Accent 179

179

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Israel assassina amb impunitat la solidaritat amb Palestina

>>En profunditat 8 i 9

Prop de 25.000 sabadellencs voten per la independència

RACISME

Una nova convocatòria de consulta sobre la independència manté viu un procés insubmís a la imposició espanyola que es va apropant a l'àrea metropolitana barcelonina. El diumengte 30 de maig eren convocades les sabadellenques i sabadellencs a les urnes, en un preludi de la nova onada de consultes que se celebrarà el 20 de juny. Va acudir a les urnes el 13,67% del cens >>Països Catalans 6 >>Països Catalans 7

SUMARI

ZPi les directrius neoliberals Els reptes energètics Els successos de l'actual crisi estan accentuant el desmantellament de l'estat del benestar a gran velocitat. La vaga general com a instrument de la classe treballadora per a fer sentir el seu descontentament es fa imprescindible i inevitable. >> Països Catalans 10

Hi ha desenvolupades energies què no presenten tants riscos per aconseguir-les i què no siguen tant contaminants? Els governs i les empreses estan duent a terme la tasca que suposarà fer una reconversió energètica? >> Països Catalans 13

Advocats combatius i obrers rebels Per sota la llegenda embafadora, va traient el cap la història dels qui no només van lluitar, si no que van seguir lluitant i no van obtenir la glòria (ni el luxe, per què no dir-ho) que altres van rebre a canvi. >> Països Catalans 15

AZIZ BAHA PÀG.2 // JUANRA RODRÍGUEZ PÀG.2 // KIKE MARTÍNEZ PÀG.2 // PAU TOBARPÀG.3 // RAMON USALL PÀG.14 // JOAN SEBASTIÀ COLOMER PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Immigrants i autòctons AZIZ BAHA CORNELLÀ

Ja des d'abans de l'any 2008, moment en què els brots de la crisi econòmica i social a l'Estat espanyol comencen a entreveure's, estava ja clarament definida una categoria de ciutadans de reserva: ciutadans condemnats per la llei d'estrangeria a l'esclavitud, l'explotació, la instrumentalització pel capitalisme salvatge, i a ser utilitzats en circumstàncies com l'actual crisi.

La crisi financera, la crisi capitalista, es va relacionar des del seu principi a l'Estat Espanyol amb la immigració. Una realitat que es reflecteix en els missatges del govern espanyol quan va coaprovar la directiva de retorn de la UE i quan va presentar la reforma de la Llei d'Estrangeria. Es confonia l'opinió pública dient que els immigrants són causa de la crisi i que, per solucionar-ho, han d'accelerar el retorn, augmentar els obstacles que tenen en el mercat laboral, incrementar les taxes de renovacions dels permisos de residència, retallar els pressupostos destinats a l'acollida i la inserció social en matèria d'immigració.

Però la realitat és una altra. Les persones immigrades i les seves famílies són els més afectats per les conseqüències de la crisi. L'alta incidència de l'atur que presenten i la tremenda situació de precarietat que els envolta ho demostren. Més enllà de la pèrdua del lloc del treball, molts immigrants no cobren regularment pel seu treball, i quan ho fan, el seu sou és inferior al dels seus companys autòctons. S'afegeix a això l'escassa protecció social, quan no directament nul·la, i l'absència de xarxes socials de protecció familiar o comunitària entre aquestes persones que poguessin actuar com a "matalàs" i suavitzar l'impacte de la crisi.

Ens preocupa també la percepció social dels immigrants com a amenaça cap als recursos socials escassos i la qual s'ha accentuat amb la gravetat de la crisi i el to dels discursos xenòfobs que l'han anat acompanyant: "aquí no hi cabem tots" o "primer els d'aquí ".

Des de l'associació Cornellà Sense Fronteres, davant d'aquestes mesures clarament equivocades que van lluny de solucionar l'estat de crisi actual, cridem a la ciutadania a unirse contra totes aquestes dinàmiques de fractura social i de comportaments racistes i xenòfobs. Denunciem els polítics del govern espanyol i la UE que castiguen doblement a les víctimes de la crisi del sistema capitalista i fan de les persones migrants part responsable d'ella.

Rebutgem amb fermesa fer dels pobres i el conjunt de la classe treballadora els pagadors d'aquesta crisi. La nostra contundent convicció davant l'orientació governamental és la de la unió de la classe treballadora i del conjunt dels moviments socials en l'organització d'una vaga general que posi fi a la pèrdua dels drets laborals, socials i polítics dels ciutadans i que obri el camí a la recuperació de la dignitat de les persones.

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

COL·LABORACIÓ

KIKE MARTÍNEZ*

Un projecte per somniar

El passat 1 de maig, coincidint amb el dia internacional dels treballadors, el nou projete del Racó de la Corbella va obrir al públic les nostres portes al barri de Velluters de la ciutat de València acompanyats pel tradiconal cant d'estil de les Albades i la música d'arrel i popular del tabal i la dolçaina.

Corria l'any 2001 però, quan al carrer Entença del barri de la Seu, carrer que diuen que fou el primer per on entrà el rei Jaume I, la jove assemblea comarcal de l'Horta d'Endavant - OSAN obríem la nostra primera seu. Un espai xicotet, precari i ben amagat però que serví per donar estabilitat al nostre projecte polític, com a lloc de reunió i per realitzar els primers actes. Un any més tard, el foc, a mans dels feixistes anticatalanistes, cremava les il·lusions depositades en eixe local que vam haver de deixar. Però les espurnes estaven enceses i després d'haver sigut acollits a diversos locals, als quals estem enormement agraïts ja que fou un moment

dur i crític per a nosaltres, l'assemblea va inagurar el 16 de novembre de 2002 el segón Racó de la Corbella al carrer Ripalda del barri del Carme.

Un espai més céntric, un poc més gran i amb un projecte més ambiciós i més obert. Durant els 5 anys que estigué actiu i amb la creació de l'Associació Cultural la Lluna Roja que gestionava la part cultural de l'espai, el local serví per crear associacionisme de barri i tenyir una xarxa d'espais autogestionats i alliberats, donar a conèixer als veïns el nostre projecte social i polític i on poder realitzar nombrosos actes com exposicions, tallers, murals, recitals de poesia, reunions, men-

jars populars, diades, festes i concerts.

Pel local van passar moltes persones i col·lectius fet que va enriquir el projecte i el va fer més ampli.

Des d'este segon espai van nèixer les Falles Populars i Combatives l'any 2003, es van organitzar les primeres marxes a la presó de Picassent i se creà El grup de suport de preses de l'Horta, es va gestar l'Ateneu popular del Carme, ara Ateneu popular, i altres iniciatives i projectes com els carnestoltes reivindicatius, el "Pintem" o les Jornades contra la precarietat del barri.

Després de 2 anys sense espai, l'assemblea es va reunir a l'Ateneu popular, un altre espai autogestionat i alliberat al barri del Botànic mentre preparàvem els fonaments

JUANRA RODRÍGUEZ

Sankt Paulí Si el futbol és ple de tòpics, hi ha un equip nascut per trencar-los tots: els rebels del Sankt Paulí, al barri roig d'Hamburg, són un referent mundial.

Nascuts a un barri obrer, històricament contestatari, cada diumenge omplen l'estadi precaris i precàries, estibadors, prostitutes, punks i okupes. L'himne de l'equip és la cançó Hells Bells, d'AC/DC, i la bandera és la calavera Jolly Roger, que representa l'oposició a l'stablishment del capitalisme. Explícitament, en els seus estatuts, el Sankt Paulí s'ha declarat com un club antifeixista, antiracista i antihomofòbic. És l'equip amb la més gran comunitat de fans femenines del món i el 2006,

Número 179 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell.

Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Aziz Baha,David Iborra,Kike Martínez,Sergi Picazo,Juanra Rodríguez, Pau Tobar, Ramon Usall.

coincidint amb la celebració del Mundial a Alemanya, van organitzar la FIFI Wild Cup, més o menys, la Copa Salvatge de la Federació Internacional de Futbol Independent, un torneig de seleccions nacionals no reconegudes per la FIFA com la de Groenlàndia, la del Tibet o la de Zanzíbar, i en la que van participar com a República de Sankt Paulí.

Aquest club poliesportiu (a més de futbol, te equips de rugbi, beisbol, escacs, ciclisme, futbolí, handbol...) va néixer al 1899, tot i que no va disputar el seu primer partit oficial fins al 1907. Malgrat això, la data oficial en la que es va fundar oficialment és el 15 de maig de 1910, o

del que és el nostre tercer, i esperem que per molt anys, projecte del Racó de la Corbella.

Un espai àmpli, acollidor i modern format per 2 espais, un espai de 2 plantes per la taberna i el menjador del restaurant i una altra planta per a la seu de l'organització i l'espai de l'associació on els socis podran gaudir d'un arxiu, una biblioteca, ordinadors per treballar i on es realitzaran els actes culturals i polítics.

Un projecte ambiciós i per somniar, que ens ha costat molt d'esforç i sense l'ajuda desinteressada de moltes persones i dels nostres socis no haguèrem pogut dur-lo endavant, que se suma a altres espais de la ciutat, la comarca i el conjunt del països catalans. Benvingudes al nou Racó de la Corbella. Salut i llibertat! *Kike és gestor del Racó i militant de l'Assemblea comarcal de l'Horta d'Endavant-OSAN

COL·LABORACIÓ

sigui que aquest any se celebra el centenari del Sankt Paulí i dels seus inalienables valors dels pirates de l'Elba: respecte, solidaritat i antiracisme.

La llar del club més transgressor d'Europa és el Millerntor-Stadion.

El Sankt Paulí va reubicar les seves instal·lacions al moll de la ciutat, a l'epicentre de la vida nocturna de la ciutat, i els ideals comunistes, llibertaris i de protesta que marquen la filosofia del club i l'atmosfera de les seves grades, van sorgir de manera espontània durant la dècada dels vuitanta. Durant aquells anys era habitual veure com creixien barricades a les cantonades dels carrers

d'un barri en el que s'havia fet fort el moviment okupa. La Haffenstrasse, i tot el moviment autònom que es va aglutinar al seu voltant, va ser un dels referents per tots i totes les que vam començar a expropiar cases i edificis buits a la Barcelona especuladora i preolímpica. I el Sankt Paulí un motiu d'orgull per tots i totes les que caminem al marge del sistema establert fins a la victòria sempre!

Ah! Me n'oblidava. Per si fos poc, l'únic club que es declara antifeixista als seus estatuts, jugarà l'any que ve a la primera divisió alemanya, la Bundesliga. Que la força ens acompanyi!

L’ACCENT 179 DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

PAU TOBAR*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La vaga és la nostra millor arma El 27 de maig el Parlament espanyol aprovà el famós Plan de ajuste del PSOE. L'escenificació de l'enèsima traïció a la classe treballadora va incloure la necessària abstenció de la dreta principatina, representada en Convergència i Unió. Tot plegat, un espectacle prèviament assajat i on la immensa majoria d'actors -del sí i del no- sabien perfectament quin paper representar per tal que l'ajust s'aprovara sense semblar que aquella reunió parlamentària no servia per res més que per mantindre entretingut al personal.

La sobirania del poble és un principi essencial de qualsevol sistema democràtic; en la democràcia burgesa, eixa sobirania es transforma en elecció periòdica de representants.

Aquest no és el meu ideal de democràcia, tanmateix, hom espera que almenys els seus màxims defensors se la creguen.

El problema comença quan un estat teòricament sobirà -ja siga espanyol, grec o italià- descobreix que té les mans completament lligades per afrontar un situació econòmica i social com la que actualment ens afecta. Aleshores es descobreix que el color del govern, i de la majoria parlamentària, és una qüestió més aviat estètica en aquest sentit, ja que al cap i a la fi l'estat, l'ordre constitucional, tot el sistema democràtic, ha renunciat a exercir la seua independència en matèria econòmica. En altres paraules, queda en evidència que en qüestions importants no governen els representants triats pels pobles de l'estat, governa el capital.

En efecte, són el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea, dues institucions supranacionals sense cap besllum democràtic, les que han dictat als governants europeus les passes a seguir i aquests han obeït (i obeiran, que açò no ha fet sinó començar). No ens enganyem, PP o CiU, per assenyalar dos partits claus de l'estat espanyol, hagueren fet exactament el mateix malgrat les aparences, i de fet, les seues crítiques mai han sigut de fons. I hagueren fet el mateix perquè no depèn d'ells, perquè en el capitalisme global no existeix la sobirania dels estats. Els causants de la crisi són els mateixos que ara dicten les receptes per eixir d'ella, i aquestes no són altres que aprofundir en el neoliberalisme. És com si hom té una malaltia coronària, rep un esglai fort, i el metge li diu que per tal de sanar ha de triplicar la dosi de cigarrets diària. Li faríem cas?.

Aquells que dia si, dia no, s'enrotllen la rojigualda i apel·len la Constitució per tal de combatre els independentistes, no tenen cap problema per renunciar al principi bàsic d'aquesta: la sobirania nacional. Cap espanyolista s'ha esverat per les imposicions del capital internacional. Els Països Catalans n'hauríem de prendre nota d'aquesta situació: dins el capitalisme no existeix la sobirania, dins l'Europa del Capital és impossible accedir a una independència real.

El proper dia 8 de juny hi ha convocada una vaga del sector públic als Països Catalans. No debades, "l'ajust" del

PSOE afectarà directament al salari de centenars de milers de treballadors i treballadores de les diferents administracions de l'Estat espanyol al nostre país (central, autonòmica, municipal).

Tanmateix, les retallades també afectaran a les desenes de milers de persones dependents i als ingressos dels milions de pensionistes dels Països Catalans, bona part dels -i sobretot les- quals viuen per baix del llindar de la pobresa. A més d'això, s'anuncien grans retallades d'inversió estatal que afectaran entre altres a l'educació i la sanitat públiques, i degradaran la qualitat dels seus serveis de manera decisiva. Però com he explicat abans açò només és el principi: el Govern espanyol ha anunciat que la reforma laboral es farà sí o

“El problema real és que els governs ‘democràtics’europeus estan al servei del capital” sí. Reforma del mercat laboral, per a qui no ho sàpiga, és l'eufemisme que fan servir capital i govern per dir que als i les treballadores ens retallaran els drets socials i, en definitiva, que ens deixaran més indefensos que mai davant l'empresa. Ens volen fer pagar els efectes d'un sistema que mai ens ha beneficiat.

Així doncs, no podem entendre la vaga del dia 8 de juny com una vaga sectorial. Amunt hem explicat que les mesures presses pel govern espanyol no afectaran només als funcionaris, com interessadament s'ha volgut fer veure. Però és més, el mateix govern confessa que açò només és el principi dels "sacrificis" que ens volen imposar, i per tant cal que tots i totes ens mobilitzem per tal de demostrar que no anem a cedir en els nostres drets.

