Accent 183

183

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

No hi ha diferències entre la política territorial dels governs autoanomenats d'esquerres, catalanistes o de progrés a la Comunitat Autònoma de Catalunya i a les Illes Balears i Pitiüses, i la dels successius governs de dreta dura al País Valencià i a les mateixes illes catalanes. Això és el que es dedueix de l'informe que Greenpeace ha fet públic en relació a la situació de les costes a l'estat espanyol. L'ACCENT us en presenta les seves conclusions relatives als Països Catalans.

>>En profunditat 6 i 7

La comarca dels Ports vota escindir-se de la Comunitat Valenciana En una consulta organitzada quasi espontàniament durant l’Aplec dels Ports, els habitants d’aquesta comarca de l’interior de Castelló han considera que estarien millor de pertànyer a alguna altra comunitat autònoma que no fóra la valenciana. D’aquesta manera, els veïns i veïnes d’aquesta comarca han tornat a expressar els seu malestar per l’oblit constant a què els sotmet l’administració valenciana. >>Països Catalans 5

SUMARI

Laporta fa el salt Intentant emular la Solidaritat Catalana de principis de segle, Joan Laporta fa el salt a la política institucional acompanyat per les dues cares més visibilitzades del moviment de les consultes i amb Carretero en segon terme. >> Països Catalans 4

INTERNACIONAL

Colòmbia celebra els 200 anys d’independència Enmig de noves tensions amb el govern bolivarià de Veneçuela, Colòmbia celebrà dividida l'aniversari de la seva independència: d'una banda, les celebracions oficials; de l'altra les mobilitzacions que, arreu del país, aglutinaren tots els sectors contraris a les polítiques neoliberals del govern durant els dies 19, 20 i 21 de juliol. 200 anys després, la lluita per la llibertat encara continua viva. >>Contraportada 12 Amb motiu de les vacances d’estiu, L’ACCENT reduïm pàgines.

WWW.LACCENT.CAT

Nova victòria dels afectats S’atura la vaga al Liceu de l’amiant contra Uralita La Direcció del Gran Teatre del Liceu lha Els afectats per l'amiant han guanyat una nova batalla jurídica en el reconeixement dels greus efectes d'aquesta pols tòxica tan utilitzada a moltes indústries dels Països Catalans. >> Economia 8

cancelat l’estrena de la producció d'enguany de Doña Francisquita. Amb aquesta decisió la vaga dels treballadors del Liceu, que protesten per la retallada salarial i potencialment de plantilla, s’ha suspés. >> Cultura 10

I. WALLERSTEIN PÀG. 2 // JORDI MARTÍ FONT PÀG. 2 // FABIÀ DÍAZ-CORTÉS PÀG.10 // ABEL CALDERA PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

“A qui s’està pujant impostos?”

I. WALLERSTEIN BINGHAMPTON

Tothom coneix la vella dita que res no és inevitable, excepte la mort i els impostos. Però molts gastem una gran quantitat d'energia tractant de posposar-los. Els impostos són una idea molt impopular, arreu. Pocs es queixen de ser insuficientment gravats.

El problema és que gairebé tothom vol moltes de les coses que es paguen amb impostos.

Gairebé no hi ha govern en el món d'avui que tingui ingressos suficients per satisfer el nivell de despeses exigides per llei, o per la majoria dels seus electors. Per això demanen préstecs i s'endeuten, i/o redueixen les despeses a costa d'algú. Però ni endeutar-se ni retallar les despeses sembla ser suficient.

A tot arreu els governs estan augmentant els impostos, i seguiran fentho en el futur. Però la majoria nega que ho estigui fent. Hi ha múltiples maneres d'amagar-ho. La primera és augmentar el cost dels serveis públics.

Si un govern puja la taxa de sol·licitud d'una llicència, augmenta l'impost al demandant. Si posposa l'edat d'accés a una pensió, aplica un augment prospectiu sobre el pensionista. La segona és eliminar un subsidi a què prèviament s'havia compromès.

Si es tractava d'una subvenció a una empresa, sovint es pot transmetre als consumidors l'augment d'impostos.

Si la subvenció anava a una persona -per exemple, el subsidi d'atur- la seva eliminació o reducció significa un augment dels impostos sobre l'individu.

Però la reducció més important, per ser la menys òbvia, es produeix quan un govern estatal retalla a un govern local una de les partides habituals. D'aquesta manera desplaça l'augment dels impostos del nivell estatal fins al local. Aquest té aleshores dues opcions. Augmentar els seus impostos per compensar el dèficit, per exemple mitjançant l'augment d'impostos a la propietat. O reduir les despeses, per exemple retallant el que inverteix en educació. Si gasta menys en educació pública, és raonable suposar que la seva qualitat baixarà. Podrien respondre-hi els residents més adinerats, aquells que poden permetre's el luxe d'assegurar pel seu compte l'educació dels seus fills. Els més pobres accedirien a una pitjor educació o a una no-educació. Els rics obtindran majors costos, que de fet són un augment d'impostos, però que no beneficien el conjunt de la població.

Els impostos són inevitables, i més ara que l'economia-món està en mala forma. El que no és inevitable és sobre quin grup o grups ha de recaure la major càrrega. Algunes persones n'hi diuen audaçment lluita de classes.

Que s'està lliurant ferotgement en aquests dies. L'única consigna a la qual ningú no hauria de donar crèdit és "abaixar els impostos". No hi ha cap manera de fer-ho. Sí hi ha formes menys justes i raonables d'ajustar-los.

La pregunta que tots enfrontem és quins impostos pujaran, i a través de quin canal. Aquesta és una de les batalles polítiques fonamentals del nostre temps.

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010 L’ACCENT 183

COL·LABORACIÓ

JORDI MARTÍ FONT

Guerra d’extermini contra el català a l’escola

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris: per una banda, el Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV) per a l'alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l'aprenentatge del català, l'espanyol i l'anglès; d'una altra, el Programa d'Immersió Lingüística (PIL), per a l'alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l'anterior; i per acabar, el Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l'assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària. Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l'aprovació d'un nou decret l'esborrany del qual ja s'ha presentat que deixaria com a obligatòria només l'assignatura de valencià i prohibiria que s'imparteixin en català més de dues àrees de coneixement; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l'assignatura de valencià i

Número 183 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell.

Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número:

cap àrea temàtica més en català.

Però tornem a l'argument a què feia referència al principi i comparem-lo amb els merders que munten diverses organitzacions espanyolistes quan un o dos nens no reben l'ensenyament totalment en espanyol a alguns llocs de l'Estat. Aquí són més de cent mil nens i nenes i tothom calla, gairebé ningú no aixeca la veu. No hi ha cap daltabaix, la nació lingüística es fa fonedissa i desapareix de la vista de qui intenta veure'n les reaccions. Els partits que es diuen catalanistes i que tant defensen la llengua al Principat, almenys retòricament, no existeixen quan es vulneren els drets de cent mil persones que parlen la mateixa llengua i que depe-

nen del mateix estat que ells. La parcel·lació a on ens ha portat el disseny autonòmic espanyol ens ha portat a un carreró sense sortida en què tothom entén que un espanyol es preocupi per l'espanyol als Estats Units d'Amèrica però que no entendria que un andorrà es preocupi pel valencià en l'ensenyament a Alacant. De fet, les i els meus alumnes de Secundària -a les quatre províncies catalunyeses- em demostren any sí i any també que després d'ensenyament obligatori no saben ni per aproximació on es parla la llengua que aprenen en la meva assignatura.

Enguany, per enèsima vegada, centenars de milers de xiquets i xiquetes van triar l'opció de fer els

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

PAPER DE VIDRE

Patologia catalana Un quadre maníac-depressiu agut.

Inundats d'espanyolisme i polítics entreguistes, la nostra llengua tenia el futur del linx ibèric, mai no arribaríem enlloc perquè som pactistes de mena, etc. I ara resulta que qualsevol dia serem independents i no arribaré a temps per veure-ho a la tele. Aquest estat d'opinió no hi és només al Principat. Jordi Caldentey, al Diari de Balears del 24 de juliol, es feia ressò de la sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosova: "l'OTAN, amb els americans al davant, amb quatre coets ben disparats dugueren Sèrbia a retxa i li aturaren de cop el terrorisme d'Estat que practicava. Ara Sèrbia, que només compta amb la complicitat de Rússia i d'Espanya, ha duit Kosovë a plet davant el Tribunal Internacional de l'Haia. Però aquest Tribunal ha dictaminat que la independència del Kosovë és ben legal (...) que tots els països que, pacíficament i democràticament s'hi proclamaran d'ara endavant, hi tenen tot el dret". És la vella tendència a veure el paradís més enllà d'Espanya, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç" (Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple). Artur Mas, malgrat el seu aspecte robòtic, també té aquests raconets obscurs de

seus estudies en català al País Valencià però com que no hi ha més places que les que la Generalitat de baix posa a l'abast dels alumnes i aquestes només són 149.430 no ho podran fer. I això passa precisament mentre es tanquen les assessories de valencià de la Conselleria d'Educació i a la ciutat de València dels 95 centres públics que hi ha només 47 ofereixen una línia d'ensenyament en català.

Ara bé, si la situació a l'educació primària i secundària és fotuda, on es fa l'autèntica estocada de gràcia a l'ensenyament del català al País Valencià es a la universitat.

Així, segons l'informe "Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes", només un 1.8% dels estudiants rep les classes en valencià, mentre que un 53.7% ho fa exclusivament en castellà.

Si no entenem que la llengua va més enllà dels límits que marquen les adhesions territorials bàsiques de "Catalunya", "País Valencià", "Balears" o el que sigui, si no entendrem que mantenir aquestes divisions territorials absurdes quan parlem de llengua ens porta directament a la desaparició com a cultura ja que hi ha zones on la llengua està agonitzant i el poder polític imperant el que fa és ofegar-la tant com pot, i si no entenem que sense cultura no hi ha nació ni país... ens queden quatre dies, si no són tres ja.

l'ànima catalana: "Serà més fàcil per a Catalunya exercir el dret a decidir en una Europa federal de veritat, equivalent als Estats Units d'Amèrica. No sé si arribarà en 10 anys o en 20, però si Europa no arriba a aquest estadi, no comptarà gens al món".

