L'Accent 178

178

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Davant les retallades anunciades per Zapatero, L'ACCENT ens hem adreçat a diversos representants del sindicalisme alternatiu dels Països Catalans per conèixer

com valoren les mesures. La majoria coincideixen que cal anar cap a una vaga general, però que amb això no n'hi ha prou.

Creuen que és imprescindible la unitat

d'acció entre el sindicalisme combatiu per aturar les retallades i revertir la situació.

També repassem les mesures que ha proposat el Govern espanyol i un membre del

L’educació s’articula per oposar-se a les agressions 342 centres educatius del País Valencià han fet un referèndum per decidir si volen canviar la política educativa de la Generalitat Valenciana, i fins a un 63% dels que tenien dret a vot han acudit a les urnes per votar massivament en contra. La voluntat dels organitzadors és donar un tomb a la política educativa en favor de gratuïtat del menjador i el transport, impuls del valencià, suport adequat per l'alumnat nouvingut i democràcia als centres.

Més al nord, els centres de secundària també estan mobilitzats, en aquest cas perquè la Generalitat principatina vol eliminar línies en alguns centres. Mentrestant, a les universitats, alumnat, professorat i personal de serveis s'articulen per oposar-se a les conseqüències privatitzadores del pla Bolonya.

SUMARI

El fracàs de la Diagonal Més de dos milions d'euros d'inversió en publicitat, setmanes senceres amb el tema als principals mitjans de comunicació, vot per internet i una setmana sencera per a poder votar no han servit per aconseguir mobilitzar la ciutadania en el referèndum sobre el futur de la Diagonal. >> Països Catalans 4

seminari d'economia crítica Taifa analitza el sentit de les retallades per L'ACCENT. >> Editorial 3 >> Economia 8, 9 I 13

INTERNACIONAL

Arizona institucionalitza el racisme Si la llei antiimmigrants d'Arizona s'acaba aplicant, s'institucionalitzarà en aquest Estat nordamericà la violació dels drets humans en base als trets ètnics

de les persones, en un Estat on al voltant d'un 30% de la població es considera hispana. >>Internacional 11

>>Països Catalans 6 i 7

Sacsejada al PP valencià

EU es trenca a les illes

La reobertura de la causa contra el president valencià ha propiciat una sèrie de moviments interns que demostren que les coses no són com diuen dins del PP valencià.

Durant els darrers dies han tingut lloc alguns esdeveniments que han deixat el projecte federalista de Izquierda Unida greument ferit a l'arxipèlag català.

>> Països Catalans 4

>> Països Catalans 5

MIQUEL RODRÍGUEZ PÀG.2 // ALFONSO HERMOSO PÀG.2 // ROGER FERRIOLSPÀG.3 // RAMON USALL PÀG.14 // PEPA MURTA PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Sí i no MIQUEL RODRÍGUEZ VILAFRANCA DEL PENEDÈS

No al Pla d'Austeritat. Sí a les retallades salarials d'alts càrrecs polítics, càrrecs "de confiança", regidors, alcaldes, diputats, etc., que en alguns casos arriben a tenir salaris mensuals superiors als 10.000 euros mensuals. No a les reformes neoliberals ni retallades laborals.

Sí al repartiment dels temps i dels treballs per tal d'esdevenir l'estímul per a la creació de llocs de treball de qualitat. No a la supressió de la jubilació parcial. Sí a les ajudes al "desenvolupament" econòmic i social sostenible. No a la reducció en ajudes a la cooperació i al desenvolupament internacional.

Sí a la inversió en infraestructures, serveis socials, serveis a l'ajuda a la generació d'ocupació, etc.

No als interessos dels poders econòmics i financers capitalistes. Sí a la retallada de la despesa militar i per la desmilitarització de l'Estat. No als paquets d'ajustaments ni retallades socials, com la reforma del sistema de pensions, la reducció de la despesa en sanitat i educació o una reforma laboral que retalli drets dels i les treballadores o que fomenti la precarietat laboral. Sí a les polítiques familiars d'ajuda progressiva i segons el poder adquisitiu. No a la reducció dels salaris ni a la reducció de les persones treballadores del sector públic. Sí a mesures per facilitar l'accés de joves al treball remunerat i en bones condicions. No a les reformes injustes i que ataquen als drets de la classe treballadora i dels sectors més desafavorits, com el dels pensionistes o les persones amb dependència. Sí als interessos socials i que millorin les condicions de vida de la població. No a la congelació de les pensions. Sí que els responsables de l'actual situació econòmica i social (bancs, caixes, inversors i especuladors...) paguin el dèficit públic actual en 15.000 milions d'euros i que la banca torni els 50.000 milions d'euros que l'Executiu central els va regalar. No a la reducció a la inversió pública estatal en serveis socials.

Sí a la capacitat de conciliació de la vida familiar i laboral. No a la reducció de la despesa pública ni la reducció dels drets socials. Sí al dret a la retroactivitat en el cobrament de la prestació per a dependència, a percebre les quantitats corresponents des del dia de la seva sol·licitud. No a les mesures que han beneficiat a les classes opulents (reduir l'impost de societats; reduir l'IRPF per les rentes altes i el capital; eliminació de l'impost sobre el patrimoni...). I més protestes en positiu: Sí a la supressió de les despeses de la Casa Reial en els pressupostos públics. Sí a la despesa i a la inversió pública en serveis públics de qualitat i per a tothom. Sí al control i democratització del sistema bancari i financer. Sí a la solidaritat i a la cooperació al desenvolupament internacional.

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

COL·LABORACIÓ

ALFONSO HERMOSO*

Carta a les preses: la solidaritat traspassa els murs

Sóc l'Alfonso. No sé si com a lectora em coneixes, però estic patint la privació de llibertat de 3 anys per defensar-me d'una agressió.

Millor dit, per defensar-me de les agressions que patim dia rere dia en tot el territori per part dels gossos d'en Sauron, en la manifestació en defensa dels espais alliberats en la data, ja llunyana, però retinguda a la retina de totes per com els agents policíacs ens van reprimir, sobretot, amb les armes il·legals del Kubotan.

Vull dir-vos que gràcies a tota la solidaritat que rebo des de tots els indrets del territori i de part de l'estranger puc anar suportant tota aquesta barbàrie i maltractaments que patim les persones preses i que malauradament es queden aïllades dins els murs de les presons.

Comunicar-vos que no deixeu d'escriure a les preses i als presos per anar enfortint els llaços i els canals de comunicació, perquè és una manera de trencara aquests murs i barrots que ens tanquen i demostrar així que la solidaritat és molt més gran. Que no pareu, i

“No sé si com a lectora em coneixes,però estic patint la privació de llibertat de 3 anys per defensar-me d'una agressió”

que si no heu començat sempre esteu a temps, segur que moltes vegades us heu preguntat què podeu fer per lluitar. Doncs una cosa ben senzilla i alliberadora: que és agafar un bolígraf i un paper i adreçar-vos a les presos i els presos deixant anar la vostra imaginació.

No us quedeu en què no sabeu escriure i tal i tal, perquè amb unes simples frases es fa molt per enfortir la moral de nosaltres, les pre-

ses, que intenten anar minant des de dins de les presons. Us sentireu reconfortades fent aquest simple exercici i reonforteu les persones preses. Per això jo, des d'aquí Brians 2, i amb tota la força i vitalitat que em donen totes les mostres de suport que rebo, us animo que continueu fent servir la solidaritat a tota la gent reclusa en forma de carta, ja que aquesta arma contra tota la seva maquinària carcerària

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

els demostra que les preses no estem soles i que mai no ens faran creure en totes les seves lleis i normes per molt que ens les vulguin imposar.

Contra tota la seva violència, abans, ara i sempre resistència.

Fortes abraçades i ànims a na Laura, na Marina, na Lola, na Tamara, n'Àlex, en Rodrigo, en Juan i a totes les que patim aquesta barbàrie. *Treballador empresonat a la presó de Brians 2

PAPER DE VIDRE

Psicofonies des de Brusel·les En l'editorial de l' Avui del 15 de maig, l'objecte era la consulta municipal barcelonina sobre la reforma de la Diagonal, és a dir, l'entrega a mans privades (les que gestionen el tramvia) d'una quota de mercat (el trànsit per la Diagonal), que fins ara corresponia al sector públic: un regal més de patrimoni públic als "mercats" (que, en neollengua, vol dir "el capital"). Naturalment el que preocupava la redacció de l'Avui no era això sinó la pèrdua "d'una oportunitat per posar en

pràctica noves fórmules de participació ciutadana i fer passos decidits en el necessari acostament de la política a l'administrat en els àmbits de decisió que toquen de més a prop el ciutadà". (Avui, Editorial, 15 de maig). Com que el ciutadà, com és sabut, és imbècil, és incapaç de pensar en coses abstrac-

Número 178 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

“A ningú se li ha acudit que els salaris dels funcionaris formin part dels ‘àmbits de decisió que toquen de més a prop el ciutadà’”

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori.EEsports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Miquel Rodríquez,Alfonso Hermoso, Roger Ferriols,Ramon Usall, Pepa Murta.

tes i la seva ment només pot abastar realitats tangibles com una àmplia vorera, les entranyables palmeres i tot això. A ningú se li ha acudit que els salaris dels funcionaris formin part dels "àmbits de decisió que toquen de més a prop el ciutadà". Per això Zapatero no ens ha demanat l'opinió sobre la seva "tisorada". En aquest cas, a més de la voluntat dels soferts barcelonins, s'ha passat pel forro la "sobirania nacional" que, com tothom sap, recau sobre el poble

espanyol. Recorda Jordi Barbeta a La Vanguardia del mateix dia que "el govern ha escenificat que la retallada ve imposada des de fora". I Zapatero ja sembla un president de la Generalitat. Pren les mesures de sempre, però ho fa per culpa de Madrid (perdó, de Brusel·les). "Ni els mercats, ni els poderosos socis europeus, ni l'amic americà admetien més dilacions", reconeixia El Periódico de Catalunya el 13 de maig (Manuel Vilaseró, "Zapatero poda els seus avenços socials per satisfer les exigències de la UE"). Hi ha coses encara més importants que Espanya, i la democràcia no està entre elles: "La UE, l'FMI i la CEOE van respondre a aquest discurs de sang, suor i llàgrimes per sortir de la recessió reclamat tants cops en diversos fòrums, amb un sospir de descans, mentre que la borsa espanyola es disparava un 2,58% a la mateixa hora en què el president demanava la comprensió dels funcionaris". Podria haver demanat comprensió a la UE, l'FMI i la CEOE i disparar els sous dels fucionaris un 2'58%, però no ho ha fet. Per què? Per impulsar el creixement econòmic? No. "El president va reconèixer que la reducció del dèficit "afectarà en algunes dècimes" el creixement econòmic, però va limitar l'impacte a l'any 2011 i va argumentar que era "necessària", no per la situació de la hisenda espanyola, sinó també per "alimentar la confiança" que Espanya necessita "de manera urgent davant el siste-

ma econòmic mundial"". Com es pot veure, els mals d'Espanya no són d'aquest món. Ni tenen a veure amb coses tant prosaiques com l'hisenda. Els mals d'Espanya són de naturalesa espiritual i tenen a veure amb "la confiança". Des que la literatura econòmica ha envaït les nostres vides ens hem acostumat a enti-

“Ens hem acostumat a entitats fantas magòriques com ‘els mercats’que emeten estranyes psicofonies de ‘desconfiança’” tats fantasmagòriques com "els mercats" que emeten estranyes psicofonies de "desconfiança". De manera que haurem d'analitzar a fons l'obra completa de Carlos Jesús i Aramis Fuster per aclarir a què es refereix El Periódico de Catalunya quan diu que "les retallades es faran sobre la gran extensió de la protecció social executada en els sis anys de govern". Es veu que tants anys ignorant com uns descreguts l'horòscop maia i el tarot, ens hem perdut coses importants.

L’ACCENT 178 DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

ROGER FERRIOLS

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Sobre art militant "Sempre he pensat que l'art, com qualsevol altra cosa en la vida, forma part de la política. Ho pots saber i expressar-ho explícitament o intentar dir que no tens res a veure amb la política, la qual cosa -al cap i a la fi- ja és un posicionament polític. La pintura que es fa només per a decorar, la kitsch, de mal gust, també té la seua política: en el món capitalista és una obra per a explotar la gent, per a enganyar-la, per a explicar-li una història falsa i una felicitat que no existeix".

Aquestes lúcides declaracions, fetes pel nostre -català d'Alcoi i independentista d'esquerres- Antoni Miró el 13 de juny de 2008, en rebre del Ministeri de Cultura cubà la Distinción por la Cultura Nacional, són l'exordi ideal per a presentar unes breus i apressades reflexions sobre la naturalesa ideològica de l'art i, més concretament, sobre la pràctica militant d'un art "compromès".

De la mateixa manera que tots els afers humans tenen la seua corresponent connotació política, en tant que tots ells (per intranscendents que puguen semblar) aprofiten per a conformar consciències i condicionar comportaments, també les belles arts -el que col·loquialment anomenem "art": pintura, escultura, arquitectura, música, dansa, literatura, etc.- són sempre "política". Aquesta afirmació pot aparentar, a priori, una contundència exagerada i obsessiva; si "investiguem" un poc, però, comprovarem que efectivament, des de les prehistòriques pintures rupestres del Paleolític (que, pel que diuen els especialistes, tenien com a objectiu propiciar la prosperitat econòmica) fins als últims èxits del pop "mainstream" (que, en general, no deixen de ser una frívola adaptació de tòpics masclistes), passant per l'"Eneida" de Virgili (patriòtic homenatge als orígens mítics de la família imperial) o per les catedrals romàniques (perenne testimoni de l'enorme poder terrenal acumulat per la jerarquia eclesiàstica), darrere de qualsevol expressió artística sempre hi ha una motivació política.

