Accent 176

Periòdic popular dels Països Catalans

176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Les irregularitats de Ràdio Sabadell Els darrers dies s'han destapat diverses irregularitats a l'emissora municipal de Ràdio Sabadell.

Així mateix, els treballadors pateixen una situació d'extrema precarietat mentre el director cobra tant com un alt càrrec a la Generalitat. >> Països Catalans 7

Els reptes de Bolívia i Veneçuela Luisme Uharte, des de la Paz, analitza per L'ACCENT els reptes diferents als quals s'enfronten els governs d'Hugo Chávez a Veneçuela i Evo Morales a Bolívia >> Internacional 10

Milà: una ciutat, dos grans Els veïns del barri valencià del Cabanyal van fer una nova demostració de dignitat entre el 7 i el 9 d'abril fent front a les màquines que volien aterrar les cases. L'Ajuntament de València tirava pel dret el mateix dia que s'aixecava el secret del sumari del cas Gürtel. Tanmateix,

en aquesta ocasió van tenir un aliat inesperat, Ricardo Peralta, el delegat del Govern espanyol al País Valencia. Peralta, un altre dels molts “excomunistes” que han aconseguit un càrrec de la mà del PSOE va ordenar a la Policia Nacional espanyola protegir les màquines i reprimir

de manera violenta als manifestants. Mentrestant, el Govern espanyol duia el cas al Tribunal Constitucional que va ordenar l'aturada de qualsevol enderroc.

23 i 25 d’abril: mobilitzacions i consultes El cap de setmana del 23 al 25 d'abril es presenta molt intens arreu del país. L'Esquerra Independentista del Barcelonès ha convocat diverses mobilitzacions a la ciutat comtal coincidint amb la diada de Sant Jordi. El mateix dia que a València se celebra un acte polític centrat en la territorial que servirà d'aperitiu per la gran manifestació de l'endemà amb el lema: “Som Països Catalans”. La marxa, que commemora la batalla d'Almansa, eixirà de la plaça Sant Agustí de la capital del Túria. I diumenge serà el torn de la tercera gran onada de consultes sobre la independència a quasi 200 municipis del Principat entre els quals ciutats com Lleida, Girona, Reus, Salt, Olot i Figueres entre altres. >>Països Catalans 5 i 6

La capital de la Llombardia és una de les poques ciutats amb dos clubs campions d'Europa. Ramon Usall relata els vaivens polítics del Milan i l'Internazionale al llarg de la història >> Esports 13

>> Països Catalans 4

L’ACCENT

Berguedà s’escriu amb accent Coincidint amb la Diada de Sant Jordi, es publicarà el primer número de L'ACCENT del Berguedà, la primera edició comarcal del periòdic popular dels Països Catalans. La nova publicació, de periodicitat mensual, tindrà una tirada de 3.000 exemplars i 16 pàgines -12 d'actualitat comarcal i quatre més de l'edició nacional de L'ACCENT-. No serà l'única publicació d'aquests dies. Per una banda L'ACCENT ha realitzat, amb el suport de les organitzacions de l'esquerra independentista, un especial de l'1 de maig. (10.000 exemplars) A més, ha col·laborat en la publicació d'un periòdic de la campanya solidària amb en Karim de Vilanova (5.000 exemplars).

El centre de València acollirà un altre cop la manifestació del 25 d’abril

MARIA OLIVER PÀG.2 // RAMON PIQUÉPÀG.2 // XAVIER ANGELERGUES PÀG.3 // MARC GARCIA PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Militants de pa sucat amb oli MARIA OLIVER CAMPINS

"Quan un no viu com pensa, acaba pensant com viu". Gabriel Marcel Quan et retrobes amb vells amics, companys de vida i de batalla que esgrimeixen raons al voltant de l'elecció d'una escola per a les seves filles i fills, te n'adones que el temps transcorre inexorablement per a tothom. El motiu però que enfila aquestes línies és una derivada del pas del temps, de la fillada i de la militància: companys i companyes de lluita que matriculen els seus fills i filles a l'escola privada (concertada o no). I, heus aquí on la meva indignació, decepció i aflicció prenen embranzida en aquesta columna.

Els arguments pels quals justifiquen la seva renúncia a l'escola pública són diversos: una pedagogia activa adaptada a les necessitats dels infants; una major presència del català a les aules i al pati; major dotació de recursos materials... i mentrestant, van signant manifestos a favor de l'escola pública, gratuïta i de qualitat, s'erigeixen portantveus de les classes populars des de les organitzacions on militen i proclamen als quatre vents la necessària atenció a la diversitat cultural. Senzillament, inadmissible.

Pensar coherentment és una postura exigent, difícil, que hem d'assumir davant dels altres i amb els altres, de cara al món, als fets i a nosaltres mateixes. És difícil, entre altres coses, per la vigilància constant que hem d'exercir sobre nosaltres per tal d'evitar les burdes incoherències.

Perquè s'és incoherent quan es defensa l'escola pública però es porten els fills i filles s a l'escola privada.

S'és incoherent perquè es menysprea i desconfia del sistema públic d'ensenyament acusant-lo de pitjor qualitat pedagògica; perquè s'adopta una posició classista i elitista respecte l'altre contribuint encara més a la polarització social del nostre sistema educatiu; perquè es discrimina l'altre per qüestions lingüístiques -quan sovint a casa no es practica un model lingüístic de fermesa i fidelitat constant vers la nostra llengua- i perquè es violen els principis bàsics de coherència i honestedat.

En definitiva, resulta d'una obvietat esfereïdora argumentar que el compromís amb l'escola pública i de qualitat passa no només per la defensa formal, per assistir a les mobilitzacions o per la signatura de manifestos sinó -ineludiblement- per portar els nostres fills i filles a l'escola pública prop de casa.

Si entenem l'escola pública com a territori de lluites, de tensions i de praxis transformadores hem d'admetre i perpetuar el nostre compromís amb ella.

DEL 21 D’ABRILAL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

COL·LABORACIÓ

RAMON PIQUÉ *

Prevaricació, franquisme i antifranquisme de Garzón

Davant de la notícia sobre el delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació a la repressió franquista -no pas en les altres acusacions en causes com el Gürtel i el Botín- i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans cal fer diverses consideracions.

El jutge Garzón, poc abans de l'inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992, va aprovar la incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil d'una quarantena d'independentistes catalans. Els dies que vam romandre detinguts vam ser objecte de tortura i molts de nosaltres teníem nafres prou visibles que evidenciaven el tracte que havíem rebut.

Tots nosaltres vam declarar davant el jutge Garzón sense que aquest fes absolutament res per saber l'origen de les lesions que presentàvem. Molts de nosaltres vam fer esment explícit del tracte rebut sense que el jutge s'immutés.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa. Les denúncies per tortura van ser arxivades totes, sense excepció. Ni ell com a jutge de l'Audiència Nacional espanyola, ni cap altra instància judicial, van fer cap mena d'investigació.

Van haver de passar dotze anys per tal que el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg condemnés l'Es-

tat espanyol per haver vulnerat l'article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies tot i les evidències existents. Aquesta condemna és literalment una condemna de prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d'aquesta prevaricació era, precisament el jutge Garzón. El jutge i l'aparell polític i jurídic espanyol, però, van ignorar la sentència i no es van depurar cap mena de responsabilitats.

El jutge Garzón va ser el responsable judicial de la detenció i tortura a mans de la Guàrdia Civil d'aquells independentistes catalans. El jutge que va ser responsable de la nostra detenció i tortura és avui víctima de la seva pròpia medicina. Qui avui jutja Garzón forma part del mateix entramat jurídico-polític que ell, i si se'n surt, el jutge Garzón con-

tinuarà aplicant les lleis com sempre. Probablement la incomunicació i la tortura, continuarà formant part del seu decàleg i de la seva manera d'instruir.

La tortura i la impunitat és una constant sense solució de continuïtat des de la mort del dictador. Els sectors que van pactar l'anomenada transició van deixar intactes una part important de l'estructura de l'estat franquista. L'exemple més paradigmàtic n'és l'Audiència Nacional, hereu directe del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que ha exercit un paper especialment repressor contra l'independentisme català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula triada per l'Estat per resoldre determinats conflictes polítics.

La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el franquisme i part dels motius pels quals vam

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Polònia "Anava de vacances alegrament em feia molta falta canviar d'ambient va dir-me el de l'agència: ara és l'ocasió si vols passar-t'ho pipa viatja en avió" ("Puja a l'avió", La Trinca).

Els avions han esdevingut en el que va de mil·lenni una autèntica "fàbrica de

Número 176 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori.EEsports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Maria Oliver, marc Garciá, Ramon Piqué, Xavier Angelergues, DAvid Caño, Carles Rabassa, Ramon Usall.

somnis". Aquest concepte s'associava tradicionalment a la indústria cinematogràfica de Hollywood, que ha quedat en ridícul davant l'apoteosi aeronàutica del mil·lenni que comença, per moltes ulleretes i dimensions que hi posin.

Com és sabut, l'11 de setembre del 2001 es va esdevenir a Nova York el que el músic Karl-Heinz Stockhausen -d'altra banda molt carinyós amb la família i molt amic dels seus amics- va qualificar com "la més gran obra d'art mai feta". El concepte d'obra d'art és fa de mal definir i no entrarem en aquest debat, però està clar que, en espera de la final de la Champions al Bernabeu, l'11-S és el més gros que hem pogut veure mai per televisió.

Des que el costum dels nostres veïns ha estès l'expressió "polaco" per a referir-se a nosaltres, no hem pogut evitar fixar-nos-hi i Polònia ha esdevingut un referent que dóna nom, com és sabut, a un conegut programa de televisió.

Però mai com ara aquest país, amb un veïnatge encara més incòmode que el nostre, havia estat tant fortament referencial. El 10 d'abril El Periódico de Catalunya titulava "El president de Polònia, Lech Kaczynski, mor en un accident d'avió a Rússia". Això ja no és poca cosa.

Ve a ser com si Zapatero -o encara millor, el rei Juan Carlos- s'estimbés anant de viatge. Però és que a més la tragèdia incloïa "la dona del mandatari i diver-

ser detinguts tenen també a veure amb aquell període i amb la manera com es va voler tancar.

Trenta anys després de la mort del dictador la tortura continua essent una xacra a l'Estat espanyol i malgrat els informes i les sentències internacionals l'aparell jurídico-polític de l'Estat espanyol continua negant-la.

Segons dades de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura a l'Estat espanyol la xifra de denúncies supera les sis mil des d'inicis de segle XXI. Com a víctimes de la tortura, estem en desacord amb el fet que aquest jutge segui en el banc dels acusats a causa de la iniciativa que moltes associacions i persones anònimes estan tirant endavant des de fa anys en contra de la impunitat i a favor de les víctimes de l'alçament feixista.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure en el banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat davant d'ell.

*Represaliat de l'Operació Garzón i membre de l'Associació Memòria Contra la tortura

PAPER DE VIDRE

sos alts càrrecs del Govern polonès". És a dir Sonsoles Espinosa i els alts càrrecs del govern espanyol que us facin més ràbia, per continuar amb el símil. Per una vegada aquest diari, famós per la profusió de titulars, poca lletra petita i menys substància, en feia una cober-

“I m'agradaria trobarm'hi per saber en què consisteix aquesta sensació,aparentment desoladora,d'absència de "líder" -l'acomiadament de Johan Cruyff és el més semblant que recordo-” tura discreta per què l'interior de la notícia concretava que també hi eren i ja no hi són-"el viceministre d'Afers Estrangers, el cap de l'Estat Major i el governador del Banc Central de Polònia". Mare de Déu, això si que és una obra d'art! I així fins a 96 persones.

El mateix dia Bibiana Guarch escrivia a l'Avui que "la mort del president polonès exemplifica el fenomen de dol col·lectiu, al marge dels colors polítics, que pateixen els pobles que es queden sense líder". Vols dir que aquest dol col·lectiu, una mica a l'estil Lady Di, "Candle in the wind" i tot això, és "al marge dels colors polítics"? Trobo que l'únic punt de consens "al marge dels colors polítics" és que la pobra Sonsoles no s'ho mereixeria. I m'agradaria trobar-m'hi per saber en què consisteix aquesta sensació, aparentment desoladora, d'absència de "líder". Mentre provo de fer-me'n una idea recordant l'acomiadament de Johan Cruyff -que és el més semblant a l'"absència de líder" que recordo- se m'ha acudit una proposta que enllaça un cop més la nostra tradició política amb la d'aquest poble germà. Ara que, com sempre, és notícia que el TC no diu res sobre l'Estatut he volgut recordar aquella cosa tant estúpidament nostrada que va ser el bus de l'Estatut. Acabat el procés -o en estat de putrefacció, com està ara- per què no reciclem la idea en la forma d'un "avió de l'Estatut"? Com que un avió?

Un pont aeri! Low cost? No, gratis!

"I així que van servir-nos la taronjada vaig veure que la juerga estava assegurada..."

L’ACCENT 176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Els Països Catalans, Maneres de fer un projecte de futur

XAVIER ANGELERGUES*

El 25 d'abril de l'any 1707 les tropes austriacistes perdien la batalla més important de la guerra de Successió en un camp obert de la població d'Almansa.

Aquesta derrota militar suposà l'entrada de les tropes borbòniques per les terres valencianes, amb la crema de la ciutat de Xàtiva, de les cruentes lluites a les ciutats d'Alcoi, Dènia i Alacant i l'avanç cap al nord dels únics territoris que encara es consideraven austriacistes.