(Entrevista a El Periódico de Catalunya del 25 de juliol). És a dir que si aquest miracle no es dóna serem els catalans, i no Europa, els qui seguirem sense comptar res al món. Però ara toca vendre optimisme: "El lema del 10-J, Som una nació, nosaltres decidim, ha de presidir el nou camí.".

I, sobretot, no reconèixer els errors comesos: "Durant 30 anys vam apostar per l'autogovern català dins d'una Constitució interpretada flexiblement, i va donar fruits. Ara la sentència del Constitucional ens diu que aquell camí no té futur.". El gran estratega necessitava la sentència del TC per saber com funciona Espanya.

Nosaltres, modestos militants de cubell, escombra i barra a les festes populars ja ho havíem vist. Però no és que l'home hagi caigut del cavall com Sant Pau. Ha trobat una nova manera d'enganyar l'electorat i ara resulta que el que toca és "administrar els nostres propis recursos, com en el concert dels bascos o el conveni dels navarresos". I així busca un

d'aquests escenaris que tant agraden als gestors de l'autonomia: "Si un govern espanyol, del color que sigui, ens accepta un plantejament de fons com el concert fiscal, es podria replantejar un escenari com aquest" (el de donar-hi suport). Espera promeses com aquella de Zapatero de respectar el que sortís del Parlament de Catalunya. Joan Puigcercós ho ha definit bé en una entrevista a l'Avui del mateix dia: "És la teoria d'anar més lent, que en realitat el que vol dir és que no ho faran". Però com que ell també té roba bruta per amagar, en un acte polític celebrat al municipi mallorquí de Vilafranca va dir, segons El Periódico de Catalunya del mateix dia, que la presència d'ERC al Govern ha permès "elevar les contradiccions de l'autonomisme a un nivell màxim".

Qui no s'acontenta és perquè no vol.

Tot plegat recorda aquells anys 90 quan el Parlament de Catalunya va votar una resolució a favor del dret a l'autodeterminació enmig d'una eufòria estúpida atiada des de 1990 per la independència de les repúbliques bàltiques. Des de llavors, mentre altres pujaven al carro de la independència imminent, alguns sectors populars han militat per la independència. És això el que ens ha conduit a aquest escenari i no la confiança en conjuntures miracoloses i líders de l'"independentisme transversal".

Que no ens distreguin.

L’ACCENT 183 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010

FABIÀ DÍAZ-CORTÉS*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Fer ciutat des de Celebrar la unitat popular: del victòries alienes reconeixement a la proposta No fa gaire temps les polítiques d'habitatge i, de retruc, el model urbà resultant, semblaven estar al centre del debat polític, sobretot perquè la crisi al nostre país i a l'Estat espanyol s'ha anat aixecant a través de parets i parets de pladur. Es parlava de canvi de model i que res tornaria a ser igual. Semblava que les propostes que defensen el bé d'ús per sobre del bé de canvi en les polítiques d'habitatge, formulades des de moviments socials de base des de fa molt de temps, podrien, finalment, imposar-se en la dinàmica urbanística que controlen les diferents administracions públiques.

El resultat és que, a dia d'avui, res ha canviat, i els moviments socials de base han de continuar defensant el seu model enfront unes administracions públiques que continuen amb la seva dinàmica d'estar al mateix nivell, quan no donant la cobertura necessària, del sector privat vinculat a la promoció, construcció i comercialització d'habitatges.

L'experiència personal em porta al convenciment que cal treballar en el debat i en les pràctiques polítiques que tendeixin al retorn a un model de ciutat compacta enfront al model de ciutat difusa que hem patit en les darreres dècades. I una primera necessitat que hem de tenir clara les persones que estem implicades en el municipalisme polític basades en la Unitat Popular (com serien les CUP a moltes comarques del país o les CAV en el cas concret del Vallès Occidental) és reconèixer, sense compartir-la, la realitat que en matèria de polítiques urbanístiques i d'habitatge tenim al nostre país i que ha anat alimentant aquest model insostenible de ciutat difusa. I parlo de reconeixement perquè, malauradament, heretem uns espais urbans que no els podem destruir d'un dia per l'altre, sobretot perquè són moltes les persones que donen vida a aquests espais i, això, penso que cal tenir-ho present.

Tenir en compte en els nostres debats i en les nostres pràctiques polítiques la realitat ens ha d'ajudar a veure la necessitat d'iniciar una nova etapa urbanística on el creixement zero dels nuclis urbans sigui una aposta clara que estigui complementada amb polítiques actives a l'interior d'aquests mateixos nuclis urbans. La realitat actual ens ha mostrat com la construcció de nous barris té una doble vessant que cal combatre: per una banda la rehabilitació de barris obrers en ciutats que, al mateix temps, han tingut importants creixements urbanístics amb barris de nova creació, com pel cas de Terrassa, ha alimentat més la marxa de població d'aquests barris obrers més que no pas refermar l'arrelament de la població resident; per una altra, aquests nous barris han desequilibrat nuclis urbans tradicionals que gaudien d'una certa compacitat social i urbana, com pel cas, per exemple, de Barberà del Vallès. En aquest sentit, l'aposta per iniciatives i pràctiques polítiques que s'emmarquin en

l'interior dels nuclis urbans consolidats han d'anar acompanyades d'un compromís amb el creixement zero d'aquests mateixos nuclis urbans, i pensar de forma més integral i programàtica les lluites, demandes i propostes que de forma encara fragmentada han plantejat diferents moviments socials de base.

Altres compromisos en relació a aquestes "polítiques d'interior" és la de defensar un model d'habitatge que faci possible tant l'estalvi energètic com el fet de compartir. I aquí tornem a parlar d'un nou model més compacte i cohesionat respecte el que ofereix el sector privat, i al qual també s'ha afegit el sector públic, on s'ha tendit a fer promocions d'habitatge que afavoreixen l'aïllament social i comunitari i el malbaratament energètic. Fer noves promocions d'habitatges públics ha de suposar un model antagònic i no complementari al que ha imposat el mercat privat amb el beneplàcit de la majoria de governs municipals. Així cal pensar en dissenys que generin espais comuns, tant a dins de cada habitatge com en el conjunt de les promocions. Però també que possibiliti una relació més natural entre habitatge, escala, carrer i barri, com passa en la quotidianitat de les persones que no distingeixen entre espai públic i espai privat en el transcurs de les seves vides quotidianes, com en el

cas de moltes dones. I aquestes dones, més enllà de ser exemples vivencials a utilitzar, han de ser agents actives en la definició i desenvolupament de polítiques urbanístiques i d'habitatge. En aquest sentit, un darrer compromís cal que el tinguem en la forma de definir i desenvolupar debats, propostes i polítiques, ja que cal que parteixin i siguin possibles a partir de col·lectius que sistemàticament han estat marginats i discriminats en l'àmbit de l'urbanisme i les polítiques d'habitatge. Aquest compromís també ens ajudarà a incentivar la participació directa als nostres municipis, vinculant-la a la proximitat i al reforçament comunitari, més que no pas a una simple dinàmica de retroalimentar una xarxa de serveis subcontractats que mercadeja i mercatilitza el que es coneix com a "participació ciutadana", gràcies a la complicitat de molts governs municipals.

No estic parlant de coses innovadores sinó reflexionant sobre la necessitat de pensar i posar en pràctica un model antagonista a l'existent, perquè cada plantejament polític i econòmic té una forma de fer ciutat. I, en aquest sentit, no puc tancar aquesta reflexió sense fer un exercici de posicionalitat respecte la tasca política que estan desenvolupant candidatures municipalistes d'Unitat Popular, com les CUP o les CAV, ja que és una realitat constatable que el model antagonista ja camina des del carrer als ajuntaments, i per un geògraf com jo és un orgull ser útil i contribuir des de la meva quotidianitat a aquest model antagonista. *Geògraf, membre del Grup de Recerca de Geografia i Gènere del Departament de Geografia de la UAB i militant de l'Esquerra Alternativa per Barberà - CAV

No és cap misteri l'ús que el Govern espanyol i els corresponents poders fàctics fan de l'esport per promoure la nació espanyola. La recent victòria de la seua selecció de futbol ha provocat un "chorreo" d'espanyolisme que han concebut com un antídot contra els moviments separatistes que assetgen -aquesta és la seua sensació- la unitat de la pàtria.

Així, hem vist com els mitjans de comunicació de masses han difós àmpliament les celebracions viscudes arreu de l'Estat, fent especial èmfasi en les del País Basc i les dels Països Catalans; o hem pogut comprovar també com un càntic que els feixistes crearen per contrarestar el clàssic "Oh no, nazis no, nazis no..." s'ha popularitzat en les dites celebracions, tot emulant aquella frase de José Antonio on assegurava que "ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo". Sense dubte, l'espanyolisme s'ha desacomplexat a tot arreu i ha perdut el pudor en onejar una bandera, que per constitucional, per haver-la acceptat el PSOE i el PCE, no deixa d'estar tacada de sang d'innocents.

Però no ens enganyem. Ni el futbol, ni el bàsquet, ni tot l'esport del món no fan més espanyols. Els fa "ser" més espanyols, eixir de casa, això sí; però en nombre són els mateixos ara que els que hi havia abans del Mundial de Sud-àfrica. Aquesta visualització, en certa mesura, és positiva perquè ens permet comprendre que l'espanyolisme no és només una agressió exterior, sinó que també forma part de la nostra societat. Això, sens dubte, és fonamental saber-ho per poder-lo combatre. Però també és cert que el desacomplexament de l'espanyolisme és una mostra de la nostra feblesa.