Tot i que el "poder comunicatiu" de l'art normalment l'han aprofitat més des del Poder, també pot -evidentmentser dirigit en sentit contrari: com un crit de denúncia de les injustícies, com una arma per al canvi social… El mateix Marx, adonant-se'n de la seua eficàcia, va deixar escrit (a un article sobre la divisió en classes de la societat anglesa, publicat al "New York Tribune" l'1 d'agost de 1854) que "les gràfiques i eloqüents pàgines dels escriptors de ficció anglesos [es refereix, concretament, a autors com Charles Dickens o Emily

Brontë] han lliurat al món més veritats polítiques i socials que tots els polítics, publicistes i moralistes junts". I ara, per a "tancar el cercle" i cloure ja aquesta "subtrama" de les possibilitats que -per a la difusió d'un missatge revolucionari- ofereix l'art, unes paraules de Deek Allan, cantant del grup escocés Oi Polloi, tretes del llibre d'entrevistes "Una història del punk anarquista" (Londres, 2006): "La gent sempre està criticant el punk i dient que no es pot canviar res; però, si et fixes en qualsevol grup polític d'acció directa (com ara l'antifeixisme, l'alliberament animal o l'okupació), sempre hi ha molts punks implicats. La música punk pot obrir els ulls de la gent, fer-li pensar i animar-la a passar a l'acció […]. Per tot el món hi ha centenars de milers de persones, inspirades per la seua implicació en el moviment punk, que estant lluitant contra el Sistema i construint alternatives".

Si una persona qualsevol, per poc solidària que es considere, per poc compromesa que estiga amb els vells ideals de "llibertat, igualtat i fraternitat", no pot romandre indiferent a les injustícies que -amb més freqüència del que ens agradaria- sacsegen les nostres consciències, és innegable que un artista hauria d'estar amb més motiu, ja que està dotat d'una sensibilitat "especial", en la

primera línia de la batalla per a construir un món millor. En fa la glossa, amb la seua poètica habitual, el pintor anarquista Gustau Cochet (en unes "Notes sobre art revolucionari", publicades al setmanari barceloní "Meridià" l'11 de febrer de 1938): "Seria simplement monstruós que, en aquests moments, l'artista s'entretingués a cantar la felicitat, indiferent al crim i la barbàrie que ensangonen la nostra terra […]. L'artista, essent més sensible, és qui més intensament, més generosament, ha de viure i seguir els esdeveniments de la seva època […].

Quan l'artista està davant el bell rostre d'una dona o davant l'encantament d'un paisatge, tot és per a ell poesia, amor i bellesa; i si bé l'artista, com la majoria, no té cap culpa que els homes, pitjor que feres, s'anihilin mútuament, no pot, impassible, divinitzar, per mitjà del seu art, aquest rostre o aquell paisatge, si en el primer pla els seus germans lluiten i moren. No! L'harmonia i la placidesa esdevenen enrenou i ràbia, crits de guerra i braó. Quan un poble està en armes, ha d'estar-hi tothom sense cap exclusió, i la veu de l'artista ha de tenir l'accent dels clarins de combat i no el so de la flauta dels pastors".

El comunista i cèlebre pintor neoexpressionista Jörg Immendorff va dir, l'any 1973, que "el puny de l'artista és també un puny" (segurament, per a traure-li a la condició d'artista la importància de què l'ha revestida la moderna "societat espectacular"); però, creient fermament en la força de l'art, en la seua capacitat de suggestió, resulta més convenient aquell altre puny d'un famós fotomuntatge de Heartfield (el "Tots els punys tancats en un", publicat a la portada de l'"AIZ" del 4 d'octubre de 1934, un número especial sobre la "unitat d'acció antifeixista"): el puny de l'artista porta dins d'ell un miler de punys, el de tots aquells espectadors que poden ser mobilitzats gràcies al seu treball artístic. *Roger Ferriols es dibuixant

Vaga General contra la retallada social més important en 30 anys Poques vegades la successió d'esdeveniments polítics ha deixat tan en evidència la subordinació absoluta del Govern espanyol als dictats neoliberals que arriben des del Fons Monetari Internacional i la Unió Europea, en l'afany de fer més rics qui més té, i reduir les condicions de vida de la gran majoria.

Fa pocs mesos l'executiu de Rodríguez Zapatero va acordar una ajuda pública milionària i històrica als bancs, amb l'argument de donar liquiditat als mercats. Els diners han desaparegut, però el deute públic de tots els ciutadans s'ha incrementat, i la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional van sortir a avalar el deute espanyol amb 750.000 milions d'euros.

Però, un cop més, aquestes ajudes tenien una lletra petita, curiosament calcada a la que va patir Grècia fa poques setmanes, que finalment el passat 12 de maig el president espanyol va fer públic al Congrés: congelació de les pensions, retallades salarials, deixar de pagar els endarreriments de la llei de dependència, i enduriment de les condicions en la jubilació, entre d'altres.

Però no ens hem de deixar enganyar, tot indica que només han estat les primeres de les mesures que els organismes econòmics internacionals han imposat a l'Estat espanyol, i en les properes setmanes o mesos podrem veure amb tota seguretat una gran Reforma Laboral que restringirà els drets més fonamentals dels treballadors i noves retallades en les prestacions de la Seguretat Social, amb la jubilació novament en el punt de mira. Fins i tot el Fons Monetari Internacional s'ha atrevit a proposar un nou model de negociació col·lectiva que anul·li els Convenis de sector.

Els qualificatius per a les mesures del Govern espanyol han estat contundents des de tota l'esquerra, fins i tot des de la més moderada. Però els fets no deixen cap mena de dubte: Zapatero i el PSOE estan portant a terme la retallada de drets socials més important des de la mort del dictador Franco, i es prepara en els propers mesos per a eliminar dràsticament drets laborals que han costat molts anys i esforços de guanyar.

Però el més sorprenent de tot és que les mesures no només són manifestament injustes, sinó totalment ineficaces si el que es vol és superar la crisi econòmica. La retallada en drets laborals i en despesa pública formen part de la doctrina neoliberal i dels interessos de la patronal, però en cap cas són una solució real per a superar l'atur i la crisi financera, que amb molta probabilitat es veurà agreujada.

La recepta neoliberal es treu totes les màscares, els treballadors i els pensionistes hauran de pagar la crisi creada pels mercats financers. Poc importa que la caixa de la Seguretat Social tingui superàvit o que cap relació tinguin els drets laborals amb la crisi de la bombolla immobiliària. Cap importància sembla que tingui que els pensionistes ni tan sols arriben a mileuristes i els bancs continuïn tenint beneficis milionaris.

La Unió Europea, nou agent neoliberal del Fons Monetari Internacional, ha imposat a l'Estat espanyol les mateixes mesures que a Grècia. La resposta popular, doncs, ha d'estar a l'alçada de la retallada, i com a Grècia cal unir esforços per a aturar al carrer una agressió històrica. Sindicats alternatius, organitzacions d'esquerres, moviments socials i la ciutadania hem d'estar l'alçada, ens hi juguem molt.

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

04PAÏSOS CATALANS

Fracàs majúscul de l’Ajuntament de Barcelona en la consulta sobre la Diagonal ABEL CALDERA BERGA

Més de dos milions d'euros d'inversió en publicitat, setmanes senceres amb el tema als principals mitjans de comunicació, vot per internet i una setmana sencera per a poder votar no han servit per aconseguir mobilitzar la ciutadania en el referèndum sobre el futur de la Diagonal. Amb només un 12,17% de participació, l'opció que s'oposava frontalment a les propostes de l'ajuntament -i que havia estat deliberadament ocultada en tota la propaganda institucional- ha escombrat amb un 79,84% dels vots. De fet, només 34.757 ciutadans han refrendat alguna de les dues opcions que defensava el govern municipal. El cens electoral era de més d'1.400.000 ciutadans. La inevitable comparació amb les xifres de les consultes sobiranistes, sense suport institucional ni grans despeses econòmiques, amplifica el rotund fracàs de l'ajuntament barceloní. Aquest resultat ha suposat un cop molt dur pel PSOE, i s'ha cobrat el càrrec de Carles Martí, autèntic home fort de l'ajuntament des que Hereu n'és alcalde.

La reforma de la Diagonal va ser proposada pel PSOE com una de les accions per a remuntar la davallada en les perspectives electorals a la ciutat (vegeu L'ACCENT 172). El setembre de 2008 l'equip de govern ja va portar al Ple la proposta d'iniciar-ne els tràmits. Per aconseguir l'aprovació del procés feia falta els vots d'ERC, ja que l'oposició de CiU i PP era frontal. Els republicans van posar com a condició la realització d'u-

na consulta per saber l'opinió de la ciutadania. Per a poder complir amb aquest acord sense plantejar un referèndum de sí o no, es dissenyaren dues opcions transformadores: convertir la Diagonal en un bulevard (opció A) o bé en una rambla (opció B). La opció C, ocultada deliberadament en tota la campanya, consistia en que es rebutjava qualsevol de les propostes presentades.

Ràpidament el procés participatiu va derivar en un referèndum sobre l'actuació de l'equip de govern. Així ho van entendre tant CiU com el PP, qui amb els seus altaveus mediàtics van fer campanya activa pel vot a la opció C, atiant tant el rebuig a les formes de govern del PSOE com també el rebuig a les polítiques de limitació del trànsit privat. Precisament per aquest motiu, la postura d'ERC fou més ambigua, mentre que PSC i ICV defensaven l'opció de transformació, i especialment aquesta darrera l'opció pel tramvia. Per la seva part, la CUP optà per fer una reflexió més de fons tant sobre el model urbanístic i de mobilitat com sobre les polítiques de participació. Així, criticava que no s'abordés a fons un model de potenciació del transport públic i denunciava les maniobres especulatives que al voltant de la reforma s'estarien produint a l'àrea dels Encants o el procés de turistificació intensiu que pretenia dur a terme la recentment creada Dia-

La proposta d'Hereu incloïa l'extensió del Tramvia pel tram de la Diagonal que es volia reformar

gonal Centre Shopping Line. Finalment, la CUP proposava que s'apliqués el model de consulta a altres aspectes de més impacte polític que tècnic, com la proposta de Jocs Olímpics d'Hivern o l'ordenança del civisme.

També la potenciació del tramvia ha generat polèmica no només entre els partidaris de no limitar el trànsit privat, sinó també en sectors socials partidaris del transport públic. La gestió del tramvia a Barcelona és duta a terme per una empresa privada, Tram SA, a diferència d'autobusos i metro, gestionats per l'empresa pública TMB. Durant el procés, diversos grups denunciaren que Tram SA havia finançat els

200.000 euros del cost del vídeo promocional de les opcions A i B, i s'aixecaren sospites sobre el finançament d'aquesta empresa a col·lectius que feien campanya a favor de les opcions A i B, com la Plataforma pel Transport Públic. Les crítiques a l'aposta exclusiva pel tramvia també foren de caire tècnic, ja que l'espai ocupat per aquest no permet cap altre ús, a diferència de l'ús dels autobusos o la possibilitat de construir un metro que ressegueixi l'avinguda. També es denuncià que en els projectes es computava tot l'espai de circulació dels tramvies com a zona verda.

Les incidències i la poca fiabilitat

del procés de votació electrònica han estat un dels elements més qüestionats del procés. El sistema ideat per l'empresa Indra provocava constants caigudes de funcionament, com la que va afectar al propi alcalde. D'altra banda, per a votar per internet era necessari només el NIF i la data de naixement, amb la qual cosa se sospita de nombroses suplantacions de personalitat. El propi Miquel Soriano, un dels tres membres de la comissió d'auditoria de la consulta, va reconèixer en una entrevista a Vilaweb que el sistema no seria vàlid en unes eleccions convencionals i que s'havia escollit tan insegur per a facilitar la participació.

La reobertura de la causa contra Camps engega la maquinària electoral del PP valencià A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

El discurs oficial del PP valencià continua sense canviar: ni hi ha corrupció, ni el Gürtel els afectarà electoralment ni s'està preparant el relleu de Camps. Res d'això, com tothom imagina, és cert. La reobertura de la causa contra el president valencià ha propiciat una sèrie de moviments interns que demostren que les coses no són com diuen.

El dimecres 12 de maig el Tribunal Suprem espanyol acordava per unanimitat reobrir la causa contra Francesc Camps i altres alts càrrecs del PP valencià relacionats en el cas Gürtel.

D'aquesta manera, s'anul·lava la decisió del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià de l'agost passat de sobreseure la causa. La decisió del TSJPV -presidit per Juan Luís de la Rúa, qui s'havia declarat amic de Francesc Camps- fou recorreguda per la Fiscalia i el PSOE valencià que entenien que s'havia interpretat malament el codi penal i perquè la investigació encara estava oberta. Ara el Tribunal Suprem els ha donat la raó.

Frau fiscal

Paral·lelament a la reobertura de la causa, s'ha conegut un informe de l'Agència Tributària espanyola on s'afirma que el PP valencià ocultà 2,5 milions d'euros de la campanya electoral de 2007. L'informe conclou que el PP valencià ocultà en la seua comptabilitat donacions procedents precisament d'empreses que s'havien emprat per pagar a la societat Orange Market, dirigida per Álvaro Pérez, "el Bigotes".

La reacció del PP fou en sintonia amb la resta de casos: posà d'immediat una querella a l'autor de l'informe per delictes de prevaricació i falsedat en document públic.

El PP assegura que "s'adverteix la intencionalitat clara i manifesta de l'autor d'imputar fets punibles al PP i, a més a més, amb menyspreu de la veritat i ànim tendenciós".

S'encén la maquinària

Mentre s'assegura oficialment que no hi ha intenció d'avançar les eleccions ni de rellevar a Camps en el càrrec, són diverses les evidències

El Tribunal Suprem espanyol ha acordat reobrir la causa contra Camps

que indiquen que internament s'està treballant en eixe sentit. D'una banda, el nom de Rita Barberà, l'actual alcaldessa de València està sonant cada cop més com a futura presidenciable. De fet, d'ençà l'esclat del cas Gürtel, el seu pes dins del PP valencià ha anat en augment constant, ja que la plana major de la Generalitat han optat per disminuir el seu protagonisme públic.

A favor de Rita Barberà hi ha algunes declaracions de vaques sagrades del PP espanyol, Manuel Fraga entre d'ells, i també la reobertura de les divisions internes dins del partit, ja que el sector zaplanista (majoritàriament el PP d'Alacant) ha optat per distanciarse de l'actual direcció.

