenir una visió rigurosa sobre els fets que van envoltar la deportació de milers de catalans als camps de Mauthausen (5.000 republicans de l'Estat espanyol hi van arribar entre 1940 i 1941), Ravensbrück, Dachau, etc. i Montserrat Roig va reeixir plantejant el seu assaig com un documental on les veus autoritzades són bàsicament les dels deportats. Persones majoritàriament polititzades, militants en molts casos de les organitzacions revolucionàries i/o republicanes, excombatents de la Guerra Civil, però també en molts casos, de

la resistència francesa, que van ser capaces de mantenir la pròpia dignitat enmig de la barbàrie més fosca.

Algunes fonts provenen directament de les entrevistes que l'autora va realitzar als ex-deportats, però d'altres provenen de testimonis ja publicats.

El quadre que ens pinta la Roig, però, va més enllà del costumisme més o menys (que, d'altra banda, és molt detallat) i utilitza l'excurs reflexiu per a mostrar la col·laboració decisiva (posada en dubte per alguns

dels grans industrials alemanys en l'ascens de l'NSDAP, l'expropiació dels comerços dels jueus i l'explotació salvatge de mà d'obra gratuïta i mal alimentada als camps de concentració. Amb noms i cognoms: Flick (que va finançar directament els SS i els SA), Thyssen, Siemens, Dresdner Bank, etc. No feia encara sis anys que la guerra havia acabat, que ja els americans i els alemanys col·laboraven per a desplegar la indústria de gasos químics amb fins bèl·lics. Nuremberg no havia aturat el crim Els catalans als camps nazis va molt més enllà de la sensibilització contra la violència i el feixisme.

Ens mostra com els deportats aconsegueixen convertir la seva estada al camp com un capítol més de la seva lluita antifeixista. Militants del PSUC, el POUM, la CNT, Estat

Català i ERC van reorginatzar-se en els camps per a plantar cara a la violència desfermada i arbitrària dels SS i d'alguns presos (generalment comuns, però també a voltes, polítics) que aconseguien superar l'horror de la fam, el fred, el treball extenuant i les pallisses mitjançant la traïdoria. Tot això amb un àmbit d'estudi estrictament nacional (quan na Montserrat Roig diu catalans vol dir els catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar), tot i que una deportada valenciana no va testimoniar perquè no tenia "res a fer en un llibre sobre els catalans".

Catalans tots ells, en definitiva, als quals ha costat, i en el cas dels que encara són vius encara costarà, acceptar que "tot plegat no era més que una anècdota"

El treball polític que des de fa vora deu anys desenvolupa l'esquerra independentista al Penedès i, més concretament, a Vilafranca, ha recollit nous fruits. Aquest cop es tracta d'un projecte pioner als Països Catalans: un centre de documentació de l'esquerra independentista que rep el nom de l'escriptora, tres voltes rebel, Maria Mercè Marçal.

L'objectiu d'aquest projecte és la recuperació del material elaborat per la multitud d'organitzacions i col·lectius que han anat conformant l'espai polític de l'esquerra independentista.

Aquesta és una tasca especialment complicada perquè l'espai que té per objecte recopilar, classificar i conservar, és i ha estat molt fragmentat i canviant. Per tant, els múltiples materials produïts es trobaran, com molts dels seus antics militants, dividits i escampats en petits arxius domèstics. Ara que ja existeixen unes persones que han decidit fer-se'n càrrec és el moment, tant de treure la pols dels materials més antics, com d'anar-los fent arribar el nou material abans que se n'hi posi.

Del 16 al 30 de novembre de 2004

Contraportada

Entrevista a Norma Falconi, membre de l'Assemblea Papers per a Tothom

“Actualment som clandestins i així no es pot fer vida normal” A. Ginés i Sànchez, Barcelona.- Norma Falconi és membre de l'Assemblea Papers per a Tothom de Barcelona. Després de l'arribada de la victòria electoral del PSOE a Madrid i a Barcelona, la majoria de moviments socials sembla com si s'hagueren adormit. Aquest no és el cas dels immigrants

"sense papers" que continuen lluitant dia a dia per aconseguir els seus objectius. Norma Falconi ens explica alguns dels seus posicionaments i, de pas, convoca als lectors de L'Accent a participar en una gran cadena humana el dia 27 des de plaça Sant Jaume.