Com a poble no som capaços de fer entendre que la nació que representen els esportistes victoriosos és una nació nascuda de l'ocupació i l'opressió d'altres pobles. No hem pogut exigir a les nostres institucions que s'abstinguen de contribuir a uns esdeveniments que transcendeixen allò esportiu i que signifiquen la negació dels nostres drets, començant pel nostre dret a existir. No hem pogut, tampoc, demanar als nostres esportistes que es neguen a col·laborar en aquesta maniobra política.

I és que, sembla ser, no es pot qüestionar la participació d'esportistes catalans en seleccions espanyoles o sota bandera espanyola. Mentre, d'una banda, ens neguen el dret a les seleccions pròpies, de l'altra, no podem demanar el "sacrifici" dels nostres esportistes perquè la seua trajectòria personal, el seu èxit, està per damunt de les reivindicacions polítiques.

I molt sovint intentem abstraure el seu origen de la seua condició i ens autoenganyem quan celebrem el triomf de noséquin català i oblidem que ha estat, en el fons, un triomf esportiu espanyol. Perquè són espanyoles les empreses que els patrocinen, perquè són espanyoles les federacions esportives a les quals pertanyen i, sobretot, perquè tenen vedat qualsevol gest que qüestione la pertinença a la nació espanyola. I això val fins i tot per al Barça, que ni amb Laporta ni menys encara amb l'espanyolíssim Sandro, s'ha pogut desmarcar d'aquesta corrent.

Mentre molts músics es tanquen portes per cantar en català, mentre molts autors renuncien a vendes per escriure en valencià, mentre molts ciutadans pateixen en l'anonimat l'opció de ser fidels al seu poble, hem d'acceptar que "no es barrege esport i política"? Molts esportistes farien bé de recordar els seus orígens socials i nacionals quan enlairen determinades banderes, o quan roden determinats espots publicitaris. Saben els jugadors de bàsquet catalans que en el seu abecedari no existeix la "ñ"? Ignoren els esportistes catalans quin tipus de comentaris se senten entre el públic que acudeix a veure la selecció espanyola a les pantalles gegants que els ajuntaments posen als seus pobles i ciutats? Si tenen por a posicionar-se, podrien recordar, per exemple, l'any 1936 quan s'organitzaren unes olimpíades populars a Barcelona que no es pogueren realitzar precisament perquè els defensor de la "rojigualda" intentaren un cop d'Estat i provocaren una guerra. O senzillament, podrien recordar els milers de ciutadans que encara no poden expressar-se en normalitat en la seua llengua, o que no poden arribar a final de mes... i que, malgrat això, celebren unes victòries que els són alienes.

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010 L’ACCENT 183

04PAÏSOS CATALANS

Laporta fa el salt a l’escenari electoral del Principat ABEL CALDERA BERGA

Finalment ja se sap com serà el salt de Joan Laporta a la política autonòmica del Principat. Intentant emular la Solidaritat Catalana de principis de segle, acompanyat per les dues cares més visibilitzades del moviment de les consultes i amb Carretero en segon terme i forçat a dir que sí a quasi tot.

Que moltes iniciatives paral·leles bullien a la constel·lació sobiranista per capitalitzar electoralment el creixent independentisme és quelcom que se sap fins i tot d'abans que eclosionés el moviment de consultes sobre la independència. De fet, des que Joan Carretero va abandonar ERC el 27 d'abril de 2009 se sabia que Reagrupament es volia presentar a les eleccions autonòmiques per disputar a ERC el vot dels descontents pel pacte amb el PSOE. Per la seva banda, Santiago Espot, líder de Catalunya Acció, ja havia creat el 2008 un partit minúscul amb la voluntat de ser l'alternativa a ERC, sota el nom de Força Catalunya. També Enric Canela, antic conseller nacional de CiU, havia aconseguit a través d'una iniciativa a internet, aplegar el 7 de març de 2009 entre 5.000 i 7.000 catalans en una manifestació per la independència de Catalunya a Brussel·les. D'aquí nasqué l'associació 10mil.cat, que a banda de

Laporta intenta emular la Solidaritat Catalana de principis de segle amb les dues cares més visibilitzades de les consultes” Canela també comptava amb una aleshores desconeguda Anna Arqué exercint de número dos.

Les consultes, a escena

Amb l'eclosió del moviment de consultes, pesos més pesants de la política autonòmica prenen posicions dins el món sobiranista. D'una banda, Uriel Bertran, antic secretari general de les JERC i aspirant frustrat a secretari general d'ERC a les primàries del juny de 2008 obté ràpidament el lloc de portaveu a la coordinadora nacional de les consultes. Per la seva part, López Tena fa la seva guerra particular a Osona, i aconsegueix envoltar-se d'una treballada aureola d'eficiència i rigor que el catapultarà com un dels líders naturals de la constel·lació sobiranista. Aquest militant de CiU i antic vocal del Consell General del Poder Judicial ja havia creat la seva propia plataforma, el Centre d'Estudis Sobira-

Fins l'anunci de Laporta, s'han desinflat diverses iniciatives electorals nascudes abans i després de les consultes

nistes, des d'on difonia tot d'aspectes jurídics relacionats amb els processos d'independència.

La polèmica esclata el dia després de la tongada de consultes del 13 de desembre. Lopez Tena acusa la coordinadora nacional d'estar preparant un partit polític nou per capitalitzar electoralment aquest moviment, i assenyala que aquest partit es presentaria al cap de tres dies. Amb aquella bomba informativa, López Tena aconsegueix desmuntar Suma Independència. Efectivament, Canela, Espot i altres membres de la coordinadora com l'alcalde d'Arenys de Munt havien planejat fer una crida per crear una gran candidatura independentista. Descoberts, la iniciativa queda tocada de mort i amb només Canela i Espot recolzant-la. La situació inestable de la coordinadora no s'acaba aquí. Carles Móra comença un festeig amb diferents opcions polítiques per acabar integrant-se a Reagrupament i ser candidat d'aquesta formació per Barcelona.

Uriel Bertran, per la seva banda, haurà de batallar amb els qui l'acusen de treure profit del moviment i que fins i tot l'arribaran a desposseir del càrrec de portaveu.

Ell, però, no deixarà de sortir a teles, ràdios i diaris parlant de les consultes; només que a partir d'aquell moment serà "membre" i no "portaveu".

Reagrupament es desinfla

El 30 de gener d'enguany salta una altra bomba informativa: Carretero dimiteix com a cap de Reagrupament.

En una maniobra poc aclarida, se'n desdiu al cap de tres dies. El seu objectiu, expulsar quatre membres crítics de la Junta, es compleix, però les expectatives de la formació queden tocades. El to cabdillista que està agafant el projecte fa que molta gent se'n desentengui. Malgrat que Reagrupa-

ment sempre s'ha negat a reconèixer una allau de baixes, el cert és que les seves assemblees van passar d'aplegar més de 3.000 persones a aplegarne poc més de 1.000 després d'aquesta crisi. És a partir d'aquell moment en que es comença a destil·lar que el projecte d'una candidatura indepen-

“La jugada Laporta ha neutralitzat el projecte Carretero, igual que abans López Tena havia desactivat Suma Independència” dentista alternativa a ERC només pot reeixir electoralment si és encapçalada pel president del Barça Joan Laporta.

jat un any abans. Tots aquests moviments, fets juntament amb Uriel Bertran, són tombats per la mesa del parlament. Això provocà que ambdós facin públiques el 13 de juliol les seves dimissions dels òrgans dirigents dels seus respectius partits.

La jugada Laporta

Des de fa més d'un any que se sap que Laporta faria el salt a la política en finalitzar el seu mandat al capdavant del Barça. Carretero intentà reiteradament oferir-li encapçalar el projecte de Reagrupament, però Laporta -tot i deixar-

se estimar pels reagrupats- mai va donar el sí definitiu. Mentrestant, va crear el seu alter ego polític, Democràcia Catalana. En les darreres setmanes, però, s'intensificaren els rumors sobre el distanciament entre Carretero i Laporta. Les llums vermelles s'encengueren, però, quan s'anuncià una roda de premsa conjunta entre Laporta, Bertran i López Tena pel dimarts 20 de juliol.

I allà es descobrí la jugada Laporta per a entrar amb força al parlament. Una crida, emulant la Solidaritat Catalana d'inicis de segle, a tots els partits polítics catalanistes -"de la CUP a UDC"- per a conformar una candidatura unitària i proclamar unilateralment la independència. I de la mà d'aquells que s'havien erigit en cares visibles de les consultes.

De fet, la fórmula recorda força a la fallida Suma Independència, però amb personatges mediàticament molt més treballats i amb un lideratge simbòlic força efectiu. Tots els partits polítics han rebutjat l'oferta de coalició amb arguments diversos, excepte Reagrupament. La jugada ha neutralitzat el projecte Carretero, forçat a dir que sí davant el risc d'una fuga massiva de reagrupats cap al projecte de Solidaritat Catalana. L'escenificació, però, ha donat força a Laporta per engegar un moviment formalment allunyat dels clàssics partits polítics.

Un projecte que té per davant dos mesos per estructurar-se i intentar disputar l'hegemonia independentista a ERC, l'únic objectiu realista que poden assolir. De moment, han convocat una gran assemblea a Barcelona l'11 de setembre, fet que previsiblement capitalitzarà bona part de l'atenció informativa de la jornada.

Els posicionaments de l’esquerra independentista

Iniciativa Popular per la independència

ABEL CALDERA BERGA

Amb l'aprovació de la llei de consultes, l'equip jurídic de López Tena va preparar una iniciativa popular per un referèndum d'autodeterminació que pogués trampejar els principals obstacles legals.

Aquesta iniciativa, i la seva recollida de signatures, havia de ser l'espai cap a on encaminar tot el moviment de consultes, un fet que sempre ha preocupat força López Tena. Però la sentència de l'estatut, que retira la potestat a la Generalitat per convocar referèndums, trastoca els plans de Tena, que presenta el seu pla B: una ILP molt similar -tot i que ell afirmava que la seva era jurídicament impecable- a la que ell mateix havia rebut-

La crida a la Solidaritat Catalana emplaça directament la CUP a sumar-s'hi. Aquesta organització, però, ha declinat la seva participació qüestionant la idoneïtat d'una coalició d'aquest tipus precisament recordant que la primigènia Solidaritat Catalana es va trencar per discussions sobre l'escola pública. També ha qüestionat que els seus impulsors oblidin completament el marc nacional i ha recordat que l'organització va decidir no participar de la convocatòria electoral autonòmica de 2010.