En definitiva, el dia 8 de juny cal donar una resposta de classe, contundent, ja que només ens venceran si no estem units i unides, perquè els i les treballadores som necessaris per al capital però el capital i també els Zapateros, Rajoys, Montilles, Camps, Antichs i Zarcozys, són totalment prescindibles

per als i les treballadores.

Als centres de treball alguns companys i companyes han manifestat dubtes davant les properes mobilitzacions. Els capitalistes, els mitjans de comunicació de masses i l'estat, han aconseguit inculcar cert sentiment de culpa entre la nostra classe mitjançant campanyes com "esto lo arreglamos entre todos" i apel·lant al "patriotisme" (d'estat, s'entén).

Entre alguns companys se sent allò de "tots hem de posar el nostre granet d'arena". Però alerta, a hores d'ara, en plena crisi, la banca i el gran capital continuen enriquint-se a costa nostra. Els governs d'Europa han assegurat la seua posició preeminent injectant-los diners públics. Aquest "fons de garantia" és el principal responsable del deute generat a l'estat espanyol i per tant no és just que qui haja de "arrimar el hombro" siguem els treballadors i no ells. No són necessaris els retalls salarials ni els retalls socials, els diners els poden treure sobradament amb una pujada d'impostos sobre les grans fortunes, amb nacionalitzacions de sectors estratègics, i amb la persecució de l'economia submergida. Però és més, com es reparteixen els diners públics? per què s'inverteix tant en l'exèrcit, la policia o l'església?, per què no es reclamen els diners cedits a la banca?. No cal retallar, cal invertir més, però fer-ho en funció d'interessos públics, és a dir, en educació, sanitat, cultura, esports, economia social,...

Altres companys auguren -sobretot al País Valencià, però no només- que si fem la vaga estarem reforçant políticament al Partit Popular i tenen por. Cal trencar amb això: la culpa genera por i la por genera culpa; i tota aquesta paràlisi només beneficia als qui han causat la crisi i als que ens l'estan fent pagar.

Hem d'explicar que, independentment de la telenovel·la diària oferta per Rajoy i Zapatero, són el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea els que han imposat aquestes mesures i imposaran les futures. El problema no és de "celles" o "barba", el problema real és que els governs "democràtics" europeus estan al servei del capital. La demostració més plausible és el suïcidi polític que està cometent el PSOE, ja que la voluntat dels amos de l'economia mundial està per damunt del resultat de les properes eleccions. Així doncs no és que la vaga reforce al PP, és que és el propi PSOE qui reforça al PP amb aquestes mesures antisocials.

A curt termini, l'única manera de capgirar la situació és mitjançant la mobilització, la nostra arma més important com a classe és i sempre serà la vaga. El 8 de Juny cal aturar completament el sector públic i no acudir als nostres llocs de treball. És això o acceptar resignadament els dictats del capital, és fer vaga o deixar la porta oberta a mesures cada cop més contràries als interessos de la nostra classe. *Pau Fabra, militant d'Endavant (OSAN) i afiliat de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)

L’educació es defensa als carrers

Reestructurar l'ensenyament perquè a hores d'ara no és eficaç i els recursos humans i materials infrautilitzats perjudiquen els dret a una educació de qualitat de l'alumnat. Així justifica el Departament d'Educació del Principat de Catalunya la reordenació que vol dur a terme als instituts del seu territori. El que vol fer és concentrar l'alumnat a centres amb grans capacitats i tancar les línies d'estudis postobligatoris allà on no hi haja una gran demanda. Pel seu cantó, la Conselleria d'Educació valenciana ha redactat un decret on exposa: "Als centres situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, i a fi d'afavorir un ensenyament adequat al mitjà sociocultural s'impartirà com a màxim, a més de l'àrea valencià: Llengua i Literatura, un àrea no lingüística en valencià". Això vol dir que per promoure la llengua a les zones valencianoparlants es redueix a dues el màxim d'assignatures que s'impartiran en català al Programa d'Incorporació Progressiva (PIP). El PIP és un programa educatiu que té un mínim de dues assignatures en valencià i va incorporant-ne progressivament. Ara, el mínim es transforma en màxim. Així doncs, tant l'agressió que pateix l'ensenyament al Principat com al País Valencià no són úniques ni noves. L'educació rep els atacs perquè és un pilar cabdal per la integració social de les classes populars.

El sindicat USTEC sosté que els instituts de barris amb un índex alt de població migrada i amb carències socials (atur, precarietat, irregularitat legal...) són una eina fonamental per promocionar els seus habitants. Molt sovint, les escoles i instituts són els centres de socialització principal de les criatures i el jovent. Els membres de la comunitat educativa que s'ha mobilitzat en contra de la reordenació del Departament (per exemple, de l'IES Miquel Tarradell del Raval) pensen que realitzen una tasca d'inclusió social imprescindible. Les institucions de la Generalitat, contràriament i de manera hipòcrita, enarboren l'argument de la bona gestió per reduir o congelar el pressupost de l'ensenyament públic i mentrestant mantenen o augmenten els diners dedicats a l'educació concertada (de gestió privada i finançament públic). Per entendre la reestructuració no cal oblidar l'imperatiu de l'FMI i l'UE a l'Estat espanyol per retallar la despesa pública.

A la part meridional del país les coses no estan molt millor. El president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, s'indignava (una volta més) per l'actuació de la Conselleria d'Educació. La voluntat de minimitzar la presència del valencià a l'ensenyança ataca un dels trets més importants de la identitat catalana al País Valencià. Escola Valenciana feia públic que 554.896 alumnes estan abocats al monolingüisme (el 80% de l'alumnat valencià). 1.357 centres, el 56%, faran les classes només en castellà, llevat de l'assignatura de valencià.

Els diversos agents vinculats al món educatiu ja estan responent contra les pressions del govern principatí i valencià, hi ha nombrosos exemples: manifestacions, referèndums, marxes a peu... Però malgrat la capacitat de moure's de la comunitat educativa no és suficient. El moviment estudiantil universitari ja va intentar traslladar el conflicte fora dels campus, encara ho fa, i en alguns casos ha donat excel·lents resultats. L'educació interessa a tota la societat, ja que és fonamental per la recerca d'un sistema més just i democràtic. Tot i que no l'únic àmbit, perquè qualsevol aspecte de la vida és educatiu i de vegades la pràctica dels dies de cada dia és fins i tot més instructiva. Per tant, cal respondre ajuntant esforços per reclamar un dret com l'ensenyament i reclamar-lo amb contundència, als carrers.

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

04PAÏSOS CATALANS

Què són les caixes d’estalvis?

ABEL CALDERA BERGA

Una caixa d'estalvis és una entitat de crèdit similar a un banc. Són entitats que es regeixen per la llei de societats limitades de caire fundacional. Això significa, principalment, que a diferència d'un banc, que és una societat anònima, no poden tenir accionistes -sí que poden tenir quotes participades- i no cotitzen a borsa. Això significa que les caixes d'estalvis no reparteixen els dividends dels seus beneficis entre els inversors, sinó que una part dels beneficis s'utilitza per a millorar les condicions de l'entitat -expansió, ofertes competitives, etc.- i una altra part s'ha d'invertir en finalitats socials a través de les anomenades Obres Socials.

Des de fa anys, però, l'oferta s'ha anat equiparant a la dels bancs fins arribar a l'actual situació en que pràcticament l'única diferència rau en el fet que aquests darrers es basen en l'accionariat. Des de 1988 les caixes poden emetre quotes participatives. Aquest producte és un tipus d'acció que retorna beneficis en funció dels resultats de la caixa però que a diferència del sistema accionarial clàssic, no atorga drets de decisió al sí de l'entitat als seus posseïdors. Malgrat que aquest instrument legal és vigent des de fa més de vint anys, només la CAM l'ha utilitzat.

Com es regeixen?

Les caixes d'estalvis són entitats participades per institucions públiques, socials, clientela i treballadors. o socials en els seus òrgans de govern. Habitualment, la composició de l'assemblea general, que és qui escull el consell d'administració, té en compte quatre grups diferenciats: ·Consellers representants de la corporació fundadora, és a dir dels creadors històrics de l'entitat, ja sigui un mont de pietat, una administració pública o alguna altra societat. ·Consellers representants del poder polític, sobretot dels ajuntaments de l'àrea d'actuació originària de l'entitat però també d'altres administracions com la provincial o l'autonòmica. ·Els representants dels treballadors, fet que ha atorgat als sindicats del sector una important capacitat pactista amb el sector financer. ·Els representants dels impositors, és a dir, dels clients de l'entitat. El sistema per a escollir aquests representants es basa en l'elecció per sorteig entre la clientela dels compromissaris. Aquests compromissaris són els qui decidiran mitjançant votació quins candidats acaben escollits

Canvis en el mapa de les caixes d’estalvis

ABEL CALDERA BERGA

Amb l'esclat de la crisi econòmica quedà al descobert la fràgil situació financera de les entitats de crèdit que havien alimentat la voràgine especulativa dels darrers deu anys.

Malgrat que el president espanyol Rodríguez Zapatero anunciés el 24 de setembre de 2008 en un acte a Nova York que "el sistema financer espanyol és potser el més sòlid del món", les llums d'alarma del sector ja s'havien encès.

A la tardor de 2008, el govern estatal va posar en marxa un pla de rescat de 9.000 milions d'euros per a les entitats financeres en risc de fallida. Caja Castilla la Mancha el 28 de març de 2009 fou la primera caixa intervinguda pel Banc d'Espanya. Després de la intervenció de l'entitat espanyola, el govern creà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), organisme que decideix sobre les injeccions de diner públic a les entitats i les mesures de reestructuració entre elles les fusions- en aquest sector. A partir d'aquest moment les entitats de crèdit van veure's empeses a emprendre processos de fusió.

Les dues principals caixes d'estalvis dels Països Catalans, La Caixa i Bancaixa, no han participat de cap procés de fusió, si bé la primera està en vies d'absorbir Caixa Girona. L'entitat gironina, controlada per la seva Diputació, havia participat en els dos grans processos de fusió del Principat, però les pressions de partits polítics com CiU i ERC -aquest darrer ostenta la presidència de l'ens provincial-, que temien diluir una entitat que controlaven dins d'altres on el poder polític estava més decantat cap al PSOE, va fer que es retirés d'ambdós processos. Finalment, La Caixa ha anunciat que absorbia l'entitat gironina.

La Caixa és potser l'única entitat d'aquest tipus que en comptes d'estar controlada pel poder polític, és ella qui té la fama de controlar aquest poder. La pròpia composició de la seva Assemblea General, on els representants del poder polític a través dels ajuntaments són el 21%, contrastant amb el poder que tenen les entitats de l'anomenada societat civil (bàsicament les diverses patronals i entitats culturals de la burgesia barcelonina) amb el 30% de representació, o els impositors (36%) i empleats (13%).

Bancaixa és la segona entitat dels Països Catalans, però a diferència de La Caixa, el poder de decisió de la Generalitat valenciana al seu sí és determinant. De fet, l'actual president de Bancaixa és José

El PP valencià s’ha servit de les caixes per financiar els grans projectes populistes

Luís Olivas, l'antecessor de Camps en el càrrec de president de la Generalitat. Bancaixa de moment es situa a l'expectativa i només es planteja la possibilitat d'encapçalar una fusió freda al 2011. D'aquesta manera, el sector oficial del PP valencià intenta preservar la seva influència directa sobre un instrument econòmic decisiu al País Valencià.

La CAM, tercera entitat dels Països Catalans, ha seguit un camí diferent al de Bancaixa, llançant-se a liderar una fusió freda amb entitats de fora del país com Cajastur, Caja Cantabria o Caja Extremadura. La fusió freda, de nom tècnic Sistema Institucional de Protecció, significa la gestió centralitzada i la reciprocitat en el reforçament de la solvència, però a curt termini no suposa la desaparició de la personalitat jurídica i la marca comercial de cada integrant. La CAM, radicada a Alacant, té un pes també important de l'administració pública i ha estat escenari d'enfrontaments entre campsistes i zaplanistes. L'actual president, Modesto Crespo -exlíder de la patronal alacantina- és un antic zaplanista recentment reconvertit en campsista.

Caixa Catalunya, la quarta entitat catalana, també té una participació política important, en aquest cas de la Diputació de Barcelona.

No debades, ha estat considerada tradicionalment una entitat alineada amb el PSOE i ha tingut com a president en els darrers cinc anys l'exvicepresident espanyol Narcís Serra. Aquesta caixa ha encapçalat la fusió més important al Prin-

“La Caixa és l'única que en comptes d'estar controlada pel poder polític, és ella qui té la fama de controlar aquest poder”

cipat, amb les caixes de Manresa i Tarragona, constituint una nova entitat que encara no té nom (tot i que s'ha parlat de CaixaCAT com a opció més ferma). Manresa i Tarragona són petites caixes veguerials que condensen el poder polític, econòmic i cultural local.

L'altra gran fusió al Principat ha estat la que ha generat l'entitat Unnim a partir de la fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu.

Pel que fa a les fusions fredes, Caixa Laietana té intenció de participar en la liderada per Caja Madrid, mentre que Penedès i Sa Nostra ho volen fer amb Caja Múrcia i Caja Granada. De moment la Caixa d'On-

tinyent i la de Pollença són les úniques que han manifestat voler continuar el seu camí en solitari.

Paral·lelament a aquests processos, PSOE i PP han pactat ja a nivell estatal la reforma de la Llei de Caixes per tal de "bancaritzar" les caixes d'estalvis introduint modificacions en el reglament de les quotes participatives per tal d'acostar-les més a les accions i minvar l'acció social d'aquestes entitats.

Els governs autonòmics estan temerosos que amb aquesta reforma desaparegui el control que exerceixen a l'hora d'autoritzar fusions entre entitats de diferents comunitats autònomes.

“A Bancaixa el poder de decisió de la Generalitat valenciana al seu sí és determinant”

El joc entre política i economia al sí de les caixes del món rural Si bé el pes directe dels partits polítics dins les caixes és minoritari i canviant, ja que s'exerceix a través de l'ostentació de càrrecs oficials que depenen dels resultats de les eleccions, les caixes s'han convertit en un espai propici per a l'actuació política. Són el punt de trobada entre polítics i empresaris, i tenen la clau del finançament.

Per tant, és l'escenari ideal per a desenvolupar polítiques de grans esdeve-

niments, d'infrastructures o de desenvolupament urbanístic. Alhora, els partits polítics obtenen, a través de la seva influència als consells d'administració, crèdits a unes condicions que la resta de persones i empreses els és impossible accedir-hi. Uns crèdits que, d'altra banda, són condonats amb freqüència o bé obtenen pròrrogues en el retorn impensables en altres casos.

