Accent 161

Periòdic popular dels Països Catalans

161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 6.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

L'esquerra independentista sortirà de manera unitària al carrer aquest Onze de Setembre en les diferents convocatòries arreu del país, en una mostra de la vertebració del moviment que el darrer any ha fet passes importants El rerefons de la Diada enguany el marca la llarga espera per una resposta del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'autonomia, que confirmarà els límits constitucionals d'un Estat que ha trobat en el sistema autonòmic la millor manera de distreure la classe política principatina. La jornada també la marca el referèndum que el dia 13 es farà a Arenys de Munt i que ha desfermat les ires de l'Estat per intentar impedir-lo, mentre des del Maresme asseguren que no els podran impedir de fer la consulta. >>Pàgines centrals 8 i 9 FOTO:L’ACCENT

Tres dècades de reformes laborals,trenta anys de retallades En els darrers mesos bona part de l'opinió publicada, els diversos governs i, sobretot la patronal, han reclamat una nova Reforma Laboral. Tanmateix, les propostes maximalistes de la CEOE han trencat temporalment el denominat “diàleg social” amb l'executiu de Zapatero i els sindicats institucionals. Més enllà dels estires i arronses tot apunta que al llarg de 2010 se signarà un acord entre les diverses parts que, una

vegada més, suposarà retallar drets laborals als treballadors. Una retallada que se sumarà a tres dècades de reformes sempre en la mateixa direcció. Els principals elements que hi ha sobre la taula són reduir les indemnitzacions per acomiadament, reduir les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social i reduir les restriccions a les empreses de treball temporal (ETT). >>Economia 10

SUMARI Reivindicant Fuster Pau Viciano, un dels historiadors que més ha reflexionat sobre la identitat valenciana, reivindica a l'entrevista de contraportada l'herència vigent del pensament fusterià. Per Viciano “la independència del Principat no ajudaria la resta dels Països Catalans”. >> Entrevista 16

Contra la censura

La crisi serveix d’excusa per aprovar una nova reforma laboral

El cantautor i militant independentista, Cesk Freixas, va patir un intent de boicot per part de Ciutadans i el Partit Popular. Les dues formacions van intentar, sense èxit, que Freixas actués a Figueres. La resposta popular va superar l'intent de censura. >> Països Catalans 5

RAMON USALL PÀG. 2 // JOSÉ ESTRADA PÀG.2 // QUIM ARRUFAT PÀG.3 // // MARTXELO DÍAZ PÀG. 11 // MARC GARCIA PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Arenys RAMON USALL LLEIDA

Què tenen en comú un falangista de camisa blava, un Ciudadano de tot arreu menys de casa seva, i un advocat general de l'Estat? Que tots tenen por que els i les catalanes puguin, algun dia, decidir lliurement el seu futur; que tots coincideixen, ja sigui a sang i foc o mitjançant recursos, decrets i prohibicions diverses, en la imposició i en la negació sistemàtica del dret del nostre poble a decidir sobre si mateix.

Aquesta és la trista realitat que han d'afrontar a hores d'ara els Països Catalans, condemnats eternament a la imposició espanyola i francesa. Arenys de Munt s'ha convertit aquests darrers dies en una representació de dignitat nacional gràcies a la convocatòria d'una consulta sobre la independència de Catalunya (ja posats a la feina de consultar podíem haver-ho fet sobre la Catalunya completa, els Països Catalans) que ha suscitat l'esperança de qui aspirem a que el nostre país exerceixi algun dia el seu dret a l'autodeterminació.

L'exemple de dignitat que representa Arenys no ha passat desapercebut als guardians de les essències pàtries espanyoles. Així doncs, camises blaves, Ciudadanos diversos, i picapleits a sou de l'estat s'han posat en marxa a fi de imposar de nou la seva una, grande y libre. Fins i tot els falangistes, que fins fa poc no sabien ni tan sols ubicar Arenys de Munt al mapa (de fet, és molt probable que encara ara no sàpiguen fer-ho) amenaçaven de desembarcar al Maresme a atemorir els vilatans, convertint-se en braç armat dels inquisidors espanyols. De bracet de la Falange, l'advocat general de l'Estat s'ha esmerçat en eximir arguments jurídics que haurien d'impedir la realització de la consulta.

"L'objecte de la consulta és manifestament contrari a d'interès general de tots els espanyols" o "la celebració de la consulta podria suposar un exemple per a altres municipis o administracions per a vulnerar l'ordenament jurídic" són els arguments que ha exposat. Uns arguments que posen en evidència que els falangistes i els seus companys de viatge estan d'allò més cagats davant de la consulta arenyenca: primer, perquè els partidaris de la independència en puguin resultar victoriosos; segon, perquè es pugui estendre l'exemple i d'altres viles i ciutats s'apuntin a consultar els seus conciutadans, un exercici que només poden voler impedir no ja els enemics de Catalunya sinó els enemics de la democràcia.

Arenys de Munt és aquests dies símbol de desobediència, rebel·lia i dignitat. D'aquí al 13 de setembre totes i tots serem arenyencs, com serem seronencs quan Seròs segueixi l'exemple d'Arenys i estengui la taca d'oli de la desobediència que hauria d'arribar ben aviat a tots els racons dels Països Catalans. Ni falanges, ni Ciudadanos, ni recursos, ni prohibicions han de poder aturar el desig de llibertat d'aquest poble. Endavant, doncs, amb la desobediència!

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

COL·LABORACIÓ

JOSÉ ESTRADA *

Sobre la degeneració sindical de CCOO (1a part)

Ens trobem davant l'amenaça d'un nou Pacte Social, "típical spanish".

Un més dels molts que s'han anat coent al llarg del període que va des de dos anys després de la mort de Franco. Pactes Socials que no s'assemblaven gens als antics. En el passat, els defensors d'aquests pactes, els reformistes sindicals, havien d'aguantar les crítiques del sindicalisme revolucionari recolzant-se en els partits socialdemòcrates, que els insultaven cridant-los "socialtraïdors", perquè entenien que enganyaven als treballadors i treballadores amb unes superficials millores, desviant-los de la lluita per l'emancipació de la classe obrera.

A partir dels Pactes de la Moncloa (1977), en aquest cas embadurnats pels partits polítics, des de la dreta de Fraga Iribarne, fins a l'esquerra del senyor Carrillo del PCE, els sindicats es converteixen en els principals protagonistes de la traïció de la classe obrera. No només deixen d'escriure's lleis que puguin anar a favor d’ells, sinó que totes les que es van aprovant hi van en contra.

L'inconvenient d'accedir a una democràcia no conquerida, una democràcia producte de la mort d'un cudillo que va conservar sempre tot el poder entre les seves mans, no tenia perquè comportar que potents organitzacions de quadres com eren el PCE i el PSUC, s'agenollessin, es maquillessin i reconeguessin la monarquia, la bandera, el suport a la indivisió d'Espanya, i sobretot, el compromís de domesticar als seus nois de CCOO. Així doncs, al 81, CCOO "passa per l'aro" i s'incorpora a signar el seu primer Pacte Antisocial, que és com alguns el definim en evidenciar les perjudicials variants que he assenyalat. UGT, ja els portava avantatge:

Adolfo Suárez i Nicolás Redondo segellaven l'anomenat ABI (Acord Bàsic Interconfederal) el 1979 en què s'imposaven els enunciats per l'Estatut que anomenàvem "Contra els Treballadors". Immediatament, el 1980, els mateixos protagonistes tornaven a signar un altre pacte.

Després del fallit cop d'estat del 23-F, patint l'assetjament de la direcció del PCE, CCOO es sotmet a ser un sindicat responsable, segons la definició concreta que li imprimeix Santiago Carrillo, desitjós i angoixat, entre altres coses, per sacsejar-se de damunt la cara de Paracuellos que l'extrema dreta s'obstina en ajustar-li. Ah! Si és que, cinc mesos més tard del "fracassat cop", Marcelino Camacho, secretari general de CCOO, pressionat també pels dirigents carrillistes del sindicat, es veu

obligat a signar l'Acuerdo Nacional de Empleo. Ja veuen vostès; un cop d'estat fracassat però exitós alhora.

A partir d'aquí, el sindicalisme de resistència, d'acció directa, de transformació social que definia el seu caràcter sociopolític, emprendria la ruta d'un declivi fins a arribar a l'escandalosa degeneració sindical en què es troba avui.

La veritat és que aquest declivi, conseqüència anterior de l'invent de l'eurocomunisme, es podia haver frenat en un moment determinat. No obstant això, els errors comesos van fer fracassar de nou aquesta possibilitat. M'estic referint a les inevitables i necessàries escissions que es van produir al si del PSUC i del PCE el 1982, d'on van sorgir el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el PCPE a nivell de

“Després del 23F,el sindicalisme d'acció directa emprendria la ruta d'un declivi fins a arribar a l'escandalosa degeneració sindical actual”

MARCEL·LÍ PERELLÓ

El mal gust de la realitat Qui són els nostres opinadors professionals? Què defensen realment? Respondre d'alguna manera a aquestes preguntes és l'objectiu d'aquesta secció. Òbviament la utilització del possessiu en primera persona és retòrica pura. Aquests opinadors, malgrat escriure o parlar en els mitjans que

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Número 161. Tirada:6.000 exemplars Número de dipòsit legal:L-1014-02.La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos,08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure

més a l'abast tenim, no són sinó de qui els paga. No estem dient amb això que tots els articles que fan són produïts a toc de consigna. El que sí diem és que els seus articles són funcionals al poder de les classes dominants i no qüestionen mai l'status quo.

Curiosa és l'habilitat d'alguns d'aSilvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco, Joan Buades, Abel Caldera, Martí Cirici, Guillem Colom,Laia Creus,Pep Giner,Andrés González,Irene Jaume, Pere Habet, Francesc Miralles, Mercè Rubià, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa. Opinió: Joan Teran.EEconomia: Àlex Tisminetzky.IInternacional: Ausiàs Alminyana, Laia Altarriba, Marc Lamarca i Manel López. Cultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer, Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda, Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar.CCorrecció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Il·lustracions: Joan CarboDistribució: Guillem Romero Senent. nell,Roger Ferriols.D Han col·laborat en aquest número: José Estrada,QuimA rrufat, Marcel·lí Perelló, Francesc Ribera ‘Titot.’, Andreu Merino, Martxelo Díaz.

l'Estat Espanyol. Gràcies a aquestes escissions, CCOO es va veure en l'obligació de mantenir certes posicions, fins al punt d'haver de convocar la primera vaga general, el juny del 85, contra la llei de pensions. Una vaga que va tenir enfront, no només el Govern i la patronal, sinó també la UGT. Després d'aquesta vaga, el sindicalisme de classe es va diluint. A poc a poc va anar derivant en una pràctica interclassista i corrupta fins a fer-lo irreconeixible. D'aquest fet en van tenir gran culpa els aparells de direcció de les escissions que es van produir al 82. Aquests dirigents van demostrar una nefasta incapacitat d'anàlisi (marxista), que es va començar a manifestar quan no van ser capaces de comprendre la necessitat de constituir una alternativa sindical, dedicant-se a apartar sindicalistes opositors, i substituint-los per bocamolls tal com va passar a la federació del metall de Catalunya. També es van modificar les normes d'elecció de delegats al segon Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, per poder guanyar-lo. Tot un procés de paranys i de pocassoltades, on López Bulla, secretari general de la CONC, ni tan sols s'immutà quan a determinat dirigent polític del PCC l'amenaçà amb trencar el sindicat en mil pedaços: "ho prefereixo abans que pugui caure en mans dels teus amics".

D'haver-se organitzat, en aquells moments oportuns, una alternativa sindical, a més de que avui es mantindria amb més força el seu caràcter de classe, CCOO i UGT no haguessin pogut fer tant mal als treballadors i treballadores. *José Estrada està afiliat a CoBas

PAPER DE VIDRE

quests opinadors per presentar els interessos d'aquests sectors socials poderosos com si fossin els propis.

En el cas dels opinadors d'un determinat catalanisme, que acostumen a trobar les seves tribunes en un determinat diari en català - que va començar sent un mitjà de subscripció popular i que ara és propietat d'un important industrial català fill d'un senyor molt llest que va entrar a Barcelona un 26 de gener de 1939 formant part d'un exèrcit d'ocupació és un gest molt típic embolicar-se de la senyera, per tal de defensar els interessos de la dreta i denigrar l'esquerra (com si l'esquerra que hi ha tingués alguna cosa a veure amb els objectius i principis de l'esquerra!).

Una bona prova d'aquest estil profundament conservador ens la brindava fa uns dies Francesc Puigpelat, en un article titulat "Els rics, els pobres (i els del mig)" en què es dedicava a repetir la fal·làcia liberal que la majoria som classes mitjanes i que

els pobres i rics són només una minoria. Afirmava també que les classes mitjanes han "de protestar i defensar els seus legítims interessos" davant tota pujada d'impostos que suposadament els hauria d'afectar per "beneficiar als pobres", just la setmana que el Ministeri d'Hisenda estatal feia públic que més de la meitat dels treballadors són com a molt mileuristes. De la gent que té alguna mena d'ingrés, a les Balears són el 65,3 % (466.000), a Catalunya 56% (2,7 milions) i al País Valencià 65,5% (1,9 milions), els que cobren menys de 1.100 euros bruts. De fet, en tres anys el nombre ha augmentat un 70%! I tot sense comptar la gent que no cobra res. Sens dubte, una classe mitjana esplendorosa i puixant i que hauria de fugir corrents de cap política redistributiva... Ja se sap que la realitat sovint té el mal gust de desmentir els mites liberals que tant aplicadament repeteixen els nostres opinadors.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

QUIM ARRUFAT*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Arenys, tot el poder per al poble

A proposta de la CUP d'Arenys de Munt, que al seu torn traslladava la proposta d'una entitat civil, el Ple del municipi d'Arenys va aprovar donar suport -moral i logístic- a una consulta popular per la independència de Catalunya. Ara som a pocs dies de la celebració de l'esmentat referèndum reivindicatiu -doncs no és vinculant, òbviament- i el clima de pronunciaments, sentències, presagis i mals d'ull a la premsa és justament allò que està fent que el referèndum d'Arenys esdevingui simbòlic per al país sencer. I dic el país sencer a consciència, perquè el símbol és per a tots els catalans, malgrat que la pregunta de la consulta d'Arenys ("Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?") hagi decidit per avançat que Morella i Manacor no formaran part de l'Estat en qüestió. Sense consultar-ho.

Hi ha unes qüestions fonamentals que crec que cal tenir en compte al voltant de la consulta d'Arenys: que el referèndum el convoca i l'organitza una entitat civil; que expressa una voluntat nacional des del municipi; que és un exercici de democràcia d'un poder simbòlic amb dimensions rupturistes i, segons com, revolucionàries; que és patrimoni de tots els catalans; i que la territorialitat dels Països Catalans ha començat amb una derrota. Simbòlica.