Per la seva banda, Endavant ha criticat els preceptes ideològics del projecte, des del regionalisme

de la proposta a la seva càrrega ideològica dretana, refermant-se que el moviment independentista només podrà avançar sota l'impuls de la construcció nacional i un projecte encapçalat per les classes populars.

L'MDT, coincidint també amb tota la crítica ideològica al projecte, ha fet a més una crítica de tipus tàctic. Per aquesta organització, una candidatura d'aquest tipus només tindria sentit si realment s'estigués a les portes de la independència, i no a l'inici del procés. Assenyalen també que aquesta jugada té com a objectiu darrer situar un partit independentista de tall liberal al parlament.

L’ACCENT 183 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

La comarca dels Ports optà per un canvi de comunitat autònoma A.GINÉS SÀNCHEZ VALÈNCIA

La comarca dels Ports és una de les més despoblades dels Països Catalans i, potser per això, perquè dóna pocs vots, és també una de les més oblidades per les administracions. En el marc de l'Aplec dels Ports els veïns i veïnes d'aquesta comarca han organitzat una consulta per denunciar aquesta situació i per recordar que són molts anys els que porten demanant major atenció de les institucions.

Les dades

A la comarca dels Ports viuen unes 7.000 persones, la meitat de les quals, gairebé, viu a la capital, Morella. Malgrat ser una comarca rica en biodiversitat i en patrimoni cultural, i, fins i tot, malgrat tenir un passat relativament pròsper durant la primera industrialització, actualment és una comarca oblidada per les administracions. La manca d'inversió i la situació geogràfica han fet que al llarg del segle xx, un 70% de la població l'haja abandonada.

Cada any, durant l'aplec, es reivindiquen problemàtiques o qüestions concretes, com ara demanar serveis socials o millores en les connexions viàries.

Tanmateix, ni la Diputació de Castelló ni la Generalitat Valenciana han aportat respostes ni recursos. I és que no només és insignificant com a font de vots sinó que precisament és una de les

poques comarques valencianes on el PP no té l'hegemonia electoral.

Kassim Carceller ha valorat molt positivament el ressò de la consulta, que ha trascendit els mitjans locals i comarcals. Amb la consulta, i amb el resultat, s'ha fet palès el malestar dels habitants de la comarca per la situació d'oblit institucional que pateixen.

Després d'açò, la plataforma Els Ports en Moviment es plantegen realitzar un estudi comparatiu amb comarques veïnes, per poder analitzar millor les mancances conjuntes, però també els greuges particulars.

Els Ports en Moviment

Els primers dies d'estiu, la Generalitat Valenciana ordenà tancar el repetidor que emetia TV3 a la comarca dels Ports, i immediatament s'originà un moviment de protesta que serví per donar a conéixer la plataforma Els Ports en Moviment. S'hi integren persones de diferents pobles de la comarca amb l'objectiu comú de dignificar els habitants, la cultura i la llengua.

BREUS

Consulta a l'Aplec

La segona iniciativa d'aquesta plataforma ha estat l'organització d'un referèndum durant l'Aplec dels Ports. Amb la pregunta "Penseu que les perspectives de futur comarcals millorarien si els Ports s'integrara en una altra comunitat autònoma?" els organitzadors volen escenificar el malestar de la comarca pel tracte que han rebut de manera secular. Es tracta, segons expliquen "de transmetre als governants el missatge simbòlic que alguna cosa està canviant, i hi ha una comarca que no es resigna a lluitar per un futur més prometedor".

Tot i així, la pregunta va més enllà de la simple provocació, perquè els vincles d'aquesta comarca amb la franja de ponent o amb les comarques del Sènia són més que evidents: "Creiem que els

Imatge de l’Aplec a Morella, l’any 2005

habitants dels Ports tenen dret a decidir amb qui alinear-se, i són nombroses raons les que ens vinculen amb els nostres veïns més immediats: som de les terres de l'Ebre, compartim llengua amb els nostres veïns catalans i aragonesos, pertanyem a la Diòcesi de Tortosa des d'abans que existiren les províncies, i històricament representem un punt de trobada entre l'Aragó, Catalunya i l'antic Regne de València".

Resultat sorprenent

En declaracions a L'ACCENT, Kassim Carceller, membre de la plata-

forma organitzadora, s'ha mostrat molt satisfet pels resultats, que ha qualificat de sorprenents tenint en compte que no s'havia fet cap mena de campanya prèvia. La votació, finalment, s'ha fet en tres blocs: els empadronats, els residents o nadius no residents i els aplequers. En total hi ha votat unes 300 persones, el 80% de les quals ha votat positivament. Curiosament, el major percentatge de vots favorables ha sigut del grup dels empadronats, mentre que els "aplequers" han sigut els més reticents a la mateixa.

La ILP Televisió Sense Fronteres presenta les firmes i tira endavant REDACCIÓ VALÈNCIA

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) Televisió sense fronteres, impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per evitar el tancament dels repetidors que emeten senyal de TV3, tirarà endavant. Segons ha informat l'Oficina del Cens Electoral ha notificat que s'han registrat més de les 500.000 firmes necessàries per tirar endavant el procés.

Es van rebre 651.650 firmes, de les quals s'han donat per vàlides 559.579.

S'ha de tenir en compte que l'Oficina del Cens no comprova mai la totalitat de les firmes quan aquestes ja han superat la barrera necessària del mig milió. Per tant, si s'aplica de forma proporcional el percentatge de firmes invàlides comptades fins ara es calcula que de les 651.650 totals, 626.496 serien vàlides.

ACPV ha valorat molt positivament la notícia. Segons l'associació dirigida per Eliseu Climent, aquest èxit es deu als 2.830 voluntaris que han col·laborat en la recollida de firmes, així com a totes les entitats i sindicats que hi ha col·laborat. Després d'haver traspassat l'obstacle de les firmes, ACPV ja es prepara perquè la ILP sigui tramitada i aprovada al Congrés.

Però aquesta no és la única bona notícia que facilita el manteniment

Presentació de les signatures al Congres dels Diputats espanyols

de TV3 al País Valencià. El jutjat contenciós número 5 de València ha denegat a la Generalitat valenciana l'autorització per tancar el repetidor de Perenxisa. La prohibició rau en el fet que ACPV va presentar un recurs contra el tancament del repetidor, i que per tant, no tindria sentit executar una sentència quan aquesta encara

s'està debatent al Tribunal Superior de Justícia.

Ara bé, un cop arribats a aquest punt, el govern de Francisco Camps té dret a interposar un contra-recurs que pugui acabar permetent-li la clausura del repetidor. De tota manera en el cas que aquesta al·legació sigui presentada, el temps d'espera per a

conèixer la sentència definitiva acostuma a ser, en aquests casos, de prop de 3 mesos. Així doncs, encara que el manteniment de l'antena a Perenxisa sigui només provisional, representa temps guanyat per ACPV, que d'aquesta manera mantindrà durant aquest temps el senyal de TV3 a València i l'Horta.

Acampada Gandia organitzada per joves , gais, transsexuals i bisexuals CESC BLANCO SAGUNT

A la platja de Gandia se celebrà el cap de setmana del 23, 24 i 25 de juliol la tercera edició de l'Acampajove, organitzat pel Col·lectiu lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de la Safor (CLGS). Segons va declarar a L'ACCENT el coordinador de l'entitat, Carlos Carrillo, "es vol afavorir la sociabilització del jovent amb dinàmiques i debats". Carrillo deixà clar que tant l'Acampajovecom el festival que també organitza CLGS (Gandia Beach Pride) "estan oberts a tothom", no sols al col·lectiu de LGTB. "Un altre dels objectius és fer-nos visibles a tota la societat", matisa el coordinador. Finalment, amb l'Acampajove es busca facilitar que vinguen més joves als actes, "ja que l'acampada és molt econ?mica, i la joventut és un grup social que, en general, no té un poder adquisitiu alt", aclareixen des de l'associaci?.

Ja fa tres anys que el CLGS coordina l'acampada per tal que el jovent -de Gandia, de la resta del País Valencià i fins i tot de Barcelona- trobe un lloc on relacionar-se i trobar persones amb inquietuds similars a les seues.

Al festival es fan concerts, activitats lúdiques i de socialització entre joves. Tanmateix, Carrillo es queixa que la realitat per al col·lectiu de LGTB al País Valencià "té una situació complicada".

El coordinador valora que el Govern valencià protegeix l'Església catòlica perquè titlle d'antinatural l'homosexualitat i alhora no ajuda el seu col·lectiu. De fet, assegura que la relació amb la Generalitat valenciana és mínima, "l'únic tracte que hem tingut ha estat una subvenció que ens donà l'IVAJ i fa més d'un any i mig que esperem cobrar".

06 EN PROFUNDITAT DEL 27 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010

L’ACCENT 183 EN PROFUNDITAT 07

REDACCIÓ BARCELONA

L'organització ecologista Greenpeace ha fet públic el seu informe sobre l'estat de les costes de l'estat espanyol. La visió que es presenta de la gestió de les costes dels Països Catalans en els darrers deu anys és demolidora. La voracitat especuladora ha suposat una urbanització accelerada del nostre territori que no ha distingit regions ni colors polítics. El resultat de la política en aquesta matèria d'un govern suposadament d'esquerres al Principat ha tingut efectes semblants als d'un govern de dreta dura com el del País Valencià.

I el segon "govern de progrés" balear ha enterrat les vel·leïtats ecologistes que van servir al PP per guanyar electoralment al primer "govern de progrés". La situació del nostre litoral és producte de la terciarització de la nostra economia i d'unes pràctiques d'especulació beneïdes per l'administració per tal d'esdevenir la flamant platja d'Europa. Amb la crisi econòmica i l'esgotament d'aquest model de creixement, el nostre litoral corre el risc d'acabar com Coney Island.