La possibilitat que s'avancen eleccions ha estat reforçada per la

reunió de la Comisió Interdepartamental per a la Coordinació, Suport i Seguiment del Procés Electoral, per bé que el PP ha desmentit que hi tinguera relació. Tanmateix, ni tan sols ells s'ho semblen creure quan la president del PP principatí, Alícia Sànchez Camacho no va dubtar en demanar que les eleccions valencianes no coincidiren amb els principatines.

L’ACCENT 178 DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Esquerra Unida es trenca, també, a les Illes Balears XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Esquerra Unida s'està trencant, també, a les Illes Balears, on no només està en marxa un "suposat" procés de refundació, sinó també un "confirmat" procés de trencaments i divisions internes gairebé irreconciliables. Durant els darrers dies han tingut lloc alguns esdeveniments que han deixat el projecte federalista de Izquierda Unida greument ferit a l'arxipèlag català.

El coordinador general d'EU Mallorca i Balears, David Abril, ha dimitit de tots els seus càrrecs de partit durant aquesta setmana passada, i només dos dies després ha convocat una roda de premsa junt a d'altres ex càrrecs per anunciar la creació d'una nova formació política.

En la roda de premsa hi havia els representants de les tres corrents internes escindides en els darrers mesos d'Esquerra Unida que, a més, compten amb la major part de militants amb responsabilitats polítiques dins el partit i les institucions. La consellera d'Afers Socials del Govern, Fina Santiago, o el conseller insular d'Interior, Miquel Rosselló, són dos dels peixos grossos que han encapçalat la proposa d'una nova formació política amb el fins fa dos dies coordinador general d'EU Balears.

Ja fa temps que el debat dins la formació d'excomunistes de les Illes

El regidor de l’Àrea de Govern de Benestar Social, Participació i Cultura de l’Ajuntament de Palma, Eberhard Grosske

ha passat de ser intern a esdevenir públic, com també les friccions que han acabat per esquarterar el partit. Aquesta situació, d'alguna manera, és més o menys present a la major part de territoris on Esquerra Unida hi té presència, dins i fora dels Països Catalans.

Ara bé, també és cert que la resolució d'aquests enfrontaments ha acabat de manera molt diferent a cada indret. Al Principat de Catalunya, per exemple, fa molts anys que existeixen dues marques d'excomunistes: Esquerra Unida - Alternativa i Iniciativa per Catalunya.

Doncs bé, sembla que a Mallorca, i

a les Illes Balears, la unitat d'Esquerra Unida (fins ara una filial prou compacta d'Izquierda Unida), pren camins semblants, apuntalant l'evidència que el projecte de l'esquerra espanyola té molt poca capacitat de connexió amb la societat catalana.

Val a dir, a més, que alguns dels motius que han donat lloc a les esquerdes dins EU Balears són molts semblants als que han esdevingut a altres territoris dels Països Catalans. Sembla que un dels principals motius per apostar per l'escissió ha estat l'excessiva dependència i ortodòxia marcada des de

Madrid i el Partido Comunista Español, que a Mallorca té alguns seguidors incondicionals, com Manolo Cámara i Eberhard Grosske (regidor a Palma pel Bloc).

A més, els sectors escindits, destaquen també per ser els més propers a altres partits de l'esquerra parlamentària més sobiranista, com el PSM, ERC o els Verds, amb qui volen reforçar el projecte del Bloc (coalició electoral dels sectors més progressistes que estan al Parlament balear) independentment de quines siguin les aigües que arribin des de Madrid.

Un manifest denuncia la impunitat del franquisme i el paper de l’Audiència Nacional espanyola LAIA ALTARRIBA BARCELONA

"Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives". Amb aquesta premissa, un grup d'organitzacions catalanes han difós un manifest a la xarxa internet per recollir adhesions. Ja hi ha una quarantena d'entitats i més de 150 persones adherides.

La voluntat de les organitzacions promotores del manifest (la CGT de Catalunya i Endavant) és denunciar la impunitat que encara té el franquisme i els que el van permetre, però a més volen subratllar "que l'actual Audiència Nacional espanyola és l'hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura". És per això que consideren que "que un tribunal hereu de l'Estat franquista i qüestionat pels organismes

de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme".

Suport de represaliats

Entre les persones que donen suport a la iniciativa ja hi ha desenes d'ex-presos polítics i familiars de represaliats durant la dictadura.

A més, el manifest té l'aval del món acadèmic, ja que hi donen suport historiadors de referència en l'estudi del franquisme com Josep Fontana Lázaro (historiador i catedràtic emèrit de l'IUHJVV-UPF) i Francisco Espinosa Maestre (professor d'Història de la Universitat de Sevilla).

Els promotors del manifest han explicat a L'ACCENT que estan preparant un acte públic per donar

BREUS

Neix Ràdio Matarranya mentre al País Valencià es continua perseguint els mitjans catalans El 6 de maig la Conselleria de Justícia de la Generalitat Valenciana va enviar un requeriment administratiu a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) perquè es tanquin els 12 repetidors que ofereixen senyal de Catalunya Ràdio, en un termini de 10 dies. En cas d'incompliment d'aquest requeriment, la Justícia valenciana pot condemnar ACPV a pagar entre 100.000 i 200.000 euros per cada repetidor que no s'hagi tancat, la qual cosa suposaria una suma que podria arribar als 2,4 milions d'euros. Així doncs, la persecució de Catalunya Ràdio no posa només en perill la llengua catalana al País Valencià, sinó també el futur d'ACPV. L'única solució que es podria trobar al conflicte seria l'aplicació de la llei de reciprocitat dels mitjans.

Segons aquesta, les autonomies limítrofs poden compartir els senyals sempre que compartisquen espai.

Això sí, passa per un acord previ entre ambdues comunitats. Així doncs, la solució passa per l'actuació dels governs català i valencià.

Pel que fa al primer encara no s'ha pronunciat, i pel que fa a l'executiu de Francisco Camps, queda clar que no abandonarà la seva lluita contra tots aquells mitjans que emetin en llengua catalana.

En contraposició amb el cas valencià, la Franja està d'enhorabona. I és que el passat 28 d'abril va néixer Ràdio Matarranya, que es dirigeix a l'audiència en català i sota el lema "18 pobles, una sola veu".

L'objectiu de Ràdio Matarranya és convertir-se en una emissora de referència per la gent de la comarca, i també dinamitzar socialment i cultural els 18 municipis de la comarca. La programació encara està en fase de proves, però ja es pot escoltar l'emissió per internet. De moment la programació gira entorn el magazín Matarranya al dia.

S’inaugura el nou Racó de la Corbella El manifest considera que Garzón no té credibilitat per a jutjar els crims del franquisme

ressò a les reivindicacions del text: depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme; derogar la Llei d'Amnistia del 1977 que manté la impunitat; decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme; suprimir l'Audiència Nacional, hereva dels tribunals d'excepció de la dictadura; revisar i restituir les propietats

confiscades; reformar de la Llei de la memòria històrica; i la creació d'un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s'hauria d'haver obert contra la dictadura.

MÉS INFO: FIIMPUNITATFRANQUISME. WORDPRESS.COM

Després d’una espera de més de dos anys, el Racó de la Corbella ha tornat a obrir les portes al centre de València. El 1r de maig fou el dia escollit per a la inauguració que aplegà més d’un centenar de persones. Després d’un canvi de lloc i amb un projecte renovat, el el Racó de la Corbella vol tornar a ser un referent de la vida cultural i política de la ciutat.

06PAïSOS CATALANS

Cas Pantalla de Terrassa: un any esperant a la Justícia A.LÓPEZ I ANDREU TERRASSA

Aquest mes de juny farà un any que l'Ajuntament de Terrassa conjuntament amb la cadena televisiva espanyola Telecinco col·locaven una pantalla gegant al mig de la ciutat per visionar-hi un partit de la selecció espanyola. La decisió de l'alcalde d'organitzar l'acte, que va generar discrepàncies dins del consistori terrassenc, es va topar amb la resposta d'una concentració organitzada per Endavant OSAN, que va ser altament controlada per policia de paisà i uniformada de la policia municipal i els Mossos d'Esquadra, que regiraren un per un per un als assistents i encerclaren la concentració durant tot el temps que aquesta va durar.

El visionat del partit va ser interromput per la crema dels cables connectors de la pantalla, que va interrompre la retransmissió, cosa que va originar moments de confusió, cosa van aprofitar alguns individus que havien anat a veure el partit per agredir manifestants independentistes.

Detenció d'un militant independentista

Un mes després dels fets, els Mossos d'Esquadra van detenir el militant de l'esquerra independentista de la ciutat Jaume Soler, acusat d'haver ocasionat l'incendi. La detenció es va realitzar a Sitges i davant de la família i els veïns d'en Jaume.

Un any després, la situació continua sent d'incertesa pel que fa al principal acusat, ja que la instrucció del cas per part del Jutjat núm. 1 del penal de Terrassa encara no s'ha tancat, i per tant no es coneix l'acusació cap en Jaume, i encara ha d'anar a firmar cada quinze dies els jutjats a l'espera del recurs presentat contra aquesta mesura. El jutjat ha anat acceptant la petició de proves per part dels Mossos d'Esquadra, totes elles fins ara no concloents, i l'últim moviment ha estat citar un participant de la concentració de rebuig a l'acte per desordres públics.

Les organitzacions antirepressives que estan tirant endavant la campanya de solidaritat i suport (Alerta Solidària i Solidaritat Antirepressiva de Terrassa) entenen que és la manca de proves inculpatòries el que està fent retardar la instrucció del cas i la nova imputació. La campanya denuncia l'aposta que l'Ajuntament de Terrassa fa per l'exaltació de l'espanyolisme, i critica que en temps de crisi l'Ajuntament financi un acte com aquest mentre que redueix pressupostos d'altres àrees municipals.

Alhora, també recorden que no és el primer cop que l'Ajuntament es persona com acusació particular (com ha fet en aquesta ocasió com a acusació popular, tot i haver-hi un informe jurídic que ho desaconsellava) en processos judicials contra els moviments socials de la ciutat, com va fer en el cas de la casa ocupada de Sant Gaietà i en el cas de la bandera.

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

Els referèndums s’estenen a l’ensenyament per valorar la política educativa CESC BLANCO SAGUNT

L'onada de consultes populars que s'han realitzat al Principat s'escampen arreu dels Països Catalans, però ara per valorar l'estat de l'educació. El 6 de maig, 342 centres del País Valencià feren un referèndum per decidir si volien canviar la política educativa de la Generalitat i els seus responsables. L'acció s'impulsà des de la Plataforma per l'Ensenyament Públic que està formada per diversos col·lectius (federacions d'AMPA, sindicats, Escola Valenciana...). Amb tot, un dels pilars de la consulta era la participació ciutadana.

A les paperetes es preguntava si l'ensenyament valencià i la conselleria d'Educació necessitaven un canvi. La participació ha estat d'un 63% i el 96% ha votat a favor de realitzar el viratge en la política educativa. Però no sols es demanava l'opinió respecte de la Conselleria sinó que també es plantejaven una sèrie de millores en l'àmbit educatiu: gratuïtat del menjador i el transport, impuls del valencià, suport adequat per l'alumnat nouvingut, democràcia als centres...

La Plataforma durant setmanes organitzava i coordinava l'esdeveniment.

La base de l'organització, però, pivotava al voltant de les mares i pares i el voluntariat. Persones anònimes afectades per la situació de l'ensenyament que van inscriure els centres, fer difusió, muntar les urnes i recomptar els

resultats. Des de feia un mes a internet es podien comprovar els requisits per inscriure les escoles i per votar i també els objectius de la iniciativa.

Qualsevol membre de la comunitat educativa tenia dret a votar i el van exercir 46.597 persones.

Una dada molt positiva sobretot amb els entrebancs que posà la conselleria d'Alejandro Font de Mora. El dia abans de la consulta, el Departament d'Ensenyament valencià remetia a la direcció dels centres una carta on amenaçava que "l''ús de les instal·lacions del centre estarà dedicat a aquelles activitats degudament aprovades i autoritzades, la qual cosa impedeix la cessió d'espais per a altres usos". Davant d'aquest toc d'alerta, les persones encarregades d'organitzar la consulta muntaren les taules amb les urnes just a la porta de les escoles i instituts. El desafiament a la Conselleria no s'ha quedat ací, ja que hi ha més tongades de consultes planificades per les properes setmanes. Pel seu cantó, el conseller Font de Mora no va voler valorar l'acte popular.

Els centres d’esnenyament valencià no aturen les reivindicacions

Mentrestant, al Principat de Catalunya també es fan referèndums per valorar l'ensenyament, no només s'acosta a la població la decisió sobre la independència. Des del 25 d'abril s'estan realitzant consultes a diverses escoles i instituts, de moment en són 42.

Com passà al País Valencià, la iniciativa va sorgir de distints col·lectius (sindicats de l'ensenyament) però el gruix de la participació s'ha fet a nivell popular. L'organització estava oberta a tota la comunitat educativa i tothom hi podia votar.

A la consulta es posava en dubte la política del conseller d'Educació, Ernest Maragall. El seu departament ha aplicat darrerament iniciatives molt per-

judicials per l'ensenyament. Maragall ha retallat els pressuposts dels centres públics i ha prioritzat els centres privats i concertats, ha reduït el professorat i ha limitat la democràcia interna dels instituts i escoles. Tanmateix, la mesura que més oposició ha alçat ha estat la supressió de línies de batxillerat als centres públics on només n'hi ha una. Fa unes setmanes s'organitzava una marxa per l'ensenyament de Santa Coloma fins a plaça Universitat a Barcelona i la mateixa setmana, i algunes abans, diversos centres es mobilitzaven per evitar l'eliminació. Per sort, el Departament rectificà la seua decisió en tres instituts i donava una moratòria d'un any al batxillerat.

El Tribunal Superior de Justícia tomba vuit articles de l’Ordenança del Civisme de Lleida ABEL CALDERA BERGA

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat vuit articles de l'ordenança de civisme de Lleida. Aprovada el 23 de febrer de 2007, en l'onada d'ordenances "cíviques" que elaboraren diversos ajuntaments del Principat des de 2004, fou recorreguda per la CUP de la ciutat en considerar que es vulneraven drets i llibertats bàsiques de la ciutadania.