L’ACCENT 179 DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Marxa a peu al Vallès pel tancament dels CIE CESC BLANCO SAGUNT

Demanar el tancament dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) motiva a diverses organitzacions catalanes que preparen una marxa a peu des de Sabadell fins al CIE Zona Franca el proper diumenge 6 de juny. S'eixirà des de la ciutat del Vallès perquè allí vivia un jove magribí que va morir el dia 13 de maig al centre de la Zona Franca. La Federación de Asociaciones de Inmigrantes del Vallés (FAIV) és una de les entitats capdavanteres en l'organització de l'acte, ja va convocar una concentració el 21 de maig davant de l'ajuntament de Sabadell. El president de FAIV, Hugo Colacho,va exigir el tancament dels centres d'internament d'estrangers i els qualificà de "xicotets guantànamos distribuïts per tota Europa".

Segons ell "són una vergonya per a la societat".

L'entitat SOS Racisme també es va implicar força en la difusió de la mort de Mohamed Abagui (així es deia el jove de 22 anys nascut a Tànger). Però va anar més enllà, va constatar la manca de transparència del CIE de la Zona Franca. L'endemà de la mort, el dia 13 de març, l'organització antiracista va realitzar gestions per recaptar informació del succés i no va obtenir resposta de la direcció del centre. S'assabentaren dels fet a través de diverses trucades de persones retingudes al mateix CIE i familiars d'altres interns. Segons SOS Racisme, les

CESC BLANCO SAGUNT

La marxa servirà per denuniar la mort d’un sabadellenc al CIE de Zona Franca

persones internes "són privades de la seva llibertat tot i no ser delinqüents, només han comès una falta administrativa, que és no tenir la documentació en regla". S'hi poden estar fins a 60 dies en uns centres que no són penitenciaris i per tant no tenen normes reguladores de funcionament. L'organització també demanà el tancament dels CIE. Sense explicacions

A hores d'ara, els familiars de Mohamed es troben amb una manca absoluta d'informació per part de la Delegació del Govern i la Direcció Supe-

rior de Policia. Els dos organismes haurien d'haver procurat l'atenció necessària cap a ells segons consta als protocols d'actuació contemplats en aquests casos. A més, la lesió o mort de qualsevol persona a dependències de l'Estat és responsabilitat seua. Si bé, en aquesta línia el jutjat d'instrucció 2 de Barcelona ha obert un expedient i una investigació pels fets, sense resultats fins ara.

Segona topada

Tot començà el 15 d'abril quan Mohamed va desaparèixer sense cap raó i hores més tard els seus familiars el

van trobar al centre de reclusió per a persones sense la documentació en regla. Però no era la primera topada de Mohamed amb les institucions catalanes. Al juliol de l'any passat va rebre quatre trets dels Mossos per entrar amb un ganivet en un locutori de Sabadell. La dona de recepció va avisar la policia, el jove va intentar fugir i va rebre els dispars. En sortir de l'hospital, el seu cosí el va acollir a casa mentre esperava el judici. Però deu mesos més tard, quan encara no s'havia celebrat, Mohamed va ser detingut de nou i enviat al CIE, on va morir.

El sector de l’ensenyament surt al carrer de nou contra la política d’Educació

REDACCIÓ BARCELONA

Després de la vaga del 17 de març, en què el professorat va tornar a sortir al carrer contra les polítiques del conseller d'Educació, Ernest Maragall, els sindicats USTEC, CCOO i UGT van fixar un calendari amb diferents mobilitzacions: tancades als instituts, referèndums, concentracions i, finalment, una manifestació social pel centre de Barcelona.

La manifestació s'ha celebrat aquest diumenge 29 de maig amb la participació de més de 10.000 persones, amb una gran presència de famílies i criatures, a més dels mestres. Amb el lema “Contra la política educativa de la Generalitat i en favor de l'ensenyament públic”, s'ha aglutinat, a més dels sindicats majoritaris, també la CGT i més de cent entitats i organitzacions.

Durant el recorregut de la manifestació, que va sortir de la plaça d'Urquinaona i va arribar a la plaça Sant Jaume, els manifestants van demanar la dimissió del conseller d'Educació, Ernest Maragall.

A més, tant al manifest com a la protesta es va destacar que l'ensen-

Barcelona i Sueca per l’Ebre i el Xúquer

yament públic “és un pilar fonamental que cal defensar de manera col·lectiva i amb fermesa”. Segons els sindicats, després de l'aprovació de la nova Llei d'educació de catalunya (LEC) i amb l'argument de la crisi, s'està produint un atac sistemàtic contra l'ensenyament públic. Asseguren que retallades de plantilles de professorat, massificació a les aules, substitucions no cobertes, retallades de plantilles en escoles rurals, tancament de grups de batxillerat en barris desafavorits, disminució de professionals als centres, d'aules d'acollida i de places públiques són algunes de les conseqüències de la LEC. Malgrat que la manifestació ha estat unitària, aquest calendari de mobilitzacions ha comportat grans discrepàncies en el si dels sindicats i professionals en defensa de l'ensenyament públic. I és que ja són molts els docents que conside-

Més de 10.000 persones acudiren a la manifestació

ren que ja no n'hi ha prou amb una vaga o dues l'any de tan sols un dia.

Molts docents estan farts del paper dels sindicats majoritaris. Un fet agreujat per la desconvocatòria de la vaga del passat 18 de març de forma unilateral per CCOO, i la convocatòria arran de les retallades imposades pel govern Zapatero de vaga per al sector públic primer el dia 2, i després del dia 8 de juny, també per part de CCOO i UGT, sense tenir en compte l'opinió del professorat ni els altres sindicats.

Continuen els tancaments

Amb aquesta manifestació conclouen les mobilitzacions d'un any ple de tensions entre el Departament d'Educació i treballadors del sector. Una conselleria que no ha volgut escoltar en cap moment les seves demandes i que continua la seva política privatitzadora, de retallades i tancaments. I és que aquest mes de maig s'ha conegut la notícia que el departament seguirà tancant batxillerats. En aquest cas, 10 centres de batxillerat nocturn repartits arreu del Principat.

Barcelona i Sueca (Ribera Baixa) es van unir el dissabte 29 per demanar uns plans hidrològics que respecten l'Ebre i el Xúquer. A la capital principatina es manifestaren 1.800 persones en un acte organitzat per la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Mentrestant a la ciutat de la Ribera hi van acudir entre 12.000 i 15.000 persones a la mobilització que coordinà la Plataforma Xúquer Viu. L'esdeveniment valencià va tenir el suport de 24 ajuntaments i més d'un centenar d'organitzacions, mentre que la protesta de Barcelona estava secundada per 100 entitats de les Terres de l'Ebre i entitats ecologistes d'arreu de l'Estat espanyol.

En tots dos casos les reivindicacions giraven al voltant de l'exigència d'un cabal mínim que preserve els dos rius i un canvi que eviti la degració dels ecosistemes riberencs.

Un altre punt important en les reivindicacions fou la demanda que la gestió d'un dret social com és l'aigua estiga controlada per les institucions públiques, ja que el "70% de l'aigua la gestionen multinacionals privades", segons constataven les persones organitzadores de la manifestació de Barcelona.

Cinc anys després

"Al 2005 ens manifestàrem contra el transvasament projectat des de Cortes de Pallàs i aconseguírem un canvi substancial en el projecte, va ser una victòria molt important. Però ara, cinc anys després, el Xúquer, l´Albufera i la seua conca estan de nou en perill", així es queixa Paco Sanz, portaveu de la Plataforma Xúquer Viu. Sanz assenyala com a culpables al ministeri espanyol de Medi Ambient i a la Generalitat Valenciana. Creu que cap de les dues institucions no estan vetllant per la preservació i la recuperació del Xúquer. És més, té una visió pessimista del futur i tem que els tímids avanços que s'havien fet fins ara s'aturen o s'empitjore la situació.

A Barcelona, la Plataforma en Defensa de l'Ebre, va instar la Generalitat Catalana i el Govern espanyol a acomplir amb les directives ambientals sobre aigua i a fixar els cabals ecològics dels rius. La Comissió per a la Sostenibilitat del riu considera que el cabal hauria de ser com a mínim de 170 m³ per segon, però el Govern espanyol el situa actualment en 80 m³ per segon. Així, es posa en perill l'ecosistema que envolta el riu. Però no només la fauna i la flora, sinó també el sistema social, econòmic i cultural. Amb els canvis hidràulics i urbanístics que s'han produït les darreres dècades s'ha fet impossible seguir amb modes de vida centenaris i amb tradicions culturals fonamentals per la idiosincràsia d'aquelles terres.

06PAïSOS CATALANS

500 persones es manifesten a Vic contra el racisme JORDI PASTOR VIC

500 persones s'han manifestat a Vic en una marxa i posterior concentració amb el lema "Tots som persones" organitzada per la Coordinadora Antifeixista d'Osona (CAO) i per una plataforma cívica d'entitats de les quals destaca SOS Racisme.

Segons els organitzadors, la manifestació tenia l'objectiu de cridar l'atenció sobre el caire electoralista que ha adquirit la immigració a causa de la polèmica de l'empadronament dels nouvinguts a la capital d'Osona.

Segons la CAO, els partits d'extrema dreta europeus han experimentat un creixement "preocupant".

Exemple d'això és, segons ells, l'augment de suport que ha rebut la Plataforma per Catalunya (PxC) i les polítiques locals que ha desenvolupat el partit de Josep Anglada. Les entitats organitzadores han redactat un manifest en el qual reclamen, entre altres coses, una postura clara de les institucions públiques a favor de la garantia dels drets de totes les persones, independentment del seu origen; un paper explícit dels partits en defensa dels valors

“La manifestació volia cridar l'atenció sobre el caire electoralista que ha adquirit la immigració” democràtics; la facilitació de l'empadronament als nouvinguts per part de l'Ajuntament de Vic i a altres que han posat obstacles; la preservació de la dignitat de totes les persones per part dels mitjans de comunicació; la mobilització popular en defensa de les llibertats col·lectives i els valors humanitaris i la implicació diària, clara i compromesa de tota la població contra el racisme.

L'escassa participació de la manifestació es deu que no ha rebut el suport de nombroses entitats presents a la comarca com el Casal Claret, el sindicat UGT o la CUP. Aquestes organitzacions asseguren que la manifestació s'ha dut a terme per "pressions i interessos de fora de la comarca" i que la marxa s'ha dut a terme sense el consens comarcal necessari en un cas com aquest.

Segons Quim Soler, regidor de la CUP a Vic va afirmar que el seu partit no donava suport a la concentració perquè, entre altres coses, serviria d'altaveu a PxC i a Josep Anglada. "Josep Anglada es frega les mans perquè fa anys que espera aquesta manifestació", va afirmar Soler.

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

Les Trobades celebren amb gran èxit el vint-ii-ccinqué aniversari ADRIÀ MARTÍ BURJASSOT*

Estem d'enhorabona: ara fa vint-icinc anys que van nàixer les Trobades d'Escoles en Valencià, aquell 20 d'abril de 1986 a la Xara (Marina Alta) i Benifaió (Ribera Alta).

Aquesta festa reivindicativa i lúdica per la llengua catalana al País Valencià superà la xifra de doscents mil assistents l'anterior edició, el 2009. I aquest 2010, evidentment, les previsions superen aquesta xifra.

Amb aquestes dades us podeu fer una idea del que suposa mobilitzar tota aquesta gent arreu del territori valencià, comarca a comarca, per a entendre la importància que realment té. Aquest 2010 són vinti-una les trobades comarcals que s'estan celebrant entre els mesos d'abril i juny, on participa gent de totes les edats: famílies senceres amb xiquets i xiquetes des que comencen a anar a escola fins al batxillerat; amb la companyia de les mares i pares, i la inestimable presència de les professores i professors dels diferents col·legis i instituts, que treballen de valent durant tot el curs per a la seua celebració. És així com la meua generació ha crescut: amb la celebració anual d'aquesta efemèride que marca els

Mobilització de les Escoles en Valencià en el marc de la Trobada

calendaris dels habitants que ens estimem la llengua del nostre país.

Aquesta reivindicació popular va nàixer en el context de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament en Valencià (LUEV), quan l'Administració valenciana reiterà que si no hi havia reivindicació i demanda no generalitzaria els programes d'ensenyament en valencià. Així, van anar naixent federacions d'àmbit comarcal que van anar canalitzant aquestes demandes i reivindicacions i coordinant-se en una federació.

Aquestes noces d'argent d'Escola Valenciana - Federació d'Asso-

ciacions per la Llengua amb el català i la nació catalana, tornà a rebre un merescut reconeixement el passat dimecres 23 d'abril amb l'entrega de la Creu de Sant Jordi.

I no és per a menys. Veniu a una trobada i us sorprendreu. Tornareu a casa amb una altra visió del sud de la nació catalana: està ben viva, i ho demostrem amb la vitalitat amb que ens movem per la llengua. És en aquest espai lúdic, festiu i reivindicatiu on els estudiants uinversitaris com jo hem crescut, entre cant d'estil, muixerangues,, concerts de música, representa-

cions teatrals, cinema, tallers, intercanvis d'alumnes, etc. Tot en català.

I tot, evidentment, al marge de les institucions valencianes. Al marge de les institucions d'abans, i de les d'ara. Perquè aquest moviment per la llengua no s'entén sense una acció al marge de les institucions, que han maltractat sempre, i continuen fent-ho, la llengua dels valencians; i que no fan més que entorpir la normalització del català al País Valencià. *Estudiant de la Universitat de València

Detenen un tinent coronel i un pilot de l’Exèrcit per unes noces a Formentera

Els dos militar van utilitzar aeronaus de les forces armades espanyoles per traslladar els comensals i el banquet, una pràctica que podria ser bastant habitual als Països Catalans XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Dos militars espanyols d'alt rang han estat arrestats per l'Exèrcit de l'Aire després que sortís a la llum que s'havien utilitzat aeronaus de les forces armades per traslladar des de la península els convidats i el menjar d'unes noces que es van celebrar a Formentera a finals d'aquest mes de maig. De moment, està acreditat que hi ha dos detinguts: el pilot d'una de les aeronaus i el tinent coronel Fernando Delgado, cap del 801 Esquadró de Salvament i Rescat (SAR), amb seu a Son Sant Joan (Mallorca).

Les aeronaus utilitzades per traslladar els comensals i el banquet a Formentera són un helicòpter Super Puma i un avió de transport CASA C212 Aviocar, és a dir, material oficial de l'exèrcit pagat amb doblers públics. De fet, els dos militars detinguts estan acusats d'ús indegut, se'ls ha suspès de funcions i s'ha obert un expedient disciplinari contra ells. A més, l'Exèrcit de l'Aire està investigant suposadament la possible utilit-

zació d'una tercera aeronau que també hauria participat en el preparatiu de les noces del tinent coronel.