Atès que la consulta és, en realitat, un exercici reivindicatiu del

“El referèndum d'Arenys té la particularitat que no el fa una direcció nacional, sinó que neix de la voluntat del municipi” poble, fora de la llei però intensament polític, cal no deixar les consultes en mans dels partits. I lluny també de determinats centres de poder -determinats mitjans, entitats, etc- íntimament lligats als partits i als poders econòmics. El seu ancoratge en la teranyina d'interessos, equilibris, oportunismes i deutes que invariablement comporta el joc de poder en què estan immersos ho desaconsella vivament. Cal no deixar-se enterbolir pel seu excloent protagonisme als mitjans i, alhora d'organitzar els referèndums, treballar sobretot amb el carrer i les entitats, que són, al cap i a la fi, les úniques que poden convocar la consulta. I que la mantindran quan els partits declinin de cop i volta el suport, cas que acabi passant. No hi ha raó objectiva per a confiar que els partits que han donat suport al referèndum a Arenys faran el mateix a tots

els municipis, ni de manera sostinguda en el temps, ni de forma organitzada en una sola data per a un referèndum arreu del Principat. En primera instància, per als partits favorables al referèndum, la consulta és una oportunitat per aparèixer envoltats del poble i reforçar legitimitats, en la carrera cap a les eleccions de l'any que ve.

Però el referèndum d'Arenys, i els centenars d'Arenys que s'han de produir els propers mesos, tenen per sort la particularitat que, de moment, no els fa una direcció nacional, sinó que neixen de la voluntat dels municipis. I això, per al poble i per a l'esquerra independentista, que encara ara té més poder i se sap moure millor a la base municipal que als despatxos de Barcelona, és una certa garantia d'independència i d'èxit. No seria la primera vegada -la Plataforma pel Dret de Decidir podria servir d'exemple il·lustratiu- que l'excessiu protagonisme dels partits avorta -volent o sense voler, és la voràgine del poderiniciatives populars amb altes càrregues de transformació, si no de ruptura, de la realitat política. Des de viles i ciutats, construïm la independència, no és només un mer enunciat, és la concentració del que ens creiem i pel que treballem.

Es tracta, en definitiva, d'allò que Ferran Izquierdo defineix com relacions de poder lineals, front a les relacions de poder circulars. La relació directa i per objectius que estableix el poble, fent valer la seva força per una reivindicació concreta.

Com ho fou la reivindicació del 0,7%, la d'aturem la guerra d'Iraq, la del deute extern o l'aturada per fer front a qualsevol ERO. Reivindicació que travessa l'espai circular de les relacions del poder sistèmic com un escuradents travessa l'oliva: grups d'interés, mitjans de comunicació, partits, plataformes... mil i un agents, amb diferents graus de poder, moventse en rotació i permanent negociació per augmentar el propi poder, la capacitat d'influència, la referencialitat pròpia. Amagat fins a nova ordre, a l'altra banda, el poder del poble, que com deia Xirinacs "és infinit", s'expressa de la forma més directa.

Travessant l'oliva -cada cop més podrida-, en les consultes i referèndums com el d'Arenys.

En el fons del poder de decidir,

sobre la independència o sobre qualsevol altre assumpte públic, s'hi troba la vertadera força del poble. La democràcia. La convocatòria d'un referèndum respon al fracàs dels altres instruments de poder que diuen representar el poble per dur a terme els objectius polítics pels quals deien treballar. Els partits de l'ordre autonòmic miraran de vendre justament el contrari: el referèndum, diran, és cosa nostra. Però cal no deixar-se enganyar. El poble es fa la pregunta directament, sense mitjancers, i als polítics la tasca de respectar-la si no volen fer caure en descrèdit el concepte de democràcia. Cal que evitem, per tots els mitjans, que els referèndums esdevinguin una revàlida de la confiança del poble en els partits polítics autonomistes, perquè llavors tot serà una tàctica propagandística i una campanya electoral. I tota la força de la consulta haurà estat en va.

Dit això, si els referèndums tiren endavant com desitjat, és imprescindible treballar pel major grau de participació possible. I això comporta que el major nombre possible d'entitats i partits hi donin suport o consentiment. En la capacitat de treballar conjuntament per aquest consens rau l'habilitat per treballar cap a la independència. I en el rigor per a dissentir dins d'aquest consens, rau la tenacitat per a construir la nació democràtica, des de diferents posicions, fins i tot enemigues. Dissens dins del consens, diu Sartori,

“Per a l'esquerra independentista la territorialitat no és el primer sacrifici en la negociació,sinó una condició” només on un és lliure de dissentir hi ha vertader consens. El "discurs únic per a un mateix públic", que diu Vicent Partal aquests dies, al revés que ell creu, no suma. Suma un marc democràtic consensuat, sense promeses ni contrapartides, sincer i públic. Resta un "discurs únic", perquè empobreix enormement un acte d'una riquesa immensa, que és l'exercici del dret de decidir.

En definitiva, el nostre discurs és un, i no és el mateix que el dels altres. Per a l'Esquerra Independentista la territorialitat no és el primer sacrifici en la negociació, sinó una condició. I tots els ERO fallats a favor de les empreses no són un "què hi farem", sinó una altra condició.

El discurs, doncs, ha de ser per força diferent. Com diferent ha de ser també la nostra habilitat per generar consensos. *Regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú

Un conte per anar a dormir El conseller de la Generalitat de dalt, Josep Huguet, afirmava el passat 23 d'agost en un article publicat a El Punt, que "ha de ser sobretot el Parlament, el que clarament lideri la resposta a la sentència del TC, perquè representa la sobirania del poble català".

La tendència a convertir l'independentisme en un simple apèndix retòric de l'autonomisme ha arribat ja fa temps a persones que, com Josep Huguet, fa anys pretenien ocupar un cert paper d'intel·lectuals del moviment independentista. Aquesta tendència també és present en sectors significatius d'això que ara s'anomena sobiranisme. I més que eixamplar la base social independentista, aquests tipus de plantejaments el que fan és posar en perill la consecució d'un estat propi.

El Parlament de la Ciutadella de Barcelona no representa la sobirania del poble català per diversos motius. En primer lloc, i amb aquest motiu ja n'hi hauria prou, perquè amb prou feines és escollit per la meitat de la població i del territori dels Països Catalans. En segon lloc, perquè aquest és un Parlament instaurat per la Constitució espanyola de 1978, i si per alguna raó l'independentisme considera il·legítima l'actual pertinença de la nostra nació a l'Estat espanyol és pel fet que aquella constitució no va ser fruit de cap pacte entre iguals, sinó que va ser imposada sota l'ombra amenaçant d'un exèrcit feixista. I, en tercer lloc, perquè aquest parlament ni té capacitat ni té intenció d'actuar de forma sobirana, sinó que funciona de forma subalterna a les Corts espanyoles.

La més que previsible retallada que efectuarà el TC contra l'Estatut principatí és simplement la quarta retallada de tot el procés. Primer fou l'autocensura a l'hora de redactar la proposta aprovada el 30 de setembre de 2005, després vingué el pacte Mas-Zapatero, encara hi hagué la retallada amb les esmenes al Congrés espanyol i finalment la previsible retallada del TC. Es pot saber de quina sobirania nacional parla el conseller Huguet?

El procés independentista només farà passes de gegant quan s'arraconin els enfocaments autonomistes i s'assumeixi la urgent necessitat de construir un entramat institucional i organitzatiu alternatiu i enfrontat a l'entramat oficial. Això implica una gran varietat d'àmbits: des de construir un sindicalisme combatiu i fort capaç de paralitzar l'economia catalana davant un enfrontament amb l'Estat, com de treballar per la presència independentista als ajuntaments per, des d'allà, construir organismes que sí que representin la sobirania de la nació catalana. Des d'estendre la idea que el motor central de la ruptura amb l'estat serà la desobediència civil fins a fomentar àmbits de sobirania econòmica a través de l'economia social. Això és independentisme.

En canvi, les transferències de competències, actuar al dictat d'efímeres i dubtoses enquestes d'opinió, pensar si Madrid ha dit o ha deixat de dir, parlar tot el dia de si tripartit o pacte CiU-ERC. Això és autonomisme.

D'aquí a pocs dies cridaran una part de la nació a manifestarse. Segurament ho faran en nom de la dignitat nacional, una dignitat que dia a dia, l'autonomisme -també aquell que es disfressa amb l'estelada- s'encarrega de trepitjar. Amb tota probabilitat, desenes de milers de persones desfilaran amb estelades darrera d'una pancarta encapçalada pels polítics autonomistes, a qui ni se'ls passarà pel cap fer cap gest efectiu d'insubmissió a l'Estat. Els mateixos polítics que, un cop acatin la sentència, ens explicaran aquell conte tan bonic que diu que el dia 12 de setembre de 1714 totes les botigues de Barcelona van aixecar les persianes per tal de reconstruir el país. Un conte per anar a dormir.

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

04PAÏSOS CATALANS

Pedro García dimiteix com a director de RTVV i deixa un deute de 900 milions ANDREU MERINO BARCELONA

El fins ara director de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) Pedro García Gimeno ha renunciat al càrrec, oficialment per motius personals.

Sens dubte, l'RTVV ha sortit econòmicament perjudicada d'aquests darrers 5 anys sota la direcció de García, ja que García deixa un deute de 900 milions d'euros segons la Sindicatura de Comptes (que s'eleva a 1.200 segons altres fonts). A més, el càrrec sortint podria arribar a rebre una indemnització de 50.000 euros pels serveis prestats durant els darrers anys.

La sortida de García de la corporació valenciana cal emmarcarla en la reestructuració del Govern valencià que ha dut a terme el president Francisco Camps després que la Fiscalia hagi arxivat la causa de suborn que el va esquitxar amb el cas Gürtel. Cal remarcar que la redistribució de consellers no implica ni entrades ni sortides, sinó simplement ha consistit en premiar

“Queda el dubte de saber perquè s'indemnitza un càrrec públic amb 50.000 euros si asseguren que és una dimissió” aquells subordinats que han mantingut fidelitat al president durant l'escàndol judicial, i també allunyar de la figura del president aquells càrrecs susceptibles de ser relacionats amb la trama Gürtel.

El Govern valencià a través de la seva portaveu Paula Sánchez s'ha afanyat a reafirmar que la sortida del fins ara director de la Corporació es tracta d'una dimissió i no pas d'un cessament i que en cap cas es troba vinculada amb el cas Gürtel. Queda doncs, el dubte de saber perquè s'indemnitza un càrrec públic amb 50.000 euros si marxa pel seu peu. El temps dirà si realment García ha renunciat per treballar en una empresa de comunicació del sector privat (tal com ell mateix ha afirmat) o pel contrari s'ha prescindit d'una persona que

L’APUNT

El PPV vulnera la Llei de creació de RTVV de 1984 en triar el nou president, José López Jaraba CESC BLANCO SAGUNT

RTVV ha sortit econòmicament perjudicada dels darrers 5 anys sota la direcció de García Gimeno

podia complicar la vida al ja per si desestabilitzat Govern valencià i al seu qüestionat president, Francisco Camps.

D'altra banda, la principal conseqüència de la reestructuració del

govern de Camps és el canvi que ha sofert l'exportaveu del Govern valencià. Així doncs, el càrrec que fins ara ocupava Vicente Rambla, passa a mans de la consellera de Justícia Paula Sánchez de León. A

més del càrrec de portaveu, Rambla també perd la Conselleria de Presidència. No obstant, manté la primera vicepresidència i executarà les funcions de conseller d'Indústria i Comerç.

L’ombra del cas Gürtel plana sobre García ANDREU MERINO BARCELONA

El govern valencià ha intentat desvincular el relleu al capdavant de la RTVV del cas Gürtel. Tot i això, tot apunta que en realitat Camps ha fet desaparèixer García per evitar tenir a prop seu càrrecs públics relacionats amb la trama de corrupció.

Si ens remuntem a l'inici del procés judicial, veiem que el jutge Baltasar Garzón va citar el que encara era director de la Corporació a declarar, encara que no en qualitat d'imputat. En l'informe judicial, García apareixia relacionat amb Camps, Costa i Betoret, com a beneficiari de roba per valor de més de 5.000 euros provinent de les marques Milano i Forever Young.

Però la cosa no acaba aquí. El suposat cessament "a petició pròpia" de García, coincideix, pel que fa a la data, amb la dimissió del diputat popular José María Michavila, relacionat també amb el cas de corrupció que afecta el PP i que a hores d'ara encara es troba pendent de superar un recurs al Tribunal Suprem, després de la primera sentència.

No cal oblidar tampoc que l'escàndol de corrupció que va desestabilitzar el PP, a l'Estat espanyol en general i al País Valencià en particular, va tenir escàs ressò a través dels mitjans de comunicació de RTVV. Dit d'altra manera, els mitjans públics valencians van esdeve-

Mobilització contra la corrupció del Govern valencià

nir "mitjans de desinformació", i van intentar mantenir en la ignorància la societat valenciana. Situació que no només s'ha donat amb l'escàndol del cas Gürtel sinó també amb altres desfetes del govern popular com les manifestacions contra el conseller Font de Mora o la tancada de repetidors de TV3.

El més sorprenent, però, és la relació personal que Pedro García mantenia amb dos dels principals protagonistes de tota la trama Gürtel. Álvaro Pérez, el Bigotes, i Francisco Correa, ambdós relacionats directament amb la trama de corrupció i responsables respectivament d'Orange Market i Special Events, mantenen una relació d'amistat amb Pedro García. Fets que proven la

relació amistosa amb aquests individus són la celebració dels 40 anys de García i el bateig de la filla d'Álvaro Pérez. Pel que fa a la celebració de l'aniversari de l'exdirector de RTVV. Es tractava d'una festa sorpresa organitzada entre d'altres per el Bigotes i en la qual van assistirhi altres personalitats com Vicente Cotino o Arturo Blanch. El bateig de la filla de el Bigotes és un altre exemple de l'extrema confiança existent entre García i dos dels principals protagonistes de la trama de corrupció. Francisco Correa havia de ser el padrí de la filla de Álvaro Pérez, però un dia abans va ser detingut dins l'operació Gürtel, i sí, Pedro García va exercir de padrí enlloc seu.

Després de la "dimissió irrevocable" de Pedro Garcia Gimeno, antic president de RTVV, el PP valencià ha imposat l'elecció de José López Jaraba. El PP va tardar només un dia en nomenar successor, el 29 d'agost.