La sentència del TSJC considera que la ordenança vulnera l'ordenament jurídic en tres aspectes. En primer lloc, quan fa extensible la capacitat sancionadora a comportaments similars als que s'expliciten en el text. Així, l'ordenança establia en alguns capítols que a part dels comportaments tipificats com a punibles (per exemple, abandonar deixalles a la via pública) també es sancionarien comportaments similars, sense arribar a esmentar-los. El TSJC considera en la seva sentència il·legal aquest precepte, degut a la seva arbitrarietat i inconcreció.

Un dels altres aspectes que el TSJC ha obligat a retirar de l'ordenança és la possibilitat que l'ajuntament decidís commutar multes econòmiques per treballs socials. El tribunal recorda que les

ordenances municipals sancionadores només poden aplicar multes econòmiques. Des de la CUP es considera que amb la derogació d'aquest aspecte cau bona part de la màscara "cívica" de l'ordenança, ja que obliga l'ajuntament a o bé sancionar econòmicament en ferm fets concrets o bé no immiscir-se en la vida ciutadana.

El darrer aspecte que el tribunal ha anul·lat era el que estenia tota la responsabilitat de les actuacions d'un menor als seus pares o tutors. El tribunal ha recordat al consistori que en l'ordenament jurídic actual, els pares només són responsables civils. Fins ara, amb l'ordenança a la mà, els pares estaven obligats a pagar qualsevol sanció imposada a un fill seu si aquest es declarava insolvent -i fins i tot a complir els treballs comunitaris-. Ara, però, només se'n reconeix la responsabilitat civil, fet que significa que només hauran d'assumir les indemnitzacions en cas de danys a tercers. D'aquesta manera, segons la CUP, es posa fi a l'extensió de responsabilitats directes a persones innocents.

Aquest recurs l'inicià la CUP de Lleida en el marc de les mobilitzacions contra l'ordenança. Posteriorment s'hi afegí l'Associació Catalana de Defensa dels

L’alcalde de Lleida ha rebut un toc d’atenció

Drets Humans, formada per diversos advocats del Principat. Això donà més projecció a la demanda i alhora protegia d'una més que probable invalidació de la CUP com a part denunciant. Aquest darrer aspecte es confirmà quan la sala del TSJC no acceptà la CUP com a organització legitimada per a interposar el recurs. La doctrina del TSJC impedeix que els partits polítics recorrin ordenances i disposicions, per evitar la judicialització de moltes decisions polítiques. Així doncs, la presència de la ACDDH va permetre que el procés no es revoqués per qüestions formals.

L'ordenança de civisme va ser apro-

vada per unanimitat per tots els partits de la Paeria (PSOE, , CiU, PP, ERC i ICV), i fins i tot CiU i el PP van presentar esmenes per tal d'endurir alguns dels articles. Amb la sentència, el govern del PSOE, ha anunciat que proposaran a través de la Federació Catalana de Municipis que els ajuntaments puguin tenir dret a establir treballs comunitaris com a sanció. Per la seva part, la CUP i l'ACDDH consideren que aquesta sentència és un triomf a mitges i no descarten presentar un recurs al Tribunal Suprem, amb l'objectiu que l'ordenança sigui derogada completament.

L’ACCENT 178 DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Estudiantat, professorat, famílies i treballadores fan passos conjunts per l’ensenyament públic MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

"s'ha aconseguit estrènyer llaços entre tot tipus de sectors i col·lectius de l'àmbit de l'educació que ens encoratgen a que de cara un futur puguem bastir un moviment unitari, tenaç i combatiu per l'ensenyament públic".

Mostra d'aquests llaços entre diferents sectors es va donar a la plaça Universitat de Barcelona, el punt final de la Marxa i on es va dur a terme l'acte polític, a més

Enguany ha estat complicat per al moviment estudiantil universitari. Després de la intensitat de la lluita contra l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior del curs passat i de la frustració de gran part de l'estudientat en veure que no s'aconseguí la moratòria, aquest curs ha estat difícil tirar endavant la lluita contra la privatització de la universitat. Una situació que

“Aquest curs ha estat difícil per als estudiants tirar endavant la lluita contra la privatització de la universitat” també s'ha donat a secundària, on les estudiants també varen tenir un paper fonamental en les mobilitzacions, sobretot a finals de curs.

Malgrat això, aquest curs ha servit per reforçar els vincles amb el professorat i el personal d'administració i serveis. Aquesta era la intenció de la Marxa per l'Ensenyament Públic i Popular, continuar

Reunió preparatòria de la Marxa a Gramenet

reforçant el vincle entre els diferents sectors de l'ensenyament, tant de primària com secundària i universitats; ampliar la xarxa que ja es va començar a teixir l'any passat i tornar a agafar forces per tirar endavant la lluita per l'ensenyament públic. És per això també que la convocatòria de la Marxa del passat 28 d'abril es va fer extensiva als moviments socials i veïnal, a més de les AMPA i altres entitats d'educació en el lleure com caus o esplais.

12 quilòmetres amb un ambient "engrescador"

L'objectiu, però, més enllà d'aconseguir unir els diferents sectors de l'ensenyament, era denunciar la política privatitzadora que estan duent a terme el departament d'Ensenyament i Universitats i Empresa. I amb aquest objectiu i la panxa plena, gràcies a la xocolata desfeta que van oferir a les manifestants veïnes de Gramenet, a les 12h s'iniciava un recorregut de 12 quilòmetres fins a la plaça Universitat.

Amb molta energia, il·lusió i ànims més de 300 persones varen cridar sense parar al llarg de les dues hores i mitja de recorregut consignes com "pública sí, privada no", "cap tancament sense resposta" o exigint la dimissió dels consellers Huguet (Universitat i Empresa) i Maragall (Ensenyament).

En aquest sentit, David Carmona, un dels portaveus de la comissió organitzadora -que aplega diversos col·lectius d'estudiants i professors- ha insistit en el fet que

Els mitjans locals comencen a coordinar-sse REDACCIÓ BARCELONA

Els últims anys s'han anat creant publicacions locals populars i crítiques a molts pobles i barris d'arreu del territori; d'altres amb més trajectòria s'han anat consolidant. Aprofitant el Dia de la Llibertat de Premsa, que se celebra el 3 de maig, el diumenge 2 diversos mitjans de comunicació populars s'han trobat a Sant Andreu de Palomar (Barcelona) per intercanviar experiències.

D'aquesta trobada n'ha sortit un embrió de treball en xarxa i intercanvi de recursos: la Xarxa de Mitjans Locals de Comunicació Popular. Aquesta Xarxa pretén servir de punt de trobada i assessorament entre les publicacions ja existents, a més de potenciar i ajudar a la creació d'altres. Entre les qüestions d'assessorament i intercanvi que més es varen tractar va ser sobre qüestions legals, infraestructura i sobre l'autogesió. A més de la cer-

“El diumenge 2 de maig diversos mitjans de comunicació populars s'han trobat a Sant Andreu de Palomar per intercanviar experiències” ca d'eines per al reconeixement legal i social d'aquestes publicacions.

A la trobada, convocada per L'Eixida, el butlletí mensual popular de Sant Andreu de Palomar, hi han assistit membres de La Bicicleta (Tarra-

“Però el curs sí que ha servit per reforçar els vincles amb el professorat i el personal d'administració i serveis”

d'un dinar popular.

Un cop arribada la Marxa de Gramenet, els manifestants varen rebre la II Desfilada Reivindicativa de l'IES Miquel Tarradell (centre afectat pel tancament del batxillerat), que comptava amb la presència de desenes d'alumnes i professors. I encara poc després arribaven els diferents professors, alumnes i famílies dels altres instituts afectats pels tancaments. Agrupats en la Coordinadora de centres afectats pel tancament del batxillerat s'havien concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per tal d'entregar a la Generalitat i l'Ajuntament un manifest conjunt en contra d'aquesta mesura, que consideren una greu agressió contra la pública.

Petita victòria als IES

gona) l'Escuranda (Amposta), Riu Amunt (Solsonès-Alt Cardener) i la recent creada La Riuada (el Prat de Llobregat).

Unes publicacions que tenen en comú el format paper, que estan escri-

tes íntegrament en català i tenen una vocació d'informació rigorosa i crítica d'àmbit local o comarcal. A més de compartir un mateix model assembleari, d'independència econòmica i sense ànim de lucre.

Pocs dies després de la marxa l'IES Miquel Tarradell, l'IES Flos i Calcat i l'IES Montjuïc, afectats inicialment pel tancament de les línies de batxillerat, s'assabentaven a través dels mitjans de comunicació que finalment podran continuar oferint aquests estudis. Un fet que han celebrat, però que també han deixat clar que ha estat fruit de la insistència i la lluita duta a terme per la comunitat educativa dels centres i els barris. A més, també han volgut expressar que el seu triomf és un triomf parcial, doncs encara cal lluitar per la continuïtat dels altres centres i perquè aquesta reestructuració no es produeixi d'aquí uns anys. És per això que aquests IES segueixen participant de la Coordinadora d'IES afectats pel tancament del Batxillerat.

08 EN PROFUNDITAT DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

Zapatero aplica la retallada social més important dels darrers 30 anys ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA Injusta.Salvatge.Ineficaç.Són alguns dels primers qualificatius que s'ha guanyat el paquet de mesures presentat pel president Rodríguez Zapatero al Congrés el passat 12 de maig.La retallada de drets socials com a mínim ha de ser qualificada d'històrica, i tot apunta que seran les primeres d'un seguit de mesures,dictades des de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional,sota el prisma de les doctrines més neoliberals.

La crisi dels mercats i els atacs especulatius a la borsa espanyola han fet decantar definitivament l'executiu espanyol per la submissió a les estratègies més neoliberals que vénen d'Europa.

El passat 10 de maig els ministres de la Unió Europea, l'Eurofin, amb l'aval del Fons Monetari Internacional (FMI), van acordar crear un fons de 750.000 milions d'euros (ni més ni menys que el 72% del PIB espanyol) per ajudar els estats amb més dificultats de la zona euro, Grècia, l'Estat espanyol, Portugal i Itàlia.

Però l'històric i multimilionari aval europeu tenia una contrapartida clara, i només dos dies després, el 12 de maig, el president espanyol va presentar sota els dictats de la Unió Europea i el FMI la retallada de drets més importants des de la mort

del dictador Franco, unes mesures casi calcades a les aplicades a Grècia, i en el marc d'un estat amb 4 milions i mig d'aturats. Alhora, les finances públiques de l'Estat espanyol, al igual que les gregues, estaran en els propers anys sota supervisió dels funcionaris del FMI i de la UE. Històrica retallada de drets

Pocs podien imaginar fa

només uns mesos que Zapatero hauria de retallar en algunes de les matèries que van formar part dels fonaments de la propaganda socialista en els darrers anys; la Llei de dependència, les pensions, el xec dels nounats o les inversions públiques. Però els dictats del FMI i de la UE eren estrictes, i el govern del PSOE ha acceptat.

Una de les mesures més publicitades ha estat la congelació de les pensions al 2011, que actualment són de mitjana de 856 euros, a pesar de que les pròpies dades oficials recullen que a principis de 2009 la caixa de la Seguretat Social encara comptava amb un important superàvit, que suposa el 0,5% del PIB espanyol. Per

tant, els estalvis en pensions no han estat causats per manca de liquiditat de la Seguretat Social, sinó amb tota probabilitat per fer ús d'aquest excedent per injectar-los als mercats, encara que també altres especialistes han destacat que probablement l'executiu espanyol intenta desprestigiar la Seguretat Social pública, en ares de fomentar els plans de pensions privats, provocant una nova entrada de diners en el mercat.

Però la mesura que afectarà més població serà la baixada salarial del 5% dels treballadors del sector públic i la reducció de la inversió estatal, mesures que la pràctica totalitat d'analistes pronostiquen que suposarà una baixada de l'activitat econòmica i un augment de l'atur, que als Països Catalans ja ha superat la xifra històrica d'1 milió de persones.

Finalment, l'eliminació del xec als nounats, les reduccions farmacèutiques i les restriccions en els pagaments de la llei de dependència han carregat el pes de les mesures en els sectors més febles de la societat.

“Tot apunta que aquestes seran les primeres d'un seguit de mesures dictades des de la UE i l'FMI sota el prisma de les doctrines més neoliberals”

El Govern e noves retal laborals pe ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA La retallada de drets ha estat històrica,però tot apunta que en els propers mesos es materialitzin noves importants regressions en els drets dels treballadors i pensionistes.

Zapatero estudia la resposta ciutadana al carrer, mentre la patronal, la banca i el FMI reclamen anar més enllà.

Reforma Laboral

La primera cita del calendari serà amb tota probabilitat les negociacions d'una Reforma Laboral que retallarà una important part dels drets dels treballadors, i que el Ministre de Treball, Celestino Corbacho, ha declarat voler tancar en poques setmanes. Els sindicats CCOO i UGT havien arribat a una sèrie d'acords amb el Govern

espan intern i el FM la Pat la rec El mina drets UGT i les di que vé cials tat un de l'a patro xada f i UGT reduc empre punts

L’ACCENT 178 EN PROFUNDITAT 09

MESURES FETES PÚBLIQUES EL PASSAT 12 DE MAIG PER ZAPATERO - Reducció del 5% dels salaris del personal del sector públic i congelació salarial pel 2011 - Congelació de les pensions pel 2011 - Enduriment de les condicions per a la jubilació parcial, eliminant el règim transitori de les reformes de 2007 - Eliminació del xec bebé de 2.500 euros - Reducció de les despeses farmacèutiques - Supressió de la retroactivitat en l'aplicació de la Llei de dependència - Reducció en 600 milions d'euros de l'ajuda al tercer món - Reducció de 6.045 milions d'euros de la inversió pública - Retallada de 1.200 milions d'euros a ajuntaments i comunitats autònomes

POSSIBLES MESURES QUE DURÀ EN ELS PROPERS MESOS

espanyol prepara lades socials i els propers mesos

nyol, però la nova conjuntura nacional i les pressions de la UE MI apunten que les postures de tronal poden tenir més força en cta final de les negociacions. debat doncs se centra en deterr si les retallades dràstiques de laborals consensuades per CCOO, i el govern es mantindran tot i irectius encara més neoliberals énen d'Europa. Els sindicats ofisemblava que ja havien accepna reducció de la indemnització acomiadament a 33 dies, però la nal continua defensant una baifins i tot a 20 dies. Alhora, CCOO T havien arribat a concedir una cció històrica de les cotitzacions esarials a la Seguretat Social d'1,5 s, però els empresaris reclamen

“La propera cita del calendari serà amb tota probabilitat les negociacions d'una Reforma Laboral que retallarà una important part dels drets dels treballadors”

- Abaratiment de l'acomiadament a 33 dies per any - Reducció històrica de les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social - Nou contracte juvenil precari, per sota del Salari Mínim Interprofessional i sense cotització a la Seguretat Social - Eliminació de les traves a les ETT - Retallades en la jubilació amb augment de l'edat de jubilació, canvis en la fórmula de càlcul,...