L'ACCENT hem preparat aquest resum amb les principals dades de l'informe.

Turisme

2006 i 2010 es projectaren 100.000 nous habitatges. I les Illes Balears són el territori que més ha urbanitzat el seu litoral en la darrera dècada.

Camps de golf

La creació de camps de golf ha estat un dels models d'urbanitzar zones considerades turístiques. A redòs dels camps de golf s'han creat urbanitzacions que, juntament amb el terreny de joc, ha provocat una brutal alteració del paisatge previ. Malgrat la manca de recursos hídrics, i l'abolició del PHN, tots els territoris dels Països Catalans han continuat projectant desenes d'aquestes instal·lacions.

Ports

Els Països Catalans són, segurament, la primera "potència" en ports esportius de la Mediterrània. Només les Illes Balears concentren el 12% d'amarradors de tota la Mediterrània.

Al Principat, hi ha un port esportiu cada deu quilòmetres de litoral, i al País Valencià un cada onze. En total, se supera de llarg la xifra de 50.000 amarradors esportius. L'impacte d'aquestes instal·lacions sobre el medi ambient és molt elevat, afectant principalment la regeneració natural de les platges i els prats de posidònies.

“La voracitat especuladora ha suposat una urbanització accelerada del nostre territori tant amb les suposades esquerres com amb la dreta més dura”

És sota aquest concepte, i els seus suposats efectes beneficiosos per l'economia que es justifiquen la immensa majoria de les operacions urbanístiques a les nostres costes. La realitat és, però, que hi ha una sobreoferta turística que està minant la qualitat del propi sector de forma ràpida. El descens de turistes al País Valencià degut a la degradació mediambiental és un fet quantificat, de la mateixa forma que al Principat el 2004 el pressupost de manteniment d'infraestructures vinculades al turisme superava en un 25% els ingressos a les arques públiques produïts pel propi sector turístic. A les Illes Balears l'impacte del turisme significa també més d'un 90% de precarietat laboral i uns sous per sota de la mitjana estatal.

Construcció d'habitatges

La construcció d'habitatges al litoral ha estat un dels puntals de la bombolla immobiliària que ha acabat esclatant. Les xifres són d'escàndol: al litoral valencià s'urbanitzà entre 2001 i 2005 el mateix nombre d'hectàrees que en tota la seva història. Al litoral del Principat entre

Contaminació de les aigües

La sobreocupació del litoral provoca també un greu problema de gestió de les aigües residuals que no és atès correctament pels diversos planejaments urbanístics i que ha costat ja múltiples sancions i advertències de la Comissió Europea. A més, els abocaments industrials -sobretot de la indústria química- continuen essent un problema de primera magnitud.

Corrupció

Tot aquest creixement desmesurat s'ha fet forçant la legalitat i també institucionalitzant la corrupció. En els darrers dos anys han esclatat els casos de corrupció gestats durant aquesta dècada, i els diferents nivells de l'administració als Països Catalans han acabat enfangats fins a les celles. Dos presidents autonòmics, consellers, directors generals, alcaldes, gerents municipals d'urbanisme de les grans capitals, etc., tot ells imputats en processos judicials i símbol d'una època de diner fàcil a les esquenes de la ciutadania i del territori (sobre la corrupció urbanística vegeu també L'ACCENT 166).

8ECONOMIA

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010 L’ACCENT 183

Condemnen Uralita a pagar 4 milions d’euros als afectats de l’amiant

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Sentències anteriors de treballadors

Des de fa anys, nombrosos treballadors d'empreses que van estar exposats a l'amiant han guanyat judicis que obligaven les seves empreses a indemnitzar-los pels danys soferts, sobretot en els seus aparells respiratoris, que han estat afectats de greus patologies, com l'asbestosis, el mesotelioma o el càncer de pulmó, causant la mort de molts d'ells.

Poc a poc els tribunals de justícia han anat deixant constància no només dels milers d'afectats de la pols tòxica, sinó de la responsabilitat de les empreses, que tot i tenir coneixement de la perillositat de l'asbest no pre-

Condemna també a Honeywell Friccions del Prat de Llobregat ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Els afectats per l'amiant han guanyat una nova batalla jurídica en el reconeixement dels greus efectes d'aquesta pols tòxica tan utilitzada a moltes indústries dels Països Catalans.Un Jutjat de Primera Instància ha condemnat l'empresa Uralita SA a pagar casi quatre milions d'euros a 45 veïns de Cerdanyola del Vallès i Ripollet (el Vallès Occidental) que van patir greus patologies pulmonars a causa de l'activitat de la fàbrica situada entre ambdues poblacions.

La sentència ha estat qualificada d'històrica per advocats i col·lectius d'afectats de diversos municipis catalans. Per primera vegada una resolució judicial condemna Uralita a indemnitzar no només als seus treballadors, sinó a veïns de les seves fàbriques o familiars de treballadors, que van emmalaltir per l'exposició a l'asbest fora del centre de treball.

La demanda es va interposar el 2007 i el judici es va celebrar durant el passat maig, a pesar que 14 dels demandants van morir durant el procés. Els advocats d'Uralita ja han anunciat que recorreran la resolució i per tant la sentència encara no és ferma.

L’APUNT

Una nova sentència obliga a indemnitzar amb més de 150.000 euros un extreballador que pateix una greu patologia pulmonar com a conseqüència de l'exposició a l'amiant.

Fàbrica de l’empresa Uralita a Mallorca

nien cap mesura en matèria de salut laboral ni complien la normativa en aquesta matèria.

Fills i esposes de treballadors

La nova sentència obre una nova porta de reclamació per als afectats de l'amiant que no eren empleats de les empreses, principalment familiars dels treballadors i veïns propers a les fàbriques.

En el cas dels familiars, l'exposició a l'asbest es donava en portar a casa els treballadors la seva roba de treball impregnada d'amiant, i en rentarse la pols s'escampava pels domicilis. Es calcula que aquesta exposició domèstica ha causat milers d'afectats a l'Estat espanyol, entre fills i esposes de treballadors, a pesar que ja des dels anys 1960 la llei obligava les empreses a rentar la roba exposada a l'amiant dins les seves instal·lacions, prohibint la sortida de la roba de treball de les fàbriques.

“L'exposició a l'asbest dels familiars es donava en portar a casa els treballadors la seva roba de treball impregnada d'amiant”

Veïns de les fàbriques

La sentència també reconeix el dret

a ser indemnitzats dels veïns propers a les fàbriques, determinant que Uralita amb la connivència de les autoritats portava els residus d'amiant a les immediacions de l'empresa, exposant de manera indiscriminada la població.

Durant la seva implantació a Cerdanyola i Ripollet, entre 1907 i 1997, el jutge considera provat que els veïns es van infectar a causa de l'emissió de pols d'amiant a través de les finestres i la porta de la fàbrica, i de la contaminació originada en la degradació de residus derivats de l'activitat de la nau.

Alhora, es considera provat que Uralita va abocar grans quantitats del mineral en la construcció dels carrers a manera de paviment.

El Jutjat és molt contundent a l'hora de determinar culpes i assegura que "és clar" que els veïns van emmalaltir a causa de l'activitat de la fàbrica. Per aquest motiu, condemna a Uralita indemnitzar als demandants amb quanties d'entre 43.079 euros i

470.756,05 euros, segons la gravetat de la patologia.

Un material prohibit

L'amiant és un mineral altament tòxic capaç de provocar diverses malalties. Va ser prohibit a l'Estat espanyol el 2002, territori que era el principal productor comunitari, encara que el seu ús ja s'havia restringit anys abans a casi tots els estats de la Unió Europea, i que el coneixement científic sobre els seus letals efectes es remunta com a mínim als anys 40 del segle XX. Fins a llavors era considerat com un material miraculós, barat i amb unes propietats molt atractives que ho feien útil per a més de 3.600 aplicacions, especialment, en la construcció i la indústria.

Les conseqüències d'aquesta resolució judicial són encara difícils de preveure, ja que aquest precedent pot obrir la porta que milers de veïns afectats en aquests o altres municipis denunciïn a altres fàbriques on es tractava l'amiant.

“Els veïns es van infectar a causa de l'emissió sense control de pols d'amiant a través de les finestres i la porta de la fàbrica”

Honeywell Friccions España S.A. és una multinacional amb seu al Prat de Llobregat (el Baix Llobregat) dedicada a la fabricació de pastilles de fre, un procés que va implicar durant dècades la utilització i manipulació d'amiant en el seu procés de confecció.

Segons la sentència precisament ha estat aquest contacte diari amb l'amiant el responsable de la greu patologia del sistema respiratori que des de l'any 1986 afecta a l'extreballador, que ha estat declarat en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia professional.

La dramàtica geografia de l'amiant als Països Catalans

El degoteig de sentències que condemnen empreses per la seva responsabilitat en l'exposició a l'amiant deixa entreveure el mapa dels múltiples municipis catalans on existien empreses que feien ús d'aquesta pols tòxic.

Els casos més coneguts fins al moment són els de Castelldefels, Cerdanyola del Vallès i Ripollet, però amb cada sentència la llista augmenta.

En declaracions a L'ACCENT, l'advocat laboralista del Col·lectiu Ronda especialitzat en l'asbest, Miguel Arenas, ha denunciat que "milers d'afectats de l'amiant encara no han estat reconeguts com a tals, entre la passivitat durant dècades de la Seguretat Social, la Inspecció de Treball i les autoritats, percebent pensions més baixes de les que els pertoca i sense haver estat indemnitzats pels danys causats per les actuacions il·legals de les empreses".

L’ACCENT 183 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 9

Fitoteràpia: una opció real i necessària

ÀLEX GARCIA VALÈNCIA

Actualment vivim un reviscolament de l'ús de plantes medicinals o de preparats que contenen principis d'origen vegetal. Primer de tot, cal tenir en compte que una planta medicinal és un fàrmac en potència, i per tant, com a fàrmac ha de ser considerada i tractada.