Segons publica la premsa local d'Eivissa i Formentera, el cert és que podria haver-hi més detinguts per l'afer, a banda de molts altres casos d'ús indegut que mai han estat investigats, potser, perquè mai havien sortit publicats a la premsa. Però la manca de transparència per conèixer les investigacions internes de l'exèrcit complica molt l'esclariment públic dels fets.

De l'Albufera a Tarragona

De fet, també segons ha tret a la llum la premsa local, l'ús de material militar per transportar queviures i organitzar festes en benefici privat podria ser una constant dins l'exèrcit o, al manco, per part dels militars d'alt rang del SAR de l'Exèrcit de l'Aire, que s'haurien mogut per bona part del territori dels Països Catalans amb l'objectiu de saciar els més diversos capritxos en el seu temps d'oci.

Segons ha publicat el Diario de Ibi-

M

za, durant els caps de setmana aquesta mena de situacions són molt habituals. Alguns veïns i persones properes als militars asseguren que aquests utilitzen els avions per anar a prendre una paella a El Palmar (a l'Albufera de València), per anar a buscar calçots a Tarragona o per passar el dia a Formentera. El mateix diari assegura que en el mes de març podrien haver utilitzat els avions de l'exèrcit per fer de pont aeri i dur i portar gent de les Falles de València, i en altres ocasions haurien utilitzat els aeronaus per transportar gambes

o per organitzar una barbacoa a un aeròdrom il·legal de Mallorca.

Així doncs, aquestes informacions apunten que situacions com la que han viscut els veïns de Formentera són força habituals, però l'autoritat policial sempre fa els ulls grossos. De fet, si aquesta vegada s'han produït les detencions no ha estat per la denúncia d'un veí i la posterior investigació policial, sinó perquè la premsa local ho ha tret a la llum i l'exèrcit no ha tingut més remei que posicionar-se i investigar-ho.

L’ACCENT 179 DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

25.000 sabadellencs voten a la consulta sobre la independència

Supera en dos punts la participació a la consulta institucional sobre la Diagonal de Barcelona ABEL CALDERA BERGA

mesos les reunions de la comissió organitzadora, fins que aquesta va obrir una seu pública al centre de la ciutat.

El diumenge de la consulta, el Casal era una de les 37 seus electorals habilitades per votar. Al llarg del dia, prop de dues-centes persones s'aproparen a aquest local del barri de Gràcia per exercir el seu dret a vot.

L'esquerra independentista de la ciutat va protagonitzar les setmanes anteriors el gruix de la campanya pel "sí", amb encartellades a tots els barris i l'organització el dia abans de la con-

Sabadell celebrava la consulta sobre la independència el passat diumenge 30 de maig en solitari. La ciutat més gran de totes les que fins ara han organitzat aquest plebiscit es llançà a una campanya amb el suport de quasi un miler de voluntaris i un pressupost de poc més de 40.000 euros.

Per a poder aconseguir una resposta ciutadana adient, en una ciutat de més de 200.000 habitants, es van instal·lar un total de 37 col·legis electorals. Prèviament, s'havia posat

“Quan van obrir les urnes el passat diumenge, ja hi hagués un 8% del cens que havia votat anticipadament”

en marxa el procés de recollida de vot anticipat, que de forma molt intensa tingué presència quasi diària als indrets més concorreguts de la ciutat. Això permeté que, quan van obrir les urnes el passat diumenge, ja hi hagués un 8% del cens que havia votat anticipadament.

Els resultats finals indicaven que s'havia superat el 14% del cens, tot i que encara manquen uns 600 vots per validar. Aquest índex de partici-

Urnes de la consulta a Can Capablanca

pació ha superat el d'una vintena de poblacions d'arreu del Principat que ja havien celebrat anteriorment la consulta. Si bé la ciutat se situa a la franja baixa pel que fa a participació, també és cert que ha aconseguit trencar el tòpic de la incapacitat de celebrar consultes amb garanties a les grans ciutats metropolitanes. Dels resultats també destaca el fet que més de mil dues-centes persones s'aproparen a les urnes a votar "no", un aspecte que des de la comissió organitzadora es valora molt positivament, ja que un dels eixos de difusió havia estat el de mobilitzar el vot negatiu per tal que es manifestés.

A la lectura de resultats ahir s'hi sumava un element nou. L'experiment de l'alcalde de Barcelona amb

la consulta sobre la Diagonal ha reforçat indirectament la legitimitat de les consultes independentistes. La de Sabadell ha aconseguit superar en quasi dos punts l'índex de participació a la consulta de la Diagonal, tot i tenir un pressupost infinitament inferior. Molts ahir a Sabadell "agraïen" a Hereu haver-los "regalat" una barrera assequible a les ciutats metropolitanes.

L'esquerra independentista de la ciutat participa activament en el procés

La Candidatura d'Unitat Popular de Sabadell va fer una valoració molt positiva de l'evolució de la consulta a Sabadell. Per la CUP, aquesta jornada suposava una "demostració d'au-

toorganització popular, la més important de la història recent de la nostra ciutat després de la Vaga del Metall", referint-se a la històrica vaga que va paralitzar la ciutat el 1976.

La CUP reiterà que l'autonomisme és una via morta. "Ara cal, més que mai, fixar l'horitzó en la creació d'una república independent que permeti al poble català decidir sobre els aspectes fonamentals (econòmics, territorials, etc) necessaris per a la construcció d'una societat plenament justa i igualitària".

Aquesta organització independentista va participar des dels inicis en la creació de la plataforma que ha organitzat la consulta. De fet, el Casal Independentista Can Capablanca de Sabadell va acollir durant els primers

“L'esquerra independentista de la ciutat va protagonitzar les setmanes anteriors el gruix de la campanya pel ‘sí’” sulta d'un acte públic. Sota el lema "Sí a la independència, sí al socialisme, sí als Països Catalans", més d'un centenar de persones es van congregar a la plaça Doctor Robert, en plena Rambla, per escoltar els parlaments dels diversos representants de l'esquerra independentista sabadellenca. Un sopar popular i un concert van cloure la jornada reivindicativa.

Primers desastres pel TGV a Girona ALBA MUÑOZ POU SALT

Fa poc més d'un mes que la tuneladora del TGV batejada com "Gerunda", dissenyada i fabricada específicament per a la perforació mecanitzada del túnel urbà de Girona, va començar les seves excavacions i ja ha provocat les primeres esquerdes.

L'ensurt se'l va endur la fàbrica Aplicacions Frigorífiques Lucena, al carrer Alacant de Girona, per on passava per sota la tuneladora, quan el terra de la nau industrial va començar a esquerdar-se per diversos punts i es va inundar amb més de 90.000 litres de fang. Els propietaris de la fàbrica van fugir corrents quan van començar a cruixir totes les parets i a moure's els prestatges. Segons una primera valoració del propietari Jaume Lucena, els danys podrien arribar a enfilar-se fins a més enllà dels 100.000 euros, ja

que tota la maquinària i la infraestructura ha quedat inservibles. Tot i que alguns operaris del TGV van ajudar a salvar coses, Lucena critica "que cap responsable d'Adif s'hagi acostat fins aquí per donar explicacions".

Tot i això, els responsables d'Adif van haver de donar explicacions a la batllessa de Girona, Anna Pagans, la qual després de la reunió va tractar al fet com un desastre puntual que no tornaria a succeir: "la tuneladora es trobarà amb un altre tipus de terreny, d'aquí a dos dies, que no és tan porós". Lucena no va acabar d'estar convençut amb l'explicació i no és d'estranyar considerant que tant Pagans com

XXXXXXXX

el director de l'obra del Túnel, Carlos Javier Marínez, fan responsable del desastre al terreny.

La Gerunda ha d'excavar dos túnels: el primer d'ells, denominat

Girona I, amb una longitud de 1.297 metres, discorrerà des del polígon industrial Mas Xirgu fins a la futura estació soterrada; el segon túnel, denominat Girona II, anirà des de

la nova estació fins al barri de Fontajau, amb una longitud total de 1.564 m. Aquests treballs suposen una inversió de 278.629.970 euros.

De fet, en els últims anys la majoria del pressupost d'inversions dedicats al transport ferroviari és destinat a les línies AVE-TGV. Aquest projecte s'està desenvolupant des de les institucions sense tenir en compte el que vol la ciutadania i les seves necessitats reals. El TGV és part d'un pla d'infraestructures englobat en la Xarxa Transeuropea de Transports: trens d'alta velocitat, noves autovies, superports, ampliació d'aeroports, etc. Darrera d'aquesta xarxa es troba el poder financer i del capital de les indústries més fortes d'Europa, les quals han decidit engegar un projecte que s'allunya totalment del desenvolupament sostenible i respectuós amb el medi, a més d'impedir que un servei bàsic com el transport sigui part de la gestió pública.

08 EN PROFUNDITAT DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

80.000 és una xifra que les darreres setmanes ha omplert les parets Barcelona. S'acaba de desvetllar el misteri: són els pisos buits que hi ha la ciutat. Bé, és una xifra aproximada. La CUP de Barcelona l'ha agafa per denunciar que no se sap quants pisos estan sense que ningú hi v qui a la ciutat, però que diversos estudis diuen que podria estar entre e 40.000 i els 130.000. El que demanen a l'Ajuntament és que en faci cens oficial, i que llavors forci a posar-llos en circulació com una prime mesura per començar a cobrir les mancances d'habitatge de la ciutat ENTREVISTA

Roger Sánchez, portaveu de la campanya d’habitatge de la CUP de Barcelona LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Per què heu omplert la ciutat de Barcelona de cartells amb els 80.000?

La idea era fer-nos ressò d'una xifra insultant i fer-ne una icona, un reclam per atreure l'atenció d'un problema real. Durant tres setmanes la xifra ha omplert les parets de la ciutat sense cap explicació. A la roda de premsa realitzada al carrer Vallespir 25 (finca de Sants que pateix un clar cas de mobbing), vam desvetllar la incògnita. De totes maneres, es tracta d'una xifra aproximada, ja que no hi ha cap

“L’Ajuntament actualment treballa pe aplanar el terreny perquè les grans empreses puguin invertir i enriquir-sse cens oficial de pisos buits.

Creieu que posant en circulació els pisos que estan buits a la ciutat es resoldrien els problemes d'habitatge?

Segurament tindria un impacte important en els seus preus.

La crisi econòmica ha comportat que molta gent que havia contractat hipoteques per comprar-se un pis ara no les pot pagar i els fan fora de casa. L'Ajuntament, tot i que la legislació principal que regula l'habitatge la dicten organismes superiors, pot fer polítiques per canviar-ho?

Oi tant! Hi ha nombroses qüestions sobre les quals el consistori no té gaire competències però hi intervé igualment. Es poden dur a terme campanyes de sensibilització i denúncia, per exemple. O donar suport a totes aquelles persones que es trobin en situacions límit, legislar per evitar una pràctica tan violenta com els desno-

naments, i també ampliar el parc d'habitatge protegit, fer un cens dels habitatge buits i pressionar fiscalment els propietaris per posar-los en circulació.

Com portareu aquestes propostes al ple?

En primer lloc, la idea és impulsar una Iniciativa Ciutadana, que és un mecanisme recollit per la Normes Reguladores de la Participació Ciutadana (document aprovat per l'Ajuntament el 2002), i que recull aquesta possibilitat en l'article 7 del títol primer. Es tracta d'una mena d'Iniciativa Legislativa Popular, però a nivell municipal. A més, no s'ha realitzat mai a la ciutat. Una altra manera de plantejar les nostres propostes seria des de dins mateix del consistori, però perquè això sigui possible, ens hauríem de presentar a les eleccions i treure representació.

Esteu treballant amb altres entitats de

la ciutat que denuncien també la manca d'habitatges assequibles i dignes a la ciutat?

Precisament, tot just estem parlant per impulsar aquesta Iniciativa Ciutadana amb aquests col·lectius. Establir vincles i col·laborar a totes aquestes entitats és per a nosaltres una prioritat. De fet, naixem d'elles i en formem part.

ressenteix per les dificultats de d'haver de pagar els locals.

Quines altres problemàtiques heu detectat que afecten les treballadores i treballadors de Barcelona en matèria d'habitatge?

Les condicions de vida de les classes populars a la ciutat s'han vist greument afectades. Des del 1996, els preus han augmentat més d'un 300%. En canvi, els sous tan sols un 30%. Aquesta realitat ha comportat nous riscos d'exclusió social i ha empitjorat l'accés a l'habitatge a col·lectius debilitats, com les dones, els i les immigrants o la gent gran. Fins i tot la vida associativa de la ciutat se'n

Més enllà de l'habitatge, també cieu que les polítiques urbanísti l'Ajuntament perjudiquen les cla balladores i afavoreixen interessos e A què us referiu?

El consistori ha claudicat davant e ressos privats. Actualment és una ció que treballa per aplanar el terr a que les grans empreses puguin i i enriquir-se. S'esforça, conseqüen per assolir la productivitat i la com vitat pròpia d'una empresa, s'encar dotar d'infraestructures la ciutat, tir en innovació tecnològica i inv ció, de reformular la forma desenvolupar xarxes per al i la gestió dels neg

Què en penseu del moviment oku a resposta a la manca d'habitatg quibles i espais socials? És una manera més d'actuar davan ta insultant situació, tant vàlida altres.

L’ACCENT 179 EN PROFUNDITAT 09

de aa da visels un era

er

e” rivades

upa com ges asse-

nt aquescom les

denunques de sses treexterns.

els inteinstitureny per invertir ntment, mpetitirrega de d'invernvestigaació i de l foment gocis.