- Enduriment de les condicions per a la viduïtat, que es mantindrà només per als cònjuges dependents econòmicament - Reduccions en les prestacions d'invalidesa que sigui de 5 punts. El govern també està regulant un nou contracte juvenil precari, amb retribució del Salari Mínim (633,30 euros) i sense cotització a la Seguretat Social, mentre que la Patronal exigeix que a més pugui aplicar-se a tots els menors de 30 anys, sense dret a atur ni indemnització de final de contracte. Finalment, sembla que tots aquests agents socials estarien d'acord en eliminar totes les restriccions que encara tenien les ETT, sobretot d'actuar en empreses amb especials riscos laborals.

Social, el govern espanyol estudia noves retallades en les pensions. Concretament, en el punt de mira es troba principalment la pensió de jubilació, que podria veure's reduïda per la introducció de noves formes de càlcul i l'allargament de l'edat ordinària de jubilació a 67 anys.

L'executiu espanyol també porta anys estudiant la possibilitat de restringir considerablement l'accés a la prestació de viduïtat, que restaria només per als cònjuges que depenguessin econòmicament de forma total del treballador difunt.

Retallada de les pensions

El FMI reclama més mesures neoliberals

Indubtablement lligada a la Reforma Laboral, i a les reduccions de les aportacions a la Seguretat

Poc després de donar-se a conèixer les mesures al Congrés, l'economista en

cap del FMI, Olivier Blanchard, va deixar ben clar que les imposicions a l'executiu espanyol encara no havien acabat.

Concretament, l'organisme internacional es va atrevir a reclamar a l'Estat espanyol una reforma del sistema de negociació col·lectiva, per a eliminar els Convenis de sector, descentralitzant-los en les negociacions a cada empresa, fet que suposaria una clara reducció de la capacitat de força negociadora dels treballadors.

Alhora, Blanchard va defensar que era necessari crear indemnitzacions per acomiadament "progressives", en el mateix sentit defensat per la patronal d'un contracte únic amb indemnitzacions progressius de 12 a 30 dies per any.

10INTERNACIONAL

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

El retorn del racisme institucionalitzat: Arizona i la llei antiimmigració MANEL LÓPEZ I ESTEVE LLEIDA

Els dos fragments anteriors formen part de l'articulat de la llei SB1070 que el passat 23 d'abril la governadora republicana de l'Estat d'Arizona, Jan Brewer, ratificà després de ser aprovada pel senat del mateix Estat, fronterer amb Mèxic. La llei coneguda popularment com la llei antiimmigrants ha provocat una intensa mobilització no només entre la població hispana o d'origen hispà, el col·lectiu més directament afectat, si no també entre els diversos col·lectius de defensa dels drets civils, de juristes, sindicals i de diversos alcaldes i governadors d'altres Estats, que ha mostrat obertament el seu rebuig.

Si la llei antiimmigrants d'Arizona s'acaba aplicant, en cas que no es presentin demandes legals d'inconstitucionalitat en els 90 dies posteriors a l'aprovació, s'institucionalitzarà en aquest Estat nordamericà la violació dels drets humans en base als trets ètnics de les persones, en un Estat on al voltant d'un 30% de la població es considera hispana. D'aquesta manera, la institucionalització racista, que apunta directament a l'important col·lectiu hispà, a banda de continuar atiant l'odi i exclusió contra els immigrants permetrà la persecució i detenció de tota aquella persona que de manera arbitrària sigui considerada com a immigrant "il·legal" pels cossos policials, la seua posterior expulsió, la delació anònima d'aquelles empreses de les que es sospiti que tenen mà d'obra "il·legal" contractada, cau l'acció punitiva sobre els treballadors, i, fins i tot, convertirà en delictiva l'acceptació o realització d'una oferta de treball diària en un Estat on bona part dels immigrants hispans són treballadors jornalers, expulsant-los legalment del mercat de treball.

A més, el redactat de la llei SB 1070 deixa a criteri de funcionaris i agents policials la possibilitat de l'aplicació, amb uns fonaments tant antijurídics com els de "sospita raonable" o "causa probable" que en la pràctica assimilen unes determinades característiques ètniques, les del col·lectiu hispà, a criminalitat i il·legalitat. Aquest aspecte ha estat el que ha motivat el rebuig i protesta de diverses associacions de juristes, com l'Associació d'Advocats d'Immigració o el Centre

Protesta contra la nova llei antiimigració d'Arizona

pels Drets Constitucionals, que han anunciat que presentaran impugnacions a la llei no només pel seu caràcter si no també perquè la política d'immigració és competència legislativa del govern federal.

Precisament el fet que la política d'immigració sigui competència del govern federal ha posat en un primer pla la manca de voluntat

[...] L’agent de la llei pot arrestar sense mandat judicial una persona,si té causa probable per creure que aquesta ha comès algun acte il·lícit que en permeti la seua expulsió dels Estats Units” política de Barack Obama per abordar una qüestió que convertí en bandera propagandística durant la campanya electoral. Si Barack Obama aconseguí un suport electoral massiu de la població hispana en les darreres eleccions fou, en part, per la seua aposta aparent d'ende-

gar una reforma de la llei d'immigració federal, que havia de millorar, entre altres qüestions, la situació dels aproximadament 10 milions d'immigrants sense documentació que és calcula que resideixen als Estats Units. A hores d'ara, l'administració Obama no sembla massa interessada, enmig d'una situació econòmica i social crítica, en traslladar la proposta de llei de reforma al congrés. Aquest fet ha possibilitat que iniciatives republicanes, amb un ampli suport de la població anglosaxona com en el cas d'Arizona, de caràcter marcadament racista condicionin les futures polítiques migratòries de l'administració Obama, i que el debat polític sobre les qüestions migratòries pivoti sobre els postulats clàssics de l'extrema dreta en aquesta matèria.

La mobilització dels sectors més progressistes de la societat nordamericana ha vinculat el rebuig i la denúncia de la institucionalització racista d'Arizona a la demanda d'una reforma migratòria integral de caràcter federal. D'aquesta manera, el passat 1 de maig les mobilitzacions de treballadors i treballadores incidiren especialment en la demanda d'una reforma migratòria integral, la fi de les detencions massives i deportacions i el rebuig frontal a la llei antiimmigrants d'Arizona. En una vuitantena de ciutats, diverses organitzacions sindicals, polítiques i de drets civils i socials

van fer seua la lluita en contra de la legislació racista d'Arizona, i a Tucson i Phoenix, les dos principals ciutats de l'Estat, milers de persones es manifestaren en contra de la governadora amb pancartes on es podia llegir, entre altres, "Benvinguts a Nazizona".

Igualment, arreu dels Estats Units diverses organitzacions de

[...] Si existeix la sospita raonable que la persona estrangera es troba de manera il·legal als Estats Units s'emprendran diligències practicables per a la comprovació de l'estatus migratori d'aquesta drets civils, alguns alcaldes, associacions de caràcter molt divers, des de l'Aliança Nacional de Metges comunitaris fins a l'Associació Nacional de comptables negres, músics i equips de beisbol, entre altres, han iniciat una campanya

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

de boicot econòmic a Arizona per tal que derogui la llei antiimmigrants. Aquest boicot sembla que ja ha començat a donar els seus resultats. En una entrevista recent, l'alcalde de Phoenix, Phillip Gordon, que s'oposa a la llei antiimmigrants afirmava que segons càlculs de l'Ajuntament, la ciutat havia perdut des del 23 d'abril i com a conseqüència del boicot uns 100 milions de dòlars entre convencions suspeses, cancel·lacions de reserves d'hotel i la crida de l'Associació Nacional de Transportistes Portuaris de Los Angeles i de Mèxic a no traslladar ni recollir carregaments des de i cap a Arizona.

En el millor dels casos, la llei de persecució dels immigrants d'Arizona pot acabar sense tenir aplicació pràctica si és declarada inconstitucional; ara bé, aquest supòsit només ens mostra la vigorositat dels posicionaments racistes en els fonaments de la societat nord-americana. És probable que per la via legal s'acabi neutralitzant la legislació racista d'Arizona, en cap cas, però, es podrà frenar l'eclosió de noves iniciatives d'aquest tipus ja que, i més en una situació de mínim creixement econòmic, el substrat del tradicional racisme d'aquells que es consideren l'element genuí de la societat nord-americana continuarà emergint amb força, per molt president negre que hi hagi a la casa blanca.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 178 DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

Empresonaments i assassinats contra la resistència kurda LAIA ALTARRIBA BARCELONA

La presó i la violència policial, paramilitar i dels exèrcits són les respostes que els diversos estats que esquarteren el Kurdistan han fet servir les darreres dècades contra les demandes de llibertat i democràcia del poble kurd.

Les darreres setmanes hem tingut noves notícies que indiquen que l'estratègia continua sent la mateixa per impedir que els 30 o 40 milions de kurds (segons les fonts) viuen al món puguin exercir els seus drets individuals i col·lectius.

Des del nord del Kurdistan (la part sota dominació turca), Selahattin Demirtas, copresident del partit dels kurds (actualment el BDP, després que el desembre passat fos il·legalitzat el DTP), denunciava a mitjans d'abril que el darrer any han estat arrestats 1.483 càrrecs polítics d'aquest partit (entre els quals diversos alcaldes), defensors dels drets humans i periodistes kurds. Molts d'aquests detinguts continuen empresonats. Demirtas assenyalava que és l'onada més greu de detencions des que Pel que fa als kurds d'Iran, el seu moviment d'alliberament està estretament vinculat als kurds de Turquia i hi comparteixen camps guerrillers a les muntanyes del nord de l'Iraq. Si com a Turquia els kurds omplen les presons per motius polítics, a Iran la repressió encara va més enllà perquè el govern iranià els executa emparant-se en la legislació del país.

També a Síria, on hi viuen entre 1 i 2 milions de kurds, l'acció política en defensa dels drets d'aquests població comporta riscos, i ni tan sols els és permès de crear un partit polític.

Pel que fa al sud, a la part ocupada per Iraq, la situació és molt diferent. Ho permet la guerra d'ocupació que va encapçalar Estats Units i que ha permès, paradoxalment, el període més llarg d'estabilitat i seguretat per als habitants d'aquestes províncies kurdes. Tot i això, els nivells de corrupció del govern kurd són molt elevats, i també els nivells de desigualtat. A més, els periodistes que denuncien aquesta situació han patit diverses agressions i amenaces: la darrera va ser aquest mes de maig, quan va ser executat un periodista independent.

Mobilització per denunciar l'assassinat del jove periodista al Kurdistan iraquià

Un periodista independent assassinat al Kurdistan iraquià

Iran executa quatre presos polítics kurds acusats de pertànyer a la guerrilla

LAIA ALTARRIBA BARCELONA

LAIA ALTARRIBA BARCELONA

acomiadar d'ells.

Quatres presos polítics kurds han estat penjats a la forca en una presó d'Iran. A més, també ha estat executat un altre pres polític iranià. Els quatre kurds estaven acusats de vinculació amb la guerrilla kurda (que en aquesta zona es diu PJAK), i és per això que el govern iranià n'ha justificat l'execució.

Farzad Kamanger, Eli Heyderiyan, Ferhad Wekili i Sirin Elem Hulu són els kurds que han estat executats. El primer era representant d'una organització de mestres kurds, i la darrera d'una associació de dones kurdes. Els advocats de tots ells han denunciat reiteradament la manca de garanties durant els judicis en què els van condemnar, les tortures que han patit i els mesos d'aïllament abans que els pengessin a la forca.

Com que el govern iranià no va avisar de l'execució (en el cas de dos d'ells, hi havia en marxa el procés d'apel·lació de la sentència a mort), els familiars no es van poder

"Sigueu forts camarades"

Denunciar la corrupció dels dos grans partits del govern de la regió autònoma del Kurdistan iraquià és perillós. I pot comportar la mort. És el que li va succeir el dia 6 d'aquest mes de maig a Zardasht Osman. Era un estudiant de 23 anys que també treballava com a periodista per els pocs mitjans independents que hi ha en aquesta àrea. El 4 de maig l'havien segrestat un grup d'homes quan sortia de la facultat. Dos dies després va aparèixer el seu cos mort amb signes d'haver estat torturat i amb dos trets.

Centenars de persones es van manifestar en diverses ciutats de la regió autònoma kurda per denunciar l'assassinat. Els manifestants expressaven la seva indignació perquè estan convençuts que el govern de Barzani està darrere d'aquest crim.

Malgrat sortir al carrer per denunciar el que ha succeït al jove periodista, un dels

companys de professió de l'assassinat (i que prefereix mantenir el nom ocult) explicava a L'ACCENT per conversa telefònica que tots ells estan molt espantats. Tenen motius per tenir por, si tenim en compte que aquesta no ha estat l'única agressió que pateixen els periodistes al Kurdistan iraquià: el darrer cas d'un periodista assassinat va ser el 2008; Soran Mama Hama va ser assassinat fa dos anys per trets quan estava davant de casa seva. I darrerament hi ha hagut altres periodistes que han patit amenaces de mort i pallisses per part de grups d'homes que no s'identifiquen però que tothom vincula amb les forces de seguretat del govern regional.

A banda, és força habitual que els cinc o sis diaris i revistes independents que hi ha al Kurdistan sud rebin ordres de tancament temporal o que directors i redactors siguin temporalment empresonats pel que han escrit en articles.