La resta de la història i de les conseqüències, poc o molt, és coneguda per la majoria de catalanes i catalans: el País Valencià, el Principat i les Illes, els únics bastions de la península encara contraris al Borbó, resistiren l'embat de les tropes de Felip V abandonats a la seva sort, doncs el mateix monarca austricista renuncià a ajudar al poble català signant el Tractat d'Utrech.

L'any 1715 caigué en mans borbòniques l'últim reducte austriacista dels Països Catalans, les Pitiüses, i començava, d'aquesta manera, l'intent d'assimiliació de la cultura i de la llengua catalana a la banda sud dels Pirineus per part del, ara sí, Estat espanyol. Els Decrets de Nova Planta foren la legislació que eliminà les institucions pròpies i on es prohibia la llengua catalana a les terres de parla catalana.

Recordem que l'any 1659 es va signar el Tractat dels Pirineus on s'escapçava políticament i administrativament el Principat i començava l'intent d'assimilació de la cultura i llengua catalana als territoris del nord sota administració de l'Estat francès arran d'un decret reial francès on es prohibia l'ús de la llengua catalana en qualsevol tipus d'acte oficial.

La derrota de la batalla d'Alamansa fou un autèntic desastre per a la nostra terra, per a la nostra cultura i per a la nostra llengua. Però també fou l'inici de més de 300 anys de resistència de les catalanes i els catalans a la imposició de llengües i cultures foranes i a la injustícia.

300 anys d'ocupació.

300 anys de resistència

El proper dissabte 24 d'abril l'esquerra independentista torna a convocar una jornada de lluita a la ciutat de Valèn-

cia. Hi haurà una manifestació de valencians, principatins i illencs que ompliran el Cap i Casal de senyeres quatribarrades amb un estel roig clamant als quatre vents que som un poble viu i que aquí estem per plantar cara a l'Estat espanyol i a l'Estat francès.

Perquè, com ja fa més de 300 anys, aquests estats malden per assimilar la llengua i la cultura catalana i esquarteren la nostra nació tot intentant dividir la realitat cultural i lingüística d'aquesta llenca de terra que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Alacantins, valencians, castellonencs, ebrencs, lleidatans, empordanesos, illencs, rossellonencs... Cada contrada amb la seva idiosincràsia i particularitat i cada contrada amb el nexe que l'uneix a l'altre. I, destacant amb llum pròpia, la llengua que ens caracteritza. És així com s'articulen els Països Catalans. És així, de fet, com s'articulen totes les nacions del món: la nostra també.

Per això sortirem una altra volta pels carrers de València. Per reafirmar que els Països Catalans no només eren, són i seran una realitat nacional sinó que hi ha molta gent d'aquesta terra que ha lluitat, lluita i lluitarà per a que això continuï sent així. Perquè no volem que la nostra llengua i la nostra cultura esdevinguin mer folklore o el record d'una vella cultura només present en els topònims o en el substrat d'una llengua que no sigui la catalana.

Es porten lluitant 300 anys i,si cal,es lluitaran 300 més

Perquè sabem que només hi ha un camí que ens asseguri la nostra supervivència cultural i nacional. I aquesta no és cap altra que la de la independència.

De fet, també, com la resta de cultures i nacions del món que volen perviure

en el temps.

Perquè difícilment les cultures i nacions que viuen sota el jou d'estats forans que els oprimeixen i esquarteren tenen possibilitats reals de sobreviure.

Per això l'esquerra independentista tornarà a sortir al carrer aquest 24 d'abril. Perquè sabem que si no lluitem per assolir la independència el nostre poble, la nostra llengua i la nostra cultura no tenen futur.

I perquè creiem fermament en això, en el futur. En el futur dels Països Catalans, de la seva llengua, de la seva cultura i de la seva gent.

Perquè tenim el fort convenciment que uns Països Catalans reunificats i lliures, on la nostra llengua i cultura es puguin desenvolupar sense interferències foranes imposades, on el respecte pel territori sigui la norma i no l'excepció i on les relacions entre els béns dels que disposem i el seu repartiment es regeixin sota criteris humanistes i no economicistes, són el millor futur que li pot deparar la història.

Perquè els Països Catalans són, per sobre de tot, un projecte de futur per a les catalanes i els catalans. Un projecte de futur per als alacantins, valencians, castellonencs, ebrencs, lleidatans, empordanesos, illencs, rossellonencs, etc.

Perquè els Països Catalans són el projecte nacional i polític d'un futur molt millor que el d'un present lligat a l'Estat espanyol i a l'Estat francès.

Per això l'esquerra independentista convoca una manifestació aquest proper dissabte 24 d'abril pels carrers de València. Perquè el projecte polític, democràtic, nacional, participatiu, lingüístic i social que representa l'esquerra independentista és un projecte de futur, un projecte de futur del que estem convençuts que cada dia més gent es pot unir i on les sinèrgies de les diferents lluites populars només ens poden portar a un pervindre esperançador pels Països Catalans: el de la unitat popular.

Perquè com deia el poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, ''no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu''. *Militant de la CUP

Desenes de policies espanyols armats. Aquesta és la resposta que té l'Estat per "protegir" els enderrocaments dels edificis del barri valencià del Cabanyal. Enviar les forces i cossos de seguretat de l'Estat per reprimir el veïnat i assegurar els imperatius legals és la traca final d'un procés que havia començat la dècada dels noranta amb la primera legislatura del PP a la ciutat de València. Les classes dirigents, les que han explotat els Països Catalans des de fa anys i panys, tenen un nou repte que és allargar l'avinguda Blasco Ibañez i urbanitzar el Cabanyal -han de moure el negoci. I què passa quan les persones que habiten aquestes finques s'interposen? Doncs la classe política aplica la coerció per aconseguir els seus fins, es limiten a executar els objectius dels propietaris. Les imatges de càrregues al Cabanyal que els mitjans de comunicació difonien recordaven força les d'ara fa un any de Barcelona. Casualitat?

El PP, encapçalat per Rita Barberá Nolla, arribava a l'alcaldia de València el 1991, aleshores començava la vertadera amenaça del Cabanyal. Vertadera, ja que abans el PSOE ja havia definit projectes urbanístics semblants, però es van paralitzar. Rita encetà una estratègia d'abandonament envers el barri.

Es van deixar de lliurar permisos d'obra, els pressupostos de la vila van caure, hi havia manca d'infraestructures i la degradació es féu palesa. L'objectiu era deteriorar les edificacions i la vida de les persones que hi vivien per poder justificar una intervenció urbanística que revitalitzara la zona: enrunar edificis i construir-ne de nous, especular. No importa que les finques que es construïsquen siguen massa cares per a la majoria de la població del barri. I que aquestes persones es vegen sense casa i amb una indemnització minsa que no permeta poder obtenir un altre habitatge. Deixant de banda el trasbals que comporta tot el procés i la pèrdua de la idiosincràsia i la riquesa arquitectònica i cultural.

Aquesta tàctica no és nova i s'ha aplicat sovint. A l'ensenyament, per exemple. Una de les condicions per implantar l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior era la reducció del pressupost de les universitats. De la mateixa manera que al Cabanyal, es vol deixar morir, que no matar, l'estament de l'educació per justificar la intervenció privada. "Les infraestructures dels campus no estan a l'alçada d'un ensenyament europeu i de qualitat i no tenim fons públics per remeiar-lo, però el capital privat pot invertir i revitalitzar-lo", canvieu les paraules 'campus' i 'ensenyament' per 'edificis' i 'turisme', respectivament, i ja teniu la clau per explicar un bon grapat d'incògnites.

Tornant al principi... Què passa quan algú vol impedir aquest espectacle? El veïnat del Cabanyal s'organitza i comença una lluita amb diferents tempos i amb diferents estadis i va fent fins que l'activitat és vertaderament efectiva. En aquest punt les persones que s'hi juguen els duros s'organitzen -elles també ho fan, és clar!- i mobilitzen les seues ferramentes. Pressionen a la classe política per a què exercisca la coerció i per a què pare aquesta amenaça contra els seus interessos.

Arreu dels Països Catalans les maneres de fer són les mateixes. Ara fa un any eren les càrregues a les Rambles de Barcelona i ara són les càrregues als carrers del barri del Cabanyal.

Arreu les i els polítics són còmplices de les persones que tenen la propietat, els deixen fer (perquè n'ixen beneficiats) i a més els donen ajuda si els propietaris la demanen. Quan està en perill l'aplicació d'una mesura que liberalitzarà un mercat tan sucós com el de l'educació i que reportarà tants beneficis, el Saura, la Tura i la De Gispert sempre hi són per impedir-ho.

Per sort, al País València també tenim com a cap de la policia el nostre propi antic militant del PCE, Ricardo Peralta...

DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

04PAÏSOS CATALANS

L’APUNT

Ricardo Peralta contra tots REDACCIÓ VALÈNCIA

Ricardo Peralta Ortega (Belvís de la Jara, Toledo, 1951) és un altre de tants "excomunistes" que ha acabat col·locat de la mà del PSOE. La seua trajectòria podríem dir que és exemplar en aquest sentit.

Quan ja es vivien els últims moments del règim feixista i l'antifranquisme estava agafant posicions de cara al ball final de les eleccions, Ricardo Peralta s'afilià al Partit Comunista del País Valencià. Com a militant, treballà d'advocat laboralista fins que fou escollit diputat per Esquerra Unida del País Valencià a les eleccions generals espanyoles de 1989. De fet, ell fou un dels precursors d'aquesta coalició electoral i en dues ocasions més obtingué escó per la província de València.

Després de la victòria del PP a les generals de 1996, un sector d'Esquerra Unida començà a desmarcar-se de la línia oficial del partit i creà una corrent que propugnava un canvi estratègic i una apropament al PSOE. Poc després, Ricardo Peralta deixà EUPV i es vinculà a Nova Esquerra, però conservà els seu escó, ara enquadrat en el Grup Mixt. El 1999 s'afilià al PSOE, però per poc de temps, ja que el 2000 deixà la política, precisament quan perdé l'escó que havia guanyat amb EUPV. El maig de 2008, de la mà de Fernández de la Vega fou nomenat delegat del Govern de la Comunitat Valenciana.

Des de la Delegació del Govern, les seues actuacions tenen poc a veure amb el seu suposat passat antifranquista: s'han negat a investigar les diferents agressions feixistes que regularment es produeixen; ha enviat els cossos policials sota la seua jurisdicció contra els moviments d'esquerra (no han sigut poques les denuncies per l'augment de la pressió policial des que ell és al capdavant de la Delegació); i, lligat a ambdues qüestions, Ricardo Peralta ha assumit el discurs de l'ordre i de la criminalització dels moviments socials.

La impopularitat de Peralta ha arribat al seu clímax amb l'actuació policial durant els enderrocs del Cabanyal. Ara els veïns i veïnes han de patir la seua inconsistència ideològica, com en el seu moment la va patir EUPV. Però potser aquesta és una trajectòria modèlica d'acord amb la "reconciliació nacional" que propugnava Carrillo i el PCE des dels temps de la clandestinitat antifranquistes: si el poder és l'objectiu, el preu a pagar mai és massa elevat.

Tensió, destrucció i oportunisme al Cabanyal

La reacció veïnal contra els enderrocs és reprimida violentament, mentre el Tribunal Constitucional atura de nou els plans municipals A. GINÉS SANCHEZ VALÈNCIA El dimecres 7 d'abril l'Ajuntament de València reprenia els enderrocaments a l'històric barri valencià del Cabanyal.Era el mateix dia que s'aixecava el secret de sumari d'una part del Cas Gürtel; i també coincidia amb les vacances de Pasqua de molts valencians que estaven fora de la ciutat. Probablement no es tractava d'una casualitat tenint en compte les maneres de fer del PP valencià,però,tot i així,el ressò mediàtic d'aquest a polèmica que ha superat el marc local i autonòmic per iniciativa del PP i del PSOE i la pressió popular han donat una nova treva al barri, que pot respirar tranquil durant unes setmanes.

Els tribunals, un altre cop

Una setmana després de la represa dels enderrocaments, el Tribunal Constitucional espanyol va admetre a tràmit el recurs del Govern del mateix estat contra la Llei del Consell valencià que empara el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Cabanyal (PEPRI), que, malgrat el seu nom, és l'escut legal per als enderrocaments. D’aquesta manera, el TC mantenia vigent l’ordre ministerial que obligava a aturar les actuacions.

En un comunicat, els membres de la Plataforma Salvem el CabanyalCanyamelar s'han mostrat "satisfets i tranquils per l'admissió a tràmit en el TC i al mateix temps indignats amb el PP valencià". "És una verdadera desgràcia -asseguren- que l'administració més pròxima, la que hauria de vetllar més pel nostre patrimoni i pels seus ciutadans siga la responsable de la seua degradació, de la pèrdua de valor cultural i de la fractura social que s'està produint en el Conjunt Històric Protegit del Cabanyal Canyamelar".

Així, per no encórrer en el desacatament, l'Ajuntament de València ha decidit aturar temporalment l'ensorrament de cases. I la justícia obre una nova fase en la polèmica, que, si més no, donarà temps als veïns i veïnes per organitzar-se i preparar la resposta a la següent ofensiva de l'Ajuntament, que sens dubte es produirà.

Tot i així, la travessia judicial de la prolongació de Balsco Ibañez ha minvat la confiança d’alguns dels veïns en la justícia. Com explica Maria Villora, membre de Salvem, “a justícia depèn massa del poder polític.

El tercer pilar de l'Estat de Dret no és tan independent com deguera..

No som nosaltres els únics que ho diem, creem que està en una bona

La Policia Nacional espanyola desallotja a la força uns veïns enfilats al teulat de l’edifici sentenciat // FOTO: Oriol Clavera

part de l'opinió ciutadana. I de la Rua, l'amic d'un president, encara segueix de president de TSJ...”.