La CUP denuncia que la política urbanística provoca desigualtats REDACCIÓ BARCELONA

Més enllà de denunciar les dificultats de les classes popuSegregació de les persones Anulació de la c a p lars barcelonines per mantenir a citat de immigrades decisió del ve zació de ïn a t "Com a conseqüència de la revalorit "La cessió de la po ts ta ri o lítica urbanístic que augs ri zone o p o accedir a un habitatge digis determinats districtes, barr a als empresarials allu te en les itatge, nya els centres de interessos Impac ques l'hab de preu el ent menta estrepitosam ciutadania i es re decisió de la urbanísti rcelona prione, la CUP de Barcelona també amb Ba lega la seva partic ent a a ralm ic gene , st uda ní ving ba nou la població ipació a meres "La planificació ur suggerències". clior ill m l de uó mes r ci majo m la genera menors ingressos, es localitza en denuncia que la política urbaritza objectius co r de la ciutat un pol d'abaiica nòm oeco soci s, fe ra en zones de categoria S'accentu rma pels negoci dificulla com a nus po xa, afavorint així l'aparició de guetos i s nística del consistori municipal la ciutat a la tematització de tracció turística, pote. ncLaiafur-nc le social de ió urbà i at ram l'ent en ió grac inte ri ua tant la seva "Algunes actuac dese, rm te tuari i aeroport n ions urbanístique go se a en comporta desigualtats econò- tat la desaparició de la s han com humà de la ciutat". blics es urbanes qued memòria històric por- reform s infraestructures i serveis pú rcionant tan sols a, selec- cuidant le allò adanes de Ba miques, discriminació de ciutadans i ciut tant, com la Barc que interessa mostrar al visinecessaris pels elona modernist a". celona". gènere i segregació de les persones immigrades. de gènere mpte les Discriminació en co ní urba stica no té Repassem aquests impactes nes en relaLa planificació do s le fiques de cí pe es s a n at it lo ss e nece la càrrega del gica de Barcimpactes Fenome lò . Les dones, per o bà c socials que la CUP denuncia e ur iai a d sp a l'e a tj ó e n ts ci P de gentrifica i per altres cond utat de importan nseqüènse èstic i familiar c sió m g l'e do re i l de al g ús a eb a gestió de la ci co c tr "L un ió a n sexistes, fa que comporten les polítiques sobre la qüestió ambiental coma urbana afec- "La renovació de especial s al ci so ts és m en n ze cionam barris populars ls homes: realit gació de la tram s'ha basat en rcelo- l'expulsió de part dels bà diferenciat de unicipi, fan un major ur i pa urbanístiques de l'Ajuntament cia demlaésprenolllàondel nucli estrictament ba habitants de re ns del m ndes baia tra- xes i substituint-los mobilitat desplaçaments di tant ansport privat per persones de tr l de la ciutat, la seva nts, de a ci de s àn m ei rt eés rv gr se al re se te ls nd s" fa de nt es . in vi ús ní, la impo d' so de Barcelona i "que no són e ts rregues (cotxe rxes viaries qu ries dels uà sovint és amb cà vés de grans xa si, l'emissió de gasos, la us ls pa s princi le tre n só D , s e de ..) si at a. it g pr ss u perceptibles a primer cop d'ull guen àrees enac be m a ltats econòm co nece enys lli rtat ústica, etc., les ència de interba iq blics, tenen m u e pú s t or sp . an t" rr tr bs contaminació ta is l'a ons de segure ergètic i hídric, "Com a conseqüè tot i que les conseqüències mobilitat per ra d'abastiment en nc ia de la po . lítica urbanístic" ca de l'ajuntam zones verdes, et ent vinculada són notables": als grans esdeveniments, exis teixen grans desigu nòmiques entre els diferents dist altats ecorictes i barris de Barcelona".

Afectació al petit com i mercats m unicipals erç

"La renovació d' un determinat districte, barri o zona de la ci utat mitjançan t l'establiment d'un centre com erci mercats, etc. af al, gran superfície, hiperec comerç i merca ta negativament al petit ts municipals".

Desaparic

"Certes actu ió del teixit s oc aci desaparició ons urbanístiques pro ial vo del teixit so tia". cial a barr quen la is on exis-

Impacte col·lectius en l'imaginari "L

es grans tr suposen un ansformacions de la a re ciu o districte só forma radicals de la ci tat que utat, barri n violentes ver tiu; provoq uen misèria s l'imaginari col·lecmoral, desa desolació, a rrel m ment, apati nèsia històrica... i, co ament, nseqüenta, desengan y".

10INTERNACIONAL

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

Israel assalta la flota solidària amb Gaza i mata entre 10 i 20 persones REDACCIÓ BARCELONA

En el moment de tancar aquesta edició de L'ACCENT teníem notícia que durant la matinada de diumenge 30 a dilluns 31 de maig l'exèrcit israelià ha assaltat amb violència un dels vaixell de la Freedom Flotilla que es dirigia cap a Gaza amb ajuda humanitària per tal d'intentar trencar-ne el bloqueig. Mentre el Tsahal ha reconegut que la seva acció s'ha saldat amb deu morts, diverses fonts eleven la xifra fins a vint víctimes mortals, a més, d'una trentena de ferits. Sortosament, els tres ciutadans dels Països Catalans que anaven a bord del vaixell han resultat il·lesos.

L'exèrcit israelià ha atacat el vaixell principal de la flota, el Mavi Marmara de bandera turca, des d'helicòpters. L'assalt, que ha matat entre deu i vint solidaris amb Gaza, amenaça en convertir-se en una confrontació oberta entre estats a la zona tant pel fet que els morts seran de diverses nacionalitats probablement turcs i d'altres estats europeus- així com pel fet que s'ha

produït en aigües internacionals. Els governs espanyol i francès així com el turc, la Lliga Arab i la Unió Europea han condemnat l'atac.

Tres ciutadans dels Països Catalans eren al vaixell

Al vaixell atacat hi anaven tres ciutadans dels Països Catalans.

Es tracta del periodista valencià David Segarra, que cobria la notícia per Telesur, la vigatana Laura Arau i el madrileny Manuel Tapial que des de fa temps viu a la capital d'Osona. A la flota hi viatjaven uns 800 activistes internacionals, entre els quals 30 diputats europeus i àrabs.

A banda de periodistes de Telesur també era a bord del vaixell atacat una delegació de la televisió del Qatar Al Jazeera. A més, des que van salpar cap a Gaza es va poder seguir en directe tot el què passava el vaixell gràcies al senyal de la fundació humanitària turca IHH que emetia via satèl·lit. L'emissió es va interrompre poc abans de l'atac.

David Segarra (esquerra de la foto) i Manuel Tapial i Laura Arau (a la dreta), hores abans d'embarcar en la Freedom Flotilla

ENTREVISTA FETA HORES ABANS DE L'ATAC ISRAELIÀ AL VAIXELL

“La gent sent que està fent historia.

I Occident no s’assabenta de gaire res”

Nelly Marzouka, psicòloga palestina, els nostres vaixells representen una finestra oberta dins una presó. És una empenta moral enorme per al "poble-ghetto" de Gaza.

Entrevista per xat a David Segarra,periodista valencià que respon des d'un vaixell de la ‘Flotilla per la Llibertat’, que volia arribar a Gaza per trencar el bloqueig,però que Israel ho ha impedit de manera violenta

Quina és la posició del govern espanyol del PSOE? Us donarà algun tipus de suport?

La posició del govern espanyol és ambigua. En principi, sembla clar que no faran res ja que el vaixell va sota bandera turca en aigües internacionals.

Com és l'ambient dins del vaixell? Teniu por, precaució, respecte?

El nostre vaixell te un ambient electritzant. Hi ha aquí, entre nosaltres, palestins que mai han vist Gaza, d'altres que hi tornen molts anys després...

Qui us espera a Gaza? Les autoritats de Hamas? ONG? El poble de Gaza coneix el vostre projecte i hi està a favor?

A Gaza ens espera tota la població.

Portem ajuda prohibida per Israel com ciment o acer per a la reconstrucció de vivendes i hospitals. O, per posar-te un exemple més concret, viatgem amb una dona amb càncer que va sortir de Gaza i ja mai més no la van deixar tornar: els seus fills es troben sols a Gaza.

Els nostres amics de Gaza esperen la flota amb una esperança enorme. Penseu que ells estan bloquejats des de fa tres anys. Segons

Però teniu por per les represàlies israelianes?

No massa. Però, clar, ens podem imaginar els comandos assaltant amb passamuntanyes el vaixell... El que haja de passar, passarà. Aquí el que hi ha fe i compromís. La majoria de la gent és musulmana -d'Indonèsia, Kuwait, Marroc, Malàisia o Algèriai tenen clar què és el que volen fer.

A més, al nostre vaixell també hi ha molts activistes europeus i llatinoamericans amb molta experiència militant prèvia. Hi ha molta emoció. La gent sent que està fent historia. I Occident no se n'assabenta de gaire res.

SERGI PICAZO PARÍS

800 activistes, de 50 nacionalitats.

30 diputats europeus i àrabs. I nou vaixells. La 'Flotilla per la Llibertat' surt la nit de dijous del port d'Anatòlia (Turquia) amb l'objectiu d'arribar a Gaza el dissabte 29. Els vaixells porten 10.000 tones de subministraments mèdics, materials de construcció i d'educació i cinc-cents vehicles elèctrics per a persones amb discapacitat. Entre els 800 activistes, hi ha el valencià David Segarra.

Entrevista en exclusiva amb David Segarra a través del xat. Ell, a mar oberta en algun punt del Mediterra-

ni oriental; jo, a París. Segarra, nascut a València l'any 76, és periodista i treballa per a Telesur (televisió llatinoamericana) i TVES (veneçolana).

Des del vaixell fa emissions en directe per a tot Amèrica Llatina. Mentre Al Jazeera i Telesur han enviat equips especials, cap mitjà de comunicació de l'Estat espanyol hi ha enviat ningú.

A quina part del Mediterrani, estareu aquesta nit [la nit del dijous al divendres]?

Entrarem en aigües internacionals, havent sortit ja de Turquia en direcció Xipre. A la web d'IHH està tota la ruta que seguirem.

Quin pla teniu en cas que l'exèrcit israelià us bloquegi el pas o us detingui?

La determinació de tripulació, passatgers i premsa és no deixar-se intimidar per l'exèrcit israelià. És possible, fins i tot, que hi haja resistència pacífica. Israel crearia un conflicte diplomàtic amb 50 nacions en aigües internacionals...

Quines notícies teniu del desplegament militar israelià?

Israel ha mostrat a la premsa un centre de detenció habilitat per a nosaltres a Ashdod. Allà és on portarà els vaixells segrestats. Els israelians que hi ha al vaixell seran arrestats. Els estrangers seran deportats voluntàriament o si no seran retinguts al centre de detenció. Els palestins aniran directament als serveis d'intel·ligència israelians per a ser interrogats i qui sap què més... Hi ha molta pressió i guerra psicològica.

Era de preveure.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 179 DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

Llatinoamericanització i endeutament d’Europa CRISTIAN CEPEDA I ELOI MAYORDOMO* BARCELONA

A principis dels setanta, irrompia en l'escenari internacional una crisi energètica, econòmica i estructural del capitalisme que no finalitzà la seva reacomodació fins a finals dels vuitanta, principis dels noranta. L'elit dominant, sortia vencedora d'una encarnada lluita politicoclassista en la qual es desmantellava l'incipient estat del benestar i es retallaven molts dels drets aconseguits en la lluita classe treballadora i s'intentava posar punt i final a la història. Els democrates iberals per la seva banda, recapitularen i abordaren el seu actuar polític amb la superació del keynesianisme i subordinant la seva acció política en pro de la competitivitat.

S'aferraren a la Tercera via, enterrant el dèficit públic i entregant la redistribució de la riquesa a l'omnipresent mercat.

Auge i implosió del sistema financer

L'acumulació capitalista derivada de la privatització dels serveis públics i la internacionalització de les empreses, abans estatals, deixà de dirigirse vers una expansió de la capacitat productiva (economia real) i s'invertí cap als mercats financers que garantien a priori una major rendibilitat (especulació financera). Les mercaderies perdien el seu valor d'ús i el diner és reproduïa per se, estimulantse la demanda a través dels mercats financers, donant a llum al que s'ha anomenat el keynesianisme financer o "capitalisme flexible". El forat entre l'economia real i la financera, era cada cop major i, ni tant sols l'estímul de la productivitat, induïda per la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, aconseguiren reduir-lo.

El juliol de 2007 la fallida dels fons d'inversió d'alt risc sobre garanties hipotecaries de Bear Stearns marcava l'inici d'una important manca de liquiditat. A pesar de tots els esforços públics per recapitalitzar els bancs (s'estima que el Congrés nord-americà va introduir 5,1 bilions de dòlars!) l'economia va entrar en una trampa de liquiditat (en que l'interès nominal era proper a zero), es produí un acaparament de fons i la fi dels préstecs interbancaris.

A l'octubre del 2008, The Economist apuntava cap una lleugera tendència a l'espiral "deute-deflació". L'economista Irving Fisher havia descrit aquest efecte l'any 1993 per explicar la Gran Depressió dels anys trenta i la crisis de 1990 de Japó, descrivint que la deflació causada per l'endeutament reactuava sobre el deute, ja que quan els deutors es veuen obligats a posar a la venda els actius per fer front als seus pagaments que generen una baixada en els preus, element que suposa que els deutes futurs s'hagin de pagar a un preu més alt del diner que l'obtingut en el crèdit i per tant, que es produeixin nous impa-

Des de l'Acròpolis d'Atenes,el Partit Comunista Grec animava a la revolta als pobles d'Europa

gaments i més baixades en els preus.

En el fons, la crisi era una resposta al desequilibri entre el creixement de l'economia real (més lenta) i la financera, que implosionà quan el capital va intentar de fer efectius els seus guanys especulatius.

A la Unió Europea la crisi no impactava per igual a tots els països europeus. Tal i com apunta Daniel Munevar, economista del CADTM "es mostrava la inviabilitat d'estabilitzar la moneda comuna i a la vegada, que Alemanya emprengués polítiques de moderació salarial i comercial que mantenien els seu consum per sota de les taxes de creixement de la resta d'Europa, fet que generava un dèficit estructural cap a la perifèria europea. Donat que el Banc Central Europeu es negava a pujar la taxa d'interès o/i els països europeus no implementaven controls de capital, els patrons comercials fomentaven l'entrada massiva de fluxos a la perifèria. Aquests generaven d'una banda, l'acceleració del creixement relatiu dels preus en la perifèria europea, reduint la competitivitat d'aquestes economies (degut a la diferència dels costos salarials a favor d'Alemanya); i de l'altra, es generaven quantitats insostenibles d'endeutament".

En resum, tot apunta que el capitalisme financer torna a mutar per afrontar una nova fase d'acumulació.

L'endeutament de la perifèria dels països del capitalisme central -conseqüència de la fase anterior d'acumulació-, es mostraria com un actiu que, tot i no generar uns beneficis tan grans com els obtinguts pels valors especulatius, els asseguraria la recuperació de la inversió a mitjà i llarg termini. Aquesta mutació, que limitaria la sobirania dels estats en la presa de decisions públiques, i vindria avalada per l'actuació del Fons Monetari Internacional, actuaria conjuntament amb una limitació del dèficit públic (retallades socials) per garantir-ne el seu valor.

En termes general, la situació descrita recorda el context que ha hagut d'afrontar, a partir dels anys 50' i al llarg de vàries dècades, l'Amèrica Llatina. La impostura d'Europa ha estat desvetllada.

Les similituds, encara que llunyanes en el temps, resulten evidents; crisi estructural, desmantellament de l'Estat i endeutament massiu. Tot amb l' únic fi de mantenir funcionant al capital, fins i tot a costa d'hipotecar generacions en el pagament d'un deute del qual no tenen ni culpa, ni rebran cap beneficis.