El Govern espanyol ha venut la nova regulació de la llei d'estrangeria com a una solució al problema de l'anomenada immigració il·legal. Tot i així, vosaltres us heu manifestat en contra d'aquest nou reglament. Per què?

L'Assemblea per la Regularització Sense Condicions, dins de la qual s'integra l'Assemblea Papers per a Tothom, considera que aquest segon esborrany del reglament no està a les altures de les expectatives que s'havien generat entre els immigrants, perquè les solucions que aporta el Govern només van encaminades a satisfer les necessitats del mercat laboral i, per tant, concep l'immigrant només com a mà d'obra i no com a subjecte amb drets civils i polítics. A més a més, la pretensió del Govern de fer emergir l'economia submergida amb aquestes mesures és irreal, ja que els empresaris, mentre ho pugen fer, continuaran contractant de manera il·legal per estalviar-se els diners de la seguretat social. Així i tot, d'acord amb els càlculs que ha aportat el propi Govern, dels vora 1 milió d'immigrants sense papers que hi ha a l'Estat, només doscents mil obtindran papers amb el nou reglament. Què passa amb els vuitcents mil restants?

Així, malgrat aquesta regularització extraordinària de la disposició transitòria, les coses continuen igual que amb el Govern del PP? La Llei d'estrangeria, feta pel PP i aprovada pel PSOE, sempre ha sigut molt dura amb els immigrants, amb o sense papers. Per exemple, coses com l'obligació de denunciar l'empresari que t'havia contractat il·legalment que el PSOE ha eliminat de la disposició transitòria perquè sap que és irreal- romanen vigents a la Llei, ja que en aquesta, es demana als immigrants sense papers demostrar que han estat treballant durant un any... -t'ho diuen així, suaument-, però, com es pot demostrar això sense denunciar a l'empresari que t'ha explotat il·legalment?

A banda, el PSOE està duent a terme una nova campanya de desprestigi envers els immigrants: si el PP va fer campanya per relacionar la immigració amb la inseguretat ciutadana i la delinqüència, el PSOE va més enllà i relaciona la immigració amb el terrorisme. Un exemple clar són les recents detencions 37 immigrants que el jutge Garzón ha relacionat amb Al-Qaida, vulnerant sistemàticament drets tan fonamentals com el de la presumpció d'innocència. Però bé, això també

dels immigrants i sabien que ens anàvem a tancar, tot i que, potser, no pensaven que ens atreviríem a fer-ho. En qualsevol cas, cal recordar que fins i tot, amb el PP, el desallotjament va ser menys violent, ja que en aquella ocasió hi va haver una negociació prèvia a la qual el present Govern s'hi va negar. És més, aquest cop hi ha hagut una campanya mediàtica molt més forta, amb acusacions tan inversemblants com que els immigrants havien orinat a sobre de l'altar... cosa impossible, entre altres coses, perquè tot el temps que hi vam ser estaven els periodistes amb nosaltres!

Sobre la qüestió de la interlocució, ja us heu queixat algun cop...

El que nosaltres pensem és que si els sindicats majoritaris accepten fil per randa la llei d'estrangeria i, per tant, no hi afilien a cap persona sense papers, no tenen dret a actuar com a interlocutors. En canvi, hi ha moltes organitzacions que estan lluitant pels drets dels immigrants que són ignorades. Nosaltres reclamem que el Govern convoca a tots els col·lectius que treballen pels drets dels immigrants, i no només als sindicats majoritaris.

Com us organitzeu?