Salvem el Cabanyal prem l'accelerador

Després de l'èxit de la manifestació del passat gener (vegeu L'ACCENT 171), la plataforma Salvem el Cabanyal es mostrava preparada per respondre les possibles ofensives de l'Ajuntament de València.

Amb els enderrocaments, la plataforma de veïns i veïnes del Cabanyal-Canyamelar ha augmentat la intensitat de les mobilitzacions per aturar la destrucció del barri. Amb el crit "Anem a guanyar aquesta batalla" desenes de persones acudiren el dimecres 7 a aturar les màquines; s'hi aplegaren, no només veïns i veïnes del barri, sinó que també moltes altres persones d'arreu de la ciutat i, en especial, membres de molts i diversos col·lectius socials.

Així, el dia 7 i els successius dies, hi hagué convocatòries per fer front a les màquines.

Però també es convocà una manifestació fins a Delegació de Govern per denunciar l'actuació de la policia espanyola. I també, diversos membres de la plataforma es desplaçaren a Madrid per lliurar cartes a diversos dirigents, tant del PSOE com del PP. Els enfrontaments viscuts el dimecres 7 i els dies successius evidencien, però, que el conflicte no és una qüestió partidista, sinó que més bé es tracta d'uns models de ciutat diferents: el que defensen gran part dels

“L’estratègia de l’Ajuntament de València passa precisament per dividir els veïns i veïnes del Cabanyal”

veïns i veïnes en contra del que defensen les institucions.

Com sempre, però, el bàndols no tenen fronteres clares. De fet, l’estratègia de l’Ajuntament passa precisament per dividir els veïns i veïnes. Els membres de la Plataforma en són ben conscient, i lamenten, com diu Maria Villora, que “ha aconseguit la fractura social ja que des de fa dotze anys l'Ajuntament de València està utilitzant l'arma més criminal i cruel que es pot usar contra les persones i el patrimoni: l'assetjament psicològic, una tortura que porta, a poc a poc a la pèrdua de l'autoestima i a l'alienació; que provoca la divisió i l'enfrontament entre els veïns d'un mateix carrer, d'un mateix barri. Este tipus de violència és molt difícil de denunciar, ja que només la noten els que la pateixen, és subliminar. És molt dur que la veïna de davant tinga en la seua balcó una pancarta que diga ‘Sí a la prolongació’ és a dir ‘si que tiren ta casa’”.

La violència policial

les protestes narrava així els fets: "Allò és dantesc. Hi gran quantitat de veïnes i penya dels moviments socials intentant resistir a prop de les cases que van a tirar. Però les càrregues estant sent brutals.

Hi ha hagut varis ferits (a mi m'han deixat el genoll bonic), al menys un parell de detinguts i els ànims prou crispats: quan ha arribat la Carmencita Alborch després que els nacionals carregaren (fet que no entén massa bé ningú ja que el govern se suposa que ha declarat il·legals els enderrocs), quasi ens la mengem...".

Com indica aquest testimoni, el paper del PSOE està sent especialment qüestionat, perquè no han utilitzat els instruments al seu abast per impedir els enderrocament i, per contra, no han dubtat en utilitzar-los públicament per enfrontar-se al PP. De fet, el delegat del Govern, Peralta, va justificar les càrregues policials, assegurant que s'ajustaven a la proporcionalitat i que, en tot cas, foren provocades per incontrolats.

Per descomptat, no era aquesta la visió de Salvem el Cabanyal, que en un nou comunicat assegurava que se sentien "abandonats per la delegació i subdelegació del Govern d'Espanya, que només han defensat les actituds dictatorials del PP en manar els antiavalots a protegir la innecessària decisió dels dictadors en comptes de protegir els ciutadans".

“El paper del PSOE està sent especialment qüestionat, perquè no han utilitzat els instruments al seu abast per impedir els enderrocament”

Les mobilitzacions ciutadanes han tingut un major ressò a causa de la brutalitat amb què han actuat els cossos policials. Si la policia local, a les ordres de l'Ajuntament de València, i la Policia Nacional espanyola, a les ordres de la Delegació del Govern, defensaven postures diferents de partida, a l'hora de la veritat van actuar amb un sol criteri: reprimir els manifestants per permetre l'actuació de les màquines.

Raül G., independentista present a

L’ACCENT 176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

25 d’abril: tercera gran onada de consultes al Principat ALBA MUÑOZ POU SALT

L'últim diumenge del mes d'abril, 211 municipis, entre els quals destaquen Lleida, Reus, Girona i Manresa, podran "decidir" sobre la possibilitat que la nació catalana esdevingui independent.

Serà la tercera gran onada de consultes d'un procés que va començar el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Aquest petit gest ràpidament va agafar un gran ressò mediàtic i es va anar estenent arreu del país. La democràcia va arribar en mans del poble aglutinat en plataformes que van muntar les urnes cansats que la seva veu no fos escoltada. El 25 d'abril, arreu de les comarques del Principat es tornarà a donar un exemple de civisme i democràcia tal i com va succeir el 13-D i el 28-F, dates marcades per l'entusiasme i la participació popular. També es va aconseguir ser objecte d'atenció internacional i delegats internacionals tornaran a estar presents a les consultes.

La preparació de les consultes no és una tasca senzilla però es compta amb molts voluntaris per realitzar les tasques d'organització i execució.

A les poblacions on se celebraran les consultes s’ha fet una intensa campanya per incentivar la participació

El mateix dia 25 hi haurà molta feina però també n'hi ha hagut de prèvia: nombroses reunions i assemblees, actes de campanya per donar a conèixer la iniciativa, taules per recollir vots anticipats, rodes de premsa, aconseguir els espais necessaris perquè facin de col·legis electorals, etc. són exemples de la feina prèvia, la qual està essent possible gràcies a la implicació del poble i la il·lusió. El mateix dia 25 no pot fallar res, el

Iniciativa Legislativa Popular: tercer “round” REDACCIÓ BARCELONA

La Coordinadora Nacional de Consultes va aprofitar l'acte d'inici de la campanya del 25-A a Girona per celebrar un consell plenari amb representants de 170 de les 300 plataformes locals. El principal acord va ser engegar la recollida de signatures -en calen 220.000per presentar al Parlament de Catalunya una iniciativa legislativa popular (ILP) per organitzar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

No es tracta del primer intent de promoure una ILP sobre la mateixa qüestió. La primera, la va protagonitzar el moviment Deumil.cat que encapçala el catedràtic de Bioquímica Enric Canela -juntament amb Santiago Espot intenten configurar una llista sobiranista a les eleccions alternativa a Reagrupament-. L'intent el va tombar per "inconstitucional" la junta de portaveus del Parlament i pretenia convocar un referèndum el 12 de setembre de 2010.

El segon el va protagonitzar l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, i la

va anunciar per sorpresa la mateixa nit del 13 de desembre. L'endemà, el mediàtic batlle es va presentar al Parlament amb algunes de les cares visibles de la Coordinadora Nacional com Anna Arqué, David Vinyals i Josep Anton Martínez Llorach però "a títol personal". La cerimònia de la confusió -al mateix moment Móra i López Tena se les tenien públicament a través dels mitjans de comunicació- va ser majúscula i la iniciativa va tornar a topar amb la mesa del Parlament. Val a dir que en aquell moment Móra va reconèixer que es plantejava formar part d'una nova força política -amb l'entorn de Canela i Espot- tot i que finalment va acabar a les files de Reagrupament.

Ara la Coordinadora vol aprofitar la recentment aprovada Llei de consultes per tornar a intentar-ho seguint els resultats d'un dictamen jurídic que ho considera possible. Tanmateix, un petit detall, la pregunta l'ha d'aprovar la majoria absoluta del Parlament de Catalunya i, a més, ha de tenir el vistiplau de l'Estat. Els impulsors pretenen apro-

serà secret, dins d'un sobre, i es dipositarà en una urna el mateix dia 25.

El col·legi electoral on anar a votar és indiferent, les taules estaran classificades per la primera lletra del cognom. La pregunta de les consultes és "Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, dins la unió europea dels pobles?"

A diferència d'unes eleccions normals, podran votar tots els majors de

recompte s'ha de poder fer amb totes les garanties i les urnes han d'arribar al seu lloc sense riscos. A més els voluntaris aniran sense distintius polítics i no es permetrà que s'entrin banderes ni cap element que pugui coaccionar a ningú a votar una opció o una altra perquè es compti amb tota la legitimitat.

Com en qualsevol altre referèndum hi ha la papereta del "sí", la del "no" i la del vot en blanc. El sufragi

L’APUNT fitar les consultes del 25 d'abril per començar a aconseguir les signatures del 3% del cens electoral (220.922 persones majors d'edat).

Curiosament, l'encarregat d'explicar la iniciativa a mitjans de comunicació com TV3 va ser el diputat d'Esquerra, Uriel Bertran, a qui el consell plenari va treure les funcions de portaveu. Per Bertran, en qualitat de "membre de la Coordinadora", el referèndum pretén "donar continuïtat al moviment".

Escepticisme de la CUP

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) mostra el seu escepticisme davant d'aquest nou intent de tirar una ILP. El seu portaveu, Marc Sallàs, ha explicat a L'ACCENT que malgrat que qualsevol pas endavant cap a la independència és positiu, "la iniciativa la protagonitzen personatges amb intencions partidistes i personalistes". A més, ha recordat que els partits parlamentaris ja l'havien vetat anteriorment i que l'Estat -necessari per poder convocar el referèndum- no permetrà avançar cap al dret a l'autodeterminació. "A banda de forçar l'actual marc jurídic i polític, hem de buscar altres iniciatives que ens ajudin a saltar aquests obstacles" ha afegit.

Barcelona “decidirà” un mes abans de les municipals REDACCIÓ BARCELONA

La consulta sobre la independència se celebrarà a Barcelona el 10 d'abril de 2011, un mes i mig abans de les eleccions municipals. Una data que va escollir l'assemblea de Barcelona Decideix reunida el passat dissabte a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB. La proposta guanyadora, entre sis alternatives, la defensava Esquerra i entitats afins.

La CUP de Barcelona i l'assemblea de Gràcia Decideix havien apostat públicament per celebrar la consulta la tardor de 2011 una vegada hagués finalitzat l'actual cicle electoral -cal recordar que pràcticament s'encadenaran els comicis al

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Parlament de Catalunya amb els municipals-. Per la seva banda, la Plataforma pel Dret a Decidir, Reagrupament i la Coordinadora Nacional apostava pel 12 de desembre d'enguany. Aquesta darrera proposta s'ha batut amb la guanyadora en la votació final.

Cal recordar que a la ciutat comtal caldran 10.000 voluntaris per fer possible la consulta.

S'hauran d'habilitar 300 col·legis electorals i unes 1.400 meses, una xifra homologable als comicis oficials. La data coincidirà amb el 80è aniversari de les eleccions municipals que van desembocar amb la proclamació de la Segona República, el 12 d'abril de 1931.

“La consulta se celebrarà a Barcelona el 10 d'abril de 2011, un mes i mig abans de les eleccions municipals”

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

16 anys residents en els municipis en què hi ha consulta, tinguin la nacionalitat que tinguin. Les persones no considerades ciutadanes per l'Estat Espanyol també podran votar. Hauran de portar acreditat que són residents del municipi. Hi ha diverses opcions: portar la targeta de residència en el cas de ser ciutadà d'un estat no membre de la Unió Europea, on consti l'adreça del municipi on es viu; certificat d'inscripció al registre comunitari i passaport, en el cas dels ciutadans de la UE, i en el cas d'estar en situació irregular el passaport expedit per l'estat d'origen. L'important és que aparegui l'adreça, sinó s'ha d'afegir el full d'empadronament. Tot això també està donant lloc a xerrades interculturals per informar d'aquestes opcions, ja que per molts suposa una gran sorpresa poder votar aquest cop i també una especial il·lusió.

La consulta més multitudinària tindrà lloc a les comarques gironines.

Uns 260.000 gironins de 53 municipis estan cridats a votar el 25-A. Girona, Figueres, Salt, Olot, Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d'Aro i Castelló d'Empúries, entre altres, són les principals localitats on es votarà.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

BREUS

DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

La memòria no defensa Baltasar Garzón

Manifestació a Canals contra la precarietat laboral El jutge se situa enmig de la polèmica entre el Tribunal Suprem i dues Desenes d'associacions juvenils d'arreu del País Valencià han convocat una manifestació pel proper 1 de maig, dia de la classe obrera, a Canals (la Costera). Amb el lema "Per la Terra i pel Treball, construïm l'alternativa juvenil" està previst que la marxa surti a les 7 de la tarda de la Lloca, arbre emblemàtic de Canals, a la plaça del Pont del riu. Els col·lectius juvenils volen denunciar la precarietat del mercat laboral al País Valencià, on 4 de cada 10 joves que volen treballar no poden fer-ho.

La flama de la llengua torna a les Illes

Després de tres anys, el Correllengua ha tornat a les Balears. El recorregut va començar a Lluc el passat dissabte 17 d'abril i acabarà el 8 de maig a Petra, coincidint amb la trobada d'Escoles Mallorquines.

Així doncs durant tres setmanes la flama de la llengua recorrerà les Illes reivindicant la perennitat i continuïtat del català. S'espera que enguany se superin els participants de la darrera edició, que va comptar amb 50.000 persones.