“Denunciar la corrupció dels dos grans partits del govern pot comportar la mort.Li va succeir el dia 6 de maig a Zardasht Osman”

Aquest mes d'abril Farzad Kamangar, que va fer de mestre durant 12 anys, adreçava una carta a la resta de mestres kurds que estan empresonats a l'Iran i els recordava la importància de la seva feina i el convenciment amb el seu compromís amb el Kurdistan i els deia "Sigueu forts camarades".

Kamangar havia nascut el 1975. Vas ser sentenciat a mort la primavera del 2008 en un judici que va durar només set minuts i on l'advocat del pres no va poder parlar, segons van denunciar diverses organitzacions de defensa dels drets humans. Des que va ser arrestat l'agost de 2006, Kamangar ha participat en diverses vagues de fam i revoltes dins de la presó juntament amb altres presos.

Els darrers mesos han estat executats d'altres kurds a Iran. I a les presons d'aquest Estat hi ha 15 presos polítics kurds més condemnats a la pena de mort.

“Un dels executats era representant d'una organització de mestres i una altra d'una associació de dones”

12ECONOMIA

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

Les polítiques anticrisi de la Unió Europea estan profundament equivocades L’establishment europeu danya les classes populars i allarga la crisi econòmica.

VICENÇ NAVARRO BARCELONA*

Les causes de la crisi actual, la més gran des de la Gran Depressió, són fàcils d'entendre. Les empreses (i molt especialment les empreses mitjanes i petites, que són les que creen més ocupació en qualsevol país), no en poden, a més de tenir dificultats per aconseguir crèdit dels bancs, tenen insuficient demanda dels seus productes.

I no hi ha demanda perquè la majoria de la població (que pertany a les classes populars) no té la capacitat adquisitiva per comprar-los (a causa de la baixada de salaris i de l'atur), i això com a conseqüència que la renda del treball com a percentatge de la renda nacional ha disminuït des dels anys vuitanta, resultat de les polítiques liberals portades a terme en la majoria de països de l'OCDE, el club de països més rics del món.

D'altra banda, la renda del capital en aquells països (s'inclou l'Estat espanyol) va créixer fins a arribar a nivells d'exuberància sense precedents. La banca, en lloc d'invertir en l'economia productiva (és a dir, amb la producció de béns i serveis que la població consumeix) on la rendibilitat era baixa a conseqüència de l'escassa demanda, va invertir en activitats altament especulatives com en els sectors immobiliaris, creà una enorme bombolla immobiliària, que finalment va esclatar, i deixà pas a la crisi del crèdit.

Hi ha doncs un problema de falta de crèdit d'una banda, i d'escassesa de demanda per l'altra, haventse creat així un cercle viciós. No hi haurà major creació d'ocupació en el sector privat tret que hi hagi un augment de la capacitat adquisitiva de la població.

Per solucionar l'escassa demanda, les dretes proposen una baixada d'impostos per augmentar-la.

Però, aquesta mesura és d'escassa eficiència a causa de la regressivitat dels sistemes fiscals que explica que, en general, els que es beneficien més d'aquestes baixades d'impostos són les rendes superiors, que estalvien més que consumeixen, quan ara cal augmentar més el con-

sum que l'estalvi. És més, la baixada d'impostos implica el descens dels ingressos a l'estat i, per tant, de la despesa pública. I aquí rau el problema.

L'única manera de trencar aquell cercle viciós és trencar amb el dogma liberal i que sigui l'estat, qui crea ocupació massivament, tal com va fer l'Administració Roosevelt para sortir de la Gran Depressió.

Aquestes inversions van crear la infraestructura física (es van construir, per exemple, 650.000 milles de carreteres), social (van construir hospitals, centres de salut i escoles) i cultural del país (les infraestructures actuals de museus estan basades en la xarxa construïda en el New Deal).

I, a més de regular la banca privada, es va establir una banca pública, que va oferir crèdit a les mitjanes i petites empreses. Va prendre

“La banca, en lloc d'invertir en l'economia productiva, va invertir en activitats altament especulatives” també mesures que van facilitar la sindicalització dels treballadors garantint l'increment de la massa salarial. No cal dir que els bancs i el món de les grans empreses odiaven el president Roosevelt, qui es vanava que tal odi era el millor senyal que anava pel bon camí.

Una situació semblant va ocórrer amb la recuperació d'Europa

Merkel i Sarkozy són la punta de llança de les polítiques anticrisi europees

després de la II Guerra Mundial.

Tal recuperació no hauria existit sense un intervencionisme de l'estat en cadascun dels països de l'Europa destruïda, facilitat pel pla Marshall, que va permetre el creixement de la demanda i va estimular el creixement mundial. La taxa de creixement dels països desenvolupats va anar d'un 4,3% per any durant el període 1949-1973, havent estat el període de major expansió econòmica (anomenada l'època daurada) en la història econòmica d'aquells països (amb l'excepció de l'Estat espanyol que continuava dominada pel feixisme).

Va ser precisament a partir del desenvolupament de les polítiques liberals en els anys vuitanta, que les rendes del treball com a percentatge de la renda nacional van descendir, que la taxa de creixement de la despesa pública va descendir, que el creixement econòmic va descendir, i l'atur va augmentar. Aquestes polítiques van beneficiar principalment a les rendes del capital financer (que són les ques van promoure el liberalisme. I continuen promovent-lo).

Però és impensable que puguem sortir de la gran crisi actual sense un intervencionisme públic molt més accentuat que el que s'està promovent en la Unió Europea (incloent

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14. Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23,Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n,Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

l'Estat espanyol). A l'Estat espanyol hi hauria d'haver una intervenció pública massiva per crear ocupació, necessària per millorar les clarament millorables infraestructures del país, tant les infraestructures físiques, com les socials (l'Estat espanyo té la taxa d'ocupació pública en els sectors socials públics més baixos de la UE).

La pregunta que es farà el lector és, com es paga tota aquesta

“Per solucionar l'escassa demanda, les dretes proposen una baixada d'impostos per augmentar-la” inversió pública? La resposta és molt fàcil. Els diners es treuen d'on estan, començant pels enormes beneficis bancaris i de les grans empreses i de les rendes superiors (que han estat les rendes més beneficiades durant aquests últims quaranta anys), es recuperen les taxes de gravació fiscal per a les rendes superiors fiscal que existien abans

que s'iniciés la revolució liberal que ens va dur a la situació actual.

En realitat, les polítiques que promou la coalició conservadora-liberal que governa Alemanya (altament influenciada pel banc Central Alemany) en la Unió Europea són profundament errònies. Aquestes mateixes polítiques d'austeritat de despesa pública van ser imposades pel tàndem Fons Monetari Internacional Unió Europea a Lituània (que ara volen aplicar també a Grècia) que han causat una reducció del seu PIB del 25%, major que la que van sofrir els EUA durant la Gran Depressió.

El domini liberal a la UE condueix Europa a una situació d'enorme sacrifici de les classes populars, sacrifici que a més no és ni necessari ni eficient, doncs el que es requereix és precisament un gir de 180º en les seves polítiques. El establishment europeu (liderat pels interessos del capital financer) estan danyant les classes populars i allargant la crisi econòmica. El fet que això no es denunciï és un indicador més del poder de la creença liberal en les cultures polítiques i mediàtiques del continent. *Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra Article extret de Kaosenlared

L’ACCENT 178 DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Els sindicats catalans davant les retallades de ZP

LAIA ALTARRIBA BARCELONA

vocar consultes populars a tots els llocs on sigui possible per guanyarnos la població. No n'hi haurà prou amb un dia de vaga general. És imprescindible començar a concretar tots els sindicats uns mínims d'acció unitària.

L'ACCENT hem preguntat a diversos sindicats dels Països Catalans que valorin la retallada anunciada per Zapatero de les pensions i els salaris del funcionariat i que plantegin com s'ha d'articular la resposta.

1-Quina valoració feu de la retallada de salaris i pensions que ha anunciat el president espanyol aquesta setmana?

Isabel Pallarès, secretària general Intersindical-CSC

2-Com s'ha d'articular la resposta dels que s'oposen a les retallades?

Gonçal Bravo, secretari general de la COS

1-Tot plegat és una absoluta i solemne barbaritat. Amb aquestes mesures no solucionaran la crisi, sinó que no faran més que agreujar-la, ja que la situació econòmica de la immensa majoria de la població no farà més que empitjorar. Mentrestant, no toquen les grans fortunes, no fan res per controlar el frau fiscal (superior al 24% del PIB a l'Estat espanyol), es mantenen unes xifres esbojarrades de sangoneres a tot arreu (començant per la família reial espanyola), etc.

2-Cal començar a fer propostes de base i realment unitàries, a tots els barris, localitats i comarques dels Països Catalans on hi haja una mínima força. Cal construir i reforçar les estructures solidàries existents, reforçar estructures de supervivència econòmica i social, i al mateix temps aug-

Mobilització de la CGT amb motiu del 1r de Maig

mentar exponencialment la feina agitativa i la mobilitzadora... Cal ferho ja no només en vistes a una futura vaga general (que ja comença a ser absolutament immediata, fins i tot per les direccions de CCOO i UGT), sinó al què farem després d'eixa vaga general...

Vicent Maurí, de la Intersindical Valenciana

1-Per a Intersindical Valenciana, aquestes mesures són injustes perquè criminalitza les empleades i empleats públics, de nou, fent-los pagar una crisi econòmica i pressupostària de la qual no són responsables. Per contra, no es contemplen

mesures de reforma fiscal que afecten les grans fortunes, els beneficis de la Banca, la devolució de les ajudes al sistema financer (origen del dèficit de l'Estat), etc. I a més, s'enceben amb els més febles: persones jubilades, dependents, futures mares, sanitat i ajuda al desenvolupament.

Seran els serveis públics i les persones que hi treballen els que paguen la crisi. Cal recordar que en els darrers anys el personal del sector públic ha perdut més de quinze punts de poder adquisitiu.

2-Davant de les retallades, Intersindical Valenciana va organitzar una protesta el mateix dia de conéixer les mesures i continua proposant mobi-

litzacions massives del personal afectat, inclosa la vaga general en el sector públic per al 2 de juny.

Josep Bel, de COBAS

1-Les ajudes a la Banca les paguem ara amb retallades socials per garantir els seus beneficis. És un pal més contra jubilats i funcionaris (molts són mileuristes). Seria factible afrontar la situació de moltes altres maneres, com per exemple amb impostos als rics, encara que tots els mitjans insisteixen a ocultar-ho.

2-El que ha de fer el sindicalisme alternatiu és agrupar-se de la manera més flexible possible, però amb una unitat d'acció sostinguda. Con-

“El pla d’ajust és una política de classe, avantsala de la reforma laboral que ve” IVAN GORDILLO*

La situació actual és especialment greu per dos motius, d'una banda la crisi econòmica aviat complirà tres anys i no sembla que les coses millorin gaire. Els 4 milions i mig d'aturats, una estructura productiva col·lapsada, un estoc immobiliari d'un milió d'habitatges buits invendibles, un sector financer amb uns nivells de deute impagables, un dèficit galopant i un deute públic que ens diuen és inviable és el panorama de la crisi a l'Estat espanyol. Per altra banda, ara el govern de l'Estat ha decidit prendre mesures per combatre la situació més enllà del xec en blanc brindat als poderosos del món financer. Aquestes mesures són simètricament oposades al que creiem podrien realment ajudar a sortir de la crisi i són un fortíssim cop en el benestar de les classes populars.

Ara mateix el govern s'ha vist forçat per les institucions internacionals (UE, FMI, mercats d'inversió) a fer front al dèficit públic si vol seguir obtenint el finançament dels mercats i les ajudes públiques. Això és pot fer de

dues maneres, o bé reduir la despesa o augmentar els ingressos. El govern ha prioritzat ajustar les despeses congelant les pensions i reduint el salari dels treballadors públics. Alhora reduirà també les inversions en infraestructures. Sent aquests els eixos més destacables, aquesta creiem que és una política procíclica i de classe. El problema del dèficit públic està emmarcat dins d'un context de crisi més ampli.

Reduir els salaris i les pensions i retallar les inversions dificulta encara més la reactivació econòmica i la reducció de l'atur que és el gran drama social de l'estat. Per això diem que és procíclic, perquè accentuarà la crisi. Qui comprarà els productes que les empreses produeixen si ens retallen els salaris?

El govern de l'Estat podria haver optat per una política que augmentés els ingressos a través d'una reforma fiscal que graves les rendes altes i el capital, gravàmens que s'han anat reduint des de fa anys, i recuperés impostos com el de patrimoni que recentment s'havia eliminat. Es reduiria progressivament el dèficit sense

Protesta dins de l'hotel de luxe al final de la manifestació de l'1 de Maig a Barcelona

treure uns estímuls que l'economia necessita per reactivar-se i tornar a generar llocs de treball. El pla d'ajust és una política de classe, avantsala de la reforma laboral que ve, què confirma novament la tesi de que la crisi la paguen els treballadors.

Ara mateix el govern ha d'apuntalar un edifici en runes que és diu dèficit públic en mig d'una ciutat devastada pel terratrèmol crisi. L'edifici està en runes com a conseqüència de les polítiques neoliberals que han desmantellat l'estat de benestar i que han reduït

els impostos als més rics. El que no hem d'oblidar és com hem arribat fins aquí, com hem arribat a aquesta mena de dictadura dels mercats que no són més que especuladors financers. Aquesta no és la primera crisi ni serà la última. El que està clar és que totes les acabaran pagant les classes populars. Cal denunciar que és la pròpia dinàmica del sistema capitalista qui genera les crisis com a mecanisme per regenerarse. I que no les pagarem sense respondre. *Seminari d'economia crítica Taifa

1-Rebutgem plenament el paquet de mesures anunciades pel Govern espanyol per tal de fer front al dèficit públic.

Unes mesures que carreguen de nou el pes de les reformes sobre l'estat del benestar, que suposen una nova victòria de les tesis neoliberals i els interessos dels poders econòmics i financers i que no esdevindran cap tipus d'estímul per a la creació de llocs de treball. Són enormement injustes i ataquen drets de la classe treballadora i dels sectors més desafavorits, com el dels pensionistes o les persones dependents. La menor inversió pública frenarà la demanda i la productivitat. Ara no és el moment de reduir la despesa i els drets socials, sinó tot el contrari. L'executiu espanyol ha regalat 50.000 milions d'euros a la banca, diners que mai tornaran a les arques públiques i agreugen el dèficit social que patim.