El govern valencià ha vulnerat la Llei de creació de RTVV perquè la tria d'un nou president en funcions per a l'ens autonòmic ha de ser realitzada pel Consell d'Administració de la corporació de mitjans i no del govern de torn, com ha estat el cas. Si bé, cal dir que la Llei de creació no preveu de nomenar un suplent en el cas que el director general dimitisca. El PP es va aprofitar d'aquest buit legal i va instaurar a López Jaraba com a president en funcions fins que el Consell de RTVV es reunira i el ratificara en el càrrec o triara un de nou.

La situació que ha esdevingut és que el dia 1 d'agost el Consell, format per sis representants del PP, quatre del PSPV i un d'EU, es va reunir i va rebutjar Jaraba com a president. Un mes més tard, el Consell d'Administració tornarà a reunir-se per a la ratificació d'aquest càrrec (que haurà de ser aprovat per les dues terceres parts del Consell) o l'elecció d'altre president. Si no hi ha acord, es donarà un termini de 15 dies per a votar de nou la proposta, encara que en aquest cas només serà necessari el suport de la meitat del Consell d'Administració, on el PP conta amb majoria. D'aquesta manera, amb la proposta de Jaraba com a president en funcions, el PPV ha aconseguit de col·locar-lo en la direcció d'RTVV de facto i sense cap discussió prèvia en el Consell d'Administració.

López Jaraba nasqué a Madrid el 1967, és llicenciat en periodisme i ha passat la majoria de la seua carrera professional a l'ABC de Madrid. Entre l'any 2003 i 2006 fou delegat d'aquest diari al País Valencià. Finalment, el febrer passat va encetar la seua vinculació amb el govern popular fent-se càrrec del canal públic valencià 24.9, canal de 24 hores de notícies.

L’ACCENT 161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

Arenys de Munt farà la consulta malgrat les prohibicions judicials LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM BARCELONA

L'alcalde d'Arenys de Munt està convençut que es farà la consulta sobre la independència a la població malgrat els diversos intents que hi ha hagut d'impedir-ho. Primer va ser una convocatòria de la Falange Española per manifestar-se el mateix dia al municipi del Maresme; s'hi va sumar l'autorització del conseller Joan Saura, que no ha rectificat fins fa pocs dies postposant el permís al dia 20; després l'advocat de l'Estat va decidir denunciar l'Ajuntament d'Arenys per haver decidit donar suport al referèndum; i finalment el jutjat número 14 del contenciós administratiu de Barcelona va anul·lar l'acord del ple arenyenc.

Però tant els promotors de la consulta, el Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA), com el consistori s'han mantingut ferms en la decisió de fer la consulta que preguntarà el diumenge 13: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?". Si l'Estat impedeix que se cedeixin les dependències municipals, l'alcalde ha assegurat que trobaran un altre emplaçament, o que deixaran la sala a canvi d'un lloguer.

Reacció d'altres municipis

El que ha generat l'anul·lació de la decisió del ple d'Arenys de donar suport al

Una sacsejada amb una pregunta discutida REDACCIÓ BARCELONA

Fernández de la Vega: “independència i autodeterminació no tenen cabuda en la Constitució”

referèndum és que molts altres alcaldes i regidors s'hagin interessat per la consulta i es plantegin portar la iniciativa també als seus municipis. El primer en anunciar-ho va ser l'alcalde de Seròs. Diumenge 13, doncs, Arenys de Munt s'omplirà de gent que vol fer costat a la població arenyenca perquè pugui exercir el dret de votar per la independència i, alhora, representants d'altres poblacions que volen conèixer l'experiència per repetir-la.

No és estrany, doncs, que malgrat que el PSC s'ha mostrat contrari a la celebració del referèndum, el conseller Antoni Castells (que és del PSC) advertís al Govern espanyol que la gestió que ha fet del tema ha alimentat el suport a la consulta.

Precedents

No hi ha precedents de consultes al nostre país on s'hagi preguntat a la població sobre la independència. El que sí que trobem, però, és l'aprovació en plens i fins i tot al Parlament de Catalunya de mocions a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Una de les darreres ocasions va ser a Pedreguer, municipi valencià de la comarca de la Marina Alta: el consistori va aprovar amb els vots a favor dels grups municipals de PSOE, Bloc i Aixa una moció a petició de Maulets amb la qual es posicionava favorable al dret d'autodeterminació dels Països Catalans i condemnava els 300 anys d'ocupació espanyola.

Les organitzacions de l'esquerra independentista coincideixen a destacar com a molt interessant el que ha succeït a Arenys de Munt arran de la convocatòria del referèndum. Per Joan Sebastià Colomer, responsable de Relacions Polítiques d'Endavant, "és molt important que s'ignorin les amenaces de l'Estat espanyol i que es faci un acte de desobediència explicitant que els catalans tenim dret a decidir i a votar en referèndum el que ens sembli". Albert Botran, en representació de l'MDT, preguntat també per L'ACCENT, considera que "és molt positiu perquè és una acció democràtica simbòlica que serveix per desestabilitzar el règim".

I afegeix: "Al que li donem importància és que es pugui fer en més municipis i en un abast coordinat".

Més enllà, però, dins de l'esquerra independentista la consulta d'Arenys ha generat un debat a l'entorn de la pregunta formulada, ja que no contempla

la territorialitat completa dels Països Catalans i a més inscriu la independència dins de la Unió Europea. Colomer, d'Endavant, explica que és el que no comparteixen: "La pregunta no recull el nostre projecte, nosaltres no lluitem per la independència del Principat sinó dels Països Catalans i no entenem que aquest proposta s'hagi de presentar de forma tancada com es fa dins de la Unió Europea". Botran també reconeix que no és la pregunta que més li agradaria, però prefereix subratllar que malgrat el text concret, la iniciativa "ha estat una sacsejada".

Més enllà de la discussió, el divendres 4 de setembre les CUP del Maresme i Maulets van fer una roda de premsa conjunta en què subratllaven que esperen que la consulta sigui "un èxit i una expressió democràtica inequívoca, que doni una alternativa clara a l'autonomisme i situï l'exercici del dret d'autodeterminació en l'agenda política i social dels Països Catalans".

“Estan intentant noves vies per aturar el creixement de l’esquerra independentista” LAIA ALTARRIBA BARCELONA

tival, va preferir quedar-se al marge de la polèmica sense alterar la programació, cosa que penso que va ser una posició força intel·ligent.

Com va anar el concert de Figueres?

Doncs molt bé, hi va venir molta gent i va omplir tota la plaça de l'Ajuntament, que és on el fèiem. Vam quedar molt contents del a resposta del públic.

Va ser tot el contrari del que suposo que volien aconseguir el PP i Ciutadans.

Per què creus que van voler impedir que toquéssis a l'Acústica?

Penso que més per la meva feina cultural, és per la meva militància a l'esquerra independentista i anticapitalista.

Supos que no volen que existeixi una música que estigui tant connectada amb el compromís polític.

Quina va ser la resposta dels organitzadors davant de l'actitud de PP i Ciutadans?

Doncs l'Ajuntament des del primer moment es va posar al nostre costat i va dir que la cultura ha de tenir una quota de reivindicació. Pel que fa al fes-

Entrevista a Cesk Freixas El cantautor Cesk Freixas és una de les veus més conegudes de músics catalans compromesos amb la lluita de l'esquerra independentista. És per això que Ciutadans i PP han intentat impedir que toqués al festival Acústica, que es va celebrar a finals d'agost a Figueres. No van sortir-se amb la seva; per contra, van generar una onada de solidaritat que va fer anar encara més gent al concert que va fer en Cesk el dissabte 29 a la població empordanesa. L'ACCENT hi hem parlat per saber com valora la campanya contra seva i els projectes musicals que ara té en marxa.

Entre els arguments que van esgrimir perquè no toquessis, deien que havies donat suport a la candidatura Iniciativa Internacionalista. Veiem, doncs, que tornen a recórrer a l'esquerra abertzale per criminalitzar la catalana.

Sí. Veuen que creix l'esquerra independentista als Països Catalans i per tal de criminalitzar-la doncs l'intenten connectar amb ETA. És la mateixa lògica que han intentat aplicar amb mi.

Però no els ha funcionat.

Certament. Crec que estan provant noves vies. Saben que una onada repressiva forta podria generar molta solidaritat. Així que van buscant d'atacar d'altres maneres. Ara ho han provat amb mi, i no els ha funcionat.

Diria que és el primer intent de cen-

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

A banda d'aquesta polèmica, com t'ha anat la temporada de concerts estival?

Doncs hem fet força actuacions, n'estem molt contents. A més, gràcies a la publicitat que ens han fet Ciutadans i el PP amb l'intent de censura, doncs ens estan sortint moltes actuacions ara. La gent ens vol portar a tocar per demostrar que estan en contra d'aquest intent de censura.

I ara quina feina tens per davant?

Doncs ja estem a l'estudi gravant al tercer dics. Si tot va bé el traurem a mitjans de desembre, i a partir del 2010 ja farem les presentacions tant pel país i com per fora (estem mirant d'anar a Galícia, Euskal Herria, Sardenya i més llocs).

Ho anirem concretant els propers mesos.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

sura a un projecte musical cantat en català en els últims 10 o 15 anys. Veurem que intenten més endavant.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

Mobilitzacions pageses per uns preus justos en l’agricultura MONTSE VENTURÓS BERGA

Amb el lema "Volem preus justos al camp i a la ciutat", el sindicat agrari Unió de Pagesos ha obert un front de lluita contra les grans distribuïdores alimentàries a través d'una campanya que ha inclòs un seguit de mobilitzacions. Girona, Barcelona, Lleida, Tortosa, Tarragona, Vilafranca del Penedès són algunes de les poblacions que, durant les últimes setmanes han dut a terme diferents accions en el marc de la campanya endegada per UP. L'acció central d'aquesta campanya l'ha marcat la instal·lació dels anomenats "mercats transparents". Punts de venda de productes d'horta, cítrics, vi, fruita seca, fruita dolça i oli, als preus que segons el sindicat es considera que són justos. Els productes, etiquetats doblement, recullen el preu que segons els productors hauria de pagar el consumidor per tal que els marges comercials fossin equitatius i, per altra banda detalla també el preu que les grans distribuïdores alimentàries venen el producte. L'objectiu primer dels mercats transparents és el de fer prendre consciència de l'abús que pateixen els agricultors i ramaders d'arreu del país, mitjançant l'abismal diferencial de

Així, els preus que els productors han percebut s'han enfonsat de manera desorbitada, fruit de les anomenades polítiques de fidelització de clients d'aquestes grans empreses.

D'altra banda, el sindicat, insta també les autoritats competents, en aquest cas (Unió Europea, Govern Producte Preu que el pagès espanyol i Generalitat de Catalunya), percep a adoptar mesures urgents en relació al compliment de les diferents normatives existents en matèria comercial i de la competència; a Taronges 0,25ieuros/kg l'hora, es demana la redacció i aprovació d'una nova legislació comercial agroalimentària Poma Golden que garanteixi 0,20 la euros/kg transparència entre el productor i el consumidor.

Ametlla 0,60 euros/kg

Taula del diferencial de preu que, segons Unió de Pagesos, existeix entre el preu just i el preu percebut

Les dificultats per viure del camp són cada cop majors

preu que l'intermediari imposa entre productors i consumidors.

La situació s'agreuja a causa de la concentració en poques mans de la distribució alimentària. Aquesta, segons l'Anuari de la distribució comercial del sector quotidià en règim d'autoservei a Catalunya 2009, del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa; quatre grups empresarials (Carrefour, Eroski, Mercadona i Condis), concentren a les seves mans gairebé la meitat de la superfície comercial i de les vendes a Cata-

lunya, concretament el 49,7% i el 56,6% respectivament. Val a dir que a nivell europeu, el grau de concentració de les empreses de distribució alimentària representa cada vegada més, una quota més elevada de concentració, en el conjunt dels estats. És important remarcar les polítiques que aquestes empreses han dut a terme en els últims mesos, per exemple, pel què fa a les anomenades marques blanques, que, en alguns casos, han situat el seu preu de venda a un preu inferior al cost de producció.

Preu que el pagès hauria de percebre 0,50 euros/kg 0,40 euros/kg 1 euros/kg

Avellana

0,88 euros/kg

2 euros/kg

Oli d'oliva

1,50/2 euros/l

3 euros/l

Patata

0,18 euros/kg

0,40 euros/kg

Vi

0,18/0,42 euros/l

0,58 euros/l

Agricultors, ajuntaments i peixaters de la Marina i la Safor denuncien el projecte de gasoducte Dènia - Eivissa ÀLVAR KUEHN OLIVA

L’any 2007 el president Jaume Matas anunciava l’inici de les obres del gasoducte Dènia - Eivissa; havia d’estar operatiu el 2009 i tenia un cost de 490 milions. L’únic obstacle que aturava el projecte, la "declaració d'impacte ambiental", no ho va ser gràcies al vist-i-plau del Ministeri espanyol de Medi Ambient.

Segons el projecte, els 268 quilòmetres de gasoducte partirien del municipi de Dènia i amb 123 quilòmetres de tub submergit a una profunditat màxima de 997 metres apareixeria a la punta de cala Gració, a Sant Antoni de Portmany (Eivissa). Des d'aquí partiria l'altre tram de 145 quilòmetres fins a Sant Joan de Déu, a la ciutat de Palma.

Afectats per les obres del tram del gasoducte denuncien el Govern valencià

Veïns de Gandia, Oliva, Amoïnes, l'Alqueria de la Comtessa, Villalonga, Alfauir i Ròtova han presentat recurs contenciós administratiu contra la Conselleria valenciana d'Infraestructures. Denuncien que el procediment administratiu ha vulnerat els seus drets a presentar al·legacions, ja que en el moment

L’APUNT

de rebre la notificació domiciliària d'expropiació forçosa d'aquests veïns amb terres al llarg del traçat de les obres del gasoducte, ja n’havia vençut el termini. Consideren que el projecte comporta greus prejudicis per als seus cultius i el terreny agrícola i exigeixen un preu més just per a la compra de la terra dels 5,6 euros per metre quadrat oferits. Les obres suposen ocupar tres metres a cada costat de la canonada de gas i un metre a sobre la seu. Això suposa arrancar de 2 a 3 fileres de tarongers, i queda inutilitzada aquesta zona per a la posterior plantació. A més, l'empresa es reserva el dret d'envair la terra de tota la superfície durant la instal·lació del tub i a ocupar la terra el temps que considere oportú i en la superfície necessària.

Enagas SA

Al llarg de l'any 2009 l'Ajuntament de Dènia ha denunciat la companyia Enagas i, més concretament, una subcontracta seva, acusant-la d'emportar-se la sorra que s'extrau del fons marí a un punt sense determinar, com a conseqüència de les obres de construcció del gasoducte. En total, 130.000 metres cúbics.