Acte per al 25 d’Abril

L'esquerra independentista del País Valencià ja ha fet públics els actes per al 25 d'abril a València. Endavant, CAJEI, Maulets, COS i SEPC han convocat actes que giraran entorn de la necessitat de la construcció nacional, sota el lema "Som Països Catalans." El 23 d'abril obrirà el foc un gran acte polític centrat sobre la territorialitat des d'un punt de vista cultural i lingüístic, a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. El 24, l'esquerra independentista es manifestarà per a celebrar la diada nacional.

23 d’Abril: per la plena independència

L'Esquerra Independentista del Barcelonès ha dut a terme una convocatòria pel 23 d'abril sota el lema "Per la plena independència: llengua cultura, treball. Països Catalans". La jornada començarà a les dues del migdia amb un dinar popular al Campus del Raval de la Universitat de Barcelona. A continuació, l'organització ha convocat una manifestació a les 6 de la tarda a la Rambla de Santa Mònica. La diada conclourà amb l'acte polític a les 8 de la tarda.

associacions catalanes per la recuperació de la memòria històrica

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Durant els darrers dies diversos mitjans de comunicació han donant compte de la presentació d'un querella criminal per part de les Associacions per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca i Catalunya en contra de la decisió del Tribunal Suprem espanyol d'imputar al jutge Baltasar Garzón un delicte de prevaricació. Tot, arran de les investigacions que el magistrat va iniciar sobre les desaparicions forçoses i les detencions il·legals durant la dictadura franquista que, segons el Suprem, topen de ple amb la Llei d'amnistia de 1977, fruit dels pactes de la transició.

La notícia, però, ha anat molt més enllà de la presentació de la querella.

La setmana passada, a Madrid, els sindicats espanyols UGT i CCOO van organitzar un acte molt polèmic de suport al jutge de l'Audiència Nacional. Garzón, doncs, ha tornat a omplir portades i noticiaris, s'ha convertit en el centre de l'afer i, de nou, ha exercit el seu paper de jutge estrella a través de la mediatització i la polèmica d'uns fets que van molt més enllà de la seva imputació i les seves investigacions.

Efectivament, el jutge havia iniciat una recerca sobre els crims del franquisme, a instàncies de diverses associacions de memòria històrica. Arran d'aquestes investigacions, el Tribunal Suprem, amb el seu president Juan Saavedra i el magistrat Luicano Varela al capdavant, han decidit tramitar la imputació per prevaricació contra Garzón impulsada per les entitats ultradretanes Manos Limpias i Falange Espanyola. Dues associacions que, val a dir-ho, no pretenen acabar amb la carrera de Baltasar Garzón, sinó amb qualsevol

Garzón era,fins enfangar-se en el cas Gürtel i els crims del franquisme,paladí de la democrà espanyola

investigació sobre els crims del franquisme, dels quals en són hereves, si no directament protagonistes. A més, ambdues entitats són plenament conscients de la composició dels òrgans de govern de la justícia, ocupats pels magistrats més reaccionaris de la democràcia espanyola.

Del TOP al 1992

Entre les "personalitats" que han ofert el seu suport al jutge Garzón, hi ha l'exfiscal cap Anticorrupció, Jiménez Villarejo, qui la setmana passada va acusar els magistrats del Suprem d'haver participat en del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) durant el franquisme i d'haver emparat així les tortures patides per centenars de militants antifeixistes.

En la seva acusació, però, Villarejo es va oblidar d'explicar que l'entitat hereva del TOP no és el Tribunal Suprem, sinó l'Audiència Nacional, precisament, des d'on el jutge Baltasar Garzón ha tancat diaris, ha il·legalitzat partits i ha

frenat múltiples denúncies per tortures de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional després del franquisme.

L'independentisme català i, sobretot, el basc, han estat durant molts anys les principals víctimes de les sentències "estrella" del jutge Garzón. De fet, gràcies a la seva actuació, i després de més de deu anys de lluita judicial, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l'Estat espanyol per emparar les tortures i els maltractaments arran de l'operació Garzón de 1992, quan en el marc de les Olimpíades de Barcelona el jutge va protagonitzar una ràtzia repressiva contra l'independentisme combatiu.

Baltasar Garzón també va ser el responsable del tancament del diari basc Egin, al qual va acusar de pertànyer a ETA, malgrat que anys després les acusacions s'han demostrat tan falses com les que es van llençar contra un altre rotatiu basc clausurat, Egunkaria, també, per un jutge de l'Audiència Nacio-

nal espanyola. A més, són de sobres conegut els esgarrifosos testimonis de militants torturats i polítics jutjats sota l'empra de Baltasar Garzón. És per tot això que ara pot resultar prou paradoxal que les associacions per la recuperació de la memòria històrica defensin, precisament, el jutge Baltasar Garzón, vist el seu currículum al servei de la brutalitat policial i la repressió vers la dissidència. I és que, el cert, és que les informacions sobre la presentació d'una querella "en defensa de Garzón", tal com s'han publicat, són rotundament falses.

Memòria de Mallorca i Memòria Històrica de Catalunya han iniciat un procés amb l'objectiu d'evitar que es frenin les investigacions sobre les desaparicions forçoses i les detencions il·legals durant el franquisme. Un afer que en cap cas neteja el demostrat currículum de brutalitat i repressió acumulat per Baltasar Garzón des de l'Audiència Nacional espanyola.

Ataquen amb còctels molotov el Casal Jaume I d’Oliva ÀLVAR KUEHN OLIVA El Casal Jaume I d'Oliva fou víctima,la matinada del divendres 9 d'abril,d'un nou atac feixista.Almenys dos còctels molotov foren llançats contra les instal·lacions situades al Passeig Gregori Maians, tot ocasionant danys de consideració. No és la primera vegada que el local pateix l'atac de desconeguts:ja va succeir a les darreres falles amb el llançament de material pirotècnic a la mateixa porta de l'espai.I tampoc pot ser aliè l'atac, deu dies abans, al Gandia al Centre Cultural Islàmic, també amb llançament de còctels molotov.

El primer en arribar al lloc dels fets fou Robert Llorca, representant d'Acció Cultural del País Valencià a la Safor, el qual, a les 11 hores del divendres, fou avisat de l'atac. Llorca va

explicar que al Casal hi havia restes de dos còctels molotov, elaborats amb ampolles de cervesa: un d'ells impactà contra l'entrada de la seu, mentre que l'altre va ser llançat a l'interior del local retirant uns cartons que tapaven una finestra. Això va ocasionar l'incendi d'una de les cadires del Casal. Precisament uns cartons substituïen el vidre de la finestra perquè aquest fou trencat ara fa un any en un anterior atac amb pedres.

Independentistes de la Safor va manifestar la seua "solidaritat" amb el Casal i la seua "condemna per l'atac feixista patit".

atac puga estar relacionat amb l'incendi d'un comerç xinès ocorregut aquell mateix dia a Oliva, a las 7 hores de la matinada. De fet, el Casal Jaume I s’hi troba a pocs metres, just enfront de l'edifici afectat.

L'atac al Casal Jaume I d'Oliva s'ha d'afegir, doncs, a la llarga llista d'actes racistes o xenòfobs que s'han intensificat a la Safor els darrers cinc anys. No obstant això, les fonts policials continuen oferint la mateixa versió: són fets aïllats.

L'escassa resposta judicial i la crisi econòmica poden atiar el foc de la intolerància.

No és un fet aillat

Ataca al Centre Islamic

Fonts consultades per L'ACCENT expressen la preocupació que aquest

Gandia, matinada de dissabte, 27 de març. Un grup de joves prepa-

ra dos còctels mòlotov contra la mesquita, situada al barri de Benipeixcar. Un impacta contra la paret, l'altre artefacte crema junt a la porta. Els joves s'han desfet d'ell apressuradament, perquè s'ha vessat el líquid i tenen por de cremar-se. L'imprevist fa que un d'ells es deixe a mitges una pintada. L'atac contra el Centre Cultural Islàmic de la Safor és el primer contra la comunitat musulmana a Gandia, en els onze anys que porten reunint-se per resar.

Els partits d'extrema dreta tenen implantació a la ciutat des de fa cinc anys. Els seus simpatitzants són joves, d'entre 20 i 30 anys, que han anat radicalitzantse. Alguns d'ells, fins i tot fan carrera militar a l'Exèrcit.

L’ACCENT 176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Es destapen les irregularitats a Ràdio Sabadell ABEL CALDERA BERGA L'alcalde de Sabadell acumula un nou problema. A les denúncies sobre irregularitats diverses en la seva gestió -reportades a L'ACCENT 168- ara s'hi sumen les denúncies sobre la situació laboral i jurídica a Ràdio Sabadell, l'emissora de propietat municipal.

Malgrat que aquesta emissora nasqué el 1933, després de diversos períodes, d'alts i baixos i de vinculació a diverses cadenes estatals, acabà desapareixent el 1995. Amb l'arribada de Bustos al poder el 1999, es plantejà la reobertura de la ràdio, ara ja de titularitat municipal. Les emissions començaren l'1 d'octubre de 2001.

Les acusacions que Ràdio Sabadell és la corretja de transmissió de l'equip de govern es fonamenten en la forma amb què s'han designat els seus càrrecs directius. Tant el director com el gerent han estat nomenats directament mitjançant un decret d'alcaldia. Això incompleix l'article 33.1 de la Llei audiovisual de Catalunya, que marca que ha de ser el ple municipal qui aprovi els nomenaments. A més, el ple haurà de prendre en consideració un dictamen elaborat per un consell assessor respecte la idoneïtat de les persones proposades. En el cas de Ràdio Sabadell, ni els nomenaments els ha fet el ple municipal ni aquest consell assessor existeix.

Un altre dels elements que ha generat més polèmica ha estat el sou del director de l'emissora, que significa el 17% de la partida de despeses de personal dels pressupostos. Els 68.000 euros que cobra Marc Sabatés superen amb escreix el sou d'altres directors de ràdios locals de l'àrea metropolitana barcelonina com Terrassa o l'Hospitalet. Sabatés no és només el director més ben pagat d'una ràdio

L'Alfonso, acusat d'agredir un Mosso d'Esquadra durant una manifestació en defensa dels espais alliberats el 2007, va ingressar voluntàriament a la presó el passat dijous 8 d'abril. Actualment està empresonat a Brians II, situada a Sant Esteve Sesrovires, on haurà de complir una condemna de tres anys.

Aquest empresonament es dóna després que la jutgessa titular del Jutjat número 12 de Barcelona hagi denegat la suspensió cautelar de l'ingrés a presó contemplat en l'indult demanat per 53 entitats. La CGT, on està sindicat Alfonso,

Mínim compromís del delegat pel cas del Gerard de Lleida CESC BLANCO SAGUNT

Un nou esàndol esquitxà l’alcalde de Sabadell,aquest cop amb la Ràdio com a escenari

local al Principat, sinó que el seu sou és idèntic a un director general de la Generalitat. Amb tot, les audiències no acompanyen el fet que el sou del director sigui el més elevat de les ràdios del Principat.

Ràdio Sabadell no apareix en cap rànquing d'audiències d'EGM. El que és un misteri és el cost del programa de Carlos Fuentes. Aquest periodista, conegut per haver donat veu a les seves tertúlies a Canal Català a elements de l'ultradreta com Anglada, té una relació molt pròxima amb l'alcalde sabadellenc, qui afavorí decisivament que Canal Català obtingués una freqüència de TDT local fins i tot en

detriment de PRISA. El programa d'aquest periodista, "Comença la festa", està produït amb personal contractat pel propi Fuentes i aliè a l'emissora.

A l'altre costat, les denúncies sobre la situació laboral dels treballadors, que van esclatar la setmana passada a partir de les denúncies efectuades per afectats en un reportatge de Vilaweb Sabadell, indiquen l'existència d'un clima d'extrema precarietat impropi d'una empresa pública. Així, es denuncia que la majoria de treballadors tenen un contracte d'obres i serveis. Arran d'aquesta modalitat de contractació,

“El director de Ràdio Sabadell cobra 68.000 euros, tant com un director general de la Generalitat”

denuncien que són acomiadats just abans del seu període de vacances i se'ls torna a contractar a la tornada, amb la qual cosa no tenen el mes de vacances remunerades que preveu la llei. Els treballadors que no tenen un contracte d'obres i serveis, estan obligats a fer-se autònoms, pagant-se les quotes de la seva butxaca i sense els drets socials associats al treball assalariat. Tant uns com els altres, denuncien que tenen sous inferiors als mil euros. Ni els contractes d'obra i serveis ni els salaris inframileuristes no priven aquests treballadors d'haver d'ocupar llocs de feina estructurals dins de l'empresa.

Fet i debatut, Ràdio Sabadell no té un conveni laboral propi. La voluntat de control del govern del PSOE sobre aquest mitjà arribà a l'extrem que la primera delegada de personal -pel sindicat UGT- era una afiliada al mateix partit, a més de ser la cap de Recursos Humans de l'emissora.

Alfonso ingressa a presó malgrat la petició d'indult presentada per 53 entitats REDACCIÓ BARCELONA

BREUS

considera que d'aquesta manera "es vulnera el principi defensat per la pròpia consellera Tura i pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de suspendre els ingressos a presó quan hi hagi un indult demanat, suspensió que, per exemple, s'aplica sistemàticament en el cas dels Mossos d'Esquadra condemnats per tortures". Segons ha explicat a L'ACCENT l'advocat de l'Alfonso, Eduardo Cáliz, la defensa ja s'està plantejant presentar-hi un recurs.

Mentrestant, la defensa ha presentat un recurs d'emparament davant el Tribunal Constitucional contra la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona.