2-No podem permetre agressions d'aquest tipus a la classe treballadora.

El govern del PSOE no pot amagar que és un titella en mans del poder econòmic. Cal mobilització i confrontació social, cal sense embuts una vaga general, per tal de defensar un model socioeconòmic més just i equitatiu i frenar l'ofensiva neoliberal Ermengol Gassiot, secretari d'acció social de la CGT de Catalunya

1-Suposen una passa més cap a la transferència de rentes i drets del treball cap al capital promoguda pel govern Zapatero amb l'excusa de la crisi. Comporten traslladar als i les treballadores el cost de finançar bancs (les transferències de milers de milions de 2008 i 2009) i empreses (retallades en les cotitzacions a la Seguretat Social) mentre l'Estat inverteix cada cop menys en polítiques socials, com les ajudes per dependència. A més, ja que la majoria de convenis prenen les condicions laborals de l'administració pública com a referència, les retallades de salaris anunciades obren la porta a una reducció salarial també a les empreses privades.

2-Cal promoure una mobilització massiva de les classes populars del nostre país i del conjunt de l'Estat. La vaga del 2 de juny és una primera etapa d'un camí que ens ha de permetre avançar a una vaga general convocada pels sindicats i la resta d'organitzacions de l'esquerra combativa. Aquesta vaga general ha de combinar la lluita dins de les empreses i la lluita social al carrer, donant també veu a aturats/des, immigrants i precaris/es en general. La fi d'aquest camí ha de ser posar sota control dels i les treballadores els bancs i el teixit productiu.

14 CULTURA

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

Esport

Més que unes eleccions

Es mor la mestra i pedagoga Empar Granell

Ramon Usall LLEIDA

Borja Català BARCELONA

l proper 13 de juny, els socis i sòcies blaugrana estan citats a les urnes. La singularitat del Barça fa, però, que les eleccions per elegir el seu president no siguin exclusivament un afer de club sinó que transcendeixin l'àmbit esportiu i esdevinguin un esdeveniment polític de primera magnitud.

Deia en Joan Carretero, en una de les seves boutades, que el president del Barça era "mil vegades més important" que el de la Generalitat. Tot i exagerar, al doctor de Puigcerdà no li falta part de raó. La prova n'és que les eleccions al Barça desfermen, sempre que tenen lloc, intrigues polítiques, més o menys encobertes, que pretenen situar una de les primeres institucions del país sota una òrbita o una altra d'influència.

Les eleccions com a sistema per elegir al president blaugrana van instaurar-se el 1953, en plena dictadura franquista. Els socis masculins del club, els únics que tenien dret a vot, van elegir per sufragi universal Francesc Miró-Sans com a president, un empresari del sector tèxtil que escenificava l'interès de la burgesia tradicional catalana per assumir el lideratge del club.

Entre 1958 i 1973 se suprimí el sufragi universal i el càrrec de president l'elegiren els compromissaris del club, succeint-se així a la presidència el mateix Miró-Sans, Enric Llaudet, Narcís de Carreras i Agustí Montal. Llaudet i Montal eren també empresaris tèxtils, mentre que de Carreras era advocat. Políticament, doncs, el Barça del tercer quart del segle XX estava en mans de la burgesia regionalista. No en va, el mateix de Carreras s'havia significat per la seva vinculació a la Lliga Catalana i a Cambó abans de la guerra del 36.

La fi del franquisme va instaurar com a sistema electoral un règim de sufragi universal directe en el qual podien participar tots els socis. Paradoxalment, però, en les primeres eleccions postfranquistes la burgesia regionalista tradicional perdé el seu poder al club i se situà al capdavant del mateix Josep Lluís Nuñez, empresari de la construcció d'origen basc i vinculat a la dreta espanyolista, lluny del club selecte de burgesos regionalistes que fins aleshores havien regit el Barça. La paradoxa fou que Núñez guanyà les eleccions a Ferran Ariño per poc més de mil vots de diferència.

Ariño i Nicolau Casaus, candidats tots dos vinculats a posicions catalanistes, sumaren plegats més de cinc mil vots més que Núñez, però el sistema electoral deixà la victòria en mans del constructor de Barakaldo.

Amb Núñez i la dreta espanyolista al capdavant d'una de les institucions més simbòliques de l'imaginari català, els sectors regionalistes i nacionalistes intentaren recuperar el seu poder al club mitjançant l'operació Sixte Cambra, home de confiança de CDC, que fracassà en el seu intent d'arrabassar el poder a Núñez el 1989. Davant la seva incapacitat per foragitar Núñez, el nacionalisme regionalista s'hi acabà aliant, com també ho feren sectors del PSC. Personatges com Sixte Cambra s'integraren a les juntes nuñistes i "distingits prohoms" de la burgesia regionalista col·laboraren amb el club, com és el cas de l'ínclit Fèlix Millet, que rebé de Núñez l'encàrrec de posar en marxa la fundació.

Després de Cambra no hi hagué cap intent seriós de fer fora Núñez de la presidència fins a la moció de censura de l'Elefant Blau. Abans, només el senyor Don Piso, Àngel Fernàndez, havia gosat fer front a les urnes al nuñisme sortintne molt malparat i acabant integrant-se a la junta directiva de Joan Gaspart, destacat militant del PP, que succeí a Núñez després d'haver estat el seu fidel escuder des de 1978.

Lluís Bassat, el candidat de l'oasi català, acabà perdent les eleccions enfront d'un Gaspart, políticament situat a la dreta més extrema. El Barça, paradoxes de la història, continuava en mans de la dreta espanyolista. No fou fins el 2003 que aquesta tendència s'invertí quan l'advocat Joan Laporta, antic militant del PI i associat a posicions sobiranistes, assumí les regnes del club guanyant contra pronòstic les eleccions a Bassat, que havia tornat a congregar la majoria de suports de l'anomenada societat civil catalana.

Ara, set anys després de la sacsejada que suposà l'accés de Laporta a la presidència, les eleccions del 13 de juny tenen novament una inequívoca lectura política. No en va hi ha en joc un càrrec que va molt més enllà del de simple president d'un club de futbol.

a matinada del passat 7 de maig va morir a 65 anys la mestra i pedagoga valenciana Empar Granell, activista destacada en la defensa de l'ensenyament laic i en català, i una de les fundadores de l'entitat cívica Escola Valenciana.

Originària de Borriana (la Plana Baixa), Empar Granell i Tormos va desenvolupar tota la seva trajectòria docent a la comarca de la Vall d'Albaida, majoritàriament al col·legi públic Lluís Vives d'Ontinyent, on va aconseguir la plaça definitiva l'any 1974 i on es va jubilar el 2007. Un centre que a principis dels anys 80 fou dels primers a introduir les línies d'ensenyament en català al sud del Sénia.

Vinculada als moviments de renovació pedagògica del País Valencià, fou una de les primeres docents a aplicar el constructivisme a les nostre aules i va participar en la reforma experimental de l'educació infantil, tot incorporant-hi les alumnes de tres anys. L'Empar era molt crítica amb l'escola actual: "Els mestres joves de hui en dia són brillants en l'àmbit acadèmic, però després saben estar a l'escola? Per què els xiquets han de tindre el nom enganxat a una taula?

Per què no poden seure on vulguen?

Perquè és més fàcil? Per què l'horari és més curt? Per què tenim més vacances?".

Granell va destacar per l'organització d'activitats escolars i extraescolars per normalitzar l'ús de la llengua catalana. Va participar en les primeres jornades de mestres d'ensenyament en valencià (Alcoi, 1985-1986) i l'any 1987 fou una de les fundadores de la Coordinadora de la Vall d'Albaida per la Defensa i Ús del Valencià, entitat de la que fou presidenta i que fa 20 anys va constituir amb d'altres

E

L

associacions Escola Valenciana.

La seua feina en aquest col·lectiu també ha estat molt destacada. En fou secretària i membre de la junta directiva, i també en féu de portaveu a moltes jornades educatives, taules rodones i xerrades al voltant de la situació sociolingüística al País Valencià. A més a més, participà activament en l'organització de congressos d'Escola Valenciana dedicats als reptes que se li plantegen al món educatiu en camps com ara la llengua, l'alumnat nouvingut o la sostenibilitat (no debades, estava plenament compromesa amb la conservació del territori).

La seua dedicació a l'ensenyament en català ha estat reconeguda diverses

“Vinculada als moviments de renovació pedagògica del País Valencià,va destacar per l'organització d'activitats per normalitzar l'ús de la llengua catalana a les escoles” vegades. El 2007 va rebre el Premi Joan Baptista Basset a la Trajectòria en Defensa de la Llengua, lliurat pel Casal Jaume I de la Vall d'Albaida, i l'any 2008 se li va concedir el premi

d'actuació que atorga la Fundació Lluís Carulla pel seu treball a favor del català.

D'altra banda, Empar Granell va potenciar i crear el programa Escoles solidàries, una iniciativa en què participen diversos centres educatius del País Valencià i on l'alumnat, el professorat i les famílies s'impliquen en diferents activitats per a fomentar la solidaritat a terres valencianes i el coneixement de la realitat social i l'ajuda a xiquetes i xiquets de països pobres.

El president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, lamentà profundament el traspàs d'aquesta mestra de mestres ("hem perdut una referència cívica al país", va dir), però la tasca realitzada per gent com l'Empar ha permès que d'altres li agafen el relleu i que les Trobades d'Escoles en Valencià siguin un clam com més va més fort en favor de la nostra llengua.

De fet, enguany la Trobades estant tornat a reunir desenes de milers de persones cada cap de setmana per reivindicar una ensenyament públic, de qualitat i en català. Tot un èxit que no hauria estat possible sense la generació de mestres d'Empar Granell, la generació que féu entrar la nostra llengua a les aules.

Ken Loach a Youtube J.Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

D

esprés d'una llarga trajectòria fent del cinema una arma de lluita política Ken Loach ha decidit incorporar-se al front de la cultura lliure. Des de fa un temps publica, d'acord amb la seva productora -fundada per ell mateix amb Rebecca O´Brien-, una pel·lícula seva cada setmana, en versió anglesa completa, al canal KenLoach Films de Youtube. L'objectiu és oferir els films sencers i oferir-los tots.

De moment ja s'hi troben films poc coneguts com Cathy Come Home (una producció per televisió de 1966) i d'altres més populars com Hidden Agenda (Agenda oculta, 1990) i RiffRaff (1991). També s'hi pot trobar un documental sobre ell mateix. De moment no hi ha penjat les més recents com The wind that shakes the barley (El vent que agita l'ordi, 2006) o Looking for Eric (Buscant

Eric, 2009). Aquesta decisió s'interpreta en alguns mitjans com un gest de militància i en d'altres com una estratègia per combatre la pirateria. La trajectòria artística i militant de Loach avala la primera hipòtesi. Qualificat per nombroses fonts com a "trotskista" (és a dir, comunista), la cultura lliure i el "creative commons" han rebut ja anteriorment el seu suport. Aquesta aposta es contraposa, doncs, a l'estratègia habitual de les demandes i la pressió política per a endurir les lleis de propietat intel·lectual. Anteriorment, a banda del contingut social de la seva filmo-

grafia, Loach es va significar en l'oposició al thatcherisme els anys vuitanta, és dirigent de la coalició d'esquerres RESPECT i ha pres partit de forma notòria per la lluita d'alliberament nacional a Palestina

CULTURA 15

L’ACCENT 178 DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010

La ressenya de la quinzena: Enric Tàrrega. L’amant de la ciutat somniada

Amb València: Tàrrega Pau Tobar VALÈNCIA

A

questa quinzena L'ACCENT dedica la seua ressenya quinzenal a Enric Tàrrega. L'amant de la ciutat somniada. Es tracta d'un llibre de converses entre l'instigador, Joan Vicent Cubedo, i Enric Tàrrega; i entre tots dos i alguns dels amics d'en Tàrrega. Aquests diàlegs es divideixen en tres parts: "La vida", "La ciutat" i "Els amics".

"La vida" aprofundeix en els records més personals del protagonista. Enric Tàrrega i Andrés és nat al barri del Carme ni més ni menys que el 1936. Es tracta doncs, d'una persona que ha viscut i molt activament la història recent de la capital del Túria. Tàrrega es crià durant la postguerra en el món de les Falles, amb el qual sempre ha mantingut relació, prengué consciència nacional a Lo Rat Penat i al recer d'aquesta associació degana començà el seu activisme cultural i polític. Al llibre podem trobar el testimoni del procés de formació de les primeres fornades del nacionalisme de postguerra. A través d'un diàleg farcit d'anècdotes se'ns obri una finestra a les tertúlies de Fuster al carrer del Mar, a la creació del Front Marxista Valencià, als primers aplecs del País Valencià, a la militància al Partit Socialista Valencià, al quitrà de les pintades clandestines que portaven arreu la comarca el "parlem valencià", a la fundació de les primeres Comissions Obreres, i a la primera línia dels esdeveniments més

importants de la batalla de València. Esdeveniments tots ells reviscuts pel protagonista al llarg de tot el llibre. Sempre punyent, sovint irònic, i a estones anàrquic, Tàrrega diu les coses com les pensa; i aquesta radicalitat verbal, que no sempre crea simpaties entre els al·ludits, s'agraeix.

El cap i casal és el nucli central on gira la major part de la vida d'en Tàrrega. A "La ciutat" les converses entre Cubedo i Tàrrega es converteixen en una passejada per Ciutat Vella. Es tracta d'una senzilla i enriquidora lliçó d'història a través dels ulls i els records d'un home que estima com ningú els carrers que trepitja.

València és tot per Enric Tàrrega, i amb raó considera la ciutat del Túria com la clau del País Valencià. Una posició no sempre entesa pels nacionalistes valencians que sovint han menyspreat la urbs front les comarques.