Així mateix ha demanat explicacions dels projectes de restauració

Comunitats de transició

Tram de l gaseoducte per terres valencianes

ambiental de la vora del riu Racons i la zona dunar afectades per les obres.

Enagas SA és una empresa dedicada al transport, regasificació i emmagatzematge de gas natural.

Com a tal s'encarrega de la construcció, gestió i manteniment de la xarxa de gasoductes existent a l'Estat espanyol. L'any 1994 el Govern va decidir privatitzar-la. A l'actual accionariat hi ha Bancaixa i la CAM, amb un 5 % cadascu-

na, amb Jose Luis Olivas com a vicepresident de l'entitat.

Mort a una obra d'Enagas

El passat 4 de setembre un treballador va morir a Brihuega (Guadalajara), a les obres del magatzem de gas que l'empresa Enagas està construint a la localitat. El treballador tenia 26 anys i treballava per a una subcontracta francesa de l'empresa. S'ha obert una investigació.

El concepte va sorgir de Rob Hopkins qui, juntament amb estudiants del Centre de Formació Profesional de Kinsale, va elaborarun Pla d'acció de descens d'energia: un "full de ruta" per a un futur sostenible de la ciutat a través d'una sèrie d'adaptacions en els àmbits de la producció de energia, la salut, l'educació, l'economia i l'agricultura.

La idea va estar posteriorment ampliada per Hopkins al seu poble natal, Totnes. El concepte es va difondre ràpidament i l'any 2008 ja eren centenars de pobles i ciutats reconegudes oficialment com a comunitats de transició al Regne Unit, Irlanda, Canadà, Austràlia, etc.

Gasoducte

El gaseoducte Dènia-Eivissa respon a un model energètic invers, és a dir, de creixement contínu del seu consum.

Els gaseoductes inclouen la construcció i operació de tubs costa fora, prop de la vora de mar o sota la mateixa terra.

Poden ser de fins a 2 m de diàmetre. Al fons de la mar normalment se situen a 350 o 450 metres de profunditat.

L’ACCENT 161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

Agressió brutal de la Guàrdia Civil a Palma per parlar català MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

"Em van agafar entre tres guàrdies civils i, sense deixar-me dir res, em feren entrar en un quartet mentre m'amenaçaven dient: "¡Ahora verás tú! ". Encara no s'havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa.

Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m'havia agredit ja no hi era.

En el quartet també es trobava personal de seguretat de l'aeroport assegut davant d'ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m'estaven copejant". És un fragment de la declaració d'Ivan Cortés, feta arran de l'agressió que va patir el passat 7 d'agost en el control de passatgers de l'aeroport de Son San Joan, per part de la Guàrdia Civil. El motiu, no el va saber fins que van deixar d'agredir-lo: parlar català. Segons la Guàrdia Civil, "una falta de respecte" cap a ells. Per si no fos prou, la Guàrdia Civil ha denunciat Cortés per alteració de l'ordre públic.

Cortés, en una roda de premsa convocada per l'Obra Cultural Balear (OCB), a més d'explicar els fets,

La Catalunya Nord commemora els 350 anys de separació, els 350 anys de resistència CESC BLANCO SAGUNT

Mural de Maulets a favor de la llengua catalana

va voler recalcar que procedeix d'una família castellanoparlant i que "haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina". A més també va explicar que el 17 d'agost, en tornar de viatge, ell i la seva companya (agredida verbalment) van interposar una denúncia al Jutjat de guàrdia número 4 per "agressions i abús de poder".

Justament va ser l'Oficina de Drets Lingüístics de l'OCB amb aquesta roda de premsa qui va fer públic aquest gravíssim cas de dis-

criminació lingüística. Tomeu Martí, coordinador de l'OCB, va deixar clar que "res en democràcia no justifica l'agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport". Martí va recordar, a més, que no és la primera vegada. Fet que considera resultat que "a Balears hi ha reconegut legalment el dret d'expressar-se en català sempre, però no existeix una obligació per ningú d'entendre'l". I que els organismes de l'Estat -Policia Nacional, Guàrdia Civil i jutjats- són els que més traves posen a l'hora d'utilit-

zar-lo.

Una qüestió que també va voler recordar Gent Activa de Palma, recordant els casos d'en Toni Mestre (també a l'aeroport i per la Guàrdia Civil), el d'en Marc Peris i na Saïda Saddouki. I el fet "indignant que en ple segle XXI hem de recordar a les forces de seguretat de l'estat que tenim dret a parlar la nostra llengua, que això no és ni delicte ni motiu de pallissa". Fet que demostra que aquestes forces de seguretat són "autèntiques forces d'ocupació del nostre poble".

Sentència contra la solidaritat antirepressiva

6 dies d’arrest domiciliari i 270 euros de multa per la jove lleidatana jutjada per un mural de suport a en Franki MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Amb aquesta ja són tres les membres de l'Assemblea de Joves de Lleida condemnades per realitzar un mural solidari amb en Franki de Terrassa, el jove acusat d'ultratge a la bandera espanyola. Els altres dos joves, que en el seu judici van reconèixer ser els autors del mural, ja van haver de complir un arrest domiciliari de 10 dies.

En aquest judici a la jove lleidatana, que es va celebrar el maig passat, la Paeria es va presentar com a acusació, demostrant la seva voluntat de "silenciar al jovent crític que s'expressa públicament".

L'Assemblea de Joves de Lleida (AJLL) ha valorat aquesta sentència com un "disbarat" i n'ha destacat "la bel·ligerància amb què la Paeria ha portat la jove a judici, personant-se com a acusació, demanant 270 per una neteja que encara no s'ha fet", alhora que ha perseguit les tres joves per la via administrativa imposant-los multes que sumen 900 euros.

Un fet que, a més a més, con-

CESC BLANCO SAGUNT

Urbana cridi pel nom la militància de l'Assemblea de Joves.

Una persecució constant

Pancarta contra la bandera espanyola a Lleida

sideren demostrat donat que la Paeria no s'ha aturat amb aquest cas, i ha iniciat un procés administratiu sancionador contra un

altre jove per penjar cartells. En aquest cas, la multa pot arribar fins als 300 euros. I pel fet que, segons denuncien, la Guàrdia

L'AJLL porta temps denunciant aquesta persecució política constant. Coincidint amb el judici a aquesta militant, el mes de maig passat varen presentar el Balanç Antirepressiu 2008, on van comptabilitzar fins a 32 identificacions, 15 dies d'arrest domiciliari, 1 detenció i més de 1.000 euros en multes contra el jovent independentista de la ciutat durant aquell any.

I és que el mes de gener de 2008, a més dels dos joves condemnats pel mural a en Franki, dos membres més de l'Assemblea de Joves van ser condemnats a 5 dies d'arrest domiciliari, en aquest cas per un mural emmarcat en la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència". En aquest cas, els dos joves van protagonitzar una tancada a l'església de Sant Llorenç de Lleida per tal de denunciar "l'assetjament per motius polítics que rebem els diferents moviments socials de la ciutat per part de la Paeria".

El 7 de novembre se celebren els 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus. Aquest tractat firmat el 1659 entre Lluís XIV, rei de França, i Felip IV, rei de Castella, va suposar la inclusió de la Catalunya Nord (el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya) dins el regne francès.

La corona d'Aragó -que incloïa tots els territoris dels Països Catalans- es veia segregada, dividida.

"Perpinyà va passar de ser la segona ciutat de Catalunya a ser una vila d'un racó del món", diu la historiadora Eva Serra. Des d'a-

“El 7 de novembre es commemoren els 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus” leshores la identitat catalana d'aquelles contrades s'ha vist atacada, menystinguda, i a poc a poc, eradicada. Tanmateix a hores d'ara encara hi ha força gent que se sent catalana i que té forces i ganes per fer-ho palès.

Fruit del treball d'aquesta gent, i de l'espenta per tornar a posar la llengua i la cultura catalana on deuria estar, és la campanya 350 anys de resistència. Un bon grapat d'organitzacions i col·lectius (Maulets, Òmnium, Casal Jaume I de Perpinyà, Plataforma per la dignitat de Catalunya Nord...) s'ha coordinat en la Comissió 350 anys per dur-la endavant. En aquesta, s'atorgarà el 6 de novembre el "Premi Josep de la Trinxeria, a la persona o entitat que més hagi destacat en la defensa de la catalanitat durant l'any i el Premi Francesc de Segarra, a la persona o institució que més hagi destacat durant l'any per una actitud bel·ligerant contra els catalans, el català o Catalunya Nord".

A més, i com a colofó, l'endemà s'efectuarà una manifestació a Perpinyà per commemorar els 350 anys d'ocupació francesa. Hi haurà dinar popular, gimcana, manifestació, marxa de torxes i, finalment, concerts.

Ara fa una setmana i escaig, Presència treia un interessant dossier titulat Catalunya escapçada. Fa 350 anys del Tractat dels Pirineus. A l'escrit hi participa, entre d'altres, Joan-Lluís Lluís, escriptor de la Catalunya Nord.

08 EN PROFUNDITAT DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

“Unitat Popular cap a la Independència i el Socialisme” és el lema que encapçalarà les convocatòries unitàries de l'Onze de Setembre

“Malgrat la diversitat de s que conformen l'esque independentista, la Diada d'e evidencia que això no és un perquè el moviment surti al c manera unitària”

REDACCIÓ BARCELONA

La Diada d'enguany evidencia que la vertebració de l'esquerra independentista va endavant, ja que surt de manera unitària i amb el mateix lema a la major part de convocatòries del país, malgrat la diversitat de sigles que conformen aquest moviment polític. És una dinàmica cada cop més indestriable de qualsevol mobilització on participa l'esquerra independentista i que és previst que marqui també la diada valenciana del 9 d'Octubre o la mallorquina del 31 de Desembre. Tant els actes que s'han celebrat a nivell local o comarcal els dies anteriors com les principals manifestacions del dia Onze són un bon reflex d'aquesta unitat en les convocatòries i en el discurs, que en la major part d'actes del país està encapçalat pel mateix lema: "Unitat Popular cap a la Independència i el Socialisme".

A la manifestació central de Barcelona s'hi afegeix aquest any la CUP com a organització convocant per primera vegada. Això coincideix amb la presentació pública del nucli de la CUP a la ciutat, que durant la Diada ja muntarà parada i que aprofitarà per convocar a l'acte que prepara de cara al 25 d'octubre per presentar el projecte a la població de Barcelona. Així doncs, totes les organitzacions nacionals amb

Capçalera unitària de la manifestació de l’any passat

implantació a la ciutat convoquen unitàriament la marxa de la tarda, que es clourà també amb un parlament unitari.

Una de les altres manifestacions que ja ha esdevingut tradicional el mateix dia Onze és la que organitza l'Esquerra

Independentista del Camp, que agrupa els col·lectius i nuclis del moviment a les comarques de lAlt Camp, Baix Camp, Baix Gaià, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès. En aquest cas també han escollit el lema "Unitat Popular cap a la Independència i el Socialisme"

per fer la convocatòria del vespre a Reus.

A Girona la convocatòria la fan la CUP i Maulets, amb un lema propi ("Ara més que mai, fermesa, per la independència i el socialisme"), i aprofiten per recordar els 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a les

comarques gironines. Pel que fa a Ponent, l'esquerra independentista d'aquestes comarques convoca amb el lema unitari, però a més posa l'accent en la reivindicació de l'absolució de Gerard, jove lleidatà detingut l'any passat durant la Diada.

A banda de les convocatòries del mateix dia Onze, marxes de torxes recorreran els carrers d'una dotzena de municipis la nit del 10. A més, els dies anteriors s'han organitzat actes polítics, mobilitzacions i concerts a la major part de comarques principatines per donar ressò al convenciment de l'esquerra independentista que l'autonomisme és un camí sense sortida i que la respost a a la crisi per tal que no la continuï pagant la classe treballadora és la construcció del socialisme.

Ciutadans importa l’estratègia basca contra l'independentisme LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM BARCELONA Una altra vegada, l'espanyolisme tornarà a posar el peu dintre dels actes organitzats per a l'11 de setembre,amb l'objectiu de criminalitzar l'esquerra independentista.Aquest any, el discurs difamatori vindrà,sobretot,de la mà del partit espanyolista Ciutadans (C's), que aprofitarà l'estratègia que ja està duent a terme en les darreres setmanes, amb l'objectiu de difondre els seus ideals contraris al nacionalisme català i a l'independentisme.

De moment, Ciutadans ja ha exigit al Departament d'Interior de la Generalitat que es prohibeixin i es vigilin totes aquelles manifestacions que es tenen

previstes per l'11 de setembre, especialment, al passeig del Born de Barcelona, i ha remarcat que es controlin especialment aquelles que estan organitzades per associacions independentistes.

Ciutadans, a més, ha explicat que si no s'actua davant d'això, Catalunya vulnerarà la llei i farà apologia al terrorisme, ja que tots aquests actes de l'11 de setembre són “actes d'homenatge a terroristes i assassins, que organitzen les entitats independentistes sorgides de Terra Lliure”.

En aquest sentit, el partit espanyolista també ha afegit que són intolerables altres actes com el de Cesk Freixas a Figueres o el del referèndum per

“Ciutadans aprofitarà la Diada de l’Onze de Setembre per criminalitzar un cop més l'esquerra independentista”

la independència a Arenys de Munt.

Per això, Ciutadans legitima el seu discurs dient que aquest tipus d'actes són “perillosos per a la gent pacífica i amb idees contràries al projecte nacionalista”, perquè hi ha persones que busquen episodis de violència extrema, i que desenvolupen, entre elles, diverses tàctiques de guerrilla urbana. En paraules de Ciutadans: “A les manifestacions es llancen tot un seguit de missatges propis dels moviments feixistes totalitaris del segle XX, i la violència que hi ha amenaça la llibertat dels ciutadans”.

Per fer-se ressò, Ciutadans ha decidit que també serà present durant la

diada de l'11 de setembre, amb la finalitat d'evidenciar la realitat històrica que, segons ells, està manipulada pel discurs nacionalista català. A més a més, han afirmat que el paper que adoptaran és molt necessari perquè cada any es poden veure “les mateixes manipulacions històriques de sempre, les mateixes proclames soberanistes i el mateix victimisme d'aquells que, paradoxalment, són els 'privilegiats pel règim' nacionalista”.

L'objectiu serà -segons diuen- mostrar la “Catalunya de veritat” que “els nacionalistes catalans volen amagar”, així com fer prou pressió al govern perquè s'adopti una política de tolerància zero, com passa amb l'actual govern basc.