Cap a la resposta política

Si no volem patir una nova i més salvatge involució de drets, el con-

text d'una crisi sistèmica (que alguns han definit com civilitzatòria) ofereix una enorme oportunitat perquè l'esquerra recuperi l'hegemonia política. Però hem de tenir en compte que es tracta solament "d'una oportunitat". La història ens ha ensenyat que aquestes oportunitats passen i el capitalisme es capaç de reprendre el seu camí.

Després de la victòria neoliberal, l'única opció per la esquerra, era el seu replegament, apostant per generar identitat i cohesió en el si de partits i moviments. Però aquesta opció estratègica a la vegada, condemnava els mateixos partits i moviments al l' autoreferencialitat.

Les condicions objectives en les que les polítiques europees estan sotmetent les persones que viuen en els seus territoris presenten un immillorable escenari perquè l'esquerra torni a plantejar-se l'hegemonia i frenar l'avanç del capital i les retallades socials. Caldrà plantejar les causes que van portar al fracàs a l'esquerra trenta anys enrere i definir quina ha de ser la política real de l'esquerra real i en això potser caldrà buscar apunts que afavoreixen les lluites, en els moviments i partits que aquests darrers anys han encapçalat els processos de transformació llatinoamericans. *Latinoamerica 21

Distribució del deute dels estats espanyol i grec per països Valors totals en milions de dòlars americans (2008)

12ECONOMIA

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

Zapatero obeeix les directius neoliberals del Capital IVAN GORDILLO BARCELONA*

Els esdeveniments de les darreres setmanes són d'una gravetat alarmant. En aquesta crisi econòmica, i sobretot davant de les propostes polítiques per superar-la, estem assistint a un seguit de despropòsits. El desmantellament de l'estat de benestar és quelcom que ve de lluny, iniciat amb la presa de poder per part del neoliberalisme a la dècada dels 80. Els successos de l'actual crisi però, estan accentuant aquest procés a gran velocitat. El més preocupant és observar com la idea que aquest benestar social és insostenible i que potser ara toca posar-hi fi s'està estenent entre la ciutadania a través dels mitjans de comunicació. Per això creiem que és de vital importància assenyalar els verdaders responsables i que es denunciï com aquest estat de benestar, que a casa nostra ja era força escanyolit, no abraçava a totes les capes de la població.

Les mesures de Zapatero

El pla d'ajust del Govern espanyol està emmarcat en un context de profunda crisi i lluny d'ajudar a superar-la, el que aconseguirà és dificultar-ne la seva sortida i provocar una forta davallada en el benestar de les classes populars. A mig termini, aquest estalvi de la despesa pública pot influir negativament en la feble reactivació econòmica, provocar un augment de l'atur i a la llarga reduir els ingressos de l'Estat.

La situació econòmica es caracteritza per més de 4,5 milions d'aturats a l'Estat espanyol, el gran drama social de la crisi, i una estructura productiva col·lapsada. La incapacitat de vendre la sobreproducció dels temps de bonança es va agreujar després de la congelació del crèdit fruit de la crisi financera protagonista de la primera fase de la crisi. La bombolla immobiliària esclatava deixant un milió d'habitatges buits que ara per ara són invendibles i el gruix dels treballadors del sector sense feina. Part d'aquest estoc d'habitatges ara es troba en mans dels bancs i les caixes a qui no es va poder tornar els préstecs i les hipoteques concedides. El sector financer va esdevenir clau durant aquests primers mesos de la crisi, però l'administració no va voler prendre mesures dràstiques com la nacionalització de la banca. Ans al contrari, els va brindar un xec en blanc per fer front a les pèrdues fruit dels negocis arriscats i fallits que va emprendre durant els anys anteriors, alhora que li servia per pagar els terminis dels deutes assolits amb els mercats financers internacionals. Actualment el nivell de deute privat és impagable, molt superior al deute públic que tantes alarmes genera.

La segona fase de la crisi va afectar el teixit productiu. La manca de crèdit, la sang que mou l'econo-

La UE i el Banc Central Europeu han pressionat per les retallades

mia, i la davallada de la demanda van provocar una forta destrucció de l'activitat tot reduint la inversió. Aquest efectes augmentaven l'atur i reduïen novament l'activitat entrant en una mena d'espiral destructiu de l'economia. Sembla impossible entreveure ara mateix un sector capaç de generar a curt termini els nivells d'ocupació que alleugerissin la taxa d'atur i reciclessin els capitals que no troben on invertir més enllà de les finances especulatives.

Davant d'aquesta situació ens hem vist perjudicats per una classe política inoperant. Després d'un primer moment de negació de la

“La vaga general com a instrument de la classe treballadora per a fer sentir el seu descontentament es fa imprescindible i inevitable” crisi que es va prolongar uns quants mesos, les mesures de política econòmica s'han caracteritzat per ser erràtiques, regressives i en molts casos contradictòries; tot un seguit de pedaços que servien per ajudar cert sectors (finances, construcció, automòbil) a mesura que anaven caient. En cap cas emprenent una reforma profunda que afectes les estructures de l'economia.

La tercera fase de la crisi és la que estem patint durant aquestes setmanes. La crisi del deute públic, que no és tant gran com a d'altres estats, i el dèficit que ronda l'11% han servit de pretext per aplicar el pla d'ajust que pretén reduir

15.000 milions d'euros de despesa pública per any. El pla d'ajust representarà un dels episodis més lamentables de la història econòmica de l'Estat per la forma en què s'ha decidit portar-la a terme i sobretot per les conseqüències que tindrà sobre la població, entreveient que això serà l'avantsala de la reforma laboral i de futures retallades socials.

Sota les ordres del Capital

I és en aquest moment quan cal que ens preguntem: qui mana a casa nostra? Podríem reduir-ho a dir que mana el capital, el Capital en majúscules. No hi ha cap dubte a hores d'ara que la crisi ha servit d'excusa per rescatar els poderosos, garantir que les taxes de benefici es deterioressin el menys possible, fent valdre la màxima de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. La classe governant ha servit de garant dels interessos del capital mentre cada dia se n'anaven més i més treballadors al carrer.

A tot això cal afegir un dels elements més rellevants. La pertinença de l'estat espanyol a la Unió Europea. El Pacte d'Estabilitat i Creixement ha esdevingut una gran limitació de política econòmica ja des del moment de la seva creació. Ara en plena crisi cap estat membre acompleix el màxim del 3% de dèficit i 60% de deute públic sobre el PIB, però en comptes de perdre legitimitat ha servit tant a la UE com al BCE per pressionar en l'aplicació de les retallades. El Fons Monetari Internacional ha aterrat al sud d'Europa amb les mateixes receptes que durant les darreres dues dècades ha anat sembrant l'Amèrica Llatina i l'Àfrica amb les llavors de la "liberalització" de l'economia, privatitzant el sector públic i aplicant polítiques econòmiques neoliberals.

A les institucions internacionals cal sumar-hi la pressió de dos elements privats com són les agències de qualificació i els mercats financers. Les primeres han estat amenaçant en reduir la qualifica-

ció del deute públic si no s'iniciaven les reformes que elles suggerien. Les mateixes que van negligir en el cas de la crisi de les hipoteques escombraria ara exigeixen als estats les polítiques que cal que apliquin si volen seguir aconseguint finançament d'uns mercats financers que s'han demostrat purament especulatius. És el capital financer internacional qui mana a casa nostra amb la total complicitat de la classe política que ocupa les institucions públiques.

Els més de 1,3 milions d'aturats als Països Catalans són el barem real de l'estat de les coses. Una economia que no pot oferir llocs de

“El més preocupant és que la idea que el benestar social és insostenible i que potser ara toca posar-hi fi s'està estenent entre la ciutadania” treball, que suposen el mitjà per aconseguir les condicions materials de reproducció social, tots aquells elements que tota persona necessita per a sobreviure i realitzar-se mínimament, és una economia malalta. Una societat que precisament viu de tot allò que es produeix en l'economia real no pot garantir que tothom hi tingui accés si la distribució de la riquesa creada és desigual. Aquesta és precisament una de les funcions de l'Estat, redistribuir la riquesa per proporcionar un nivell mínim de vida a les persones excloses temporalment del mercat de treball. I diem temporalment perquè el mercat de tre-

ball és la porta d'entrada als serveis bàsics i al subsidi d'atur, qui no ha treballat abans no té dret a gaudir de l'estat de benestar.

L'Estat del benestar en perill

Aquesta premissa bàsica de l'estat de benestar que és distribuir la riquesa entre la població a través de la redistribució de la renda, oferir serveis bàsics gratuïts com la sanitat o l'educació, gestionar l'estalvi de la classe treballadora per a la seva jubilació, crear llocs de treball públics en sectors d'interès general i portar a terme les infraestructures per al bon desenvolupament del país és el que està saltant pels aires amb el pla d'ajust. I cal recordar que tot això es finança amb els impostos recaptats per l'estat. Aquests en la major part, provenen de les rendes del treball; el gruix de la recaptació és aportada per la classe treballadora! És a dir, el que ens estan retallant ja era quelcom que ens pertanyia als treballadors i treballadores. I de fet ara ens ho estan robant per a donarho en forma de rescat als grans capitals i als mercats financers. Un Estat que obeeix a les necessitats del capital i dels poderosos legisla en favor d'aquests per a que la crisi la pagui la classe treballadora.

Així doncs, qui es responsable de la crisi surt indemne i qui la pateix ho fa doblement, primer perdent el seu lloc de treball i després veient com li prenen el seu benestar.

En front d'aquesta realitat, la vaga general com a instrument de la classe treballadora per a fer sentir el seu descontentament es fa imprescindible i inevitable. Alhora que cal denunciar que és la pròpia dinàmica del capitalisme que genera les crisis com a mecanisme per regenerar-se. I que no les pagarem sense respondre. *Ivan Gordillo, és membre del Seminari d'economia crítica Taifa.

Article inclòs dins els treballs de formació d'Endavant (OSAN)

L’ACCENT 179 DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

L’energia: un dels grans problemes del segle XXI ALMUDENA GREGORI VALÈNCIA

Quan ens plantegem la inviabilitat del model socioeconòmic establert inevitablement hem de parlar d'aspectes tan diversos i conflictius com el canvi climàtic, la relació neocolonial nord-sud, l'explotació laboral, el paper de les transnacionals o la societat de consum entre altres... Però un tema directament lligat que sovint passa inadvertit és el de l'obtenció de l'energia, un sector econòmic estratègic pel paper que juga en la producció d'electricitat i de combustible per als transports, dos del eixos del mode de producció capitalista.

Durant el segle XX han sigut els hidrocarburs (el carbó i sobretot el petroli) els encarregats de proporcionar l'energia necessària, perquè eren abundants i molt barats. A partir de la crisi del petroli, amb el nou rol adoptat pel cartel de l'OPEP, l'occident capitalista va comprovar dues coses: d'una banda que el petroli no controlat pels països de l'OPEP començava a mancar i de l'altra, que amb la constitució d'aquest organisme i el seu control sobre la producció, el petroli havia deixat de ser un recurs d'obtenció fàcil i segura.

Aquest nou escenari ens pot ajudar a explicar molts successos de política exterior des d'aquest moment fins l'actualitat, com són el paper de l'estat d'Israel, els atacs a l'Iraq o els intents d'aïllar internacionalment l'Iran.

Però a banda dels obstacles pel que fa al subministrament, els principals problemes que presenten els hidrocarburs com a font d'energia són bàsicament dos. En primer lloc, el seu paper agreujador del canvi climàtic, basat fonamentalment en l'emissió de diòxid de carboni a l'atmosfera i l'efecte hivernacle que aquest provoca; en segon lloc, i allò que veritablement preocupa a les companyies energètiques, és el caràcter finit dels hidrocarburs com a energies no renovables que són.

Segons sembla podem trobar-nos prop del zenit de la producció petroliera, de fet, alguns experts afirmen que aquest s'ha produït a l'any 2010, o fins i tot que ja es va produir al 2005. Les implicacions d'aquest fet són determinants perquè vivim en un món totalment dependent del petroli que ha superat el seu moment de producció màxi-

xxxxxxxxxxxxxxxxxxx

ma i es troba en una corba descendent, mentre la demanda creix a un ritme anual del 2% incentivada per les economies emergents de països com la Xina, l'Índia i el Brasil, entre altres.

Davant d'aquesta crítica situació a nivell tecnològic, econòmic i ambiental, els intents per transformar el paradigma d'obtenció de l'energia han sigut molt limitats per l'alt cost que implica la substitució de tota una infraestructura d'obtenció del petroli basat en pous, refineries, oleoductes, petroliers... A més a més la dificultat de les potències emergents per assimilar el ritme del seu procés d'industrialització ha fet que aquestes fixen la seua atenció en el carbó com a font d'energia molt més abundant i barata i no sotmesa a la mateixa fluctuació dels preus que el petroli. El reviscolament del carbó, més contaminant encara que el petroli i sobretot la previsió del seu ús massiu agreuja les previsions pel que fa a la concentració de diòxid de carboni en l'atmosfera.

Pel que fa als països desenvolupats, es troben d'una banda amb la necessitat de transformar el seu paradigma energètic i de l'altra amb l'alt cost pel que fa a investigació i construcció d'infraestructures que implica.

S'ha parlat molt de les energies renovables, i més en concret de l'energia solar fotovoltaica i l'eòlica, però cal destacar que tot i que en els últims temps s'han fet avanços pel que fa al seu ús la gran extensió espacial que necessiten, la discontinuïtat de les fonts d'energia

“Durant el segle XX han sigut els hidrocarburs els encarregats de proporcionar l'energia necessària”

en les que es basen i la reduïda intensitat energètica que s'obté d'elles ha fet que les grans transnacionals de l'energia sols les contemplen assignant-les el paper de subministradores complementàries de l'electricitat.

Pel que fa a l'ús de l'hidrogen a partir de les tan famoses piles de combustible, va despertar el 1980 una onada

Alternatives al petroli? ÀLEX GARCIA I HERNÀNDEZ VALÈNCIA

De nou, per sort i per desgràcia, ha tornat a col·lació el "debat" sobre les energies de les quals vivim i el sistema que les regeix. Un altre desastre natural de conseqüències devastadores a la costa nord-americana va ocòrrer el passat abril. Tothom, amb una mica de seny, sap que en un futur no gaire llunyà ens hi juguem molt, o millor dit, gairebé tot. El progressiu esgotament dels combustibles fòssils és un fet imminent. La fallida del model energètic torna a reeixir: majors riscos i desastres naturals, creixement energètic patològic, guerres pel control dels combustibles fòssils...

Les preguntes bàsiques que em faig són les següents: hi ha desenvolupades energies què no presenten tants riscos per aconseguir-les i què no siguen tant contaminants?; els governs i les empreses energètiques estan duent a terme, ja mateix, la ingent tasca que suposarà fer una reconversió energètica de tot allò que depèn d'aquestes energies al si de les nostres societats?