Cáliz entén que "s'han fet servir proves que vulnerarien el dret fonamental a la pròpia imatge, a la intimitat personal i a la tutela judicial efectiva, en usar com prova unes imatges suposadament extretes d'un CD de TV3". Segons l'advocat, en aquest CD no surten les imatges presentades per l'acusació, i no s'ha volgut informar en cap moment a la defensa el minut exacte d'on s'ha extret aquesta suposada prova.

D'altra banda, també han presentat una petició d'indult al Ministeri de Justícia, donat que Alfonso és, segons argumenta el seu advocat, "una persona plenament integrada, amb fei-

na, parella, filla i donat que la presó te com suposada finalitat la reinserció seria inútil fer-li complir aquesta pena".

"Què faries si et punxessin amb un kubotan?"

Els fets pels quals ha estat condemnat Alfonso es remunten al maig del 2007 en el transcurs d'una manifestació en defensa dels espais alliberats a Barcelona. Les més de cinc-centes persones que assistien a la manifestació van ser envoltades per un fort dispositiu dels Mossos d'Esquadra que, a més de les habituals armes, van fer servir el kubotan, una arma il·legal segons el seu propi reglament del

moment.

Després d'una manifestació en què els Mossos d'Esquadra van agredir i intimidar amb el kubotan constantment els manifestants, un dels agents antiavalots va ser agredit per un manifestant. Uns dies després, Alfonso va ser detingut al seu domicili.

Diverses organitzacions i moviments socials han donat suport des del primer moment al jove.

Actualment segueixen fent diverses accions per denunciar el seu empresonament, les irregularitats del procés i contra les contínues agressions dels Mossos d'Esquadra i la justícia a la llibertat d'expressió.

Sis anys de presó s'imputen al Gerard, un militant de l'Assemblea de Joves de Lleida i el delegat de la Generalitat només es va comprometre a fer d'interlocutor amb els Mossos per solucionar el conflicte. El delegat del Govern a Lleida, Miquel Pueyo, és el màxim responsable dels Mossos i per això el 14 d'abril la campanya Gerard Absolució es va reunir amb ell per demanar la retirada de l'acusació. La resposta tenia la mateixa validesa pel Gerard i per les altres sis persones amb penes de fins a catorze mesos de presó.

La campanya Salvem el Roser, Gerard+6 Absolució fa unes setmanes es va proposar fer una ronda de contactes amb polítics locals per retirar l'acusació. El primer fou el regi-

“El responsable polític de l'acusació no es va posicionar públicament i l'únic compromís que acceptà és de fer de mediador amb el cos policial” dor de Joventut (PSC) que assegurà que no s'havia vist amenaçat per l'acusat en cap moment. Més tard, el delegat d'Interior a Ponent (ICV) refusà posicionar-se públicament i reduí els actes dels Mossos a puntuals. El següent càrrec va ser l'alcalde de Lleida (PSC) que va prometre parlar amb els agents policials i amb l'advocada de la Generalitat. Finalment, es va dialogar amb el delegat de la Generalitat (ERC), que és responsable de la seguretat pública i per tant dels Mossos. El responsable polític de l'acusació no es va posicionar públicament i l'únic compromís que acceptà és (com l'alcalde) el de fer de mediador amb el cos policial. En declaracions per a L'ACCENT Gerard afirma: "A hores d'ara ells tenen la pilota al seu terrat, nosaltres esperarem un temps prudencial i si no hi ha cap moviment ens plantejarem quin és la resposta més adient".

El Gerard pot anar a la presó a sis anys acusat d'atemptat a l'autoritat.

Els Mossos argumenten que el jove tenia una actitud violenta i que intentava creuar el cordó policial i agredir les autoritats que feien l'ofrena al Roser la Diada del 2008. S'ha demostrat que els informes en què es basen les acusacions són erronis i farcits d'incorreccions. Els altres sis membres de l'AJLL estan imputats d'injúries a l'agent Juan de Dios, policia que va detenir al Gerard. L'acusació pot acabar en catorze mesos de reclusió.

08 EN PROFUNDITAT DEL21 D’ABRILAL 4 DE MAIG DE 2010

L’ACCENT 176 EN PROFUNDITAT 09

10INTERNACIONAL

DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

Chávez i Morales s'enfronten a reptes diferents per fer avançar en el procés de transforació els seus països

Reptes actuals dels governs de Bolívia i Veneçuela LUISMI UHARTE LA PAZ

Plantejar una anàlisi sobre els reptes fonamentals que actualment han d'afrontar els dos governs més avançats d'Amèrica Llatina ens obliga en primera instància a precisar que els reptes dels dos (pel que fa a política interna com a mínim) són substancialment diferents. I això pel simple fet que cada procés està en un moment polític molt diferent.

Mentre que a Bolívia s'està vivint una fase de "lluna de mel", on gaudeixen de l'avançament polític del MAS i de la consolidació de l'hegemonia del projecte governamental, a Veneçuela es troben en una fase de deteriorament, on l'anterior hegemonia del chavisme està en greu perill, principalment per la proximitat de les eleccions legislatives.

Una fotografia amb dues imatges a Bolívia

A Bolívia, després de l'aclaparadora victòria a les presidencials de desembre de 2009, un dels principals desafiament de l' evisme és saber administrar amb prudència i intel·ligència el cabal de vot acumulat, sense deixar-se portar per l'habitual triomfalisme que acostuma a aparèixer en contextos d'aquestes característiques.

Les eleccions municipals i departamentals del passat 4 d'abril han estat el millor termòmetre per avaluar aquesta capacitat de gestió de la nova hegemonia. Els resultats dels comicis han projectat una fotografia amb dues imatges: d'una banda, l'indubtable avenç del MAS respecte a la representació que tenia abans, ja que ha duplicat la presència a tot el país; però d'altra banda, també hi ha els importants

revesos que ha patit en alguns centres amb una tradició de fèrria fidelitat.

Sens dubte, el triomfalisme i la conseqüent supèrbia amb la qual ha operat la maquinària del Movimiento Al Socialismo ha portat com a conseqüència de la derrota en aquests suposats feus. Principalment hi ha dos fenòmens que cal tenir en compte. D'una banda, la pèrdua davant del Movimiento Sin Miedo (MSM) de les alcaldies de La

“A Bolívia gaudeixen de l'avançament polític del MAS i de la consolidació de l'hegemonia del projecte governamental”

Paz i Oruro, reflecteix la manca de cintura política davant de partits com el MSM, que tenen un fort arrelament en aquestes ciutats, principalment entre l'àmplia franja d'estrats mitjans urbans. La pretensió de fagocitar totes les forces que donen suport a Evo però que no són part orgànica del MAS s'ha pagat cara i hauria de servir perquè aquest partit faci una lectura autocrítica en clau de respectar la pluralitat de les forces del canvi.

D'altra banda, la derrota d'alguns candidats del MAS elegits a dit per la direcció en contra de l'opinió de les bases suposa una altra estirada d'orelles a aquells que volen continuar obstruint les dinàmiques

de democràcia interna. Aquesta derrota, però, cal considerar-la com una victòria en termes de maduresa política i de consciència crítica de la militància i d'amplis sectors populars, ja que evidencia una ruptura amb el tradicional vot d'obediència.

A mig i llarg termini, el govern bolivià té altres reptes importants, principalment en l'àrea econòmica i pel que fa al model de desenvolupament, però en aquest article no tenim prou espai per abordar un tema tan complex i extens.

Afrontar el descontentament a Veneçuela

A Veneçuela, amb l'horitzó de les eleccions legislatives de setembre d'aquest any, el desafiament fonamental del chavisme és revertir el notable descontentament d'amplis sectors de la ciutadania (inclosos sectors propis) per evitar una recolonització de l'Assemblea Nacional per part de la dreta.

Després de més d'onze anys de Revolució Bolivariana, els greus problemes de subministrament d'aigua i electricitat són la punta de l'iceberg d'un problema realment estructural: la ineficiència generalitzada de l'Estat i de la majoria de les seves institucions. L'apropiació espúria per part del pensament neoliberal de conceptes com el d'"eficiència", ha devaluat en gran mesura la reivindicació d'un "Estat eficient", i ha permès l'ús generalitzat i abusiu de l'acusació de "tecnocràtic" a tot anàlisi que incideixi en la necessitat d'una renovació profunda de l'administració pública.

No hi ha socialisme sense Estat eficient, de la mateixa manera que tampoc hi ha procés revolucionari sense pràctiques revolucionàries

eficients, és a dir, amb resultats tangibles, més enllà de la retòrica i dels discursos "rojos-rojitos". Els talls d'aigua i de llum, més enllà de raons objectives com la sequera, etc., en part estan directament relacionats amb una manca de previsió i en definitiva de planificació i avaluació.

El fracàs, per exemple, d'un percentatge altíssim de projectes productius cooperatius, i el deteriorament, d'altra banda, del funciona-

“Veneçuela es troba en una fase de deteriorament,on l'anterior hegemonia del chavisme està en greu perill”

ment d'algunes de les missions de salut i educació, estan íntimament vinculats a models de gestió ineficaços i ineficients. De fet, des dels

grups més militants i revolucionaris, hi ha una consciència respecte a la necessitat d'implantar nous models de gestió, que tenen a veure amb una redefinició radical de l'Estat i amb un estímul més gran de l'autogestió veïnal, laboral, territorial, etc .

Per tot això, l'exigència d'un millor i més exhaustiu seguiment i avaluació de les polítiques públiques és un dels reptes estratègics de la Revolució Bolivariana, sent conscients que això no està renyit amb un aprofundiment i radicalització del procés, sinó més aviat al contrari: són interdependents i es retroalimenten.

Finalment, per concloure, i en relació a la política exterior, on tots dos governs comparteixen una estratègia semblant en termes geopolítics, seguirà sent transcendental l'enfortiment de l'ALBA, com l'espai d'integració més revolucionari dels fins ara existents en matèria d'unitat llatinoamericana.

Més enllà de les aspiracions quantitatives, és a dir, l'anhel d'apropar més països, avui dia la prioritat és d'ordre qualitatiu: èxits rellevants d'alguns dels seus programes, de manera que funcionin com a efecte demostració per a la resta de la regió.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

Intercanvi de presoners de guerra a Colòmbia MARTINA PUIG BARCELONA

Vivim en petites cel·les de 2 metres per 1,5 metres, on ens hi hem d'encabir dues dones i fins a tres (una al pis) quan l'amuntegament és alt. Conviuen amb nosaltres nenes i nens, que estan amb les seves mares fins que compleixen els seus tres anys d'edat. Llavors seran cruelment separats uns dels altres. També hi ha entre nosaltres una guerrillera que es troba a gairebé els nou mesos de gestació i una altra guerrillera que acaba d'arribar, després de sobreviure a un tenebrós bombardeig on va perdre un dels seus braços. Té ferides per tot el seu cos i les seqüeles que aquestes li han produït l'obliguen a emprar una sonda i bolquer per atendre les seves necessitats. És una dona jove, una dona del poble.1 Colòmbia és l'únic país llatinoamericà que pateix un conflicte social i armat des de fa més de 50 anys.

La guerra cada dia augmenta, i les tàctiques i estratègies dels actors armats s'intensifica i condueix cap a una guerra cruenta i sense precedents. Des d'aquest punt de vista tocarem un dels punts més polèmics de la situació actual entre el Govern i la insurgència colombiana: l'intercanvi de presoners.

La guerrilla ha exigit des dels anys noranta l'intercanvi de presoners de guerra. Aleshores, feien incursions a batallons i comissaries no només per a danyar l'enemic militarment, sinó també per capturar-ne. Des d'aleshores, amb les captures massives de soldats, policies, representants polítics i membres del govern, la guerrilla pressiona l'Estat colombià per fer un intercanvi humanitari que obri la porta a una possible negociació.

En el passat hi ha hagut diversos acostaments per fer un intercanvi humanitari. El primer va ser amb el govern d'Ernesto Samper el 15 de juny de 1997 a Remolinos del Caguán (al sud-est de Colombia) on les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC-EP), quan van alliberar 60 soldats i 10 infants de Marina que tenien retinguts des del 30 de agost de 1996. En aquesta entrega el govern no va deixar en llibertat cap guerriller pres.

Posteriorment, durant el mandat del president Andrés Pastrana, a l'Acuerdo de los Pozos signat el 9 de febrer de 2001, el punt 6 deia

Arribada a Cali de l’expresoner i exdiputat Sigifredo López

que "s'agilitzarà la concreció de l'acord humanitari que permeti el proper alliberament de soldats, policies i guerrillers malalts". Com

“Uribe s'ha mostrat reticent a la possibilitat de seure a dialogar i,especialment,a fer intercanvis.Mentre queden 7.500 presos polítics les FARC han fet cinc alliberaments unilaterals” a resultat 42 policies i soldats malalts van ser alliberats a canvi de 15 guerrillers, que van sortir de les presons mesos després del lliurament efectuat per la guerrilla.

Un segon alliberament, el més gran efectuat fins ara, va ser el de 310 policies i soldats lliurats per les FARC-EP a la Macarena Meta (a l'orient colombià) el 21 de juny de 2001. Cap pres polític va ser alliberat.

El 2002 (i continua actualment) arriba a la presidència Álvaro Uribe Vélez amb el seu programa de "seguretat democràtica", que el que planteja a la pràctica és la militarització de la societat, la fam, la ignorància, la misèria i la mort.

Uribe s'ha mostrat reticent a la possibilitat de seure a dialogar, i encara més reticent a fer l'intercanvi humanitari. Durant aquest període, les FARC-EP han fet més de 5 alliberaments unilaterals, a través de la mediació de diversos intel·lectuals, polítics i membre de la societat civil del país que pensen que cal una solució política per al conflicte.