L’ACCENT 161 EN PROFUNDITAT 09

Onze a la Ciutadella tot esperant la sentència ARNAU URGELL BARCELONA

sigles erra enguany obstacle carrer de

Aquells onzes dels vuitanta FRANCESC RIBERA “TITOT”

A cada generació li toca explicar una tanda de batalletes. Això, més que bo o dolent, és normal. A tothom, quan fa balanç del viatge a Ítaca particular, amb més o menys voluntat, acaba rememorant els moments gloriosos, si més no de cara a donar una mica de sentit a tot plegat.

Dels anys vuitanta n'hi hauria unes quantes per explicar. I es podrien explicar sense cap recança, atès que totes les que eren delicte han prescrit i fins i tot, a hores d'ara, es podria retirar el mocador negre del rostre dels protagonistes: com a molt es podria comprometre alguna carrera política.

Però en tot cas serien batalletes que parlarien de valentia, de coratge. Batalletes d'una generació que sortia al carrer a lluitar contra Espanya. Però que hi sortia desarmada, desprotegida, sense pla d'atac ni cau on refugiar-se. Una generació de gent lluitadora que sorgia del desencís de la transició, que potser era massa jove per fer un balanç de tot plegat però que sí que havien sentit a casa els seus pares maleir la nova llufa que els acabaven de penjar. Una llufa que per als seus pares seria una ferida mor-

tal a les esperances i a les il·lusions. Els líders havien esdevingut traïdors i la guerra per a ells ja estava perduda. Potser així s'explicaria com surten els seus fills i filles al carrer, a enfrontar-se amb l'Estat sense cap altre objectiu que el trencament amb l'Estat, que la independència. Així s'explicaria que aquelles manifestacions dels vuitanta acabessin sempre amb dotzenes de detinguts, la majoria dels quals no tenien cap afiliació política. A mitjan vuitanta, quan els "grans" d'IPC i el PSAN van tirar endavant el Moviment de Defensa de la Terra la gent s'hi apuntava per colles. I precisament va ser l'afiliació massiva que va impedir que les poques dotzenes de persones formades políticament fossin capaces que l'MDT país aquella riuada de gent. Això sí, les convocatòries seguien sent multitudinàries i la voluntat de la policia de dissoldre-les es trobaven amb una resistència contundent.

Hom podria pensar que, per qüestions d'edat, em tocaria evocar l'època i reivindicar-la com el moment àlgid de l'independentisme modern. M'estaré de fer-ho perquè, més enllà de la nostàlgia necessària que m'hi lligaria, estic absolutament convençut que el moment àlgid de l'independentisme modern és precisament, ara, avui.

La diada més institucional té una cita un any més al parc de la Ciutadella de Barcelona. Enguany marcada per l'espera de la classe política principatina de la famosa sentència del Tribunal Constitucional espanyol, una decisió que es podria endarrerir de nou per no interferir en la negociació dels pressupostos de l'Estat entre el PSOE i partits com ICV i ERC. L'acte de la Ciutadella, iniciat en el mandat de Pasqual Maragall, es manté i el temps de crisi només afecta a la recepció que ofereixen conjuntament els presidents de la Generalitat, José Montilla, i el del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.

"Com a gest d'austeritat" es passa d'un càtering als jardins del Parlament que costava 49.000 euros a un acte més senzill "però igualment solemne" a l'interior de l'edifici amb la presència dels diversos expresidents i en el qual s'homenatjarà a Francesc Macià, nascut fa 150 anys. El nou format costarà 14.000 euros. En canvi no ha transcendit públicament el cost de la cerimònia a la Ciutadella que enguany té la Mediterrània com a protagonista.

La sentència encara es pot endarrerir més

Els analistes i mitjans afins al poder han anunciat tants terminis sobre la sentència de l'Estatut principatí que al final semblen "en Pere i el llop". Després que se situés al setembre -sempre després de l'Onze per evitar "escalfar" excessivament l'ambient- ara sembla que potser no es farà pública fins a l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat. I és que l'executiu de Rodríguez Zapatero intenta aconseguir el suport d'ICV i ERC un fet que, amb una retallada sobre la taula, seria difícil d'explicar a les seves bases.

Més enllà de la data el xup-xup s'ha rebaixat les darreres setmanes. I és que el president de la Generalitat, José Montilla, va posar fi al "sainet estival" (veure L'ACCENT 160) sobre la resposta de l'executiu tripartit a una més que probable retallada per part del Tribunal Constitucional apostant per un "acatarem la sentència com no podia ser d'altra manera".

Demostrant d'aquesta manera que les declaracions d'alguns consellers eren fruit de la "lògica UCE" i de la calor d'agost.

Tanmateix, l'objectiu d'eliminar qualsevol debat, en terminologia autonomista, "de l'encaix de Catalunya a Espanya" de l'Onze ha estat en va. I és que el referèndum d'Arenys (veure pàgina 5) ha obligat a la majoria a posicionar-se i a reescalfar una tardor que ja es preveia calenta i no pas meteorològicament parlant.

10ECONOMIA

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

Reformes laborals: 30 anys de retallades de drets ÀLEX TISMINETZ BARCELONA En els darrers mesos la majoria dels mitjans de comunicació,els diferents governs i,sobretot,la patronal reclamen una nova Reforma Laboral.Les propostes maximalistes de la CEOE han aplaçat temporalment la signatura d'un nou "acord social", i és un bon moment per a girar la vista enrere i fer balanç de les reformes laborals que s'han dut a terme a l'Estat espanyol des de la mort del dictador Francisco Franco.I el resultat no pot ser més descoratjador: la classe treballadora tenia més drets laborals l'any 1976 que actualment,i els ha perdut durant les tres dècades de monarquia parlamentària en cada una de les reformes laborals.

Les indemnitzacions es redueixen a la meitat

Un repàs de la normativa de 1976 ens duu a observar com fruït de la pressió d'un potent moviment obrer, existien drets laborals que actualment han desaparegut, fins i tot de qualsevol debat públic en la matèria, realitat que ens podria fer pensar que mai haurien existit a l'Estat espanyol.

Però hem de recordar que l'any 1976 un treballador acomiadat de manera "improcedent" tenia dret a triar entre quedar-se a l'empresa o una indemnització de 60 dies per any treballat, amb un límit de

Els presidents entrant i eixint de la CEOE en una reunió amb la vicepresidenta espanyola, l’any del relleu

5 anualitats. Actualment, el mateix treballador acomiadat de manera "improcedent" no pot triar si tornar a l'empresa o no, opció que està en mans de l'empresari, que haurà de pagar una indemnització clarament inferior, de 45 dies, amb el límit de 3 anualitats i mitja, o de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats (en la gran majoria de contrac-

La nova Reforma Laboral que s’apropa Segons les declaracions públiques, el govern de Rodríguez Zapatero, la patronal i els sindicats CCOO i UGT estan d'acord en la necessitat d'una nova Reforma Laboral, és a dir, d'una nova retallada en els drets dels treballadors.

Aquests "agents socials" fins a data d'avui no s'han posat d'acord en l'abast i profunditat de les retallades socials, però les principals propostes que estan sobre la taula són: Nova reducció en les indemnitzacions per acomiadament

La patronal ha arribat a proposar un únic contracte fix aplicable a tots els treballadors amb una indemnització única de 20 dies per any treballat, per a "igualar" treballadors temporals i fixes. La proposta oblida però que es calcula que prop del 90% dels contractes temporals estan realitzats en frau de llei (ja que els casos on és aplicable un contracte temporal són molt restrictius, només per a feines realment temporals), i per tant també tindrien també la indemnització de 45 o 33 dies per any treballat.

Reduccions en les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social

La patronal proposa una reducció de 5 punts, mentre que el govern del PSOE i els sindicats CCOO i UGT acceptarien una retallada d'1 punt i mig. En tots dos casos l'estalvi empresarial seria milionari, reduiria considerablement la caixa de les prestacions. Aquest debat s'estableix dos anys abans de la reforma de la Seguretat Social, que va reduir les pensions a l'empara de l'argument que les cotitzacions no eren suficients per "garantir-ne la continuïtat".

Eliminar les restriccions a les ETT

La patronal proposa que les ETT no comptin amb cap de les restriccions actuals, com, per exemple, les de no poder contractar certs treballs perillosos, o d'haver de garantir el salari de Conveni de l'empresa usuària, augmentant la precarietat laboral i la dualització entre els treballadors.

tes). Per tant, la indemnització s'ha reduït a la meitat en només 30 anys de monarquia constitucional.

A més a més, l'any 1976 l'empresari no podia acomiadar el treballador si estava de baixa mèdica, ja que la normativa entenia que se l'estava discriminant pel seu estat de salut. Aquesta actuació empresarial va ser legalitzada a partir de

la Reforma Laboral de 1994, fet que ha "legalitzat" alguns dels darrers escàndols mediàtics dels darrers mesos, com l'acomiadament d'un treballador amb diagnòstic de càncer de pulmó, o d'una treballadora en estat de coma.

Altres comparacions odioses

Però aquestes diferències abismals

no només es troben en les indemnitzacions. L'any 1976 estava totalment prohibit qualsevol forma de prestamisme laboral, d'ETT, que van ser legalitzades i es van estendre arreu els Països Catalans des de l'any 1994, passant a ser part del nostre paisatge urbà. El llistat de retallades en els drets laborals i les prestacions continua amb els enduriments dels requisits per accedir a les prestacions d'atur i jubilació, que ha vist minvar les quanties, la introducció lenta de múltiples formes de contractes temporals i precaris, alguns d'ells sense ni tan sols obligació de cotització a la Seguretat Social, i un rosari de bonificacions a les empreses en les cotitzacions.

Una simple lectura de les reformes laborals d'aquests 30 anys posa en evidència que pràcticament s'ha retallat els drets dels treballadors en tots els àmbits, en la contractació, el control empresarial i l'acomiadament. Aquestes retallades dels drets laborals han tingut lloc en paral·lel amb un augment de la capacitat de consum d'àmplies capes de la població, que han vist augmentar els seus salaris mentre es precaritzava la seva situació en el mercat laboral, amb un augment de la temporalitat i del poder efectiu dels empresaris.

CRONOLOGIES DE LA RETALLADA DE DRETS LABORALS Principals regressions en els drets laborals

Evolució de l’acomiadament improcedent

1984

1977

S'incorporen nous tipus de contractes eventuals i precaris.

Indemnització de 60 dies per any treballat, amb el límit de 5 anualitats.

El treballador té l'opció d'incorporar-se de nou a l'empresa o d'optar per la indemnització.

1985 S'augmenta de 10 a 15 els anys mínims de cotització per tenir dret a la jubilació.

1980

1994

Indemnització de 45 dies, amb el límit de 3,5 anualitats.

El treballador ja no té l'opció d'incorporar-se de nou a l'empresa.

Legalització del prestamisme laboral, les ETT. Nova ampliació dels contractes temporals, amb més tipus de contractes d'obra i eventuals.

Incorporació del contracte d'aprenentatge, sense cotització a la Seguretat Social.

Legalització de l'acomiadament dels treballadors en situació de baixa mèdica.

1997 Els treballadors en situació de baixa que són acomiadats no continuaran rebent la prestació d'incapacitat temporal, sinó la d'atur Augment de les bonificacions a la Seguretat Social per a les empreses.

2002

1994 Ampliació dels casos d'aplicació de "l'acomiadament objectiu", amb indemnització de 20 dies.

1997 Nou contracte "bonificat" (per col·lectius de dones, aturats i majors de 45 anys) amb acomiadament de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats.

Nova ampliació dels casos d'aplicació de "l'acomiadament objectiu".

Propostes pel 2010 Nou contracte únic amb indemnització de 20 dies per any treballat.

Enduriment de les condicions per a l'accés a les prestacions d'atur.

2007 Enduriment de les condicions per a l'accés a les prestacions de jubilació i reducció de les prestacions d'invalidesa.

“"Les indemnitzacions per acomiadament s'han reduït pràcticament a la meitat en 30 anys de monarquia parlamentaria”

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

Miting d'Hezbul·là al barri de Dahie, a Beirut, en motiu del tercer aniversari de la victòria contra Israel // FOTO: Aritz Intxusta

Hezbol·là, el fruit de la resistència MARTXELO DÍAZ BEIRUT

Hezbol·là (Partit de Déu) és la formació libanesa que més ha crescut al Líban els últims anys. Representant de la comunitat xiïta i amb plantejaments ideològics islamistes, el repte que té per als pròxims anys és modificar el sistema polític vigent a Líban per convertir-lo en representatiu de la població.

Actualment, el poder al Líban es distribueix en funció de les diferents comunitats. D'aquesta manera, el president de la República ha de ser cristià maronita, el primer ministre musulmà sunnita i el president del Parlament un musulmà xiïta. Aquesta distribució també afecta la representació parlamentària, ja que cada confessió (n'hi ha 18) té un nombre determinat de diputats. El problema és que aquesta distribució no correspon a la realitat demogràfica del país, ja que va ser establerta pels colonitzadors francesos el 1920 i des d'aleshores la importància de comunitats com la xiïta ha augmentat, mentre que la dels cristians ha descendit.

La distorsió provocada pel sistema electoral ha comportat que, malgrat que la coalició liderada per Hezbol·là va obtenir més vots en les eleccions de juny, els prooccidentals encapçalats per Saad Hariri van obtenir més escons i l'encàrrec de formar govern. A més, formacions laiques que no tenen una correspondència directa amb cap

confessió, com el Partit Comunista, tenen vedat l'accés al Parlament.

Segons el responsable de relacions polítiques de Hezbol·lah al sud de Líban, Haj Hatem, el repte d'aquesta formació és aconseguir que les eleccions de 2013 se celebrin amb un nou sistema, el d'una persona un vot. D'aquesta manera, els resultats oferiran una imatge més real del país, on l'actual oposició, basada en la resistència lide-

“La distorsió que provoca el sistema electoral ha impedit que la coalició que lidera Hezbol·là assumeixi el govern libanès” rada per Hezbol·là, és la veritable majoria. "El debat electoral a les passades eleccions va girar sobre la pugna entre confessions i no en la lluita ideològica", explica Hathm a L'ACCENT a la seu de Hezbol·lah de Saida (Sidó).

A més, Hatem denuncia que a

les eleccions del passat mes de juny les formacions prooccidentals van comprar vots de la diàspora pagantlos el viatge en avió fins a Líban i oferint-los diners. En aquest país àrab no es permet el vot per correu dels residents a l'estranger.

Nascut per resistir a l'ocupació israeliana

Nascut dins la comunitat xiïta, Hezbol·là es va marcar com a objectiu principal acabar amb l'ocupació israeliana del seu país, i és per això que va apostar per la resistència.