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.

Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

d'optimisme perquè obria la possibilitat de proporcionar una energia abundant i neta, però les dificultats d'aïllar una molècula tan reactiva com la de l'hidrogen, crear una infraestructura tan costosa per a la seua obtenció i els escassos avanços realitzats els darrers temps pel que fa a l'eficiència energètica; ha aturat aquest optimisme i l'ha

fet inviable a curt termini.

Les grans transnacionals opten ara per una economia de transició a partir del gas natural, més abundant que el petroli, però amb dificultats pel que fa al procés d'extracció i transport, ja que cal liquar-lo i tornar-lo a gasificar posteriorment; mentre planifiquen un escenari energètic en el qual cap font energètica adoptarà el paper que ho ha fet el petroli al segle XX. Potser hauríem de preguntar-nos quin és el paper que juguen les persones i els pobles en un procés tan determinant. Si potser seria més convenient descentralitzar els processos d'obtenció de l'energia i arrabassar-los de les mans d'unes poques empreses transnacionals preocupades en obtindre un benefici econòmic immediat sense tindre en compte la necessitat d'obtenir energia neta i capaç d'arribar al màxim nombre de persones possible. I si això és possible dintre d'una societat de consum tan enormement malgastadora. En definitiva, és possible mantenir el mode de vida de l'occident capitalista? O, entre altres coses, és urgent un decreixement en el consum energètic?

Com diuen per ací: espera assegut!

L'hidrogen, ara per ara, resulta excessivament car d'aconseguir. L'ús d'electricitat provinent del sol i el vent té un impacte ambiental desastrós, tot i que resulta menys danyina que els combustibles fòssils. Hi ha molts interrogants pel què respecta a aquest tema. Això sí, cal tenir present que les alternatives existeixen, que cal desenvolupar-les ben bé i que cal cer-

car de noves, sempre amb la intenció d'aconseguir un sistema energètic autònom i autosuficient lliure del control de les empreses i del malbaratament que vivim actualment. Hem d'aplegar, de nou, a l'equilibri necessari de les persones amb la resta de la natura i això passa per, primer de tot, un canvi pel que fa a la poducció d'energies netes fora de les competicions i curses energètiques.

14 CULTURA

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

Esport

Poder, política i passió (o les eleccions del Barça) Ramon Usall LLEIDA

C

onveníem en el darrer número de L'ACCENT que les eleccions a la presidència del FC Barcelona són força més que un procés electoral per liderar un club de futbol. Certament, la història certifica que els interessos polítics sempre han intentat tenir un peu a Can Barça i que, per tant, han estat protagonistes, en major o menor mesura, de les conteses electorals blaugrana.

Potser les eleccions més polititzades foren les protagonitzades per Núñez el 1978 i el 1989. En les primeres, el constructor basc arrabassà el poder al catalanisme que tradicionalment havia presidit el club, i en les segones, el mantingué enfront d'un Cambra que arropat per CiU pretenia tornar-lo a mans de la burgesia regionalista tradicional.

Aquest 2010 les eleccions no tenen una lectura política tan clara. No hi ha una batalla entre famílies tan diferenciades (sinó que més aviat podem dir que totes pertanyen a l'oasi català), ni entre espanyolisme i catalanisme. Tot i així, continuen essent evidents els vincles que amb el poder i la política tenen tots els candidats que opten a la successió de Joan Laporta.

La primera de les consideracions que cal fer en parlar de les eleccions a Can Barça ve imposada per les restriccions que s'estableixen als socis i sòcies per poder accedir a la presidència. La recollida de signatures i, sobretot, l'aval bancari del 15% del pressupost del club, esdevenen mecanismes per limitar exclusivament l'accés a la presidència als cercles vinculats al poder econòmic, o a qui sigui complaent amb ells. La naturalesa democràtica del procés ha de ser, doncs, posada en qüestió ja que no tots els associats blaugrana poden participar-hi en igualtat de condicions.

Dit això, doncs, hem de suposar que tots els precandidats amb opcions serioses d'esdevenir formalment candidats tenen vincles evidents amb aquest poder econòmic.

Al marge d'aquest nexe comú, entre els aspirants a la presidència culer també en podem establir d'altres. A diferència de d'altres processos electorals, en aquesta ocasió tots els presidenciables tenen una bona relació amb allò que s'acostuma a anomenar "societat civil catalana". Un eufemisme per designar que no són aliens als cercles socials dominants al país, ja sigui a nivell econòmic, polític o social.

Sandro Rosell, l'aspirant més ben situat, és un empresari, fonamentalment del sector de l'esport, que té vincles evidents amb CiU. No en va el seu pare, Jaume Rosell, fou un dels fundadors de CDC i havia format part de la junta d'Agustí Montal, en l'època en la qual la burgesia regionalista encara controlava el club. Tot i l'associació de Rosell amb Convergència, la transversalitat del candidat entre CiU i el PSC (no en va manté una relació força fluïda amb

alguns capitans socialistes) és força evident i certifica que és un candidat ben relacionat amb amplis cercles de poder.

Marc Ingla, potser el primer outsider, ha estat sovint presentat com el candidat del "sector catalanista" del PSC a presidir el Barça. Pasqual Maragall fou un dels primers a fotografiar-se amb Ingla (tot i que després també visità la seu electoral de Rosell) i el fet que inclogui a la seva llista a Ferran Soriano, ben relacionat amb el PSC des de la seva posició al capdavant d'Spanair, ajuda a identificar-lo com el candidat socialista. Tot i així, les relacions d'Ingla amb la resta de classe política "benpensant" d'aquest país no són ni de lluny tibants.

Jaume Ferrer, el candidat continuista que avala Joan Laporta, també és un home molt vinculat a CiU. La diferència amb Rosell, però, se centra en la controvertida figura de Laporta. CiU tindrà les portes del Camp Nou obertes tant si guanya Rosell com si ho fa Ferrer, però sembla que tingui més interès en la victòria del primer, en part per debilitar així l'accés de Laporta a la política, ja que aquest veuria el seu excel·lent llegat esportiu derrotat a les urnes, un fet que no contribuiria a reforçar socialment la figura de l'expresident blaugrana.

Entre Rosell, Ingla i Ferrer, hi ha però en joc tota una sèrie d'interessos que transcendeixen els polítics i els esportius. Els drets de televisió, per exemple, són un dels interessos principals que expliquen l'existència d'una o altra candidatura. Al final, també a Can Barça, els calers són els que manen.

A més dels tres candidats esmentats, trobem també Agustí Benedito (empresari de l'automoció i antic membre de l'Elefant Blau), Santiago Salvat (empresari de la comunicació que té a darrera Josep Maria Minguella i Jordi Medina), Jaume Guixà (professor universitari) i Alexis Plaza (jove executiu hoteler). Aquests darrers tenen escasses possibilitats d'esdevenir presidents, però la notorietat pública que han assolit convertint-se en precandidats poden rendibilitzar-la ja sigui per promocionar els seus negocis o bé per pactar l'entrada a la junta directiva que presideixi el candidat guanyador.

Podem dir, doncs que el poder, la política i la suposada passió blaugrana que comparteixen són, doncs, el comú denominador de tots els aspirants a la presidència del Barça.

Barcelona, València i Palma

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

A

quest és el títol d'una exposició que podeu veure fins el 12 de setembre al CCCB si passeu per Barcelona o si ja hi sou. Barcelona, València i Palma, com sabeu, són les principals capitals dels territoris històrics dels Països Catalans. Que, malgrat tot, aquesta paraula prohibida no aparegui esmentada a l'exposició ens dóna una idea de la lamentable situació del país. Però mentre això no canvia, ens haurem de conformar amb aplaudir que algú ens recordi que tenen moltes coses en comú. Car encara que l'exposició té com a objectiu declarat al seu subtítol mostrar "una història de convergències i divergències", mostra amb claredat (i potser amb una voluntat implícita) que les primeres pesen molt més que les segones. Aquestes convergències es mostren a quatre nivells: la geografia, l'origen històric, la cultura que se'n deriva fins els nostres dies i la realitat socioeconòmica actual. La geografia comuna està fortament marcada pel mar i s'expressa en forma de mapes. L'origen històric per les similituds arquitectòniques i urbanístiques de les respectives ciutats velles. Hi podem veure maquetes entre les quals destaca una reproducció en fusta de la catedral de Palma.

La convergència cultural té, naturalment, el seu eix en la llengua catalana (estadístiques i mapes sociolingüístics, vídeos amb testimonis sobre la realitat lingüística de les tres ciutats, etc.), però també la música entre d'altres: arxius d'àudio en català i castellà

que inclouen des de l'antiquíssim Cant de la Sibil·la fins Antònia Font passant per Loquillo, Pi de la Serra, Serrat, Toti Soler, Raimon, Ovidi Montllor i Al tall entre d'altres. La realitat socioeconòmica actual ens remet a l'oci, el turisme, l'especulació i la corrupció convertits definitivament en el nostre "fet diferencial català". Podem veure mapes sobre les drogues, el sexe i l'oci en general, cartes de restaurants, testimonis de visitants des de busos turístics, fotografies dels grans projectes urbanístico-especulatius, etc. Amb un material tant heterogeni, la coherència del discurs de l'exposició és força dubtosa, però té la virtut de recordar-nos que Barcelona, València i Palma tenen (encara) més en comú com a ciutats catalanes que com a ciutats espanyoles. Resta l'enigma de si això és conseqüència de la voluntat dels comissaris (l'artista Ignasi Abellí, de Barcelona, l'escriptor Melcior Comes, de Mallorca i el periodista Vicent Sanchis, valencià) o de la simple força dels fets.

Adéu als Albatros Borja Català BARCELONA

E

l passat 16 de maig els cinemes Albatros de la ciutat de València projectaren les seues darreres pel·lícules.

Després de gairebé de 25 anys d'activitat, aquestes sales especialitzades en cinema d'autor en versió original subtitulada tancaren les seues portes per motius econòmics.

Situats entre dos campus universitaris -el de Blasco Ibáñez i el de l'avinguda dels Tarongers- sembla ser que les descàrregues per Internet acabaren per allunyar definitivament dels Albatros el públic estudiantil.

Com explicà el seu gerent, Antonio Such, els cinemes "no donaven ni per a menjar" i de fet la gent que hi treballava tenia altres feines. Si no haguera estat pel compromís emocional haurien estat tancats ja feia anys.

Ara l'oferta d'aquest tipus de cinema a València quedarà reduïda als cinemes Babel amb els quals els Albatros compartien programació. Els Babel, més cèntrics, ubicats a una zona de bars i amb un restaurant propi, continuaran la seua activitat de moment.

Els Albatros han seguit el mateix camí que molts altres cinemes del cap i casal com ara els Aragón, Acteón, Tyris, Serrano, ABC Martí o Artis, entre d'altres, fet que ha deixat el centre de la ciutat amb una minsa oferta cinematogràfica.

El model d'oci vinculat al consum que representen els centres comercials va imposant-se a València i ja només hi queden quatre sales de cinema a més de la Filmoteca: els Babel (de les mateixes característiques que els Albatros), els d'Or (una sala de reestrenes) els ABC Park i els nous Lys (aquests dos darrers més comercials).

CULTURA 15

L’ACCENT 179 DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010

La ressenya de la quinzena

Advocats combatius i obrers rebels Pau Tobar VALÈNCIA

L

a mitologia de la transició, com totes le mitologies, expressa en forma voluntàriament no-realista (és a dir, manipulada) la gènesi i la constitució d'un poder. I així ens trobem tota una col·lecció d'herois de cartró-pedra que van donar-ho tot, córrer davant dels grisos, fer caputxinades, anar a la presó (com en Pujol!), defensar l'Estatut (com ara) i un llarg etcètera sense el qual no tindríem la "puta democracia" (com diria La Polla Records).

Aquests herois militaven al PSUC, al PSC, al PSPV i fins i tot a la democràcia cristiana, dirigien les heroiques centrals sindicals que van signar els Pactes de la Moncloa i van convertir l'economia "nacional" en valor suprem de l'acció sindical.

Afortunadament, per sota d'aquesta llegenda embafadora, va traient el cap la història (aquesta sí, molt real) dels qui no només van lluitar, si no que van seguir lluitant i no van obtenir la glòria (ni el luxe, per què no dir-ho) que altres van rebre a canvi.

Entre ells els advocats que van fundar el Col·lectiu Ronda però, sobretot, els tre-

balladors de Joresa (Cerdanyola del Vallès) i Condiesel que van fer de la solidaritat una arma poderosa el 1973, els de Roca que van mantenir 95 dies de vaga entre finals de 1976 i començaments de 1977; els estibadors del Port de Barcelona que van combatre la privatització, la precarització i els esquirols amb una dura vaga de 21 dies el 1976; els treballadors de Numax que van ocupar la fàbrica i van mantenir la producció a Barcelona entre 1977 i 1979; els de Talleres Alá que entre 1981 i 1982 van mantenir el contenciós amb l'empresa que va acabar sota control obrer finalment convertida en cooperativa fins els nostres dies.

Advocats combatius i obrers rebels parla sobre tots aquests exemples de lluita des del punt de vista de l'assessorament jurídic del Col·lectiu Ronda. Tots els casos es caracteritzen pel funcionament democràtic-assembleari de la lluita i l'autonomia de qualsevol directriu de CCOO o el PSUC (que en alguns casos actuaren directament com a antagonistes). Com la majoria de llibres col·lectius Advocats combatius i obrers rebels cau freqüentment en la repetició innecessària. D'altra banda, els continguts veritablement interessants del lli-

bre corresponen a capítols en que s'explica les experiències de lluita esmentades, més que no pas en les reflexions sobre l'evolució normativa, el sindicalisme verticalista o la pròpia formació del col·lectiu. Però l'aportació a la recuperació d'uns referents de lluita popular recents que no remetin a la traïció és de gran valor i plou sobre mullat per què d'altres llibres recents com Miniwatt-Phillips: La memòria obrera o De la protesta al contrapoder també han traçat aquesta línia de reconstrucció de la memòria de la lluita recent dels treballadors més enllà del que hom pensi de les seves conclusions teòriques.

El fet que determinades formes de lluita que són un exemple de coherència no hagin marcat la línia general dels esdeveniments posteriors no pot ser excusa per fer veure que mai no han existit. Naturalment els principals interessats a que això

sigui així són els que porten 30 anys alimentant la llegenda de les carreres davant dels grisos i sortint en primer pla als documentals de la Prego. En molts casos una narració realista conduïria a la trista conclusió que ja llavors eren el que són. Trista per ells. A nosaltres ens serviria per ser conscients que no cal que la lluita acabi sempre en traïció. Que el que va passar simplement és que vam perdre...de moment.