La darrera part del llibre és un recull de converses entre Tàrrega i vells amics

d'en Tàrrega: l'amistat, el teatre, la nació, les falles, la cultura, l'activisme,... Es tracta d'una perspectiva interessants ja que aquests diàlegs permeten aprofundir en molts aspectes importants, com ara la participació -i posterior eixida- a Lo Rat Penat, o la dinamització de la Societat Coral El Micalet, que potser hagen obert interrogants a la primera part del llibre.

A través de les converses amb l'Enric Tàrrega hom pot entrar en contacte amb la generació que de manera valenta, i desafiant la nit franquista, començà a posar en moviment el país des de l'activisme polític i cultural. Però encara més: Tàrrega mai ha renunciat a l'alliberament nacional dels Països Catalans, l'edat no l'ha fet possibilista en aquest sentit. Sempre ben mudat i amb el seu característic barret, sol o envoltat d'amics, podeu trobar-lo prenent una copa a Ca Revolta, l'Octubre, al Racó de la Corbella, i com no, a El Micalet. L'Enric Tàrrega és un dels grans i només per això ja és tot un privilegi que ens deixe compartir els seus records de lluita i estima.

Fitxa tècnica: seus: J. Pérez Benlloch, Toni Bargues i els germans Codonyer, Joan Monleón, Rafa Sena, Enric Solà, Eliseu Climent, i l'Emili Mira. A "Els amics", cada conversa aborda temes diferents relacionats amb la vida

Autors: J.V. Cubedo, M. C. Sáez, J.M. Gil, eds.

Títol complet: Enric Tàrrega. L'amant de la ciutat somniada Editorial: PUV Any: 2010. Pàgines: 240.

Lectures recomanades

Violència

Slavoj Zizek Editorial Empúries, 2009

A

mb tant d'intel·lectual orgànic del règim fent-se passar per políticament incorrecte, fa gust llegir un autor com Slavoj Zizek. Eslovè i fill intel·lectual de Lacan, Zizek ha incorporat tots els referents de la postmodernitat també la frivolitat i l'obscuritat deliberada- per a disparar sobre ella i sobre el sistema al qual dona cobertura ideològica. Violència és una reflexió sobre la violència sistèmica de la "societat lliure i democràtica" amb aspectes molt discutibles però un menyspreu real al sistema i la seva ideologia, inclosos aquells que han fet un "modus vivendi" de la incorrecció política.

La dreta espanyola a Catalunya (1975-22008) Joan B. Culla Edicions La Campana, 2009

A

questa història de l'estructuració de l'espai polític de la dreta espanyolista al Principat introdueix el lector en les lluites internes a la UCD, Aliança Popular, el PP i altres organitzacions menors.

Segons la contraportada l'autor "té l'objectivitat de l'historiador que s'ha documentat durant anys, però també l'agudesa de qui vol fer entenedors els complexos orígens, els avatars a les urnes, els cíclics problemes de lideratge". El cert és que hi ha més del primer (l'objectivitat) que del segon (l'agudesa).

La dictadura de la incompetència Xavier Roig La Campana, 2009

S

i teniu estómac per pair la fetitxització de la iniciativa privada i la cultura de l'esforç, la demonització de l'"inervencionisme públic" com a font de tots els mals i l'anticomunisme de l'autor La dictadura de la in competència us permetrà conèixer com pensa un empresari neoliberal català que fa, si hem de fer cas de la contraportada, les delícies d'indesitjables com Félix de Azúa i Ignasi Aragay entre d'altres. Cal conèixer l'enemic si se'l vol combatre amb eficàcia. Si teniu escrúpols d'entregar uns euros a aquest senyor el podeu buscar a les biblioteques.

DEL 19 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 178

16CONTRAPORTADA

“Els veïns prefereixen una biblioteca popular a un espai de luxe per a turistes”

Les retallades de Zapatero

MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

PEPA MURTRA SABADELL

Mil persones contra el desallotjament amb unes grans actuacions musicals, diverses intervencions d'entitats donant-vos suport i marxa fins a Sants. Èxit rotund?

Sí. Tot ha sortit com havíem previst, i això no passa sovint. Un miler de persones reapropiant-se de la via pública com a espai de lluita, festa i creació no es veu tots els dies. Els grups, tot i que actuaven desinteressadament, van donar-ho tot i van fer gresca de la bona. Tanmateix, volíem que no només fos un jornada festiva, sinó també reivindicativa. Per aquest motiu vam convidar a les entitats que fan ús de l'espai i que ja se'l senten seu a pujar al balcó a dir la seva. La Trobada de Lluites per l'Educació Pública i Popular, la Xarxa Social per l'Habitatge, l'Associació de Veïns i Veïnes de l'Esquerra de l'Eixample i la Campanya Estem Totes Enredades, van amanir una jornada festiva explicant-nos la seva lluita i alhora donant-nos suport. I per acabar, vam voler dur a la pràctica la màxima que diu que la unió fa la força, i gairebé 400 persones vam marxar fins a la plaça Josep Pons a celebrar els 13 anys d'un projecte del que tenim molt a aprendre: Can Vies.

Què s'ha fet de diferent a la Rimaia per aconseguir aquest suport social i veïnal?

Suposo que no em fet res de nou, simplement dur les nostres paraules a la pràctica, com per exemple el suport mutu. Des del principi La Rimaia ha volgut teixir aliances amb altres projectes de centres socials i universitats lliures i per això participem de la Xarxa d'Universitats Lliures i convoquem periòdicament reunions amb tots els centres socials per coordinar-nos i definir estratègies conjuntes. Pel que fa al barri, cal dir que el veïnat està fart d'hotels de luxe -i és que a La Rimaia en volen fer un- i necessita altre tipus de projectes, és a dir prefereixen tenir una biblioteca popular, una teteria o un espai per fer ús d'Internet gratuïtament que no un espai de luxe per a turistes. A més a més, molts d'ells col·laboren intensivament del projecte, col·laborant, per exemple, a fer més gran la Biblioteca Popular Espontània o interpel·lant a la regidora del districte Assumpte Escarp perquè aturi la concessió del permís per fer un hotel.

Alguns dels vostres projectes diferencials són els tallers d'informàtica o electricitat, a més de les classes preparatòries per a la prova d'accés a Grau Superior. Com funcionen? Han estat la porta d'entra-

ENTREVISTA Manu Simarro, de la Universitat Lliure La Rimaia Aquest dissabte la Universitat Lliure La Rimaia ha celebrat un "Festival maratonià" per donar suport al projecte davant l'amenaça del desallotjament. Hi han actuat fins a 12 grups des del balcó de l'edifici,situat a la Gran Via (Barcelona).

L'acte, a més, ha servit de presentació de la campanya "Això no té remei:nosaltres o ells". En parlem amb en Manu Simarro, membre de la Rimaia des dels seus inicis.

da per a la gent del barri?

El Hacklab, l'Acadèmia Nikola Tesla o l'Escola Freinet són alguns dels pilars bàsics de La Rimaia i del seu projecte pedagògic alternatiu. Aquests s'emmarquen en la lògica de la transmissió de coneixement de manera horitzontal i sense intercanvis monetaris, i alguns d'ells tenen per objectiu donar suport a d'altres centres socials o crear cooperatives de treball. Els tallers estan oberts a tothom, però principalment criden l'atenció de veïns i veïnes, molt d'ells migrats, que troben en La Rimaia una oportunitat per l'autoformació i el coneixement lliure. Els horaris els podeu trobar a www.larimaia.org , però la majoria són diaris.

Cal dir també, que aquests no són els únics projectes pedagògics que hi ha a la Rimaia. Un taller de Belles Arts, un col·lectiu per al lleure i el creixement personal de la mainada com Orelles Verdes o un grup d'historiadors investigadors i un d'estudi pel decreixement, són altres exemples.

la mercantilització. Tanmateix, altres dinàmiques que no tenen a veure amb el Procés de Bolonya, sinó que persisteixen a les universitats des de fa temps, com l'ensenyament jeràrquic i fet mercaderia o la manca d'esperit crític, també ens desencisen.

Per aquest motiu vam decidir crear un projecte des de la base, per dur a terme un projecte gairebé antagònic amb el projecte universitari actual.

Vam veure que el diàleg amb el poder és inútil, i que només creant espais horitzontals d'autonomia, podem guanyar cada dia, en la quotidianitat, als poderosos, a l'hora que gaudim de construir quelcom totes plegades.

“Vam veure que el diàleg amb el poder és inútil,i que només creant espais horitzontals d'autonomia,podem guanyar cada dia“

La Rimaia sorgeix principalment a partir de persones involucrades en la lluita contra Bolonya del curs passat. Amb aquesta lluita, dieu, vau veure que "la Universitat està al servei de la societat i la societat al servei de les grans empreses".

Heu optat ara, doncs, per la desvinculació de la lluita a les facultats? És cert que La Rimaia neix a partir del desencís d'un grup de gent amb l'actual situació que viuen les universitats. No dic res de nou, si dic que les universitats han iniciat un camí, que sembla irreversible, cap a

La vostra és una aposta per a la creació d'universitats lliures, com a forma de contrapoder i autoaprenentatge, o cal seguir també amb la lluita dintre dels murs de les escoles, instituts i universitats?

La Rimaia com a tal no participa -pel moment- de la lluita dins els murs de les escoles, instituts o universitats, ja que com dius és un projecte que pretén crear contrapoder. Tanmateix, cal dir que moltes de les activistes que participen a La Rimaia, són estudiants a les universitats i molts d'ells gent molt activa dins el moviment estudiantil. Si em permets, m'agradaria usar una afirmació que la Trobada de Lluites per l'Educació Pública i Popular va dir des del balcó durant la jornada de dissabte: "Cal i val la pena lluitar per la pública, però és també necessari crear projectes populars des de la base que algun dia puguin desplaçar aquestes institucions".

Cada cop hi ha més col·lectius i pro-

jectes vinculats a la Rimaia, no només com a punt de reunió. Així doncs, si us desallotgen, tindrem una tercera Rimaia? És la pròpia Rimaia un projecte de llarga durada més enllà de l'espai que ocupa?

La Rimaia és un projecte, no un edifici, i això és una cosa que totes tenim molt clara des del principi. El dia que ens van desallotjar de Casanova, 17, va venir ja molta gent i vam ocupar la Seu del Districte. Al vespre, una manifestació molt gran va okupar l'edifici actual a Gran Via, 550 i els dies següents les assemblees eren plenes de col·lectius i gent nova que volien vincular-se a La Rimaia. En aquests gairebé quatre mesos no hem deixat de créixer, i ara ens toca afrontar un desallotjament més. El 18 de març ja vam patir un, el 2 de febrer un altre, i això ens ha dut a deixar de tenir por. No tenim por, però tenim molta ràbia i també molta alegria així que després del desallotjament caldrà posar-se a treballar per la tercera Rimaia, que esperem que sigui encara més gran que aquesta!

"Això no té remei: Nosaltres o ells".

Ha arribat l'hora de posicionar-se?

Efectivament. Ha arribat l'hora de senyalar l'enemic, ells. Ells són les elits que deliren aixecant Europa, els que fan regnar la por i la desconfiança entre les classes populars a cop de retallades socials, ordenances autoritàries i mercats bursàtils especulatius. Ells són els polítics corruptes, els grans empresaris i banquers, els especuladors i nosaltres..

Nosaltres som qualssevol i -com ja he dit- no tenim por, però tampoc por perquè ja hem començat. Per tant, sí, és hora de prendre posició contra ells, apagar la tele i començar a organtizar-nos i a trobar-nos als carrers, a les places, les cooperatives i els centres socials, però també als llocs de treball, la xarxa o les associacions, i lluitar pel que és nostre: ho volem tot!

LA REMATADA

El govern de l'Estat espanyol ha anunciat un paquet amb 10 mesures que són un nou pas en el procés de desmantellament de les míseres polítiques socials existents i un nou cop contra la classe treballadora, qui realment està patint aquesta crisi.

Entre aquestes mesures destaquen l'eliminació del xec nadó, la congelació de les pensions, les rebaixes salarials a funcionaris, l'eliminació de la possibilitat de reducció de jornada prèvia jubilació, retallades en la sanitat pública (reduint tractaments i medicaments), l'enduriment de les condicions de la Llei de dependència, la reducció de la inversió pública en un moment on l'atur està en màxims històrics i l'exigència de mesures semblants als governs de les comunitats autònomes.

Aquestes mesures ja estan aplaudides pels "pares" de les mesures neoliberals, la UE i l'FMI, que no amaguen els seus objectius de privatització, eliminació de les polítiques socials i liberalització total del mercat laboral. L'estat espanyol està experimentant el mateix procés patit a Grècia.

Aquesta retallada de polítiques socials vindrà ràpidament acompanyat de fortes retallades dels drets laborals en la futura reforma laboral, segons el full de ruta que està marcant la patronal i la banca, autèntics responsables de la crisi econòmica que estan sent actualment el més grans beneficiats. Cap partit institucional té la menor intenció de defensar els drets de la classe treballadora, doblegantse de forma cega davant el xantatge infame que infligeix tant l'FMI com la UE per tal que siguin imposades les polítiques econòmiques neoliberals que els són favorables.

En aquest context, és del tot imprescindible que el conjunt de la classe treballadora als Països Catalans mostri una resposta clara, contundent i unitària per a exigir que la sortida de la crisi vagi en benefici de les classes populars. Enfront les retallades socials i laborals que pretenen imposar, cal exigir tot el contrari: el repartiment del treball i la riquesa. Permetre que s'aprovin les seves mesures és hipotecar la nostra qualitat de vida, la dels nostres progenitors i la de les futures generacions, perquè implica multiplicar la precarietat actual.

Cal reivindicar que es redueixin els sous dels alts càrrecs de les empreses, que el salari del conjunt de la classe política s'equipari al del funcionariat corrent, que es nacionalitzin bancs i caixes, que es creï treball digne augmentant els serveis públics de qualitat, que es respectin els convenis, es prohibeixin les hores extres i es redueixin les jornades a costa dels beneficis de la patronal.

El conjunt de treballadors i treballadores no pot restar en la passivitat a la que l'han impulsat les cúpules de CCOO i UGT, que fan el joc al govern i al capital. Per evitar les retallades socials i laborals cal una vaga general que defensi els nostres drets de classe, nacionals i de gènere.