El Líban ha pagat car ser veí de l'Estat sionista: Israel va ocupar el sud del país amb l'ajuda dels col·laboracionistes de l'Exèrcit del Sud de Líban. Els milicians de Hezbol·là, però, van ser capaços de vèncer el que es considera com l'exèrcit més ben equipat del món i van expulsar-lo del país el 2006. Actualment, els sionistes només ocupen les granges de Chebaa. Les tropes de l'ONU, amb cascos blaus espanyols inclosos, estan destinades al sud del riu Litani, però Hezbol·là segueix mantenint el control d'aquesta zona.

La vall de la Bekaa i els barris del sud de Beirut, com Dahie, són els altres principals feus de Hezbol·là.

A més de la seva capacitat militar, una dels principals valors del Partit de Déu és la capacitat d'organització, que li ha permès reconstruir bona part dels edificis que l'aviació israeliana va destruir a Dahie. El seu líder, Sayyed Hassan

Nasrallah, és una de les figures polítiques més influents d'Orient Mitjà. Viu a la clandestinitat, però acostuma a aparèixer periòdicament davant dels seus seguidors, normalment a través de videoconferència, com va succeir en la celebració del tercer aniversari de la victòria contra Israel el passat 14 d'agost.

A la celebració, Nasrallah va destacar que Hezbol·là està preparat

“Els milicians de Hezbol·là van ser capaços de vèncer l'exèrcit més ben equipat del món i van expulsar- lo del país el 2006” per respondre qualsevol nova agressió israeliana i que té capacitat per arribar a Tel Aviv amb els seus míssils. El líder del Partit de Déu responia d'aquesta manera a les recents amenaces sionistes de nous atacs contra el Líban.

Actualment, l'objectiu de Hez-

bol·là és liderar l'oposició a la tradicional "majoria" prooccidental, que s'articula en l'Aliança 14 de Març i que està liderada per la formació sunnita Futur, de Saad Hariri, vinculada a un dels clans que ha dominat la vida política i econòmica del Líban des de fa dècades. Es per això, que a les darreres eleccions Hezbol·là va encapçalar una àmplia coalició, el Front del 8 de Març, on van participar formacions representatives de diferents confessions.

De fet, Hezbol·là participarà en el nou govern que està formant Hariri amb l'objectiu d'articular un executiu d'unitat nacional. Cal tenir en compte que la correlació de forces al Parlament ha canviat des de les eleccions en detriment de la "majoria" prooccidental, ja que el Partit Socialista Progressista de Walid Jumblatt, representant de la minoria drusa, s'ha desmarcat d'aquesta coalició i s'ha anat apropant a Hezbol·là. La formació de Jumblatt és la segona en nombre d'escons de l'Aliança del 14 de Març. Un dels fills de Jumblatt va representar aquesta formació en la commemoració del tercer aniversari de la victòria de la milícia xiïta davant d'Israel. Es tracta d'un nou canvi de posició de Jumblatt, l'enèsim en la seva trajectòria, però el canvi actual és un signe que deixa en evidència quina serà la força dominant a Líban els propers anys: Hezbol·là.

12INTERNACIONAL

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

La fi de la nissaga Kennedy i el canvi d’Obama

MANEL LOPEZ I ESTEVE LLEIDA

El passat 25 d'agost moria Edward Kennedy a l'edat de 77 anys. Les necrològiques aparegudes sobre el darrer dels Kennedy han estat unànimes: gran defensor dels drets civils, un dels legisladors més importants de les darreres dècades al senat nord-americà, posicionat amb els sectors més desafavorits de la societat i contrari a la política exterior de l'administració Bush. Barak Obama destacà que "Ted" Kennedy havia dedicat tota la seua vida a la lluita per "la igualtat d'oportunitats i la justícia per a tots els nord-americans" i, tot just un mes abans de la seua mort, el president nord-americà l'havia condecorat amb la "Medalla de la llibertat", el màxim honor de caràcter civil existent als Estats Units. Naturalment Barak Obama agraïa d'aquesta manera el suport del senador de Massachusetts a la seua candidatura a la Convenció Demòcrata.

La mort del "Lleó" del senat ha tornat a fer bona la sobrevaloració que ha acompanyat l'activitat política de la família Kennedy al llarg dels darrers seixanta anys, i, al mateix temps, ens ha permès constatar les similituds amb el també sobredimensionat Barak Obama i els minsos resultats de les seus polítiques durant el seu poc més de mig any de mandat.

El segon de la nissaga dels Kennedy, John F. Kennedy, fou escollit president dels Estats Units el 1960, fonamentalment, per la seua retòrica anticomunista i per mantenir la supremacia real dels Estats Units a escala internacional; tot i que se'l continuï considerant com un dels presidents nord-americans de la segona meitat del segle XX amb més decisió i d'un incorruptible progressisme liberal. De fet, acomplí totes dues coses amb la seua política de grans gestos i d'imatge pública que provocà crisis mundials tant importants com la dels míssils de Cuba que estigué a punt d'embarcar al món cap a una guerra del tot injustificable. Si J.F.K ha estat, amb poca mena de dubtes, el president nordamericà més sobrevalorat del segle XX, el mateix ha succeït amb l'activitat política d'Edward Kennedy.

El petit dels Kennedy inicià la seua activitat política amb la campanya per a l'elecció de senador del seu germà John Fitzgerald el 1958.

El 1960 tingué un paper actiu en la cursa presidencial per a instal·lar

Edward Kennedy amb Barack Obama en un acte de la campanya presidencial

al gran dels Kennedy a la Casa Blanca. El 1962 fou escollit senador per Massachusetts revalidant la seua acta al Senat de manera gairebé ininterrompuda fins l'any 2006.

Precisament ha estat l'activitat de "Ted" Kennedy al Senat la que ha ajudat ha construir la imatge d'un polític representant del sector més progressista del Partit Demòcrata, que no ha tingut però cap inconvenient en pactar reiteradament mesures legislatives amb els republicans, formant part de les comissions de justícia, treball i salut, educació i pensions de la cambra nord-ameri-

“La mort d'Edward Kennedy ens ha permès constatar les similituds amb el també sobredimensionat Barak Obama” cana.

Si observem globalment la labor de "Ted" Kennedy en la seua llarga carrera com a senador aquesta resulta força menys brillant i efectiva en favor de les causes progressistes. És a dir, si distingim entre allò que es diu i allò que es fa, l'activitat del petit dels Kennedy queda

notablement deslluïda. Si bé és cert que Ted Kennedy rebutjà la intervenció nord-americana a l'Iraq, com havia rebutjat abans el suport a la Contra nicaragüenca i condemnat el règim d'Apartheid a Sud-àfrica, també ho és que inicialment donà suport a Lyndon B. Johnson en la continuació de la guerra contra el Vietnam, tot i que més endavant s'hi oposà. Igualment, tot i que més de 300 de les seues iniciatives acabaren convertint-se en lleis, no fou fins la seua darrera etapa com a senador en la que destacà en la defensa d'algunes mesures progressistes, com ara l'augment del salari mínim, i en d'altres que difícilment acabaran prosperant, com la cobertura sanitària universal. Fins ben entrats els anys vuitanta, si exceptuem campanyes com la de la "Voting Rights Act" el 1965, la vida política de "Ted" Kennedy estigué marcada més per afers de caràcter personal i familiar, tota la trama negra lligada a la família Kennedy, el seu alcoholisme i sobretot l'accident de "Chappaquiddick" en el que morí la jove que l'acompanyava en cotxe, i per la disputa el 1979 amb Jimmy Carter com a candidat presidencial pel Partit Demòcrata. En una societat com la nord-americana, en la que importa tant l'esfera privada com pública dels polítics professionals, la cursa presidencial de "Ted" Kennedy ja estava perduda abans de la sortida.

De ben segur que la seua reivindicació d'una cobertura sanitària universal convertida en l'actual cavall de batalla de Barack Obama

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona//Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

ha ajudat a alimentar la llegenda progressista de la família Kennedy i, concretament, del darrer i únic mort per causes naturals de la nissaga. Ara bé, aquest suposat progressisme atribuït als Kennedy se sosté en la idea que per millorar la situació de tots aquells sectors que pateixen les conseqüències del model capitalista nord-americà, i d'aquells que directament en resten exclosos, el que cal és pressionar el Partit Demòcrata des de fora i recolzar aquells elements més proclius al "canvi" que en formen part, ja es diguin Kennedy o Obama. Vist

“'Ted' s’ha conreat una imatge de progressista al Senat, però no ha tingut inconvenient en pactar amb els republicans” en perspectiva aquest plantejament únicament ha servit per a neutralitzar les reivindicacions de nombrosos moviments socials, en alguns casos amb cert potencial transformador, quan els demòcrates han arribat a la Casa Blanca.

Si bé és cert que entre Barak Oba-

ma i Georges Bush hi ha diferències rellevants, ni que només sigui per la qüestió racial i per qüestions de pura estètica política, també ho és que en els primers set mesos de la seua presidència aquest ha demostrat tenir ben apresa la recepta Kennedy de cobrir tota la seua gestió amb la patina del progressisme i les llibertats formals. Si per una part ha atacat els augments "immorals" dels sous dels executius per l'altra a abocat centenars de milers de milions de dòlars per rescatar bancs i agències d'inversió, si va prometre reiteradament la recuperació de les llibertats civils ha seguit amagant els diversos casos de tortures de personal militar i, per últim, sobre la reforma sanitària tot i insistir en la voluntat d'implantar una cobertura sanitària que arribi als gairebé 50 milions de persones que no tenen cap tipus de prestació cada cop sembla més dubtós que amb un dèficit pressupostari elevadíssim i amb una de les balances comercials més desfavorables de la història dels Estats Units Barak Obama tingui la voluntat política d'anar més enllà dels serveis sanitaris que actualment presta el govern federal.

Si amb "Ted" Kennedy podem dir que s'acaba una de les nissagues polítiques més influents dels darrers quaranta anys dels Estats Units, sembla que el seu estil de fer política ha estat ben digerit pel nou president dels nord-americans tot i que, de moment, amb una posada en escena força més aconseguida que la que acompanyà als diversos membres de la família Kennedy.

L’ACCENT 161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

CULTURA13

El COMcert aplega més de 2.000 persones per la música del País Valencià

Capellades acull 12 hores de música en català

Aida Morales BARCELONA

L

Redacció VALÈNCIA Lliurament d’una obra d’Antoni Mirò d’homenatge a l’Ovidi

a primera edició del COMcert, el festival de música en valencià que es va organitzar a Benifairó de la Valldigna el passat dissabte 29 d'agost, va finalitzar amb una participació de més de 2.000 persones i amb una valoració molt positiva per part del col·lectiu organitzador Ovidi Montllor (COM).

Durant tot el dissabte, es va poder gaudir de més de 10 hores de música en valencià de la mà dels grups guanyadors dels premis Ovidi Montllor 2006 - 2008. L'actuació es va dividir en dues etapes; a la primera hi va haver un tast de cançons dels músics i cantautors VerdCel, Clara Andrés, Pau Alabajos, Rafa Xambó, Remigi Palmero, Eva Dénia, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, Oscar Briz i Urbàlia Rurana, i a la segona part es va poder gaudir de la música de Si+No, Neuròtics, Bakanal, Orxata Soud System, 121DB i Biano Selektah.

Segons va explicar a L'ACCENT el secretari del COM i cantautor Pau Alabajos, el col·lectiu està d'enhorabona per haver pogut aplegar aquest nombre de gent i va comentar que "estem molt contents pel suport que ha donat el públic a la música en valencià". A més a més, Alabajos va voler remarcar la dificultat que hi ha al País Valencià per potenciar la cultura musical, i va dir que "això es fa encara més difícil quan es tenen les institucions en contra".

D'altra banda, el Col·lectiu Ovidi Montllor va afirmar haver assolit els objectius fixats pel COMcert. El col·lectiu va comentar que s'ha impulsat una nova llista de músics i cantants, s'ha animat a la creació i foment de nous grups al País

Valencià, s'ha demostrat la qualitat musical de la zona i s'ha ajudat a consolidar la germanor entre els membres de l'escena musical valenciana. Així ho va afirmar Tubal Peralbes, cap de premsa del COM: "la festa d'avui demostra també que hi ha una escena absolutament cohesionada, una germanor sense precedents entre tots els artistes que formen part del Col·lectiu i això sempre és una bona notícia".

Els beneficis del COMcert es destinaran a seguir fomentant la música en valencià arreu dels Països Catalans. Per això els ingressos es destinaran al finançament de la segona edició de la Guia dels Músics i Cantants en Valencià que servirà per fer difusió a tots els ajuntaments del País Valencià dels més de 160 grups i solistes

que hi constaran: una xifra que s'ha duplicat des de la primera edició.

De cara a un proper COMcert, Pau Alabajos va explicar que es preveu i que és probable ja que ha estat una bona experiència: "segurament es tornarà a fer un festival de reivindicació de la música valenciana com aquest, tot i que potser es fa a un altre lloc". Alabajos també va voler afegir que el COMcert ha estat possible gràcies a tota la col·laboració que hi ha hagut per part del col·lectiu de Benifairó de la Valldigna Som i Serem, de l'Ajuntament, dels diferents mitjans de comunicació, de tots els grups i artistes i, sobretot, de tots els voluntaris del poble que creuen que s'ha de seguir potenciant la cultura musical al País Valencià.

L

a vila de Capellades (l'Anoia) serà escenari el proper dissabte 19 de setembre de la iniciativa "12 hores de música en català", una aposta de la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI) per la promoció i l'ús de la llengua catalana.

Aquesta marató portarà fins a Capellades un bon nombre dels cantautors i grups més populars de l'escena musical catalana actual. Precisament, la varietat d'estils d'aquest gran concert és la carta de presentació més atractiva d'aquesta proposta lúdica i festiva. Però no només l'única. Sens dubte, un altre dels reclams a tenir en compte és el preu. La CAJEI, conscient de les condicions econòmiques actuals en què es troba el jovent en plena crisi econòmica, ha fixat les entrades en unes xifres a l'abast de tothom: 3 euros de cinc a vuit del vespre i 6 euros a partir d'aquesta hora i fins a la cloenda.

Per l'escenari muntat al Pavelló Esportiu de Capellades, i des de les cinc de la tarda, passaran el bo i millor del conglomerat musical més crític i combatiu. Els grups i solistes que hi participaran són Josep Romeu, Pau Alabajos, Cesk Freixas amb els Altres Bandais, Paral·lel 84, Zikuta, Mall, RedBanner, Voltor, Answer, Eina, Camarada Kalashnikov, Igitaia, Skatacrak, Higt Times i Banda Barretina.

L'ACCENT, el setmanari Directa, Llibertat.cat i Racó Català col·laboren en l'esdeveniment.