Enlloc d'avenir-se al diàleg, Uribe acorda amb el govern nord-americà de Barack Obama que s'instal·lin set bases militars en territori colombià, amb l'excusa de reforçar la seguretat al país. Com si no en tinguessin prou amb les massacres que ja superen els 20.000 morts i desapareguts (en declaracions, alguns caps dels grups paramilitars han dit que no recorden on hi ha les fosses comunes de tanta gent assassinada i esquarterada que hi ha). Sense oblidar que el darrer any, amb l'objectiu de donar dades de combats i de guerrillers morts per tal de demostrar que la seguretat democràtica sí que funciona, els militars han capturat

joves d'entre 16 i 22 anys de manera enganyosa o senzillament arrestant-los. Aquests joves acostumen a ser treballadors, malalts mentals

“Els Falsos Positius- estudiants, treballadors o malalts mentals que l'exèrcit captura i assassina fent-los passar per guerrillers- ja passen la xifra de 1.500” o estudiants de barris populars de les ciutats. Un cop els han capturat, els porten a poblacions o regions llunyanes, els assassinen a trets, els posen uniformes sense insígnies i diuen que són guerrillers morts. Se'ls anomena Falsos Positius i ja passen de 1.500 joves morts, i ha estat denunciat per polítics que avui estan al Senat i al Congrés del país.

Ens trobem, doncs, amb un pano-

rama descoratjador que cada dia empitjora. És per això que ens sembla fonamental que el Govern colombià i la comunitat internacional obrin les portes perquè es faci l'intercanvi humanitari de presoners polítics i de guerra. Avui hi ha 7.500 presos polítics, que no només són guerrillers, sinó també lluitadors socials, que són criminalitzats com a terroristes només perquè denuncien el que succeeix.

Esperem que sigui una iniciativa que obri una futura negociació política per al conflicte intern colombià i la construcció d'una pau sostenible amb justícia social.

Les presoneres polítiques i de guerra no renunciarem (malgrat les tortures, les llargues condemnes, la sistemàtica violació dels nostre drets i de la dignitat humana, totes les restriccions i intimidacions, i les pretensions de comprar-nos amb plans de rendició i traïció) al sagrat dret que ens assisteix als pobles de rebel ·lar contra un sistema i un Estat injustos i opressors. Així rendim homenatge als nostres morts!

Els presoners polítics i de guerra no som delinqüents, tampoc som terroristes.

Som lluitadors del poble!

1. Preses polítiques i de guerra de la Presó de Dones de Bogotà Buen Pastor, Colòmbia. Escrit el de 8 març de 2010.

12ECONOMIA

DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

Un miler de manifestants marxen contra l’atur i la precarietat a Sabadell La CGT destaca que la mobilització és "una aposta per la lluita social i la mobilització des de l'anarcosindicalisme amb el suport d'associacions i moviments socials" REDACCIÓ BARCELONA Un miler de persones van participar a la manifestació celebrada el passat 10 d'abril entre els municipis de Sabadell i Badia del Vallès, que creuà la localitat de Barberà del Vallès,poblacions totes elles del Vallès Occidental,una comarca especialment castigada per la crisi.

La manifestació va ser convocada pel sindicat llibertari CGT del Principat, amb el suport d'associacions, organitzacions polítiques i moviments socials de la comarca, entre les quals van destacar l'esquerra independentista, assemblees de treballadors afectats per les hipoteques i l'atur, i diverses entitats d'immigrants, que van protagonitzar una part important de la convocatòria.

Des del sindicat llibertari es va voler donar una especial importància a la convocatòria de Sabadell, destacant que "es tracta d'una aposta per la lluita social i la mobilització des de l'anarcosindicalisme amb el suport d'associacions i moviments socials", en un context de creixement de l'atur, la precarietat i l'exclusió social, "realitats que castiguen de manera especial la comarca del Vallès Occidental, en forma d'elevades xifres d'atur -en alguns llocs al voltant del 20% o més- i nombrosos expedients de regulació (ERO)".

Accions de protesta

Tancament d’aturats a Paterna Una vintena de membres de la Plataforma d’Aturats de Paterna (l’Horta) es tancaren el passat 29 de març a l’Ajuntament de Patern. Malgrat que el tancament s’està allargant (ja han entrat en la tercera setmana), el consistori es nega a atendre les seus perticions. Un dels tancats ha sigut hospitalitzat després que l’Ajuntament es negara a que entraren mantes i abrics durant els primers dies de la protesta.

Valoracions positives

En declaracions a L'ACCENT, el membre del Secretariat Permanent del sindicat llibertari, Armangol Gassiot, ha valorat la convocatòria "molt positivament", atenent "la presència de moltes persones vinculades a diferents moviments socials de la comarca del Vallès Occidental, que s'han unit per denunciar els problemes reals que els afecten en el dia a dia". Segons aquesta central sindical "aquest és el camí a seguir, unir forces per donar resposta al carrer a les agressions del capital".

Per la seva part, des de l'esquerra independentista, en declaracions a L'ACCENT dels militants d'Endavant (OSAN) Albert Roig i Víctor Ruiz, han qualificat "d'èxit total" la manifestació de Sabadell, i s'ha destacat el fet que "hem estat capaços d'unir-nos, persones i moviments diversos, per alçar conjuntament la veu contra l'augment de l'atur i la precarietat, causades per un sistema capitalista i unes polítiques neoliberals al servei d'uns pocs, en detriment de la gran majoria de catalans".

“Durant la manifestació es van realitzar diverses accions de denúncia, com encartellades a ETT i sucursals bancàries”

Durant la manifestació es van realitzar diverses accions de denúncia, destacant-se diverses encartellades a empreses de treball temporal (ETT) i sucursals bancàries, i en el pont de la via del tren entre Barberà i Badia del Vallès es va penjar simbòlicament un ninot representant "els banquers i els empresaris explotadors".

La convocatòria va finalitzar davant l'Ajuntament de Badia del Vallès, on es van dur a terme diversos parlaments per part de representants de l'Assemblea d'Aturats de Badia, d'associacions d'immigrants, de la campanya en suport de l'Alfonso, i de la pròpia CGT.

Protestes sindicals a les escoles Bressola de la Catalunya Nord REDACCIÓ BARCELONA Diversos sindicats presents a la Catalunya Nord han fet públic un manifest unitari on denuncien la precarietat laboral que pateixen els treballadors de la Bressola, i on afirmen que a l'entitat en defensa de la llengua catalana hi ha greus infraccions de la normativa laboral en detriment dels drets dels empleats.

El comunicat sindical, firmat entre d'altres per la CGT, declara amb antelació el seu "suport al treball realitzar per la Bressola per a la protecció, la difusió i la promoció de la llengua catalana entre els infants de la Catalunya Nord", deixant constància de la seva "tasca absolutament lloable per a la normalització de la llengua catalana".

Infraccions laborals per part de la Direcció General

Però els sindicats denuncien que no obstant la feina lloable en el terreny lingüístic, la Direcció General de la Bressola incompleix reiteradament la

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14. Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23,Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n,Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

normativa laboral dels treballadors, en matèries tan importants com fraus en les contractacions temporals, infraccions en els contractes laborals, diferències salarials per a les mateixes feines, manca de respecte a les categories

“Els sindicats denuncien que la Direcció de la Bressola incompleix reiteradament la normativa laboral dels treballadors” professionals, realització de feines sense les titulacions legalment establertes o el no-respecte al dret de vaga dels empleats.

Aquest fet, segons els sindicats, és encara més greu tenint en compte que

La Bressola "es finança amb diners públics provinents de la Generalitat de Catalunya i d'altres administracions catalanes i franceses", fet que sorprenent no ha donat lloc "a cap mesura de control a l'empresa".

Agreujament de la situació laboral

Segons denuncien els sindicats, la situació laboral en els darrers mesos s'ha vist agreujada per diverses actuacions de la Direcció General de la Bressola, com les falses informacions a les institucions públiques respecte de les hores extres treballades a l'empresa, acomiadaments improcedents que han estat declarats com a "baixes voluntàries", i "una pressió i assetjament sistemàtic contra tot treballador que manifesti un mínim de desacord amb aquestes pràctiques il·legals".

El manifest unitari sindical conclou que "cap projecte de defensa de la llengua catalana pot servir per menyscabar els drets dels assalariats de la Bressola i funcionar sense cap respecte de la legislació de treball".

L’ACCENT 176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

ESPORTS 13

Milà, entre l’Inter i el Milan

Els vaivens polítics dels dos clubs de la capital llombarda RAMON USALL LLEIDA

El feixisme i Mussolini

L'ascens de Mussolini i del seu Partit Nacional Feixista al poder canvià profundament la identitat de l'Internazionale. Els feixistes trobaven que el nom del club era "molt poc italià" i, sobretot, que evocava la Internacional comunista, enemiga acèrrima dels camises negres. És per això que el Duce obligà a l'Internazionale a fusionar-se amb un petit club milanès, la Unione Sportiva Milanese, i adoptar el nom de Società Sportiva Ambrosiana, en

Graderies a la milanesa RAMON USALL LLEIDA

Milà és, avui per avui, l'única ciutat europea que pot presumir de tenir dos clubs campions d'Europa. L'Inter i l'AC Milan es reparteixen les simpaties dels milanesos sense que en l'actualitat es pugui establir una clivella política clara entre ambdós clubs.

Tot i així, antigament, tots dos defensaren concepcions força diferents del futbol malgrat compartir club d'origen. Aquest club compartit era el Milan and Cricket Football Club, nascut el 1899, sota la influència anglesa que afectava les zones industrials com la Llombardia. Aquest primer Milan incloïa únicament jugadors anglesos i italians i fou precisament la negativa a acceptar futbolistes d'altres nacionalitats la que acabà propiciant una escissió al club i el naixement de l'Internazionale Milano.

L'Internazionale sorgí el 1908 oposant-se a l'anglofília i al nacionalisme del Milan Cricket and Football Club, que fruit de la italianització del seu nom es convertí, coincidint amb l'escissió, en l'Associazione Calcio Milan.

L'Internazionale, doncs, es caracteritzà, des de la seva fundació, per la seva voluntat d'aplegar al seu si jugadors procedents d'arreu del món convertint-se en una autèntica selecció internacional de Milà.

Tot i que aquesta idea podia portar al puixant moviment socialista, identificat amb l'internacionalisme, en adoptar-lo com a club de referència, el que succeí fou que el nou club fou recolzat essencialment per la petita burgesia del nord d'Itàlia i per les classes més benestants milaneses. Malgrat que l'Internazionale comptava també amb el suport d'alguns simpatitzants comunistes aferrats a l'imaginari que transmetia el nom del club, fou l'AC Milan qui obtenia un major suport entre els sectors populars, sobretot entre la classe treballadora local, formada en bona part per immigrants procedents del sud.

BREUS

El 1975, quan l'activitat armada de les Brigate Rosse sacsejava Itàlia, a les graderies de San Siro hi aparegué la pancarta d'un nou grup d'animació milanista. El seu nom era una autèntica provocació per a les ments benpensants de l'època: Brigate Rossonere. L'afecció milanista havia estat tradicionalment d'esquerres i el primer grup ultra italià, la Fossa dei Leoni, havia sorgit al seu si el 1968. Tot i una tradició situada més aviat a l'esquerra, des de l'arribada de Berlusconi a la presidència, l'extrema dreta també s'ha fet un lloc a les grades milanistes. Ara bé, les graderies on l'extrema dreta milanesa sempre ha tingut molta força són les interistes. El 1969 naixien els Boys San, un grup de marcat caràcter feixista i racista, que té molt bones relacions amb el grups ultres de la SS Lazio i de l'Hellas Verona FC, probablement els tres equips

L’arribada de Berlusconi a la presidència del Milan ha dretanitzat el club i l’afició

referència a Sant'Ambrogio, el patró de la ciutat de Milà.

Mussolini havia canviat la idiosincràsia del club obligant-lo a abandonar un nom de clara inspiració internacionalista per adoptar-ne un d'evident reminiscència catòlica.

De fet, l'Internazionale va haver d'abandonar també els seus colors per adoptar una samarreta blanca amb una creu vermella amb el fascio littorio, el símbol del partit feixista, al bell mig de la creu cristiana.

Bona part de l'afició de l'Internazionale, sobretot aquella d'arrel més popular, es negà a acceptar el canvi de nom i de colors, i partit rere partit animava els seus jugadors al crit de "Forza Inter!". Aquesta insistència provocà que la federació de futbol acceptés, el 1931, la recuperació dels colors originals i una nova denominació pel club: Associazione Sportiva AmbrosianaInter. El nou nom s'allargaria fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan la derrota del feixisme feu desaparèixer la imposició en la denominació i el club passà a anomenarse, de nou, FC Internazionale Milano.

Si bé el feixisme trasbalsà la vida interna de l'entitat, esportivament aquesta aconseguí èxits notables: tres scudettos i una copa italiana, un fet que li valgué moltes vegades a l'Ambrosiana ser considerat un equip feixista. No en va jugava amb una creu cristiana i el símbol feixista a la seva samarreta -un equipament que va recuperar la tempo-

rada 2007-2008 en ocasió del centenari del club però sense el logotip feixista.

La postguerra convertí l'Internazionale en un gran equip tant a nivell italià com europeu. Naixia 'la Grande Inter' que amb Helenio Herrera al capdavant guanyaria les dues úniques copes d'Europa del club, els anys 1964 i 1965. En convertir-se en un equip victoriós provocaria que l'Inter guanyés terreny al seu gran rival com a equip més popular de Milà. Tot i així, des d'un punt de vista ideològic, el naixement dels primers grups ultres a les grades del Guisseppe Meaza contribuïren a identificar l'Inter com un club ubicat més aviat a la dreta mentre que l'AC Milan continuava situat majoritàriament a l'esquerra.