La fitoteràpia és la ciència que estudia la utilització dels productes d'origen vegetal amb finalitat terapèutica, per prevenir, atenuar les conseqüències o curar una malaltia.

Tot i que el terme "fitoteràpia" va ser inventat pel metge francès Henri Leclerc (1874-1955) en el seu tractat Précis de Phytothérapie, i significa "terapèutica amb plantes", es practica des que l'èsser humà és al nostre planeta. Les persones aprenien mitjançant l'experiència i l'observació els efectes negatius i positius de les plantes del seu entorn, i com podien influir en la seua qualitat de vida. En la prehistòria llavors es relacionava l'ús d'aquestes plantes medicinals amb aspectes màgics i religiosos. Està documentat la utilització de plantes medicinals en totes les civilitzacions. Cal destacar que els llibres i dades més antiques en els quals ixen plantes medicinals són de l'antic Egipte, de la Xina, l'Índia i les civilitzacions mesopotàmiques. És durant la civilització grega quan se li donen als efectes de les drogues vegetals un caràcter de caire més científic, deslligant-los en gran part de les activitats religioses i màgiques que hi tenien en altres cultures.

El descobriment d'Amèrica va suposar donar el colp de gràcia a l'estancada ciència medieval, permetent l'arribada de noves plantes, entre elles moltes amb activitat medicinal, i per tant de nous fàrmacs.

Una planta medicinal és aquella planta que conté substàncies amb activitat farmacològica en un o diversos dels seus òrgans, les quals són utilitzades amb finalitats terapèutiques. També es considera planta medicinal aquella planta que té substàncies inertes precursores de principis actius.

Cada planta medicinal és un fàrmac en potència, i com a fàrmac han de ser considerades i tractades

La droga és la part o òrgan de la planta que conté les substàncies actives. El principi actiu és una substància pura, químicamente definida, responsable de l'activitat farmacològica de la droga vegetal.

Un fitofàrmac és un medicament d'origen vegetal obtés a partir de la transformació galènica de la planta medicinal o droga vegetal amb la finalitat de tractar i/o prevenir patalogies.

Cal ressenyar que no es pot tenir un coneixement complet i global de la situación de la fitoteràpia, ja que els paràmetres existents per mesurar tot allò relacionat amb la fitoteràpia són, més o menys, vàlids a Europa o l'Amèrica del Nord, però no en la resta d'Amèrica, Àsia o Àfrica, d'altra banda principals consumidros de plantes medicinals. Algunes dades interessants són: existeixen al voltant de 250.000 plantes medicinals; el 30% dels fàrmacs existents en el mercat són derivats de plantes, la demanda mundial de fitofàrmacs (segons aquests parà-

“Als Països Catalans el consum de fitofàrmacs és predominantment rural,tot i que no arriba al paper que tenen a l'estat francès i a Alemanya”

metres) està dominada per Europa (46%); l'any 2004 a Europa el negoci va moure 600 milions d'euros; l'O.M.S calcula que el comerç amb plantes medicinals fou a tot el món superior als 40.000 milions d'euros; a l'Estat espanyol el negoci el 2004 va ser de 160 milions d'euros, distribuït per herbolaris en un 80% i la resta en oficines de farmàcia; a Alemanya i l'Estat francès els fitofàrmacs tenen un paper més important que a la resta d'Europa; als Països Catalans el seu consum és predominantment rural, tot i que està augmentant a les zones urbanes.

Entre els avantatges de les plantes medicinals hi ha: estudis que milloren el coneixement de les plantes medicinals i els seus efectes; l'estandarització en termes de seguretat i eficàcia dels preparats augmentant la qualitat; innovació amb formes farmacèutiques que milloren l'aplicació dels medicaments fitoteràpics; el marge terapèutic és major que en alguns fàrmacs de síntesi; encara té tot un món per descobrir.

“La fitoteràpia és la ciència que estudia la utilització dels productes d'origen vegetal amb finalitat terapèutica”

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.

Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

En els inconvenients trobem: que no són innocus; també tenen limitacions en algunes malalties; posseïxen efectes secundaris com la resta de fàrmacs de síntesi; el despreci per part d'alguns professionals de la salut els redueix prou el seu potencial; és una terapèutica amb molt d'intrusisme, la qual cosa fa que la població, en general, no considere els medicaments fitoteràpics com a fàrmacs.

En definitiva, la fitoteràpia hi és ben present a la nostra societat. És fa necessari dir que, en termes generals, la indústria farmacèutica no l'ha desenvolupada ben bé. Cal, això sí, llevar-li l'intrusisme i el despreci que tant mal li fan i desenvolpar l'enorme potencial que té per descobrir. Els medicaments fitoteràpics poden ser (de fet ja hi han exemples), tan segurs, eficaços i de qualitat com els de síntesi, i a preus assequibles, ja que el procés d'obtenció de la droga i el principi actiu, és moltes vegades més senzill que en altres casos.

El mercat de l’electricitat, actualitat i futur REDACCIÓ BARCELONA

Els darrers anys les diferents directives liberalitzadores de la Unió Europea han anat consolidant la privatització dels serveis bàsics. Un dels casos que ara s'acaben de completar és el de liberalització elèctrica, que ha finalitzat recentment la seva darrera fase, entrant ja en el mercat la comercialització a l'usuari final, que ara entrarà a negociar el seu contracte en el mercat lliure de l'energia si abandona la tarifa regulada. Així, el que ha estat històricament considerat un servei bàsic, ara ha passat a ser considerat un negoci.

El discurs neoliberal ven a l'opinió pública aquesta privatització com una millora del servei i una oportunitat per als ciutadans de negociar millors contractes, malgrat la tossuda realitat que s'encarrega de demostrar que no només el preu de l'electricitat s'encareix molt per sobre de l'ipc i els salaris, en augmentar les tarifes per a satisfer les expectatives de benefici de les grans companyies, el que s'anomena 'eixugar el dèficit tarifari', sinó també que el servei està molt lluny de ser més eficient, ja que es minimitzen despeses en manteniment i infrastructures que no garanteixin prou beneficis, amb el resultat dels nombrosos incidents que hem viscut els darrers anys, per no parlar del boicot actiu de les principals companyies energètiques a un necessari canvi en direcció a les energies renovables.

Davant aquesta situació, la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) ha començat a impulsar una campanya informativa, amb algunes accions de protesta com l'ocupació el passat juny de la seu d'Endesa per part de membres de les AAVV del Baix Llobregat, i ha editat un llibret explicatiu, "El mercat de l'electricitat, actualitat i futur" que vol contribuir a informar per a reclamar un model diferent, a mesura de la societat i no de les companyies elèctriques. Es tracta d'una guia útil que exposa a grans trets el funcionament del nou mercat elèctric, denunciant alguns dels abusos i exposant alguns dels dubtes que el mercat pugui garantir un model transparent, just i sostenible. Una guia que recomanem, si bé en alguns punts fins i tot creiem que encara es queda curta en la denúncia del model liberalitzat i les seves conseqüències.

MÉS INFO: HTTP://WWW.CONFAVC.ORG/IMAGES/STORIES/CONFAVC/CAMPANYES/MERCATELECTRIC.PDF

10 CULTURA

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010 L’ACCENT 183

Santiago Salvador BARCELONA

El Liceu avorta la vaga

E

l 23 de juliol s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu la producció d'enguany de Doña Francisquita, sarsuela d'Amadeu Vives (1871-1932) en castellà del compositor de Collbató (el Baix Llobregat).

La representació del dia 23, però, ha estat cancelada. D'aquesta manera, la direcció ha fet front a l'amenaça d'una vaga convocada per aquell dia pels treballadors del teatre. Segons Xose Antonio Medina, membre del cor del teatre i afiliat a UGT, aquesta mesura "desvirtua el sentit de la vaga" i "està al límit de la legalitat". El seu objectiu és "limitar el dret a vaga dels treballadors", com denuncia Jordi Cibeira, responsable del sector d'Oci, Esports i Cultura de CCOO. El conflicte entre els treballadors del teatre i l'empresa es deu, d'una banda, a la reducció salarial d'un 5% ja executada i, de l'altra, a l'amenaça de reducció de plantilla que plana sobre els treballadors del Liceu. La reducció salarial es fonamenta, pretesament, en la retallada dels sous de funcionaris i treballadors del sector públic imposada pel Govern espanyol. Els treballadors, però, no ho veuen així i argumenten que el Liceu no és una empresa pública si no una fundació privada encara que rebi finançament públic de prop del 50% del seu pressupost. Davant de la diversitat d'interpretacions els treballadors tenen la intenció de prendre mesures legals contra la retallada.

Pel que fa a la reducció de plantilla, no està concretada ni pel que fa als noms dels afectats ni en com es distribuïrà entre els

quatre sectors de l'empresa (Administració, Cor, Escenari i Orquestra), i, segons la direcció, és conseqüència de la retallada de la inversió estatal anunciada darrerament pel Ministeri que ja es va cobrir al número 180 d'aquest mateix periòdic. Com que el 10% de reducció del que es parlava en principi exigiria l'execució d'un ERO, les xifres que es barallen ara són del 7%.

El dèficit de plantilla al cor i l'orquestra, però, és endèmic, particularment des que es va cremar el teatre (1994). Entre aquesta data i la reobertura (1999) el cor va passar de 84 a 63 efectius i l'orquestra de 101 a 92. A canvi, es va produir un fort augment del personal administratiu (de 40 a 140) i d'escenari (tècnics, regidors, tramoistes, etc., de 50 a 150). La plantilla del cor actual és de 72 persones "per sentència

Mercè Climent i Hèctor Serra: premis literaris BancaixaUniversitat de València 2010

judicial" i com a conseqüència de lluites anteriors, segons Medina, però no hi ha el reconeixement que aquestes places siguin estructurals malgrat que és impossible executar una bona part del repertori habitual dels teatres d'òpera amb aquests efectius, i els membres del cor tenen com a

El festival Cantautors a Torrent homenatja Raimon L’espectacle, l’únic de les festes majors en què participen autors que canten en català, no comptava amb el suport de l’Ajuntament

Pau Tobar VALÈNCIA

Borja Català MANISES

a Universitat de València va proclamar el passat 12 de juliol els guardons a l'Escriptura de Creació 2010. Els premis, atorgats per jurats formats per escriptors de prestigi, consisteixen, a més de la suma de 1.200 euros, en la publicació de l'obra.