Al setembre tabal i dolçaina Redacció VALÈNCIA

C

ap al mes de setembre i des de fa cinc anys diverses entitats culturals organitzen el "Cicle cultural al voltant de la dolçaina" una iniciativa que té com a objectiu precisament posar de rellevància la importància creixent d'aquest instrument tradicional en les manifestacions culturals (i més enllà) del nostre poble.

Enguany les activitats han crescut i així el cicle arriba des de València cap a altres ciutats com ara Torrent o Alacant.

Així doncs entre el 10 i el 19 de setembre a Sant Marcel·lí de València hi haurà entre altres coses la primera trobada de torres humanes del barri, i un taller de construcció de gegants i cabuts. El dia 18 comencen els actes a la Societat Coral el Micalet amb diferents exposicions com ara les d'indumentàries valencianes o la de cartell i dolçaina i també l'endemà, amb el cant d'Albaes pel centre de València. El 25 de setembre els actes es traslladen a Torrent on els incombustibles del Casino han organitzat una nit de cant

d'estil i albaes. Els actes clouen els dies 2 i 3 d'octubre a la Malva-rosa amb activitats tant suggerents com un concert de rock, un correfocs i una Fira de Luthiers, on els fabricants d'instruments tradicionals exposaran les darreres novetats en canyes, tudells, faristols, dolçaines i percussions.

D'altra banda, i com és habitual, el cicle comptarà amb un concurs de fotografia emmarcat en el món de la dolçaina. El proppassat dissabte finalitzava el

termini per al lliurament de fotos i des d'aleshores un jurat format per professionals de la fotografia, personalitats vinculades al món de la dolçaina, delibera per

tal d'atorgar als millors caçadors d'imatges els tres guardons, premiats respectivament amb una dolçaina, unes postisses, i una faixa. L'acte de lliurament de premis tindrà lloc el dissabte 19 de setembre als locals de la Societat Coral el Micalet.

L'edició d'enguany del cicle cultural al voltant de la dolçaina està organitzada per la Societat Cultural el Micalet, Amics de l'Alguer, Alimara, Grup el Tudell, BufAlí, l'Ateneu Cultural Casino de Torrent, l'Associació de Veïns i Veïnes de Sant Marcel·lí, la Unió Musical Horta de Sant Marcel·lí, les Festes Populars de Sant Marcel·lí, Colla de dolçaina i tabalet Sant Antoni d'Alacant. Des de la seua web ens animen a fer dolçaina perquè "hem de cantar, i cantant, manifestar la nostra presència. Hem de fer sonar els nostres instruments, per enaltir la nostra vigor.

Hem de dansar, per caminar junts, ara més que mai, cap a una realitat sobirana, que mai haguérem tingut que perdre, ara fa 300 anys, a Almansa".

MÉS INFO: WWW.TABALETIDOLSAINA.COM

14 CULTURA

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

MONOGRÀFIC

Cesc Blanco SAGUNT

D

e festes majors n’hi ha a pertot arreu, a qualsevol poble, més gran o més menut. Però les festes alternatives o autogestionades són una altra història; no a tot arreu en tenen el plaer de gaudir-ne.

Tot i que darrerament han sorgit diverses i s’han consolidat d’altres, encara es fa dur competir amb les festes controlades i promogudes pels ajuntaments. I si no, que els pregunten als que dormen 10 hores en una setmana, als que aguanten torns de barra interminables, als que es barallen durant setmanes per aconseguir grups, material i espais. Però és clar, com és exactament una festa major alternativa?

Per saber en què consisteix començarem parlant de les festes majors convencionals –institucionals: les organitza un o diversos tècnics contractats per l’ajuntament de torn; estan finançades també pel consistori, per tant, responen amb les seues activitats davant dels partits polítics del govern i per acabar, segons Ramon Armengol, membre de l’AJG i un dels orga-

nitzador de les Coordinadora de Festes Populars (CFP): “només tenen un component lúdic festiu, no mostren la cara més reivindicativa i crítica [del barri o població]; fins i tot, l’amaguen”.

Davant d’acò, fa unes dècades (Cornellà, 17 anys; Sants, 15; Borriol, 12; Gràcia més de 12...) diferents col·lectius i persones a títol individual es coordinaren per fer realitat una festa diferent. En contraposició a les festes majors institucionals, crearen un projecte alternatiu: autofinançat i autogestionat, açò és: sense intervenció de tècnics de l’ajuntament; sense finançament institucional; organitzat per persones sense cobrar; intentant aplegar totes les persones del barri o població; coordinant de manera assembleària i oberta (qualsevol individu o col·lectiu pot treballar pel projecte); mostrant la realitat del seu entorn des d’un punt de vista crític i, des d’un punt de vista més ampli: “visualitzar un projecte polític alternatiu”, ho diu Marc Garcia, membre d’Endavant i organitzador de les Festa Major Alternativa de Sants (FMAS).

Preparatius de la Festa Alternativa als Bous de Borriol

Amb les festes alternatives s’ha creat un espai de cultura popular que no existia

“En contraposició a les festes majors institucionals, les alternatives són un projecte autofinançat i autogestionat”

Aquest plantejament de Marc Garcia és rellevant, és força important, ja que el rerefons d’aquestes festes és polític, social, crític... No es realitza el festeig únicament per tenir una infraestructura alternativa i pròpia, per fer la punyeta a l’ajuntament. L’objectiu dels esdeveniments alternatius –com remarquen els

organitzadors de la festivitat a Borriol, a Sants, a Gràcia i a tants altres indrets– és la col·laboració en un moviment antisistema, alternatiu i que busca un canvi profund de la situació actual. En aquest cas des del vessant festiu i de lleure, com també es fa des del vessant estudiantil, sindical, municipalista, etc.

Coordinació arreu dels Països Catalans Cesc Blanco SAGUNT

A

les plataformes i assemblees des d’on es treballa per afaiçonar els esdeveniments alternatius hi ha col·lectius de tota mena: organitzacions de l’esquerra independentista, ateneus llibertaris, col·lectius okupes, organitzacions d’esquerra no vinculades a l’independentisme, associacions de veïns, persones a títol individual... com diu Marc Garcia: “de cap manera és un terreny únicament de l’esquerra independentista, es podria parlar d’un bloc anticapitalista, com a molt!”.

Tanmateix, val a dir que l’esquerra independentista es troba implicada en totes aquestes festivitats i que és un dels col·lectius que aposta amb força per aquesta mena d’esdeveniments.

Aquesta pluralitat és molt enriquidora però també difícil de gestionar; l’esforç que es fa al si d’aquestes plataformes és ingent.

No conformant-se amb això, els organitzadors i organitzadores de les festes autogestionades també es relacionen i coordinen amb altres festes d’altres indrets. I és en aquest context, on naix la Coordinadora de Festes Majors Autogestionades (CFMA). És un projecte que es va encetar de manera informal fa uns 5 anys però que es va donar a conèixer públicament al març passat a les festes de Castelló. Són ja 22 les ciutats, viles i barris de tots els Països Catalans que s’han adherit a la coordinadora; i n’hi ha d’altres

amb projecte d’adherirs’hi. Els objectius de la CFMA són: “crear una base de recursos per a l’intercanvi d’activitats, infraestructures i coneixements entre festes autogestionades; facilitar la creació de noves festes majors autogestionades als pobles que així ho desitgin; el qüestionament crític i pràctic de les dinàmiques institucionals i comercials de l’oci i la cultura popular i la creació d’una xarxa de coordinació d’esforços que es consolidi i que doni capacitat de resposta comuna”.

Camí ple d’entrebancs Com no podia ser d’altra manera dur avant un projecte tan extens costa moltíssim, ja ho dèiem al vell començament (a Borriol s’han de coordinar 80 persones per fer el torn de barra, en diversos llocs fan una setmana sencera de festes, a Sants han realitzat un concert amb 15 grups seguits...).

Però no totes les complicacions vénen del projecte. Un dels grans entrebancs d’aquestes festes és l’actuació de l’autoritat competent, en aquest cas: l’ajuntament.

La manera més directa, que menys repercussió pública té i que provoca un trasbals important en la planificació del

Festes adherides a la CFMA Primera quinzena de setembre: * Folgança d’Algemesí * Festa Major Alternativa d’Artés * Festes Majors Alternatives de Gramenet del Besòs * Festes Alternatives de Viladecans

festeig és el lliurament, per part del consistori, de permisos per celebrar actes al carrer. Que un col·lectiu no sàpiga fins un parell de mesos abans on ubicarà els esdeveniments festius és un problema considerable. “No pots preveure una activitat per a xiquets al matí perquè potser et donen com a lloc per a les festes un solar sense ombra, ni font”, afirma Marc Garcia. I aquest és sols un exemple de tots el problemes que causa la incertesa de l’espai: el lloc condiciona els grups de música, les barres, la previsió de gent, etc. Amb aquest problema es troben les festes de Sants i Gràcia des de fa anys. A Borriol –governat pel PPV– directament no els donen els permisos. A això cal afegir la presència policial, el tractament negatiu dels mitjans...

Segona quinzena de setembre: * Comissió Festes Alternatives de Sarrià * Festejades Alternatives del Prat de Llobregat * Barraques de Tarragona Primera quinzena d’octubre: * Festes Majors Alternatives La Petita Sant Feliu de Llobregat Segona quinzena de novembre: * Festes Reivindicatives Clot-Camp de l’Arpa Primera quinzena de desembre: * Festes Alternatives de Sant Andreu de Palomar * Festa Major Reivindicativa Sant Andreu de Palomar

MÉS INFO: COORDINADORADEFESTES.WORDPRESS.COM

CULTURA 15

L’ACCENT 161 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009

La ressenya de la quinzena: Hijas de Erin

Agenda

Veus de dones d’Irlanda del Nord Paco Francès TORRENT

x

C

om en qualsevol conflicte polític, al Nord d'Irlanda les dones han tingut un paper fonamental en la lluita. En la seua condició de mares, mullers, germanes i, sobretot, com a militants i activistes en la cerca de la justícia i la veritat, han estat el puntal sobre el que s'ha sostingut la comunitat republicana durant els anys més durs dels Troubles. Aquesta condició, però, ha estat silenciada, i ha quedat en un segon pla respecte als seus companys i respecte a la informació que ens arriba a nosaltres sobre el conflicte.

Els abusos i les violacions als drets civils, per part de l'exèrcit britànic, de la Real Policia de l'Ulster (RUC, les seus sigles en anglès) i dels grups lleialistes han estat una constant en les zones republicanes durant dècades.

Hijas de Erin recull els testimonis de diferents dones nord-irlandeses que en la seua condició de membres de la comunitat republicana han patit situacions de violència sobre elles mateix o sobre els seus amics i familiars.

Silvia Calamati, periodista i escriptora gran coneixedora del conflicte irlandès, ha volgut donar-los veu a i reflectir les emocions i el patiment d'unes dones que s'han vist obligades a prendre el carrer i alçar la veu per denunciar situacions d'una violència i d'una injustícia descomunal. Han patit repressió, presó, violacions, atemptats, discriminació i mort, i ha quedat, al voltant de tot açò, un silenci

>> Els actes de l'Onze de Setembre cada any presenten una major extensió territorial, un reflex del creixent arrelament de l'esquerra independentista arreu de les comarques. Un dels dies forts de “l'Onze a comarques” és la vigília de la Diada. Les marxes de torxes seran un denominador comú a diverses viles i ciutats com Badalona, Berga, Cardedeu, Manresa, Mollerussa, Olot, Sant Celoni, Reus, Vilafranca, Vilanova i Tortosa entre altres. També hi haurà actes polítics com els de l'EIB a Sants, de l'Esquerra Independentista de Sabadell a la ciutat vallesana, el de la CUP de Girona entre molts altres punts del Principat. Destaca que enguany per primera vegada se celebrarà la vigília de la Diada a l'Hospitalet de Llobregat de la mà de Maulets i l'Assemblea de l'Esquerra Independentista local. A Vic, la CEI Osona realitzarà la tradicional manifestació centrada enguany amb la crisi. >> I l'11 és el torn de les manifestacions. Al matí a Lleida i a la tarda les de Barcelona, Reus i Girona. A la ciutat comtal al llarg del dia també hi haurà la tradicional marxa pels presos així com actes polítics de Maulets, la CAJEI i l'MDT.

còmplice i devastador que les mata poc a poc.

El llibre recull 21 declaracions, ordenades per temàtiques socials, que engloben des del món del treball i la visió dels fills i filles del conflicte, fins a la vida a la presó i les lluites al carrer per la justícia i la solidaritat.

Amb molta claredat, dignitat i lluny de qualsevol dramatisme, les vivències d'aquestes dones ens fan sentir admiració i solidaritat amb elles.

L'autora explica que no es va sentir amb ànims de publicar el llibre, per com d'impactants i punyents són algunes de les històries, fins que una de les entrevistades, l'advocada Rosamary Nelson, fou assassinada amb un cotxe bomba col·locat

per un grup paramilitar lleialista.

Aquest fet la va motivar a publicar aquest interessant llibre que ens mostra el conflicte des d'una altra perspectiva ben diferent a la que coneixíem fins ara.

Fitxa tècnica

Autor: Silvia Calamati Títol: Hijas de Erin Editorial: Icària Lloc: Barcelona Any: 2006

>>No oblideu que encara hi ha un munt de festes alternatives on combinar la festa i la lluita. Des de Poble Nou fins a Tarragona, passant per Algemesí, Gramenet del Besòs o Viladecans, aquests dies l’agenda cultural és ben viva. Consulteu les respectives pàgines web per confirmar els actes, però, sobretot, assistiu-hi!

Del 14 al 27 de juliol de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a LACCENT.CAT@GMAIL.COM

Història

La Segona Germania: Maulets avant la letre Pau Tobar VALÈNCIA

D

urant la transcendental Guerra de Successió el moviment popular tingué a bona part del país un marcat component de classe. Aquest moviment que fou conegut com a 'maulet' tingué un precedent molt clar a les comarques centrals del País Valencià. Si el 1705 desembarcava Basset a Altea i s'encenia la revolta des de la Marina, només uns pocs anys abans i des de la Safor s'alçava el moviment popular de la Segona Germania. Les connexions entre ambdues revoltes són tals que l'historiador castellonenc Jordi Querol parla de la Segona Germania com uns "maulets avant la letre", és a dir autèntics maulets que s'avançaren fins i tot a la denominació.

El malestar del camp valencià del XVII troba les seues arrels en l'empitjorament de les condicions de treball arran l'expulsió dels moriscos el 1609 (veure l'article d'Eva Serra a L'ACCENT 160). En efecte, l'expulsió dels moriscos valencians feia necessari, d'una banda un nou repoblament i de l'altre compensar la davallada econòmica que aquesta pèrdua de mà d'obra suposaria per als senyors. Per això les noves cartes pobles tingueren un caire més dur i provocaren molta inestabilitat, misèria i

malestar. Les comarques centrals del País Valencià (el Comtat, la Marina, la Safor, la Vall d'Albaida i la Costera) foren una de les zones on la nova realitat opressiva fou més acusada.