L'arribada de Berlusconi

El palmarès dels dos equips milanesos encara era comparable fins a l'arribada de Silvio Berlusconi al capdavant del Milan, el 1986. De fet, fins i tot podria dir-se que era favorable als interistes, ja que si bé tenien tots dos dues copes d'Europa, l'Inter no havia jugat mai a la serie B, la segona divisió italiana, cosa que el Milan hagué de fer en diverses ocasions.

La figura de Berlusconi transformà l'AC Milan i convertí un club en hores baixes en un dels més triomfants d'Europa. El magnat de la comunicació, a més, utilitzà la popularitat que li donà arreu d'Itàlia la presidència del club per impulsar

una nova força política conservadora, Forza Italia, d'evidents reminiscències futbolístiques. Berlusconi transformà així la imatge de l'AC Milan, un club tradicionalment popular i d'esquerres. Representant la dreta més rància, Berlusconi provocà que l'extrema dreta, fins a aleshores limitada a Milà a l'afició de l'Inter, es fes un lloc a les graderies de San Siro.

Curiosament la presidència de Berlusconi, que ha dretanitzat l'AC Milan, ha provocat que la percepció de l'Inter hagi basculat lleugerament cap al centre, amb un president, Massimo Moratti, que tot i ser un magnat del petroli, políticament està més aviat identificat amb el centre-esquerra. El fet que l'AC Milan s'hagi convertit, amb Berlusconi a la presidència, en l'equip símbol d'un règim conservador i corrupte ha propiciat que alguns afeccionats de l'Inter ho aprofitin per intentar vincular el club a una identitat d'esquerres. És el cas de la Comuna Baires, un grup de teatre i escriptura que ha realitzat nombrosos actes culturals en col·laboració amb el club, amb alguns dels seus jugadors i amb intel·lectuals d'esquerres italians.

Tot i així, el seu punt de consens és més aviat l'oposició a Berlusconi i les seves idees internacionalistes no es deixen veure entre les grades interistes, que continuen aplegant ultres feixistes que posen en qüestió aquesta pretesa identificació de l'Inter amb l'esquerra italiana.

“El cas de l'interista Balotelli és una bona mostra que el racisme constitueix un problema de primer ordre al si del futbol i del conjunt de la societat italiana” italians amb uns ultres més obertament d'extrema dreta.

Balotelli o el racisme al futbol italià

Mario Balotelli, davanter de l'Inter, és un dels joves més talentosos del futbol italià. Nascut a Palerm al si d'una família d'immigrants ghanesos, fou donat en adopció a la família Balotelli a l'edat de tres anys. Mario va créixer a la Llombardia i, paradoxalment, sempre havia recolzat l'AC Milan. En ser un jugador negre, Balotelli ha hagut de suportar crits racistes de bona part de les graderies italianes. Alguns afeccionats de la Juve li cridaren "No hi ha italians negres!" mentre reproduïen també el so d'un mico quan tocava la pilota. El racisme contra Balotelli ha excedit, però, l'àmbit del futbol i el jove davanter ha hagut de suportar insults i llançament de plàtans fins i tot en un bar de Roma. Una bona mostra que el racisme constitueix un problema de primer ordre al si del futbol i del conjunt de la societat italiana.

14 CULTURA

DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

Erich Fromm: la cerca de la personalitat total Manel Lopez i Esteve LLEIDA

Enguany es compleixen trenta anys de la mort d'un dels representants més rellevants del freudomarxisme i, amb poca mena de dubtes, d'un dels psicoanalistes, i també sociòlegs, més influents de la segona meitat del segle XX. Erich Fromm passà a ésser mundialment conegut arran de la publicació de L'art d'estimar el 1956, que es convertí en un autèntic best-seller al món anglosaxó; ara bé, la voluntat de Fromm d'intentar assolir una aproximació entre psicoanàlisi i marxisme es remuntava a finals de la dècada dels anys vint i primers trenta quan, juntament amb d'altres excel·lents psicoanalistes com Wilhelm Reich, Sigfried Bernfeld i Otto Fenichel, començà a conjugar el que considerava les dues teories crítiques per excel·lència.

Fins aquell moment, la relació entre psicoanàlisi i marxisme havia resultat no només inexistent sinó que havia estat més aviat problemàtica. Al marcat antipsicologisme del marxisme dels anys vint i trenta, s'hi afegia el menyspreu i desconeixement de Freud cap a tot aquell pensament d'origen marxista, identificat sempre amb l'estalinisme soviètic, que el portava a analitzar-lo des d'un psicologisme científicament ben poc acceptable. Fou, però, la publicació de Totem i Tabú per part de Freud, que obria les portes de l'aplicació del mètode i les nocions psicoanalítiques als problemes culturals i històrics, la que possibilità que tot un seguit de psicoanalistes crítics amb alguns dels plantejaments freudians s'embarquessin en l'intent de sintetitzar marxisme i psicoanàlisi.

Aquest intent adquiria tot el seu significat en una societat, com l'alemanya dels anys vint i trenta del segle passat, en la que tot un seguit de pensadors d'orientació marxista quedaren desconcertats pel comportament de les masses treballadores davant l'ascens del nazisme, molt allunyat de les previsions que havien formulat els teòrics de la III Internacional. Per tant, l'esforç intel·lectual de Fromm i de la resta de freudomarxistes intentava cercar en el factor sub-

“Fromm encapçalà l'intent d'assolir una aproximació entre psicoanàlisi i marxisme per començar a conjugar el que es considerava les dues teories crítiques per excel·lència.”

La Xara al mig del rovell de l’ou Vicent Company SIMAT DE LA VALLDIGNA

L

a Xara (cristianitzada el 1525 arran de l'expulsió dels Moriscos) és una antiga mesquita de planta rectangular (S.XV) de Simat de la Valldigna. A la part que dóna a l'est té una porta amb un arc de ferradura.

Quatre pilars dividixen el seu interior en tres naus. A l'esquerra de la porta hi ha una escala de caragol amb una antiga funció de minaret. La Quibla és l'element més important ja que assenyala la direcció de la Meca i per tant el lloc on els musulmans han de dirigir les seues oracions. En l'actualitat es pot veure també el mihrab i dos portes laterals en el mur de la Quibla. Al sud-oest i a l'exterior de la mesquita, hi ha l'antic pou de les ablucions.

A hores d'ara la Conselleria de Cultura duu a terme la intervenció arqueològica què contempla la realització de cates murals a la Quibla amb l´objectiu de recollir dades per a la posterior integració de les mateixes al projecte de restauració per tal de corregir una anterior restauració en

la que es van tapiar els vans i s´eliminaren elements simbòlics evocadors de la tradició islàmica.

Paral·lelament el Govern tripartit simater (format pel PSPV-PSOE, Bloc i Esquerra) tramita les subsanacions del PGOU exposades públicament al 2005 on és contemplava un camp de golf al mig l'horta simatera i una urbanització en el perímetre d'influència paisatgística de La Xara i el Monestir cistercenc de la Valldigna. Tot i que el consistori va declarar el juny de 2008 Bé de Rellevança Local (BRL) l'edifici i el sistema de rec primari d'origen també àrab, seguint les indicacions de l'informe del Consell Valencià de Cultura i instar a la Generalitat per què ho declare BIC. El nou govern, fruit de l'anomenat pacte de progrés, no ha contemplat cap

tudi de la personalitat total i, alhora, en posar en un primer pla el caràcter històric-cultural i històric-social de moltes de les categories del psicoanàlisi, és a dir, en aplicar, en certa mesura, el materialisme històric al psicoanàlisi.

Des del seu exili als Estats Units davant la consolidació del nazisme el 1934, cal tenir present que Fromm a més de psicoanalista i marxista era jueu, començà a publicar les obres que li donaren el seu reconeixement internacional davant el gran públic, el crèdit científic l'havia assolit ja amb tot un seguit d'articles acadèmics d'ençà dels anys vint. D'aquesta manera, el 1941, coincidint amb l'inici de la seua activitat docent a la New School for Social Research, publicà La por a la llibertat. En aquest text, Fromm analitzà com per mitjà dels mecanismes psicològics els fets estructurals esdevenien fonamentals en la formació de la consciència de cadascuna de les classes socials i, al mateix temps, com aquesta consciència modificava també la base estructural, convertint-se aquesta en subjecte i no només en resultat. Igualment, Fromm aborda problemàtiques com la de la falsa consciència i el caràcter de feixisme com a expressió política de la por a la llibertat psicològica. A Ética i psicoanàlisi, publicat el 1947, Fromm aprofundí en jectiu el comportament de bona part de la societat alemanya. Tal i com plantejà el moltes de les qüestions plantejades a La por a la mateix Fromm, del que es tractava era de com- Llibertat. pletar el marxisme amb una psicologia cientíAnys després Fromm publicaria Psicoanàlisi ficament fonamentada. Aquest plantejament de la societat contemporània, on a banda de la vinculava Fromm amb els impulsors de l'Esco- seua aposta pel socialisme humanista i comunila de Frankfurt, Max Horkheimer i Theodor tari i del seu compromís polític amb el Partit Adorno, fins al punt que Fromm el 1930 s'inte- Socialista nord-americà, ens desgranava, entre grà com a professor a l'Institut d'Investigació altres coses, l'anàlisi psicològica i del caràcter Social de Frankfurt de l'home en bona part del pensament socialista En aquest sentit, Erich Fromm, igualment des del socialisme utòpic fins al marxisme i l'aque Adorno, plantejà la teoria del caràcter narquisme. Fromm insistia, força brillantment, autoritari i criticà la de Freud de l'instint com en una apreciació que continua sent útil per als a producte d'un pensament biològic i patriar- comunistes i revolucionaris del segle XXI: la cal, contraposant una visió de l'home com a famosa frase final del Manifest Comunista ésser relacional. La contribució de Fromm al segons la qual els treballadors "no tenen res mes llarg de la seua vida s'encaminà a afirmar la que perdre que les cadenes" conté un error psiimportància de tenir presents els factors cològic profund. A més de les cadenes, remarca socials, els valors i les normes ètiques en l'esFromm, els treballadors també tenen que perdre totes aquelles necessitats i satisfaccions irracionals nascudes i interioritzades mentre portaven les cadenes.

Després vindrien L'art d'estimar, en el que Fromm plantejaria la seua teoria de l'amor i el caràcter productiu com a manera d'expressar les capacitats de l'home davant el món i la societat i realitzaria una crítica càustica a les orientacions biològiques i a les concepcions capitalistes de la concepció de l'amor; El concepte de l'home en Marx, en què realitza una exhaustiva lectura de l'obra de Marx cercant les seues reflexions sobre el caràcter de l'home i l'anàlisi psicològica present en les obres fundacionals del pensament marxià, Sereu com Deus i un llarg etcètera que aquí tot just podríem anomenar.

Tot i que alguns dels plantejament de Fromm tenen algunes mancances de fonamentació empírica evident, i alguns reduccionismes de caràcter històric i polític també clars, la lectura de Fromm a començaments del segle XXI continua tenint unes potencialitats revolucionàries necessàries de tenir presents.

Sobretot, a banda de la seua aportació a les ciències socials, per la possibilitat d'anar construint a l'home i la dona nous en un context capitalista o, com a mínim i essent menys mesura de protecció pels BRL declarats pel optimistes, per criticar sistemàticament la municipi, cosa que ha provocat la protesta concepció i el lloc que el capitalisme reserva de la Plataforma Pels Pobles de La Safor als homes i dones i a la seva personalitat. què ha remés al consistori una serie d'al·legacions exigint la protecció de l'horFe d’errates: ta simatera com a sol agrícola protegit i arremetent contra la política urbanística Al número anterior, la Ressenya de la quinzequè és desprèn de la proposta de PGOU del na de la pàg. 15 anava signada per Borja Catagovern municipal. là, quan en realitat era de Raül Moreno.

CULTURA 15

L’ACCENT 176 DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010

La ressenya de la quinzena: La bomba al Liceu

De la bomba del Liceu a la Barcelona de les bombes Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

n Carles Balagué és un assagista i crític de cinema que, entre d'altres, ha escrit els llibres François Truffaut (1988), Las mejores películas de cine negro (2004) o Películas clave del cine musical (2009). Però, i aquesta és una característica poc habitual entre el gremi dels crítics de qualsevol disciplina, en Balagué sembla que no en té prou analitzant la feina dels altres i, ja des de mitjans dels setanta, el seu interès pel cinema l'ha dut a provar-se darrera de la càmera. El seu primer llargmetratge, Denver, el presenta el 1980 i, a aquest projecte el segueixen sis treballs més. El 2002, però, és potser l'any en què en Balagué, trencant amb la seva anterior producció de pel·lícules de ficció, es dóna a conèixer a un públic més ampli amb el documental La casita blanca, la ciutat oculta. A aquest primer documental el segueixen dues incursions més al gènere amb De Madrid a la Lluna (2006) i Arropiero, el vagabund de la mort (2008). Amb La bomba del Liceu, sembla que en Balagué vol tancar, de moment, l'atenció que la darrera dècada a dedicat al documental. I ho fa, probablement, amb el més rodó dels seus quatre intents.