Mercè Climent i Payà, amb Temps d'oliva, ha sigut la guardonada en la modalitat de narrativa en català. Aquest està sent un estiu ben fecund per l'alcoiana ja que aquest premi se suma al XVIIè premi de Literatura Eròtica 'La Vall d'Albaida' aconseguit a finals de juny amb Somniant amb Aleixa, obra de la qual és coautor l'ollerià Francesc Mompó.

Pel que fa a la modalitat de poesia en català el premi d'Escriptura de Creació 2010 ha recaigut en l'obra Terrabastall suburbial d'Hèctor Serra i Cubilles. El jove periodista aldaienc, redactor de la secció de cultura de L'ACCENT, ha compost una obra de sis peces en les quals tracta de conjugar les sensacions "de vegades contradictòries" que li genera el seu entorn més immediat: l'àrea metropolitana, la ciutat dormitori,... sentiments que denoten el "desencant pel paisatge massificat i malmès" però que alhora reconeixen en el

l festival Cantautors a Torrent (l'Horta), organitzat pel col·lectiu cívic Safranar, arribà el passat divendres 23 de juliol a la seua quarta edició amb el lema "Gràcies Raimon!". L'acte, amb el qual es va voler retre homenatge al cantautor xativí en el 50è aniversari de la creació d'Al vent, aplegà gairebé 1.000 persones als jardins de l'Auditori, esdevenint d'aquesta manera un èxit malgrat la manca de suport de l'Ajuntament i la pluja.

El cartell estava format per Miquel Gil, Rafa Xambó i Àlvar Carpi (que actuaren amb Domingo Chinchilla), Verdcel (que han dedicat enguany un treball íntegre al cantautor, Petjades), Rapsodes, Pau Alabajos i Pep Gimeno "Botifarra", tots els quals han participat al disc que ha editat la Universitat Politècnica de València pels 50 anys d'Al vent versionant cançons de Raimon. Però quan acabava l'actuació del primer dels participants, Miquel Gil, la pluja obligà a interrompre els festival durant gairebé tres quarts d'hora.

Atès que no hi havia permís municipal per actuar a l'Auditori i el risc que

L

E

suburbi "paisatge idíl·lic per a la revolta ".

Els premis a l'Escriptura de Creació 2010 han reconegut també Luís Almenar per Las joyas de una vida (narrativa en castellà), Garikoitz Gómez per Vendiendo Europa a los americanos (poesia en castellà), Francisco Javier Sahuquillo per Acequia (en la modalitat de teatre) i a l'Adrián Bellido Redón per Laura (en la de curtmetratge). La cerimònia de lliurament se celebrarà després de l'estiu.

objectiu, ara més difícil, de recuperar els 84 components de 1994. És del cor justament que va sorgir la proposta de vaga pel 23 de juliol, proposta que fou votada majoritàriament a favor pel conjunt dels treballadors del teatre amb el vots favorables a la vaga de 168 treballadors enfront de 76 que es van oposar a l'aturada. Al Gran Teatre del Liceu hi ha presència sindical de CCOO (escenari i orquestra), UGT (cor i escenari) i CGT (escenari i administració).

Segons Xose Antonio Medina "el fet d'estar afiliat a UGT ha estat de gran ajuda per facilitar l'accés als mitjans de comunicació".

La vaga abortada per la decisió del Liceu de cancel·lar la representació del 23 de juliol havia de ser la culminació d'altres accions com la del passat 5 de juliol que el Cor del Liceu va protagonitzar enfront del teatre interpretant en la via pública el cèlebre Va, pensiero, de l'òpera Nabucco, de Verdi, una altra cantada davant del Parlament de Catalunya el 14 de juliol i la darrera, a la Plaça Sant Jaume el 22 de juliol, amb orquestra i presència de personal administratiu i d'escenari donant-hi suport.

podia suposar l'aigua per a l'equip de so, l'espectacle es reprengué a la porta del recinte amb un format més reduït. Els artistes alternaren peces seues amb versions de Raimon i, entre grup i grup, membres de l'associació Rodonors Invictes de Benicarló (el Baix Maestrat) recitaren poemes que Vicent Andrés Estellés va dedicar al cantautor del carrer Blanc.

Amb la interpretació de la Muixeranga amb arranjaments de Laura Navarro arribà la cloenda del festival.

El PP acabà amb la música en català a les festes Aquest iniciativa va nàixer fa ara quatre anys, coincidint amb l'arribada del Partit Popular a l'alcaldia. L'equip de govern encapçalat per María José Català féu desaparèixer la música en català de les festes majors i com a resposta es creà el Col·lectiu Safranar i el primer festival. L'esdeveniment continua sense aparèixer al programa oficial de les festes i la col·laboració de l'Ajuntament es redueix al pagament de les despeses del lloguer de l'escenari i de l'equip de so.

Per pagar els grups que actuen dins el programa oficial, en canvi, el consistori ha gastat enguany 600.000 euros.

CULTURA 11

L’ACCENT 183 DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010

La ressenya de la quinzena Història de l’esperanto als Països Catalans

Una història doblement oblidada Josep Enric Peres i Blesa VALÈNCIA

L

'any 1887, a Varsòvia, el doctor Esperanto ("esperançat") -pseudònim de l'oftalmòleg Lejzer Ludwik Zamenhof- publicà un projecte de llengua auxiliar internacional, i aquella llengua es divulgà per Europa en una època de profundes transformacions polítiques, econòmiques, socials, lingüístiques i artístiques. Al nostre país arribà tard, però amb força; impregnà totes les capes socials i guanyà adherents tan remarcables com Andreu Nin o Carles Riba. Els primers tempteigs empresos per esperantistes autodidactes esparsos donaren lloc, al començament del segle XX, als primers cursos i grups organitzats.

La Història de l'esperanto als Països Catalans, editada per l'Associació Catalana d'Esperanto (http://www.esperanto.cat/), aplega articles diversos sobre el moviment esperantista català des dels orígens fins a la instauració de la dictadura del genocidíssim Franco, etapa crítica que ha marcat tant la història de l'esperantisme com la del nostre país.

L'obra no pretén ésser una relació completa i equilibrada de l'esperantisme català, però recupera per a l'estudiós i per al públic general una part de la nostra història que tradicionalment no ha despertat l'interès dels investigadors, sens dubte a causa de la doble

condició minoritària de l'esperantisme català: per català i per esperantista.

Aquest volum és el tercer que l'historiador Francesc Poblet publica sobre l'esperanto al nostre país; l'han precedit Els inicis del

“Aquest llibre aplega articles sobre el moviment esperantista català des dels orígens fins a la instauració del franquisme”

moviment esperantista a Catalunya i El Congrés Universal de 1909 a Barcelona. Com aquells, la Història de l'esperanto als Països Catalans és bilingüe, en català i en esperanto; però mentre que allà Poblet figurava com a únic autor, ací apareix com a coordinador, al costat d'Hèctor Alòs, i d'una dotzena de col·laboradors més. Els articles inclosos en el

llibre es presenten en tres seccions. Els estudis temàtics tracten entre altres matèries les vinculacions amb l'anarquisme, les vicissituds de Kataluna Esperantisto -l'òrgan de l'esperantisme català (http://esperanto.cat /c/ke.htm)-, el Congrés Català de Vinaròs o l'ús de l'esperanto durant la guerra d'Espanya. Els estudis locals versen sobre algunes organitzacions, de Barcelona, València o Mallorca, però també de Maó, del Vendrell o de Ceret (Vallespir), on naix el primer grup esperantista d'àmbit nacional. Els estudis biogràfics són dedicats a personalitats del moviment com l'escriptor Frederic Pujulà, el folklorista Joan Amades, el pedagog i filòleg Delfí Dalmau, l'eclesiàstic Joan Font i el filòleg i orientalista Joan Mascaró.

Vehicle de comunicació internacional com el sistema mètric decimal per a la gent d'ordre, eina de coordinació per a l'internacionalisme proletari, garantia de democràcia per a les minories lingüístiques…, la proposta de fraternitat universal llançada per un humil oculista d'Europa oriental va seduir tothom en l'època de més organització del moviment obrer; la II Guerra Mundial va ajornar tots dos somnis, el social i l'internacionalista.

Fitxa tècnica: Coordinadors: Francesc Poblet i Feijoo, Hèctor Alòs i Font Autors: Elisabet Abeyà i Lafontana, Ferran Aisa i Pàmpols, Jean Amouroux, Dani Cortijo Astudillo, Toño del Barrio, Joan Inglada i Roig, Ulrich Lins, Xavier Margais i Basi, Pedro M. Martín Burutxaga, Abel Montagut i Masip, Llibert Puig i Gandia, Jordi Solé i Camardons Títol complet: Història de l'esperanto als Països Catalans. Recull d'articles / Historio de Esperanto en la Kataluna Landaro. Artikolkolekto Editorial: Associació Catalana d'Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio) Any: 2010 Pàgines: 470 (5-244, en català; 245-468, en esperanto)

Lectures recomanades

¡Cómo no quererte, Alba!

Iñaki Gonzalo, Kitxu Txalaparta

L

a metgessa basca Begoña Garcia Arandigoyen, coneguda com a Alba, moria el 10 de setembre de 1990 tirotejada durant un enfrontament entre l'exèrcit del Salvador i una columna de la guerrilla Exèrcit Revolucionari del Poble (ERP), on la militant euskaltarra col·laborava.

La versió oficiosa mostrava, però, que aquesta fou ferida i més tard executada d'un tret al clatell. Una història de dignitat i lluita per un món més just i igualitari. La solidaritat internacionalista portada fins al final.