Els immigrants hem après de les formes de lluita d'ací i hem adoptat el model assembleari per plantejar la nostra lluita. No tenim càrrecs ni caps, i els representants s'escullen a cada assemblea. Això ha provocat queixes d'algunes institucions amb les que ens hem reunit, perquè deien que cada cop hi enviàvem una persona diferent, però nosaltres insistim en que són representats de l'assemblea i, per tant, és indiferent qui hi vagi.

Quins són els principals problemes que patiu diàriament?

Els problemes més greus són precisament la manca de drets en què ens trobem a causa de la llei d'estrangeria i el fet que una majoria social consideri

Els treballadors immigrants tornaran a manifestar-se a Barcelona el proper 27 de novembre

passa amb els presos polítics d'aquest país...

A Catalunya, molta gent tenia esperances que amb el tripartit anirien a canviar les coses. De moment, però, res no ha canviat: només les persones i els programes però la política neoliberal sempre és la mateixa. Açò s'accentua encara més pel que fa al Govern central. El Govern de Zapatero va prometre retirar les tropes de l'Iraq, i ho ha fet, però al mateix temps en manté a l'Afganistan i n'envia a Haití. És una mostra de la voluntat de continuar sent part dels "guardians del món."

També va paralitzar el Pla Hidrològic Nacional, però com que nosaltres no podem votar...

Poc després del canvi de Govern, vàreu ocupar la Catedral. Quins eren els vostres objectius?

Quan els immigrants van ocupar la Catedral -i també l'Església del Pi i la del Carme- volíem reclamar al Govern electe, que venia pregonant el canvi i un nou tarannà, papers per a tothom.

Volíem que quedarà pales si aquestes eren només paraules o si hi havia voluntat real de solucionar la nostra situació. Al final es va comprovar com aquesta democràcia, només ho és per als rics. Per a la gent pobre, tan se val si qui mana es diu d'esquerres o de dretes, tots fan el mateix!

I com valoreu el paper dels sindicats majoritaris?

El PSOE, per poder legitimar la seva política agressiva amb la classe obrera, utilitza els seus fidels servents que mai dubten en acudir. En aquest cas, els sindicats van donar suport al desallotjament violent de la Catedral possiblement a canvi de que se'ls tingués en compte a l'hora de pactar el nou reglament de la llei d'estrangeria. Ells volien que se'ls considerarà interlocutors dels immigrants en les negociacions. Però, per a nosaltres, són uns traïdors: ambdós sindicats havien participat d'alguna manera en la lluita

que aquesta situació és "natural". La societat, que ja s'ha tornat impassible davant les morts de les pasteres, ara ho està fent davant la manca de drets. Ara ens treuen els drets a nosaltres, però qui saps si amb aquest mateix Govern també retallaran els drets a la resta de població. La gent mai es fa aquesta reflexió.

En aspectes concrets, allò que ens dificulta més la vida normal és la qüestió de la circulació: al no tenir papers no ens podem moure lliurement. La lliure circulació està reconeguda en la carta dels Drets Humans, però ací no es respecta. Per això la nostra principal reivindicació és obtenir papers per a tothom, perquè actualment som clandestins i així no es pot fer vida normal.

I quina és la vostra relació amb altres moviments socials?

Des de fa deu anys, quan ens constituírem com a Assemblea Papers per a Tothom -i ara com a Assemblea per la Regularització Sense Condicions-, ens solidaritzem amb altres reivindicacions socials. Vam estar donant suport al moviment okupa durant el desallotjament del teatre Princesa i d'ençà hem caminat sempre junts amb els moviments socials. No obstant, encara ens queda assolir un tracte d'igual a igual i sovint no ha estat reconeguda la nostra participació. Som conscients que és un procés llarg, però per a nosaltres aquesta col·laboració mútua és l'única manera d'integrar-nos en la societat amb la dignitat. No volem la integració que ens volen imposar des del Govern i els aparells de l'Estat. A nosaltres també ens afecta al problema de la precarietat, el dels desallotjaments, el tancament d'empreses, l'atur dels joves, la manca de serveis socials universals, etc. És a dir, que els problemes són els mateixos per a immigrants i gent d'ací, amb la diferència que a nosaltres algú ens ha posat una etiqueta que, de moment, impossibilita el tracte d'igual a igual.

agenda NOVEMBRE Dijous 18 València (Horta). Xerrada amb Alerta Solidària i un torturat durant l'Operación Garzón del 1992. 12h, aula 24 de l'aulari I, fac. Filosofia de la UV-EG. Després dinar popular.