L'escenari escollit en aquesta ocasió és la Barcelona de finals del segle XIX a la que hi arribem resseguint un dels esdeveniments que van marcar el final de segle a casa nostra: les dues bombes Orsini que el 7 de novembre del 1893 va llançar des del cinquè pis a la platea l'anarquista Santiago Salvador i que van provocar la mort de 20 persones. L'interessant del documental és el fet

que malgrat que aquest fet puntual, prou atractiu per ell mateix, hi és tractat de forma exhaustiva, és, alhora, un pretext per explicar-nos el període històric en què s'inscriu l'atemptat, imprescindible per tal de poder comprendre'l. Per a acomplir aital propòsit en Balagué disposa d'una sèrie d'especialistes en temàtiques diverses que van creant un mosaic del que n'emergeix

un fil explicatiu. Així, s'alternen les aparicions del crític operístic Roger Alié amb les de l'escriptor Antoni Dalmau (el seu darrer treball és un estudi rigorós de la figura d'en Joan Rull i dels inicis del moviment llibertari) o les del periodista i escriptor Lluís Permanyer amb les del mestre apuntador del Gran Teatre del Liceu Jaume Tribó passant per la doctora en història contemporània Dolors Marín entre d'altres.

La bomba del Liceu, ja ho hem dit, és un treball molt correcte, però potser caldria esperar una mica més d'un documental pensat per a la gran pantalla. Observar un darrera l'altre els diferents narradors de la història d'una Barcelona escenari de la lluita de classes més intensa del període amb els únics entreactes d'imatges evocadores de la bellesa del Liceu amb fons musical de fragments operístics que la realcen ens sembla massa vist. Potser un dels aspectes que caldria subratllar és l'atreviment d'entrar a una classe d'història de l'institut que es troba a la plaça on va ser executat al garrot vil l'autor de l'atemptat, per a reflexionar al voltant de la pena de mort i de l'ús de la violència revolucionària. El debat al què es llancen els joves del Raval explica potser com ningú i d'una forma ben crua, tant aquella Barcelona com la d'avui.

Lectures recomanades

Un país de butxaca

Txetxènia, any III

Joan-Daniel Bezsonoff Editorial Empúries, 2010

Jonathan Littell (Trd. Pau Joan Hernàndez) Quaderns Crema, Barcelona, 2010

L

esprés de Les Benignes, la història d'en Max Aue, un oficial de les SS al què acompanyem per mitja Europa i amb qui provem d'entendre les arrels de l'antisemitisme a l'Europa Oriental i què va ser el nacionalsocialisme, i d'El sec i l'humit, un assaig que segueix preguntant-se sobre aquest univers però aquest cop de la mà del nazi belga Leon Degrelle i la seva obra autobiogràfica La campanya de Rússia, Quaderns Crema ens porta Txetxènia, any III. Littell, que va estar a Txetxènia com a cooperant durant la guerra i que hi va tornar com a cronista el 2009, ens descriu la república sota el govern de Ramzan Kadírov, un estat corrupte, on les desaparicions i els assassinats són sistemàtics i la islamització va en augment.

'excel·lent autor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff aborda en aquest relat el procés pel qual ha arribat a conèixer i reaprendre la catalanitat, per finalment decidir-se a escriure en català, a "mudar la llengua dels avis en la llengua dels llavis". A través la seva experiència, com havia fet en les anteriors Els Taxistes del Tsar i Una educació francesa, ens apropa a l'evolució de la llengua i la cultura al nord de l'Albera, i a la relació entre catalans del nord i el sud de la frontera. Una visió que alhora que mostra el seu pessimisme per la situació dramàtica de la llengua en aquest tros del país, té encara l'humor d'afirmar "Sóc francès, però m'estic curant".

D

Olor de Colònia

País Valencià. Segle XXI. Vint-iiuna reflexions crítiques

Sílvia Alcàntara Edicions de 1984, 2009

Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano (ed.).

Pagès Editors, 2008

A

l recull d'articles que ens presenten l'Antoni Furió, en Gustau Muñoz i en Pau Viciano volen ser "una aportació incisiva i polèmica, però lleial i constructiva, al debat sobre el present i el futur del País Valencià en una conjuntura històrica particularment complicada i plena de risc". I a aquest debat s'hi assisteix amb l'actitud rebel dels que no volen assistir impassibles "a la deriva que desdibuixa fins a l'esborrament els trets bàsics de la identitat dels valencians, que deforma la nostra història, margina la nostra llengua, i voldria acabar definitivament amb la nosa i el llast que representen les aspiracions de llibertat i modernitat, de maduració civil i nacional, que simbolitza la idea i el nom de País Valencià".

questa és la primera novel·la publicada de la Sílvia Alcàntara, nascuda a Puig-reig, al Berguedà, el 1944, i en ella s'hi recrea la vida en una colònia tèxtil entre els anys 1952 i el 1965. Puigreig, i l'Alt Llobregat en general, és un dels indrets del país amb una concentració més alta de colònies industrials i, de fet, l'autora va viure a la Colònia Vidal des dels 6 mesos fins els 20 anys. La història que ens explica, pura ficció, es submergeix però en un ambient viscut del que ens trasllada l'"olor de remordiment, de llibertat, però també d'oli brut que impregnava les espardenyes d'espart, que anaven quedant cada cop més feixugues".

E

DEL 21 D’ABRIL AL 4 DE MAIG DE 2010 L’ACCENT 176

16CONTRAPORTADA

“El que ha fet créixer l’esquerra independentista ha estat el treball de base, políticament madur i sense cap tipus de renúncia” ABEL CALDERA BERGA

Endavant celebra enguany 10 anys de la seva existència. En aquests 10 anys l'Esquerra Independentista ha viscut una transformació important. Quins aspectes considereu positius i quins considereu manifestament millorables del que ha estat aquesta evolució?

Aspectes positius serien l'augment qualitatiu i quantitatiu de la militància, la irrupció de les CUP i la seva aposta per un municipalisme rupturista, la creació del SEPC, la consolidació de mitjans de comunicació propis nacionals com L'ACCENT i múltiples experiències locals. Pel que fa als aspecte negatius volem destacar que com a moviment no hem estat capaços de tenir una oferta política pròpia i concreta pel conjunt dels Països Catalans, no hem sabut esdevenir un moviment cohesionat i ens manca estar presents en espais que nosaltres considerem claus com el món laboral, sindical i dels drets socials i de defensa del territori.

A més el nostre grau d'implantació continua sent força desigual amb excessius contrastos.

Tot i així fem una valoració positiva d'aquests últims anys, el que ens ha permès anar creixent tant en qualitat com en quantitat ha estat el treball de base, políticament madur i sense cap tipus de renúncia. Per nosaltres aquesta és la millor garantia per continuar creixent, i augmentar la confrontació amb els estats i amb les classes dominants catalanes.

Quin creieu que ha de ser el paper d'una organització estratègica en el si de l'esquerra independentista?

Primer de tot, Endavant no es considera una organització estratègica. En l'anterior assemblea nacional, Endavant va apostar per anar construint una organització socialista de masses, popular amb capacitat d'anàlisi, de mobilització i que alhora també engegui projectes d'envergadura i importància estratègica (formació, comunicació, discurs polític, infraestructura econòmica, etc). Tot i que considerem que Endavant encara no és aquesta organització, creiem que pot ser la base que contingui tot els elements que hem apuntat per fer avançar el conjunt de l'esquerra independentista.

Una de les principals línies de treball ha estat l'impuls de coor-

ENTREVISTA Albert Roig, organitzador nacional d’Endavant Creat l'any 2000 a partir de la refundació de la Plataforma per la Unitat d'Acció, Endavant ha esdevingut una de les organitzacions nacional que conformen l'esquerra independentista. En aquests deu anys, el moviment independentista ha evolucionat significativament,tant a nivell intern i organitzatiu,com a nivell de conjuntura política,amb la crisi cada vegada més evident de l'autonomisme.

Per a fer una mirada a aquests deu anys d'Endavant, L'ACCENT hem conversat amb el seu responsable nacional,Albert Roig.

dinadores intercomarcals de l'esquerra independentista. Com valoreu aquest procés fins ara i quins creieu que són els propers passos a seguir?

Valorem que aquest procés pren tot el seu significat si l'entenem a mitjà termini. Creiem que aquestes coordinadores permeten anar cohesionant el moviment en base a un anàlisi conjunt, la mateixa línia estratègica i una acció política coordinada. A més, considerem que s'haurien d'estendre progressivament arreu dels Països Catalans tot tenint en compte les diferents realitats territorials.

créixer territorialment arreu dels Països Catalans, mitjançant la creació d'estructures d'àmbit nacional i la mobilització. Per nosaltres és tan important la realitat existent al Principat com les veus dels i les catalanes de les Illes, País Valencià i la Catalunya Nord.

Una de les "marques de la casa" d'Endavant ha estat el treball continuat amb organitzacions anticapitalistes però no independentistes dels àmbits metropolitans.

Com valoreu amb la perspectiva dels anys aquest treball? Creieu que ha servit per socialitzar la noció d'independència entre els sectors d'esquerra revolucionària?

La valorem molt positivament.

Endavant va fer aquesta aposta perquè consideràvem que un dels dèficits històrics de l'esquerra independentista era la lluita socioeconòmica i pels drets socials. Amb aquest treball continuat hem intentat suplir aquesta mancança i introduir el discurs independentista en aquest espais, com en els sindicats alternatius i plataformes unitàries.

Les diverses expressions anticapitalistes no són exclusives de les àrees metropolitanes, per tant el treball amb totes aquestes organitzacions permet reforçar el caràc-

“El paper de la nostra organització i de l'esquerra independentista ha de ser la defensa del conjunt de la nostra nació“

L'accentuació de les reclamacions d'independència al Principat han tingut com a efecte secundari que en els sectors menys polititzats sorgís un recel cap a la noció de Països Catalans, com si la independència fos a tocar i això de València i Mallorca fes nosa. Quines propostes feu des d'Endavant per a combatre això?

Considerem que el paper de la nostra organització i de l'esquerra independentista ha de ser la defensa del conjunt de la nostra nació.

Només tenint un moviment polític fort i cohesionat podem combatre aquest discurs regionalista. Una de les nostres prioritats és la de

ter anticapitalista i el projecte socialista de l'esquerra independentista En la vostra darrera assemblea nacional vau aprovar endegar una línia de treball centrada en la lluita socioeconòmica. Per altra banda, s'observa que en general la mobilització social ha estat força tèbia. Com creieu que es pot incidir per augmentar el nivell de conscienciació popular?

En un primer moment nosaltres vam considerar que el nivell de mobilització popular seria força més elevat en un moment de crisi.

Tanmateix, la manca de mobilització ha posat sobre la taula la feblesa del moviments d'esquerres rupturistes i la poca capacitat de bona part de la població per mobilitzarse davant les agressions del sistema capitalista.

La solució no és fàcil, però creiem que l'aposta continua essent construir instruments efectius per la lluita dels treballadors i treballadores. Tot i així, cal destacar que s'han produït experiències positives a nivell local com ara assemblees d'aturats, punts d'informació laboral i mobilitzacions contra l'atur i la precarietat. Hem de treballar el dia a dia per a que la gent prengui consciència de la seva situació i anar enfortint les estructures locals, sindicals i polítiques per crear progressivament les condicions objectives i subjectives que possibilitin una major mobilització i una agenda política pròpia rupturista i assumida per una bona part de la població.

LA REMATADA

A cops de falç MARC GARCIA BARCELONA

Quan la setmana passada semblava que hi hauria la resolució del tribunal constitucional sobre l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Els opinadors que sentia i llegia, coincidien en què la pitjor part, no seria la resultant de la sala judicial, sinó de la manca de resposta que des de la societat catalana s'hi donaria, ja que es mostraria dividida, tal com mostra el Parlament del parc de la Ciutadella, i mesella com l'han educat. Més enllà que com a independentista, les lleis espanyoles -inclosa l'estatut regional, regionalista, espanyol i espanyolitzador- siguin més un element a combatre que no pas a defensar, cal ser conscients que els catalans, no som un poble mesell, sinó que ens n'han fet, o ens n'han fet creure que n'érem i que per tant, en som. Els companys del Terra d'Escudella (www.tdk.cat), han fet una gran feina de recopilació històrica de "Les revoltes i moviments populars als Països Catalans 1455-1970", que en format d'exposició mostra en dotze plafons i fulletó de vuit pàgines, els episodis més rellevants de la nostra història de combat i lluita, en la defensa dels nostres drets socials i nacionals. L'exposició, amb caràcter permanent, de disseny acurat i suport irregular combina un recull de 132 imatges històriques entre il·lustracions i fotografies, que documenten gràficament allò que el text ens explica sobre els remences, germanies, segadors, angelets, avalots, guerra de successió, bandolers i bruixes, bullangues, revoltes pageses i antimilitaristes, moviment obrer, ludisme i anarquisme, vagues revolucionaries, fets d'Alcoi, l'Estat Català, la cultura obrera, la República, Setmana Tràgica, Ateneus, premsa obrera, guerra del 36, brigades internacionals, i la dictadura amb reorganització obrera i estudiantil. Potser si pares, àvies, escoles, instituts i facultats expliquessin, la nostra història amb la claredat amb què ho fan dotze plafons en un menjador -on per cert, els fideus han millorat molt últimament...- , els opinadors tindrien pocs dubtes de la resposta de la societat catalana davant la resolució d'un tribunal espanyol, sobre l'Estatut del Principat. I no seria pas per les engrunes del pastís o la defensa d'un grau de submissió més, com ho és el règim autonòmic -que divideix i perpetua l'Estat espanyol-, que altre cop ompliríem els carrers de barricades, vagues i sabotatges, sinó en busca de la nostra plena llibertat. L'esperit de l'exposició ens demostra que ni reis ni papes, ni clergues ni la voluntat pactista dels botiflers d'ahir i d'avui, ni les terceres vies socialdemòcrates, han estat motor de transformació social i nacional, ans al contrari, han estat obstacle cap a la nostra llibertat col·lectiva, llibertat guanyada a cops de falç.