Amb el temps els camperols d'aquestes zones començaren a apel·lar als furs com a base jurídica per discutir les rendes exigides pels seus senyors. En aquesta primera ofensiva "legalista" participaren amb els camperols alguns juristes entre els quals destacà el saguntí Fèlix de Vilanova.

Els arguments jurídics dels camperols valencians foren desoïts per les institucions.

Evidentment aquestes representaven els interessos d'una aristocràcia a la qual no li feia cap gràcia que es posara en entredit la base del seu

poder. També l'arquebisbat es posà de part dels poderosos, entre altres coses perquè l'Església s'enriquia gràcies a les mateixes rendes que els senyors laics. Cal assenyalar que tota aquesta ofensiva legal dels llauradors tingué lloc precisament en el moment en el qual l'economia a la Corona d'Aragó començava a repuntar, i en concret el camp valencià començava a recuperar-se dels efectes de l'expulsió dels moriscos.

També és significatiu que això ocorre en paral·lel a una revitalització dels furs, en un procés històric que abraça els diferents territoris de la nació i que es coneix històricament com a neoforalisme. Aquesta revifalla de l'apreciació de les institucions i lleis pròpies de la Corona d'Aragó com a quelcom alliberador, entronca clarament amb l'apel·lació als furs que fan els camperols valencians de la Segona Germania, però també amb la defensa dels furs i constitucions que faran els maulets i miquelets d'arreu del país poc després.

La via legal s'esgotà amb la tancada en banda de les institucions del regne i del Consell d'Aragó. Així doncs es generalitzà la pràctica de la desobediència, els camperols deixaven de pagar les rendes apel·lant drets forals. Fou precisament la detenció de quatre camperols desobedients a Vilallonga (la Safor), el juliol de 1693, que provocà l'esclat de l'alçament armat.

Efectivament, l'endemà d'aquesta detenció més d'un miler de llauradors s'aplegaven a Gandia, prenien la ciutat, i alliberaven els vilallonguers. Amb els crits de guerra "muira el mal govern: Arca! Arca! Arca!" i "visquen els pobres!", els revoltats recorrien els pobles al sud del Xúquer sumant partidaris a cada pas.

Entre els líders agermanats destacaven Josep Navarro, de Muro d'Alcoi, i Francesc Garcia, de Ràfol de l'Almúnia. Ambdós encapçalaren l'exèrcit camperol que s'enfrontà a les tropes del virrei el 15 de Juliol de 1693 a Setla de Nunyes (el Comtat). El xoc fou breu, militarment desigual, donat que molts llauradors fugiren davant la superioritat de les armes dels esbirros del rei. Una retirada mal organitzada que fou desastrosa i que acabà en una desfeta total i una veritable massacre. Josep Navarro fou capturat, executat, esquarterat i exhibit el seu cos per tal que servís de càstig exemplar a tots els llauradors valencians. Tanmateix Francesc Garcia aconseguí fugir i hom el relaciona amb la preparació de la revolta mauleta tingué com a epicentre inicial la comarca de la Marina. En efecte, és molt probable que la presència d'un líder carismàtic com Francesc Garcia fos important per tal que els llauradors vincularen l'austriacisme a la defensa dels furs i dels drets que creien recollits en ells i pels quals havien estat lluitant en aquella revolta estival de 1693. Tant per la seua orientació antisenyorial, com pel seu programa que defèn els interessos camperols i els identifica amb els furs, com per les coincidències geogràfiques, com pel poc de temps que transcorre entre una i altra revolta, podem assegurar que els maulets que se sollevaren en 1705 no eren altres que els agermanats vells de 1693.

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2009 L’ACCENT 161

16CONTRAPORTADA

“La independència del Principat no ajudaria a la resta dels Països Catalans” A.GONZÁLEZ / A.GINÉS VALÈNCIA

Els últims mesos ha tornat a revifar el debat entorn el nacionalisme a València i la identitat dels valencians.

També han aparegut uns nous Quaderns d'Orientació Valencianista, sota el títol de País Valencià, segle XXI, en els quals has participat. Què ha motivat l'edició d'aquests Quaderns?

Les motivacions, quan ens decidim a coordinar a una sèrie de gent perquè opine sobre el tema, són tant de llarg abast com més immediates. D'una banda, veiem com hi ha tota una sèrie d'atacs sistemàtics als referents del nacionalisme al País Valencià, referents fusterians, que conformen un projecte transformador i crític, mentre que des de l'anomenada tercera via s'intenta una tornada a posicions que nosaltres identifiquem com a regionalistes.

Però la critica a aquesta deriva no és cap novetat. El que passa és que fa poc van saltar les alarmes quan al congrés del Partit Socialista es va tractar de substituir el nom de País Valencià, en un intent per adaptar-se a un discurs més pragmàtic i més adequat a l'hegemonia del PP i a aquest regionalisme que ha calat en la societat valenciana. Al mateix temps, el partit nacionalista hegemònic, el BLOC, també hi havia moviments semblants, amb sectors que volien fer aquest acostament al regionalisme, intentant apartar el llegat de la tradició fusteriana, més crítica, adaptant-se als símbols, a la denominació i a tota una perspectiva d'un valencianisme més innocu, més acceptable per la ideologia dominant que ha difós el PP, aquest regionalisme neoconservador.

Per últim, creiem que també s'havia de donar veu en aquest debat a gent crítica amb la deriva del nacionalisme i d'alguna manera replantejar la vigència de les arrels del que anomenem fusterià, per dir-ho d'alguna manera.

Aquests van ser els motius concrets.

Aquestes dos evolucions coincidiren molt en el temps.

Aquestes derives de què ens parles en del fusterianisme quin rerefons tenen?

Per què apareixen?

Hi ha un context global, polític o cultural, en els anys 80 i 90: una remuntada en general del pensament conservador arreu d'Europa, un descrèdit dels moviments d'emancipació, dels moviments crítics, del marxisme i d'altres moviments, ecopacifistes, radicals, etc.

I això està latent en eixa crítica cap a l'esquerra més o menys fusteriana.

La principal crítica que fan és la del radicalisme, no solament en la qüestió nacional de plantejar els Països Catalans, sinó també en la crítica al folklorisme, en ser massa d'esquerres o en ser massa alternatius... i es pensa que això

ENTREVISTA Entrevista a Pau Viciano, historiador Pau Viciano és un hitoriador especialitzat en la fiscalitat ,les finances municipals i l'oligarquia urbana de la baixa edat mitjana a Castelló de la Plana. I també és un dels autors que més ha reflexionat sobre la identitat valènciana i sobre reptes i polèmiques del nacionalisme al País Valencià.Recentment ha co-editat uns volums dels Quaderns d’Oreintació Valencianista que, sota el títol País Valencià, segle XXI, han donat veu a diverses personalitats per refelxionar sobre el país i, en molts casos, per reivindicar l’herència de Joan Fuster. Podeu consultar una versió més extensa de l’entrevista a la pàgina web de L’ACCENT.

el poble no ho ha acceptat.

Hi ha una sèrie de gent que havia treballat amb el valencianisme en aquestes coordenades, però com que veia que no hi havia un resultat polític important o significatiu van pensar que era més pragmàtic anar cap a una via de reconciliació més de centre. Per tant un context global, i un cert cansament i també, no es pot negar, l'oportunisme d'una certa gent -molt pocs, afortunadament- que per fer la seua carrera personal va decidir seguir altres vies.

Aquesta via que es considera a si mateixa pragmàtica ha funcionat?

Jo crec que no. De fet Unió Valenciana, que era el model, ha desaparegut fagocitat pel PP, que és l'espanyolisme de tota la vida amb un cert discurs regional. Si qualsevol via política que apel·le un regionalisme o un nacionalisme si no té una distància respecte d'aquest model general i té un projecte diferent, acaba fagocitat.

La tercera via ha tingut el paper d'afeblir el nacionalisme d'esquerres i, per contra, no ha sabut apropar la dreta o el regionalisme cap als seus posicionaments. En el seu moment podria haver servit per integrar el blaverisme cap a un consens democràtic del país. Si Unió Valenciana s'hagués passat a la tercera via -per dir-ho així- hauria sigut positiu perquè hauria civilitzat aquesta dreta. Això ho han intentat a última hora algunes persones com Hèctor Villalba i algunes formacions amb un valencianisme centrista no anticatalanista, però han fracassat perquè el seu marge electoral és mínim, perquè això pressuposa que hi ha un sentiment de valencianitat en la població amb un cert contingut polititzable i no solament un reflex d'espanyolisme regional.

Pau Viciano reivindica l’herència de Joan Fuster per al futur del País Valencià

Totes les crítiques que ha rebut el nacionalisme catalanista són iguals?

Hi ha molts tipus de crítiques. Jo crec la crítica que no és admissible és la que va a la culpabilització de la ideologia o del projecte en si mateix o de la pràctica política en el sentit que va ser provocadora, irresponsable i que va generar anticossos, la reacció blavera i de la dreta. Més quan sabem que aquella era una època, anys 70 i principis del 80, de molta efervescència política i que la reacció anticatalana suposadament popular va ser organitzada i finançada pels aparells tardofranquistes o també per altres sectors que no estaven interessats en un canvi polític i en el creixement del nacionalisme al País Valencià. Probablement una de les crítiques que podem fer és que no es va tenir una certa prudència, però aqueta crítica és molt fàcil de fer-la ara.

Darrere del reviscolament de la tercera via hi ha una sèrie d'interessos molt focalitzats al Principat.

El que s'observa ja fa anys al Principat és una progressiva incomoditat amb el País Valencià, ja que hi ha una hegemonia molt important del PP i és comprensible pensar que per fer ponts i tenir relacions institucionals amb el País Valencià s'ha de passar pel PP com a interlocutor. Però el que no pot ser és que això siga a costa de blanquejar totalment l'actuació del PP. Per exemple, La Vanguardia sobretot als articles d'opinió, però també amb la informació general valenciana, ha anat justificant les polítiques del PP i desqualificant els nacionalistes valencians. Es vol fer creure que per culpa del valencianisme fusterià i catalanista existeix un estat d'hostilitat cap a Catalunya que és el que impedeix que puga haver una millor relació entre el Principat i el País

Valencià. Parle de La Vanguardia com podria parlar de molts sectors del PSC, de CiU i altres partits, que també estan en la línia d'abandonar el País Valencià un poc a la seua sort o bé intentar aconseguir algun tipus d'acords passant per damunt dels nacionalistes i d'alguna manera donar credibilitat a les polítiques suposadament valencianistes del PP. Quina penses que hauria de ser l'actitud des del Principat respecte a tota aquesta qüestió de la identitat dels valencians?

Jo entenc que és difícil i puc comprendre un cert cansament del Principat: un "campi qui pugui" a causa de les majories sistemàtiques del Partit Popular. A més quan, a determinades zones la situació de la llengua està molt deteriorada, ells poden pensar que han de centrar les seues forces al Principat.

Tanmateix, s'ha d'insistir en iniciatives que connecten els territoris, però no només de caire polític partidista, sinó que cal també un teixit social en què es puga recolzar un projecte polític. S'han de crear teixits, associacions científiques, culturals que superen la barrera autonòmica.

Això és més important, al meu entendre, que no pas que s'independitze Catalunya. És un cas molt hipotètic, però jo pense que un Principat independent potser no ajudaria a la resta dels Països Catalans, ja que generaria una actitud anticatalana en els altres territoris i qualsevol reivindicació de la unitat de la llengua seria vista com una mena de quintacolumna. Entre reforçar la sobirania unilateral d'un territori o reforçar la unitat del conjunt quasi apostaria per això darrer, encara que òbviament, en la realitat, aquests processos no són excloents i necessàriament tenen ritmes diferents.

LA REMATADA Llaunes a les festes MARC GARCIA BARCELONA

La majoria de festes majors ja han passat, i com cada any, les més concorregudes, han patit el mal de les llaunes. Dediques mesos de treball, arrisques milers d'euros, dotzenes de persones fan torns de barra, de muntatge, d'organització, desinteressadament, mentre uns pocs aprofiten tot aquests esforç col·lectiu i en benefici col·lectiu, per fer el negoci particular, per a benefici particular.

Algú dirà, el carrer és de tots i no podem criminalitzar a una pobra gent que intenta sobreviure venen 4 llaunes. Jo els diré que, el carrer, com la terra és de qui se la treballa, i que per tant, la beguda, menjar, o qualsevol altre benefici econòmic d'una festa major, ha de ser consultat amb l'organització. Al meu barri, a part del benefici col·lectiu de l'organització, d'altres col·lectius han pogut autogestionar-se gràcies a la festa major. Els Mojitos de suport a l'Alfonso (cas Kubotan), l'Aigua de València (cas Torreta), els gofres i bikinis per la ràdio del barri, el dinar de L'ACCENT o de la campanya contra la crisi, i d'altres col·lectius que han sabut aprofitar la plataforma d'una festa multitudinària per vendre material propi que no suposi un greuge per a l'organització, complementant la festa enlloc de compatint-la. I desenganyem-nos, consumir les llaunes no tant sols no és un benefici col·lectiu, sinó que tampoc és un mode de vida gaire digne, sovint controlat per màfies organitzades, o per gent de baixa estofa que no comparteix l'esperit crític de la festa però, n'aprofita la nul·la presència uniformada (secretes... a manta!), que els obligui a plegar. I quan l'organització els recrimina la seva posició egoista, no dubten en xulejar el personal, i titllar-los de feixistes. D'altres vegades topen amb gent amb menys escrúpols i paciència vers els aprofitats com ells i fugen corrents desprès de regalar nevera i llaunes, i fins i tot fan donatiu de la venda a l'organització.

Amb el temps però hem aconseguit petites victòries, on aquests miserables ja tenen assumit que en el recinte de festa, la recaptació va integrament a benefici col·lectiu (tant el que vengui la barra, com el que ens regalin els llauners!), i tendeixen a ocupar espais secundaris al voltant de la festa, lluny de la barra, però aprofitant-se un cop més de l'esforç col·lectiu de la festa. Sinó, com és que aquesta nit no n'hi havia cap de llauner a la plaça Osca o al pàrquing de l'estació?

Segurament perquè l'organització de les festes ja fa dies que ha desmuntat, no hi ha concert i hi passa una patrulla cada 5 minuts.

Aneu aquesta nit amb la nevereta, i les llaunes a xulejar la patrulla en un pàrquing buit, això sí, porteu l'mp3 o la guitarra, que sinó se us pot fer llarg.