Organitza: CEPC Barcelona (Barcelonès). Soparxerrada sobre Veneçuela. 20h, Barraqueta. Organitza: EndavantGràcia.

Palma (Mallorca). Projecció "Qui estima Mallorca, no la destrueix".

12h, aula 14. edifici Ramon Llull de la UIB. Organitza: CEPC. Dissabte 20 Sueca (Ribera Baixa). IV Setmana Joan Fuster. Actuació musical de Miquel Gil. 22h, Centre Cultural Bernat i Baldoví. Organitza: Casal Jaume I. Barcelona (Barcelonès). Festa Antihomofòbica. 23h, Bata de Boatiné. Organitza: FAGC. Diumenge 21 Barcelona (Barcelonès). Mani-festació contra el desmantellament industrial de LG i Philips. 11:30h, plaça Universitat. Organitza: Comitès d´empresa.

Dijous 25 Castelló (Plana Alta). Projecció de "Mujeres del 36" i debat. 20h, Casal Jaume I. Organitza: Maulets.

Divendres 26 Gandia (Safor). Identitats en convivència o en conflicte. Presentació del llibre: “El parany cosmopolita” amb l'autor. 20:30h, Casa de la Cultura. Organitza: Societat Valenciana de Psicologia.

Dissabte 27 Bellmunt (Pla d'Urgell). Dia solidari amb Joan Albert. Actes tot el dia i concert d'Skaparràpid, Desobediència i altres. Pavelló Poliesportiu. Organitza: Comitè de Suport a Joan Albert.

Gandia (Safor). Identitats en convivència o en conflicte. "El perfil psicològic i nacional dels valencians" amb Rafael Castelló. 11h, Casa de la Cultura Organitza: SVP. Granollers (Vallès Oriental).

Concert de Skalariak, Opció K-95 i altres. 21h, Pavelló El Tub de Granollers. Organitza: PAJ Plataforma Activa Juvenil Corbera de Llobregat (Baix Llobregat). Concert per l'autogestió Revolta 21 i Pirat's. 21:30h, escola Jaume Balmes. Organitza: Associació Joves Inquiets.

Diumenge 28 Vilafranca (Alt Penedès). Actuació de Cesc Freixas. 19h, La Fornal.

Dimarts 30 Mataró (Maresme) Curs "Les dones a la història", sessió dedicada a "Revolució burgesa. Del món rural a la societat industrial". 20h, Casal Fèlix Cucurull. Organitza: Maulets.

Envia les convocatòries a accent@correucatala.com

L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 46. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València 46003. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08012 Barcelona. Adreça electrònica accent@correucatala.com. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 615 54 47 15. Publicitat: 616 07 33 28.

Consell de Redacció: Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés. Països Catalans: Laia Altarriba, Jaume Calafell, Martí Cirici, Jordi Garrigós, Andreu Ginés, Marta Insa, Aure Silvestre, Joan Teran, Arnau Urgell. Economia: Àlex Tisminetzky. Internacional: Juanjo Garcia, Sónia Jiménez Villanueva.

Cultura: Joan Sebastià Colomer, Jordi Garrigòs, Josep Maria Soler, Feliu Ventura. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Secció Gràfica: Oriol Clavera, Mireia Comas, Oriol Diez, Eduard Giménez. Distribució : Albert Roig i Xavi Vázquez.

Han col·laborat en aquest número: Ester de Pablo, Aurora Mora, Albert Roig.