Infectació. 42 visions des dels Països Catalans Autors Diversos Ateneu Llibertari Alomà, Difon la Idea i Col·lectiu Infectació

A

ls Països Catalans existeix una xarxa associativa que pensa el país des de punts de vista diferents però no prou distants com perquè no es pugui dir que conformen un tot divers que s'influencia mútuament, que s'infecta. És cert que no vivim en el millor dels mons possibles però no és menys cert que, malgrat la voluntat d'enterrar la història d'aquells que tenen la paella pel mànec, encara hi ha gent que lluita. Amb la voluntat d'il·luminar aquesta idea en Jordi Martí Font i la Laia Alsina van demanar a un centenar de persones que participen d'aquest entramat un article i el resultat són aquestes quaranta-dues visions d'aquests Països Catalans en construcció.

Olive Kitteritge

Elisabeth Struot Edicions 1984

O

live Kitteridge és la història d'una mestra de matemàtiques jubilada que observa, des de la solitud, el transcórrer de la vida d'un petit poble del Maine, l'estat extrem del nord-est dels EUA. La novel·la s'estructura a través de tretze relats, peces del trencaclosques de la societat de la què la protagonista ha format part durant trenta anys de la seva vida. El retrat detallat que de les vides dels seus habitants fa Elisabeth Strout li va valer el Premi Pulitzer el 2009 i enguany s'ha endut, a casa nostra, el Premi Llibreter en la categoria d'altres literatures.

Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots Jaume Passarell A Contra Vent

D

e la mà d'aquesta jove editorial especialitzada en el periodisme literari i l'humor ens arriba un recull d'articles del ninotaire, humorista i escriptor Jaume Passarell. La tria, a cura d'en Valentí Soler, és feta de les seves col·laboracions als periòdics Mirador i La Publicitat fins la fi de la guerra civil.

En elles s'hi recrea el món de la Barcelona més popular i canalla. Ja exiliat, va publicar també a El Poble Català, d'on també s'ha extret alguns articles per acabar d'arrodonir la tria. Malgrat que en Passarell no morí fins el 1975, en retornar, optà per deixar d'escriure si això volia dir haver de fer-ho en castellà.

DEL 28 DE JULIOL AL 10 D’AGOST DE 2010 L’ACCENT 183

12CONTRAPORTADA

LA REMATADA

La jugada Laporta ABEL CALDERA BERGA

L’esquerra colombiana aprofità la diada per protestar contra les polítiques d’Uribe

Milers de colombians surten al carrer per la segona i definitiva independència

SIMÓN VÁZQUEZ BOGOTÀ

El passat dimarts 20 de juliol, en mig de les noves tensions entre Veneçuela i Colòmbia, es commemorà el 200è aniversari de la indepèndencia de la pàtria de Simón Bolivar. Colòmbia sencera es posà de festa. Però mentre les institucions de la mà del president sortint, Álvaro Uribe, celebraren els 200 anys de la "democràcia més antiga de l'Amèrica Llatina" amb actuacions plenes de figures importants, cantants i focs artificials; decenes de milers de treballadors, camperols, índigenes, dones, joves, estudiants, etc. es preparaven per les movilitzacions i que es van dur a terme els dies 19, 20 i 21, a Bogotà i a les principals ciutats del país.

A Bogotà se celebrà la Marcha Patriótica y Cabildo Abierto por el Bicentenario de la Independencia que aglutinà tots els sectors socials populars contraris a les polítiques neoliberals del govern.

La Marcha Patriótica a Bogotà

El dilluns 19 decenes de milers de camperols arribaven a la ciutat per unir-se als centenars de treballadors i estudiants que junts marxaren des del Parque Simón Bolívar fins a la Universidad Nacional de Bogotá per ocupar-la pací-

ficament, després d'àrdues negociacions fallides entre el comitè organitzador i les institucions, un cop ocupada sense incidents la Universidad Nacional s'instal·laren les més de 150 organitzacions socials d'arreu de Colòmbia i 55 del districte de Bogotà que participaven de la Marcha Patriótica.

Durant tot el dia 20, es desenvoluparen les activitats del Cabildo Abierto por la independencia y la soberanía, una experiència organitzativa recuperada de la forma d'organització popular que tenien els habitants de les ciutats llatinoamericanes sota el domini espanyol, en aquest cas el Cabildo Abierto es dividia en diferents "espais" temàtics vinculats als problemes estructurals que pateix Colòmbia i els seus pobles, sobirania nacional, drets econòmics i socials, treball, problemàtica agrària, problemàtica urbana, cultura i mitjans de comunicació, comunitats ètniques, conflicte social i armat i pau amb justícia social i organització popular, que va concloure amb el Gran Cabildo Abierto on es van posar en comú el conjunt de resolucions preses per cada espai temàtic.

Al matí de dimarts després de la roda de premsa anunciant les conclusions dels debats, més de

22.000 colombians i colombianes marxaren des de la plaça Che de la Universidad Nacional cap a la plaça Simón Bolívar seu del govern nacional. Durant la marxa es van sentir crits a favor de la segona independència, com anomenen al procès de lluita per una sobirania nacional i social encapçalada pels pobles; contra les bases americanes que el govern colombià acceptà en territori nacional; contra l'imperialisme i a favor dels pobles camperols i indígenes.

La marxa culminà amb un acte polític massiu presidit per Piedad Córdoba (capdavantera del moviment Colobianes i colombians per la Pau), Gloria Inés Ramírez (membre del Partit Comunista de Colòmbia i senadora pel Polo Democrático Alternativo, PDA), Jaime Caicedo Turriago (secretari general del Partido Comunista Colombiano, PCC, regidor de Bogotá i dirigent nacional del PDA), Hernando Hernández Tapasco (indígena i representant al parlament pel PDA) i Wilson Arias (representant al parlament pel PDA), on es va entregar un memorial de greuges al govern nacional i van declarar el Cabildo Abierto de forma permanent.

S'ha de constatar que la marxa va ser en tot moment pacífica tot

i que organitzacions de drets humans van denunciar la desaparició d'un camperol que havia participat de la marxa.

Dinàmica nacional

Però no va ser només Bogotà qui s'aixecà per reclamar la segona independència, arreu del país americà, centenars de milers de persones participaren a diferents marxes repartides per tots els departaments. També es important recalcar que milers de camperols varen ser retinguts a controls militars després que la passada setmana el Govern filtrés la notícia de que s'havia descobert un nou ordinador de la guerrilla on posava que aquesta s'infiltraria amb els autocars de la marxa cap a les movilitzacions; és conegut de fa temps la quantitat d'informació no contrastada que està descobrint el Govern colombià d'ordinadors requisats a la guerrilla, informació que utilitza normalment per reprimir i relacionar els moviments populars del país amb la guerrilla.

També s'han recollit denúncies de l'actuació d'actors armats no identificats que es van dedicar a robar les llistes d'assistents a les marxes i la documentació dels participants abans de que arribessin, provocant que aquests tornessin als seus territoris, ja que a Colòmbia no està permés anar sense identificació.

Déu n'hi do amb la roda de premsa de Laporta! No crec que hagi defraudat les expectatives de ningú. Aquesta jugada obre un seguit de perspectives en la política del Principat que poden accelerar el procés de disgregació dels equilibris polítics de la transició, ja que sacseja el sistema de partits i el pot arribar a fer esclatar parcialment.

ERC i CiU rebutjaran la proposta quasi amb tota seguretat, però pot continuar tenint viabilitat gràcies al carisma de Laporta.

Les opcions per a Reagrupament eren poques. O s'incorporava a aquesta crida o quedava absolutament marginat del panorama polític. Els conflictes interns ja havien minat el partit, i bona part de les seves bases estan 100% alineades amb Laporta.

En canvi, l'esquerra independentista es troba en una posició més còmoda.

Havent anunciat ja per activa i per passiva que no participaria a la contesa electoral d'aquesta tardor, s'abstreu la pressió immediata que li podria recaure. Això li ha de permetre no entrar en els estira-i-arronsa de l'independentisme "transversal" i poder esperar que l'evolució a mig termini del projecte Laporta acabi validant algunes de les crítiques que l'esquerra independentista pugui fer als plantejaments polítics de la constel·lació sobiranista. És a mitjà termini que l'aposta Laporta genera dubtes. Si, tal i com es preveu, ni CiU ni ERC s'hi integren, és pràcticament impossible que aquesta aposta pugui guanyar les eleccions. Un tercer lloc, per davant d'ERC, seria una campanada electoral de les bones, però l'endemà hauria d'entrar al joc parlamentari. El primer obstacle que hauria de superar seria la investidura, sobretot si determinés el futur inquilí del Palau de la Generalitat.

Posteriorment, hauria de fer apostes ideològiques sobre les qüestions que s'anirien tractant al Parlament. És evident que, o bé Laporta fa una llista intrínsecament liberal o, si es fa una llista transversal, la cosa acabarà exactament tal i com va acabar la Solidaritat Catalana primigènia: esclatant pels aires per les divergències ideològiques.

Objectivament, a curt termini, l'aposta de Laporta pot fer saltar pels aires els equilibris de l'actual sistema de partits.

Una altra cosa és la seva capacitat per inocular doctrina liberal a les bases independentistes. Crec, però, que la figura de Laporta més aviat capitalitza una base ideològica liberal prèviament existent que no pas genera i expandeix ideologia liberal ell mateix.

La cosa s'està posant interessant ja que la volada d'aquesta jugada és infinitament superior a les operetes de Canela o Espot. Jo no comparteixo les pors dels qui creuen que això ens tancarà totes les portes a l'esquerra independentista i ja no farem res de bo. I tampoc, evidentment, comparteixo la visió d'aquells qui veuran en Laporta la independència pel 2012. Crec en el paper de l'esquerra independentista com a corredor de fons; per tant, crec que sacsejades electorals com previsiblement serà la d'en Laporta seran fets habituals -i positius- en el procés d'independència, però que aquest s'assentarà més sobre bases d'allò que clàssicament es coneix com a contrapoder que no pas a través d'una evolució del parlamentarisme autonòmic.