Fitxa tècnica: Autors: Jason Garner, Jordi Pujol, Laura Zenobi, Raimon Gassiot Títol complet: Advocats combatius i obrers rebels. El Col·lectiu Ronda i els conflictes laborals durant el franquisme i la transició Editorial: eCOS Any: 2010. Pàgines: 206.

Història

Seixanta cinquè aniversari de la Gran Guerra Pàtria David Iborra VALÈNCIA

E

l passat mes de maig s'acomplí el seixanta cinquè aniversari de la fi de la Gran Guerra Pàtria (1941-1945) en la que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) derrotà militarment a l'Alemanya nazi-feixista. El conflicte s'inicià el 21 de juny de 1941 quan l'Alemanya feixista envaí la Unió Soviètica sense tenir cap motiu legítim, violant el pacte de no agressió conegut com a Pacte Mólotov-Ribbentrop- i sense una declaració de guerra formal. Per la seua part la Unió Soviètica, fins al moment de l'agressió, havia respectat escrupolosament el pacte, mantenint una actitud pacífica i defensiva en favor del manteniment dels acords.

Les potències occidentals sempre van criticar els soviètics per la signatura del Pacte perquè permetia l'expansió feixista d'Alemanya assegurant l'annexió de Polònia -país aliat de França i governat per mitjà d'una dictadura militar establerta el 1926 amb el cop d'estat del general Józef Pilsudski- al Reich. Curiosament, les potències occidentals, s'oblidaren i s'obliden de l'actitud combativa i diplomàtica que féu servir la URSS, durant tot el període d'entreguerres, contra el feixisme amb l'objectiu d'aturar-lo. La URSS manifestà en repetides ocasions la intenció d'evitar el conflicte mundial; davant de la Lliga de les Nacions, proposà acords de desarmament general que foren evitats per les potències capitalistes del moment.

A l'agost de 1939, en vigíles de la invasió feixista de Polònia, els representants soviètics oferiren als britànics i als francesos un pla de resposta militar conjunta, davant de qualsevol agressió alemanya, que no arribà a cap consens. Països com França i el Regne Unit criticaren l'actitud que prengué la Unió Soviètica respecte de Polònia, però, per la seua part no impediren que democràcies burgeses, com eren la II República Espanyola o Txecoslovàquia, caigueren sota el control feixista al permetre la victòria franquista i l'annexió txeca per part d'Alemanya.

Amb l'Operació Barba-roja s'inicià l'agressió nazi-feixista que portà a les tropes alemanyes, desplegades inicialment en 140 divisions de la Wehrmacht i les Waffen-SS, fins a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad; on l'Exercit Roig aconseguí aturar-los i fer-los córrer en retirada, especialment, a partir d'inicis de 1943. A l'estiu del mateix any l'Exercit Roig s'imposà als feixistes a la Batalla de Kursk, coneguda per ser l'operació militar on més carros de combat foren desplegats per ambdós bàndols. Amb el triomf de l'Exercit Roig la Unió Soviètica aconseguí recuperar el control d'Ucraïna. Per la seua part, els aliats occidentals encara no s'atrevien a obrir un segon front, malgrat les reclamacions continuades de la diplomàcia soviètica, els angloamericans sols decidiren assaltar Sicília. Durant la primavera i l'estiu de 1944, l'Exercit Roig expulsà del territori de la Unió Soviètica a les tropes feixis-

tes. Passà la frontera de la URSS amb Polònia i Romania i arribà a Prússia Oriental.

Cal retenir una dada fonamental, quan els angloamericans es decidiren a desembarcar i caure sobre Normandia, el 6 de juny de 1944, els soviètics ja havien aconseguit expulsar als feixistes del país dels soviets, i es disposaven a alliberar a la resta de nacions d'Europa de la invasió nazi-feixista. La Wehrmacht marxava en retirada d'Europa de l'est cap a l'interior del Reich i les divisions estacionades a França, on s'iniciaria la invasió angloamericana, eren numèricament i qualitativament inferiors a les que s'estaven enfrontant els soviètics. Amb aquestes dades -i afegint-ne les activitats partisanes a cada país que eren un autèntic malde-

cap desestabilitzador per als nazifeixistes- caldria preguntar-se si fou tan determinant com s'ha mantingut per moltes veus la decisió dels angloamericans d'obrir el segon front en les dates que es va obrir. És molt probable que si l'assalt sobre Europa, per part dels angloamericans, s'hagués produït temps abans s'hauria acabat abans amb la guerra i el domini feixista evitant-se i/o reduint-se molts dels crims esdevinguts per la seua acció.

Les dades estadístiques, confeccionades a la Unió Soviètica el 1987 durant el període de la Perestroika, estimen que com a resultat de la invasió nazi-feixista moriren un mínim de 26,2 milions de ciutadans soviètics, dels quals 11.150.000 eren soldats i oficials de l'Exercit Roig. Tan sols el setge de Leningrad -entre setembre del 1941 i el gener del 1944- per ell mateix desencadenà la mort d'un milió de persones per la fam. Veient les dades s'aprecia que el major nombre de costos generats per la guerra, tant humans com materials, recaigueren sobre la Unió Soviètica i els seus ciutadans. Cada 9 de maig, des del 1945 se celebra la fi del conflicte i la derrota de l'Alemanya nazi, considerant-se com a dia festiu, encara, en la majoria d'exrepúbliques que formaven part de la Unió Soviètica.

DEL 2 AL 15 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 179

16CONTRAPORTADA

“Volem que la pròpia mobilització de la ciutadania faci que l’estat no pugui negar els nostres drets” MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

En la vostra nova estratègia, una de les qüestions més cridaneres, almenys a nivell català, és l'anomenat pol sobiranista, que molta gent creu que és un simple projecte de coalició amb Eusko Alkartasuna. És això o és alguna cosa més?

No és una simple coalició amb EA. Potser no ens hem sabut explicar prou bé, però hi ha diferents nivells.

El primer seria l'aliança estratègica, que sí que estem treballant amb EA, i que el tems dirà quins fruits dóna. L'altre nivell és el pol sobiranista, que és l'articulació d'aquest trenta i molt percent que es declara enquesta rere enquesta com a independentista; això és exactament el que nosaltres anomenem pol sobiranista. En principi veiem amb molt bons ulls un espai que ja s'ha creat per complir aquesta funció, que s'anomena Independentistak. La gent s'hi ha inscrit a títol individual.

Està al marge del que són els interessos tàctics dels partits, ja que té un objectiu més estratègic. Aquest no és altre que prestigiar la idea d'estat basc i tot el que això comporta a nivell de cultura, llengua, idiosincràcia... Hi ha hagut un primer pas, com ha estat la convocatòria de l'Aberri Eguna a Irun, però hi haurà nous passos, ja que s'ha fet públic que iniciaran una estructuració territorial a través de la convocatòria d'assemblees. Tot això s'engegarà a partir d'aquest mes de juny.

ENTREVISTA Txelui Moreno, portaveu de l’esquerra abertzale Txelui Moreno és el nou portaveu de l'esquerra abertzale. Antic regidor de Burlata, vila veïna de Pamplona, i delegat sindical de LAB,va visitar la capital catalana per celebrar un seguit de reunions i xerrades on exposar el procés de debat que en aquests moments està duent a terme l'esquerra abertzale. L'ACCENT vam poder tenir una llarga entrevista amb ell on vam repassar les claus d'aquesta estratègia.

2009 es convocà, impulsada per l'esquerra abertzale, una vaga general a tot el País Basc. Enguany, per iniciativa dels alcaldes de la zona de Bortziri i Malderreka, molt castigada per la crisi, es van dur a terme convocatòries de vaga fetes pels propis ajuntaments de la zona amb el suport dels sindicats. L'esquerra abertzale s'ha posat les piles i està intentant dur a terme aquesta lluita ideològica a nivell teòric i també a nivell pràctic. L'alliberament nacional del nostre poble també haurà de portar incorporat l'alliberament social. Per això nosaltres sempre parlem de canvi polític i social.

“El pol sobiranista és l'articulació d'aquest trenta i molt percent que es declara independentista“

Hi ha sectors, tant des de l'esquerra anticapitalista com des de l'independentisme liberal, que analitzant l'evolució de l'esquerra abertzale comenten: "veieu, a l'hora de la veritat s'abandonen les reivindicacions socials per prioritzar l'autodeterminació". Què diríeu davant d'aquestes postures?

Que llegeixin els documents que hem elaborat en la darrera fase del debat, perquè l'esquerra abertzale va reprendre fa tres o quatre anys, a partir d'una autocrítica molt forta que va fer sobre l'arraconament de la lluita social, el treball en el camp socioeconòmic. El perfil d'esquerres l'estem potenciant. El 21 de maig de

Dins de tota aquesta estratègia de pol sobiranista, a Navarra hi ha una marca, Nafarroa Bai, que pot disputar aquest espai. Quina estratègia plantegeu a Navarra?

Ningú pot negar que Nafarroa Bai va ser un boom, bàsicament perquè s'havien alimentat les condicions per a buscar un canvi a Navarra. Això va comportar que l'efecte aglutinador entre diversos partits creés unes sinergies positives a favor del canvi. Després d'aconseguir uns resultats molt importants, NaBai comet diversos errors.

Es converteixen en segona força però tanmateix renuncien a la força que els ha atorgat la ciutadania, i en canvi en comptes de presentar-se com a alternativa a UPN, li regalen aquest paper al partit socia-

lista, que havia quedat en tercera posició, i li diuen "pactem i tu serà l'alternativa a UPN i jo et dono suport". Per a fer això fan un preacord on NaBai renuncia a tot allò amb què s'havia presentat a les eleccions (nova llei de protecció de l'èuscar, organ de coordinació amb la CAV...). No s'adonaren del que nosaltres estàvem dient en aquells moments, que no era possible el canvi si no anava més al fons. Finalment arriba el pacte UPN-PSOE, tirant per terra el preacord amb NaBai. Això demostra que Navarra és qüestió d'estat. Davant d'aquesta situació, comprovem que la composició d'organitzacions de NaBai no correspon al que és necessari per a un canvi polític i social. Dins seu té la dreta nacionalista basca i els espanyolistes de Batzarre. El que nosaltres estem plantejant és "deixem-nos estar de parlar sobre el subjecte electoral i parlem sobre quines són les claus polítiques i socials del canvi, i quan arribem a un acord sobre quines són aquestes claus polítiques i socials, aleshores parlem de subjecte electoral".

El primer pas va ser que es visualitzés a Navarra que el canvi era possible i que a més la gent hi donava suport. I no només això, sinó també que per damunt de sigles érem capaços d'unir-nos diferents famílies polítiques de Navarra; em refereixo a Aralar, a EA i a l'esquerra abertzale. Per això neix Hamaika Bil Gaitezen, que és un espai que integra totes aquestes famílies i

que en la seva primera convocatòria aplega més de cinc mil persones, tot un èxit.

Davant el tancament en banda del govern, i un escenari poc propici pel PSOE per obrir nous processos negociadors, quin escenari contempleu?

Nosaltres el que volem és fer insostenible per l'estat la política de negar els drets per al nostre poble, uns drets que són reconeguts a nivell internacional. Aquesta seria la clau: elaborar una estratègia eficaç que faci inviable la postura negacionista de l'estat. Com es farà? Entenem que a través d'acumular forces. Això pot portar a una negociació? Potser, però la negociació no és l'objectiu del procés democràtic.

Si l'evolució del procés democràtic ens fa pensar que dintre de poc encara haurem acumulat més forces, doncs no negociarem. Si estem en una fase en la que entenem que hem aconseguit la suficient força per treure a l'estat algunes de les nostres reivindicacions, doncs negociarem.

I si comença la negociació i aquesta es trenca, ens és igual, perquè el procés democràtic continuarà, perquè el que nosaltres volem és que la pròpia mobilització de la ciutadania faci que l'estat no pugui negar els nostres drets, i que si els continua negant, es vagi ampliant cada vegada més el percentatge d'independentistes fins a ser majoria i puguem marxar ja d'una punyetera vegada d'aquest estat.

“Nosaltres el que volem és fer insostenible per l'estat la política de negar els drets per al nostre poble“

LA REMATADA

Impostos i tisorada JOAN SEBASTIÀ COLOMER BARCELONA

En un any el debat polític català ha passat d'un clam social fortament induït en contra de l'impost de successions a l'impacte mediàtic i polític per la tisorada del govern espanyol sota la pressió de la UE I L'FMI. En ambdós casos ens trobem forces que s'autoanomenen d'esquerres prenent mesures fortament antiobreres. La reforma de l'impost per part del govern de la Generalitat i les mesures anunciades recentment pel president del govern espanyol del PSOE. No cal entrar en l'anàlisi de la naturalesa i la funció d'aquests partits, però en ambdós casos es manifesta l'assumpció per part d'ambdós governs d'un discurs sobre la política fiscal que és aliè a la tradició de la socialdemocràcia a la que formalment s'adscriuen i que denota una derrota ideològica evident. El que és important no és canviar la percepció sobre el tema d'uns partits que treballen obertament pel capital, si no evitar que aquesta percepció sigui assumida com a òbvia pel conjunt dels treballadors.

El discurs dels ideòlegs de la burgesia, els seus partits i els seus mitjans de comunicació és un discurs de la por que pretén fer creure als treballadors que aquestes polítiques precipitarien una crisi encara més profunda. L'objectiu és aprofitar i magnificar la crisi per a dur a terme un programa econòmic de xoc que va en la línia de les polítiques aplicades els darrers vint anys. Aquest programa consisteix a intensificar la transferència de diners públics majoritàriament sufragats per les rendes del treball a mans privades per la via de les privatitzacions i una fiscalitat regressiva.

Ha estat defensat com l'única via "científicament fonamentada" i "tècnicament possible", però el prestigi i l'autoritat de la ciència i els coneixements tècnics es basa en la seva comprovació empírica, és a dir, en la confirmació pels fets. I els fets diuen que els països desenvolupats no han aconseguit mai més els nivells de creixement d'altres èpoques en què s'aplicaven mesures, de caire keynesià, que ara són considerades intolerablement "intervencionistes" i socialitzants. De la mateixa manera, la ideologia "neoliberal" ha promès durant anys que la flexibilització del mercat laboral i la reducció de la pressió fiscal revertirien a mitjà termini en una millora de la qualitat dels serveis, i un major benestar i capacitat adquisitiva dels treballadors.

També en aquest cas els fets mostren tossudament el contrari. Cal que els treballadors estripem el vel que disfressa de ciència la pura ideologia. Cal que defensem una política fiscal forta i progressiva.

No es tracta de robar als rics per donar als pobres. Es tracta que el capital retorni als treballadors el que els havia robat prèviament en forma de plusvàlua.